Actas del XXVI Congreso Internacional de Lingüística y de Filología Románicas: Tome I 9783110299892, 9783110299793

Citation preview

Actas del XXVIé Congreso Internacional de Lingüística y de Filología Románicas Volumen I

XXVI CILFR Congreso Internacional de Lingüística y de Filología Románicas 6–11 de septiembre de 2010 Valencia

De Gruyter

Actas del XXVI Congreso Internacional de Lingüística y de Filología Románicas Valencia 2010 Editores: Emili Casanova Herrero, Cesáreo Calvo Rigual

Volumen I Presentación, Crónicas, Himno del filólogo Mesas redondas Jornadas Ponencias plenarias Sección 1: Descripción histórica y / o sincrónica de las lenguas románicas: fonética y fonología

De Gruyter

ISBN 978-3-11-029979-3 e-ISBN 978-3-11-029989-3 Library of Congress Cataloging-in-Publication Data A CIP catalog record for this book has been applied for at the Library of Congress. Bibliografische Information der Deutschen Nationalbibliothek Die Deutsche Nationalbibliothek verzeichnet diese Publikation in der Deutschen Nationalbibliografie; detaillierte bibliografische Daten sind im Internet über http://dnb.dnb.de abrufbar. © 2013 Walter de Gruyter GmbH, Berlin/Boston Gesamtherstellung: Hubert & Co. GmbH & Co. KG, Göttingen

∞ Gedruckt auf säurefreiem Papier Printed in Germany www.degruyter.com

Presentació El 26é Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques, organitzat per la Societat de Lingüística Romànica i la Universitat de València, va aplegar més de 1000 congressistes de més de 40 països. Sense dubte va ser la gran fira i festa de la Romanística, a la qual, entre els espais de discussió i presentació de nous mètodes i estudis, ha aportat un himne al filòleg, un estretiment de les relacions entre la societat mare –la SLR– i les societats de les llengües particulars, unes reflexions sobre la intercomprensió lingüística, una anàlisi del paper de les revistes en l’avanç de la nostra ciència, una visió del nou Diccionari Etimològic romànic, el DÉRom, una visió dels estudis romanístics en les universitats espanyoles, unes Actes amb 10 ponències i una selecció de quasi 450 comunicacions, dins dels distints camps de la Romanística, des de la fonètica fins a la història de la nostra macroespecialitat. Les presents Actes recullen les comunicacions presentades al Congrés, a més de les conferències plenàries i altres documents, organitzats tots ells de la manera següent: Volum I Presentacions del Congrés Himne del filòleg Taules redones Jornades Ponències plenàries Secció 1: Descripció històrica i / o sincrònica de les llengües romàniques: fonètica i fonologia Volum II Secció 2: Descripció històrica i / o sincrònica de les llengües romàniques: morfologia, sintaxi Secció 7: Sociolingüística de les llengües romàniques Volum III Secció 3: Descripció històrica i / o sincrònica de les llengües romàniques: semàntica Secció 5: Descripció històrica i / o sincrònica de les llengües romàniques: formació de mots Volum IV Secció 4: Descripció històrica i / o sincrònica de les llengües romàniques: lexicologia i fraseologia Secció 15: Llatí tardà i medieval i romànic primitiu Volum V Secció 6: Descripció històrica i / o sincrònica de les llengües romàniques: onomàstica (toponímia i antroponímia) Secció 9: La pragmàtica de les llengües romàniques Volum VI Secció 8: Aspectes diatòpics de les llengües romàniques Secció 10: Anàlisi del discurs i conversació. Escrit i oral. Llengua dels mitjans de comunicació Volum VII Secció 11: Filologia i lingüística dels textos i dels diccionaris de les llengües romàniques.   Variacions diasistemàtiques en època antiga Secció 16: Història de la lingüística i de la filologia romàniques

VI

Presentació

Volum VIII Secció 12: Recursos electrònics: diccionaris i corpus. Lexicografia Secció 13: Traduccions en la Romània i traduccions latino-romàniques Secció 14: Llengües criolles amb base lèxica romanç i contactes lingüístics extra i intraromàmics El El Congrés i les Actes no hagueren estat possibles sense l’ajuda generosa de moltes persones, institucions i empreses. En primer lloc, la contribució de tots els membres dels Comités Avaluadors de les 16 seccions, especialment dels seus presidents, qui com a Comité Científic del Congrés s’han encarregat de l’avaluació i la selecció de les comunicacions tant per a la seua lectura durant el Congrés com després per a la seua publicació en estes Actes. De fet, han actuat com el més rigorós Comité Avaluador que puga tindre la revista més destacada. Cada secció ha estat assistida per un professor de la nostra facultat de Filologia. Han format part dels Comités de cada secció els membres següents:  

President

Copresidents

Responsable UV

1

Rodney Sampson (Bristol)

Jacques  Durand (Toulouse), Max Wheeler (Sussex)

Antonio Hidalgo

2

Marleen Van Peteghem (Gand)

Michael Metzeltin (Wien), Patrizia Cordin (Trento)

Manel Pérez Saldanya

3

Peter Blumenthal (Koeln)

Carla Marello (Torino), Rosa Mª Espinosa (Valladolid), Charlotte Schapira (Haifa)

Manel Pérez Saldanya

4

Elisabetta Jezek (Torino) José Enrique Gargallo (Barcelona), Paul Mª Teresa Echenique Videsott (Bolzano)

5

Teresa Cabré (Barcelona)

Franz Rainer (Wien), David A. Pharies (Florida)

Ferran Robles

6

Enzo Caffarelli (Roma)

Xavier Terrado (Lleida), Alda Rossebastiano (Torino), Stefan Ruhstaller (Sevilla)

Emili Casanova

7

Georg Kremnitz (Wien)

Antoni Ferrando Juan Carlos Moreno (Madrid), Brauli Montoya (Alacant), Jaume Corbera (Illes Balears)

8

Francisco Moreno (Alcalà-Cervantes)

Pierre Rézeau (Strasbourg), Hans Goebl (Salzburg), Guido Mensching (Berlin)

Antoni Ferrando

9

Emilio Ridruejo (Valladolid)

May-Britt Mosegaard (Manchester), Maria Josep Cuenca (València)

Ángel López

10

Catherine KerbratOrecchioni (Lyon)

Ilaria Bonomi (Milano), Salvador Pons (València), Vicent Salvador (Castelló)

Antonio Briz

11

Gilles Roques (París)

Aldo Ruffinatto (Torino), Carlos Alvar (Gèneve)

Mª Teresa Echenique

VII

Presentació

12

Pietro Beltrami (Pisa)

Peter Ricketts (Birmingham), Gloria Clavería (Barcelona)

Cesáreo Calvo

13

Giovanni Adamo (Roma)

Wolfgang Pöckl (Innsbruck), Brigitte Lépinette (València)

Brigitte Lépinette

14

Jürgen Lang (Erlangen)

Mauro Fernández (A Coruña), José María Enguita (Zaragoza)

Cesáreo Calvo

15

Sandor Kiss (Budapest)

José Jesús de Bustos (Madrid), Fréderique Biville (Lyon), Joan Martí (Tarragona)

Xaverio Ballester

16

Pierre Swiggers (Leuven)

Maria Manoliu (California), Mª José Martínez (València), Margarita Lliteras (Valladolid)

Mª José Martínez

Segonament, de tots els que ens han ajudat durant el Congrés: professors de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, personal d’administració i serveis, becaris i estudiants, d’on destaquem especialment la tasca d’Immaculada Carrasquer –a qui estarem eternament agraïts–, Immaculada Genovés, Ramon Cortés, Maria Iborra, Lluís Valero i Vicent Moreno. En tercer lloc, l’ajuda de les màximes institucions valencianes com són la nostra Universitat de València i la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, el Ministerio de Educación del Gobierno de España, i, especialment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. En quart lloc, destaquem l’ajuda d’altres institucions com la Diputació de CastellóUniversitat Jaume I, l’IVITRA-DIGICOTRACAM de la Universitat d’Alacant, Bancaixa, la UNED, la Universitat Politècnica de València, el Museu d’Etnologia-Diputació de València, la Biblioteca Valenciana, l’Instituto Cervantes, l’Instituto Camõens, l’Institut Français de València, l’Istituto Italiano di Cultura de Barcelona, l’editorial Barcino-Fundació Carulla, Linguamon, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Ajuntament de València. Gràcies a l’ajuda de totes les institucions indicades, el Congrés atorgà 75 beques d’assistència i inscripció a jóvens investigadors i a professors de països amb més dificultats econòmiques i establí unes quotes d’inscripció més baixes del que és normal, i també pogué oferir als assistents un bon grapat d’activitats culturals i lúdiques. I sobretot podrà facilitar a tots els participants un disc amb tot el contingut de les actes del Congrés, gràcies al permís i comprensió de l’editorial De Gruyter. Estem també sincerament agraïts al gravador Amorós i al cartellista Enric Solbes pels seus treballs, especialment al segon, qui va morir uns mesos després de lliurar-nos el cartell anunciador del Congrés. L’edició ha estat feta amb l’ajuda de Sílvia Ureña Reguart, tècnica en edició de textos, a la qual mai no podrem agrair prou el seu esforç i dedicació. Agraïm a l’editorial Walter de Gruyter la impressió de les Actes i, en especial, el treball i contacte continuats d’Ulrike Krauss i Norbert Alvermann. Finalment, volem fer un esment d’agraïment singular a Martin-D Glessgen i a Maria Iliescu pel seu assessorament continuat i fructífer durant aquests anys. Emili Casanova Herrero, Cesáreo Calvo Rigual

Índex

Presentacions del Congrés Mª Teresa Echenique Elizondo Presentación de las Actas............................................................................................

3

Maria M. Manoliu Réflexions sur l’avénir de la linguistique romane après le Congrès de Valencia.......

5

Maria Iliescu Discours inaugural du président de la Societé de Linguistique Romane....................

13

Antoni M. Badia i Margarit Discours à l’inauguration du Congrès.........................................................................

21

Esteban Morcillo Paraules d’obertura del Magnífic Rector de la Universitat de València.....................

23

Jean-Pierre Chambon Discours de clôture du Président de la Societé de Linguistique Romane...................

25

Cròniques Antoni Rubio València tanca amb èxit el congrés de Romanística amb un miler de participants, 800 comunicacions i un ample ressò mediàtic..........................................................

31

Emili Casanova / Vicent Artur Moreno Bullirà el Congrés com la cassola en forn: el Congrés paral·lel...............................

35

Vicent Artur Moreno La banda sonora de las tierras valencianas...............................................................

39

X

Índex

Himne del Filòleg Lluís Alpera De la grandesa del filòleg (Himne del Congrés).......................................................

45

Josep Maria Bru Partitura per a tres veus i harpa.................................................................................

53

Josep Maria Bru Partitura per a piano..................................................................................................

65

Taules redones A. López / E. Clua / H.-J. Delofeu / C. López Implicacions pràctiques de les llengües romàniques................................................

73

M.-D. Glessgen / G. Roques / G. Holtus / J. Veny / P. García Mouton / A. Varvaro / D. Trotter La vehiculació de la romanística a través de les revistes..........................................

101

La valutazione delle riviste e la Filologia Romanza.................................................

123

M. Pfister / M.-R. Bastardas / E. Buchi / J.-P. Chambon / G. Colón / J. A. Pascual / A. Varvaro 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lübke: 1911-2010.................

131

Jornades Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura............................................

161

J. M. Ribera / E. Popeanga / C. Mejía – M. V. Navas / J. M. Lucía La Filologia Romànica a Espanya............................................................................

231

A. M. Brito / R. Cano / E. Casanova / W. Meliga / F. Moreno / S. Reinheimer / M. Spampinato Trobada d’associacions de llengües romàniques......................................................

249

La indústria i la traducció automàtica entre llengües romàniques............................

269

Índex

XI

Ponències plenàries Joan Veny Circulacions lingüístiques en la Romània.................................................................

277

Concepción Company Company Evidencia sintáctica para la clasificación genética de las lenguas de la Iberorromania...........................................................................................................

295

Jean-Pierre Chambon Étymologie lexicale, étymologie onomastique: quoi de neuf? Un aperçu................

307

Fernando Sánchez Miret Metafonía y diptongación en la Romania.................................................................

317

Andres Kristol Le francoprovençal, laboratoire des virtualités linguistiques de la Romania occidentale: le système bicasuel des parlers valaisans.............................................

349

Elias J. Torres Feijó Conflito sócio-linguístico, identitário e de coesão social na Galiza actual: algumas consequências.............................................................................................

371

Sanda Reinheimer Rîpeanu Le roumain, un défi pour les romanistes?.................................................................

403

Rosanna Sornicola Decomposizioni e ricomposizioni di sistemi. I pronomi personali delle lingue romanze tra paradigmatica e sintagmatica............

419

David Trotter Une rencontre germano-romane dans la Romania Britannica..................................

441

Wulf Oesterreicher La textualidad de los documentos de los romances primitivos.................................

457

XII

Índex

Secció 1 Descripció històrica i / o sincrònica de les llengües romàniques: fonètica i fonologia Rodney Sampson Présentation...............................................................................................................

481

Elvira Assenza / Alessandro De Angelis Monottongazione dei dittonghi metafonetici e abbassamento delle vocali alte in un’area della Sicilia centrale: per una riconsiderazione del problema.....................

483

Teresa Cabré / Maria Ohannesian Semivocals i estructura sil·làbica: un estudi comparatiu entre el català i el castellà.......................................................

497

Teresa Cabré / Maria del Mar Vanrell Entonació i truncament en els vocatius romànics.....................................................

509

Stefano Canalis L’esito di -p-, -t-, -c- in toscano antico: un nuovo argomento a favore della presenza di sonorizzazione intervocalica..................................................................

521

Francisco José Cantero Serena / Empar Devís Herraiz Análisis melódico del español hablado por italianos................................................

533

Esperança Cardeira Do português médio ao clássico: o Cancioneiro Geral de Garcia de Resende........

543

Josefina Carrera-Sabaté Descripció acústica de vocals mitjanes posteriors del català i castellà en parla espontània.................................................................................................................

555

Maria José Carvalho Contributo para o estudo da evolução das terminações nasais portuguesas (sécs. XIII-XVI)........................................................................................................

567

Alessandra Debanne / Rachele Delucchi Sulle sorti di -L-, -R-, RR latine. La prospettiva italo-romanza settentrionale.........

579

Empar Devís Herraiz Análisis melódico de la cortesía atenuadora en el español coloquial.......................

593

Índex

XIII

Ana Ma. Fernández Planas / Paolo Roseano / Josefa Dorta Luis / Eugenio Martínez Celdrán ¿Continuidad prosódica en diferentes puntos de la Romania? El caso de algunas interrogativas..............................................................................

605

Franco Finco La lenizione delle occlusive velari in friulano: contatti linguistici e datazione degli esiti attuali.......................................................

619

Vicent F. Garcia Perales Rescat de l’ALPI: metodologies i aportacions d’un atles lingüístic romànic...........

627

Antonio María García González-Posada El tratamientu de /ll/ xeminada n’aragonés. Analís hestóricu y comparativu...........

637

Dermeval da Hora Uso variável das oclusivas dentais: uma reflexão sobre a mudança de estilo..........

645

Jesús Jiménez / Maria-Rosa Lloret Efectes de prominència en canvis vocàlics obscurs.................................................

657

Jean Léo Léonard / Vittorio dell’Aquila Haudricourt & Juilland 1949 revisité: perspectives géolinguistiques et poststructuralistes sur le consonantisme sarde centre-septentrional................................

669

Violeta Martínez-Paricio / Francesc Torres- Tamarit ¿Diptongos crecientes o decrecientes? Un análisis comparativo de las secuencias de vocales altas en español y catalán........................................................................

683

Paolo Milizia Rotazione vocalica e metafonia nel dialetto di San Benedetto del Tronto (Ascoli Piceno)..........................................................................................................

695

Renzo Miotti Los xenofonemas en español e italiano....................................................................

707

Andrea Pešková / Ingo Feldhausen / Christoph Gabriel Una perspectiva diacrónica de la entonación bonaerense.........................................

719

Francisco Pedro Pla Colomer Pronunciación en el monte: las serranas y la meta-parodia de Juan Ruiz................

731

Juan Pedro Sánchez Méndez Consideraciones para una historia de la pronunciación hispanoamericana..............

743

XIV

Índex

Rafèu Sichel-Bazin / Carolin Buthke / Trudel Meisenburg Caracteristicas prosodicas de l’occitan dins son contèxt galloromanic....................

755

Dorin Uritescu Le conditionnement morphologique dans le changement phonologique et l’évolution historique du roumain populaire.............................................................

767

Índex dels autors / Taula general Índex dels autors .....................................................................................................

781

Taula general ...........................................................................................................

789

XXVIé Congrés Internacional de Lingüística i de Filologia Romàniques València, 6-11 de setembre de 2010

Mª Teresa Echenique Elizondo (Universitat de València)

Presentación de las Actas

Han pasado ya cinco años desde la proclamación de Valencia como sede del 26é Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques y dos desde su feliz celebración en 2010. Es momento ahora de presentar la publicación de sus Actas y lanzar con ello a los aires el resultado de la labor en él concentrada para que, impulsado desde Valencia, se expanda con fecundidad trazando el camino preparatorio a Nancy. Las ponencias aquí reunidas y los trabajos de colegas venidos de lugares diversos recogen métodos de estudio renovados y abren nuevas líneas de investigación, al tiempo que constituyen, en conjunto, una reafirmación de la Lingüística y Filología Románicas como tales. Y es simbólico que la anfitriona de este Congreso haya sido la Universitat de València, enmarcada en un ámbito que diariamente experimenta el comparatismo lingüístico como ejemplo de convivencia de dos lenguas y culturas, románicas para más señas, vivamente exigido por la Profesora Maria Iliescu en sus palabras de apertura. Nuestra Universidad está presidida por la figura de Ioannes Lodovicus Vives Valentinus; digámoslo en latín tardíamente romanceado para permanecer fieles a la vieja cultura de Roma, como el día inaugural pedía en su parlamento el Profesor Badia, miembro de honor de este claustro. Vives, una de las cimas del humanismo intelectual, asistió en su infancia a la creación de la Universitat de València y en ella cursó sus primeros estudios antes de iniciar su singladura europea. En Valencia vivimos día a día la diversidad de métodos y de lenguas reclamada por el Profesor Jean-Pierre Chambon en su alocución de clausura. El mundo monocolor por él denunciado con tanta lucidez no tiene cabida aquí, no podría tenerla ante la atenta mirada del insigne humanista, cuyo aliento de autenticidad en la diversidad quiere roturar para las nuevas generaciones de romanistas el camino hacia la coexistencia libre y respetuosamente continuadora del pasado. Las Actas, testimonio último –hoy por hoy– de los variados enfoques ensayados por la Lingüística y Filología románicas, recogen en forma convenientemente contrastada la capacidad de investigación aplicada al estudio renovado de las viejas cuestiones, al tiempo que innovaciones venidas de la mano de herramientas informáticas han ampliado, se diría que mágicamente, el espacio intelectual heredado del mundo latino, gracias al carácter intrínseco y en cierto modo misterioso de su virtualidad. Descripción sincrónica y diacrónica de las lenguas románicas, Sociolingüística, Aspectos diatópicos, Pragmática, Análisis del discurso, Filología y Lingüística (codo con codo y frente a frente), Lexicografía del siglo XXI, Traducción, Lenguas criollas, Latín tardío y romances tempranos, Historia de la Lingüística y la Filología románica, practicado todo ello por miembros séniores y júniores, constituyen el contenido de las páginas que aquí se presentan. El especialista encontrará trabajos de detalle en su propio campo, que podrá completar con visiones de conjunto actualizadas en parcelas que no cultiva específicamente.

4

Mª Teresa Echenique Elizondo

El carácter integrador ha permitido a la Romanística convertirse en un paradigma científico en cuyo marco es dado aplicar a los hechos más particulares la argumentación proveniente de principios teóricos generales, que adquieren con ello el necesario relieve social junto a la imprescindible dimensión histórica, pues el pasado se torna presencia real sin renunciar a su historicidad. En este Congreso, y en sus Actas, se refleja de modo específico el aprecio de todas las modalidades románicas sin distinción, integrándolas en un conjunto de estudio coherente, a la par que se recogen los frutos de la investigación no generalizada aún en el aula, con el fin de ofrecerlos como material para la tarea docente, ars y exercitatio a un tiempo, y para investigaciones futuras. Las Actas de la nueva romanística congregada en el Congreso de Valencia se dan a la luz en momentos de dudas cruciales sobre la identidad europea, que quedan flotando sobre la malla de esta red salvadora de solidaridad fraternal emanada del mundo románico y amortiguan cualquier muestra de desaliento gracias a la imposibilidad de ruptura con el pasado. Acompaña a estas páginas el deseo y firme propósito de que la vivificación de la Lingüística y Filología Románicas experimentada en Valencia no quede, no quedará en ningún caso, en letra muerta, tal como con cierto atisbo de temor expresaba nuestro Presidente Jean-Pierre Chambon en su parlamento de clausura.

Maria M. Manoliu (University of California, Davis, USA)

Réflexions sur l’avénir de la linguistique romane après le Congrès de Valencia

Quand on regarde de près le programme du Congrès de Linguistique et Philologie romanes de Valencia (Septembre, 2010) on se demande de nouveau si la grande tradition de la grammaire comparée romane inaugurée par W. Meyer-Lübke et F. Diez est en train de s’éteindre. À peu d’exceptions près1, les communications présentées au XXVIe Congrès International de Linguistique et Philologies Romanes analysent une seule langue romane.2 En effet, il n’y a là rien de nouveau, car pendant les dernières années les grammaires comparées semblent ne plus se trouver dans le focus de la linguistique romane.3 À peu d’exceptions près, les Actes des Congrès de Linguistique et Philologie romanes précédents s’occupent plutôt d’une seule langue. Mais accepter cette vue pessimiste c’est s’aligner à ceux qui, au commencement de ce siècle, se posaient la question de savoir si la linguistique historique romane était morte4, s’il s’agit d’une «endangered species». Heureusement, les témoignages fournis par ce dernier Congrès organisé par la Société de Linguistique Romane à Valence ne favorisent pas le pessimisme.5 On doit reconnaître avec satisfaction que les contributions à ce Congrès ont appliqué les modèles linguistiques les plus avancés pour trouver des explications adéquates à des phénomènes dont les causes ne se sont pas laissées facilement discerner. Les sections de Phonologie / Phonétique, de Morphologie et Syntaxe, de Pragmatique et d’Analyse Discursive ont été surchargées des communications rendant compte de phénomènes plus ou moins particuliers grâce à l’intégration des considérations qui dépassent un seul niveau. Encore une preuve, s’il en est besoin, que la deuxième guerre mondiale a facilité les contactes de toute sorte entre les deux côtés de l’Océan Atlantique.6 Il est vrai que pendant la deuxième Voir les deux séances plénières: Fernando Sánchez Miret (Salamanca): Metafonía y diptongación en la Romania et Rosanna Sornicola (Napoli): I pronomi personali delle lingue romanze tra morfologia e sintassi. 2 Même les communications de la section dédiée à l’histoire de la linguistique romane ont présenté des grammaires d’une seule langue romane et non pas des grammaires comparées. 3 Voir quand même, Agard (1984), Harris / Nigel (1988), Iordan / Manoliu (1989), Harris (1990), Sánchez Miret (2001), Posner (2002), Godard (2010). 4 Voir les pros et les cons dans les contributions au Forum «Historical Romance Linguistics: The Death of a Discipline?» (La Corónica 31.2, 2003; 32. 2 2004 ; 34.1, 2005); cf. aussi Malkiel 1961, Posner 1977, Swiggers 2008. 5 Voir plus récemment Maiden / Smith / Ledgeway (2011) et Ernst / Glessgen / Schmitt / Schweickard (2003-2009) pour la vue d’ensemble sur les ouvrages consacrés à la linguistique romane historique. Il est aussi intéressant de remarquer à ce point le fait que la linguistique romane a continué à occuper une place importante dans les universités de Grande Bretagne: Voir Price (1969), Posner / Green (1980), Harris / Vincent (1988), Harris (1990), Posner (2002) inter alia. 6 Il est vrai, les influences du Nouveau Monde sur la culture européenne n’ont pas été toujours 1

6

Maria M. Manoliu

moitié du 20e siècle, la linguistique américaine a choisi d’ignorer les développements de la linguistique européenne dominée par le structuralisme et, dans une moindre mesure, par la psychomécanique de Gustave Guillaume.7 Au contraire, il faut reconnaitre que la linguistique américaine, surtout la linguistique descriptive (v. Zellig-Harris) et encore plus la grammaire générative (Noam Chomsky), ont servi comme point de départ pour toute une génération de jeunes romanistes. Pour eux, pendant la deuxième moitié du 20e siècle, toute recherche qui n’appliquait pas les modèles américains à une langue romane ne méritait pas la considération. On ne pouvait pas faire de la science sans Noam Chomsky. La ferveur des jeunes linguistes de la deuxième partie du siècle dernier ne naissait pas toujours d’une lutte entre les générations. Il ne s’agissait pas simplement de se trouver parmi les ‹innovateurs›, ‹d’être à la mode›8, mais plutôt d’un besoin de découvrir des aspects nouveaux, de trouver des explications plus convaincantes, plus rigoureuses. C’était l’époque des syntaxes transformationnelles de chaque langue romane (cf. français: Ruwet 1972, Kayne,1975; italien: Costabile 1967, Saltarelli 1971; espagnol: Hadlich 1971, Heles Contreras 1971, D’Intorno 1982; roumain: VasiliuGolopenţia 1969, Dobrovie-Sorin 1994 etc.). Il faut reconnaitre que pendant plus d’un demisiècle on assistait à une sorte de combat entre les romanistes des deux côtés de l’Atlantique. D’un côté s’érigeaient les combattants fidèles à la Société de Linguistique Romane, qui, grâce à ses publications et ses Congrès, défendait la tradition européenne. De l’autre côté, pendant que des linguistes américains tels que Yakov Malkiel, Robert Hall Jr et Frederick Browning Agard, continuaient la grande tradition de la linguistique historique9, un groupe de jeunes linguistes américains a commencé a se réunir à partir de 1970 dans des Symposiums annuels dont le succès croissant a été assuré par le fait qu’ils suivaient les développements théoriques du modèle chomskyen.10 Le résultat positif de cette révolte américaine n’est pas resté isolé longtemps mais s’est manifesté de plusieurs manières  sur les deux continents: (a) une soif croissante de la formalisation (l’adoption des modèles mathématiques et des formules de la logique symbolique)11, et (b) la découverte de la nécessité de trouver les universaux de la langue.12 Il ne doit pas surprendre que des romanistes qui faisaient de la bénéfiques. Selon Bob Hope, un très inspiré comédien américain, pour vaincre l’Union Soviétique pendant la guerre froide, on ne devait pas lui faire la guerre ; il suffisait d’y exporter les chaînes de ‹fast food› telles que ‹McDonald’s› et ‹Burger King›. 7 Le fondateur de la grammaire cognitive ne fait aucune mention de la psychosystématique de Gustave Guillaume. 8 ‹Trendy›, ainsi que Robert Hall Jr. caractérisait ce type de recherche. Je dois avouer que j’ai senti moimême le gout de la défaite quand j’ai eu l’audace d’écrire une syntaxe comparée transformationnelle à l’époque où le modèle transformationnel changeait à pas de géant. Jusque à ce que j’ai réussi à assembler les données, le modèle lui-même est devenu obsolète (voir Manoliu 1985). 9 Il ne faut pas oublier que c’est aussi à l’Université de Californie (de Berkeley et de San Diego) que des linguistes tels que Charles Fillmore (la Grammaires des Cas) et George Lakoff, ou Ronald Langacker (la Grammaire cognitive), ont introduit d’autres modèles linguistiques pendant que la Grammaire Générative dominait le paysage américain 10 Voir les volumes des contributions aux Symposiums annuels de ce groupe des romanistes (1971-2011). 11 Voir, par exemple, Marcus (1966), Gross / Lentin (1967), Robert Martin (1983), Cornilescu (1996), Koerner (1998), Corblin / Dobrovie-Sorin / Marandin (1999), Geerts / van Ginneken / Jacobs (2005), Nishida / Montreuil (2006), Doetjes / González (2006). 12 Cf. Cinque / Rizzi / Kayne et al. (1994).

Réflexions sur l’avénir de la linguistique romane après le Congrès de Valencia

7

linguistique générale dans le cadre du structuralisme ont critiqué passionnément la grammaire générative (transformationnelle) (v. Eugenio Coseriu). En effet, comme on l’a souligné il y a plus de vingt ans, quoiqu’il ait déclaré la guerre aux structuralistes, Noam Chomsky n’était pas si loin des principes fondamentaux des écoles linguistiques européennes (les écoles de Genève, de Prague, de Kazan et de Saint-Pétersbourg, de Copenhague, et de Londres).13 Mais, comme Maria Louisa Rivero remarquait lors d’un Symposium des romanistes américains, ces critiques ainsi que les efforts d’appliquer la Grammaire Générative à d’autres langues que l’anglais ont servi d’impulsion pour optimiser le modèle chomskyen, d’y introduire des changements pour augmenter son pouvoir explicatif. Un tel effort a laissé peu de place à la comparaison de plusieurs langues romanes. Bon nombre de grammaires comparées romanes se sont limitées au français, à l’espagnol, à l’italien –considérées comme les plus importantes, et ont exclu des langues romanes telles que le roumain (presque toujours), le rhéto-roman, l’occitan, le catalan et / ou le sarde et même le portugais.14 C’est pourquoi plusieurs linguistes appartenant à ces domaines moins importants (sic!) se sont consacrés à découvrir la place de ces langues dans la Romania.15 Les recherches dialectales ont également acquis une place importante dans la linguistique romane synchronique. Il est également vrai qu’on a souvent perdu de vue la dimension diachronique, car l’appel saussurien à la description synchronique pendant plus d’un demi-siècle avant l’apparition du manifeste de la Grammaire transformationnelle16, s’accordait de plus en plus avec les recherches générativistes. Mais il ne faut pas oublier le principe d’économie linguistique d’André Martinet ainsi que les travaux de Coseriu sur les causes du changement linguistique et sur la relation entre typologie et histoire.17 En même temps, la linguistique romane américaine a commencé également à découvrir la nécessité d’introduire la dimension diachronique dans ses recherches.18 Il n’est pas sans intérêt d’observer que, pendant que les générativistes considéraient que seule la syntaxe appartient au domaine de la science, Robert Martin (1983) a découvert la nécessité d’introduire dans le modèle de la sémantique d’autres niveaux tels que la pragmatique ou l’organisation du discours (afin de rendre compte des choix que le locuteur doit faire pour transmettre l’information voulue). Voir Manoliu (1977: 68-78) et Meyers (1981). Voir Glessgen (2007), qui élimine le roumain et le portugais des langues comparées; voir aussi les contributions au Colloque « Los marcadores del discurso en la lenguas románicas», Madrid, Mars 2010. 15 C’est surtout le cas du roumain: cf. les travaux de Niculescu (1965), Niculescu / Râpeanu (1979), Manoliu (1994), Sala (2005), Iliescu (2007), Dobrovie-Sorin  / Avram (2000); pour l’italien voir Foresti / Rizzi / Benedini (1989). 16 Voir Chomsky (1957). 17 Quoique peu nombreuse, il ne faut pas oublier les grammaires comparées romanes qui ont paru pendant la deuxième partie du 20e siècle et le commencement du 21e: Elcock (1975), Hall (1975), Niculescu / Rîpeanu (1979), Agard (1984), Iordan / Manoliu (11965, 1972), Harris (1990), Posner / Green (1980), Hewson (1998), Sánchez Miret (2001), Posner (2002) inter alia. Les études comparées consacrées à certains phénomènes plus ou moins controversés sont aussi des témoignes de la vitalité de la comparaison: cf. parmi les plus récentes Schäfer-Priess / Klöden / Kailuweit (2001), Luquet / Rocchetti (2004), Montreuil (2004), Calvo / Casanova / Satorre (2004), Ayoun / Salaberry (2005), Drescher / Frank-Job (2006). 18 Voir Dworkin / Wanner (2000), Hewson (1998). 13 14

8

Maria M. Manoliu

Vu la multitude et la variété des communications traitant d’une seule langue romane, il nous semble que, pour assurer le progrès de notre science, il faudrait chercher à établir une sorte d’équilibre entre synchronie et diachronie, entre comparaison et non-comparaison, entre universel et individuel. A notre avis, lors du Congrès de Nancy, on devrait faire un effort pour attirer des communications qui comparent au moins deux langues romanes, car, de cette manière, on pourrait mieux découvrir les causes des changements, ce qui relève de l’héritage commun et ce qui appartient aux innovations particulières. Le concept de ‹linguistique romane› ne peut pas se limiter à être une étiquette pour la somme des recherches ayant comme objet une seule langue appartenant au domaine de la Romania. C’est le moment des synthèses, ainsi que le prouve le succès du volume The Cambridge History of Romance Languages (dirigé par Martin Maiden, John Charles Smith et Adam Ledgeway).

Bibliographie Agard, Frederick Browning (1984): A Course in Romance Linguistics. A synchronic view, 2, A diachronic view. Washington, D.C.: Georgetown University Press. Arregi, Karlos et al. (edd.) (2010): Romance linguistics 2008: interactions in romance: selected papers from the 38th linguistic symposium on romance languages (LSRL), Urbana-Champaign, April 2008. Amsterdam;Philadelphia: John Benjamins Authier, J–M. / Bullock, B. E./ Reed, L. A. (edd.) (1999): Formal Perspectives on Romance Linguistics: Selected papers from the 28th Linguistic Symposium on Romance Languages (LSRL XVIII), University Park 16-19 April 1998. Pennsylvania State University. Amsterdam /Philadelphia: J. Benjamins. Ayoun, Dalila / Salaberry, Rafael (2005): Tense and Aspect in Romance Languages: Theoretical and Applied Linguistics. Amsterdam / Philadelphia: J. Benjamins. Baauw, Sergio / Drijkoningen, Frank / Pinto, Manuela (2007). Romance languages and linguistic theory 2005: selected papers from ‹Going romance›, Utrecht, 8-10 December 2005. Amsterdam / Philadelphia: J. Benjamins. Benincà, Paola et al. (edd.) (1998): Romance Syntax: a reader. Budapest: Loránd-Eötvös-Universität. Bordelois, Ivonne / Contreras, Heles / Zagona, Karen T. (1985): Generative studies in Spanish syntax. Dordrecht, Holland / Riverton, N.J.: Foris Publications. Calvo, Cesáreo / Casanova. Emili / Satorre, Javier (edd.) (2004): Lingüística diacrónica contrastiva = Lingüística diacrònica constrastiva. Quaderns de filologia, Estudis lingüístics 9. València: Universitat de València. Camacho, José (2007): Romance linguistics 2006: selected papers from the 36th Linguistic Symposium on Romance Languages (LSRF). New Brunswick, March 31-April 2, 2006. Amsterdam / Philadelphia: J. Benjamins. Cambell, Joe / Goldin, Mark / Warg, Mary (edd) (1974): Linguistic Studies in Romance Languages. Washington, DC: Georgetown University Press. Camps, Joaquim / Wiltshire, Caroline R. (edd.) (2001): Romance syntax, semantics and L2 acquisition: selected papers rom the 30th Linguistis Sympsium on Romance Languages, Gainesville, Florida, February 2000. Amsterdam / Philadelphia: J. Benjamins. Casagrande, Jean / Saciuk, Bohdan (1972): Generative studies in Romance languages. Rowley, Mass: Newbury House.

Réflexions sur l’avénir de la linguistique romane après le Congrès de Valencia

9

Coene, Martine / de Cuyper, Gretel / d’Hulst, Yves (edd.) (2004): Current studies in comparative romance linguistics: proceedings of the International Conference held at the Antwerp University (19-21 September 2002) to honor Liliane Tasmowski. Antwerpen: Universiteit Antwerpen. Colina, Sonia / Olarrea, Anxton / Carvalho, Ana Maria (edd.) (2011): Romance Linguistics 2009: selected papers form the 39th Linguistic Symosium on romance languages (LSRL). Tucson, Arizonam March 2009. Amsterdam / Philadelphia: J. Benjamins. Corblin, Francis / Dobrovie-Sorin, Carmen / Marandin, Jean-Marie (edd.) (1999): Empirical issues in formal syntax and semantics: selected papers from the Colloque de syntaxe et sémantique de Paris (CSSP 1997). The Hague: Thesus Costabile, Norma (1967): Le struture de la lingua italiana: Grammatica generativo-transformativa. Bologna: Patron. Cinque, Guglielmo / Rizzi, Luigi / Kayne. Richard S. et al. (edd.) (1994): Paths towards universal grammar: studies in honor of Richard S. Kayne. Washington: Georgetown University Press. Chomsky, Noam (1957): Syntactic Structures. La Haye: Mouton. Contreras, Heles (ed.) (1971): Los fundamentos de la gramática transformacional. México: Siglo XXI. Cornilescu, Alexandra (1996): Concepts of Modern Grammar: a generative grammar perspective. Bucureşti: Editura Universităţii Bucureşti. Coseriu, Eugenio (1973): Sincronía, diacronía y tipología. In: ACILFR XI, 1, 269-283. — (1981): Sincronía diacronía e storia. Il problema del cambio lingüístico. Turin: Boringhieri. Diez, Friederick Cr. (51882): Grammatik der romanischedn Sprachen. Bonn: E Weber. D’Intorno. Francesco (1982): Sintaxis transformacional del español. Madrid: Cátedra. Dobrovie-Sorin, Carmen (1994): The Syntax of Romanian. Berlin: Mouton. — / Avram, Larisa et al. (2000): Sintaxa limbii Române: studii de sintaxă comparată a limbilor romanice. Bucureşti: Editura Univers. Doetjes, Jenny / González, Paz (edd.) (2006): Romance languages and linguistic theory; selected papers from ‹Going Romance›, Leiden 9-11 December 2004. Amsterdam / Philadelphia: J. Benjamins. Drescher, Martina / Frank-Job, Barbara (edd.) (2006): Les marqueurs discursifs dans les langues romanes: approches théoriques et méthodologiques.Frankfurt am Main / New York: P. Lang. Dufter, Andreas / Jacob, Daniel (2011): Syntaxe, structure informationnelle et organisation du discours dans les langues romanes. Frankfurt am Main: Peter Lang. Dworkin, Steven N. / Wanner, Dieter (2000): New Approaches to Old Problems: Issues in Romance historical linguistics. Amsterdam / Philadelphia: J. Benjamins. Elcock, William (1975): The Romance languages. Revised with a new Introduction by J.N. Green: London: Faber. Enrique-Arias, Andrés (2009): Diacronía de la lenguas iberorrormánicas. Madrid: Iberoamericana / Frankfurt am Main: Vervuert. Ernst, Gerhard / Glessgen, Martin-D. / Schmitt, Christian / Schweickard, Wolfgang (edd.) (2003-2009): Romanisches Sparchgeschichte. Ein internationales Handbuch sur Geshichte der romanischen Sprachen und ihrer Erforschung. 3 vols, Berlin / New York: Mouton de Gruyter. Foresti, Fabio / Rizzi, Elena / Benedini, Paola (1989): L’Italiano tra le lingue romanze: Atti della Società di linguistica italiana. Congresso internazionale di studi italiani. Roma: Bulzoni. Geerts, Twan /van Ginneken, Ivo / Jacobs, Haike (edd.) (2005): Romance languages and linguistic theory 2003: selected papers from ‹Going Romance› 2003, Nijmegen, 20-22 November. Amsterdam / Philadelphia: J. Benjamins. Glessgen, Martin-Dietrich (2007): Linguistique Romane: Domaines et méthodes en linguistique française et romane, Paris: Colin. Godard, Danièle (2010): Fundamental issues in the Romance languages. Stanford, Calif.: CSLI Gross, Maurice (1968): Grammaire transformationnelle du français: syntaxe du verbe. Paris: Larousse.

10

Maria M. Manoliu

— / Lentin, André (1967): Notions sur les grammaires formelles. Paris: Gauthier-Villars Hadlich. Roger L. (1973): Gramática transformativa del español. Madrid: Gredos. Hall, Robert A. Jr. (1975): Comparative Romance Grammar. New York: American Elsevier Pub. Harris, Martin (1990). The Romance Languages, London: Routledge. — / Vincent, Nigel (1988): Romance Languages. London: Croom Helm. Hewson, John (1998): Workbook for Historical Romance Linguistics. München: LINCOM Europa. Hirschbüler, Paul / Koerner, EFK (1992): Romance languages and modern linguistic theory: papers from the 20th Linguistic Symposium on Romance Languages (LSRL XX), Ottawa, 10-14 April 1990. Amsterdam / Philadelphia: J. Benjamins. Iordan, Iorgu / Manoliu, Maria (1965): Introducere în lingvistica romanică. Bucureşti: Editura Didactică şi Pedagogică. Iordan, Iorgu / Manoliu, Maria (11972-1989 reprint): Manual de Lingüística románica, revisión, reelaboración parcial y notas por Manuel Alvar (2 voll.). Madrid: Gredos. Iliescu, Maria (2007): Româna din perspectivă romanică. Le roumain dans la Romania. Rumanisch: die öistliche Sprache der Romania. Bucureşti: Editura Academiei Române. Kayne, Richard (1975): French Syntax. The Transformational Cycle. Cambridge Mass./ London. England: The M.I.T. Press Kornai, András (2008): Mathematical Linguistics. London: Springer. Koerner, EFK (1975): The transformational-generative paradigm and modern linguistic theory. Amsterdam / Philadelphia: J. Benjamins. — (2002): Toward a history of American linguistics. London: Routledge. Lakoff, Robin, T. (1968): Abstract Syntax and Latin Complementation. Cambridge, Mass. / London, England: The MIT Press. Lebsanft, Franz / Glessgen, Martin-Dietrich (2004): Historische Semantik in der romanischen Sprachen. Tübingen: M. Niemeyer Luquet, Gilles / Rocchetti, Alvaro (edd.) (2004): Regards sur la syntaxe historique des langues romanes: actes de la journéé «Syntaxe historique des langues romanes». Confrontations en sciences du langage (Association), Université́ de Paris III. Equipe d’accueil 3418 «Langues romanes»; Paris: Université ́de la Sorbonne Nouvelle, Paris III. Malkiel, Yakov (1961): Three Definitions of Romance Linguistics. Berkeley: University of California Press. Malkiel, Yakov (1989): The Triple Janus Head of Romance Linguistics. Liverpool: Liverpool: University Press. Maiden, Martin / Smith, John Charles / Ledgeway, Adam (edd.) (2011): The Cambridge History of Romance Languages (2 voll.). Cambridge / New York / Melbourne, etc.: Cambridge University Press. Manoliu, Maria (1977): El estructuralismo lingüístico. Traducción de Mónica Nedelcu: Madrid: Cátedra. — (1985): Tipología e Historia: Elementos de Sintaxis comparada románica, versión española por Sarmiza Leahu y Mónica Nedelcu. Madrid: Gredos. — (1994): Discourse and Pragmatic Constraints on Grammatical Choices. North Holland Linguistic Series 57. Amsterdam: Elsevier Science Publishers Marcus, Solomon (1966): Lingvistica matematică. Bucureşti : Editura Didacticǎ şi pedagogicǎ. Martin, Robert (1983): Pour une logique du sens. Paris: PUF. Masullo, Pascual José / O’Rourke, Erin / Haung, Chia-Hui (edd.) (2009): Romance Linguistics 2007: selected papers from the 37th Linguistic Symposium on Romance Languages (LSRL), Pittsburg 1518 March 2007. Amsterdam / Philadelphia: J. Benjamins. Mazzola, Michael Lee (1994): Issues and theory in romance linguistics: selected papers from the Linguistic Symposium on Romance Languages 23, April 1-4, 1993. Washington, DC: Georgetown University Press.

Réflexions sur l’avénir de la linguistique romane après le Congrès de Valencia

11

Meyer-Lübke, Wilhlem (1893-1902): Grammatik der romanischen Sprachen. 1-4. Leipzig: Riesland. Meyers, Oliver T.(1981): Review of Manoliu, Maria. El estructuralismo linguistico…, Romance Philology 34, Special Issue, Februray 1981:116-121. Montreuil, Jean-Pierre (2004): Historical Phonology of Romance. Berlin: Walter de Gruyter. Niculescu, Alexandru (1965): Individualitatea limbii române între limbile romanice. Bucureşti: Editura Ştiinţifică şi Enciclopedică. Niculescu, Alexandru / Rîpeanu, Sanda (1979). Manual de lingvistică romanică. Bucureşti: Universitatea din Bucureşti, Facultatea de limbi străine. Nishida, Chiyo / Montreuil, Jean-Pierre (edd.) (2006): New perspectives on Romance linguistics. 1. Morphology, syntax, semantics, and pragmatics: selected papers from the 35th Linguistic Symposium on Romance Languages (LSRL), Austin, Texas, February 2005. Amsterdam / Philadelphia: J. Benjamins. Pană-Dindelegan, Gabriela (1974): Sintaxa transformaţională a grupului verbal în limba română. Bucureşti : Editura Academiei. Pérez Leroux, Ana T / Roberge, Yves (edd.) (2003): Romance linguistics: theory and acquisition: selected papers from the 32nd Linguistic Symposium on Romance Languages (LSRL), Toronto, April 2002. Posner, Rebecca (1977): What does Romance Linguistics need? Linguistics 15, 197: 67-72 — (2002): The Romance Languages. Cambridge: Cambridge University Press. — / Green, John N. (1980): Romance Comparative and Historical Linguistics. The Hague / New York: Mouton. Price, Glanville (1969): Introducing Romance Linguistics. Oxford: Oxford University Press. Raible, Wolfang (ed.) (1989): Romanistik: Sprachtypologie und Universalienforschung: Beiträge zum Freiburger Romanistentag 1987. Tubingen: Narr. Ramat, Paolo / Roma, Elisa (edd.) (1998): Sintassi storica: atti del XXX Congresso internazionale della Società di linguistica italiana: Pavia, 26-28 settembre 1996 . Societa di lingusitica italiana. Roma: Bulzoni. Ruwet, Nicolas (1972): Théorie syntaxique et syntaxe du français. Paris: Larousse. Sala, Marius (2005): From Latin to Romanian: the historical development of Romanian in a Comparative Romance Context. University of Mississippi: Romance Monographs. Saltarelli, Mario (1971): La grammatica generativa transformazionale. Florence: Sansoni. — / Wanner, Dieter (edd.) (1975): Diachronic studies in romance linguistics: papers presented at the Conference on Diachronic Romance Linguistics, University of Illinois, April 1972. The Hague: Mouton. Sánchez Miret, Fernando (2001): Proyecto de gramática histórica y comparada de las lenguas romances. (2 voll.) München: LINCOM Europa.2001 Satterfield, Teresa / Tortora, Christina / Cresti, Diana (edd.) (2002): Current issues in Romance languages (LSRL), Ann Arbor, -8-11 April 1999. Amsterdam / Philadelphia: J. Benjamins. Schäfer-Priess,Barbara / Klöden, Hildegard / Kailuweit, Rolf (2001): Grammatikalisierung in den iberoromanischen Sprachen. Wilhelmsfeld: G. Egert. Schrott, Angela / Völker, Harald (edd.) (2006): Historische Pragmatik und historische Varietätenlinguistik in den romanischen Sprachen, Göttingen: Universitätsverlag Göttingen. Suñer, Margarita (ed.) (1978): Contemporary studies in Romance linguistics. Washington: Georgetown University Press. Swiggers, Pierre (2004): Autour du concept d’histoire de la langue: le français et les autres langues romanes. Leuwen: K.U. Leuven, Departement Linguistiek. — (2008): Linguistique romane: quousque tandem (vel, cui bono?). Leuven: K.U. Leuven, Departement Linguistiek. Vasiliu, Emanuel / Golopenţia-Eretescu, Sanda (1969): Sintaxa transformaţională a limbii române. Bucureşti: Editura Academiei. Zagona, Karen / Contreras, Heles (2006): Sintaxis generativa del español. Madrid: Visor libros.

Inauguració del Congrés al Paranimf de la Universitat de València (6/09/2010). De l’esquerra cap a la dreta: Mª José Coperías (Degana de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació), Manel Pérez Saldanya (Vicepresident de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), Maria Iliescu (Presidenta de la Societat de Lingüística Romànica), Esteban Morcillo (Rector de la Universitat de València), Vicent Bellver (Director General de Política Científica de la Generalitat Valenciana), Josep Lluís Sirera (Vicerrector d’Arts, Cultura i Patrimoni de la Universitat de València) i Germà Colón (President d’Honor del Congrés).

Parlament d’obertura de Maria Iliescu, Presidenta de la Societat de Lingüística Romànica.

Maria Iliescu

Discours inaugural du président de la Societé de Linguistique Romane

Chers collègues et amis, C’est la troisième fois qu’un congrès de la Société de Linguistique Romane se tient dans l’aire linguistique catalano-valencienne: en 1953 le VIIe Congrès y a été organisé à Barcelone, par Antoni Badia i Margarit avec Walter von Wartburg comme président. En 1980 le XVIe Congrès a été organisé à Palma de Mallorca, par Francesc de B. Moll et Aina Moll Marqués, sous les auspices d’Antoni Badia i Margarit; le président était Manuel Alvar. C’est donc trente ans plus tard que le congrès, organisé par Emili Casanova, a de nouveau lieu dans le domaine linguistique catalan et, cette fois, dans la belle ville de Valence. Pour moi c’est un grand plaisir et un grand honneur d’ouvrir aujourd’hui, ici, le XXVIe Congrès de Linguistique Romane Après deux séjours dans la Romania submersa (occidentale marine au Pays de Galles, à Aberystwyth et dans la Romania submersa alpine centrale dans la Romania Aenipontana, à Innsbruck), nous voilà de retour dans le centre de la Romania. Et, il faut le dire, c’est un vrai centre car c’est ici, d’après les dernières recherches, en catalan et dans l’occitan voisin, qu’on trouve, le prototype des langues romanes, dans le sens que ces deux idiomes présentent le plus grand nombre des traits qui caractérisent les langues romanes dans leur ensemble. Ma brève allocution sera axée sur deux thèmes  principaux: les réalisations de notre Société depuis le dernier congrès ainsi que la situation actuelle et surtout les perspectives pour notre discipline. Dès sa fondation en 1924 par Adolphe Terracher, professeur d’histoire de la langue française à Strasbourg, la société de linguistique romane a poursuivi deux buts: le premier, organiser tous les trois ans un congrès pour rassembler les membres de la société et tous les romanistes de bonne volonté (et, last but not least, pour échanger des idées et promouvoir des contacts personnels dans une atmosphère scientifique et amicale); le deuxième but, celui de publier une revue annuelle de linguistique romane. Cette tradition a été maintenue et, abstraction faite de l’intervalle 1939-1945, à cause de la deuxième guerre mondiale, les congrès ont été organisés et la Revue a été publiée régulièrement. Pendant les trois dernières années l’activité scientifique et administrative réalisée par le secrétaire de la Société, Martin-Dietrich Glessgen, a été particulièrement riche et importante. Grâce au travail du bureau, la Société dispose maintenant d’un site web, donc d’une présence sur internet, où se trouvent les noms et les adresses des membres, l’histoire de la société et les actualités, ainsi que les modalités d’inscription, très simplifiées. Les 6 fascicules de la Revue de Linguistique Romane, parus depuis le congrès d’Innsbruck, constituent d’un côté le meilleur et le très concret témoignage de l’intérêt des membres de la Société pour notre discipline; et de l’autre, ils montrent clairement l’intégration de la

14

Maria Iliescu

linguistique romane dans les courants actuels de la linguistique générale, qui, dans le large cadre de la pragmatique, a retrouvé la diachronie, a augmenté l’intérêt pour toutes les formes de variation, et ne s’arrête plus aux aspects objectifs de la langue normée, se penchant avec grand intérêt sur les côtés subjectifs et cognitifs de la langue parlée et de la technique du dialogue. Je me limite ici à un bilan très court et général: les contributions les plus nombreuses ont été dédiées au domaine gallo-roman (français, occitan et franco-provençal), suivies de très près de l’ibéro-roman (surtout espagnol et catalan), et, à une certaine distance, de l’italien. Des idiomes à locuteurs moins nombreux sont présents: le sarde, le ladin et le frioulan. Il est regrettable que le roumain ne soit représenté que par trois comptes rendus. Plusieurs contributions concernant le français et l’espagnol quittent notre vieux continent européen et s’occupent de la Romania Nova. Comme la linguistique et la philologie sont indissociables (ainsi que le montre le titre de nos Congrès), de nombreux articles et comptes rendus sont consacrés à la lexicographie (électronique), aux éditions critiques, aux scriptas, et en général à la philologie sous ses différents aspects. Comme ancillae philologiae sont bien représentés les atlas linguistiques et aussi les corpus et les bases de textes informatisés. Les préoccupations de linguistique générale, exemplifiées par le passage du latin aux langues romanes, voient le jour dans l’article à caractère panroman de Lorenzo Renzi sur la flexion casuelle des pronoms. Appliquée au français, la contribution d’Anthony Lodge nous offre un aperçu sur le problème de la standardisation et de la norme, et celle de Harald Völker sur la linguistique variationnelle. Des débats théoriques portent sur le problème du latin global et du protoroman. En citant l’article enthousiaste et plein d’humour de Fernando Sánchez Miret Los complejos de la romanística y sus consecuencias para la investigación je passe au deuxième thème que je me suis proposé pour cette modeste allocution: la situation actuelle de la linguistique romane. Pourtant avant de l’aborder je voudrais porter à la connaissance de tous les romanistes ici présents que l’initiative d’Alberto Varvaro, faite à l’assemblée d’Innsbruck et soutenu par Emilio Ridruejo, a été fructueuse. Pendant dix jours au mois de juin de 2008, 2009 et 2010 une école d’été romane a été organisée par Alberto Varvaro à Procida, dans la baie de Naples, pour 15 participants (doctorants, chercheurs, assistants) de presque tous les pays de langue romane (malheureusement à l’exception de la France) qui ont participé aux cours, donnés par nos collègues compétents pour les thèmes choisis. Les jeunes participants ont eu l’occasion à la fin du cours de parler de leurs thèmes de recherches, de doctorat ou d’habilitation. Nous espérons que nous aurons la possibilité de continuer cette initiative pour laquelle, au nom de la Société, je remercie vivement notre ami Alberto Varvaro. Un autre succès de notre discipline a été enregistré par le projet franco-allemand DERom (Dictionnaire étymologique roman) présenté in ovo au congrès d’Innsbruck, dont les directeurs sont Eva Büchi (Nancy ATILF) et Wolfgang Schweickard (Université de la Sarre). Une équipe de 35 romanistes de sept pays de langue romane travaille à la rédaction d’un grand dictionnaire étymologique roman. Et je me permets de féliciter en votre nom les organisateurs de ce projet: Eva Büchi et Wolfgang Schweickard.

Discours inaugural du président de la Societé de la Linguistique Romane

15

Les congressistes intéressés par ce thème sont invités, pendant ce congrès même, à participer à la table ronde. Dans le même cadre a été organisée à Nancy au mois de juillet 2010 une école d’été de lexicographie romane, avec la participation de 42 inscrits, dont, il faut le souligner, plusieurs français, initiative qui a été couronnée d’un grand succès. Il est réjouissant de savoir que dans différents pays de la Romania on est préoccupé du sort de la linguistique romane, mais il serait profitable pour notre société, qui est le plus grand organisme, à diriger ses efforts vers le développement de la romanistique, qu’elle soit tenue informée des manifestations scientifiques qui s’occupent de la même discipline. C’est ainsi que la Société regrette beaucoup que, par manque d’information, elle n’ait pas été représentée officiellement au colloque de Santiago de Compostella de novembre 2008, Por que facer Linguística Románica no século XXI? Je passe à mon deuxième thème: la situation actuelle de la linguistique romane. Eh bien, elle est excellente… quant aux possibilités de recherche. Je passe sur les données objectives qui ont toujours existé, comme l’abondance de textes anciens pour la grande majorité des langues, la très bonne connaissance du latin écrit sous sa forme littéraire, mais partiellement aussi sous sa forme courante. Ceci n’est que le point de départ. Par les portails largement ouverts de la linguistique historique et variationnelle, des mondes nouveaux se présentent aux chercheurs de notre discipline: la grande Romania Nova, y compris la lingua franca ou les linguae francae, qui rendaient possible la compréhension entre les peuples du Moyen Âge: comme le français du Levant (cf. les travaux de Laura Minervini sur Le français dans l’Orient latin (XIII-XIVe s.), ou bien le français sous forme de l’anglo-normand (cf. certains travaux de David Trotter, par exemple dans la revue Médiévales en 2003). Et puis il ne faut pas oublier les langues créoles. Ces études font partie du grand intérêt actuel pour le multilinguisme et le contact entre les langues. Si l’accroissement des données se développe d’une façon inouïe, il évolue simultanément avec les différents outils électroniques, extrêmement précieux, qui sont mis à notre disposition, textes et dictionnaires informatisés et les différents corpus tant écrits qu’oraux. Les résultats de cette situation optimale pour de nouvelles recherches passionnantes se sont concrétisés partiellement durant les trois années qui ont suivi notre dernier congrès, entre autres, par la parution d’importants livres, manuels et encyclopédies de linguistique romane. Je ne cite ici que l’essentiel: en 2007 le grand manuel de Linguistique romane de Martin-Dietrich Glessgen, le manuel collectif de José Enrique Gargallo Gil et Maria Reina Bastardas; en 2008 le troisième volume de l’encyclopédie monumentale Histoire linguistique de la Romania, le volume Holtus et Miret, Romanitas - filologia románica-romanistica, dans les Beihefte de la ZrPh, et j’ajouterais aussi l’excellent manuel de Georg Bossong, Die romanischen Sprachen. Enfin, comme vous le verrez à l’exposition des livres, l’équipe d’Innsbruck, en très bonne collaboration avec les éditions Niemeyer-Walter De Gruyter, met à votre disposition, dès maintenant, les sept volumes qui comprennent plus de 500 communications du congrès de 2007. Pourtant, il faut le reconnaitre, il y a une difficulté qu’il nous faudra surmonter. Autant la recherche est attrayante et avantageuse, autant l’enseignement (et donc l’avenir, notre Nachwuchs et succession) pose des problèmes. Après Bologne les difficultés ont encore augmenté.

16

Maria Iliescu

C’est à chaque professeur de langue romane de trouver le moyen pour faire connaître aux étudiants combien peut être intéressante la comparaison des langues romanes, quel avantage présente aujourd’hui la connaissance d’encore une autre langue romane! Il semble que ce sont les masters qui devraient de nos jours permettre de programmer au moins un enseignement de linguistique romane qui puisse embrasser plusieurs langues romanes. Les projets de l’UE, comme Erasmus et autres, entre pays de langues romanes, aident implicitement à éveiller l’intérêt des jeunes pour d’autres langues néolatines. Les séminaires sous forme d’excursions culturelles et linguistiques sont aussi très utiles. En introduisant dans l’enseignement d’une langue romane des exemples d’une ou de plusieurs autres langues sœurs vous éveillerez sûrement l’intérêt d’au moins un étudiant. En allant du vocabulaire à la grammaire et non inversement le succès est garanti. (Je le sais par ma propre expérience.) Evidemment tout dépend du professeur. Permettez que je cite ici un proverbe roumain qui dit: Dobitocul sfinţeşte locul. ‹C’est l’individu qui sanctifie l’endroit›. C’est lui qui est l’agent initiateur. Soyez-le donc! Engagez-vous pour notre cause! Et je termine en changeant un peu le texte de la fin d’un article de Fernando Sánchez Miret, cité plus haut, qui à son tour a réécrit un passage de Cyrano de Bergerac: Faites de la romanistique avec une voix qui vibre! Vous permettrez que j’ajoute deux tout petits points. Je vous remercie d’avoir eu confiance en moi en me désignant comme présidente de notre société. Je peux vous assurer que j’ai fait de mon mieux pour justifier cette confiance. Je souhaite pour chacun de vous que les journées du congrès soient chargées de science et d’amitié. Sentez-vous en famille! Soyez les bien venu(e)s!

Al centre, Emili Casanova, del Comité Organitzador del Congrés, amb Antoni M. Badia i Margarit, degà dels congresistes (a l’esquerra) i Joan Veny (a la dreta).

Max Pfister i Gerold Hilty. En segon pla, darrere Colón, Martin-D-Gressgen i Maria Iliescu, Secretari i Presidenta, respectivament, de la SLR.

Esteban Morcillo, Rector de la Universitat de València, conversa amb Maria Iliescu, presidenta de la SLR. A l’esquerra, asseguts, Antoni M. Badia i Margarit i Cesáreo Calvo, co-organitzador del Congrés.

Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón

D’esquerra a dreta: Esteban Morcillo, Rector de la Universitat de València, Manuel Pérez Saldanya, Germà Colón i Antoni Ferrando (AVL-UV).

El Paranimf de la Universitat de València durant la inauguració del Congrés.

Foto de grup dels congresistes a la porta de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació.

Antoni M. Badia i Margarit (Université de Barcelona)

Discours à l’inauguration du Congrès

Madame la Présidente de la Société Internationale de Linguistique Romane et du XXVIè Congrès de Linguistique et Philologie Romanes, qui se tient aujourd’hui dans cette Université de València. Tout d’abord, je vous avoue, qu’à mon avis, je ne suis pas la personne appropriée qui justifie sa présence ici et, plus grave encore, qui s’assoie à y prendre la parole pour vous dire «bon jour». C’est modestement que je me présente comme un universitaire qui, au moins, a travaillé sur le sujet et avec les auteurs de ce Congrès. Je vais vous citer trois petits exemples sur ma situation personnelle. 1) Le premier. Je n’ai jamais joué avec la date de ma naissance. Simplement, je nacquis un trente (30) mai. C’est tout. Mais non! Ce n’est pas tout. Oui: mes amis ont découvert que cet événement m’est arrivé pendant l’année courante, c’est-à-dire: l’année 2010. Cela signifie qu’il y a trois mois j’ai obtenu la catégorie d’avoir quatre-vingt-dix ans. Est-ce que cela n’est pas un fait remarquable dans la vie d’une personne? 2) Deuxième exemple. Un second mérite qu’on m’attribue est que, aujourd’hui, je suis le congressiste le plus âgé dans cette sale. (Excusez-moi: je n’ai pas consulté vos fichiers de la police, mais on me l’a raconté à l’administration). Dans ce cas, cela ne laissait pas d’avoir une petite valeur au moment de prendre en considération une personne comme celle qui vous parle. 3) Et finalement, le troisième exemple. En 1953, nous avons eu, pour la première fois, en Espagne (et précisément à Barcelone), la réunion du Congrès de Linguistique et Philologie Romane. C’était le IVè Congrès. Depuis le premier moment, je craignais que la présidence active de ce Congrès allait tomber sur mes épaules, ne pas comme un honneur, mais comme une réalisation obligée. Oui, bien sûr. J’y ai mis les épaules et la tête. Il y avait des circonstances historiques qui m’amenaient à accepter la direction de ce Congrès de 1953. Et surtout des circonstances personnelles. D’une part, j’étais un homme d’une trentaine d’ans qui ne méconnaissait pas la matière et, de l’autre, qui avait réussi à faire venir au Congrès le romaniste suisse Walther von Wartburg (1888-1971), dont je vais parler dans quelques instants. À vrai dire, mon souci n’était pas l’organisation matérielle du Congrès, mais oui son contenu théorique ou, si vous voulez, l’idéal de ce Congrès. Pour cela, je n’avais pas oublié le discours par lequel notre Collègue von Wartburg avait clos le Congrès barcelonais de 1953. Maintenant, je me permets de citer quelques petits fragments du texte de cet éminent romaniste, en faisant allusion à plusieurs de ses Congrès ou de ses conférences. Ce qui a frappé von Wartburg, depuis le premier moment, c’était l’ardeur au travail qu’il a trouvé chez ses disciples. Cette ardeur a montré avec quel amour, avec quel dévouement on poursuivait les recherches dans nos petites communautés (c’était ainsi qu’íl s’exprimait, en

22

Antoni M. Badia i Margarit

parlant avec ses disciples). J’ai pu constater avec joie que le zèle déployé et la foi n’ont pas diminué depuis les beaux jours du premier Congrès de Linguistique Romane, qui avait eu lieu à Dijon en 1928. A partir de ce moment là, les jeunes s’y étaient maintenus à la limite d’âge ou à peu près. Ceux qui avaient connu ces jours-là, se rappelaient le sentiment de fraternité qui nous animait en face de la tâche commune, celle d’éclaircir de plus en plus les arcanes des langues romanes. Nous rentrions, la joie au cœur et avec la décision bien raffermie de donner tous nos efforts à cette tâche qui nous fascinait. Nous comptions alors sur une continuité presque illimité de nos recherches. Les nouvelles générations d’aujourd’hui (ici von Wartburg pensait déjà, donc, a 1953) n’ont pas failli à notre espérance, et c’est beaucoup, car la situation générale, comme les circonstances, ne sont pas faites pour créer cette atmosphère de sérénité propice à une vie d’études. Jusqu’ici, c’est Walther von Wartburg qui nous a parlé. Qu´est-ce qu’il faudrait dire aujourd’hui, en 2010, en ce qui concerne l’inexistante ‹atmosphère de sérénité› dont nous parlait lui-même, il y a autour de 50 ans? Je ne viens pas de mentionner le Congrès de Barcelone de 1953, à cause de ma ville natale. Non. Je le cite parce que mon ami Wartburg y a prononcé l’inoubliable discours de clôture, dont la lecture (10 avril 1953) continue toujours à être recommandable. Je voudrais vous dire encore quelques petites choses. Nous devrions approfondir sans cesse nos connaissances personnelles. Étant donné que nos spécialités –les vôtres et la mienne– sont les langues et les littératures romanes, dont nous savons, presque sans effort, un nombre considérable de détails, il ne faudrait pas que vous considériez avoir terminé votre travail avant que vos collègues (qui s’occupent des langues plus rares et moins connues que les vôtres). Au contraire. Je suis de l’avis que personne n’arrivera jamais à commenter tout ce qu’on peut dire de n’importe quelle langue existante. Je vous assure que je parle par expérience. Pensez, par exemple, aux petites nuances qui séparent les expressions des ‹personnes› (disons) ‹grammaticales›: 1) selon le temps («une lettre de notre grand-père écrite il y a 50 ans»), 2) selon l’espace («un livre publié par un ami qui habite à 200 kilomètres d’ici»), 3) selon l’imagination («un poète qui attribue à un mot un signifié qu’on ne comprend bien, qu’indirectement»), 4) selon l’usage («lors qu’un ouvrier applique à un outil un nom qui ne connaissent que ses camarades de travail»), etc. Il va sans dire que maintenant nous pourrions créer des douzaines d’exemples. Cela serait le cas des adjectifs comme archaïque ou ‹(récemment) acquis› (ou semblables), ou la création de véritables disciplines linguistiques, telles que 1) sociolinguistique ou 2) linguistique cognitive et tant d’autres. Sans doute, je vous ai fatigué en vous rappelant des moments vécus par moi-même et que je n’oublierai jamais. Mais, si je parle avec les étudiants qui m’écoutent et qui se sentent obligés à prendre en considération le futur de notre métier (excusez-moi: de votre métier), je dois reconnaître que nous avons surpassé toute une méthodologie en établissant la distension entre ‹grammaire› et ‹linguistique›. Je vous dirai encore, déjà pour en finir, que je suis très content d’avoir pu assister à cette séance, qui 1) recueillera le passé, 2) diffusera le présent et 3) annoncera le futur des langues et des littératures qui restent fidèles à la vieille culture de Rome. Merci et au revoir, chers amis. València, le 6 septembre 2010

Esteban Morcillo

Paraules d’obertura del Magnífic Rector de la Universitat de València

Senyora Presidenta de la Societat de Lingüística Romànica i Presidenta del Congrés, Senyor Director General de Política Científica, Senyor Vicepresident de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Senyor Vicerector de Cultura, Senyora Degana de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, Senyor President d’honor del Congrés, senyores i senyors: La Universitat de València es complau a acollir enguany el XXVIé Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques. És per a nosaltres un honor que se celebre el Congrés en l’espai del nostre Estudi General, el nom que va adoptar amb motiu de la seua creació (1499) i que ara conservem en record d’aquella efemèrides, ja que ens recorda uns moments àlgids de la cultura valenciana, com són la primera edició d’una versió de la Bíblia en llengua romànica, la traducció atribuïda a fra Bonifaci Ferrer (1478), o l’edició del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, un del cims de la narrativa romànica. Una Universitat que té com un dels seus timbres d’honor la conservació d’una part important de la biblioteca d’Alfons el Magnànim (1416-1458), i la presència d’antics estudiants pioners dels estudis lingüístics i gramaticals com Lluís Vives, Gregori Mayans o Vicent Salvà. Ara, més de cinc segles després, la Universitat de València pot enorgullir-se de comptar amb una potent i jove Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, que professors com Sanchis Guarner, Joan Oleza, Ángel López, Emilio Ridruejo, Antonio Melero, Antoni Ferrando, Jenaro Talens, Albert Hauf, Teresa Echenique, Antonio Briz, i els seus deixebles, han aconseguit elevar a nivells internacionals, i que a través dels seus departaments i de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, ha reeixit a organitzar aquesta magna trobada internacional, amb l’assistència de més de 1000 congressistes. Una trobada que pretén donar a conéixer els resultats de recerques capdavanteres en filologia i lingüística romànica i que aspira a potenciar unes noves visions de la romanística, en què el fet lingüístic s’aborda sobretot com un fet comunicatiu i com un fet social en permanent evolució i relació amb el seu entorn. Només des de l’íntima i contínua convivència i simbiosi entre l’estudi de les llengües filles de la mare llatina es poden obtindre fruits duradors i perennes, ja que l’estudi d’un fenomen lingüístic particular al si de la Romània, vist en l’espill i perfil de les altres llengües, és la manera millor de treballar científicament aquesta disciplina. La Universitat de València valora molt la seua Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació perquè és l’encarregada d’estudiar les nostres llengües, especialment el nostre valencià, anomenat també acadèmicament llengua catalana. Com a universitat arrelada al seu medi no pot desatendre l’estudi i difusió del valencià, que actes com aquest congrés revalora davant de la societat perquè la vostra presència, la de tants estudiosos de primera fila, ha de fer i fa veure a tots la importància de la llengua, de les llengües com a instrument de comunicació, alhora que de sentiment i d’identitat. Combinar ciència i passió, com deia el

24

Esteban Morcillo

professor Badia i Margarit, el romanista més antic d’aquest Congrés i professor honoris causa per aquesta universitat, juntament amb el President d’honor del Congrés Germà Colón i del conferenciant de hui, Joan Veny, és l’única medicina contra la intolerància lingüística i contra l’abandó de llengües minoritàries i minoritzades com la nostra. L’exemple d’aquests doctors honoris causa més els d’altres filòlegs també honoris causa per la nostra universitat, com Rafael Lapesa i Manuel Alvar, valencians de naixement, Josep Gulsoy i Joan Coromines, valencians d’adopció, i Alan Deyermond, és el far per on la nostra universitat solca els amors de la ciència filològica. Com a professor de Medicina i usuari del llenguatge científic tinc present sempre que la llengua és un instrument bàsic per a qualsevol ciència, ja que sense llengua no es pot concebre ni comunicar res. Per això aprecie molt la importància d’un congrés internacional com aquest, que situa la nostra universitat un poc més alt en el panorama científic internacional, que motiva els professors d’altres facultats a actualitzar-se en els temes lingüístics i que dins del compromís cívic de la nostra universitat es concreta en la formació d’un valencià científic, tècnic o jurídic. Estic convençut que durant aquesta setmana les seues sessions serviran també per a afavorir uns contactes fructífers entre els estudiosos de les llengües romàniques dels cinc continents del nostre planeta. Més encara, els organitzadors del Congrés han previst una atapeïda gamma d’activitats i possibilitats de lleure perquè els seus assistents puguen gaudir de la bellesa de la ciutat de València, dels paisatges del seu entorn geogràfic i de l’encant de les seues seductores platges, que faran més agradable una estada que voldríem que fos inoblidable en tots els aspectes. El Congrés servirà també perquè els seus assistents puguen conéixer millor els aspectes més diversos de la cultura valenciana, no solament en termes d’història, monuments, tradicions, llengua i literatura, sinó en termes de gastronomia i tracte humà amb els seus habitants, proverbialment tinguts com a comunicatius i alegres. Per això la gran importància que li donem a l’exposició en realitat augmentada del nostre país “València: terra de comarques, diàlegs amb el patrimoni”, organitzada pel Vicerectorat de Cultura, que inaugurarem després, que els permetrà amb una pionera tècnica assajada pel nostre Institut de Robòtica conéixer totes les meravelles de València, els nostres paradisos trobats. La Universitat de València vol agrair a totes les institucions que fan possible la celebració d’aquest Congrés la seua contribució a l’èxit dels seus objectius. Particularment, voldria destacar el suport d’institucions com la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana (el nostre govern regional), la Diputació de València (el govern provincial), l’Ajuntament de València (el govern local), l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i totes les institucions que han fet possible aquesta trobada, on destacarem Linguamon o Casa de les Llengües i l’editorial Barcino, editora d’Els Nostres Clàssics. Però, sobretot, vull remarcar la meua gratitud a la Comissió organitzadora del Congrés, que s’ha abocat a treballar de valent per aconseguir que el vostre sojorn siga ben profitós. Deixeu-me acabar les meues paraules amb el desig que gaudiu plenament de la vostra estada i de l’enriquiment intel·lectual que comportarà la vostra participació en el Congrés, de manera que siguen un record inesborrable en les vostres vides i un esperó perquè torneu a visitar-nos. Un desig que faig extensiu als vostres acompanyants i que m’agradaria que, de retorn als vostres països, poguéreu encomanar, apegar o transmetre als vostres col·legues, familiars i amics.

Jean-Pierre Chambon (Université de Paris-Sorbonne)

Discours de clôture du Président de la Societé de Linguistique Romane

Chères consœurs, chers confrères, chers amis, Je vous remercie de vos suffrages avec reconnaissance et émotion. Ma reconnaissance est d’autant plus vive qu’à me remémorer la liste de mes prédécesseurs, j’ai bien conscience de devoir vos voix avant tout à ma longue fidélité à la Société et à sa Revue, depuis les années 1970, puis 1990, lorsque j’ai eu le privilège de seconder Gilles Roques, alors secrétaire-administateur. Ma première tâche sera, bien entendu, de collaborer le plus étroitement possible avec l’équipe organisatrice dans la préparation du prochain congrès de Nancy, tout en laissant la plus grande autonomie au comité d’organisation. Étant donné l’esprit de clarté et de rigueur de Mme Éva Buchi, je ne doute pas que la tâche ardue de préparation du congrès sera aussi un plaisir. Je voudrais exprimer d’ores et déjà la reconnaissance particulière des romanistes français à Mme Maria Iliescu et à Jean-Marie Pierrel dont l’esprit d’initiative et de décision va permettre à la France d’accueillir notre prochain congrès. De manière plus générale, je m’appliquerai à ‹grouper les romanistes›, selon une expression à laquelle tenaient Pierre Gardette et Georges Straka. Cette tâche se présente naturellement sous trois dimensions: diachronique, diatopique et diastratique, mais également sous l’aspect ‹diaméthodique›. L’aspect diachronique me semble le plus important. De nombreux jeunes savants ont fréquenté notre congrès de Valence. Je voudrais dire aux plus jeunes d’entre vous qu’ils ont, mais aussi qu’ils doivent prendre toute leur place dans notre Société, et qu’ils ne doivent pas hésiter à proposer à la Revue le meilleur de leurs productions. Le comité de rédaction n’est pas là pour les ‹évaluer›, mais –au cas où le besoin s’en fait sentir– pour les aider à progresser, de manière confraternelle, et non paternaliste. À l’autre bout de la chaîne des générations, je voudrais aussi lancer un appel aux plus éminents de nos maîtres pour qu’ils n’hésitent pas –eux non plus!– à fournir des articles: notre revue leur est ouverte. En ce qui concerne la relève, je voudrais souligner un aspect nouveau très positif de nos activités: la tenue de trois écoles d’été en 2008, 2009 et 2010. Ces écoles sont si bien entrées dans les mœurs que notre Assemblée générale n’a pas, si j’ose dire, suffisamment insisté sur cet aspect. Que soit en tout cas chaleureusement remercié Alberto Vàrvaro pour cette initiative! L’expérience mérite pleinement d’être poursuivie. Nous formaliserons sous peu notre accord à ce sujet. Au plan diatopique, nous avons pris en Assemblée générale des mesures afin d’élargir la Société et la diffusion de sa revue vers toute une série de pays. J’espère que nos sociétaires qui entretiennent des relations avec certains de ces pays (je pense, par exemple, à l’Afrique francophone) auront à cœur de nous aider à concrétiser cette orientation.

26

Jean-Pierre Chambon

J’ai mentionné à l’instant, cum grano salis, le plan diastratique et voici en quel sens. Je voudrais marquer que la Société de linguistique romane est une compagnie de savants, dotée de sa propre logique, distincte de la logique strictement universitaire, et que, dans son cadre, nous sommes confrères et consœurs. Ces mots recèlent un programme et nos fonctionnements se doivent d’être le plus possibles confraternels et égalitaires. En ce qui concerne, justement, nos fonctionnements, si les congrès sont évidemment les temps forts de nos activités, je voudrais rappeler que, dans l’intervalle, les adhérents ont le droit de faire part au secrétaire-administrateur ou au président de leurs avis et, mieux encore, de leurs suggestions. Il en sera tenu compte. Je compte user moi-même de ce droit pour soumettre au bureau quelques propositions visant à améliorer le déroulement de nos assemblées générales. Au plan ‹diaméthodique›, nous sommes tous convaincus que la diversité et la combinaison des approches et des points de vue est la condition même du progrès de nos études et l’une des caractéristiques les plus précieuses de la tradition romaniste. Linguistes et philologues, diachroniciens et synchroniciens, linguistes de la phrase et linguistes du mot ont vécu et doivent vivre en bonne entente dans notre société. Cette remarque me permet une transition aisée avec un autre point sur lequel j’aimerais appeler votre attention. La table ronde sur les revues et la table ronde sur les sociétés d’études romanes, singulièrement l’intervention de Hans Gœbl, nous ont permis de mieux percevoir le monde monocolore qu’on nous prépare: méthode unique pour pensée unique, langue unique (le globiche), le tout enveloppé sans un anonymat dictatorial. «Diversité» partout (dans le discours), diversité nulle part (dans les faits). Cette grave menace heurte de plein fouet toutes les valeurs inhérentes à notre Société depuis sa renaissance à Barcelone en 1953, notamment notre engagement en faveur de la diversité des méthodes et des points de vue, notre attachement à la diversité des langues que nous étudions (ainsi que l’a dit Martin Glessgen, le ladin possède la même importance épistémologique que le français) et la diversité de nos propres moyens d’expression, du français au catalan, à l’italien et à l’espagnol (pour prendre l’exemple des deux tables rondes mentionnées plus haut) ou à tout autre idiome roman. Beaucoup de variétés romanes sont, nous le savons, depuis longtemps menacées de mort. Mais aujourd’hui toutes les langues romanes sont menacées au moins comme langues scientifiques et, en ce qui nous concerne, comme métalangues. Des deux tables rondes déjà évoquées a émergé l’idée d’une riposte coordonnée des principales revues de linguistique et de philologie romanes, d’une part; d’un rapprochement entres les différentes sociétés savantes d’études romanes (sans exclure, je pense, les sociétés de linguistique tout court d’expression romane), d’autre part. Comme il a été dit à la table ronde d’hier: l’union fait la force; on nous a aussi parlé de l’exemple des revues d’histoire des sciences. J’espère vivement que les réponses pratiques qui ont été esquissées à Valence ne resteront pas lettre morte. En tout cas, notre revue et notre Société seront prêtes à participer à tout regroupement et à toute action coordonnée pour la défense des études de linguistique et de philologie romanes et, en dernière instance, des langues que nous étudions. Je me permets dès à présent de vous suggérer un geste simple individuel de résistance passive: ne pas fournir de résumés en anglais quand l’emploi de cette langue est rendu obligatoire et ne résulte pas d’un libre choix. C’est aujourd’hui la diversité linguistique et, en définitive, la diversité des cultures, c’est notre pluralisme, c’est notre esprit de conviventia, c’est notre conception de l’égalité des langues, c’est le modèle de la meseta (contre celui de la pyramide), qu’il convient de défendre

Discours de clôture

27

contre l’hégémonisme. Dans ces circonstances nouvelles et dangereuses, j’en appelle et je vous appelle, en reprenant une expression employée par Walter Meliga, à davantage encore de conscience romane! Il me reste deux actes de langage à accomplir. D’abord un acte de gratitude: je remercie en votre nom Mme Maria Iliescu pour tout le travail qu’elle a accompli avec ferveur en faveur de notre société. Puis la profération de l’énoncé performatif que vous attendez de moi: je déclare clos le XXVIe Congrès international de linguistique et de philologie romanes.

Panoràmica del Paranimf de la Universitat de València en la Inauguració del Congrés.

Germà Colón presenta Antoni M. Badia i Margarit abans del seu parlament als congresistes durant la inauguració del Congrés.

Cròniques

Antoni Rubio València tanca amb èxit el congrés de Romanística amb un miler de participants, 800 comunicacions i un ample ressò mediàtic La ciutat de València, un dels punts clau per al desenvolupament de la llengua catalana al llarg de la història, ha sigut el lloc triat per a la celebració del 26é Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques. Organitzat per la prestigiosa Société de Linguistique Romane (SLR), aquest congrés suposa el major esdeveniment a nivell mundial al voltant de l’estudi de les llengües romàniques, un dels principals patrimonis lingüístics i culturals de la Humanitat. Per això, a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València es van aplegar gairebé un miler d’especialistes de tot el planeta, la qual cosa va deixar més de 800 ponències, comunicacions i taules redones així com la creació d’una biblioteca de vuit centenars de volums amb les principals obres dels experts. El congrés, encapçalat per la presidenta de la SLR, Maria Iliescu, i coordinat pel professor de Filologia Catalana de la Universitat de València, Emili Casanova, va comptar amb la participació dels principals noms de la Romanística internacional, com Martin D. Glessgen (Universitat de Zuric), qui va exercir com a secretari. De la mateixa manera, experts com Joseph Gulsoy, Joan Veny o Germà Colón van formar-ne part del comité d’honor. Del 6 a l’11 de novembre de 2010, València va prendre el relleu de la ciutat austríaca d’Innsbruck, on es va celebrar l’anterior congrés en 2007. Així doncs, la SLR va triar la capital valenciana per a continuar amb el treball encetat a Àustria, mitjançant una estudiada preparació del congrés que va incloure, fins i tot, diverses visitres prèvies de Maria Iliescu, així com del vicepresident de la SLR, Lorenzo Renzi, i un dels seus vocals, l’espanyol Fernando Sánchez Miret, a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la UV per a tancar tots els detalls. La importància de la reunió queda reflectida en l’ample ressò que el congrés va tindre als mitjans de comunicació, tant estatals com locals. Així, diaris com El País, El Mundo o Levante, emissores de ràdio com la Cadena SER, mitjans digitals com Vilaweb o L’Informatiu i televisions com TV3 o Canal 9 van informar de la reunió al llarg de tota la setmana, dedicant-hi diversos espais en informatius i fent reportatges sobre les comunicacions més destacades. De fet, un dels actes que més va interessar els mitjans va ser l’acte inaugural, amb la participació de tres pares de la filologia –tal com els van qualificar els periodistes- com el valencià Germà Colón, el mallorquí Joan Veny i el romanista de major edat i ex president de la SLR, el català Antoni Maria Badia i Margarit. Els mitjans de comunicació es van interessar especialment per les opinions dels experts al voltant de la llengua catalana, la qual cosa va deixar en evidència un altre dels mèrits dels 26é Congrés de Romanística València 2010: en celebrar-se en aquesta ciutat, els experts van poder viure in situ la realitat local del català al País Valencià, un dels temes més apassionants dins la ciència que estudia les llengües romàniques. De fet, el mateix coordinador del congrés, Emili Casanova, va destacar que els diversos actes celebrats han permés «donar importància» al valencià, és a dir, la varietat del català que es conrea en aquestes contrades. La ponència inaugural del congrés va anar a càrrec de Joan Veny, filòleg prestigiós, gran dialectòleg i doctor honoris causa per la Universitat de València, entre altres mèrits, qui va

32

Antoni Rubio

encetar la reunió amb una lliçó titulada Circulacions lingüístiques de la Romània. Davant dels principals lingüistes i romanistes a nivell mundial, el romanista mallorquí va instar a «no obrir les portes indiscriminadament» a la inclusió de mots estrangers i ha destacat el perill que pateixen les llengües romàniques de ser «arrossegades per l’anglés». Veny va posar com a exemple algunes paraules d’origen forà que, bé de forma directa o bé mitjançant l’anglés o el francés, han penetrat a la resta d’idiomes, como ara falàfel, talibà, burca (àrab), sake, sudoku, judo (japonés), litxi, wok (xinés), ioga (sànscrit), txeca, nomenclatura (rus) o, més recentment, vuvuzela (zulú). L’expert també va utilitzar els seus amplíssims coneixements del català per explicar alguns occitanismes, gal·licismes, aragonesismes i castellanismes que, actualment, viuen dins d’aquesta llengua. Davant d’aquesta situació, Veny va demanar que, abans d’acceptar un mot extern, els lingüistes han de cercar una alternativa pròpia dins la llengua, tot i que va admetre que aquesta pràctica «és molt difícil», ja que la influència dels mitjans de comunicació i la puixança de l’anglés dificulta aquesta operació que obliga les llengües romàniques a articular fórmules per incorporar els neologismes d’una forma controlada, «amb informes meticulosos d’especialistes». L’aportació de Veny va ser la primera d’una extensa nòmina d’experts que, durant una setmana, van convertir València en la capital mundial dels estudis de romanística. A més a més de la ponència del dialectòleg mallorquí, la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la universitat valenciana va comptar amb les lliçons de Jean-Pierre Chambon (Université de Paris-Sorbonne), amb el títol de Étymologie lexicale, étymologie onomastique: quoi de neuf, i de Concepción Company (Universidad Nacional Autónoma de México), amb la ponència que duia per títol Reanálisis, ¿mecanismo imprescindible de la gramaticalización? Una propuesta desde la historia del objeto indirecto en español. Les lliçons que van completar l’excel·lent nòmina de ponències del congrés van ser Le francoprovençal, laboratoire des virtualités linguistiques de la Romania occidental, a càrrec d’Andres Kristol (Université de Neuchâtel); La textualidad de los documentos de los romances primitivos, de Wulf Oesterreicher (Universitat de München); Le roumain, un défi pour les romanistes?, de Sanda Reinheimer-Ripeanu (Université de Bucarest); Metafonía y diptongación en la Romania, impartida per Fernando Sánchez Miret (Universidad de Salamanca); Decomposizioni e ricomposizioni di paradigmi: I pronomi personali delle lingue romanze tra morfologia e sintassi, de Rosanna Sornicola (Università di Napoli Federico II); Lingua, coesao social e planificaçao da cultura: o caso galego, d’Elías Torres (Universidad de Santiago de Compostela); i Une rencontre germano-romane dans la Romania Britannica, a càrrec de David Trotter (University of Aberystwyth). De la mateixa manera, les diverses taules redones que es van celebrar al llarg de la setmana també van fer aportacions molt interessants al camp dels estudis romanístics. Una de les més concorregudes, i que també va tindre repercussió als mitjans de comunicació, va ser la que portava per títol Implicacions pràctiques de les llengües romàniques, coordinada pel professor Ángel López (València) i en la qual van participar Henri-José Deulofeu (Aix-en-Provence), Covadonga López (Universidad Complutense de Madrid), Esteve Clua (Universitat Pompeu Fabra – Barcelona) i Xavier Lamuela (Girona). En aquest acte, es va tractar una situació lingüística molt comuna a la Romània com el sesquilingüisme, així com la possibilitat de traure’n profit.

València tanca amb èxit el congrés de Romanística

33

Els experts van apuntar que la similitud entre les diverses llengües romàniques pot permetre, amb un enfocament correcte dels estudis de llengua, la intercomprensió entre els diversos parlants d’idiomes fills del llatí. Això, permetria a les diferents llengües romàniques (francés, portugués, italià, romanés, castellà, català, gallec, etcètera) convertir-se en un mercat homogeni de 800 milions de parlants, preparat quantitativament i qualitativa per a competir amb la puixança del xinés (1.500 milions de parlants) o l’anglés (350 milions); de fet, els especialistes van apuntar que els diversos dialectes que composen la llengua xinesa són més diferents entre sí que les llengües romàniques, la qual cosa permet que el sesquilingüisme no siga cap utopia. Una altra taula redona va analitzar La vehiculació de la romanística a través de les revistes, sota la coordinació d’Emili Casanova (Universitat de València) i de Martin Glessgen (Zurich), i amb la participació de Gunther Holtus (Zeitschrift für Romanische Philologie-Goettingen), Gilles Roques (Revue de Linguistique Romane-Paris), Pilar García Mouton (Revista de Filología Española-Madrid), Alberto Varvaro (Medioevo Romanzo-Napoli) i el mateix Joan Veny (Estudis Romànics-Barcelona). Per la seua banda, la taula 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lubke: 1911-2010, coordinada per Max Pfister (Saarbrucken), va comptar amb la presència de Germà Colón (Basilea-IEC), José Antonio Pascual (MadridRAE), Maria Iliescu (Innsbruck), Éva Buchi (Nancy) i Maria Reina Bastardas (Barcelona). A més a més de les ponències i les taules redones, amb l’objectiu de distribuir les nombroses comunicacions i facilitar-ne l’accés dels especialistes en funció dels seus interessos, el congrés es va dividir en 16 seccions, en funció dels diversos temes d’estudi. Així, la secció 1 va arreplegar tots els treballs al voltant de la descripció històrica i sincrònica de les llengües romàniques, amb especial atenció als aspectes fonètics i fonològics; la secció 2, per la seua banda, va incorporar totes aquelles comunicacions relacionades amb la morfologia i la sintaxi. El camp de la semàntica va quedar cobert en la secció 3, mentre que els experts en lexicologia i fraseologia van ser inclosos en la secció 4. La formació dels mots i els aspectes d’onomàstica, tant la toponímia com l’antroponímia, van quedar enquadrats, per la seua banda, a les seccions 5 i 6. Com no podia ser d’una altra manera, en un congrés de filologia romànica celebrat a València, hi hagué una secció específica de sociolingüística (secció 7), una qüestió que ha vessat rius de tinta en aquesta banda de la Romània; de fet, una de les comunicacions que més va cridar l’atenció (i que malauradament no apareix a les Actes perquè la seua autora no va enviar el text) va ser la que analitzava l’estat actual del moldau, una variant del romanés reivindicada com a llengua diferenciada per certs sectors de la societat de Moldàvia, la qual cosa ha generat una situació semblant a l’existent amb el català al País Valencià. La secció 8, en canvi, va arreplegar els estudis al voltant dels aspectes diatòpics de les llengües romàniques, mentre que la secció 9 feia esment a les qüestions de pragmàtica. Un dels grups de treball més seguits pels mitjans de comunicació va ser, precisament, la secció 10, dedicada a l’anàlisi del discurs –tant escrit com oral–, la conversa i la llengua dels periòdics, ràdios i televisions; alguns dels treballs, relacionats amb l’ús de la llengua per a manipular la informació, van trobar ressò en diverses publicacions, a més a més de mantindre l’altíssim nivell acadèmic de la resta de comunicacions. De la mateixa manera, la secció 12, dedicada als recursos electrònics en lexicografia, i la secció 13, centrada en la traducció automàtica de textos, també van suscitar un gran interés més enllà dels límits estrictes de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València.

34

Antoni Rubio

La secció 11 va estar dedicada a la filologia i la lingüística dels textos i dels diccionaris de les llengües romàniques, mentre que la 14 va analitzar l’estat de les llengües criolles amb una base lèxica romanç i els diversos contactes lingüístics extra i intraromànics. Les dos darreres seccions (15 i 16) van aplegar els treballs al voltant del llatí tardà i el romànic primitiu, així com la història de la lingüística i de la filologia romàniques, respectivament. Al marge de les qüestions estrictament acadèmiques, el 26é Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques també va servir perquè els experts conegueren un poc millor la realitat del País Valencià, així com la història, els costums i els indrets més representatius. Entre altres actes, els organitzadors van preparar diferents excursions temàtiques per a apropar-se a la figura d’autors valencians com Enric Valor, el poeta Miguel Hernández o el novel·lista i periodista Vicente Blasco Ibáñez. També es van preparar actes per a conéixer zones emblemàtiques, com l’Horta de València, un espai mil·lennari únic a tota Europa, o L’Albufera. Pel que fa al vessant històric, també es van organitzar excursions per la capital valenciana, per a contextualitzar la figura de Sant Vicent Ferrer, el sant valencià més internacional i del qual diu la llegenda que dominava totes les llengües del món, i una eixida a Xàtiva, ciutat inevitablement vinculada a la família Borja, a la qual pertanyien els dos únics papes valencians: Aleixandre VI i Calixte III. Evidentment, en l’apartat gastronòmic, no van faltar diverses degustacions de plats típics, com ara la paella o l’orxata de xufa, la principal zona de conreu de la qual es troba a escassos quilòmetres de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València. En definitiva, el Congrés va suposar tota una setmana exitosa dedicada al conreu i l’estudi de les llengües romàniques que, entre altres qüestions, ha posat el País Valencià i la llengua catalana en primera fila de la romanística internacional. Ara, toca començar a treballar de cara al 27é Congrés, on la ciutat de francesa de Nancy prendrà el relleu de la capital valenciana.

Emili Casanova / Vicent Artur Moreno (Universitat de València)

Bullirà el Congrés com la cassola en forn: el Congrés paral·lel Perquè això era el nostre Congrés: un mar bullint d’activitats. Certament, no sabíem com encapçalar aquest article: El paracongrés, Més enllà del Congrés, Encontres en el 26é Congrés...Vam decidir al final inspirar-nos en la famosa frase que inicia un dels poemes més coneguts i sorprenents d’Ausiàs March. Perquè al capdavall, els organitzadors no concebien un Congrés de Romanística sense activitats paral·leles, sense propostes que anaven més enllà de les aules i de les comunicacions. No concebíem un congrés ple de comunicacions en fredes sales universitàries, amb actes protocol·laris necessaris, però freds. Necessitàvem alguna cosa més. Volíem ensenyar-los, explicar-los com era la nostra casa, la que durant uns dies seria la seua. Teníem més de mil persones que vindrien a València, una ciutat mediterrània amb un passat i una societat que volia presentar-se a aquella munió de gent que provenia de molts racons del món. Potser no ens coneixien, potser aquesta era una oportunitat única per explicar qui érem, com érem, què era el nostre país, els paisatges que el conformaven, els aliments que ens mantenien en vida, els lletraferits que produïen durant segles, les cultures que havien aixecat edificis, pintaven o esculpien, les músiques que havìem creat a través de centúries... Aquells científics, aquells romanistes, respirarien València des de molts punts de vista: des de la filologia, des de la dialectologia, des de la romanística... però també des d’unes activitats culturals que a poc a poc van anar conformant-se i anaven omplint les hores d’uns congressistes que anaven coneixent-nos. València ciutat és el cap i casal d’un territori molt interessant, un racó del món occidental allargassat amb mar i muntanyes. Amb una llengua romànica poderosa, compartida amb altres territoris de la Corona d’Aragó, com Catalunya i les Balears, València esdevenia l’any 2010 en punt de trobada d’erudits que volien tastar la seua gastronomia, llegir les seues literatures, contemplar els seus paisatges, bocabadar-se amb pobles peculiars, esmaperdre’s amb pintures de mestres sorprenents, garratibar-se amb patrimonis seculars. Què fer? Com explicar-ho? Com mostrar a aquelles persones en una setmana qui som, què hem cantat, què hem escrit, com ho hem fet...? Els hem de confessar que era un repte que vam acceptar immediatament. Volíem mostrar el nostre país, la nostra cultura, la nostra manera de veure el món al món que ens venia. Volíem que els congressistes marxaren d’ací contents, conscients i coneixedors d’una cultura multisecular, divertida i seriosa alhora, mediterrània i carolíngia al mateix temps, discreta i agosarada a parts iguals. Volíem explicar nosaltres mateixos què érem a una gent que acceptaria encantada la nostra hospitalitat. Una bona manera d’iniciar una presentació és cantant. El cant és música i lletra alhora. Les notes entren d’una manera fàcil per l’epidermis i per la víscera. El cor moltes vegades va al ritme de la música. I vam pensar que una part important de les activitats paral·leles podien basar-se en la literatura de les partitures. Així, l’obertura del Congrés va oferir un concert únic: l’actuació de la Capella dels Ministrers que «fantasiava sobre la música i la poesia d’Ausiàs March». El miler d’assistents va poder sentir els versos d’un dels poetes en llengua catalana/ valenciana més importants de tots els temps en boca d’un grup de música que cuida d’una manera portentosa els nostres clàssics. Això de matí. Perquè aquell dilluns a la vesprada la

36

Emili Casanova / Vicent Artur Moreno

música va tornar a sonar. Des de l’Alcúdia, el grup de Danses i Dolçainers iniciaven un so i un ritme ancestral al qual molts congressistes començaven a adherir-s’hi d’una manera íntima i respectuosa. Després la paella més valenciana possible, la de Galbis de l’Alcúdia, la gegant per a 800 persones, que, amb les monjàvenes de la centenària i reial pastisseria de Teodor Mora d’Ontinyent ens va fer xuplar els dits a tots. En acabant, el silenci. I més tard, un so tònic, quasi del centre de la terra: els timbals de la música de Festes de Moros i Cristians marcaven els batecs de molts cors que ja començaven a participar d’aquelles melodies. D’alguna manera, molts congressistes començaven a ser valencians... Amb lletra de Lluís Alpera i música de Josep Maria Bru s’estrenava al dia següent l’himne del Congrés a la sala gòtica Alfons el Magnànim del centre cultural de la Beneficiència. Es deia «La grandeur del filòleg». Amb la veu incomparable i única del cor de dones «A cau d’orella», acompanyats a l’arpa. Si voleu una música molt acadèmica, una lletra molt filològica, però no per això menys sentida ni original. La música no ens va deixar durant els sis dies del Congrés. El dia que molts autobusos s’emportaven uns centenars de congressistes i acompanyants a conèixer el país que els havia acollit per uns dies, van sonar músiques en un CD que pretenia ser una mostra d’allò que els valencians hem aportat al llarg de 800 anys a la banda sonora del món: des de Jaume I, fins al Misteri d’Elx, passant per peces del mestre Rodrigo Vidre, Martín i Soler, Raimon, Al Tall, Urbàlia Rurana, Miquel Gil, Joan Baptista Humet, Bruno Lomas, Camilo Blanes, Nino Bravo, Ovidi Montllor, David Cervera... Conéixer els ritmes d’una cultura a través de la seua música sembla que és un bon inici. Els dos últims dies, l’actuació de Lluís Fornés i Cristina Martí, amb la seua Passió a la Romània que ens va recuperar el millor El Sifoner, i una mostra de Cant d’estil valencià que va recordar a molts la unitat de la Mediterrània, interpretada pels mestres Apa i Trini, van confirmar una sensació: que la pròpia cultura en aquestes terres ha donat personatges especialment dotats per allò de la solfa. De la mateixa manera, aquestes terres ha produït aliments contundents. Potser, un dels més tòpics siga la famosa ‹paella›, que encara que siga el continent i no el contingut, ha donat una menja portentosa, que curiosament, es pot fer d’unes tres mil maneres, segons diuen els gastrònoms. El congrés va oferir un gegantí «arròs de paella» el primer dia del Congrés. Alguns diuen que s’hi van aplegar més de 500.000 persones, però nosaltres ho deixarem en un miler. L’èxit –no cal dir-ho– va ser apoteòsic. No es tractava de guanyar-nos els visitants per l’estòmac, però quasi. I encara més apassionant va ser la lluita, perquè al costat d’on s’escudellaven els plats, un altre col·lectiu oferia milions de litres de cervesa amb la seua particular Octoberfest. Hem de confessar que molts iniciats al líquid groc es van passar a l’enemic. Aquell recipient gegant que Antoni Galbis va cuinar a la caixa d’un riu que només té el local, va donar uns milions de grans d’arròs que els assistents van menjar amb fruïció. Mentrestant, ací i allí, recepcions, esdeveniments culturals, actuacions teatrals... Recordem la del Quixot de Bambalina Teatre en el monestir de Sant Miquel dels Reis, la representació de l’Espill de Jaume Roig pel grup Crit, a la sala d’actes de la mateixa Facultat de Filologia... Tots aquests actes anaven confirmant la solidesa de la nostra oferta cultural, la qualitat dels nostres grups teatrals, la importància de textos literaris propis i aliens transformats en espectacles... Molts congressistes descobrien a través dels textos clàssics propis que fa algun segle, la Corona d’Aragó i les seues respectives ciutats tenien un pes notable en el concert d’Europa. Els congressistes, que majoritàriament no coneixien València i el seu antic regne, començaven a obrir uns ulls de sorpresa, davant d’una terra i una gent que eren molt més que

Bullirà el Congrés com la cassola en forn: el Congrés paral·lel

37

una paella i uns litres de sangria... Aquell dijous 9 de setembre segurament va ser l’apoteosi. Uns quants autobusos eixien cada un a una destinació. L’objectiu era descobrir el País, descobrir paisatges propis, singulars, carregats com diu el tòpic d’història i de l’alè de moltes cultures. Els grups de congressistes anaven a Morella, a Peníscola, a Sagunt, a Llíria, a Xàtiva, a Gandia, a Alcoi, a Elx, a Castalla, a Oriola, a Alcoi... Uns altres es van quedar a València, a fer una ruta gòtica, barroca, modernista, alguns van visitar el museu d’Etnologia... Dins de l’autobús, uns altres escoltaven música relacionada a les destinacions i textos literaris que posaven en valor els llocs que anaven a visitar. Així, molts dels mil viatgers van descobrir Ausiàs March en boca de Raimon, Ovidi Montllor cantant una societat industrial alcoiana, un Miguel Hernàndez musicat per Joan Manuel Serrat, unes veus que imitaven els cors angèlics de l’ascensió de la Mare de Déu en el Misteri d’Elx... Van saber coses de la família Borja, van escoltar versos d’Ausiàs March, textos de Joanot Martorell i el seu Tirant... Aprofitant que els teníem tots dins dels autobusos, els vam amenaçar amb un llibre de rutes que havíem escrit expressament per aquell dia. Fora bromes, a cada viatger romanista li vam donar un llibre publicat per Bromera que feia un viatge a través de cinc rutes pel País Valencià. El treball es deia País de Tinta. I parlant de llibres, també per al Congrés es publicà Una altra Història, una visió subjectiva i personal sobre diferents esdeveniments històrics que han configurat al llarg dels segles aquest territori mediterrani. Gràcies a tots aquests fets, aquells romanistes ens anaven posant a poc a poc per fi en un mapa. I a poc a poc ens valoraven. Un mapa. Des del principi volíem construir una targeta de visita molt especial. Volíem fer una presentació diferent perquè aquests centenars de filòlegs i romanistes ens conegueren. I per això, amb la col·laboració de l’Institut de Robòtica de la Universitat de València i del Vice-rectorat de Cultura de la mateixa Universitat, vam construir una instal·lació cultural certament peculiar. El Centre Cultural La Nau de la Universitat de València iniciava la temporada d’exposicions del curs 2010-11, amb la instal·lació expositiva Comarques Valencianes: diàlegs amb el territori, una exposició feta expressament per al Congrés. L’exposició, comissariada per Emili Casanova i Vicent Artur Moreno, era una reflexió sobre la realitat geogràfica, humana i patrimonial dels territoris valencians a partir de l’articulació cohesiva comarcal a través de la Realitat Augmentada, un recurs tecnològic innovador que optimitzava el material exposat en la instal·lació. De tal manera, que el visitant de la instal·lació se sentia immers en el territori, en l’estímul proposat. En definitiva, aquest programa permetia l’espectador veure, escoltar i ‹sentir› diferents plànols, diferents paisatges que ens oferia el territori. Volíem un autèntic diàleg actiu i sorprenent entre el visitant –en aquest cas, el congressista– i el territori. La instal·lació funcionava de la següent manera: el visitant prenia un objecte sòlid d’un color determinat. Aquell corresponia a una de les famílies en què havíem dividit l’exposició. L’usuari col·locava aquesta «marca» en un dels punts del mapa on el color corresponia al de l’objecte. El mapa es trobava al terra, amb la qual cosa el visitant no tenia més remei que ‹passejar› sobre ell, trepitjar-lo, visitar-lo... Una càmera captava l’escena i ‹desxifrava› la marca. De manera que a la pantalla, apareixia el visitant amb un objecte tridimensional que s’havia creat ‹màgicament› gràcies a l’estímul previ. A més, el visitant tenia la sensació de viatjar per un territori, ja que havia d’ubicar i col·locar en el lloc adequat les marques perquè tot es desfermara, perquè tot comencara a funcionar d’una manera fluïda. En definitiva, tot un espectacle.

38

Emili Casanova / Vicent Artur Moreno

Al mateix temps, dues pantalles gegants ubicades a costat i costat dels visitants, oferien projeccions en format de vídeoclip que feien referència al punt que s’havia triat. El visitant havia ‹provocat› l’emissió d’un espectacle audiovisual d’uns 45 segons que li explicava i li ensenyava el ‹paisatge› elegit. Aquella instal·lació innovadora s’havia dividit en set seccions: – Els pilars de la terra, que feien referència a l’orografia de les nostres terres. – El líquid de la vida, on es parlava d’aigua. – Natura en estat pur, on es mostraven espais naturals. – El país que es menja, on descobríem la gastronomia de les diferents comarques. – Ciutats, on sabíem coses d’algunes poblacions històriques valencianes. – A la recerca del foc, on perseguíem les flames fugisseres del cicle festiu. – Fites, on féiem un repàs superficial però espectacular a alguns esdeveniments històrics que han marcat aquestes terres. Per fer tot açò realitat, havíem confeccionat més de 70 vídeos que abastaven pobles, paisatges naturals, patrimoni cultural moble i immoble, esdeveniments històrics, muntanyes, rius, llacunes, festes... Tota aquesta tasca hauria estat impossible sense un bon equip humà i tècnic audiovisual. Adarve Producciones s’havia encarregat de realitzar i muntar aquestes criatures audiovisuals. A més, sense les Institucions, sense els instituts comarcals, sense alguns ajuntaments... tot aquest projecte no hauria estat possible. L’atractiu principal era que els visitants de qualsevol edat –romanistes o llanterners, botiguers, notaris, paletes, universitaris o ciutadans sense estudis superiors– interactuaren amb l’exposició i la personalitzaren contínuament. Alhora, podien triar entre diferents famílies que proposava la mostra. La sensació de trepitjar el país, viatjar-lo, conéixer-lo... era possible amb la nostra instal·lació. Ja que nosaltres no teníem massa temps per a viatjar als paisatges del nostre territori, el nostre territori venia a nosaltres perquè el coneguérem. Aquesta instal·lació era una mostra transversal i multidisciplinar, coordinada per un equip de geògrafs, historiadors, arqueòlegs, lingüistes, especialistes en robòtica, en informàtica, en cartografia, en pedagogia i en didàctica... A més, els instituts de Robòtica i de Cartografia ens van ajudar a construir un discurs rigorós i alhora atractiu per tal de fer arribar aspectes fascinants dels nostres territoris. Ara mateix, aquesta instal·lació anirà a alguna ciutat dels nostres territoris, ja que molts ajuntaments l’han demanada. Fins i tot la guia didàctica, que no anava adreçada tant als congressistes sinó als col·lectius escolars, tenia una innovació notable: a través d’unes marques que hi havia als fulls, aquestes mostraven objectes tridimensionals si posaves les pàgines de la guia al davant d’una webcam. Hem de dir, tres mesos després del Congrés, que molts participants han enviat notes on apareix la sensació que aquells dies van descobrir un país nou, ple de força, ple de ciutadans conscients, ple de sorpreses en molts aspectes culturals. Un país i una cultura, que també amb aquells romanistes vinguts de lluny, a poc a poc, anem fent. I un país acollidor, obert i que vol compartir la seua alegría vital amb tots els romanistes i ciutadans fills de la Llatinitat.

Vicent Artur Moreno (Universitat de València)

La banda sonora de las tierras valencianas Guía de audición del CD con las 20 canciones más características y renovadoras de la música valenciana, compuesto con motivo del 26CILFR y que se oyó durantes las excursiones y en el banquete final Posiblemente, las primeras notas musicales que sonaron en estas tierras tienen unos 8.000 años. En la Cova de l’Or en Beniarrés, los arqueólogos descubrieron, entre útiles cerámicos, unos misteriosos objetos de hueso. Eran una especie de cilindros que ya se habían encontrado en muchos yacimientos mediterráneos. Eran flautas, instrumentos musicales producidos por aquella cultura neolítica. Seguro que iban asociados a instrumentos de percusión primitivos. Troncos, piedras, huesos... Unos miles de años después, encontramos en cerámicas y esculturas, instrumentos musicales que llenan de notas aquellos últimos momentos de la prehistoria: a la Serreta de Alcoi, se encontró una Diosa asociada con niños. A la derecha de la divinidad entronizada hay dos figuras en terracota que tocan el aulus o flauta doble de pastor de orígenes helénicos. En algunas cerámicas ibéricas de Llíria, encontramos tocadores y danzantes con flautas dobles. Seguramente son los dos instrumentos que nuestra cultura popular a través de los siglos ha ido desarollando: ahora son las dulzainas –las dolces eines–, los caramillos, las chirimitas, las tenoras, los flabiols, los tabales, los tambores, los timbales... Y la voz. La voz es el primer instrumento musical. Y, posiblemente, el más importante. El más humano. Y, posiblemente también, la poesía. Recitar y leer textos en voz alta era una manera de cantar. Así lo entendían los latinos. El cristianismo acabó con aquel hábito porque los monjes se molestaban cuando rezaban y leían en comunidad. Declamar poesía era, en cierta manera, cantarla. Eso lo sabía muy bien la cultura islámica que producía textos y recitados herederos de aquella cultura clásica y que eran una invitación a la armonía y al orden. Al-Russafí de Valencia nació hacia 1150 y en voz alta recitaba sus versos, que debían sonar a música, mientras acababa los vestidos que le encargaban sus clientes. Desesperadamente, la muerte del amado siente, tan viva como aquel que ha perdido la juventud y me pregunto:¿qué sentido tiene la vida si uno no siente la ingenuidad Envejecer o morir, me da igual.

Hemos conservado mucho de nuestros hermanos musulmanes. Cadencias, ritmos, músicas, cuerdas... Puede ser una pulsión íntima para hacer música de Festes de Moros i Cristians. Con el corazón palpitando al ritmo de timbales y vientos, interpretada por asociaciones musicales que crecen en muchos pueblos de nuestro país. Unas agrupaciones que ocupan parte de su vida con la música, la solfa, el ritmo... Por pequeño que sea un pueblo, siempre tiene una banda de música. Que sale en las fiestas. Que pone un sonido armónico a un ritual mágicoreligioso, lúdico y festivo importantísimo en nuestra cultura. Es su banda sonora. Uno de los elementos más definitorios de nuestra cultura puede que sea ese microcosmos que forman música, filada y gente. No la imitación ni la banalización, sinó el auténtico.

40

Vicent A. Moreno

Eso lo sabían perfectamente las sibilas que vaticinaban oráculos en nuestro Mediterráneo. Las sibilas y los oráculos se cristianizaron, y muchos pueblos de la antigua Corona de Aragón cantaban sus letanías dentro de los templos. Posiblemente, uno de los cantos más potentes que ha quedado de estas características es el famoso Misteri d’Elx. Un drama sacro-lírico que cuenta y dramatiza la dormición, la ascensión y la asunción de la Virgen a los cielos. Tiene más de 500 años. En un momento de la representación. una mágica granada –que en otros pueblos se transforma en alcachofa o palmera– acoge un ángel que baja y anuncia a través de un canto inolvidable el gran Misteri. Eran –y son– las cadencias que unían Mallorca, Tarragona, Valencia, Siracusa, Corinto, Delfos, Epidauros... Paco Muñoz, en uno de los temas del CD, nos interpreta aquel ritmo que se mueve al compás de las olas del Mare Nostrum, y que hace que todas las orillas del Mediterráneo sean una, lleguen al mismo sitio, nos hagan iguales, que sean el mismo camino. El camino del mar azul. De la mar blava. Mientras tanto, fuera de los templos, el pueblo continuaba danzando, cantando y bailando. Uno de los ejemplos que nos han quedado del siglo XIV se encuentra en el convento de Sant Francesc de Morella, donde el rey, los nobles, los religiosos, el pueblo llano... y la muerte, se cogen de las manos en una de nuestras pinturas al fresco más sorprendentes de la Edad Media. Un gran círculo para estigmatizar lo único que nos hace iguales y que no tiene remedio en este mundo: el tránsito a la otra vida, la muerte. Pero este traspaso lo hacemos cantando. La corte de Alfonso el Magnánimo en el siglo XV también creaba músicas más mundanas en Nápoles. Los temas del amor, los desengaños... se unían a los más profundos. Ausiàs March hablaba de la muerte y de la vida. Del amor y de la muerte. Algunos de sus versos vienen a decir que en cuanto nacemos, ya comenzamos a morir. Puede ser. Es cierto. Gracias a Raimon, podemos escuchar uno de los poemas más conocidos de Ausiàs: Veles e Vents. Ustedes se encuentran ahora dentro de una gran nave con las velas desplegadas y con el viento a favor. El timonel les guía hacia una ruta donde descubrirán parte de este país que los acoge. Los trovadores no han muerto. Hacia 1520, hay un Cançoner muy famoso en la historia de la música propia: es el Cançoner del Duc de Calàbria. Una colección de canciones y cancioncillas más o menos frívolas, más o menos populares, más o menos profanas. Estaban destinadas a una corte también más o menos de opereta que Germana de Foix se ocupaba de mantener en su palacio virreinal de Valencia. ‹Ensaladas›, ‹Villancicos›, eran cantos y ritmos que invitaban a los bailes de salón, a las frivolidades aristocráticas... Las polifonías eran las grandes protagonistas de aquellas veladas musicales. Pero eso se acabó. La corte y, en cierta manera, esas músicas profanas de ricos. Lo único que no acabó fue la música popular. El Cant d’Estil, les Albades, los Bailes –els Balls–, las danzas –les Danses–... El pueblo utilizaba nuevos y viejos instrumentos para hacer lo que normalmente ayuda a una colectividad a relacionarse: bailar y cantar. Bailábamos en círculo, por parejas, lenta, rápidamente... La música llamada ‹clásica› iba por otro lado. Cabanilles fue un organista importantísimo en la música del barroco. Los maestros de capilla com Vicent Rodríguez, Joan Baptista Comes, Rafael Anglés, Francesc Andreví, Josep Pradas... planteaban diálogos entre los intrumentos y las voces dentro de los templos. En aquel momento, el órgano era la voz de Dios en la tierra. Fue el instrumento del barroco por excelencia. Y después vinieron los violines, las violas... La guitarra fue seguramente un reestiling de algún instrumento oriental. Y nació –dicen– en la Corona de Aragón. Pero esa es otra historia.

La banda sonora de las tierras valencianas

41

No olvidéis que el genial Mozart compitió en Viena con un tal Vicent Martín i Soler, que estuvo allí a las órdenes del rey José II. Era valenciano. La música clásica desde la Renaixença hasta ahora mismo está ocupada por nombres como Lleó, Iturbi, Ruperto Chapí, Serrano, Salvador Giner, López-Chavarri, Oscar Esplà... Algunos, incorporan la guitarra como instrumento clásico. Y mezclaran la música popular con lo aprendido en los conservatorios, a la búsqueda de un alma en aquello que denominamos folklore y que puede ser no existió jamás. Es el momento de las zarzuelas, de óperas de más o menos calidad. Producto del trabajo de las bandas de música, a partir de 1950 hay un estallido de músicos y compositores que sobre todo se dedican a componer para el mercado interior: Cervera, Llàtzer Pla, Climent Barber, Rodrigo Vidre con su famoso Concierto de Aranjuez, Blanes, Bertomeu, Amando Blanquer, Maria Teresa Oller, Matilde Salvador, Carles Santos –que es capaz de poner una vaca o una moto encima de un piano–, Llorenç Barber... Puede ser que estos últimos estén poniendo la música clásica valenciana en un nivel innovador y de calidad incontestable. Ahora mismo, unas 400 sociedades musicales llenan nuestro espacio sonoro con las notas escritas en un pentagrama inscrito muchas veces en el corazón y en el cerebro. No olvidemos la música popular: las albades, los cants d’estil, los improvisadoresrecitadores... están vivos en nuestros pueblos. Es posible que la moixeranga de Algemesí sea mucho más que una música tocada con dulzaina y tabal. Puede ser que sea un himno. Mientras tanto, nuestra cultura ha ido manteniendo en el ciclo festivo canciones populares que se han enseñado de padres a hijos. Son las nadales –los villancicos–, las canciones de Pascua: Mon pare no té nas (bis) ma mare és xata, i un germanet que tinc (bis) el nas li falta.

Esta es posiblemente una de las primeras canciones que los niños valencianos aprendíamos. Y esta otra forma parte de unos recuerdos de infancia que seguramente yo compartí con la gente alcoyana que se abrigaban cuando se acercaba Navidad: Barrabàs si vols venir (bis) a Betlem ens n’anirem (bis) Jo primer vull esmorzar A Betlem esmorzarem (bis) i al Jesús adorarem (bis) El camí està ple de neu La calor la desfarà (bis) tu portaràs la banqueta perquè sega Sant Josep Que estiga dret, que jo també n’estic.

Y también –por qué no– la música comercial, la música ‹ligera› se ha escrito y cantado por valencianos. Capítulo a parte merece la Nova Cançó, donde Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall, Joan Baptista Humet... han dado a este movimiento catalán el acento de una historia,

42

Vicent A. Moreno

una lengua y una cultura compartidas. Según algunas revistas especializadas, tenemos uno de los cantantes de folk más importantes del mundo: es Miquel Gil, del cual ustedes tienen un fragmento en el CD que escucharán. También oirán a Raimon musicando a Ausiàs March con el poema Veles e Vents. Otro cantautor que merece unos minutos de nuestra vida es Ovidi Montllor, con su Homenatge a Teresa, una mujer que existió de verdad en Alcoi, y que hacía la vida un poco más fácil en aquella posguerra de hambre y blanco y negro. Pocos saben que Joan Baptista Humet nació en la Canal de Navarrés, en Enguera. A principios de los años 70 hizo una canción que se titulaba Gemma y que cumplía todos los tópicos maravillosos de aquellos maravillosos años. Incluso Joan Fuster escribió poesía. Y Lluís Llach la musicó. Sólo él podría haberlo hecho. Pues aquí la tenéis tambien: se trata de Criatura dolcíssima, uno de los poemas más íntimos que podríamos –usted y yo– escribir nunca. Y música de fiesta, popular, hay muchísima. En la audición les ofrecemos temas de toda la vida. No hemos puesto el famoso Paquito el Xocolatero porque su emisión siempre genera derechos. Pero les proponemos un clásico como La manta al coll y Orxatera Valenciana, cantados por un fenómeno de la naturaleza, por un elemento peculiar de la flora y fauna musical valenciana: Vicente Ramírez. Grupos como Urbàlia Rurana, Els Pavesos, Patxinguer Z, Al Tall... hicieron auténticos himnos: ritmos, folklore y modernidad no están separados en estos temas. Y tejieron un hilo de reivindicación por la cultura propia olvidada a través de las canciones: Darrer diumenge d’octubre, El Tio Canya, Què vos passa, valencians?, estaban en el hit parade entre los años 1976 y 1985. Lluís el Sifoner nos sorprendía con temas hortofrutícolas y afrodisíacos. Antes, en 1962, Raimon inventaba en una moto Al vent y se convirtió en todo un éxito, junto a Paraules d’amor de Joan Manuel Serrat y El bandoler de Lluís Llach. Hablando de Joan Manuel Serrat, él fue el que musicó uno de los poetas en castellano más importantes que han dado estas tierras. Se trata de Miguel Hernández. De él y de Serrat escucharéis Para la libertad. ¿Y por qué no? También la música ‹ligera› ha estado tocada por valencianos: Nino Bravo, Camilo Sesto, Juan Bau, Bruno Lomas... De este último escucharéis uno de sus temas más intensos, que nos llevan a otras épocas. Quizá más nuestras. Ahora mismo suenan en catalán Joan Amèric, Pau Alabajos, El Botifarra, Al Tall, Raimon, Feliu Ventura... En el jazz los valencianos hemos aportado nombres como Perico Sambeat o Ximo Tébar... Los nuevos ritmos hacen que salgan cantantes y grupos por centenares... Llenan escenarios y cantan en una lengua que se resiste a dejar de respirar. Posiblemente, su consumo sea la solución.

Himne del Filòleg

DE LA GRANDESA DEL FILÒLEG (Himne del Congrés) T’atorgaren l’enginy i la saviesa del príncep que governa el sentit i els signifícants de les paraules. Com un Arquímedes, mesures els mots amb una mestria encisadora. Oh, filòleg que llances els cavalls de l’Onomàstica per retrobar l’esperit de llengües enfonsades! Amb seny, amb molt de seny, proclames les lleis en l’evolució dels mots, mig perduts per les voreres dels rius de la vida. Saps, lingüista excels, com escorcollar l’alé i el context lexical a través del llegat romanístic. La lloba romana encara nodreix la mainada rebel dels seus cadells, i així, les tribus dialectals escampen la boira al llarg de la Romània. Oh tu, filòleg, que amb esforçat criteri saps parar l’orella pel camp i la ciutat i configurar així, de manera artesanal, el bronze refulgent dels diccionaris. Oh, savi torsimany de la llengua! Com t’has capficat en les deus de la cultura popular –paraules i coses– que alletares dels mestres, com has aprofundit dins el mètode comparatista fins atényer una llampant intercomprensió de les llengües entre els romanistes. I ara, tu, filòleg, amb el petit geni de la informàtica et llances, electrònicament, envers el futur de la ciència. Penses, oh tu savi filòleg, que sobreviurem als mots? Tots els cadells de la lloba romana esdevenim ja una gran família en la nova Europa, i volem mantenir, amb els versos del poeta, allò de: «Ho desitge o no, Roma –amb els seus cadells– són la font i la vida, i la vida i la paraula, oh savi filòleg, es troben encara al teu abast.»

Lluís Alpera Hugoenea (País Basc) / Alacant (País Valencià) Octubre 2009

46

Lluís Alpera

DE LA GRANDEZA DEL FILÓLOGO Te otorgaron el ingenio y la sabiduría del príncipe que gobierna el sentido y los significantes de las palabras. Como un Arquímedes, mides las voces con una maestría encantadora. ¡Oh, filólogo que lanzas los caballos de la Onomástica para reencontrar el espíritu de lenguas hundidas! Con sentido, con mucho sentido, proclamas las leyes en la evolución de las voces, medio perdidas por las orillas de los ríos de la vida. Sabes, excelso lingüista, cómo indagar el aliento y el contexto léxico a través del legado romanístico. La loba romana todavía nutre la manada rebelde de sus cachorros, y así, las tribus dialectales esparcen la niebla a lo largo de la Romanía. Oh tú, filólogo, que con esforzado criterio sabes prestar atención al campo y a la ciudad y configurar así, de manera artesanal, el bronce refulgente de los diccionarios. ¡Oh, sabio intérprete de la lengua! Cómo te has preocupado por los dioses de la cultura popular –palabras y cosas– que amamantaste de los maestros, cómo has profundizado en el método comparatista hasta conseguir una reluciente intercomprensión de las lenguas entre los romanistas. Y ahora, filólogo, junto al pequeño genio de la informática te lanzas, electrónicamente, hacia el futuro de la ciencia. ¿Piensas, oh tú sabio filólogo, que sobreviviremos a las voces? Todos los cachorros de la loba romana formamos ya una gran familia en la nueva Europa, y queremos mantener, con los versos del poeta, aquello de: «Lo desee o no, Roma –con sus cachorros– son la fuente y la vida, y la vida y la palabra, oh sabio filólogo, se encuentran todavía a tu alcance.» Lluís Alpera Hugoenea (País Basc) / Alacant (País Valencià) Octubre 2009 (Traducció al castellà de Francisco Pla Colomer)

De la grandesa del Filòleg

DE LA GRANDEUR DU PHILOLOGUE On t’a octroyé l’esprit et la sagesse du prince qui gouverne le sens et les signifiants des paroles. Comme un Archimède, tu mesures les mots avec une maîtrise ravissante. Oh, philologue, toi qui lances les chevaux de l’Onomastique pour retrouver l’esprit des langues anéanties! Avec du bon sens, avec beaucoup de bon sens, tu proclames les lois dans l’évolution des mots à moitié perdus sur les rives du fleuve de la vie. Tu sais, linguiste éminent, comment fouiller dans le courage et le contexte lexical à travers le légat roman. La louve romaine nourrit encore la marmaille rebelle de ses petits, et ainsi, les tribus dialectales dispersent le brouillard tout au long de la Romanie. Oh toi, philologue, qui toujours vaillamment tu sais prêter attention à la campagne et à la ville et configurer ainsi, de façon artisanale le bronze resplandissant des dictionnaires. Oh, sage interprète de la langue! Tu as plongé si profond dans les sources de la culture populaire –des paroles et des choses– que tu t’es nourri des maîtres, tu as tellement scruté la méthode comparatiste jusqu’à atteindre une flamboyante intercompréhension des langues des romanistes. Et maintenant, toi, philologue, avec le petit génie de l’informatique tu te lances, électroniquement, vers le futur de la science. Penses-tu, oh, sage philologue, que nous survivrons aux mots? Tous les petits de la louve romaine devenons une grande famille dans la nouvelle Europe, Et nous voulons conserver, suivant les vers du poète, ces mots «Que je le désire ou pas, Rome –et ses petits– sont la source et la vie, et la vie et la parole, oh! Sage philologue, se trouvent encore à ta portée.» Lluís Alpera Hugoenea (País Basc) / Alacant (País Valencià) Octubre 2009 (Traducció al francés de Raquel Sanz Moreno)

47

48

Lluís Alpera

DELLA GRANDEUR DEL FILOLOGO Ti concessero l’ingegno e la saggezza del principe che governa il senso e i significanti delle parole. Come un Archimede, misuri le parole con una maestria incantevole. O filologo che scagli i cavalli dell’Onomastica per ritrovare lo spirito delle lingue affondate! Con senno, con molto senno, proclami le leggi sull’evoluzione delle parole, quasi perdute sulle rive dei fiumi della vita. Sai, eccelso linguista, come scrutare l’alito e il contesto lessicale attraverso il legato romanista. La lupa romana nutrisce ancora la covata ribelle dei suoi cuccioli, e così, le tribù dialettali diffondono la nebbia per tutta la Romània. O tu, filologo, che con forzato criterio sai prestare ascolto per la campagna e la città e configurare così, in maniera artigianale, il bronzo splendente dei dizionari. O saggio interprete della lingua! Come ti sei tuffato nelle fonti della cultura popolare –wörter und Sachen– che attingesti dai maestri, come hai approfondito il metodo comparatistico fino a ottenere una lampante intercomprensione delle lingue tra i romanisti. E ora tu, filologo, con il piccolo genio dell’informatica ti scagli, elettronicamente, verso il futuro della scienza. Pensi, o tu saggio filologo, che sopravvivremo alle parole? Tutti i cuccioli della lupa romana sono diventati ormai una grande famiglia nella nuova Europa, E vogliono mantenere, i versi del poeta, «Voglia o non voglia, Roma –con i suoi cuccioli– sono la sorgente e la vita, e la vita e la parola, o saggio filologo, sono ancora alla tua portata.» Lluís Alpera Hugoenea (País Basc) / Alacant (País Valencià) Octubre 2009 (Traducció a l’italià de Cesáreo Calvo Rigual)

De la grandesa del Filòleg

DA GRANDEZA DO FILÓLOGO Outorgaram-te o engenho e a sabedoria do príncipe que governa o sentido e os significantes das palavras. Como um Arquímedes, medes as palavras com uma mestria encantatória. Oh, filólogo que lanças os cavalos da Onomástica para reencontrar o espírito de línguas afundadas! Com bom senso, com muito bom senso, proclamas as leis na evolução das palavras, meio perdidas pelas veredas dos rios da vida sabes, linguista excelso, como buscar o alento e o contexto lexical através do legado romanístico. A loba romana ainda nutre a alcateia rebelde das suas crias, e assim, as tribos dialectais estendem o nevoeiro ao longo da România. Oh tu, filólogo, que com esforçado critério sabes prestar atenção ao campo e à cidade e configurar assim, de maneira artesanal, o bronze refulgente dos dicionários. Oh, sábio intérprete da língua! Como mergulhaste nos deuses da cultura popular –palavras e coisas– que mamaste dos mestres, como aprofundaste no método comparatista até alcançar uma luminosa intercompreensão das línguas entre os romanistas. E agora, tu, filólogo, com o pequeno génio da informática lanças-te, electronicamente, até ao futuro da ciência. Pensas, oh tu sábio filólogo, que sobreviveremos às palavras? Todas as crias da loba romana nos convertemos já numa grande família na nova Europa, E queremos manter, com os versos do poeta, aquilo de: «Deseje-o ou não, Roma –com as suas crias– são a fonte e a vida, e a vida e a palavra, oh sábio filólogo, encontram-se ainda ao teu alcance.» Lluís Alpera Hugoenea (País Basc) / Alacant (País Valencià) Octubre 2009 (Traducció al portugués de Manuela Dos Santos Neto / Maria Rosa Álvarez Sellers)

49

50

Lluís Alpera

DESPRE MĂREŢIA FILOLOGULUI Ţi-a fost dăruită iscusinţa şi înţelepciunea unui prinţ ce stăpâneşte sensul şi semnificanţii cuvintelor. Ca un Arhimede, măsori cuvintele cu o dibăcie fermecătoare. Oh, filologule, mâni caii Onomasticii pentru a regăsi spiritul limbilor nimicite! Cu înţelepciune, cu multă înţelepciune, proclami legile evoluţiei cuvintelor pe jumătate pierdute în albia vieţii. Lingvist nepreţuit, ştii să redai suflarea limbilor şi contextului lexical cu ajutorul zestrei romanistice. Lupoaica romană încă îşi alăptează puii de lupi rebeli şi, astfel, triburile dialectale risipesc negura din întreaga Europă latină. Oh, tu, filologule, care prin truda normelor aplicate ştii să-ţi apleci urechea la şes şi la oraş şi astfel, precum un artizan, întocmeşti în bronz scânteietor dicţionarele. Oh, înţelepte tălmaci al limbii! Cum ai pătruns în adâncul culturii populare –cuvinte si lucruri– pe care le-ai sorbit de la dascăli, cum ai aprofundat metoda comparatistă până ce-ai reușit ca între romanişti să se nască o fulgerătoare înţelegere reciprocă a limbilor. Iar acum, tu, filologule, ajutat de micul geniu al informaticii te avânţi, plin de un elan electronic, spre viitorul ştiinţei. Crezi, oh, tu, înţelepte filolog, că vom supravieţui cuvintelor? Toţi puii lupoaicei romane am devenit o mare familie în noua Europă, şi dorim s-o păstrăm, după cum spune poetul: «Vrând nevrând, Roma –împreună cu puii ei– sunt izvorul şi viaţa, iar viaţa şi cuvântul, oh, înţelepte filolog, se află încă în puterea ta.» Lluís Alpera Hugoenea (País Basc) / Alacant (País Valencià) Octubre 2009 (Traducció al romanés d’Irina Ionescu)

De la grandesa del Filòleg

DERA GRANOR DETH FILOLÒG Que te concediren eth gèni e eth saber deth prince que govèrne eth sens e es significants des mots. Coma un Arquimèdes, que les mesures damb un mestratge en·hadaire. Ò, filològ que lances es shivaus dera Onomastica entà arretrobar er esperit des lengües arroïnades! Damb sen, damb plan de sen, que proclames es leis ena evolucion des mots, miei perduts pes arribes des arrius dera vida. Que sabes, lingüista eminent, com hodilhar er alend e eth contèxte lexicau a trauès der eiretatge romanic. Era loba romana que neurís encara as mainatges rebèls des sòns lobatons, e atau, es tribús dialectaus que s’escampilhen pera Romània. Ò tu, filològ, damb un jutjament esforçat sabes parar era aurelha pera campanha e pera ciutat E configurar atau, d’ua manèra artisanau, eth bronze resplendent des diccionaris. Ò sabent arreviraire dera lengua! Com t’ès tracassat enes sorses dera cultura populara –mots e causes– que popères des mèstres, com as apregonit en metòde comparatista enquia qu’as agut ua ludenta intercomprenença des lengües entre es romanistes. E ara, tu, filològ, damb eth petit gèni dera informatica que te lances, electronicaments, de cap ath futur dera sciéncia. Penses, ò tu sabent filològ, que vam a sobrevíuer as mots? Toti es petits dera loba romana que viem ja ua grana familha ena naua Euròpa, e que volem tier, damb es vèrses eth poèta, aquerò de: «Ac desire o pas, Roma –damb es sòns petits– que son era hònt e era vida, e era vida e era paraula, ò sabent filològ, que les as encara a man.» Lluís Alpera Hugoenea (País Basc) / Alacant (País Valencià) Octubre 2009 (Traducció a l’aranés d’Aitor Carrera)

51

52

Lluís Alpera

D’A GRANDOR D’O FILOLOGO T’atorgaremos o inchenio e a sapenzia d’o prenzipe Que gubierna o sendito e os significans d’as parolas. Como un Arquimedes, amesuras as palabras con una mayestría embelecadera. Ó, filologo que arrullas os caballos d’a Onomastica Ta retrobar o esprito de luengas funditas! Con buen chudizio, con muito buen chudizio, proclamas As leis d’a eboluzión d’as palabras, meyo tresbatitas por os berals d’os ríos d’a bida. Sapes, lingüista eszelso, cómo escotriñar l’aliento E o contesto lesical á trabiés d’o erenzio romanistico. A lupa romana encara alimenta a recatalla Rebel d’os suyos cadiellos, e asinas, As tribus dialeutals s’esparden por toda a Romania. Ó tu, filologo, que con esforzato criterio Sapes fer orella por o cambo e a ziudá E configurar asinas, de traza artesanal, O bronze resplandién d’os dizionarios. Ó, sabio interprete d’a luenga! Cómo t’has capuzato en os dioses d’a cultura popular ?parolas e cosas? que tetés d’os mayestros, Cómo has afundito en o metodo comparatista Dica abastar una enluzernadera intercomprensión D’as luengas entre os romanistas. E agora, tu, filologo, con o chiquet chenio d’a informatica Te chitas, eleutronicamén, enta o futuro d’a zenzia. Piensas, ó tu sabio filologo, que sobrebibiremos á ras parolas? Toz os cadiellos d’a lupa romana Esdebenimos ya una gran familia en a nueba Europa, E queremos mantener, con os bersos d’o poeta, ixo de: Lo deseye u no, Roma ?con os suyos cadiellos? Son a fuen e a bida, E a bida e a parola, o sabio filologo, Se troban encara á o tuyo abasto.

Lluís Alpera Hugoenea (País Basc) / Alacant (País Valencià) Octubre 2009 (Traducció a l’aragonés de Francho Nagore)

54

Josep Maria Bru

Música per a un congrés (composició per a cor i harpa)

55

56

Josep Maria Bru

Música per a un congrés (composició per a cor i harpa)

57

58

Josep Maria Bru

Música per a un congrés (composició per a cor i harpa)

59

60

Josep Maria Bru

Música per a un congrés (composició per a cor i harpa)

61

62

Josep Maria Bru

Música per un Congrés Música per a un congrés (composició per a cor i harpa)

V1

Mas rápido

Es - de - ve - nim ja

V2

j j œ œ œj œ œ œ œ œ œ œ J

œ œ œ œœ œ œ & œ œ œ J œJ œ J J J J

104

a

j j j # œ # œ # œ œ œ œ œ œ #Uú . œ œ œ œJ J J J J J J J J

gran fa - mi - lia,

Es - de - ve - nim

ja

ja

u - na gran fa - mi - li

a

u - na gran fa - mi - li

a

# ú ~. ~~~~ #ú. ~~~#~ ú . ~~~~~~ glissando libres no regulares~~~~~~~~~~~ ~~~~~~~~~~~~ ~ ~ ~ ~ 104 ~ ~~~~~~ ~ ~~~~~~ ~~ ~~~~ ú .~~~~~~~~~ ~~~~ ú .~~~~~~~~~ & bú. bú. ~~~~~~ ~~~~~~~~~~ ~~~~~ ~~~~~~~~~~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~~~~~~ ? ~~~~~~ ~~ ~~~~~ ~~~~ ú . ~~~~ ú .~~~~~~~~~~ ú .~~~~~

> œ œR œ R

> & # œR œ r & œ œ > En la

r & œ œ > r # œ & œœ œœœ

rit.

no - va, mo l

t

r r œ œ œ >

rit.

r r œœœ œœœ œœœ

mo l

r r œœ œœ œœ œ œ œ mo l

t

o

r œ œ. >

no - va o

r œ œ. >

no - va

no va,

rit.

>œ .

no - va

mo l

r r œ œ œ >

109

r ? # œœ œœ œ œ

œ R

no - va

rit.

En la

Hp

-

U j j j #œ j j j j j j œ œ œ Jœ # Jœ J œ œ œ œ œ œ ú .

En la

V3

u - na gran fa - mi - li

j j j j j j & œ œ œ œJ œ œ œj œ œj œj œ

gran fa - mi - lia,

Molto Moderato e grandioso

V2

ja

Es - de - ve - nim

109

V1

Es - de - ve - nim

U ú.

j j j j & œj œ œ œJ œ œ œj œj œj œj œ

Es - de - ve - nim ja u - na

Hp

j j j #œ #œ œ œ œ œ œ œ œ œ œ œJ J J J J J J J J

u - na gran fa - mi - lia

Es - de - ve - nim ja u - na

V3

63

t

t

r œœœ # œœœ ... o

r œœ # œœ œ œ

o

>œ >œ J Eu - ro

# >œ œ J

Eu - ro

j œ œ >

Eu - ro

>ú . -

-

-

ú.

pa

# >ú .

ú.

ú. >

ú.

pa

pa

œœ ú. œœ œ # úú .. J j j # >œ œœ œœ œœ .. œœ œœ œ œ œ. œ J

>œœ >œ r œ b œœ # œœ œœ J J œœ >

Agullent, al meu admirat Emili Casanova, 10210, día del Patró del nostre poble.

úú .. ú.

r œœ œ # úú .. ú. >

11

Estrena de l’Himne del Filòleg, amb música de Josep Maria Bru i lletra de Lluís Alpera, a càrrec del Cor de Dones «A cau d’orella». Va tindre lloc a la Sala d’Actes de la Casa de Beneficència, de la Diputació de València.

Lluís Alpera llig la lletra de l’Himne del Filòleg.

66

Josep Maria Bru

Música per a un congrés (composició per a piano)

67

68

Josep Maria Bru

Música per a un congrés (composició per a piano)

69

Josep Maria Bru, després de dirigir l’estrena de l’Himne del filòleg, saluda el públic assistent.

Emili Casanova lliura a l’autor de l’Himne del Filòleg, Lluís Alpera, una còpia del gravat oficial del Congrés, obra de Rafael Amorós.

Taules redones

Taula redona: Implicacions pràctiques de les llengües romàniques

Ángel López García (Universitat de València) Presentació La presente mesa redonda se propone plantear la cuestión de la intercomprensión entre las lenguas románicas, es decir, se parte de las lenguas entendidas como prácticas del oyente más que como prácticas del hablante, según se acostumbra hacer tradicionalmente en Lingüística. La práctica habitual de los lingüistas considera la codificación y la descodifi­ cación como procesos paralelos y reversibles. Se supone que lo que los lingüistas dicen de una oración vale igual para la oración enunciada que para la oración comprendida. Sin embargo, es evidente que esto no es así. Por lo pronto, no es así en la práctica del habla. Mientras que el hablante realiza todo el texto objeto de análisis, normalmente el oyente solo percibe una parte. Pero tampoco es lo mismo en lo relativo a la disponibilidad lingüística: todos los usuarios de una lengua son mejores oyentes que hablantes –el Quijote solo lo pudo escribir una persona, pero lo disfrutan muchas–, de manera que la conciencia metalingüística se realiza sistemáticamente en la comunidad de los oyentes antes que en la de los hablantes. Lo anterior explica una situación muy común en las sociedades bilingües y que se conoce por el nombre de sesquilingüismo (Hockett 1958: 38.3). Dadas dos lenguas A y B que conviven en un mismo territorio, junto a personas que solo conocen su lengua materna (A, B), y personas que se manejan perfectamente en ambas (A+B), existe un grupo, generalmente muy numeroso, de individuos que hablan y comprenden su lengua materna A, pero solo comprenden la lengua del otro B (poseen monolingüismo productivo acompañado por bilingüismo receptivo, en la formulación de Hockett). Podríamos caracterizar el sesquilingüismo mediante la fórmula AB o BA. Los sociolingüistas han descrito muchas sociedades de este tipo. Hockett ejemplifica el sesquilingüismo con el caso de los daneses y noruegos cultos. Es interesante que lo haga con dos lenguas muy próximas, tanto que hay filólogos que las tratan como una sola, el escandinavo. Y es que, si bien el sesquilingüismo puede afectar a dos idiomas muy diferenciados (los hijos de matrimonios bilingües hablan y comprenden perfectamente las lenguas de sus padres, aunque estén tan alejadas como el inglés y el turco, por ejemplo, pero sus progenitores suelen tener un conocimiento solo receptivo de la lengua de su pareja), en el límite, como muestra el doblete noruego-danés, lo que tenemos es una situación que recuerda a la de las variedades de un mismo idioma. Sabido es que la de ‹lengua / dialecto› es una distinción práctica, impuesta por la normativización que traen consigo la escritura y la ley, pero que las lenguas existen en continuos de isoglosas. Pues bien: cualquier persona habla una variedad de su lengua materna, a la que llamamos su idiolecto, pero, salvo si se trata de un imitador profesional (actor, escritor, etc.), comprende, aunque no sepa hablar, el resto de las variedades diatópicas y diastráticas del mismo. En otras palabras, que todos

74

A. López / E. Clua / H.-J. Deulofeu / C. López

somos sesquilingües monoglósicos, con monolingüismo productivo y plurilingüismo receptivo, según se expresa en el siguiente esquema: ai

a2

1

a

a

a3

a4

llengua A

a5

6

a7 Sesquilisgüismo monoglósico

donde la lengua A consta de las variantes a1, a2, a3 a4 a5 a6, a7 … ai y un cierto usuario i comprende los idiolectos, a1, a2, a3, etc., pero solo es capaz de hablar su idiolecto ai. Cuando dos variantes agudizan sus diferencias, de manera espontánea o inducida, tanto da, se articulan dos núcleos normativos A y B, los cuales funcionan como dos idiomas diferentes y acaban dando lugar al sesquilingüismo prototípico AB. Es lo que ocurrió con el paso del latín a las lenguas románicas, cuyas variantes pasaron del esquema anterior en el siglo V al siguiente esquema, más propio del siglo XII y siglos posteriores: francés español

rumano

catalán

gallego-portugués

LATÍN italiano provenzal Sesquilingüismo diglósico

sardo

Taula redona: Implicacions pràctiques de les llengües romàniques

75

Esta situación presenta modalidades sesquilingües con bilingüismo en algunas partes de la Romania (en el dominio lingüístico catalán, en el francoprovenzal, en el sardo, en el gallego), si bien ciertos proyectos educativos como EuRom4 (Blanche-Benveniste et al. 1997) y EuroComRom (Klein, H. / Stegmann 2000) intentan convertirla en una situación de sesquilingüismo múltiple del primer tipo, similar a la de las lenguas aisladas. En la mesa redonda se reflexionará sobre los aspectos teóricos y prácticos del sesquilingüismo románico.

Bibliografia Blanche-Benveniste, C. et alii (1997): EuRom 4 – Méthode d’enseignement de quatre langues romanes. Firenze: Nuova Italia Editrice. Hockett, Charles (1958): A course in modern linguistics. New York: MacMillan. Klein, H. und Stegmann, T. (2000): EuroComRom – Die Sieben Siebe: Romanische Sprachen sofort lesen können. Aachen: Shaker.

Esteve Clua (UPF)

La intercomprensió romànica i el mètode Eurocomrom 1. Diversitat lingüística i intercomunicació Segurament, una de les característiques que explica millor el món en què vivim és la diversitat. Si centrem la mirada en qualsevol aspecte de la realitat que ens envolta podrem copsar fàcilment aquesta diversitat. No és estrany, doncs, que també la trobem en allò que defineix més clarament el que coneixem com a humanitat, la capacitat del llenguatge i la seva concreció en les llengües humanes. En principi, i des d’una perspectiva naturalista, la diversitat és vista generalment com una riquesa; cada cop hi ha més gent preocupada per mantenir un equilibri ecològic dels sistemes i dels espais naturals que permeti la continuïtat d’aquesta diversitat. En l’àmbit humà, en canvi, això no és tan clar; i encara menys si ens centrem en la qüestió lingüística. Tot i que, d’entrada, se sol acceptar que la diversitat cultural i lingüística del món constitueix un llegat històric molt valuós i digne de ser conservat, les dificultats que aquesta diversitat ocasiona a la intercomunicació entre els diferents grups que constitueixen l’espècie humana solen decantar la balança cap a la valoració negativa del fenomen. De fet, l’actitud de la humanitat davant de la qüestió de la diversitat lingüística i dels problemes de comunicació que pot originar ha oscil·lat entre dues visions oposades: la primera considera aquesta situació com a negativa i intenta superar-la amb el monolingüisme (ús predominat d’una sola llengua) o l’oligoglòssia (ús predominant d’unes poques llengües); en canvi, la segona visió considera el plurilingüisme de la humanitat com una cosa intrínsecament positiva, com una riquesa que cal preservar. La (aparent) controvèrsia entre el manteniment de la diversitat lingüística, com a patrimoni de tota la humanitat, i les necessitats d’intercomunicació entre grups que tenen llengües diferents ha acompanyat l’espècie humana al llarg de la història, però avui dia és cada vegada més tangible per a un nombre elevat de persones i comunitats lingüístiques.

76

A. López / E. Clua / H.-J. Deulofeu / C. López

Es pot dir que la necessitat imperiosa de conèixer altres llengües, que anteriorment era una característica de les comunitats amb llengües minoritzades, és viscuda avui dia, en un context sociolingüístic nou, per moltes altres comunitats amb llengües nacionals o centrals. Aquesta nova situació sociolingüística es pot explicar per raons diverses i variades. Una d’aquestes raons, si més no en el cas de les zones més desenvolupades econòmicament i tecnològicament, té a veure amb el conjunt de processos que coneixem com a globalització, que ha produït un augment considerable de les possibilitats d’interrelació entre persones que pertanyen a grups lingüístics diferents. D’una banda l’ampliació de les àrees de mercat tradicionals implica conèixer noves llengües per poder tractar amb nous agents d’intercanvi comercial que pertanyen a diferents comunitats lingüístiques. De l’altra, les comunicacions via satèl·lit i la Internet permeten la visualització d’emissions i el contacte quotidià amb persones i amb continguts de procedències allunyades, que sovint han estat produïts en llengües diferents a la dels receptors. Una altra de les raons que permet explicar aquest nou context sociolingüístic i que en gran part està molt relacionada amb l’anterior, és l’aparició de nous àmbits d’organització política supraestatal, que se solen produir a nivell continental. N’és un exemple clar el procés d’integració europea, que va més enllà de l’àmbit econòmic tot abastant els àmbits polítics i culturals. La creació de la Unió Europea implica la necessitat de plantejar-se, d’una manera diferent al que es donava fins ara al si dels diferents estats membres, la superació de les dificultats sorgides de la interrelació i la intercomunicació entre un nombre considerable de comunitats europees que tenen llengües diferents. Ens trobem, doncs, davant d’una ampliació considerable de les àrees clàssiques de comunicació humana, que havien permès fins ara a moltes comunitats mantenir-se plenament monolingües; a la vegada aquesta extensió de les zones i els àmbits d’interrelació suposa per a molts individus la necessitat d’abandonar el monolingüisme per poder desenvoluparse plenament. Per a les llengües petites com el català aquesta nova situació comporta la possibilitat que, en augmentar tan considerablement els contactes entre comunitats lingüístiques diferents i en ser molts més els afectats per l’aparent atzucac entre diversitat lingüística i intercomunicació, es replantegi d’una manera diferent a la que ha imperat fins ara l’organització de les comunicacions interlingüístiques en els diferents àmbits (des del global fins al local, passant pel supraestatal, l’estatal i el regional). És a dir, que es plantegi una organització més harmoniosa de la interrelació entre els diferents grups lingüístics humans des de la diversitat lingüística i no contra la diversitat lingüística. La qüestió és molt complexa; tant, segurament, com complexa és la humanitat. Però el que sembla clar, i cada cop per a més gent, és que una de les estratègies bàsiques per augmentar la intercomunicació entre els diferents grups lingüístics, sense perdre la riquesa que comporta la diversitat lingüística que ha creat la humanitat durant molts segles, consisteix a potenciar el plurilingüisme, d’una manera efectiva i massiva.

2. Plurilingüisme i intercomprensió I una de les estratègies bàsiques per potenciar el plurilingüisme d’una manera efectiva i massiva, és a dir d’una manera realista i per a molta gent a la vegada, és la via de la intercomprensió.

Taula redona: Implicacions pràctiques de les llengües romàniques

77

Atès que aconseguir un plurilingüisme actiu i de forma massiva més enllà de dues o tres llengües no sembla un objectiu gaire realista, potser cal rebaixar els objectius per la banda del tipus de plurilingüisme, per no renunciar a la comunicació plurilingüe. És a dir, perquè persones de diferents llengües es puguin comunicar no és imprescindible que tinguin una competència activa mútua en les diferents llengües; n’hi ha prou que dominin les competències receptives en les llengües dels seus interlocutors. Aquesta diferenciació entre competències actives (parlar i escriure) i receptives (entendre i llegir) és bàsica per potenciar la intercomunicació plurilingüe, ja que el plurilingüisme receptiu, o intercomprensió, és molt més realista perquè exigeix menys esforç i menys temps d’aprenentatge, sobretot quan es tracta d’aprendre llengües properes a la de l’aprenent. S’entén per intercomprensió la capacitat de comprendre una llengua estrangera sense haverla apresa, a partir de les similituds que manté amb la nostra llengua materna o amb una altra llengua que coneixem. Des d’un punt de vista comunicatiu, el concepte d’intercomprensió fa referència a la comunicació que s’estableix entre interlocutors que parlen respectivament la seva llengua. Els exemples de comunicació entre comunitats lingüístiques diferents mitjançant la intercomprensió no són gens estranys. En el context europeu se sol fer referència al cas dels països escandinaus de llengua germànica com Dinamarca, Noruega i Suècia com a paradigma de la intercomprensió, a partir d’un treball escolar de les bases gramaticals de les altres llengües que permeti copsar-ne les semblances i diferències per arribar a una competència receptiva. Però també s’usa la intercomprensió entre diferents varietats del xinès mandarí o entre varietats lingüístiques de l’Àfrica occidental. I és que en el fons la intercomprensió és produeix també en graus diferents entre varietats d’una mateixa llengua (p ex. entre un barceloní, un valencià i un mallorquí).

3. El projecte Eurocom Eurocom és el nom d’un projecte europeu sobre intercomprensió que acull un nombre considerable d’investigadors, amb la finalitat compartida d’oferir als europeus que disposen d’un bon coneixement d’alguna llengua eslava, germànica o romànica un mètode intercomprensiu per poder accedir amb facilitat a les altres llengües de la seva família lingüística. L’objectiu del projecte Eurocom és potenciar el plurilingüisme per la via de les competències lingüístiques receptives (la competència lectora, en un primer moment) sense exigir un esforç complementari excessiu. I com a estratègia bàsica utilitza l’explotació cognitiva del parentiu existent entre les llengües d’una mateixa família o grup. En l’actualitat s’està aplicant simultàniament a les tres grans famílies de llengües europees: Eurocomrom per a les llengües romàniques, sota la direcció del professor Horst Klein; Eurocomgerm per a les germàniques, sota la direcció de la professora Britta Hufeisen; i Eurocomslav per a les eslaves, sota la direcció del professor Lew Zybatow. Una altra branca del projecte, Eurocomdidact, dirigida pel professor FranzJoseph Meißner, se centra en les recerques sobre la didàctica i l’aprenentatge del pluringüisme i la intercomprensió. Finalment, amb l’obertura de l’Eurocomcenter s’ofereix la possibilitat d’accedir a cursos sobre eurocomprensió via internet. La branca més desenvolupada del projecte és la de les llengües romàniques. L’any 2000 es va publicar Die sieben Siebe: Romanische Sprachen sofort lesen Könen, de H. G. Klein i T.

78

A. López / E. Clua / H.-J. Deulofeu / C. López

D. Stegmann, el primer manual per a la intercomprensió de les llengües romàniques, pensat per a estudiants alemanys amb un bon coneixement del francès. En aquesta cas, les llengües meta eren el català, l’espanyol, el francès, el portuguès i el romanès. Posteriorment, aquest obra ha estat adptada al romanès, a l’italià, al portuguès, al català, a l’anglès, al francès, al polonès, i a l’espanyol. En les darreres adaptacions també s’hi ha afegit altres llengües com el gallec i l’occità. 3.1. Metodologia EuroCom parteix del principi que l’aprenentatge de llengües és fàcil sempre que es tracti d’aprendre llengües que pertanyin a la mateixa família lingüística de la llengua de l’aprenent o d’una altra que conegui bé. I es basa en el fet que el parlant d’una llengua ja sap moltes coses de les altres llengües de la mateixa família abans de començar-ne l’aprenentatge. És a dir, encara que no les haguem estudiades mai, sabem moltes coses sobre les llengües romàniques, en el nostre cas. Tenim un conjunt de coneixements previs o preconeixements, que ens faciliten, per exemple, un nivell considerable de comprensió textual en aquestes llengües. Es tracta de saber reconèixer, de saber descobrir tots aquests preconeixements de la llengua o les llengües que comencem a aprendre. La descoberta del que ja coneixem en el que sembla desconegut, es realitza sobre dos fonaments lingüístics: a) les similituds existents entre les llengües d’una mateixa família en els diferents àmbits lingüístics i culturals; b) el lèxic internacional, amb una base comuna en amplis sectors de la vida moderna i de les llengües d‘especialitat. El primer fonament té prioritat, perquè, més enllà del lèxic, permet reconèixer en la nova llengua estructures lingüístiques ja conegudes: tant en la fonologia, com en la morfologia, en la sintaxi i en la semàntica Aquest procés de descoberta es realitza aprofitant la facultat humana de transferir experiències viscudes, estructures i significats coneguts a nous contextos. Eurocom ensinistra els aprenents a fer un ús sistemàtic d’aquesta facultat en la transició cap a una nova llengua. En el fons, la didàctica de la intercomprensió és bàsicament transferencial; es tracta bàsicament de transferir el coneixement que hom té sobre l’estructura i el lèxic de la llengua pròpia (o d’una altra o d’altres, de conegudes) a les noves llengües que s’aprenen, tot establint hipòtesis sobre el funcionament gramatical d’aquestes noves llengües. Per això, en l’aprenentatge intercomprensiu, com més llengües es coneixen més fàcil és establir hipòtesis sobre el funcionament d’una nova llengua. En aquest tipus de metodologia d’aprenentatge la comparació interlingüística juga un paper fonamental; el procés de comparació és a la base de l’establiment d’hipòtesis sobre la gramàtica de les llengües meta, però perquè sigui eficient ha de ser activat directament pel mateix aprenent i no imposat a partir del mètode o de l’ensenyant, ja que del contrari no s’assolirien els efectes esperats en el perfeccionament de la capacitat d’establir hipòtesi deductives reeixides. Per tot això, es pot dir que en la didàctica de la intercomprensió hi juguen un paper fonamental els processos d’autoaprenentatge. Un dels objectius és millorar la capacitat de deducció. A fi d’aconseguir la màxima eficàcia en els processos de deducció i d’associació analògica, el mètode ofereix tot el bagatge necessari i permet que amb un mínim d’esforç s’aconsegueixi un màxim de deducció adequada.

79

Taula redona: Implicacions pràctiques de les llengües romàniques

3.2. Sedassos EuroComRom sistematitza els àmbits en què hom pot reconèixer elements coneguts de cada nova llengua en set sectors, anomenats Els set sedassos. Aquests set sedassos constitueixen les bases a partir de les quals l’aprenent pot establir les correspondències necessàries entre la seva llengua i les llengües objecte d’aprenentatge perquè esdevinguin transparents des del punt de vista de la comprensió. Metafòricament, podríem dir que en set processos de garbellat l’aprenent, com el buscador d’or, extreu de la nova llengua tot allò que ja li pertany, perquè ja ho té com a propi en la seva llengua. Aquesta subdivisió sistemàtica dels elements que intervenen en la intercomprensió en set àmbits ve donada per exigències metodològiques. En el fons, el procés de comprensió és complex, però difícilment segmentable en set subprocessos. Tanmateix, d’aquesta manera l’aprenent pot copsar millor cada un dels àmbits particulars que conflueixen en la comprensió textual. Amb el primer sedàs hom extreu de la nova llengua el lèxic internacional. Es tracta d’un conjunt de paraules que hom ha creat en les varietats estàndard de moltes de les llengües vives actuals a resultes del desenvolupament modern de la vida i del pensament humans. Aquest lèxic, que és compartit en diferent mesura per les diverses llengües, té majoritàriament una base llatina, cosa que en aquest primer sedàs privilegia extraordinàriament les llengües romàniques. Un adult disposa d‘unes 5.000 paraules d’aquest tipus (cigarret, farmàcia, liberalisme, humor...), que pot reconèixer sense esforç en les altres llengües, perquè generalment s’hi troben amb poques modificacions. Vegem-ne un exemple a (1). (1)

Cat

Es

Fr

It

Por

Rom

cigarret

cigarrillo

cigarette

sigaretta

cigarro

ţigară

farmàcia

farmacia

pharmacie farmacia

farmácia

farmacie

L’abundància d’internacionalismes és una característica molt comuna en textos de l’àmbit científic, esportiu, de les noves tecnologies o de la política internacional, entre d’altres. Això facilita molt la comprensió d’aquest tipus de text. D’altra banda, en relació al vocabulari internacional, el grup romànic és el més privilegiat, ja que una gran part d’aquestes paraules provénen de les llengües romàniques i del llatí (probablement més del 90%). Per aquesta raó aquest primer sedàs no és gaire rellevant per a la intercomprensió entre llengües romàniques. En canvi, el seu valor es potencia molt quan es tracta d’accedir a alguna d’aquestes llengües a partir d’una llengua d’un altra família lingüística. A més del vocabulari internacional, cada família lingüística disposa d’un lèxic particular que la cohesiona internament i la diferencia de la resta de grups lingüístics. En el cas de les llengües romàniques aquest és el que anomenem lèxic panromànic. Conté les paraules derivades gairebé totalment del llatí que encara s’utilitzen avui dia en totes o en la major part de les llengües romàniques. Aquest sedàs mostra com el coneixement d’una sola llengua romànica representa una porta oberta a totes les altres llengües romàniques. Unes 500 paraules del llatí es troben encara avui en el vocabulari bàsic de la majoria de les llengües romàniques. El lèxic panromànic està constituït sobretot per paraules que pertanyen al lèxic bàsic i sovint més freqüent en cada una de les llengües.

80

A. López / E. Clua / H.-J. Deulofeu / C. López

(2)

Cat

Es

Fr

It

Por

Rom

arc

arco

arc

arco

arco

arc

pa

pan

pain

pane

pão

pâine

pedra

piedra

pierre

pietra

pedra

piatră

sang

sangre

sang

sangue

sangue

sânge

En els àmbits anteriors hem vist que sovint és molt fàcil reconèixer des del català paraules de les altres llengües romàniques, mentre que en altres casos les relacions no són tan clares (pla en català / llano en espanyol). Això es deu al fet que en el curs de l’evolució de les llengües algunes paraules han experimentat molt pocs canvis fònics o gràfics, mentre que d’altres n’han sofert de considerables. El tercer sedàs ofereix a l’aprenent els mitjans necessaris per captar millor els canvis experimentats per algunes paraules i per poder reconèixer els parentius lèxics que no són visibles a primer cop d’ull. Només calen unes poques fórmules per poder assolir amb facilitat el coneixement de les correspondències entre els sons de les diferents llengües actuals. Així, sense gran esforç d‘aprenentatge –partint en cada cas d’un exemple de mostra («si nuit en francès correspon a nit en català, a noite en portuguès, a notte en italià, i a noche en espanyol; aleshores al francès. lait, li corresponen llet, leite, latte i leche»)– hom pot percebre immediatament una sèrie de modificacions històriques i reconèixer la paraula sota formes diverses. (3)

Cat PL ple pla

Es

Fr

It

Por

Rom

lleno

plein

pieno

cheio

plin

llano

plaine

piano

chão

plan

BL blasmar

lastimar

blâmer

biasimare

lastimar

blestema

FL flama

llama

flamme

fiamma

chama

flor CL clau

flor

fleur

fiore

flor

floare

llave

clé, clef

chiave

chave

cheie

El quart sedàs es refereix a les grafies i pronúncies. En les llengües romàniques, si bé s’utilitzen les mateixes grafies per representar la majoria de sons, certes solucions ortogràfiques són diferents en cada cas i dificulten el reconeixement de les correspondències lèxiques (4). A tall d’exemple, entre les vocals la [u] francesa s’escriu ou i la que s’escriu u es pronuncia [y], l’equivalent a la grafia alemanya ü. Pel que fa a les consonants, les llengües romàniques occidentals representen el so [k] davant e i i amb qu, mentre que les orientals utilitzen la grafia ch. Aquesta darrera grafia és usada pel francès i el portuguès per al so [] i per l’espanyol per al so [t]. Aquest darrer so s’escriu en italià i en romanès ce o ci. Altres exemples de grafies diferents per representar el mateix so són gu i gh per al so [g] davant de les vocals anteriors e i i; les grafies ll, lh i gl per a la lateral palatal [] i les grafies gn, ñ, nh i ny per a la nasal palatal []. El cas dels sons palatals és segurament el més complicat del sistema gràfic romànic, però no ha de crear gaires problemes: un cop se sap que che en italià es pronuncia com que en català, s’hi pot reconèixer amb facilitat la conjunció catalana que. Un cop s’ha retingut que -ci es pronuncia [t] en posició final de paraula en romanès, es podrà associar la paraula meci amb un matx de futbol mitjançant la pronúncia [mt]], sobretot en un context esportiu.

81

Taula redona: Implicacions pràctiques de les llengües romàniques

(4)

Representació de la nasal palatal [] Cat

Es

Fr

It

Por

Rom

senyor

señor

seigneur

signore

senhor

senior

El cinquè sedàs se centra en el fet que les llengües romàniques comparteixen en gran mesura les estructures sintàctiques bàsiques. Podem parlar, doncs, d’estructures sintàctiques panromàniques. Qui és conscient d’aquest fet, pot apreciar immediatament que els coneixements sintàctics d’una sola llengua romànica el poden ajudar molt en la comprensió de totes les altres, per localitzar la posició dels articles, dels substantius, dels adjectius, dels verbs, de les conjuncions, etc. Per exemple, la conjunció copulativa del romanès şi és poc transparent des del punt de vista de les altres llengües romàniques, però si ens trobem amb estructures com les de (5) és fàcil de reconèixer-la. (5) (i). Diplomaţii şi analiştii occidentali apreciază că la summitul de la Praga... (ii). Estonia, Letonia, Lituania, Slovacia şi Slovenia se numără printre ţările...

Els sedassos anteriors han evidenciat no solament els elements que les llengües romàniques comparteixen, sinó també les diferències específiques, sempre amb l’objectiu de reconèixer rere les variacions l’element comú que faciliti traspassar els coneixements d’una llengua a les altres de la mateixa família. També en l’àmbit de la morfologia pot ser positiu remarcar els elements comuns mitjançant una síntesi esquemàtica. D’aquesta manera s’aprèn a reconèixer a través del conjunt de les llengües romàniques els elements morfosintàctics comuns a tota la Romània, i a distingir-los de les particularitats de cada llengua, tot optimant així la capacitat de comprensió lectora. Amb el sisè sedàs EuroComRom posa a disposició de l’aprenent les regles bàsiques dels elements morfològics, amb què es poden reduir al mínim comú denominador les diferents paraules gramaticals o les terminacions de les llengües romàniques. Per exemple, com es poden reconèixer la segona persona del singular dels verbs romànics o les marques de plural? (6) La segona persona del singular de les llengües romàniques occidentals es marca en general amb -s i en les orientals amb -i.

Romània occidental

-s

Cat. parles Es. Hablas Fr. parles Por. falas

Romània oriental

-i

It. parli Rom. spui

Finalment, el setè sedàs se centra en el treball dels afixos. Els prefixos i sufixos són elements recurrents en una gran quantitat de paraules. Una nombre important dels 3000-5000 verbs que posseeix de mitjana cada llengua romànica contenen algun prefix. Tanmateix, el nombre de prefixos i sufixos és reduït: només uns 40 prefixos derivats del llatí i altres tants del grec tenen una productivitat elevada; i el nombre de sufixos de cada una d’aquestes llengües que apareixen de forma generalitzada és similar. Actualment aquests prefixos i sufixos són en bona part

82

A. López / E. Clua / H.-J. Deulofeu / C. López

internacionals. Dominar el significat d’aquests afixos és extraordinàriament efectiu. La capacitat de separar correctament els afixos de la resta de la paraula i de conèixer-ne el significat ajuda a millorar considerablement la lectura deductiva. Fins i tot en el cas que no s’entengui l’arrel de la paraula, el coneixement de l’afix pot ser de gran ajuda per avançar en la comprensió. (7)

Cat

Es

Fr

It

Por

Rom

descobrir

descubrir

découvrir

scoprire

descobrir

a descoperi

passatge

pasaje

passage

passaggio

passagem

pasaj

El mètode compta, a més a més, amb unes minigramàtiques de les diferents llengües que sistematitzen els coneixements lingüístics activats amb l’ajuda dels sedassos i els complementen estratègicament. D’aquesta manera l’aprenent pot aprofundir en el domini de la llengua o les llengües que més li interessin.

4. Cloenda Els mètodes d’aprenentatge de llengües centrats en la intercomprensió ofereixen una via possibilista per assolir competències receptives en diverses llengües de manera simultània. En el cas del mètode Eurocomrom, es parteix del convenciment que l’aprenentatge de la comprensió lectora en la resta de llengües romàniques és relativament fàcil i ràpid pel parentiu que existeix entre aquestes llengües. Es demostra que el parlant d’una llengua romànica posseeix de bon començament una sèrie de preconeixements que faciliten i acceleren l’aprenentatge. D’altra banda, en tractar-se d’un mètode que es basa en estratègies transferencials realitzades per l’aprenent en autonomia, millora la capacitat general per a l’aprenentatge lingüístic, mitjançant la comparació interlingüística, l’establiment de gramàtiques hipotètiques, la deducció i l’analogia. Estem convençuts que en el nou context sociolingüístic mundial en què l’ampliació exponencial de les relacions entre grups lingüístics diferents comporta per a molta gent la necessitat de superar el monolingüisme tot aprenent altres llengües, la intercomprensió, tant des del punt de vista de les metodologies d’aprenentatge com de les formes de comunicació, potser serà una estratègia fonamental. D’una banda, perquè es tracta d’una opció realista per estendre el plurilingüisme (receptiu) de manera generalitzada i així facilitar la intercomunicació sense necessitat de menystenir la diversitat lingüística. De l’altra, i en gran part com a conseqüència de l’anterior, perquè ataca d’arrel la ideologia monolingüista, que propugna com una de les condicions imprescindibles per al progrés de la societat la imposició d’una llengua única.

Bibliografia Clua, Esteve / Estelrich, Pilar / Klein, Horst G. / Stegmann, Tilbert D. (2003): EuroComRom - Els set sedassos. Aprendre a llegir les llengües romàniques simultàniamen. Aachen: Shaker. Council of Europe (2001): Common european framework of reference for languages: learning, teaching, assessment. Cambridge: Cambridge University Press.

Taula redona: Implicacions pràctiques de les llengües romàniques

83

Galinska-Inacio, Iwona / Randak, Anna / Klein, Horst G. / Stegmann, Tilbert D. (2004): EuroComRom: Siedem filtrów: Jak od razu czytaæ teksty w jêzykach romañskich. Aachen: Shaker. Giudicetti, Gian P. / Maeder, Constantino C.M. / Klein, Horst G. / Stegmann, Tilbert D. (2004): EuroComRom - I sette setacci: Impara a leggere le lingue romanze, Aachen: Shaker. Göttsche, Katja / Da Silva, Elke / Klein, Horst G. / Stegmann, Tilbert D. (2003): EuroComRom - Os sete passadores. Saber ler todas as línguas românicas já. Aachen: Shaker. Klein, Horst G. / Stegmann, Tilbert D. (2000): EuroComRom - Die sieben Siebe: Romanische Sprachen sofort lesen Könen, Aachen: Shaker. Martín, Ernesto / Clua, Esteve / Klein, Horst G. / Stegmann, Tilbert D. (2005): EuroComRom - Los siete tamices. Un fácil aprendizaje de la lectura en todas las lenguas románicas. Aachen: Shaker. McCann, William J. / Klein, Horst G. / Stegmann, Tilbert D. (2003): EuroComRom -The seven sieves: how to read all the romance languages right away. Aachen: Shaker. Meissner, Franz Joseph / Meißner, Claude / Klein, Horst G. / Stegmann, Tilbert D. (2004): EuroComRom: Les sept tamis: lire les langues romanes dès le départ; avec une esquisse de la didactique de l´eurocompréhension. Aachen: Shaker. Reinheimer, Sanda / Klein, Horst G. / Stegmann, Tilbert D. (2001): EuroComRom - Şapte Site: Să citim şi să înţelegem simultan limbile romanice. Bucureşti: Editura Cavallioti.

Henri-José Deulofeu (Université de Provence)

Savoirs profanes et savoirs académiques sur les langues romanes et leurs exploitation pour l’apprentissage Je voudrais résumer ici les réflexions qui ont présidé à la construction de la Méthode Eurom 4, entreprise à laquelle j’ai participé sous la direction de Claire Blanche-Benveniste qui n’est malheureusement pas ici pour le faire et dont je vais synthétiser les réflexions et les notes qu’elle avait prises pour cette intervention sur le thème qui nous intéresse. Ces réflexions partent d’abord du constat que la construction de méthodes d’enseignement des langues ont, jusqu’à une date récente, été fondées sur les savoirs académiques des auteurs. Ces auteurs étant généralement des professeurs de langue reconnus par l’institution, il s’agit même, au sens restreint, d’applications des compétences académiques de ce type particulier d’enseignants. Ces compétences académiques sont pour partie issues d’un travail de réflexion théorique sur la structure des langues ainsi que sur la didactique de leur apprentissage, pour partie constituées de convictions transmises par une longue tradition pédagogique. Ces convictions se traduisent en affirmations qui paraissent au premier abord incontestables, garanties qu’elles sont par la reconnaissance institutionnelle de leurs auteurs. Prenons l’exemple de l’affirmation, que chacun d’entre nous a entendu de la bouche d’un de ses professeurs de langue, selon laquelle il faut se méfier des ‹faux amis›, c’est-à-dire des mots de la langue cible qui ressemblent à ceux de la langue source. Bien évidemment, ce conseil est utile pour qui entreprend une traduction littéraire et privilégie donc la fidélité au mot près de sa traduction. Mais, dans ce domaine de l’apprentissage des langues, il n’y a pas que le savoir académique qui peut être utile à un apprenant. Il y a aussi, selon l’expression de Claire Blanche Benveniste, les savoirs profanes

84

A. López / E. Clua / H.-J. Deulofeu / C. López

que des générations de polyglottes autodidactes ont mis en pratique de façon plus ou moins consciente dans une forme d’acquisition qui se passe hors de l’institution académique. Et sur le point précis des mots qui se ressemblent, les polyglottes seront unanimes à reconnaître que loin d’être des obstacles à l’acquisition, ils en ont été un des moteurs. Sans doute les objectifs d’apprentissage sont-ils différents dans les deux cas. On peut opposer un savoir profond à un savoir partiel de la langue cible pour faire la différence. Mais on remarquera, si l’on prend un point de vue social, que les deux types de connaissance peuvent être également utiles pour la poursuite d’objectifs de communication différents. Si la connaissance approfondie est nécessaire pour une traduction littéraire, la connaissance approximative sera suffisante pour une transaction commerciale, comme en témoigne la réussite dans nos pays latins de générations de commerçants d’origine étrangère. Cette diversification des savoirs sur les langues en fonction des objectifs sociaux des locuteurs est au fondement du projet Eurom 4 que je présenterai plus loin. Si on applique ce principe au monde académique, on peut en effet avancer que ce ne seront pas les mêmes types de savoirs qui seront utiles pour réussir une version de Licence et pour lire un article de linguistique en anglais quand on est étudiant de linguistique. Eurom 4 vise les savoirs nécessaires au deuxième type d’objectif et on peut pressentir que ces savoirs pratiques seront un mélange de savoirs académiques et de savoirs profanes. Je vais donc essayer d’approfondir la distinction entre savoirs profanes et savoirs académiques en la mettant en rapport avec la manière dont ils sont valorisés et utilisés par les sociétés, pour aider à comprendre les intentions et la méthodologie de la méthode Eurom 4 d’apprentissage simultané de la lecture en langues 4 langues romanes.

Savoirs profanes, savoirs académiques C’est dans une intervention présentée lors du colloque «Trois espaces linguistiques face aux défis de la mondialisation» organisé en 2001 par Organisation Internationale de la francophonie que Claire Blanche-Benveniste précise cette distinction fondamentale. Au départ, il y a la question apparemment simple de l’intercompréhension. On pourrait croire que les langues romanes, étant de la même famille, se ressemblent suffisamment pour être faciles à apprendre, ou du moins faciles à comprendre quand on en possède déjà une. On pourrait donc imaginer que les européens du sud pourraient circuler dans leurs différents pays en parlant chacun sa langue et en comprenant celle des autres, ce qui serait une situation bien confortable dans les échanges marchands et culturels. Mais il n’en est rien. Comme le remarque Tullio de Mauro (1999), seule une frange de privilégiés, diplomates, chercheurs, décideurs de haut niveau ont accès à cette quadruple maîtrise des langues. Les non privilégiés y voient au contraire des difficultés que l’école ne leur a pas permis de surmonter. Les émigrants portugais, italiens, espagnols ont vécu cette rencontre des langues comme un malheur. Ils ont toute leur vie gardé un pauvre parler restreint qui les rendait ridicules aux yeux des nationaux, surtout ceux qui avaient un bon niveau d’instruction. C’est qu’il y a toujours eu une division entre deux sortes de savoirs sur les langues, le savoir académique et le savoir profane. Ces deux types de savoirs sont diversement valorisés selon que la société où ils s’exercent est une société multilingue ou une société monolingue. Tout au long du siècle dernier, les étrangers venus des Balkans dans nos sociétés monolingues, dont

Taula redona: Implicacions pràctiques de les llengües romàniques

85

les familles parlaient pourtant une bonne douzaine de langues, ont été comptés, et méprisés en conséquence, comme des métèques ‹parlant mal› la langue de leur pays d’accueil, alors qu’ils auraient eu le prestige de polyglottes confirmés dans des sociétés plurilingues où toute forme de connaissance de plusieurs langues est valorisée. Dans nos sociétés monolingues, c’est seulement la connaissance académique des langues qui est valorisée. Le savoir académique ne reconnaît qu’une forme de connaissance d’une langue  : la connaître parfaitement, la parler sans accent, l’écrire sans faute. L’expérience montre qu’il est très difficile de diffuser cette connaissance massivement, démocratiquement, et qu’il est presque impossible de parvenir à cette maîtrise idéale si l’on commence l’apprentissage à l’âge adulte. Le savoir profane sur les langues produit, de son côté, de multiple formes, toutes fragmentaires, de connaissance des langues. On peut connaître du vocabulaire et très peu de grammaire; on peut comprendre la langue, mais ne pas la parler; on peut comprendre en écoutant parler, mais pas en lisant, ou l’inverse; on peut comprendre des discours informatifs ou des consignes, mais pas les conversations. Les sujets techniques relatifs à son métier, mais pas les sujets culturels; on peut savoir parler avec peu d’accent, beaucoup ou pas du tout : on peut savoir parler, mais pas écrire. Ces savoirs fragmentaires sont, à des degrés divers, ceux que des adultes peuvent acquérir ‹dans l’urgence› pour des besoins de communication précis. Les sociétés multilingues reconnaissent ces divers types de connaissance des langues et en valorisent les détenteurs. Mais depuis la création des états-nations en Europe, on y trouve peu d’exemples de sociétés multilingues. C’est que la langue a été assimilée à la nation et l’appartenance à une nation se mesure souvent, y compris légalement, à la loyauté linguistique à l’égard de la langue officielle. Mais dans d’autres continents, où la centralisation politique et éducative est moins forte, on peut trouver d’authentiques sociétés multilingues, où est valorisé le plurilinguisme: c’est le cas, par exemple des zones frontalières d’Amérique du Sud, où se développe le Portuniol, langue pivot entre le portugais et l’espagnol. C’était le cas aussi de ces sociétés amérindiennes observées par Ferguson (1971) qui avaient en quelque sorte institutionnalisé ces savoirs profanes par la transmission et l’officialisation d’une version simplifiée de leur langue destinée à l’interaction avec des étrangers, que Ferguson décrit comme une variante créolisée de la langue: le ‹foreigner talk›. Un défi attend donc l’Europe, c’est le passage de la mosaïque de sociétés monolingues qu’elle est aujourd’hui à une société multilingue. Si l’on veut être réaliste, relever ce défi suppose la réhabilitation des savoirs profanes, si peu exploités dans l’apprentissage des langues. Il pourrait en effet être intéressant de considérer avec bienveillance les capacités développées par les savoirs profanes et de les combiner avec celles que développent les savoirs académiques pour exploiter à fond certaines connaissances d’adultes, en se situant entre le laisser-faire et l’élitisme. Livrés au seul savoir profane, les adultes atteignent vite un palier : leur version personnelle du ‹foreigner talk›. Confrontés au seul savoir académique, ils perdent pied et se persuadent qu’ils sont incompétents, se réfugiant alors dans la sécurité du monolinguisme. En combinant les deux, on doit pouvoir construire des outils d’apprentissage abordables et efficaces.

86

A. López / E. Clua / H.-J. Deulofeu / C. López

Une réalisation pratique: les principes de la méthode Eurom 4 C’est le pari que nous avons relevé à Aix en construisant sous la direction de Claire Blanche Benveniste Eurom 4, une méthode pour faciliter la lecture dans les quatre langues romanes pour rechercher toutes sortes d’informations. Plusieurs expériences ont d’ailleurs lieu actuellement en Europe (Meissner 2004, 2006) pour développer la compréhension de textes écrits dans plusieurs langues de la même famille, par exemple pour lire des informations dans la presse en espagnol, portugais, italien et français, mais sans aucune tentative de faire parler ni d’écrire. Il suffit alors d’une trentaine d’heures pour obtenir une lecture efficace (Banche / Valli 1997). Les résultats montrent que les adultes, lorsqu’ils comprennent l’enjeu, utilisent alors toutes les possibilités des savoirs profanes auxquels ils croyaient ne pas avoir droit pour apprendre les langues. Mais l’encadrement par des experts académiques leur permet aussi de bénéficier de l’apport des savoirs académiques, qui, judicieusement employés, permettent de consolider et de développer les acquis afin d’éviter une fossilisation des pratiques. Les documents académiques sur lesquels nous nous sommes appuyés pour développer Eurom 4 sont ainsi très divers : manuels des années 1980 (Agard 1984, Renzi 1985), manuels des années 1990 (Posner 1996, Glessgen 2004), nouvelles grammaires contrastives (Svend Bach et al. 2008), renouveau des cadres historiques (Wright 1982, Folena 1994, Banniard 2008), recherches en linguistique fondamentale (Malkiel 1989, Godard (éd.) 2003). L’originalité d’Eurom 4 est que les éclaircissements et explications apportés dans le manuel au moyen de ces acquis académiques ont pour origine des difficultés de lecture effectivement rencontrées par les étudiants cobayes devant les textes figurant dans la méthode. On n’y trouvera aucun exposé a priori des structures de la langue. C’est l’expérience des locuteurs qui a permis de hiérarchiser les chapitres de grammaire à exposer et non les représentations de la langue des enseignants. Les principes méthodologiques mis en œuvre sont alors des conséquences de ce partipris: il s’agit avant tout de tirer parti des savoirs profanes en les adaptant. Des savoirs sur les langues: – appui sur des similitudes lexicales et syntaxiques entre langues. – capacité d’interprétation par inférence à partir d’indices divers articulées avec des savoirs sur les techniques d’apprentissage: – «on retient mieux ce que l’on a découvert soi-même». – on ne tire pleinement parti que des explications qui répondent à des problèmes de traitement que l’on a effectivement rencontrés. Ces principes méthodologiques ont été appliqués pour des objectifs pédagogiques définis par un choix des compétences à développer: connaissance passive avant la connaissance active, écrit avant oral, écrits de presse informative, assurant un savoir partagé, sans exigence de connaissances culturelles préalables. A partir de ces principes, on comprend que le matériel pédagogique permet aux étudiants de mettre en œuvre facilement leurs savoirs profanes. Ils vont par exemple facilement trouver le lexique transparent pour élucider par approximation le lexique opaque (mirino): Kabul, attacco di kamikaze talibani. Nel mirino, il ministero della Giustizia (Corriere della Sera).

Taula redona: Implicacions pràctiques de les llengües romàniques

87

On les pousse également à utiliser les techniques de bons lecteurs qui vont du connu à l’inconnu, qui souvent, comme le matérialise la technique du «mot passe-partout» (machin), ne gêne pas l’interprétation d’ensemble de l’énoncé: A Igreja Católica jà definiu a estrategía para combater o casamento entre homossexuais (Diàrio de Notícias). ‹La machin catholique machin définit une stratégie pour combattre machin machin entre homosexuels›.

L’apport des savoirs académiques, quant à lui, consistera essentiellement à hiérarchiser les connaissances pour les développer progressivement à partir de la stratégie de «bas en haut»: les savoirs académiques sont utilisés à partir des observations de difficultés rencontrées par les apprenants en situation: 1er obstacle: la graphie 2è obstacle: le vocabulaire 3è obstacle: forme des mots 4è obstacle: forme des phrases L’application de la méthode nous a permis de distinguer trois phases d’acquisition, qu’il convient de ne pas mélanger par des anticipations didactiques qui se révèlent toujours contreproductives: – Phase d’accumulation du lexique (150 ~200 mots, environ 10 séances). – Phase d’intérêt pour la morphologie (consultation de tables grammaticales, environ 10 séances). – Phase d’intérêt pour la forme des phrases. Comparaison-Retour sur sa langue maternelle. C’est en respectant ces phases que les interventions de l’instructeur permettront de consolider les connaissances de l’apprenant. Les retours des utilisateurs nous ont permis d’étendre la méthode à d’autres langues romanes (le catalan) et d’améliorer les éclaircissements linguistiques. L’ensemble de ces améliorations sera intégré dans la nouvelle version Eurom 5 qui sera présentée à l’automne 2011. Pour la suite, nous savons qu’il faudra affronter de nouveaux défis pour aller au-delà de la reconnaissance de l’écrit: – Adaptation à la compréhension orale, où le problème de la perception s’ajoute à celui de la compréhension. Peut-être faudrait-il dans ce domaine s’inspirer des sociétés qui reconnaissent un statut au ‹foreigner talk› et inclure dans les programmes scolaires l’apprentissage de la manière de s’adresser à des étrangers dans sa propre langue. – Articulation des connaissances académiques proprement linguistiques aux connaissances académiques sur les processus d’acquisition que l’on trouve dans les méthodes d’auto-apprentissage des langues.

L’importance de l’intervention institutionnelle Toute tentative de permettre aux individus de devenir polyglottes ne peut réussir que si l’encadrement institutionnel y est favorable. Or ce n’est pas le cas dans beaucoup de nos états européens. Il faudrait d’abord s’inspirer de l’exemple des pays scandinaves. Le suédois, le danois, le norvégien et l’islandais sont présentés, dès l’école, comme des langues si proches qu’elles doivent être intercomprehensives et du coup elles le sont. Il y a fallu une grande volonté politique. Pour les langues du sud de l’Europe, les préjugés à vaincre sont nombreux.

88

A. López / E. Clua / H.-J. Deulofeu / C. López

Il faut espérer que les psychologues, linguistes informaticiens et pédagogues qui se sont mis au travail sauront convaincre les pouvoir publics de l’intérêt de leurs préoccupations et réalisations. Nous savons tous que l’accès à l’ensemble des langues romanes représente plus que l’addition de systèmes linguistiques: c’est l’accès à un immense réservoir de connaissances et d’ouvertures à la coopération économique et culturelle. Une volonté politique pourrait décider d’ouvrir largement cet accès.

Références Agard, Frederick (1984): A course in Romance Linguistics (2 voll.). Washington: Georgetown University Press. Bach, Svend / Brunet, Jacqueline / Mastrelli, Carlo Alberto (2008): Quadrivio Romanzo. Dall’italiano al francese, allo spagnolo, al portoghese. Firenze: Accademia Della Crusca. Banniard, Michel (2008): Du latin aux langues romanes.Paris: Colin. Blanche-Benveniste, Claire et al. (1997): Eurom 4. Firenze: Nuova Italia. — / Valli, André (1997): Présentation du numéro spécial L’intercompréhension: le cas des langues romanes, Le Français dans le monde. Ferguson, C.A. (1971): Absence of Copula and the Notion of Simplicity: A Study of Normal Speech, Baby Talk, Foreigner Talk and Pidgins. In: Hymes, D.: Pidginization and Creolization of Languages. Cambridge: Cambridge University Press Folena, Gianfranco (1994): Romance Languages Origins. Torino: Einaudi Glessgen, Martin-Dietrich (2004): Domaines et méthodes de la linguistique romane. Zurich: RoSe. Godard, Danièle (éd.) (2003): Les langues romanes. Paris: CNRS Malkiel, Yakov (1989): Theory and Practice of Romance Etymology. Studies in Language. Culture and History. London: Variorum. Meissner, F-J. (2006): Construire une compétence de lecture pluri langues et impacts sur la méthodologie des langues étrangères. In: Babylonia 3-4, 62-67. Meissner, F-J. et al. (2004): EUroComRom - Les sept tamis: Lire les langues romanes dès le départ. Aachen: Shaker Verlag, De Mauro Tulio (1999): Préface à l’édition italienne de Henriette Walter. L’aventura delle lingue in Occidente. Roma: Laterza. Posner, Rebecca (1996): The Romance Languages. Cambridge University Press. Renzi, Lorenzo (ed.) (1985): Nuova introduzione alla filologia romanza. Bologna: Il Mulino. Wright, Roger (1982): Late Latin and early Romance in Spain and Carolingian France. Liverpool: Cairns.

Covadonga López Alonso (Universidad Complutense de Madrid)

La intercomprensión en lenguas románicas. El proceso de contextualización 1. Introducción La intercomprensión es la capacidad que tienen los hablantes de distintas lenguas para entenderse entre sí, proceso multidimensional entre lenguas próximas, en oral o en escrito,

Taula redona: Implicacions pràctiques de les llengües romàniques

89

y en situaciones de comunicación simétrica o asimétrica. En la década de los noventa, las instituciones europeas empezaron a financiar proyectos y programas –Socrates, Lingua– para abordar ese complejo y plural proceso cuyas dimensiones políticas exigían propuestas teóricas y metodológicas sobre la formación en la intercomprensión. Surgen, como consecuencia, un buen número de grupos de investigación que (i) debaten cómo definir y limitar este concepto, (ii) plantean objetivos específicos para sus programas y proyectos, y (iii) definen nuevos métodos de trabajo. Entre esos equipos, y desde hace décadas, en la Universidad Complutense de Madrid venimos trabajando en la intercomprensión en lenguas románicas con propuestas y modelos de trabajo que han dado resultados satisfactorios. A la luz de las investigaciones, experimentaciones y publicaciones llevadas a cabo en (a) proyectos nacionales –«Elaboración de módulos informatizados para el aprendizaje de la comprensión»1, LECTO2–, y (b) europeos –GALATEA3 , GALANET4, GALAPRO5– en los que hemos participado (i) situaré la intercomprensión como uno de los ejes de investigación sobre el plurilingüismo, definiendo estas dos nociones que se entrecruzan y refuerzan especialmente en comunidades lingüísticas entre lenguas próximas; (ii) presentaré, sucintamente, las experiencias y estudios realizados en esos proyectos que responden a una necesidad de potenciar el plurilingüismo y la interculturalidad a través del conocimiento de otras lenguas y culturas; finalmente (iii) me centraré en la contextualización, en situación presencial y plurilingüe, como proceso fundamental que precede a la intercomprensión y que permite desarrollar nuevos enfoques metodológicos que no solo sirven para promover otras técnicas de enseñanza sino que son, sobre todo, una respuesta abierta a las necesidades plurilingüísticas y multiculturales del mundo actual.

Proyecto Elaboración de módulos informatizados para el aprendizaje de la comprensión en lenguas románicas, DGICYT: PS91-0022. TIC96-2486-CE. 2 LECTO: Comprensión de textos en lenguas extranjeras: diseño de un prototipo didáctico. DGICYT. TIC 2000-0737-C03-03. 3 Projet GALATEA-SOCRATES. La intercomprensión entre lenguas vecinas (1996-1999) LINGUA (34951-CP-2-96-2-1-FR. LINGUA-LD. 1996-1999), Univ. de Grenoble (Francia), U.C.M. (España. U.A.B. (España), Univ. de Cassino (Italia), Univ. de Aveiro (Portugal). 4 Projet GALANET: Développement de l’intercompréhension en langues romane. Programme 90235-CP-1-2001-1-FR-LINGUA-L2 2001-2004. Participan las universidades Sthendal, Grenoble 3, Complutense de Madrid, Aveiro, Pise, Cassino, Mons-Hainault et Autónoma de Barcelona. www. galanet.eu Las lenguas utilizadas son español, francés, italiano y portugués, a las que se añaden posteriormente el catalán y el rumano. 5 GALAPRO. Formation de formateurs à l’intercompéhension en Langues Romanes. Programme d’education et de formation tout au long de la vie. 135470-LLP-1_2007-1-PT-KA2-KA2M2MP. SOCRATES-LINGUA. 2008-2009 Participan las universidades de Sthendal-Grenoble 3 et MonsHainault (Francia), Complutense de Madrid et Autónoma de Barcelona (España), Aveiro (Portugal), Pisa y Casino (Italia) y Iasi (Rumanía). Este artículo se ha hecho dentro de las líneas de trabajo del grupo de investigación LALINGAP. 1

90

A. López / E. Clua / H.-J. Deulofeu / C. López

2. Intercomprensión y plurilingüismo Los conceptos de intercomprensión, plurilingüismo e interculturalidad ya no son utopías sino que han adquirido pleno sentido y espacios propios en el estudio de las lenguas que se presentan con objetivos específicos, modelos educativos diferentes, y metodologías y programas adaptados a los niveles y tipos de competencias que se pretenden alcanzar. Una firme, segura y sólida implantación de comunidades plurilingües y multilingües6 es uno de los grandes retos de la UE que defiende, desde sus orígenes, los principios de diversidad de lenguas, culturas, costumbres y creencias. Ya en el Libro Blanco de la Comisión Europea (1995) se afirma (i) la necesidad de conocer otras culturas y lenguas europeas, y (ii) desarrollar, al menos, dos lenguas comunitarias, promoviendo técnicas innovadoras en la enseñanza de las lenguas y animando a que se favorezca la sensibilización hacia lenguas y culturas desde edades tempranas. A partir de esas fechas, surge un gran número de programas y proyectos que se han ido materializando en Resoluciones del Consejo de Europa y Recomendaciones del Comité de Ministros. Así, en el año 2000, el artículo 22 de la Carta de los Derechos fundamentales de la UE declara como principio fundacional el respeto a la diversidad lingüística, y el Artículo 21 prohíbe la discriminación por razones de lengua. Este principio 21, además, insiste en la necesidad de abrirse a otras lenguas como uno de los valores fundamentales de la UE y no solo se aplica a las lenguas oficiales sino a la multitud de lenguas regionales y minoritarias habladas por plurales grupos de población. La diversidad y la diferencia son pues no solo derechos adquiridos sino, muy especialmente, una fuente de riqueza que hay que preservar. En esta misma línea, en el año 2001, el Marco Común Europeo de referencia para las lenguas: aprendizaje, enseñanza, evaluación propugna la urgencia de lograr que la ciudadanía europea sea plurilingüe y esta defensa de conocer y utilizar varias lenguas no sólo es un factor fundamental para la pluralidad y tolerancia en el planeta, sino que se erige como una necesidad imperiosa ante un mundo global donde los intercambios y la internacionalización se dan en los diversos ámbitos económicos, financieros, educativos, tecnológicos, culturales, humanistas, de servicios e informáticos cuyas exigencias de comunicación requieren una sensibilización hacia el uso de las lenguas. El Tratado de Lisboa (2007), firmado por los jefes de estado de todos los estados miembros de la UE y los Acuerdos de Barcelona (2009) defienden que se debe respetar la riqueza de la diversidad cultural y lingüística y velar por la conservación del patrimonio cultural europeo. También en 2007, a petición del Consejo de Europa, se publica Marco de Referencia para los Enfoques Plurales de las Lenguas y las Culturas (MAREP) cuyos imperativos se centran en enfoques didácticos que implican varias lenguas, con cuatro líneas bien delimitadas: (i) intercultural, por la gran influencia que ha tenido en la didáctica de las lenguas; (ii) atención a las lenguas; (iii) la intercomprensión entre lenguas de la misma familia; y (iv) una didáctica integrada de las lenguas que se aprenden dentro y fuera del currículum escolar.

Presencia en un área geográfica de dos o más lenguas o variedades lingüísticas. A modo de ejemplo, el Estado Español es uno de los más importantes conjuntos multilingües en Europa y con una fuerte base heterogénea cultural.

6

Taula redona: Implicacions pràctiques de les llengües romàniques

91

El plurilingüismo, pues, no sólo entraña una competencia en lenguas sino que se erige como un factor imprescindible para evitar la desaparición de las lenguas minoritarias y para asegurar y proteger un patrimonio antropológico y cultural que hay que custodiar bajo la noción de biodiversidad. Una lectura cuidada de estos textos permite ver la naturaleza política en la enseñanza de las lenguas fundamentada en valores compartidos, en la interacción, en la acción conjunta, dándoles a las lenguas, tanto nacionales como regionales, la función de ser lenguas de enseñanza que sirvan para crear un sentimiento de pertenencia a la CE, fomentando un plurilingüismo sin fronteras en el que la diversidad lingüística no solo asegure, como ya he indicado, la perennidad de las lenguas minoritarias, sino que potencie los conocimientos lingüísticos de los sujetos en las competencias y niveles en que se precisen como una forma de ayudarles a desarrollar sus propias potencialidades. Por ello, el plurilingüismo significa comunicarse en varias lenguas con diferentes niveles de competencia y, muy especialmente, una educación intercultural y pluricultural que implica que no sólo se conocen las lenguas sino también la aceptación positiva de las diferencias culturales, religiosas y lingüísticas para interactuar y crear relaciones con los otros. Desde estos planteamientos, la intercomprensión se alza como un proceso fundamental para reforzar sinergias entre comunidades lingüísticas de lenguas próximas respetando la diversidad lingüística (López Alonso / Seré en prensa). 2.1. ¿Qué entendemos por intercomprensión? Si el plurilingüismo es la capacidad que tiene el ser humano para adquirir, aprender y comunicarse en más de una lengua, la intercomprensión, tal como he adelantado, es la capacidad que tienen los hablantes de distintas lenguas para entenderse entre sí, lo que implica, en primer lugar, preservar la pluralidad lingüística, ya que no es necesario dejar de usar la lengua materna (L1), en segundo lugar, economizar esfuerzos, en la medida en la que los hablantes no necesitan hablar la otra lengua, sino sólo entenderla, utilizando cada cual su propia lengua y, en tercer lugar, el contacto entre hábitos sociales, creencias, costumbres y culturas de las otras lenguas. Los estudios sobre plurilingüismo e intercomprensión han hecho correr mucha tinta7 e interesan a un gran número de disciplinas con objetivos, presupuestos y métodos de análisis diferentes (López Alonso / Séré 1995a; 2001). 2.2. ¿Qué es un sujeto plurilingüe y cuáles son sus ámbitos de aplicación? La Lingüística es el estudio científico del lenguaje y de las lenguas y, por tanto, se centra en las lenguas como sistemas de comunicación, representación y simbolización, interesándose especialmente en qué es dominar varias lenguas y cómo se dominan, lo que implica (i) una focalización en el sujeto plurilingüe y en cómo los locutores individuales utilizan en sus actos de habla los diferentes sistemas, y (ii) cómo pasan de una lengua a otra(s). Estos estudios, que pueden ya rastrearse desde los trabajos de Bloomfield, Weinrich o MacNamara, por no citar más que a los clásicos, se centran en la noción de competencia en lengua(s) o se Para una bibliografía sobre esta noción puede consultarse la biblioteca en www.galpro.eu que propone numerosos artículos y libros sobre la intercomprensión.

7

92

A. López / E. Clua / H.-J. Deulofeu / C. López

fundamentan en el uso, lo que significa que este tipo de estudios nos sitúan en (i) los grados de competencia, y (ii) la diversidad de las enseñanzas marcadas por la finalidad, es decir, su funcionalidad. Esto último nos llevaría a destacar 3 elementos cuyas aplicaciones en didáctica de la intercomprensión no están totalmente explotadas: a) instrumentalización de las lenguas: las lenguas se aprenden para hacerlas funcionar, sirviéndose de ellas para hacer otras cosas que no sean únicamente las propias lenguas; b) el aprendizaje de las lenguas exige una apertura hacia otras culturas y civilizaciones, emergencia de una ciudadanía universalista, espíritu de tolerancia y comprensión del otro; y c) el sujeto plurilingüe no sólo se afianza en las diferencias entre los sistemas de las lenguas sino muy especialmente en los intercambios, de ahí la capacidad interactiva que entraña. Apropiarse de otras lenguas tiene múltiples opciones, modalidades variadas y grados de aprendizaje diferentes (López Alonso 2000). Esta diversificación puede efectuarse, tal como he avanzado, según (i) niveles de competencia, (ii) tipos de competencias (CO/CE, EO/EE, interacción oral/escrita), y (iii) géneros del discurso y tipos de textos. Esta pluralidad de recorridos, competencias y niveles exige que se tengan en cuenta, al menos, 6 parámetros: (i) forma de articular la enseñanza de las lenguas entre ellas, (ii) tipos de programas, (iii) contenidos temáticos y culturales, (iv) formatos de enseñanza, (v) metodologías de enseñanza, y (vi) formas de evaluación.

3. La intercomprensión en lenguas románicas Nuestras investigaciones en los proyectos Sócrates y Lingua sobre la intercomprensión a distancia entre lenguas próximas, en el nivel universitario adulto, nos han llevado a plantear tres niveles de análisis: (i) los procesos mentales que los sujetos utilizan en la comprensión de dos lenguas –GALATEA–, (ii) la interacción entre varias lenguas –GALANET–, y (iii) la manera en la que se enseña este proceso –GALAPRO–, incidiendo todos estos estudios en los procesos que se activan en el uso de las lenguas y en los factores psicológicos que afectan a su entendimiento. Desde estos presupuestos, hemos observado (i) cómo los sujetos en la interacción activan las funciones cognitivas, comunicativas, afectivas, culturales y sociales, y (ii) de qué manera se establece una dinámica relacional que sirve eficazmente para consolidar la comprensión (López Alonso / Séré 2001a). Desde un marco metodológico socioconstructivista hemos retenido 4 puntos: (i) la importancia de la función comunicativa en la interrelación con los demás; (ii) el papel fundamental de la dimensión personal, tanto cognitiva como afectiva, que es indisociable de su referente contextual y sociocultural, en la medida en la que las realidades culturales y los valores informan su ‹saber›, su ‹saber hacer› y su ‹saber ser› (López Alonso 2007); y (iii) la importancia del entorno de las plataformas educativas –GALANET, GALAPRO–, medida esa capacidad por cuatro parámetros: a) lenguas utilizadas en la plataforma, b) modos de comunicación, c) acciones didácticas propuestas, y d) construcción del contexto de interacción. En nuestras observaciones hemos comprobado cómo los comportamientos lingüísticos originan inicialmente, y refuerzan en una segunda fase, la identificación contextual y sociocultural de los intercambios desde las diferentes visiones del mundo, por lo que el uso de las lenguas, ya

Taula redona: Implicacions pràctiques de les llengües romàniques

93

sea en situación plurilingüe o en intercomprensión, no son sólo un vehículo de comunicación, civilización y cultura sino también una forma de respetar la diversidad lingüística. En consecuencia, la intercomprensión arroja, al menos, 6 grandes ventajas: (i) una mayor flexibilidad cognitiva que facilita una gran agilidad mental al aplicar los códigos lingüísticos de manera multidireccional, lo que implica (ii) un alto índice de transferencia del componente abstracto de la estructura lingüística de una lengua hacia la comprensión de la otra lo que significa, y hemos comprobado en nuestras experimentaciones, que el contacto con las lenguas enriquece la sistematización de las estructuras de las lenguas; (iii) se refuerza –por similitud o contraste– cada código lingüístico por separado; (iv) una mayor destreza en la organización de la información; (v) se amplía la dimensión cultural con referencia al contexto de la otra lengua; y (vi) los sujetos se enfrentan a los pensamientos divergentes, lo que influye de modo fundamental en el respeto de otras lenguas y culturas. Teniendo en cuenta estas ventajas, voy a sintetizar muy brevemente las aportaciones más destacadas de los tres proyectos en los que se han desarrollado didácticas innovadoras de la intercomprensión basadas en el uso de las tecnologías: (i) aprendizaje de la comprensión en pares de lenguas en CD-Roms en GALATEA; (ii) la plataforma GALANET para el aprendizaje de la intercomprensión; y (iii) la plataforma GALAPRO para la formación de los formadores. Ambas plataformas, siguiendo el Marco de referencia para los enfoques plurales de las lenguas y las culturas al que me he referido anteriormente, son (i) plurilingües, (ii) colaborativas, y (iii) abiertas a públicos diversificados y con intereses diferentes. 3.1. GALATEA: comprensión de lenguas románicas en pares de lenguas Este proyecto tenía como objetivo inicial y prioritario el aprendizaje de la comprensión de las lenguas románicas a partir de textos y como resultado final una metodología de dicho proceso en tecnología CD-Roms de las lenguas utilizadas (López Alonso / Séré / Fernández-Valmayor 2000). Se recurrió a una estructura modular ágil, sencilla y operativa que, partiendo del texto como unidad interpretativa, va proponiendo diferentes recorridos de aprendizaje en progresión. Se trata de un enfoque didáctico que se fundamenta en la comparación entre lenguas y su parentesco, lo que ha resultado ser un postulado esencial no sólo en la didáctica de la comprensión sino muy especialmente de la intercomprensión. La metodología didáctica se focaliza especialmente en el desarrollo de los mecanismos de comprensión de textos en lenguas románicas –francés, español, italiano y portugués– por pares de lenguas, estimulando las estrategias de comprensión textual y la reflexión metalingüística de los aprendientes. Este marco teórico de parentesco lingüístico y variantes (i) es la base de acceso a lenguas de una misma familia tipológica (López Alonso / Séré 1995; 1996), y (ii) se pone en juego una serie de estrategias que se centran en operaciones inferenciales que permiten el reconocimiento de las formas, especialmente en el nivel léxico y sintáctico, de modo que ese reconocimiento formal facilita la comprensión entre lenguas próximas (López Alonso / Séré 1997; 1998). Este proyecto, finalizado en 1999, ha sido pionero en el desarrollo de una educación plurilingüe y multicultural y, sin duda, fue un paso para que, años más tarde, formara parte de uno de los enfoques plurales de la didáctica de las lenguas propuesto por M. Cordelier en

94

A. López / E. Clua / H.-J. Deulofeu / C. López

el Marco de Referencia para los Enfoques Plurales de las Lenguas y de las Culturas al que he hecho referencia. 3.2. GALANET y GALAPRO: plataformas didácticas de aprendizaje de la intercomprensión en lenguas románicas Los resultados del proyecto GALATEA y su metodología fueron la base para abordar el aprendizaje de la intercomprensión en los dos proyectos siguientes: (i) GALANET: aprendizaje a distancia interactivo de la intercomprensión entre lenguas románicas (Andrade / Araujo / López Alonso / Melo / Séré 2005); y (ii) GALAPRO: la formación a distancia de los formadores a la intercomprensión entre lenguas románicas. Estas dos plataformas en Internet han marcado una evolución fundamental en el aprendizaje de las lenguas extranjeras, tanto desde el punto de vista de la reflexión teórica sobre la noción de intercomprensión y sus posibilidades como en sus aplicaciones metodológicas (López Alonso / Séré 1999; 2005). Las dos plataformas (i) responden a una filosofía de la acción, (ii) se basan esencialmente en las interacciones comunicativas, y (iii) proponen recorridos de aprendizaje y de formación que centran los esfuerzos de los participantes en una tarea común. En cuanto a este último punto, en una primera fase, intervinieron únicamente las universidades de los distintos países implicados en la realización de los proyectos; en una segunda etapa, se abrió el uso y la experimentación de la plataforma a otras universidades y a otros países. Los recorridos se organizan en torno a una sucesión de foros y de chats que marcan las diferentes etapas de la tarea, tratando de activar estrategias de comprensión mediante interacciones de naturaleza diferente. Esas interacciones plurilingües se convierten, en consecuencia, en el motor y el medio del aprendizaje, ya que (i) cada participante se expresa en su lengua, (ii) el aprendizaje de la intercomprensión nace de esos intercambios que sitúan la comunicación y los mecanismos de ajustes comunicacionales en el centro del proceso de adquisición, y (iii) otro de los aspectos característico del aprendizaje de la intercomprensión plurilingüe es el principio de sectorialidad de las competencias. No se trata, por ello, únicamente, de comprender una lengua, sino de comprender y hacerse comprender en situaciones de comunicación plurilingüe realizando diversas tareas de manera colaborativa. Para iniciar une sesión de GALANET o GALAPRO no es necesario tener conocimientos previos de las lenguas presentes en las plataformas, el aprendizaje se centra en la adquisición de las estrategias que permiten comprender progresivamente las lenguas. Para ello, (i) se ayuda a los aprendientes a activar operaciones cognitivas complejas en las que se entrecruzan mecanismos de ajustes comunicacionales, y (ii) se les orienta a que descubran las similitudes lingüísticas que ofrecen las lenguas parientes para restringir las opacidades, que se va reduciendo progresivamente a lo largo del proceso de aprendizaje. Se trata, pues, desde un punto de vista lingüístico, de una competencia parcial en si misma pero que, sin embargo, da acceso a la comprensión de varias lenguas de manera simultánea. Esta forma de abordar la comprensión en varias lenguas no solo garantiza la protección de su diversidad, hito fundacional de la UE, sino que representa también una gran economía, respondiendo, de esta manera, a las propuestas europeas en materia de aprendizaje lingüístico, ya que, desde esta perspectiva, algunas lenguas se podrán aprender de manera integral y otras de manera sectorial, lo que dará acceso a un conocimiento de un mayor número de lenguas. Este aprendizaje colaborativo,

Taula redona: Implicacions pràctiques de les llengües romàniques

95

cuya orientación teórica se enmarca en un enfoque cognitivo y constructivista (López Alonso 2009), se realiza de manera autónoma o semi-autonóma, ya que el uso de los medios que se tienen en Internet permite trabajar a distancia en autonomía completa. En las plataformas, además de los foros del recorrido didáctico y de los chats, los aprendientes pueden utilizar las herramientas de autoformación con módulos de entrenamiento a la comprensión de las diferentes lenguas presentes en la plataforma: (a) módulos por pares de lenguas de GALATEA; (b) módulos centrados en los mecanismos interactivos de GALANET; y (c) recursos de orden gramatical o sobre las estrategias interpretativas. Además, en GALAPRO, se ofrece una biblioteca con un motor de búsqueda en la que se encuentran fichas de libros, artículos científicos y fichas de productos pedagógicos sobre la intercomprensión.

4. La contextualizacion, proceso fundamental en la intercomprensión Comprender es una forma de saber, de actuar y de vivir en el mundo y, por ello, la contextualización es un proceso clave para la intercomprensión, ya que las significaciones se construyen desde la situación inmediata del sujeto con sus hábitos cognitivos, afectivos y comportamentales. Además, la contextualización precede a la comprensión y ese primer proceso es fundamental en el qué y cómo entendemos, ya que el significado no puede construirse si no está situado, dependiendo siempre del contexto y sus circunstancias (López Alonso 2007). Desde un acercamiento sincrético, el contexto se inscribe en el conjunto de creencias y conocimientos compartidos por el sujeto, tanto los que provienen de la situación de enunciación como los que se originan por condicionantes históricos, socioculturales y lingüísticos. Esa visión multidimensional de la noción enlaza y vincula dos tipos de fenómenos: (i) de carácter pluridisciplinar, que incluyen las relaciones endocéntricas entre lenguaje↔situación↔acción; y (ii) los propiamente lingüísticos, que corresponden a un segmento del discurso localizado, situado y focalizado. La contextualización, tanto en producción como en interpretación de enunciados, se activa a través de las representaciones que el sujeto se hace del contexto: los actores sociales utilizan esos procesos para hacer emerger el sentido en situaciones concretas, de ahí la unión estrecha que se establece entre el fenómeno que se intenta comprender y el contexto en el que se ha creado. 4.1. Tipos de contextualización Desde un enfoque construccionista, el sujeto, a partir de su existencia concreta, construye los elementos de interpretación que le permiten entender y crear sus visiones del mundo, gestionar las diferentes interpretaciones y actuar para resolver los problemas que se le plantean. Es, pues, una forma de percibir el mundo y de actuar en él y, por ello, la comprensión reposa en un sentido cuyo origen está unido a la contextualización. Siguiendo a Muchielli (2005) podemos distinguir dos tipos de procesos de contextualización: primarios y comunicacionales. Los tipos primarios de comprensión e interpretación de los sujetos son procesos de percepción y valorización del mundo, niveles naturales y espontáneos que marcan el sistema de valores afectivos, comportamentales y cognitivos de los sujetos en interacción con la situación, visión selectiva del mundo que entra en relación con su sistema de pertinencias.

96

A. López / E. Clua / H.-J. Deulofeu / C. López

Se trata, pues, de un macro-concepto clave que incluye las operaciones de selección, combinación, razonamiento y justificación que realiza el sujeto y que reflejan su esfuerzo espontáneo al tratar de comprender el mundo. Los procesos comunicacionales están relacionados con el nivel empírico inmediato de las actividades de comunicación: el actor social construye y reconstruye la situación en la que se encuentra, especialmente la mediación normativa cultural. Tal como veremos en el apartado siguiente, los estudiantes extranjeros entran a formar parte de una cultura específica con un contexto normativo también específico, lo que, con frecuencia, les exige tener que adoptar determinados mecanismos de reajuste con los que poder interpretar esas nuevas situaciones. Esa mediación normativa cultural permite, por una parte, identificar ciertas significaciones similares y, por otra, participar en distintas identidades culturales, activando un proceso de intercomprensión que se basa en un contexto interpretativo de referencia. Además, esas convergencias culturales funcionan como núcleo referencial compartido que refuerza la cohesión entre los sujetos sometidos a procesos interpretativos en los que se confrontan palabras, gestos y modos de actuación, confrontación de la que surge la adaptación a nuevas normas sociales, articulándose así la dimensión individual con otros universos socio-ambientales. 4.2. Funciones de la contextualización en situación presencial plurilingüe Teniendo en cuenta los presupuestos teóricos planteados en el apartado anterior y los resultados de las observaciones realizadas en GALATEA y GALANET sobre la función de la identificación contextual, he tratado de observar, en una segunda fase, la función de las contextualización en el proceso de la intercomprensión plurilingüe de alumnos Erasmus y de otros programas universitarios con los que colabora la Facultad de Filología de la Universidad Complutense y que, desde hace años, siguen cursos teóricos de la especialidad de Lingüística. En primer lugar, he retenido cuatro tipos de variables: (a) dos tipos de modalidades didácticas: clases presenciales y la plataforma Web-Ct;8 y (b) dos situaciones que reflejan distintas realidades lingüísticas y culturales: (i) la función del contexto en la preparación de un trabajo en español como lengua extranjera en alumnos de diferentes tipologías –románica, germánica, eslava, semíticas, y lenguas de Asia–; y (ii) una práctica de intercomprensión de intercambios plurilingües en la que cada alumno habla su propia lengua –o una conocida por la mayoría9– e intenta entender la de los otros; se trata de presentar un punto del temario previamente discutido en clase o exponer un trabajo en colaboración al final del curso.

Por cuestiones de espacio no puedo abordar la enseñanza planteada en la Web-Ct que proporciona (i) un fácil acceso a la información del curso, (ii) el almacenamiento de contenidos, (iii) un gran número de instrumentos para procesar los datos, (iv) diferentes canales de comunicación –inmediata, sincrónica, asincrónica–, (v) automatización de tareas, pero, sobre todo, (vii) una interacción colaborativa en el análisis de conocimientos. Este trabajo forma parte de la experimentación del Título del proyecto: Un modelo hipermedia modular para la enseñanza de Lingüística general (TIN2005-08788-C05-03 Entidad financiadora: DGICYT). Para un estudio detallado sobre la construcción del conocimiento en b-learnig Cfr. C. López Alonso (2009b). 9 Los alumnos de tipologías escandinava, eslava y asiática, no pudiendo comunicarse en sus lenguas, recurrieron habitualmente a una interacción exolingüe, utilizando el español, inglés y, en algunos casos, francés, reduciendo, de esa manera, la asimetría lingüística. 8

Taula redona: Implicacions pràctiques de les llengües romàniques

97

En segundo lugar, he recogido una amplia muestra representativa del uso de competencias contextuales en la preparación de trabajos de iniciación a la investigación10 en diferentes tipologías lingüísticas: (i) románica –francés, italiano, portugués–; (ii) germánica –inglés, alemán–; (iii) escandinava –sueco, danés, noruego–; (iv) eslava –ruso, polaco–; semítica –árabe–; y (v) lenguas de Asia –japonés, chino–. En tercer lugar, he limitado el campo de análisis a dos tipos de observaciones: directa e indirecta. En cuanto a la primera, he observado sus comportamientos a partir de (i) sus reacciones y respuestas en clase, (ii) actuaciones en grupo, y (iii) uso de la plataforma WebCt, lo que me permitió analizar durante largos periodos de clase sus modos de relacionarse espontáneos y naturales, sin perturbar en modo alguno el funcionamiento didáctico del curso. En cuanto a la segunda, la indirecta, recurrí a breves entrevistas circunscritas a un análisis contrastivo y comparativo (i) sobre culturas y hábitos pedagógicos en la manera de presentar y organizar trabajos y exposiciones orales, y (ii) con preguntas precisas sobre transposiciones y reutilizaciones en contextos didácticos que, al tratarse de contactos directos, me proporcionaron elementos de reflexión veraces, ricos y matizados en cuanto a la calidad de las respuestas y a la valoración de los testimonios e interpretaciones, tanto los que se centraban en sus universos referenciales como los que correspondían a sus categorías mentales. He observado especialmente (i) las relaciones con los otros, y (ii) los modos de comunicación: introversión / extroversión; cordialidad / formalidad; fronteras entre la vida privada y académica. He retenido, además, dos aspectos: (i) relaciones con el tiempo y modo de gestionar las actividades –importancia dada a la planificación del programa, temporalidad y tiempos de reflexión y acción–; y (ii) distancias jerárquicas y estilos de actuación: estatuto de los participantes; modos de estructuración del trabajo; criterios de decisión; evaluación de resultados. De los análisis (López Alonso 2007) se desprende que la contextualización primaria se construye rápidamente, ya que se trata de contextos socialmente situados que comparten edad, formación, intereses y un gran número de conocimientos similares: los estudiantes (i) tipificaron inicialmente el tipo de actuaciones, (ii) seleccionaron los elementos comunes entre sus prácticas y las nuevas, (iii) adaptaron sus patrones de conducta a los nuevos contextos, y (iv) razonaron y justificaron esos cambios. La contextualización comunicacional presenta formas y modalidades de funcionamiento muy diferentes. Tal como he podido observar en las respuestas, conocer los códigos y normas de funcionamiento académico permite comparar proyectos, ideas, planes, modos de acción y de evaluación, asegurando una comprensión y una articulación entre los planteamientos individuales y colectivos. Desde este enfoque contextualista, identificar normas, valores y hábitos colectivos facilita el crear referenciales compartidos y, a pesar de las divergencias, se establece un diálogo consensuado que resulta de la transformación, evolución e influencia de los diversos elementos situacionales que entran en contacto, es decir, son el resultado de una integración negociada. Esa asimilación cultural y científica es el producto de un aprendizaje de (i) ver lo que hacen los otros, (ii) imitar parcialmente lo que se hace, (iii) observar los A partir de un esquema común en seis fases –elección de tema, selección de una bibliografía, construcción de una problemática, organización de un corpus, análisis de los resultados y conclusiones– he comprobado las funciones diferentes de las dos contextualizaciones en fases individuales y en colaboración. Para un estudio detallado sobre este esquema Cfr. López Alonso (2009a).

10

98

A. López / E. Clua / H.-J. Deulofeu / C. López

funcionamientos académicos, y (iv) evaluar y corregir los errores. Las actividades cotidianas que se realizaron en clase adquirieron su sentido en función de los estilos institucionales que se compartieron y determinadas normas que marcaron tipos de conductas. De los análisis efectuados se desprende, en primer lugar, que los procesos de contextualización que se activan en una situación didáctica plurilingüe –en la que entran en juego un gran número de representaciones, estereotipos, prototipos y diferencias– se van intercalando de manera heterogénea a partir de (i) saberes comunes, (ii) compartidos, (iii) conocimientos específicos, y (iv) valores elaborados a lo largo del curso, de ahí que para desarrollar una competencia en un ámbito intercultural hay que retener y dedicar inicialmente una gran atención a la realidad multicultural. En segundo lugar, la planificación didáctica y su finalidad pedagógica controlan la comunicación y, por ello, gobiernan la interacción que se estructura alrededor de la reflexión teórica.

5. A modo de conclusión Las transformaciones tecnológicas de las últimas décadas han permitido una evolución y transformación en los modos de enseñar y aprender las lenguas, sin duda porque la interacción H/M ha permitido introducir nuevos materiales, relaciones plurilingües, posibilidades hipertextuales insospechadas y, todo ello, conlleva formas distintas de trabajar, entender y utilizar los universos semióticos del ‹saber›, ‹saber hacer› y ‹saber ser›. Los proyectos orientados al desarrollo de la intercomprensión en lenguas románicas han tratado de sacar el máximo provecho a todas las posibilidades comunicativas que ofrece Internet y sus múltiples usos, contribuyendo con sus intervenciones a la construcción de diálogos activos como resultado de una intercomprensión plurilingüe. Tal como hemos observado, la proximidad lingüística no representa un obstáculo al aprendizaje y a la diferenciación de los sistemas lingüísticos en presencia, sino que la pluralidad de las lenguas permite estimular los procesos de intercomprensión. Así mismo, la construcción del conocimiento en un entorno plurilingüe se construye desde la contextualización, forma parte de las experiencias vividas y se organiza en relación con los otros, exigiendo, por ello, una negociación entre identidades y diferencias. Plurilingüismo e interculturalismo posibilitan ese juego de diálogos, circulación de informaciones que reflejan otras lógicas de aprendizaje que se fundan en la reciprocidad: cada alumno es potencialmente un poseedor y un demandador de saberes. Esa intercomprensión cooperativa gira alrededor de dos ejes: social y cognitivo. En cuanto al primero, las experimentaciones realizadas han permitido valorar la función de universos culturales diferentes en donde comprenderse es un ‹saber ser› que propicia conocerse, comunicarse, descubrirse, respetarse, tomar conciencia de la diversidad de los puntos de vista, intercambiar ideas, formar parte de un grupo, situarse en relación con otros. En el plano cognitivo los alumnos adquirieron nuevos ‹saberes-hacer› en los modos de plantearse temas, preguntas, preparar discusiones, gestionar tiempos, buscar conclusiones. Esos dos universos de intercambio obligaron a los estudiantes a reflexionar sobre el sentido colectivo que tienen las acciones comunes, co-culturalidad que, en los casos analizados, está estrechamente relacionada con la problemática científica abordada y los plurales modos de construcción de las representaciones del mundo.

Taula redona: Implicacions pràctiques de les llengües romàniques

99

Referencias bibliográficas Andrade, Ana Isabel / Araujo, Ma Helena / López Alonso, Covadonga / Melo, Silvia / Séré, Arlette (2005): Galanet: sitio Internet para el desarrollo de la intercomprensión en lenguas románicas. (www.galanet.be). Aveiro: Universidad de Aveiro. López Alonso, Covadonga (2000): Un modelo cognitivista de la comprensión del texto en lengua extranjera. In: Ezquerro, Milagros (ed): Théories du texte et pratiques méthodologiques. Caen: Ophrys, 147-157. –– (2007): De la teoría a la práctica. Procesos de contextualización en la intercomprensión. In: Capucho, F. / Alves, A. / Martins, P. / Degache, Ch. / Tost, M. (org.): Diálogos em intercompreensao. Lisboa: Universidade Católica Editora, 125-137. –– (2009a): La construcción del conocimiento en b-learning. El caso de la navegación hipertextual. In: La Lingüística como reto epistemológico y como acción social. Estudios dedicados al profesor Ángel López García con ocasión de su sexagésimo aniversario. Madrid: Arco/Libros, 1071-1083. –– (2009b): Aprender a comunicar en b-learning. In: López Alonso, C. / Matesanz, M. (edd.): Las plataformas de aprendizaje. Del mito a la realidad. Madrid: Biblioteca Nueva, 93-118. López Alonso, Covadonga / Séré, Arlette / Fernández-Valmayor, Alfredo (2000): Lire en Français. CD-Rom. Madrid: SGEL. –– (2001): La lectura en lengua extranjera. El caso de las lenguas románicas. Hamburg: Buske: Romanistik in Geschichte und Gegenwart. Beiheft 6. López Alonso, Covadonga / Séré, Arlette (1995): La actividad de comprensión textual: un ejemplo en las lenguas románicas. In: RFR 11-12, 251-265. –– (1996): Typologie des textes et stratégies de compréhension en langue étrangère. In: ELA 104, 451-461. –– (1997): La construcción del sentido en lengua extranjera: contexto e inferencia. In: Estudios de Lingüística 1, 139-154. –– (1998): L’illusion de la forme du mot: opacité et transparence. In: Dégache, Christian (ed.): De la didactique des langues à la didactique du plurilinguisme. Hommage à Louise Dabène. CDLLIDILEM, 377-382. –– (1999): La construcción del sentido en el texto: un prototipo informatizado. In: Lingüística para el siglo XXI. Salamanca: Universidad de Salamanca, 2, 1039-1048. –– (2001): Procesos cognitivos en la intercomprensión. In: RFR 14-15, 13-34. –– (2005): GALANET: una plataforma de enseñanza multimedia interactiva para la intercomprensión en lenguas románicas. In: Palabras, norma, discurso. En memoria de Fernando Lázaro Carreter. Salamanca: Universidad de Salamanca, 2, 695-709. –– (en prensa): Enfoque plural para la enseñanza de las lenguas. In: Villar, J. (ed.): Homenaje a Antonio García Berrio. Madrid: Editorial Complutense. Mucchielli, A. (2005): Étude des communications: approche pour la contextualisation. París: A. Colin. PLATAFORMAS: Plataforma Galanet: www.galanet.eu Plataforma Galapro: www.galapro.eu

Taula redona: La vehiculació de la romanística a través de les revistes1

1. Mise en perspective (par Martin-D. Glessgen)2 1.1. Le problème de l’évaluation dans la Science Notre débat a pour objet les revues de la romanistique et, plus précisément, les problèmes de l’évaluation qui sont intrinsèques à la production, à la diffusion et à la réception des revues. Le choix de cette thématique a été motivé par la montée invraisemblable d’évaluations de toute sorte à laquelle nous avons assistés dans l’univers académique ces dernières années. Actuellement sont évalués, partout dans le monde, les cursus d’études, les instituts, les groupes de recherches, les universités entières, les chercheurs individuels, leurs publications et, également, les revues. Ce sont des phénomènes très récents que nous n’avions pas encore rencontrés dans les années 1990 et qui auraient été tout simplement inimaginables dans les années 1980, au moins dans les Sciences humaines et en Europe. En tant que directeur de la Revue de Linguistique Romane, je suis confronté à cette problématique depuis 2006, quand les premières vagues d’évaluation des revues ont apparu. La question est très complexe et elle contient, au moins, deux aspects contradictoires: (i) D’un côté, l’évaluation est, bien entendu, un principe pleinement constitutif de la Science. Elle est indispensable pour ses finalités et pour sa mise en œuvre quotidienne. Tout chercheur et tout étudiant qui choisit de traiter un thème doit choisir d’emblée les méthodes à suivre et les publications sur lesquelles il fondera son propre travail: ce sont là des actes d’évaluation qui reposent sur des jugements de valeur et de qualité. Aucun choix thématique ni méthodologique ne peut se passer d’une interrogation évaluative; aucune extraction de données n’est possible sans l’intervention d’un jugement et, donc, d’une évaluation. L’évaluation est par conséquent inévitable, indispensable et positive pour la Science. (ii) De l’autre côté, la tendance fortement politisée des évaluations à outrance que nous connaissons présente de grands dangers pour le bon fonctionnement de l’univers académique. Prenons l’exemple des revues romanistes: nous sommes tous d’accord que le ladin, le valencien, le roumain, le français et l’espagnol du Mexique ont la même valeur épistémique; de la même manière, la morphologie, la phonétique, la syntaxe ou la lexicologie sont toutes indispensables pour la linguistique, même si aucun d’entre La sessió ha estat coordinada per Martin-Dietrich Glessgen (Universitat de Zuric) i per Emili Casanova (Universitat de València). El contingut d'aquesta taula redona ha estat publicat amb anterioritat (amb lleugeres diferències) a la Revue de Linguistique Romane (RLiR 295-296 [2010], 565-588), amb el títol Les revues de la romanistique et les problèmes de l'évaluation. 2 La Table ronde a été conçue par Emili Casanova et Martin-D. Glessgen lors de la préparation du Congrès; la mise en œuvre concrète est restée aux soins de ce dernier, étant donné la charge de travail considérable de l’organisateur principal du Congrès pendant l’été 2011. 1

102

M.-D. Glessgen / G. Roques / G. Holtus / J. Veny / P. García Mouton / A. Varvaro / D. Trotter

nous ne domine pleinement la tradition d’études dans tous les domaines et pour tous les idiomes romans. Il est pourtant évident qu’une revue dédiée essentiellement à la description et l’interprétation grammaticales du français standard contemporain sera considérée par les évaluations de type quantitatif comme plus importante qu’une revue qui traite les divers domaines linguistiques de l’occitan ou l’histoire du lexique ou encore la toponymie romane. Du coup, les bibliothèques universitaires qui orienteront de plus en plus leurs achats d’après les catégories ‹A – B – C› cesseront d’acheter des revues qui sont fondamentales pour les langues dites mineures et pour les sujets autres que la grammaire. Pire encore, les jeunes chercheurs ne voudront plus publier que dans les revues de type ‹A› pour ne pas nuire à leur carrière: ce sont donc des cercles vicieux. En dernière instance, la diversité qui fait toute la force de notre Science pourrait se voir amputée et les évaluations qui ont été créées pour améliorer le fonctionnement de l’univers académique risquent d’avoir précisément l’effet contraire. Des techniques qui peuvent fonctionner dans les sciences exactes peuvent ne pas fonctionner du tout dans les sciences de l’Homme, et il serait possible que ce soit ici le cas. Il nous semble important de soumettre à la réflexion les fondements et les implications des différentes formes d’évaluation liées aux revues. Cela permet alors de mieux distinguer les aspects positifs et indispensables de l’évaluation scientifique de ses aspects politisés et irrationnels. 1.2. L’évaluation dans les revues Le rôle des revues dans le fonctionnement de la Science est bien connu. Les revues ont une meilleure diffusion que les monographies et, surtout, elles garantissent un élément de qualité par l’évaluation à laquelle les articles publiés sont soumis. Par ailleurs, les revues contiennent des comptes rendus qui sont d’une grande utilité pour pouvoir s’orienter dans un univers scientifique multiforme. Il faut, en effet, distinguer clairement le domaine des articles de celui des comptes rendus. Les articles ont toujours connu une attention particulière de type évaluatif. Toute décision sur l’acceptation, le refus ou la réélaboration d’un texte est le résultat d’une réflexion évaluative, souvent intense. Dans le passé, cette réflexion a été le rôle du seul directeur de la revue; la qualité d’une revue comme la Zeitschrift für romanische Philologie à travers le XXe siècle aurait été impensable sans la personnalité scientifique d’exception qu’était Walther von Wartburg. Aujourd’hui, des comités de lecture et des évaluateurs externes interviennent pour garantir la qualité des articles publiés (Peer Review). Ces évaluations sont souvent anonymes dans les deux sens (les évaluateurs ne connaissent pas l’identité de l’auteur et viceversa). Dans le cas de notre Revue, ce principe n’est pas facile à appliquer: aucun scientifique compétent n’aurait pu avoir le moindre doute sur l’auteur, dans le dernier fascicule, lors de la lecture de l’article «Standardisation, koinéisation et l’historiographie du français» (RLiR, 295-296, 5, 26) ou encore des «Brèves remarques sur le Trésor dóu Felibrige de Frédéric Mistral» (RLiR, 295-296, 199-214). Il est évident que nous n’indiquons pas aux auteurs des articles le nom des évaluateurs, mais, même là, la discussion scientifique entre les spécialistes pourrait s’avérer productive. Le cas est différent pour les comptes rendus. Contrairement aux articles, leur vocation première est de type évaluatif ; mais, toujours contrairement aux articles, les comptes rendus

Taula redona: La vehiculació de la romanística a través de les revistes

103

eux-mêmes ne font pas l’objet d’évaluations systématiques; par ailleurs, et c’est la troisième différence, si les articles sont normalement proposés par leurs auteurs à une revue donnée, les comptes rendus sont demandés, pour la plupart, par la revue même. Bien entendu, les directeurs d’une revue et le comité de rédaction peuvent proposer certaines adaptations aux auteurs de comptes rendus et ils doivent empêcher toute forme d’abus dans ce genre délicat; mais les interventions sont beaucoup plus limitées que dans le cas des articles. En ligne générale, les revues remplissent bien leur rôle d’outil d’évaluation et d’orientation dans la Science actuelle. La qualité d’une revue repose, entre autres, sur une bonne gestion des diverses tâches d’évaluation intrinsèques à ce genre. L’architecture de l’univers scientifique doit simplement accepter certains déséquilibres structurels: si les monographies connaissent une évaluation après leur publication –par les comptes rendus–, les articles connaissent une évaluation avant leur publication –par les responsables des revues–. Enfin, les comptes rendus eux-mêmes et le travail des responsables des revues ne sont pas ultérieurement évalués, au moins jusqu’il y a peu. C’est en effet ici qu’intervient l’outil récent de l’évaluation des revues dans leur intégralité et l’on pourrait espérer que cela puisse mener à une augmentation de qualité des revues, comme c’est le cas dans les sciences exactes. Or, l’expérience semble démontrer que nos disciplines se prêtent très mal à cet exercice. Déjà, le travail pour une revue comporte beaucoup de charges et peu d’avantages pour les responsables: une évaluation positive n’a donc pas le même effet que dans les sciences exactes, où elle peut amener, par exemple, des subventions à la revue. Mais les véritables problèmes sont bien plus profonds. Les évaluations des revues portent sur des paramètres qui sont avant tout de type extérieur comme leurs thématiques, la longueur des articles et comptes rendus, la ou les langues de publication, la présence ou non de résumés etc. Par ailleurs, l’extrême diversité des sujets d’études qui sont réunis sous le large toit de la linguistique romane rend illusoire une concurrence à l’extrême: il est possible de comparer la qualité de trente études neuropsychologiques qui ont comme objet un type d’aphasie particulier; mais comment comparer un travail dialectométrique avec une étude sur les rôles sémantiques d’actants dans des dialectes italiens? comment y établir une hiérarchie? Avec notre ami Hans Goebl nous avons développé devant ce dilemme l’idée que la métaphore adéquate pour le travail de qualité dans nos disciplines, n’est pas la pyramide, avec une base extrêmemement large et un sommet étroit, mais un type de montagne que l’on appelle en français, par un emprunt à l’espagnol, mesa ou meseta (comme les plateaux centraux de l’Espagne et du Mexique); autrement dit: une large plateforme qui accueille des productions scientifiques de qualité fortement diversifiées mais difficilement hiérarchisables entre elles. Face à une organisation académique essentiellement compartimentée d’après les langues et littératures particulières, les revues romanistes représentent aujourd’hui l’un des facteurs décisifs de cohésion et d’innovation dans cette discipline transversale et internationale. Si l’évaluation est un phénomène omniprésent et indispensable dans ces revues, je suis convaincu que la tendance politique actuelle des évaluations calquées sur les sciences exactes est extrêmement dangereuse pour notre Science. Cette conviction est encore accentuée par les réflexions suivantes qui émanent de scientifiques qui ont tous une grande expérience en tant que directeurs d’une revue romaniste et qui ont accepté de développer ici les aspects de la question qui leur semblent les plus importants.

104

M.-D. Glessgen / G. Roques / G. Holtus / J. Veny / P. García Mouton / A. Varvaro / D. Trotter

2. La Revue de Linguistique Romane (par Gilles Roques) Je voudrais apporter ici un témoignage, celui de l’ancien directeur de la Revue de Linguistique Romane. Comme mes prédécesseurs, je ne me suis jamais occupé ni d’un Comité de lecture, ni de l’évaluation de la Revue. A la différence de la plupart des autres revues scientifiques, nous ne dépendons que de nous-mêmes, c’est-à-dire de vous, les membres de notre Société. Nous avons acquis cette indépendance par votre soutien constant, par notre impeccable gestion financière et administrative, fondée sur le bénévolat. Notre tradition constante a toujours été d’accepter les articles de nos membres, «sans distinction d’aucune sorte que ce soit, à condition que les études proposées soient de haut niveau scientifique et non de vulgarisation», selon la formule répétée dans le rapport moral de tous les SecrétairesAdministrateurs successifs. Le directeur de la Revue, qui pouvait consulter un spécialiste, était en dernier ressort le seul juge du haut niveau scientifique requis. C’est qu’en fait la Revue était ouverte à des Professeurs reconnus, dont certains voire même beaucoup, à tort ou à raison, auraient jugé saugrenue l’idée qu’on pût examiner la valeur scientifique de leur article. La sélection se faisait plutôt en aval. Straka et moi-même nous efforcions de publier un maximum d’articles de haut niveau, afin que les sociétaires ne proposent à la Revue que le meilleur de leur production. Ceci, joint à la réputation de sévérité qui nous était faite, explique qu’un écrémage à la source s’opérait naturellement. Les choses ont changé quand ont publié dans la Revue des chercheurs en quête de reconnaissance. Et la Revue n’a pas manqué ce virage souhaitable, car gage de renouvellement. Il serait trop facile de citer les noms de jeunes chercheurs, devenus des maîtres éminents et dont les tous premiers travaux ont été publiés dans la Revue. Passez en revue les tables des matières des articles et des comptes rendus parus dans la décennie 1980-1990 ! Pour ce faire, nous avons dû évoluer nous aussi sur ce point, bien qu’à contrecœur, je l’avoue. Une première brèche a été créée quand ce qui était, depuis l’origine, le Bureau de notre Société est devenu en même temps, pour sauver les apparences, le Comité scientifique de la Revue, au Congrès de Palerme, en 1995 (RLiR, 59, 648 et p. 2 de la couverture du même fascicule). Ce Comité en luimême était tellement banal (et le terme même de comité avait quelque chose du gaullien comité Théodule) que nous avions pensé que nous ne devions pas y impliquer les plus hautes autorités de la Société que sont le Président et les Vice-présidents. Mais, alors qu’A. Varvaro, alors Président, s’était fort bien accommodé de cette situation, son successeur, M. Wilmet, a tenu à les inclure dans le Comité (RLiR, 62, p. 2 de la couverture du fascicule de juillet-décembre 1998). Ce Comité scientifique s’est lui-même ensuite scindé en deux: un Comité de rédaction et un Comité scientifique (RLiR, 69, p. 2 de la couverture du fascicule de janvier-juin 2005). Naturellement, «l’évaluation est indispensable et positive pour la Science» comme vient de le rappeler Martin Glessgen. Heureusement que nous jugeons constamment ce que nous faisons, sans quoi nous ne serions pas des scientifiques. Nous jugeons aussi les travaux de nos étudiants, de nos collègues et même de nos maîtres; Straka, qui avait connu le pire et le meilleur de l’humanité, était très attaché à la «hiérarchie des valeurs», qui allait à l’encontre de certaines idées alors très en vogue. D’autre part, les articles d’une revue ne sont pas une thèse; ils sont à la fois moins qu’une thèse, par leur dimension et par la façon dont le problème est traité, et plus par l’exigence de rigueur scientifique et de renouvellement méthodologique que le lecteur en attend. De surcroît, et peut-être principalement, une revue comme la nôtre

Taula redona: La vehiculació de la romanística a través de les revistes

105

est un lieu de vie, qui ne doit pas être accaparé par une école, une langue, un champ d’étude, mais doit établir des passerelles entre tous les courants et constituants des études romanes. De là la nécessité de faire place dans nos colonnes à des études variées, stimulantes pour le lecteur. Dans ce genre très particulier, le pire est le ronronnement monotone; nous sommes un peu dans la situation d’un journal, qui doit coller à l’actualité scientifique, ce qui est incompatible avec la lourdeur des procédures bureaucratiques. Dans ces conditions, il faut aussi accepter le risque de l’erreur. Il a pu m’arriver de publier un article insuffisant, je l’ai regretté, et l’on n’a pas manqué de me le dire. Mais je suis sûr d’avoir publié d’excellents articles qui auraient été refusés par un comité de lecture. Lieu de vie et hiérarchie des valeurs trouvent leur complète illustration dans les comptes rendus que publie une revue. Il ne s’agit pas de publier cinq ans après sa sortie, le compte rendu détaillé d’un ouvrage, sur lequel la plupart de ses utilisateurs les plus concernés se sont fait eux-mêmes leur opinion, mais d’exprimer à chaud une réaction spontanée et motivée. Dans notre revue, c’est une conquête qui s’est faite progressivement. A l’origine, il n’y avait aucun compte rendu dans la Revue de Linguistique Romane; il était seulement prévu, mais ce ne s’est jamais réalisé, une «Bibliographie annuelle analytique et critique … des travaux relatifs à la linguistique romane…, avec appréciations succinctes et avec indication bibliographique des comptes rendus déjà parus ailleurs», et ne s’est pas réalisée non plus la rédaction dans la Revue de «chroniques courantes, signalant et appréciant les ouvrages les plus récemment parus» (RLiR, 1, 1). C’est seulement du temps de Gardette, donc à la renaissance de la Société, dans les années 1950, qu’est apparue à la fin de chaque numéro une très courte «chronique bibliographique» se bornant à signaler les livres reçus, avec quelques lignes d’appréciation d’ensemble, ordinairement flatteuses; il s’y mêlait de temps en temps un véritable compte rendu. C’est Straka qui m’a incité à étoffer cette chronique, à partir de 1979. Il n’est pas faux de dire, je crois, qu’elle a contribué au renom de notre revue. Certes le fait n’est pas reconnu par les instances évaluatrices –et l’on comprend bien pourquoi, c’est qu’il y va de leur propre légitimité–, mais un compte rendu demande autant de travail qu’un article, et c’est un travail, non seulement utile au progrès des connaissances et à la diffusion de la science, mais aussi formateur pour qui l’effectue, que celui qui consiste à se frotter aux productions intellectuelles d’un autre savant, d’entrer dans sa logique, de la faire comprendre avec un regard critique, bref de faire œuvre d’évaluateur. A l’heure où des technocrates nous disent comment évaluer un travail scientifique, doubledécimètre, barème de points et machine à calculer à la main, il est bon de rappeler qu’il existe depuis longtemps une autre façon d’évaluer un travail scientifique; elle consiste à le lire attentivement, la plume à la main (comme on disait), et à dire publiquement ce qu’on en pense. Ainsi pratiqué, le compte rendu est une façon de peser sur une discipline et nos prédécesseurs l’avaient bien compris. Dans les débuts de nos études, les comptes rendus tenaient un grand rôle. Par exemple la Zeitschrift für romanische Philologie, la Romania, la Revue des langues romanes rivalisaient d’ardeur dans leurs comptes rendus, souvent polémiques. Les noms de G. Paris, d’A. Mussafia, de P. Meyer, d’A. Tobler, de M. Grammont, d’A. Thomas, de G. Bertoni sont ainsi attachés à des comptes rendus, qu’on cite toujours, même si les ouvrages recensés par eux sont maintenant périmés. Je n’ai pas présenté ce bref historique pour regretter le bon vieux temps. Une revue doit s’adapter aux mutations de son époque. Grâce à sa jeune équipe dirigeante, la Revue

106

M.-D. Glessgen / G. Roques / G. Holtus / J. Veny / P. García Mouton / A. Varvaro / D. Trotter

de Linguistique Romane le fait constamment. Mais le fait d’avoir une longue histoire et d’être toujours vivante, comme le prouve un Congrès vivant réunissant plus d’un millier de chercheurs, lui donne le devoir d’œuvrer pour l’illustration et le développement des études romanes, mais aussi le droit d’être écoutée avec attention par des décideurs autoproclamés. Au total, avant d’être une revue scientifique, ce qu’elle est incontestablement, la Revue de Linguistique Romane est au service d’une idée, la latinità, selon la belle formule «Razze latine non esistono: … esiste la latinità», qui est inscrite au fronton de notre couverture.3

3. Histoire d’une revue de romanistique comparative: la Zeitschrift für romanische Philologie (par Günter Holtus) Les revues spécialisées représentent un forum qui informe de la façon la plus actuelle et la plus continue possible sur le développement scientifique d’une discipline. Dans ce sens, elles représentent un indicateur sensible de l’état des recherches et elles contribuent notablement à leur développement (cf. Schweickard 2003 et Schrott 2003). La «Zeitschrift für romanische Philologie» (Revue de philologie romane), fondée par Gustav Gröber en 1877 –un an après la mort de Friedrich Diez–, était considérée comme une revue spécialisée, de caractère purement scientifique au sein d’un nouveau contexte dans lequel la romanistique s’était déjà bien affirmée. Le premier volume contient dans le Prospect un modèle in nuce de la philologie romane, que G. Gröber retravaillerait en détail plus tard dans le Grundriss der romanischen Philologie. Cette formule, souvent attribuée à G. I. Ascoli, semble empruntée à P. Savj-Lopez (1920: 94), dont le texte complet dit : «Razze latine non esistono; esiste invece qualche altra cosa, infinitamente più delicata e più profonda, più sottile e più tenace –qualcosa che non è razza ma è spirito, che non è materia fisiologica ma luce d’idea: esiste la latinità». Dans le même ouvrage, l’auteur dit aussi [31]: «Noi vedremo, nel capitolo seguente, in che cosa consista l’essenza della romanità: mostreremo che se esiste ancor oggi il latino come una viva realtà spirituale congiungente molti popoli, eredi dell’antica Románia, questa parentela di spiriti e di lingue non va tuttavia confusa, come generalmente si crede, con la parentela di razza. Razze latine non esistono, fuori del piccolo territorio nell’Italia centrale, ove abitarono un giorno i Latini. Esistono invece razze molteplici e diverse, che il latino ha spiritualmente unificato, senza can- cellare l’originaria dissomiglianza del sangue. La Romania non fu un’armonia etnica: fu un fatto storico, un’opera di conquista, venutasi a trasformare a poco a poco in un indistruttibile fatto spirituale, che séguita a vivere ancora un millennio e mezzo dopo che quella conquista andò dispersa, e lungamente vivrà, se ancora possiede così prodigiosi germi di energia quali noi oggi vediamo». Dans ce passage l’auteur s’inspire clairement de l’article liminaire de G. Paris, paru dans le tome 1 de la Romania, dont il cite [28-30] un long passage [les pp. 28-30 de l’article]. Mieux même la formule italienne décalque trois phrases du même article [p. 20]: «La Romania, ou l’union des nations romanes, n’a pas pour base une communauté de race. Quand on parle des races latines on emploie une expression qui manque absolument de justesse: il n’y a pas de races latines». P. Savj-Lopez (1876-1919), qui commença sa carrière à Strasbourg (1899-1902) grâce à G. Gröber, fut ensuite professeur à Catane (1903-15), puis à Pavie. Il était venu s’établir à Paris, en 1917, pour y fonder, en pleine guerre, l’Istituto Italiano, destiné à renforcer les liens culturels entre les deux pays. Romaniste, au plein sens du terme, mais aussi traducteur de Schopenhauer, il avait nettement pris position contre l’Allemagne au cours de la guerre. Et s’il fallait un lien supplémentaire entre Le origini neolatine, ouvrage dont découle Le origini de Tagliavani, qui lui doit beaucoup, et la RLiR, on le trouverait à la page 10 du t. 1 de la RLiR, où W. Meyer-Lübke mentionne avec des compliments le manuel de Paolo Savj-Lopez.

3

Taula redona: La vehiculació de la romanística a través de les revistes

107

À l’occasion du centenaire de la ZrP, Kurt Baldinger, successeur de Walther von Wartburg et directeur de la revue durant trois décennies, affirme qu’une division de la discipline s’est produite en fonction des différentes langues (avec les revues spécialisées correspondantes), mais qu’il est d’avis qu’une revue philologique panoramique, qui traite des problèmes de la philologie romane générale et de ses subdisciplines sera toujours nécessaire (cf. Baldinger 1977). Le successeur de Baldinger fut Max Pfister qui, dans deux contributions distantes de vingt années, met en valeur les mérites des deux éditeurs précédents, Walther von Wartburg et Kurt Baldinger (cf. Pfister 1988: 207). M. Pfister présente aussi une sélection d’articles fondamentaux qui met en relief le rôle significatif de la ZrP dans la discussion scientifique; il ajoute à cela une synthèse de la rubrique introduite par K. Baldinger et intitulée «Discussion de problèmes actuel». À partir de l’an 2000, les articles consacrés à la linguistique comparative romane, à la philologie gallo-romane (français et occitan), à la philologie ibéro-romane (espagnol, portugais, catalan) et à la philologie italo-romane (italien, sarde) prédominent; les articles de critique littéraire et d’édition de textes sont moins nombreux. Quelques articles sur le rhéto-roman (romanche, ladin, frioulan) et sur le roumain y figurent aussi, bien qu’en nombre réduit. La rubrique «Discussion de problèmes actuels» s’élargit progressivement (12 articles depuis 2000) et on publie de plus en plus d’articles critiques sur des œuvres d’importance fondamentale. Grâce aux monographies publiées en annexes (plus de 50 volumes depuis 2000) et à la «Bibliographie romane», la ZrP a consolidé son rôle essentiel pour la philologie romane. Le domaine thématique de la ZrP comprend la linguistique romane ainsi que, dans une certaine mesure, la linguistique générale, et, au sein de la sphère historico-littéraire, la littérature romane jusqu’à la Renaissance. Chaque année, quatre fascicules qui forment un total de 780 pages sont publiés. Les Beihefte de la ZrP appartiennent aux publications renommées de la philologie romane (360 volumes jusqu’à présent: des monographies sélectionnées, des éditions, des habilitations). Chaque année paraissent environ huit volumes. Tant la direction que la tâche de rédaction de ces projets ont lieu à Göttingen. La Romanische Bibliographie est publiée chaque année en deux ou trois volumes et représente un supplément à la ZrP. Elle est consacrée aux différents domaines de la linguistique et de la critique littéraire (à l’exception de la critique littéraire française). En outre, chaque année paraît un Cédérom avec les données accumulées depuis 1997. La finalité de la RB est de continuer à être fidèle à la possibilité d’une philologie romane générale et comparative. Elle se considère comme une œuvre de référence de la philologie romane face aux bibliographies (linguistiques) générales. Pour cela, un réseau international de spécialistes externes qui résident en Allemagne et à l’étranger a été créé: Berlin (FU, Institut ibéro-américain), Göttingen, Hambourg, Iéna, Aberystwyth (Grande-Bretagne), Bolzano / Bressanone (Italie) et Salamanque (Espagne). La dernière partie de ma contribution à la Table ronde sur le thème «Les revues romanistes» se réfère à la problématique proposée par l’organisateur de notre réunion, à savoir les problèmes de l’évaluation. J’ai déjà mentionné que, dans le cadre du Supplément à la ZrP (Romanische Bibliographie), un comité d’experts international a été mis en place qui, le cas échéant, peut aider l’éditeur de la ZrP à décider de l’acceptation, du refus ou de la révision d’un texte (Peer Review). Il en va de même pour l’évaluation des ouvrages proposés pour la publication dans la série des Beihefte zur ZrP.

108

M.-D. Glessgen / G. Roques / G. Holtus / J. Veny / P. García Mouton / A. Varvaro / D. Trotter

Depuis peu, un phénomène se développe et semble, comme le souligne Martin Gleßgen, problématique: toute revue est soumise à des évaluations et à des classifications externes qui déterminent en même temps la ‹valeur› des chercheurs qui publient dans celle-ci. Dans une discussion préalable, menée entre autres avec mes collègues David Trotter et Hans Goebl, j’ai souligné mon hésitation, n’ayant pas encore pris de décision claire face à trois options possibles dans les relations avec les agences d’évaluation: refuser totalement l’évaluation, adopter un point de vue critique ou proposer une coopération sous conditions. Il est nécessaire, selon moi, d’opter pour une procédure commune, non seulement de la part des directeurs de revues, mais aussi des maisons d’éditions, des associations et des organisations scientifiques. Tout cela exige beaucoup de temps et d’énergie, de telle manière que je me suis contenté d’adopter un point de vue critique jusqu’à présent. J’adopterais un autre point de vue (en particulier pour la relève scientifique) si la publication dans des revues classées «C» devenait dommageable pour les auteurs. Il va de soi que pour aller plus loin, il faut que l’ensemble des critères appliqués par les agences d’évaluation soient divulgués et que l’identité des membres de leurs jurys soit dévoilée. Je suis relativement méfiant à l’égard de ces agences: l’Agence d’évaluation de la recherche et de l’enseignement supérieur (AERES) est une institution française qui me semble peu obligeante; la légitimité de l’ERIH (European Reference Index for the Humanities) me paraît également douteuse. En définitive, nous ne pouvons ici que procéder à un niveau international. Permettez-moi, en guise de conclusion, d’attirer votre attention sur les nouvelles directives de la Deutsche Forschungsgemeinschaft (DFG) concernant les subventions pour la recherche scientifique. Matthias Kleiner, président de la DFG, a expliqué dans un commentaire qu’à partir du 1er juillet de l’année 2010, de nouvelles règles concernant les publications seront appliquées dans les demandes de financement, les ébauches de demandes et les rapports de recherches pour la DFG. Dans leurs demandes et leurs rapports, les scientifiques devront limiter leurs références à un nombre restreint de publications importantes et pertinentes (cf. Kleiner 2010). La DFG veut démontrer avec cette nouvelle règlementation que la qualité compte plus que la quantité et que tout repose sur la pertinence scientifique du contenu. Les nouvelles directives concernent deux points-clefs des demandes et des rapports: dans leur curriculum vitae scientifique, les chercheurs ne pourront désormais citer que cinq publications tout au plus –les cinq publications qu’ils jugent eux-mêmes les plus importantes et représentatives de leur travail scientifique–. Dans la description à proprement parler du projet requis ou déjà traité, il ne sera désormais permis de citer que deux publications par année de la période subventionnée. Si un chercheur fait une demande d’aide individuelle pour trois ans, il aura le droit de citer seulement six publications. Dans le cas de plusieurs demandeurs, trois publications par an tout au plus pourront être indiquées. Cependant, la DFG ne veut pas seulement limiter le nombre de publications citées et par ce biais réduire le poids des listes de publications. Son but est que la partie principale de la demande ou du rapport regagne en importance, à savoir la description des objectifs que se fixe le demandeur, la description des travaux déjà effectués en amont ou de projets ultérieurs. Pourquoi donc ces règles aussi restrictives? Depuis plusieurs années, la quantité a pris le dessus sur la qualité en matière de publications scientifiques et de leur évaluation. Cela se remarque dans plusieurs secteurs: dans la distribution de moyens désormais axée sur le rendement, tout comme pour les nominations et les évaluations de demandes de subventions, les indicateurs numériques jouent partout un rôle de plus en plus important.

Taula redona: La vehiculació de la romanística a través de les revistes

109

On ne se demande souvent plus «Qui a fait des recherches sur quoi?», mais «Où et combien de contributions un auteur a-t-il publiées?». Cela met les chercheurs fortement sous la pression de devoir publier le plus possible. Certes, cette pression existait déjà auparavant. Mais elle n’a cessé d’augmenter et elle s’est à présent établie dans toutes les matières et à tous les niveaux du travail scientifique. Tout cela nuit à la science en général. Ici il ne s’agit pas d’évolutions propres à l’Allemagne ou à la DFG, des mouvements de rejet de cette évolution existent aussi ailleurs. Je résume: les nouvelles règles, obligatoires pour toutes les demandes, mettent l’accent sur le fait que le nombre de publications citables est à partir de maintenant limité; en même temps, la description à proprement parler du projet scientifique doit gagner en importance c’est-à-dire avoir une plus grande signification. C’est de cette manière que la DFG veut redonner plus de valeur aux contenus des travaux scientifiques et réduire la portée des facteurs purement quantitatifs. Je suis d’avis que ces directives représentent un progrès pour la discussion scientifique et que nous devrions en tenir compte, dans la mesure du possible, au cours de notre débat sur les problèmes de l’évaluation des revues romanistes.

