Recordar el futur 9788493534547, 8493534544

Citation preview

Scanned with CamScanner

Scanned with CamScanner

Scanned with CamScanner

Scanned with CamScanner

Scanned with CamScanner

UCIIIU.

Primera edició: maig de 2008 Títol original: Remembering the Future © © ©

2008, George Steiner 2008, Marc Rubió Rodon, per la traducció 2008, Anna Oswaldo Cruz Lehner, per la fotografia de la coberta © 2008, ATMARCADIA SL, per aquesta edició

Muntaner, 3 08011 - Barcelona

[email protected]

Realització de la coberta: Astrid Stavro Composició: Fotocomposició 2000 Impressió i enquadernació: Grafos, SA. Arte sobre papel '

ISBN: 978-84-935345-4-7 DL: B. 11.199-2008 Prohibida la reproducció total o parcial d'aquesta publicació a través de qualsevol mitjà, en qualsevol llengua, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Recordar el futur

Scanned with CamScanner

LECTURES CENTRALS és una sèrie en col·laboració amb

7

Scanned with CamScanner

Les paràboles i els mites antics, les intuïcions antigues, poden reaparèixer en la ciència moderna. Com si la ciència anés a remolc de l'audàcia de l'imaginari i la metàfora. René Char parla de la veritat cansada i avorrida que es-deriva de les proves. Les roves e1.I.1P-íriques però també le~ teòriq~ destrueixen la ~italitat~!'élan vjtal, _d~ les pro osicions en virtut de fa. irrevocabilitat. El que ha estat demostrat esdevé inert, siguin quines siguin les seves conseqüències i utilitat pragmàtiques (només a l'estudiant se li demana que repeteixi un experiment, que torni a fer la prova d'un teorema). La veritat axiomàtica es repeteix interminablement. Les conjectures, les hipòtesis, tenen una vida il·limitada. El misteri ple de possibilitats del pensament humà és la capacitat de generar i de manipular el que encara no s'ha demostrat. La llibertat de pensament -una categoria que es manté en gran part inexplorada pel que fa a les seves relacions

8

única finalitat, com Beckett va expressar meravellosament, to fai/ better (fracassar millor). Píndar es complaïa en l'esperança que les seves cançons sobreviurien a la polis en què es cantaven; Tinguely va calar foc a la seva pròpia creació proclamant el caràcter efímer de tot art, la ficció passatgera que se'n deriva. Le dur désir de ne pas durer. En el que he dit fins ara deveu haver sentit la pregunta de debò: ha canviat el temps mateix? En cosmologia, el pas d'un model d'estat estable al dels Big Bang(s) ens mostra molt més que un canvi de paradigmes hipotètics. Representa una mutació metafísica, m'atreviria a dir que fins i tot psicològica. El Big Bang postula la creació ex nihilo. Això és, en el sentit estricte de la paraula, una barbaritat. Els dilemes que planteja han preocupat la teologia i la metafísica occidentals des d'un bon començament. Stricto sensu, la ment humana és incapaç d'atribuir cap significació tangible, comprensible, al concepte de la creació a partir del no-res. Cap imatge, cap metàfora, substancia aquesta proposició purament verbal. El famós repte de Leibniz, «per què hi ha alguna cosa en comptes de no res?», en què l'existencial «hi ha» és en ell mateix inconcebible, sorgeix immediatament d'aquesta abstracció extrema. Els models dels Big Bangs i dels múltiples universos que generen no solament 9

