Viatge a les entranyes de la llengua: de la riquesa a l'agonia del català 8497790103, 9788497790109

Citation preview

Eugeni Casano

Viatge a les entranyes de la llengua

Eugeni Casanova Eugeni Casanova

Viatge a les entranyes de la llengua Viatge a les De la riquesa del catalИ entranyes dea lʼagonia la llengua De la riquesa a lʼagonia del catalИ à

120

LOMARRACO

LOMARRACO

VIATGE A LES ENTRANYES DE LA LLENGUA De la riquesa a l’agonia del català

Col·lecció LO MARRACO

120

EUGENI CASANOVA

Viatge a les entranyes de la llengua De la riquesa a l’agonia del català

VIII Premi literari de novel·la curta de la Universitat de Lleida, 2001

L L E I D A, 2 0 0 9

© Eugeni Casanova i Solanes, 2002 © d’aquesta edició: Pagès Editors, S.L., 2009 Sant Salvador, 8 - 25005 Lleida [email protected] www.pageseditors.com Primera edició digital (pdf): novembre de 2009 Aquesta edició correspon als continguts de la tercera edició en format paper, d’agost de 2003 Disseny de la coberta: Mercè Trepat ISBN: 978-84-9779-861-7 Made in Spain

viatge al país sense nom presentació

Aquest és un llibre de viatges i no de dialectologia o de sociolingüística. Fet i fet, no és més que la crònica del vagareig d’un viatger curiós que, en lloc de fixar-se en els paisatges, l’arquitectura o els costums, escorcolla la llengua. Així, descobreix els indrets del país on l’idioma presenta curiositats socials, geogràfiques o fonètiques, o particularitats úniques, o mutacions curioses, o ha sofert processos extrems, o ha estat destruït... El país que s’esmenta ha de ser presentat en plural, és els Països Catalans, un nom que descriu un espai històric, cultural i humà ben concret que, malgrat que tothom coneix i no té sinònims, no es pot utilitzar perquè és tabú. No es tracta d’una raresa, sinó d’un símptoma lògic en una comunitat vençuda. Un lloc que no té nom no existeix. D’aquesta manera, volent ser de viatges, aquest ha acabat sent un llibre de sociologia i de política, i d’antropologia, de passions, de decepcions, d’afanys i d’un bon grapat de conceptes més, la majoria dolorosos, perquè el viatger recorre el territori d’una llengua que va a la deriva. Però enmig d’un huracà que, ja desbocat, escombra el català pels quatre punts cardinals, es conserven gemmes finíssimes, mots preciosos que s’escolen des del pòsit del temps, frases ignotes que transporten la història i descriuen el món. Les pàgines desgranen testimonis reveladors d’un univers que es dilueix, sovint en boca d’ancians que són els darrers que els acumulen després de segles de quotidianitat. En una generació, la majoria d’aquests microtresors no existiran, i serà com si no haguessin existit mai. Com a mostra, hi ha joves alacantins que neguen que el valencià hagi estat algun cop la llengua de la ciutat, ja abans que desapareguin els darrers conveïns que el parlen. Les coses van molt de pressa avui.

Justament perquè aquest és un país inexistent mancat de mitjans d’expressió i de canals d’interrelació, els seus mots han mantingut riqueses subtilíssimes i matisos sorprenents que sols podem descobrir si els anem a cercar als cims alterosos, o a les illes apartades, o a les solituds esbatanades, o als barris esvellegats on la llengua ressona. Allà hi trobarem traces medievals, o sons preromans, o manlleus curiosos... I sent de viatges, aquest és també un llibre ric en qüestions lingüístiques i dialectals perquè hi parlen els estudiosos que més coneixen la llengua en cadascun dels indrets, i, sobretot, aquells que la transmeten segons la saviesa acumulada pels segles. Les pàgines apamen el territori i seuen a la taula de la gent que el sustenta, de Benasc a l’Alguer i de Perellós a Oriola, del centre a la perifèria i de l’extraradi al nucli històric. Així, expliquen que el benasquès és meitat català i meitat aragonès (“o potser una mica més català”, segons José Antonio Saura, el seu millor coneixedor), i que a l’Alguer van viure fins al 1992 parlants que sabien dir ull o estany, amb les palatals finals avui oblidades (Rafael Caria ha fet la genealogia del dialecte), o que el poblet de Perellós, sobre la mateixa carena de les Corberes, va canviar el català per l’occità abans de desaparèixer (segons Adrià Sardà, l’última persona que hi va viure), o que a Oriola tot es va escriure en valencià fins a la promulgació dels decrets de Nova Planta i avui aquest hi és com el xinès (Brauli Montoya explica que fins i tot s’inventen etimologies castellanes per als vells topònims). O que a Tabarca hi queda un sol mot italià herència dels pobladors genovesos, o que les Marines valencianes parlen “amb sa” perquè les van repoblar mallorquins quan van expulsar-ne els moriscos, o que a Cadaqués perviu aquest tret com a reducte més arcaic del català central, o que a Perpinyà la llengua aguanta gràcies als gitanos, o que a Santa Coloma de Gramenet... El català és tot un món, encara.

—6—

nord

L’escola de la República Alta Cerdanya, Capcir, Conflent, rosselló

Des d’Age fins a Palau a penes hi ha mig quilòmetre, però la pista que hi duu no està asfaltada. A Cerdanya, l’asfalt arriba fins als cims i s’endinsa en els boscos, però perquè travessi la frontera calen forces molt superiors. Al trencall, a Age, s’indica França, com si aquest camí de carro dugués a París, i en reciprocitat, a Palaude-Cerdagne s’hi entra per la Rue d’Espagne. Aparco a la plaça on hi ha la casa de la vila i l’església que, no serà per falta de referències, es diu de la Libération (de quina?). El diminut ajuntament —el poble no arriba als 300 habitants— exhibeix una bandera tricolor de mides aznarianes, massa gran per a l’edifici, de manera que l’han de tenir en una asta al carrer. La grandeur deu comportar aquestes coses. A la façana hi ha una làpida: Aux enfants de Palau-de-Cerdagne morts pour la Patrie (1914-1918): François Coll, Pierre Colomer, Joseph Forn, Jean Lacaza, Antoine Maurell, Albert Salsas, Gilles Sans, Sauveur Orriols. De qui era la Patrie? Faig una mica de reconeixement urbà. La bandera de la plaça denota el tarannà del batlle, així que hi ha poques possibilitats que la llengua de Cerdanya hi tingui cap presència. Ni un avís, ni un mal rètol... Potser és millor així, perquè quan aborden el català perquè no hi ha més remei, com a la Rue Lou Pla, el degraden com a patuès. Hi veig l’École Joan Cayrol, poète catalan 1921-1981. Tot un detall que li hagin respectat el patronímic. A l’altre cap del poble, el que mira a Osseja, que és a tocar, localitzo el palauet on estiuejava el bisbe Carsalade. Ja estic emplaçat... Trec el Dietari de l’excursió filològica del 1906 d’Antoni Maria Alcover i repasso la cita: —9—

“Se fa migdia, i cap a posar miques, a la fonda! Com tenim aquest cap tallat, pujam a una carretel·la descuberta, i ja li envelam cap a Palau de Cerdanya (francesa), on estiueja Monsenyor Carsalade, que mos hi espera, i mos rep dins la magnífica casa que habita amb la seva digníssima germana. No sap què fer-se Monsenyor per obsequiar-mos, i mos fa mil preguntes sobre els estudis que feim, els incidents sobrevenguts, les troballes lingüístiques i la impressió general sobre l’estat del català dins Catalunya francesa. ”Me renya una micoia, perquè dins el Bolletí de Juliol, rebut fa pocs dies, me demostr molt pessimista sobre el pervindre del català de França. Monsenyor està en què no corre cap perill de desaparèixer, perquè és encara el llenguatge que usen en família casi tots els catalans francesos, sobretot els de fora-Perpinyà, que són la immensa majoria; i amb tot i que dins l’escola fan parlar francès, els nois i les noies, en sortir de l’escola no hi parlen pus, i sobretot en deixar d’anar-hi, si bé tots saben més o menys mastegar el francès, llur llengua usual és el català. Efectivament, és així com diu Monsenyor, i m’hi adheresc, rectificant el judici exposat dins el Bolletí, com a resultat de la sèrie d’observacions fetes durant la present excursió. És per a mi una satisfacció grossa veure’m en el cas de fer tal rectificació.” Aquests mateixos “nois i noies” són els que van renegar del català —en massa, com un sol robot de la Patrie— i es van negar a transmetre’l als seus fills. Encara n’hi ha de vius i encara responen com un sol robot. Aturo un home d’uns 35 anys que surt d’un cotxe que exhibeix a la part del darrere el perfil geogràfic de Catalunya Nord (del Département des Pyrénées-Orientales, en realitat) amb les quatre barres i una C (que vol dir Catalogne). —Parleu català? —Bon, bueno... un poco. Abans que intenti continuar en castellà, que tampoc no domina, ens passem al francès. Justifica que no parli català perquè no és d’aquí —tot i que hi viu des de fa anys— “sinó de Perpinyà!”, però si vull parlar la llengua segur que trobaré algun vell... i també l’home que porta el bar. Es refereix al poble com Paló. —Ja s’ha oblidat fins el nom del poble? — 10 —

—Bon, en français c’est Paló et en catalan Palau... Passejo pel jardí de la vella residència del bisbe on es va allotjar Antoni Maria Alcover, avui convertit en parc públic, com denota la bandera francesa que es desplega al balcó. Al que en devien ser els estables, hi han obert una botiga amb productes du terroir i l’home que la porta m’explica que la casa pertanyia a un duc de Barcelona, “crec que era gran d’Espanya”, que hi convidava el bisbe, molt conegut pel seu catalanisme. Anys més tard, la va comprar un noble del nord de França, el Marquis de Tilière (1895-1991), com diu al carrer principal del poble, que té dedicat, i fa uns anys va passar al municipi. L’home parla amb dificultat, però es nota que li fa goig expressar-se en català. Es diu Jacques Goday i resulta ser el regidor de Comunicació de Palau. És natural del Rosselló, però ja fa onze anys que és aquí i ironitza sobre el fet que els cerdans “se’n foten molt del parlar dels rossellonesos”, en especial perquè els detecten molts barbarismes. “Jo mateix ho faig ara quan vénen rossellonesos aquí, ha, ha, ha...” El regidor està preocupat per la conservació del poc que queda de la llengua. —La meva filla estudia el català al liceu de Font-romeu, me a les classes només hi assisteixen cinc o sis pallagos; hi ha pas interès, a Bourg-Madame [la Guingueta d’Hix] en feien i les han suprimides, els francesos són uns jacobins recalcitrants i sols volen que el català acabi de desaparèixer. Aquí hem de passar la ratlla si volem practicar-lo, és l’única manera. L’amo del bar, Gerard, que té 48 anys, parla un bon català, tot i que també li manquen paraules. Coneix la llengua perquè la seua àvia, que era de Prullans, a l’altra banda de la frontera, no sabia altra cosa i vivia a casa; però sa mare i son pare li van parlar sempre en francès, igual que ell als seus fills. —Ara ells, que tenen vint-i-un i disset anys, i no en saben ni un mot, em retreuen que no els l’hagi ensenyat, me què vols?... Haurien de saber català, me avui el que preval és l’anglès, i l’espanyol també és una llengua molt important. Els minyons fan alguna cosa a l’escola, però això i res és el mateix; n’hi ha més que saben l’espanyol, que també l’aprenen a l’escola, que la llenga d’aquí. — 11 —

—Qui parla ara català a Palau? —La gent gran; els del meu atge el saben, me ja no l’usen, i els petits, zero. No hi entenen res, tot i que Puigcerdà és a sols quatre quilòmetres i continua sent la nostra capital, fins al punt que han subscrit un acord amb Perpinyà perquè puguem fer-hi servir l’hospital. Continuem anant-hi a mercat i els joves hi van a la discoteca, però ni això ajuda... —Hi ha algun infant que parli català? —Jo tinc un nebot que el parla perquè la meva germana s’ha casat amb un home de Puigcerdà, i n’hi ha dos o tres més perquè un dels cònjuges ve de l’altra banda. En són els únics. Gerard responsabilitza inicialment l’escola de la situació terminal del català (“a ma mare la punien durament si el parlava”), però després reflexiona: “què vols? Ara hi ha molta barreja, ve molta gent de fora, i no sols francesos, aquí hi ha gent de totes les nacionalitats i els que som d’aquí ja sem en minoria; és normal que es perdi... No és com abans, el marquès de Tilière, per exemple, que va venir als anys vint i va parlar català, ara això és impossible.” L’home blasma també el parlar dels rossellonesos, assegura que no enraonen català, sinó gavatx. “Diuen pas pus en lloc de no res, i matei i no mateix... Tu creus que això és català? I en acabat fan servir tot de paraules franceses.” Qui millor coneix l’evolució de la llengua entre els “nois i noies” de què parlaven mossèn Alcover i monsenyor Carsalade és JeanLouis Blanchon, que ha estat mestre a Cerdanya durant dècades. Tot i ser gascó, el professor parla un català excel·lent (que ha après a les classes d’adults de Puigcerdà) i s’ha preocupat per estudiar i recuperar la història i les tradicions locals. Em rep en un despatx on té tot de diccionaris catalans i la Gran Enciclopèdia. —Queda algun pallago que parli català? —Ni un. Quan vaig arribar com a mestre fa quaranta anys ja no n’hi havia, però la meitat de la classe el comprenia. Ara ni el parlen ni el comprenen. Bé..., recordo que n’hi havia un que el parlava, però era d’Age, i havia de caminar un quart d’hora per venir a l’escola. —Segur que a principis dels seixanta ja no n’hi havia cap que el parlés? — 12 —

—Ben segur. Jo els animava que ho fessin perquè veiessin que no era prohibit, perquè no se n’avergonyissin; els demanava refranys que haguessin sentit a casa i els motivava a fer treballs i jocs, però no el parlaven. N’hi havia molts que eren placés, fills de funcionaris que arribaven d’altres llocs de França. —I això passava a tots els pobles? —Jo vaig fer de mestre a Palau de 1962 a 1973, i després vaig estar a la Guingueta, Angostrina, Font-romeu i Osseja. A tot arreu feia fer coses en català als minyons, recuperàvem les tradicions del Nadal, escrivíem textos i recitàvem refranys. La mainada el comprenia, sabien el que volien dir les paraules i fins tenien una bona pronúncia, però prou, no el parlaven mai. Conec l’ensenyament primari a altres pobles, i sempre era així. —I la gent gran què parlava? —A Palau, tothom català, era la llengua general, però als minyons els parlaven en francès. El meu sogre, que és de Taurinyà, deia que abans de la guerra la primera llengua en què se t’adreçava la gent a Perpinyà era el català, pots imaginar als pobles... Després de la guerra la situació es va invertir, d’entrada et parlaven en francès. I al tren la llengua que se sentia fins a Narbona era sempre el català, i passada Narbona ja predominava el francès. —I ara?, puc trobar algun jove que parli català com a llengua familiar? —No ho crec, jo en conec pas cap. Pots provar a demanar a en Gerard, del bar, que té un nebot que és de pagès..., potser ell. Es diu que a la Cerdanya francesa ja sols hi ha un quinze per cent de cerdans, la meitat de la població són catalans, i l’altra meitat nouvinguts francesos. No hi havia feina i tothom va partir, i va arribar molta gent de fora ja el 1925, quan van construir dos grans sanatoris a Font-romeu i a Osseja. Blanchon recorda una anècdota de la mare d’en Gerard, que va nàixer cap a 1925, que il·lustra fins a quin punt han canviat les coses. Ella va arribar a l’escola sense saber parlar francès i el mestre va posar immediatament mans a la feina: va agafar una trumfa i li va dir: “ça c’est une pomme de terre”. “I les altres que són, de l’aire?”, va replicar ella. Uns anys més tard es va casar amb un alsacià i per als seus fills només hi va haver pommes de terre. — 13 —

El vell professor no s’està de blasmar els seus col·legues, als quals acusa d’haver reprimit el català “amb veritables mètodes feixistes”. Hi havia el conegut sistema de donar un objecte al primer minyó al qual se sentís parlar català, que l’havia de passar al primer dels seus companys que proferís un mot prohibit, i qui el tenia al final del dia rebia un càstig. “El pitjor era la punició moral; si parlaves català no sols eres un burro, sinó que els minyons havien de fer de policies de si mateixos i vivien angoixats.” En les seues recerques, Blanchon ha trobat un text escrit per un mestre d’Odelló el 1888: “Les termes grossiers dans le langage sont les premiers defauts a réprimer”, deia. Els mots grossiers eren els dits en català. Devia ser la primera patacada, perquè l’ensenyament obligatori i gratuït s’havia implantat a França entre 1881 i 1885. “Els mestres eren soldats de la República entrenats per a una guerra violenta contra les llengües perifèriques”, assegura Blanchon. Dit això, però, especifica que no va ser l’escola la que va acabar amb el català, sinó el desprestigi (“autoodi”, en dirien els valencians): “el català era la llengua dels pagesos i el francès la de promoció; per a qualsevol feina que no fos la terra et calia el francès.” El mestre explica que la seua dona va nàixer el 1939 a Taurinyà (filla, doncs, dels “nois” i “noies” de mossèn Alcover) on tothon parlava català, fins al punt que els pregons es van fer únicament en la llengua local fins a 1950, però a la mainada de la seua edat la gent els parlava ja en francès. “Els seus pares també feien servir el francès entre ells..., excepte al moment en què perdien els nervis, quan es barallaven i s’escridassaven recorrien al català, perquè era el que els sortia de dins, i és que havien mamat la llengua perquè els seus pares encara desconeixien el francès.” Tenim, doncs, el català eliminat en una sola generació, per decisió unànime dels seus parlants, que no sols no el van transmetre als fills, sinó que ells mateixos van maldar per oblidar. I no va ser tan fàcil: “Hi ha moltes coses tradicionals, de la cuina, del camp, eines... que la meva dona encara avui només sap en català i hem d’anar al diccionari quan en volem saber el mot francès. Ella entén el català més bé que jo, però a l’hora de parlar-lo ho faig millor jo, perquè en tinc la voluntat.” Abans de deixar Palau, vaig a veure en Gerard. M’agradaria comunicar-li a mossèn Alcover en la pregària nocturna que hi ha un jove, un, que encara té el català com a llengua materna. — 14 —