4. Estudis Romànics (par Joan Veny) Els organitzadors de la taula redona ens demanen als editors de revistes romàniques una reflexió sobre les formes d’avaluació fonamentades i contrastades amb la pròpia experiència. Es tracta d’un tema no gens trivial, entre altres raons perquè pot tenir conseqüències quan es tracta d’avaluar el currículum d’un aspirant a una plaça universitària o a un centre de recerca o bé d’emetre un judici sobre l’obra investigadora del sol·licitant d’un tram d’investigació. En qualitat de director, juntament amb el prof. Antoni M. Badia Margarit, de la revista Estudis Romànics, publicada per l’Institut d’Estudis Catalans, em permetré de traçar una breu història d’aquesta revista i d’assenyalar-ne algunes característiques, en les seves dues fases de publicació (ER-1: 1947-1987; ER-2: 2000-2010), característiques relacionades sobretot amb els criteris d’avaluació que les agències posen en pràctica. Una revista no neix en el buit. Hi ha sempre un caliu que abona la seva aparició. En el cas del domini català, la inquietud primerenca per l’estudi de la llengua sorgeix vinculat de bona hora al zel dinàmic i innovador dels països centreeuropeus. Després que la romanística hagués irromput amb prestigioses revistes com Revue des langues romanes (1870), Romania (1872), Romanische Forschungen (1883), Antoni M. Alcover fundà el Bolletí del Diccionari de la Llengua catalana (1901-1926), per tal de tenir contacte amb la xarxa de col·laboradors del Diccionari de la llengua Catalana (futur Diccionari català-valencià-balear), que ell mateix promogué i on van aparèixer articles d’il·lustres romanistes (Meyer-Lübke…). Constitueix la primera revista de filologia de tot l’Estat espanyol; interrompuda el 1926, un deixeble d’Alcover, Francesc de B. Moll, la va continuar el 1933, però va restar estroncada amb el començament de la Guerra Civil (1936). Cal tenir en compte que el Bolletí és anterior a revistes com Studi romanzi (1903), la Revue de dialectologie romane (1909) o la Revista de Filología Española (1914). El 1913 l’Institut d’Estudis Catalans llançà el Butlletí de Dialectologia Catalana (1913-1937) i a l’entremig

110

M.-D. Glessgen / G. Roques / G. Holtus / J. Veny / P. García Mouton / A. Varvaro / D. Trotter

aparegué l’Anuari de Lingüística i Literatura (1928-1934), publicat per la Biblioteca Balmesiana: notem en el títol l’adjectiu romànica, que ja indica una vocació no limitada a la llengua catalana, on apareix una àmplia secció de bibliografia, dedicada sovint a obres de fora del domini lingüístic i un llarg article de F. de B. Moll, important per a la romanística, com és el Suplement català al Romanisches Etymologisches Wörterbuch. Ramon Aramon, que redactava la secció bibliogràfica, va rebre justament de la Biblioteca Balmesiana una beca per a ampliar estudis a Leipzig i Berlin, on va gaudir de l’ensenyament d’eminents romanistes com Gamillscheg i Wartburg. Va ser Aramon, peça clau en la restauració de l’Institut d’Estudis Catalans (1942), el fundador d’Estudis Romànics (19471991). La revista va aparèixer en plena època franquista, en la clandestinitat, quan l’Institut no disposava de locals ni de subvencions, publicada amb les aportacions de generosos mecenes. Portada amb un estil personal, cal reconèixer, com ha dit Badia, que, tot i que era la revista d’una llengua perseguida, estava a l’altura de les revistes d’una llengua de vida normal. Aquesta primera fase de la revista (ER-1) es va interrompre el 1987 per esser continuada sota la direcció de Badia (2000-2002, vol. XXII-XXIV) i, més tard també de Veny (20032010, vol. XXV-XXXII) (ER-2). Comentarem ara algunes característiques de la revista en les seves dues fases i en relació amb alguns dels criteris d’avaluació. La qualitat de la revista resta assegurada per la categoria científica dels autors, primeres espases en la investigació romànica: Aebischer, Rohlfs, Delbouille, Iordan, Ruggieri, H. Meier, Wartburg, Coromines, etc. en ER-1; Pottier, Chambon, Herman, Muljačić, Alinei, Tavani, Gulsoy, Goebl, C. Pensado, etc. en ER-2. Tanmateix, entre les dues èpoques de la revista es noten evidentment diferències propiciades per l’evolució dels estudis de lingüística i crítica literària i per la pausa de tretze anys que separa una i altra etapa (1987-2000); així, a una orientació primordialment filològica d’ER-1 succeeix una ampliació de mètodes (fonètica experimental, dialectologia perceptiva, dialectometria, pragmàtica, etc.), sense que hi falti algun article filològic, verament modèlic, com el de Marcos Álvarez sobre la lexia »a [de] toda broza” (ER, XXX, 2008, 55-83). Quant a les llengües objecte d’estudi, al català, castellà, italià, francès i estudi comparatiu (ER-1), s’afegeix el gallegoportuguès i tenen més paper l’italià, l’occità, el francès i l’aspecte comparatiu (ER-2). Pel que fa a l’aspecte literari, ER-1 es va centrar sobretot en la literatura medieval i la Renaixença, mentre que ER-2 ha ampliat l’àmbit d’estudi a la literatura moderna i contemporània. Com a llengües instrumentals, l’alemany tenia una participació important al costat del català, el castellà, l’italià i el francès en ER-1, però en ER-2 l’elenc s’amplia a l’occità i el gallegoportuguès, mentre que l’alemany només és testimonial i l’anglès absent. A aquest propòsit, vull remarcar la voluntat del Comitè de Redacció d’ER-2 de fomentar i dinamitzar l’ús de les llengües romàniques com a eina de comunicació. Pel que fa als criteris d’avaluació, és evident que feien falta, tot i ser patent que el model de Ciències s’ha arrossegat a Humanitats, sense tenir en compte les característiques pròpies d’aquest darrer àmbit. Ningú dubta de la necessitat que en una revista constin el nom i filiació institucional dels autors, l’adreça postal i electrònica de la revista, els resums en anglès, etc.; fins i tot és útil, peró no indispensable, que figuri al peu de totes les pàgines de cada article el membret del número de la revista i la respectiva extensió. També és important la periodicitat: en aquest sentit, ER-1 no va respectar sempre l’aparició anual, amb pauses a voltes de tres o quatre anys (20 vols. en 47 anys), cosa que amb perspectiva històrica ens guardarem prou de

Taula redona: La vehiculació de la romanística a través de les revistes

111

criticar ateses les circumstàncies adverses per les quals va passar; en canvi, ER-2 ha estat fins ara escrupolosament complidora en aquest respecte (10 volums en 10 anys). L’originalitat i qualitat dels articles, en aplicació dels criteris avaluadors, rau en el control per part dels avaluadors externs; em sembla bé, però la qualitat d’una revista no depèn solament d’aquest aspecte; al meu parer, caldria una avaluació global, de conjunt, on, a més dels articles, es tinguin en compte altres seccions de la revista i la manera de cobrir-les: em refereixo a una miscel·lània on es doni compte de les activitats de centres de recerca, el llegat científic d’un romanista, l’estat d’obres en curs, etc.; a una crònica de les activitats desenvolupades els darrers anys en l’àmbit de l’especialitat de la revista; al nombre de recensions i de notes necrològiques; etc.; en suma, caldria donar una nota de conjunt, una puntuació a part per tots aquests aspectes. En aquesta línia, ER-2 ha completat en aquests punts la contribució d’ER-1, limitada a articles i ressenyes. Entre els criteris d’avaluació, no es fa una referència a l’extensió dels articles; potser no cal, però un cert control sembla que s’imposa per tal d’evitar productes d’excessiva llargària (per ex., el de I. Neu-Altenheimer, de 348 pàgs. a ER-1). Finalment, voldria fer una observació respecte de les revistes considerades de tercera categoria: més d’un estudiós ha estat avaluat negativament a conseqüència d’haver publicat en una d’aquestes revistes simplement per no tenir la categoria ‹A› quan la qualitat del seu article era alta. Aquestes revistes són necessàries perquè hi fan les primeres armes els joves investigadors i, sens dubte, hi apareixen articles valuosos; per exemple, dels 300 articles que he publicat, considero que un dels millors va veure la llum en una d’aquestes revistes. Aleshores crec que s’imposa una recomanació: abans de rebutjar un candidat per semblant circumstància, no seria millor analitzar –o fer analitzar– el seu article per a calibrar la seva qualitat? Imagino la resposta, però algú ho havia de dir.

5. La Revista de Filología Española (par Pilar García Mouton) Represento en esta mesa redonda a la Revista de Filología Española (RFE), fundada en 1914 por Ramón Menéndez Pidal como órgano de difusión de los trabajos que la Sección de Filología desarrollaba en el Centro de Estudios Históricos, creado por la Junta para la Ampliación de Estudios cuatro años antes. En los primeros años de la revista sus fascículos trimestrales permitían seguir los avances en los temas en los que la Sección de Filología, con su director Ramón Menéndez Pidal al frente, volcaba sus intereses filológicos para investigar en lengua, literatura e historia los orígenes y el desarrollo de la cultura peninsular identitaria. Aquella Revista de Filología Española pronto consiguió reconocimiento por su oportunidad, su rigor y la implicación personal de quienes la crearon y la mantuvieron hasta que la guerra civil española y sus consecuencias los dispersaron. Entre 1937 y 1941 la revista se publicó sin nombre de responsable; finalmente Vicente García de Diego aparece como director a partir de 1943, pero hay que esperar hasta 1948 para ver cómo la RFE reemprende su marcha con Dámaso Alonso, que fue el director hasta 1980 cuando la dejó, por razones de edad, en manos de Manuel Alvar –representante de la nueva generación de filólogos de la postguerra– que era entonces el subdirector. Alvar escribió en 1988 en las Romanische Forschungen que, entre los propósitos de la RFE, estaban el de «recuperar a los hombres que, por causas ajenas a la ciencia,

112

M.-D. Glessgen / G. Roques / G. Holtus / J. Veny / P. García Mouton / A. Varvaro / D. Trotter

quedaron separados» de la revista y el de «dar continuidad a la obra de Menéndez Pidal y sus discípulos y heredar, sin ruptura, todo lo que prestigió a la ciencia filológica de España». He querido hacer un pequeño recorrido por la historia, conocida por muchos, de la Revista de Filología Española porque probablemente no lo sea tanto para los más jóvenes. Recientemente, en el año 2007, el CSIC actual celebró el Centenario de la Junta para la Ampliación de Estudios, la JAE, reconociéndose heredero científico suyo (Puig-Samper 2007). En el ámbito de las Humanidades en España, la Revista de Filología Española, que pronto será centenaria, constituye un caso excepcional de continuidad. Actualmente el Consejo de la RFE trata de mantener un equilibrio entre el respeto a la tradición heredada y la incorporación de los cambios que los medios actuales permiten, acogiendo trabajos relacionados con todas las filologías englobadas bajo su nombre. El problema de la aparición de revistas nuevas que responden a la compartimentación de nuestra disciplina en áreas parciales, no le ha hecho perder la visión cohesionadora y amplia que ofrece nuestra forma de concebir la Filología. Esta mesa redonda está enfocada hacia los problemas de evaluación que las revistas científicas han experimentado en los últimos años porque, como bien han expuesto los coordinadores de la mesa, la evaluación –siempre necesaria en las tareas científicas– se presenta en las circunstancias actuales de un modo que puede llegar a afectar el trabajo editorial de las revistas. Llama la atención cómo, desde fuera, la presión de determinadas instituciones y de circuitos editoriales-académicos globalizados ha impuesto, aplicando políticas externas, un tipo de evaluación para las revistas que afecta a su consideración, a su difusión y, a la larga, a las buenas prácticas exigibles. Sin ir más lejos, el breve recorrido que hemos hecho por la historia de la RFE permite ejemplificar un cambio sustantivo de las mentalidades en la historia de la ciencia. En los primeros años de la RFE, su director y sus redactores –Américo Castro, Miguel Asín, Navarro Tomás, Antonio G. Solalinde, Amado Alonso, Montesinos, Dámaso Alonso, entre otros– hacían en la práctica la revista con sus trabajos, y junto a ellos publicaban destacados colegas extranjeros, como Schuchardt, Meyer-Lübke, Jud, Saröihandy, Wagner, Spitzer o Krüger. Pues bien, los criterios internacionales de evaluación que hoy nos presionan no considerarían excelente una revista con un tanto por ciento tan elevado de páginas escritas por su equipo de redacción; la considerarían una revista endogámica. Recuerdo que fue a lo largo de los años 90 cuando en el CSIC se empezó a hacer hincapié en la necesidad de adecuar las revistas a unas normas nuevas. Lo cierto es que, por sus propias características, la RFE ya cumplía muchas de ellas, como la internacionalización del Consejo Asesor y la presencia en el Consejo de Redacción de una proporción elevada de colegas de otras instituciones, pero otras costó introducirlas, como las que suponían la presencia sistemática del inglés como lengua científica obligatoria. También recuerdo que, en todo lo que significó adecuar el aspecto externo y algunos aspectos técnicos de la revista, el papel de Adelaida Román, especialista en Documentación Científica del CSIC, resultó fundamental y ahorró muchos sinsabores a las revistas del Consejo. Gracias a ella fuimos conscientes –quizá antes que otros– de que, si queríamos que la Revista de Filología Española apareciera en los índices más representativos de nuestras áreas, debíamos cumplir una serie de condiciones, casi todas –hay que decirlo– ajenas a su contenido científico. Es verdad que las revistas deben salir con regularidad y tener unas marcas determinadas que favorezcan el trabajo de los bibliotecarios y de los

Taula redona: La vehiculació de la romanística a través de les revistes

113

bibliómetras, pero de ahí a tener que cambiar el diseño tradicional de una revista y su forma de citar para que sus contenidos se puedan escanear sin abrirla siquiera... En la actualidad la RFE aparece en los principales índices para Humanidades, lo que nos ha obligado a hacer ciertos cambios formales en los últimos años, sin grandes problemas. Otra cosa distinta es que la calificación de una revista como A+, A, B, C, etc., se base en factores ajenos a nuestra cultura científica, como el ‹índice de impacto›, problemáticos en áreas tan abarcadoras. No son éstos buenos tiempos para la Filología que, desde el punto de vista editorial, tiene menor presencia en los paneles internacionales de evaluación que otras especialidades que, además, tienen núcleos cercanos a los grandes editores y distribuidores de revistas científicas, fundamentalmente de otro tipo de revistas científicas distintas a las filológicas. Es obvio que todos defendemos la evaluación de la calidad, pero no la aplicación ciega de unos criterios que muchas veces calcan los que se aplican –es de suponer que razonablemente– fuera de las Ciencias Humanas. Y esta evaluación de las revistas, que afecta al sistema general de evaluación académica, acaba repercutiendo en qué tipo de investigador se dirige a ellas y en la ‹cotización› que el mercado académico otorga a publicar allí, desvirtuando muchas veces los objetivos puramente científicos de una revista. De este modo, la evaluación puede llegar a convertirse en el problema. Y tanto las revistas como quienes publican en ellas corren el riesgo de invertir en ese proceso una parte importante de las fuerzas que debieran emplear en buscar calidad y originalidad. En cuanto a la evaluación desde dentro, la que la revista ejerce sobre el trabajo de los investigadores que aspiran a publicar en ella, estoy segura de coincidir con otros de mis colegas al apuntar que esos criterios externos en ocasiones también cohíben decisiones que el Consejo de Redacción y el Consejo Asesor podrían tomar en beneficio de la línea de la propia revista. La línea de una revista, lo que define su personalidad, es un bien intangible que muchas veces cuesta mantener en el contexto de la llamada evaluación por pares, que, por otra parte, la RFE cumple escrupulosamente. Evaluar en el marco de una línea editorial debería ser, en gran medida, responsabilidad interna, porque son esas decisiones las que definen a la larga la línea de una revista. Es cierto que los expertos son los que mejor conocen un ámbito reducido y su ayuda resulta inestimable. También es cierto que se trata de evitar que el poder de decisión de quienes hacen una revista se ejerza de un modo excesivo, pero esos excesos, de darse, se vuelven contra la propia revista, de manera que todos los editores somos conscientes de que hay que evitar el sistema clientelar sin renunciar a los rasgos propios de la revista. Por eso, en lo referente a las reseñas, el Consejo de Redacción de la RFE decide qué obras considera que deben reseñarse y busca a las personas más cualificadas para hacerlo, evitando en lo posible problemas de circularidad. Resulta obvio que en el contexto actual no beneficia presentar las Humanidades y, dentro de ellas, nuestras revistas como ajenas a criterios objetivables, imposibles de evaluar, atípicas en todo, singulares a ultranza. Necesitamos índices específicos que consideren desde un punto de vista científico las características de estas revistas. En ese sentido, deberíamos adecuarlas a los criterios externos en lo que las beneficie y en lo que no las perjudique, para hacer fuerza conjunta, ser firmes en defender las que sean características irrenunciables. De hecho, en España, instancias como la Comisión Nacional Evaluadora de la Actividad Investigadora (CNEAI) matizaron sus criterios para evaluar nuestras áreas gracias a la resistencia razonada que en su día se opuso. Yo misma coordiné a lo largo del año 2006 un grupo de trabajo

114

M.-D. Glessgen / G. Roques / G. Holtus / J. Veny / P. García Mouton / A. Varvaro / D. Trotter

que elaboró los Criterios de calidad en la investigación en Humanidades, colaboración de la Agencia Nacional de Evaluación y Prospectiva (ANEP) y la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT)4 que dio lugar al documento de categorización de las revistas de Humanidades5. Convendría que, en la medida de lo posible, tratásemos de conseguir índices cercanos y de aumentar la escasa presencia de filólogos en los principales paneles de evaluación, que son los lugares donde se toman decisiones.

6. Medioevo Romanzo (par Alberto Varvaro) Quando parliamo di riviste scientifiche e di problemi di valutazione, è opportuno fare una distinzione netta tra due procedure del tutto diverse: da un lato il giudizio che il direttore o il gruppo a ciò delegato ha sempre fatto degli articoli sottoposti alla rivista, dall’altro la valutazione che nella nostra epoca è determinata da un organismo esterno ed ha serie conseguenze sulla vita dei periodici scientifici. Il primo tipo di valutazione c’è sempre stato. Le riviste che pubblicavano indiscriminatamente ogni tipo di materiale ad esse offerto non hanno mai goduto di alcuna considerazione. A valutare erano in genere il direttore responsabile della rivista e alcuni esperti da lui richiesti di consiglio. Il prestigio della rivista discendeva in buona parte dal prestigio del direttore e dalla sua severità. Si poteva giungere al caso di G. I. Ascoli, fondatore e direttore dell’Archivio glottologico italiano, che spesso interveniva non solo sulla forma ma sulla sostanza dello studio proposto, per esempio sostituendo all’etimologia proposta dall’autore dell’articolo e da lui giudicata insostenibile una soluzione propria e informandone l’autore solo dopo o inserendo una nota a sua firma nella quale proponeva la correzione al testo. La corrispondenza di Ascoli, in parte pubblicata, mostra che gli autori non erano lieti di questo interventismo, ma non osavano contraddire l’autorevolissimo direttore. D’altronde essere accettati sull’Archivio aveva tutt’altro peso che pubblicare su una rivistina qualsiasi. Quanto più severa è la valutazione della direzione, tanto maggiore è, presumibilmente, il numero degli articoli respinti. Ma di questo mi pare che non si sappia nulla, né per il passato né per il presente. Eppure un dato assoluto o percentuale sarebbe quanto mai significativo sotto diversi profili e potrebbe essere più utile di altri parametri usati nel secondo tipo di valutazione, di cui parlerò poi. A proposito di articoli respinti, devo dire per l’esperienza di direttore di Medioevo romanzo per alcuni decenni, che capita ogni tanto di vedere apparire più tardi un saggio respinto su riviste altrettanto o più prestigiose. Di ciò io non mi scandalizzo. Ogni nostro giudizio è inevitabilmente soggettivo e non può pretendere ad un valore assoluto. Ciò che io giudico scadente può sembrare buono ad altri. Non proporrei mai un albo degli articoli respinti, una sorta di casellario giudiziario degli studiosi: molto meglio che ogni rivista sia libera di giudicare pubblicabile quello che altre non approvano. Giudicheranno i lettori. Madrid, FECYT, 2007. Categorización de las revistas españolas de Ciencias Sociales y Humanas según Criterios de calidad en la investigación en Humanidades (ANEP/FECYT), informe de marzo de 2008 del Grupo de investigación de evaluación de publicaciones científicas del IEDCYT (CCHS-CSIC).

4 5

Taula redona: La vehiculació de la romanística a través de les revistes

115

Più utile è dire qualcosa sulla scarsa soddisfazione degli autori per le critiche e le modifiche richieste dai direttori e/o dai loro consulenti. Può darsi che qualcuno ne sia lieto; del resto i caldi ringraziamenti che si leggono nelle prefazioni dei libri di area anglosassone a quanti hanno messo riparo agli errori dell’autore dovrebbero dimostrare che la gratitudine esiste. Nei nostri paesi, però, gli autori sono per lo più fermamente convinti che quanto hanno scritto sia perfetto e quindi intoccabile ed i loro sentimenti verso i critici vanno dall’insofferenza in avanti. Chi sa perché, la debolezza umana fa in genere preferire gli elogi di qualche amico senza prestigio a qualsiasi critica, anche autorevole e giustificata. Il nostro amico Gilles Roques è qui oggi tra di noi in virtù del fatto che la consuetudine del duello (all’arma bianca o all’arma da fuoco e comunque all’ultimo sangue) non ha più la diffusione che aveva un secolo fa, quindi per una semplice questione di moda. Se il pensiero bastasse a uccidere saremmo privi del piacere di ascoltare le sue parole. Nessuno, o ben pochi, degli interessati sembra convincersi del fatto che la valutazione, anche quella dei recensori, ha un aspetto positivo: chi sopravvive illeso ad una recensione di un critico come Gilles Roques è come se avesse ricevuto una medaglia al valore, un certificato di qualità. Per citare un altro caso ben noto, il grande Yakov Malkiel era recensore molto severo, ma una recensione favorevole di Malkiel era una forte raccomandazione positiva nel caso che il recensito cercasse di ottenere un posto presso una università degli Stati Uniti. Il che significa, molto banalmente, che la valutazione è uno strumento di polarizzazione della qualità. Il punto chiave è come venga fatta questa valutazione. E qui passo dalla valutazione interna ai periodici scientifici a quella esterna, cui siamo sottoposti da qualche tempo. Se la prima ha un correttivo nella possibilità di avere molteplici valutazioni da differenti riviste, la seconda invece è più pericolosa, perché obbedisce ad un criterio unitario e assoluto e non ammette correttivi. Non è esatto dire che la valutazione comparativa delle riviste ci è stata imposta dall’esterno e da poco tempo. In realtà tutti abbiamo sempre saputo che la Zeitschrift für romanische Philologie aveva nel nostro campo una qualità molto superiore a quella degli annali di una qualsiasi università di provincia. E tutti abbiamo sempre sperato che i nostri lavori apparissero su riviste notoriamente prestigiose. È solo il recente (da mezzo secolo circa) proliferare delle pubblicazioni in conseguenza di un accresciuto benessere e della esigenza di tali pubblicazioni per la carriera dei docenti che ha attenuato questa graduatoria, che era data per scontata: ora qualsiasi sede diventava equivalente. Ricordo una combattutissima commissione per una borsa di studio, nella mia università, nella quale una pubblicazione da parte di una banca a San Benedetto del Tronto fu considerata sullo stesso piano di una apparsa presso Yale University Press. Il punto è che, mentre un tempo la valutazione comparativa delle nostre riviste discendeva da un tacito consenso tra di noi, non basato su criteri formali e astratti, oggi la valutazione è fatta da organismi esterni e con criteri predeterminati. È dunque indispensabile che tali organismi siano un po’ meno esterni e tali criteri un po’ meno calati dall’alto, senza per ciò venir meno alla correttezza. Per ottenere questo dobbiamo contare di più nelle sedi nazionali ed internazionali, specialmente in quelle dell’Unione Europea, non per chiedere e ottenere privilegi ma per quel tipo di lobbying che è del tutto morale e lecito, cioè perché sia chiaro quali sono le nostre specificità ed esse siano tenute in conto. È gravissimo che negli schemi europei non esista la casella ‹filologia›, ma solo quelle ‹linguistica› e ‹letteratura›. In secondo luogo è ovvio che per noi una valutazione in base a dati puramente quantitativi è inadeguata. In terzo luogo è

116

M.-D. Glessgen / G. Roques / G. Holtus / J. Veny / P. García Mouton / A. Varvaro / D. Trotter

indispensabile che la valutazione non consideri solo fini pratici e, come è stato detto, non privilegi a priori l’insegnamento dell’inglese rispetto ad uno studio, di valore scientifico pari o superiore, di un dialetto dell’Alta Ribagorza. In terzo luogo, deve essere chiaro che la nostra ‹filologia› può essere declinata in accezioni diverse non solo rispetto all’articolazione geolinguistica ma anche, e forse soprattutto, a quella metodologica. Nel nostro campo, con ragione e per fortuna, non esiste una dottrina unitaria (mentre invece non mi pare che esistano fisiche atomiche alternative). Basti considerare quanto siano diverse tra di loro tre fra le maggiori riviste del settore, la già citata Zeitschrift für romanische Philologie, Romania e la Revue de linguistique romane. Su questi aspetti si deve e si può intervenire. Non con inutili piagnistei e recriminazioni, ma costruendo il più vasto consenso possibile tra di noi e con i settori che ci sono vicini, possibilmente tra tutte le scienze umane, e poi imponendone la considerazione agli organi decisionali esterni, quelli politici. Si tratta di un lavoro lungo, paziente e difficile, ma inevitabile. Io credo che esso possa essere portato al successo.

7. Les revues de romanistique et le monde anglophone (par David Trotter)6 Les questions de l’anglais et de l’univers scientifique anglophone, questions qui pourraient sembler extérieures à notre débat, y occupent pourtant une position particulière, et cela pour plusieurs raisons. Primo, parce que l’évaluation dite ‹scientifique›, et qui dépend d’un anonymat somme toute frauduleux (des deux côtés), est quasi-universelle dans le monde anglophone. On y tient. Le monde anglophone l’a imposée mais sans être toujours conscient des insuffisances du système. Il y a lieu de se demander d’une part si l’évaluation est réellement anonyme, ce que je ne crois pas –Martin Glessgen explique pourquoi–, et surtout d’autre part si elle est efficace, c’est-à dire si elle garantit la qualité des contributions. Là encore, il est permis d’en douter. Il suffit d’entendre ce que disent à ce propos nos amis et collègues, rédacteurs des grandes revues romanistes telles que la Zeitschrift ou la Revue de Linguistique Romane. Si on évaluait le niveau des articles publiés dans les grandes revues, ce qui devrait être en réalité la finalité de toute cette démarche, je ne crois pas que le système qui consiste à faire confiance aux directeurs soit moins efficace que celui qui implique des ‹Peer Reviewers›. Mais les anglo-saxons, comme dirait De Gaulle, n’acceptent pas que le directeur dirige, et qu’il ait cette responsabilité. Ils sont attachés au système qui se base sur une évaluation supposée objective et anonyme. Cette attitude doit être replacée dans le contexte de l’évaluation de la recherche universitaire portant sur la production scientifique de chaque institut et de chaque université, dans toutes les disciplines. Celle-ci fait partie depuis maintenant trente ans du paysage scientifique de la Grande-Bretagne. Les procédés de l’AERES, par exemple, n’en sont qu’un pâle reflet. Le processus tel qu’il est pratiqué Outre-Manche, basé sur l’évaluation d’un nombre restreint de publications (point fort de ce système), a d’ailleurs des conséquences financières réelles: un institut jugé défaillant peut perdre des sommes faramineuses et risque même, dans la situation actuelle, de disparaître. Les enjeux Pour laisser la place à la discussion avec la salle, la présente contribution, préparée et prévue pour la Table ronde, n’a pas été lue à Valence.

6

Taula redona: La vehiculació de la romanística a través de les revistes

117

sont donc importants. C’est une évaluation sérieuse mais également très coûteuse. Les responsables souhaiteraient en réduire le coût: un système de classement des revues aiderait peut-être, s’il permettait de court-circuiter l’opération qui consiste à lire et à évaluer chaque article publié. Secundo, il ne faut pas oublier la présence disproportionnée des revues anglophones dans les listes créées par les agences internationales telles l’ERIH ou l’AERES. Cela, en dépit du fait que les anglophones (c’est-à-dire mes compatriotes britanniques) ont été parmi les premiers à dénoncer les listes dites ‹européennes›. Non pas que nous soyons contre l’Europe (comme pourrait le faire croire la lecture de certains quotidiens de l’Île), mais plutôt que la quasi-élimination de tout ce qui n’est pas rédigé en anglo-saxon nous paraisse inconcevable dans un contexte européen. Ont protesté non seulement les romanistes, qui sont directement impliqués, mais aussi les spécialistes des langues celtiques, les historiens, les anthropologues, les archéologues. L’évaluation est donc, en Grande-Bretagne, une réalite omniprésente, et souvent dangereuse. Omniprésente dans ses revues, qui jouissent d’une importance excessive dans les listes ‹européennes›; omniprésente aussi dans l’évaluation de la recherche au sein des universités, à tel point qu’on se demande parfois si l’évaluation ne prend pas plus de place que la science. En tout cas, le fait d’être évalué tous les cinq ans a certainement contribué à l’idée que tout ‹projet› doit être bouclé assez rapidement. Mais ici, au lieu de simplement déplorer ces processus et leurs préjugés sous-jacents, il est utile, voire important, de s’interroger sur la genèse de ces listes et sur le rôle de l’évaluation. Le point de départ des deux opérations se trouve dans les sciences dures dont les résultats voient le jour (on le sait) essentiellement en anglais. Ici le quantitatif joue un rôle important: un scientifique travaillant dans la discipline des biosciences peut avoir affaire chaque année à un million d’articles publiés dans des revues sérieuses. Certains professeurs embauchent des assistants qui ont pour tâche principale de lire les résumés et de leur signaler ensuite les articles (ou peut-être seulement les résumés) à connaître ou à lire autant pour se tenir au courant que pour alimenter leur propre recherche. Depuis longtemps, les revues dans les sciences dites ‹exactes› ont une classification interne qui attribue à chaque revue un ‹facteur d’impact›, lui aussi très... ‹exact› et basé sur de multiples éléments (permettant ainsi de fournir des résultats du type «5,71»). C’est un moyen, peut-être scientifique, du moins qui veut l’être, de faciliter le parcours du combattant qui consiste à s’informer sur ce qui se passe et à évaluer les études de plus en plus nombreuses. Ces chiffres sont ensuite disponibles à d’autres fins: le recrutement d’un enseignant-chercheur ou la décision d’attribution d’un soutien financier. Or, c’est la recherche en sciences exactes qui coûte le plus ou en tout cas qui consomme la plus grande quantité d’argent, d’où son rôle de meneur du jeu. Il est important –pour des raisons bassement financières mais aussi hautement scientifiques– que la recherche soit évaluée avant et après son exécution, c’est-à-dire: avant d’être financée et, après exécution, avant la publication des résultats. Les enjeux sont bien sûr autrement plus importants qu’en romanistique: une fausse étymologie agace, certes, mais ne tue pas, tandis qu’une erreur dans la recherche médicale ou pharmaceutique met souvent des milliers de vies en danger. Mais –et c’est la preuve ici que tertium datur– quiconque a revu la liste de l’ERIH l’aura remarqué, il y a un préjugé, provenant également à mon avis de la domination exercée par les sciences exactes, qui fait que l’anglais est roi. En sciences exactes, c’est un fait avéré pour

118

M.-D. Glessgen / G. Roques / G. Holtus / J. Veny / P. García Mouton / A. Varvaro / D. Trotter

ne pas dire exact. En romanistique par contre, et pour un romaniste anglophone, la réalité est affligeante: il y a trop de revues relativement négligeables mais rédigées en anglais qui sont classées ‹A› tandis qu’on note dans cette classe supérieure l’absence honteuse et franchement ridicule de pratiquement tout ce qui compte dans notre discipline mais qui est publiée dans une langue autre que l’anglais. Cette liste a un impact réel car beaucoup de chercheurs vont la respecter, parce que leurs universités y croient (malheureusement) et y tiennent (bêtement). Publier dans la liste ‹A›, c’est l’équivalent d’être sur la liste ‹A› si on est actrice. S’ajoute à cela bien entendu la publication en linguistique générale qui a tendance à s’effectuer elle aussi en anglais, et pour laquelle il existe de nombreuses revues scientifiques dont la majorité publie en anglais. Tout cela pose un problème particulièrement délicat pour les romanistes et surtout, pour les romanistes anglophones. Car siempre la lengua fue compañera del imperio. C’est indiscutablement le cas pour l’anglais de nos jours. Si l’allemand, jadis Fachsprache der Romanistik (et sans la connaissance de laquelle il reste quand même difficile d’envisager de travailler de manière sérieuse en romanistique), disparaît petit à petit des revues, je ne vois nullement pourquoi l’anglais devrait le remplacer. Il y a une quantité d’études incontournables publiées en allemand. L’anglais ne peut pas se vanter d’une histoire aussi glorieuse. Son prétendu statut de langue scientifique internationale n’y est pour rien dans notre discipline. La valeur intrinsèque de l’anglais (en romanistique) est difficile à comprendre. Il ne sert pas à la diffusion globale d’un savoir dans un champ d’études qui se base sur la connaissance des langues romanes. Une publication portant sur l’aragonais ou sur le vénitien, en anglais et rédigée par un non-anglophone, me semble pour le moins discutable. Pour une raison bien simple: il n’est pas possible d’être spécialiste de l’aragonais sans connaître l’espagnol. Un scientifique qui s’intéresse au vénitien ne peut pas ignorer l’italien. Publier en anglais, n’a pas de sens dans ce contexte. Autre phénomène curieux, voire excentrique: une revue comme le Journal of French Language Studies, ouvert à des articles en anglais ou en français, devient de plus en plus francophone. Pourquoi ? Peutêtre parce qu’il est désormais classé ‹A› dans la liste de l’AERES, en France. Tout est bien qui finit bien, comme le dirait Shakespeare ? Non, car l’AERES continue à classer ‹B› ou même ‹C› la plupart des grandes revues de la romanistique, y compris Medioevo Romanzo, Romance Philology, Romania, et continuant tranquillement à se tromper, sans gêne, jusqu’à la fin de l’alphabet avec la Zeitschrift für romanische Philologie. On se retrouve dans la situation de Groucho Marx, qui ne voulait pas être membre d’un club qui accepterait de l’admettre. En tout cas, il n’est pas logique que la langue d’une revue –surtout, s’il ne s’agit pas de la langue qu’on décrit ou qu’on étudie– détermine a priori le statut accordé à un article, ou pire encore, le statut de la revue elle-même. La romanistique est avant tout plurilingue: les contributions à ce débat expliquent pourquoi. La raison d’être de la romanistique est d’ailleurs de confronter toutes les langues romanes. Il est complètement aberrant que la publication en anglais prime sur la publication en italien, en français, en espagnol. Dans la mesure où les revues anglophones souhaitent être présentes dans la romanistique internationale, il me semble impératif que les langues romanes y soient plus visibles.

Taula redona: La vehiculació de la romanística a través de les revistes

119

8. Interventions 8.1. Pietro Beltrami Va preso molto sul serio un problema che è stato enunciato nelle presentazioni, e cioè che nelle varie griglie disciplinari che vengono usate per classificare i progetti, le domande di finanziamento, le relazioni di valutazione ecc. sta scomparendo, se non è già del tutto scomparsa, la parola «filologia»: non «filologia romanza», ma proprio «filologia», in qualunque sua specificazione; ciò che ha a che fare con la filologia si deve necessariamente iscrivere o sotto «linguistica» o sotto «letteratura». Ciò è scientificamente inaccettabile, ed è dannoso sul piano pratico per chi presenta progetti o deve essere valutato. Su questo punto tutti i filologi che ne hanno la possibilità dovrebbero attivarsi con la massima energia. Per quanto riguarda i criteri di valutazione, va reso noto che il Consiglio di Amministrazione del Consiglio Nazionale delle Ricerche (CNR), il maggiore ente di ricerca italiano, ha recentemente approvato un documento prodotto da una commissione dell‘area umanistica, nella quale si sostiene che l’area umanistica deve essere valutata con criteri diversi da quelli in uso per l’area scientifica, ha negato validità all’impact factor e alla catalogazione ISI e proposto una serie di possibili criteri da sperimentare.7 Non si può ancora dire a che cosa ciò porterà, ma questo è un incoraggiamento a proporre e a cercar di fare adottare criteri di valutazione per le scienze umanistiche più appropriati di quelli che ci vengono attualmente imposti. 8.2. Lino Leonardi Ritengo, come molti, che la valutazione delle riviste in base a parametri generali, che prescindono dalla valutazione dei singoli articoli, sia una procedura ad alto rischio, nella misura in cui è finalizzata a fornire uno strumento di valutazione della produzione scientifica demandata a criteri non di merito. In particolare desta preoccupazione l’applicazione di criteri bibliometrici derivanti dalle scienze dure anche al settore umanistico. Questo tentativo, da quando sono apparse le prime liste ERIH, è stato da più parti discusso, quando non rifiutato8, e il dibattito che si è acceso in molti settori9 ha provocato un rinvio della procedura de parte di ERIH, che però dovrebbe produrre le liste aggiornate entro la fine del 2010. È auspicabile che anche nell’ambito della romanistica (filologia e linguistica) si intraprendano iniziative al fine di far valere criteri e parametri meno alieni dalla natura della nostra attività di ricerca. Penso che su alcuni punti sia possibile trovare facilmente un consenso molto largo: inserimento della filologia come settore autonomo accanto a linguistica e letteratura, pluralità linguistica nella redazione degli articoli, presenza di recensioni critiche, ecc. Inoltre, rispetto alle scienze esatte la produzione scientifica nei nostri settori è meno esclusivamente vincolata alle pubblicazioni su rivista, e si realizza spesso in volumi (monografie e edizioni critiche), la cui valutazione implica necessariamente un esame Cfr. www.articolo33.it/documenti/Delibera_128_2010.pdf Cfr. p. es. «Journals under Threat: A Joint Response from History of Science, Technology and Medicine Editors», Medical History 53 (2009), 1-4, www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/

7 8

PMC2629173

Cfr. «Évaluation de la recherche en SHS» http://evaluation.hypotheses.org

9

120

M.-D. Glessgen / G. Roques / G. Holtus / J. Veny / P. García Mouton / A. Varvaro / D. Trotter

di merito. Propongo che la SLiR si faccia promotrice di un documento da sottoporre a tutte le riviste e le associazioni nazionali di romanistica, in modo da raccogliere una vasta adesione su una linea comune di intervento. 8.3. Hans Goebl Ma prise de position est nourrie de mes expériences faites au cours de mes activités au sein de la Fondation nationale autrichienne pour la recherche scientifique (FWF – Fonds zur Förderung der wissenschaftlichen Forschung) entre 2000 et 2008.10 Mais il ne fait aucun doute que l’évaluation –pour ne pas dire l’évaluationite– est de date plutôt récente et a pris, à l’instar (et avec les apparences) d’une épidémie, un essor à la fois rapide et mondial. En tant que linguistes il est bon de se poser le problème de la différence sémantique et pragmatique entre la bonne vieille critique scientifique et la mode récente de l’évaluation. Bien qu’il y ait entre les deux un certain nombre de parallélismes et d’intersections, leur but sociétal est différent. La critique scientifique classique vise le contrôle et le maintien de standards méthodiques et terminologiques (et autres) de la discipline respective tout en étant exercée par d’éminents représentants de cette discipline dont la responsabilité ne touche que la fortune de cette dernière. L’évaluation moderne va au-delà des limites des différentes disciplines. Elle ‹politise›, ‹économise› et ‹mondialise› la critique scientifique classique tout en la dénaturant profondément. Je m’explique: (1) Ad ‹politisation›: L’évaluation se fait dorénavant dans un contexte politique. Il s’agit de justifier, pour les besoins de la politique universitaire, locale, régionale, nationale et souvent aussi mondiale, telle méthode de recherche, tel investissement (matériel ou ‹humain›) tout en établissant des hiérarchies d’‹utilités› et de ‹saillance›. Ceci entraîne les scientifiques dans des conflits voire des tourbillons de conscience ou de responsabilité pratiquement insolubles. (2) Ad ‹économisation›: Ici, il s’agit moins de l’éternel manque de moyens financiers dont nous avons toujours souffert, mais de l’irruption, dans le monde des sciences, d’us et coutumes courants dans le monde de l’économie. Dorénavant la gestion de nos affaires doit être assurée par les impératifs du monde des fabricants, commerçants et banquiers. N’oublions pas non plus que ceci nous est imposé sous le nom du ‹progrès› et de la ‹mondialisation›. (3) Ad ‹mondialisation›: Nul ne sait mieux qu’un romaniste que le monde ne sera jamais un et homogène. C’est d’ailleurs une banalité pour un scientifique qui, comme observateur attentif de ce qui se passe autour de lui, tire de l’analyse des différences observées la raison d’être de sa propre profession. L’histoire de l’humanité est riche en tentatives unificatrices, souvent naïves, parmi lesquelles je ne cite que le ‹processus de Bologne› dont Les lignes qui suivent constituent un résumé approximatif d’une intervention spontanée faite à la suite du discours d’ouverture du Secrétaire de la SLiR et des interventions de plusieurs éminents confrères.

10

Taula redona: La vehiculació de la romanística a través de les revistes

121

l’indéniable échec ne cesse de nous causer tant de soucis. L’effet niveleur qui émane de la mondialisation est tout particulièrement dangereux pour les sciences humaines qui, à la différence des sciences naturelles, tirent toute leur substance de la bigarrure intrinsèque du tissu culturel et social de cette planète. Il ne sera jamais possible de ‹fusionner› –pour l’amour d’une plus grande rentabilité ou efficacité– la tibétologie et la romanistique. Et encore: vouloir gérer suivant (exactement) les mêmes principes éditoriaux une revue d’archéologie et une revue de romanistique n’est pas faisable. Ceci n’empêche que de telles tentatives sont à l’ordre du jour dans de grandes entreprises éditoriales, parfaitement ‹mondialisées›. Dans la conjecture moderne, la Société de Linguistique Romane et sa Revue sont les ‹habitants d’une niche›. Pour leur survie –que nous voulons tou– elles ont besoin de la possibilité de se soustraire, dans la mesure du possible, aux trois facteurs mentionnés cidessus. Mon conseil est donc de ne pas nous lasser de cultiver le meilleur de nos bonnes traditions: le plurilinguisme roman, la pluralité des méthodes et points de vue scientifiques et l’indépendance administrative de l’organisation de notre société.

9. Synthèse La question se pose à présent dans quelle direction nous devrions aller. Indépendamment des implications politiques, idéologiques ou stratégiques, une évaluation externe dans les Sciences de l’Homme s’avère extrêmement épineuse d’un point de vue épistémique. La ponctualité de la parution d’une revue, un travail soigné de relecture et de mise en page, la cohérence thématique des contenus, la capacité d’attirer des travaux novateurs, sont certainement des éléments de qualité. Mais en dehors des éléments extérieurs comme la ponctualité et la mise en page, même ces paramètres basiques sont difficiles à cerner, plus encore à hiérarchiser dans la comparaison de plusieurs revues, et impossibles à quantifier. Gilles Roques et Pilar García Mouton soulignent le caractère fortement individuel d’une direction de revue réussie et le manque de pertinence de certains critères considérés comme essentiels par l’évaluation ‹externe›: comment soumettre le travail d’un maître à un processus de relecture anonyme? En quoi le nombre d’articles rejetés par la revue est-il un signe de qualité si d’eux-mêmes les auteurs tendent à ne pas lui proposer des travaux moins achevés? Pourquoi une revue qui comporte de nombreux articles révisés par un comité de rédaction de qualité serait-elle mauvaise? Par ailleurs, G. Roques introduit l’argument, souvent négligé, du potentiel identificateur d’une revue pour la communauté scientifique, argument repris par Joan Veny qui ajoute celui de l’importance de la diversité dans l’univers des revues: la ‹valeur› d’une revue peut donc justement résider dans ses ambitions restreintes volontairement ou du fait des circonstances. Günter Holtus met l’accent sur le manque de transparence voire de sérieux des agences d’évaluation qui s’auto-proclament légitimes et capables de parvenir à des résultats pertinents dans un domaine d’une extrême complexité. La multitude des paramètres à prendre en compte dans une évaluation ressort de la mise au point de Joan Veny et de P. García Mouton. S’ajoute le paramètre du choix de langue, notamment dans la décision pour ou contre l’anglais qui s’avère devant les réflexions de David Trotter être un paramètre évaluatif peu fondé.

122

M.-D. Glessgen / G. Roques / G. Holtus / J. Veny / P. García Mouton / A. Varvaro / D. Trotter

Fondamentalement, G. Holtus et J. Veny plaident comme L. Leonardi avant tout pour une prise en considération de la qualité des contenus des publications et des projets de recherche individuels –éléments le plus souvent absents des entreprises d’évaluation externe. D’après G. Holtus, l’intégralité de la communauté des chercheurs devrait faire front devant ce danger pour la Science, danger qui, d’après J. Veny, ne devient que trop réel pour des individus dont la carrière est mise en question par les choix des évaluations externes. L’ultime question reste alors celle de savoir comment s’opposer à une évolution indiscutablement négative. Toute initiative concrète est certainement utile, comme le soulignent P. García Mouton, A. Varvaro ou L. Leonardi. En même temps, nous sommes en face de tendances idéologiques fortement irrationnelles, ce qui ressort notamment de l’argumentation de Hans Goebl. Il est en effet difficile d’opposer la raison à son absence. Par ailleurs, répétons-le, la complexité des interrogations en jeu est extrême et les problèmes ne s’arrêtent pas à l’évaluation externe du genre scientifique en question. De la même manière que la ‹conscience romaniste› est fondamentale pour nos études, mêmes monolingues, une conscience épistémique commune de la non-validité des évaluations actuelles saura porter ses fruits.

Bibliografia Baldinger, Kurt (1977): Hundert Jahre Zeitschrift für romanische Philologie. In: id. (ed.): Beiträge zum romanischen Mittelalter. Sonderband zum 100jährigen Bestehen [der ZrP]. Tübingen: Niemeyer, vii-xiv. Kleiner, Matthias (2010): Qualität statt Quantität. In: Forschung, Das Magazin der Deutschen Forschungsgemeinschaft 1, 2 sq. Pfister, Max (1988): Zeitschrift für romanische Philologie. In: RF 100, 332-339 — (2007): Kurt Baldinger (17. November 1919 - 17. Januar 2007). In: ZrP 123, 820-826. Puig-Samper, Miguel Ángel (ed.): Tiempos de investigación. JAE-CSIC, cien años de ciencia en España. Madrid: CSIC. Savj-Lopez, P. (1920): Le origini neolatine. Milano. Schrott, Angela (2003): Romanistische Sprachgeschichtsforschung: Zeitschriften. In: RSG 1, 421-427 (art. 38). Schweickard, Wolfgang (2011): Romanistische Fachzeitschriften / Panorama des revues romanes. In: LRL 1/2 1186-1194 (art. 90c).

La valutazione delle riviste e la Filologia Romanza

La valutazione della ricerca si sta indirizzando anche per le scienze umane verso un approccio prevalentemente bibliometrico. Il progetto ERIH (European Reference Index for the Humanities) nell’ambito della European Science Foundation è l’iniziativa più vistosa a livello europeo, ma analoghe valutazioni sono da tempo promosse negli USA e ora anche da molti sistemi nazionali in Europa. Lo scopo, o comunque l’effetto, è semplificare il giudizio sulla qualità scientifica delle pubblicazioni, affidandolo non a un esame diretto di merito, ma alla selezione operata dalle sedi di pubblicazione, in primo luogo le riviste. Inevitabilmente, questa semplificazione è funzionale all’attribuzione di punteggi, e alla conseguente maggiore o minore attribuzione di finanziamenti, quando non alla attribuzione di un posto. Le liste iniziali ERIH hanno suscitato un ampio dibattito, con prese di posizione radicalmente contrarie (come il documento degli storici della scienza: http://rsnr.royalsocietypublishing. org/content/63/1/1.full, o il blog specificamente dedicato alla questione in Francia: http:// evaluation.hypotheses.org/102, o la risoluzione degli storici dell’arte: http://www.rihainstitutes.org), con prese di distanza anche da parte di agenzie nazionali membre di ESF (ad esempio il CNR: http://www.articolo33.it/documenti/Delibera_128_2010.pdf), e con una discussione anche interna all’ESF, tanto che di fatto la pubblicazione delle liste rivedute è stata prima rinviata dal 2009 al 2010, e ora è annunciata per il 2011. In seguito al dibattito avvenuto anche nel settore della filologia e linguistica romanza in occasione del Congrès de Linguistique et de Philologie Romanes (Valencia 7/9/2010), ora pubblicato sulla Revue de linguistique romane, 74 (2010), è emersa l’esigenza di una presa di posizione condivisa dalle riviste e dalle società internazionali e nazionali del settore. In occasione dell’assemblea della Società Italiana di Filologia Romanza (Roma 1/2/2011) e del concomitante convegno che ha visto riuniti numerosi direttori di riviste di romanistica (Roma 2-4/2/2011), si è deciso di proporre le seguenti osservazioni. 1. È da rifiutare l’idea che la qualità degli articoli dipenda automaticamente dall’autorevolezza della rivista sui cui escono. Per ogni vera valutazione della ricerca pubblicata su rivista sarà indispensabile una lettura degli articoli da parte del valutatore. 2. Il sistema dell’impact factor non risulta significativo in ambito umanistico se non a prezzo di distorsioni radicali della valutazione. Si cita un lavoro (più) spesso per esprimere disaccordo, ed è bene che si continui a farlo. 3. Le riviste possono essere suddivise in categorie, più che secondo una classificazione di maggiore o minore qualità, secondo una tipologia di orizzonte (internazionale, nazionale, regionale). 4. La valutazione delle riviste deve essere condotta secondo procedure «dal basso», che coinvolgano le Società scientifiche, e che siano fondate su meccanismi di peer review con esperti autorevolmente riconosciuti dalla comunità scientifica di riferimento (il

124

L’avaluació de les revistes i la Filologia Romànica

sistema richiesto per valutare gli articoli dovrebbe essere applicato anche per valutare le riviste). 5. Oltre alle categorie «Letteratura» e «Linguistica» è da prevedere anche una categoria «Filologia» (con un panel di esperti del settore), secondo una tradizione disciplinare soprattutto europea che non deve essere dispersa. 6. Nel merito dei parametri di valutazione, quelli di natura quantitativa dovrebbero costituire prerequisiti non dirimenti per la classificazione qualitativa. 7. Il sistema peer review per l’approvazione degli articoli è un criterio che va affiancato all’autorevolezza scientifica dei direttori e del comitato della rivista. 8. Va valorizzato il plurilinguismo rispetto alla norma dell’inglese; inoltre per alcuni settori va valorizzato il monolinguismo non-inglese (in una rivista di italianistica è un pregio, non un problema, che tutti gli articoli siano in italiano). 9. Va valorizzata la presenza di recensioni, che costituiscono un valore aggiunto indispensabile per l’autorevolezza di una rivista. Roma, 4 febbraio 2011 Simone Albonico, Stefano Carrai, Vittorio Formentin, Paolo Trovato (Filologia italiana) Gian Mario Anselmi, Emilio Pasquini, Francisco Rico (Ecdotica) Roberto Antonelli (Critica del testo) Martin Aurell (Cahiers de Civilisation Médiévale) Antoni M. Badia, Joan Veny (Estudis Romànics) Francesco Bausi (Interpres. Rivista di studi quattrocenteschi) Valeria Bertolucci Pizzorusso (Studi Mediolatini e Volgari) Rosanna Bettarini (Studi di filologia italiana) Massimo Bonafin, Jacqueline Cerquiglini-Toulet, Luciano Rossi, Richard Trachsler (Revue critique de Philologie Romane) Luciana Borghi Cedrini (Studi testuali) Liam Breatnach (Ériu) Furio Brugnolo, Sandro Orlando (Medioevo letterario d’Italia) Rafael Cano Aguilar (Revista de Historia de la Lengua Española) Paolo Chiesa (Filologia Mediolatina) Maria Josep Cuenca (Caplletra. Revista Internacional de Filologia) Barbara De Marco, Jerry R. Craddock (Romance Philology) Jean Dufornuet, Gérard Gouiran (Revue des langues romanes) José M.ª Enguita Utrilla (Archivo de Filología Aragonesa) Rita Franceschini (Vox Romanica) Giuseppe Frasso (Studi petrarcheschi)

125

L’avaluació de les revistes i la Filologia Romànica

Philippe Gardy (Lengas. Revue de sociolinguistique) Pilar García Mouton (Revista de Filología Española) Jean Germain (Bulletin de la Commission royale de Toponymie et de Dialectologie) Martin-Dietrich Glessgen (Revue de Linguistique Romane) Fernando Gómez Redondo (Revista de Poética Medieval) Juhani Härmä (Neuphilologische Mitteilungen) Geneviève Hasenohr, Michel Zink (Romania) Günter Holtus, Wolfgang Schweickard (Zeitschrift für romanische Philologie) Franz Lebsanft (Romanische Forschungen) Lino Leonardi, Alberto Varvaro (Medioevo Romanzo) Michel Lisse (Lettres Romanes) Ramón Lorenzo, Antón Santamarina (Verba. Anuario galego de filoloxía) José Manuel Lucía Megías (Revista de Literatura Medieval) Alain Marchandisse (Le Moyen Âge. Revue d’Histoire et de Philologie) Enrico Malato (Filologia e Critica; Rivista di Studi Danteschi) Maria Luisa Meneghetti (Moderna) Enrico Menestò (Studi Medievali) Roberto Mercuri (Linguistica e Letteratura) Maj-Britt Mosegaard Hansen, Jørn Boisen (Revue Romane) Piergiorgio Parroni (Res publica litterarum) Nicolò Pasero (L’immagine riflessa) José Ignacio Pérez Pascual (Revista de lexicográfía) Antonio Pioletti (Le forme e la storia) Teresa Poggi Salani (Studi di grammatica italiana) Cesare Segre (Strumenti critici) Luca Serianni (Studi di lessicografia italiana; Studi linguistici italiani) Jürgen Uhlich, Stefan Zimmer (Zeitschrift für celtische Philologie) Vicenç Beltran (Asociación Convivio) Gabriel Bianciotto (Société des Anciens Textes Français) Rafael Cano Aguilar (Asociación de Historia de la Lengua Española) Jean-Pierre Chambon (Société de Linguistique Romane) Joëlle Ducos (Société française de langues et de littératures d’oc et d’oïl) Giuseppe Frasso (Società dei Filologi della Letteratura Italiana) Juhani Harma (Société Néophilologique de Helsinki) Michele Loporcaro (Collegium Romanicum) Walter Meliga (Association Internationale d’Études Occitanes) Agostino Paravicini Bagliani (Società Internazionale per lo Studio del Medioevo Latino) Margherita Spampinato (Società Italiana di Filologia Romanza) contatto: [email protected]

126

L’avaluació de les revistes i la Filologia Romànica

La evaluación de las revistas y la Filología Románica La evaluación de la investigación se está orientando, también para las Ciencias Humanas, desde un enfoque fundamentalmente bibliométrico. El proyecto ERIH (European Reference Index for the Humanities) en el ámbito de la European Science Foundation es la iniciativa más visible a nivel europeo, pero en los Estados Unidos se han promovido hace tiempo evaluaciones similares y ahora también en muchos sistemas nacionales europeos. El objetivo, o en cualquier caso el efecto, es simplificar el juicio sobre la calidad científica de las publicaciones, confiándolo no a un examen directo del mérito, sino a la selección a partir del lugar de publicación, en primer lugar, las revistas. Inevitablemente esta simplificación pesa a la hora de conceder calificaciones, y en la consiguiente concesión de una financiación mayor o menor, cuando no en la obtención de un puesto. Las listas iniciales ERIH han suscitado un amplio debate, con posicionamientos radicalmente contrarios (como el documento de los historiadores de la ciencia: http://rsnr. royalsocietypublishing.org/content/63/1/1.full o el blog específicamente dedicado a la cuestión en Francia: http://evaluation.hypotheses.org/101, o la resolución de los historiadores del arte: http://www.riha-institutes.org), con objeciones también por parte de agencias nacionales miembros de la ESF (por ejemplo, el CNR: http://www.articolo33.it/documenti/ Delibera_128_2010.pdf), y con una discusión también interna en la ESF, hasta el punto que, de hecho, la publicación de las listas revisadas se ha retrasado primero del 2009 al 2010, y ahora se anuncia para el 2011. A raíz del debate surgido en el campo de la Filología y la Lingüística Románicas en el Congrès de Linguistique et de Philologie Romanes (Valencia 7/9/2010), publicado ahora en la Revue de linguistique romane 74 (2010), se planteó la necesidad de un posicionamiento consensuado de las revistas y de las sociedades internacionales y nacionales de la especialidad. Con ocasión de la asamblea de la Società Italiana di Filologia Romanza (Roma 1/2/2011) y del congreso que reuniò los directores de las principales revistas de romanística (Roma 2-4/2/2011), se decidió proponer las siguientes observaciones. 1. Es rechazable la idea de que la calidad de los artículos dependa automáticamente de la autoridad de la revista en la que se publican. Para una verdadera evaluación de la investigación publicada en revistas, es indispensable la lectura de los artículos por parte del evaluador. 2. El sistema del factor de impacto no es significativo en el campo humanístico, a riesgo de exponerse a distorsiones radicales en la evaluación. Un trabajo se cita (más) a menudo para expresar desacuerdo, y está bien que se siga haciendo así. 3. Las revistas podrían subdividirse en categorías según una tipología que considere su ámbito (internacional, nacional, regional), más que según una clasificación de mayor o menor calidad. 4. La evaluación de las revistas debería hacerse de acuerdo con procedimientos «desde abajo», que impliquen a las Sociedades científicas, y que estén basados en mecanismos

L’avaluació de les revistes i la Filologia Romànica

127

de revisión por pares con expertos de autoridad reconocida por las comunidades científicas de referencia (el sistema que se exige para evaluar los artículos debería aplicarse también para evaluar las revistas). 5. Además de las categorías «Literatura» y «Lingüística», habría que establecer también una categoría «Filología» (con un panel de expertos del sector), según una tradición disciplinar sobre todo europea que no debería perderse. 6. En relación con los parámetros de evaluación, los de naturaleza cuantitativa deberían constituir prerrequisitos que no afectasen a la clasificación cualitativa. 7. El sistema de revisión por pares para aprobar los artículos es un criterio que va respaldado por la autoridad científica de los directores y del comité de la revista. 8. Debe primarse el plurilingüismo respecto a la norma del inglés; además, para algunos campos debe primarse el monolingüismo no inglés (en una revista de italianística es un valor, no un problema, el que todos los artículos estén en italiano). 9. Debe primarse la presencia de recensiones, que constituyen un valor añadido indispensable para la autoridad de una revista.

L’évaluation des revues et la Philologie Romane L’évaluation de la recherche s’oriente pour les sciences humaines également vers une approche principalement bibliométrique. Le projet ERIH (European Reference Index for the Humanities) dans le cadre de l’European Science Foundation est l’initiative la plus considérable au niveau européen, mais des évaluations analogues sont organisées depuis longtemps aux États-Unis et désormais aussi dans de nombreux systèmes nationaux en Europe. Le but, ou en tout cas l’effet, est de simplifier l’appréciation de la qualité scientifique des publications, en s’en remettant non pas à un examen direct de leur valeur, mais en procédant à une sélection des organes de publication, et en premier lieu les revues. Inéluctablement, cette simplification intervient dans l’attribution d’un score et dans l’attribution de financements plus ou moins grands, si ce n’est même à l’attribution d’un poste. Les premières listes dressées par l’ERIH ont suscité un ample débat, avec des prises de position radicalement opposées (telles que le document des historiens des sciences: http:// rsnr.royalsocietypublishing.org/content/63/1/1.full, ou le blog spécifiquement consacré à la question en France: http://evaluation.hypotheses.org/102, ou la résolution des historiens de l’art: http://www.riha-institutes.org), avec également des prises de distance de la part d’agences nationales membres de l’ESF (par exemple le CNR: http://www.articolo33.it/ documenti/Delibera_128_2010.pdf), et aussi une discussion à l’intérieur de l’ESF, si bien que, en fait, la publication des listes révisées a tout d’abord été repoussée de 2009 à 2010, et est annoncée maintenant pour 2011.

128

L’avaluació de les revistes i la Filologia Romànica

À la suite du débat qui s’est produit dans le secteur de la philologie et linguistique romanes à l’occasion du Congrès de Linguistique et de Philologie Romanes (Valence, 7/9/2010) et qui a été publié dans la Revue de linguistique romane, 74 (2010), s’est fait jour l’exigence d’une prise de position commune des revues et des sociétés internationales et nationales du secteur. À l’occasion de l’assemblée de la Société Italienne de Philologie Romane (Rome 01/02/2011) et du colloque qui l’a accompagnée et a réuni de nombreux directeurs de revues de romanistique (Rome 02-04/02/2011), il a été décidé de présenter les observations suivantes. 1. On doit réfuter l’idée que la qualité des articles dépend automatiquement de l’autorité de la revue où ils sont publiés. Pour toute véritable évaluation de la recherche publiée en revue, une lecture des articles par l’évaluateur est indispensable. 2. Le système du facteur d’impact n’est pas significatif dans le domaine des humanités sinon au risque de grossières erreurs d’évaluation. On cite un travail (plus) souvent pour exprimer un désaccord, et c’est une bonne chose de continuer à le faire. 3. Pour subdiviser les revues en catégories, mieux vaut se fonder sur une typologie d’horizon (internationales, nationales, locales) que sur une classification selon une plus ou moins grande qualité. 4. L’évaluation des revues doit être menée dans une approche ascendante, impliquant les Sociétés scientifiques, et fondées sur des mécanismes d’évaluation par les pairs avec des experts dont l’autorité est reconnue par la communauté scientifique concernée (le système demandé pour évaluer les articles devrait également s’appliquer pour évaluer les revues). 5. Outre les catégories «Littérature» et «Linguistique», il faut aussi prévoir une catégorie «Philologie», selon une tradition disciplinaire principalement européenne qui ne doit pas se perdre. 6. Parmi les paramètres d’évaluation, les éléments de nature quantitative devraient constituer des prérequis non dirimants pour le classement qualitatif. 7. On doit rajouter au système d’évaluation par les pairs pour l’approbation des articles le critère de l’autorité scientifique des directeurs et des comités des revues. 8. Il faut valoriser le plurilinguisme par rapport à la norme de l’anglais; de plus, pour certains secteurs il faut valoriser le monolinguisme non-anglais (ainsi, dans une revue d’italianistique, c’est un mérite et non un problème que tous les articles soient en italien). 9. Il faut valoriser la présence des comptes rendus: ils constituent une valeur ajoutée indispensable pour l’autorité d’une revue.

L’avaluació de les revistes i la Filologia Romànica

129

The assesment of journals and the discipline of Romance Philology Systems for evaluating research are adopting more and more an approach that is predominantly bibliometric, even in the humanities. The project of the ERIH (European Reference Index for the Humanities), developed by the European Science Foundation (ESF), is the best-known initiative in Europe, but similar systems of measurement have been developed in the United States and now also by many national systems in Europe. The purpose, or at least, the result, is to simplify the assessment of the scientific quality of publications, relying not on the direct evidence of quality, but on the place of publication; this is especially true with journals. This simplification unavoidably leads to the assignment of scores, which then influence funding allocations, and even appointments to tenured positions. The first ERIH lists provoked considerable debate, engendering often radically opposed points of view (see, for example, the document prepared by historians of science: http:// rsnr.royalsocietypublishing.org/contents/63/1/1.full; the blog dedicated specifically to the question in France: http://evaluation/hypotheses.org/102; and the resolution taken by art historians: http://www.riha-institutes.org), with dissenting opinions voiced even by members of the national branches of the ESF (for example, CNR: http://www.articolo33.it/documenti. Delibera_128_2010.pdf), and debates within the ESF –so much so that the publication of revised lists was initially postponed from 2009 to 2010, and is now scheduled for 2011–. As regards the discipline of Romance philology and linguistics, as a consequence of the discussions which took place on the occasion of the Congrès de Linguistique et de Philologie Romanes (Valencia, 7 September 2010), now published in the Revue de linguistique romane 74 (2010), there has arisen the need for a position statement that is agreed upon by journal editors and national and international societies in the discipline. At the meeting of the Società Italiana di Filologia Romanza (Rome, 1 February 2011) and the concomitant international conference (Rome, 2-4 February 2011), which was attended by many editors of journals of Romance studies, it was resolved that the following recommendations be proposed: 1. The idea that the quality of an article depends directly upon the reputation of the journal in which it appears should be rejected. A genuine assessment of the research published in a journal necessarily presupposes that the reviewer has actually read the article. 2. The «impact factor» system is not appropriate to the humanities, except at the risk of radically distorting the assessment of research. Published research is (most) often cited in order to express one’s disagreement, and it is preferable that this system be maintained. 3. Journals should be divided into categories according to a lateral scale (international, national, regional), rather than according to greater or lesser prestige. 4. The evaluation of journals should be conducted at a grass roots level, that is, involving the relevant academic community, on a system of peer review, having recourse to recognized experts in the appropriate scientific community. (The system that is required for the evaluation of articles should also be applied to the evaluation of journals.)

130

L’avaluació de les revistes i la Filologia Romànica

5. In addition to the categories «Literature» and «Linguistics», there should also be a category «Philology» (with a panel of experts drawn from the discipline), in accordance with the discipline’s –particularly European– academic tradition, one that should not be abandoned. 6. As regards the parameters of evaluation, quantitative measures should not be given more weight than qualitative assessments. 7. Adherence to a system of peer review in evaluating articles is a criterion that must be considered as seriously as the academic reputation of the director and the advisory board members of the journal. 8. Due consideration should be given to publications in languages other than English. Furthermore, in certain fields, additional weight should be accorded to monolingual publications not in English (for example, in a journal of Italian studies, it is an asset, and not a liability, that all the articles be written in Italian). 9. Due consideration should be given to the inclusion of reviews, which are of additional and indispensable worth in evaluating the reputation of a journal.

Taula redona: 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lübke: 1911-2010

Max Pfister (Universität des Saarlandes)

Presentació C’est en 1911 que Wilhelm Meyer-Lübke publia la première édition de son dictionnaire étymologique. Le but de mon bref exposé est de mettre cet événement dans le contexte de la recherche étymologique, d’esquisser l’histoire du REW, des suppléments régionaux et des échecs de refontes. Je rappelle que trois conférences hier ont préparé le terrain de cette table ronde, celles de Dahmen (Roumanie), Kramer (Ladinoroumanie) et Aprile (Italoromania). Je pars du dictionnaire étymologique de Friedrich Diez, publié dans sa première édition en 1853, base de l’étymologie scientifique par opposition p.ex. à Gilles Ménage (1694) et à sa méthode nommée pré-scientifique. Il faut cependant dire que cette limite entre les deux époques est souvent tracée d’une manière trop rigide étant donné que des 300 mots (jusqu’à la lettre C) examinés soit par Ménage soit par Diez 216, c’est-à-dire 72%, Diez a accepté l’étymologie proposée par Ménage. Dans l’histoire de l’étymologie des langues romanes, le prochain pilier après Diez est constitué par Gustav Gröber, Vulgärlateinische Substrate romanischer Wörter (ALL 1 [1884] - ALL 8 [1893]). Bien que cette contribution de 300 pages ne soit pas publiée sous forme de dictionnaire, ce matériel entre dans le matériel du Thesaurus Linguae Latinae et fut utilisé par les philologues classiques. En 1891 suivit le Lateinisch-romanisches Wörterbuch de Gustav Körting. Sa première édition eut 14 comptes-rendus écrits par des romanistes et des latinistes et, généralement, fut bien accueillie par les critiques. Même l‘annonce de Meyer-Lübke jugea ce livre «bien utile». Les refontes cependant, celles de 1901 et de 1907, furent critiquées sévèrement p.ex. par Carlo Salvioni (AGI 16 [1902/05], 211): «Accresciuta sì, migliorata no, questa nuova edizione. Che tutti i difetti, che si sono rimproverati alla prima edizione di questa opera, ritornano nella seconda, accompagnati ad uno nuovo: la somma scorrettezza tipografica» et la critique de Maurice Grammont (RLaR 46 [1903], 594): «… ce qu’on demande avant tout à un dictionnaire, c’est d’être exact, précis, commode et complet. Celui de M. Körting n’a aucune de ces qualités». Le jugement de Körting en 1976 par Alberto Zamboni me paraît bien pondéré: «oggi oscurato dal Meyer-Lübke e troppo ingiustamente negletto». La première édition du REW de Meyer-Lübke en 1911 a donc complètement substitué le dictionnaire de Körting et constitue un progrès énorme pour la recherche étymologique. Wilhelm Meyer-Lübke, Romanisches etymologisches Wörterbuch (REW), Heidelberg, Winter, 1911 (in Lieferungen 1911-1920, cf. das Nachwort p. 1092).

132

M. Pfister / M.-R. Bastardas / E. Buchi / J.-P. Chambon / G. Colón / J. A. Pascual / A. Varvaro

Les autres éditions, celles de 21924, 41968 e 51972 ne constituent que des réimpressions de la première et de la troisième édition. Le meilleur compte rendu, publié par Jakob Jud en 1911, ne comprend que les deux premiers fascicules du REW et est fondamental. Jud critique la paléontologie linguistique trop prononcée et exige aussi un ordre onomasiologique, une considération de la recherche onomasiologique et un examen plus approfondi des sources en ancien français (Godefroy) et en ancien italien. Jud loue cependant l’exactitude des citations et quand au triage critique des étymologies surannées et plus soutenables, il qualifie la première édition du REW d’«une synthèse qui sans doute substitue complètement le dictionnaire de Körting». Soit la première édition du REW, soit la troisième ont stimulé toute une série de suppléments très précieux pour les diverses langues romanes énumérées dans les deux travaux conclusifs et à recommander: Hans Dieter Bork, Histoire des dictionnaires comparés des langues romanes dans Lexikon der romanistischen Linguistik (LRL) 1, 552-562 et Wolfgang Schweickard, Die Arbeitsgrundlagen der romanischen etymologischen Forschung: vom REW zum DÉRom dans Romanistik in Geschichte und Gegenwart (RomGG 16, 2010). Également le supplément bibliographique du LEI, publié en 2002 et complètement refondu en 2011, contiendra ces suppléments. Je ne cite que les comptes-rendus de Rohlfs 1931 et 1932, Salvioni 1912, Prati 1913, Merlo 1926, Faré 1972 et Tropea 1974 pour l’Italoromania, pour le roumain Graur 1937, pour l’istriote Crevatin 1981/1982, pour le dalmate Vinja 1957, 1959 et 1968. Quant au sarde, il faut citer Wagner 1931 et 1935, pour le frioulan Iliescu 1972, pour le catalan Moll 1922-1931 et finalement pour le portugais Piel 1932 e Lisboa 1937. Meyer-Lübke a su intégrer une partie de ces suppléments et des rectifications dans la troisième édition de 1935 qui représente encore aujourd’hui un chef d’œuvre irremplaçable. L’histoire du REW après 1935 n’est pas à l’honneur de la recherche étymologique romane. Une refonte du REW3 a été entreprise dans les années 50 par Harri Meier et J. M. Piel, cfr. la contribution de Piel au Congrès de Strasbourg en 1957: «De l’ancien REW au nouveau REW, Lexicologie et lexicographie françaises et romanes». L’écho qui en résulta prouve qu’une telle œuvre aurait été bienvenue. Seulement, les articles d’épreuves montrent clairement que l’étendue du matériel exigerait au minimum deux ou trois volumes et dépasserait la qualité du REW, qui est de rester un manuel propre à la portée de tous ceux qui s’intéressent à l’étymologie romane. Le résultat de cette tentative de Meier-Piel était décevant et l’article antemna n’était pas convaincant. La DFG regretta la perte d’un demi million de marcs investis dans ce projet qui avait échoué. C’est aussi pour cette raison qu’en 1984 un nouveau projet, louable certes, présenté à la DFG par Heinz Jürgen Wolf, a trouvé des experts sévères et qu’il n’a pas été approuvé. C’est en 1995 qu’à notre congrès de Palerme, il y a quinze ans, à une Table ronde de la section de sémantique et lexicologie des langues romanes, nous avons discuté sur le thème «un nouveau REW est-il souhaitable, possible?» Les prises de position de Jean-Pierre Chambon, Marius Sala, Manlio Cortelazzo, Jean-Paul Chauveau, Xosé Lluìs García Arias, Dieter Kremer, Joana Vintilă-Rădulescu et de moi-même sont publiées dans les Actes de Palerme, vol. 8, 983-1023. Je me permets de répéter ce que j’avais dit à Palerme, il y a 15 ans: «Passons à la troisième question qui est la plus importante: Un nouveau REW est-il souhaitable ou non ? J’hésite à

Taula redona: 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lübke: 1911-2010

133

répondre par un ‘oui’ sans restriction aucune. Naturellement, chaque lexicographe et, au fond, chaque romaniste souhaite la réalisation de cette nouvelle base étymologique pan-romane, d’autant plus que la spécialisation des romanistes progresse et qu’à une époque de recherche interdisciplinaire l’optique panromane est indispensable. Pour moi, le problème réside dans les priorités à choisir à un moment où les moyens financiers sont rares ou inexistants». Ajoutons encore l’essentiel des conclusions partielles de Jean-Pierre Chambon: «Quant à l’appeéciation du REW, il n’est pas nécessaire de reprendre la description des aspects de l’œuvre qui sont aujourd’hui dépassés». Ces aspects ont été clairement exprimés par M. Pfister, M. Cortelazzo e M. García Arias. Ces éléments de critique du REW sont aujourd’hui le bien commun de tous les romanistes qui travaillent dans le domaine de l’étymologie et de la lexicologie historique. Il est plus intéressant - et peut-être plus surprenant - de constater que le REW rend toujours service, qu’il est toujours consulté, et avec profit. Je cite M. Pfister: «le REW est excellent pour une première vue d’ensemble, déficient dans le détail». Le REW répond donc à un besoin toujours actuel de la recherche. À la question «un nouveau REW est-il souhaitable?», les réponses apparaissent positives. J’en prends acte. Il existe néanmoins des nuances et les avis de nos experts s’étagent sur un continuum allant du oui franc et massif (Mme Rădulescu, M. García Arias) au oui avec certaines réserves (M. Kremer, M. Pfister). Avec l’appel final de Chambon: «C’est pourquoi nous aimerions pour terminer, en vous remerciant tous et toutes de votre participation et votre présence, vous donner rendez-vous au prochain Congrès de notre Société pour examiner un échantillon représentatif du Petit Lexique étymologique panroman». À la fin de ce congrès, il y a eu des interventions du public dont je ne reproduis que l’opinion critique d’Alberto Vàrvaro: «Io vorrei riprendere in modo più fermo alcune riserve che sono già state enunciate. Il REW non è una raccolta di materiale; al suo tempo non era neppure un’opera di consultazione: era molto di più. Il fatto che oggi sia ridotto a essere un comodo libro di consultazione, come è stato detto, non ci deve far dimenticare che cent’anni fa, quando fu concepito, era un’altra cosa. Era la realizzazione di un modello che si basava su un ideologia scientifica della fine dell’800 e su una metodologia linguistica della stessa epoca. Io sono il primo a essere convinto della necessità di un’opera attuale che sostituisca il REW, ma non credo affatto che sia possibile fare ciò correggendo quelli che a noi paiono i difetti del REW. Il REW è un’opera d’arte e le opere d’arte non si aggiustano, le opere d’arte riflettono, in questo caso al massimo grado qualitativo, l’ideologia, i valori dell’epoca, e dell’autore. Allora, dal mio punto di vista, non ha nessuna utilità suggerire singole operazioni cosmetiche del REW. Il REW sta bene com’è, con la data che ha. Si tratta di pensare ex novo un’altra opera completamente nuova che corrisponda all’ideologia della scienza e alla metodologia della linguistica del Duemila (...) Un’approfondita riflessione sul modello nuovo da proporre per un REW deve venire prima della riflessione sulle modalità di realizzazione concreta di quest’opera». Et maintenant je donne la parole à Eva Büchi qui, en 10 minutes, exposera le projet dirigé par elle-même et par Wolfgang Schweickard dont je dois excuser l’absence. Quant à l’Italoromania –faute de temps– je me réduis aux points essentiels. Pour carpinus il faut dire que karpina existe non seulement en francoprovençal, mais également en

134

M. Pfister / M.-R. Bastardas / E. Buchi / J.-P. Chambon / G. Colón / J. A. Pascual / A. Varvaro

Italoromania (it.sett., frioulan, Lazio). Pour la première attestation en italien il faut également considérer la toponymie médio-latine: au lieu de tosc.a. carpino m. (prima metà sec. XIV, PalladioVolg, TLIO) il faut considérer la toponymie lat.mediev.lig. fontana de carpeno (1010, Aprosio-1). Une comparaison entre DÉRom et LEI pour le second exemple facere présente des difficultés pour moi parce que le LEI n’est pas encore arrivé à la lettre f. Il y a cependant le verbe composé cal(e)facere / cal(e)fare ‘chauffer’. En italien, il y a également une bipartition morphologique entre calfare (1.) e calefacere (2.) (LEI 9,1291). Pour le verbe facere, je me demande pourtant s’il ne faudrait pas partir d’une tripartition: facere (1.), fare (2.) e le radical du participe fatto (3.), valable aussi pour le verbe ancon. (Arcevia) calfettà v.tr. `maltrattare, percuotere’ (secc. XVIII/XIX, Rime, Crocioni) que Cortelazzo fait remonter à calfactare. Pour le type II. je ne parlerais pas d’accident phonétique. Pour moi l’italien fare/far ne remonte pas à fagere/fakere mais constitue un fait analogique. C’est déjà Bartoli (Italia e Croazia 151) qui dit clairement: «L’it. fare non può venire direttamente da facere ed è un eco di dare, stare». («il a profité de l’analogie avec *da et *sta»). Pour toute l’Italie, le type facere est partout la strate antérieure non seulement pour les formes indiquées: emil.a./ salent./luc./cal. mais aussi pour l’abr.a. face (1300ca., LaudeVaranini-Banfi-Ceruti) et même en it.a. controface `imita’ (commencement XIV s., IntelligenzaMistruzzi) et à Florence face (vers 1350, LaudarioCompSGilioDelPopolo). Je passe aux conclusions. Quant à l’Italoromania, la structure des articles est bonne. Souvent l’Italoromania contient la clé pour la solution des problèmes étymologiques: p.ex. carpino/carpine avec la première attestation toponomastique et la forme féminine karpina existant aussi en Italoromania et en frioulan. Quant à facere (1.) e fare (2.) l’Italoromania est bien interprétée, seulement pour fare il ne s’agit pas d’un fait phonétique mais d’un fait analogique. La seule goutte d’amertume pour moi, c’est la base protoromane. Si nous disposons d’une base lexicologique excellente, le Thesaurus Linguae Latinae et de bons dictionnaires mediolatins, je me demande pourquoi cette base fictive avec des astérisques et pourquoi seulement une sélection qui ne comprend que 5% du trésor de Meyer-Lübke? Ce choix réduit est compréhensible, mais le DÉRom ne substituera pas le REW. Je reconnais cependant la haute qualité des articles due aux rédacteurs mais aussi aux spécialistes des diverses langues romanes. Personnellement, je suis convaincu que les progrès sensibles, surtout pour l’histoire des mots, se fera dans la recherche lexicologique des langues romanes particulières comme pour le galloroman dans le FEW, pour l’Iberoromania par les dictionnaires de Corominas-Pascual et pour l’Italoromania par le LEI. Les vues d’ensemble comme le Nouveau REW et le DÉRom se réaliseront après en profitant des lexiques étymologiques assurés. Etant donné la situation financière en Europe, il faut cependant être reconnaissant pour chaque grande entreprise lexicologique sérieuse bien dirigée et compétente qui trouve l’appui des recherches nationales. J’exprime mes félicitations à la direction du DÉRom et à son équipe et je souhaite beaucoup de courage et de persévérance pour la réalisation future de ce projet admirable.

Taula redona: 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lübke: 1911-2010

135

Maria-Reina Bastardas Rufat (Universitat de Barcelona)

El català i la lexicografia etimològica panromànica 1. Història La lingüística catalana de les primeres dècades del segle xx estava ben al corrent dels avenços de la lingüística romànica als diversos països d’Europa.1 Els lingüistes catalans mantenien una relació fluida, personalment i per correspondència, amb els romanistes europeus. Hi ha, però, alguns fets que avui en dia ens poden semblar sorprenents. La insòlita formació, mig autodidacta, que el jove Francesc de Borja Moll rebé a Mallorca sota els auspicis de Mossèn Alcover inclogué un «curset intensiu de lexicografia i etimologia» de la mà del mateix Wilhelm Meyer-Lübke que passà un mes a Mallorca el juny de 1923. Aquell estiu, el seu jove deixeble encara no havia complert 20 anys i passà moltes hores amb el mestre de la romanística «manejant fitxes de la ‹calaixera› i redactant articles del Diccionari com a assaig per a exercitar-[se] en la tècnica lexicogràfica», tal com evoca en les seves memòries (Moll 1970).2 És natural, doncs, que Moll conegués a fons el diccionari de Meyer-Lübke en la seva primera edició (1911-1920) i, quan se li demanà una col·laboració per a l’Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura, hi publicà, durant quatre anys, el Suplement català al REW. Aquesta contribució es publicà després en forma d’un volum de 259 pàgines (Moll 1928-1931). El suplement està íntegrament dedicat a fornir materials catalans complementaris per al REW, materials que Moll extragué dels seus propis coneixements i del fitxer del DCVB.3 Amb l’excepció de sis pàgines d’introducció i bibliografia i de les cinquanta pàgines finals d’índex, les altres dues-centes pàgines i escaig del suplement ressegueixen minuciosament, article per article, el REW proposant les addicions, supressions o modificacions que Moll creu oportunes a cada entrada. Aquests materials foren incorporats per Meyer-Lübke a la tercera edició del REW (1935)4 i contribuïren, tal com Moll desitjava, a fer més present el català en aquesta obra cabdal de l’etimologia romànica.5 Des de la tercera edició del REW (1935) ençà, s’han publicat en el domini català dues obres indispensables per a la recerca etimològica: el DCVB (1930-1962) i el DECat (1980 Agraïm a Eva Buchi i a José Enrique Gargallo la lectura que han volgut fer d’una primera versió d’aquest text i les seves valuoses observacions. 2 Pel que fa a la visita de Meyer-Lübke a Mallorca, vegeu Moll (1970), particularment les pàgines 153-4, d’on extraiem les cites. Moll havia nascut l’octubre de 1903. 3 «Bona part del cabal lèxich ès recollit de primera mà y inèdit. P’el seu aprofitament m’ha servit de molt el tenir avinent el material de les oficines del Diccionari Català-Valencià-Balear» (Moll 1928-1931: 5). 4 «[E]l mateix Meyer-Lübke el va acollir amb gran satisfacció: precisament aleshores ell preparava la tercera edició del REW, i aquella aportació de materials de primera mà sobre una llengua com la catalana, que ell coneixia poc, li venia molt bé per a millorar la reedició» (Moll 1970: 209). Per a la redacció del Suplement català al REW en general, vegeu Moll (1970: 208-209). La segona edició del REW, de 1924, és només una reimpressió de la primera i, en qualsevol cas, és anterior al suplement de Moll. 5 «El català no figura dins el REW ab extensió proporcionada a la d’altres llengues neollatines; y no ès d’admirar, car tampoch els medis d’informació que els estrangers tenien a-les-hores sobre el català no eren gayre abundosos» (Moll 1928-1931: 3). 1

136

M. Pfister / M.-R. Bastardas / E. Buchi / J.-P. Chambon / G. Colón / J. A. Pascual / A. Varvaro

2001); són dues obres indispensables per als estudiosos del català, però, no ho oblidem, també per als romanistes. No és necessari aquí presentar aquestes obres o comentar-ne les característiques.6 Però volem assenyalar dues coses pel que fa a la seva repercussió més enllà del català: aquestes obres, com també ho va fer en el seu moment el DCECH per a les llengües iberoromàniques, contribuïren a fer present el català en la lingüística romànica.7 Així mateix, tampoc és sobrer recordar que Coromines en el DECat8 sempre té presents les altres llengües romàniques en els seus comentaris i raonaments; té sobretot presents les llengües veïnes al català, però molt sovint també les més allunyades. Aquesta mirada sobre el conjunt de la Romània permet a Coromines de fer propostes vàlides per a problemes etimològics no catalans. Lamentablement, aquestes propostes no han estat sempre preses en consideració per les obres etimològiques dels dominis lingüístics corresponents (a vegades, més per desconeixement que no pas per discrepància).9 Així doncs, constatem que l’etimologia catalana ha tingut en compte, des dels seus inicis, les dades i els estudis sobre les altres llengües romàniques; ha tingut sempre un lloc, encara que no el més rellevant, en els estudis etimològics panromànics; i fins i tot ha contribuït en certa mesura a l’etimologia panromànica.

2. El present Però, més enllà d’això, en aquesta taula rodona dedicada al centenari del REW i al futur de l’etimologia panromànica, cal preguntar-nos com l’etimologia catalana, amb aquestes obres cabdals, pot contribuir a partir del dia d’avui a l’etimologia panromànica i, a la inversa, com l’etimologia panromànica pot contribuir a l’esclariment de problemes etimològics del català. Ja que actualment, responent a la crida que suposava la taula rodona del congrés de Palerm (Chambon / Sala 1998), existeix un projecte de redacció d’un diccionari etimològic panromànic (el DÉRom)10, projecte que ja és una realitat amb un bon nombre d’articles redactats i d’altres en curs de redacció, basarem els nostres comentaris en els articles que ens han estat presentats com a mostra: */’ɸak‑e‑/ i */’karpɪn‑u/. Malauradament cal dir que això ho haurem de fer només a partir de l’article */’ɸak‑e‑/ perquè l’altre, */’karpɪn‑u/, tracta d’una família de mots sense reflex en català. Així doncs, què aporten els diccionaris catalans a l’article */’ɸak‑e‑/ del DÉRom? Què aporta el DÉRom a l’etimologia del català fer i/o far?

Les dues obres han estat objecte d’estudis i anàlisis diversos; vegeu per exemple els articles que se’ls dediquen en els manuals de referència de la lingüística romànica, el LRL i la RSG, i la bibliografia allà esmentada. Vegeu també Colon (2006). 7 Cal recordar també que una de les causes que degué contribuir a la renúncia de Jud i Wartburg a dur a terme el seu projecte inicial panromànic (renúncia que fou, al seu torn, l’embrió del FEW) fou la manca de dades i diccionaris iberoromànics (Chambon 1993: 472-473). 8 Molt més que no pas Moll en el DCVB. 9 Vegeu, per exemple, l’article d’Eva Buchi (2006). 10 Vegeu el lloc web del projecte (http://www.atilf.fr/DERom) i les publicacions allí esmentades. 6

137

Taula redona: 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lübke: 1911-2010

3. El DECat i el DÉRom, punts de comparació 3.1. L’etimologització L’article */’ɸak‑e‑/ (Buchi 2008-2010 in DÉRom s.v. */’ɸak‑e‑/) aporta una formulació innovadora respecte a la posició tradicional de Meyer-Lübke, i d’altres obres etimològiques d’abast monolingüe, que feien procedir tota aquesta sèrie de verbs romànics directament del llatí facĕre. No es tracta només de la notació fonològica de l’ètim, fruit del procés de reconstrucció, sinó de la proposta concreta de dues formes com a base per als mots romànics recollits en l’article: una part d’aquests verbs (p. ex., entre altres, el romanès face, el sard fakere, el francès faire, l’occità faire, el català fer, l’espanyol hacer, el portuguès fazer) es remunta a una forma */’ɸak‑e‑re/, i, a costat, una forma sincopada */’ɸ-a-re‑/ explica la resta (p. ex., entre altres, l’italià fare, el friülà fâ, el romanx far, l’occità far, el cat. antic far, l’espanyol antic far). Ara bé, aquesta doble base ja fou intuïda per Coromines11, per bé que no clarament explicitada. En el DECat (3, 954) llegim: «FER, verb, del ll. facĕre, pronunciat fáere en pronúncia ràpida en el llatí vulgar tardà [...], d’on més tard faire [...]»; i uns paràgrafs més endavant Coromines anuncia: [...] ja no crec en la base de ll. vg. *fagere suposada per M-Lübke i d’altres, sinó en una pronúncia negligida i ràpida faere[ ] del llatí parlat, ulteriorment reduïda, en uns punts, a faire[ ] (> fer, fr. i oc. ant. faire, cast. ant. fer), i en d’altres a *fare, d’on oc. ant. far, it. fare (forma no estranya al cat. arcaic far, cast. arcaic far). 12

13

D’aquest paràgraf en destaca la proposta explícita, per bé que diluïda a l’interior del text de l’article, de *fare com a ètim del cat. ant. far i de formes anàlogues d’altres llengües. La proposta de Coromines, que es basa essencialment en l’evolució fonètica de les formes romàniques, sembla que es pot esquematitzar així: facere

>

fáere >

faire >

*fare

Cal dir que el mateix Coromines, unes línies més amunt de l’article FER del DECat, explica: «Sobre el detall de l’evolució fonètica de facere i d’algunes de les seves formes, val encara el que en dic a LleuresC [...] i EntreDL [...] (i esp[ecialmen]t n. 13)». En l’esmentada nota 13, hi llegim: La pronúncia real cat. or. fér, bal. fér, pallar. fèr, mostra que ens cal partir d’una base faire, comuna al francès, l’occità i el català i castellà preliteraris, i sens dubte resultant d’una analogia de faitu < factum (possiblement ja un llat. vg. *fagere extret de factum segons el model de agere-actum, legere-lectum, etc.) (Coromines 1976-1977: I, 102, n. 13).

L’analogia amb la forma del participi hauria contribuït, doncs, juntament amb la «pronúncia ràpida», a l’aparició de la base faire postulada per Coromines. Evidentment, en el raonament esmentat més amunt, Coromines no té en compte les formes romàniques que exigeixen una base en /-ke-/, i potser és per això que tracta alhora dos problemes diferents sense individualitzar-los: l’evolució fonètica que ha tingut com a resultat formes com el català fer o el francès i l’occità faire, davant d’altres com el romanès Potser, encara que no es digui enlloc, seguint el comentari del FEW 3,353. [sic; sense asterisc; i, aquí, sense accent (cf. supra la primera menció del mot, amb accent)]. 13 [sic; sense asterisc]. 11

12

138

M. Pfister / M.-R. Bastardas / E. Buchi / J.-P. Chambon / G. Colón / J. A. Pascual / A. Varvaro

face o el sard fakere, i el problema de l’aparició de les formes explicables només a partir de *fare. Aquesta manca d’individualització dels dos problemes potser es deu a l’alternança de la perspectiva únicament catalana amb la perspectiva panromànica: al·ludir a una «pronúncia negligida i ràpida faere del llatí parlat» només es pot fer des d’una òptica catalana o, en tot cas, no des d’una òptica panromànica i, per tant, s’hauria d’especificar que es tracta del llatí parlat en una determinada àrea de la futura Romània; però, si seguidament s’evoca un ampli ventall de llengües romàniques, de l’occità a l’italià, s’ha produït un canvi de perspectiva, en el qual, malauradament, s’ha deixat de banda una bona part de les llengües romàniques. En aquest cas Coromines té una intuïció encertada pel que fa a l’existència d’una base *fare, però el canvi de perspectiva (del català a una zona de la Romània, a la Romània en la seva totalitat) fa que no tregui l’entrellat del problema en conjunt i que mescli dos problemes que han de ser tractats separadament. Justament aquest és un dels valors del DÉRom: l’anàlisi de conjunt i orgànica de les dades lingüístiques. Vegem-ho seguidament amb una aportació rellevant de l’article */’ɸak‑e‑/ del DÉRom. 3.2. L’origen de la forma sincopada */’ɸ-a-re‑/ Dedicarem aquest paràgraf a la proposta que és potser la més interessant de l’article */’ɸak‑e‑/ del DÉRom: les causes de l’aparició d’aquesta forma sincopada */’ɸ-a-re‑/. Fixem-nos que Coromines parla de «pronúncia ràpida [...] a causa del caràcter quasiauxiliar d’aquest verb» i, més avall, de «pronúncia negligida i ràpida» per explicar les formes sense conservació de la /-ke-/ etimològica (els dos tipus que ell fa procedir de fáere). Per bé que hi ha un intent d’explicació, «[...]el caràcter quasi-auxiliar d’aquest verb», aquesta no resulta particularment satisfactòria; i això, perquè no té en compte els resultats de la totalitat de la Romània, que ens haurien de fer suposar que el verb tenia un caràcter «quasi-auxiliar» en unes zones més que no pas en altres, o que en algunes hi havia més motiu que en altres per a una pronúncia ràpida. En canvi, l’article del DÉRom proposa una explicació raonada, i coherent amb la distribució geogràfica, per a l’aparició de la forma sincopada */’ɸ-a-re/ (el tipus II. que es menciona en la cita) a partir de la forma originària */’ɸak-e-re/ (el tipus I. que es menciona en la cita). Convindrà citar-lo extensament: II. est issu de I. par syncope de la syllabe /-ke-/, en raison d’une usure due à la grande fréquence du verbe, et cela notamment dans la position proclitique du type le plus ancien du futur roman */ɸ-a-re-’aβ-e-/ (cf. RydbergFacere 55, 66-67  ; MeyerLübke,KJFRP 2, 87  ; Paris,R 22, 570  ; Andersson,LGRP 15, 305-307  ; Paris,R 24, 307)14. L’aire occupée par ce type de futur analytique (istriot. dalm. it. frioul. lad. bas-engad. haut-engad. surm. fr. occit. cat. esp. ast. gal./port., cf. DeanovićIstria 40 ; Tekavčić,ILing 3 ; MeyerLübkeGLR 2, § 112 ; LausbergSprachwissenschaft 3, § 843-846 ; Benincà,LRL 3, 576 ; KramerFormenlehre 85-86 ; Liver,HSK 23/3, 2802-2803 [avec discussion du caractère étymologique de ce type de futur en Cette syncope est aussi observable dans le composé */’kal‑ɸ‑a‑/, qui connaît des continuateurs en italien, en français, en francoprovençal, en occitan, en gascon et en catalan (REW3 s.v. calefacĕre ; von Wartburg in FEW 2, 78b-80b, calefacere ; cf. aussi MeyerLübkeGLR 2, § 117, où */kal’ɸag-ere/ ne convient toutefois pas, cf. ci-dessus n. 15) et son dérivé */es’kal‑ɸ‑a‑/, continué dans les mêmes idiomes ainsi qu’en portugais (REW3 s.v. excalĕfacĕre ; von Wartburg in FEW 3, 265b-267a, excalefacere).

14

Taula redona: 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lübke: 1911-2010

139

romanche] ; TorrenteOrdenances 29), presque complètement homotope avec la zone occupée par le type II., exclut notamment le sarde et le roumain. Cette homotopie n’est complète – entendu que le galicien et le portugais, qui ne connaissent pas d’infinitif remontant au type II., maintiennent ce dernier dans les formes du futur (cf. n. 14) – que si l’on accepte la thèse de Tekavčić,ILing 3, qui plaide, avec de bons arguments, pour une origine périphrastique (avec déplacement d’accent) du futur dalmate.15

Aquesta hipòtesi és sens dubte una aportació molt interessant a l’etimologia romànica. Citem-la encara un cop: l’aparició de la forma sincopada */’ɸ-a-re/ es deuria a «[l’]usure due à la grande fréquence du verbe, et cela notamment dans la position proclitique du type le plus ancien du futur roman» ja que l’àrea on apareix */’ɸ-a-re/ es correspon perfectament amb l’àrea on trobem aquest tipus de futur. Es tracta, per tant, d’una proposta que, a més de l’evolució fonètica, es basa en un procés morfosintàctic. Però, més enllà de la proposta concreta, ens sembla interessant destacar-ne també el seu caràcter metodològic: es posen en relació de causa-efecte dos fets lingüístics que coincideixen en l’espai; és, naturalment, només una hipòtesi però sempre és més satisfactòria que no pas atribuir un fet lingüístic a l’atzar d’una pronúncia més o menys ràpida o negligida segons les àrees. 3.3. Terminologia i notació dels ètims En els fragments que hem mencionat de l’article del DECat hi apareixien diverses etiquetes lingüístiques: «llatí vulgar», «llatí vulgar tardà», «llatí parlat». Fins i tot si considerem que les expressions «llatí vulgar» i «llatí parlat» són sinònimes, el lector desconeix quin és l’abast geogràfic d’aquestes varietats i quin és el seu abast cronològic: el «llatí parlat» certament ha existit sempre que ha existit una llengua llatina; si considerem el «llatí parlat» com a oposat al «llatí escrit», aquell ha existit des del moment mateix en què el llatí es posa per primer cop per escrit. A més, el fet que la mateixa forma fáere del DECat, amb o sense accent, sigui atribuïda al «llatí vulgar tardà» i, poques línies després, al «llatí parlat», sense precisió cronològica, encara fa menys aclaridora la qüestió. L’explicació orgànica que proposa l’article del DÉRom permet atribuir una etiqueta lingüística i una datació als ètims proposats: La répartition spatiale assigne */’ɸak-e-re/ à la strate la plus ancienne du protoroman, à laquelle remontent tous les parlers romans, et qui est donc antérieure au décrochage du sarde (2e moitié du 2e siècle [?], cf. Straka,RLiR 20, 256) et du roumain, tandis que le type */’ɸ-a-re/ appartient à une strate plus récente, postérieure au dégagement du protoroumain (2e moitié 3e siècle selon RosettiIstoria 184; fin 3e siècle selon Straka,RLiR 20, 258). Voici les arguments avancés par Tekavčić pour s’opposer à la communis opinio, selon laquelle le futur dalmate remonterait au futur antérieur latin (BartoliDalmatico 451-452 § 482; Doria,LRL 3, 523; Bernoth,HSK 23/3, 2739-2740; cf. Tekavčić,ILing 3, 77 n. 21): (1) analyse de dalm. féro, forme polyvalente du verbe ‹être›, en < */ɸi-re-’aβet/, futur de */’ɸi‑re/ < */’ɸie‑ri/; (2) régularité, dans l’hypothèse périphrastique (et irrégularité si l’on accepte la thèse concurrente), des futurs des issues de protorom. */’d‑a‑/, */’dik‑e‑/, */’ɸak‑e‑/, */’mɪtt‑e‑/ et */’βɪd‑e‑/; (3) développement commun avec les langues romanes voisines, notamment avec l’istriote; (4) caractère typologiquement isolé d’une neutralisation du caractère antérieur du futur. De fait, l’analyse stratigraphique proposée ici peut apporter un argument supplémentaire à la thèse de Tekavčić.

15

140

M. Pfister / M.-R. Bastardas / E. Buchi / J.-P. Chambon / G. Colón / J. A. Pascual / A. Varvaro

Aquesta precisió en les etiquetes lingüístiques i en la datació dels ètims és fruit de l’anàlisi que presentàvem al punt 3.2. Només a partir d’aquest tipus d’anàlisi es pot obtenir aquesta precisió. En les notes 12 i 13 hem assenyalat algunes inconseqüències en la notació dels ètims de l’article del DECat. 3.4. Documentació Pel que fa a la documentació de les formes lingüístiques esmentades, el DÉRom posa remei a una evident laxitud corominiana. Documentar un verb far del català antic només amb la frase «forma no estranya al cat. arcaic far» impedeix qualsevol progrés en la discussió i en la ciència etimològica perquè el lector no té cap mitjà per poder valorar la pertinència d’aquesta forma. Si el català antic tenia o no aquesta forma d’infinitiu només es pot discutir a partir de la coneixença de les fonts on ha estat enregistrat i, si s’escau, discutir la possibilitat de que sigui un occitanisme, que el text de la font en qüestió estigui mal editat, mal localitzat o qualsevol altre circumstància semblant. A falta de fonts concretes l’afirmació de Coromines no és ni rebatible ni demostrable i, per tant, condueix la recerca sobre el tema a un atzucac, del qual cal sortir per altres mitjans. I, en aquest cas, cal dir que el recurs al DCVB tampoc no és útil perquè aquest diccionari, si bé té efectivament un lema «1. FER (ant. far, faire). v.: cast. hacer», en aquest article no hi apareix, si no anem errats, cap documentació de l’infinitiu far. El DÉRom ha procurat les referències necessàries per aquesta forma: «acat. far (14e s., RydbergFacere 26; Meyer,R 13, 277; Morel, R 15, 202; DCVB s.v. fer; DECat 3, 954)»; encara que les dues últimes referències, com dèiem, no aporten res a la documentació de la forma, les altres tres són un punt de partida per a la crítica o la discussió.

4. Breu conclusió La comparació de l’article */’ɸak‑e‑/ del DÉRom amb l’article FER del DECat l’hem feta només a tall d’exemple, però creiem que ens mostra com és de vital que es mantingui el diàleg de l’etimologia catalana amb l’etimologia romànica, diàleg que Moll sostingué amb el seu Suplement aviat farà un segle. Certament el projecte DÉRom no es podria haver realitzat sense les aportacions de generacions de romanistes; entre ells, la figura de Coromines. També és cert que aquestes aportacions no han exhaurit la possibilitat de continuar avançant en la ciència etimològica. Les aportacions de Coromines al projecte panromànic són evidents; les del DÉRom a l’etimologia catalana són també fora de dubte; el diàleg entre l’etimologia catalana i la panromànica només pot ser enriquidor i beneficiós per ambdues. El DÉRom no és tan sols una aportació valuosa a l’etimologia romànica; contribuirà també al desenvolupament de l’etimologia en els dominis lingüístics individuals.

Referències bibliogràfiques Buchi, Eva (2006): Joan Coromines et l’étymologie lexicale romane: l’exemple roumain. In: Homenatge de l’IEC a Joan Coromines, en el centenari de la seva naixença. Barcelona: IEC, 43-80.

Taula redona: 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lübke: 1911-2010

141

Chambon, Jean-Pierre / Sala, Marius (dir.) (1998): Tavola rotonda. È oggi possibile o augurabile un nuovo REW? In: ACILFR XXI 3, 983-1023. Chambon, Jean-Pierre (1993): Sur le premier modèle du FEW (1919). In: RLiR 57, 471-484. Colon, Germà (2006): El lèxic català en el diccionari (DECat) de Joan Coromines. In: Homenatge de l’IEC a Joan Coromines, en el centenari de la seva naixença. Barcelona: IEC, 11-23. Coromines, Joan (1976-1977): Entre dos llenguatges. (3 vol.). Barcelona: Curial. DCVB = Alcover, Antoni Maria / Moll, Francesc de Borja (1930-1962): Diccionari català-valenciàbalear. Palma de Mallorca: Miramar. DECat = Coromines, Joan (1980-2001): Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial. DÉRom = Buchi, Éva / Schweickard, Wolfgang (dir.) (2008–): Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom). ATILF (http://www.atilf.fr/DERom). FEW = Wartburg, Walther von (et al.) (1922-2002): Französisches Etymologisches Wörterbuch. Eine darstellung des galloromanischen sprachschatzes. Bonn / Heidelberg / Leipzig-Berlin / Bâle: Klopp / Winter / Teubner / Zbinden. Moll, Francesc de B. (1928-1931): Suplement català al «Romanisches Etymologisches Wörterbuch». Barcelona. –– (1970): Els meus primers trenta anys (1903-1934). Palma de Mallorca: Moll.

Éva Buchi (ATILF, CNRS & Nancy-Université)

Cent ans après Meyer-Lübke: le Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom) en tant que tentative d’arrimage de l’étymologie romane à la linguistique générale 1. Génèse et devenir du DÉRom En dépit de ses immenses qualités, il ne fait pas de doute, depuis plusieurs générations déjà, que le REW devrait être révisé, voire céder le pas à un nouveau dictionnaire étymologique panroman.16 Après la tentative infructueuse de lancement d’un «nouveau REW» au milieu du siècle passé (cf. Piel 1961), la question faisait ainsi l’objet, en 1995, d’une table ronde intitulée «È oggi possibile o augurabile un nuovo REW?» du 21e Congrès International de Linguistique et de Philologie Romanes à Palerme (cf. Chambon / Sala 1998). L’élan collectif de la communauté scientifique lors de la rencontre sicilienne est toutefois resté sans suite. C’est en 2007, lors du 25e Congrès International de Linguistique et de Philologie Romanes à Innsbruck, que la question réapparut, sous la forme d’une communication présentée par Wolfgang Schweickard et moi-même (Buchi / Schweickard 2010), communication qui se terminait par un large appel à collaboration. Or le projet d’un Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom) tel que nous le présentions ne visait pas une simple réactualisation du REW. Mes remerciements s’adressent à Maria Reina Bastardas i Rufat (Barcelone), Jean-Pierre Chambon (Paris), Jean-Paul Chauveau (Nancy), Jérémie Delorme (Nancy), Yan Greub (Nancy), Wolfgang Schweickard (Sarrebruck) et Harald Völker (Zurich) pour leurs remarques critiques sur une première version de ce texte.

16

142

M. Pfister / M.-R. Bastardas / E. Buchi / J.-P. Chambon / G. Colón / J. A. Pascual / A. Varvaro

Il se détournait au contraire, suivant une orientation préconisée par Jean-Pierre Chambon dans deux publications marquantes (Chambon 2007; 2010), des pratiques reconnues en étymologie romane pour adopter une méthode jugée jusque là peu rentable en romanistique, la grammaire comparée-reconstruction (cf. Fox 1995). En trois ans, le projet du DÉRom a bénéficié d’un vaste mouvement d’adhésion au sein de la communauté scientifique; il réunit aujourd’hui 45 linguistes romanistes implantés dans un ingénieur informaticien17, deux documentalistes18 et douze pays européens.19 Le projet DÉRom a commencé en outre à jouer un certain rôle dans la formation de la relève en étymologie romane: d’une part par les post-doctorats financés par l’Agence Nationale de la Recherche à Nancy et par la Deutsche Forschungsgemeinschaft à Sarrebruck, d’autre part à travers une École d’été franco-allemande en étymologie romane qui s’est tenue en juillet 2010 à Nancy et qui a réuni 41 participants –des enseignants-chercheurs et des chercheurs, des postdoctorants, des doctorants et des étudiants avancés provenant de treize pays (l’Allemagne, la Belgique, la Biélorussie, l’Espagne, la France, l’Italie, le Maroc, le Portugal, la Roumanie, le Royaume-Uni, la Slovénie, la Suisse et la Tchéquie)– de même que 22 intervenants, qui ont œuvré en tant qu’enseignants, conférenciers et animateurs des travaux pratiques.

Gilles Souvay (ATILF, CNRS & Nancy-Université). Pascale Baudinot (ATILF, CNRS & Nancy-Université) et Simone Traber (Université de la Sarre, Sarrebruck). 19 (1) Direction: Éva Buchi et Wolfgang Schweickard (Université de la Sarre, Sarrebruck).  (2)  Rédaction: Xosé Afonso Álvarez Pérez (Université de Lisbonne), Marta Andronache (ATILF, CNRS & Nancy-Université), Luca Bellone (Université de Turin), Francesco Crifò (Université de la Sarre, Sarrebruck), Jérémie Delorme (ATILF, CNRS & Nancy-Université), Xavier Gouvert (Université Blaise Pascal de Clermont-Ferrand), Yan Greub (ATILF, CNRS & Nancy-Université), Christoph Groß (Université de la Sarre, Sarrebruck), Maria Hegner (Université de la Sarre, Sarrebruck), Ulrike Heidemeier (Université de la Ruhr de Bochum), Johannes Kramer (Université de Trèves), Cyril Liabœuf (Université de Paris-Sorbonne), Stella Medori (Université de Corse Pasquale Paoli, Corte), Piera Molinelli (Université de Bergame), Jan Reinhardt (Université Technique de Dresde), Julia Richter (Université de Duisburg et Essen), Michela Russo (Université Paris 8), Uwe Schmidt (Université de la Sarre, Sarrebruck), Agata Šega (Université de Ljubljana), Francesco Sestito (Université de Rome La Sapienza) et Harald Völker (Université de Zurich).  (3)  Révision: (3.1.) Reconstruction, synthèse romane et révision générale: Jean-Pierre Chambon (Université de Paris-Sorbonne) et Günter Holtus (Université Georg-August de Göttingen). (3.2.) Romania du Sud-Est: Petar Atanasov (Université de Skopje), Victor Celac (Académie roumaine, Bucarest), Wolfgang Dahmen (Université Friedrich Schiller de Iéna), Cristina Florescu (Institutul de Filologie Română A. Philippide, Iaşi), August Kovačec (Université de Zagreb) et Eugen Munteanu (Université Alexandru Ioan Cuza de Iaşi). (3.3.) Italoromania: Giorgio Cadorini (Université de Silésie d’Opava), Rosario Coluccia (Université du Salento, Lecce), Anna Cornagliotti (Université de Turin), Maria Iliescu (Université d’Innsbruck), Max Pfister (Université de la Sarre, Sarrebruck), Simone Pisano (Université de Sassari) et Paul Videsott (Université de Bolzano). (3.4.) Galloromania: Jean-Paul Chauveau (ATILF, CNRS & Nancy-Université). (3.5.) Ibéroromania: Maria Reina Bastardas i Rufat (Université de Barcelone), Myriam Benarroch (Université de Paris-Sorbonne), Ana Boullón (Université de Saint-Jacques-de-Compostelle), Ana María Cano González (Université d’Oviedo), Fernando Sánchez Miret (Université de Salamanque) et André Thibault (Université de Paris-Sorbonne). 17 18

Taula redona: 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lübke: 1911-2010

143

2. État d’avancement du dictionnaire Le site Internet du DÉRom (http://www.atilf.fr/DERom) propose de multiples informations concernant le projet, les événements qui marquent son actualité, son historique, et fournit surtout un support de publication provisoire pour les articles qui ont parcouru l’ensemble des phases de rédaction et de révision, en attendant leur publication sous forme de volume une fois que les quelque 500 articles de la première phase du programme de travail seront achevés. À l’heure actuelle, environ 200 articles sont en cours de rédaction, et 36 peuvent être librement téléchargés sur le site20, dont deux (*/'karpɪn‑u/ et */'ɸak‑e‑/) ont été sélectionnés pour être discutés lors de la table ronde qui nous réunit aujourd’hui. En outre, onze publications en marge du DÉRom –Andronache (2010), Buchi (2010, à paraître), Buchi / Chauveau / Gouvert / Greub (2010), Buchi / Schweickard (2008, 2009, 2010, à paraître), Celac / Buchi (à paraître), Florescu (2009), Schweickard (2010)– explicitent les prémisses théoriques et méthodologiques du projet et en exploitent les premiers résultats.

3. Ancrage méthodologique: grammaire comparée-reconstruction Du point de vue méthodologique, le DÉRom se singularise fortement dans le paysage de l’étymologie romane par son orientation vers la grammaire comparée-reconstruction. Il s’agit là du paradigme hégémonique en étymologie héréditaire de toutes les familles linguistiques du monde21, à l’exception notable de l’étymologie romane, qui estime généralement En voici la liste: */a'gʊst-u/ (REW s.v. augŭstus; rédigé par Victor Celac), */'ali-u/ (REW s.v. allium; Jan Reinhardt), */'anɪm-a/ (REW s.v. anĭma; Uwe Schmidt), */'ann-u/ (REW s.v. annus; Victor Celac), */a'pril-e/ (REW s.v. aprīlis; Victor Celac), */a'pril-i-u/ (ø REW; Victor Celac), */as'kʊlt-a-/ (REW s.v. auscŭltāre; Uwe Schmidt et Wolfgang Schweickard), */'aud-i-/ (REW s.v. audire; Christoph Groß et Wolfgang Schweickard), */'baβ-a/ (REW s.v. *baba; Christoph Groß et Wolfgang Schweickard), */'barb‑a/1 et */'barb-a/2 (REW s.v. barba; Uwe Schmidt et Wolfgang Schweickard), */'bɪβ-e-/ (REW s.v. bĭbĕre; Christoph Groß et Wolfgang Schweickard), */βi'n‑aki‑a/ (REW s.v. vīnāceus; Jérémie Delorme), */'βɪndɪk-a-/ (REW s.v. vĭndĭcāre; Victor Celac), */'dɛke/ (REW s.v. dĕcĕm; Myriam Benarroch), */'ɛder-a/ (REW s.v. hĕdĕra; Jan Reinhardt), */'ɛks‑i‑/ (REW s.v. exīre; Julia Maria Lichtenthal), */'ɛrb-a/ ~ */'ɛrβ-a/ (REW s.v. hĕrba; Jan Reinhardt), */es'kʊlt-a-/ (ø REW; Uwe Schmidt et Wolfgang Schweickard), */'ɸak-e-/ (REW s.v. facĕre; Éva Buchi), */ɸe'βr-rari-u/ (REW s.v. februarius; Victor Celac), */'ɸen-u/ ~ */'ɸɛn-u/ (REW s.v. fēnum; Jan Reinhardt), */ka'βall-a/ (REW s.v. cabălla; Ana María Cano González), */ka'βall-u/ (REW s.v. cabăllus; Ana María Cano González), */'kad-e-/ (REW s.v. cadĕre/*cadēre; Éva Buchi), */'karn‑e/ (REW s.v. caro; Christoph Groß et Wolfgang Schweickard), */'karpɪn-u/ (REW s.v. carpĭnus; Stella Medori), */kas'tani-a/ ~ */kas'tɪni-a/ (REW s.v. castanea/castinea; Stella Medori), */ka'ten‑a/ (REW s.v. catēna; Christoph Groß), */'kul-u/ (REW s.v. culus; Christoph Groß et Wolfgang Schweickard), */'laks-a-/ (REW s.v. laxāre; Cristina Florescu), */'mai-u/ (REW s.v. majus; Victor Celac), */'mart-i-u/ (REW s.v. martius; Victor Celac), */'mɛnt‑e/ (REW s.v. mens, mĕnte; Christoph Groß), */'mɔnt‑e/ (REW s.v. mons, monte; Victor Celac) et */'pɔnt-e/ (REW s.v. pons, pŏnte; Marta Andronache). 21 De façon prototypique, le recours à l’étymologie reconstructive se matérialise par la mention de cognats dans les langues sœurs, l’attribution des étymons à une protolangue reconstruite et le marquage par un astérisque des étymons. Citons à titre de témoins proches de la branche romane, un exemple pour la famille indo-européenne (Pokorny s.v. tak‑, takē(i)‑ [sans astérisque]: «Lat[einisch] 20

144

M. Pfister / M.-R. Bastardas / E. Buchi / J.-P. Chambon / G. Colón / J. A. Pascual / A. Varvaro

pouvoir s’en passer avec profit en raison du témoignage massif des données du latin écrit de l’Antiquité. En reconstruisant leurs étymons à partir de séries de cognats romans, unités lexicales apparentées entre elles en vertu de leur héritage commun du protoroman, les rédacteurs du DÉRom s’emploient ainsi à rapprocher l’étymologie romane de l’étymologie celtique, germanique, slave, indo‑européenne, bantoue, austronésienne etc., et par là à intégrer l’étymologie (et la linguistique) romanes à l’étymologie et à la linguistique générales. Une conséquence pratique de l’option comparative frappe les signifiants des étymons du dictionnaire: ils sont présentés en notation phonologique et portent l’astérisque: non pas pour signifier que les étymons proposés ne sont pas attestés sous forme de corrélats du latin écrit – il s’agit là d’une pure question de contingence documentaire –, mais pour indiquer qu’ils ont été trouvés par la méthode de la grammaire comparée. Cette manière de faire est des plus déroutantes pour le romaniste même bienveillant qui prend connaissance pour la première fois d’un article du DÉRom: rompant de façon particulièrement apparente avec la tradition romanistique, elle génère ce «dépaysement épistémologique» mis en évidence par Jean‑Pierre Chambon dans sa conférence plénière (cf. Chambon à paraître).22 Mais c’est la seule à rendre justice au point de vue comparatif adopté; de plus, elle a un effet secondaire bénéfique sur la catégorisation étymologique. En effet, en raison de la distinction qu’elle pratique entre étymons «attestés» et «non attestés», l’étymologie romane traditionnelle opère un amalgame entre le lexique emprunté et une grande partie du lexique hérité: les étymons du lexème héréditaire foi et du latinisme fidèle reçoivent la même présentation, et le latinisme hôpital est réputé issu du même étymon que son prétendu «doublet» populaire hôtel. À l’opposé, la catégorisation inhérente du DÉRom distingue d’une part le lexique hérité, dont les étymons sont présentés en notation phonologique et pourvus d’un astérisque, et d’autre part les emprunts, dotés d’étymons en graphie conventionnelle. Le DÉRom manifeste donc dans la notation même de l’étymon des qualités intrinsèques de celui-ci que les dictionnaires traditionnels rendent soit par des marques typographiques (absence/présence de crochets, I. vs II.), soit par le seul commentaire, de façon quelquefois si peu claire que les dictionnaires étymologiques idioromans se trompent régulièrement en les recopiant. […]; got[isch] […]»), l’anglais (OED s.v. mother: «O[ld] Fris[ian] […], O[ld] S[axon] […] :– O[ld] Teut[onic] *mōđar-»), l’allemand (Kluge s.v. fallen: «aus g[ermanisch] *fall-a-, […] a[lt]nord[isch] […], a[lt]e[nglisch] […]»), la sous-branche slave (Derksen s.v. *pàdati: «Ru[ssian] […], Cz[ech] […]»), le latin (Vaan s.v. pater: «P[roto‑]It[alic] *pater‑ […]. It[alic] cognates: Ven[etic] […], O[scan] […]»), enfin la branche celtique (Matasović s.v. *rīg‑: O[ld] Ir[ish] […], Gaul[ish] […]»). Pour des exemples de branches sans rapport génétique aucun avec les langues romanes, cf. Matisoff 2003: 303: «P[roto]-T[ibeto-]B[urman] *mraŋ […] O[ld] C[hinese]» ou Ross / Pawley / Osmond 2003: 2: 126: «P[roto] M[alayo‑]Polynesian *haŋin […], P[roto] Oc[eanic] […], N[orth] N[ew] G[uinea] […], P[apuan] T[ip] […]». 22 Comme l’observa Harald Völker lors du Congrès de Linguistique et de Philologie Romanes de 2007 (avant de rejoindre, trois ans plus tard, l’équipe du DÉRom), la publication en ligne permet d’atténuer ce problème: «La hipertextualización del DÉRom ofrece una salida a este problema porque posibilita más de una categoría de entrada: Además del étimo protorrománico puede establecerse un segundo tipo de entrada ‹mot de reference en latin classique› [DÉRom en ligne: ‹Consultation du dictionnaire par corrélats latins›] que contenga el lexema del latín clásico que formalmente precedía el lexema románico en cuestión. Así es el usuario quien selecciona su entrada preferida» (Völker 2010: 393).

Taula redona: 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lübke: 1911-2010

145

Grâce à son orientation reconstructiviste, le DÉRom échappe aussi à une critique structurelle que la linguistique générale est en droit d’émettre à l’égard de la linguistique romane, et dont nous emprunterons la formulation à Joseph Herman (2001: 716): [En linguistique romane,] les procédés heuristiques propres à la méthode comparative se présentent presque toujours intégrés à une démarche historique qui suit la marche du temps, et qui se fonde sur une analyse linguistique des documents disponibles. C’est sans doute un peu regrettable: le non romaniste distingue difficilement ce que nous savons grâce aux particularités du latin tardif et ce que nous postulons sur la base des méthodes comparatives.

4. Apport principal de la méthode: un accès à la variation interne du latin Il appartiendra aux générations futures de faire, le moment venu, le bilan de l’apport de la méthode comparative à l’étymologie romane et de décider de la pertinence du changement de paradigme opéré au sein du DÉRom. Je me contenterai de mentionner, sur la base des articles publiés ou disponibles dans une version avancée, ce qui m’apparaît comme le principal bénéfice de l’application de l’étymologie reconstructive à la matière romane. Sa plus-value me semble résider notamment dans l’accès à la variation interne du latin: variation diachronique, diatopique, mais aussi diastratique, diaphasique et diamésique. Il est bien connu que les langues naturelles sont caractérisées par une variation interne; que cela vaille de même pour les protolangues reconstruites comme le protoroman peut être considéré comme un des apports épistémologiques les plus féconds du DÉRom. En effet, la langue reconstruite qui s’en dégage ne ressemble en rien à une abstraction: c’est une langue «en chair et en os», un véritable diasystème. Pour ne citer que quelques exemples, Victor Celac dégage ainsi un étymon */a'pril‑i‑u/ à côté de */a'pril‑e/; Cristina Florescu montre l’existence d’une variante */'laks‑i‑a‑/ à connotation basilectale à côté de la forme plus acrolectale */'laks‑a‑/; Marta Andronache met en évidence un masculin originel, un féminin innovatif et un masculin restauré sous */'pɔnt‑e/; et ainsi de suite (cf. Buchi / Schweickard à paraître). De plus, la méthode comparative permet de reconstruire la stratification interne des variantes dégagées. Ce point est lié à la procédure ascendante de la méthode, qui doit étager les résultats pour construire leur étymon, tandis que la méthode descendante peut, selon une formule imagée de Jean-Paul Chauveau, les égrener sur le sol comme le Petit Poucet ses cailloux. Ainsi, pour ne citer qu’un exemple, dans l’article */'ɸak‑e‑/, la seule analyse spatiale permet d’assigner la variante syncopée en proclise */'ɸ‑a‑re/ à une strate plus récente du protoroman que */ɸak‑e‑re/.

5. Conclusion En conclusion, je dirais qu’à côté de la philologie latine – soit que cette dernière s’intéresse aux textes littéraires, soit, comme les Vulgärlateinische Alltagsdokumente de Johannes Kramer (2007), qu’elle exploite des textes écrits dans une variété de latin que les travaux de Peter Koch et Wulf Oesterreicher23 nous invitent à décrire en termes d’«immédiat discursif», Cf. en dernier lieu Koch / Oesterreicher (2008: 2575 et passim).

23

146

M. Pfister / M.-R. Bastardas / E. Buchi / J.-P. Chambon / G. Colón / J. A. Pascual / A. Varvaro

la reconstruction romane est en mesure d’apporter sa pierre, et même une pierre déterminante, à la connaissance du lexique du «latin global».24 La latinità ne saurait s’appréhender que par le recours conjoint aux deux voies d’approche: philologie et reconstruction linguistique. Pour reprendre les paroles d’Alberto Vàrvaro, le diasystème du latin est «una realtà unica osservata da due punti di vista diversi (in retrospettiva ed in prospettiva)» (Vàrvaro 2009: 602).

Références bibliographiques Andronache, Marta (2010): Le Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom): une nouvelle approche de l’étymologie romane. In: DR 15, 129-144. Buchi, Éva (2010): Pourquoi la linguistique romane n’est pas soluble en linguistiques idioromanes. Le témoignage du Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom). In: Alén Garabato, Carmen / Álvarez, Xosé Afonso / Brea, Mercedes (edd.): Quelle linguistique romane au XXIe siècle? Paris: L’Harmattan, 43-60. –– (2010): Where Caesar’s Latin does not belong: a comparative grammar based approach to Romance etymology. In: Brewer, Charlotte (éd.): Selected Proceedings of the Fifth International Conference on Historical Lexicography and Lexicology held at St Anne’s College, Oxford, 16-18 June 2010. Oxford: Oxford University Research Archive (http://ora.ox.ac.uk/objects/uuid%3A237856e6-a327448b-898c-cb1860766e59). –– / Chauveau, Jean-Paul / Gouvert, Xavier / Greub, Yan (2010): Quand la linguistique française ne saurait que se faire romane: du neuf dans le traitement étymologique du lexique héréditaire. In: Neveu, Franck et al. (edd.): Congrès Mondial de Linguistique Française – CMLF 2010. Paris: Institut de Linguistique Française: 111-123 (http://dx.doi.org/10.1051/cmlf/2010025). –– / Schweickard, Wolfgang (2008): Le Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom): en guise de faire-part de naissance. In: Lexicographica 24, 351-357. –– (2009): Romanistique et étymologie du fonds lexical héréditaire: du REW au DÉRom (Dictionnaire Étymologique Roman). In: Alén Garabato, Carmen / Arnavielle, Teddy / Camps, Christian (edd.): La Romanistique dans tous ses états. Paris: L’Harmattan, 97-110. –– (2010): À la recherche du protoroman: objectifs et méthodes du futur Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom). In: Iliescu, Maria / Siller-Runggaldier, Heidi / Danler, Paul (edd.): Actes du XXVe Congrès International de Linguistique et de Philologie Romanes (Innsbruck, 3-8 septembre 2007). Vol. 6. Berlin / New York: de Gruyter, 61-68. –– (à paraître): Per un’etimologia romanza saldamente ancorata alla linguistica variazionale: riflessioni fondate sull’esperienza del DÉRom (Dictionnaire Étymologique Roman). In: Boutier, Marie-Guy / Hadermann, Pascale / Van Acker, Marieke (edd): Variation et changement en langue et en discours. Helsinki: Société Néophilologique. Celac, Victor / Buchi, Éva (2011): Étymologie-origine et étymologie-histoire dans le DÉRom (Dictionnaire Étymologique Roman). Coup de projecteur sur quelques trouvailles du domaine roumain. In: Overbeck, Anja / Schweickard, Wolfgang / Völker, Harald (edd.): Lexikon, Varietät, Philologie. Romanistische Studien Günter Holtus zum 65. Geburtstag. Berlin / New York: de Gruyter, 363-370. Chambon, Jean-Pierre (2007): Remarques sur la grammaire comparée-reconstruction en linguistique romane (situation, perspectives). In: Mémoires de la Société de linguistique de Paris 15, 57-72. –– (2010): Pratique étymologique en domaine (gallo-)roman et grammaire comparée-reconstruction. À propos du traitement des mots héréditaires dans le TLF et le FEW. In: Choi-Jonin, Injoo / Duval, Pour cette notion, que j’emprunte à Robert de Dardel, cf. en dernier lieu de Dardel (2009).

24

Taula redona: 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lübke: 1911-2010

147

Marc / Soutet, Olivier (edd.): Typologie et comparatisme. Hommages offerts à Alain Lemaréchal. Leuven / Paris / Walpole: Peeters, 61-75. –– (à paraître): Étymologie lexicale, étymologie onomastique: quoi de neuf? In: Casanova, Emili / Calvo, Cesàreo (edd.): Actes del 26é Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques (València 2010). Berlin / New York: de Gruyter. –– / Sala, Marius (edd.) (1998): Tavola rotonda. È oggi possibile o augurabile un nuovo REW? In: ACILFR XXI 3, 983-1023. Dardel, Robert de (2009): La valeur ajoutée du latin global. In: RLiR 73, 5-26. Derksen = Derksen, Rick (2008): Etymological Dictionary of the Slavic Inherited Lexicon. Leiden / Boston: Brill. DÉRom = Buchi, Éva / Schweickard, Wolfgang (edd.) (2008-): Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom). Nancy: ATILF (http://www.atilf.fr/DERom). Florescu, Cristina (2009): Limba română în Dictionnaire Étymologique Roman DÉRom (< Romanisches Etymologisches Wörterbuch REW). In: Botoşineanu, Luminiţa et al. (edd.): Distorsionări în comunicarea lingvistică, literară şi etnofolclorică românească şi contextul european. Iaşi: ALFA / Asociaţia Culturală “A. Philippide”, 153-159. Fox, Anthony (1995): Linguistic reconstruction. An introduction to theory and method. Oxford: Oxford University Press. Herman, Joseph (2001): Linguistique comparée. In: Holtus, Günter / Metzeltin, Michael / Schmitt, Christian (edd.): Lexikon der Romanistischen Linguistik (LRL). Vol. I/2. Tübingen: Niemeyer, 704-718. Kluge = Kluge, Friedrich (242002 [11883]): Etymologisches Wörterbuch der deutschen Sprache. Berlin / New York: de Gruyter. Koch, Peter / Oesterreicher, Wulf (2008): Comparaison historique de l’architecture des langues romanes. In: Ernst, Gerhard et al. (edd.): Histoire linguistique de la Romania. Manuel international d’histoire linguistique de la Romania. Vol. 3. Berlin / New York: de Gruyter, 2575-2610. Kramer, Johannes (2007): Vulgärlateinische Alltagsdokumente auf Papyri, Ostraka, Täfelchen und Inschriften. Berlin / New York: de Gruyter. Matasović = Matasović, Ranko (2009): Etymological Dictionary of Proto-Celtic. Leiden / Boston: Brill. Matisoff, James A. (2003): Handbook of Proto-Tibeto-Burman. System and Philosophy of Sino-Tibetan Reconstruction. Berkeley / Los Angeles / London: University of California Press. OED = Simpson, John Andrew / Weiner, Edmund S. C. (edd.) (19892 [19331]): The Oxford English Dictionary (20 voll.). Oxford: Clarendon. Piel, Josef Maria (1961): De l’ancien REW au nouveau REW. In: Lexicologie et lexicographie françaises et romanes. Orientations et exigences actuelles (Strasbourg, 12-16 novembre 1957). Paris: Éditions du CNRS, 221-239. Pokorny = Pokorny, Julius (1948-1969): Indogermanisches etymologisches Wörterbuch. Berne / Munich: Francke. REW = Meyer-Lübke, Wilhelm (31935 [11911-1920]): Romanisches Etymologisches Wörterbuch. Heidelberg: Winter. Ross, Malcolm / Pawley, Andrew / Osmond, Meredith (1998-): The Lexicon of Proto Oceanic. Canberra: Pacific Linguistics. Schweickard, Wolfgang (2010): Die Arbeitsgrundlagen der romanischen etymologischen Forschung: vom REW zum DÉRom. In: RomGG 16, 3-13. Vaan = Vaan, Michiel de (2008): Etymological Dictionary of Latin and the other Italic Languages. Leiden / Boston: Brill. Vàrvaro, Alberto (2009): Tra latino e lingue romanze. Gli studi di J.N. Adams sul latino e la linguistica romanza. In: RLiR 73, 601-622. Völker, Harald (2010): Edición de textos, hipertextos y lexicografía. In: ACILPR XXV 6, 383-395.

148

M. Pfister / M.-R. Bastardas / E. Buchi / J.-P. Chambon / G. Colón / J. A. Pascual / A. Varvaro

Jean-Pierre Chambon (Université de Paris-Sorbonne) Réservant aux deux autrices mes notes touchant certaines questions de détail soulevées par les deux articles témoins en ce qui concerne les langues de la Gaule romane, je me limiterai à quelques observations de portée plus ou moins générale. 1) À la lecture de ces deux articles, une première surprise, qui concerne l’‹infrastructure›, attend le galloromaniste: DÉRom considère en effet le gascon comme un ensemble idiomatique indépendant, au même titre que le français, le francoprovençal et l’occitan. Chacun peut, sur le fond, réserver son opinion, mais cette option novatrice me semble heuristiquement positive. L’enrôlement du gascon sous le drapeau de l’occitan entraîne presque toujours, en effet, une sous-représentation criante du premier. Rien de tel dans DÉRom: l’article */'ak-e-/ témoigne du soin avec lequel le gascon est documenté. 2) Ce choix particulier laisse déjà entendre que, de manière générale, la ‹matière première› que traite DÉRom est constituée par l’océan des variétés romanes primaires orales (celles qu’étudie la dialectologie romane) et non pas par la poignée de variétés standardisées de haut prestige littéraire et social. L’article */'karp'n-u/ est significatif d’une telle option: il accorde, tout d’abord, une très grande place aux données dialectologiques, dont l’assise documentaire est soigneuse et à jour, grâce à l’emploi de l’ALF, des atlas régionaux (ne pas oublier pourtant l’Atlas wallon!) et du GPSR; mais aussi en ce qu’il ne craint pas d’éliminer des matériaux la forme du français standardisé (charme), dans la mesure où elle ne fournit pas un point d’appui utile à la reconstruction. Ce crime de lèsemajesté est le résultat de deux choix qui ne vont pas l’un sans l’autre: la reconstruction phonologique des protoformes et la primauté de la matière première orale. Dès lors, quand je rencontre, sous */'ak-e-/, la forme écrite ‹fr. faire› en graphie conventionnelle et sans demi-crochets carrés de typisation, je l’interprète comme une écriture métalinguistique abstraite typisant un nombre considérable de formes orales d’oïl, et non pas comme une donnée concrète du français standardisé. Il y a là, dans les articles de DÉRom, une part d’ambiguïté notationnelle (et épistémologique) rémanente. L’interprétation que je donne de ces notations me paraît toutefois validée par le soin que met DÉRom à employer dans ses commentaires le syntagme ‹parlers romans›: parler, infinitif substantivé du verbe parler, et non point du verbe écrire. 3) Autre aspect qui frappe à la lecture des articles témoins: dans un ouvrage qui se revendique comme reconstructionniste, les données philologiques ne sont pas négligées. Au contraire: les parenthèses sont largement consacrées à cet aspect de la construction des données. Dans sa partie galloromane, l’article */'karp'n-u/ améliore ainsi à trois reprises les chronologies disponibles. En outre, la critique métaphilologique n’est pas en reste. Elle donne lieu à de nombreuses notes: l’article */'karp'n-u/, par exemple, corrige le DAO et met le FEW en difficulté. DÉRom n’est donc pas un dictionnaire étymologique purement reconstructionniste. Il intègre très convenablement les acquis de l’approche philologique plus traditionnelle et les bonnes pratiques issues du FEW, du DEAF, du TLF et du LEI. La synthèse romane ne s’y fait point au détriment du détail. 4) Je n’aborde les commentaires qu’en ce qu’ils peuvent concerner le galloromaniste. Sous */'karp'n-u/, DÉRom suit mollement Corominas/Pascual en réputant l’esp. carpe

Taula redona: 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lübke: 1911-2010

149

emprunté ‹apparemment à l’occitan›. Je ne puis le dire ici que rapidement: si on admet qu’il y a emprunt, DÉRom, grâce à sa judicieuse distinction entre gascon et occitan, a déjà mis sous nos yeux le mot-source, à savoir gasc. carpe. Celui-ci a, en outre, le bon goût d’être attesté à une date parfaitement convenable (en 1400 environ, soit près d’un siècle avant la première datation espagnole) et en un lieu qui est un centre économique au vaste rayonnement international: Bordeaux. Je fais donc l’hypothèse d’un emprunt à Bordeaux (soit directement au gascon, soit à la plus ancienne strate du français de la ville). 5) Quelques mots sur ce que Benveniste nommait les ‹problèmes sémantiques de la reconstruction›. Ceux-ci réclament une attention non moins soutenue que les problèmes formels. Selon DÉRom, */'karp'n-u/ et ses issues sont monosémiques et désignent Carpinus betulus. Or, à mon avis, dans les quatre idiomes galloromans, les issues sont polysémiques, bien que nos sources lexicographiques ou atlantographiques ne le précisent pas toujours, loin de là. Elles signifient en effet ‹tel arbre› et ‹bois de tel arbre›, en vertu d’une métonymie qui est une véritable règle structurelle. Or, selon le LEI (article du regretté Alberto Zamboni), le sens ‹bois de Carpinus betulus› se trouve chez Pline. D’autre part, concernant l’Italie, Zamboni signale que la terminologie d’Ostrya carpinifolia «si confonde infatti pressoché dappertutto con quella della specie maggiore» (Carpinus betulus). Sous réserve, d’investigations plus détaillées, mon hypothèse serait qu’il y a là deux fortes constantes à l’indistinction lexématique et que ces indistinctions constituent un héritage sans doute ancestral, et non pas des innovations. Pour l’instant, je suggèrerais donc, à titre d’hypothèse, la sémantisation suivante du lemme: «Carpinus betulus et Ostrya carpinifolia; (par métonymie) bois de ces arbres». On voit qu’en l’occurrence, les problèmes sémantiques de la reconstruction sont d’abord des problèmes de la description. 6) Pour le galloromaniste la perspective panromane de DÉRom est tonique et entraînante. Après lecture de l’article */'karp'n-u/, par exemple, il saute aux yeux que la partie correspondante de l’article du FEW ressemble trop un fourre-tout, et le spécialiste n’a qu’une hâte: reprendre l’article de von Wartburg et l’approfondir sur la base de DÉRom. 7) Je ne voudrais pas trop insister sur une comparaison avec le REW: elle s’avèrerait nécessairement injuste et pour l’œuvre de Meyer-Lübke et pour le projet. À deux égards néanmoins, des progrès paraissent évidents: la sémantisation (par des définitions componentielles), d’une part; la mise à jour et la sécurisation des données, aux plans documentaire et bibliographique comme au plan critique, d’autre part. Ce goût déromien du détail et de la critique des sources devrait donner des assurances aux plus philologues d’entre nous. 8) Les articles de DÉRom ne sont pourtant pas que des listes de données bien établies. À travers les commentaires surtout, ils se fixent pour tâche d’explorer analytiquement le noyau du lexique protoroman: un siècle et demi après Diez, cet objectif demeure d’une étonnante fraîcheur. Pour ce faire, DÉRom met en œuvre comparatisme, dialectologie, géolinguistique et philologie. Il s’agit, en ce sens, d’une bonne illustration du ‹paradigme romaniste›. La nouveauté, selon moi, est que DÉRom opère cette combinaison autour d’un axe ferme, la comparaison-reconstruction, et non de manière éclectique. La clarté des meilleurs articles provient de cette rigueur de point de vue et de méthode, d’une démarche clairement problématisée, qui possède le mérite de donner un enjeu épistémologique à la recherche en étymologie.

150

M. Pfister / M.-R. Bastardas / E. Buchi / J.-P. Chambon / G. Colón / J. A. Pascual / A. Varvaro

Mais ce qui me frappe surtout, c’est que les articles ne donnent pas de la protolangue une représentation abstraite, formulaire et désincarnée. L’image qui commence à se dessiner est beaucoup plus complexe et diversifiée (aux plans géolinguistique, sociolinguistique et chronologique) que ce à quoi l’on pouvait s’attendre: plus vivante même, à mon sentiment, que celle que fournit l’encadrement des faits romans par le latin écrit. Le protoroman ainsi reconstruit  –en mettant à profit les acquis de notre tradition– est sans doute la meilleure contribution que les romanistes peuvent apporter à l’étude du ‹latin global›. 9) Je souligne, en terminant, que DÉRom n’est pas toute l’étymologie romane, tant s’en faut et fort heureusement! Mais d’ores et déjà ce projet revitalise et redynamise –on peut en juger aussi par le succès de l’école d’été de Nancy– le cœur même de la linguistique romane. C’est encore peu (en nombre d’articles), mais c’est déjà beaucoup.

Germà Colón (Universitat de Basilea – IEC) L’elecció dels dos ètims de prova (carpinus i facere), pel que fa a la Península Ibèrica, no és gaire feliç, puix que carpinus no sembla haver-hi deixat reflexos. Amb tot, haig d’assenyalar que els vells diccionaris espanyols enregistren carpe (des de Nebrija, ca. 1495) i el derivat carpedal (des de Hornkens, 1599). Pel que fa als representants romànics de facere (i de tots els altres lemes) voldria dir primer que la presentació en alfabet fonètic internacional em sembla desencertada en una obra que duu al títol l’adjectiu roman. Ultra això allunyaria el públic culte no romanista. Almenys hi hauria d’haver l’ètim llatí com a lema i després les divisions i subdivisions que calgui. El suposat far (del segle XIV!), separat de fer i col·locat sota */ɸ-a-re/ no és adequat, perquè un infinitiu far en català antic no existeix ni ha existit mai, malgrat el que diu la bibliografia, on hom es copia successivament. Es tracta d’un occitanisme d’alguns poetes medievals, com ara el que es troba en els provençalitzants Frayre de Joy («ne’n poch anc natura far», Romania XIII, 1884, v. 149), en el Llibre de Fortuna i Prudència de Bernat Metge, en Francesc de la Via o Pere March, etc. Davant aquest fet, tenim en català una discrepància de resultats: fer < facere i calfar (i escalfar) < calefacere, que caldria explicar. Fer, com el francès faire, etc., s’aclariria millor a partir de Facere a través d’una pronúncia relaxada *faere >*faire >fer. És la posició de Coromines, la qual permet d’explicar satisfactòriament les formes amb radical fa-. Per altra banda, no veig en les seccions de */ɸak-e-re/ ni sobretot en la de */ɸa-a-re/ més que infinitius i no es tenen gaire en compte les formes conjugades de les diverses llengües romàniques. L’explicació general de les formes conjugades a partir del futur analític és prou rebuscada; i com que d’una època tan primitiva no tenim documentació, tot queda en una pura hipòtesi. La solució no hauria de consistir a formular teories si al darrere no hi ha una base empírica.

Taula redona: 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lübke: 1911-2010

151

José A. Pascual (Real Academia Española) Las directrices que el profesor Max Pfister dio a los integrantes de esta mesa redonda, orientada a conmemorar los cien años que nos separan de la primera edición del REW, me disuaden de hacer en mi intervención un ejercicio de estilo dedicado a afinar los elogios que merece esta obra fundamental de la romanística. Trataré por ello de dar unas pinceladas sobre el camino recorrido por la etimología española, acudiendo a una rápida comparación entre aquel diccionario y su sucesor, el DÉRom, que es en alguna medida la consecuencia de la atención que, a partir del REW, han dedicado los especialistas a cada una de las lenguas románicas. La necesidad de refinar un diccionario etimológico de una familia de lenguas por medio de los estudios etimológicos de las lenguas particulares (Lakarra 2008: 292) la percibió claramente entre nosotros Américo Castro (1918: 21): «cualquiera comprenderá que este Diccionario [el REW] no puede ser un libro acabado y perfecto en sus detalles; esa labor complementaria y depuradora compete a los lingüistas de cada país románico». Pero volviendo al punto de partida, el de la romanística, el hecho es que la etimología hispánica surgió impulsada por el diccionario de Meyer-Lübke: al principio como mero complemento suyo; ampliada luego en forma de estudios particulares sobre la etimología de determinadas palabras o familias de palabras, en los que los nuevos datos se integraban bien dentro de los cauces del método comparativo; y rematada en la construcción de dos diccionarios etimológicos del español, el de Joan Corominas (DCEC) y el de Vicente García de Diego (DEEH). Esta investigación etimológica relativa a nuestra lengua –que ha continuado después de la publicación de estos diccionarios– ha permitido perfilar mejor los fenómenos de variación ya en el punto de partida del español, es decir, en el protorromance, a la vez que ha llevado a una mejor comprensión de la diferenciación y convergencia ocurridos a lo largo de su historia. Lo cual permite –es lo que me interesa destacar aquí– tomar decisiones con respecto a la etimología que hubieran sido impensables en los tiempos en que se publicó el REW. Voy a tratar de dar cuenta de tal situación exponiendo los que considero aspectos significativos, en tres apartados, de los que desgajaré después, en otro más, un corolario: 1. En primer lugar, se han incrementado considerablemente los datos filológicos a lo largo de todo el siglo pasado, tanto en el plano histórico como en el diatópico. 2. Se ha avanzado con ello además en aspectos concretos de las disciplinas que conforman el que podríamos llamar método etimológico. 3. Se ha dado un cambio en la actitud investigadora, reflejado en la capacidad de colaboración de los investigadores, capaces de valorar los resultados de un diccionario etimológico románico como una serie de problemas e hipótesis que están sometidos a una permanente mejora. 4. Se puede tomar como una conclusión de lo anterior, el reflejo de tales avances en una obra como el DÉRom. Voy a intentar justificar, como he dicho, estas aseveraciones por medio de la comparación entre el REW y el DÉRom, a través de algunos ejemplos: fundamentalmente de las voces facere y carpinu, que son las que se nos recomienda que comparemos, pero también de algunas otras, mostrando además, al final de cada punto, con un tipo de letra más pequeño, algunos de los pasos que previsiblemente se han de dar en el futuro.

152

M. Pfister / M.-R. Bastardas / E. Buchi / J.-P. Chambon / G. Colón / J. A. Pascual / A. Varvaro

Antes he de referirme a mi afirmación previa de que el nacimiento de la etimología hispánica se planeó como un complemento al REW, recurriendo solo a tres nombres: Américo Castro, Ramón Menéndez Pidal y Vicente García de Diego. Dentro de las tareas desarrolladas en el Centro de Estudios Históricos, cuya biblia era «el gran diccionario de Meyer-Lübke» (Dámaso Alonso, apud Polo 2001: 523) publicó Américo Castro (1918) la primera entrega de sus adiciones al REW; tarea en la que le acompañó su maestro Menéndez Pidal (1920), si bien las de este último se trataban de contribuciones debidas a su atención a distintos hechos dialectales e históricos a los que tenía que atender en su trabajo, que no hacían prever un futuro interés por afrontar él mismo la realización de un diccionario etimológico hispánico; en cambio el propio título del trabajo de Vicente García de Diego, Contribución al diccionario hispánico etimológico (1923), en que reúne y amplía varios artículos anteriores, hace pensar que concebía este complemento al diccionario de Meyer-Lübke como el punto de partida de un diccionario etimológico referido al español y a sus dialectos. Las adiciones al REW hacen que flote en el ambiente la conciencia de la necesidad –y oportunidad– de contar con un diccionario etimológico sobre el español. Se entiende por ello que Dámaso Alonso, sabedor de que ni Menéndez Pidal ni Castro pensaban afrontar la realización de una obra de este tipo, viera la posibilidad de que la realizara Emilio Alarcos García (Polo 2001: 254) y se comprende también que Joan Corominas, desde un exilio que tanto lo había alejado del grupo pidaliano, preguntara sibilinamente a don Ramón si sabía algún discípulo suyo que estuviera escribiendo un diccionario etimológico (Pascual / Pérez Pascual 2006: 18). Otra cosa es que luego, a finales de 1947, con el bagaje de dos letras del diccionario redactadas, pensara el lingüista que podía lograr colmar su «deseo ardiente» de trabajar en España en su diccionario y en el histórico, si el Consejo Superior de Investigaciones Científicas le abría sus puertas (Pascual / Pérez Pascual 2006: 191), precisamente cuando –con independencia de las buenas palabras que le llegaron por distintos conductos– el Jefe de la Sección de Lingüística Española del Instituto Miguel de Cervantes del Consejo proponía a Hans Janner para un puesto destinado al acopio de materiales para el Diccionario Etimológico Hispánico (Polo 2001: 254). Pero volvamos a las adiciones hispánicas al REW y a su importancia como trabajo pionero en el dominio de la etimología hispánica. Lo percibimos, por ejemplo, en un pequeño detalle del DÉRom, s. v. carpinu, donde se admite –a mi juicio razonablemente– la idea del DECH de que el esp. carpe y el port. carpa son posibles préstamos del occitano. El hecho es que tal idea aparece ya en las citadas «Adiciones» al REW de Américo Castro (1918: 35), que si no se citan en el DECH no es por desinterés o por deseo de ocultación, sino –puedo asegurarlo– por mera distracción. Tras estas precisiones previas, trataré de desarrollar los cuatro puntos por medio de los cuales he querido encauzar mi intervención: 1. En este paso del REW al DÉRom, el enorme incremento de datos a que me he referido antes, relacionados con la edición y estudio de textos y documentos, tanto en el plano histórico como en el diatópico, ha permitido: 1.1. Un mejor conocimiento de la variación en el dominio protorromance. Lo ejemplificaré con el lat. carpinus, en que hemos de aceptar la existencia de dos ramas: una a la que nos lleva el género masculino de la voz y otra el femenino, adquirido por

Taula redona: 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lübke: 1911-2010

153

un proceso de remorfologización; lo cual se pone en relación con otros nombres de árboles e indirectamente con las dos áreas románicas que se han de establecer, a causa del doble género, para ponte (doble género que no es imprudente relacionar –y así se hace en el DÉRom– con el de palabras como mare, fele, mele, lacte, sale, sangue, recurriendo a Dardel). Moviéndonos en el terreno de la prospectiva, se podrán perfilar con más detalle estas áreas, con el recurso a nuevos datos. Si se admite que el esp. puente (siendo masculino en la actualidad, pero femenino en la Edad Media) pertenece al área conservadora, frente, por ejemplo, al catalán (donde desde el principio se documenta como masculino), podemos añadir que en este caso el aragonés se inserta en la misma área innovadora del catalán, como se puede comprobar por los siguientes ejemplos medievales: en un documento de Obarra 1006-1018?: ‹ipso ponte›; en el Fuero de Sangüesa 1122: «illo ponte», (LHP, s.v.); en la traducción aragonesa del siglo XIV, hecha en el círculo de Fernández de Heredia, del Cronicon Mundi de Lucas de Tuy (dato que tomo del CDH) y en un documento aragonés (creo que de Tramacastilla) de 1437: «fer el dito puent» (Villacorta 2001). 1.2. Situándonos ya en tiempos históricos, se ha hecho en el DÉRom un buen aprovechamiento de la labor filológica desarrollada en los últimos cien años, que ha llevado, por ejemplo, a admitir que la forma carpe del español solo se podía explicar como un préstamo del occitano, a lo que me he referido ya. Saliéndonos de este caso concreto, es razonable aceptar que en febrero estamos ante una relatinización de hebrero, interpretando los datos más antiguos con f- como de h- (DECH, s. v. febrero) o que en caballa se trata de una formación romance, a partir de caballo, y no de una continuación de una forma protorromance ad hoc (DECH, s. v. caballo). Por lo que respecta a la variación diatópica, encontramos una mayor diversificación dialectal en un ámbito en que la construcción pidaliana dotaba de un excesivo peso al castellano, frente a los demás dialectos hispánicos; hoy contamos con corpus documentales amplios sobre esos dialectos centrales, que explican que, mientras en muchos casos caminan todos en común (así la variante de infinitivo fer), en otros, se comportan de manera diferente (así el citado puente en castellano y aragonés en la Edad Media). Estamos ahora mucho más cerca de una realidad en que la continuidad dialectal de los fenómenos lingüísticos (léxicos en este caso), era más difícil de percibir en el modelo extremo del árbol genealógico, de forma que hoy ya no parece una provocación considerar que, en sus orígenes, el castellano se sitúa en el espacio de igual a igual con los demás dialectos hispánicos. Lo cual en el DÉRom se comprueba, sobre todo, en el caso del asturiano. Volvamos de nuevo la mirada al futuro: – El incremento de los datos ha de permitir matizar mucho más la existencia de determinadas formas. Es el caso, por ejemplo de la variante aforcar (de ahorcar) ­­–lo normal en la Edad Media era enforcar–, que aparece solo una vez en el siglo XIII, en el Calila; lo que nos lleva a contar con la posibilidad de que se deba a uno de los copistas de esa obra, del siglo XIV o XV (vid. a este respecto las ajustadas precisiones de Rodríguez Molina (2010: 666) sobre la inconveniencia de construir los corpus con ediciones críticas. He de reconocer que ese es un problema pendiente de solución, a medio plazo, en el Nuevo Diccionario Histórico).

154

M. Pfister / M.-R. Bastardas / E. Buchi / J.-P. Chambon / G. Colón / J. A. Pascual / A. Varvaro

– El desarrollo experimentado en el campo de la Filología, en cuanto a la edición y estudio de los textos, obliga a hacer determinados cambios en la cronología y atribución de obras. Así, se acepta en el DÉRom (para fechar en español un fere y un año) como primera documentación «hacia la segunda mitad del siglo X», que es la fecha que atribuyó don Ramón Menéndez Pidal a las glosas emilianenses y silenses; pero hoy hemos de retrasar estas la glosas hasta principios del siglo XI (vid. Bustos 2004, para quien la lengua de las glosas silenses responde a la propia del siglo XI (p. 295); y Bletzer 1998: xxviii). Del mismo modo, hemos de cambiar en los artículos facere o decem del DÉRom la fecha de 1140 que Menéndez Pidal había dado al Cid, por la de h1200, por más que mantengan aquella el DECH, el DHLE, el DHEM, etc. Los avances que se están dado en términos cualitativos en el campo filológico (valga como ejemplo la reciente edición de los Becerros de Valpuesta) permitirá ir abandonando poco a poco datos tomados de ediciones inadecuadas o de repertorios lexicográficos llenos de problemas, como es el caso de la Encicl. del Idioma. – Hemos de contar, finalmente, con unas posibilidades existentes ya en el presente, pero que van aumentando exponencialmente, referentes a la accesibilidad a los datos. No es este un lujo, sino la forma de convertir la información filológica en un argumento fuerte en nuestro trabajo, que permitirá que nos alejemos cada vez más de tentaciones interpretativas, como la que nos llevaría, con los datos del DECH, a pensar –no cayó Corominas en esa tentación– que los casos de fer ‹hacer› en español se dan preferentemente en los dialectos hispánicos orientales (riojano, navarro y aragonés), idea que se ha de dejar de lado solo con acudir a nuestros corpus, pues vemos en él que la mayor fuerza de los ejemplos ‹orientales› allegados por Corominas no dan una imagen fiel de la realidad histórica. 2. A lo largo de estos dos artículos seleccionados del REW y del DÉRom se hace una adecuada utilización de los materiales bibliográficos, que además permanece explícitamente abierta, como se percibe en las sucesivas revisiones que se van haciendo de los artículos. Basta para el cambio acentual de fácere a facére con el recurso a Meyer-Lübke (1890-1902), pero se entiende que en el caso de la explicación del a. esp. fer se aporte una bibliografía razonable sobre las explicaciones –discutibles– que se han dado de la forma. Está implícito el desarrollo de la fonética histórica de las lenguas romances, campo lleno de hipótesis perfectibles, que, sin duda, la culminación del DÉRom contribuirá a mejorar, permitiéndonos abandonar bastantes conjeturas de nuestros diccionarios etimológicos. A ello han contribuido ya, de una manera decisiva, obras claves de la Filología románica, utilizadas con aprovechamiento en el DÉRom, entre las que se encuentran los diccionarios etimológicos de las lenguas particulares. Por ello no puedo estar de acuerdo con Yakov Malkiel (1996 [1993]: 163) con respecto a que tales diccionarios –se refiere en realidad a los de Corominas– no hayan contribuido a la mejora de nuestros conocimientos de la fonética y de la morfología históricas, justificándolo porque sus bases lingüísticas se asientan «sobre arcaicos cimientos preestructurales». Entiendo bien que se invite a perder la rigidez en que se mueven a menudo nuestros modelos y atendamos al perfeccionamiento que ha ido experimentando los métodos reconstructivos, de forma que no nos conformemos los etimólogos con el qué y el cúando de los cambios y tratemos de llegar al cómo y al por qué de estos (Wheeler 2007: 190, 191; cf. Sánchez Miret 2008: 6). Es posible encontrar, por ejemplo, en la teoría de la optimidad mejoras en la comprensión de la relación de la postónica con la final en casos como fácere y cárpinu, pero

Taula redona: 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lübke: 1911-2010

155

es algo que los etimólogos han de adoptar de los trabajos de Fonética histórica que estén a su alcance, no el objeto de su investigación en cuanto etimólogos. De otro modo quizá pudiera ocurrir que a más por qué tengamos menos qué. Por otro lado, refiriéndonos al caso concreto de la etimología hispánica, ha habido cambios notables en nuestros conocimientos referentes a las lenguas prerromanas (el desarrollo de los estudios de eusquera o de las lenguas paleohispánicas nos dan no solo más seguridades en algunos casos, sino también –lo que no es menos importante– la certeza de que algunos caminos recorridos en estos terrenos han sido meras aventuras que han de abandonarse); al árabe; y a las lenguas germánicas, en menor medida. No es el menor de esos cambios la cautela que todos nos imponemos con respecto al mozárabe (para comprobarlo, baste con leer la ponencia que Joan Veny ha leído en este mismo congreso, y la brillante explicación que da en ella a gemecar, cf. Veny 2002). Por otro lado, el desarrollo de la etimología en las restantes lenguas románicas abre la puerta a una mejor comprensión de las relaciones horizontales entre ellas y la nuestra, los préstamos de una manera particular: ya se trate de los de lengua a lengua, como los que podemos llamar internacionales. Con respecto a este apartado, las necesidades del futuro se derivan lógicamente del perfeccionamiento de lo expuesto en él. 3. A diferencia del REW, no se plantea el DÉRom como una obra cerrada, sino abierta a un proceso permanente de refinamiento, propio de cualquier actividad científica que no espere llegar a la perfección, sino a una permanente y progresiva mejora, tanto de las hipótesis como de los datos en que estas se asientan. Lo cual ha originado que la obra esté abierta a la colaboración y, lo que me parece más importante, que tal colaboración se perciba como algo prestigiado. Se entiende así que en esta larga tarea en progreso se dejen pendientes problemas y se evite perder el tiempo en ellos, cuando pueden resultar de fácil solución a algunos colegas. Resulta, por ello, razonable que en el DÉRom, s. v. hacer, en vez de perder un minuto tratando de dar con la remisión que se hace en el DECH a los Orígenes de Menéndez Pidal, para un ejemplo de este verbo, se ponga en nota: «nous ne l’avons pas retrouvée dans MenéndezPidalOrígenes». Porque no merece la pena dedicar tiempo y esfuerzo a lo que otra persona puede resolver cómodamente, solo con que maneje la misma edición de los Orígenes, de 1929, segunda de esa obra, de la que se servía Joan Coromines, en lugar de la tercera que solemos utilizar ahora los filólogos. En efecto, aparece allí: «h. 1030 Clunia: «nulla lingienza faciendo et ad clamandose ad rege», que remite a uno de los documentos publicados por Menéndez Pidal al comienzo de esta obra (p. 40 de esa segunda edición). Con respecto al futuro, quisiera mostrar mi obsesión por la colaboración entre los filólogos. Lo esperable es que en el DÉRom vaya aumentando la nómina de colaboradores de todo tipo –también de colaboradores espontáneos–. La capacidad de gestión de los directores de esa obra y la calidad de sus resultados lo pueden facilitar. 4. Lo que he señalado para el español me parece en gran medida aplicable a las demás lenguas romances. Ya el mero hecho de allegar todo este trabajo etimológico que ha surgido a partir de la obra de Meyer-Lübke –tanto en el acopio de datos como en su organización e interpretación, dirimiendo entre las posibilidades interpretativas que se abren, a menudo contradictorias, para seleccionar lo que parece más apropiado– supone un claro avance

156

M. Pfister / M.-R. Bastardas / E. Buchi / J.-P. Chambon / G. Colón / J. A. Pascual / A. Varvaro

en la construcción etimológica, que, tras un largo período de confección de diccionarios etimológicos de las lenguas particulares, se vuelve a privilegiar, como ocurrió en el REW, la comparación. Se ha abierto con ello, a mi juicio, una nueva etapa de la etimología romance. También en este caso quiero hacer algunas precisiones para el futuro. Empecemos por las posibilidades técnicas, que permiten relacionar determinadas asuntos muy concretos que se repiten en distintos artículos del DÉRom. Fijémonos así en que en los lemas que se nos han seleccionado –y en muchos más– se hace referencias a Straka y a Rosetti, con el fin de situar el momento en que se desgajan el rumano o el sardo del que pudiéramos llamar tronco románico común; del mismo modo que se repite la referencia a artículos por medio de los cuales se justifica la adopción de una explicación de índole fonética, morfológica, etc. Las posibilidades informáticas permitirían en el futuro situar asuntos como estos, que aparecen repetidamente a lo largo de las distintas palabras, como documentos independientes, a los que bastaría con remitir en cada artículo. Con ello todo el avance de tipo interpretativo en los dominios de la historia del léxico, de la morfología derivativa, de la fonética, etc., pueden dar lugar a obras independientes, bien ensambladas con el DÉRom, relacionadas con los lemas de la obra; lo cual permitiría discutir globalmente una serie de hechos que en un libro impreso habrían de aparecer aisladamente. Pero no podemos olvidar que la técnica permitirá mejorar también el acceso a los datos cada vez más numerosos que van creciendo de un modo exponencial en cada una de nuestras lenguas, así como lograr adecuar su interpretación a las novedades metodológicas que van surgiendo también.

Referencias Alonso, Martín (1968): Enciclopedia del idioma (3 vols.). Madrid: Aguilar. Bletzer, Francis (1998): Paenitentialia Hispaniae. Turnholt: Brepols. Buchi, Éva / Schweickard, Wofgang: Dictionnaire Étimologique Roman. http://www.atilf.fr/DERom. Castro, Américo (1918): Adiciones hispánicas al diccionario etimológico de W. Meyer-Lübke. In: RFE 5, 21-42. CDH: Corpus del Nuevo Diccionario Histórico de la Real Academia Española, accesible on line. Corominas, J. (1955-1957): Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (4 vols.). Madrid: Gredos. de Bustos, José Jesús (2004): Las glosas emilianenses y silenses. In: Cano, R.: Historia de la lengua española. Barcelona: Ariel, 291-307. García de Diego, Vicente (1923): Contribución al diccionario hispánico etimológico. Anejo II de la RFE. Madrid. — (1954): Diccionario etimológico español e hispánico. Madrid: SAETA. Lakarra, Joseba (2008): «Temas para un prólogo: forma canónica, tipología holística y reconstrucción del protovasco. In: Oihenart 23, 277-347. Lapesa, Rafael (2003): Léxico hispánico primitivo (siglos VIII al XII). Versión primera del Glosario del primitivo léxico iberorrománico. Proyectado y dirigido inicialmente por Ramón Menéndez Pidal. Madrid: Fundación Ramón Menéndez Pidal / Real Academia Española.

Taula redona: 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lübke: 1911-2010

157

Malkiel, Yakov (1996 [1993]): Etimología. Madrid: Cátedra. Menéndez Pidal, Ramón (1920): Notas para el léxico románico. In: RFE 7, 1-36. Meyer-Lübke, Wilhelm (1890-1900): Grammatik der romanischen Sprachen (4 vols.). Leipzig. Müller, Bodo (desde 1987): Diccionario histórico del español medieval. Heidelberg: Universitätsverlag C. Winter. Pascual, J. A. / Pérez Pascual, J. (2006): Epistolario Joan Coromines y Ramón Menéndez Pidal. Barcelona: Fundació Pere Coromines. Polo, José (2001): Las etimologias hispánicas de Meyer-Lübke (REW) como fondo del maestro Américo Castro al discípulo Amado Alonso. In: Analecta Malacitana 24, 519-524. RAE (1960-1994): Diccionario histórico de la lengua española [de la A a Apasanca y de la B a Bajoca]. Madrid. REW: Romanisches etymologisches Wórterbuch (3ª ed.). Heidelberg: Carl Winters Universitätbuchandlung. Rodríguez Molina, J. (2010): Para una historia del verbo español: los tiempos compuestos desde Orígenes al siglo XV. Ensayo de reconstrucción histórica [tesis doctoral inédita]. Universidad Autónoma de Madrid. Ruiz Asencio, J. M. / Ruiz Albí, I. / Herrero Jiménez, M. (2010): Los Becerros gótico y galicano de Valpuesta. Valladolid: Instituo Castellano y Leonés de la Lengua. Sánchez Miret, Fernando (2008): Los complejos de la romanística y sus consecuencias para la investigación. In: RLiR 72, 5-23. Veny, Joan (2002): Sobre el valencià gemecar ‹gemegar›. In: Caplletra 32, 143-155. Villacorta, Consuelo (2010): Léxico de la vida cotidiana en la vertiente sur de los Pirineos (trabajo de investigación inédito, presentado para una plaza de Profesor Agregado, para la Universidad del País Vasco). Wheeler, Max W. (2007): Morfologia i fonologia catalana i romànica: estudis dicrònics. València / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Alberto Varvaro (Università Federico II di Napoli) Max Pfister ha avuto la cortesia di citare un mio intervento di 15 anni fa in cui auspicavo che, invece di parlare di rifacimento del REW, si facesse un’opera nuova, su basi nuove. Credo di dovere rispondere alla domanda se il DÉRom sia l’opera che auspicavo. Dico subito che ammiro sinceramente la ricchezza dei materiali e l’approfondimento della ricerca e della discussione che si riflettono bene nelle due voci che ci sono state sottoposte. Queste caratteristiche positive ne implicano un’altra, assai rara tra noi: l’opera è il risultato di un lavoro collettivo, che si riflette nell’affollato paragrafo delle Signatures. Un lavoro del genere non è facile da organizzare e da dirigere ed è quindi giusto che se ne apprezzi la novità e la fecondità. Detto questo, devo subito aggiungere che ci sono però delle scelte di fondo che non condivido affatto e che mi sembrano poco funzionali se non addirittura pericolose per i nostri studi. Comincio dalla scelta, che è tutt’altro che casuale, di dare i lemmi di base sempre come ricostruiti, con l’adozione del vocalismo che chiamiamo pan-romanzo. Una certa repulsione che provo davanti a lemmi come */’karpin-u/ o come */’φak-e-/ è senza dubbio difetto mio. Ma resta il fatto che la famiglia linguistica neolatina è l’unica di cui sia noto, assai ben

158

M. Pfister / M.-R. Bastardas / E. Buchi / J.-P. Chambon / G. Colón / J. A. Pascual / A. Varvaro

noto, l’antecedente (evito il termine ‹lingua madre›). Mi sconvolge vederla trattata come l’indoeuropeo o il dravidico e di vedere cacciata alla fine del commento, quasi fossimo imbarazzati dalla sua presenza, la parola latina reale e documentata. Ancor più singolare mi sembra il fatto che il lemma ricostruito per una fase che cronologicamente non può essere che tardo-antica sia qui dato in alfabeto IPA. Io credevo che la funzione dell’IPA fosse quella di rendere per scritto pronunce reali, non forme ricostruite di 1500 anni fa. Penso che a nessuno sia venuto in mente di trascrivere in IPA la Divina Commedia, figuriamoci i giuramenti di Strasburgo. Ma qui l’operazione è ancora più surreale. Aggiungo un aspetto soggettivo, ma non troppo. Si dà il caso che, essendo io siciliano, il mio vocalismo di base non sia quello pan-romanzo. Non posso dunque riconoscermi in nessun modo nelle forme dei lemmi, e così molti altri che pure parlano lingue romanze. Mentre le basi latine, documentate o asteriscate, di Meyer-Lübke erano, quanto meno, un riferimento reale, queste del DÉRom implicano apertamente l’ipotesi proto-romanza. Orbene, tale ipotesi è certamente uno strumento di lavoro che in alcuni casi può essere utile, ma considerarla non ipotesi ma fatto reale è, lo dico chiaramente, contro la storia e contro quel tanto di realtà che la storia ci permette di osservare. Per l’origine delle lingue romanze siamo in un’epoca definita, in uno spazio definito, e disponiamo di una documentazione certo insufficiente, ma enorme. I recenti monumentali studi di J. N. Adams (che del resto riprende il lavoro secolare dei suoi predecessori) non lasciano dubbi sul fatto (peraltro prevedibile) che il latino è stato sempre un sistema complesso e dinamico di varietà diastratiche, diafasiche e diatopiche. Tale certamente era anche tra 600 e 800 d. C. Di una proto-lingua unitaria non c’è traccia né possibilità. Le scelte di fondo di cui ho parlato hanno infine una conseguenza tutt’altro che trascurabile: nell’opera è incluso solo quel materiale lessicale di cui si può dimostrare la diffusione antica pan-romanza: appena 500 basi. Il che significa, salvo errore, che vengono escluse tutte le famiglie lessicali che appunto documentano l’eterogeneità e l’articolazione della lingua parlata in epoca tardo-antica o alto-medievale. Con una operazione simile a quelle di Procuste, il proto-romanzo recupera una sua omogeneità fittizia, ma perde definitivamente ogni contatto con la realtà.

Jornades

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura1

Lluís Aguiló Lúcia (Universitat de València)

L’Acadèmia Valenciana de la llengua 1. Introducció La Constitució diu en l’article 3.2 que «les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus Estatuts». Per la seua banda l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana estableix en l’article 6.1 que «La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià» i en el punt 8 del mateix article que «L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució normativa de l’idioma valencià». De conformitat amb els dos preceptes l’article 3 de la Llei de creació (Llei 7/1998, de 16 de setembre), diu que «L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució que té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l’idioma valencià. Així com, vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló». La idea de crear una Acadèmia Valenciana de la Llengua no és ‹ex novo›. Ja en èpoques anteriors es va debatre sobre la necessitat d’una autoritat lingüística, el seu àmbit i la seua composició. És un debat que es produeix en les dos últimes dècades del segle XIX però, especialment, durant els anys 1930 i 1931 entorn de la revista «Acció Valenciana». No obstant, ha calgut esperar fins al segle XXI perquè funcione una Acadèmia, que és l’única en tot el domini lingüístic.

2. Marc legal Si bé des de la perspectiva constitucional, la justificació legal de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua està ben patent, no obstant des de l’òptica estatutària no ha sigut tan fàcil. L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982 en l’article 9.2 establia que formaven part de la Generalitat: Les Corts, el President, el Consell i, afegia el precepte «les altres institucions que determine el present Estatut». Este afegitó estatutari donava peu a dos interpretacions distintes. L’estricta era considerar que es referia a les altres institucions de la Generalitat a què expressament es referia el propi Estatut i que eren el Síndic de Greuges, el Consell Valencià de Cultura, la Sindicatura de Comptes i el Comitè Econòmic i Social. La sessió ha estat coordinada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)

1

162

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

Però cabia una segona interpretació, i era considerar que també eren institucions de la Generalitat aquelles que pogueren crear-se a partir del marc competencial. Esta fou la interpretació que es va adoptar i això va permetre que durant la vigència d’aquell Estatut es crearen dos noves institucions de la Generalitat: el Consell Jurídic Consultiu i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Hui la qüestió ha quedat resolta amb la seua inclusió com a institucions de la Generalitat en el nou Estatut d’Autonomia aprovat en el 2006 (article 20.3). L’origen de la Llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua es troba en la Resolució adoptada el 17 de setembre de 1997 per les Corts, que van sol·licitar al Consell Valencià de Cultura que dictaminara sobre les qüestions lingüístiques valencianes. Des d’eixe moment, el Consell Valencià de Cultura va iniciar els seus treballs interns, que li van portar a emetre el seu Dictamen el 13 de juliol de 1998, en el qual s’analitzava la situació social del valencià i el seu ús, amb especial incidència en el procés de normalització lingüística que s’havia dut a terme mitjançant les normes ortogràfiques denominades de Castelló, aprovades en 1932. En el Dictamen s’incidia en el nom, naturalesa i codificació del valencià, insistint en el fet que el valencià és la llengua pròpia dels valencians i que eixe terme ha de ser utilitzat en el marc institucional sense que tinga caràcter excloent i referint-se directament en el Dictamen al fet que l’esmentada denominació de ‹valencià› no ha de qüestionar altres denominacions com ‹llengua pròpia dels valencians›, ‹idioma valencià› o altres avalades per la tradició històrica valenciana, l’ús popular o la legalitat vigent. I al mateix temps, es reconeixia en el Dictamen que «el valencià és l’idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana» i que «forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragò reconeixen com a llengua pròpia». En suma, el Dictamen va avalar les Normes de Castelló de 1932 com un fet històric que van constituir i constitueixen un consens necessari. Com a conseqüència de tot això, el Dictamen proposava com a conclusió la creació d’un ens de referència normativa del valencià, amb els principis abans indicats i amb les següents característiques: que tinguera personalitat jurídica pròpia; amb independència funcional i pressupostària; que tinguera capacitat per a determinar la normativa en matèria lingüística i que eixa normativa fóra vinculant per a les administracions públiques, el sistema educatiu, els mitjans públics de comunicació i altres entitats o òrgans de titularitat pública, o que compten amb finançament públic; que els seus membres foren un total de vint-i-un anomenats per deu anys i que les vacants es pogueren produir per renovació o altres motius, cobrint-se per cooptació interna; que els membres inicials foren triats per una majoria de dos terços de les Corts; i que, almenys dos terços dels seus membres, foren experts en valencià amb una acreditada competència científica i acadèmica; i, finalment, que tingueren relacions horitzontals amb les diverses entitats normatives de les altres llengües de l’Estat. Emparant-se en este Dictamen els Grups Parlamentaris Popular, Socialista i dins del Grup Mixt, els diputats de Nova Esquerra, van presentar una Proposició de Llei davant Les Corts, que va ser tramitada durant l’estiu de 1998 en plenes vacances parlamentàries, incloent-se en la primera sessió plenària que es va celebrar el dia 2 de setembre el debat i a l’aprovació d’esta Llei, que venia a omplir i culminar el procés iniciat per la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. La Llei es considera hereva del Dictamen ja que, com indica el seu article 4, els principis i criteris que han d’inspirar l’actuació de l’Acadèmia són els que es desprenen del Dictamen que figura en el preàmbul de la Llei.

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

163

Des de la perspectiva del Dret Comparat si bé l’Acadèmia Valenciana de la Llengua té una configuració jurídica semblant a altres acadèmies conté dos aspectes que la diferencien. D’una banda, el fet que en les seues competències n’existisquen pròpies de l’administració. Com veurem més endavant l’Acadèmia Valenciana de la Llengua té la competència de «fixar a sol·licitud de la Generalitat les formes lingüísticament correctes de la toponímia i l’onomàstica oficial de la Comunitat Valenciana, per a la seua aprovació oficial» així com «emetre i difondre informes o dictàmens i realitzar els estudis sobre la normativa i l’onomàstica oficial valenciana, ja siga a iniciativa pròpia o a requeriment de les institucions públiques de la Comunitat Valenciana» (article 7 apartats b) i c), de la Llei de creació). D’altra banda, tant l’Estatut d’Autonomia en l’article 41 segon paràgraf, com l’article 3 de la seua Llei, determinen que la normativa lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és d’aplicació obligatòria en totes les administracions públiques de tota la Comunitat Valenciana. A més, la Llei, seguint allò que va proposar el Dictamen del Consell Valencià de Cultura, estén esta obligació al sistema educatiu i als mitjans de comunicació, les entitats, els organismes i empreses, de titularitat pública o que compten amb finançament públic. A pesar que la Llei de creació preveia –disposició transitòria primera– que un mes després des de la seua entrada en vigor (el 22 de setembre de 1998), les Corts havien de triar els primers vint-i-un acadèmics, la falta d’acord polític va portar que esta Resolució no s’adoptara pel Parlament valencià fins al 15 de juny del 2001, és a dir, fins quasi tres anys després. Per això, el desenvolupament normatiu de la Llei que havia d’aprovar el Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a elevar-ho al Consell de la Generalitat per a la seua aprovació, no es va produir fins més tard. El Reglament de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua es va aprovar mitjançant el Decret 58/2002, de 17 de setembre. Al seu torn, i de conformitat amb la Disposició Addicional del Reglament, el Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va aprovar unes normes internes de procediment, el 30 d’octubre del 2003, que van ser modificades posteriorment el 18 de juliol del 2008. Finalment, cal ressenyar que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és una institució de caràcter públic que gaudeix de personalitat jurídica pròpia i exerceix les seues funcions amb autonomia orgànica, funcional i pressupostària per a garantir la seua objectivitat i independència.

3. Competències de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Les competències de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua són les següents (article 7 de la Llei): a) Determinar la normativa oficial del valencià en tots els seus aspectes. b) Fixar, a sol·licitud de la Generalitat, les normes lingüísticament correctes de la toponímia i l’onomàstica oficial de la Comunitat Valenciana, per a la seua aprovació oficial. c) Emetre i difondre informes o dictàmens i realitzar els estudis sobre la normativa i l’onomàstica oficial valenciana, ja siga a iniciativa pròpia o a requeriment de les institucions públiques de la Comunitat Valenciana. d) Vetlar per l’ús normal del valencià i defensar la seua denominació i entitat. e) Informar sobre l’adequació a la normativa lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dels textos produïts per les institucions públiques o que requerisquen l’aprovació oficial, així com de la producció audiovisual de la Comunitat Valenciana.

164

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

f) Elaborar i elevar al Consell de la Generalitat i a les Corts una memòria anual en què, a més d’exposar les seues activitats durant l’exercici, es recullen les observacions i consells pertinents per a l’ús normal del valencià en qualsevol de les seues manifestacions. El Reglament concreta una competència més com és la d’estudiar el patrimoni literari i documental valencià, competència que ha d’estar necessàriament relacionada amb les que es concreten en la Llei. Podem fixar, per tant, estes funcions bàsiques de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: – Determinar i elaborar la normativa lingüística de l’idioma valencià, funció pròpia d’una Acadèmia de la Llengua. – Fixar la toponímia i l’onomàstica oficial, tant en valencià com en castellà, perquè la Llei no distingeix. – Vetlar per l’ús normal del valencià i defensar la seua denominació i entitat.

4. Elecció i nomenament dels acadèmics L’Acadèmia Valenciana de la Llengua està formada per vint-i-un acadèmics que han de reunir dos requisits: – Tenir la condició política de valencià que estableix l’article 3 de l’Estatut d’Autonomia. – Ser expert en valencià amb una acreditada competència científica i acadèmica o destacades personalitats de les lletres o de l’ensenyament en matèria lingüística, o una producció reconeguda al camp del valencià, o la cultura valenciana. La condició d’acadèmic és incompatible amb: – La de diputat de les Corts. – La de diputat o senador de les Corts Generals o d’algun Parlament autònom o Parlament europeu. – La de membre del Govern d’Espanya, de qualsevol Comunitat Autònoma, i alts càrrecs de l’administració autonòmica i de l’Estat. – La de membre de les corporacions locals. – La del personal al servei de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A més –article 24 del Reglament– els acadèmics tenen l’obligació de presentar una declaració d’activitats i una declaració de béns patrimonials. Els vint-i-un acadèmics inicials van ser triats per les Corts per majoria de dos terços i per un període de quinze anys, podent ser reelegits. Transcorreguts aqueixos primers anys –període que finalitza l’any 2016–, serà la pròpia Acadèmia qui procedirà per cooptació dels seus vint-i-un membres –com ho fan altres Acadèmies– a la renovació d’un terç dels seus membres. A partir d’eixe moment, cada lustre i pel mateix sistema es procedirà a la renovació d’un terç dels acadèmics que hagen complit el període de quinze anys. Cada vegada que es trien nous acadèmics, seran anomenats per decret del President de la Generalitat i prendran possessió del seu càrrec en un acte públic.

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

165

5. Composició i organització L’organització de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua distingeix entre els òrgans de govern i els òrgans de treball. Els primers responen a l’estructura organitzativa interna purament institucional. En canvi els òrgans de treball responen a les competències i funcions que té atribuïdes l’Acadèmia. Els òrgans de govern són, d’una banda, els òrgans col·legiats: el Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Junta de Govern. I, d’altra banda, un òrgan unipersonal que és el President o la Presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Els òrgans de treball són les seccions i les comissions. A) Òrgans de govern a) Òrgans col·legiats: a.1. El Ple: és l’òrgan màxim de decisió de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua està integrat pels vint-i-un acadèmics. Li correspon adoptar els acords en què es plasmen les competències previstes en l’article 7 abans referenciades. Quan eixos acords tenen caràcter normatiu (article 2 punt 2, de les Normes Internes de Procediment), adquireixen la força obligatòria que li atorga l’Estatut d’Autonomia en l’article 41 segon paràgraf i la Llei en l’article 3 i s’apliquen obligatòria en totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana. A més d’esta important funció també li corresponen al Ple les decisions més importants amb vista al seu funcionament intern i a altres competències que té atribuïdes l’Acadèmia: – Aprovar el projecte de Reglament o la seua reforma per a elevar-ho al Consell de la Generalitat per a la seua aprovació. – Aprovar la memòria anual per a la seua presentació davant Les Corts i la Presidència de la Generalitat. – Aprovar l’avantprojecte d’Estatut per a la seua incorporació al Projecte de Pressupostos de la Generalitat i els plans i programes d’actuació per a cada exercici econòmic. – Constituir les seccions i comissions. – Triar els càrrecs previstos en la Llei i en el Reglament. – Designar i separar els representants de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en organismes o entitats que legalment o reglamentàriament corresponga. – Proposar al Consell l’aprovació de la plantilla de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la seua estructura orgànica. Pel que es refereix al seu funcionament, el més important és que tots els acords han de ser adoptats per la majoria absoluta dels membres, és a dir, per almenys onze vots a favor. a. 2. La Junta de Govern: està integrada pel President, el Vicepresident, el Secretari i dues Vocals, un dels quals, segons el Reglament, podria actuar com a tresorer. La Junta de Govern és qui dirigeix el funcionament i organització de l’Acadèmia i li correspon l’exercici directe de l’autonomia orgànica, funcional i pressupostària que garanteix l’objectivitat i independència de la institució.

166

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

b) Òrgan unipersonal: El President o Presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. És el seu màxim representant i li correspon presidir, convocar i fixar l’ordre del dia de les Sessions de l’Acadèmia, així com adoptar totes les mesures que siguen necessàries que per al seu funcionament. c) Elecció: La Junta de Govern serà triada pel Ple, presidit per una mesa d’edat, amb el vot favorable de la majoria absoluta dels membres de dret (onze membres). En una primera fase es triarà la presidència, podent ser candidats els acadèmics que siguen avalats per un terç dels membres del Ple. I en una segona fase es triarà a la resta dels membres de la Junta de Govern podent ser candidats els acadèmics avalats per la presidència electa o per un terç dels acadèmics. Es trien tots per un període de cinc anys. En conjunt, la Junta de Govern podrà ser reelegida per un segon període consecutiu de cinc anys més. B) Òrgans de treball Com a òrgans de treball, les seccions i comissions són els òrgans d’estudi, d’informació i d’assessorament de l’Acadèmia. Les conclusions i propostes s’eleven a la consideració del Ple i de la Junta de Govern en funció de les seues respectives competències. b.1. Les seccions: són òrgans col·legiats estables creats pel Ple, que tenen amb caràcter general les competències bàsiques atribuïdes a l’Acadèmia. En ser creades pel Ple es fixa la seua composició i funcions així com la concreció de les seues competències entre les que figuren en l’article 7 de la Llei. Cada secció estarà formada pels acadèmics que decidisca el Ple, tenint en compte criteris de competència i especialització, preferències personals i equilibri entre les diferents seccions, les quals trien entre els seus membres, un president i un secretari. En l’actualitat, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua està organitzada en les 7 seccions següents: – Gramàtica. – Lexicografia. – Onomàstica. – Foment de l’Ús del Valencià. – Assessorament Lingüístic. – Documentació Lingüística i Literària. – Publicacions, Comunicació i Aplicacions tecnològiques. b.2. Les comissions: són òrgans de caràcter temporal que pot crear el Ple amb una finalitat concreta que una vegada complida queden extingides.El Ple determina la creació de les comissions, les seues funcions específiques, el seu règim de sessions, així com la seua composició i els criteris d’adscripció dels acadèmics.

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

167

En els primers anys del funcionament de l’Acadèmia s’han creat diverses comissions, com és el cas de la de Textos Religiosos, Diccionari Ortogràfic Valencià, Diccionari Normatiu Valencià, o, cada any, la Comissió de l’Escriptor de l’Any.

6. Activitats En els primers anys de funcionament de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’ha produït l’assentament de la institució des del moment en què s’ha pogut començar a exercir les competències que, com hem vist, té atribuïdes. En primer lloc cal destacar lògicament els acords normatius, el quals, recordem, són de compliment obligat per a totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana. En estos anys cal destacar l’aprovació de la Gramàtica Normativa Valenciana i el Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació del Valencià. Però també és molt ressenyable el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià, que va ser aprovat a principis de l’any 2005. En este capítol cal dir que en estos moments l’Acadèmia té molt avançada l’elaboració de la seua obra més important, que és el Diccionari Normatiu Valencià. Des del punt de vista de l’onomàstica i la toponímia, l’Acadèmia ha assumit la competència administrativa en ordre a la fixació dels noms i cognoms. I així ja està aprovat el Vocabulari de noms de persona i s’està elaborant el document corresponent als cognoms genuïnament valencians. D’altra banda administrativament és preceptiu que qualsevol canvi en el nom d’un municipi, de cara a la denominació bilingüe, o a la recuperació exclusiva de la forma en valencià, precisa l’acord i l’informe favorable de l’Acadèmia. També s’ha aprovat el Corpus Toponímic Valencià, que recull més de cinquanta mil topònims. Així mateix, per a qualsevol canvi de nom o cognom al valencià per part d’un ciutadà, és preceptiu l’informe de l’Acadèmia. Dins d’un altre aspecte, cal destacar els convenis amb les universitats, especialment les valencianes, que permeten que des d’estes s’elaboren treballs d’investigació que precisa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. S’han firmat més de 30 convenis amb set universitats. En este últim capítol, cal ressenyar el conveni subscrit amb l’IVITRA de la Universitat d’Alacant, per a la realització de cursos en universitats estrangeres sobre llengua i cultura valencianes. Així com tot un programa de traducció a llengües estrangeres de l’obra d’autors valencians. Així mateix, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua realitza tots els anys convocatòries públiques per a subvencionar treballs d’investigació sobre el valencià, per a recolzar la programació en valencià en la ràdio i en les publicacions comarcals o sectorials en valencià; i la realització de cursos en valencià per als immigrants que venen a la nostra Comunitat. D’altra banda, cada any, nomena un escriptor de l’any al qual es dediquen exposicions, jornades d’estudi, publicacions i altres activitats. Enguany és Enric Valor i l’any pròxim serà Teodor Llorente. Anteriorment s’han triat, entre altres, Manuel Sanchis Guarner, Constantí Llombart o Francesc Eiximenis.

168

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

En relació a l’administració local, s’ha firmat un protocol de col·laboració amb la majoria dels ajuntaments que tenen Oficina de Promoció del Valencià. I, sense ànim exhaustiu, destacarem, per últim, l’activitat que es desenrotlla en els centres valencians en l’exterior, als quals se’ls facilita el material per a les biblioteques, i organitza cursos de valencià que venen impartint-se en diversos centres de Sud-amèrica, tant a l’Argentina com a l’Uruguai. S’han fet ja 51 cursos de valencià i s’han donat als centres més de 7.000 llibres. Amb tot això, hem volgut donar una imatge ràpida i global del que és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de les activitats que realitza en estos moments.

Emili Casanova (UV-AVL)

Caracterización interna del valenciano 1. El valenciano en relación con el balear y con el catalán El valenciano es sin lugar a dudas una variedad perteneciente al bloque occidental del catalán junto con el leridano, ribagorzano, pallarés y tortosino. Es un dialecto occidental porque la mayor parte de los repobladores que trajeron a Valencia su catalán procedían de la zona occidental de Cataluña y oriental de Aragón. Pero la mayor parte de las características que lo configuran nacen a partir del siglo XV, cuando los territorios de habla catalana se aislan entre ellos, y Valencia evoluciona en contacto con el aragonés primero y con el castellano después. Entre este siglo y principios del siglo XIX nacen y se extienden territorialmente los rasgos que lo caracterizan hoy. Desde ese momento no se han producido ya más dialectalismos, no hay ya un avance geográfico o territorial; únicamente se produce una disgregación vertical de la lengua, es decir, los cambios lingüísticos son como grietas en el sistema producidos por el avance del castellano –que pasa de funcionar como fuente, modelo e invernáculo del valenciano, a substituir a este- y por el avance de la educación y de la universalización de la cultura, que borra las diferencias lingüísticas entre zonas. Los dialectalismos del valenciano son de uso general o mayoritario de todos los valencianos y tienen dos orígenes: a) formas generales del catalán medieval que se han conservado en valenciano y se han perdido en el resto o en una gran parte del catalán, como eixir i torcar; b) formas nuevas que se han creado en valenciano y no en otras zonas, a partir del siglo XV, e inexistentes en catalán general, como entropessar y esvarar. La creación puede ser por formación de palabras, por extensión semántica o por préstamos e interferencias –arabismos o aragonesismos como miqueta, bac, buitre, esvarar, volta ‹vez› i alçar ‹guardar›–. Los rasgos valencianos coincidentes con las otras hablas occidentales son los siguientes: a) La pronunciación en el catalán occidental de la i del grup I∫< CS, SCe,i como en occitano y francés, en oposición a Barcelona y al catalán oriental, que desde el siglo XII absorbia la i: caixa / caxa. b) La evolución de la e larga latina tónica hacia una e cerrada por oposición a la e neutra en catalán oriental, que provocará después por asimilación la existencia de la e neutra

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

169

procedente de las vocales átonas palatales e, a, como ferrer, pera, y posteriormente por imitación la neutralización en -u de las o àtonas. Aunque en Valencia se da la tendencia a la apertura e > a de la e- ante s, m, n, i (angonal, amprar, astall, aixir) o una disimilación e...é > a...é (como sancer, Micalet), en Valencia la lengua mantiene una prosodia muy clara con cinco vocales átonas, a diferencia de Barcelona, con tres. Es esta, precisamente, la característica más importante, por no decir la única, que popularmente se emplea para diferenciar valenciano de catalán. Cuando los catalanes llegaron a Valencia en el siglo XIII, esta estaba en vías de expansión en las capas bajas a pesar de la censura de la Cancillería y de ser impropio de la gente culta y de prestigio. Traída incipientemente a Valencia, aquí la mayoría de hablantes occidentales más los aragoneses absorberían rápidamente la pronunciación de los orientales. También debemos añadir que en occidental no se produce la neutralización en una u de las oo i uu àtonas, creada por imitación de la serie palatal en el siglo XVI, en oriental. Consecuencia de estos dos rasgos es la evolución diferente entre catalán oriental y el occidental, a partir de fechas diferentes, de las siguientes características: a) Forma de los incoativos en -isc contra la forma -esc del oriental: patisc / patesc-patexo; patisca-pateixi. El catalán llega a Valencia con la forma esco como el resto del catalán. Aquí sufre el influjo de la vocal temática de la tercera conjugación i, y a partir de la forma parteix nacen parteixca / parteixc > reducción formal partixca >partix, partixen. b) Mantenimiento de la desinencia galorománica de la 1ª persona del presente de indicativo de los verbos de la 1ª conjugación contra el resto del catalán: el Rosellón canti, Baleares y Alguer cant, Barcelona cantu (siglo XVI), formadas para evitar el sincretismo de la 1ª y la 3ª persona, que creaba la confusión de la e y la a. En todo el catalán occidental incluido el Norte de Castellón se hace canto, por el sincretismo en la evolución de -at > e. En Valencia triunfa la -e porque pronto la tercera persona hace triunfar -a. c) Conservación del presente de subjuntivo de la 1ª persona de la 1ª conjugació en -e, contra rosellonés -i, baleárico sin desinencia, barceloní i s influye en el singular, y por la debilidad de la r final desaparece, pero en Valencia, por la acción de algun factor especial –el aragonés o el castellano– y por la mayor culturización del país en la época, no solo no permite la eliminación de la r final en singular sino que la reintroduce en los plurales. 2) La -d- del grupo -ada desset, que se mantiene en Baleares, luego en Cataluña pasaría a disset, a partir de devuit > divuit. El paso a dèsset es raro porque lo normal es que sea el segundo elemento quien lleve el acento, pero el hecho de que se escriba dessat al XVI y que hoy se pronuncie de-sat con dos acentos me hace pensar que los hablantes valencianos, guiados por el castellano dieciseis, diecisiete y el sistema de la decena con acento en la primera sílaba (onze, dotze), provocaron el triunfo de de-set < deu + set.

172

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

10) El uso de los diminutivos: nuet, xicotet, miqueta, miquiua; de los hipocorísticos: Cento, Felo, y la creación del sufijo -o: destarifo, deslligo. 11) La manera de denominar: jo em dic contra el valenciano a mi em diuen, con el triunfo de la forma de denominar alias o apodos, por el tipo de vida valenciana. 12) El no uso del artículo personal o literario como parte del nombre de pila, a partir del siglo XVII: Maria, Vicent, contra en Vicent, la Maria. 13) Variantes de nombres propios como Vicent contra Vicenç, Bertomeu contra Bartomeu... 14) Uso de las formas posesivas meua, teua, seua en lugar de meva, teva, seva. 15) Velarización de la 1ª persona del presente de indicativo y del subjuntivo de los verbos de la segunda conjugación y de la 3ª no incoativos: perdc, dormc; perdga, dormga, lligga. 16) Uso invariable del pronombre mateixa: nosaltres mateixa.

3. Rasgos privativos del valenciano: léxico Son centenares los vocablos valencianos que de alguna manera presentan diferencias con las palabras del resto del catalán, especialmente del de Barcelona y del catalán normativo, sin que a veces se pueda encontrar también la palabra valenciana en algun lugar como Ibiza o la franja catalano-aragonesa. Y todos se pueden explicar individualmente siguiendo el principio según el cual cada palabra tiene su historia y agrupándolos según algunas características. Esta abundancia de dialectalismos no va en contra de la unidad de la lengua, puesto que las palabras básicas son las mismas y cumplen la misma evolución fonètica y estructural en todo el catalán, como ull, boca, orella, peu, cama, pit... Veamos algunos ejemplos: 1) Palabras generales del catalán que se han perdido en Valencia a partir del XVI: trigar, gaire, ensopegar, guineu, las cuales han sido sustituidas por palabras que ya existían, como tardar o molt, o nuevas como entropessar o rabosa. O vocablos que se mantienen en sentido restringido como escombrar, guix o rentar. 2) Palabras generales que se conservan en Valencia pero han desparecido del resto: eixir (sustituido por su sinónimo marcado sortir, aunque eixida ‹patio› vive aún en Sabadell), llavar (por rentar), a causa de la confusión con llevar, migjorn, despús demà, desduir-se. 3) Palabras valencianas de origen árabe: dacsa, bellota (gla), alcavor, tramús, atzucat, assut (resclosa), albelló (claveguera), rabera, sitara. En Valencia se suelen conservar los dos. En catalán, solo la forma de procedencia latina. 4) Vocablos de origen aragonés: abaejo, corder, foia (clotada), mallada, fossar, carrasca, gemecar, palometa, botó, falsa arna, pinada, arrullar, xop, soc (esclop), lligona, llanda, mentira, lloma, esvarar. 5) Vocablos generales que en Valencia se conservan por su situación lateral: apegar, pigota, fesol, arena, espill, verme, banyar-se, paréixer, bes, fadrí, pigota, granera. 6) Palabras creadas a partir de necesidades reales en una època de separación: eixem / forc, creïlla / patata, borumballa / encenalls, colombaire / colomista. Esta separación ha creado muchos geosinónimos.

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

173

7) Palabras incorporadas a la lengua escrita a partir de la reforma fabriana y el Noucentismo: estri, copsar, userda, ullal, aixoplugar, assabentar, cofoi, eixelebrat, estripar, rauxa, xai, que proceden del Rosellón y el Norte de Cataluña, que en Valencia tienen sinónimos antiguos como atifell, alfals, clau, arrecerar, fer saber, empomar. 8) Vocablos nacidos por una evolución semántica particular: alçar ‹esconder›, obrer / paleta, voler ‹estimar› (puede ser por influencia aragonesa, ya que viven también en la habla churra y en Aragón se documenta al XV), atrotinat. 9) Locuciones propias como no parar en torreta, ausades, saber mal, traure raca, a hora horada, tan aïna. 10) Variantes formales como esguitar, junc, quet, dimats, edra, alendar, angrunçar, llangost, aladre, unflar, raïl, rogle, esguitar, rata penada/muricec, resplandir, amerar. 11) Lexemas de difícil catalogación –o aragonesismos–, como fardatxo, bresquilla, escaliar ‹pinchar›, enforfoguir, espentolar. 12) Palabras compartidas con el occidental desde el origen: espill, corder, melic, rent, birbar, jónec, timó, boç, braçal, aplegar, palometa, amprar. 13) Por influencia del castellano: es la fuente mayor. Tenemos de todo tipo: semánticas como sanguango ‹pillo›, moño ‹cabello›, averiguar ‹preparar›; adaptaciones formales: barat, regal; sufijos: -ero: historiero; -ante: amante; -ello: campello, cuquello, llomello; y crudos, como: jués, passillo, puesto, comedor, susto. Hay vocablos de todos los campos, sobre todo de los elementos de relación y afectivos: agüelo, entonces, tio, pues, después, matxutxo. Una gran parte de los castellanismos habituales del valenciano conviven con la palabra genuïna, asociados a factores sociolingüísticos como la edad, la zona de procedencia o el concepto que designa: ahorrar / estalviar, antes / abans, cuerno / banya, madera / fusta, rabo / cua, hutxa / vidriola.

4. Variaciones internas en el valenciano Aunque el valenciano no tiene muchas variaciones internas, ya que el valenciano de la capital –el valenciano general– ha ido igualando todas las hablas, los factores externos e internos son los responsables de la subdivisión del valenciano en dos dialectos y tres subdialectos. Son: 1. El tortosino o septentrional, que ocupa el norte de la provincia de Castellón y también el sur de la provincia de Tarragona. Se caracteriza por ser el territorio perteneciente históricamente a la Diócesis de Tortosa. Es el dialecto valenciano más conservador, el que presenta más soluciones coincidentes con el catalán noroccidental y el que menos arabismos tiene. En cambio presenta muchos aragonesismos toponímicos y léxicos. Presenta: – El imperfecto de subjuntivo en às, és, ís. – El artículo masculino arcaico lo en lugar de el. – La 1ª persona del presente de indicativo de la 1ª conjugación la realiza en -o y la 3ª en -e, excepto en la capital. – Pierde la -r final absoluta: anà. – La consonante final de los grups nt, lt, ng y rd no suele pronunciarse. – Usa el demostrativo de 1ª persona aquí por ací.

174

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

– Realiza los fonemas africados sonoros como fricativos con la escisión de una i desde el siglo XVII: afeigir, meige. Mantiene un léxico rico y variado conservando lexemas medievales como aixecar, aturar, clatell, tartir, moixó, y nuevos como merita, fanzella... Es el único dialecto que antes del siglo XV muestra particularidades léxicas dialectales. Por ejemplo antuixà, vaso, estalzí son palabras que solo se han documentado en esta zona. El rasgo más importante medieval era la terminación -e de 3ª persona de los verbos de la 1ª conjugación, que pasó de ser viva en todo el país a conservarse desde Castellón hacia el Norte. 2. El valenciano central llamado valenciano general, que va desde Castellón hasta la línea histórica Biar-Busot, muy unitario, que presenta todos los rasgos caracterizadores del valenciano estándar. Por ejemplo todos los señalados hasta ahora y un léxico muy parecido. Se divide en tres subdialectos: 2.1. El apitxat, caracterizado por el ensordecimiento de todas las sonoras, ensordecimiento que nació en la capital ya en el XV y que poco a poco ha ido extendiéndose hasta llegar hoy a Almenara y a Carcaixent y salta por imitación a las capitales Alzira, Gandia –ya en el siglo XVIII– y modernamente Xàtiva. Se debe al contacto con el aragonés y modernamente al castellano, en el caso de Petrer. Tengamos en cuenta que la ciudad de Valencia está a 20 quilómetros de la zona churra y que historicamente las oleadas de aragoneses a Valencia han sido continuas. Apichaban a cambio de hablar valenciano. También se caracteriza por la pérdida del fonema labiodental v y su confusión en b. Otro rasgo, este conservador, es el mantenimiento del perfecto simple clásico: aní, vinguí, fiu, contra el general y perifrástico, vaig anar, que, nacido en la Edad Media como vulgarismo, triunfa poco a poco hasta eliminar el otro ya en el siglo XX. Aquí el castellano ha sido el factor que ha permitido la conservación. En cuanto al léxico mantiene, arropado por el castellano, muchas palabras medievales como vessar, bellugar-se, agafar, refilar, esguitllar-se, esguardar, noces. Junto a este conservadurismo ha sido el dialecto más creativo desde el siglo XVIII, tomando mayoritariamente como modelo el castellano: guilopo, pollanco, extendiéndose después por todo el país. 2.2. El castellonense y el meridional, que, a parte del léxico, se diferencian por el hecho que el primero conserva los pronombres personales plenos me, te, se, pierde la -r final de los infinitivos seguida por pronombres enclíticos (fe-lo), y no abre en a la e- de los grupos iniciales em, en, es (emportar), y el segundo presenta una asimilación vocálica sistemática: ó...a > o...o (porto) e...a > é...e (serre) y no realiza la tercera persona en -e sino en -a (canta). Dentro de la zona meridional se puede hablar de variedades bastante definidas como el de la Marina Alta, producto de la zona aislada donde se encuentra y la repoblación mallorquina en el siglo XVII, y de una riqueza léxica y una variabilidad extraordinaria entre pueblos y subcomarcas. 2.3. El alicantino, que ocupa la parte Sur de la línea Biar-Busot, caracterizado por su entrada posterior al Reino de Valencia y su contacto histórico con el castellano y con el murciano. Se caracteriza por:

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

175

– Pérdida sistemática de toda -d- como en las hablas meridionales castellanas: roa, perdua, nal ‹nadal›. – Pérdida de la r final, exceptuando Elche, Crevillent y Alicante: fé, conéxe, debido también al contacto con Murcia. – Coalescencia de la vocal del grupo fricativo ix, como en castellano: caxa (como caja y azada). – Sustitución del adverbio demostrativo ací por aquí, por superposición del castellano. Lo mismo ocurre con la forma açò ‹esto› que es substituido por astò, creado por un cruce castellano-valenciano. – Influencia del castellano en varios aspectos: la dificultad de distingir entre o abierta y cerrada, hecho que provoca el cambio de ou abierto a au (pou > pau); la creación del impersonal ha hi por hi ha, desde el siglo XVII; llevar y sacar sustituyen a portar y traure, ya al siglo XVII; la combinación de los pronombres se la en lugar de li la (se la done); cambio formal de algunos sistemas léxicos como el de las comidas: l’almorzo, la dina, la berena y la sopa se forman por imitación de el almuerzo, la comida, la merienda y la cena y sustituyen a l’almorzar, el dinar, el sopar. Junto a estos castellanismos tenemos algunos arcaísmos léxicos particulares de la zona, como dintre, devés, ans, vermell, tenir, venir. Como conclusión diremos que el valenciano central es la base del valenciano estándar que usan los medios de comunicación y los escritores, el que enseñan los maestros y profesores siempre dentro del principio del policentrismo convergente, es decir, partiendo de la realidad lingüística valenciana y de su tradición lexicográfica, pero al mismo tiempo intentando confluir con el resto del sistema lingüístico al que pertenece, la lengua llamada catalana en toda la Romania y por toda la Filología científica. Eso sí, considerando que el nombre de valenciano por tradición histórica (siglo XV), uso general por toda la población, valores de identificación y adhesión que conlleva, ha de tener la misma consideración científica y normativa que el nombre de catalán, como propone el Acuerdo de la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), adoptado en la reunión plenaria del 9 de febrero del 2005, por el cual se aprobaba el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià.

Bibliografia Alarcos, Emili (1983 [1960]): La constitució del vocalisme català. In: Estudis lingüístics catalans. Barcelona, 57-78. Alvar, Manuel (1953): El dialecto aragonés. Madrid. Badia i Margarit, Antoni M. (1981): La formació de la llengua catalana. Abadia de Montserrat. — (1984): L’origen de la llengua catalana. In: Els Països Catalans: un debat obert. València, 95-137. Barceló, Carmen (1997): Mozárabes de Valencia y lengua mozárabe. In: RFE 76, 253-279 — (1999): El mozárabe en la obra de Joan Coromines. In: L’obra de Joan Coromines. Sabadell: Ed. Joan Solà, 119-132. — (1984): Minorías islámicas en el País Valenciano. Historia y dialecto. València. Burns, Robert I. (1979): La muralla de la llengua: el problema del bilingüisme i de la interacció entre musulmans i cristians». In: L’Espill 1/2, 15-35.

176

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

Casanova, Emili (1985): El valenciano dentro del diasistema lingüístico catalán”. In: RFR 3, 25-34. — (1989): Gramàtica històrica i història de la llengua. A propòsit de l’evolució de la desinència de 1ª persona del present d’indicatiu. In: Actes del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Filologia Valenciana. València, 343-357. — (1990): Elements per a una proposta léxica. In: Ferrando, Antoni (ed.): La llengua als mitjans de comunicación. València: IIFV-UV, 101-148. — (1990): L’evolució del sistema patalal català: una interpretació. In: Sol Post 1, 45-62. — (1993): Evolució i interferència en el sistema demostratiu català: una explicació». In: Actes del Novè Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Alacant / Elx, 3, 161-196. — (1996): El catalán en Valencia. In: Las lenguas de España. Sevilla: Fundación el Monte. — (1996): L’intel·lectual i el nacionalisme català: el cas dels filòlegs valencians. In: Boletín de la Sociedad de Cultura Castellonense 77, 285-300. — (1998): Joan Coromines i el lèxic català: aspectes històric i geogràfic. In: Boletín de la Sociedad de Cultura Castellonense 74, 667-728. — (1998): La dialectalització de la Plana del País Valencià a través de les ordenances municipals, als segles XV i XVI. In: V Congrés d’Història i Filologia de la Plana. Nules, 315-332. — (1999): El valencià oral del segle XVIII i el factor hivernacle del castellà. In: Actes de l’Onzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatures Catalanes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat: 2, 125-145. — (2002): Castellano y catalán, lenguas en contacto en Valencia». In: Actas del V Congreso Internacional de Historia de la Lengua Española. Valencia, 243-249. — (2002): El lèxic valencià en el DIEC (1995). In: Estudis del valencià d’ara. València: Denes, 55-83. — (2003): La situación lingüística de la Comunidad Valenciana: el valenciano, caracterización y justificación. In: Ridruejo, Emilio: Las otras lenguas de España. Valladolid: Universidad, 117-164. — (2009): Els orígens del valencià. In: La lingüística como reto epistemológico y como acción social. Estudios dedicados a Ángel López. Madrid: Arco/Libros, 775-783. — / Saragossà, Abelard (2010): El valenciano: nombre, historia, situación sociolingüística y características básicas. València: Denes. Castelló, R. (2001): Nacionalismes i actituds lingüístiques al País Valencià: una aproximació». In: Mollà, T. (ed): Ideologia i conflicte lingüístic. Alzira: Bromera. Colomina, Jordi (1985): L’alacantí. Alacant: Institut Gil Albert. — (1991): El valencià de la Marina Baixa. València: Generalitat Valenciana. — (1999): Dialectologia catalana. Introducció i guia bibliogràfica. Universitat d’Alacant. Colón, Germà (1989): Español y catalán, juntos y en contraste. Barcelona: Ariel. — (1993): El lèxic català dins de la Romània. Universitat de València. Diéguez, María Àngels (1999): El llibre de Cort de Justícia de València (1279-1321). Edició i estudi lingüístic. Alacant. Ferrando, Antoni (1980): Consciència idiomàtica i nacional dels valencians. València. — (1989): La formació històrica del valencià. In: Actes del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Història de la Llengua. València, 399-428 — (1990): Les interrelacions lingüístiques en la València doscentista. Comentaris a les aportacions de Robert I. Burns. In: Revista d’Història Medieval 1, 233-247. Ferrando, Antoni / Nicolàs, Miquel (1995): Panorama de la història de la llengua catalana. València: Tàndem. — (2011): Història de la llengua catalana. Barcelona: UOC. Fontelles, A. (1997): Societat, ciencia i idioma valencià. València: Lo Rat Penat. Fornés, L. (1995): La Valéncia occitana. Ajuntament de València. Frago, Juan A. (1986): Castellano y aragonés en el antiguo Reino de Valencia. In: La lenguas prevalencianas. Universitat d’Alacant, 45-64.

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

177

Gimeno, Lluís (1995): L’adstrat aragonés en un document castellonenc del segle XIV. In: Colomina, J. (ed.): Llengües en contacte als Regnes de València i de Múrcia (ss XIII-XV). Universitat d’Alacant, 79-98. — (1994): Estudi lingüístic dels parlars de les comarques del nord de Castelló. Castelló de la Plana: Societat Castellonenca de Cultura. — (1997): Atles Lingüístic de la Diòcesi de Tortosa. Barcelona: IEC. Griera, Antoni (1931): Gramàtica històrica del català antic. Barcelona. Guinot, Enric (1999): Els fundadors del Regne de València (2 vols.). València: Tres i Quatre. Lanuza, C. (1983): Valencià, ¿llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociolingüística. València: Lo Rat Penat. Mollà, T. / Palanca, C. (1987): Curs de Sociolingüística. Alzira: Bromera. Ninyoles, R. L. (1969): Conflicte lingüístic valencià. València: Tres i Quatre. — (1975): Estructura social i política lingüistica. Alzira: Bromera. Peñarroja, Leopoldo (1990): El mozárabe de Valencia. Nuevas cuestiones de fonología mozárabe. Madrid: Gredos. Pérez Saldanya, Manuel (1999): Morfosintaxi històrica i tipologia textual: a propòsit de l’evolució funcional de les formes en -ra. In: Actes de l’Onzè Col.loqui Int de Llengua i Literatures catalanes (Palma de Mallorca, 1997). Barcelona: PAM, 61-78. Ponsoda, Joan (1996): El català i l’aragonés en els inicis del regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295). Alcoi: Marfil. Rasico, Philip (1990): L’evolució de la llengua catalana al centre de l’antic Regne de València: Reconquesta, immigració i canvi fonològic. In: Caplletra 6, 95-106. Reig, Eugeni (2005): Valencià en perill d’extinció. València: Reig. Ridruejo, Emilio (1985): La forma verbal en -ra en valenciano. In: ACIPLR XVII 2, 439-448. Sanchis Guarner, Manuel (1949): Introducción a la historia lingüística de Valencia. València. — (180): Aproximació a la història de la llengua catalana. Barcelona. Saralegui, Carme: Aragonés / navarro: Evolución lingüística externa e interna. In: LRL 6, 1992, 37-54. Simó Santonja, Vicente (1975): ¿Valenciano o catalán? Valencia. Veny, Joan (1987): Els parlars catalans. Mallorca: Editorial Moll. VV.AA. (1985): Raons d’identitat. Historia i llengua. València: Lo Rat Penat. VV.AA. (1991): El valencià. In: Gran Enciclopèdia Valenciana, 10, 111-146.

Lluís Meseguer (Universitat Jaume I)

El Mediterrani i els llenguatges de l’espectacle (La diversitat estilística en la Romània, a propòsit de les obres de Carles Santos) 1. Filologia Romànica, literatura i espectacle Com a summa d’estudis filològics, històrics i dialectològics, la Filologia Romànica ha participat decisivament en els debats generals de la historiografia, la lingüística o el comparatisme literari de la cultura internacional contemporània, a partir d’una sèrie de corpora d’estudi fonamentals:

178

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

(a) la tradició grecollatina; (b) les formes culturals del Mediterrani i el seu diàleg amb l’Europa del Nord; (c) la participació en la configuració històrica de les nacions i els Estats moderns amb (1) l’aportació d’una auctoritas literària, (2) de l’estudi de la llengua com a caracterització patriòtica, i, per tant, (3) amb una decisiva presència d’uns models i cànons lingüístics i literaris en els sistemes educatius i comunicatius. Els tres àmbits interrelacionats resulten un marc imprescindible per a l’anàlisi de situacions i d’obres literàries dotades d’una especificitat lingüística, estètica, diacrònica i diastràtica. No obstant això, ¿quins són els reptes, els àmbits, les responsabilitats actuals de la Filologia Romànica? Dit altrament: ¿hi ha camps d’estudi –particulars o locals, especialment– susceptibles de noves recerques o pendents de la incorporació al procés general dels estudis? Certament, tals aplicacions o innovacions en els estudis filològics també impliquen la renovació de la seua vinculació a camps de recerca afins, lingüístics o històrics. En la present reflexió, es pretén exemplificar de manera significativa –més especialitzada que representativa– la funció d’aquests interrogants, en dos nivells concrets: (a) Algunes característiques dels corpora literaris locals o problemàtics que enriqueixen (o defineixen) la Romània, i concretament d’un d’ells: el de la literatura valenciana contemporània, especialment la produïda en llengua catalana, o com la pròpia literatura sol designar, en «valencià». (b) Algunes característiques –en tals contextos problemàtics i en general– de les creacions literàries sincrètiques, populars o innovadores, del camp de l’espectacle i de la música, amb una recepció notable. Havent resultat decisius, com s’ha dit adés, els estudis filològics diacrònics en el coneixement de les llengües i els estils de les diverses cultures nacionals i regionals –amb instruments com la distinció entre llengua i dialecte, la noció de diasistema o tantes altres–, no sempre han integrat en les seues anàlisis els dos corpora necessaris per a la configuració de les dites cultures nacionals: (a) les expressions culturals no basades predominantment en l’ús del llenguatge verbal; i (b) les creacions lingüístiques o literàries que, com l’espectacle culte o popular, s’expressen en convivència amb altres codis i llenguatges (especialment, els icònics i els musicals). Així, poden remarcar-se dues paradoxes històriques correlatives, una de continguts i una altra de mètode. (a) Des de la difusió de la impremta a finals del segle XV, i la consegüent separació entre escriptura i oralitat, el cànon de les llengües ha separat els corpora populars (orals) i els cultes (escrits); en termes literaris, això va implicar la separació de gèneres entre poesia i música, l’aparició de la novel·la moderna no llegida en veu alta, o la dicotomia entre teatre obert i teatre tancat. (b) En definitiva: la imposició de models lingüístics i literaris s’ha fonamentat en l’escriptura, el minoritari, el sistemàtic. Així, els corpora d’estudi orals, o majoritaris, o allunyats de la norma han quedat en la perifèria, quan no fora, del sistema que determinen. En tot cas, a més, no cal confondre «orals» amb «populars», encara que cada llengua i totes les literatures no funcionen sinó a través d’una constant osmosi entre el popular i el culte. I, en canvi, en l’època actual (definida per W. J. Ong com d’oralitat secundària), les llengües

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

179

i les literatures s’expressen molt majoritàriament amb llenguatges públics, àudiovisuals, en condicions de diversitat lingüística, de canals o de codis. En definitiva, ¿quin és el lloc de la literatura i l’espectacle populars en la constitució contemporània de la Romània? Aquestes referències serveixen per a ubicar-hi, en una més oberta definició de la Filologia romànica, i de les cultures històriques del Mediterrani, les manifestacions lingüístiques i literàries de territoris com el País Valencià, i aquelles formes de l’espectacle marcades per l’originalitat i l’eclecticisme estilístic. La delimitació històrica de tals manifestacions ve determinada per: a) Un contrast eclèctic entre localització i universalisme, i alhora una presència d’elements d’estil compartits per les diverses llengües de la Romània b) Algunes constants de la cultura popular valenciana, tals com l’individualisme, l’hedonisme i la sensualitat, la propensió irònica... Així es comprova amb la cançonística popular tradicional, el sainet i altres formes dramàtiques, vinculades al cicle festiu. c) La interrupció dels models literaris i culturals del (seu) clàssic «Segle d’Or» al llarg dels segles XVI-XX (així, en relació amb les màximes expressions: el poeta Ausiàs March (entre Petrarca a Garcilaso), el Tirant lo Blanc (i el seu paper en la fundació de la novel·la europea moderna), el Misteri d’Elx i l’ambient del teatre en València a finals del segle XV (companyies italianes, i aprenentatge de Lope de Vega i altres), la projecció internacional de Joan Lluís Vives o els papes Borja (Calixt III, Alexandre VI)... d) L’herència de la interposició del castellà, i dels límits de la Renaixença de finals del segle XIX, en la configuració de la modernitat, amb efectes com la diglòssia entre llengua escrita i llengua oral, diversificació de la comunitat lingüística, i dualitats discursives com l’espanyolisme i el catalanisme. Així, el primer vers de l’himne oficial de la Comunitat Valenciana actual, procedent de l’Exposició Regional de València del 1909, emfasitza: Para ofrendar nuevas glorias a España; mentre que el criteri del nacionalisme progressista es pot resumir amb criteris com la frase «dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans» (tal com l’enuncià l’escriptor Carles Salvador).

2. Biografia local i universal En tal context de diglòssia discursiva, cada autor –artista, literat– es pot dir que «parteix de zero»; o dit altrament, la dialèctica tradició / modernitat –i altres correlatius, com popularitat / cultisme, o nacionalitat / internacionalitat– no es poden interpretar sinó apel·lant a l’origen, la identitat, la memòria personal i col·lectiva. En l’obra que ací s’analitza more litterario, la del compositor, pianista i literat Carles Santos i Ventura (Vinaròs, 1940), vincula art i territori. La seua formació pianística i musical comença a càrrec del prevere de Vinaròs mossén Vicent García Julbe. En una recopilació folklorística del Cançoner Popular de Catalunya, realitzada durant l’estiu de l’any 1927 en les comarques septentrionals del País Valencià (veg. Joan-Just i Josep Roma, en DD. AA. 1998: 27-37), les partitures que se’n conserven van acompanyades d’anotacions dels joves recopiladors, els quals, en arribar a Vinaròs, afirmen comptar-hi amb la col·laboració de «mossén Vicent, jove sacerdot molt entusiasta», i, sobretot, d’una família,

180

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

«el senyor Matias Santos i son fill Josep, farmacèutics, fills de Vinaròs i molt aficionats a les tradicions del seu poble», els quals els taral·legen peces populars locals (amb melodies i usos festius ben estesos i documentats en la Romània): les «Camarades», cantarelles de los «Micolavets», les «Catalinetes», «El mussol», «El tio Pep», cançons de batre i de sega... Així, a propòsit d’una tocata de dolçaina de la processó del Corpus, anoten (p. 28): Avui en dia ja no s’executa. [...] Avui, la banda supleix els dolçainers i toca el que és corrent en les bandes de pobles: marxes i pasacalles. La variant fou dictada pel pare del Sr. Santos, de 82 anys, que era fuster d’ofici corista de «La Primera Valenciana», Societat coral de Vinaròs que assistí a les festes de Barcelona organitzades per Clavé. És aquest senyor fill de Vinaròs.

De manera, que des del rebesavi, quatre generacions dels Santos –farmacèutics, metges... i pintors i músics– representen el lloc de trobada de la ciència i les arts des d’una ciutat, Vinaròs –en la comarca del Maestrat, que connecta el País Valencià i Catalunya–, la qual, al llarg del segle XX, ha resultat tradicionalista i republicana, comerciant i marinera, mediterrània i moderna, exiliada i emigrant... No debades se’n podrien citar, com a testimonis musicals i literaris evidents del segle, les del pianista Leopoldo Querol, la corista María Conesa (La gatita blanca), el compositor citat Vicent Garcia Julbe, i, ja cap a la literatura, els germans Santiago i Vicent Soler, autors del librettto de la sarsuela castellonenca Mos quedem!... I els escrits en valencià i en castellà, de Francesc Esteller, Francesc Argemí, Daniel Delmàs, Joan Manuel Borràs Jarque, Lluís Querol, Àlvar Pascual Leone, Manuel Foguet, Francesc Almela i Vives, Pedro Barceló... Les ciències i les arts dels treballs que, a escala local, condicionen i corresponen al progrés i la llibertat humanes, segons especificava amb tendresa o ira Alfred Giner, l’investigador biomèdic vinarossenc als Estats Units, i defensor del vi negre per a curar malalties encara misterioses, en l’obra memorial Arran de mar, ciència i poesia. I fins i tot, per exemple, l’anònim escultor i capità comunista vinarossenc Alejandro Comes, mort en la defensa de Madrid durant la guerra d’Espanya, del 1936-1939, que fabricava petites escultures, i en lloc de sant Sebastià, patró de la ciutat, modelava busts de Lenin amb serenitat i energia revolucionària. No altrament que, després, el Sant Sebastià pintat i regalat pel metge Ricardo Santos a mossén García Julbe, l’any 1968, mentre el fill del metge, el jove pianista Carles Santos, a Barcelona i altres centres col·laterals de la modernitat, estrenava el Nocturn 29, de Joan Brossa –la literatura– i Pere Portabella –el cinema–. L’any següent, a la ciutat de Castelló de la Plana, un seguidor de Portabella, el farmacèutic Rafael Menezo, esbandia l’avorriment condensat en el curtmetratge Castelló 69; des d’aquells temps, els llenguatges i les obres de Carles Santos han anat tenint interlocutors territorials. Els més importants, els dels llenguatges musicals vinculats a la tradició posterior a les corals i la sarsuela, els ritmes populars i les bandes de música, el guitarrista Francesc Tàrrega o el matrimoni Vicente Asencio-Matilde Salvador, i manifestades poc després de l’epifania de Santos, amb el Grup Actum (1974), de l’investigador electroacústic Josep Lluís Berenguer i el compositor eclèctic Llorenç Barber, i del compositor de música contemporània de les comarques castellonenques, Amadeu Marín, influït pel Juan Hidalgo, el qual, al desembre de l’any 1967, com un empelt del poeta Joan Brossa, dedica una pàgina a Carles Santos (dins l’obra Zaj, s.p.): 12345678910111213 (un etcétera ) un hombre realizará 13 acciones con 13 pañuelos sobre 13 sillas. a cada silla corresponderá un pañuelo que lleva oculto sobre sí.

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

181

De l’impuls històric d’Actum prové el festival valencià Ensems, iniciat el 1979 com un lloc de trobada de la música, l’art, la literatura i el teatre. I parlant de teatre, a principis dels anys vuitanta, una nit d’estiu a la vora de Vinaròs, al castell de Peníscola, Carles Santos remugava indignat perquè un còmic de Praga, havia traduït la seua actuació al francés. A qui el volia sentir, Carles Santos li feia avinent la importància de l’original en tota creació, encara que l’oïda només puga transmetre al cervell uns sons que aquest creu, il·lús, no entendre. ¿Si els entengués, però no foren el so mateix, serien la cosa creada? No hi ha creació sense intèrpret, no hi ha so sense algú que l’escolta i, per tant, Carles Santos reflexionava com si res sobre el nus fonamental de la música i de l’art contemporanis... Organitzava aquelles nits del castell de Peníscola, el millor actor castellonenc viu, Pep Cortés, que poc després colpejaria l’escenari del Teatre castellonenc del Raval, mimetitzat amb l’intèrpret Carles Santos, en l’obra d’aquest titulada ¿Té xina la fina petxina de Xina? (1984). I parlant de literatura, en el tombant del nostre segle a aquest, el literat Joan Francesc Mira, mentre acabava la traducció en decasíl·labs comprensibles de la Divina Comèdia dantesca, precisava el text de L’adéu de Lucrècia Borja, cantata de Carles Santos estrenada a la Universitat de València l’any 2000, pel seu cinqué centenari, i convertida en òpera per a una inauguració de l’any següent: la nova Seu del Teatre Lliure (Fabià Puigserver) al Palau de l’Agricultura, a Barcelona. Allí s’unien a l’obra de Santos intèrprets com Antoni Marsol, Antoni Comas, Claudia Schneider, artistes sol·licitats per les recerques de Santos, que proposen partitures a un tipus de cantant-recitador-actor-ballarí, corresponent a una nova gesamstkunstwerk, un connubio delle arti, però de les arts contemporànies. Mentre això succeïa, el curs escolar 1998-1999 de la Universitat Jaume I, s’inaugurava amb la concessió de la Medalla d’Or a la compositora Matilde Salvador, tres mesos abans que Joan Brossa s’estimbara en el replà ocult de sa casa –ell, que havia nascut al carrer Wagner i havia viscut al carrer Fortuny. Pocs mesos més tard, Carles Santos acabaria –concebuda i parida la intensitat gegantina de La pantera imperial– l’òpera Ricardo i Elena (2000), de la qual es parlarà breument d’ací uns 4 minuts i 33 segons. Aquell 1999, s’inaugurava l’Espai d’Art Contemporani de Castelló (EACC), amb una mostra fotogràfica i d’accions de Carles Santos (veg. catàleg DD. AA. 1999), en la qual col·laborà el mestre Salvador Seguí, refundador del Conservatori de Música de la ciutat –successor del destruït per la guerra d’Espanya, que havien impulsat, entre altres, avantguardistes com els germans Vicent i Pasqual Asencio, el violinista Abelard Mus i el pare de Matilde Salvador. I, deu anys més tard, precisament quan Carles Santos rebia la mateixa Medalla de la mateixa Universitat Jaume I, l’EACC organitzà uns mesos d’homenatge internacional a John Cage, comissariat per un notable seguidor de l’obra d’Actum: el percussionista i compositor Joan Cerveró. Així, el primer nivell de comprensió de Carles Santos consisteix a considerar-lo gestor de l’avantguarda en el territori originari. No altrament es podria adduir de l’empelt tradicionalista, popularista, de bona part dels significants de l’obra posterior de Santos: les apel·lacions al cicle antropològic anual i la festa mediterrània, a la tradició satírica i paròdica del teatre popular valencià, al realisme avantguardista i provocatiu preconitzat també per l’obra de Joan Brossa, a les cites de l’herència musicològica mediterrània, i fins i tot, al moviment gestual i vestimental realista, irreverent o crític. Per exemple, en moltes obres, el vestuari de pantalons i camisa negra, que es popularitzà en la chanson francesa i la Nova Cançó; precisament, els cantants valencians Raimon o Ovidi Montllor, triomfants des de Barcelona,

182

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

on –en els temps del citat adés Nocturn 29 (de Brossa-Portabella-Santos)– s’estengué aquell «temps que ja és poc nostre», en un «país que ja anem fent» –Raimon dixit–, el temps del compromís polític, quan, en aliança o en conflicte, patien i lluitaven l’art «compromés» o realista –mediatitzat o subordinat per l’existencialisme o el marxisme– i l’art «independent», formalista i fins i tot psiquedèlic, tant en les altes esferes de la creació artística com en les noves generacions d’artistes i músics hispànics, quan reclamaven un pacte entre avantguarda estètica i compromís polític que el fill del metge Santos, el pianista Carles Santos, poc després de ser detingut en una església habitada pel moviment antifranquista Assemblea de Catalunya, l’any 1973, reclamava la necessitat de connectar la revolució formal del nou músico creador amb l’oyente iniciado (testigo sensible). I no era fàcil, ja que la música (Santos 1974: 5, 8, 10): como práctica inserta dentro de un determinado sistema de producción y consumo en el contexto de la lucha de clases, presenta una serie de problemas muy característicos, debidos en parte a la propia esencia no-conceptual del fenómeno musical y al hecho de estructurarse sobre un código especializado.

Tanmateix, calia lluitar, vinculant-la a les otras prácticas artísticas o no-artísticas; tot per a restituir el hecho musical, entendido como producto cultural de control ideológico, a su categoría de lenguaje sonoro desprovisto del caràcter alienativo y sometido a un proceso de reducción a partir de su inserción en las masas.

L’opuscle anònim on escrivia Santos aquesta faramalla indiscutible no s’estava d’avisar que las horas de las sublimes sublimaciones están contadas, las músicas serán subversivas o no serán (ibid, p. 11), i evocava el conegut comentari revelat per André Gide en Retour de l’URSS (1936) sobre l’estrena de Lady Macbeth de Minsk [Ledi Makbet Mtsenskovo Uiezda]. Li deien els crítics soviètics –segurament, en una sala emmoquetada de l’Hotel Metropol, i en tot cas, copiant la crítica o consigna oficial del diari Pravda– que Xostakóvitx volia compondre música moderna i temia tot el que recordés l’òpera tradicional i la música simfònica, i ser clar i explícit... I, es queixaven: ¿què vol que faça el poble soviètic amb una òpera, de la qual no pot taral·lejar cap melodia després d’escoltar-la? (ibid.: 27). Xostakóvitx, un dissident participant en la vida del Partit, l’admirador de Bach o de Berg, no abandonava les bases postromàntiques de les seues composicions i àmpliament tonals, quan hi incorporava brins controlats d’atonalitat, politonalitat, serialitat, cromatisme... ¿És diferent, en el fons i mutatis mutandis, el context explicitat per les propostes musicals de Carles Santos? ¿Ha estat altre el conjunt actiu de recerques que anomenem ara Carles Santos –allunyades ja de la lexicografia estalinista– que el d’adreçar-les a una exigent, meticulosa i gens improvisada, festa del coneixement humà col·lectiu, alhora localista i universalista, i renuent a tota superficialitat, a tota pretenciositat vàcua; i oposada a tot ordre imposat? En tot cas, pel que fa als usos verbals, a l’estilística de la llengua, ¿com s’ha manifestat l’avantguardisme de la composició i la interpretació de l’autor?

3. Literatura i música. Tipologia i estil de les obres Com un cànon personal –ja que la Música no té la servitud de ser un llenguatge exclusivament lineal o visible–, les successives i diverses fases temporals del propòsit de Carles

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

183

Santos, els diversos i successius gèneres i instruments emprats –el concert d’obres històriques o contemporànies, la composició per a piano o per a grups instrumentals, per a veu o per a solucions corals o recitatives–; fins i tot els mètodes comunicatius –la ironia o la metàfora, la narració o el lirisme, la repetició ad nauseam o el contrast emotiu o la glòria carnavalesca o l’adolorida violència religiosa– no han cessat de fonamentar una unitat tècnica, compositiva, vinculada a una originalitat confosa en un procés vitalista d’autenticitat moral. Així ha estat en el pacient estudi de Conservatori del Liceu de Barcelona i en la sàtira cinematogràfica El pianista i el conservatori (1977). En els estudis especialitzats a París, Suïssa i els Estats Units, i en el diàleg amb el cinema o el teatre, ja des del 1967. En els concerts de difusió de Bach, Webern, Cage o Stockhausen, i en la decisió de compondre i interpretar les «pròpies» obres, des del 1978. En les tres dècades vinculades al Grup Instrumental Català –cofundat amb Josep Maria Mestres Quadreny, en la protecció de la Fundació Miró (1976-1979)–; la fase de col·laboració escenogràfica de Mariaelena Roqué (1985); i la dramatúrgia actual de la Companyia Carles Santos (1995). Aquella unitat de mètode i estable autenticitat moral en perpetu canvi i adaptació a les noves propostes, no es pot separar de la contradictòria Barcelona del cinema de Pere Portabella: les bandes sonores, les actuacions i els coguionatges de Carles Santos, resposts pel cineasta amb la direcció teatral d’Asdrúbila (1992), i el film breu La tempesta per al rossinià El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora (2005). Ni menys encara es pot separar dels plantejaments musicals de –i no l’únic, no isolat– Josep Maria Mestres Quadreny i les seues peces amb duració i instruments ad libitum, de l’època dels Tres Cànons en Homenatge a Galileu (1965) i, sobretot, del teatre musical de la Suite bufa (1966), estrenada a Bordeaux. Conseqüència d’aquest «èxit» és el Concert irregular (1968) de Brossa, en homenatge als 75 anys de Joan Miró, estrenat a Saint Paul de Vence, Barcelona i Nova York (i per cert, el centenari de Miró, el 1993, produeix un punt d’inflexió marcat per l’Acció musical per a Joan Miró i el Promenade Concert, amb Carles Santos dirigint des de l’exterior de la Fundació Miró als intèrprets situats dins el recinte amb monitors individuals. La música viva i en moviment se n’eixia de l’escenari previst per a difondre’s en un espai natural i total, intern i extern. No es pot circumscriure només a Barcelona aquell combat sumatori de la modernització de les arts. Tanmateix, l’expansió hispànica –almenys, la valenciana–, no s’explica –more litterario, àmbit al qual es volen associar aquests raonaments– sense el company més directe de Carles Santos: Joan Brossa. El 24 de novembre del 1997, el poeta va impartir una conferència a la Universitat Jaume I, en un congrés titulat «Intertextualitat i recepció», on va exposar l’entorn de la col·laboració entre llenguatges artístics, i la connexió entre creador avantguardista i públic (seguint idees publicades poc abans, apud Brossa 1995: 214-216): No hi ha avançats; hi ha retardats; gent que viu a la seva època i gent que no. No sé per què, dels primers en diuen ‹avantguardistes›. De fet, ser ‹clàssic› significa reeixir en l’art del teu temps, que és d’altra banda, l’única manera de sobreviure. No hi ha un classicisme etern; més aviat veiem que a cada època el model es desplaça. [...] Avantguardistes? Passatistes? Reraguardistes? L’acte creador, com la vida mateixa, no es pot paralitzar. La papallona ens interessa viva i no pas clavada a la paret amb una agulla. Les fórmules i les paraules es gasten, però la força que les genera resta intacta. En aquesta alternativa històrica, sovint els resultats són imprevisibles per al creador mateix. Amb tot, entesa així, la cultura esdevé l’únic fet que subsisteix quan tot s’ho emporta el vent.

184

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

Confrontat a la normativa artística i lingüística, i amb un fort atractiu popular, el llenguatge ingenu, intens i compromés de Brossa, ha estat interpretat amb la conveniència de no recloure la interpretació de les avantguardes –sobretot, les vinculades al surrealisme–, en acusacions contra la vulneració de les regles comunicatives del sentit denotatiu de la llengua, de la tonalitat en la música, de la versemblança en les arts escèniques (a propòsit de la tensió entre denotació i metàfora en Joan Brossa, veg. Viana 2000: 139-197). Certament, ens trobem davant l’art com a text polifònic, com a valoració contundent del present escènic i el seu ritme interior, com a intensitat semàntica per damunt de l’estructuralisme sintàctic i de genuflexió o dimissió davant els tràmits i les interposicions de la tecnologia; com a variació i pluralitat enunciativa contra les limitacions de l’estabilitat imposada al personatge. I quan es diu personatge escènic, ací es vol dir, per exemple, el piano. El piano des dels 5 anys, el piano adolescent venut i la compra de la moto –potser episodi vençut en la performance de la Fira de Frankfurt del 2007, amb el triomfant motorista coterrani Adam Raga–; el pianoespai, el piano navegant de Minimalet sur mer (1988), el piano metonímia de Beethoven, si tanco la tapa què passa (1983), quan l’actriu entra al mar escenogràfic fins a enfonsar-s’hi per a reaparéixer pel pati de butaques; el piano-déu de La pantera imperial, quan Santos interpreta en estat de prosternació en dos pianos el Preludi en do sostingut menor; i després queda estirat cap per avall amb els braços oberts en creu (postura dels capellans i dels bisbes en la consagració). Tal com confessa el Santos pianista (DD.AA. 2000: 82): Tocant el piano he representat 74 personatges diferents inclòs l’home invisible, l’he empentejat pels carrers de Barcelona i fins i tot, un dia me’l vaig endur a alta mar per a estar sol amb ell en el meu espai favorit... En resum, el plaer de tocar i donar plaer tocant.

I parlant de plaer, ens situem en la posició indefugible de l’estètica de Santos: la música com a comunicació, és a dir, com a conjunt de factors somàtics i imaginatius de la creació, en tant que acció, joc, energia, evidència dolorosa, sorpresa, humor, obsessió, insolència, coneixement i veritat, com els compassos d’una fuga de Bach, segons Santos (DD.AA. 2000: 172): Jo sempre dic que en Bach hi ha un orgasme cada 24 compassos, i els que em senten es queden un poc astorats, però és cert.

Però alhora, això suposa o implica la comprensió de la construcció complexa, matemàtica, de la mateixa fuga (ibid.: 180). Aquestes idees ens situen en els àmbits de treball de les obres de Santos, el terreny dels processos de la construcció dels significats –que, mereix la pena de ser dit, no era l’àmbit natural de la música clàssica. Així, d’acord amb la meticulosa descripció de Josep Ruvira (2008), les obres de Santos es fonamenten en un «esperit de frontera», o d’aventura, on el límit és el centre; i s’hi manifesten els següents àmbits: A. El concepte obert i múltiple del temps de l’obra: l’evolució del treball escènicomusical: en espiral, work in progress, vinculat a processos de simultaneïtat, sincronia, multidimensionalitat, atzar, probabilitat, improvisació meticulosa... Certament, en l’obra de Santos hi ha lloc per a l’obra gran i closa; així, les operístiques: Asdrúbila (1992), La Pantera Imperial (1997), i Ricardo i Elena (2000). Tanmateix, si l’estructura d’Asdrúbila apel·la a la circularitat i no a la narrativitat, la història formal de La pantera

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

185

imperial és una demostració del work in progress permanent (és a dir, que deixa de ser-ho): precedida pel Sopar Bach en la festa de cap d’any del 1996), al Centre de Creació dels Comediants a Canet de Mar; després, sumant-hi el repartiment habitual, a Frankfurt (1997); al Castell de Perelada (agost del 1997), amb el cor; i encara després, base de la fotogràfica Sèrie B-A-C-H i en la utilització multiplicada del bust de Bach. B. A la manipulació creativa del temps s’afig la complexió espacial de la música, marcada per l’evidència sonora i visual de l’espectacle, que implica la valoració de l’instant i el detall, i la renuència a les gravacions –fins i tot, el cinema com a testimoni directe d’accions–, i l’elusió de la museïtzació de la creació. En general, en l’escena això implica el refús de l’hermetisme sonor i la preocupació per la relació sensorial entre música i auditori (o espectauditori). A propòsit del temps com a element social, la potència de la rebel·lió de Santos es pot documentar amb una performance rellevant: la seua execució d’una peça breu de Steve Reich, de set notes, i que dura ad libitum, i coronada amb l’expulsió de Santos del concert després de dues o tres hores d’interpretació (Carles Santos, EACC, 2000, p. 180). C. En tot cas, la preferència de temes i estilemes propis s’evidencia per les «veus», és a dir, pels personatges. Fàcil és de comprovar, al llarg de l’obra de Santos, l’hàbit de transferir aquestes preferències als llenguatges complementaris de l’espectacle: de treballs funcionals a obres autònomes (i viceversa): fotografia, cartells, vestuari i attrezzo, unitats escenogràfiques... És, sens dubte, un àmbit en què Marielena Roqué esdevé pròpiament coautora. No solament, clar, l’evidència de les suites per a violoncel de Bach i la Roqué tocant amb l’arc la corda que subjecta el penis de l’intèrpret de La Polpa de santa Cercínia de Clavicònia. En tot cas, la complexitat de les importants recerques sobre els valors de l’erotisme –el nu, la mística, el lirisme, la cosmogonia, la vida quotidiana, el dolor de crear, el creuament de la religió, l’ascetisme, el sadomasoquisme, la iconoclàstia, la gastronomia– no es poden esgotar en les disquisicions psicològiques habituals, sinó, com a mínim, amb una tríade d’impulsos històrics: la tradició carnavalesca –analitzada per Bakhtín a propòsit de Rabelais–; la cultura valenciano-mediterrània i les seues grandeses i detalls; i les contribucions surrealistes –Jarry, Roussel– o del camp del circ –Fregoli via Brossa–... D. Els àmbits anteriors instauren una permeabilitat entre tendències –no s’ha de confondre amb l’eclecticisme «neutral»–, com un diàleg solidari en què, talment una autèntica conversa de taverna, tots els interlocutors comparteixen un mateix vi, però cada interlocutor té un got i una opinió. Més que la descodificació, la descontextualització del llenguatge musical i del concert tradicional, es tracta de la construcció d’un llenguatge personal i polivalent alhora amb procediments efectistes, torrencials, però vinculats a la interrelació i la modulació matisada i elaborada, no improvisada –sobre la base de l’especificitat musical i sonora– dels diversos nivells semiòtics. En certa mesura, ¿no està sintetitzant Santos els dos corrents posteriors a la Segona Guerra mundial –és a dir, la guerra que posà davant l’espill tràgic totes les avantguardes possibles–, les propostes americanes i les europees? D’una banda, és clar, l’obertura i la processualitat de l’obra musical, és a dir, Cage o Philip Glass, però també el minimalisme vinculat al camp urbà i comercial de les arts visuals, i la recerca de la senzillesa i l’audibilitat pràctica. I

186

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

alhora, la integració de l’atzar en un ordre mòbil i canviant, redefinint, per exemple, el serialisme de Webern, que proscriu la repetició casual (per a ubicar la funció essencial de la música contemporània en la cultura del segle XX, veg. Ross 2009). En tot cas, l’ús del llenguatge verbal s’integra en el marc d’unes condicions de convivència interior, al si de cada espectacle, entre tres connexions: música-concepte, música-imatge, i música-llenguatge. És a dir, en la convivència de codis i canals: lingüístic-acústic, lingüísticvisual, acústic-visual (veg. Meseguer / Villanueva 1998). La música no es limita a subratllar o comentar els altres llenguatges, sinó que estructura el drama i en sustenta els significats i els símbols múltiples, amb un funcionament sempre concertat, coral. D’una banda, amb la garantia transversal del ritme com a universal comunicatiu –afectant alhora la música, el cos, el temps, l’espai, la paraula, el públic–; i també de les possibilitats que el llenguatge musical permet de juxtaposició i d’articulació (qüestió de materials: paral·lelisme= compàs, simultaneïtat = acord musical). La tipologia de les obres tendeix a l’espectacle absolut, emprant precisament els dos àmbits més rendibles: l’òpera –en tant que gesammkunstwerk o connubio delle arti, i en tant que art definidora de (moltes de) les cultures nacionals contemporànies–, i el concert –en tant que execució i variació, i obrint la seua realitat a qualsevol espai escènic (així, subratllant la potència expressiva del piano en espais oberts, urbanístics –les Rambles de Barcelona–, o «naturals» –la mar de Vinaròs). les dues modalitats canòniques –i la seua usabilitat, car moltes de les propostes de Carles Santos són variacions i manipulacions (l’obra total com a fuga permanent!) i es modulen, a més, amb participacions o conseqüències com les següents: (a) Un treball eclèctic de participació de fotografia, obra gràfica, escenografia (cal citar, en tal punt, Marielena Roqué com a autora). (b) Una adopció de llenguatges musicals i espectaculars –i verbals– de la cultura popular o històrica: la música de banda i de petita orquestra, la música de carrer (i les triomfals fanfàrries dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 o la Biennal de les Arts de València del 2001). (c) Un impuls fructífer d’un «nou» tipus de cantant-actor-acròbata-performer, vinculat a les exigències tècniques de les propostes estètiques, i a una pedagogia de l’obertura dels gèneres canònics emprats, per tal de garantir finalment l’obertura d’interpretació i de recepció de cada acció escènica, musical o verbal.

4. Estilística i llenguatge verbal Finalment, en el repartiment del connubio delle arti de Santos, s’escau subratllar la contribució a la literatura, en tant que ús oral plenari de la llengua, en tant que creació estètica amb preferències estilístiques, i en tant que participació en un diàleg –el de la literatura i la música– interromput en els gèneres breus al segle XV, amb l’aparició de la impremta i la «literatura escrita». Si considerem generalitzat i experimentat el contacte amb el treball lingüístic de Santos com a literat, tan pròxim al de Joan Brossa, és impossible que hi desconeguem el llenguatgejoc com a base de la capacitat repetitiva, al·lusiva, hiperbòlica, paròdica. Però és una base realista, experiencial, vital. I per això, implica l’aposta per l’explicitud procaç i blasfema, la insubmissió a la normativa formalista i escrita del català amb coturn, o senzillament, el

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

187

barceloní transmutat en norma –¡tanmateix, en qualsevol altra llengua, Santos hauria hagut de fer el mateix viatge llibertari!–. En els títols de les obres, en els noms dels personatges, en els versicles i passatges argumentatius de tota classe (es pot completar l’experiència, amb la consulta del volum de l’exposició Visca el piano! (en Santos 2006). Quant a la llengua de l’espectacle, ¿què hi ha de diferent entre una pàgina en blanc i una partitura en blanc? Poc, si s’accepta el salt qualitatiu: el de considerar literatura la pròpia del llenguatge dramàtic, és a dir, modalitat «oral», i per tant, vinculada a la veu, al so, a la música. Aquesta és la porta que ens duu a la part més revolucionària –encara que semble més implícita, i menys espectacular– de l’enunciació literària de Santos: la recuperació del diàleg entre poesia –literatura– i música, que havia partit de l’autonomia de la literatura i de la música per separat. Un gènere n’és testimoni directe: la cançó, que després dels temps de Petrarca i Ausiàs March se separà de la polifonia, des madrigalistes... fins a retornar en temps actuals, amb les musicacions populars o cultes de poesia (així, la chanson francesa, i la nova cançó catalana i valenciana). D’una banda, l’acció verbal de Santos se situa en l’àmbit de la tensió històrica entre normativa lingüística institucional i usos comunicatius de l’idioma, tal com els renovadors de la literatura de l’espectacle han anat demostrant (pel que fa a la cultura valenciana, he aplicat a Joan Brossa i al dramaturg Manuel Molins aquests criteris; veg., respectivament, Meseguer 2002: 137-148, i 2008: 183-200). Com és sabut, el debat fonamental dels moments històrics de normativització contemporània de llengües d’Europa era el paper i la funció dels escriptors, de la literatura –en dialèctica amb els usos populars– en la configuració de les normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques. Tal era el cas, precisament en els temps de les avantguardes històriques, les del primer terç del segle XX, del txec, del grec contemporani, del rus, o la del català per part de Pompeu Fabra (veg. Lamuela / Murgades 1984), i, a escala valenciana, de la normativització vinculada a la de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la signatura de les anomenades «Normes de Castelló» l’any 1932. Si d’una banda, la «literatura» havia de jugar un paper d’ascens del lèxic popular als àmbits cultes de l’idioma, i havia de fonamentar un cànon, una auctoritas en l’ús modern i majoritari, un altre camp de participació –subratllada per les avantguardes– era l’heterodòxia, la provocació, la rebel·lió contra el normativisme i els límits de la denotació imposats a la imaginació personal o col·lectiva, i a la recerca definidora de la literatura contemporània. En aquest sentit, ¿quins precedents literaris operaven en tal posició avantguardista? En el cas valencià, com a mínim, dos corpora literaris: d’una banda, la tradició satírica i procaç del teatre popular (¿no és un dels monuments definidors de la cultura valenciana històrica el genial despropòsit d’El virgo de Visanteta de Josep Bernat i Baldoví?); i complementàriament, el correlat de la desinhibició hedonista i el joc lingüístic paròdic o metafòric en el cançoner, el món costumista i festiu, i fins i tot, el periodisme popular del segle XIX. D’altra banda, tals fenòmens tenen els seues correlats en tota l’àrea cultural del Mediterrani i en totes les llengües romàniques. En tots els aspectes citats, dins la cultura lingüística catalana contemporània, l’obra d’un Joan Brossa és paradigmàtica, no solament en tant que «rebel·lió» contra les limitacions de la normativa lingüística, com, sobretot, la «creació» lingüística, realista i popular, lúcidament compromesa amb el progrés la societat i alhora amb els llenguatges artístics i la llengua mateixa com a màxim instrument de la imaginació i la creativitat humanes (veg. Viana 2000: 139-197).

188

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

Així, les idees i els mètodes, pel que fa a l’estilística de les obres de Carles Santos – nítidament vinculades a les de Joan Brossa– generen una sèrie de constants literàries orals –és a dir, alienes o enfrontades a la normativa de l’idioma, basada en una idealització dels usos escrits canònics– vinculades a tres àmbits: (a) El joc fònic i la ruptura de les convencions, assenyalada amb la ironia, l’hedonisme, la iconoclàstia, la paròdia, l’onomatopeia, el crit i els sons paraverbals etc... (b) La creativitat en l’àmbit de la semàntica, fortament impregnada d’una consciència de «cita», de «paròdia» o de «ritual» en l’ús de la figuració literària. (c) La convivència eclèctica de codis, amb uns forts components il·locutius i perlocutius en la gestió de la relació llengua-escena-música. Aquestes constants –amb els seus trets antinormatius, anormatius o idiolectals– operen de manera indiscriminada en els «textos» de totes les obres, fins i tot en les «no verbals», però no exemptes d’expressions «paraverbals». Per exemple, els títols i paratextos d’obres dramàtiques i de peces curtes de concert s’observa un permanent treball damunt la relació sonoritat-semàntica: (a) El maneig expressiu de l’al·literació, la interjecció, l’embarbussament, l’onomatopeia, la paronomàsia, o el malapropisme: Brossalobrossotdebrossat Sama Samaruck Suck Suck, Té xina la fina petxina de Xina?, «Pianolerolerolero-lalero», «To-ca-ti-co-to-ca-tà»... (b) El joc conceptista metafòric, irònic o hiperbòlic: La Pantera Imperial, L´esplèndida vergonya del fet mal fet, La grenya de Pasqual Picanya assessor jurídic-administratiu, «Fragment del proper disc»... (c) Els mecanismes dialògics de la paròdia, l’al·lusió, la cita, el contrast semàntic: Asdrúbila, Tramuntana Tremens, Piturrino fa de músic, Chica Montenegro Gallery... (d) La narrativització de l’expressivitat fònica: Beethoven, si tanco la tapa... què passa?, Figasantos-fagotrop missatge al contestador soparem a les nou, «Aquesta es la història que mai podré oblidar: una trista història d’amor, d’un amor que mai, mai, mai podrà acabar»... Fins i tot, es poden trobar nombrosos passatges textuals que combinen expressivitat i subversió amb la suma sincrètica de tots els procediments, com els versicles recitats de Caligaverot (contrafet i paròdic del cant pasqual Caligaverunt), autèntic monument d’embarbussament visionari: Déu de déu redéu que suflegues la marmolla virudall de conflexions rulleries i melasses. Polsa la catranya, macunya lo serpió, recuvella la faritgia pitrolla i vermoletja...

En altres textos, es prioritza el treball damunt la semàntica del text, i la rebel·lió/creació es projecta en el significat i els seus límits i capacitats. Per exemple, en La meua filla sóc jo (2005) –homenatge de Carles Santos a Silence (1952), de John Cage–, amb el format de salmòdia, recitat, lletania, enumeració, paral·lelisme, es qüestiona la noció d’identitat del personatge –amb projecció il·locutiva, és a dir, amb usos dialectals com l’imperfet subjuntiu «tinguessen», o l’article neutre «lo»– sotmesa a tota classe de qüestionaments i alhora d’obertures. Heus-ne ací la riquesa de procediments: (a) El paral·lelisme sonor i semàntic de l’estructura de lletania: Hi ha pares que tenen fills / Hi ha pares que no tenen fills.

(b) L’estructura textual d’intervenció-resposta o de «progressió temàtica»: Jo mateix sóc la filla de mi mateix» [...] «La meua filla que sóc jo, és una filla.

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

189

(c) El treball sobre la paradoxa com a definició: Un primer amant que no sóc jo de la meua filla que sóc jo.

(d) El desplegament narratiu: Un primer amant que no sóc jo de la meua filla que sóc jo té un taronger ple de partitures i una olivera plena de llibres.

(e) El desplegament semàntic d’associació lliure d’idees: Fora de l’automòbil, i malauradament lluny de la mar, la meua filla, que sóc jo, sent sis trombons.

En tot cas, són els textos d’òpera on, amb més perspectiva, operen les actituds i les creacions literàries de Carles Santos. Inequívocament, en el camp de l’òpera contemporània –o de metaòpera o de paraòpera–, aquesta part de l’obra de Santos implica les màximes realitzacions de la cultura valenciana (i catalana sencera) del darrer terç del segle XX, i fins a l’actualitat. I tenen com a valor afegit i definitiu el seu diàleg amb la literatura històrica i contemporània. Si Asdrúbila (1992) se situava més bé en la crítica «cosmopolita» de la perplexitat i la diversitat de l’home –i el personatge del gos hermafrodita–, el recent Tirant lo Blanc (amb dramatúrgia de Calixto Bieito) és una realització que dialoga històricament amb el nucli de l’òpera-literatura valenciana contemporani: per exemple, l’òpera El triomf de Tirant , amb música d’Amand Blanquer i libretto dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera. Així mateix, el cicle històric és determinant de la cantata L’adéu de Lucrècia Borja (2000), sobre un text de Joan Francesc Mira, convertida posteriorment en òpera (interpretada pels cantants i actors fonamentals en aquesta vessant de Carles Santos: Antoni Marsol, Antoni Comas, Claudia Schneider, per a inaugurar la nova Seu del Teatre Lliure de Barcelona). I, vinculada al mateix cicle, El cant del Duc (2010), damunt textos de Josep Piera, sobre el personatge d’un altre Borja (espectacle amb 500 músics i 300 cantants en els carrers de Gandia per a celebrar el V Centenari del naixement de Francesc de Borja). Entre la internacionalitat i la història nacional, more biographico, la més definitiva expressió de Carles Santos és, sens dubte, l’òpera Ricardo i Elena (2000). Els recitats i el cant són en llatí, i per tant, paradoxalment incomprensibles per a la majoria d’espectadors, i la comprensió del libretto també és impossible sense una «creació-traducció» en català-versió valenciana-parla vinarossenca: ¿quina és la llengua primera i original de la Romània? i, així, la Prima sequentia especifica: Iuste tempus est ante tempus quod / numquam transcurrit velut tempus («És just un temps abans del temps, / i que mai transcorre com a temps»). Prope non sum, neque procul; nec / solus, nec immensus, neque / originalis si sum, non sum; cuius vox? («No sóc prop ni lluny; ni sol, ni immens, ni originat; si sóc, no sóc; la veu de qui?»).

I, la Septima sequentia, combinant vectors d’anàlisi personal i històrica, temporals i espacials: Elena: Puer venire noluit («Lo xic no ha volgut vindre»). Ricardus et Elena: Culpa tua est («La culpa és teua»). Jo mateix: Duae parvae sepiae officinales, / oryza seorsum, atque cervisiae / fidelia cum valde subtile («Dos sepietes, un arròs a banda i un porró de cervesa amb gasosa.» Ricardus: Sua cum Brossa relatio mihi / displacet atque capio se in politicam / animum intendere

190

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

(«La seua relació amb Brossa no m’agrada, i tinc entés que es posa en política»). Elena: Nunc admodum tarde est jam. / Obcaecatus est piano et ecce («Ara ja és massa tard. Et vas obcecar amb el piano i aquí ho tens»). Donaxona: Hic sunt acetaria olea et parvi / cancri. Aliquid amplius cupistine? («Aquí està l’amanida i els llagostins. Voleu alguna cosa més?»). Ricardus: Cui similis est puerulus hic? («A qui es pareix aquest xiquet?»). Elena: Ingredi eum collegium volebam atque noluisti («Jo volia internar-lo en un col·legi i tu no vas voler»). Ricardus: Dum piano canit omnia obliviscor («Quan toca el piano, m’oblido de tot»).

Tal eclosió verbal esdevé operativa amb participació de tots els ingredients expressius visuals i musicals: una escenografia amb fons llagostins de Vinaròs i amanides mediterrànies, retrats de Ricardo Santos, la creu de ferro caient damunt el piano, el Credo de la Missa pontificalis de Perosi... en el marc d’una triple reflexió musical, literària, moral: la crònica de la infantesa i els seus senyals, el paper de la religió i la família en la configuració de sensacions i vivències definitives, la convivència de llenguatges i realitats alhora contemporànies i antigues de més de vint segles de la cultura del Mediterrani.

Bibliografia Brossa, Joan (1995): Poesia i prosa, València: Ed. Tres i Quatre DD.AA. (1998): Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials, vol. VIII, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 27-37 DD.AA. (1999): Carles Santos (catàleg) Castelló de la Plana: EACC. Lamuela, Xavier / Murgades, Josep (1984): Teoria de la llengua literària segons Fabra. Barcelona: Quaderns Crema. Meseguer, Lluís (1997): Literatura oberta. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. –– (2002): Convivència de codis al teatre de Joan Brossa. In: Caplletra 33, 137-148. –– (2008): Convivència de codis en l’obra de Manuel Molins. In: DD.AA.: Teatre, passions i (altres) insolències. València: Universitat de València, 183-200. –– / Villanueva, María Luisa (edd.) (1998): Intertextualitat i recepció. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I. Ross, Alex (2009): El ruido eterno. Barcelona: Ed. Seix Barral. Ruvira, Josep (1996): El caso Santos. València: Mà d’obra. –– (2008): Música y representación. Los desafíos artísticos de Carles Santos. València: Institució Alfons el Magnànim. Santos, Carles (1974): Dossier Música y política. Barcelona: Anagrama. –– (2006): Textos escabetxats. Barcelona: March Editor. Viana, Amadeu (2000): Joan Brossa: idees verdes incolores dormen furiosament. El significat del teatre? In: Llengua & Literatura 11, 139-197.