Scanned with CamScanner

amb la llibertat moral, els riscos i la dignitat de la condició humana- resideix en el que és indeterminat i indecidible. La indecidibilitat, el concepte dels teoremes que es poden formular i entendre però mai demostrar, és la glòria enigmàtica de l'intel·lecte humà. Jo definiria la modernitat, dataria la fi de la mentalitat clàssica, com aquell moment en què el teorema d'incompletesa de Godel i el principi d'incertesa de Heisenberg transformen totes les assumpcions de prova i veritat sòlida. Ens trobem al llindar d'aquest nou món. Vagament, percebem que la intel·ligència artificial, la teoria de la informació, l'enfonsament de les doctrines religioses i ètiques tradicionals, jocs com l'art conceptual i la música aleatòria, són simptomàtics d'un nou ordre o, més aviat, d'un desordre. Intuïm que estem en trànsit, que la proposició de Heidegger, segons la qual encara no hem après a pensar, adquireix sentit. Podria ser que la sensibilitat humana hagi viscut en una pre-història de certeses mitològiques. I que ara les «grans històries», les narracions magistrals que ens han proporcionat la teologia, 1a literatura i les arts estiguin retrocedint cap al viver de l'intel·lecte. L'Ulisses de Joyce és una pròdiga nota a peu de pàgina a Homer; Finnegans Wake és un fracàs carregat de futur, cap a esdeveniments caòtics i autodestructius que tenen com a

Per al nostre univers (no se n'hauria de dir monovers?) no hi ha temps abans del temps. EI temps també sorgeix del no-res. De la qual cosa es dedueix que amb la mort tèrmica o el col·lapse intern del nostre món, sigui quina sigui la seva immensitat espacial, sigui quin sigui el nombre de les seves galàxies -una extinció que la cosmologia considera inevitable-, el temps també s'acabarà. Aquest seguit de paradoxes imperatives té un precedent il·lustre. La conjectura i la imaginació teològiques i metafísiques precedeixen, en uns dos mil·lennis, l'elaboració científica, una prefiguració a què ja he al·ludit al principi. Em refereixo, evidentment, a la celebrada meditació sobre el temps que es troba a les Confessions (llibre XI), de sant Agustí. N o hi ha res que superi la iniciativa introspectiva de sant Agustí: en la vida diària actuem com si sabéssim perfectament què és el temps; si ens demanen que el definim, no en som capaços. Les especulacions fenomenològiques i teològiques que planteja a continuació són d'una subtilesa extrema, però també d'una coherència impressionant. El verb de Déu genera l'ésser. La paraula de Déu és existencial en un sentit absolut. No hi ha temporalitat abans de la creació, justament com en el paradigma dels Big Bangs. El temps té el seu temps. Sant Agustí resol II

10

Scanned with CamScanner

requereixen una acceptació no demostr ada ¡, en sentit estricte, «impensable» d'un no-res inicial ¡ presumiblement recurrent, sinó que a més axiomatitzen una idea específica del temps. Dictami nen, com si diguéssim per decret cosmològic, que qualsevol interpel·lació referida al temps previ als Big Bangs no té sentit, és il·lícita. Estable ixen que no hi pot haver una pregunt a intel·ligible d'aques ta mena. Hem assimilat el despotis me escandalós i les conseqüències d'aques ta prohibi ció? No pregunteu pels bilions d'anys o pel nanoseg on anterior s als Big Bangs o als «tres primers minuts» en què es produei x la irrupció de la matèria i del nostre cosmos. La ment humana no té dret a fer aquesta pregunta. Tanmateix, amb tossuda ignoràn cia o absurdament, la fa. És capaç de fer-la. I és raonabl e que se la faci, clarament, a la llum de l'afirma ció de Marx que només ens fem pregunt es que en última instància poden tenir una resposta , encara que només es tracti d'una percepc ió intel·ligible de la seva indecidibilitat. Si se'ls exigeix que es pronunc iïn, els astrofísics dels Big Bangs diuen que el temps mateix es va crear, es va iniciar, per dir-ho d'algun a manera, simultàniament als Big Bangs. El temps té el seu començament. És local i està interrel acionat amb el seu propi «univers», que, segons la doctrina actual, només és un entre una infinita t possible.