—M’ha dit en Blanchon que tens un parent a pagès que podria ser el darrer jove que parla català. —Bé, ja no és tan jove..., té 33 anys. I no el parla. Tramunto la carretera del coll de la Perxa per passar a l’altiplà del Capcir. Vull fer-li una visita al meu amic Jaume Saubielle, que va nàixer el 1907 i no només és un dels nois de mossèn Alcover, sinó que potser és l’home més vell de la comarca. Veig les indicacions: Er, Ur, Ix, Llat... La Cerdanya és plena de noms d’arrel iberobasca, però així com al Pallars i a Andorra solen tenir tres síl·labes, o més, aquí abunden els monosíl·labs, o això és el que em sembla apreciar d’un cop d’ull superficial, i la majoria són ben pintorescos: Urtx, All, Ger, Llers, Bor, Nas, Alp, Das, Guils... Alguns tenen explicacions simples; encara en el basc actual erre vol dir clos, tancat; larre, prat, devesa, i uri, aigua. Deixo Montlluís a la dreta, la terrible fortalesa de l’enginyer Vauban per a controlar la frontera que el 1659 van perpetrar els reis de França i Espanya contra els catalans; passo per la Llaguna, ja a la respectable altura de 1.500 metres, i Matamala i m’aturo a Formiguera, la capitaleta d’aquest reialme entre muntanyes. Contemplo una estona la soberga església romànica de Santa Maria, una de les més suggerents que conec. És antiquíssima i a la seua consagració va assistir l’any 873 ni més ni menys que Guifré el Pilós, comte de Barcelona. Suposo que sols els cims l’han preservada intacta (aquesta ha estat sempre la més aïllada de les comarques catalanes). Té un campanar de cadireta i està com descompensada, amb la porta i la rosassa descentrades a conseqüència, sembla, d’una ampliació. Des de la primera vegada que la vaig veure, sempre l’he contemplat amb devoció: t’asseus al davant, l’enquadres amb la vista i discorre davant teu un món feudal de senyors i remences, de soldats i religiosos; un món en què la gent encara es batia aquí contra la natura i la climatologia, com ho demostra l’edicte del rei Joan el Caçador que autoritzava els habitants del poblet veí d’Esposolla a cremar els boscos del poble per impedir que fossin atacats per “óssos i altres salvatgines”. Travesso el cancell capficat en aquests pensaments i rebo una clatellada. A dins, hi impera el barroc, però hi ha moltes peces kitsch d’introducció recent, en especial algunes estàtues grotesques. — 15 —

El que més crida l’atenció, però (almenys a mi, els francesos ja en tenen costum) és una gran bandera —no cal dir quina, ai Pilós!— emplaçada entre l’altar i un crist romànic. La tricolor està enribetada amb serrells daurats i al centre duu brodat en lletres d’or: Coeur sacré de Jésus, espoir et salut de la France, amb un cor que irradia rajos. A sota del conjunt, la paraula Patrie encerclada de llorers. No tenen misericòrdia. La petita Formiguera ha retolat els carrers en català. El que més història té és el Camí de França, just per on s’anava a la gavatxeria abans que ella entrés. Ara aquest camí és una carretereta que em deixa a Esposolla, lliure ja de salvatgines, en pocs minuts. Deixo el cotxe a l’entrada i m’encamino a casa Pujol, que trobo tancada. Fa fred, un fred cru en aquest dia de tardor, i no trobo ningú a qui preguntar. Per fi, passo la tanca de la casa del davant i pregunto a un matrimoni que feinegen amb el tractor al prat posterior. Em sobta que ja parlin català amb dificultat, perquè tenen uns 65 anys. Veritablement la generació de mossèn Alcover va ser ben bé la darrera. Avui cal tenir de 75 anys en amunt per a haver mamat el català. Els veïns m’informen que en Jaume ja no es podia estar sol i l’han dut a la llar d’avis de Prada. Quedo commocionat. Ell era el darrer del poble que tenia el català com a llengua materna! Recorro els carrers, queden els noms de casa en algunes façanes, Cal Xeraire, Cal Minguet..., però la llengua que havia nodrit aquestes pedres durant segles ja no existeix. Qui sabrà ara pronunciar el nom dels turons i els rierols, de les bordes i dels camins? Qui tindrà un pensament en sintonia amb el vent, o farà un crit que entengui el bestiar? Què se’n farà del pòsit que els segles han deixat en els solcs? Qui transportarà el bramul llunyà del temps? Hi ha una resposta simple per a aquestes preguntes: els de la Patrie, que per fi han coronat els seus propòsits: ja no queda a Esposolla cap mot grossier. Havia conegut Jaume Saubielle, de casa Pujol, el 1997. El vaig trobar en un racó de la gran sala de casa seua, vora l’estufa, escoltant Catalunya Ràdio. Em va dir que sintonitzava aquella emissora “de Barcelona” perquè era l’única manera que tenia de sentir la llengua de la seua joventut. “Em regali sentint el català”, em va dir, “és una llengua molt bonica; quan eri jove tothom el parlava ací, i — 16 —

ara...” L’home estava exultant de reproduir de nou els vells mots, i em va contar mil històries d’aquestes muntanyes, de com va portar, com a president de la Societat de Caçaires del Capcir, les primeres marmotes, que va deixar anar a dues hores de marxa muntanya amunt, “i ara n’és tot ple, fins a la vora del vilatge”. També havia vist encara les empremtes de l’ós a la vall de Galba. El llop es va acabar abans: “lo pare del meu padrí va matar lo darrer”. Vaig visitar en Jaume diverses vegades, i vaig conèixer la seua filla, que venia de tant en tant de Perpinyà i ja parlava el català amb dificultat. —Per què li vau parlar en francès, Jaume, si el català és una llengua tan “bonica”? —Ves..., l’escola. Els mestres deien que calia parlar francès. Ja dins del cotxe tinc un darrer pensament. Vaig pendre en Jaume com el darrer, però i si no l’hagués interpretat bé? I si hagués retornat algú? Entro de nou a casa dels veïns i ja no hi són. Recorro el poble i en una casa una dona d’uns 35 anys que no entén un borrall de català em diu que al cap del carrer hi ha “une mamie” que “pensa” que el parla. Faig sonar el picaporta a la casa indicada i surt per la finestra una anciana que em baixa a obrir i em convida a cafè. —Em cal dir bon dia o bona tarda? Què toca ara, a les quatre? —Ara és bon vespre. —Passeu, passeu..., jo pöc pas pöjar de pressa les escales, ja tinc quatre-vints dos anys. —I no són vuitanta-dos? —Abans dèiem vuitanta-dos, però ara ja no. És Elisabet Autornès i gràcies als “quatre-vints” parla un molt bon català, sense l’accent d’inspector Clouseau peculiar dels nordcatalans que l’han après com a segona llengua. Conserva tots els sons característics, inclosa la ela palatal, inexistent en francès —i en l’espanyol actual—, que acostuma a ser el primer fonema omès per les influències foranes. A més, fa els trets propis del capcinès, aquest dialecte de transició a l’occità que, tal com van les coses, solament conserven unes poques desenes de persones. Enric Guiter, que va estudiar a fons aquesta parla, ja va deixar escrit en un article de referència (“Els altres Capcirs”, 1955) que “es — 17 —

pot preveure que aviat no es podrà fer més informació lingüística al Capcir, perquè el país quedarà buit d’habitants; això és una conseqüència de la conscripció militar i del règim fiscal francès”. D’això ha passat ja mig segle i la despoblació ha continuat, si bé l’obertura de l’estació d’esquí dels Angles va alterar la situació. Guiter enunciava que la comarca presenta una barreja de trets característics del català —que s’estenen sovint més cap al nord, terres occitanes endins—, de trets específics de l’occità —que també s’estenen sovint més cap al sud, terres catalanes endins—, i de trets originals, propis del seu dialecte. El fonamental per a la resta dels catalans, perquè introdueix una vocal nova en l’idioma, és la conversió de moltes -us- en -ö-, que ve a ser la que els francesos representen -eu- (feu, creuser). “Espera”, diu l’Elisabet, “que cridaré una altra persona que parla espanyol, és la miva amiga i sem les darreres”. Agafa el telèfon i fa venir l’amiga, “perquè hi ha un home aquí que vol sentir l’espanyol”. —Espanyol no, català. —Sí, nosaltros parlem català, i íu el parlava molt quan anavi al Pas de la Casa a comprar. —I com li diuen a la llengua? —Català. Suposo que els han insistit tant que el que parlen és un patués espanyol que ho han acabat per repetir. Segons la lògica jacobina, fora de l’Estat només existeix el buit i el caos, i si el que parlen aquí no és francès, ha de ser espanyol. De seguida arriba la companya, Helena Vergés, una dona activíssima i amb un cap molt clar, malgrat els seus 85 anys, que porta pantalons i parla amb una empenta poc usual. Explica que té la cama ranca i que demà se’n va ja cap a Prada, aquí a l’hivern no hi pot estar perquè no pot caminar per la neu. O sigui, que el català es paralitzarà demà a Esposolla, perquè una persona sola és com a màxim un pensant, i no un parlant. Les dones expliquen amb naturalitat que són les darreres, que d’aquí a poc s’haurà acabat el català, perquè els joves no n’entenen ni un mot. “Resta en Jacques, de cal Pöjol, i algun altre, però ja no viuen ací, són a la meson de retreta.” —No li diuen Jaume? — 18 —

—No, a Font-rabiosa encara recordi un Jaume que era pastor, però ací hem dit sempre Jacques. En la seua joventut aquí ningú parlava francès, ningú, sols el mestre. Que va fer la seua feina a consciència, com es pot comprovar... Els pares d’aquestes dones no van anar a escola, així que es van mantenir estalvis de la influència dels agents de la República única, però elles ja ho van patir: “El mestre disia que calia parlar pas català, calia parlar francès, i quan te sentien te donaven un xifla i et deien parlez français. La lliçó va quedar interioritzada, i quan Elisabet va dur el seu nen a escola —Helena no ha tingut fills— la mestra li va recordar que calia parlar-li francès, així que, tot i que ja tenia sis anys, va canviar-li la llengua. La decisió no devia ser fàcil dins la família: ‘el meu home volia pas parlar francès, deia que ací calia parlar català’.” Però la Patrie va guanyar la disputa. —És pas bon català que parlem nosatros. —A mi sí que m’ho sembla, acabo de notar que conserven vells matisos, com l’ací i l’aquí. —Parlem un poc gavatx... —el terme s’aplica als veïns occitans, en el seu sentit original. Expliquen que al Capcir diuen moltes coses diferents de la resta. La primera que esmenten és que aquí es diu íu i tö, i de Matamala en avall, jo i tu. Amb la -ö-, els capcinesos guanyen una vocal. Les dones comencen a referir peculiaritats. “Les trufes aquí són tröfes... i als Angles, patanes. I els gavatxs en diuen patales.” Jo em converteixo en un representant del món exterior al Capcir: —Vosatros diseu una mica, i nosatros un poc; vosatros nascut i nosatros naixit; vosatros sucre i nosaltros söcre... Llavors passen als refranys: —Per Nadal cada feda al seu corral. No ho dieu vosatros això? —La dita sí, pero feda no, és paraula gavatxa; diem ovella. —Per Sant Martí, la neu al pi. Del pi a l’avet pertot se met; o se posa, si voleu. Per Sant Romà, si no hi neva fred hi fa. I n’hi havia moltes de sants: Per Sant Jordi fes ton ordi que per Sant Marc ja és massa tard. Per Sant Julià revira (vosatros dieu gira) la mà, traparàs Sant Sebastià. Per Sant Sebastià renyega les dents, traparàs Sant Vicenç. Sant Antoni de giner, mitja palla i mig graner. Me si més no n’has, freitura en passaràs... — 19 —

Desenes de generacions han repetit aquests refranys fins avui, potser fins ara mateix, potser aquest cop és el darrer que algú els vocalitza. L’Elisabet n’afegeix un que segurament durarà una mica més: “Barceluna és buna si la bussa suna, si no suna també és buna.” El Capcir afegeix les seves peculiaritats al rossellonès, no pas al cerdà, de manera que converteix també en -u- la -o- tònica (ruig i no roig, cançú i no cançó), i també omet la -n- dels plurals (bus, i no bons). —I aquí diuen meu i meua, com al Rosselló, o meu i meva, com a Cerdanya. —Ací miu i miva. Com el llenguadocià. Com a bona part del Rosselló, combinen l’afirmació sí amb ho (ò) —com els occitans—, que havia estat general en el català medieval, i diuen sàller i no sortir, i gojat, com els aranesos, al costat de pallago. I gràcies... —Gràcies? —Disem mercí, pero com que ets tu aquí..., però els nostres pares ho deien. Vaig a Ral a veure un altre conegut, en Joan Vergés, de 78 anys, que quan troba un català el saluda dient “aquest és dels nostres!” —Quants resteu ara, Joan? —Ací, que parlem català quatre, i algun més a la casa de retreta. Me fa pler parlar català. —Pler o plaser, Joan? —Ací plaser, però al Rosselló pler. Com les dues dones, en Joan té dos registres, el capcinès i un català més general, que tant pot ser cerdà, rossellonès o barceloní. Com en la majoria de comunitats petites, eviten els particularismes quan parlen amb gent de fora. Joan explica que quan ell era jove a Ral hi vivien 250 persones, i ara en queden vint, i cinc són forasteres. A Odelló de Querramat, a l’altra banda del riu, només hi han restat tres habitants. —I què parlen. —El pare català i el fill francès. —I el tercer? —És foraster. —I amb els veïns occitans, què parleu? — 20 —

—Ells, gavatx i nosaltres, català. Hi ha poca diferenci amb el gavatx. Abantes de la guerra anàvem a collir l’avellana a Querigut i hi havia pas cap problema, sols que nos disien català burro. —I que els contestàveu? —Gavatx porc, naturalment. Sempre s’ha fet així. Ahir vam celebrar la festa major i hi havia un acordionista gavatx, i s’ho va haver de sentir tota la nit..., era per riure..., i ell també responia com calia. Joan em recomana d’anar als Angles, un poble que assegura que sempre s’ha mantingut a part i era conegut perquè els seus habitants només es volien casar amb gent del mateix poble. “Vés a l’hotel Cocq d’Or; hi parlen molt bon català.” Puigbalador, l’últim vilatge abans de la gavatxeria, apareix desert, perquè amb la caiguda de la tarda el fred es fa notar de valent. Té la dignitat de retolar els carrers en català: del Castell, del Rentador, Impassa de la Gàbia... A partir d’aquí la vall comença a caure en picat acompanyada pel riu Aude, que s’estimba per uns congostos estrets i intrincats entre boscos druídics d’arbres molt poderosos. Segueixo avall uns quilòmetres, fins que un trencall a la dreta indica Escouloubre, i remunto una carretera costeruda fins al País de So. Jerôme Aniort viu en una de les cases principals del poble l’ostal Mis. Asseguts a la cuina, amb els típics i indigeribles sirops francesos, l’home desgrana històries del país. Els catalans? i tant que s’hi ha fet! ara ja no s’intercanvien el nom del burro i el porc, com abans. “Ens enteníem perfectament cadascú en la seua llengua, com a bons veïns, abans que el francès acabés amb tot.” El català és una llengua amb molts matisos, per exemple “foraster” i “estranger”, dóna una informació que ni l’occità ni el francès poden atènyer. —Com està l’occità aquí? —Només som set que el parlem, quatre homes i tres dones, i tots passem dels setanta anys. Amb nosaltres desapareixerà l’occità a Escolobre. Als Angles la senyera —aquest cop la quadribarrada— oneja a la torre del castell que domina la vila, i també al campanar de l’església. Potser sí que aquí són una mica especials... L’hotel Cocq d’Or es troba a la Place Cocq d’Or, de manera que no hi ha pèrdua. La mestressa, que és a la recepció, em rep amb joia quan sent parlar — 21 —

català, i va a cercar el seu pare, “que va néixer el 1905 i té tot lo seny”. Ella parla un bon català, però el pare, Pau Samson, ho fa com si no haguessin existit ni la Révolution ni la Libération, no té ni un borrall d’accent d’inspector Clouseau. La filla, Paulette, també va patir la repressió directa dels instituteurs malgrat els seus 67 anys: “A mi lo mestre em donava una bola cada cop que parlavi català, i l’havia de passar, i el darrer que la tenia era punit.” —I què li passava al darrer? —Li feien copiar quelcom. Pel que es veu, s’havien moderat respecte a l’època de l’Elisabet Autornès, ja no era la “xifla”, sinó simple tortura psicològica. Però potser era una consideració envers les nenes. A la conversa s’hi afegeix el marit, Joan Cortade, que explica que “a estudi nos estiraven les orelles; calia parlar francès als cinc anys, quan hi començaves [ell va nàixer el 1924], i era pas fàcil, perquè els pares sabien pas una paraula de francès”. Ja som una colla de quatre submergits en la nostàlgia dels temps passats. “Sí, és veritat que la gent dels Angles sempre han estat especials al Catcir, i que no es volien casar amb la gent de fora.” —Dieu Catcir, com els mallorquins?, tot i que l’ordre deu ser l’invers. —Bé, sí... però cal dir Capcir, perquè s’escriu amb pe... Abantes anàvem a peu a tot arreu, perquè de cavalls n’hi havia pocs, i calçats amb esclops de fösta (fusta) que era el que portava tothom; hi posaven palla, per a tenir els peus calents: el nostre era un país de misèria. Teníem més comunicació amb la gavatxeria que amb Perpinyà, fins i tot amb Carcassona, on hi tenim el bisbat. —Jo he vist les primeres votures —diu el pare—, bé, ací en diem otó (auto), votura és a Perpinyà. Als dotze anys en van regalar un veló, que havia fet servir ja el meu cosí, i ja vaig poder anar a Formiguera sense caminar. Als Angles no hi havia ni carnisser, ni bulanger. Se pastava a casa i fèiem pas (pans) de quatre o cinc quilos. Aquí l’únic que hi havia eren patanes i segle. —Segle? —Un cereal amb què feien pa moreno. El dia que arribava merlössa era una festa. Amb el que gitem ara, abans hauríem passat. — 22 —