191

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

Josep Piera

La llengua literària valenciana: una història personal Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg Raimon ¿Quina va ser la llengua literària, i quina la tradició lectora, del jove poeta que vaig ser pels anys 70? Quina era la vida literària valenciana en aquella dècada prodigiosa on tot semblava possible? Quina memòria del passat escrit tenia l’aprenent d’escriptor que em sentia ser en aquell temps? Digam que, uns pocs anys abans, durant l’adolescència seixantera, jo escrivia poesies en castellà i cançonetes en francés, i que la meua formació i curiositat literàries m’havien dut de Bécquer i Juan R. Jiménez a Baudelaire i Verlaine, i també (la moda ‹camp› arribava popísticament d’Amèrica) dels boleros i les ‹coples› de la ràdio, a les ‹chansons› de Françoise Hardy o els twists trepidants de Johnny Hallyday. Aleshores, certament, el francés era la llengua de cultura a Europa, una llengua que ens deia com era de bonic l’amor i de trista la tardor, mentre el castellà era la llengua escolar, la del «Perdóname» del Duo Dinámico, la del «La, la, la» de Massiel, i poc més. Això, és clar, per al jovencell modernet de Gandia que era jo. Cal dir que, aleshores, i gràcies al Concili Vaticà II, les misses començaren a deixar el llatí de banda i a dir-se… no en valencià, sinó en castellà. Déu feia com que no sabia, o no volia saber, el valencià. ¿Tenien raó, doncs, aquells que solien dir «hábleme en cristiano» quan algú els parlava en valencià? ¿No era una llengua ‹cristiana›, la que parlàvem a casa els valencians? Què era, doncs, aquell parlar casolà? Una llengua de salvatges incivilitzats? I d’on provenia? ¿Per què parlàvem així, nosaltres, si tots, Déu, Crist i Esperit Sant inclosos, usaven el castellà per a enraonar i escriure de les coses importants? Als valencians, parlaren com parlaren, se’ls batejava i soterrava en castellà. ¿Era una indigna parla d’esclaus, el vernacle dels valencians? ¿Que hi havia darrere de tanta pregunta sense resposta? El silenci, és clar, el silenci. Ara recorde que Joan Manuel Serrat («Ara que tinc vint anys») va voler cantar en català a Eurovisión (crec que era l’any 69) i no sols no el van deixar, sinó que va ser vetat pel règim franquista a les ràdios i a la televisió: la, la, la. «Cualquier tiempo pasado fue mejor»? En aquest ambient va ser que un dia de pasqua –jo tindria uns setze anys– un company del comboi pasqüer portà un disc d’un tal Raimon que cantava –deien– en català. Era «Al vent». Va ser una sorpresa, per a molts. Per aquells anys, Raimon guanyava el festival del Mediterraneo cantant «Se’n va anar». Per la tele, però, crec recordar que la dita cançó la va cantar una tal Salomé: «Se’n va anar en un dia molt clar…». Nosaltres –‹la pandilla›, en déiem de la colla amical– havíem anat de paella a la platja de Venècia (no la del Lido, sinó la de Gandia, és clar). I, en posar-nos a ballar havent dinat, el que feia de ‹posador› de discos va triar com a peça lenta aquell «Al vent». Aquella cançó era distinta a les altres. Com a cançó lenta servia tant per a fer manetes amb la parella de ball, com per a posar-se a pensar sol. Uns digueren que es tractava d’un cantant francés, uns altres que no, que era un xicot de Xàtiva que cantava en valencià. Jo, sentint aquell vent de la marina ‹veneciana› que m’acariciava la pell, en vaig quedar fascinat, i corprés. Aquell cantant cantava en una llengua senzilla i poètica que entenia perfectament, perquè jo la parlava de sempre a casa, tot i haver-la callada al col·legi, i n’apreciava la qualitat

192

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

emotiva encara que ningú no m’havia ensenyat que el valencià servia per a cantar en pla jove, valent, compromés i modern alhora. Això va ser una revelació. ¿No deien els ‹mandamassos de torn› que el valencià no servia de res, que no tenia ni valor ni gramàtica? Aquells eren els anys joves de la ‹cançó protesta› i d’estar en contra de la guerra del Vietnam…, entre altres contres. Eren temps de voler i de somiar tot allò que tindríem quan fórem lliures i europeus de veritat. L’anglés ja era la llengua del rock (no importava no entendre res de la lletra) i els Beatles ens feien ballar el twist lentament, com ens feien deixar-nos llargs els cabells, i.... Al cap de poc, en el meu muntonet de discos, ja n’hi havia singles i elepés de Raimon, un cantant censurat pel règim, però que a París omplia l’Olímpia, el temple de la nova música mundial, llavors. París s’havia encés en flames primaverals, i els estudiants cridaven allò de «prohibit prohibir». Per aquests anys, la veu de Raimon seria la banda sonora de les meues soledats i cabòries existencials, com també la d’altres amicals combois compartits. Compartir, un bell verb d’aquells fantàstics anys il·lusionats. Raimon no era Bob Dylan, certament, però se l’entenia, i fins tot emocionava. Feia pensar i sentir. Quan va actuar –no en recorde l’any exacte– al Teatre Serrano de Gandia, hi havia tanta joventut a les butaques –jo, un de tants–, com policies secrets als corredors. Les cançons d’amor («Treballaré el teu cos»), les de protesta pacífica («No creguem en les pistoles»), les bellíssimes «Cançons de la roda del temps» d’Espriu («Petita barca…»), l’Ausiàs March de les «Veles i vents han mos desigs complir»… A Gandia (fins aleshores, «Valencia la chica»), l’obertura de «Concret-Llibres» havia permés que aquestes ‹noves› cançons, així com molts llibres prohibits i perseguits, en castellà i en català, arribaren a uns quants joves inquiets. Jo en vaig ser un, tant d’oidor cançonaire com de lector de poesies. Els meus versos, si més no, continuava escrivint-los en castellà. I això? Un nou ambient de recuperació, renovació i revalorització de la llengua pròpia –com a llengua de cultura i de vida–, estava naixent o emergint. En aquest ambient no m’inseriré de ple, però, fins a les primeries dels anys 70. Aleshores, jo era un jove poeta que havia publicat un quadernet de poemes a Málaga (Ave Fénix, 1971), amb un pròleg de Juan Gil-Albert, havia publicat Qasida (1972), gràcies a una iniciativa editorial d’Eduard Verger, i acabava de guanyar el premi «Ausias March» de Gandia amb Natanael (1972). Aleshores, tenia 25 anys, vivia a València, frequentava els ambients literaris, els teatres, els cines d’Arte y Ensayo, i les llibreries de la ciutat. Em sentia i em volia poeta, autor i director dramàtic, escriptor, i tot això. Quina era «la meua llengua literària» llavors? El castellà. Excepció feta –repetesc– d’unes lletres de cançó que havia escrit en francés. El valencià? Era –en el meu cas, no en el d’altres companys– la parla familiar, popular i domèstica, no el vehicle d’expressió de la poesia. Per què? Perquè ningú no ens ho havia ensenyat; ningú, vull dir, ni a l’escola, ni enlloc. En valencià es cantaven algunes cançonetes populars, es feien sainets teatrals que feien riure la gent, i s’escrivien versets de falla per Sant Josep. Els escriptors dels 70 no veníem d’una tradició literària que ens hagués amerat de Teodor Llorente i d’altres patriòtics poetes renaixents, de guerra o de postguerra. No era això. O no ho era, en el meu cas. Jo, particularment, no venia de «Lo Rat Penat». No tenia una tradició ‹valencianista› sentida com una llosa mortal, sinó que sentia el profund silenci de les tombes profanades. Jo venia d’aquell antic silenci que cantava Raimon; venia d’una inconscient ‹tradició d’oblits›. He dit sovint que durant l’adolescència confonia –i no és cap irònica ‹boutade›– Ausiàs March amb un desconegut generalot franquista, quan llegia aquest nom al rètol de l’institut laboral de Gandia. Qui era Ausiàs March? A Gandia es començava a parlar del gran poeta del segle XV, i s’hi feien uns premis literaris (en castellà

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

193

i en valencià) sota el seu nom. Però qui el llegia? Qui n’apreciava els versos? Algun estudiós o erudit local aficionat a la col·lecció «Els nostres clàssics»? Ja és dir molt. Qui aprenia l’art d’estimar llegint els versos amorosos d’Ausiàs March? Aquell joveníssim setanter, ignorant de la pròpia llengua i tradició literàries, llegia amb admiració –això sí– la «Generación del 27» i els poetes beat (en traduccions sudamericanes). Camus, Proust, Gide –més o menys prohibits o censurats–, també els llegia majorment en castellà, llavors. Però aquell precedent primerenc de qui ara escriu, ben aviat, gràcies a les seues curiositats literàries, s’interessà per aquella llengua antiga i familiarment parlada (la llengua d’Ausiàs March), i en sentia el pànic de la buidor, tant com l’atracció de l’abisme. No resultava imaginable, a Gandia, això de posar-se a escriure literatura ‹en la nostra llengua›, com se’n deia aleshores del valencià literari. Alguns pocs l’intentaven llegir, no sense dificultats. Dificultats de llengua i de pensament, és clar. Quan vaig entendre i comprendre la grandesa literària d’Ausiàs March, el dilema personal que em plantejava era si pagava la pena reprendre aquella tradició trencada, i aprendre completa aquella llengua que no sabia que la sabia. Servia la llengua antiga d’Ausiàs per a dir el que jo volia dir en poesia? ¿Servia aquell ‹patois› rural, aquell vulgar dialecte de derrotats, per expressar bellament els meus deliris literaris? Abans d’anar a més i a fons, vaig haver-me de resoldre aquests dilemes. En quina llengua volia ser poeta? A trobar la resposta i la solució m’ajudà no sols la lectura dels grans poetes catalans contemporanis (Maragall, Riba i Espriu, fonamentals!), sinó també la d’alguns francesos (Eluard) i italians (Leopardi, Ungaretti, Montale), per exemple. He dit en més d’una ocasió que la meua primera lectura profunda de Llorente la vaig fer sota l’impacte líric i ‹paisatgístic› de Montale. No és cap broma. Això va ocórrer a mitjans setanta, quan ja m’havia capbussat de ple en el coneixement del que podrìem dir la tradició en la llengua pròpia. No oblidem que el valencià no gaudia de cap prestigi literari, i que havíem estat educats per a ser els abandonadors definitius del nostre vernacle. El valencià era tingut per un parlar pobletà que no servia de res, ni per a res. Un ‹dialecte› a extingir «sin ser notado», o fent-se de notar amb prohibicions. Quants valencians cultes havien llegit Nosaltres els valencians? Qui coneixia la poesia de Vicent A. Estellés? Qui sabia qui eren Ausiàs March i Joanot Martorell? Quatre gats, quatre rates de biblioteca, quatre erudits i alguns vells ‹aimadors de la llengua valenciana›, tots emparats sota el mant de la Marededéu… dels Desemparats, és clar. Hi havia, doncs, una parla viva, però no una memòria cultural i històrica col·lectivament compartida. Vol dir això que hi havia una sòlida cultura literària local en castellà? No. A la València dels primers anys setanta, el que hi havia era el silenci més provincià que es pot imaginar. Juan Gil-Albert – per posar un cas excepcional– vivia amb aristocràtic republicanisme el seu exili interior. Posats a trobar l’excepció que confirmava la regla, caldria esmentar el jove Cesar Simón de Pedregal. Francisco Brines vivia a Madrid. Qui els llegia, aquests poetes valencians en castellà? Els meus amics i jo, per exemple. Joan E. Pellicer va ser qui em va permetre llegir Palabras en la oscuridad. Tota una descoberta, per a uns joves saforencs de vint anys. A Gandia, també per exemple, i per aquells anys, la literatura més viva es pastava en una deliciosa catacumba ‹underground› que se’n deia l’Ateneu Juvenil. I l’únic poeta destacable era Joan Climent, qui havia publicat secretament els seus primers llibres en castellà, també; recorde haver llegit Parque de la esquina, amb uns poemes delicadament senzills. Si algú té gust de repassar els autors i els llibres de poesia que van guanyar els premis «Ausiàs March» de Gandia durant els seixanta, per exemple, s’adonarà del que era la

194

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

literatura valenciana, en valencià i en castellà, per aquells anys; només trobarà rellevants, entre els premiats, uns pocs títols –de Vicent A. Estellés, de César Simón, de Lluís Alpera... Qui els llegia? A Gandia, a penes si algun monyicot com jo. I recordem que el de Gandia era un dels premis literaris importants des de 1959, quan el guanyaren Pere Quart i José A. Goytisolo. L’altre premi publicable el donava quan el donava i el publicava quan volia la franquista diputació de València. I això era tot, o quasi… a València. Perquè de les faulelles castellonenques i les rondalles alacantines, no en vaig tindre constància fins a la meua arribada a València, a primeries dels setanta. Quin interés em podien despertar aquestes faules, Enric Valor a banda? I la poesia de Joan Fuster? El propi autor l’havia arraconada en el silenci. A Estellés el descobriré llavors, jo, amb La clau que obri tots els panys i el Llibre de meravelles i em semblà un poeta de postguerra que feia vital la llengua pròpia, amb uns tics de Pablo Neruda i de José Hierro barrejats. Li vaig dedicar –recorde– una ressenya a Gorg (1972), per encàrrec directe d’Amadeu Fabregat. Va ser el meu primer paper literari publicat a València en el meu català d’aprenent. El reconeixement poètic a Estellés vindrà més tard. Un poc més tard, només. Va ser a partir de 1972, doncs, que em vaig trobar flirtejant poèticament en valencià, i en secret, mentre apareixien publicats els meus llibrets de poemes anteriorment esmentats. He contat sovint que el meu primer poema en català se’m va fer automàticament present un dia que anava en el trenet de rodalies de València a Meliana, i vaig sentir que una veu em deia mentalment ‹plou› i no ‹llueve›, i vaig sentir que poèticament plovia més i millor si ‹plou› que si ‹llueve›. Al fons, per la finestra s’hi veien muntanyes nevades. I la visió distant de la neu em va provocar automàticament aquest poema. Instantània trista Sense neu! Silenci. Mai no arriba! Res de multiplicar. I plou: Sumem. Plou poc No trenta-sis; però pel poc que plou tres i sis. plou prou. Tres i sis fan nou. Sempre igual Quin nou tan vell jo ací tan nou sense neu tan discutit. i enllà Emigra el tres a França les muntanyes ben plenes. i sol es queda el sis No he jugat mai amb la neu; que s’ajunta amb el nou. només de xiquet amb neula, Sis i nou: 69. quan per pasqua feia panou la mare. Un altre any! Si jo tinguera neu Ni tan nou posant-li enmig un floc ni tan vell. faria un nou Tampoc no es multiplica. tan nou Tria que el pa per sempre més verger amb flors! quin vols? Quin nou tan nou! Si vols els sis jo faig de nou; Tan nou que sembla un sis. si vols el nou, em giraré. Gira el món i gira… La qüestió és que juguem, ja ho diu la cançó. juguem, Sis per sis: 36. juguem. Quin ai! Si no podem amb neu Mut! ni amb tres Xissstt…! amb sis i amb nou. Anem?

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

195

Què vull dir amb tot açò? Que els poetes i els escriptors dels 70 ens vam comprometre en la creació i recreació d’una llengua culta de la que se’ns havia privat anteriorment. I vam haver de fer nostra aquesta llengua oblidada, en la qual no se’ns havia ensenyat ni a pregar, ni a cantar, ni a pensar, ni a voler, tot i ser ‹més dolça que la mel›. Fins i tot l’amor era més amor si hom deia ‹je t’aime› o ‹te amo›, que si deia ‹et vullc›. Ningú no ‹estimava› ningú, llavors, entre nosaltres, els valencians. Quin era l’ambient literari de València, la capital, en aquelles miserables acaballes de la ‹puta postguerra›, altrament dita ‹dictablanda franquista›? Hi havia els escriptors establerts, els clandestins, i els moderns, joveníssims llavors, jo un dels darrers. Llibres llegibles? Els que provenien de Barcelona, des de Barral a Edicions 62, o de Sudamèrica, com els argentins de Losada, i les magnífiques novetats de butxaca que treia Alianza Editorial. La llengua literària dominant a València era la castellana, en el sentit més universal i en el més provincià. Els primers llibres importants llegibles en la meua llengua, doncs, m’arribaren de Barcelona, i en català, gràcies a les noves llibreries que es muntaven a València, i a Gandia, també. Recorde especialment les tres llibreries que dugueren el nom de «Concret», i totes les «Tres i Quatre» que he conegut. En poesia van ser autors mestres com Maragall, Riba i Espriu, al mateix temps que intentava amb dificultats gaudir de la fosca lírica turmentada de March. No gens fàcil Ausiàs March, als vint i pocs anys, i no sols per la llengua, és clar. En castellà llegia Alexandre, Cernuda, Brines, Gimferrer… El cas de Gimferrer em va reforçar determinades decisions. No sé si lúcides o radicals, romànticament parlant. La meua valenciana llengua literària, doncs, començaria a fer-se escrita a partir de la poesia, i tenint en compte aquest joc fònic, musical, sensitiu i suggeridor del «plou poc però per a lo poc que plou, plou prou» que més tard recollirà igualment la prosa. Una llengua farcida d’automatismes surrealistes, de sorpreses irreverents, de provocacions estètiques i d’emocions i d’intuicions variades. En aquesta digam-ne estilització estètica, hi intervindran mots copsats per via oral, mots recuperats de la infantesa, de rondalles primigènies, del parlar dels majors i dels vells, o poats inconscientment de les lectures («i ara l’aura llaura») que havia anat fent durant anys. I dels diccionaris, ben conscientment, quan convindrà, també. El poeta era considerat l’artista de la llengua, i n’era el creador: «Cau la nit com un cau». Normes? Quines normes? No n’hi havia, ni en sabíem ni en volíem cap. Totes les normes eren transgredibles, fins i tot les polítiques i les sexuals. Els joves poetes érem els vivificadors de la llengua, els qui la féiem escrivint-la i parlant-la lliurement, sense complexos. La llengua era, si més no per a mi, com el marbre per a un escultor, com els colors per a un pintor i els sons per al músic. La llengua era la matèria primera per a fer literatura de les pròpies fantasies o emocions. L’art poètica n’era l’instrument. En aquesta formació de la llengua literària poètica intervindran, doncs, els autors clàssics i els contemporanis, uns llegits en la llengua original, d’altres en traduccions. Cal dir que, aleshores, algunes de les millors traduccions estaven fetes en català, des de l’Homer i el Cavafis de Riba, fins als poetes xinesos de Manent, per citar-ne sols algunes d’exemplars i de mestres; per a mi, és clar. Cadascú, així, es farà la tradició de lectures que li dibuixarà una llengua literària i un estil propis. En el meu cas, a tota aquesta rebolica de lectures (de Petrarca a Riba, de March a Garcilaso, de Lorca i Eluard a Neruda i Estellés…) caldrà afegir la voluntat de posar-se a escriure, a fer literatura en català, és a dir, a partir del vernacle heretat, de la llengua dels clàssics però amb voluntat de ser moderns, –no ‹normals›–, i universals, no mai provincians. Així, a més,

196

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

col·laboràvem activament a fer ‹un país› i a cantar-ne els somnis, amb nous aires i maneres. Així em vaig prendre la poesia com un comboi creatiu i vital, més que no com una arma política. El ‹compromís conscient› amb el valencianisme polític vindrà després. La poesia era l’aportació personal al projecte col·lectiu que alguns intel·lectuals –Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Alfons Cucó, Rafael Ninyoles, Josep V. Marqués…– havien llançat. Era també la manera de voler-nos i de sentir-nos al món, i alhora d’exercir sense pors el nostre dret a la llibertat. També de sentir-nos a l’avantguarda de tot. I ací. A casa mateix. «No cal anar-se’n lluny per trobar el que vols» vaig escriure en aquells anys. «Sapies fer bell el que tens davan teu / i el que tens et serà just el que et cal» escriuré trenta anys després. La meua llengua literària, de veres, començarà a construir-se a partir del meu retorn a la Drova l’any 1974. Perquè si havia de seguir escrivint poesia, i ho havia de fer en la llengua pròpia (acabava de publicar-se Carn Fresca, i de convocar-se els ‹revolucionaris› Octubre), per això em calia ‹un paisatge de paraules› que em tornara la vitalitat sentida de la llengua, com em calia un temps i una cambra propis per bastir els fonaments d’una aventura literària. No volia ser hereu d’un silenci, sinó el vividor d’aquella tradició redescoberta que m’havien estat amagant durant anys i panys. Aprofitant el temps ‹lliure› que la Drova em regalava, m’hi vaig posar a llegir tot el que vaig poder i saber sobre la poesia valenciana i catalana, des dels orígens trobadorescos als novíssims companys de Llibres del Mall. Un univers d’emocions, d’horitzons de descobertes i de memòries s’obri a doll, com si un màgic saurí haguera trobat el corrent d’aigua subterrània sota els meus peus. Per a mi, i per a d’altres companys de la mateixa colla poètica, en un bon principi, no es tractava sols de recuperar una llengua literària desprestigiada a força de derrotes, sinó d’avivar i de modernitzar estèticament, de pensament i de ficció, una llengua literària més morta que no viva a pesar dels estímuls llombartians. No es pretenia ressucitar cap cadàver putrefacte ni exquisit, ni fer renàixer la llengua dels avis vençuts (una llengua que de tan dolça i antiga s’havia convertit en una agra relíquia), sinó que es tractava d’injectar vida, imaginació, i energia creatives als mots de la tribu, és a dir, fabricar amb imaginació i voluntat reals una tradició literària moderna, i de la qual, sense saber-ho ni pretendre-ho, n’érem hereus, els genètics posseidors i possibles difusors, promotors i creadors. Fantàstic! Així em vaig llançar a fer el que volia ser: poeta. El meu símbol personal era l’Au Fénix. A partir d’ací, trenta anys d’escriptura, de vida i d’aprenentatge constants. I, en aquests trenta anys, gràcies a l’oficialitat recuperada, la llengua estàndard i l’administrativa, entre altres modalitats d’escriptura, n’han fet de les seues i de tots els colors. I s’ha fet el que s’ha fet. Tampoc en aquest sentit n’hi havia precedents moderns. Com n’ha fet de les seues, i de ben frustrants, el pervers conflicte vernacle ‹català-valencià›, i altres igualment perverses qüestions civils i incivils. Però, mentre això passava, els escriptors –poetes, novel·listes, assagistes, narradors per a totes les edats, estudiosos, filòlegs i acadèmics– hem creat una llengua rica, natural i complexa, que ho permet tot i ho demana tot per seguir vivint amb dignitat. Qui n’avala el futur, però? Jo he intentat fer, al llarg de trenta anys, que aquesta llengua literària tinga la sonoritat natural de la parla del temps, de la llengua heretada i alhora escollida com a matèria d’art, fent-ne una fusió vital que parteix tant de la tradició escrita com de la tradició oral. Sóc dels que crec que, després de trenta anys d’oficialitat del valencià –i d’estar reconeguda la unitat de la llengua que compartim catalans, balears i valencians–, ha arribat el moment de mostrar –i si cal demostrar– on calga i siga menester, què hem fet una llengua culta, sàvia, directa, viva, oral i escrita, usable i manipulable per tots.

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

197

Vicent Pitarch i Almela (Institut d’Estudis Catalans)

La situació sociolingüística al País Valencià de començament del segle XXI El nostre punt de partida D’entrada, em faig càrrec que el títol de la nostra comunicació insinua un tema difícil d’abastar en unes circumstàncies com la present. En principi, els fenòmens de la comunicació es caracteritzen per la complexitat, fins i tot en societats primitives i de dimensions modestes. En el cas de la societat valenciana, en concret, tot un seguit de factors d’ordre històric, polític, econòmic, demogràfic i cultural continuen gravitant damunt les pautes de comunicació social amb unes pressions tan punyents que fan del panorama sociolingüístic del País Valencià un fenomen ben característic. Paral·lelament, la recerca sociològica descriu la societat valenciana dels nostres dies afectada per uns índexs elevats de desestructuració interna. Fins i tot hi ha la sensació generalitzada que aquest dèficit de cohesió social constitueix el nostre drama actual i alhora crònic ateses les seues arrels històriques. Sens dubte, entre la laxitud dels vincles socials i la magnitud dels desequilibris lingüístics que caracteritzen el panorama valencià s’hi produeix una interacció profunda i sistemàtica, en la qual el fet lingüístic hi funciona alhora com a causa i efecte de la despersonalització col·lectiva. Així doncs, en el cas valencià la perspectiva de reconvertir les pautes lingüístiques ambientals no ha de constituir un objectiu de simple interès cultural sinó que implica una fita d’un abast formidable de regeneració global –segurament, de reestructuració política– de la societat. En aquest sentit, convé retenir ara i ací el diagnòstic que va fer d’aquesta realitat un dels seus analistes més lúcids, el sociolingüista Rafael L. Ninyoles, segons el qual els problemes socials –especialment els de caire polític– assoleixen entre els valencians una dimensió lingüística, s’hi lingualitzen; al capdavall, la llengua hi emergeix com a objecte de preferències –i doncs, com a element de maniobres insidioses i objecte de bescanvis– en el joc polític ambiental. La situació social, doncs, de la llengua esdevé un dels centres d’interès públic, i ben sovint, de passió entre la ciutadania, i alhora reclama una atenció prioritària a totes les instàncies responsables de la convivència. Sens dubte, la llengua és l’instrument més eficaç d’integració social, cultural i econòmica en un país modern i solidari, a més de constituir un instrument identitatari de societats. La mateixa Llei d’ús i ensenyament del valencià (1983) reconeix que a la base de la personalitat valenciana hi ha el valencià2, «llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d’identitat». Certament, totes dues funcions lingüístiques –la identificativa, o simbòlica, i la integradora, o de vertebració social– són d’interès indiscutible. Al País Valencià la llengua catalana és anomenada popularment valencià, nom històric que empren en exclusiva les institucions de la Generalitat i altres organitzacions civils. En l’àmbit acadèmic i en cercles intel•lectuals, en general, hi predomina la denominació de català. Tots dos noms són reconeguts per l’Institut d’Estudis Catalans: «Al País Valencià, per raons historicolingüístiques, la llengua catalana es denomina també valencià, no essent, emperò, aquest terme en cap cas excloent del nom genèric llengua catalana o català» (Declaració sobre la denominació de la llengua catalana, 28 de febrer de 2006, http://institucional2.iec.cat/gc/digitalAssets/3983).

2

198

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

Ara: l’experiència particular valenciana viscuda en l’època recent ens ensenya que, davant una situació concreta de conflicte lingüístic, la insistència en els valors simbòlics de la llengua, com a recurs dissuasiu davant el contraopinant eventual, esdevé una opció més aviat estèril i, doncs, frustrant. I bé, des de les premisses que acabem de plantejar, considerem pertinent d’enfocar la situació sociolingüística valenciana a través de dues òptiques, de condició diversa però complementàries: en primer lloc, presentarem en termes esquemàtics les variables bàsiques que contribueixen a traçar el perfil del panorama sociolingüístic (Els indicadors demolingüístics); i segonament, reduirem el nostre angle de visió tot concentrant-lo en l’exercici actual de la política lingüisticocultural (La intervenció institucional). Com a corol·lari dels dos objectius esmentats (això és, l’espai social i l’actuació institucional) en plantejarem un tercer en el camí de suggerir una mena de proposta adreçada a reconduir la situació actual, una proposta que necessàriament haurà de dur implícita l’alternativa nacional, la qual, per la seua banda, apareix enfrontada al sistema sociopolític dominant.

Indicadors demolingüístics Abans de continuar, però, fóra bo de remarcar ací el marc geograficosocial que constitueix el camp d’atenció de la comunicació present, amb el benentès que la tal remarca ha d’esdevenir sobrera per a la majoria dels presents. Així doncs, el País Valencià (amb una població de 4.885.029 habitants [2007] i una superfície de 23.253,3 km2) està constituït per dues zones lingüístiques: la majoritària, situada a la vora de la Mediterrània, de llengua catalana i històricament representativa del conjunt del país, i la castellanoparlant, localitzada a l’interior, o rerapaís, que ocupa aproximadament un terç del territori, per bé que no supera l’11,35 % del total de la població.

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

Mapa comarcal del País Valencià: en gris més obscur, la zona catalanoparlant

199

200

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

Els set territoris de llengua catalana

Notem, d’altra banda, que l’espai ‹valencianoparlant› constitueix el segon dels set territoris que comparteixen la llengua catalana. D’acord amb una estimació objectiva, feta pel professor E. Querol3, la població d’aquesta llengua està constituïda per 9.118.882 persones que la saben parlar i 11.011.168 que l’entenen. El gràfic següent mostra els perfils d’aquesta realitat sociolingüística, sobre la base de les quatre grans habilitats en la llengua, alhora que la situació específica valenciana (convé tenir en compte que la zona castellanoparlant resta fora de l’exploració que comentem) ens és descrita en termes comparatius dins el conjunt de la catalanitat. Ernest Querol (coord.). Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI. Barcelona, 2007. Generalitat de Catalunya. Secretaria de Política Lingüística, p. 5.

3

201

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

(font: E. Querol (coord.). Llengua i societat als territoris de parla catalana…, 2007, p. 26)

Hi podem observar que el 81,6 % de la població valenciana entén el català i el 58,4 % el pot parlar, uns percentatges que situen el País Valencià a la cua dels altres territoris, exactament al penúltim lloc, tan sols per davant de la Catalunya del Nord. En les altres dues habilitats (llegir i escriure) solament guanyem una posició, tot superant l’Alguer i la Catalunya de Nord: la capacitat valenciana de llegir la llengua pròpia és del 51,1 %, i la d’escriure-la és del 27,3 %. Una altra variable que convé tenir en compte en l’avaluació d’aquestes dimensions és la procedència dels subjectes analitzats; en concret, les persones autòctones de la zona ‹valencianoparlant› constitueixen el 68,9 % de la població. Amb valor purament orientatiu pot ajudar-nos en el nostre intent d’aproximació a la realitat sociolingüística l’esquema següent dels usos lingüístics: USOS DEL CATALÀ (ZONA VALENCIANOPARLANT) a casa

36%

amb els amics

33%

a les botiges tradicionals

29%

a les grans superfícies

20%

al carrer

20%

(font: Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics, 2005)

202

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

D’altra banda, i atès que el grau de formació dels parlants incideix tant en les capacitats i representacions com en els usos lingüístics, paga la pena de considerar el nivell educatiu que caracteritza la zona ‹valencianoparlant›, distribuït en els paràmetres següents: ESTUDIS DELS PARLANTS (ZONA VALENCIANOPARLANT) Ensenyament primari

36,1%

Ensenyament secundari

20%

Ensenyament superior

17,8%

(font: E. Querol. Llengua i ensenyament… 2007: 19-21) També la variable del nivell educatiu situa la població valenciana als darrers llocs dels territoris catalanoparlants, exactament al sisè, per davant tan sols de la Franja. Respecte de la transmissió lingüística, i d’acord amb els resultats de l’enquesta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (any 2004), el professor Brauli Montoya4 feia notar el desfasament negatiu que es produeix en les relacions amb la parella (–15,9 %), per bé que en les relacions amb els fills l’índex de transmissió de la llengua dels valencians presenta un saldo favorable de 2 punts. I pel que fa referència a les representacions lingüístiques, paga la pena de recordar que, almenys segons dades de l’any 20045, la societat valenciana considerava que la llengua pròpia s’hi feia servir més (segons el 43 % de la població), o igual (d’acord amb el 32,5 %) que en anys precedents, alhora que veia amb una perspectiva favorable l’evolució de l’ús d’aquesta mateixa llengua: el 44,7 % de la població era d’opinió que s’usarà més, i el 25,2% opinava que continuarà usant-se igual. Com és ben sabut, l’estatus de cooficialitat – que aconseguí el català al País Valencià l’any 1982–6, afavoreix la percepció social positiva respecte a l’evolució de l’ús de la llengua, així com influeix de manera favorable damunt diverses actituds lingüístiques. Al capdavall, salta a la vista que les dades que acabem d’adduir no aporten cap element nou a la informació disponible; de fet, han estat extretes de recerques conegudes i solvents7, especialment de l’estudi que va coordinar el professor E. Querol, ja esmentat. Mitjançant la nostra síntesi, no ens hem proposat cap més objectiu que el de dibuixar la imatge simplificada, amb traces més aviat impressionistes, del panorama sociolingüístic del País Valencià actual. «La legitimació possible al País Valencià». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 20 (2010), p. 211-227. 5 E. Querol (coord.). Llengua i societat…, o. c., p. 173-177. 6 L’estatus de cooficialitat fou sancionat per l’Estatut d’Autonomia i l’any següent disposava del desplegament legislatiu corresponent mitjançant la promulgació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, de 23 de novembre de 1983. 7 Són de consulta obligada els estudis duts a terme pel Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES), així com pel Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), més l’enquesta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2004) i el Llibre blanc de l’ús del valencià-II. Iniciatives per al foment del valencia, de la mateixa Acadèmia (2008). 4

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

203

Aquesta imatge, per cert, mostra la situació sociolingüística valenciana marcada per una dinàmica desfavorable si més no en termes comparatius al si del conjunt dels Països Catalans. De tota manera, la realitat és força més rica i complexa. Ens descobreix, per exemple, que els elements preocupants que apareixen en la imatge que acabem de contemplar del panorama valencià van acompanyats per altres indicadors de signe invers, com ara l’embranzida que ací ha agafat el català en la indústria de productes culturals (i en concret, en la creació literària i en la recerca científica), així com la presència notòria de la comunitat ‹valencianoparlant› dins internet, i encara l’extensió i consolidació de la consciència nacional de la catalanitat al sud del riu de la Sénia. Breument, a la societat valenciana dels darrers quaranta anys ha emergit, precisament enmig del conflicte lingüístic ambiental –no pas espontani, sinó obertament induït–, un poderós espai simbòlic –una xarxa cívica estesa arreu del territori, de conviccions insubornables respecte dels compromisos envers la llengua nacional–, per descomptat sense precedents en la història local i amb trets que la fan singular dins el conjunt d’Europa. Acabe d’apuntar que el conflicte lingüístic valencià –com no podia ser altrament– és obertament dirigit, no pas espontani. Heus ací una obvietat, tan diàfana com el control damunt el fenomen lingüístic que continuen exercint els poders polítics, també a les societats avançades –per cert, en contradicció manifesta amb les proclames de neoliberalisme imperant–. Aquests fets justifiquen que, com a complement de la visió panoràmica de la situació sociolingüística valenciana que acabem de representar-nos, ara centrem l’atenció en una parcel·la restringida, però força operativa, com ho és la intervenció institucional a través de la política lingüística, la qual es resol més aviat en un exercici de politització, per tal com tot sovint esdevé una manipulació partidista del fenomen lingüístic.

La intervenció institucional Precisament, atesa la incidència amb què actua l’intervencionisme institucional damunt el fenomen lingüístic ambiental, considerem que no podem deixar fora de la nostra atenció unes reflexions, ni que siguen elementals, a l’entorn de la política lingüística que exerceix el govern valencià d’avui. Com a indicació orientadora, recordem que l’ordenament jurídic de la societat valenciana (d’acord amb la Llei d’ús, que hauria d’haver estat de ‹normalització lingüística›) sanciona que el valencià, com a ‹llengua pròpia› (art. 2) i ‹oficial› (art. 7) del país, ha de ser la llengua de les Administracions Pública i Local, així com de les altres Corporacions i Institucions Públiques dependents de la Generalitat. El capteniment institucional envers aquests àmbits, però, circula per altres vies distintes de les que marca la llei, bé que semble paradoxal. De fet, el govern de la Generalitat fins i tot ha estat denunciat pel Síndic de Greuges a causa de procediments il·legals que devaluen la funció social de la llengua del país. D’altra banda, han estat fins a trenta-cinc (!) les sentències judicials contra el govern valencià per la seua obstinació a no reconèixer la catalanitat de la llengua dels valencians, una obstinació que frega el deliri. Considerem honestament i dolguda que els principals trets de la política lingüística valenciana els constitueixen precisament els seus dèficits, els quals cobreixen tots els camps de l’actuació pública i, en ocasions, assoleixen límits de suma gravetat. Tot plegat fa una política irresponsable fins al punt que situa la Generalitat valenciana dins la il·legalitat, això és, d’esquena als manaments que li marquen les seues pròpies lleis. D’entrada, una

204

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

mesura d’ordre polític, irrefutable des de qualsevol òptica (social, legal, laboral, etc.), com és l’aplicació del denominat requisit lingüístic, resta al marge dels interessos del govern, de vegades amb el suport d’una part significativa de l’oposició. Així mateix, l’abandó de les responsabilitats institucionals envers la llengua minoritzada incideix de manera especialment negativa damunt els mass media de titularitat pública i l’Administració autonòmica i local, així com damunt el món de l’educació, sens dubte una de les palanques més poderoses i fermes en el redreçament de la comunitat valencianoparlant. Per tal d’il·lustrar el tomb que ha pres la política lingüística del govern valencià, ens permetem d’adduir-ne una mostra. Hi ha, per exemple, la retallada dràstica que acaba d’aplicar als pressupostos econòmics de l’ensenyament de la llengua –tot declarant-lo ‹insostenible›– mentre uns 80.000 alumnes es queden sense docència del català en passar a l’ensenyament secundari. És la política de rebaixes que acaben de patir les diverses parcel·les de la cultura del país, com ara la indústria naixent de l’audiovisual o el teatre –dos sectors que l’impuls cívic havia creat amb suor i sang i ara esdevenen agònics– alhora que la Generalitat erosiona la presència de la llengua catalana a internet, dins els espais institucionals. En general, la política oficial, de clar signe privatitzador, margina de manera oberta la xarxa d’universitats públiques i malda per sotmetre-les a través de l’asfíxia econòmica, alhora que promou una xarxa alternativa d’universitats privades. En l’horitzó d’unes tals mesures contra el món de la docència hi ha la supressió de la renovació pedagògica, el control polític i ideològic del sistema educatiu i, al capdavall, la degradació de la llengua catalana. En aquest context, paga la pena de remarcar que la societat valenciana manté un dels índexs més elevats d’analfabetisme dins l’estat i, en concret, el fracàs escolar se situa, amb el 37 %, al cim del rànquing per autonomies; així mateix tan sols l’1,2 % de la població adulta valenciana llegeix publicacions en català8, el percentatge més baix, amb escreix, del conjunt de les comunitats autònomes amb llengua altra que l’espanyol. En síntesi, el govern valencià es distancia, com més va més, dels moviments populars compromesos amb la llengua nacional (i, en concret, de la iniciativa esplendorosa que protagonitzen, cada any, dos centenars de milers llargs de participants, en la Festa per la Llengua), alhora que ha optat per una mena de croada contra la presència de la TV3 al País Valencià, una posició que ha provocat la reacció de la iniciativa popular a favor d’una llei estatal que normalitze les televisions autonòmiques dins els seus respectius espais lingüístics. Les actuacions erràtiques que regeixen l’actual política lingüística valenciana s’arredoneixen mitjançant el recurs al vell fantasma de l’anticatalanisme, una fórmula local de politització lingüística que manté en la recàmara el govern autonòmic. En aquesta hora precisa de mundialització de les xarxes informatives, i situant-nos damunt les premisses estrictes de la racionalitat, de la ciència lingüística i sobretot de la planificació de les necessitats comunicatives d’una societat terciària avançada com la valenciana, resulten aberrants qualssevol temptatives d’erosionar l’homogeneïtat actual que configura l’espai comunicatiu en català. Al foraster deu resultar-li desconcertant que una societat amb el nivell de lleialtat lingüística com la nostra tinga ocupada la cúpula de les institucions polítiques –el Consell, les Corts, els primers municipis del país– per persones que o bé no disposen d’unes competències lingüístiques elementals en la llengua nacional pròpia, o bé no les activen amb un mínim de normalitat. Informe de la Federación de Gremios de Editores de España, corresponent a l’any 2009.

8

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

205

Definitivament, dins els vastos processos a través dels quals es vehicula l’activitat comunicativa del País Valencià, l’esfera de l’actuació del govern hi constitueix un forat absolutament negre en l’àmbit de la normalització lingüística. Fet i fet, el procés vers la normalització lingüística que duia implícit la recuperació de la democràcia corre el risc d’ensorrar-se sota els esculls que hi interposa la política oficial.

Corol·lari: Vers la consolidació de l’espai nacional de comunicació Tal com havíem avançat, completarem la nostra aproximació al panorama sociolingüístic valencià mitjançant una colla de suggeriments que alhora admeten de ser considerats com a propostes per a reconvertir la situació actual. D’entrada, en la qüestió que ens ocupa hi ha un aspecte sovint desatès i que ens reclama l’atenció: una constant en la història contemporània del país és que la defensa de la llengua pròpia combinada amb les exigències correlatives de descastellanització va unida de manera indefectible al restabliment de les relacions culturals valencianes amb Catalunya i les Balears, en primer lloc. En bona part, la mateixa Renaixença valenciana no fou sinó un intent d’acudir nord enllà a la cerca d’experiències i de suport en el projecte de reanimar la ‹morta viva›. En efecte, des del fundador de Lo Rat Penat, Constantí Llombart, fins al gruix de signataris de les Normes de Castelló i, no cal dir-ho, personatges significatius com Teodor Llorente, Ricard Cester i els dos Gaetà Huguet, Faustí Barberà i Ventura Pascual i Beltran, Eduard Martínez Ferrando, Vicent Tomàs i Martí, Miquel Duran de València, Carles Salvador, Francesc Mateu i Llopis, Francesc Bosch Morata o Emili Gómez Nadal, etc. constitueixen les baules del testimoniatge que la renaixença de la llengua dels valencians ha de refermar-se en la del Principat de Catalunya. Tot al llarg del segle que va precedir la desaparició de la dictadura franquista, el valencianisme en conjunt –tant els regionalistes com els nacionalistes, els conservadors i els progressistes– tingué com a mirall, en la qüestió de la llengua, el model de Catalunya, alhora que sempre va reconèixer el manacorí mossèn Antoni Ma. Alcover com a mestre i valedor de la dignitat de la llengua que compartim les dues ribes de la Mediterrània. Heus ací una tradició venerable que va mirar d’estroncar el franquisme, obsedit a disgregar els vincles de la catalanitat. Ara mateix el sistema polític ha aconseguit d’estendre arreu del teixit social valencià una aversió més o menys explícita envers qualsevol expressió al·lusiva a Catalunya, i encara un cert pànic a ser titllat d’antivalencià pel simple fet de manifestar simpatia per algun fenomen català. Ací la febre espanyola ha transformat el mot ‹catalanista› gairebé en un insult. Sens dubte, el regionalisme espanyol, o «valencianismo bien entendido», es fonamenta no sols en una profunda méfiance anticatalanne sinó també en la promoció de l’aversió oberta a la catalanitat, en qualsevol de les seues manifestacions, fins al punt que als valencians ens ha instal·lat el tabú de parlar de tu amb Catalunya. Ben mirat, la ‹clàusula Camps› de l’Estatut d’Autonomia reformat l’any 20069 traspua un complex d’inferioritat envers els germans del nord; amb una punta de demagògia reclama per a la societat valenciana el sostre competencial català –sense esmentar-lo de manera explícita, és clar– tot menystenint, tanmateix, les competències que conquista la Generalitat de Catalunya per impulsar la normalització lingüística. Disposició Addicional Segona (www.trobat.com/recursos/estatut-valencia.pdf).

9

206

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

Ara i ací convé recordar que durant el procés històric de formació de l’estat espanyol les classes privilegiades de la societat valenciana van distingir-se per la seua identificació amb els projectes de castellanització i, d’una manera ostentosa, pel que fa a la seua asssimilació a la llengua de Castella, una operació que, en definitiva, implicava l’aculturació del poble valencià. A la llarga, una tal conducta ha caracteritzat les polítiques conservadores d’aquestes latituds. En conseqüència, així com la primera etapa del procés democràtic contemporani va significar un dic contra la degradació de les pautes comunicatives que havien regit el País Valencià tot al llarg del franquisme, la consolidació de l’actual govern valencià amb la intensificació de les seues polítiques reaccionàries torna a deixar entre els peus dels cavalls la sort d’aquesta comunitat lingüística. Assistim, en definitiva, a una política lingüística devastadora que en certs aspectes admet de ser considerada més perversa que la dels darrers anys del franquisme. Com a reacció, i en oposició frontal a la política valenciana, considerem peremptòria una planificació lingüística de signe federal, estretament compartida pels set territoris de la catalanitat. En aquest sentit, ofereix elements suggeridors l’exemple de la Xarxa Vives d’Universitats (que agrupa vint-i-una universitats distribuïdes arreu de la catalanitat), alhora que el País Valencià necessita de manera imperiosa d’ingressar a l’Institut Ramon Llull, una plataforma eficaç per a «la projecció exterior de la llengua catalana i la cultura que s’hi expressa en totes les seves modalitats». Definitivament, el procés globalitzador actual implica la presència de dinàmiques uniformitzadores, que es manifesten especialment actives en l’àmbit de la comunicació, unes dinàmiques que podrien causar la desaparició de llengües i alhora plantegen situacions de complexitat especial a comunitats lingüístiques d’àrea restringida i de dispositius polítics deficitaris. En conseqüència, aquesta situació, aplicada a casos com el valencià, reclama que les instàncies del poder, d’una banda, i els àmbits civils, d’una altra, assumesquen el compromís històric d’engegar, amb caràcter d’urgència i amb la màxima col·laboració possible entre tots dos, un pla de normalització lingüística racional i operatiu, el qual constituesca una part integrant d’una política global comunicativa, un dels grans reptes que té pendents el País Valencià. La conjuntura present de globalització reclama, al mateix temps, no solament l’ampliació, a nivell intern valencià, de les xarxes de comunicació (les quals alhora hi han d’afavorir la formació i consolidació d’una consciència lingüística moderna i compartida) sinó també la connexió d’aquestes xarxes amb el conjunt de l’àmbit comunicatiu, nacional, que s’expressa en llengua catalana.

Recapitulem La comunitat lingüística catalana del País Valencià presenta uns trets força suggeridors i originals. Durant la cinquantena d’anys que comprèn el seu procés de modernització –això és, de terciarització de la vella societat rural, amb uns moviments migratoris de dimensions notòries– ha estat capaç de mantenir uns nivells de lleialtat lingüística certament admirables, alhora que la llengua nacional ha assolit unes fites sense precedents en els àmbits de la producció acadèmica i de la cultura en general. Tot i això, considerats dins el conjunt de la seua pròpia àrea lingüística, els paràmetres demolingüístics que caracteritzen la comunitat valencianoparlant la

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

207

situen per darrere de Catalunya, Andorra, la Franja i les Illes Balears, a distància dels territoris en procés avançat de substitució lingüística com la Catalunya del Nord i l’Alguer. D’altra banda, en desaparèixer la dictadura franquista van esclatar en termes clamorosos, i en ocasions violents, els profunds antagonismes que oposen, per un costat, les forces socials que associen la defensa de la llengua nacional a les conviccions democràtiques i, per un altre, sectors amb enyor del franquisme consideren una eventual normalització lingüística com un atac frontal a la nació espanyola. Val a dir que unes tals forces reaccionàries compten amb el suport obert del sistema polític establert, el qual, per exemple, i a través de la deplorable sentència 31/2010 que acaba de dictar el Tribunal Constitucional contra el Estatut d’Autonomia de Catalunya cancel·la les darreres expectatives que el sistema espanyol evolucionés cap a un pluralisme, lingüístic i nacional, igualitari. Raons d’ordre històric, però sobretot de present i de futur, avalen que una planificació eficaç de les pautes comunicatives de la comunitat valencianoparlant ha de bastir-se damunt criteris de política lingüística de signe federalista en connexió amb el conjunt dels Països Catalans. Naturalment, aquesta política no pot perdre de vista d’altres criteris angulars, com ara l’objectiu que la llengua catalana hi esdevinga necessària dins el món laboral (el requisit lingüístic) o l’objectiu de consolidar un registre lingüístic funcional per a usos administratius –a nivell nacional, estatal i europeu– i per a la navegació en xarxa. Definitivament, la sort immediata del català al País Valencià és cosa dels valencianoparlants però també va lligada a la deriva del sistema polític instal·lat –que sustenta el partit polític al poder, amb connivència de la lleial oposició–, un sistema que hi manté com a única llengua inqüestionable i imprescindible l’espanyola. Amb aquesta situació, doncs, davant la qüestió de la llengua no sols esdevé insalvable la distància que s’interposa entre l’esfera institucional i la xarxa cívica d’avantguarda sinó que, a més, una viabilitat plausible per a la llengua catalana tan sols hi podria ser plantejada, ara com ara, al marge del sistema. Moltes gràcies per la vostra atenció.

Abelard Saragossà (Universitat de València)

La formació del valencià culte (1707-1983) 1. El valencià clàssic. Els fonaments del present: 1707-1859 No és fàcil descriure la formació d’una llengua moderna en unes poques pàgines. Miraré d’exposar uns quants fets per a facilitar que els lectors entenguen una part de les limitacions que hi han actualment al voltant de la llengua pròpia de la societat valenciana. Com que els models de llengua culta són un fet social, haurem de parlar sovint d’estructures sociopolítiques. De l’Edat Mitjana a 1707, existix una llengua culta històrica, comuna a balears, valencians i catalans. De 1707 a 1859, el model històric es descompon. I, de 1859 a l’actualitat, es produïx una recuperació lenta del model històric. Descriuré característiques d’eixos tres processos, encara que la limitació de l’espai m’ha obligat a llevar els fragments d’obres concretes que, en la versió completa, il·lustren la llengua de cada període descrit.

208

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

A l’Edat Mitjana, la unió política entre Catalunya i Aragó va ser un bon exemple de respecte lingüístic. Ni Catalunya ni Aragó va intentar imposar la seua llengua a l’altre país. En la formació del Regne de València i del Regne de Mallorques, el català es va expandir cap al sud i cap a llevant. Des del punt de vista polític, la formació de dos regnes nous augmentà el caràcter federal de la Corona d’Aragó. Quan es produïx la unió de la Corona d’Aragó i la de Castella (al final del segle XV), la dinàmica no va ser la mateixa. La descompensació de la població en la Península Ibèrica (aleshores molt més alta la castellana) i el descobriment d’Amèrica varen decantar el centre de la federació política cap a la part castellana. A més, hi hagué una pressió per a assimilar l’aragonés al castellà i posar la llengua castellana per damunt de la valenciana. L’efecte va ser que, durant els segles XVI i XVII, hi hagué una reducció molt forta de la producció literària en valencià. Però, en el tema que estudiem (el model lingüístic), hi hagueren poques variacions (és a dir, la llengua culta es mantingué). El mateix procés hi hagué en les Illes Balears i en Catalunya. Podem dir, per tant, que, durant els segles XVI i XVII, la supeditació política de la Corona d’Aragó a la Corona de Castella tingué repercussions literàries importants; en canvi, les lingüístiques varen ser secundàries. En la documentació balear, en la valenciana i en la catalana, el model clàssic es mantenia i era similar. Al principi del segle XVIII, hi havien dos pretendents per a ser rei d’Espanya. Els regnes de la Corona d’Aragó es varen decantar per l’aspirant austracista, mentres que la Corona de Castella s’inclinà pel pretendent borbònic. Va guanyar la guerra Felip de Borbó i, per la força de les armes, va abolir els regnes de la Corona d’Aragó, cosa que anà unida a la voluntat d’aconseguir que el castellà fóra l’única llengua oficial de la federació aragonesa. En eixe procés, l’Estat tingué el suport de tota la Il·lustració, i va anar seguit per la construcció dels Estats jacobins, fortament centralitzats a imitació de l’Estat francés. Cap a 1800, els efectes lingüístics eren importants. Si tenim en compte que les poques persones que anaven a escola eren alfabetitzades forçosament en castellà; i, si hi afegim la marginació del valencià de les institucions públiques, trobarem comprensible que el coneixement i el domini del valencià culte tradicional anara oblidant-se progressivament. Tot plegat, desembocà cap a 1800 en un valencià escrit que usava bàsicament l’ortografia del castellà. El procés descrit va ser comú a les Illes Balears, València i Catalunya. El resultat va ser que la llengua culta tradicional (que era relativament unitària en l’ús dels balears, dels valencians i dels catalans) entra en crisi cap al final del segle xviii i emergixen tres models lingüístics populars diferents, u en cada capital (Palma, València i Barcelona, Rafanell 2000: 185). Cap a 1850, la tendència a crear uns models lingüístics separats de la llengua culta tradicional i influïts per l’ortografia del castellà ja estava ben assentada (Rafanell 2000: 7677; Ferrando 2006: 207). Així, diversos gramàtics de Catalunya i de les Illes Balears (com ara Joan Petit i Aguilar o Joan Josep Amengual) recorrien, durant la primera mitat del segle XIX, a una ortografia que trencava amb el passat i que, per tant, era negativa. Naturalment, la desaparició del valencià històric ni es va produir de colp ni va ser completa. Així, a mitjan segle XVIII trobem encara l’ortografia tradicional en una part de les publicacions populars. Per una altra banda, durant el segle XVIII hi han reaccions intel·lectuals a favor del valencià, com ara les del canonge Teodor Tomàs o la del notari Carles Ros, que reeditaren obres clàssiques (i Tomàs les adaptà lleugerament al valencià de la seua època). No cal dir que la imbricació entre la tradició i la modernització és el fonament

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

209

per a aconseguir que la llengua culta tinga una evolució adequada. De fet, la llengua de Tomàs és molt digna. Ros va tindre deixebles i continuadors (Lluís Galiana, Marc Antoni Orellana i, sobretot, Joaquim Sanelo). Hem de notar que els intents de recuperar el valencià històric no podien triomfar. Un model lingüístic qualla i fructifica si un moviment social i polític l’assumix i l’aplica. En el segle XVIII, el valencià històric s’hauria pogut recuperar si haguera existit un moviment social ample i coordinat per a restituir les institucions del Regne de València, abolides en 1707. Sense eixa base social, el valencià històric estava condemnat a malviure, tal com va passar. En la situació sociolingüística tan adversa en què es trobava el valencià durant els segles XVIII i XIX, l’ús escrit hauria d’haver desaparegut. Però no va ser així. La causa de la paradoxa està en el fet que la majoria de valencians només entenia el valencià, de manera que, quan una persona volia propagar principis morals o divulgar objectius polítics, havia de parlar i escriure en valencià. Eixe factor explica per què hi han tants escrits en valencià d’intencionalitat moral o política durant els segles XVIII i XIX. Primer varen ser el col·loquis i, en acabant, les revistes, per bé que l’ortografia usada és la del castellà a partir de 1800. Una part dels autors d’aquells escrits no estimaven ni valoraven el valencià. Però no és fàcil usar una llengua en la creació d’obres sense estimar-la, com il·lustra tan bé el filòsof francòfon Jacques Derrida, que prové de jueus algerians. Per tant, és normal que, durant els segles XVIII i XIX, la creació de col·loquis potenciara l’estima pel valencià en els seus autors, per molt que la causa inicial fóra que els valencians no enteníem el castellà en el segle XIX. Martí Mestre (1997: 63-76) i Simbor (2002: 272) posen diversos exemples d’eixa reacció, que també desembocava en la voluntat de crear un valencià culte unificat. A base d’escriure repetidament en valencià, els autors més bons anaren aconseguint un model lingüístic progressivament més elaborat i més adequat. Estudiant un autor de mitjan segle XIX (Bernat i Baldoví), en Saragossà (2010) he mostrat que, fent poques variacions, aconseguim un resultat més que acceptable.

2. La Renaixença valenciana (1859-1902): llengua i Estat Les llengües cultes no poden existir al marge de les societats. Per a entendre per què en la segona mitat del segle XIX comença a recuperar-se el valencià culte, hem de fer unes observacions sobre la primera mitat. Els il·lustrats varen acceptar el centralisme polític i l’ús exclusiu del castellà. Però varen contribuir a estudiar el passat i el present de la societat valenciana (Baydal 2008), cosa que va tindre repercussions positives. En la primera mitat del segle XIX, una part dels intel·lectuals comença a valorar la història i la cultura dels valencians, com ara Vicent Boix (Historia de la ciudad y reino de Valencia, 1845-1847). Certament, l’educació que havien tingut era exclusivament en castellà. A més, la interpretació de l’Estat que els havien ensenyat era aquella que reduïa Espanya a la història, la llengua i el dret de la Corona de Castella. Eixa situació comporta que, aquells valencians, es trobaven davant d’una dualitat poc homogènia: l’entorn social els portava a una identitat, mentres que la formació escolar els posava en una identitat diferent. Segons els historiadors (com ara Archilés i Martí 2002), l’operació que fan és mantindre la identitat espanyola (basada en el castellà, en el centralisme polític i en la

210

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

història de la Corona de Castella); però, dins d’eixa identitat, comencen a desplegar una identitat valenciana. La identitat important és la de l’Estat, la que anomenen «nacional»; i, la secundària, és l’emergent, que anomenen «regional». Inicialment, l’ús del valencià en la llengua escrita és molt escàs: molt reduït en uns quants autors i nul en la majoria; però el desplegament de la identitat «regional» comportarà al llarg del segle XIX l’ús creixent del valencià en la poesia i en alguna obra de teatre i d’història. Un exemple de les idees que exposem és Vicent Salvà. En 1835, va publicar una gramàtica important del castellà (la Gramática de la lengua castellana según ahora se habla); i, en 1831, elaborà un poema en valencià en què unia la València del seu temps amb la del passat. A més, el model lingüístic que usa és molt positiu, ja que alhora que es fonamenta en el valencià històric també té molt en compte la sintaxi i el lèxic del valencià viu, de tal manera que el conjunt del poema és remarcablement natural. Estem davant d’una llengua digna, identificadora, assimilable i practicable, que són les condicions d’un bon model lingüístic. Des d’un punt de vista objectiu, hi havien contradiccions entre la identitat valenciana i l’espanyola. La valenciana anava lligada al valencià i a l’existència històrica del Regne de València. Per contra, la identitat espanyola anava unida al castellà i a una Espanya centralista identificada exclusivament amb la història i la llengua de la Corona de Castella. A la llarga, si les identitats «regionals» es mantenien i es desplegaven només hi havien dos solucions. La més civilitzada era que l’Espanya centralista i monolingüe canviara i s’adaptara a l’Espanya real (un Estat que coordine una pluralitat de pobles i de llengües, com Suïssa o Finlàndia). L’opció més poc raonable era no canviar la concepció d’Espanya i, com a conseqüència, els pobles que desplegaren una consciència clara de la seua existència acabarien abandonant l’Estat. La creació d’una personalitat valenciana dins de la personalitat espanyola es manté en la segona mitat del segle XIX, període que ara coneixem millor gràcies als treballs recents de Roca (2004, 2007, 2007b, 2011). Aquell procés va ser afavorit pel romanticisme, que ací adoptà el nom Renaixença. Les activitats bàsiques varen ser la creació poètica (progressivament en valencià), la investigació històrica i l’elaboració d’una ideologia valencianista. Cal dir que no era gens fàcil recuperar l’ús culte de la llengua pròpia, especialment en València. Per raons històriques que caldria explicar quines són, els valencians havíem assumit més que els catalans el nacionalisme centralista espanyol, de tal manera que en el sector de la població que estava alfabetitzat (en general, la classe alta) la consciència d’espanyolitat devia ser forta i, la de valencianitat, molt fluixa. Un altre entrebanc era el domini del valencià culte, que havien adquirit molt poques persones. Així, de totes les participacions valencianes que hi ha hagueren en els primers Jocs Florals valencians (1859) només dos varen ser en valencià. La força més adversa contra la recuperació del valencià era el nacionalisme espanyol, que presentava les reivindicacions del valencià com a atacs a la unitat d’Espanya i com a «separatisme» de l’Estat espanyol. Els renaixentistes es defenien dient que el seu únic objectiu era dignificar l’ús del valencià i millorar la societat valenciana. Enfront d’una Espanya que negava la realitat valenciana perquè l’havien identificada amb la Corona de Castella, els renaixentistes anaven per un camí simple i clar: partir del fet que Espanya havia de ser la suma de la Corona d’Aragó, el Regne de Navarra i la Corona de Castella. En conseqüència, si València formava part d’Espanya resultava que, millorant la societat valenciana, perfeccionaven la societat espanyola.

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

211

Al costat de l’actuació descrita, els renaixentistes prengueren quatre mesures més. La primera era assegurar que ells no feien política. Eixa característica és tan important, que la desplegarem en el paràgraf següent. La segona mesura que prengué la Renaixença era l’arrelament. Quan havien de fer un acte, buscaven que estiguera lligat a una causa valenciana, de manera que no es mostraven com a un moviment revolucionari, sinó com a una recuperació de tradicions valencianes. Per a incidir en la societat, també procuraven que l’acte formara part de les festes de la ciutat de València i que estiguera emparat pel batle. El fet que la primera autoritat política de València defenguera l’ús del valencià en un acte públic contribuïa a canviar l’estatus social del valencià. Mirem en què consistia l’apoliticisme. Com que la Renaixença tenia moltes forces en contra, calia que els renaixentistes actuaren ben coordinats, evitant tot allò que els poguera dividir i enfrontar. U d’eixos factors era la ideologia política. La recuperació de l’ús culte del valencià convenia a la immensa majoria de valencians, fóra quina fóra la seua ideologia política. En conseqüència, dins de la Renaixença havien de conviure els conservadors, els lliberals i els republicans. I així va ser. Hi havia una altra raó que recomanava superar les ideologies polítiques individuals: no supeditar-se a cap partit polític espanyol. Des del moment que la Renaixença s’haguera lligat als interessos d’un partit polític, hauria tingut els altres com a enemics. L’objectiu que havien d’assolir era quasi el contrari: procurar que tots els partits polítics assumiren la necessitat de potenciar l’ús culte del valencià. La política no es reduïa al trio «conservador / lliberal / republicà». També hi havia el model d’Estat. Des d’eixa perspectiva, la Renaixença no era apolítica, ja que qüestionava implícitament el centralisme de l’Estat i, sobretot, que s’identificara exclusivament amb la llengua i la història de la Corona de Castella. A més, el model estatal alternatiu estava en la Corona d’Aragó: en la convivència de llengües i pobles que allí hi havia hagut. Els renaixentistes també posaren al descobert afirmacions poc objectives del nacionalisme espanyol. La Renaixença valenciana no anava contra la unitat d’Espanya, sinó contra l’uniformisme (que derivava de la supeditació dels valencians a la llengua i al dret de la Corona de Castella). En canvi, la premsa de Madrid promovia la idea que l’oposició a l’uniformisme equivalia a anar contra Espanya. El camí que seguien els renaixentistes era anar de baix cap amunt per dos motius: perquè així no era possible ignorar a València i perquè en eixe camí València estava en primer lloc. Posem-ne un exemple: «Tot, absolutament tot per a València, i València per a Espanya, aquest ha de seguir sent nostre únic i entusiaste crit de guerra, i també de pau» (Lluís Cebrian, 1892). El detall final és francament admirable: el valencianisme està en «guerra» perquè li neguen el pa i la sal amb afirmacions falses; però hauria d’estar en «pau» perquè no va contra ningú i, en canvi, va a favor de València i, per tant, va a favor d’Espanya. Hi ha acord en interpretar que les modificacions positives que va aconseguir la Renaixença permeteren que, al principi del segle XX, es formara el valencianisme explícitament polític. Per a tindre una visió panoràmica de la Renaixença, ens queda un factor, que és extern a la societat valenciana. El procés d’elaboració d’un valencià culte recomanava que ens coordinàrem amb els balears i amb els catalans. Teodor Llorente (que va ser l’intel·lectual més important de la Renaixença) va defendre sempre la unitat lingüística i la coordinació. Per a superar les reticències de la societat valenciana, actuà d’una manera molt coherent. El primer objectiu de la Renaixença era la recuperació dels valencians com a poble. En segon

212

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

lloc, el valencià culte podia prendre alguna paraula de les Illes Balears i de Catalunya, però els valencians havien de poder identificar-se amb el model lingüístic, que havia de ser assimilable i practicable en la llengua oral culta (com ara els parlaments dels Jocs Florals). La necessitat d’identificació també afectava el nom del conjunt de la llengua. Els renaixentistes usaven el nom llemosí, que apareix al principi del segle XVI, es propaga a tot l’àmbit lingüístic, perdura entre els il·lustrats i forma part dels fonaments de la Renaixença (Rafanell 1991: 8-9). El marc descrit explica que no fóra gens fàcil oposar-se als objectius de la Renaixença valenciana qualificant-la com a «catalanista». Justament per eixe plantejament tan sòlid, era factible explicitar la unitat lingüística en els cartells que anunciaven els Jocs Florals. Acabarem la descripció de la Renaixença parlant de llengua. No és gens fàcil elaborar un model lingüístic apte per a la comunicació culta general. Ja hem comentat que el llenguatge poètic era francament positiu. En canvi, tant en València com en Catalunya la premsa seriosa i la historiografia es feia en general en castellà. Els escrits en prosa en llengua culta comencen a existir al voltant de 1880. En eixa situació, hi havia un cercle viciós: l’absència d’un model lingüístic que inspirara confiança devia impulsar la majoria dels autors de la Renaixença a escriure en castellà els treballs en prosa; i, sense escriure regularment en valencià, no hi havia manera de crear un valencià culte per a la premsa i en general per als llibres. Les provatures que hi han desemboquen en un model poc natural, supeditat al castellà culte (que era la llengua en què s’havien format tots els renaixentistes).

3. Expansió del valencianisme. Naturalitat en el valencià periodístic (1902-1939) La segona fase de la recuperació del valencià culte va del naixement del valencianisme polític (1902) al final de la guerra civil (1939). A partir dels estudis de què disposem (Colomer 2007, López Quiles 2007, Meseguer 2009, Simbor 1983, Vallés 2009), podríem dir que les característiques bàsiques del període són tres. La primera (que comença en la Renaixença) és que el valencianisme s’escampa per moltes comarques valencianes. La segona característica del període està en la quantitat d’escrits en valencià, que augmenta molt en relació a la Renaixença. La producció, certament, estava encara molt lluny de la situació d’una llengua europea no marginada socialment; però també és veritat que havia avançat molt des de l’origen de la Renaixença, que havia aparegut en unes condicions ideològiques tan adverses. A més, hi havien dos vessants qualitatius: el literari i el purament lingüístic. Ací, no ens correspon tractar el costat literari. Em limitaré a recordar que Meseguer (2009) ha qualificat el període que tractem com a «edat de Plata», sobretot per l’aportació de les terres de Castelló. La tercera característica del període és l’enfocament polític, que divergix de la Renaixença. D’una manera majoritària, els valencianistes no treballaran dins dels partits polítics espanyols, sinó que crearan partits polítics valencianistes. Al principi del segle XX, no hi han diferències lingüístiques amb la Renaixença. La naturalitat del llenguatge poètic té una bona culminació en el poema èpic Seidia (redactat en 1908), que literaturitza la part inicial de la conquesta del futur Regne de València; té l’extensió d’una novel·la (262 pàgines). Tal és el grau de naturalitat, de riquesa i de dignitat a què arriba el model lingüístic de Joaquim Garcia Girona, que Seidia hauria de ser una obra clàssica per als escriptors valencians. En el camp de la prosa, sabem que la Renaixença en

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

213

va elaborar molt poca i, com a conseqüència, el seu model lingüístic era poc natural. En 1900, un autor de Castelló (Salvador Guinot) va fer un avanç important quan publicà un llibre de narracions en valencià. El lèxic és predominantment viu; en canvi, la sintaxi és poc satisfactòria. Al cap de tres dècades de fer provatures en prosa, no és difícil trobar un valencià escrit més natural i més identificador. Si comparem la llengua de Guinot amb la d’un altre escriptor de Castelló (Àngel Sánchez Gozalbo), comprovarem com havia avançat el model lingüístic valencià cap a 1930. Els exemples de Guinot, Garcia Girona i Sánchez Gozalbo són literaris. Però, des del punt de vista social, la llengua més important del període que comentem no era la de les poesies, sinó la de les revistes d’informació i d’opinió política. Tinguem en compte que el valencià periodístic era el nucli a partir del qual es podia formar un valencià oral culte, que havia de ser apte per als mestres, per als capellans, per als discursos dels polítics i, en general, per als parlaments públics. Realment, l’aportació de les revistes valencianes a la formació d’un bon model lingüístic és destacable, ja que el valencià periodístic dels anys trenta és natural, prou segur i, sobretot, identificador d’una manera majoritària. En definitiva, estem davant d’un model lingüístic eficaç. La naturalitat (que la Renaixença havia assolit en el llenguatge poètic) ara arriba al llenguatge dels mitjans de comunicació, que des del punt de vista social és la llengua culta més important del segle XX. L’origen de la naturalitat que hi ha en el valencià periodístic dels anys trenta deu estar en seguir els mateixos criteris que havien practicat Teodor Llorente i Garcia Girona en la poesia: posar la valencianitat en primer lloc i lligar el valencià culte a la necessitat d’identificació dels valencians. També convenia coordinar-se amb els balears i amb els catalans; però la coordinació havia d’estar supeditada a la identificació. Ens podem separar de la llengua col·loquial en algun constituent, però hem de vigilar per a que no es trenque el fil de la identitat. Eixa forma d’actuar s’oposava a les precipitacions i les obsessions. Certament, la recuperació del valencià comportava la seua dignificació. Però eixe objectiu s’havia d’assolir per mitjà d’un procés social i, per tant, havíem d’avançar gradualment. En concret, la dignificació del valencià s’havia de produir a mesura que el valencianisme quallara i s’assentara. Sense eixe procés social, no es podia elaborar un valencià culte que tinguera dos condicions bàsiques de tota llengua culta: ser acceptada socialment i ser practicada en la comunicació pública. Contat i debatut, no hi ha primer l’elaboració d’una llengua culta i en acabant ve un poble submís que l’aprén, l’assimila i l’usa. Per contra, l’elaboració d’un model lingüístic i la recuperació d’un poble són un sol procés, amb interaccions contínues entre la llengua i la societat. Les llengües són inseparables de la vida dels pobles i, en conseqüència, l’elaboració d’una llengua culta és, sempre, un procés social: necessàriament social. És cert que els lingüistes tenim l’obligació d’ajudar als parlants amb tres mitjans: elaborant principis de la normativa, proposant i justificant normes; i confeccionant llibres divulgatius sobre paraules i construccions específiques. Però també és veritat que, el desplegament d’una llengua culta, no es pot fer mai en un despatx, siga d’un lingüista o siga d’un escriptor. Els lingüistes podem fer poca cosa més que elaborar normes, que són una realitat molt diferent a una llengua culta. En canvi, un escriptor pot aspirar a produir obres que la seua societat prenga com a clàssiques, cosa que demana molta formació lingüística i molt d’arrelament social, com ara en el cas de Garcia Girona. Però ni els lingüistes ni els escriptors podem suplantar la societat. Per això és tan important que els lingüistes mirem si les normes sobre

214

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

paraules o sobre construccions s’assimilen o no s’assimilen. De fet, l’absència d’eixa operació comporta que, conscientment o inconscientment, anem pel camí de suplantar la societat. En les llengües cultes ben fetes, hi ha un cercle: l’origen bàsic dels processos de normativització i confecció d’una llengua culta està en la llengua viva, la qual és també el punt d’arribada (l’assimilació entre els parlants del model culte). Recordem que una llengua culta es pot elaborar perfectament sense cap lingüista, com passà en el valencià formidable del segle XV; de fet, no deuen ser poques les llengües cultes que s’han format així: només a través de les relacions socials. Ben mirat, també es deu trobar en eixe cas el valencià periodístic dels anys trenta, perquè aleshores teníem poca cosa més que el llibre La llengua valenciana de Lluís Revest i uns quants escrits d’un lingüista jove, Josep Giner. Per contra, la realitat és prou diferent quan hi han moviments elitistes. En eixa situació, la mateixa absència d’identificació amb la seua societat els pot impulsar a fer una llengua culta sensiblement diferent de la parlada. El resultat habitual és que, encara que els autors troben «excelsa» la seua proposta, la societat no sol identificar-s’hi, no debades eixos models s’han elaborat sense sentir admiració i identificació amb la societat (altrament, no serien elitistes). La lectura d’una de les revistes més importants del període que estudiem, el setmanari Acció, permet deduir quins devien ser els principis més immediats de la normativa lingüística. La gent deu parlar i escriure en valencià sense por, amb confiança i amb decisió. Per a que eixa actitud es mantinga, el valencià culte havia de ser natural, de manera que inspirara confiança als parlants i els animara a escriure en valencià. Els escriptors valencians havien necessitat trenta anys de pràctica per a començar a elaborar una sintaxi simple i clara; i, també, per a anar desprenent-se de la supeditació al castellà culte i, correlativament, anar adherint-se a la naturalitat del valencià viu. Convé aclarir que, en el valencià periodístic dels anys trenta, hi ha alguna actuació que una part dels correctors actuals qualificarien com a «incorreció». El valencianisme dels anys trenta no disposava d’obres lingüístiques realment formatives, de tal manera que els valencianistes actuaven d’una manera fonamentalment intuïtiva. Com a conseqüència d’eixa limitació, trobarem per ací i per allà dubtes i variacions. Però eixa no és la qüestió més important. Les característiques més pertinents són les que hem esmentat: que el conjunt de l’escrit siga, a més de digne i culte, identificador per als valencians; i, també, assimilable i practicable. Un model uniforme però no identificador és més deficient. En 1932, catorze institucions valencianes i una cinquantena de personalitats firmaren, en un document datat el dia 21 de desembre de 1932, l’acceptació de «les Bases ortogràfiques i el Vocabulari que integren este quadern». Anteriorment, no hi havia hagut cap acord col·lectiu entre els autors valencians, de manera que era natural que el consens produïra molta satisfacció. Per a entendre eixe acte, hem de recordar que cap a 1800 la major part dels escrits en valencià havien adoptat l’ortografia del castellà. La Renaixença només va usar l’ortografia valenciana històrica, però no podia aconseguir que les publicacions populars canviaren l’ortografia, panorama que va seguir igual en el primer terç del segle XX. En eixe marc, convenia que els escriptors i les institucions acordaren la unificació ortogràfica per a vore si incidien en l’ortografia de les revistes populars. Les normes estaven tretes de les Normes d’Ortografia de l’Institut d’Estudis Catalans, de 1913, que són fonamentalment el manteniment de les especificitats ortogràfiques medievals i la conservació d’aquelles actuacions ortogràfiques romàniques de les quals el castellà havia decidit, unilateralment, apartar-se d’una manera total

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

215

o parcial. Podem dir, com a resum, que les Normes d’Ortografia de Castelló representen el final del procés de recuperar l’ortografia clàssica entre els escriptors. En canvi, en la segona mitat del segle XX s’han presentat a voltes com si foren un model lingüístic complet. Acabarem la descripció del primer terç del segle XX fent un comentari sobre l’orientació política. El valencianisme és un moviment socialment feble. La seua força està en l’argumentació i en la capacitat de convéncer, tal com practicà Teodor Llorente en el segle XIX. Un moviment d’eixes característiques difícilment qualla si no hi ha pau i democràcia. He fet les reflexions anteriors perquè en el període que va de 1902 a 1939 hi ha molta violència i una dictadura. Per tant, aquell marc era poc apropiat per al valencianisme. A més, en eixa època canvià la seua actuació política. En compte de treballar dins dels partits polítics espanyols, ara apareixen partits polítics valencianistes. Però, siga perquè el creixement de la consciència de valencians encara no ho permetia o siga pel clima social, no obtingueren bons resultats electorals. En eixe panorama poc atractiu, una monografia recent d’Agustí Colomer mostra un partit polític (Acció Nacionalista Valenciana) molt madur, valent i amb campanyes socials regulars. És probable que, si no haguera esclatat la guerra de 1936, aquell partit cristià d’ideals socials i democràtics haguera quallat electoralment. L’èxit escàs dels partits polítics valencianistes contrasta amb el fet que, dins del valencianisme, hi havien persones rellevants, com ara Joaquim Reig o Ignasi Villalonga. És a dir, en el primer terç del segle XX el valencianisme no era, des d’un punt de vista social, un moviment marginal.

4. L’evolució de la llengua culta en Catalunya durant el segle XX En el període següent (de 1939 a 1983), el valencià culte és influït fortament per la llengua de Catalunya. Eixa particularitat fa recomanable que, abans de seguir descrivint el desplegament del valencià, ens parem a comentar com ha evolucionat el català culte durant el segle XX. En la Renaixença, els escriptors balears, els valencians i els catalans tenen la voluntat d’arribar a una llengua literària única. En el cas de Catalunya, l’escriptor més important (Jacint Verdaguer) té una evolució en què va recuperant la flexió verbal clàssica (Rossich 2006). Eixa manera d’actuar perd força en el moviment literari posterior, el Modernisme. La puixança i el triomf del catalanisme i el fet que els balears i els valencians no anàvem al mateix ritme va afavorir un procés comprensible: la llengua d’on eren la majoria dels autors influïx en el model lingüístic, de manera que moltes característiques del català col·loquial del nord-est de Catalunya passaren a formar part de la llengua culta. En eixa evolució, hi havia un factor molt disgregador: la flexió verbal de la Catalunya oriental, que és prou diferent de la clàssica (de nasc a neixo, de preferesca a prefereixi, etc.). Joan Maragall (que escrivia cap a 1900) encara es troba a cavall de les dos tendències. En canvi, el moviment literari posterior (anomenat Noucentisme) es decanta per elaborar un català culte que tinguera com a pal de paller el català viu de la Catalunya nord-oriental. En eixa evolució, també participà Pompeu Fabra. Tenia una preparació teòrica superior a la dels seus coetanis i clarificà camps concrets, com ara la grafia dels pronoms febles i de les preposicions febles. La decisió del Noucentisme fragmentava la llengua culta (sobretot en la flexió verbal), ja que impulsava els balears i els valencians a anar pel camí de crear-se un model propi

216

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

partint de les formes regulars vives. Per a avaluar la importància d’eixe fet, notarem que la primera causa que impedix que els manuals escolars valencians circulen per Catalunya (i viceversa) és precisament el fet que la flexió verbal tinga diferències significatives entre les formes valencianes i les catalanes, ja que les diferències en les paraules (xiquet contra noi, granera contra escombra) es poden superar. Per contra, l’única manera factible d’arribar a la unificació en la flexió verbal és recuperar les formes clàssiques. Per una altra banda, els autors noucentistes més influents tenien una concepció remarcablement elitista, amb una desconfiança en general profunda cap a la llengua viva. Eixa ideologia va afavorir que es formara el mite de la corrupció. Realment, si u desconfia de l’idioma del carrer i sap que la seua llengua viu en una situació de dominació social tendirà a creure que la llengua parlada és poc fiable. Davant d’eixa visió, hem de tindre en compte que les diferències entre el català parlat i el castellà són fortes, tant en la fonètica com en la flexió, tant en les paraules gramaticals com en el lèxic bàsic. A banda de la diferència remarcable que hi ha entre els fonemes de cada llengua, el castellà és un idioma d’estructura molt vocàlica, mentres que el català és notablement consonàntica com a conseqüència d’haver perdut moltes vocals, sobretot en final de paraula. Així, en final de síl·laba poden aparéixer la immensa majoria de les consonants (glop, fet, cuc, baf, mos, feix, tots, vaig, ham, son, any, mel, moll, per); també hi han moltes paraules acabades en dos consonants, que apareixen en moltes combinacions (fort, gust, cinc, erm, infern, camp, fosc, alt, pont, Elx, colp, Barx, serp; glops, cucs, hams…); finalment, els noms i els adjectius que s’acaben en dos consonants en tenen tres en el plural (forts, cincs, erms, inferns…). Les divergències en l’evolució fonètica han fet que tant la flexió nominal com la verbal siguen prou diferents en les dos llengües. Per una altra banda, en el lèxic hi han centenars de divergències, tant en el lèxic gramatical com en el lèxic bàsic més usual. Comparem les preposicions locatives: davant, darrere i al costat contra delante, detrás i al lado; avant i arrere contra adelante i atrás; dalt i baix contra arriba i abajo; damunt i davall contra encima i debajo; amunt i avall contra arriba i abajo. Eixa separació tan forta entre llengües ara veïnes s’explica per l’origen dels dos idiomes. En el cas del català, estigué molt lligat a l’occità per les relacions socials que la Catalunya pirinenca mantingué entre els segles VIII i XII amb el Llenguadoc i amb Gascunya, diversament del castellà i del galaicoportugués. A més, en aquella època hi havia molta separació geogràfica entre el català i el castellà, ja que entremig es parlaven dos llengües, l’aragonés i el basc. En el Noucentisme, la concepció negativa de la realitat social també es projectava sobre els predecessors (els autors de la Renaixença i del Modernisme, inclosos Jacint Verdaguer i Joan Maragall). La desconfiança cap a la llengua viva tingué efectes importants en el català culte. Una llengua és sobretot un conjunt d’estructures lingüístiques. Si considerem poc eixe fet; i, si substituïm la confiança que la Renaixença tenia en la llengua parlada pel mite de la corrupció, els efectes no podien ser positius per a la llengua culta. Així, el català i el castellà tenen moltes coses en comú perquè són filles del llatí; en canvi, el mite de la corrupció fa interpretar que moltes d’eixes coincidències serien castellanismes. En compte de ser conscients de les diferències profundes entre les dos llengües romàniques, la inseguretat que genera la ideologia de la corrupció i la poca formació lingüística porten a voler canviar tota coincidència amb el castellà. Eixos efectes negatius estaven reforçats per la desconfiança que els noucentistes sentien cap al balear, cap al català occidental i, sobretot, cap al valencià. En els anys vint i trenta, les modificacions que feien els correctors podien tindre una incidència enorme. Mirem com

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

217

s’expressa una lingüista catalana sobre una obra mallorquina: «Les correccions van falsejar completament la manera d’escriure de M. Antònia Salvà» (Segarra 2000: 225). En els anys quaranta i cinquanta del segle XX, els correctors seguien actuant de la mateixa manera. Segons Joan Coromines (2006: 141), en aquella ideologia predomina una «actitud negativa i prohibitiva, mai constructiva», de tal manera que «no fa més que augmentar la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit»; eixa actitud torna «l’idioma brahmànic», «massa embullat i massa distant de la llengua parlada perquè ningú s’entretingui a apendre’l per part del jovent». El desenvolupament ideològic que hem descrit explica un bon contrast: hi han autors que parlen de la «normativa lingüística catalana» com si fóra una cosa clara i establida, quan resulta que va passant el segle XX sense que apareguen obres que continguen les regles sintàctiques que aplicaven els correctors i, sobretot, les tres informacions següents: qui, en quina publicació i amb quins arguments havia introduït cada regla. Mirem com ho expressa Joan Solà (1994: 303): «Tantes vegades que he insistit sobre aquesta qüestió i mai no m’havia pres la molèstia de consultar precisament la normativa. La raó no és altra que la vaguetat amb què durant dècades hem utilitzat tots plegats el concepte de normativa». En eixa situació, no sobta que els correctors apliquen normes que, en realitat, no ho són. En paraules de Solà (1994: 304): «Jo no sabia que els codis normatius no prohibeixen la concordança, i estic segur que no ho sabia absolutament cap lector ni cap professional». El mateix lingüista català fa una recomanació que els lingüistes hauríem de practicar no només en les investigacions, sinó també en les classes de la universitat: en cada norma, devem donar la font i, sobretot, la justificació. En l’espiral d’elaborar normes no escrites ni argumentades, hi ha un extrem alt: les «correccions» lingüístiques que el president de l’Institut d’Estudis Catalans, Ramon Aramon, va fer en l’edició de 1954 de les Converses Filològiques de Fabra. Si necessitava la intervenció del corrector fins i tot la persona a qui el Noucentisme atribuïa la creació del català culte, haurem de pensar que estem davant d’una normativa que no domina ningú. En el punt en què ens trobem, convé notar que la institució encarregada oficialment de la normativa del català (la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans) ha sigut dirigida durant molt de temps per persones de mentalitat noucentista, com ara Carles Riba, Ramon Aramon i Antoni M. Badia i Margarit. Quan al final del franquisme apareixen mitjans de comunicació en català, no es podia sostindre aquell model, i va esclatar una polèmica virulenta en la premsa sobre com havia de ser el català culte. Ara bé, l’adequació d’un model lingüístic no es pot aclarir i solucionar ni en articles de periòdic ni en llibres que s’acosten més a la valoració i la desqualificació de l’adversari que a l’anàlisi i l’argumentació. Per a adreçar un camí en què hi han hagut errors i excessos, són necessàries investigacions que elaboren criteris lingüístics aplicables i moltes monografies, on cada estudi ha de tractar un camp semàntic o una construcció sintàctica. Però eixos treballs han sigut molt escassos. En una tal situació, el resultat havia de ser frustrant per a tots, com expressa Solà (2003: 101): «No hi ha hagut un veritable debat sobre l’estat de la llengua, sinó una divisió en bàndols: la mateixa situació que ja lamentava inútilment Joan Fuster als anys 1969-1971 i que representa la pèrdua d’una altra oportunitat». Completarem la descripció anterior contant com ha actuat un escriptor català compromés i responsable, Quim Monzó. En el 2007, explicà que havia reescrit la seua obra amb la

218

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

finalitat de modificar el model lingüístic en què s’havia fonamentat. Descriu quatre factors: quin era el seu punt de partida; per què calia canviar el model; en quin moment percep eixa necessitat; i a quin objectiu responen les modificacions que ha fet. La proposta lingüística de què havia partit era el model dels setanta, que anomena «català postnoucentista». Eixe model no «funcionava», no «servia», ja que no s’assimilava i, com a conseqüència, «la seua llengua primera era molt dubitativa», en compte de ser un «model fix». Monzó esdevé conscient d’eixes característiques escrivint per als mitjans de comunicació. Veu que, en els articles per a la ràdio, va elaborant una proposta lingüística «molt diferent de quan escriu un conte». Ara, s’expressa d’una manera «normal, com parlem tots plegats, amb un cert gust per la llengua». Davant d’això, decidix canviar el model lingüístic dels seus contes. Ha de ser una llengua que s’entenga quan es llig en veu alta i, per a aconseguirho, cal incorporar la llengua «normal», la de «tots plegats». En definitiva, Monzó busca una proposta lingüística que «funcione», que «servixca» per a la comunicació, que sone «sensata». A més, el model resultant ha de tindre una conseqüència indispensable en qualsevol llengua marginada: possibilitar que els parlants de cultura mitjana assimilen i practiquen el model que els arriba, cosa que «fixarà la llengua» (Vilaweb, 1-10-2007). Mirem ara quines vinculacions hi han entre l’evolució lingüística catalana i la valenciana.

5. El valencià culte entre 1939 i 1983 El període que ara descriurem va del final de la guerra civil (en 1939) a la recuperació de l’autogovern amb l’Estatut d’Autonomia (en 1982) i la restitució del valencià al sistema escolar (en 1983). En els anys trenta, un sector del Noucentisme intentà que el model lingüístic regional de Catalunya fóra adoptat pels valencians i pels balears. Les formes i les paraules que usaven els escriptors de Barcelona eren les «normatives», per recents que foren. En canvi, les formes valencianes i les balears eren «dialectals», per molt clàssiques i per molt esteses que estigueren en la llengua d’aleshores (Aramon 1931). Eixa concepció centralista continuà existint en els anys quaranta i cinquanta. Enfront, hi havia la que practicaven els hereus de la Renaixença, sobretot el duo format pel valencià Sanchis Guarner i el menorquí Francesc de B. Moll. En els anys trenta, el centralisme del Noucentisme no degué transcendir gens entre els valencians. Però els anys quaranta són molt diferents. La guerra i les conseqüències de la dictadura del general Franco varen fer que, en els anys quaranta, el valencianisme es reduïra, literalment, a un grapat d’escriptors. De polítics, no n’hi havia cap. No cal dir que, en una democràcia, els polítics no poden anar pels núvols, perquè qui no té en compte com pensa i com sent la gent difícilment traurà vots. En canvi, un escriptor sí que pot viure separat de les necessitats socials. Els pocs valencianistes dels quaranta (la majoria poetes) estaven dividits en dos grups, u més popular (al voltant de Carles Salvador) i l’altre més culte (a l’entorn de Xavier Casp). Cap a 1948, Casp es separa del model lingüístic dels anys trenta i adopta una quantitat remarcable de formes i de paraules del català culte. Comença aleshores un procés en què un grup d’escriptors s’imposarà als dos lingüistes que teníem aleshores els valencians (Josep Giner i Sanchis Guarner), formats els dos en l’etapa precedent. Una realitat que devia ser inimaginable en 1936 comença a encarnar-se al cap de pocs anys. Així, hi havia algun escriptor valencià que substituïa les formes «dialectals» crega, etc., per les «normatives» cregui, etc.

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

219

¿Per quina raó el grup de Casp es separa del model simple i identificador dels anys trenta i adopta no poques característiques del català culte? ¿Ho debateren amb Josep Giner o amb Sanchis Guarner? L’anàlisi de les raons que Fuster exposa a Sanchis sobre eixe canvi (Saragossà 2007: §4) fa pensar que, en els poetes del grup de Casp, la formació lingüística no era elevada. Com ara, substituïxen formes populars regulars per les clàssiques sense demanar als escriptors catalans que actuen de la mateixa manera, cosa que impedia l’objectiu que buscaven (la unificació). És a dir, si els valencians canviem preferixc per preferesc però els catalans no canvien prefereixo per preferesc no hi ha unificació. En aquella divergència entre els gramàtics (Sanchis 1950) i els poetes, prevalgueren els poetes. En realitat, la gramàtica de Sanchis Guarner degué transcendir ben poc entre els escriptors valencians, a pesar del prestigi intel·lectual que tenia Sanchis. Per una altra banda, al triomf inicial dels poetes de l’editorial Torre durant els cinquanta succeí l’èxit d’obres d’assaig de Fuster en els sixanta i els setanta, escrites seguint bàsicament el català noucentista. El problema bàsic de l’opció de Fuster no era lingüística, sinó social: el fet que eixe model lingüístic no era vàlid per a escriure articles en la premsa o per a fer un discurs públic. Els escriptors valencians més influents d’aquelles dècades tingueren poc en compte que la qüestió no era arribar a un model lingüístic per als seus poemes o per als seus assajos. L’objectiu més important era aquell en què ja havien avançat molt els escriptors valencians dels anys trenta: un model vàlid per a escriure en valencià en la premsa i per a fer un discurs polític, un model apte per a fer classes en l’escola o en la universitat, un model apropiat per als capellans i per a la ràdio, per als presidents de les societats culturals i de les societats festives. En definitiva, un model lingüístic com el que practica Sanchis Guarner en la redacció de la seua gramàtica. De fet, els qui recorrien a cregui en un poema o en un assaig posaven crega quan havien d’escriure un article per a un diari. En els anys sixanta i setanta, els llibres de Fuster (sobretot Nosaltres, els valencians, 1962) tenen èxit dins del valencianisme. Això no obstant, els qui l’admiraven no podien seguir-lo lingüísticament per l’absència d’identificació que el català culte tenia en els valencians. L’operació que varen fer és canviar la flexió verbal i evitar alguna de les paraules i de les formes més estranyes per a un valencià. El resultat era un model prou diferent del valencià periodístic dels anys trenta. En 1984, un lingüista valencià jove, Lluís Polanco, va publicar un article llarg i dens en què descrivia les característiques lingüístiques i sociolingüístiques del valencià culte del període 1962-1983. Les seues paraules mostren el centralisme lingüístic que hi havia, i també la impossibilitat d’arribar a la unificació. El treball de Polanco va ser completat, en el camp del lèxic, per un article d’Emili Casanova (1990), que contenia una llista de 800 formes, paraules i expressions valencianes que el valencià culte usava poc (o no usava). Polanco també descriu les característiques sociolingüístiques negatives, que van a l’entorn de la identificació i l’acceptació, derivades de la separació forta entre el valencià escrit i el col·loquial. Eixa separació dificultava una relació indispensable: la influència mútua i estreta que ha d’existir entre la llengua viva i el model considerat culte. Sense una relació circular, difícilment es pot construir un model lingüístic real (és a dir, un model que siga aplicable –i que s’aplique– a la comunicació lingüística, especialment a la comunicació oral pública). Convé notar que la supeditació al català oriental també s’ha practicat quan feia separar-se del valencià col·loquial i coincidir amb el castellà. Com ara, hi ha qui, dient-se en el seu entorn les paraules dins, ací o anar-se’n, les canvia per dintre, aquí o marxar. Eixa classe de valencià culte augmentava un sentiment negatiu que tenim els valencians, el qual deriva de la mateixa

220

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

situació de marginalitat social en què viu el valencià: confiar poc en la nostra manera natural de parlar. Mentres que el valencià periodístic dels anys trenta facilitava la identificació dels parlants i promovia la dignificació del valencià col·loquial, ara hi haurà un altre procés: les diferències fortes entre la llengua escrita i la parlada donaven suport al prejudici de parlar molt malament. En conseqüència, en compte de combatre eixa creença negativa l’alimentàvem. Com és natural, l’alternativa que elabora Polanco deriva de la seua anàlisi. La part central consistix en no separar-se innecessàriament de la llengua viva, actuació que, entre altres coses, facilita que els valencians valorem i dignifiquem la manera que tenim de parlar. Com que la llengua i la societat estan íntimament unides, és previsible que, en el període que estudiem (1939-1983), el Noucentisme no influïra només en el model lingüístic. De la mateixa manera que en Catalunya el Noucentisme tendí a menystindre els seus predecessors, ara passarà igual. El valencianisme que va de 1859 a 1939 serà molt poc valorat a partir dels sixanta. Per als qui ens vàrem formar en els anys setanta, era com si el valencianisme haguera aparegut en 1962. Abans, no hi havia res (o pràcticament res). També es va produir una alteració important en la jerarquia dels objectius. Abans de 1939, la recuperació del poble valencià estava per damunt de tot. Després de 1962, el primer objectiu tendirà a ser la unitat lingüística; això no obstant, pareix impossible incidir en eixe tema si prèviament el valencianisme no ha influït en l’augment del sentiment i la voluntat de ser valencians. Per tant, la jerarquia adequada era l’anterior a 1939. També hi han variacions en les qüestions simbòliques. Ja hem comentat la prudència que practicà la Renaixença en el tema de la coordinació lingüística, actitud que perdurava en els anys trenta. Així, els lectors de Colomer (2007) veuen amb quin realisme i amb quina prudència extrema actua Acció Valenciana. Políticament, tenien una relació íntima amb Unió Democràtica de Catalunya. Però una cosa eren les relacions que tenien com a partit polític i, una altra, la política que havien de fer davant de la societat valenciana. De declaracions pomposes sobre la unitat lingüística, no en varen fer ni una. El camí que seguien era pràcticament el contrari: el tema de la llengua, el tractaven amb Unió Democràtica de Catalunya en cartes privades. I, quan en la revista Acció havien de parlar del conjunt de la llengua, usaven l’expressió «el valenciàcatalà-balear». En canvi, a partir de 1962 hi hauran alteracions importants. El nom de la llengua serà «llengua catalana» i, el valencià, només serà «un dialecte de la llengua catalana». A més, eixos noms serien «científics». Això no obstant, els sociolingüistes (com ara Mollà 2002: 4374) han mostrat la poca precisió que hi ha en el concepte llengua, vaguetat que deriva del fet que la seua naturalesa és més social i política que no lingüística. Lligat al nom «científic» de la llengua, el domini lingüístic s’anomenarà «Països Catalans». Des d’un punt de vista polític, no hi ha res a objectar. L’única limitació que hi ha en la política és ser respectuós: practicar els principis de l’ètica i ser considerat amb els sentiments i les opinions dels altres, les quals també es reflectixen en el resultat de les eleccions. He fet eixa referència a les eleccions perquè, si els valencians haguérem vixcut en un Estat democràtic durant els sixanta i els setanta, les idees exposades potser no s’haurien desenvolupat. Però el fet és que vivíem en una dictadura i, com a conseqüència, no es podia comprovar el grau de suport que la societat valenciana donava a eixa proposta. Per una altra banda, cal dir que una part del valencianisme no va acceptar les idees dites. L’oposició del valencianisme a la dictadura del general Franco i el fet que els suggeriments de Joan Fuster paregueren valents i «revolucionaris» degué contribuir, cap al final de la

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

221

dictadura, a escampar idees valencianistes entre els moviments polítics que s’oposaven al règim. La relació entre el valencianisme i els moviments antifranquistes va fer que les propostes del valencianisme majoritari no foren negades públicament per l’esquerra espanyola dels anys setanta. En canvi, la dreta no solament les va rebutjar, sinó que va aprofitar l’oposició a eixes idees per a combatre l’esquerra i intentar recuperar el poder perdut. El camí seguit va ser acusar el valencianisme majoritari de «catalanista» i presentar l’esquerra com a impulsora (i encobridora) del «catalanisme». Complementàriament amb això, la dreta potencià un valencianisme «anticatalanista». Hem arribat als enfrontaments socials (coneguts com a «batalla de València») pels símbols valencians i per la interpretació de la naturalesa del valencià (en particular, la classe de vinculació que hi ha –i que hauria d’haver en el futur– entre el balear, el valencià i el català). Des d’un punt de vista humà, u dels extrems dolorosos és l’atac amb bombes contra Sanchis Guarner i Joan Fuster. Des d’un punt de vista social, el resultat va ser molt negatiu, ja que el valencianisme estava dividit i supeditat a la política espanyola. El valencianisme «catalanista» es quedà subordinat a l’esquerra i, a la dreta, el valencianisme «anticatalanista». D’eixa manera, les senyes d’identitat del poble valencià deixaven de ser una qüestió que havia de ser comuna a tota la societat valenciana i es supeditaven als interessos particulars dels partits polítics espanyols. Els efectes immediats varen ser rebaixar el camí d’accés a l’autonomia, canviar símbols aprovats i aconseguir que aquelles il·lusions valencianistes del final del franquisme s’aigualiren. L’efecte més profund va ser perjudicar la cohesió de la societat valenciana i l’ús social del valencià. La societat valenciana va perdre perquè patí una fractura social. Pel que fa al valencià, el procés dificultà la recuperació del seu prestigi social i, sobretot, l’augment de l’ús públic: si la interpretació de la naturalesa del valencià causava la divisió entre els valencians, era preferible ignorar-lo i usar la llengua que no generava problemes socials (el castellà). A més, en compte d’existir conflicte entre el manteniment del valencià i la substitució pel castellà, l’enfrontament era entre valencianoparlants (Castelló 2001: 188). Tot plegat, ha contribuït a fer que els valencians sigam u dels pobles d’Espanya que més poc s’autoestimen i que, en conseqüència, més poc s’identifiquen amb ells mateixos. Convé ressaltar que, en la interpretació a què hem arribat, la responsabilitat està repartida. Quan hi han conflictes en una societat, una manera de perpetuar-los és pensar que tota la culpa la tenen els altres. En els enfrontaments socials valencians dels anys setanta i huitanta, la violència va ser afavorida per la dreta espanyola; i, eixa actuació, tenia en la base els errors que havia fet el valencianisme majoritari dels anys sixanta i setanta. Acabaré esta exposició observant que, després del període descrit, una acció important per a superar la divisió social ha sigut una decisió de 1998 de les Corts Valencianes: crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va entrar en funcionament en el 2001. Al cap de deu anys d’anar obrint-se pas entre actituds negatives des dels dos sectors, ara s’albiren possibilitats que l’acord de les Corts Valencianes de 1998 tinga implicacions en organitzacions culturals, socials i polítiques del valencianisme. De fet, eixos acords són necessaris tant per a la societat valenciana com per al mateix valencianisme. Per a la societat valenciana, haurien de significar la superació final del trauma social que creà la divisió i els enfrontaments dels setanta i els huitanta. Pel que fa al valencianisme, els acords i la unificació són més importants, ja que sense haver fet eixa operació difícilment quallarà en la societat valenciana i serà atractiu per a una majoria ampla dels valencians.

222

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

Bibliografia Aramon, Ramon (1931): Llengua literària i dialecte. In: Acció valenciana 20, 1-2. Archilés, Ferran / Martí, Manuel (2002): Renaixença i identitats nacionals al País Valencià. In: Nicolàs, Miquel (ed.): Bernat i Baldoví i el seu temps. València: Universitat de València, 51-72. Baydal, Vicent (2008): Què som i per què som com som? Un nou model interpretatiu per a l’evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana. In: Lanusse Alcover, Manuel / Martínez Seguí, JoanAlfred / Monzon Arazo, August (a cura de): Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització València: Universitat de València, 179-214. Boira, Josep Vicent (2007): València i Barcelona: retorn al futur. València: Eliseu Climent ed. Casanova, Emili (1990): Elements per a una proposta lèxica. In: Ferrando, Antoni (ed.): La llengua als mitjans de comunicació. València: Institut de Filologia Valenciana-Universitat de València, 101-148. –– (1998): El lèxic valencià entre la llengua col·loquial i la normativa. In: Cano, M.A. / Martines, J. / Martines. V. (a cura de): Un món de llengües. Actes de les V-IX Jornades de Sociolingüística de la Nucia (Marina Baixa). Alcoi: Editorial Marfil, 65-80. –– (2002): El lèxic valencià en el diccionari Fabra de 1932. In: Catalan Review. International Journal of Catalan Culture 16, 1-2, 51-70. Castelló, Rafael (2001): Les posicions nacionals al País Valencià i Catalunya: diferències en la composició de la definició nacional de la realitat. In: Quaderns de ciències socials 5, 3-54. –– (2006): El perfil psicològic i nacional dels valencians. In: Sanginés, G. / Velasco, À. (ed.): Identitats. Catarroja: Editorial Afers, 85-109. Colomer, Agustí (2007): Temps d’acció. Acció Nacionalista Valenciana (1933-1936). València: Editorial Denes. Colomina i Castanyer, Jordi (1995): Els valencians i la llengua normativa. Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert. Coromines, Joan (2006): Epistolari Joan Coromines & Sanchis Guarner. A cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas. Barcelona: Curial. Fabra, Pompeu (1911): Qüestions de gramàtica catalana. Barcelona. –– (1918): Gramàtica catalana. Barcelona: Aqua. Use l’edició de 1981. –– (1919-28): Converses filològiques. Barcelona: Barcino. Use les edicions de S. Pey (1954-55), dos volums, Barcelona, Barcino, i de J. Rafel (1983–), dos volums per ara, Barcelona, Edhasa. Cite primer l’edició de Rafel, excepte que indique el contrari. Ferrando, Antoni (ed.) (1990): La llengua als mitjans de comunicació. València: Institut de Filologia Valenciana / Universitat de València. –– (2006): Percepció i institucionalització de la norma lingüística entre els valencians: panorama històric. In: Ferrando, Antoni / Nicolàs, Miquel (a cura de): La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina. Alacant: Institut de Filologia Valenciana, 189-251. –– / Nicolàs, Miquel (2005): Història de la llengua catalana. Barcelona: Editorial UOC. Fuster, Joan (1962): Nosaltres, els valencians. Barcelona: Edicions 62. Hernàndez i Martí, Gil-Manuel (1997): Blaverisme i valencianisme faller (arrels festives d’un moviment tardo-franquista. In: L’Avenç 214. Institut d’Estudis Catalans (1992): Documents de la secció filològica II. Barcelona. –– (1996): Documents de la secció filològica III. Barcelona. López Quiles, Antoni (2007): Trama i ordit. Sobre l’aportació de la fe a la literatura valenciana contemporània. València: Editorial Denes. Martí, Manuel / Archilés, Ferran (2001): Liberalismo, democracia, Estado-nación: una perspectiva valenciana (1875-c.1914). In: Preston, P. / Saz, I. (eds.): De la revolución liberal a la democracia parlamentaria. Valencia (1808-1975). Madrid / Valencia: Biblioteca Nueva – UV/EG – Fundación Cañada Blanch, 2001, 143-162.

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

223

Martí Mestre, Joaquim (1997): Literatura de canya i cordell al País Valencià. Els col·loquis de temàtica jocosa i satírica. Edició i estudi lingüístic. València: Editorial Denes. –– (1998): L’ortografia al segle XVIII al País Valencià. Entre la tradició i la innovació. Les propostes de Joan Baptista Escorigüela. In: Llengua & Literatura 9, 101-151. Mas, J. À. (2008): El morfema ideològic. Una anàlisi crítica dels models de llengua valencians. Benicarló: Onada Edicions. Meseguer, Lluís (2009): Antologia d’escriptors castellonencs. Les lletres de Castelló de la Plana i les comarques valencianes del nord en les primeres dècades del segle XX. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua. Mollà, Toni (1990): La llengua dels mitjans de comunicació. Alzira: Edicions Bromera. –– (2002): Manual de sociolingüística. Alzira: Edicions Bromera. Polanco, Lluís B. (1984): La normativa al País Valencià. Problemàtica i perspectives. In: Problemàtica de la normativa del català. Actes de les Primeres Jornades d’estudi de la llengua normativ. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 107-146. Rafanell, August (1991): Un nom per a la llengua. El concepte llemosí en la història del català. Barcelona: Empúries. –– (1991): Un nom per a la llengua. El concepte llemosí en la història del català. Barcelona: Empúries. –– (1999): La llengua silenciada. Barcelona: Empúries. –– (2000): El català modern (set estudis d’història cultural). Barcelona: Empúries. Roca, Rafael (2004): Teodor Llorente, el darrer patriarca. Alzira: Edicions Bromera. –– (2007): Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. València: Publicacions de la Universitat de València. –– (2007b): Teodor Llorente i la Renaixença valenciana. València: Alfons el Magnànim. –– (2011): El valencianisme de la Renaixença valenciana. Alzira: Edicions Bromera. Rossich, Albert (2006): Els dos registres lingüístics de la poesia de Verdaguer. In: Anuari Verdaguer 14, 111-129. Sanchis Guarner, Manuel (1950): Gramàtica valenciana. València: Editorial Torre. N’hi ha una reedició facsímil de 1993, Barcelona, Alta Fulla, amb un estudi preliminar d’Antoni Ferrando. Saragossà, Abelard (2003): Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments. Gandia: CEIC Alfons el Vell. Cite per la segona edició (revisada i augmentada). València: Tabarca Llibres, 2005. –– (2007): Reivindicació del valencià. Una contribució. València: Tabarca Llibres. –– (2010): El valencià de Bernat i Baldoví. Alzira: Edicions Bromera. Segarra, Mila (2000): Pompeu Fabra i el català de Barcelona. In: Argenter, Joan (ed.): Simposi Pompeu Fabra, Jornades Científiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 199-226. Simbor, Vicent (1983): Carles Salvador i Gimeno, una obra decisiva. València. –– (2002): Josep Bernat i Baldoví i la Renaixença. In: Nicolàs, Miquel (ed.): Bernat i Baldoví i el seu temps. València: Universitat de València, 263-278. Sifre, Manuel (2004): Llengua i dialecte. Alzira: Edicions Bromera. Solà, Joan (1994): Sintaxi normativa: estat de la qüestió. Barcelona. Empúries. Cite per la segona edició, que conté un apèndix. –– (2003): Ensenyar la llengua. Barcelona: Empúries. Vallés, Santi (2009): Acció Valenciana (1930-1931) La consciència desvetlada. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua.

224

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

Joan Seguí (Museu d’Etnologia)

Cultura popular a terres valencianes 1. A què ens estem referint quan parlem de cultura popular / cultura popular tradicional? Potser la primera qüestió a tractar hauria de ser la de veure de fixar un poc més si cal, a què exactament ens anem a referir amb el terme cultura popular? És una precisió important sobretot si es té en consideració que l’expressió condensa dos termes amb un significat profund per al camp de l’etnologia: el de cultura i el de popular. Per a fer-se una idea de les diverses connotacions de significat que ha aportat l’expressió «cultura popular», citarem breument les 5 definicions que Storey (2002) avança en un dels seus treballs: 1. La Cultura popular és la cultura que agrada a molta gent; 2. És allò que queda una vegada s’ha definir el que és alta cultura; és tractaria així d’una cultura ‹residual›, de ‹categoria› inferior; 3. La cultura popular és una cultura de masses, molt vinculada a allò que hui entenem com a comercial, i a l’hora, molt relacionada a la idea de cultura urbana de forta influència nord-americana; 4. La cultura popular és la cultura de la gent per a la gent. La cultura folklòrica, articulada con una font de protesta contra el capitalisme; 5. Finalment la cultura popular es pot definir com un espai de confrontació entre els grups subordinats de la societat i els dominants. Ací es fa un ús de la teoria gramsciana: la cultura popular no és allò de masses de caràcter comercial, i per tant controlat en bona mesura per les classes dominants, ni tampoc la cultura de la gent per a la gent, es tracta d’un terreny d’intercanvi i negociació entre ambdues, un terreny d’equilibris constants entre la resistència per una banda i la incorporació per altra. Cultura popular ha estat també sinònim de cultura tradicional, és a dir com la cultura – molt sovint d’arrel rural– que ha estat la pròpia d’una societat preindustrialitzada –referida a les formes de vida i als valors pre-industrials– que al cas valencià va ser la predominant fins els anys seixanta del segle XX. Podríem així referir-nos a «la cultura popular i tradicional valenciana» (CPTV). Aquesta expressió, ja utilitzada en algunes publicacions (VV.AA. 2000) afegix a la significació «popular» la de «tradicional» en la seua dimensió cronològica.10 Finalment, no haurien de deixar de banda la menció a les reflexions de Poullion (1996) respecte al significat de «cultura tradicional», que aquest autor utilitza en un sentit molt més ample que el cronològic, argumentant el fet que tota cultura és de facto tradicional, perquè la tradició és inherent al sentit més primari de la dinàmica d’una cultura. Les cultures, malgrat que vullgen ser noves respecte al seu passat, sempre intentaran d’una forma o altra perpetuarse i amb això tendiran a utilitzar la mecànica social de la tradició. Alhora, cultures que es La paraula «tradicional» també s’hi podria relacionar amb «tradició». Pouillon (1996) diu que tradició és «tot allò que persisteix del passat en el present, on es trasmet i segueix actuant i estant acceptat pels que la reben, que a l’hora la trasmetran [...]».

10

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

225

presenten –als ulls occidentals– com a molt tradicionals resulten molt menys severes que la cultura occidental –la nostra, la moderna– quant han d’aplicar els mecanismes reproductius de les seues tradicions (Poullion 1996: 710).

2. L’abast de la cultura popular i tradicional hui a terres valencianes Una anàlisi de l’estat de la qüestió al voltant de la cultura popular i tradicional valenciana necessita d’una aproximació des d’òptiques diverses. La CPTV ha estat ja present en diversa forma dins de moltes de les principals institucions valencianes, aquesta presència ha vingut acompanyada d’un reflex al camp legal. Però la CPTV és a més un subjecte viu, és a dir, hi ha manifestacions que es poden definir sense cap mena de dubte com a CPTV que encara són presents al dia a dia de la societat valenciana contemporània (festes, certs rituals religiosos, certes pràctiques agrícoles, dites...). És així que podem plantejar tres òptiques per prendre el pols a l’estat de la CPTV: a) la institucional, referida al nivell d’implicació en la recerca, protecció i difusió de la cultura popular tradicional per part de l’administració i les institucions (universitat, museus, centres d’estudi..); b) la legal, bàsicament referida a la legislació en l’àmbit autonòmic; c) la social, referida a la situació de ‹vitalitat›, de preservació, dels trets de la CPTV al dia a dia de la societat que li és pròpia. a) A nivell institucional En allò que respecta al govern autonòmic, la Conselleria de Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana manté, dins de la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià, un Servei de Patrimoni Arqueològic, Etnològic i Històric que té la competència directa de vetllar pel patrimoni etnogràfic valencià. A aquest servei hi ha dos tècnics adscrits directament al camp de l’etnologia i que s’ocupen de tot el que té a veure amb el patrimoni etnològic dins del territori valencià. Alhora la conselleria oferix dues bases de dades relacionades amb el patrimoni etnològic, una de patrimoni immoble amb dades d’immobles d’índole diversa (de llavadors a corrals de ramat) a molts pobles valencians, i l’altra de patrimoni moble molt més restringida i on, de moment, només apareixen representats materials d’onze pobles del territori valencià. La Conselleria de Cultura i Esport ha finançat a més diverses campanyes de camp per realitzar tasques d’identificació i catalogació de patrimoni etnològic, fonamentalment de caire immoble que han estat dutes a terme per diversos grups de treball en un grup de comarques. Hi ha, així mateix, línies d’ajudes relacionades amb la cultura tradicional com ara les «ajudes per a la restauració i conservació d’elements del patrimoni etnològic...» i, si es vol també es podrien considerar ajudes que afecten al patrimoni etnològic les subvencions que la conselleria oferta als museus o col·leccions museogràfiques reconeguts (n’hi ha molts –com veurem– de temàtica etnològica) i d’altres com ara la relacionada amb la restauració de campanes i les seues instal·lacions tradicionals. Podem dir però que és dins de l’àmbit de l’administració local on la cultura popular i tradicional valenciana ha trobat un dels calius més importants. Així són molts els ajuntaments que en un moment o altre han posat en marxa una instal·lació museística que té a veure –en part o totalment– amb l’etnologia. Al llarg del territori valencià hi ha més de 220 creades (Cruz 2006) la gran majoria amb una dependència directa dels propis ajuntaments encara que amb

226

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

situacions d’activitat molt variables: hi ha molts reconeguts com a col·lecció museogràfica i amb un nivell d’activitat molt escàs. En allò que respecta a les tres diputacions provincials, si ho mirem en termes d’inversió total, tant d’efectius humans com econòmics, no cap dubte que a terres valencianes han estat les institucions més implicades amb la cultura popular; la de València i la de Castelló varen crear a inicis dels anys huitanta museus d’etnologia de caire provincial, museus que encara que han seguit camins diferents, han permés generar col·leccions importants al seu voltant, i, al cas del museu de la Diputació de València, el Museu València d’Etnologia, també un equip de treball consolidat. En allò que pertoca a l’acció a l’àmbit d’ensenyament, a l’ensenyament secundari s’hi va introduir l’assignatura de cultura popular com a matèria optativa, la professora i etnòloga Roser Cabrera va dissenyar els materials que han servit de guia docent per als cursos que han treballat aquesta assignatura els darrers anys. Desgraciadament les modificacions curriculars han fet quasi impossible que quede cap espai horari per treballar la cultura popular, circumstància que caldria redreçar. Si ens centrem en l’àmbit universitari, la primera qüestió difícil ha estat la mancança històrica d’un departament d’antropologia que fera una funció de senyera. Així les coses l’interés per la cultura popular s’ha exercit des de d’àmbits acadèmics propers com ara la sociologia, la història, la filologia o fins i tot la geografia. La creació recent de departaments específics vinculats a l’antropologia matisa un poc aquesta situació però no planteja –encara– un canvi radical de panorama. Fins el darrer any només dos universitats, una privada i una pública, permetien la formació de professional en l’antropologia (la Miguel Hernández a Elx i la Universitat Catòlica de Valencia) a parir d’enguany, amb els plans de Bologna en marxa, només la Universitat Católica de Valencia ofereix la possibilitar d’estudiar un grau en antropologia al territori València. La Universitat de València manté un grup d’antropòlegs que treballen de la mà de la doctora Josepa Cucó a la si de la facultat de Sociologia i Ciències de l’Educació, aquest grup ha estat actiu en la creació de l’Associació Valenciana d’Antropologia (AVA) surgida amb l’ànim d’agrupar professionals i generar sinèrgies de treball i difusió al voltant de l’antropologia. b) L’àmbit legal La Llei Valenciana de Patrimoni Cultural (Llei 4/1998 del 8 de juny) no regula com a patrimoni especial el patrimoni etnològic, descriu només el bens immaterials del patrimoni cultural, als quals es referix com aquells «coneixements, activitats, tècniques i usos representatius de la cultura tradicional valenciana», es tracta d’un aspecte força interessant –la menció directa al patrimoni immaterial– que, no obstant, resta curt ja que no inclou els bens materials del patrimoni etnològic –mobles o immobles (objectes etnogràfics, construccions tradicionals, etc.)– als quals s’aplica el règim general. c) La presència social Com és ben sabut amb el procés de desenvolupament que es va engegar a partir de la dècada dels anys seixanta del segle passat, escomençava a accelerar-se la desaparició –en tots els seus àmbits– del que fins aleshores havia construït el gros la cultura tradicional valenciana. Un nombrós ventall d’elements de tecnologia, de ritualitat, de festa o de tradició oral escomençaran a esvair-se amb força del dia a dia dels valencians. Es tracta

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

227

d’un procés que es pot considerar encara hui en marxa però al qual cap plantejar certes salvetats. Així, si fixem la nostra anàlisi en determinats camps com ara el del món de la festa, o el dels balls tradicionals, el fenomen de desaparició de la cultura tradicional podria no sols haver-se aturat sinó fins i tot estar en un clar procés de redimensionament. Estaríem davant d’un moment de recuperació –sovint acompanyada d’un procés de documentació previ– de festes completes o de part dels seus elements, de balls tradicionals a vegades perduts durant dècades. Des d’un altre angle de coses, la dedicació d’esforços cap a la cultura popular i tradicional ha estat uns de les línies d’acció importants al conjunt de l’activitat cultural que diverses associacions culturals han desenvolupat al territori valencià. Exemples clars, són les agrupacions d’àmbit comarcal com ara la Mancomunitat Cultural de la Marina Alta, el Centre d’Estudis Contestans, Centre d’Estudis del Maestrat, Centre d’estudis de l’Horta Nord…per citar-ne només alguns ben actius. També hi ha associacions amb el referent territorial molt més ample (tot el territori valencià o tot l’àmbit lingüístic) amb una vocació de recuperació de la cultura popular clara com el Grup Alacant (que ha estat treballant durant anys des de la ciutat d’Alacant mateixa). Aquest grups han estat sovint molt vinculats al món de la dansa i la música tradicional: el propi grup Alacant, l’històric Alimara, el grup Ramell a Castelló, o les Folies de Carcaixent a la Ribera, d’entre altres. La línies d’acció d’aquestes associacions i grups s’han basat quasi sempre en accions de recerca amb pocs mitjans i molta vocació però amb una bona dosi de rigor. Aquestos grups estan darrere d’accions de difusió que passen per xicotetes exposicions d’àmbit local o comarcal, articles, catàlegs i fins i tot alguna revista. La Revista Valenciana de Folklore, vinculada al grup Alacant, mereix menció apart per la seua qualitat i per haver aconseguit publicar fins a sis números (el darrer és de 2005) tot i no estar vinculada directament a cap administració.

3. La feina feta i la feina en procés A la segona meitat de la dècada dels anys 70, en el context del primer congrés de cultura catalana, els autors de l’opuscle «La Cultura Popular al País Valencià» tot i reconèixer les aportacions d’autors com ara Martí Gadea, Martinez i Martinez, Sanchis Guarner o Enric Valor, es queixaven del balanç pobre amb què calia definir la quantitat de dades, de feina de recerca feta, dien així: En el camp de la cultura material ens hem de limitar bàsicament a revisar els llibres dels viatgers clàssics, on pugen aparèixer gravats, il·lustracions..etc, edificis , cases, vestits o treballs; o a l’obra de Cavanilles per a l’evolució de la tecnologia agrària; o als volums de contingut tant irregular com interessant de la Geografia del Reyno de Valencia; més útils i sistemàtics són, en el cas concret de l’habitatge rural i la tecnòloga agrària, els treballs dels geògrafs [...]. El tòpic generalitzat hi és la barraca, el vestit de llauradora-fallera i el famós barroquisme plàstic atribuït als valencians. VV.AA (1977:27)

Cal dir que des d’aleshores s’ha treballat intensament, la feina feta fins hui ha estat important i hi ha molts més recursos i una molt millor documentació de la nostra cultura tradicional. Malgrat tot, però, les mancances encara són importants. Així, un repàs a l’índex

228

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

de la col·lecció Temes d’Etnografia Valenciana, dels treballs guanyadors al Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular i a algunes de les revistes més significatives al camp de la difusió de l’etnografia: la Revista Valenciana de Folklore, Caramella, o la Revista Valenciana d’Etnologia ens pot ajudar a donar un ‹plànol› prou aclaridor de la situació: núm. 1: territori; pedra en sec, vivenda. núm. 2: utillatge agrícola i ramaderia La col·lecció «Temes d’Etnografia núm. 3: explotació del bosc i la muntanya Valenciana» núm. 4: festes núm. 5: arquitectura rural valenciana; núm. 6: romancer valencià.

Premi Bernat Capó

– costumari botànic. – molineria. – romancer. – indumentària. – cicle de la vida en la ciutat d’Alacant. – llegendes. – valencians d’Algèria (migració). – món màgic. – costumari valencià. – cobles. Cants. – creences marineres.

Tradicionàrius; cicle de Nadal als països catalans; les festes d’estiu; treballar i cantar; festes d’hivern; turisme i cultura Caramella (revista de cultura popular; cultura popular als museus; els balls de seguici avui; ritus música i cultura popular de l’àmbit de pas; les festes dels bous; cantaors tradicionals; alcohol i cultura popular; el país del fang; dones i festa; els moros en la cultura de parla catalana) popular; fer-se a la mar, la mar i la cultura popular; arquitectura popular; cançoner i ideologia; el foc de la festa; ermites i festes; pastors i transhumància; festes, sàtira i transgressió. – núm.1: cançoner popular. – núm. 2: la festa d’Elx. La Revista Valenciana de Folklore – núm. 3: el bestiari festiu valencià. – núm. 4 i 5: la matança del porc. – núm. 6: cultura popular al baix segura. – núm. 1: museus valencians i etnologia. – núm. 2: l’exòtic quotidià (nous valencians) La Revista Valenciana d’Etnologia – núm. 3: etnologia i patrimoni. – núm. 4: antropologia visual – núm. 5: l’horta hui.

Cal tindre en compte que un recull més exhaustiu del que hi ha realment treballat hauria d’incloure un seguit molt més ample de publicacions –que aniria des d’articles de premsa, passant per ressenyes o articles publicats en revistes de festes o de caire molt local, fins alguns treballs que han acabat publicant-se en forma de monografia (els pous de neu, algunes monografies sobre la pedra en sec a Castelló...)–.

Jornada: La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura

229

Així les coses podem avançar –amb molta prudència– que, hui per hui, els aspectes més treballats a la CPTV podrien ser els següents: – món festiu / musical; – casa i habitatge / pedra en sec; – alimentació / cuina; – indumentària. Hi ha una sèrie de temes que han estat treballats però amb menys intensitat: – etnobotànica; – costumari; – món pastoral; – oficis en general. Finalment, encara caldria avançar molt en temàtiques com ara: – món mariner; – creences i religió popular; – utillatge agrícola / ramaderia; – tècniques de conreu.

4. La cultura popular i el valor de les paraules Per finalitzar aquest –certament breu– esbós del panorama de la cultura popular i tradicional valenciana, no voldria deixar de subratllar la potencialitat que la seua documentació i anàlisi té per al món filològic, aspecte que, per més que pot semblar obvi, sovint queda allunyat de les prioritats del treball dels especialistes. L’oralitat és sense dubte un dels trets definidors més clars de la cultura popular i tradicional. Els etnògrafs recuperem informació de forma directa dels actors culturals. El recull directe de descripcions, d’interpretacions, és un factor clau del treball de camp de l’antropologia que el distinguix clarament d’altres ciències socials veïnes com ara l’arqueologia. Hi ha així diverses fonts d’informació etnogràfica d’interés clar per al filòlegs: una primera, les formes de nomenar les coses, és allò de l’escola alemanya de les ‹paraules i les coses› de qui Sanchis Guarner va esser un seguidor clar. Una segona, vinculada als espais habituals del treball de camp etnogràfic, el món rural, els protagonistes del qual han segut i encara són objecte continuat d’entrevistes (en diversos formats, però hui ja molt habitualment en format digital) en les quals sobreixen clarament les formes de la parla local. En aquest context el Museu Valencià d’Etnologia de la Diputació de València ha desenvolupat els darrers anys un treball intens de documentació memorialística que ha permés construir un arxiu important de testimonis gravats en format digital de protagonistes de la societat tradicional valenciana. Aquest arxiu, l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana, es presentarà en breu per a constituir el Museu de la Paraula, un instrument en format web que permetrà a l’usuari accedir a les entrevistes (en imatge i veu) i a les transcripcions de les històries que s’hi conten. És tracta d’una ferramenta d’evident interès per als estudis filològics que s’ha de sumar a la tasca de recuperació de denominacions d’objectes i documentació d’accions pròpies de la societat tradicional que està duent-se a terme. Ferramentes d’aquest

230

Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí

tipus no faran més que consolidar els potencials lligams entre cultura popular / etnologia i estudis filològics, i, potser, ajudarà a arrelar més entre els professionals de les ciències socials la consciència de parar atenció a l’extraordinari corpus d’informació que encara sobreviu al si del que ens queda de la cultura popular i tradicional valenciana.

Bibliografia Cruz, J. Domènech, C. / Llamas E. (2006): Vitrines valencianes. Aproximació als museus valencians d’etnologia. In: Revista Valenciana d’Etnologia 1. López Beltrán de Heredia, C. (1999): La Ley Valenciana de Patrimonio Cultural. València: Tirant Monografias. Pouillon, J. (1996): Tradición. In: Bonte / Izard (edd.): Diccionario Akal de Etnología y Antropología. Storey J. (2002): Teoría Cultural y Cultura Popular. Barcelona: Ediciones Octaedro. VV.AA (2000): Editorial. Revista Valenciana de Folclore. Associació d’Estudis Folclòrics Alacant: Grup Alacant. –– (1977): La Cultura Popular al País Valencià. València: Eliseu Climent Ed.



Jornada: La Filologia Romànica a Espanya1

Juan M. Ribera (Universidad Complutense de Madrid) Presentación Au nom de la rédaction de la Revista de Filología Románica (UCM), nous remercions la Societé de Linguístique Romane en raison d’accorder nous reunir ici et occuper une session de ce congrès, tout essayant conduire l’information suivante, au moyen de laquelle nous voulons approcher a l’actuelle situation des études de Philologie Romane dans les universités et les cercles de recherche de l’état espagnol. El mateix i en la persona del Dr. Emili Casanova (UV), volem agrair al Comité organitzador del XXVIè Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romànica la seva proposta i la confiança mostrada en el nostre equip en el moment de dissenyar l’esquema d’aquesta reunió científica per tal de tractar una qüestió i concentrar una informació que, tot remetent a una disciplina filològica força històrica en el nostre espectre acadèmic, s’ha vist immersa en un procés de revisió de cara a la seva vigència i manteniment en els presents plans d’estudi de les nostres facultats. Acceptat l’encàrrec dels organitzadors, potser no calgui advertir que, en absolut, els membres d’aquesta redacció no pensàrem en una informació cenyida a la situació en la UCM: hem fet per reunir informació i contrastar situacions de les diverses universitats espanyoles. Aquesta és la proposta que sometem a debat i, certament, a confirmació i factible matisació per part dels romanistes companys de les altres universitats espanyoles potser presents a la sala. Y ahora y para el resto de la sesión en castellano –lengua románica de comunicación prioritaria entre los miembros de esta redacción, quienes, además de la formación en las lenguas y materias transversales de todo romanista, somos especialistas en lenguas y literaturas castellana, catalana, gallega, portuguesa y rumana–, deseamos recordar que, ciertamente, en el momento de recibir la propuesta por parte del Comité Organizador, sentimos que se nos ofrecía la ocasión de informar sobre un debate que, en nuestra Universidad y Facultad, estaba conduciéndose hacia el absurdo de minorizar unos estudios allí tradicionales, minorización que los más críticos entendemos como puerta abierta hacia su desaparición. Tal recorrido se ha consumado y la Junta de la Facultad de Filología de la UCM, con fecha 24 de septiembre de 2008, asumía unos planes de estudio que reducen la presencia de la lingüística y de la filología románica a unos mínimos poco más que emblemáticos y de corte residual, y que, además, arrastran las materias de lenguas y literaturas rumana, portuguesa, gallega y catalana –y también las vasca, tradicionalmente acogida en la Sección de Filología Románica, aquellas que no tienen un departamento o sección propios, es decir, las lenguas y literaturas francesa e italiana– a una presencia lamentable, no permitiendo apenas su desarrollo. El más reciente volumen de la RFR contiene unas palabras acerca de Los estudios de Filología Románica en La sessió ha estat coordinada per Juan M. Ribera (Universidad Complutense de Madrid).

1

232

J. M. Ribera / E. Popeanga / C. Mejía – M. V. Navas / J. M. Lucía

la Universidad Complutense: presente y futuro, texto publicado en la Revista de Filología Románica, UCM (2010) que, también es verdad, aparece en la sección Varia y no como editorial de la revista pues no fue suscrito por la totalidad de los profesores de la Sección. Pero, cierto es, y de acuerdo con lo dicho anteriormente que no venimos a tratar de una situación particular sino a informar sobre un paisaje académico donde podrían haber cabido otros criterios más razonables y resoluciones académicas más coherentes entre el pasado y presente de nuestros estudios universitarios. Tras ello, podríamos pasar al coloquio. Para continuar con nuestra sesión: – la Dra. Eugenia Popeanga nos acercará a la presencia habida por la Filología Románica en nuestro marco académico y a su consideración y estado actuales, en particular en la discusión y en los planteamientos previos a la aprobación de los nuevos Grados Universitarios de Lenguas y Literaturas Modernas; – la Dra. Carmen Mejía y la Dra. Mª Victoria Navas ordenarán las diferentes situaciones en que quedan los estudios de Filología Románica en las diversas universidades españolas donde se mantienen y en el marco de esos Grados; – y el Dr. José Manuel Lucía versará sobre la investigación en Filología Románica y el espacio editorial español. Acerca de todo ello y según lo expresado en catalán, los compañeros romanistas de otras universidades españolas presentes en la sala deben ampliar y, en su caso, matizar la información presentada. Merci beaucoup, mercès, gracias.

Eugenia Popeanga Cheralu (Universidad Complutense de Madrid)

Auge y decadencia de la Filología Románica El título propuesto, alusivo a obras de referencia sobre el Imperio Romano y a otras menos conocidas sobre el Imperio Otomano (Gibbon y Cantemir como ejemplos respectivos), indica que intentamos recorrer el itinerario histórico de nuestra disciplina, no desde sus comienzos, sino, más bien, desde su implantación en España y, más concretamente, en la UCM. En la preguerra civil, el estudio de las disciplinas humanísticas llevaba el rótulo genérico de «Filosofía y Letras», y abarcaba distintas ramas filológicas: Clásica, Semítica, Moderna y Románica. En esta última rama se incluían los estudios de lengua y literatura española –francesa, italiana, portuguesa–, así como los relativos a la ‹romanística› en general, a cuyo cargo estaban importantes figuras del panorama filológico español: Ramón Menéndez Pidal, Dámaso Alonso, Rafael Lapesa, Alonso Zamora Vicente... De la mano de estos maestros han salido muchos profesores e investigadores que ostentan hoy día la licenciatura en Filología Románica, con su ulterior especialización. Tal y como sucede en la historia de la formación de las lenguas románicas, llega el momento en que éstas, en su condición de lenguas vulgares, requieren ser abordadas de forma independiente en titulaciones aparte. En el año 1968, los estudios de francés e italiano se desgajan de la Filología Románica y se adhieren a Filología Moderna. Otro tanto ocurre con la

Jornada: La Filologia Romànica a Espanya

233

lengua y la literatura españolas, que se consolidan en titulaciones específicas. Desde el punto de vista científico, nadie cuestiona el vínculo existente entre estas lenguas y la necesidad de un planteamiento académico que permita al alumno conocer el origen común de dichas lenguas y enfocarlas de forma comparada. Las necesidades docentes y administrativas priman sobre la organización científica; se produce una escisión que, vista hoy desde cierta perspectiva histórica, acusa proporciones de cisma. A partir de cuarto curso en la carrera de cinco años, el alumno se especializa en una de las lenguas románicas elegidas, o tiene la opción de seguir con dos de ellas completándolas con conocimientos de lingüística gallega, portuguesa, catalana, más una literatura portuguesa y una lengua rumana. Básicamente este era el plan de estudios que formó a profesores como los que hoy en día imparten clases en la titulación de Filología Románica. Alonso Zamora Vicente, director en aquella época del departamento de Filología Románica, consigue mantener los estudios de lingüística románica en las ramas recién separadas del tronco románico: Francés, Italiano y Español, a la vez que fomenta el estudio de las lenguas peninsulares. Los alumnos formados en los años 70 con maestros como Zamora Vicente y su discípulo más cercano, Pedro Peira, obtienen una formación completa, sobre todo en el ámbito románico y lingüístico. La década de los ochenta se caracteriza por un aumento del interés por la medievalística, lo que permite un cambio de modelo en los planes de estudio, con el notable desarrollo de los estudios de literaturas románicas comparadas, y con la promoción de los estudios de crítica textual en el ámbito románico. Por lo tanto, debemos destacar dos momentos importantes en la historia de los estudios filológico-románicos en la UCM. El primero, que representa la línea de la investigación en lingüística románica, y el segundo, que, aun manteniendo esta línea, aboga por el desarrollo del estudio de las literaturas románicas, ya sea de cada una en forma individual, o ya sea conjuntamente con enfoque comparativo, desde lo medieval a lo moderno. Hoy en día, podemos hablar de la decadencia de los estudios normalizados de Filología Románica, radicando su causa primordial en un brutal deseo de segregación de los estudios de cada lengua en sistemas monolíticos dedicados a la enseñanza de las lenguas aplicadas, sin mostrar ningún interés en el estudio comparado de las mismas. En el caso de la UCM, tal dinámica se ha impuesto por parte de los filólogos especializados en lenguas y literaturas castellana, francesa e italiana, corriente que ha incidido directamente en la minorización de los estudios de romanística en esta universidad tras la reciente revisión de los planes de estudio, de acuerdo con la información que, acto seguido, expondrán nuestras compañeras. En el ámbito de la literatura, el relevo en literaturas románicas comparadas lo podrían representar los estudios literarios propuestos y amparados por la Teoría de la Literatura y la Literatura Comparada. A medida que la antigua titulación de Filología Románica ve reducido su alcance docente y su incidencia en los planes de estudio de grado, la investigación en el ámbito de la romanística se mantiene o incluso se incrementa. La Universidad de Barcelona, pionera en estudios sobre literaturas románicas medievales, bajo los auspicios del Profesor Martín de Riquer, continúa en esta línea con notables resultados. De igual modo, grupos de investigación de las Universidades de Murcia y Granada trabajan en el mismo campo, mientras que la Universidad de Santiago de Compostela destaca por sus trabajos en el terreno de la crítica textual y de la edición de textos galaico-portugueses. En cuanto a

234

J. M. Ribera / E. Popeanga / C. Mejía – M. V. Navas / J. M. Lucía

la UCM, se procura el mantenimiento de la investigación de las lenguas y literaturas peninsulares comparadas, así como el de la lengua y literatura rumana, ocasionalmente en colaboración con grupos afines de la Universidades de Granada y Salamanca. Es de destacar, como línea de investigación prioritaria en la UCM, el estudio de libros de viajes en el mundo románico con especial atención al tema de la ciudad, lo que ha dado lugar a una fructífera colaboración con universidades como la Humboldt de Berlín, la de Bucarest, la de Tours, etc. Por todo ello, estimamos que el camino que ha de seguir la Filología Románica es el de la investigación, con la publicación de resultados en las revistas más prestigiosas del mundo, que actúen de puente entre la larga tradición docente de nuestra disciplina y las exigencias de la investigación moderna.

Carmen Mejía Ruiz / María Victoria Navas Sánchez-Élez (Universidad Complutense de Madrid)

Los estudios de Filología Románica en las universidades españolas Siguiendo el encargo de la organización del XXVI Congreso Internacional de Lingüística y Filología Románicas, hemos elaborado un sucinto informe sobre la situación de los estudios universitarios españoles en el área de conocimiento de Filología Románica, ahora que ya está casi totalmente implantado el Plan de Bolonia en nuestro país. Para ello hemos recurrido a informaciones directas, facilitadas por compañeros de las universidades de Extremadura – Juan M. Carrasco González–, de Granada –Juan Paredes Núñez–, de La Laguna –Dolores Corbella Díaz–, de Salamanca –Fernando Sánchez Miret–, y de Oviedo –Ana María Cano González–. Por otro lado hemos consultado las webs de las universidades españolas disponibles y de algunas obras de referencia. De cualquier forma es preciso avanzar desde este mismo momento que las materias que interesan a la Filología Románica están, en algunos casos, si se nos permite la expresión, camufladas, y que sólo gracias a las datos facilitados por los propios profesores hemos podido llegar a saber los contenidos de las mismas. Hemos organizado el informe partiendo de los estudios que tienen un mayor rango académico –Grados únicos en Filología Románica, Grados mixtos (con otras titulaciones), Maior en Filología Románica, Minor en Filología Románica, Filología Románica en otros Grados–, hasta llegar a asignaturas sueltas, que se localizan en otros Grados. Teniendo en cuenta esta perspectiva jerarquizada, hacemos balance de la cuestión. Así, en este momento, en los estudios universitarios españoles no hay más que dos universidades, la de Barcelona y la de Salamanca, que tienen Grado en Filología Románica. Si visualizamos el Cuadro nº 1 sobre el contenido del Grado en la Universidad de Barcelona repararemos que este Grau de Filologia Romànica, que presenta una visión global de la Filología Románica, también incorpora ciertas materias de actualidad como es el caso de Gènere i Multiculturalisme y de Ampliació de Problemes de Gènere i Multiculturalitat.

235

Jornada: La Filologia Romànica a Espanya

Universitat de Barcelona Grau de Filologia Romànica Matèries Literatura

18 FB

Llengua clàssica

6 FB

Idioma modern

24 FB

Llengua

6 FB

Lingüística

6 FB

Literatura Romànica

48 OB

Lingüística Romànica

30 OB

Tècniques de treball

24 OB

Cultura i civilització Medieval

12 OB

Gènere i Multiculturalisme

6 OB

Primera Llengua Romànica i la seva Literatura

24 OB

Ampliació de Problemes de Gènere i Multiculturalitat / Cultura i Civilització Medieval i de la Modernitat / Ampliació de Lingüística Romànica

30 OT

Treball de Fi de Grau

6 OB CRÈDITS TOTALS 240 Les matèries es desglossen en assignatures de 6 crèdits. El pla d’estudis per assignatures es pot trobar a la pàgina web del centre. Cuadro nº 1

En lo que se refiere al otro Grado en la Universidad de Salamanca en Filología Románica, Grado en Lenguas, Literaturas y Culturas Románicas, Cuadro nº 2, destacaremos que es un Título implantado en el presente curso. En este caso el plan comprende una serie de materias centradas en cuatro lenguas románicas, con la presencia del italiano, el francés, el portugués y el español. Universidad de Salamanca Grado en Lenguas, Literaturas y Culturas Románicas Materias (I) El plan del Título de Graduado/a en Lenguas, Literaturas y Culturas Románicas se estructura en doce materias y un módulo de formación transversal: Módulo: Formación transversal 12 ECTS Romanística 30 ECTS + optativas Lengua Latina 12 ECTS + una optativa Lengua, Literatura y Cultura 1 (Italiano) 36 ECTS + optativas Lengua, Literatura y Cultura 2 (Francés) 36 ECTS + optativas Lengua, Literatura y Cultura 3 (Portugués) 36 ECTS + optativas Lengua y Literatura española 12 ECTS + optativas Lingüística general 6 ECTS

236

J. M. Ribera / E. Popeanga / C. Mejía – M. V. Navas / J. M. Lucía

Teoría de la literatura Introducción a la práctica filológica Estudios culturales y literarios Tercera lengua Orientación e integración laboral

6 ECTS 12 ECTS. optativas 12 ECTS. optativas 12 ECTS. optativa 6 ECTS Cuadro nº 2

Además contempla las correspondientes Introducciones a la Lingüística e Introducción a la Literatura Románica (Cuadro nº 3); así como estudios comparados tanto de Literatura como de Lingüística, Literatura comparada: ámbito románico y Lingüística Románica (Cuadro nº 4). 1er Curso: 1er semestre Lengua española Lengua italiana I Transversal I Optativa Lengua francesa I

Materias (II) 2º semestre 6 ECTS Lingüística General 6 ECTS Lengua italiana II 6 ECTS Literatura italiana I 3+3 ECTS Optativa 6 ECTS Lengua francesa II

2º Curso: 1er semestre Literatura española Lengua italiana III Literatura italiana II Int. a la lingüística románica Lengua francesa III

6 ECTS 6 ECTS 6 ECTS 6 ECTS 6 ECTS

2º semestre Teoría de la literatura Lengua italiana IV Transversal 2 Int. a la literatura románica Lengua francesa IV

6 ECTS 6 ECTS 6 ECTS 3+3 ECTS 6 ECTS 6 ECTS 6 ECTS 6 ECTS 6 ECTS 6 ECTS

Cuadro nº 3 3er Curso: 1er semestre Literatura francesa I Lingüística románica I Latín I Lengua portuguesa I 2 Optativas 4º Curso: 1er semestre Lingüística románica II Lengua portuguesa III Periodización de la lit. portuguesa I Sº de orientación e integración laboral I 4 Optativa

Materias (III) 2º semestre 6 ECTS Literatura Francesa II Literatura comparada: ámbito 6 ECTS románico 6 ECTS 6 ECTS 3 ECTS 3 ECTS 6 ECTS 6 ECTS 3 ECTS 3 ECTS

Latín II Lengua portuguesa II 2 Optativas 2º semestre Lit. comparada: ámbito romano II Lengua portuguesa IV Periodización de la lit. portuguesa II Sº de orientación e integración laboral I Trabajo de Fin de grado

Cuadro nº 4

6 ECTS 6 ECTS 6 ECTS 6 ECTS 6 ECTS 3 ECTS 6 ECTS 6 ECTS 3 ECTS 12 ECTS

237

Jornada: La Filologia Romànica a Espanya

Por último, hay que destacar que, en lo que se refiere a la optatividad, la Universidad de Salamanca oferta en este Grado asignaturas de Catalán, de Literatura Rumana y de Historia y Cultura Gallegas (Cuadro nº 5) Optativas: cursos 3º y 4º Historia de Italia

3

Literatura y filosofía en el siglo XX: El ensayo en lengua francesa

3

Traducción español - italiano

3

Literatura francófona del Magreb

3

Sociolingüística del italiano

3

Literatura francesa y cine

3

Patrimonio cultural italiano

3

Dialectología histórica del español

3

3

Comentario filológico de textos (Filología Hispánica)

3

Sociología de la literatura italiana Traducción de textos literarios portugués /español

3

Español de América

3

Fonética y fonología de la lengua portuguesa

3

Diccionarios del español

3

Historia y cultura gallegas

3

Morfología del español

3

Vanguardias y neovanguardias en Portugal y Brasil

3

Catalán I

3

Culturas en contacto en la expansión portuguesa

3

Catalán II

3

Lingüística comparada: francés - español

3

Latín: textos

3

La intercomprensión de las lenguas romances

3

Literatura rumana

3

Cuadro nº 5

En cuanto al Grado Mixto, hemos de señalar que sólo existe esta Titulación en la Universidad de Oviedo y que se denomina Grado en Estudios Clásicos y Románicos, también implantado en el presente curso académico. Las disciplinas se organizan de la siguiente manera, hay un primer curso común, seguido de dos itinerarios: a) Estudios Clásicos y b) Estudios Románicos (Cuadro nº 6). Universidad de Oviedo Grado en Estudios Clásicos y Románicos Materias específicas para el Grado en Estudios Clásicos y Románicos

1er curso: 10 asignaturas anuales Materias comunes para todos los estudiantes de los Grados de la Facultad de Filología: Comunicación oral y escrita en inglés I Destrezas en español hablado y escrito Idioma moderno (alemán, árabe, francés, italiano) Introducción a la literatura europea: conceptos, géneros y autores Fuentes clásicas de las lenguas y literaturas europeas Lingüística Cuadro nº 6

Latín I Latín II Griego I Griego II / Las lenguas de la Romania y su tipología

238

J. M. Ribera / E. Popeanga / C. Mejía – M. V. Navas / J. M. Lucía

En el itinerario que nos interesa, los Estudios Románicos, se da una formación romanística pero se añade también cierto aire de actualidad pues focaliza los estudios en las lenguas minoritarias, Lenguas minorizadas y contacto de lenguas en la Romania (Cuadro nº 7). Siguiendo con las materias que son características del área de conocimiento, en cuarto curso, destacan, como es de esperar, los estudios románicos comparados, Literaturas románicas comparadas, y el análisis textual, Análisis crítico de textos romances (Cuadro nº 8). 2º curso 1er Semestre: 24 ECTS

2º Semestre: 24 ECTS

Introducción a la literatura románica medieval

Principios de lingüística románica

Lenguas minorizadas y contacto de lenguas en la Romania

Cambio lingüístico e historia de la lingüística románica

Historia de la filosofía griega (FB)

Pervivencia de la literatura griega en las literaturas románicas Historia de Grecia y Roma hasta el Renacimiento Catalán

3er curso 1er Semestre: 18 ECTS

2º Semestre: 24 ECTS

Filología latina: Poesía épica

Literaturas románicas minorizadas

Formación y emergencia de las lenguas romances Lingüística diacrónica de las lenguas romances Pervivencia de la literatura latina en las literaturas románicas Lingüística indoeuropea Cuadro nº 7 4º curso 1er Semestre: 24 ECTS

2º Semestre: 24 ECTS

Análisis del discurso occitano - catalán medieval

Análisis crítico de textos romances

Literaturas románicas comparadas

Latín vulgar, tardío y protorromance

Filología latina: oratoria

Prácticas externas

Lingüística latina Cuadro nº 8

Avanzando con la propuesta inicial llegamos a presentar el Maior en Filología Románica, que se imparte solamente en la Universidad de Santiago de Compostela, dentro del Grao en Linguas e Literaturas Modernas. En el Cuadro nº 9, vemos la importancia que se concede en este Grado a las lenguas pues el alumno puede cursar tres lenguas románicas en los dos cuatrimestres.

239

Jornada: La Filologia Romànica a Espanya

Universidade de Santiago de Compostela Grao en Linguas e Literaturas Modernas Maior en Filoloxía Románica 1er curso 1er Cuadrimetre

2º Cuadrimestre

Lingüística

6 ECTS

Teoría e crítica literaria

6 ECTS

Lingua A1

6 ECTS

Lingua A2

6 ECTS

Lingua B1

6 ECTS

Lingua B2

6 ECTS

Lingua C1

6 ECTS

Lingua C2

6 ECTS

As linguas da Romania

6 ECTS

A lit. románica medieval no contexto europeo

6 ECTS

Cuadro nº 9

Descubrimos unas materias que añaden cierta novedad a estos estudios tradicionales. Nos referimos a la incorporación de asignaturas como A románica medieval no contexto europeo, o, sobre todo, a Novas tecnoloxías nos estudos lingüísticos e literarios románicos. Además se focaliza una perspectiva moderna en los estudios medievales propios de la romanística. Es el caso de Mitos da literatura románica medieval na cultura contemporánea, o el de A literatura románica medieval na cultura contemporánea (Cuadro nº 10). 2º curso 1er Cuadrimetre

2º Cuadrimestre

Lingüística 2

6 ECTS

Conceptos fundamentais de teoría lite- 6 ECTS raria e literatura comparada

Novas tecnoloxías nos estudos lingüísticos e literarios románicos

6 ECTS

A literatura románica medieval na cultura contemporánea

6 ECTS

A emerxencia das linguas románicas

6 ECTS

6 ECTS

Principios de lingüística románica

Fundamentos de literatura románica medieval

6 ECTS

Mitos da literatura románica medieval 6 ECTS na cultura contemporánea

Complementaria 1

6 ECTS

Complementaria 2

6 ECTS

Cuadro nº 10

Percibimos pues una convivencia, en los cursos de tercero y de cuarto, entre tradición –Épica e historiografía na Idade Media románica, Lexicografía e semántica románicas, Fonética e Fonoloxía románicas, Crítica Textual Románica–; y modernidad –Variedades románicas minorizadas, Narrativa románica medieval: narrativa extensa, Teatro románico medieval–, en este plan en cuestión de estudios de la Universidad de Santiago de Compostela (Cuadros nº 11 y 12).

240

J. M. Ribera / E. Popeanga / C. Mejía – M. V. Navas / J. M. Lucía

3er curso 1er Cuadrimetre

2º Cuadrimestre

Sociolingüística románica

Lírica románica medieval

6 ECTS

Épica e historiografía na Idade Media 6 ECTS románica

6 ECTS

Variedades románicas minorizadas

6 ECTS

Lexicografía e semántica románicas

6 ECTS

Narrativa románica medieval: narrati- 6 ECTS va extensa

Complementaria 3

6 ECTS

Complementaria 4

6 ECTS

Optativa 1

6 ECTS

Optativa 2

6 ECTS

Cuadro nº 11 4º curso 1er Cuadrimetre Fonética e fonoloxía románicas

2º Cuadrimestre 6 ECTS

Teatro románico medieval

6 ECTS

Narrativa románica medieval: narrativa breve

6 ECTS

Crítica textual románica

6 ECTS

A transmisión dos textos románicos

6 ECTS

Optativa 4

6 ECTS

Morfosintaxe románica

6 ECTS

Traballo de Fin de Grao

6 ECTS

Optativa 3

6 ECTS

Optativa 2

12 ECTS

Cuadro nº 12

Son dos universidades las que han implantado Minors en sus estudios. En primer lugar, nos referimos al Minor en Filoloxía Románica, que se encuadra dentro del Maior en Lingua Portuguesa e Literaturas Lusófonas, que está en el Grao en Linguas e Literaturas Modernas de la Universidad de Santiago de Compostela (Cuadro nº 13). Grao en Linguas e Literaturas Moderna Maior en Lingua Portuguesa e Literaturas Lusófonas Minor en Filoloxía Románica MÓDULO COMPLEMENTARIO As linguas da Romania A literatura románica medieval no contexto europeo Fundamentos de literatura románica medieval Principios de lingüística románica

2º Curso 2º Curso 3er Curso 3er Curso

1er Cuad. 2º Cuad. 1er Cuad. 2º Cuad.

6 ECTS 6 ECTS 6 ECTS 6 ECTS

3er Curso 3er Curso 4º Curso 4º Curso

1er Cuad. 2º Cuad. 1er Cuad. 2º Cuad.

6 ECTS 6 ECTS 6 ECTS 6 ECTS

MÓDULO OPTATIVO Novas tecnoloxías nos estudos lingüísticos e literarios románicos A literatura románica medieval na cultura contemporánea A emerxencia das linguas románicas Mitos da literatura románica medieval na cultura contemporánea Cuadro nº 13

241

Jornada: La Filologia Romànica a Espanya

Este Minor ofrece una perspectiva clásica y al mismo tiempo moderna. Hablamos, como en los casos anteriormente descritos, de materias de corte más tradicional, Principios de Lingüística Románica, con otras más innovadoras como Novas tecnoloxías nos estudos lingüísticos e literarios románicos, A literatura románica medieval na cultura contemporánea, o Mitos da literatura románica medieval na cultura contemporánea, ya mencionados. En la misma Universidad, en el Grao en Lingua e Literatura Galegas, aparece otro Minor en Filoloxía Románica, con idénticos contenidos que los citados en el Minor en Filoloxía Románica de la misma universidad. Llegamos al último centro que tiene estudios reglados. Se trata de la Universidad Complutense de Madrid2. En los planes de estudios existe, dentro del Grado en Lenguas Modernas y sus Literaturas, un Minor en Lenguas y Literaturas Románicas; en este contexto, se ofrecen las lenguas románicas, catalán, gallego, portugués, rumano (y vasco por extensión), que no tienen un Maior en el Grado de Lenguas y Literaturas Modernas, de ahí su denominación de Minor exento, cuyas posiblidades de desarrollo son escasas. Téngase en cuenta que las lenguas románicas ahora citadas deben compartir los 54 créditos correspondientes al Minor. El enfoque de las materias, Cuadro nº 14, desde el comparatismo, propio del área de conocimiento, hasta una visión más actual. Citamos, a modo de ejemplo, en el primer caso, Lingüística comparada de las lenguas románicas y Literaturas peninsulares comparadas; y en el segundo caso, Literatura románica: de la Edad Media a la Modernidad. Universidad Complutense de Madrid Grado en Lenguas Modernas y sus Literaturas Minor en Lenguas y Literaturas Románicas MATERIA: Aspectos lingüísticos de las lenguas románicas Lingüística comparada de las lenguas románicas

4º Curso

6 ECTS

Lingüística de la lengua portuguesa

3er Curso

6 ECTS

Lingüística de la lengua rumana

3er Curso

6 ECTS

Lingüística peninsular: Lengua gallega Lengua catalana

2º Curso 3er Curso

6 ECTS 6 ECTS

Literatura románica: de la Edad Media a la Modernidad

2º Curso

6 ECTS

Literatura en lengua portuguesa y su proyección cultural

3er Curso

6 ECTS

Literatura rumana en relación con las principales corrientes europeas

4º Curso

6 ECTS

Literaturas peninsulares comparadas

2º Curso

6 ECTS

MATERIA: Literatura y cultura en el ámbito románico

Cuadro nº 14

Por último, abordamos el caso de aquellas asignaturas de Filología Románica, que hemos llamado residuales, que se imparten en algunas universidades. En este caso las mencionamos, Recuérdese el texto citado en la presentación firmado por Popeanga et al. en Revista de Filología Románica, UCM (2010), http://revistas.ucm.es/portal/modulos.php?name=Revistas2&id=RFRM

2

242

J. M. Ribera / E. Popeanga / C. Mejía – M. V. Navas / J. M. Lucía

de acuerdo con la mayor o con la menor presencia de estas materias: Salamanca, Granada, Extremadura, La Laguna, Murcia, Valladolid, León, Girona y Málaga. En el primer caso, la Universidad de Salamanca, existen materias en el Grado en Filología Románica, aunque se imparte también de forma obligatoria la Introducción a la Lingüística Románica en el Grado de Filología Hispánica; y de forma optativa en el de Estudios Italianos y en el de Estudios Portugueses y Brasileños. En la Universidad de Granada, así mismo en el Grado de Filología Hispánica, hay docencia centrada en Introducción a la Lingüística y Literatura Románicas. También en el Grado de Literaturas Comparadas se pueden cursar Literaturas románicas medievales o Literaturas románicas peninsulares. De la misma manera que en el Grado de Estudios Franceses se imparten Introducción a la Filología Románica y Filología Provenzal. Universidad de Granada Grado en Filología Hispánica: Introducción a la lingüística y literatura románicas Grado en Literaturas Comparadas: Literaturas románicas medievales Literaturas románicas peninsulares Grado en Estudios Franceses: Introducción a la Filología Románica Filología Provenzal

Optativa

6 ECTS

Obligatoria Optativa

6 ECTS 6 ECTS

Optativa Optativa

6 ECTS 6 ECTS

Cuadro nº 15

En la universidad extremeña los alumnos de los Grados en a) Filología Clásica, b) Filología Hispánica, c) Lenguas y Literaturas Modernas–Portugués, y d) Lenguas y Literaturas Modernas– Francés pueden cursar Del latín a las lenguas romances como asignatura optativa. Sin embargo, en la Universidad de La Laguna, con las denominaciones a las que, al inicio, tachábamos de camufladas, se imparten, en el Grado en Estudios Francófonos aplicados, Intercomprensión lingüística e Interculturalidad europea, contenidos que si no hubiesen sido indicados por los profesores que las imparten, nunca las hubiéramos relacionado con la romanística. En la Universidad de Murcia, en el Grado en Estudios Franceses, es obligatoria la asignatura de Literaturas Románicas Medievales. Cuenta con la misma categoría, en el Grado en Lengua y Literatura Españolas, la Lengua y Literatura Románicas. Así mismo es obligatoria en la Universidad de Valladolid, en el Grado en Español: Lenguas y Literaturas, Lingüística Románica. En lo que se refiere a la Universidad de León, en el Grado en Lengua Española y su Literatura, implantado en el curso de 2009-2010, los alumnos deben escoger, obligatoriamente, Lenguas de España y sus variedades y, de forma optativa, Lenguas Romances. En esta panorámica nacional que estamos presentando, falta por mencionar la Universitat de Girona, donde en dos Grados, Llengua i Literatura Catalanes y Llengua i Literatura Espanyoles, es optativa la Introducció a les llengües romàniques. Aunque en un rastreo más profundo se pudieran encontrar otras universidades españolas donde la Filología Románica, de una u otra manera esté presente, como en la Universidad de Málaga, en la que la Literatura Románica II es optativa en el Grado en Filología Hispánica. A modo de resumen, podemos finalizar diciendo que la materia de Filología Románica se mantiene en las universidades españolas como Grado, solamente en las de Barcelona y

Jornada: La Filologia Romànica a Espanya

243

de Salamanca. En la Universidad de Oviedo existe también como Grado, pero compartido con los Estudios Clásicos. La Universidad de Santiago de Compostela tiene un Maior en Filoloxía Románica en el Grao de Linguas e Literaturas Modernas; y en dicho Grado hay un Minor, dentro del Maior en Lingua Portuguesa e Literaturas Lusófonas. Además en el Grao en Lingua e Literatura Galegas se ofrece un Minor en Filoloxía Románica. Por último, la Universidad Complutense de Madrid ofrece un Minor en Lenguas y Literaturas Románicas, dentro del Grado de Lenguas Modernas y sus Literaturas, Minor exento por no estar vinculado a un Maior de la especialidad y por lo tanto con un futuro incierto. Para acabar, recordaremos que en otras universidades, ya mencionadas, se imparten asignaturas residuales de la disciplina en diferentes Grados, bien como obligatorias, bien como optativas. Falta por evaluar el número de alumnos que cursan estos Grados, Maior y Minor para tener una perspectiva total de la implantación de los planes de estudios a partir del proyecto europeo de Bolonia. Las informaciones que nos llegan no son muy optimistas, y creemos que si no se remodelan los planes actuales sobre los estudios romanísticos se perderá un componente fundamental del conocimiento.

Referencias Bibliográficas Medina Granda, Rosa María (consulta 10/7/2010): Estudios de Filología Románica en Europa. http:// www.ucm.es/info/romanica/docs/EstudiosFilologiaRomanicaEuropa.pdf Pensado Ruiz, Carmen (consulta 18/7/2010): Autoevaluación. Informe de enseñanza. Licenciado en Filología Románica. Popeanga Chelaru, Eugenia et al. (2010): Los estudios de Filología Románica en la Universidad Complutense de Madrid: presente y futuro. In: RFR 27, 359-360. Sánchez Miret, Fernando (2001): Proyecto de gramática histórica y comparada de las lenguas romances. Munich: LINCM.

Otras referencias Web de universidades europeas http://internacional.universia.net/europa/unis/index.htm Universidad de Barcelona: http://www.ub.edu/web/ub/ca/ Universidad de Extremadura: http://www.unex.es/ Universitat de Girona: http://www.udg.edu/ Universidad de Granada: http://www.ugr.es/ Universidad de La Laguna: http://www.ull.es/ Universidad de León: http://www.unileon.es/ Universidad Complutense de Madrid: http://www.ucm.es Universidad de Málaga: http://www.uma.es/ Universidad de Murcia: http://www.um.es/ Universidad de Oviedo: http://www.uniovi.es/inicio/ Universidad de Salamanca: http://www.usal.es/webusal/ Universidad de Santiago de Compostela: http://www.usc.es/ Universidad de Valladolid: http://www.uva.es/

244

J. M. Ribera / E. Popeanga / C. Mejía – M. V. Navas / J. M. Lucía

José Manuel Lucía Megías (Universidad Complutense de Madrid) La Filología Románica en España: las publicaciones3 Las revistas Se reseñan en este apartado las revistas, publicadas en España, que recogen, de manera más o menos exclusiva, trabajos que tienen que ver con nuestra disciplina.4 Por su cantidad, dejamos a un lado aquellas que publican tanto trabajos lingüísticos como literarios de alguna lengua románica en particular (gallego, español, catalán, francés, provenzal, italiano, sardo, rumano…), aunque algunas de ellas, como la Revista de Filología Española5, fundada en 1914 por Ramón Menéndez Pidal, han acogido entre sus páginas importantes estudios e investigaciones sobre filología románica, mientras que otras han concretado su temática, como sucede con Troianalexandrina. Anuario sobre literatura medieval de materia clásica6, de la Universidad de Santiago de Compostela, o la Revista de Poética Medieval7, de la Universidad de Alcalá. En todo caso, un listado completo de las publicaciones científicas publicadas en España puede consultarse en Dialnet (http://dialnet.unirioja.es/), el portal de la «difusión de la producción científica hispana», así como en DICE (Difusión y Calidad Editorial de las Revistas Españolas de Humanidades y Ciencias Sociales y Jurídicas) (http://dice.cindoc.csic.es/index.php). En este último, dentro de las áreas de conocimiento, sí que se presta atención a «Filología Románica», mientras que en el primero, uno de los más consultados por los investigadores, «Filología Románica» entra dentro de la submateria «Otras filologías modernas», lo que constituye un grave error de esta herramienta, que debería adaptarse a los criterios de DICE. 1. Estudis Romànics (1947-):8 fue fundada en 1947 por Ramon Aramon i Serra, y desde el año 2000, está dirigida por Antoni M. Badia i Margarit. Se trata de una publicación del Institut d’Estudis Catalans, y, como indican sus promotores, «Els Estudis Romànics (ER), de publicació anual, són dedicats a la lingüística, la filologia, la crítica literària i les literatures de la Romània, sense limitacions de tema, de metodologia ni de cronologia. Acullen aportacions globals i particulars de cada llengua». Cada volumen está dividido en cuatro secciones: artículos, miscelánea, reseñas y crónica. 2. Verba. Anuario Galego de Filoloxía (1974-):9 revista fundada en 1974 por Constantino García y dirigida actualmente por Ramón Lorenzo. Son ya 36 los volúmenes publicados y varios anejos. Como indican sus responsables, se aceptan para su publicación trabajos Agradezco a Carlos Alvar, Mercedes Brea e Isabel de Riquer los comentarios y aportaciones que han realizado a esta parte del estudio que ahora presentamos. 4 Para completar este panorama hispánico, con el resto de las revistas que acogen trabajos de Filología Románica, puede consultarse la sección de ‹revistas› dentro de «Publicaciones» en el portal de E-Romania (http://www.e-romania.org/?page_id=18) 5 http://revistadefilologiaespañola.revistas.csic.es/index.php/rfe 5 http://www.usc.es/latgrind/Web%20Helena%20de%20Carlos/welcome_to_troianalexandrina.htm 7 http://www.centroestudioscervantinos.es/quienes.php?dpto=4&idbtn=1050&idpadre=1038&itm=4.1 8 http://publicacions.iec.cat/PopulaFitxa.do?moduleName=revistes_cientifiques&subModuleName= &idColleccio=42 9 http://www.usc.es/gl/servizos/publicacions/revistas/verba/index.html 3

Jornada: La Filologia Romànica a Espanya

245

inéditos que versen «sobre temas relacionados coa Filoloxía Galega, a Filoloxía Portuguesa, a Filoloxía Hispánica, a Filoloxía Románica en xeral ou a Lingüística Xeral». 3. Estudios Románicos (1978-):10 revista fundada en 1978 y editada por la Universidad de Murcia. Después de un paréntesis editorial a principios del siglo XXI (el número 15 corresponde a los años 2003-2006, y los siguientes 16 y 17 corresponden a los años 20072008, que constituyen un homenaje al profesor Joaquín Hernández Serna), se ha vuelto a retomar su periodicidad anual. Publica ensayos y estudios sobre cualquier tema y materia relacionada con la Filología Románica. 4. Revista de Filología Románica (1983-):11 revista fundada por Alonso Zamora Vicente, que dirige en la actualidad Eugenia Popeanga Chelaru. La edita la Universidad Complutense de Madrid, y, como se indica en sus normas, «la revista incluye todo lo que pueda inscribirse en una perspectiva histórico-comparativa y especialmente todo lo que tenga un interés románico general. Se dan preferencia a colaboraciones que supongan orientaciones interdisciplinarias, como es el caso de la literatura comparada, o las investigaciones realizadas desde una perspectiva sociolingüística, folklórica o etnográfica». Desde su fundación, se han publicado hasta 26 volúmenes, acompañados de varios anejos (de los que se hablará más adelante). Los últimos números pueden consultarse también en versión electrónica, siendo una de las primeras (y únicas) revistas de temática románica en ofrecer este servicio al usuario. 5. Revista de Literatura Medieval (1989-):12 fundada y dirigida desde su nacimiento en 1989 por Carlos Alvar, los primeros once números fueron publicados por Gredos, y desde entonces la edita el Servicio de Publicaciones de la Universidad de Alcalá. Como indican sus promotores: «La Revista de Literatura Medieval se publica en un volumen anual. Contiene estudios, notas y textos de interés sobre literatura de la Edad Media del occidente europeo. Su objetivo es el de acoger todas las manifestaciones del pensamiento en torno a la literatura medieval. Los originales pueden ser enviados en cualquier lengua románica de carácter científico (gallego, portugués, catalán, español, francés, italiano y rumano), en alemán y en inglés». Además de las secciones de artículos, notas y reseñas, desde su primer número se incorporó una sección de «Textos», que ha permitido rescatar y editar textos breves románicos, muchos de ellos inéditos. 6. Anuari de Filologia. Secció G. Filologia Romànica (1990-2004 [último número publicado]):13 el Anuari de Filologia, que es continuación de la antigua revista Anuario de Filología (fundada en 1975), se divide en diferentes secciones, dedicándose la conocida como G a Filología Románica. El último número publicado corresponde al año 2004 (vol. 14 de la nueva serie). Lo edita la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. 7. Cuadernos del CEMYR (Centro de Estudios Medievales y Renacentistas) (1993-):14 publicación dirigida por Eduardo Aznar Vallejo, que recoge en sus volúmenes anuales los trabajos presentados al Seminario del CEMYR, que, como sus promotores indican: «Son éstos encuentros multidisciplinares de carácter monográfico, que muestran el estado de la cuestión y las líneas de investigación de diversos temas, como las fiestas, los héroes, la http://www.um.es/publicaciones/revistas-umu.php http://revistas.ucm.es/portal/modulos.php?name=Revistas2_Editorial&id=RFRM 12 http://www.centroestudioscervantinos.es/quienes.php?dpto=4&idbtn=1048&idpadre=1038&itm=4.1 13 http://www.ub.edu/filologia/publicacions/anuari.htm#anuario 14 http://webpages.ull.es/users/cemyr/publicaciones/publicaciones.htm 10 11

246

J. M. Ribera / E. Popeanga / C. Mejía – M. V. Navas / J. M. Lucía

naturaleza, las peregrinaciones, etc. Los diversos saberes en ellos implicados (históricos, filológicos, literarios y artísticos) convergen en el plano de la Historia de las Mentalidades». 8. Inaua. Revista Philologica Romanica (2000-): es la única revista electrónica del ámbito de la Filología Románica. La edita el Instituto de Estudios Románicos «Romania Minor», y está dirigida por Xavier Frías Conde. Como indican sus responsables, «Ianua. Revista Philologica Romanica es una revista electrónica de periodicidad anual que tiene como objetivo difundir trabajos de investigación en los ámbitos de la filología y la lingüística de las lenguas románicas». Colecciones editoriales Sin duda, la Bilblioteca Románica Hispánica, fundada por Dámaso Alonso y publicada por la Editorial Gredos, había sido un referente para la Filología Románica en España. Colección que ha sido retomada por los nuevos responsables de la editorial, y bautizada en esta segunda etapa como Nueva Biblioteca Románica Hispánica15, dirigida en esta ocasión por Francisco Rico, en que se recuperan algunos títulos clásicos de la antigua colección, que se ampliarán con nuevos libros e investigaciones. Por su parte, los Anejos de la Revista de Filología Románica de la Universidad Complutense de Madrid ha sido también uno de los ámbitos en que se han dado a conocer estudios románicos. Hasta la actualidad, se han publicado los siguientes títulos, que dan cuenta de cómo la Filología Románica ha ampliado su temática y horizontes de estudio: – Los libros de viajes en el mundo románico (1991). – La narrativa en lengua portuguesa en los últimos cincuenta años. Estudios dedicados a José S. Ares Montes (2001). – Historia y poética de la ciudad. Estudios sobre las ciudades de la Península Ibérica (2002). – La aventura de viajar y sus escrituras (2004). – Los sentidos y sus escrituras (2007). – Ciudades imaginadas en la literatura y en las artes (2008). Por otro lado, también son reseñables los Anejos de la revista Verba. Anuario Galego de Filoloxía16 de la Universidad de Santiago de Compostela, que, junto a su gran mayoría de estudios y obras relacionadas con la Lingüística Románica y General, incluye también algunos títulos sobre Literatura Románica. Por último, varias editoriales han permitido en los últimos treinta años un acercamiento a buenas traducciones de los textos medievales románicos; colecciones en muchos casos dirigidas por prestigiosos romanistas que han difundido los textos románicos, en ocasiones, acompañadas de necesarias introducciones y notas explicativas. Muchas de estas colecciones, lamentablemente, han desaparecido, aunque los títulos pueden consultarse en las bibliotecas. Entre las desaparecidas (o en parte transformadas por los nuevos responsables editoriales), destacamos las siguientes: 1. La colección Biblioteca Filológica, dirigida por Martí de Riquer, en la editorial barcelonesa El Festín de Esopo. Editorial perteneciente a Jaume Vallcorba, también dueño de Quaderns Crema, donde también surgieron y vieron a la luz algunos textos http://www.editorialgredos.com/gredos_nueva-biblioteca-romanica-hispanica_coleccion-238-8-es.html http://www.usc.es/gl/servizos/publicacions/coleccions/anexos.html

15 16

Jornada: La Filologia Romànica a Espanya

247

románicos. Muchos de los títulos se han reeditado en el sello editorial el Acantilado, también propiedad de Vallcorba. 2. Colección de Textos medievales de la barcelonesa PPU, dirigida por Gabriel Oliver y Carlos Alvar. 3. Selección de lecturas medievales, de la editorial Siruela, que aún mantiene vivos algunos títulos, aunque no la colección completa, dentro de la colección que ahora llama «Biblioteca medieval». 4. Colección Clásicos medievales, dirigida por Carlos Alvar, y publicada por la editorial Gredos. Además de los títulos románicos que se publican en la colección Clásicos universales de la editorial Cátedra, y de la colección Erasmo «Textos Bilingües» de la editorial catalana Bosch, desde 1980 Alianza Editorial lleva publicando textos medievales franceses; algunos de ellos se han recogido posteriormente en la colección Biblioteca artúrica, dentro de su serie de bibliotecas temáticas. Y poco más. Lejos estamos de colecciones editoriales que son habituales en Francia o en Italia, en que los textos románicos son editados con cuidado y, en ocasiones, difundidos pensando en un amplio público, como la famosa colección de libros de bolsillo Lettres gothiques de la Librairie Générale Française, dirigida por Michel Zink. Nota sobre el desarrollo de la sesión: Tras las intervenciones anteriores, tomó la palabra el Dr. Fernando Sánchez Miret (Universidad de Salamanca), corroborando y ampliando la información dada sobre el Grado en Lenguas, Literaturas y Culturas Románicas (US). Se contrastó con las propuestas de otras universidades, según la información ofrecida por los ponentes. Hispanistas de Universidades extranjeras presentes en la sala intervinieron y recabaron noticias sobre la mayoritaria minorización de los estudios en Filología Románica por parte de las Universidades españolas. No mostraron interés alguno ni asistieron romanistas de otras Facultades de Filología de las Universidades españolas, participantes en el XXVI CILFR y presentes durante la jornada del 6 de septiembre de 2010 en la Universitat de València.

Jornada: Trobada d’associacions de llengües romàniques

El cuestionario punto de partida es el siguiente: Romanista no es solo el profesor de Filología Románica, sino también el investigador y profesor que dedicándose al estudio de una lengua trabaja de manera comparativa, teniendo presente las otras lenguas y los estudios sobre ella, especialmente con visión diacrónica, sabedor que todas las lenguas hijas del latín evolucionan de manera semejante. Por eso se echa de menos que las asociaciones de lenguas nacionales y la Société de Linguistique Romane no tengan unos canales de comunicación estrechos y ágiles y que en los congresos de aquellas no esté más presente la visión global y comparativa. Aprovechando el marco del CILFR2010, la SLR y la AILLCatalanes convocan a las otras sociedades y asociaciones lingüísticas para compartir puntos de vista y estrategias con vistas a unir los esfuerzos en pro de un mejor conocimiento de las lenguas románicas y en aprovechamiento de los descubrimientos e instrumentos desarrollados por cada asociación. La reunión tratará en torno a los puntos siguientes: 1. Cómo establecer relaciones productivas entre las diferentes sociedades lingüísticas: intercambio de revistas, de bibliografía. 2. Estudio trianual de un tema común por todas las asociaciones que luego se trataría en los congresos particulares y en el general. 3. Presencia en cada congreso de una lengua nacional de conferencias y mesas redondas de otras lenguas o de un tema románico general. 4. Potenciación del estudio de otras lenguas románicas dentro de los estudios particulares, buscando la intercomprensión y evitando que el inglés sea la lengua puente entre las hijas del latín. 5. Frente común para la revaloración de las lenguas románicas dentro de las administraciones nacionales y regionales.

Ana Maria Brito (Universidade do Porto – Présidente de l’ALP)

L’Association Portugaise de Linguistique En tant que Présidente de l’Association Portugaise de Linguistique (APL), je salue les participants de cette table ronde et tous les linguistes qui sont venus à Valencia pour présenter leurs recherches sur les langues romanes. L’Association Portugaise de Linguistique est une association non lucrative de près de quatre cent membres, comprenant des linguistes ou des chercheurs en linguistique, portugais, brésiliens et d’autres nationalités, et qui a été créée en 1984 avec pour objectifs de «développer

250

A. M. Brito / R. Cano / E. Casanova / W. Meliga / F. Moreno / S. Reinheimer / M. Spampinato

l’étude de la Linguistique», de «fournir à ses associés un espace de débat et des possibilités de coopération (…)» et «d’élaborer des rapports et de formuler des suggestions et des critiques sur des questions d’enseignement et de recherche en Linguistique». (Art. 2º des Statuts). La Linguistique portugaise s’est développée tardivement au Portugal, à partir des années soixante du XXe siècle, à la suite de la rencontre entre la tradition historique et philologique, les études dialectologiques et les nouveaux courants de la Linguistique Moderne, en particulier le Structuralisme Européen et la Grammaire Générative. Un tel développement s’est produit dans les Facultés des Lettres des Universités de Coimbra, Lisbonne et Porto, en particulier sous l’influence de Paiva Boléo, Her­culano de Carvalho, Lindley Cintra, Maria Helena Mateus, Malaca Casteleiro, Emília Marques et, un peu plus tard, dans les années 70, Óscar Lopes. Dans les années 80, la Linguistique était déjà présente dans les universités et dans des centres de recherche, mais il était nécessaire de donner plus de visibilité et d’unité à notre travail. Ainsi est née l’APL. Vingt six ans après cette création on peut dire que l’APL a atteint les objectifs qui ont été formulés en 1984: notre association organise chaque année ses rencontres annuelles, elle a publié sans interruption les actes de ces rencontres et depuis 2008 des textes sélectionnées et a organisé des rencontres thématiques nationales et internationales. Grace à tout cela, l’APL s’est établie comme un important forum de discussion, contribuant de façon décisive à une plus grande connaissance de la nature du langage et des langues, en particulier du portugais et de ses variantes. Surtout depuis le Congrès International sur le Portugais, qui a eu lieu à Lisbonne en 1994, et depuis le Projet Português Europeu / Português brasileiro, coordonné par João Peres et Mary Kato, les contacts entre le Portugal et le Brésil se sont accentués; le Mozambique et le Cap Vert ont été souvent présents à nos rencontres, moins l’Angola et la Guinée Bissau. Dans une étude que j’ai menée à partir des livres d’actes de 24 rencontres (19842008), sur les langues étudiées dans les rencontres de l’APL, le portugais européen et ses variantes, en comparaison avec les langues romanes et germaniques, occupe naturellement la première place; mais il y aussi les langues bantou (6 articles), les créoles de base lexicale portugaise (11 articles), le galicien (14 articles), la langue gestuelle portugaise (4 articles). Au Portugal l’intérêt et la recherche pour les langues romanes continuent vivants. Comme l’affirme Martin Harris (1988: 24), «(...) quoiqu’ aucune des langues romanes ne puisse prétendre rivaliser avec l’anglais, la langue internationale depuis la deuxième moitié du XXe siècle, on ne peut pas oublier que, parmi la douzaine de langues les plus parlées dans le monde, figurent trois langues romanes, présentant chacune un continuum de variantes qui vont des normes métropolitaines aux normes régionales et à des formes plus ou moins créolisées. Ce que l’Empire romain a fait pour le latin, l’expansion coloniale et la facilité contemporaine de voyager et de communiquer l’ont fait pour les langues romanes». (ma traduction)1 Outre cette situation sociolinguistique des langues romanes, on ne doit pas oublier la richesse de ces langues du point linguistique à tous niveaux: en tant que spécialiste en syntaxe, il vaut la peine de signaler la richesse du système pronominal, en particulier l’existence des pronoms clitiques, y compris les clitiques «en» en français et «ne» en italien, Harris, M. (1988): The Romance Languages. In: Harris, M. / Vincent, Nigel (edd.): The Romance Languages. Londres & Sydney: Croon Holm.

1

Jornada: Trobada d’associacions de llengües romàniques

251

le «clitic doubling» de l’espagnol et du portugais, les multiples constructions infinitives, dont l’infinitif fléchi en portugais européen, les différentes possibilités de nominalisation de l’infinitif, l’existence du subjonctif, de la distinction «ser» et «estar» du portugais et de l’espagnol, l’ordre dominant SVO mais enrichi de plusieurs possibilités d’inversion du sujet, l’expression «é que» et ses formes correspondantes comme procédé de focalisation de l’information, etc. Il ne faut pas oublier, cependant, que l’hétérogénéité des langues romanes du point de vue syntaxique est énorme; le français, d’un côté et le roumain, de l’autre, sont peutêtre les plus «exotiques» des langues romanes: il vaut la peine de signaler l’existence des articles suffixaux du roumain, ce qui le rapproche du bulgare, de l’albanais et du suédois, l’expression du pronom sujet du français, qui fait de cette langue la plus germanique des langues romanes; et si l’on regarde les variantes brésilienne et africaine du portugais on rencontre dans certains contextes la possibilité de déterminants nuls en position sujet avec une interprétation générique, une option qui se rapproche de l’anglais. Je parle ici de la diversité syntactique des langues romanes pour introduire l’idée que nos associations doivent naturellement défendre la recherche des études romanes, mais être ouvertes à la comparaison avec d’autres langues du monde, même typologiquement éloignées. Aussi nos associations doivent-elles défendre les langues romanes les plus répandues comme langues de science, comme métalangues, indépendamment de l’importance que l’anglais a dans le monde actuel comme langue de communication internationale. Je termine, en remerciant l’organisation de ce grand congrès de l’aimable invitation à participer à cette table ronde et en la félicitant pour tout le magnifique travail qui a rendu possible cette merveilleuse rencontre de tant de linguistes et de tant d’amis.

Rafael Cano Aguilar (Universidad de Sevilla – Secretario de la AHLE)

Asociación de Historia de la Lengua Española La Asociación de Historia de la Lengua Española es, probablemente, entre las Asociaciones filológicas de ámbito románico una de las más jóvenes. No obstante, su actividad ha sido constante y, creemos, ha aportado importantes contribuciones a la Lingüística histórica hispánica, de cuya revitalización y renovación ha sido a la vez síntoma y estímulo. Se constituyó durante el I Congreso Internacional de Historia de la Lengua Española, celebrado en la sede cacereña de la Universidad de Extremadura del 30 de marzo al 4 de abril de 1987. Sus impulsores fueron los organizadores del Congreso, los profesores Manuel Ariza, Antonio Salvador y Antonio Viudas, el primero de los cuales fue elegido secretario, mientras que la presidencia recayó por aclamación en Rafael Lapesa. Tras su constitución se legalizó su existencia mediante inscripción en el registro de Asociaciones del Ministerio del Interior, y en 2003 se adaptaron los Estatutos a lo determinado por la Ley de Asociaciones de 2002. Por otro lado, la renovación en los miembros de la directiva de la Asociación ha sido constante, si bien combinada con una continuidad de base que permita una línea de actuación claramente visible. Su primer presidente, Rafael Lapesa, fue nombrado presidente de honor

252

A. M. Brito / R. Cano / E. Casanova / W. Meliga / F. Moreno / S. Reinheimer / M. Spampinato

en 1996, hasta su fallecimiento en 2001; tras él se sucedieron en la presidencia filólogos tan eminentes como Emilio Alarcos, Manuel Alvar y Humberto López Morales, quien ejerce dicho cargo desde 2003. Por su parte, la secretaría fue ocupada por Manuel Ariza desde la fundación de la Asociación hasta 2000, año en que fue elegido para el puesto Rafael Cano, quien continúa en la actualidad. Por la Junta Permanente han desfilado bastantes de los más notables historiadores del español, manteniéndose desde los orígenes un relativo equilibrio, fervientemente propugnado por Lapesa, entre españoles, hispanoamericanos y europeos. La actividad central, fundamental, en la vida de la Asociación han sido los Congresos de Historia de la Lengua Española, que ha ido organizando sin interrupción y con un constante lapso de tres años entre unos y otros. Tras el fundacional de Cáceres, siguieron los de Sevilla (1990), Salamanca (1993), Rioja (1997), Valencia (2000), Madrid (2003), Mérida (México) (2006) y Santiago de Compostela (2009). Está prevista, finalmente, la celebración del próximo Congreso, el noveno desde su fundación, para el otoño de 2012 en Cádiz, integrándose así en los actos conmemorativos del bicentenario de la promulgación de la primera Constitución española, detonante a su vez de la formación de las nuevas naciones americanas de raíz hispana. Con ser importante la celebración de Congresos no lo es menos el compromiso de que lo dicho en ellos se transmita en forma de Actas: de este modo, todos los Congresos se han visto plasmados en Actas voluminosas, publicadas como muy tarde dos años después de la celebración del Congreso respectivo (en este momento se está a la espera de la publicación de las Actas del IX Congreso, actualmente en fase de pruebas). De este modo, las Actas de los Congresos de nuestra Asociación constituyen un panorama completo de los estudios de historia del español en los últimos 30 años. De ahí que se hayan convertido en referencia insustituible para el estudio y la investigación de esta específica parcela de la Lingüística románica, con la que comparte su deseo de eliminar artificiosas barreras (sincronía / diacronía) y de integrar el estudio lingüístico y literario (en la clásica forma filológica o en las nuevas perspectivas textualistas). En 2006 pudo iniciarse otro de los objetivos largamente pretendidos por la Asociación, pero que por muy diversas circunstancias no había podido llevarse a cabo: la publicación de una Revista de Historia de la Lengua Española, que acogiera la investigación última en nuestro campo de estudio, tanto en forma de trabajos más extensos y profundos como de notas breves, informativas o descriptivas, o de reseñas (junto a informaciones sobre nuevas publicaciones en historia del español o sobre la vida de la Asociación). La Revista se ha venido publicando con periodicidad anual constante hasta hoy, y en ella han colaborado prestigiosos investigadores de renombre y otros en el comienzo de su labor científica. En uno y otro casos se ha intentado que el rigor científico fuera el requisito básico para que los respectivos trabajos vieran la luz en la Revista. No obstante, como se muestra en la «Tribuna libre – Debate», publicada en el último número de la Revue de Linguistique Romane (T. 74, julio-diciembre de 2010), que recoge una mesa redonda desarrollada en el CILFR de Valencia de septiembre de este año, las dificultades con que choca una revista humanística en un mundo científico dominado por las «evaluaciones externas» son muchas. En nuestro caso, el problema radica en que, por su juventud, aún no ha sido ‹indexada› en las bases de datos internacionales, y por ello no tiene aún el suficiente atractivo para las nuevas generaciones de filólogos y lingüistas acostumbrados a un sistema de meritocracia más formal que de contenidos. No obstante, la Revista cumple todos, o casi todos, los criterios exigidos, por

Jornada: Trobada d’associacions de llengües romàniques

253

lo que es de esperar que no tarde en incorporarse al conjunto de revistas de referencia, esperamos que en su máximo nivel. Congresos, actas y revista son actividades constantes, periódicas, permanentes en la vida de nuestra Asociación. Pero también ha habido otras, más irregulares, dependientes de circunstancias muy variadas: seminarios, coloquios… No obstante, en este ámbito la actividad de la que la Asociación se siente más orgullosa ha sido la celebración del centenario del nacimiento de nuestro primer presidente, Rafael Lapesa, en quien se vinculan de forma indisoluble el nombre de la persona y el de la actividad a la que dedicó su vida científica y académica. La celebración tuvo como acto central un congreso destinado a conocer el papel de la obra de Lapesa en la filología hispánica actual. Se llevó a cabo en Madrid, en la Universidad Complutense, su universidad, del 11 al 13 de junio de 2008, en colaboración con la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales. También este congreso generó una publicación, La obra de Lapesa desde la Filología actual (2009). En el congreso y en el libro participaron no solo discípulos y seguidores de Lapesa sino también lingüistas de muy variadas procedencias, pero concordes con el espíritu lapesiano de análisis minucioso de los datos, elaboración de explicaciones congruentes con ellos y espíritu científico amplio, no constreñido por directrices predeterminadas de escuelas o teorías. Como ha podido comprobarse, la actividad de nuestra Asociación ha girado en torno a los tres nominales que integran su título: sus trabajos son básicamente lingüísticos, su carácter es primordialmente histórico, y su ámbito de estudio es la lengua española. No obstante, fiel de nuevo a sus orígenes, tampoco es rígida en ninguno de estos tres puntos. Admite la visión descriptiva, sincrónica de la lengua, trabaja con textos (en todos los Congresos ha habido una sección especial dedicada a la «historia de la lengua literaria»), y nunca olvida los lazos del español con las otras lenguas románicas, las hispánicas (o iberorrománicas) en primer lugar. En lo que se refiere a este último punto, ha de destacarse que en los dos congresos celebrados en territorios con otra lengua oficial se ha pretendido dar a esta un espacio propio en el congreso. Se consiguió en el congreso de Valencia de 2000 con el catalán valenciano; no fue posible, por razones de pequeña política universitaria, con el gallego en el congreso de Santiago de Compostela de 2009. Por otro lado, la Asociación tampoco pretende vivir aislada de su entorno académico. Aunque, por diversas razones, no se han llevado a cabo actividades más o menos «oficiales» conjuntas con otras sociedades lingüísticas y filológicas, las relaciones con estas son fluidas, máxime cuando se comparten con ellas socios y, en muchos casos, dirigentes. Los casos más notables son los de la Asociación de Lingüística y Filología de América Latina y la Société de Linguistique Romane. Los problemas de una Asociación como la nuestra son, evidentemente, los mismos que los de nuestras semejantes. Su viabilidad económica está garantizada, pues si bien no cuenta en la actualidad con ningún patrocinio, público o privado, la existencia de un grupo de socios (en torno a los tres centenares) fiel desde los orígenes permite la supervivencia de la sociedad. Más problemáticos resultan los congresos, y mucho más las publicaciones de las correspondientes Actas. Es bien sabido que congresos tan amplios como los celebrados periódicamente por nuestra Asociación, en los que se intenta repasar todas las facetas de la historia del español, necesitan una infraestructura costosa que las cuotas de los asociados no bastan para sufragar. Se necesitan, pues, las subvenciones de entidades, especialmente

254

A. M. Brito / R. Cano / E. Casanova / W. Meliga / F. Moreno / S. Reinheimer / M. Spampinato

públicas, pues las privadas, por lo general, no acaban de entender debidamente el valor científico y académico de nuestras actividades. Hasta ahora, la Asociación ha tenido suerte en este punto. Ello no garantiza, sin embargo, que siempre vaya a ser así, pues cada congreso es una historia y un mundo aparte. Ahora bien, no solo son económicos los problemas de congresos como los nuestros. Tan importantes, o más, son los que se refieren a la calidad que se les debe exigir. En este punto, hay dos cuestiones que deben cuidarse muy especialmente: la calidad de las contribuciones (ponencias o comunicaciones) que se lean en ellos; y la continuidad de la asistencia de los congresistas, de modo que estos no se limiten a acudir el día de su intervención para, exclusivamente, dar lectura a su texto, sino que participen activamente en los debates que surjan a lo largo del congreso, pues tales actuaciones constituyen un formidable medio de enriquecimiento intelectual colectivo. No hay fórmulas fáciles para ninguno de estos dos objetivos, en cuya consecución nuestra Asociación está trabajando intensamente en la actualidad. La calidad de las intervenciones en el congreso repercute, es obvio, en la calidad de las Actas resultantes, que serán lo que quede para quienes no asistieron al congreso o para las posteriores generaciones de filólogos. En este punto volvemos a chocar con los tan traídos y llevados «criterios de evaluación» manejados por las agencias públicas destinadas a valorar la calidad de la actividad científica y académica. En esos criterios, la actividad congresual ocupa un lugar muy secundario, aunque ciertamente mejor que en los inicios de estos procedimientos, cuando simplemente se la ignoraba. Así, de los dos organismos españoles más importantes para la vida académica y científica, uno, ANECA, el determinante del ascenso académico, considerará en los congresos solo «los de carácter internacional (y excepcionalmente los nacionales de especial relevancia), que incluyan revisión por pares y con una antigüedad y periodicidad que les convierta en referencia en su ámbito de conocimiento», y en ellos casi nada más que «las [presentaciones] plenarias y por invitación», todo lo cual no deja de ser contradictorio (¿se manda la ponencia de un invitado a evaluar por dos pares no invitados?) y frustrante (¿las comunicaciones no invitadas no sirven para nada?). El otro, CNEAI, la otorgadora de la excelencia científica, solo considerará los congresos si estos presentan los mismos criterios de calidad que las revistas; y ya sabemos que tales criterios son puramente externos, pues en ningún momento hay evaluador alguno que se tome la molestia de leer los trabajos que se presentan a evaluación. Con tales criterios la condena a muerte de los congresos como actividad científica parece inevitable, pues se les convierte en algo irrelevante para el cursus académico y científico universitario. Las consecuencias ya se están viendo: congresos que se publican como libros, ocultando cuidadosamente su origen, investigadores que leen comunicaciones pero que las retiran de las Actas, intervenciones de dudosa valía pues sus autores saben que nada van a añadir a su carrera… Al final, como ya está ocurriendo con algunas sociedades, los congresos quedarán reducidos al papel de ‹saraos› o parties, especialmente diseñados para que becarios y recién egresados empiecen a afilar sus armas investigadoras, pero abandonados en el momento de intentar ascender a un nivel superior. De esta forma, los organismos encargados de velar por la calidad acabarán induciendo la pérdida de calidad de uno de los mecanismos más poderosos en el hacer y el transmitir de la ciencia. No se puede entender la historia de la lingüística románica, o de la historia del español, al margen de sus respectivos congresos. Y con la degradación y muerte de los congresos vendrán las de las asociaciones, filológicas en este caso, que perderán su

Jornada: Trobada d’associacions de llengües romàniques

255

razón de ser. Creemos que ello sería una catástrofe que de ningún modo traería un mundo nuevo mejor. Ante ello no parece haber otra solución que una actuación conjunta de las asociaciones ante sus respectivos gobiernos, y ante las entidades supranacionales, como la Unión Europea, por la que las asociaciones aceptemos en nuestros congresos todos los controles de calidad que sean pertinentes, pero que a cambio se garantice la relevancia para la vida académica y científica de unas actividades que hasta la fecha se han venido mostrando como unos magníficos agentes de calidad y excelencia científicas. Esperamos que este sea el resultado de esta mesa redonda.

Emili Casanova (Universitat de València – Vocal de l’AILLC)

L’Associació Internacional de la Llengua i Literatura Catalanes 1. L’AILLC va nàixer de facto l’any 1968 a la Universitat de Strasbourg dins dels «Colloques» –l’onzé– organitzats pel «Centre de Philologie romane» d’aquesta universitat, gràcies a la iniciativa dels professors Georges Straka, Antoni Mª Badia i Margarit i Germà Colón, tres dels millors romanistes europeus, que hi participaren juntament amb Ramon Aramon i Serra, Joan Solà, Joan Veny i d’altres. I fou fundada oficialment a Cambridge l’any 1973 dins del III Col·loqui. El seu objectiu és ben clar, segons diu l’art 4 dels seus estatuts: «aplegar les persones físiques o morals que s’interessen per la llengua i la literatura catalanes, i fomentar els estudis de llengua i literatura catalanes i de totes les altres manifestacions de la cultura d’expressió catalana pertot arreu on la comesa serà possible. D’una manera més particular, l’Associació organitza –d’acord amb les institucions locals corresponents– els Col·loquis de l’especialitat, es preocupa de les Actes dels col·loquis celebrats i d’altres publicacions dins el seu camp específic, i preveu tota mena d’informació sobre treball en curs, empreses projectades, etc.»; és a dir, fomentar i difondre la cultura catalana, especialment la llengua i la literatura. L’associació organitza cada tres anys un col·loqui internacional sobre temes relacionats amb la filologia catalana i en publica les actes (se n’han celebrat 15 a Estrasburg, Amsterdam (1970), Cambridge, Basilea (1976), Andorra-Barcelona (1979), Roma (1982), Salou-Tarragona (1985), Tolosa de Llenguadoc (1988), Alacant-Elx (1991), Frankfurt am Main (1994), Palma de Mallorca (1997), París (2000), Girona (2003), Budapest (2006) i Lleida (2009), i el proper el 2012 serà a Salamanca). Edita cada semestre un llibre-miscel·lània d’«Estudis de llengua i literatura catalanes» –va ja pel número 63, dedicat a una figura de les lletres catalanes, generalment als antics presidents de l’AILLC–, com a Josep Maria de Casacuberta, Pere Bohigas, Antoni Mª Badia, Arthur Therry, Giuseppe Tavani, Germà Colón, Jordi Carbonell, Joan Veny, Joaquim Molas i Albert Hauf –qui precisament moderà aquesta taula redona. Aquests textos i les Actes dels Col·loquis són publicats puntualment per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Distribueix entre els membres informació regular i útil sobre sessions de treball i sobre publicacions de l’especialitat –el darrer número és ja el Futllet 53. Disposa d’una pàgina web [email protected] i té la seu al carrer del Carme, 47, 08001, Barcelona. El seu president actual és Kalman Faluba, la secretària és Lídia Pons i la tresorera Ma. Rosa Lloret.

256

A. M. Brito / R. Cano / E. Casanova / W. Meliga / F. Moreno / S. Reinheimer / M. Spampinato

Més informació es pot trobar en L’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1968-1998), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1999. Té 1375 socis, 1229 persones físiques i 166 persones jurídiques (104 estrangeres i 62 espanyoles). 2. L’AILLC, que ha jugat un paper singular de defensa i promoció internacional de la llengua catalana –especialment abans de l’Institut Ramon Llull i de la Federació Internacional d’Associacions de Catalanística– i que sempre ha estat dirigida pels filòlegs més importants i prestigiosos de l’àrea catalanoparlant i de la catalanística internacional, ha funcionat com a símbol i institució coordinadora de les activitats de la Filologia Catalana envers l’exterior, més pensant en la funció de projectar-hi controladament totes les activitats filològiques que en l’objectiu de crear nous espais de recerca, de divulgació de la ciència catalanística, de contacte amb altres filologies i de recepció lingüísticoliterària. Això l’ha portada a no posar prou esment en el món de les relacions romanístiques, és a dir, a treballar plegadament amb altres filologies romàniques –això es veu fins i tot en els estatuts on no es fa cap referència a la Romània–, i això a pesar de la gran visió romanística d’alguns dels seus dirigents com Badia, Colón, Veny i altres –possiblement no ho pensaren perquè la relació ja la posaven ells amb la seua obra i figura. Per això, aquest congrés de Lingüística Romànica de València és un bon motiu per a nosaltres per a presentar-nos davant de vostés i oferir-nos a iniciar unes relacions estretes entre totes les associacions d’una llengua romànica, que ens permeten a tots: a) Mantenir i enfortir una perspectiva romànica en els nostres estudis. b) Reivindicar el valor de cada llengua romànica en si i de totes conjuntament com a llengües filles del llatí en una Europa dels pobles i de la seua cultura per minoritària o particular que siga. c) Fer veure a tots els parlants romànics del poc seny o trellat què significa usar com a mitjancer entre nosaltres l’idioma anglés, per fort que siga. I potenciar la intercomprensió passiva entre tots nosaltres. 3. En concret, l’AILLC proposaria 10 accions que podrien ajudar a aconseguir unes relacions entre tots molt fermes i productives: a) Proposar a la SLR, organitzadora d’aquest congrés, que actuara com a coordinadora i casa de totes les associacions particulars d’una llengua romànica, de manera que en la seua revista i en els seus congressos els dedicara un espai específic. b) Enllaçar les webs de les nostres associacions i enviar-se’n informació de les activitats, bibliografia nova seleccionada, informació sobre jornades i congressos. I fins i tot que en cada congrés local hi haguera algun invitat que parlara sobre una altra llengua en relació a la particular. c) Crear oficialment una Federació d’associacions de Romanística. d) Les revistes de les associacions o els congressos deurien conveniar temes de visió romànica o interlingüística perquè sempre l’estudiós d’una llengua tinguera present la perspectiva general, únic àmbit on es pot explicar bé l’element peculiar. e) Les associacions, aprofitant el Congrés de Lingüística Romànica, podrien triar un tema romànic –o dos, un per a llegua i un altre per a literatura, i fins i tot més de temàtiques que interessen potenciar romànicament– i estudiar-lo des de totes les metodologies, fonts i àmbits lingüístics i presentar-lo en els mateixos congressos.

Jornada: Trobada d’associacions de llengües romàniques

257

f) Potenciació de la intercomprensió entre tots acceptant l’ús de qualsevol llengua romànica en els congressos lingüístics locals –aquest punt ja es fa de fet. g) Creació d’un Postgrau de Romanística universitari via internet, impartit entre totes les associacions i la SLR. h) Considerar i difondre com a propi de cada llengua i associació l’obra filològica de les figures lingüístiques d’una altra zona. i) Actuació conjunta de totes les associacions davant de les institucions europees perquè es valore més totes i cadascuna de les llengües romàniques i se les tinga com una forta, extensa, gran llengua, pròpia de l’Europa. j) Revindicació conjunta de les associacions davant de cada Estat propi de la UE del valor de la Romanística com a matèria humanística que a més de ser el lligam més estret entre tots els fills de Roma, com diu l’Himne al Filòleg de Lluís Alpera, és una ciència que permet conéixer l’origen i el resultat final d’una evolució històrica irradiada a través d’un extens territori. Aquesta singularitat necessita un mètode d’avaluació particular, i no l’actual. Crec fermament que malgrat l’esforç que significa sempre coordinar-se prompte n’estaríem tots satisfets i pagats pels resultats que aconseguiríem, que de segur que revertirien en els nostres estudiants i en la mateixa societat romànica.

Walter Meliga (Università di Torino – Président de l’AIEO)

Association Internationale d’Études Occitanes Permettez-moi de vous rappeler en quelques mots l’histoire de l’Association Internationale d’Études Occitanes (AIEO). Cette histoire commence en 1981, lorsqu’à Liège, dans le cadre du dernier Congrès de langue et littérature d’oc et d’études francoprovençales (il s’agissait de congrès qui se succédaient depuis 1955), on a pris la décision de créer une association ayant pour objectif la promotion des études occitanes dans l’ensemble des disciplines humaines et réunissant les universitaires travaillant dans ces disciplines avec d’autres chercheurs et érudits non-universitaires. Depuis sa fondation, l’AIEO a connu beaucoup de progrès, en premier lieu à partir du nombre et de la provenance des adhérents, qui viennent maintenant de quelques 25 pays différents, signe d’une progression des études occitanes au niveau international, notamment en Europe (les pays intéressés, en dehors de la France, sont l’Allemagne, l’Espagne, la Grande-Bretagne et l’Italie), mais aussi aux États Unis, en Europe de l’Est et dans le Pacifique. L’activité de l’AIEO se développe dans l’organisation de grands congrès internationaux, tous les trois ans, soit dans une ville d’Occitanie, soit dans une ville universitaire étrangère; en outre, plusieurs congrès et colloques intermédiaires sur des problématiques ciblées ont été organisés par l’AIEO ou ont bénéficié de son soutien ou de son aide financière. L’AIEO est encore engagée dans la promotion et la publication de recherches et de thèses sur des sujets occitans et dispose elle-même d’une collection scientifique, dont la diffusion est maintenant assurée par les éditions Brepols (Turnhout, Belgique). Finalement, l’AIEO vise à être

258

A. M. Brito / R. Cano / E. Casanova / W. Meliga / F. Moreno / S. Reinheimer / M. Spampinato

constamment un lieu de rencontre et de confrontation pour tous les chercheurs en domaine occitan, du point de vue de la recherche ainsi que de la divulgation sérieuse. Pour chercher à répondre aux points qu’Emili Casanova nous a suggérés à propos de cette table ronde, je dirais avant tout qu’il serait très bon, en effet, d’établir des relations continues entre nos différentes associations. L’Internet est là pour nous aider, du moins du point de vue de l’échange des informations générales: toutes nos associations, je crois, ont un site web où chacun de nous peut trouver, par exemple, des données bibliographiques ou des renseignements sur l’activité scientifique des domaines concernés. On peut commencer en établissant des liens réciproques entre chacun de nos sites et des listes de diffusion qui donnent à tous les renseignements essentiels. Personnellement, je trouve peu pratique de donner à toutes nos associations des thèmes communs à traiter dans les congrès ou les colloques que chacune va organiser: il me semble difficile de le faire, d’autant plus que chaque association est en soi indépendante; chacune a ses buts, ses traditions d’étude et ses caractères propres. Par contre, il est possible, et même hautement souhaitable, de proposer à la communauté des chercheurs, des professeurs et des savants de notre domaine des thèmes de grande envergure, concernant l’histoire mais aussi l’avenir de nos langues et de nos cultures, dans le cadre de cette mondialisation qui avance et qui, comme on peut le voir en ce moment, va toucher non seulement les pays romans, mais l’Europe toute entière. Dans ce contexte, une relance de nos langues pourrait bien trouver sa place, non seulement dans l’usage interne de nos congrès –où l’on pourrait très bien se servir de plusieurs langues dans un heureux mélange roman– mais aussi dans la société européenne actuelle. Le travail sur l’intercompréhension romane –avant tout dans nos universités– est sans doute l’un des moyens de valorisation les plus efficaces. Je pense par exemple au projet EuroComRom de notre collègue Till Stegmann à Francfort, mais il y en a certainement d’autres.2 En tant que médiéviste et philologue, je ne suis pas à même de vous donner des indications plus précises mais, sans aucun doute, la didactique universitaire devrait se placer dans une dimension nettement romane, aussi bien du point de vue linguistique que littéraire (je reviendrai sur cet argument à la fin de mon intervention). Il est vrai que la place de l’anglais pourrait bien être réduite dans sa fonction de languepont ou de lingua franca entre locuteurs romans. A ce propos, je veux vous conter une petite anecdote: à Turin, pendant les Jeux Olympiques d’Hiver de 2006, j’ai assisté à une conversation entre un membre de l’équipe espagnole et un employé turinois du stade; tous les deux parlaient très peu l’anglais et, donc, il leur a fallu beaucoup de temps pour échanger quelques mots; or, leur conversation aurait été bien plus facile et agréable si chacun avait parlé sa propre langue, avec seulement un peu d’attention et un débit pas trop rapide. Dans cette perspective, il y a aussi la promotion d’une action commune pour la valorisation des langues romanes à l’intérieur des administrations publiques, surtout dans celles qui sont internationales et, notamment, dans celles de l’Union Européenne. Là encore, il s’agit d’une question qui touche la société entière et le rôle que nos études et nos activités peuvent jouer est important mais non exclusif. Mais, à mon avis, c’est dans l’école et dans l’université que notre activité peut devenir très importante, en présentant nos langues et nos littératures, nos cultures finalement, comme le produit d’un héritage commun, d’une origine commune. Je renvoie au livre Le lingue romanze. Una guida per l’intercomprensione, a cura di A. Benucci, Torino, UTET, 2005.

2

Jornada: Trobada d’associacions de llengües romàniques

259

Pour revenir au domaine d’oc, qui est l’objet de l’AIEO, c’est justement dans cette perspective que la langue, la littérature et la culture d’oc pourront trouver la voie d’une continuité réelle, culturellement consciente et, je dirais, historiquement justifiée. Je ne pense pas que des revendications de type «nationaliste», que le rêve de la «patrie occitane» (ou, ce qui est pire encore, de plusieurs petites patries occitanes ou provençales) soit le meilleur moyen de promouvoir le monde occitan. Je vais terminer, justement, par un plaidoyer en faveur de cet héritage qui a pour point de départ mon activité de philologue et de médiéviste. C’est précisément pendant le Moyen Âge que s’établissent les structures de l’Europe moderne et, encore, de notre Europe d’aujourd’hui: structures culturelles mais, surtout, structures linguistiques et littéraires, au sens le plus large de ces termes; c’est surtout dans le monde roman, en France et dans l’Angleterre anglo-normande, puis en Espagne et en Italie, que ces structures se développent, le monde germanique restant pour beaucoup de temps tributaire des innovations françaises. C’est précisément cet héritage commun que nous devons valoriser dans nos cours universitaires ou à l’intérieur de nos activités de vulgarisation. En Italie, la pratique de la «vieille» philologie romane reste encore dominante, avec une forte composante historique et comparative; cependant, la tentation d’enseignements plus «réduits» (tels que la philologie gallo-romane ou les littératures ibériques) attire certains de nos collègues. Or, il faut refuser de telles perspectives qui sont déjà adoptées par les collègues de langues et littératures étrangères (mais qui, du moins en Italie, se tiennent plutôt à l’écart du Moyen Âge, en général), quelques fois avec des résultats un peu médiocres. La tâche la plus importante de notre activité est donc le maintien de la perspective «romane», aussi bien dans les études linguistiques que littéraires: une perspective romane qui, d’autre part, était tout à fait normale au Moyen Âge dans les pays romans, et, à la lumière de la tradition latine, même en dehors de la Romania.

Francisco Moreno Fernández (Universitat de Alcalá de Henares – Directiva de ALFAL)

La Asociación de Lingüística y Filología de la América Latina (ALFAL): historia, organización y actividades El sentido de la ALFAL La Asociación de Lingüística y Filología de la América Latina (ALFAL) es una de las mayores organizaciones internacionales de estudiosos de la lengua en el mundo y la más importante, en cuanto a número de socios, de especialistas en lenguas española, portuguesa y amerindias. Esta asociación tiene como una de sus principales señas de identidad la agrupación de estudiosos, no solo de distintos idiomas, sino también de diversas especialidades de la lingüística. Al mismo tiempo es reflejo de la comunidad de intereses que comparte todo el ámbito cultural latinoamericano e ibérico. Su reconocimiento internacional como representación del universo lingüístico y cultural iberoamericano constituye unos de sus principales activos y tiene su correspondencia en otras iniciativas

260

A. M. Brito / R. Cano / E. Casanova / W. Meliga / F. Moreno / S. Reinheimer / M. Spampinato

de naturaleza social y cultural que conciben el mundo ibérico y latinoamericano como un conglomerado con personalidad propia. Por otra parte, la ALFAL intenta estar alineada con las mayores asociaciones mundiales con objetivos afines y es socia activa de la Fédération Internationale des Langues et Littératures Modernes / International Federation for Modern Languages and Literatures (FILLM), miembro de la UNESCO.

Una larga historia La idea de la fundación de la ALFAL surgió en agosto de 1962, en Cambridge, Massachussets (Estados Unidos), durante el IX Congreso Internacional de Lingüística, organizado por el Comité Internacional Permanente de Lingüistas (CIPL, dependiente de la UNESCO). Fue iniciativa de un grupo de lingüistas e hispanistas latinoamericanos y de otras procedencias. Finalmente, la ALFAL fue fundada en 1964, en Viña del Mar, Chile, bajo la primera presidencia de Juan M. Lope Blanch. Posteriormente fueron presidentes Humberto López Morales (Puerto Rico), Ataliba T. de Castilho (Brasil) y Alba Valencia (Chile). La vida de la ALFAL ha tenido como principal elemento dinamizador la celebración de congresos internacionales. El I Congreso tuvo como sede a Montevideo (Uruguay), en 1966; el II se realizó en São Paulo (Brasil), en 1969; el III, en San Juan de Puerto Rico, en 1971; el IV, en Lima (Perú), en 1975; el V, en Caracas (Venezuela), en 1978; el VI, en Phoenix (Estados Unidos), en 1981; el VII, en Santo Domingo (República Dominicana), en 1984; el VIII, en Tucumán (Argentina), en 1987; el IX, en Campinas (Brasil), en 1990; el X, en Veracruz (México), en 1993; el XI, en Las Palmas de Gran Canaria (España), en 1996; el XII, en Santiago de Chile, en 1999; el XIII, en San José de Costa Rica, en 2002; el XIV, en Monterrey (México), en 2005; el XV, en Montevideo (Uruguay), en 2008. El XVI congreso se celebra en Alcalá de Henares (Madrid, España), en 2011. Han sido, pues, una docena los países anfitriones de los congresos de la ALFAL, lo que ha permitido la captación de socios en todos los rincones de Latinoamérica y de España, así como el acercamiento de la sociedad a investigadores de diferentes latitudes.

La organización interna La constitución interna de la ALFAL ofrece, como elemento fundamental, una nutrida y representiativa nómina de asociados. Para su organización, cuenta con una Comisión Directiva constituida por 9 miembros de diferentes países. Además, para atender a los socios de una forma más cercana, se cuenta con un equipo de 18 delegados regionales que colaboran estrechamente con la Directiva en la distribución de información y en otras labores organizativas. En 2010, el número de socios de la ALFAL era de 1241, distribuidos por países del siguiente modo:

261

Jornada: Trobada d’associacions de llengües romàniques

Alemania Argentina Austria Bélgica Bolivia Brasil Canadá Chile Colombia Corea Costa Rica España Estados Unidos Finlandia Francia

24 102 1 2 18 371 9 46 26 3 2 168 90 1 12

Holanda Inglaterra Italia Japón México Noruega Perú Portugal Puerto Rico Rca.Checa Rca Dominicana Suecia Uruguay Suiza Venezuela Total socios 2010

10 4 17 33 149 1 14 1 30 1 3 2 52 2 47 1241

Los socios se reúnen en asamblea general cada 3 años, con motivo de los congresos, y en ella se hace balance de lo realizado en el seno de la asociación y se produce la renovación parcial de la Comisión Directiva.

Los congresos internacionales de la ALFAL La asociación organiza un congreso internacional cada tres años, teniendo como sede distintas ciudades del ámbito Latinoamericano y de España. En ellos se reúnen lingüistas de todo el mundo con el denominador común de investigar fenómenos lingüísticos de las lenguas española y portuguesa, así como de las lenguas indoamericanas. Los congresos de la ALFAL presentan una estructura que incluye: 1. Conferencias plenarias a cargo de distinguidos científicos invitados. 2. Comunicaciones de los socios, distribuidas normalmente en las siguientes secciones: 2.1. Análisis de estructuras lingüísticas (Fonética y Fonología, Morfología, Sintaxis, Léxico-Semántica) 2.2. Dialectología y Sociolingüística. 2.3. Pragmática y Análisis del discurso 2.4. Psicolingüística 2.5. Lingüística histórica y Filología 2.6. Lingüística indoamericana 2.7. Lingüística aplicada 2.8. Política lingüística, y 2.9. Análisis de textos literarios. 3. Sesiones de los proyectos de investigación patrocinados por la Asociación. 4. Cursillos y/o talleres monográficos.

262

A. M. Brito / R. Cano / E. Casanova / W. Meliga / F. Moreno / S. Reinheimer / M. Spampinato

Proyectos de investigación Junto a los congresos, la actividad académica e investigadora más significativa de los miembros de la ALFAL es la participación en grupos y proyectos de investigación que cuentan con el patrocinio, el aval y el respaldo institucional de la asociación. En relación con esta actividad, los congresos se convierten en auténticos foros de coordinación de proyectos y de debate de líneas de investigación, permitiendo el intercambio cara a cara de criterios e ideas de investigadores de muy diversa procedencia, tanto latinoamericana como de otros orígenes. La diversidad temática de los proyectos y grupos patrocinados por la ALFAL permite el aglutinamiento de intereses y el contacto académico de los investigadores entre congresos. Los proyectos activos son los siguientes: 1. Estudio coordinado de la norma lingüística culta (Juan M. Lope Blanch) 2. Lingüística amerindia 3. Historia del portugués brasilero desde Europa hasta América 4. Gramática del portugués 5. Estudio sociolingüístico del español de España y de América 6. Difusión del español por los medios 7. Varilex. Variación léxica del español 8. Políticas del lenguaje en América Latina 9. Historiografía Lingüística 10. Estudio de la adquisición del lenguaje 11. Lenguas en contacto (español/portugués y lenguas amerindias) 12. Gramática del español 13. Estudio de la lengua escrita 14. Romania nova 15. Estudios del diálogo 16. Cuestiones lingüísticas en relación con la diáspora latinoamericana 17. Variación pragmática intralingüe e intracultural 18. Historia del español de América 19. Fonología: teoría y análisis 20. Atlas lingüístico del Brasil

Actividades regionales Algunas delegaciones regionales de la ALFAL organizan reuniones regionales, que reciben el nombre familiar de «alfalitos». Estos encuentros tienen como finalidad mantener el contacto entre los socios de una región determinada. Así, la delegación de Venezuela acostumbra a celebrar un alfalito anual. En septiembre de 2009, se organizó en Argentina el II Simposio Internacional de Lingüística Amerindia junto con el II Encuentro de Lenguas Indígenas Americanas, en un «alfalito» que reunió a los socios preocupados por los estudios de lingüística aplicados a las lenguas de los pueblos originarios. Ambos grupos tienen programado un nuevo alfalito para 2012, que tendrá como sede la Universidad Nacional de Río Negro, Bariloche (Argentina).

Jornada: Trobada d’associacions de llengües romàniques

263

Publicaciones A lo largo de su historia, la ALFAL ha ofrecido diversas publicaciones, de las que actualmente siguen editándose las siguientes: a) Revista de investigación: Lingüística, órgano oficial de la asociación, publicada anualmente desde su creación, en 1989, y que aparece bianualmente desde 2009. En sus páginas se acogen trabajos de los socios. En 2010 comenzó su difusión en forma digitalizada, en el sitio . b) Cuadernos de la ALFAL. Publicación en línea que, como anejo de Lingüística, recoge los trabajos resultantes de alfalitos y proyectos. Su primer número: «Cuestiones gramaticales del español, últimos avances», apareció en 2010, con trabajos correspondientes al proyecto «Gramática del Español», coordinado por Marta Luján y Mirta Groppi. c) Actas de los Congresos. Las referencias bibliográficas de todas las actas publicadas pueden encontrarse en la página electrónica de la ALFAL, si bien desde 2003 se editan en CDROM.

Sandra Reinheimer Rîpeanu (Université de Bucarest)

La Société Roumaine de Linguistique Romane Societatea Română de Lingvistică Romanică (S.R.L.R.) a été fondée en 1962 «à la suite des discussions portées à ce sujet à l’occasion d’une réunion de quelques linguistes à Bucarest», parmi lesquels se trouvaient Iorgu Iordan, Alexandru Rosetti, Alexandru Graur, Emil Petrovici, Tudor Vianu. Conformément à ces statuts, le but de la Société était d’encourager les études de linguistique en général et de linguistique romane et roumaine en particulier. L’activité de la Société s’est déroulée à Bucarest et dans ses filiales de Cluj, Iaşi et Timişoara. La Société a pris naissance sur le modèle de la Société de Linguistique Romane et réunissait des universitaires et des chercheurs dans le domaine de la linguistique romane et roumaine. Elle coexistait en ce moment, en Roumanie, avec des sociétés scientifiques dont l’activité était consacrée au domaine classique (Societatea de Studii clasice), au domaine slave (Asociaţia Slaviştilor), ainsi qu’avec Societatea de Ştiinţe Filologice, une association qui réunissait des professeurs de langue et littérature roumaines et de langues et littératures étrangères de tous les degrés de l’enseignement, universitaire et préuniversitaire. En 1971 a été fondée Societatea de Lingvistică Românească (S.L.R.), orientée surtout vers la linguistique générale, ainsi que vers ses applications à l’étude du roumain; aussi a-t-on créé à l’intérieur de cette Société un sous-groupe de recherche de linguistique appliquée (Grupul român de lingvistică aplicată). L’activité de base de la Société a été constituée par les réunions mensuelles, qui se déroulaient –avec une durée de deux heures– à Bucarest, Cluj, Iaşi et Timişoara (à Bucarest, par exemple, elles avaient lieu le dernier vendredi du mois à 18 heures, dans une salle du premier étage de l’édifice de l’Université, 5-7, rue Edgar Quinet). Chaque réunion avait deux parties distinctes: (i) la présentation d’ouvrages récents (‹récent› voulait dire

264

A. M. Brito / R. Cano / E. Casanova / W. Meliga / F. Moreno / S. Reinheimer / M. Spampinato

‹ouvrage paru la même année ou dans l’année précédente›, en provenance –au début– de la bibliothèque de l’Institut de Linguistique de l’Académie Roumaine et –dans les années ’80– surtout des bibliothèques personnelles des membres de la Société); (ii) la présentation d’une communication de la part d’un membre de la Société et parfois d’un invité étranger; bien des communications de linguistique comparée, historique, contrastive, structurale ou générative, portant sur divers sujets concernant plusieurs langues romanes ou une seule, concernant l’histoire de la linguistique romane et roumaine, se sont concrétisées ensuite dans la publication d’un article dans les Studii şi Cercetări Lingvistice (S.C.L.) ou dans la Revue Roumaine de Linguistique (R.R.L.) ou même dans une thèse de doctorat. En guise d’exemple: Marius Sala, La Romania Occidentale et la Romania Orientale. À propos du traitement des sonantes (le 1er juillet 1964), Ioana Vintilă Rădulescu, Quelques observations concernant le traitement des sonantes en gascon (le 22 décembre 1967), Maria Manoliu, Le pronom indéfini dans le dacoroumain contemporain standard (le 25 mars 1966), Alexandru Niculescu, Pronoms à double sens révérentiel en italien et en roumain (le 18 octobre 1965), H. Jacquier, Un glossaire francoprovençal du patois de Bressieux (Isère) (Cluj, le 11 mars 1968), Mariana Tuţescu, Relations et traits syntactico-sémantiques dans le groupe nominal français (le 26 avril 1968), Alexandra Cuniţă, Le verbe régissant et les adverbes temporels français et roumains (le 23 février 1973), Teodora Cristea, Les verbes ‹symétriques› en français et en roumain (le 30 mars 1973), Maria Iliescu, Considérations sur le lexique frioulan (le 25 février 1972); une séance consacrée à Sextil Puşcariu (G. Istrate, A. Arvinte, D. Irimia, I. Dan, Magdalena Vulpe –Iaşi, le 4 mai 1968), à Ovid Densusianu (Şt. Munteanu, V. Frăţilă, Ileana Oancea, V. Ţâra, A. Scorobete, S. Mioc, Elena Ghiţă– Timişoara, le 6 décembre 1973), etc. etc. Sans aucun doute, les séances de la Société se sont constituées dans une véritable école (post)doctorale qui, sans une programmation préalable, servait à la formation des jeunes chercheurs, dans la tradition de la lingustique historico-comparative, mais en mettant à profit également les méthodes qui étaient en train de s’imposer dans la recherche linguistique de partout ailleurs. Sous l’égide de la Société se sont déroulés en 1962 et 1963, à Sinaia, dans le cadre des Cours d’été consacrés à la langue, la littérature, l’histoire et l’art du peuple roumain des colloques de linguistique générale et de linguistique romane; je cite parmi les participants qui ont présenté des communications: A. Martinet, C. T. Gossen, J. Herman, A. Nascentes, G. B. Pellegrini, R. Loriot, T. Repina, A. Doppagne, Dagmar Falk, P. Ruelle, G. Francescato, etc. La Société a également organisé des colloques nationaux de linguistique romane (Craiova 1973, 1984, Iaşi, 1975, Braşov - 1978, Băile Herculane - 1980, Drobeta-Turnu Severin, 1982). Financée par le gouvernement roumain jusqu’en 1972 (lorsque toutes les associations professionnelles ont passé à un régime d’autofinancement exclusif), la Société a pu avoir, jusqu’à ce moment, une secrétaire comptable, dont le bureau se trouvait dans la pièce même du Département de Linguistique Romane de la Faculté de Philologie de l’Université de Bucarest, ainsi qu’une infrastructure modeste, notamment une machine à écrire et quelques classeurs et fichiers. Ce financement a permis la publications des premiers «bulletins» de la Société, imprimés jusqu’en 1974, ensuite polycopiés –jusqu’en 1989– par les soins de l’Université de Bucarest. Les «bulletins» de la Société ont eu –eux aussi– leur histoire. Les premiers cinq numéros (le premier a paru en 1964) comprenaient la liste des membres de la Société, les comptes-

Jornada: Trobada d’associacions de llengües romàniques

265

rendus des séances de la Société dans toutes les filiales et une chronique où figuraient la liste des publications des membres de la Société et leurs participations à des réunions scientifiques en Roumanie et à l’étranger. Les numéros de VI à XVI, parutions annuelles (ou sur deux ans) jusqu’en 1978, sont devenus des recueils d’articles et d’études (le numéro de 1976 a été un volume d’hommage à Iorgu Iordan, réunissant 49 articles sur 500 pages de texte). Durant les années 1964-1972, la Société a publié aussi 6 volumes: Iorgu Iordan / Paul Alexandru Georgescu, Los estudios hispánicos en Rumanía, 1964; Cristina Isbăşescu, El español en Cuba, 1964; Maria Manoliu (ed.), Quelques remarques sur la flexion nominale romane, 1970; Teodora Cristea, La structure de la phrase négative en français contemporain, 1971; Mariana Tuţescu, Le groupe nominal et la nominalisation en français moderne et contemporain, 1971). L’envoi des bulletins et des volumes publiés a permis des échanges de livres et, de la sorte, la Société a pu se doter d’une petite bibliothèque. Après le décès de Iorgu Iordan, qui a été le président de la Société depuis sa fondation jusqu’en 1986, et surtout après 1989, les romanistes ont redistribué leurs activités dans des associations et des centres spécialisés, plus ou moins actifs dans leur domaine (roumain, français, italien, espagnol, portugais). Dans les filiales, l’activité a continué à se dérouler avec plus ou moins d’intensité. Le déclin graduel de la linguistique romane dans les curricula universitaires ne nous aidera pas à refaire une association, qui a eu un rôle important dans la formation des spécialistes roumains dans les langues romanes.

Margherita Spampinato (Università de Catania – Presidente della SIFR)

La Società Italiana di Filologia Romanza La SIFR (Società Italiana di Filologia Romanza), nata nel 1990, ha il fine di promuovere e favorire lo sviluppo degli studi della filologia romanza nella sua estensione e nelle sue partizioni. Essa è aperta, previa approvazione del Consiglio Direttivo e ratifica dell’Assemblea, a persone fisiche e morali di qualsiasi nazionalità, residenti in Italia o all’estero. Com’ è noto la filologia romanza nella sua essenza utilizza una visione globale e comparativa nell’approccio agli oggetti di studio e la Trobada d’associacions organizzata nel congresso CLFR 2010 di Valencia offre un’ottima occasione per concordare una visione quanto più possibile unitaria per la migliore conoscenza delle lingue e letterature romanze. La SIFR non si avvale di una propria rivista ma ha un sito web che comprende una sezione di Segnalazioni dove vengono appunto pubblicizzate: Conferenze, convegni e congressi; Novità librarie; Riviste scientifiche; Siti Web; Altre società scientifiche di interesse romanistico; Iniziative scientifiche varie; Selezioni premi di studio e opportunità di ricerca; inoltre il sito è dotato di un Forum attivo di discussione. Tale sito può essere il luogo per stabilire le «relaciones productivas» auspicate nei punti di discussione della Tavola di oggi proposti da Emili Casanova (punto 1). Un tema comune per tutte le associazioni qui riunite potrebbe essere quello dei rapporti e delle influenze delle letterature romanze del Medioevo nella loro storia, che è storia di intersezioni, sovrapposizioni e mutamenti, del viaggio dei generi, dei temi e dei testi (punto 2).

266

A. M. Brito / R. Cano / E. Casanova / W. Meliga / F. Moreno / S. Reinheimer / M. Spampinato

Nei convegni di filologia e linguistica romanza sono abilitate alla comunicazione tutte le lingue romanze; mi pare che sia opportuno continuare così e non privilegiare una lingua romanza in particolare. I romanisti generalmente hanno competenza almeno passiva delle lingue romanze (punto 3). Francesco Sabatini in un’appassionata lezione tenuta all’Università di Roma, poi pubblicata con il titolo L’italiano nella tempesta delle lingue in Lingua e stile, XLIII, 1, 2008, ha denunziato con forza la politica di imperialismo linguistico e la specifica volontà di dominio geopolitico cui stiamo assistendo in Europa. Si trattava una protesta per le violazioni della parità di trattamento delle lingue nelle istituzioni europee. Una giusta preoccupazione. Sabatini ci ricorda che nell’Unione Europea le 27 lingue oggi in contatto avrebbero dovuto avere pari dignità e rispetto, secondo una politica comunitaria che aveva in animo di realizzare una pax linguistica necessaria a salvaguardare il multilinguismo dell’Unione. In realtà le cose non sono andate in questa direzione. Le autorità dell’Unione si limitano a fare astratta professione di fede nel principio della parità delle lingue altrui. È indispensabile una decisione politica che introduca e promuova una sostanziale equiparazione di prestigio e di circolazione delle lingue nelle Istituzioni comunitarie e nella società «esterna» a queste. In Italia l’Accademia della Crusca è un’istituzione fiorentina che raccoglie studiosi ed esperti di linguistica e filologia italiana. Rappresenta sicuramente la più prestigiosa istituzione linguistica italiana: tra gli ultimi riconoscimenti in tal senso, è stata anche chiamata a far parte della «Federazione Europea delle Istituzioni Linguistiche Nazionali», recentemente costituita con il compito di elaborare una linea comune di protezione di tutte le lingue nazionali. Per l’Italia alla Federazione partecipano l’Accademia della Crusca e l’Opera del Vocabolario Italiano del CNR (iniziativa avviata dal CNR, peraltro, proprio in collaborazione con l’Accademia della Crusca). La Settimana della Lingua Italiana nel Mondo è un evento culturale internazionale che si svolge ogni anno nel mese di ottobre, su iniziativa dell’Accademia della Crusca in cooperazione con la Direzione Generale per la Promozione e la Cooperazione Culturale del Ministro degli Affari Esteri italiano. Scopo della manifestazione, nata nel 2001, è quello di promuovere in tutto il mondo la lingua italiana nelle sue più varie sfaccettature: ogni anno viene scelto per questo un tema specifico che riguarda un particolare ambito d’uso della lingua italiana. Un ruolo centrale nell’organizzazione della Settimana della Lingua Italiana nel Mondo è svolto, all’estero, dagli Istituti Italiani di Cultura, dai Consolati italiani, dalle cattedre di Romanistica e Italianistica delle varie Università, dai Comitati della Società Dante Alighieri e da varie associazioni di italiani all’estero, sotto l’alto Patronato del Presidente della Repubblica. In linea generale, va ribadito che il forestierismo per lo più arricchisce, non impoverisce, né inquina e ogni posizione rigorosamente puristica è linguisticamente e culturalmente improduttiva, tuttavia sarebbe opportuna una scelta pluralistica che non privilegi totalmente l’inglese, lingua del segretariato internazionale, che possiede un’enorme forza trainante che lo fa avanzare inarrestabile come lingua veicolare. La diffusione panterrestre dell’angloamericano è un evento ormai intrinseco allo stadio evolutivo del nostro vivere globale e dunque non banalmente osteggiabile e rimuovibile. Leopardi nello Zibaldone, 2400 ammoniva che rifiutare parole forestiere, quelle ‹necessarie› e insostituibili, significa volersi isolare dal mondo: «Rinunciare o sbandire una

Jornada: Trobada d’associacions de llengües romàniques

267

nuova parola o una sua nuova significazione (per forestiera o barbara ch’ella sia), quando la nostra lingua non abbia l’equivalente, o non l’abbia così precisa, e ricevuta in quel proprio e determinato senso; non è altro, e non può esser meno che rinunziare o sbandire, e trattar da barbara e illecita una nuova idea e un nuovo concetto dello spirito umano». E prima di lui Machiavelli nel Discorso o dialogo intorno alla nostra lingua scriveva: «Non si può trovare una lingua che parli ogni cosa per sé senza aver accattato da altri». Soddisfatta questa esigenza primaria, va detto, tuttavia, che esistono problemi ed esigenze di tutt’altra natura che ci richiamano ai valori profondi del multilinguismo. Claudio Giovanardi e Riccardo Gualdo nel loro volumetto dal titolo Inglese-Italiano 1 a 1. Tradurre o non tradurre le parole inglesi?, scritto con la collaborazione di Alessandra Coco, Lecce, Manni, 2008 rilevano l’incuria della classe dirigente italiana, che non si preoccupa di mettere in circolo in testi ufficiali voci e locuzioni straniere, dando a queste evidente legittimità a discapito della chiarezza e della trasparenza che l’adozione di corrispondenti e ben meditate voci e locuzioni italiane potrebbero garantire nell’interesse comune. Da sempre Tullio De Mauro stigmatizza l’abitudine degli uomini pubblici italiani, politici e giornalisti inclusi, a usare anglicismi nella comunicazione rivolta a tutti. Risulta vasta e addirittura maggioritaria la fetta di italiani tagliata fuori dalla comprensione di espressioni come Ministero del Welfare o question time in Parlamento. Si diffonde sempre più e viene incentivata l’adozione dell’inglese nell’insegnamento universitario. Si sostiene che solo così si preparano gli allievi alla comunicazione internazionale. Si fa inoltre osservare che molti dei testi di studio di materie specialistiche sono in inglese. Ci si sente parte di un’unica grande realtà globale che annulla le singole identità linguistiche e si adotta la lingua veicolare del momento; del resto nel Medioevo si usava il latino nell’università di Parigi come in quella di Bologna. Occorrerebbe, tuttavia, meditare su quanto scrive in proposito il Francesco Sabatini nel già citato L’italiano nella tempesta delle lingue: «Siamo certi che i docenti abbiano sempre la perfetta competenza linguistica per ‹far lezione› in inglese? La didattica non è automatica ripetizione di un sapere già codificato e verbalizzato in discorsi depositati nella nostra mente: è un momento, per il docente, di migliore esplicazione di se stesso e quindi di approfondito riesame delle conoscenze possedute, un’attività che esige spesso il ricorso improvviso alle risorse più fresche e creative del linguaggio, quelle alimentate soprattutto dalla pratica di una lingua liberamente usata in ogni circostanza della vita». Si rende indispensabile pertanto una valorizzazione di tutte le lingue di cultura. Non basta potenziare le scuole all’estero. Dal momento in cui viviamo in un mondo globale ma molto frammentato, è più forte chi è capace di organizzarsi e di costituire una rete compatta di riferimento (punti 4 e 5).

Jornada: La indústria i la traducció automàtica entre llengües romàniques

En la «Jornada sobre la indústria de la traducció entre llengües romàniques» s’han mostrat els resultats de les investigacions al voltant de la traducció automàtica que es duen a terme des de la Universitat Politènica de València, la d’Alacant, la Politècnica de Catalunya i les empreses Prompsit Language Engineering, Lucy Software Ibérica, El Periódico de Catalunya i STAR Serveis Lingüístics. El desenvolupament d’aquesta Jornada ha girat al voltant de tres eixos temàtics bàsics: la informàtica aplicada a la traducció de llengües romàniques, les plataformes actuals de traducció automàtica, i la transferència tecnològica i les relacions universitat-empresa. Els ponents experts en l’àmbit de la indústria de la traducció de diverses universitats i empreses que han participat en la Jornada són: Mikel Forcada Zubizarreta (Universitat d’Alacant), José B. Mariño Acebal (Universitat Politècnica de Catalunya), Jorge Civera Saiz (Universitat Politècnica de València), Delia Ionela Prodan (Universitat d’Alacant), Cristina España i Bonet (Universitat Politècnica de Catalunya), Gema Ramírez Sánchez (empresa Prompsit Language Engineering), Juan A. Alonso Martín (empresa Lucy Software Iberica), Àngel Parra Plata (empresa editora d’El Periódico de Catalunya) i Pamela Y. Núñez Albuja (empresa STAR Serveis Lingüístics). Tot seguit fem una síntesi de les diverses intervencions.

Mikel L. Forcada (Universitat d’Alacant i Prompsit Language Engineering) Traducció automàtica lliure / de codi font obert per a les llengües romàniques: Apertium La ponència inaugural a càrrec del professor Mikel Forcada està centrada en la traducció automàtica de codi font obert per a les llengües romàniques. Un programari és lliure quan tothom el pot usar amb qualsevol propòsit, estudiar-lo per veure com funciona i adaptar-lo a un nou propòsit, i quan se’n poden distribuir còpies i versions modificades lliurement. Del programari lliure també se’n diu programari de codi font obert, perquè per a assolir aquesta llibertat s’ha de tenir accés al codi, com s’ha escrit qui l’ha programat. La major part del programari de traducció automàtica no és lliure o de codi font obert (en un model de negoci basat en llicències, les empreses perdrien l’avantatge competitiu si revelaren com funciona el seu sistema). El programari de traducció automàtica és especial: perquè siga lliure, n’han de ser lliures o de codi font obert tots els components: el motor o programa de traducció automàtica mateix, les dades en què es basa (diccionaris, regles, corpus de textos bilingües, etc.) i les eines per a poder gestionar aquestes dades.

270

M. Forcada / J. Mariño / J. Civera / Delia I. Prodan / C. España

Quan una comunitat lingüística s’implica en la creació de sistemes de traducció automàtica lliures o de codi font obert, augmenta la seua perícia (o coneixement) en tecnologia lingüística, associada a recursos que es distribueixen molt eficientment i poden ser reutilitzats. A més, la seua dependència respecte d’un proveïdor comercial determinat de traducció automàtica disminueix. Per una altra banda, la participació de la comunitat lingüística en el desenvolupament de sistemes de traducció automàtica s’enfronta a reptes com ara les actituds tecnofòbiques dels filòlegs tradicionals, els problemes d’estandardització de la llengua, o l’organització del desenvolupament comunitari del sistema, per esmentar-ne uns quants. Pel que fa a l’Apertium, es tracta d’una plataforma de traducció automàtica lliure / de codi font obert, inicialment pensada per a parells de llengües emparentades, però que ha estat recentment expandida per a poder tractar parells de llengües més divergents (com ara anglès–català). És una plataforma modular, oberta i documentada que ha usat eficientment el finançament públic per posar a l’abast de tothom tecnologies de traducció automàtica basada en regles, per afavorir la interacció amb altres tecnologies lingüístiques lliures o de codi font obert, per facilitar el desenvolupament de traducció automàtica per a noves llengües (especialment les menudes), per promoure models de negoci sostenibles (basats en la comercialització de serveis sobre una plataforma lliure en comptes de la comercialització de llicències de programari tancat) i per garantir radicalment la reproductibilitat de la recerca en traducció automàtica. L’Apertium ha facilitat el desenvolupament col·laboratiu de sistemes de traducció automàtica per a les llengües romàniques (i d’altres grups). Així, pot contribuir a una comunicació més fluida en l’espai romànic (reduint l’esforç de traducció i ajudant els internautes a llegir en altres llengües); i pot haver obert nous espais per a llengües menors, com ara l’occità.

José Mariño (Universitat Politècnica de Catalunya) Sistema de traducció automàtica estadística entre l’espanyol i el català N-II En aquesta comunicació es descriu, en primer lloc, la interfície del sistema N-II de traducció estadística entre el català i l’espanyol desenvolupat pel Centre de Tecnologies i Aplicacions del Llenguatge i la Parla de la UPC. A continuació, després d’una breu descripció del fonament teòric del traductor i del corpus utilitzat per a l’estimació dels models estadístics, s’analitzen les prestacions oferides pel sistema bàsic. L’estudi de la tipologia d’errors comesos per aquest sistema permet introduir-hi les diverses estratègies desenvolupades per a esmenar-los i també el benefici que aquestes aporten a les prestacions del traductor. Finalment, es compara el sistema N-II amb altres sistemes actualment disponibles en la web: Google, Translendium i Apertium.

Jornada: La indústria i la traducció automàtica entre llengües romàniques

271

Jorge Civera (Universitat Politècnica de Valencia) De la traducció automàtica estadística a l’assistència interactiva a la traducció En l’espai europeu actual, caracteritzat per la convivència de comunitats que escriuen i parlen una gran varietat de llengües, la traducció automàtica ha adquirit una importància cabdal. En aquest espai europeu, la cooficialitat de diverses llengües comporta la producció de més d’una versió de la informació pública. Aquesta costosa activitat, normalment realitzada per traductors professionals, exhibeix una incessant creixent demanda que requereix com més va millors tecnologies per a la traducció automàtica. No obstant això, l’actual tecnologia de traducció automàtica és incapaç de traduir amb els nivells de qualitat desitjats, i per tant el procés de traducció no pot ser completament automatitzat. Habitualment, aquest fet requereix una etapa de revisió per a esmenar els possibles errors produïts pel sistema automàtic i així garantir traduccions correctes. Aquest problema ha portat al desenvolupament d’eines de traducció que tenen l’objectiu de facilitar la tasca dels traductors per a augmentar-ne la productivitat, en lloc d’intentar utòpicament reemplaçar-los. Aquestes eines es coneixen com a sistemes d’ajuda o assistència a la traducció. Avui dia, hi ha dues aproximacions principals a la traducció assistida. La primera està basada en memòries de traducció, amb més tradició històrica, que ha repercutit en el major assentament d’aquest sistema. De fet, des que els sistemes basats en memòries de traducció van ser introduïts, s’han incorporat poques variants tecnològiques sobre aquest tema. Tanmateix, les memòries de traducció presenten una sèrie de limitacions, com per exemple, la dependència de la repetició de frases completes, la pèrdua del context i un alt cost d’elaboració. No obstant això, l’habilitat d’aquests sistemes es basa en la correcta segmentació i alineació de corpus bilingües, que poden incrementar la qualitat mitjançant la combinació d’anàlisis i regles lingüístiques, d’una banda, i recentment mitjançant models estadístics, d’una altra. D’altra banda, el desenvolupament de les tècniques de traducció automàtica basades en mètodes estadístics durant els anys 90, ha donat lloc a sistemes d’ajuda a la traducció capaços de competir amb els sistemes basats en memòries de traducció. Les tecnologies d’ajuda a la traducció han evolucionat fins a noves formes d’interacció, entre les quals destaca la traducció predictiva interactiva, en la qual el sistema suggereix possibles alternatives de traducció que l’usuari valida sobre la marxa, introduint les modificacions que considere oportunes. D’aquesta manera, la traducció es construeix de forma incremental, aprofitant les modificacions introduïdes per l’usuari per a millorar la qualitat de les propostes oferides pel sistema. En els últims anys hi ha hagut avanços en el paradigma de la traducció predictiva interactiva per mitjà de models estadístics, com ara la incorporació d’interfícies multimodals a aquest paradigma per a reduir l’esforç dels traductors i augmentar-ne la productivitat. La multimodalitat de la interfície permet a l’usuari interactuar amb el sistema d’ajuda a la traducció, no solament amb teclat i ratolí, sinó de manera més natural utilitzant la veu o per mitjà d’un llapis electrònic.

272

M. Forcada / J. Mariño / J. Civera / Delia I. Prodan / C. España

Delia Ionela Prodan (Universitat d’Alacant) El laboratori lingüístic en el desenvolupament de la plataforma de traducció automàtica Apertium. Anàlisi del model romanès dins del bloc romànic de la plataforma Aquesta comunicació parteix d’una introducció en les peculiaritats del romanès en el si de les llengües romàniques, seguida d’una exposició amb més detall del procés d’adaptació del motor de partida Apertium espanyol-català per a desenvolupar un nou motor per a la combinació lingüística romanès-espanyol i concloure amb les principals dificultats que queden per resoldre per a millorar el rendiment actual. La proximitat entre llengües és, per norma general, una circumstància que incideix positivament en els resultats de la traducció automàtica, però aquesta premissa no és vàlida per a totes les combinacions lingüístiques entre aquestes llengües d’arrel comuna. El cas del romanès, llengua romànica desenvolupada a l’extrem orient del continent, molt de temps amb escassos ponts de comunicació amb les altres llengües de la mateixa família, i amb un nombre important d’influències lèxiques de l’entorn geopolític, n’és una prova eloqüent. Les estructures morfològiques i sintàctiques del romanès tenen peculiaritats que el diferencien en el bloc lingüístic romànic, diferències que requereixen crear noves categories en els diccionaris morfològics de les plataformes de traducció automàtica i regles de transferència més complexes. A banda de la problemàtica específica del romanès, alhora hem de tenir en compte els reptes clàssics que ha d’assumir un desenvolupador d’un motor de traducció automàtica: la fórmula lexema per lexema, l’homonímia, la polisèmia intralingual, l’equivalència parcial interlingual i la traducció diferenciada en funció del context. Més enllà dels aspectes lèxics esmentats abans i de les estructures gramaticals diferents, cal tenir en compte, així mateix, els factors extralingüístics. Elements com ara la grafia romanesa estàndard, els canvis de normes ortogràfiques introduïts recentment en romanès amb la subsegüent coexistència de documents redactats i publicats segons els sets de normes antigues o actuals, han sigut factors que han intervingut en el procés de desenvolupament del traductor automàtic romanès-espanyol (Trautorom) desenvolupat dins de la plataforma Apertium, i han causat un retardament important en determinades etapes de desenvolupament, com ara la creació d’un corpus d’entrenament.

Cristina España i Bonet (Universitat Politècnica de Catalunya) El Projecte MOLTO: Multi Lingual On-Line Translation L’objectiu final de MOLTO és desenvolupar un conjunt d’eines per a traduir textos entre diversos idiomes en temps real i amb alta qualitat. En aquestes eines cada llengua està pensada com un mòdul independent i, per tant, es pot afegir de manera directa sobre el sistema base. Dintre del projecte es construiran prototips per cobrir la major part dels 23 idiomes oficials a la UE. Com a tècnica principal, MOLTO utilitza gramàtiques semàntiques de domini específic i interllengües basades en ontologies. Aquests components s’implementen en Grammatical

Jornada: La indústria i la traducció automàtica entre llengües romàniques

273

Framework (GF), un formalisme de gramàtiques on es relacionen diversos idiomes a través d’una sintaxi abstracta comuna. El GF s’ha aplicat en diversos dominis de mida petita i mitjana, típicament per tractar fins a un total de deu idiomes, però MOLTO ampliarà això en termes de productivitat i aplicabilitat. Part de l’ampliació es dedicarà a augmentar la mida dels dominis i el nombre d’idiomes. També és important fer la tecnologia accessible per als experts del domini sense experiència amb GF i reduir al mínim l’esforç necessari per a la construcció d’un traductor. Idealment, això es pot aconseguir simplement estenent un lexicó i escrivint un conjunt de frases d’exemple. Per una altra banda, les parts amb investigació més intensiva de MOLTO són la interoperabilitat entre estàndards d’ontologies (OWL) i les gramàtiques GF, i l’extensió de les traduccions basades en regles amb mètodes estadístics. La interoperabilitat OWL-GF permetrà la interacció multilingüe basada en llenguatge natural amb coneixement vàlid per a les màquines. Els mètodes estadístics afegiran robustesa al sistema i caldrà desenvolupar nous mètodes per a combinar les gramàtiques GF amb la traducció estadística en benefici de tots dos. Després dels tres anys que dura el projecte, la tecnologia de MOLTO serà lliurada com a llibreries de codi obert que podran ser connectades a les eines de traducció estàndard i pàgines web i, per tant, podran ser integrades en els fluxos de treball estàndard. En el procés, es crearan demostracions web i la metodologia s’aplicarà a tres estudis de cas: exercicis de matemàtiques en 15 idiomes, dades de patents en almenys 3 idiomes, i descripcions d’objectes de museus en 15 idiomes.

Taula redona: L’ús de les tecnologies lingüístiques Per concloure la Jornada, es desenvolupa una taula redona sobre l’ús de les tecnologies lingüístiques, amb la participació de diversos ponents que procedeixen d’empreses: Gema Ramírez, de Prompsit; José Alberto Alonso, de Lucy Software Ibérica; Àngel Parra, d’El Periódico de Catalunya, i Paloma Núñez, de STAR. Aquests professionals expliquen els sistemes de traducció que usen en l’àmbit empresarial, com veu el món empresarial la situació de les tecnologies lingüístiques en les llengües romàniques i com creuen que es podrien aplicar aquestes tecnologies a llengües romàniques amb menys recursos. Aquests ponents coincideixen en el fet que el català té una situació única pel que fa a l’ús de la traducció automàtica, ja que la fan servir institucions, empreses i usuaris particulars, mentre que en la resta de llengües romàniques no hi ha aquesta cultura d’ús de la traducció automàtica. Fins i tot, consideren el català una llengua privilegiada en aquest sentit, ja que per a un mateix parell de llengües (català-castellà) hi ha set sistemes informàtics disponibles. També es debat sobre els avantatges de la traducció automàtica, ja que permet millorar el temps d’espera i els recursos tècnics i humans, i s’analitzen les noves línies d’investigació que apunten a la hibridació dels sistemes per regles amb els estadístics, i també amb la traducció assistida. Paral·lelament, destaquen la desconfiança, fruit de la desconeixença, envers els programes de traducció automàtica, com també les prevencions que manifesten els traductors

274

M. Forcada / J. Mariño / J. Civera / Delia I. Prodan / C. España

professionals, que creuen que la traducció automàtica els convertirà en posteditors. En aquest sentit, els ponents advoquen perquè la universitat incloga formació sobre la traducció automàtica en els plans d’estudi. Pel que fa a l’aplicació d’aquesta tecnologia en les llengües romàniques amb menys recursos, un dels problemes és la mancança de corpus per a poder fer estadístiques. Per una altra banda, però, el fet d’incorporar aquestes llengües als sistemes de traducció automàtica pot contribuir a la seua estandardització, ja que aquesta tecnologia crea recursos que donen visibilitat a les llengües, pot fer nàixer interessos, contribueix a la normativització, etc.

Ponències plenàries

Joan Veny

Circulacions lingüístiques en la Romània

[Je tiens à vous adresser mes premières paroles en français, qui pendant longtemps a été la langue véhiculaire, disons ‹officielle›, de notre Société; mais, étant donné que notre congrès se déroule en territoire de langue catalane ou valencienne –ça n’importe– et qu’il s’agit d’une assemblée de romanistes, par conséquent, de connaisseurs actifs ou passifs des langues romanes, vous me permettrez de faire mon intervention en catalan; en tout cas, on a distribué un schéma en français pour aider à la compréhension de mon exposé]

1. Introducció Abans d’entrar en matèria voldria expressar la meva gratitud als organitzadors d’aquest Congrés per la seva amable invitació i també presentar una salutació cordial als congressistes de part de l’IEC i la seva Secció Filològica amb el desig que aquestes jornades siguin fecundes per a la Romanística. No puc deixar de manifestar la meva joia per trobar-me en el Paranimf d’aquesta universitat on vaig ser acollit generosament en el seu claustre de professors. Quant al títol de la meva conferència, Circulacions lingüístiques en la Romània. voldria fer una precisió: es tracta d’il·lustrar aspectes diversos dels contactes amb el català de llengües veïnes (occità, aragonès, castellà) així com del francès.1

2. Occitanismes Pel que fa a les relacions dels països de parla catalana amb Occitània, no podem oblidar els 90 anys de domini de la corona catalanoaragonesa en terres ultrapirinenques i la formació del Regne de Mallorca, amb les Balears, la Catalunya del Nord i la senyoria de Montpeller (1276 Em plau expressar la meva gratitud a Jean-Pierre Chambon, de la Universitat de la Sorbona, a Francho Nagore, de la Universitat de Saragossa, a Dolors Montes i Xavier Fargas, del Termcat, i a Antoni Corcoll, per diversos ajuts bibliogràfics; també a José Enrique Gargallo, de la Universitat de Barcelona, per l’acurada revisió que ha fet d’aquest text i a Núria Jolis, de l’equip de l’Atles Lingüístic del Domini català, per qüestions d’informàtica i cartografia.

1

278

Joan Veny

1349). També cal tenir present l’èxode d’occitans (pastors, mossos de pagès, constructors, vidriers, etc.), entre els segles XIV i XVII, cap al sud de les Alberes, amb percentatges tan alts en alguns indrets, com la conca del Llobregat, que sobta que el català sudpirinenc no hagi quedat impregnat d’occitanismes (el Rosselló és un cas a part: sempre hem dit que el rossellonès, si era més fortament gal·loromànic que la resta del català, obeïa a la potent influència occitana); en tot cas, cal remarcar un fet: les petjades d’aquella immigració han romàs solament en l’antroponímia: Moll (1982: 305-306) va dedicar un capítol a l’estudi dels cognoms de procedència occitana sedimentats en la societat catalana. N’hem comptabilitzat 52. Però a la seva llista s’hi poden fer precisions o afegir-hi altres unitats. Ho vaig fer a propòsit de Mirabent, Purcet i Cusiné (Veny 1996: 28, 145-159), i altres ho han fet per a Anducas (Anducas 1994) i Vallribera (Vallribera 1992); avui puc matisar que Caus, més que de l‘occ. caus ‹calb›, podria procedir d’un nom geogràfic, Caus (fr. Cahors), i que Ariaca (Moll, 246) no seria una variant d’Ardiaca sinó una feminització d’Ariac, vila de la Xampanya (veg. Joan d’Ariac, que figura com a francès a Conesa (Conca de Barberà) (Gual 1991: 68); Cadiac deriva, com diu Moll, d’un gentilici Catiliacus però només indirectament, car el cognom prové del topòmim Cadillac (Gironde) (Nègre, I: 461); és sabut que els noms d’origen geogràfic entre els immigrants occitans eren molt freqüents, com ho són altres dos absents del recull de Moll: Sabanés i Cabraspina; el primer és la traslació antroponímica del topònim Savenès (Tarn et Garonne) (Nègre, I: 250); i el segon, del nom de lloc Cabrespine (Aude) documentat v. 1035, d’un anterior Caputspina a. 814, per atracció formal de cabra (Nègre, I: 322). En canvi, la comunicació per mar sí que va provocar la introducció en diversos punts del català d’alguns occitanismes, fora de l’esfera antroponímica, pertanyents a l’àmbit de la pesca com és ara remendar ‹adobar (les xarxes)›, força general, i de mots d’àrea puntual com són tort. passard ‹rèmol›, men. buldroi ‹rap› i solleric beta ‹pastera›, que comentaré breument. Remendar és titllat de castellanisme al DCVB («Adobar, corregir els desperfectes d’una cosa, sobretot d’una peça de vestit, d’una xarxa, del calçat, etc.»; Tirant: remenda sabates); Coromines devia ser de la mateixa opinió i, per consegüent, no figura al seu Diccionari etimològic, com no figurava tampoc al Diccionari Fabra. La conservació del grup -nd-, propi del castellà (mandare > mandar), enfront de la seva assimilació -nd- > n en català (> manar), van orientar aquesta afirmació. I pel que fa a l’accepció ‹adobar sabates›, que ja compta amb el testimoni del Tirant i de Busa-Nebrija 1507 ‹adobar la vestidura o la sabata›, que afegeix derivats com remende i remendó (aquest també usat al Procés de les olives) sembla que la interpretació de Moll era correcta però només parcialment. La geolingüística ens posa en el bon camí; efectivament, remendar ‹adobar les xarxes› (LMP 506) es troba a tota la costa catalanovalenciana (només balear adobar) i continua per l’andalusa per reaparèixer, al costat de atar, a la portuguesa (veg. mapa 1). Però és que també la isoglossa s’allarga pel nord, per la costa llenguadociana i més enllà (Bages, Gruissan, Cabanes, Agde, Mège [Martínez; Alibert; Mistral]): «remenda ‘n fielat, ramender un filet», extensible a una bóta, una vinya, etc.; derivats: remendaire, remendo, remendage (Mistral). Tenim documentació mallorquina del s. XIV: «són necessaris de remendà e scurar les cíquies que hi són» (Rosselló 1978: 66-68). Tot i que el mot no ve recobert de l’accepció marinera, almenys podem deduir que no es tracta d’un castellanisme per l’antiguitat del document. Conclusió: remendar ‹adobar les xarxes›, der.

Circulacions lingüístiques en la Romània

279

del llat. emendare, en català constitueix un occitanisme, com tants altres mots de la pesca i la navegació que han baixat de les costes occitanes (garneu Veny 1992, alatxa Veny 2011, etc.); la cartografia lingüística, la documentació, la diversitat de derivats abonen aquesta interpretació; ara bé, en castellà, especialment en l’accepció general de ‹adobar, reparar› (esp. les sabates, veg. der. remendón, remiendo, etc.), és evolució autòctona, com també en portuguès; i, quant a ‹adobar les xarxes› a les costes andaluses, podrien haver-se ajuntat l’accepció genuïna amb la de procedència occitana, atesa la baixada cap al sud d’isogloses del món mariner.

Distribució de remendar ‹adobar les xarxes› (LMP, 506)

També tenim, com he dit, occitanismes locals. Tractant-se de mots referents al món del mar, han arribat a algun port català a causa de les intenses comunicacions entre els litorals de la Mediterrània occidental. Així, el tortosí passard «rom, rèmol, Scophtalmus rhombus», prové de l’occ. pansard, compost de pansa ‹panxa, ventre› i el sufix augmentatiu -ard (
pau), atesa la cronologia tardana del mot. No falten homonimitzacions a causa de la convivència de formes: el siluro, nom castellà del silur, espècie forana d’aigua dolça, en poblacions del Bages és conegut com a cirilo, per

288

Joan Veny

atracció paronímica del nom propi també castellà, potser inicialment amb to humorístic.5 Caldria afegir aquí els encreuaments entre mots d’afinitat formal de les dues llengües: xuclar s’ha vist acompanyat del nouvingut xupar i el valencià ha format l’híbrid xuplar; o les adaptacions abruptes, bé que locals, com el val. meridional anzol ‹ham› (ß cast. anzuelo); o les llibertats abusives d’algun lexicògraf: cast. parrilla -à parrella ‹graella›, cast. ardilla à ardella ‹esquirol›, cast. tuercecuello à torcecoll ‹colltort (ocell)›. No seria sobrera una referència als ‹castellanismes a mitges›, és a dir, mots de forma castellana però que han pres un altre significat en el sistema català: mall. patatilla ‹patata de xurreria›; cordoncillo ‹cadeneta d’or al voltant del coll›, soguilla ‹cadeneta usada com a collar› (DECat), val. mer. caído ‹desmai› (ALDC), iema ‹nineta de l’ull› (Veny 2000), nordocc. mangala ‹bastó de passeig›(ß cast. bengala ‹caña de Indias de que se hacen bastones; insignia de mando militar, a modo de bastón›). Conseqüència també del bilingüisme és el trasllat al castellà, entre escriptors i intel·lectuals catalans, d’expressions i construccions pròpies del català: parecer construït en subjuntiu («Parece que vaya a llover»), encontrar a faltar «echar de menos», yo de Vd. «yo en su lugar», antes no «antes que» («antes no lleguen»), igual como «igual que» (Seco 1965), visitarse «ir al médico». El catalanisme sobretot sintàctic queda diluït dins construccions compostes d’elements lèxics castellans. El conjunt és un calc del castellà, encara que les unitats que el componen siguin castellanes. Però en el canvi de codi ressalta el caràcter no genuí dels mots que pot afectar els que aparentment són de traducció difícil, de camps semàntics específics, com és l’ictionímic. En 1786 el regent botifler de Mallorca, Jorge de Puig, en una llista de peixos de la mar insular, feia traduccions mot a mot dels ictiònims balears (cap d’olla à *cabeza de olla, cast. calderón) però sovint es quedava amb el nom mallorquí (bot, càntara, padàs, raò, etc.) (Veny 1994); ara bé, sobta, més d’un segle després, quan ja hi havia diccionaris bilingües català-castellà, llegir en un anunci de «Ostras y mariscos» de La Vanguardia de 21-I-1911, «camarones, percebes, cupiñas, bieyras, sapas, garotas» on s’esmunyen els catalanismes cupiñas per conchas i garotas per erizos de mar, deixant a part el mot sapas, ‹varietat de cranc›, que deu ser tributari de l’asturià.

6. Altres estrangerismes Altres llengües no romàniques, més allunyades de la llengua d’arribada, han enriquit el català. Sovint ha estat per via indirecta i amb resultats diferents segons la llengua mediadora; així, l’anglès scottish, a través del francès, va arribar al català de França sota escotix (o escotige), mentre que de l’alemany, a través del castellà, va arribar a la resta del català x[o] tis, x[ɔ]tis, x[ɔ]tris. Cent anys enrere, quan l’analfabetisme coneixia cotes altes a casa nostra, alguns mots arribats o estesos per via oral es van adulterar de diverses maneres: sense sortir El Sr. Valentí Roig, representant de l’Associació Joanenca de Pesca, de Sant Joan de Vilatorrada (Bages), va dir davant la Comissió de Medi Ambient i Habitatge del Parlament de Catalunya que, entre les espècies foranes que amenaçaven les autòctones, hi havia el ‹cirilo› (comunicació de Joaquim Roig Ortiz, 15 juny 2009).

5

Circulacions lingüístiques en la Romània

289

dels balls, l’angl. americà fox-trot es va diversificar en fokstrof 46, fostrot 114, fastroft 131, focstrop 141, etc. (ALDC 607). Recentment la globalització ha provocat el coneixement de noves realitats (menjars, begudes, indumentària, fauna, flora, danses, política, ideologia, etc.) i, doncs, l’entrada de nous mots difosos sobretot pels mitjans de comunicació i també per contacte (restaurants orientals, nova vestimenta), majoritàriament a través del francès i sobretot de l’anglès. I així se’ns han fet coneixedors neologismes diversos. Avui, pel que fa a l’àrab, podem menjar falàfel en un restaurant marroquí, sabem de la intolerància dels talibans o participem en la polèmica del burca. En l’àmbit japonès, podem assaborir el sake, entretenir-nos amb el sudoku o practicar arts marcials com el judo. Del món cultural xinès havíem incorporat el caolí i el xarol, però ara podem condimentar els nostres plats amb quètxup, tastar una fruita exòtica com és el litxi, cuinar un plat amb un wok o cuidar la nostra salut amb un derivat del ginkgo. Del sànscrit procedeixen ioga, sistema ascètic hindú (1995 DIEC) i *bindi «adhesiu rodó al front de les dones índies», aquest encara absent dels diccionaris. Del rus, ja el s. XIX, a través del francès havíem rebut mots com tsar 1840 o mamut 1868; més tard txeca ‹policia política soviètica›, vodka 1925; i després de la Segona Guerra Mundial, datxa 1968 ‹casa de camp russa›, gulag ‹camp de concentració›, nomenklatura ‹classe dominant a l’URSS› (Buchi 2010). Fins i tot un esdeveniment esportiu, com el darrer Mundial de Futbol d’Àfrica, ens ha aportat un neologisme de sonoritat insuportable, les vuvuzeles o trompetes del soroll, procedents del zulú. Dels neologismes té cura el Termcat, que estudia la seva adopció, adaptació o substitució en la llengua d’arribada, el català en el nostre cas, a través d’informes meticulosos, ben documentats, on es tenen en compte els equivalents en altres llengües, l’ètim, la consulta a especialistes de cada àrea temàtica, el grau d’implantació del mot, etc. Quan el terme ha esdevingut mot de la llengua comuna, pot passar al Diccionari normatiu. No és treball fàcil perquè les propostes que es fan, en un esforç d’aclimatació lingüística en la llengua d’arribada, sovint no arriben a socialitzar-se, a esdevenir peces vives del sistema, a causa de la força del neologisme prestigiós; és el cas de outlet, triomfant davant la proposta de botiga de fàbrica, fenomen que també es dóna en llengües amb estat, com l’italià, on vendistica per marketing o fubbia per smog continuen sent alternatives frustrades (Arqués ap. Espais, 153). David Jou, físic-poeta, membre del Consell Supervisor del Termcat, ha plasmat en bells versos dedicats a aquest organisme el repte d’incorporar nous mots, els dubtes que assalten, l’arduïtat de la tasca, la incertesa del futur: a la proa del llenguatge les paraules ja no són ni una plàcida rutina ni una amable confidència. A la proa del llenguatge el món és nou, la vida hi canta i el futur hi balbuceja, els mots es fan baralla i enrenou i la incertesa hi tempesteja. Triar, buscar, adaptar, jutjar, discernir, incorporar mots nous on xiuxiueja el destí, tractar de convèncer els usuaris… A la proa del llenguatge, si hi aneu, podreu sentir quin vent de futur hi ha en el fons dels diccionaris.

290

Joan Veny

Tota llengua es renova constantment. Uns elements s’hi jubilen, uns altres causen alta en el sistema. A referent nou, mot nou, si més no en el contingut, obeint a raons internes i externes. És evident que és difícil posar fre a l’allau de neologismes externs que reflecteixen el progrés, auge i projecció internacional de la vida moderna i que poden mantenir la seva estructura, adaptar-se al tarannà de la llengua d’arribada o sofrir una substitució pouada en les fonts genuïnes de la llengua. Sabem que no és el mateix proposar que acceptar i socialitzar un producte lingüístic, sigui terminològic, sigui de llengua; els mitjans de comunicació hi tenen un paper que no sempre exerceixen plenament; no s’han d’obrir les portes indiscriminadament a tot allò que ve de fora, sinó que, quan sigui possible, portats de la prudència i el realisme, ens hem d’acostar al nostre patrimoni, encara que sigui d’un racó del territori; així, el mot anglès sulky de la cursa al trot té un equivalent en el català balear cabriol; l’esgarrifós calc semàntic *pols del cast. pulso troba un bon substitut en torcebraç; etc. Nogensmenys, no cal fer-se excessives il·lusions respecte a les alternatives pròpies davant el prestigi dels mots forans, la inèrcia i tarannà acomodatici dels usuaris o la permissivitat dels mitjans de comunicació.

7. Conclusions En resum i a guisa de conclusions: a) En occità no han quedat rastres lingüístics de la immigració; només l’onomàstica n’es testimoni; queden a part els ictiònims –i noms relacionats amb la navegació– arribats a través de les relacions marineres. b) Hem afegit alguns francesismes a la llista ja establerta i hem insistit en el caràcter del francès –i eventualment del castellà– com a llengua intermediària de molts neologismes. c) Un nou corrent historicista, del qual en part hem estat responsables, ha substituït els mossarabismes del valencià per aragonesismes, dels quals hem donat un nou cas. d) Al llarg d’un moviment de restauració normativa del català: 1) es van fer adaptacions a voltes absurdes (torcecoll per colltort); i 2) amb el prurit d’aconseguir un distanciament de la llengua d’interferència, es van rebutjar aparents rèpliques del castellà (remediar), algunes afortunadament amnistiades (verdader). e) Els neologismes inherents a la vida moderna tenen en el Termcat un organisme ordenador de rang internacional; els problemes d’adopció, adaptació i/o substitució afecten també altres llengües romàniques arrossegades sobretot per la terminologia anglesa. I tanmateix, pel que fa a aquest apartat, no és aquest el repte del català, sinó l’assumpció per part de l’estat de la pluralitat lingüística, la massivitat de la immigració, les decisions del Tribunal Constitucional esperonades per partits hostils a la catalanitat, els recursos del Defensor del Poble –de quin poble, em pregunto– que posen entrebancs a la plenitud d’ús de la nostra llengua; una llengua ancorada en la profunditat de la història, el voler de la societat, la brillantor d’una literatura, en suma, en l’orgull i la dignitat d’un poble que malda per continuar sent un patrimoni viu de la romanitat.