Però per mol t grans que siguin l'autoritat i la finor de l'escenari que presenta sant Agustí, no elimina un dilema central. L'omnipotència de Déu, el caràcter total i absolut de la seva previsió, no pot abolir el passat. Déu pot arrasar ciutats i nacions, riuades programades per la divinitat poden engolir una gran part de la humanitat. Però cap decret diví no pot desfer el que ja ha estat fet; no pot capgirar el fet, és a dir, el temps. N o pot suprimir ni un sol instant de l'agonia humana o dels camps d'extermini i les cel·les de tort ura del segle XX. Auschwitz és per sempre. Aquesta limitació de l' omnipotència divina, aquesta barrera inalterable amb què topa la voluntat de Déu , planteja problemes espinosos tant en la lògica com en la teodicea. Preocupen Tomàs d'A quin o entre altres. Qui n és l'abast de la misericòrdia de Déu, de la reparació divina; quina és la magnitud de l'arc iris de la concòrdia de Déu amb la raça humana, si no pot desfer ni tan sols un acte d'injustícia o el crit d'un nen torturat? En quin sentit la memòria humana nega la capacitat de perd ó i reparació de Déu? La gràcia salvadora de la reversibilitat del temps no apareixerà en el pensament especulatiu abans de la ciència-ficció moderna. Només aquí la fletxa pot anar enrere. Tres «moviments de l'esperit» principals - l'expressió de Dan te mot o spirituale continua sent 13

I2

Scanned with CamScanner

aquesta para dox a pos tula nt que en la men t de Déu l'eternitat és equivalent al mom ent (simul et sempiterne dicis omn ia [... J nec tam en sim ul et sempiterna fiun t omnia). Totes les veritats, tots els esdeveniments, són coneguts de man era sim ultà nia pel Creador, i les lleis de la natura, la seva racionalitat, són equivalents a les «decisions eternes» de Déu (in aeterna ratione cognoscitur). Aqu est argu men t incideix de ple en el deb at sob re el lliur e albir. Com que, per a Déu , tot tem ps pres ent és eternitat, el coneixement previ diví no aboleix la llibertat d'elecció humana i la con segü ent resp onsa bilit at moral. D'al tra banda, és la creació del tem ps junt amen t amb el nost re món el que fa pos sibl e la inte rvenció de l'ete rnit at en el tem ps, que es manifesta en l'arribada de Cris t i la pro mes a de la resu rrec ció. Tant en l'escatologia de san t Agu stí com en la del cosmòleg del segle XXI, hi ha imp lícit a l' expectativa d'un a fi del nos tre món i de la bom boll a del temps que diríem que l'en volt a. Els nost res principis d'en trop ia no hau rien sob tat pas el bisbe d'H ipon a. Tampoc hauria que dat desc onc erta t davant del principi inconcebible -inc onc ebib le pura ment des d'un a perspectiva hum ana - de la creació a part ir del no-res, un no-r es tan carr ega t de potencialitat com ho és el Nic ht dels místics i de Heidegger.

r

ma del comportament humà. I:impacte de l'argument de Bergson en la literatura, en la sensibilitat social i en l'antropologia social ha estat constant. Molt pocs tenen accés directe a la teoria de la relativitat. No obsta nt això, és gairebé impossible calcular les transformacions de referència, d,imaginari metafòric, que van comportar les teories d'Einstein. Encara que fos de manera difusa i simplificada, s'intuïa que aquestes teories havien substituït les estabilitats, el sentit comú que estructurava el món de Newton. En la revolució d'Einstein va ser clau la noció d'espai-temps, del temps amb relació a l'observador. La temporalitat clàssica va ser substituïda, malgrat que el profà no en pugui seguir l'argumentació, per noves dimensionalitats. Els rellotges van anar més a poc a poc en el viatge espacial, una conjectura que Galileu, Descartes i Newton haurien troba t monstruosa. En un sentit que només el físic pot comprendre, el temps es podia flexionar. El tercer agent de canvi és el més difícil de definir, tot i que Hegel ja el va advertir. A Occident, des de les revolucions francesa i industrial, el temps s,ha accelerat. I:inte nt d'instituir un calendari revolucionari, els trets contra les esferes de rellotge duran t les revoltes del 1830, són símptomes externs d'una consciència general. Tant per als afor15