—Què és la merlössa? —A Ronellà ja en disen merlussa, pensi que vosaltres en diseu bacallà. Hi havia una cançó, diu la dona, que sentia quan pastaven: “El pardal quan s’acotxava feia remor, feia remor, per veure si el sentia la siva amor, la siva amor... És bonica, eh?” —He sentit vusaltres i vusatrus; com ho dieu aquí? —Disem vusautris, me quan tenim qualque foraster parlem com ell, només parlem capcinès entre nosautris, sempre ho hem fet així. El turisme ho va canviar tot. Justament en Pau va ser un dels protagonistes de la mutació, perquè va ser batlle del poble durant vint-i-cinc anys i, segons explica el gendre, “ell va ser qui va tinguer la idea de l’estació d’esquí i se va haver de batre amb tothom per la fer, perquè ningú hi creia”. Tornem a la llengua i expliquen que al Capcir hi ha tres parlars: el de Matamala, “que és més com al Rosselló o a Barcelona”; el dels Angles i Formiguera, que seria el central, i els dels pobles del baix Capcir: Vilanova, Ral, Puigbalador, Esposolla, Riutort, Font-rabiosa... —I quines diferències hi ha? —A Matamala ja diuen jo i tu, i pujar i no pöjar, i al baix Capcir és més gavatx. Hi ha també mots diferents, per exemple a Matamala diuen xicoia i ací gallinetes a unes herbes per a fer enciam. O a Matamala garravetes, i ací pomilles i a Formiguera pometes. A Matamala diuen escumbra, com al Rosselló, i a la resta del Capcir, engranera. Ací, pöjar i a Matamala, muntar. Ací, açò i a Matamala, això. O ací, quatre, i de Formiguera en avall, catre. I ací, patanes (la paraula emblamàtica), a Matamala trumfes i pensi que a Perpinyà diuen patates. Els mots que s’utilitzen per a marcar la diferència entre el capcinès i la resta del català són íu i tö. “Nosautris disem el tet te caurà dessös...”, afirma el pare, i el gendre replica: “no escriguis això que se’n fotran, diran, ‘com parlen en aquell vilatge’!” De fet, jo els he demanat que enraonin com ho fan sempre, i Paulette els ho repeteix de tant en tant, perquè —sembla que de manera inconscient— es passen al rossellonès, i fins al barceloní. Però la seua consciència de catalanitat és total, respecte als veïns i respecte a tots els Països: “Vam anar a Palma de Mallorca i allí érem a — 23 —

casa, nos compreníem fàcilment.” O “me fa plaser que vingui gent de Barcelona perquè demanen aiga de l’aixeta. Aixeta! Abantes se deia així, no robinet com ara!”. La filla del matrimoni entra al local i m’expliquen que “la nena ja no coneix el català”. —Nena? No és nina? —Nin al Rosselló, ací nen, o pitit, o pallago, però aquest ja és més gran, un noi. —Però noi aquí no es diu... —No, pallago. La nena te quaranta anys i explica que als Angles sols parla català la gent de cinquanta en amunt, dels seus anys ja no hi ha ningú. —No el volen parlar —diu Joan Cortade. —La culpa és vostra, de la vostra generació, que ens heu parlat francès —diu la filla en aquesta llengua. Si jo sabés parlar català el parlaria, però no en sé. —Era la moda, mecagon nou! —diu el seu pare, i es fa un silenci a la sala que dura una bona estona. Opto per una pregunta filològica com a sortida. —Mecagon nou? És la primera vegada que ho sento. —Sí, perquè el pròxim número, deu, és poc correcte. Agafo la carretera que va directa a Matamala i travesso el poble en direcció al coll de la Creu, per a arribar fins a les Garrotxes del Conflent, que és una de les valls més trencades i inaccessibles del Pirineu habitat. La persona més anciana del primer poble, Ralleu, és Helena Bournet, nascuda el 1908, que trobo a casa amb tres generacions dels seus descendents; la seua filla, amb la qual parla català; la néta, que parla francès, i la besnéta, que no entén el català. La dona conta la història de l’escola: donaven una “planxeta” (plaqueta) a qui sentien parlant català, i el que la tenia a l’hora de la recreació havia de copiar la consigna del règim. És una cosa que no paeix gens bé el marit de la néta, un home enèrgic d’uns 35 anys. “Ens han robat el patrimoni cultural, ens han pres el que érem, ens han humiliat...”, però ho diu en francès i ho admet com una cosa consumada. Tanmateix, això implica un mínim d’anàlisi, cosa altament herètica a l’Hexàgon, on la República unitària és una religió. — 24 —

Cauders de Conflent és un altre poblet diminut, com tots els d’aquesta vall de petja impossible, que es troba emplaçat en una coma que li dóna horitzó. Cauders té una història peculiar: el 1952 el poble va demanar l’electricitat; però pujar-la requeria una gran inversió, els accessos aquí són complicats, així que a París van decidir que els era més pràctic abandonar el poble. Van col·locar els homes al ferrocarril i a correus, i feina feta. Els pagesos convertits en funcionaris van vendre les cases a preus d’enderroc, moltes d’elles a parisencs que encara se’n freguen les mans. Com que els nouvinguts necessitaven serveis, l’any 1954 van tenir ja l’electricitat instal·lada; és de preveure que l’Administració ja havia aconseguit posar una creu més al mapa, un altre poble quedava desnaturalitzat. Marcel Rous, nascut el 1927, va ser dels pocs que no va vendre i als anys setanta va tornar. Ara és l’únic nadiu en un poble abandonat a l’hivern i ple de paracaigudistes a l’estiu, i explica en un català impecable que segons documents antics que conserva a casa, el seu llinatge es va escriure Ros fins que algun funcionari del registre va tenir a bé passar-lo pel sedàs. L’acompanya el seu nét de set anys, a qui s’adreça en un bon francès. Vaig a dormir a Censà, el poble més alterós de les Garrotxes. Hi ha un allotjament molt ben condicionat, un cau francès, concretament Gîte de France, instal·lat a la casa principal del poble, que ha estat arrasada per dins per a adaptar-la a les noves necessitats. Hi havia un enorme foc a terra de pedra massissa que ha anat a parat a les escombraries, com altres efectes insignificants, com ara els mobles històrics. Quan sent parlar català, l’home que m’atén, que no té més de 32 o 33 anys, em somriu i em demana disculpes. He estat de sort, he trobat una persona educada. No sols això, diu que està estudiant català amb els vells del poble..., però les lliçons deuen anar lentes, perquè no coneix més que una dotzena de paraules. “És una llàstima”, diu, “nosaltres encara hem sentit la llengua i hem pogut veure que aquí hi ha hagut una cultura antiga; però ells”, i assenyala el seu fill de quatre anys, “no sabran ni que hagi existit”. Baixo pel vessant del Conflent fins a Aiguatèbia per una carretera amb uns estimballs que glacen la sang. Aquest poble és conegut a tota la regió per l’eslògan brillant que la República va exhibir-hi: — 25 —

Soyez propres. Parlez français. S’ha fet molt famós i ha tingut diverses interpretacions; l’escriptor Antoni Cayrol (Jordi-Pere Cerdà) diu que eren dues frases diferents, que als anys trenta, quan ell anava a escola a Cerdanya, hi havia molta misèria per totes aquestes valls i els mestres sempre recomanaven als infants rentar-se. El militant catalanista Ramon Gual opina que, per molt que fossin dues frases diferents, la intenció semàntica és una de sola: associar la brutícia i el català. Avui l’eslògan apareix relluent pintat de nou a la paret de l’escola tancada. Hi ha persones entestades a conservar l’evidència de fins a quin punt la gran França es va acarnissar contra els més desvalguts, contra els infants. Clotilde Bournet, nascuda el 1907, va anar a aquesta escola i recorda molt les frases comminatòries. Quan els minyons hi entraven, els feien ensenyar les manetes i allí mateix hi havia una bacineta perquè se les rentessin. Ella recorda que la llengua del poble hi era prohibida, però solament va anar a escola fins als dotze anys. —Així doncs no vau fer cas al mestre. —Me si aquí no es parlava altra cosa que català, que volíeu que féssim? Hi va haver un minyó que va anar al servici —Quimet, crec que li dèiem— i quan va tornar parlava en francès, i la gent se li’n reia. “Quimet, que te’n recordes del català avui?”, li demanaven. La carretera baixa i baixa fins que desemboca a la vall de la Tet, la principal del Conflent. Aquí a prop queden els poblets de Suanyes i Nyer on, segons Coromines, arriba la corrua de noms d’etimologia bascoide que passen de Cerdanya. El senyor d’aquesta darrera vila va encapçalar la famosa bandositat dels nyerros al segle xvii, que s’enfrontava als cadells, el senyor dels quals procedia de Bellver de Cerdanya. Faig la circumval·lació del massís del Madres per a enfilar-me cap a la petita vall de Noedes, al capdamunt de la qual hi ha el poblet que li dóna nom. Arribar-hi és també una odissea de voltes i revoltes. Étienne Marc, nascut el 1911, dedica el seu molt temps lliure a fer collars de fusta per al bestiar, als quals llavora figures geomètriques, “tal com els havia vist fer a la gent gran”. La quadra de casa seua n’és plena, i a cada cèrcol cisellat hi ha penjat un esquellot d’acord amb la seua mida. A Étienne li costa una mica recuperar la vella llengua: — 26 —

—Ja no el parli mai, el català... només restem tres persones del vilatge... Amb qui voleu que el parli? Tots els que vénen el saben pas. Quan era jove aquí hi havia 300 persones i no fèiem servir altra llenga, i ara això és un desert. —I en aquell temps éreu ja Étienne o encara Esteve? —A mi sempre m’han dit Étienne, però quan era petit encara hi havia Esteves entre els que tenien vint o trenta anys. Els deien Estevet o Estevenó... O Janó, de Joan..., però ara totes aquestes coses s’han perdut. Sembla, doncs, que els noms en català van ser eradicats en un temps rècord amb l’arribada de l’escola obligatòria, fins i tot en pobles com aquest, dels més apartats del país. Cap dels vells consultats els donen en català, tot i que a en Joan de Ral encara hi ha gent que li diu així. A baix, a la Plana, les coses són ben iguals. A Bou (permutat a Baó perquè l’original és impossible de pronunciar en francès), tocant a Sant Esteve del Monestir, un home de “quatre-vints nou anys” s’estranya que li pregunti pel català, “és una cosa antiga, sem catalans des de sempre”, conscient que ha esdevingut ja una raresa. L’original escut de la vila corrobora les seues paraules: “Arribar i moldre”, hi figura. Ell parlava la llengua amb la seua dona, però va pujar els fills en francès. —Per què? —L’escola... —Però us hi van obligar? —L’escola... Tot ho feien en francès... —i s’arronsa d’espatlles. Però avui al poble el català se sent bastant, perquè ha arribat gent d’arreu a propòsit de la Primera Trobada de la Catalanitat. Al país hi ha una minoria molt activa i quasi heroica entestada a complicar-li les coses a l’àngel exterminador de la República. Sort d’ells. A la diminuta plaça de la vila, els Castellers del Riberal, els amfitrions, i una colla de Sau s’enfilen cel amunt. Tinc a la vora un home que duu una gorra amb la inscripció Fière d’être Catalan que explica en francès a la seua dona que els del Riberal són de Baó, i els altres, “Espagnols”. Fa goig sentir una nena d’uns sis anys de la canalla dels castellers locals parlant català. Hi ha molt poc — 27 —

jovent entre el públic. Els joves són al Can Joan Café i creuen que “Arribar i moldre” és llatí. Durant tot el dia se celebren a la vila manifestacions del folklore català més típic. El primer acte de la tarda és cant coral, que es fa a l’església. Tots els membres de les dues colles —una de Bou i l’altra de Cabestany— són vells —alguns molt— i entre ells s’expressen en francès. Canten “Muntanyes regalades”, “Rosa d’abril”... i una cançó dedicada a la caragolada, la gran festa gastronòmica del Rosselló. “Si seu català, fareu la cargolada”, diu, o una cosa així. Acabada l’actuació, el president de l’associació Aire Nou, que és qui organitza els actes, puja a l’altar a felicitar els cantaires i a fer-los lliurament d’una placa. Parla en català amb un fort accent francès i la directora de la coral li diu que no l’entén, que si pot parlar la llengua de l’Estat; ell li replica que no i continua. En acabat, m’explica que la seua associació mira de promoure tot el que sigui català: castells, diables, cançó, la Trobada... Són una colla reduïda de gent no gaire jove i tots fan de tot. —Fins i tot els castells? —Sí, sí, també els castells. En acabat, a la flamant plaça de Catalunya, un espai nou retolat així com a demostració que la llengua del país ja no fa vergonya, el grup Les Veus de l’Estany, de Sant Nazari, fa un recital d’havaneres i en un racó bull el cremat. Canten bones cançons en bon català, però el portaveu s’adreça al públic en francès. Els joves continuen a Can Joan, que és a la vora. Passo per Saint-Estève, on en una rotonda hi ha escrit a terra en lletres d’un metre i mig el nom de la població amb plantes de bardissa. Algun segador ha tallat arran la i, com ho demostra l’espai vacant (del guió i l’accent no en queda cap rastre), amb la qual cosa el parterre fa goig. Perpinyà ve immediatament després amb doble indicació en francès i català, i se’m dóna la benvinguda també a mi, però abans l’han donada a francesos, espanyols, anglesos, italians i alemanys. Un mural espontani —i probablement clandestí— anuncia en lletres enormes: “Estimem la nostra llengua. Parlem català.” Això vol dir que aguantem! Mentre les parets parlin, mentre la gent s’exclami, el Rosselló serà català. Surto de la capital per la carretera que s’enfila per l’Albera cap — 28 —

al Pertús, el poble francès que ha desplegat per motius comercials un barri espanyol que pertany a la Jonquera. Decideixo pujar cap a Bellaguarda, la gran fortificació aixecada pel rei de França en el lloc d’un castell medieval per protegir els seus guanys territorials, per sota, just a sobre de la línia fronterera, el vell priorat del coll de Panissars, del qual se n’han excavat les socolades arranades. La separació perpetrada entre París i Madrid no va respectar res. En aquest mateix punt, el 1285 les tropes de Pere II, comandades per Ramon de Montcada, van fer estralls entre els exèrcits en retirada de Felip III de França. Eren altres temps. Davallo cap a la Jonquera, on el primer que veig a l’entrada és el rètol gegantí de l’Hotel Puerta de España. Decideixo entrar a l’allargassada part antiga de la vila, que no conec malgrat les moltíssimes vegades que he circulat per aquest indret. Camino pels carrerons estrets i em congratulo de trobar una placa dedicada a l’admirat Carles Bosch de la Trinxeria, natural d’aquí i nascut a Prats de Molló (no fa tant que la frontera ho és de debò). M’assec al Cafè de la Plaça, a la plaça de l’Ajuntament, on, tret del nom, no hi ha el més mínim rastre de la llengua de l’escriptor. Pels altaveus ressona a tot estrop una cançó aflamencada que descriu els amors apassionats d’un gitano; “lolaiiilo, looolailo!”, s’esgargamella el cantaire. Ja sóc a la Catalunya catalana!

— 29 —

Parlar gitano Perpinyà, Vallespir, Fenolleda

És diumenge i la plaça Cassanyes de Perpinyà bull pel mercat setmanal. Hi ha senyeres arreu, un home descarrega caixes cofat amb una barretina, “Vine a la Bressola, parlarem català”, hi ha escrit en una furgoneta..., però no sento la llengua a cap dels pagesos arribats del camp o dels artesans que venen productes tradicionals. El català sols és en boca de dones vestides de negre amb mocadors al cap, que porten faldilles cenyides, i de les pallagues joves que les acompanyen amb minyons als braços. En dos o tres racons de la plaça, fan rotllo homes de rostre colrat amb bigoti i barret, vestits també de negre, que només usen la llengua del país. Són els gitanos de Sant Jaume i aquest és el seu feu, el seu domini antic, l’únic illot monolingüe català al nord de les Alberes. Aquí mateix, en un dels carrerons que s’endinsen en el barri, demano per en Manuel. Una nena d’uns vuit anys m’informa que és a la litúrgia i no pot tardar. Fa un dia assolellat i tot és ple de gent, amb una legió d’infants que corren amunt i avall, i dones i homes que s’estan palplantats o asseguts a les voreres. Una veïna s’aboca a la finestra per a estendre la bugada, que regalima estenalls avall; una altra crida des de l’entrada d’una casa “Pierrette! Pierreeette”, la qual deu viure molt amunt, si jutgem pel to; una votura atrotinada intenta passar i l’home que la mena exigeix als minyons que juguen a pilota que s’apartin, “fora d’aquí, collons!”; “au, fora”, rebla un veí repentinat que se’ls mira des del portal; d’un planta baixa, protegida del carrer amb un somier, s’escampa la flaire del dinar. Finalment arriba en Manuel, que duu una Bíblia a la mà i una corbata tan gran que li cobreix mig pit. El vestit gris que porta li va també una mica gran. L’home, d’uns 35 anys, és músic, però ara ha abandonat l’ofici “per servir Déu; ara sols toqui la campana a l’iglesi...” — 31 —

—Vaja, com en Peret. El coneixeu? —Sí, me ell va tornar a caure... —i posa el dit polze cap a avall i fa una ganyota de disgust. —I no es poden combinar les dues coses? —Una font no pot rajar aigua dolça i salada alhora... Me compreneu? —M’agradaria sentir com parleu els gitanos de Sant Jaume. —Nosaltros parlem diferent dels paios. Nosaltros d’això en diem ampolla —i n’assenyala una que hi ha en un racó—, i ells botella; i d’això —i pica amb el peu— terra, i ells sòl. —I les paraules de la música? —Aquí cantem flamenc, en espanyol, perquè els vells van venir d’Espanya. —I compreneu el que dieu? —Les paraules que cantem sí, encara que no sapiguem l’espanyol; però també n’hi ha que el parlen, com aquesta família —assenyala la casa del davant—, que són d’aquí de tota la vida i parlen espanyol. Estem xarrant a peu dret davant de l’entrada de casa d’en Manuel i ell s’excusa, diu que li cal dinar per tornar a la litúrgia. “Parleu amb en Pito, l’amo dels gitanos, ell sap moltes coses, la seva mare va ser la darrera que va parlar la llenga dels gitanos.” Ensopego amb en Pito, que viu just a la vora, sortint de casa atabalat. “Ara vaig al cementeri i m’esperen, però torneu més tard.” Tiro carrer amunt i m’aturo a parlar amb una dona que és asseguda a la porta de casa en una hamaca plegable. M’informa, amb un accent que sembla de Girona, que l’única llengua que es parla aquí és el català, i em sorprèn quan em diu que els seus pares eren de Madrid i que ella és nascuda “a Vilanova, a prop de Besiers”. Els seus fills es dediquen a la música i tenen un grup que canta pels pobles. —Aquí tothom fa música. —Els gitanos portem la música a la sang. El carrer Llucià (antic Gran de Sant Jaume), que és l’artèria principal del barri, està ja absolutament pres pels magribins, que des de fa uns anys disputen l’espai als habitants tradicionals. Arribo a la plaça del Puig, l’altre gran espai obert i un dels punts vertebradors — 32 —

de la zona. D’una casa esbatanada surt una melodia trepidant: Llegaré hasta donde estés, yo te he de ver, quiero volver, volver, volveeeer... En un dels costats hi ha un gran edifici que sembla una caserna, amb un gran pati ple d’adults i de molts infants que corren i juguen. Un noi d’uns disset o divuit anys m’informa en un català impecable que això va ser, efectivament, una caserna de soldats, després s’hi van instal·lar els pompiers i ara hi viu gent. —Aquí tothom parla català? —Aquí sempre parlem gitano, però a fora parlem paio; quan anem a fer papers o a altres llocs. —I el paio què és? —Francès. Des que els carrers de Perpinyà els han retolat també en “gitano” un aprèn moltes coses dels “paios”. La Rue de l’Anguille és, en realitat, el carrer d’en Guilla; passat de mamífer a peix amb total impunitat, però amb un significat tanmateix. Però i la Rue de Saccabeille, que és el carrer de la Seca Vella? Recorrent el país un se’n fa un tip de trobar humorades així. El Camí de l’Era resulta ser el Chemin de l’Aire, o el puig dels Tres Hereus, dels molt feliços Très Heureux... Quins paios, noi... L’església de Sant Jaume que dóna nom al barri és una de les referències de Perpinyà. D’aquí surt la famosíssima processó de la Sang (escrit a l’antiga, Sanch), el Divendres Sant, amb emmascarats amb cucurulles, penitents amb cadenes i monuments de cristos i marededéus, molt coneguda a França perquè per a ells resulta molt exòtica. Quan hi entres, tens una sensació rara perquè el temple és capicua, hi ha l’altar principal a la dreta i un altre al final de la nau, a l’esquerra. L’explicació al fenomen és que a l’església del segle xii la confraria de la Sanch hi va afegir la seua capella al xviii, i els enfants de la Revolució jacobina van suprimir la separació entre les dues. En tot el conjunt sols detecto una frase escrita en català, la que demana un donatiu d’un euro per encendre els llums, la darrera en una llista de cinc llengües. L’euro c’est l’euro. A la tranquil·la placeta davant de la portalada gòtica hi ha l’École La Miranda (li han respectat la a final!), que al frontispici duu el famós liberté, égalité, fraternité, una altra de les humorades dels francesos, demostració palpable que els eslògans publicitaris — 33 —