Circulacions lingüístiques en la Romània

291

Bibliografia ALDC= Veny, Joan / Pons Griera, Lídia (2001-2010): Atles Lingüístic del Domini Català (5 vols.). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Alibert, Louis (1966): Dictionnaire occitan-français. Toulouse: Institut d’Études Occitanes. Alvar, Manuel (1953): El dialecto aragonés. Madrid: Gredos. Andolz, Rafael (1977): Diccionario aragonés. Zaragoza: Librería General. Anducas, Caterina 1994): Origen del cognom Anducas. In: Societat d’Onomàstica. Butlletí interior 58, 8-12. Badia, Antoni M. (1951): Gramática histórica catalana. Barcelona: Noguer (ed. catalana, València: Tres i Quatre). Barri, Montserrat (1999): Aportació a l’estudi dels gal·licismes del català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Beltran i Cavaller, Joan S. (2010): Vocabulari de cruïlla. Els mots de les terres de l’Ebre i del Maestrat en el context del català formal (2 vols.). Benicarló: Onada. Bibiloni, Gabriel (2009): Amb bones paraules. Pastera, sense rumb ni timó. In: L’Espira, suplement cultural del Diari de Balears, 4 juliol. Bofarull, Antoni (1880 [1982]): Costums que es perden i records que fugen. Reus 1826-1840. Reus: Centre de Lectura, 9. Buchi, Eva (2010): Bolchevik, mazout, toundra et les autres. Dictionnaire des emprunts au russe dans les langues romanes. Inventaire-Histoire-Intégration. Paris: Centre National de la Recherche Scientifique. Casanova, Emili (2001): Llengües en contacte a l’Edat Mitjana al Regne de València: el cas de l’aragonès i del castellà. In: Cano, M. Antònia et al. (edd.): Les claus del canvi lingüístic. Alacant, 125-160. Cleghorn, George (1751): Observations on the epidemical Diseases in Minorca from the year 1744 to 1749. London. Colón, Germà (1993): Visió romàntica sobre alguns «mossarabismes del català». In: ACILLC IX 2, 253-299. — (1997): Estudis de filologia catalana i romànica. Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Corbera, Jaume (1981): Gal·licismes a la vall de Sóller. In: Randa, 12, 83-88. Coromines, Joan (1971): Lleures i converses d’un filòleg. Barcelona: Club Editor. DCVB = Alcover, Antoni M. / Moll, Francesc de B. (1930-1962): Diccionari català-valencià-balear (10 vols.). Palma de Mallorca: Moll. DECat = Coromines, Joan (1980-2001): Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial / Caixa de Pensions «La Caixa». DG-1 = Fabra, Pompeu (1932): Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona: Llibreria Catalònia. DG-2 = Fabra, Pompeu (1954): Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona: A. López Llausàs. DHLF= Rey, A. (dir.) (1992): Dictionnaire historique de la langue française. Paris: Dictionnaires le Robert. DIEC = Institut d’Estudis Catalans (1995): Diccionari de la llengua catalana. Barcelona / Palma de Mallorca / València: Edicions 3 i 4 / Edicions 62 / Editorial Moll / Enciclopèdia Catalana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat (2ª ed., Barcelona 2007: Edicions 62 /Enciclopèdia Catalana). Duarte, Carles / Alsina, Àlex (1984): Gramàtica històrica del català (3 vols.). Barcelona: Curial. Espais = Termcat (2008): Espais terminològics 2007. Neologia terminològica: el tractament dels manlleus. Vic / Barcelona: Eumo / Termcat. Espunyes, Josep (2010): La castellanització del català. In: Llengua Nacional 71, 24-26.

292

Joan Veny

FEW= Wartburg, Walter von (1928-): Französisches Etymlogisches Wörterbuch. Bonn / Leipzig / Berlin / Basilea. Gallart, J. (1994): Llengües en contacte a Perpinyà a finals del segle XIX. El vocabulari de les «Catalanades». Tesi de doctorat, Universitat Autònoma de Barcelona. Gargallo Gil, José Enrique (1993): Basquet, plató(n), billot; noms de recipients per a fruita a l’orient peninsular. In: ACILLC IX 3, 5-26. Gual, Valentí (1991): «Gavatxos», gascons, francesos. La immigració occitana a la Catalunya moderna (El cas de la Conca de Barberà). Barcelona: Dalmau. Guinot, Enric (1999): Els fundadors del Regne de València (2 vols.). València: Tres i Quatre. Kunz, Marco (2009): La patera y sus usuarios. Inmigrantes clandestinos y pasadores en el léxico español. http://www.anmal.uma.es/numero17/kunz.htm, 5/11/2009. LEI = Pfister, Max (dir.) (1979-): Lessico etimologico italiano. Wiesbaden. LMP = Alvar, Manuel (coord.) (1985-1989): Léxico de los marineros peninsulares (4 vols.). Madrid: Arco/Libros. Luther, Wolfgang / Fiedler, Kurt (1968): Peces y demás fauna marina de las costas dek Mediterráneo. Barcelona: Pulide. Martines, Josep (2002): L’aragonès i el lèxic valencià. Una aproximació. In: Caplletra 32, 157-201. — (2009): El contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià: influència sobre el lèxic. In: Caplletra 46, 61-88. Martínez, Santiago (s.d.): Tesi en preparació sobre el contacte català / llenguadocià en ictiònims. Universitat de Barcelona. Mistral, Frederic (1878): Lou Tresor dòu Felibrige ou Dictionnaire occitan-français. Aix-en-Provence. Moll, Francesc de B. (1952): Gramática histórica catalana. Madrid: Gredos (ed. cat., València: Universitat de València). — (1982): Els llinatges catalans (Catalunya, País Valencià, Illes Balears). Assaig de divulgació lingüística (2ª ed., Mallorca: Moll). Montoya, Brauli / Corbera, Jaume (1998): ‹L’efecte retorn› dels antics emigrants mallorquins a França sobre el parlar de l’Arracó». In: Randa 41, 145-162. Nagore, Francho (1977): Gramática de la lengua aragonesa. Zaragoza: Librería General. Nègre, Ernest (1990): Toponymie Générale de la France (3 vols.). Genève: Librairie Droz. Rosselló, Ramon (1978): Història de Manacor. Mallorca: Gràfiques Miramar. Sala, Ernesta (1983): El parlar de Cadaqués. Girona: Diputació provincial de Girona. Sans, Joan (en premsa): El vocabulari andorrà i el seu reconeixement normatiu. Jornades de la Secció Filològica a Andorra, 2007. Seco, Manuel (1965): Diccionario de dudas y dificultades de la lengua española. Madrid: Aguilar. Thibault, André (2009): Le traitement des gallicismes dans le Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española. In: Gallicismes et théorie de l’emprunt linguistique. Paris: L’Harmattan. Vallribera, Pere (1992): Notes sobre l’origen del cognom Vallribera. Barcelona. Veny, Joan (1980): Sobre els occitanismes del rossellonès. In: Actes del Cinquè col·loqui internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Andorra, 1979). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 441-494. — (1991): Mots d’ahir i mots d’avui. Barcelona: Empúries. — (1992): De l’occità gronau al català garneu ‹Trigla lyra›. In: Actes del Sisè Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-amèrica (Vancouver 1990). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 60-98. — (1994): Contacte de llengües en la llista de peixos de Jordi de Puig (1786). In: Estudis de Llengua i Literatura Catalanes XXIX [Miscel·lània Germà Colón/2], 77-94. — (1996): Onomàstica i dialectologia. Barcelona: Abadia de Montserrat. — (1997): Les noms catalans du ‹Bothus podas (Delaroche 1809)› et d’autres pleuronectiformes. In: Publications de la Faculté des Lettres, Arts et Sciences Humaine de Nice, Nouvelle série 38, 387-405.

Circulacions lingüístiques en la Romània

293

— (2000): De la ‹nineta› a ‹l’ànima de l’ull›. In: Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Elx i a la Universitat d’Alacant. Barcelona / Elx: Institut d’Estudis Catalans / Ajuntament d’Elx. — (2002): Sobre el valencià gemecar. In: Caplletra 32, 143-156. — (2003): Qüestions geolingüístiques a l’entorn de la varietat tortosina. In: Pradilla, Miquel Àngel (ed.): Llengua i Literatura a les comarques de la diòcesi de Tortosa. Benicarló: Onada edicions, 351-380. — (2008): Els manlleus a través de la història del català. In: Fargas, Xavier (ed.): Espais terminològics. Neologia terminològica: el tractament dels manlleus. Vic: Eumo /Termcat, 27-60 (i dins Veny 2009a: 55-76). — (2009a): Per una història diatòpica de la llengua catalana. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. — (2009b): Ombria i els altres noms catalans de la «obaga». In: Veyrat, Montserrat / Serra, Enrique (edd.): La Lingüística como reto epistemológico y como acción social. Estudios dedicados al Profesor Ángel López García con ocasión de su sexagésimo aniversario. Madrid: Arco/Libros, 1, 553-566. — (2011): Sobre el mossarabisme d’alatxa «Sardinella aurita». In: Caplletra 51, 185-203. Verdaguer, Pere (1974): El català al Rosselló. Gal·licismes, occitanismes, rossellonismes. Barcelona: Barcino. — (2002): Diccionari del rossellonès. Barcelona: Edicions 62. Westphal-Castelnau, A. (1883): Termes de marine et de pêche en usage au grau de Palavas, près Montpellier. RLaR 23, 130-145.

Concepción Company Company (Universidad Nacional Autónoma de México)

Evidencia sintáctica para la clasificación genética de las lenguas de la Iberorromania

1. Presentación del problema y objetivos

Dos postulados bien conocidos en los estudios sobre clasificación genética de lenguas es, por una parte, que las lenguas que están próximas en la geografía constituyen, por lo regular, un continuum dialectal para efectos clasificatorios genético-históricos, entre otras razones, porque el contacto social y cultural, que deviene en contacto lingüístico, suele ser constante e intenso dada la proximidad geográfica, y, por otra, que la elección de unos rasgos y no de otros para realizar la clasificación suele condicionar los resultados del análisis, como bien señalara Hoenigswald (1973:51) hace casi medio siglo: «as different criteria are selected, different classifications are obtained». Estos dos postulados se cumplen cabalmente a la hora de intentar la clasificación y agrupamiento genético de las tres lenguas mayoritarias de la península Ibérica: portugués, castellano y catalán. La clasificación genética de la Iberorromania constituye sin duda un problema y un reto ya clásico de los estudios de clasificación histórica de lenguas, porque los préstamos entre ellas, especialmente del catalán al castellano y viceversa, han sido numerosos y algunos tienen una gran profundidad histórica, porque el problema clasificatorio ha sido muchas veces abordado desde distintos ángulos lingüísticos y porque los resultados, por divergentes, son bastante polémicos. En efecto, son, básicamente, tres las posturas sobre la agrupación lingüística genética de la Iberorromania: a) el castellano y el portugués comparten rasgos que los separan del catalán, de manera que aquellas dos, frente a esta, forman un nodo iberorromance occidental, mientras que el catalán constituiría él solo un nodo iberorromance oriental y, aun más, dado que esta comparte rasgos con el occitano o provenzal y con el francés, el catalán debería ser clasificado más propiamente como lengua galorromance que iberorromance. Es esta una postura ya clásica, formulada hace casi un siglo por Griera (1922) y por Meyer-Lübke (1925), en su iluminador y discutido libro Das Katalanische, además de por otros autores (Grimes / Agard 1959; Malkiel 1983; Corominas 1980-1983, en numerosas entradas de su diccionario; Agard 1984: 2.250-251; Company 1990; entre otros). b) Una segunda postura considera que no es posible separar internamente las tres lenguas de la Iberorromania y que juntas forman un gran nodo iberorromance. Tal es la propuesta de Alonso

296

Concepción Company Company

(1926-1967, 1945-1967) y de Menéndez Pidal (1926-1950: 494-496), propuestas surgidas, en gran medida, como reacción a los trabajos de Griera y Meyer-Lübke citados en el inciso anterior. c) Una tercera postura, representada casi exclusivamente por un estudioso, Menéndez Pidal (1926-1950: 489-490, 499), agrupa el gallego-portugués con el catalán y considera que el castellano para un número no desdeñable de fenómenos fónicos y algunos morfológicos conforma un islote lingüístico dentro de la península Ibérica, islote representado por la conocida metáfora de la ‹cuña castellana›, formulada por Menéndez Pidal en varias ocasiones (1926-1950: 282, 508, 1927: 138, 161). También Contreras (1962), basándose en datos morfosintácticos, llega a agrupar el portugués con el catalán y a aislar el castellano dentro de la Iberorromania, aunque el propio autor llega a la conclusión de que es ‹sorprendente› esta agrupación (pág. 267). Las tres posturas aquí señaladas toman como base las retenciones y las innovaciones compartidas en el léxico y sobre todo en la fonética y fonología, nivel de lengua que sigue teniendo una preeminencia estructural a la hora de hacer lingüística histórica genética. Los estudios de Contreras (1962) y Company (1990) operan, sobre todo, con datos morfosintácticos y llegan a conclusiones diferentes entre sí. Dada la divergencia de opiniones desde los diferentes niveles del análisis lingüístico, considero que merece la pena volver a echar una mirada detenida a la agrupación lingüística de la Iberorromania. El objetivo de este trabajo es arrojar luz sobre el problema de la agrupación genética de las tres lenguas de la Iberorromania utilizando estrictamente evidencia sintáctica. Con base en siete fenómenos sintácticos, que constituyen siete isoglosas sintácticas, un haz de isoglosas por tanto, mostraré que el portugués y el castellano tienen un parentesco mucho más estrecho entre sí que con respecto al catalán y constituyen un nodo lingüístico iberorromance occidental, tanto porque comparten retenciones de la lengua madre latina donde el catalán realizó alguna innovación divergente, cuanto, sobre todo, porque aquellas hicieron diferenciaciones sistemáticas donde el catalán no realizó la innovación, así como porque, para alguno de los fenómenos analizados, aquellas dos lenguas muestran una frecuencia de empleo muy semejante entre sí que las distancia del catalán. Como es sabido, en la lingüística histórica genética las semejanzas estructurales aportan el parentesco, pero son las diferenciaciones sistemáticas o innovaciones compartidas las que otorgan el grado de parentesco. En este trabajo haré especial énfasis en las diferenciaciones sistemáticas sintácticas compartidas por el portugués y el castellano, que las emparentan en mayor grado entre sí y las alejan del catalán, sin olvidar por ello el hecho bien estudiado de que las semejanzas sintácticas de las tres lenguas son muchas y que por ello se puede hablar de la Iberorromania desde un punto de vista histórico lingüístico. Para fines operativos del análisis, pasaré por alto las diferencias dialectales existentes al interior de cada una de estas tres lenguas, aun consciente de que en ellas llega a ser fuerte tal diferenciación dialectal sintáctica. La propuesta de subagrupar el portugués con el castellano y distanciar ambas lenguas del catalán no tiene en sí nada de novedosa, puesto que, como vimos, está planteada desde hace casi un siglo. La aportación de este trabajo reside en emplear evidencia sintáctica para enriquecer y confirmar resultados que habían sido obtenidos a partir del léxico y de la fonología. La sintaxis ha sido un nivel de lengua que, aunque muy trabajado en lingüística histórica en los últimos veinte o treinta años, no ha sido, por lo general, empleado, hasta donde sé, para iluminar problemas de clasificación genética de lenguas. Este trabajo retoma

Evidencia sintáctica para la clasificación genética de las lenguas de la Iberorromania

297

en parte lo planteado en Company (1990), lo enriquece con nuevos datos sintácticos, a la vez que matiza algunos de los resultados de aquel trabajo.

2. La evidencia sintáctica Los siete fenómenos sintácticos que abordaré son los siguientes: 1) las oraciones completivas de sustantivo, 2) la coordinación de adverbios en -ment(e), 3) los indefinidos compuestos, también denominados indefinidos de generalización, 4) los futuros analíticos, también conocidos como futuros escindidos, 5) el relativo genitivo reflejo de cuius, 6) los compuestos con el cuantificador magis y preposición: de + magis, y 7) la expresión cuantificadora de medida en plural: unos pocos + sustantivo. Dado que son siete zonas sintácticas inconexas, la evidencia empírica aquí aportada gana fuerza para sustentar un mayor grado de parentesco entre el portugués y el castellano en un nodo iberorromance occidental. Pasemos a analizar cada uno de estos fenómenos. 2.1. Las oraciones completivas de sustantivo Una construcción compartida por todas las lenguas romances –rasgo común, a su vez, a todas las lenguas indoeuropeas– es que todas tienen un tipo de complemento o expansión nominal conocida como oración completiva de sustantivo, ejemplificada en (1). (1)

a. cast.: tengo necesidad (de) que resuelvas el problema b. port.: deixei-me estar em casa, na esperanza (de) que me chamase c. cat.: tots sentien el desig que tu triomfessis d. fr.: mais c’etait une declaration qu’il avait choisi un avocat e. it.: ho l’impressione che ti sei sbagliato f. rum.: credinţa câ veni ma face sâ râmîn

En todas las lenguas románicas este complemento se caracteriza por ciertas propiedades, que en conjunto se aprecian en (1): se construye preferentemente con núcleos de frase que son sustantivos deverbales, temor, esperanza, creencia, recelo, impresión, etc.; en caso de no ser sustantivos deverbales, son sustantivos tipo noticia, historia, nuevas, etc., que están asociados semánticamente a verbos de lengua; se sitúan en el extremo del margen derecho de la frase nominal en caso de acumulación de modificadores, porque, de hecho, no son un modificador sino un complemento regido por el sustantivo núcleo y tienen un peso estructural distinto, en cuanto que este complemento arrastra el régimen verbal de los verbos con los cuales se relacionan morfológica y semánticamente los sustantivos deverbales; la frase nominal entra casi siempre en construcción con verbos ligeros, tener, haber, dar, hacer, etc., de manera que aquella y estos forman un constructo verbo-nominal del cual depende la oración completiva de sustantivo en su totalidad, como se aprecia en los ejemplos de (1) arriba (Bogard / Company 1988; Moreno de Alba 2009: 1391-1394).

298

Concepción Company Company

Lo interesante para los fines clasificatorios que constituyen el objetivo de este trabajo es que sólo el castellano y el portugués introdujeron una preposición, siempre de, entre la completiva y su núcleo regente, la cual encabeza la oración completiva de sustantivo, como se ve entre paréntesis en (1a) y (1b); es decir, pasaron de darse cuenta que > darse cuenta de que. Realizaron, por tanto, una innovación compartida entre ellas pero no compartida por el catalán, la cual permite subagrupar genéticamente aquellas dos lenguas como más estrechamente emparentadas. Además, ambas lenguas coinciden en la fecha de difusión de la preposición, siglos xvi-xvii, aunque en ambas hay documentaciones esporádicas anteriores (Company 1991: cap. 4), si bien, a la fecha, no es una innovación totalmente generalizada porque la preposición sigue siendo optativa en las dos lenguas. En el periodo medieval, las tres lenguas iberorromances estaban estructuralmente mucho más próximas en esta área de la gramática porque en las tres las completivas de sustantivo que llevaban verbo conjugado eran introducidas directamente por la conjunción que sin mediación de preposición alguna, como se muestra en (2). (2) a. cast.: la otra razón por que estos tales callan es por temor que han que sy tal sus parientes e amigos syntiesen, que non les va synon la vida (Corbacho, 82). b. port.: sôo sabedor que os que trobam quand’a frol sazom á, e nom ante, –se Deus mi perdom!, nom am tal coita, qual eu ei sem par (Textos arcaicos, 30). c. cat.: havia escrit: que malalt que desijave alguna cosa, havia en ell major esperança que en los sans que res no desijaven (Libre de saviesa, 15).

2.2. La coordinación de adverbios en -mente Como es sabido, todas las lenguas romances, con excepción del rumano, crearon adverbios de manera y/o modo a partir de frases nominales con un adjetivo + el sustantivo mens-mente ambos en caso ablativo concordando entre sí: devota mente, fideli mente. Lo interesante para los fines clasificatorios de este trabajo es el distinto comportamiento que muestran las lenguas de la Iberorromania en la coordinación de estos adverbios. El problema tiene dos ángulos, uno diacrónico y otro sincrónico actual, y en ambos se confirma la agrupación estrecha del portugués y el castellano y su distanciamiento respecto del catalán. Desde el punto de vista diacrónico, las tres lenguas en el periodo medieval expresaban la coordinación poniendo un solo formativo -mente que modificaba a los dos o más miembros de la coordinación, aunque, por lo regular, se documentan coordinaciones en las tres lenguas con sólo dos miembros; es decir, -mente tenía alcance de modificación, o ámbito, para toda la coordinación, lo cual, por otra parte, es síntoma de una gramaticalización no cumplida (Company en prensa). Sin embargo, existía una diferencia importante entre las tres lenguas en esta zona de la gramática, consistente en el lugar que ocupaba el formativo -mente en las secuencias coordinadas: mientras que el catalán ponía, por lo regular, el formativo -ment sobre el primer constituyente de la coordinación, como se aprecia en los ejemplos de (3a), el portugués y el castellano, por el contrario, sitúan el formativo -mente al final del último miembro de la coordinación, como muestran (3b) y (3c). Por lo tanto, estas dos lenguas exhiben en la coordinación de adverbios en -mente una primera divergencia respecto del catalán, ya que el formativo tiene una distribución similar en ellas, divergente de la del catalán, por lo cual

Evidencia sintáctica para la clasificación genética de las lenguas de la Iberorromania

299

puede afirmarse que aquellas exhiben una mayor afinidad estructural entre sí, y, por lo tanto, un más estrecho grado de parentesco, y que el catalán se distancia de ellas.1 (3) a. cat.: se adeliten molt en viure delicadament e reposada (Metge, apud López / Morant 2002: 1808). b. port.: pura e simplesmente (apud Lüdtke 2011: 239). c. cast.: las fuentes consultadas indican directa y definitivamente su relación con el partido (apud Company en prensa).

Una segunda divergencia atañe al funcionamiento actual de la coordinación de estos adverbios en estas tres lenguas. Desde el punto de vista sincrónico, el catalán ha realizado una innovación no compartida por las otras dos lenguas iberorromances, consistente en la generalización y obligatoriedad del formativo -ment en todos los miembros de la coordinación; innovación que es síntoma de que el catalán ha avanzado más que las otras dos lenguas en el proceso de gramaticalización de estos adverbios. En efecto, en catalán actual es normativo repetir el adverbio completo en secuencias de coordinación, como se ve en los ejemplos de (4); el portugués y el castellano han conservado el uso medieval (Nunes 1906-1960: 350) y la norma sigue siendo emplear -mente sólo en el último miembro de la coordinación, como muestran los ejemplos de (3b) y (3c) arriba.2 (4)

cat.: delicadament y reposadament (apud López / Morant 2002: 1808).

El señalamiento constante que suelen hacer las gramáticas de referencia del catalán sobre que es más adecuado repetir el afijo -ment en la coordinación de estos adverbios o, en todo caso, ponerlo solamente en el primer miembro, es indicativo de tres hechos: uno, del mayor grado de gramaticalización de los adverbios de modo o manera en -ment ya comentado; dos, que no es un desarrollo patrimonial del catalán poner el afijo en el último miembro de la coordinación, y tres, lo más importante para el objetivo de este trabajo, que en esta zona de la gramática el catalán forma un nodo genético propio y se aleja de las otras dos lenguas iberorromances. Así, Fabra (1956-1969: 81) indica: «es pot suprimir aquesta terminació en tots menys el primer: humilment i devota; es però en general preferible de no fer aquesta supressió: humilment i devotament. Es del tot inadmissible de suprimir Hay en el castellano medieval algún caso aislado de coordinación con el formativo -mente sobre el primer miembro de la coordinación, tal como hace el catalán: «non querién bevir en paz et en asesiego, sinon con bolliçio et con rebuelta, castigándolos cruamente et brava» (Estados, 206), pero es un solo caso en un corpus de más de 3000 datos en cinco cortes cronológicos, por lo cual, para efectos del corpus analizado en Company (en prensa) puede ser calificado como un hápax. 2 Es posible en todas las etapas del castellano documentar de manera aislada secuencias de coordinación con el formativo -mente repetido en los dos miembros: «Es necesario trabajar institucionalmente y coordinadamente» (español actual de México, lengua oral culta, entrevista en televisión). Es algo menos infrecuente en la lengua oral actual, por lo regular en registros cuidados, por ejemplo, una conferencia o un programa cultural, pero en términos generales, puede ser calificada de una distribución totalmente inusual en castellano. Estas documentaciones del castellano, tanto la de la nota 1 como la de esta, muestran las dificultades a que se enfrenta el análisis de clasificación genética, que debe situarse en un plano de generalidad fuerte y hacer a un lado lo que podríamos denominar ‹minucias filológicas›, imprescindibles a la hora de hacer la diacronía completa de un fenómeno o una lengua particular. 1

300

Concepción Company Company

la en tots menys el darrer». También López / Morant (2002: 1808) señalan que «avui predomini…, la manifestació del sufix en cada adverbi». Es posible, por lo tanto, establecer una doble isoglosa en esta zona gramatical: una que atañe a la distinta distribución del formativo, ment - mente: primer miembro de la coordinación en catalán vs. último miembro en las otras dos lenguas iberorromances, y otra, la generalización del formativo en catalán, que puede ser considerada como una innovación, frente a una conservación en las otras dos lenguas porque no han experimentado tal generalización. Ambas isoglosas sintácticas confirman la agrupación del portugués con el castellano y aíslan al catalán en un nodo iberorromance distinto. 2.3. Los indefinidos compuestos o indefinidos de generalización Las tres lenguas de la Iberorromania comparten el proceso de gramaticalización que originó indefinidos compuestos o indefinidos de generalización a partir de un relativo indefinido y un verbo volitivo (Company / Pozas 2009: 1100-1101), como muestran los ejemplos de (5), y en las tres lenguas el indefinido puede actuar como modificador del margen izquierdo del sustantivo o como pronombre. (5) a. cast.: que para qualquiera devate o contratación solía hallar muchos medios (siglo xv, apud Company / Pozas 2009: 1118). b. port.: veio de uma cidade qualquer (apud Ferreira 2004: s.v. qualquer). c. cat.: qualsevol jutge l’hauria declarat innocent (apud Company / Pozas 2009: 1100).

Tres aspectos de esta construcción son relevantes para los fines de clasificación genética de la Iberorromania: uno, la diferencia en el verbo volitivo seleccionado para formar el constructo; dos, la integración obligatoria o no de un clítico en el compuesto, y tres, la existencia y posterior simplificación de un sistema tripartito de referencialidad en esta zona de la gramática en dos de las lenguas base de la comparación. Veamos. Como muestran los ejemplos de (5), el catalán seleccionó el verbo latino volere para crear estos compuestos mientras que el portugués y el castellano seleccionaron el verbo quaerere; por lo tanto, estamos ante una primera isoglosa léxico-gramatical que, de nueva cuenta, agrupa genéticamente estas dos últimas lenguas y aísla al catalán. Una segunda diferencia en la que divergen las tres lenguas es que el catalán, pero no las otras dos, ha cohesionado por completo un clítico en el compuesto, que es siempre se y está fijo en la posición de límite morfológico entre el relativo y el verbo, cualquiera sea la categoría del indefinido compuesto y cualquiera sea el orden relativo respecto del sustantivo cuando aquel funciona como modificador: un llibre qualsevol, qualsevol jutge, això ho sap qualsevol. En el gallego-portugués y castellano actuales no es posible interrumpir la cohesión de los dos formativos del constructo. Por lo tanto, esta segunda diferencia estructural vuelve a generar una isoglosa que agrupa el portugués junto con el castellano de un lado, y aísla al catalán en la Iberorromania lingüística. La tercera diferencia constituye, a mi modo de ver, la evidencia de mayor peso para los fines clasificatorios que nos ocupan y confirmar el estrecho vínculo sintáctico genético que muestran portugués y castellano. Estas dos lenguas compartieron una innovación en el sistema

Evidencia sintáctica para la clasificación genética de las lenguas de la Iberorromania

301

de indefinidos compuestos, porque las dos perdieron el indefinido referente a cosas, además de que la pérdida tuvo lugar en fechas próximas. El sistema medieval de indefinidos compuestos era semejante en las dos lenguas: quequier(e), quequer, castellano y portugués, respectivamente, para referir a entidades inanimadas, quiquier-quienquier, quemquer, exclusivo para seres humanos, o presentados como humanizados en la narración o cosmovisión medieval, y cualquier(a), qualquer tanto para animados como para inanimados. Entre los dos formativos del compuesto, ambas lenguas podían interponer clíticos o palabras de significado general, como lugar, cosa, persona, etc., como se aprecia en los ejemplos de (6), tomados de Company y Pozas (2009). (6) a. cast.: pues que por mi ganaredes ques quier que sea dalgo (Cid, 504) estas casas… uos uendemos como dicho es en qual manera quier (dle, año 1371, 406) b. port.: grado velhum de quexiquer espantoso em qual logar quer que seja

Lo significativo para subagrupar el portugués y el castellano es que, como ya comenté, las dos lenguas perdieron el compuesto exclusivo para cosas y perdieron también, a diferencia del catalán, la capacidad de interponer elementos, ni clíticos ni palabras ligeras, entre los dos formativos del indefinido compuesto, síntoma, por otra parte, de un mayor grado de gramaticalización de estos compuestos en portugués y castellano que en catalán. Estas dos pérdidas constituyen una innovación compartida que arroja luz importante sobre la agrupación lingüística genética de la Iberorromania. 2.4. Los futuros analíticos o futuros escindidos El portugués, el castellano, el catalán y el occitano, junto con ciertos dialectos de Sicilia, son las únicas lenguas románicas que generaron futuros analíticos o escindidos, como se ejemplifica en (7) abajo; el portugués peninsular los mantiene hasta la fecha, si bien restringidos a la lengua escrita literaria y en franco proceso de desaparición (Vázquez / Mendes 19491971: 2.353), las otras lenguas los perdieron en fechas coincidentes, siglos XVI-XVII. En las cuatro lenguas consideradas esta construcción es una perífrasis totalmente gramaticalizada, con interposición obligatoria de clíticos pronominales entre los dos formativos de la perífrasis, el infinitivo y el verbo auxiliar habere. Constituyen una estructura muy marcada, con numerosas restricciones distribucionales y semánticas, especializada para procesos de topicalización, o de un modo más general, marcación de relevancia y persistencia semántica de una entidad, ya que pone en el centro de la predicación, mediante un clítico que se aloja en el límite morfológico entre el infinitivo y el verbo habere, la referencia a una entidad que es prominente en la estructura discursiva, porque es tópico primario o secundario de lo narrado, y por lo tanto se ha venido mencionando o hablando de ella en la narración previa y cuya referencia suele persistir tras la aparición del futuro analítico (Company 2006: 387 y ss.). (7) a. cast.: Martin Antolinez sodes ardida lança! / Si yo uibo, doblar uos he la soldada (Cid, 80) b. port.: Eu te ordeno que me digas missa e ssenon cortar-t’ey a cabeça co esta espada (Crestomatía arcaica, 103) c. cat.: Aquel que tu mester has, e nol pots escusar, prear t ha poch (Libre de saviesa, 16) d. occ.: Dizer vos ei d’aqelz pagans quan fort mener’ls christians (Crestomatía románica, 123)

302

Concepción Company Company

En este caso, la isoglosa que agrupa el portugués con el castellano separándolos del catalán es de una naturaleza peculiar porque no es una isoglosa basada en la presencia o ausencia de un rasgo, consecuencia de una retención o una innovación compartida, sino que está basada en la frecuencia relativa de uso de la construcción en cuestión: mucho mayor frecuencia de futuros analíticos en el portugués y castellano y mucho menor en el catalán. Primero aportaré los datos cuantitativos y a continuación plantearé el problema de cómo valorar la frecuencia para efectos del análisis en lingüística histórica genética. En una muestra de 15000 palabras para cada una de las cuatro lenguas, portugués, castellano, catalán y occitano, los resultados arrojan el doble de uso de futuros analíticos en las dos primeras lenguas respecto a la frecuencia de esta construcción en catalán, y aproximan esta última al occitano porque ambas tienen una menor frecuencia de empleo de tales futuros: 38% en portugués, 31% en castellano, 14% en catalán y 17% en occitano, donde el 100% es el total de futuros analíticos documentados en las cuatro lenguas, 382 casos en 60000 palabras totales, en el corpus que se indica al final de este trabajo. La valoración de este dato como una isoglosa es, como digo, mucho más delicada en cuanto a su pertinencia como tal isoglosa y, por tanto, en cuanto a su pertinencia para defender o matizar la propuesta de clasificación genética de base sintáctica objeto de este trabajo. En mi opinión, la frecuencia de empleo es una herramienta imprescindible en el análisis gramatical porque constituye siempre un síntoma de cómo se construye la gramática y de cómo se establecen relaciones jerárquicas en la lengua y se agrupan unos fenómenos con otros o, en este caso, se agrupan lenguas. El problema es que si eliminamos los cambios por frecuencia, la lingüística histórica reduce enormemente su capacidad explicativa, ya que, como se sabe, un alto porcentaje de los cambios no son tanto pérdidas o creaciones de formas y construcciones, sino alteraciones de frecuencia, ya sean incrementos o decrementos en distinto grado o generalizaciones y obligatorificación de la forma o construcción en cuestión. 2.5. El relativo genitivo reflejo de cuius El portugués y el castellano, junto con el sardo, son las únicas lenguas romances que tienen un reflejo del relativo cuius. Lo importante de nueva cuenta para agrupar el portugués y el castellano no es sólo la diferenciación léxica, sino que ambas lenguas realizaron una diferenciación sistemática compartida, consistente en la pérdida de un valor y distribución de este genitivo. En el periodo medieval las dos lenguas empleaban este relativo genitivo tanto con valor de relativo posesivo atributivo, valor que ambas lenguas mantienen a la fecha, como con valor de pronombre interrogativo, como se ejemplifica en (8) y las dos lenguas perdieron este último valor.3 (8) a. cast.: ¿cuyo eres?, ¿cuyas son estas casas? (Corominas 1980-1983: s.v. cuyo) b. port.: Bem sabe o gato cujas barbas lambe (apud Silva 1918: 88), ¿cujas só estas corôas tâ splandeçentes? (apud Silva 1918: 88) La situación del español requiere de una matización, ya que existe documentación de que se emplea aún en la isla canaria de La Palma y en algunas variedades del español americano (Lapesa 19421981: 589).

3

Evidencia sintáctica para la clasificación genética de las lenguas de la Iberorromania

303

2.6. Los compuestos con el cuantificador magis El portugués y el castellano formaron, y conservan al día de hoy, un sintagma prepositivo con la preposición de y el cuantificador magis: demás, demais, que desde muy temprano se documenta como totalmente lexicalizado con estructura de palabra simple. La forma funciona en ambas lenguas como adjetivo determinativo y como pronombre, y tiene un valor de cuantificador de límite final con un significado próximo a ‹los restantes›, como se ejemplifica en (9). El catalán medieval no conoce la estructura y emplea giros del tipo els altres, tots els altres. (9) a. cast.: las demás personas deben esperar hasta las ocho b. port.: não conheço os demais estados do Brasil

La situación del catalán actual requiere de un comentario en cuanto al empleo de esta forma. Parece ser que esta lengua ha tomado recientemente en préstamo del castellano esta voz con el mismo significado y distribución: els demés senyors (Marvá 1956: 54). Badia (19511981) y Griera (1965) no la documentan, Marvá sí, como vemos, aunque la estigmatiza y la califica de «adjectiu estrany al català» (1956: 24). Este dato muestra la enorme dificultad de deslindar préstamos o interferencias de genuinos desarrollos patrimoniales y las consecuentes dificultades para realizar una clasificación genética de lenguas próximas en la geografía que han mantenido contactos culturales por siglos. 2.7. La expresión cuantificadora de medida unos pocos + sustantivo Las tres lenguas de la Iberorromania tienen una expresión cuantificadora partitiva de medida formada a partir del adjetivo latino paucus en portugués y castellano, (10a) y (10b), respectivamente, y del sustantivo mica en catalán (10c). En las tres, el indefinido que opera como núcleo de la frase nominal cuantificadora va seguido de una frase preposicional introducida por de con un término sustantivo no contable, que indica el todo del que se selecciona la cantidad denotada por el indefinido. (10) a. cast.: un poco de agua b. port.: um pouco de desorden c. cat.: una mica d’oli

Aparte de la distinta selección léxica del núcleo de la frase cuantificada, paucus vs. mica, que en sí misma ya constituye una isoglosa, lo más importante para la agrupación genética lingüística de las tres lenguas es que el portugués y el castellano compartieron una innovación no realizada por el catalán, ya que aquellas extendieron el sintagma cuantificado a usos plurales con sustantivos contables y sin mediación de preposición, perdiendo el significado partitivo de la construcción originaria en singular (Agard 1984: I.16), como se ejemplifica en (11). (11) a. cast.: unos pocos libros b. port.: unos poucos minutos

304

Concepción Company Company

3. Conclusiones Hemos visto que existen tres agrupaciones lingüístico-genéticas de las tres lenguas mayoritarias de la península Ibérica, y que las tres resultan totalmente divergentes y por ello se trata de una clasificación genética tan polémica que constituye un tópico clásico de la lingüística románica. Hemos intentado arrojar luz a esta polémica desde un nivel de análisis, la sintaxis, poco explotado en general para estudios de agrupación lingüística genética. Hemos analizado, en diverso grado de detalle, siete construcciones sintácticas que indican que tiene fundamento la postulación de un nodo iberorrománico occidental que agrupe el portugués con el castellano y un nodo iberorrománico oriental llenado por una sola lengua, el catalán. La evidencia para esta agrupación son tanto rasgos sintácticos compartidos por aquellas dos lenguas, como, sobre todo, el hecho de que el portugués y el castellano realizaron innovaciones o diferenciaciones sistemáticas que muestran un mayor grado de parentesco entre sí que con respecto al catalán, y aíslan esta lengua en la Iberorromania y, para algunos fenómenos, la emparentan con un nodo galorromance. Hemos planteado también el papel de la frecuencia de uso en el análisis sintáctico y la necesidad de incorporarla como una herramienta complementaria de la metodología tradicional de la clasificación genética lingüística.

4. Corpus (en orden alfabético) Cid = Anónimo, Cantar de mio Cid. Texto, gramática y vocabulario, edición paleográfica de Ramón Menéndez Pidal, volumen 3, Madrid: Espasa Calpe, 1944-1945. Corbacho = Alfonso Martínez de Toledo, Corbacho, edición crítica de Joaquín González Muela, Madrid: Castalia, 1970. Crestomatía arcaica = José Joaquim Nunes, Crestomatía arcaica. Excertos da literatura portuguesa, Lisboa: Livraria Clasica Editora, 1921/1970. Crestomatía románica = Jesús Moreno y Pedro Peira, Crestomatía románica medieval, Madrid: Cátedra, 1979. dle = Ramón Menéndez Pidal, Documentos lingüísticos de España. Reino de Castilla, Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1919/1966. Estados = Don Juan Manuel, El libro de los estados, edición de Ian R. Macpherson y Robert Brian Tate, Madrid: Castalia, 1991. Libre de saviesa = Jaime I, Libre de saviesa, dirección de J. M. Castro y Calvo, Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1946. Textos arcaicos = José Leite de Vasconcelos, Textos arcaicos, Lisboa: Livraria Clasica Editora, 1922/1959.

Evidencia sintáctica para la clasificación genética de las lenguas de la Iberorromania

305

5. Referencias bibliográficas Agard, Frederick B. (1984): A course in Romance linguistics. 2 vols. Washington: Georgetown University Press. Alonso, Amado (1926-1967): La subagrupación románica del catalán. In: Estudios lingüísticos. Vol. 1: Temas españoles. Madrid: Gredos, 11-47. — (1945-1967): Partición de las lenguas románicas de occidente. In: Estudios lingüísticos. Vol. 1: Temas españoles. Madrid: Gredos, 48-84. Badia i Margarit, Antoni M. (1981): Gramàtica històrica catalana. València: Tres i Quatre. Bogard, Sergio / Company Company, Concepción (1989): Estructura y evolución de las oraciones completivas de sustantivo en el español. In: RPh 43, 2, 258-273. Company Company, Concepción (1990): La clasificación histórica del español. Un primer acercamiento sintáctico. In: Garza, B. / Levy, P. (eds.): Homenaje a Jorge A. Suárez. Lingüística indoamericana e hispánica. México: El Colegio de México, 159-174. — (1991): La frase sustantiva en el español medieval. Cuatro cambios sintácticos. México: Universidad Nacional Autónoma de México. — (2006): Tiempos de formación romance II. Los futuros y condicionales. In: Company Company, Concepción (dir.): Sintaxis histórica de la lengua española. Primera parte: La frase verbal. 2 vols. México: Fondo de Cultura Económica / Universidad Nacional Autónoma de México, 349-422. — (en prensa): Los adverbios en -mente. In: Company Company, Concepción (dir.): Sintaxis histórica de la lengua española. Tercera parte: Adverbios, preposiciones y conjunciones. Relaciones interoracionales. México: Fondo de Cultura Económica / Universidad Nacional Autónoma de México. — / Pozas Loyo, Julia (2009): «Los indefinidos compuestos y los pronombres genéricos-impersonales omne y uno. In: Company Company, Concepción (dir.): Sintaxis histórica de la lengua española. Segunda parte: La frase nominal. 2 vols. México: Fondo de Cultura Económica / Universidad Nacional Autónoma de México, 1073-1222. Contreras, Heles (1962): Una clasificación morfosintáctica de las lenguas románicas. In: RPh 16, 1, 261-268. Corominas, Joan (1980-1983): Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico. Con la colaboración de José Antonio Pascual. Madrid: Gredos. Fabra, Pompeu (1956-1969): Gramática catalana. Barcelona: Teide. Ferreira, Aurélio Buarque de Holanda (2004): Novo diccionario Aurélio da língua portuguesa. Curitibia: Positivo. Griera, Antonio (1922): Afro-romànic o ibero-romànic? In: Butlletí de Dialectología Catalana 10, 34- 53. — (1965): Gramática histórica catalana. San Cugat del Vallés: Instituto Internacional de Cultura Románica. Grimes, Joseph E. / Agard, Frederick B. (1959): Linguistic divergence in Romance. In: Language, 35, 3, 598-605. Hoenigswald, Henry (1973): The comparative method. In: Sebeok, Th. A. (ed.): Current trends in linguistics. Vol.11: Diachronic, areal and typological linguistics. The Hague: Mouton, 51-63. Lapesa, Rafael (1942-1981): Historia de la lengua española. Madrid: Gredos. López, Ángel / Morant, Ricard (2002): L’adverbi. In: Solá, J. / Lloret, M. R. / Mascaró, J. / PérezSaldanya, M. (amb la col·laboració de G. Rigau): Gramática del catalá contemporani. Vol. 2: Sintaxi, Barcelona: Empúries, 1797-1852. Lüdtke, Jens (2011): La formación de palabras en las lenguas románicas. Su semántica en diacronía y sincronía. México: El Colegio de México.

306

Concepción Company Company

Malkiel, Yakov (1983): «Alternatives to the classic dichotomy Family Tree / Wave Theory. The Romance evidence». In: Rauch, I. / Carr, G. (eds.): Language change. Bloomington: Indiana University Press, 192-256. Marvá, Jeroni (1956): Exercicis de gramàtica catalana. Barcelona: Barcino. Menéndez Pidal, Ramón (1926-1950): Orígenes del español. Estado lingüístico de la Península Ibérica hasta el siglo XI. Madrid: Espasa Calpe. — (1927): El idioma español en sus primeros tiempos. Madrid: Espasa-Calpe. Meyer-Lübke, Wilhelm (1925): Das Katalanische. Seine Stellung zum spanischen und provenzalischen. Heidelberg: Carl Winter. Moreno de Alba, José G. (2009): Sintagmas completivos del nombre: complementos adnominales y oraciones subordinadas completivas del nombre» In: Company Company, Concepción (dir.): Sintaxis histórica de la lengua española. Segunda parte: La frase nominal. 2 vols. México: Fondo de Cultura Económica / Universidad Nacional Autónoma de México, 1323-1412. Nunes, José Joaquim (1906-1960): Compêndio de gramática histórica portuguesa. Lisboa: Livraria Classica Editora. Silva Dias, Serafim da (1918): Syntaxe histórica portuguesa. Lisboa: Livraria Classica Editora. Vázquez Cuesta, Pilar / María Albertina Mendes da Luz (1949-1971): Gramática portuguesa. 2: Morfosintaxis. Madrid: Gredos.

Jean-Pierre Chambon (Université de Paris-Sorbonne)

Étymologie lexicale, étymologie onomastique: quoi de neuf? Un aperçu

L’attention accordée au lexique et plus particulièrement à son étude historique est l’un des traits fondamentaux qui caractérisent la manière romaniste de faire de la linguistique. Nous savons tous que nombre des grands maîtres de la linguistique romane ont été ou sont de grands maîtres de l’étymologie: Meyer-Lübke, Jud, von Wartburg, Malkiel, Corominas, Baldinger, Colón ou Pfister. Durant les dernières décennies, des entreprises de grande envergure –le FEW, le LEI, le DEAF et le secteur «Linguistique historique» de l’ATILF (olim INALF)–, à la fois foyers de recherche et écoles pratiques, ont assuré la pérennité et le rayonnement de l’étymologie chez les romanistes, et préservé la relative centralité de la recherche en étymologie. Entendue dans son sens actuel, l’étymologie romane apparaît en effet comme le point de jonction par excellence de la linguistique historique, de la dialectologie, de la géolinguistique, de la philologie, de la lexicographie et de la métalexicographie. Bref, c’est l’une des pratiques les mieux rodées de notre discipline et sans doute l’une des meilleures illustrations du ‹paradigme romaniste›.

1. Le socle vonWartburg-Pfister: FEW et LEI À tout seigneur, tout honneur: Walther von Wartburg et son FEW. Secondé, puis relayé par le LEI, le FEW a remanié le concept d’‹étymologie›, a créé la forme modèle du dictionnaire étymologique moderne et renouvelé en profondeur nos méthodes. Il forme ce que j’appellerai le socle de l’étymologie romane. L’Etimologia du regretté Alberto Zamboni et l’Introduzione all’etimologia romanza de Max Pfister et Antonio Lupis ont exposé de manière systématique ce socle commun. Le socle repose lui-même, on le sait, sur deux piliers: la linguistique historico-comparative néo-grammairienne (Meyer-Lübke) et la géolinguistique (Gilliéron), auxquels von Wartburg, attentif aux développements de la linguistique de son temps, avait su adjoindre l’esprit de la linguistique structurale. Sur ce dernier point, c’est l’un des héritages les plus précieux de l’œuvre foisonnante de Yakov Malkiel que d’avoir montré que l’étymologie est, selon le titre de l’un des recueils malkieliens, l’un des chemins conduisant De la linguistique particulière à la linguistique générale. Aux yeux de Malkiel, toutefois, le modèle du dictionnaire étymologique de synthèse restait le Dictionnaire étymologique de la langue latine d’Alfred Ernout et Antoine Meillet. Or, von Wartburg et Pfister ont radicalement transformé non seulement notre conception de l’explication étymologique, mais encore notre conception des explicanda. La plus grande part de la ‹matière première› du FEW et du LEI est constituée,

308

Jean-Pierre Chambon

en effet, par les lexiques des variétés dialectales primaires orales et de peu de prestige. On peut appliquer, mutatis mutandis, aux deux œuvres ce que Luca Serianni disait du LEI, lequel a rompu avec la tradition étymologique de l’italien en abandonnant «la tradizionale propettiva toscanocentrica e letterariocentrica».

2. Le néo-traditionalisme S’exprimant naguère au nom des linguistes indo-européanistes, mon collègue Charles de Lamberterie a pu dire, la dextre posée sur un exemplaire de La Méthode comparative en linguistique historique: «Nous faisons ce que faisait Meillet». Nous faisons, nous, ce que faisait von Wartburg (et trop peu ce que faisait Meillet). Adepte d’une discipline éminemment cumulative et dotée d’un socle solide, l’étymologiste romaniste ne saurait être qu’un traditionaliste. Mieux, et je reprends ici un terme autrefois usité par Robert Martin: un néo-traditionaliste (comme l’était puissamment von Wartburg lui-même). C’est du moins une étiquette que je propose à ceux qui voudraient bien s’y reconnaître. Le néo-traditionaliste n’a pas à rougir de son traditionalisme. Les positions méthodologiques acquises par l’étymologie wartburgienne demandent parfois, en effet, à être défendues par lui contre des courants régressifs. Il jouera alors tactiquement la tradition contre la réaction, quels que soient les oripeaux de cette dernière. L’étymologie romane n’a pas manqué de francstireurs, de Gilliéron lui-même à Harri Meier et Pierre Guiraud, mais le courant principal wartburgien est parvenu, avec plus ou moins de tact, à les marginaliser. Un nouveau reflux a pu être observé récemment avec les travaux de Philippe Dalbéra, sous le titre d’«archéologue du sens». Jean-Paul Chauveau a dit l’essentiel à ce sujet dans notre Revue et j’ai ajouté quelques remarques dans le Bulletin de la Société de linguistique de Paris. Ces algarades montrent que, dans le paysage linguistique de plus en plus centrifugé où nous sommes, un certain degré de vigilance demeure nécessaire quant à la stabilité du socle.

3. La bonification du FEW C’est néanmoins du contenu qu’implique le préfixoïde néo- que je dois vous entretenir. L’existence d’un socle achevé, tel que le FEW le matérialise, conditionne dans une large mesure les progrès accomplis et ceux qui restent à accomplir: c’est une excuse que je trouve, outre mon manque de compétence, pour me restreindre pour l’essentiel à la Galloromania. Je ne mentionne que par prétérition l’achèvement des dictionnaires étymologiques du catalan (Coromines), du ladin (Kramer) et du romanche, les travaux de García Arias sur le lexique asturien et l’œuvre étymologique –au charme inimitable– de Germà Colón. Je commence donc par prendre acte des progrès qui se sont accomplis au plus près du FEW en rappelant d’abord que le FEW a été muni d’un index en 2003, puis d’un Complément

Étymologie lexicale, étymologie onomastique: quoi de neuf? Un aperçu

309

bibliographique exhaustif paru dans la collection de notre Société. Ces deux auxiliaires rendent l’ouvrage plus accessible aux novices et son emploi plus commode à tous. D’autre part, la refonte ‹papier› du volume I a été efficacement menée à bon terme, en 2002, par Jean-Paul Chauveau, dont les articles du volume 25 sont des modèles à imiter. Mais, dans ce volume, la matière a été multipliée par 15: un FEW ainsi entièrement refondu compterait sans doute 200 volumes. Ce chiffre fait entendre que, compte tenu des impératifs de l’étymologie wartburgienne, de la croissance des sources et des contraintes humaines et financières, une limite est atteinte. Le problème se pose d’ailleurs, peu ou prou, à toute la lexicographie historique romane. Le travail de bonification du FEW s’est aussi développé, de manière largement coopérative: d’une part, à travers l’élagage des volumes 21-23 consacrés aux Mots d’origine inconnue ou incertaine, travail synthétisé dans les trois volumes des Etymologien de Baldinger; d’autre part, par la chasse aux étymologies multiples (de doubles à octuples): ce second élagage lancé par Baldinger en 1980 a été poursuivi dans une série d’articles parus surtout dans les Travaux de linguistique et de philologie. Il reviendrait, me semble-t-il, au Centre du FEW (Nancy) de continuer à fédérer les bonnes volontés dans ces deux directions. En ce qui concerne les volumes consacrés aux ‹inconnus›, un tri systématique conduirait à une réédition très fortement réduite des volumes 21-23. Cette réédition mettrait sous nos yeux ce qui est aujourd’hui largement brouillé: la part réelle de l’inexpliqué. Elle permettrait d’extraire du résidu du FEW, en partie aléatoire, le résidu réel de l’étymologie galloromane. Après ces élagages, je voudrais évoquer les divers prolongements sectoriels, qui sont comme autant de provignements du FEW. Il convient de noter préliminairement que l’existence du FEW et la publication rapide du LEI ont modifié le rapport entre ce qu’Alberto Vàrvaro appelait «la sistemazione potenzialmente globale», d’une part, et les recherches monographiques ou sectorielles, de l’autre. Dans la mesure où ces deux grands dictionnaires étymologiques de base vont si loin dans le détail de l’organisation taxinomique des matériaux qu’ils en deviennent quasi monographiques (et potentiellement exhaustifs), les deux types d’activités se sont beaucoup rapprochés et peuvent s’articuler de manière naturelle. À tel point qu’il nous est devenu difficile d’imaginer dans quelles conditions intellectuelles travaillaient les Schuchardt, les Thomas ou les Jud, en l’absence de cadre global déjà construit. Quoi qu’il en soit, certaines parties du FEW (volumes 18 à 20) n’avaient pas bénéficié de toute l’attention et de toute la compétence nécessaire. Le LEI ne s’exposera pas à de telles faiblesses qui confie d’emblée de telles sections à des spécialistes. Certaines sections du FEW considérées comme périphériques demandaient donc impérativement à être reprises. C’est à ce travail que se sont livrés, par exemple, Raymond Arveiller pour les étymons orientaux, Jean-Paul Chauveau pour les étymons bretons et, de manière plus systématique encore et dans un cadre panroman, Éva Buchi pour les emprunts au russe. Participe également à cette révision des données et des hypothèses sur un secteur terminologique parfaitement délimité du français contemporain, l’ouvrage monographique que Pierre Rézeau a consacré aux noms de cépages de France. On considérera également comme un prolongement du FEW le Trésor étymologique des parlers comtois de Colette Dondaine, paru en 2002 dans la collection de notre Société. Cet ouvrage regroupe et ordonne la riche matière lexicale recueillie dans l’Atlas linguistique et

310

Jean-Pierre Chambon

ethnographique de la Franche-Comté en l’indexant systématiquement sur le FEW. Voici donc, longtemps après le volume de commentaires de l’Atlas linguistique du Lyonnais par Pierre Gardette et Paulette Durdilly (1976), un second atlas régional dont les données sont rendues rationnellement accessibles à la lexicologie. On peut espérer que l’exemple sera suivi et c’est ici le lieu de rappeler les exhortations dans ce sens du regretté Georges Straka. De son côté, l’Atlas linguistique de la Wallonie est devenu, sous l’impulsion de Marie-Guy Boutier, un excellent dictionnaire étymologique onomasiologique du wallon, dictionnaire illustré (à l’occasion!) par des cartes. Voici un magnifique modèle à imiter pour les futurs volumes de commentaires des atlas régionaux français. Il va sans dire que le projet initial, baldingerien, d’un Dictionnaire étymologique de l’ancien français est à inscrire, lui aussi, dans les efforts de prolongement du FEW, à une échelle encore plus large, puisqu’il s’agissait de rédiger ‹un FEW pour l’ancien français›. Le DEAF est toutefois rapidement devenu un modèle de dictionnaire descriptif et philologique d’un état de langue du passé. Je n’en parlerai donc pas davantage ici.

4. Les progrès de l’approche philologique C’est sous l’impulsion, principalement, de Baldinger et de Frankwalt Möhren au DEAF, et sous celle de Gilles Roques au TLF –mais il faut aussi citer les noms de Colón, de Coluccia, de Lupis et d’autres– que l’étymologie a connu un puissant mouvement de philologisation se soldant en particulier par un retour ad fontes et une critique de plus en plus serrée et approfondie des sources, notamment des sources lexicographiques. L’utilité de cette démarche est patente: comme le disait Meillet, les solutions étymologiques dépendent souvent d’un ‹degré supplémentaire de précision› dans l’observation. Cette veine philologique et métaphilogique (métalexicographique et métaglossairistique) fait merveille, en particulier, dans la détection des ‹faux problèmes› que constituent les mots et les sens fantômes. Les dépouilles des fantômes sont aujourd’hui enregistrées par Nadine Steinfeld (Nancy) dans une banque de données. Le mouvement de philologisation a aujourd’hui largement imprégné les pratiques en étymologie française. C’est aussi à Nancy qu’Éva Buchi et Nadine Steinfeld conduisent le projet dit «TLFÉtym» visant à la réfection sélective des notices étymologiques et historiques du Trésor de la langue française. Il s’agit d’un laboratoire du plus haut intérêt qui cherche à déployer toutes les facettes de l’étymologie-histoire des mots; les travaux que Franz Rainer consacre à l’histoire des technicismes s’inscrivent dans le même courant. Les premiers résultats obtenus par TLF-Étym peuvent être consultés sur le site de l’ATILF. Ces résultats sont fort stimulants en ce qu’ils montrent que notre vision de l’histoire de nombreux mots se renouvelle dès qu’on envisage cette histoire avec la palette de concepts et de méthodes et les ressources documentaires à la disposition de l’étymologiste d’aujourd’hui. Maints dossiers que l’on croyait sans problèmes et réglés n’attendent que d’être ouverts à nouveau. L’une des idées de base de TLF-Étym est de rétablir la liaison –souvent défectueuse– entre les sens dégagés dans la description synchronique du TLF et les sens datés dans la notice étymologique, mais,

Étymologie lexicale, étymologie onomastique: quoi de neuf? Un aperçu

311

d’après mon expérience de ce projet, le plus remarquable est qu’une enquête étymologique approfondie conduit inexorablement à repenser la description synchronique. Comme philologie et linguistique, approche diachronique et approche synchronique sont à distinguer, mais non à séparer.

5. Des développements nouveaux Le socle étant ainsi acquis et affermi, les développements les plus nouveaux doivent être entendus comme des expansions de la méthode wartburgienne. La première de ces expansion est massive: c’est le LEI. Je n’explorerai pas ici ce continent en émergence. Je noterai en revanche le développement d’une dimension réflexive portant justement sur le FEW comme sur le LEI. Grâce aux livres d’Éva Buchi et de Maurizio Aprile, nous disposons de deux descriptions métalexicographiques et métalexicologiques parallèles de ces deux machines à étymologiser très complexes. Ces descriptions distanciées, dues cependant à des praticiens connaissant de l’intérieur les mécanismes des rédactions, donnent non seulement l’anatomie, mais aussi la physiologie des deux ouvrages. Les deux livres sont les meilleures introductions au FEW et au LEI. Un autre type d’extension consiste dans l’élargissement du champ clos de l’étymologie. La règle ordinaire de l’étymologie est en effet celle-ci: un signe lexical provient d’un autre signe lexical. L’élargissement peut être noté dans deux directions. Tout d’abord, sous le concept, qui a fait fortune, de ‹déonomastique›, les unités lexicales issues de noms propres ont reçu un meilleur traitement, en premier lieu dans les travaux de Schweickardt et dans son Deonomasticon Italicum. Ce secteur de la recherche a heureusement perdu son caractère anecdotique et marginal. Une exception, plus fondamentale, à la règle de l’origine intralexicale a été découverte par Benveniste sous le nom de délocutifs. Largement étendue ensuite, la notion n’a été exploitée que tardivement par l’étymologie romane, à travers quelques travaux portant sur le français et l’occitan (Chambon, Buchi), plus récemment sur l’espagnol (Thibault). Un autre aspect, plus embryonnaire encore, mais de grand intérêt théorique, de ce qu’on pourrait appeler la pragma-étymologie (l’étymologie des unités lexicales à contenu pragmatique) est en voie de développement grâce à Éva Buchi.

6. Vers une étymologie pleinement variationniste Enfin, après la rupture avec une étymologie standardo-centrée consommée par le FEW, puis le LEI, un pas supplémentaire a été franchi avec la pleine prise en compte par les étymologistes de la variation géographique à l’intérieur même de la langue standardisée. Les grandes lacunes du FEW à cet égard ont été comblées grâce aux progrès accomplis depuis une

312

Jean-Pierre Chambon

vingtaine d’années. Au plan lexicographique, quatre ouvrages ont matérialisé cette avancée: ceux d’André Thibault (Suisse romande), de Claude Poirier (Québec) et de Pierre Rézeau (Centre-Ouest, France, Alsace). Dans ces travaux l’étymologie tient toute sa place, laquelle, dans le Dictionnaire des régionalismes de France surtout, peut être considérable. Les travaux récents d’André Thibaud sur le français des Antilles s’inscrivent dans le même courant. Il serait artificiel de séparer ces recherches de celles ayant porté sur les régionalismes de l’ancien et du moyen français, sur les régionalismes dans la tradition lexicographique, sur la localisation des textes du passé, sur l’édition commentée de nouvelles sources lexicographiques (Gilles Roques, Takeshi Matsumura, Yan Greub et d’autres). Entre 1983 et 2007, il s’est produit un moment ‹régionaliste› de la lexicologie française. C’est dans ce contexte favorable que la recherche étymologique s’est appropriée la variation diatopique de la langue commune. Cette ‹conquête› n’est pas allée, à vrai dire, sans difficultés. Certains atlantographes reconvertis dans l’étude des variétés géographiques mettaient en œuvre, en effet, une version de l’étymologie simplifiée à l’extrême: tout particularisme du français en un point donné était supposé avoir pour origine un fait lexical du parler dialectal en ce point. Les français régionaux étaient réputés être les ‹miroirs fidèles› du patois. Devant ce ‹substratisme› généralisé extrêmement mécaniste et, disons-le, fort paresseux, de nombreuses études de cas ou investigations stratigraphiques (Chauveau, Roques, Goosse, Chambon, Mathilde Thorel, France Lagueunière, notamment) ont montré que la théorie des français régionaux comme ‹miroirs fidèles des patois› ne couvrait que très partiellement la réalité des échanges lexicaux. L’histoire des régionalismes est loin d’être réductible à ce modèle immobiliste, localiste et ruraliste. Elle est au contraire une composante non négligeable de l’histoire moderne du français, histoire animée par l’action des centres urbains qui, à la fois, diffusent sans cesse et particularisent sans cesse le français standardisé à base parisienne. La part des emprunts aux patois, qu’il ne s’agit nullement de nier, doit non seulement être revue à la baisse (10% dans les particularismes du français du Roannais), mais encore relativisée au profit de l’action du réseau des centres directeurs urbains de toute taille et des interactions entre groupes sociaux dans la réception du français. D’autres travaux se sont aussi intéressés aux mots du français général réputés empruntés aux variétés dialectales. Ce chantier, ouvert autrefois par Baldinger et prolongé par Gebhardt, a connu certaines révisions plus ou moins déchirantes. Les enquêtes conduites sur les emprunts à l’auvergnat (Chambon) et au francoprovençal (Gouvert) ont en effet montré qu’il convenait très souvent de substituer au schéma simple allant du patois au français général, des rapports diachroniques médiatisés par le sas de la variété régionale du français. Je signale ici, au passage, le volume collectif dirigé par André Thibault et consacré aux emprunts faits au français par plusieurs langues, romanes ou non. Au total, tout cet ensemble de recherches, à joindre aux premiers articles de TLF-Étym, mettent en place une histoire des mots français plus complexe, plus riche et plus nuancée que les esquisses qu’on lit d’ordinaire. La nécessité de disposer, pour écrire une telle histoire, de matériaux renouvelés et convenablement décrits a conduit à suggérer, de plusieurs côtés, des améliorations à apporter dans l’art de rédiger des glossaires d’éditions de textes, en l’on a vu se développer largement, pour la première fois, une méthodologie de la glossairistique. Dans ses meilleurs moments, une histoire des mots ainsi pratiquée parvient à articuler les paramètres diachronique, diatopique, diastratique, diamésique et l’histoire lexicale du

Étymologie lexicale, étymologie onomastique: quoi de neuf? Un aperçu

313

français à l’histoire lexicale des variétés dialectales, en une démarche que l’on peut qualifier de véritable étymologie variationnelle. Celle-ci n’est pas autre chose qu’une application, plus ou moins créatrice, des recommandations de von Wartburg et de Meillet.

7. Une rupture épistémologique ponctuelle bien tempérée C’est sans doute parce que le socle wartburgien est à présent acquis et consolidé que des débats ont pu se faire jour touchant certaines de nos pratiques traditionnelles, dans le cadre de TLF-Étym d’abord, puis dans celui de DÉRom. Une table ronde étant consacrée ici même au second de ces projets, je me garderai d’entrer longuement dans le sujet. Consacré au noyau lexical panroman, DÉRom a adopté, comme TLF-Étym dans le traitement des mots français héréditaires, le point de vue de la grammaire comparée - reconstruction. Ce choix, qui est sans doute l’innovation récente la plus manifeste en étymologie romane, possède à mes yeux le (grand) mérite de la cohérence. Il peut choquer: en tout cas, en heurtant nos habitudes, il nous interroge. Chaque entrée de DÉRom –par l’emploi qui y est fait de l’astérisque, des barres obliques, du signe d’accent d’intensité, de symboles phonologiques plus ou moins exotiques et de traits d’union segmentant les constituants morphématiques– nous fait littéralement voir, en effet, que l’ancêtre commun des langues romanes est une langue –j’entends par là, en tant que linguiste, un moyen oral de communication– comme les autres, structurée en termes de phonèmes et de morphèmes, et non faite des mots graphiques d’une tradition d’écriture tout à fait dépourvue de ces entités inventées par la linguistique (structurale) il y a –tout de même– près de cent ans. Mais si nous sommes linguistes, en quoi pourrions-nous être choqués? La question est plutôt de comprendre pourquoi nous sommes choqués, si nous le sommes. J’ai, en tout cas, le sentiment que le pari que DÉRom a à tenir, est de montrer que le dépaysement épistémologique auquel il nous astreint se révèle, en réalité, profitable à la connaissance de l’ancêtre commun ainsi revisité: non pas comme une entité algébrique et décharnée, mais au contraire comme une architecture linguistique complexe, variable dans le temps, dans l’espace et dans la société. Je voudrais encore souligner que les méthodes de la grammaire comparée ‑ reconstruction –qui, une nouvelle fois, ne sont que la récupération néo-traditionaliste d’outils archiclassiques de la linguistique historique– ne sont utiles qu’à l’étude de segments limités de l’histoire du lexique et des lexiques romans. Les autres méthodes, dont DÉRom fait d’ailleurs bon usage, restent, bien entendu, de pleine actualité dans tous les autres segments de cette histoire.

8. L’étymologie onomastique Pour des raisons théoriques et pratiques à la fois, j’aimerais parler à présent de l’onomastique en cessant, une fois pour toute, de la considérer comme une discipline

314

Jean-Pierre Chambon

autonome et en la concevant au contraire comme subdivision de la lexicologie historique, dans l’espoir de mettre fin à la situation de ghetto où l’onomastique s’est trop souvent et trop longtemps enfermée, malgré le bon accueil qui lui est réservé dans les congrès de notre Société, dans notre Revue et plusieurs autres revues romanistes. Il n’est que trop facile de constater que l’onomastique a beaucoup perdu quand elle s’est repliée sur une prétendue autonomie. La situation d’arriération méthodologique et d’amateurisme demeure presque générale en France. Pour la critique, je renvoie aux vues convergentes exprimées par MarieGuy Boutier, par Gouvert (thèse à paraître) et par moi-même en diverses occasions. Cette situation n’étant que trop connue désormais, je désire mettre plutôt l’accent sur les progrès significatifs qui ont été accomplis durant la dernière période. En ce qui concerne, tout d’abord, l’inventaire des toponymes et surtout des microtoponymes, relevés –si possible en notation phonétique– sous les formes qu’ils affectent dans les variétés romanes primaires, la Suisse jouit encore d’une avance acquise de longue date, grâce au Rätisches Namenbuch, qui reste encore un modèle, ne serait-ce que dans la mesure où il embrasse toponymie et anthroponymie. Grâce aussi à l’‹enquête Muret› qui n’est malheureusement connue que par ce qu’en livre, au compte-goutte et au gré de ses propres besoins, le Glossaire des patois de la Suisse romande. Mais il convient de noter qu’en Wallonie (depuis longtemps, mais le plus souvent, hélas, sous forme de mémoires universitaires inédits) et plus récemment au Val d’Aoste, en Limousin, dans l’enclave protestante du Velay, en Bigorre, au Tessin, en Sardaigne, en Aragon, en Catalogne, a Valence, dans les Asturies et ailleurs, des inventaires microtoponymiques synchroniques ont été menés ou sont en cours. Cette énumération sommaire suffit à suggérer que ces travaux concernent surtout des aires linguistiques qui sont, à des degrés et à des titres divers, en quête d’autonomie. Si les progrès sont indéniables, les objectifs, de même que les publics visés, sont très divers. Les méthodes d’investigation et d’exposition atteignent des degrés de scientificité très inégaux. La confrontation et l’homogénéisation souhaitable des méthodes pourraient faire l’objet d’une section thématique lors d’un prochain congrès. Quant à l’organisation lexicographique et à l’interprétation linguistique des matériaux, il convient de constater d’abord que le retard traditionnellement déploré de l’anthroponymie sur la toponymie a pris fin. Ce n’est pas un hasard si ce rattrapage s’est accompli par le haut et dans le cadre d’un projet romaniste d’envergure panromane: Patronymica Romanica (PatRom), entreprise dirigée par Dieter Kremer, Ana Cano et Jean Germain. PatRom a su mettre sur pied un cadre lexicographique adapté au matériel anthroponymique et, surtout, nous a permis d’apprendre ce que signifie faire l’étymologie d’un nom de famille. L’anthroponymie romane se trouve ainsi fermement arrimée à la lexicologie historique romane. Il me semble même qu’on peut envisager de parler d’unification des deux secteurs. C’est là un important progrès. En ce qui concerne la toponymie, je mentionnerai différents bons exemples de traitement étymologique: pour l’Italie, le Dizionario di toponomastica de Pellegrini et alii; pour la Catalogne le riche Onomasticon de Coromines; pour la Suisse, le très bon Dictionnaire toponymique des communes suisses de Kristol. De ce dernier, je retiens cet excellent axiome: «notre argumentation reste strictement dans le cadre des principes d’analyse reconnus en linguistique générale, en linguistique historique et en dialectologie, dans le cadre aussi de la linguistique de contact». À l’heure actuelle, les principaux foyers d’excellence où se pratique une toponymie se situant au même niveau que la bonne, voire la meilleure étymologie

Étymologie lexicale, étymologie onomastique: quoi de neuf? Un aperçu

315

lexicale semblent se localiser à Liège (Marie-Guy Boutier), à Sarrebruck (Haubrichs, Pfister et leurs élèves, dont la très regrettée Martina Pitz), à Neuchâtel (Kristol, Müller), à Oviedo (García Arias). Il faut cependant convenir que, même dans de bons ou très bons travaux, l’étymologie toponymique en reste presque toujours au stade de l’étymologie-origine, stade depuis longtemps dépassé par l’étymologie lexicale. L’application de l’étymologie-histoire des mots aux toponymes est donc, me semble-t-il, le programme –il est immense– qui reste à remplir dans le cadre de l’unification souhaitable de la lexicologie historique et de l’onomastique historique. Au congrès d’Aberystwyth, nous avions parlé, Hélène Carles et moi-même, de l’instauration d’un ‹nouveau paradigme›. Un livre plus récemment consacré à la toponymie de Clermont-Ferrand, écrit en collaboration avec Emmanuel Grélois, et quelques études ponctuelles ont tenté d’appliquer ce ‹nouveau› point de vue, sans renoncer pour autant, bien entendu, à l’étymologie-origine. Le résultat le plus clair de ces travaux est que les noms de lieux, si on les étudie finement, se révèlent d’excellents indicateurs  –je dirais presque d’irremplaçables témoins– de l’histoire ou la ‹micro-histoire› sociolinguistique, surtout à l’époque moderne. Dans une thèse à paraître, Hélène Carles est parvenue à une conclusion similaire pour une période bien plus ancienne (IXe-XIe siècles). Pour l’étymologie comme pour d’autres secteurs de la linguistique romane, l’onomastique constitue la principale réserve, encore mal connue, de données. L’exploitation méthodique de cette réserve passe à mon sens, vous l’avez compris, par l’unification de la lexicologie et de l’onomastique.

9. Pour conclure Ma conclusion sera tout ce qu’il y a de plus conventionnellement néo-traditionaliste. En linguistique galloromane, l’héritage de von Wartburg a pu être reçu, préservé, développé (cet héritage constitue même, à vrai dire, pratiquement le seul cadre, où se développe une linguistique galloromane). En ce qui concerne la France, ce constat est assez étonnant, puisque, pratiquement jusqu’à la mort du ‹Patron›, la réception du FEW avait été très efficacement négative, l’ouvrage ayant apparemment infligé une grave ‹blessure narcissique› à mes compatriotes. L’influence de Georges Straka, celle de Pierre Gardette, l’ouverture des collaborations au FEW, puis le transfert de celui-ci à Nancy ont joué leur rôle dans cette transmission. On a pu observer, en tout cas, une propagation capillaire de l’œuvre de von Wartburg. L’obligation de connaître et de citer le FEW a fait un certain chemin parmi les bons dialectologues comme parmi les bons philologues. De manière plus ou moins ouverte, le FEW est passé aussi dans la vulgate lexicographique française, en particulier grâce au TLF et à sa descendance. Au plan des comportements de recherche, l’un des aspects de cette postérité wartburgienne a été la diffusion d’un style de pratique étymologique tout terrain, pouvant compter sur des praticiens relativement à l’aise et dans l’exploitation des sources philologiques médiévales et dans la critique des sources lexicographiques et en dialectologie et dans le domaine des

316

Jean-Pierre Chambon

variétés géographiques du français, voire même en onomastique, ouverts en outre à la comparaison romane, capables aussi d’aborder en spécialistes plusieurs de ces champs et sachant aussi décrire. Il s’est aussi formé une nébuleuse post-wartburgienne, transnationale, à géométrie souple, aux liens plus ou moins lâches ou resserrés, qui se caractérise par un certain degré d’homogénéité dans le maniement et la combinaison de méthodes diverses. DÉRom concrétise et renforce le lien entre la tradition du FEW (Éva Buchi) et celle du LEI (Wolfgang Schweickardt). Ni clandestine ni déclarée, cette nébuleuse ne recherche pas une rigide ‹unité de doctrine›, mais semble privilégier l’interaction souple des pratiques, au gré des chantiers et des intérêts personnels, dans un esprit de bonne intelligence dénué, jusqu’à présent, de rivalités. On peut aussi songer à reprendre ici, en l’appliquant à un autre objet, une image d’Albert Henry: celle de l’«algue marine, dont le pied reste fixé à la roche» –le socle wartburgien–, «le reste de l’activité [...] se mouvant en extension au gré de mouvements intellectuels divers, parfois jusqu’à la limite de la rupture». De fortes disparités demeurent néanmoins patentes selon les secteurs. Quoi qu’on en ait, c’est en effet le français qui, sous ses différentes variétés diachroniques et diatopiques, a été le principal bénéficiaire des avancées les plus remarquables. Au plan de la recherche étymologique, le domaine occitan accumule les retards et, malgré le DAG, le domaine gascon reste largement dans la pénombre, tandis que le francoprovençal, certes plus ou moins en déshérence, côté français, depuis la mort de Pierre Gardette, peut bénéficier du moins, du côté suisse, de l’admirable Glossaire des patois de la Suisse romande, lequel joue aussi son rôle dans le domaine de l’étymologie. D’autres disparités entre domaines romans ne sont pas moins manifestes, qui ne tiennent pas seulement à la qualité et à la quantité des matériaux disponibles, mais sont surtout d’ordre méthodologique. J’espère que ce congrès sera une occasion de confronter nos expériences, plus avancées ou moins avancées, et d’apprendre les uns des autres pro nostro commun salvament.

Fernando Sánchez Miret (Universidad de Salamanca)

Metafonía y diptongación en la Romania

1. Introducción En el número 50 de la revista Romanische Forschungen, correspondiente al año 1936, apareció un artículo de Friedrich Schürr con el mismo título que mi contribución: «Umlaut und Diphthongierung in der Romania». En ese artículo Schürr intentaba hacer algo a lo que muchos romanistas con mayor o menor fortuna y con mejores o peores argumentos nos hemos sentido viciosamente inclinados: ofrecer una explicación común a un fenómeno concreto presente en varias lenguas romances (es lo que podríamos llamar una explicación romance, frente a la opción contraria consistente en varias explicaciones monolingües). En este caso el fenómeno que inducía a una explicación romance era la diptongación de las vocales /ɛ/ y /ɔ/, procedentes de las vocales latinas ĕ y ŏ, y Schürr no era el primero que lo intentaba, ya que los resultados de estas vocales presentan ciertamente un notable grado de similitud en muchas de las variedades romances, lo cual invita a encontrarles esa anhelada explicación romance.1 En su artículo de 1936 Schürr propuso que todos los casos de diptongación de /ɛ/ y /ɔ/ tónicas en las lenguas romances se debían a un mismo mecanismo fonético: la influencia de un sonido cerrado que provocaría el cierre de la primera parte de estas vocales tónicas. Aunque hay varios sonidos que pueden provocar este proceso en opinión de Schürr, el caso más extendido es el de las vocales finales altas /i/ y /u/ y es en este contexto en el que me voy a centrar. En este trabajo intentaré demostrar que no está claro que el mecanismo supuesto por Schürr sea un proceso fonético real. Las investigaciones modernas sobre la coarticulación inducen a pensar más bien lo contrario (cf. p. ej. Magen 1997; Recasens 1999; 2002). Sin embargo, es innegable que ha habido una relación entre los diptongos y la presencia de una vocal alta. Lo que me propongo es analizar las posibilidades de una explicación fonética alternativa a la de Schürr; es decir, una modificación microscópica en la gramática histórica de las lenguas romances. En síntesis, esta explicación fonética alternativa afirma que las vocales altas, por el hecho de tener intrínsecamente una duración menor que las vocales bajas, favorecen por compensación una mayor duración de las vocales tónicas. Esta es una idea que ya defendí Esta investigación se ha financiado a cargo del proyecto FFI2009-09339 «Mecanismos de producción y percepción fonética, y cambio fonético» del Ministerio de Ciencia e Innovación, cuyo investigador principal es Daniel Recasens, a quien quiero agradecerle sus comentarios y su ayuda con el diseño y ejecución del experimento presentado en §4 y con el análisis estadístico de los datos obtenidos.

1

318

Fernando Sánchez Miret

en Sánchez Miret (1998) de manera especulativa.2 Para comprobar si esta hipótesis tiene algún sustento, presentaré en §4 los resultados de un experimento que consiste en comparar la duración de algunas vocales tónicas en función de la vocal final de la palabra. Para este experimento se analizan datos de hablantes italianos, dado que en bastantes dialectos italianos la diptongación ante vocal final alta fue un fenómeno muy extendido. 1.1. Diptongación de las vocales /ɛ/ y /ɔ/ en las lenguas romances Las vocales /ɛ/ y /ɔ/, procedentes de las vocales latinas ĕ y ŏ y de la monoptongación de no diptongaron en portugués, en sardo, en catalán y en una parte de Sicilia.3 Por otro lado, en el resto de la Romania hubo diptongación de estas vocales (o, al menos, de una de ellas), pero la distribución contextual actual es tan variada que cuesta ver en ella un modelo común. En líneas generales encontramos los siguientes casos: – diptongación ante palatal: francés, provenzal, dialectos del norte de Italia y romanche (tradicionalmente se considera que también se produjo esta diptongación en catalán). – diptongación en palabras acabadas en vocal final alta (/i/ y /u/): dialectos de Italia y romanche (en los dialectos del norte de Italia sobre todo cuando la vocal final es /i/). – diptongación en sílaba libre: toscano y francés. – diptongación en sílaba libre y en sílaba trabada: español, rumano (solamente para /ɛ/), valón, friulano y dalmático.

ae,

Todas estas situaciones se ejemplifican en las siguientes tablas: pĕtra

hĕrba

caelu

fĕrru

logudorés portugués provenzal catalán

pedra pedra peira pedra

erba erva erba herba

kelu céu cel cel

ferru ferro fer ferro

sin diptongación

francés italiano

pierre pietra

herbe erba

ciel cielo

fer ferro

diptongación en sílaba libre

español rumano dalmático

piedra piatră pitra

hierba iarbă

cielo cer tʃil

hierro fier fiar

diptongación en sílaba trabada

napolitano

preta

erva

cielo

fierro

diptongación ante /i/ y /u/ finales

Tabla 1. Vocal /ɛ/ en contexto no palatal4 Cf. Pesini (2008) para una aplicación de mi hipótesis a la diptongación en aretino. No todos los romanistas están de acuerdo en que no hubo diptongación en catalán. Puede verse un repaso a la cuestión en Sánchez Miret (2004). 4 Para las voces del napolitano cf. el diccionario de Altamura (1968). La grafía de la vocal final ‹o› corresponde a una pronunciación [ə]. 2 3

319

Metafonía y diptongación en la Romania rŏta

pŏrta

fŏcu

grŏssu

logudorés portugués provenzal catalán rumano

roda roda roda roda roată

porta porta porta porta poartă

fogu fogo fuec foc foc

grosso gros gros gros

francés italiano

ant. ruede ruota

porte porta

feu fuoco

gros grosso

diptongación en sílaba libre

español dalmático

rueda

puerta

fuego fuk

grueso gruas

diptongación en sílaba trabada

napolitano

rota

porta

fuoco

gruosso

diptongación ante /i/ y /u/ finales

sin diptongación

Tabla 2. Vocal /ɔ/ en contexto no palatal cerĕsea

pĕctine

mĕdiu

pĕctu

cirieia

mieg mig mi

pieit pit ant. piz

diptongación ante palatal

provenzal catalán francés

cerise

pienti pinta pigne

portugués español

cereja cereza

pente peine

meio meyo

peito pecho

el contexto palatal provoca inflexión

ciliegia

pettene pieptene pettine pettene piakno

meiu miez mezzo miezo

pettus piept petto pietto piat

el contexto palatal no influye en las vocales

logudorés rumano italiano napolitano dalmático

Tabla 3. Vocal /ɛ/ en contexto palatal nŏcte

cŏxa

cŏriu

cŏctu

provenzal catalán francés

nuech nit nuit

cueissa cuixa cuisse

cuer cuiro cuir

cueit cuit cuit

portugués español

noite noche

coxa

couro cuero

cocho

logudorés rumano italiano napolitano dalmático

notte noapte notte notte nuat

kossa coapsă coscia cossa

kordzu cuoio cuorio

kottu copt cotto cuotto

diptongación ante palatal el contexto palatal provoca inflexión

el contexto palatal no influye en las vocales

Tabla 4. Vocal /ɔ/ en contexto palatal

320

Fernando Sánchez Miret

1.2. La teoría de Schürr La hipótesis principal de Schürr consiste en que la diptongación de las vocales tónicas /ɛ/ y /ɔ/ que se observa en muchas variedades romances fue originalmente una diptongación condicionada. El contexto condicionante de dicha diptongación sería un sonido cerrado (básicamente una vocal final alta /i/ o /u/ y secundariamente también un sonido palatal o velar presente en la misma palabra). Las vocales finales son el contexto responsable del fenómeno conocido como metafonía y, por este motivo, esta diptongación se suele llamar diptongación metafónica. Esta diptongación metafónica es característica de numerosos dialectos del sur de Italia. Veamos algunos ejemplos del norte de Calabria: fĕrru pĕtra

> fierru; pĕctu > piettu; fŏcu > fuocu; cŏctu > cuottu; ŏclu > uocchiu (Rohlfs 1977) > petra; *pĕttia > pezza; rŏta > rota; nŏcte > notte; fŏlia > foglia (Rohlfs 1977)

Relacionar la presencia de diptongos con las vocales finales altas /i/ y /u/ no fue una idea original de Schürr, ya que la observación de que hay diptongos en ese contexto ya era bastante conocida antes de su trabajo (cf. p. ej. Juret 1922: 142): C’est un fait bien établi aussi que l’influence de -i, de -u en fin de mot fait passer les voyelles accentuées e̜ à ie, o̜ à uo en divers parlers, ainsi íe, úo en napolitain et en calabrais; íe ou ié, úo ou uó en certains dialectes de la Pouille et des Abruzzes, à Avolo en Sicile; ié, ué en rétique occidental.

Uno de los primeros en detectar la relación entre diptongos y vocales finales fue Schuchardt (1872: 285): «Ist aber der diphtong weniger oder gar nicht durch die quantität des ursprünglichen vokals gebunden, so ist es durch die qualität des vokals der folgenden silbe». Schuchardt se basaba en la observación de los datos de algunos dialectos suditalianos como los mencionados antes y también de un fenómeno de diptongación del rumano ejemplificado a continuación5: Casos con diptongación: sēra > seară; nĭgra > neagră; mŏla > moară; sōle > soare Casos sin diptongación: crēdo > cred; nĭgru > negru; fŏcu > foc; formōsu > frumos

Algo más tarde Schuchardt (1885: 7-8) volvió sobre esta idea, mencionando de pasada que la relación entre diptongos ie, uo y vocales finales podría ser un fenómeno general romance: Ich habe vor langen Jahren den Gedanken geäussert dass im Italienischen (und im Romanischen überhaupt) ie, uo = vulgärlat. e̜,̄ ō̜ ursprünglich, wie noch jetzt in manchen Dialekten, an ein folgendes i oder u gebunden war: vieni, buonu, buoni.

La aportación del trabajo de Schürr no estaba, por lo tanto, en relacionar la diptongación de /ɛ/ y /ɔ/ con las vocales finales, sino en retomar la sugerencia de Schuchardt de que esa relación podía ser panromance6. Schürr desarrolló la hipótesis de que todas las lenguas Sobre la metafonía en rumano, cf. el amplio trabajo de Avram (2005). En el mismo año que el artículo de Schürr apareció publicada la tesis doctoral de Erich Mengel con el mismo título que el trabajo de Schürr pero limitado a una zona geográfica de Italia: Umlaut und Diphtongierung in den Dialekten des Picenums. En este trabajo Mengel, siguiendo a Schuchardt,

5 6

Metafonía y diptongación en la Romania

321

romances habrían conocido originalmente esa diptongación metafónica e intentó explicar cómo se habría pasado desde esa fase antigua a la dispersión que presentan los datos de las lenguas actuales tal y como hemos visto en las tablas 1-4. Esta idea era revolucionaria y encontró mucho eco, ya que suponía, de ser cierta, el logro de uno de esos preciados objetos a los que me refería al comienzo: una explicación romance. Sin embargo, la hipótesis de Schürr fue concienzudamente atacada, sobre todo por Arrigo Castellani (1980a; b) para el toscano y por Dámaso Alonso (1972) para el español. No es este aspecto de la teoría de Schürr el que centrará el presente trabajo. El artículo de 1936 de Schürr presentaba otra novedad que, a diferencia de lo sucedido con la anterior, parece haber sido tácitamente aceptada por la mayor parte de los romanistas: una explicación del mecanismo fonético de asimilación gracias al cual una vocal alta podría provocar la diptongación de /ɛ/ y /ɔ/. Este pequeño aspecto del trabajo de Schürr es el que pretendo poner en cuestión.

2. La hipótesis fonética de Schürr Las interpretaciones fonéticas de los cambios que se suelen ofrecer en la bibliografía suelen ser de naturaleza articulatoria. La metafonía se interpreta como la anticipación del cierre y de la tensión de los órganos articulatorios que caracterizan a la vocal final alta; el resultado de esa anticipación suele ser el cierre en un grado de la vocal tónica.7 también sugiere que una diptongación originalmente ligada a la presencia de vocales finales altas podría ser el núcleo de todos los fenómenos romances de diptongación de /ɛ/ y /ɔ/ (Mengel 1936: 150-164). Sin embargo, sus ideas no encontraron tanto eco como las de Schürr. 7 La primera presentación de conjunto de la metafonía en las lenguas romances es el trabajo de Foerster (1879), del que solamente apareció la primera parte (en el inventario de obras de Foerster que se encuentra en Hirdt (1993: 219-229) no se menciona continuación alguna). Acerca de la distribución geográfica y contextual de la metafonía en Italia pueden consultarse, entre otros, Rohlfs (1966-1969), Maiden (1991) y Savoia / Maiden (1997). Sobre la metafonía en napolitano hay que consultar los trabajos de Michela Russo (2001; 2002; 2007; 2009; 2010), en los que también se hace una crítica a la hipótesis de Schürr. En la dialectología italiana se suelen distinguir dos tipos de metafonía en la zona centro y sur de Italia: la metafonía sabina (también llamada ciociaresca) y la metafonía napolitana (también llamada arpinate) (cf. p. ej. Vignuzzi 1988). Estas dos metafonías se diferencian en los resultados de /ɛ/ y /ɔ/ en contexto metafónico: en la metafonía sabina encontramos como resultado las vocales cerradas /e/ y /o/, mientras que en la metafonía napolitana encontramos los diptongos /je/ y /wo/. Por lo tanto, el fenómeno de diptongación que ejemplifican los casos del norte de Calabria mencionados más arriba corresponde a la metafonía napolitana. La relación entre estas dos metafonías se ha interpretado de tres distintas maneras: 1) Se trataría de un mismo proceso con dos resultados distintos sin ninguna relación genética. Esta es la opinión, por ejemplo, de Meyer-Lübke (1890: §152), Rohlfs (1966) o Tekavčić (1972: 62). Rohlfs (1966: 126, 153) argumenta que la metafonía sabina se puede interpretar como una evolución directa /ɛ/ > /e/ sin pasar por una fase de diptongo porque en sardo, lengua en la que no hay ningún rastro de diptongo, tenemos el mismo resultado en el mismo contexto y porque en el sur de Italia no se han documentado fases intermedias con un primer elemento del diptongo muy débil. Por otro lado, no deja

322

Fernando Sánchez Miret

de ser interesante que Rohlfs mencione el proceso articulatorio que daría lugar a la metafonía sabina y que sería el mismo que produce en muchos dialectos el cierre de /e/ > /i/ y /o/ > /u/, mientras que no dice nada de cuál sería el proceso articulatorio de la metafonía napolitana. Esto es un indicio de que, en general, no se suele considerar problemática la explicación del cierre de una vocal provocado por la presencia de una vocal alta en el contexto, mientras que la diptongación en ese mismo contexto es algo que salta a la vista en los datos, pero para lo que no hay una explicación articulatoria evidente. 2) La segunda explicación posible considera que la metafonía sabina sería una evolución a partir de la metafonía napolitana: los diptongos se habrían monoptongado. La idea es sugerida de pasada por Parodi (1893: 302) para el vocalismo de Alatri. Castellani (1976: 83), en crítica a la hipótesis de Rohlfs, opina que los resultados con diptongo y los resultados con monoptongo «appaiono così strettatemente intrecciati che è difficile considerarli come espressione di due tendenze fonetiche diverse» y propone la hipótesis de la monoptongación de diptongos metafónicos: «La compresenza di ie ed e chiusa, uo e o chiusa nelle stesse regioni induce a ritener probabile che la ‹metafonesi sabina› non sia uno sviluppo autonomo rispetto al dittongamento metafonetico, ma ne rappresenti semplicemente la fase ulteriore (passaggi ie̜ > iẹ > ẹ, uo̜ > uọ > ọ)». Papa (1978) defiende esta hipótesis basándose en datos de Leonessa (Rieti). Esta es también la opinión de Schürr (cf. p. ej. Schürr 1936: 278; 1970: 24-26). 3) La tercera explicación posible considera que la metafonía napolitana sería una evolución a partir de la metafonía sabina. En opinión de Lausberg (1947: 304-305), los diptongos serían una hipercaracterización de las vocales cerradas por metafonía a la que se habría llegado para mantener la distinción con las vocales medias altas originarias: «diese übertreibende Charakterisierung führte zur maximal-harmonisierenden Schließung des ersten (anfänglich damit auch betonten?) Ansatzes der harmonisierten Qualitäten: statt ẹ ọ (< vor -ŭ, ī) sprach man íe, úo. Die Diphthonge sind somit ursprünglich eine Notmaßnahme des viergradigen Systems, an das ihre Existenz geradezu genüpft ist» (resaltado en el original). La misma opinión defiende Lüdtke (1956: 92-93), quien añade un argumento geográfico: «Die verschiedenen Monophthong-Erhaltungsgebiete sind räumlich voneinander getrennt, das Diphthongierungsgebiet dagegen bildet einen einheitlichen Block. Damit dürfte erwiesen sein, daß e die ältere, ie die jüngere Stufe darstellt». Barbato afirma que Mengel (1936) opinaría que la metafonía sabina y la metafonía napolitana son dos resultados distintos de un mismo fenómeno sin ninguna relación genética, sin embargo la posición de Mengel se encuadra mejor en el tercer tipo de explicación (cf. Papa 1978: 2). En opinión de Mengel, en los dialectos del Piceno /ɛ/ y /ɔ/ se habrían cerrado en /e, o/ por obra de una primera metafonía: «Zwischen vlat. e̜ und o̜ und südpicenisches iẹ́ bzw. uọ́ sind also nordpicenisches geschlossenes und gespanntes ẹ und ọ zu setzen» (Mengel 1936: 150). Una segunda metafonía sería la responsable de la diptongación (Mengel 1936: 148); este segundo proceso consistiría en un aumento del grado de cierre y de tensión de las vocales tónicas provocado, al igual que la primera metafonía, por la presencia de las vocales finales /i/ y /u/. Sin embargo, el contexto metafónico no sería suficiente, dado que no todos los dialectos tuvieron diptongación. Por este motivo, Mengel (1936: 166) considera que el detonante de la diptongación de las vocales /e/ y /o/ procedentes de la primera metafonía sería un cambio de acento, desde un acento débil (schwach zentralisierender Akzent) a otro fuerte (stark zentralisierender Akzent). El nuevo acento provocaría un aumento en la tensión y el cierre de las vocales y estos procesos se verían reforzados todavía más en los contextos metafónicos. Este aumento de tensión y de cierre afectaría a la primera parte de las vocales y produciría la diptongación; además, esta evolución serviría para evitar que las vocales /e/ y /o/ secundarias acabaran confundiéndose con /i/ y /u/ (primarias y secundarias, procedentes estas últimas del primer proceso metafónico /e/ > /i/, /o/ > /u/) (Mengel 1936: 167-168). Mengel critica la opinión general de que las vocales tensas /e/ y /o/ no pueden producir unos diptongos crecientes /je/, /wo/ apoyándose en algunos casos de diptongación en antiguo alto alemán, en finés, en algunos dialectos portugueses y en un dialecto ruso y concluye: «Die Entstehung der romanischen Diphthonge ié und uó aus lat. ĕ, ŏ über den Umweg von geschlossenen und gespannten

Metafonía y diptongación en la Romania

323

En el caso de la diptongación metafónica no resulta obvio a primera vista cómo hay que interpretar la anticipación y no abundan los intentos de explicación. Una explicación que merece ser citada por su fecha temprana y por la simpatía de los términos empleados es la de Morosi (1878: 124): Quanto alla ragione del dittongarsi dell’e e dell’o che si trovino nelle descritte condizioni, mi par sia questa: che, riuscendo difficile alla glottide degli Italiani del mezzogiorno il passaggio quasi immediato e repentino dal suono largo dell’e e dell’o allo stretto dell’i e dell’u, sia stato d’uopo agevolarlo, col chiamare in ajuto della tonica la vocale stretta a lei più affine, l’i in ajuto dell’e, l’u in ajuto dell’o. […] In fondo, in questa legge della dittongazione è da vedersi null’altro che un effetto della grande potenza di assimilazione che è propria dell’-u, e specialmente dell’-i, in tutte le favelle romanze, e s’esercita non solamente sulle voc. atone, ma pur sulle toniche, e fin sulle consonanti; potenza ch’è nel leccese, almen sulle vocali, mirabilmente continua e regolare.8 ẹ, ọ ist demnach keineswegs eine außergewöhnliche Erscheinung» (Mengel 1936: 169). Como puede observarse, lo esencial de las ideas del artículo de Lausberg (1947) ya estaba en la tesis de Mengel. Una nueva versión de esta tercera interpretación de la relación entre metafonía sabina y metafonía napolitana es la que ofrece Barbato (2008), quien demuestra que la extensión geográfica originaria de la metafonía sabina era mayor de la que tiene en la actualidad y que existe una cierta correlación entre metafonía sabina y conservación de distinciones en las vocales átonas, por un lado, y de metafonía napolitana y pérdida de distinciones en las vocales átonas, por otro. (Esta correlación quizá podría ponerse en contacto con la idea de Mengel de un acento fuerte en los dialectos con diptongación. Cf. la crítica de Papa (1978: 11) a la idea de Mengel, que puede aplicarse también a la hipótesis de Barbato.) En opinión de Barbato, al oscurecerse parcialmente el aspecto fonológico de la metafonía de cierre, debido a la evolución de la vocal final átona /u/ > /o/ en algunos dialectos, podría haberse producido una ‹ipercaratterizzazione› del resultado de la metafonía, que se habría traducido en la diptongación. En la misma línea Loporcaro (2011: 134) defiende que «metaphony in statu nascendi was (and still is, in Logudorese as well as in southeastern Salentino) a process of raising, not of diphthongization. In the many Romance varieties in which metaphony (induced by original -/i/, and sometimes also -/u/) occurs in a diphthongizing form […], this is the product of a further development ([ɛ] > [e] > [je], [ɔ] > [o] > [wo])». Loporcaro aduce en su favor los datos del dialecto de Agnone (Molise): en este dialecto los resultados de ĕ en contexto metafónico dependen de la posición de la palabra en la frase (en posición prepausal tenemos diptongo: [ruˈviə̯ndə] ‹el viento›; en posición interna tenemos monoptongo: [ruˈvendə ˈfɔrtə] ‹el viento fuerte›); el monoptongo en posición metafónica es una vocal media alta que contrasta con la vocal media baja que es el resultado de ĕ en contexto no metafónico (p. ej. [ˈsɛndə] ‹siento›); esto demostraría que la metafonía es un proceso de cierre y que la diptongación es un cambio posterior. Con la excepción de Schürr, los lingüistas que han defendido la existencia de una diptongación metafónica no se han ocupado de explicar cómo sería el proceso fonético supuesto por ellos. Tampoco los defensores de la tercera explicación, en este caso con la excepción de Mengel, han sentido la necesidad de hacer explícito el proceso fonético que haría que los casos de [e] creados por la metafonía sufrieran un cambio posterior consistente en la diptongación. Esta falta de interés por el detalle fonético de los cambios es el objetivo de la crítica de este artículo. 8 Ascoli no estaba muy convencido de la influencia de la -i y, como era costumbre en el editor del AGI, añadió al final de la nota de Morosi la siguiente referencia: «[Qui parrà opportuno che sia ricordata la nota apposta a pag. 15-16 del I vol. dell’Arch. G. I. A.]». En la referida nota de sus famosos Saggi ladini Ascoli escribía a propósito de las opiniones de Edmund Stengel (1868): «Steng. 33 avverte circa gli esempj ch’egli raccoglie sotto la rubrica che a questa nostra corrisponde (ie sopras. = ĕ),́ trattarsi di voci, che hanno od avevano i nella sillaba successiva. L’avvertenza è tutt’altro che inutile, ma può dar luogo ad equivoci. Il dittongo, come certamente ha veduto lo stesso Stengel, non deve punto la sua ragion d’essere

324

Fernando Sánchez Miret

Morosi concibe el proceso como una asimilación entre dos sonidos muy distintos: las vocales abiertas /ɛ/ y /ɔ/, por un lado, y las vocales cerradas /i/ y /u/, por el otro. La pregunta que podemos hacernos es por qué esa asimilación que debería facilitar el paso de una vocal abierta a una cerrada no modifica la zona más próxima a la transición entre las dos vocales, es decir, la parte final de la vocal –dejamos ahora de lado el papel que la(s) consonante(s) intevocálica(s) puedan haber tenido en el proceso– sino, por el contrario la parte más alejada de dicha transición, es decir, el inicio de la vocal tónica. Dicho de otra manera, si la secuencia /ɛCi/ planteaba una dificultad articulatoria, no resulta de ninguna manera evidente que la nueva secuencia /jeCi/ sea una solución. Schürr detectó este problema y se propuso darle respuesta con la hipótesis que presentó en su artículo (1936: 279-280): Die umlautende Wirkung des -u wie des -i beruht auf der Hebung der Zunge gegen das Velum, bzw. den Vordergaumen, d. h. auf der relativen Enge. Damit ist im voraus angedeutet, daß ein artikulatorisch verwandter velarer oder präpalataler Konsonant eine ähnliche Wirkung haben mußte. Diese Wirkung aber besteht in der Vorausnahme der Zungenhebung, bzw. Engenbildung, wie sie für den nachtönigen, auslautenden Vokal nötig wäre, schon beim Einsatz, d. h. beim Anglitt des Tonvokals. Über die Vorgänge, die sich dabei abspielen, bieten die Fälle des Vertippens auf der Schreibmaschine in gewisser Hinsicht ein vergleichbares Material: wofern man den unendlich viel feineren Mechanismus der menschlichen Sprechwerkzeuge gegenüber dem groben und starren der Schreibmaschine gebührend in Rechnung stellt. Nach meinen eigenen Beobachtungen ist gerade die Tonsilbe für die Vorausnahme von Elementen folgender Silben oder Wörter empfänglich. Noch leichter als beim Sprechen gegenüber der Innervierung der Artikulationswerkzeuge kann hier der Vorstellungsakt gegenüber der Betätigung der Typenhebel vorauseilen und die Vorausnahme eines späteren Buchstaben bewirken. Solche Fälle häufen sich bei größerer Eile oder Ermüdung, d. h. bei nachlassender Selbstkontrolle. Diese setzt jedoch fast immer augenblicklich ein, was entweder zum Nachschlagen des richtigen Buchstaben oder auch zu einem Verfangen der Typenhebel führt. In die Technik der Sprachwerkzeuge umgesetzt heißt dies: eine folgende Lautvorstellung, also z. B. die eines -i oder -u (oder eines palatalen oder velaren Engelautes, d. h. auf jeden Fall eines Lautes mit charakteristischer Hebung des Zungenrückens), kann unter Umständen schon in dem Augenblick vorweggenommen werden, wo der Tonvokal artikuliert werden sollte, und zwar ist es namentlich die für die starke Zungenhebung, für die Engenbildung erforderliche größere Energie und stärkere Muskelspannung, die diesen Vorgang auslöst und mit der er darum einsetzt. Viel rascher aber kann sich hier die Kontrolle und die Korrektur geltend machen. So wirkt sich denn die stärkere Muskelspannung und die Engenbildung im Anglitt des Tonvokals aus, der sofort korrigierend nachgeholt wird. Bei den ihrer Natur nach relativ kurzen geschlossenen Vokalen ẹ́ und ọ́ gewinnt dennoch der veränderte Anglitt die akustische Oberhand, bei den an sich längeren é̜ und ó̜ aber kommt es zu einem i ̯- bzw. u̯- Vorschlag: ie̜̯ u̯o̜. Nach dieser Theorie muß sich der Umlaut auf den Anglitt des Tonvokals geltend machen. alla presenza dell’i successivo, poichè esso è l’antico e comune dittongo romanzo, affatto indipendente dalla vocale della sillaba che sussegue (ital. niega, piede, spagn. yegua = equa, ecc.). Interviene d’altronde, pure nel grigione, in esemplari di formola diversa; così nel riflesso soprasilvano di lepore- che lo Stengel erroneamente stacca da questa rubrica (la figura cattolica è qui affatto decisiva), e in quello di integro-; cui si dovranno aggiungere gli esemplari senza i successivo che occorrono sotto ae (num. 67); e ancora si vegga il num. 177 engadinese. L’ie soprasilvano è poi un continuatore che è comune anche all’e in posizione, comunanza che ha il suo esatto parallelo nelle continuazioni dell’o, senza che mai v’abbiano, pel dittongo, di simili conditiones sine quibus non. Bisogna finalmente tener conto anche degli esemplari perduti, o che per varie cause si sottraggono alla osservazione; ned altro certamente si potrà conchiudere, se non che l’i favorisca la conservazione dell’antico dittongo» (Ascoli 1873: 15-16).

325

Metafonía y diptongación en la Romania

Schürr concebía, por lo tanto, el proceso como una anticipación del movimiento articulatorio de elevación de la lengua. El término clave es el de Vorausnahme. Esa anticipación se debería a que las vocales cerradas exigen una mayor energía y tensión muscular y el proceso afectaría solamente a la parte inicial de las vocales tónicas /ɛ/ y /ɔ/, porque la anticipación se corregiría inmediatamente, algo que no podría suceder con las vocales tónicas /e/ y /o/, porque son más cortas y no habría tiempo suficiente para reaccionar. Como hemos visto, para aclarar su idea del proceso fonético, Schürr compara la anticipación con los errores que se cometen al escribir en un teclado. En una temprana reacción al artículo de Schürr, Wartburg (1938: 380) criticó de pasada este aspecto: «Der Vergleich mit dem Vertippen auf der Schreibmaschine scheint mir ganz unbrauchbar, weil dessen Formen wohl individuell sind». Sin embargo, en su respuesta a las críticas de Wartburg, Schürr (1938) no dedicó ni una línea a rebatir esta objeción.9 Pero Schürr se ve obligado a reconocer que la metafonía no funcionaría siempre de esta manera, ya que se encuentra con los fenómenos de atracción del norte de Italia (también presentes en otras zonas como Calabria o en dialectos del portugués): *infanti > veneciano antiguo fainti; *boni > piamontés ant. boyn; *ladroni > larroyn; *carboni > ligur carbuin calabrés filu > fíulu; marina > maríana; Marotta / Savoia 1991)

cultellu

> curteudu;

tela

> tíala (Rohlfs 1966: §5;

dialecto portugués de Palmeria de Faro (Esposende), donde e (‑u) > eu: jinêulo ‹ventanuco› (= janelo); dêudo ‹dedo› (= dedo); ceudo ‹temprano› (= cedo) (Leite de Vasconcelos 1928: 265-266)

En estas evoluciones se habría producido, en opinión de Schürr (1936: 288-289), un mecanismo distinto a la anticipación (Vorausnahme): Als Grundlage des Umlauts […] finden wir hier durch ‹Attraktion› oder ‹Propagination› des -i entstandenes ai ̯. […] Seine Wirkung auf den Tonvokal übte -i hier durch die dazwischen liegende Konsonanz hindurch, nicht darüber hinweg durch Vorausnahme aus.

No hay que pasar por alto el hecho de que Schürr defendió opiniones distintas sobre el funcionamiento fonético de la metafonía y su relación con la diptongación. En sus primeros trabajos sobre el romañolo concebía la metafonía, siguiendo a Herzog (1904), como un fenómeno de asimilación que pasa a través de las consonantes intervocálicas hasta llegar a afectar a la vocal tónica: «zeitliche Verschiebung der i-Engenbildung des artikulierenden Zungenteiles durch die dazwischenliegenden Konsonanten hindurch bis zur Beeinflußung des Tonvokals» (Schürr 1918: 69-70). En esa época Schürr explicaba el distinto resultado que la metafonía provoca en las vocales /e/, /o/ y /a/ frente a las vocales /ɛ/ y /ɔ/, no en función de la distinta duración de la vocal (obsérvese que la explicación de 1936 no valdría para la metafonía de /a/, que es la vocal intrínsecamente más larga), sino en función de una distinta naturaleza de las vocales medias bajas, que consistiría en una tendencia a la diptongación provocada por lo que en aquella época se llamaba Zweigipf(e)ligkeit. Dicho en otras palabras, en sus primeros trabajos Schürr pensaba que la diptongación de las vocales tónicas /ɛ/ y /ɔ/ había sido un cambio espontáneo ([ɛ] > [e̯ɛ]; [ɔ] > [o̯ɔ]) y que, en un segundo momento, la influencia metafónica de /i/ y /u/ habría modificado los diptongos nacientes: [e̯ɛ] > [je] y [o̯ɔ] > [wo].

9

326

Fernando Sánchez Miret

Schürr (1936: 290) piensa que este nuevo mecanismo, la atracción, es una característica articulatoria de la Romania occidental y, consecuentemente, interpreta que los casos de e > i y o > u que se producen en esta zona en contexto metafónico se deberían también a una atracción. Del mismo modo, los casos de diptongación de /ɛ/ y /ɔ/ tónicas en la Romania occidental se deberían a metafonía y, en concreto, a una metafonía por atracción (Schürr 1936: 296): Die letzteren [los diptongos metafónicos procedentes de /ɛ/ y /ɔ/ tónicas y supuestamente generalizados a la sílaba libre] erklären wir auch hier durch Vorausnahme der Engenbildung auf einer durch Attraktion entstandenen Stufe *e̜ i,̯ *o̜ i,̯ bzw. *e̜ u̯, *o̜ u̯.

Obsérvese que para la Romania occidental y a diferencia de lo que afirmaba para los dialectos del sur de Italia, en el caso de que el resultado final sea la diptongación, Schürr parece concebir un proceso en dos fases: primero habría atracción (Attraktion) y luego anticipación (Vorausnahme), p. ej. [ɔku] > [ɔʷgu] > [wogu] (cf. Schürr 1936: 296). Como hemos visto, el concepto de Vorausnahme es clave en la interpretación de Schürr y es el que va a centrar mi discusión. 2.1. Estudios fonéticos en la época de Schürr En su artículo de 1936 Schürr no cita trabajos de fonetistas en los que apoyar su concepción de la diptongación metafónica. De hecho, a lo largo de todo el trabajo solamente menciona a Grammont (1923) a través de Rosetti (1926: 138), para la distinción entre diptongos auténticos y falsos diptongos, y el trabajo de Schmitt (1931) sobre la diptongación. Sin embargo, es razonable suponer que entre los romanistas eran conocidos trabajos tan importantes como el Traité de phonétique de Maurice Grammont, aparecido en 1933, los Principes de phonétique expérimentale de l’Abé Rousselot, publicados a principios del siglo XX, o los Grundzüge der Phonetik de Eduard Sievers, que aparecieron por primera vez en 1876 y cuya quinta edición se publicó en 1901. En esos trabajos, Schürr podía haber encontrado argumentos que ponían en duda su interpretación y en los que ya estaba elaborado in nuce el concepto de coarticulación. En los inicios de la fonética experimental, Rousselot analizaba la acomodación de los movimientos articulatorios necesarios para la producción de sonidos contiguos y suponía que ese fenómeno podía alcanzar incluso a segmentos que no estuvieran en contacto (Rousselot 1901-1908: 983-985): Mais il est d’autres assimilations, qui sont d’ordre purement physiologiques et qui ont pour base l’accommodation des mouvements organiques entre eux. Nous avons constaté, entre autres, l’influence d’un i final sur le début d’une consonne précédente […]. On peut donc prévoir que son action s’étendra même sur une voyelle antérieure. La phonétique historique nous en fournit des exemples en français, en allemand, sans parler de l’harmonie vocalique qui est de règle dans les langues ouralo‑altaïques.

Al comparar los registros de parejas como [ella] - [elli], [venta] - [venti], [eba] - [ebi] Rousselot encontraba indicios de que durante la articulación de la primera vocal la lengua

Metafonía y diptongación en la Romania

327

modificaba su posición en función de los requerimientos de la vocal [i] de la sílaba siguiente en las secuencias [elli], [venti], [ebi].10 Rousselot no ofrece ningún indicio de que la posición de la lengua necesaria para la vocal [i] se adopte en el inicio de la vocal afectada, para corregirse después. De hecho, las curvas que aparecen en sus figuras no muestran el trazado que sería acorde con la interpretación de Schürr. Por su parte, Grammont (1971: 251) llama dilation a la metafonía y en sus explicaciones no hay nada tampoco que apoye la idea de Schürr de una anticipación que afecta solamente al inicio de la vocal: Le terme dilation signifie ‹transport à distance›, ou d’un mot ‹extension, propagation›. Ce qui se propage, ce sont certaines qualités d’un phonème; elles s’étendent à un autre phonème qui n’est pas en contact immédiat avec le phonème propagateur. […] un phonème attire particulièrement, pour une raison quelconque, l’attention musculaire, et certains de ses mouvements articulatoires s’étendent par anticipation à un phonème antérieur ou par inertie à un phonème postérieur.

Grammont analiza además algunos cambios de las lenguas nórdicas que él clasifica como dilations y en los que el resultado final es una secuencia vocálica (por ejemplo i > iu cuando la palabra acaba en u; e > ea, ja cuando la palabra acaba en a). Grammont (1971: 257) afirma que estos procesos n’atteignent pas forcément la voyelle accentuée toute entière mais de préférence sa partie finale. Le phénomène est d’autant plus aisé que les voyelles accentuées sont par le fait de l’accent un peu allongées, et qu’en germanique les voyelles sont articulées mollement et mal tenues. Par anticipation les organes prennent déjà pendant l’articulation des derniers éléments de la voyelle accentuée la position que demandera la voyelle inaccentuée qui suit.

Es decir, precisamente en las vocales tónicas, por el hecho de ser más largas, puede darse la circunstancia de que la parte final de dichas vocales sufra la influencia de la vocal átona siguiente. Como se puede comprobar, esto es todo lo contrario de lo que afirmaba Schürr, para quien las vocales medias bajas, por el hecho de ser más largas que las medias altas, permitirían que su parte inicial se viera afectada por la vocal final átona. Es probable que Schürr tomara el término Vorausnahme del famoso libro de Sievers (1901)11, ya fuera de manera directa o indirecta, pero le dio una interpretación distinta. Eduard Sievers fue probablemente el primer fonetista en apuntar que en determinadas circunstancias algunos articuladores pueden empezar su movimiento antes (al. vorausnehmen) de que se inicie la configuración del tracto vocal propia del sonido que se pretende producir (Kuhnert / Nolan 1999: 11). Estos efectos articulatorios (ya sean de anticipación, como los analizados por Sievers, o de inercia) recibieron el nombre de coarticulación desde el trabajo de Menzerath / Lacerda (1933). En concreto, Sievers explicaba que la posición de la lengua propia de la vocal [i] podía anticiparse durante la articulación de [m] en la secuencia [mi]. Este mecanismo de anticipación puede producirse de dos maneras distintas según Sievers (1901: §471): podemos encontrarnos con Eingleiten ‹deslizamiento› o con Vorausnahme ‹anticipación›. En el caso Rousselot reproduce los datos de un experimento llevado a cabo por su sobrino Fauste Laclotte (1899). El manual y los trabajos de Sievers tuvieron una gran importancia en la investigación de los cambios lingüísticos a finales del siglo XIX (cf. Jankowsky 2000). La difusión de su obra queda reflejada en las cinco ediciones de sus Grundzüge.

10 11

328

Fernando Sánchez Miret

del deslizamiento el movimiento de la lengua propio de [i] empieza durante la articulación de [m] y se desliza de manera continua hacia la posición de la vocal alta anterior. En el caso de la anticipación el movimiento de la lengua propio de [i] empieza desde el inicio de [m] y se mantiene durante toda la duración de la consonante. La hipótesis de Schürr afirma que en la diptongación metafónica de los dialectos del centro y sur de Italia la anticipación de la vocal final átona empieza en el inicio de la vocal tónica y desaparece a continuación, lo cual significaría que los efectos coarticulatorios de vocal a vocal (= V-a-V) operarían de manera discontinua. Sin embargo, Schürr parece ser el único que defiende esta postura, para la que no había ningún apoyo en la bibliografía fonética de la época. De la explicación de Sievers (1901: §471) no puede deducirse la posibilidad de que estos efectos puedan limitarse al inicio, sino todo lo contrario; lo esperable es que encontremos la posición anticipada durante toda la duración de la consonante: Ebenso gut kann man […] bei mi die Zunge von vorn herein in die i-Stellung, bei ku desgleichen die Lippen in die Rundungsstellung etc. des u bringen und dann diese Elemente der Gesammtstellung bis zum Endes des m bez. k festhalten, so dass also m und i, k und u von Anfang an enger an einander gebunden erscheinen.

2.2. Pervivencia de la hipótesis de Schürr En general, los romanistas que se han ocupado de la diptongación en las lenguas romances no han prestado mucha atención al detalle de los mecanismos fonéticos que habrían podido provocar la diptongación metafónica y se han limitado a aceptar como buena la explicación de que se trataría de algún tipo de asimilación a distancia. El motivo de esta falta de atención al detalle fonético se debe a que en los trabajos clásicos de la romanística el objetivo más importante era la descripción exhaustiva de los datos y el criterio de clasificación eran los contextos. La parte puramente fonética se consideraba una especie de adorno, como revelan las palabras de Meyer-Lübke (1926: §60): Para el historiador de la fonética, la fisiología es sólo una ciencia auxiliar que hace posible explicaciones más exactas de los procesos fonéticos de una lengua cuya existencia empírica está confirmada reiteradamente por la observación de los hechos, lo más completa que sea posible.

La formulación clásica de las leyes fonéticas consistía en tres puntos: –expresar el cambio: por ejemplo, /ɛ/ se convierte en /je/ –delimitar el contexto: por ejemplo, ante /i/ y /u/ finales –describir la distribución geográfica Un ejemplo canónico de esta manera de proceder lo encontramos en la gramática de Meyer-Lübke (1890: §152) (indico en la cita las distintas partes de la fórmula): Die Schicksale des e̜ sind bedingt durch die folgenden Vokale: [contexto →] vor u, i [expresión del cambio →] wird e̜ zu ie bezw. ẹ, [contexto →] vor a, e, o [expresión del (no) cambio →] dagegen bleibt es als e̜. [contexto →] Die Zahl der folgenden Konsonanten ist gleichgültig. [distribución geográfica →] Dies findet sich im Neapolitanischen, im Apulischen […]

Metafonía y diptongación en la Romania

329

Si la distribución contextual de un fenómeno era clara, se podía saltar fácilmente a una fórmula del tipo «el sonido x se convierte en el sonido y en el contexto z» que podía pasar por ser una explicación del tipo «el contexto z tiene el poder de convertir el sonido x en el sonido y». La importancia epistemológica del contexto de un cambio se pone de manifiesto en la manera curiosa con la que Schürr (1936: 305) quiere resolver la contradicción que la falta de diptongación en contexto palatal en español plantea para su hipótesis: Das Nichteintreten der Diphthonge im Kastilischen gerade unter den Bedingungen, durch die sie sonstüberall auf dem weiten Gebiete der Romania und auch in den Nachbarmundarten des Kastilischen selbst ausgelöst wurden, ist dennoch ein, wenn auch mittelbarer Beweis für die Richtigkeit unserer Diphthongierungstheorie.

Da la impresión de que Schürr argumenta de la siguiente manera: 1) he determinado cuál es el contexto en el que aparece la diptongación (las vocales finales altas, los sonidos palatales y algunos sonidos velares: todos estos contextos tienen en común una posición elevada del dorso de la lengua); 2) esa posición de la lengua en el contexto provoca la diptongación de las vocales tónicas /ɛ/ y /ɔ/; 3) en español el mismo contexto no provoca la diptongación, sino lo contrario (porque en español hay diptongación en todos los casos, menos cuando hay un contexto palatal) y esto es una prueba de que ese contexto es determinante.12 Las ideas de Schürr, sobre todo con relación a una diptongación metafónica originaria panromance, entraron en el manual de Lausberg (1965: 187-188), pero la cuestión del detalle fonético del proceso no recibió ninguna atención, como es habitual en este tipo de obras. Dado que la parte más polémica del trabajo de Schürr era la suposición de una diptongación metafónica en zonas en las que no hay ni rastro de ella, como es el caso del portugués o del español, fue este asunto (la distribución geográfica del fenómeno) el que encontró más eco en la discusión. El resultado final es que, de alguna manera, la interpretación fonética de Schürr pasó a ser tácitamente aceptada, porque en realidad no ha estado nunca en el foco de atención la realidad fonética del cambio. Un ejemplo de esta aceptación lo encontramos en un trabajo de 1969 de Gerold Hilty, quien está plenamente de acuerdo con la explicación por anticipación (Hilty 2007: 133): Para el galorrománico hemos reconocido una primera capa de diptongación en aquella metafónica condicionada de e̜ y o̜ en ié̜ y uó̜, provocada por yod y wau, o ī y ū, respectivamente. Este fenómeno que, desde el punto de vista fonético, es absolutamente plausible, ha de entenderse como anticipación del cierre extremo tanto de las vocales ī y ū como de las semivocales correspondientes j y w.

En términos similares se expresa Papa (1978: 10), que da por hecha «the phonetic plausibility of both diphthongizing and simple raising as results of metaphony». En general, los trabajos recientes tampoco se plantean el detalle fonético del proceso. Savoia / Maiden (1997: 15), tras definir la metafonía como «a type of quality agreement of Schürr supone que se habría llegado a esta situación en español a través de una mezcla de dos variedades sociales o geográficas: una variedad baja habría diptongado en contexto palatal, mientras que la variedad alta habría rechazado la diptongación; más tarde los diptongos se habrían extendido más allá del contexto original y la variedad alta los habría admitido, pero no en los contextos originarios en los que los rechazó al principio.

12

330

Fernando Sánchez Miret

stressed mid or low vowels with unstressed high vowels ([i] or [u]) in a following syllable», señalan que los resultados de la metafonía sobre las vocales medias bajas responden a dos modelos: en uno el resultado son monoptongos por cierre, mientras que en el otro tenemos diptongos. Y otro ejemplo reciente lo tenemos en la Grammatica diacronica del napoletano de Adam Ledgeway (2009: 54-55): In termini articolatori, la metafonesi consiste nell’innalzare la lingua verso la regione anteriore del palato duro (vocali anteriori) oppure verso il palato molle (vocali posteriori) sotto l’influsso di un’originaria /ʊ/ (< ŭ) o /i/ (< ī) finale atona […] L’esito della metafonesi può essere o monottongale come nel caso delle vocali medio-alte /e/ e /o/ che passano rispettivamente a [i] e [u] (p.es. *seccu > sicco ‹secco; magro›, *rossu > russo ‹rosso›), o dittongale come nel caso delle vocali medio-basse /ɛ/ e /ɔ/ che passano rispettivamente a [je] o [wo] (p.es. *denti > diente, *grossu > (g)ruosso ‹grosso›).

2.3. Excursus: ¿por qué no se ha prestado más atención a la metafonía como fenómeno fonético? En el apartado anterior he intentado mostrar que el foco de atención de los romanistas no ha sido el lado fonético del cambio. Muchos esfuerzos se han dedicado a la distribución geográfica de los fenómenos, lo cual es comprensible en el dominio italorromance, donde la variación es enorme y la tradición de investigación dialectológica muy sólida. Esta falta de atención al detalle fonético forma parte de la tradición romanística (ejemplificada más arriba por Meyer-Lübke) y se hace patente también en otro detalle relativo a la metafonía: en la tradición romanística no se ha discutido prácticamente el papel de las consonantes intervocálicas en los procesos de metafonía. Muy raramente en los trabajos sobre la metafonía y otros fenómenos de asimilación a distancia se hace mención a la posible influencia favorecedora o entorpecedora del proceso llevada a cabo por las consonantes intervocálicas. Un ejemplo es Tuttle (1985a), que afirma que la assimilazione permansiva provocada por una [u] sobre la vocal [a] tónica de la sílaba siguiente en el centro y sur del Lazio y los Abruzos hasta Apulia, Calabria y Sicilia (p. ej. caput > ru kwapə) se produce en muchos sitios solamente si la consonante intervocálica es velar. Por el contrario, predomina la idea fijada por Meyer-Lübke (1890: §152): «Die Zahl der folgenden Konsonanten ist gleichgültig». Y el resultado ha sido que la romanística no se hecho eco prácticamente de una importante discusión sobre algunos aspectos fonéticos de la metafonía que se llevó a cabo en la germanística: se trata de la discusión en torno a la Mouillierungstheorie defendida por algunos autores como Sievers.13 En lo que aquí nos interesa, la Mouillierungstheorie consistía en defender que la metafonía (Umlaut) provocada por -i en las lenguas germánicas habría afectado también a las consonantes intervocálicas. Véase, por ejemplo, la descripción de Streitberg (1896: §94) Die Palatalisierung eines haupttonigen Vokals durch folgendes i und j wird durch die dazwischendstehnden Konsonanten vermittelt. Diese werden zuerst palatalisiert und beeinflussen dann ihrerseits den vorausgehenden Vokal.

Cf. un resumen de las distintas teorías en Braune (2004: 56-57).

13

Metafonía y diptongación en la Romania

331

Un problema de esta explicación es que no se documentan las supuestas consonantes palatalizadas en la historia del alemán.14 Sin embargo, para la argumentación que pretendo hacer aquí lo relevante de la Mouillierungstheorie no es tanto la necesidad de que las consonantes intervocálicas se palatalizaran, como el hecho de que las consonantes pueden desempeñar un papel en el proceso. En este sentido, en las gramáticas se suele señalar que determinadas consonantes impidieron el efecto metafónico de la vocal final (cf. p. ej. Brugmann 1904: §329). Ciertamente la discusión en torno a la Mouillierungstheorie en la germanística es solamente una pequeña parte de los problemas que nos puede plantear la metafonía como proceso fonético. Mi crítica es que los trabajos de fonética histórica de las lenguas romances generalmente han sido refractarios al tratamiento de esta problemática. Por lo que se refiere a la intervención de las consonantes intervocálicas, Schürr contempla dos posibilidades: – el efecto de la vocal final pasa a través de la consonante intervocálica «durch die dazwischen liegende Konsonanz hindurch» = Attraktion – el efecto de la vocal final pasa por encima de la consonante intervocálica «über die dazwischen liegende Konsonanz hinweg» = Vorausnahme Pero Schürr no discute si todas las consonantes o grupos consonánticos permiten los dos tratamientos, ni si el primero implica algún tipo de modificación de la consonante, con lo cual la metafonía entra en el reino de lo misterioso. Un motivo colateral que puede explicar la poca atención que ha despertado la problemática fonética en el estudio de los cambios por metafonía consiste en que la metafonía tiende a relacionarse con la morfología15 y han sido precisamente las consecuencias morfológicas de la metafonía las que han recibido más atención. Esta es una observación que se ha hecho desde hace mucho tiempo; valga el ejemplo de Cesare de Lollis (1890-1892: 194): la metafonesi ha finito per assumere nei nostri dialetti i caratteri d’un espediente morfologico. L’effetto della vocale finale sull’accentata, costituisce, senza dubbio, un fenomeno d’indole fonetica. Ma la condizione speciale della vocale desinenziale, che qui diventa una vocale indistinta, indusse i parlanti a sfruttare la metafonesi nell’interesse della flessione nominale, e il fatto, d’origine puramente fonetica, divenne così un espediente di flessione.

El proceso de morfologización o, lo que es lo mismo, de desnaturalización de una regla fonológica es gradual: en este caso empieza con la interacción fonológica de la regla de la metafonía con algunas reglas morfológicas (como las que rigen la distinción de género o de número en la morfología nominal o la de persona o tiempo en la morfología verbal). Esta interacción produce un aumento del grado de conciencia, de tal manera que la regla fonológica puede ser usada para la co-señalización de una regla morfológica (Dressler 1977: §30). Grammont (1971: 256) no está de acuerdo con la teoría de la palatalización: «Il ne s’agit pas dans ce phénomène, comme on l’enseigne souvent, d’une mouillure de la consonne précédant l’i ou le y, mouillure qui se serait transmise à la voyelle précédente en la palatalisant. C’est une vraie dilation, c’est‑à‑dire dans le cas particulier une anticipation de mouvements articulatoires; elle ne s’accomplit pas à travers la consonne, mais par‑dessus, et aucune consonne ou groupe de consonnes n’y fait obstacle». 15 Una importante excepción es la del sardo logudorés, donde nos encontramos con una metafonía que se mantiene como un proceso alofónico (cf. Loporcaro 2003b). 14

332

Fernando Sánchez Miret

Son numerosos los ejemplos de morfologización de la metafonía en dialectos italianos y en otras lenguas:16 – en dialectos del centro de Italia se extiende la alternancia /o/ - /ɔ/ a formas que no la deberían tener, dado que etimológicamente provienen de palabras con /o/, p. ej. [siɲɲoˈɾone] - [siɲɲoˈɾɔna] (Tuttle 1985b). – en el Lazio tenemos alternancia /ɛ/ - /i/ en [ˈtʃɛmitʃe] - [ˈtʃimitʃi], donde la vocal alta /i/ es la etimológica (cīmĭce) (Maiden 1991: 218, 230). – las alternancias [e] - [e̯a] y [o] - [o̯a] del rumano se extienden a voces de incorporación reciente a la lengua como latinesc - latinească, analog - analoagă (Ernst 1989: 336) – la alternancia entre /o/ y /ɔ/ del portugués (motivada por el cierre de la vocal media baja cuando la palabra acababa en [u], p. ej. [ˈfogu] - [ˈfɔguʃ]) se ha extendido a palabras que no tenían originalmente una vocal media baja etimológica (p. ej. [ˈfoʁnu] - [ˈfɔʁnuʃ]) (Cavacas 1921: 74) En definitiva, la metafonía es un fenómeno que ofrece múltiples aspectos de interés y el fonético ha quedado descuidado en los estudios diacrónicos. Esa falta de interés es la que ha permitido que la hipótesis de Schürr relativa a la relación entre metafonía y diptongación haya pasado sin crítica. El resto de mi trabajo consistirá en analizar solamente la parte fonética de la metafonía y la diptongación.

3. Coarticulación La coarticulación es una de la causas (o condiciones previas, como afirma Loporcaro 2003a: 23) más importantes del cambio fonético (cf. Ohala 1989). Los estudios dedicados a la coarticulación no confirman la hipótesis de que los efectos anticipatorios de V-a-V en las secuencias V1CV2 puedan detectarse solamente en el onset de V1. Los estudios sobre la coarticulación se han centrado en analizar aspectos diversos como el alcance, la intensidad o la dirección de la coarticulación y sus implicaciones para los modelos de la producción del habla. Aunque en la mayoría de estos estudios se trata solamente de forma tangencial la cuestión de la continuidad o discontinuidad de los efectos coarticulatorios, presentan suficientes evidencias a favor de la hipótesis de que los efectos coarticulatorios son mayoritariamente continuos (cf. p. ej. Recasens 1987: 304). Hay estudios que describen efectos anticipatorios de V-a-V tanto en los extremos como en la fase central de las vocales (vid. p. ej. Magen 1997: 187-188; Recasens 1999: 335) y, sin embargo, no parece haber estudios que demuestren la presencia de efectos coarticulatorios exclusivamente en el inicio de V1, que es lo que suponía Schürr. Todos estos estudios demuestran, como indican Beddor et al. (2002: 599), que el grado de coarticulación disminuye a medida que se toman medidas de los formantes más lejos de la fuente de coarticulación. Conozco solamente cuatro trabajos en los que ocasionalmente se describe una disminución en la intensidad del efecto anticipatorio de V-a-V a medida que nos movemos desde V1 hacia Algunos trabajos importantes dedicados específicamente a la morfologización de la metafonía en los dialectos italianos son los de Tuttle (1985b; c) y los de Maiden (1985; 1989; 1991).

16

333

Metafonía y diptongación en la Romania

la consonante intervocálica. El primero de estos trabajos es el de Magen (1997), en el que se analizan los efectos coarticulatorios en palabras artificiales con la estructura /bV1bbV3b/ (donde V1 y V3 pueden ser /ɑ/, /i/). Para el experimento se analizaron las producciones de cuatro hablantes de inglés americano. Uno de los hablantes mostró en la secuencia /bɑbbib/ un mayor grado de coarticulación provocada por V3 = /i/ en el onset de /ɑ/ (F2 = ca. 1200 Hz) que en el offset de la misma vocal (F2 = ca 1150 Hz). El segundo estudio es el de Recasens (1987), en el que se analizaron los efectos coarticulatorios en el F2 medidos a lo largo de once puntos en una serie de secuencias del tipo /VˈCV/ creadas a partir de la combinación de las vocales /i/ y /a/ y un determinado grupo de consonantes. Para el experimento se usó a dos hablantes de catalán y otros dos de castellano. Tal y como se esperaba, «significant V‑to‑V effects occurred continuously in time from point 8 back to onset of anticipatory coarticulation, and from point 4 until offset of carryover articulation» (Recasens 1987: 304). Junto a estos resultados generales, Recasens describe la presencia de algunos efectos coarticulatorios por debajo del nivel de significación en algunos puntos intermedios. En concreto estos efectos se detectaron en el caso de efectos por inercia en la secuencia /Vli/ en un hablante de castellano; en efectos por inercia y por anticipación en la secuencia /Vβi/ para todos los hablantes; en efectos anticipatorios en la secuencia /VðV/ para un hablante catalán; en efectos anticipatorios en la secuencia /VɣV/ para los dos hablantes catalanes. El tercer estudio se debe también a Daniel Recasens. En este caso, en lugar de un análisis acústico de la coarticulación, como en el trabajo anterior, Recasens (2002) hace un estudio de articulometría electromagnética en el que examina el movimiento del dorso y el ápice de la lengua en secuencias VCV con consonantes labiales, alveolares, alveolopalatales y velares y las vocales /i/, /a/, /u/ en hablantes de catalán. Recasens describe algunos efectos coarticulatorios discontinuos de V-a-V para el dorso de la lengua y sugiere que estas discontinuidades tienen que interpretarse como efectos coarticulatorios de larga duración cuyos efectos no alcanzan el nivel de significatividad en algunos momentos puntuales, no como momentos de interrupción del efecto coarticulatorio. En algunos casos estas discontinuidades no se extendieron más allá del período de cierre de la consonante intervocálica, es decir, se produjeron durante la articulación de la consonante y no afectaron a la vocal situada al otro lado. Recasens observa una tendencia a que las discontinuidades sean más duraderas en el caso de que las consonantes intervocálicas sean dorsales (sobre todo en el caso de ([ɲ]). En el cuarto trabajo, Grosvald (2009) mide el alcance de los efectos coarticulatorios de V-a-V en frases con varios schwas consecutivos seguidos por [i] o por [a] producidas por 20 hablantes de inglés americano. Un ejemplo de estas frases es el siguiente: It’s fun to look up

at



distancia-2 distancia-1

distancia-3

a

key vocal contextual [i]

Un resultado que sorprende al propio Grosvald es el hecho de que tres hablantes mostraran efectos coarticulatorios aparentemente discontinuos, es decir, se produjeron efectos significativos para F1 o F2 en la distancia-2 pero no en la distancia-1. Al igual que en el caso de Recasens (1987), Grosvald (2009: 179-180) afirma que habrá habido también coarticulación en la distancia-1, pero no lo suficientemente elevada como para ofrecer un resultado estadísticamente significativo.

334

Fernando Sánchez Miret

A pesar de ocasionales disminuciones en el grado de coarticulación de V-a-V en algún punto intermedio, ninguno de los trabajos mencionados ofrece un apoyo consistente a la hipótesis de Schürr. Hay que recordar, además, que un aspecto crucial de la teoría de Schürr es que el efecto coarticulatorio empezaría en el onset de la vocal tónica V1 y que cesaría inmediatamente después. En los datos descritos en Recasens (2002), las discontinuidades anticipatorias durante V1 no empiezan normalmente antes de los 100 ms que preceden al onset de la consonante intervocálica y pueden extenderse hasta los 50 ms siguientes al onset de dicha consonante. Una vez que la hipótesis fonética de Schürr ha sido descartada, se hace necesario buscar una nueva explicación fonética para la relación entre diptongación de la vocal tónica y la presencia de las vocales finales [i] y [u]. En Sánchez Miret (1998) especulé que las vocales altas, que son intrínsecamente más breves que las vocales bajas, podrían favorecer el alargamiento de las vocales tónicas, lo cual crearía un contexto favorable a la diptongación.17 Esta hipótesis se examinará experimentalmente en la última sección de este trabajo.

4. Experimento 4.1. Método La hipótesis presentada en Sánchez Miret (1998) predecía que las vocales tónicas son más largas en palabras acabadas en las vocales átonas altas /i/ o /u/ y más cortas en palabras acabadas en la vocal átona baja /a/. Para comprobar la influencia de las vocales átonas finales en la duración acústica de las vocales tónicas en italiano he diseñado un experimento con la ayuda de Daniel Recasens (cf. la presentación de algunos resultados previos en Sánchez Miret 2010).18 Como explicó Passy en varias ocasiones, la mayoría de las diptongaciones afectan a vocales largas: «Les diphtongues les plus nombreuses proviennent du dédoublement des voyelles longues, qui paraissent difficiles à tenir absolument homogènes» (Passy 1891: §456); «une voyèle longue tent facilement à ne pas rester homojène pendant toute sa durée; de là à la diftongaizon propement dite, il n’y a qu’un pas» (Passy 1909: 344, respeto la ortografía que emplea Passy en su artículo). Esto no implica, sin embargo, que una lengua tenga que distinguir fonológicamente entre vocales largas y breves para que se produzca la diptongación y en este contexto términos como duración, alargamiento, vocal larga y vocal breve no tienen significado fonológico. Varios factores pueden afectar a la duración vocálica: la identidad de la vocal, el acento, la estructura silábica, la posición de la sílaba dentro de la palabra y de la frase, la velocidad de habla, los segmentos adyacentes, la proximidad a una frontera sintáctica, la frecuencia de la palabra. Como indica van Santen (1992), el número de factores que afectan a la duración de las vocales es muy alto y su interacción se ha investigado solamente de manera parcial (para una investigación exhaustiva de la duración vocálica en italiano, cf. Marotta 1985). 18 A la luz de esta hipótesis podrían revisarse algunos datos dialectológicos. Por ejemplo, en algunos dialectos de Apulia (zona del Gargano) las condiciones de la metafonía son bastante complejas; en algunos casos hay diptongación metafónica solamente en sílaba libre y además solamente ante /i/ final, mientras que las vocales medias altas se cierran ante /i/ y ante /u/ finales (Loporcaro 1997: 339). Maiden (1991: 121) interpreta que la metafonía de /ɛ/ y /ɔ/ en estos dialectos es una innovación. Habría que analizar con detalle la situación de estos dialectos, pero, a primera vista, podrían ser una evidencia 17

335

Metafonía y diptongación en la Romania

Para el experimento se creó un grupo de palabras en las que la vocal final cambia, manteniéndose igual la consonante intervocálica y el número de sílabas. Tal y como se muestra en la tabla 5, este grupo de palabras está formado por nueve palabras reales y nueve palabras inventadas, todas paroxítonas y con las siguientes vocales tónicas: /ɛ/, /a/, /o/ y /ɔ/.19 Todas las palabras acaban con las sílabas átonas /ri/20, /ra/ y /ro/. palabras reales /ε / /a/ /o/

imperi ‹dominas› impera ‹domina› impero ‹domino› ripari ‹reparas› ripara ‹repara› riparo ‹reparo› motori ‹motores› pastora ‹pastora› costoro ‹estos›

palabras inventadas /ε/ /a/

/ɔ/

reperi repera repero repari repara reparo repori repora reporo

Tabla 5. Lista de palabras empleadas en el experimento

Estas palabras se insertaron en dos tipos de frases: cortas (seis sílabas) y largas (diez sílabas). En la tabla 6 pueden verse las frases utilizadas. palabras reales

palabras inventadas

frases cortas

Voto per «________» ‹Voto por «________»›

Ti dico «________» ‹Te digo «________»›

frases largas

Voto per «__________» sette volte ‹Voto por «________» siete veces›

Ti dico «__________» sette volte ‹Te digo «________» siete veces›

Tabla 6. Frases empleadas en el experimento

de que la metafonía de cierre de las vocales medias altas y la diptongación de las vocales medias bajas son dos cambios distintos. Si la diptongación que se observa en estos dialectos refleja los resultados de un cambio fonético, se podría interpretar que se trata de una diptongación que se ha producido en un contexto favorable de mayor duración, como es la sílaba libre y la presencia de /i/ en la sílaba final. 19 La presencia de palabras con /o/ y con /ɔ/ tónica se debe a que en italiano actual no hay suficientes palabras reales con las secuencias relevantes /ɔri/, /ɔra/ y /ɔro/. Las palabras inventadas pueden tener solamente la vocal media baja en italiano, de acuerdo con una restricción formulada en los términos ‹vocale incerta, vocale aperta› (Franceschi 1968). Otro problema con los datos lo plantea el hecho de que el italiano estándar no tiene /u/ final átona, de manera que el único representante del contexto ‹vocal alta final› en el experimento es /i/. Para las palabras con /o/ final átona la hipótesis predice que las vocales tónicas deberían ser más cortas que en palabras acabadas en /i/ y más largas que en palabras acabadas en /a/. 20 Las formas repari, reparo y repara son formas del antiguo verbo reparare ‹reparar›.

336

Fernando Sánchez Miret

Los sujetos del experimento fueron ocho varones hablantes de italiano (uno de ellos romano –DB– y el resto napolitanos –AG, BI, FL, GU, MA, MP, PG).21 Estos hablantes leyeron un conjunto de 36 frases (9 palabras reales x 2 tipos de frase; 9 palabras inventadas x 2 tipos de frase) mezcladas con algunas frases de relleno (fillers) y presentadas siete veces en un orden aleatorio. Se pidió a los sujetos que pronunciaran las frases a una velocidad normal y se les indicó que las palabras inventadas eran paroxítonas. Las frases se les presentaron en una presentación de Power Point con un intervalo de 3 segundos para cada frase. Se ha llevado a cabo el análisis acústico de cinco repeticiones de cada palabra en las condiciones ‹frase corta› y ‹frase larga›. Para el análisis acústico se ha utilizado el programa Multi-Speech de KayPENTAX. A partir de los espectrogramas y la onda acústica se ha medido la duración de las vocales tónicas de las palabras de la tabla 5. Para ello se han seguido los siguientes criterios: el inicio de la vocal se ha identificado en el punto de cruce de la línea de reposo de la onda acústica coincidente con el primer pulso vocálico que presenta estructura formántica al menos en F1 y F2; el período de fricción de la explosión de la consonante oclusiva, en los casos en los que estaba presente, no se ha considerado parte de la vocal; el final de la vocal se ha fijado en el punto en el que se observaba una discontinuidad visible en la representación acústica de la consonante [ɾ] (para los hablantes AG y MA, cuyos espectrogramas presentaban una notable continuidad formántica en las secuencias [VɾV], se han utilizado las funciones energy contour y formant history del programa Multi-Speech y se ha fijado el final de la vocal tónica en el punto más bajo de la línea que marca la energía). Se han llevado a cabo ANOVAs de medidas repetidas para cada una de las vocales tónicas (/ɛ/, /a/, /ɔ/)22 sobre los datos de los ocho hablantes con la vocal final (‹i›, ‹a›, ‹o›) y el tipo de frase (‹palabra real en frase corta›, ‹palabra real en frase larga›, ‹palabra inventada en frase corta›, ‹palabra inventada en frase larga›) como factores y la duración de la vocal tónica como variable dependiente. Para comprender las interacciones significativas entre los dos factores ‹vocal final› y ‹tipo de frase› se han llevado a cabo ANOVAs de un factor sobre los datos de cada tipo de frase con ‹vocal final› como variable independiente. Con la finalidad de comprender el comportamiento de los hablantes individuales se llevaron a cabo también ANOVAs univariante para cada uno de los ocho hablantes con los mismos factores utilizados para las ANOVAs de medidas repetidas. Se ha considerado que los resultados eran significativos a partir del nivel de significatividad p < 0,05 y se han aplicado los tests de Bonferroni a los efectos significativos. Se han efectuado también tests-t (cf. tabla 8) de muestras emparejadas con los datos de cada vocal tónica (a través de las cuatro condiciones de ‹tipo de frase›) para cada hablante, en los que se han comparado los efectos de /i/ final frente a los de /a/, dado que estas dos vocales son las que han producido los efectos más notables en las ANOVAs. Cinco grabaciones se realizaron en la isla de Procida durante la I Scuola Estiva di Linguistica e Filologia Romanza (junio de 2008) organizada por la Société de Linguistique Romane. Quiero dar las gracias a Rosanna Sornicola y a Michela Russo por proporcionarme a los hablantes del experimento. Los hablantes BI, FL y GU fueron grabados en el laboratorio de la Scuola Normale di Pisa por Chiara Celata, a quien también deseo expresarle mi profundo agradecimiento, así como a todos los participantes en el experimento. 22 Para el análisis estadístico se han considerado como una sola vocal las realizaciones [o] y [ɔ] de las palabras reales e inventadas. Además hay que señalar que el hablante PG pronunció como [ɔ] la vocal de costoro, que en los demás hablantes era [o]. 21

337

Metafonía y diptongación en la Romania

4.2. Resultados Los resultados de ANOVAs de medidas repetidas sobre los datos de los ocho hablantes han dado efectos principales significativos en las dos vocales medias tónicas /ɛ/ y /ɔ/ para el efecto vocal final: en el caso de /ɛ/ (F(2;14) = 12,25, p = 0,001) y en el caso de /ɔ/ (F(2;14) = 4,95, p  =  0,024). De acuerdo con los tests post-hoc, existe una diferencia significativa en la condición ‹vocal final i› vs. ‹vocal final a› (p = 0,013) y en la condición ‹vocal final i› vs. ‹vocal final o› (p = 0,003) para la vocal /ɛ/. Por el contrario, los tests post-hoc no han dado diferencias significativas para ninguna condición en el caso de /ɔ/. Las duraciones medias en ms de estas dos vocales tónicas están expresadas en la tabla 7. vocal tónica

vocal final

/ɛ/

/ɔ/

/i/

204 (33,4)

197,3 (35,7)

/a/

196,1 (34,2)

192,4 (39,2)

/o/

194,4 (32,7)

198 (35,7)

Tabla 7. Duraciones medias de las vocales tónicas /ɛ/ y /ɔ/ en función de la vocal final calculadas a través de las cinco repeticiones de los ocho hablantes. Se indican entre paréntesis las desviaciones típicas.

Como puede observarse en los datos de la tabla 7, las duraciones medias de las vocales tónicas ante /i/ átona final son superiores a las duraciones medias de las mismas vocales ante /a/ átona final, tal y como predice la hipótesis. Por el contrario, el comportamiento ante /o/ final átona no se ajusta a las predicciones. Los análisis estadísticos han mostrado resultados significativos para la vocal /ɛ/ en la dirección prevista por la hipótesis, pero las diferencias entre las duraciones medias en las vocales tónicas a través de hablantes son pequeñas (7,9 ms en la condición ‹vocal final i› vs. ‹vocal final a›) y las desviaciones típicas son grandes, de modo que cabe preguntarse si estas diferencias son lo suficientemente relevantes y, en su caso, si estas diferencias de duración bastarían para provocar la diptongación de las vocales.23 En el caso de /ɔ/ tónica el análisis estadístico ha ofrecido también efectos significativos para la interacción entre ‹vocal final› y ‹tipo de frase› (F(6;42)  =  2,96, p  =  0,017). Para analizar estos efectos se han realizado ANOVAs de medidas repetidas para cada tipo de frase con ‹vocal final› como variable independiente, que han dado resultados significativos para el tipo de frases largas con palabras reales (F(1,73;12,15) = 7,87, p = 0,008). Los tests post-hoc han dado un resultado significativo (p = 0,002) para la condición ‹vocal final o› vs. ‹vocal final a›; de nuevo en este caso los resultados están de acuerdo con la hipótesis, Sin embargo, no ha de olvidarse que estas duraciones medias están calculadas a través de todos los tipos de frases y palabras y a través de todos los hablantes. En las comparaciones por contextos y por hablantes se han encontrado diferencias medias en la condición ‹vocal final i› vs. ‹vocal final a› de hasta 35 ms (cf. el análisis detallado de los hablantes DB, MP, PG en Sánchez Miret 2010).

23

338

Fernando Sánchez Miret

ya que la duración media de la vocal tónica ante /o/ final es 185,6 ms (dt = 36,2)24 y ante /a/ final es 171,2 ms (dt = 39); la duración media ante /i/ en este caso es 184 ms (dt = 37,7), igualmente superior a la duración ante /a/ final, pero no ha sido suficiente para dar un resultado estadísticamente significativo en la condición ‹vocal final i› vs. ‹vocal final a›. Para el tipo de frases cortas con palabras inventadas se ha obtenido igualmente un resultado significativo (F(2;14) = 4,74, p = 0,027). Los tests post-hoc han dado un resultado algo por encima del nivel de significatividad (p = 0,058) para ‹vocal final i› vs. ‹vocal final a› (las duraciones medias de la vocal tónica son 211,7 ms (dt = 33) ante /i/ final y 203,1 ms (dt = 32) ante /a/ final). Las ANOVAs univariante para cada uno de los ocho hablantes no han producido resultados significativos para AG, FL, GU, PG. El único hablante que presenta resultados significativos para las tres vocales tónicas es DB: para /ɛ/ tónica (F(2;48) = 3,99, p = 0,025) los tests posthoc han mostrado un resultado significativo en la condición ‹vocal final i› vs. ‹vocal final a› (p = 0,021) (duraciones medias: 177,8 ms (dt = 14,7) ante /i/ final y 165,2 ms (dt = 15) ante /a/); para /a/ tónica (F(2;48) = 14,88, p = 0,000), con resultados significativos en los tests post-hoc en la condición ‹vocal final i› vs. ‹vocal final a› (p = 0,000) (duraciones medias: 188,9 ms (dt = 9,6) ante /i/ y 172,6 ms (dt = 10,8) ante /a/) y en la condición ‹vocal final o› vs. ‹vocal final a› (p = 0,001) (duraciones medias: 184,4 ms (dt = 9,1) ante /o/ y 172,6 ms (dt = 10,8) ante /a/); igualmente, para la vocal tónica /ɔ/ (F(2;48) = 8,24, p = 0,001) con resultados significativos en los tests post-hoc en la condición ‹vocal final i› vs. ‹vocal final a› (p = 0,013) (duraciones medias: 159,5 ms (dt = 13,6) ante /i/ y 151,6 ms (dt = 19) ante /a/) y en la condición ‹vocal final o› vs. ‹vocal final a› (p = 0,001) (duraciones medias: 161,8 ms (dt = 14,3) ante /o/ y 151,6 ms (dt = 19) ante /a/). Otros dos hablantes muestran resultados significativos solamente para una vocal. El hablante MA tiene resultados significativos para la vocal tónica /ɛ/ (F(2;48)  =  8,07, p = 0,001): los tests post-hoc han ofrecido resultados significativos en la condición ‹vocal final i› vs. ‹vocal final a› (p = 0,006) (duraciones medias: 203,8 ms (dt = 20,1) ante /i/ y 187,7 ms (dt = 15,1) ante /a/) y en la condición ‹vocal final i› vs. ‹vocal final o› (p = 0,002) (duraciones medias: 203,8 ms (dt = 20,1) ante /i/ y 185,7 ms (dt = 11) ante /o/). El hablante BI tiene resultados significativos para la vocal tónica /a/ (F(2;48)  =  4, p  =  0,025): los tests post-hoc han señalado un resultado significativo en la condición ‹vocal final i› vs. ‹vocal final o› (p = 0,029) (203,8 ms (dt = 14,7) ante /i/ y 214,3 ms (dt = 22,6) ante /o/); como se observa, este es el único caso en que los resultados significativos van en contra de las predicciones de la hipótesis, ya que aquí la vocal tónica dura más ante /o/ final que ante /i/ final. Por último, el hablante MP tiene resultados que se acercan al nivel de significatividad (F(2;48) = 3,04, p = 0,057) para la vocal tónica /ɛ/; los tests post-hoc no han mostrado ningún resultado significativo. Sin embargo, dado que los resultados del test-t con muestras emparejadas (cf. tabla 8) han proporcionado resultados significativos para la comparación ‹vocal final i› vs. ‹vocal final a› en el hablante MP (t(19) = 2,879, p  =  0,010), podemos concluir que también este hablante contrasta significativamente la duración de /ɛ/ en función de la vocal final.

dt = desviación típica.

24

339

Metafonía y diptongación en la Romania



hablante

vocal tónica

AG

/a/

t(19) = -1,785, p = 0,090

BI



DB



FL



GU

MA

MP

PG

test-t

/ɛ/

t(19) = -0,280, p = 0,782

/ɔ/

t(19) = 1,463, p = 0,160

/a/

t(19) = -4,117, p = 0,001

/ɛ/

t(19) = 1,711, p = 0,103

/ɔ/

t(19) = 0,017, p = 0,987

/a/

t(19) = 5,451, p = 0,000

/ɛ/

t(19) = 3,619, p = 0,002

/ɔ/

t(19) = 2,302, p = 0,033

/ a/

t(19) = 0,927, p = 0,366

/ɛ/

t(19) = 1,624, p = 0,121

/ɔ/

t(19) = 1,351, p = 0,193

/a/

t(19) = 1,291, p = 0,212

/ɛ/

t(19) = -0,052, p = 0,959

/ɔ/

t(19) = 1,184, p = 0,251

/ a/

t(19) = 1,422, p = 0,171

/ɛ/

t(19) = 3,156, p = 0,005

/ɔ/

t(19) = 2,368, p = 0,029

/a/

t(19) = 2,838, p = 0,011

/ɛ/

t(19) = 2,879, p = 0,010

/ɔ/

t(19) = -1,201, p = 0,245

/a/

t(19) = 2,496, p = 0,022

/ɛ/

t(19) = 0,324, p = 0,749

/ɔ/

t(19) = 2,403, p = 0,027

Tabla 8. Comparación por parejas (test-t) de las duraciones de las vocales tónicas (20 mediciones  =  5 lecturas x cuatro tipos de frase/palabra). Se comparan las duraciones de las vocales ante /i/ final y ante /a/ final. Se marcan con sombreado las comparaciones para las que el test da un resultado significativo.

Hay que tener en cuenta también que en los seis efectos significativos obtenidos (si incluimos el último relativo al hablante MP) no se producen interacciones significativas con la condición ‹tipo de frase›, excepto en el caso de la vocal /ɔ/ en el hablante DB (F(6;48) = 3,38, p = 0,007), lo cual puede interpretarse como un indicio de la solidez del efecto de ‹vocal final›, dado que se aplica a los distintos tipos de frases analizadas. En la tabla 9 se recogen las duraciones medias y la desviación típica (entre paréntesis) de las vocales tónicas para cada uno de los ocho hablantes y se comparan en función de las tres condiciones relativas a las vocales finales. Recordemos que la hipótesis predice que

340

Fernando Sánchez Miret

las vocales tónicas duran más ante /i/ final que ante las demás vocales. En la tabla 9 se han sombreado las comparaciones en las que no se cumple esta predicción. En la comparación ‹vocal final i› vs. ‹vocal final a› esto sucede en cuatro ocasiones frente a diecinueve. En la comparación ‹vocal final o› vs. ‹vocal final a› son nueve las comparaciones que van en contra la predicción. Por último, en la comparación ‹vocal final i› vs. ‹vocal final o› esto sucede en ocho ocasiones. Como se puede ver, la comparación que implica a las dos vocales átonas extremas /i/ frente a /a/ es la que ofrece los mejores resultados y muestra una tendencia a que la duración de la vocal tónica sea mayor ante /i/ que ante /a/, lo cual constituiría un apoyo a la parte central de la hipótesis, puesto que el contexto en el que se produjo la diptongación en los dialectos del sur de Italia era ante /i/ y /u/ finales átonas. Sin embargo, hay que valorar con prudencia parte de estos datos, ya que algunas de las diferencias entre las medias son bastante pequeñas en muchos casos y, teniendo en consideración las desviaciones típicas, presentan superposición entre las dos medias comparadas. ‹i› vs. ‹a› /i/ final

/ɛ/ 249,8 (39,4) /a/ 248,8 (39,8) AG

/a/ final

‹o› vs. ‹a› /o/ final

/a/ final

‹i› vs. ‹o› /i/ final

/o/ final

247,5 (31,1)

238,9 (45,1) 247,5 (31,1)

249,8 (39,4) 238,9 (45,1)

265,9 (24,4)

256,2 (41,3) 265,9 (24,4)

248,8 (39,8) 256,2 (41,3)

/ɔ/ 229 (27,5)

221,5 (32,1)

233,7 (34,1) 221,5 (32,1)

229 (27,5)

233,7 (34,1)

/ɛ/ 197,4 (19) /a/ 203,8 (14,7)

190,4 (19,5)

186,6 (20,2) 190,4 (19,5)

197,4 (19)

186,6 (20,2)

211,9 (12,6)

214,3 (22,6) 211,9 (12,6)

203,8 (14,7) 214,3 (22,6)

/ɔ/ 195,6 (23,7)

195,5 (31,6)

201,4 (18,6) 195,5 (31,6)

195,6 (23,7) 201,4 (18,6)

/ɛ/ 177,8 (14,7) DB /a/ 188,9 (9,6)

165,2 (15)

170,5 (10,2) 165,2 (15)

177,8 (14,7) 170,5 (10,2)

172,6 (10,8)

184,4 (9,1)

188,9 (9,6)

/ɔ/ 159,5 (13,6)

151,6 (19)

161,8 (14,3) 151,6 (19)

159,5 (13,6) 161,8 (14,3)

175,1 (28,5)

177,8 (22,2) 175,1 (28,5)

181,8 (26,5) 177,8 (22,2)

194,3 (24,8)

200,2 (28,4) 194,3 (24,8)

199,6 (34,8) 200,2 (28,4)

/ɔ/ 172,7 (37,1)

167 (35,9)

176,6 (39,2) 167 (35,9)

172,7 (37,1) 176,6 (39,2)

/ɛ/ 226,8 (14,4) GU /a/ 245 (13,4)

227 (18,3)

223,1 (13,5) 227 (18,3)

226,8 (14,4) 223,1 (13,5)

240,4 (13,5)

243,9 (12,4) 240,4 (13,5)

245 (13,4)

/ɔ/ 240,8 (17,6)

234,4 (22,3)

231,6 (15,7) 234,4 (22,3)

240,8 (17,6) 231,6 (15,7)

/ɛ/ 203,8 (20,1) MA /a/ 200,1 (16,2)

187,7 (15,1)

185,7 (11)

203,8 (20,1) 185,7 (11)

194,7 (10)

198,2 (17,3) 194,7 (10)

200,1 (16,2) 198,2 (17,3)

/ɔ/ 182,7 (17,4)

173,7 (13,6)

178,8 (11)

182,7 (17,4) 178,8 (11)

BI

/ɛ/ 181,8 (26,5) FL /a/ 199,6 (34,8)

172,6 (10,8)

187,7 (15,1) 173,7 (13,6)

184,4 (9,1)

243,9 (12,4)

341

Metafonía y diptongación en la Romania

‹i› vs. ‹a› /i/ final /ɛ/ 215,7 (25,9) MP /a/ 246,7 (9,9)

‹o› vs. ‹a›

‹i› vs. ‹o›

/a/ final

/o/ final

/a/ final

/i/ final

/o/ final

198 (27,3)

196,9 (30)

198 (27,3)

215,7 (25,9) 196,9 (30)

234,7 (18,8)

246,7 (9,9)

234,7 (18,8)

240,5 (21)

/ɔ/ 222,7 (19,7)

229,2 (22,3)

225,7 (23,2) 229,2 (22,3)

222,7 (19,7) 225,7 (23,2)

240,5 (21)

/ɛ/ 179 (19,3) PG /a/ 187,9 (18,4)

177,6 (19,1)

175,7 (18,7) 177,6 (19,1)

179 (19,3)

177,6 (175,9)

181,9 (10,6) 177,6 (175,9)

187,9 (18,4) 181,9 (10,6)

/ɔ/ 175,8 (15,2)

165,9 (17,3)

174,3 (17,4) 165,9 (17,3)

175,8 (15,2) 174,3 (17,4)

175,7 (18,7)

Tabla 9. Comparación de las duraciones medias de las vocales tónicas /ɛ/, /a/ y /ɔ/ en función de las vocales finales en las tres condiciones ‹vocal final i› vs. ‹vocal final a›, ‹vocal final o› vs. ‹vocal final a› y ‹vocal final i› vs. ‹vocal final o› para cada uno de los ocho hablantes. Aparecen marcadas con sombreado las comparaciones que van en contra de la hipótesis y se indican entre paréntesis las desviaciones típicas.

5. Conclusión La hipótesis discutida en este trabajo predice que las vocales tónicas son más largas ante vocales finales altas que ante vocales finales bajas, al menos en el caso de las vocales medias bajas /ɛ/ y /ɔ/. El análisis de conjunto de todos los hablantes para la vocal /ɛ/ ha dado resultados significativos en la condición ‹vocal final i› vs. ‹vocal final a› (p = 0,013) y en la condición ‹vocal final i› vs. ‹vocal final o› (p = 0,003). La ausencia de resultados significativos en el análisis de conjunto de la vocal tónica /ɔ/ podría deberse a la mezcla de realizaciones [o] en las palabras reales y [ɔ] en las palabras inventadas del experimento. Solamente un hablante (DB) ha mostrado un patrón constante en el sentido de la hipótesis. Con los datos presentes no es posible decir si el hecho de que DB sea el único hablante de origen romano es relevante para estos resultados. Las diferencias observadas en la duración de la vocal en el experimento no son muy grandes de manera general (inferiores a un 10% de la duración de la vocal), de modo que es razonable dudar de que pudieran ser las responsables de un proceso de diptongación de vocales alargadas. En conclusión, el experimento aporta una confirmación parcial a la hipótesis planteada en Sánchez Miret (1998). Esta hipótesis tenía dos puntos: por un lado se predecía que la duración de las vocales tónicas puede verse condicionada, entre muchos otros factores, también por la cualidad de la vocal final de la palabra. Esta hipótesis, como acabamos de ver, ha encontrado un apoyo parcial en el experimento realizado. Por otro lado, se predecía que estas diferencias de duración podrían estar detrás de las diptongaciones encontradas en el sur de Italia. Este segundo aspecto se sustenta sobre el presupuesto de que la duración de las vocales es un factor crucial en los procesos de diptongación (vid. nota 17). Desde el punto de vista acústico un diptongo es una producción vocálica con un considerable movimiento formántico que

342

Fernando Sánchez Miret

produce perceptivamente la sensación de dos cualidades vocálicas distintas dentro de una misma sílaba. Para que ese movimiento formántico se pueda producir y sea más perceptible se requiere una cierta duración. Como se ha mencionado antes, es dudoso que las diferencias de duración observadas en el experimento fueran suficientes para provocar una diptongación. Sin embargo, no es posible ignorar que hay otros factores que influyen sobre el movimiento formántico. Uno de estos factores es la omnipresente influencia de las consonantes vecinas sobre las transiciones formánticas en las secuencias CV y VC. Puede observarse en los espectrogramas de la figura 1 de las secuencias [ˈpo] y [ˈto] cómo detrás de la consonante labial [p] el F2 de la vocal /o/ se mantiene aproximadamente en la misma altura, mientras que detrás de la consonante dental [t] el F2 de la vocal /o/ tiene una transición descendente.

(a)

(b)

Figura 1. Espectrogramas de las secuencias (a) [ˈpo] y (b) [ˈto] pronunciadas por dos hablantes italianos

Igualmente hay que recordar que los efectos coarticulatorios de la vocal final sobre la vocal tónica se traducen en movimiento formántico. Compárense los espectrogramas de las secuencias [toɾi], [toɾu], [toɾa], [toɾe] en la figura 2, en los que se observa claramente la misma transición descendente de F2 en el inicio de la vocal /o/ en las cuatro secuencias; sin embargo, la transición en el final de la vocal varía enormemente en función de cuál sea la vocal final: en el caso de /u/ final la transición llega hasta aproximadamente los 988 Hz, en el caso de /a/ final llega a los 1304 Hz, sube hasta los 1428 en el caso de /e/ final y alcanza los 1497 Hz en el caso de /i/. Estos efectos son perceptibles y, tal y como muestran numerosos estudios sobre la coarticulación en las secuencias VCV, afectan a la parte final de la vocal tónica en los casos de

343

Metafonía y diptongación en la Romania

coarticulación de derecha a izquierda. Frente a lo que afirmaba la hipótesis de Schürr, hay que insistir en el hecho de que no se observan a primera vista importantes efectos coarticulatorios de estas vocales finales en la parte inicial de la vocal tónica; por el contrario, los efectos en la parte final de la vocal tónica son bien patentes. Esto no quiere decir que los efectos coarticulatorios no puedan llegar hasta la parte inicial de la vocal. De hecho, existe una correlación aproximada entre los efectos observados en las transiciones finales de las vocales y las transiciones iniciales, como se observa en los datos de la tabla 10: cuanto más alto es el F2 en la transición final, más alto es también en la transición inicial, aunque las diferencias entre vocales son menores en las transiciones iniciales que en las finales. Igualmente parece haber una ligera influencia en la altura de F2 en el centro de la vocal en el caso de la secuencia [ˈtoɾu], que es ligeramente más bajo que en las otras tres secuencias. Lo relevante vuelve a ser que los efectos coarticulatorios provocados por la vocal final átona son claramente más relevantes en las transiciones finales de la vocal tónica que en las transiciones iniciales. [ˈtoɾi]

[ˈtoɾe]

[ˈtoɾa]

[ˈtoɾu]

inicio

centro

final

1194

892

1497

1208

879

1428

1135

892

1304

1085

824

988

Tabla 10. Valores en Hz de F2 de la vocal tónica /o/ tomados al inicio de la transición inicial, en el centro de la vocal y al final de la transición final.

(a)

(b)

(c)

(e)

Figura 2. Espectrogramas de las secuencias (a) [ˈtoɾi], (b) [ˈtoɾu], (c) [ˈtoɾa], (e) [ˈtoɾe] pronunciadas por un hablante rumano.

344

Fernando Sánchez Miret

Sigue abierta, por lo tanto, la cuestión de qué factores fonéticos fueron los responsables de la diptongación de las vocales /ɛ/ y /ɔ/ en los dialectos del sur de Italia. A la luz de los datos obtenidos hasta ahora no parece que la duración condicionada por las vocales finales átonas pudiera ser el factor clave del proceso, aunque también ha quedado claro que su contribución va en la dirección prevista por la hipótesis de Sánchez Miret (1998). También ha quedado claro que la hipótesis de Schürr (1936) carece de fundamento fonético y no puede ser considerada como una explicación para el inicio del proceso de diptongación. Para terminar podemos preguntarnos si gana mucho la romanística esforzándose por dotar a las explicaciones de los cambios fonéticos con una fundamentación fonética seria. La respuesta es sí y tiene varias fundamentaciones. Por un lado, si queremos hablar de fonética, no puede hacerse de manera impresionista. Por otro lado, en toda explicación de un cambio fonético hay que tener en cuenta la diferencia entre el origen del cambio y su difusión. El origen de un cambio fonético, por definición, tiene que estar en factores articulatorios, acústicos o perceptuales; generalmente no se tratará de un único factor porque el microcosmos de la producción y percepción del sonido se compone de un conjunto complicado de procesos que da lugar a una variación prácticamente infinita. Las reglas en las que tradicionalmente se formulan los cambios (leyes fonéticas; Lautgesetze) esconden bajo una forma demasiado sencilla unos procesos muy complejos: la misma famosa regla de sonorización de las sordas intervocálicas en la Romania occidental es una simplificación práctica que mete en el mismo saco cambios que afectaron a tres consonantes totalmente distintas entre sí (/p/, /t/ y /k/), con unas limitaciones distintas ante el proceso de sonorización (mucho más fácil para /p/ que para /k/) (cf. Pensado 2003). Ciertamente, se puede considerar que es mucho más importante afrontar el problema de por qué solamente algunos pocos cambios de entre los innumerables procesos fonéticos que tienen lugar en el habla acaban convirtiéndose en un cambio observable en una determinada comunidad lingüística. En esta fase de expansión del cambio actúan también numerosos factores, como pueden ser: –las propiedades de un determinado sistema fonológico (traducidas en simplificaciones en el orden de reglas, simetrías, economía de las representaciones, cambios en cadena, etc.) –la dinámica social en la que puede verse inmerso el proceso –la interacción del cambio fonético con la morfología –la interacción con el léxico (factores como la frecuencia de uso y de tipo de determinadas palabras25, la antigüedad de la palabra en la lengua y su marcación diafásica y diastrática) Sin embargo, poner en primer lugar la expansión del cambio no justifica que nos conformemos con una no-explicación del origen del mismo. Por último, una explicación fonética puede tener consecuencias en otros ámbitos más tradicionales de la romanística. Por ejemplo, en el caso que nos ocupa de la diptongación de /ɛ/ y /ɔ/ en las lenguas romances, la aceptación de una explicación romance como la que proponía Schürr no encontró mucha aceptación allí donde no hay restos (o casi) de metafonía; por el contrario, si se adopta una explicación basada principalmente en factores fonéticos que alargan la duración de las vocales tónicas es más fácil diseñar una explicación romance, dado que la duración vocálica es un factor fonético condicionado por múltiples contextos. Witold Mańczak ha defendido en numerosas ocasiones la importancia de la frecuencia en el estudio de los cambios (cf. p. ej. Mańczak 1974 con relación a la metafonía).

25

Metafonía y diptongación en la Romania

345

En definitiva, prestar mayor atención a los aspectos fonéticos de los cambios desde los logros y la metodología de la fonética experimental no cambiará radicalmente las gramáticas históricas de las lenguas romances, pero sí servirá para proporcionar unas bases más sólidas para una parte de la explicación que estaba algo descuidada.26 Es cierto que los resultados de trabajos como el que he presentado aquí podrán, a lo sumo, cambiar una línea en la explicación de la diptongación de /ɛ/ y /ɔ/ en las lenguas romances. Pero es una línea que, en mi opinión, hay que cambiar.

Bibliografía Alonso, Dámaso (1972) [1962]: Diptongación castellana y diptongación románica. In: Obras completas. I. Estudios lingüísticos peninsulares. Madrid: Gredos, 41-71. Altamura, Antonio (21968): Dizionario dialettale napoletano. Napoli: Fausto Fiorentino. Ascoli, Graziadio Isaia (1873): Saggi ladini. In: AGI 1, 1-573. Avram, Andrei (2005): Metafonia şi fenomenele conexe în limba română. Bucureşti: Editura Academiei Române. Barbato, Marcello (2008): Metafonia napoletana e metafonia sabina. In: De Angelis, Alessandro (ed.): I dialetti meridionali tra arcaismo e interferenza. Atti del Convegno Internazionale di Dialettologia (Messina, 4-6 giugno 2008). Palermo: Centro di Studi Filologici e Linguistici Siciliani, 275-289. Beddor, Patrice Speeter / Harnsberger, James D. / Lindemann, Stephanie (2002): Language-specific patterns of vowel-to-vowel coarticulation: acoustic structures and their perceptual correlates. In: JoPh 30, 591-627. Braune, Wilhelm (152004): Althochdeutsche Grammatik. I. Laut- und Formenlehre. Sammlung kurzer Grammatiken germanischer Dialekte: A, Hauptreihe, 5,1. Tübingen: Niemeyer. Brugmann, Karl (1904): Kurze vergleichende Grammatik der indogermanischen Sprachen: auf Grund des fünfbändigen Grundrisses der vergleichenden Grammatik der indogermanischen Sprachen von K. Brugmann und B. Dellbrück. Strassburg: Trübner. Castellani, Arrigo (21976): I più antichi testi italiani. Bologna: Pàtron. — (1980a) [1970]: Ancora sul dittongamento italiano e romanzo (Seconda risposta a Friedrich Schürr). In: Saggi di linguistica e filologia italiana e romanza (1946-1976). Roma: Salerno Editrice, 156-171. — (1980b) [1962]: Quelques remarques à propos de la diphtongaison toscane. Réponse à M. Schürr. In: Saggi di linguistica e filologia italiana e romanza (1946-1976). Roma: Salerno Editrice, 139-145. Cavacas, Augusto d’Almeida (1921): A língua portuguesa e a sua metafonia. Coimbra. de Lollis, Cesare (1890-1892): Dell’influsso dell’-i o del j postonico sulla vocale accentata in qualche dialetto abruzzese. In: AGI 12, 1-23; 187-196. Me hubiera gustado acabar este texto con el párrafo final del artículo de Laclotte (1899: 188): «C’est ainsi que j’ai eu la joie, grâce à une méthode qui se fonde sur l’observation directe de la nature, d’arriver à la découverte de la vérité et de recueillir un des premiers les fruits de l’union si féconde de la Phonétique historique qui fournit les documents, les formes des mots, quelques étapes de leur évolution et de la Phonétique expérimentale qui ressuscite ces sons éteints et cherche dans le mot parlé le secret des lois du langage». Los resultados de mi experimento no permiten la explosión de júbilo de Laclotte, con el que, sin embargo, sí comparto el convencimiento de la necesidad de una colaboración más estrecha entre la fonética histórica y la fonética experimental.

26

346

Fernando Sánchez Miret

Dressler, Wolfgang U. (1977): Grundfragen der Morphonologie. Wien: Österreichische Akademie der Wissenschaften. Ernst, Gerhard (1989): Rumänisch: Interne Sprachgeschichte und Entwicklungstendenzen II. 19. und 20. Jahrhundert. In: LRL 3, 334-346. Foerster, Wendelin (1879): Beiträge zur romanischen Lautlehre. Umlaut (eigentlich Vocalsteigerung) im Romanischen. In: ZrP 3, 481-517. Franceschi, Temistocle (1968): Vocale incerta, vocale aperta; consonante incerta, consonante sonora. In: Antonio Quilis / Carril, Ramón B. / Cantarero, Margarita (edd.): Actas del XI Congreso Internacional de Lingüística y Filología Románicas (Madrid, 1-9 de septiembre de 1965). Madrid: CSIC, 1105-1113. Grammont, Maurice (1923): Notes de phonétique générale. VIII. L’assimilation. In: BSL 24, 1-109. — (1971) [1933]: Traité de phonétique. Paris: Delagrave. Grosvald, Michael (2009): Interspeaker variation in the extent and perception of long-distance vowelto-vowel coarticulation. In: JoPh 37, 173-188. Herzog, E. (1904): Die Lautgesetzfrage. Zur französischen Lautgeschichte. Halle. Hilty, Gerold (2007) [1969]: Notas sobre la diptongación en el iberorrománico. In: Íva·l con la edat el coraçón creçiendo: Estudios escogidos sobre problemas de lengua y literatura hispánicas. Madrid / Frankfurt am Main: Iberoamericana / Vervuert, 133-140. Hirdt, Willi (ed.) (1993): Romanistik. Eine Bonner Erfindung. Teil I: Darstellung. Teil II: Dokumentation. Bonn: Bouvier. Jankowsky, Kurt (2000): The crisis of historical-comparative linguistics in the 1860s. In: Sylvain Auroux / et al. (edd.): History of the language sciences: an international handbook on the evolution of the study of language from the beginnings to the present. Berling: de Gruyter, 1325-1338. Juret, A. (1922): Essai d’explication de la transformation des voyelles latines accentuées ę, ǫ, a en roman ie, uo, é. In: BSL 23, 138-155. Kuhnert, Barbara / Nolan, Francis (1999): The origin of coarticulation. In: Hardcastle, William J. / Hewlett, Nigel (edd.): Coarticulation: theory, data and techniques. Cambridge: Cambridge University Press, 7-30. Laclotte, Fauste (1899): L’harmonie vocalique. In: La Parole 9, 177-188. Lausberg, Heinrich (1947): Zum romanischen Vokalismus. In: RF 60, 295-307. — (1965) [1956]: Lingüística románica. Vol. 1: Fonética. Biblioteca Románica Hispánica. III. Manuales, 12. Madrid: Gredos. Ledgeway, Adam (2009): Grammatica diacronica del napoletano. Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie, 350. Tübingen: Niemeyer. Leite de Vasconcelos, José (1928): Opúsculos. Volume II: Dialectologia. Coimbra: Imprensa da Universidade. Loporcaro, Michele (1997): Puglia and Salento. In: Maiden, Martin / Parry, Mair (edd.): The dialects of Italy. London: Routledge, 338-348. — (2003a): Coarticolazione e regolarità del mutamento: l’innalzamento delle vocali medie finali in sardo campidanese. In: Giovanna Marotta / Nocchi, Nadia (edd.): La coarticolazione: Atti delle XIII giornate di studio del Gruppo di Fonetica Sperimentale (AIA), Università di Pisa, 28-30 settembre 2002. Pisa: ETS, 23-44. — (2003b): Dialettologia, linguistica storica e riflessione grammaticale nella romanistica del Duemila. Con esempi dal sardo. In: ACILPR XXIII 1, 83-111. — (2011): Phonological processes. In: Maiden, Martin / Smith, John Charles / Ledgeway, Adam (edd.): The Cambridge history of the Romance languages. Volume 1: Structures. Cambridge: Cambridge University Press, 109-154. Lüdtke, Helmut (1956): Die strukturelle Entwicklung des romanischen Vokalismus. Bonn: Romanisches Seminar an der Universität Bonn. Magen, Harriet Sue (1997): The extent of vowel-to-vowel coarticulation in English. In: JoPh 25, 187-205. Maiden, Martin (1985): ‹Displaced› metaphony and the morphologisation of metaphony. In: RPh 39, 22-34.

Metafonía y diptongación en la Romania

347

— (1989): Sulla morfologizzazione della metafonesi nei dialetti italiani meridionali. In: ZrP 51, 111-139. — (1991): Interactive morphonology. Metaphony in Italy. London: Routledge. Mańczak, Witold (1974): Métaphonie devant u dans les langues romanes. In: KN 21, 343-353. Marotta, Giovanna (1985): Modelli e misure ritmiche: la durata vocalica in italiano. Bologna: Zanichelli. — / Savoia, Leonardo M. (1991): Diffusione vocalica in un dialetto calabrese. Alcuni parametri fonologici. In: Caldognetto, Emanuela Magno / Benincà, Paola (edd.): L’interfacia tra fonologica e fonetica. Atti del Convegno di Padova, 15 dicembre 1989. Padova: Unipress, 19-42. Mengel, Erich (1936): Umlaut und Diphthongierung in den Dialekten des Picenums. Köln. Menzerath, Paul / Lacerda, Armando de (1933): Koartikulation, Steuerung und Lautabgrenzung. Berlin / Bonn: Dümmler. Meyer-Lübke, Wilhelm (1890): Grammatik der romanischen Sprachen. Erster Band: Lautlehre. Leipzig: Reisland. — (31926) [1920]: Introducción a la lingüística románica. Madrid: Centro de Estudios Históricos. Morosi, Giuseppe (1878): Il vocalismo del dialetto leccese. In: AGI 4, 117-144. Ohala, John J. (1989): Sound change is drawn from a pool of synchronic variation. In: Breivik, Leiv Egil / Jahr, Ernst Håkon (edd.): Language change. Contributions to the study of its causes. Berlin: Mouton de Gruyter, 173-198. Papa, Eugene (1978): The metaphony of /ɛ/ and /ɔ/ in Central and Southern Italy. In: JIL 3, 1-14. Parodi, Ernesto Giacomo (1893): Il dialetto d’Arpino. In: AGI 13, 299-308. Passy, Paul (1891): Étude sur les changements phonétiques et leurs caractères généraux. Paris: Firmin Didot. — (1909): L’évolucion de quelques diftongues en vieus français. ei (oi), ie, ou (eu), uo (ue). In: Philologie et linguistique: Mélanges offerts à L. Havet. Paris: Hachette, 343-358. Pensado, Carmen (2003): Velar stop voicing in Romance: data and phonetic explanations. In: Solé, M. J. / Recasens, D. / Romero, J. (edd.): Proceedings of the 15th International Congress of Phonetic Sciences held at the University of Barcelona, 3-9 August 2003. Australia: Causal Productions, 219-222. Pesini, Luca (2008): Il dittongamento in antico toscano e in aretino. In: AGI 93, 46-79. Recasens, Daniel (1987): An acoustic analysis of V-to-C and V-to-V coarticulatory effects in Catalan and Spanish VCV sequences. In: JoPh 15, 299-312. — (1999): Acoustic analysis. In: Hardcastle, William J. / Hewlett, Nigel (edd.): Coarticulation. Theory, data and techniques. Cambridge: Cambridge University Press, 322-336. — (2002): An EMA study of VCV coarticulatory direction. In: Journal of the Acoustical Society of America 111, 2828-2841. Rohlfs, Gerhard (1966): Grammatica storica della lingua italiana e dei suoi dialetti. I: Fonetica. Torino: Einaudi. — (21966-1969): Grammatica storica della lingua italiana e dei suoi dialetti (3 voll.). Torino: Einaudi. — (1977): Nuovo dizionario dialettale della Calabria (con repertorio italo-calabro). Nuova edizione interamente rielaborata ampliata ed aggiornata. Ravenna: Longo. Rosetti, Al. (1926): Recherches sur la phonétique du Roumain au XVI siècle. Paris: Champion. Rousselot, Jean Pierre (1901-1908): Principes de phonétique expérimentale (2 voll.). Paris / Leipzig: Welter. Russo, Michela (2001): La metafonia italiana centro-meridionale: davvero una metafonia? In: RLiR 65, 463-508. — (2002): Metafonia opaca e differenziazione vocalica nei dialetti della Campania. In: ZrP 118, 195-223. — (2007): La metafonia napoletana: evoluzione e funzionamento sincronico. Bern: Peter Lang. — (2010): Le origini della dittongazione spontanea nei dialetti italiani meridionali dell’ovest (Ischia e Pozzuoli): isocronia diacronica antischürriana e quantificazioni isocroniche attuali della situazione arcaica. In: ZrP 126, 304-349. Russo, Michela / Sánchez Miret, Fernando (2009): La diphtongaison romane et la métaphonique: le paradoxe du faible au fort. In: Recherches Linguistiques de Vincennes 38, 161-206.

348

Fernando Sánchez Miret

Sánchez Miret, Fernando (1998): La diptongación en las lenguas románicas. LINCOM Studies in Romance Linguistics, 4. München: Lincom Europa. — (2004): El problema de la hipotètica diftongació en català en el context de les altres llengües romàniques. In: Quaderns de Filologia. Estudis lingüístics 9, 141-188. — (2010): The effect of word final unstressed high vowels on stressed vowel duration and its consequences for metaphonic diphthongization in Southern Italian. In: Recasens, Daniel / Sánchez Miret, Fernando / Wireback, Kenneth J. (edd.): Experimental phonetics and sound change. München: Lincom Europa, 83-97. Savoia, Leonardo / Maiden, Martin (1997): Metaphony. In: Maiden, Martin / Parry, Mair (edd.): The dialects of Italy. London: Routledge, 15-25. Schmitt, Alfred (1931): Akzent und Diphthongierung. Heidelberg: Winter. Schuchardt, Hugo (1872): Albanisches und romanisches. Zu Miklosich’s albanischen forschungen. In: (Kuhns) Zeitschrift für vergleichende Sprachforschung auf dem Gebiete des Deutschen, Griechischen und Lateinischen 20, 241-302. — (1885): Über die Lautgesetze: gegen die Junggrammatiker. Berlin: Oppenheim. Schürr, Friedrich (1918): Romagnolische Dialektstudien I. Lautlehre alter Texte. Wien: Sitzungsberichte der Kais. Akademie der Wissenschaften. Phil.-hist. Kl., 187/4. — (1936): Umlaut und Diphthongierung in der Romania. In: RF 50, 275-316. — (1938): Nochmals über «Umlaut und Diphthongierung in der Romania». In: RF 52, 311-318. — (1970): La diphtongaison romane. Tübingen: Fotodruck Präzis. Sievers, Eduard (51901): Grundzüge der Phonetik zur Einführung in das Studium der Lautlehre der indogermanischen Sprachen. Leipzig: Breitkopf & Härtel. Stengel, Edmund (1868): Vocalismus des lateinischen elementes in den wichtigsten romanischen dialekten von Graubünden und Tyrol. Bonn: Weber. Streitberg, Wilhelm (1896): Urgermanische Grammatik. Einführung in das vergleichende Studium der altgermanischen Dialekte. Heidelberg: Winter. Tekavčić, Pavao (1972): Grammatica storica dell’italiano. Vol. 1: Fonematica. Bologna: il Mulino. Tuttle, Edward Fowler (1985a): Assimilazione «permansiva» negli esiti centro-meridionali di A tonica. In: ID 48, 1-30. — (1985b): Editor’s note: Morphologization as redundancy in Central Italian dialects. In: RPh 39, 35-43. — (1985c): Morfologizzazione della metafonesi nel ragusano. Postilla morfofonologica alla «Fonetica ... di Ragusa» di Giorgio Piccitto. In: Ambrosini, Riccardo (ed.): Tra linguistica storica e linguistica generale. Scritti in onore di Tristano Bolelli. Pisa: Pacini, 323-334. van Santen, J. P. H. (1992): Contextual effects on vowel duration. In: Speech Communication 11, 513-546. Vignuzzi, Ugo (1988): Italiano: Aree linguistiche VII. Marche, Umbria, Lazio. In: LRL 4, 606-642. Wartburg, Walther von (1938): [Besprechung von] Friedrich Schürr, Umlaut und Diphthongierung in der Romania. Sonderabdruck aus «Romanische Forschungen» Bd. 50, S. 275-316. Mit einer Kartenbeilage. In: ZrP 58, 378-382.

Andres Kristol (Université de Neuchâtel)

Le francoprovençal, laboratoire des virtualités linguistiques de la Romania occidentale: le système bicasuel des parlers valaisans

1. Un système bicasuel vivant Depuis 1994, le Centre de dialectologie et d’étude du français régional de l’Université de Neuchâtel est engagé dans une vaste campagne d’enquêtes en vue de la réalisation d’un Atlas linguistique audiovisuel du francoprovençal valaisan (ALAVAL). L’objectif de ces travaux consiste à documenter, à analyser et à rendre accessible à la recherche un corpus si­gnificatif d’énoncés –en partie standardisés et comparables, en partie libres– enregistrés dans 21 communes du canton du Valais (Suisse), plus exactement dans la partie romane de ce canton qui comprend la haute vallée du Rhône, en amont du lac Léman (cf. fig. n° 1).1 Tel que nous le concevons, l’ALAVAL est axé sur des questions de morphologie et de syn­taxe, domaines négligés de la recherche consacrée au francoprovençal, alors que la phoné­tique et le lexique des variétés francoprovençales de la Suisse romande ont donné lieu à d’excellentes études depuis la fin du XIXe siècle. Comme point de départ de cette contribution, prenons l’énoncé suivant qui fait partie de la partie standardisée du questionnaire: La mère s’est assise sur le bord du lit. Voici la ré­ponse fournie par l’informatrice de Chalais, dans l’est du domaine, un des derniers villages avant la frontière linguistique avec l’allemand qui se situe à l’est de Miège:2 Aux 21 points d’enquête valaisans s’ajoutent deux points valdôtains (Bionaz, Torgnon) ainsi que deux points situés en Haute-Savoie voisine (La Chapelle-d’Abondance, Sixt). Pour plus de détails sur le projet ALAVAL, ses objectifs et ses présupposés méthodologiques, cf. Kristol / Diémoz (2007) et Kristol (2010). 2 Pour mieux tenir compte des particularités des parlers valai­sans, nous avons opéré certains aménagements par rapport à l’API standard. L’API reflète en principe un système vocalique à quatre degrés d’aperture (tout en admettant un degré intermédiaire [ɪ] entre [i] et [e], [ʏ] entre [y] et [ø] et [ʊ] entre [u] et [o]; cf. http://www.arts.gla.ac.uk/ipa/ipachart.html). Or les parlers valaisans possèdent également un degré intermédiaire entre les voyelles d’aperture moyenne ([e] et [ɛ], [ø] et [œ], [o] et [ɔ]). Plutôt que d’adopter le signe [˔] pré­vu pour indiquer une ‹tendance› à la fermeture d’une voyelle, nous transcrivons ces voyelles par un point souscrit ([], [] et []). Nous avons adopté un même symbole –le tréma– pour indiquer les voyelles légèrement cen­tra­li­sées de la série antérieure ([], [ë], []) et postérieure ([], [ö], []), fréquentes dans les parlers valaisans. En­torse majeure au système API, nous plaçons l’accent tonique (ˈ) devant la voyelle ac­centuée. Ceci nous permet, le cas échéant, d’opérer aisément des transcodages informatisés entre l’API et les systèmes de transcription traditionnels à l’usage en philologie romane (Bœhmer-Bourciez) ou en dialectologie française 1

350

Andres Kristol

[1] lʏ mˈɑːʁɛ l aʃtˈa ʃʊ lʊ bɔr d la kˈuksʏ La mère est assise sur le bord du lit. (ChalaisF)

Cette phrase illustre l’emploi des deux formes de l’article défini du féminin singulier: [lʏ] pour le sujet, mais [la] pour l’objet de la phrase (la [kˈuksʏ] ‹la couche, le lit›). Bien entendu, cette distinction ne se limite pas au parler de Chalais, mais se retrouve telle quelle dans tous les parlers de la région. Ainsi, l’informatrice d’Évolène, avec un choix lexical légèrement différent (elle dit «au bout du lit» au lieu de «au bord du lit»)3, utilise exacte­ ment les mêmes structures morphosyntaxiques: [2] lʏ maːʁʏ lʏ ʃ s aʃɛtˈae ɬɔ kˈaʁə dɐ la kˈuᵏsᵊ La mère elle s’est assise sur le bout4 du lit. (ÉvolèneF)

Dans plusieurs parlers de notre région, le l- initial et intervocalique a tendance à s’amuïr, ce qui modifie la forme de l’article, mais ne change pas la structure morphosyntaxique de la phrase, comme le montre cette réponse d’Arbaz: [3] e mˈɑmɑ ʃə l: ɑʃətˈɑːɛ ʃʏ  bˈɔɹ d ɑ kˈysɐ La maman s’est5 assise sur le bord du lit. (ArbazF)

Les exemples [1] à [3] concernent le féminin, mais la même opposition s’observe aussi pour les formes masculines. Ainsi, l’informateur de Montana ex­plique: [4] l ɡreːnˈi i ɛ pʊ tənˈiŋ lɔ - lɔ bla k õn a batˈup Le grenier il est pour garder le .. le blé qu’on a battu. (MontanaM)

Et à Savièse, un parler de la zone où le l- initial s’amuït, l’informatrice déclare: [5] ɪ wˈenzo mɛtʏ drũ u bufˈeː dʏ pˈil Le linge (est) mis (=rangé) dans le buffet du séjour.6 (SavièseF)

Tous ces exemples illustrent un système bicasuel pleinement fonctionnel, réalisé au moyen de l’article défini singulier, masculin et féminin, dans une langue romane occidentale hautement menacée, il est vrai, mais parlée encore à l’heure actuel­le, par une des der­nières ou la toute dernière génération de locuteurs natifs. (Rousselot-Gilliéron). Les traductions en français sont littérales; les lexè­mes sans équivalent en français sont expliqués en note. La lettre majuscule (F/M) placée à la fin du nom de la localité indique le sexe du témoin. Tous les documents audiovisuels utilisés pour cet article seront rendus disponibles dans le premier volume de l’ALAVAL 3 L’ALAVAL étant axé principalement sur des questions de morphosyntaxe, de telles différences lexicales n’ont aucune incidence sur les résultats obtenus – et nous avons toujours laissé à nos informateurs une entière liberté de reformuler les énoncés de notre questionnaire à leur guise. 4 [kˈaʁə] ‹bout, extrémité› (FQ 1989: 109, s.v. kârro) 5 Le [lː] représente le verbe auxiliaire [lɛ] (< [ɛ]), avec un [l] agglutiné qui n’a plus de fonction mor­phologique. 6 [pˈil] ‹chambre principale de la maison› (FB 1960: 378, s.v. pló).

Le francoprovençal, laboratoire des virtualités linguistiques de la Romania occidentale

351

Fig. n° 1: L’espace linguistique du francoprovençal valaisan et les points d’enquête de l’ALAVAL; limites géographiques du système bicasuel de l’article défini

Les parlers concernés, tous situés dans l’Est de l’espace francoprovençal valaisan, constituent sans aucun doute la dernière région de la Romania occidentale qui conserve un sys­tème bicasuel fonctionnel jusqu’à l’aube du XXIe siècle. De toute évidence, il s’agit d’un système occidental tel qu’on le connaît de l’ancien français, de l’ancien occitan et de certai­nes traces en romanche, avec sa distinction du sujet et du régime, alors que le roumain, dans son système bicasuel, oppose un nominatif / accusatif à un génitif / datif. En même temps, notre système bicasuel se distingue pourtant aussi de celui que l’on connaît du gallo­roman ancien: l’opposition casuelle du francoprovençal valaisan contemporain ne se réalise jamais au moyen de la morphologie nominale. Seul l’article défini, au singulier, permet de dis­tin­guer les deux cas. Et alors qu’en ancien français et en ancien occitan, la plupart des subs­tantifs féminins sont incapables d’exprimer une opposition casuelle, le système bica­suel valaisan s’est généralisé à tous les substantifs, masculins et féminins.

352

Andres Kristol

Formé évi­dem­ment de manière analogique, le ‹nouveau› cas sujet féminin utilise d’ailleurs les mêmes formes de l’article défini que le masculin.7 Signalons que ce qui existe encore dans la morphologie nominale des parlers francoprovençaux contemporains, c’est une opposition de nombre audible pour les noms féminins qui remontent à la première déclinaison latine. Celle-ci se réalise comme en italien mo­derne, par une opposition vocalique /a/ (au singulier) - /ɛ/ (au pluriel). À cela s’ajoute bien sûr un deuxième marquage du nombre par l’article défini: [6] l riɛbˈɪn fa lɛ waɲˈiɛ kaã lë lˈunːa j  bɑ Les carottes il faut les semer quand la lune est basse. (MiègeF)8

Au masculin, en revanche, le nom est en principe invariable. Il ne reste plus qu’un seul dialecte, celui d’Évolène, qui maintient une opposition de nombre audible grâce à un morphème consonantique qui se réalise comme [s] ou [ʃ], selon le contexte phonique: [7] lʏ bebˈeː u løː lø lʏ pʏtˈiːk j a l brɛs9 ɡraʃlˈs (rire) Le bébé ou le .. le le petit il a les bras potelés. (ÉvolèneF)

Mais même à Évolène où il se maintient, ce morphème -s du pluriel n’est jamais utilisé pour réaliser une opposition casuelle. Récapitulons. En faisant abstraction des nombreuses variantes dialectales des différents morphèmes –et sans parler des noms à initiale vocalique qui ajoutent quelques complications supplémentaires– on en arrive au système schématisé ci-dessous: au féminin singulier [lʏ mˈata] (sujet) / [la mˈata] (régime), au pluriel [lɛ mˈatɛ], sans opposition casuelle. Au masculin, le nom est invariable (sauf à Évolène, qui a conservé un morphème du pluriel), et c’est l’article défini qui réalise l’opposition de genre (au singulier) et de nombre. féminin: mˈata ‹fille› sg. sujet

masculin: matˈɔŋ ‹garçon› pl.

lʏ mˈata

sg. sujet

lʏ matˈɔŋ

régime

lɔ matˈɔŋ

lɛ mˈatɛ régime

la mˈata

pl. lɛ matˈɔŋ (lɛ matˈɔŋʃ, Évolène)

Pour les féminins qui remontent aux autres déclinaisons latines, la morphologie no­mi­na­le est comparable à celle du masculin: le nom est invariable, à l’exception toujours d’Évo­lène Les survivances d’un système bicasuel en francoprovençal de la Maurienne (cf. Ratel / Tuaillon 1956: 317-320; Ratel 1958: 22-24) sont d’une toute autre nature: ce sont les noms et les adjectifs masculins qui maintiennent les traces d’un -s flexionnel lorsqu’ils sont attributs du sujet. Un phénomène analogue à celui de la Maurienne –complètement différent de celui que l’on observe en francoprovençal valaisan– existe en romanche sursilvan, mais uniquement pour les adjectifs masculins en fonction attributive (cf. Liver 2010: 135). 8 Dans cet exemple, [lë lˈunːa] est évidemment un cas sujet féminin singulier. 9 Au singulier [bre] (FQ 1989: 41, s.v. bré). 7

Le francoprovençal, laboratoire des virtualités linguistiques de la Romania occidentale

353

qui maintient le morphème du pluriel. Partout ailleurs, seul l’article distingue les deux cas au singulier, et le singulier du pluriel: féminin: dzˈœʊ, zˈɔʊ ‹forêt› (< juris) sg.

pl.

sujet

lʏ dzˈœʊ

régime

la dzˈœʊ

lɛ dzˈœʊ (lɛ zˈɔʊʃ, Évolène)

La déclinaison bicasuelle dans les parlers francoprovençaux de l’Est valaisan est un phénomène que les classiques de la linguistique romane comparée tels que Lausberg ou Taglia­vini omettent de mentionner et qui reste donc très mal connu, même s’il est bien décrit dans les quelques rares monographies dialectales qui s’oc­cupent de la morphologie des parlers de notre région. Ainsi, Bjerrome (1957) précise: Le système de déclinaison [de l’article défini au singulier] est parfaitement vivant parmi ceux des Bagnards qui se servent ordinairement du patois et qui l’ont parlé dès l’enfance. Parmi les témoins appartenant à cette catégorie, je n’ai jamais rencontré de cas de non-observance de la déclinaison. Les jeunes, par contre, qui ont appris le français comme première langue, rem­placent souvent les formes du cas sujet par celles du cas régime ou bien hésitent entre l’une et l’autre forme, ce qui montre qu’ils n’ont pas acquis le sens de cette distinction morpho­lo­gique, inconnue au français d’aujour­d’hui. (Bjerrome 1957: 58).

En dehors de ce genre de commentaires qui se rapportent à des dialectes locaux individuels, ce qui manquait complètement jusqu’ici dans la recherche, c’était une vision globale du phénomène: personne n’a jamais essayé de déterminer quel est l’espace géolinguistique de la conservation du système bicasuel valaisan. C’est donc grâce aux travaux en cours pour la réalisation de l’ALAVAL que je suis en mesure de fournir ici cette information.

2. Géolinguistique et morphologie des formes féminines 2.1. Sur les 21 localités valaisannes que comprend notre réseau d’enquêtes, huit parlers (Arbaz, Chalais, Évolène, Hérémence, Isérables, Montana, Nendaz, Savièse), tous situés à l’est du domaine (cf. carte n° 1), entre la ligne de démarcation10 indiquée en traitillés et la frontière linguistique avec l’allemand (ligne continue), montrent une distinction parfaite­ment vivante et fonctionnelle des deux cas du féminin singulier. La proximité de cette zone de conservation du système bicasuel avec la frontière linguistique de l’allemand, qui, comme on le sait, conserve jusqu’à nos jours un système casuel dans sa morphologie nominale et dans les formes de l’article, m’oblige à aborder Je préfère ne pas parler d’isoglosse pour des raisons qui seront rendues évidentes ci-dessous.

10

354

Andres Kristol

rapide­ment la question d’une éventuelle influence de l’adstrat linguistique sur le maintien de la déclinaison bicasuelle, ou plus exactement sur le maintien d’une conscience des oppositions casuelles dans l’Est valaisan. Des arguments de cette nature ont bien été invoqués pour tenter d’expliquer le maintien du système bicasuel en ancien français, sous l’effet du su­perstrat francique11 –mais c’est un argument qui est incapable d’expliquer le maintien d’un système bicasuel comparable en ancien occitan. Dans notre cas précis, en ce qui con­cerne les formes féminines, l’allemand– et les dialectes alémaniques immédiatement voi­sins du domaine francoprovençal –ne connaissent cependant aucune opposition morpho­ lo­ gique entre le nominatif et l’accusatif. Ils n’auraient donc en aucune manière pu contribuer à la formation ni même à la consolidation de l’opposition casuelle entre le sujet et l’objet direct féminin, en francoprovençal. Nous sommes bien en présence ici d’une distinction in­terne à nos parlers, dont le développement et le maintien ne doit rien aux langues voisines. À côté des huit parlers qui maintiennent sans faille la distinction des deux cas, nos matériaux permettent d’identifier quatre dialectes de la même zone (Lens, Lourtier, Miège, St-Jean) qui maintiennent encore en principe la déclinaison bicasuelle, mais laissent entrevoir les premiers signes d’une confusion des deux cas qui est en train de se produire. Le témoignage de ces parlers ne manque pas d’intérêt car il nous permet d’observer en synchronie certains facteurs qui ont contribué à affaiblir le système. Il se posera donc la question de savoir si ces observations peuvent améliorer notre compréhension des processus qui ex­pliquent l’élimination du système bicasuel dans l’histoire des autres variétés galloromanes. En effet, même si Bjerrome n’a pas tort d’attribuer l’affaiblissement du système bicasuel à l’influence du français, chez certains locuteurs, d’autres phénomènes ne s’expliquent pas tout simplement par une quelconque influence ‹néfaste› du français moderne sur nos dia­lectes. De toute façon, à mon avis, le recours à une argumentation de nature ad- ou supers­tratiste est souvent un oreiller de paresse: en règle générale, lorsque notre corpus permet d’observer un début de confusion casuelle chez un locuteur donné, celle-ci ne peut pas être simplement corrélée avec une plus ou moins bonne maîtrise du dialecte correspondant, ou par une plus ou moins grande influence du fran­çais. Dans de nombreux cas, il s’agit d’une évolution interne à nos dialectes, qui se poursuit depuis plu­sieurs géné­ra­tions et qui a fait lentement reculer la zone de maintien vers l’est. Un dernier détail, au sujet de l’article féminin, n’est pas sans importance non plus. Le parler de Chamoson, qui est clairement situé aujourd’hui à l’ouest de la ligne de démarcation, maintient les formes morphologiques des deux cas, mais sans la moindre distinction fonctionnelle, comme le montre l’exemple [8], qui n’est pas un cas isolé: dans cet énoncé, notre informatrice inverse carrément les deux formes, la forme du régime [a] pour le sujet, et la forme du sujet [e] pour le régime. [8] a mˈamɐ - a mˈiːʁ s  ʃtˈaɛ sø ø bɔ de e kʲˈœts La maman .. la mère s’est assise sur le bord du lit. (ChamosonF)

En réalité, cette distribution des formes est purement accidentelle: à Chamoson, les deux formes de l’article sont parfaitement interchangeables. Toujours est-il qu’un tel exemple permet de penser qu’à une époque peut-être pas si lointaine, la zone de maintien du système bicasuel a été encore plus étendue vers l’ouest. C’est une question sur laquelle j’aurai l’oc­casion de revenir. Pour un aperçu de ce débat déjà ancien, cf. en particulier Hilty (1968: 500-506).

11

Le francoprovençal, laboratoire des virtualités linguistiques de la Romania occidentale

355

En dehors de Chamoson, les autres parlers occidentaux n’utilisent que les formes du type [(l)a]. Malheureusement, nous ne possédons aucune documentation écrite ancienne qui nous permettrait de vérifier si ces parlers ont abandonné une ancienne déclinaison bicasuelle, ou s’ils n’ont jamais développé les formes analogiques féminines du type [li] ou [lʏ]. Le problème, ici, c’est que le francoprovençal valaisan a été une langue de transmission purement orale, sans la moindre tradition écrite avant le XIXe siècle.12 2.2. D’un point de vue morphologique, comme cela a déjà été dit, les formes du sujet féminin, dans les parlers orientaux qui conservent le système bicasuel, coïncident avec celles du cas sujet masculin. Précédées d’un [l] qui s’amuït dans certains dialectes, elles présentent un polymorphisme important: globalement, elles sont caractérisées par une voyelle antérieure qui se situe dans une vaste zone du trapèze voca­lique, entre [i], [y], [œ] et [ɛ], avec la possibilité d’une réalisation atone centralisée [ə].13 Les formes du régime se situent dans la zone d’aperture maximale entre [æ] et [ɒ]. Malgré la diversité et la dispersion des for­mes, la distinction morphologique des deux cas est donc parfaitement assurée.

Fig. n° 2: La distribution des formes féminines, sujet et régime

3. Les formes masculines 3.1. En principe, le constat géolinguistique pour les formes masculines est identique à celui du féminin (cf. fig. n° 1). Comme pour le féminin, l’espace valaisan est scindé en deux, avec les parlers orientaux qui conservent le système bicasuel de l’article défini, et les parlers occidentaux qui neutralisent l’opposition casuelle. La ligne de séparation est iden­tique. En Anthony Lodge (communication personnelle) me rend attentif au fait qu’une forme li pour l’article sujet féminin est attestée dans les documents de Montferrand, au XIVe siècle. La question du dévelop­pement analogique et de l’implantation géolinguistique d’un article sujet féminin dans l’espace galloroman mériterait donc d’être reprise par la recherche. 13 À Évolène et à St-Jean, on observe également l’emploi d’une forme préconsonantique réduite [l], uniquement pour le sujet. 12

356

Andres Kristol

comparaison avec le féminin, les signes avant-coureurs d’une confusion gran­dis­sante entre les deux cas semblent cependant un peu plus fréquents pour le masculin: notre docu­mentation comprend des exemples de confusions casuelles plus ou moins nombreuses dans six parlers sur douze (Chalais, Hérémence, Lens, Lourtier, Miège, St-Jean), contre quatre pour le féminin. J’insiste sur le fait que ce constat ne s’appuie pas sur quelques énoncés spécifiquement sélectionnés pour les besoins de la cause. L’article défini, dans toutes les langues romanes, est un morphème très fréquent. J’ai donc utilisé l’ensemble des énoncés disponibles dans notre corpus, une centaine d’occurrences dans chaque parler. Ce corpus me permet aussi de tenir compte du polymorphisme qui caractérise l’article défini dans les parlers valaisans –et qui a complètement échappé aux ouvrages atlantographiques traditionnels de la dialec­to­logie galloromane, qui se contentaient le plus souvent de recueillir une seule forme de chaque morphème, qu’on prenait ensuite pour la ‹vraie› forme tout court. 3.2. D’un point de vue morphologique, comme cela vient d’être dit, les formes du sujet masculin sont identiques à celles du féminin. Elles se réalisent par une voyelle antérieure qui se situe dans une vaste zone du trapèze voca­lique, entre [i], [y], [œ] et [ɛ], précédée ou non de [l], avec la possibilité d’une réalisation atone centralisée en [ə]. Les formes du régime, également précédées ou non d’un [l], selon les dialectes, se situent dans la zone des voyelles postérieures, entre [u] et [ɔ] avec, là aussi, la possibilité d’une réalisation atone en [ə].14 On observe donc une petite zone de collision entre les formes du sujet et du régime, collision qui est susceptible de fragiliser l’opposition casuelle pour le masculin (cf. fig. n° 3). Je serais tenté de penser qu’il s’agit là d’un des principaux facteurs internes qui expliquent la menace qui pèse sur le maintien du système bicasuel masculin dans certains parlers valaisans.

Fig. n° 3: La distribution des formes masculines, sujet et régime

L’existence de ces formes centralisées explique évidemment l’utilisation de la forme [lə] (ou [ə], avec chute du l- initial) comme article sujet féminin: [9] l paʀ lə maʀ a nɔ atsətˈɑᶹ pa d tsambˈɛt Le père la mère à nous (=nos parents) n’achetaient pas de jambon. (HérémenceF)

Or cet exemple montre en même temps qu’il faut rester très prudent en ce qui concerne l’interprétation de la forme [lə] ou [l] pour le masculin. Même si dans certains cas, une À Évolène, Hérémence, Miège et St-Jean, on observe également l’emploi d’une forme précon­so­ nantique réduite [l], uniquement pour le sujet.

14

Le francoprovençal, laboratoire des virtualités linguistiques de la Romania occidentale

357

influence du français ne peut pas être exclue, il s’agit en général d’une forme parfaitement indigène du cas sujet et non pas de la généralisation d’une forme du régime, cette dernière étant le plus souvent [lɔ] ou [lu]. Un deuxième indice qui montre que les formes du sujet masculin du type [lø], [lœ], [lə] sont de facture autochtone, ce sont les formes analogues en [ø]/[œ] dans les parlers qui amuïssent le l- initial. Pour illustrer ce cas de figure –et pour toutes les autres questions de nature morphosyntaxique qui restent à traiter– j’adopte maintenant la présentation des données telle qu’elle a été élaborée pour l’ALAVAL15 (cf. fig. n° 4): dans les parlers orien­taux à système bicasuel, les formes attestées pour sujet sont représentées sur la ligne supé­rieure, celles du régime sur la ligne infé­rieure.

Fig. n° 4: La morphologie de l’article défini masculin singulier, formes préconsonantiques

À Lourtier (vallée de Bagnes), où Bjerrome, dans les années 1950 déjà, a cru déceler une influence croissante du français qui menaçait la survie du système bicasuel, la forme non équivoque du sujet masculin est [], mais cette dernière coexiste avec les formes arrondies et centralisées du type [ø], [] ou [œ]. La forme non équivoque du régime mas­culin est [o], [] et [ɔ], mais celle-ci coexiste également avec des formes centralisées [ø], [], [œ] et [ə]. Or, nos informateurs ne se trompent jamais lorsqu’ils utilisent les formes non équivoques [ɛ] et [ɔ]. Ils n’utilisent jamais le sujet [] pour le régime, ni le régime [ɔ] pour le sujet. En revanche, les formes centralisées sont fréquentes pour les deux cas. J’estime donc que dans un premier temps, dans ce parler, la perte de l’opposition casuelle n’est qu’une apparence, À l’exception de la couleur, facile à utiliser à l’écran de l’ordinateur, mais non admise dans la version imprimée de cet article.

15

358

Andres Kristol

provoquée par la centralisation des voyelles antérieures et postérieures en position pré­to­ nique. Évidemment, par la suite, cette confusion phonétique implique le risque que l’op­ position casuelle soit de moins en moins clairement perçue par les locuteurs –mais ce serait alors une évolution interne qui ne doit rien au français, et ce d’autant plus que la forme de l’article, sans [l] initial, ne se confond pas avec celle du français.

4. La fragilisation du système À côté de ce phénomène de nature phonétique, il est cependant possible d’observer également certains facteurs de nature syntaxique, certains zones molles qui pourraient fonctionner comme des ‹portes d’entrée› de la confusion casuelle dans les parlers orientaux. 4.1. Un premier point faible, c’est la fonction ‹attribut du sujet›. Dans les parlers qui maintiennent une déclinaison bicasuelle intacte, l’attribut du sujet est évidem­ment précédé lui aussi de l’articule sujet: (10) e ʁɪvjˈeɹə kë travˈɛʁs ɐ nˈɔtʁɐ vælˈeː e e drˈãɮɐ La rivière qui traverse la nôtre vallée est la Drance. (LourtierM)

Dans l’exemple reproduit sous [11], en revanche, la confusion a eu lieu. L’attri­but du sujet est au cas régime, comme s’il s’agissait d’un objet du verbe: [11] ɑ lə zɔ dʊ patrˈ j ɛ lɔ ʃɪ dɛsˈambr Ah le jour du patron c’est le six décembre. (HérémenceF)

4.2. Une deuxième ‹porte d’entrée› semble être constituée par certains syn­tagmes figés tels que ‹tout le monde›. En règle générale, dans les parlers qui main­tiennent un système bicasuel intact, le syntagme lui aussi maintient sa déclinaison: [12] tɔt i mːnd ɪl ɐtsˈɛt ɔ pã  o bondʒˈɛr Tout le monde achète le pain chez le boulanger. (IsérablesF)

Dans d’autres parlers de la même zone orientale, nous avons relevé en revanche plu­sieurs occur­rences de la forme du régime [tɔ lɔ mˈũndɔ] en fonction de sujet: ce sont sans doute des signes d’une menace qui aurait pu peser sur le maintien à long terme du système bicasuel –si nos parlers n’étaient pas tout simplement en train de disparaître sous la pres­sion du français. (13) tɔ lɔ mˈũndɔ l atsˈɛtɛ lɔ pŋ vɛ lɔ bɔljzjˈɛɐ Tout le monde achète le pain chez le boulanger. (St-JeanM)

4.3. À part cela, un dernier facteur que j’ai testé pour l’instant est plus problématique parce que, dans le meilleur des cas, il ne s’agit que d’une légère tendance. Dans tous les exemples cités jusqu’ici, le marquage des deux cas par l’article défini est redondant parce que le francoprovençal contemporain utilise majoritairement l’ordre des mots sujet-verbe

Le francoprovençal, laboratoire des virtualités linguistiques de la Romania occidentale

359

(‑objet), comme le français. Le sujet est donc doublement marqué: par l’article, et par sa position dans la phrase. Dans ce sens, dans la subordonnée ‹que le père grand racontait›, sous [14], la distinction mor­pho­lo­gi­que des deux cas a perdu sa fonction: [14] ʋo sʊvənˈeɪ de z ɪstwˈerə kʲi i pɛrə ɡr rakontˈaːvɛ [S-V] Vous vous souvenez des histoires que le père grand racontait? (IsérablesF)

En revanche, le marquage morphologique du sujet garde une certaine raison d’être dans les cas d’inversion V-S, comme sous [15]: [15]  ʒ ʃʏni voə di kˈontɛ kə kontˈaə lʏ ɡro pɑːʁ [V-S] Vous souvenez-vous des histoires que racontait le grand-père? (HérémenceF)

Or, dans les parlers qui ont abandonné la déclinaison bicasuelle, l’inversion du sujet reste toujours possible, même si elle se fait peut-être un peu plus rare. Si l’exemple [16] (Vald’Illiez) a adopté l’ordre sujet-verbe, [17] (Les Marécottes) maintient l’inversion: [16] øːz sʊs- sʊvnˈ le z istwˈɑʁ kə lə pˈiʁ ɡʁã ə ɐ - və dwɛtɕˈivɑ [S-V] – Vous vous sous... souvenez les histoires que le père grand euh .. vous enseignait16? (Val-d’IlliezF) [17] vˈ ʃwəvenˈi vˈ - di kˈɔŋtə kʏ faʒˈɛ lʊ pˈeʁ ɡʀˈ [V-S] — Vous souvenez-vous... des histoires que racontait (litt. faisait) le père grand? (Les MarécottesF)

L’observation la plus importante, ici, c’est qu’il n’y a pas de relation directe de cause à effet: en [14] (Isérables), la déclinaison bicasuelle se maintient même lors du passage à la séquence S-V, en [17] (Les Marécottes), l’inversion peut se maintenir –comme en français– même lorsque la déclinaison bicasuelle a été abandonnée. 4.4. Voilà donc le constat: une évolution phonétique, la question de l’attribut du sujet, quelques syntagmes figés, une éventuelle redondance de l’information: dans l’ensemble, c’est bien peu de choses pour mieux com­prendre pour­quoi et de quelle manière un système bicasuel peut s’affaiblir et disparaître dans une langue romane donnée. En tout cas, la re­cherche d’une explication simple et unique paraît vouée à l’échec.

5. Retour sur la morphologie de l’article défini masculin Dans les parler occidentaux, ce qui apparaît comme particulièrement significatif, c’est le polymorphisme des formes attestées pour l’article défini masculin (cf. fig. n° 4). En effet, même si l’opposition casuelle a cessé d’être fonctionnelle, ces parlers maintiennent la totalité de l’inventaire morphologique. Toutes les formes, de [li] à [lɔ] et de [lu] à [lɛ], sont par­ faitement interchangeables et apparaissent aussi bien en fonction de sujet que de régime. Aucune décan­tation n’a eu lieu –curieusement, ce phénomène n’est jamais mentionné dans la littérature disponible. Cf. daity v. tr. ‹instruire, éduquer; enseigner, apprendre qch. à qqn., expliquer› (GPSR 5/2, 887).

16

360

Andres Kristol

Dans cette situation, l’approche géolinguistique offre un avantage réel pour une meilleure compréhension des données recueillies. L’espace valaisan permet en effet d’observer côte à côte des dialectes qui maintiennent une opposition casuelle intacte, certains parlers dans lesquels l’opposition commence à se fragiliser, ainsi que ceux qui l’ont abandonnée. Je pense donc pouvoir interpréter le polymorphisme caractéristique pour les parlers occi­den­taux comme le résultat d’une confusion des deux cas telle qu’elle commence actuel­le­ment dans certains parlers orientaux. Très probablement, le système bicasuel de l’article mas­cu­lin a donc été bien plus répandu dans le passé. Malheureusement, une fois de plus, l’absen­ce de profondeur diachronique dans la documentation écrite disponible pour nos parlers ne permet pas d’en savoir plus. Il me semble particulièrement intéressant, dans ce contexte, que nos matériaux attestent le polymorphisme des formes masculines non seule­ment pour les parlers valaisans, mais aussi dans nos deux points d’enquête savoyards et à Tor­gnon, en Vallée d’Aoste voisine. Les traces d’un ancien système bicasuel se main­tien­nent donc bien au-delà de l’espace valaisan. Pour illustrer la situation telle qu’elle se présente dans les parlers occi­dentaux, voici un énoncé spontané de notre informatrice de Sixt (Hte-Savoie). Il illustre de quelle manière, au sein d’un même énoncé, dans une situation énon­cia­tive qui reste évidemment constante, les diffé­rentes formes peuvent coexister sans la moin­dre distinction fonction­nelle: [18] bɛ sɪ matˈː - ʏ l e t ɑlˈɑ ɕy lʊ betdˈɪ saθˈɪ lɔ ʁkur pɐskə lɔ ʁkˈʊːʁə –lɛ ɐ la– lɑ sekwˈɔndɑ kɔp dy f ː l mɛtˈɛ zʏ lʏ bet- e betdˈɪ -   baʎˈɪvə lø f e lø lɔ ʁkʊːr ɑ le vˈaθə - sɪ matˈɛ ɪ l e t ɑlˈɑɪ saʁθˈɪː lɔ ʁkʊʁ sy lʏ betdˈɪ Bien ce matin .. elle est allée en haut au galetas chercher le regain parce que le regain... c’est {à/ euh} la .. la seconde coupe du foin on le mettait sur le gal.. au galetas17... et on donnait le foin et le regain aux vaches .. ce matin elle est allée chercher le regain en haut au galetas. (SixtF)

Dans ce passage, tous les articles définis du masculin singulier ([lʊ], [lɔ], [lø] et [lʏ]) re­présentent des cas régimes –je renonce à documenter ici le cas inverse, c’est-à-dire de l’emploi de toutes ces formes pour le sujet, qui est également attesté. Ce polymorphisme généralisé doit probablement nous inciter à la plus grande pru­dence lorsque nous essayons de comprendre de quelle manière les systèmes bicasuels ont été éliminés dans l’histoire des autres variétés galloromanes. Évidemment, je ne prétendrai pas que nos données valaisannes puissent servir comme modèle de ce qui s’est produit dans les autres langues galloromanes au moment de l’élimination de leur système bicasuel. Mais j’ai bien peur que les modèles explicatifs avancés jusqu’ici ne soient pas entièrement adéquats. Je me suis amusé en effet à comparer les données orales que nous avons recueillies pour le parler de Fully avec le manuel pour l’enseignement de ce même parler, Predzin patoué, publié en 1990 par la Fédération valaisanne des amis du patois sous la direction d’un des plus grands spécialistes du francoprovençal valaisan, le regretté Ernest Schüle. La com­ pa­raison a été édifiante. Alors que les matériaux de l’ALAVAL attestent un large éven­tail de formes dispo­nibles, sans la moindre distinction fonctionnelle, pour le sujet et pour le ré­gime, les textes du manuel et sa petite grammaire ne mentionnent qu’une seule forme, écrite le. Il n’y a pas le moindre doute: même dans une langue dépourvue de toute tradition [betdˈɪ] s.m. ‹étage le plus élevé de la grange, du fenil ou du grenier› (GPSR 2, 395s. s.v. bétand; Duraffour 1969, n° 1360).

17

Le francoprovençal, laboratoire des virtualités linguistiques de la Romania occidentale

361

normative, le passage à l’écrit, qu’on le veuille ou non, est un acte réducteur. Le scripteur se réfère à une grammaire mentale qui simplifie, qui standardise, qui tend à éliminer une varia­tion qui peut paraître ‹sauvage› et non grammaticale alors qu’elle est parfaitement opérationnelle à l’oral. Et il ne s’agit pas ici d’un cas isolé: j’ai rencontré d’autres phéno­ mènes de ce type au cours de nos travaux sur les parlers valaisans. Or, étant donné que toute la docu­mentation qui nous reste pour les anciennes langues romanes est écrite, je crains très fort que les véri­tables modalités de la disparition des sys­tèmes bicasuels en ancien français et en ancien occitan nous échappent à tout jamais. En résumant, je conclurai que l’Est valaisan constitue sans doute le dernier vestige d’une large zone franco­pro­ven­çale qui a conservé pendant très longtemps un système bicasuel de l’article masculin. En ce qui concerne le féminin, en revanche, l’Est valaisan est proba­ble­ ment le seul espace de notre région qui ait développé de manière analogique un système bi­ casuel féminin. Le masculin et le féminin n’ont pas la même histoire. Sinon, je m’attendrais à trouver des vestiges d’un poly­morphisme analogue au masculin dans les parlers occi­den­taux aussi, comme cela s’est effectivement produit à Chamoson.

6. Le système bicasuel des clitiques prévocaliques des 1re et 2e personnes du pluriel 6.1. La vitalité du système bicasuel dans les parlers valaisans –je me réfère ici au sys­ tème en tant que tel, et non pas à son ‹incarnation› dans la morphologie de l’article défini–, la conscience chez les locuteurs de l’existence d’une distinction casuelle a été telle que, de manière analogique, cette distinction a pu se propager à d’autres micro-systèmes morpho­ syntaxiques. C’est le cas des clitiques prévocaliques de la 1re et de la 2e personne du pluriel (< nos, vos) qui, étymo­lo­giquement, ne distinguent pas le nomintif de l’accusatif. (Pour les autres per­sonnes, les oppositions sujet-régime du type [jɔ]-[mɛ], [tʊ/tø]-[tɛ], etc. sont étymologiques et vont de soi.) 6.2. Tous les parlers valaisans possèdent un clitique sujet –souvent facultatif– de la 1re et de la 2e personne du pluriel dont la forme préconsonantique est [no] et [vo], en principe, avec un grand nombre d’allo­phones, comme toujours, en ce qui concerne la nature de la voyelle. Ces formes du sujet sont homophones avec celles du régime direct ou indirect, comme en français. Je précise qu’il a été impossible d’observer la moindre répartition géolinguis­tique significative des différents allophones dans l’espace valaisan, et il a été impossible d’identifier le moindre facteur significatif d’assignation fonctionnelle des différents allophones, qui apparaissent souvent dans la bouche des mêmes témoins, et dans une même situation énonciative. Dans certains cas, il me semble qu’il pourrait s’agir d’un phénomène d’harmonisation vocalique avec le contexte phonique, mais je n’ai pas encore pu étayer ce soupçon.

362

Andres Kristol

Fig. n° 5: La zone de réalisation phonétique du clitique sujet ‹nous, vous›

6.3. Si les formes préconsonantiques ne donnent donc lieu à aucune observation particulière, il en va autrement des formes prévocaliques, où il faut distinguer différents cas de figure (carte n° 6).

Fig. n° 6: La morphologie du clitique sujet prévocalique de la 1re personne du pluriel (a) La forme prévocalique dominante de la 1re personne du pluriel dans la quasi-totalité des

parlers valaisans est un simple [n], symbolisé sur la carte par le carré .18 (b) Dans la plupart des parlers orientaux, mais aussi à Vouvry, dans l’est du domaine, on trouve également une forme pleine du type [nu] ou [no], plus rare, symbolisée par . Cette forme est identique à la forme du sujet préconso­nantique. Nos informateurs savoyards (Sixt et la Chapelle-d’Abondance) ont systématiquement remplacé ‹nous› par ‹on›. Les formes du ‹nous› sujet ne sont pas attestées dans nos matériaux.

18

363

Le francoprovençal, laboratoire des virtualités linguistiques de la Romania occidentale

(c) Dans sept parlers, surtout dans l’est du domaine, mais aussi à Chalais, Hérémence et

Lens, on rencontre une forme [nuz, nɔz, nɔʒ] qui fait apparaître une consonne de liai­son, analogue au [z] en français dans nou-z-arrivons. Cette forme, représentée par , est identique à celle du régime direct ou indirect prévo­calique.

Ces trois formes sont co-présentes dans notre corpus d’Hérémence. L’exemple [19] illustre la forme prévocalique dominante [n]: [19] n arʊœʃˈem bɑ n pər  ɡɔʎˈɛ — Nous arrivons en bas dans une combe.19 (HérémenceF)

L’exemple [20] montre l’emploi de la forme pleine [nɔ] en position prévocalique. Il est vrai que dans ce cas précis, l’apparition de cette forme pourrait être due à une chute relativement récente du v- initial de la forme verbale [ɔlˈ] ‹voulons›, tendance phonétique bien attestée pour le parler d’Hérémence. La forme [n] reflèterait donc ici une ancienne forme préconsonantique qui se serait conservée malgré l’amuïssement du v- initial. Mais des for­mes pleines du mê­me type se trouvent également devant des verbes dont la voyelle initiale est étymologique –et l’exemple [21], recueilli à Torgnon (Aoste), dans lequel le pronom tonique (emphatique) et la forme du clitique sujet se côtoient, montre clairement que le [nɔ] prévocalique n’est pas une forme tonique. [20] ʃ n ɔlˈ ælˈa ɐna a la mõntˈaɲə fo nɔ lɛˈa dɛˈãŋ fæʒˈïɕy zɔ — Si nous voulons aller en haut à la montagne il faut nous lever avant qu’il fasse jour. (HérémenceF) [21] ɛ nɔ nɔ ɑlˈɛ  ts — Et nous nous allons au champ. (TorgnonM)

L’exemple [22], enfin, documente un cas de liaison pour lequel je n’exclurais pas une influence exercée par les formes analogues du français: [22] d ˈatrø kʊ pɔ ʃɛɪ kɔmˈœ faʒˈø lə tː œˈe nuz ardəʃˈẽ tɔlˈ la ð blns — Autrefois pour savoir comment faisait le temps euh nous regardions toujours la Dent Blanche. (HérémenceM)

Quelle est l’interprétation qu’il faut donner à cet ensemble de formes? Je tenterai de répondre à cette question de manière indirecte, en me référant tout d’abord aux formes analogues de la 2e personne du pluriel. L’inventaire des formes attestées pour la 2e personne du pluriel (carte n° 7) comprend les mêmes trois types que pour la 1re personne. Mais leur répartition géographique est diffé­rente et plus facile à interpréter. (a) Dans la plupart des parlers orientaux, ce sont les formes pleines [vu] et [vo] (

avec les formes préconsonantiques, qui dominent.

), identiques

(b) À cela s’ajoutent, également dans les parlers orientaux, les formes réduites en [v] ( ) qui

résultent de l’élision de leur voyelle devant la voyelle initiale du verbe.

Ce qui caractérise les types (a) et (b), c’est l’absence du [z] de liai­son, c’est-à-dire l’absence du morphème du plu­riel qu’on s’attendrait à voir apparaître devant un verbe à [ɡɔʎˈɛ] s.m. ‹creux dans le sol, endroit marécageux, etc.› (cf. GPSR 8, 41, s.v. gòly).

19

364

Andres Kristol

initiale vocalique, conformément à leur étymologie. Cette absence de liaison dis­tingue les formes du sujet de celles du régime direct et indirect pré­vo­ca­li­ques qui, elles, sont toujours suivies d’une consonne de liaison. Cela signifie que les parlers concernés ont développé un nouveau système bicasuel du clitique des 1re et 2e per­sonnes du pluriel, un système qui ne se réalise qu’en po­si­tion prévocalique, sans base étymologique et inconnu dans d’autres langues ro­manes, un système d’ailleurs qui, à ma connaissance, n’a encore jamais été décrit dans la littérature.20

Fig. n° 7: La morphologie du clitique sujet prévocalique de la 2e personne du pluriel

Voici comment ce nouveau système bicasuel se manifeste dans les énoncés concrets. — L’exemple [23] illustre la forme du sujet préconsonantique: [23] vɔ travaʎe vʊ a la kumˈũna – Vous travaillez-vous21 à la commune? (MontanaF)

Relevons cependant que cette répartition des formes possède un certain parallélisme en ancien français, où le clitique sujet de la 3e personne du pluriel, même devant voyelle, ne possède pas de ‑s (il arrivent), conformément à son origine étymologique ( *insignare), pacare, intendere, salire, etc. (et c’est de nouveau le DÉRom qui, en présentant un tableau comparatif du sémantisme de ces mots, pourra modifier le savoir actuel). D’autre part, significatifs du point de vue de l’innovation, ce sont des développements sémantiques propres exclusivement au roumain (anima, currere, fortis, monstrare, talis, tener, terra, vita). L’examen historico-comparatif du lexique a essayé d’identifier ainsi les divergences que le roumain présente par rapport aux langues sœurs et a cherché les raisons de cette altérité; elle se concrétise dans des conservatismes et dans des innovations qui s’expliqueraient par la fragmentation de la latinité: le développement solitaire du latin danubien, loin d’une continuité territoriale romane, favorisant non seulement une diffusion des lexèmes et des sens qui confèrent au roumain une spécificité à part, mais aussi une diffusion que le roumain partage avec d’autres aires: (i) latérales5 (les langues ibéro-romanes) et (ii) isolées (le sarde) ou (iii) liées par des voies de communication particulières (dialectes italiens méridionaux6, d’une part, dialectes italiens septentrionaux et parlers rhéto-romans, de l’autre). Mais cette altérité se concrétise aussi dans des innovations dues à l’enrichissement du matériel linguistique latin, le stratum, par des éléments empruntés. Il s’agit, dans ce second cas, dont nous allons nous occuper dans ce qui suit, de l’exploitation de mécanismes onomasiologiques et sémasiologiques, déclenchés par les contacts linguistiques. Pour des propositions concernant des modifications des inventaires établis par I. Fischer, voir Vintilă-Rădulescu (1992); Popovici (1988; 1989). 5 Bartoli (1940). 6 Pour une synthèse des recherches qui concernent les relations entre le roumain et les divers parlers de la Péninsule Italique, v. Ferro (2005). 4

Le roumain, un défi pour les romanistes?

405

2. Une stratification étymologique du lexique roumain 2.1. Les emprunts non-romans Le roumain, «île latine dans un océan alloglotte», langue qui se trouvait à un certain moment de son histoire «au carrefour des trois Empires», sans contact direct avec quelque parler roman que ce soit, est entré en contact intime avec des parlers non-romans (migrations, entourage alloglotte, incursions guerrières, dominations étrangères, etc.) et ces contacts ont mis leur empreinte sur le développement du vocabulaire. Ce sont des contacts qui ont engendré des situations de bilinguismes individuels, aboutissant à une situation de bilinguisme collectif, en se manifestant probablement aussi dans des pratiques bilingues des locuteurs qui ne se souciaient pas prioritairement des frontières entre les langues, semblables en quelque sorte à celles qui sont actuellement examinées dans des situations réelles (Gadet 2007: 129), «des pratiques comportant des accommodations et des ajustements, des hybridations et des mélanges, avec une circulation fluide d’une langue à l’autre». Friedrich Diez, aux débuts de notre science, croyait avoir déja trouvé une explication pour la spécificité du roumain, ayant en vue surtout un aspect formel: «Dans des circonstances favorables, une langue peut quelquefois subir le mélange le plus fort sans y perdre son caractère; mais le valaque n’était pas bien arrivé encore pour ainsi parler à la pleine possession et à la conscience de lui-même7, quand il commença d’être pénétré d’éléments étrangers. Les principes de l’assimilation lui faisaient encore défaut: l’admission trop littérale des mots étrangers en est la preuve; des sons purement slaves, des groupes même de lettres comme ml et mr initiaux, furent accueillis sans changement». (Diez 1863: 115). Le disait aussi, sans mettre en doute l’essence latine de la langue, un écrivain roumain qui, à l’époque de la recherche de l’identité nationale, où l’on retraçait l’histoire de la langue afin de rendre évidentes ses origines latines (en dépit des / par-dessus les couches qui se sont superposées), au moment donc d’un retour déclaré vers la latinité et vers les langues soeurs de l’Occident, décrivait ainsi la formation du roumain:8 Cînd neamurile barbare au inundat România ca un răpide şiroi, găsind pânza limbei urzită, luau suveica şi, prin dreptul celui mai tare, aruncau unde şi unde câte un fir de bătătură de a lor, groasă şi nodoroasă. Astfel se ţesu limba noastră. (Lorsque les peuples barbares ont inondé la Roumanie comme un torrent rapide, en trouvant la toile de la langue ourdie, ils prenaient la navette, et, avec le droit du plus fort, ils jetaient par ci par là un fil de leur texture épaisse et noueuse. C’est ainsi que notre langue a été tissée.)

Pour ce qui est des autres compartiments de la langue, là où l’on ne dispose pas de preuves irréfutables, l’exclusivisme des explications se place aux deux pôles: évolution interne, d’une Signalons la traduction de ce passage en roumain par W. Bahner, dans une communication donnée à l’Institut de Linguistique de Bucarest en septembre 1967, qui emploie dans ce cas un verbe roumain pittoresque (appartenant surtout au roumain familier), a se desmetici (provenant probablement du lat. *dismatticire, continuateur d’un dérivé de mattus ‹ivre›). 8 Costache Negruzzi, Scrisoarea XVIII (Slavonisme), din Negru pe alb. In: Pacatele tineretelor, Bucuresti: Minerva, 1983, 288.. 7

406

Sanda Reinheimer Rîpeanu

part, influence externe, de l’autre. Pour le lexique, une alternative subsiste dans un nombre restreint de cas; mais, comme ailleurs, les innovations ne se produisent pas sans laisser de traces dans la structure de la langue; dans le cas du lexique, elles n’entrent pas dans le vocabulaire sans modifier la trame conceptuelle dans laquelle elles situent leurs résultats, notamment les schémas sémasiologiques et onomasiologiques existants dans la langue. 2.1.1. Mécanismes onomasiologiques Les emprunts ont en roumain une diversité d’origines: au début, substrat et superstrat (ou, si l’on n’accepte pas le statut de superstrat, emprunts slaves anciens); pour les étapes du dacoroumain qui suivent, ce sont essentiellement des emprunts grecs byzantins et néogrecs, hongrois, turcs et slaves modernes.9 Tous ces emprunts s’insèrent en dacoroumain surtout par l’intermédiaire de ses variétés diatopiques et diastratiques, et certains d’entre eux aboutissent à une diffusion presque générale dans le dacoroumain commun. S’y ajoutent ensuite, dans la langue de la culture, les emprunts connus sous le nom de latino-romans, ainsi que les emprunts romans proprement dits. Nous laissons de côté l’influence anglaise dont les effets seront évalués dans le temps à venir. Toutes ces influences (qui diffèrent selon leur poids et leur chronologie) ont contribué à l’agencement d’un vocabulaire original dans sa diversité étymologique, non seulement du point de vue quantitatif, mais aussi du point de vue qualitatif. Cela ne veut pas dire que le roumain, comme les autres langues, n’ait pas exploité les ressources existantes: les relations cognitives-associatives, conduisant à des modifications d’ordre sémasiologique (v., par exemple, Blank 2004), et les relations formelles, favorisant la formation de mots nouveaux à l’aide de procédés productifs (v., par exemple, Štekauer 2001). Ayant subi des pressions de l’extérieur plus que les autres langues, le roumain est devenu plus perméable à l’emprunt de mots (et de sens) nouveaux; aussi a-t-il été considéré parmi les langues les plus accueillantes. Ce trait est mis en évidence d’ailleurs par les statistiques qui évaluent le poids des diverses couches étymologiques dans les lexiques romans.10 Ce qui est moins évident, si l’on part uniquement de statistiques et d’inventaires de mots, c’est le nouvel ordre qui s’établit à l’intérieur du vocabulaire. Si on compare le roumain avec les autres langues romanes, on est tenté de dire que certains des emprunts semblent placés à l’endroit même où auraient pu (ou dû?) se trouver des lexèmes hérités; dans la mesure où il existerait des concepts translinguistiques, au-delà de leur actualisation spécifique dans chacune des langues, ces emprunts correspondent dans les autres langues romanes à des termes hérités du latin, qui s’y sont conservés; on trouve, par exemple, des termes slaves anciens correspondant à des lexèmes hérités dans les autres langues:11 prieten / amicus; sărac / pauper; lopată / pala; gât / collum; vârstă / aetas; coasă / falcis; a trebui / debere; a citi / legere; s’y ajoutent des emprunts d’autres origines, qui se trouvent dans des séries hétéronymiques semblables: roum. vrăjmaş (slave), duşman (d’origine turque)12 vs Pour une synthèse des emprunts, voir Niculescu (2007). Pour une évaluation quantitative de la composition étymologique des vocabulaires représentatifs des langues romanes, voir Sala (1988). 11 Parfois même panromans sauf roumain. 12 Si, dans le roumain contemporain, duşman et ses dérivés prévalent du point de vue quantitatif sur vrăjmaş et ses dérivés, dans les chroniques du 17e s. le rapport était inverse. 9

10

Le roumain, un défi pour les romanistes?

407

roum. furtună (emprunt grec) vs tempestas; roum. a întâlni (emprunt hongrois) vs (lat. tard.); roum. chel (emprunt turc), pleşuv (emprunt bulgare) vs calvus. Les chercheurs ont été dès le début conscients qu’il était imprudent d’essayer d’esquisser le profil lexical du latin danubien en invoquant l’absence d’une grande quantité de mots latins qui ont été hérités ailleurs et d’imaginer un inventaire lexical de cette variété territoriale qui aurait pu se passer de la désignation d’un grand nombre de concepts; il n’est pas exclu que des solutions provisoires aient existé, qui exploitaient les autres ressources du lexique, sans qu’il reste de traces de ces tentatives; mais ce qui est probablement valable pour certains d’entre eux, c’est qu’ils ont subsisté et sont entrés en concurrence avec les solutions lexicales offertes par les contacts avec les autres langues; c’est ce processus de la concurrence entre plusieurs dénominations possibles du même concept qui, dans le processus du bilinguisme, pose le problème de l’emprunt dans une double perspective: pression de l’extérieur, mais aussi pression de l’intérieur. Il y a bien des cas où les emprunts en roumain correspondent à des emprunts parallèles dans d’autres langues romanes, ce qui place toutes les langues en question dans la même double perspective; plusieurs couches étymologiques sont concernées; quelques exemples au hasard, en sachant que plus le concept est flou, plus il est difficile d’établir des équivalences: – slave en roumain / germanique dans une autre langue: roum. jar / it. brace, bragia, fr. braise, cat., esp., ptg. brasa; roum. obraz / it. guancia13; roum. a pândi / it. spiare, fr. guetter, épier, cat., esp., ptg. espiar; roum. a păzi, a păstra / it. guardare, fr. garder, cat., esp., ptg. guardar; roum. a clădi / fr. bâtir, cat. bastir; rom. a lovi, a izbi / fr. frapper, heurter; roum. prea / it. troppo, fr. trop; et la liste pourrait continuer, d’une part, en faisant appel à plus de parlers romans, et, de l’autre, en mettant tout simplement à profit un plus grand nombre d’exemples; – hongrois en roumain / arabe dans d’autres langues: vamă / it. dogana, esp. aduana, cat. duana, et, par intermédiaire roman, fr. douane, ptg. aduana; – slave moderne / arabe dans une autre langue: roum. morcov / cat. safanòria, esp. zanahoria, ptg. cenoura; etc.14 Si on envisage les emprunts du point de vue de la relation des locuteurs avec le référent (Grzega 2003), on peut discerner au moins deux sous-classes: (i) des mots qui correspondent à des référents familiers; (ii) des mots qui correspondent à des référents qui ne sont pas familiers; ils couvrent un besoin désignatif conjonctural, qui, dans un certain nombre de cas (beaucoup, peu?) s’avère ultérieurement indispensable. Pour faire la différence entre les deux groupes d’emprunts, il faudrait refaire l’inventaire lexical et les structures lexico-sémantiques de la langue cible (et même de la langue source!) et établir les caractéristiques du contact linguistique au moment du processus de l’emprunt.15 C’est ce que nous apprennent les recherches sur l’emprunt dans les langues inimicus;

incontrare

S’y ajoute fr. joue, it. gota, cat. galta, se rattachant probablement à une base prélatine. On pourrait mentionner aussi le fait que, dans beaucoup de cas, au mot roumain correspondent des hétéronymes romans qui ont une étymologie homogène, en entendant par là le fait qu’ils sont tous redevables à un étymon commun, qui peut être hérité ou emprunté, ou même emprunté à une langue romane: roum. graniţă (emprunt slave moderne), hotar (emprunt hongrois) vs fr. frontière (→ it. frontiera, esp. frontera, etc.); plus tard aussi roum. frontieră. 15 «In order to find out the motive(s) for a specific lexemic change, the linguist should probe all (regional 13 14

408

Sanda Reinheimer Rîpeanu

contemporaines, qui –malgré les conditions socio-culturelles différentes dans lesquelles il se réalise– indiquent le rôle du locuteur dans le choix qu’il fait entre plusieurs variantes mises à sa disposition;16 il serait donc important de pouvoir établir les relations qui existaient entre ces différentes variantes, et ensuite, d’essayer de donner l’explication du choix fait par le locuteur; cette explication, qui serait plutôt d’ordre pragmatique, tenterait de surprendre le motif pour lequel le locuteur a choisi telle ou telle possibilité d’expression. Mais, pour les étapes révolues, il est presque impossible de l’établir avec certitude! On se trouve donc, là aussi, dans le monde des conjectures, comme il se passe bien des fois dans le domaine des reconstitutions des parcours historiques. Et c’est dans cette perspective que l’on peut mentionner un passage du même écrivain roumain Costache Negruzzi, qui, en prenant ‹innocemment› partie, au milieu du 19e s., au débat concernant l’abondance des mots slaves en roumain17, donne une citation d’un manuscrit inventé:18 Năvălind noroadele străine, au năpădit ca lăcustele piste români. Au semănat prin clevetiri zavistia pintre ei. Greşalele românilor i-au slăbit. Atunci vrăjmaşii, răpindu-le prin silă drepturile, le iscodeau vinovăţii şi îi munceau cu feluri de cazne. Aceste obide au adus robia ş.c.l. (Faisant irruption les peuplades étrangères, elles se sont précipitées sur les Roumains comme des sauterelles. Ils ont semé par des calomnies la haine parmi eux. Les erreurs ont affaibli les Roumains. Alors les ennemis, en ravissant par la force leurs droits, inventaient des culpabilités et les travaillaient (torturaient) avec toutes sortes de tortures. Ces peines ont amené l’esclavage, etc.)

L’écrivain retrace ainsi le fil de l’histoire des mots slaves en suggérant que leur pénétration n’est pas due au besoin de désigner des objets nouveaux, vu qu’il est question de réalités qui appartenaient à un monde de connaissances partagé par la communauté. Lorsqu’il s’agit de la dénomination d’un concept familier, là où l’emprunt remplace un terme latin, la situation est distincte entre les locuteurs qui ont adopté des pratiques bilingues ou qui sont bilingues eux-mêmes; on peut prendre en considération deux catégories: – locuteurs appartenant à la communauté non-romane; parlant roman comme deuxième langue, ils peuvent préférer l’emploi d’un mot qui leur est connu, celui de leur propre langue maternelle; cet emploi pourrait déclencher la diffusion du terme; and stylistic) synonyms that exist for a given concept at the time before the change; he or she should look at the formal qualities of the words and also at the features of the concept; the study should include the entire word field; and it should also include cultural aspects.» (Grzega 2002: 1038). 16 «Studying ‹the designations of a particular concept› paves the way for a contextualized, pragmatic conception of onomasiology, which focuses on the actual choices made for a particular name as a designation of a particular referent.» (Grondelaers / Geeraerts 2003: 69). 17 La position de l’influence slave ancienne en roumain a engendré des positions contradictoires: Bourciez (1967: § 189) affirme que l’in­flu­ence slave a joué dans la péninsule balkanique un rôle «plus prépondérant encore» que l’influence germanique en Occi­dent, tandis que pour Vidos (1959: 239-240), «si l’influence du superstrat arabe sur les langues ibéro-romanes et sur le sicilien et l’influence slave sur le roumain sont restées limitées, l’influence du superstrat germanique a eu une importance beaucoup plus grande et a été beaucoup plus générale»; Valk­hoff (1946) parle d’une pression forte et similaire des deux langues de superstrat, germanique et slave, sur la Galloromania et sur le roman oriental. 18 Costache Negruzzi, íbidem.

Le roumain, un défi pour les romanistes?

409

–locuteurs appartenant à la communauté romanophone; ils choisissent le terme étranger pour toute une série de raisons mises en évidence depuis longtemps par les lexicologues; il ne s’agit pas nécessairement de lacunes lexicales ou de vides lexicaux, mais plutôt d’une faiblesse ou d’une insuffisance du mot de la langue maternelle (structure phonématique réduite, caractère aberrant de la flexion, etc.), d’une inadéquation de ce terme du point de vue sémantique (mot polysémique, obstacle pour obtenir une efficacité lexicale accrue), d’une inadéquation du point de vue stylistique (besoin de différencier des nuances), d’une inadéquation du point de vue pragmatique (le mot ne répond pas au besoin immédiat du locuteur dans une situation quelconque); d’une inadéquation du statut du mot du point de vue socio-culturel (prestige de la langue source), etc. La signification lexicale n’est pas «un phénomène autonome»; elle est «inextricablement liée aux expériences individuelle, culturelle, sociale et historique du locuteur» (Geeraerts 1993: 120), ce qui veut dire que les changements dans la dénomination d’un réferent familier dépendent également de la place que celui-ci occupe à un certain moment dans la hiérarchie des connaissances et des pratiques socio-professionnelles et culturelles d’une communauté linguistique. C’est pourquoi la concurrence entre un terme existant dans la langue et l’emprunt / les emprunts n’a pas nécessairement comme résultat l’élimination de l’un des termes, mais aussi leur rassemblement / leur assemblage (dans le sens technique du mot) dans une série où le terme ancien peut devenir prototypique (par ex., roum. orb (< orbus) ‹aveugle›, à côté duquel est emprunté tc. kör ‹aveugle› → roum. chior, avec le sens de ‹borgne›19) ou bien il cède cette place à l’emprunt, se situant dans un rapport d’hyponymie par rapport à celuici ou acquérant un sens spécialisé (roum. teară en provenance de tela, spécialisé dans le domaine textile, par rapport à pânză avec une étymologie inconnue, qui occupe la place des descendants romans de tela, etc.). S’il s’agit de référents nouveaux, il est vraisemblable que la prise de connaissance se concrétise dans l’application de tous les mécanismes lexématiques; l’indigence de la langue dans le domaine des nouveautés implique de la part des locuteurs des efforts de désignation, dont les effets sont identifiables dans l’apparition des sens nouveaux des mots existants, dans la formation des mots nouveaux et dans l’emprunt. Ce sont des motifs orientés vers le concept20 qui expliquent ces mécanismes, parmi lesquels l’emprunt est vivant dans toutes les langues romanes le long de leur histoire. Mais le roumain se trouve là aussi, de nouveau, dans une position particulière, car –pour bien des objets importés ou imités– les locuteurs ont préféré l’emprunt à toute autre solution dénominative: – les légumes, par ex., ont la plupart des noms empruntés aux langues du sud: roum. conopidă, emprunté au néogrec, vs des mots composés: it. cavolfiore, fr. chou-fleur, cat. col-i-flor, esp. coliflor, ptg. couve-flor; roum. gulie, emprunté au bulgare, vs des mots composés comme it. cavolo rapa, fr. chou-rave, cat. col-rave, esp. colinabo, ptg. couvenabo; sfeclă, attribué au slave vs, de nouveau, des mots composés: it. barbabietola, fr.

Dans les autres langues romanes: it. losco < luscus; fr. borgne, rattaché à un type probablement prélatin; it. guercio, peut-être germanique. 20 Concept-oriented motives, v. Grzega (2002: 1038). 19

410

Sanda Reinheimer Rîpeanu

betterave, cat. bleda-rave, ptg. beterraba21, mais aussi armoracia22 > cat. remolatxa, esp. remolacha; – des artéfacts, qui ont hérité leur nom du latin dans les autres langues, ont en roumain des dénominations d’origine slave (on pourrait supposer qu’il y est question également de la transmission d’une expérience différente).23 Mais tous les référents auxquels se rapportent les emprunts ne sont pas des référents inconnus par la communauté en question. Aussi les emprunts ont-ils provoqué aussi: – la lexicalisation de sens attribués à des concepts pour lesquels il n’existait pas une dénomination concrétisée dans un mot base; chacune des langues avec lesquelles le roumain est entré en contact présentaient des spécificités au niveau désignatif qui ont été elles aussi empruntées; dans ces cas, les autres langues romanes ont fait appel à la dérivation ou ont préféré elles aussi une solution empruntée: ştirb, adj., ‹édenté› (← sl. štrŭbŭ ‹incomplet›) (DER, s.v.) et it. sdentato, fr. édenté, cat. esdentegat, desdentat, sp. desdentado, dentemellado, ptg. desdentado;24 smead adj. ‹basané, bistré (en parlant du teint)› (← sl. smĕdŭ, cf. tch. smĕdy, sb. smegj ‹brun›) (DER, s.v.); a prăsi ‹produire des animaux de manière sélective ou intensive à des fins économiques› (← sb., slov. prasiti, bg. prasjă se ‹se reproduire (en parlant des porcs)›) (DER, s.v.); pârgă ‹prémices› (← sl. prŭga ‹blé de printemps›), servant de base pour un verbe a pârgui ‹commencer à mûrir› (DER, s.v.); etc. – des modulations dans la désignation du concept; des dénominations qui ne trouvent pas un correspondant parfait dans les autres langues, surtout si les mots indiquent des qualités; c’est le cas, par exemple, d’un adjectif comme harnic, expliqué dans les dictionnaires roumains comme ‹care munceşte mult şi cu râvnă, care lucrează iute şi cu spor›, mais pour lequel tous les dictionnaires bilingues offrent une série d’équivalents dont le sens ne présente que des zones de convergences partielles avec le sémantisme du mot roumain25, sans s’y superposer complètement. Une place à part occupent les référents renvoyant à des abstractions (faisant partie de la vie affective, intellectuelle ou sociale de tous les jours), référents auxquels il est plus difficile de se rapporter dans une dichotomie familier / non-familier ou nouveau; là aussi on pourrait déceler des séries hétéronymiques avec un agencement étymologique particulier, notamment l’emprunt en roumain correspond à des mots latins hérités dans les autres langues: emprunts slaves anciens / lexèmes hérités: a iubi / amare; dragoste / amore(m); sfat / consilium; vină / culpa; sprijin, a sprijini / *appodiare; cinste / honore(m); emprunts au hongrois / lexèmes hérités du (ou empruntés au) latin: a făgădui / promittere; a îngădui / permittere; gând, a gândi / pensare; emprunts grecs / idem: a plictisi / *inodiare; mânie / ira, cholera. Composés soit de beta (emprunt latin) ‹betterave› avec des descendants directs ou par intermédiaire de rapum, rapa, soit de barba avec bietola (diminutif de beta, mais altéré sous l’influence de blitus ‹épinard›). 22 ‹Sorte de radis›. 23 V. Reinheimer Rîpeanu / Sălişteanu (1985). 24 Le latin offrait lui aussi des solutions dérivées, comme edentulus, edentatus, dentibus defectus, (ora) vacua dentibus. 25 P. ex.: fr. actif, diligent, appliqué, laborieux, zélé, travailleur; esp. activo, aplicado, casero, diligente, industrioso, laborioso, obrero, trabajador; it. industrioso, laborioso, operoso, solerte; allem. emsig, fleissig, geschäftig, rührig; angl. assiduous, busy, diligent, industrious, painstaking, sedulous. 21

Le roumain, un défi pour les romanistes?

411

Les emprunts appartenant à cette série étaient-ils référentiels26, dénotatifs sans valeur ajoutée?27 Certains ont pénétré dans la langue avant tout texte écrit, donc impossible de l’évaluer; mais, pour les emprunts placés probablement dans la période du roumain écrit28, on constate qu’il y en a qui présentent dans la langue d’aujourd’hui un surplus non-référentiel; l’ont-ils eu dès le début ou l’ont-ils développé par la suite? Certains emprunts offrent soit une méliorisation, soit une péjorativisation du sens. Si on les examine par couches étymologiques, on constate que des emprunts slaves anciens se trouvent, au moins actuellement, orientés surtout dans la première direction (voir plusieurs exemples, dont les sens se recoupent: harnic, mais aussi: vrednic ‹harnic, iute, cu rost la treabă; capabil, destoinic›, destoinic ‹vrednic, merituos; isteţ, îndemânatic›, dibaci ‹îndemânatic, abil, priceput, iscusit›, iscusit ‹îndemânatic, dibaci, abil, ingenios, priceput; învăţat›), tandis que des emprunts ultérieurs, des emprunts turcs, par exemple, se trouvent orientés plutôt dans la seconde (fudul, emprunté au turc, ‹care are o părere exagerată despre calităţile sale; plin de sine; încrezut; îngâmfat; înfumurat› vs mândru, emprunt slave ancien, ‹fier›; hain, emprunté au turc, ‹rău la inimă, fără milă, crud, hapsân, câinos› vs rău, hérité, ‹méchant›); ils exhibent une valeur méliorative ou péjorative, puisque la place du terme neutre est occupée dans le lexique par un terme indigène ou acquis à une période ancienne.29 Parmi tous les emprunts grecs et turcs (dont un grand nombre est sorti de l’usage après l’époque fanariote), il y en a qui figurent, de nos jours encore, fréquemment, dans le roumain familier et il semble que ce sont surtout des motifs orientés vers l’expression30 qui les ont privilégiés. Leur trouver un équivalent n’est pas chose facile; seule l’étude des variétés parlées familières des langues romanes fournirait probablement, au moins pour certains d’entre eux, des solutions d’équivalence qui en garderaient non seulement le sémantisme, mais aussi l’expressivité. Nous avons choisi parmi ces emprunts le groupe de ceux qui indiquent la quantité31, tous empruntés au turc; ceux qui avaient à l’origine un emploi substantival (tombé graduellement en désuétude) apparaissent aujourd’hui surtout ou seulement dans des constructions adverbiales. Ce sont des adverbes ou des syntagmes adverbiaux, dont la plupart ne figurent pas dans les manuels de roumain langue étrangère, mais qui sont fréquents dans la langue parlée familière et font le délice de ceux qui aiment s’approcher de la langue parlée authentique; et puisque la langue des journalistes a acquis, ces deux dernières décennies, une liberté d’expression qui trangresse les frontières d’ordre diastratique et diaphasique, jusqu’à une familiarité excessive, on voit apparaître ces mots dans des titres d’articles de presse; on s’attendrait, pour la langue de la presse, au plus haut degré d’intercompréhension romane, or l’emploi de ces mots rend moins V. Geeraerts (2002), qui, dans la perspective d’une onomasiologie diachronique, attire l’attention sur la différence entre l’aspect descriptif des expressions lexicales (référentiel − dénotatif) et leur valeur émotionnelle, stylistique ou discursive (non-référentiel − connotatif). 27 Voir plus loin: ils peuvent acquérir une valeur distincte par suite de leur concurrence avec des emprunts ultérieurs. 28 Même sans avoir fait des investigations concernant leur statut au moment où ils ont été importés. 29 V. aussi d’autres emprunts au turc dont le contenu va dans la même direction d’une péjorativisation: derbedeu ‹om fără căpătâi, om de nimic; pierde-vară, vagabond, haimana›; haimana ‹om de nimic, fără căpătâi, derbedeu, vagabond›; lichea ‹om fără caracter, lipsit de demnitate, netrebnic, secătură›, etc. 30 Expression-oriented motifs, v. Grzega (2002: 1038). 31 La ‹grande quantité› est impliquée dans toute une série d’autres emprunts turcs comme calabalâc (‹(fam.) obiecte felurite (în dezordine); p. ext. bagaje cu care călătoreşte sau se mută cineva; catrafuse›), a cărăbăni (‹a căra în cantităţi mari›), etc. 26

412

Sanda Reinheimer Rîpeanu

transparent pour un étranger le titre d’un article; ce sont des titres de ce type que nous offrons comme exemple, suggérant ainsi également l’emploi syntaxique:32 – buluc33 (s.) ‹mulţime mare de oameni, strânşi la un loc în dezordine; droaie; gloată (foule, masse, cohue)›, surtout adv. ‹laolaltă, în masă, de-a valma (en masse, en foule, en rangs serrées)› (Buluc la fondurile europene. Buluc la investirea lui Obama. Buluc la pensionarea anticipată.); – ghiotură (s.) ‹mulţime, cantitate mare, grămadă (foule, amas, tas)›, surtout dans l’expression adverbiale cu ghiotura ‹în număr sau în cantitate mare; cu grămada (en grand nombre, en grande quantité, à foison, à profusion)› (Bani cu ghiotura dinspre UE către fermieri. Primăria capitalei aruncă bani cu ghiotura pe apa sâmbetei. Accidente de muncă cu ghiotura.); – duium (s.) ‹mulţime, grămadă, gloată, droaie (foule, multitude)›, surtout dans l’expression adverbiale cu duiumul ‹în număr mare; cu grămada (en très grand nombre)› (Amenzi cu duiumul pentru şoferii nedisciplinaţi. Nereguli cu duiumul la societăţile de asigurări. Ilegalităţi cu duiumul. Prostii spuse cu duiumul la Primăria X.); – berechet (adv.) ‹din belşug, din abundenţă (abondamment, en abondance)› (Nepotismul are încă loc berechet la Interne. Bani berechet pentru Dinamo.); – doldora (adj. invar., adv.) ‹(umplut, plin, îndesat) peste măsură, până la refuz (bourré, bondé)› (Un fost deţinut a înapoiat un portofel doldora de bani. Trei zile doldora de spectacole. Pieţe doldora cu legume de import. Lap-topul fostului primar doldora de filme porno.) La série peut être complétée avec l’adverbe ioc ‹nu; nimic; defel; câtuşi de puţin (guère; rien)›, employé bien des fois en tandem avec les adverbiaux mentionnés plus haut (Bani pentru repararea drumurilor - ioc. Hoteluri avem, turişti ioc. Intrebări noi, răspunsuri ioc. Forţe de muncă berechet, locuri de muncă ioc. Sprijin ioc, restricţii cu duiumul.) Dans une situation semblable du point de vue de leur diffusion actuelle, se trouvent aussi des noms indiquant une situation désagréable et compliquée, des mots qui nous conduisent parfois vers un flou référentiel ou conceptuel, plutôt que vers un référent ou un concept précis, et qui semblent ainsi agir contre le principe de l’efficacité, étant orientés surtout vers l’expressivité: – belea (fam.) ‹întâmplare neprevăzută care aduce necaz; pacoste, bucluc (désagrément, embêtement, embarras, mauvais pas, (fam.) tuile)› (Fiul secretarului de stat are belele cu poliţia. Să-i scoatem din belele pe americani. Birocraţia omoară România: mici afaceri, mari belele!); – bucluc (pop., fam.) situație neplăcută, încurcată în care se află cineva; belea, încurcătură, necaz (ennui, tracas, embarras)› (Sfârşit de săptămână cu bucluc pentru scandalagii. Lansare cu bucluc la BookFest. Moş Crăciun a dat de bucluc. Măsurători cu bucluc.); ainsi que des adverbes indiquant le désordre, empruntés au grec: – alandala (fam.) ‹la întâmplare, în dezordine, fără nici o noimă; pe dos (sens dessusdessous, pêle-mêle, en désordre, à tort et à travers)› (Parcarea alandala din Alexandria. Cabluri întinse alandala pe insula de agrement. Neprofesionalism, vraişte şi alandala.); – anapoda ‹pe dos, de-a-ndoaselea; altfel, în altă direcție decât trebuie (à l’envers, de travers)› (Vreme anapoda: caniculă şi inundaţii în ţările din Europa Centrală. Unii primari au făcut restructurări anapoda. În ce ţară anapoda am ajuns să trăim.) Nous indiquons le sens des emprunts en roumain, ainsi que leur traduction en français; pour les titres de presse, la traduction serait moins nécessaire, vu que, pour le reste du titre, il s’agit fréquemment de néologismes, faciles à décoder. 33 C’est le seul emprunt de cette série qui apparaît déjà dans les chroniques du 17e, surtout à la base d’un verbe, mais aussi comme substantif. 32

Le roumain, un défi pour les romanistes?