Scanned with CamScanner

indis pensa ble- han altera t !,experiència mode rna del temp s. El prim er és la distin ció de Bergs on entre el temps crono mètri c, la temp oralit at lineal tal com es mesura amb els instru ment s científics, i el que ell en diu l ~ La «dura ció» és el ?-ols i el flux del tem s tal com és regis trat i exper im-;; 1at per la consciència individ'-!_at. La durée ens diu que el temps dels que sente n dolo r no és el mateix que el dels que gaudeixen de benes tar; que el temps de finfa nt no és el mate ix que el del vell; que el temps tal com es viu als somn is difereix radicalment del de la vigília; que en la psiqu e huma na la temporalitat és una varia ble comp lexa, subjecta a modificacions psico lògiq ues i somà tique s. De la qual cosa es dedueix, tot i que Bergs on no va desenvolupar aques t aspec te cruci al, que el concepte del temps té els seus paràm etres històrics i socials. Els temp s de esclau no són els mateixos que els de l,amo. Com va recalcar Simo ne Weil, la jorna da laboral del treba llado r indus trial en la cadena de munt atge és d,una natur alesa profu ndament difere nt de la durée a què està acost umat el patró o Vintel·lectual. I: opres sió a què se sotm et els treballadors a la plant a indus trial és el resul tat precisament de la volun tat del capita lisme de fer que el temp s humà domi ni la dureé, de conv ertir les exigències abstractes del cronò metre en la nor-

inconcebibles per a una ment normal, són unitats habituals en la nova física. N o obstant això, i aquesta és, crec, una paradosembla nue tenim xa que constitueix tot un repte, _ -i_: menys temps que mai («tenir temps» és en si ma-teixa una expressió obscura). Men s te!!!J)s ~ aJ veritable lleure, er a la intimit au_utèntica i la reparació de l'es erit. En la nostra vida professi~ }, però també en la privada, fins i tot en l'àmbit fonamental de l'erotisme, el temps exerceix sobre nosaltres una pressió i unes exigències imperioses. L'ànima moderna, immergida en el tràfec saturat dels mitjans de comunicació de les societats tecnològicament desenvolupades, va sempre a correcuita. És precisament la imploració de Faust al temps, tal com la formula Goethe, «Detura't bell instant», perquè és una promesa de pau, cosa que és il·lusòria. «El temps són diners», replica el mercat de masses. Siguin quines siguin les diverses raons de la crisi, els postulats de Kant sobre el temps i l'espai, com a categories a priori que fan possible el pensament, ja no són fonamentals. El text filosòfic més influent del segle :xx es titula Sein und Zeit (Temps i ésser). No pas «espai i ésser». És a la recerca del temps perdut que Proust emprèn el seu gran viatge.

17 16

Scanned with CamScanner

tunats com per a la gran massa que estava en la misèria, el temps durant l'Ancien régime havia anat a poc a poc, gairebé sense diferenciació. D'aleshores ençà, la història política, social i militar va permanentm ent de pressa. Per a Hegel la carrera de Napoleó representava aquest accelerando meteòric. La nova cadena de muntatge industrial, els nous mitjans de transport, la proliferació de grans ciutats van intensificar l'acceleració de la temporalitat. Sobretot, aquestes transformacions eren possibilitades i reflectides pel desenvolu pament formidable d'uns mitjans de comunicació veloços. Noves tècniques d'impress ió i de circulació massiva, el telègraf, la ràdio van alterar el desenvolupament de la vida pública i privada que, en tants aspectes, s'havia mantingu t estable des del final de l'Edat Mitjana. Aquesta explosió de la comunica ció planetària ha continuat a un pas encara més lleuger. Ara ens trobem en una xarxa, una xarxa d'intercanvis visuals, simbòlics i sonors que, de manera conscient o no, afecta les nostres vides cada dia milions de vegades. Els nostres viatges s'han accelerat exponenc ialment. Les coordena des de l'existènc ia biològica i social de l'individu han quedat redefinides per 1a medicina al servei de la longevita t. Els ordinado rs poden analitzar fins a vint milions de posicions dels escacs per segon. Els nanosego ns,