funcionen ja des d’antic. Només cal esventar-ne un i es pot continuar fent exactament el contrari amb total impunitat. Torno a casa d’en Pito i ell encara no hi és. Segons els fills, tenen parents a tres cementiris i fer la ronda duu el seu temps. L’home, d’uns 45 anys, m’explica que aquí parlen tres llengües: gitano (o català), francès i espanyol. “Me el català és pas ben bé una llenga... Com li diuen...?” dubta i ho rumia, sembla que no li surt la paraula “dialecte”, i remata: “és una llenga morta, vet-ho aquí, és morta.” Som al carrer dels Mercaders —que va de la plaça Cassanyes a la del Puig—, que és ple de gom a gom, amb moltes portes obertes que mostren la vida a l’interior; hi ha gent asseguda a taula i altres han sortit ja a pair el dinar. Com al matí, els homes van impecablement endiumenjats, però moltes dones s’han posat ja roba de feina i aboquen poals d’aigua al carrer i hi passen escombres ensabonades. Continuo la meua badoqueria urbana a l’espera que en Pito completi els deures amb els difunts i surto de Sant Jaume per la plaça de la Revolució Francesa, que abans era de la Converseria, perquè aquí hi havia el convent dels dominics, que convertien els jueus. A la Casa Xanxo, un dels palaus nobles de la ciutat, està tot retolat en bilingüe, com es fa ara arreu des que dos jurats catalanistes a la Casa de la Vila ha fet de Perpinyà La Catalana. A l’interior hi ha una exposició que explica clar —i català, ben català— com va anar l’annexió dels Comtats a França, amb matances, persecucions, xantatges i repressió a balquena, i la construcció de cinc grans fortaleses a tot el territori (Bellaguarda i Montlluís en són les principals) per a controlar tant la nova frontera com els habitants del país. Em sobta trobar una cosa així, perquè la versió francesa sempre ha estat en la línia enfants de la Patrie. Sens dubte hi ha una nova generació de perpinyanesos que no tenen inconvenient a dir les coses pel seu nom. Porto al cotxe una guia francesa dels Pirineus i n’extrac la versió oficial per comparar: “Acabades les incursions visigòtiques i sarraïnes, seran els comtes francs els que administraran la Cerdanya i el Rosselló. Al segle xii, els darrers descendents dels francs lleguen els seus feus a Alfons II d’Aragó. En endavant, el Rosselló unirà el seu destí al de la Catalunya espanyola [segles abans que existís Espanya]. Perpinyà — 34 —

pendrà un auge important i es convertirà en la capital dels reis de Mallorca. La fortalesa de Salses, on es vigila la frontera, no impedirà els previsibles desitjos de reconquesta francesa. Contínuament perdut i recuperat, el Rosselló serà definitivament francès pel tractat dels Pirineus, l’any 1659. Això no l’impedirà conservar certs drets i aquesta originalitat tan seua, forjada en el contacte de la civilització hispànica.” Per fi en Pito ha acabat de visitar difunts i em rep en el seu pis tocant al carrer dels Mercaders. Comencem parlant de música, que és el cos i l’ànima dels gitanos, no sols dels de Perpinyà. —Al català li agrada molt el flamenc. Nosaltres hem après l’espanyol per cantar. Per exemple, te quiero és t’estimi, i te amo també vol dir això... I és que molts gitanos han vingut d’Espanya; ja siguin catalans, espanyols, navarros o aragonesos, i s’han ajuntat a Perpinyà. Vam sortir de l’Índia fa mil anys i vam passar per Espanya, i els vells sabien parlar espanyol. Per exemple, els meus jaios del costat de mare eren de Balaguer, i la mare de la meva mare era naixida a Vilafranca del Penedès. Se deia Escuder, i els altres Garci i Castro. En Pito es diu Manel Cargol, i té el cognom més comú dels gitanos de Perpinyà, i la seua dona, la Jeanne (Jana), que s’incorpora a la conversa, es diu Espina. —I d’on us ve el malnom? —Quan vaig néixer vaig pesar tres quarts de quilo; pensaven que no aguantaria gaire i cantaven en espanyol “en tocant el pito en tocant el mono”, i em va restar. Jo vaig néixer en un carro, però quan tenia vuit dies els meus pares ja van venir a Sant Jaume. —I com és que en moltes ciutats franceses hi ha gitanos que parlen català? —Tots els que parlen català vénen de Perpinyà. N’hi ha arreu, a Lió, Marsella, Arles, Tolosa, Carcassona, Narbona, Besiers... i molts puestos —i afegeix amb orgull—: Perpinyà és la vila d’Europa que té més gitanos, en som 10.000, n’hi ha més que a Sevilla! —I a tots aquests llocs conserven el català? —I tant! Tinc germans i nebots a Montpeller, i hi ha molts anys que han partit i els seus nens parlen català. La Jana comenta que un nebot seu que viu a París és “el president dels gitanos d’Europa” i m’anima a anar-lo a veure, que — 35 —

“em convidaran a estar a casa i em donaran de menjar”. I també parla català. Em fixo en el parlar d’en Pito, que té més elements del català central que no del rossellonès: nen i no nin, noi i no pallago, són i no sun, roig i no ruig, gos i no ca. La Jana em diu de vostè, un tractament desconegut al Rosselló. Li faig notar i em contesta que sí, que nin, ruig o ca “ho diuen els paios, pas els gitanos”. Li sento referir-se al pa com a manró, i recordo la meua mare dient un manró de pa, una expressió que li havia sentit solament a ella. Els pares d’en Pito “havien menjat marcures, com si fos un llapí (conill), quan eren amb una caravana al cementiri de Perpinyà; en gitano en diem caravana el que en francès se’n diu rouloutte”. —I que són marcures? —Gats, però en la llengua dels gitanos. En Pito em dóna altres trets distintius de la llengua dels gitanos, que aquest cop és el caló. Gos, per exemple, es diu juquel, i gat, jucalí o marcura, i diclo és el mocador “que les dones velles ensenyen al carrer tacat de sang per demostrar la virginitat de les núvies”. —Quan els gitanos xoraven (pispaven) gallines deien “diquel que vinyela acai”, guaita que ve el paio, o “que ve la gatxó” o “el xuvurró”. Xavó és nen, xaví, nena; home, rom i dona romí. La mare d’en Pito va ser la darrera de Sant Jaume a expressar-se en caló, i la Jana diu que “era pura gitana i parlava veritable català”, però se m’escapa si es refereix al romaní o a la llengua neollatina. Pregunto si la seua gran festa és la del diclo. —Sí, però el Nadal també és una festa important, és el dia del perdó, quan els vells ajunten els que s’han barallat perquè tornin a ser amics. —I quines festes més es fan al barri? —Per Sant Joan els vells encenien fogueres i agafaven borratxeres, era una gran festa, però ara ja no es fa. De cop ressonen crits per l’escala: “Pito, Pito, baixa!” L’amo dels gitanos demana excuses i surt a la porta. Al cap d’una estona torna i comunica que se n’ha d’anar, que ha de cuitar a posar pau en una família. Aquesta és una de les seues feines, i el criden tan sovint que ja n’està fart, perquè “cada dia tinc de sortir tres o quatre cops”. Recentment ha tingut dos casos difícils: dos nois del Vernet (un barri de cases noves perifèric on viuen molts gita— 36 —

nos) es van disparar i va haver d’anar a la prefectura de Policia a reconciliar-los, i també un tribunal de vells va exiliar una família per una falta comesa, i els afectats li van demanar que intercedís. La Policia també el crida com a una mena de jutge de pau, perquè procuren que les coses s’adobin primer per la justícia gitana, si no mai s’acaben de tancar les ferides. “Sóc mediator entre la justícia i els gitanos”, diu ell, i se’n va. Em quedo encara una estona conversant amb la Jana, una dona dolcíssima que em mostra una medalla d’or que duu al coll amb una foto gravada del seu fill mort de sida fa tres anys, “però encara em queden dos nois i una noia”. Hi ha també un nebot de visita, que em diu que està d’enhorabona perquè la setmana passada va ser “jaio”. —Jaio, però si sou molt jove! Quant anys teniu? —38, però em vaig casar als quinze. Qui coneix més bé aquest món tan particular dels gitanos de Perpinyà és el filòleg Jean-Paul Escudero, que hi ha conviscut durant anys i n’ha fet la tesi doctoral, i vaig a Ceret a trobar-lo. —És impossible que els paios penetrin en el món dels gitanos —explica d’entrada—, tenen una façana amb nosaltres i mai saps què pensen en realitat. Et presentaran al rei dels gitanos..., però no existeix una figura així. Tot funciona per famílies, i cadascuna té un patriarca o una matriarca, que ho és per edat, i cada família és un món. Això val també per a la llengua. Entre ells parlen una cosa i amb tu una altra, i mai acabes de conèixer la identitat lingüística de l’individu. Escudero aclareix, però, que la morfologia i una bona part del lèxic dels gitanos de Sant Jaume no pertany al català septentrional, sinó al central. Mentre els paios diuen cançú i llup; ells fan cançó i llop. Això explica perquè el seu origen es troba a l’altra banda de la frontera, perquè el canvi de o- tònica a -u- es va produir ja al segle xvi al Vallespir, la comarca més meridional de la Catalunya Nord, on va arribar per influència del rossellonès. I hi ha un cas d’una família que parla català septentrional amb elements nord-occidentals. Diuen llegivi, perdivi o escrivivi, que és l’adaptació local del llegiva pallarès. Quan els preguntes, et diuen que els seus jaios (paraula que al Rosselló només usen ells) ja havien nascut aquí. — 37 —

Els gitanos apareixen documentats per primer cop a la Corona d’Aragó al segle xv, al mateix temps gairebé que els primers de la península Ibèrica, el 1425. Als segles xvi i xvii una política d’expulsió sistemàtica els en va allunyar, si bé algunes famílies privilegiades —potser integrades— van poder quedar-se. Sabem que un fill de “Jaume Batista gitano” va ser batejar a Tuïr el 1595, i que el 1623 va ser capturat per barallar-se amb altres gitanos “Joan Ximenez de molts dies a esta part casat y domiciliat en lo lloc de St Esteva del Monestir” (a tocar de Perpinyà). Amb l’annexió a França el 1659, els gitanos van poder viure en aquest bocí de Catalunya, i amb els decrets de Nova Planta va canviar també la seua situació al Principat. Les mesures d’expulsió van quedar anul·lades i les noves lleis castellanes els van imposar el sedentarisme. Les autoritats van establir rígids controls perquè aquesta llei es complís i el 1749 van acabar detenint tots els gitanos del regne. Totes aquestes mesures degueren provocar la fugida de molts gitanos catalans del sud cap al Rosselló. El desplaçament de població va continuar quan una llei de Carles III els va fer, el 1783, iguals a la resta de la població i els va llevar les restriccions. En aquell moment Perpinyà devia tenir ja una colònia gitana important que va seguir atraient familiars i amics del sud, perquè els catalans de les dues bandes van seguir relacionant-se normalment entre ells, malgrat la frontera, fins a principis del segle xx. El 1930 encara arribaven gitanos de Figueres. De fet, hi ha intercanvis entre les dues comunitats: a la guerra del catorze els de Perpinyà se’n van a Figueres, i el 1936 passa a la inversa. —A Espanya hi va haver persecucions i lleis restrictives contra tots els grups diferenciats (gitanos, moriscos, jueus, judaïtzants...) i els únics que se’n van sortir van ser ells —recalca Escudero. —Perquè ells són catòlics... —Sí, però no parlen com els altres, ni vesteixen com els altres, ni treballen com els altres. Els cognoms de gitanos més habituals a la Catalunya de l’època eren, per aquest ordre, segons ha establert aquest estudiós: Jiménez/ Jimenes, Ximénez/Ximenes, Pubill/Pobill, Batista/Babtista, Escuder, Malla/De Malla, Escudero, Carbonell, García i Hernández. Amb les guerres napoleòniques hi va haver molt moviment de la Catalunya sud cap a aquí i molts van passar la frontera. S’ha trobat — 38 —

un document de 1833 que explica que tot un barri de gitanos de Tolosa de Llenguadoc parlava català, i els deien les Catalans. A principis del segle xix hi ha documentada una família gitana a Sant Jaume, que aleshores era un barri popular no gitano. Aquesta família havia vingut de la Catalunya sud. No se sap si abans ja n’hi havia d’altres. Al segle xviii la majoria de cognoms gitanos de Catalunya eren castellans (com als jueus o als musulmans, el nom els el posava un padrí paio); és molt probable que el Ximénez esmentat al xvii hagués arribat de Castella. En aquest segle hi havia moltíssims gitanos a Andalusia occidental, sobretot a Sevilla i Cadis, i quan els van donar llibertat de residència molts van anar cap al nord. —Per això a la seua música li diuen flamenc, que és com anomenen als gitanos allà? —El que sabem és que a principis del segle xx el flamenc, mai flamenco, és la seva música dominant (seguidiyas, soleares...), perquè és el que recorda la gent gran. Canten en castellà, que la majoria no entenen, però moltes vegades es tracta d’una lletra inventada per a la música que sona castellà, perquè en té paraules. Hi ha famílies que han conservat el castellà, et diuen que el jaio era andalús, i el parlen a casa, però al carrer sols català. Alguns tenen memòria que les seves famílies van venir d’Andalusia o d’Aragó fa tres o quatre generacions. La música els arriba per conductes interns que se’ns escapen; el món del gitano és molt complex i només en veiem la punta de l’iceberg. —I canten en català? —Algunes composicions pròpies, en especial cantiques relacionades amb la música evangèlica. El noranta per cent pertanyen a aquesta església. Abans tots eren catòlics, però ara aquests són ja residuals. El procés de conversió va començar a Perpinyà el 1959, en un moviment panzíngar d’abast mundial. Un gitano de Carcassona, que parlava català, va portar la religió aquí. —On més hi ha gitanos que parlen català? —Besiers, Narbona, Lió, als suburbis orientals de París, a la frontera amb Bèlgica... fins a una trentena de ciutats franceses. Al Llenguadoc marítim els gitanos que dominen són els de llengua catalana. Li diuen “gitano” a la llengua i és un català que no quadra en cap dialecte. El cas de Tolosa podria ser general i és possible — 39 —

que els gitanos de Perpinyà s’escampessin per tot França al segle xix i primera meitat del xx. Però a Perpinyà hi ha gitanos que parlen occità, i els del Vernet que parlen castellà arriben de França. Imagina’t la complexitat del fenomen! La freqüència de matrimonis amb la Catalunya sud va contribuir a reforçar-ne la catalanitat. Un cop més, els gitanos s’interrelacionen i es comuniquen en un procés que als paios se’ns escapa. —Per això no parlen estrictament rossellonès? —Per això la seva llengua té unes característiques úniques. Per exemple, usen l’article la per al masculí, i diuen sas i no ets (una frase feta que usen quan faltes a la fidelitat entre amics és “sas fals”); el llenguadocià diu sias i també el caló andalús per a eres..., pot venir d’aquesta combinació i de la influència de vas i fas. Al món gitano et pots trobar de tot a tot arreu. Hi ha també paraules occitanes inexistents en rossellonès, com querra (cercar), novel (novell) o regent (xop, amarat), i hi trobaràs paraules calós, com sim per ets, o mará (matar), laig (vergonya), carricló (boig), nasti (negació)... Els parlants de caló ja no existeixen —la darrera va ser la mare d’en Pito, que havia nascut a Ribesaltes el 1901—, però tots en coneixen mots, i sovint els usen quan no volen que els paios els entenguin, o competeixen per qui en diu més, per veure qui és més gitano: “si tu en dius una, jo dues, i si tu en dius dues, jo quatre...” Escudero explica que el català està canviant molt ràpidament a Sant Jaume i s’hi estan introduint gal·licismes sense límits, però el seu prestigi és alt i no s’abandona per voluntat pròpia. De fet, al barri només s’hi sent català i àrab. Sant Jaume és el feu principal dels gitanos de Perpinyà, però no l’únic. N’hi ha també al barri contigu de Sant Mateu, al Vernet, en uns blocs tipus Bellvitge o la Llum, i a la Cité du Nouveau Logis, que va ser un barri de barraques fins a finals dels setanta. Escudero no gosa dir quants són, ni tan sols per aproximació, “s’ha publicat des de 600 fins a 16.000, i pot ser una xifra entre aquestes dues...” Escudero estudia ara els trets del parlar del Vallespir. Hi ha quatre pobles tocant a la frontera (Sant Llorenç de Cerdans, Prats de Molló, Costoja i la Manera) que fan la -o- tònica tancada com a l’Empordà, el Ripollès i la Garrotxa: diuen bó i róig (no bò o ròig com en català general ni bu o ruig com en rossellonès). A la resta de pobles segueixen el sistema del Rosselló, de manera que — 40 —

el Vallespir és una zona de transició en aquesta isoglossa. A més, a tota la comarca es conserva la -n- dels plurals (mans, fins, cans...). Aquesta seria la diferència més important respecte al rossellonès, que coincideix amb el llenguadocià en la caiguda de la -n-. A més, hi ha lèxic diferent: aquí es diu blat de moro i al Rosselló blat dindi, per exemple. El Vallespir té fama de ser la reserva de la llengua de Catalunya Nord, i és veritat que se sent una mica més que a altres llocs, però això no impedeix que hi estigui també en situació terminal: “estic buscant catalanoparlants a tot arreu per a fer enquestes, perquè s’estan morint els darrers.” L’any 1991, Escudero va fer una substitució d’un mestre de l’escola de Sant Llorenç de Cerdans, el poble considerat com el més catalanista i on millor es conserva la llengua de tota la regió (“hi vaig anar amb la idea que arribava a l’últim bastió català”) i no hi va trobar un sol infant que el parlés. “Bé, n’hi havia un, un de sol, però no era d’allà, vivia en un mas i els pares venien d’Espanya.” L’any 1985 a l’escola de Ceret, on també va treballar, hi havia una sola alumna que se’n sortia amb el català, feia les erres franceses, però era capaç de construir frases, i el sabia pels avis. Ara al Vallespir hi pot haver un nen de cada vint que en tingui algun coneixement, i al Rosselló ni això. Escudero també ha resseguit la mutació lingüística a Catalunya Nord. A finals del segle xix el desconeixement del francès va començar a ser motiu de burla a Perpinyà, però el català era encara la llengua general, no a l’Administració, però sí a l’Església. S’acabava d’introduir l’escola obligatòria, però les dones encara no hi assistien massivament. Els mestres deien als pares un per un que calia parlar francès als infants perquè el català els perjudicava. Anunciaven que feia pagès i rústic, i més endavant van passar a dir que era de pobres, gitanos i espanyols, perquè el 1939 en van arribar molts, que també van fer rebrotar la catalanitat al país. Durant tot el principi del segle xx el català va ser la llengua majoritària a la capital, i molta gent al territori no sabia encara parlar francès als anys trenta. Després de la Segona Guerra Mundial l’escola es va fer general i hi va haver un tall generalitzat quant a la llengua. “Els meus veïns de Reiners [on viu ara, a quatre quilòmetres de Ceret] diuen que abans de la guerra del catorze no hi havia abso— 41 —