413

pour finir avec des mots empruntés au turc qui concernent des avantages financiers immérités, dans la série de bacşiş (qui a eu une fortune loin de la péninsule balkanique): – chilipir ‹afacere avantajoasă sau câştig neaşteptat; (concr.) ‘lucru foarte ieftin, marfă cumpărată la un preţ avantajos (aubaine, occasion, bonne affaire, gain inespéré)› (Ceasuri Ferrari - un chilipir. Chilipir: fiscul vinde maşini second hand. Volanul pe dreapta, pericol sau chilipir? Turism de criză: cazare chilipir în lume.); – ciubuc ‹avantaj sau câştig ilicit (gain illicite)› (Doi şoferi amatori de ciubuc au fost prinşi de poliţie. Un ciubuc de 12.800 de euro lasă Bulgaria fără fonduri UE. Plătesc biletul sau dau ciubuc şoferului?) Dans un continuum efficacité vs expressivité, ces emprunts −qui figurent dans la langue depuis quelques siècles déjà− ont l’air de ne pas être encore neutralisés dans leurs deux dimensions, formelle et cognitive. Et, par l’intermédiaire de ces textes, on se rend compte que, si c’est l’alternance des codes linguistiques qui a privilégié l’entrée de ces mots dans la langue, c’est maintenant l’alternance de style qui favorise leur emploi dans une autre variété que celle de départ.34 Cela signifie que, pour un historien du lexique d’une langue, il ne suffit pas de constater la pénétration des emprunts, il est important d’examiner également le comportement des locuteurs par rapport aux emprunts dans les différentes variétés de la langue (certains d’entre eux peuvent être neutralisés dans l’une des variétés, mais continuent à exercer un effet dans d’autres variétés). D’autre part, l’emploi de ces emprunts est en étroite relation avec l’encodage linguistique des concepts; jusqu’à présent on a restreint les situations de ce type à des aspects emblématiques, souvent folklorisants (dor, horă, doină, etc.); mais ce ne sont pas les seuls où les mots couvrent un contenu qui ne trouve pas sa place dans l’expérience d’un locuteur étranger, donc d’une personne qui n’a pas fait l’apprentissage d’une culture différente et d’un mode différent de penser et d’agir. 2.1.2. Mécanismes sémasiologiques Il est plus difficile à détecter si des relations associatives ont été privilégiées par la pression des langues avec lesquelles le roumain est entré en contact; si l’on compare le roumain avec les langues romanes, d’une part, et, de l’autre, avec les langues de la péninsule des Balkans, on constate que certains faits d’ordre sémasiologique sont communs au roumain avec le second groupement; les mécanismes ont pu agir indépendamment dans les différentes langues des Balkans ou des interinfluences se sont manifestées. Par ex., la même dénomination, en albanais, bulgare, grec et roumain, pour des référents pour lesquels généralement les parlers romans ont des mots distincts: roum. deget, alb. gisht, bulg. пръст, ngr. δάχτυλο pour désigenr le ‹doigt› et l’‹orteil›; roum. picior, alb. këmbë, bulg. крак, ngr. πόδι pour ‹pied› et ‹jambe›; roum. piele, alb. lëkurë, bulg. кожа,ngr. δέρμα pour ‹peau› et ‹cuir›; roum. castană, alb. gështenjë,bulg. кecтен, ngr. κάστανο pour nommer le ‹marron› et la ‹châtaigne›; roum. curat, alb. pastër, bulg. чист, ngr. καθαρός pour ‹propre›, ainsi que pour ‹pur›; roum. a învăţa, alb. mësoj, bulg. уча, Ce sont les mêmes facteurs sociaux qui, ayant conduit les locuteurs à alterner les langues, conduisent les locuteurs monolingues à alterner les styles.

34

414

Sanda Reinheimer Rîpeanu

ngr. μαθαίνω pour ‹apprendre› et ‹enseigner›. D’autres similitudes concernent un nombre plus réduit de langues: roum. slab, alb. dobët35, bulg. слаб pour ‹maigre› et ‹faible›; roum. a aduna, alb. mbledh, bulg. събирам pour désigner les deux actions de ‹rassembler› et d’‹additionner›; roum. naştere, alb. lindje, bulg. paждaнe pour nommer la ‹naissance› et l’‹accouchement›; roum. iepure, alb. lepur, bulg. заек pour le ‹lapin› et pour le ‹lièvre›; roum. leagăn,bulg. люлка, ngr. κούνια pour ‹berceau› et ‹balançoire›. Et la liste est loin d’être achevée... 2.2. Les emprunts latino-romans Un autre aspect définitoire de la personnalité du vocabulaire roumain s’avère être un trait négatif: l’absence de la pression du latin (dans notre cas, du lexique latin) qui a accompagné la formation, ainsi que les premiers siècles d’existence, des langues romanes de l’Occident. Le rôle du latin a été joué en roumain par le vieux slave d’église, ainsi que par le grec byzantin; une influence latine, et, sans entrer dans des détails d’ordre historique36, une influence latinoromane s’est exercée plus tard. L’influence du latin a déterminé une certaine orientation de l’évolution du vocabulaire des langues de l’Occident et la distinction [hérité] vs [emprunté au latin], propre à produire ses effets dans la diachronie, n’est plus opérative dans la synchronie de ces langues: une partie de ces emprunts sont non seulement naturalisés, mais aussi –pour un grand nombre d’entre eux– neutralisés du point de vue diastratique;37 plusieurs facteurs, parmi lesquels l’ancienneté de l’emprunt et le contact avec la langue source des parlers vernaculaires (surtout par l’intermédiaire de l’église et de l’administration) ont contribué à la diffusion des latinismes38 au-delà de la langue écrite cultivée. On ne retrouve pas une relation pareille entre le latin et le roumain, et cela pour des raisons qui ont déjà été développées par les historiens du roumain littéraire: – il n’y a presque pas d’emprunts directs au lexique latin, car l’influence du latin s’interfère en roumain avec celle des langues occidentales (romanes, avec, parfois, des intermédiaires non-romans): il faut donc reformuler le deuxième terme du rapport [hérité] vs [emprunté au latin] et parler d’emprunts latino-romans (les soi-disant néologismes39 dans la terminologie de la linguistique roumaine); – dans le premier terme du rapport il faut identifier non seulement l’héritage latin, mais y ajouter l’acquis lexical du roumain antérieur à la pénetration massive des emprunts latino-romans. Pour ‹maigre› aussi hollë. V. la description de ce processus, connu sous le nome de reromanizare (Puşcariu (1940: 170), occidentalizare romanică (Niculescu (1978: 55-98)). 37 «Lo que le corresponde en nuestra moderna sincronía es una distinción estilística: uso ‹neutro› / uso ‹culto›, que más que al vocablo atañe a los valores que suele asumir en la práctica coloquial o literaria. […] Incluso puede darse que un cultismo histórico, con mentalismo y fisismo cultos, como el adjetivo / adverbio rápido, se presente en el uso moderno con valor ‹neutro› [...]» (Molho 1985, v. aussi Carvalho 1980-1986). 38 Employé dans le sens d’‹emprunt au latin›. 39 Voir dans ce sens l’effet que le terme continue d’avoir dans la terminologie roumaine: neologism continue à signifier en roumain tout emprunt qui a pénétré dans la langue surtout littéraire après 1800 (voir l’article neologism signé par Rodica Zafiu dans Sala (2001: 369-372).

35 36

Le roumain, un défi pour les romanistes?

415

Le rapport doit être donc reformulé pour le roumain, car il s’établit entre deux séries de mots pour lesquelles il faut prendre en ligne de compte non pas la voie d’entrée dans la langue, mais bien un certain moment dans l’évolution de la langue. Il s’agit notamment d’un rapport entre [mot ancien] (qui représente soit un mot hérité soit un emprunt d’avant le 18e s.) et [néologisme latino-roman]; cette distinction, dont l’ancienneté remonte à deux siècles environ, mais qui se limite pour un grand nombre de mots à un siècle et demi ou même à un siècle, a continué à produire ses effets dans la synchronie; même si, par l’intermédiaire de l’influence latino-romane, le roumain n’a fait d’autre que récupérer des mots qui sont communs aux langues sœurs, ces emprunts n’ont pas en roumain la place qu’ils occupent dans les vocabulaires des langues de l’Occident. Il ne sont pas neutralisés comme dans les autres parlers romans et leur diffusion dans la variété populaire ne s’est pas encore achevée (ce sont les mêmes facteurs qui ont agi, mais dans un sens inverse: entrée récente dans la langue et manque de contact des parlers vernaculaires avec les langues source). C’est pourquoi des mots comme roum. dificil, attesté seulement en 184640, est concurrencé par greu ‹lourd›, mot hérité, qui a développé des emplois abstraits que ne connaissent pas les adjectifs avec la signification ‹lourd› dans les autres langues41, devançant de cette façon l’introduction de l’emprunt; roum. profund (1780) n’est pas un équivalent de ses correspondants étymologiques42, car il partage cette place avec le mot hérité adânc; de même pour roum. ocazie (1717)43, qui partage cette place avec l’emprunt slave ancien prilej, et pour un grand nombre de mots qui se trouvent dans des relations pareilles. Des termes qui font partie actuellement du vocabulaire fondamental du roumain entrent ou entrent à nouveau dans le circuit (timp, corp, voce, popor, en concurrence avec des mots comme vreme, trup, glas, norod / neam); l’examen de la paire timp, hérité, et vreme, emprunt slave (Buchi 2000), mots qui se partagent actuellement (comme partout ailleurs) la sphère du «temps météorologique» et du «temps chronologique», a montré d’une manière convaincante la place précaire que le mot hérité a détenue au cours des siècles dans le roumain écrit, dans les dialectes et dans les parlers roumains; d’autres mots (pourquoi ceux-là, et non pas d’autres), dont la position représentative dans le lexique du point de vue du référent est indiscutable, se trouvent dans des situations pareilles en daco-roumain, au moins pour ce qui est de leur force dérivative: corp et trup, voce et glas; les emprunts slaves ont servi de base à une dérivation plus ou moins puissante, plus ou moins vivante de nos jours (trupşor, trupeş, trupesc, a întrupa; glăscior, a glăsui; tandis que corp ou voce ne sont accompagnés que de dérivés à leur tour empruntés au latin.44 Nous avons utilisé les informations du MDA et du TRDW, mais des recherches à venir peuvent nous offrir des surprises. Les emprunts romans de difficilis sont attestés au 14e-15e s. 41 Sans que la paire uşor − facil soit symétrique; uşor continue à remplir les deux sens, concret et abstrait, tandis que facil est plutôt péjoratif. 42 It. profondo, 1280; fr. profond, fin du 14e s.; cat. profund, 15e s.; esp. profundo, 1575; ptg. profundo, 14e s., ne sont pas des emprunts à proprement parler, car ils ont coexisté avec et ont fini par éliminer des formes populaires provenant du même étymon. 43 Dont les équivalents romans, emprunts ou réfections savantes de mots hérités, sont attestés entre le 12e et le 14e s. 44 Comparez avec it. tempaccio, tempai(u)olo, tempario // vociare, vocina, vocione // corpacciolo, corpacciuto, corpetto, corpicino, corpino, corposo, etc. 40

416

Sanda Reinheimer Rîpeanu

Les emprunts latino-romans, surtout les mots abstraits, se placent en rapport de synonymie avec les termes hérités ou acceptés depuis plus longtemps; entre ces termes, avec des valeurs communicatives qui ne sont pas identiques45, s’établissent des rapports de différents types: – ’ordre diachronique: le terme ancien est rejeté à la périphérie du vocabulaire, en tant qu’archaïsme: olac – curier, mesager; ipochimen – persoană, individ; cinovnic – funcţionar; slobozenie, volnicie – libertate (1821); slovă – literă; surghiun – exil; – d’ordre diastratique; ici aussi on peut juger le comportement des locuteurs selon les différentes variétés, notamment les emprunts anciens restent communs à toutes les variétés, tandis que les soi-disant néologismes figurent dans la langue cultivée (zgârcit – avar; veşnic – etern; belşug – abundenţă; sfetnic, sfătuitor – consilier; molipsitor – contagios); la différence entre ces mots se traduit, dans la langue littéraire, aussi dans des distinctions d’ordre sémantique et syntagmatique: (i) entre [mot hérité ou mot formé à l’aide d’éléments latins hérités] et [emprunt latino-roman]: împrejurare (după împrejurări, în orice împrejurare) vs circumstanţă (circumstanţe atenuante); urmare (prin urmare) vs consecinţă (în consecinţă); încăpăţînare vs obstinaţie (paire que l’on peut comparer au fr. entêtement - obstination); crăpătură vs fisură; etc.; (ii) entre [emprunt ancien (non-roman)] et [emprunt latino-roman]: lacom (slave) - avid; prilej (slave) - ocazie; a făgădui (hongrois, emprunt direct ou par intermédiaire slave) vs a promite; a îngădui (idem) vs a permite, etc. L’entrée des nouvelles désignations a modifié de nouveau la hiérarchie à l’intérieur des séries synonymiques. Le terme prototypique garde son rôle ou bien ce rôle est tansféré au nouvel emprunt. Ce sont des modifications qui ont commencé lors de la diffusion des emprunts et qui ont encore lieu sous nous yeux, dans un vocabulaire qui se trouve, actuellement, dans un profond changement.

3. En guise de conclusion La liste des spécificités est loin d’être complète. Les facteurs que l’on pourrait invoquer et qui ont privilégié, par l’insertion et l’incorporation d’emprunts de toutes sortes, des phénomènes d’éloignement par rapport aux voies évolutives suivies par les autres langues sont d’un niveau inégal, avec une portée différente. Quel est le défi? – Inventorier et compter les lexies par couches étymologiques, réaliser des pourcentages, ne suffit pas pour mettre en évidence la spécificité d’un vocabulaire; pour ce qui est du vocabulaire roumain: chaque étape, pour ne pas dire chaque couche étymologique, a engendré de nouveaux rapports avec les termes existants dans la langue, en provoquant Ce type de relation n’est pas réservé au roumain. Pour des mots anglais qui sont entrés dans la langue à des dates différentes et ont une distribution diastratique distincte, Geeraerts (2002: 31) considère que «their communicative value is not identical: deceased and departed are less straightforward and slightly more euphemistic than dead – that is to say, they differ in non-referential value although their referential values are equivalent. In cases such as these, the non-referential value correlates with the presence of referentially equivalent alternatives, i.e. with an onomasiological state of affairs».

45

Le roumain, un défi pour les romanistes?

417

des élargissements et des restrictions de sens, des réajustements à l’intérieur de la série à laquelle ils appartiennent du point de vue sémantique, des repositionnements des lexèmes dans les variétés diastratiques et diaphasiques. – Il est important d’identifier les manifestations d’un encodage linguistique différent des concepts ou d’un encodage de concepts différents dans nos langues. Les mots renferment une information culturelle emmagasinée, conservée dans la mémoire des locuteurs. Dans l’hétéronymie interlinguistique, cette information culturelle passe inaperçue dans les dictionnaires et, parfois, même dans la pratique langagière des bilingues. Et pour ne pas restreindre cette information aux mots, il faut dire que l’enjeu est le même pour les combinaisons de mots, les collocations, les locutions, les structures syntaxiques... – Le seul moyen de rendre manifeste le rapport entre héritage et emprunt, entre conservatisme et innovation, entre continuité et rupture dans le fonctionnement des mécanismes onomasiologiques, c’est la comparaison romane. Si à cela s’ajoute une intégration de la dimension culturelle à l’étude comparée du lexique, on serait mieux placé pour comprendre les convergences et les divergences que le roumain présente par rapport aux autres langues romanes. Et cela pour ce qui est du vocabulaire, mais non seulement. Voilà le défi que lance le roumain aux romanistes!

Références bibliographiques Bartoli, Matteo (1940): La spiccata individualità della lingua romena. In: AGI 34, 1-13 (aussi dans Saggi di linguistica spaziale. Turin, 1945, 139-151). Blank, Andreas (2004): Words and Concepts in Time: Towards diachronic cognitive onomasiology. In: Eckardt, Regine / Heusinger / Klaus von / Schwarze, Christoph (edd.): Words in Time: Diachronic Semantics from different point of view, 37-65, www.metaphorik.de/01/blank.htm (2010 12 15) Bourciez, Edouard (51967): Éléments de linguistique romane. Paris: Klincksieck. Buchi, Eva (2000): Le point de vue onomasiologique en étymologie. Réflexions méthodologiques à partir de roumain vreme et timp. In: RLiR 64, 347-378. Carvalho, J. G. H. de (1980-1986): Contribuição de ‹Os Lusíadas› para a renovação da Língua Portuguesa. In: RPF 18, 1-39. DELL: Ernout, E. / Meillet A. (41985): Dictionnaire étymologique de la langue latine: histoire des mots. Paris: Klincksieck. Diez, Friedrich (1863): Introduction à la grammaire des langues romanes. Paris / Leipzig: Franck, books. google.com/ebooks?id=jK2bHT04uW8C&hl=fr&printsec=frontcover&output=reader (2010 12 15). Ferro, Teresa (2005): Le concordanze della lingua romena con i dialetti italiani: storia delle ricerche et prospettive di studio. In: Philologica Jassyensia 1, 1-2, 37-51. Fischer, I. (1969): Lexicul. In: A. Rosetti / I. Coteanu / I. Fischer (edd.): Istoria limbii române. Vol. 2. Bucureşti: Editura Academiei, 110-173. Gadet, Françoise (2007): La variation sociale en français. Paris: Ophrys. Geeraerts, Dirk (1993): Des deux côtés de la sémantique structurale: sémantique historique et sémantique cognitive. In: Histoire, épistémologie, langage 15, 111-129, www.persee.fr/web/revues/ home/prescript/article/hel_0750-8069_1993_num_15_1_2370 (2010 12 15)

418

Sanda Reinheimer Rîpeanu

— (2002): The scope of diachronic onomasiology. In: Agel, Vilmos / Gardt, Andreas / Hass-Zumkehr, Ulrike / Roelcke, Thorsten (edd.): Das Wort. Seine strukturelle und kulturelle Dimension. Festschrift für Oskar Reichmann zum 65. Geburtstag. Tübingen: Niemeyer, 29-44, wwwling.arts.kuleuven.be/ qlvl/PDFPublications/02Thescopeofdiachronic.pdf (2010 12 15) Grondelaers, Stefan / Geeraerts, Dirk (2003): Towards a pragmatic model of cognitive onomasiology. In: Cuyckens, Hubert / Dirven, René / Taylor, John R. (edd.): Cognitive approaches to lexical semantics. Berlin: Mouton de Gruyter, 67-92, wwwling.arts.kuleuven.be/qlvl/pdfpublications/03to wardsapragmaticmodel.pdf (2010 12 15) Grzega, Joachim (2002): Some aspects of modern diachronic onomasiology. In: Linguistics, 40, 5, 1021-1045, www.thefreelibrary.com/Some+aspects+of+modern+diachronic+onomasiology+*.-a093083052 (2010 11 15). — (2003): Borrowing as a Word-Finding Process in Cognitive Historical Onomasiology. In: Onomasiology Online 4, 22-42, www1.ku-eichstaett.de/SLF/EngluVglSW/grzega1032.pdf (2010 12 15). Hope, T.E. (1971): Lexical Borrowing in the Romance Languages. A Critical Study of Italianisms in French and Gallicisms in Italian from 1100 to 1900 (2 voll.). Basil Blackwell: Oxford. Iordan, Iorgu (1970): Importanţa limbii române pentru studiile de lingvistică romanică. In: ACILFR XII 2, 67-76. MDA: Micul dicţionar academic. Bucureşti: Univers Enciclopedic, 2001-2003. Molho, Mauricio (1985): Apuntes para una teoría del cultismo. In: BH 87, 3-4, 471-484. Niculescu, Alexandru (1978): Individualitatea limbii române între limbile romanice, 2. Contribuţii socioculturale. Bucureşti: Editura Ştiinţifică şi Enciclopedică. — (2007): L’altra latinità. Storia linguistica del romeno tra Oriente e Occidente. Verona: Fiorini. Popovici, Victoria (1988): Cuvintele latine păstrate numai în română: probleme de etimologie. In: SCL 39, 2, 157-162. — (1989): Cuvintele latine moştenite numai în română din perspectivă romanică. In: SCL 40, 3, 289-294. Puşcariu, Sextil (1940): Limba română, I. Privire generală. Bucureşti: Fundaţia pentru Literatură şi Artă «Regele Carol II». Reinheimer Rîpeanu, Sanda / Sălişteanu, Oana (1985): Imprumuturile slave vechi din română în perspectivă romanică – numele de unelte. In: SCL 36, 1, 103–114. Štekauer, Pavol (2001): Fundamental Principles of Onomasiological Theory of English WordFormation. In: Onomasiology Online, 2, onomasiology. de (2010 12 15). Sala, Marius (coord.) (1988): Vocabularul reprezentativ al limbilor romanice. Bucureşti: Editura Ştiinţifică şi Enciclopedică. — (coord.) (2001): Enciclopedia limbii române. Bucureşti: Univers Enciclopedic. TRDW: H. Tiktin, Rumänisch-Deutsches Wörterbuch, éd. Paul Miron, Harrassowitz, Wies­baden, 3 voll., 1985-1989. Valkhoff, Marius (1946): Superstrats germanique et slave. In: Neophilogus, 31, 1, 149-153. Vidos, B. E. (1959): Manuale di linguistica romanza, trad. dall’olandese di G. Francescato. Firenze: Olschki. Vintilă-Rădulescu, Ioana (1992): Les mots considérés comme panromans sauf roumain le sont-ils réellement? In: ACILPR XVIII 1, 270-276.

Rosanna Sornicola (Università di Napoli Federico II)

Decomposizioni e ricomposizioni di sistemi. I pronomi personali delle lingue romanze tra paradigmatica e sintagmatica

0. Obiettivi del lavoro Questa relazione si propone di discutere alcuni aspetti di rappresentazione sincronica e diacronica dei pronomi tonici di 1a e 2a persona delle lingue romanze, in una dimensione comparativa.1 Mentre i problemi della formazione della serie pronominale debole (atona) e delle sue caratteristiche sono stati preoccupazione costante di romanisti e studiosi di latino volgare, in particolare per quanto riguarda i fenomeni sintattici e fonosintattici della cliticizzazione, la serie tonica ha singolarmente attratto minore attenzione in chiave comparativa. L’impressione è che spesso si sia dato per scontato che i pronomi di questa serie non presentino sostanziali difficoltà analitiche né in sede descrittiva né in sede storica. In realtà essi sembrano riservare aspetti sincronici e diacronici che meritano un approfondimento su più fronti, ricapitolati ai punti 1-5: 1. Caratteristiche dei pronomi personali. 2. I pronomi personali delle lingue romanze formano veri e propri paradigmi sincronici? 3. Il quadro comparativo: la distribuzione diatopica delle forme antiche e moderne. 4. Una rappresentazione diacronica: rapporto con le forme latine e modello di decomposizione. 5. L’influenza della sintagmatica sulla paradigmatica. A parte le presentazioni generali nelle grammatiche storiche comparative o di singole lingue, gli studi sono parcellizzati in una miriade di piccole trattazioni su singole varietà dialettali o su singoli gruppi di documenti di una determinata epoca. Rimane ancora oggi utile il pionieristico studio di Francesco D’Ovidio (1885), che poneva acutamente alcuni problemi, per l’appunto in chiave romanza comparativa. Per quanto riguarda le discussioni di singole aree, rivestono un notevole interesse le monografie di Moignet (1965) sul francese, di Widmer (1959) sul romanzo grigionese, di Olszyna-Marzys (1964) e Diemoz (2007) ������������������������������������������������������������������������������������������������������ La relazione che presento è una parziale sintesi di un lavoro più ampio, da tempo in corso di preparazione. Non è qui possibile discutere i problemi sul tappeto nella complessità della loro articolazione e rendere giustizia alla vasta bibliografia che li tratta. Mi limito perciò ad un esame di risvolti e risultati essenziali.

1

420

Rosanna Sornicola

sul francoprovenzale, e gli studi di Belardi (1984) e Vanelli (1984) sulle varietà ladine, di Loporcaro (2008) sui dialetti italiani meridionali del Vallo di Diano. Il quadro delineato da D’Ovidio e ripreso da Meyer-Lübke nella Grammaire des langues romanes non cambia nelle sue grandi linee. Ma i dati oggi a disposizione lo hanno talmente arricchito nel dettaglio diatopico e diacronico sulle singole aree da problematizzarne le conclusioni. È oggi possibile vedere correnti di movimento nello sviluppo dei pronomi personali della serie tonica, in un’ottica che rimette in discussione la centralità della logica del paradigma e che si propone piuttosto di comprendere lo smantellamento di sistemi e la loro ricomposizione.2 Tornare a guardare a vecchi problemi da prospettive diverse può essere utile.

1. I pronomi personali, una categoria linguistica peculiare I pronomi personali pongono numerosi problemi di natura teorica e storica, che spesso sono passati sotto silenzio. Benché possano svolgere (quasi) le medesime funzioni sintattiche dei nomi e come questi assumere marche flessive, essi costituiscono una categoria linguistica che si differenzia nettamente da quella dei nomi rispetto a molteplici caratteristiche. Il fatto che in varie teorie grammaticali moderne nomi e pronomi siano stati raggruppati insieme come sotto-classi diverse di una unica classe in base all’eguaglianza di funzione sintattica (in particolare sotto la designazione di ‹sintagma nominale›) può essere considerato un aspetto di una impostazione teorica che omologa le rappresentazioni categoriali, livellandone le caratteristiche (una importante critica a questi modelli è venuta da Matthews 2007). Questo punto di vista, diventato forse corrente, non deve farci perdere di vista le fondamentali differenze di proprietà tra classi categoriali. Sono diverse innanzitutto le proprietà semantiche: The relation of noun and pronoun is a consequence of their respective content. Whereas the noun has a meaning, the pronoun only indicates without having a semantic content in the proper sense (Kuryłowicz 1964: 244)

Bisogna inoltre tenere presente l’importanza della nozione di ‹Persona›, alla base dell’atto linguistico: Thus the fundamental inflectional categories are rooted in the pronoun and form a bond existing between the typical speech situation and language (Kuryłowicz 1964: 245-246)

Tra i pronomi personali esiste, come è noto, una importante asimmetria fra i pronomi di 1a e 2a persona, i cui valori referenziali sono strettamente in rapporto alle coordinate deittiche dell’atto di discorso, e i pronomi di 3a, che rappresentano il valore negativo della nozione di Persona, e come tali hanno maggiore affinità con i nomi. Basta qui ricordare che questi ultimi si comportano in molte lingue come pro-forme anaforiche di sintagmi nominali. Considerazioni analoghe valgono per l’asimmetria tra la 4a e la 5a persona, da un lato, e la 6a dall’altro. Per una discussione di questa impostazione come punto di vista generale sulla diacronia, rinvio a Sornicola (2007).

2

Decomposizioni e ricomposizioni di sistemi

421

Il tratto fondamentale (pertinente) dei pronomi personali riguarda la specificazione dei valori della gerarchia di Persona, tratto ovviamente irrilevante per i nomi. Viceversa, tratti fondamentali per i nomi, intrinseci, come il Genere, o estrinseci come Numero e Caso, sono associati ai pronomi personali di 1a, 2a, 4a, 5a, in maniera parziale o problematica, oppure non lo sono affatto. Si può in effetti sostenere che: a. Non esiste una associazione tra i pronomi personali e la categoria di Numero.3 Emergono poi ulteriori differenze, se si considera l’asimmetria tra la 1a e la 2a persona, da un lato, e la 3a dall’altro:4 b. I pronomi di 1a e 2a persona non presentano differenze di Genere, mentre quelli di 3a possono presentarla. Questa generalizzazione è confortata da ampi riscontri tipologici (Siewierska 2004: 104-106). c. L’associazione tra pronomi personali e Caso offre vari aspetti su cui è opportuno riflettere: c.1. L’incidenza pregnante del suppletivismo: si pensi all’alternanza di basi diverse tra il Nom. e l’Acc./Dat./Abl. del pronome di 1a persona, presente in latino: Nom. ego Acc./Dat./Abl. me all’alternanza tra le forme che ricoprono le funzioni del Soggetto (o affini al Soggetto) e tutte le altre (il cosiddetto ‹Caso obliquo›) nella maggior parte delle lingue romanze, che caratterizza le lingue indoeuropee sin da epoca antica.5 c.2. In molte lingue le flessioni di Caso dei pronomi non coincidono con quelle dei nomi. Nelle lingue indo-europee antiche è caratteristico, ad esempio, che gli allomorfi di un pronome siano varianti apofoniche. La morfologia dei pronomi personali tonici delle lingue romanze continua spesso uno stato di cose del latino. c.3. Il tema del pronome può subire delle modificazioni: nelle lingue romanze questi processi si vedono nelle dittongazioni caratteristiche del galloromanzo e dei dialetti pugliesi o nella palatalizzazione della consonante iniziale (t > č) che si determina in alcuni patois franco-provenzali. c.4. I pronomi sono spesso rafforzati mediante varie particelle deittiche: lat. ego-met, nos-met; lat. mihi < *me + *ghi.6 Notevoli sono anche il rum. mine, tine, con l’epitesi della particella ne. Altre forme mostrano incrementi dovuti a processi fonetici come la nasalizzazione, ad esempio le varianti men, ten (min, tin) di alcuni patois normanni (Goebl 1995: 335) o le forme di alcuni patois franco-provenzali. Sono a mio avviso importanti le conclusioni avanzate da Petersen sull’origine delle forme pronominali indo-europee, secondo cui: (1) there were no case-endings in the proper sense, but only stems and stems with added particles; (2) these stems and stems with particles were often as yet not well limited syntactically, did not function, e.g. as genitive, dative, or accusative, but had the stem meaning only, emphasized by particles at times, while the syntactic function depended on the context (Petersen 1930: 167).

5 6 3 4

Questa opinione è stata sostenuta da Lyons (1977, 2: § 15. 1.), e sembra del tutto condivisibile. Si veda Bhat (2004: 91-118); per le lingue indo-europee, Petersen (1930), Szemerényi (1989: § 8. 1). Si veda Kuryłowicz (1964: § 5); Szemerényi (1989: 203). Si veda Lindsay (1907: 40); Petersen (1930: 172).

422

Rosanna Sornicola

Queste conclusioni sembrano proiettare delle implicazioni anche su varie fasi storiche delle lingue della famiglia, incluse le lingue romanze. Petersen (1930: 187) osserva infatti che per il loro piccolo numero di forme e la vaghezza del loro uso, i paradigmi pronominali ricostruibili per le lingue indoeuropee antiche ricordano quelli delle lingue indoeuropee moderne. Indizi di ciò che potremmo definire il «principio della indifferenza funzionale della forma morfologica sono rinvenibili in latino, come in altre lingue indoeuropee antiche (mē usato originariamente come ablativo e come accusativo, il fatto che le forme del dativo siano, nella maggior parte dei casi, di sviluppo secondario).7 Tale principio è caratteristico anche delle lingue romanze, nelle quali esso dà luogo a fenomeni di semplificazione tradizionalmente considerati delle innovazioni. Si pensi alla sostituzione di forme oblique da parte di forme del nominativo in ampie aree della Francia meridionale (es. tu nel Vivarais), o alla sostituzione delle forme in funzione di Soggetto da parte di forme oblique nella Francia settentrionale e in diversi dialetti italiani settentrionali (es. mi, ti nei dialetti lombardi). In effetti, queste tendenze alla riduzione o azzeramento dell’allomorfia sono molto forti e in atto in diverse varietà, con traiettorie diverse, talora all’interno della stessa area. Sembra significativo che in aromeno la neutralizzazione di Caso proceda in alcune varietà generalizzando la forma del Nominativo, in altre quella dell’Accusativo / Obliquo (Caragiu Marioţeanu et alii 1977: 183-184). Alla luce delle osservazioni di Petersen, è possibile ravvisare in tali fenomeni una manifestazione di caratteristiche di fondo dei pronomi della famiglia indoeuropea. Potremmo pertanto chiederci se essi si debbano considerare fenomeni di innovazione o conservazione. Alle caratteristiche ora menzionate bisogna aggiungerne altre, non meno rilevanti, che fanno dei pronomi personali una categoria fortemente idiosincratica: d. L’isolamento: i pronomi non entrano in altre relazioni associative nel lessico, se non tra gli esponenti della loro stessa categoria. Si tratta, ad ogni modo, di sistemi con un numero di forme estremamente esiguo. e. L’influenza esercitata sulla loro forma dal contesto distribuzionale, più precisamente prosodico-sintattico, in cui essi occorrono, che non ha corrispettivo nei nomi (si pensi alle cospicue alternanze di morfologia pronominale tra Allegro-formen e Lento-formen). In questo senso si può parlare del polimorfismo prosodico-sintattico come di una caratteristica strutturale tipica dei pronomi di molte varietà romanze ab antiquo.

2. I pronomi personali delle lingue romanze formano veri e propri paradigmi sincronici? La definizione di paradigma non è del tutto scontata. Secondo Matthews: Inflectional morphology deals with... paradigms. It is therefore concerned with two things: on the one hand with semantic oppositions among categories; on the other with the formal means, including inflections, that distinguish them (Matthews 1993: 38). A particular tendency of morphosyntactic category is to form sets of variables (Matthews 1993: 39). Al riguardo si veda Petersen (1930: 171).

7

423

Decomposizioni e ricomposizioni di sistemi

I ‹paradigmi› dei pronomi personali mostrano delle irregolarità quando li si confronti intersistemicamente, come è evidente dallo schema dei pronomi di 1a, 2a, 4a persona di Meyer-Lübke (1890-1906: 101): Lat.

ego

mihi

me

tu

tibi

te

nos

Roum.

eŭ

mie

mine

tu

ţie

tine

noĭ

Eng.

eau

mi

me

tü

ti

te

nus

Ital.

io

---

me

tu

---

te

noi

A.-Franç.

jou

mi

moi

tu

ti

toi

nous

Esp.

yo

mí

---

tú

ti

---

nos

Port.

eu

mim

---

tu

ti

---

nos

Sard.

eo

mie

me

tue

tie

te

no(i)s

Ma anche l’esame intra-sistemico richiede qualche considerazione. Secondo Seiler (1967: 59-60), due principi caratterizzano la dimensione paradigmatica: - il principio della proporzionalità costante tra unità che appartengono alla stessa categoria (dominus sta a domini come lupus sta a lupi); - il principio della correlazione delle proprietà cioè dei tratti distintivi (lupum e lupos condividono la stessa base lessicale e il tratto di Caso, ma differiscono per quello di Numero). Il primo principio riguarda le singole unità e le differenze costanti tra di esse, che ricorrono sempre allo stesso modo quando si confrontano tutti i membri di un insieme. Conoscere la differenza che esiste in una determinata coppia di termini garantisce la conoscenza delle differenze che esistono tra altre coppie di forme. Il secondo principio riguarda il numero dei tratti distintivi in comune tra forme diverse. Ora, è evidente che il principio della proporzionalità costante è minimalmente valido per i pronomi personali tonici delle lingue romanze, sia per la ricordata caratteristica di isolamento rispetto agli altri sistemi pronominali e ai nomi (isolamento particolarmente evidente per i pronomi di 1a, 2a, 4a e 5a persona), sia per la già ricordata indifferenza funzionale di molte forme. Certo, permane in molte varietà la fondamentale opposizione Nominativo / Obliquo (benché questa molto spesso sia realizzata dalle preposizioni). Tuttavia, in non poche varietà può essere neutralizzata persino tale opposizione. In definitiva, l’ampiezza massima di un sistema è quella dei micro-paradigmi del sardo, rumeno, e grigionese, che può essere qui rappresentata dal sardo nuorese:8 Sardo nuorese Nom. èo Nom. tùe Obl. de mene, po mene Obl. de tene, po tene Dat. a mim(m)i Dat. a tiβi

Si veda Blasco Ferrer (1983: § 27. 4.)

8

424

Rosanna Sornicola

In questo caso all’Obliquo esiste corrispondenza di funzione e proporzionalità di forma, mentre al Nominativo e Dativo la proporzionalità è garantita non dalla forma, ma dalla sola funzione. Tali caratteristiche valgono anche per altre casistiche pronominali, come quella del soprasilvano (e di altre varietà ladine) e del rumeno (si veda § 4.). In queste condizioni è forse persino dubbio se si possa postulare per i pronomi di 1a e 2a persona che essi costituiscano una tipica unità di parola. Bisogna d’altra parte tener presente che la nozione di paradigma non è soltanto in rapporto a esigenze pratico-descrittive, ma rimanda a realtà psicologiche: Un terme donné est comme le centre d’une constellation, le point où convergent d’autres termes coordonnés, dont la somme est indéfinie (Saussure 1931 [1916]: 173-174)

Se Saussure pensava in primo luogo a associazioni lessicali o semantiche o morfologiche, non è chiaro quale possa essere la realtà psicologica delle rappresentazioni pronominali. In definitiva, se si dovesse delineare uno schema strutturale generale dei pronomi di 1a e 2a persona delle lingue romanze, si potrebbe ottenere la seguente rappresentazione: 1a pers.

2a pers.

x

z1

y

z2

È chiaro che si tratta di una rappresentazione che mette in evidenza solo le proprietà formali di alternanza di tema. Essa potrebbe valere anche per molte altre lingue indoeuropee. Questa rappresentazione dovrebbe però essere integrata da altre due che rendano conto dei processi di semplificazione già determinatisi o in atto: Sostituzione del Nominativo all’Obliquo: Sostituzione dell’Obliquo al Nominativo:

x → y y → x

z1 → z2 z2 → z1

3. Il quadro comparativo: la distribuzione diatopica delle forme antiche e moderne Già Francesco D’Ovidio aveva notato che i tipi pronominali romanzi di 1a e 2a persona hanno una distribuzione diatopica peculiare: Come poi da Lisbona a Venezia s’avrebbe, latitudinalmente, il solo continuatore di MIHI, interrompendosi così la linea longitudinale dei continuatori di ME, che senza ciò correrebbe diritta dalla Normandia insino a Bari e a Napoli? E che ne è stato del me in quella zona del mi? Giacché quando le due voci latine non si continuano, come in rumeno, in sardo e forse in siculo, ecc., tutte e due, pare allora naturale che l’unica superstite sia, come in toscano, francese, ecc., la voce accusativale e non l’altra! Pure, in simili cose, non c’è nulla di assoluto (D’Ovidio 1885: 64).

425

Decomposizioni e ricomposizioni di sistemi

3. 1. La distribuzione delle forme moderne Nelle sue linee generali, il quadro areale delle forme moderne può essere ricapitolato con gli schemi seguenti:9 Iberoromanzo

Varianti minoritarie

mi, ti port. mim

astur. min Guascone e occitanico

Agenais, Donzac (Tarn-et-Garonne), Creuze, Vinzelles (Alvernia), Barcelonnette (Alpes)

Limousin

me, te

me, mi, mei te, ti, tu

Francoprovenzale

Vosges, Bas-Rhin (Colmar)

Delfinato sett.

me, te Côte-d’Or mwè, twè Jura moé, toé (tewè) Savoie mei

mi, ti min(s)

mi, ti

Svizz. merid. mei, moi Lyonnais ma, ta (dopo prep.) Galloromanzo settentrionale I tipi me, te (con notevoli fenomeni di dittongamento) sono diffusi nelle regioni settentrionali, ad eccezione del nord-est.

Vallone, lorenese e piccardo mi, ti

Dialetti italiani settentrionali e area istriana mi, ti

me, te Dialetti emiliani e toscani

me, te

Dialetti dell’Umbria e del Lazio me, te

Varianti minoritarie

Il tosc. pop. conosce le varianti diastratiche e stilistiche mene, tene Varianti minoritarie in una anfizona al confine tra Umbria, Lazio e Abruzzo mi, ti

Gli schemi sono stati ricavati in base ai dati forniti dalle numerose monografie su singoli dialetti o patois delle varie aree romanze che ho potuto consultare presso la Biblioteca Jud a Zurigo. Non è possibile ovviamente qui citarli tutti. Rinvio perciò solo alle utili testimonianze degli atlanti regionali per l’area francese e per quella iberica, e all’AIS per l’area italiana.

9

426

Rosanna Sornicola

Dialetti abruzzesi

mi, me ti, te

Dialetti della Campania me, te Dialetti della Lucania L’area settentrionale ha il tipo me, te. I tipi mi, ti compaiono a Picerno e ad Acquafredda. Il tipo mekə a Matera e San Chirico Raparo Dialetti pugliesi me, te (con cospicui fenomeni di dittongazione e proliferazione sillabica)

Varianti minoritarie mene, tene Alcuni dialetti del Vallo di Diano hanno un sistema tripartito

Alcuni dialetti lucani hanno un sistema tripartito

Varianti minoritarie mme mə y

Salentino, calabrese, siciliano mie, mia, tie, tia

3. 2. La distribuzione delle forme antiche Per quanto riguarda la distribuzione diatopica delle forme antiche, per l’area galloromanza merid. è possibile ricavare i seguenti schemi (in base a Grafström 1968): Carte medievali del Languedoc Toulouse et Albi Nîmes Rouergue et Gévaudan Provence

mi, me ti, te mi tu mi, me ti, te me te mi ti

Mentre la situazione antica dell’area iberoromanza non si discosta eccessivamente da quella moderna (ma cf. qui 4. 2. 4 e 4. 2. 5.), il quadro offerto dai testi antichi di area italoromanza è sensibilmente diverso da quello moderno. Esso presenta: 1. Una maggiore estensione dei tipi mi, ti anche all’area emiliano-romagnola, umbrolaziale e siciliana.10 Questa situazione è comprovata da numerosi testi di varia area. Ricordo qui il Pulon Matt, i Miracole de Roma e i testi sic. del XIV e XV sec., in cui mia e tia compaiono più o meno sporadicamente

10

427

Decomposizioni e ricomposizioni di sistemi

I tipi mie (mia), tie (tia) presentano una maggiore diffusione, anche al di fuori dell’estremo sud e della Sicilia, in testi alto-meridionali ed emiliani. 3. Nei testi più antichi avevano una certa diffusione i tipi meve (mebe), teve (tebe), oggi del tutto relittuali (sono documentati in pochi punti delle aree pugliese, salentina e lucana). 2.

3. 3. Sistemi con differenziazione di Dativo e Accusativo (Obliquo) Una estesa fascia alpina che una volta includeva gran parte dei Grigioni e oggi è limitata al soprasilvano, il ladino dolomitico (Val di Fassa, Val Gardena) e il friulano mostra allomorfia casuale di forme che compaiono in funzione di Oggetto indiretto e forme che compaiono in funzione di Obliquo. Questa opposizione, oggi ben mantenuta in soprasilvano, era presente anche in surmeirano, sottosilvano e alto engadinese più o meno parzialmente ancora nei testi del XVII e del XVIII sec. Soprasilvano

Dat. (F. Ogg. Ind.) Acc. (F. Obliqua)

a mi a ti mei tei

Il basso engadinese mostra la generalizzazione delle forme etimologicamente accusative mai, tai a tutti i contesti funzionali.11 L’allomorfia casuale, realizzata con altri tipi in alternanza, contraddistingue anche le varietà sarde e il rumeno:12 Sardo logudorese e nuorese

Nom. (d)èo, (d)eγo Nom. tùe Dat. a mim(m)i Dat. a tiβi (nuor.), a tie (log.) Obl. de mene, po mene Obl. de tene, po tene Sardo campidanese13

Nom. deu N. tui Dat. a mimi, a mei Dat. a tui Obl. mei Obl. δui

come varianti minoritarie rispetto alle forme predominanti mi, ti. Si veda Widmer (1959: 115-117); Liver (1982: 30-31); Stimm (1987: 163); Stimm / Linder (1989: 769); per la Val di Fassa Elwert (1943: 149-150); per il gardenese Belardi (1984: 338-341); per il friulano Benincà (1989: 571). 12 Per il sardo si veda Pittau (1956: 48); Pittau (1972: 81); Blasco Ferrer (1983: 95); Blasco Ferrer (1988: 74, 110); Virdis (1988: 909). Per il rumeno si veda Iordan, Guţu Romalo, Niculescu (1967); Graur (1966, 1: 137-138). 13 Questi dati sono tratti da (Virdis 1988: 909). 11

428

Rosanna Sornicola

Rumeno Nom. eu Nom. tu Dat. mie Dat. tie Acc. pe mine Acc. pe tine Sistemi del Vallo di Diano, dialetti di Avigliano e Muro Lucano Nonostante […] germi di mutamento… resta tuttora ben apprezzabile, nella zona del Vallo di Diano come nei dialetti potentini di Avigliano e Muro Lucano, il quadro di una morfologia del pronome personale presentante, alla I e II persona sg. un sistema di caso più ricco di quello binario prevalente nella Romània, un sistema che oppone forme e funzioni oggettiva, obliqua e comitativa, secondo le stesse linee del sistema sardo (Loporcaro 2008: 231)

Sono di grande interesse alcune caratteristiche di distribuzione delle forme pronominali rispetto alla preposizione. Loporcaro ha richiamato l’attenzione su una importante caratteristica: in sardo nuorese, soprasilvano, ladino dolomitico, friulano, in alcuni dialetti italiani meridionali la preposizione a seleziona le forme dativali, mentre tutte le altre preposizioni selezionano l’Accusativo. È importante inoltre notare che in rumeno la forma dativale ricorra assoluta, senza preposizione, il che mostra presumibilmente la fissazione di uno stadio antico, oggi non mantenuto da altra lingua romanza (si veda § 5.).

4. Una rappresentazione diacronica: rapporto con le forme latine e modello di decomposizione 4. 1. Alcune questioni etimologiche Dobbiamo preliminarmente rilevare che le perturbazioni di quantità vocalica del latino complicano non poco l’etimologia delle forme pronominali. Tuttavia, in diversi casi la considerazione delle singole forme in un’ottica comparativa può risultare utile all’analisi. Bisogna poi tener presente che fin dal latino il già minimo sistema pronominale presentava zone di sincretismo di forme, come Acc. e Abl. mē(d), tē(d). Che nelle varietà romanze a sistema bipartito Nominativo / Obliquo la forma me, o mei, te o tei in funzione di Oggetto diretto sia la stessa che compare in dipendenza da una Preposizione perpetua lo stato della configurazione sistemica del latino (considerazione ovvia, ma forse non del tutto superflua). 4. 2. Forme monosillabiche L’etimologia delle forme romanze non è sempre scontata. I tipi tonici di numerose varietà galloromanze, dell’engadinese moderno, del toscano ant. e mod. e dei dialetti it. centromerid. sembrano non porre alcun problema ad una trafila dalle forme accusative latine: (a) me < mē, (a) te < tē

Decomposizioni e ricomposizioni di sistemi

429

Analogamente, paiono etimologizzabili senza difficoltà i tipi mi, ti del soprasilvano, ladino dolomitico, friulano, che compaiono sempre preceduti dalla preposizione a, in funzione di Oggetto indiretto, e i tipi obliqui mi, ti, dell’iberoromanzo, provenzale antico (e ancora di qualche sporadico patois moderno), galloromanzo nord-orientale, dialetti italiani settentrionali e veneto-istriani, nonché di alcuni dialetti italiani centromeridionali. Come si è già ricordato, essi possono ricoprire tutte le funzioni grammaticali diverse dal Soggetto, a seconda della preposizione con cui si combinano. Il pronome di 1a persona sarebbe riconducibile al dativo latino mĭhĭ (o mĭhī), presumibilmente attraverso la forma mī, contratta per accorciamento giambico, ben attestata già in Plauto e presente nelle iscrizioni pompeiane.14 Per ti raccoglie vasto consenso l’analisi secondo cui si tratterebbe di una forma analogica su mī, secondo Meyer-Lübke (1888: 484) costituitasi a partire dal VI sec.:15 a mi, a ti < mī, tī (Prep) mi, (Prep) ti Con l’analisi precedentemente avanzata, non tutti sono d’accordo. Dubbi sono stati espressi da D’Ovidio (1885) per le forme dei dialetti italiani settentrionali e da Schwan-Behrens (1923) per quelle piccarde. C’è poi da osservare che benché la trafila dativale sembri plausibile anche per le forme antiche e letterarie del siciliano mi, ti, il vocalismo di queste, com’è ovvio, non costituisce di per sé un argomento a favore di tale interpretazione. Qualche considerazione meritano anche le forme anglonormanne mei (mai), tei (tai), presumibili ovvi sviluppi di mē, tē, con alterazioni dittongali di varia entità e conformazione. Tuttavia, non sarebbe impossibile ipotizzare che in questi esiti siano confluiti tanto sviluppi dalle forme latine accusative che esiti in rapporto alle forme latine mĭhī, tĭbī, prive di accorciamento giambico.16 La confusione di mē e mĭhĭ, mĭhī è ben documentata sia in documentazione epigrafica latina che in testi tardo-latini.17 Ciò potrebbe giustificare il fatto che nei testi anglonormanni mei, tei si incontrano sia in funzione di Oggetto o Caso obliquo preceduto da preposizione, sia in funzione di Oggetto indiretto non preceduto da preposizione: Quer mei, bel frere, ed enca e parcamin Ed une penne, ço pri, tue mercit. (Vie de Saint Alexis, vv. 281-282 [ed. Storey]) Va e fai ço que tei plarrad, e jo partut te siwerai (Quatre livres des reis I, 14, 7 [ed. Curtius]).

Si veda Leumann / Hofmann / Szantyr (1965: 463c); Väänänen (1959: 39); ThLL (V, 2, 254, 48ss.). Si veda inoltre Grandgent (1908: § 385); Menendez Pidal (1926: § 66. 2.); Bourciez (1946: § 101); Pope (1952: § 832); Väänänen (1981: § 280). 16 Si veda Leumann / Hofmann / Szantyr (1965: § 462-463); Leumann (1977: § 108-109). 17 Si veda ThLL (V, 2, 255, 8ss.); Stotz (1996-2004: § 57.2.) 14 15

430

Rosanna Sornicola

Questa casistica è una manifestazione del ben noto fenomeno dei testi galloromanzi antichi, per cui forme toniche occorrono laddove ci si aspetterebbe forme atone. Particolarmente interessante è la situazione dell’area galloromanza meridionale, in cui la coesistenza delle forme: mi me

ti te

soprattutto nei testi letterari antichi, sembra corroborare l’ipotesi che sia esistita una situazione tardo-latina in cui le forme dativali (mĭhi, mi, tĭbi, ti) e quelle accusativali (mē, tē) potevano essere usate se non del tutto in variazione libera, per lo meno con una certa libertà, a parità di contesto sintattico.18 4. 3. Forme bisillabiche Le forme dative bisillabiche latine di 2a persona tĭbĭ (con abbreviazione giambica) / tĭbī, ed un tipo analogico di 1a persona *mĭbi offrono una base perfettamente rispondente al gruppo di pronomi romanzi bisillabici, con diverso esito della bilabiale intervocalica. Ne do qui una rapida menzione: 1. sardo nuorese (a) tiβi (< tĭbĭ) 2. Le forme documentali e letterarie antiche di varia area italoromanza, il cui epicentro è l’area centro-meridionale e siciliana: mebe, meve, tebe, teve, ancora attestate oggi in qualche dialetto pugliese e lucano con esito approssimante della bilabiale (mewe, tewe). 3. A questo gruppo sembrano riconducibili anche le sporadiche e in qualche caso relittuali forme tewè di area francoprovenzale. 4. Le forme attestate nei documenti antichi (X e XI sec.) di area leonese (mibe, tibe, a tiue, tiui [Menendez Pidal 1926: § 66. 2.]) e asturiana (mebe, mee [Alvar 1973: 102]). 5. Le forme mozarabiche myb (de myb, a mib, XI sec.) e myby dello spagnolo sefardita (a myby, XIII sec. [Menendez Pidal 1926: § 66. 2.]). Le grafie dei documenti iberoromanzi mostrano un più o meno spiccato conservativismo per quanto riguarda l’esito della bilabiale intervocalica e della vocale tonica (la vocale finale ha invece già quasi sempre una facies volgare), e vive certamente molto conservative al riguardo, com’era da aspettarsi, sono le forme di 1a persona mozarabiche e sefardite. Le forme documentali e letterarie antiche italoromanze mostrano un vocalismo atono che potrebbe giustificarsi o con la quantità breve della vocale finale, laddove la forma del sardo nuorese potrebbe far capo alla quantità lunga, o più probabilmente giustificarsi con la confusione di ī, e le vocali di timbro e, che risale già al III sec. d.C. (Väänänen 1981: § 55). Più problematico è il tipo rum., sardo e italorom. mie, tie (sic. mia, tia). Esso potrebbe essere considerato uno sviluppo delle forme dativali latine mīhĭ, tībĭ19, ma questa ipotesi si Di questa opinione sono Norberg (1943); Moignet (1965). Cf. Meyer-Lübke (1890-1906, 2: § 75); D’Ovidio (1885: 64).

18 19

Decomposizioni e ricomposizioni di sistemi

431

attaglia piuttosto alla 1a persona che non alla 2a (come giustificare il dileguo della occlusiva?), e bisognerebbe quindi ipotizzare anche in questo caso un rifacimento analogico di quest’ultima sul modello della prima. Ci si può chiedere, inoltre, se le forme pressoché identiche del tipo nelle varie aree (il sic. e sal. mia, tia richiedono una giustificazione, che potrebbe essere individuata in una dissimilazione massima della vocale finale rispetto alla tonica: Rohlfs 1949-1954, 1: § 144) siano veramente il risultato di trafile identiche. Per il rumeno Meyer-Lübke (1890-1906, 2: § 75) ipotizzava una strada diversa da quella delle forme sarde e italoromanze, con l’agglutinazione della preposizione ad all’accusativo me o al dat. mi, e successivo sviluppo a > e (1: § 311). Ma è certo singolare che trafile diverse abbiano dato luogo a forme simili. Mi pare che l’ipotesi di Meyer-Lübke dia adito a più di una perplessità. L’analisi comparativa, tuttavia, potrebbe far ipotizzare che il tipo sia antico e riconducibile alle oscillazioni vocaliche della ī (realizzata come ē o con il dittongo ei: cfr. mihii, mihei a Pompei) in varietà rustiche del latino (nel latino parlato in area osca), che potrebbero essere ben congruenti con la distribuzione del tipo mie (mia), tie (tia) in area italiana meridionale e rumena. I tipi sincronicamente definibili ‹con reduplicazione›, come sardo (a) mimmi, pugliese (Spinazzola) mmeymə, mostrano una trafila piuttosto chiaramente riconducibile ai tipi latini, rafforzati dalla particella met, rispettivamente mihimet e mēmet, entrambi attestati in Plauto (Lindsay 1907: 40). Di notevole interesse sono le forme rum. mine, tine, vegl. main, sardo nuorese mene, tene, dei dialetti it. centro-merid. (dial. del Lazio mine, tine, cilent., pugl. menə, tenə, nap. ant. mene, tene), e del tosc. pop. (mene, tene). La loro genesi è controversa. Secondo alcuni (Wagner 1938-1939: § 20 per il sardo, Lausberg 1956-1962: § 712 in prospettiva romanza) sarebbero dovute all’influenza analogica di una base *quene per quem. Per le forme italoromanze, Meyer-Lübke (1890: § 226) e Rohlfs (1949-1954, 1: § 336) pensano piuttosto ad un segmento paragogico -ne che elimina l’accentazione ossitona20. In realtà, queste forme romanze dovrebbero essere analizzate su uno sfondo temporale lungo, in cui si tengano ancora una volta presenti le caratteristiche dei pronomi delle lingue indoeuropee messi in evidenza da Petersen (1930), la ricorrente agglutinabilità di particelle e il polifunzionalismo. Una particella ne compare in varie lingue e in varie epoche, non soltanto come marca di modalità (come il lat. ne che si agglutina al pronome in contesti interrogativi: ego ne, tu ne), ma anche in forme pronominali grammaticalizzate con una determinata funzione casuale (cfr. le forme mene delle lingue slave, specializzate come Genitivo). La permanenza e il radicamento del tipo mene nelle lingue romanze, specie in aree conservative o in livelli popolari e rustici, sembra una conferma dell’esistenza di tendenze di lungo periodo, che trovano realizzazioni diverse nel tempo e nello spazio, non necessariamente in rapporto diretto ad una determinata base. Peraltro, può avere un interesse per il romanista l’esistenza di un lat. min < mihine (Plauto, Pers. 1, 2 «quis leget haec? min tu istud ais»), che potrebbe essere correlato ad alcune forme romanze.

Meyer-Lübke non ha però mantenuto la stessa opinione nella Grammaire des langues romanes: si veda Meyer-Lübke (1890-1906, 2: § 75).

20

432

Rosanna Sornicola

4. 4. Confronto della distribuzione antica e moderna dei vari tipi Vale la pena ora soffermarsi più da vicino sulla distribuzione areale dei tipi pronominali antichi, come si è detto ben diversa da quella moderna. In particolare, l’analisi delle fonti documentarie e letterarie di varia epoca medievale consente alcune osservazioni: 1. La distribuzione di mi, ti era sensibilmente più ampia in area guascone e occitanica e in area grigionese. 2. Anche le forme mie, tie (mia, tia) avevano presumibilmente una distribuzione più ampia dell’attuale, per lo meno nella lingua scritta letteraria: «ca multu fora colejusu / tia fabellare ad usu» (Ritmo Cassinese, vv. 46-47 [ed. Contini 1960]);21 «et plasia a Deo dare a mie gracia e forca de fare quelle cosse r’a vui stiane a plaxere» (Formole di Guido Fava, ms. 2 [ed. Monaci 1955]); «Noi Carnelvare, rege dei re, prencipo de la terra, no diamo salute a tie Quaresima topina» (Guido Fava [Monaci 1955, n. 62], r. 1-2); «Ben... mie cummandate ke nde faça carta?» (Rainerio da Perugia [Monaci 1955, n. 64], r. 25)

Un indizio che va nella stessa direzione viene anche dall’esistenza di strutture cristallizzate in alcuni dialetti merid., come l’espressione procidana ohiamia ‹ahime›. Sembrerebbe inoltre che il tipo mia, tia sia sporadicamente attestato in composizioni poetiche del napoletano del Quattrocento (Corti 1956: CLI).22 3. Le forme bisillabiche iberoromanze e italoromanze esiti di mibi, tibi (con diversa quantità della vocale tonica e di quella atona) costituiscono un tipo antico, di cui è importante considerare la distribuzione attraverso il genere testuale. Si tratta infatti di forme che ricorrono caratteristicamente nel ‹latino circa romançum›, burocraticocancelleresco, sia di area iberica che italiana, e che da lì sono filtrate nel romanzo. Sembra significativa la loro presenza nei poeti della scuola siciliana, che potrebbero aver innestato nelle loro sperimentazioni della scrittura in volgare l’esperienza linguistica delle scritture latine curiali: «Sao cco kelle terre per kelle fini que tebe mostrai, trenta anni le possette parte Sanctae Mariae» (Formule campane, anno 964 [ed. Castellani 1973: 62]); «e mmebe [‘n]cendo [e] flagello» (Ritmo Cassinese, v. 7 [ed. Contini 1960]); «Se tu sai judicare, tebe stissu metto a llaudare» (Ritmo Cassinese, vv. 83-84); «qued à besonju, tebe saccente, de mandicare, de bibere niente?» (Ritmo Cassinese, vv. 88-89); «la nostra prece a tteve sia» (Ritmo su Sant’Alessio, v. 65 [ed. Contini 1960]); «non fustici mezzana infra l’amore e meve (Guido delle Colonne, Ancor che ll’aigua per lo foco lasse, v. 17 [ed. Calenda 2008]); «quant’amo teve, rosa invidïata» (Cielo d’Alcamo, Rosa fresca aulentissima, v. 45 [ed. Spampinato / Beretta 2008]).

È importante osservare che i contesti sopra riportati per il tipo mie (mia), tie (tia) e per il tipo meve, teve, mostrano caratteristiche sintattiche diverse. Nelle Formule di Capua, nel Ritmo Cassinese e in Rainerio le forme in questione occorrono senza essere precedute da preposizione, in funzione di Oggetto indiretto, mentre in altri contesti in tale funzione Nella nota 47 all’edizione, Contini (1960: 11) osserva peraltro che la forma del pronome dovrebbe essere corretta in ticu, così come proposto da D’Ovidio, anche per ragioni prosodiche. 22 La questione merita un approfondimento, perché le fonti da cui è ricavabile questo dato potrebbero essere sottoposte ad osservazioni critiche di varia natura. 21

433

Decomposizioni e ricomposizioni di sistemi

sono costruite con a. Le forme dativali non precedute da preposizione sono sintomo di notevole conservativismo culturale, evidente anche nella forma del campidanese antico mii, che occorre nella costruzione col dativo di possesso ‹ki fudi mii› (Guarnerio 1906: 219). Interessante è anche l’impiego di meve e teve in funzione di Oggetto diretto o di elemento retto da Preposizione in funzione di circostanziale locativo, il che mostra l’estensione morfosintattica di queste forme. Pur con le cautele richieste dal trattamento di dati che provengono da fonti letterarie, che possono presentare una facies che non riflette per nulla le varietà d’uso di ampi strati della società, il confronto tra la situazione dei testi romanzi antichi e l’odierna distribuzione dei vari tipi stimola diverse considerazioni. Esso lascia intravedere come me, te, sia in funzione di Oggetto diretto e di Oggetto retto da Preposizione, sia di Oggetto indiretto retto da a, hanno guadagnato terreno attraverso il tempo nella Romània. È peraltro evidente che: 1. i tipi me, te e le loro varianti fonetiche erano caratteristici ab antiquo dei testi di diverse aree galloromanze centro-settentrionali, e di varietà letterarie italiane antiche, quali il toscano e il napoletano; 2. in altri territori, come quello guascone e occitanico, è esistita a lungo competizione di forme me / mi, te / ti; 3. la penisola iberica, il siciliano e l’area piccardo-vallone mostrano invece una più compatta facies di generalizzazione delle forme mi, ti (in sic. ant. il tipo mia, tia compare solo in alcuni testi); 4. il sardo, il romanzo alpino, il friulano, il rumeno mantengono la differenziazione di forme etimologicamente dative e forme etimologicamente accusative / ablative. Possiamo dunque pervenire al seguente schema, relativo alla correlazione di forma e funzione nelle varie aree: Sardo nuor., Romanzo alpino, Rumeno

F (O ind) a + esiti di Dat.

F(O dir) Esiti di Acc. / Abl.

Prep (altra da a)__ Esiti di Acc. / Abl.

In sardo nuorese e in rumeno sono continuate delle forme rustiche di Accusativo, mentre il romanzo alpino presuppone le forme ‹standard›. Iberoromanzo, Dialetti it. sett., Varietà piccardo-valloni, Calabrese, Siciliano, Salentino

Generalizzazione delle forme dativali a tutti i contesti funzionali

Francoprovenzale, Patois francesi di area centro-settentr., Varietà tosc., nap., pugl.

Generalizzazione delle basi me, te e loro varianti fonetiche a tutti i contesti funzionali.

Una caratteristica importante di quest’ultimo gruppo è la codifica della funzione di Oggetto indiretto mediante sintagmi etimologicamente riconducibili ad ad + Accusativo.

434

Rosanna Sornicola

La chiave per comprendere questa sfaccettata situazione romanza dobbiamo cercarla nelle complesse dinamiche diacroniche e diastratiche del latino. Sembrano essere state in gioco scelte strutturali e stilistiche tra opzioni alternative, ciascuna con una sua storia particolare. Il tipo sintattico ad + Accusativo, ben attestato sin da Plauto, era una costruzione rustica e popolare. Essa ebbe una sensibile espansione in latino tardo, in particolare nel latino cristiano e nel latino dei diplomi merovingi. D’altra parte, le fonti permettono di vedere notevoli oscillazioni tra i testi di epoca tarda. In Gregorio di Tours e in altri testi di epoca merovingica, ad esempio, ad + Accusativo è una variante sintattica fortemente minoritaria rispetto al Dativo. A partire dal IX sec. sembra una costruzione in forte regresso, anche se non si può parlare di una sua scomparsa, dal momento che è ancora visibile in testi della Francia di epoca carolingia, e mostra una spiccata persistenza con i verbi di ‹dare› e ‹dire› (Stotz 1996-2004, 4, 9: § 28). È importante sottolineare però, come è stato osservato da più parti, che i testi tardolatini di varia epoca presentano una spiccata tendenza al mantenimento delle costruzioni pronominali classiche, e che il Dativo dei pronomi di 1a, 2a, 4a e 5a persona è particolarmente ben conservato:23 «tibi per hanc cessione dileco adque transfundo» (Formulae Andecavenses 5, 7-8); «fecistis mihi beneficium» (Formulae Andecavenses 7, 9-10); «tibi Iordani presbitero vel ad filios tuos componituro» (Codex Diplomaticus Longobardus 1, 205, 18s.); «nec mihi nec ad alio homine nihil reserbabi» (Codec Diplomaticus Cavensis 1, n. 4).

D’altra parte, in alcuni testi si osserva anche un inizio di irrigidimento di forme dativali: «quem apud mihi abuit» (Formulae Andecavenses 7, 2)

Costruzioni con ad + tibi, de + mihi, tibi sono segnalate da Bastardas (1953: 63-64) nei documenti notarili tardo-latini di area iberoromanza, provenienti dai monasteri di San Millán, Sant Cugat, San Vicente e Cardeña. Nei secoli dell’alto medio evo, il tipo ad + forma dativa del pronome in funzione di Oggetto indiretto lascia trasparire percorsi di formazione del volgare in più stretta simbiosi con un latino di registro tendenzialmente classicheggiante, mentre il tipo ad + forma accusativa / ablativa potrebbe indicare un percorso più vicino a registri popolari. La fase con lo sviluppo della costruzione ad + forma dativa potrebbe essere stata relativamente antica. Essa è già attestata nella Vetus Latina (ad mihi, Actus apostolorum 11, 12), come del resto ad + Dativo di sintagma nominale (proficiebat… gratia ad deum et ad hominibus, Luca 2, 52: cfr. Stotz 1996-2004, 4, 9: 278). La sua genesi va presumibilmente cercata in un processo di ipercaratterizzazione della forma, in cui potrebbero avere avuto un ruolo non secondario anche fattori prosodici come l’indebolimento del pronome. Il fatto che nella più antica documentazione dei volgari i tipi ad + forma dativa (mi, ti / mie, tie / meue, teue) presentino una maggiore diffusione diatopica potrebbe essere congruente con questa ipotesi. Sappiamo quanto stretto sia stato l’intreccio tra latino e volgari nelle prime fasi del loro passaggio allo scritto. Con l’ipotesi avanzata potrebbero essere congruenti anche i diversi atteggiamenti culturali e le diverse storie linguistiche della penisola iberica, della Sardegna, della Sicilia, da un lato, Si veda Norberg (1943: 20), Löfstedt (1961: 224-225), Stotz (1996-2004, 4, 9: § 28.4.).

23

Decomposizioni e ricomposizioni di sistemi

435

e della Galloromania centro-settentrionale dall’altro. I primi furono territori in cui i volgari convissero a lungo in simbiosi stretta con il latino, la seconda mostrò al riguardo maggiore e precoce indipendenza. Certo, in tutto questo non può esserci niente di deterministico. Del resto, le singole storie delle lingue romanze divergono a partire dalla preferenza accordata al Dativo pronominale. Se il rumeno rimane a testimoniare una fase antica di conservazione della morfologia dativale latina, senza ipercaratterizzazione preposizionale del pronome, e reminiscenze di una tale fase sono visibili nei tipi mia, tia, mebe / meue, tebe / teue delle fonti italiane delle origini, come effetto di atteggiamenti latineggianti, il sardo, il romanzo alpino, alcuni dialetti della Campania e della Lucania mostrano la forma dativa solo preceduta dalla preposizione a e limitatamente alla funzione di Oggetto indiretto, mentre l’iberoromanzo ha generalizzato la forma dativa a tutte le costruzioni e funzioni diverse da quelle relative al Soggetto, e molti dialetti italiani settentrionali si sono spinti così in là da estendere l’impiego di tale forma anche alla funzione di Topic extra-frasale o di Soggetto post-copulare.

5. L’influenza della sintagmatica sulla paradigmatica Ma quali possono essere gli scenari diacronici che aiutano a comprendere la differenzazione tra aree con la distinzione di forme dativali e forme accusativali e aree, come quella iberoromanza, che hanno esteso le forme dativali a tutte le funzioni? Tocchiamo qui un problema in cui l’esame morfologico deve necessariamente essere integrato dalla considerazione della sintassi diacronica. La paradigmatica incrocia la sintagmatica in una maniera del tutto caratteristica dei pronomi. Già Rafael Lapesa, nei suoi studi di morfosintassi storica dello spagnolo, aveva più volte discusso il complesso rapporto tra valenza verbale con estensione del Dativo, formazione dell’Oggetto Preposizionale e sviluppi pronominali (anche riguardo al caratteristico fenomeno del leismo).24 Più recentemente, in un bel bilancio critico sugli studi dell’Oggetto Preposizionale, Carmen Pensado ha osservato: «Es indiscutible que el Complemento Directo Preposicional con los pronombres personales tónicos es una marca casual… Desde los primeros textos y sin la menor vacilación los pronombres personales tónicos llevan a» (Pensado 1995: 19-20). La stretta solidarietà sintagmatica tra verbi in linea di principio considerabili transitivi e pronomi di 1a e 2a persona di forma dativale si osserva anche in siciliano antico (Sornicola 1997, Sornicola 1998). Sarebbe tuttavia problematico, a mio avviso, stabilire una relazione esplicativa tra la facies dell’Oggetto Preposizionale e la generalizzazione delle forme dativali (concordo in pieno con Carmen Pensado che suggerisce l’opportunità di non prospettare conclusioni affrettate). Esistono infatti diversi motivi che richiedono cautela: 1. L’Oggetto Preposizionale è notoriamente un fenomeno complesso, tutt’altro che regolare nello spazio, nel tempo e nei testi. Nella sua genesi ibrida concorrono fattori multipli, prosodici, sintattici e semantici (Sornicola 1998). Si veda Lapesa (1964: 93-97) e Lapesa (1968).

24

436

Rosanna Sornicola

2. Esso appare in numerose aree romanze in maniera disomogenea e, ciò che qui ci interessa di più, anche in aree che hanno mantenuto la differenziazione Dativo / Accusativo (Obliquo), come il sardo e il rumeno, e in aree che hanno generalizzato le forme accusative me, te, come l’engadinese (Stimm 1987) e i dialetti della Campania. Corriamo dunque il rischio di una spiegazione semplicistica e circolare. Dobbiamo quindi cercare altrove una possibile soluzione. Questa potrebbe venire, a mio avviso, da più complessive fenomenologie morfosintattiche del latino, che hanno forse segnato le possibilità strutturali entro cui potevano svilupparsi le costruzioni delle varietà romanze. Queste fenomenologie del latino possono costituire le condizioni a monte sia della ipostatizzazione (Erstarrung) di forme pronominali dative sia della variegata facies dell’Oggetto Preposizionale. 1. I verbi latini hanno conosciuto a lungo oscillazioni nelle proprietà di assegnazione di Caso Dativo o Accusativo ai sintagmi nominali. Verbi come: audio, ausculto, curo, invideo, persuadeo, praesideo, servio, supero si trovano in epoche e scrittori diversi con assegnazione di Caso alternante (non di rado anche nello stesso periodo). È interessante che le diverse opzioni comportino talora differenze di valore semantico. Così, ad esempio, ausculto costruito con l’Accusativo ha il significato ‹ascoltare (attentamente)›, mentre con il Dativo quello di ‹dar retta, badare; obbedire›: «ego hunc ausculto lubens» (Plauto, Aulularia 496); «mihi ausculta: vide ne tibi desis» (Cicerone, pro Sexto Roscio 104)25. 2. Oltre ai verbi precedentemente elencati, che in diverse varietà romanze sono costruiti solo transitivamente, se ne possono trovano numerosi altri che in latino selezionavano il Dativo, a differenza di quanto avviene per i relativi sviluppi romanzi: aemulor, aequipero, ancillor, auxilior, conduco, ignosco, subblandior, etc. 3. Con questo quadro che riguarda le proprietà argomentali del verbo, si salda l’esistenza di un notevole numero di tipi di costruzione al Dativo, che riporto qui secondo la terminologia tradizionale della grammatica delle lingue classiche: Dat. di referenza

«quid tibi malum hic ante aedis clamitatiost?» (Mostellaria 6)

Dat. simpatetico

«mihi horror membra percipit» (Amphitruo 1118)

Dat. della persona che giudica

«nihil mihi tam parvi est» (Persa 690)

Dat. ‹patheticus› Dat. presentativo

«quid ego tibi deliqui» (Amphitruo 817) «eccum tibi lupum in sermonem!» (Stichus 577)

Dat. di interesse

«nos tibi palumbem ad aream usque adduximus» (Poenulus 76)

Dat. di possesso

«nisi carnaria tria… mihi erunt» (Pseudolus 198) «quid nomen tibi est?» (Amphitruo 364)

Esiste poi un notevole gruppo diverbi a composizione preposizionale che assegnano il Dativo, come accido, accommodo, adduco, adeo, adfigo, adiudico, adsum, etc.: «viden hostis tibi adesse?» (Miles Gloriosus 219), «adsum praesens praesenti tibi» (Mostellaria 1075), Si veda ThLL (II: 1534-1536, e in particolare 1534, 47-57).

25

Decomposizioni e ricomposizioni di sistemi

437

«Phaedria tibi adest» (Phormio 484). Questi verbi mostrano anche variazione sintattica, poiché ammettono anche assegnazione di Caso Accusativo, o complementazione con ad + Accusativo. L’incidenza di questo insieme di costruzioni al Dativo è soprattutto visibile nei testi del latino arcaico (si veda Bennett 1910-1914, 2: 101-190). Di estrema importanza per la nostra argomentazione mi sembra la segnalazione di Bennett: It is important to call attention to one striking feature, common to nearly all varieties of Dative constructions in Early Latin, viz. the great predominance of pronouns, especially the personal pronouns (Bennett 1910-1914, 2: 103).

A ciò si aggiunga che con alcune di queste costruzioni, come il Dativo etico, che tanta vitalità ha mostrato in alcune aree romanze, la predominanza di pronomi di 1a e 2a persona è totale (ciò era già stato osservato da Delbrück 1893-1900, 1: 298-299). È possibile dunque che, date le condizioni strutturali ora descritte, specialmente caratteristiche del latino colloquiale, così come è riflesso nei testi dei commediografi e di altri scrittori arcaici, sia esistita una propensione antica alle forme dative dei pronomi in alcuni strati sociali e registri stilistici del latino, e che tali forme siano diventate ad un certo punto già in latino ipertrofiche. È vero che in epoca classica, post-classica e specialmente in latino tardo si sono verificate delle alterazioni nell’assegnazione di Caso da parte di numerosi verbi, secondo una fenomenologia a volte definita di ‹transitivizzazione› (passaggio all’assegnazione di Accusativo in verbi che in epoca antica mostravano una forte propensione alla selezione del Dativo). Alcune aree romanze potrebbero aver preservato la situazione antica più a lungo di altre, finendo con il generalizzare le forme dative (o dativali) della 1a e 2a persona. Penso all’iberoromanzo con i tipi mi, ti, e in una maniera diversa al siciliano antico (mi, ti, mia, tia) e moderno (mia, tia). Questo scenario, io credo, potrebbe essere congruente con la latinità antica della penisola iberica e –benché sia consapevole che la cosa è molto controversa– con un carattere per certi versi ‹conservativo› della latinità della Sicilia (considerazioni simili potrebbero valere per la Calabria e il Salento).

6. Conclusioni Già in bibliografia dei primi del Novecento, si è invocato il tratto di animatezza come responsabile delle alternanze di costruzione al Dativo e all’Accusativo nelle lingue romanze: il Dativo si sarebbe specializzato con sintagmi nominali con il tratto [+Animato] e [+Umano] e l’Accusativo per i sintagmi con il tratto [-Animato]. Sono ovvie le implicazioni per la formazione dei tipi pronominali con il Dativo sovraesteso e dell’Oggetto Preposizionale. Tuttavia, ancora una volta dovremmo assumere un certo distacco da spiegazioni in cui il ‹colpevole› si lascia riconoscere in maniera da far tornare tutti i conti. Effettivamente l’opposizione di animatezza sembra essere in gioco in un certo numero di costruzioni con alternanza di Caso, ma non è affatto determinante in molti altri (considerando anche i cosiddetti contesti di ‹personificazione› di oggetti inanimati). L’animatezza, dunque, non può essere una spiegazione generale.

438

Rosanna Sornicola

Un cofattore importante è la più debole associazione dei pronomi personali con il tratto di Caso, rispetto ai nomi, e il loro polifunzionalismo al riguardo, che come abbiamo visto sono caratteristiche antiche e generali dei pronomi della famiglia indoeuropea. Sembra interessante che su una diacronia di lungo periodo le forme dative hanno mantenuto una associazione stretta con il tratto di enfasi (Petersen 1930: 192-193). Ma fattori generali come l’animatezza e il tratto di enfasi costituiscono solo le possibilità di fondo all’interno delle quali hanno avuto vita storica i pronomi delle lingue romanze. Accanto a questi fattori abbiamo cercato di individuare le possibili circostanze storiche rilevanti, come le tradizioni e gli orientamenti culturali delle singole aree romanze. Per le proprietà generali che abbiamo discusso, all’interno dei sistemi pronominali latini e romanzi la freccia del tempo non è unilineare, e in un certo senso sarebbe forse improprio parlare di conservazione o innovazione. Ma le circostanze storiche ci riportano alle coordinate proprie della dimensione del tempo. Io credo che al di là delle loro pur notevoli caratteristiche teoriche, i pronomi personali tonici abbiano un grande interesse per comprendere la lunga e complessa zona di penombra nella formazione delle lingue romanze.

Bibliografia AIS = Jaberg, Karl / Jud, Jacob (1928-1940): Sprach- und Sachatlas Italiens und der Südschweiz. Zofingen: Ringier. Alvar, Manuel (1973): Estudios sobre el dialecto aragonés. Zaragoza: Institución «Fernando el Católico». Bastardas Parera, Juan (1953): Particularidades sintacticas del latín medieval (cartularios españoles de los siglos VIII al XI). Barcelona: Publicaciones de la Escuela de Filología de Barcelona. Belardi, Walter (1984): Il sistema pronominale personale. In: Belardi, Walter / Cipriano, Palmira et alii (edd.): Studi latini e romanzi in memoria di Antonio Pagliaro. Roma: Università La Sapienza, 336-346. Benincà, Paola (1989): Friaulisch, Interne Sprachgeschichte. I. Grammatik. In: LRL 3, 563-585. Bennett, Charles E. (1910-1914): Syntax of Early Latin (2 voll.). Boston: Allyn & Bacon. Bhat, Shankara, D. N. (2007): Pronouns. Oxford: Oxford University Press. Blasco Ferrer, Eduardo (1984): Storia linguistica della Sardegna. Tübingen: Niemeyer. ― (1988): Le parlate dell’Alta Ogliastra: analisi dialettologica, saggio di storia linguistica e culturale. Cagliari: Edizioni della Torre. Bourciez, Édouard E. J. (1946): Élements de linguistique romane. Paris: Klincksieck. Caragiu Marioţeanu, Matilda, et alii (1977): Dialectologie română. Bucharest: Editura Didactica şi Pedagogică. Castellani, Arrigo (1973): I più antichi testi italiani. Edizione e commento. Bologna: Pàtron. Contini, Gianfrano (ed.) (1960): Poeti del Duecento (2 voll.). Milano: Ricciardi. Corti, Maria (a cura di) (1956): Pietro Jacopo de Jennaro, Rime e lettere. Bologna: Commissione per i testi di lingua. D’Ovidio, Francesco (1885): Ricerche sui personali e possessivi neolatini. In: AGI 9, 25-101. Delbrück, Berthold (1893-1900): Vergleichende Syntax der indogermanischen Sprachen (3 voll.). Strassbourg: Trübner, ristampa anastatica Berlin: De Gruyter, 1967. Diémoz, Federica (2007): Morphologie et syntaxe des pronoms personnels sujets dans les parlers francoprovençaux de la Vallée d’Aoste. Tübingen: Francke.

Decomposizioni e ricomposizioni di sistemi

439

Elwert, Theodor (1943): Die Mundart des Fassa-Tals. Heidelberg: Winter. Goebl, Hans (1995): Französische Skriptaformen III. Normandie. In: LRL 2, 314-337. Grafström, Ǻke (1968): Étude sur la morphologie des plus anciennes chartes languedociennes. Uppsala: Almqvist & Wiksell. Grandgent, Charles H. (1908): An Introduction to Vulgar Latin. Boston: Heath & Co. Graur, Alexandru (1966): Gramatica limbii române (2 voll.). Bucureŝti: Editura Academiei Române. Guarnerio, Pier Enea (1906): L’antico campidanese dei secoli XI-XIII secondo le antiche carte volgari dell’Archivio arcivescovile di Cagliari. In: SR 4, 189-259. Iordan, Iorgu / Guţu Romalo, Valeria / Niculescu, Alexandru (1967): Structura morfologică a limbii române contemporane. Bucureşti: Editura ştiinţifică. Kuryłowicz, Jerzy (1964): The Inflectional Categories of Indo-European. Heidelberg: Winter. Lapesa, Rafael (1964): Los casos latinos: restos sintácticos y sustitutos en español. In: BRAE 44, Cuaderno 171, enero-abril, 57-105, cit. da Lapesa (2000): 1, 73-121. ― (1968): Sobre los orígenes y evolución del leísmo, laísmo y loísmo. In: Festschrift Walther von Wartburg zum 80. Geburtstag. Tübingen: Niemeyer, 523-551. Ristampato in: Lapesa (2000): 1, 279-310. Lausberg, Heinrich (1956-1962): Romanische Sprachwissenschaft (3 voll.), Berlin: De Gruyter. Trad. it. Linguistica romanza (2 voll.). Milano: Feltrinelli, 1971. Leumann, Manu (1977): Lateinische Laut- und Formenlehre. München: Beck. ― / Hofmann, Johann-Baptist / Szantyr, Anton (1965): Lateinische Syntax und Stilistik. München: Beck. Lindsay, W. M. (1907): Syntax of Plautus. Oxford: Parker & Co. Liver, Ricarda (1982): Manuel pratique de romanche: sursilvan-vallader: précis de grammaire suivi d’un choix de textes. Chur: Ligia Romontscha. Löfstedt, Bengt (1961): Studien über die Sprache der langobardischen Gesetze. Beiträge zur frühmittelalterlichen Latinität. Stockholm: Almqvist & Wiksell. Loporcaro, Michele (2008): Opposizioni di caso nel pronome personale. I dialetti del Mezzogiorno in prospettiva romanza. In: De Angelis, Alessandro (ed.): I dialetti meridionali tra arcaismo e interferenza. Atti del Convegno internazionale di Dialettologia (Messina, 4-6 giugno 2008). Palermo: Centro di Studi Filologici e Linguistici, 207-235. Lyons, John (1977): Semantics (2 voll.). Cambridge: Cambridge University Press. Matthews, Peter H. (1993): Grammatical theory in the United States from Bloomfield to Chomsky. Cambridge: Cambridge University Press. ― (2007): Syntactic Relations: a Critical Survey. Cambridge: Cambridge University Press. Menéndez Pidal, Ramón (1926): Orígenes del español: estado lingüístico de la Península ibérica hasta el siglo XI. Madrid: Imprenta de la librería y casa editorial Hernando. Meyer-Lübke, Wilhelm (1890): Italienische Grammatik. Leipzig: Reisland. ― (1890-1906): Grammaire des langues romanes (4 voll.). Genève: Slatkine Reprints, 1974. ― (1888): Die lateinische Sprache in den romanischen Landern. In: Gröber, Gustav (ed.): Grundriss der romanische Philologie (3 voll.). Strasbourg: Trübner, 1, 351-382, cit. dalla seconda edizione (1904-1906), 451-497. Moignet, Antoine (1965): Le Pronom personnel français: essai de psycho-systématique historique. Paris: Klincksieck. Monaci, Ernesto (1955): Crestomazia italiana dei primi secoli. Roma: Società Editrice Dante Alighieri. Norberg, Dag (1943): Syntaktische Forschungen auf dem Gebiete des Spätlateins und des frühen Mittelalters. Uppsala / Leipzig: Lundeqvistka Bokhandeln / Harassowitz. Olszyna-Marzys, Zygmund (1964): Les pronoms dans les patois du Valais central: étude syntaxique. Berne: Francke. Pensado, Carmen (1995): El complemento directo preposicional. Estado de la cuestión y bibliografia comentada. In: Pensado, Carmen (ed.): El complemento directo preposicional. Madrid: Visor Libros, 11-59.

440

Rosanna Sornicola

Petersen, Walter (1930): The Inflection of Indo-European Personal Pronouns. In: Language 6, 164-193. Pittau, Massimo (1956): Il dialetto di Nuoro. Bologna: Pàtron. ― (1972): Grammatica del sardo nuorese. Bologna: Pàtron. Pope, Mildred K. (1952): From Latin to Modern French, with Especial Consideration of AngloNorman. Manchester: Manchester University Press. Rohlfs, Gerhard (1949-1954): Historische Grammatik der italienische Sprache und ihrer Mundarten (3 voll.). Bern: Franche. Trad. it. Grammatica storica della lingua italiana e dei suoi dialetti. Torino: Einaudi, 1966-1969. Saussure, Ferdinand (1931 [1916]): Cours de linguistique générale. Publié par Charles Bally et Albert Sechehaye, avec la collaboration de Albert Riedlinger. Paris: Payot. Schwan, Eduard / Behrens, Dieter (1923): Grammaire de l’ancien français. Leipzig: Reisland. Seiler, Hansjakob (1967), On Paradigmatic and Syntagmatic Similarity. In: Lingua 18, 35-79. Siewierska, Anna (2004): Person. Cambridge: Cambridge University Press. Sornicola, Rosanna (1997): L’oggetto preposizionale in siciliano antico e in napoletano antico. Considerazioni su un problema di tipologia diacronica. In: ItSt 18, 66-80. ― (1998): Processi di convergenza nella formazione di un tipo sintattico: la genesi ibrida dell’oggetto preposizionale. In: ACILPR XXII 2, 419-427. ― (2007): Riflessioni sullo studio del cambiamento morfosintattico dalla prospettiva di un romanista: sincronia e diacronia rivisitate. In: RLiR 71, 5-64. Stimm, Helmut (1987): Ist der präpositionale Akkusativ des Engadinischen ein Dativ? (Zur Genese der Markierung des direkten Objekts im Engadinischen). In: Plangg, Guntram / Iliescu, Maria (edd.): Akten der Theodor Gartner-Tagung (Rätoromanisch und Rumanisch) in Vill / Innsbruck 1985. Innsbruck: Institut für Romanistik, 145-173. ― / Linder Karl P. (1989): Bündnerromanisch, Interne Sprachgeschichte I. Grammatik. In: LRL 3, 764-785. Stotz, Peter (1996-2004): Handbuch zur lateinischen Sprache des Mittelalters (5 voll.). München: Beck. THLL = Thesaurus Linguae Latinae, editus auctoritate et consilio academiarum quinque Germanicarum: Berolinensis, Gottingensis, Lipsiensis, Monacensis, Vindobonensis, Lipsiae: in aedibus Teubneri, 1900. Szemerényi, Oswald (1989): Einführung in die vergleichende Sprachwissenschaft. Darmstadt: Wissenschaftliche Buchgesellschaft. Väänänen, Veikko (1959): Le latin vulgaire des inscriptions pompéiennes. Berlin: Akademie Verlag. ― (1981): Introduction au latin vulgaire. Paris: Klincksieck. Vanelli, Laura (1984): Il sistema dei pronomi soggetto nelle parlate ladine. In: Messner, D. (ed.): Das Romanische in den Ostalpen. Wien: Österreichische Akademie der Wissenschaften, 147-160. Virdis, Maurizio (1988): Sardische, Areallinguistik. In: LRL 4, 897-913. Wagner, Max Leopold (1938-1939): Flessione nominale e verbale del sardo antico e moderno. In: ID 14, 93-170; 15, 1-29. Widmer, Ambros (1959): Das Personalpronomen im Bündnerromanischen in phonetischer und morphologischer Schau. Bern: Francke.

David Trotter

Une rencontre germano-romane dans la Romania Britannica

En dépit du titre quelque peu trompeur de cette contribution, dans ce qui va suivre il ne sera pas, ou très peu, question de la première tentative de romanisation de la GrandeBretagne, qui a eu lieu de 43 apr. J.-C. jusqu’à 83 A.D.1 Ce qui nous intéressera ici, ce sera la deuxième invasion de romanophones, donc la normannisation ou si l’on veut, la francisation de l’Angleterre. La conséquence était une étape tardive dans le processus de contact entre langues germaniques et langues romanes qui a joué un rôle si important dans l’histoire linguistique –et l’histoire tout court– de l’Europe occidentale (Hägermann / Haubrichs / Jarnut 2004; Pfister 1974). Nous parlerons précisément surtout de l’Angleterre au sens ‹anglais› du mot, c’est-à-dire, en excluant les autres parties des Îles Britanniques. Cellesci sont, du point de vue linguistique, plus compliquées et n’ont pas subi le joug normand (comme on l’appelait au XVIIe siècle), ou bénéficié de la mission civilisatrice française (autre façon de voir les choses) que secondairement, c’est-à-dire à la suite de campagnes militaires menées par les Anglo-Normands déjà installés en Angleterre. Parmi les images les plus connues du Moyen Âge se trouve la Tapisserie de Bayeux, sorte de chronique en bande dessinée de la conquête normande de l’Angleterre et des événements qui l’ont précédée. On y voit les navires de Guillaume le Conquérant en train de traverser la Manche. Or, ces navires sont de forme très clairement scandinave: à titre de comparaison, on pourrait citer le navire d’Oseberg, d’environ 820. Cela nous rappelle que les Normands étaient des scandinaves, installés en France depuis un siècle et demi seulement. Ils étaient en fait les parents de ces Vikings qui ont saccagé l’Angleterre à partir du VIIIe siècle avant d’être installés, pour sauvegarder la paix, dans le Danelaw dans la partie est de l’Angleterre, et qui correspond à la Neustrie en France. Établis en Normandie depuis 911, les Normands, les ‹northmannon› du Ludwigslied allemand, avaient appris le français avant d’aller conquérir la Sicile en 1063 (Vàrvaro 1974; 1980; 1981) et l’Angleterre en 1066. La suite immédiate de leur voyage en Angleterre était que l’Angleterre (l’ancienne Britannia Superior, à peu près) était désormais liée à la Normandie, dont Guillaume était duc, dans un empire maritime qui s’étendait ainsi des deux côtés de la Manche. Le tombeau de Guillaume à Caen le nomme, d’ailleurs, ‹Normanniæ Dux› avant son titre d’‹Angliæ Rex›. Tout au long du Moyen Âge, l’Angleterre et la Normandie allaient rester en contact, et ce, bien longtemps après la ‹perte de la Normandie› (comme l’appellent les historiens anglais...) en 1204 (De Jong 1988; 1996; Rothwell 1999; Trotter 2003a; 2003b; à paraître, c, f). Le mémorial de Bayeux, qui commémore les morts anglais de la bataille de Normandie en 1944, continue la tradition avec une inscription qui rappelle 1066: «NOS A GULIELMO VICTI VICTORIS PATRIAM LIBERAVIMUS». Le mot et l’idée de ‹romanisation› ont suscité des critiques parmi les spécialistes de la GrandeBretagne romaine (cf. Mattingly 2006). Pour des questions concernant la ‹romanisation› telle qu’elle nous concerne, voir Adams (2003; 2007); et la discussion dans Vàrvaro (2009).

1

442

David Trotter

La situation sociolinguistique est donc la suivante: un petit groupe d’envahisseurs, parlant une langue romane, s’accaparent d’un pays germanophone. C’est un peu l’inverse de la situation normale en linguistique romane, où les langues germaniques ont été le superstrat et non pas le substrat. Ce sont les conséquences linguistiques et sociolinguistiques de ce contact qui nous intéresseront surtout. En premier lieu, donc, contact entre le français (sous forme d’un mélange de variétés normandes, picardes, de l’ouest aussi: Roques 1997; 2007) et l’anglais (langue germanique importée en Angleterre au Ve siècle), avec aussi le latin de l’Église, comme partout ailleurs. Cela a dû entraîner au moins à un certain niveau social, une situation de bilinguisme voire de plurilinguisme (Ingham 2010; Rothwell 1994; 2001b; Short 1980, Trotter 2000; 2009b; Wogan-Browne et al. 2009). Notre attention portera donc sur les mécanismes de ces processus de contact; leurs conséquences; et enfin, sur les conclusions plus générales que nous pourrions en tirer pour la romanistique. Nous commencerons avec une citation, d’une vie de saint Edmond, roi de East Anglia (Kjellmann 1935: vv. 2029-2032): Par mer vindrent de tutes parz E en dromunz e en chalanz (var.: canarz) E en esnekes (var.: sneckes) e en hallos, En bouces (var.: buces), en barges par tros, Mil niefs en une compaignie.

Le texte, édité par Kjellmann en 1935, décrit une flotte qui traverse la mer du nord pour attaquer le royaume d’Edmond. Il s’agit d’une réalité historique. Dans ces cinq vers sont plusieurs noms de navire: on dirait que l’auteur fait de son mieux pour fournir une liste aussi impressionnante et peut-être aussi exotique que possible; c’est en tout cas une liste qui montre dans une certaine mesure comment l’anglo-normand comportait des éléments étrangers (cf. Trotter 2003c). Devant barge et nief latins, on a aussi trois noms norrois (bouce, esneke, canarz), peut-être parce que la flotte est scandinave, et ce qui est moins attendu, du grec (dromon, chalan) et un mot problématique mais vraisemblablement d’origine arabe, hallos (en rapport compliqué avec felouque; Dörr, DEAF H 105; Trotter 2003c: 24-25). Les noms dont on affuble la ou les variété(s) du français exportée(s) en Angleterre trahissent déjà l’aspect hybride de la langue: ‹anglo-normand›, qui à notre sens insiste trop sur l’élément normand, mais qui est traditionnel; ‹anglo-français›, parfois utilisé pour la période plus tardive, et qui a l’avantage de n’être pas trop précis quant au(x) dialecte(s) gallo-romans concernés (cf. Roques 1997; 2007); ou encore, en anglais, ‹Norman French›, beaucoup trop normand, ‹insular French› (accentue peut-être trop la séparation d’avec le français du continent?), et récemment, ‹the French of England› (qui peut avoir l’inconvénient de suggérer que l’Angleterre avait ‹son› propre français; cf. Wogan-Browne et al. 2009). L’anglo-normand (pour simplifier, continuons avec l’appellation traditionnelle) n’a pas toujours eu très bonne réputation en France surtout, et surtout au moment de l’invention de la philologie nationale vers la fin du XIXe siècle. Gaston Paris le traitait de «manière imparfaite de parler le français» (Paris  /  Bos 1881:  xxxv), Emil Menger le définissait comme «bad French as used in England» (Menger 1904: 4), en ajoutant «during the Middle Ages» (c’est

443

Une rencontre germano-romane dans la Romania Britannica

rassurant pour certains d’entre nous). Paul Meyer, enfin, aurait souhaité que cette variété triomphât et éteignît l’anglais pour le bien-être de l’humanité: Peu s’en est fallu pourtant que l’idiome porté en Angleterre par les Normands de Guillaume le Conquérant ne soit devenu la langue commune du Royaume uni. Si l’effort si manifeste au XIIIe siècle et dans la première moitié du XIVe siècle s’était poursuivi pendant une cinquantaine d’années, si l’effroyable guerre de Cent ans n’était venue diminuer les relations entre la France et l’Angleterre, ou, en tout cas, en modifier la nature, l’anglais, réduit déjà à l’état de patois, se serait éteint peu à peu. Les conséquences de ce fait [...] eussent été incalculables, et il est à croire qu’elles eussent été profitables à l’humanité. (Smith / Meyer 1889: lvii).

Passons de l’anglophobie –surprenante sous la plume de quelqu’un qui a si bien déblayé le terrain des études anglo-normandes, et séjourné autant dans les bibliothèques de l’île– à la sociolinguistique. Nous aurons à réfléchir sur les rapports entre les langues de l’Angleterre, sur le rôle de l’anglo-saxon avant la Conquête, sa disparition presque totale des sources entre 1066 et 1200, et sur le rôle de l’écrit qui (nous verrons pourquoi) impliquait nécessairement des clercs au moins bilingues et souvent trilingues, ou du moins avec des capacités linguistiques importantes dans au moins deux des trois langues utilisées dans le pays (Lusignan 1986; 2004; Richter 1979). C’était peut-être surtout le cas en ce qui concernait le commerce, domaine particulièrement marqué par le plurilinguisme, à l’intérieur comme à l’extérieur du pays (Trotter 2011b; 2011d; Wright 1996; 2000; 2010). La distinction entre langue écrite et langue parlée est toujours d’une importance primordiale dans toute étude des langues du passé (cf. Dees 1985) mais elle l’est encore plus que d’habitude dans le cas de l’Angleterre médiévale. La situation linguistique en Angleterre peut être comparée à celle de la France, qui dans ce contexte semble assez représentative des autres pays romans: Table 1: La situation avant la Conquête de 1066

écrit latin anglo-saxon

Angleterre parlé anglo-saxon latin

France écrit latin [ancien français]

parlé ancien français latin

Hiérarchie quantitative c’est-à-dire: la variété plus frequente est en haut

Pendant la deuxième moitié du XIe siècle, il n’y avait que très peu de textes écrits en France en ancien français, et beaucoup en latin. La langue parlée était évidemment le français. La situation en Espagne ou en Italie était –mutatis mutandis– essentiellement la même. En Angleterre, comme dans les autres zones germanophones, la langue vernaculaire de la population (l’anglo-saxon) s’écrivait aussi. L’anglo-saxon était, peutêtre pas tout à fait au même titre que le latin, prestigieux. Il servait aux documents juridiques (voir les lois anglo-saxonnes: Liebermann 1903-1916), aux textes religieux (sermons, traductions et paraphrases de la Bible), à des traductions d’auteurs latins comme Boèce, aux épopées (la plus célèbre est bien entendu Beowulf). Or, l’arrivée

444

David Trotter

des Normands est de ce point de vue, l’adaptation du ‹modèle› des pays romanophones (langue vernaculaire à peine visible à l’écrit) à celui des pays germanophones (langue vernaculaire et latin coexistent à l’écrit aussi bien qu’à l’oral). Mais l’effet immédiat est de disloquer en quelque sorte le ‹système› anglais en ajoutant une deuxième langue vernaculaire qui devient tout de suite non seulement une langue parlée mais aussi une langue écrite, en parallèle au latin, de l’Angleterre: Angleterre écrit parlé latin anglo-saxon anglo-normand anglo-normand anglo-saxon latin

écrit latin ancien français

France parlé ancien français latin

Table 2: La situation après la Conquête de 1066 Hiérarchie quantitative c’est-à-dire: la variété plus frequente est en haut

Il est plus que probable que c’est la tradition anglaise (germanique) d’utiliser sa langue vernaculaire (l’anglo-saxon) pour l’écrit, qui a provoqué la fameuse ‹précocité› de l’anglonormand (Legge 1965) et ainsi accéléré en quelque sorte l’évolution de la littérature française: parmi les premiers textes, un nombre important sont d’origine insulaire: Brendan (1113); LapidalS (1117); LapidapS (1117); PhThComp (1113/1119); PsCambrM (1125); PsOxfM (1125); GaimarB (1139); PhThSibS (1141); LoisGuill (1150).2 Qu’en est-il de la distribution des trois langues (latin, français, anglais) dans la population de l’Angleterre? Ici, il est utile de s’arrêter un peu sur les chiffres. L’on estime à 10.000 le nombre de Normands qui ont débarqué avec Guillaume, qui ont sans doute été suivis par d’autres compatriotes dans les mois et les années qui ont succédé à l’invasion (Oppenheimer 2006: 401; Härke 2002). À titre de comparaison, le nombre de soldats romains –loin d’être tous des latinophones car beaucoup venaient de tous les quatre coins de l’Empire– a­ u IIe siècle était environ 55.000 (Mattingly 2006: 166). La population de l’Angleterre s’élevait probablement à 1-1,5 millions d’habitants. Évidemment, une élite qui est au pouvoir domine, et l’influence (linguistique) de ces 10.000 francophones était sans doute plus importante que ne le laisserait croire leur petit nombre (cf. Garnett 1985; et pour une époque antérieure, Thomas et al. 2006). Du jour au lendemain, l’Angleterre avait une troisième langue, la langue du vainqueur. Sa dissémination par écrit était ainsi assurée, du moins dans les zones occupées par les soldats, les administrateurs, les hommes de loi, et les ecclésiastiques français. En même temps, le fait que c’était la langue parlée du pouvoir a dû favoriser son emploi. La distribution des langues (et des connaissances et compétences linguistiques de la population) n’est jamais, dans une situation pareille, et au passé, facile à déterminer. Suivant la classification en trois ordres (Duby 1978) on a, en haut, les grands de l’église, les oratores. Guillaume a le plus souvent remplacé les évêques anglo-saxons par des Normands, à quelques exceptions près: Hereford (Barrow 2002: 1-7) et Durham (Greenway 1971: 29-32), ou il a nommé des Lorrains. Pourtant, il s’est fait couronner par un archevêque (celui de York) anglais, Sigles du DEAF: voir www.deaf-page.de.

2

Une rencontre germano-romane dans la Romania Britannica

445

Ealdred, mais sans doute pour des raisons politiques. Le haut clergé était donc francophone, avec la compétence exigée en latin, et de plus en plus en anglais aussi. Les registres des évêques d’Exeter, dans le sud-ouest de l’Angleterre, passent par exemple en français (mais pas régulièrement) depuis le XIVe siècle, et en anglais vers 1430 (Hingeston-Randolph 1886; 1889; 1892; 1892-1897), date vers laquelle beaucoup de documents commencent à paraître en anglais, remplaçant ainsi l’anglo-normand qui domine le XIVe et la deuxième partie du XIIIe siècle. Les prêtres moins élevés devaient en principe connaître le latin, mais on sait que ce n’était pas toujours le cas. Les précieux renseignements fournis par le rapport sur la canonisation de Thomas Cantilupe, évêque de Hereford, en 1314, signalent le statut social des témoins des miracles au tombeau de l’évêque et ajoutent une indication sur la langue dont se servaient les gens qu’on interrogeait. Or, assez souvent, les prêtres répondent ‹gallice›, donc, en anglo-normand (Richter 1979; 2000). Le latin n’était pas universel chez les hommes de l’Église, loin de là. Les chevaliers, au moins au XIe et au XIIe siècle peut-être, parlaient probablement anglo-normand (sans quoi, la littérature d’imagination, copieuse dans cette langue, n’aurait pas de sens). Les paysans, enfin, étaient sans doute monolingues en anglais, et en plus, évidemment dans des dialectes très divergents. Il ne faut pas penser que tout restait immobile ou qu’il n’y avait pas d’évolution. Nous avons déjà évoqué l’évolution de l’écrit, mais il est à supposer que le choix de la langue parlée évoluait aussi. Les conquérants semblent avoir petit à petit adopté la langue des vaincus, de la majorité de la population. Vers le milieu du XIIIe siècle, Walter de Bibbesworth a rédigé un traité pour enseigner le français (visiblement sous forme de sa variété insulaire) aux propriétaires anglophones mais de souche française (Rothwell 2009). Les manières de langage du XIVe et du XVe siècle vont dans le même sens: il fallait enseigner le français, langue secondaire et même étrangère, aux Anglais (Kristol 1989; 1995; Nissille 2009). À travers les siècles, n’en déplaise à Paul Meyer, l’anglais gagnait du terrain. L’anglo-normand restait cependant important: c’était la langue de la Cour, de la loi (malgré le statut de 1362 qui, contrairement à ce qu’on pense, ne bannissait pas l’anglo-normand des cours de justice; Rothwell 2001b, Ormrod 2003), la langue du commerce maritime sans doute (Kowaleski 2009) et surtout une des deux langues de la diplomatie et du commerce internationaux (Trotter 2011a; 2011b). La survie de l’anglo-normand en Angleterre permettait aux Anglais de rester en contact avec l’Europe parce que l’anglo-normand n’était en réalité que du français, et que le français était la deuxième grande langue de l’Europe à l’époque. L’idée que l’Angleterre était ‹isolée› et que l’anglo-normand était par conséquent ‹coupé de ses racines› ne tient pas debout face aux faits historiques qui montrent clairement que l’île continuait à entretenir des rapports avec les pays du continent (Trotter 2003a, 2003b, 2009a). Mais revenons à nos moutons anglais et sans doute anglophones (sur lesquels se basait en grande partie l’économie de l’Angleterre). Nous avons déjà signalé l’importance de l’écrit pour l’histoire de l’anglo-normand (et par là, de l’anglais aussi). Or, l’Angleterre se trouvait dans une situation qui (si elle était loin d’être unique) est néanmoins assez frappante. La langue la plus parlée, l’anglais, n’était (à partir de la Conquête) pratiquement plus écrite, et ce, du moins jusqu’au XIIIe siècle où l’anglais commence à renaître comme langue écrite. Entre 1066 et 1220, on estime à une petite centaine le nombre des manuscrits où il existe des bribes d’anglais.3 Des deux langues écrites, la première, le latin, n’avait jamais été la Voir Da Rold (2006), qui résume les résultats du projet The Production and Use of English

3

446

David Trotter

langue maternelle des habitants de l’Angleterre, et la deuxième, l’anglo-normand, le devenait de moins en moins. Comme le Général Kléber, qui parlait en allemand (en l’occurrence, en alsacien) et sabrait en français, à partir du XIIIe siècle, les Anglais parlaient en anglais mais continuaient à écrire en anglo-normand ou en latin. La langue du document n’est pas forcément la langue du processus oral qui est à son origine (Clanchy 21993). Situation classique, donc, de diglossie ou de triglossie et qui exigeait bien entendu un personnel professionnel capable de comprendre plusieurs langues et d’écrire dans au moins une langue apprise. D’où, suivant cette logique, l’importance de l’acte d’écrire et le rôle central (pour citer Jacques Monfrin) de «celui qui a tenu la plume» (Monfrin 1968: 33), non seulement pour rapporter, mais encore, parce que l’écrit est le lieu de rencontre des différentes langues qui sont en jeu. Cela est devenu encore plus important après la véritable explosion de la documentation, et du début de la manie moderne de tout documenter, au cours du XIIIe siècle et qui est caractérisée par l’éminent historien Michael Clanchy comme le passage de la mémoire, au document écrit, «from memory to written record» (Clanchy 21993). Avant cette révolution, on possédait des terres parce que tout le monde le savait et se souvenait du moment ou le fief était acquis. Après la révolution bureaucratique, ce qui comptait, c’était l’acte juridique qui confirmait qu’on était propriétaire. Il fallait donc des gens qui puissent rédiger dans une des deux langues acceptables (latin et anglo-normand) des documents, mais ils avaient sûrement très souvent affaire à des clients qui ne connaissaient ni l’une ni l’autre. Le processus est également visible dans les cours de justice, où la plaidoirie (probablement en anglo-normand, mais avec parfois des traces de l’anglais) existait en parallèle avec la documentation plus formelle (le ‹record›) en latin, le tout à partir d’un exercice qui a dû concerner très fréquemment des monolingues qui ne parlaient et n’entendaient que l’anglais (Brand 2000). L’on sait que l’écrit anglo-normand était précoce en littérature: il l’était aussi en ce qui concerne les textes administratifs et juridiques. Les lois de Guillaume le Conquérant ont été rédigées en anglo-normand vers 1150, avant d’être par la suite traduites en latin. En 1215 la Grande Charte du roi Jean (Magna Carta) était écrite en latin et en 1225 elle a été traduite en anglo-normand. La pratique de l’anglo-normand ne concernait pas que les rois. Les rôturiers même les plus pauvres (ou qui faisaient semblant de l’être) avaient le droit d’envoyer une pétition au roi et à son conseil. Plus de 17.000 de ces documents, la très grande majorité en anglo-normand, même dans le cas de ceux qui sont censés avoir été envoyés par des étrangers, ont survécu au Public Record Office (sans parler d’autres archives anglaises moins connues). Selon toute vraisemblance, les documents étaient rédigés par des spécialistes, souvent à Londres, sur la base de ce que leur expliquait celui ou celle qui souhaitait que le roi intervienne pour l’aider (Dodd 2007; Ormrod / Dodd / Musson 2009). L’intérêt linguistique de ces documents est clair: ils montrent un niveau de la langue qui est rarement visible. Ainsi, une pétition de 1324 la part de Thomas de Alemaigne, ‹fynour d’argent› dans le sud-ouest de l’Angleterre (The National Archives SC/8/272/13552), renferme une attestation précieuse du mot finour («celui qui raffine (ici, l’argent)»), beaucoup plus ancienne que celles que nous connaissions (Gdf 4,11a (tardif), présent dans MED sub fīnŏur (forme agn./mang. depuis 1384). Le même document a aussi un mot hapax aftirwas («ce qui reste après la lavure du minérai»), mot composé anglais qui n’est pas connu par la lexicographie anglaise (cf. OED, MED). Le mot anglais est intégré dans le texte anglo-normand sans la moindre difficulté: Manuscripts 1060 to 1220, http://www.le.ac.uk/em1060to1220/index.htm.

Une rencontre germano-romane dans la Romania Britannica

447

[1] A nostre seignour le Roi prie soun povre homme Thomas de Alemaigne fynour d’argent qe lui pleise pur Dieu et pur le alme [2] sa treschiere mere grauntir a lui les Aftirwas et les remisailles qe sount engettés hors de la mynerie nostre seignour [3] le Roi en Deveneshire...

Cela soulève bien entendu la question des rapports entre l’anglais et l’anglo-normand, et surtout celle de la notion d’‹emprunt› dans cette situation. Selon le modèle de l’emprunt, l’anglo-normand aurait transmis (‹prêté›) des mots à l’anglais, l’aidant ainsi à évoluer de l’anglo-saxon (purement germanique) vers le moyen anglais (avec une part importante du lexique qui sera désormais d’origine romane). Mais c’est un modèle qui est basé sur certaines présuppositions qui semblent problématiques. L’emprunt nécessite une langue source qui prête et une langue cible qui emprunte. Le processus est sans doute favorisé par un contexte diglossique et si tel est le cas, l’on s’attendrait à ce que les bilingues jouent un rôle important (Vidos 1960; 1965). Surtout, l’emprunt implique que les langues en question sont perçues comme des entités distinctes, donc qu’il y a deux lexiques clairement séparés et une conscience métalinguistique de cela chez les locuteurs. Un client qui emprunte de l’argent à un banquier reste conscient que la somme concernée appartient à la banque jusqu’au moment du transfert (et que la banque la réclamera si besoin est). Le virement d’un compte à l’autre est la ratification du transfert et en même temps, la preuve qu’il existe deux comptes séparés. Nous ne sommes pas convaincus que c’était le cas en Angleterre au Moyen Âge. Il faudrait plutôt envisager une fusion progressive des deux langues et peut-être aussi non seulement fusion, mais une certaine confusion (dans l’esprit des locuteurs) concernant la distinction, en tout cas au niveau du lexique, entre les deux. Cette confusion continue chez les lexicographes modernes. Ainsi, le Middle English Dictionary, que Frankwalt Möhren appelle avec raison «un bon dictionnaire de l’ancien français»4, cite souvent pour la première attestation des mots à suffixe d’agent (-our, par exemple) des surnoms. Or, ce sont des mots qui proviennent de l’anglo-normand et dans une liste de surnoms, il est quasiment impossible de savoir si (pour rester avec notre finour) «Walterus Finor» en 1199 ou «John Hugyn, fynour» en 1384 sont des exemples d’un mot latin et ensuite anglo-normand, ou d’un mot anglais. La première attestation authentiquement anglaise («Þe craffty ffynour cane þe golde wele fyne») n’est que de 1456 (MED sub fīnŏur). Même chose avec MED achātŏur (acheteur en français). Les trois premières attestations sont ambigues (l’article défini français n’est pas probant car il s’emploie aussi devant des mots anglais, dans des textes latins: Trotter 2010b, Wright 2010) mais à notre avis, ce sont des exemples plutôt anglo-normands: «Robertus le Achatour» en 1240, «Joce le Akatur» en 1288, «Rog. Accatour» en 1318. Il faut attendre Chaucer (fin du XIVe siècle) pour une attestation du mot dans un contexte définitivement anglais. Pour les mots bŏuğe et zŏuche, beaucoup des citations du MED (en latin) peuvent renfermer soit un mot anglais, soit un mot anglo-normand. Le MED (qui est après tout un dictionnaire de l’anglais) interprète des attestations de ce type au moins implicitement comme des exemples de mots anglais, mais très souvent on peut se demander si cela n’est pas un parti pris assez arbitraire, ou téléologique (voir Trotter 2010a; également, 2003d; 2006). Un dictionnaire de l’anglais essaie de retracer l’histoire de la langue anglaise, c’est clair: et il n’est peut-être pas surprenant s’il a parfois tendance à faire remonter un peu trop haut dans le passé la naissance de mots anglais Au cours d’une discussion à Heidelberg, décembre 2004.

4

448

David Trotter

qui étaient en réalité en ce moment des mots anglo-normands, ou des mots entre les deux langues.5 Nous reviendrons à ce problème –peut-on parler d’emprunts de l’anglo-normand en anglais?– qui est en réalité cruciale pour la discussion de l’élément roman en anglais (Rothwell 1980; Trotter 2006; 2011c), et du processus de contact entre l’anglo-normand, langue romane, et l’anglo-saxon germanique. Là où l’on peut plus raisonnablement parler d’emprunt au sens traditionnel du mot, c’est en ce qui concerne le nombre relativement restreint de mots anglo-saxons qui sont repris par l’anglo-normand et le cas échéant, par le français de France. Les emprunts de l’anglo-saxon sont anciens et il s’agit surtout de vocabulaire juridique et administratif, incorporés dans les documents officiels (cf. Trotter 2012), avec en plus quelques mots concernant les pratiques anglo-saxonnes (wesheil, drink hael) utilisés pour ajouter de la couleur locale dans des textes littéraires. Quelques mots anglo-saxons ont même traversé la Manche et font partie du français (nord, sud, ouest, est, bat(eau), mouette cf. all. Möwe, angl. mew). Plus tard, les emprunts de l’anglo-normand au moyen anglais reprennent aussi des éléments administratifs (shereveyeld) ou sont utilisés pour plus de précision dans des contextes techniques (slipstoun): une rente q’est appellé shereveyeld Rot Parl1m 348 vij peres q’em apele slipstounz Rough 138

À remarquer que dans ces deux citations, on précise que c’est un x appelé ainsi en anglais. Il y a visiblement une tentative et vraisemblablement une nécessité d’expliquer le mot dans les deux cas. Nous verrons que quand les mots anglais assimilés par l’anglo-normand sont plus nombreux, le processus n’est pas ou n’est plus tout à fait le même. Il est logique que les Normands aient retenu les mots administratifs anglo-saxons: premièrement, parce qu’ils gardaient certains éléments de l’organisation sociale anglo-saxonne, ensuite, pour souligner la continuité et la légitimité de leur arrivée en Angleterre. Le début des Leis Willelme (Liebermann 1903: 1, 492-520) est transparent dans cette tentative d’appuyer le nouveau roi: Cez sunt les leis e les custumes que li reis Will. grantad al pople de Engleterre aprés le cunquest de la terre, iceles meimes que li reis Edward sun cusin tint devant lui.

Ce qu’on constate aussi, c’est que primo, les mots d’emprunt anglais ne se trouvent qu’exceptionnellement dans des textes littéraires: cachepole (HLancA1); cangon (AncrRiwlecH); bedeman (AncrRiwletT); bable PAbernLumH1; denscot EdConfCambrW; dogget, NicBozMorS, EvEnfQuatrB; dyke PAbernRichR; eskeppe HArciPèresO; eslingur RoisC, FantosmeJ; estrande SGillesP ...

et secundo, qu’il y a très peu de mots d’emprunt avant 1200: bucecarle GaimarB; danelae LoisGuillO; drincheil GaimarB; pol PhThBestWa; rap2 BrendanS; thein LoisGuillO; Charle wain ThomKentF; wesseil GaimarB, CorE. Même tendance dans l’ouvrage de Sandahl portant sur la terminologie maritime en moyen anglais. Sandahl cite souvent comme première attestation des phrases en anglo-normand avec évidemment un mot anglo-normand qui deviendra (mais qui n’est pas encore) de l’anglais. Voir Trotter (2006: 76-80).

5

Une rencontre germano-romane dans la Romania Britannica

449

La date (1200) n’est pas innocente: elle correspond aussi au moment où l’anglais commence de nouveau à être écrit et elle appuie ainsi l’hypothèse du rôle central de l’écrit dans le processus par lequel l’anglais et l’anglo-normand se sont mélangés. Si le transfert lexical entre l’anglo-normand et l’anglais n’est pas unidirectionnel, il reste vrai que c’est surtout dans le sens anglo-normand – anglais qu’a eu lieu le trafic. D’où la proposition souvent citée selon laquelle l’anglais serait une langue romane. C’est en partie vrai. Un pourcentage extrêmement élevé du lexique de l’anglais moderne (on l’estime entre 30% et 50%) et la quasi-totalité du lexique juridique vient de l’anglo-normand. La syntaxe reste cependant germanique, mais au niveau du lexique, l’importance quantitative de l’apport anglo-normand est déjà telle qu’il est très difficile de classer ce phénomène sous la rubrique ‹emprunts› et cela, sans parler des processus linguistiques qui le sous-tendent et dans lesquels, encore une fois, l’écrit joue un rôle central. Prenons l’exemple de celui qui est sans doute l’écrivain anglais du Moyen Âge le plus connu, Geoffrey Chaucer. Avec un nom de famille anglo-normand (chausseur, ‹fabricant de bottes›), poète et diplomate, Chaucer était visiblement compétent en anglais, en anglo-normand et sans doute aussi capable de se faire entendre en France, pays qu’il a visité (comme l’Italie aussi) au service de la cour anglaise (Crow / Olson 1966). Il faut évidemment souligner que Chaucer est loin d’être un cas typique. Le début du prologue des ses célèbres Canterbury Tales nous montre dans quelle mesure la langue anglaise de la fin du XIVe siècle s’est enrichie à l’aide de l’anglonormand, dont l’anglais s’est approprié le lexique (Trotter 2010c): Whan that aprill with his shoures soote The droghte of march hath perced to the roote, And bathed every veyne in swich licour Of which vertu engendred is the flour; Whan zephirus eek with his sweete breeth Inspired hath in every holt and heeth Tendre croppes, and the yonge sonne Hath in the ram his halve cours yronne, And smale foweles maken melodye, That slepen al the nyght with open ye (so priketh hem nature in hir corages); Thanne longen folk to goon on pilgrimages, And palmeres for to seken straunge strondes ...

Dans les treize vers cités ici il y a seize mots d’origine anglo-normande. Dix (soulignés): aprill, perced, licour, tendre, cours, melodye, pilgrimages, palmeres, straunge) sont attestés en anglais avant 1300; six (en italiques): veyne, vertu, engendred, inspired, nature, corages) ne sont repérés par les lexicographes qu’après cette date. Ce ne sont pas des mots qui sautent aux yeux du lecteur: ils sont parfaitement intégrés dans un poème en anglais car ils sont devenus de l’anglais (et dans les deux derniers vers, la pratique traditionnelle de l’allitération en Angleterre, qui remonte aux Anglo-Saxons, est utilisée avec des mots d’origine française (pilgrimages, palmeres) et même, à la fin, avec straunge strondes, en mettant ensemble un mot roman (straunge) et un mot germanique (strondes). Ici, on a affaire non pas (comme il a été proposé, à notre sens à tort) à la créolisation (Trotter à paraître), mais sans doute à une fusion de deux langues. En tout cas, il ne s’agit pas d’une langue qui ‹emprunte› à l’autre. Chaucer, écrivain

450

David Trotter

qui connaissait bien et traduisait la littérature française, comme le Roman de la Rose, nous montre en quelque sorte le début de l’anglais moderne, langue hybride s’il en fut. Le processus de fusion, à son époque et vraisemblablement en partie grâce à lui, est achevé. Nous l’entrevoyons en train de se faire dans un texte antérieur à Chaucer d’une trentaine d’années, l’inventaire du connétable du château de Douvres de 1361. Ici, à la différence de l’anglais de Chaucer, la langue de base (ou ‹langue matrice› selon les spécialistes du codeswitching) est l’anglo-normand, ce qui est tout à fait normal au milieu du XIVe siècle dans des documents pareils (cf. Trotter 2011c). Cela n’empêche pas que dans un petit extrait de dix lignes (Way 1854: 384), on trouve une dizaine de mots anglais (boket, andefelte, slegges, hameres, tanges, nailetoules, wynches, trow, hurthestaf, cottyngyre, markyngyre): En meson de la fontaine; j. boket lié du feer ov j. cheyne et j. cable feble et poruz, j. boket lié de feer, pur pieres traher tanque a tour. En la forge; ij. andefeltes de fer, j. andefelte debrusé, j. bikore, iij. slegges, iiij. hameres, vj. paires tanges dount deux grosses, iiij. pensons febles, iij. nailetoules pur clause en icels faire, iij. paire bulghes dount une novell, j. peer moler, ij. fusels de feer a icele, j. paire de wynches as mesme la peer, j. trow de peer pur ewe, j. hurthestaf de feer, j. cottyngyre, j. markyngyre, une cable vels et pour[i]z [...].

Le premier, boket, existe en français depuis le XIIe siècle mais dans des sources exclusivement anglo-normandes et il est visiblement tiré de l’anglais. Son statut ici est donc ambigu (Trotter 2010a): mais c’est là le point le plus important. Ces mots sont utilisés en anglo-normand aussi facilement qu’en anglais. Étaient-ils vraiment des ‹mots d’emprunt› ou ne s’agit-il pas plutôt d’une intégration d’éléments du lexique de l’anglais en anglo-normand, en l’occurrence, des mots techniques qui désignent des outils qui auraient été maniés par des ouvriers sans doute anglophones et monolingues? C’est un phénomène assez constant dans des régions plurilingues au Moyen Âge comme la Flandre ou la Gascogne (voir Coutant 1994, Trotter 2002) et nullement limité à l’Angleterre. L’inventaire de Douvres présente un intérêt tout particulier parce que cette version anglo-normande est précédée d’un équivalent en latin, qui remonte à 1344. L’on ignore pourquoi il y a eu changement de langue: c’est peut-être dû à un changement de personnel.6 Le texte latin (Way 1854: 382) incorpore aussi des mots d’autres langues (au pluriel, semble-t-il) car on a des éléments anglo-normands (dungone, bicorn’?) mais aussi des mots anglais (bukette encore, maides aussi): Item, in domo fontis infra Dungone; j. bukette debile cum j. cathena de ferro, j. magnum cable ad aquam hauriendam. Item, in Fabrica; ij. maides, ij. bicorn’, iij. martellos magnos, iij. martellos parvos, ij. tenaces magnas, quinque tenaces parvas, ij. instrumenta ad ferrum cindendum, iiijor. instrumenta ferrea ad claves inficiendos, ij. paria flaborum, j. folour de ferro, j. mola de petra versatilis, pro ferro acuendo, et ij. ligamina de ferro pro j. buketto [...]

L’inventaire est conçu de la même façon dans les deux documents (contenu des pièces, en parcourant le château) et certaines phrases correspondent assez exactement: «j. bukette debile cum j. cathena de ferro» en 1344 sera repris en 1361 par la phrase «j. boket lié du feer ov j. cheyne». Mais l’essentiel, c’est le mécanisme qui est rendu visible par ces deux documents. C’est celui de l’intégration sans difficulté de mots de langues apparemment différentes, d’une À partir de 1226, le poste de connétable était combiné avec celui du Lord Warden of the Cinque Ports. En 1344, le connétable était Roger de Mortimer, Earl of March; en 1361, Sir Thomas de Herle.

6

Une rencontre germano-romane dans la Romania Britannica

451

façon qui pousse à conclure qu’il ne s’agit pas de ‹code-switching› mais d’un mélange des langues ou du moins, de leurs lexiques. C’est le processus qui a transformé le lexique de l’anglais et en a fait une langue à vocabulaire hybride et d’ailleurs, extrêmement riche. Ce que nous entrevoyons peut-être ici, c’est le moment où les deux langues sont mélangées par un clerc apparemment bilingue. Le résultat (comme tout mélange réussi) est un produit où les éléments de base se complètent très bien. Et c’est un travail qui semble s’être effectué à l’écrit. Il reste cependant deux problèmes qui risquent d’ébranler l’hypothèse proposée ici, qui est essentiellement celle d’une importance centrale de l’écrit dans l’évolution de l’anglais. Le premier est une difficulté de type documentaire: il nous manque des documents écrits en anglais pour la période qui a dû être critique, entre 1066 et 1220. Il n’y a qu’une centaine de manuscrits qui continuent (souvent en marge, et sous forme de morceaux) la tradition de l’écrit anglo-saxon. C’est un ‹silence des siècles› comparable à celui relevé par Joseph Bédier dans l’histoire de l’épopée française, ou à la grande lacune documentaire qui caractérise la période, elle aussi évidemment critique, dans l’évolution des langues romanes, et qui va plus ou moins de la fin de l’Empire jusqu’à l’An Mille. Le deuxième problème et qui contredit en partie, nous semble-t-il, la thèse de la transformation par l’écrit, n’est que rarement mentionné (cf. Rothwell 1996; http://www. anglo-norman.net/dissem/data/page3.htm). C’est l’existence, dans beaucoup de dialectes anglais modernes (donc essentiellement, répertoriés vers le milieu du XXe siècle par Harold Orton et ses collaborateurs à Leeds (Orton et al. 1962-1968) de mots apparemment d’origine anglo-normande, qui n’ont cependant pas survécu (ou pas avec le même sens) en anglais standard et littéraire. Voici un seul exemple: le mot urchin en anglais non pas pour désigner un polisson, un enfant qui vagabonde dans les rues (son sens devenu habituel mais en réalité secondaire, voir OED urchin, hurcheon, irchin) mais pour le hérisson, donc la même forme (phonétique) que dans certains dialectes de la France du nord (FEW 3,238a erīcius). C’est surtout en Picardie que l’on retrouve des formes semblables: iršõ, üršõ, hirchon qui ressemblent aux formes anglaises. Or, les zones (Orton  /  Wright 1974:  63) où on trouve aujourd’hui l’urchin anglo-normand (au sens: hérisson) ne sont pas à priori des régions très francisées: la Marche galloise l’était dans une certaine mesure, le nord de l’Angleterre, en dehors de certaines grandes villes comme York, sans doute beaucoup moins. Le témoignage du Middle English Dictionary nous montre une distribution plus étendue, qui inclut des attestations du sud et de l’est de l’Angleterre (MED irchŏun). Les dénominations du hérisson en anglo-saxon (hærenfagol, igel, hattefagol) ayant disparu, le Moyen Âge avait le choix entre porcupine (porc espi), urchin, et ensuite hedgehog mais seulement, paraît-t-il, depuis le milieu du XVe siècle (c’est le mot qui a survécu en anglais moderne, var. hedgepig). Le mot anglo-normand urchin semble s’être imposé au Moyen Âge un peu partout et aura reculé depuis, chassé par le hedgehog, mais laissant des traces dans certaines régions, et seulement au niveau des dialectes. Urchin ensuite passe dans la langue standarde mais uniquement avec des sens secondaires (métaphoriques). Ce processus –où il faut se montrer prudent, car il est fort probable que les traces écrites de ce qui s’est passé sont loin de nous fournir l’histoire complète de phénomènes essentiellement oraux– se laisse difficilement expliquer par le recours à l’idée d’une transmission de vocables anglonormand par le biais de l’écrit et grâce aux clercs. Bien que des documents anglo-normands existent qui proviennent de ces régions assez éloignées et même sauvages (comme Kendal

452

David Trotter

dans le Westmorland, par exemple)7, l’on pourrait penser que l’emploi continu dans des dialectes anglais (parlés par des illettrés), et surtout avec des déformations importantes du mot d’origine, implique plutôt un processus oral. (On en a d’autres exemples: l’épouvantail qui s’appelle mommet du Somerset, à l’origine l’anglo-normand Mahomet.) Mais c’est un aspect de l’anglo-normand et de l’anglais qui n’a pas été beaucoup étudié et sur lequel il est pour l’instant difficile de se prononcer. Ici, comme si souvent, l’absence d’études sérieuses est sans doute imputables aux effets néfastes des cloisons qui s’érigent trop facilement entre des disciplines qui devraient collaborer beaucoup plus qu’ils ne le font. Nous en venons à des conclusions qui ne pourront être autres que provisoires. Le contact entre l’anglais et l’anglo-normand est un aspect du processus très long qui a ajouté des éléments germaniques aux langues romanes, mais dans le cas de l’Angleterre, en sens inverse, car ce sont des Francophones (bien que d’origine germanique) qui ont ensuite adopté l’anglais tout en y apportant une quantité très importante de lexèmes. Le résultat est un mélange de roman et de germanique beaucoup plus équilibré que dans d’autres régions de la Romania. À plusieurs égards, il y a lieu de croire que l’on peut et même qu’il faut parler d’‹exception anglaise› quand on compare ce qui s’est passé en Angleterre, au reste de la Romania occidentale. Car plus on regarde l’histoire linguistique de l’île, et plus on se rend compte que pendant les siècles, l’Angleterre a suivi une voie différente de celle empruntée par l’Europe et (comme c’est le point de comparaison le plus immédiat) la France, et cela, en dépit du fait que très souvent à travers cette histoire, ce sont à peu près les mêmes peuples qui ont décidé du sort des deux pays voisins. La table suivante résume ces divergences: Gallia Transalpina > France

Britannia > Angleterre

Événement historique

Effet sur la langue locale

Résultat linguistique

Effet sur la langue locale

Résultat linguistique

romanisation

gaulois disparaît

latin > galloroman

britannique subsiste

quelques influences latines

invasions germaniques

influence sur la langue mais elle n’est pas remplacée

gallo-roman évolue

britannique disparaît

l’anglo-saxon imposé un peu partout

Normands

quelques mots norrois

apprennent le gallo-roman

contact > fusion

francophones apprennent l’anglais

résultat

Gallo-roman: langue romane avec influence germanique importante

L’anglais: langue germanique avec un important lexique roman (anglonormand)

Table 3: l’‹exception anglaise› Une série de documents inédits classés sous WD D/MD.

7

Une rencontre germano-romane dans la Romania Britannica

453

La romanisation de la Gaule a entraîné la disparition quasi-totale du gaulois. En Angleterre, le britannique a survécu et les Romains ont exercé une influence somme toute très limitée –sur la langue, en tout cas. Deuxième étape: envahie par les Angles, Saxons, Jutes, Danois, l’Angleterre succombe et devient un pays germanophone. La Gaule du nord est conquise et ensuite colonisée par les Francs, accepte quelques mots de leur langue, et subit certaines modifications phonétiques, mais reste romanophone. Plus tard, les Norrois, les Normanni, s’installent en Neustrie en 911, et apprennent l’ancien français. Ensuite ils traversent la Manche en 1066 et y introduisent leurs dialectes. Les Vikings viennent en Angleterre vers la même époque mais il semble que leur langue a été assez rapidement mêlée à l’anglo-saxon (du moins en Angleterre). Le résultat est en France une langue romane avec une influence germanique assez importante. En Angleterre, l’on trouve une langue germanique qui contient cependant grand nombre de mots d’origine romane. Dans le contexte de l’évolution des langues, et des langues germaniques et romanes plus particulièrement, il est donc légitime de parler d’une ‹exception anglaise›. Est-ce qu’un résultat différent eût éte ‹profitable à l’humanité›? Dans les actes d’un Congrès de linguistique romane, c’est une question à laquelle un simple anglophone ne saurait, et n’oserait, répondre.

Bibliographie Adams, J.N. (2007): The regional diversification of Latin, 200 BC-AD 600. Cambridge: Cambridge University Press. — (2003): Bilingualism and the Latin language. Cambridge: Cambridge University Press. Barrow, Julia (2002): Fasti Ecclesiae Anglicanae 1066-1300: volume 8: Hereford. London: Institute of Historical Research. Clanchy, Michael (21993): From Memory to Written Record: England, 1066–1307. Oxford: Blackwell. Coutant, Yves (1994): Middeleeuwse molentermen in het Graafschap Vlaanderen. Terminologie du moulin médiéval dans le comté de Flandre. Tongeren / Liége: Michiels. Crow, Martin M.  / Olson, Clair C. (1966): Chaucer Life-Records. Oxford: Oxford University Press. Da Rold, Orietta (2006): English Manuscripts 1060 to 1220 and the Making of a Re-source. In: Literature Compass 3, 750-766, disponible en ligne à http://onlinelibrary.wiley.com/: (DOI:10.1111/ j.1741-4113.2006.00344.x) (2010 11 09) De Jong, Thera (1988): L’anglo‑normand du 13e siècle. In: van Reenen, Pieter / van Reenen‑Stein, Karin (edd.): Distributions spatiales et temporelles, constellations des manuscrits. Études de variation linguistique offertes à Anthonij Dees à l’occasion de son 60me anniversaire. Amsterdam: Benjamins, 103-112. — (1996): L’anglo‑normand des 13e et 14e siècles: un dialecte continental ou insulaire?. In: Nielsen, Hans-Frede / Schøsler, Lene (edd.): The Origins and Development of Emigrant Languages. Proceedings from the Second Rasmus Rask Colloquium, Odense University, November 1994. Odense: Odense University Press, 55-70. Dees, Anthonij (1985): Dialectes et scriptae à l’époque de l’ancien français. In: RLiR 49, 87-117. Dodd, Gwilym (2007): Justice and Grace: Private Petitioning and the English Parliament in the Late Middle Ages. Oxford: Oxford University Press.

454

David Trotter

Duby, Georges (1978): Les Trois Ordres ou l’imaginaire du féodalisme. Paris: Gallimard. Garnett, George (1985): Franci et Angli: the legal distinction between peoples after the conquest. In: Anglo-Norman Studies 8, 109-137. Greenway, Diana (1971): Fasti Ecclesiae Anglicanae 1066-1300: volume 2: Monastic cathedrals (northern and southern provinces). London: Institute of Historical Research. Hägermann, Dieter / Haubrichs, Wolfgang / Jarnut, Jörg (edd.) (2004): Akkulturation. Probleme einer germanisch-romanischen Kultursynthese in Spätantike und frühem Mittelalter. Berlin / New York: De Gruyter. Härke, Heinrich (2002): Kings and warriors: Population and landscape from post-Roman to Norman Britain. In: Slack, Paul / Ward, Ryk (edd.), The Peopling of Britain: The Shaping of a Human Landscape. Oxford: Oxford University Press, 145-175. Hingeston-Randolph, Francis Charles (1886): The Register of Edmund Stafford (A.D. 1395-1419); An Index and Abstract of its Contents. London: G. Bell. — (1894-1899): The Register of John de Grandisson, Bishop of Exeter (A.D. 1327‑1369) (3 voll.). London: G. Bell. — (1892): The Register of Walter de Stapeldon, Bishop of Exeter (A.D. 1307-1326). London: G. Bell. — (1889): The Registers of Walter Bronescombe, (A.D. 1257-1280), and Peter Quivil (A.D. 1280-1291), Bishops of Exeter, With Some Records of the Episcopate of Bishop Thomas de Bytton (A.D. 12921307); also the Taxation of Pope Nicholas IV. A.D. 1291 (Diocese of Exeter). Exeter: William Pollard.. Ingham, Richard (2010): The Anglo-Norman Language and its Contexts. York: York Medieval Press. Kristol, Andres (1989): Le début du rayonnement parisien et l’unité du français au Moyen Âge: le témoignage des manuels d’enseignement du français publiés en Angleterre entre le XIIIe et le début du XVe siècle. In: RLiR 53, 335-367. — (1995): Manières de Langage (1396, 1399, 1415). London: Anglo-Norman Text Society. Legge, Mary Dominica (1965): La précocité de la littérature anglo-normande. In: CCM 8, 327-49. Liebermann, Felix (1903-1916): Die Gesetze der Angelsachsen. Halle: Niemeyer. Lusignan, Serge (1986): Parler vulgairement. Les intellectuels et la langue française aux XIIIe et XIVe siècles. Paris / Montréal: Presses de l’Université de Montréal. — (2004): La langue des rois au Moyen Âge. Le français en France et en Angleterre. Paris: Presses universitaires de France. Mattingly, David (2006): An Imperial Possession: Britain in the Roman Empire. London: Penguin. Monfrin, Jacques (1968): La mode de tradition des actes écrits et les études de dialectologie. In: RLiR 32, 17-47. Ormrod, W. Mark (2003): The Use of English: Language, Law, and Political Culture in FourteenthCentury England. In: Speculum 78, 750-787. Ormrod, William Mark / Dodd, Gwilym / Musson, Anthony J. (edd.) (2009): Medieval petitions: grace and grievance. Woodbridge: Boydell & Brewer. Orton, Harold et al. (1962-1968): Survey of English Dialects (13 voll.). Leeds: E.J. Arnold. Orton, Harold / Wright, Nathalia (1974): A Word Geography of England. London / New York / San Francisco: Seminar Press. Pfister, Max (1974): Le superstrat germanique dans les langues romanes. In: ACILPR XIV 1, 49-97. Power, Daniel (2004): The Norman Frontier in the Twelfth and early Thirteenth Centuries. Cambridge: Cambridge University Press. Richter, Michael (1979): Sprache und Gesellschaft im Mittelalter: Untersuchungen zur mündlichen Kommunikation in England von der Mitte des elften bis zum Beginn des vierzehnten Jahrhunderts. Stuttgart: Hiersemann. Roques, Gilles (1997): Des Interférences picardes dans l’Anglo-Norman Dictionary. In: Gregory, Stewart / Trotter, D.A. (edd.): De mot en mot: Essays in honour of William Rothwell. Cardiff / London: MHRA, 191-198.

Une rencontre germano-romane dans la Romania Britannica

455

— (2007): Les régionalismes dans quelques textes anglo-normands. In: ACILPR XXIV 4, 279-292. Rothwell, William (1980): Lexical Borrowing in a Medieval Context. In: Bulletin of the John Rylands University Library of Manchester 63, 118-43. — (1994): The Trilingual England of Geoffrey Chaucer. In: Studies in the Age of Chaucer 16, 45-67. — (1996): The Anglo-French element in the vulgar register of Late Middle English. In: NM 97, 423-36. — (1999): Sugar and Spice and All Things Nice: From Oriental Bazar to English Cloister in AngloFrench. In: MLR 94, 647-659. — (2001b): English and French in England after 1362. In: English Studies 82, 539-559. Short, Ian (1980): On bilingualism in Anglo-Norman England. In: RPh 33, 467-479. Thomas, Mark / Stumpf, Michael P.H. / Härke, Heinrich (2006): Evidence for an apartheid-like structure in early Anglo-Saxon England. In: Proceedings of the Royal Society 273, 2651-2657. Trotter, David (2000) (ed): Multilingualism in Later Medieval Britain. Cambridge: D.S. Brewer. — (2003a): Not as eccentric as it looks: Anglo-Norman and French French. In: Forum for Modern Language Studies 39, 427-438. — (2003b): L’anglo-normand: variété insulaire, ou variété isolée?. In: Médiévales 45, 43-54. — (2003c): Oceano vox: you never know where a ship comes from. On multilingualism and language-mixing in medieval Britain. In: Braunmüller, Kurt / Ferraresi, Gisella (edd.): Aspects of Multilingualism in European Language History. Amsterdam: Benjamins, 15-33. — (2003d): The Anglo-French lexis of the Ancrene Wisse: a re-evaluation. In Wada, Yoko (ed.): A Companion to Ancrene Wisse. Cambridge: D.S. Brewer, 83-101. — (2006) Language Contact, Multilingualism, and the Evidence Problem. In Schaefer, Ursula (ed.): The Beginnings of Standardization: Language and Culture in Fourteenth-Century England. Frankfurt: Peter Lang, 73-90. — (2009a): Auxi bien dela come decea: l’anglo-normand en France. In: Reinheimer Rîpeanu, Sanda (ed.): Stvdia Lingvistica in honorem Mariæ Manoliu. Bucuresţi: Editura Universităţii din Bucureşti, 360-369. — (2009b): Stuffed Latin: vernacular evidence in Latin documents. In: Wogan-Browne, Jocelyn et al. (2009): 153-163. — (2010a): L’apport de l’anglo-normand à la lexicographie du français, ou: les ‹gallicismes› en anglais. In Thibault, André (ed.): Gallicismes et théorie de l’emprunt linguistique. Paris: L’Harmattan, 147-168. — (2010b): Bridging the Gap: The (Socio-)linguistic Evidence of Some Medieval English Bridge Accounts. In: Ingham (2010), 52-62. — (2010c): Language labels, language change, and lexis. In: Kleinhenz, Christopher / Busby, Keith (edd.): Medieval Multilingualism: The Francophone World and its Neighbours. Amsterdam: Brepols, 43-61. — (2011a): (Socio)linguistic realities of language contact across the Channel in the thirteenth century. In: Burton, Janet et al. (edd.): Thirteenth-Century England XIII: Proceedings of the Paris Conference, 2009. Cambridge: Boydell & Brewer, 117-131. — (2011b): Il sount aliens: marchands étrangers et contact linguistique en Angleterre au Moyen Âge. In: Schweickard, Wolfgang / Overbeck, Anja / Völker, Harald (edd.): Lexikon, Varietät, Philologie: Romanistische Studien Günter Holtus zum 65. Geburtstag. Berlin: De Gruyter, 307-315. — (2011c): Death, taxes and property: some code-switching evidence from Dover, Southampton, and York. In: Schendl, Herbert / Wright, Laura (edd.): Code-Switching in Early English. Berlin: de Gruyter, 155-189. — (2011d) Italian merchants in London and Paris: evidence of language contact in the Gallerani accounts, 1305-08. In: Lagorgette, Dominique / Pooley, Tim (edd.): On linguistic change in French: socio-historical approaches. Le changement linguistique en français: aspects socio-historiques Studies in Honour of R. Anthony Lodge. Études en hommage au Professeur R. Anthony Lodge. Chambéry: Presses Universitaires de Savoie, 209-226.

456

David Trotter

— (2012): Intra-textual multilingualism and diaphasic/diastratic variation in Anglo-Norman. In: Tyler, Elizabeth (ed.): Conceptualizing Multilingualism in England, 800-1250, University of York, July 2006. Amsterdam: Brepols, 367-378. — (à paraître): Middle English creolization. In: Bergs, Alex  /  Brinton, Laurel (edd.): Historical Linguistics of English. Berlin: De Gruyter Mouton. Vàrvaro, Alberto (1980): Les Normands en Sicile aux XIe et XIIe siècles. Présence effective dans l’île des hommes d’origine normande ou gallo-romane. In: CCM 23, 199-213. — (1974): Problematica dei normannismi del siciliano. In: Atti del Congresso Internazionale di studi sulla Sicilia normanna (Palermo, 4-8 dicembre 1972). Palermo: Istituto di Storia medievale dell’Università, 360-72. — (1981): Lingua e storia in Sicilia. Palermo: Sellerio. — (2009): Tra latino e lingue romanze. Gli studi di J.N. Adams sul latino e la linguistica romanza. In: RLiR 73, 601-622. Vidos, B.E. (1960): Le bilinguisme et le mécanisme de l’emprunt. In: RLiR 24, 1-19 [réimprimé dans Vidos 1965, 295-310]. — (1965): Prestito, espansione e migrazione dei termini tecnici nelle lingue romanze e non romanze. Problemi, metodo e risultati. Florence: Olschki. Wogan-Browne, Jocelyn et al. (edd.) (2009): Language and Culture in Medieval Britain. The French of England c.1100–c.1500. York: York Medieval Press / Boydell & Brewer. Wright, Laura (1996): Sources of London English: Medieval Thames Vocabulary. Oxford: Clarendon Press. — (2000): Bills, accounts, inventories: everyday trilingual activities in the business world of later medieval England. In: Trotter (2000): 149-156. — (2010): A Pilot Study on the Singular Definite Articles le and la in Fifteenth-Century London MixedLanguage Business Writing. In: Ingham (2010): 130-142.

Wulf Oesterreicher (Ludwig-Maximilians-Universität München)

La textualidad de los documentos de los romances primitivos1

1. La documentación histórica: horizontes de retrospección y proyección En la introducción al primero de los tres volúmenes de la Histoire des idées linguistiques, Sylvain Auroux, su editor, afirma: Toute connaissance est une réalité historique, son mode d’existence réel n’est pas l’atemporalité idéale de l’ordre logique du déploiement du vrai, mais la temporalité ramifiée de la constitution au jour le jour du savoir. Parce qu’il est limité, l’acte de savoir possède par définition une épaisseur temporelle, un horizon de rétrospection [...], aussi bien qu’un horizon de projection. Le savoir (les instances qui le mettent en œuvre) ne détruit pas son passé comme on le croit souvent à tort, il l’organise, le choisit, l’oublie, l’imagine ou l’idéalise, de même façon qu’il anticipe son avenir en le rêvant tandis qu’il le construit. Sans mémoire et sans projet, il n’y a tout simplement pas de savoir. (Auroux 1989: 13; la cursiva es mía).

En este párrafo Sylvain Auroux propone la distinción entre horizonte de proyección y horizonte de retrospección, conceptos que determinan, en la opinión del autor, todas las formas del saber histórico. Ipso facto permiten ubicar en un momento preciso de la historia también los productos de la actividad discursiva del hombre, actividad que realizándose en el continuo concepcional entre la inmediatez y la distancia comunicativas siempre incluye estrategias y formas epistémicas y de conocimiento. La investigación de los testimonios romances más antiguos, que encontramos después del 800 d.C., ya apuntaba en esta dirección desde sus inicios, ocupándose, en la medida de lo posible, de localizarlos en el espacio de la producción escrita y determinar las formas de recepción en el campo abierto no sólo de una latinidad tardía, sino, sobre todo, en los primeros intentos de instauración de Agradezco a los organizadores que hayan pensado en mí para la ponencia de clausura de este magnífico congreso y a Ángel García López por la amable moderación de mi ponencia. Es un honor que me han hecho realmente y que además me ha dado la oportunidad de conocer Valencia y disfrutar de esta ciudad en compañía de tantos amigos. Tengo además el gusto de poder agradecer, incluso en nombre de todo el auditorio, a María Iliescu por su espléndida labor directiva de estos años al frente de la dirección de la Asociación. ¡Muchas gracias, María! En segundo lugar, tengo que agradecer a mi colaborador y amigo Julio Arenas Olleta que discutió conmigo una primera versión del texto antes del congreso. Doy también las gracias a Álvaro Ezcurra por la ayuda prestada en la redacción de este texto.

1

458

Wulf Oesterreicher

los distintos romances en el medio gráfico y en el campo de lo escrito. Entraron, así, a tientas, en contacto con las tradiciones discursivas reservadas hasta el momento al latín.2 Podemos utilizar en el análisis de estos testimonios romances el concepto de los dos horizontes. En la producción discursiva escrita, los autores tuvieron que referirse en cierta medida, necesariamente, a los estilos y modelos discursivos de la escrituralidad en lengua latina3, y esto correspondería al horizonte de retrospección, horizonte que, como vamos a ver, también hemos de presuponer incluso para los discursos en el medio fónico, a los que no tenemos acceso. Pero los autores transformaron también, necesariamente, los tipos de producción discursiva en función de nuevas y muy diferentes exigencias pragmático-comunicativas en el continuo concepcional, exigencias que en última instancia resultaron de la evolución del latín tardío y de los acontecimientos sociohistóricos que acompañaron la formación, en la Temprana Edad Media, de los reinos germánicos tras la fragmentación del Imperio Romano. El mundo religioso del cristianismo, los clérigos y los monasterios, las estructuras feudales, las cortes y la nobleza, la cultura y la economía urbanas, la cotidianeidad de la gente más humilde: cada espacio social poseía sus particulares exigencias comunicativas4, aunque, claro está, no aparecen documentadas en la muy reducida producción discursiva escrita en el romance primitivo. Esta producción, fundamentada en parte en los distintos modelos discursivos latinos, tuvo que abrir lentamente nuevos caminos en el campo de la pronunciación y graficación, la morfosintaxis, la sintaxis, el léxico y la estructuración discursiva.5 Estas actividades corresponden claramente al mencionado horizonte de proyección que, como él de la retrospección, en el fondo representan horizontes internamente muy diferenciados, es decir, una pluralidad de configuraciones comunicativas. La importante distinción de Auroux no está concebida, sin embargo, para explicar los complejos procesos del pasaje a la escrituralidad de los idiomas romances, ya que, aunque muy útil en otros contextos, favorece para este tránsito cierta visión sesgada de los procesos implicados. De esta manera se obstaculiza el enfoque de las diferencias de las estructuras internas de los horizontes y de los factores coexistentes que influyen decisivamente en la conformación de la producción, recepción, transmisión y conservación de las formas discursivas de la latinidad tardía y de los romances nacientes.6

Lo que significa también que la pregunta «A quelle époque a-t-on cessé de parler latin en Gaule?» es aberrante; cf. Richter (1983). – Para el concepto de tradición discursiva, cf., por ejemplo, Koch (1997); Oesterreicher (1997). – Para un primer panorama de los documentos tratados, cf. Tagliavini (1972: cap. VII, §§ 75-87); Castellani (1976); Moreno / Peira (1979); Gifford / Hodcroft (1966); Sampson (1980); Avalle (1983); Renzi (1985: XI-XIII); Petrucci (1994); cf. también Zumthor (1960); Selig (2006). 3 Para la Península Ibérica, especialmente Castilla, cf. Castillo / López (2010). 4 Al respecto, para una perspectiva general, cf. Berger / Luckmann (1966); Luckmann (2008); para el concepto de semiótica social, que sirve también en este contexto, cf. Oesterreicher (2009a, 2009b, 2010 y 2011). 5 Por lo que toca a estos aspectos, cf. Banniard (1992); Lüdtke (2005); Koch (2010); Oesterreicher (1993, 1995, 2001). 6 Cf., por ejemplo, Selig / Frank / Hartmann (1993). 2

La textualidad de los documentos de los romances primitivos

459

2. Alegato a favor de una aproximación microhistórica En lo que sigue, me gustaría presentar algunas ideas muy tentativas sobre una metodología adecuada de investigación. Por regla general, también la investigación actual parece correr el peligro de sobrevalorar los procesos evolutivos que caracterizan las historias de los diferentes romances. Se tiende a desatender la complejidad y la dinámica propia de la producción discursiva del testimonio perteneciente a un momento histórico ‹entre los dos horizontes› de Auroux. En concreto, una reconstrucción de estos procesos evolutivos está siempre expuesta a la tentación de reducir la distancia entre, por un lado, los eventos mencionados y la realidad histórica documentada, y, por otro, las estructuras conceptuales propuestas por los lingüistas-historiadores para el análisis y la descripción. Esta tendencia se refleja en el uso a veces ingenuo de términos más o menos modernos para géneros textuales, finalidades comunicativas, tipos de interacción, contextos y grupos sociales, territorios, periodi­ zaciones, caracterizaciones lingüísticas, etc., términos estos que se basan en conocimientos socio-históricos y lingüístico-discursivos actuales.7 Una reconstrucción histórica lograda presupone, sin embargo, esencialmente una conceptualización, por decirlo así, ‹interna›, que se fundamenta, en la medida de lo posible, desde la perspectiva de los actores, autores y recipientes originarios de la producción discursiva.8 Esto es indispensable, sobre todo, si tenemos en cuenta el hecho de que el acceso de los romances a la escritura es un proceso secular. Después de más de trescientos años, con diferencias llamativas en los distintos territorios de la Romania, sólo a mediados del siglo XII encontramos, quizás con la excepción de documentos notariales, algunas tradiciones relativamente bien establecidas del uso de la escritura en los romances. En otras palabras, y nos ocuparemos de este punto con detenimiento, en la época que nos interesa particularmente, es decir entre el siglo IX y el XII aproximadamente, los diferentes romances, como lenguas de la inmediatez con un grado de elaboración mínimo y un radio comunicativo limitado, todavía no tienen autonomía discursiva con acceso al medio Al respecto, cf. Koch (1993: 40). Una perspectiva que concibe la escrituralización en la línea del tiempo como proceso aislado falsifica sistemáticamente el estatus de los primeros documentos, ya que estos testimonios, antes de alinearse en la retrospectiva como etapas del proceso sociocultural de la escrituralización de los romances, son actos comunicativos individuales, integrantes de un contexto preciso (cf., por ejemplo, Zumthor 1960: 5ss.), que no hay que identificar con las generalizaciones implicadas en la perspectiva historiográfica. Además hay que tomar en cuenta el argumento siguiente de Maria Selig que coincide con lo dicho arriba: «Nur eine Vorgehensweise, die sich des historischen Abstands zwischen den Kategorien der Analyse und den Kategorien des Analysierten bewusst ist, nur eine Analyse, die die überlieferten Manuskripte als schriftliche Kommunikationshandlungen ernst nimmt und sie eingebettet in ihrem pragmatischen, soziokulturellen, schriftkulturellen, soziolinguistischen Kontext interpretiert, kann zu einer angemessenen Interpretation der ersten überlieferten Texte führen und die Faktoren, die zur Verschriftlichung dieser Texte geführt haben, eruieren.» (Selig 2006: 1925). – Para los conceptos ‹Verschriftung› (graficación/escrituración) y ‹Verschriftlichung› (escrituralización), cf. Oesterreicher (1993 y 2002: 348-358); para una aplicación de los conceptos ‹medio› y ‹concepción› en la linea de Koch / Oesterreicher (1994, 2007 y 2011), cf. Koch (1993).

7 8

460

Wulf Oesterreicher

gráfico.9 Podemos utilizar aquí una metáfora de Michel Foucault: el romance no tiene todavía su lieu d’énonciation; la producción y la recepción en el medio gráfico son aún muy precarias, como veremos a continuación.10 Es importante destacar que, para el marco temporal señalado entre 850 y 1150, tampoco podemos identificar en la documentación de los llamados monumentos romances más antiguos una línea evolutiva previsible y recta, que corresponda a la acumulación permanente unidireccional de los fenómenos lingüístico-discursivos. Al contrario, en la documentación encontramos no sólo diferentes ‹velocidades›, estancamientos, rupturas, y retrocesos, sino que la evolución sigue en ocasiones vías contradictorias e indecisas con forma, más bien, de ‹meandros›.11 Además, por lo que respecta al perfil concepcional, hay que tomar en cuenta los diferentes niveles de la escrituralización que Barbara Frank-Job, en un trabajo del año 1998, relaciona provisional y muy esquemáticamente con tres situaciones comunicativas: a) con testimonios cercanos a la inmediatez comunicativa, b) con escrituras sapienciales y pragmáticas concepcionalmente más o menos neutrales y c) con discursos que pertenecen a la distancia comunicativa, por ejemplo, los documentos notariales, y que, sobre todo en el dominio religioso, representan ya tipos de una formalización estética o ‹literaria›.12 Esto último, sin embargo, requiere de matices y precisiones. Claro está que todos estos testimonios de una escrituralización incipiente tienen distintas afinidades con la expresión en el medio gráfico, lo que necesariamente tiene consecuencias importantes para su difusión y conservación. Hay que repetirlo, en nuestra época no existe una unidireccionalidad acumulativa de los cambios y transformaciones mediales, lingüísticos, discursivos y comunicativos, y, además, por la naturaleza de estos documentos y los azares de la transmisión, se nos presentan necesariamente sólo los disiecta membra de una producción discursiva romance en el medio gráfico. Estoy por ello plenamente de acuerdo con la afirmación siguiente de Paul Zumthor: chacun de ces textes a été constitué par une opération originale; chacun d’eux représente une création indépendante. Rien ne nous permet de poser comme une évidence que le but des auteurs était de fournir, même maladroitement, un équivalent de la langue vernaculaire; tout suggère en revanche, me semble-t-il, que ce but était la constitution d’un registre évocateur, renvoyant à un ensemble de valeurs spécifiques» (Zumthor 1985: 287; la cursiva es mía).13

Estas manifestaciones todavía no deben identificarse, pues, en ningún caso con los procesos más o menos sistemáticos de una elaboración extensiva e intensiva de la lengua romana rústica, ni, sobre todo, con una primera koineización de los romances o volgari, Cf. Selig (1993a y 1996). Foucault utiliza ‹enunciación› en un sentido general, es decir, no se refiere aquí a la modalidad oral. En este contexto, podría pensarse también en el concepto de bricolage (Jacques Derrida, Michel Foucault), concepto que insiste exactamente en el carácter discontinuo y provisional de determinadas formas de una producción discursivo-cultural, pero que no tiene relevancia en nuestro argumento; tampoco podemos aplicar los conceptos de stratégies y tactiques elaborados por Michel de Certeau. 11 Cf. la discusión de aspectos de este problema en Koch / Oesterreicher (2007, 2009 y 2011). 12 Para Castilla, cf. Franchini (2004). 13 Esta cita resulta crucial para los problemas que discutimos en el apartado 7; cf. también Selig (1993b y 2006). 9

10

La textualidad de los documentos de los romances primitivos

461

presupuestos de las tentativas de una estandarización, que, más tarde, caracterizan la creación de las lenguas de distancia.14 Esto tiene consecuencias importantes para la metodología de la investigación en el campo de la escrituralidad de los romances. En una actitud de historificación radical, tenemos que evitar para la época de los orígenes de los testimonios romances una interpretación serial y acumulativa de los escasos y desperdigados documentos, ya que, por regla general, tal interpretación implicaría una apreciación latentemente teleológica del documento individual como etapa en una evolución posterior, perspectiva tan apreciada en la historiografía lingüística. Significativamente, estos actos comunicativos en los que los autores emplean el romance no obedecen a normas y reglas unívocas (se oponen pues a un simple procedimiento clasificatorio), no tienen una finalidad general, abstracta (no se deducen de unas funciones determinadas), sino que sólo podemos establecer criterios de probabilidad, evaluar adecuaciones e identificar ciertas funciones, que van, en los testimonios de los diferentes dominios discursivos, desde un afán pragmático, informativo, estético hasta unos usos lúdicos. En esta perspectiva ‹interna›, por así decirlo microhistórica, que pondera los actos comunicativos en sus distintos contextos pragmático-interaccionales, institucionales, situacionales, socioculturales, escriturales y mediales no podemos, para estos orígenes, caracterizar el lugar comunicativo de los romances en general, sino sólo su empleo en testimonios concretos e individuales, sin que esto implique que las generalizaciones y clasificaciones de la perspectiva macrohistórica carezcan completamente de utilidad.15

3. Variabilidad de la documentación: modelos y tradiciones La perspectiva esbozada excluye, pues, lo que los historiadores franceses llaman les grand récits, las ‹grandes narraciones›, no sólo apreciadas en el siglo XIX por la tradición filológica tan interesada en la formación de las naciones europeas, sino también en muchas obras historiográficas de la actualidad.16 La perspectiva adoptada favorece, al contrario, enfoques claramente individuales o bien localizados, y descripciones más bien regionales (por ejemplo, testimonios de monasterios, ciudades, condados, cortes, etc.). Para nuestro argumento, no es necesario presentar aquí en detalle los conocidos casos de las actividades escriturarias aludidas que se desarrollan en los diferentes territorios de la Romania, con desfases importantes en la cronología (que no se destacan claramente en las crestomatías que, en la perspectiva de una teleología invertida, reúnen, por ejemplo, los primeros veinte testimonios para cada lengua románica); además existen diferencias notables en la difusión y la distribución de los modelos y técnicas discursivos y diferencias socioculturales que implican también formas diferentes del impacto del romance en el seno de la vida social (Iglesia y monasterios, cortes y cancillerías, ciudades, comercio, etc.). Cf. Koch / Oesterreicher (1994); Selig (2008); Koch (2010); Koch / Oesterreicher (2011): cap. 5.2, 5.4 y 5.6; también Grübl (2011). 15 Cf., por ejemplo, algunos trabajos citados en la nota 2; con otro alcance, cf. Bustos (2004: 257-260). 16 Con respecto a estos tipos de obras historiográficas, cf. Oesterreicher (2007). 14

462

Wulf Oesterreicher

Desde una perspectiva general, conocemos las tradiciones discursivas y los universos o dominios discursivos que se abrieron primero al uso de los romances e, incluso, en abstracto, creemos conocer más o menos bien las razones de estos cambios en los diferentes espacios comunicativos17 conformados por los nuevos reinos y territorios medievales, la organización eclesiástica, las estructuras económicas, etc., con sus respectivas exigencias. Sin embargo, es aquí, donde, evitando generalizaciones rápidas, debemos analizar prudente y sistemáticamente, en la perspectiva aludida y dejándonos guiar provisionalmente por los criterios mediales y concepcionales que definen las tradiciones discursivas, los problemas que representa la interpretación de todos los testimonios normalmente aducidos para describir e investigar la graficación o escrituración y la incipiente escrituralización de los romances. Para esto, es natural utilizar hoy, entre otros importantes manuales y obras18, especialmente los materiales del magnífico Inventaire des premiers documents des langues romanes, editado en 5 volúmenes en el año 1997 por Barbara Frank y Jörg Hartmann en Tubinga.19 En este Inventaire los tipos de documentos y tradiciones textuales: glosas, listas, inscripciones, actas, juramentos, pleitos, testamentos, relatos, historias, oraciones, letanías y sermones, poemas hagiográficos y autos, pero también las probationes pennae, las pruebas de pluma, están representados cuantitativa y cualitativamente, con sus dataciones respectivas. La descripción de los desfases de la sucesión cronológica, a veces, tiene consecuencias para la caracterización de ciertas lenguas, así, por ejemplo, para los primeros testimonios atribuidos normalmente al portugués.20 Si bien hay correspondencias interesantes en la aparición y la distribución de ciertos géneros textuales y tipos de documentos en los diferentes territorios de la Romania, queda por determinar, en cada caso particular, lo diferencial de los rasgos definitorios internos y externos de los testimonios. Todos estos documentos funcionan en los grandes ámbitos discursivo-comunicativos que –no sin peligro para la conceptualización de los documentos como objetos de la descripción lingüística– llamamos hoy dominios de la comunicación jurídica, administrativa, religiosa, literaria, etc. Aun necesariamente aproximativo, un primer análisis cuantitativo, basado en el Inventaire, nos permitirá comprobar lo que llevamos dicho sobre los tres siglos de orígenes. Es muy llamativo que en toda la Romania hasta el año 1150, es decir en un lapso de más de tres siglos, se registre sólo un total de 156 documentos, mientras que, en el intervalo de los cien años siguientes, entre 1150 y 1250, asistimos a una verdadera ‹explosión›, pues el número aumenta en este siglo hasta 2191 documentos, índice claro del inmenso progreso de la escrituralización, que –como veremos– implica un considerable cambio cualitativo en el ámbito lingüístico-discursivo.21 Antes de la fecha de 1150, aproximadamente, existía una conciencia y percepción de las diferencias lingüístico-discursivas entre las distintas variedades de la inmediatez con respecto a un latín lengua de distancia (pero también con respecto al árabe o griego-bizantino). Sin Como hemos visto en el primer apartado, tenemos que delimitar estos espacios con prudencia; cf. Koch / Oesterreicher (2009). 18 Cf. los manuales y obras citados en la nota 2. 19 Cf. la reseña del Inventaire por Günter Holtus (1999). 20 Sabemos hoy que quedan hasta la fecha de 1250 sólo dos testimonios; todos los demás son falsificaciones; es, pues, peligroso considerar, ya lo mencionamos, los primeros veinte documentos de ‹cada lengua›. 21 Cf., sobre todo, Selig (2006). 17

La textualidad de los documentos de los romances primitivos

463

embargo, es sólo ahora, efectivamente, que empieza a manifestarse –sin que con esto ya sea claro el estatus de estas formas lingüísticas– una conciencia de la especificidad e identidad propia de los romances.22 Aunque en sí estos datos, bien conocidos en la filología románica, no deben resultar novedosos, la última observación, basada en el número de los documentos, suscita una serie de preguntas que intentaré abordar a continuación y que pueden aclarar y modificar los aspectos conceptuales del uso corriente del término ‹romance›.

4. Los documentos romances más antiguos: ¿testimonios, documentos, monu­mentos, textos, literatura? Ya en el siglo XIX –y este punto es especialmente notable–, la investigación sintió cierto malestar y evitó el concepto de ‹texto› para designar los primeros testimonios romances. Así se explica la tradición adoptada por los maestros de la filología románica de referirse, con respecto a la producción discursiva en romance, a ‹documentos› o ‹monumentos›, antes de que a ‹textos›.23 En la tradición alemana, es interesante que los manuales hablan también de «älteste Sprachdenkmäler», término que, además de la valoración positiva de los ‹monumentos›, evoca entusiasmo y cierto orgullo en la apreciación de todos los testimonios en los que se translucen elementos romances. Pero también esta opción prudente, que evita el término ‹texto›, todavía no parece suficientemente clara, ya que impide una verdadera discusión y definición de los criterios necesarios para estructurar el campo abierto de la producción discursiva en romance. De todos modos, estas observaciones ya implican el reconocimiento del hecho de que la gran mayoría de los testimonios y documentos que discutimos, definitivamente no corresponden, en muy distintos grados y por muy diferentes razones, al concepto unitario de texto. Basta confrontar los «Sprachdenkmäler» con los criterios implicados en las definiciones más habituales de texto en las diferentes tipologías textuales para demostrar esta no-correspondencia, que no debe sorprender a nadie.24 Las desviaciones que se manifiestan en los documentos romances y en niveles muy diferentes de la producción discursiva en el medio gráfico son evidentes.25 Incluso allí donde la calificación de ‹texto› es posible o se podría justificar, se presentan dificultades de otra índole que tienen que ver con la autonomía y la integridad del texto, con el carácter monológico o dialógico, con el valor informativo, la estructuración Cf. Frank / Hartmann (1997: 311s.); Selig (1998: 1150). Cf. para la historia de la filología románica Vàrvaro (1985); Gauger et al. (1981). – Encontramos, sin embargo, hasta hoy el empleo del término general ‹texto› en muchos trabajos; cf., por ejemplo, Wunderli (1965); Gifford / Hodcroft (1966); Castellani (1976); Sampson (1980); Petrucci (1994); también Selig (2006: 1925) (cf. la cita en en la nota 8) . 24 Cito aquí sólo la muy difundida obra de Beaugrande / Dressler (1981). 25 Cf. Frank / Hartmann (1997); Frank-Job (1998); Koch (1993); Lüdtke (1964); Wunderli (1965); Petrucci (1994); Renzi (1985). 22 23

464

Wulf Oesterreicher

discursiva, la progresión semántica, etc. Y, como veremos, esta afirmación vale incluso para ‹textos› como los Serments de Strasbourg, la Cantilène de Sainte Eulalie, la Disputa del alma y el cuerpo, el Indovinello Veronese o la Iscrizione di San Clemente. Sobre todo, hay que tener en cuenta sistemáticamente los rasgos pragmáticos que determinan algunos documentos y que se definen por transferencias mediales26 y que la investigación analiza desde hace decenios en las perspectivas ‹protocolo› vs. ‹lectura›, ‹dicción›, ‹recitación› o ‹realización fónica en el marco de una representación›.27 Son estos documentos y textos «à destin vocal»28, los que suscitan un gran interés, ya que, en una perspectiva más analítica, los contrastes, las tensiones y graduaciones que encontramos en estas configuraciones tampoco se prestan a generalizaciones con respecto a las diferentes tradiciones discursivas (por ejemplo, al sermón, a la hagiografía, etc.). Es decir, no se trata de fenómenos que supongan correspondencias directas, sino de fenómenos extremadamente asimétricos y complejos.29

5. Excurso explicativo – Homero como Texto Podemos recurrir a las propuestas del helenista norteamericano Gregory Nagy, presentadas en el artículo «Homer as ‹Text› and the Poetics of Cross-Reference»30, para señalar, indirectamente, las dificultades de aplicar el concepto de textualidad a los documentos romances medievales. Nagy distingue en el marco de la llamada ‹escrituralidad› diferentes etapas históricas de una textualización (textualization) determinadas por finalidades y coordenadas comunicativas muy distintas que incluyen, sobre todo, el concepto de performance. Propone cinco etapas o «‹Five Ages of Homer› […] with each period showing progressively less fluidity and more rigidity» (Nagy 1998: 78). Para las primeras dos fases en la formación de la tradición homérica no contamos con textos escritos, la segunda etapa panhelénica, por su parte, evidencia ya cierta formalización poética en el medio fónico. Las tres fases de elaboración, basadas en la escritura, son las siguientes: • transcript: «the broadest possible category of written text: a transcript can be a record of performance, even an aid for performance, but not the equivalent of performance» (79), • script: «a narrower category, where the written text is a prerequisite for performance» (79), • scripture: «the narrowest category of them all, where the written text needs not even presuppose performance» (79).

Se trata de un tipo específico de la medium transferability de John Lyons (1981: 11); cf. también Nencioni (1976). 27 Cf., por ejemplo, Lüdtke (1964); Wunderli (1965); cf., sobre todo, las contribuciones en Müller (1996). 28 Cf. Zumthor (1987: 213); también Koch (1993); cf., sin embargo, Wilhelm (1999). 29 Cf. Lüdtke (1964); Wunderli (1965); Koch (1993); cf., al respecto, las reservas formuladas en Wilhelm (1999). 30 Nagy (1998); cf. también Nagy (1992). 26

La textualidad de los documentos de los romances primitivos

465

Estos tres términos, acuñados para estudiar la evolución de los ‹textos› de la épica homérica –y no nos importa aquí la terminología, sino sólo el marco conceptual de la propuesta–, hacen referencia a usos muy distintos del medio gráfico y de la escritura, que van desde los apuntes de unos conceptos o una simple notación mnemotécnica, usados para una performance, pasando por formas de una textualización muy rudimentaria, hasta llegar finalmente al texto-objeto, fijo y elaborado que atribuimos a ‹Homero›. En todas las etapas, sin embargo, es esencial la finalidad representativa en el medio fónico, aunque la última fase del texto libera este último de una representación obligatoria. Aunque este modelo no se puede aplicar al estudio de la primera documentación en romance, a partir de él podemos, sin embargo, aclarar, ex negativo, algunos aspectos cruciales de nuestro tema. Tenemos que retener, primero, el hecho notable, de que, ya en la conformación de un texto (literario), donde la memoria, por ejemplo, desempeña un papel capital en las fases orales más tempranas, la escritura entra en juego en determinados momentos con muy diferentes funciones. Segundo, la relación entre las etapas propuestas es de carácter sucesivo y teleológico y sirve para explicar, sin duda, la génesis del poema homérico, del ‹Homero› (quizás, este aspecto, podría servir, para una interpretación de la escrituralización de la épica románica en Francia y España inicialmente basada también en unas canciones orales cortas31); sin embargo, es evidente que nuestro conjunto documental carece totalmente de tal linealidad evolutiva. Tercero, el fin último de la performance, presente en todos los ‹textos› homéricos, no es un rasgo definitorio de la mayoría de nuestros documentos en romance. Otro aspecto importante que se desprende de las ideas de Nagy es el hecho de que los apuntes con función mnemotécnica no deben ser interpretados como prefiguraciones del texto como evento discursivo mayor; es decir, tenemos que insistir en el hiato que separa estas escrituras de los resultados discursivos posteriores. Otra vez, tenemos que destacar el hecho de que para muchos documentos, que sí se aproximan a lo que Nagy denomina transcript o script, no existe una forma discursiva elaborada y definitiva; tenemos que aceptar la individualidad del documento en el marco de su contexto comunicativo originario, sujeto a la función a veces muy reducida y variable de la escritura. Debemos recordar, para finalizar este excurso, que lingüísticamente tampoco resulta equivalente la relación entre el griego homérico y las demás variedades griegas a la situación de los romances frente al latín (o a las demás lenguas de distancia arriba mencionadas). Otras diferencias notorias residen en el aspecto claramente literario de la épica (sea ella oral o escrita) y, sobre todo, en la función identitaria de estos cantos para los pueblos helénicos.32

Cf., al respecto, Bäuml (1987); Oesterreicher (2001 y 2002: 353-356). Aquí encontramos lo que Gianfranco Folena designa, con una formulación muy lograda, de «atti di nascita» (actos de nacimiento) (Folena 1973: 484).

31 32

466

Wulf Oesterreicher

6. Los conceptos ‹evento comunicativo originario› y ‹evento discursivo originario›33 Para poder profundizar todavía más en el argumento y llegar a una apreciación más justa y una evaluación más precisa de los fenómenos, creo que es imprescindible recordar una serie de aclaraciones conceptuales que se suelen aplicar no sólo en la lingüística y semiótica actual, sino también en otros campos de la investigación, y, por medio de las cuales, se puede abrir todavía más el campo de la discusión.34 Hay que insistir una vez más en que nuestro conocimiento histórico de la discursividad medieval, siempre se basa en testimonios en el medio gráfico, lo que significa que tenemos acceso a todos los fenómenos relevantes únicamente en forma de reconstrucciones discursivas. Dentro de estas reconstrucciones hay que respetar, sin embargo, importantes diferencias. Primero, todos los términos hasta ahora utilizados en la discusión, ‹documento›, ‹monumento›, ‹texto›, ‹testimonio›, ‹Sprachdenkmal›, etc., se refieren fundamental­mente a una realización lingüístico-discursiva en el medio gráfico (incluso en los testimonios que tienen un «destin vocal», es decir, destinados al medio fónico, a una representación, dicción o lectura en voz alta). Esto puede presentar un problema enorme con respecto a lo que tenemos que designar como evento comunicativo originario (al. originäres kommunikatives Geschehen), un concepto amplio y general que de ningún modo es equivalente o coextensivo con él de evento lingüístico-discursivo originario (al. originäres sprachlich-diskursives Ereignis), ya que este último, necesariamente, pero en diferentes grados, se caracteriza por una síntesis de lo interactivo, lo situacional y lo epistémico centrada en la modalidad lingüístico-discursiva, sea esta realizada en el medio fónico o gráfico.35 En contraposición, el concepto de evento comunicativo originario se caracteriza por una multimedialidad fundamental que no favorece automáticamente la modalidad lingüístico-discursiva, sino que está abierto a las más diversas configuraciones comunicativas –incluso, las configuraciones que, al lado de otras modalidades semiótico-comunicativas, asignan a lo lingüísticodiscursivo una relevancia muy reducida y hasta marginal–. En estos casos, los testimonios provienen de eventos esencialmente no linguístico-discursivos. Debemos tener en cuenta, pues, que en algunas configuraciones comunicativas originarias que conocemos, por ejemplo, en actividades rituales, en interacciones artísticas, acciones pragmáticas, etc., lo lingüístico podría estar incluso ausente. Aunque este último tipo de configuraciones quede más lejos de nuestros intereses, dirigidos necesariamente a ejemplos con un mínimo o máximo de lo discursivo-lingüístico materializado en el medio gráfico, es necesario tener Cf., sobre todo, Oesterreicher (2002: 358-368, esp. 364-366, también 2008: 146-149). De la distinción citada y elaborada a continuación, ya se desprenderá inmediatemente que las posiciones posmodernistas que ven ‹el mundo / la cultura como texto› definitivamente han perdido todo contacto con las realidades comunicativas que nos interesan. 34 Con respecto a estos conceptos, cf. Oesterreicher (2002, 2009a y 2009b). 35 Cf., al respecto, Ulrich Reich que habla de una «discursive Klammer» (Reich 2002: 31-33), una ‹integración discursiva›, que reúne o sintetiza ‹lenguas›, ‹situaciones› y ‹saberes›. Esta conceptualización permite, por así decirlo, vencer la nefasta disyunción tradicional entre historia interna e historia externa de la lengua; cf. Blumenthal (2003). Me permito citar aquí tres artículos míos que desarrollan estas ideas; cf. Oesterreicher (1997, 2002 y 2005). 33

La textualidad de los documentos de los romances primitivos

467

siempre presente la existencia posible de diferentes modos comunicativos en el marco de modalidades semióticas variadas, con distintos grados de presencia de lo lingüístico, y en los que la escritura cumple funciones muy diversas.36 Ahora bien, si aplicamos estas ideas y los conceptos esbozados a los distintos usos de la escritura coexistentes en una misma sincronía, los resultados pueden ser sorprendentes. Sobre todo, porque las diferencias de este tipo se desprenden, incluso, dentro de lo que se suele denominar una tradición o un género, por ejemplo, una lista, un sermón, una prueba de pluma, un relato o una poesía lírica. No es lícito relacionar y evaluar las formas lingüísticodiscursivas que encontramos en nuestros testimonios directamente con respecto a las formas elaboradas prototípicas de una textualidad más o menos perfecta, ya que pueden manifestar claras características comunicativo-pragmáticas de los tipos mencionados que corresponden a especificidades pragmáticas de diferentes eventos discursivos originarios: así, ya las glosas, las listas y las pruebas de pluma representan en este sentido diferencias internas notables, y los apuntes preparativos para un sermón no deben ser proyectados hacia un sermón conformado como texto-objeto, pronunciado por ejemplo en misa o compilado en una colección de textos.37 Igualmente hay que distinguir el evento lingüístico-discursivo originario de algunas listas38, por ejemplo, en las enumeraciones de bienes y propiedades de un monasterio, con apuntes tomados por los frailes, en latín y en romance, directamente de boca de los campesinos, del evento discursivo en su elaboración en el scriptorium del monasterio para conformar un documento con valor jurídico (que, a veces, puede incluir las conocidas falsificaciones); es decir, los eventos discursivos originarios en el campo y en el scriptorium representan dos configuraciones comunicativas distintas, si bien se refieren a una realidad comparable.39 Otro ejemplo llamativo lo conforman los textos épicos tempranos en castellano o en francés antiguo que, a veces, se critican por su rusticidad; en esta apreciación vemos, otra vez, claramente la presencia idealizada de los textos subsiguientemente elaborados.40 Un documento escrito puede desempeñar, hay que repetirlo, papeles muy diferentes en su contexto originario, y, en este sentido, lo que para nosotros podría representar imperfecciones, fallos en la integridad o faltas de coherencia, etc., son, en realidad, resultado de distintas condiciones comunicativas y pragmáticas. La mezcla de idiomas, las rupturas, las lagunas en la discursividad de un documento no deben achacarse a la incapacidad de su autor, ni deben juzgarse desde la forma prototípica y lograda de ciertos géneros textuales o tradiciones discursivas (por ejemplo, hagiografías o sermones).41 Hay que tomar en cuenta que todas Es decir, tenemos que abrir la perspectiva más allá de la escenificación y de los textos «à destin vocal», así que podemos captar la significación de una escritura que no implica la dicción o lectura en voz alta (cf. Wilhelm 1999), la mouvance de la forma textual, la música, la pintura, esculturas y arreglos decorativos, vestimentas, gestos, colores, etc. (cf. Zumthor 1987). Estas modalidades semióticas funcionan en diferentes dominios discursivos y campos de una práctica social, así que utilizo el concepto de ‹semiótica social› que cubre exactamente esta variedad de modalidades significativas; cf. Oesterreicher (1997, 2002, 2009a y 2009b, 2011); cf. también la nota 4. 37 Al respecto, cf. la discusión de los Ritmi bellunese y lucchese en Wilhelm (1999). 38 Cf. Koch (1990). 39 Cf. Kuchenbuch (1993). 40 En el fondo, es otro caso de un pensamiento teleológico. 41 Para el concepto ‹tradición discursiva›, cf. Koch (1997); Oesterreicher (1997). 36

468

Wulf Oesterreicher

estas desviaciones y diferencias con sus ‹equivalentes› medievales no deben caracterizarse como rasgos negativos, si no queremos perder de vista las funciones específicas y realmente existentes de los documentos en el marco de su evento comunicativo originario. En mi opinión, la adopción de la visión esbozada supera y precisa, incluso, algunas de las reivin­ dicaciones que se han hecho desde la llamada New Philology.42

7. La asimetría fundamental en la relación latín–romance Al lado del entusiasmo por los monumentos más antiguos en romance, se puede percibir como un basso continuo, desde el comienzo de las investigaciones filológicas e históricocomparativas de los grandes romanistas, sobre todo del siglo XIX y XX, una lamentación soterrada por la banalidad de los motivos y la decep­cionante casualidad de los testimonios de la documentación jurídica y, especialmente, cotidiana (con la excepción, tal vez, de algunos textos paralitúrgicos). Como lo dice muy bien Gianfranco Folena: disponemos sólo de «certificati di vita», donde esperamos «atti di nascita» (Folena 1973: 484). Es evidente que esto también es una razón de muchas pérdidas deplorables, ya que no siempre hubo interés por la conservación de ciertos tipos de documentos. Aunque se conservaran con cierta facilidad algunas fórmulas de juramento o algunas listas de objetos más o menos importantes, en general los testimonios de orígenes no tienen nada de espectacular.43 En este punto de la argumentación debemos, incluso, invertir la perspectiva y preguntarnos ¿por qué se conservaron los ‹grandes textos› y qué condiciones comunicativo-lingüísticas han favorecido su transmisión? También las respuestas a esta pregunta resultan más o menos desilusionantes, ya que los Juramentos de Estrasburgo, la Cantilena de Santa Eulalia o el Auto de los Reyes magos, si bien son textos impresionantes, presuponen un contexto latín preciso (historiográfico o para­litúrgico) que impide la interpretación simplista de los textos como ‹atti di nascita›.44 Es decir, en mi opinión, y de acuerdo con la idea ya referida de Paul Zumthor en el apartado 1., también la existencia de estos ‹grandes textos› se explica sólo en función de una determinada relación latín-romance muy específica y es esta especificidad la que se desprende de las constelaciones comunicativas respectivas que discutiremos a continuación. Desde una perspectiva estrictamente lingüística, podemos afirmar que los romances que nacen y se escrituralizan en la Temprana Edad Media se encuentran en relación de subordinación con respecto a las lenguas de la distancia por entonces vigentes. Es importante mencionar otra vez que al lado del latín, en diferentes territorios, también el griego (en Cerdeña, Sicilia, Calabria y el sur de Apulia), el árabe y el hebreo (en la Península Ibérica y Sicilia) y el antiguo eslavo eclesiástico (en los Balcanes) mantienen con el romance este tipo de relación de dominación y de prestigio. Cf. las contribuciones en la revista Speculum 65, 1990; cf. Glessgen / Lebsanft (1997); Oesterreicher (2009a: 106-108); cf. también Cerquiglini (1989). 43 Cf. Folena (1973: 484); Selig (2006: 1927); cf., sin embargo, los argumentos aducidos en el apartado 6. 44 Así que me parece muy discutible el título del artículo de Gerold Hilty: «La Séquence de Sainte Eulalie et les origines de la langue française» (Hilty 1968). 42

La textualidad de los documentos de los romances primitivos

469

En la relación latín-romance encontramos, sin embargo, una especificidad muy llamativa. En los orígenes, los agentes de la escrituralización, y en general toda persona capaz de escribir, pertenecen al ámbito clerical y cuentan con una formación más o menos completa como ‹gramáticos› en el sentido medieval.45 Es evidente que, a diferencia de la escrituralización del eslavo antiguo, del alto alemán antiguo y del inglés antiguo, los idiomas románicos no presentaban para estos autores y hablantes una fisonomía tan particular y diferente frente a la lengua de la distancia.46 El análisis de los materiales del Inventaire muestra que de los antes mencionados 156 documentos anteriores a 1150, 49 ofrecen mezclas de idiomas. Si, en este conjunto, no consideramos las actas notariales, en su gran mayoría sólo en romance, el porcentaje de estos textos aumentaría enormemente, es decir, hasta aproximadamente 75%. Esta mezcla de idiomas, además, se manifiesta en 16 de las 20 tradiciones discursivas que distinguen los autores del Inventaire para la clasificación de los testimonios. La materialidad de los testimonios también está condicionada por esta imbricación del latín con el romance. Esto resulta evidente en el caso de las glosas, interlineadas o al margen del manuscrito, pero en ocasiones se olvida que también monumentos como los Serments de Strasbourg o testimonios como la Formula di confessione umbra se insertan asimismo en textos latinos de mayor envergadura e, incluso, se debería tener presente que, aun de modo más autónomo, la Cantilena de Santa Eulalia o l’Aube de Fleury (como textos paralitúrgicos47), se encuentran insertadas en el contexto litúrgico latín; y la Nodicia de kesos, los Ritmi bellunese y lucchese y otros documentos se han escrito en las páginas vacías de códices latinos, por no mencionar aquellos documentos que nos han llegado accidentalmente por haberse empleado para las cubiertas de algunos códices (Fragment de Jonas, Conto navale pisano, etc.). Estos hechos tienen consecuencias directas para lo que discutimos a continuación.48 Sin entrar ahora en el espinoso problema de la cronología y de las formas de la situación diglósica49 en la Romania de la latinidad tardía, quiero, sin embargo, señalar que la rustica romana lingua de los primeros documentos parece percibirse aún en la época como variedad Hay que recordar que, en la Edad Media, gramática es simplemente sinónimo de ‹latín›; cf. la interpretación del tratado De vulgari eloquentia de Dante Alighieri en Gauger et al. (1981: 41). 46 Cf. Lüdtke (2005: 644-654, especialmente 654). Muy equivocado e inaceptable es, sin embargo, cuando dice este autor con respecto a las lenguas románicas: «Alle diese Sprachen sind Latein» (652) y afirma que, al contrario de las lenguas germánicas que formaron en Gallia, Italia, etc. los respectivos superestratos, «das Lateinische hingegen lebt [...] in Stafettenkontinuität ununterbrochen bis heute fort. Es besteht also diachronische Identität im Sinne der genealogischen Linguistik: Italienisch, Rumänisch, Rätoromanisch, Französisch, Okzitanisch, Katalanisch, Spanisch, Portugiesisch, Sardisch usw. sind Latein, d.h. Stadien dieser Sprache [...] Zwischen systematischer Verschiedenheit und diachronischer Identität besteht in der genea­logischen Linguistik kein Widerspruch» (Lüdtke 2005: 9s.; la cursiva es mía); cf. también la ambigüedad de la expresión italiana lingue neolatine. 47 Cf. ahora Kaps (2005); Zumthor (1985). 48 Es, pues, muy importante la observación de Armando Petrucci quien habla del «carattere occasionale ed avventizio dell’interpolazione nel contesto librario latino» (Petrucci 1983: 505; la cursiva es mía); cf. Zumthor (1985); también Wilhelm (1999). 49 Para la discusión de los diferentes aspectos y apreciaciones del concepto ‹diglossia›, cf. los trabajos de Wright (1982) y contribuciones en Wright (1991); Uytfange (1989, 1991, 1999 y 2008); Lüdi (1990); Koch (2003, 2008a y 2008b, 2010: 155-206, esp. 195s.); Van Acker (2010); cf. también las observaciones en Koch / Oesterreicher (2007: 185-193, especialmente 190ss., y 2011: cap. 5.1, 5.2., 5.4. y 5.6.). 45

470

Wulf Oesterreicher

del latín.50 Este punto es crucial, ya que en este sentido, inclusive, el Concilio de Tours de ninguna manera confirma simplemente el nacimiento del ‹francés›. Desde nuestra perspectiva, tenemos que tomar muy en serio los estudios de Michel Banniard y su intento de estructurar concepcionalmente el universo lingüístico-comunicativo del latín a partir del siglo IV.51 Para los siglos que nos interesan, tendríamos que discutir, sobre todo, su importante concepto de commu­ nication verticale. Sin embargo, en mi opinión, la autonomización de los romances frente al latín tampoco debe identificarse directamente con la ruptura de la comunicación vertical ya que esta está funcionando de manera restringida siempre en dominios y tradiciones del discurso. Se destacan aquí, sobre todo, los contextos catequéticos, especialmente la tradición discursiva ‹sermón›, contextos que, claro está, no representan la totalidad comunicativa de la lengua. Profundizaré a continuación en esta idea. La tesis fundamental que se desprende de todo lo anterior es que, en los siglos que discutimos, el espacio variacional del latín sigue funcionando, si bien con características diglósicas fuertes que, por ejemplo en Italia, podemos apreciar todavía en la Iscrizione di San Clemente.52 A veces, claro está, encontramos también ‹textos mixtos› como en la documentación del monasterio de Las Huelgas del año 1200, a propósito de cuyo autor comenta irónicamente Manuel Ariza: «Otro que no se había enterado de la reforma de Alcuino» (Ariza 2004: 320). El punto central es que todas las diferencias lingüísticas percibidas y empleadas por nuestros autores se relacionan todavía con el latín como lengua de distancia. En este sentido, la interpretación lingüística correcta de los testimonios presupone el conocimiento del respectivo contexto discursivo en latín, se trate del texto historiográfico de Neidhard para los Serments de Strasbourg hasta las pruebas de pluma mencionadas o la infernal Nodicia de kesos. Esto quiere decir que, por regla general, el marco en el que aparece la producción discursiva ‹romance› en la escritura, es el latín, lo que exige una interpretación de las funciones de los testimonios siempre en relación con las de los textos latinos. Como la emancipación de los romances que dejan de ser variedades del latín tardará todavía mucho, hay que abandonar para nuestras épocas una interpretación aislada de los testimonios llamados romances. Desde la perspectiva discursivo-textual adoptada resulta, pues, de antemano imposible que nuestros documentos ‹romances›, heterogéneos, casuales, inconexos, dispersos en el espacio y en el tiempo, respondan en modo alguno a una textualidad propia; hay que aceptar que nunca representan tradiciones discursivas independientes de la producción textual dominante en lengua latina (y este argumento vale, inclusive, para las jarchas o los comienzos de la épica ‹francesa› o castellana). La escrituralización del romance puede entenderse como fenómeno sistemático y estable, como decimos, tan sólo a partir del siglo XII, y sucederá de manera progresiva en determinados dominios y tradiciones del discurso, al mismo tiempo que, una vez desvanecido definitivamente el espacio variacional de la lengua latina, esta adquiere ahora un estatus diferente, también reflejado en la conciencia lingüística de los hablantes.

Cf. Avalle (1983); Uytfange (1989 y 1991); cf. también Raible (1993). Cf. Banniard (1992, también 2008). 52 Hablar en estos casos simplemente de mezcla de lenguas pierde el punto central del problema; cf., por ejemplo, Oesterreicher (2008: 152-153 y 2010: 23-26); cf., otra vez, Zumthor (1985); Selig (1993b). 50 51

La textualidad de los documentos de los romances primitivos

471

8. La autonomización de los romances o la conquista de un lieu d’énonciation No debe sorprender que los contextos estables para un uso autónomo de los romances se den tan sólo a partir de mediados del siglo XII.53 Cuando el uso de la escritura se intensifica y se extiende también fuera de los ámbitos clericales, podemos postular contextos más o menos sistemáticos y estables en determinados dominios discursivos. Esto lo podemos ver como tendencia clara en los numerosos documentos mencionados que aparecen entre 1150 y 1250, incluidos en el Inventaire de Frank y Hartmann.54 La autonomización discursiva del romance se manifiesta en el hecho notable de que la gran mayoría en los 2.191 documentos mencionados, no aparece ahora acompañada por una lengua de distancia dominante. También las mezclas lingüísticas disminuyen considerablemente, hasta perderse. Los resultados de este proceso corresponden a lo que podemos llamar la ‹superación› de la situación precaria de enunciación o la conquête d’un lieu d’énonciation (‹la conquista de un lugar propio de enunciación›) y, en esta ocasión, se trata, por fin, del acceso a determinados dominios de la distancia comunicativa. Podemos hablar sólo ahora de una autonomización de los romances. Si no respetamos la esbozada falta de autonomía discursiva de los romances en los orígenes, se nos escaparán, irremediablemente, importantes características de la docu­mentación, como lo fortuito de su transmisión, la asistematicidad, las discontinuidades discursivo-textuales, la copresencia de tradiciones discursivas diferentes y, sobre todo, la esencial mezcla de idiomas. Los textos llamados ‹romances› obedecen, pues, a funciones discursivas precisas que solo pueden determinarse dentro de un contexto esencialmente latino. Así, podemos situar y comprender el valor identitario de los Serments; las apelaciones a los fieles de casi todos los textos paralitúrgicos, como en el Auto de los Reyes magos; el conflicto en un ámbito diglósico ilustrado en la Iscrizione, etc.; dichas funciones están presentes incluso en dos pruebas de pluma tan diferentes como el Indovinello Veronese o la prueba de pluma de Würzburg, del monasterio de Sankt Gallen; esta última consiste de citas bíblicas latinas con unas palabras en romance dentro de un manuscrito del tratado filosófico De officiis de Cicerón; la escueta frase en romance reza: Diderros ne habe diege muscha; es, sin duda, un expresivo comentario del fraile que tiene la penosa obligación de copiar manuscritos sin grandes ganas de hacerlo. 55 El hecho de que la producción discursiva en latín siga siendo el fondo omnipre­sente de la incipiente escrituralización de los romances, es decir, su verdadero lieu d’énonciation, aclara también algunos rasgos internos de nuestros ‹textos› y documentos que se suelen calificar como ‹rusticidades› e ‹imperfecciones› con respecto a la comprensibilidad, la integridad, la coherencia, la cohesión, la morfología, la sintaxis, la orientación deíctica, la precisión léxica, la progresión argumentativa y semántica, etc.

Para algunos casos que se podrían interpretar diferentemente, cf. Frank / Hartmann (1997, I: 31s.); cf. Gossen (1979); Goebl (1991); Völker (2003). 54 Cf. Frank / Hartmann (1997, I: 311s.); Selig (1998: 1150). 55 Cf. Bischoff / Müller (1954-1955); Frank (1994: 97); Liver (1999: 84s). El comentario del escriba representa, sin duda, un ejemplo de lo que llamamos ‹oralidad expresiva› (Koch / Oesterreicher 1996), ya sea la buena traducción del ne (habe) la negación (NON / NE), ya sea que se le traduzca por el adverbio (INDE). 53

472

Wulf Oesterreicher

Es decir, y estos dos puntos que siguen me parecen cruciales, en primer lugar, no podemos evaluar la constitución de los romances sólo en función de las diferencias lingüísticas ‹peculiares› en los planos léxico, sintáctico, morfológico, fonético o grá­fico, puesto que estas diferencias existían en mayor o menor medida ya desde hace mucho tiempo en el espacio variacional del latín.56 En segundo lugar, tampoco podemos recurrir exclusivamente al grado de conciencia lingüística y a la valoración positiva o negativa del aspecto diferenciador de los romances por parte de los hablan­tes que estos documentos evidencian.57 Estos dos aspectos son requisitos necesarios para una independencia idio­mática, pero en ningún caso constituyen condiciones suficientes. En último término, es, pues, el uso autónomo de determinadas formas lin­güísticas en determinadas situaciones y tradiciones discursivas con un afán concep­cional en algunos dominios de la distancia comunicativa lo que, siempre junto con los criterios y condiciones mencionados arriba, hace posible la elaboración extensiva e intensiva e ipso facto la autonomización de los romances. Sólo ésta es una conceptualización válida de la creación definitiva e históricamente fundamentada de la conciencia de una lengua diferente del latín. Podemos ilustrar estas observaciones complejas, quizás demasiado rápidamente expuestas, con otra observación: En la fragmentación progresiva del espacio variacional del latín todas las variedades −y también las formas lingüísticas llamadas ‹rustica romana lingua› o latino ‹circa romançum› (Avalle (ed.) 1983)− se relacionan todavía con una lengua escrita relativamente estable; pero, más tarde con la definitiva ruptura del espacio variacional del latín, este último se convierte en una lengua muerta (aunque, como sabemos, se trata de un muerto muy vivo).58 Sólo en este momento, se les abre un campo de libertad a las antiguas variedades latinas, ahora con el verdadero estatus de romances. Estos idiomas, en principio de difusión muy reducida, se adentran ahora en nuevos procesos sociohistóricos seculares y contingentes, que los llevarán, con los distintos ritmos temporales conocidos, al terreno de la elaboración extensiva e intensiva y a los incipientes procesos de koineización y de expansión territorial subsiguientes. Es importante insistir, además, en el hecho de que, claro está, en esta época estamos todavía muy lejos de la existencia de las lenguas románicas que conocemos hoy. Estamos más bien ante la presencia de una pluralidad de romances medievales. Es sólo en la Temprana Edad Moderna cuando algunos de estos romances, por razones muy variadas y otra vez con desfases considerables, alcanzan el rango de lenguas históricas (en el sentido de Coseriu), con sus propias variedades y sus propios espacios variacionales.59 En este contexto, podemos destacar aquí la argumentación consecuente y racional de la lingüística diacrónica hispánica que, en vez de hablar de ‹español antiguo› y de ‹dialectos›, prefiere hablar en la mayoría de los casos de los romances medievales o directamente de los romances de Aragón, de Castilla, de León, etc.60 El equivalente de este plural romances Es necesario reinterpretar en esta perspectiva la ‹rustica romana lingua› y, también, el ‹latino circa romançum›; cf. Avalle (1983). En este sentido, para el problema de la determinación del romance es gratuita una afirmación como la siguiente (que no concibe adecuadamente el concepto Abstand): «De lo que no cabe ninguna duda es de que la sintaxis es romance» (Ariza 2004: 319). 57 Cf. Uytfange (1991). 58 Cf. Barra (2010); también Berschin / Berschin (1987). 59 Cf. Coseriu (1980). 60 Cf., por ejemplo, «IV La constitución de los romances peninsulares» en Cano (2004); Fernández 56

La textualidad de los documentos de los romances primitivos

473

sería posible también en la lingüística italiana con el término volgari, pero conocemos las razones que son responsables de que, en el contexto de la llamada questione della lingua, se favorezca el singular volgare, especialmente en la oposición volgare toscano vs. latín. Por lo que toca al francés, podríamos establecer fácilmente una relación con otra ideología nacional que conduce, como efecto de una teleología invertida61, prácticamente al uso general del término ancien français y a designaciones como dialectes de l’ancien français.62 Recuérdese por último, una vez más, que todo pensamiento histórico con pretensión de validez metodológica debe rechazar interpretaciones teleológicas. Y esto significa también que los resultados de los procesos mencionados no pueden ser definitivos.63 Nos lo demuestran la historia y el presente con abundantes ejemplos de nuestros idiomas y lenguas del ámbito románico; nos lo demuestra también la observación de las dinámicas y conflictos lingüísticos actuales –con sus tristes pérdidas de terreno, retrocesos en la elaboración, revaloraciones inesperadas e, incluso, ganancias y éxitos muy llamativos para algunos idiomas románicos.

Bibliografía Ágel, Vilmos / Hennig, Mathilde (edd.) (2010): Nähe und Distanz im Kontext variationslinguistischer Forschung. Berlin / New York: De Gruyter (= Linguistik – Impulse & Tendenzen, 35). Ariza, Manuel (2004): El castellano primitivo: los documentos. In: Cano 2004: 309-324. Auroux, Sylvain (1989): Introduction. In: Auroux (1989-2000): Histoire des idées linguistiques. Vol. 1. Liège-Bruxelles: Mardaga, 13-37. Avalle, D’Arco Silvio (ed.) (31983): Latino ‹circa romançum› e ‹rustica romana lingua›. Testi del VII, VIII e IX secolo. Padova: Antenore (= Vulgares eloquentes, 2). Bäuml, Franz (1987): The Theory of Oral-Formulaic Composition and the Written Medieval Text. In: Foley, John Miles (ed.): Comparative Research on Oral Traditions. A Memorial for M. Parry. Colombus (OH): Slavica, 29-45. Banniard, Michel (1992): Viva voce: Communication écrite et orale du IVe au IXe siècle en Occident latin. Paris: Institut des Études Augustiniennes. –– (2008): Du latin des illettrés au roman des lettrés. La question des niveaux de langue en France (VIIIe-XIIe siècle). In: Moos 2008: 269-286. Barra Jover, Mario (2010): Como vive una lengua ‹muerta›: el peso del latín medieval en la evolución romance. In: Castillo / López 2010: 63-79. Beaugrande, Robert-Alain de / Dressler, Wolfgang (1981): Introduction to Text Linguistics. London: Longman (= Longman Linguistics Library, 26). Berger, Peter L. / Luckmann, Thomas (1966): The Social Construction of Reality: A Treatise in the Sociology of Knowledge. Garden City (NY): Doubleday & Comp. (= Anchor Books, 589). Berschin, Helmut / Berschin, Walter (1987): Mittellatein und Romanisch. In: ZrP 103, 1-19. (2011); cf. también Oesterreicher (2011). Al respecto, cf. Oesterreicher (2007: 16-23); cf. también Vàrvaro (1972). 62 Este uso no respeta el carácter relacional del concepto ‹dialecto›; cf. Coseriu (1980); para una discusión crítica del ‹nacimiento del francés›, cf. también Cerquiglini (1991). 63 Cf. al respecto Coseriu (1973); Oesterreicher (2006). 61

474

Wulf Oesterreicher

–– / Felixberger, Josef / Goebl, Hans (21978): Französische Sprachgeschichte. Lateinische Basis. Interne und externe Geschichte. Sprachliche Gliederung. München: Hueber. Bischoff, Bernhard / Müller, Iso (1954-1955): Eine räto-romanische Sprachprobe aus dem 10./11. Jahrhundert. In: VR 14, 137-146. Blumenthal, Peter (2003): Der Begriff der externen und internen Sprachgeschichte in der Romanistik / La notion d’histoire externe et interne des langues en romanistique. In: Ernst et al. 2003-2009, 1, 138-45. Bustos Tovar, José Jesús de (2004a): La escisión latín-romance. El nacimiento de las lenguas romances: el castellano. In: Cano 2004: 259-290. –– (2004b): Las glosas Emilianenses y Silenses. In: Cano 2004: 291-307. –– / Girón Alconchel, José Luis (edd.) (2006): Actas del VI Congreso Internacional de Historia de la Lengua Española, Madrid, 29 de septiembre–3 de octubre de 2003 (3 voll.). Madrid: Arco/Libros. Cano Aguilar, Rafael (ed.) (2004): Historia de la Lengua Española. Barcelona: Ariel. Castellani, Arrigo (ed.) (21976): I più antichi testi italiani. Edizione e commento. Bologna: Pàtron. Castillo Lluch, Mónica / López Izquierdo, Marta (edd.) (2010): Modelos latinos en la Castilla medieval. Madrid / Frankfurt a.M.: Iberoamericana (= Medievalia Hispanica, 14). Cerquiglini, Bernard (1989): Éloge de la variante: histoire critique de la philologie. Paris: Éditions du Seuil. –– (1991): La naissance du français. Paris: PUF. Coseriu, Eugenio (21973): Sincronía, diacronía e historia. El problema del cambio lingüístico. Madrid: Gredos. –– (1980 / 1988): ‹Historische Sprache› und ‹Dialekt›. In: Albrecht, Jörn / Lüdtke, Jens / Thun, Harald (edd.): Energeia und Ergon. Sprachliche Variation – Sprachgeschichte – Sprachtypologie. Studia in honorem Eugenio Coseriu. Tübingen: Narr (= TBL, 300), 45-61. Ehler, Christiane / Schaefer, Ursula (edd.) (1998): Verschriftung und Verschriftlichung. Aspekte des Medienwechsels in verschiedenen Kulturen und Epochen. Tübingen: Narr (= ScriptOralia, 53). Ernst, Gerhard / Gleßgen, Martin-Dietrich / Schmitt, Christian / Schweickard, Wolfgang (edd.) (20032009): Romanische Sprachgeschichte / Histoire linguistique de la Romania. Ein internationales Handbuch / Manuel international (3 voll.). Berlin / New York: De Gruyter (= HSK, 23.1-3). Ferguson, Charles A. (1959): Diglossia. In: Word 15, 325-340. Fernández Ordóñez, Inés (2011): La lengua de Castilla y la formación del español. Discurso leido el día 13 de febrero de 2011 en su recepción pública a la Real Academia Española y contestación de D. José Antonio Pascual. Madrid: Real Academia Española. Folena, Gianfranco (1973): Textus textis: caso e necessità nelle origini romanze. In: Branca, Vittore (ed.): Concetto, storia, miti e immagini del Medio Evo. Firenze: Sansoni, 483-507. Franchini, Enzo (2004): Los primeros textos literarios: del Auto de los Reyes Magos al Mester de Clerecía. In: Cano 2004: 325-353. Frank, Barbara (1994): Die Textgestalt als Zeichen. Lateinische Handschriftentradition und die Verschriftlichung der romanischen Sprachen. Tübingen: Narr (= ScriptOralia, 67). –– (1998): Zum schriftkulturellen Ausbau des Französischen (9.-13. Jh.). Freiburg i.Br. (Tesis de habilitación no publicada). –– / Hartmann, Jörg (edd.) (1997): Inventaire systématique des premiers documents des langues romanes (5 voll.). Tübingen: Narr (= ScriptOralia, 100). –– / Haye, Thomas / Tophinke, Doris (edd.) (1997): Gattungen mittelalterlicher Schriftlichkeit. Tübingen: Narr (= ScriptOralia, 99). Gauger, Hans-Martin / Oesterreicher, Wulf / Windisch, Rudolf (1981): Einführung in die romanische Sprachwissenschaft. Darmstadt: Wissenschaftliche Buchgesellschaft. Gifford, Douglas J. / Hodcroft, Frederick William (edd.) (21966): Textos lingüísticos del Medioevo español. Preparados con introducciones y glosario. Oxford: Dolphin.

La textualidad de los documentos de los romances primitivos

475

Gleßgen, Martin-Dietrich / Lebsanft, Franz (edd.) (1997): Alte und Neue Philologie. Tübingen: Niemeyer (= Editio; Beihefte, 8). Goebl, Hans (1991): Quelques réflexions sur la scriptologie. In: ACILPR XVIII 3, 706-709. Gossen, Carl Theodor (1979): Méditations scriptologiques. In: CCM 22, 2263-283. Grübl, Klaus (2011): Zum Begriff der Koine(isierung) in der historischen Sprachwissenschaft. In: Dessí Schmid, Sarah / Hafner, Jochen / Heinemann Sabine (edd.): Koineisierung und Standardisierung in der Romania, Heidelberg: Winter (= Studia Romanica, 166) (en prensa). Hilty, Gerold (1968): La Séquence de Sainte Eulalie et les origines de la langue française. In: VR 17, 4-18. Holtus, Günter (1999): Rezension zu Frank / Hartmann 1997. In: ZrP 115, 502-510. Kaps, Gabriele (2005): Zweisprachigkeit im paraliturgischen Text des Mittelalters. Frankfurt a.M.: Lang (= Studia Romanica et Linguistica, 31). Koch, Peter (1990): Von Frater Semeno zum Bojaren Neacşu. Listen als Domänen früh verschrifteter Volkssprache in der Romania. In: Raible 1990: 121-165. –– (1993): Pour une typologie conceptionnelle et médiale des plus anciens documents / monuments des langues romanes. In: Selig / Frank / Hartmann 1993: 39-81. –– (1997): Diskurstraditionen: zu ihrem sprachtheoretischen Status und ihrer Dynamik. In: Frank / Haye / Tophinke 1997: 43-79. –– (2003): Romanische Sprachgeschichte und Varietätenlinguistik. In: Ernst et al. 2003-2009, 1, 102-124. –– (2008a): Le Latin − une langue pas tout à fait comme les autres? Le problème de la diglossie en Gaule septentrionale. In: Van Acker, Marieke / Van Deyck, Rika / Van Uytfange, Marc (edd.): Latin écrit − Roman oral? De la dichotomie à la continuité. Turnhout: Brepols (= Corpus Christianorum Lingua Patrum, 5), 43-67. –– (2008b): Le Latin − langue diglossique? In: Moos 2008: 287-316. –– (2010): Sprachgeschichte zwischen Nähe und Distanz: Latein – Französisch – Deutsch. In: Ágel / Hennig 2010: 155-205. –– / Oesterreicher, Wulf (1994): Schriftlichkeit und Sprache. In: Günther, Hartmut / Ludwig, Otto (edd.): Schrift und Schriftlichkeit/Writing and Its Use. Vol. 1. Berlin / New York: De Gruyter, 587-604. –– / Oesterreicher, Wulf (1996): Sprachwandel und expressive Mündlichkeit. In: ZGL 35, 64-96. –– / Oesterreicher, Wulf (2007): Lengua hablada en la Romania: Español, Francés, Italiano. Versión revisada, actualizada y ampliada por los autores; versión del original alemán de Araceli López Serena. Madrid: Gredos (= BRH, II, 448). –– / Oesterreicher, Wulf (2009): Comparaison historique de l’architecture des langues romanes. In: Ernst et. al. 2003-2009, 2, 2575-2610. –– / Oesterreicher, Wulf (22011): Gesprochene Sprache in der Romania. Französisch, Italienisch, Spanisch. Berlin / New York: De Gruyter (= RA, 31). Kuchenbuch, Ludolf (1993): Teilen, Aufzählen, Summieren. Zum Verfahren in ausgewählten Güter- und Einkünfteverzeichnissen des 9. Jahrhunderts. In: Schaefer 1993: 181-206. Lapesa, Rafael (91988): Historia de la lengua española. Madrid: Gredos. Liver, Ricarda (1999): Rätoromanisch: eine Einführung in das Bündnerromanische. Tübingen: Narr. Luckmann, Thomas (2008): Über Gattungen mündlicher Kommunikation. In: Moos 2008: 67-89. Lüdi, Georges (1990): Diglossie et polyglossie. In: LRL 5/1 307-334. Lüdtke, Helmut (1964): Zur Entstehung romanischer Schriftsprachen. In: VR 23, 3-21. –– (2005): Der Ursprung der romanischen Sprachen. Eine Geschichte der sprachlichen Kommunikation. Kiel: Westensee (= Dialectologia pluridimensionalis Romanica, 14). Lyons, John (1981): Language and Linguistics. An Introduction. Cambridge: Cambridge University Press. Menéndez Pidal, Ramón (51964): Orígenes del español. Estado lingüístico de la Península Ibérica hasta el siglo XI. Madrid: Espasa Calpe. Moos, Peter von (ed.) (2008): Zwischen Babel und Pfingsten. Sprachdifferenzen und Gesprächsverständigung in der Vormoderne (8.−16. Jh.) / Entre Babel et Pentecôte. Différences

476

Wulf Oesterreicher

linguistiques et communication orale avant la modernité (VIIIe−XVIe siècle), Münster etc.: LIT Verlag. Moreno, Jesús / Peira, Pedro (edd.) (1979): Crestomatía Románica medieval. Madrid: Cátedra. Müller, Jan-Dirk (ed.) (1996): ‹Aufführung› und ‹Schrift› in Mittelalter und Früher Neuzeit. DFG Symposien. Stuttgart / Weimar: Metzler. Nagy, Gregory (1992): Homeric Questions. In: Transactions of the American Philological Association 122, 17-60. –– (1998): Homer as ‹Text›. In: Ehler / Schaefer 1993: 78-87. Nencioni, Giovanni (1976): Parlato parlato − parlato scritto − parlato recitato. In: Strumenti Critici 10, 1-56. Oesterreicher, Wulf (1993): ‹Verschriftung› und ‹Verschriftlichung› im Kontext medialer und konzeptioneller Mündlichkeit. In: Schaefer 1993: 267-292. –– (1995); L’oral dans l’écrit. Essai d’une typologie à partir des sources du latin vulgaire. In: Callebat, Louis (ed.): Latin vulgaire − latin tardif IV. Actes du IV colloque international sur le latin vulgaire et tardif, Caen, 2–5 septembre 1994. Hildesheim etc.: Olms-Weidmann, 145-157. –– (1997): Zur Fundierung von Diskurstraditionen. In: Frank / Haye / Tophinke 1997: 19-41. –– (2002): Autonomización del texto y recontextualización. Dos problemas fundamentales en las ciencias del texto. In: Hopkins Rodríguez, Eduardo (ed.): Homenaje Luis Jaime Cisneros. Vol. 1. Lima: Pontificia Univ. Católica del Perú, 343-387. –– (2005): Talleres de la memoria – textos, espacios discursivos y realidad colonial. In: Folger, Robert / Oesterreicher, Wulf (edd.): Talleres de la memoria – Reivindicaciones y autoridad en la historiografía indiana de los siglos XVI y XVII. Münster etc.: LITVerlag (= P & A, 5), VII-XXVIII. –– (2006): La historicidad del lenguaje: variación, diversidad y cambio lingüístico. In: Bustos Tovar / Girón Alconchel 2006: 1, 137-158. –– (2007): Mit Clio im Gespräch. Zu Anfang, Entwicklung und Stand der romanistischen Sprachgeschichtsschreibung. In: Hafner, Jochen / Oesterreicher, Wulf (edd.): Mit Clio im Gespräch. Romanische Sprachgeschichten und Sprachgeschichtsschreibung. Tübingen: Narr, 1-35. –– (2008): Zur Archäologie sprachlicher Kommunikation. Methodologische Überlegungen und Arbeit an Fallbeispielen. In: Moos 2008: 137-159. –– (2009a): Der Weinberg des Textes: Die Philologien und das Projekt ‹Textwissenschaft› im Horizont einer sozialen Semiotik. In: GRM 59, 81-118. –– (2009b): ‹Aliquid stat pro aliquo›. Diskurstraditionen und soziale Semiotik. In: Peters, Ursula / Warning, Rainer (edd.), Fiktion und Fiktionalität in den Literaturen des Mittelalters. Jan-Dirk Müller zum 65. Geburtstag, München: Fink, 57–81. –– (2010): Sprachliche Daten und linguistische Fakten – Variation und Varietäten. Bemerkungen zu Status und Konstruktion von Varietäten, Varietätenräumen und Varietätendimensionen. In: Ágel / Hennig 2010: 23-62. –– (2011): Conquistas metodológicas en la lingüística diacrónica actual. La historicidad del lenguaje: lenguas, variedades y tradiciones discursivas en el marco de una semiótica social. In: Castillo Lluch, Mónica / Pons Rodríguez, Lola (edd.): Así se van las lenguas variando. Nuevas tendencias en la investigación sobre el cambio lingüístico en español. Bern: Peter Lang, 305-334. Petrucci, Armando (1983): Il libro manuscritto. In: Asor Rosa, Alberto (ed.): Letteratura italiana. Vol. II: Produzione e consumo. Torino: Einaudi, 499-524. Petrucci, Livio (1994): Il problema delle Origini e i più antichi testi italiani. In: SLIE 3, 5-73. Pusch, Claus D. / Raible, Wolfgang (edd.) (2002): Romanistische Korpuslinguistik / Romance Corpus Linguistics. Korpora und gesprochene Sprache / Corpora and Spoken Language, Tübingen: Narr (= ScriptOralia, 126). Raible, Wolfgang (1993): Die Anfänge der italienischen Schriftkultur. In: RF 105, 231-255.

La textualidad de los documentos de los romances primitivos

477

–– (ed.) (1990): Erscheinungsformen kultureller Prozesse. Jahrbuch 1988 des SFB ‹Übergänge und Spannungsfelder zwischen Mündlichkeit und Schriftlichkeit›. Tübingen: Narr (= ScriptOralia, 13). Reich, Ulrich (2002): Erstellung und Analyse von Korpora in diskursvariationeller Perspektive: Chancen und Probleme. In: Pusch / Raible 2002: 31-44. Renzi, Lorenzo (1985): Nuova introduzione alla filologia romanza. Con la collaborazione di Giampaolo Salvi. Bologna: Il Mulino. Richter, Michael (1983): A quelle époque a-t-on cessé de parler latin en Gaule? A propos d’une question mal posée. In: Annales 38, 439-449. Sabatini, Francesco (1968): Dalla ‹scripta latina rustica› alle ‹scriptae› romanze. In: StM Ser. 3, 9, 320-358. Sampson, Rodney (ed.) (1980): Early Romance Texts. An Anthology. Cambridge: Cambridge University Press. Schaefer, Ursula (ed.) (1993): Schriftlichkeit im frühen Mittelalter. Tübingen: Narr (= ScriptOralia, 53). Selig, Maria (1993a): Le passage à l’ecrit des langues romanes – état de la question. In: Selig / Frank / Hartmann 1993: 9-27. –– (1993b): Parodie et protocole – l’importance de la ‹citation› pour les premiers documents des langues romanes. In: Selig / Frank / Hartmann 1993: 91-108. –– (1996): Aneignungen der Schrift. Mediengeschichtliche Aspekte des romanischen Mittelalters. In: LiLi 26/103, 6-19. –– (2006): Die Anfänge der Überlieferung der romanischen Sprachen: Quellentypen und Verschriftungsprinzipien / Les premiers documents en langues romanes: types de sources et principes d’écriture. In: Ernst et al. 2003-2009: 3, 1924-1944. –– (2008): Koineisierung im Altfranzösischen? Dialektmischung, Verschriftlichung und Überdachung im französischen Mittelalter. In: Heinemann, Sabine / Videsott, Paul (edd.): Sprachwandel und (Dis-)Kontinuität in der Romania. Tübingen: Niemeyer (= Linguistische Arbeiten, 521), 71-85. –– / Frank, Barbara / Hartmann, Jörg (edd.) (1993): Le passage à l’écrit des langues romanes. Tübingen: Narr (= ScriptOralia, 46). Speculum (1990) = Speculum. A Journal of Medieval Studies 65, Cambridge, Mass.: Medieval Academy of America. Tagliavini, Carlo (61972): Le origini delle lingue neolatine. Introduzione alla filologia romanza. Bologna: Pàtron (versión alemana: Einführung in die romanische Philologie, Tübingen / Basel 21998). Uytfange, Marc van (1989): Les expressions du type Quod vulgo vocant dans les textes latins antérieurs au Concile de Tours et aux Serments de Strasbourg: témoignages lexicologiques et sociolinguistiques de la ‹langue rustique romaine›? In: ZrP 105, 28-49. –– (1991): The consciousness of a linguistic dichotomy (Latin – Romance) in Carolingian Gaul: the contradictions of the sources and of their interpretation. In: Wright, Roger (ed.): Latin and the Romance Language in the Early Middle Ages. London / New York: Taylor & Francis, 114-129. –– (1999): La diglossie dans les études latino-romanes: concept opératoire ou source de malentendu? In: Petersmann, Hubert / Kettemann, Rudolf (edd.): Latin vulgaire − Latin tardif V. Heidelberg: Winter (= Bibliothek der Klassischen Altertumswissenschaften, NF, 2, 105), 59-60. –– (2008): Quelques observations sur la communication linguistique dans la Romania du IXe siècle. In: Moos 2008: 317-337. Van Acker, Marieke (2010): La transition latin / langues romanes et la notion de ‹diglossie›. In: ZrP 126, 1-38. Vàrvaro, Alberto (1972): Storia della lingua: passato e prospettive di una categoria controversa. In: RPh 26, 16-51, 509-531. –– (31985): Storia, problemi e metodi della linguistica romanza, Napoli: Liguori. –– (1991): Latin and Romance: fragmentation or restructuring. In: Wright 1991: 44-51.

478

Wulf Oesterreicher

Völker, Harald (2003): Skripta und Variation. Untersuchungen zur Negation und zur Substantivflexion in altfranzösischen Urkunden der Grafschaft Luxemburg (1237-1281). Tübingen: Niemeyer (= ZrP; Beihefte, 305). Wilhelm, Raymund (1999): Der Ritmo bellunese und der Ritmo lucchese. Anmerkungen zur volkssprachlichen Schriftkultur in Italien um 1200. In: RJb 50, 84-109. Wright, Roger (1982): Late Latin and Early Romance in Spain and Carolingian France. Liverpool: Cairns. –– (ed.) (1991): Latin and the Romance Language in the Early Middle Ages. London / New York: Taylor & Francis. Wunderli, Peter (1965): Die ältesten romanischen Texte unter dem Gesichtspunkt von Protokoll und Vorlesen. In: VR 24, 44-63. Zumthor, Paul (1960): Documents et monuments. A propos des plus anciens textes de langue française. In: RSH 25, 5-19. –– (1985): Archaïsme et fiction: les plus anciens documents de langue ‹romane›. In: Auroux, Sylvain / Chevalier, Jean-Claude / Jacques-Chaquin, Nicole / Marchello-Nizia, Christiane (edd.): La linguistique phantastique. Paris: Éditions Denoël, 285-299. –– (1987): La lettre et la voix. De la ‹littérature› médiévale. Paris: Éditions Du Seuil.

Secció 1 Descripció històrica i/o sincrònica de las llengües romàniques: fonètica i fonologia

Rodney Sampson (University of Bristol)

Présentation

Les communications de cette section reflètent –de par l’éventail des sujets traités, la pluralité des approches adoptées et la gamme des variétés linguistiques étudiées– la richesse du champ de recherche qui a pour objet la description de la forme sonore des langues romanes. Elles font preuve en outre de la vigueur et de l’acuité de ceux qui s’en occupent actuellement. L’apport d’une nouvelle génération de chercheurs à l’ensemble des études recueillies ici est particulièrement encourageant et semble assurer un avenir prometteur pour cette branche de la romanistique. Composer une préface suffisante pour présenter ces interventions pose problème, vu leur nombre et la diversité de leur contenu. Il ne saurait donc être question que d’en proposer une vue d’ensemble et d’esquisser certaines caractéristiques qui s’y laissent identifier. Tout d’abord, une observation générale s’impose. On ne manquera pas de noter l’ouverture d’esprit chez nos auteurs envers les développements mis au point plus récemment dans la linguistique générale. Si la romanistique a depuis longtemps ses propres fondements qui continuent à se montrer solides, il n’en reste pas moins que l’infusion constante de nouvelles idées, tant théoriques que techniques, permet d’apporter un regard original et révélateur sur les faits linguistiques observés dans les langues romanes soit par les savants du passé ou par leurs homologues modernes. On n’exagérait guère en disant que l’exploitation de ces nouveaux courants demeure indispensable pour assurer à notre discipline un avenir fructueux. Il est donc rassurant de constater combien d’intervenants, qu’il s’agisse de chercheurs expérimentés ou de romanistes plus jeunes, ont mis à profit les méthodes analytiques nouvellement conçues dans la linguistique. Le résultat en est une gamme d’études qui proposent des informations et des interprétations sûres et précieuses qui seront d’intérêt non seulement aux romanistes mais encore à tout linguiste qui s’intéresse à la nature du langage parlé et de son organisation formelle. Passons à une revue des communications. Il s’agira d’abord de celles qui s’occupent d’aspects phonétiques. Au cours des années plus récentes, il s’est produit, on le sait, au sein de la phonétique générale un perfectionnement continu des techniques expérimentales permettant des descriptions toujours plus précises des phénomènes de la parole. Et, pour ce qui est des interventions présentées dans notre section, c’est l’analyse de l’intonation qui semble en avoir le plus bénéficié, domaine où les complexités sont notoires. On notera un groupe d’études qui se servent des nouvelles techniques pour proposer des descriptions détaillées et systématiques de divers aspects intonatifs, les formes vocatives apocopées (Cabré / Mar Vanrell), l’interrogation (Fernández Planas et al.), les patrons de politesse (Devís Herraiz) et la structure accentuelle de la phrase (Sichel-Bazin et al.). Dans une autre intervention, il se présente une analyse instrumentale également détaillée mais cette fois au niveau segmental (Carrera-Sabaté). Il est frappant que presque tous les auteurs de ces contributions adoptent

482

Rodney Sampson

une perspective comparative qui met en valeur les différences notables qui existent entre les idiomes en question dans le traitement du «même» phénomène. Et comme c’est à prévoir, étant donné le manque quasiment total d’enregistrements fiables avant le vingtième siècle, toutes ces études sont axées sur le plan synchronique. Mais il y a lieu d’en signaler une (Peškova et al.) qui, s’inspirant de récents courants de recherche où on se focalise sur l’évolution intonative, propose une analyse d’orientation diachronique en temps réel par le truchement d’une comparaison de deux banques de données, l’une de 1983 et l’autre de 2008. Ce regain d’intérêt pour le champ de l’intonation chez les romanistes est le bienvenu et on attend de voir quel en sera le suivi dans les années à venir. Pour passer aux contributions qui ont trait à la phonologie, on sait bien qu’en ce domaine également il y a eu ces dernières années d’importants développements analytiques. Le plus significatif en serait sans doute l’apparition d’un nouveau modèle d’interprétation, la théorie de l’optimalité (OT). Cette nouveauté a vu le jour pendant la dernière décennie du vingtième siècle avec la parution de l’œuvre classique de Prince / Smolensky (1993) et dès lors elle a pris un essor remarquable. Elle trouve sa place dans plusieurs interventions où l’adoption d’une optique inspirée par cette théorie a pour résultat des analyses élégantes qui offrent une nouvelle perspective sur des données déjà assez bien connues. Deux de ces interventions sont d’un intérêt particulier en ce qu’elles exploitent la théorie de façon différente en traitant un seul et même sujet, en l’occurrence la structuration syllabique d’une suite de voyelles fermées sousjacentes en catalan (Cabré & Ohanessian, Martínez Paricio / Torres-Tamarit). La possibilité d’encourager la présentation d’analyses rivales effectuées sur un aspect linguistique donné, comme c’est le cas ici, mérite réflexion pour les congrès à venir. Il est à remarquer enfin que si les communications qui se servent de l’OT sont orientées majoritairement sur l’axe synchronique, il y en a deux qui montrent que la théorie peut s’appliquer également avec profit à l’analyse de problèmes d’ordre diachronique et/ou dialectologique (Jiménez / Lloret, Léonard). Un autre groupe d’interventions dans le domaine de la phonologie peut être distingué. Ici l’exploitation de nouveautés théoriques s’avère moins importante. Plutôt, on se sert presque exclusivement d’outils théoriques plus traditionnels, surtout de type structuraliste. Dans ce groupe de communications, il s’agit soit de présenter de nouvelles données provenant de parlers romans peu connus de la quasi-totalité des romanistes et de proposer pour celles-ci une explication de leur évolution, soit d’entreprendre un réexamen de changements dont les grandes lignes sont déjà connues mais qui posent problème dès qu’on essaie d’en expliquer les détails. Ainsi, par rapport au premier groupe, non seulement la base théorique est distincte mais il y a aussi une différence d’orientation temporelle –c’est l’axe diachronique qui dominera maintenant. On ne s’étonne pas de voir que c’est la selva oscura des dialectes italiens qui fournit l’objet d’analyse de la plupart des communications de ce deuxième groupe. Des études très fines sont proposées qui portent sur le déroulement et l’étiologie éventuelle de divers phénomènes dans des dialectes de l’Italie méridionale (Assenza / De Angelis), centrale (Canalis, Milizia) et septentrionale (Debanne / Delucchi) et, n’en déplaise aux spécialistes du rhétoroman, on peut inclure ici une intervention sur un problème de datation concernant un changement consonantique en frioulan (Finco). Les conclusions de toutes ces études, étayées par des preuves et des arguments solides, seront de grand intérêt tant pour les historiens de l’italien que pour les dialectologues.

Secció 1 – Presentació

483

Toujours dans le champ de la phonologie, on note encore deux communications orientées également sur l’axe diachronique où l’objet d’étude pour chacune est une variété romane qui n’est pas représentée ailleurs dans notre section. L’une considère les avatars, très divers au niveau sousdialectal, d’une consonne en aragonais (García González-Posada) alors que l’autre propose une analyse minutieuse d’un changement vocalique affectant un parler roumain non-standard (Uritescu). Cette dernière présentation, qui se base sur des informations tirées d’une gamme de sources différentes, cherche à montrer la base morphophonologique du changement en question et ce faisant rejoint les travaux de linguistes tels que Maiden. Il y a lieu en outre de signaler trois interventions qui, tout en traitant de phénomènes de la langue parlée contemporaine, n’en sont pas moins de caractère nettement différent de celles qu’on a passées en revue plus haut. Dans la première, l’auteur se sert de perspectives tirées de la sociolinguistique touchant le style et le registre pour faire une analyse d’un cas de variation consonantique observé dans une variété du portugais brasilien (Hora). Les deux autres adoptent une approche constrastive. De l’un côté, il y a une comparaison du mode de réalisation en italien et espagnol de certains phonèmes inconnus qui se présentent dans les emprunts lexicaux, typiquement d’origine anglaise (Miotti), et de l’autre il se propose une analyse instrumentale des adaptations mélodiques que font les locuteurs italiens lorsqu’ils parlent espagnol (Cantero Serena / Devís Herraiz). Dans l’écrasante majorité des études signalées jusqu’ici, il est notable qu’on ne fasse guère appel aux documents comme sources éventuelles de renseignements. Pourtant l’utilisation d’une approche philologique n’a pas été totalement abandonnée par les intervenants de notre section, même si ce n’est que dans un nombre assez restreint de communications qu’elle joue un rôle vraiment significatif. Parmi ce petit groupe, on trouve un examen de l’évolution des voyelles nasales portugaises. Ce sujet très controversé reçoit une contribution solide et systématique où sont présentés les fruits du puisement d’un corpus de documents légaux provenant du monastère d’Alcobaça (Carvalho). Dans une autre communication sur le portugais européen, les changements phonologiques remarquables qui se sont produits au quinzième siècle sont analysés à l’aide de matériaux tirés du célèbre Cancioneiro Geral (Cardeira). Une étude, qui se base sur des données proposées dans le Libro de Buen Amor, examine divers aspects phonologiques et stylistiques du castillan du quinzième siècle (Pla Colomer). Et finalement le vieux problème philologique de la bonne interprétation d’anciens textes fait l’objet d’une intervention qui considère en particulier ce qu’on peut conclure, au niveau phonologique, des données qu’offrent les documents espagnols du nouveau monde du seizième et dix-septième siècles (Sánchez Méndez). En conclusion, il sera opportun de revenir sur un plan plus général pour faire de brèves observations sur deux aspects qui se dégagent de notre revue des communications. Premièrement, on notera l’utilisation répandue d’une perspective comparatiste dans les diverses études synchroniques et notamment dans les communications où une vision purement monolinguale aurait pu être adoptée. C’est là une décision heureuse qui assure des présentations plus riches et nuancées et qui, en plus, cadre bien avec la tradition comparatiste de la romanistique. Et, deuxièmement, il est difficile de ne pas remarquer les spécificités géolinguistiques qui se trouvent dans les contributions. Pour la phonétique instrumentale, ce sont des études effectuées par des romanistes de Catalogne qui prédominent. Si on passe aux interventions qui traitent des phénomènes phonologiques dialectaux et diachroniques, c’est l’apport de chercheurs italiens

484

Rodney Sampson

qui se révèle nettement majoritaire. Et parmi les communications de type philologique on ne manque pas de noter la présence portugaise (européenne), absente ailleurs. Dans tous ces trois cas, on voit bien entendu la continuation de différentes traditions linguistiques nationales bien ancrées depuis longtemps. Ainsi les contributions de cette section font penser à une version linguistique de l’auberge espagnole, où chaque intervenant, ou ressortissant, apporte quelque chose de distinct et particulier de son pays d’origine. Que le lecteur prenne plaisir à déguster la riche gamme de mets qui lui est proposée.

Elvira Assenza / Alessandro De Angelis (Università di Messina)

Monottongazione dei dittonghi metafonetici e abbassamento delle vocali alte in un’area della Sicilia centrale: per una riconsiderazione del problema1 

1. Premessa

In una vasta area della Sicilia centrale di non facile delimitazione (zona ennese e nissena) si intreccia una complessa serie di fenomeni fonetici che non sempre condividono la stessa distribuzione diatopica e i medesimi esiti: 1) la metafonesi delle vocali toniche medio-basse ([ɛ] < ĕ e [ɔ] < ŏ) in presenza di i ed u (< -ī ed -ŭ) finali e, talvolta, postoniche;2 2) l’abbassamento delle vocali toniche alte siciliane, ottenute per fusione di chiusura delle medio-alte con le rispettive alte ([i] < ē, ĭ, ī; [u] < ō, ŭ, ū), in presenza di i ed u finali e, in alcuni punti, anche in presenza di -a finale;3 3) l’indebolimento del vocalismo atono, specie finale, che tendenzialmente genera vocali ritenute rilassate ([ɪ] ed [ʊ] in luogo rispettivamente di [i] ed [u]) o caratterizzate da diversi gradi di centralizzazione. Nella letteratura scientifica su questa complessa questione, si è dato generalmente un peso maggiore al rapporto tra i fenomeni (1) e (2), senza coinvolgere in eventuali relazioni strutturali il fenomeno (3). Il rapporto tra la metafonesi e l’abbassamento delle vocali alte è stato sostanzialmente inteso secondo due possibili modalità: a) L’abbassamento sarebbe il risultato di un’azione metafonetica opposta alla metafonia meridionale: la sua azione sarebbe dissimilatoria (cfr. ad es. frẹddu, frẹsku, sọrdu, sọrdi rispetto ai femminili fridda, friska e surda) e, a differenza della metafonesi vera e propria, coinvolgerebbe anche le originarie vocali lunghe toniche (cfr. ad es. prẹmu : prima, Il lavoro è frutto di intensa e costante collaborazione tra i due autori. Vanno comunque attribuiti ad A. De Angelis i §§ 1 e 4, ad E. Assenza i §§ 2, 3 e 5. 2 Sulla metafonesi in Sicilia cfr. almeno Piccitto (1951 e 1959); Ruffino (1984, 1991); Trovato (2002, 2010). Per un quadro riassuntivo cfr. Castiglione (2004: in part. 70 e sgg.). 3 Mocciaro (1980: 303-04) registra l’apertura di i ed u toniche anche nel contesto di a finale (‹apertura incondizionata›) a Bompietro, Alimena, Barrafranca, Àssoro e, in parte, Pietraperzia. 1

486

Elvira Assenza / Alessandro De Angelis

krọdu : kroda ‹crudo›). Questa tesi risale a Bonfante (1954), che parla a tale proposito di ‹metafonesi villalbese›, in quanto osservata dallo studioso, sulla scorta dei dati dell’AIS, solo per le località di Villalba e Calascibetta;4 b) l’abbassamento sarebbe il risultato di un riassetto del sistema. Piú esattamente, in quelle località dove l’esito metafonetico è costituito da un monottongo, si sarebbe attivata una catena di propulsione (push chain) con la finalità di evitare eventuali conflitti omonimici, producendo in tal modo coppie minime del tipo /vinti/ ‹vènti› ≠ /vẹnti/ ‹vénti›; /vini/ ‹vieni› ≠ /vẹni/ ‹vene›; /muru/ ‹muoio› ≠ /mọru/ ‹muro› etc.5 Questa ipotesi, avanzata da Lüdtke (1956) e da Piccitto (1959: 191), è stata successivamente ripresa da Palermo (1965 e 1976), da Piccillo (1969) e in seguito approfondita da Mocciaro (1980). Se l’ipotesi (a) appare poco verosimile già per il semplice fatto che l’azione metafonetica è sempre di tipo assimilatorio, l’ipotesi (b) si scontra con problemi di ordine diatopico e diacronico (cfr. §§ 2 e 3). Il primo a considerare anche il terzo dei fenomeni sopra illustrati, cioè l’indebolimento del vocalismo atono finale, nelle possibili relazioni strutturali che determinano gli esiti vocalici in quest’area centrale, è Cruschina (2007), che lega tale fenomeno all’abbassamento delle vocali alte. Secondo lo studioso, si dovrebbero distinguere due sottogruppi dialettali: in un primo, nel quale il risultato dell’azione metafonetica è il monottongo, si attiverebbe una rotazione vocalica secondo le modalità descritte al punto (b). In un secondo insieme dialettale, nel quale l’esito metafonetico, essendo di tipo dittongante, non motiva l’abbassamento delle vocali alte toniche (giacché non ingenera coppie omonimiche), tale fenomeno è ricondotto a un processo di armonia vocalica prodotto dall’assimilazione regressiva a distanza del tratto [– Advanced Tongue Root] (d’ora in poi: [– ATR]) sulla vocale tonica: l’effetto di tale processo di armonizzazione sarebbe dunque quello di generare, da originarie vocali toniche alte tese, le corrispettive rilassate, secondo gli esempi che Cruschina (id.: 82) riporta per la varietà mussomelese, del tipo [fɪlʊ] ‹filo› ~ pl. [fila], [mʊrʊ] ‹muro› ~ pl. [mura] etc.6

Sull’argomento cfr. anche Piccitto (1959) e Rohlfs (1966: 61). La differenza sostanziale tra questa e le altre rotazioni presenti nel dominio italoromanzo consiste nel fatto che queste ultime si verificano generalmente in contesto di sillaba chiusa (cfr. Lüdtke 1956: 154sgg.; Trumper 1979: 267-269; Loporcaro 2009: 122). 6 È importante evidenziare come a tutt’oggi non esistano misurazioni acustiche relative al vocalismo dell’area in questione; anche l’ipotesi di Cruschina si fonda esclusivamente su un’analisi percettiva. Mentre la maggior parte degli studiosi (Bonfante 1954; Lüdtke 1956; Piccitto 1959; Rohlfs 1966; Mocciaro 1980) descrive il mutamento delle vocali toniche alte come un processo di chiusura, Loporcaro (1991: 464) segnala una certa oscillazione, nelle trascrizioni effettuate da Rohlfs per l’AIS a Calascibetta e Villalba, tra le vocali alte tese e le rispettive rilassate, evidenziando come «[…] at least in some of these dialects the actual pronunciation of high vowels is quite regolarly [i u]». Quanto alle vocali atone finali, queste vengono connotate ora come [+ lax] (cfr. Cruschina per Mussomeli), ora in oscillazione «tra diversi gradi di centralizzazione» (cfr. Sottile 2002: 29 per l’area madonita). In attesa di future misurazioni useremo perciò il termine ‹abbassamento› soltanto come una comoda etichetta; riteniamo infatti che, anche qualora si mostrasse la presenza in quest’area di un’opposizione fonologica tese vs rilassate, l’ipotesi che qui si presenta manterrebbe la sua validità. 4 5

Monottongazione dei dittonghi metafonetici e abbassamento

487

Il presente contributo si propone di rileggere in chiave critica le tesi finora formulate sull’abbassamento delle vocali alte toniche, con particolare attenzione alla teoria da più parti accreditata che lo pone in stretta dipendenza dalla monottongazione, e di avanzare, infine, una ulteriore ipotesi circa l’origine e le cause del fenomeno.

2. Vocalismo tonico e vocalismo atono finale nell’area centrale: una ricognizione L’ipotesi che formuliamo scaturisce da un’analisi che incrocia dati diacronici e diatopici e i primi risultati di una serie di rilevamenti sul campo da noi condotti nel maggio 2010.7 In questa sede ci soffermeremo sulla prima parte della nostra ricerca che verte sulla ricostruzione diacronica e sulla riconsiderazione areale dei fenomeni in questione, con particolare riferimento ai centri prescelti per la nostra indagine che corrispondono ai comuni di Gangi e Alimena (in provincia di Palermo); Barrafranca (in provincia di Enna) e Villalba (in provincia di Caltanissetta). La selezione dei punti è stata determinata da più ordini di ragioni: da questioni di rappresentatività tipologica (tutti i punti indagati presentano l’abbassamento delle vocali alte etimologiche, ma si differenziano quanto agli esiti metafonetici); dalla distribuzione diatopica (i punti selezionati delimitano rispettivamente a nord-est, con Gangi, a sud-est, con Barrafranca e ad ovest, con Villalba, l’area interessata dai fenomeni indagati); e, infine, dall’esistenza di una diacronia di studi relativi ai punti prescelti in merito alla metafonesi e all’abbassamento delle vocali toniche alte, i cui risultati hanno consentito di rileggere la questione incrociando parametri di ordine diatopico, cronologico e variazionale. A tale rilettura premettiamo, per ciascun punto, una breve descrizione dello stato dell’arte dei lavori. 2.1. Gangi Una prima sommaria descrizione della metafonesi del dialetto di Gangi risale al Saggio di fonetica siciliana di De Gregorio (1890: 23) che, pur segnalando per il punto l’incipiente presenza di monottonghi, fornisce a seguire un elenco di esempi nel quale su 23 occorrenze Informiamo preliminarmente che i rilevamenti da noi condotti si fondano sulla somministrazione di un questionario appositamente tarato sul controllo dei tre fenomeni di cui sopra. Il questionario è stato rivolto a un campione di 6 informatori per punto, differenziato solo dal parametro diagenerazionale, con neutralizzazione delle altre variabili (dunque stesso sesso; stessa età e, per quanto è stato possibile, timbro di voce simile). Di questa seconda parte della ricerca ci riserviamo di discutere più dettagliatamente in altra sede, giacché i dati elicitati sono attualmente sottoposti a verifiche di misurazione acustica. La ricerca si inquadra nei Progetti PRIN 2007 (Vocabolario della cultura alimentare siciliana: tecniche di raccolta, catalogazione ed informatizzazione del materiale fotografico ed audiovisivo ALS e APIS (Atlante Linguistico della Sicilia e Agenzia Per l’Immagine Siciliana) e PRIN 2008 (Contatto tra varietà e mutamento nella diacronia linguistica del Mediterraneo nord-orientale).

7

488

Elvira Assenza / Alessandro De Angelis

ben 22 sono forme dittonganti. È tuttavia verosimile che il De Gregorio avesse avvertito giustamente l’avanzare del fenomeno, visto e considerato che, nonostante il successivo studio di Piccillo (1969: 363, nota 14) registri ancora per Gangi il permanere del dittongo ascendente, a poco più di un decennio di distanza Mocciaro (1980) e Ruffino (1984) dichiarano la presenza pressoché esclusiva del monottongo. Tale esito mostra, in prospettiva diacronica, condizioni di crescente stabilizzazione, come confermerebbero le recenti misurazioni di Serio (2006-07) che giunge a registrare una percentuale di monottonghi del 100%.8 Quanto all’apertura di i e u toniche, è ancora De Gregorio a fornirci le prime informazioni, segnalando la tendenza a «rendere i breve e anche i lungo tonico per ẹ (e) ed u breve e u lungo per ọ (o)» come «uno dei caratteri essenziali di alcune parlate del gruppo interno». A tal proposito, lo studioso fornisce una nutrita serie di esempi: li vẹtti ‹li vidi›, mẹlju ‹miglio›, figọri, sọsu etc. (op. cit.: 40 e 44). Il fenomeno, dato per assente da Mocciaro 1980, torna a essere registrato da Ruffino (1984: 164). 2.2. Alimena Anche per Alimena il monottongamento si delinea come tratto in avanzamento: se nel 1969 Piccillo registra una metafonesi con dittongo ascendente abbastanza salda, a distanza di circa vent’anni, nonostante tale condizione continui a mantenersi (Ruffino 1984), comincia a delinearsi un processo di avanzamento del monottongo (Mocciaro 1980) che, stando ai più recenti dati di Serio (2006-07), non può ancora dirsi compiuto, data l’alternanza di dittonghi e monottonghi, questi ultimi concentrati in alta percentuale (61.7%) presso la fascia più giovane del campione (18-30 anni). Per quanto riguarda il secondo fenomeno, Tropea – che nel 1963 conduce ad Alimena i rilevamenti per l’ALI – riscontra l’abbassamento incondizionato di i ed u siciliane. Il tratto è confermato anche da Mocciaro (1980) e da Ruffino (1984: 164). 2.3. Barrafranca A Barrafranca, i primi indizi di un incipiente processo di monottongazione vengono già registrati nei Saggi sul dialetto nisseno di Lombardo (1901: 87). Ancora, a oltre mezzo secolo di distanza, Tropea, che nel 1963 effettuò a Barrafranca i rilevamenti per l’ALI, nei verbali dell’inchiesta annota come nella «parlata dei vecchi e dei contadini, […] può dirsi normale il dittongo discendente che […] prelude alla monottongazione». A pochi anni dai rilevamenti di Tropea, Piccillo (1969: 364) avrà modo di registrare un vocalismo metafonetico caratterizzato esclusivamente da esiti monottonganti, la cui saldezza trova conferma nei successivi e già citati lavori di Mocciaro, Ruffino e Serio.

Per i centri di area nissena che, da originarie condizioni dittonganti, sviluppano gradualmente esiti monottonganti, il polo irradiante è con ogni probabilità Caltanisetta, dove nel 1961, durante i rilevamenti per l’ALI, Tropea registrò solo monottonghi metafonetici, uniformemente presenti sia presso l’informatore anziano che presso l’informatore giovane. Della presenza di monottonghi nel capoluogo nisseno dà già notizia Lombardo (1901: 87).

8

489

Monottongazione dei dittonghi metafonetici e abbassamento

Il primo a segnalare la presenza di vocali toniche abbassate è, come già per Gangi, De Gregorio (1890: 18-19) che, accanto a forme di abbassamento condizionato da -i e -u (lọmi, źaponi, zettu, venu, ǵuvannẹnu etc.), fornisce anche esempi di abbassamento incondizionato (arreva, matena). L’apertura di i e u toniche è successivamente riscontrata da Rohlfs che 9 ne dà descrizione nella sua Grammatica storica (1966: 52) . Entrambi i fenomeni vengono confermati da Mocciaro – che torna a registrare la discesa delle vocali alte anche in presenza di -a finale (1980: 303) – e da Ruffino (1984: 164). 2.4. Villalba A Villalba, dove nell’aprile del 1924 condusse le inchieste dell’AIS, Rohlfs riscontra la presenza di dittonghi discendenti con secondo elemento in a (del tipo pìadi, dìanti, bùanu e pùarcu). Successivamente anche Piccillo (1969) e Ruffino (1991) includono Villalba tra i centri caratterizzati da dittonghi discendenti in cui si è verificato un sensibile processo di apertura di e e o secondi elementi di dittongo. Il dato non trova invece riscontro in Serio (20067) che non registra esiti di questo tipo, bensì una certa oscillazione tra dittonghi ascendenti (28.3%), dittonghi discendenti (6.8%) e monottonghi (5%).10 L’abbassamento condizionato è registrato da Rohlfs (1966); Bonfante (1954); Mocciaro (1980) e Ruffino (1984). Tabella riassuntiva dei fenomeni illustrati11 Gangi

Alimena

Lombardo 1901 De Gregorio1890

Barrafranca

Villalba

M.inc. M.inc.

+A

+A

Rohlfs[1949]1966

+A

D.disc.

Bonfante 1954

+A +A

Tropea 1963

+A.inc.

D.disc.

Piccillo 1969

D.asc.

Mocciaro 1980

M

−A

M.av.

+A.inc.

M

+A.inc.

D

+A

Ruffino 1984

M

+A

−M

+A

M

+A

D.disc.

+A

Serio 2006-07

M

D.asc.

D/M

M

M

D.disc.

D.asc./ disc./M

Il vol. 1 (Lautlehre) della Historische Grammatik (1949), al quale si fa riferimento, è citato, qui e altrove, nella versione italiana del 1966. 10 È verosimile che all’esito originario ìa/ ùa, avvertito come eccessivamente marcato, siano andate sostituendosi forme non marcate irradiate dai centri limitrofi di maggior prestigio. 11 Legenda: D = dittongo (non meglio specificato); D.asc. = dittongo ascendente; D.disc. = dittongo discendente: M.inc. = monottongo incipiente; M.av. = monottongo in avanzamento; M = monottongo; A = abbassamento di i e u toniche; A.inc. = abbassamento incondizionato. 9

490

Elvira Assenza / Alessandro De Angelis

3. Per una rilettura critica del problema Come è possibile evincere dai dati presentati, l’ipotesi secondo la quale l’abbassamento sarebbe esclusivamente il risultato di un riassetto del sistema innescato dalla monottongazione, si scontra sia con problemi di natura diatopica, sia con questioni di ordine cronologico. Per il primo punto, ai dati forniti in specimen al paragrafo precedente, aggiungiamo quanto osservato, a tal proposito, da Ruffino (1984: 164): Notiamo, infatti, che non c’è coincidenza territoriale tra l’area della monottongazione e quella dell’apertura di i e u, se su 29 centri, soltanto in nove si verificano entrambi i fenomeni, mentre in cinque vi è monottongazione senza apertura di i e u e nei restanti quindici centri i e u si aprono più o meno marcatamente, a prescindere dalla monottongazione. Pur potendosi, dunque, pensare ad un nesso tra i due fenomeni, mi sembra altrettanto verosimile l’ipotesi di una loro evoluzione indipendente.

Quanto alla cronologia, porre il fenomeno dell’abbassamento delle vocali toniche alte siciliane come dipendente esclusivamente da quello della monottongazione, appare poco convincente per il semplice fatto che esso si configura come antecedente allo stabilizzarsi di condizioni monottonganti. Riconsiderando quanto osservato al paragrafo precedente, mentre De Gregorio, nel suo saggio del 1890, dà informazioni ed esempi sulla presenza regolare di abbassamento delle vocali alte toniche, con particolare riferimento a Gangi e a Barrafranca, negli stessi anni Lombardo (1901: 87) registra, per l’area in questione, esiti oscillanti in direzione di una progressiva chiusura del secondo elemento, segno di un processo di monottongazione incipiente ma non ancora stabilizzatosi e, come mostreranno i successivi studi sull’area, lento ad affermarsi (si vedano, al § 2, i dati di Tropea 1963 per Barrafranca e di Piccillo 1969 per Gangi e Alimena). Tale processo, inoltre, sembra essere fortemente correlato alla variabile diagenerazionale (Mocciaro op. cit.: 299) e al contesto frasale (emergenza del dittongo in posizione prepausale versus presenza del monottongo all’interno dell’enunciato, cfr. Serio 2006-07). Nel complesso, dunque, una serie di variabili di natura diatopica, diacronica, variazionale e posizionale, mostra come l’estensione del monottongo nella Sicilia centrale sia avvenuta in epoca più recente rispetto all’abbassamento, presumibilmente per l’azione irradiante di Caltanissetta che, di converso, pur configurandosi come l’epicentro della monottongazione, non conosce l’abbassamento delle vocali toniche in posizione interna. Tali considerazioni ci portano a ridiscutere la tesi che pone l’apertura di i e u toniche come esclusivamente dipendente dalla monottongazione. Tralasciando, in questa sede, questioni di datazione della metafonia nell’area centrale e orientale della Sicilia, quel che è certo, tuttavia, è che nell’intera area in esame notizie fornite dagli studiosi relativamente al fenomeno risalgono almeno agli ultimi anni dell’80012 e che esso – indipendentemente da successivi ed eventuali sviluppi monottonganti – è quantomeno contemporaneo all’abbassamento delle vocali alte toniche (v. § 2), nonché a una certa evanescenza del vocalismo atono finale. Si veda, a tal proposito, quanto ancora osservato da De Gregorio (1890: 49-50): Oltre alle informazioni riportate dal già citato De Gregorio, il dittongamento metafonetico è registrato, per l’area centrale, da Pitrè (1875) e Pirandello ([1891] 1973: 28-29).

12

Monottongazione dei dittonghi metafonetici e abbassamento

491

A rigore l’i atono siciliano partecipa un po’ di ẹ e così l’u di ọ; sono due vocali poco distinte, ma sempre più vicine ad i, u che non ad e,o. … Dove abbiamo trovato le atone brevissime ed evanescenti, è alle due Petralie (sottana e soprana) e a Gangi. Ivi non soltanto i, ma a e u atoni, tanto se finali che implicati, scompaiono.

Abbiamo dunque a che fare con tre fenomeni (l’abbassamento delle vocali toniche alte, la dittongazione metafonetica e l’indebolimento delle vocali finali) documentati quanto meno a partire dallo stesso periodo. Di questi tre fenomeni, soltanto uno è esteso nell’intera area (la metafonesi), gli altri due si presentano invece diversamente sparsi nel territorio in esame.

4. Verso una nuova ipotesi: morfologizzazione e iperestensione del fenomeno Questo quadro autorizza ad avanzare l’ipotesi che sia stata proprio la metafonesi, o più esattamente le conseguenze morfologiche da essa prodotte, ad aver innescato la morfologizzazione dell’abbassamento delle vocali alte, a prescindere da quale possa essere stata la causa che abbia originariamente determinato un tale cambiamento fonetico. In altre parole: il sorgere di allomorfie nel nome, nell’aggettivo e nel verbo, indotte dall’azione metafonetica, può aver dato origine a uno schema astratto che i parlanti hanno riutilizzato per creare alternanze simili in forme non metafonetiche, in condizioni sincroniche affatto analoghe a quelle in cui si attiva la metafonesi (in presenza cioè di -i ed -u finali). Maiden (1992) ha mostrato come le alternanze allomorfiche, piuttosto che rappresentare un residuo sincronico strutturalmente inerte di stati diacronici precedenti, costituiscano una proprietà strutturale altamente produttiva inerente ai sistemi morfologici. Tali alternanze si rinnovano attraverso modelli astratti di irregolarità paradigmatica e si inseriscono all’interno di forme che in qualche misura sono già disposte ad accoglierle. Per esempio, nelle lingue romanze, il verbo presenta un’allomorfia intrinseca in misura molto più alta del nome, probabilmente a causa dell’elevato numero di categorie grammaticali che quest’ultimo codifica rispetto all’altro. Questo spiega perché certi fenomeni nei quali l’allomorfia radicale è particolarmente evidente, come appunto la metafonia, siano più accentuati nel primo che nel secondo. Così, ad es., in alcune varietà ticinesi, l’azione metafonetica che innalza la vocale medio-bassa posteriore [ɔ], ne ha provocato il dittongamento nel nome, ma il passaggio a vocale alta nel verbo (Maiden 1985). Le forme disposte ad ammettere nuove alternanze allomorfiche, assenti in origine dal loro paradigma, fungono così da schemi vuoti, arrivando a violare la corrispondenza biunivoca tra significato e significante (secondo il principio one meaning one form) a favore di uno schema allomorfico per il quale sono già intrinsecamente predisposte. Già Sapir (1921: 62-63, citato in Maiden 1992: 289) sottolineava come la presenza nelle lingue germaniche di alternanze metafonetiche del tipo ingl. goose ~ geese potesse essere stata in qualche modo favorita dall’esistenza di un precedente meccanismo di alternanza, quello provocato dall’apofonia del tipo ingl. sing ~ sang ~ sung, che avrebbe reso ‹psicologicamente possibili› simili schemi di alternanza di flessione interna.

492

Elvira Assenza / Alessandro De Angelis

Se è vero che in tal senso, come abbiamo già rilevato, è soprattutto il verbo nelle varietà romanze la categoria grammaticale che più si presta al suo interno ad accogliere allomorfie radicali, è altrettanto vero che proprio le alternanze morfologiche indotte dalla metafonia rappresentano un’eccezione a una certa costanza paradigmatica che caratterizza i temi nominali. Ed è proprio una tale alternanza morfo-metafonetica che, nel caso in esame, può aver creato lo schema allomorfico astratto da cui ha proceduto la creazione delle nuove allomorfie radicali. 13 Esaminiamo dunque le modalità in cui si è attuata l’estensione di tali schemi. Nel verbo, l’azione metafonetica produce un’allomorfia nel tema radicale nell’opposizione tra le prime due persone dell’ind. pres., metafonetiche, e la terza sing., non metafonetica, secondo il tipo cièrcu / cièrchi / cerca; puòrtu / puòrti / porta etc. Tale modello può aver creato il presupposto per la formazione di un analogo schema di alternanze, realizzato per mezzo dell’abbassamento delle vocali toniche, del tipo [peʎ:u] / [peʎ:i] / [piʎ:a] (Gangi, inchieste Assenza-De Angelis 2010); [fʊmʊ] / [fʊmi / [fuma] (Mussomeli, Cruschina 2007: 91) etc., secondo lo schema: 1a sing. e 2a sing ≠ 3a sing. Nel nome, la situazione si presenta formalmente più complessa. Gli effetti della metafonesi producono infatti una diversificata serie di alternanze allomorfiche, nelle quali la forma metafonetica non è associata automaticamente al numero grammaticale, potendo comparire, a seconda della vocale finale, tanto al singolare (fièrru / ferra), quanto al plurale (pedi / pièdi). Ciò che in questo caso viene trasferito alle nuove alternanze radicali non è quindi un determinato modello morfo-metafonetico, ma ancora una volta uno schema astratto. Tale schema può essere formalizzato attraverso una regola sincronica morfonologica (allomorfica)14, in base alla quale la vocale tonica alta si abbassa in tutte le forme con vocale alta finale, ma rimane invece invariata nelle forme in -a: V́ [+ alta] → [− alta]/__ V [+ alta]#. Questo nuovo pattern riproduce il modello morfo-metafonetico in riferimento al fatto che le vocali radicali toniche mutano in presenza di i ed u finali; tuttavia, a differenza dello schema di partenza, la regola qui è innescata da qualsiasi vocale alta finale (dunque da tutte le -i e da tutte le -u, a prescindere dalla loro derivazione rispettivamente da -ī ed -ŭ). In tal modo, la selezione allomorfica, pur continuando a restare impredicibile rispetto al numero grammaticale, viene ottimizzata nelle declinazioni in cui sono presenti le opposizioni desinenziali -i, -u ≠ -a (masch. sing. -u ≠ pl. -a; masch. sing. -i ≠ pl. -a; femm. sing. -a ≠ pl. -i), secondo lo schema che segue: Sing.