18

parís, Londres o B~rlí~,. en~ara s'autodefineix en aquests termes. La histona d Europa, però, ens diu una cosa molt diferent. El que anomenem Europa va ser fruit de contínues migracions, pacífiques i bel·ligerants, econòmiques i socials, durant els segles turbulents posteriors a la caiguda de l'Imperi romà, que al seu torn era més permeable a les penetracions foranes, a les barreges ètniques, del que tendim a imaginar-nos. Els ostrogots i els visigots, els francs, els llombards i els anglosaxons, les tribus germàniques, que al seu torn també tenien un origen divers, van envair regions del sistema de govern romà en decadència i s'hi van establir. La pressió des de l'est, des de les estepes i els Balcans, era constant. Aviat, l'islam irrompria a l'Europa mediterrània. Les onades migratòries no solament van remodelar el paisatge sinó que també van produir hibrids lingüístics i socials que només ara comencem a desxifrar. Tot i tenir un paper instrumental, el cristianisme era, en molts llocs, una capa fina situada sobre una infinitat de variacions locals, moltes de les quals eren obstinadament paganes. Hi havia diferents mons en moviment. Els víkings van arribar a Kíev i Bizanci, monjos i erudits irlandesos treballaven a Polònia i Hongria, guerrers normands governaven Sicília i l'Apúlia, la civilització musulmana s'estenia a Andalusia ...

Scanned with CamScanner

. Tanmateix, és de l'«espai» que m'h an convidat a parlar, fent-se ressò, suposo de la desi·g . , nac10 con' . . de . 1 divulgada per Pierre N ora·· Les L zeux cebuda , . memozre (Els llocs de la memòria) Un t't l 1 o pro· ,. . als E stats maplicable ga1rebe europeu, fundament . Umts o en una bona part del que s'anomena el Tercer Món. Sens dubte, d'altra banda, el factor de l'espai s'ha tornat a convertir en crucial per a la situació europea. La consolidació d'estats nacionals sobirans a l'Europa occidental durant els segles XVII i xvm -tot i que Alemanya i Itàlia no es van constituir en nació fins molt més endavant- va generar una il·lusió òptica i psicològica. Les fronteres semblaven un element natural del paisatge. El nacionalisme es va convertir en una gran força del sentiment, una afirmació de la identitat ètnica, lingüística i política que s'havia de mantenir i defensar a través de mitjans militars. Per molt artificials que fossin moltes de les apel·lacions a la coherència ètnica, a la Blut und Boden i a la sagrada encarnació de la patrie, Europa es va definir com l'Europa de l~ nacions. Malgrat dues guerres civils monstruoses -perquè tant la guerra del 1914-18 com la del 1939-45 van ser guerres civils europees que després es van estendre a altres zones del planetal'Europa d'avui, tal com es veu des de Brussel·les,

ho puc plantejar d'una altra manera. Abans que els deixessin sense casa o que els aniquilessin, milions de jueus havien de portar una estrella groga a la roba. Ara hi ha una part tan gran de la humanitat convertida en «jueva», és a dir, amenaçada per la neteja ètnica, l'expulsió, tota mena d'exili, que les estrelles del cel nocturn d'Europa també s'han tornat grogues. Fixeu-vos-hi bé. A uest tsunami hufi!à est! inundant esP.ais W ja estan _satl~rats el temps. A uesta és la nova i fascinant situació. a metre de terra europea, cada carrer de les seves ciutats, està ple de records. Hi són innombrables els monuments, les estàtues, les recreacions arquitectòniques de la història (penseu en el simulacre actual del que era el barri antic de Varsòvia, o en la reconstrucció fidel, pam a pam, del que eren la cendra i les ruïnes de Dresden). Camineu per un carrer de Londres, un passeig de París, un passatge de Viena, i trobareu infinitat de plaques, inscripcions, làpides commemoratives a les façanes de les cases. Ens diuen que un escriptor, un compositor, un artista, un erudit o un estadista, encara que sigui de fama modesta i local, va viure en aquesta o aquella casa, per bé que fos breument. Però també hi ha monuments d'una altra mena. Es commemoren fidelment massacres, assassinats, represàlies, violència política de tot tipus. Sovint 21