lutament ningú que parlés un mot de francès, i avui a la meva filla li diuen la Catalane a l’escola, perquè és l’única que el parla”. Ell té una cosina de 55 anys de Perpinyà (“els seus pares eren catalaníssims”), que sols es relaciona en català amb una persona al món: la mare de Jean-Paul. I és que, simplement, cal batallar massa per a usar el català, i el resultat sempre són derrotes. Per exemple, jo parlo en català al cambrer que ens serveix el dinar en un restaurant de Ceret, que l’entén, tot i que ell em contesta en francès: “jo quan vaig arribar també ho feia, deia almenys algun molt, feia notar que el català existeix, però te n’acabes cansant perquè no el parla ningú fora dels cenacles catalanistes... Això no té remei psicològic, o vius al mas o t’integres.” El filòleg veu angoixat com la llengua que estudia, que li és materna, se li escola entre els dits amb el traspàs dels ancians que l’informen. Els darrers anys han demostrat que no hi ha cap refugi per als idiomes sense poder polític, la Catalunya sud comença també a fer figa: “Quan caigui Barcelona s’ensorrarà tot”, anuncia com una premonició, o un mal averany. La història de Jean-Paul és un envitricoll curiós. Va nàixer a París fill d’exiliats del 1940. El seu pare era murcià emigrat a Barcelona el 1920, i la seua mare barcelonina filla d’empordanesos i amb família a Perpinyà, que li va transmetre la llengua. Jean-Paul es va educar com a francès, i als 24 anys va venir a viure al Rosselló, on s’havia traslladat la seua mare. Acabat el dinar, acompanyo Jean-Paul a comprar verdura a Reiners, que ven un vell matrimoni de pagesos encara lligats a la terra. Ell va nàixer el 1924 i ella el 1926, i per al filòleg són una bona font d’informació sobre els mots vallespirencs. Els seus fills ja solament xampurregen el català, i els seus néts, que són a la vintena, zero. Avui fa molt de vent i la dona diu que “la tramuntana és pas neta, és bruta”. —I què vol dir això? —Que ve barrejada amb vent de sud, que ens envieu d’Espanya. Si fos neta el cel seria més blau. Diuen que les avellanes enguany surten fallades, buides, “i això també es diu de les dones que no tenen fills”. La pagesa esmenta la paupiera, i Escudero li demana com se’n diu en català. S’ho ha de rumiar una mica, però li surt: parpella. — 42 —

Jean-Paul em duu ara a conèixer el seu veí. Maixent Gatounes, que va nàixer el 1912 i és un cas excepcional de persona fidel a la llengua. Ell va parlar en català als fills, i els fills als seus; però els besnéts ja han trencat la cadena. —Jo els dic, parleu català a la mainada, mecagon en mi! i ja no ho fan. Me parlaran català, segurt, perquè quan en senten una paraula demanen “qu’est-ce qu’il dit?”, i jo els ho expliqui. La meva santa dona també ho deia, “cal parlar català!” Ara tot és en francès i això és emmerdant! Són pas content que el català es perdi. L’ancià agita la mà a l’aire amb una fúria esmorteïda pel costum i prossegueix: —Per força... l’escola... Quan jo hi anava, a Tallet [un poblet veí] el mestre ens espiava a la porta; en acabat entrava i deia toi, toi, toi..., assenyalant els que havien parlat català, i els tenia un parell d’hores de més a l’aula quan els altres se n’havien anat. A cops se li escapava també una orellada [un mastegot], i tots ens vam fer un fart de copiar pàgines i pàgines de Je ne parlerai plus en catalan... Me quan deixàvem l’escola tornàvem a ser catalans veritables, fins que el governament va empetjar de parlar català. En Maixent es degué endur unes quantes orellades, perquè als cinc anys va arribar molt verd a l’escola. “Com havia de parlar francès si ma mare en sabia pas un sol mot?” El seu pare sí que en sabia una mica, perquè havia fet un any d’escola, però sa mare no hi havia assistit i això l’havia mantingut estàlvia. En aquests pobles, “senties pas un mot de francès enlloc”, sols els comptats funcionaris que arribaven de vés a saber on, i la mainada els ho feia pagar ben car als seus fills. “Nos advertíem entre nosaltres en català i a ells els fèiem caure a sobre d’espinassos, o altres bestieses, perquè ens comprenien pas.” —Aleshores els homes grans duien aquell casquet vermell al cap, com es deia? Ummm... —La barretina? —Barretina, mare de Déu, barretina, sí! El pare del meu pare la portava; va morir quan jo tenia set o vuit anys, però l’havia vist, i una brusa blava curta i espardenyes de veta. Les feien a Sant Llorenç de Cerdans, i n’hi havia de veta i de tela. Sí, sí, quan jo era jove els homes grans anaven amb brusa blava i barretina. Excepte els maquillons (els que compraven el bestiar), que la portaven negra. — 43 —

Anàvem a peu a tot arreu, a Perpinyà amb tren, però la gara era a vuit quilometres... El servei militar va ser també un factor importantíssim en el camí de la francesització. Meixant el va fer a Grenoble, i això va suposar una altra immersió forçada, “però entre els catalans parlàvem com sempre, i al meu regiment n’érem trenta o quaranta”. Demano a en Meixant si ha sentit encara comptar en duros, un mot que he sentit en cançons populars vallespirenques. —I tant —i se sorprèn quan li dic que és mot espanyol. Un duro eren cinc francs, I comptàvem en duros: deu duros, trenta duros... Jean-Paul Escudero, que era a casa seua, entra i diu que fins a temps recents aquí es va comptar en duros, i també a l’Aude i el Llenguadoc. Aleshores li agafa un tic sobtat en una parpella. —Maixant, com li dieu a això en català? L’home el mira estranyat: “Picar l’ull.” A Ceret avui es dia de mercat setmanal, que s’estira per tota la Passejada (Boulevard du Maréchal Joffre) que circumval·la la vila vella en un seguit de parades molt ben adobades. Hi ha una profusió exagerada de senyeres arreu, i tot es diu Catalan o La Catalogne. És enyor del passat, però dins d’un regionalisme bien compris. Faig el recorregut quatre vegades i sento vuit o nou converses en català, totes a gent molt gran. Compro embotits en català i la dependenta, una dona d’uns quaranta anys, m’entén, però replica en francès. Per al formatge, on despatxa una pallaga jove, ja no hi ha comunicació, i em contesta en mal castellà. Hi ha una creperia que es diu La Bruixa i el Pa Catalunya, i a la placeta d’En Duran una làpida amb uns versos de Folch i Torres: “A la sardana / Rotllana gloriosa / Corona gegant / Que per tu, oh pàtria / Tos fills van trenant.” A sota dels rètols dels carrers en francès, de color blau, n’han posat en català en un gris esmorteït. Així podem saber que la Place de la Liberté era la plaça del Castell, que la Rue Pierre Brune era el carrer Llarg, que la Rue Danton era el carrer de les Olles i, el més pintoresc, que la Rue du Petit Paris va ser un dia el carrer del Petit Barri. O potser encara el guanya la Rue des Ichides/carrer de les Ixides. Faig una cinquantena de quilòmetres cap al nord, cap al límit de la llengua, l’indret on, segons apunta Jean-Paul Escudero, es troba — 44 —

la isoglossa que segurament ja era medieval, el pas de la -u- a la -ü- occitana: “a les Corberes hi deu haver una frontera antiquíssima”, diu el filòleg. És el límit històric entre els catalans i la gavatxeria. Salses és el poble conegut de l’eslògan... “de Salses a Guardamar”, i certament és el darrer per la ruta tradicional, la carretera nacional, l’autopista, la via fèrria i ja la via Dolomitia romana, però un xic cap a l’interior, una carretereta comarcal duu fins a Òpol. Aquest és el més septentrional!, el darrer lloc on parlen català. Però encara no del tot. Als mapes apareix un llogaret just a la divisòria, just a la frontera ancestral, uns pocs quilòmetres cap al nord, on la gent que llegeix la lletra menuda de la història situa la frontera precisa de la llengua, Perellós. Al trencall de la pista que hi duu es dreça, encara impressionant, el castell del mateix nom, d’on només despunta el recinte murallat que s’arrapa com tosca al cim de l’espadat. Cal avançar encara uns quilòmetres, passar el collet de la Savina i al final d’una valleta erma despunta, a mig camí del cim d’una carena, el llogaret. Quan baixo del cotxe la tramuntana, gelada i insidiosa, bufa amb ganes. Les primeres cases, una desena tot plegat, apareixen en ruïnes. A la primera de les dues úniques que es mantenen estàlvies, les més aturonades, hi ha un cartell fet a mà: Ville de Périllos. Site historique. Visiteurs et touristes, soyez les bienvenus dans la commune qui à été si chère a nos ancêtres qui sont outretombe en face de nous et qui nous devons tant de respect. On vous demande de respecter ce qui reste de la commune. Així doncs, no hi resta ningú. Uns passos més enllà hi ha una esglesiola diminuta tancada amb una porta de ferro on una rajoleta bilingüe català-anglès indica: “600 aniversari del peregrinatge de Ramon de Perellós al Purgatori de Sant Patrici. Irlanda. 8 de setembre de 1887-1997. Associació Catalana-Irlandesa.” Ramon de Perellós, és clar! El senyor del castell i del poble, el vescomte Ramon de Perellós i de Roda, pertanyent a un llinatge antiquíssim, va protagonitzar un dels viatges més increïbles de l’edat mitjana, ni més ni menys que una incursió al purgatori. Llavors, aquest indret de la mitologia judeocristiana tenia un emplaçament ben determinat i s’hi accedia — 45 —

per una cova situada en una illa del llac irlandès Lough Derg, encara avui un centre de peregrinació on els penitents passen tres nits en vetlla i fan cerimonials arcaics. Ramon de Perellós va anar a Avinyó a cercar la benedicció de Benet XIII, el papa Luna, i d’allí va partir el 8 de setembre de 1397 amb una comitiva en què figuraven els seus fills, el seu nebot Bernat de Centelles i el cavaller valencià Pere Maça. Els expedicionaris pretenien comprovar com vivien i com es redimien les ànimes condemnades a un suplici temporal, a part de parlar amb el seu rei Joan, perquè Ramon era sospitós d’haver participat en el seu enverinament. El noble visionari (o no tant...) va publicar un llibre que va ser un èxit a l’època: Viatge del vescomte Ramon de Perellós i de Roda fet al purgatori anomenat de Sant Patrici. El viatge va ser real i és interessant la descripció del seu recorregut a través de França, Anglaterra —on va ser rebut pel rei Ricard II, que li va facilitar vint homes i trenta cavalls—, i Irlanda, on descriu els costums bàrbars de la cort reial que dominava la zona del llac. El vescomte va entrar a la cova, però a partir d’aquí el llibre és ja un plagi d’un d’escrit anteriorment per l’anglès Enric de Saltrey. A la raconada on s’acaba el poble hi ha la segona casa que es manté encara dempeus, i hi tinc una segona revelació. En una rajola hi ha les quatre barres solapades per tres peres a sobre. Perellons, és clar! No són peres, sinó pomes allargades. Una paraula de la qual no en sabia el significat exacte fins que a Fageca, a casa de Joan Seguí, me’n van donar a menjar com a producte del seu hort. “Ningú vol els perellons i són les pomes més bones”, deia el seu pare. Així doncs, Perellós no n’és més que el plural rossellonès, i el propietari de la casa ha recorregut potser a la grafia antiga, enlloc de la que ha consagrat més tard la pronúncia local. Però i oustal (ostal), el mot occità per casa? La tramuntana no dóna treva i reprenc el camí de tornada cap a Òpol, on espero que algú m’expliqui el secret del Perellons abandonat. Abans d’arribar al castell, una furgoneta em ve de cara i aturo el conductor. —Què sou d’Òpol? —Sí, d’Òpol i de Perillós. He estat de sort. El conductor del vehicle es diu Adrià Sardà — 46 —

i m’explica que dels nascuts a Perellós ja no queda ningú sinó ell, “n’hi ha pas més cap”. El seu avi ho era, i també els que el van precedir, “els meus arrieres, i llurs arrieres, tots eren d’ací. Això se va desertar l’any catorze, perquè tothom va partir a la guerra. Aprés de la guerra en van mancar una colla i al vilatge hi van restar pocs”. Fins el 1939 o el 1940 encara hi havia vida al llogaret, malgrat que els comtats que hi quedaven tenien casa a Òpol i anaven i venien. El pare d’Adrià hi havia nascut, però ell ja no, “jo són naixit a Òpol, el 1923, me he viscut a Perillós amb la meua gent de fadrí, fins que vai partir al treball obligatori als dinou anys”. Aleshores “hi havia un munt de ramats, jo són coneixit cinc cabrades; mon pare en tenia una de 250 caps”. El paisatge ressec i abandonat que ara tenim al voltant era un verger: “era tot auserdes per fer menjar les bistis, i tabé s’hi feia civada, blat i ordi... i petits horts... Fèiem formatge i pa, hi havia tres o quatre forns, i el vi també era de casa, l’oli era l’únic que calia comprar.” Adrià ara ve de tant en tant per aquests paratges a caçar. La meua sorpresa es produeix quan li començo a plantejar qüestions lingüístiques i em diu que a Perellós parlaven “patuès de l’Aude”. —Com patuès? —Sí gavatx —diu amb claredat un cop establert que s’adreça a un català. —Com, però aquest no és el lloc més al nord on s’ha parlat català? —És dins la Catalunya, sí, l’Aude comença aquí a la cresta de la serra, que ha estat sempre el límit de la Catalunya —i assenyala la línia muntanyosa que discorre a la vora del llogaret—, però sempre s’hi ha parlat lo gavatx. Adrià m’explica les diferències lingüístiques que hi havia entre Òpol i Perellós: me’n vai i m’en vau, aucell i aucel, perdiu i perdrisa, i cans i gusses (quan en l’estàndard de les dues llengües la solució és la contrària: gossos i cas). Remarco que diu cans, i també llapins, amb la -n- del plural, quan la resta dels trets els té perfectament rossellonesos: bai, matei... ometent la xeix, o furn. —Però era alguna família o tothom? —Tots gavatx, quan anaven a Òpol parlaven lo català, però aquí sempre gavatx. — 47 —

Adrià conta que ell va conèixer encara un Perellós habitat per una vintena de persones, i tots parlaven occità, vet aquí l’ostal. “Si anaven a Òpol, lo català, però allà, gavatx.” Encara queden set o vuit descendents de la gent d’aquí que deuen recordar aquestes coses. Adrià conserva una memòria antiga, perquè el seu avi, que va morir abans de la guerra del 39, va arribar a cent anys. L’home atribueix la llengua de Perellós al fet que en el passat els homes es casaven amb dones gavatxes dels pobles veïns, però ell no hi va conèixer cap catalanoparlant, ni recorda que el seu avi o el seu pare li comentessin mai que al llogaret s’hi hagués parlat català, tot i que per als veïns de l’Aude, la gent de Perellós eren sempre catalans, fins en el “català porc”, que els aplicaven quan convenia. Així doncs, amb aquest retrocés inesperat de la llengua, el seu punt més septentrional és el mas de la Bella Oriola, situat aquí a la vora, “que eren gent d’Òpol i parlaven català”, però els que hi vivien, que ell va conèixer personalment, se’n van anar al veí Espira d’Aglí. A totes les cases del rodal parlaven català. Perellós tenia sols un mas, que és just a la vora d’on estem conversant, lo Mas la Lana (amb una ela inicial ben occitana), però aquí sols hi havia bestiar i no hi vivia ningú. Al mas Furines, a la Bella Oriola, al mas del General... a tots parlaven català, si bé aquest darrer —que va quedar abandonat— ja és al terme de Vingrau, un poble a tocar fronterer amb el Parapertusès, “on hi ha gent que parla català i gent que parla gavatx”. La història personal d’Adrià és una barreja, com havia succeït tradicionalment als indrets de frontera fins que els estats ho van aparellar tot. Sa mare era catalanoparlant d’Òpol, i el seu pare gavatx que parlava català a Òpol, on vivia, però que retornava a l’occità a Perellós. El mateix Adrià parlava occità amb l’avi i la resta d’habitants del llogaret, però català a casa seua, “llavors es coneixia pas lo francès”, però “jo amb els meus mainatges lo són sempre parlat”. Com és habitual, Adrià justifica el canvi lingüístic per la influència de l’escola: —Si a la recreació se’ns escapava qualque paraula, ens feien escriure cent linis, o dos-centes, depèn del mestre: Je ne parlerai pas catalan. Ara tothom el vol parlar i el saben pas, s’està perdent, els joves poden pas tendre una conversació; la comencen, me la saben pas acabar. — 48 —