Pl.

nuova allomorfia 1 (-u ≠ -a)

fẹlu ‹filo›

fila ‹fili›

nuova allomorfia 2 (-i ≠ -a)

dulọri ‹dolore›

dulura ‹dolori›

nuova allomorfia 3 (-a ≠ -i)

gaḍḍrina ‹gallina›

gaḍḍrẹni ‹galline›

Negli esempi le forme metafonetiche si citano solo col dittongo ascendente. In attesa di ulteriori indagini acustiche, non è per ora possibile stabilire se tale regola sia classificabile, nei termini di Dressler (1985), come morfonologica o come morfologica allomorfica. Nel primo caso, il mutamento, pur conseguente all’applicazione di processi morfologici, mantiene difatti sul piano sincronico una sua motivazione fonetica, mentre questa si perde nelle regole morfologiche allomorfiche. Non sappiamo se e in quale misura tale abbassamento sia infatti imputabile in origine al condizionamento fonetico esercitato dalle vocali finali i ed u.

13 14

Monottongazione dei dittonghi metafonetici e abbassamento

493

Negli aggettivi, il processo di replica è più immediato. La metafonia crea alternanze del tipo biéḍḍu / bɛ́ḍḍa / biéḍḍi; (g)ruóssu / (g)rɔ́ssa / (g)ruóssi etc., costituendo un modello astratto in cui il tema nominale masch. sing. coincide col masch. e femm. pl., ma è diverso dal femm. sing. L’iperestensione di tale schema produce alternanze del tutto simili a quelle originarie, del tipo vẹvu / viva / vẹvi; prẹmu / prima / prẹmi; cọrto / curta / cọrti etc. Maiden (1992) osserva come la sostanza fonologica di un’alternanza sia indipendente dallo schema astratto, come mostrano sostituzioni di nuovi modelli di alternanza in luogo di quelli più antichi. Questo può spiegare perché, nel caso che qui si esamina, la creazione di un nuovo schema morfo-fonologico del tipo vẹvu / viva / vẹvi non debba necessariamente implicare la presenza di un precedente modello costituito esclusivamente da forme col monottongo metafonetico. In altre parole: non si è costretti a supporre che la riproduzione delle alternanze morfo-metafonetiche si sia compiuta a partire dal modello costituito da forme monottongali (i / ɛ / i), il quale, tra tutti gli schemi morfo-fonetici possibili, corrisponde più da vicino al modello delle alternanze provocate dall’abbassamento delle vocali alte (e / i / e). Ciò che i parlanti immagazzinano non sono infatti le forme, ma lo schema astratto, perché è quest’ultimo quello che mnemonicamente è più facilmente preservabile: è ormai noto che la memoria dichiarativa, che è memoria di lessico, è più dispendiosa di quella procedurale, che è memoria di regole grammaticali. Tali schemi di alternanza possono essere stati rafforzati (e dunque morfologizzati) in quei punti nei quali un’esigenza di marcare differenze morfologiche attraverso un processo introflessivo era più impellente, a causa dell’indebolimento del vocalismo finale. Ma un tale indebolimento non può essere stata la sola e unica causa del notevole sviluppo di questo meccanismo morfologico. La produttività di uno schema astratto può infatti estendersi ben oltre le esigenze funzionali che ne hanno motivato la formazione. La ragione di quello che Franceschi (1969) ha definito il principio dell’esagerazione si spiega con il tentativo di fissare nel bagaglio mnemonico schemi che i parlanti avvertono come marcati, intesi cioè come devianti rispetto a una contrapposta tendenza all’equilibrio del sistema fondata sul principio di biunivocità tra forme e funzioni: le alternanze metafonetiche violano quia tales tale principio di corrispondenza biunivoca. E perciò tali schemi devianti si amplificano, finendo per espandersi al di là delle condizioni in cui erano funzionalmente motivati. Se la notevole produttività dello schema morfo-metafonetico che coinvolge anche le vocali siciliane si può spiegare in alcune parti dell’area in esame anche come un tentativo di supplire alla generale debolezza del vocalismo finale, abbiamo però già osservato che lo schema si estende almeno ad altri due casi nei quali è quantomeno ridondante: (1) nei punti in cui il vocalismo finale si mostra saldo; (2) nelle forme con a finale (cfr. per i punti indagati i casi di Alimena e Barrafranca e cfr. nota 2). Una situazione in tal senso emblematica è rappresentata dal vocalismo di Adrano (antica Adernò, CT), località piuttosto periferica rispetto all’area in questione. Santangelo (1902-05), al quale si deve un’approfondita descrizione del vocalismo adranita, aveva osservato che, a fronte della conservazione del vocalismo atono finale, in tale varietà dialettale si verifica un generale abbassamento delle vocali alte toniche siciliane, in tutto simile a quello dell’area centrale15, qui non solo in presenza di i ed u finali, ma anche Sul problema di datazione relativo all’abbassamento delle vocali alte nella varietà di Adrano, si rinvia alla discussione in Vàrvaro (1981: 116-117).

15

494

Elvira Assenza / Alessandro De Angelis

di a (aćetu, cunegghju etc. ma anche pepa ‹pipa›, seta ‹seta› (vs sic. sita) etc.; croći, pólici ‹pulce› etc., ma anche una forma del tipo lona ‹luna›). Il risultato della metafonesi è ad Adrano, in posizione prepausale, un dittongo discendente col secondo elemento molto chiuso, che però non si produce in protonia sintattica (Santangelo 1902-05: 485), cfr. per es. ćelu e ttíẹrra vs terra e ccíẹlu, bonu míẹdicu vs medicu bbúọnu etc. A differenza di quanto avviene nell’area centrale, questo dittongo si è diffuso anche al di fuori delle condizioni etimologiche di partenza, iperestendendosi sia alle forme uscenti in a, cfr. per es. píẹṭa ‹pietra›, príẹša ‹fretta›, nuọra, spuọgghja, sia a forme dotte e, in quest’ultimo caso, ugualmente anche a forme con a finale, cfr. per es. quariẹsima, prufiẹta, Rruọma, fuọrma ‹forma (astratta)› vs forma ‹cavo o forma da scarpe›. Il vocalismo adranita mostra dunque una forte alterazione delle condizioni dell’originario schema metafonetico e, almeno nella varietà indagata dal Santangelo ai primi del Novecento, una notevole produttività del tipo alternante, come mostra l’estensione del dittongo ai prestiti e ai cultismi, là dove le altre varietà siciliane in questi casi adattano tali forme con [ɛ] e con [ɔ]. Naturalmente, non sappiamo se tale turbamento del sistema originario abbia intaccato prima le forme metafonetiche e poi le altre con vocale tonica alta. Ciò che però è importante notare è come tale estensione alle forme in -a abbia contribuito alla perdita delle distinzioni funzionalmente pertinenti, le quali, nello schema di partenza, si basano proprio sul mantenimento della vocale radicale originaria nelle forme in a finale, rispetto ai mutamenti che questa stessa vocale ha subito nelle forme terminanti in i e in u. Evidentemente, stando ai dati di Santangelo (ma a questo punto ulteriori indagini sarebbero indispensabili), lo schema di alternanze si è esteso all’intero lessico, o attraverso l’iperestensione del dittongo (metafonetico), o attraverso l’iperestensione delle vocali toniche siciliane abbassate.

5. Conclusioni Cosa resta a questo punto dell’ipotesi della rotazione vocalica proposta, nella sua ultima formulazione, da Mocciaro (1980)? Se l’abbassamento vocalico qui illustrato non va inteso come il risultato di un riassetto fonologico del sistema vocalico, ma come il risultato del diffondersi dello schema morfo-metafonetico al di là delle condizioni originarie di applicabilità, l’ipotesi della Kettenverschiebung perde inevitabilmente peso. Tuttavia è possibile che, in seguito al diffondersi e allo stabilizzarsi del monottongo metafonetico nei punti che già conoscevano l’abbassamento di i e u toniche, tale meccanismo disambiguante sia stato impiegato in alcuni casi per risolvere l’opacità di coppie omofone prodotte dal confluire di i ed u etimologiche con i e u secondarie, esiti di monottongo. In tal caso, se la nostra ipotesi è corretta, l’innesco della catena fonologica non sarebbe dato dal monottongo metafonetico, bensì proprio dall’abbassamento delle vocali alte (i > ẹ, u > ọ) che, avendo creato una casella vuota nella serie delle chiuse, può aver favorito (non obbligatoriamente e non in tutte le località dell’area) la successiva monottongazione dei dittonghi, che abbiamo osservato essere un fenomeno recenziore e soggetto a grande variabilità, non solo diatopica. Non si tratterà dunque di una catena di propulsione (push chain), bensì di una catena di trazione (drag chain).

Monottongazione dei dittonghi metafonetici e abbassamento

495

Rispetto alle varie ipotesi elaborate relativamente al rapporto tra abbassamento delle vocali toniche alte e monottongazione dei dittonghi metafonetici nella Sicilia centrale, l’ipotesi qui presentata ha il vantaggio di fornire una spiegazione unitaria, di carattere morfologico, a fenomeni diatopicamente diversificati: porre alla base delle alternanze del tipo vẹvu / viva / vẹvi lo schema delle alternanze metafonetiche, indipendentemente dalla loro realizzazione formale, presenta l’indubbio vantaggio di non dover mettere in un rapporto di consequenzialità, logica e cronologica, l’abbassamento delle vocali alte con la monottongazione dei dittonghi metafonetici, e di non dover presupporre il primo dei due fenomeni come dipendente strutturalmente dal secondo. A questo punto l’incoerenza diatopica osservata da Ruffino (1984) relativamente alla tesi di Mocciaro (1980: 305), e cioè la presenza, nell’area, di punti che presentano l’abbassamento ma non il monottongo e viceversa – problema che, d’altronde, non era sfuggito alla studiosa, la quale lo aveva motivato con processi generici di iperestensione e «recente diffusione» – si risolve, e il fenomeno recupera, anche in questi centri, la sua motivazione.

Bibliografia ALI - Atlante Linguistico Italiano (1995): Verbali di inchiesta. Voll. 2. Roma: Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato. Bonfante, Giuliano (1954): Siciliano, calabrese meridionale e salentino. In: BCSFLS 2, 280-307. Castiglione, Marina (2004): Pirandello e la metafonesi. Due lettere inedite da Bonn. Palermo: Centro di Studi Filologici e Linguistici Siciliani. Cruschina, Silvio (2007): Il vocalismo della Sicilia centrale: il tratto [ATR], metafonesi e armonia vocalica. In: RID 30, 75-101. De Gregorio, Giacomo (1886): Appunti di fonologia siciliana. Parte Prima: Suoni vocalici - Spiranti e nasali - Raddoppiamenti costanti e incostanti. Palermo: Ufficio Tipografico di Michele Amenta. –– (1890): Saggio di fonetica siciliana. Palermo (rist. anast. 1979, Bologna: Forni). Dressler, Wolfang U. (1985): Morphonology: The Dynamics of Derivation. Karoma: Ann Arbor. Franceschi, Temistocle (1969): Il principio dell’esagerazione come criterio di ricerca linguistica. In: AGI 54, 49-85. Lombardo, Giuseppe (1901): Saggi sul dialetto nisseno. Caltanissetta: Stabilimento Tipografico Umberto I. Loporcaro, Michele (1991): The natural phonological process V [+ high] → [+ tense] and the vowel systems of some southern italian dialects. In: FoLi 25, 3-4, 459-481. –– (2009): Profilo linguistico dei dialetti italiani. Roma / Bari: Laterza. Lüdtke, Helmut (1956): Die strukturelle Entwicklung des romanischen Vokalismus. Bonn: Romanisches Seminar an der Universität Bonn. Maiden, Martin D. (1985): «Displaced» metaphony and the morphologization of metaphony. In: RPh 39, 22-34. –– (1992): Irregularity as a Determinant of Morphological Change. In: JL 28, 2, 285-312. Mocciaro, Antonia (1980): Per una interpretazione fonologica del vocalismo delle parlate della Sicilia centrale. In: BCSFLS 14, 296-307. Palermo, Joseph (1965): Un problème de chronologie dialectale sicilienne. In: Communications et rapports du Premier congrès international de dialectologie générale (1960). Vol. 3. Louvain, 60-72.

496

Elvira Assenza / Alessandro De Angelis

–– (1976): Un arcaismo siciliano. Il dittongo discendente. In Scritti in onore di Giuliano Bonfante. Vol 2. Brescia: Paideia, 585-604. Piccillo, Giuseppe (1969): Di alcune isoglosse più caratteristiche dei dialetti della Sicilia centrale. In: BCSFLS 10, 359-373. Piccitto, Giorgio (1951): La classificazione delle parlate siciliane e la metafonesi in Sicilia. In: Archivio storico per la Sicilia orientale, 47, 1, 5-34. –– (1959): Il siciliano dialetto italiano. In: Orbis 8, 1, 183-99. Pirandello, Luigi (1891): Laute und Lautentwickelung der Mundart von Girgenti. Halle a.S. (rist. anast. 1973, con prefazione di G. Nencioni, Pisa: Marlin). Pitrè, Giuseppe (1875): Saggio d’una grammatica del dialetto e delle parlate siciliane. Palermo (rist. 1979: Grammatica siciliana. Introduzione di A. Vàrvaro. Palermo: Sellerio). Rohlfs, Gerhard (1966): Grammatica storica della lingua italiana e dei suoi dialetti. Vol. 1: Fonetica. Torino: Einaudi. Ruffino, Giovanni (1984): Isoglosse siciliane. In: Quattordio Moreschini, Adriana (ed.): Tre millenni di storia linguistica della Sicilia. Atti del Convegno della Società italiana di Glottologia (Palermo, 25-27 marzo 1983). Pisa: Giardini, 161-224. –– (1991): Dialetto e dialetti di Sicilia. Palermo: CUSL «Il Pellicano». Santangelo, Salvatore (1902-1905): Il vocalismo del dialetto d’Adernò. In: AGI 16, 479-487. Sapir, Edward (1921): Language. An introduction to the study of speech. New York: Harcourt, Brace and Company. Serio, Stefania (2006-07): La metafonesi nella Sicilia centrale: distribuzione del fenomeno e dinamiche areali. Tesi di Dottorato inedita. Palermo: Università di Palermo. Sottile, Roberto (2002): Lessico dei pastori delle Madonie. Palermo: Centro di Studi Filologici e Linguistici Siciliani. Trovato, Salvatore Carmelo (2002): La Sicilia. In: Cortelazzo, Manlio / Marcato, Carla / De Blasi, Nicola / Clivio, Gianrenzo P. (edd.): I dialetti italiani. Storia, struttura e uso. Torino: UTET, 834-897. –– (2010): La «metafonesi» nella linguistica siciliana (e italiana) tra Otto e Novecento. In: Marcato, Gianna (ed.): Tra lingua e dialetto (Sappada-Plodn, 26-30 giugno 2009). Padova: Unipress, 287-298. Trumper, John (1979): La zona Lausberg ed il problema della frammentazione linguistica. In: Albano Leoni, Federico (ed.): I dialetti e le lingue delle minoranze di fronte all’italiano. Atti dell’XI Congresso Internazionale SLI (Cagliari, 27-30 maggio 1977). Roma: Bulzoni, 267-303. Vàrvaro, Alberto (1981): Lingua e storia in Sicilia. Palermo: Sellerio.

Teresa Cabré / Maria Ohannesian (Universitat Autònoma de Barcelona - CLT)

Semivocals i estructura sil·làbica: un estudi comparatiu entre el català i el castellà1

1. Introducció Les seqüències lèxiques de sonicitat creixent i les condicions sobre la formació i bloqueig de semivocals en català i en castellà han copsat sovint l’atenció dels lingüistes. Entre les anàlisis més recents cal citar els treballs de Cabré / Prieto (2004, 2008); Jiménez (1999); Wheeler (2005), per al català; Harris (1983, 1989); Harris / Kaisse (1999); Hualde (1999, 2005); Cabré / Prieto (2006); Cabré / Ohannesian (2007, 2009), per al castellà. Alguns d’aquests treballs inclouen les seqüències de sonicitat decreixent, però, en general la formació de diftongs decreixents compta amb menys estudis (Cabré / Ohannesian 2010). El fet que el castellà hagi desenvolupat diftongs creixents en posicions tòniques –coneguts com a diftongs històrics– que alternen amb vocals mitjanes en posició àtona (nuevo/novedad; cielo/celestial) ha condicionat tant l’estructura de la llengua com la posició sil·làbica que els lingüistes han atorgat a la vocal alta. En relació amb la incidència que ha tingut aquest fet sobre l’estructura interna de la llengua, podem dir que els diftongs històrics han influït en la interpretació com a diftongs creixents de dues vocals altes homosil·làbiques (cast.: Luis, fr.: Louis, it.: Luigi (Cabré / Prieto 2008) i en la generalització de diftongs en les seqüències de sonicitat creixent no solament en castellà sinó en altres llengües romàniques (Chitoran / Hualde 2007). Contràriament, i malgrat que el català també ha desenvolupat diftongs creixents a pesar de la normativa ortoèpica (històr[j]a, var[j]ac[j]ó), realitza com a diftongs decreixents les seqüències de dues vocals altes homosil·làbiques (ci[w]tat, cu[j]na). En relació al paper de les semivocals dins la síl·laba en seqüències de sonicitat creixent, l’alternança lèxica diftong/vocal simple (ue/o o ie/e) ha aconsellat adjudicar la condició de nucli tant a la vocal com al diftong corresponent. Aquesta posició es justifica també pel fet que no és possible realitzar mai com a hiats aquests diftongs històrics. Seguint aquest patró, els fonòlegs han generalitzat l’assignació d’aquesta posició per a qualsevol seqüència de sonicitat creixent, encara que no hi hagi cap alternança que ho justifiqui (camión, desconfianza).

Aquest treball s’inclou dins la recerca finançada pels projectes del Ministerio de Educación y Ciencia HUM2006- 13295-C02/FILO, FFI2009-07648/FILO, FF12010-22181-CO3 i pel projecte de la Generalitat de Catalunya 2009SGR-1079.

1

498

Teresa Cabré / Maria Ohannesian

L’objectiu d’aquest treball abasta tres aspectes: a) presentar una anàlisi unificada de les seqüències de sonicitat creixent i decreixent, centrada en els requeriments que regeixen la formació i bloqueig de semivocals en ambdues llengües, tot basant-nos en els estudis previs de Cabré / Prieto (2004, 2008), per al català; Cabré / Prieto (2006), Cabré / Ohannesian (2007, 2009) per al castellà; b) comparar el comportament d’ambdues llengües, tot destriant les similituds, i fonamentalment, les diferències a partir dels mateixos requeriments; i c) establir la posició sil·làbica de les semivocals tant de les seqüències de sonicitat creixent com decreixent. Un dels aspectes més originals d’aquest estudi és la proposta unificada d’assignació d’estructura sil·làbica per al català i el castellà, en el sentit que en les dues llengües les semivocals prevocàliques ocupen la posició d’obertura, en contra del que generalment ha estat acceptat per a les seqüències de sonicitat creixent del castellà. L’article està organitzat de la manera següent: a l’apartat 2 presentem les dades; l’apartat 3 correspon a l’anàlisi de les seqüències vocàliques esmentades; l’apartat 4 presenta l’estructura sil·làbica de les mateixes seqüències, i finalment, l’apartat 5 conté les conclusions.

2. Presentació de dades A continuació presentem les dades, comparant les seqüències de sonicitat creixent i decreixent en català i castellà i els contextos en què apareixen. 2.1. Seqüències de sonicitat creixent en català i castellà El quadre 1 presenta les seqüències de sonicitat creixent en ambdues llengües i la seva realització en diferents posicions. Com se sap, només el castellà ha desenvolupat diftongs creixents en posició tònica, que alternen amb les vocals mitjanes àtones e/o que provenen de les respectives vocals obertes del llatí vulgar (tierra/terroso, bueno/bondad). En contextos de síl·laba inicial amb la vocal alta seguida d’una tònica, el català sempre presenta hiats (mi.ol, bi.ò.leg). En contrast, el castellà presenta generalment diftongs en mots monosil·làbics (dios), o hiats en els altres casos amb un ampli marge de variació idiolectal (di.ana, pi.ano o dia.na, pia.no). Quan es tracta de contextos en què la seqüència vocàlica tònica es troba després de la síl·laba inicial, la realització com a hiat o com a diftong presenta variació dialectal en català (mo.nia.to vs. mo.ni.a.to), mentre que el castellà sempre realitza aquestes seqüències com a diftongs (bo.nia. to, ca.mión). Finalment, els casos en què la seqüència creixent es troba en posició final posttònica es realitzen com a diftongs tant en català com en castellà (cat.: his.tò.ria, cast.: his.to.ria).

499

Semivocals i estructura sil·làbica: un estudi comparatiu

Català

Castellà bueno / bondad tierra / terroso sueño / soñar pienso / pensar

Diftongació històrica en posició tònica miol

diftong

dios

diana biòleg

hiat

diana biólogo

#CVV’

hiat

#CV.CVV’

segons dialecte

moniato camió

diftong

boniato camión

CVV#

diftong (malgrat normativa)

història vàlua

diftong

historia ardua

(1) Seqüències de sonicitat creixent

2.1.2. Relació entre contextos tònics i àtons Una de les similituds que presenten les dues llengües és la formació de semivocals en els denominals que provenen de mots primitius en què la vocal alta és tònica. Tant en català com en castellà la vocal alta esdevé semivocal al derivat nominal. Català polici.a – polic[j]al Mari.a – Mar[j]à

Castellà polici.a – polic[j]al naví.o – nav[j]ero

(2) Denominals en seqüències de sonicitat creixent

En contrast amb els denominals, els derivats verbals mantenen en castellà la condició sil·làbica del primitiu. Quan apareix com a diftong al paradigma verbal es manté en el deverbal (cam.bio/cam.bian.te*/cam.bian.te); quan la vocal alta és tònica al paradigma verbal es tendeix a respectar l’hiat en els deverbals i en la resta del paradigma verbal. El català no exhibeix aquest contrast de manera que tots els verbs són del segon tipus. El bloqueig o formació de diftong depèn de la llargada del mot i té una important variació dialectal. Vocal alta àtona camb[j]o – camb[j]ante – *cambi.ante averig[w]ar – averig[w]ación - *averigu.ación

Vocal alta tònica confí.o –confi.anza / conf[j]anza atenu.o – atenu.ante /aten[w]an.te

(3) Derivats deverbals del castellà

500

Teresa Cabré / Maria Ohannesian

2.2. Seqüències de sonicitat decreixent Tant el català com el castellà presenten seqüències de sonicitat decreixent realitzades com a diftong (cat.: boira, cast.: baile) i com a hiat (cat.: raïm, cast.: maíz) dins el morfema en mots primitius. Els diftongs es mantenen sempre en mots derivats (cat.: bo[j]ra – embo[j] rar, cast.: ba[j]le – ba[j]lar), en canvi l’hiat es manté només en català (ra.ïmet vs. ma[j]zal). Quan aquestes seqüències es troben en morfemes diferents, cal distingir dos casos. Si el sufix comença amb vocal alta tònica, la seqüència es resol com a hiat en català (hero.ïna, jesu. ïta); en canvi en castellà es resol com a diftong creixent (fat[w]ito, jes[w]ita). Si el sufix tònic comença amb vocal alta àtona, es tendeix al diftong en ambdues llengües (cast.: idone[j]dad, cat.: idone[j]tat). Quan la seqüència és formada per dues vocals altes, el català sorprenentment fa un diftong creixent com el castellà (cat.: ingen[w]i.tat, cast.: ingen[w]idad). El resultat amb sufixos àtons preaccentuats és sempre un diftong en totes dues llengües (cat.: hero[j]c, troca[j]c, cast.: hero[j]co, troca[j]co), llevat dels casos en què la vocal alta va seguida de consonant líquida, que bloqueja la diftongació (cat.: nucléol).2 En oposició al comportament que hem vist fins ara i seguint Cabré / Ohannesian (2010), les seqüències de sonicitat decreixent que es formen entre la vocal final del radical i la vocal inicial d’un sufix de flexió verbal es realitzen sempre com a hiats, tant en les formes pròpiament verbals (cat.: posse.iré, obe.iria; cast.: deso.iré, re.iría) com en derivats deverbals (cat.: esfere. ïdor, agra.ïment; cast.: deca.imiento, retra.imiento). Català interior de morfema

diftong hiat hiat

límit de morfema sufixos preaccentuats

bo[j]ra – embo[j]rar ra.ïm – ra.ïmet

diftong hiat

ba[j]le – ba[j]lar ma.íz – ma[j]zal

diftong

idóneo – idone[j]dad

hero.ïna, jesu.ïta

diftong

idoni – idone[j]tat

diftong creixent

ingenu – ingen[w]ïtat

diftong

Castellà

prosa[j]c, hero[j]c

diftong

prosa[j]co, hero[j]co

límit de flexió verbal

hiat

posse.iré, obe.iria

hiat

re.iría, deso.iré

derivats deverbals

hiat

esfere.ïdor, agra.ïment

hiat

deca.imiento, retra.imiento

(4) Seqüències de sonicitat decreixent

Tal com hem dit al començament, les seqüències lèxiques de dues vocals altes es realitzen com a diftongs decreixents en català i creixents en castellà. Quan aquestes seqüències es Tant el català com el castellà estan condicionats per aquesta restricció fonològica, que s’ha resolt en altres casos afegint-hi una vocal epentètica (cat. i cast.: aire), o una marca de gènere (cat.: cuiro).

2

501

Semivocals i estructura sil·làbica: un estudi comparatiu

troben en morfemes diferents es realitzen com diftongs creixents fins i tot en català, degut als condicionants prosòdics que hi actuen (Cabré / Prieto 2004): perpet[w]itat *perpetu[i]tat. Català

Castellà

interior de morfema

diftong decreixent

ci[w]tat vi[w]da cu[j]na bu[j]dar

diftong creixent

c[j]udad v[j]uda r[w]ina L[w]isito

límit de morfema

diftong creixent

perpet[w]itat

diftong creixent

perpet[w]idad

(5) Seqüències amb dues vocals altes

El quadre (6) mostra les diferències i similituds entre els derivats denominals i deverbals en seqüències de sonicitat creixent i decreixent tant en català com en castellà. sonicitat creixent denominals

deverbals

sonicitat decreixent denominals

Cat.

polici.a polic[j]al

– confi.o – confi.ança / ra.ïm – ra.ïmat conf[j]ança bo[j]ra – embo[j]rar –

Cast.

policí.a polic[j]al naví.o nav[j]ero

camb[j]o – camb[j]ante confi.o – confi.anza / – conf[j]anza

maíz –ma[j]zal raíz – enra[j]zar

deverbals posse.ir – posse.ïdor prove.ir – prove.ïdor

o.ír – o.idor deca.er – deca.imiento

(6) Quadre amb diferents solucions primitius i derivats

3. Anàlisi Per a les seqüències de sonicitat creixent assumim l’anàlisi presentada a Cabré / Prieto (2004 i 2006). Com hem vist, el quadre 1 demostra la influència que exerceixen les posicions prominents en la formació o bloqueig de semivocals. Llevat dels casos de diftongació històrica del castellà, en què el diftong alterna amb la vocal mitjana, veiem que la proximitat entre posició inicial i accent bloqueja la diftongació, com a diana. La restricció MaxINICµ, segons la qual la vocal de la síl·laba inicial ha de ser respectada com a tal, recull aquesta preferència, acceptant di.ana i rebutjant d[j]ana. El castellà demostra una clara tendència a la diftongació per tal d’evitar bisíl·labs iàmbics. Per aquesta raó, MaxINICµ està dominada per Troqueu, que exigeix que l’element fort del peu mètric sigui el de l’esquerra. Aquest fet separa el castellà, que diftonga en monosíl·labs com d[j]os, del català, que manté l’hiat i forma bisíl·labs iàmbics com mi.ol.

502

Teresa Cabré / Maria Ohannesian

A mesura que la seqüència de sonicitat creixent s’allunya de la posició inicial, el bloqueig de la diftongació es fa més feble i menys general. En català trobem variació segons el dialecte: moni. ato vs. mon[j]ato, mentre que en castellà ens trobem amb diftongs generalitzats: bon[j]ato. La seqüència de sonicitat creixent es resol en diftong en totes dues llengües quan es troba en una posició allunyada de la de l’inici de paraula (p.e. cat. històr[j]a, cast. var[j]ac[j]ón) o allunyada de la posició de l’accent (b[j]ologia). La restricció Prosodic Prom, que agrupa un conjunt de requisits que interaccionen, inclou la posició relativa de l’accent, la posició prominent inicial i el nombre de síl·labes del mot. Aquesta restricció domina MaxINICµ, atès que tant el català com el castellà prefereixen b[j]o.logía a *bi.ologia. Finalment, una restricció que afecta només els paradigmes (McCarthy 2005), OP MaxV és l’encarregada de vetllar perquè les formes d’un mateix paradigma es realitzin de la mateixa manera. A (7) s’il·lustra l’acció de Prosodic Prom, que domina MaxINICµ i permet b[j]ologia tant en català com en castellà. cat.: bioleg cast.: biolog-o

Prosodic Prom

MaxINICµ

bi.òleg / bi.ólogo b[j]òleg / b[j]ólogo

*!

cat. i cast.: biologi-a bi.ología

*! *!

b[j]ología

(7) cat.: biòleg / cast.: biólogo – cat.: biologia / cast.: biología

El quadre següent presenta l’exemple del castellà dios / dioses. La presència dominant de Troqueu i d’OP MaxV permet l’input correcte, d[j]os d[j]oses. dios, dios+es

OP MaxV

Troqueu

MaxINICµ **

djós, djóses di.ós, di.óses

*!

djós, di.óses

*!

di.ós, djóses

*!

* *

*

(8)

En el cas del català, per exemple a mi.ol, l’acció de MaxINICµ permet triar l’opció correcta, ja que Troqueu està situada en una posició no rellevant en la jerarquia de condicions del català. Un altre factor decisiu que intervé en la formació i bloqueig de semivocals és la influència del marcatge en l’estructura sil·làbica. Les restriccions de bona formació estructural són, en primer lloc, Obert, que penalitza les síl·labes sense obertura i, per tant, és la responsable de la formació de diftongs. Aquesta restricció està dominada per Max Inicµ. La restricció NoCoda es refereix a la preferència universal de síl·labes sense coda i és crucial en els casos en què dues vocals altes es resolen com a diftongs creixents (fat[w]itat/*fatu[j]tat). El domini de

503

Semivocals i estructura sil·làbica: un estudi comparatiu

NoCoda sobre NoComplex, que impedeix les obertures complexes, reflecteix el fet que la llengua prefereixi evitar la coda encara que això impliqui una obertura complexa. Finalment, incloem aquí la restricció Fidelitat Output-Output (Benua 1997), que força el derivat a respectar el mot primitiu del qual prové. En aquest cas l’aspecte que s’ha de respectar és la condició sil·làbica de les vocals de la base. Els quadres (9) i (10) il·lustren aquestes restriccions. Com podem veure, les condicions estrictament sil·làbiques presenten la mateixa jerarquia en català i en castellà. En canvi, la restricció que exigeix fidelitat entre base i derivat és crucial en català perquè la seqüència de dues vocals altes es resolgui com a diftong decreixent. Per això, en català Fid O-O domina la jerarquia, mentre que en castellà no té cap paper rellevant. Hem de tenir present que maizal es realitza com a diftong en contra del seu primitiu maíz. cuiner-a base: cú[j]n-a 

Fid O-O

Obert

NoCoda

cu[j]nér-a

NoComplex

*

c[w]inér-a

*!

cu.inér-a

*!

* *

(9) cat.: cuinera ciudadan-o base: c[j]udád 

Obert

NoCoda

NoComplex

c[j]udadán-o

*

ci[w]dadán-o ci.udadán-o

Fid O-O

*!

*

*!

*

(10) cast.: ciudadano

El quadre (11) dóna compte dels casos en què la seqüència de dues vocals altes es troba a morfemes diferents. En aquests contextos, resulta un diftong creixent fins i tot en català, ja que Fid O-O no representa cap impediment perquè fa referència només a les seqüències vocàliques dins el mateix morfema. cat.: fatuitat fat[w]itát  fatu.itát

Obert

NoCoda *

*!

*

fatu[j]tát cast.: fatuidad fat[w]idád  fatu.i.dád fatu[j]dád

No complex *

**! * *!

* **!

(11) cat.: fatuitat; cast.: fatuidad

*

504

Teresa Cabré / Maria Ohannesian

A part de les restriccions que hem presentat, cal afegir que la posició de l’accent i les restriccions que hi intervenen constitueixen un condicionant molt important en la formació i bloqueig de semivocals. Adaptem per al català l’anàlisi feta a Ohannesian (2004) per al castellà, que proposa tres patrons accentuals d’acord amb la distància que hi ha entre el límit dret del radical i la síl·laba accentuada. Al patró no marcat, la síl·laba accentuada és l’última del radical (cat.: raïm, cast.: casa). El patró marcat presenta una síl·laba entre la síl·laba accentuada i el límit dret del radical (cat.: càtedra, cast.: útil) i el patró ultramarcat en presenta dues (cat.: Júpiter, cast.: régimen). Els radicals marcats i ultramarcats porten una marca lèxica d’atonicitat a les vocals àtones que segueixen la tònica: util, regimen. Les restriccions relacionades amb l’assignació de l’accent que donen compte d’aquests patrons són, per una banda, dues d’alineació (McCarthy / Prince (2005): Alin Peu D MtPr D, que vetlla perquè el límit dret del peu que conté l’accent coincideixi amb el límit dret del mot prosòdic i Alin Acc D Rad D, que exigeix que no hi hagi cap segment [–cons] entre el límit dret de la vocal accentuada i el límit dret del radical. Per altra banda, una restricció de fidelitat entre l’input i l’output, Fidelitat a la Prominència Nul·la (FidPromNul), que domina les d’alineació, exigeix que es respectin les marques lèxiques de prominència nul·la de l’input (Cabré / Ohannesian 2010). Com podem veure al quadre (12), viuda en català porta marca d’atonicitat a la u i, per tant, l’output correcte és ví[w]da, ja que un diftong creixent violaria la restricció de fidelitat. En canvi, en castellà no porta cap marca d’atonicitat i, en conseqüència, resulta un diftong creixent amb accent a la segona vocal, com es pot veure a (13). Els parèntesis del quadre senyalen els peus mètrics. cat.: viud-a

FidPromNul

Alin Peu D MtPr D

Obert

*

( ví[w]d-a) (ví.u.)d-a (v[j]úd-a)

Alin Acc D Rad D

*!

*

*

*! (12) cat.: viuda

cast.: viud-a

FidPromNul

Alin Peu D MtPr D

Alin Acc D Rad D

Obert

*!

*

*

(v[j]úd-a) (ví.u)d-a (ví[w]d-a)

*! (13) cast.: viuda

Per últim, la restricció UnifExpon obliga una peça lèxica (radical, afix, mot) a tenir la mateixa realització per una propietat P en els diversos contextos en què pot aparèixer (Kenstowicz 1997). En el cas que analitzem, aquesta restricció rebutja la realització d’una vocal inicial d’un sufix com a semivocal quan és adjacent a la vocal final d’un radical. Aquesta restricció és

505

Semivocals i estructura sil·làbica: un estudi comparatiu

activa tant en català com en castellà, encara que el castellà presenta més variació: posse.iré, malgrat violar Obert, resulta òptim gràcies a UnifExpon. cat.: posse+ire

UnifExpon

Obert *

posse.iré posse[j]ré

NoCoda

*!

*

cast.: destru+ire *

destru.iré destru[j]ré

*!

* (14)

A continuació presentem les jerarquies de restriccions que hem justificat fins ara. Com podem observar, les diferències de les dues llengües en la realització de les vocals altes s’expliquen a través d’unes diferències mínimes en la jerarquia de condicions. Per una banda, Fid O-O, que no té cap paper en castellà, mostra les diferències en la formació de diftongs decreixents en català, mentre que Troqueu, que no té cap paper en català, mostra les diferències en la formació de diftongs creixents en castellà. Seqüències de sonicitat creixent Català: Prosodic Prom >> OP MaxV >> MaxINICµ >> Obert Castellà: Prosodic Prom >> OP MaxV, Troqueu >> MaxINICµ >> Obert Assignació de l’accent en català i castellà FidPromNul>> Alin Peu D MtPr D >> Alin Acc D Rad D >> Obert Seqüències de sonicitat decreixent Català: UnifExpon, Fid O-O >> Obert >> NoCoda >> NoComplex Castellà: UnifExpon >> Obert >> NoCoda >> NoComplex>>Fid O-O

4. Estructura sil·làbica i posició de les semivocals L’anàlisi presentada ha demostrat que en català i en castellà les condiciones relacionades amb l’estructura sil·làbica actuen de la mateixa manera. En conseqüència, no hi ha cap raó per no assignar la mateixa ubicació dins la síl·laba a les semivocals en totes dues llengües. Tradicionalment, les semivocals dels diftongs creixents s’han considerat nucli en castellà,

506

Teresa Cabré / Maria Ohannesian

mentre que en català han ocupat la posició d’obertura. La raó d’aquesta diferència es fonamenta en l’existència de diftongs creixents històrics en castellà. Pel fet d’alternar amb les vocals mitjanes simples corresponents, que lògicament ocupen la posició de nucli, els diftongs històrics també s’han ubicat en aquesta posició, i a partir d’aquests, s’ha adjudicat la posició de nucli a tots els diftongs creixents en castellà. Així doncs, en relació als diftongs creixents, nosaltres assumim també que els diftongs tònics [je] i [we] del castellà, que alternen amb les vocals mitjanes àtones [e] i [o], formen part del nucli sil·làbic, tal com representem a (15a). A més de l’alternança, aquestes seqüències no poden ser mai realitzades com a hiats. En canvi, considerem que la resta de semivocals dels diftongs creixents del castellà i del català ocupen la posició de d’obertura, atès que és precisament la condició d’Obert la que força la formació de les semivocals, tal com representem a (15b). Per altra banda, no hi ha cap evidència en sentit contrari. En relació als diftongs decreixents, mantenim el punt de vista general que adjudica la posició de coda tant en català com en castellà, tal com es pot veure a (15c). (15a) (15b) (15c) σ σ σ p [j] e l cast.: p[j]el/peletero



c [j] o c [j] o n

r r

e e

cat.: nac[j]ó cast.: nac[j]ón

cat.: rei cast.:rey

[j] [j]

5. Conclusions Hem presentat una anàlisi de les seqüències de sonicitat creixent i decreixent en català i castellà establint les similituds i diferències i, sobre aquesta base, hem adjudicat a les semivocals de totes dues llengües la mateixa posició a l’estructura sil·làbica, atès que les condicions prosòdiques que forcen la formació de semivocals són les mateixes. D’altra banda, l’existència dels anomenats diftongs històrics no només influeix en la generalització de diftongs creixents (Chitoran / Hualde 2007) sinó que també intervé en la interpretació com a diftongs creixents de les seqüències de dues vocals altes tal com es pot veure en francès o italià.

Semivocals i estructura sil·làbica: un estudi comparatiu

507

Bibliografia Benua, Laura (1997): Transderivational Identity: Phonological Relations between Words. Amherst: University of Massachusetts. [Tesi publicada amb el títol Phonological Relations between Words. 2000. New York: Garland] Cabré, Teresa / Ohannesian, Maria (2007): Hiatus et diphtongues croissantes dans le paradigme verbal espagnol. In: Hathout, Nabil / Montermini, Fabio (edd.): Morphologie à Toulouse. München: Lincom Europa, 13–26. –– / Ohannesian, Maria (2009): Stem boundary and stress effects on syllabification in Spanish. In: Vigário, Marina / Frota, Sónia / Freitas, M. João (edd.): Phonetics and Phonology. Interactions and interrelations. Amsterdam: John Benjamins, 159–180. –– / Ohannesian, Maria (2010): Seqüències de sonicitat decreixent en català i castellà. MS. –– / Prieto, Pilar (2004): Prosodic and analogical effects in lexical glide formation in Catalan. In: Probus 16:2, 113–150. –– (2006): Exceptional hiatuses in Spanish. In: Martínez-Gil, Fernando / Colina, Sonia (edd.): Optimality-Theoretic Studies in Spanish Phonology. Amsterdam: John Benjamins, 205–238 –– (2008): Diftongs creixents versus hiats: situació del català dins la Romània. In: Randa 60, 161– 178. Chitoran, Ioana / Hualde, José-Ignacio (2007): From hiatus to diphthong: the evolution of vowel sequences in Romance. In: Phonology 24, 37-75. Harris, James W. (1983): Syllable Structure and Stress in Spanish. Cambridge: MIT Press. –– (1989): Our present understanding of Spanish syllable structure. In: American Spanish pronunciation: Theoretical and applied perspectives. Washington: Georgetown University Press, 151-169. –– / Ellen M. Kaisse (1999): Palatal vowels, glides and obstruents in Argentinian Spanish. In: Phonology 16, 117–190. Hualde, José-Ignacio (1999): Patterns in the Lexicon: Hiatus with Unstressed High Vowels in Spanish. In: Gutiérrez-Rexach, Javier / Fernando Martínez-Gil (edd.): Advances in Hispanic Linguistic. Somerville: Cascadilla Press, 182-198. –– (2005): The sounds of Spanish. Cambridge: Cambridge University Press. Jiménez, Jesús (1999): L’estructura sil·làbica del català. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Kenstowicz, Michael (1997): Uniform Exponence: Exemplification and Extension., núm. 218 Arxiu ROA: 218 (http://roa.rutgers.edu) McCarthy, John (2005): Optimal Paradigms. In: Downing, Laura / Hall, Tracy / Raffelsiefen, Renate (edd.): Paradigms in Phonological Theory. Oxford: Oxford University Press, 170–210. –– / Prince, Alan (1993): Generalized alignment. In: Yearbook of Morphology. Dordrecht: Kluwer, 79–153. Ohannesian, Maria (2004): La asignación del acento en castellano. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona. Wheeler, Max W. (2005): The phonology of Catalan. Nova York: Oxford University Press.

Teresa Cabré (Universitat Autònoma de Barcelona) / Maria del Mar Vanrell (Universitat Pompeu Fabra, Universitat Autònoma de Barcelona)

Entonació i truncament en els vocatius romànics1

1. Introducció Les llengües usen recursos entonatius diferents en els vocatius segons si és la primera vegada que es crida una persona o si aquesta persona no ha fet cas de la crida i se l’ha de tornar a cridar intensificant el valor del vocatiu. Així, la segona crida  generalment: a) pot anar acompanyada d’una pujada en la intensitat i d’un increment del valor del to en què s’ha produït la primera crida o b) pot utilitzar una configuració nuclear2 diferent per marcar el valor d’insistència. Una altra estratègia per formar vocatius, complementària a la de l’entonació, és la d’escurçar el vocatiu. Les llengües poden recórrer a diferents processos de truncament seguint uns patrons prosòdics determinats. En el truncament positiu, la seqüència que es manté segueix un determinat patró estructural i, en canvi, el residu que s’elimina no segueix cap patró. L’estratègia contrària és la que s’anomena truncament substractiu, en què el patró prosòdic particular s’aplica al material segmental que s’elimina, mentre que el que es conserva no presenta una estructura segmental específica (McCarthy i Prince 1986, Mester 1990). Una primera versió d’aquest treball, tot i que només circumscrit a l’alguerès, es va presentar al XXV Col·loqui de la Societat d’Onomàstica. Volem donar les gràcies als assistents d’aquest col·loqui. També volem agrair a Francesc Ballone l’ajut inestimable que ens ha proporcionat en la recollida i en la interpretació de les dades de l’alguerès i del sard logudorès. Els informants Rita Ballone, Maria Caria, Mariangela Caneo, Rosanna Canu, Verdina Canu, Fabio Corbia, Anna Maniglio, Luca Nurra, Donatella Resta, Rita Satta, Sergio Scala, Lorenzo Simone, Peppa Simula, Bianca Sisinni i Pinutxa Zucca, mereixen un agraïment especial. També volem agrair a Birgit Alber, Amalia Arvaniti, Irene Coghene, Franck Floricic, Filippo Melis, Claudio Gabriel Sanna, Luca Scala, Carlo Schirru i Francesc Torres-Tamarit els comentaris que ens han enviat sobre les dades d’aquest treball. Aquesta recerca ha estat finançada per la Càtedra Alcover-Moll-Villangómez (Universitat de les Illes Balears), pel Ministeri d’Educació i Ciència del Govern Espanyol-FEDER (FFI2009-07648/FILO i HUM2006-13295-C02-01/FILO), per la Generalitat de Catalunya (2009SGR 1079 i 2009SGR 701), per dos ajuts del programa de Mobilitat Docent de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra, i per un ajut d’estada breu del Subprograma de Ayudas FPI. 2 Quan parlem de configuració nuclear ens referim a la suma de l’accent nuclear, és a dir, el moviment tonal associat a l’última síl·laba tònica de l’enunciat, i el to de frontera (la melodia associada als límits prosòdics). Per a una explicació breu del model que hem seguit per a l’anàlisi entonativa de les dades d’aquest treball, vegeu l’apartat 2 de la metodologia. 1

510

Teresa Cabré / Maria del Mar Vanrell

Els vocatius d’algunes llengües romàniques com l’alguerès, el cors, el sard o els dialectes de la Itàlia meridional experimenten un procés aparentment relacionat amb el truncament substractiu, perquè el material que es conserva pot presentar llargades diferents (vegeu 1), però, en canvi, la seqüència que s’elimina tampoc no segueix cap esquema fix, tal com mostren les dades de (2) sobre exemples de l’alguerès. (1a) Dades de Kuen (1932) i Prieto i Cabré (coord.) (2007-2012) sobre l’alguerès: Páuru > Pa* Antóni > Antó Rósa > Ró Ríta > Rí Barbarína > Barbarí Fábio > Fá Tarésa > Taré Juán > Juá * L’accent gràfic no segueix cap norma ortogràfica sinó que indica la síl·laba tònica. (1b) Dades de Pittau (1972) sobre el sard: Préddu > Pré

Mariánzela > Mariá

tzíu, -a (oncle/tia) > tzí

María > Marí

(1c) Dades de Floricic (2002) sobre el cors: Bábbu (pare) > o bá Fiddólu (fillol) > o fiddó

Nipóti (nebot) > o nipó Fratéddu (germà) > o fraté

(1d) Dades d’Alber (2009) sobre els dialectes de la Itàlia meridional: Bárbara > Bá

Salvatóre > Salvató

Carméla > Carmé

Antonélla > Antoné

(2) Dades de Prieto i Cabré (coords.) (2007-2012) sobre l’alguerès: Doménico [Domé][nico] Francésco [Francé][sco]

Fábio [Fá][bio] María [Marí][a]

Pasqualíno [Pasqualí][no] Cármine [Cá][rmine]

Els objectius d’aquest treball són: a) Estudiar els diferents patrons entonatius que poden adoptar els vocatius d’aquestes llengües segons si es tracta de la primera o la segona crida, amb especial atenció a l’alguerès, el sard logudorès i el dialecte salentino de l’italià meridional, perquè constitueixen la font directa del nostre estudi. b) Determinar els límits segmentals i prosòdics del procés d’apocopació dels vocatius en aquestes llengües de la Mediterrània occidental.

2. Metodologia En aquest treball s’analitzen dades provinents de 3 llengües romàniques: l’alguerès, el sard logudorès i el salentí, la varietat d’italià parlada al Salento. L’alguerès és la varietat del català que es parla a la ciutat de l’Alguer, al nord-oest de l’illa de Sardenya, d’ençà que la població autòctona fou substituïda per catalans procedents sobretot del Penedés i del Camp

Entonació i truncament en els vocatius romànics

511

de Tarragona el 1354 i que es troba envoltat pel sard logudorès. El sard logudorès és la varietat de sard parlada a la part central i septentrional de l’illa Sardenya. S’ha considerat com la varietat sarda de més prestigi i s’ha pres com a base per a la creació d’una llengua sarda unitària, la Limba Sarda Comuna (LSC). El dialecte salentí es parla al territori de la Pulla meridional i es coneix com a integrant del grup meridional extrem juntament amb el sicilià, el calabrès centromeridional i el cilentà meridional. A la figura 1 podeu observar un mapa amb tots els punts d’enquesta senyalats.

Figura 1. Mapa amb els punts d’enquesta: l’Alguer i Ittiri (Sardenya), Squinzano, Campi Salentina i Soleto (Salento).

Es varen enregistrar 4 parlants d’alguerès, 1 parlant de sard logudorès (ciutat d’Ittiri) i 4 parlants de salentí (2 de la varietat septentrional, de les ciutats de Squinzano i Campi Salentina, i 2 de la varietat central de la Grecia salentina, del municipi de Soleto). 8 d’aquests parlants eren dones i 1 era home (salentí). L’edat mitjana dels entrevistats era de 54 per als algueresos, 61 per al sard logudorès i 35 per als parlants salentins. La diferència d’edat entre els parlants algueresos i sards, per una banda, i els salentins, per l’altra, està justificada perquè en el cas de l’alguerès i el sard, en què l’italià ha substituït aquestes llengües en els àmbits més formals, l’edat al voltant dels 50 es correspon amb l’edat en què la llengua és usada encara de manera habitual. Les dades es varen obtenir mitjançant el qüestionari usat a Prieto i Cabré (coords.) (20072012. Aquest qüestionari està pensat per evocar situacions quotidianes simulades a l’entrevistat. Es tracta d’un mètode inductiu en què l’investigador presenta a l’enquestat una sèrie de situacions i aquest ha d’intervenir produint un determinat estímul que sigui coherent amb cada situació. En aquest treball en concret, els parlants havien d’imaginar que entraven a casa d’un amic/parent i, com que no el veien, l’havien de cridar des de la porta d’entrada. Al cap de 10 segons sense haver rebut cap resposta, havien d’imaginar que aquella persona era al jardí i l’havien de cridar novament. Amb aquest mètode, s’han obtingut un total de 467 vocatius (316 per a l’alguerès, 111 per al sard logudorès i 40 per al salentí).

512

Teresa Cabré / Maria del Mar Vanrell

Els vocatius en qüestió han estat transcrits ortogràficament, fonèticament i prosòdicament amb el sistema ToBI (Grice et al. 2005 per a l’italià, Prieto et al. 2009 per al català i per al sard s’ha usat el sistema provisional de Vanrell et al. 2011). L’anàlisi mètrica autosegmental o el sistema ToBI concep els contorns entonatius com la concatenació lineal d’una sèrie d’unitats tonals subjacents. Aquestes unitats poden ser: accents tonals (associats a les síl·labes tòniques) o tons de frontera (associats als límits de les unitats prosòdiques). La representació dels accents tonals i dels accents de frontera es basa en tan sols dos nivells, l’alt i el baix. A l’hora de fer la transcripció utilitzant aquest sistema, es tenen en compte els valors tonals adjacents i la tessitura de cada parlant, de forma que per exemple el to baix representa un mínim local d’f0 que se situa a prop de la línia de base del parlant. Tanmateix, a l’hora de descriure les dades en aquest treball, no hem utilitzat les etiquetes ToBI sinó un sistema més descriptiu basat en la trajectòria (ascendent o descendent) i el nivell (alt, baix, mig) de la melodia. Ens hem centrat en la melodia que trobem associada sempre a la síl·laba tònica i al límit dret del vocatiu. Per a més informació sobre el model AM o model mètric autosegmental (sistema ToBI) i exemples de la seva aplicació al català i l’italià, vegeu Prieto 2006, Prieto i Vanrell 2007, i Prieto et al. 2009 per al català i Grice et al. (2005) per a l’italià.

3. Resultats 3.1. El truncament Les dades recollides de l’alguerès, el sard i el salentí mostren que el procés de truncament vocatiu que hi té lloc es defineix a partir de dues posicions prominents: l’inici del mot i la vocal accentuada. Això implica que el material que s’elimina és desaccentuat i, consegüentment, no prominent ni des del punt de vista fonètic ni des del punt de vista psicolingüístic (Beckman 1997). La seqüència que es conserva, doncs, no queda delimitada per cap patró estructural de la jerarquia prosòdica (peu mètric o síl·laba), sinó per un patró prosòdic dominat per dues posicions prominents: la inicial del mot i l’accent del mot. Aquest fet provoca que tant la seqüència que produeix el vocatiu apocopat com la seqüència que s’elimina puguin tenir llargades diferents tal com mostra la taula (1). MA

RÍ

A

FÁ

BIO

JO

Á

N

FRAN

CÉ

SCO

Taula 1. Representació esquemàtica del procés d’apòcope que trobem en els vocatius en què representem el material conservat en negre i l’elidit en gris.

Com se sap, la teoria fonològica actual preveu que els processos de formació de mots de les llengües naturals s’han d’atenir a uns mínims estructurals. La seqüència mínima que pot tenir un mot que ha experimentat un procés de truncament és un peu mètric, el qual es pot traduir en una síl·laba travada o en dues síl·labes obertes en les llengües que, com les tractades en aquest estudi, no tenen quantitat vocàlica (McCarthy and Prince 1986). L’aspecte més sorprenent del procés de truncament vocatiu és el lloc on es produeix el

Entonació i truncament en els vocatius romànics

513

truncament que estudiem i les característiques de la seqüència del vocatiu apocopat i del residu. Efectivament, com podem observar a (1), les seqüències elidides poden anar des d’una vocal o una consonant (Marí/a, Joá/n) a una o dues síl·labes (Pasqualí/no, Domé/nico) i amb la coda segregada de la síl·laba accentuada (Francésco, Cá/rmine). El fet que les codes de les síl·labes accentuades se segreguin del vocatiu és un altre element excepcional, ja que la rima sil·làbica queda partida malgrat ser el node que conté el pes sil·làbic. La seqüència segmental dels vocatius apocopats tampoc no té sempre una estructura ben formada, ja que tenim vocatius apocopats d’una síl·laba, de dues o de tres (Fa de Fàbio, Francé de Francésco, Pasqualí de Pasqualíno). En els vocatius apocopats d’una síl·laba, les dues posicions prominents que delimiten el procés de truncament (la inicial i la vocal accentuada) coincideixen en la mateixa síl·laba perquè els mots base tenen accent inicial. Com que el truncament es produeix després de la vocal accentuada, els mots resultants tenen una estructura inferior al que universalment es considera un mot mínim, al qual sí que s’atenen els processos de truncament hipocorístic d’aquestes mateixes llengües (McCarthy i Prince 1986, Cabré 1993, Vanrell i Cabré 2011). Des del punt de vista de comparació transversal entre les diferents llengües analizades, és interessant de destacar el fet que no hem trobat vocatius apocopats a la varietat de la Grecìa Salentina. Aquesta absència pot ser deguda a la influència del grico. El grico és un dialecte del grec parlat per gent de la regió de la Magna Grècia (regió al sud d’Itàlia i Sicília). Existeixen dues petites comunitats gricoparlants a les regions italianes de la Calàbria i la Pulla. Hi ha dues hipòtesis sobre l’origen d’aquesta comunitat, envoltades de certa controvèrsia. La primera hipòtesi parla d’una continuïtat directa de l’antiga colònia grega de la Itàlia meridional i de Sicília, present ja des del segle VIII-VII aC (Rohlfs 1924). En canvi, la segona hipòtesi defensa un origen més recent del grico, lligat a la immigració de població grecoparlant a l’època medieval (Morosi 1870). Per reforçar la seva hipòtesi addueix una certa semblança entre el grico i el grec modern ja que les dues llengües són parcialment intel·ligibles. De tota manera, tant una hipòtesi com l’altra s’adiuen amb els nostres resultats ja que no hi ha constància de l’existència d’aquest truncament en grec clàssic i, segons comunicació personal d’Amalia Arvaniti, aquest procés tampoc no existeix en grec modern. 3.2. L’entonació A continuació, descriurem els patrons entonatius que són més comuns a la primera i segona crida de cada una de les varietats que hem analitzat. Això no vol dir que estiguem parlant de patrons únics, sinó que són els més habituals en determinats contextos. Alguerès  El vocatiu de primera crida es caracteritza per presentar un moviment tonal descendent alineat amb la síl·laba tònica del nom seguit d’una cadència final baixa. Aquest patró es pot aplicar a vocatius apocopats o sense apocopar. A la Figura 2 podeu observar l’esquema d’aquest patró entonatiu (esquerra) i la transcripció ortogràfica, fonètica, tonal, i l’oscil·lograma i el contorn d’f0 del vocatiu Antó (dreta) produït per una parlant algueresa.

514

Teresa Cabré / Maria del Mar Vanrell

Figura 23. Representació esquemàtica (part esquerra), i transcripció ortogràfica, fonètica, tonal, oscil·lograma i contorn d’f0 del vocatiu Antó (part dreta).

Pel que fa a la segona crida, sovint trobem una melodia ascendent-descendent alineada amb la primera síl·laba del nom seguida d’un moviment final baix. Aquest patró, que és el més habitual, només es troba en vocatius apocopats. La Figura 3 presenta l’esquema d’aquest patró (esquerra) i la transcripció ortogràfica, fonètica, tonal, l’oscil·lograma i el contorn d’f0 del vocatiu Ánto (dreta) produït per una parlant algueresa.

Figura 3. Representació esquemàtica (esquerra), i transcripció ortogràfica, fonètica, tonal, oscil·lograma i contorn d’f0 del vocatiu Ánto (dreta).

Sard logudorès El vocatiu de primera crida presenta un moviment tonal ascendent-descendent alineat amb la primera síl·laba del mot seguit d’una inflexió final baixa, molt semblant a l’entonació de la segona crida de l’alguerès. A la primera crida trobem una certa preferència pels vocatius apocopats. La Figura 4 mostra la representació esquemàtica d’aquest patró (esquerra) i la El requadre de color gris fosc indica la síl·laba que porta l’accent tonal, mentre que els requadres de color gris clar marquen les síl·labes amb les quals s’alinea el to de frontera final.

3

Entonació i truncament en els vocatius romànics

515

transcripció ortogràfica, fonètica, tonal, l’oscil·lograma i el contorn d’f0 del vocatiu Fórtuna (dreta) produït per una parlant d’Ittiri.

Figura 4. Representació esquemàtica (esquerra), i transcripció ortogràfica, fonètica, tonal, oscil·lograma i contorn d’f0 del vocatiu Fórtuna (dreta).

En canvi, a la segona crida hi sol aparèixer el que s’anomena calling contour o vocative chant, que es caracteritza per la presència d’una melodia ascendent al llarg de la síl·laba tònica seguida d’un to final suspès. Hem trobat sempre aquest contorn realitzat sobre vocatius no apocopats. La Figura 5 mostra la representació esquemàtica del calling contour (esquerra) i la transcripció ortogràfica, fonètica, tonal, l’oscil·lograma i el contorn d’f0 del vocatiu Fortunádu (dreta) produït per una parlant d’Ittiri.



Figura 5. Representació esquemàtica (esquerra), i transcripció ortogràfica, fonètica, tonal, oscil·lograma i contorn d’f0 del vocatiu Fortunádu (dreta).

516

Teresa Cabré / Maria del Mar Vanrell

Salentí septentrional En els vocatius de primera crida de la varietat septentrional del salentí, hi trobem normalment el calling contour o vocative chant, caracteritzat, com hem vist, per la presència d’una melodia ascendent durant la síl·laba tònica del nom seguida d’un to final sostingut, molt semblant al que hem trobat a la segona crida dels sard logudorès. Trobem una preferència clara pels vocatius sense apocopar. La Figura 6 mostra la representació esquemàtica del calling contour (esquerra) i la transcripció ortogràfica, fonètica, tonal, l’oscil·lograma i el contorn d’f0 del vocatiu Mariánna (dreta) produït per una parlant d’Squinzano.

Figura 6. Representació esquemàtica (esquerra), i transcripció ortogràfica, fonètica, tonal, oscil·lograma i contorn d’f0 del vocatiu Mariánna (dreta).

La diferència fonamental amb el vocatiu de segona crida és que aquest té un caràcter més conclusiu ja que presenta un moviment ascendent-descendent alineat amb la síl·laba tònica del mot seguit de cadència final baixa, semblant però no igual, al que hem trobat a la segona crida de l’alguerès. Veiem que existeix una preferència forta per les formes apocopades. La Figura 7 mostra la representació esquemàtica d’aquest contorn (esquerra) i la transcripció ortogràfica, fonètica, tonal, l’oscil·lograma i el contorn d’f0 del vocatiu Mariá (dreta) produït per una parlant d’Squinzano.

Figura 7. Representació esquemàtica (esquerra), i transcripció ortogràfica, fonètica, tonal, oscil·lograma i contorn d’f0 del vocatiu apocopat Mariá (dreta).

Entonació i truncament en els vocatius romànics

517

Central de la Grecìa Salentina A la primera crida, hi trobem el mateix patró que trobàvem a la varietat septentrional: calling contour / vocative chant, que es realitza sempre sobre formes no apocopades. A la Figura 8, hi podeu veure la representació esquemàtica d’aquest contorn (esquerra) i la transcripció ortogràfica, fonètica, tonal, l’oscil·lograma i el contorn d’f0 del vocatiu Simone (dreta) produït per una parlant de Soleto.

Figura 8. Representació esquemàtica (esquerra), i transcripció ortogràfica, fonètica, tonal, oscil·lograma i contorn d’f0 del vocatiu Simóne (dreta).

A la segona crida hi tornem a trobar el mateix patró que a la varietat septentrional: un moviment ascendent-descendent alineat amb la síl·laba tònica del mot seguit de cadència final baixa. La diferència fonamental entre les dues varietats és que la varietat central no produeix mai vocatius apocopats. La Figura 9 mostra la representació esquemàtica d’aquest contorn (esquerra) i la transcripció ortogràfica, fonètica, tonal, l’oscil·lograma i el contorn d’f0 del vocatiu Simóne (dreta) produït per una parlant de Soleto.



Figura 9. Representació esquemàtica (esquerra), i transcripció ortogràfica, fonètica, tonal, oscil·lograma i contorn d’f0 del vocatiu Simóne (dreta).

518

Teresa Cabré / Maria del Mar Vanrell

3. Conclusions A partir de l’anàlisi de les dades, concloem que el truncament vocatiu que trobem en alguerès, sard logudorès i salentí septentrional es defineix a partir de les dues posicions fortes del mot: la inicial i l’accentuada. No trobem, però, aquest procés en el central de la Grecìa Salentina. Com hem vist, l’alguerès i el sard logudorès comparteixen la característica d’alinear l’accent tonal amb la primera síl·laba del mot (descrit per a l’alguerès a Kuen (1932) com a «retrocés de l’accent»), però amb la diferència que el sard l’utilitza en la primera crida mentre que l’alguerès l’utilitza en la segona crida. Una entonació força semblant es troba en la segona crida dels dialectes salentins, mentre que la primera crida comparteix entonació amb la segona crida del sard logudorès. Les dues varietats de salentí utilitzen els mateixos patrons entonatius, tot i que la varietat central de la Grècia Salentina rebutja les formes apocopades. L’aparició dels mateixos contorns entonatius, encara que amb una distribució diferent, i del mateix procés de truncament dóna a aquesta regió del Mediterrani occidental una coherència lingüística molt notable. Falta encara per estudiar altres parlars, com el sicilià o el cors, per poder donar una visió de conjunt dels vocatius de tota aquesta zona.

Bibliografia Alber, Birgit (2010): An Exploration of Truncation in Italian. In: Staroverov, P. / Altshuler, D. / Braver, A. / Fasola, C. A. / Murray, S. (edd.): Rutgers Working Papers in Linguistics, vol. 3. Rutgers: Rutgers Linguistics, 1-30. Beckman, Jill (1997): Positional Faithfulness. Doctoral dissertation, University of Massachussetts. Cabré, Teresa (1993): Estructura gramatical i lexicó. El mot mínim en català. Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona. Floricic, Franck (2002): La morphologie du vocatif: l’exemple du sarde. In: VR 61, 151-177. Grice, Martine / D’Imperio, Mariapaola / Savino, Michelina / Avesani, Cinzia (2005): Towards a strategy for labeling varieties of Italian. In: Jun, Sun-Ah (ed.): Prosodic models and transcription: Towards prosodic typology. Oxford, Oxford Univ. Press, 55-83. Kuen, Heinrich (1932): El dialecto de Alguer y su posición en la historia de la lengua catalana. In: AOR 5, 121-177. McCarthy, John / Prince, Alan (1986): Prosodic Morphology (ms). Universitat de Massachusetts, Amherst i Universitat de Brandeis. Mester, Armin (1990): Patterns of truncation. In: LingI 20, 478-485. Morosi, Giuseppe (1870): Sudi sui dialetti greci della terra d’Otranto. Lecce: Tip. Editrice Salentina. Pittau, Massimo (1972): Grammatica del sardo-nuorese. Bologna: Patron Editore. Prieto, Pilar (2006): El model mètric i autosegmental aplical al català. In: Carrera Sabaté, Josefina / Pons, Clàudia (edd.): Actes del XIV Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona. Barcelona: Universitat de Barcelona – PPU, 173-185. — / Aguilar, Lourdes / Mascaró, Ignasi / Torres-Tamarit, Francesc / Vanrell, Maria del Mar (2009): L’etiquetatge prosòdic Cat_ToBI. In: Estudios de Fonética Experimental 18, 287-309.

Entonació i truncament en els vocatius romànics

519

— / Cabré, Teresa (coord.) (2007-2012): Atles interactiu de l’entonació del català. In: http://prosodia. upf.edu/atlesentonacio/ — / Vanrell, Maria del Mar (2007): Sobre alguns contrastos fonològics en l’entonació del català. In: Caplletra 40, 43-69. Rohlfs, Gerhard (1924): Griechen und Romanen in Unteritalien. Ginevra: Olschki. Vanrell, Maria del Mar / Cabré, Teresa (2011): Entonació vocativa i mot mínim en alguerès. In: Lloret, Maria Rosa / Pons, Clàudia (edd.): Noves aproximacions a la fonologia i la morfologia del català. Col·lecció Symposia Philologica. Alacant: IIFV, 521-542. Vanrell, Maria del Mar / Schirru, Carlo / Ballone, Francesc / Prieto, Pilar (2011): Sard_ToBI presentat a Workshop on Rom_ToBI. Transcription of Intonation of the Romance Languages. In: http://prosodia. upf.edu/activitats/wromtobi/home/program.php

Stefano Canalis (Università di Padova)

L’esito di -p-, -t-, -c- in toscano antico: un nuovo argomento a favore della presenza di sonorizzazione intervocalica

1. Introduzione È ben nota la compresenza in toscano di un doppio esito delle consonanti occlusive sorde latine c, t, p in posizione intervocalica: nella maggioranza dei casi esse si mantengono inalterate, ma in un discreto numero di parole si ha un esito sonoro (e spesso p diventa anche fricativa). Qui sotto sono riportati alcuni esempi rappresentativi del primo e del secondo esito. fuoco < focu(m) ruota < rota(m) amico < amicu(m) rete < rete(m) formica < formica(m) ortica < urtica(m) luogo < locu(m) scudo < scutu(m) ago < acu(m) spada < spatha(m) piegare < plicare padre < patre(m)

ape < ape(m) lupo < lupu(m) sapone < sapone(m) riva < ripa(m) ricevere < recipere vescovo < episcopu(m)

I tentativi di spiegare questo doppio esito, che sembra contraddire l’idea stessa di legge fonetica regolare, sono numerosi e si sono accumulati nel corso dei decenni. Tuttavia, quasi tutte le spiegazioni assumono – al di là di differenze anche ampie – una o l’altra di due posizioni di fondo: la prima motiva la presenza di consonanti sonorizzate come prestiti lessicali, mentre la seconda le interpreta come il risultato di un processo di sonorizzazione nativo del toscano. Per ragioni di spazio nella sezione successiva mi limiterò ad elencare sommariamente i dati e gli argomenti principali addotti a favore dell’una e dell’altra ipotesi, senza approfondirne i dettagli (maggiori informazioni sulla storia del problema sono reperibili in Izzo [1980] e Guazzelli [1996]). Nella terza sezione verrà avanzata una spiegazione del doppio esito: pur assumendo l’esistenza di sonorizzazione intervocalica in toscano antico, la mia proposta si differenzia profondamente dalla teoria tradizionale, in quanto ipotizza l’esistenza di un processo allofonico e variabile piuttosto che la sonorizzazione completa, sistematica e neutralizzante delle sorde intervocaliche. Il fondamento empirico di tale proposta è costituito da un’analisi quantitativa del lessico del toscano antico, ricavata dai testi dell’OVI ed esposta nella quarta parte. I risultati di questa indagine mostrano come in toscano la presenza di consonanti intervocaliche sonorizzate sia fonologicamente motivata: una occlusiva sorda latina ha più probabilità di diventare sonora in toscano 1) più sono aperte le vocali circostanti, 2) quando la consonante è velare, 3) quando una delle vocali adiacenti è accentata. Infine nella sezione conclusiva verranno argomentate

522

Stefano Canalis

l’incompatibilità di questi risultati con l’ipotesi del prestito, e la loro coerenza con l’ipotesi alternativa proposta. In ogni caso, data la complessità del problema e i limiti di spazio, rimando a Canalis (in preparazione) per un’esposizione molto più dettagliata e articolata di dati, problemi, metodi e proposta di spiegazione.

2. Dati e argomenti principali delle due ipotesi 2.1. Argomenti a favore del prestito Che il toscano abbia preso in prestito parole da altre lingue romanze è un fatto ovvio (cfr. ad esempio Castellani [2000: capp. 2-4] per una panoramica sui prestiti in toscano antico). Poiché è altrettanto noto che le lingue romanze occidentali hanno sistematicamente sonorizzato le occlusive sorde intervocaliche, un’ipotesi naturale per gli sporadici esiti sonori di -p-, -t-, -c- in toscano è che essi siano dovuti a prestiti dalle lingue suddette. Più in particolare, i candidati principali come fonte dei prestiti sono i dialetti del nord Italia, e in misura minore il francese e il provenzale. Gli argomenti a favore di questa soluzione, e più generalmente contro la presenza di sonorizzazione nativa, sono numerosi; per ragioni di spazio, mi limiterò a riassumere quelli più frequentemente citati e a mio parere più importanti, senza discutere i particolari delle motivazioni addotte da singoli autori (per una panoramica su di esse è utile consultare, tra i molti lavori sull’argomento, Pieri [1901], Rohlfs [1966], Tekavčić [1980], Izzo [1980], Guazzelli [1996], Castellani [1980, 2000], e naturalmente anche le rispettive bibliografie). Innanzitutto, nell’alto Medio Evo la Toscana è stata a lungo inclusa in entità politiche aventi il loro baricentro più a nord, in quanto parte prima del regno longobardo, poi dell’impero carolingio, e dopo la frammentazione di quest’ultimo anche del Regno d’Italia. Nel caso della Toscana settentrionale, il legame politico è stato ancora più duraturo. Considerando anche le relazioni commerciali con il nord Italia e i territori d’Oltralpe, è quindi ragionevole supporre che esistesse una situazione di contatto linguistico relativamente intenso con varie lingue romanze occidentali, e che queste ultime godessero anche del prestigio generalmente associato alla lingua del potere politico e dell’amministrazione. Le parole con sonorizzazione inoltre sono più numerose nella Toscana settentrionale (Lucca, Pisa), vale a dire proprio l’area dove i legami con il nord Italia sono stati più intensi e prolungati. A rafforzare questo quadro generale compatibile col prestito lessicale contribuiscono una serie di fatti. È per esempio significativo che parole che mostrano la sonorizzazione di una sorda latina siano frequenti in ambiti semantici (politica, amministrazione, religione, navigazione) in cui doveva essere forte l’influenza dal nord Italia (per esempio podere, podestà, vescovo, cavo). Per alcune parole con sonorizzazione la provenienza è confermata dagli esiti di altri fonemi delle parole stesse, poiché non sono quelli attesi in toscano, mentre sono attestati in almeno alcune lingue romanze occidentali. Per esempio la vocale tonica di séga, dal verbo sĕco, non può essere l’esito toscano di una /e/ breve latina; invece, il passaggio ĕ > /e/ è attestato in alcuni parti dell’Italia settentrionale, per esempio in emiliano (Rohlfs 1966: 116). L’assenza di sonorizzazione nella morfologia flessiva, che notoriamente è la parte di una lingua meno permeabile a prestiti, è un altro dei dati che è stato più frequentemente citato

L’esito di -p-, -t-, -c- in toscano antico: un nuovo argomento

523

a sostegno dell’implausibilità dell’origine nativa della sonorizzazione. Mentre le lingue romanze occidentali hanno sonorizzato la consonante del participio passato (per esempio spagnolo -ado), il toscano conserva la sorda in -ato. Così come la morfologia flessiva non ha sonorizzazione, non la hanno neanche parole che appartengono al lessico di base: se ci fosse stato un processo di sonorizzazione, «bisognerebbe considerare latinismi dico, fico, ortica, formica, amico, nipote, aceto, dito, maturo, sete, siepe, capo, ape, cipolla, mese, pietroso» (Rohlfs 1966: 287). Anche per i toponimi – altra parte del lessico usualmente al riparo da influenze esterne – varrebbe un discorso analogo: «le occlusive sorde […] costituiscono la norma nei toponimi che non hanno addentellati lessicali» (Castellani 2000: 136). Infine, il singolo argomento probabilmente più importante è dato dal mero numero di parole che conservano le occlusive sorde intervocaliche rispetto ai casi di sonorizzazione: la maggior parte delle occlusive sorde intervocaliche latine non è stata sonorizzata in toscano (anche se cifre precise non sono di solito fornite né dai sostenitori del prestito né da quelli della sonorizzazione nativa; a mia conoscenza l’unico ad aver effettuato dei conteggi è Izzo [1980], il quale ha calcolato che in un campione ricavato dal REW di 138 parole toscane derivanti da parole latine e contenenti occlusive intervocaliche, solo 17 – vale a dire il 12,3% – ha sonorizzazione). 2.2. Argomenti a favore di un processo di sonorizzazione I fatti menzionati nella sezione precedente sembrano confermare in pieno l’ipotesi del prestito lessicale, e di conseguenza sembrano lasciare ben poco spazio a quella della sonorizzazione nativa. Ciononostante, anche gli elementi a favore di quest’ultima sono numerosi. Anche in questo caso per ragioni di spazio riporterò gli argomenti principali, senza discutere le opinioni di singoli autori, basandomi principalmente su Contini (1960), Giannelli / Savoia (1978, 1979-1980), Franceschini (1983), Maiden (1995), Giannelli / Cravens (1997), Cravens (2002). Innanzitutto, è vero che alcune parole con sonorizzazione sono tecnicismi e che le occlusive sorde intervocaliche sono ampiamente attestate nel lessico di base, ma molte parole con sonorizzazione intervocalica appartengono proprio a questo strato del lessico, che generalmente è stabile e poco soggetto all’ingresso di prestiti (ago, padella, strada, etc.), oppure sono voci chiaramente popolari (ad esempio fregare < fricare). Anche l’argomento della presunta rarità di toponimi con sonorizzazione è controverso: Cravens (2002: 122-125), sulla base dei dati riportati da Pieri (1898, 1919, 1969) e Pellegrini (1990), fornisce un elenco di oltre 80 toponimi toscani (come Montaguto, Ripaghera < ripa acra) con sonorizzazione di una occlusiva sorda intervocalica. È poi vero che non esistono morfemi flessivi con sonorizzazione, ma è anche vero che i potenziali candidati sono soltanto due: il participio passato (con, a seconda della vocale tematica del verbo, gli allomorfi -ato, -ito e -uto) e la 2a persona plurale del presente e dell’imperfetto (con gli allomorfi -ate, -ete e -ite). Nella morfologia derivazionale la sonorizzazione è invece attestata (-dore, -ade, accanto alle forme -tore, -ate). Non è neanche del tutto ovvio che il toscano abbia preso in prestito parole dalle varietà del nord Italia in modo così massiccio come è implicato dall’ipotesi del prestito. Maiden

524

Stefano Canalis

(1995: 62) osserva che, sebbene le lingue romanze occidentali abbiano anche avuto degeminazione delle geminate oltre alla sonorizzazione delle sorde, in toscano sono rari i casi di prestito di parole con degeminazione. Non è dunque chiaro perché il presunto prestito avrebbe dovuto privilegiare selettivamente soltanto le parole con sonorizzazione, rispetto a quelle contenenti altri esiti peculiari delle lingue romanze occidentali. Anche se la sonorizzazione globalmente è più frequente nella Toscana settentrionale – soprattutto a Lucca – che a Firenze, alcune parole hanno sonorizzazione in fiorentino ma non in lucchese, per esempio fior. stadera, mortadella, corridoio, ma lucch. statea, versiliese mortatella, coritoglio (Giannelli / Savoia 1979-1980: 89); inoltre a Siena, che è più distante di Firenze dal nord Italia, la sonorizzazione è più estesa che in fiorentino (per esempio si ha regare per recare). Quindi l’ipotesi che la sonorizzazione provenga dal nord, e si sia diffusa in Toscana avendo come centro di irradiamento Lucca (cfr. per esempio Izzo [1980: 134]) non è del tutto coerente con la distribuzione geografica del fenomeno. Tra gli argomenti più stringenti contro il prestito c’è l’incompatibilità (per varie ragioni) di alcune parole aventi sonorizzazione con una provenienza nord-italiana o più in generale romanza occidentale. In alcuni casi si tratta di incompatibilità lessicale, poiché una parola toscana con sonorizzazione di una sorda etimologica non ha corrispettivi nelle lingue romanze occidentali. È la situazione, ad esempio, di codesto < eccu tibi istu(m) (accanto al più frequente, almeno nel medioevo, cotesto). In altri casi si ha incompatibilità fonologica, poiché la sonorizzazione ha luogo in un contesto o in un modo che non sono attestati nelle lingue romanze occidentali. È il caso degli sviluppi del dittongo latino au: almeno in varietà pisane e lucchesi ci sono casi di sonorizzazione dopo [ɔ] < au (pogo < paucu(m), oga < *auca < avica(m)). In questo contesto invece nella Romània occidentale la sonorizzazione era bloccata: cfr. per esempio le parole spagnole oca, poco. La sonorizzazione della Romània occidentale inoltre ha avuto luogo soltanto all’interno di parola (con sporadiche eccezioni, come galavrò ‹calabrone› in lombardo); in toscano invece si trovano anche consonanti sonorizzate (di solito c-) a inizio di parola: gridare < quiritare, gonfiare < conflare, galigaio < caligariu(m) ‹calzolaio›, gattivo < captivu(m), ditello ‹ascella› < titillu(m), etc. È interessante notare che anche due fenomeni strutturalmente simili alla sonorizzazione intervocalica, vale a dire la gorgia toscana e la lenizione nel centro-sud Italia, non sono bloccati da confini di parola. In alcune parole (per esempio fegato, aguto ‹acuto/chiodo› < acutu(m)) è sonorizzata una sola occlusiva intervocalica, mentre un’altra rimane sorda; nella Romània occidentale la sonorizzazione ha colpito tutte le occlusive sorde intervocaliche indistintamente, quindi ci dovremmo aspettare forme come *fegado, *agudo se tali parole fossero prestiti. Sia la sonorizzazione iniziale (gridare, galigaio, etc.) che quella parziale (fegato, aguto, etc.) hanno un aspetto in comune: in entrambi i casi c viene lenita più spesso di t e p. In realtà l’asimmetria non è limitata a questi due casi: anche se globalmente la sonorizzazione è numericamente minoritaria rispetto alla conservazione della sorda (vedi la sezione precedente), la sua distribuzione non è uniforme, dato che la sonorizzazione della velare pare essere più frequente di quella di -t- e -p-. In alcuni contesti specifici poi l’asimmetria è ancora più marcata; in particolare prima di /r/ il numero di parole con sonorizzazione della velare supera ampiamente quello delle parole che conservano la sorda, al punto che secondo Castellani (2000: 137) «-gr- in Toscana [...] è l’esito regolare di -cr- lat. preceduto da vocale», sebbene Arrigo Castellani sia stato uno dei maggiori sostenitori dell’ipotesi del prestito (integrata da una sonorizzazione ‹imitativa›, cfr. § 5).

L’esito di -p-, -t-, -c- in toscano antico: un nuovo argomento

525

Infine, va sottolineato che tutt’oggi esistono processi sincronici di sonorizzazione intervocalica in Toscana, fatto che corrobora l’idea di una origine nativa della sonorizzazione nel toscano medioevale. Tali processi sono differenti dal supposto processo di sonorizzazione del toscano antico sotto alcuni punti di vista: oltre ovviamente ad essere processi ancora attivi piuttosto che un fatto diacronico, sono limitati soprattutto alle aree periferiche della regione (cfr. Giannelli / Savoia [1978, 1979-1980] per loro esatta distribuzione geografica), e agiscono a livello allofonico invece di neutralizzare l’opposizione sordo/sonoro – infatti l’esito fonetico di tale processo è variabile, e può andare da sordo lene a sonoro lene, fino occasionalmente a sonoro. Tuttavia la sonorizzazione attuale ha diversi punti in comune con il fenomeno ipotizzato per il toscano antico: ha luogo anche tra parole (per esempio elbano orientale [‘tela], ma [la ‘dela], Giannelli / Savoia [1979-1980: 57]), e colpisce più frequentemente /k/ delle altre occlusive sorde (Cravens / Giannelli 1995).

3. Sonorizzazione variabile Gli argomenti elencati nella sezione precedente sembrano annullarsi a vicenda: sebbene esistano importanti dati a favore del prestito, in diversi casi la presenza di una consonante sonorizzata è difficile da ricondurre all’adozione del termine di un’altra lingua romanza (o perché –come in codesto– quel termine non esiste nelle lingue in questione, o perché –come in oga o galigaio– la consonante non dovrebbe essere stata sonorizzata, etc.). Di conseguenza, il problema appare irrisolvibile, con risposte parziali e reciprocamente contraddittorie. L’uscita da questo stallo può essere fornita da un differente punto di vista riguardo alle modalità del cambiamento linguistico. I proponenti di entrambe le soluzioni adottano, esplicitamente o implicitamente, l’idea di regola fonetica priva di eccezioni di stampo neogrammatico. In quest’ottica, se l’ipotesi è che il toscano abbia conservato le sorde, tutte le sonore sono inaspettate e la causa della loro presenza deve risiedere al di fuori del sistema fonologico del toscano. Se l’ipotesi è quella della sonorizzazione nativa nella sua versione tradizionale (un processo sostanzialmente analogo a quello avvenuto nella Romània occidentale, così come sostenevano Merlo [1933, 1941], Bottiglioni [1927], Urciolo [1965]), allora rimane un grandissimo residuo di sorde che vanno etichettate come eccezioni. In entrambi i casi si deve fare quindi ricorso ad alcune tra le soluzioni generalmente addotte come causa dell’oscuramento parziale della regolarità di una legge fonetica: il prestito (se si accetta la prima ipotesi) o l’influenza conservatrice di una varietà linguistica prestigiosa (il latino, se si accetta l’ipotesi della sonorizzazione nativa). Ma i problemi sollevati da entrambe le soluzioni potrebbero essere aggirati abbandonando l’assunzione di regolarità totale del cambiamento linguistico e ipotizzando che entrambi gli esiti, sordo e sonoro, siano sviluppi delle occlusive sorde intervocaliche latine. L’assunto è che all’origine delle consonanti sonorizzate in toscano vi sia stata una regola variabile (in termini laboviani) di sonorizzazione: in maniera simile alla situazione riscontrabile oggi nella Toscana periferica, un processo allofonico di sonorizzazione intervocalica avrebbe realizzato le occlusive sorde intervocaliche come consonanti parzialmente sonorizzate (bisbigliate, e/o mormorate), arrivando talvolta fino alla sonorizzazione completa. Anche in quest’ultimo caso l’opzionalità e la

526

Stefano Canalis

frequente non categoricità del processo avrebbero permesso ai parlanti di interpretare una occlusiva intervocalica foneticamente sonorizzata come la realizzazione contestuale di una sorda fonologica sottostante, poiché la realizzazione non (completamente) sonora in altre occorrenze della medesima parola avrebbe consentito di non confonderla con una consonante fonologicamente sonora. Così, per esempio, sarebbe stato possibile sentire realizzate lago e strada come [‘la:go] o [‘stra:da], ma data la realizzabilità delle stesse parole anche come [‘la:g̈o] e [‘stra’d̤a (ed eventualmente in un registro formale anche come [‘la:ko] e [‘stra:ta]), i parlanti avrebbero comunque ricondotto le forme con sonorizzazione alle forme sottostanti /’lako/ e /’strata/, senza considerare le loro [g] e [d] fonologicamente identiche alle [g] e [d] di [le’ga:re] o di [‘ko:da], poiché queste ultime sarebbero state costantemente e stabilmente realizzate come sonore ‹piene›. Nel corso del tempo tuttavia le consonanti sorde intervocaliche con più alta frequenza di realizzazioni sonore sarebbero state rianalizzate dai parlanti come fonologicamente sonore, poiché sarebbero state nella maggior parte dei casi indistinguibili da una ‹vera› sonora, e sarebbero quindi rimaste sonore anche dopo la scomparsa del processo allofonico di sonorizzazione in ampie parti della Toscana. Questa ipotesi – che riprende quanto già proposto, con diverse sfumature, in vari lavori, tra i quali si possono menzionare almeno Contini (1960), Giannelli / Savoia (1978, 1979-1980), Wanner / Cravens (1980), Franceschini (1983), Maiden (1995), Giannelli / Cravens (1997), Cravens (2002) – collega la sonorizzazione toscana ai fenomeni di lenizione del centro e sud Italia, piuttosto che alla sonorizzazione romanza occidentale: i primi infatti (la gorgia e la sonorizzazione parziale attestata nel Centro, in parte del Sud e in parte della Toscana stessa) sono allofonici e variabili, attraversano i confini di parola, e non colpiscono tutte le consonanti allo stesso modo (spesso sia l’intensità che la frequenza della lenizione seguono la scala /k/ > /t/ > /p/). Una soluzione di questo tipo offre una spiegazione a molti dei fatti elencati in § 2.2. Soprattutto troverebbe giustificazione il fatto che non tutte le occlusive sorde – anzi, soltanto una minoranza relativamente piccola – sono diventate sonore. La compresenza di esiti sordi e sonori delle occlusive sorde intervocaliche latine sarebbe coerente con il carattere variabile e non neutralizzante della sonorizzazione, che non avrebbe colpito tutte le consonanti con la stessa intensità. In effetti, molti degli autori menzionati sopra assumono in un modo o nell’altro qualche forma di diffusione lessicale piuttosto che di cambiamento fonetico regolare: «[u]na situazione di variabilità consente l’accelerazione di sviluppi in singole parole» (Giannelli / Savoia 1979-1980: 90). Questo quadro di riferimento può quindi comporre svariati fatti in modo più coerente sia rispetto alla teoria ‹tradizionale› della sonorizzazione che rispetto a quella del prestito. Una obiezione che però si può muovere ad esso è che, assumendo già in partenza che sia gli esiti sonori che quelli sordi non sono controesempi, diventa difficile stabilire quali dati potrebbero falsificare l’ipotesi. E spostandoci su un piano più generale, una ricognizione tipologica anche sommaria ci mostra che dopo tutto la maggioranza dei cambiamenti fonetici a noi noti è regolare (almeno tendenzialmente), e ciò è valido anche nell’ambito nei processi di sonorizzazione. Quindi l’individuazione di una qualche motivazione fonetica, anche se solo probabilistica, sarebbe benvenuta. Inoltre un tale risultato fornirebbe un ulteriore vantaggio: se le occlusive sonorizzate del toscano mostrassero di essere collegate a parametri fonologici non rilevanti nella sonorizzazione delle lingue romanze occidentali, allora la loro presenza in toscano non potrebbe dipendere dal prestito. Detto in maniera differente, non è possibile che le lingue romanze occidentali abbiano dato al toscano qualcosa che esse stesse non possedevano.

L’esito di -p-, -t-, -c- in toscano antico: un nuovo argomento

527

4. Dati utilizzati, criteri di selezione e risultati In questa sezione si intendono quindi cercare proprietà peculiari della sonorizzazione in toscano, che permettano di escludere una sua origine esterna. La loro individuazione permetterà anche di comprendere meglio come ha avuto luogo il processo di sonorizzazione, e perché è stato sporadico. Come menzionato sopra, è già stato osservato da più autori che sembrano esistere asimmetrie nella frequenza di sonorizzazione , e in particolare che gli esiti sonorizzati di -c- sono più numerosi di quelli di -t- e -p-. Poiché nella Romània occidentale tutte le occlusive sorde sono state sistematicamente sonorizzate, indipendentemente dal loro luogo di articolazione, l’asimmetria presente in toscano non è spiegabile se le parole con sonorizzazione sono tutte prestiti. La ricerca di asimmetrie fonologiche associate alla sonorizzazione intervocalica dunque permetterebbe di fare chiarezza sull’origine delle forme sonorizzate in toscano. A questo punto però si aprono diversi interrogativi. Non esistono studi quantitativi che possano confermare o meno la più alta frequenza di sonorizzazione di -c-, ma solo stime impressionistiche. Inoltre sarebbe interessante sapere se esistono altre asimmetrie fonologiche, oltre a quella che riguarda il luogo di articolazione della consonante. Per individuare tali asimmetrie si è utilizzato il Corpus OVI dell’Italiano antico come fonte di dati. Una volta selezionati i testi toscani all’interno dell’OVI, essi sono stati ulteriormente ristretti ai testi carattere documentario, come lettere, inventari, statuti, testamenti, libri di mercanti, etc. (escludendo quindi opere lirico-letterarie, filosofiche, didattiche, trattati di retorica, trattati scientifici, commenti). Sono stati anche esclusi i volgarizzamenti (quelli dal latino potevano favorire l’uso di forme senza sonorizzazione anche nel caso di parole che generalmente la possiedono in toscano, mentre quelli da lingue romanze occidentali – soprattutto dal francese – potevano avere l’effetto opposto) e l’arco temporale è stato limitato ai testi anteriori al 1350. In questi testi sono state ricercate tutte le parole contenenti i due possibili esiti toscani – sordo e sonoro – di una occlusiva sorda latina in posizione intervocalica, vale a dire tutte le sequenze V-C occlusiva-(r)-V (quindi sono state inserite nel motore di ricerca stringhe di testo come -aca-, -ache-, -ito-, -otu-, -epr-, -agr-, -edo-, -obr-, etc.). Poiché l’esito di -p- è talvolta [b] e talvolta [v] (riva < ripa(m), ma bottega < apotheca(m)), oltre a tutte le occlusive sono state anche raccolte le sequenze con [v] intervocalica (o tra vocale e /r/). Dalla lista di parole ottenuta sono state ovviamente escluse le parole con occlusiva sonora etimologica, ottenendo così soltanto le parole che contengono l’esito di una sorda latina. Sono state escluse anche parole per svariate ragioni non rilevanti o di difficile interpretazione: i toponimi e gli antroponimi, le parole in cui un’occlusiva è intervocalica solo perché al confine di un composto o preceduta da un prefisso (per esempio /t/ in ritentare), le parole con occlusiva sorda, se è tale anche nelle lingue romanze occidentali (in quanto probabile indizio di origine dotta della parola). Per la stessa ragione ho eliminato le parole con vocalismo e/o consonantismo dotto (per esempio /i/ da ĭ, o /ɛ/ da ē). Sono state anche escluse le parole con vocalismo e/o consonantismo proprio della Romània occidentale (cfr. il caso di sega menzionato in § 2.1), e quelle con consonante sonorizzata, se in toscano esistono doppioni in cui la forma con sonorizzazione ha un significato specializzato, e collegato a un ambito dove era intenso l’influsso culturale esterno (per esempio podestà, podere, mudare – cfr. di

528

Stefano Canalis

nuovo § 2.1), poiché si tratta molto probabilmente di prestiti.1 Sono inoltre state eliminate le parole con etimologia oscura e quelle con una sola attestazione. Infine, tutte le parole morfologicamente derivate dalla stessa radice sono state conteggiate sotto un’unica voce (per esempio gli esiti di /k/ in consacrare sono stati conteggiati insieme a quelli della stessa consonante in sacro). La lista risultante comprende 485 elementi. Il primo risultato che balza immediatamente agli occhi è che molto spesso una parola presenta entrambi gli esiti, con compresenza di varianti con e senza sonorizzazione talvolta nello stesso testo. Tale stato di cose ovviamente rende non ovvia la classificazione di molte parole come casi di conservazione della sorda o come casi di sonorizzazione. Essendo l’ipotesi adottata quella di un processo variabile, in cui non necessariamente tutte le occorrenze di una parola devono essere sonorizzate, sono state considerate casi di sonorizzazione le parole con almeno il 10% di occorrenze con una occlusiva sonorizzata. Va comunque sottolineato che un tale polimorfismo è già in sé un argomento a favore di un processo variabile, sia rispetto alla versione tradizionale dell’ipotesi della sonorizzazione sia rispetto all’ipotesi del prestito. Infatti non ci si aspetterebbe una variabilità così ampia da un processo di tipo neogrammatico, mentre l’ipotesi del prestito non spiega come mai sono rari i casi di allotropia, che ci si aspetterebbe di trovare spesso quando nella stessa lingua coesistono due evoluzioni indipendenti di molte parole. Ogni voce della lista è stata classificata secondo tre parametri fonologici, oltre alla sonorizzazione o meno dell’occlusiva intervocalica che contiene. Il primo è il luogo di articolazione dell’occlusiva lungo la scala anteriorità-posteriorità (quindi labiale, dentale o velare) il secondo è l’altezza delle vocali adiacenti all’occlusiva (classificate lungo una scala a tre livelli; ovviamente il toscano ha quattro gradi di altezza nelle toniche, ma le vocali medio-alte e medio-basse sono state accorpate per renderle confrontabili con le vocali atone, che hanno solo tre gradi di altezza), il terzo è la presenza o meno di accento su una delle vocali adiacenti la consonante. La scelta di prendere in considerazione questi parametri dipende da due ragioni: l’ipotesi che siano rilevanti per spiegare la sonorizzazione in toscano è già stata avanzata in precedenza (da vari autori per quanto riguarda il luogo di articolazione della consonante, da Ascoli [1889] per quanto riguarda l’accento e l’altezza vocalica), e a livello tipologico sono tra i fattori che più spesso influenzano i processi di lenizione (cfr. ad esempio Kirchner [2001]). 4.1. Risultati Queste informazioni permettono di mettere in relazione l’esito sordo o sonoro di una occlusiva sorda latina col contesto fonologico che la circonda. Rispetto a tutti e tre i parametri emergono delle evidenti asimmetrie nella frequenza di sonorizzazione: per quanto riguarda A questo proposito, è forse utile chiarire che lo scopo di questo articolo non è sostenere che tutte le parole toscane che presentano la sonorizzazione di una sorda etimologica siano necessariamente il prodotto di un processo di sonorizzazione; poiché è lapalissiano che il toscano ha preso in prestito parole da altre lingue romanze, tra di esse sono sicuramente comprese alcune parole con sonorizzazione intervocalica. Ciò che si vuole dimostrare è piuttosto che il prestito non è in grado di spiegare la sonorizzazione in molte parole, e che invece un processo di sonorizzazione variabile è in grado di offrire un quadro più coerente ed esaustivo.

1

529

L’esito di -p-, -t-, -c- in toscano antico: un nuovo argomento

l’altezza vocalica, la probabilità di avere sonorizzazione dell’occlusiva intervocalica aumenta con l’aumentare dell’apertura della vocale, sia che si tratti di quella preconsonantica (tab. 1) che di quella postconsonantica (tab. 2). Anche il luogo di articolazione è rilevante, poiché la frequenza di sonorizzazione aumenta man mano che la consonante diventa posteriore (tab. 3), confermando quantitativamente l’impressione già espressa da molti autori. Anche la presenza dell’accento su una delle due vocali adiacenti ha un effetto positivo sulla frequenza di sonorizzazione (tab. 4). cons. sonorizzate cons. sorde cons. totali

Vocali alte 23 (15%) 133 (85%) 156 (100%)

Vocali medie 50 (28%) 127 (72%) 177 (100%)

/a/ 50 (33%) 102 (67%) 152 (100%)

Tab 1. Altezza della vocale preconsonantica cons. sonorizzate cons. sorde cons. totali

Vocali alte 24 (21%) 92 (79%) 116 (100%)

Vocali medie 35 (22%) 127 (78%) 162 (100%)

/a/ 64 (31%) 143 (69%) 207 (100%)

Tab. 2. Altezza della vocale postconsonantica cons. sonorizzate cons. sorde totale

-p 18 (20%) 73 (80%) 91 (100%)

-t50 (22%) 181 (78%) 231 (100%)

-c55 (34%) 108 (66%) 163 (100%)

Tab. 3. Luogo di articolazione della consonante intervocalica cons. sonorizzate cons. sorde totale

V__V 9 (15%) 53 (85%) 62 (100%)

V__V́ o V́__V 114 (27%) 309 (73%) 423 (100%)

Tab 4. Vocale tonica adiacente

Le tendenze mostrate nelle tabelle e nei grafici sono confermate da un’analisi statistica. Poiché la variabile dipendente (la sonorizzazione delle occlusive sorde latine in toscano) può assumere solo due valori (o la consonante rimane sorda, o diventa sonora), si presta all’applicazione della regressione logistica, che stima la probabilità di un risultato di tipo binario (la sonorizzazione, nel nostro caso) dati dei predittori (altezza delle vocali, luogo di articolazione della consonante, presenza di accento). I calcoli sono stati effettuati con il programma R (funzione lrm del pacchetto Design). I risultati (tab. 5) indicano che gli effetti dell’altezza della vocale precedente e del luogo di articolazione della consonante sono altamente significativi; l’effetto della presenza di accento è significativo; il livello di significatività dell’altezza della vocale postonica è superiore al 5% (soglia convenzionalmente accettata come requisito minimo per parlare di significatività statistica), ma di pochissimo (5,52%).

530 Intercetta V precedente Consonante V successiva Accento

Stefano Canalis

Coef -6.1446 0.6190 0.5698 0.3356 0.9181

S.E. 1.0574 0.1436 0.1649 0.1751 0.3888

Wald Z -5.81 4.31 3.45 1.92 2.36

P 0.0000 0.0000 0.0006 0.0552 0.0182

Tab. 5

5. Conclusioni L’ipotesi del prestito diventa improbabile perché, dato che la sonorizzazione nelle lingue romanze occidentali ha colpito sistematicamente tutte le occlusive intervocaliche, i prestiti da queste lingue non dovrebbero mostrare asimmetrie fonologiche associate alla presenza di una consonante sonorizzata: dato che nella Romània occidentale la sonorizzazione è stata influenzata da altezza vocalica, luogo di articolazione della consonante e accento, una selezione casuale2 di parole da quest’area linguistica avrebbe una probabilità bassissima di possedere le asimmetrie discusse sopra (e tale probabilità è anche quantificata dal test statistico nella sezione precedente). Anche l’ipotesi che oltre al prestito possa essere esistita in toscano una sonorizzazione imitativa, «una moda» (Castellani 2000: 136) innescata dal prestigio della pronuncia settentrionale, incontra lo stesso problema: se l’imitazione è per definizione la riproduzione, la copia di un modello, non è chiaro perché il toscano avrebbe dovuto distaccarsi così tanto dall’originale. Dall’analisi quantitativa del corpus di parole raccolte emerge invece un condizionamento fonetico non deterministico (anche parole semi-omofone possono avere frequenze di sonorizzazione molto differenti), ma evidente. Che il cambiamento linguistico possa avere eccezioni lessicali e tuttavia essere nel suo complesso foneticamente regolare è noto (per limitarci a un solo riferimento, basti ricordare Labov [1994], in particolare i capp. 15-18). Ipotizzando un processo sincronico variabile e allofonico nel toscano medioevale, l’apparente irregolarità e l’imprevedibilità nell’esito delle occlusive sorde latine diventano ancora meno problematiche. Vista la natura graduale e scalare delle dimensioni fonetiche che hanno influenzato la sonorizzazione (che per esempio aveva forza crescente risalendo la scala vocali alte > vocali medie > vocale bassa), le consonanti soggette a sonorizzazione più intensa (perché velari, o accanto a una o due /a/, o all’accento) dovevano essere quasi indistinguibili dalle sonore etimologiche, e avere perciò un’alta probabilità di essere rianalizzate come sonore, mentre le consonanti in contesti meno ‹favorevoli›, pur lenite, solo sporadicamente si spingevano fino alla neutralizzazione del contrasto sordo/sonoro. In pratica, la compresenza di esiti sordi e sonori, lungi dall’essere un’irregolarità, sembra una conseguenza naturale del tipo di sonorizzazione graduale e ‹scalare› che emerge dai dati.

Casuale dal punto di vista fonologico, s’intende, non certo semantico o culturale.

2

L’esito di -p-, -t-, -c- in toscano antico: un nuovo argomento

531

Riferimenti bibliografici Ascoli, Graziadio Isaia (1889): Poscritta. In: AGI 10, 73-105. Bottiglioni, Gino (1927): La penetrazione toscana e le regioni di Pomonte nei parlari di Corsica. In: ID 3, 1-69. Canalis, Stefano (in preparazione): Intervocalic voicing in Old Tuscan (titolo provvisorio). Manoscritto. Castellani, Arrigo (1980): Saggi di linguistica e filologia italiana e romanza (1946-1976). Roma: Salerno. –– (2000): Grammatica storica della lingua italiana. Bologna: Il Mulino. Contini, Gianfranco (1960): Per un’interpretazione strutturale della cosiddetta «gorgia» toscana. In: BF 19, 263-281. Cravens, Thomas D. (2002): Comparative historical dialectology: Italo-Romance clues to IberoRomance sound change. Amsterdam / Philadelphia: John Benjamins. –– / Giannelli, Luciano (1995): Relative salience of gender and class in a situation of multiple competing norms. In: Language Variation and Change 7, 261-285. Franceschini, Fabrizio (1983): Sonorizzazione, lenizione, spirantizzazione nel pisano. In: Agostiniani, Luciano / Giannelli, Luciano (edd.): Fonologia etrusca, fonetica toscana: Il problema del sostrato. Firenze: Olschki, 131-149. Giannelli, Luciano / Cravens, Thomas D. (1997): Consonantal weakening. In: Maiden, Martin / Parry, Mair (edd.): The dialects of Italy. London: Routledge, 32-40. –– / Savoia, Leonardo (1978): L’indebolimento consonantico in Toscana (I). In: RID 2, 23-58. –– (1979-1980): L’indebolimento consonantico in Toscana (II). In: RID 3/4, 38-101. Guazzelli (1996): Alle Origini della sonorizzazione delle occlusive sorde intervocaliche. In: ID 59, 7-88. Izzo, Herbert J. (1980): On the voicing of Latin intervocalic /p,t,k/ in Italian. In: Izzo, Herbert J. (ed.): Italic and Romance. Linguistic studies in honor of Ernst Pulgram. Amsterdam / Philadelphia: John Benjamins, 131-155. Kirchner, Robert M. (2001): An effort-based approach to consonant lenition. New York: Routledge. Labov, William (1994): Principles of linguistic change: Internal factors. Oxford: Blackwell. Maiden, Martin (1995): A linguistic history of Italian. London: Longman. Merlo, Clemente (1933): Il sostrato etnico e i dialetti italiani. In: ID 9, 1-27. –– (1941): Le consonanti sorde intervocaliche latine nel toscano. In: ID 17, 229-231. OVI = Opera del Vocabolario Italiano. Consultabile all’indirizzo http://gattoweb.ovi.cnr.it. Pellegrini, Giovan Battista (1990): Toponomastica italiana: 10.000 nomi di città, paesi, frazioni, regioni, contrade, fiumi, monti, spiegati nella loro origine e storia. Milano: Hoepli. Pieri, Silvio (1898): Toponomastica delle valli del Serchio e della Lima. Torino: Loescher. –– (1901): I riflessi italiani delle esplosive sorde tra vocali. In: AGI 15, 367-389. –– (1919): Toponomastica della valle dell’Arno. Roma: Reale Accademia dei Lincei. –– (1969): Toponomastica della Toscana meridionale e dell’arcipelago toscano. Siena: Accademia degli Intronati. Rohlfs, Gerhard (1966): Grammatica storica della lingua italiana e dei suoi dialetti. Fonetica. Torino: Einaudi. Tekavčić, Pavao (21980): Grammatica storica dell’italiano. Fonematica. Bologna: Il Mulino. Urciolo, Raphael G. (1965): The intervocalic plosives in Tuscan (-p-t-c-). Bern: Francke Verlag. Wanner, Dieter / Cravens, Thomas D. (1980): Early intervocalic voicing in Tuscan. In: Traugott, Elizabeth / LaBrum, Rebecca / Shepherd, Susan (edd.): Papers from the 4th international conference on historical linguistics. Amsterdam: John Benjamins, 131-155.

Francisco José Cantero Serena (Universitat de Barcelona) / Empar Devís Herraiz (Universitat de València)

Análisis melódico del español hablado por italianos

1. Introducción En este trabajo nos proponemos presentar la caracterización melódica de la interlengua de los italianos que han aprendido español como lengua extranjera (E/LE). Llamamos interlengua a los estadios de desarrollo en la competencia comunicativa de un hablante, particularmente de un hablante extranjero (Selinker, 1972). A las características fónicas de la interlengua podemos llamarlas, en su conjunto, interlengua fónica, y estas están fuertemente condicionadas por el «factor melódico». Básicamente, la interlengua fónica de un hablante extranjero depende de su entonación prelingüística. De los tres niveles de análisis de la entonación, el factor clave para la comprensión o la incomprensión del discurso del otro, tiene que ver con la entonación prelingüística1, la organización fónica del habla: el «factor melódico» de la pronunciación. La manifestación más evidente de este «factor melódico» es el acento extranjero: la organización del discurso en un idioma según los rasgos de la entonación prelingüística de otro idioma, especialmente la melodía que estructura las unidades del discurso. Es decir, hablar un idioma con la entonación de otro. El análisis melódico de la interlengua, por tanto, nos permitirá una caracterización pormenorizada de los rasgos más relevantes de la pronunciación de nuestros hablantes extranjeros, como premisa para una enseñanza de la pronunciación más eficaz. Paralelamente, el análisis de la interlengua nos permitirá entender mejor los procesos de desarrollo de la adquisición fónica en lenguas extranjeras, así como los elementos de transferencia que actúan de una lengua a otra.

Se trata del primer nivel de entonación descrito por Cantero (2002). Comprende los fenómenos del acento, el ritmo y la melodía, que funcionan solidariamente como elementos fónicos coestructuradores del discurso, al margen de cualquier otra dimensión significativa.

1

534

Francisco José Cantero Serena / Empar Devís Herraiz

2. Metodología Para el análisis del corpus utilizamos el método de Análisis melódico del habla que presenta F.J. Cantero (2002) en su libro Teoría y Análisis de la entonación, que permite: – Segmentar la curva entonativa en segmentos tonales. – Analizar la entonación independiente de otros niveles de análisis lingüístico. – Analizar todos los fenómenos tonales del habla incluidos en la melodía (acento, ritmo y entonación). Los pasos que sigue el método son: – Extracción de la F0 del enunciado. – Determinación de los valores de F0 vocálicos. Se identifican las vocales y se anota su valor medio. – La sucesión de valores vocálicos genera una curva melódica esencial que elimina los valores irrelevantes. – Y, en último lugar, cada patrón melódico obtenido en Hz se estandariza en porcentajes para construir una melodía independiente de las características del hablante.

3. Corpus Para realizar el análisis melódico de la interlengua de los italianos que hablan español hemos partido del corpus de grabaciones que se empleó en Devís (2008) y hemos seleccionado 99 enunciados de 12 informantes (todos ellos venecianos, profesores de español en la universidad y residentes en Venecia y Madrid), extraídos de un total de 15 horas de grabación en conversación espontánea. Para las grabaciones se utilizó una grabadora analógica. La digitalización del corpus se realizó con el programa informático Multi-speech, modelo 37002 y para la extracción de la curva de F0, de los enunciados previamente segmentados, se utilizó el programa Praat de análisis acústico y síntesis de la señal.

4. Entonación del español hablado por italianos A continuación presentamos algunos de los ejemplos del corpus analizado distinguiendo entre entonación lingüística3 y entonación prelingüística. Para mayor información sobre las características aplicativas consultar la página www.kayelemetrics.com Se trata del segundo nivel de entonación descrito por Cantero (2002). Comprende los rasgos melódicos cuyo rendimiento fonológico permite caracterizar y distinguir las unidades funcionales de la entonación, sus «signos lingüísticos».

2 3

535

Análisis melódico del español hablado por italianos

4.1. Entonación lingüística En español, Cantero (2002) distingue ocho tonemas (resultantes de la combinación de los rasgos fonológicos: /±interrogativo, ±suspendido, ±enfático/), que comúnmente llama entonación neutra, interrogativa, suspendida o enfática, y cuyos patrones melódicos constituyen las melodías típicas del idioma. I-P_D_sp_34_AM

200 150 100 50 0

tú

tie

nes

hi

jos

HZ

208

185

109

169

224

jos* 99

Perc

100

-11

-41

55

33

-56

CE

100

89

53

82

109

48

Figura 1. Corresponde a la melodía estandarizada interrogativa: «¿Tú tienes hijos?».

En la figura 1 podemos observar una inflexión final circunfleja ascendente-descendente (similar a un tipo de interrogativa en español: el patrón IV, véase Cantero & Font, 2007). I-P_D_sp_10_AM

250 200 150 100 50 0

es

a

le

mán

mán*

HZ

109

125

243

90

132

Perc

100

15

94

-63

47

CE

100

115

223

83

122

Figura 2. Corresponde a la melodía estandarizada interrogativa: «¿Es alemán?».

En la figura 2 observamos una inflexión final circunfleja descendente-ascendente (inexistente en español como interrogativa). I-L_A_sp_03_AM

200 150 100 50 0

es

es*

es

pa

ñol

ñol*

HZ

250

202

205

201

222

287

Perc

100

-19

1

-2

10

29

CE

100

81

82

80

88

114

Figura 3. Corresponde a la melodía estandarizada interrogativa: «¿Es español?».

536

Francisco José Cantero Serena / Empar Devís Herraiz

En la figura 3 observamos una inflexión final ascendente, con un 39% de ascenso (que en español sería un enunciado suspendido).

I-N_R_sp_10_AM

200 150 100 50 0

qué

es

es*

el

ba

la

ñá

ñá*

264

253

216

183

188

189

199

311

Perc 100

-4

-15

-15

3

0

5

56

100

96

82

70

72

72

76

119

HZ

CE

Figura 4. Corresponde a la melodía estandarizada interrogativa: «¿Qué es el balañá?».

En la figura 4 observamos una inflexión final ascendente, con un 61% de ascenso (que en español tal vez podría reconocerse como interrogativa). 200

I-A_I_sp_09_AM

150

100

50

0

pue

de

de*

ser

ser*

un

un*

lu

gar

gar*

HZ

129

140

158

191

148

140

124

101

97

212

Perc

100

9

13

21

-23

-5

-11

-19

-4

119

CE

100

109

123

149

115

109

97

79

76

166

Figura 5. Corresponde a la melodía estandarizada interrogativa: «¿Puede ser un lugar?».

En la figura 5 observamos una inflexión final ascendente, con un 118% de ascenso (como la interrogativa absoluta en español, aunque en el corpus Cantero, 2002, corresponde a preguntas con énfasis).

I-P_D_sp_02_AM

200 150 100 50 0 cam bia HZ

Perc 100 CE

de

per

so

na

li

li*

dad

122 131 132 131 127 129 132 109 106 7

0

-1

-3

2

2

100 107 108 107 104 106 108

-17

-3

90

87

Figura 6. Corresponde a la melodía estandarizada interrogativa: «¿Cambia de personalidad?».

537

Análisis melódico del español hablado por italianos

En la figura 6 observamos una interrogativa descendente con un 20% de descenso. 200

A-N_R_sp_28_AM

150

100

50

0

HZ

te*

sea sea*

sea* *

ver

dad dad*

174

150

198

259

288

254

174

138

121

-18

-34

-14

32

31

11

-12

-31

-21

-12

108

71

61

81

106

118

104

72

57

50

ba

ba*

ble

men men*

243

256

360

320

263

5

41

-11

105

148

132

Perc 100 100

CE

te

pro

Figura 7. Corresponde a la melodía estandarizada neutra: «Probablemente sea verdad».

En la figura 7 observamos un enunciado neutro con énfasis de palabra en la inflexión final. 200

A-M_P_sp_03_AM

150

100

50

0

son

son*

bar

cos

muy muy*

ra

ra*

ros

muy

su

cios

104

93

102

102

102

90

91

100

89

93

91

86

Perc 100

-11

10

0

0

-12

1

10

-11

4

-2

-5

100

89

98

98

98

86

87

96

85

88

86

82

HZ

CE

Figura 8. Corresponde a la melodía estandarizada neutra: «Son barcos muy raros muy sucios».

En la figura 8 observamos una inflexión final plana, similar a la entonación suspendida del español. A-M_B_sp_03_AM

250 200 150 100 50 0 HZ

a

llí

me

ma

tri

cu

lé

lé*

157

168

167

168

191

188

204

314

Perc 100 CE

100

7

-1

0

14

-2

9

54

107

106

107

122

120

131

202

Figura 9. Corresponde a la melodía estandarizada suspensiva: «Allí me matriculé».

538

Francisco José Cantero Serena / Empar Devís Herraiz

En la figura 9 observamos una suspendida con un ascenso final del 54%. A-N_R_sp_01_AM

200 150 100 50 0

a

mi

me

sor

pren

dió

dió*

HZ

208

266

204

248

174

135

314

Perc

100

28

-23

22

-30

-22

133

CE

100

128

99

121

85

66

154

Figura 10. Corresponde a la melodía estandarizada suspensiva: «A mi me sorprendió».

En la figura 10 observamos una suspendida con un ascenso final del 132% que sería reconocidos en español como interrogativo. 4.2. Entonación prelingüística 200

A-PA_S_sp_04_AM

150

100

50

0 a HZ

Perc 100

CE

qui

ha

bla mos nor mal men

te

en

es

pa

pa*

ñol

120 129 142 125 134 121 109 110 138 143 143 120 107 110 -10

-10

0

100 108 119 105 112 101

8

10

-12

7

91

92

-16

-11

3

115 120 120 101

25

4

0

90

93

Figura 11. Corresponde a la melodía estandarizada neutra: «Aquí hablamos normalmente en español»

En la figura 11 observamos un fenómeno muy recurrente que característica del perfil melódico de nuestros informantes, y es la fuerte tendencia a enfatizar las vocales pretónicas. Véase la sílaba «es» de «español» donde la inflexión final comienza en la pretónica. 200

A-P_D_sp_11_AM

150

100

50

0

mi

tad

de

la

se

ma

na

que

vie

ne

HZ

147

153

179

158

167

157

165

179

89

86

Perc

100

4

17

-12

6

-6

5

8

-50

-3

CE

100

104

122

107

113

106

111

120

60

58

Figura 12. Corresponde a la melodía estandarizada neutra: «Mitad de la semana que viene».

539

Análisis melódico del español hablado por italianos

En la figura 12 observamos el mismo fenómeno. La vocal enfatizada «que» es la átona anterior a la última tónica. 200

A-P_DB_sp_19_AM

150

100

50

0 HZ

yo

soy

muy

a

fi

cio

cio*

na

do

a

que

bec

216

196

199

165

181

177

157

154

177

175

164

130

Perc 100

-9

2

-17

10

-2

-11

-2

15

-1

-6

-21

100

91

93

77

85

83

74

73

84

83

78

62

CE

Figura 13. Corresponde a la melodía estandarizada neutra: «Yo soy muy aficionado a Quebec».

En la figura 13 observamos el mismo fenómeno. La vocal enfatizada «Que» es la átona anterior a la última tónica. Otra característica que hemos observado en los enunciados de nuestro corpus es que, en general, no hay primer pico. El primer pico indica, en español, la marca de inicio de grupo fónico (al ser la primera vocal tónica del enunciado). Nuestros informantes no lo producen. Al no haber primer pico, no hay una declinación clara a lo largo del enunciado, con lo que nos encontramos con melodías muy planas como en este enunciado. A-P_D_sp_10_AM

200 150 100 50 0

le

gus

ta

na

ve

gar

HZ

122

130

132

126

128

107

Perc

100

7

2

-5

2

-16

CE

100

107

109

104

106

89

Figura 14. Corresponde a la melodía estandarizada neutra: «Le gusta navegar».

En la figura 14 observamos el mismo fenómeno. La vocal enfatizada «ve» es la átona anterior a la última tónica. Tampoco observamos primer pico. A-N_R_sp_11_AM 200

150

100

50

0

es

es*

un

di

rec

tor

tor*

y

y*

tam

bién

es

ac

tor

HZ

191

217

240

270

255

269

370

307

241

212

205

187

285

269

Perc

100

14

11

12

-6

5

38

-17

-21

-12

-3

-9

52

-6

CE

100

114

127

142

133

140

193

160

126

111

108

98

149

140

Figura 15. Corresponde a la melodía estandarizada neutra: «Es un director y también es actor».

540

Francisco José Cantero Serena / Empar Devís Herraiz

En la figura 15 observamos un contorno interior muy ascendente en la última vocal del grupo fónico «tor», esto sucede en enunciados extensos. Es similar a los anteriores enunciados suspendidos, con un final claramente ascendente.

5. Conclusiones Después de aplicar nuestro método de análisis, hemos podido identificar los siguientes rasgos en la interlengua de los italianos: Entonación lingüística Encontramos tres modelos de entonación neutra: – Inflexión final descendente, similar a la neutra del español. – Inflexión final plana, similar a la entonación suspendida del español. – Inflexión final descendente, que comienza en la última pretónica del enunciado (y no en la tónica, como en español). Los enunciados suspendidos son sistemáticamente ascendentes, similares a las interrogativas absolutas del español. En entonación interrogativa (un 50% de nuestro corpus) encontramos los siguientes patrones: – Inflexión final circunfleja ascendente-descendente (similar a un tipo de interrogativa en español: el patrón IV). – Inflexión final circunfleja descendente-ascendente (inexistente en español como Interrogativa). – Inflexión final ascendente, con un 30-40% de ascenso (que en español sería un enunciado suspendido). – Inflexión final ascendente, con un 60-70% de ascenso (que en español tal vez podría reconocerse como interrogativa). – Inflexión final ascendente, con más de un 100% de ascenso (como la interrogativa absoluta en español, aunque en nuestro corpus corresponde a preguntas con énfasis). En suma, y en cuanto a la entonación lingüística: – Los enunciados neutros con final plano no serían reconocibles en español como enunciados conclusivos, sino como suspendidos, inacabados. Como en la figura 8. – Los enunciados suspendidos, en cambio, serían reconocidos en español como interrogativos. Como en la figura 10. – La interrogativas con final descendente-ascendente podrían ser reconocidas como enfáticas; las interrogativas con final ascendente hasta un 30-40%, como suspendidas; las interrogativas enfáticas, en cambio, serían reconocidas como simples interrogativas, sin énfasis. Como en la figura 3.

Análisis melódico del español hablado por italianos

541

Entonación prelingüística En general, no observamos primer pico en los enunciados de nuestro corpus. Al no haber primer pico, no hay una declinación clara a lo largo del enunciado, con lo que nos encontramos con melodías muy planas. Como en la figura 14. Por el contrario, hay una fuerte tendencia a marcar los contornos interiores, en enunciados extensos, con prominencia en la primera y en la última vocal del grupo. Estos contornos interiores permiten estructurar el discurso y marcar los límites. En español, los contornos interiores (anticadencias, en la terminología de Navarro Tomás, 1944) son melodías suspendidas, con un final levemente ascendente. En nuestro corpus, son similares a los otros enunciados suspendidos, con un final claramente ascendente. Como en la figura 15. Otro fenómeno observable es la fuerte tendencia a enfatizar las vocales pretónicas. Esta prominencia en las pretónicas, que observamos también en la entonación neutra con inflexión final en pretónica, es muy característica del perfil melódico de nuestros informantes. Otros rasgos de ese perfil melódico serían las interrogativas con final circunflejo, el final plano de las entonaciones neutras y los contornos interiores ascendentes. En definitiva, y en cuanto a la entonación prelingüística, la organización del discurso que observamos sería, en parte, anómala en español: sin primer pico (marca de inicio del grupo fónico), sin declinación, con contornos internos que parecen énfasis, con prominencia en átonas, con inflexiones finales que comienzan en la pretónica, con finales circuflejos característicos, etc. Todo ello configura un perfil melódico muy determinado, que es el eje del «acento extranjero» de los italianos que hablan español. Estos rasgos no impiden, en ningún caso, la comunicación con los nativos, y más aún, le confiere un punto de interés extra: el acento italiano es agradable al oído español. Sin embargo, también pueden provocar malentendidos en una comunicación no meramente afectiva: un enunciado suspendido puede entenderse como interrogativo, una afirmación como una frase inacabada, una pregunta como un énfasis (circunfleja descendenteascendente) o como una frase inacabada, etc. Estos malentendidos también deben afrontarse en la enseñanza de la pronunciación.

6. Referencias bibliográficas Boermas, P. & D. Weenink (1992-2010): PRAAT. Doing Phonetics by Computer. Institute of Phonetic Sciences. University of Amsterdam. [Acceso 03/09/2010]. Cantero Serena, F. J. (2002): Teoría y análisis de la entonación. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona. –– (2008): Complejidad y competencia comunicativa. In: Revista Horizontes de Lingüística Aplicada, 7 (1) (Brasilia) [Acceso 03/09/2010]. –– / D. Font Rotchés (2007): Entonación del español peninsular en habla espontánea: patrones melódicos y márgenes de dispersión. In: Moenia, 13. –– (2009): Protocolo para el análisis melódico del habla. In: Estudios de fonética Experimental 18. [Acceso 03/09/2010].

542

Francisco José Cantero Serena / Empar Devís Herraiz

Devís Herraiz, E. (2008): La prosodia nell’interferenza tra L1 e L2: due varietà di italiano e spagnolo a confronto. Università Degli Studi di Pisa. [Acceso 03/09/2010]. Font Rotchés, D. (2007): L’entonació del català. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Biblioteca Milà i Fontanals, 53. Navarro Tomás, T. (1944): Manual de entonación española. New York: Hispanic Society. (19744) Madrid: Guadarrama. Quilis, A. (1993): Tratado de fonología y fonética españolas. Madrid: Gredos. Selinker, L. (1972): Interlanguage. In: International Review of Applied Linguistics 10, 209-241.

Esperança Cardeira (Universidade de Lisboa)

Do português médio ao clássico: o Cancioneiro Geral de Garcia de Resende

Introdução Em geral, as histórias do português desenvolvem aprofundadamente os séculos formativos da língua mas apenas esboçam em traços gerais a evolução do português europeu a partir do século xv. Esta assimetria é uma consequência inevitável da tradição dos estudos linguísticos em Portugal, que sempre favoreceu a análise do português arcaico. Nos últimos anos, contudo, têm vindo a lume alguns trabalhos que incidem sobre o período médio do português, mostrando que o limite entre português antigo e médio (final do século xiv, início do xv) deve ser entendido como uma franja de separação1 ou seja, um período de extrema variação linguística, e que as décadas iniciais do português médio podem ser encaradas como uma transição de fase (Cardeira 2005). Aceitemos a data da impressão da Grammatica de Fernão de Oliveira (1536) como fronteira simbólica entre o português médio e o clássico: conhecidas as profundas transformações linguísticas que o português sofre na primeira metade do século xv e entendendo o período clássico como uma nova fase, é previsível que o final do português médio configure outra franja de separação que aponte para a progressiva estabilização da língua. Este período não foi, ainda, objecto de uma análise linguística sistemática. Trata-se, no entanto, de um período particularmente significativo da história do português, já que corresponde à fase inicial da expansão da língua, estando nele mergulhadas as raízes do português do Brasil. O Cancioneiro Geral de Garcia de Resende, impresso em 1516, abrange toda a poesia palaciana dos reinados de D. Afonso V, D. João II e D. Manuel I e afigura-se-me um documento precioso para o estudo da língua da segunda metade do século xv e princípios do xvi. Do século xv ao xvi Nas palavras de Teófilo Braga (s.d.: 67), «no século xv três descobertas vieram suscitar uma extraordinária actividade mental e social: foram a Bússola, a Pólvora e a Imprensa. Pelo emprego da Bússola pode estabelecer-se a grande navegação […]; pela Pólvora acabou a valentia individual do cavaleiro […]; pela Imprensa revivesceu o humanismo». No caso A expressão franja de separação é de Vitorino Magalhães Godinho que prefere «para dividir a história de Portugal, não escolher datas mas sim balisar franjas de separação» (Godinho 1968: 12) e foi já utilizada por Clarinda Maia a propósito da periodização do português (Maia 1995).

1

544

Esperança Cardeira

português, pode dizer-se que a bússola determinou o desenvolvimento da navegação oceânica que abriu portas à expansão territorial e comercial do reino, proporcionando a Portugal condições económicas que garantiram a autonomia e a afirmação da nacionalidade. Quanto à pólvora, creio que a sua descoberta terá sido, em termos sociais, menos marcante para o português comum do que a actividade comercial que lhe permitiu almejar riqueza e posição social. Já a imprensa, uma vez que em Portugal as primeiras obras impressas surgem no final do século xv, será o veículo da difusão do pensamento apenas no século seguinte. Os primeiros anos da Dinastia de Avis foram marcados, ainda, pelo espírito cavaleiresco2: na corte de Filipa de Lencastre liam-se os poemas da Távola Redonda enquanto D. João se via como um rei Artur rodeado dos seus cavaleiros e Nuno Álvares Pereira se imaginava Galaaz. A criação do cargo de Cronista do Reino, entregue a Fernão Lopes por D. Duarte em 1434, reflecte este interesse pelos feitos heróicos. No acervo de códices que pertenceram a D. Duarte e a D. Pedro contam-se livros que representam ainda o elemento medieval a par de textos clássicos, em latim ou traduzidos para linguagem. Afonso V, por outro lado, e a julgar pelas descrições de Rui de Pina, reuniu na sua Livraria principalmente textos clássicos e humanistas, incluindo Dante, e deu carta de privilégio a impressores estrangeiros.3 Terminava, assim, o espírito medieval e penetrava em Portugal a corrente humanista.4 Os interesses sociais de D. João I e de D. Duarte impunham uma cultura cavaleiresca que privilegiava a prosa; no tempo de D. Afonso V, a ligação a Castela, o comércio e a centralização do poder real permitiram que se desenvolvesse uma cultura cortesã que fomentava a poesia. O triunfo da monarquia, a generalização da economia comercial e o desenvolvimento das cidades provocaram violentos reajustamentos no ambiente social. As imensas deslocações populacionais (do campo para a cidade e daí para as viagens ultramarinas), a crescente importância do Estado (que monopoliza o comércio da Índia) e da classe guerreira (que garante a ocupação das feitorias) mudam a face da sociedade portuguesa. A política do reino vira-se para a expansão territorial e para o lucro do comércio marítimo; a corte vive um luxo até então desconhecido e os cortesãos alteram os seus gostos, disputando o favor do rei e das damas, suplantando-se uns aos outros na forma de vestir, de seduzir e de trovar. Segundo Rodrigues Lapa (1981: 437) «o português da segunda metade do século xv aparece-nos já como um tipo razoavelmente equilibrado e forte: a fina sensibilidade e inteligência do amor, o gosto incipiente das letras, de mãos dadas com o rude prazer das armas e com a distante aventura heróica. Era assim que se preparava entre nós o homem da Renascença.» Ao fim do período trovadoresco segue-se um século sem actividade lírica significativa: a tradição literária dos cancioneiros não morre mas tem continuação em Castela e Aragão, não em Portugal.5 Os portugueses não desconheciam, contudo, as obras dos seus vizinhos: É significativo que nas Ordenações Afonsinas figure um Regimento de Guerra, introduzido pelo Infante D. Pedro, com a descrição das cerimónias de investidura dos graus da Cavalaria. 3 Na protecção que Afonso V deu às Letras pode ver-se a influência dos seus educadores, os humanistas italianos Mateus de Pisano e Estêvão de Nápoles. 4 Note-se que até à Reforma da Universidade de Lisboa os fidalgos portugueses frequentavam as escolas humanistas de Itália ou rumavam a Paris. Para a corte de D. João II veio Cataldo Siculo, professor de retórica em Pádua, ensinar os príncipes e os moços fidalgos. 5 Na sequência da crise de 1383-85 muitos fidalgos e trovadores portugueses refugiaram-se em Castela, aí contribuindo para a produção dos cancioneiros castelhanos. 2

Do português médio ao clássico: o Cancioneiro Geral de Garcia de Resende

545

vários participaram nos cancioneiros castelhanos do século xv; sabe-se que o Infante D. Pedro era admirador de Juan de Mena e que ao Condestável D. Pedro eram familiares os poetas aragoneses, como se vê na carta que lhe envia o Marquês de Santillana. O acordo de paz firmado em Alcáçovas entre Afonso v e os Reis Católicos em 1479 e as negociações diplomáticas (as terçarias de Moura) fomentaram o intercâmbio entre Portugal e Castela, promovendo a penetração da língua e cultura castelhanas na corte portuguesa; a moda de coleccionar a poesia cortesã, que se materializa no Cancionero de Baena (Juan Alfonso de Baena, 1445) e no Cancionero General (Hernando del Castillo, 1511), viaja de Espanha para Portugal. O Cancioneiro Geral de Garcia de Resende Nas cortes peninsulares, o fortalecimento do poder monárquico reuniu em torno do rei uma aristocracia palaciana; o mesmo se passou em Portugal, desde Afonso V. A vida intelectual concentrava-se na corte (mesmo a Universidade estava sob o controlo do rei). É neste cenário que Garcia de Resende (1470-1536), conhecendo por dentro o ambiente cortesão e gozando da simpatia de D. João II e de D. Manuel, se encontra em situação privilegiada para empreender a compilação que constitui o Cancioneiro Geral. Trata-se de uma colecção de aproximadamente um milhar de composições de quase 300 poetas da corte portuguesa da segunda metade do século xv e inícios do xvi, impressa em Almeirim e Lisboa por Hermão de Campos, um tipógrafo alemão. Resende reuniu, aparentemente sem respeitar qualquer ordem (cronológica ou outra), um conjunto de pequenos cancioneiros dispersos ou rolos avulsos de coplas, um imenso conjunto de livros de mão.6 Criou, assim, uma colectânea que abre com a tenção Cuidar e Suspirar (fls. 1-15) a que se seguem dois conjuntos de composições, o primeiro de autores individuais (fls. 15-142) e o segundo de produção colectiva. Este segundo conjunto é subdividido consoante a natureza das composições: Louvores (fls. 142-154) e Cousas de folgar (fls. 154-182). Finalmente, um novo conjunto de trovas ordenadas por autor fecha a compilação com as obras do próprio Resende (fls. 215-226). No Cancioneiro Geral encontramos o cruzamento entre a tradição lírica galego-portuguesa, o espírito clássico e as novas influências de Dante. O longo poema colectivo Cuidar e Suspirar, é um perfeito testemunho do sincretismo que caracteriza a época: a antiga tradição amorosa, aliando-se a imagens e conceitos novos e vertendo-se nos moldes da Jurisprudência. A poesia que aqui encontramos, de qualidade muito heterogénea, traduz o espírito da época, que encarava esta produção como uma forma de convívio cortesão. Muitas vezes qualificada como fútil, o seu carácter predominantemente lúdico pode ser justificado pelo ambiente que se vivia na corte. A paz recentemente conquistada7 permite uma despreocupação que favorece este tipo de composições e a centralização da nobreza em torno do rei propicia a organização de festividades em que os poetas se promovem socialmente. Acresce que os portugueses viviam A vontade de incluir na sua compilação o maior número possível de poetas levou Resende a pressionar os seus contemporâneos, como se vê nos poemas que dirige a Jorge de Vasconcelos e a João Fogaça. 7 O relacionamento intenso entre Portugal e Castela, na segunda metade do século xv justifica a presença de composições castelhanas no Cancioneiro Geral. Aliás, os cancioneiros bilingues estavam na moda (veja-se o Cancioneiro de Stuñiga, composto por volta de 1458, que inclui poetas aragoneses, castelhanos e catalães). 6

546

Esperança Cardeira

acontecimentos (a empresa dos Descobrimentos) sobre os quais iriam, mais tarde, escrever; os momentos passados na corte seriam valorizados como a contrapartida fútil dos perigos do comércio marítimo ou, até, como uma fuga da realidade corporizada em ânsia de diversão.

Do português médio ao clássico O português médio, definido como um período crítico na história da língua portuguesa, pode ser caracterizado como uma transição de fase8 que ocupa a primeira metade do século xv e que corresponde a um processo de elaboração da língua, liderado pela Geração de Avis e concretizado num conjunto de mudanças linguísticas. Imediatamente antes deste período crítico encontramos uma franja de separação, uma transição entre português antigo e médio, em que formas arcaicas e mudanças em curso se confrontam, e que a grande instabilidade linguística na segunda metade do século xiv deixa transparecer. Será de presumir que imediatamente depois do período crítico se verifique uma nova franja de separação, desenhando um patamar de estabilização dos novos traços linguísticos, uma transição entre português médio e clássico. É esta a hipótese que quero testar. Para caracterizar o português médio seleccionei um conjunto de variáveis que observei num corpus constituído por edições modernas de documentação literária e não literária datada (ou datável) dos séculos xiv e xv, produzida em ambiente diverso, quer em termos geográficos (documentos setentrionais/meridionais) quer em termos socioculturais (corte portuguesa/escribas regionais e isolados).9 As variáveis, seleccionadas com base nas propostas de Evanildo Bechara (1991), Clarinda de Azevedo Maia (1995) e Paul Teyssier (1982) incidiram sobre os seguintes aspectos fonológicos e morfológicos: a convergência em -ão das terminação nasais; a inserção de iode na sequência -eo, -ea; a síncope de -d- no morfema número-pessoal; a substituição da terminação nominal -vil por -vel; a substituição dos particípios em -udo por -ido; o desaparecimento das formas átonas dos possessivos. Aplicando a mesma grelha de variáveis ao Cancioneiro Geral (ed. Aida Fernanda Dias, 199093) estaremos a observar a implementação destes processos evolutivos na segunda metade de Quatrocentos, verificando se este período (franja de separação) configura, de facto, um patamar de estabilização dos novos traços linguísticos. Analisemos, portanto, essas variáveis. Uso aqui a expressão transição de fase no sentido em que ela é aplicada à descrição de processos evolutivos em sistemas dinâmicos complexos: uma mudança de estado, precedida por grande instabilidade e representável por uma curva sigmóide que tende para um patamar estacionário. As descrições de Labov de processos de mudança apresentam o mesmo tipo de curva: «The rate of sound change thus follows an S-shaped curve» (Labov 1994: 65-6). 9 Para recolha de dados utilizei a seguinte documentação: Livro dos Conselhos de El-Rei D. Duarte (142338, Dias, 1982); Colecção Mística de Frei Hilário da Lourinhã (1431-46, Castro, 1985); Livro Verde da Universidade de Coimbra (1367-1456, Madahil, 1940); Documentos notariais portugueses do Noroeste e da região de Lisboa (1350-1500, Martins, 2001); Documentos Históricos da Cidade de Évora (13551470, Pereira, 1885-87); Actas das Vereações de Loulé (1384-1408, Moreno, 1984) ; Cortes (1404-49, Moreno, 1978 e 1982; Iria, 1990). 8

Do português médio ao clássico: o Cancioneiro Geral de Garcia de Resende

547

Terminação nasal: convergência em -ão As terminações -ã-o, -ã e -õ do português antigo convergiram no ditongo -ão. Assim, formas nominais como mão, cão, leão e verbais como dão, são, bem como palavras gramaticais como tão e não, tiveram, no português antigo, terminações que correspondiam à etimologia: mã-o < manu, cã < cane, leõ < leone; dã < dant, sõ < sunt; tã < tam, nõ < non.10 A documentação que observei revelou que entre 1375 e 1475 a oscilação gráfica e a adopção de grafias não etimológicas apresentam um claro crescimento que atesta a tendência para a convergência: se em 1400 as grafias que não correspondem à terminação etimológica não chegam a perfazer 5% do total de formas registadas na documentação analisada, em 1475 já se aproximam dos 30%, o que aponta para uma inversão da tendência no último quartel de Quatrocentos. No Cancioneiro Geral as terminações sem correspondência etimológica são abundantes, sendo a grafia predominante -am (ou -ã).11 É significativo que na flexão verbal encontremos esta terminação -am, alternando com -om e -ão em todos os tempos, quer nas terminações átonas quer nas tónicas e independentemente do étimo: chamam ~ chamão; dam ~ dão; faram ~ farão; deram ~ derão, etc. Alguns exemplos serão suficientes para percebermos como a memória etimológica foi já apagada: A 3ª pessoa do plural do verbo ser surge apenas uma vez com a grafia antiga som, 21 vezes como são e 258 (92%) como sam. As grafias não etimológicas perfazem, portanto, 99.6%.12 Uma palavra gramatical muito frequente, o advérbio de negação, surge ainda com a grafia tradicional e etimológica nom (432 ocorrências) e já com a moderna grafia não (23 ocorrências) mas a grafia claramente predominante é nam (2770 ocorrências). Ou seja, a grafia etimológica representa apenas 13.3% do total. Nos nomes, a terminação -om aparece residualmente (apenas contemplaçom e revelaçom, em rima (79213) alternando com -ão e com -am. Note-se que a grafia -am pode ocorrer em formas cuja terminação etimológica é -anu, como sam (< sanu) e que -ão surge para todas as etimologias (pão < pane, sermão < sermone).

Tudo indica, pois, que -am representa já o ditongo. Aliás, as rimas confirmam esta observação. Repare-se nos seguintes exemplos, todos retirados da primeira composição Para uma descrição mais pormenorizada deste e dos outros processos de mudança em análise, bem como para a metodologia de constituição do corpus referido e de recolha e interpretação dos dados, vd. Cardeira 2005. 11 É conhecido o facto de o Cancioneiro Geral ter uma história tipográfica peculiar, já que parte do texto da compilação foi composto por duas vezes, por dois compositores que trabalharam em momentos diferentes. Estas duas versões apresentam variação de hábitos ortográficos individuais (sobre esta questão vd. Castro / Dias 1976-77). Não se regista, todavia, variação significativa no que se refere à grafia das terminações nasais. 12 Quanto à 1ª pessoa do singular do mesmo verbo (cujo étimo é sum e que poderia, também, convergir no ditongo) ocorrem as formas som (grafia etimológica, com 10 ocorrências) são (14) e sam (186). Além destas, surge já, também, a forma moderna sou (15 ocorrências). Acrescente-se uma única ocorrência de soom, na composição 480; não se registam as formas soo ou so nem sejo, que ocorrem em Gil Vicente (Teyssier 2005: 96). 13 Referência à numeração das composições na edição utilizada (Dias 1990-93). 10

548

Esperança Cardeira

(Cuidar e Suspirar): melão:pam; cortesam:mão; questão:paixam; afeiçam:razão:condiçam; darão:poderão:paixam. Uma vez que o texto em análise é muito extenso, recolhi todas as grafias etimológicas e não etimológicas (nomes, flexão verbal e palavras gramaticais) numa amostra constituída por 25 fólios (fls. xx r. – xxx v.; lxxx r. – xc v. e cl r. – clv v.).14 Nesta amostra encontrei um total de 459 grafias que respeitam a etimologia (31.6%) e 1453 grafias não etimológicas (68.4%). Das grafias não etimológicas apenas uma pequena parte (1.6%) corresponde à moderna grafia -ão; -om representa somente 24% das etimológicas. Quer isto dizer que, de facto, a grafia mais frequente para todas estas terminações, independentemente da etimologia, é -am. E, note-se, formas como veram ou mam (por verão < veranu e mão < manu, 324) confirmam a conclusão de que -am representa, já, o ditongo e de que as várias possibilidades gráficas podiam ser usadas, indiferentemente, pelos poetas. Veja-se, por exemplo, como nos versos pois que nom posso dizer / o que nam posso calar (580) o advérbio de negação apresenta, numa mesma frase poética, duas diferentes grafias. Só em meados do século xvi os gramáticos se preocuparão com a normalização gráfica destas terminações. Em 1516 a oscilação é ainda a regra mas trata-se de uma oscilação que é meramente gráfica. Dela podemos inferir que foi precisamente durante a segunda metade do século xv que a tendência se inverteu, passando a grafia não etimológica a ser a mais frequente. Encontros vocálicos: a sequência -eo, -ea Uma das características do português antigo é a abundância de hiatos resultantes da síncope de consoantes intervocálicas. À grafia -eo, -ea correspondia uma realização hiática que irá resolver-se por ditongação: quando /e/ era tónico antes de vogal átona desenvolveu uma semivogal palatal, daí resultando um tritongo; quando era átono antes de vogal tónica semivocalizou. A questão que nos interessa aqui é a da datação da inserção do iode. Fernão de Oliveira, em 1536, propõe uma utilização específica para o grafema y, a de representar a semivogal palatal, exemplificando-a precisamente com formas como meio, seio, palavras em que se desenvolveu o iode.15 A inserção da semivogal estava, pois, decididamente aceite na língua, de tal forma que um gramático podia propor uma grafia própria para a glide, exemplificando-a justamente com estes novos tritongos: o processo de inserção de glide antihiática ter-se-á, portanto, desenrolado durante o século xv, se não a nível da língua escrita, pelo menos na oralidade. Encontro a presença de representação gráfica deste iode esporadicamente desde o último quartel do século xiv (p. ex. nos Documentos Históricos da Cidade de Évora ocorre cheio, em 1376, e nas Actas das Vereações de Loulé regista-se alheio, em 1385). O que todos os documentos que observei mostram bem é, por outro lado, a dificuldade de penetração desta inovação na língua escrita já que, em conjunto, registam uns meros 2% de formas com representação explícita da semivogal; se é de admitir que na primeira metade do século xv a inserção da semivogal fosse já Desta amostra, como da restante análise, excluí, naturalmente, as composições em castelhano. Citando Oliveira (cap. xiv): «quando vem hũa vogal logo tras outra nos pronũçiamos ãtrellas hũa letra como ẽ meyo. seyo. moyo. joyo. e outras muitas a qual letra a mi me pareçe ser .y. e não . i. vogal porque ella não faz syllaba por si».

14 15

Do português médio ao clássico: o Cancioneiro Geral de Garcia de Resende

549

uma realidade, é um facto que essa realidade não resulta evidente na análise grafemática, nem dos documentos de tipo notarial nem de textos de cariz mais literário. Quer isto dizer que ou as formas hiáticas alternavam com as formas tritongadas, ou se trata, aqui, de um caso de enquistamento de uma grafia que, apesar de não corresponder à realização oral, criou fortes raízes na tradição escrita.16 No Cancioneiro Geral encontro 381 terminações com as grafias -eo, -a, -s, face a apenas 45 com a semivogal: embora a grafia tradicional continue a ser predominante, as formas com representação do iode ultrapassam já os 10%. Repare-se que ambas as terminações ocorrem em rima: meo:descreo:creio (308); veio:cheo (390); meio:receo:veo (800); meo:veio (803). Os mesmos exemplos permitem ver que um vocábulo pode ocorrer alternadamente com as duas grafias: é o caso de meo ~ meio, (des)creo ~ creio e veo ~ veio, mas também de cheo ~ cheio, feo ~ feio, etc. No entanto, esta alternância não se apresenta homogénea para todas as formas: enquanto cheo tem 54 ocorrências frente a apenas 1 de cheio, a 3ª pessoa do singular do verbo vir surge 44 vezes como veo, em clara concorrência, já, com veio (20 ocorrências). Parece, portanto, que não só a grafia da semivogal ganha terreno neste final do século xv como essa difusão se verifica de forma mais acentuada em algumas formas. Síncope de -d- no morfema número-pessoal Uma mudança morfologicamente condicionada que é, na opinião de Bechara (1991: 70) «o fenômeno balizador por excelência» entre o período arcaico e o arcaico médio é a síncope do -d- intervocálico no morfema número-pessoal da flexão verbal.17 Na franja de separação entre português antigo e médio registam-se esporádicas emergências, nos documentos escritos, de formas sincopadas, testemunhos prováveis de uma alternância, na oralidade, entre formas plenas e sincopadas, já na segunda metade do século xiv (Cardeira 2005: 175-9). No conjunto, a documentação observada revela que a inversão da tendência se verifica na viragem do primeiro para o segundo quartel do século xv, tornando-se as formas plenas residuais.18 Na opinião de Leite de Vasconcellos (1911: 167-8), que refere rimas dos Lusíadas como alheia:recreia:arreceia a par de fea:area:arrecea, as grafias -eo, -ea justificam-se «umas vezes pelo respeito da orthographia tradicional portuguesa, outras pelo d’esta combinado com o da orthographia latina». Note-se que no galego moderno a semivogal anti-hiática é facultativa a nível da oralidade mas raramente surge no registo escrito (Vazquez Cuesta 1980: 100). 17 Em determinados contextos não houve síncope: em caso de travamento nasal da sílaba anterior e depois de consoante vibrante. Há também algumas formas em que o -d- não sincopou, provavelmente porque da síncope resultariam monossílabos ou homomorfia com a 2ª pessoa do singular. Williams (1986: §155.4) apresenta uma lista que não chega a atingir a vintena de formas. 18 A análise revelou diferenças significativas entre tipos textuais: entre 1425 e 1450, enquanto nos textos literários a frequência de formas plenas é quase nula, os documentos notariais apresentam quase exclusivamente formas com -d- intervocálico. Os textos notariais, de carácter formalizante, tendem a cristalizar a língua, opondo-se a documentos literários ou com origem na corte, que parecem acolher e, porventura, promover a inovação linguística. A difusão da nova variante terá sido mais ou menos célere conforme os centros produtores de documentos se encontravam mais ou menos próximos - diatópica ou diastraticamente - do núcleo difusor. Outra particularidade que se pode observar neste processo de substituição de formas plenas por sincopadas é o facto de as formas antigas se terem rapidamente tornado um recurso estilístico: quando D. Duarte, no Leal Conselheiro, 16

550

Esperança Cardeira

Vejamos o que ocorre no Cancioneiro Geral: presença quase generalizada da síncope. Excepções são, apenas: fazede (93); gozedes (802) e levade ora levade (589). A primeira ocorre em composição de Nuno Pereira e justifica-se por necessidade métrica; a segunda nas trovas de Anrique da Mota a uma «mula muito magra e velha», para rimar com vedes; o último caso é uma glosa em composição de Nuno Pereira. Em todos estes textos, note-se, abundam as formas sincopadas. Fica confirmado, portanto, que a síncope do -d- se tornou regra estável ao longo da segunda metade do século xv. É de notar que a síncope estava tão generalizada que atinge formas em que o -d- sobreviverá: o presente ides e o imperativo ide não ocorrem no Cancioneiro Geral enquanto as formas sincopadas i(s) têm 25 ocorrências.19 Desta nova regra de apagamento do -d- intervocálico decorrem duas outras novas regras: uma de assimilação /a/ → /e/ ⁄ /e/ e outra de ditongação /e/ → /i/ [-silábico]. Ambas as regras se aplicam nas terminações de formas proparoxítonas, que se tornam, assim, paroxítonas, (amavades > amava-es > amave-es > amaveis); as terminações paroxítonas, a que se aplica apenas a regra da ditongação, tornam-se oxítonas (amades > ama-es > amais; fazedes > faze-es > fazeis).20 A partir de 1420 cresceu gradualmente o número de formas sincopadas sem que se tenha verificado, na documentação estudada, evolução significativa na representação gráfica das terminações: a representação da nova semivogal, se ela já existia, fazia-se quase exclusivamente com o grafema e21, já que entre 1440 e 1450 grafias como i, y ou j ocorrem em apenas 7.4% das formas. Ora, este é um dos processos em que o Cancioneiro Geral espelha um patamar de estabilização, uma vez que a representação explícita da semivogal atinge, aqui, 80.4%.22 Acresce que rimas como habitais:daes:mostraes (102), levaes:mais (341) ou levais:mortaes (459) mostram bem a presença do ditongo, indicando que a oscilação -ae(s) (18.3%) / -ai(s) (81.7%) será meramente gráfica. Em formas do tipo fazedes > faze-es parece ter sido ensaiada uma solução craseada a par da ditongada.23 No Cancioneiro encontramos a terminação -ei(s) (79.4%) em oscilação com -e(s) (20%) e -ee(s) (0.6%):24 o ditongo alterna, assim, com a crase. Esta grafia com duplicação vocálica poderá ser interpretada como ditongo (com o grafema e a representar a semivogal), como manutenção do hiato ou como crase. Adolfo Coelho



19



20



21



22 23



24

cita textos antigos, recorre à conservação do -d- para, presumivelmente, garantir a autenticidade das citações (Vasconcellos 1906); alguns anos mais tarde as formas plenas reaparecerão em Gil Vicente para a caracterização das comadres (Teyssier 2005: 227). Encontro estas formas sincopadas, a par das plenas, em Documentos Históricos da Cidade de Évora (hiis, em 1461) e no Livro dos Conselhos de D. Duarte (his, com 2 ocorrências). Gil Vicente continuará a usá-las (Teyssier 2005: 216-7, n. 2). No presente do indicativo e no imperativo dos verbos da 3ª conjugação não se aplica a regra da ditongação, mas uma regra de crase; para a análise dessas terminações que não vou, aqui, analisar, remeto para Cardeira 2005. Note-se que a ocorrência, no mesmo documento, de alternância entre formas como leixaay e mandaae é forte argumento para aceitar e como grafema que pode representar a semivogal. Eis os valores absolutos: -ai(s) 1012 / -ae(s) 227; -ei(s) 1304 / -(e)e(s) 338. No galego encontramos a solução craseada. Também no português ela foi tentada, apesar de não ter vingado. De facto, nas formas verbais em que a síncope deixa em contacto duas vogais articulatoriamente idênticas a crase seria uma solução esperável para o hiato. No Livro dos Conselhos de D. Duarte registam-se oscilações do tipo deueis ~ deuees ~ deues. As percentagens correspondem aos seguintes valores absolutos: -ei(s) 1304, -ee(s) 328, -e(s) 10.

Do português médio ao clássico: o Cancioneiro Geral de Garcia de Resende

551

(1871: 33) supõe que no século xv e até no começo do xvi, a constância da ortografia em formas como louvees, fazees, indica que «a dissimilação dos dois ee não se tinha ainda operado; isto é, que não se ouvia o ditongo ej mas um duplo ee». Ora, o que a observação das rimas no Cancioneiro permite verificar é que terminações monotongadas rimam com formas com a duplicação vocálica (metês:provês:dizêes, 1) e que terminações craseadas rimam com terminações com iotização do segundo elemento (querês:sabeis, 490). A multiplicação de rimas deste tipo vem demonstrar que, embora a solução ditongada fosse maioritária nos finais do século xv, a crase persistia, ainda, nas terminações tónicas e que o convívio entre as duas soluções não incomodava os poetas do Cancioneiro. Substituição do singular paroxítono em -vil por -vel Outro processo que poderemos acompanhar é o da substituição da terminação do singular -vil por -vel. No português antigo existia alternância entre palavras paroxítonas terminadas em -vil (< -BĪLE, p. ex. perduravil) e em -vel (< -BĬLE, p. ex. favoravel). Parece ter-se tratado de uma variação opcional, dependente do estilo textual: o prestígio que a variante em -vel adquiriu devido à sua selecção em textos literários terá determinado o desaparecimento da antiga variante em -vil, que era a mais frequente no período do português antigo. A inversão da tendência verifica-se no primeiro quartel do século xv. Decorrente do singular, o plural destas formas apresenta oscilação em -veis, -ves ou -viis, -vis. Portanto, também aqui a crase foi uma solução para a terminação hiática, alternando com a iotização da segunda vogal. O tipo de plural com representação explícita do ditongo regista-se a partir de 1400, embora esporadicamente. Note-se que desde os começos do século xiv a prosa notarial apresenta a variação -vis ~ -ves para estes plurais, enquanto nos textos de carácter literário a variação registada, ainda durante o século xv, ocorre entre -viis ~ -vees. Assim, a alomorfia parece depender do estilo textual: nos documentos notariais a crase é a solução preferida, enquanto as grafias dos textos literários podem ser interpretadas como conservação da variante hiática ou já como plurais com semivocalização. No Cancioneiro já não se regista a antiga variante em -vil e as formas do plural terminam sempre em -veis, com uma única excepção: horrives (102).25 Substituição dos particípios em -udo por -ido Das quatro conjugações do latim clássico só três subsistiram em português, já que a segunda e a terceira se fundiram. A terminação do particípio passado da conjugação resultante dessa fusão foi, em galego-português, tal como em castelhano e em leonês, -udo. No português antigo, portanto, os particípios fracos terminavam em -ado, -udo e -ido. A terminação -udo será substituída pela terminação -ido, após um longo período de oscilação entre os dois particípios. Esta foi uma alternância admitida pelo português desde época remota e que se terá mantido como mera variação durante todo o século xiv, sendo a No Livro das Obras de Garcia de Resende também estes plurais registam o ditongo (Verdelho 1994: 665-6 e n.31).

25

552

Esperança Cardeira

selecção de -ido acolhida, nos inícios do século xv, pela língua da corte. O prestígio assim adquirido por esta variante terá conduzido à sua rápida expansão, de tal modo que a meio do século a variante em -udo surge somente em determinadas fórmulas petrificadas, mais frequentes em documentos de tipo notarial do que em textos literários, como é o caso do particípio teudo. A inversão da tendência verifica-se no início do segundo quartel do século xv, seguindo-se um período em que os antigos particípios se tornam residuais. No Cancioneiro Geral já só encontramos o novo particípio com, apenas, uma excepção que se justifica por necessidade rimática: sofruda (:acuda). O processo de substituição de -udo por -ido pode, pois, considerar-se completo no momento da elaboração do Cancioneiro. Mas a possibilidade de recorrer a uma terminação -udo para facilitar a rima revela-nos que a memória dos antigos particípios ainda persiste. Desaparecimento das formas átonas dos possessivos Na análise do sistema de possessivos do português, uma particularidade que merece relevo é a alternância das chamadas formas tónicas e átonas dos adjectivos possessivos. No português arcaico desenvolveram-se como proclíticas as formas ma, ta, sa, embora a distinção entre átonas e tónicas nem sempre fosse observada. O uso de formas absolutas em função adjectiva começa a registar-se ainda na segunda metade do século xiii: minha, tua e sua ocorrem já com função de determinante quer em documentos galegos quer em portugueses a partir de meados desse século. Trata-se, contudo, de ocorrências esporádicas. Embora a inversão da tendência se verifique na viragem do século do século xiv para o xv, as formas átonas ainda continuam a ocorrer no segundo quartel do século. No Cancioneiro já não encontramos a forma átona ma(s) mas continuam a registar-se ta(s) e sa(s): ta(s) tem 10 ocorrências (12.8%) e tua(s) 68 (87.2%); sa(s) ocorre 69 vezes (13%) e sua(s) 460 (87%). Pode espantar esta - ainda - elevada percentagem de formas átonas. Lembremo-nos, contudo, de que lidamos com composições poéticas e que as necessidades métricas podem favorecer o recurso a estas formas que, apesar de tendencialmente em desuso, se conservam vivas na memória linguística dos poetas de finais do século xv.

Conclusões A análise do Cancioneiro Geral mostrou que: – O processo de convergência das terminações nasais se completou ao longo do último quartel do século xv. – O singular em -vil de formas nominais paroxítonas desapareceu, substituído por -vel. – A grafia explícita da semivogal em formas em que um hiato se resolveu por ditongação tendia ao crescimento. – Os antigos particípios em -udo se tornaram residuais, bem como as formas verbais de 2ª pessoa do plural com -d- e as formas átonas dos possessivos.

Do português médio ao clássico: o Cancioneiro Geral de Garcia de Resende

553

Podemos, pois, inferir que na segunda metade do século xv se concluiram e estabilizaram processos iniciados na primeira metade desse século e que esta fase final do português médio configura, de facto, um patamar de estabilização, correspondente à franja de separação entre português médio e clássico. Nos anos seguintes, o desenvolvimento da literatura, da imprensa e do pensamento metalinguístico traduzir-se-ão na elaboração e estandardização da língua. Se as convulsões histórico-sociais de finais do século xiv se materializaram em uma fase crítica para a evolução da língua portuguesa (o período do português médio), é esperável que a uma época de marcantes mudanças económicas, sociais e culturais (os Descobrimentos, o Humanismo português, o intercâmbio cultural com Castela) correspondam, também, grandes mudanças linguísticas.

Referências Bechara, Evanildo (1991): As fases da língua portuguesa escrita. In: ACILFR XVIII, vol. 3, 68-75. Braga Teófilo (s.d.): História da Literatura Portuguesa, I - Idade Média. Mem Martins: Publicações Europa-América (11909). Cardeira, Esperança (2005): Entre o Português Antigo e o Português Clássico. Lisboa: Imprensa Nacional-Casa da Moeda. Castro, Ivo (1985): Vidas de Santos de um manuscrito Alcobacense (Colecção Mística de Fr. Hilário da Lourinhã, Cod.Alc.cclxvi/antt 2274). In: RLu, Nova Série, Separ. nº 4 e 5. –– / Dias, Helena Marques (1976-77): A edição de 1516 do Cancioneiro Geral de Garcia de Resende. In: RFLL, iv série, 1, 93-125. Coelho, Francisco Adolfo (1871): Theoria da Conjugação em Latim e Portuguez - Estudo de Grammatica Comparativa. Lisboa: Typographia Universal. Dias, Aida Fernanda (1990-93): Cancioneiro Geral de Garcia de Resende (iv vols). Lisboa: Imprensa Nacional-Casa da Moeda. Dias, João José Alves (1982): Livro dos Conselhos de el- rei D. Duarte. Lisboa, Editorial Estampa. Godinho, Vitorino Magalhães (1968): Ensaios. Vol. 2. Lisboa: Sá da Costa. Iria, Alberto (1990): O Algarve nas Cortes Medievais Portuguesas do século xv (Subsídios para a sua história). i. 1404-1449. Lisboa: Academia Portuguesa de História. Labov, William (1994): Principles of Linguistic Change: Internal Factors. Oxford-Cambridge: Blackwell. Lapa, Rodrigues (101981): Lições de Literatura Portuguesa. Época Medieval. Coimbra: Coimbra Ed. Madahil, António Gomes da Rocha (1940): Livro Verde da Universidade de Coimbra (Cartulário do século xv). Coimbra: Publicações do Arquivo e Museu de Arte da Universidade de Coimbra. Maia, Clarinda de Azevedo (1995): Sociolinguística histórica e periodização linguística. Algumas reflexões sobre a distinção entre português arcaico e português moderno. In: Diacrítica 10, 3-30. Martins, Ana Maria (2001): Documentos Portugueses do Noroeste e da Região de Lisboa. Lisboa: Imprensa Nacional-Casa da Moeda. Moreno, Humberto Baquero (1978): As Cortes de Lisboa de 1448. In: RPdH 16,185-208. –– (1982): As Cortes de Lisboa de 1448 (Capítulos especiais de Évora). In: Bracara Augusta 36, 14-16. –– (1984): Actas das Vereações de Loulé. Loulé: Câmara Municipal de Loulé. Oliveira, Fernão de (1536). Grammatica da Lingoagem Portuguesa. Lisboa: Germão Galharde. (ed. fac-similada 1988. Lisboa: Biblioteca Nacional).

554

Esperança Cardeira

Pereira, Gabriel (1885-87): Documentos Históricos da Cidade de Évora. Évora: Typographia da Casa Pia (parte I) e Typographia Económica de José d’Oliveira (parte II). Teyssier, Paul (1982): História da língua portuguesa. Lisboa: Sá da Costa. –– (2005): A Língua de Gil Vicente. Lisboa: Imprensa Nacional-Casa da Moeda. Vasconcellos, José Leite de (1906): Fórmas verbaes arcaicas no Leal Conselheiro de el-rei D. Duarte. In: Mélanges Chabaneau, RF 23, 175-178. –– (1911): Lições de Philologia Portuguesa. Lisboa: Livraria Clássica Editora. Vázquez Cuesta, Pilar / Luz, Maria Albertina Mendes da (1980): Gramática da Língua Portuguesa. Lisboa: Edições 70. Verdelho, Evelina (1994). Livro das Obras de Garcia de Resende. Lisboa: Gulbenkian. Williams, Edwin B. (41986): Do Latim ao Português: fonologia e morfologia históricas da língua portuguesa. Rio de Janeiro: Tempo Brasileiro.

Josefina Carrera-Sabaté (Universitat de Barcelona)

Descripció acústica de vocals mitjanes posteriors del català i castellà en parla espontània1

1. Introducció El mètode experimental s’ha desenvolupat considerablement al llarg del segle XX i ha facilitat l’estudi acústic de diferents sistemes fònics de llengües diverses. Aquests estudis han permès postular consideracions generals com ara el fet que les vocals se solen caracteritzar a partir de les mesures obtingudes dels formants F0, F1, F2 i F3 (cf. Ladefoged 2003). A banda d’aquest aspecte, tenint en compte aspectes estilístics i diferències en les situacions comunicatives dels actes de parla, s’ha considerat que la parla no només es concep com a lligada al senyal sonor, sinó com el producte de la interacció entre el senyal i la situació comunicativa. Per això, els parlants adapten les seves emissions a la situació comunicativa en què es troben i és precisament aquest aspecte el que es troba a la base de la Teoria de la variabilitat adaptativa o Teoria de la hiperarticulació i hipoarticulació, desenvolupada per Lindblom (1990). El vocalisme català i espanyol també ha estat estudiat experimentalment, sobretot en situacions de parla molt formal. La caracterització acústica de les vocals tòniques /O/ i /’o/ del català i /’o/ del castellà en parla de laboratori és la següent: per a /’O/ del català, un F1 entre 600 i 650 Hz i un F2 entre 800 i 1150 Hz; per a /’o/ del català, un F1 entre 400 i 450 Hz i un F2 entre 700 i 1100 Hz (cf. Recasens 1986 i [1991]1996); per a /’o/ del castellà, un F1 entre 3939 i 656 Hz i un F2 entre 793 i 1313 Hz (cf. Martínez Celdrán / Fernández 2007). Al gràfic 1 presento la dispersió i la localització de les vocals mitjanes anteriors del català i castellà en parla de laboratori. S’hi observa uns valors d’/’o/ del català i del castellà força acostats.

Aquest treball s’ha beneficiat de l’ajut a projectes d’investigació referència n. FFI2010-22181-C03-02 del MICINN i el FEDER.

1

556

Josefina Carrera-Sabaté vocals català

vocals castellà

0

F1 (Hz)

200 400 600 800 1000 3000

2500

2000

1500

1000

500

0

F2 (Hz)

Gràfic 1. Vocalisme del català i castellà en parla de laboratori segons Recasens (1986 i [1991]1996) i Martínez Celdrán / Fernández (2007)

A banda d’estudis acústics i articulatoris sobre el vocalisme català o espanyol, hi ha altres treballs en què es compara l’estructura acústica dels sistemes vocàlics d’aquestes llengües per part de catalanoparlants que parlen català i castellà i s’hi observa, per exemple, una distribució similar de les vocals mitjanes tancades. Els sistemes vocàlics de l’espanyol i del català també s’han estudiat acústicament i contrastivament tenint en compte dos estils de parla diferenciats: 1) un estil molt formal (parla de laboratori), mitjançant llistes de paraules; 2) parla espontània, mitjançant entrevistes semidirigides (cf. Blecua / Poch / Harmegnies 1993; Harmegnies / Poch 1992; Poch / Harmegnies 1995). En aquestes llengües s’ha observat que els formants de les vocals produïdes en parla espontània són més centralitzats i més variables que en parla de laboratori.

2. Objectiu del treball El treball que proposo pretén: 1) descriure l’estructura acústica de les vocals tòniques /’O/ i /’o/ del català central a partir de l’anàlisi espectrogràfica de les vocals mitjanes recollides en entrevistes emeses a Catalunya Ràdio i 2) comparar l’estructura acústica de les vocals tòniques /’O/ i /’o/ del català central amb la de la vocal tònica /’o/ de parlants d’espanyol septentrional entrevistats a la Cadena Ser.

3. Metodologia S’han estudiat les vocals tòniques baixes de 10 homes: 5 entrevistats al programa Eduqueu les criatures, de Catalunya Ràdio, i 5 entrevistats a La Ventana, de la Cadena Ser. Els parlants catalans pertanyen al dialecte oriental central i els del castellà, al dialecte septentrional.

Descripció acústica de vocals mitjanes posteriors del català i castellà en parla espontània

557

El corpus obtingut està format per 512 paraules que contenen les vocals mitjanes posteriors en diferents contextos i posicions accentuals. Estan distribuïdes de la següent manera: per al català, 175 mots pronunciats amb /’O/ i 149 amb /’O/ i /’o/; per al castellà, 188 mots emesos amb /’o/. En aquestes formes lèxiques les vocals mitjanes formen part de: a) síl·labes amb accent principal i secundari de diferents unitats prosòdiques; b)  síl·labes amb accent principal i secundari de mots simples i compostos; c) síl·labes que tenen obertures i codes classificables mitjançant 5 grups de sons, establerts a partir de Recasens (1986): 1) labials, 2) dentals i alveolars excepte [ɫ] i [r], 3) palatals i aproximant [j], 4) velars, 5) [] i [r], i també síl·labes sense obertures o codes. La classificació de les emissions de les vocals mitjanes tòniques segons el context adjacent és la que es detalla a la taula 1.  

V Lab

V Dalv

V [l/r]

V Pal

V Vel

V#

#V

# V Lab

# V Dalv

# V [l/r]

 

 

 

Lab V

Lab V Lab

Lab V Dalv

Lab V [l/r]

 

Lab V Vel

Lab V #

Dalv V

Dalv V Lab

Dalv V Dalv Dalv V [l/r]

Dalv V Pal

Dalv V Vel

Dalv V #

[l/r] V

[l/r] V Lab

[l/r] V Dalv

[l/r] V [l/r]

[l/r] V Pal

[l/r] V Vel

[l/r] V #

Pal V

Pal V Lab

Pal V Dalv

Pal V [l/r]

Pal V Pal

Pal V Vel

Pal V #

Vel V

Vel V Lab

Vel V Dalv

Vel V [l/r]

Vel V Pal

Vel V Vel

 

També: [] V lab: 1 cas d['O]; dtalv V []: 1 cas d’['o]; pal V []: 1 cas d’['o] Taula 1. Emissions de les vocals mitjanes tòniques del català i del castellà segons el context adjacent en què s’han pronunciat

Per a l’obtenció de les vocals, s’ha partit de les entrevistes radiofòniques i se n’han segmentat els grups tonals que contenien paraules emeses amb una vocal mitjana alta i mitjana baixa posterior tònica. Amb el programa Praat, s’han analitzat espectrogràficament les vocals mitjanes tòniques i, al mateix temps, s’ha observat la corba melòdica de cada unitat prosòdica segmentada per tal de saber la prominència que tenia cada vocal. Per a l’anàlisi estadística s’ha partit dels valors freqüencials d’F0, F1, F2 i F3 de les vocals del català i castellà i també de la durada de cada segment analitzat. Les ANOVES i els intervals de Fisher (LSD), així com el procediment de normalització de dades de Lobanov (veg. Ferrari 1980 i Recasens 2008), han permès comparar els valors formàntics d’aquestes vocals i determinar si es veuen modificats per l’accentuació de les unitats prosòdiques, pel context adjacent en què s’han emès o per la durada que té cada segment vocàlic.

558

Josefina Carrera-Sabaté

3. Resultats 3.1. Generalitats Les emissions de les vocals mitjanes en diferents contextos presenten una freqüència variable que es distribueix, en general, de manera similar en català i castellà, tal com s’observa a la taula 2. Aquest fet permet constatar, almenys per a aquest corpus, que l’estructura sil·làbica del català i castellà és bastant similar. Cal exceptuar, per exemple, algun context com labV [l/r], en què hi ha més emissions del català que del castellà.  

V Lab

#V

/3/1

V Dalv

V [l/r]

V Pal

1/ /1

/3 /

 

V Vel

V#  

Lab V

/2 /3

4/14/11

15/21/ 9

 

/3 / 4

1/ /

Dalv V

7/6 /10

42/9 /36

2/16/20

2 /5 / 1

4 /3 / 2

18/ / 6

[l/r] V

/4/3

2 / 4 /8

3 /2 /7

1/3/4

4/3/5

/8/

Pal V

4/ 4 / 2

11/6 / 18

/8 / 7

3/ /1

3/4/1

3/ 6/ 2

Vel V

5/11 / 4

5/ 15 / 6

7 /9 /10

/2/2

/ /3

 

També: [] V lab: 1 cas d[] del català; dtalv V []: 1 cas d’[] del català; pal V []: 1 cas d’[] del català Taula 2. Freqüència d’aparició de les vocals mitjanes tòniques segons el context adjacent (rodona: // català /, cursiva: // català, negreta: // castellà)

La freqüència dels formants F0, F1, F2 i F3 és significativament diferent segons el timbre de les vocals i segons la llengua d’origen. Pel que fa a F0, i en consonància amb l’universal fonètic que les vocals altes tenen un F0 intrínsecament més elevat que les vocals més baixes (cf. Whalen / Levitt 1995), // té un F0 més baix que // del català i espanyol (vegeu els gràfics 2 i 3). A més, la vocal posterior de l’espanyol és la que té l’F0 més alt de totes les vocals.

Gràfic 2. Valors d’F0 per a les vocals mitjanes tòniques del català i castellà (Cocient F= 8,47; p=0,0002)

Els valors amitjanats i normalitzats d’F1 de les vocals analitzades indiquen que l’obertura de la vocal mitjana del castellà se situa a mig camí entre les vocals mitjanes del català: F1 d’// del castellà té 43 Hz més que F1 d’// del català i 38 Hz menys que F1 d’// del català. Vegeu els gràfics 3 i 4.

Descripció acústica de vocals mitjanes posteriors del català i castellà en parla espontània

559

Gràfic 3. Valors d’F1 per a les vocals mitjanes tòniques del català i castellà (Cocient F= 35,80; p=0,0000)

Gràfic 4. Freqüències normalitzades d’F1 en català i castellà (Cocient F= 32,13; p=0,0000)

Quant als valors amitjanats d’F2, s’observa que la vocal mitjana del castellà és menys centralitzada que les vocals del català. Efectivament, F2 d’// del castellà té 60 Hz més que F2 d’// del català i 66 Hz més que F2 d’// del català. Vegeu el gràfic 5.

Gràfic 5. Valors d’F2 per a les vocals mitjanes tòniques del català i castellà (Cocient F= 5,26; p=0,0055)

Pel que fa a l’anàlisi formàntica d’F3, // del castellà té 22 Hz menys que // del català i 176 Hz menys que //. Tal com observen Albalá / Battaner / Carranza / de la Mota / Gil / Llisterri / Machuca / Riera / Ríos (2008: 7), s’ha comprovat, entre altres aspectes, una relació sistemàtica entre l’alçada de l’F3 i la dimensió de la cavitat de ressonància bucal començant darrere de les incisives en el sentit que com més petita és la cavitat, més alt serà l’F3. En el cas de les vocals estudiades, la cavitat ressonadora bucal de les vocals del castellà és més gran que la de les vocals del català. Vegeu els gràfics 6 i 7.

Gràfic 6. Valors d’F3 per a les vocals mitjanes tòniques del català i castellà (Cocient F= 52,11; p=0,0000)

560

Josefina Carrera-Sabaté

Gràfic 7. Freqüències normalitzades d’F3 en català i castellà (Cocient F=18,27; p=0,0000)

Després d’observar els resultats obtinguts de l’anàlisi freqüencial dels formants, sobretot del primer i segon, es pot afirmar que la vocal posterior mitjana del castellà és més anterior que les del català (té l’F2 més elevat); quant a l’obertura, se situa a mig camí entre les vocals del català (així ho indiquen els valors d’F1). A banda d’aquest aspecte, cal tenir en compte que la vocal // del català té més dispersió que les altres vocals, cosa que potser es podria relacionar amb la major labialització d’aquest so en el sentit que l’existència de labialització facilita la discriminació vocàlica i permet una major variació en la localització articulatòria de la vocal. Vegeu la carta de formants i la dispersió de les tres vocals als gràfics 8, 9, 10 i 11.

Gràfic 8. Carta de formants de les vocals tòniques mitjanes posteriors del català i castellà

Gràfic 9. Dispersió de la vocal /’o/ del català en relació amb els valors canònics de les vocals del català i castellà en parla de laboratori

Descripció acústica de vocals mitjanes posteriors del català i castellà en parla espontània

561

Gràfic 10. Dispersió de la vocal / / del català en relació amb els valors canònics de les vocals del català i castellà en parla de laboratori

Gràfic 11. Dispersió de la vocal /o/ del castellà en relació amb els valors canònics de les vocals del català i castellà en parla de laboratori

3.2. Vocals mitjanes tòniques i context adjacent Quan els contextos adjacents no estan preparats i sistematitzats en un corpus com en el cas de les anàlisis de parla de laboratori, la diversitat contextual és molt gran i es fa difícil poder afinar en quina direcció es veuen modificats els formants de les vocals segons el context adjacent en què es troben. En el cas que m’ocupa, la influència del context precedent i següent a les vocals mitjanes del català i espanyol només ha estat significatiu en els valors d’F2 de les vocals estudiades. Tot i que hi ha una gran dispersió en els valors amitjanats dels formants segons el context adjacent, s’observa que totes les vocals tenen uns valors freqüencials d’F2 més

562

Josefina Carrera-Sabaté

elevats quan estan en contacte amb contextos palatals precedents a les vocals analitzades. Més concretament, palatals seguides d’// i de contextos labials o [] i [r] ; palatals seguides d’// del català i de contextos dentoalveolars o palatals; i, per a // del castellà, palatals seguides de les vocals mitjanes posteriors i de contextos dentoalveolars o bé [] i [r]. També s’observa uns valors freqüencials d’F2 més baixos quan les vocals estan en contacte amb contextos labials o velars : labials, // i velars ; labials, // del català i [] o [r] i velars // del castellà i labials o velars. Aquests resultats estan en consonància amb les observacions de Recasens /Espinosa (2006: 664), que observen, per a les vocals catalanes de diferents dialectes, que « the acoustic variability is confined […] to the mid vowel region rather than to the high or low vowel regions». Vegeu els gràfics 12, 13 i 14.

Gràfic 12. Freqüències d’F2 d’// del català segons el context adjacent : 1: pal V # 2: pal V dtalv 3: pal V l o r 4: pal V vel 5: vel V dtalv 6: # V l o r 7: # V lab 8: & V lab 9: dtalv V pal 10: dtalv V vel 11: dtalv V dtalv 12: dtalv V l o r 13: dtalv V lab 14: l o r V # 15: l o r V dtalv 16: l o r V l o r 17: l o r V lab 18: l o r V pal 19: l o r V vel 20: lab V dtalv 21: lab V l o r 22: lab V lab 23: lab V vel 24: pal V lab 25: vel V l o r 26: vel V lab 27: vel V pal (Cocient F : 3,96 p=0,0000)

Gràfic 13. Freqüències d’F2 d’// del català segons el context adjacent : pal V # 2: pal V dtalv 3: pal V vel 4: vel V dtalv 5: # V dtalv 6: dtalv V pal 7: dtalv V vel 8: dtalv V # 9: dtalv V V 10: dtalv V dtalv

Descripció acústica de vocals mitjanes posteriors del català i castellà en parla espontània

563

11: dtalv V l o r 12: dtalv V lab 13: l o r V dtalv 14: l o r V l o r 15: l o r V pal 16: l o r V vel 17: lab V # 18: lab V dtalv 19: lab V l o r 20: pal V V 21: pal V lab 22: pal V pal 23: vel V l o r 24: vel V lab (cocient-F= 2,02; p=0,0074)

Gràfic 14. Freqüències d’F2 d’// del castellà segons el context adjacent : 1: pal V # 2: pal V dtalv 3: pal V l o r 4: pal V vel 5: vel V dtalv 6: # V dtalv 7: # V lab 8: dtalv V pal 9: dtalv V vel 10: dtalv V # 11: dtalv V dtalv 12: dtalv V l o r 13: dtalv V lab 14: l o r V dtalv 15: l o r V l o r 16: l o r V lab 17: l o r V pal 18: l o r V vel 19: lab V dtalv 20: lab V l o r 21: lab V lab 22: lab V vel 23: pal V lab 24: pal V pal 25: vel V l o r 26: vel V lab 27: vel V pal 28: vel V vel (cocient-F= 3,64; p=0,0000)

3.3. Vocals mitjanes tòniques i prosòdia Les vocals tòniques mitjanes posteriors del català i castellà no presenten diferències significatives entre les que apareixen en paraules que tenen accent prosòdic i les que no en tenen, contràriament al que s’observa en les vocals mitjanes anteriors (cf. Carrera-Sabaté 2010). 3.4. Durada de les vocals mitjanes tòniques La durada de les vocals del català és, en general, significativament més elevada que la de les vocals del castellà : // del català és 10 ms més llarga que // del català i 20 ms més llarga que // del castellà (vegeu el gràfic 15). S’observa, a més, que en tots els casos la durada de les vocals és significativament més alta quan es troba en la posició d’accent de sintagma (vegeu la taula 3).

Gràfic 15. Durada de les vocals mitjanes posteriors del català i castellà. Cocient-F=8,04 p=0,0004

564

Josefina Carrera-Sabaté

Accent de sintagma

No accent de sintagma

Durada d’[] del català

113,81 ms

80,03 ms

Durada d’[o] del català

96,52 ms

72,54 ms

Durada d’[o] del castellà

83, 09 ms

65, 72 ms

Taula 3. Durada de les vocals segons la posició en el sintagma. // del català. Cocient-F=13,89 p= 0,0003. // del català. Cocient-F=13,78 p= 0,0003. // del castellà. Cocient-F=10,05 p= 0,0018

Al marge d’aquestes observacions, s’ha constatat que les vocals // del català i // del castellà tenen una durada significativament més alta quan es troben precedides per [] o [r] i seguides per pausa, en el cas de la vocal del català, i per consonants velars, en el cas del castellà. 4. Discussió i observacions generals L’anàlisi de les mesures d’F1 i F2 de les vocals mitjanes posteriors tòniques confirma que en català i castellà hi ha un camp de dispersió ampli per produir i percebre les vocals // i // del català i // del castellà. També s’ha detectat una dispersió més gran en la vocal // del català que en // del català i // del castellà. A més a més, aquestes dues vocals tenen una zona de dispersió similar (vegeu el gràfic 16). El grau de labialització més elevat de la vocal mitjana alta posterior del català pot explicar la major dispersió vocàlica d’aquesta vocal i aquest fet està en consonància amb la predicció de la teoria de la variabilitat adaptativa, que suposa que l’espai ocupat per F1 i F2 de les vocals ha de ser més gran en els sistemes que tenen més vocals, com ara el català, que en els que no en tenen tantes, com el castellà. Val a dir, però, que en els dialectes del català amb inventaris vocàlics de nombre diferent aquesta teoria no es pot confirmar (cf. Recasens / Espinosa 2006 i 2009). [o] castellà normalitzat

[o] català normalitzat

[O] català normalitzat

F1 (valors normalitzats)

-3

0

3 3

0

-3

F2 (valors normalitzats)

Gràfic 16. Dispersió de les vocals mitjanes posteriors

Descripció acústica de vocals mitjanes posteriors del català i castellà en parla espontània

565

L’anàlisi permet concloure, com en estudis previs, que en parla espontània hi ha més centralització de les vocals que en parla de laboratori. Entrant més en el detall d’aquest estudi s’ha observat que les vocals // del català i castellà són més centralitzades que la vocal // del català (vegeu la taula 4). Parla de laboratori

Entrevistes radiofòniques

Català (//)

F1: 400-450 Hz

F1: 445-464 Hz

F2: 700-1100 Hz

F2: 1068-1111 Hz

Català (//)

F1: 600-650 Hz

F1: 526-544 Hz

F2: 800-1150 Hz

F2: 1076-1117 Hz

F1: 393-656 Hz

F1: 488-506 Hz

F2: 793-1313 Hz

F2: 1131-1170 Hz

Castellà (//)

Taula 4. Valors dels formants de les vocals mitjanes anteriors en parla de laboratori (segons Recasens 1986, 1991; Martínez Celdrán / Fernández 2007) i en les entrevistes radiofòniques

A banda d’això, la comparació de l’estructura formàntica de les vocals analitzades del català i castellà ha permès determinar que, en català, i en fets de parla espontanis, les vocals // i // són més anteriors que la vocal // del castellà, que és més centralitzada (els F2 d’// i // del català són més baixos que els d’// del castellà). A més, la vocal // del castellà té una obertura (valors d’F1) a mig camí entre F1 de les vocals // i // del català, cosa que indica que la vocal de l’espanyol no és tan tancada com la vocal // del català. Després d’observar els valors d’F3, podem afirmar que en la producció de la vocal // del castellà la cavitat bucal ressonadora és més gran que en les vocals del català. Cal tenir en compte que els factors prosòdics no han resultat rellevants pel que fa a les mesures dels formants, contràriament al que s’ha observat en les vocals mitjanes anteriors (Carrera-Sabaté 2010). Quant a la durada de les vocals, s’ha constatat que les del castellà són més breus que les del català, per bé que totes presenten una durada significativament més elevada quan apareixen en posició final de sintagma. Cal tenir en compte que aquesta és una anàlisi preliminar i per poder establir tendències més generals caldrà una anàlisi completa del vocalisme tònic del català i espanyol en diferents fets de parla.

Referències bibliogràfiques Albalá, María José / Battaner, Elena / Carranza, Mario / de la Mota, Carme / Gil, Juana / Llisterri, Joaquim / Machuca, María Jesús / Riera, Montserrat / Ríos, Antonio (2008): VILE: nuevos datos acústicos sobre vocales del español. In: IV Congreso de Fonética Experimental. Universidad de Granada, Granada, 11-14 de febrero de 2008. http://liceu.uab.es/~joaquim/phonetics/VILE/VILE_IVCFE08_Vocales.pdf. Blecua, Beatriz / Poch, Dolors / Harmegnies, Bernard (1993): Variaciones en la organización de las vocales del espanyol y del catalán en función del estilo de habla. In: Jornadas internacionales

566

Josefina Carrera-Sabaté

de lingüística aplicada. Internacional conference of applied linguistics. Robert J. Di Pietro. In memoriam, 1, 98-107. Carrera-Sabaté, Josefina (2010): Vocals mitjanes anteriors del català i castellà extretes d’entrevistes radiofòniques: caracterització i comparació acústiques. In: Creus, Imma / Puig, Maite / Veny, Joan R. (edd.) Actes del quinzè col·loqui internacional del llengua i literatura catalanes. Volum I. El català i les llengües veïnes. Barcelona: PAM, 367-390. Ferrari, Sandra (1980): Evaluation of vowel normalization procedures. In: Journal of the Acoustical Society of America 67 (1), 253- 261. Harmegnies, Bernard / Poch, Dolors (1992): A study of style-induced vowel variability. In: Speech Commucation 11/4-5, 429-437. Ladefoged, Peter (2003): Phonetic data analysis. An Introduction to Fieldwork and Instrumental Techniques. Oxford: Blackwell. Lindblom, Björn (1990): Explaining phonetic variation: a sketch of the H&H theory. In: Hardcastle, William / Marchal, Alain (edd.) Speech production and speech modeling. Dordrecht: Kluwe Academic Publishers, 403-440. Martínez Celdrán, Eugenio / Fernández, Ana M. (2007): Manual de fonética española. Barcelona: Ariel. Poch, Dolors / Harmegnies, Bernard (1995): Variabilidad inter- e intra- locutor en el vocálico del espanyol bajo los efectos del estilo de habla. In: Actas del XI Congreso Nacional de Lingüística (AESLA). Valladolid: Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Valladolid, 605-613. Recasens, Daniel (1986): Estudis de fonètica experimental del català oriental central. Barcelona: PAM. –– (1996 [1991]): Fonètica descriptiva del català. Barcelona: IEC. –– (2008): Mètodes de normalització i de representació de dades acústiques i articulatòries. In: Estudios de Fonética Experimental 17, 331-341. –– / Espinosa, Aina (2006): Dispersion and variability in Catalan vowels. In: Speech Communication 48, 645–666. –– (2009): Dispersion and variability in Catalan five and six peripheral vowel systems. In: Speech Communication, 51, 240–258. Whalen, D.H. / Levitt, Andrea (1995): The universality of intrinsic F0 of vowels. In: JoPh 23, 349-366.

Maria José Carvalho (Universidade de Coimbra)

Contributo para o estudo da evolução das terminações nasais portuguesas (sécs. XIII-XVI)

[…] falta com efeito uma documentação válida e sistemática, de maneira que os estudos principais assentam ou numa base documental anedotal e selectiva, ou na análise de um só texto. […]. É uma tarefa urgente da filologia portuguesa reunir a documentação relativa a esta mudança e a outras muitas (Parkinson 1997: 256-257).

1. Introdução Tão apaixonante quanto controversa e discutida, a questão da convergência das terminações -am/ -an/-ã (< -ane, -am) -om/-on/-õ (< -one, -ŭnt) e -ã-o ( -r- conosce eccezioni: i dati sembrano indicare, accanto al ripristino della l dovuto a italianismo (cf. Sanga 1988: 291), una distribuzione sostanzialmente lessicale del rotacismo: a BI, ad es., si ha [ˈvel] ‹velo› ma [ˈʒeɻ] ‹gelo›, [ˈpalɛ] ‹pala› ma [ˈʃkaɻɛ] ‹scala›. D’altro canto, si hanno casi sporadici di coinvolgimento di -ll- protonica nel rotacismo, cf. a BI [muɻɛˈziŋ] ‹mollicino›, [brinˈtsunɛ] ‹Bellinzona› (cf. Salvioni 1899: 126; 1913: 229; Sganzini 1993: 72ss.). 7 Cf. per BI Sganzini (1943: 727 n. 2); sulla distribuzione del rotacismo preconsonantico nella Svizzera italiana, cf. Petrini (1988: 157) e il rimando alla cartina VSI I, s.v. alp. 8 In enclisi, a BI non si ha rotacismo, per cui: [ˈpɔrtɛlɛ ki ˈsybɛt] ‹portala qui subito!›, [ˈpɔrtɛmɛlɛ] ‹portamela!›. A IN si ha invece variazione tra forme con conservazione della l ([ˈveʁёlё] ‹aprila!›) e, più frequentemente, con rotacismo ([ˈpɔʁtёɾё] ‹portala!›); tale variazione sembra suggerire uno stadio più conservativo con rotacismo sistematico (cf. Merlo 1938: 37 per Pigna). 9 Vicari (1984: 17-18) rileva un quadro simile per il vicino Malcantone (cf. la cartina VSI I, s.v. al2). V. anche Spiess (1968: 275-276) per il dialetto ticinese della Collina d’Oro. 10 Cf. Sganzini (1943: 718ss.). Spie di un’originaria opposizione tra vibranti con valore distintivo nel dialetto veddaschese di Monteviasco sono analizzate in Delucchi (in preparazione). 11 Trascriviamo con il simbolo IPA [ɐ] la vocale α utilizzata genericamente da Keller (1943: 8) per le vocali atone indeminesi, che esibiscono grande variabilità nella loro realizzazione fonetica, su cui cf. ora Delucchi (2012) per un’analisi alla luce di fenomeni di armonia vocalica. 6

582

Alessandra Debanne / Rachele Delucchi

inchieste hanno invece rivelato la presenza di coppie minime del tipo [saˈʁɔ] ‹chiuso› ~ [saˈɾɔ] ‹salato› (cf. supra (1b)) e una certa consistenza della distribuzione delle varianti fricativa uvulare e monovibrante in contesto preconsonantico.

3. Esiti di -l-, -r-, rr: la variazione dialettale nell’Italoromania settentrionale L’area italo-settentrionale interessata dal fenomeno del rotacismo intervocalico (o dai suoi ulteriori sviluppi, fino al dileguo) comprende, a grandi linee, la Liguria – dal confine occidentale fino a La Spezia (e, in territorio già toscano, la Lunigiana) –, il Piemonte meridionale e orientale – con Asti, Alessandria e il Monferrato –, per poi estendersi a est fino alla provincia di Novara e a buona parte del Canton Ticino, con Milano e parte della provincia di Piacenza.12 Per quanto riguarda la Liguria, si possono distinguere da un lato il genovese moderno e i dialetti liguri occidentali, che presentano dileguo di -r- < -r-, -l- e mantenimento di un fono vibrante per rr (Tab. (1a)), dall’altro le varietà liguri occidentali più conservative, con condizioni simili a quelle indicate per Pigna e per Cipressa da Merlo (1938), dove un «r schiettamente apicale, alveo-dentale» si oppone ad un «r poco o punto apicale, debole, palatale», quest’ultimo caratterizzato da Saunders (1979: 341) per Pigna come un flap retroflesso (Tab. (1b)). L’esito di ll si mantiene distinto, creando dunque una tripartizione del tipo illustrato in Tab. (1).13 Liguria

rr

a. Genovese moderno

-r-

-l-

/r/

AIS vi, 1129; Toso (1997)

[ˈtɛːra] ‹terra›

b. Dialetti liguri conservativi

/r1/

Pigna (Merlo 1938; Saunders 1979)

[ˈkaru] ‹carro›

Ø [ˈɔːu] ‹oro›

/l/

[aː] ‹ala› /r2/

[ˈkaːɽu] ‹caro›

ll

[ˈbɛlu] ‹bello› /l/

[ˈteːɽa] ‹tela›

[ˈstala] ‹stalla›

Tab. 1. Il sistema delle liquide – Liguria

Per il Piemonte possiamo distinguere tra le condizioni esibite dal torinese moderno e dall’area settentrionale14, dove si ha mantenimento della laterale intervocalica, il cui esito si neutralizza con quello di ll (Tab. (2a)) e si oppone ad un unico fonema /r/ < -r-, rr, di contro alle caratteristiche Cf. Loporcaro (2009: 82ss.); Rohlfs (1966-1969: 221); Salvioni (1899: 125-126; 1913: 229 n. 3), oltre alle carte AIS; in particolare, per la regione che qui più ci interessa, sul confine tra Italia e Svizzera italiana, cf. Merlo (1928; 1938); VSI I, s.v. ala; Petrini (1988: 152-157). Sul rotacismo nelle colonie gallo-italiche in Sicilia cf. Petracco Sicardi (1965: 11-113). 13 Nelle tabelle seguenti si indicano genericamente con /r1/ e /r2/ i fonemi vibranti distintivi, rinviando al testo per le peculiarità relative all’implementazione fonetica. 14 A quest’area si aggregano le valli più occidentali della Svizzera italiana, Valle Maggia e Centovalli; il rimando è sempre alla cartina in Merlo (1928). 12

583

Sulle sorti di -l-, -r-, rr latine. La prospettiva italo-romanza settentrionale

delle varietà piemontesi meridionali e orientali, che conoscono fenomeni di rotacismo e, come mostrano ad es. i dialetti del Monferrato, opposizione fonematica tra gli esiti di rr vs l, r (cf. Berruto 1974; Romano, in stampa)15 (Tab. (2b)). Piemonte

-r -

rr

-l-

ll

/r/

a. Torinese

/l/

Berruto (1974: 13-19)

[ˈtɛra] ‹terra›

b. Dialetti meridionali

/r1/

/r2/

/l/

Langhe (Berruto 1974: 32)

[saˈrɑ] ‹chiuso›

[saˈɾɑ] ‹salato›

[ˈmila] ‹mille›

[ˈnora] ‹nuora›

[ˈgula] ‹gola›

[ˈbɛla] ‹bella›

Tab. 2. Il sistema delle liquide – Piemonte

La terza area interessata dal rotacismo è quella lombarda occidentale. Per la varietà urbana di Milano «un l tra vocali vien reso, con moltissima frequenza, con r» (Salvioni 1975: 340), esito a sua volta anche di rr e -r-:16 la bipartizione risultante nel sistema delle liquide – /l/ vs /r/ – è schematizzata in Tab. (3a);17 queste sono le condizioni caratteristiche di molti dialetti conservativi della Svizzera italiana (cf. i riferimenti bibliografici in n. 12). In Tab. (3b) si schematizza invece il quadro esibito da una compagine più limitata di dialetti lombardi occidentali18 (e tra questi, Biegno e la vicina Curiglia) che, con diversi distinguo sulla natura strettamente fonetica dell’opposizione e sulla distribuzione allofonica delle vibranti, veniva assimilato da Sganzini (1943) (e cf. già Merlo 1938) alle condizioni dei dialetti liguri occidentali conservativi (cf. Tab (1b)), o a quelle del genovese moderno, con dileguo di r < -r-, -l- e mantenimento di un fono vibrante per rr (come a Busto Arsizio, cf. Merlo 1938: 31-32; Sganzini 1943: 139, n. 2). Lombardia occidentale

rr

a. Milano

-r -

-l-

/r/

Nicoli (1983)

[ˈtɛra] ‹terra›

b. Biegno

/r1/

Cf. dati in (1)

[ˈtɛrɛ] ‹terra›

/l/

[ˈkara] ‹cara›

[ˈtera] ‹tela›

/r2/ [ˈkaɻɛ] ‹cara›

ll

[suˈrɛla] ‹sorella› /l/

[ˈteɻɛ] ‹tela›

[ˈmɔlɛ] ‹molla›

Tab. 3. Il sistema delle liquide – Lombardia occidentale

La presenza di una variante retroflessa con valore distintivo è indicata da Romano (in stampa) per alcune varietà d’area occitanica: a Salbertrand /ˈmar/ ‹madre› ~ /ˈmaɻ/ ‹martedì›; a Briga Alta /ˈsor/ ‹sorella› ~ /ˈsoɹ/ ‹suola› (comunicazione personale di Antonio Romano; v. anche ATPM 2002; 2006). 16 Sul dileguo di l e r divenute finali, cf. Salvioni (1975: 15); Sanga (1988: 292). V. infra, § 4. 17 Ma cf. n. 6 sulla tendenza al ripristino della laterale ampiamente documentata in bibliografia. 18 Oltre a Merlo (1938) e Sganzini (1934; 1943), cf. anche Sanga (1984: 132-139). 15

584

Alessandra Debanne / Rachele Delucchi

I dialetti della Lombardia orientale esibiscono condizioni simili a quelle del torinese (cf. Tab. (2)): immuni al rotacismo, presentano una bipartizione del sistema delle liquide causata dalla neutralizzazione dell’opposizione di geminazione sia per le vibranti sia per le laterali, come esemplificato in Tab. (4) per la varietà bergamasca.19 Lombardia orientale20

rr

-l-

/r/

Bergamo Sanga (1987)

-r-

[ˈtɛra] ‹terra›

ll

/l/ [ˈsira] ‹sera›

[ˈtila] ‹tela›

[ˈbala] ‹palla›

Tab. 4. Il sistema delle liquide – Lombardia orientale

A partire dal quadro appena presentato, lo scopo della nostra ricerca è verificare se vi sia una qualche interazione fra la conservazione o la perdita dell’opposizione di geminazione rr ≠ -r- e la conservazione o la perdita dell’opposizione fra -r- ≠ -l-. A tal fine, abbiamo ritenuto fosse fondamentale indagare le sorti di rr, r, l a partire dalle fonti più antiche, considerando singolarmente e nella loro interazione l’esito di rr – ossia il percorso verso la sua degeminazione – e quello di r e l – ossia il fenomeno del rotacismo, in particolare intervocalico.

4. Rotacismo e degeminazione di rr nelle fonti medievali Il primo passo per lo svolgimento della nostra indagine è stato quello di costituire un corpus di testi che fosse il più possibile rappresentativo dell’area interessata. Com’è d’obbligo in questi casi, si è partiti dal corpus contenuto nella banca dati del TLIO, selezionando in un primo momento tutti i testi di area piemontese, ligure e lombarda; infatti, a causa dell’esiguità della documentazione, non si è potuto, almeno in una prima fase, operare scelte di inclusione / esclusione dettate da requisiti altrimenti fondamentali, come l’affidabilità filologica delle edizioni, la coerenza cronologica e l’eterogeneità delle tipologie testuali. A partire da questa prima ricognizione, abbiamo potuto constatare ciò che in parte era già noto:21 il conguaglio di -r- e -l- interessa già in antico l’intera area ligure e l’area lombarda occidentale, rappresentata soprattutto da Milano (v. oltre); tracce di rotacismo si rilevano anche in Piemonte, in particolare negli statuti chieresi (cf. Salvioni 1886: 520). Per contro, la nostra indagine ha confermato che l’area lombarda A differenza delle varietà lombarde occidentali, non si ha caduta della liquida finale dopo tonica (ad eccezione degli infiniti): sul ‹sole›, mal ‹male›, moér ‹moglie›, cf. Sanga (1984: 8; 1987: 54). 20 Questa la situazione anche per le valli orientali della Svizzera italiana (Mesolcina e Calanca); cf. cartina in Merlo (1928). Per altre varietà d’area lombardo-orientale, cf. Massariello Merzagora (1988) e bibliografia ivi citata. 21 La possibilità di condurre una riflessione sugli esiti di ll nei testi antichi è ostacolata dalla nota tendenza al raddoppiamento grafico di l da parte degli amanuensi medievali (cf. Stussi 1965: xxx e più recentemente Bertoletti 2005: 200). 19

Sulle sorti di -l-, -r-, rr latine. La prospettiva italo-romanza settentrionale

585

orientale, esemplificata in antico da testi bergamaschi, mantovani e cremonesi, non conosceva il rotacismo, così come in epoca moderna.22 Una volta individuata l’area in cui fin dalle prime testimonianze compare il rotacismo, abbiamo deciso di concentrare la nostra indagine sulle opere di Bonvesin da la Riva per Milano e dell’Anonimo genovese per Genova. La scelta è stata condizionata da più fattori: innanzitutto disponiamo sia per i Volgari di Bonvesin sia per le Rime dell’Anonimo di edizioni filologicamente affidabili, il cui contenuto costituisce un ampio materiale di spoglio; inoltre si tratta per entrambi delle personalità più rilevanti della propria cultura municipale duecentesca, nonché dei maggiori fra quanti si esprimano nel rispettivo volgare.23 Benché il rotacismo fosse stato già individuato per entrambi i poeti nei vari studi e commenti linguistici alle edizioni, non era stata compiuta fino ad oggi un’indagine dettagliata sulla sua consistenza e sugli eventuali contesti della sua emersione, così come sul rapporto tra il rotacismo e l’esito di rr. Per quanto riguarda l’Anonimo genovese (AG), il rotacismo è sostanzialmente maggioritario rispetto alle forme che mantengono -l-; si vedano ad es. baranza ‹bilancia› XIV 121 (t. 6); marotia ‹malattia› XXXIX 136 (t. 4); taror ‹talora› XIV 88 (t. 12); doror XXXI 15; LXXIX 107; scara III 17; LIV 69; gora XLVI 54 (t. 4); tora, -e ‹tavola, -e› XIV 237 (t. 5), ecc., di contro a malegno, -e XII 671 (t. 3); celaa ‹celata› XVI 51; dolor VI 117 (t. 24); gola XIV 156; angelo XII 434 (t. 3), ecc. Il rotacismo emerge anche in fine di parola, in seguito all’apocope della vocale: tar IV 13 (t. 81); quar IV 25 (t. 31); mar ‹male› XII 596 (t. 501); vor ‹vuole› V 36 (t. 58), accanto a nobel II 6 (t. 4); umel V 4 (t. 3); qual XII 240 (t. 6); tal XII 518 (t. 24), ecc. Qualche emersione si ha anche in contesto preconsonantico, più precisamente davanti a labiale e velare sorda, per cui si veda ad esempio corpa VI 23, 108, ma più frequentemente colpa XIV 38 (t. 9); arcun ‹alcuno› XCIV 57, ma di norma alcun, -a, -e II 48 (t. 72).24 Anche in Bonvesin (B) il fenomeno è frequentemente riscontrato: maratia O 182; ortoran B 489 (t. 4); viora B 347 (t. 8); perigoro, -i G 52 (t. 6), ecc., accanto a violeta G 17 (t. 12); palasio B 637; malegna N 19; fiola B 346 (t. 3); angelo, -i B 522 (t. 3), ecc. Tuttavia, in fine di parola si hanno solo forme con -l: qual A 46 (t. 99); tal A 29 (t. 79); humel G 40, ecc.25 Per Bergamo abbiamo spogliato i testi contenuti nelle edizioni di Ciociola (1979: 66-70); Orlando (1998: 6-7); Corti (1965: 153-159); De Bartholomaeis (1926: 22); Monaci (1955: 420-24). Per Mantova abbiamo considerato l’opera di Belcalzer (cf. Ghinassi 1965: 28-68; 163-172); le lettere di Boccalata de Bovi (cf. Schizzerotto 1985: 13-18) e l’anonima ballata edita da Contini (1960: 785-788). Per Cremona abbiamo spogliato i testi di Uguccione da Lodi, Girardo Patecchio e Ugo di Perso nell’edizione di Contini (1960: 560-595; 600-624). 23 Di Bonvesin abbiamo spogliato solo i testi contenuti nel testimone primotrecentesco, il ms. Berlinese (secondo l’edizione Gökçen 1996), tralasciando le opere trasmesse dai codici più tardi e linguisticamente alterati. Per le questioni relative alla storia editoriale rimandiamo senz’altro a Contini (1941; 1960: II, 845-846); Gökçen (1996 IX-LVII); Mascherpa (2009); Wilhelm (2009). Per lo spoglio dei testi dell’Anonimo genovese ci siamo avvalse dell’ed. Cocito (1970), ma si veda anche la più recente ed. Nicolas (1994). 24 In termini di percentuale, in AG una r al posto di una l etimologica è presente nel 44% dei casi quando la consonante è protonica; nel 78% quando è postonica; nel 75% se si trova in posizione finale; nel 45% quando segue una labiale sorda; nel 3% quando segue una velare sorda. 25 In B si ha rotacismo nel 53% delle occorrenze con la consonante protonica; nel 73% quando la consonante è postonica. Nessuna attestazione per la posizione finale o preconsonantica. 22

586

Alessandra Debanne / Rachele Delucchi

A prima vista i dati riportati sembrano indicare una diffusione sostanzialmente analoga del rotacismo intervocalico nei due testi. Tuttavia, le forme attestate in B mostrano una situazione particolare: accanto a viora e perigoro, che non si alternano mai con le rispettive varianti con -l- (ma si veda violeta), abbiamo anche gli esclusivi fiola e angelo. Al contrario, in AG, benché le forme rotacizzate siano nel complesso maggioritarie, esse oscillano spesso con la rispettiva variante con -l-. La mancanza di alternanza nei singoli lessemi riscontrata per B, se confrontata con la variazione mostrata dalla totalità delle forme, induce a pensare a un probabile recupero colto di l ai danni della vibrante, la quale tenderebbe a conservarsi ormai in forme lessicalizzate. D’altra parte, la preposizione articolata dr’ -a, -e, -i (dr’iniuria A 171; dra soa segnoria A 10; dre mee vexende E 169; dri viventi E 101, ecc.) – la quale è nettamente più frequente rispetto al tipo de la26 – così come gli aggettivi in -evre (amorevre ‹amorevole› G 37 (t. 3); asevre ‹agevole› L 55; colpevre ‹colpevole› I 69 (t. 3), ecc.) – per i quali invece non è documentato alcun tipo di oscillazione – non sono stati inseriti nel computo, dal momento che si tratta di forme per le quali la sincope ha oscurato l’originario contesto intervocalico, riconducendole alla serie analoga contenente nessi di cons. + r (per es. ovre ‹opere›, povri ‹poveri›, ecc.). Un dato rilevante è la differenza riscontrata in fine di parola: in AG il rotacismo è quasi sistematico (molte delle forme in -l sono latinismi del tipo humel, eternal, ecc.), di contro a una costante conservazione della laterale in B, la quale per il tipo humel dovrà essere spiegata senz’altro come cultismo; invece, nei casi in cui la -l finale segue una vocale tonica si tratterà di una conservazione esclusivamente grafica, dal momento che notoriamente in milanese antico sia la -l sia la -r cadono in posizione postonica (cf. Salvioni 1911: 176), così come attestano le rime del tipo muier : cavaler : crudel : mester (B 621624); splendor : sol : valor : splendor (S3 365-368). Da notare ancora in B l’assenza del rotacismo preconsonantico, là dove è invece documentato, benché sporadicamente, in AG. Per quanto riguarda gli esiti di rr, osserviamo che in entrambi i testi si ha per lo più una resa grafica come geminata, sia in protonia sia in postonia; per AG si veda ad esempio errar XLVI 7 (t. 3); error XII 331 (t. 9); terra, -e XII 107 (t. 44); guerra, -e XIV 101 (t. 25); a(f)ferra XXIII 8 (t. 3), allato a erando XIV 78; corerà XXIX 8; soterar LIII 154; tere LII 37; afera XCI 49. Per B si hanno esclusivamente forme con (sarrar ‹serrare› B 808; error B 419 (t. 3); guerrer D 378; terra, -e A 153 (t. 30); guerra, -e A 5 (t. 7), ecc.), con la sola eccezione di azuro G 74.27 Tuttavia, occorre cercare di determinare se la grafia abbia effettivamente un suo corrispondente fonetico; a questo scopo, non sarà inutile svolgere un’indagine sulle rime delle due raccolte. Per quanto riguarda AG, già a suo tempo Parodi (1898: 106) notava che forme come guerra e terra sono sempre distinte in rima rispetto alle forme che derivano da -r- (o -l-). Il nostro spoglio ha confermato questa situazione, come si evince dai dati seguenti: terra : guerra XXXIX 66-67 (t. 14) terra : aferra LIII 188-189 terra : erra CXXVI 49-50 terra : serra CXXXVIII 233-234

erra : aferra XXIII 6-8 terra : gamerra CXXXIX 325-326 terre : guerre CXIV 15-16 guerre : terre CXXXVIII 189-190

Nel berlinese dra ricorre 117 volte rispetto alle 6 di de la; sia de le sia de li sono presenti con una sola attestazione rispetto alle 23 occorrenze di dre e alle 41 di dri. Solo nel caso in cui segua una parola iniziante per vocale si ha una lieve maggioranza di de l’ (35 attestazioni) rispetto a dr’ (29 attestazioni). Sulla distribuzione di tale alternanza, cf. Bertoletti (2010). 27 In termini di percentuale, si registra in AG un 78% di forme con in protonia e un 97% in postonia. In B si ha il 100% di forme con la geminata in protonia e il 97% in postonia. 26

587

Sulle sorti di -l-, -r-, rr latine. La prospettiva italo-romanza settentrionale

Per B il quadro appare meno chiaro, poiché poche sono le rime significative e sono inoltre tutte contenute nei manoscritti tardi, dunque meno attendibili dal punto di vista linguistico.28 Si documentano in effetti pochissime rime che coinvolgono forme con la geminata etimologica e, in tutti questi casi (che sono solo tre), si tratta di rr che rima con originarie -l- o -r-: mainera : reguera : vontera : tera (S1 145-148); vontera : lengiera : mainera : terra (Q 73-76); terra : era (V iia, 5-6).29 Uno spoglio delle rime di Barsegapé, poeta conterraneo e contemporaneo di B, di cui si conosce un Sermone edito da Keller (1901), mostra che accanto a quattro casi di terra : guerra (con grafie sia scempie sia geminate), vi è anche una volta la rima del tipo terra : era (vv. 1918-1919). Tuttavia, il gran numero di assonanze presenti nel testo consiglia di prendere il dato con molta cautela.

6. Conclusioni Dall’analisi dei documenti medievali fin qui svolta, risulta che il rotacismo è in antico sistematico a Genova, mentre a Milano sembrerebbe in via di assorbimento, probabilmente a causa della diffusione lessicale di forme restaurate, salvo dove sia oscurato il nesso etimologico (come nel caso della prep. articolata dra, e degli aggettivi in -evre). L’esame delle rime ci ha invece mostrato che nel genovese non vi è mai una forma contenente rr etimologica che rimi con forme aventi -r- o -l- intervocalica. Ciò a differenza di quanto si può documentare per Milano (dove si ha quantomeno rr : r), per la quale i pochi riscontri sono però confermati dalla situazione odierna. Se riprendiamo infatti il quadro delle varietà moderne (Tab. (1); (3)), si nota che esse corrispondono alla situazione presentata dai documenti antichi. rr

a. Milano b. Genova

-r-

-l-

/r/ /r1/

ll

/l/ /r2/ (antico) Ø (moderno)

/l/

Tab. 5. Milano e Genova

Con la documentazione in nostro possesso, non è possibile prospettare per il milanese medievale una situazione ancora più antica che fosse simile a quella riscontrata per il genovese. Il problema è semmai determinare quale sia l’inferenza ricostruttiva – per questo quadro antico – evincibile da Biegno e Indemini, varietà moderne alla periferia nord-occidentale lombarda, che mostrano una situazione probabilmente simile a quella di Genova nel Medioevo, così come Merlo (1938: 23) aveva notato per Pigna (Tab. (6)):

Per uno studio sulle rime di Bonvesin, si veda Beretta (2004-2005). L’ultima rima è tratta dalle Expositiones Catonis, contenute solo in Contini (1941: 333).

28 29

588

Alessandra Debanne / Rachele Delucchi rr

a. Biegno b. Indemini

/r/

/ʁ/

-r-

/ɻ/

/ɾ/

-l-

ll

/l/ /l/

Tab. 6. Biegno e Indemini

A partire dai dati in nostro possesso, è possibile formulare due ipotesi. La prima consiste nel presumere che anche Milano in fase predocumentaria abbia avuto un quadro relativo al comportamento delle liquide come quello mostrato da Biegno e Indemini (e dunque da Genova), ossia, le varietà regionali lombarde odierne da noi indagate permetterebbero di ricostruire una fase più antica del milanese, cui il quadro testuale antico non permette di attingere; oppure, ed è l’ipotesi più probabile dal momento che è anche la più economica, il milanese è stato ab origine differente da Genova e da Biegno e Indemini. Infatti, l’indagine sulle rime ci consente di dire che a Milano, entro il Duecento, si era già avuta la degeminazione di rr.30 Se la geminata è confluita con -r- e se anche -r- è confluito con -l- (dato sostenuto anche dalle rime con -l e -r finali), allora ne deriva necessariamente l’opposizione solo binaria schematizzata nella Tab. (1). Opposizioni triplici, come quelle mostrate dall’area ligure e da Biegno e Indemini, si saranno potute mantenere solo là dove la geminata abbia persistito più a lungo.31 I dati in nostro possesso non sono certamente esaustivi, sia sul fronte delle parlate odierne, per il quale andrebbero indagate le altre varietà che presentano diverse qualità di r, sia sul versante antico, poiché, al fine di tracciare un quadro più dettagliato della storia del rotacismo a Milano, occorrerebbe analizzare anche la documentazione successiva all’età medievale. Tuttavia, pur essendo consapevoli di aver trattato un argomento meritevole di maggiore approfondimento, ci sembra di poter giungere alla conclusione, se non definitiva quanto meno verosimile, che – così come è avvenuto nell’Iberoromanzo – i diversi mutamenti qualitativi insorti all’interno del sistema delle liquide devono essersi innestati solo sulle opposizioni di quantità consonantica (ll ≠ l e rr ≠ r) rimaste più a lungo conservate, proprio al fine di preservare tale distinzione. E ciò, quindi, sembrerebbe essersi verificato del tutto indipendentemente dalla presenza o assenza del rotacismo.

Tra l’altro, l’inizio del secolo XIII è più o meno il terminus post quem che si assume per la degeminazione delle sonoranti (cf. Zamboni 1976: 326s.). 31 Si veda ad esempio il caso di Lizzano in Belvedere, in cui abbiamo tuttora una consonante geminata che si oppone a una scempia; tale opposizione è invece limitata alle sonoranti a Soglio in Val Bregaglia, così come in alcune aree pirenaiche (cf. Loporcaro et al. 2005; Badía Margarit 1950: 87s.). 30

Sulle sorti di -l-, -r-, rr latine. La prospettiva italo-romanza settentrionale

589

Bibliografia AIS: Jaberg, Karl / Jud, Jakob (1928-1940): Sprach- und Sachatlas Italiens und der Südschweiz (8 voll.). Zofingen: Ringier. ATPM (2002): Atlante toponomastico del Piemonte montano. Salbertrand (vol. 20). Torino: Levrotto & Bella. –– (2006): Briga Alta (vol. 28). Torino: Il leone verde. Badía Margarit, Antoni (1950): El habla del Valle de Bielsa (Pirineo aragonés). Barcellona: Instituto de Estudios Pirenaicos. Beretta, Carlo (ed.) (2000): Bonvesin da la Riva, Expositiones Catonis. Saggio di ricostruzione critica. Pisa: Scuola Normale Superiore. — (2004-2005): La tecnica della rima nelle opere volgari di Bonvesin da la Riva. Parte I: Rimario; Parte II: Studio. In: Medioevo letterario d’Italia 1, 11-50; 2, 47-110. Berruto, Gaetano (1974): Piemonte e Valle d’Aosta. Pisa: Pacini Editore. Bertoletti, Nello (2005): Testi veronesi dell’età scaligera. Padova: Esedra. –– (2010), Clemente Merlo e i dialetti lombardi. Comunicazione alle Giornate di studio Clemente Merlo cinquant’anni dopo, Università di Pisa, 16-17 dicembre 2010. Ciociola, Claudio (1979): Un’antica lauda bergamasca (per la storia del serventese). In: SFI 37, 33-87. Cocito, Luciana (ed.) (1970): Anonimo Genovese, Poesie. Roma: Edizioni dell’Ateneo. Contini, Gianfranco (ed.) (1941): Le opere volgari di Bonvesin da la Riva. Volume primo: Testi. Roma: Società filologica romana. –– (ed.) (1960): Poeti del Duecento (2 voll.). Milano / Napoli: Ricciardi. Corti, Maria (1965): Una «passione» lombarda inedita del secolo XIII. In: Corti, Maria (1989): Storia della lingua e storia dei testi. Milano / Napoli: Ricciardi, 143-159. De Bartholomaeis, Vincenzo (1926): Rime giullaresche e popolari d’Italia. Bologna: Zanichelli. Corpus TLIO: Banche dati del Tesoro della lingua italiana delle Origini, a cura di Pietro G. Beltrami, consultabili in rete all’indirizzo http://gattoweb.ovi.cnr.it/. Delucchi, Rachele (2012): Esiti di -a finale e armonia vocalica. I dialetti della Svizzera italiana in prospettiva romanza e generale. Tesi di Dottorato, Università di Zurigo. — (in stampa): Vowel harmony and vowel reduction. The case of Swiss Italian dialects. Proceedings of the 37th Annual Meeting of the Berkeley Linguistic Society (BLS 37), University of California, Berkeley, 12-13 febbraio 2011. –– (in preparazione): ‹Negative› evidence of contrastive rhotics in the dialect of Monteviasco, ms., Università di Zurigo. Formentin, Vittorio (2002): L’area italiana. In: Boitani, Pietro / Mancini, Marco / Varvaro, Alberto (edd.), Lo spazio letterario del Medioevo. II. Medioevo volgare. Vol. 2. La circolazione del testo. Roma: Salerno Editrice, 97-148. Ghinassi, Ghino (1965): Nuovi studi sul volgare mantovano di Vivaldo Belcalzer. In: SFI 23, 19-172. Gökçen, Adnan M. (1996): I volgari di Bonvesin da la riva. I. Testi del ms. berlinese. II. Testi dei mss. Trivulziano 93 (vv. 113-fine), Ambrosiano T. 10 sup., N. 95 sup., Toledano capitolare 10-28. New York: Peter Lang. Hammann, Silke (2003): The phonetics and phonology of retroflexes. Tesi di dottorato, Utrecht: LOT. Haschi, Michiko / Honda, Kiyoshi / Westbury, John R. (2003): Time-varying acoustic and articulatory characteristics of American English [ɹ]: a cross-speaker study. In: JoPh 31, 3-22. Keller, Emil (1901): Die Reimpredigt des Pietro da Barsegapè. Kritischer Text mit Einleitung, Grammatik und Glossar. Frauenfeld: Huber. Keller, Oskar (1943): Die präalpinen Mundarten des Alto Luganese. In: VR 7, 1-213.

590

Alessandra Debanne / Rachele Delucchi

Ladefoged, Peter / Maddieson, Ian (1996): The sounds of the world’s languages. Oxford: Blackwell. Loporcaro, Michele (2009): Profilo linguistico dei dialetti italiani. Roma: Laterza. –– / Paciaroni, Tania / Schmid, Stephan (2005): Consonanti geminate in un dialetto lombardo alpino. In: Cosi, Piero (ed.): Misura dei parametri. Aspetti tecnologici e implicazioni nei modelli linguistici. I° Convegno AISV, Università di Padova, 2-4 dicembre 2004. Brescia: EDK, 579-618. Mascherpa, Giuseppe (2009): Storia editoriale e «questione della lingua». In: Wilhelm / Dörr (edd.): (2009: 17-34). Massariello Merzagora, Giovanna (1988): Lombardia. Pisa: Pacini Editore. Merlo, Clemente (1928): Dei continuatori di -l- nei dialetti del Canton Ticino e territorii limitrofi (con 1 carta). In: ID 4, 308-309. Merlo, Clemente (1938): Contributi alla conoscenza dei dialetti della Liguria odierna. In: ID 14, 23-58. Monaci, Ernesto (1955): Crestomazia italiana dei primi secoli, con prospetto grammaticale e glossario. Nuova edizione riveduta e aumentata per cura di Felice Arese. Roma / Napoli / Città di Castello: Soc. Ed. Dante Alighieri. Nicolas, Jean (1994): Anonimo Genovese, Rime e ritmi latini. Bologna: Commissione per i testi di lingua. Nicoli, Franco (1983): Grammatica milanese. Busto Arsizio: Bramante Editore. Orlando, Sandro (1998): Aggiunte ‹bolognesi› al corpus delle CLPIO. In: SLeI 15, 5-20. Parodi, Ernesto Giacomo (1898): Studj liguri. In: AGI 14, 1-110. Petracco Sicardi, Giulia (1965): Influenze genovesi sulle colonie gallo-italiche della Sicilia?. In: BCSFLS 9, 106-132.  Petrini, Dario (1988): La koiné ticinese. Livellamento dialettale e dinamiche innovative. Berna: Francke. Rohlfs, Gerhard (1966-1969): Grammatica storica della lingua italiana e dei suoi dialetti (3 voll.). Torino: Einaudi (si cita per paragrafo). Romano, Antonio (in stampa): A contribution to the study of phonetic variation of /r/ in French and Italian linguistic domains. In: van de Velde, Hans / van Hout, Röland (edd.): r-atics. Sociolinguistic, phonetic and phonological characteristics of /r/, II. Salvioni, Carlo (1886): Antichi testi dialettali chieresi. In: Salvioni (2008: iii, 513-523). –– (1899): Dialetti dell’Alta Italia. In: Kritischer Jahresbericht über die Fortschritte der Romanischen Philologie 4, 120-132. –– (1911): Osservazioni sull’antico vocalismo milanese desunte dal metro e dalla rima del cod. Berlinese di Bonvesin da la Riva. In: Salvioni (2008: iii, 157-168). –– (1913): Recensione a K. Meyer, Blenio und Leventina von Barbarossa bis Heinrich VII. Luzern: Haag, 1911. In: ASL 40, 228-243. –– (1975): Fonetica e morfologia del dialetto milanese. In: Salvioni (2008: i, 326-371). –– (2008): Scritti linguistici (5 voll.), a cura di Michele Loporcaro, Lorenza Pescia, Romano Broggini e Paola Vecchio. Locarno: Edizioni dello Stato del Cantone Ticino. Sanga, Glauco (1984): Dialettologia lombarda. Lingue e culture popolari. Pavia: Aurora. –– (1987): Fonetica storica del dialetto di Bergamo. In: Sanga, Glauco (ed.): Lingua e dialetti di Bergamo e delle Valli. Vol. I. Bergamo: Lubrina Editore, 37-63. –– (1988): La lunghezza vocalica nel milanese e la coscienza fonologica dei parlanti. In: RPh 41, 290-297. Saunders, Gladys E. (1979): The retroflex ṛ in Pignasco. In: Anthropological Linguistics 21, 341-350. Schizzerotto, Giancarlo (1985): Sette secoli di volgare e di dialetto mantovano. Mantova: Publi-Paolini. Sganzini, Silvio (1937): La castagna nell’alta Italia e nella Svizzera italiana. In: Sganzini (1993: 113-140). –– (1943): Degli esiti e della qualità di r in alcuni dialetti lombardi. In: Sganzini (1993: 141-160). –– (1993): Scritti dialettologici. Basel / Tübingen: Francke. Spiess, Federico (1968): Einige Betrachtungen zur Mundart der Collina d’Oro. In: VR 27, 274-288. Stussi, Alfredo (1965): Testi veneziani del Duecento e dei primi del Trecento. Pisa: Nistri-Lischi Editori.

591

Alessandra Debanne / Rachele Delucchi

Toso, Fiorenzo (1997): Grammatica del genovese. Recco: Le Mani. Vicari, Mario (ed.) (1983): Dialetti Svizzeri. Dischi e testi dialettali editi dall’Archivio fonografico dell’Università di Zurigo. Vol. 3. Dialetti della Svizzera italiana. Fasc. 6. Malcantone, Lugano: Mazzucconi. VSI (1952-): Vocabolario dei dialetti della Svizzera italiana. Lugano / Bellinzona. Wilhelm, Raymund (2009): Introduzione. Nuove tendenze negli studi bonvesiniani. In: Wilhelm / Dörr (edd.) (2009: 1-15) — / Dörr, Stephen (edd.) (2009): Bonvesin da la Riva. Poesia, lingua e storia a milano nel tardo Medioevo. Atti della giornata di studio, Heidelberg, 29 giugno 2006. Universitätverlag Winter: Heidelberg. Zamboni, Alberto (1976): Alcune osservazioni sull’evoluzione delle geminate romanze. In: Simone, Raffaele / Vignuzzi, Ugo / Ruggiero, Giulianella (edd.): Studi di fonetica e fonologia. Atti del convegno internazionale di studi della Società di Linguistica Italiana, Padova, 1-2 ottobre 1973. Roma: Bulzoni, 325-336.

Empar Devís Herraiz (Universitat de València)

Análisis melódico de la cortesía atenuadora en el español coloquial1

1. Introducción Por cortesía atenuadora entendemos las estrategias que el hablante utiliza para suavizar en lo posible sus imposiciones o para salvaguardar la imagen negativa y la autoestima del interlocutor. La atenuación es una manifestación pragmático-discursiva muy útil para mitigar la fuerza elocutiva de la aserción, expresando, por ejemplo, incertidumbre al formular una opinión divergente, presentando el disentimiento como conformidad parcial o enfocando el objeto de disconformidad desde un punto de vista impersonal (Haverkate, 1994: 117). La función de la atenuación en el nivel suprasegmental corresponde fundamentalmente a la entonación. Los rasgos melódicos suelen ser determinantes a la hora de interpretar un enunciado como atenuado o no. Autores como Quilis (1988, 1993), Hidalgo (2001, 2006, 2007), Waltereit (2005), Haverkate (1994), Álvarez y Blondet (2003), Briz e Hidalgo (2008) han podido observar como ciertas formas entonativas cumplen, habitualmente, una función de atenuación o mitigación en enunciados que podrían contener algún tipo de «agresividad» implícita. Nuestro interés aquí se centra, exclusivamente, en identificar los rasgos melódicos que manifiesten atenuación con cortesía, lo que representa una acotación metodológica, pues dejaremos de lado otros rasgos prosódicos como la duración o la intensidad. Los datos que presentaremos están extraídos del corpus Val.Es.Co (Valencia Español Coloquial), concretamente son enunciados de la conversación etiquetada VALESCO_084.A1

2. Metodología Para el análisis del corpus utilizamos el método de Análisis melódico del habla que presenta F.J. Cantero (2002) en su libro Teoría y Análisis de la entonación. El cual permite: La investigación está dentro del proyecto del MICINN (Ministerio de Ciencia e Innovación de España) «Fonocortesía: el componente fónico en la expresión de cortesía y descortesía verbales en español coloquial». Referencia: FFI2009-07034.

1

594

Empar Devís Herraiz

– Segmentar la curva entonativa en segmentos tonales. – Analizar la entonación independiente de otros niveles de análisis lingüístico. – Analizar todos los fenómenos tonales del habla incluidos en la melodía (acento, ritmo y entonación). Los pasos que sigue el método son: – Extracción de la F0 del enunciado. – Determinación de los valores de F0 vocálicos. Se identifican las vocales y se anota su valor medio. – La sucesión de valores vocálicos genera una curva melódica esencial que elimina los valores irrelevantes. – Y, en último lugar, cada patrón melódico obtenido en Hz se estandariza en porcentajes para construir una melodía independiente de las características del hablante.

3. Datos Presentamos a continuación una serie de ejemplos del corpus analizado donde se pueden observar los principales rasgos identificados. 98 200

Orden atenuada

Inflexiones internas

150 100 50 0

(Espe)ra

un

mo

mo*

men

men*

to

(es)cú

cha

me

mé

186

197

213

230

287

360

328

198

198

265

327

Perc.

100,0%

5,9%

8,1%

8,0%

24,8%

25,4%

-8,9%

-39,6%

0,0%

33,8%

23,4%

C. Est.

100

106

115

124

154

194

176

106

106

142

176

Hz

Figura 1. Melodía estandarizada del enunciado: «Espera un momento, escúchame».

La figura 1 presenta dos grupos fónicos, en el primero «espera un momento» observamos una declinación ascendente (+ 94%) con final neutro (- 9%), y en el segundo «escúchame» aparece una inflexión suspendida (+ 57%), desde el punto de vista de la entonación lingüística2, que, Por nivel lingüístico nos referimos al segundo nivel de entonación descrito por Cantero (2002). El autor identifica 4 tipos de entonación lingüística: neutra, interrogativa, suspendida y enfática. Y los siguientes rasgos fonológicos: /±interrogativa ±suspendida ±enfática/

2

595

Análisis melódico de la cortesía atenuadora en el español coloquial

en este contexto, a nivel pragmático funciona como rasgo atenuador para mitigar la agresividad implícita de la orden. Esta transposición funcional del contorno entonativo (+ suspendido) que a nivel pragmático actúa como mecanismo atenuador ya había sido identificada precedentemente por Hidalgo (e.p.). Las inflexiones internas, en cambio, desde el punto de vista de la entonación paralingüística3, se convierten en claves acústicas relevantes para distinguir un enunciado cortés de uno neutro, son énfasis de foco ancho muy recurrentes en todos los ejemplos analizados generando un ritmo melódico que distingue y caracteriza las emisiones corteses atenuadoras. 116 200

Circunfleja: reducción de responsabilidad

Inflexiones internas

150

100

Primer pico desplazado en átona

50

0 Serie1

No

no*

pue

pue*

do

men

men*

tir

te

te*

a

sí

sí*

sí*

182

208

226

246

273

251

224

226

215

168

168

202

231

119

Serie2 100,0% 14,3% 8,7% Serie3

100

114

124

8,8% 11,0% -8,1% -10,8% 0,9% 135

150

138

123

124

-4,9% -21,9% 0,0% 20,2% 14,4% -48,5% 118

92

92

111

127

65

Figura 2. Melodía estandarizada del enunciado: «No puedo mentirte así».

La figura 2 presenta un grupo fónico con el primer pico desplazado, una serie de inflexiones internas y una inflexión final circunfleja asc.-desc. (+ enfática desde el punto de vista lingüístico: + 36%; - 48%), con función atenuadora a nivel pragmático, ya identificada precedentemente por autores como Navarro Tomás (1974), Waltereit (2005), o Hidalgo (e.p.).

El nivel paralingüístico es el tercer nivel de entonación descrito por Cantero (2002) y es el que otorga expresividad, emoción...

3

596

Empar Devís Herraiz 143 200

Circunfleja de atenuación

aaaatenuación

150

100

50

0

Yo

no

quie

ro

a

go

biar

te

te*

200

257

361

332

210

194

174

246

211

Perc.

100,0%

28,5%

40,5%

-8,0%

-36,7%

-7,6%

-10,3%

41,4%

-14,2%

C. Est.

100

129

181

166

105

97

87

123

106

Hz

Figura 3. Melodía estandarizada del enunciado: «Yo no quiero agobiarte».

La figura 3 presenta la misma circunfleja final de atenuación asc.-desc. En este caso con un porcentaje de descenso inferior (+ 41%; - 14%). 75-76 200

Énfasis en átonas

150

100

50

0 Hz

+ suspendida valor atenuador Yo

no

te

159 157 192

quie

ro

a

go

biar

218 202 191 146 146

pe

ro

ro*

me

174 150 136 167

gus

ta

ría

tam bién

162 151 134 148 159

sa

ber

lo

que

te

195 194 174 150 132

pa

sa

127 191

Perc. 100,0% -1,3% 22,3% 13,5% -7,3% -5,4% -23,6% 0,0% 19,2% -13,8% -9,3% 22,8% -3,0% -6,8% -11,3% 10,4% 7,4% 22,6% -0,5% -10,3% -13,8% -12,0% -3,8% 50,4%

C. Est. 100

99

121

137 127 120

92

92

109

94

86

105

102

95

84

93

100

123 122 109

94

83

80

120

Figura 4. Melodía estandarizada del enunciado: «Yo no quiero agobiarte pero me gustaría saber lo que te pasa».

La figura 4 muestra otra clave acústica, situada también en el nivel de entonación paralingüística, relevante para distinguir un enunciado cortés de uno neutro, en este caso son los énfasis de foco ancho en vocales átonas, de nuevo recurrente en todos nuestros ejemplos. En la inflexión final observamos, como en la figura 1, un contorno entonativo (+ suspendido) que a nivel pragmático funciona como mecanismo atenuador.

597

Análisis melódico de la cortesía atenuadora en el español coloquial 143-145 200

Circunfleja de atenuación con inflexiones internas

150

100

50

Énfasis en átona 0 Yo no quie ro que es tés ahí di cién do me Hz

(te)q ro to do el día y que es tés di cién do me co sas bo bo* ni ni* tas tas* (y)to do e so so* uie

201 245 298 298 251 251 224 211 199 198 198 198 210 211 206 194 188 210 207 201 197 201 223 220 209 205 202 210 200 167 168 199 216 202 184 151 158 250 216

Perc. 100,0 21,9 21,6 0,0% -15,8 0,0% -10,8 -5,8 -5,7 -0,5 0,0% 0,0% 6,1% 0,5% -2,4 -5,8 -3,1 11,7 -1,4 -2,9 -2,0 2,0% 10,9 -1,3 -5,0 -1,9 -1,5 4,0% -4,8 -16,5 0,6% 18,5 8,5% -6,5 -8,9 -17,9 4,6% 58,2 -13,6

C. Est. 100 122 148 148 125 125 111 105 99 99 99 99 104 105 102 97 94 104 103 100 98 100 111 109 104 102 100 104 100 83 84 99 107 100 92 75 79 124 107

Figura 5. Melodía estandarizada del enunciado: «Yo no quiero que estés ahí diciéndome te quiero todo el día y que estés diciéndome cosas bonitas y todo eso».

La figura 5 muestra un nuevo énfasis en vocal átona; una circunfleja de atenuación desc.-asc. como énfasis de palabra, por lo tanto de foco estrecho, en el nivel de entonación paralingüística y una inflexión final también circunfleja asc. desc. (+ énfática), desde el punto de vista lingüístico, con función atenuadora a nivel pragmático. 209 200

Circunfleja final de atenuación

Circunfleja interna de atenuación

150 100 50 0 Hz

Patrón + int. con valor atenuador

Énfasis en átonas Pe

ro

bue no

en ton ces

e

e

res

un

e

gois ta

Jo

se

Ma nuel nuel* ca

ri

ri*

no

es

que jo

der

206 198 202 303 221 220 238 289 219 239 290 320 185 292 199 170 151 151 286 298 322 189 238 249 250 172 170

Perc. 100,0 -3,9% 2,0% 50,0% -27,1 -0,5% 8,2% 21,4% -24,2 9,1% 21,3% 10,3% -42,2 57,8% -31,8 -14,6 -11,2 0,0% 89,4% 4,2% 8,1% -41,3 25,9% 4,6% 0,4% -31,2 -1,2% C. Est. 100 96

98 147 107 107 116 140 106 116 141 155 90 142 97

83

73

73 139 145 156 92 116 121 121 83

83

Figura 6. Melodía estandarizada del enunciado: «Pero bueno entonces eres un egoísta, Jose Manuel, cariño, es que joder».

La figura 6 muestra algunos de los rasgos que ya hemos observado en los ejemplos anteriores como: los énfasis en átonas, la circunfleja interna de atenuación, la circunfleja final. Pero, además, observamos el patrón (+ interrogativo) con valor atenuador, como rasgo

598

Empar Devís Herraiz

de énfasis en el vocativo «Jose Manuel», por lo tanto se trata de un énfasis de foco estrecho que se situaría en el nivel paralingüístico. 139 200

150

Énfasis en átonas

100

50

0 Hz Perc.

C. Est.

Contradicción atenuada: valores extremos bajos de F0 Pe

ro

si

yo

no

te

pi

do

que

me

lo

de

mues

192

193

183

172

180

224

227

207

183

177

162

145

149

tres 147

100,0%

0,5%

-5,2%

-6,0%

4,7%

24,4%

1,3%

-8,8%

-11,6%

-3,3%

-8,5%

-10,5%

2,8%

-1,3%

100

101

95

90

94

117

118

108

95

92

84

76

78

77

Figura 7. Melodía estandarizada del enunciado: «Pero si yo no te pido que me lo demuestres».

La figura 7 se caracteriza por unos valores de Frecuencia Fundamental (F0) bajos. Se trata de una nueva clave acústica que funciona, en este caso, como rasgo de énfasis de foco ancho a nivel paralingüístico para reducir la impresión de polémica. Esta marca prosódica ya fue identificada por Hidalgo (e.p.). 137 200

+ énfasis (- 46%) 150

100

Énfasis:

50

0

patrón

No

no*

pue

do

de

mos

trár

trár*

te

lo

212

232

292

294

298

257

259

297

250

176

Perc.

100,0%

9,4%

25,9%

0,7%

1,4%

-13,8%

0,8%

14,7%

-15,8%

-29,6%

C. Est.

100

109

138

139

141

121

122

140

118

83

Hz

Figura 8. Melodía estandarizada del enunciado: «No puedo mentirte así».

En la figura 8 podemos observar una transposición del contorno entonativo (+ enfático) descrito por Cantero (2002). Este contorno descrito en el nivel lingüístico de la entonación funciona, en este caso, como rasgo atenuador a nivel pragmático para mitigar la agresividad implícita del enunciado.

599

Análisis melódico de la cortesía atenuadora en el español coloquial 186-187 200

+ suspendida

sssssususpend

150

Registro tonal bajo atenuador 100

50

0 I

gual gual* son

i

ma

gi

na

cio nes mías mías* es

tás

es

qui

vo

ca

do

to

tal men te

o

sea (que)

176 182 226 284 283 267 272 259 265 244 236 298 144 133 139 155 147 153 146 144 131 159 139 132 128

Hz

Perc. 100,0 3,4% 24,2% 25,7% -0,4% -5,7% 1,9% -4,8% 2,3% -7,9% -3,3% 26,3% -51,7% -7,6% 4,5% 11,5% -5,2% 4,1% -4,6% -1,4% -9,0% 21,4% -12,6% -5,0% -3,0%

C. Est. 100 103 128 161 161 152 155 147 151 139 134 169

82

76

79

88

84

87

83

82

74

90

79

75

73

Figura 9. Melodía estandarizada del enunciado: «Igual son imaginaciones mías, estás equivocado totalmente».

En la figura 9 tenemos dos enunciados, el primero pronunciado por un interlocutor donde aparece nuevamente una transposición del contorno entonativo (+ suspendida), que a nivel pragmático funciona como rasgo atenuador y, el segundo, pronunciado por otro interlocutor donde nos encontramos con valores de Frecuencia Fundamental (F0) bajos. Se trata de la misma clave acústica de la figura 7 que funciona como rasgo de énfasis de foco ancho a nivel paralingüístico para reducir la impresión de polémica , ya que este hablante está contradiciendo a su interlocutor. 125 200

IF. + suspendida

150

- interrogativa

100

50

Énfasis en átona 0

Pe

ro

te

re

fie

fie*

res

a

no

so

215

204

197

183

205

241

245

296

276

146

193

Perc.

100,0%

-5,1%

-3,4%

-7,1%

12,0%

17,6%

1,7%

20,8%

-6,8%

-47,1%

32,2%

C. Est.

100

95

92

85

95

112

114

138

128

68

90

Hz

tros

Figura 10. Melodía estandarizada del enunciado: «Pero no te refieres a nosotros».

600

Empar Devís Herraiz

En la figura 10 vuelve a aparecer en la inflexión final un contorno entonativo (+ suspendido) que a nivel pragmático funciona como mecanismo atenuador. 87 200

Énfasis en átona “tu” atenuado

150 100 50 0

Registro tonal bajo

atenuador

Yo

cre

o

que

no

nos

(lle)

va

mos

bien

por

que

tú

no

quie

res

170

178

180

194

192

191

191

191

191

183

195

222

172

154

145

151

Serie2 100,0% 4,7%

1,1%

7,8%

-1,0%

-0,5%

0,0%

0,0%

0,0%

-4,2%

6,6%

13,8% -22,5% -10,5% -5,8%

4,1%

100

106

114

113

112

112

112

112

108

115

Serie1

Serie3

105

131

101

91

85

89

Figura 11. Melodía estandarizada del enunciado: «Yo creo que no nos llevamos bien porque tú no quieres».

En la figura 11 nos encontramos, de nuevo, con valores de Frecuencia Fundamental (F0) bajos. Se trata de la misma clave acústica de la figura 7 que funciona como rasgo de énfasis de foco ancho a nivel paralingüístico para reducir la impresión de polémica, ya que en este caso el hablante está culpabilizando a su interlocutor. Por otra parte, el hecho de que nos encontremos un énfasis en la palabra anterior al «tú» responsabilizador, nos hace suponer que se trata de una clave acústica para atenuar el conflicto. 45-47

Énfasis de palabras

200

150

100

50

Énfasis en átonas 0 yo yo* se Hz

Circunfleja de atenuación

qu ch sa sa qu qu qu qu qu qu ten qu dar tie dar go dar y no no ten go go* po pa ra dar se las e lla ne ce si ta mu co yo yo* le ten e as s s* e e* e e* e e* * e * m *

251 286 332 229 227 283 251 223 231 243 232 225 214 224 238 227 167 193 159 229 191 203 226 259 270 258 225 163 206 268 237 231 229 310 285 250 276 261 234 232 218 249 117 138

Perc. 100 13, 16, -31, -0,9 24, -11, -11, 3,6 5,2 -4,5-3,0-4,9 4,7 6,3 -4,6-26, 15, -17, 44, -16, 6,3 11, 14, 4,2 -4,4-12, -27, 26, 30, -11, -2,5-0,9 35, -8,1-12, 10, -5,4-10, -0,9 -6,0 14, -53, 17, C. Est. 100 114 132 91 90 113 100 89 92 97 92 90 85 89 95 90 67 77 63 91 76 81 90 103 108 103 90 65 82 107 94 92 91 124 114 100 110 104 93 92 87 99 47 55

Figura 12. Melodía estandarizada del enunciado: «Yo sé que ella necesita muchas cosas que yo le tengo que dar y no tengo tiempo para dárselas».

601

Análisis melódico de la cortesía atenuadora en el español coloquial

En la figura 12 observamos muchos de los rasgos de los ejemplos anteriores como: las inflexiones internas, los énfasis en átonas, los énfasis de palabra, y la circunfleja final. 40-41

200

Énfasis en átonas

150

Énfasis atenuador

Circunfleja de atenuación

de palabra 100

Énfasis de palabra

50

para marcar límite

0 Me da la im pre sión de que ten go que ha cer mu chas co sas an tes de po der de di car me a sa lir con al al* Hz

guie guie n n*

240 205 237 257 311 308 312 234 218 233 294 289 298 287 260 282 266 203 300 293 267 262 273 266 260 256 253 255 247 251 247 301 181 157

Perc. 100,0-14,6 15,6 8,4% 21,0 -1,0 1,3% -25,0 -6,8 6,9% 26,2 -1,7 3,1% -3,7 -9,4 8,5% -5,7 -23,7 47,8 -2,3 -8,9 -1,9 4,2% -2,6 -2,3 -1,5 -1,2 0,8% -3,1 1,6% -1,6 21,9 -39,9 -13,3

C. Est. 100 85 99 107 130 128 130 98 91 97 123 120 124 120 108 118 111 85 125 122 111 109 114 111 108 107 105 106 103 105 103 125 75 65

Figura 13. Melodía estandarizada del enunciado: «Me da la impresión que tengo que hacer muchas cosas antes de poder dedicarme a salir con alguien».

En la figura 13 también podemos observar muchos de los rasgos identificados: énfasis en átonas, énfasis atenuador de palabra «tengo» y circunfleja final.

4. Conclusiones A partir de los resultados del análisis hemos podido elaborar una clasificación de rasgos melódicos con función atenuadora en el habla espontánea del español coloquial. Podemos distinguir entre: 1) Rasgos melódicos desde el punto de vista de la entonación lingüística que, en ciertos contextos, a nivel pragmático, funcionan como atenuadores: INFLEXIONES FINALES + suspendida: (con ascenso final entre el 15 y el 70%) + interrogativa + enfática circunfleja: asc-desc; desc-asc.

2) Rasgos melódicos desde el punto de vista de la entonación paralingüística que, en ciertos contextos, a nivel pragmático, funcionan como atenuadores:

602

Empar Devís Herraiz

RASGOS DE ÉNFASIS (FOCO ANCHO) Prominencia en átonas Inflexiones internas Registro tonal bajo Primer pico desplazado o ausente

RASGOS DE ÉNFASIS DE PALABRA (FOCO ESTRECHO) Énfasis de palabra con inflexión circunfleja Énfasis de palabra con inflexión + interrogativa Esta amplia clasificación nos ha permitido comprobar la potente capacidad de los recursos melódicos para adaptarse a la expresión de efectos corteses, en este caso de la atenuación. Aun así sólo podremos proponer un modelo descriptivo útil para abordar el análisis pragmático de lo rasgos melódicos con función cortés atenuadora si validamos nuestros datos con una serie de tests perceptivos. En este sentido es necesario: – Aislar las variables contextuales. – Una vez aislados los actos de habla inequívocamente descorteses (ej. insultos, ofensa, orden, confrontación etc.) se tendrán que manipular los rasgos melódicos de cortesía siguiendo este orden: – Inflexiones finales – Rasgos de énfasis (foco ancho) – Rasgos de énfasis (foco estrecho) Para poder llegar a definirlos y validarlos como: – Rasgos distintivos. – Rasgos en interacción. Y poder clasificarlos, inequívocamente, desde la perspectiva lingüística/paralingüística como: – Rasgos de énfasis (+ énfasis de cortesía). – Valores de /+ suspendida/ y /+ interrogativa/ (como tonemas distintivos con significados contextuales inequívocos.

5. Bibliografía Álvarez, A. y Blondet, M.A. (2003): Cortesía y prosodia: un estudio de la frase cortés en el español de Mérida (Venezuela). In: Martín Butragueño, P. / Herrera, Z.E. (eds.): La tonía. Dimensiones fonéticas y fonológicas. México: El Colegio de México, 319-330. Briz, A. / Hidalgo, A. (2008): «Marcadores discursivos y prosodia: observaciones sobre su papel modalizador atenuante», en Albelda, M., Briz, A., Contreras, J., Hernández, N. e Hidalgo, A. (eds.): Estudios de cortesía sobre el español: de lo oral a lo escrito, Publicación electrónica. Cantero Serena, F.J. (2002): Teoría y análisis de la entonación, Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona.

Análisis melódico de la cortesía atenuadora en el español coloquial

603

Haverkate, H. (1994): La cortesía verbal, Madrid: Gredos. Hidalgo, A. (2001): Modalidad oracional y entonación. Notas sobre el funcionamiento pragmático de los rasgos suprasegmentales en la conversación. In: Moenia 7, 271-292. –– (2006): La expresión de cortesía (atenuación) en español hablado: marcas y recursos prosódicos para su reconocimiento en la conversación coloquial. In: Milka Villayandre (ed.): Actas del XXXV Simposio Internacional de la SEL. León, Universidad de León, 958-979. –– (2007): Sobre algunos recursos fónicos del español y su proyección sociopragmática: atenuación y cortesía en la conversación coloquial. In: Quaderns de Filologia, Estudis Lingüístics, 12, 129-142. ––  (e.p.): En torno a la (des)cortesía verbal y al papel modalizador de la entonación en español. In: Actas del Congreso Internacional sobre Descortesía y Violencia Verbal en español, Sevilla 3-5 de noviembre de 2008. Navarro Tomás, T. (1974): Manual de Entonación española, Madrid: Guadarrama. Quilis, A. (1988): Fonética Acústica de la lengua española, Madrid: Gredos. –– (1993): Tratado de fonética y fonología españolas, Madrid: Gredos. Waltereit, R. (2005): La polifonía prosódica: Copiar un patrón entonativo. In: Revista Internacional de Lingüística Iberoamericana, 3-2, 137-150.

Ana Ma. Fernández Planas (Universitat de Barcelona) / Paolo Roseano (Universitat de Barcelona) / Josefa Dorta Luis (Universidad de La Laguna) / Eugenio Martínez Celdrán (Universitat de Barcelona)

¿Continuidad prosódica en diferentes puntos de la Romania? El caso de algunas interrogativas1

1. Introducción Varias han sido las clasificaciones establecidas para designar las diversas particiones de las lenguas románicas: Romania maior vs. Romania minor, Romania central vs. Romania periférica, Romania oriental vs. Romania occidental… Uno de los criterios adoptados ha sido el filológico, historicista o filogenético, basado en el proceso histórico de romanización y el mantenimiento posterior de la tradición latina de los territorios en que se fragmentaría dialectalmente la Romania desde la época del Bajo Imperio. La innovación o el conservadurismo lingüísticos con respecto al latín vulgar, siguiendo este modelo, han marcado la pauta para diferenciar los grandes grupos dialectales romances. A partir de los estudios de gramática comparada, se empezó a analizar, además, la influencia de los sustratos y superestratos en las diversas zonas que conformaban este vasto imperio y su intervención en el proceso de diferenciación evolutiva de las lenguas romances, teniéndose presente de esta forma en las clasificaciones de las familias lingüísticas románicas. De las agrupaciones genéticas, atendiendo a criterios historicistas, ha habido una evolución hacia las nuevas tipologías lingüísticas, que se centran esencialmente en las concomitancias gramaticales de las lenguas románicas. Amado Alonso (1943) propuso la denominación de «Romania continua» para señalar aquellas lenguas románicas que presentan una cierta «coherencia lingüística» (gascón, provenzal, aragonés o catalán, por ejemplo), frente a otras en las que se produce una fuerte influencia no románica (caso del francés), denominación que ha tenido gran acogida por parte de los lingüistas. En efecto, partiendo de los problemas que plantean las similitudes de algunas lenguas como el catalán y el provenzal en relación con los pretendidos «galorromanismos» del catalán e «iberorromanismos» del provenzal, el filólogo navarro consideraba que se debía establecer una agrupación que recogiera la continuidad de ciertos rasgos comunes de parentesco en la Romania occidental, desligando las fronteras políticas de las lingüísticas. Este trabajo ha contado con dos ayudas del Ministerio de Ciencia e Innovación, ref. FFI2009-09309/ FILO (UB) y FFI2010-16993/FILO (ULL).

1

606

Ana Ma. Fernández Planas / Paolo Roseano / Josefa Dorta Luis / Eugenio Martínez Celdrán

Si bien es cierto, como han planteado distintos romanistas, que en la partición de la Romania en Oriental y Occidental, el italiano se podría agrupar con el rumano atendiendo a algunos rasgos discrepantes de época muy temprana, también se puede afirmar que forma familia con el castellano, el provenzal, el catalán y el portugués debido a que han experimentado procesos históricos que han dado como resultado que todas ellas estén muy emparentadas. Además, aunque el castellano se aparta en algunos aspectos de lenguas más «conservadoras» como el provenzal, el catalán y el portugués, las divergencias no llegan al extremo de las que presenta el rumano o el francés. Es obvio que el concepto de «Romania continua» no ha tenido hasta ahora una perspectiva de estudio prosódico. Por ello, nuestro objetivo es comprobar si la entonación interrogativa permite hablar de continuidad en el nivel prosódico entre diferentes variedades de lenguas contiguas, en concreto, el friulano de Agrons, el italiano de Siena, el catalán de Barcelona, el catalán de Lleida, el español de Murcia y el español de Tenerife. De esta manera, pretendemos hacer una nueva contribución a AMPER que, si bien tiene como primer objetivo la realización de un Atlas Multimedia de Prosodia de las Lenguas Románicas (Contini 1992; 2003; Romano 2001; Fernández Planas 2005), sus intereses son más ambiciosos puesto que lo que se pretende, en última instancia, es estudiar y comparar la prosodia de estas lenguas para determinar lo que hay de común y de divergente entre ellas y, también, como es el propósito del presente trabajo, si hay continuidad prosódica entre las lenguas y variedades analizadas, tanto en el ámbito europeo como en el americano. En ello radica, precisamente, la importancia de AMPER, pues no sólo se trata de analizar la prosodia de una o más lenguas o variedades lingüísticas, sino de contribuir a conocer mejor desde una perspectiva nueva –la prosódica– aquellos rasgos convergentes y divergentes que comparten las lenguas románicas y, por tanto, a aproximarlas o distanciarlas entre sí.

2. Metodología 2.1. El corpus El corpus para este trabajo está constituido por nueve frases en cada punto de encuesta de habla friulana, italiana y castellana y por dieciocho frases en los puntos de encuesta de habla catalana. Cada una de ellas ha sido producida varias veces por las informantes y, finalmente, se han analizado tres repeticiones de cada una y se ha obtenido su media correspondiente. Por ello, el corpus está compuesto por doscientas dieciséis oraciones (72 repetidas tres veces), más las medias de cada tres de ellas. Forma parte de lo que en el seno del proyecto AMPER conocemos como corpus fijo que, aun siendo natural, representaría el grado de mayor formalidad entre los diferentes tipos de corpus estudiados, en sentido laboviano. Todas las frases analizadas corresponden a la modalidad interrogativa, se han obtenido mediante elicitación textual, pragmáticamente son neutras y han sido pronunciadas manteniendo la mayor naturalidad posible.

¿Continuidad prosódica en diferentes puntos de la Romania? El caso de algunas interrogativas

607

Sintácticamente todas las oraciones estudiadas constan de sujeto + verbo + complemento verbal en este orden -por ejemplo: la ghitara si sunia cun dolceça? (friulano), la bambina mangiava la banana? (italiano), el copista no porta la caputxa? (catalán), ¿la guitarra se toca con paciencia? (español)-, salvo en un tipo de interrogativas en catalán encabezadas por la conjunción átona que que presentan dislocación del sujeto al final de la frase (por ejemplo: que no porta la caputxa, el copista?). Las estructuras morfológicas de los acentos léxicos que integran las oraciones en cuestión mantienen en el verbo siempre una estructura proparoxítona o llana mientras que en las posiciones de sujeto y de complemento verbal se contemplan estructuras oxítonas, paroxítonas y proparoxítonas con todas las combinaciones posibles. Todas las posiciones son trisílabas (en el verbo incluyendo los clíticos) y se ha pretendido que las frases tuvieran sentido completo. El corpus completo aparece en la tabla del anexo a este trabajo. 2.2. Las informantes Las informantes son mujeres de mediana edad (entre 25 y 50 años) y comparten unos mismos parámetros en su perfil: carecen de estudios superiores, han nacido y residido siempre en el punto de encuesta y son hijas de padres con las mismas características. 2.3. Las grabaciones Para favorecer la naturalidad en las emisiones, las grabaciones se han hecho siempre en cada punto de encuesta en un lugar conocido, habitual e incluso familiar para la informante. Como se ha mencionado anteriormente, se han grabado los corpus varias veces y finalmente se han escogido tres de las repeticiones grabadas. Las grabaciones se han llevado a cabo con equipos digitales de la marca profesional Marantz, modelo PMD620 y con un micrófono direccional Shure SM58. 2.4. La edición de los archivos y su análisis La edición de los archivos para segmentar las oraciones y prepararlas para su análisis amplificándolas y eliminando ruidos de fondo se ha llevado a cabo con el editor de sonido Goldwave. El análisis posterior, como en todos los trabajos realizados en el marco del proyecto AMPER, se ha llevado a cabo en el entorno Matlab con rutinas informáticas creadas expresamente para analizar la prosodia de las lenguas románicas. Las primeras rutinas (AMPERdat y AMPER-fox) fueron creadas por Antonio Romano (Universidad de Turín) (Romano et al. 2005); actualmente, el programa que se utiliza, AMPER06, ha sido elaborado por los miembros del equipo amperiano de la Universidad de Oviedo (López Bobo et al. 2007). Los programas del entorno Matlab analizan las señales acústicas a partir de las vocales de cada frase, de las cuales se estudian los parámetros de frecuencia fundamental (F0) del inicio de la vocal, de su punto central y de su punto final; además también la duración

608

Ana Ma. Fernández Planas / Paolo Roseano / Josefa Dorta Luis / Eugenio Martínez Celdrán

y la intensidad. Se trabaja a partir de la segmentación de las vocales en la cadena fónica visualizada en un oscilograma y en un espectrograma. Una vez obtenidos los parámetros acústicos, las frases se sintetizan a partir de las características prosódicas y se elimina el contenido lexicosemántico. Los programas también permiten generar archivos de datos y de sonido a partir de las medias de las diferentes repeticiones de cada frase. Todos estos datos, una vez estudiados se transfieren al atlas multimedia que se va conformando (la base internacional: http://w3.u-grenoble3.fr/dialecto/AMPER/AMPER/amper.htm; la web de AMPER español y catalán: http://stel.ub.edu/labfon/amper/cast/index_ampercat.html; la web de AMPER-Can: http://webpages.ull.es/users/labfon/proampercan/index.html). 2.5. El tratamiento de los datos Una vez analizados todos los datos y reducidos a las medias entre las diferentes repeticiones, los hemos sometido a tratamiento estadístico básico con el paquete PASW17 para obtener automáticamente las frecuencias de los etiquetajes subyacentes a las estructuras entonativas, durativas y de intensidad. Las fórmulas que establecen los etiquetajes (Martínez Celdrán / Fernández Planas 2003; Roseano / Fernández Planas / Martínez Celdrán en prensa) se establecen considerando los datos en semitonos (Pamies et al. 2002), la posición del acento tonal y/o léxico en la oración y la estructura de los datos cuantitativos que proporciona el programa de análisis utilizado en el entorno Matlab. Los etiquetajes automáticos se han sometido a validación por parte de los firmantes de este trabajo.

3. Resultados 3.1. La entonación El análisis de las curvas entonativas de las interrogativas absolutas ha permitido destacar unos patrones típicos para cada variedad lingüística. Estos patrones pueden ser representados mediante un etiquetaje fonológico que se fundamenta en el modelo AM. En el caso del catalán y el español, el etiquetaje de los acentos tonales y los tonos de frontera ha sido efectuado de acuerdo con las propuestas del Cat_ToBI (Prieto Vives et al. 2009) y el Sp_ToBI (Beckman et al. 2002; Face / Prieto 2007; Estebas Vilaplana / Prieto Vives 2008), respectivamente, con las integraciones propuestas por Martínez Celdrán / Fernández Planas (2010). Para el italiano se ha hecho referencia a la más reciente propuesta de etiquetaje interdialectal (Grice et al. 2005). En el caso del friulano, lengua cuyo sistema de etiquetaje ToBI está en la fase inicial del proceso de definición (Roseano / Fernández Planas 2009), este trabajo representa una de las primeras aplicaciones del modelo en cuestión. Las curvas entonativas que se han hallado coinciden con las que están descritas en la literatura que se refiere a las variedades analizadas en este trabajo (véanse, entre otros, Miotti 2002; D’Agostin / Romano 2007; Roseano / Fernández Planas 2009 para el friulano; Marotta

609

¿Continuidad prosódica en diferentes puntos de la Romania? El caso de algunas interrogativas

/ Sorianello 2001 para el italiano de Siena; Crespo Sendra 2010; Fernández Planas et al. 2004; 2006; Martínez Celdrán et al. 2005; Vanrell 2010; Prieto en prensa para el catalán; Martínez Celdrán et al. 2008 para el español de Bullas; Dorta / Hernández 2004; 2005; Cabrera Abreu / Vizcaíno Ortega 2010 para el español de las Islas Canarias). Es decir, a grandes rasgos: en el friulano de Agrons, un pico destacado en el acento léxico medial y unos tonos de frontera tanto inicial como final altos; en el italiano de Siena, un pico destacado en la posición inicial de sujeto tras un tono de frontera inicial bajo y un tono de frontera final alto; en el catalán de Lleida, tras un tono de frontera inicial bajo, dos picos (en el sujeto y en el verbo) con posrealización y finalmente un tono de frontera tonal alto; en el catalán de Barcelona el patrón es muy semejante al de Lleida a diferencia de la posición medial del verbo que está desacentuada; el español de Bullas se distingue del patrón del catalán de Barcelona porque el tercer acento léxico, el objeto, se mantiene bajo; finalmente el español canario de Tenerife se inicia en un tono de frontera inicial bajo muestra un pico en la posición de sujeto con culminación en la postónica, posición alta que se mantiene durante el segundo acento tonal y sigue subiendo a una posición extraalta en el objeto con un característico pico circunflejo que provoca que la frontera final se produzca en un tono bajo, a diferencia de lo que ocurre en los demás puntos de encuesta en este momento final. La tabla 1 contiene la representación fonológica de las curvas entonativas de las interrogativas con estructura sintáctica SVO. FRONTERA INICIAL

SUJETO

VERBO

OBJETO

FRONTERA FINAL

Friulano de Agrons

%H

H+L*

L+H*

L*

HH%

Italiano de Siena

%L

L+H*

L*

H+L*

HH%

Catalán de Lleida

%L

L*+H

L*+H

H+L*

HH%

Catalán de Barcelona

%L

L*+H

Desac.