20

Scanned with CamScanner

N o ens recorda alguna cosa, tot això? La catàstrofe de les guerres i les massacres del segle XX, la fractura cada vegada més gran entre rics i pobres, ha fet esclatar els formiguers. I ara les formigues han emprès el camí i pul·lulen pertot. Els mitjans de comunicació de masses moderns, sobretot la televisió, han mostrat a centenars de milions de dones i homes que pateixen grans privacions les possibilitats d'una vida millor, d'una millora material superior al que havien estat els seus somnis ofegats. Ningú no pot calcular amb precisió el nombre d'emigrants i refugiats que ara miren d'arribar a Europa. Cada nit de l'any, centenars de persones proven d'arribar a les platges d'Itàlia i Espanya. Turquia ha envaït l'Europa industrial milions de vegades. L'accés a la comunitat europea dels antics satèl·lits soviètics ha desencadenat una veritable onada d'emigrants polonesos, romanesos o dels Estats bàltics. Els horrors incessants de la fam africana, el despotisme i la guerra civi_l, han fet sorgir sol·licitants d'asil en quantitats increïbles. N o hi ha tanques, burocràcia administrativa ni explotació per part de patrons i proxenetes despietats que puguin frenar tot això. N oies de dotze anys de Somàlia, Cambotja, Ucraïna o Nigèria són habituals als bordells europeus. Les fronteres s'han convertit en una farsa sinistra. O potser

22

infàmia polític a més repugn ant, que el ··¡¡ ¡,· . . obscena, eix com a negac1on1sme, intent a1 at o ue es con 4. , t' c de negar o atenua r els fets de l'Holo l . • , , s1stema l ac10un grau menor pero 1nt1mament re . . caust. En sa de les atrocitats inhem la negació japone ., , . nat, tro s10 fligides a pobles conqu erits o l est~anya supres t l assat estalinista en la cultur a 1 l'ensen yamen . 'fº de p . russos d'avui dia. No h1 ha cap excusa que JUStl 1qui aquestes falsedats. Embru teixen l'esper it humà. Ara bé, són potser, de vegades a un nivell subcon scient, d'altres a un nivell col·lec tiu, un intent d'oblidar, d'elim inar el record del que és insupo rtable?, de buscar refugi en la nul·lit at de l'amnèsia? El que està fora de tot dubte és el sentim ent de de: ~adència europeu. El passat és resplendent.i.tràgic.__ més enllà de la medio critat i la trivial itat del present polític i creatiu. Als presta tges de llibres, a les galeries dels museus, a les sales de concer ts, hi ha una sobreabundància de l'herèn cia d'un passat mil·lenari. Sembla que els mestre s repres entatiu s de les arts, la música i la literat ura del segle XX recullen el llegat dels seus predec essors . Joyce, Picassa, Stravinsky, T. S. Eliot, Thoma s Mann són cu st O d'is genials que homen atgen, reestru cturen , parodien o celebren els seus predecessors. Els Cantos d'Ezra Pound visiten a corre- cuita el museu i · d el passat abans no tanqui.n. «Amb els scrint r oria 23

Scanned with CamScanner

de noms. Molt vegades amb una llarga llista es . aquest s record atoris van acomp anyats d e poms de · fl ors pansides. Conec més d'un carrer de F rança o , d' I 'l. ta 1a, mes una plaça d'Alem anya' on u nap laca · a la vida d'un poeta' un mu' SIC que record o un • , • • què en c1ent1f1c emine nt està fixada en una paret també llegim els noms de person es executades, deportad es o incinerades duran t l'ocup ació i els bomba rdeigs de l'últim a guerra. És legítim concebre una Europ a com aquell «immens cementiri» que Dostoi evski va preveu re. O, vist des d'una perspectiva més benigna, com un museu incomparable de l'esple ndor i la desolació del passat històric, social, artístic i intel·lectual. Gaireb é de manera immediata, el tem s a E~~ a es converteix en arxiu. Centen ars de milions de docum ents, públics i rivats, acum u~ ~s -;-~bi bl~te ues eurQ