“M’en vau cap aval, que és me’n vai cap avall”, s’acomiada Adrià... El rossellonès i el llenguadocià són mútuament intercomprensibles, i potser més pròxims, tot i que estan adscrits a estàndards diferents, que per exemple el llenguadocià i el gascó, considerats tots dos occità. Però per aquest punt passa el que es considera la isoglossa fonamental que distingeix les dues llengües, la -u- (-ü-) occitana, que el català no té. A Vingrau, a l’anomenada zona del Verdoble mitjà, hi ha transició entre les dues llengües, el mateix que a la Fenolleda, de parla occitana, on hi ha un “embolic extraordinari”, en paraules de Jean-Paul Escudero. El tractat de Corbeil, que Jaume I va firmar el 1258 amb Lluís IX de França, va establir la frontera entre els dos regnes en aquesta serralada, i no és desgavellat que s’acordés així per una diferència ja antiga. Així, el Parepertusès va passar a dependre de París. El Capcir, en canvi, va romandre dins Catalunya tot i trobar-se ja a aiguavessant nord, i això també en va determinar la llengua posterior. A l’oest d’aquest punt on em trobo ara, després de Talteüll, que va ser també sobirania d’Aragó, la Fenolleda va passar a França i segurament això va decantar la llengua cap a l’occità que ara s’hi parla. Probablement doncs, la ratlla de 1258 va decidir la llengua de cadascun dels costats (algunes isoglosses, en realitat, perquè les diferències eren aleshores encara més minses que ara). El 1790 la nova Administració francesa la va passar, de tornada, al departament dels Pirineus Orientals, excepte els pobles occidentals de la vall de Santa Creu. Però la cosa és encara més entortolligada, com determina la filòloga i escriptora Renada-Laura Portet, que ha estudiat l’“embolic lingüístic” a la Fenolleda. Per exemple, la seua família, que és de Sant Pau de Fenollet, la petita capital de la comarca, “ha parlat en català tota la vida, i al nostre carrer hi havia més catalans que occitans. La llevadora que em va fer néixer, madama Peiret, parlava català i encara anava vestida de catalana, amb la còfia de puntes i el vestit negre tot cordat amb petits botons fins als peus. Parli de fa seixanta anys, quan les dones usaven encara aquest vestit per mudar; a la gavatxeria era diferent...” De les dues mil persones que en la infància de Portet vivien a Sant Pau, la meitat eren de llengua catalana, inclòs el batlle, i el mateix passava amb els altres pobles — 49 —

de la Fenolleda, “llevat de Caudiers, el més extrem, on els occitans eren majoria”. Així doncs, el català era llengua popular a la Fenolleda abans de la irrupció abrupta del francès. —I quina era la llengua de relació? —Cadascú parlava en la seua. La meua tia Josefina va pas dir mai un mot ni en occità ni en francès. Era nascuda a Ballestavi, al peu del Canigó, i parlava un català repicat (molt bo); la vaig presentar a Joan Coromines per a les seues enquestes i ell em va dir, amb la seua veu carregada, “això sí que és una referència...” Les dues comunitats no només tenien llengües diferents, sinó que també funcionaven amb coordenades separades. Així, hi havia la família dels Pannes (paelles), “perquè eren morenos com el cul d’una paella”, però la tia Josefina els va batejar un dia com a Emmascaracollons, i aquest va ser el sobrenom que els va quedar entre els catalans, en tant que els occitans van seguir usant l’anterior. “Però això era abans, ara ja no queden ni els uns ni els altres; el francès ho ha escombrat tot.” La família de Renada-Laura Portet no era, però, originària de la Fenolleda, sinó que des del Rosselló i el Conflent s’hi van establir a principis del segle xx per treballar a les mines de ferro de Sant Pau. Segons l’escriptora, el darrer poble català pur és Estagell, la Tor de França ja era mig català (se suposa que per emigració) i mig occità, i els pobles ran de frontera estaven barrejats, i també Taltaüll, a la banda d’aquí. El poble més envitricollat és Vingrau. “Conec una dona de la Tor de de França que es vol occitana i es diu Munner”. Just el cas oposat de madama Peirer. Portet ha estudiat la toponímia del seu poble i ha arribat a la conclusió que la majoria dels seus noms de lloc són catalans. Ja en els capbreus de finals del segle xiii els topònims eren els mateixos que avui. La filòloga explica que abans de Corbeil la Fenolleda va pertànyer als comtats de Rosselló i Besalú, és a dir, a terres purament catalanes, i pensa que amb la incorporació a França es va occitanitzar de manera progressiva. Amb tot, les zones més pròximes al Rosselló van conservar sempre un parlar de transició més pròxim al català que no a l’occità. Aquest seria el cas de la Tor de França, Caramany, Pesillà de Conflent, Trevillac, Montalbà del Castell i Bellestar de la Frontera. Portet destaca que en aquest punt el límit lingüístic és — 50 —

difícil de precisar perquè les isoglosses, molt capricioses, no sempre coincideixen. Vingrau estaria també en un punt intermedi, però amb un lleuger decantament de la banda occitana. Portet estudia un document d’aquest poble de 1362 i “cent anys després del tractat de Corbeil s’hi parlava encara no només en el pur català de l’època, sinó que a més s’hi usava la lliura barcelonesa com a moneda”. La filòloga deixa clar que quan el català esdevenia llengua vernacla, la Fenolleda era part de les terres catalanòfones, com ho demostren no solament els documents històrics, sinó també la toponímia, on el protosistema de formació dels noms és català, i no a la inversa, la qual cosa demostra que el substrat és en aquesta llengua. La seua occitanització es va haver de produir, per tant, amb la incorporació a la corona francesa, tot i que després els intercanvis van continuar amb migracions, casaments i tot tipus d’interrelacions, fins a arribar a “l’embolic”. Hi ha un cas excepcional, el de Tarerac, un poble que en una enquesta de 1887 apareixia amb un parlar de tipus llenguadocià i en un altra de 1949 era ja catalanoparlant. Entremig, el 1910, el filòleg alemany F. Krüger hi va trobar que els vells usaven l’occità i els joves el català. El cas invers a Perellós. Aquestes són les zones que Enric Guiter qualifica d’altres Capcirs. L’autor rossellonès explica que tota la zona fronterera de la Fenolleda “que sempre ha comptat com a terra occitana, té un nombre de caràcters catalans molt superior al dels seus caràcters occitans”. Per contra, Vingrau, “que sempre ha pertangut a Catalunya”, es decanta una mica més de la banda occitana. L’estudiós n’explica la raó: el poble va ser donat en feu als monjos de l’abadia llenguadociana de Fontfreda al segle xiii, i això va contribuir a la seua occitanització. El poble veí de Talteüll, en canvi (famós perquè hi va ser descobert, a la Cauna d’Aragó, el crani del “català” més antic), conserva més trets catalans. Tots dos van estar units entre 1659 i 1799 a l’arquebisbat de Narbona i això va pesar també en l’aportació de trets gavatxos. Finalment, els poblets de Tuixà, Paziols i Padern, veïns d’aquests dos però dins del Parapertusès llenguadocià, són clarament occitans, “però amb un conjunt de prop d’un quart de caràcters catalans o particulars”. A Trevillac, Jean-Paul Escudero va parlar el 1990 durant més de mitja hora en “rossellonès estàndard” amb un pagès que al final — 51 —

li va reconèixer que a casa parlaven occità. “Aquell home —diu el filòleg—, funcionava encara amb la frontera anterior a 1659; per a ell Illa i Perpinyà eren ‘Espanya’. D’aquests en queden ja molt pocs; el meu veí Maixent Gatounes n’és també un, i anomena ‘francesos’ els que no són catalans.” Devia ser també el cas de l’Elisabet i l’Helena, les dues darreres parlants d’Esposolla, quan es referien al català com a “espanyol”. Remunto la serra de Perellós, aquesta carena que va ser frontera secular i ara és un cul de món, i passo per carreteretes diminutes fins arribar al Fitó, de nom evident, situat a la fita, a la frontera exacta de la Via Dolomitia, però ja a la gavatxeria. El poblet està encaixonat en una vall estreta i dominat per un castell del segle xi. L’ajuntament mostra una bandera occitana vermella amb la creu dels càtars... entre un mar de tricolors, n’hi ha ben bé una dotzena, perquè les coses no es confonguin. Aparco vora un ostal que té un rellotge de sol amb la inscripció: Tu sens fe, ieu sens solelh valem pas re. A vegades canviar de llengua és sols qüestió de matís. Hi ha una velleta a la porta de casa i m’hi adreço. No sols no em vol dir res en occità sinó que nega que tal llengua existeixi. “Je parle le vrai français”, repeteix un cop i un altre. Al final acaba reconeixent que “hi pot haver algú que parli patuès, però jo no”. La seua vergonya és pregona i arrelada; l’occità està encara més desacreditat que el català. Són més segles de repressió i francesització, i això es nota. Canvio de tema i xarro amb ella de la vida d’abans al poble, i al final m’acaba acceptant que la seua llengua familiar va ser l’occità. Té 85 anys i era la que parlaven son pare i sa mare, però ells van morir fa 45 anys “i ja l’he oblidat”. “Era la llengua dels vells, però ara ja no es parla.” —I amb els catalans, s’entenien? —Sí, sí, el patuès i el català no són gaire diferents. —I puc trobar algú que parli encara l’occità. —No, ja no el parla ningú. Torno al carrer principal i entro al celler Lou Courtal des Vidals, on venen vins del país. L’home que despatxa m’informa que els vells del poble parlen gairebé tots occità, “el meu pare, que té setanta anys, el parla correntment amb els companys”. — 52 —

—I vós? —No, jo no. L’entenc però no el parlo, la seua generació n’és la darrera, no hi ha un sol jove que el sàpiga. Aquí no és com a Catalunya, que es pot estudiar la llengua a l’escola; aquí sols existeix el francès. Tinc un germà que va voler aprendre l’occità amb un professor particular i ja l’ha oblidat, perquè no el practica. Conta que el seu pare —que ara no és al poble— parla també català, com tota la generació més gran, perquè aquí sempre han tirat més cap a Catalunya que cap a Narbona. El vinader esmenta el país en diferents ocasions i sempre com Catalunya; mai com Rosselló o Pirineus Orientals, que són els únics noms oficials. L’home, que té quaranta anys, explica que occitans i catalans no s’ha pogut veure mai, que hi ha una rivalitat molt antiga entre ells. —Ens diuen gavatx porc i nosaltres català burro... Som a només vuit quilòmetres de Salses i Perpinyà és la nostra capital real, sempre hi anem per a tot. I vols creure que no saben on és el Fitó? O no ho volen saber... Som a vint quilòmetres i no ho saben! Ens coneixen a Narbona i fins a Carcassona, però per als catalans el món acaba a Salses! L’home afegeix que “ens interessaria” que en una Europa redistribuïda la nostra capital fos Barcelona. “París és massa lluny i no hi anem mai, i aquí ningú es fixa en nosaltres.” Li contesto que, desgraciadament, en Barcelona n’hi ha que s’hi fixen molt, però justament sols per a dinamitar la idea que ell acaba de suggerir. De tornada a Perpinyà, vaig amb Renada-Laura Portet a la recerca d’un catalanoparlant popular fora de la comunitat gitana i dels cercles catalanistes. Ella, que viu a la ciutat des de la seua joventut, no en coneix cap; els que hi parlen català són de poble o el tenen rechauffée, après ja com a segona llengua. Renada pensa que al barri popular i cèntric de Sant Mateu n’ha de quedar algun. Recorda un vell que solia pendre la fresca al portal de casa i tenia un accent excel·lent. Arribem a la planta baixa on s’estava i tot és tancat i barrat. Truquem a la porta de davant de l’estret carrer i un home també molt gran ens diu que el veí “ha passat a l’altra banda”, i no era d’aquí, sinó de Camprodon. —Vaja... Però vós també parleu bon català? D’on sou? —De Matamala. — 53 —

No tenim un perpinyanès, però sí un home de límits, que ens informa que a Matamala “parlem com se parla” i que el que fan servir els veïns del mateix Capcir és “un horror”. —Què vol dir “com se parla”? —Que parlem bé, la Llaguna ja tira un poc més a cerdà i pronuncien un poc més espanyol, com a la Catalunya espanyola, però cap a avall, cap al Capcir... —posa una cara de disgust real—. Als Angles diuen homi, diuen batisti, això què és? Això és italià, o llenguadocià, és pas català. En lloc de era diuen eri, en lloc de jo diuen íu. Això és italià o què? Diuen pas ahir, sinó jasier. Continuem a la recerca d’un nadiu catalanoparlant. Una dona d’una casa pròxima coneix la llengua, però l’usa amb una certa dificultat i és de Bages. Ens endinsem al barri per carrerons estrets per a anar a casa d’una anciana que la Renada coneix i que també el parla, “i potser sigui nascuda aquí”, però no hi trobem ningú. Al seu portal, en canvi, unes quantes dones vestides de negre amb mocadors al cap fan servir un correcte catalanesc. Però aquestes són “noies”. —Quines “noies”? —No els diem “gitanes”, sinó “noies”, perquè solament ells fan servir aquest terme. Als homes els diem “els paios”, o també “manels”, perquè tots s’ho diuen. Jo en conec un que el van batejar Jerôme, però és un “manel” negre com les tetes d’un recric (grill). Hi ha fins i tot una dita: “Manuel, cruel, pota d’arengada, que tot lo dia dorm i la nit treballa.” De baixada, passem per davant de l’Hôtel de la Poste et de la Perdrix, a la plaça del Castillet, el més antic de la ciutat, que a mi sempre m’ha cridat l’atenció perquè té un aspecte venerable, molt del segle xix. Li comento a la meua amfitriona urbana i hi entrem perquè coneix la mestressa. Ella ens explica el perquè d’un nom tan curiós: l’hotel es deia de la Perdrix, però hi van posar el correu i aleshores hi van afegir la Poste. La Renada encara havia agafat aquí als anys trenta una diligència de cavalls per a anar a Ceret. L’establiment va ser fundat el 1853 i ha pertangut a sis generacions de la mateixa família. —I quina va ser la primera que va abandonar el català? —Jo —diu amb naturalitat la dona, que té cinquanta anys. — 54 —

Ara el parla una mica, però amb una dicció de les que fan patir. S’hi sent molt identificada i considera la cultura catalana com a pròpia, però les seues referències són franceses (cita Ronsard, per exemple), i quan parla de la riquesa del català, ho fa amb relació a la llengua dominant, fins al punt que s’estranya que tingui recursos propis. “Per exemple, la dita ‘és com cercar la fosca pels armaris’, quan un rebusca una cosa difícil de trobar, això és impossible de dir en francès.” Les referències de la Renada-Laura, en canvi, són ben catalanes, i parla encara dels francesos com “dels nostres enemics”, referint-se a tot el que han rebregat i matxucat aquest bocí de territori fins que l’han acabat assimilant. Blasma “els que en diem franchiman”, esnobs i pretensiosos, que parlen amb accent pointu, com si fossin de París. Perduda ja la llengua, queda defensar el seu pòsit en l’accent meridional. La filòloga i escriptora ha viscut també en pròpia carn la substitució. La seua memòria familiar es remunta a mitjan segle xix. Quan el seu avi havia de dir un mot en francès se’n reia, perquè no el sabia pronunciar, “però la instauració de l’escola francesa ho va fer perdre tot en una generació”: —Els avis no anaven a escola, i la tia Josefina tampoc hi va anar (per això el seu català era tan repicat), però la mare, que va néixer el 1907, ja sí, i els instruïts es passaven al francès. El poble se sentia agraït i obligat amb l’escola francesa, perquè els alfabetitzava i els donava oportunitats. Hem de tenir en compte que a principis del segle xx a Perpinyà els rics i clericals, els més conservadors, parlaven català i tenien costums catalans. Això no era una novetat, perquè aquí tot va ser català fins a la Segona Guerra Mundial, però la gent popular veia aquesta casta com a símbol de l’antic règim. N’hi ha d’aquests que encara avui diuen “jo sóc carlí”; encara s’usa aquesta paraula per a definir els més dretans, record d’una època en què Catalunya era encara un sol país malgrat la frontera que la parteix. Els dretans locals rebien un nom concret, els “rastellers”, oposats als “republicans”, que eren els progressistes. I la República l’única llengua que ha admès sempre ha estat el francès.

— 55 —

La mare de les llengües Pallars Sobirà

Roger Lluís ha baixat un parell de capses de cartró de les golfes i en trau a grapats fotografies en blanc i negre on apareix el seu pare Joan, el gran escriptor i folklorista pallarès, i Joan Coromines, amic íntim seu. Som a la vella casa familiar de la plaça de les Escoles de Rialb, en unes butaques davant del foc a terra, i en Roger descobreix una instantània: “Guaita!, aquí és ell amb el Tisquet de Llessui, ‘el savi Tisquet’, li deia.” En una balma en una roca, el filòleg apareix assegut en una pedra gairebé a la gatzoneta, amb un llapis i una llibreta diminuta a les mans, i a la seua vora un pastor amb una boina calada fins a les celles, una jaqueta ratada i una punta de cigarret apagada als dits. “Li deia ‘savi’ perquè mai ningú li havia donat tants topònims, i tan ben explicats.” Li va dir 2.000 noms de lloc! Pujaven a la Relleixa, un gran cornàs a la serra de Torena, i el Tisquet anava assenyalant... pam, pam, pam... i anava anomenant les pletes, les bordes, els barrancs, els tossals, les roques, els camins... Coromines apuntava el que sentia en caràcters fonètics i demanava al pastor per l’entorn i les peculiaritats geogràfiques de cadascun dels toponims. “El Pirineu és la mare de totes les llengües, de l’un i de l’altre vessant”, solia dir-li al Roger. Va ser Joan Lluís qui va presentar el Tisquet al mestre. La relació dels dos venia de lluny, de quan el jove de Rialb, que havia exercit la majoria d’oficis que es podien fer a muntanya a mitjan segle xx, inclòs el de pastor, va anar a viure a Barcelona. Era membre de l’Esbart Montserrat i va començar a col·laborar en un programa de Ràdio Barcelona on tocava el seu flabiol de pastor i explicava històries del Pallars, un racó perdut que aleshores ningú tenia idea d’on era. El filòleg i editor Josep Maria de Casacuberta va sentir-lo en una conferència que va fer al Centre Comarcal Lleidatà, on explicava el — 57 —

llenguatge dels xiulets i refilets que usaven els pastors per a cridar els animals, i va quedar admirat. “Amic Lluís, tot això ho hauríeu d’escriure perquè en quedi constància”, li va dir. —Però, però... no ho he fet mai... —li va contestar l’expastor. —No us preocupeu, vós escriviu com parleu; les comes ja us les posaré jo. I així va ser com Joan Lluís es va convertir en escriptor, en estudiós i en divulgador de la cultura pallaresa. I va ser també el primer a portar el dialecte local a la literatura. Joan Coromines era molt amic de Casacuberta i el considerava, juntament amb Pompeu Fabra, el seu mestre (no va voler acceptar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes fins que ell no el va tenir). A través seu va conèixer el xicot de Rialb, que en poc temps se li va fer imprescindible en els seus estudis al Pallars. El mestre solia sortir d’excursió cada diumenge, la majoria de les vegades per feina, i era un gran caminador. Roger Lluís conta que quan era a l’exili a l’Argentina va pujar a una de les muntanyes més altes del continent, “penso que era l’Aconcagua”, per arribar-hi abans que una expedició espanyola que havia de plantar-hi la seua bandera, que Madrid promocionava a bombo i platerets. Ho van fer, però la senyera ja hi era. Casacuberta no gastava les mateixes energies; anaven sovint plegats, però sempre buscava “el jaç de Jonàs” per a estirar-se. “Tots dos sortien a muntanya amb corbata i xiruques, com ja ho feia Pompeu Fabra!...” La muller de Coromines, la Bárbara, que era murciana i li deia sovint zoquete, no participava de l’esperit excursionista del seu marit, i no li agradava tenir a casa el gran motxillot que sempre traginava. Aquest esperit abastava també la resta de la feina del filòleg: “saca los papelotes, lo tienes todo lleno de papelotes”, li recriminava. “Deixa anar, dona...”, contestava indolent el marit. Roger Lluís havia anat moltíssim al pis del matrimoni a l’avinguda de Sarrià de Barcelona. Ja als catorze treballava per al filòleg traduint cèdules del català al castellà per a buscar finançament per al Diccionari Filològic i Complementari de la Llengua Catalana. En Roger fa quatre gambades fins a la llibreria i n’extreu un volum on a la primera pàgina apareix manuscrit: Visca, visca, visca el Pallars! Visca, visca, visca el Joan Lluís. Joan Coromines. El noi anava a buscar-li xocolatines a can Foix de Sarrià, la pastisseria del poeta, — 58 —

de qui Coromines deia que feia millor els pastissos que les poesies, “era un gran gormand i es delia per la xocolata”. El filòleg va passar mesos i mesos al Pallars fent recerca, i la família Lluís el guiava amunt i avall. Els anys que Roger el va tractar s’estava sobretot a la vall d’Àssua, la que partint d’on som s’enfila fins a Llessui. S’allotjava en una casa de Rialb, “a Llessui no s’hi va voler estar més des que hi van fer les pistes d’esquí”. Sempre es mostrava primmirat amb l’economia, per raons de força major, i buscava els llocs més barats. Roger Lluís recorda que baixaven un dia a peu pel cami vell d’Altron i el filòleg es mostrava exultant. Caminava rient i exclamantse: “Hem trobat una agulla en un paller!” Acabava de sentir el mot guinsalla... “Feia molts anys que el buscava, aquest!”, repetia. El filòleg solia aparellar mots, o topònims, i després en treia conclusions o elaborava teories: per exemple Isil i Isavarre, Tavascan i Certascan, o Sort i Suert, aquests darrers provinents tots dos del basc zubiri (poble del pont). Un topònim al qual va donar també molta importància va ser Justreit, una partida de Son que li va ensenyar Joan Lluís; el va identificar com a “tirant avall”. O al Vial de la Lum, situat en una barrancada amb molt de quars, que refulgeix al sol. El conservadorisme lingüístic d’aquestes valls ha mantingut el nom estalvi de la palatització de la ela, un dels trets fonètics que caracteritzen el català davant de les llengües veïnes, i que es va incorporar ja al segle xiv. De manera similar, al Pallars es diu encara bana, en comptes de banya, o el Penal (i no penyal) de Castellviny. Passats els anys, Coromines trucava Roger Lluís per a fer-li encàrrecs pallaresos. Un cop li va dir que pugés a Llessui i demanés per la paraula lido, “per veure si li hem de posar ja la creu” (marcava les paraules desaparegudes així). Després de diversos intents, un pastor va donar resposta, “sí home, però en aquesta època de l’any no en trobaràs cap”. Era una allau! Quinze dies abans de morir, Roger va preguntar-li per Cadaqués, i el filòleg el va renyar: “Home, si no hagués sortit ja la C de l’Onomasticon, però ara no tens excusa.” “Aquest és un topònim fàcil”, va continuar, “al cap de Creus el difícil és Gumeia; els altres més o menys van sortint, però aquest...” La darrera vegada que el va veure s’havia trencat el fèmur i era a l’hospital. “Li vaig presentar la Rosa, la meva dona, i ell em va contar el seu festeig amb la Bárbara.” — 59 —