H+L*

HH%

Español de Bullas

%L

L*+H

Desac.

L*

HH%

Español de Tenerife

%L

L*+H

H*

¡H*

L%

Tabla 1 – Patrones tonales de las interrogativas absolutas SVO.

La variedad de acentos tonales y tonos de frontera que aparece en la tabla 1 parece responder a una distribución geográfica suficientemente clara. Se nota, en primer lugar, que los patrones de los dos puntos de encuesta extremos (es decir, el más oriental, Agrons, y el más occidental, Tenerife) son los que difieren de manera más evidente de los que se encuentran en los puntos contiguos intermedios geográficamente: las interrogativas del friulano de Agrons difieren de las del italiano de Siena con respecto a todos los aspectos, exceptuado el tono de frontera final (HH%); igualmente, la entonación del español de Tenerife es diferente de la de la variedad de la misma lengua hablada en Bullas en cada parte de la oración, excluidos la frontera inicial y el sujeto (%L, L*+H).

610

Ana Ma. Fernández Planas / Paolo Roseano / Josefa Dorta Luis / Eugenio Martínez Celdrán

En segundo lugar, si se consideran las variedades románicas habladas entre Siena y Bullas, se nota una transición progresiva que va de oriente a occidente: pasando de un punto de encuesta al punto siguiente más occidental, se observa el cambio de un solo elemento o, como máximo, dos. La diferencia entre el italiano de Siena y el catalán de Lleida se concreta en los acentos tonales del sujeto y del verbo, teniendo los demás elementos las mismas estructuras. Diferencias aún menos marcadas corresponden a las transiciones siguientes: el catalán de Barcelona se distingue del dialecto de la misma lengua hablado en Lleida sólo por el acento tonal del verbo y el castellano de Bullas se diferencia del catalán de Barcelona únicamente por el acento tonal del objeto. Entre estos puntos podríamos hablar de pares mínimos en las estructuras entonativas de estas frases.

Figura 1. Pendiente del acento tonal del objeto en Siena (izquierda), Lleida y Barcelona (centro) y Bullas (derecha).

El esquema de transición progresiva que se acaba de proponer está esbozado a partir del etiquetaje fonológico. Si se consideran también aspectos más propiamente fonéticos, es posible destacar ulteriores elementos de transición progresiva. Por ejemplo, aunque el acento tonal del objeto sea fonológicamente H+L* (es decir un acento descendente) tanto en Siena como Lleida y Barcelona, yendo hacia el oeste se nota una progresiva gradación de la pendiente del descenso2, que idealmente culmina en la reducción a cero que aparece en los datos de Bullas, en cuya variante el objeto lleva un acento bajo (L*). La figura 1 ofrece una representación esquemática de tal transición (el área gris indica la sílaba tónica). Además de las antedichas transiciones progresivas, tanto fonológicas como fonéticas, se pueden destacar unos rasgos comunes a ciertas áreas lingüísticas. Con respeto al tono de frontera inicial, se nota que todas las variedades, excepto la friulana, comparten el tono %L. Además, se nota que las cuatro variedades de las dos lenguas de la Península Ibérica comparten también el acento tonal del sujeto, que es L*+H. El tono de frontera final de las interrogativas absolutas SVO es HH% en todas la variedades, menos en el español de Canarias, en el cual las oraciones de este tipo presentan una configuración tonal descendente.

Tanto en el caso del italiano de Siena como en los casos del catalán de Lleida y Barcelona la diferencia entre la pretónica y la tónica es auditivamente significativa, ya que supera el umbral de 1,5 st (Pamies et al. 2002).

2

611

¿Continuidad prosódica en diferentes puntos de la Romania? El caso de algunas interrogativas

Figura 2 - Mapa geoprosódico de las interrogativas SVO en los puntos de encuesta estudiados.

La figura 2 ilustra de manera gráfica estas transiciones graduales entre los puntos de encuesta estudiados. Sobre una sección del mapa de Europa se ilustra a modo de ejemplo la melodía de una frase (sus tres repeticiones y la media entre ellas) que se relaciona con la posición geográfica del punto de encuesta. Las flechas plasman el sentido de la transición en el parámetro entonacional de oriente hacia occidente tanto sobre el mapa como sobre las melodías consideradas. La frase escogida como ejemplo en cada punto es la compuesta por acentos léxicos llanos o proparoxítonos (La ghitara si sunia cun dolceça? (friulano), La bambina mangiava la banana? (italiano), El copista no porta la caputxa? (catalán) y ¿La guitarra se toca con paciencia? (español). Las interrogativas absolutas con estructura VOS son típicas del catalán, van encabezadas por la conjunción átona que, y presentan posposición del sujeto al final de la frase. En estas oraciones se pueden destacar dos unidades tonales: la primera corresponde a verbo y objeto y la segunda al sujeto, que está sintácticamente desplazado. En cada uno de los dialectos del catalán considerados, la segunda unidad tonal presenta la misma configuración nuclear que forman el acento tonal del objeto y el tono de frontera intermedia y difieren entre sí en estos tonos de frontera, altos (HH-, HH%) en Lleida y bajos (L-, L%) en Barcelona. En el resto de las posiciones oracionales coinciden ambos dialectos en cuanto al etiquetaje prosódico (véase la tabla 2). FRONT. INICIAL

VERBO

OBJ.

FRONT. INTERM.

SUJ. DESPL.

FRONT. FINAL

Catalán de Lleida

%H

H*

H+L*

HH-

H+L*

HH%

Catalán de Barcelona

%H

H*

H+L*

L-

H+L*

L%

Tabla 2. Patrones tonales de las interrogativas absolutas VOS.

612

Ana Ma. Fernández Planas / Paolo Roseano / Josefa Dorta Luis / Eugenio Martínez Celdrán

3.2. La duración Los datos de duración vocálica en la posición pretónica, tónica y postónica de cada acento tonal aparecen en la figura 3. En este gráfico no se distingue el tipo acentual de palabra para conseguir dar una idea global de lo que sucede en cada punto de encuesta seleccionado. En el estudio del catalán, ni en Barcelona ni en Lleida distinguimos entre las dos modalidades de interrogativas absolutas consideradas puesto que, si bien entonativamente siguen modelos muy distintos, respecto a la duración no presentan diferencias destacables entre ellas.

Figura 3. Valores de duración vocálica (en ms).

Dos hechos destacan en este parámetro: en primer lugar, la mayor duración de la vocal tónica sistemáticamente en todos los acentos tonales en el friulano de Agrons, como era de esperar puesto que en esta lengua la cantidad es un parámetro distintivo (Roseano 2008); en segundo lugar, en los demás puntos de encuesta referidos al italiano, al catalán y al español, el alcance de valores más largos en el tonema, valores llamativos que llegan a sobrepasar el doble (español de Bullas) o a acercarse mucho al doble de los que presentan los pretonemas correspondientes. En dichos tonemas, el valor mayor dentro del acento tonal se alcanza en la tónica (italiano de Siena o español de Bullas) o en la postónica (catalán de Barcelona y de Lleida y español de Tenerife). Acercándonos un poco más a los datos en detalle podemos ver que en todas las posiciones iniciales de frase (S1) las tónicas son las más largas (igual que la pretónica en el caso de Lleida); en posición medial (S2) la tendencia no es tan clara: sigue siendo la tónica en el friulano de Agrons de forma destacada, también en los dos puntos de catalán, no de forma destacada, pero es la postónica en los dos puntos del castellano y también en el italiano de Siena, de forma mucho menos evidente. Respecto al tonema, tres de los puntos estudiados (friulano de Agrons, italiano de Siena y español de Bullas) presentan el valor mayor en la tónica; y los otros tres (catalán de Barcelona, de Lleida y español de Tenerife) en la postónica haciendo evidente que a medida que se va llegando al final de la oración los valores de duración van aumentando progresivamente. Si tenemos en cuenta el umbral perceptivo para la duración establecido en Pamies et al. (2002) en un tercio en más o en menos del otro término con el que se compara, cabe postular que esas diferencias entre la tónica o la postónica en el tonema no serían destacables perceptivamente y solamente lo sería, y en ello coincidirían todos los puntos de encuesta salvo el friulano, el tonema respecto del pretonema. Finalmente, hay que destacar que los datos a disposición para este estudio confirman que, con la excepción del friulano, la duración no es un correlato prosódico fiable del acento léxico, tal como ya se ha evidenciado en relación al italiano, al catalán y al español (Pamies 1993: 35-50).

¿Continuidad prosódica en diferentes puntos de la Romania? El caso de algunas interrogativas

613

3.3. La intensidad Los datos de intensidad en las posiciones pretónica, tónica y postónica de cada acento tonal sin distinguir tipo acentual de palabra aparecen en la figura 4. Igual que en el apartado anterior dedicado a la duración, no se distinguen ni en el catalán de Barcelona ni en el catalán de Lleida los dos tipos de interrogativas puesto que las tendencias de los valores encontrados son las mismas en ambos casos. Por ello, la figura 4 resulta ser un resumen de lo que acontece en este parámetro prosódico en los seis puntos de encuesta estudiados. En general, hay que destacar que este parámetro prosódico no parece ser demasiado relevante en ninguna de las variedades románicas y en ninguno de los puntos de encuesta estudiados, como se desprende de la escasa diferencia entre los datos, a pesar de que en el gráfico el eje vertical de valores está muy restringido para magnificar las diferencias. La mayor diferencia entre el valor máximo y el mínimo encontrados (10 dB) se produce en el catalán de Lleida; el catalán de Barcelona presenta una diferencia máxima de 8 dB; el castellano de Bullas, de 9 dB; de 6 dB en el friulano de Agrons y el español de Tenerife y sólo de 4 dB en el italiano de Siena que, además, presenta los valores absolutos mayores de todos los puntos de encuesta tratados. Estas diferencias, en ello coinciden todos los puntos de encuesta, se producen entre el tonema (valor mínimo) y, generalmente, el inicio del pretonema (valor máximo). También coinciden todos, por tanto, en tener valores más bajos en el tonema que en el pretonema, de acuerdo con la premisa general del descenso progresivo de la energía aerodinámica a medida que avanza la frase, incluso en este caso en que se tratan oraciones interrogativas.

Figura 4. Valores de intensidad (en dB).

En este parámetro, respecto a las diferencias entre pretónica, tónica y postónica, solamente podemos hablar de tendencias y apuntar que en el primer acento tonal de la frase (S1) suele ser la vocal tónica la más intensa (con el mismo valor que la postónica en el catalán de Barcelona y en el castellano de Bullas), salvo en el italiano de Siena donde es la pretónica. De todas formas, en este acento tonal solamente el español sobrepasa los 3 dB entre sus posiciones (pretónica y tónica, o tónica y postónica), es decir, que la diferencia, a pesar de la tendencia destacada, es seguramente imperceptible. En la posición medial de la frase (S2) no se aprecia ninguna tendencia destacable. En el tonema (S3) la tendencia más destacada es el descenso progresivo hacia el final de la frase lo que provoca que se siga la progresión pretónica>tónica>postónica. Esta tendencia no se sigue en el caso del español ni de Tenerife ni de Bullas, pero las diferencias entre las posiciones de nuevo son en este caso de un par de dB, seguramente muy poco importantes perceptivamente. Por lo tanto, los datos analizados en el marco de este trabajo confirman que la intensidad no es el parámetro prosódico que realiza el acento léxico en ninguna de las lenguas consideradas (Pamies 1993: 50-60).

614

Ana Ma. Fernández Planas / Paolo Roseano / Josefa Dorta Luis / Eugenio Martínez Celdrán

Parece que la intensidad, que disminuye, junto con la duración, que aumenta, en el tonema se compensan como indica Lindblom (1968) y su conjunto marca básicamente la juntura terminal. Solamente en el friulano de Agrons esta afirmación no es tan clara puesto que en esta variedad la cantidad cumple un papel distintivo.

4. Conclusión Se comprueba una vez más en este trabajo que el parámetro prosódico más destacado es la modulación de F0 (melodía) por encima de la duración y de la intensidad. Solamente en el friulano la duración se relaciona de forma clara con la vocal tónica de los acentos léxicos. En las demás variedades románicas estudiadas el hecho general más destacado es el aumento de la duración y el descenso de la intensidad en las sílabas finales. El estudio de la entonación es más relevante porque nos permite, por un lado, caracterizar las variedades lingüísticas estableciendo las diferencias entre ellas; y, por otro lado, corroborar que dichas diferencias no son aleatorias sino que, vistos los puntos de encuesta en bloque, son graduales y muestran una progresión relacionada, en cierto modo, con la posición geográfica, salvo en los extremos. Este hecho apoya la idea formulada por Amado Alonso en 1943 sobre la Romania continua (en la que incluye variantes neolatinas del ámbito europeo del italiano, provenzal, castellano, catalán y portugués)3, a pesar de que, dadas las circunstancias históricas peninsulares, este hecho es más evidente en el norte, como explica Penny (2004: 19): «El continuum dialectal septentrional de la Península forma parte de un continuum romance más amplio que se extiende de manera ininterrumpida sobre todo el territorio europeo donde se hablan descendientes del latín». De hecho, la España meridional fue repoblada por hablantes de zonas septentrionales, lo que hace, lógicamente, que sea más difícil documentar hoy en día esa continuidad. Sin embargo, en el caso del español de Bullas, como hemos visto, se puede mantener también una continuidad gradual respecto a una variedad del catalán; no así, respecto al español de Tenerife, uno de nuestros extremos en los puntos de encuesta considerados. La teoría métrica autosegmental AM permite plasmar de forma relativamente sencilla estos hechos a partir del etiquetaje prosódico que nos puede llevar a postular incluso, entre las variedades peninsulares, diferencias opositivas de pares mínimos entonativos. De todas formas, somos conscientes de que la fonología no puede prescindir totalmente de la fonética y por ello la integramos en las fórmulas automáticas de etiquetaje que utilizamos en el trabajo «El francés actual, con su carácter tan apartadizo de los otros idiomas románicos, es, pues, el resultado de una doble hibridación eficaz: la una, la acción del sustrato céltico, más triunfante que en ninguna otra región románica; la otra, la acción del superstrato franco, incomparablemente más persistente que la de ningún otro superstrato germánico. Ambas han convergido en apartar al francés del tipo latino, si lo comparamos con el italiano, el provenzal, el catalán, el castellano y el portugués. Así como el rumano, por su aislamiento geográfico desde el siglo III, por su existencia puramente dialectal hasta hace bien poco, y por la invasora vecindad de lenguas extrañas, se ha formado con una complexión mestiza, y entre las lenguas derivadas del latín es un idioma aparte, así también, en el resto más coherente de la Romania, el francés, nacido en territorio galo nunca bien latinizado y luego germanizado más intensamente que ninguna otra región del imperio, es un idioma de mestizaje» (Alonso 1943: 98).

3

¿Continuidad prosódica en diferentes puntos de la Romania? El caso de algunas interrogativas

615

considerando el umbral psicoacústico de 1,5 semitonos entre frecuencias adyacentes y la consignamos en variantes que no quedan reflejadas en los etiquetajes, como se ha visto en el caso del etiquetaje del acento tonal de objeto en Siena, Barcelona, Lleida y Bullas.

Bibliografia Alonso, Amado (1943): Partición de las lenguas románicas de occidente. In: Coromines, Joan (ed.): Miscel·lània Fabra: Recull de treballs de lingüística catalana i romànica dedicats a Pompeu Fabra. Buenos Aires: Casa Editora Coni, 81-101. Beckman, Mary / Díaz Campos, Manuel / McGory, Julia T. / Morgan, Terrell A. (2002): Intonation across Spanish, in the Tones and Break Indices framework. In: Probus 14, 9-36. Cabrera Abreu, Mercedes / Vizcaíno Ortega, Francisco (2010): Canarian Spanish Intonation. In: Prieto, Pilar / Roseano, Paolo (edd.): Transcription of Intonation of the Spanish Language. München: Lincom Europa, 87-212. Contini, Michel (1992): Vers une géoprosodie romane. In: Aurrekoetxea, Gotzon / Videgain, Xarles (edd.): Nazioarteko Dialektologia Biltzarra Agiriak. Bilbo: Euskaltzaindia, 83-109. –– / Lai, Jean-Pierre / Romano, Antonio / Roullet, Stéphania (2003): Vers un Atlas prosodique des variétés romanes. In: Jean-Claude Bouvier, Jacques Gourc, François Pic (edd.): Sempre los camps auràn segadas resurgantas, Mélanges offerts a Xavier Ravier. Toulouse: CNRS, 73-84. Crespo Sendra, Verònica (2010): L’entonació de les orancions interrogatives absolutes: un estudi de contrast dialectal. In: Llengua i Literatura 21, 199-226. D’Agostin, Roberto / Romano, Antonio (2007): Analisi dell’intonazione delle varietà friulana e italiana parlate a Codroipo (Udine). In: Dorta, Josefa (ed.): La prosodia en el ámbito lingüístico románico. Santa Cruz de Tenerife: La Página Ediciones, 101-121. Dorta, Josefa / Hernández, Beatriz (2004): Prosodia de las oraciones SVO declarativas e interrogativas en el español de Tenerife. In: Estudios de Fonética Experimental 13, 225-273. –– / Hernández, Beatriz (2005): Acento y entonación: interrogativas vs declarativas SVO sin expansión en Canarias. In: Revista Internacional de Lingüística Iberoamericana 3, 2 (6), 85-108. Estebas Vilaplana, Eva / Prieto Vives, Pilar (2008): La notación prosódica del español: una revisión del Sp_ToBI. In: Estudios de Fonética Experimental 17: 265-283. Face, Timothy L. / Prieto, Pilar (2007): Rising accents in Castilian Spanish: a revision of Sp_ToBI. In: JPL 6.1, 117-146. Fernández Planas, Ana Maria / Martínez Celdrán, Eugenio / Carrera-Sabaté, Josefina / van Oosterzee, Carlos / Salcioli, Valeria / Castellví, Joan / Szmidt, Dorota (2004): Interrogatives absolutes al barceloní i al tarragoní (estudi contrastiu). In: Estudios de Fonética Experimental 13, 129-155. –– (2005): Aspectos generales acerca del proyecto internacional “AMPER” en España. In: Estudios de Fonética Experimental 14, 13-27. –– / Carrera-Sabaté, Josefina / Román Montes de Oca, Domingo / Martínez Celdrán, Eugenio (2006): Declarativas e interrogativas en Tortosa y Lleida. Comparación de su entonación. In: Estudios de Fonética Experimental 15, 165-209. Grice, Martine / D’Imperio, Mariapaola / Savino, Michelina / Avesani, Cinzia (2005): Strategies for intonation labelling across varieties of Italian. In: Jun, Sun-Ah (ed.): Prosodic typology: the phonology of intonation and phrasing. Oxford: Oxford University Press, 362-389. Lindblom, Björn (1968): Temporal organisation of syllable production. In: Speech, Music and Hearing Quarterly Progress and Status Report 2, 1-5.

616

Ana Ma. Fernández Planas / Paolo Roseano / Josefa Dorta Luis / Eugenio Martínez Celdrán

López Bobo, Maria Jesús / Muñiz Cachón, Carmen / Díaz Gómez, Liliana / Corral Blanco, Norberto / Brezmes Alonso, David / Alvarellos Pedrero, Mercedes (2007): Análisis y representación de la entonación. Replanteamiento metodológico en el marco del proyecto AMPER. In: Dorta, Josefa (ed.): La prosodia en el ámbito lingüístico románico. Santa Cruz de Tenerife: La Página Ediciones, 17-34. Marotta, Giovanna / Sorianello, Patrizia (2001): La teoria autosegmentale nell’analisi dell’intonazione interrogativa in due varietà di italiano toscano (Lucca e Siena). In: Albano Leoni, Federico / Sornicola, Rosanna / Stenta Krosbakken, Eleonora / Stromboli Carolina (edd.): Dati empirici e teorie linguistiche. Atti del XXXIII Congresso della Società di Linguistica Italiana. Roma: Bulzoni, 177-204. Martínez Celdrán, Eugenio / Fernández Planas, Ana Maria (2003): Taxonomía de las estructuras entonativas en las modalidades declarativa e interrogativa del español peninsular estándar según el modelo AM en habla de laboratorio. In: Herrera, Esther / Martín Butragueño, Pedro (edd.): La tonía: dimensiones fonéticas y fonológicas. México: El Colegio de México, 267-294. –– / Fernández Planas, Ana Maria / Carrera-Sabaté, Josefina (2005): Diferèrencies dialectals del català a partir de les oracions interrogatives absolutes amb “que”. In: Estudios de Fonética Experimental 14, 327-353. –– / Fernández Planas, Ana Maria / Roseano, Paolo (2008): Aproximación al estudio de la entonación de la región de Murcia: Caravaca de la Cruz y Bullas. In: Turculeţ, Adrian (ed.): La variation diatopique de l’intonation dans le domain roumain et roman. Iaşi: Editura Universităţii Alexandru Ioan Cuza, 75-92. –– / Fernández Planas, Ana Maria (2010): Són diferents les estructures L*+H i L+>H* perceptivament?. Presentación en: «Segon congrés Entonació del català i Cat_ToBI», Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 9 de Julio de 2010. Miotti, Renzo (2002): Friulian. In: Journal of the International Phonetic Association 32, 237-247. Pamies Bertrán, Antonio (1993): Acento, ritmo y lenguaje. Elementos de prosodia general y comparada. Tesis doctoral. Universidad de Granada. Pamies Bertrán, Antonio / Fernández Planas, Ana Maria / Martínez Celdrán, Eugenio / Ortega Escandell, Alicia / Amorós Céspedes, Mari Cruz (2002): Umbrales tonales en español peninsular. In: Díaz García, Jesús (ed.): Actas del II Congreso de Fonética Experimental. Sevilla: Universidad de Sevilla, 272-278. –– / Fernández Planas, Ana Maria (2006): Sobre la percepción de la duración vocàlica en español. In: Luque Durán, Juan de Dios (ed.): Actas del V Congreso Andaluz de Lingüística general. Homenaje a José Andrés de Molina. Granada: Método Ediciones, 501-512. Penny, Ralph (2004): Variación y cambio en español. Madrid: Gredos. Prieto Vives, Pilar / Aguilar Cuevas, Lourdes / Mascaró Pons, Ignasi / Torres, Francesc Xavier / Vanrell, Maria del Mar (2009): L’etiquetatge prosòdic Cat_ToBI en català. In: Estudios de Fonética Experimental 18: 287-309. Prieto, Pilar (en prensa): The intonational phonology of Catalan. In: Jun, Sun-Ah (ed.): Prosodic typology II: the phonology of intonation and phrasing. Oxford: Oxford University Press. Romano, Antonio (2001): Un projet d’Atlas multimédia de l’espace roman (AMPER). In: Sánchez Miret, Fernando (ed.): Actas del XXIII Congreso internacional de lingüística y filología romànica. Salamanca: Universidad de Salamanca, 279-294. –– / Lai, Jean-Pierre / Roullet, Stefania (2005): La méthodologie AMPER. In: Géolinguistique Hors Serie 3, 1-5. Roseano, Paolo (2008): El to fonamental i la durada: dos aspectes de la taxonomia prosòdica en dues modalitats de parla (enunciativa i interrogativa) del friülà. Treball d’Investigació en Tipologia Lingüística, Universitat de Barcelona. –– / Fernández Planas, Ana Maria (2009): L’intonazione nelle modalità dichiarativa e interrogativa polare del friulano carnico. In: Ce Fastu? 85, 2, 167-196.

617

Ana Ma. Fernández Planas / Paolo Roseano / Josefa Dorta Luis / Eugenio Martínez Celdrán

–– / Fernández Planas, Ana Maria / Martínez Celdrán, Eugenio (en prensa): El etiquetaje entonativo

autosegmental métrico en el marco del Atlas Multimedia de Prosodia del Espacio Románico. In: Congosto, Yolanda (ed): Actas del V Congreso Internacional de Fonética Experimental. Universidad de Cáceres, octubre de 2011. Vanrell, Maria del Mar / Mascaró, Ignasi / Torres-Tamarit, Francesc / Prieto, Pilar (2010): Preguntar per saber i preguntar per confirmar: l’entonació de les interrogatives absolutes informatives i confirmatòries en català central i balear. In: Randa 64, 77-95.

Anexo

Friulano

Il sorestant si sential sul savalon? La dipendent si netia la bareta? La dipendent si netia la cotula? La fantata si sentia sul savalon? La ghitara si sunia cun dolceça? La ghitara si sunia ta betula? La zovina si sentia sul savalon? L’armonica si sunia cun dolceça? L’armonica si sunia ta betula?

Italiano

Il vicerè mangiava del baccalà? Il vicerè mangiava la banana? Il vicerè mangiava la fragola? La bambina mangiava del baccalà? La bambina mangiava la banana? La bambina mangiava la fragola? La vedova mangiava del baccalà? La vedova mangiava la banana? La vedova mangiava la fragola?

Catalán

El capità no porta el passaport? El capità no porta la caputxa? El capità no ocupa la càtedra? El copista no porta el passaport? El copista no porta la caputxa? El copista no ocupa la càtedra? La crítica no porta el passaport? La crítica no porta la caputxa? La crítica no ocupa la càtedra?

Español

¿El saxofón se toca con obsesión? ¿El saxofón se toca con paciencia? ¿El saxofón se toca con pánico? ¿La guitarra se toca con obsesión? ¿La guitarra se toca con paciencia? ¿La guitarra se toca con pánico? ¿La cítara se toca con obsesión? ¿La cítara se toca con paciencia? ¿La cítara se toca con pánico?

Que no porta el passaport, el capità? Que no porta la caputxa, el capità? Que no ocupa la càtedra, el capità? Que no porta el passaport, el copista? Que no porta la caputxa, el copista? Que no ocupa la càtedra, el copista? Que no porta el passaport, la crítica? Que no porta la caputxa, la crítica? Que no ocupa la càtedra, la crítica?

Franco Finco (Università degli Studi di Udine)

La lenizione delle occlusive velari in friulano: contatti linguistici e datazione degli esiti attuali

1. Esiti delle occlusive velari intervocaliche Questo contributo costituisce una sorta di appendice alla comunicazione presentata nel 2007 al XXV CILFR di Innsbruck. A quella comunicazione, ora pubblicata negli Atti (Finco 2010), si farà costante riferimento sia per la descrizione che per la datazione dei mutamenti fonologici, nonché per la bibliografia citata. Assieme alle altre varietà retoromanze, il friulano appartiene alla cosiddetta Romània occidentale (o settentrionale) e conosce la lenizione delle consonanti ostruenti situate tra una vocale piena e una sonorante. In questa sede ci si occuperà in particolare dell’esito ultimo delle occlusive velari, che in friulano – come in altre varietà romanze – passano attraverso un previo processo di sonorizzazione e poi di spirantizzazione [ɣ]. L’evoluzione in posizione intervocalica (davanti a vocale non anteriore) giunge fino allo stadio di approssimante /j/ o al totale dileguo del segmento.1 Davanti a vocale posteriore l’esito finale è la cancellazione del segmento [ɣ] > Ø (Ascoli 1873: 522, 525; Francescato 1966: 207, 209): ess. dēcŭrrĕnte(m) > *[diɣuˈrint] > [di.uˈrint] ‹travicello›, amārĭcōsu(m) > *[amareˈɣoz] > [mareˈoːs] ‹amaro›, lĕgūme(n) > *[liˈɣum] > [liˈum] ‹legume›, trāgŭlu(m) > *[ˈtraɣuli] > [ˈtra.uli] > [ˈtrau̯li] ‹treggia dell’aratro›, tŭgŭrĭu(m) > *tĭgŭrĭu(m) o *tēgŭrĭu(m) > *[teˈɣor] > [teˈoːr] Teôr nome di un centro abitato in provincia di Udine, ecc. Davanti alla vocale aperta /a/ l’esito finale è l’approssimante palatale /j/ o la cancellazione del segmento se preceduto da vocale anteriore (Ascoli 1873: 521-522, 525; Francescato 1966: 206, 208): ess. pācāre > *[paˈɣar] > [paˈjaː] ‹pagare›, pāgānu(m) > *[paˈɣan] > [paˈjaŋ] ‹grano saraceno›, plĭcāre > *[pleˈɣar] > [pleˈaː] ‹piegare›, lĭgāre > *[leˈɣar] > [leˈaː] ‹legare›, urtīca > *[urˈtiɣa] > [urˈti.e] ‹ortica›, fatīga > *[faˈðiɣa] > [faˈdi.e] ‹fatica›, ecc.

L’esito delle due occlusive velari invece diverge davanti a vocale anteriore: /k/ > /ʒ/ > /z/ (salvo qualche caso di cancellazione) e /ɡ/ > Ø (Ascoli 1873: 523-524, 525-526; Francescato 1966: 207, 208-209): ess. acētu(m) > asêt ‹aceto›, placēre > plasê ‹piacere›, officīna > fusìne ‹fucina›, agĕllu(m) > Daèl ‹Aiello› top., vagīre > vaî ‹piangere›, agīna > aìne ‹nocca›, ecc.

1

620

Franco Finco

2. Esiti dei nessi velare + liquida Nei nessi consonantici in cui l’occlusiva velare è seguìta da liquida e preceduta da vocale gli esiti sono differenti.2 Davanti a rotica solitamente la velare si conserva (eccetto in nĭgru(m) > néri ‹nero›): ess. macru(m) > màgri ‹magro›, lacrĭma > (l)àgrime ‹lacrima›, pĭgru(m) > pégri ‹pigro›, ecc. Davanti a laterale la velare generalmente cade in sillaba postonica, ma si conserva come occlusiva [ɡ] se in sillaba tonica (Ascoli 1873: 513, 514; Ascoli 1886-1888: 462; Francescato 1966: 208, 209).3 In ciò il friulano diverge da altre varietà ladine che conservano l’occlusiva, eventualmente trasformandola in occlusiva dentale. Ess. ŏclu(m) > *[ˈwɔɣli] > [ˈvoːli] ‹occhio› (ma [voˈɡlaː] ‹adocchiare›, [voˈɡlade] ‹occhiata›, [voˈɡlit] dim., [voˈɡlɔŋ] accr., [voˈɡlut] dim., ecc.); vĕtŭlu(m) > vĕclu(m) > *[ˈvjɛɣli] > [ˈvjeːli] ‹vecchio› (ma [veˈɡlɛʧe] ‹vecchiaia›, [veˈɡlɔŋ] ‹vecchione›, [veˈɡlat] ‹vecchiaccio›, [veˈɡlut] ‹vecchietto›, ecc.); pēdŭc(ŭ)lu(m) > *[peˈdoɣli] > [peˈdoːli] ‹pidocchio› (ma [pedoˈɡloːs] ‹pidocchioso›, [pedoˈɡlarje] ‹ftiriasi›, [pedoˈɡlit] ‹pidocchietto›, [pedoˈɡlite] ‹licopodio›, ecc.); gĕnŭc(ŭ)lu(m) > *[ʤeˈnoɣli] > [ʤeˈnoːli] ‹ginocchio› (ma [inʤenoˈɡlaːsi] ‹inginocchiarsi›, [ʤenoˈɡlarje] ‹forma del ginocchio che resta nei calzoni usati›, [ʤenoˈɡlat] accr., [ʤenoˈɡlɛre] ‹ginocchiera›, [ʤenoˈɡlɛt] ‹ginocchiello›, [ʤenoˈɡlɔŋ] ‹ginocchioni›, [ʤenoˈɡlut] dim., ecc.); spĕc(ŭ)lu(m) > *[ˈspjɛɣli] > [ˈspjeːli] ‹specchio› (ma [spjeˈɡlaːsi] ‹specchiarsi›); *sōlĭc(ŭ)lu(m) > *[soˈreɣli] > [soˈreːli] ‹sole› (ma [soreˈɡlaː] ‹soleggiare›, [soreˈɡlade] ‹soleggiata›, [soreˈɡlɔŋ] accr., [soreˈɡlut] dim., ecc.); aurĭcla > *[oˈreɣla] > [oˈrɛːle] ‹orecchia› (ma [oreˈɡlaː] ‹origliare›, [oreˈɡlarje] ‹semprevivo›, [oreˈɡlate] pegg., [oreˈɡlɔŋ] ‹orecchiuto›, [oreˈɡlɔne] accr., [oreˈɡlɔŋs] ‹orecchioni›, [oreˈɡlute] dim., [oreˈɡluʧe] ‹licnide›, ecc.); sĭtŭla > sĭcla > *[ˈseɣla] > [ˈsɛːla] ‹secchia› (ma [seˈɡlaːr] ‹acquaio, secchiaio›, [seˈɡlɔt] ‹secchio›, [seˈɡlut] dim., ecc.); clāvīcŭla > cavīcla > *[caˈviɣla] > [caˈviːle] ‹cavicchio, caviglia di ferro›; nŭc(ŭ)la > *[ˈnoɣla] > [ˈnoːle] ‹nocciola› (ma [noˈɡlaːr] ‹nocciòlo›, [noˈɡloːs] ‹di noce›, ecc.); *panŭc(ŭ)la > *[paˈnoɣla] > [paˈnoːle] ‹spiga di miglio› poi ‹pannocchia› (ma [panoˈɡlaʧe] accr., [panoˈɡlat] e [panoˈɡlɔt] ‹tutolo›, [panoˈɡlɛte] ‹giunco dei fossi›, [panoˈɡlɔŋ] accr., ecc.); coāg(ŭ)lu(m) > *[ˈkaɣli] > [ˈkaːli] ‹caglio› (ma [kaˈɡlaː] ‹cagliare›, [kaˈɡlade] ‹latte accagliato›), ecc. A causa di questo diverso sviluppo fonetico, dipendente dalla posizione dell’accento, si è venuto a creare un rapporto morfonologico costante tra base lessicale senza velare (ˈVːlV) e i suoi derivati o alterati con velare in sillaba tonica (ˈɡlV):4 Sugli esiti di muta cum liquida in friulano e in altre lingue romanze si vedano Repetti / Tuttle (1987) e Heinemann (2007). 3 Alcuni lessemi tuttavia non presentano la caduta della velare: ess. màgle ‹macchia›, végle ‹veglia›, ecc.; altri lessemi conservano la velare solamente in poche varietà occidentali: ess. ségle ‹secchia›, spàgli ‹spago› al posto del tipo centrale sêle e spâli (ASLEF; Francescato 1966: 208, 209). In tergestino e muglisano la velare era conservata anche in posizione postonica (Ascoli 1873: 513; Ascoli 1886-88: 462). 4 Nella morfologia verbale il livellamento paradigmatico mantiene il nesso /ɡl/ in tutta la coniugazione, sia in sillaba tonica che in sillaba postonica. Ad es. veglâ ‹vegliare› < lat. vĭg(ĭ)lāre o *vĭg(ŭ)lāre: o vègli, tu vèglis, al vègle, o veglìn, o veglàis, a vèglin. Così anche voglâ ‹adocchiare›, oreglâ ‹origliare›, soreglâ ‹soleggiare›, dispedoglâ ‹spidocchiare›, ecc. 2

La lenizione delle occlusive velari in friulano: contatti linguistici e datazione degli esiti attuali

621

pēdŭc(ŭ)lu(m)

> [ peˈdoːli] [pedoˈɡloːs] < pēdŭc(ŭ)lōsu(m) nŭc(ŭ)la > [ˈnoːle] [noˈɡlaːr] < *nŭc(ŭ)lārĭu(m) coāg(ŭ)lu(m) > [ˈkaːli] [kaˈɡlaː] < coāg(ŭ)lāre Oggi questo rapporto morfonologico si viene progressivamente slegando, procedendo verso la lessicalizzazione. In passato però tale rapporto si era istituzionalizzato in modo forte nel lessico e nella morfologia derivativa del friulano, tanto da essere sovraesteso per induzione anche a casi dove etimologicamente non sussisteva, ma vi erano le condizioni adeguate nella base lessicale: ˈVːlV ⇒ ˈɡlV.5 Ad esempio la denominazione popolare dell’attaccamani (Galium aparine L.) in molte località del Friuli è [canˈdɛːle] [-a] (< lat. candēla ‹candela›) o un suo diminutivo (con suffissi -ùte/a, -ùče, -ìna): [candeˈluta], [candiˈluta], [candiˈlute], [candeˈluta], [candeˈlute], [candeˈluʧe] (Pellegrini / Zamboni 1982: II, 413-414). Per il punto d’inchiesta di Navarons l’ASLEF (I, 443) registra le forme diminutive [candiˈɡluta] e [candiˈɡlina] dove compare il nesso anetimologico [ɡl], sorto per analogia con casi come [oˈrɛːla] ‹orecchia› [oreˈɡluta] dim., ecc.6 Nel caso del termine [badiˈlade] [-a] ‹vangata, zolla›, derivato di [baˈdiːli] [baˈdiːl] ‹badile, vanga› (< lat. *batīle per batĭllum ‹pala, badile›), troviamo documentate anche le varianti [badiˈɡlade] e [badiˈɡlada], con nesso anetimologico [ɡl], raccolte a Chievolis, Clauzetto, Navarons e Poffabro (ASLEF, IV, 3393). Queste varianti sono sorte anch’esse da sovrestensione della suddetta regola di derivazione.7 Nei primi testi in volgare friulano (xiv secolo) la velare risulta già caduta in posizione postonica: metà xiv sec. soreli bis (Benincà / Vanelli 1998: 39, 43); 1361 chiauilis bis pl. (Vicario 1998: 29, 36); 1367 selo e selis pl. (Vicario 2007-09: I, 172, 185); 1383 sele (Vicario 1999: 96); 1384 chavili pl. (Vicario 1999: 57); 1388 chaville ter (Vicario 2007-09: II, 378, 380); 1392 chavilis pl. (Vicario 2007-09: III, 188); 1419 noli pl. (Vicario 2003-05: III, 64); 1425 oreli pl. (Vicario 2003-05: III, 140); 1430 orela (Vicario 2003-05: IV, 140), ecc. I secolari rapporti tra friulani e sloveni hanno grandemente favorito i fenomeni di contatto linguistico. Molti termini friulani sono stati recepiti in sloveno, in particolare dai dialetti occidentali situati a ridosso del confine etno-linguistico. Alcuni prestiti friulani contenevano etimologicamente il nesso [ɡl] (primario o secondario), tra di essi *[caˈviɣla] > [caˈviːle] ‹cavicchio, caviglia di ferro› e *[paˈnoɣla] > [paˈnoːle] ‹pannocchia›. I due termini sono penetrati in momenti diversi nei dialetti sloveni occidentali. Il primo termine è stato recepito quando il friulano aveva già conosciuto la caduta della velare postonica, che di fatto non viene riprodotta nei vari dialetti sloveni occidentali: ćavýla a Resia/Rezija, ćevíla a Lusevera/Brdo, ćivíla a Cergneu / Černjeja, ćebíla a Podbela, čavíla a Merso / Mersa, čavîla a Mersino / Marsin, čavíla a Savogna / Sovodnje, čebíla a Tolmino / Tolmin, čevíla a Šempeter, ecc. (ASLEF; Šturm 1927: 54, 83; Logar 1951: 227; Francescato 1960: 26; Francescato 1985: 155; Marcato 1987: 220). Il fatto che in questi prestiti sia stata riprodotta l’occlusiva palatale iniziale [c] del modello friulano ci informa che essi sono stati recepiti dopo il xii secolo (cf. Grad 1956: 43-46; Finco 2010: 22). Questo fenomeno era stato notato già da Ascoli (1873: 513, n. 2). Inesatta la spiegazione del fenomeno fornita da Pellegrini / Zamboni (1982: II, 415, n. 3). 7 Forse si deve a sovrestensione anche il termine raccolto a Lovea [ʃtaˈɡlut] ‹casolare isolato per il fieno› (ASLEF, V, 4083), che è diminutivo di [ˈʃtaːli] ‹stavolo› (< lat. stabŭlum). 5 6

622

Franco Finco

Il secondo termine è stato recepito a più riprese dai dialetti sloveni occidentali. Dapprima è penetrato quando il friulano pronunciava ancora la velare postonica *[paˈnoɣla], prima della diffusione del mais in Friuli (inizio del xvii sec.), con il significato di spiga di miglio, di panìco o di altre graminacee:8 panuó̯ ̨ la a Podbela, panǫ́la a Savogna / Sovodnje, panṓla a Vernasso / Brnas, panóla a Mersino / Marsin, panóla a Montefosca / Črni Vrh, panu̯ṓla e panṓla a Platischis / Plestišča, panóla a Taipana / Tipana, panóla a Monteaperta / Viškorša (ASLEF; Šturm 1927: 83; Francescato 1985: 157; Benedik 1996: 21-22; Skubic 1997: 117; Spinozzi Monai 2009: ad indicem). Il prestito è stato poi recepito, probabilmente grazie alla diffusione del mais, quando la velare in friulano era già caduta: panúla a San Giorgio / Bila, panúla a Oseacco / Osojane, panúla a Stolvizza / Solbica,9 panǫ́la a Pradielis / Ter, panọ́la a Cergneu / Černjeja, pənúola a Plezzo / Bovec, panúəla a Sambasso / Šempas, ecc. (ASLEF; Šturm 1927: 83; Persici 1969: 331; Steenwijk 1992: 291; Benedik 1996: 21-22; Skubic 1997: 117; Ivančič 2007: 74). A questo proposito va detto che nei dialetti sloveni occidentali (a ovest della cosiddetta ‘linea Ramovš’) la spirante velare sonora /ɣ/ è un fonema autonomo con distribuzione libera ed è l’esito normale non condizionato di */ɡ/ protoslavo (Ramovš 1924: 233-235; Lenček 1989: 220; Greenberg 2000: 83-84). Notevole è il fatto che nei dialetti delle valli del Natisone e in alcuni dialetti delle valli del Torre, fortemente esposti all’influenza friulana, si sia conservata la velare. Questi prestiti testimoniano la fase antecedente la caduta della velare in friulano (cf. Šturm 1927: 82-83), che –come si è visto sopra– non è documentata dai testi volgari medievali.

3. Datazione del mutamento γ > j Il romanista sloveno Anton Grad (1958 e 1969) propose di datare ai secoli xiii-xiv il mutamento [ɣ] > [j] in friulano, analizzando i prestiti penetrati in varie epoche in sloveno, soprattutto nei dialetti occidentali a contatto con l’area friulana (valli del Natisone, Torre, Isonzo, Vipacco, Resia, ecc.). L’intento di Grad in realtà era quello di stabilire una cronologia del più generale fenomeno della palatalizzazione delle occlusive velari davanti alla vocale a in friulano (ca > [ca], ga > [ɟa]), cioè di quello che è uno dei principali parametri ladini individuati da Ascoli (1873: 337). La datazione ‘bassa’ proposta da Grad era stata accettata dalla maggior parte degli studiosi, ma, da quanto si è potuto dimostrare a Innsbruck, la palatalizzazione di ca e ga in friulano risulta ben più antica, essendosi verificata già prima del 1000 (cf. Finco 2009 e 2010). Grad aveva proposto una datazione bassa (secoli xiii-xiv) sulla base dell’analisi di un altro prestito friulano in sloveno: il termine dialettale notranjsko (Carniola interna) fruga, früga ‹prodotti dei campi› riprodurrebbe il friulano antico *frùga (< lat. volg. frūga, da frūx frūgis)10, Successivamente si è sovrapposto il significato di ‹pannocchia di mais›, così com’è accaduto in friulano. Nei dialetti locali questo lessema possiede anche il significato secondario di ‹pigna› e ‹strobilo dell’abete›. 9 Nel dialetto di Stolvizza la spirante velare cade (es. mьglȁ > moγlá > molá ‹nebbia›), ma l’esito vocalico e il confronto con le altre varietà resiane ci conferma che il prestito è stato recepito dal friulano panóle. 10 Sull’origine di questo prestito si veda anche Šturm (1928: 114-115). 8

La lenizione delle occlusive velari in friulano: contatti linguistici e datazione degli esiti attuali

623

in cui [ɡ] non si era ancora palatalizzato in [j]; friul. mod. frùja, frùje, frùa, frùe ‹prodotto della terra, biada›, oggi conservato solo in derivati ed espressioni fossilizzate. Ma poiché la fricativa /f/ iniziale non compare nei prestiti in sloveno prima del xii secolo, la ricezione di fruga non poteva essere anteriore a tale data, «et comme le mot a été accepté aussi avec l’occlusive vélaire g intervocalique encore conservée, ceci nous fournit aussi le terminus a quo de la palatalisation du g intervocalique et, indirectement, aussi de la palatalisation des c, g devant a en position forte en frioulan» (Grad 1958: 47).

In realtà il termine dialettale notranjsko non contiene l’occlusiva [ɡ], ma bensì la fricativa velare sonora [ɣ]: frȗγḁ, frýγa ‹Feldfrüchte› (Šturm 1928: 114; Tominec 1964: 90). Anche nei dialetti del Notranjsko, come nella altre varietà slovene occidentali, la spirante velare sonora /ɣ/ è un fonema con distribuzione libera ed è l’esito normale di */ɡ/ protoslavo (vedi paragrafo precedente). Per Grad il processo di palatalizzazione dei gruppi ca e ga avrebbe implicato anche il contemporaneo passaggio di [ɡa] postvocalico a [ja]: «Le changement d’articulation (la palatalisation), subi par les occlusives vélaires c, g, devant a en position forte, c’est-à-dire au commencement du mot et après les consonnes, a sans doute en même temps affecté ces deux consonnes aussi en position faible, c’est-à-dire entre deux voyelles. Il va de soi que le résultat final y est différent: -ga- primaire et secondaire (= -ga- < lat. -ca- après la sonorisation du c intervocalique) aboutissent en frioulan – comme en français – à la fricative palatale y qui, au cours du développement postérieur, peut être complètement assimilée aux voyelles environnantes» (Grad 1958: 46).

In realtà l’esito [j] in posizione intervocalica può essere spiegato foneticamente come processo indipendente dalla palatalizzazione, in particolare come un indebolimento dell’occlusione velare (cf. Craffonara 1979: 71-73; Celata 2002: 126-127, 130, 134). La datazione proposta da Grad (xiii-xiv secolo) è contraddetta dalle testimonianze più antiche dell’esito [ɡa] > [ja] postvocalico, che in Friuli risalgono alla seconda metà del xii secolo. Si tratta di documentazione toponomastica e antroponimica. Il nome di Gòdia (friul. Gòdie) frazione di Udine, risalente al lat. gothĭca (Frau 1978: 55), è documentato nel 1171 già come Godia (di Prampero: 69). Della metà del xii secolo sono le attestazioni villa de noiar e in noiarges (Biasutti 1956: 30, 46)11 rispettivamente per Nogàro (friul. Nojâr), frazione di San Giorgio di Nogaro, e per Noiàris (friul. loc. Neàrias), frazione di Sùtrio; entrambi questi toponimi risalgono al lat. volg. *nucāriu(m), da nux nucis ‹noce› (Frau 1978: 86, 107). Infine in un testo della metà del xii secolo, giuntoci però in una copia del 1201, compare l’antroponimo Stephanus Ziala, cioè ‹Stefano Cicala›, tipo onimico diffuso che risale al lat. (cicāda >) cicāla > friul. cijàla > cïàle [ʧiˈale] ‹cicala› (Benincà 1995: 53). Dunque nella seconda metà del xii secolo la velare intervocalica [ɡ] > [ɣ] (primaria o secondaria) era già passata a [j] davanti alla vocale a, e ciò fornisce il terminus ante quem di questo mutamento fonetico. Riprendiamo ora in considerazione il prestito friulano frȗγḁ, frýγa per stabilire più precisamente l’epoca della sua ricezione da parte del dialetto sloveno del Notranjsko. 11

La data del rotolo censuale del capitolo di Aquileia è di poco anteriore al 1171 (Biasutti 1956: 8-9).

624

Franco Finco

La fricativa labiodentale sorda [f] non era un fonema dell’inventario fonologico né protoslavo, né dello sloveno fino all’xi secolo.12 Per questa ragione negli antichi prestiti romanzi o tedeschi il suono /f/ è stato reso sistematicamente con /p/ (adattamento per approssimazione), che era il fonema protoslavo e antico-sloveno acusticamente più simile alla fricativa labiodentale sorda del modello (Ramovš 1924: 162; Lenček 1982: 108; Gusmani 1986: 35-37; Greenberg 2000: 119): es. lat. focācia > rom. [foˈɡaʧa] > slov. pogáča ‹focaccia›, lat. frixōria > rom. [freˈsor(j)a] > slov. prosộra ‹padella›, lat. fĕsta > rom. [ˈfɛsta] > slov. pệšta ‹banchetto di nozze›, ecc. A partire dall’xi secolo il mutato assetto socio-politico e culturale comportò una massiccia immissione di tedeschismi e di romanismi (questi ultimi soprattutto nei dialetti sloveni occidentali) contenenti la fricativa [f]. Ciò ebbe come conseguenza la fonologizzazione di /f/ (induzione di fonema)13 che diventò un segmento autonomo del sistema fonologico sloveno. La /f/ appare nei prestiti a partire dall’inizio del xii secolo, ma può essere considerata un’innovazione già dell’xi secolo (Striedter-Temps 1963: 31-32, 34-35; Greenberg 2000: 120). Dato che il prestito frȗγḁ, frýγa riproduce la [ɣ] del modello friulano (in cui la velare non era ancora passata a [j]), non può essere stato recepito in sloveno dopo la metà del xii secolo. D’altro canto, visto che esso riproduce la /f/ iniziale del modello romanzo (senza sostituirla con la /p/), non può essere penetrato in sloveno prima dell’xi secolo avanzato. Questo dato costituisce dunque il terminus a quo del passaggio in friulano della velare intervocalica [ɣ] all’approssimante [j] davanti alla vocale a. A conclusione di questa comunicazione, si riassume brevemente quanto esposto in queste pagine. Lo scopo della ricerca presentata qui era quello di stabilire una datazione del mutamento [ɡa] > [ja] in posizione postvocalica, rimettendo in discussione gli argomenti e la cronologia che Anton Grad aveva proposto per la lingua friulana. Interrogando la documentazione storica e operando una rianalisi fonetica dei prestiti friulani in sloveno si è potuto giungere a una retrodatazione del fenomeno, che si può collocare tra l’xi secolo e la prima metà del xii secolo.

Bibliografia Ascoli, Graziadio Isaia (1873): Saggi Ladini. In: AGI 1, 1-573. –– (1886-1888): Il dialetto tergestino. In: AGI 10, 447-465. ASLEF (1972-1986): Atlante storico linguistico etnografico friulano (6 voll.), diretto da Giovan Battista Pellegrini. Padova / Udine: Istituto di glottologia e fonetica dell’Università di Padova / Istituto di filologia romanza della Facoltà di lingue e letterature straniere di Trieste. Benedik, Francka (1996): Narečni izrazi za koruzo, koruzni storž, ličkati in ružiti. In: Razprave / Dissertationes. Razred za filološke in literarne vede 15, 7-25. Benincà, Paola (1995): Friaulisch / Il friulano. In: LRL2/2, 42-61. La labiodentale sorda [f] poteva comparire come allofono di /w/ oppure in voci onomatopeiche (Ramovš 1924: 162; Lenček 1982: 108). 13 Sul fenomeno dell’induzione di fonemi si veda Gusmani (1986: 35-37). 12

La lenizione delle occlusive velari in friulano: contatti linguistici e datazione degli esiti attuali

625

— / Vanelli, Laura (edd.) (1998): Esercizi di versione dal friulano in latino in una scuola cividalese (sec. XIV). Udine: Forum. Biasutti, Guglielmo (1956): Il più antico rotolo censuale del capitolo di Aquileia (sec. XII). Udine: Arti Grafiche Friulane. Celata, Chiara (2002): Fonetica della palatalizzazione delle velari in romanzo. In: Quaderni del Laboratorio di Linguistica 3, 118-137. Craffonara, Lois (1979): Zur Palatalisierung von ca und ga in den Sellatälern. In: Ladinia 3, 69-93. di Prampero, Antonino (1882): Saggio di un glossario geografico friulano dal VI al XIII secolo del conte Antonino di Prampero. Venezia: Antonelli [ristampa anastatica: Udine, 2001]. Finco, Franco (2009): I contatti linguistici slavo-romanzi in Friuli e la palatalizzazione di ca e ga in friulano. In: Ce fastu? 85/2, 197-220. –– (2010): Per una retrodatazione della palatalizzazione di ca e ga in friulano. In: Iliescu, Maria / SillerRunggaldier, Heidi / Danler, Paul (edd.): Actes du XXVe Congrès International de Linguistique et Philologie Romanes (Innsbruck 3-8 septembre 2007). Vol. 7. Berlin-New York: Walter de Gruyter, 21-30. Francescato, Giuseppe (1960): L’influsso lessicale friulano nel dialetto slavo di Lusevera. In: Bollettino dell’Atlante Linguistico Italiano, 5-6, 25-30. –– (1966): Dialettologia friulana. Udine: Società Filologica Friulana. –– (1985): Elementi romanzi nella parlata slovena di Mersino alto (Udine). In: Zbornik u čast Petru Skoku / Mélanges de linguistique dédiés à la mémoire de Petar Skok. Zagreb: Jugoslavenska Akademija Znanosti i Umjetnosti, 153-160. Frau, Giovanni (1978): Dizionario toponomastico del Friuli-Venezia Giulia. Udine: Istituto per l’Enciclopedia del Friuli - Venezia Giulia. Grad, Anton (1958): Remarques sur la chronologie de la palatalisation des occlusives velaires c, g devant a en frioulan. In: Linguistica 3/2, 40-48. –– (1969): Contributo al problema della palatalizzazione delle gutturali c, g davanti ad a in friulano. In: Ciceri, Luigi (ed.): Atti del Congresso internazionale di linguistica e tradizioni popolari. Udine: Doretti, 101-106. Greenberg, Marc L. (2000): A historical phonology of the slovene language. Heidelberg: Winter. Gusmani, Roberto (1986): Saggi sull’interferenza linguistica. Firenze: Le Lettere. Heinemann, Sabine (2007): Lo sviluppo di muta cum liquida e processi connessi in friulano ed in altri idiomi romanzi. In: Vicario, Federico (ed.): Ladine loqui. IV Colloquium retoromanistich (San Denêl ai 26 e 27 di Avost dal 2005). Udine: Società Filologica Friulana, 141-180. Ivančič Kutin, Barbara (2007): Slovar bovškega govora. Ljubljana: Založba ZRC / ZRC SAZU. Lenček, Rado L. (1982): The structure and history of the slovene language. Columbus (Ohio): Slavica. –– (1989): Notes on the evolution patterns of the common slavic *g > γ and -g > -x in slovene dialects. In: Slavistična revija 37/1-3, 119-231. Logar, Tine (1951): Obsoško-nadiška dialektična meja. In: Slavistična Revija 4/3-4, 223-237. Marcato, Carla (1987): Elementi lessicali romanzi nel «tolminsko», varietà slovena di Tolmino (Jugoslavia). In: Holtus, Günter / Kramer, Johannes (edd.): Romania et Slavia Adriatica. Festschrift für Žarko Muljačić. Hamburg: Buske, 199-222. Pellegrini, Giovan Battista / Zamboni, Alberto (1982): Flora popolare friulana. Contributo all’analisi etimologica e areale del lessico regionale del Friuli - Venezia Giulia. Udine: Casamassima. Persici, Nicolò (1969): Alcune note sui prestiti friulani, veneto-triestini e italiani nei dialetti sloveni del Friuli e di quelli d’oltre confine goriziano. In: Ciceri, Luigi (ed.): Guriza. 46º Congres Societât Filologjche Furlane. Udine: Società Filologica Friulana, 326-333. Pirona, Giulio Andrea / Carletti, Ercole / Corgnali, Giovan Battista (19922): Il Nuovo Pirona. Vocabolario friulano. Seconda edizione. Udine: Società Filologica Friulana.

626

Franco Finco

Ramovš, Fran (1924): Historična gramatika slovenskega jezika. II. Konzonantizem. Ljubljana: Učiteljska tiskarna. Repetti, Lori / Tuttle, Edward F. (1987): The evolution of latin pl, bl, and cl, gl in western romance. In: SMLV 33: 53-115. Skubic, Mitja (1997): Romanske jezikovne prvine na zahodni slovenski jezikovni meji. Ljubljana: Znanstveni inštitut Filozofske fakultete. Spinozzi Monai, Liliana (2009): Il Glossario del dialetto del Torre di Jan Baudouin de Courtenay. Udine: Consorzio Universitario del Friuli. Steenwijk, Han (1992): The slovene dialect of Resia: San Giorgio. Amsterdam / Atlanta: Rodopi. Striedter-Temps, Hildegard (1963): Deutsche Lehnwörter im Slowenischen. Berlin: Harrassowitz. Šturm, Fran (1927): Refleksi romanskih palataliziranih konzonantov v slovenskih izposojenkah. In: Časopis za slovenski jezik, književnost in zgodovino 6/1-4, 45-85. –– (1928): Zur Wortgeschichte. I. Vulg.-lat. fruga. In: ZrP 48, 114-119. Tominec, Ivan (1964): Črnovrški dialekt. Kratka monografija in slovar. Ljubljana: Slovenska akademija znanosti in umetnosti. Vicario, Federico (ed.) (1998): Il quaderno di Odorlico da Cividale. Contributo allo studio del friulano antico. Udine: Forum. –– (ed.) (1999): Il quaderno dell’Ospedale di Santa Maria Maddalena (ms. 1337, fasc. iii, Fondo Principale). Udine: Comune di Udine - Biblioteca Civica “V. Joppi”. –– (ed.) (2003-2005): I rotoli della Fraternita dei Calzolai di Udine (ms. 1348, fasc. III, Fondo Principale) (5 voll.). Udine: Comune di Udine - Biblioteca Civica “V. Joppi”. –– (ed.) (2007-2009): Quaderni gemonesi del Trecento. Pieve di Santa Maria (3 voll.). Udine: Forum.

Vicent F. Garcia Perales (Universitat CEU Cardenal Herrera, València)

Rescat de l’ALPI: metodologies i aportacions d’un atles lingüístic romànic

Un atles lingüístic hauria de ser la panacea de la dialectologia i dels estudis lingüístics en general, la joia preferida per qualsevol investigador que estiga interessat a conéixer un panorama de l’actualitat lingüística a fi de poder interpretar en quin moment de la història ens trobem (sincronia) i d’on provenim (diacronia). Una eina, en definitiva, capaç d’atraure els estudis de la variació diatòpica atés el seu grau de representació gràfica (dibuixos) i, al mateix temps, l’atractiu que proporciona el mapatge dels resultats (mapes gràfics). Aquesta hauria d’haver sigut la sort que hauria d’haver seguit l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI): ni va engatjar els investigadors –que van restar intrigats durant dècades– ni tampoc van veure la llum el miler de mapes que s’havien previst –només se’n van publicar una setantena. De fet, durant molts anys l’ALPI va ser un cadàver, un projecte mort per la Guerra Civil..., una il·lusió en què van participar grans lingüistes, però que mai van veure recompensats els esforços que hi dedicaren. Ara, amb el CSIC pel mig, l’ALPI pot recobrar la vàlua que li va ser vedada, de tal manera que, com l’au Fènix, ressorgirà d’entre les cendres a què hom l’havia reduït. Esperem que així siga i, com que ressuscitem l’ALPI i està ple de vida, li hem de dedicar una ‹biografia› per situar-lo com es mereix.

1. Nota biogràfica de l’ALPI L’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI) va ser un projecte de l’Escola Espanyola dirigida per R. Menéndez Pidal que, per raons que encara no coneixem amb detall –tot i l’epistolari que hem publicat–, va fracassar. Consistia en enquestes de camp en més de cinccents punts de la geografia peninsular, mitjançant tres equips de lingüistes preparats pel director de l’ALPI, Tomás Navarro Tomás, en qui don Ramón va delegar per raons d’alleugeriment de tantes i tantes tasques que havia mamprés. Es pretenia estudiar les tres llengües romàniques de la Península Ibèrica: el català-valencià-balear, el castellà i el gallec-portugués. El fonetista Navarro Tomás va ensinistrar tres equips per a dur a terme les transcripcions fonètiques meticuloses amb els símbols de la RFE que ell mateix havia maquinat. Finalment, per a la llengua catalana hi participà F. de B. Moll i M. Sanchis Guarner; per al gallec-portugués, A. Otero i A. Nobre de Gusmão (substituït després per L. Cintra), i per al castellà, A. Espinosa i L. Rodríguez-Castellano. Les enquestes es van dur a terme durant els anys 30, però la guerra civil va truncar el projecte i els materials recollits –vora el 90% de les enquestes previstes– es van desplaçar a Nova York de la mà de l’exili de Navarro Tomás, que va viure als EUA fins a la seua mort i no va desitjar visitar mai Espanya on tants amics havia deixat. Després de la Guerra, es van acabar les enquestes, entre 1947 i 1954.

628

Vicent F. Garcia Perales

L’ALPI, finalment, va poder tornar a la Península. Dos antics col·laboradors, Manuel Sanchis Guarner i Lorenzo Rodríguez-Castellano, van viatjar a Nova York a finals de 1950 i, després de rebre instruccions de Navarro, van regressar amb les enquestes originals i les van dipositar al CSIC de Madrid. Després d’això, es van acabar els pobles que faltaven i en 1962 es va publicar el primer i únic volum, dedicat a 75 mapes de fonètica i dirigit per M. Sanchis Guarner (enquestador de la llengua catalana, juntament amb F. de B. Moll) primerament des de Palma i després des de València. L’ALPI està mut. La resta dels nou volums previstos mai no han vist la llum. Només David Heap (Universitat de Western Ontario, Canadà) ha estat capaç de recopilar els materials perduts de l’ALPI i penjar-ne una part en el web www.alpi.ca. I a hores d’ara, el CSIC ha reunit un grup d’investigadors que duran a terme la tasca de recuperació on line d’aquells materials que van quedar inèdits. L’equip està format per Inés FernándezOrdóñez (Univ. Autónoma de Madrid, RAE), David Heap (Universitat de Western Ontario), M. Pilar Perea (Universitat de Barcelona), João Saramago (Universidade de Lisboa) i Xulio Sousa (Universidade de Santiago de Compostela), dirigits per Pilar García Mouton (CSIC). Així mateix, per la nostra part estem recuperant l’actualitat de l’ALPI en el blog: http:// atlaslinguisticodelapeninsulaiberica.blogspot.com/

2. La importància valenciana de l’ALPI Nosaltres vam presentar la tesina (o tesi de llicenciatura, en 1995) i la tesi amb un mateix títol (Garcia Perales, 2001). El nostre director, Emili Casanova (UV, AVL), ens va esperonar des del primer dia per aconseguir que aquests materials de primer ordre xafaren els escenaris nacionals i internacionals de la mà de la Filologia Valenciana i des del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. A hores d’ara, la tesi no està publicada, però sí que està en projecte de publicació. La nostra investigació va consistir a buidar tots els materials que M. Sanchis Guarner va recollir al País Valencià, ajudat de F. de B. Moll per a la zona valencianoparlant, i de L. Rodríguez-Castellano per a la zona castellanoparlant (excepte algun punt del sud). Però no solament la nostra tesi va donar un color valencià al projecte que don Ramón Menéndez Pidal va concebre la primera dècada del segle passat, sinó que València també ha tingut un paper molt important per a l’ALPI: va ser el lloc on M. Sanchis Guarner va enllestir el primer i únic volum, publicat per Seix i Barral en 1962, una data molt emblemàtica per a la cultura a casa nostra. De fet, Sanchis Guarner va treballar amb l’ALPI durant la seua estada (o exili) a Palma (1943-1959), on treballava també en el DCVB (conegut com a Alcover-Moll, quan en realitat és Alcover-Moll-Sanchis). Allí tenia de becària Aina Moll, filla del seu millor amic, F. de B. Moll, qui l’havia acollit després d’eixir de presó.1 Per a més informació sobre la vida de F. de B. Moll i la seua participació en l’ALPI són imprescindibles les seues memòries (Moll: 1970; 1975). D’altra banda, precisament a presó Sanchis continuava la tasca investigadora i difusora, com ho demostrem recentement amb la publicació (Garcia Perales-Soennecken, 2011) de la traducció inèdita que va fer a presidi, de l’obra d’un deixeble de F. Krüger, Max Thede, que va publicar la seua tesi en alemany (1933) després de visitar l’Albufera uns mesos en 1930.

1

Rescat de l’ALPI: metodologies i aportacions d’un atles lingüístic romànic

629

Però Sanchis va voler tornar a la terreta i ho va aconseguir en presentar-se a una plaça de professor en un institut valencià. Era l’any 1959 quan Sanchis va haver de deixar Palma i instal·lar-se a València, i amb ell, l’oficina de l’ALPI i tots els materials que duia. No debades era el redactor cap de l’ALPI o la persona que dirigia els treballs de la publicació. I a València va tindre també diversos becaris que l’ajudaven en l’àrdua tasca de traure a la llum els materials valencians d’aquest projecte: Encarnación Maestro, Lluís Alpera, Ángeles Sarrión i Amparo Aguilar. Si la tesi nostra sobre els materials valencians de l’ALPI i el fet que l’oficina de publicació es fixara a València són fets importants per a la història d’aquest projecte, també tenen molt a veure altres fets que tot seguit enumerem per deixar constància d’un fet: cap treball de l’ALPI no es mereix deixar de banda el País Valencià. – En 2009 Santi Cortés i qui subscriu aquestes línies vam publicar en les Publicacions de la Universitat de València un epistolari de l’ALPI, peça clau en la reconstrucció dels fets de pel·lícula que aquest projecte va haver de patir. Davall el títol Historia interna del Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI). Correspondencia (1910-1976) hem tret a la llum una selecció de 322 cartes (de les més de mil localitzades) entre els principals autors i actuadors implicats en l’atles peninsular: A. Otero (32), A. M. Espinosa (8), L. RodríguezCastellano (61), F. de B. Moll (11), M. Sanchis Guarner (75), A. Nobre de Gusmão (2), L. F. Lindley Cintra (8), R. Menéndez Pidal (14), T. Navarro Tomás (104), R. Lapesa (2), R. de Balbín (10), A. Griera (1).2 – T. Navarro Tomás (els pares del qual eren de Villena, País Valencià) va marcar tota una generació de lingüistes peninsulars, entre els quals cal destacar la figura de M. Sanchis Guarner, molt pertinent en el panorama valencià. – Així mateix, T. Navarro Tomás es va traslladar durant la Guerra Civil a València, on va exercir de professor de la seua Universitat i ens consta que hi utilitzava els materials de les enquestes de l’ALPI (dutes a terme el 90% abans de la Guerra). Navarro, com a director de la Biblioteca Nacional, s’encarregà de traslladar de Madrid a València molts llibres i quadres del Museu del Prado. I també l’ALPI, que, segons documentació, sembla que va estar a l’arxiu del Patriarca. – Un valencià, Sanchis Guarner, va ser l’elegit pel CSIC perquè viatjara (amb l’asturià L. Rodríguez-Castellano) a Nova York i dur les enquestes de l’ALPI de nou a Espanya.3 – El prof. Emili Casanova, director de la nostra tesi, va poder consultar des del primer S’han publicat diverses ressenyes del llibre Cortés-Garcia Perales (2009). Totes es poden consultar en el blog que vam crear per a l’ALPI: http://atlaslinguisticodelapeninsulaiberica.blogspot.com. La més descriptiva és la del prof. Enrique Pato (Université de Montréal), publicada a la revista de la Univ. Central de Venezuela, Boletín de Lingüística (jul.-des. 2010, núm. 34, p. 139-152). Una versió més completa encara va eixir publicada pel mateix autor en la revista canadenca Tinkuy: Boletín de investigación y debate, 12, Montreal: 2010, 235-254. 3 No sabem si finalment Sanchis va escriure sobre aquesta experiència transatlàntica, tal com li demanava Vicenç Riera Llorca: «Fóra interessant que publiquéssim alguna notícia sobre els vostres treballs professionals a New York. Me’n voleu dir alguna cosa?» (carta 33, Mèxic, 5/1/1951; reproduïda en Cortés, 2005: 131). Així mateix, és interessant d’anotar que quan Sanchis Guarner va viatjar a Nova York per a recuperar l’ALPI de mans de Navarro Tomás, va escriure una carta a J. Coromines en què, indirectament, li parlava de l’ALPI: «[...] em trobo amb el meu antic company el filòleg asturià Rodríguez-Castellano, en companyia del Prof. Navarro Tomás preparant ja l’Atlas Lingüístic per a la seva edició» (Cortés, op. cit., p. 120, carta 30, Nova York, novembre de 1950). 2

630

Vicent F. Garcia Perales

moment els materials de l’ALPI que custodiava Sanchis Guarner una vegada aquest va morir en 1981. Amb molts problemes, ja aquests materials van començar a utilitzar-se per primera vegada des del País Valencià. De fet, posteriorment va publicar un article en què demostrava la utilització de l’ALPI per al DCVB en el cas mallorquí4 (nosaltres ho vam demostrar per al valencià en la nostra tesi) i també va publicar un dietari personal inèdit que RodríguezCastellano i Sanchis Guarner escrivien durant les enquestes per terres d’Aragó.5 – Per últim, valencians som els qui ens hem interessat per l’ALPI (única tesi doctoral atlàntica valenciana) i Elx és precisament on es conserven actualment gran part dels quaderns d’enquestes manuscrites de l’ALPI.

3. L’ALPI i els congressos internacionals de Lingüística Romànica Sabut és que l’ALPI va començar a gestar-se a principis del XX en el cap de R. Menénez Pidal. Així ho expressava el mestre a M. de Unamuno en carta de 9/10/1910: Espero que aunque el trabajo es pesado y los que puedan dedicarse a él pocos, se podrá lograr hacer un mapa lingüístico de España en 4 ó 5 años. Ésta es ahora mi preocupación.6

Però els resultats no van ser qüestió d’un lustre, com preveia Pidal. Ni tan sols d’un segle, perquè cent anys després d’escriure això, encara no s’han publicat els mapes de l’atles peninsular. De fet, la comunitat internacional esperava com l’aigua d’abril que algú els diguera què passava amb l’ALPI. Només M. Sanchis Guarner va ser l’encarregat d’escriure un llibre monogràfic sobre la geolingüística i l’ALPI, on explicava els mètodes d’aquesta disciplina i els aplicava a l’atles peninsular.7 Posteriorment, Navarro Tomás va publicar diversos articles basant-se en l’ALPI de 1962 (mai ho va fer directament sobre l’ALPI inèdit, excepte en l’article de 1933 on delimitava l’andalús en col·laboració amb els seus deixebles Espinosa i Rodríguez-Castellano), articles que recopilaria en Navarro Tomás (1975). Per tant, les expectatives de l’ALPI van ser frustrades pels mateixos participants en aquest ambiciós projecte. La participació de l’ALPI en els congressos internacionals de Filologia i Lingüística romàniques va ser doble: a) CIFLR IX, Lisboa, 1959 (del 31 de març al 4 d’abril). S’hi presenten 11 mapes de l’ALPI, que eren els únics que havia pogut enllestir M. Sanchis Guarner. Així mateix, s’hi presenta una comunicació conjunta de Sanchis, Rodríguez-Castellano, Otero i Cintra: «El ALPI. Trabajos, problemas y métodos». Las actas se publicaron tres años después (Sanchis Guarner et alii, 1962). b) CIFLR X, Estrasburgo, 1962 (del 23 al 28 d’abril). S’hi presenta el primer i únic volum de l’atlas peninsular més de trenta anys després que començaren les enquestes.8 6 7 8 4 5

Casanova (1998). Casanova (2004). Cortés-Garcia Perales (2009: 51). Sanchis Guarner (1953). Per a una ressenya d’aquest llibre, consulteu Garcia Perales (2006). En carta a R. de Balbín (Estrasburg, 25/4/1962), Sanchis Guarner escriu: «El ALPI ha sido recibido

Rescat de l’ALPI: metodologies i aportacions d’un atles lingüístic romànic

631

Són dues inflexions de l’ALPI en el panorama internacional, però les il·lusions es van veure truncades perquè ja no es va escriure més sobre l’ALPI en els congressos posteriors. Almenys va ser així fins a quasi quaranta anys després i ara mateix: a) CIFLR XXIII, Salamanca, 2001. El rescatador canadenc D. Heap presentava una comunicació que situava de nou l’ALPI en l’òrbita internacional: «Las encuestas del ALPI (a los cuarenta años de la publicación de su primer tomo)». Les actes es publicarien dos anys després (Heap, 2003). b) CIFLR XXVI, València, 2010. Vam presentar una comunicació oral que ara presentem per escrit per a les actes del congrés. Esperem que en la propera edició del CIFLR es puga parlar ja de la plataforma interactiva de l’ALPI que es duu a terme des del CSIC. Ens consta que a hores d’ara ja estan totes les enquestes digitalitzades i s’estan processant les dades a partir de criteris homogenis de transcripció, basats en certa mesura en els criteris que nosaltres vam fer servir per transcriure les enquestes de l’ALPI valencià en la tesi de doctorat.

4. La metodologia de l’ALPI Si Jules Gilliéron va encetar una manera d’inventariar el dialecte en estat pur, els qui el seguiren en la disciplina de la Geolingüística van perfeccionar aquesta nova manera. I l’ALPI no podia fer altrament que recuperar les virtuts de l’ALF afegint-hi algunes modificacions: els enquestadors serien lingüistes i l’enquesta no tindria un ordre alfabètic. S’acostava, així, a un enfocament més etnogràfic (com l’AIS). El mètode geogràfic tradicional de la Dialectologia era el que aplicaren els filòlegs ensinistrats per Navarro Tomàs. Però el que realment caracteritza l’ALPI és la minuciositat de les transcripcions: desenes de matisos foneticofonològics que permetien descobrir tendències articulatòries. No és el moment d’entrar en detalls, però només per fer-nos una idea direm que hem comptat 216 vocals (obertes, semiobertes, tancades, mitjanes, tendència latent a oberta o a tancada, etc.). De fet, en un altre lloc9 hem demostrat que per a la publicació del volum de 1962, el mateix Sanchis Guarner i els altres membres de l’equip van haver de pactar unes normes de reducció i d’homogeneïtzació dels símbols fonètics, tot basant-se en les indicacions que Navarro Tomás va fer a Sanchis i Rodríguez-Castellano quan aquests el van visitar a Nova York (1950-51). L’ALPI té, doncs, el sistema de transcripció més complet (i complicat) de tots els atles romànics, fruit precisament del seu artífex, l’especialista en Fonètica T. Navarro Tomás, qui va crear i desenvolupar el sistema de notació per a la RFE i que van seguir el romanistes peninsulars.10 con todos los honores. Straka mandó que le pusieran una mesa especial para que destacara en la exposición bibliográfica. Todos alaban mucho la limpieza y claridad de los mapas y la sobria elegancia de la encuadernación» (Cortés-Garcia Perales 2009: 401). 9 Garcia Perales (2002). 10 Aquest sistema de símbols fonètics de la RFE és el que va emprar el DCVB en l’edició en paper.

632

Vicent F. Garcia Perales

Respecte d’altres punt metodològics, tot i que estan ben descrits en Sanchis Guarner (1953) i en les publicacions més recents, hem de dir resumidament: – Els enquestadors eren lingüistes oriünds de la zona que enquestaven (per al català, Sanchis i Moll; per al gallecportugués, Cintra, Otero, Gusmão, Sa Nogueira), amb un olfacte dialectològic molt acusat. Cal dir que en principi va ser un equip casual, però que amb el pas del temps (sobretot després de la Guerra) va anar diluint-se i fins i tot es van crear moltes enemistats (la més sonada, la de Cintra i Otero), sobretot amb Sanchis Guarner, perquè era la persona clau per a l’atlas. – El qüestionari incloïa 1247 preguntes repartides en dos quaderns: el Quadern I, de Fonètica i Morfosintaxi (amb 411 preguntes), i el Quadern II, d’Etnografia i Vocabulari, que tenia dues versions, el reduït (IIG, amb 417 preguntes) i l’ampliat (IIE, amb 836 preguntes, el més utilitzat). El més criticat del qüestionari: que hi haja preguntes molt genèriques (nom de la roba, parts de la casa, vents...) al costat d’epígrafs massa específics (tolva, estrangol, tajadera, lezna, bigornia...). I, sobretot, la dificultat que suposa cartografiar-ne els resultats.11 – L’enquesta la van dur a terme en domicilis particulars o bé en una taula al carrer, tal com mostren algunes fotografies de moments de l’ALPI. Duien àlbums de fotografies (que encara es conserven als arxius) i fins i tot herbaris i capses amb insectes. Les preguntes les van fer indirectament, fins i tot les de Morfosintaxi. Es desplaçaven primerament en transport públic i ja a partir de 1934 tenien un Ford que van comprar a posta per a les enquestes atlàntiques. – Els pobles es van triar segons el coneixement previ dels equips d’investigació. Sobre la marxa van canviar alguns d’aquests pobles. En total hi ha 527 punts d’enquesta repartits d’aquesta manera: 20% eren catalanoparlants, 27% eren gallecs o portuguesos i el 53% eren pobles castellanoparlants. – Els informants eren de sexe masculí (l’ALPI valencià –excepcionalment– només inclouen una dona amb noms i cognoms els pobles de Fanzara i Assuévar), dues persones, una per a cada qüestionari. Els atlàntics duien una mena de certificat de les autoritats oficials que els permetien posar-se en contacte amb els alcaldes o capellans de les localitats que visitaven. Però no sempre els informants eren els adequats, i ben sovint havien de canviar-los. – El mètode d’enquesta és tota una incògnita, però segurament es va fer de manera bastant rigorosa i científica. Moll, per exemple, gran dibuixant, aportava una lletra molt clara i fins i tot també il·lustracions. Sanchis tenia una lletra molt més menuda i peculiar. Segurament la parella d’investigadors s’intercanviaven els informants, perquè en el mateix qüestionari apareixen dos tipus de lletra.12

Ara, després que l’IEC va decidir usar els símbols de l’AFI, l’edició on line d’aquest diccionari històric ha abandonat el sistema fonètic i s’ha convertit en una mena de transcricpció fonològica que ha perdut molts matisos respecte de l’edició en paper. 11 En la nostra tesi (Garcia Perales, 2001) vam dibuixar 689 mapes de l’ALPI del País Valencià: del Quadern I, 184 de la zona valencianoparlant i 160 de la zona castellanoparlant; del Quadern II, 345 (presentats conjuntament la zona castellanoparlant i valencianoparlant). 12 Per a conéixer exemples de la lletra de Sanchis i de Moll i també del fet que s’intercanviaven les enquestes de tal manera que la mateixa enquesta era completada per dos investigadors, vegeu l’Annex I.

Rescat de l’ALPI: metodologies i aportacions d’un atles lingüístic romànic

633

5. Futur de l’ALPI No podem dir que l’ALPI siga el millor atles que haja existit. Tenia no poques dificultats. Aquest atles ha produït detractors fervents i defensors a ultrança. Quan Manuel Alvar va visitar la Universitat de València l’any 2000, el prof. Emili Casanova li va comentar que teníem previst l’estudi de l’ALPI. La resposta va ser contundent: «Eso ya no vale la pena, es una pérdida de tiempo». Li vam deixar la targeta de contacte per comentar aquest tema més avant, però finalment el filòleg valencià moria l’any següent i ja no vam conéixer exactament les seues apreciacions íntimes sobre l’ALPI, tret del que comentà en les seues publicacions (ressenyes i llibres) i també pels recels entre els investigadors atlàntics, segons comprovem en l’epistolari de l’ALPI.13 Així mateix, quan acabada la nostra tesi doctoral ens vam posar en contacte amb el CSIC per demanar permís de publicació (de fet, el CISC és el que va subvencionar l’ALPI, a través del que abans era el Centro de Estudios Históricos), se’ns van tancar totes les portes, possiblement perquè encara no era bastant conegut. Ara, però, ens alegrem que aquesta institució haja descobert la vàlua dialectològica, històrica i cultural del patrimoni peninsular que suposa l’ALPI. Contem aquestes dues anècdotes perquè a partir d’ara ens trobem en millors condicions per recuperar l’ALPI: molts investigadors ja se n’han interessat (Santi Cortés, David Heap, M. Pedrazuela, J. I. Pérez Pascual...), hem publicat un epistolari com a peça clau per escriure la història de l’ALPI, digna d’un guió cinematogràfic o, almenys, d’un documental audiovisual, el CSIC ha donat l’aprovació per rescatar aquest projecte amb l’aplicació de les eines més modernes i els recursos que ens proporciona la xarxa d’Internet, un tast del qual és la web www.alpi.ca, dirigida des del Canadà per la persona clau en la recuperació de l’ALPI, el professor David Heap. I també, el blog que nosaltres mateixos vam posar en funcionament amb motiu dels 125 anys del naixement i 30 de la mort de T. Navarro Tomás (http:// atlaslinguisticodelapeninsulaiberica.blogspot.com/). I un llarg etcètera que continuarà...

Per a la relació de M. Alvar amb els atlàntics, vegeu Cortés-Garcia Perales (2009: 242, n. 58).

13

634

Vicent F. Garcia Perales

Annex I: Mostra de l’ALPI, enquesta d’Aín (Castelló), on podem observar la lletra de Moll i de Sanchis Guarner.

Annex II: Comparació de l’original de l’ALPI amb el DCVB, tot demostrant que el primer és la font (amb algun error) del segon.

Rescat de l’ALPI: metodologies i aportacions d’un atles lingüístic romànic

635

Bibliografia Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI). Madrid: CSIC, 1962. Casanova, Emili (1998): L’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica va ser usat com a font del Diccionari català-valencià-balear? Anàlisi del lèxic baleàric. In: Estudis de Llengua i Literatura en honor de Joan Veny. Vol. 2. Barcelona: PAM, 445-462. — (2004): Aragón en el ALPI. In: Autas de la III trobada d’estudios e rechiras arredol d’a luenga aragonesa e a suya literatura (Uesca-Alquezra, 2001). Osca: Col·lecció Estudios Altoaragoneses, 21-94. Cortés, Santi (ed.) (2005): Lletres de resistència. Catarroja-València: Editorial Afers-Acadèmia Valenciana de la Llengua. — / Garcia Perales, Vicent Ferran (2009): La historia interna del Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI). Correspondencia (1910-1976). València: PUV. Garcia Perales, Vicent Ferran (2001): Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI): Edició i estudi del País Valencià. València: Universitat de València, tesi doctoral inèdita. — (2002): Materials valencians de l’ALPI: comparació del Volum I (1962) amb les enquestes originals. In: Casanova, Emili / Martí, Joaquim / Saragossà, Abelard (eds.): Estudis del Valencià d’ara. València: Ed. Denes, 141-171. — (2006): ressenya al llibre de M. Sanchis Guarner (1953). In: Cortés, Santi / Escartí, Josep Vicent (eds.): Manuel Sanchis Guarner. Un humanista valencià del segle XX. València: AVL, 294-295. — / Soennecken, Heike (eds.) (2011): La Albufera de Valencia. Estudio del habla y la culturapopular. Traducció inèdita de M. Sanchis Guarner de l’obra de Max Thede «Die Albufera von Valencia. Eine volkskundliche Darstellung» (VKR 6, Hamburg, 1933). Paiporta: Ed. Denes. Heap, David (2003): Las encuestas del ALPI (a los cuarenta años de la publicación de su primer tomo. In: ACILPR XXIII Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romànica. Tubinga: Max Niemeyer, 5, 201-210. — (2008): Tomás Navarro Tomás y el Atlas Lingüístico de la Península Ibérica: un intelectual de la República. In: Cortés Ibáñez, Emilia (coord.): Al-Basit: Revista de Estudios Albacetenses, núm. 5152, Monográfico dedicado a Tomás Navarro Tomás. Albacete: Instituto de Estudios Albacetenses «Don Juan Manuel», septiembre, 67-90. Moll, Francesc de Borja (1970): Els meus primers trenta anys (1903-1934). Palma: Editorial Moll. — (1975): Els altres quaranta anys (1935-1974). Palma: Editorial Moll. Navarro Tomás, Tomás (1975): Capítulos de Geografía lingüística de la Península Ibérica. Bogotà: Publicaciones del Instituto Caro y Cuervo. Sanchis Guarner, Manuel (1953): La cartografía lingüística en la actualidad y el Atlas Lingüístico de la Península Ibérica. Madrid: CSIC. — / Rodríguez-Castellano, Lorenzo / Otero, Aníbal / Lindley Cintra, Luís F. (1962): El Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI). Trabajos, problemas y métodos. In: ACILPR IX, 113-119.

Antonio María García González-Posada

El tratamientu de /ll/ xeminada n’aragonés. Analís hestóricu y comparativu

1. Introducción Esta comunicación tien como obxectu l’averamientu a un puntu escuru de la fonética hestórica aragonesa como ye’l tratamientu y evolución de la /ll/ xeminada nesa llingua romance pirenaica. Un averamientu entendíu dende una perspectiva comparativa,tanto coles otres llingües pirenaiques, coles que l’aragonés tien, del nuesu puntu vista, les mayores afinidaes, como col asturiano, aínda que non tan averao, yá que cremos que ye abondo útil conseñar dellos paralelismos ente les dúes llingües. Tamién consideramos equí la xeografía como daqué asociao ya insepartable de la lingüística, nun perdiendo enxamás la perspectiva del continuum lingüísticu de la nuesa Romania, ansí como una interpretación fonolóxica de les tendencies evolutives conseñades.

2. Resultaos Daqué curioso ye la bayura de resultaos que s’atopen na llingua aragonesa no que cinca la /ll/. Al delláu dun resultáu güei xeneral, esto ye /λ/, pueden observase una riestra de formes, güei minoritaries o ocasionales, pero abondo significatives: a) Resultáu [ll], dase en belsetán y tamién en chistabín: bel.la, payel.la, (Bielsa), aquel.la (Chistau). b) Resultáu [l]: estrela (Echo), estrelon, caixarela < almendres que son a partise colos dientes>, paixarela (Viello Sobrarbe), femelo,-a (Monegros), Vilamana (enxunto con Villamana, conceyu de Fiscal), cogulo, cogulet, vila , arguila (Benás), madrela (Casp: Casacuberta 1936) , alora (Ansó)/ allora (Echo), etc. c) Resultáu [t]: Cotata, Cotatiacha (Sobrepuerto), Batisielles (Benás). d) Resultáu [tſ] ~[ts]: Prau la Vach (Castilló de Sos), betiecho (Bielsa), abetoch, abetocha (Ansó). e) Resultáu [ld]: gualdesta, cerolda. f) Resultáu [r]: era, aquera (Bielsa), artículu ro, ra (aragonés meridional), perello, varella. (Echo, Ansó).

638

Antonio María García González-Posada

g) Resultáu [s]~[z], propiu de la Ribagorça Oriental, catalanófona: Betesa, Castanesa… El resultáu xordu dase onde hai «apitxament», el sonoru ayures. Énte una bayura tala de resultaos estremaos, hai que s’entrugar cuála puede ser la so esplicación. Podía pensase se nun obedecerá a una diferencia dialeutal ente los diversos bloques dialeutales, o se todes eses posibilidaes tienen la mesma antigüedá. Tocántenes a lo primero, hai que refugar la posibilidá duna estremadura dialeutal, dao que s’atopen nun mesmu llugar o nun mesmu bloque dialeutal varios resultaos (Vgr. Bielsa: payel.la, betiecho, era). No que cinca lo segundo, pensamos que toos estos resultaos son a reducise a tres (formes primeres), de los que remanecíen los demás (formes segundes). Ansí, proponse equí esta clasificación de los resultaos: a) Conservación de la xeminada, propio del belsetan, tellan y, daqué menos, en chistabin, del que remanecen les formes con [l] (dexeminación o simplificación), y les formes con [ld] (disimilación). b) Palatalización, onde apilamos los resultaos c, d y g. Cuidamos qu’al traviés dun fonema palatal-cacumimal oclusivu, similar al resultáu gascón y asturiano suroccidental (A Estierna, Trabáu), apuértase a [t] (despalatalización), [tſ]~[ts] (palatalización completa) y [s]~[z] (desafricación de [ts]~[dz]). c) Rotacismu o formes con [r]. Una y bones esaminaos y clasificaos los resultaos, cumple analizar la so distribución, dando amás una interpretación fonolóxica de los mesmos, partiendo de la situación llatina. Como viengo de dicer, lo visto nun atiende a una distribución dialeutal, polo que cuido que puede haber una motivación contestual n’orixe. Vamos velo con más detalle: La conservación de la xeminada, dun puntu vista fonolóxicu, nun ufre dal cambéu na situación llatina. Ye simple continuidá. Cumple siñalar que nel susistema belsetan danse tamién otre xeminades, a lo menos trés: [mm] (tammien), [nn] (capanna, brenna, barannato). Esti trazu, que nun implica cambéu dalu, cuido que ta asociáu al caltenimientu de la posición intervocálica non alterada, dao que les xeminades namái se dan nesa posición. Fadré equí dalgunes considerances. La esistencia d’exemplos dexeminaos, esto ye, con [l], espardíos dun estremu pal otru del dominiu, evidencia, del nuesu puntu vista, que la coservación de la xeminada foi xeneral antaño. El fechu de la conservación de la xeminada nun arabismu belsetán, bel.lota, ye abondo significativo. El valle Bielsa asítiase nel estremu norte del dominiu, tando aislláu atá apocayá. Como escribíu la recordada poetisa chistabina Nieus Luzía Dueso Lascorz, «en Sobrarbe no ban estar es moros». Tamién Francesc de Borja Moll (1999: 53), diz que en delles comarques pirenaiques de Cataluña, como’l Pallars y la Ribagorça «no arribaren a establirse els sarraïns». Poro, albidramos qu’esi arabismu nun aportó direuto al belsetán, senon pentemedies d’otres fales más pa contra’l sur, lo qu’amuesa quiciabes que la xeminada taba más espardida qu’anguaño. Les formes benasqueses equí conseñades, amuesen tamién la so esistencia nesi estremu del dominiu. Dúes delles, vila y arguila coinciden con formes catalanes, dao que nesa llingua la /ll/ simplifica énte una i llonga. Por embargu, la esistencia de formes análogues ayures n’aragonés (el citáu Vilamana en Fiscal, qu’alterna con Villamana, o’l verbu argilarse , conseñáu en diccionariu de Pardo Asso) fai perposible que la coincidencia dun fechu del aragonés con otru del catalán facilitare’l caltenimientu deses formes en benasqués.

El tratamientu de /ll/ xeminada n’aragonés. Analís hestóricu y comparativu

639

La palatalización supón la introdución dun fonema nuevu, y duna serie nueva, malo too ello quiciabes d’encuadrar en sistema, lo que pudo provocar la evolución posterior, sofitada nun rendimientu funcional baxo. L’apaición desti nuevu fonema bien pudo ser, como en gascón, na posición final de pallabra. Habemos citar equí l’escelente trabayu de Chesús Vázquez Obrador, Nombres de lugar de Sobrepuerto, onde se fai notar, ente otres coses, como’l sufixu –ELLUM da resultaos estremaos en singular y plural: -iecho/-ieto pal singular ya –iás en plural. De fecho, atopamos dalgunos exemplos en posición final de palabra: abetoch (Andolz), hermanu del catalán bedoll, o’l topónimu Prau la Vach, aportáu por Jesús Martín de las Pueblas, en Castilló de Sos (Vall de Benás), o poch , conseñáu en diccionariu de Pardo Asso. Más aínda, se se tien en cuenta lo apuntao por Chesús Vázquez, y lo que se costata en bien de fasteres aragoneses, la perda de la vogal final nos plurales, y el so caltenimientu en singular, llévanos a una rarez tipolóxica, esto ye, qu’el plural comporte una sílaba menos qu’el singular. D’ehí, puédese concluyir que la cayida de la vogal foi una rialidá tamién en singular, de lo que nun falten exemplos, como los sobrarbeses mápil, que ta camudando pa mapilo, y los topónimos Os Molins y Os Plans, que tan camudando pa Os Molinos y Os Planos (Tomás Arias 1999: 78), y que les vogales finales que se conseñen nos singulares son repuestes nun procesu de castellanización, nun siendo los falantes a reponela nos plurales (quiciabes, tocántenes al dichu sufixu –ELLUM, ya nun foren a concasar uno con otro, o yá perdieren la conciencia de sufixu). Pero tamién ye lexítimo pensar qu’esa cayida nun esistíu, o que nun foi xeneral, masque produciéndose una vogal relaxada, previo a la cayida. Esta palatalización supón un anovamientu, que de xuru tevo tendencia a espardese dende la posición final a otres posiciones, sustituyendo una realización doble, poro más complexa. P’acabar, el rotacismu implica una tresfonoloxización o asimilación a otru fonema yá esistente en sistema de partida. Ha notase qu’esti pasu ye’l menos documentáu, y munchos de los sos exemplos nun tienen calter xeneral, lo que quiciabes indica que dellos casos son recientes. Cumple siñalar la esistencia de dellos topónimos en fasteres dixebrades del dominiu lingüísticu qu’amuesen esta evolución: Barbenuta (conceyu de Biescas, documentao como Val Menuta), Barbunyals (Semontano < Vallem Bunnalis), Barluenga (conceyu de Loporzano) < VALLE(M) LONGA(M), Berveder/Belveder (Val de Lierp), Bervedel (conceyu de Lucena de Xalon), A Garcipollera (Campo de Chaca < Vallem Cipullaria). Amestamos equí un topónimu catalán, Casterner de les Ollles (Tremp noit[i] > noi[tʃI]

Um outro aspecto que ratifica nossa intuição é o fato de a consoante dental, em geral, ser substituída pela palatalizada na fala de jornalistas dos principais canais de televisão da cidade. Curiosamente, os jornalistas que utilizam a forma dental são submetidos a uma orientação com um fonoaudiólogo, a fim de minimizar seu uso. Em depoimento pessoal de uma jornalista, tivemos a oportunidade de ouvi-la dizer que ao utilizar a forma dental, ela é sempre solicitada a substituí-la, o que implica gravar novamente o programa. Esse indícios levam a ratificar o que afirmamos anteriormente, que a forma palatizada goza de maior prestígio na comunidade. Mas será que o falante tem consciência disso? Utilizando a proposta laboviana sobre variação estilística, recortamos algumas partes de entrevistas que fazem parte do Projeto VALPB, contemplando os usos casual e cuidado da língua, para ver como tal processo se comporta. Segundo Labov (2001: 90), questões, durante a entrevista, que versem sobre a língua em geral se encaixam na fala cuidada. Assim, acreditamos que o falante, nessa situação deva monitorar sua fala. Vejamos, então, o exemplo (1) retirado da entrevista de um falante do sexo masculino, analfabeto e na faixa etária entre 26 e 49 anos.

652

Dermeval da Hora

Exemplo (1) E* Você acha que fala diferente das outras pessoas de João Pessoa? I* Como assim? E* Você acha que fala diferente das outras pessoas de João Pessoa? I* Acho que não. A eu acho que tudo, eu acho que tudo, dá dá no mesmo. E* E do resto dos brasileiros, você acha que fala diferente? I* Mais ou menos. :: Mais ou menoø, te:m um um que fala mais direito, um que fala mais pioø. Eh! E* E o que você mudaria no seu jeito de falaø? I* Como é? Num entendi. E* Você [muda-] o que você mudaria no seu jeito de falar? I* Rapayø, nada não! Eu num mudaria nada não. Esse é o meu jeito de falaø e pronto! E* Todos os brasileiros falam do mesmo jeito? I* Acho que não, não! :: Acho que não. Tem acho alguns que falam, tem outros que num falaø não. Esse essas pessoas que estudaø [fa-] a falam falam mais melhoø e mais bonito. A gente não, a gente que é analfabeto fala mais feio. :: É isso, tudo dá :: dá no mesmo. Era era pioø se fosse mudo. E* Conhece alguém que fala diferente de você? I* Deixa eu veø :: Conheço um tal de u:m um tal de um deputado chamado Roberto de Oliveira. Ele fala mais direito que todo mundo aqui na rua. (risos I*) E* E o que é que torna o seu falaø diferente do das outras pessoas? I* É não, sabe porque é? É: :: é: :: é sotaque, é ginga. É ginga. Tem esse, tem essas pessoaø que têm :: que têm estudo num tem ginga, num tem num tem sotaque pa falaø : «Meu irmão, esse negócio, a parada» Entendeu? A gente não, a gente fala :: do jeito que queø. Eu acho mais bonito falaø assim. E* O que significa falar bem pra você? I* Hã, um, falaø bem acho que é a pessoa :: falaø mais [ex-] :: mais explicado, mais direito, :: num seø enrolado. Hu:m sabeø falaø mais, né? A gente não. A gente :: nóys :: nóys mesmo nóys somoø enrolado :: nem num sabeø nem falaø direito. May! Imagine o resto!

Como o uso da forma dental das oclusivas é uma marca muito forte no falar paraibano, esperávamos que o falante, ao ser questionado se falava diferente de outras pessoas, identificasse o uso da forma palatalizada como sendo diferente. Porém, o que torna o seu falar diferente dos demais é a «ginga». Algo que deve estar associado a sua forma de vida. É o sotaque que ele usa, característico da sua condição social. Se pensarmos na proposta de Bell (1984), poderíamos dizer que, ao falar, está pensando nos companheiros ausentes, que pertencem ao seu grupo de referência. Interessante observar que ele admite falar diferente, e admite falar «feio» por ser analfabeto. Os que estudam falam «melhor» e «mais bonito». O deputado, que ocupa uma posição social superior à dele, fala «mais direit» do que ele e do que todos os seus vizinhos, mas mesmo assim ele gosta da maneira como utiliza a fala. Para ele, pior condição do que a dele é a de quem é mudo, ou seja, não falar de forma alguma. Alguns itens lexicais utilizados por ele têm a oclusiva que controlamos, como em (3). (3) direito (duas ocorrências) entendi gente (três ocorrências)

Uso variável das oclusivas dentais: uma reflexão sobre a mudança de estilo

653

Nenhuma delas, entretanto, foi realizada como palatalizada. Podemos concluir do exemplo (1) que aspectos segmentais associados à variação não são percebidos pelo falante. Desse mesmo falante, recortamos os exemplo (2) e (3), que tratam de usos relativos a aspectos situacionais mencionados por Labov (1966), «o perigo de morte» e dados sobre a infânica, ambos caracterizando o estilo casual, não monitorado. Exemplo (2) E* Já passou por alguma situação de perigo de morte, naquelas horas em que você pensou assim: «chegou a minha vez?». I* Rapayø, já bicho! Já, acho que foi no clube. :: Eu tava dançando cum a comade de outro caba, ó! Um tal de China. Pronto! foi esse China de Jaguaribe. :: Eu tava dançando, sei que ele puxô a espada. A espada é uma peixeira, sabe? {inint} eu digo. :: Aí quando foi enfiaø, oxe eu joguei a comade em cima dele. Aí bateu na comade dele, eu peguei e corri. Ele chamô, oxe a gang dele vinha atráys de mim. :; Aí quem veio na frente [fo-] foi mais Roberto. Eu joguei uma pedra na cabeça dele! :: Aí pronto, eu [sa-] :: aí eu abri correndo. Aí oxe até hoje: :: até hoje até hoje, graças a Deuø, num aconteceu nada.

Exemplo (3) E* Como foi a sua infância? I* Rapayø, minha infância :: bem, :: bem, pra mim foi divertida, porque eu nunca estudei, eu fazia só brincaø só brincaø só brincaø e nada de :: e [na-] nada de me interessaø até hoje também e [so-] e só tô só nesse trabalho só: :: é só pra ganha acho um dinheirinho porque :: eu num tenho estudo :: num [estu-] num tenho estudo, porque você sabe, né? Acho que a pessoa sem estudo só :: fica só fica nesse trabalho: pedreiro, guarita, esse, tal esse esses negócioø. E* Que brincadeiras vo- você mais gostava na infância? I* Era de era brincaø de bola, :: era brincaø de bola e e e bola de gude. (risos I**) E* Que história você mais gostava de ouvir? Que tipo que tipo de história você mais gostava de ouvir? I* (risos I*) De de Branca de Neve. (risos geral) E* E como é mais ou menos essa história da Branca de Neve? Conte mais ou menos. I* Ah! Acho eu num sei. Sei que ela [e-] ela ia pra uma casa :: aí tinha uma bruxa a dava uma maçã venenosa a ela, :: aí tinha os sete anões que ajudavaø a ela, aí chegava o príncipe e dava um dava um dava um beijo na boca dela e ela acordava. E* Conte alguma aventura vivida na infância. I* Rapayz, uma aventura :: rapayz, tenho várias. E* Conte várias. I* {inint} Rapayz rapayz, vô contaø uma: a gente roubava cana :: [a-] aqui, na Mata do Buraquinho pra pra ficaø a noite toda chupando. Roubava também bicicleta pra vendeø pra ganhaø dinheiro. :: Até teve um teve um dia que eu levei um tiro :: um tiro num sei como num pegou em mim, :: mayø isso, apesa de hoje eu :: eu me consertei e tô direito agora.

654

Dermeval da Hora

Dos exemplos (2) e (3) selecionamos os itens em que aparecem as oclusivas dentais em contextos favorecedores à aplicação da regra de palatalização, conforme (4). (4) comade (três ocorrências) frente divertida gude dinheiro, dinheirinho tinha tiro (duas ocorrências) gente (duas ocorrências) dia direito

Em geral, as formas que aparecem com mais de uma ocorrência são aquelas que apresentam variação no uso. Para este falante, especificamente, o uso da forma palatalizada ou da forma dental não traz nenhum significado que torne seu falar diferente de outros. Tanto no Exemplo (1) como nos Exemplos (2) e (3), há ocorrências dos dois usos, sendo que o dental é mais frequente do que o palatalizado, o que já esperávamos, por ser o primeiro mais produtivo na comunidade de João Pessoa. Avaliando as 60 entrevistas realizadas, observamos que os falantes, em geral, não se dão conta da variabilidade entre as oclusivas. Apenas um informante do sexo feminino, na faixa etária entre 15 e 25 anos e com mais de 11 anos de escolarização percebe que seu falar é diferente, assim respondendo: E* Você acha que fala diferente das outras pessoas? I* Se eu falo diferente das outras pessoas? Depende se foø se foø as pessoas que com quem eu convivo eu acho que eu falo igual as pessoas com quem eu convivo, se foø pessoas de alta sociedade. Se foø pessoas de alta sociedade então é, são pessoas bem se foø, (hes) pelo menos na no na minha na no meu estado eu falo, as pessoas a a com quem eu convivo eu falo de acordo com elas, agora de outros de outros de outros estados eu acho que eu falo diferente, porque eu já eu já fui em um estado que eu falei diferente a o sotaque é diferente, as palavras, puxa muito o «T» com com o «H», eu falo diferente, ela fala de outro eles eles acham interessante, eu acho também interessante, tem uns que mangam, outros que não, aceita. Infelizmente, o pessoal num aceita o sotaque de outro, né? Até aqui também na Paraíba existe isso, mays eu não ligo pra essas coisaø não.

Como podemos avaliar, a informante percebe a palatalização da oclusiva dental como a realização de um ‹t› seguido de um ‹h›. O que poderia ser detectado, por exemplo, nos itens lexicais ‹diferente›, ‹sociedade›, ‹de›, ‹infelizmente›, ‹existe›, que ela realiza. Ela tem consciência de que fala diferente. E, como afirma, alguns estigmatizam a sua realização não palatalizada; outros aceitam-na. Na continuidade de sua fala, a informante deixa explícito o preconceito que percebe existir por parte de pessoas de outras regiões: E* Você acha que todos os Brasileiros falam diferente? I* Fala. Cada um tem uma maneira de se falaø, né? Eu acho que você tem que aceitaø a maneira de cada um tem que se falaø. Se o carioca fala dum dum jeito, o paulista fala de outro, o Gaúcho já fala de

Uso variável das oclusivas dentais: uma reflexão sobre a mudança de estilo

655

outro, o paraibano já fala de outro, o pessoal, o Brasil em si, né? Os Paulistas, os os cariocas achaø que o Paraibano é... são as pessoas que falam mais erradas, diferentes mays, mais erradas eu não acredito nisso, se eles viessem pra cá, eles se acostumavam com as com o sotaque daqui e iam gostaø e iam deixaø de falaø carioca, mays eu respeito todos os os sotaques, as palavras das pessoas.

Apesar de esta passagem poder ser categorizada como estilo cuidado, nos moldes de Labov, a informante todo tempo utiliza a oclusiva dental nos itens em que ela ocorre, da mesma forma que a utiliza em outras passagens consideradas não monitoradas. Mesmo demonstrando consciência da existência de outra forma de dizer, ou seja, palatalizando-a, a informante mantém a sua identidade com a marca local.

5. Considerações finais O que podemos constatar é que a variação de estilo intrafalante deve resultar da variação de estilo entre falantes. Isto sugere que os falantes que utilizamos como ilustração de análise devem refletir a fala de seus companheiros de comunidade. Eles refletem seu grupo de referência. Nos casos que selecionamos para analisar, a atenção prestada à fala, presente na mudança das partes que compõem a entrevista, não tem signficação no uso da variável que analisamos. Aspectos situacionais que caracterizam o estilo informal, como o «perigo de morte» ou momentos da infância não se mostram diferentes das questões relativas ao uso da língua, considerado estilo mais cuidado. Assim, a nossa hipótese inicial de que, ao mudar o estilo, de um menos formal para um mais formal, o falante vai substituir a forma dental pela forma palatalizada, por ser esta mais geral no Brasil, não foi confirmada. Acreditamos que, apenas observar, na entrevista, a atenção prestada a fala não é suficiente para que avaliemos o estilo como uma das restrições sociolinguísticas que desempenha um forte papel nos estudos variacionistas. Lançar mão de outras propostas, como as de Alan Bell, Fenegan e Biber, Coupland e, mais recentemente, Penelope Eckert, pode ser uma possibilidade.

Referências Abaurre, Maria Bernadete / Pagotto, Emílio (2001): Palatalização das oclusivas dentais no português do Brasil. In: Abaurre, Maria Bernadete / Rodrigues, Ângela C.S. (edd.): Gramática do Português Falado. Campinas: Unicamp. Bell, Alan (1984): Language style as audience design. In: Language in Society 13 (2), 145-201. Bisol, Leda (1986): A palatalização e sua restrição variável. In: Estudos Linguísticos 5, 163-177. –– / Hora, Dermeval da (1993): A palatalização das oclusivas dentais: fonologia lexical. In: Letras de Hoje 5, 25-40. Carvalho, Sérgio Drummond Madureira (1977): A palatalização das plosivas dentais na fala de pescadores do norte e noroeste do Rio de Janeiro.

656

Dermeval da Hora

Chambers, J. K. (1995): Sociolinguistic theory. Oxford: Blackwell. Coupland, Nikolas (1980): Style-shifting in a Cardiff Work-setting. In: Language in Society 9 (1), 1-12. –– (2007): Style: language variation and identity. Cambridge: Cambridge University Press. Eckert, Penelope (2000): Linguistic variation as social practice. Oxford: Blackwell. Hora, Dermeval da (1997): A palatalizacao das oclusivas dentais e as restricoes sociais. In: GRAPHOS 2 (1), 116-135. –– (1990): A palatalização das oclusivas dentais: variação e representação não linear. Tese de Doutorado. Pontifícia Universidade Católica do Rio Grande do Sul. –– (1993): Projeto Variação Linguística no Estado da Paraíba – VALPB. cd-room. Labov, William (1966): The social stratification of English in New York City. Washington, DC: Center for Applied Linguistics. –– (1972): Sociolinguistic patterns. Philadelphia: University of Pennsylvania Press. –– (2001): The anatomy of style-shifting. In: Rickford, John R. / Eckert, Penelope (edd.): Style and sociolinguistic variation. Cambridge: Cambridge University Press, 85-108. Mota, Jacyra / Rollemberg, Vera (1997): Variantes africadas palatais em Salvador. In: Hora, Dermeval da (org.): Diversidade linguística no Brasil. João Pessoa: Idéia, 131/140. Rickford, John R. / Eckert, Penelope (edd.) (2001): Style and sociolinguistic variation. Cambridge: Cambridge University Press. Weinreich, U. / Labov, W. / Herzog, M. I. (edd.) (1968): Empirical foundations for a theory of language change. In: Lehmann, W. / Malkiel, Y. (edd.): Directions for historical linguistics. Austin: University of Texas Press, 97-195.

Jesús Jiménez / Maria-Rosa Lloret1

Efectes de prominència en canvis vocàlics obscurs

1. Introducció És un fet ben conegut que algunes posicions estructurals són més fortes que altres a causa de la prominència prosòdica o morfològica que els confereixen certes característiques físiques o funcionals. Les diferències de prominència s’han utilitzat per explicar asimetries observades en les llengües del món entre elements idèntics excepte pel lloc que ocupen. Entre les més comunes, per exemple, es troben les diferències de comportament entre els elements de l’obertura sil·làbica i els de la coda; entre els elements de la síl·laba tònica i els de les àtones; entre el radical i els afixos, o entre la posició inicial i la posició final del mot. La prominència produeix bàsicament dues menes d’efectes. D’una banda, afavoreix una millor preservació dels trets i dels segments, ja que els elements més rellevants són més resistents als canvis. En el marc de la teoria de l’optimitat, aquesta propietat rep el nom de fidelitat posicional (cf. Beckman 1998). De l’altra, la prominència promou l’acumulació de característiques sobresortints en un mateix punt, perquè les posicions estructurals més destacades solen atraure trets i segments prominents. Aquesta mena d’atracció s’ha definit en teoria de l’optimitat com a marcatge posicional (cf. Prince / Smolensky 2004).2 Els efectes relacionats amb el manteniment de trets en posicions privilegiades han estan incorporats habitualment a les gramàtiques tradicionals; no ha rebut tanta atenció, en canvi, la concentració de propietats prominents en un punt. Per això, l’objectiu principal d’aquest article és mostrar que existeix tot un seguit de fenòmens en què la posició inicial del mot es comporta com un pol d’atracció i de manteniment de propietats considerades especialment destacades. Amb aquesta intenció, primer presentarem breument el caràcter prominent de la posició inicial i d’alguns segments (§ 2). A continuació, mostrarem que la posició inicial manté trets que en circumstàncies semblants s’eliminen (§ 3) i que els segments més prominents Aquest treball forma part del projecte d’investigació FFI2010-22181-C03-02 i en el cas del primer autor també del projecte HUM2006-13295-C02-01, finançats pel MICINN i el FEDER. És part dels resultats obtinguts pel grup de recerca consolidat 2009SGR521, finançat per la Generalitat de Catalunya. Altres observacions sobre el mateix tema apareixen a Lloret / Jiménez (2008). Agraïm els suggeriments dels participants en el XXVI Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques, en particular els de Michele Loporcaro, que recollim en les notes 2 i 4. 2 En fonologia natural, la tendència a acumular propietats rellevants en un mateix punt va ser resumida per Donegan (1978: 143) amb un principi de nom ben gràfic: Rich-get-richer. 1

658

Jesús Jiménez / Maria-Rosa Lloret

tendeixen també a associar-se amb la posició inicial (§ 4). Finalment, analitzarem en el marc de la teoria de l’optimitat un cas de comportament diferenciat entre posicions inicials i finals: en concret, les realitzacions dels pronoms febles al parlar valencià de Pedreguer (§ 5).

2. Sobre la prominència de la posició inicial del mot i dels segments El paper prominent de la posició inicial ha estat observat a bastament —de manera més o menys explícita— en treballs clàssics. En paraules de Menéndez Pidal (1985: § 16), per exemple, «[l]a posición inicial es la más firme, la que da más resistencia a las vocales, la que más las asemeja a la acentuada». Treballs més recents han demostrat empíricament aquesta fermesa, atribuint-la bé a raons psicolingüístiques i perceptives relacionades amb l’ordre en què es processen les paraules: d’esquerra a dreta, amb la posició inicial com a primer element percebut (cf. Nooteboom 1981; Hawkins / Cutler 1988; Barnes 2002; Chitoran et alii 2002); bé a motius estrictament fonètics derivats de la major llargària dels segments, vocals o consonants, de la posició inicial del mot (cf. Barnes 2002). Resulta, doncs, una primera gradació de la prominència, entre, per un costat, la posició inicial i, per l’altre, les posicions no inicials (1).3 (1) Escales de prominència posicional Esquema general: Nucli (posició forta) > Marge (posició feble) Aplicació particular: Inicial de mot (posició forta) > No inicial de mot (posició feble)

Pel que fa als segments, tradicionalment s’ha relacionat la prominència amb la sonicitat. Així, des del punt de vista de l’emissor, es considera que són més sonants els segments d’articulació més oberta, els que durant l’articulació presenten menys constricció (cf. Sievers 1881; Jespersen 1913; Saussure 1916), menor alçada de la mandíbula (cf. Lindblom 1983) o menys força segmental (cf. Vennemann 1988). Des del punt de vista perceptiu, la sonicitat es mesura en termes d’audibilitat: els segments que són més oïbles, els que presenten més energia, són els més sonants (cf. Bloch / Trager 1942). Per això, les vocals (els segments amb menys constricció articulatòria i més clarament oïbles) són els elements ideals per ocupar la posició (forta) de nucli sil·làbic. Obtenim, d’aquesta manera, l’escala de prominència de (2), amb les vocals més obertes com a elements més destacats. (2) Escala de prominència segmental a > E,  > e, o > i, u > ... > p, t, k

La jerarquia de prominència dels segments de (2) s’associa amb la major rellevància de la posició inicial de dues maneres diferents: limitant les possibilitats de reducció (veg. § 3) i acumulant propietats destacades (veg. § 4). S’entén que l’escala de (1) només és adequada per comparar síl·labes de tonicitat equivalent. En un mot pla com navalla, per exemple, la síl·laba àtona inicial (na) sobresurt més que la síl·laba àtona final (lla), però no és necessàriament més prominent que la síl·laba tònica (va).

3

Efectes de prominència en canvis vocàlics obscurs

659

3. Posició inicial de mot i fidelitat posicional La correlació entre prominència i fidelitat en la posició inicial de mot es palesa en el fet que aquesta posició es mostra sovint conservadora de trets i de propietats que en altres punts del mot més febles poden arribar a eliminar-se. L’especial relleu del marge esquerre del mot es pot comprovar, per exemple, en el manteniment gairebé general de les vocals de la síl·laba inicial —fins i tot amb el mateix timbre— en l’evolució des del llatí cap a les llengües romàniques. (3) Manteniment de vocals en la síl·laba inicial aprile > abril (cast., cat., port.), avril (fr.), aprile (it.), aprilie (rom.) hibernu > invierno (cast.), hivern (cat.), hiver (fr.), inverno (it., port.), iarna (rom.) iurare > jurar (cast., cat., port.), jurer (fr.), giurare (it.), jura (rom.)

A més, la síl·laba inicial presenta diversos casos de conservació de trets segmentals que en altres posicions es redueixen o canvien. Per exemple, en català i en castellà s’opta regularment pel hiat quan la formació d’un diftong creixent comportaria el canvi dels trets en una vocal alta de la síl·laba inicial; en altres contextos, en canvi, s’afavoreix la solució amb diftong (4a). De manera semblant, en alguns mots del valencià de Canals s’observa la manca de reducció i la preservació de vocals mitjanes obertes en posició inicial absoluta (4b); el gallec va una mica més enllà en la conservació de trets i manté les vocals mitjanes obertes no sols en la síl·laba inicial sinó també en totes les síl·labes pretòniques (4c). (4) Manteniment de trets vocàlics en posició inicial a. biòleg [i.@] vs. radiòleg [j@] (cat.) biólogo [i.o@] vs. radiólogo [jo@] (cast.) (cf. Cabré / Prieto 2006) b. []brim, []mplim vs. p[o]rtem, *p[]rtem (val. de Canals) (cf. Sancho 1995) c. b[E]lleza, []sudo, v[]tar, gob[E]rnación (gall.) (cf. Freixeiro 2006)

4. Posició inicial de mot i marcatge posicional Els comportaments anteriors, derivats de la correlació entre les relacions de fidelitat i la prominència de la posició inicial, són bastant reconeguts en la bibliografia; són menys familiars, per contra, els que depenen del marcatge posicional, això és, del fet que la posició inicial de mot tendeix a atraure propietats destacades, de manera que sovint un element és substituït per un altre de major sonicitat i, per tant, de major prominència. En la bibliografia tradicional, alguns dels canvis associats amb la posició inicial s’han atribuït a tendències subjacents no suficientment enteses. Ocorre així, per exemple, amb diverses substitucions de vocals en castellà apuntades per Menéndez Pidal (1985), com en novacula > navaja o *colostru > calostro (en comptes dels hipotètics novaja o colostro). Menéndez Pidal (1985: § 20.3) afirma al respecte: «Lo mismo que la e inicial, O se puede cambiar en a, ayudando oscuras asimilaciones o disimilaciones a cierta preferencia otorgada a la a inicial

660

Jesús Jiménez / Maria-Rosa Lloret

como vocal más clara». En la nostra interpretació, el reemplaçament de o per a obeeix a la preferència per la vocal a inicial com a segment de major sonicitat; és a dir, a una predisposició a associar la prominència de la posició inicial amb la prominència segmental. Un exemple similar amb consonants seria la metàtesi anticipatòria típica de diferents varietats romàniques (cabro > crabo, Gabriel > Grabjéw a Bagnères-de-Luchon; cabra > craba, febrer > freber en alguerès), descrita per Grammont (1933: 340) com un fenomen en què «[u]ne consonne combinée (le plus souvent la liquide r ou l) dans une syllabe non initiale va se combiner avec la consonne qui ouvre la première syllabe». Amb aquests desplaçaments de consonants s’intenta atraure de nou propietats amb relleu perceptiu —en aquest cas, les obertures complexes— cap a la posició inicial de mot (veg. Cabrera et alii 2010 per a una anàlisi en aquesta línia del català de l’Alguer). En el marc de la teoria de l’optimitat l’acumulació de marques sobresortints que pertanyen a diferents components (el segmental, el prosòdic, el morfològic...) s’entén com una via per millorar els resultats, ja que l’isomorfisme entre plànols augmenta la iconicitat de les estructures en la mesura que contribueix a destacar les propietats més rellevants i a esmorteir les menys rellevants. En altres paraules, les posicions fortes es reforcen mentre que les febles tendeixen a afeblir-se encara més. Trobem bastants mostres d’aquesta correlació tant en el vocalisme tònic, com, habitualment amb la intenció de reduir la prominència segmental, en el vocalisme àton. Per exemple, algunes substitucions per vocals més obertes, no provocades pels elements de l’entorn, il·lustren els resultats de la tendència a fer coincidir característiques segmentals destacades en la síl·laba tònica. Es poden interpretar en aquesta direcció l’obertura de la vocal [o] com a [] en la síl·laba tònica inicial que tingué lloc en català, excepte en el rossellonès i en la zona septentrional del català central (antic bisbat de Girona) (5a), i la tendència a realitzar com a obertes les vocals mitjanes que apareixen en la síl·laba tònica de préstecs i de cultismes en català (5b), en gallec (5c) i en italià (5d).4 (5) Obertura de vocals en posició tònica a. fl[@]r, n[@]m, h[@]ra (cat.) (cf. Moll 2006: § 62; Coromines 1971: 189-195; Gulsoy 1993: 90-94) b. est[@]p, [E@]tica (cat.) (cf. Pi-Mallarach 1997; Wheeler 2005; Mascaró 2008) c. st[]p, [E@]tica (gall.) (cf. Freixeiro 2006) d. dev[@]to, r[E@]gola (it.) (cf. Franceschi 1968)

Inversament, en la reducció vocàlica, que opera en síl·labes àtones, les vocals substitutes de les tòniques solen ser menys prominents (és a dir, més tancades, menys sonants) que els segments subjacents dels quals deriven, com mostren els exemples de diferents dialectes del català de (6).5 El patró resultant vincula, en aquest cas, la manca de relleu posicional (de les síl·labes àtones, inicials o no) amb la minva en la prominència segmental. La fórmula «vocale incerta, vocale aperta» de Migliorini (1945: 46; 1990: 22), que forma part del títol de l’article de Franceschi (1968), resumeix ben clarament la tendència a associar obertura vocàlica i tonicitat en les paraules cultes de l’italià. 5 La reducció vocàlica del català de l’Alguer, amb el pas de vocals més tancades en síl·laba tònica a una vocal més oberta en síl·laba àtona en el cas de la sèrie mitjana anterior ([e@], [E@] > [a]), és, des d’aquesta perspectiva, excepcional, però s’explica per qüestions perceptives (cf. Crosswhite 1999, 2004; Wheeler 2005; Lloret / Jiménez 2008) 4

Efectes de prominència en canvis vocàlics obscurs

661

(6) Tancament de vocals en posició àtona a. Esquema de reducció vocàlica en català central: [a@], [E@], [e@] > [] [@], [o@] > [u] b. Esquema de reducció vocàlica en català occidental: [E@] > [e] [] > [o]

Entre les síl·labes àtones hi ha també diferències de prominència, és a dir, les posicions àtones no són uniformes, i això permet que la posició més rellevant entre les àtones —la posició inicial— s’associï amb segments de prominència elevada. És el que justificaria, per exemple, el funcionament dels mots de (7a), que il·lustren l’obertura com a [a] de e en síl·laba travada inicial en català occidental, tant si la vocal és d’origen epentètic (com en [a]spina, [a]spaguetis) com si no ho és (com en [a]mbut, [a]ixut); el procés d’obertura també sol afectar, encara que de manera menys sistemàtica, les vocals de la primera síl·laba que no es troben en posició inicial absoluta, sobretot si apareixen en síl·laba travada (bescoll > bascoll vs. t(r)esor > *t(r)asor) (cf. Lloret / Jiménez 2008). Aquest conjunt de fenòmens s’assembla als casos esporàdics d’obertura de vocals en la síl·laba inicial del mot documentats en el pas del llatí clàssic al llatí vulgar o al romanç primitiu (7b). (7) Obertura de vocals àtones en síl·laba inicial a. [a]spina, [a]spaguetis; [a]mbut, [a]ixut (cat. occ.) ll[a]uger, b[a]scoll, ll[a]nçol (cat. occ.) b. e > a: bilancea > balança (cat.), balanza (cast.) silvaticu > salvatge (cat.), salvaje (cast.) o > a: novacula > navalla (cat.), navaja (cast.) *colostru > calostre (cat.), calostro (cast.)

I encara es poden establir diferències més subtils en l’escala ‘Inicial > No inicial’, relatives al domini en què la distinció és pertinent. Totes les varietats del català occidental consideren especialment prominent la posició inicial de mot i, per això, hi insereixen [a] com a vocal de suport (8a), en comptes de la vocal epentètica [e] que apareix en altres punts del mot (8b). En relació amb el mot, els elements afegits en un domini més ampli com el grup clític es poden considerar menys prominents, fins i tot quan ocupen la posició inicial del grup. En efecte, les unitats d’aquest nivell (com els pronoms clítics que analitzem aquí) presenten diferents característiques prototípiques dels elements febles: no reben l’accent primari, no conformen una entitat prosòdica independent, són elements funcionals i només afegeixen informació gramatical. Prenent com a base això, algunes varietats es decanten per [e] com a única vocal de suport en els pronoms (9a): els clítics apareixen en dominis més externs i febles que el simple mot i, en conseqüència, es tria la vocal menys sonant [e]. D’altres, en canvi, estenen la preponderància de la posició inicial al domini del grup clític (al grup format pel pronom i el verb) i contraposen la selecció de [a], més sonant, en posició preverbal amb la selecció de [e] en posició postverbal (9b).6 (Els exemples de (9a) corresponen al valencià de Canals i els de (9b), al de Pedreguer.) Encara que no n’hem trobat exemples categòrics, no es pot excloure que, dintre de la posició proclítica, algun parlar restringeixi l’addició de [a] a la posició estrictament inicial.

6

662

Jesús Jiménez / Maria-Rosa Lloret

(8) Mot (cat. occ.) a. Posició inicial de mot: b. Posició no inicial de mot:

[a]spina, [a]spaguetis, [a]scriure pobr[e], ventr[e]s, coneix[e]s

(9) Grup clític (diferents varietats del català occidental) a. Posició inicial de grup clític: [e]m porta, m[e]l porta Posició no inicial de grup clític: donant-m[e], donant-m[e]’l b. Posició inicial de grup clític: [a]m porta, m[a]’l porta Posició no inicial de grup clític: donant-m[e], donant-m[e]’l

Com en la tendència a obrir la vocal e inicial, la disparitat en la selecció de la vocal epentètica dels clítics i del mot es correlaciona amb la tendència a fer coincidir propietats segmentals rellevants ([a] és més sonant que [e]) i posicions prominents (la posició inicial és més destacada que les altres), amb diferent abast respecte del domini (estrictament el mot o també el grup clític) i de la posició inicial (estrictament absoluta o relativa a la primera síl·laba). Per acabar, il·lustrarem amb el cas dels pronoms del parlar de Pedreguer l’anàlisi dels efectes del marcatge posicional en el marc de la teoria de l’optimitat.

5. Formalització del marcatge posicional En el parlar de Pedreguer, els pronoms clítics subjacentment asil·làbics (això és, sense vocal a la forma fonològica: /m/, /t/, /s/..., i amb vocal epentètica en la forma fonètica quan ho reclama la sil·labació: /m imai@ne/ [mimai@ne] vs. /m kompRe/ [amko@mpRe]) prenen en posició proclítica, gairebé de manera sistemàtica, [a] com a vocal de suport, com en la columna central de (10) i en (11); en canvi, en posició enclítica presenten [e] com a vocal de suport sense variació, com en la darrera columna de (10) i en (12) (cf. Garcia / Beltran 1994).7 En les dues posicions, preverbal i postverbal, els clítics amb vocal subjacent, com ara els femenins la ([la], de /la/) i les ([les], de /lez/), no varien el timbre de la vocal (cf., p. ex., la porta [la] i porta-la [la]; les porta [les] i porta-les [les]).8 En posició proclítica, en algun cas hi ha alternança amb [e], però la variació és només esporàdica. Les dades que presenta Beltran (2005) per al conjunt de la Marina Alta indiquen una major presència de les formes amb [e] en posició preverbal. Al final d’aquest apartat presentem breument com es formalitzaria la variació relativa a la posició proclítica. 8 Seguim aquí la interpretació de Mascaró (1986: 94), d’acord amb la qual la marca de femení presenta al·lomorfia en català occidental (/a/ en el singular, /e/ en el plural) i, doncs, la forma subjacent del pronom les és /lez/ (vs. la forma del singular la /la/). Existeix l’alternativa d’atribuir les a /laz/ si considerem, com també s’ha proposat a la bibliografia (cf., p. ex., Clua 1998), que hi ha una única forma subjacent per a la marca de femení (/a/), la qual, per alguna restricció específica, canvia obligatòriament el timbre de la vocal /a/ a [e] davant les consonants de flexió. En aquest darrer cas, la funció de la restricció Fidel-V de (18) no seria decisiva per bloquejar la forma fonètica [las] a partir de les, però igualment romandria el contrast entre vocals epentètiques, que canvien de timbre segons la posició proclítica o enclítica, i vocals subjacents, que mantenen el mateix timbre en ambdues posicions, que és el que a nosaltres ens interessa en aquest treball. 7

663

Efectes de prominència en canvis vocàlics obscurs

(10) Formes aïllades en posició proclítica ([a] com a vocal de suport) i enclítica ([e] com a vocal de suport). proclítics

me

enclítics

/ te / se

(davant de consonant) [am] / [at] / [as]

(darrere de consonant) [me] / [te] / [se]

/ vos

[mos] / [vos]

[mos] / [vos]

mos el

/ la

[al] / [la]

[lo] / [la]

els

/ les

[a(l)s] / [les]

[los] / [les]

/ els

[li] / [als]

[li] / [los]

li

(11) Combinacions de pronoms en posició proclítica: [a] és normalment la vocal de suport (en alguns casos, en variació amb [e]). el

la

els

les

en

ho

me

[mal] [mel]

[mala]

[mals]

[males]

[man]

[maw]

te

[tal]

[tala]

[ta(l)s] [te(l)s]

[tales]

[tan]

[taw]

li

[lil]

[lila]

[lils] [lis]

[liles]

[lin]

[liw]

els

[alzal]

[alzala]

[alza(l)s]

[alzales]

[alzan]

[alzaw]

se

[sal]

[sala]

[sals]

[sales]

[san]

[saw]

mos

[mol] [mozal]

[mola]

[mols] [mozals]

[moles]

[mon] [mozan]

[mozaw] [mow]

vos

[vol] [vozal]

[vola]

[vols] [vozals]

[voles]

[von] [vozan]

[vozaw] [vow]

(12) Combinacions de pronoms en posició enclítica: [e] és sempre la vocal de suport. el

la

els

les

en

ho

me

[mel]

[mela]

[mels]

[meles]

[men]

[mew]

te

[tel]

[tela]

[tels]

[teles]

[ten]

[tew]

li

[lil]

[lila]

[lils]

[liles]

[lin]

[liw]

els

[lzlo]

[lzla]

[lzo]

se

[sel]

[sela]

[sels]

[seles]

[sen]

[sew]

mos

[mol]

[mola]

[mols]

[moles]

[mon]

[mow]

vos

[vol]

[vola]

[vols]

[voles]

[von]

[vow]

En la selecció de vocals en funció del marcatge posicional, preval, com a norma general, que un nucli vocàlic (N) és millor com més obert o més sonant és. D’acord amb aquesta tendència, resumida en teoria de l’optimitat en la jerarquia de (13), la vocal que en una situació ideal faria de nucli seria [a]. Ara bé, un nucli vocàlic epentètic (NEp) ocupa una posició prosòdicament feble i, doncs, és millor com menys obert és. La jerarquia de (14),

664

Jesús Jiménez / Maria-Rosa Lloret

que competeix òbviament amb la de (13), recull aquest nou factor i estableix que, si altres restriccions no ho exigeixen, la vocal triada com a nucli de l’epèntesi serà [e]. (13) *N/e >> *N/a (14) *NEp/a >> *NEp/e

D’altra banda, com que la posició preverbal i postverbal no tenen idèntica prominència, la jerarquia de (14) —que limitem per qüestions pràctiques a l’epèntesi en el grup clític— es desglossarà en dues versions, diferenciades segons la posició de la vocal epentètica, en proclisi (EpProcl) (15) o en enclisi (EpEncl) (16). (15) *NEpProcl/a >> *NEpProcl/e

(posició preverbal)

(16)*NEpEncl/a >> *NEpEncl/e

(posició postverbal)

La posició enclítica es troba al final del grup clític; per tant, afegir una vocal com a nucli de la síl·laba, sigui la que sigui, en aquesta posició (final, això és, relativament feble) és sempre més costós que no afegir-la en posició proclítica (inicial, això és, relativament més forta), de manera que l’ordenació universal és la que es proposa a (17). (17) *NEpEncl/α (posició postverbal) >> *NEpProcl/α (posició preverbal)

Finalment, per completar els quadres de restriccions que intervenen en la selecció dels candidats, cal fer referència al principi de fidelitat de (18), que protegeix les especificacions de les vocals subjacents. Les vocals epentètiques no tenen propietats inherents i, per tant, les seves propietats no poden ser protegides per fidelitat a les formes subjacents (això és: no violen mai restriccions com la de (18)). (18) Fidelitat-Vocal (Fidel-V): Respecteu les especificacions subjacents de les vocals.

A (19) presentem l’ordenació de principis proposada per a Pedreguer (de moment, sense tenir en compte la variació esmentada respecte de la posició preverbal). (19) Ordenació de principis per a Pedreguer (sense variació) Fidel-V, *NEpEncl/a >> *NEpEncl/e, *N/e >> *N/a, *NEpProcl/a >> *NEpProcl/e

Com es pot comprovar en el quadre de (20), en la posició enclítica, els principis que estableixen [e] com a vocal òptima en l’epèntesi determinen que [mels] sigui la forma triada per a la combinació subjacent asil·làbica /m+lz/. En (21) s’il·lustra el resultat per al pronom femení /lez/ en posició postverbal: en aquest pronom sil·làbic, el pas de /e/ a [a] és descartat pel principi de fidelitat referit als trets de la vocal subjacent. (20) Entrada: porta-/m+lz/ Candidats

Fidel-V

*NEpEncl/a

F a. mels b. mals

*!

*NEpEncl/e

*N/e

*

*

*N/a *

665

Efectes de prominència en canvis vocàlics obscurs

(21) Entrada: porta-/lez/ Candidats

Fidel-V

*NEpEncl/a

*NEpEncl/e

*N/a

*

F a. les b. las

*N/e

*!

*

En (22) presentem el resultat per a la combinació /m+lz/ en posició proclítica. Els principis referits a l’epèntesi en aquesta posició, això és, els que penalitzen [a] com a vocal de suport en clítics preverbals, ocupen una posició bastant baixa a la jerarquia, i per això les restriccions relatives als nuclis sil·làbics en general esdevenen rellevants, de manera que es tria el nucli òptim, o sigui, [a]. En el cas del pronom femení les en posició proclítica (23), la restricció de fidelitat exclou novament que hi pugui haver cap canvi en la vocal subjacent. (22) Entrada: /m+lz/ porta Candidats

Fidel-V

*N/e

*N/a

*NEpProcl/a

*

*

*N/a

*NEpProcl/a

*!

a. mels F b. mals

*NEpProcl/e *

(23) Entrada: /lez/ porta Candidats

Fidel-V

*NEpProcl/e

*

F a. les b. las

*N/e

*!

*

Per acabar, il·lustrarem breument una manera de formalitzar, en teoria de l’optimitat, la variació existent en Pedreguer en posició proclítica entre formes epentètiques amb [a] i formes amb [e]. Es tracta simplement d’ubicar les restriccions *NEpProcl/a i *NEpProcl/e més amunt en la jerarquia, com en l’ordenació de (24), per tal d’obtenir candidats en posició proclítica que al final de l’avaluació quedin empatats (cf. (25)). (24) Ordenació de principis per a Pedreguer (amb variació en posició proclítica) Fidel-V, *NEpEncl/a >> *NEpEncl/e, *N/e, *NEpProcl/a >> *N/a, *NEpProcl/e

Els quadres (25) i (26) mostren l’avaluació amb l’ordenació anterior, que ens proporciona un patró de variació [a] ~ [e] restringit a la posició preverbal (25): la ubicació de *N/e i *NEpProcl/a a la mateixa altura de la jerarquia, just per sobre de *N/a i *NEpProcl/e, que ocupen també un esglaó idèntic en la jerarquia, permet d’obtenir empats en cada un dels estadis de l’avaluació considerats, la qual cosa implica l’acceptació de dos possibles candidats superficials (assenyalats ambdós amb el símbol ‘F’ en (25)).9 En la posició enclítica de (26), en canvi, amb la mateixa ordenació entre els principis rellevants que havíem postulat a (20), la jerarquia segueix seleccionant el candidat amb [e] sense variació. En teoria de l’optimitat, l’acceptació de més d’un candidat per empat al final de l’avaluació s’entén com a variació lliure (cf. Hammond 1994; Müller 1999). Altres versions d’aquest model han proposat mecanismes alternatius per donar compte de la major o menor incidència d’algun dels candidats (cf., entre altres, la teoria estocàstica de Boersma / Hayes 2001).

9

666

Jesús Jiménez / Maria-Rosa Lloret

(25) Entrada: /m+lz/ porta Candidats

Fidel-V

*N/e

*NEpProcl/a

*N/a

*

*

*NEpEncl/e

*N/e

*

*

*NEpProcl/e

*

Fa. mels

*

Fb. mals (26) Entrada: porta-/m+lz/ Candidats

Fidel-V

*NEpEncl/a

Fa. mels b. mals

*N/a

*!

*

6. Resum i conclusions Tot plegat, hem vist que la prominència posicional influeix en els trets segmentals en una doble direcció. Per una banda, les relacions de fidelitat són més fortes com més rellevant és la posició. Com a resultat d’aquesta tendència, hem observat excepcions en la neutralització dels trets degudes a la posició que ocupen els segments; normalment, es limiten a la síl·laba tònica, però també es documenten en síl·labes àtones en la posició inicial del mot (com ocorre en el manteniment de l’obertura en el valencià de Canals o en la manca de diftongació en posició inicial en castellà i en català), així com en l’interior del radical (prominent enfront dels afixos flexius, com passa amb la conservació de pretòniques en gallec). Per una altra banda, els trets més prominents tendeixen a associar-se amb les posicions més destacades i a l’inrevés, els menys prominents tendeixen a associar-se amb les posicions menys rellevants, de manera que es produeix una tendència cap a la concentració de característiques prominents i no prominents en les posicions fortes i febles, respectivament. Com a novetat més important del treball, hem mostrat diferents casos, resumits en els quadres de (27) i (28), en què la prominència posicional —de la síl·laba inicial o de la tònica— s’associa amb una major obertura segmental (27), i viceversa (28). (27) Major prominència posicional → Major prominència segmental Varietat

Tret que determina la prominència

Efecte de la prominència

Gallec

Pertinença al radical

Manteniment de l’obertura

Català, gallec, italià

Síl·laba tònica

Obertura de vocals en cultismes

Català (general)

Síl·laba tònica inicial

Obertura de o

Castellà, català...

Síl·laba inicial

Preferència per la vocal [a]

Castellà, català...

Síl·laba inicial

Manteniment de hiats

Valencià (Canals)

Posició inicial de paraula

Manteniment de l’obertura

Valencià (Pedreguer)

Posició proclítica

Vocal epentètica: [a]

667

Efectes de prominència en canvis vocàlics obscurs

(28) Menor prominència posicional → Menor prominència segmental Varietat

Tret que determina la manca de prominència

Efecte de la manca de prominència

Català (general)

Síl·laba àtona

Reducció vocàlica

Castellà, català...

Síl·labes no inicials

Formació habitual de diftongs

Valencià (Pedreguer)

Posició enclítica

Vocal epentètica: [e]

En definitiva, hem observat que una sèrie de posicions prominents s’associen amb determinats trets que també són rellevants, i a l’inrevés, amb la intenció última d’aconseguir que les diferents propietats de les parts del mot representin icònicament la importància de cadascuna d’aquestes parts: més prominents les de les parts més rellevants i menys perceptibles les de les parts de menor importància.

Referències Barnes, Jonathan (2002): The phonetics and phonology of positional neutralization. Tesi doctoral, University of California, Berkeley. Publicada el 2006: Strength and weakness at the interface: Positional neutralization in phonetics and phonology. Berlin: Mouton de Gruyter. Beckman, Jill N. (1998): Positional faithfulness. Tesi doctoral, University of Massachusetts, Amherst. Publicada el 2001: Positional faithfulness: An optimality theoretic treatment of phonological asymmetries. New York: Garland. [, núm. 234] Beltran i Calvo, Vicent (2005): El parlar de la Marina Alta. 2 vol. Alacant: Departament de Filologia Catalana, Universitat d’Alacant. Bloch, Bernard / Trager, George L. (1942): Outlines of linguistic analysis. Baltimore: LSA Special Publications. Boersma, Paul / Hayes, Bruce (2001): Empirical tests of the Gradual Learning Algorithm. In: LingI 32.1, 45-86. [, núm. 348] Cabré Monné, Teresa / Prieto, Pilar (2006): Exceptional hiatuses in Spanish. In: Martínez-Gil, Fernando / Colina, Sonia (edd.): Optimality-theoretic studies in Spanish phonology. Amsterdam / Philadelphia: John Benjamins, 205-238. Cabrera, Maria / Pons Moll, Clàudia / Torres Tamarit, Francesc (2010): Left is more. Rhotic metathesis in Alguerese Catalan. In: XX Colloquium on Generative Grammar. Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. Chitoran, Ioana / Goldstein, Louis / Byrd, Dani (2002): Gestural overlap and recoverability: Articulatory evidence from Georgian. In: Gussenhoven, Carlos / Warner, Natasha (edd.): Papers in Laboratory Phonology 7. Cambridge: Cambridge University Press, 419-447. Clua, Esteve (1998): Variació i distància lingüística. Classificació dialectal del valencià a partir de la morfologia flexiva. 2 vol. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona. Coromines, Joan (1971): Lleures i converses d’un filòleg. Barcelona: Club Editor. Crosswhite, Katherine (1999): Vowel reduction in Optimality Theory. Tesi doctoral, UCLA. Publicada el 2001: London / New York: Routledge. — (2004): Vowel reduction. In: Hayes, Bruce / Kirchner, Robert / Steriade, Donca (edd.): Phonetically based phonology. Cambridge: Cambridge University Press, 191-231.

668

Jesús Jiménez / Maria-Rosa Lloret

Donegan, Patricia J. (1978): On the Natural Phonology of vowels. Tesi doctoral, Ohio State University, Columbus. Publicat com a: The Ohio State Working Papers in Linguistics 23. Franceschi, Temistocle (1968): Vocale incerta, vocale aperta; consonante incerta, consonante sonora. In: Quilis, Antonio (ed.): XI Congreso Internacional de Lingüística y Filología Románica: actas. Vol. III. Madrid: RFE, 1105-1113. Freixeiro, Xosé Ramón (2006): Gramática da lingua galega. I. Fonética e fonoloxía. Vigo: A Nosa Terra. 2a ed. Garcia, Josepa / Beltran, Vicent (1994): El parlar de Pedreguer. Pedreguer: Ajuntament de Pedreguer / Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta. Grammont, Maurice (1933): Traité de phonétique. Paris: Librairie Delagrave. Gulsoy, Joseph (1993): Estudis de gramàtica històrica. València / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Hammond, Michael (1994): An OT account of variability in Walmatjari stress. Ms., University of Arizona. [, núm. 20] Hawkins, John A. / Cutler, Anne (1988): Psycholinguistic factors in morphological asymmetry. In: Hawkins, John A. (ed.): Explaining language universals. Oxford: Blackwell, 280-317. Jespersen, Otto (1913): Lehrbuch der Phonetik. Leipzig: B. G. Teubner. Lindblom, Björn (1983): Economy of speech gestures. In: MacNeilage, Peter F. (ed.): The production of speech. New York: Springer-Verlag, 217-245. Lloret, Maria-Rosa / Jiménez, Jesús (2008): Marcatge posicional i prominència en el vocalisme àton, In: Caplletra 45, 55-91. [, núm. 21] Mascaró, Joan (1986): Morfologia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. — (2008): La distribució de les vocals mitjanes tòniques en català central. In: Caplletra 44, 75-102. [, núm. 24] Menéndez Pidal, Ramón (1985): Manual de gramática histórica española. Madrid: Espasa Calpe. 18a ed. Migliorini, Bruno (1945): Pronunzia fiorentina o pronunzia romana? Firenze: Sansoni. — (1990): La lingua italiana nel Novecento. Firenze: Le Lettere. Moll, Francesc de Borja (2006): Gramàtica històrica catalana. València: Universitat de València. Müller, Gereon (1999): Optionality in optimality-theoretic syntax. In: Glot International 4.5, 3-8. Nooteboom, Sieb G. (1981): Lexical retrieval from fragments of spoken words: beginnings vs. endings. In: JoPh 9, 407-424. Pi-Mallarach, Josep (1997): L’obertura de les vocals mitjanes en una mostra de neologismes del català. Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra. Prince, Alan / Smolensky, Paul (2004): Optimality Theory. Malden / Oxford / Carlton: Blackwell. [, núm. 537] Sancho Cremades, Pelegrí (1995): El valencià col·loquial de la vila de Canals. Canals: Ajuntament de Canals. Saussure, Ferdinand de (1916): Cours de linguistique générale. Paris: Payot. Sievers, Eduard (1881): Grundzüge der Phonetik. Leipzig: Breitkopf & Hartel. Vennemann, Theo (1988): Preference laws for syllable structure. Berlin: Mouton de Gruyter. Wheeler, Max W. (2005): The phonology of Catalan. Oxford: Oxford University Press.

Jean Léo Léonard (IUF & UMR 7018) / Vittorio dell’Aquila (CELE)

Haudricourt & Juilland 1949 revisité: perspectives géolinguistiques et post-structuralistes  sur le consonantisme sarde centre-septentrional

1. Introduction L’ouvrage programmatique d’André Haudricourt et Alphonse Juilland (Haudricourt / Juilland 1970) Pour une histoire structurale du phonétisme français (initialement paru en 1949) représente paradoxalement à la fois une pierre de touche en linguistique diachronique structuraliste et un ouvrage sinon marginal, du moins encore sous-exploité en romanistique. L’ouvrage appliquait résolument les thèses de la phonologie pragoise à la phonologie historique romane, tout en intégrant la perspective géolinguistique, dans une attitude épistémologique dont le syncrétisme entre dialectologie et fonctionnalisme, en rupture déclarée avec le positivisme déclaré «atomiste» des Néogrammairiens ne manquait pas d’audace. Sur le plan théorique et méthodologique, cet essai a atteint, en son temps, ses objectifs. Les corrélations entre aires géolinguistiques et paramètres typologiques, le parti délibéré de ne plus se contenter de faisceaux d’isoglosses, mais de traquer la cohérence aréologique des systèmes par séries de paires (par ex., les corrélations VCV / VCCV, -L- / -LL-, -R- / -RR-, -N- / -NN-; Haudricourt / Juilland 1970: 58-69), les transphonologisations de durée et de timbre, chaînes de traction vocalique, en somme, l’économie des changements phonétiques (cf. Martinet 1955), furent autant d’apports majeurs pour la linguistique romane, avec un impact variable selon les phonologues romanistes. En revanche, le recours aux logatomes dans Haudricourt / Juilland (1970: 58-63), la pauvreté de la base d’étymons utilisés (moins d’une centaine de formes, présentées de manière parfois désinvolte), les contradictions entre le souci du détail opportun et le rejet du détail, jugé atomisant, ont pu irriter à juste titre les romanistes et les philologues. La tentative de ces deux auteurs «rebelles», n’en reste pas moins précieuse, ne seraitce que par le rôle dévolu à la géolinguistique dans leur démarche, malgré d’évidentes carences techniques. Un demi-siècle plus tard, la phonologie structuraliste continue de fournir la charpente sous-jacente d’une multitude de modèles en phonologie moderne, dont la géométrie des traits, aussi bien que la théorie de l’optimalité, qui ne saurait se passer de contraintes distributionnelles. La cartographie automatisée et les macro-atlas linguistiques comme l’ALE (Atlas Linguarum Europae) ou l’ALiR (Atlas Linguistique Roman) permettent d’envisager une base empirique bien plus vaste que celle retenue par les deux auteurs, qui n’avaient pratiquement que l’ALF (Atlas Linguistique de France) comme source de données diatopiques. La présente communication s’inspirera de la démarche des deux auteurs pour revisiter les données du consonantisme sarde.

670

Jean Léo Léonard / Vittorio dell’Aquila

Notre intention est de montrer comment les données dialectologiques dont nous disposons dans un domaine comme le sarde peuvent se prêter à une relecture selon l’approche de géolinguistique structurale d’Haudricourt et Juilland. Nous espérons susciter notamment l’intérêt des phonologues travaillant à l’élaboration de l’ALiR, en esquissant quelques perspectives d’analyse afin d’étendre l’approche structuraliste et post-structuraliste au macro-réseau dialectal roman, dans la continuité des travaux de M. Contini, A. M. Martins, O. Profili, J. Saramago et Vitorio à partir des données de l’AliR (Contini & al. 1987). Le principal modèle post-structuraliste que nous utiliserons sera la géométrie des traits (v. Jakobs 1989 pour une analyse en phonologie diachronique du gallo-roman selon ce modèle et Wireback 1997 pour une application à l’ibéro-roman). Il sera également fait référence, en sympathie davantage qu’en application directe, de la théorie de l’optimalité, du moins en termes de systèmes de contraintes.

2. Présentation et application du modèle au sarde centre-septentrional d’après les données de Michel Contini (1987) Par souci d’ergonomie rédactionnelle, nous utiliserons pour la géométrie des traits une représentation tabulaire, sous forme de matrices, qui équivaudra à une représentation arborescente, comme dans le tableau 1. Pour la description des segments, nous retiendrons les traits les plus pertinents, selon une logique de parcimonie dans la construction des représentations phonologiques. Par exemple, pour définir une obstruante, le seul trait négatif [-sonante] suffira, dans un premier temps, si le segment ou la classe naturelle à laquelle il appartient ne sont pas sujets à une variation notable des traits de racine de la représentation (le niveau catégoriel, qui oppose les contoïdes aux sonantes et aux vocoïdes). Nous verrons plus tard comment les faits dialectaux peuvent conduire à enrichir la description des traits dans les matrices. Dans le tableau 1, le trait de racine de la représentation [-sonante] équivaut au trait [+consonantique] pour définir une obstruante, sans qu’il soit nécessaire d’ajouter dans la description les traits [-approximant] ou [-vocoïde], qui seraient ici redondants du point de vue descriptif. /t/ =>

Nœud de racine Nœud laryngal Supralarygal : CO Manière Nœud de lieu Spécification de position

[-voisé] [-continu]

[-sonante]

[coronal] [+antérieur]

Tableau 1. Hiérarchie de traits de l’occlusive coronale sourde /t/

Selon une représentation en géométrie des traits (Clements, Nick / Hume, Elisabeth 1996), une occlusive coronale antérieure sourde comme /t/ se définit selon une hiérarchie de constituance de traits, qui configurent une arborescence enracinée à une position sequelettale (remplie par un segment de la chaîne parlée) où sont définis les traits du nœud de racine, ici [-sonant], qui branchent deux constituants majeurs  : l’un décrit les traits de phonation (le nœud laryngal), l’autre décrit les traits de manière ou mode d’articulation au niveau

671

Haudricourt & Juilland 1949 revisité

supralaryngal (ou Cavité Orale : CO). Ce trait de classe majeure se subdivise en nœud de lieu ou point d’articulation (ici, [coronal]), conçu comme trait unaire, autrement dit, comme trait catégoriel, spécifiable en termes de position relative, comme ici où la pécification de position [+antérieure] pour le trait coronal permet de distinguer la représentation d’une articulation alvéolaire d’une articulation prépalatale ou post alvéolaire. Le tableau 2 illustre la représentation en géométrie des traits d’une occlusive vélaire, qui est la catégorie que nous allons analyser ici dans une perspective post-structuraliste à travers les changement phonétiques qui modifient cette catégorie, du latin aux dialectes sardes, dans une perspective de géolinguistique structurale analogue à celle choisie par Haudricourt / Juilland (1970 : 89-105) pour des phénomènes de consonantisme gallo-roman. Une occlusive dorsale sourde comme /k/ se définit donc comme [-sonante], autrement dit comme une obstruante, [-voisée] en termes de phonation (nœud laryngal), [-continue] en termes de manière et simplement [dorsal] en termes de lieu d’articulation (aucune spécification n’est requise pour les sons périphériques, du moins dans les limites de la typologie des langues romanes). Nous allons voir comment le changement phonétique, selon la position en termes de configuration syllabique (position forte versus position faible, cf. Ségéral / Scheer 2001) et le contexte vocalique (palatal ou vélaire), modifie les propriétés segmentales en termes de traits configurés dans cette matrice. /k/ =>

Nœud de racine Nœud laryngal Supralarygal : CO Manière Nœud de lieu

[-voisé] [-continu]

[-sonante]

[dorsal] -

Tableau 2. Hiérarchie de traits de l’occlusive dorsale sourde /k/ (cf. variable 1.1. carte 1 infra)

L’un des changements les plus radicaux qu’on puisse ainsi observer est la débuccalisation, phénomène qui se produit au centre-est de la Sardaigne (série 1.3. sur la carte 1), et qui se laisse décrire comme dans la matrice du tableau 2. Dans une telle représentation, le trait de lieu est désactivé. Les seuls traits robustes se trouvent en racine : [-sonant] et en classe majeure  : [-continu], tandis que le trait [+Glotte Fermée] tient lieu en quelque sorte de spécification par défaut, à la hauteur du nœud laryngal (la phonation). / ʔ / =>

Nœud de racine Nœud laryngal Supralarygal : CO Manière Nœud de lieu

[+Glotte Fermée] -

[-sonante]

-

Tableau 2. Hiérarchie de traits de l’occlusive glottale / ʔ /

La débuccalisation neutralise l’activité liée au nœud de lieu, et procède d’une inertie des traits de manière ainsi qu’en racine de la représentation. La laryngalisation de la dorsale (k > h) en revanche, attestée au sud du nuorese, en continuité aréale avec la débuccalisation, est davantage un phénomène positif que négatif, induisant un changement catégoriel en racine de

672

Jean Léo Léonard / Vittorio dell’Aquila

représentation, induit par le relâchement de l’occlusion au niveau du nœud laryngal : [+Glotte Fermée] > [+Glotte Ouverte], si bien que [-sonant] > [+approximant]. Nous indiquons le trait [+continu] en grisé et en italiques à des fins purement didactiques, mais en termes de parcimonie descriptive, le trait [+Glotte Ouverte], à un niveau supérieur de la hiérarchie, suffirait à lui seul. La secondarité du réflexe approximant h par rapport à la réduction par seule occlusion glottique de l’occlusive dorsale /k/ apparaît nettement dans l’enchâssement des aires dans la carte 1, qui décline en séries structurales les données de Michel Contini (1987) pour les contextes attaque initiale prépalatale (C+i-), attaque médiane prépalatale (-C-+i) et attaque médiane prévélaire (-C-+u). Les deux phénomènes se produisent au sud du Nuorese, aire qui se distingue par le maintien de l’occlusive dorsale /k/. / h / =>

Nœud de racine Nœud laryngal Supralarygal : CO Manière Nœud de lieu

[+Glotte Ouverte] [+continu]

[+approximante]

-

Tableau 3. Hiérarchie de traits de la fricative laryngale sourde /h/

Cette laryngalisation est en relation d’équipollence aréologique avec les séries à spirantisation, dont la série 2.1. est caractéristique (k > γ). Laryngalisation et spirantisation sont en sarde deux phénomènes typologiquement différents, même s’ils sont en apparence analogues. Comme le montre le tableau 4, la structure interne d’une fricative vélaire voisée (γ) contraste de manière notable avec celle d’une approximante : les nœuds de manière et de lieu sont identifiés par un processus actif, et la racine de la représentation est d’autant plus caractérisable comme obstruante, non comme approximante. On voit, à les comparer (tableaux 2 supra et 4 infra), combien les structures internes du segment primaire /k/, diffèrent de celles du segment secondaire /γ/ ou [γ]. Alors que la structure interne de l’occlusive dorsale latine reste robuste et riche en Nuorese septentrional, elle s’appauvrit par neutralisation de ses composantes internes en nuorese méridional, par débuccalisation et par laryngalisation, tandis qu’elle connaît une série de changements ailleurs, qui tendent à enrichir sa structure. La spirantisation en sarde central et septentrional (série 2.1.) fait partie de ces phénomènes d’enrichissement de la structure interne. C’est maintenant la multiplicité des phénomènes positifs d’enrichissement de la structure interne en fonction de la position ou de l’interaction avec le noyau syllabique que nous allons observer, dans une logique poststructuraliste. /γ/ =>

Nœud de racine Nœud laryngal Supralarygal : CO Manière Nœud de lieu

[+voisé] [+continu]

[-sonante]

[dorsal] -

Tableau 4. Hiérarchie de traits de la fricative dorsale voisée /γ/

La carte 1. présente les isophones du sarde central et septentrional relatives au traitement de l’occlusive vélaire latine en attaque initiale prépalatale (C+i-), attaque postvocalique prépalatale (-C-+i) et prélabiovélaire (-C-+u).

673

Haudricourt & Juilland 1949 revisité

Carte 1. Traitements en sarde central et septentrional de l’occlusive dorsale en attaque initiale prépalatale (C+i-), attaque postvocalique prépalatale (-C-+i) et prélabiovélaire (-C-+u)

La matrice qui figure dans le tableau 5.1, qui ne modifie que la spécification de lieu de C, de [+antérieur] à [-antérieur] est suffisante, dans la mesure où le trait de manière [-continu] associé au trait de spécification de lieu de C (ou lieu d’articulation consonantique) [-antérieur] suffisent à eux seuls décrire une affriquée palatale – au sujet de la catégorisation des affriquées comme des occlusives à spécification de lieu d’articulation, cf. Clements (1999). / č / =>

Nœud de racine Nœud laryngal Supralarygal : CO Manière Nœud de lieu

[-voisé] [-continu]

[-sonante]

[coronal] [-antérieur]

Tableau 5.1. Hiérarchie de traits de l’affriquée palatale sourde /č/ (cf. variables 2.3 à 3.2., carte 1)

Par ailleurs, dans une représentation multilinéaire, la collocation d’une ligne d’association avec le trait lingual [+haut] de la voyelle palatale haute contribue à décrire en toute simplicité le changement intervenu dans la constituance du segment. A tel point qu’il est même possible de décrire l’incidence de la palatalisation sur le segment consonantique en caractérisant en

674

Jean Léo Léonard / Vittorio dell’Aquila

définitive /č/ comme dans le tableau 5.2. Cette dernière représentation se suffit à elle-même – sans qu’il soit besoin de compléter la description par une association de liens multilinéaires, en toute parcimonie descriptive. Elle saisit élégamment la structure interne du segment. / č / =>

Nœud de racine Nœud laryngal Supralarygal : CO Manière Nœud lingual

[-voisé] [-continu]

[-sonante]

[+haut] -

Tableau 5.2. Hiérarchie de traits de l’affriquée palatale sourde /č/ (cf. variables 2.3 à 3.2., carte 1)

Une caractérisation matricielle comme celle du tableau 5.2. est préférable à celle du tableau 5.1., dans la mesure où elle rend mieux compte du mécanisme du changement de l’attaque dorsale par coarticulation palatale (exprimée par le trait [+haut] associé au trait [+avant] de la voyelle palatale haute). L’attaque prépalatale devient en effet palatale au contact d’une voyelle palatale haute. Nous proposons l’analyse sérielle ci-dessous, qui retient deux aspects essentiels du changement phonétique : a) les relations de symétrie et d’asymétrie de force (opposition fortislenis, cf. Ségéral & Scheer 2001), b) les spécifications et respécifications de traits contrastant avec les structures initiales (celles du latin). Conformément aux principes de l’analyse structuraliste, on appellera « contexte disjonctif » l’asymétrie de force qui prévaut entre l’attaque initiale, de degré fortis, et l’attaque intervocalique, de degré lenis. En termes de spécification de traits, les séries peuvent être unitaires (le même trait domine ou participe de l’ensemble de la série) ou mixtes (le trait se distribue en corrélation ou non avec la contrainte disjonctive de force). Spécification et sous-spécification de traits de la S.I. (Structure Interne) de l’occlusive dorsale latine: • Variable 1.1. Maintien des conditions initiales (inertie) • Variable 1.2. Trait de nœud laryngal [+Glotte Ouverte]. Neutralisation du nœud de cavité orale par débuccalisation. • Variable 1.3. Trait de nœud laryngal [+Glotte Fermée]. Neutralisation du nœud de cavité orale par débuccalisation. • Variable 2.1. Série mixte trait de manière [-continu]/[+continu]. Spirantisation. • Variable 2.2. Série mixte [-continu]/[+Glotte Ouverte]. Neutralisation partielle devant voyelle ([+haute]) en position lenis. • Variable 2.3. Série mixte [-continu], [+haut]/[+Glotte Ouverte]. Neutralisation partielle devant voyelle ([+haute]) en position lenis. • Variable 3.1. Série mixte [-continu], [+haut]/[dorsal]. Neutralisation palatale contextuellement mixte (fortis et lenis) du trait [dorsal], gouvernée par le trait [+haut] de V. • Variable 3.2. Série mixte [+haut]/ [+voisé], [dorsal]. Idem. • Variable 3.3. Série mixte [+haut]/[+continu] dominée par le trait de nœud laryngal [+voisé]. Neutralisation palatale contextuellement mixte (fortis et lenis) gouvernée par le trait [+haut] de V. • Variable 4.1. Série mixte [+haut]/[+continu], avec disjonction du contexte fortis (attaque initiale) et du contexte lenis (intervocalique) quant au trait voisement: la forte reste sourde, les lenis deviennent sonores.

Haudricourt & Juilland 1949 revisité

• • •

675

Variable 4.2. Idem, mais la disjonction de degrés de force est exprimée par le trait [-continu] pour la lenis, [+continu] pour les deux lenis. Variable 4.3. Contextes disjonctifs en terme de force. Le trait [-continu] domine dans les trois séries. Neutralisation du trait de hauteur (dépalatalisation) pour les séries prépalatales, qu’on notera négativement en tant que [-haut]. Variable 4.4. Idem en terme de disjonction entre degrés de force exprimés par le nœud laryngal en termes de voisement. Le trait [+continu] domine, la hauteur est neutralisée pour le contexte fortis C-+i. Le contexte -C-+i donne une antipalatalisation par l’association du trait de lieu [labial], qui a pour effet de recatégoriser en tant qu’approximante labiale l’ancienne vélaire, au niveau de la racine de la représentation (niveau catégoriel).

En termes aréologiques, le résultat de cette taxinomie des variables structurales est encourageant, comme nous allons le montrer à travers une série de remarques de synthèse sur les enseignements de la carte 1. Les remarques et les conséquences énumérées ci-dessous explicitent l’apport de cette approche structuraliste de la dynamique des isophones: Première remarque, le contexte disjonctif de la gradation fortis/lenis détermine en grande partie la macrodivision entre le nuorese et les autres aires dialectales, dans la mesure où l’on peut attendre que c’est dans le cadre du contexte lenis qu’interviennent de manière active les spécifications de traits. Nous avons donc considéré que l’aire centre-occidentale du système 2.2. se caractérise en toute simplicité par la spécification de trait [+continu] pour les dorsales en position lenis. Mais ce n’est pas le cas pour le système 3.2. par exemple. Dans ce cas, la spécification de trait la plus pertinente est que, toutes choses égales par ailleurs (le trait [-continu] latin étant robuste dans ce système), c’est le trait [+haut] en position prépalatale qui prime. Un tel système suit une logique de disjonctivité d’un autre ordre, qui dépend du trait de lieu coronal (i.e. palatal) ou dorsal (i.e. vélaire) de la voyelle. Mais ce système ne suit pas la contrainte disjonctive de gradation de force, qu’on postule comme étant de degré supérieur. Il s’ensuit que les deux ordres de symétrie/asymétrie ou deux contextes disjonctifs entrent en conflit, l’un neutralisant l’autre le plus souvent : l’un lié au degré de force ou gradation de position, l’autre au contexte vocalique ou interaction de lieu de C et de V entre attaque et noyau. Les séries de rang 1 (1.1, 1.2, 1.3) neutralisent les deux contraintes, tandis que toutes les autres (de 2.1 à 4.4.) les hiérarchisent à des degrés divers. Il en résulte une bipartition entre une aire enchâssée étageant les séries 1.1, 1.2, 1.3 dans la partie centre-orientale du réseau dialectal, qui neutralise les deux contextes disjonctifs, et le reste du domaine sarde ici analysé. Deuxième remarque, une fois l’idée de cette équipollence majeure entre neutralisation des deux contextes disjonctifs et réaménagement des propriétés sérielles en fonction de ces deux contextes – positionnel(gradation fortis versus lenis) d’une part, coarticulatoire et syllabique en termes d’interaction attaque/noyau (contexte palatal versus non palatal) –, toutes les autres séries se laissent décrire comme des matrices asymétriques parcimonieuses ou au contraire cumulatives. Les aires 2.1. et 2.2. sont particulièrement parcimonieuses, tandis que les aires 4.1. et 4.2. sont particulièrement cumulatives. Il s’ensuit que les aires de rang 2 (séries 2.1. à 2.3. dans la carte 1) relèvent davantage du type 1 (séries 1.1. à 1.3.) que les autres types sériels, ce qui permet d’opposer un centre neutralisant ou parcimonieux dans le marquage de

676

Jean Léo Léonard / Vittorio dell’Aquila

ses contextes disjonctifs aux deux périphéries nord et centre-méridionale. Il s’avère par voie de conséquence que les deux périphéries nord et centre-méridionales ont opté pour marquer la disjonction de palatalité de l’attaque en relation au nœud de V du noyau, par le trait [+haut] dépendant du lieu de C [+coronal], partagé par l’attaque et par le noyau de la syllabe (c’està-dire la voyelle). Mais alors que le nord opère cette disjonction de manière parcimonieuse, le centre-sud cumule les traits spécifiants, en diversifiant et répartissant les propriétés liées au nœud de manière (du point de vue du paramètre de la continuité : [+continu] versus [-continu]). Un centre parcimonieux s’oppose donc à une aire brisée de spécification complexe, dont le foyer riche en innovations est au sud. La troisième remarque concerne les anti-aires secondaires et aires erratiques (respectivement 4.3. et 4.4. de la carte 1. par exemple). La première catégorie aréologique (anti-aire secondaire) est l’aire 4.3., caractérisée par un trait négatif [-haut], de spécification dépalatalisante – elle représente une étape plus avancée, neutralisante, et donc qualifiée ici de secondaire de la série de variables palatalisantes comprenant 4.1 et 4.2. également, qui n’ont pas abouti au stade de neutralisation de la hauteur. La seconde catégorie aréale (aires erratiques) participe de la neutralisation attestée dans la série 4.3. qui lui est contigüe, mais la répartition des traits y est erratique, avec une spécification antipalatale, exprimée par le trait de lieu de C [labial]. Cette dernière série est en effet non pas seulement mixte en terme de traitement des relations de symétrie et d’asymétrie de contraintes de position et de coarticulation avec le noyau syllabique, mais hétéroclite, puisque la spécification labiale en 4.4. pour la sousvariable -C-+i est littéralement une aberration structurale, qui se laisse décrire comme une antipalatalisation, d’autant plus seule dans sa classe que l’expression catégorielle est de type approximante, hapax dans l’ensemble des séries analysées. L’aberration n’est que partielle, car la spécification [labial] est tout qussi périphérique du point de vue de l’articulateur (ou point de vue moteur, pour reprendre le terme de Roman Jakobson) que le trait [dorsal] qui caractérise la sous-variable ou le contexte -C-+-u. Sachant que l’aire 4.4. de la carte 1 est celle du catalan algueres, cette relative continuité entre le système des dorsales du sassarese (4.3.) et de l’algueres rend à la fois compte de la divergence structurale due aux réseaux de paramètres typologiques génétiques (Stammbaum) que de paramètres typologiques aréaux (Mundartbund). En conséquence, les Anti-aires secondaires et les aires erratiques relèvent d’une tercéité structurale. Elles attestent des étapes particulièrement avancées par simplification ou unification (i.e. par neutralisation), comme dans le cas de la série 4.3., ou par complexification, comme dans la série 4.4. Le fait qu’il s’agisse d’aires innovantes situées dans la périphérie extrême va à l’encontre de la théorie bartolienne. L’ensemble de ces remarques et des conséquences que nous en tirons remet en cause le modèle centre-périphérie bartolien, dans une logique de falsification – car certaines prédiction du modèle bartolien se réalisent en partie au centre ; la seule périphérie dont le fonctionnement relève d’un certain conservatisme structural est celle de la série 1.1 à 1.3 de la carte 1. A ce titre, les périphéries que constituent les aires des séries d’ordre 1 (1.1. à 1.3.) au centre-est et 4 au nord-ouest (4.1. à 4.4.), loin d’être des aires périphériques brisées, sont des aires fortement contrastées, sans être des aires-miroir pour autant. On remarque que la sous-variable -C-+-u s’avère bien plus robuste – ou inerte, du point de vue du changement – que les deux autres, qui

Haudricourt & Juilland 1949 revisité

677

opposent une attaque dorsale sourde prépalatale en position forte (C-+-i) à une attaque de même nature, mais en position faible. Ce contexte disjonctif de force, toutes conditions égales par ailleurs (contexte prépalatal de l’attaque) justifierait une autre carte, qui simplifierait la lecture de la dynamique aréale. En fait, le contexte -C-+-u n’est affecté que par des spécifications de manière (+/- continu) et de nœud laryngal (GF, GO, comme les autres traitements le plus souvent, et surtout, +/- voisé). Une autre carte ne représentant que les aboutissements de -C-+-u donnerait à voir une configuration encore plus épurée : ce qui se passe dans des conditions de marquage (ou d’entropie intersegmentale) de faible intensité.

3. Application systémique élargie (consonantisme sarde)

Ces considérations vont maintenant nous permettre d’avancer avec davantage de célérité dans l’analyse. Une fois les principes d’analyse en termes de contraintes contextuelles de position et d’interaction consonne-voyelle (autrement dit, attaque-noyau) d’une part, de réaménagement des stratégies de spécification parcimonieuse de traits, nous pouvons aborder la carte 2, qui s’avère bien plus complexe que la carte 1. La carte 2 présente en effet les séries et les aires qui correspondent aux aboutissements des attaques intervocaliques latine – en l’occurrence, la position la plus marquée, la plus susceptible de subir des contraintes de restructuration de traits, en raison de la position lenis.

Carte 2.1. Séries et aires, des corrélations d’obstruantes latines aux obstruantes sardes

678

Jean Léo Léonard / Vittorio dell’Aquila

Carte 2.2. Séries et aires, des corrélations d’obstruantes latines aux obstruantes sardes: caractérisation typologique

A cette étape de l’analyse, il convient de faire appel à une analyse en termes de contraintes structurales, définies par la théorie de l’optimalité en phonologie (cf. Kager 1999, à titre de manuel d’introduction à ce courant moderne de la phonologie générative). Quelques éléments indispensables pour la lecture de ce qui suit : !* indique une contrainte négative ou l’inhibition d’un trait. Par ex.  la séquence !*CONT.{OBSTR.} = pas d’obstruantes continues : uniquement des occlusives ; en revanche, une contrainte positive comme OCCL. indique que le trait [-continu] est dominant ou favorisé dans le système. Les abréviations VOIS. et CONT. indiquent des contraintes positives équivalant au voisement et à la spirantisation de la série ou des séries envisagées. Ce système de signalisation des contraintes négatives par la séquence !* et d’abréviation en majuscules des contraintes positives permet de rendre compte de manière condensée des changements décrits dans la colonne de droite de la carte 2, repris dans le tableau. Les contraintes décrivent principalement les changements intervenus entre le système de corrélations du latin et celui des dialectes sardes modernes. Elles s’appliquent donc en premier lieu aux processus de transphonologisation du latin au sarde, en diachronie plutôt qu’en synchronie. Ce choix était nécessaire pour parvenir à une synthèse.

Haudricourt & Juilland 1949 revisité

679

Les grandes tendances typologiques, résumées dans le cadre de droite de la carte 2.1., peuvent se décrire comme suit (les alinéas reprennent la numérotation des séries figurant dans le cadre en question): 1.1. Maintien, caractérisé par la robustesse des traits de voisement ainsi que de manière, et inhibition des interaction attaque-noyau quant aux traits combinés de coronalité et de hauteur (autrement dit, pas de palatalisation des occlusives) : contrainte !*HAUT 1.2. Contrainte !*VOIS.{LAB.} : même remarques que pour 1.1. en ce qui concerne la robustesse des traits de manière et la contrainte de non. palatalité des attaques 1.3. Contrainte !*VOIS.{PERIPH.}, les labiales et dorsales étant des articulations périphériques. Dilution consécutive de la corrélation de manière, où la contrainte CONT. Domine le système. Contrainte de non palatalité des attaques idem. 2.1. Neutralisation généralisée de la corrélation de voisement en faveur des voisées selon le contexte  : contrainte VOIS., neutralisation du contraste de continuité:  contrainte CONT. dominant le système des obtruantes, qui se spirantisent. 2.2. Idem, contrainte spirantisante CONT. dominante avec débuccalisation de la dorsale en [+Glotte Ouverte] 3.1. Contrainte d’occlusion, autrement dit, OCCL. dominante (associée à VOIS.), nonobstant restriction à la continue coronale comme en 1.3. La carte 2.1., dont nous avons rendu plus immédiatement lisibles les aires à l’aide de la carte 2.2., au moyen de tracés d’isoglosses fines et à bourrelets, permet de voir se configurer un ordre de structuration majeur des tendances évolutives et de la typologie des aires des obstruantes romanes du latin au sarde, en accord avec les conclusions auxquelles nous avaient mené l’analyse de la carte 1, qui ne traitait que des aboutissements de l’occlusive vélaire latine dans le réseau dialectal sarde moderne. La configuration d’ensemble est la même (on comparera la carte 1 avec la carte 2.1), avec un arc périphérique septentrional et une série d’aires enchâssées d’une grande compacité au centre-est, correspondant au dialecte nuorese. En revanche, la bipolarité de l’espace typologique (équipollence) est bien moindre : elle apparaît resserrée au nord-ouest, dans une nette asymétrie entre jeux de contraintes (OCCL. & VOIS. en sassarese versus CONT & VOIS. en sarde central). Ce jeu d’asymétrie partielle qui fait différer les deux aires quant au nœud de manière, sans changer les conditions de voisement dominantes, laisse supposer que c’est le trait [-continu] qui est le plus phonologiquement marqué (en termes de conditions de marquage), tandis que le trait de nœud laryngal [+voisé] est le moins marqué, comme on pouvait l’attendre en contexte lenis. La masse géolinguistique de la solution cumulant les deux contraintes de lénition que sont CONT. & VOIS. pour d’anciennes occlusives voisées milite également en ce sens. En revanche, rien ne permettait a priori de s’attendre à ce que le centre-est du domaine sarde affiche de telles conditions structurales : la neutralisation de traits oppositifs pour l’ordre des coronales. De même, l’arc nord-oriental correspondant à la série 1.3. de la carte 2, qui va de l’ouest d’Olbia à Siniscola, avec sa contrainte !*VOIS.{PERIPH.}, qui ne maintient des obstruantes voisées du latin que la coronale, se trouve dans une relation de symétrie et d’asymétrie structurale partielle frappante avec une série comme 4.5. (variété de Dorgali, au centre-est périphérique) : la restriction sur les obstruantes voisées périphériques est identique dans les deux séries pourtant éloignées géographiquement et structuralement, comme le montre l’asymétrie des contraintes touchant les occlusives sourdes latines : maintenues en 1.3. de la carte 2, avec la contrainte OCCL., mais toutes spirantisées en 4.5. avec la contrainte CONT.

680

Jean Léo Léonard / Vittorio dell’Aquila

4. Conclusion L’analyse des changements intervenus dans le système des obstruantes latines en sarde nous a permis de monter d’un degré dans le réductionnisme aréologique et dans la description des caractéristiques typologiques, notamment en faisant appel à un système de contraintes, qui n’est jamais qu’une façon d’appliquer une approche parcimonieuse des mécanismes de remaniement par neutralisation ou par spécification de traits. Nous avons également abordé les faits cette fois dans le cadre d’un paradigme homogène, qui correspond à celui des réalisations lenis (i.e. en position intervocalique), ce qui permet d’autant plus d’aboutir à une vision d’ensemble et à faire apparaître les structures profondes de l’espace consonantique sarde du point de vue diasystémique et géolinguistique. Ce point de vue, au-delà de l’analyse d’une seule classe segmentale en terme de nœud de lieu (le trait [dorsal] dans les cartes 1 et 2) fait apparaître les interactions entre nœuds de lieu périphériques (labial et dorsal) ou compartimentés dans la zone coronale ou palatale et contraintes de neutralisation en terme de rétention versus suppression de segments. Cette propriété structurale nous semble hautement pertinente sur le plan typologique : que les obstruantes coronales latines soient robustes au prix d’une perte de traits de manière hérités et que les obstruantes périphériques labiales et dorsales soient sujettes à l’éviction du système de certaines variantes phonologiques sous le poids de contraintes relatives au lieu de manière n’a rien de trivial, d’autant plus que comme nous l’avons vu, des parlers structuralement très divergents peuvent converger sur des principes analogues en termes de symétrie et d’asymétries. Si on reconnaît le structuralisme à sa façon de concevoir les observables en termes de relations de symétrie, de traits spécifiants, de séries et d’agencements sériels (Deleuze 1973), il va de soi que la géolinguistique constitue un horizon privilégié pour l’exploration des structures complexes. Il est frappant de constater à quel point, il y a désormais plus de soixante ans en tenant compte de l’édition de 1949, Haudricourt et Juilland ne disposaient que de peu de moyens conceptuels et cartographiques, mais aussi empiriques, pour relever ce défi méthodologique. Le recours aux logatomes comme ala : alla, ara : arra, etc. (Haudricourt et Juilland 1975 : 58-68), la carence théorique en hiérarchisation des dispositifs de traits, la suprématie de la notion de corrélation sur la notion plus fine de contraintes, furent autant de facteurs limitants pour une telle entreprise. L’article pionnier d’Uriel Weinreich (1954), qui introduisait cette notion polyédrique stimulante mais qui restait encore au stade programmatique de diasystème, reste d’actualité, tout autant que les avancées exploratoires de Haudricourt et Juilland. Plus d’un demi-siècle plus tard, nous disposons désormais de bases de données abondantes et bien organisées, qui compilent plusieurs générations d’atlas linguistiques (THESOC, pour le domaine occitan, en est un exemple). De manière plus générale, la romanistique est désormais en mesure de créer de multiples bases de données géolinguistiques et cartographiques, comme nous venons de le montrer à partir d’un échantillon des données sardes réunies par Michel Contini (1987). En phonologie, le structuralisme et le générativisme se sont émancipés du caractère dogmatique qui a pu être l’un de leurs défauts méthodologiques à leurs début : la géométrie des traits et la théorie de l’optimalité illustrent bien cette tendance au profit d’un pluralisme de dispositifs destinés à faire apparaître des structures à géométrie variable, ou négociées en fonction de contraintes systémiques. La présente contribution va dans ce sens, en suggérant que l’’approche que nous venons d’utiliser pour les données sardes pourrait être

Haudricourt & Juilland 1949 revisité

681

étendue à l’ensemble des corrélations de traits et des structures syllabiques du domaine roman, dans une perspective à la fois diasystémique et typologique, notamment dans le cadre de l’ALiR. Ce faisant, les propositions méthodologiques énoncées jadis par Haudricourt et Juilland dans leur essai audacieux, trouveraient un écho intéressant aussi bien pour la romanistique que pour une épistémologie des sciences du langage, dans ce champ riche en perspectives empiriques et théoriques qu’est l’articulation entre dialectologie et linguistique générale.

Bibliographie Clements, Nick (1985): The phonology of phonological features. In: Phonology Yearbook 2, 225-252. –– / Hume, Elisabeth (1996): The internal organization of speech sounds. In: Goldsmith, John (edd.): The Handbook of Phonological Theory, Oxford/Cambridge: Blackwell, 245-306. –– (1999): Affricates as Noncontoured Stops. In: Osamu Fujimura & al. 1999 (edd.). Proceedings of LP ’98: Item Order in Language and Speech. Prague: The Karolinum Press, 271-299. –– (2003): Feature economy in sound systems. In: Phonology 20, 287-333. Contini, Michel (1987): Etude de géographie phonétique et de phonétique instrumentale du sarde, 2 vol., Alessandria: Edizioni dell’Orso. –– / al. (1987): L’analyse phonologique des parlers romans dans le cadre de l’A.L.I.R. In: Géolinguistique 3, 51-88. Deleuze, Gilles (1973): A quoi reconnaît-on le structuralisme ? In: Châtelet François (edd.): Histoire de la philosophie VIII. Le XXe siècle. Paris: Hachette, Haudricourt, André & Juilland, Alphonse (1970): Essai pour une histoire structurale du phonétisme français. La Haye/Paris: Mouton. Jacobs, Haike (1989): Nonlinear Studies in the Historical Phonology of French, thèse de doctorat. Nijmegen: Université Catholique de Nijmegen. Kager, René (1999): Optimality Theory. Cambridge: Cambridge University Press. Ségéral, Philippe / Scheer, Tobias (2001): La Coda Miroir. In: BSL 96, 107-152. Weinreich, Uriel (1954): Is a Structural Dialectology Possible? In: Word 4, 388-400. Wireback, Kenneth 1997. The Role of Phonological Structure in Sound Change from Latin to Spanish and Portuguese. NY/Bern: PeterLang.

Violeta Martínez-Paricio (CASTL/University of Tromso) / Francesc TorresTamarit (CLT/Universitat Autònoma de Barcelona)

¿Diptongos crecientes o decrecientes? Un análisis comparativo de las secuencias de vocales altas en español y catalán

1. Introducción Este artículo estudia las secuencias tautosilábicas formadas por dos vocales altas en español y catalán (i.e. los diptongos iu/ui). Un análisis comparativo de estas secuencias resulta de especial interés por varios motivos. En primer lugar, a pesar de que el catalán y el español son dos lenguas muy próximas, estudios anteriores han señalado su divergencia en lo que respecta a la realización de estas secuencias. En segundo lugar, al tratarse de vocales de igual altura y grado de sonicidad, no es evidente cuál de las dos pasa a realizarse como vocoide no silábica (de ahora en adelante, abreviado G) y cuál mantiene su prominencia vocálica (de ahora en adelante, abreviado V). En ambas lenguas, el resto de diptongos están constituidos por elementos de distinta sonicidad. En tales casos, las vocales de menor apertura (i,u) se realizan siempre como G, frente al resto de vocales (a, e, o), que mantienen su prominencia vocálica y silábica, dada la preferencia de las sílabas por los núcleos de alto grado de sonicidad. En el caso de los diptongos iu/ui, sin embargo, el parámetro de la sonicidad no puede determinar cuál de las dos vocales se convierte en G, ya que i y u presentan el mismo grado de sonicidad. La estructura del artículo es la siguiente. Tras abordar algunas cuestiones generales acerca de las secuencias iu/ui en ambas lenguas en el apartado §2, las secciones §3 y §5 dan cuenta del experimento de producción que se realizó a 12 informantes con el fin de lograr una descripción más precisa de estas secuencias. Por su parte, el apartado §4 presenta una caracterización acústica muy básica de estos diptongos, mientras que §6 trata sus características fonológicas, así como otras cuestiones relacionadas con la asignación de acento en catalán y español. Para finalizar, se presenta un análisis de los datos dentro del marco de la Teoría de la Optimidad (Prince y Smolensky 1993/2004).

684

Violeta Martínez-Paricio / Francesc Torres-Tamarit

2. Cuestiones generales sobre los diptongos iu/ui en español y catalán Diversos trabajos han señalado que la tendencia en español es realizar estas secuencias como diptongos crecientes (es decir, el primer elemento de la secuencia se convierte en G) (véase, por ejemplo, Alarcos 1950, Cabré y Prieto 2006, Navarro Tomás 1918, Núñez Cedeño y Morales Front 1999, Quilis 1993), mientras que en catalán, la tendencia general es la contraria: resolver estos diptongos como secuencias decrecientes (Cabré y Prieto 2004, 2008, Recasens 1991, 1993, Wheeler 2005): (1)

Crecientes en español

Decrecientes en catalán

v[jú].da r[wí].do c[ju].dád c[wi].dár

v[íw].da c[új].na c[iw].tát c[uj].dár

GV [ju,wi]

VG [iw,uj]

Con todo, muchos de estos estudios constatan la dificultad que conlleva la clasificación de estos diptongos, especialmente cuando se encuentran en posición átona (Alarcos 1991/1950). A esta dificultad hay que añadir la existencia de variación dialectal e idiolectal, sobre todo en lo que respecta a la realización de iu/ui en catalán. Así pues, diversos autores han indicado que estas secuencias también se pronuncian en ocasiones como diptongos crecientes GV (Bonet y Lloret 1998, Cabré y Prieto 2004, 2008, Cabré y Ohannesian en prensa, Fabra 1891, 1912, Recasens 1991, 1993, entre otros).

3. Experimento El experimento de producción constó de 56 palabras con iu/ui en catalán y 54 palabras en español. La mayor parte de estas palabras eran formas nominales. Sólo se incluyeron formas verbales cuando la secuencia vocálica aparecía en la raíz (e.g. cui.d+ar), puesto que la presencia de linde morfemática favorece la realización heterosilábica de estas secuencias (e.g. subs.ti.tu.+ir) y, como se anunció anteriormente, el presente estudio se centra únicamente en las realizaciones tautosilábicas. Se entrevistaron a 12 informantes, mujeres de entre 23 y 26 años, representativos de tres grupos de hablantes: (G1) hablantes de español septentrional (3 de Madrid y 3 castellanohablantes de Valencia); (G2) hablantes casi-monolingües de catalán central (uno de Barcelona y otro de Girona); y (G3) hablantes bilingües de catalán y español (4 de Barcelona). Todos los informantes realizaron 3 tareas de producción. Los informantes de G2 y G3 realizaron las tareas en castellano y en catalán. La primera tarea era una mera actividad de lectura en la que los hablantes debían leer con una entonación declarativa neutra la

¿Diptongos crecientes o decrecientes? Un análisis comparativo

685

oración “Digo la palabra X (esp.) / Dic la paraula X (cat.)”, donde la X era substituida por cada una de las palabras con iu/ui. El resto de tareas eran dos actividades de imitación y lectura. Así, la segunda tarea tenía por objeto de estudio las secuencias iu/ui tónicas. El informante debía reproducir un contexto enfático; concretamente, debía imaginar que tras haber repetido varias veces una palabra, tenía que volver a repetirla debido a la reiterada incomprensión por parte de su interlocutor. En esta repetición, el hablante debía leer la palabra con un tono de reproche mientras alargaba de manera enfática la sílaba tónica de la palabra en cuestión. La intuición de los autores era que si los hablantes de español realizaban estos diptongos como crecientes (GV), alargarían la segunda vocoide mientras que si los hablantes de catalán realmente interpretan estas secuencias como decrecientes (VG), alargarían el primer segmento: “Que te digo viúúúda” (esp.) / Que et dic víííuda (cat.)”. Por último, la tercera actividad giraba entorno a las secuencias átonas. Los hablantes debían reproducir un contexto correctivo mediante el cual las secuencias de vocales altas átonas recibían un acento secundario. Los informantes debían leer frases del tipo: “No, no he dicho piedad, he dicho CIÙ-dád”; de este modo, al recibir iu/ui un acento secundario se facilitaba el análisis de estas secuencias. Todas las oraciones se presentaron en su forma ortográfica, se grabaron con el software Audacity y se analizaron con Praat.

4. Caracterización acústica básica de iu/ui Para poder determinar si las secuencias de vocales altas se realizan de manera creciente (GV) o decreciente (VG), se tomó como correlato de una glide la transición de F2. Así, si la transición de F2 se daba al inicio de la secuencia vocálica, seguida de una F2 estable, el diptongo se interpretó como creciente. Por el contrario, si la transición de F2 aparecía al final de la secuencia vocálica, el diptongo se interpretó como decreciente (VG).

5. Resultados del experimento Los hablantes monolingües de español realizaron todas las secuencias iu/ui como diptongos crecientes (i.e. [ju, wi]), a diferencia de los hablantes casi monolingües de catalán, que realizaron la mayor parte de estas secuencias como diptongos decrecientes [iw, uj], no sólo cuando realizaron las tareas en catalán, sino también cuando la realizaron en español. Los resultados de los hablantes bilingües evidenciaron un mayor grado de variación. Estos hablantes no realizaron todas las secuencias vocálicas como diptongos decrecientes (VG), sino que en la tarea en catalán, también exhibieron muchos casos de realizaciones crecientes (VG). Los siguientes apartados analizan únicamente los datos de los hablantes (casi) monolingües. Los resultados de los hablantes bilingües que son los que evidencian mayor grado de variación se abordarán en futuros trabajos.

686

Violeta Martínez-Paricio / Francesc Torres-Tamarit

6. Hacia una interpretación fonológica 6.1. Representaciones moraicas de iu/ui en español y catalán Al observar los patrones de asignación de acento en ambas lenguas, se observa que en ciertos contextos específicos, las sílabas CGV, CVG, CVC atraen el acento. Así, en palabras de más de dos sílabas, la antepenúltima sílaba no puede recibir el acento cuando la penúltima sílaba contiene una coda (i.e. sílaba trabada) o una G (para el español, véase Harris 1983; para el catalán, véase Serra 1997, Vallverdú 1997): (2) Español

Catalán

a.t[én].to

vs.

*á.ten.to

con.c[ép].te

vs.

*cón.cep.te

a.pl[áw].so

vs.

*á.plaw.so

i.d[jó].ma

vs.

*í.djo.ma

i.d[jó].ma

vs.

*í.djo.ma

di.no.s[áw].re

vs.

*di.nó.saw.re

Esta generalización se mantiene también en los casos de secuencias con vocales altas: (3) Español

Catalán

pin.g[wí].no

vs.

*pín.gwi.no

ca.ny[íw].la

vs.

*cá.nyiw.la

o.r[jún].do

vs.

*ó.rjun.do

man.s[íw].la

vs.

*mán.siw.la

cir.c[wí].to

vs.

*cír.cwi.to

Además, estas secuencias vocálicas también atraen el acento cuando aparecen en posición final de palabra: español: ben.j[wí], inter.v[jú], mil.d[jú]; catalán: co.dor.n[íw], a.v[új], bes.c[új]t, es.t[íw]. A partir de estos datos, y teniendo en cuenta la distinción realizada por la Teoría Moraica entre sílabas ligeras (con una mora) y sílabas pesadas (con más de una mora) (McCawly 1968, Hyman 1985, van der Hulst 1984, Kager 1989, Hayes 1989, Morén 2001, entre otros) parece razonable proponer que las sílabas tónicas que contienen secuencias de vocales altas en español y catalán son pesadas (bimoraicas). Además, basándonos en la noción de dominancia o cabeza (head) de la teoría prosódica (i.e. todo constituyente prosódico debe tener un núcleo) (Liberman & Prince 1977, Nespor & Vogel 1986, Hayes 1995, de Lacy 2006, Jurgec en prensa), (4) presenta las posibles representaciones moraicas para las sílabas tónicas con iu/ui en español y en catalán (la mora-dominante se marca con el subíndice C): (4) Español Catalán σ σ σ σ

C

µ

µc

w

i

µµ µcµc CC

wu

i j

C

µ

µc

u

j

¿Diptongos crecientes o decrecientes? Un análisis comparativo

687

Como se ilustra en (4), la principal diferencia entre ambas representaciones moraicas radica en la localización de la mora dominante o cabeza de sílaba: en español, la moradominante coincide con la segunda mora (la mora de la derecha), mientras que en catalán la mora-dominante es la primera (o mora de la izquierda). 6.2. El sistema de acentuación no marcado en español y catalán La posición exacta del acento léxico en los sustantivos y adjetivos del español y el catalán no es absolutamente predecible ni fija. En muchos casos, por tanto, el lexicón debe contener información adicional relativa a la posición exacta del acento léxico (Harris 1983) para poder dar cuenta, por ejemplo, de contrastes del tipo sábana vs. sabána. Aún así, la posición del acento está sujeta a una condición inviolable de buena formación: el acento de la palabra debe situarse en una de las tres últimas sílabas (three-syllable window), o, lo que es lo mismo, no existen palabras sobreesdrújulas: e.g. *átapama. Además, no todas las opciones (acento en la antepenúltima, penúltima o última sílaba) presentan el mismo grado de marcaje. De hecho, el patrón no marcado constituye aproximadamente el 95% del conjunto de sustantivos y adjetivos en español (Alvord 2003, Aske 1999, Harris 1983, Hualde 2000, entre otros). Este patrón no marcado lo conforman las palabras llanas acabadas en vocal (esp.: casa, trampa, gato, pistola, perdida; cat. negoci, armari, casa, taula) y las palabras agudas acabadas en consonante (esp.: camión, civil, merced; cat.: diminut, clavell, futbol). En la línea de gran parte de los trabajos tradicionales previos, y teniendo en cuenta estos patrones no marcados de acentuación, este análisis asume que ambas lenguas presentan pies métricos moraicos, con una preferencia general por los troqueos (pies con núcleo a la izquierda) frente a los yambos (pies con núcleo a la derecha). Aunque existen excepciones a esta generalización (e.g. esp.: revólver, fácil, cáncer; cat.: tàlem, túnel, rúfol), este trabajo parte de la idea de que la gramática sólo genera las formas nominales con acentuación no marcada. Los dos patrones no marcados forman un troqueo moraico alineado con el límite derecho de la palabra prosódica: e.g. (ca.sa)], va.(lor)]. En el resto de casos (es decir, en las palabras esdrújulas, y las llanas y agudas que no siguen el patrón no marcado), el lexicón deberá contener algún tipo de información idiosincrásica sobre la posición relativa del acento. En la sección que sigue, se ofrece un análisis de las palabras que contienen secuencias de dos vocales altas en español y catalán. En esta propuesta, el patrón de acentuación que presentan las palabras que contienen vocales altas recibe el mismo análisis que los casos de acentuación no marcados, y se muestra que la disparidad entre la realización de tales secuencias en español y catalán no precisa modificar nuestra asunción primera de que ambas lenguas se caracterizan por la asignación de un troqueo moraico como patrón no marcado. 6.3. Una aproximación teórica a las secuencias de vocales altas en español y catalán El presente análisis se centra en los patrones de acentuación de aquellas palabras que contienen secuencias de vocales altas en posición tónica. Esta propuesta se enmarca dentro de la Teoría de la Optimidad (Prince y Smolensky 1993/2004) e incorpora conceptos y

688

Violeta Martínez-Paricio / Francesc Torres-Tamarit

distinciones de la Teoría Moraica (Van der Hulst 1984, Hyman 1985, Hayes 1989). Algunos de los aspectos del análisis se han tomado de Martínez-Paricio 2010. El análisis de los patrones de acentuación en catalán se limita a los datos de las descripciones tradicionales, similares, a grandes rasgos, a los resultados obtenidos en el experimento de producción para el grupo 2 (G2). 6.3.1. Asunciones básicas Las representaciones moraicas de las secuencias de vocales altas en posición tónica para el español y el catalán son las que aparecen en (4). En los casos en que dos vocales de distinta sonicidad son tautosilábicas, la jerarquía universal presentada en (5), basada en las restricciones de marcadez que penalizan la asociación entre una determinada estructura prosódica (en este caso la cabeza silábica) y un elemento segmental de determindad sonicidad (en este caso el conjunto de vocales), es la responsable de que la vocal tónica sea el elemento con mayor sonicidad, y la glide el elemento con menor grado de sonicidad. (5) Jerarquía universal de restricciones (basada en Prince y Smolensky 1993/2004) *´V/i,u >> *´V/e,o >> *´V/a

Ahora bien, en el caso que nos ocupa, cuando dos vocales altas deben pronunciarse en una misma sílaba, la jerarquía universal de (5) no es capaz, por si sola, de determinar qué vocal se realiza como vocoide no silábica (o mora-dependiente) y cuál se realiza como cabeza de la sílaba (o mora-dominante), ya que ambas presentan el mismo grado de sonicidad. Cualquiera de la dos posibles realizaciones, es decir, la realización creciente (GV), propia del español, y la realización decreciente (VG), propia del catalán, incurren en la misma violación de la restricción *´V/i,u, que es precisamente la que ocupa la posición más alta en la jerarquía universal. De esta situación, se desprende la necesidad de postular algún otro tipo de restricción que sea la responsable de derivar ambos patrones. Antes de introducir estas restricciones especificas, a continuación se formulan las restricciones universales responsables de derivar el patrón no marcado de acentuación de los elementos nominales tanto en español como en catalán. Para un análisis exhaustivo sobre el patrón de acentuación no marcado en español basado en jerarquías universales, consultad Martínez-Paricio 2010. – PieBinarioµ (PieBinµ): asignad una marca de violación por cada pie métrico que no sea binario a nivel moraico. – Troqueo: asignad una marca de violación por cada pie métrico que alinee la cabeza del pie con el lado derecho del pie. – PesoPorPosición (PPP): asignad una marca de violación por cada consonante en posición de coda silábica o glide (prevocálica o postvocálica) que no proyecte una mora. – Alinead-Derecha(Palabra Prosódica, Pie) (Alin-D(PP, P)): asignad una marca de violación por cada palabra prosódica cuyo límite derecho no coincida con el límite derecho de algún pie. – Alinead-Límites(Pie, σ) (Alin-Lim(P, σ)): asignad una marca de violación por cada límite de un pie que no esté alineado con el límite de alguna sílaba.

¿Diptongos crecientes o decrecientes? Un análisis comparativo

689

Los candidatos que contienen un pie métrico mínima y máximamente bimoraico satisfacen la restricción de marcaje PieBinarioµ. Por el contrario, los pies métricos con una sola mora, los pies degenerados, o los pies con más de dos moras, recibirán una marca de violación. Por su parte, la restricción de marcaje Troqueo es violada por todos aquellos candidatos que contienen pies métricos con el núcleo a la derecha del pie. La restricción PesoPorPosición es la responsable de que las consonantes en posición de coda, así como las glides, hayan proyectado una mora. La justificación para esta restricción puede encontrarse en la sección (6.1). Las dos últimas restricciones presentadas arriba son restricciones de alineación. Este tipo de restricciones se encarga de que los límites –derecho, izquierdo, o ambos– de una categoría prosódica coincidan, en el caso que nos ocupa, con los límites de otra categoría prosódica. La restricción Alinead-Derecha(Palabra Prosódica, Pie) favorece aquellos candidatos que contienen el pie métrico alineado a la derecha de la palabra prosódica. Por otra parte, la restricción Alinead-Límites(Pie, σ) se encarga de descartar aquellos candidatos en que cada límite del pie métrico no está perfectamente alineado con el límite de alguna sílaba. Es decir, esta restricción penalizaría aquellas estructuras en que al construir el pie métrico se rompe la integridad de la sílaba (Hayes 1995). Para dar cuenta de la diferente realización –creciente en español y decreciente en catalán– de las secuencias de vocales altas en posición tónica, necesitamos incluir en nuestra propuesta dos restricciones de marcaje que hagan referencia explícita a la posición de la cabeza dominante (mora dominante) dentro del dominio silábico. Esta restricción será la responsable de que el elemento vocálico que proyecte la mora dominante se realice como V, y no como G, en la superficie. Estas restricciones están inspiradas en Mullin 2010. – *Dependiente-Derechaµ]σ (*Depen-Dµ]σ): asignad una marca de violación por cada mora dependiente en el dominio silábico que aparezca a la derecha de la mora dominante o cabeza. E.g.: *(ˈµµ) – *Dependiente-Izquierdaµ]σ (*Depen-Iµ]σ): asignad una marca de violación por cada mora dependiente en el dominio silábico que aparezca a la izquierda de la mora dominante o cabeza. E.g.: *(µˈµ) Estas dos últimas restricciones penalizan estructuras opuestas. La restricción *Dependiente-Derechaµ]σ promueve aquellos candidatos en los que el pie métrico contiene la mora dominante a la izquierda, es decir, los candidatos que contienen un troqueo moraico. De manera opuesta, la restricción *Dependiente-Izquierdaµ]σ se viola siempre que el pie métrico es un yambo moraico. Aparentemente, la restricción Troqueo presentada anteriormente podría parecer la misma que la restricción *Dependiente-Izquierdaµ]σ. Sin embargo, esto no es así. Cuando el pie métrico es monosilábico, ambas restricciones evalúan los candidatos del mismo modo, de manera que se satisfacen si el pie es un troqueo moraico, pero se violan si el pie es un yambo monosilábico. La diferencia entre las dos restricciones se hace evidente cuando se evalúa una representación como en la que, aun con un pie bimoraico, ambas moras pertenecen a sílabas diferentes. En estos casos, la restricción *Dependiente-Izquierdaµ se satisface de manera vacua porque la relación entre la mora dominante y la mora dependiente no se encuentra circunscrita al dominio prosódico de una sola sílaba.

690

Violeta Martínez-Paricio / Francesc Torres-Tamarit

6.3.2. Análisis A continuación, se ilustrará de qué modo interactúan las restricciones presentadas hasta ahora a partir de inputs que contienen secuencias de vocales altas en español y catalán. Para un análisis del resto de secuencias vocálicas tautosilábicas y heterosilábicas, consultad Martínez-Paricio 2010.

El tableau de (6) incluye tres candidatos. El primer candidato contiene un pie métrico bimoraico monosilábico, no alineado con el límite derecho de la palabra prosódica, en el que la mora dependiente se sitúa a la izquierda de la mora dominante. El segundo candidato sitúa el pie métrico en la misma posición que el primer candidato, pero difiere de este último en la posición relativa de las moras. El tercer y último candidato contiene un pie métrico bimoraico y monosilábico, como los dos candidatos anteriores, pero cuyo límite izquierdo no se alinea con el límite izquierdo de la primera sílaba de la palabra prosódica. Es decir, en este candidato la estructura del pie métrico rompe la integridad de la sílaba al excluir una de sus moras. El último de los candidatos, aunque también contiene un diptongo creciente, es descartado por la jerarquía de restricciones por violar fatalmente la restricción AlineadLímites(Pie, σ). Los dos primeros candidatos incurren una misma violación de la restricción Alinead-Derecha(Palabra Prosódica, Pie), por lo que esta restricción no es capaz de determinar cuál de los dos candidatos es más armónico. Dado que el segundo de los candidatos viola *Dependiente-Derechaµ*]σ, el candidato ganador es el primero, aquél que sitúa la mora dependiente a la izquierda de la mora dominante. Siempre que un troqueo moraico no pueda alinearse con el límite derecho de la palabra prosódica (lo cual, además, generaría una representación mal formada como la del tercer candidato), es preferible obtener un yambo silábico, es decir, satisfacer *Dependiente-Derechaµ*]σ antes que Troqueo. Para derivar el

¿Diptongos crecientes o decrecientes? Un análisis comparativo

691

patrón en catalán, que realiza la secuencia de vocales altas como diptongo decreciente, el mero hecho de intercambiar la posición que ocupan las restricciones del tipo *Dependiente es suficiente. En catalán, por tanto, la restricción Troqueo nunca se transgrede, con lo cual ocupa una posición inordenada respecto de *Dependiente-Izquierdaµ]σ. Otro caso relevante que se había tenido en cuenta en secciones anteriores, lo ejemplifica un caso como benjuí, en que la secuencia se encuentra en posición final de palabra.

En una palabra con dos sílabas pesadas, de la misma manera que ocurre con palabras como mentón, el acento siempre recaerá en la última sílaba. El tableau de (7) muestra, otra vez, que *Dependiente-Derechaµ]σ domina Troqueo. Otro posible candidato, el tercer candidato, es aquél en que se acentúa la primera sílaba. Para descartar esta posibilidad, la restricción AlineadDerecha(Palabra Prosódica, Pie) debe dominar Troqueo y *Dependiente-Izquierdaµ]σ. En catalán, las palabras que contienen la secuencia de vocales altas en posición final de palabra muestran el patrón decreciente: n[íw], cal[íw], interv[íw]. Ahora bien, existe un conjunto de palabras, más bien reducido, en el que es el segundo elemento vocálico el que ocupa la posición de núcleo: S[u.í]ssa, benj[u.í], Ll[u.í]s. Estas secuencias, según las descripciones tradicionales, nunca se pronuncian con diptongo creciente: *S[wí]ssa, *benj[wí], *Ll[wí]s; sino con hiato. Para dar cuenta de estos casos, y poder aislarlos de aquellos que sí muestran el patrón decreciente generalizado, resulta del todo necesario marcar en el léxico que la segunda vocal debe ser acentuada. Una restricción como Max(acento) situada por encima de Troqueo es capaz de escoger el candidato real, así como descartar el candidato que muestra diptongo creciente. Así lo muestra el tableau de (8).

692

Violeta Martínez-Paricio / Francesc Torres-Tamarit

7. Conclusiones Este studio ha demostrado como la misma jerarquía de restricciones que es capaz de dar cuenta del patrón de acentuación no marcado en español y catalán en las formas nominales deriva también la realización específica de las secuencias de vocales altas en ambas lenguas. La posición relativa de las dos restricciones que evalúan la localización de la mora-dependiente en el dominio prosódico de la sílaba son las responsables de la asimetría en la realización de las secuencias de vocales altas en español y catalán. De este modo, el patrón de acentuación no marcado y la realización particular de las secuencias de vocales altas ha recibido una explicación conjunta. Para los casos específicos del catalán en los que la segunda vocal alta es acentuada, la misma jerarquía es capaz de descartar los candidatos que, aun respetando el acento subyacente, muestran la resolución de la secuencia como diptongo creciente, escogiendo como el candidato óptimo aquél que presenta la resolución en hiato.

¿Diptongos crecientes o decrecientes? Un análisis comparativo

693

Bibliografía Alarcos Llorach, Emilio (1950) [1991]: Fonología española. Gredos: Madrid. Alvord, Scott M. (2003): The psychological unreality of quantity sensitivity in Spanish: experimental evidence. In: Southwest Journal of Linguistics 22.2, 1-12. Aske, J. (1990): Disembodied rules vs. patterns in the lexicon: Testing the psychological reality of Spanish stress rules. In: Berkeley Linguistics Society 16, 30-45. Bonet, Eulàlia / Lloret, Maria-Rosa (1998): Fonologia catalana. Barcelona: Ariel. Cabré, Teresa (1993): Estructura gramatical i lexicó: el mot mínim en català. Tesis doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona. –– / Ohannesian, Maria (enviado): Seqüències de sonicitat decreixent en català i castellà. –– / Prieto, Pilar (2004): Prosodic and analogical effects in lexical glide formation in Catalan. In: Probus 16, 113-150. –– (2007): Exceptional hiatuses in Spanish. In: Colina, Sonia / Martínez-Gil, Fernando (edd.): OptimalityTheoretic Advances in Spanish Phonology. Amsterdam/Philadelphia: John Benjamins, 205-238. –– (2008): Diftongs creixents versus hiats: situació del català dins la Romània. In: Randa 60, 161-178. Colina, Sonia (1996): Spanish noun truncation: The emergence of the unmarked. In: Linguistics 34, 1199-1218. Crowhurst, Megan J. (1992): Diminutives and augmentatives in Mexican Spanish: A prosodic account. In: Phonology 9: 221–53. De Lacy, Paul (2006): Markedness: Reduction and Preservation in Phonology. Cambridge: Cambridge University Press. Fabra, P. (1891): Ensayo de gramática de catalán moderno. Sebastià Bonet (ed). Barcelona: Alta Fulla, 1993. –– (1912/1977): Gramática de la lengua catalana. Barcelona: Leteradura. Harris, James W. (1983): Syllable Structure and Stress in Spanish: a non-linear Analysis. Cambridge: MIT Press. –– (1991): With respect to metrical constituents in Spanish. In: Campos, Héctor / Martínez-Gil, Fernando (edd): Current Studies in Spanish Linguistics. Washington DC: Georgetown University Press, 447–473. Hayes, Bruce (1989): Compensatory lenghthening in moraic phonology. In: LingI 20. –– (1995): Metrical Stress Theory: Principles and Case Studies. Chicago: The University of Chicago Press. Hualde, José Ignacio (2000): How general are linguistic generalizations? In: Chicago Linguistic Society 36.1, 167-77. Hyman, L. (1985): A theory of phonological weight. In: Publications in Language Sciences 19, Dordrecht: Foris. Institut d’Estudis Catalans (1990): Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana I. Fonètica. Barcelona, IEC. Jurgec, Peter (en prensa): Feature Spreading 2.0: A Unified Theory of Assimilation. Ph.D. thesis, University of Tromsø. Kager, René (1989): A Metrical Theory of Stress and Destressing in English and Dutch. Dordrecht: Foris. Liberman, Mark / Prince, Alan (1977): On stress and linguistic rhythm. In: LingI 8, 249-336. Martínez-Paricio, Violeta (2010): Coercive weight and diphthongs in Spanish. Ms., University of Tromso. McCawly (1968): The Phonological Component of a Grammar of Japanese. The Hague: Mouton. Morén, Bruce (2001): Distinctiveness, coercion and sonority: A unified theory of weight. New York, London: Routledge. Navarro Tomás, Tomás (1918) [1974]: Manual de pronunciación española. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

694

Violeta Martínez-Paricio / Francesc Torres-Tamarit

Nespor, Marina / Vogel, Irene (1986): Prosodic Phonology. Dordrecht: Foris. Núñez-Cedeño, Rafael / Morales Front, Alfonso (1999): Fonología generativa contemporánea de la lengua española. Washington DC: Georgetown University Press. Oltra-Massuet, Isabel / Arregui, Karlos (2005): Stress-by-structure in Spanish. In: LingI 36, 43-84. Prieto, Pilar (1992a): Morphophonology in Spanish diminutive formation: A case for prosodic sensitivity. In: HLing 5: 169–205. –– (1992b): Truncation processes in Spanish. In: Studies in the Linguistic Sciences 22: 143–58. Prince, Alan / Smolensky, Paul (1993/2004): Optimality Theory: Constraint interaction in generative grammar. Technical Report, Rutgers University and University of Colorado at Boulder, 1993. Revised version published by Blackwell, 2004. Quilis, Antonio (1993): Tratado de fonología y fonética españolas. Madrid: Gredos. Recasens, Daniel (1991): Fonètica descriptiva del català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. –– (1993): Fonètica i fonologia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Roca, Iggy (2005): Saturation of parameter settings in Spanish stress. In: Phonology 22: 345-94. Serra, Pep (1997): Prosodic structure and stress in Catalan. In: Martínez-Gil, Fernando / MoralesFront, Alfonso (edd.): Issues in the Phonology and Morphology of the Major Iberian Languages. Georgetown studies in Romance linguistics. Washington: Georgetown University Press. Vallverdú Albornà, Teresa (1997): On stress assignment in Catalan. MA Thesis, Universitat Autònoma de Barcelona. Van der Hulst, Harry (1984): Syllable structure and stress in Dutch. Dordrecht: Foris. Wheeler, Max W. (2005): The phonology of Catalan. Oxford: Oxford University Press.

Paolo Milizia (Università degli Studi di Cassino)

Rotazione vocalica e metafonia nel dialetto di San Benedetto del Tronto (Ascoli Piceno)1

1. Caratteri della rotazione vocalica In questo contributo tratteremo alcuni aspetti del vocalismo tonico del dialetto di San Benedetto del Tronto (Ascoli Piceno) e in particolare del fenomeno di rotazione vocalica caratteristico di questa varietà e delle ripercussioni sul piano morfofonologico dei mutamenti a carico del sistema vocalico. La rotazione del sambenedettese si iscrive in una serie di fenomeni di ristrutturazione del vocalismo caratteristici del Piceno meridionale, zona che coincide con il limite settentronale sul versante adriatico dell’area dialettale detta altomeridionale. Una descrizione d’insieme di tali mutamenti è stata data negli anni Trenta del Novecento da Erich Mengel nella dissertazione Umlaut und Diphthongierung in den Dialekten des Picenums (1936), che resta a tuttoggi fondamentale, anche perché in quest’area le varietà dialettali hanno subito negli ultimi decenni una considerevole recessione2. Quattro tendenze strutturali determinano le rotazioni del Piceno: 1) monottongamento dei dittonghi metafonetici; 2) abbassamento delle alte originarie; 3) abbassamento delle medio alte; 4) arretramento o avanzamento di /a/. Dove non altrimenti specificato i dati provengono da inchieste dell’autore. Ringrazio gli informanti e l’associazione Circolo dei sambenedettesi per l’aiuto fornitomi. Ringrazio, inoltre, Luca Lorenzetti, Giancarlo Schirru e Ugo Vignuzzi per utili discussioni e suggerimenti. Come d’uso, eventuali errori o incompletezze sono di mia esclusiva responsabilità. 2 Preziosi sono anche i dati delle inchieste svolte da Giulia Mastrangelo Latini (1966) per la bassa valle del Tronto. Indicativa di quanto avanzata e ormai quasi definitiva sia in quelle zone la perdita delle varietà dialettali proprie dei singoli municipi è la situazione attualmente osservabile a Colonnella. Se ancora negli anni Sessanta del secolo scorso era possibile documentare esaustivamente il vocalismo della parlata di questo paese, nel 2010, di tre informatrici anziane da me intervistate, solo una, di più di novantanni di età, riconosceva come appartenenti al proprio dialetto forme caratterizzate dal genuino vocalismo di Colonnella, mentre le altre due, ottantenni, qualificavano quelle stesse forme come tipiche del modo di parlare dei loro padri. Tanto estranea risulta ormai quella varietà che persino la rivista locale Colonnella frammenti, dedicata alla custodia delle tradizioni cittadine, ospita poesie in dialetto che rappresentano in realtà una facies linguistica diversa e secondaria, in cui, per quanto ho potuto vedere, sono perduti tratti caratteristici come, ad esempio, il passaggio di /u/ ad /i/. 1

696

Paolo Milizia

I diversi gradi di compimento dei fenomeni di abbassamento (ad esempio le medioalte in alcuni punti diventano mediobasse, mentre in altri raggiungono il timbro [a]) e il loro combinarsi o meno con l’avanzamento o l’arretramento di /a/ originario danno luogo, nelle varietà in questione, ad un considerevole ventaglio di configurazioni vocaliche diverse3. Alla base del vocalismo tonico del dialetto di San Benedetto sta la formazione del sistema vocalico romanzo occidentale accompagnata da uno sviluppo metafonetico, innescato tanto da i quanto da u finali, che coinvolge le mediobasse, con dittongamento «napoletano», e le medioalte (a non è toccato da metafonia). Questo sistema di partenza subisce tre mutamenti: 1) monottongamento dei dittonghi metafonetici4; 2) abbassamento delle originarie vocali 5 alte; 3) abbassamento delle medioalte, che diventano mediobasse . Il sistema risultante ha di nuovo sette elementi ma ha perduto l’originaria opposizione tra medioalte e mediobasse e ha guadagnato una nuova opposizione tra vocali alte. Ne risultano da un lato nuove omofonie, come [ˈpɛnnə] ‹pende› e ‹penna›, [ˈsɔlə] ‹suola› e ‹sole›, dall’altro nuove coppie minime come [dərˈmi] ‹dormivo› ~ [dərˈmɪ] ‹dormire›, [ˈvi] ‹vieni› (indic.) ~ [ˈvɪ] ‹vino›, [ˈuvə] ‹uovo› ~ [ˈʊvə] ‹uva›, [ˈtsuppə] ‹zoppo› ~ [ˈtsʊppə] ‹zuppa›. sviluppo pre-rotazione

sistema sambenedettese

latino

ī

ĭē

ĕ

ăā

ŏ

ōŭ

ū

ī

ĭē

ĕ

ăā

ŏ

ōŭ

ū

incondizionato

i

e

ɛ

a

ɔ

o

u

ɪ

ɛ

ɛ

a

ɔ

ɔ

ʊ

metafonetico

i

i

je

a

wo

u

u

ɪ

ɪ

i

a

u

ʊ

ʊ

I dati delle inchieste di Mengel (1936) esemplificano chiaramente la situazione. Per tutte le località dell’area indagate dallo studioso, ossia Acquaviva Picena, Carassai, Cupramarittima, Grottammare, Montalto delle Marche, Montegallo, Monteprandone, San Benedetto del Tronto, Trisungo (Ascoli Piceno), Petritoli (Fermo), Bellante e Sant’Omero (Teramo), è registrato, con la sola eccezione di Monteprandone, il monottongamento di /je/ e /wo/ (per Montegallo è rilevato inoltre un abbassamento anche a carico delle vocali alte secondarie). In tutti i punti, eccettuati i due nel Teramano dove /i/ passa ad /ɨ/ e /u/ passa ad /ɨ/ (Sant’Omero) o ad /i/ (Bellante), le alte originarie si abbassano. In tutti i punti le medioalte diventano mediobasse, eccetto che a Grottammare, Bellante e Sant’Omero, dove danno /a/. La vocale /a/ si anteriorizza ad Acquaviva, Carassai, Montalto delle Marche, Monteprandone, Petritoli, Bellante e Sant’Omero, mentre si posteriorizza a Cupra Marittima e a Grottammare. 4 Le fonti diacroniche di /i/ sono in realtà molteplici. Oltre che al dittongo metafonetico /je/ (es. [ˈbillə] ‘bello’), /i/ proviene da sequenze /je/ con /j/ esito di laterale (es. [ˈkiʃə] ‘chiesa’); dà inoltre /i/ la sequenza ‑ìa, originariamente bisillabica, della terminazione di imperfetto (1a e 3a sg.) dei verbi in ‑ire, che a San Benedetto del Tronto è stata generalizzata: [səˈdi] (cf. Offida [sedĭé] ‘sudava’ ALI II, 146, punto 495 I). 5 Nonostante la menzione fattane da Helmut Lüdtke nella Strukturelle Entwicklung (1956), in parte almeno degli studi dialettologici successivi che hanno toccato dati del sambenedettese la rotazione vocalica è stata trascurata. Così le trascrizioni dal sambenedettese date in Balducci (2000) associano i simboli [i] e [u] tanto alle vocali alte esito di monottongamento di dittongo metafonetico quanto alle alte originarie, più basse delle prime e da esse distinte. Non utilizzabile è pure la parte fonologica del lavoro di Maria Di Nono (1974). 3

Rotazione vocalica e metafonia nel dialetto di San Benedetto del Tronto

697

2. L’opposizione tra alte originarie e alte da monottongamento Nella prospettiva binaristica occorre determinare se nel caso del sambenedettese i segmenti vocalici esito di vocale alta originaria vadano classificati come delle alte rilassate (ossia con tratti [+ alto -teso]) – proprio in base a tale ipotesi le trascriviamo qui con [ɪ] e [ʊ] – o come medioalte, caratterizzate dai tratti [-alto +teso] e quindi analoghe alle medioalte dell’italiano. L’insorgenza di opposizioni tra alte tese e alte rilassate proprio a partire dalla creazione di una nuova coppia di alte tese prodotta dal monottongamento dei dittonghi metafonetici è stata individuata per una serie di varietà italoromanze meridionali. In particolare, da John Trumper (1980) questo sviluppo è stato visto in alcuni punti dialettali situati in una zona tra Calabria e Lucania sul versante ionico: Amendolara, Trebisacce, Oriolo, Rocca Imperiale (Cosenza), Castelluccio Inferiore (Potenza). Inoltre, un fenomeno analogo è stato individuato da Michele Loporcaro (1991) nelle varietà, situate nella provincia di Bari, di Canosa e Minervino Murge. Va notato che nelle varietà appena menzionate il fenomeno è limitato alla sillaba chiusa mentre in sambenedettese non è sensibile al contesto sillabico. Si tratta quindi di stabilire se anche il sistema del sambenedettese, la cui rotazione non presenta esiti differenziati secondo la struttura sillabica, possa essere incluso nella medesima tipologia di sviluppo. D’altra parte, la natura problematica della classificazione delle alte abbassate dei dialetti piceni meridionali era già stata evidenziata dallo stesso Mengel, che a proposito di Acquaviva, punto dialettale situato appena più all’interno rispetto a San Benedetto del Tronto e caratterizzato da un’analoga catafonesi delle alte originarie, scriveva (1936: 68): Im modernen Dialekt von Acquaviva wird jedes í zu ẹ […], aber die Sprecher empfinden dieses ẹ noch als í. Nur wenn ich unter völliger Beiseitelassung meines eigenen Gehörseindruckes ein klares, reines i artikulierte, bestätigten sie meine Aussprache als richtig und alle meine Versuche, die richtige Aussprache durch eine Schattierung auf der weiten Skala von í bis ẹ́ zu treffen, lehnten sie ab.

E ancora, a proposito di San Benedetto, Mengel precisava di aver notato «unsicher ineben ẹ́-Fällen» (p. 86). Un quadro orientativo delle caratteristiche acustiche del vocalismo tonico sambenedettese è ricavabile dai dati della nostra inchiesta6. In figura è riportato il diagramma di dispersione delle prime due formanti con ellissi di probabilità all’80%7. L’analisi è stata condotta su un totale di 280 realizzazioni prodotte da tre locutori di sesso maschile in parlato spontaneo. I parlanti, di istruzione medio-bassa e di 70, 74 e 80 anni di età, sono nati a San Benedetto, parlano in dialetto in contesto familiare e, tranne nel caso di uno di essi, che ha trascorso una parte della sua vita a Montegranaro (Fermo), hanno sempre abitato nel paese natale. Le registrazioni sono state effettuate con apparecchi Marantz PMD 671 e Olympus LS-10; l’analisi delle formanti è stata eseguita manualmente partendo da spettrogrammi visualizzati con il software PRAAT; il diagramma di dispersione è stato realizzato con il software R-project. 7 I valori medi in Hz per le prime due formanti risultanti dalle misurazioni sono i seguenti: F1: /i/ 368; /ɪ/ 431; /ɛ/ 516; /a/ 730; /ɔ/ 569; /ʊ/ 440; /u/ 357; F2 /i/ 2234; /ɪ/ 2112; /ɛ/ 1940; /a/ 1508; /ɔ/ 976; /ʊ/ 832; /u/ 744. Il triangolo acustico risultante appare alquanto traslato verso il basso; in altre parole la 6

698

Paolo Milizia

Un argomento in favore dell’interpretazione delle vocali alte abbassate in esame come vocali alte rilassate piuttosto che come non alte tese ci sembra possa essere ravvisato nel fatto che tali segmenti mostrano valori di F2 poco distanti da quelli delle corrispondenti vocali alte tese8. È una proprietà del tratto [± teso] quella di comportare nell’elemento [- teso], ossia rilassato, di una coppia oppositiva, un netto innalzamento di F1. A tale innalzamento può sì associarsi un movimento di F2 verso il centro del diagramma acustico (cioè diminuzione per le anteriori e aumento per le posteriori), ma quest’ultimo fenomeno si presenta come carattere tendenziale e relativamente poco pronunciato. Che F2 vari poco in correlazione col tratto [± teso] è predetto dalla interpretazione articolatoria di questo tratto come [± ATR] ‘con radice della lingua avanzata’9. È atteso infatti che poiché il movimento della radice della lingua agisce F1 è complessivamente caratterizzata da valori alti in termini assoluti. Tale caratteristica è tuttavia difficile da giudicare, soprattutto in relazione all’esiguità del campione dal punto di vista del numero dei parlanti. Sicuramente utilizzabili sono ad ogni modo i dati delle nostre misurazioni in termini relativi. Notevole è del resto che pure i dati riportati in Trumper / Romito / Maddalon 1991, per varietà con sviluppo tipologicamente analogo, mostrano valori alti in termini assoluti per F1 anche nel caso delle alte tese (ad es. ad Oriolo /i/ 331, /u/ 344). 8 Un confronto exempli gratia con i valori di F2 delle vocali alte e medioalte dell’italiano di Firenze (basato su Calamai 2004) in quanto tipo a 7 vocali comprendente elementi [-alto +teso] mostra che la differenza di F2 tra alta tesa e alta rilassata del sambenedettese è minore di quella che sarebbe lecito attendersi per un’opposizione tra alte tese e non alte tese come quella che sussiste tra le vocali /i/ e /e/ da un lato e /u/ e /o/ dall’altro nell’italiano di Firenze. La differenza percentuale di F2 tra /ɪ/ e /i/ a San Benedetto è pari al -5,5%, contro il -14,8% delle vocali /e/ (F2 = 2002 Hz) e /i/ (F2 = 2351 Hz) dell’italiano di Firenze. Per le vocali posteriori, la differenza percentuale di F2 tra /ʊ/ e /u/ a San Benedetto è pari all’11,8% contro il 25,1% delle vocali fiorentine /o/ (F2 = 886 Hz) e /u/ (F2 = 708 Hz). 9 La tesi dell’inapplicabilità del tratto [±atr] alle vocali romanze (cf. Ladefoged e Maddieson 1996), è stata recentemente contestata su base sperimentale, a partire da dati relativi a varietà salentine, in Grimaldi / Calabrese (2010).

Rotazione vocalica e metafonia nel dialetto di San Benedetto del Tronto

699

nella porzione faringale del tratto orofaringeo esso debba modificare primariamente il valore della prima formante10. I valori formantici forniti in Trumper / Romito / Maddalon 1991 per Rocca Imperiale e Trebisacce, varietà che in sillaba chiusa hanno subito uno sviluppo strutturale analogo a quello del sambenedettese, confermano la rilevanza primaria di F1 per l’opposizione tra alta tesa e alta rilassata: in particolare anche in questi sistemi valori di F2 delle alte anteriori, la tesa e la rilassata, sono estremamenti vicini11. In favore dell’interpretazione dell’opposizione in esame come opposizione di tensione o di avanzamento della radice della lingua sta, inoltre, la sua stessa genesi diacronica: come è stato mostrato da Loporcaro (1991) tra i dialetti italiani meridionali, anche là dove non si formano nuove opposizioni, è diffusa la rifonologizzazione di i e u del sistema romanzo occidentale come vocali alte rilassate. D’altra parte, il tratto di tensione caratterizza il nucleo vocalico dei dittonghi metafonetici /je/ e /wo/ che rappresentano l’antecedente diacronico delle nuove vocali alte tese12.

3. La rotazione del sambenedettese dal punto di vista tipologico: rotazione e frangimenti Dal punto di vista tipologico è rilevante verificare se la rotazione del sambenedettese possa essere addotta per falsificare o corroborare l’universalità dei principi formulati in Labov / Yaeger / Steiner (1972) e ripresi nell’Atlas of North American English (Labov / Ash / Boberg 2006: 16 ss.) circa la direzionalità dei fenomeni di rotazione vocalica. Le tendenze strutturali lì postulate si riassumono nei tre seguenti principi: 1) le vocali lunghe tendono a In vove (bantu), ad esempio, «the members of the high vowel pairs /i, ɪ/ and /u, ʊ / […] have virtually the same second formant values as each other and differ only in F1» (Maddieson 2003: 23); sulla questione cf. anche Halle / Stevens (1969), Stevens (1998: 295), Guion / Post / Payne (2004: 523). 11 Convertiti in Hz, i valori di F2 riportati in Trumper / Romito / Maddalon (1991) per /i/ e /ɪ/sono rispettivamente 2210 e 2094 a Rocca Imperiale e 2171 e 2008 a Trebisacce. In base agli stessi dati, d’altra parte, l’alta rilassata posteriore presente in queste varietà appare meno arretrata/labializzata dell’omologa sambenedettese : per /ʊ/ sono riportate una F2 di 916 Hz a Rocca Imperiale (a fronte di un /u/ con F2 = 746 Hz) e una F2 di 1036 Hz a Trebisacce (a fronte di un /u/ con F2 = 891 Hz); per San Benedetto le nostre misurazioni danno un /ʊ/ con F2 più bassa (832 Hz, a fronte di /u/ con F2 = 744 Hz). 12 Va inoltre osservato che nell’italiano regionale di San Benedetto del Tronto il vocoide alto rilassato anteriore figura regolarmente come realizzazione di /i/ italiano. Poco significativo, in quanto dovuto a un compromesso con l’uso grafico dell’italiano, è invece il fatto che i cultori locali del dialetto abbiano adottato ultimamente la convenzione di segnare le vocali alte rilassate rispettivamente con é e con ó. Così l’erudito sambenedettese Francesco Palestini (1993: 33) sostiene sì quest’uso contro quello della poesia dialettale della prima metà del Novecento, che segnava con i e con u tanto le vocali alte tese quanto quelle rilassate, ma descrive queste ultime come «vocali di suono intermedio […] un suono fra la i e la e […] e un suono fra la u e la o, come una u molto aperta o una o molto stretta». Annotazioni di questo tipo testimoniano l’assenza di identificabilità, per la percezione del parlante, tra medioalte dell’italiano e alte rilassate del sambenedettese. 10

700

Paolo Milizia

salire; 2) le vocali brevi e i nuclei dei dittonghi montanti tendono a scendere; 3) le vocali posteriori tendono ad avanzare. Anche in questo caso è possibile un confronto con le rotazioni parzialmente analoghe di area lucano-calabrese. Come è stato notato da Trumper (1980: 290), «il complesso dialettale arcaico, sia nella sua parte lucana sia in quella calabra, conferma i principi tentativamente universalistici della rotazione vocalica» proposti da Labov. Infatti l’abbassamento delle vocali alte originarie è limitato in quelle varietà al contesto di sillaba chiusa, nel quale le vocali toniche italoromanze hanno realizzazione breve. Il caso del dialetto di San Benedetto del Tronto pare essere a prima vista diverso: qui l’abbassamento coinvolge anche le vocali alte in sillaba aperta, caratterizzate da realizzazione lunga, ciò che parrebbe contraddire i principi di Labov. Ora, tanto per la sillaba aperta quanto per la chiusa si potrebbe pensare che il fattore determinante per l’abbassamento delle originarie alte sia stato rappresentato da un meccanismo di catena di propulsione innescato dal monottongamento dei dittonghi metafonetici. Resta tuttavia il fatto che monottongamenti di tale tipo sono relativamente diffusi in ambito italoromanzo altomeridionale ma l’esito ricorrente è la semplice confusione fonologica delle alte da monottongamento con le alte originarie; così accade, ad esempio, a Martinsicuro (Teramo), poco più a sud di San Benedetto del Tronto. Significativo in proposito è poi il fatto che negli anni Trenta la varietà di Monteprandone risultava raggiunta, secondo Mengel, sì dal processo di abbassamento delle alte e delle medioalte originarie ma non dal monottongamento dei dittonghi metafonetici. Se quindi i fenomeni di abbassamento sono almeno parzialmente indipendenti da eventuali meccanismi di propulsione fonologica si pone il problema dell’anomalia di un abbassamento di vocali lunghe. Un’interpretazione della rotazione di San Benedetto del Tronto che non contraddica le tendenze postulate da Labov è possibile a partire dalla considerazione dell’interazione tra rotazione e frangimento. Se nella percezione del parlante sambenedettese i vocoidi sambenedettesi sono monottonghi, è nel contempo innegabile che il sambenedettese sia in certa misura toccato dal fenomeno del frangimento (cf. anche Devoto 1972: 48; Mancarella 1987). All’inizio del secolo scorso il fenomeno doveva probabilmente ammettere vari gradi di avanzamento distribuiti in base a parametri sociolinguistici oggi non riguadagnabili. A questo proposito sono significativi i lavori di inizio Novecento di Neuman Spallart sui dialetti delle Marche (1904; 1907): per San Benedetto del Tronto lo studioso segnala realizzazioni dittongate per i originario, per u originario e per e chiuso originario. Inoltre, per quest’ultimo fonema sono segnalate realizzazioni con frattura anche in sillaba chiusa (ad es. teirre ‹terra›). Nei nostri dati di inchiesta realizzazioni dittongate e non dittongate, in particolare per quanto riguarda le vocali anteriori, paiono alternarsi in variazione libera. Per la i rilassata si riscontrano realizzazioni di tipo [kaˈpɪi ̯tə] e di tipo [kaˈpɪtə] per ‘capito’; per la e abbiamo, ad esempio, [ˈmɛɪ ̯lə] ‘mela’ in alternanza con [ˈmɛlə]. Inoltre, Neuman Spallart notava all’inizio del secolo scorso realizzazioni con frattura anche per la u rilassata, come louce per luce. È quindi possibile postulare che nel contesto di sillaba tonica aperta la realizzazione con frattura rappresenti il momento intermedio della catafonesi propria della rotazione e che i fenomeni di abbassamento del sambenedettese vadano interpretati come il risultato della combinazione di due tendenze strutturali: 1) una tendenza alla catafonesi della mora vocalica

Rotazione vocalica e metafonia nel dialetto di San Benedetto del Tronto

701

corrispondente con il nucleo sillabico che comporta frangimento13 in sillaba aperta e semplice abbassamento in sillaba chiusa; 2) una tendenza a uniformare gli allofoni condizionati dalla struttura sillabica che comporta la generalizzazione anche alla sillaba aperta dell’allofono monottongale14 15. In tale prospettiva la rotazione sambenedettese risulta compatibile con i principi formulati da Labov: la catafonesi in sillaba aperta trae origine dall’abbassamento del nucleo di un dittongo montante. Nel quadro teorico della fonologia della reggenza è possibile, secondo una proposta di Leonardo M. Savoia (1990: 367-77), interpretare frangimento come fenomeno innescato in prima istanza da restrizioni metrico-sillabiche in base a cui la posizione sillabica corrispondente alla seconda mora viene associata a specificazioni [+ cons, + alto, + ATR]. Parallelismi nel comportamento tra la vocale in sillaba chiusa e la prima mora vocalica in sillaba aperta sono catturati in questo quadro da regole di buona formazione che specificano come [- alto, - ATR] la posizione della prima mora (o testa) vocalica. Questi valori, opposti a quelli assegnati all’elemento in seconda posizione (governato), sarebbero imputabili a un vincolo di OCP (cf. McCarthy 1986) che sfavorisce la presenza di specificazioni di tratto identiche nelle due posizioni. Se tali premesse possono giustificare fenomeni di abbassamento o rilassamento in sillaba chiusa, va pure rilevato che il principio di Labov relativo all’abbassamento delle vocali brevi è, nella sua formulazione, indipendente dalla struttura sillabica. Per la formalizzazione dei fenomeni di frangimento secondo la Charm and Government theory si veda anche Marotta / Savoia 1994. 14 Per fenomeni analoghi di parificazione qualitativa in varietà dell’Abruzzo orientale rimando al lavoro del 1974 di Marcello De Giovanni (cf. anche Giammarco 1973: 101-143). I casi di realizzazioni dittongate in sillaba chiusa notati da Neumann Spallart all’inizio del secolo scorso rappresentano, se reali, un fenomeno speculare alla generalizzazione dell’allofono monottongale, e possono essere imputati alla stessa tendenza a generalizzare uno dei due allofoni. 15 Se l’ipotesi di una relazione tra frangimento e rotazione non ci sembra presentare particolari difficoltà, resta da discutere se, parallelamente, con la tendenza al dittongamento possa essere pure collegato un altro fenomeno notevole osservabile, poco a sud di San Benedetto, nella varietà di Colonnella (Teramo): l’inversione di grado tra le medioalte, che diventano (semi)basse, e le mediobasse. Per Colonnella Mastrangelo Latini (1966) riporta (trasponiamo qui in IPA): [ˈsæmə] ‹seme› , [ˈsækkə] ‹secca› con [æ] da ē/ĭ (in questo suono confluisce pure ă/ā, cf. [ˈskælə] ‹scala›), e [ˈfɛ̞lə] ‹fiele›, [ˈtɛ̞rrə] ‹terra›, con [ɛ̞] da ĕ; [ˈsɑlə] ‹sole›, [tʃəˈpɑllə] ‹cipolla› con [ɑ] da ō/ŭ, e [ˈsɔ̞lə] ‹suola›, [ˈkɔ̞rdə] ‹corda› con /ɔ̞/ da ŏ. Un’inversione di grado diaframmatico tra due vocali rappresenta un problema diacronico in quanto l’una vocale dovrebbe confondersi con l’altra nel momento in cui ne attraversa lo spazio fonologico. Lüdtke (1956: 67ss.) ha teorizzato l’esistenza di due meccanismi capaci di permettere un’inversione vocalica: 1) nel corso del mutamento una delle due vocali è prima dittongata, ciò che impedisce la confusione con l’altra, e poi di nuovo monottongata; 2) l’una delle due vocali subisce dapprima una «leichte Trübung», ossia una centralizzazione all’interno del triangolo acustico, per poi tornare ad una articolazione non turbata. La prima soluzione è parsa poco adeguata nei casi in cui l’inversione avviene anche in sillaba chiusa, dove la presenza di dittongamenti è marcata; così per fenomeni di ambito barese tanto Lüdtke (1956: 161s.) quanto Loporcaro (1988: 73) si sono espressi in favore dell’inversione attraverso turbamento. Se si ammette tuttavia che nell’area qui considerata non fosse impossibile la presenza di frangimenti in sillaba chiusa (cf. supra), resta legittima l’ipotesi che a Colonnella l’inversione si sia prodotta attraverso dittongamento. D’altra parte nel quadro dell’ipotesi dell’inversione attraverso alterazione timbrica resta da indagare, caso per caso, quale sia l’articolatore ad essa associabile. In linea teorica il mantenimento della distinzione fonologica può essere imputabile sia a processi di centralizzazione a carico dell’articolatore linguale, sia a turbamenti (con effetto centralizzante sul piano acustico) a carico dell’articolatore labiale, sia a modificazioni della cavità faringea prodotte da movimenti della radice della lingua. 13

702

Paolo Milizia

Proprio il sambenedettese, inoltre, mostra come la presenza originaria dei frangimenti nel piceno meridionale possa avere interagito anche con gli sviluppi di /a/ presentati da diverse varietà dell’area. Infatti, il parlante che nella nostra inchiesta ha mostrato più frequentemente realizzazioni dittongate per le vocali palatali media e alta rilassata ha presentato anche una sistematica realizzazione di /a/ come dittongo [ɛɑ]16, tanto in sillaba aperta quanto in sillaba chiusa. Il dittongo ha andamento ascendente in sillaba chiusa e oscillante tra ascendente e discendente in sillaba aperta: ad. es. [ˈstɛɑ̯və] /[ˈstɛ̯ɑvə] ‹stava›; [ˈmɛ̯ɑnnələ] ‹mandorle›. Significativemente, il parlante in questione è una donna anziana (di 91 anni) del paese alto, il cui idioletto rappresenta verosimilmente una fase linguistica relativamente arcaica. Nelle registrazioni degli altri informanti sono state osservate realizzazioni lievemente dittongate di tipo [æ̯ a], sempre con andamento ascendente, in variazione libera con realizzazioni monottongali17. Nella prospettiva della rotazione come prodotto di una inclinazione al frangimento contrastata da pressioni tendenti all’eliminazione dei dittonghi è possibile immaginare che un analogo dittongo di tipo [ɛɑ] rappresenti la fase di partenza dei movimenti orizzontali (in direzione di [ɛ] o di [ɔ]) presentati da /a/ in diversi punti del piceno meridionale: in particolare un dittongo discendente [ɛɑ̯] può passare a [ɛ] attraverso una semplice cancellazione dell’elemento semivocalico, mentre la variante ascendente [ɛ̯ɑ], nella quale l’elemento nucleare si caratterizza per una articolazione più arretrata rispetto a quella dell’elemento semivocalico, può essere il punto di partenza di uno sviluppo verso [ɔ]. Va notato, in questa prospettiva, che nell’Abruzzo orientale, dove pure a originario conosce tanto il frangimento in [ɛа] quanto movimenti orizzontali di palatalizzazione/ velarizzazione, si hanno varietà con trattamento differenziato secondo la struttura sillabica: con esito [ɔ] in sillaba chiusa ed esito [ɛ] in sillaba aperta (ad es., [ˈkɛnə] ‹cane›, [ˈpɔllə] ‹palla›, cf. Giammarco 1973: 110ss..; 1979:102). In conclusione, i dialetti del piceno meridionale paiono solidali con l’area apulo-abruzzese per il fatto di essere toccati dal fenomeno del frangimento ma si caratterizzano per una scarsa disponibilità ad ammettere distinzioni allofoniche o scissioni fonologiche determinate dalla struttura sillabica. Allofonie e scissioni di quest’ultimo tipo sono proprio quelle che, dagli Abruzzi alle Puglie, si producono tipicamente come effetto dei frangimenti o della cosiddetta differenziazione vocalica (cf. Loporcaro 1988: 26, con riferimenti).

Che il dittongamento di /a/ si associ, nella fenomenologia dei frangimenti italoromanzi, alla comparsa di elementi palatali, più che velari, è stato interpretato (Marotta / Savoia 1994: 64-5) come ottimizzazione percettiva: la palatalità permetterebbe cioè di massimizzare il contrasto con il valore [+ posteriore] attribuito in fonologia generativa ad /a/. Vero è pure d’altra parte che sono noti in ambito romanzo i processi fonologici (palatalizzazioni, innalzamenti metafonetici) in cui la vocale di massima apertura si allinea alla serie vocalica anteriore anziché a quella posteriore. 17 Il frangimento sambenedettese di /a/ era sfuggito all’osservazione di Neuman-Spallart (1904) e di Erich Mengel (1936) che parlano soltanto di un leggero avanzamento diaframmatico verso [æ]. Il fenomeno non è rilevato neppure da Palestini (1993: 70), altrimenti abbastanza affidabile sui fatti di pronuncia, ma è descritto invece nel Dizionario dei dialetti piceni (1965) di Francesco Egidi, erudito di Montefiore dell’Aso. 16

Rotazione vocalica e metafonia nel dialetto di San Benedetto del Tronto

703

4. Rotazione vocalica e alternanze morfofonologiche La rotazione vocalica del sambenedettese porta con sé conseguenze degne di attenzione sul piano morfofonologico: in seguito alla ristrutturazione del vocalismo, infatti, l’originaria opposizione tra medioalte e mediobasse è neutralizzata negli alternanti non metafonizzati, giacché in contesto non metafonetico tanto lat. ĕ quanto lat. ē/ĭ danno /ɛ/ e tanto lat. ŏ quanto lat. ō/ŭ danno /ɔ/; la medesima opposizione non è però neutralizzata, ma è bensì rifonologizzata, nei corrispondenti alternanti metafonizzati, dato che in contesto metafonetico /i/ esito di ĕ si oppone a /ɪ/ esito di ē/ĭ, come /u/ esito di ŏ si oppone a /ʊ/ esito di ō/ŭ. Il fatto ha effetti diversi secondo il tipo di alternanza morfofonologica. In sambenedettese sono osservabili le seguenti alternanze di origine metafonetica: 1) Genere nelle forme nominali del tipo lat. bonus (es. [ˈbunə] ‹buono› ~ [ˈbɔnə] ‹buona›): alternante metafonizzato nel valore non marcato (maschile) ~ alternante non metafonizzato nel valore marcato (femminile); 2) Numero nel nome neutro del tipo lat. ovum (es. [ˈuvə] ‹uovo› ~ [ˈɔvə] ‹uova›): alternante metafonizzato nel valore non marcato (singolare) ~ alternante non metafonizzato nel valore marcato (plurale); 3) Numero nelle forme nominali del tipo lat. pes (acc. pedem) (es. [ˈpɛ] ‹piede› ~ [ˈpi] ‹piedi›): alternante non metafonizzato nel valore non marcato (singolare) ~ alternante metafonizzato nel valore marcato (plurale); 4) Persona nel verbo (es. [ˈsɛntə] ‹sento, sente› ~ [ˈsintə] ‹senti›)18: alternante non metafonizzato nella forma non marcata (tema di default) ~ alternante metafonizzato nella forma marcata (specifica della 2a sing.). Da questo quadro emerge che nelle alternanze 1) e 2) l’allomorfo della forma morfosemanticamente più marcata è predicibile a partire da quello della forma meno marcata, mentre ciò non avviene nelle alternanze 3) e 4). È notevole che tra le due alternanze più stabili nella morfologia sambenedettese, ossia quella di tipo 1) e quella di tipo 4), la prima conserva gli alternanti originari (p. es. [ˈbillə] ~ [ˈbɛllə] ‹bello/a›; [ˈsɪkkə] ~ [ˈsɛkkə] ‹secco/a›; [ˈbunə] ~ [ˈbɔnə] ‹buono/a›; [ˈrʊʃʃə] ~ [ˈrɔʃʃə] ‹rosso/a›19), mentre la seconda subisce una ristrutturazione. Nel caso del verbo, infatti, l’alternante fonologicamente atteso nella forma non marcata è quello non metafonetico, cioè quello che non permette di predire la forma fonologica dell’altro allomorfo, sicché da una base con /ɛ/ è attesa in alcuni casi una 2sg. con /i/, come per ‹sente›, ‹sentire› (con originaria mediobassa), in altri una 2sg. con /ɪ/ rilassato come per ‹vede›, ‹vedere› (con originaria medioalta); lo stesso vale per /ɔ/ che alterna sia con /u/ teso sia con /ʊ/ rilassato. All’opacità sincronica di tale distribuzione il sistema reagisce con un’estensione quasi generalizzata dello schema proprio delle originarie mediobasse anche alle forme che

Oltre che nel presente indicativo/imperativo, alternanze metafonetiche si riscontrano, come è atteso, nel passato remoto (es. [təˈmittə] ‹temetti›, [təˈmɛttə] ‹temette› – forme con vocalismo fonologicamente regolare), e nel congiuntivo imperfetto (cf. infra in nota). 19 Notevole è la produttività di questo tipo di alternanze, dimostrata da una forma come [ˈtsɛjə] ‹zia› (con [j] epentetico), rifatta analogicamente a partire dal maschile [ˈtsɪjə] ‹zio› (la forma attesa sarebbe stata omofona a quella del maschile). 18

704

Paolo Milizia

contengono una originaria medioalta20. Così abbiamo [ˈlikkə] ‹lecchi›, [ˈkridə] ‹credi›, [ˈmittə] ‹butti›, con la /i/ tesa in luogo della /ɪ/ rilassata che sarebbe attesa sul piano fonologico21. Parallelamente, sul versante delle vocali posteriori, troviamo [ˈtuʃʃə] ‹tossisci›, [ˈkurrə] ‹corri›, [ˈsfrunnə] ‹sfrondi› con /u/ in luogo di /ʊ/22. Al cambiamento di schema metafonetico resistono alcuni verbi di alta frequenza d’uso come ‹vedere› e ‹bere› ([ˈvɪdə] ‹vedi›, [ˈbɪvə] ‹bevi›). Fenomeni analoghi di estensione dello schema metafonetico delle mediobasse alle originarie medioalte limitati alla sola morfologia verbale sono stati riscontrati da Leonardo M. Savoia (1987: 195 ss.) in varietà Lucane (Stigliano, Gorgoglione [Matera], Corleto Perticara [Potenza]) caratterizzate da sviluppi del vocalismo parzialmente simili a quelli del sambenedettese (in particolare per la confusione di originarie medioalte e mediobasse). Questi fenomeni analogici confermano come nelle varietà italoromanze l’alternanza metafonetica nel paradigma verbale sia particolarmente soggetta a ristrutturazioni morfofonologiche. Nello stesso quadro possono essere inseriti i noti fenomeni di ipermetafonia studiati da Se nel caso dell’alternanza pedem/pedes non si verifica una simile ristrutturazione, pur essendo anche in questo caso la forma con valore marcato, il plurale, impredicibile a partire da quella del singolare, va registrato che paiono relativamente frequenti casi di estensione dello schema invariabile a formazioni originariamente alternanti. Così [ˈpɛʃʃə] ‹pesce/i›, rappresenta una forma di singolare secondariamente estesa al plurale, mentre [ˈdintə] ‹dente/i› e [ˈnʊtʃə] ‹noce/i› sono, al contrario, originari plurali la cui forma è stata estesa al singolare. L’alternanza ereditata singolare/plurale sembra stabile nel sistema nel tipo [bətˈtɔ] ‹bottone› ~ [bətˈtʊ] ‹bottoni›, [vasˈtɔ] ‹bastone› ~ [vasˈtʊ] ‹bastoni› e nei nomi con plurale in ‑ōrēs: [ˈfjɔrə] ‹fiore› ~ [ˈfjʊrə] ‹fiori›, : [dəˈlɔrə] ‹dolore› ~ [dəˈlʊrə] ‹dolori›. 21 Il modello di alternanza [ˈsɛntə] ~ [ˈsintə] deve aver agito anche nel paradigma del congiuntivo imperfetto, dove a fronte di una prima e di una terza singolare (es. [pərˈtɛssə] ‹(io) portassi, portasse›) che continuano forme in ‑éss‑, con originaria medioalta, generalizzate a partire dalla classe in ‑ere, troviamo una seconda singolare con /i/ teso in luogo dell’atteso /ɪ/ ([pərˈtiʃʃə] ‹(tu) portassi›). Tale sviluppo analogico, con il quale /i/ viene a trovarsi in un elemento desinenziale, può avere a sua volta favorito il rimodellamento della desinenza di 2a singolare dell’imperfetto indicativo, che pure presenta la alta tesa ([pərˈtivə] ‹portavi›). Se nell’impf. ind. di 1a e 3a sing. ([pərˈti] ‹portavo›, [pərˈti] ‹portava›) la /i/ tonica è spiegabile come esito di monottongamento da un iə, assumendo come forma di partenza un imperfetto del tipo in ‑ía, diverso è necessariamente il caso di [pərˈtivə]. Per quest’ultima forma né può essere invocato monottongamento (‑v‑ intervocalico è mantenuto), né si può pensare a una semplice generalizzazione del tipo in ‑ív‑ o di quello in ‑év‑, perché in entrambi i casi sarebbe atteso /ɪ/ e non /i/. Il plurale dell’imperfetto presenta invece forme di tipo ‑abamus ‑abatis, riguardo alle quali è interessante il confronto con il dialetto di Martinsicuro (cf. Mastrangelo Latini 1976). Lì le forme in ‑aba‑ sono presenti anche nel singolare [parˈlavə] ‹parlavo›, ma la 2a persona presenta ‑ivə. In questa varietà /i/ è esito metafonetico regolare tanto di ĕ (da /je/ monottongato) quanto di ē/ĭ. La vocale /a/ non mostra metafonia nel nome, ma presenta nel verbo (non però nell’imperativo) un’alternanza ipermetafonetica con /i/ (presente ind. [ˈparlə] ~ [ˈpirlə] ‹parlo, parli›, impf. [parˈlavə] ~ [parˈlivə]). Anche in queste forme verbali, come a San Benedetto, la presenza di /i/ è dovuta alla morfologia e non alla fonologia. 22 Portato di articolate ristrutturazioni analogiche è la presenza di /u/ nel tema dell’imperfetto congiutivo di ‹essere› che è /fuʃʃ‑/ per tutte le persone. La generalizzazione all’intero paradigma dell’allomorfo metafonizzato originario della 2a pers. sing. è fenomeno diffuso in ambito italoromanzo (cf. Roth 1965: 162 ss.); notevole è però che qui la vocale tonica rappresenta sul piano fonologico l’esito metafonizzato atteso di un lat. ŏ e non di lat. ō/ŭ (per situazioni parzialmente analoghe in area pugliese si veda Roth 1965: 172). 20

Rotazione vocalica e metafonia nel dialetto di San Benedetto del Tronto

705

Martin Maiden (1991; 1998). Nelle varietà ipermetafonetiche, come è noto, l’allomorfo di 2sg. di una base verbale contenente una vocale mediobassa o bassa presenta, in luogo dell’alternante atteso un alternante proprio di una corrispondente vocale più chiusa. Nella prospettiva diacronica, d’altra parte, la ristrutturazione presentata dal sambenedettese agisce nella direzione opposta a quella dell’ipermetafonia, in quanto ad essere generalizzati sono gli alternanti /i/ e /u/ tesi, ossia gli alternanti che in quel sistema rappresentano gli esiti metafonizzati attesi delle vocali mediobasse e non delle medioalte.

Bibliografia Balducci, Sanzio (2000): 10: Marche (Profilo dei dialetti italiani). Pisa: Pacini. Calamai, Silvia (2004): Vocali fiorentine e vocali pisane a confronto. In Albano Leoni, F. / Cutugno, F. / Pettorino, M. / Savy, R. (edd.): Atti del Convegno Nazionale Il parlato Italiano, Napoli 13-15. II.2003. Napoli: D’Auria, 1-25. De Giovanni, Marcello M. (1974): Per una sistematica del vocalismo tonico abruzzese delle parlate tra i corsi del Tronto e del Trigno. In: Studi linguistici. Verona: Anteditore, 27-70. Devoto, Giacomo (1972): La formazione dei dialetti italiani. In: Scritti Minori. Vol. 3. Firenze: Le Monnier, 41-65. Di Nono, Maria (1974): Caratteristiche fonetiche e fonematiche del dialetto di S. Benedetto del Tronto. In: Annali della Facoltà di Lettere e Filosofia dell’Università di Macerata 7, 259-286. Egidi, Francesco (1965): Dizionario dei dialetti piceni fra Tronto e Aso. Fermo: La Rapida. Giammarco, Ernesto (1973): Abruzzo dialettale. Pescara: Istituto di studi abruzzesi. –– (1979): 13: Abruzzo (Profilo dei dialetti italiani). Pisa: Pacini. Grimaldi, Mirko / Calabrese, Andrea / Sigona, Francesco / Sisinni, Bianca / Garrapa, Luigina (2010): La variazione micro-parametrica nei processi di armonizzazione del Salento meridionale. In: 6° Convegno AISV, Napoli 3-5 febbraio 2010. Booklet of abstracts, aisv2010.fisica.unina.it/ Abstracts%20AISV2010.pdf, (2010 11 5), 95-97. Guion, Susan G. / Post, Mark W. / Payne, Doris L. (2004): Phonetic correlates of tongue root vowel contrasts in Maa. In: JoPh 32, 517-542. Halle, M. / Stevens, K. (1969): On the feature advanced tongue root. In: Quarterly Progress Report (MIT Research Laboratory of Electronics) 94, 209–215. Labov, William / Ash, Sharon / Boberg, Charles (2006): The Atlas of North American English : phonetics, phonology, and sound change. Berlin: de Gruyter. –– / Yaeger, Malcah / Steiner, Richard (1972): A Quantitative Study of Sound Change in Progress. Philadelphia: U. S. Regional Survey. Ladefoged, Peter / Maddieson, Ian (1996): The sounds of the world’s languages. Oxford: Blackwell. Loporcaro, Michele (1988): Grammatica storica del dialetto di Altamura. Pisa: Giardini. –– (1991): The natural phonological process V[+high] [+ tense] and the vowel systems of some southern italian dialects. In: FoLi 25, 3-4, 459-481. Lüdtke, Helmut (1956): Die strukturelle Entwicklung des romanischen Vokalismus. Bonn: Romanisches Seminar an der Universität. Maddieson, Ian (2003): The sounds of the Bantu languages. In: Nurse, Derek / Philippson, Gérard (ed.): The Bantu Languages. London: Routledge, 15-41. Maiden, Martin (1980): Interactive morphonology: metaphony in Italy. London: Routledge.

706

Paolo Milizia

–– (1998): Metafonesi, ‹parola›, ‹morfema›: alcune riflessioni metodologiche. In: Italienische Studien 19, 44-63. Mancarella, P. Giovanni Battista (1987): Frangimento vocalico nel dalmatico e nei dialetti dell’Italia meridionale. In: Holtus, G. / Kramer, J. (edd.): Romania et Slavia Adriatica. Festschrift für Zarko Muljacic. Hamburg: Buske, 271-288. Marotta, Giovanna / Savoia, Leonardo Maria (1994): Vowel properties and nuclear constituents: Evidence from italian dialects. In: Probus 6, 43-79. Mastrangelo Latini, Giulia (1966): Caratteristiche fonetiche dei parlari della bassa valle del Tronto (Monsampolo, Poggio di Bretta, Maltignano, Ancarano, Controguerra, Colonnella, Martinsicuro). In: ID 29, 1-48. –– (1976): La coniugazione dei verbi regolari e del verbo essere nel dialetto di Martinsicuro (TE). In: Problemi di morfosintassi dialettale. Atti dell’XI Convegno del C.S.D.I. (Cosenza – Reggio Calabria, 1 – 4 Aprile 1975). Pisa: Pacini, 249-258. Mengel, Erich (1936): Umlaut und Diphthongierung in den Dialekten des Picenums. Dissertation Universität Köln. Neuman-Spallart, A. (1904): Zur Charakteristik des Dialektes der Marche. In: ZrP 28, 3, 273-315. –– (1907): Weitere Beiträge zur Charakteristik des Dialektes der Marche. Halle (Saale): Niemeyer. Palestini, Francesco (1993): Il dialetto sambenedettese. San Benedetto del Tronto: Circolo dei sambenedettesi. Roth, Wolfgang (1965): Beiträge zur Formenbildung von lat. ‚esse‘ im romanischen. Bonn: Romanisches Seminar der Universität Bonn. Savoia, Leonardo M. (1987): Teoria generativa, modelli fonologici e dialettologia. La propagazione di u in una varietà lucana. In: RID 11, 185-263. –– (1990). Proprietà vocaliche e struttura metrico-sillabica in alcune varietà abruzzesi. In: Studi in memoria di Ernesto Giammarco. Pisa: Giardini, 331-380. Stevens, Kenneth N. (1998): Acoustic phonetics. Cambridge (MA): MIT. Trumper, John (1980): La zona Lausberg ed il problema della frammentazione linguistica. In: Albano Leoni, Federico (ed.): I dialetti e le lingue delle minoranze di fronte all’italiano. Roma: Bulzoni, 267-303. Trumper, John / Romito, L. / Maddalon, Marta (1991): Vowel systems and areas compared: definitional problems. In: Magno Caldognetto, Emanuela / Benincà, Paola (edd.): L’interfaccia tra fonologia e fonetica. Padova: Unipress, 43-72.

Renzo Miotti (Università di Verona, Italia)

Los xenofonemas en español e italiano

1. Introducción El fenómeno de la importación se produce, fundamentalmente, por falta de adaptación fonológica de una o más unidades contenidas en voces de origen extranjero, con evidentes repercusiones de carácter estructural en la lengua importadora. Junto a la fonologización de variantes alofónicas (§ 2), la importación fonológica constituye uno de los principales factores que explican la aparición de nuevas unidades en los sistemas fonológicos de las lenguas. Investigando la situación por lo que se refiere al español europeo, en comparación con el italiano, trataremos de echar nueva luz sobre la naturaleza de los procesos que causan modificaciones en los inventarios fonológicos, en concreto, en los subsistemas periféricos. 1

2

2. La importación fonológica Pueden producirse modificaciones en el inventario fonológico de las lenguas, debido a la aparición de nuevas unidades, como resultado de una corriente de extranjerismos , según dos dinámicas: a) por 3

mutamento di statuto, d’impiego, di distribuzione di elementi già presenti nel sistema della lingua che subisce l’interferenza: varianti ristrette a definite posizioni diventano fonemi autonomi, limitazioni nella distribuzione di certi fonemi vengono meno e via dicendo (Gusmani 21986: 36).