En aquest punt passem a la sala on pengen molts dels records, objectes o fetitxes que Joan Lluís va atresorar en els seus molts anys de trescar pel Pallars: la vara en espiral de l’alcalde de Surp, un sarró de pastor, esquelles i esquellots, càntirs, quadros..., i una taula centenària de noguer amb les típiques potes catalanes de lira amb les ferides obligades per una història densa. “Per a dinar”, diu la Rosa, “garrotes, tavelles i trumfes (pastanagues, mongetes i patates)” i les costelletes que tant li agradaven a Joan Coromines, que sovint rostia al camp en les seues excursions habituals. “Les millors són les de la part del coll, on toca l’aire a l’animal...; els matisos que els pastors de la vall d’Àssua trauen als corders són com els que els esquimals troben a la neu”, diu Roger Lluís. A l’entrada Llessui de l’Onomasticon Cataloniae trobo dades que complementen les explicacions dels meus amfitrions. En aquests racons del Pallars Sobirà, Coromines trobava totes les essències: “En aqueixa ampla, però reclosa i antiquíssima part de la vall d’Àssua, el muntanyenc es mantingué refractari a tota penetració. En efecte, només a Llessui s’han mantingut intactes certs basquismes com lido (allau), deixant entendre la conservació del monoglotisme bascoide fins a dates ben tardanes”. I un detall de la biografia personal: “L’alta vall de Llessui està separada i defensada de la baixa vall d’Àssua per un trajecte ben acongostat.” Fins i tot hi havia “estat aixoplugat més de tres hores en companyia de Joan Lluís i del nostre inf. pastor, el savi Tisquet en una oportuna balma quan baixàvem d’inspeccionar el terme des dels alts del Cabanamadirri, l’any 1962, en els pendents del Montsent”. Llessui, com la immensa majoria de la microtoponímia del Sobirà —i també en gran mesura la major— s’explica a través del basc. Leçe (cova, caverna, avenc, precipici, gorja), més el característic sufix també bascoide -oi (el lloc), tan abundant en aquestes comarques, que dóna -ui en català i -ue en aragonès. Àssua (com Arfa, a l’Alt Urgell) vindria del basc hartsu (pedregar). Aquestes muntanyes havien estat la gran passió del mestre: “La comarca del Pallars [Sobirà] parla una de les variants més originals i arcaïtzants de la nostra llengua. Aquí va sobreviure la llengua preromana fins a finals del primer mil·lenni de la nostra era; de la mateixa manera el seu català conserva avui particularitats antiquíssimes perdudes fora d’allí.” — 60 —

Els primers investigadors de la Renaixença van pujar aquí a corrua feta per a estudiar-hi l’idioma encara verge: Jacint Verdaguer, Antoni Maria Alcover, Pompeu Fabra..., i en acabat els seus deixebles, començant per Coromines. Avui això està molt més despoblat que quan ells hi venien. El Pallars Sobirà no arriba a 6.000 habitants per 1.355 quilòmetres quadrats, tot i que la majoria són inhabitables, perquè són zones d’alta muntanya amb pendents o altures inaccessibles. A la benzinera de Rialb (l’alcalde s’entesta a escriure el nom del poble amb -p- final) no trobo un sol indici que em permiti pensar que no sóc a Zamora: la ràdio que sona pels altaveus, tots els signes i cartells, el desplegament de revistes... —Buenas tardes, ¿le cobro...? —Sí, per favor. —Aquí té el canvi. Aparco davant de la carnisseria, d’on una dona trau el cap per demanar-me: “¿le molesta el coche?” Quan li responc, ella continua en pallarès. Al bar es repeteix l’escena: d’entrada, el cambrer se m’adreça en castellà. Tots els cartells que hi ha apegats a les portes que tenen a veure amb el turisme són en castellà —n’hi ha un que ofereix extraccions d’or del riu! A Sort passa exactament el mateix. I les dues llibreries de la capital de la comarca no exposen un sol llibre en català als seus aparadors, llevat d’algun cas escadusser de títol de tema local. Les novel·les, els assajos, el món en general... són en castellà. Pujo per la carretera que s’enfila per la vall d’Àssua fins a Surp (de çur —fusta, llenya— i la proposició ‘sota de’; és a dir, sota el bosc, en basc, igual que Surri i Sorpe), un poblet de cases de pedra amb llosats de pissara —com tots els de Rialb en amunt— i una església petita i romànica situada fora del petit nucli urbà. A casa Bellera, els germans Ignasi i Eugeni em fan seure en una terrassa esponerosa que s’esbatana a l’horitzó en totes direccions. Ho recorden com si fos ahir, en especial l’Ignasi, que malgrat els molts anys passats —i els seus 85— encara no s’ha recuperat del disgust, si jutgem per la vehemència amb què ho explica. Va venir en persona el bisbe d’Urgell, Ramon Iglésias Navarri, natural de Durro (vall de Boí), i els va comunicar que s’enduia les pintures de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria. A Surp hi havia aleshores una dotzena — 61 —

de cases habitades i tothom va protestar, amb el de Bertran, que era el batlle, al capdavant. Sa eminència va posar la mà a l’espatlla de l’Ignasi i li va advertir: “Sàpigues que tinc jurisdicció per a això i per a molt més.” Van haver de callar. Els obrers van treballar a l’absis durant sis dies. Escalfaven uns llençols en unes tupines enormes i els estenien per sobre de les pintures, situades darrere de l’altar barroc; potser per això s’havien conservat intocades fins a aquell any de 1962. La gent gran del poble recorda amb imprecisió la data, que marca la darrera gran espoliació del romànic català, i al bisbat al·leguen no saber-ne res. Monsenyor Iglésias Navarri va passar a recollir el botí un cop els obrers van haver enllestit la feina; ocasió en la qual el tonsurat va aprofitar per a desplegar la seua florida eloqüència: “La fe d’aquest poble no es pot perdre mai perquè té unes arrels més fondes que els avets de la muntanya...”; o “parlo com si fos el vostre pare i us puc assegurar que a la caixa del cel els de Surp tindreu sempre crèdit”. Els creditors de les altures no van ser informats del destí dels frescos, així que un representant de cada casa va demanar al bisbe al cap d’un temps que tornessin al lloc on havien passat els darrers mil anys. El prelat els va contestar que les havien de reclamar a la Santa Seu; es podien iniciar els tràmits, però restituir-los valdria 300.000 pessetes, i seria el poble el que les hauria de pagar. Anys més tard es va saber que el patrimoni pictòric de Surp era a Toledo (Ohio, Estats Units). Una petita figura de sant Joan va fer cap al Museu Nacional d’Art de Catalunya i una altra, també de dimensions reduïdes, al Museu Diocesà de la Seu, perquè no fos dit que s’ho havien venut tot. Això va passar el llunyà 1962, un any tenebrós submergit en una dictadura implacable. El 1990, a l’estimat Llessui de Joan Coromines, l’alcalde democràtic que aleshores regia el municipi (Sort) va comprovar que l’església romànica amenaçava ruïna i, amb la benedicció del bisbe, va enviar-hi les excavadores. Era massa vella, tenia gairebé mil anys... El paleta que adoba els carrers de Surp, que és del veí Escàs, va comprar-li la pedra de l’enderroc, que va usar en pavimentació. El pintoresc batlle va vendre també, per 50.000 pessetes, el retaule barroc de l’església. Encara sort que el comprador va ser l’Ajuntament de Lladorre i l’alcalde, que és de Tavascan, el va posar a l’església del seu poble. — 62 —

La llengua d’aquests homes, nascuts aquí i arrelats des de sempre a la terra, és d’una puresa exultant, però parlen també un castellà més que acceptable, i ja se sap que el bilingüisme és el pas imprescindible cap al monolingüisme en la llengua dominant. Pep Coll, que ha publicat un llibre sobre el parlar del Pallars, destaca els trets principals del subdialecte: conservació de la i darrere de vocal sense passar a j. Així, roi i no roig o puiar i no pujar. L’escriptor blasma que s’hagin oficialitzat els topònims Pujol i Pujalt, en lloc dels tradicionals Puiol i Puialt; “és com quan durant el franquisme escrivien Puebla de Segur”. A conseqüència d’aquesta dicció pallaresa, tenim ara la paraula rai per a definir un conjunt de troncs units que serveixen d’embarcació, que en català antic havia estat raig, però mossèn Cinto Verdaguer va popularitzar el terme en l’accepció pallaresa en la molt coneguda “Cançó del raier” i així s’ha divulgat (“So fill del Noguera, / dins un rai nasquí; / ma esposa és raiera, / raier vull morir.”). Coromines va escriure el 1935 que “la forma puyá es troba avui, naturalment, en reculada, davant de pujá”, però 67 anys més tard encara aguanta fort, i també entre els joves. Altres trets definidors de la parla d’aquestes valls són l’article les (a vegades es, exactament com a límit sud de la llengua) per al masculí plural (les cavalls) i l’imperfet de la segona i tercera conjugació en –iva (corriva i teniva), mentre el ribagorçà fa –eva a la segona conjugació. Aquesta forma s’estira fins a la vall d’Àssua a partir de la de Cabdella, que és comuniquen pels seus respectius cims pel coll del Triadó. “Aquestes són les formes més arcaiques, això és encara llatí!”, diu Pep Coll. Aquest és un tret general de l’aragonès, conegut també en el català medieval, que es prolonga —o roman— en aquestes valls. Un altre caràcter del pallarès és que no hi ha intercalació de la -d- entre ela i erra. Així es diu cenra i molre, com fan altres parlars pirinencs i illencs. També, de Gerri de la Sal en amunt, l’accentuació oberta de la -e final tònica és diferent: olivèr, cafè, caldèra, portarè... Pep Coll, que és de Pessonada, al Pallars Jussà, va establir els límits de les diferents isoglosses del dialecte. N’hi ha una que migparteix el Sobirà, l’article personal. A la Vall Ferrera diuen la Isabel, pero a la veïna de Cardós ja omenten l’article. La ralla deixa també fora les valls d’Àneu, però no la resta dels dos Pallars. Coll atribueix això a — 63 —

la gradació de la llengua, perquè a la vall de Cabdella tampoc usen aquest article, i lògicament tampoc a les altres a ponent, amb el ribagorçà i l’aragonès. “Nosaltres encara hem sigut a temps de veure tot això, però les característiques del pallarès es van diluint i cada cop hi ha menys diferències amb el lleidatà”, diu l’escriptor, que tampoc es mostra gaire optimista amb el futur de la llengua com a conjunt: “està quedant arraconada a les zones rurals..., el que em fa ser més pessimista n’és l’ús, més que no el coneixement... Si no hi ha un cop de força, no sé si anirem endavant...” Remunto el curs de la Noguera Pallaresa fins a Llavorsí, un poblet dels importants que es troba a la confluència amb la carretera —i el riu— que arriba de les valls de Cardós i Ferrera. Fa uns anys que el poble s’ha convertit en la capital dels esports d’aigües braves, en auge al Pallars. La remor de la vida encara és, però, autòctona. Als dos bars de la plaça tenen un diari provincial i un altre de regional (comunitat autònoma), Segre i El Periódico. Tots dos diaris s’editen en castellà i en català, i de tots dos en tenen la versió espanyola. En la mateixa línia, els televisors estan ocupats amb canals hispànics. A la taula d’un dels establiments hi ha una colla de set homes d’edat avançada que juguen a la botifarra. Em sobta que parlin en castellà. M’assec per a traure’n l’entrallat i resulta que sols n’hi ha un que no parla català, però els altres sis s’hi mimetitzen amb tanta aplicació que esborren la seua pròpia llengua almenys en un cinquanta per cent. El poder d’assimilació dels nouvinguts s’ha perdut fins i tot aquí, en aquestes valls ja no tan apartades, i el fenomen prospera amb les generacions més joves. Al parc del Riuet, de Sort, on els pares porten la canalla a jugar, se senten tantes converses en castellà com en català, si no més. Fa unes setmanes, a la piscina de Llavorsí em vaig trobar durant tres hores seguides música aflamencada o típicament espanyola, amb algun esquitx en anglès de tant en tant. La noia que hi havia al taulell parlava sols castellà i el socorrista, un jove musculós que es passejava perdonavides entre els banyistes, em va demanar “¿qué desea?”, quan me li vaig adreçar. Per la dicció vaig veure que era del terròs. La pròxima conversa la vaig mantenir amb una nena d’uns vuit anys: — 64 —

—¿Que sabe la hora que es? —Les cinc, bonica. —Moltes gràcies. Carretera amunt, trenco a l’esquerra per una ribera estreta fins a Baiasca, on l’horitzó es bloqueja i sobreviu el darrer absis amb pintures romàniques de la comarca. Sols hi ha tres cases habitades al poble, i una trentena més prolonguen els carrers generalitzant la ruïna. Té una bellesa escruixidora aquest escenari desolat, amb l’heura cobrint les velles parets i transformada molts cops en un veritable arbre, de tan antiga. Gedra, en diu Marcelino Carrera, que és qui té la clau de l’església. L’home desconnecta l’alarma i hi entrem. Al retaule barroc hi ha una portella i darrere, un cop encès el llum, veig uns frescos en prou bon estat de conservació, excepte per la figura central del Crist, el pantocràtor, al qual li falta el cap. Si el tingués, ben segur que les de Baiasca serien de les pintures més conegudes del Pirineu. O potser ja no hi serien... Marcelino diu que es van conservar per l’aïllament del poble, “estaven oblidades”. Un mica més que això: eren sota una capa de guix darrere del gran retaule barroc, que ara es troba uns metres endavant per a deixar espai. Tampoc aquest poble ha escapat a les predacions episcopals. El bisbe Joan Martí Alanis es va presentar un dia i va dir que s’enduia a la Seu la talla romànica de Santa Maria de Baiasca “per a restaurarla”. Encara vivien 140 persones al poble i ningú va veure les coses clares, de manera que es van negar en assemblea al trasllat (potser cal dir-ne espoliació). Llavors Marcelino era l’alcalde i li va exposar la decisió al prelat, que va replicar que com volguessin, però que si robaven la marededéu els responsables serien ells i l’haurien de pagar. “Es va posar molt enèrgic i va usar un to amenaçador, i un bisbe durant el franquisme no era poca cosa..., i ell era a més copríncep d’Andorra.” Els veïns van acabar cedint i la talla, lògicament, no ha aparegut mai més. A Marcelino no li sembla malament que, per raons de seguretat, estigui a la Seu, “però les males arts del bisbe...” Fa uns anys la marededéu va tornar..., però de guix. Baixem cap a la font, “que era el lloc de trobada de les dones quan venien a cercar aigua”, segons rememora Marcelino. És raríssim sentir al Principat aquest verb original (pronunciat cecar o çacar) en comptes del castellanisme —acceptat— buscar. L’home diu també faena, que és la forma antiga, fragues (maduixes) i orc (lleig, roí), i — 65 —

assegura que les nous enguany surten bufeques, el que la pagesa de Reiners en deia fallades. Els pollancres, que despunten com espelmes al riu, són clops, i els cirerers, cirerals. I una expressió plena de sentit: fer suposupo (ensopegar de patac amb una persona o animal). —Ací (conserven aquest pronom, però ja com a sinònim d’aquí, oblidada la diferenciació semàntica) hi havia hagut una trentena de cases i a cada una eren vuit o nou de colla, però als anys cinquanta la gent va començar a marxar, i als seixanta hi va haver desbandada. A l’escola —ell va nàixer el 1931— érem vint-i-cinc o trenta xiquets. Una dona que ve —encara— a cercar aigua (n’omple una ampolla), explica que el poble s’ha arruïnat perquè ningú ha tingut cura dels llosats. —Ací diem: “qui no torna a la gotera, tomba la casa entera”; o també: “qui no torna a la gota, tomba la casa tota”. La neu grassa —i corregeix per si no la he entès—, la neu molla, acabada de caure, es fica entre les lloses i quan es gela les fa petar; llavors es cola l’aigua i ja l’hem feta. Just en vertical per sobre dels nostres caps, tot i que invisible des d’aquí, hi ha un altre punt geodèsic de la filologia catalana. Coromines va deixar un apunt de les seves estades pallareses en el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (juny de 1934): “D’entre les valls que formen la ribera d’Espot, la vall de Peguera és segurament la menys concorreguda pels excursionistes. (...) Si pugeu per la vora dreta trobareu a una hora d’Espot, en una clariana deliciosa cap als 2.000 metres d’altitud, el planell de Trapa, on s’instal·la des de fa tres estius el Campament Fabra, renomenat per la bona companyia que s’hi gaudeix i la bona vida que hom s’hi dóna. (...) Només diré que no es ve a fer alpinisme, sinó a fruir dels bons aires, a descansar i a conviure alegrement i amb el mínim d’incomoditats possible.” A les fotos, Pompeu Fabra apareix amb corbata. De nou a l’eix que vertebra la comarca, els indicadors de la carretera mostren tothora l’extrema peculiaritat de la toponímia d’aquestes valls: Estaon, Altron, Estaron... És evident que aquesta -n, com també la -o i la -e àtones en posició final, haurien d’haver caigut amb l’arribada del català. Però, un cop més, els mots han quedat incrustats a les roques i als prats. Coromines explica que aquests noms són “supervivències del llenguatge, sens dubte ibèric — 66 —