La fonologización de alófonos es el procedimiento sin duda más frecuente; la dimensión involucrada es la sintagmática. b) Por importación directa de fonemas de la lengua modelo. La dimensión involucrada, en este caso, es la paradigmática. A su vez, en el fenómeno de la Expresión mediante la cual traducimos phonological importation (Haugen 1950), utilizada a partir de los primeros estudios sobre el tema. Haugen utiliza phonological con un sentido más general que phonemic (cf. Filipović, 1959; 1960). 2 La distinción entre ‹centro› y ‹periferia› del sistema se remonta a los lingüistas de la Escuela de Praga. Véanse, al respecto, los Travaux Linguistiques de Prague, 2 (1966). 3 Por tanto, en una situación de contacto lingüístico más o menos intenso. 1

708

Renzo Miotti

importación fonológica cabe distinguir entre: a) la fonologización de elementos extranjeros, que se integran armónicamente en el sistema de la lengua, y que por consiguiente ya no son reconocibles como extraños –los fonemas inducidos (‹fonemi indotti›; cf. Gusmani 21986: 35)– y b) la importación de elementos fonológicos que permanecen relegados, en términos estructuralistas, en el subsistema periférico de la lengua y, como tales, tienen una distribución limitada y una frecuencia relativamente reducida y se caracterizan a menudo por cierta inestabilidad en cuanto a la pronunciación (Sala 21998: 73). Por lo que se refiere a las unidades importadas, se habla generalmente de ‹fonemas periféricos› (cf. sin embargo Gusmani 19862: 35), para referirse a la colocación de los mismos con respecto al centro del sistema; Canepari (cf. por ejemplo, 21999: 70, 73-74, 85; 2006: 21), por su parte, haciendo hincapié en el origen extranjero de dichas unidades, así como en su valor estilístico, utiliza la denominación xenofonema (stilistico) o fonostilema. En este artículo, teniendo en cuenta también el hecho de que la noción de ‹fonema periférico› es en realidad muy amplia –puesto que abarca tanto los fonemas de origen extranjero, como, en general, los que están dotados de un bajo rendimiento funcional, así como las unidades caracterizadas por restricciones distribucionales–, preferimos delimitar la acepción y hablar de ‹xenofonemas› sin más. De la importación fonológica se han ocupado distintos lingüistas. Aquí, nos limitamos a sintetizar algunos aspectos fundamentales: 4

– Las lenguas aceptan solo aquellos elementos de procedencia extranjera que secundan sus tendencias evolutivas (Jakobson 1949 [1936]). – Como ya se ha dicho, características de los fonemas periféricos son «su distribución limitada, su frecuencia relativamente reducida y la inestabilidad de su pronunciación» (Sala 21998: 73). – La existencia de ‹casillas vacías›, causa de desequilibrios y asimetrías en el sistema de la lengua receptora, favorece la adopción o la introducción de elementos extranjeros (Martinet 1959; Weinreich 1953). 5

– «Phonological importation seems to be based on a kind of component analysis. It may involve a new combination of features that already occur in the rl [recipient language], or features unknown to the rl. The chance of achieving integration is greater in the former than in the latter case» (Van Coetsem 1988: 117; véase también Haugen 1950). 6

Además de los ya citados, véanse los numerosos estudios de Filipović (por ejemplo, 1959 ; 1960 ; 1967 ; 1982). Una presentación panorámica del fenómeno se puede encontrar también en Gómez Capuz (1998: 228-230). 5 Sin embargo, no hay que olvidar que las asimetrías en los sistemas pueden explicarse como un reflejo de propiedades naturales del lenguaje, explicables en términos de ±marcado (Andersen 1974; Waugh 1979). 6 Para el significado que adquiere la noción de integración (integration) en Van Coetsem, véase más abajo. 4

709

Los xenofonemas en español e italiano

– Van Coetsem (1988: 9-10) distingue oportunamente entre ‹integración› (integration) e ‹inclusión› (inclusion) y entre ‹código› (code) y ‹mensaje› (message): «We can now distinguish between inclusion and integration. Inclusion is used in relation to constituents of the sl [source language] incorporated into an rl message, while integration is used in relation to the rl code». Además, si la inclusión en el mensaje, generalmente, está socialmente motivada (socially motivated) y cumple una función social, la integración en el código está rl determined y «directly affects the structural make-up of the rl» (ibid.: 106; cf. también Cassano 1977), al contrario de la inclusión; asimismo, «If the phonological loan is integrated into the rl, i.e. when it is part of the rl code, il loses – viewed synchronically – its status as a loan; the phonological loan has evolved from a nonnative element to a native constituent» (ibid.: 106). En realidad, Van Coetsem no reflexiona en términos de sistema central vs sistema periférico, aunque admite la posibilidad de considerar la oposición integrated/included también desde este punto de vista (ibid.: 108-109). De hecho, su idea de integración se aplica, sin más, al código de la lengua receptora, donde el constituyente de la lengua de origen pierde el status de no-nativo (nonnative), no sin repercusiones estructurales. Sin embargo, las ventajas y las potencialidades descriptivas y explicativas de dichas distinciones están fuera de duda, como se comprobará a la hora de discutir los resultados de nuestra investigación (§ 5), relativa a fenómenos de importación en las periferias fonológicas del español y el italiano. 7

– Finalmente, la frecuencia de uso del término que contiene un elemento fonológico extranjero parece favorecer la importación de este último, y obstaculizar la adaptación. Como defiende Van Coetsem (ibid.: 107): «A more generalized and habitualized utilization of a given phonological loan in a particular vocabulary item supports the phonological loan, makes it more stable and counteracts its adaptation». 2.1. Factores lingüísticos y extralingüísticos En la identificación de las causas y los factores que condicionan la importación fonológica hay que distinguir dos conjuntos de factores: lingüísticos y extralingüísticos. Los factores lingüísticos son bien conocidos. En base a los postulados del Funcionalismo, como se ha dicho, existen ante todo condiciones estructurales bien definidas: la importación se ve favorecida, en términos martinetianos, por la existencia de casillas vacías en el sistema fonológico de la lengua receptora, las cuales permiten a las nuevas unidades integrarse de modo coherente y simétrico, haciendo más equilibrado y estable el propio sistema. Además de estas propiedades estructurales, existen otros condicionamientos de naturaleza lingüística, igualmente importantes, que hay que tener en cuenta, por supuesto, junto a los factores típicamente extralingüísticos de naturaleza social y estilística, así como a los relacionados con la historia de cada uno de los extranjerismos susceptibles de importar nuevas unidades fonológicas. Van Coetsem utiliza la distinción code-message «in a broad sense (generally parallelling the langueparole, language-speech and competence-performance dichotomies)» (ibid.: 9).

7

710

Renzo Miotti

El actual escenario sociocultural es sin lugar a dudas el más propicio a la importación fonológica. Una serie de factores de carácter sociológico (prestigio y familiaridad con la lengua extranjera, especialmente el inglés, desde los primeros años de la formación escolar y, en general, con el ámbito cultural anglosajón ), junto a la enorme cantidad de extranjerismos (sobre todo anglicismos) que se difunden, de modo incontrolado, a través de los medios de comunicación y el hecho de que «resultan cada día más obsoletos y socialmente estigmatizados los anglicismos fuertemente asimilados a las pautas de la lengua receptora» (Gómez Capuz 2001), puede por una parte debilitar e inhibir la capacidad asimilativa de la lengua receptora y, por otra parte, ser un impedimento para la constitución de una norma uniforme establecida por un uso compartido por los hablantes y, por tanto, ser causa de vacilaciones y polimorfismo y desalentar, en consecuencia, la adaptación, no solo ortográfica, sino fonológica. 8

3. Metodología Hemos seleccionado distintas tipologías de términos –procedentes de varios idiomas, europeos y asiáticos– susceptibles de vehicular xenofonemas: voces comunes, con distintos grados de difusión social, nombres propios y apellidos de personajes populares, marcas conocidas de productos comerciales y topónimos. Por lo que se refiere a los nombres (propios, apellidos, marcas y topónimos), hemos elegido elementos conocidos por la mayoría de los hablantes, es decir, caracterizados por un notable grado de difusión social en las dos lenguas receptoras (español e italiano). La información fonológica procede de dos tipos de fuentes: – diccionarios monolingües, que proporcionan información ortológica (sistemática o al menos asociada a las voces extranjeras), diccionarios de pronunciación, diccionarios de voces extranjeras. Para el español, hemos utilizado los siguientes diccionarios: GDUEsA, CLAVE, Salamanca, Seco y Moliner (monolingües) y Rodríguez / Lillo (diccionario de anglicismos); para el italiano, el DiPI de Canepari. – informantes nativos (solo para el español). Se trata de seis informantes españoles de diferentes orígenes (cinco centro-septentrionales y un andaluz), de ambos sexos, de nivel sociocultural alto y edad comprendida entre los 19 y los 50 años, con conocimientos de al menos una lengua extranjera. A todos se les ha hecho pronunciar las palabras y las frases contenidas en el cuestionario de modo natural, estilísticamente no marcado.

Lo cual determina una percepción de menor distancia intercultural, con respecto al pasado.

8

711

Los xenofonemas en español e italiano

4. Xenofonemas españoles e italianos 4.1. Español

9

Hemos aislado el siguiente potencial candidato: , fonema constrictivo postálveo-palatal no-sonoro (grafías: inglés sh, ti+V, francés ch, alemán sch, italiano sc+i,e, catalán/gallego x). Las voces testadas, susceptibles de vehicular el xenofonema, son sobre todo anglicismos, pero también galicismos (‹fr›), germanismos (‹germ›), italianismos (‹it›), catalanismos (‹cat›) y galleguismos (‹gal›), rusismos (‹rus›), un magiarismo (‹mag›) y una serie de nombres de origen oriental (especialmente japonés: ‹nip›, pero también persa: ‹pers› y tibetano: ‹tibet›), en gran parte marca de automóviles, motocicletas y varios tipos de productos, así como topónimos de diverso origen (a menudo vehiculados por el inglés). Algunos de los términos testados pueden presentar una parcial adaptación a la ortografía española (cf. fotofinish, junto a photofinish, establishment, junto a stablishment, shérif, junto a sheriff, yídish, junto a yiddish y Shangái). Asombra la variedad de los tratamientos (importación, adaptación, pronunciación fonográfica) y la notable variabilidad intra e interindividual, como demuestran tanto los informantes como los diccionarios, por lo que se refiere a las soluciones y la extensión del uso de : en concreto, hay que notar que, en nuestra muestra, no se da nunca absoluta coincidencia de tratamiento para ninguna voz del corpus. Por ello, resulta imposible establecer correlaciones claras ni absolutas entre la variable fonológica y los distintos condicionamientos lingüísticos y extralingüísticos ; sin embargo, esto no quita que sea posible observar unas líneas de tendencia que permiten, al menos en parte, comprender las dinámicas que regulan el uso de . En base al criterio ‹lengua de origen›, se pueden aislar todos los galicismos (excepto gouache, para el que Seco admite todas las soluciones). Estos, en efecto, se pronuncian con , por sustitución aproximativa, aunque no podemos subestimar el influjo de la grafía, que favorece una pronunciación fonográfica, de acuerdo con las 10

11

12

13

El español (europeo centro-septentrional) tiene el siguiente inventario fonológico consonántico. Nasales: , oclusivos: , oclu-constrictivos: , constrictivos: , aproximantes: , vibrantes: , laterales: . 10 Tradicionalmente, ‹fricativo›. Para la terminología fonética y fonológica adoptada, remitimos a Canepari (2006). 11 Sobre  en español europeo, véanse Fernández (1988), Gómez Capuz (2001: 52-57), Hernández Hernández (2007: 133), Pratt (1980), Romero Gualda (1977: 193). 12 Auschwitz (germ), Bangladesh, Bush, Cacharel (fr), Caixa (gal/cat), cash, cash-flow, Chanel (fr), chantilly (fr), chef (fr), chic (fr), crash, crescendo (it), electroshock, fashion, flash, flash-back, Freixenet (cat), geisha (nip), gouache (fr), gulasch (mag), Hiroshima (nip), kalashnikov (rus), Kinshasa, Macintosh, Marshall, Mitsubishi (nip), Mogadiscio (it), offshore, photofinish / f-, poleposition, Porsche (germ/ingl), reality show, Schweppes (germ), sex shop, Seychelles (fr), sha (pers), shakespeariano, Shangái, shérif/sheriff/shérif, sherpa (tibet/ingl), sherry, shetland, Shiseido (nip), shogun (nip), shopping, short, show, showman, shuttle, smash, spanglish, squash, (e)stablishment, sushi (nip), talk-show, T-shirt, vichy (fr), Washington, Xunta (gal), yiddish / yídish, yorkshire. 13 Si excluimos el factor sociocultural, que aquí no tomamos en consideración, ya que, como se ha dicho, todos los informantes son de nivel sociocultural alto. 9

712

Renzo Miotti

reglas de correspondencia grafema-fonema propias del español. Por lo que atañe a los elementos de origen no francés, la importación fonológica se produce, considerando también los casos de oscilación  ~  o  ~ , con porcentajes variables según el diccionario y el informante. Si excluimos el factor diastrático , consideramos que –sin pretender llevar a cabo un análisis detallado– los que condicionan la importación son predominantemente un factor de tipo lingüístico (distribucional) y un conjunto de factores extralingüísticos, de los cuales los más eficaces parecen ser el conocimiento de la lengua o las lenguas extranjeras de origen de las voces que contienen el xenofonema candidato, el condicionamiento estilístico y el campo, la cronología y la vía de entrada de cada uno de los términos. En términos relativos, el criterio distribucional sugiere que la importación se ve favorecida, principalmente, en posición prenuclear, en concreto pospausal o posvocálica; en cambio, se ve desfavorecida en posición posnuclear, sobre todo interior (por ejemplo, kalashnikov, (e) stablishment, Auschwitz). Los numerosos casos de alternancia ( ~  o  ~ ) parecen explicables en términos estilísticos; en particular, el factor ‹prestigio›, o ‹intencionalidad›, parece ser el más determinante. Son reveladoras, en este sentido, las siguientes declaraciones del informante FDM, sobre show («si hay personas que no me van a considerar un esnob, sí digo ; digamos que me adapto al medio») y sobre sushi, pronunciado come  («yo lo evitaría en ciertos contextos, por ejemplo entre mis hermanos»). Determinante, en determinados casos, el factor ‹campo›: el informante DR, por ejemplo, no utilizaría la pronunciación informal  Porsche en las negociaciones con un concesionario, sino, más bien, . El grado de oscilación fonológica de muchos términos parece correlable también a la antigüedad del extranjerismo. A mayor antigüedad correspondería mayor oscilación, debido, evidentemente, a los múltiples tratamientos de los que han sido objeto, con el tiempo, los términos más antiguos: estrategias de naturaleza cada vez distinta (de las que la importación, cronológicamente, es solo la última) han llevado a una sedimentación de soluciones que, a menudo, coexisten en sincronía, en muchos casos estratificadas socialmente (de hecho,  resulta ser hoy en día la variante más estigmatizada en la percepción de los hablantes de nivel sociocultural más alto). Considérense casos como shérif, show, showman, flash. 14

15

16

Este tipo de solución probablemente se debe, en general, a la mayor antigüedad de los extranjerismos de origen francés con respecto a los de origen anglosajón y, para los más recientes, a la penetración escrita de la mayoría de ellos (considérense, por ejemplo, las marcas de productos como Chanel o Cacharel, conocidas sobre todo a través de los envoltorios). 15 La exclusión de este factor se debe, como ya se ha dicho, a las características de la muestra de informantes. El criterio diastrático es sin duda de fundamental importancia, como subraya, por ejemplo, Gómez Capuz (2001: 56-57): «la covariación entre la variable lingüística ‹sh como /S/› y los estratos sociolingüísticos arroja unos resultados relativamente válidos, sobre todo si establecemos la oposición entre [S] como variante propia de los informantes de estrato sociocultural alto y [s] como variante propia de los de estrato sociocultural medio». 16 Sobre este aspecto, véase también Romero Gualda (1977: 193), cuyas observaciones, sin embargo, no se ven plenamente confirmadas por nuestros resultados, especialmente por lo que se refiere al tratamiento en posición final, que se revela decididamente complejo (en cambio, los informantes entrevistados por la autora optan por una pronunciación completamente adaptada, con ). 14

713

Los xenofonemas en español e italiano

Oltro factor importante, que podemos considerar responsable de la inestabilidad de los resultados, además del conocimiento de la lengua extranjera (o, al menos, de las principales reglas de correspondencia grafema-fonema que le son propias) por parte del hablante (considérese el caso del italiano crescendo) –o de la familiaridad con el ámbito cultural y de especialidad al que pertenece el término–, son, en cierta medida, las dificultades ortográficas, las cuales, como señala también Gómez Capuz (2001), pueden favorecer pronunciaciones de tipo fonográfico, que contribuyen a complicar un escenario ya por sí irregular: nótense ejemplos como gouache, Porsche, Mogadiscio y el ya citado crescendo. En conclusión, frente a la dificultad de establecer correlaciones claras y unívocas entre  y las variables lingüísticas y extralingüísticas –lo que pone en seria dificultad la posibilidad de afirmar la existencia de un modelo ortológico compartido, en dirección de ,  o bien de – no se puede negar que, en el escenario sociocultural de estos últimos decenios, , sobre todo de origen angloamericano, parece (destinado a) ganar cada vez más terreno, amenazando incluso la estabilidad de los tradicionales baluartes de  y ; son varias, en efecto, las voces que se reinterpretan retrospectivamente (Pergnier 1989: 114) en sentido anglosajón, como demuestran no solo los informantes, sino los propios diccionarios. 

4.2. Italiano

18

Para el italiano, hemos seleccionado del DiPI (: 34) los siguientes candidatos: . Como veremos, si excluimos , necesario para los galicismos (y para nombres tanto franceses como portugueses), los otros se suelen usar intencionadamente (para hacer gala de, o por prestigio, o bien simplemente por el hecho de que se conoce la lengua extranjera, lo que hace que se perciban como inadecuadas las soluciones «a la italiana»). El DiPI proporciona también una detallada información estilística sobre las variantes de pronunciación, con tres caracterizaciones, que van acompañadas de una simbología precisa: pronunciación descuidada (↓), intencional (↑) o refinada (↕). Las voces testadas para el fonema constrictivo postálveo-palatal sonoro  (grafía j, g+i,e) son todas de procedencia francesa (abat-jour, bijou, stage, beige, garage, reportage, etc.), excepto Rio de Janeiro (portuguesa). En ningún caso se produce hipodiferenciación fonológica entre  y  (oposición existente tanto en francés como en portugués): el uso de  es prácticamente generalizado, y encuentra adecuada explicación en el plano estructural, en términos de ‹casilla vacía› en el sistema consonántico del italiano (véase también § 5). Por supuesto, en la percepción de familiaridad con el fonema extranjero, no hay que subestimar importantes factores extralingüísticos, de los cuales el principal es el conocimiento generalizado, sobre Una parte de las voces del corpus parecería, sin embargo, seguir una tendencia bastante regular, si no en todos, en gran parte de los informantes, precisamente en dirección de : se trata de los topónimos, probablemente vehiculados en una época en la que prevalecían las fuerzas de adaptación (aunque no podemos excluir que se trate simplemente de pronunciación fonográfica), y de las marcas, en las que  se debe, más probablemente, a pronunciación fonográfica. 18 El italiano posee el siguiente inventario fonológico consonántico. Nasales: , oclusivos: , oclu-constrictivos: , constrictivos: , aproximantes: , vibrantes: , laterales: . 17

714

Renzo Miotti

todo entre las generaciones menos jóvenes, del francés, durante mucho tiempo única lengua extranjera de estudio en la escuela italiana obligatoria. Las tres ocurrencias de  (stage, garage, gigolò) se explican, respectivamente, como un caso de mediazione interna (Orioles 1992; 2000), el primero, y de pronunciación fonográfica, los otros dos. Para el fonema constrictivo dental no-acanalado, no-sonoro  y sonoro  (grafías: inglés/ griego th, español z, c+i,e), los términos y los nombres testados son de origen inglés (por ejemplo, Blues Brothers, Commonwealth), griego (por ejemplo, Panathinaikos, pathos, Theodorakis) y español (por ejemplo, Cervantes, gazpacho, aficionado, Ibiza). Debido a un mecanismo de hipodiferenciación fonológica,  (y , solo en inglés) se sustituyen normalmente mediante  (y ) en los términos de origen inglés y griego; mediante  en los españoles (aunque aquí  podría también deberse al influjo del modelo de pronunciación de tipo seseante, muy difundido, típico de las variedades meridionales y americanas del español). No debe sin embargo excluirse, en el caso de , que se trate de pronunciaciones de tipo fonográfico (por simplificación de la secuencia th), como ocurre con z o, a veces, c+e,i en español, pronunciadas como  (o ) y  en italiano. Las variantes con  son por lo general intencionales (prestigiosas), utilizadas por quienes conocen las lenguas en cuestión. Para el fonema constrictivo velar no-sonoro  (con distintas grafías: j, g+i,e en español, ch en alemán y neerlandés), los elementos testados, si exceptuamos sacher, son sobre todo nombres, apellidos y topónimos alemanes (Bach, Reich, Liechtenstein, Schumacher, Richter, Brecht), neerlandeses (Maastricht, Utrecht) y españoles (Borges, Julio). También en este caso, prevalece la hipodiferenciación fonológica:  se adapta predominantemente como . Más raramente –pero se trata de pronunciación descuidada– se dan también pronunciaciones fonográficas, sobre todo en los casos en que la correspondencia grafema-fonema es más ambigua (cf. Borges, con ; Julio, con ); por otra parte, también casos como Schumacher y sacher (con ) podrían tener la misma explicación. La pronunciación con  es por lo general intencional, propia de quienes tienen conocimientos de alemán y español; si se excluyen estos casos,  alterna frecuentemente con  en posiciones fonotácticamente problemáticas, como la posnuclear, donde , en italiano, ocurre raramente (si se exceptúan pocos términos, como taxi, o cultismos como cactus, acne, etc.). Ello parece obedecer a propiedades estructurales universales: la posición de ataque silábico es más resistente –es decir, más estable y, por consiguiente, mayormente impermeable– a «ataques» externos, a diferencia de la posición de coda, que resulta, por tanto, más vulnerable (cf. Van Coetsem 1988: 32). Por lo que se refiere al fonema aproximante laringal no-sonoro  (grafía h) , suele omitirse, puesto que faltan las condiciones para que pueda darse sustitución aproximativa (ayuda también la 19

20

Como explica Bombi (2005: 28), se trata de un «tecnicismo che si applica a quelle innovazioni alloglotte che entrano in una lingua replica e sulle quali gli utenti proiettano marche foniche, grafiche proprie di una terza tradizione linguistica. Il fenomeno investe non poche volte l’inglese in quanto ‹lingua straniera prevalente› nella percezione del locutore italiano e dunque presa a riferimento per riplasmare i prestiti di altra provenienza». Stage es un galicismo que hoy en día se pronuncia frecuentemente a la inglesa. 20 Apartheid, Bahamas, Bahrein,behaviorismo, Daihatsu, dirham (ar), hacker, hallHalloween, handicap, happening, harakiri (nip),hard, rock, hardware, hashish (ar), Hawaii, hawaiano, heavy (metal), hegeliano (germ), Helsinki (fin), hertz, hi-fi, high tech, hip hop, hippy/hippie, Hiroshima (nip), hit (parade), Hitchcock, Hitler (germ), hitleriano, (germ), hobby, hockey, holding, Hollywood. 19

715

Los xenofonemas en español e italiano

ortografía: el grafema h, en italiano, si se exceptúa su función de diacrítico cuando va precedido de c o g, carece, en efecto, de contenido fonológico). La importación, sin las condiciones estructurales favorables, se configura como un fenómeno marginal (cf. también Klajn 1972: 56), intencional y, en la mayoría de los casos, relativamente poco frecuente en situaciones comunicativas normales (no-marcadas). Juegan a favor de  los conocidos factores relacionados con el campo (es decir, con el carácter más o menos técnico y/o profesional del discurso), factores estilísticos, el prestigio y, por supuesto, el conocimiento de la lengua extranjera.

5. Conclusiones Los factores extralingüísticos que entran en juego, condicionando la importación, han sido lo suficientemente discutidos, creemos, en las secciones precedentes. Consideramos que es necesario, ahora, profundizar un poco en las causas más específicamente estructurales, en concreto, las relacionadas con la economía del sistema: la existencia de casillas vacías constituye realmente –y los resultados obtenidos no hacen sino corroborarlo– la mayor fuerza de atracción para las unidades fonológicas extranjeras, en particular para las dotadas de los requisitos necesarios (es decir, de los rasgos distintivos ya existentes en el sistema fonológico de la lengua receptora); dichas unidades se insertan de modo estable en el sistema de llegada, confiriéndole mayor equilibrio y simetría. En este sentido, el constrictivo , en español, establece una nueva oposición con el oclu-constrictivo , con el que comparte los rasgos de no-sonoridad y de lugar de articulación (postálveo-palatal); , en italiano, es el equivalente sonoro de  (como  lo es de ). De un lado, por tanto, nos encontramos enfrente a condiciones privilegiadas para it.  y esp. , con una diferencia: si, en italiano,  se integra perfectamente en la siguiente correlación de sonoridad: , haciendo perfectamente simétrico el sistema de las constrictivas (cf. también Filipović 1982: 43-44; Gusmani 21986: 35), condiciones comparables no se producen, en cambio, en español, para . Parece, en efecto, que la importación es especialmente eficaz cuando la asimetría afecta a una determinada serie de fonemas o a una correlación, o bien a un par difónico que carezca del miembro sonoro o no-sonoro (cf. también Filipović 1982: 45). En español,  no satisface plenamente estas condiciones y ello puede contribuir a explicar, al menos en parte, la alta tasa de variabilidad a la que está sometido. Del otro lado, los demás xenofonemas considerados () parecen ser más bien opcionales, es decir, se dan siempre como alternativa a la variante adaptada, sensibles a factores condicionadores extralingüísticos, como la diafasía, la diastratía, el conocimiento de la lengua extranjera, etc. A la luz de todos los factores considerados, podemos por tanto establecer una jerarquía dentro de la periferia fonológica de italiano y español: de un lado, los xenofonemas 21

22

Tradicionalmente, ‹africado›. Pese a ello, de hecho, , en español, no está generalizado como  en italiano, para muchos hablantes resulta sin duda obligatorio, al menos para parte del vocabulario importado, con proporciones variables de sujeto a sujeto, como se ha visto.

21 22

716

Renzo Miotti

estables, u obligatorios (como it. ), cuyo estatus depende de determinados requisitos de orden estructural, que tienen que estar satisfechos, como hemos visto; del otro, los xenofonemas variables, u opcionales (como it. ), estructuralmente más vulnerables y sensibles a un conjunto de condicionamientos extralingüísticos. En otras palabras, adaptando la categorías conceptuales elaboradas por Van Coetsem (integrated/included y code/message; cf. § 2) a nuestro caso, podemos distinguir, de un lado, los xenofonemas ‹integrados› en el sistema periférico, del otro, aquellos simplemente ‹incluidos› en el mensaje. Ello explica también por qué, de un lado, xenofonemas como  se integran con una identidad articulatoria determinada por la lengua receptora –configurándose, así, como un compromiso entre esta y la lengua modelo–, del otro, precisamente al ser objeto de un uso intencional por parte de hablantes con competencias en la lengua extranjera, los xenofonemas ‹incluidos› se reproducen, en cambio, con una facies fonética virtualmente fiel al modelo; en el primer caso, nos encontramos, por tanto, frente a una reproducción parcial, en el segundo, a una reproducción total del mismo. Si, como han puesto de relieve Hockett y Weinreich, necesidad (need) y prestigio (prestige), son los principales motores del préstamo lingüístico, en el caso que nos atañe, la integración de  estaría determinada por necesidades estructurales inherentes al sistema; en cambio, para la inclusión de , el móvil sería más específicamente el prestigio social: el hablante reproduce intencionada y conscientemente el elemento fonológico extranjero. Entre las dos categorías así esbozadas, se sitúa un espacio intermedio, más problemático, ocupado, en nuestro caso, por esp. , el cual resulta suficientemente bien integrado en la periferia del sistema de llegada, puesto que las condiciones estructurales son favorables (lo demuestra también su sustancial adaptación a nivel articulatorio, a pesar de las oscilaciones en la pronunciación); pero, como dichos requisitos no son tan eficaces como lo son para  en italiano (por las razones expuestas arriba),  satisface solo en parte, en el corpus, las condiciones de obligatoriedad, permaneciendo en gran medida variable desde el punto de vista léxico, sociolingüístico, estilístico e inter/ intraindividual, así como articulatorio. Por consiguiente, el grado de integración de esp.  resulta menor con respecto al de it. , en las respectivas periferias fonológicas. Es evidente que la importación de  es un fenómeno todavía inestable, irregular e incipiente en español, y por ello sujeto a una notable variabilidad, como hemos visto. En resumidas cuentas, el xenofonema  se encuentra situado en el centro de dos fuerzas opuestas: de un lado, el empuje hacia la adaptación (hoy en día, más como  que como ), del otro, la tendencia a la importación. Actualmente, estas fuerzas actúan con intensidad distinta según los hablantes, que pueden hacer prevalecer ora la primera, ora la segunda; no faltan, sin embargo, indicios que hacen pensar en un uso cada vez más extendido de  en el futuro, que no excluimos que pueda generalizarse un día. 23

24

La idea no es de todos modos nueva: considérese la distinción de Weinreich (1953) entre dos fases en el proceso de interferencia y la diferencia entre interference e integration, propuesta por Mackey (1970). 24 En efecto, , en italiano neutro (Canepari 21999), se realiza como postálveo-palatal redondeado (como lo son  e ); en cambio, en las dos lenguas modelo (francés y portugués brasileño) es, respectivamente, postálveo-prevelar (redondeado) y postálveo-palatal no-redondeado (Canepari 32006). 23

Los xenofonemas en español e italiano

717

Bibliografía Andersen, Henning (1974): Markedness in vowel systems. In: Heilmann, Luigi (ed.): Proceedings of the Eleventh International Congress of Linguists (Bologna-Firenze, 1972). Vol. 2. Bologna: Il Mulino, 891-897. Bombi, Raffaella (2005): La linguistica del contatto. Tipologie di anglicismi nell’italiano contemporaneo e riflessi metalinguistici. Roma: Il Calamo. Canepari, Luciano (21999): Il MaPI. Manuale di pronuncia italiana. Bologna: Zanichelli. — (2006): Avviamento alla fonetica. Torino: Einaudi. — (32006): Manuale di pronuncia. München: Lincom. Cassano, Paul Vincent (1977): Problems in Language Borrowing and Lending exemplified by American Spanish Phonology. In: Orbis 26, 149-163. Fernández, Joseph A. (1988): La fonología en la televisión española: violencias fonéticas. In: RDTP 43, 249-258. Filipović, Rudolf (1959): Consonantal innovations in the phonological system as a consequence of linguistic borrowing. Phonemic re-distribution in English loan-words in Serbo-Croatian. In: SRAZ 7, 39–62. — (1960): Phonemic importation. In: SRAZ 9/10, 177–189. — (1967): Compromise replica and phonemic importation. In: To Honor Roman Jakobson: Essays on the occasion of his seventieth birthday. Vol. 1. La Haya/París: Mouton, 662-666. — (1982): Phonologization and activation of latent phonemes in linguistic borrowing. In: JIPA 12, 1, 36-47. Gómez Capuz, Juan (1998): El préstamo lingüístico. Conceptos, problemas y métodos (Cuadernos de Filología, anejo n° XXIX). València: Universitat de València. — (2001): Estrategias de integración fónica de los anglicismos en un corpus de español hablado: asimilación, compromiso y efectos estructurales. In: Estudios de Lingüística (Univ. de Alicante) 15, 1-85. Gregory, Michael / Carroll, Susanne (1978 [1986]): Lenguaje y situación. Variedades del lenguaje y sus contextos sociales. México: FCE. Gusmani, Roberto (21986): Saggi sull’interferenza linguistica. Firenze: Le Lettere. Halliday, Michael A. K / McIntosh, Angus / Strevens, Peter (1964): The linguistic sciences and language Teaching. London: Longman. Haugen, Einar (1950): The analysis of linguistic borrowing. In: Language 26, 210-231. Hernández Hernández, H. (2007): Aspectos ortográficos y ortológicos relacionados con los extranjerismos en la enseñanza del español como lengua extranjera. In: VH 15, 2, 127-134. Hockett, Charles F. (1958): A course in modern linguistics. New York: MacMillan. Jakobson, Roman (1949 [1936])  : Sur la théorie des affinités phonologiques entre les langues. In: Trubetzkoy, Nilolai S. (1957). Klajn, Ivan (1972): Influssi inglesi nella lingua italiana. Firenze: Olschki. Mackey, William F. (1970): Interference, integration and the synchronic fallacy. In: Alatis, James E. (edd.): Biligualism and language contact. Georgetown University round table on languages and linguistics 1970. Washington, D.C.: Georgetown University Press. Martinet, André (1959): Affinité linguistique. In: BALM 1, Venezia-Roma, 50. Orioles, Vincenzo (1992): Ruolo dell’intermediazione nei fatti di interferenza. In: ILing 15, 107-124. — (2000): Forme dell’alterità linguistica. In: Vallini, Cristina (ed.): Le parole per le parole. I logonimi nelle lingue e nel metalinguaggio (Atti del Convegno, 18-20 dicembre 1997, Napoli). Roma. Pergnier, Maurice (1989): Les anglicismes. Danger ou enrichissement pour la langue française? Paris: PUF. Poplack, Shana (1988): Conséquences linguistiques du contact des langues: un modèle d’analyse variationniste. In: LeS 43, 23-48. Pratt, Chris (1980): El anglicismo en el español peninsular contemporáneo. Madrid: Gredos.

718

Renzo Miotti

Rodríguez Segura, Delia (1999): Panorama del anglicismo en español. Presencia y uso en los medios. Almería: Universidad de Almería. Romero Gualda, María Victoria (1977): Vocabulario del cine y de la televisión. Pamplona: Ediciones de la Universidad de Navarra. Sala, Marius (21998): Lenguas en contacto. Madrid: Gredos. Travaux Linguistiques de Prague, 2. Les problèmes du centre et de la périphérie du système de la langue (1966). Prague: Academia. Trubetzkoy, Nikolai S. (1957): Principes de phonologie. Paris: Klincksieck. Van Coetsem, Frans (1988): Loan phonology and the two transfer types in language contact. Dordrecht: Foris. Waugh, Linda R. (1979): Markedness and phonological systems. In: Wölck, Wolfgang / Garvin, Paul (edd.) The Fifth Lacus Forum 1978. Columbia, South Carolina: Hornbeam Press, 155-165. Weinreich, Uriel (1953): Languages in contact. The Hague: Mouton.

Diccionarios CLAVE, Diccionario de uso del español actual (72004). Madrid: Ediciones SM. DiPI = Canepari, Luciano (1999): Dizionario di Pronuncia Italiana. Bologna: Zanichelli. DPD = Diccionario panhispánico de dudas (2005). Madrid: Santillana. GDUEsA = Sánchez, Aquilino (ed.) (2006): Gran diccionario de uso del español actual. Madrid: SGEL (versión electrónica en CD-ROM). Moliner, María (32007): Diccionario de uso del español. Madrid: Gredos. Rodríguez González, Félix / Lillo Buades, Antonio (1997): Nuevo diccionario de anglicismos. Madrid: Gredos. Salamanca = Diccionario Salamanca de la lengua española (1996). Madrid: Santillana / Universidad de Salamanca. Seco, Manuel et al. (1999): Diccionario del español actual (2 voll). Madrid: Santillana.

Andrea Pešková (Universität Hamburg) / Ingo Feldhausen (Goethe – Universität Frankfurt) / Christoph Gabriel (Universität Hamburg)

Una perspectiva diacrónica de la entonación bonaerense1

1. Introducción El propósito de este artículo es presentar desde una perspectiva diacrónica el inventario básico de la entonación del español hablado en Buenos Aires, llamado porteño. Esta variedad argentina presenta muchas particularidades lingüísticas que probablemente surgieron como consecuencia del contacto entre el español y el italiano, debido al inmenso flujo inmigratorio de población italiana hacia la Argentina durante los años 1830-1950. En esta época llegaron a l’Australia italiana más de 3,5 millones de italianos, de los cuales un 35% se asentó en Buenos Aires y allí formó más de un tercio de la población (véase Fontanella de Weinberg 1987, Baily 1999, Devoto 2002). La intensa influencia del italiano en el español porteño es innegable y se plasma no solamente en el léxico, sino también en la prosodia (véase Vidal de Battini 1964, Colantoni / Gurlekian 2004, Feldhausen et al. 2010, Gabriel et al. 2011). La siguiente citación de Ficciones (1944) del escritor argentino Jorge Luis Borges se puede considerar la primera evidencia, aunque no explícitamente lingüística, sobre la influencia del italiano en el sistema prosódico del español bonaerense. En este fragmento el autor describe un personaje ficticio de finales del siglo XIX: «Recuerdo claramente su voz; la voz pausada, resentida y nasal del orillero antiguo, sin los silbidos italianos de ahora» (Borges 1944/1991: 121). Veinte años más tarde, encontramos la primera observación lingüística sobre la entonación bonaerense en las conclusiones del estudio sobre el español argentino de Vidal de Battini (1964: 144): «Ya es común que los extranjeros comenten como algo sabido que Buenos Aires habla con entonación italiana». Aunque no existen grabaciones ni descripciones (lingüísticas) de la entonación del italiano y del español hablado en Buenos Aires de la época de finales del siglo XIX y principios del siglo XX, tanto la situación histórica de Buenos Aires como varios rasgos prosódicos que el porteño actual comparte con algunos dialectos del italiano apoyan la hipótesis de la influencia italiana en el patrón prosódico del español porteño. La versión preliminar de este artículo se presentó en el congreso CILFR, celebrado en la Universidad de Valencia, en septiembre de 2010. Quisiéramos agradecer a todos los participantes de esta conferencia sus interesantes comentarios e importantes sugerencias. Por otra parte, damos las gracias de manera muy especial a Hugo Kubarth por darnos acceso a los datos recogidos en el año 1983, a José Ignacio Hualde por sus comentarios, a Tomke Brüggemann por su ayuda con el análisis estadístico y a Mariela Rodríguez Arguedas y a Ariadna Benet por las correcciones lingüísticas. Cualquier error, defecto u omisión es únicamente atribuible a los autores del artículo.

1

720

Andrea Pešková / Ingo Feldhausen / Christoph Gabriel

Según nuestro conocimiento, la entonación del español porteño hasta ahora no ha sido investigada desde una perspectiva diacrónica.2 En el presente estudio se van a comparar dos bases de datos de habla espontánea, obtenidos en Buenos Aires en dos épocas diferentes: en el año 1983 y en el año 2008. Se averiguará si existen diferencias significativas entre (a) el sistema prosódico de los hablantes de la clase social media-alta y alta, nacidos entre 1920 y 1932, época en la que aún existía contacto entre el español y el italiano, y (b) el sistema prosódico de los hablantes de la clase social media y media-alta, nacidos entre 1975 y 1990, cuando el proceso inmigratorio se dio por terminado y la situación bilingüe español-italiano pasó al monolingüismo del español. Según concluyen Klee / Lynch (2009: 191), el cambio en el sistema entonativo del porteño se extendió, probablemente, de las clases sociales bajas hacia las clases sociales más altas. En el presente estudio se observará, por tanto, si los hablantes que nacieron en las primeras décadas del siglo XX y que provienen de las clases sociales más altas presentan, desde ese entonces, las características “italianas” que se detectan en el español porteño actual. La estructura del presente artículo es la siguiente: en la sección 2 se describe el inventario tonal del español porteño mediante el Sp_ToBI, en la sección 3 se presentan los datos y el procedimiento del análisis, y en la sección 4 se mostrarán los resultados antes de concluir con algunas observaciones finales en la sección 5.

2. Inventario tonal del español porteño En esta sección se presenta el inventario tonal del español porteño, propuesto por Gabriel et al. (2010, 2011) y Feldhausen et al. (2010), usando el sistema de etiquetaje Sp_ToBI. Este sistema de transcripción de la entonación del español se basa en Beckman et al. (2002), Estebas-Vilaplana / Prieto (2009), Aguilar et al. (2009) y Prieto / Roseano (2010). En el siguiente párrafo se describen las propiedades principales de la entonación de la variedad hablada en Buenos Aires y, a continuación, la tabla 1 resume su inventario tonal. Una de las características más prominentes de la entonación porteña es la realización de los acentos prenucleares como L+H*. Este tono de contorno ascendente y con el pico acentual dentro de la sílaba tónica refleja las interferencias del italiano (véase D’Imperio 2001, Colantoni / Gurlekian 2004). Otro rasgo que comparten el porteño y el italiano es la realización del acento nuclear de las declarativas con foco amplio como H+L* (véase Kaisse 2001). Los dos tipos de acentos tonales ocurren también en otras variedades del español; sin embargo, poseen diferentes funciones pragmáticas (véase Prieto / Roseano 2010). Otra característica destacable del español bonaerense es la ocurrencia de un acento tritonal, hasta Gabriel et al. (2010) no descrito en otros dialectos del español. La introducción de este tono, etiquetado como L+H*+L, fue necesaria para poder describir un tono cuyo contorno es de tipo ascendente-descendente y realizado entre los Es pertinente remitir a los estudios de Hualde (2003, 2004), que dedica a la diacronía de la entonación romance, usando métodos comparativos y poniendo el foco de la investigación en el occitano, una lengua «puente» entre las lenguas ibero-romances y las italo-romances. Véase también trabajos de Hualde (1993, 1995, 2007) sobre la acentuación vasca, o el estudio de Riad (2003) sobre la tipología de los acentos en las lenguas escandinavas desde una perspectiva diacrónica.

2

721

Una perspectiva diacrónica de la entonación bonaerense

márgenes de la sílaba acentuada. Se encontró en la posición nuclear de las oraciones exclamativas, de las declarativas con foco contrastivo, de las declarativas de obviedad y de las declarativas categóricas. Algunos estudios sobre el italiano también informan sobre un movimiento tonal tritonal parecido en las oraciones con foco contrastivo (véase Gili Fivela 2002). Otro tono que refleja más el contorno melódico de algunos dialectos italianos que el del español peninsular es el tono de frontera HL%, encontrado en las oraciones absolutas (véase para el italiano Savino 2009, cfr. con el español según Aguilar et al. 2009). Puesto que no será posible ahondar en detalles, en la tabla 1 se ofrece un resumen del inventario tonal del español bonaerense actual. Los acentos tonales y los tonos de frontera están representados de manera esquemática: la zona gris se corresponde con la sílaba acentuada (en cuanto a los acentos tonales) o con las sílabas postónicas pre-fronteras (en cuanto a los tonos de frontera); la línea negra representa el movimiento tonal (F0): 3

Acentos tonales

L*

L+H*

H+L*

H*

L+>H*

L+H*+L

Tonos de frontera (BI3 (-), BI4 (%))

L-, L%

M-, M%

HL-, HL%

LH-

H-, H%

Tabla 1: Inventario tonal del español bonaerense, según el etiquetaje del Sp_ToBI.4 En el Sp_ToBI, los acentos tonales se asocian con las sílabas tónicas, mientras que los tonos de frontera están asociados con el límite de la frase. Se distingue entre la frase entonativa mayor (BI4) y la frase intermedia (BI3); la primera puede incluir varias frases intermedias, ya que se corresponde con un dominio prosódico superior al de la frase intermedia (véase Gabriel et al. 2011). 4 Este inventario tonal del porteño se basa en Gabriel et al. (2010, 2011) y Feldhausen et al. (2010). Cabe añadir que Aguilar et al. (2009) han introducido para el español otro acento tonal prenuclear (el de las interrogativas absolutas), etiquetado como L*+H y realizado como tono bajo en la sílaba tónica con el contorno ascendente en la postónica, y otro acento tonal nuclear L+¡H* (el de las interrogativas anti-expectativas). Estos dos tonos no presentaron ningún uso sistemático en el español porteño (véase Gabriel et al. 2010). 3

722

Andrea Pešková / Ingo Feldhausen / Christoph Gabriel

Estos elementos tonales se agrupan en distintas configuraciones tonales, cada una de las cuales puede tener un valor pragmático específico (véase Gabriel et al. 2010).5 Otro aspecto importante que debe observarse es el tipo de marcas tonales del tono de frontera alto de la BI3 en las oraciones declarativas, puesto que el italiano y el español presentan algunas diferencias. Según los resultados del estudio empírico de Frota et al. (2007), el español peninsular exhibe un claro predominio del llamado continuation rise (CR), mientras que el italiano manifiesta un porcentaje equilibrado entre esta marca tonal y el llamado sustained pitch (SP). El continuation rise (‘tono continuativo’) se caracteriza por la subida continuada del F0 a partir de la última sílaba tónica hasta la disyunción intermedia. En cambio, el sustained pitch (‘tono sostenido’), que comparte con el tono continuativo la subida del tono a partir de la sílaba acentuada, termina con una meseta alta (véase Fig. 1):

a.

b.

Fig. 1: Representación esquemática de un contorno de F0 con a) el tono sostenido (!H-) y b) el tono continuativo (H-).

Como se observó en los estudios de Feldhausen et al. (2010) y de Gabriel et al. (2011), el español porteño exhibe la misma tendencia que el italiano: un porcentaje equilibrado entre el SP y CR.6 En el presente estudio se compara la entonación de dos épocas, tomando en consideración los acentos tonales y los tonos de frontera que acabamos de presentar. La siguiente sección está dedicada a la descripción de la metodología, de los datos y del procedimiento seguido para el análisis.

Véase también otros estudios dedicados a la entonación bonaerense: Toledo (2008) y Pešková et al. (2011) sobre el fraseo prosódico; Barjam (2004), Gurlekian / Toledo (2009) y Lee (2010) sobre las oraciones interrogativas; Enbe / Tobin (2008) y Enbe (2009) sobre la perspectiva sociolingüística; Labastía (2006) y Gabriel (2010) sobre las estrategias de focalización. 6 Cabe mencionar que los estudios, Frota et al. (2007), Feldhausen et al. (2010) y Gabriel et al. (2011), se basan en el análisis de habla leída. Dos estudios recientes basados en datos de habla espontánea (entrevistas libres), uno sobre el catalán (Benet 2010) y un estudio comparativo entre el español porteño y el catalán (Feldhausen et al. 2011), muestran una tendencia según la cual el SP (!H-) se tiende a utilizar para enumeraciones, mientras que el CR (H-) se acostumbra a usar en narraciones. 5

723

Una perspectiva diacrónica de la entonación bonaerense

3. Metodología 3.1 Métodos, datos Para poder investigar la entonación del español porteño desde una perspectiva diacrónica, se configuraron dos corpus de datos de habla espontánea que proceden de dos épocas diferentes: del año 1983 (Corpus_1983) y del año 2008 (Corpus_2008). Los datos fueron obtenidos a través de entrevistas libres llevadas a cabo en Buenos Aires con hablantes nativos del español porteño por el Dr. Hugo Kubart de la Universidad de Graz (Corpus_1983) y por los miembros del proyecto H9 del Centro de Investigación del Multilingüismo de la Universidad de Hamburgo (Corpus_2008). Para el presente estudio, se eligieron tres hablantes (dos hombres y una mujer) de clase media y media-alta, nacidos entre 1975 y 1990 (Corpus_2008), y cuatro hablantes (tres hombres y una mujer) de clase social media-alta y alta, nacidos entre 1920 y 1932 (Corpus_1983). Todos los hablantes poseen o se encuentran cursando una carrera universitaria.7 Los datos del Corpus_2008 fueron grabados directamente en archivos WAV con una grabadora Marantz HD Recorder (PMD671) y un micrófono Sennheiser (ME64); en cuanto a los datos del Corpus_1983, se utilizó una grabadora de carrete Uher Report Mono para la recolección de datos, los cuales más tarde fueron digitalizados en archivos de MP3. Para el análisis acústico de los datos, se utilizó el programa Praat (Boersma / Weenink 2010). F

3.2 Procedimiento para el análisis de los datos En primer lugar, de cada conversación, se extrajeron pequeños fragmentos de 10 a 50 segundos, los cuales se guardaron individualmente en formato de audio WAV para su posterior análisis acústico mediante el programa Praat. El Corpus_2008 está formado por 9 archivos WAV con una duración total de 4 minutos, mientras que el Corpus_1983 contiene 7 archivos WAV, los cuales duran un total de 5 minutos. Para el análisis se eligieron solamente oraciones declarativas y para la transcripción de la entonación se usó el etiquetaje del Sp_ ToBI, presentado en la sección 2. En cuanto a los fenómenos que se consideran en el análisis, el presente estudio toma en cuenta solamente el inventario tonal, es decir, los acentos tonales y los tonos de frontera (del nivel BI3 y del BI4).8 En (1) se ofrece un ejemplo de un fragmento Los datos presentados aquí son sólo una parte de dos corpus de datos del español porteño mucho más extensos (del año 2008 y del año 1983). Para el corpus del 2008, se grabaron a 55 hablantes (60 min. por hablante), con estudios universitarios o equivalentes, con el fin de investigar la entonación porteña. El estudio del año 1983, cuyo objetivo era un análisis sociolingüístico (véase Kubarth 1986), cubre 107 hablantes (30 min. por hablante), con diferentes niveles de educación. Ambas bases de datos contienen tanto datos de habla leída y semi-espontánea como datos de habla espontánea (entrevistas libres), utilizados en el presente estudio. 8 Otros fenómenos como las marcas de frontera indicadas por la duración (alargamientos finales y pausas), el ritmo o efectos del habla espontánea como vacilaciones o auto-correcciones no fueron considerados en el presente estudio. 7

724

Andrea Pešková / Ingo Feldhausen / Christoph Gabriel

de un archivo de 20,7 segundos, elegido del Corpus_1983. El hablante (hombre, nacido en 1931) recuerda los viejos tiempos de Buenos Aires: (1) (Corpus_1983) Una de las cosas que yo más extraño es el tranvía. El tranvía daba otro ritmo a la ciudad. Era mucho más lento como se desplazaba, uno se sentaba cómodamente, iba leyendo su diario, eh y veía el paisaje urbano. Veía las calles, tenía tiempo de ver.

El siguiente paso fue anotar el análisis en los textgrids creados con el programa Praat. Para una mejor comprensión, se expone en la figura (2) el trazado de F0 de un fragmento de la conversación, presentado en el ejemplo (1): 250 200 150 100 50 Pitch (Hz)

0

u

co

L+H*

H+L*

Una

0

de las

cosas

yo

más

L+H* H+L*

que

yo

más

tra

ví

L+H*

L*

extraño

3

4

!H-

L%

es

el

tranvía.

Una de las cosas que yo más extraño

es el tranvía.

pp1

pp2 Time (s)

2.557

Fig. 2: Trazado de F0 de la oración declarativa Una de las cosas que yo más extraño es el tranvía

En la figura 2, se puede observar un textgrid con las siguientes informaciones en cada una de las hileras (enumeradas de abajo hacia arriba): (i) código para las unidades prosódicas (pp1, pp2), (ii) transcripción ortográfica, (iii) división de palabras, (iv) tonos de frontera (!H-, L%), (v) nivel de separación prosódica (frase intermedia, en inglés, intermediate phrase: ip, o breakindex 3, BI3; frase entonativa mayor: en inglés, intonational phrase: IP, BI4), (vi) acentos tonales prenucleares (p. ej. L+H* en la sílaba u- de la palabra una) y los nucleares, asociados a las últimas sílabas de la frase (p. ej. L+H* de la sílaba tra- en la palabra extraño), (vii) sílabas tónicas. En el siguiente capítulo se presentarán los resultados del inventario tonal de las dos épocas.

4. Resultados En este apartado se presentan los resultados del análisis de los datos y se destacan las principales diferencias que se encuentran entre las dos épocas. Primero se comparará la realización de los acentos tonales prenucleares (4.1) y los acentos nucleares (4.2), antes de presentar los tonos de frontera (4.3) y la discusión de los resultados (4.4).

725

Una perspectiva diacrónica de la entonación bonaerense

4.1 Acentos tonales prenucleares Se han detectado en total 201 (Corpus_2008) y 217 (Corpus_1983) acentos tonales prenucleares con siete tipos de realizaciones: dos acentos monotonales (L*, H*), cuatro acentos bitonales (L+H*, H+L*, L+>H*, L*+H) y un acento tritonal (L+H*+L). La siguiente tabla resume, en números absolutos y en porcentajes, el uso de los acentos prenucleares: Acentos tonales

Corpus_2008

Corpus_1983

L+H*

130

65%

129

59%

H+L*

11

5,50%

40

18%

H*

32

16%

21

10%

L+>H*

13

6,50%

11

5%

L*

6

3%

9

4%

L+H*+L

4

2%

4

2%

L*+H

5

2,50%

3

1,50%

Total

201

(100%)

217

(100%)

Tabla 2: Números absolutos y porcentajes de los acentos tonales prenucleares en los dos corpus

Se observa que el acento tonal predominante en las dos épocas es el del contorno ascendente con el pico tonal dentro de la sílaba acentuada (L+H*). Este tono aparece en posición prenuclear también en varios dialectos del italiano (véase D’Imperio 2001, Colantoni / Gurlekian 2004). La diferencia entre las dos épocas respecto al L+H* no resulta estadísticamente significativa (χ2 test). No obstante, se ha encontrado una diferencia altamente significativa (pH*, este tono ascendente con el pico desplazado hacia la postónica, típica en otras variedades del español (véase Prieto / Roseano 2010), muestra un grado de frecuencia bajo en ambas épocas (Corpus_2008: 6,5%; Corpus_1983: 5%). Tampoco el tono L*+H presenta un uso sistemático en la entonación porteña (Corpus_2008: 2,5%; Corpus_1983: 1,5%). 4.2 Acentos tonales nucleares En la posición nuclear se han encontrado solamente cinco tipos de acentos tonales: dos monotonales (L*, H*), dos bitonales (L+H*, H+L*) y uno tritonal (L+H*+L). Mientras que todas estas realizaciones tonales aparecen en ambos niveles de separación prosódica (BI3 y

726

Andrea Pešková / Ingo Feldhausen / Christoph Gabriel

BI4) en los datos del Corpus_2008, los acentos nucleares H* (tanto en BI3 como en BI4) y L+H* (en BI4) no se han encontrado en el otro corpus. Compárense las diferencias entre las dos épocas en el resumen expuesto en la tabla 3: Acentos tonales

Corpus_2008

Corpus_1983

L+H*

BI3

61

70%

36

40%

H+L*

BI3

11

13%

50

56%

L+H*+L

BI3

11

13%

3

3%

L*

BI3

1

1%

1

1%

H*

BI3

3

3%

0

0%

L+H*

BI4

4

6%

0

0%

H+L*

BI4

35

52%

30

73%

L+H*+L

BI4

16

24%

1

3%

L*

BI4

9

13%

10

24%

H*

BI4

3

5%

0

0%

Tabla 3: Números absolutos y porcentajes de los acentos tonales nucleares en los dos corpus

También en la posición nuclear se encuentra una diferencia altamente significativa (p SP: 29%). Esta diferencia, sin embargo, no ha resultado estadísticamente significativa. El porcentaje equilibrado entre el SP y el CR confirma pues los resultados de Feldhausen et al. (2010). 10

4.4 Discusión Los resultados presentados aquí demuestran que en las dos épocas se presentan contornos entonativos que reflejan el esquema ‘italiano’ (p. ej. la realización de los acentos prenucleares como L+H*, la configuración nuclear de las declarativas como H+L* L%, el equilibrio entre H- y !H‑). Se puede decir que estos rasgos funcionan hoy en día como marcador de identidad del habla de los porteños. Sin embargo, hay una diferencia significativa entre las dos épocas. La diferencia consiste en que el porteño actual (Corpus_2008) muestra muchos menos acentos tonales realizados como H+L*, tanto en la posición prenuclear como en la nuclear. La ausencia de este tono en posición nuclear se compensa con un considerable aumento tanto de los acentos tonales L+H* (en BI3) como de los acentos tritonales L+H*+L (en BI4). En los datos de habla leída y semiespontánea, este último ocurre en posición nuclear en las oraciones declarativas con foco contrastivo, en las declarativas de obviedad y en las declarativas categóricas (véase Gabriel et al. 2010). Sin embargo, en nuestros datos aparece incluso en las oraciones declarativas de tipo neutro. Esto se debe probablemente a la manera enfática habitual en el discurso espontáneo. En cambio, el discurso producido bajo condiciones experimentales corresponde a un habla menos natural. La diferencia entre las dos épocas se representa en el esquema de la figura 3. Obsérvese que en estas tres realizaciones tonales (H+L*, L+H*+L, L+H*), el pico tonal está localizado dentro de la sílaba tónica σ*. Se puede decir que el porteño actual tiende a desplazar el pico hacia el margen derecho de la sílaba acentuada: En la sección 2 se ha mencionado que según Benet (2010) y Feldhausen et al. (2011), el tono sostenido (!H-) suele usarse generalmente en las enumeraciones, mientras que el tono continuativo (H-) funciona como elemento remático no-final en la narración. Esta tendencia se pudo confirmar solamente en el Corpus_2008, pero no en el Corpus_1983, debido probablemente a una limitada presencia de contextos con diferentes sentidos pragmáticos.

10

728

Andrea Pešková / Ingo Feldhausen / Christoph Gabriel

Fig. 3: Esquema con las tres posibles realizaciones tonales con el pico tonal dentro de la σ*.

Para determinar si estas diferencias en la entonación porteña entre las dos épocas se deben exclusivamente al diferente grado de “intensidad” de contacto entre el español y el italiano o al proceso natural del cambio en un sistema entonativo, habría que llevar a cabo investigaciones prosódicas basadas en un corpus más extenso de datos de habla espontánea, no solamente del español bonaerense, sino también de diferentes variedades del italiano.

5. Conclusión El propósito de este estudio ha sido presentar desde una perspectiva diacrónica el inventario tonal del español hablado en Buenos Aires, una variedad que surgió como consecuencia del contacto entre el español y el italiano, debido a una oleada inmigratoria de población italiana hacia la Argentina de fines del siglo XIX y principios del XX. Se han comparado dos épocas, partiendo de datos de habla espontánea, recopilados en 1983 (hablantes nacidos entre 1929 y 1932) y en 2008 (hablantes nacidos entre 1975 y 1990). A pesar de algunas diferencias en cuanto a la frecuencia de realizaciones de los acentos tonales cuyo pico se encuentra dentro de la sílaba tónica (H+L*, L+H*+L, L+H*), podemos asumir que ambas épocas presentan varios rasgos ‘italianos’. Es muy probable que los cambios en los patrones entonativos de esta variedad empezaran a establecerse en el habla de los porteños antes del comienzo del siglo XX. Colantoni / Gurlekian (2004) interpretan este cambio prosódico en el español bonaerense como un caso de convergencia entre dos sistemas entonativos tipológicamente muy parecidos, y lo atribuyen tanto a la adquisición del español por los inmigrantes italianos, como a la posible imitación del habla de los italianos por parte de los hispanohablantes monolingües. La investigación de la entonación en la perspectiva diacrónica está, a pesar de varios trabajos de los últimos años, en sus comienzos. Para una mejor comprensión de la entonación en contextos multilingües y de los procesos de cambio prosódico son necesarios más estudios sobre el papel de la prosodia en la adquisición de una segunda lengua y sobre el contacto entre los sistemas prosódicos, basándose en un corpus de datos que abarque más hablantes de diferentes edades y clases sociales.

Una perspectiva diacrónica de la entonación bonaerense

729

Bibliografía Aguilar, Lourdes / de-la-Mota, Carme / Prieto, Pilar (2009): Sp_ToBI. Training materials, http:// prosodia.upf.edu/sp_tobi/en/ (2010 11 15) Baily, Samuel L. (1999): Immigrants in the lands of promise. Italians in Buenos Aires and New York City, 1870 to 1914. Ithaca: Cornell University Press. Barjam, Patrick (2004): The intonational phonology of Porteño Spanish. Tesis de maestría. University of California at Los Angeles. Beckman, Mary / Díaz-Campos, Manuel / McGory, Julia T. / Morgan, Terrell A. (2002): Intonation across Spanish, in the Tones and Break Indices framework. In: Probus 14, 9-36. Benet, Ariadna (2010): El fraseig prosòdic de la parla espontània del català i del castellà. Tesis doctoral. Universität Hamburg. Boersma, Paul / Weenink, David (2010): Praat: doing phonetics by computer. Versión 5.1.43, http:// www.praat.org (2010 09 22) Borges, Jorge Luis (1944/1991): Ficciones. Madrid: Alianza Ed. Colantoni, Laura / Gurlekian, Jorge (2004): Convergence and intonation. Historical evidence from Buenos Aires Spanish. In: Bilingualism: Language and Cognition 7, 107-119. D’Imperio, Mariapaola (2001): Focus and Tonal Structure in Neapolitan Italian. In: Speech Communication 33, 339-356. Devoto, Fernando (2002): In Argentina. In: Bevilacqua, Piero (ed.): Storia dell’emigrazione italiana. Roma: Donzelli, 25-54. Enbe, Claudia (2009): The prosody of Buenos Aires Spanish in typical and atypical speech according to the theory of phonology as human behavior. Tesis doctoral. Ben Gurion University. –– / Yishai Tobin (2008): Sociolinguistic variation in the prosody of Buenos Aires Spanish according to the theory of phonology as human behavior. In: Colantoni, Laura / Jeffrey Steele (edd.): Selected Proceedings of the 3rd conference on laboratory approaches to Spanish phonology. Somerville, MA: Cascadilla Press140-154. Estebas-Vilaplana, Eva / Prieto, Pilar (2009): La notación prosódica en español. Una revisión del Sp_ToBI. In: Estudios de Fonética Experimental 18, 263-283. Feldhausen, Ingo / Benet, Adriana / Pešková, Andrea (2011): Prosodische Grenzen in der Spontansprache. In: Arbeiten zum Mehrsprachigkeit 95. Hamburg: Sonderforschungsbereich 538 Mehrsprachigkeit, Universität Hamburg. Feldhausen, Ingo / Gabriel, Christoph / Pešková, Andrea (2010): Prosodic Phrasing in Argentinean Spanish: Buenos Aires and Neuquén. In: Speech Prosody 2010, Chicago, IL, http:// speechprosody2010.illinois.edu/papers/100111.pdf (2010 09 22) Fontanella de Weinberg, María Beatriz (1987): El español bonaerense. Cuatro siglos de evolución lingüística (1580-1980). Buenos Aires: Hachette. Frota, Sónia / D’Imperio, Mariapaola / Elordieta, Gorka / Prieto, Pilar / Vigário, Marina (2007): The Phonetics and Phonology of Intonational Phrasing in Romance. In: Prieto, Pilar / Mascaró, Joan / Solé, Maria-Josep (edd.): Segmental and Prosodic Issues in Romance Phonology. Amsterdam: John Benjamins, 131-153. Gabriel, Christoph (2010): On Focus, Prosody, and word order in Argentinean Spanish. A Minimalist OT Account. In: Revista Virtual de Estudos da Linguagem, Special issue 4 “Optimality-theoretic Syntax”, 183-222. –– / Feldhausen, Ingo / Pešková, Andrea / Colantoni, Laura / Lee, Su Ar / Arana, Valeria / Labastía, Leopoldo (2010): Argentinian Spanish Intonation. In: Prieto, Pilar / Roseano, Paolo (edd.): Transcription of Intonation of the Spanish Language. München: Lincom, 285-317.

730

Andrea Pešková / Ingo Feldhausen / Christoph Gabriel

–– / Feldhausen, Ingo / Pešková, Andrea (2011): Prosodic Phrasing in Porteño Spanish. In: Gabriel,

Christoph / Lleó, Conxita (edd.): Intonational Phrasing in Romance and Germanic: Cross-Linguistic and Bilingual Studies. Amsterdam: Benjamins, 153-182. Gili Fivela, Barbara (2002): Tonal Alignment in Two Pisa Italian Peak Accents. In: Speech Prosody 2002, Aix-en-Provence, 339-342. Gurlekian, Jorge / Toledo, Guillermo A. (2009): AMPER-Argentina: pretonemas en oraciones interrogativas absolutas. In: Lexis 33 (2), 223-254. Hualde, Jose Ignacio (1993): On the Historical Origin of Basque Accentuation. In: Diachronica 10, 13-50. –– (1995): Reconstructing the ancient Basque historical system: Evidence and hypotheses. In: Hualde, Jose I. / Lakarra, Joseba A. / Trask, R. L. (edd.): Towards a History of the Basque language. Amsterdam: Benjamins, 171-188. –– (2003): Remarks on the diachronic reconstruction of intonational patterns in Romance with special attention to Occitan as a bridge language. In: Catalan Journal of Linguistics 2, 181-205. –– (2004): Romance intonation from a comparative and diachronic perspective: possibilities and limitations. In: Auger, Julie / Clements, J. Clancy / Vance, Barbara (edd.): Contemporary approaches to Romance Linguistics. Amsterdam: Benjamins, 217-237. — (2007): Historical convergence and divergence in Basque accentuation. In: Gussenhoven, Carlos / Riad, Tomas (edd.): Tones and tunes (vol. 1). Berlin: Mouton de Gruyter, 291-322. Kaisse, Ellen M. (2001): The long fall: An intonational melody of Argentinean Spanish. In: Herschensohn, Julia / Mallén, Enrique / Zagona, Karen et al. (edd.): Features and Interfaces in Romance, Amsterdam: John Benjamins, 148-160. Klee, Carol A. / Lynch, Andrew (2009): El español en contacto con otras lenguas. Washington: Georgetown University Press. Kubarth, Hugo (1986): El idioma como juego social. La conciencia sociolingüística del porteño. In: Thesaurus 54, 187-210. Labastía, Leopoldo (2006): Prosodic Prominence in Argentinian Spanish. In: Journal of Pragmatics 38, 1677-1705. Lee, Su Ar (2010): Absolute question intonations in Buenos Aires Spanish. Tesis doctoral. The Ohio State University. Pešková, Andrea / Gabriel, Christoph / Feldhausen, Ingo (2011): Fraseo prosódico en el español porteño. Evidencia de datos leídos y semi-espontáneos. In: Kailuweit, Rolf / di Tullio, Ángela (edd.): El español rioplatense. Frankfurt / Madrid: Vervuert, 77-102. Prieto, Pilar / Roseano, Paolo (edd.) (2010): Transcription of Intonation of the Spanish Language. München: Lincom. Riad, Tomas (2003): Diachrony of the Scandinavian accent typology. In: Fikkert, Paula / Jacobs, Haike (edd.): In Development in Prosodic Systems [Studies in Generative Grammar 58]. Berlin: Mouton de Gruyter, 91-144. Savino, Michelina (2009): Where is the Rise in Italian Yes-No Question Intonation? A Corpus-Based Study on Regional Accents. Presentado en la Conferencia de Phonetics and Phonology in Iberia. Las Palmas de Gran Canaria, 2009 06 17-19. Toledo, Guillermo A. (2008): Fonología entonativa: los acentos tonales finales de frase entonativa intermedia (ip T*) frente al tono de frontera (H-) en discursos y textos leídos en el español de Buenos Aires. In: Language Design, Special Issue 2, 129-136. Vidal de Battini, Berta Elena (1964): El español de la Argentina. Buenos Aires: Consejo Nacional de Educación.

Francisco Pedro Pla Colomer (Universitat de València)

Pronunciación en el monte: las serranas y la meta-parodia de Juan Ruiz

El presente trabajo1 pretende ser un pequeño aporte más a la imponente estructura de estudios sobre fonética histórica. En este camino las fuentes poéticas han servido para poder confirmar o desechar las distintas teorías evolutivas, metodología de la que han hecho uso, por ejemplo, Rafael Lapesa, Joan Coromines, Amado Alonso y Dámaso Alonso entre otros. En este caso en concreto, se ha decidido abordar una parte del Libro de Buen Amor: las Serranas. Primero analizaremos, brevemente, la inserción de la serrana y de la porqueira en la tradición literaria y, en un segundo apartado, se establecerán los rasgos fonéticos que definen a nuestro autor a través de su rima y de su métrica. Hemos fijado nuestra atención, fundamentalmente, en la edición crítica del Libro de Buen Amor de Joan Corominas (1973), así mismo lo hemos ido cotejando con la edición paleográfica de Criado de Val y Naylor (1972) y, en casos de ambigüedad, las de Alberto Blecua (2003) y Gybbon-Monypenny (1990). La elección de la edición de Corominas, como base al estudio, quedaría avalada por las propias palabras de Diego Catalán (1974: 206): La monumental edición crítica, por J. Corominas, del Libro de Buen Amor muestra que el esfuerzo más valioso realizado por el editor es el dirigido a aclarar el texto desde un punto de vista lingüístico. [...] el sistemático comentario verso a verso, realizado por Corominas, representa una paso adelante muy marcado en el esclarecimiento de los problemas pendientes.

1. Contexto literario La serranilla es una manifestación lírica que podría definirse, según Nancy F. Marino (1987), como: «el producto resultante entre un cruce de la poesía tradicional con la poesía cortesana». Su origen se encontraría en el Libro de Buen Amor y se desarrollaría, en su mayor plenitud, en la obra del Marqués de Santillana. En este sentido, el punto de partida de la serranilla se encuentra en la poesía trovadoresca provenzal del siglo xii, en un género en concreto: la pastourelle. Es importantísimo resaltar que la corte es el lugar de difusión de este tipo de obra para entender el punto de comicidad que podía llegar a alcanzar. En el tratado de Andreas Capellanus, De amore, no se prohíbe la relación sexual esporádica entre un caballero y una rústica por falta de igualdad estamental. Así pues, la Este artículo se inserta en un proyecto que lo engloba, titulado la Historia de la Pronunciación del Castellano (HISPROCAST), financiado por el MICINN (código FFI2009-09639) e iniciado en 2009, cuya investigadora principal es la Dra. Mª Teresa Echenique Elizondo.

1

732

Francisco Pedro Pla Colomer

pastoral medieval representa un perfecto reflejo de la jerarquía social, además de encarnar una sátira al amor cortés: el amante no puede conseguir a la belle dame sans merci, razón por la que se decanta por el camino fácil: conseguir el amor carnal de una bergère sin necesidad de sufrir en el camino de servicio. Este género se desarrollará en la Península en gallego-portugués, lengua por entonces de divulgación lírica debido a un sentimiento de mayor proximidad a la lengua occitana que el castellano. Así mismo, alcanzó su auge en pleno reinado de Alfonso XI, rey de León y de Galicia, y de Fernando III el Santo, correspondiente a los años 1188-1252. En este período, se estableció un contacto entre la canción popular y la pastorela occitana que originó las pastorelas compostelanas. Éstas se caracterizan por introducir un mayor realismo en el detalle geográfico y en la descripción de la pastora, dejar de lado el tema social y no incidir en la diferencia de clase, amén de incorporar la canción amorosa de la pastora en el tono del canto popular. 1.1. Las porqueiras de Juan Ruiz Las Serranas del Libro de Buen Amor están compuestas de una parte narrativa escrita en cuaderna vía y de otra lírica, en versos de arte menor. Tate (1970) afirma que esta obra se inserta en el marco general del Libro a partir de dos características: The rural upland setting y the time of the year: March. Además, estas cuatro composiciones comparten los siguientes rasgos: están escritas en primera persona, en ellas se da el encuentro de la campesina y la consecuente demanda de sustento y aparece la exigencia del matrimonio o de otro tipo de relación. A esto se le añadiría un rasgo que llama la atención: las introducciones en cuaderna vía, que no acaban de encajar en las composiciones líricas.2 Este tipo de poemas muestra que es el caballero quien teme por la fuerza física de la serrana, el perseguido, el débil. Dichas composiciones líricas se desarrollan en un entorno invernal contrapuesto, radicalmente, al locus amoenus y, en ellas, la sensualidad queda simbolizada por la comida y los epítetos relacionados con la lucta. La pastourelle trovadoresca, de algún modo, reflejaba ya la antítesis del amor cortés, es decir, la inversión total del rol femenino (dama/pastora) que rompe con la estricta jerarquía del amor cortés y, en consecuencia, sitúa al caballero por encima de la pastora. Si la pastourelle conformaba un primer giro hacia la parodia y la inversión de funciones sociales, la porqueira, género que aparece en las primeras décadas del siglo xiv, realiza la siguiente vuelta de tuerca: la imagen de una rústica grosera en un entorno totalmente exento de cualidades idílicas (nuevo elemento paródico) y, en ocasiones, ridiculizado. Hablamos de la meta-antítesis de la dama cortesana, figura tradicional que podría entroncar, como afirmó Menéndez Pidal, con la serrana guerrera. Así pues, la porqueira del Arcipreste apunta a una línea estética que fue caracterizada ya por la pastourelle, continuó con la parodia de la porqueira gallego-portuguesa y ahora la desarrolla Juan Ruiz con una nueva exageración paródica, cercana al gusto esperpéntico que siglos después adoptará Valle-Inclán. En tal caso, como recalca Tate (1970: 225) de estas cuatro serranas: No entramos en la diatriba sobre la autoría de estas composiciones líricas, ni en su vida autónoma antes de la escritura del Libro.

2

Pronunciación en el monte: las serranas y la meta-parodia de Juan Ruiz

733

[...] there are more resemblances between the four narratives than between the four lyrics. In all cases the weather is foul, the serrana wilful, dominating, ugly or stupid, the sexual experience either frightening or comic and hardly rewarding for the traveller.

El tratamiento del personaje de la parte narrativa se encuentra más acorde con el resto del Libro que el que recibe en las partes líricas, rasgo propio de un narrador camaleónico como es Juan Ruiz (véanse los episodios de Doña Endrina, Don Carnal y Doña Cuaresma para poder percatarse de ello). De este modo, la inserción de esta micro-obra en la macro-obra del Libro de Buen Amor quedaría justificada a partir de un patrón temporal: una especie de calendario en abstracto al que, después de estas aventuras de marzo, le seguiría el período de cuaresma propio de abril. Un posible casus belli que permite al Arcipreste adentrarse en la tradición literaria de las serranas. En conclusión y en palabras de Marino (1987: 64), estas serranas o ‹cantos de serranas› son: «[...] una combinación de poesía culta (de la tradición pastoral), verso popular (villancico serrano), parodia, y tradición medieval (la virago montañesa)».

2. Estudio fonético-fonológico Una de las grandes habilidades de nuestro autor es la de haber diferenciado dos discursos en la composición de sus serranas: aquél que corresponde al narrador y el que aparece en boca de las porqueiras. Así lo confirman las siguientes palabras de Rafael Lapesa (91981: 240): «Y su vocabulario inagotable, concreto y realista, es provechoso ejemplo para el lector moderno, acostumbrado a la expresión intelectual y abstracta». En el estudio introductorio de la edición del Libro de Buen Amor, Corominas explica la relación entre forma-fondo a través de la repartición de los versos heptasílabos u octosílabos que conforman las estrofas en cuaderna vía. Para aplicar dicha teoría a nuestro corpus, primero, estableceremos los límites de las estrofas que delimitan el contenido de las Serranas: 945-1042 y, segundo, observaremos cómo se distribuyen los versos de diferente medida3. Esta parte del Libro comienza con una introducción constituida por la alternancia entre el octosílabo y el heptasílabo (945-949) y continúa con los heptasílabos que rotulan el marco narrativo de la primera Serrana (950-956). Seguidamente, el uso del verso octosílabo marca la inserción de un refrán a modo de glosa (957) al que le sigue una estrofa heptasílaba (958) que retoma el marco narrativo. El resto de serranas comparten el mismo patrón: heptasílabo en la parte narrativa en cuaderna vía y versos de arte menor en la exposición de la parte lírica. Observamos la misma estructura métrica en la parte final de esta aventura: la pieza purificadora (1043-1066) que hemos introducido en nuestro estudio como fragmento final de las Serranas. Planteo este último añadido a la aventura debido a una necesidad moral (inherente a la literatura medieval) que finalice este capítulo y conecte, a modo de bisagra, con la aventura de don Carnal y doña Cuaresma. Corominas aduce una serie de razones para el cambio de la métrica: evitar la monotonía, marcar el comienzo de un capítulo, componer la variedad formal propia de los trovadores, etc. Para una mayor ampliación v. la introducción de Corominas (1973).

3

734

Francisco Pedro Pla Colomer

Esta idea entronca con la tesis expuesta por Dámaso Alonso en su obra Poesía española, donde establece un estudio estilístico en el cual demuestra que, en cada uno de nuestros grandes poetas clásicos la expresión de la forma (el significante de la poesía) se encuentra en relación con la función (el significado): esto se puede comprobar desde la elección estrófica, hasta la de carácter puramente fonético. Creo que habría fundamento para pensar que el Arcipreste tuvo una conciencia estilística suficiente como para hacer uso de un molde estrófico según corresponde a la intención poética. Parece claro que la inserción de las partes líricas de las Serranas responde al intento de continuar la tradición popular y culta en la construcción de estas formas poéticas, al igual que su marco en cuaderna vía le sirve de inserción a su obra completa, conformándolo como un todo y no como una obra fragmentaria. 2.1. Sistema vocálico 1. El sistema vocálico del castellano, como afirma Alarcos ([1965] 1991: 219) en los siglos

xii y xiii: «en lugar de los cuatro grados de apertura, [...] solo distingue tres, como consecuencia

de la eliminación de los fonemas /ę, ǫ/, cuyas realizaciones, por medio de la diptongación, se han igualado con la de las combinaciones /ie, ue/», por lo que quedó establecido el sistema actual vocálico: /a, e, i, o, u/. La bimatización consecuente al énfasis articulatorio, que originó los diptongos inestables procedentes de [ę] y de [ǫ], quedó asociada a las sílabas tónicas y, en ocasiones, por confusión, a las sílabas átonas. En el Libro hay formas que a nuestro juicio demuestran que se ha producido la monoptongación de los diptongos, esporádicamente, como es el caso de la desinencia -illo. En palabras de Rafael Lapesa (91981: 248): «El diminutivo –illo, arraigado en Castilla desde tiempos remotos, pero rehusado por la lengua literaria, que prefería la forma arcaizante –iello, se generaliza ahora». Él mismo ejemplifica este hecho con una estrofa indiscutible del Libro de Buen Amor (estrofa 1240) donde se rima esta desinencia con la voz villa, que nunca presentó la forma -iello/a:4 Fraires de Santo Antón van en esta quadrilla. Muy buenos cavalleros en mucha mala silla, ivan los escuderos en la saya cortilla. Cantando «¡aleluya!» Anda toda la villa.

La teoría de Carmen Pensado (1986) es la más plausible para la explicación de este fenómeno: no se trataría de un cambio causado por una motivación morfológica (como Malkiel atribuía al efecto analógico de los sufijos: -ico, -ito, -in(o)), sino que, más bien, por una explicación fonética: la atracción que ejercen las consonantes que rodean a este diptongo. Por ello, Pensado observa la existencia de cuatro grandes contextos de reducción de ie > i: primero, cuando le sigue la palatal lateral, independientemente de su función morfológica5; segundo, ante otras palatales; tercero, ante el grupo [-sp-], [-st-], [-sk-] y, en cuarto lugar, en palabras cuya etimología presenta una acentuación proparoxítona. Sin embargo, creemos que ambas teorías podrían entenderse de forma complementaria: la En los mss. S y T se pueden leer todas las terminaciones en -illa; mientras que en el ms G la desinencia -iella rima, indiscutiblemente, con villa. 5 No entraremos en la diatriba entre diminutives / non-diminutives. 4

Pronunciación en el monte: las serranas y la meta-parodia de Juan Ruiz

735

causa fonético-articulatoria, por un lado, y la fuerte analogía entre estos sufijos, por otro, habrían actuado conjuntamente para dar lugar a una reducción vocálica. Pero, ¿qué ocurre en el caso de las serranas? Veamos la siguiente estrofa:6 1004. dam` çarciellos e heviella de latón bien reluziente, e dame toca amariella, bien listada en la fruente, çapatas fasta rodiella; e dirá toda la gente: ¡bien casó Menga Lloriente!».

Con este enunciado, que se encuentra en boca de la porqueira Menga, se observa cómo nuestro autor utiliza una forma arcaica y en desuso, incluso en el ámbito literario, para construir el discurso vulgar e intrahistórico de las serranas.7 En efecto, como señala Penny (2005: 595): «La alternancia entre /ié/ e /í/ seguía vigente en los diminutivos, aunque la preferencia por /í/ [...] irradiada desde Burgos, y el norte de Castilla en siglos anteriores, se hacía sentir cada vez más en Castilla la Nueva desde el siglo xiv» y, posteriormente, se generalizó la forma monoptongada a lo largo del siglo xv. 2. Como afirmó Lapesa (91981: 247), la apócope extrema de la /-e/ se encuentra en esta época en decadencia, y de nuestro autor subraya que: En el reino de Toledo, el lenguaje del Arcipreste de Hita conserva como arcaísmo popular algo de lo que antes había sido preferencia de señores y clérigos, y así usa todavía nief ‹nieve›, trax, dix, conbit [...] las reducciones y deformaciones de me y te se dan con especial insistencia en boca de las serranas, como caracterizando su rusticismo.

Evidentemente, nos encontramos con otro rasgo que caracteriza la voz de las serranas: el empleo de la apócope extrema en formas pronominales que ya estaban totalmente en desuso: me por m’ y te por t’. Paul Lloyd (1993: 512) confirma este hecho y añade que la forma no apocopada se conservaba, de manera generalizada, desde la segunda mitad del xiv. Así, la apócope de -e se mantuvo en palabras donde /r, l, s, n, d, ʦ/ quedaron a final de palabra. Nuestro autor deja, de este modo, esas formas que exceden la apócope propia para el habla de las rústicas: dam` çarciellos e heviella (1004a), Sovart` he», diz, «el albarda / si no t` partes del trobejo. (991g/h), sin olvidar que aún quedan unos pocos restos de esta forma en el Libro: Omíllom’, Reína (1046a).8 En los mss. se da una confusión en las terminaciones -iella / -illa: en el S, terminación en –illa, por un posible enmiendo de copista y, en el G, terminación en –iella. 7 Esto no significa que Juan Ruiz deje de hacer uso de este diminutivo para conseguir otras finalidades, como se puede ver en el siguiente verso que se sitúa en el marco narrativo escrito en cuaderna vía: fui ver una costiella / de la serpiente groya, (v. 972c), forma que el propio Corominas señala como pronunciación de serranos. No nos debe sorprender que aparezca incluso en el marco narrativo, ya que Juan Ruiz se ha introducido en las vestiduras del errante por las sierras. 8 Resulta curioso observar cómo se mantiene esta forma en hiato, cuando se han resuelto otras formas de diptongo. Es evidente que, si leemos este verso sin aceptar la apócope, Reina debería leerse como diptongo, en cambio, si aceptamos la apócope, se debe leer como hiato para mantener la medida del verso correspondiente. 6

736

Francisco Pedro Pla Colomer

3. Lloyd (1993: 576) explica la formación de una terminación del imperfecto y del condicional para la zona de Castilla en -íe, resultado de la confluencia entre -ié e -ía. Terminación que en el siglo xiv cedió ante la forma antigua -ía: «de manera que, en el siglo xv, la terminación -ía había llegado a ser de nuevo la más frecuente». Este autor argumenta que la imposición de la terminación -íe se trataría más bien de una moda pasajera. No obstante, no encontramos esta forma en el Libro de Buen Amor, ya que la única posibilidad, en la terminación que estamos tratando, es la de diptongo. Observemos la siguiente rima entre esta terminación y la voz bien, cuyo diptongo nos pone en relación, sin lugar a dudas, la naturaleza fonética de la terminación verbal:9 1309. en caridat fablaban mas non me la fazién, yo veía las caras mas non lo que dezién; mercado falla omne e gana si s` detién; rehez es de coger omne, do s` falla bien.

En lo referente a las Serranas, rima tres veces el imperfecto en -ía y ninguna con la forma -ié; no obstante, en el episodio de don Carnal y doña Cuaresma encontramos tres rimas con el imperfecto -ía y dos rimas con el imperfecto -ié. Estos escasos datos nos señalarían una primera imposición de la forma en -ía; sin embargo, si observamos el uso de esta terminación en el interior del verso, la indecisión por un resultado homogéneo es una constante en este autor. Recojamos las palabras de Lapesa (91981: 248): «Los imperfectos y condicionales sabiés, tenié, frecuentes aún en el Arcipreste de Hita, son reemplazados en la mayoría de los escritores por los terminados en -ía». Cuando habla el caballero el Arcipreste parece no tener duda: do m` casaría de grado (v. 998d); en cambio, por desgracia, no encontramos ninguna de estas formas en boca de las pastoras, aunque no nos hubiera extrañado que hubiese recogido la forma en -ié, según todo lo que se ha expuesto, debido a su afán de verosimilitud. Sin embargo, esta pugna que se ha señalado anteriormente, ¿es propia del habla castellana de la primera mitad del xiv en oposición a otros lugares de Castilla donde imperaba la forma en -ía? 4. Acabaremos el sistema vocálico señalando la última característica relevante: la reducción en una única sílaba de un hiato, ya que algunos casos de hiato surgidos en los siglos anteriores, por la pérdida de la consonante intervocálica, se resolvieron durante los últimos siglos de la Edad Media, como subraya Penny (2005: 596). 2.2. Sistema consonántico Si en el sistema vocálico, basándose en la rima y en la métrica, se ha podido extraer toda una serie de hechos empíricos que demuestran ciertos rasgos fonético-fonológicos, el sistema consonántico no se queda atrás. Para una mejor exposición de este enmarañado conjunto, se irá clasificando y argumentando cada uno de los fenómenos que se pueden evaluar gracias al corpus extraído de esta obra. 1. La regularidad en la correspondencia fonético-gráfica de las sibilantes se remonta al siglo xiii (reinados de Fernando III y Alfonso X); no obstante, la desafricación del par dentoalveolar africado sordo y sonoro en coda silábica comienza en ese mismo siglo, como En los mss. S y T se pueden leer las desinencias en -ía y en -ié, aleatoriamente, en rima con bien.

9

Pronunciación en el monte: las serranas y la meta-parodia de Juan Ruiz

737

afirma el propio Lloyd. Este fenómeno quedaría atestiguado por las rimas de Gonzalo de Berceo o del Libro de Alexandre donde, en la estrofa 63, riman en el ms. O:10 prez, contez y guarez con des. Desde su posición en final de sílaba, más proclive al cambio fonético, se extenderá al interior de palabra, cuyo triunfo máximo se materializará en el çeçeo. Paralelamente a este fenómeno, se halla el del ensordecimiento que, según Lloyd (1993: 524) «[...] se había extendido ampliamente, pero encontraba todavía resistencia en el uso de la corte y de los influidos por ella». El propio Penny (2005: 603) afirma: «[...] desde principios del s. xiv en adelante hay ejemplos indudables [...] que sólo pueden indicar que los escribas no distinguían fonológicamente entre sibilantes sordas y sonoras», algunos de ellos están asegurados por la rima del códice S del Libro de Buen Amor. En el caso de Juan Ruiz, una de sus normas a lo largo de su obra es la regularidad en este sistema consonántico, como demuestran las siguientes rimas según su etimología: 946. con su pesar la vieja díxome muchas vezes < vĭces: «Acipreste, más és él roído que las nuezes < nuces.» Díxel: «¡Dióme el dïablo estas viejas rahezes!» «¡Desque an bevido el vino, dizen mal de las fezes < feces!» por dineros faze < facit (1042c) omne quanto l` plaze < placet: (1042d) Díxome la moça11: (1027b) «Pariente, mi choça12 (1027c)

No obstante, aparecen rimas que ponen en tela de juicio la regularidad total en la sonoridad de este par de sibilantes, como por ejemplo: 1032. Diz «Uésped, almuerza, y beve e esfuerça, calienta e paga -de mal no s` te faga-: fasta la tornada;

La pronunciación sonora representada por la grafía en almuerza queda explicada y demostrada ya por Corominas (2006 [1980])13: en cambio, Juan Ruiz la rima con la voz esfuerça, cuya pronunciación debía de ser sorda debido al resultado de la yod primera en El mismo tipo de rima, lo encontramos en el ms. P. Corominas y Pascual (2006 [1980]) subrayan que, salvando la etimología mŭsteŭs propuesta por Meyer Lübke y admitida de manera general: «el análisis fonético del vocablo, con su ç [sic] constante en castellano, sólo nos enseña que su étimo hubo de tener una consonante doble: pudo ser mŭttĭus o bien mŭccĭus». V. la voz mozo. 12 El étimo remoto de choça proviene del latín plǔteǔs, y el étimo próximo viene del portugués, pues como demuestra Corominas (obra cit. n. 30), se puede observar en la palatalización de [pl-] > [ʧ] y en la consonante sorda representada en la grafía . Sólo de este modo, podemos entender la rima regular que se establece en estos versos. (V. voz choza en la obra. cit. n. 30). 13 Posiblemente, su étimo proviene del latín vulgar *admŏrdium y su articulación sonora (como también verifican Zamora Vicente o Diego Catalán) vendría respaldada por la pronunciación moderna de Cáceres y Sierra de Gata, así como la del catalán, el sardo y el judeoespañol hablado en Marruecos. V. la voz almuerzo. 10 11

738

Francisco Pedro Pla Colomer

fǒrtia (nuestra voz es una derivación verbal de esta palabra). Este ejemplo podría ser uno más

de los que caracterizan el habla de las serranas, sin embargo este caso no deja de demostrar que el caldo de cultivo para la futura neutralización en el ensordecimiento de este par de sibilantes ya estaba preparado para hervir. Si el par dentoalveolar africado que hemos analizado presentaba una mayor consistencia (aunque ya mostraba indicios de confluencia), un caso distinto muestran las rimas de las prepalatales fricativas sordas y sonoras, cuya diferenciación de sonoridad en la articulación queda en entredicho a través de las siguientes rimas: 947. De toda esta lazeria e de todo este coxixo fize cantares caçurros, e de quanto mal me dixo: non fuyan dello las dueñas, ni me los tengan por lixo, ca nunca los oyó dueña que dellos mucho non rixo.



957. Como lo dize la vieja quando beve su madexa: «Comadre, quien más non puede amidos morir se dexa»; yo, desque me vi con miedo e con friö e con quexa, mandéle prancha con broncha e con çurrón de coneja < cǔnĭcǔla.

El propio Dámaso Alonso (1972: 136-137) recurre a estas rimas para añadir un escalón más a la escalera evolutiva del ensordecimiento de este par de sibilantes, cuyo origen estriba (según él) en la confusión a partir del ensordecimiento, acaecido en Madrid, de la prepalatal sonora a partir de la palatal africada sorda [ʧ]. Es un fenómeno difícil de precisar, al igual que su posible confluencia con el resultado del grupo [-kt-] en una mediopalatal sorda, procedente del norte peninsular, donde se dan el resto de igualaciones en los pares de sibilantes. Este estudio excede los límites de nuestro presente trabajo, en cambio, con esto pretendemos describir el fenómeno que se da en esta obra poética de la primera mitad del siglo xiv. A partir de la etimología de coneja < cǔnĭcǔla y de coxixo, cuya terminación proviene del latín -īcǔlu, quedaría demostrado su origen romance sonoro a partir de la palatal originada de la yod segunda, resultado de la vocalización de la velar sorda en posición implosiva tras la síncopa. Por ello, y a partir de estas rimas, se demuestra que el ensordecimiento en el par de las prepalatales empezaba a ser un hecho, tanto en Castilla la Nueva, como en Toledo. Así mismo, es de gran importancia recordar el artículo de Carmen Pensado (1993a) sobre el ensordecimiento castellano, ya que, lo que parece un fenómeno restringido, a través de un análisis contrastivo interlingüístico, se observa que hay una mayor frecuencia de fricativas sordas que de sonoras; además, no es un fenómeno de expansión lingüística, sino que es un fenómeno fonético (Pensado 1993a: 201): «[...] sólo se produce cuando la consonante se ha vuelto sibilante». A través de su estudio articulatorio, Pensado (1993a: 217) demuestra, acertadamente, cómo la tendencia al ensordecimiento será mayor «cuanto mayor sea el ruido de fricción o rehilamiento», es decir, (Pensado 1993a: 222): «[...] el ensordecimiento, parece ser resultado de un reforzamiento en la articulación de las sibilantes», mientras que las fricativas no sibilantes son más vulnerables a la sonorización, fenómeno que debe ser puesto en relación con el debilitamiento de las oclusivas sonoras en aproximantes. 2. El corpus poético del Libro de Buen Amor muestra otra serie de fenómenos que se han de tener en cuenta para matizar determinadas observaciones sobre la pronunciación de nuestro autor.

Pronunciación en el monte: las serranas y la meta-parodia de Juan Ruiz

739

Observemos el siguiente ejemplo: 998. «¿Qué buscas por esta tierra? ¿Cómo andas escaminado?» Dixle yo: «Ando la sierra, do m` casaría de grado.» Ella dixo: «non lo yerra el que aquí es casado: busca e fallarás recabdo.

En este caso, recabdo, que proviene del latín vulgar recapĭtare, mantiene la grafía de la bilabial en posición implosiva, pero como podemos obtener a partir de la rima con las voces: casado, grado y demasiado, resulta casi imposible que se pronunciara la bilabial, por lo que podríamos estar hablando de un arcaísmo gráfico. Corominas (2006 [1980])14 acepta el derivado recado, que deriva de la variante recadar, que gozó de los mismos sentidos correspondientes a la voz recabdar. No sería ninguna incongruencia pensar en esta pronunciación, aunque se mantuviera dicha grafía. 3.

(8) 972. Después desta ventura fuime para Segovia, non a comprar las joyas para la chata croya: fui ver una costiella de la serpiente groya, que mató al viejo Rando, segund dizen, en Moya.

De esta estrofa interesan, fundamentalmente, dos voces. De la primera de ellas, croya ‹ruin, mezquino›, Corominas (1973: 266-270) explica que su étimo próximo es el portugués croia y su étimo remoto, el céltico crŏdios. El resultado palatal de esta yod tercera, la debemos cotejar, desde el punto de vista fonético, con la de la semiconsonante palatal, gracias a la rima con la voz Segovia. En consecuencia, no podría realizarse una pronunciación tan marcada como la de un yeísta. Por analogía, esta pronunciación debería hacerse extensible a la estrofa 699, que presenta la siguiente rima: joyas, foyas y oyas (del latín audias). Como afirma Penny (2005: 607): «la confusión de la lateral palatal con la fricativa mediopalatal (con resultado no palatal)» se daría ya desde el siglo xiii; no obstante, coincidimos con Lloyd (1993: 549) en que: «en aquellas zonas donde se ve que existió confusión, como fenómeno esporádico, la reacción contra ella fue [...] lo suficientemente fuerte como para eliminar el incipiente yeísmo». (9) 1021. De quanto que me dixo e de su mala talla fize bien tres cantigas, mas non pud bien pintalla: las dos son chançonetas, la una de trotalla, de la que no t` pagares, véyela, ríe e calla.

En este caso, se podría pensar que un resultado palatal lateral en la voz talla es el esperable, a partir de la yod segunda, como vemos en su etimología: talĕa; al igual que calla, que procede de una consonante latina geminada: callat. No obstante, dicha pronunciación entra V. la voz recaudar.

14

740

Francisco Pedro Pla Colomer

en conflicto al encontrarse con las formas trotalla y pintalla, formas verbales a las que se ha añadido un pronombre en función de objeto directo. Carmen Pensado (1993b) explica que las geminadas latinas se redujeron, así como las sonantes, en época tardía. Por ello, una articulación palatal lateral [λ] podría haber coexistido con una geminada [ll]. Pensado (1993b: 199) afirma que: «las asimilaciones entre verbo y enclíticos o preposición y artículo, de las que el castellano sólo mantuvo el tipo comello, cogello [...] parece un indicio de la conservación de las geminadas». También aparece la geminada en posición externa de sandhi como una simple marca fonética del límite de palabra o de prefijo; este último rasgo podría explicar la alta frecuencia de geminación en /l#l/. De esta manera, se obtendría un fonema que habría surgido tras la asimilación de las dos consonantes líquidas: vibrante y lateral, con el consecuente alargamiento de la consonante líquida lateral sonora por compensación articulatoria. Así se habría establecido la pronunciación geminada, que habría confluido con una pronunciación palatal, por lo que las dos pronunciaciones habrían compartido un período de existencia común. Sólo de esta manera podemos explicar, no sólo esta rima, sino otras que aparecen a lo largo de la Edad Media y en el propio Libro de Buen Amor.15 El resto de palatales africadas sordas mantienen una evolución esperable, como puede verse en los resultados de la estrofa 954: estrecho, fecho, maltrecho y barbecho. 4. Para finalizar con este acercamiento al sistema consonántico a través de la métrica y de la rima de estos versos, como ya señaló Rafael Lapesa, el Arcipreste hace uso de la grafía para ciertas palabras como: hadeduro, heda, etc., en un momento en que la literatura de la época mantenía la inicial latina. Penny afirma que la ausencia de consonante se extendía desde su foco primitivo, Burgos, al norte de Castilla la Nueva, como demuestran las grafías del Libro de Buen Amor en voces como hato, hadeduro, etc. Por ello, un verso octosílabo como: la gaha, roín, e heda (961b), demuestra que la grafía se pronunciaría como una aspiración, de otro modo resultaría un verso con menos sílabas, a causa de la posible sinalefa, y no encajaría en la estrofa octosílaba a la que pertenece. Debido a ello, el Arcipreste tenía la conciencia lingüística de que este resultado provenía de una [f-] latina que se aspiró en su paso a la conformación del romance castellano. Por lo que la marca de una dialefa no establece una ausencia consonántica, sino más bien, una aspiración.

3. Conclusiones Primero, recogeremos los puntos que han caracterizado las grandes diferencias estilísticas entre las Serranillas y las Pastourelles trovadorescas: a) En las Serranas de Juan Ruiz, se ha sustituido la pastora trovadoresca por la serrana, un personaje menos refinado. Si la pastora representaba un modelo contrario a la belle Ejemplos de ello podrían ser la estrofa 264. donde rima: ella, centella y querella con candela o la rima de la estrofa 1163. donde mortal, ál y mal riman con cal’, apócope extrema de la voz calle, y no con una forma hipotética *call’.

15

Pronunciación en el monte: las serranas y la meta-parodia de Juan Ruiz

741

dame sans merci, esta serrana representa la parodia de la pastourelle, en otras palabras, lo que hemos denominado como la meta-antítesis de la dama cortesana. b) A lo largo de la tradición literaria de las Serranas, hay algunas composiciones (como las del Marqués de Santillana) que no tienen como protagonista una serrana, sino que esta ha sido sustituida por una villana, una vaquera o una moça. c) La nueva parodia que construye el Arcipreste se basa, por una parte, en la creación de un paisaje anti-idílico invernal, donde no se puede dar el locus amoenus, típico de las pastourelles y, por otra, en el detallismo en la descripción de la topografía castellana y en la descriptio mulieris (rasgo que hereda el Marqués de Santillana). d) Para terminar, estas protagonistas deben insertarse en la tradición de la virago montañesa y en la canción tradicional popular, figura que Menéndez Pidal denominó como la serrana guerrera. e.1) Por otra parte, se ha podido constatar, a través de las rimas y de la métrica, alguna de las características fonéticas propias del castellano del primer tercio del siglo xiv: e.2) El sistema vocálico: en esta obra se advierte el comienzo de la monoptongación del sufijo -iello > -illo, en contraste con su mantenimiento en el discurso de las serranas; el empleo de la apócope extrema en los pronombres personales me y te como rasgo vulgar del habla de las serranas junto a la presencia de la apócope regular tras las consonantes apicales y predorsales; y, finalmente, la distribución de los morfemas sufijos verbales del imperfecto de indicativo, -ié e -ía, cuya pugna no ha permitido que se consolidara ninguna de las dos formas. f) El sistema consonántico: el estudio de las sibilantes muestra que, en el primer tercio del siglo xiv, comienza el ensordecimiento de los pares dentoalveolares africados y de las prepalatales fricativas; se mantiene una articulación geminada junto a una pronunciación palatal lateral, como demuestra la rima de las formas verbales trotalla y pintalla; los grupos cultos carecían de relevancia fonética y, todavía, se conservaba la aspiración procedente de [f-] latina. Estos rasgos, a mi juicio, atestiguarían una separación entre dos discursos: el de Juan Ruiz y el de las porqueiras todo lo cual obedece a un intento de recrear la verosimilitud del diálogo amoroso entre los protagonistas: las mujeres del monte y un Arcipreste que, según la ocasión, se disfraza de caballero o incluso de rústico. Sólo podemos terminar con las palabras que, tan magistralmente, utilizó Lapesa (91981: 240) para calificar una de las obras más relevantes de la Edad Media: Su lenguaje efusivo y verboso trasluce un espíritu lleno de apetencias vitales y de inagotable humorismo. Escribe para el pueblo, y al pueblo deja su Libro de Buen Amor, con libertad para añadir o amputar estrofas.

742

Francisco Pedro Pla Colomer

4. Bibliografía Alarcos, Emilio ([1965] 1991): Fonología española. Madrid: Gredos. Alonso, Dámaso (1972): Temas y problemas de la fragmentación fonética peninsular. In: Obras completas I. Estudios lingüísticos peninsulares. Madrid: Gredos. Blecua, Alberto (ed.) (2003): Libro de Buen Amor. Madrid: Cátedra. Catalán, Diego (1974): Lingüística Íbero-románica. Madrid: Gredos. Corominas, Joan (ed.) (1973): Libro de Buen Amor. Madrid: Gredos. Corominas, J. / J. A. Pascual (2006 [1980]): Diccionario Crítico Etimológico Castellano e Hispánico. Madrid: Gredos. Criado de Val, Manuel / Naylor, Eric W. (edd.) (1972): Libro de Buen Amor. Madrid: CSIC. Gybbon-Monypenny, G. B (ed.) (1990): Libro de Buen Amor. Madrid: Castalia. Lapesa, Rafael (91981): Historia de la lengua. Madrid: Gredos. Lloyd, Paul M. (1993): Del latín al español. I. Fonología y morfología históricas de la lengua española. Madrid: Gredos. Marino, Nancy F. (1987): La serranilla española: Notas para su historia e interpretación. Potomac: Scripta Humanística. Pensado, Carmen / Méndez Dosuna, Julián (1986): Can phonological changes really have a morphological origin? The case of Old Spanish ie > i and ue > e. In: Diachronica 3, 185-201. –– (1993a): El ensordecimiento castellano: ¿un fenómeno extraordinario? In: ALH 9, 197-231. –– (1993b): Consonantes geminadas en la evolución histórica del español. In: Penny, Ralph (ed.), Actas del Primer Congreso Anglo-Hispánico. Tomo I: Lingüística. Madrid: Castalia, 193-204. Penny, Ralph (2005): Evolución lingüística en la Baja Edad Media: evoluciones en el plano fonético. In: Cano, Rafael (coord.), Historia de la lengua española. Barcelona: Ariel, 593-612. Tate, R. B. (1970): Adventures in the sierra. In: Gybbon-Monypenny (ed.): Libro de Buen Amor’ studies. London: Tamesis Books, 219-229.

Juan Pedro Sánchez Méndez (Université de Neuchâtel)

Consideraciones para una historia de la pronunciación hispanoamericana

1. Introducción En el presente trabajo se recogen y se revisan algunos aspectos que atañen a la investigación sobre la historia de la pronunciación de las distintas hablas americanas durante el período colonial a partir de los documentos que se han utilizado tradicionalmente para su estudio y de la metodología empleada en la interpretación de los datos que se ha hecho de ellos. Es obvio que toda investigación histórica de cualquier fenómeno lingüístico se basa esencialmente en los datos que se obtienen a partir de documentos y sobre ellos se construyen una serie de hipótesis interpretativas de los mismos que se han de corroborar con otros documentos u otras fuentes. En el caso de la pronunciacion, las grafías, sus usos, y la manera en que las interpretemos se convierten en la clave para poder reconstruir etapas pasadas. Nuestro conocimiento histórico de la pronunciación americana ha avanzado considerablemente en los últimos tiempos y hoy podemos describir, aunque sea con trazo grueso, el origen y la historia de los principales rasgos de pronunciación y su distribución regional y social. Sin embargo, existe todavía una serie de deficiencias que conviene tener en cuenta, como las lagunas en la documentación y sus limitaciones o el desconocimiento casi total o muy parcial y discontinuo de la historia lingüística de muchas regiones. Por otro lado, hay aún cuestiones pendientes que afectan a parte de la investigación, como el acercamiento acrítico a las fuentes documentales sin delimitación previa de sus posibilidades ni del método seguido para interpretar los datos que proporcionan o la mezcla en pie de igualdad de un corpus heterogéneo de fuentes de valor dispar, sin que se hayan cotejado o comparado, unido a las conclusiones muchas veces demasiado generales o poco justificadas a partir de testimonios exiguos. Asimismo, cualquier valoración que hagamos de los datos debería atender a lo que ha observado Rivarola (2001: 79): lo que tenemos en los documentos americanos es la misma lengua europea, pero con una diferente configuración interna, susceptible de crear también tradiciones de habla y de escritura propias. Esta configuración interna diferente se vehiculó socialmente. Por ello, consideramos que una historia de la pronunciación hispanoamericana debe dar cuenta también de lo que se conoce como reasignación de variantes (Penny 2004: 99-101), proceso mediante el cual variedades que en España son meramente geográficas, se configuran socialmente en Hispanoamérica, y puesto que la investigación parte de los documentos, convendría precisar, asimismo, hasta qué punto, y cómo, los documentos podrían ser capaces de ilustrar el hecho de esta conversión de variedades diatópicas en variedades

744

Juan Pedro Sánchez Méndez

diastráticas. La presencia de un cierto espectro sociolingüístico relativamente fácil de identificar en los documentos es un valor añadido para el estudio de los fenómenos lingüísticos, tal y como demostró el trabajo de Olga Cock (1969), pero sin olvidar que sólo podemos percibir una pequeña parte de la variación lingüística propia de toda sociedad en un momento determinado, por cuanto nos movemos únicamente con textos escritos, sujetos a una tradición, y estos textos reflejan exclusivamente el uso de ciertos sectores sociales y ciertos registros lingüísticos de entre todos los que existían en el momento de su producción (cfr. Penny 2004: 25-26).

2. Documentos, tradiciones y modelos Un primer elemento a tener en cuenta a la hora del análisis de los datos extraidos de la documentación es el concepto de reestructuración patrimonial, acuñado por Rivarola (2001: 80 y ss). Como señala el lingüista peruano, el español llegado a cada región, y en el marco particular de sus circunstancias históricas y culturales, sufrió un proceso por el que se producirá una selección colectiva de las variantes existentes que se impondrán a otras y se generalizarán socialmente, lo que dará lugar a una nueva configuración del idioma o diferente organización de su variación interna, distinta de la castellana peninsular, donde tuvo su matriz. Esta nueva configuración fue menor en los niveles más cultos y más amplia en los más bajos. De esta manera, un estudio de un rasgo de pronunciación debe tener en cuenta la dimensión social para interpretarlo convenientemente. Veamos un ejemplo concreto para entender esto. El seseo es un rasgo meridional que se ha hecho general en toda Hispanoamérica. Nadie duda ya de su origen andaluz. El hecho de que la norma distinguidora no seseante no lograra imponerse en las sociedades hispanoamericanas, radica en algo que ha observado Rivarola (1990), y es que sólo los fenómenos que gozaban de prestigio en Sevilla fueron capaces de hacerse generales en Hispanoamérica e imponerse socialmente a otros. Consecuentemente los rasgos meridionales que no tenían este prestigio, como el ceceo, retrocedieron, se hicieron regionales o no cuajaron en muchas regiones. De hecho, a diferencia de Andalucía, donde aparece seseo y ceceo con distribución geográfica determinada, se ha señalado que en América el ceceo es minoritario o inexistente. La confusión no distinguidora está atestiguada desde los primeros tiempos en todas las regiones americanas sin lugar a dudas a partir de las confusiones gráficas entre las alveolares (s y ss) y las dentales (ç y z). Sin embargo, dadas las limitaciones de la grafía, estas confusiones gráficas no nos pueden informar de cuál era el resultado de esta indistinción y se nos hace imposible precisar si en América existió desde el primer momento la variante siseante (origen del seseo y con prestigio en Sevilla), la ciceante (origen del ceceo) o, lo que es más probable, ambas variantes. De las dos variantes, es fácil suponer que la ciceante, al igual que otros fenómenos de idéntico escaso prestigio (como la aspiración y pérdida total de –s), tendiera a desaparecer o, como sospechamos que fue el caso, a restringirse considerablemente a ciertas regiones y sociolectos bajos. Se ha observado actualmente ceceo en algunos grupos sociales populares de algunas regiones de América. Ese ceceo actual sería el testimonio de un antigua variante ciceante que nunca llegó a generalizarse en la selección de nuevas variantes en el seno de las sociedades en formación.

Consideraciones para una historia de la pronunciación hispanoamericana

745

En un sentido contrario, lo mismo cabría señalar respecto de la distinción no seseante. Rivarola (2001: 23 y ss; 2005: 803 y ss), observó que junto con los seseantes no distinguidores, mayoritarios en gran parte de las regiones de América, debió existir también un grupo de distinguidores, minoritarios, pero presentes igualmente en una convivencia de soluciones lingüísticas alternativas con trasvase progresivo de una norma a otra. Un testimonio actual serían los restos observados en ciertas regiones del Perú estudiados por Caravedo (1992). La cuestión es que en muchos estudios históricos se partía del supuesto de que el seseo fue general desde los primeros tiempos, por lo que no se tendía a tener en cuenta aquellos documentos en los que se observaba una distinción clara de las sibilantes no confundidoras, pues se creía que debía pertenecer a españoles y no a criollos y por lo tanto no obedecía a características propias de la región. El hecho es que no podemos saber con total seguridad que estos documentos de cuyo autor sólo conocemos que era vecino de tal o cual sitio, no se trataría realmente de un criollo en el que la distinción existiese de manera sistemática o defectiva, como es propio, en este último caso, de las situaciones en las que hay un trasvase progresivo de una norma distinguidora a otra no distinguidora (Rivarola 2001: 23 y ss). Es más, lo que hemos observado en algunas regiones se adecua a lo que señalaba Rivarola, una mayoría de textos confundidores, junto con una minoría de documentos distinguidores. Habría que replantearse hacer un estudio detallado de estos documentos, de manera que pudiéramos dar cuenta de cuál fue la proporción de documentos de este tipo a lo largo del período colonial en las diversas regiones (con especial atención a las virreinales) y con qué tipo de individuos se relacionaban, así como si se produjo variación a lo largo de los tres siglos. En segundo lugar, es ya antigua y ampliamente aceptada la afirmación, formulada hace años por Menéndez Pidal (1964), de que las cortes virreinales ejercieron un papel decisivo en la homogeneización lingüística de las respectivas regiones que caían bajo su control, al contribuir a la difusión del modelo de la norma madrileña, con base septentrional del español, a la vez que erradicarían o suavizarían significativamente los elementos más meridionales. De este modo, por citar sólo un ejemplo, las regiones que recibieron una clara influencia de la corte virreinal presentan rasgos septentrionales como la pronunciación clara de la –s implosiva, frente a las regiones más apartadas, que continuaron mostrando rasgos meridionales marcados. Por su parte, las regiones costeras de América reforzaron sus rasgos meridionales gracias al contacto con la norma sevillana. Sin embargo, esta hipótesis tan esclarecedora de la configuración actual de Hispanoamérica, aún está lejos de ser satisfactoria, por cuanto, como señalan Bustos Gisbert / Santiago (2002), queda por determinar las características de lo que desde Menéndez Pidal se llama ‹norma madrileña›, en tanto que más o menos opuesta o más o menos equivalente a ‹norma sevillana›, así como el contenido de la norma culta de la época y del momento de su constitución. En este sentido, sospechamos que los datos que van aportando los documentos coloniales, dentro de las tradiciones en las que están insertos, apuntan a que, lejos de existir un español modélico (el que difunden las cortes virreinales), habría distintos tipos de español modélico o, por decirlo de otra manera, distintos tipos ideales de lengua que estaban presentes en las diferentes regiones. No se expresaba tanto aquello que era correcto o prestigioso, como lo que se pensaba o creía que era correcto o prestigioso (lo que no deja de ser de interés). De esta manera, habría que preguntarse también hasta qué punto la variación lingüística de todo tipo presente en los documentos muestran rasgos lingüísticos propios de cada región y rasgos lingüísticos que aparecían en

746

Juan Pedro Sánchez Méndez

algunos registros o tradiciones de determinada región en virtud de un proceso de revalorización colectiva o individual de los escribanos y los que producían los textos. Sería interesante hacer un cotejo y cálculo estadístico de datos extraídos a partir de una amplia documentación de todas las regiones americanas durante la época colonial. Creo que se podría establecer, en sus rasgos generales, los procesos de reestructuración que señalaba Rivarola (2001: 80 y ss.) en el componente fonológico, lo que, como él indica y yo comparto en buena medida, matizaría la teoría que postula un fondo koinético andaluzado general básico para toda Hispanoamérica, que luego se fue diferenciando en cada región a partir de diferentes procesos de estandarización.

3. La interpretación de los datos 3.1. Algo que llama la atención es que la investigación en los últimos años no ha venido acompañada de una discusión amplia sobre las limitaciones y las características de los documentos que se usan para atestiguar y estudiar una determinada evolución lingüística y los métodos más adecuados para el estudio de las grafías, lo que es fundamental para la reconstrucción de la pronunciación en épocas pasadas. A falta de testimonios directos del habla, las grafías son la clave para conocer la historia fonética y fonológica. La grafía y, concretamente, la manera en la que se la emplea en los documentos antiguos, las tradiciones que la condicionan o regulan, los fenómenos que podemos inferir a partir de su uso constituyen la base fundamental desde la que comenzar a reconstruir la historia de la pronunciación. Pero esto también implica plantearse primariamente los complejos problemas acerca de la relación fonema-sonido-grafema para su correcta interpretación (Rivarola 2001: 22). Para el caso americano (y español), aún desconocemos en gran medida, como reconoce Rivarola (2001: 20-21), cuál era la ortografía normativa que llegó tras la Edad Media al siglo XVI y de cómo se transmitía o enseñaba a individuos que luego mostrarán un dispar dominio de ésta, dejando traslucir en diverso grado sus particularidades dialectales (e idiolectales). Además, esta transmisión gráfica debió de ser diferente en aquellas zonas más apartadas. Queda todavía pendiente un estudio, que sería muy interesante, de cuál fue realmente la repercusión (y cómo se dio, en qué medida, cuándo y si fue igual en todas partes) que tuvo en el mundo hispanoamericano tanto la imprenta, a partir de los libros que llegaban con las flotas, como las polémicas ortográficas que se daban en la Península entre los que proponían una ortografía más cercana a la fonética y los que prefieren respetar la grafía tradicional, con matices personales. Tampoco sabemos aún con exactitud cómo se fueron incorporando las distintas normas ortográficas que propuso la Real Academia a partir de la publicación de la primera Ortografía en 1741. Como señala Rivarola (2001: 115) a diferencia de la imprenta, los usos gráficos de los manuscritos eran mucho más heterogéneos y anárquicos en algunas de sus partes, dado el alcance parcial de la normatividad ortográfica y el desequilibrio entre el sistema tradicional y la realidad oral del que escribía, que se iba acrecentando. Todo escribano debía luchar

Consideraciones para una historia de la pronunciación hispanoamericana

747

contra su realidad oral e imponer su mayor o menor conocimiento de la norma ortográfica tradicional y sus consideraciones personales hacia ésta. Hay una diferencia notable entre práctica ortográfica parcialmente encubridora y usos delatores no sólo de determinados cambios fonéticos-fonológicos, sino también de aspectos culturales o tradicionales, fueren cuales fueren estas, y de usos meramente idiosincrásicos o idiolectales. Son tres cosas que conviene distinguir claramente en todo estudio histórico de la pronunciación, lo que no siempre se ha hecho. En cualquier caso, en los documentos americanos intervienen escribanos, escribas e individuos con dispar dominio de la ortografía, que representaban a distintas clases sociales, lo que implica una comunidad de individuos que producen un continuum de documentos en los que se aprecia desde un mayor a un menor control de la ortografía que impedirían o promoverían la presencia en grados diversos de eventuales características dialectales y orales, más cercanas a la realidad lingüística de quien escribe que a la que refleja la ortografía tradicional. En este sentido, es relativamente frecuente que en algunos trabajos se documenten ciertos fenómenos de pronunciación y se haga abstracción del contexto documental y sociolingüístico del texto. Se descubre, por ejemplo, en documentos de alguna región casos de yeísmo, o pronunciación aspirada del antiguo fonema palatal /ʃ/ sin que se señale si se ha observado algún tipo de correlación o concurrencia entre la presencia de este rasgo y determinados documentos o parámetros sociales que los mismos documentos permitan establecer. Sería interesante, por ejemplo, indicar en qué documentos o con qué individuos se da y no se dan estos dos fenómenos, si se observa alguna variación posterior y en qué dirección de la escala social, etc. 3.2. El hecho es que a partir de los documentos, podemos testimoniar y seguir los diferentes procesos y cambios fonético-fonológicos, y esto se puede dar en la conocida doble perspectiva científica: – la documentación mediante inducción, que convierte el documento en fuente de conocimiento de una realidad antes desconocida. Así, mediante el estudio de los textos podemos reconstruir una determinada realidad lingüística subyacente a esos documentos, en tanto que documentos lingüísticos, en tanto que documentos que pertenecen a una cierta tradición escrita y en tanto que, como señala Rivarola (2001: 111), han sido escritos por alguien con mayor o menor dominio de la ortografía, que expresa una procedencia dialectal, un nivel sociolingüistico y una formación. Un ejemplo de esto son los distintos estudios que han logrado reconstruir en buena medida la evolución lingüística del español de algunas regiones; – la documentación por deducción, de tal manera que los textos permiten la comprobación y la prueba de determinados hechos que hasta antes sólo tenían un carácter meramente teórico o reconstruido. La documentación americana colonial se ha usado como elemento en el que confirmar algunos hechos de evolución fonético-fonológica del castellano general y de la cronología absoluta y relativa que se les suponía, como se puede observar en Alonso (1969). Así, por ejemplo, se usó la documentación americana y española para confirmar la teoría poligenética, frente a la teoría andalucista y viceversa. Actualmente, la documentación se usa para confirmar las otras teorías sobre el origen de las principales hablas americanas y su diversificación. Así, la teoría de la koineización ha intentando ser confirmada por Beatriz Fontanella (1987) a partir de un extenso estudio del habla bonaerense durante toda su historia.

748

Juan Pedro Sánchez Méndez

Como decíamos, muchos estudios de historia de pronunciación americana se basan en la interpretación de las grafías de los textos con especial atención a aquellas que rompen las normas ortográficas, las cacografías, para, a partir de ellas, detectar un cambio lingüístico y extraer conclusiones sobre la presencia, evolución y desarrollo o proceso posterior de un determinado caso de pronunciación. Este procedimiento en sí no estaría mal si no fuera por el hecho de que en muchos trabajos se observa que esto a menudo se hace de manera atomista, sin ponerlo en relación con otros fenómenos y sin una consideración sistémica de los hechos lingüísticos. Sin embargo, lo peor es la carencia de discernimiento, esto es, no tener en cuenta que no todas las cacografías son iguales o, incluso, si a veces se trata verdaderamente de cacografías que delatan alguna evolución o cambio, y sin tener en cuenta que los usos gráficos no pueden interpretarse igual en todos los casos ni hacer generalizaciones en otros. En este último caso se echa en falta muchas veces en algunos trabajos una buena dosis de prudencia. Hay que tener en cuenta, además, algunos defectos o falacias en el que suelen caer con frecuencia algunos estudios, como la generalización excesiva o nada justificada a partir de un sólo dato (por ejemplo, extender a toda una región o una época un testimonio documentado en un sólo individuo), la relativización, sin fundamento a veces, de los datos que contradicen la teoría general o la sobredimensión de los que la confirman, por no hablar de aquellos que enfocan erróneamente el estudio de los documentos desde criterios estrictamente dialectales tradicionales (ignorando, pues, el carácter escrito que imposibilita esta perspectiva). Para la correcta interpretación de los textos antiguos, es necesario plantearse previamente los problemas acerca de la relación que se establece entre fonema y la imagen que se pudiera tener de éste, lo que no siempre se ha hecho. Es evidente que esta correlación era distinta entre los hablantes escribientes de los diferentes sociolectos, especialmente el de aquellos con deficiencias o poca práctica en la escritura. La escritura tiene sus propias leyes y, como señaló Sánchez-Prieto (2008: 169), ciertas cacografías, junto a otras «patografías», se deben a la percepción particular o variable de la imagen acústica de las palabras. Se ha comprobado, especialmente en el caso de las palabras de menor circulación, que esta imagen se perfila en la práctica de escribirla y verla escrita.1 Por lo tanto, en el caso de muchas cacografías que se testimonian en los documentos hay que partir de la imagen mental que los individuos tienen de los sonidos de su propia lengua y de ciertos patrones psicológicos y grafomotrices que explicarían determinadas características del que escribe y no podrían adscribirse a ningún fenómeno fonético-fonológico concreto. Esto es más evidente cuanto menor es la formación y el dominio gráfico del que escribe, lo que pondría de manifiesto no sólo rasgos propios de la oralidad, sino, en el proceso complejo que va de la palabra hablada a la escrita, su propia capacidad de discernir entre sonidos de la lengua y la imagen que tiene de estos y de las palabras a las que no está habituado. No se Sánchez-Prieto (2008: 169, nota 20) refiere un interesante estudio de Paredes García (1999) sobre encuestas léxicas realizadas a estudiantes de tercero y cuarto curso de enseñanza secundaria en España. En él se ofrecen abundantes testimonios de usos ortográficos y cacografías que no responden a una pronunciación real, sino a la representación mental que tienen los estudiantes de los sonidos de su lengua, del discernimiento de ellos, y de su correspondiente reflejo en la ortografía. Es la visión escrita de las palabras la que contribuye en buena medida a la fijación de la imagen fónica. En este sentido, nosotros mismos hemos encontrado escrito ancersor, y con toda probabilidad el individuo que la escribió pronunciaría ascensor.

1

Consideraciones para una historia de la pronunciación hispanoamericana

749

trataría de lapsus calami. Por su parte, en el caso de individuos más cultos, las cacografías lejos de serlas no responderían tampoco a ningún patrón de pronunciación o fonología, sino que estos individuos pueden ser conscientes de la etimología de una palabra e imponerla, a pesar de cúal sea su pronunciación real o figurada. Así pues, hay que adoptar una buena dosis de prudencia y tener en consideración lo que acabamos de ver para no introducir complejidad innecesaria a la hora de sacar conclusiones a partir de algunas cacografías como, por citar algunos ejemplos a modo de ilustración, impernentes (por impertinentes) o intente (por intendente) etc., que, lejos de mostrar una «pérdida» de [t] o [d] (muy extrañas si fuesen ciertas) o de /r/ en declancion por declaración, es mucho más fácil que revelen más probablemente palabras aún no fijadas en la mente del que escribe o un error de escritura, especialmente si testimonios como estos son esporádicos (lo que muchas veces no se indica) y no aparecen en otros documentos de otros individuos (o del mismo individuo) de la misma época. Por otro lado, es frecuente encontrar que se toman como hechos de lengua o de sistema, muchos casos y usos que sería más propiamente hechos de habla o de expresión individual, o ambas cosas a la vez, sin discernir nuevamente. Hay que distinguir claramente el nivel fonológico del nivel meramente fonético que se manifiesta como ejemplo de oralidad en lo grafémico por parte de ciertos individuos. Así, por citar algunos ejemplos que podemos encontrar recurrentemente, no representan procesos fonológicos ni tiene mayor interés para la historia de la pronunciación americana las expresiones debidas a fonética sintáctica, sinalefas, etc., como abido (ha habido), ques (que es), meras agrupaciones vocálicas generales en español hablado. Tampoco informan de ningún aspecto relevante los alófonos generales en español, condicionados por el entorno fonético. Por ejemplo, casos como Imfante responden a una labialización de la nasal /n/ inducida por el carácter labial de la /f/ siguiente. Lo mismo se podría decir de expresiones como Tedeun (Tedeum), que, además de ser un cultismo (y por tanto requiere de consideración aparte y deben ser excluidos de los casos de vacilación gráfica como testimonio de un resultado fonológico por razones obvias (cfr. Ariza 1996: 53)), no se trataría de ningún testimonio de cambio que tendiera a la «dentalización de la /m/ final», como se ha interpretado en algunos estudios, sino que lo que tenemos no es más que la adaptación a la pronunciación romance de un cultismo, al no existir en castellano la terminación en labial nasal. Sí que hay, en cambio, otros usos fonéticos que pueden delatar o evidenciar un proceso de cambio no evidente y que conviene recoger y distinguir. Uno de ellos es el de los grupos cultos consonánticos. Gran parte de los cultismos latinos que entraron en castellano durante el siglo XV, y que luego pervivieron en la lengua, adaptaba su fonética, reduciendo los grupos consonánticos a los hábitos de la pronunciación castellana en detrimento de la latina. De esta forma, y por las referencias de los gramáticos de la época, sabemos que en el XV y XVI se omitían estos grupos y se decía efeto, dino, conceto. Si aparecían en la ortografía, era generalmente por prurito etimológico. Durante los siglos XVI y XVII aún no se había llegado a una solución general, lo que implicaba una «lucha entre el respeto a la forma latina y la propensión a adaptarlos a los hábitos del pronunciación romance» (Lapesa 1981: § 94). Habrá que esperar la creación de la Real Academia, para que se consagre la pronunciación de muchos de los grupos cultos latinos, a excepción del habla rural y popular donde continúan simplificándose. Queda mucho por saber cómo se dio este proceso en América. La situación

750

Juan Pedro Sánchez Méndez

recogida en los documentos muestra esta tendencia a la no realización de los grupos latinos, lo que explica también las abundantes ultracorrecciones gráficas cuando se intente vestir la escritura de una palabra con su ropaje latino. Sería interesante, para una historia de esta evolución en las distintas regiones americanas. Asimismo, tampoco se pueden confundir niveles lingüísticos. Es decir, no se pueden considerar fenómenos fonológicos testimonios que hay que adscribir al nivel morfológico o léxico. Así, en algunos estudios podemos encontrar, por ejemplo, que hay «pérdida» de [-d-] intervocálica en ejemplos como aonde, o «adición» de [d-] inicial en testimonios como dentrar, por entrar. Decir esto es mezclar niveles lingüísticos al desconocer que se trata de meros hechos de preferencia léxica y convivencia de variantes, antiguas y modernas: junto a donde pervivió durante mucho tiempo onde y dentrar era una variante del verbo entrar conservada en los sociolectos bajos del los siglos de Oro (cfr. Corominas / Pascual 1991: s. v. donde y entrar respectivamente). Lo mismo ocurre con los casos morfofonológicos o los debidos a procesos morfológicos por razón de la analogía, pasados o contemporáneos a la escritura del documento. Casos como entriego por entrego, quieremos, volveó, no se debería a supuestas diptongaciones de vocales tónicas, sino a meras extensiones analógicas. Lo mismo podría decirse de expresiones como condusgo, indusgo, por conduzco, induzco, que se explicarían perfectamente por conservación, y extensión de un antiguo morfema verbal incoativo sin que se deban, por tanto, a ningún proceso fonológico de sonorización de la oclusiva intervocálica. También es necesario tener presente la variedad dialectal y sociolectal antes de aventurar hipótesis o extraer generalizaciones a partir de determinados testimonios. Veamos un ejemplo. En el mundo andino y en las tierras altas mejicanas se da un fenómeno llamado de vocales caedizas, mediante el cual, las realizaciones de las vocales átonas son tan débiles que tienden a desaparecer: estámos [stáms]. Sería interesante rastrear este rasgo en los documentos coloniales para poder determinar cuándo comenzó a producirse y de qué manera se generalizó a partir de la búsqueda de testimonios. Pero no es de recibo aducir testimonios en ejemplos como muchismo, que es una expresión que se encuentra también en los sociolectos bajos de España y de otras regiones de América donde el fenómeno de vocales caedizas no se da. Esto es aún más evidente si el único testimonio que tenemos es en voces como ésta. Ahora bien, caso distinto es que esta voz se documente junto con otras donde se observe el mismo fenómeno. Si sólo se dan en un individuo podremos sospechar la presencia del rasgo en ese individuo (y quizás que se trate de algo tan novedoso o tan prejuiciado, que aún no tenga manifestación escrita o se lo trate de camuflar). Si aparece en otros individuos y en otros documentos, la cosa cambia considerablemente. Asunto difícil de dirimir en la documentación son los fenómenos fonético-fonológicos basados en ausencia de grafías. Veamos dos casos. El primero de ellos es el de los testimonios de la aspiración y pérdida de [–s] implosiva a partir de ejemplos en los que se constata la ausencia de la grafía: cantamo, una pocas, etc. ¿Hasta qué punto debe ser interpretada la ausencia de –s como indicio de su aspiración o pérdida? Torreblanca (1989: 289) ha cuestionado de manera convincente que la ausencia de –s pueda interpretarse como indicio de aspiración o pérdida en documentos andaluces y americanos, y aduce errores similares en textos en los que no cabe sospechar esa aspiración y pérdida. Otra limitación de la documentación es poder dar cuenta de la aspiración, porque, incluso existiendo, difícilmente queda reflejada

Juan Pedro Sánchez Méndez

751

en la ortografía. Podrían ser un indicio los casos, documentados muy poco hasta ahora, en los que se sustituye por una grafía velar del tipo lo jojo (por los ojos). En cualquier caso, no hay solución a esta cuestión y conviene como regla general ser muy prudente y apoyarse necesariamente en otros hechos: un solo caso es mucho menos indicativo que varios; también refuerzan la hipótesis de aspiración y pérdida otros usos gráficos como las ultracorrecciones, cuando lo son realmente, con una superflua, o cuando algunas palabras con [-s] implosiva interior de grupo, como fransico, se repiten constantemente. Es frecuente que se ignore esto en algunos trabajos y, así, podemos encontrar que un solo testimonio de ausencia se toma en consideración para hacer generalizaciones poco fundadas. El segundo fenómeno se refiere al testimonio del mantenimiento o pérdida de la aspirada procedente de [f-] latina. Es otro tema controvertido, por cuanto su documentación se ha basado en la presencia de palabras con frente a los documentos donde esta desaparece total o parcialmente. Así, por ejemplo, Fontanella (1992: 59) describe el mantenimiento y pérdida de la aspirada a partir de los testimonios de la presencia o ausencia de la grafía . Puesto que encuentra la aspirada en el español bonaerense desde mediados del siglo XVI junto a numerosas omisiones postula que ésta debió comenzar a desaparecer del habla bonaerense a partir de ese momento. Sin embargo, es necesario tener en cuenta que la grafía es muy polivalente en la época: puede indicar cero fonético por cultismo y puede revelar una velar o incluso una palatal, como demuestra Pascual (1993: 50), y su ausencia o presencia no es indicio absolutamente seguro de aspiración frente a cero fonético; sin embargo, dos circunstancias pueden apoyar la hipótesis de que al menos en algunos casos la h representaba efectivamente la aspirada: la presencia en manuscritos contemporáneos de grafías que manifiestan claramente esta aspiración, como juido, jazer, etc., y el hecho de que en aquellas zonas donde la aspiración procedente de f- se conservó, como se constata en las hablas meridionales de la Península y en muchas regiones costeras americanas, el sonido confluyó con la realización velar procedente de /∫/. Esto último nos lleva a un fenómeno muy relacionado con el anterior. La velarización de la palatal fricativa sorda /ʃ/ y su confluencia, en algunas regiones con la aspirada /h/ procedente de f. Debemos ser también cautos en este último caso y desconfiar de la polivalencia del grafema y de ejemplos como hentil o hente (junto a gente, xente, jente), como testimonios de aspiración de la velar (como hace Fontanella 1992: 56 y 57) por cuanto la h puede representar un fonema palatal (Pascual 1993: 50) o, como señala Rivarola (2001: 25), también es posible que se trate de un intento de poner en grafía la velarización de /ʃ/ que estaba en pleno proceso de consolidación. Si es un caso aislado, es preferible no considerarlo como aspiración y si en la región actualmente no existe la pronunciación aspirada habría que sospechar todavía más. Es difícil también poder documentar el paso de /ʃ/ palatal a /x/ velar y sus grados intermedios, por cuanto no existía grafía para representarlo. Rivarola (2001: 197) documenta una variante intermedia, hoy viva en Chile, en textos peruanos de mediados del siglo XVI gracias a grafías como en mexias, oxias, etc. Pero los testimonios tienden a ser raros. Es frecuente encontrar trabajos donde se extraen generalizaciones, difíciles de apoyar dado el reducido número de testimonios. Un caso lo tendríamos en la neutralización de líquidas finales –r/-l. Este fenómeno cuenta con ejemplos aislados de notable antigüedad (Lapesa 1981: § 93,2; 1964). En América, tiene origen andaluz y está documentado en

752

Consideraciones para una historia de la pronunciación hispanoamericana

todas las zonas. El principal problema de este rasgo es que los testimonios no son muy abundantes. Rivarola (1990: 41), postula que debió de tratarse de una pronunciación popular que no consiguió pasar la barrera de la grafía. Por ello, es arriesgado extraer conclusiones generales como se ha hecho. Por ejemplo, a partir de unos pocos testimonios Fontanella (1987) propone una difusión generalizada en Buenos Aires de este rasgo que luego retrocedió en épocas posteriores sin dejar huella. Habría que realizar un estudio más extenso y cotejar la información que al respecto proporcionasen los documentos de las distintas regiones, aunque sospechamos que no serán muchos los testimonios y puede dar lugar a contradicciones. Por ejemplo, como acabamos de ver, Buenos Aires no es región hoy confundidora y Fontanella (1987) deducía para ella con pocos testimonios una generalización del fenómeno en época colonial. Venezuela es inequívocamente una región hoy confundidora en la que ambas líquidas tienden a neutralizarse, (Sedano / Bentivoglio 1992: 781) y, sin embargo, el fenómeno lo hemos encontrado de manera mucho más escasa que Fontanella para Buenos Aires (Sánchez Méndez 1997: 87). Esto redunda en que parece que la neutralización se evitaba en la escritura, donde hay mayor conciencia de composición, ocultando así una realidad hablada distinta. Otras veces es difícil poder señalar a partir de los usos gráficos cuándo comienza una determinada confusión, como el yeísmo, testimoniado desde época temprana en América (cfr. Parodi 1977). Y aún puede ser más difícil descubrir una pronunciación característica de una región. Es lo que ocurre con la pronunciación rehilada ( [u].

770

Dorin Uritescu

lat. dormire > daco-roumain (dr.), aroumain (ar.), mégléno-roumain (mr.), istro-roumain (ir.) durmi (dur[]i) (roum. litt. dormi ‹dormir›); lat. barbatu(m) > dr., mr. bărbat ([bər’bat]) ‹homme›, etc.

L’exclusion de la voyelle [e] de ce processus s’explique très probablement par un changement dans la hiérarchie naturelle des voyelles d’après leur force intrinsèque. Ce changement est déterminé par la valeur du /e/ en tant que morphophonème, à savoir son rôle morphologique dans les paradigmes verbaux et nominaux. Comme nous allons le voir, après le roumain commun, suite à l’importance accrue du type introflexionnel, la pertinence morphophonologique de cette voyelle diminue et, par conséquent, elle n’est plus exclue du processus d’affaiblissement (voir infra, 2.1.5). Les processus (1a) et (1b) subissent plusieurs transformations dans les dialectes roumains. 2.1.2. La fermeture du [a] atone a été formalisée et partiellement restructurée. Il en résultait deux contraintes phonotactiques: (2a) * # [ə] suivi de consonnes non nasales; (2b) [a] → [ə] en position atone à l’intérieur du mot, la limite entre le nom et l’article défini ayant un statut de limite de mot.

2.1.3. Avant la fin du roumain commun, le processus (1b) est formalisé et partiellement restructuré, se transformant en un processus morphophonologique mineur, en daco-roumain et en istro-roumain: (3) /o/ → /u/ en position atone, dans le paradigme des noms à changement d’accent au pluriel et dans la flexion verbale (le type port ‹je porte› – purtăm ‹nous portons›).

Dans les verbes de la IIIe conjugaison et dans les dérivés, le /o/ accentué a été généralisé en position atone: toarce/torcea ‹il tord/tordait›, omenesc ‹humain› (dérivé de om ‹homme›), rotar ‹charron› (dérivé de roată ‹roue›), etc. Les emprunts à d’autres langues, y compris les mots pénétrés du vieux slave, conservent en général la voyelle [o] en position atone et l’alternance morphophonologique ne s’étend pas aux verbes non latins: à comparer, par exemple, muri ‹mourir›, d’origine latine, avec omorî ‹tuer›, d’origine slave (cf. aussi Uritescu 1994: 130-141; 1997; 2000; 2008: 18-19). 2.1.4. En aroumain et en mégléno-roumain, le processus (1b) garde son caractère phonologique, mais se formalise (et se transforme probablement en processus phonotactique) par suite de deux phénomènes: (a) l’affaiblissement de l’accent secondaire de l’article défini -lor, devenu clitique déjà en roumain commun (du moins dialectalement); (b) la transformation des féminins contenant la diphtongue accentuée /oa/ en formes sous-jacentes (Uritescu 1994: 232 ss.; Darden / Uritescu 2005).5

Les même facteurs, auxquels s’ajoutent le caractère neutralisant et un processus mineur de labialisation du schwa, contribuent à la formalisation du processus en daco-roumain et en istro-roumain (Uritescu 1994: 130 ss.; 1997; 2000).

5

Le conditionnement morphologique dans le changement phonologique

771

2.1.5. À partir de ces stades, la fermeture tardive des voyelles atones, dans les dialectes roumains et dans les sous-dialectes du daco-roumain caractérisés par la récurrence du phénomène, se manifeste essentiellement par deux types de processus, qui impliquent des conditionnements formels distincts. 2.1.5.1. Dans différentes variétés de l’aroumain et du mégléno-roumain, les processus de fermeture des voyelles atones se généralisent à /e/ ou à toutes les voyelles d’aperture moyenne. Ces processus présentent pourtant, comme en roumain commun, un seul conditionnement phonologique, à savoir la position atone. 2.1.5.2. Les processus de fermeture des voyelles atones dans les sous-dialectes dacoroumains n’affecteront que les voyelles post-toniques. On constate donc essentiellement deux types de processus: (4) Les voyelles d’aperture moyenne se ferment en position post-tonique (le sous-dialecte moldave et une petite aire linguistique dans les Carpates Occidentales). (5) Les voyelles d’aperture moyenne se ferment en position post-tonique finale (certaines aires du sous-dialecte de Crişana; Stan et Uritescu 1996, c. 24, 39, XX, L; Uritescu 1984: 293 et c. 85).

Pour expliquer la spécificité du daco-roumain, nous avons avancé l’hypothèse que cette variété du roumain et, très probablement, l’istro-roumain se sont constitué une contrainte formelle concernant la prééminence des voyelles prétoniques que nous pourrions formuler de la façon suivante (Uritescu 1997; 2000): (I) Contrainte phonologique formelle: Dans les mots polysyllabiques, les voyelles prétoniques sont relativement plus fortes que les voyelles post-toniques. Cette contrainte est en relation avec deux traits structurels: (a) le mouvement de l’accent vers la droite dans la flexion (surtout verbale) et dans la dérivation (c’est-à-dire, le déplacement de l’accent sur la désinence ou sur le suffixe); (b) la cohérence paradigmatique (plus importante en daco-roumain et en istro-roumain). 2.2. Un processus non naturel qui se rattache à la même contrainte formelle (I) Plusieurs variétés du daco-roumain présentent un changement phonologique qui renvoie à cette analyse (ce changement est simplement énoncé dans Uritescu 1997; 2000; 2008). Il s’agit de la transformation du schwa en [a] (ou en un son intermédiaire entre schwa et [a]) en syllabe prétonique. Le schwa et la voyelle [a] sont phonémiques en daco-roumain, mais ils ne s’opposent pas en syllabe prétonique, où, à l’exception de quelques emprunts récents, les parlers populaires n’acceptent (ou n’acceptaient) qu’un schwa (cf. aussi Puşcariu 1974: 256 ss.; Purdela 1970; Todoran 1984: 55-56). Nous ferons tout d’abord une synthèse de l’analyse détaillée (avec une bibliographie exhaustive) que l’on trouve dans Todoran 1984. Les données utilisées par Todoran sont tirées essentiellement des deux premiers volumes de l’ALR I. 2.2.1. Dans les grandes lignes, la transformation se retrouve dans des formes de trois types: a) des formes dans lesquelles on peut avoir un phénomène d’assimilation du schwa à un [a] accentué suivant: barbat (pour bărbat ‹homme›), baiat (pour băiat ‹garçon›), etc.

772

Dorin Uritescu

b) des formes dans lesquelles la voyelle accentuée suivante n’est pas un [a] ou dans lesquelles le schwa est suivi d’une voyelle non accentuée différente de [a] : matuşă (pour mătuşă ‹tante›), batrân (pour bătrân ‹vieux›), sanatos (pour sănătos ‹sain, bien portant›), pacurar (pour păcurar ‹berger›), padure (pour pădure ‹forêt›), etc. Ces formes incluent aussi les clitique prétoniques (le type ma tund, pour mă tund ‹je me fais couper les cheveux›). c) des formes dans lesquelles la voyelle prétonique [a] pourrait s’expliquer également par analogie avec la forme morphologique de base dans laquelle elle est accentuée: batut ‹battu›, participe passé de bate ‹battre›; fatuţă, pour fătuţă, diminutif de fată ‹fille›, etc. Dans toutes ces formes, les atlas linguistiques enregistrent aussi des phonétismes intermédiaires, notés avec un [a] superposé par un schwa ou vice-versa, ou avec un schwa présentant un certain degré d’ouverture. Todoran fait remarquer que, d’après les données de l’ALR I, les aires avec des formes du type (a) semblent inclure celles qui présentent des formes du type (b). Dans ces données, il n’y a que six localités qui font exception (87, dans le sud-est de la Crişana, 825, 831, 835 et 850 dans le nord-ouest de l’Oltenie, et 159 en Transylvanie), et Todoran (1984: 41) ne les considère pas comme significatives. D’autre part, toujours d’après les données de l’ALR I, le phénomène présente une variation que Todoran interprète comme lexicale et qui se retrouve parfois chez les mêmes locuteurs (ibidem, p. 34 ss.). Quant à l’extension géographique, on constate que le processus apparaît sur des aires discontinues qui couvrent la quasi-totalité du territoire daco-roumain. Il y a cependant, dans différents coins de ce territoire, des aires dans lesquelles la transformation est très fréquente, probablement même générale dans tous les contextes phonétiques mentionnés: en Bucovine et dans le nord de la Moldavie, dans le nord de la Transylvanie, dans les Carpates Occidentales, dans le nord-est du Banat et dans le nord-ouest de l’Olténie (Todoran 1984: 35 ss.; voir aussi p. 43, carte 4; Puşcariu 1959, carte 53). 2.2.2. Les explications formulées jusqu’à présent pour ce processus pourraient être regroupées en trois catégories. 2.2.2.1. D’après certains chercheurs, les formes du type (b) (padure, batrân, etc.) s’expliquent par une généralisation du processus d’assimilation dans des formes du type (a) (barbat, baiat, etc.), par le biais de l’interprétation du conditionnement relié à la voyelle suivante comme un conditionnement en relation avec l’accent. Les formes du type (c) ont pu contribuer à la généralisation du changement. Cette hypothèse, avancée par Puşcariu (1921-1922, 1931-1933, republiés dans Puşcariu 1974) et reprise par Todoran (1954, republié et mis à jour dans Todoran 1984) et par la plupart des chercheurs (voir la bibliographie dans Todoran 1984: 46 ss.), ne nous semble pas acceptable du point de vue théorique. La transformation d’un processus d’assimilation accidentel en processus phonologique régulier reste en effet sans motivation. 2.2.2.2. D’autres chercheurs pensent à une influence étrangère dans les formes du type (b) et à une assimilation dans les formes du type (a). Cette hypothèse, avancée par Iordan (1927) et reprise par d’autres linguistes roumains (voir la bibliographie dans Todoran 1984: 47 ss.), n’est pas du tout acceptable, car le phénomène se passe dans plusieurs régions de la

Le conditionnement morphologique dans le changement phonologique

773

Roumanie, dont certaines sont extrêmement isolées. D’autres part, une influence étrangère n’expliquerait ni le contexte ni la forme de sortie du processus (Todoran 1984: 38 ss.). 2.2.2.3. Enfin, certains chercheurs pensent à la conservation du [a] dans des formes du type (b) (voir la bibliographie dans Todoran 1984: 61-62). On ne peut certainement pas prendre en considération cette hypothèse, car la fermeture du [a] se passe parallèlement avec celle du [o] et est générale dans tous les dialectes du roumain. De plus, le schwa qui se transforme en [a] a également d’autres sources. En effet, dans des formes comme bătrân, par exemple, il provient d’un [e], par un processus tout à fait régulier en daco-roumain, et dans des formes comme ńapot (pour nepot ‹neveu›) on a affaire à une catégorisation comme schwa du [e] précédé d’une consonne palatale. Cette catégorisation est très probablement déterminée par une extrapolation d’un phénomène perceptif, notamment la chute brusque dans la valeur du deuxième formant de la voyelle après une consonne palatale.6 2.2.3. Le phénomène semble assez ancien en daco-roumain, car les textes du XVIe siècle l’attestent déjà dans plusieurs régions (Gheţie / Mareş 1974: 70-76). Il se peut que le processus soit apparu également en istro-roumain, de façon indépendante et vers la même époque. Cependant, en istro-roumain, il est catégorique et s’est étendu à la position post-tonique, certainement sous l’influence du croate (Kovačec 1971: 77; Uritescu 2000). Dans les autres dialectes roumains du sud du Danube, l’aroumain et le mégléno-roumain, le phénomène n’existe pas, comme l’a bien remarqué Puşcariu (1921-1922, 1974: 267). 2.2.4. Quant aux caractéristiques du processus en daco-roumain, il convient de faire quelques précisions. Comme nous ne disposons pas d’une recherche sociolinguistique dans les parlers où le processus semble général, nous nous limiterons ici à quelques observations basées sur les données de l’atlas linguistique de la Crişana (Stan / Uritescu 1996-2003). 2.2.4.1. Tout d’abord, le processus se retrouve dans plusieurs aires dialectales de cette région. En fait, si nous prenons en considération les parlers dans lesquels on enregistre des formes avec [ă] (c.-à-d. schwa en orthographe et transcription roumaines) ouvert en syllabe prétonique quand la syllabe suivante contient une voyelle autre que [a] (donc un contexte non assimilatoire), nous pourrons constater que ces parlers ne sont pas toujours les mêmes (à l’exception de ceux où la voyelle ouverte a été généralisée).7 En d’autres mots, l’ouverture du schwa prétonique se présente comme une sorte de phénomène «latent», qui fait surface dans des parlers divers de la Crişana. L’aire la plus cohérente est celle du sud-est de la Crişana, dont le centre se trouve dans le point d’enquête 118 (Stan / Uritescu 1996, c. 13, 22, 27, 28, 182; p. 40, c. XXIV, et 217, c. CCXIII; 2003, c. 212, 384). Contrairement à l’interprétation de Todoran des données de l’ALR I, si l’on compare les cartes XXIV et CCXIII (Stan / Uritescu 1996: 40, 217), on constate que dans cette région l’aire où [ă] ([ə]) > [a] pourrait être déterminé par une assimilation (mătreaţă ‹pellicule›) est beaucoup plus restreinte que celle où le schwa ne se trouve pas dans des conditions d’assimilation (călcâi). Par conséquent, du moins dans les aires où il est presque général (ou, plutôt, général chez certains groupes sociaux ou d’âge), le phénomène n’est pas lié Voir Uritescu 2007: 167 ss. Pour les formes, voir aussi Todoran 1984: 33 ss., 58 ss. À comparer les parlers qui montrent une voyelle ouverte pour le schwa dans des mots tels que păduchios ‹pouilleux›, călcâi ‹talon›, mătuşă ‹tante› (Stan / Uritescu 1996-2003, c. 27, 182, 212).

6 7

774

Dorin Uritescu

à l’assimilation. De ce point de vue, cette aire se rattache donc aux six parlers mis en évidence par les données de l’ALR I, mais que Todoran choisit d’ignorer (parmi ces parlers, celui du point 87 se trouve dans le sud-est de la Crişana, le point 101 dans Stan / Uritescu 1996-2003). 2.2.4.2. Pour pouvoir déceler le statut de l’ouverture du schwa prétonique dans un parler où le phénomène a été certainement général, nous analyserons brièvement la situation du point d’enquête 118 d’après les données de l’atlas linguistique de la Crişana (Stan / Uritescu 1996-2003). L’informatrice que nous avons utilisée dans cette localité était, à la date de l’enquête (1977), assez jeune (39 ans). Elle parlait quotidiennement le patois de son village, tout en étant pourtant exposée à une certaine influence de la langue standard (pour des informations plus détaillées, voir Stan / Uritescu 1996a: 25). Voici le statut du schwa prétonique dans son idiolecte d’après les données enregistrées dans les deux premiers volumes de l’atlas linguistique de la Crişana:8 − sur un total de 78 formes présentant le contexte en question (schwa en syllabe prétonique dans la langue standard ou dans d’autres dialectes), 64 sont réalisées avec un schwa ouvert (son intermédiaire entre schwa et [a]) ou avec [a] en position prétonique; il s’agit donc d’une ouverture du schwa dans 82% des formes; − parmi les quatorze formes prononcées avec un schwa en syllabe prétonique, nœuf sont des clitiques (mă, să, pă); si on élimine ces clitiques, le taux de l’ouverture du schwa en position prétonique monte à 92,75%; − le clitique să (morphème du subjonctif ou pronom réfléchi) n’est jamais prononcé avec un [a] ou avec un son intermédiaire entre schwa et [a] par cette informatrice; si on élimine ce clitique, le taux d’ouverture du schwa monte à 90%; − le phénomène touche tous les schwas prétoniques d’un mot ou d’une unité accentuelle, sans restrictions en ce qui concerne la distance par rapport à l’accent ou la nature de la voyelle accentuée: matuşă, ma perii ‹je me peigne›, maştihoi ‹beau-père›, pa/ă la cinşpe ani ‹vers quinze ans›, capatâi, pour căpătâi ‹chevet›, etc. − enfin, dans les noms de lieux et de personnes cités par l’informatrice le taux d’ouverture du schwa prétonique est aussi très élevé – 90% des occurrences du contexte (Stan / Uritescu 1996a: 24-25): Paişeni, pour Păiuşeni, le nom de la localité, Parău Ruginii, Parăile Pacură/areşti, Întra Pleşi, Ruga/ăcelu, Valian, Vrajîtoriu, etc. D’autre part, on trouve une précision importante chez l’informatrice du point 118: après avoir répondu avec la forme cărunţeşte ‘il grisonne’, avec schwa, elle ajoute la forme utilisée par les locuteurs plus âgés (signalée dans l’atlas par le code [B]), avec le schwa prétonique transformé en un son intermédiaire entre schwa et [a] (Stan / Uritescu 1996, c. 22).9 Cela nous amène à croire que le processus est en régression chez les locuteurs plus jeunes, sous l’influence de la langue standard et des parlers environnants (voir aussi Todoran 1984: 45-46). À notre avis, cette Stan / Uritescu 1996-2003, c. 13, 22, 23, 27, 28, 35, 84, 92, 93, 98, 108, 111, 118, 119, 120, 124, 135, 136137, 143, 144, 154, 176, 182, 188, 197, 204, 205, 210, 212-214, 217, 223, 225, 228, 232, 241, 243, 255, 259, 263, 265, 266, 271, 274, 277, 278, 288, 289, 299, 300, 302, 304, 307, 310, 317, 331, 339, 345, 352, 357, 359, 361, 362, 364, 367, 370-372, 377, 378, 381, 383, 384, 395. Nous avons aussi pris en considération les formes du ms. pour les questions 87, 171, 235, 420 (voir RODA, cartes 25, 75, 138, 184). 9 Le ms. de l’atlas enregistre la même précision dans la réponse à la question 82: mă tung, [B] ma tung (pour mă tund ‹je me fais couper les cheveux›). 8

Le conditionnement morphologique dans le changement phonologique

775

influence explique tant les variations que l’on constate chez différents locuteurs du même village ou chez les mêmes locuteurs, que les variations lexicales dont parle Todoran. Il ne s’agit donc pas d’un processus qui ne s’était généralisé ni même dans les régions où il est presque général de nos jours, comme l’affirment certains chercheurs (voir Todoran 1984: 38). Le processus ne se caractérisait pas non plus par une généralisation graduelle dans le lexique. Par ailleurs, dans les textes que nous avons recueillis sur bande magnétique la même année10, nous n’avons enregistré des formes avec schwa en syllabe prétonique que dans les clitiques mă et să. Le premier apparaît trois fois avec [a] et une fois avec schwa (en combinaison avec să: să mă-ngropaţ ‘que vous m’enterriez’, répétition de la forme să/a mangropaţ, chez les mêmes informateurs). Le clitique să apparaît avec plusieurs formes vocaliques: un schwa fermé (quatre fois), un schwa d’aperture moyenne, comme chez l’informatrice principale citée ci-dessus (quatre fois), un schwa ouvert (une fois) et un [a] (une fois). Il se peut donc que le patois se caractérise par une tendance à fermer le schwa de ce clitique, tendance apparue probablement dans les nombreuses séquences de clitiques incluant să: să să ducă ‹qu’il s’en aille›, să mă vadă ‹qu’il me voie›, etc.), et que la forme avec schwa non fermé et non ouvert soit due à l’influence de la langue standard. Chez certains locuteurs, ce schwa est ensuite adapté à la contrainte phonotactique du patois (infra). Il faut aussi remarquer que les voyelles des clitiques ont une situation distincte des voyelles prétoniques des formes lexicales. En effet, les clitiques du type mă, să peuvent se trouver dans trois positions dans les unités rythmiques: en position prétonique (le type mă vede ‹‹il me voit›, mă duc ‹je m’en vais›), en position post-tonique (le type nu mă duc ‹je ne m’en vais pas›) ou même intertonique (le type cum să fac? ‹comment faire?›). Cela explique, à notre avis, les variations mentionnées ci-dessus en ce qui concerne la réalisation du schwa dans les clitiques. On peut conclure donc que le patois du point d’enquête 118 de l’atlas linguistique de la Crişana se caractérise par un processus phonologique formalisé (transformé peut-être en contrainte phonotactique) que l’on peut formuler de la façon suivante: (6) Processus phonologique formalisé (ou contrainte phonotactique) dans le point d’enquête 118 de l’atlas linguistique de la Crişana): À l’intérieur du mot et des unités accentuelles, le schwa prétonique se réalise comme une voyelle postérieure non arrondie ouverte.

Ce processus est certainement sans exceptions dans le parler de certains groupes sociaux, tels que celui des locuteurs plus âgés. Dans ce sens, il est intéressant de remarquer que même un schwa qui semble inséré de façon spontanée et accidentelle en position prétonique se réalise comme un schwa ouvert. Cependant, dans l’atlas de la Crişana, nous ne disposons que d’un seul exemple de ce type : petă/aron, petron, pour petrol ‹pétrole› (Stan / Uritescu 2003, c. 395, point 118). 2.2.5. Il nous semble clair que le processus d’ouverture du schwa en syllabe prétonique se rattache à la contrainte phonologique formelle (I). Il s’agit donc d’un processus non naturel, à savoir d’un processus d’affermissement vocalique en position atone, donc dans un contexte faible du point de vue naturel. Sa motivation est certainement formelle. Nous avons enregistré le parler de quatre informateurs: Paişan Floarea, 42 ans, Paişan Mariuţa, 56 ans, Moraşan Ana, 68 ans, Paişan Lisandru, 68 ans.

10

776

Dorin Uritescu

Par conséquent, il n’est pas du tout surprenant que le processus émerge exactement en dacoroumain et en istro-roumain, les deux dialectes qui présentaient des conditions phonologiques et morphologiques favorables à l’apparition de la contrainte formelle. Il n’est pas surprenant non plus que le processus se retrouve en daco-roumain dans des aires dialectales discontinues et sans contact entre elles, car la contrainte formelle (I) caractérisait tous les parlers de ce dialecte. Enfin, ce n’est pas du tout par hasard que la transformation du schwa en [a] en position prétonique se rencontre avec l’affaiblissement des voyelles d’ouverture moyenne en syllabe post-tonique dans deux aires dialectales du daco-roumain, le nord de la Moldavie et les Carpates Occidentales. Ces parlers se caractérisent par la tendance à augmenter la différence entre les deux contextes prosodiques.11 De plus, les caractéristiques de ce changement phonologique démontrent que les processus phonologiques déterminés par des contraintes formelles peuvent être phonétiquement graduels et lexicalement abrupts, tout comme les processus naturels, mécaniques, de type néogrammairien.

3. Conclusions 3.1. Du point de vue théorique, on peut affirmer que l’influence des facteurs morphologiques sur le changement phonologique se manifeste de façon complexe et subtile. Pour la comprendre, il faudrait distinguer plusieurs types de processus phonologiques. Notre analyse renvoie à une distinction entre deux types principaux de changements phonologiques: naturels, phonétiquement graduels et lexicalement abrupts, et formels d’adaptation au système, qui peuvent être phonétiquement graduels et lexicalement abrupts.12 Ce n’est que si l’on limitait le changement phonologique au premier type que l’influence des facteurs morphologiques pourrait nous apparaître comme un simple «blocage» dans certains contextes morphologique. 3.2. En ce qui concerne l’histoire du roumain, notre analyse met en évidence quelques aspects intéressants concernant les relations entre les quatre dialectes: 3.2.1. Tout d’abord, le daco-roumain et l’istroroumain semblent s’être différenciés des autres dialectes (l’aroumain et le mégléno-roumain) dès avant la fin du roumain commun. Les deux premiers présentaient quatre caractéristiques: a) une forte tendance à la cohérence paradigmatique b) la morphologisation du processus de fermeture du /o/ (conséquence de (a)) c) une contrainte formelle concernant le rapport de force entre les voyelles prétoniques et les voyelles post-toniques d) une tendance à l’ouverture du schwa prétonique (conséquence de (c)). On peut se demander si l’effacement de la syllabe post-tonique dans le dialecte du Maramureş ne représente pas une conséquence extrême de la même tendance (voir aussi Uritescu 2000; nous nous proposons de revenir sur cet aspect). 12 Le troisième type principal est certainement constitué par les processus formels d’adaptation phonotactique (Uritescu 1994: 78 ss.; 2008: 16-18). 11

Le conditionnement morphologique dans le changement phonologique

777

3.2.2. Contrairement à l’affirmation de Vasiliu (1968: 194), basée sur le comportement différent des consonnes [], [] dans les sous-dialectes daco-roumains, on peut parler d’un daco-roumain commun, qui incluait aussi l’istro-roumain. Les sous-dialectes daco-roumains représentent, par conséquent, une unité généalogique, et non pas simplement une unité géographique, comme l’affirme le même auteur (ibidem).

Références  ALR I = Sever Pop, Atlasul lingvistic român, partea I. Vol. I, Cluj: Muzeul limbii române, 1938; vol. II, Cluj: Muzeul limbii române / Leipzig: Otto Harrassowitz, 1942. Anttila, Raimo (1978): The acceptance of sound change by linguistic structure. In: Fisiak, Jacek (ed.): Recent developments in historical phonology. The Hague / Paris / New York: Mouton Publishers, 43-57. Bybee, Joan (2001): Phonology and language use. Cambridge: Cambridge University Press. Campbell, Lyle (1972): Is a generative dialectology possible? In: Orbis 21, 289-298. — (1975): Constraints on sound change. In: Dahlstedt, Karl Hampus (ed.): The nordic languages and modern linguistics. Stockholm: Almqvist Wiksell International, 388-407. Coseriu, Eugenio (1962): Teoría del lenguaje y lingüística general. Madrid: Gredos. –– (1973): Sincronía, diacronía e historia. Madrid: Gredos. Darden, Bill J. / Uritescu, Dorin (2005): Morphologization, reconditioning, and morphophonemic split: the alternation of mid and low vowels in Romanian. In: RPh 58, 239-269. Dressler, Wolfgang U. (1985): Morphonology: the dynamics of derivation. Ann Arbor: Karoma Press. Gheţie, Ion / Mareş, Al. (1974): Graiurile dacoromâne în secolul al XVI-lea. Bucureşti: Editura Academiei.  Guillaume, Gustave (1971a): Leçons de linguistique, 1948-1949. Série A. Vol. 1: Structure sémiologique et structure psychique de la langue française I. Québec: Les Presses de l’Université Laval / Paris: Klincksieck. –– (1971b): Leçons de linguistique, 1948-1949. Série B. Vol. 2: Psychosystématique du langage, principes, méthodes et application I. Québec: Les Presses de l’Université Laval / Paris: Klincksieck. Guy, Gregory R. (1996): Form and function in linguistic variation. In: Guy, Gregory R. / Feagin, Crawford / Schiffrin, Deborah / Baugh, John (edd.): Towards a social science of language. Vol. 1. Amsterdam: Benjamins, 221-252. Iordan, Iorgu (1927), Un fenomen fonetic românesc dialectal: ă neaccentuat > a. In: Revista Filologică, I, 1-2, pp. 117-154. Kiparsky, Paul (1982): Explanation in Phonology. Dordrecht, Holland / Cinnaminson, U.S.A.: Foris Publications. –– (1995), The phonological basis of sound change. In: Goldsmith, John (ed.): Handbook of phonological theory. Oxford: Blackwell, 640-670. Kovačec, August (1971): Descrierea istroromânei actuale. Bucureşti: Editura Academiei. Langacker, Ronald (1987): Foundations of cognitive grammar. Vol. 1: Theoretical prerequisites. Stanford: Stanford University Press. Maiden, Martin (1991): Interactive morphonology. Metaphony in Italy. London / New York: Routledge. Nathan, Geoffrey S. (1996): Steps towards a cognitive phonology. In: Hurch, Bernhard / Rhodes, Richard A. (edd.): Natural phonology: the state of the art. Berlin / New York: Mouton de Gruyter, 107-120.

778

Dorin Uritescu

Ohala, John J. / Ohala, Manjari (1995): Speech perception and lexical representation: the role of vowel nasalization in Hindi and English. In Connell, Bruce / Arvaniti, Amalia (edd.): Phonology and phonetic evidence. Cambridge: Cambridge University Press, 41-60. Purdela, Maria-Luiza (1970): Contribuţii la studiul unui fenomen fonetic românesc dialectal: ă protonic > a. In: CLing 15, 2, 265-269. Puşcariu, Sextil (1921-1922): Din perspectiva dicţionarului III: Despre legile fonologice. In: DR 2, 19-84 (republié in: Puşcariu 1974: 232-280). –– (1931-1933): Consideraţiuni asupra sistemului fonetic şi fono­logic al limbii române. In: DR 7, 1-54 (republié in: Puşcariu 1974: 360-397). –– (1959) : Limba română. Vol. 2. Bucureşti: Editura Academiei. –– (1974): Cercetări şi studii. Ediţie de Ilie Dan. Bucureşti: Editura Minerva. Rocchetti, Alvaro (1982): Sens et forme en linguistique italienne: études de psychosystématique dans la perspective romane (2 voll.). Thèse de doctorat. Paris: Université de la Sorbonne Nouvelle, Paris III. –– (1986): Les désinences morphologiques du substantif en italien et en roumain: pour une conception dynamique du système des oppositions. In: Cahiers d’études roumaines 4, 2e éd. Paris: Université de la Sorbonne Nouvelle, Paris III, CIRER, 31-36. RODA = Embleton, Sheila M. / Uritescu, Dorin / Wheeler, Eric S. (2007): Romanian online dialect atlas. Crişana. http://pi.library.yorku.ca/dspace/handle/10315/2803 Stan, Ionel / Uritescu, Dorin (1996-2003): Noul Atlas lingvistic român. Crişana (2 voll.). Bucureşti: Editura Academiei. Stan, Ionel / Uritescu, Dorin (1996a): Noul Atlas lingvistic român. Crişana: Date despre localităţi şi informatori. Bucureşti: Editura Academiei. Todoran, Romulus (1954): Despre un fenomen fonetic românesc dialectal: ă protonic > a. In: SCL 5, 1-2, 63-85 (republié et mis à jour in: Todoran 1984: 32-62). –– (1984): Contribuţii de dialectologie română. Bucureşti: Editura Ştiinţifică şi Enciclopedică.  Uritescu, Dorin (1984): Subdialectul crişean. In: Rusu, Valeriu (ed.), Tratat de dialectologie românească. Craiova: Scrisul Românesc, 284-320; cartes 78-106. –– (1994): Formel et naturel dans l’évolution phonologique et morphophonologique (domaines roumain et français). Thèse de doctorat. Paris: Université de la Sorbonne Nouvelle, Paris III. –– (1997): Morphologisation et structure (morpho)phonologique: l’alternance o/u en roumain. In: SCL 48, 1-4, 471-484. –– (2000): Pour une typologie des processus phonologiques historiques des langues romanes: les voyelles atones. In: ACILPR XXII . Vol. 2. Tübingen: Niemeyer, 437-448. –– (22007): Sincronie şi diacronie. Fonetismul unor graiuri din nordul Banatului. Ediţia a doua revăzută şi adăugită. Cluj-Napoca: Clusium. –– (2008): Fonologia natural-cognitivă: repere pentru o teorie explicativă a schimbărilor fonologice istorice. Bucureşti: Editura Academiei (Seria Conferinţele Academiei Române). Vasiliu, Emanuel (1968): Fonologia istorică a dialectelor dacoromâne. Bucureşti: Editura Academiei. Vincent, Nigel (1978): Is sound change teleological? In: Fisiak, Jacek (ed.): Recent developments in historical phonology. The Hague / Paris / New York: Mouton Publishers, 409-431.

Índex dels autors Taula general

Índex dels autors

Abé, Hiroshi: V, 323-329 Abete , Giovanni: II, 7-18; VI, 5-16 Adler, Silvia: V, 331-342 Adrover, Margalida: VI, 107-118 Agostini, Lucilla: VI, 333-345 Agresti, Giovanni: VI, 333-345 Aguilar, Rafael: I, 251-255 Aguilera, Vanderci de Andrade: VI, 17-27 Aguiló, Lluís: I, 161-168 Albertin, Chiara: VIII, 329-339 Alén Garabato, Carmen: II, 477-486 Alfonzetti, Giovanna: V, 343-351 Almeida Santos, Isabel: II, 487-498 Alpera, Lluís: I, 45-52 Alvar Ezquerra, Manuel: VIII, 7-17 Álvarez  Vives, Vicente: IV, 5-18 Álvarez Pérez, Xosé Afonso: VI, 29-39 Alletsgruber, Julia: III, 469-477 Andrei, Diana: VI, 347-357 Andrés Díaz, Ramón de: VI, 41-52 Andronache, Marta: IV, 449-458 Antelmi, Donella: VI, 359-370 Aprile, Marcello: VIII, 19-29 Aquino-Weber, Dorothée: II, 499-508; VI, 53-64 Araújo Carreira, Maria Helena: VI, 371-376 Arcidiacono, Salvatore: VIII, 253-262 Arroyo Vega, Paloma: VIII, 31-42 Artale, Elena: VIII, 43-54 Assenza, Elvira: I, 483-496 Augusto, Maria Celeste: IV, 19-29 Bădescu, Ilona: VI, 65-73 Badia i Margarit, Antoni M.: I, 21-23 Baglioni, Daniele: IV, 459-470 Baker, Craig: VII, 489-499 Baltă, Silvia Nicoleta: VII, 7-17 Ballester, Xaverio: V, 7-18 Banza, Ana Paula: VII, 19-25; VII, 205-210 Barbato, Marcello: VII, 27-38 Barrieras i Angàs, Mònica: VIII, 509-518 Barros, Clara: VII, 39-51 Barros, Diana Luz Pessoa de: VI, 377-388

Bastardas, Maria Reina: I, 135-141 Bazin-Tacchella, Sylvie: VIII, 291-300; VIII, 55-65 Beà, M. Elena: VIII, 159-170 Becker, Lidia: II, 509-518 Becker, Martin: III, 5-16 Bechet, Florica: IV, 471-477 Bejinariu, Silviu: VI, 75-84 Bekaert, Elisa: III, 17-26 Beltrami, Pietro: VIII, 3-5 Beltrán Chabrera , Ma. Teresa: VIII, 67-77 Belloro, Valeria A.: II, 19-30 Benarroch, Myriam: IV, 479-491 Bengtsson, Anders: VII, 53-62 Bernal, Elisenda: III, 479-495 Bernardo Paniagua, José María: V, 353-363 Berta, Tibor: II, 31-42 Bianco, Francesco: V, 365-376 Biermann Fischer, Michèle: III, 27-38 Bikić-Carić, Gorana: VIII, 341-352 Biville, Frédérique: IV, 493-503 Blas Arroyo, José Luis: II, 519-529 Blasco Ferrer, Eduardo: V, 19-25 Blasco Mateo, Esther: VIII, 79-90 Blumenthal, Peter: III, 3-4 Boada Pérez, Gemma: IV, 31-38 Borzi, Claudia: II, 43-55 Botoşineanu, Luminiţa: VI, 75-84 Bouzouita, Miriam: VIII, 353-364 Bracho Lapiedra, Llum: V, 27-33 Brito, Ana Maria: I, 249-251; II, 57-70 Bru, Josep Maria: I, 53-69 Brun-Trigaud, Guylaine: VIII, 609-616 Buchi, Éva: I, 141-147 Buenafuentes de la Mata, Cristina: II, 71-82 Buendía-Castro, Miriam: VIII, 205-216 Burgio, Michele: V, 61-74 Buridant, Claude: V, 35-47 Buthke, Carolin: I, 755-766 Cabré Castellví, M. Teresa: III, 497-510 Cabré, Teresa: I, 497-507: I, 509-519; III, 467 Cacciola, Maria Concetta: VIII, 519-529

782 Cacia, Daniela: V, 49-60 Caetano, Maria do Céu: III, 511-521 Caffarelli, Enzo: V, 3-6 Calvo Rigual, Cesáreo: VIII, 91-102 Campo  Hoyos, Ana  I.  : V, 377-389 Canalis, Stefano: I, 521-531 Cancellu, Erika: VII, 371-382 Cantero Serena, Francisco José: I, 533-542 Cardeira, Esperança: I, 543-554 Carles, Hélène: IV, 39-50 Carmona Yanes, Elena: VI, 389-400 Carrasco, Inés: VI, 85-94 Carrera de la Red, Micaela: VII, 63-76 Carrera-Sabaté, Josefina: I, 555-566 Carrera, Aitor: VII, 501-512 Carrera, Micaela: VIII, 275-289 Carriazo Ruiz, José Ramón: VI, 95-105 Carvalho, Maria José: I, 567-577 Casals, Daniel: VII, 513-524 Casanova Ávalos, Manuela: VIII, 531-543 Casanova, Emili: I, 168-177; I, 255-257; I, 35-38; IV, 51-63 Cascone, Adriana: VIII, 103-111 Cases Fandos, Ma. Teresa: VIII, 67-77 Castiglione, Marina: V, 61-74 Castro Zapata, Isabel María: IV, 65-77 Cavalheiro, Mélanie: II, 541-550 Cerdà Massó, Ramon: II, 83-94 Ciama, Adriana: III, 39-49 Ciambelli, Eleonora: VII, 77-87 Citraro, Cinzia: III, 51-62 Cîţu, Laura: V, 391-401 Civera, Jorge: I, 271 Clim, Marius-Radu: IV, 91-100 Climent, Josep Daniel: II, 551-563 Clua, Esteve: I, 75-83; VI, 107-118; VI, 255-267 Cockburn, Olivia Claire: IV, 505-511 Codita, Viorica: IV, 101-112 Coelho, Carla Cristina Almeida: IV, 113-123 Colella, Gianluca: II, 107-123 Colón, Germà: I, 150 Coll Pérez, Alba: III, 497-510 Colli Tibaldi, Chiara: V, 75-86

Índex dels autors

Company Company, Concepción: I, 295-306 Condei, Cecilia: VI, 417-427 Corbella, Dolores: IV, 125-137 Corradini, Maria Sofia: VIII, 113-124 Corral Areta, Elena Diez del: VI, 429-440 Corredor Plaja, Anna-Maria: V, 87-97 Costa Carreras, Joan: II, 565-570 Costa, Ioana: IV, 513-520 Costăchescu, Adriana: III, 195-206; V, 403-414 Cotelli, Sara: II, 571-582; VI, 53-64 Crăiniceanu, Ilinca: III, 63-71 Cruz Vergari, Elena de la: VII, 103-114 Curea, Anamaria: VII, 525-536 Chambon, Jean-Pierre: I, 25-26; I, 148-150; I, 307-316 Chamorro, Mª Luisa: VI, 85-94 Chiorean, Luminiţa: VI, 401-415 Chircu, Adrian: IV, 79-89 D’Achille, Paolo: III, 523-537 D’Angelis, Antonella: III, 539-550 Dagnac, Anne: II, 95-106 Dalbera, Joseph: IV, 521-529 Dănilă, Elena: VIII, 125-134 Dardano, Maurizio: II, 107-123 Dardel, Robert de : IV, 531-541 De Angelis, Alessandro: I, 483-496 De Caprio, Chiara: VII, 89-101 De Cuyper, Gretel: III, 73-85 de Fazio, Debora: VIII, 135-146 De Luca, Maria Teresa: IV, 139-146 De Roberto, Elisa: II, 125-135 Debanne, Alessandra: I, 579-591 del  Rey  Quesada, Santiago  : V, 415-425 Delofeu, Henri-Jose: I, 83-88 Delucchi, Rachele: I, 579-591 dell’Aquila, Vittorio: I, 669-681 Devís Herraiz, Empar: I, 533-542; I, 593-603 Di Candia, Alessandro: VIII, 147-158 Di Salvo, Margherita: II, 583-593 Di Tullio, Ángela: II, 137-145 Dincă, Daniela: IV, 147-156 Domínguez Carregal, Antonio Augusto: VII, 115-124

Índex dels autors

Dorta Luis, Josefa: I, 605-617 Dourado Fernández, Rocío: V, 99-110 Dragomirescu, Adina: II, 147-157 Dragoste, Ramona: III, 195-206 Dragotto, Francesca: III, 87-98 Duarte, Isabel Margarida: VI, 441-450 Duda, Gabriela: IV, 157-167 Duma, Melania: VI, 451-462 Echenique Elizondo, Mª Teresa: I, 3-4 Embleton, Sheila: VI, 119-129 Enache, Eugenia: VI, 401-415 Enghels, Renata: II, 159-170; III, 99-110 Enguita Utrilla, José M.ª: VIII, 545-558 Escartí, Vicent Josep: VII, 125-138 Escavy Zamora, Ricardo: VII, 537-548 España i Bonet, Cristina: I, 272-273 Espinosa Elorza, Rosa María: III, 3-4 Faggion, Carmen Maria: VI, 131-142 Faraoni, Vincenzo: II, 171-182 Faura, Neus: VII, 513-524 Feldhausen, Ingo: I, 719-730 Felecan, Daiana: VI, 463-474 Felecan, Nicolae: V, 111-122 Felecan, Oliviu: V, 123-134 Fernandes, Gonçalo: VII, 549-560 Fernández Planas, Ana Mª.: I, 605-617 Fernández-Montraveta, Ana: VIII, 159-170 Fernández, Mauro A.: VIII, 559-570 Ferrando Francés, Antoni: VII, 139-150 Feruglio, Roberto: II, 595-606 Fesenmeier, Ludwig: III, 171-182 Figueiredo Brandão, Silvia: II, 531-539 Finco, Franco: I, 619-626 Font-Rotchés, Dolors: VI, 475-486 Forcada, Mikel L.: I, 269-270 Forgas Berdet, Esther: VI, 487-498 Forsgren, Mats: V, 427-436 Franceschi, Temistocle: IV, 169-180 Franck, Floricic: III, 551-563 Freixeiro Mato, Xosé Ramón: V, 437-448 Frenguelli, Gianluca: II, 107-123 Frosi, Vitalina Maria: V, 135-146 Fuentes Rodríguez, Catalina: VI, 499-510 Fulgêncio, Lúcia: IV, 181-192

783 Gabriel, Christoph: I, 719-730 Garachana Camarero, Mar: VII, 151-162 Garcés, María Pilar: V, 449-460 García Aguiar, Livia C.: VI, 85-94 García Cornejo, Rosalía: VII, 163-175 García Ferrer, Mercedes: VIII, 171-182 García González-Posada, Antonio María: I, 637-643 García González, Javier: VIII, 571-582 García Mouton, Pilar: I, 111-114 Garcia Perales, Vicent F.: I, 627-635 García Pérez, Rafael: II, 183-192 García Sánchez, Jairo Javier: III, 111-119 García Valle, Adela: VII, 177-189 García-Hernández, Benjamín: IV, 543-550 Gardani, Francesco: II, 171-182; II, 193-204 Gargallo Gil, José Enrique: IV, 193-202 Garrido, Joaquín: V, 461-471 Gebăilă, Anamaria: III, 121-131 Georgescu, Simona Rodina: IV, 203-215 Gerhard-Krait, Francine: III, 133-143 Gerner, Hiltrud: VIII, 195-204 Gililov, Patrick: V, 473-482 Glessgen, Martin-D.: I, 101-103; VII, 191-204 Godoi, Elena: V, 579-590 Goebl, Hans: VI, 143-154 Gómez Casañ, Rosa: II, 607-614 Gómez Molina, José Ramón: II, 615-627 Gonçalves, Maria Filomena: VII, 205-210; VII, 561-572 Gonçalves, Miguel: V, 483-492 González Cobas, Jacinto: VIII, 183-193 González Manzano, Mónica: III, 145-156 González Saavedra, Berta: IV, 551-559 González, Carla: VI, 511-523 Gordón, María Dolores: V, 259-265 Grande López, Clara: VIII, 365-373 Greco, Paolo: II, 7-18 Greub, Yan: IV, 531-541 Gross, Gaston: III, 157-169 Grossmann, Maria: III, 523-537 Grutman, Rainier: II, 629-641 Grutschus, Anke: III, 171-182

784 Guadagnini, Elisa: VII, 211-221 Guesser, Simone Lúcia: II, 205-215 Guia, Josep: VII, 223-234 Hassler, Gerda  : V, 493-503 Havu, Eva: II, 217-227 Hennemann, Anja: V, 505-515 Hidalgo Alfageme, Carlos Alonso: III, 183-194 Holtus, Günter: I, 106-109 Hora, Dermeval da: I, 645-656 Hoyos  Hoyos, Carmen  : V, 517-430 Ibarz Blatchford, Alexander: VII, 235-247 Iliescu, Maria: I, 13-16; III, 195-206 Ionescu, Alice: VI, 525-532 Isasi, Carmen: VIII, 275-289 Jansegers, Marlies: III, 99-110 Jarilla Bravo, Salud Ma: IV, 217-228 Jezek, Elisabetta: IV, 3 Jiménez, Jesús: I, 657-668 Johnen, Thomas: VI, 533-544 Juan-Mompó Rovira, Joaquim: VIII, 583-594 Kacprzak, Alicja: VII, 249-256 Kemmler, Rolf: VII, 573-583 Khachaturyan, Elizaveta: III, 207-221 Kihaï, Dumitru: VII, 257-266 Kiss, Sandor: IV, 445-447; IV, 561-567 Kleiber, Georges: III, 223-234 Koch, Stefan: VIII, 595-697 Kristol, Andres: I, 349-269 Kuhn, Julia: II, 229-240 Kullmann, Dorothea: VII, 267-278 Kunstmann, Pierre: VIII, 195-204 Kuzmanović-Jovanović, Ana: VI, 545-554 Lammert, Marie: III, 235-246 Lang, Jürgen: VIII, 503-507 Lavric, Eva: VI, 555-567 Lazard, Sylviane: IV, 569-583 Lazea, Ramona: V, 229-234 Le Dû, Jean: VIII, 609-616 Leal, Audria: VI, 569-582 Lehmann, Sabine: III, 247-259 Léonard , Jean Léo: I, 669-681 Lépinette, Brigitte: VIII, 323-328 Leroy, Sarah: V, 147-158

Índex dels autors

Letizia, Michela: V, 159-170 Librova, Bohdana: VII, 279-291 Lisyová, Oľga: IV, 229-242 Lo-Cicero, Minh Ha: V, 531-542 Loiseau, Sylvain: III, 261-270 López Alonso, Covadonga: I, 88-99 López García-Molins, Ángel: I, 73-75 López Río, Joaquim: VIII, 617-628 López-Rodríguez, Clara Inés: VIII, 205-216 Loporcaro, Michele: II, 171-182 Lorenzetti, Luca: IV, 585-596 Lőrinczi, Marinella: II, 643-652 Loureiro, Marlene: V, 543-554 Lubello, Sergio: VII, 293-300 Lucía Mejías, José Manuel: I, 244-247 Lliteras, Margarita: VII, 481-487; VII, 585-593 Llopis Rodrigo, Francesc: VIII, 617-628 Lloret, Maria-Rosa: I, 657-668 Maddalon, Marta  : II, 653-663 Maggiore, Marco: VII, 301-310 Magri-Mourgues, Véronique: VI, 583-594 Maia, Clarinda de Azevedo: IV, 243-255 Mańczak, Witold: IV, 597-601 Mancho, Mª Jesús: IV, 257-267 Manole, Veronica: III, 271-280 Manoliu, Maria M.: I, 5-11 Marádi, Krisztina: II, 665-674 Marano, Luca: II, 675-683 Marcenaro, Simone: VII, 311-322 Marcet Rodríguez, Vicente J.: IV, 603-614 Marchello-Nizia, Christiane: II, 333-343 Marello, Carla: III, 3-4 Marfany Simó, Marta: VIII, 375-384 Mariño, José: I, 270 Mariottini, Laura: VI, 639-650 Marrapodi, Giorgio: V, 171-177 Martín López, Arantxa: VI, 631-638 Martínez Alcalde , María José: VII, 481-487 Martínez Celdrán, Eugenio: I, 605-617 Martínez Díaz, Eva: V, 555-566 Martínez Ezquerro, Aurora: IV, 269-279 Martínez Lema, Paulo: V, 179-187 Martínez-Paricio, Violeta: I, 683-694

Índex dels autors

Marzo, Daniela: III, 565-575 Mas i Miralles, Antoni: II, 685-698 Massanell i Messalles, Mar: VIII, 217-228 Mattera, Marina: III, 281-290 Matute Martínez, Cristina: VI, 155-164 Mazziotta, Nicolas: VIII, 229-238 Meisenburg, Trudel: I, 755-766 Mejía Ruiz, Carmen: I, 234-243 Meléndez Quero, Carlos: VI, 595-606 Meliga, Walter: I, 257-259 Melka, Francine: IV, 281-288 Mendicino, Antonio: VI, 209-220 Mensching, Guido: VIII, 113-124 Meseguer, Lluís: I, 177-190 Meul, Claire: II, 241-254 Meulleman, Machteld: II, 255-264 Micó Romero, Noelia: VI, 607-618 Miguel Franco, Ruth: V, 189-199 Mihăilă, Maria: V, 201-207 Milizia, Paolo: I, 695-706 Mioto, Carlos: II, 205-215 Miotti, Renzo: I, 707-718 Mirto, Ignazio Mauro: II, 265-275 Mitu, Mihaela: VI, 619-630 Mocciaro, Egle: III, 291-302 Molina, Caterina  : V, 567-577 Molinu-Floricic, Lucia: II, 277-287 Mollica, Fabio: II, 229-240 Montané March, M. Amor: III, 497-510 Montinaro, Antonio: VII, 323-334 Montoya, Brauli: II, 475-476 Montuori, Francesco: VII, 89-101 Monzó Gallo, Carlos: III, 303-314 Morant Marco, Ricard: VI, 631-638 Moreno Fernández, Francisco: I, 259-263; VI, 3-4 Moreno Villanueva, José Antonio: VIII, 385-395 Moreno, Vicent Artur: I, 35-38; I, 39-42 Mori, Olga: V, 209-218 Moscal, Dinu: IV, 289-297 Mota, Jacyra Andrade: VI, 165-171 Moura, Teresa Maria Teixeira de: VII, 595-606

785 Muñoz Arruda, Mariana Paula: V, 579-590 Nagore Laín, Francho: IV, 299-311 Narro, Ángel: V, 219-228 Navas Sánchez Élez, María Victoria: I, 234-243 Nicolae, Alexandru: II, 147-157 Nichil, Rocco Luigi: VIII, 239-251 Nissille, Christel: VI, 53-64 Núñez Román, Francisco: IV, 313-325 Oancă, Teodor: V, 229-234 Oesterreicher, Wulf: I, 457-478 Ohannesian, Maria: I, 497-507 Ohligschlaeger, Kerstin: VII, 607-616 Olariu, Florin: VI, 75-84 Olid, Isabel: VI, 511-523 Oliveras, Lourdes: VI, 173-185 Orletti, Franca: VI, 639-650 Ozolina, Olga: III, 577-585 Padrón, Rafael: IV, 125-137 Paesano, Nicolò: II, 289-296 Pagano, Mario: VIII, 253-262 Paim, Marcela Moura Torres: VI, 187-196 Paloma Sanllehí, David: VI, 475-486 Papa, Elena: V, 235-256 Paşcalău, Cristian: VI, 451-462 Pascual, José Antonio: I, 151-157 Paz Afonso, Ana: IV, 327-337 Pellissa Prades, Gemma: VIII, 397-408 Peña Martínez, Gemma: VI, 651-662 Penadés Martínez, Inmaculada: V, 591-602 Perea, Maria-Pilar: II, 297-309 Pereira, Isabel: III, 587-594 Pereira, Rui Abel: III, 595-606 Pérez Álvarez, Bernardo E.: VI, 663-672 Pérez Pacheco, Pilar: II, 699-708 Peron, Silvia: VIII, 409-419 Pešková, Andrea: I, 719-730 Pfister, Max: I, 131-134 Pichel Gotérrez, Ricardo: VII, 335-346 Piera, Josep: I, 191-196 Pierrard, Michel: II, 217-227 Pignatelli, Cinzia: VIII, 421-431 Pineda Cirera, Anna: II, 311-324 Piot, Mireille: III, 315-325

786 Piqueras-Brunet, Marta: III, 327-337 Pitarch, Vicent: I, 197-207 Piva, Cristina: IV, 339-350 Pla Colomer, Francisco Pedro: I, 731-742 Plötner, Kathleen: III, 339-350 Polzin-Haumann, Claudia: VII, 617-627 Ponge, Myriam: VI, 673-684 Popeanga Cheralu, Eugenia: I, 232-234 Popescu, Mihaela: IV, 351-361 Pousada Cruz, Miguel Ángel: VII, 347-358 Prantera, Nadia: VI, 209-220 Prat Sabater, Marta: VII, 629-640 Prodan, Delia Ionela: I, 272; VIII, 433-444 Proto, Teresa: VIII, 469-480 Quijada Van den Berghe, Carmen: VII, 641-651 Radu, Voica: IV, 363-374 Reinheimer Rîpeanu, Sanda: I, 263-265; I, 403-418 Renzi, Lorenzo: II, 345-360 Resurreccion Ros, Honorat: VII, 359-370 Retaro, Valentina: VI, 221-232 Reutner, Ursula: VIII, 445-456 Reynaud Oudot, Natacha: VI, 233-242 Rezende, Letícia Marcondes: V, 603-613 Ribera, Juan M.: I, 231-232 Ridruejo, Emilio  : V, 615-626; V, 319-322 Rivoira, Matteo: IV, 169-180 Roca Ricart, Rafael: VIII, 457-468 Rocchetti, Alvaro: II, 325-331 Rodrigo Mancho, Ricardo: II, 699-708 Rodríguez Ramalle, Teresa María: V, 627-638 Roegiest, Eugeen: II, 159-170 Roques, Gilles: I, 104-106; VII, 3-5 Roseano, Paolo: I, 605-617 Rossebastiano, Alda: V, 247-257 Rougé, Jean-Louis: VIII, 629-639 Rouquier, Magali: II, 333-343 Rubio, Antoni: I, 31-34 Ruhstaller, Stefan: V, 259-265 Rull, Xavier: III, 327-337 Russo, Michela: VIII, 469-480 Salaberri, Patxi: V, 267-273 Salvador, Vicent: VI, 331-332

Índex dels autors

Salvi, Giampaolo: II, 345-360 Sampson, Rodney: I, 481-482 Sánchez González de Herrero, Ma. Nieves: VIII, 263-274 Sánchez Jiménez, Santiago U.: III, 351-362 Sánchez Lancis, Carlos: II, 71-82 Sánchez Méndez, Juan Pedro: I, 743-754; VIII, 263-274 Sánchez Miret, Fernando: I, 317-348 Sánchez Rei, Xosé Manuel: II, 361-369 Sánchez-Prieto, Pedro: VIII, 275-289 Saragossà, Abelard: I, 207-224 Sardelli, Ma Antonella: IV, 217-228 Scarpini, Paola: VII, 371-382 Scarpino, Cristina: VII, 383-395 Scurtu, Gabriela: IV, 375-384 Schang, Emmanuel: VIII, 629-639 Schapira, Charlotte: III, 3-4; III, 363-373 Schirru, Giancarlo: IV, 585-596 Schmitt, Christian: IV, 615-623 Schrott, Angela: V, 639-650 Segui, Joan: I, 224-230 Seile, Falk: II, 709-720 Selfa Sastre, Moisés: V, 275-281 Sentí i Pons, Andreu: III, 375-387 Serradilla Castaño, Ana: IV, 385-397 Serrano Aspa, Xavier: IV, 31-38 Sichel-Bazin, Rafèu: I, 755-766 Silva, Augusto Soares da: II, 383-395 Siller-Runggaldier, Heidi: II, 371-382 Siminiciuc, Elena: V, 651-661 Sinner, Carsten: III, 479-495 Skutta, Franciska  : V, 663-670 Söhrman, Ingmar: VIII, 263-274 Solias Arís, Teresa: V, 671-681 Sornicola, Rosanna: I, 419-440 Soto Andión, Xosé: III, 389-401 Soto Nieto, Almudena: III, 403-416 Souvay, Gilles: VIII, 195-204; VIII, 291300; VIII, 55-65 Spampinato, Margherita: I, 265-267; V, 683-693 Spence, Paul: VIII, 275-289 Stan, Camelia: II, 397-407

Índex dels autors

Stanciu Istrate, Maria: III, 607-616 Stanovaïa, Lydia A.: VII, 397-409 Steinfeld, Nadine: VII, 411-422 Štichauer, Jaroslav: III, 617-628 Stoichiţoiu Ichim, Adriana: III, 417-426 Suñer, Avel·lina: II, 137-145; II, 409-421 Suozzo, Stefania: II, 721-732 Swiggers, Pierre: II, 241-254; VII, 481-487; VII, 653-665 Szantyka, Izabela Anna: V, 695-706 Szijj, Ildikó: II, 423-434 Szoc, Sara: VII, 653-665 Tamba, Andreea-Mihaela: VIII, 481-487 Tanghe, Sanne: III, 427-437 Teixeira, Carla: VI, 569-582 Teletin, Andreea: VI, 685-692 Teodorescu, Cristiana: VI, 693-704 Teodoro Peris, Josep L.: VII, 667-681 Terol i Reig, Vicent: V, 283-295 Theuerzeit, Samuel: II, 435-445 Thibault, André: VI, 243-254 Thornton, Anna M.: II, 447-458 Timotin, Emanuela: VII, 423-431 Tokunaga, Shiori: IV, 411-421 Torrens Álvarez, Ma. Jesús: VIII, 263-274 Torrent, Aina: IV, 399-410 Torres Feijó, Elias J.: I, 371-402 Torres-Tamarit, Francesc: I, 683-694 Torruella, Joan: VIII, 217-228 Tort i Donada, Joan: V, 297-309 Trotter, David: I, 116-118; I, 441-456 Trumper, John Bassett: III, 439-451; III, 629-641 Umbreit, Birgit: III, 565-575 Uritescu, Dorin: I, 767-778; VI, 119-129 Urzhumtseva, Anna: IV, 423-429 Vaccaro, Giulio: VII, 433-443

787 Vachon (†), Claire: VII, 191-204 Valls, Esteve: VI, 107-118; VI, 255-267 Van Peteghem, Marleen: II, 3-6 Vanelli, Laura: II, 459-471 Vanrell, Maria del Mar: I, 509-519 Variano, Angelo: VIII, 641-652 Varvaro, Alberto: I, 114-116; I, 157-158 Vassiliadou, Hélène: III, 453-464 Vázquez Diéguez, Ignacio: II, 83-94 Vázquez, Gloria: VIII, 159-170 Vela Delfa, Cristina: VI, 705-715 Velázquez Elizalde, Alejandro: VI, 197-208 Ventura, Simone: VIII, 489-500 Veny, Joan: I, 109-111; I, 277-293 Verdo, Rémy: IV, 625-637 Vicari, Stefano: VIII, 301-312 Vicario, Federico: V, 311-318; VIII, 313-319 Vicente Llavata, Santiago: IV, 431-441 Videsott, Paul: VII, 445-458 Villalva, Alina: III, 643-653 Vintilă-Rădulescu, Ioana: III, 653-663 Vîrban, Floarea: VI, 269-280 Viredaz, Rémy: VII, 459-468 Vivancos Mulero, Mª Esther: VI, 281-292 Wheeler, Eric: VI, 119-129 Wirth-Jaillard, Aude: VII, 469-477 Wissner, Inka: VI, 293-304 Wüest, Jakob: VI, 717-726 Yantzin Pérez Cortés, Ana: VI, 197-208 Zajícová, Lenka: VIII, 653-661 Zamora Carrera, Alonso: II, 733-744 Zamora Salamanca, Francisco José: II, 733-744 Zanoaga, Teodor Florin: VI, 305-316 Zilg, Antje: VI, 727-737 Zvonareva, Alina: VI, 317-328

Taula general

Volum I

Presentacions del Congrés Mª Teresa Echenique Elizondo Presentación de las Actas............................................................................................

3

Maria M. Manoliu Réflexions sur l’avénir de la linguistique romane après le Congrès de Valencia.......

5

Maria Iliescu Discours inaugural du président de la Societé de Linguistique Romane....................

13

Antoni M. Badia i Margarit Discours à l’inauguration du Congrès.........................................................................

21

Esteban Morcillo Paraules d’obertura del Magnífic Rector de la Universitat de València.....................

23

Jean-Pierre Chambon Discours de clôture du Président de la Societé de Linguistique Romane...................

25

Cròniques Antoni Rubio València tanca amb èxit el congrés de Romanística amb un miler de participants, 800 comunicacions i un ample ressò mediàtic..........................................................

31

Emili Casanova / Vicent Artur Moreno Bullirà el Congrés com la cassola en forn: el Congrés paral·lel...............................

35

Vicent Artur Moreno La banda sonora de las tierras valencianas...............................................................

39

790

Taula general

Himne del Filòleg Lluís Alpera De la grandesa del filòleg (Himne del Congrés).......................................................

45

Josep Maria Bru Partitura per a tres veus i harpa.................................................................................

53

Josep Maria Bru Partitura per a piano..................................................................................................

65

Taules redones A. López / E. Clua / H.-J. Delofeu / C. López Implicacions pràctiques de les llengües romàniques................................................

73

M.-D. Glessgen / G. Roques / G. Holtus / J. Veny / P. García Mouton / A. Varvaro / D. Trotter La vehiculació de la romanística a través de les revistes..........................................

101

La valutazione delle riviste e la Filologia Romanza.................................................

123

M. Pfister / M.-R. Bastardas / E. Buchi / J.-P. Chambon / G. Colón / J. A. Pascual / A. Varvaro 100 anys d’etimologia romànica: el REW de Meyer-Lübke: 1911-2010.................

131

Jornades Ll. Aguiló / E. Casanova / Ll. Meseguer / J. Piera / V. Pitarch / A. Saragossà / J. Seguí La societat valenciana hui: llengua, cultura i literatura............................................

161

J. M. Ribera / E. Popeanga / C. Mejía – M. V. Navas / J. M. Lucía La Filologia Romànica a Espanya............................................................................

231

A. M. Brito / R. Cano / E. Casanova / W. Meliga / F. Moreno / S. Reinheimer / M. Spampinato Trobada d’associacions de llengües romàniques......................................................

249

La indústria i la traducció automàtica entre llengües romàniques............................

269

Taula general

791

Ponències plenàries Joan Veny Circulacions lingüístiques en la Romània.................................................................

277

Concepción Company Company Evidencia sintáctica para la clasificación genética de las lenguas de la Iberorromania...........................................................................................................

295

Jean-Pierre Chambon Étymologie lexicale, étymologie onomastique: quoi de neuf? Un aperçu................

307

Fernando Sánchez Miret Metafonía y diptongación en la Romania.................................................................

317

Andres Kristol Le francoprovençal, laboratoire des virtualités linguistiques de la Romania occidentale: le système bicasuel des parlers valaisans.............................................

349

Elias J. Torres Feijó Conflito sócio-linguístico, identitário e de coesão social na Galiza actual: algumas consequências.............................................................................................

371

Sanda Reinheimer Rîpeanu Le roumain, un défi pour les romanistes?.................................................................

403

Rosanna Sornicola Decomposizioni e ricomposizioni di sistemi. I pronomi personali delle lingue romanze tra paradigmatica e sintagmatica............

419

David Trotter Une rencontre germano-romane dans la Romania Britannica..................................

441

Wulf Oesterreicher La textualidad de los documentos de los romances primitivos.................................

457

792

Taula general

Secció 1 Descripció històrica i / o sincrònica de les llengües romàniques: fonètica i fonologia Rodney Sampson Présentation...............................................................................................................

481

Elvira Assenza / Alessandro De Angelis Monottongazione dei dittonghi metafonetici e abbassamento delle vocali alte in un’area della Sicilia centrale: per una riconsiderazione del problema.....................

483

Teresa Cabré / Maria Ohannesian Semivocals i estructura sil·làbica: un estudi comparatiu entre el català i el castellà.......................................................

497

Teresa Cabré / Maria del Mar Vanrell Entonació i truncament en els vocatius romànics.....................................................

509

Stefano Canalis L’esito di -p-, -t-, -c- in toscano antico: un nuovo argomento a favore della presenza di sonorizzazione intervocalica..................................................................

521

Francisco José Cantero Serena / Empar Devís Herraiz Análisis melódico del español hablado por italianos................................................

533

Esperança Cardeira Do português médio ao clássico: o Cancioneiro Geral de Garcia de Resende........

543

Josefina Carrera-Sabaté Descripció acústica de vocals mitjanes posteriors del català i castellà en parla espontània.................................................................................................................

555

Maria José Carvalho Contributo para o estudo da evolução das terminações nasais portuguesas (sécs. XIII-XVI)........................................................................................................

567

Alessandra Debanne / Rachele Delucchi Sulle sorti di -L-, -R-, RR latine. La prospettiva italo-romanza settentrionale.........

579

Empar Devís Herraiz Análisis melódico de la cortesía atenuadora en el español coloquial.......................

593

Taula general

793

Ana Ma. Fernández Planas / Paolo Roseano / Josefa Dorta Luis / Eugenio Martínez Celdrán ¿Continuidad prosódica en diferentes puntos de la Romania? El caso de algunas interrogativas..............................................................................

605

Franco Finco La lenizione delle occlusive velari in friulano: contatti linguistici e datazione degli esiti attuali.......................................................

619

Vicent F. Garcia Perales Rescat de l’ALPI: metodologies i aportacions d’un atles lingüístic romànic...........

627

Antonio María García González-Posada El tratamientu de /ll/ xeminada n’aragonés. Analís hestóricu y comparativu...........

637

Dermeval da Hora Uso variável das oclusivas dentais: uma reflexão sobre a mudança de estilo..........

645

Jesús Jiménez / Maria-Rosa Lloret Efectes de prominència en canvis vocàlics obscurs.................................................

657

Jean Léo Léonard / Vittorio dell’Aquila Haudricourt & Juilland 1949 revisité: perspectives géolinguistiques et poststructuralistes sur le consonantisme sarde centre-septentrional................................

669

Violeta Martínez-Paricio / Francesc Torres- Tamarit ¿Diptongos crecientes o decrecientes? Un análisis comparativo de las secuencias de vocales altas en español y catalán........................................................................

683

Paolo Milizia Rotazione vocalica e metafonia nel dialetto di San Benedetto del Tronto (Ascoli Piceno)..........................................................................................................

695

Renzo Miotti Los xenofonemas en español e italiano....................................................................

707

Andrea Pešková / Ingo Feldhausen / Christoph Gabriel Una perspectiva diacrónica de la entonación bonaerense.........................................

719

Francisco Pedro Pla Colomer Pronunciación en el monte: las serranas y la meta-parodia de Juan Ruiz................

731

Juan Pedro Sánchez Méndez Consideraciones para una historia de la pronunciación hispanoamericana..............

743

794

Taula general

Rafèu Sichel-Bazin / Carolin Buthke / Trudel Meisenburg Caracteristicas prosodicas de l’occitan dins son contèxt galloromanic....................

755

Dorin Uritescu Le conditionnement morphologique dans le changement phonologique et l’évolution historique du roumain populaire.............................................................

767

Índex dels autors / Taula general Índex dels autors .....................................................................................................

781

Taula general ...........................................................................................................

789

Volum II

Secció 2 Descripció històrica i / o sincrònica de les llengües romàniques: morfologia, sintaxi Marleen Van Peteghem Présentation.................................................................................................................

3

Giovanni Abete / Paolo Greco Sulla posizione del clitico ne nel dialetto di Pozzuoli................................................

7

Valeria A. Belloro Pronombres átonos del español: entre gramática y pragmática..................................

19

Tibor Berta Orden sintagmático y concordancia en los tiempos compuestos de las lenguas romances medievales de la Península Ibérica.....................................

31

Claudia Borzi ¿Por qué, dado un contexto, el hablante elige a veces «en el que» y otras veces «(en) que»?.................................................................................................................

43

Ana Maria Brito Três tipos de nominalização do infinitivo em Português Europeu..............................

57

Cristina Buenafuentes de la Mata / Carlos Sánchez Lancis Evolución de algunas construcciones sintácticas con valor modal de intención en español: tratar de / intentar / probar a + infinitivo....................................................

71

Taula general

795

Ramon Cerdà Massó / Ignacio Vázquez Diéguez Formarea pluralului în limba portugheză ca mostrăpentru o tipologie bazată pe economia textuala.......................................................................................................

83

Anne Dagnac Le typage des interrogatives directes en picard et le cas du dialecte ternois..............

95

Maurizio Dardano / Gianluca Frenguelli / Gianluca Colella Per una tipologia del discorso indiretto in italiano antico...........................................

107

Elisa De Roberto Usi concorrenziali di infinito e gerundio in italiano antico.........................................

125

Ángela Di Tullio / Avel·lina Suñer Cara de tonto: expresiones predicativas y nombres de posesión inalienable.............

137

Adina Dragomirescu / Alexandru Nicolae L’objet interne en roumain: description, évolution et comparaison entre les langues romanes.......................................................................................................................

147

Renata Enghels / Eugeen Roegiest La causación negativa y el argumento causado: la sintaxis de dejar y laisser en contraste...................................................................

159

Vincenzo Faraoni / Francesco Gardani / Michele Loporcaro Manifestazioni del neutro nell’italo-romanzo medievale...........................................

171

Rafael García Pérez La evolución de los conectores aditivos es más y más aún en un diccionario histórico.......................................................................................................................

183

Francesco Gardani Dinamiche di produttività flessiva: dal latino arcaico all’italiano antico...................

193

Simone Lúcia Guesser / Carlos Mioto Topicalização de constituintes em português brasileiro..............................................

205

Eva Havu / Michel Pierrard L’interchangeabilité du participe présent adjoint et du gérondif: contraintes et limites en contexte converbal...............................................................

217

Julia Kuhn / Fabio Mollica Il complemento preposizionale...................................................................................

229

796

Taula general

Claire Meul / Pierre Swiggers Les avatars de l’infixe verbal -id(i)-: du latin au ladin................................................

241

Machteld Meulleman Los locativos espacio-temporales en las construcciones existenciales: un estudio comparativo entre el español, el francés y el italiano.....................................

255

Ignazio Mauro Mirto Mare e montagna sono sinonimi di sacco? I determinanti nominali complessi.........

265

Lucia Molinu-Floricic Les infinitifs rhizotoniques en sarde...........................................................................

277

Nicolò Paesano La doppia serie di complementatori (ca e chi) nel siciliano contemporaneo.............

289

Maria-Pilar Perea Els clítics pronominals preposats i posposats en català: anàlisi i comparacio............

297

Anna Pineda Cirera L’alternança acusatiu / datiu en els verbs de transmissió, reflex de la Ubicació / Destinacio...................................................................................................................

311

Alvaro Rocchetti Dématérialisation et déflexivité dans les langues romanes.........................................

325

Magali Rouquier / Christiane Marchello-Nizia La Position de l’objet direct nominal et l’ordre des mots dans la Passion de Clermont, la Vie de Saint Léger et la Vie de Saint Alexis.............

333

Giampaolo Salvi / Lorenzo Renzi Le categorie funzionali nelle strutture coordinate in italiano antico (e in altre lingue romanze)..........................................................................................................

345

Xosé Manuel Sánchez Rei O réxime nos verbos galegos: da lingua medieval á contemporánea.........................

361

Heidi Siller-Runggaldier Clitici soggetto espletivi a confronto..........................................................................

371

Augusto Soares da Silva Comparaison de la grammaticalisation des constructions causatives dans les langues romanes............................................................................................

383

Taula general

797

Camelia Stan Sulla sintassi dei sintagmi nominali con più determinanti nel rumeno......................

397

Avel·lina Suñer Nombres cuantitativos y clasificadores nominales.....................................................

409

Ildikó Szijj Las formas de imperativo y su relación con el subjuntivo en las lenguas románicas.... Samuel Theuerzeit Dati sull’accordo del participio passato nel Decameron............................................

423 435

Anna M. Thornton Compagni di cella in una gabbia dorata: sull’uso di vo vs. vado nell’italiano contemporaneo............................................................................................................

447

Laura Vanelli Variazione desinenziale nella flessione verbale dell’italiano antico...........................

459

Secció 7 Sociolingüística de les llengües romàniques Brauli Montoya Presentació................................................................................................................

475

Carmen Alén Garabato Les langues romanes en Europe vues à travers la Charte européenne des langues régionales ou minoritaires: vers une nouvelle carte sociolinguistique de la Romania au XXIe siècle?..........................................................................................

477

Isabel Almeida Santos A descrição de ditongos na literatura gramatical portuguesa: aspectos (geo- e socio) linguísticos.....................................................................................................

487

Dorothée Aquino-Weber L’évolution des idéologies langagières liées à l’argot dans la première moitié du XIXe siècle................................................................................................................

499

Lidia Becker Las relaciones interlinguales en el proceso de la normativización de los idiomas romances...................................................................................................................

509

798

Taula general

José Luis Blas Arroyo Norma y uso en un fenómeno de variación sintáctica. Nuevos datos a propósito de la oposición modal epistémico-déontica y la variable deber / deber de + infinitivo..................................................................

519

Silvia Figueiredo Brandão Padrões variáveis de concordância nominal na fala de uma cidade da Região Metropolitana do Rio de Janeiro...............................................................................

531

Mélanie Cavalheiro Les usages déclarés d’écoliers ouagalais (Burkina Faso). Qu’est-ce qu’être «un bon francophone»?....................................................................................................

541

Josep Daniel Climent Josep Giner, Carles Salvador i la creació d’un model de llengua literària a la dècada de 1930..........................................................................................................

551

Joan Costa Carreras DELADI (Dependencias gramaticales de larga distancia: aproximaciones teóricas y descriptivas), una anàlisi de l’ús i de la percepció dels relatius en català................

565

Sara Cotelli Le bilinguisme au sein des minorités linguistiques francophones: quel(s) changement(s) depuis les années 1970?.......................................................

571

Margherita Di Salvo Analisi del contatto in migranti campani di I generazione: la questione dei segnali discorsivi.............................................................................

583

Roberto Feruglio Plurilinguismo e valorizzazione delle lingue minoritarie in Italia: osservazioni sul caso del friulano.............................................................................

595

Rosa Gómez Casañ Metodología lingüística de lenguas romances en contacto: el caso del antiguo reino de Valencia.......................................................................................................

607

José Ramón Gómez Molina Variación sociolingüística de las perífrasis modales ‹deber / deber de + infinitivo› en el español oral......................................................................................................

615

Rainier Grutman Diglosia y autotraducción asimétrica (en y fuera de España)...................................

629

Taula general

799

Marinella Lőrinczi Linguistica e politica. L’indagine sociolinguistica sulle «lingue dei sardi» del 2007 e il suo contesto politico-culturale...................................................................

643

Marta  Maddalon Un’interpretazione  ideologica del  dialetto: il caso italiano tra le altre varietà tomanze.....................................................................................................................

653

Krisztina Marádi Stéréotypes féminins véhiculés par la presse et leur manifestation au niveau de la langue........................................................................................................................

665

Luca Marano Alcuni tipi di configurazioni sintattiche in un corpus di italiano parlato: uno studio sociolinguistico su struttura informativa e focalita........................................

675

Antoni Mas i Miralles La transmissió familiar: la substitució i la normalització del català a Santa Pola...........................................

685

Ricardo Rodrigo Mancho / Pilar Pérez Pacheco Reflexions sociolingüístiques al voltant de Don Lazarillo Vizcardi (1806) d’Antoni Eximeno.....................................................................................................

699

Falk Seiler Biografías de la comunicación en Valencia. Una aproximación a las biografías lingüísticas desde la sociología de la comunicación.................................................

709

Stefania Suozzo Autobiografie fasulle: un metodo statistico di descrivere la realtà. La metodologia idealtipica come sintesi tra i metodi della ricerca qualitativa e quantitativa................................................................................................................

721

Francisco José Zamora Salamanca / Alonso Zamora Carrera Un escritor bilingüe (Jack Kerouac): sus traducciones al español y el problema de la norma................................................................................................................

733

Índex dels autors / Taula general Índex dels autors .....................................................................................................

745

Taula general ...........................................................................................................

753

800

Taula general

Volum III

Secció 3 Descripció històrica i / o sincrònica de les llengües romàniques: semàntica Peter Blumenthal / Rosa María Espinosa Elorza / Carla Marello / Charlotte Schapira Présentation.................................................................................................................

3

Martin Becker Les lectures de ‹devoir› en diachronie: une analyse modo-sémantique.....................

5

Elisa Bekaert Ojo y oreja como órganos receptores de la percepción visual y auditiva: Análisis comparativo de sus usos metafóricos y metonímicos...................................

17

Michèle Biermann Fischer Le nom corps dans tous ses états................................................................................

27

Adriana Ciama Verbos de deslocação ablativos: análise comparativa português / romeno.................

39

Cinzia Citraro Espressioni idiomatiche e contesto in italiano: un esperimento sui meccanismi di anticipazione........................................................

51

Ilinca Crăiniceanu Sémantique aspectuelle du passé composé et du passé simple en roumain et leurs relations rhétoriques dans le discours.........................................................................

63

Gretel De Cuyper Acerca de la flexibilidad aspectual de los objetos definidos.......................................

73

Francesca Dragotto «Exigua pars est vitae qua vivimus. Ceterum quidem omne spatium non vita sed tempus est»: divagazioni semantiche (e lessicali) su spatium e sui suoi esiti romanzi...................................................................................................................

87

Renata Enghels / Marlies Jansegers Sentir: un verbo en la intersección de las lenguas románicas.....................................

99

Taula general

801

Jairo Javier García Sánchez De la homonimia a la polisemia: el caso del esp. sueño.............................................

111

Anamaria Gebăilă Prospettive isotopiche sulla sinestesia lessicalizzata. Gli aggettivi sinestesici in francese, italiano e romeno.........................................................................................

121

Francine Gerhard-Krait Déplacer: un verbe dérivé aux caractéristiques aspectuelles atypiques......................

133

Mónica González Manzano Gramaticalización por subjetivización y persistencia de significados etimológicos: sobre la consolidación de realmente como marcador del discurso.............................

145

Gaston Gross Causes et métaphores..................................................................................................

157

Anke Grutschus / Ludwig Fesenmeier «Inter metum, timorem et pavorem interest...» – et qu’en est-il des différences entre leurs successeurs romans?..................................................................................

171

Carlos Alonso Hidalgo Alfageme Una clasificación semántica de los valores del se.......................................................

183

Maria Iliescu / Adriana Costăchescu / Ramona Dragoste Typologie sémantique des mots roumains empruntés au français..............................

195

Elizaveta Khachaturyan La sémantique des marqueurs discursifs du dire vue à travers la sémantique verbale. L’analyse des verbes dire / dire en français et en italien...............................

207

Georges Kleiber Y a-t-il des noms d’odeurs?........................................................................................

223

Marie Lammert De quelques expressions de quantification totale: en + N de totalité vs en / dans son + N de totalité......................................................

235

Sabine Lehmann Connecteurs et structuration du discours en ancien et moyen français: le cas de or.............................................................................................................

247

Sylvain Loiseau Affinités entre sens et positions: tactique sémantique et corpus.................................

261

802

Taula general

Veronica Manole Aspetos da dupla seleção de modo em português europeu e em romeno: indicativo vs. conjuntivo.............................................................................................

271

Marina Mattera L’enjeu linguistique de la métaphore au sein de l’œuvre bosquienne: le concept opératoire d’«essaim métaphorique».........................................................

281

Egle Mocciaro Preposizioni e defocalizzazione dell’agente in italo-romanzo....................................

291

Carlos Monzó Gallo Nariz, oreja y ojo en las lenguas románicas...............................................................

303

Mireille Piot Diversité de comme et de ses équivalents espagnols et italiens.................................

315

Marta Piqueras-Brunet / Xavier Rull Els quantificadors catalans ple de i tot de: casos de gramaticalització del patró ‹plenitud› > ‹multiplicitat›..........................................................................................

327

Kathleen Plötner Entre lingüística cognitiva y semántica: ¿se puede hablar de un proceso metafórico para los usos de lejos (de) y cerca (de)?.......................................................................

339

Santiago U. Sánchez Jiménez Verbos de movimiento que introducen discurso (andar, ir, salir o venir con que...).....

351

Charlotte Schapira Les locutions expressives figées en français et en roumain........................................

363

Andreu Sentí i Pons La modalitat i l’evidencialitat. Un estudi de deure epistèmic als segles XV i XVI.....................................................

375

Xosé Soto Andión O papel semántico de portador de actitude................................................................

389

Almudena Soto Nieto Metonimia y metáfora en los sentidos polisémicos de rojo........................................

403

Adriana Stoichiţoiu Ichim Réflexions sur le sémantisme du lexème roum. joc vs. fr. jeu....................................

417

Taula general

803

Sanne Tanghe El aspecto deíctico de los verbos de movimiento y de sus interjecciones derivadas.....

427

John Bassett Trumper Problemi di adstrato e di sostrato nel romanzo di Calabria e Salento: quale greco?......

439

Hélène Vassiliadou La formation de c’est-à-dire (que) et de ses correspondants dans les langues romanes: quelques remarques.....................................................................................

453

Secció 5 Descripció històrica i / o sincrònica de les llengües romàniques: formació de mots Teresa Cabré Presentació................................................................................................................

463

Julia Alletsgruber Vers une exploitation des données morphologiques du FEW au service de l’étymologie: le module de repérage affixal.............................................................

469

Elisenda Bernal / Carsten Sinner Neología expresiva: la formación de palabras en Mafalda.......................................

479

M. Teresa Cabré Castellví / Alba Coll Pérez / M. Amor Montané March La composició patrimonial en les llengües romàniques: un recurs en recessió?......

497

Maria do Céu Caetano Os sufixos -ncia e -nça em português.......................................................................

511

Paolo D’Achille / Maria Grossmann I composti ‹colorati› in italiano tra passato e presente.............................................

523

Antonella d’Angelis Formación y usos de los diminutivos italianos -etto, -ino, -uccio y sus equivalentes españoles..............................................................................................

539

Floricic Franck Impératif et ‹Mot Minimal› en catalan......................................................................

551

Daniela Marzo / Birgit Umbreit La conversion entre le lexique et la syntaxe.............................................................

565

804

Taula general

Olga Ozolina La formation des mots dans le français médiéval et contemporain..........................

577

Isabel Pereira Processos residuais de formação de palavras em português: a siglação / acronímia................................................................................................

587

Rui Abel Pereira Polifuncionalidade e cofuncionalidade afixal...........................................................

595

Maria Stanciu Istrate Considérations sur les mots composés avec atot dès les premières traductions roumaines jusqu’à l’époque moderne.......................................................................

607

Jaroslav Štichauer La dérivation suffixale nominale en français préclassique.......................................

617

John B. Trumper La formazione di un lessico fitonimico, apporti complessi e problemi di etimologia remota.....................................................................................................

629

Alina Villalva Estruturas convergentes............................................................................................

643

Ioana Vintilă-Rădulescu Le Parlement Européen face à la féminisation des noms de fonctions, grades et titres en roumain et en français.................................................................................

653

Índex dels autors / Taula general Índex dels autors .....................................................................................................

665

Taula general ...........................................................................................................

673

Taula general

805

Volum IV

Secció 4 Descripció històrica i / o sincrònica de les llengües romàniques: lexicologia i fraseologia Elisabetta Jezek Presentazione..............................................................................................................

3

Vicente Álvarez Vives Fundamentos metodológicos para el estudio histórico de las unidades fraseológicas: propuesta de análisi............................................................................

5

Maria Celeste Augusto Estar grávida no espaço românico: aspectos cognitivos e motivacionais da designação...................................................................................................................

19

Gemma Boada Pérez / Xavier Serrano Aspa Anàlisi metafòrica del poema Scachs d’Amor............................................................

31

Hélène Carles Pour un Trésor Galloroman des Origines: les lexèmes vernaculaires et les toponymes délexicaux dans les plus anciennes chartes originales latines..................

39

Emili Casanova L’adverbi intensificador mateixa ‹même, mismo, mateix›, una particularitat romànica del valencià.................................................................................................

51

Isabel María Castro Zapata «Miope de razón, clarividente de intuición». El participio de presente en la formación de algunos compuestos léxicos del español...............................................

65

Adrian Chircu Une concordance modale et/ou adverbiale romano-roumaine: fr. guise, sp., cat., port., it. guisa = roum. chip et fel................................................................................

79

Marius-Radu Clim Neologismul: istoria termenului în lexicografia românească (accepţii, diferenţe, tendinţe)......................................................................................................................

91

Viorica Codita Sobre los usos de las locuciones prepositivas en textos del siglo XIII.......................

101

806

Taula general

Carla Cristina Almeida Coelho Verbos denominais em -ar e sequências fazer+sn em português................................

113

Dolores Corbella / Rafael Padrón El Ensayo de un vocabulario de Historia Natural de José Clavijo y Fajardo............

125

Maria Teresa De Luca Osservazioni sulla terminologia linguistica in Lingua Nostra....................................

139

Daniela Dincă Deux langues romanes en contact: les emprunts roumains au français......................

147

Gabriela Duda La Révolution néologique dans le langage poétique roumain d’après Eminescu......

157

Temistocle Franceschi / Matteo Rivoira Segar el trigo – segare il grano...................................................................................

169

Lúcia Fulgêncio Expresiones fijas: falsas ideas.....................................................................................

181

José Enrique Gargallo Gil Del ALEANR a BADARE: refranes meteorológicos, geoparemiología romance.....

193

Simona Rodina Georgescu Mozo, mocho y muchacho, ¿palabras sin etimología?................................................

203

Salud Ma Jarilla Bravo / Ma Antonella Sardelli El Refranero multilingüe. Las nuevas tecnologías aplicadas a la ‹traducción paremiológica›............................................................................................................

217

Olga Lisyová Algunas reflexiones sobre la creación popular de los nombres de plantas.................

229

Clarinda de Azevedo Maia Sobre a perda de palavras medievais e os comentários metalinguísticos dos primeiros gramáticos portugueses...............................................................................

243

Mª Jesús Mancho Aproximación a una serie numeral fraccionaria en textos científico-técnicos del Renacimiento..............................................................................................................

257

Taula general

807

Aurora Martínez Ezquerro La composición binominal de los términos referidos al ámbito de la moda actual: análisis y clasificación.................................................................................................

269

Francine Melka Certains idiomes sont plus idiomatiques que d’autres................................................

281

Dinu Moscal Le champ lexical et la lexicographie..........................................................................

289

Francho Nagore Laín La reflexión metalingüística en A bida en a montaña, de Lorenzo Cebollero, como fuente de definición léxica para el conocimiento del aragonés popular de Arguis (Prepirineo aragonés)..................................................................................................

299

Francisco Núñez Román La metáfora del viaje en las unidades fraseológicas en italiano y español.................

313

Ana Paz Afonso Entrar en batalla: aproximación a las relaciones léxicas entre el verbo entrar y el léxico del siglo XIII....................................................................................................

327

Cristina Piva Verbi e perifrasi verbali nel lessico italiano................................................................

339

Mihaela Popescu Une notion-clé dans la lexicologie roumaine: ‹l’étymologie multiple›......................

351

Voica Radu Influence de l’anglais sur le vocabulaire du roumain actuel.......................................

363

Gabriela Scurtu Les reflets de l’influence française sur le lexique du roumain....................................

375

Ana Serradilla Castaño Unidades fraseológicas con verbos de movimiento en español medieval..................

385

Aina Torrent Estructura presuposicional e implicaturas de la locución marcadora evidencial ni que decir tiene.............................................................................................................

399

Shiori Tokunaga Una red de significados: un estudio sobre el verbo salir en español..........................

411

808

Taula general

Anna Urzhumtseva Sobre los préstamos léxicos de las lenguas cooficiales de España en el lenguaje político español...........................................................................................................

423

Santiago Vicente Llavata Notas de Fraseología hispánica medieval. A propósito de la impronta catalanoaragonesa en la obra literaria de don Íñigo López de Mendoza.................................

431

Secció 15 Llatí tardà i medieval i romànic primitiu Sandor Kiss Présentation...............................................................................................................

445

Marta Andronache Le statut des langues romanes standardisées contemporaines dans le Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom)...............................................................................

449

Daniele Baglioni Scampoli di latino d’Oltremare.................................................................................

459

Florica Bechet Une carte qui parle. Informations dialectales sur le nom roumain de la cornemuse ................................

471

Myriam Benarroch L’apport du DÉRom à l’étymologie portugaise........................................................

479

Frédérique Biville «Bassus id est ‹grassus›», «bissum, quod ‹integrum› significat» (Martyrius, GL 7,176,14 et 177,9). Glossaires latins et lexiques romans .........................................

493

Olivia Claire Cockburn Los sufijos verbales -ficare e -izare (-issare, -idiare) y su propagación en el español......................................................................................................................

505

Ioana Costa Inflexibilia: propensioni indoeuropee, realtà romanze..............................................

513

Joseph Dalbera Le parfait de l’indicatif dans l’écriture autobiographique des Confessions de Saint Augustin et le jeu sur l’identité des instances narratives.................................

521

Taula general

809

Robert de Dardel / Yan Greub Analyse spatio-temporelle des composés nominaux prédicatifs en protoroman......

531

Benjamín García-Hernández Innovaciones latinas y románicas en el campo léxico de sūs (‹cerdo›)....................

543

Berta González Saavedra Procesos de lexicalización en latín vulgar y tardío. Causa, gratia y opera en los corpora de Plauto, Marcial y Petronio........................

551

Sándor Kiss Univers discursif et diachronie: les chroniques latines médiévales entre tradition et innovation..............................................................................................................

561

Sylviane Lazard Le développement de la séquence [DÉT + N] dans la scripta (Italie, VIe-IXe siècles)..............................................................................................

569

Luca Lorenzetti / Giancarlo Schirru Sulla conservazione di /k/ nel latino d’Africa...........................................................

585

Witold Mańczak Une linguistique romane sans latin vulgaire est-elle possible?................................

597

Vicente J. Marcet Rodríguez Las sibilantes en la documentación medieval leonesa: los textos latinos (siglos X-XII)................................................................................

603

Christian Schmitt Le latin et la propagation du vocabulaire d’origine populaire..................................

615

Rémy Verdo Un des plus anciens témoignages du dialecte picard? Le cas d’un jugement carolingien (Compiègne, 861)...............................................

625

Índex dels autors / Taula general Índex dels autors .....................................................................................................

639

Taula general ...........................................................................................................

647

810

Taula general

Volum V

Secció 6 Descripció històrica i / o sincrònica de les llengües romàniques: onomàstica (toponímia i antroponímia) Enzo Caffarelli Presentazione..............................................................................................................

3

Xaverio Ballester Teresa y Otros Nuevos Étimos Hespéricos.................................................................

7

Eduardo Blasco Ferrer Iberia in Sardegna. La decifrazione del Paleosardo....................................................

19

Llum Bracho Lapiedra Criteris de denominació toponímica al País Valencià: el cas de la Gran Enciclopedia Temática de la Comunitat Valenciana......................

27

Claude Buridant L’onomastique dans la Chronique des rois de France................................................

35

Daniela Cacia Riflessi galloromanzi nell’antroponimia cuneese (XII-XVI secolo)..........................

49

Marina Castiglione / Michele Burgio Poligenesi e polimorfia dei ‹blasoni popolari›. Una ricerca sul campo in Sicilia a partire dai moventi......................................................................................................

61

Chiara Colli Tibaldi L’indicazione di mestiere nei secondi nomi dell’Astigiano (1387-1389)...................

75

Anna-Maria Corredor Plaja Antroponímia i creativitat: l’exemple dels sobrenoms de Portbou (Alt Empordà)........

87

Rocío Dourado Fernández Aproximación á zootoponimia do Concello de Ribadeo (Lugo)................................

99

Nicolae Felecan Corelaţia nume oficial / nume neoficial în zona Ţara Oaşului....................................

111

Taula general

811

Oliviu Felecan Il contatto linguistico romeno-romanzo attuale riflesso nell’antroponimia................

123

Vitalina Maria Frosi Os hodônimos de Caxias do Sul.................................................................................

135

Sarah Leroy Les déonomastiques «antiques» du français: de l’emprunt à l’oubli du nom propre.....

147

Michela Letizia Nomi propri nella poesia catalana medievale.............................................................

159

Giorgio Marrapodi I suffissi -ano e -iano nei deonimici italiani...............................................................

171

Paulo Martínez Lema Rou, T(h)oar, Trunco: algúns exemplos de substitución toponímica na comarca de Fisterra (Galicia).........................................................................................................

179

Ruth Miguel Franco El cartulario Madrid, AHN, 996B y los documentos originales del Archivo Capitular de Toledo: aportaciones al estudio de la onomástica..................................

189

Maria Mihăilă Aspects actuels de l’anthroponymie roumaine...........................................................

201

Olga Mori Acerca de la especificación de los nombres propios...................................................

209

Ángel Narro Mítica de los moros y moras de la toponimia peninsular...........................................

219

Teodor Oancă / Ramona Lazea Dai nomi comuni moldavi al cognome.......................................................................

229

Elena Papa Riflessi delle attività pastorali nella toponomastica alpina del Piemonte: varietà e diffusione della terminologia legata all’insediamento stagionale................

235

Alda Rossebastiano Superlativi e comparativi nell’onomastica italiana.....................................................

247

Stefan Ruhstaller / María Dolores Gordón Criterios para la normalización de la toponimia andaluza..........................................

259

812

Taula general

Patxi Salaberri Los nombres vascos vistos desde el romance: breve recorrido histórico...................

267

Moisés Selfa Sastre Algunes aportacions a l’onomàstica catalana medieval: estructura, formació i filiació lingüística de l’antroponímia dels Privilegis de la Ciutat de Balaguer (anys 1211-1352)..................................................................................................................

275

Vicent Terol i Reig Presència occitana en la repoblació medieval en una comarca valenciana: la Vall d’Albaida (segles XIII-XVI)...........................................................................

283

Joan Tort i Donada Toponímia, paisatge i ús del medi. Un estudi de cas a la regió de Ribagorça (Catalunya-Aragó)......................................................................................................

297

Federico Vicario Lo Schedario onomastico di Giovanni Battista Corgnali...........................................

311

Secció 9 La pragmàtica de les llengües romàniques Emilio Ridruejo Presentación..............................................................................................................

319

Hiroshi Abé A propos de l’hétérogénéité de la phrase contradictoire en français........................

331

Giovanna Alfonzetti I complimenti in italiano. Riflessioni metapragmatiche...........................................

343

José María Bernardo Paniagua La Lingüística en la ‹Sociedad red›..........................................................................

353

Francesco Bianco Il cum inversum fra italiano antico e moderno..........................................................

365

Ana I. Campo Hoyos Concordancia y variación en el uso de fórmulas de tratamiento a través de un corpus teatral francés-español en los siglos XVII y XVIII..................................

377

Taula general

813

Laura Cîţu Formes sapientiales et discours sentencieux. L’adage dans le langage législatif français, du droit coutumier au droit contemporain..................................................

391

Adriana Costăchescu Avant vs. après: contenu conceptuel et contenu procédural.....................................

403

Santiago del Rey Quesada Fórmulas de tratamiento en los diálogos de Alfonso de Valdés.......................

415

Mats Forsgren Passé simple et imparfait, ordre des mots et structure informationnelle: observations et remarques sur le cas de figure proposition principale – subordonnée temporelle en quand / lorsque / au moment où en français écrit.........

427

Xosé Ramón Freixeiro Mato Conectores consecutivos en galego-portugués: da época medieval á actualidade......

437

María Pilar Garcés El proceso evolutivo de los marcadores en todo caso y en cualquier caso..............

449

Joaquín Garrido Niveles de organización en las relaciones interoracionales: discurso y texto...........

461

Patrick Gililov Intonosyntaxe du message: regard contrastif sur le marquage de la visée communicative en français et en roumain................................................................

473

Miguel Gonçalves Éléments pour une tipologie des représentations discursives. La contribution da la conception polyphonique du discours...................................................................

483

Gerda Haßler Polifonía y deixis en las lenguas románicas.......................................................

493

Anja Hennemann Siempre habla ‹una fuente›. El (ab)uso de los marcadores evidenciales por los periodistas.................................................................................................................

505

Carmen Hoyos Hoyos Revisión de una construcción de sintaxis histórica desde la pragmática............

517

814

Taula general

Minh Ha Lo-Cicero Le portugais et le français: la pragmatique de la linguistique contrastive, la morphosyntaxe.............................

531

Marlene Loureiro Discursos masculino e feminino em textos de opinião nos media portugueses.......

543

Eva Martínez Díaz El componente pragmático en el uso de ‹deber (+ de) + infinitivo› en sus valores modales deóntico y epistémico.................................................................................

555

Caterina Molina Enunciats de la publicitat televisiva catalana: una anàlisi.................................

567

Mariana Paula Muñoz Arruda / Elena Godoi Petições iniciais em processos judiciais cíveis: um estudo sobre o uso de polidez à luz da teoria de Brown e Levinson.........................................................................

579

Inmaculada Penadés Martínez Información pragmática en la definición de las acepciones de locuciones verbales...

591

Letícia Marcondes Rezende Opérations prédicatives et énonciatives: une étude sur la nominalisation................

603

Emilio Ridruejo La focalización del contraste negativo...................................................................

615

Teresa María Rodríguez Ramalle Las sintaxis de las conjunciones que y si en oraciones independientes y su relación en el discurso...............................................................................................

627

Angela Schrott Consejos y consejeros: Tradiciones del consejo como secuencia ilocutiva en textos medievales......................................................................................................

639

Elena Siminiciuc Approches de l’ironie dans la rhétorique antique et moderne..................................

651

Franciska Skutta Références pronominales ambiguës........................................................................

663

Teresa Solias Arís Proceso de introducción de marcadores gramaticales en el aprendizaje bibligüe de primeras lenguas castellano-catalán en entorno monolingüe castellano..............

671

Taula general

815

Margherita Spampinato La violenza verbale in un corpus documentario del tardo Medioevo italiano: aspetti pragmatici......................................................................................................

683

Izabela Anna Szantyka Tra deissi, anafora ed empatia: l’analisi degli aspetti pragmatici nell’uso degli aggettivi e dei pronomi dimostrativi italiani.............................................................

695

Índex dels autors / Taula general Índex dels autors .....................................................................................................

707

Taula general ...........................................................................................................

715

Volum VI

Secció 8 Aspectes diatòpics de les llengües romàniques Francisco Moreno Fernández Presentación................................................................................................................

3

Giovanni Abete Metafonia e dittongazione spontanea nel dialetto di Belvedere Marittimo (CS): dati empirici e implicazioni teoriche...........................................................................

5

Vanderci de Andrade Aguilera Reflexões sobre a variação lexical no campo da fauna nos dados para o Atlas Linguístico do Brasil...................................................................................................

17

Xosé Afonso Álvarez Pérez Cartografía lingüística de Galicia e Portugal: presentación dun proxecto e estudo de dous casos...............................................................................................................

29

Ramón de Andrés Díaz Tractament horiomètric i dialectomètric de noves isoglosses a la frontera entre el galaico-portuguès i l’asturlleonès...............................................................................

41

Dorothée Aquino-Weber / Sara Cotelli / Christel Nissille Les cacologies, un genre textuel? Essai de définition à partir du corpus suisse romand........................................................................................................................

53

816

Taula general

Ilona Bădescu Remarques sur deux particularités morphologiques héritées du latin dans les parlers d’Olténie..........................................................................................................

65

Luminiţa Botoşineanu / Florin Olariu / Silviu Bejinariu Un projet d’informatisation dans la cartographie linguistique roumaine: Noul Atlas lingvistic român, pe regiuni. Moldova şi Bucovina en format électronique (e-NALR) – réalisations et perspectives.....................................................................

75

Inés Carrasco / Mª Luisa Chamorro / Livia C. García Aguiar El proyecto CORAMA: el contexto -st- en el habla de Málaga.................................

85

José Ramón Carriazo Ruiz ¿Cómo ha salido la Dialectología Románica del refugio etnográfico (Diego Catalán)? Un modelo etnolingüístico para el estudio del vocabulario riojano del Siglo de Oro.................................................................................................................

95

Esteve Clua / Esteve Valls / Margalida Adrover Tractament quantitatiu de la variació dialectal i anàlisi lingüística: noves perspectives a partir de les dades del COD......................................................

107

Sheila Embleton / Dorin Uritescu / Eric Wheeler Continuum et fragmentation géolinguistiques d’après l’Atlas linguistique de la Crişana en ligne...........................................................................................................

119

Carmen Maria Faggion Aspectos morfossintáticos do vêneto do Sul do Brasil...............................................

131

Hans Goebl La dialectometrización del ALPI: rápida presentación de los resultados...................

143

Cristina Matute Martínez Hacia una caracterización dialectal de la interpolación en el castellano de la Edad Media.................................................................................................................

155

Jacyra Andrade Mota A pluridimensionalidade no Atlas Linguístico do Brasil............................................

165

Lourdes Oliveras Avolla. Una forma en recessió en el català central de les comarques de Girona. Treball de síntesi dialectològica..................................................................................

173

Taula general

817

Marcela Moura Torres Paim O Projeto Atlas Linguístico do Brasil (ALiB) e a identidade social de faixa etária: uma questão de tempo nos dados das capitais do país................................................

187

Ana Yantzin Pérez Cortés / Alejandro Velázquez Elizalde Procesos de sustitución léxica en el español americano: el caso de coger y agarrar......................................................................................

197

Nadia Prantera / Antonio Mendicino Il complementatore mu / ma / mi nei dialetti meridionali estremi d’Italia: un caso complesso tra morfologia e sintassi...............................................................

209

Valentina Retaro Perfetti Imperfetti. Sull’origine dei perfetti in -v- in alcune varietà dialettali dell’Italia meridionale.................................................................................................

221

Natacha Reynaud Oudot Las sibilantes en documentos ecuatorianos de los siglos XVI-XVIII........................

233

André Thibault Grammaticalisation anthropomorphique en français régional antillais: l’expression de la voix moyenne (ou: Dépêche ton corps, oui!)................................

243

Esteve Valls / Esteve Clua Distància de Levenshtein vs. «mètode COD»: dos sistemes de mesura de la distància fonètica aplicats al Corpus Oral Dialectal...................................................

255

Floarea Vîrban Forme rare dell’articolo indeterminativo nel rumeno antico. Fra storia della lingua rumena e geografia linguistica romanza.....................................................................

269

Mª Esther Vivancos Mulero Fuentes para el estudio de los caracterizadores morfológicos dialectales del murciano. La literatura menor del siglo XVIII: Las labradoras de Murcia...............

281

Inka Wissner L’utilisation discursive de diatopismes du français dans un corpus littéraire (l’œuvre d’Yves Viollier, écrivain vendéen du XXe siècle).......................................

293

Teodor Florin Zanoaga Présences explicites et implicites des interjections et des onomatopées dans un corpus de littérature antillaise contemporaine............................................................

305

818

Taula general

Alina Zvonareva Il dialetto catalano della città di Alghero (Sardegna) e la lingua dei canti religiosi algheresi (goigs)..........................................................................................................

317

Secció 10 Análisi del discurs i la conversació. Escrit i oral. Llengua dels mitjans de comunicació Vicent Salvador Presentació................................................................................................................

331

Giovanni Agresti / Lucilla Agostini Mesurer l’efficacité de l’écriture web: le langage de la promotion touristique........

333

Diana Andrei A peut-être B soit la supériorité argumentative de peut-être....................................

347

Donella Antelmi Notizie in 2 minuti: densità informativa e testualità in un genere giornalistico.......

359

Maria Helena Araújo Carreira La construction de la relation interpersonnelle dans le discours écrit.....................

371

Diana Luz Pessoa de Barros Provocação e sedução na conversação......................................................................

377

Elena Carmona Yanes Marcadores discursivos de interacción e incorporación del receptor al texto en cartas al director...................................................................................................

389

Luminiţa Chiorean / Eugenia Enache La rhétorique du discours journalistique ou de la la métaphore / la relation de métaphorisation & ethos...........................................................................................

401

Cecilia Condei Figurer le pouvoir politique dans le discours des écrivaines francophones..............

417

Elena Diez del Corral Areta La partícula (y) así en cartas oficiales ecuatorianas (XVI-XVII).................................

429

Isabel Margarida Duarte Titres journalistiques et dialogisme: la ‹une› du quotidien Público.........................

441

Taula general

819

Melania Duma / Cristian Paşcalău Les stratégies de ‹définir› dans les mots-croisés et le forum roumains....................

451

Daiana Felecan Aspetti della cortesia e della scortesia verbale nei dibattiti e nei comunicati stampa televisivi (il caso della campagna elettorale presidenziale della Romania, 2009).......

463

Dolors Font-Rotchés / David Paloma Sanllehí Ramon Pellicer vs. Xavi Coral. Caracterització de l’entonació dels titulars televisius...............................................

475

Esther Forgas Berdet Ideología y lenguaje periodístico: los titulares en la prensa hispana........................

487

Catalina Fuentes Rodríguez Las «oraciones» de comentario en español...............................................................

499

Carla González / Isabel Olid La llengua als programes informatius de Canal 9: una aproximació crítica a la llengua com a element clau en la manipulació política......................................

511

Alice Ionescu Marqueurs évidentiels dans la presse écrite roumaine..............................................

525

Thomas Johnen «Eu desde pequeno ajudava a minha mãe a limpar a casa e a gente levantava o sofá para varrer – no governo de vocês não faziam isso»: Do ethos em (inter-) ação de Lula e de Alckmin no primeiro debate do segundo turno das eleições presidenciais brasileiras de 2006..............................................................................

533

Ana Kuzmanović-Jovanović Variedades lingüísticas especializadas y / o su omisión: una estrategia discursiva al servicio de objetivos ideológicos..................................

545

Eva Lavric El tiempo, el dinero y las novias – Usos aproximativos e hiperbólicos de los numerales en las conversaciones españolas..............................................................

555

Audria Leal / Carla Teixeira Da aplicabilidade da noção de figura de acção. Análise de textos de autor.............

569

Véronique Magri-Mourgues ‹Presque› et la catégorisation: presque outil comparatif et polyphonique................

583

820

Taula general

Carlos Meléndez Quero La locución adverbial por suerte: propiedades sintáctico-distribucionales, instrucciones discursivas e intenciones argumentativas...........................................

595

Noelia Micó Romero La cohésion temporelle et autres aspects discursifs dans les articles d’opinion: une étude contrastive français-espagnol..................................................

607

Mihaela Mitu «Poftim» et ses hétéronymes français.......................................................................

619

Ricard Morant Marco / Arantxa Martín López El lenguaje de la gripe A en la prensa española durante el año 2009.......................

631

Franca Orletti / Laura Mariottini Las narraciones de acontecimientos traumáticos: la guerra civil y el campo de concentración.....................................................................................

639

Gemma Peña Martínez Chaînes hiérarchiques, chaînes de référence: quelques aspects fonctionnels et contrastifs (français-espagnol)..............................................................................

651

Bernardo E. Pérez Álvarez Progresión temática en la sintaxis oral......................................................................

663

Myriam Ponge Le dire entre guillemets: étude d’une stratégie discursive de distanciation en espagnol et français contemporains.....................................................................

673

Andreea Teletin Etude comparative (portugais / roumain) de la communication touristique: marques énonciatives et intersubjectives..................................................................

685

Cristiana Teodorescu Marques de l’intolérance dans le discours médiatique roumain...............................

693

Cristina Vela Delfa El papel de las actitudes lingüísticas en los procesos de intercomprensión en lenguas románicas................................................................................................

705

Jakob Wüest «Suivez le guide». Les actes directifs dans les guides de voyage............................

717

Taula general

821

Antje Zilg Je ne vois que toi! – La télévision locale comme vecteur de proximité et d’identite....

727

Índex dels autors / Taula general Índex dels autors .....................................................................................................

739

Taula general ...........................................................................................................

747

Volum VII

Secció 11 Filologia i lingüística dels textos i dels diccionaris de les llengües romàniques. Variacions diasistemàtiques en època antiga Gilles Roques Présentation.................................................................................................................

3

Silvia Nicoleta Baltă Culorile cailor apocaliptici în tradiţia biblică românească Între fidelitate şi infidelitate semantica..................................................................................................

7

Ana Paula Banza O silêncio dos manuscritos: para uma edição crítica da História do Futuro, de Padre António Vieira...................................................................................................

19

Marcello Barbato Come abbiamo imparato a scrivere in toscano...........................................................

27

Clara Barros A estruturação discursiva de versões portuguesas da legislação de Alfonso X: afinidades e discordâncias...........................................................................................

39

Anders Bengtsson La polynomie dans le ms. 305 de Queen’s College (Oxford).....................................

53

Micaela Carrera de la Red Parámetros de variación morfosintáctica en textos clasificados como «Autos» en la Nueva Granada del siglo XVIII..................................................................................

63

822

Taula general

Eleonora Ciambelli La stratificazione lessicale submersa in un Codice diplomatico normanno...............

77

Chiara De Caprio / Francesco Montuori Copia, riuso e rimaneggiamento della Quarta Parte della Cronaca di Partenope tra Quattro e Cinquecento...........................................................................................

89

Elena de la Cruz Vergari Li sens dans l’œuvre de Jehan Renart: étude sémantique...........................................

103

Antonio Augusto Domínguez Carregal Doo no léxico do sufrimento amoroso da lírica profana galego-portuguesa..............

115

Vicent Josep Escartí Els usos lingüístics dels memorialistes valencians, de l’edat mitjana a la renaixença...................................................................................................................

125

Antoni Ferrando Francés Interés de la versió aragonesa del Llibre dels feits del rei en Jaume en la fixació del text català..............................................................................................................

139

Mar Garachana Camarero Ço és (a saber). La reformulació als textos catalans antics........................................

151

Rosalía García Cornejo La organización textual en los documentos notariales de la primera mitad del siglo XIII....................................................................................................................

163

Adela García Valle Oralidad y escritura a finales del s. XIII: algunos grupos consonánticos en la documentación notarial castellana y de Sahagún........................................................

177

Martin-D. Gleßgen / Claire Vachon (†) L’étude philologique et scriptologique du Nouveau Corpus d’Amsterdam................

191

Maria Filomena Gonçalves / Ana Paula Banza Da antiga à nova Filologia: o Projecto MEP-BPEDig................................................

205

Elisa Guadagnini Per una nuova edizione della Rettorica di Brunetto Latini.........................................

211

Josep Guia Traduccions i versions prosificades de l’Espill, obra catalana en vers del segle XV. Una anàlisi fraseològica..............................................................................................

223

Taula general

823

Alexander Ibarz Blatchford La última fase de la koiné occitano-catalana: los provenzalismos en Ausiàs March..........................................................................

235

Alicja Kacprzak De la variation diasystémique et de ses fonctions dans la nosologie du XVIIIe siècle..............................................................................

249

Dumitru Kihaï Le scribe bilingue dans les productions documentaires oïliques: étude d’un cas concret.................................................................................................

257

Dorothea Kullmann Le pseudo-français des épopées occitanes..................................................................

267

Bohdana Librova Le fonctionnement de l’adverbe or dans les sermons médiévaux en langues d’oïl et d’oc.........................................................................................................................

279

Sergio Lubello Il testo in movimento: il De arte coquinaria di Maestro Martino e le riscritture del libro d’autore...............................................................................................................

293

Marco Maggiore Varianti diasistematiche in una scripta meridionale antica: sui verbi del commento al Teseida di provenienza salentina (II metà del XV secolo)......................................

301

Simone Marcenaro Per uno studio della polisemia nei trovatori occitani. Questioni preliminari.............

311

Antonio Montinaro La tradizione romanza del De medicina equorum di Giordano Ruffo. Varianti strutturali e testuali........................................................................................

323

Ricardo Pichel Gotérrez Notas sobre braquigrafía galega medieval. Sinais abreviativos especializados.........

335

Miguel Ángel Pousada Cruz «Ũa pergunta vos quero fazer». Fórmulas metaliterarias para introducir os debates galego-portugueses.....................................................................................................

347

Honorat Resurreccion Ros Orientacions diferents en les traduccions medievals, a l’occità i al català, de la Vita sancti Honorati...........................................................................................................

359

824

Taula general

Paola Scarpini / Erika Cancellu Il potere delle parole nella Follia Tristano di Oxford: l’abito fa il matto? Tra cognitivismo e narrativa.......................................................................................

371

Cristina Scarpino Fonti prossime e remote del Ricettario calabrese di Luca Geracitano di Stilo (1477).............................................................................................................

383

Lydia A. Stanovaïa Étude verticale et horizontale de manuscrits de l’ancien français..............................

397

Nadine Steinfeld La traque des mots fantômes à travers les terres de La Curne et de Godefroy: un tableau de chasse chargé de trophées pittoresques extraits du Livre des deduis du roy Modus et de la royne Ratio..............................................................................

411

Emanuela Timotin Le roumain en deux miroirs: le latin et le slavon. Les mots roumains dans deux dictionnaires bilingues du XVIIe siècle.......................................................................

423

Giulio Vaccaro Tradizione e fortuna dei volgarizzamenti di Vegezio in Italia....................................

433

Paul Videsott Quand et avec qui les rois de France ont-ils commencé à écrire en français?............

445

Rémy Viredaz Est-alpin ARTĪCŎRIUM ‹regain›...............................................................................

459

Aude Wirth-Jaillard Des sources médiévales méconnues des linguistes, les documents comptables.........

469

Secció 16 Història de la lingüística i de la filologia romàniques Margarita Lliteras / María José Martínez Alcalde / Pierre Swiggers Présentation...............................................................................................................

481

Craig Baker Auguste Scheler (1819-1890) et la philologie française en Belgique.......................

489

Taula general

825

Aitor Carrera Quatre regles de gramàtica aranesa. Aportacions de la gramàtica inèdita de Jusèp Condò a l’estudi de l’aranès contemporani.....................................................

501

Daniel Casals / Neus Faura El ressò del VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica (Barcelona, 1953) i del XVI Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques (Mallorca, 1980) a la premsa coetània......................................................................

513

Anamaria Curea Le facteur affectif dans les conceptualisations du langage, de la langue et de la linguistique chez Charles Bally et Charles-Albert Sechehaye..................................

525

Ricardo Escavy Zamora La concepción del signo lingüístico en la obra de Eduardo Benot (1822-1907)......

537

Gonçalo Fernandes A Arte para en breve saber Latin (Salamanca 1595) de Francisco Sánchez de las Brozas e a Arte de Grammatica, pera em breve saber Latim (Lisboa 1610) de Pedro Sánchez...........................................................................................................

549

Maria Filomena Gonçalves Sobre a projecção do método histórico-comparativo na gramática elementar portuguesa: a Gramatica Portugueza Elementar, fundada sobre o methodo historico-comparativo (1876)...................................................................................

561

Rolf Kemmler Para a Receção da Gramática Geral em Portugal:a tradução portuguesa da Grammaire générale de Nicolas Beauzée................................................................

573

Margarita Lliteras Contrastes románicos en el proceso de codificación del español.............................

585

Teresa Maria Teixeira de Moura Rudimentos da Gramatica Portugueza (1799) de Pedro José da Fonseca entre a GRAE (1771) e os ideólogos Franceses...................................................................

595

Kerstin Ohligschlaeger Idée, signes et perfectionnement de la pensée dans trois mémoires du concours académique sur l’influence des signes sur la pensée (1799).....................................

607

Claudia Polzin-Haumann Norme et variation dans la tradition grammaticale française et espagnole..............

617

826

Taula general

Marta Prat Sabater Los pronombres de tratamiento en la tradición gramatical hispana.........................

629

Carmen Quijada Van den Berghe El modelo griego en la caracterización del artículo español: ¿un proceso de deshelenización?..............................................................................

641

Sara Szoc / Pierre Swiggers Au carrefour de la (méta)lexicographie, de la terminographie, de la grammaticographie et de la linguistique contrastive: La terminologie grammaticale dans les grammaires de l’italien aux Pays-Bas..................................

653

Josep L. Teodoro Peris (Universitat de València) El Saggio sopra la necessità di scrivere nella propia lingua (1750) de Francesco Algarotti. Una aportació a la Questione della lingua i al debat sobre l’ús literari del llatí...................................................................................................

667

Índex dels autors / Taula general Índex dels autors .....................................................................................................

683

Taula general ...........................................................................................................

691

Volum VIII

Secció 12 Recursos electrònics: diccionaris i corpus. Lexicografia Pietro Beltrami Presentazione..............................................................................................................

3

Manuel Alvar Ezquerra Las guías políglotas de Corona Bustamante y sus nomenclaturas..............................

7

Marcello Aprile La lessicografia etimologica in Italia..........................................................................

19

Paloma Arroyo Vega Un problema de fronteras intercategoriales: el tratamiento del participio en el Diccionario del castellano del siglo XV en la Corona de Aragón (DiCCA-XV)............

31

Taula general

827

Elena Artale Funzioni grammaticali e valore verbale in lessicografia. Alcuni casi di gerundio nel TLIO: lemmatizzazione e redazione...............................

43

Sylvie Bazin-Tacchella / Gilles Souvay Le Dictionnaire du Moyen Français: la version DMF 2010......................................

55

Ma. Teresa Beltrán Chabrera / Ma. Teresa Cases Fandos Una nova proposta en lexicografia didàctica...............................................................

67

Esther Blasco Mateo Determinados complementos predicativos y el corpus del Diccionario del castellano del siglo XV en la Corona de Aragón (DiCCA-XV).....................................

79

Cesáreo Calvo Rigual I regionalismi nei dizionari monolingui italiani e spagnoli attuali.............................

91

Adriana Cascone Questioni pratiche e teoriche di lessicografia dialettale..............................................

103

Maria Sofia Corradini / Guido Mensching Nuovi aspetti relativi al «Dictionnaire de Termes Médico-botaniques de l’Ancien Occitan» (DiTMAO): creazione di una base di dati integrata con organizzazione onomasiologica.................................................................................

113

Elena Dănilă Corpus lexicographique roumain essentiel. Les dictionnaires de la langue roumaine alignés au niveau de l’entrée......................

125

Debora de Fazio Il trattamento delle unità polirematiche nel Dizionario della Lingua Italiana di Tommaseo-Bellini.......................................................................................................

135

Alessandro Di Candia Diatopia e diacronia nel Vocabolario romanesco di Filippo Chiappini......................

147

Ana Fernández-Montraveta / Gloria Vázquez / M. Elena Beà SenSemCat: Corpus de la lengua catalana anotado con información morfológica, sintáctica y semántica..................................................................................................

159

Mercedes García Ferrer Análisis contrastivo de las herramientas lexicográficas para enseñar y aprender latín.........................................................................................................................

171

828

Taula general

Jacinto González Cobas Hacia un tratamiento sistemático de los nombres de instrumentos musicales en los diccionarios............................................................................................................

183

Pierre Kunstmann / Hiltrud Gerner / Gilles Souvay Le Dictionnaire Électronique de Chrétien de Troyes (DÉCT1): révision et élargissement.............................................................................................

195

Clara Inés López-Rodríguez / Miriam Buendía-Castro Aplicación de la Lingüística de corpus en la didáctica de la Traducción científica y técnica.........................................................................................................................

205

Mar Massanell i Messalles / Joan Torruella Variació geolectal i cronolectal en les denominacions catalanes del crepuscle a partir dels materials aplegats en el corpus geolingüístic ALDC i en el corpus documental CICA..................................................................................................

217

Nicolas Mazziotta Traitement de la coordination dans le Syntactic Reference Corpus of Medieval French (SRCMF)........................................................................................................

229

Rocco Luigi Nichil Starace e Mussolini. Lessico fascista e retorica di regime nell’anno XVI E.F. (29 ottobre 1937- 28 ottobre 1938)...................................................................................

239

Mario Pagano / Salvatore Arcidiacono Corpus Artesia (Archivio Testuale del Siciliano Antico)............................................

253

Mª Nieves Sánchez González de Herrero / Juan Sánchez Méndez / Ingmar Söhrman / Mª Jesús Torrens Álvarez La Red CHARTA: objetivos y método.......................................................................

263

Pedro Sánchez-Prieto / Micaela Carrera / Carmen Isasi / Paul Spence El corpus de CHARTA................................................................................................

275

Gilles Souvay / Sylvie Bazin-Tacchella Construction assistée de glossaires à l’aide des outils du DMF.................................

291

Stefano Vicari Emotions euphoriques et dysphoriques dans les discours métalinguistiques ordinaires....................................................................................................................

301

Federico Vicario Il Dizionario storico friulano......................................................................................

313

Taula general

829

Secció 13 Traduccions en la Romània i traduccions latino-romàniques Brigitte Lépinette Présentation...............................................................................................................

323

Chiara Albertin Le traduzioni italiane cinquecentesche della Crónica del Perú di Pedro de Cieza de León.....................................................................................................................

329

Gorana Bikić-Carić Un regard sur les couples virtualité / réalité et subjonctif / indicatif en français, espagnol, portugais et roumain................................................................................

341

Miriam Bouzouita La influencia latinizante en el uso del futuro en la traducción bíblica del códice Escorial I.6............................................................................................................

353

Clara Grande López Traducciones en la baja Edad Media de un tratado de cirugía: Chirurgia Magna de Guy de Chauliac. Textos en latín, castellano y catalán..............................................

365

Marta Marfany Simó La llengua poètica del segle xv a través d’una traducció: Requesta d’amor de Madama sens merce...............................................................

375

José Antonio Moreno Villanueva Sobre el origen y la evolución del término pila en español....................................

385

Gemma Pellissa Prades La forma francesa del París e Viana, l’elaboració literària d’un conte?..................

397

Silvia Peron Le Coplas por la muerte de su padre di Jorge Manrique tradotte da Giacomo Zanella......................................................................................................................

409

Cinzia Pignatelli TRANSMEDIE: un projet de recensement des traductions médiévales en français............................

421

Delia Ionela Prodan La literatura catalana d’autoria femenina i la seva traducció a l’espai romanès. Anàlisi del període 1968-2008..................................................................................

433

830

Taula general

Ursula Reutner Spécificités culturelles et traduction: l’exemple de Bienvenidos al Norte................

445

Rafael Roca Ricart Les traduccions catalanes de Teodor Llorente: gènesi i model lingüístic.................

457

Michela Russo / Teresa Proto Interferenza germanica e frammentazione linguistica della Galloromania: modelli diglossici e bilinguismo nei Pariser (altdeutsche) Gespräche (Conversazioni di Parigi).........................................................................................

469

Simone Ventura Fra lessico geografico e geografia linguistica: il libro XV de l’«Elucidari de las proprietatz de totas res naturals».........................

489

Secció 14 Llengües criolles amb base lèxica romanç i contactes lingüístics extra i intraromàmics Jürgen Lang Presentación..............................................................................................................

503

Mònica Barrieras i Angàs La còpula locativa sai en saamaka, crioll angloportuguès del Surinam...................

509

Maria Concetta Cacciola Neoformazioni participiali nel greco di Calabria......................................................

519

Manuela Casanova Ávalos Valencianismos en el léxico disponible de Castellón...............................................

531

José M.a Enguita Utrilla La concordancia de número verbal en la Relación de Cristóbal de Molina el Cuzqueño (BNE, ms. 3169)

545

Mauro A. Fernández Los marcadores TMA y el origen de los criollos hispano-filipinos: el caso de de / di / ay.................................................................................................

559

Javier García González Los arabismos en los primitivos romances hispánicos.............................................

571

Taula general

831

Joaquim Juan-Mompó Rovira La interferència lingüística en l’obra editada de Teodor Tomàs...............................

583

Stefan Koch Sobre el contacto del leonés con el castellano en la Edad Media. Estudio preliminar de ocho documentos de San Pedro de Eslonza (1241-1280).....

595

Jean Le Dû / Guylaine Brun-Trigaud Présentation de l’Atlas Linguistique des Petites Antilles (ALPA)............................

609

Francesc Llopis Rodrigo / Joaquim López Río Transferències lèxiques en els estudiants valencians................................................

617

Jean-Louis Rougé / Emmanuel Schang Ce qu’enseigne la comparaison des créoles portugais d’Afrique.............................

629

Angelo Variano Prestiti d’America di trafila spagnola nei dizionari italiani dell’uso........................

641

Lenka Zajícová Formas de hispanización en el checo inmigrante en Paraguay.................................

653

Índex dels autors / Taula general Índex dels autors .....................................................................................................

663

Taula general ...........................................................................................................

671