però ple de manlleus romànics, que es va parlar en aquesta regió fins molt avançada l’Edat Mitjana”. Així, Estaon, com Tavascan, Certescan, Sufraién..., no perd la -n. O Aineto, Aireto, Borito, Currio, Montesclado, Sotllo, Raio... no perden la -o. I el mateix passa amb la -e de Benante, Naorte, Broate... I també amb els diftongs (Saliente). Paro a dinar a la Guingueta en una de les fondes més antigues de les valls d’Àneu i la cambrera sud-americana no està d’orgues: —¡En castellano, por favor! —m’exigeix quan li demano el menú. Sense un mal somrís de circumstàncies, sense un mínim to de disculpa. Tot al contrari, autoafirmant-se. Els hispans de l’altre hemisferi han copat bona part de les feines manuals de la comarca (asserradora de Ribera de Cardós, pedrera de Rialb, restaurant de Tavascan, ràfting de Llavorsí, manobre del paleta d’Escàs...) i són absolutament impermeables al murmuri ambiental, de fet ells han vingut a la madre patria. Passo sense aturar-me per Esterri d’Àneu, la capital de la vall, afectat per una urticària urbanística rampant. El poblet s’acaba de convertir en peu de pista de la nova Vaquèira, que s’expandeix cap al vessant pallarès, i ja no és el que era, i en molt poc temps no quedarà ni rastre del que un dia fou, també en l’aspecte lingüístic, perquè l’experiència ensenya que negocis immobiliaris i català van sempre dissociats. Tiro amunt seguint el curs de la Noguera Pallaresa per la remota vall d’Isil. El primer poble és Isavarre, citat per Roger Lluís (dit Javarre, per la gent del país, que diu també Gil i no Isil). Coromines ho explica en detall: “Isil i Isavarre són noms d’etimologia iberobasca, antiquíssim desdoblament, en què –barre s’afegia a l’arrel comuna, amb el sentit de lloc de més avall.” Quant a l’arrel: “Istil en basc vol dir bassal i isil, exactament, silenciós, secret, reservat. Anar més enllà no serà prudent. Sobretot perquè més que basc propi, aquí hi pot haver ibèric, o el pare comú a tots dos, car és impressionant la coincidència amb el nom d’una conservadora vila de Sardenya, Isili.” A les valls contigües hi ha també relacions interessants, si bé aquest cop ja a tres bandes: “Certers, agregat de Sant Julià de Lòria, ens recorda el nom de — 67 —

l’estany i pic de Certascan, al capdamunt de la vall de Cardós; aquest per la seva banda ens recorda el del poble veí de Tavascan, i com que tots dos es troben a l’extrem de la vall seria difícil de posar en dubte que ací tenim el basc azkan, que vol dir precisament ‘fi’ o ‘final’. Això per la seva banda ens fortifica per a cercar en el primer element de Certascan el basc zarta, ‘tany, vareta, branca’, (Certascan voldria dir, doncs, ‘final de la vegetació’, que és realment la situació de l’estany d’aquest nom), i ens proporciona al mateix temps una etimologia de l’andorrà Certers, com a derivat o compost d’un mot que significa ‘branca’.” Són connexions que sols la vasta erudició de Coromines sabia establir. El pròxim poble és Borén (de ‘buru’, cap, capdamunt), que s’emmiralla humil i perfecte en les aigües de l’embassament que té als peus (“un poc de vila”, en va dir mossèn Alcover quan hi va passar)... però ep? “Cases adosades (sic) en construcció”, diu un gran cartell a l’entrada. Per sobre queda Àrreu (de arri, pedra en basc), l’únic nucli habitat (si bé esporàdicament) del Pallars Sobirà on no hi ha pista. S’hi arriba encara pel vell corriol mil·lenari a través d’un pont romànic que travessa la Noguera i que ha perdut fa segles les balustrades. Cal caminar uns vint minuts fins a un altiplà, on s’arrengleren les velles cases descrostades i perfectes que es mimetitzen amb l’entorn. Abans d’albirar-les, un cartell escrit a mà adverteix: “Si lleváis perros, tenedlos atados, porque pueden matar aves que luego el dinero no podrá compensar.” Les tres persones que viuen ara a Àrreu parlen solament la llengua del cartell. “Lo camí de Borén a Isil és verament hermosíssim: camps, prades, herbes, arbres, torrents i cascades lo embelleixen per totes bandes”, va escriure Verdaguer arran de la seua excursió de 1883. A Isil, el pròxim poble, han plantificat quatre enormes blocs a la carretera que no hi eren l’última vegada que hi vaig passar. El darrer nucli de la vall és Alós d’Isil, que el cartell de l’entrada modifica en Alòs. A la plaça encara inalterada de la bellíssima església de Sant Llíser, que té un portal esculpit amb baixos relleus de figures humanes molt arcaïtzants a cada banda, algú hi ha desplegat una senyera. Enfilo per un carreró fins a trobar casa Tort, però apareix tancada i barrada i ningú al poble sap què cal fer per a visitar-la. L’edifici, amb capella —dedicada al Nen Jesús de Praga—, treballs — 68 —

de marqueteria a portes i porticons i baixos relleus a la façana, contrasta amb la simplicitat del conjunt, però no és estrident. Aquesta casa va ser la principal de la comarca; tothom en parla encara avui amb un respecte reverencial, malgrat que la seua esplendor es va eclipsar fa ja moltes dècades. “Eren els més rics de la província”, diu lo vell del Pistolet d’Isil. Hi havia trenta empleats entre mossos, pastors i minyones, i més de 8.000 ovelles. Tenien una dona que no feia altra cosa que pastar pa per als dotze mastins que conduïen el bestiar. Quan treien les ovelles, el cap del grup havia arribat a Isil, que és a tres quilòmetres, mentre la meitat encara no havien sortit del poble. Quan a la tardor els animals baixaven cap a la plana, la gent d’Esterri sortia a veure el ramat més gran que es coneixia, que s’estava més d’una hora a travessar el poble. D’Isil a Lleida el Tort podia caminar sempre per propietats, tantes en tenia: camps, prats, masies... de tot. Avui la casa pairal és venuda i la nissaga s’ha extingit. Les males veus asseguren que la fortuna la va dilapidar Jaume Arnalot, el darrer amo, que era de la quinta de 1907. Es va casar tres vegades amb dues germanes de Benasc i la pubilla de casa Pubill, d’Alós, que era la segona més rica del poble. Encara viu una persona de les que van treballar per als Tort, Francesc Gallart, que diu que quan Jaume va començar a vendre tothom es va estranyar molt; a poc a poc, però, es va anar desprenent de tot, fins que es va quedar amb una mà davant i l’altra darrere. Finalment se’n va anar a viure a Lleida, i allà va morir arruïnat. “Tenia embolics amb el joc i algunes dones, però no es va saber mai del cert què va passar”, diu l’home, que va entrar de ragatxo a la casa als deu o onze anys i va plegar de cap de traginers quan l’heredat se’n va anar en orris. El protagonista principal d’aquesta història és el pare de Jaume, Pere Arnalot i Carrera, que va morir a Isil el 1924 als 72 anys. Teresa Caujola, de casa Sentenac, que va nàixer el 1910, recorda que els Tort tenien moltes arnes de mel i el senyor Pere donava de tant en tant a tota la canalla —“fins i tot als fills dels carrabiners”— una bresca de mel, de manera que entre els menuts era la persona més sol·licitada del poble. “Llavors érem molts nens”, diu Teresa, “perquè a Alós hi havia 45 cases, mentre que ara no en queden sinó nou d’obertes tot l’any”. L’amo del Tort era molt treballador, segons tots els que el van — 69 —

conèixer; però, a més, posava a treballar els menairons, els coneguts follets del Pallars que, segons Antoni Brué, nascut el 1910 a Espot, eren com polls. Pere Arnalot portava sempre un canonet on hi havia tota una munió dels diminuts éssers, i de tant en tant els deixava anar i els posava mans a la feina, perquè aquells microbis endimoniats no es podien estar quiets ni un moment quan sortien. Els manava tota classe de tasques, i quan no hi havia res a fer els encarregava alguna cosa de totes maneres, com traure pedres del riu, perquè tornessin ben suats i esbravats al seu cau. Francesc Gallart recorda que la gent deia “els nenairons ja treballen” quan passaven els mossos del Tort per algun camp, “i és que, és clar, eren més de vint i feien molta feina”. Per la contrada circulen encara llegendes i especulacions sobre com van aconseguir la fortuna els Tort. S’havia dit que havien fet molts diners gràcies als menairons, que treballaven de franc, però també hi ha versions menys fantàstiques. El padrí i el pare de Pere Arnalot anaven pels pobles venent oli amb un ruc, així que tot els va venir de cop i volta. La fortuna la va fer probablement Pere, i les males veus asseguren que va ser durant una de les guerres carlines: l’amo del Tort va entabanar els frares de Bellpuig de les Avellanes perquè li donessin el tresor del monestir, ja que, segons ell, una de les faccions n’havia planejat el robatori. Al monestir van confiar en la paraula d’Arnalot, però a l’hora en què dos frares van anar a recuperar el tresor, aquest els va dir que l’havia portat a França i els va fer matar al cap del port de Salau. Altres diuen que els va matar a casa i els va fer enterrar al celler. La fortuna dels Tort era incalculable; una de les empleades de la casa va veure l’arxiu obert i va dir que tot l’or que hi havia no cabria en una caldera de nou ferrats. Per casa Tort voltaven sempre monges i capellans, una cosa molt rara que ningú s’explicava... Alguns d’aquests capellans, i altres visitants, tenen un gran interès per als estudis dialectològics al Pallars i per a la llengua catalana. Ja mossèn Cinto havia recollit la llengenda de la casa: “A Alós, l’últim poble de la ribera d’Espanya (...) hi ha la gran casa dels Arnalot, més conegut pel nom de lo Tort, que és, probablement, lo mercader de bestiar més ric de Catalunya. Ell fa anar bé o malament les fires d’aquell cantó de província segons que ven o compra, i té un sens fi de ramades i heretats; és molt estimat pels pobles i apar — 70 —

que no posa fills al món sinó per donar-los a l’església.” Vint-i-tres anys més tard, el 1906, un altre capellà, Antoni Maria Alcover, va fer també un retrat de Pere Arnalot i de casa Tort quan va passar per Alós en la seua excursió filològica. El lingüista mallorquí va ser convidat a la mansió que “és gran, de dos pisos, de parets mestres ben robustes, de cambres espaioses, moblat tot magníficament. Sembla una casa que l’han duita de Manresa, Sabadell o Barcelona. Basta veure la casa per col·legir que son amo és persona polent i que maneja els diners a palades. A entrada de fosca comencen a comparèixer traginers de la banda d’Esterri i de Sort, amb muls carregats de farina i altres merques, i la casa sembla una fira. Hi ha més de vint mossos, uns traginers, altres de feina del camp, altres guardians de bestiar.” Mossèn Alcover es va fixar també en els dipositaris de tanta opulència: “D. Pere Arnalot té dos germans jesuïtes; és persona riquíssima; se considera el més ric de l’alta muntanya. És un senyor d’una cinquantena d’anys, de bones talles, robust, cara rodona, molt expressiva, amb uns ulls que li ballen, de vius. La seua dona, agradabilíssima, es veu que és una santa dona; tenen vuit o nou fills, tots sans com un gra d’all, revenguts, deixondits; no fan cara de gens de son; quasi tots han estudiat en el col·legi dels jesuïtes de Sarrià.” El mossèn mallorquí va deixar escrit que “des que anam d’excursió no érem estat tan ben allotjats”. També Pompeu Fabra i Joan Coromines van tractar Pere Arnalot, que era un dels assistents al campament Fabra, que l’any 1935 es va fer al pla de Boet, segons figura a l’entrada Alcalís de l’Onomasticon: “hi acampàvem amb Pompeu Fabra i els Arnalot”. A Àneu, Coromines cita “el meu gran amic Pere Arnalot, fill d’Alós”. Un cop acomplert el recorregut de la vall, Antoni Maria Alcover va constatar que “ni a Alós, ni a Isil, ni a Borén, ni a Isabarri, i manco a Esterri d’Àneu, no hi ha contactes ni invasions del gascó ni llenguadocià que es parlen a l’altra banda d’aqueixes muntanyes, dins França. Aqueixes crestes altíssimes són una frontera peremptòria entre el català i aquelles altres branques de la llengua d’Oc”. Malgrat això, no hi ha problemes d’intercomprensió entre els parlars de les dues bandes, molt similars tot i estar adscrits a estàndards diferents, com va fer notar mossèn Cinto i com recalca avui Josep Escolà, d’Àreu, que explica que els vilatans d’una i altra banda — 71 —

s’havien relacionat sempre a través del port de Salau i que “el català i el patuès són molt similars i cadascú parlava en la seua llengua quan coincidien”. Avui no sols ja no hi ha relacions, sinó que el patuès s’ha acabat. Ara els veïns s’han d’entendre o bé en la llengua de París o en la de Madrid. La pista que segueix la Noguera, molt jove aquí, comença al mateix Alós i s’enfila fins a les altures del pla de Beret, on els vells de la comarca asseguren que s’agrupaven les bruixes la nit de Cap d’Any, però avui els que s’hi apleguen porten més aviat esquís que no escombres. A tres o quatre quilòmetres del poble es troben ja avets, que són arbres en majúscules. Quina bellesa tot al voltant d’aquest camí plagat de sots que duu a Montgarri!, que mossèn Cinto i mossèn Antoni Maria van fer a cavall d’un mul. Tinc informacions que recentment han tornat a “obrir” el poble, que feia dècades que era abandonat, i vull veure quina n’és ara la llengua. Segueixo els esdeveniments d’aquest llogaret molt de prop des que Angeleta Samastre em va contar la seua història a la llar d’avis d’Esterri. La vida no era gens fàcil quan ella era petita a la Val d’Aran, i encara menys a Montgarri, enclavat a la cresta axial pirinenca a 1.645 metres d’alçària, i uns oncles-avis se la van endur als dotze anys a Barcelona, perquè a casa eren massa germans. Angeleta va viure tota la vida a la ciutat, però quan va faltar el seu marit va venir a Esterri a cuidar un germà que hi tenia, que havia enviudat i estava malalt. Al poblet hi havia una quinzena de cases: Rosa, Blai, Escuis, Val, Heriva (que Angeleta converteix amb naturalitat en Feriva, com fan els pallaresos), Viu, Jongran... Aquesta darrera casa és l’única que queda oberta, perquè la van comprar uns d’Esterri i hi van de tant en tant. Angeleta puja cada estiu al seu poble pels dos aplecs que s’hi fan i el darrer any li van saltar les llàgrimes quan va veure que sortia fum de la xemeneia de casa Jongran. Quina il·lusió veure que encara hi havia gent! La resta són ruïnes. Als anys seixanta un tinent coronel de Saragossa va comprar-ho: les cases, l’hostal, les quadres, els horts, els prats... Volia fer un complex turístic amb uns socis alemanys, però el projecte se’n va anar en orris i el nou senyor de Montgarri va deixar morir el poble. Quan hi va haver desbandada, els propietaris van pensar, “almenys traure’n alguna cosa”, i l’un rere l’altre van anar venent. Només casa Jongran i l’església — 72 —

—que el bisbat no va voler cedir— es van escapar de la compra a saldo. Els hereus del militar lloguen cada any les pastures, però no s’han preocupat mai de posar una sola pedra enlloc. Una tradició humana que venia de l’any 1117, quan es va fundar el santuari, va quedar destruïda. La primera casa que es va ensorrar va ser justament la d’Angeleta, Laurenç, perquè tenia el teulat de palla i de seguida hi va colar l’aigua. Aquesta i la veïna de Blai van ser els darrers habitatges de la Val d’Aran que van conservar aquest antiquíssim sistema de construcció, que avui encara exhibeix alguna borda a la ribera de Toran i a Carlac. Angeleta explica que casa seua havia tingut llosat de pissarra molts anys enrere, però els seus avis van decidir de posarhi palla perquè els entrava l’aigua i la neu. Cada any quan segaven, triaven les tiges més robustes per a substituir les clapes del teulat que s’havien deteriorat. Així mai els va entrar una sola gota d’aigua. Montgarri, tot i ser encara a l’aiguavessant pallarès, pertany a l’Aran, i Angeleta en té una explicació pràctica: fins a Salardú hi havia tres hores, i fins a Alós (que els aranesos pronuncien Alús), quatre. Si la gent del poble volia arribar fins on ella viu ara, Esterri, eren set hores, naturalment a peu, o a cavall, com feia el seu pare. La seua mare i una de les seues germanes van ser els darrers habitants de Montgarri. Bé, després, encara van quedar els de Cabau, però aquests vivien una mica apartats del poble. Casa Cabau, i Montgarri amb ella, van tenir un final tràgic que avui s’ha convertit en una llegenda a les dues comarques que l’envolten. Candideta de Cabau, que s’havia casat amb un gojat de Bagergue, va morir en una nit d’hivern en plena tempesta i de primer la van haver d’enterrar a la neu perquè n’hi havia tanta que no es podia arribar a la terra. Aquest final dels darrers habitants de Montgarri s’ha convertit en èpic en boca dels aranesos; arreu es conta que quan Candideta agonitzava, l’home va baixar a buscar el metge a Salardú amb dos metres de neu i no va poder tornar a pujar a causa de la tempesta. Així van passar tres dies, i quan per fi va poder tornar va trobar la dona morta i les bèsties de l’estable menjant-se, afamegades, la roba de casa. El gojat de Bagergue era Tòn Mola, de çò de Pansar, i en aquesta mateixa casa el seu germà Manuel rectifica la història. Va ser una nit del final de 1961 quan Càndida es va posar molt malalta i Tòn — 73 —

va baixar en plena tempesta de neu a buscar el metge a Salardú. Aquest li va dir que en aquell moment era impossible pujar, i no ho va fer fins l’endemà matí, però Tòn va tornar aquella mateixa nit a la vora de la seua dona, que va morir als seus braços. L’endemà va pujar gent de Salardú i de Tredòs, i també el mateix Manuel, i van gratar la neu i el glaç del cementiri de Montgarri per a poder enterrar Candideta en terra. Aquesta havia estat una decisió de la pròpia dona, perquè se n’havien anat ja a viure a Vielha, però el masover que els cuidava el bestiar a Montgarri va plegar i els de Cabau van dir que no podien deixar perdre els animals. El que va pesar més perquè tornessin, però, va ser que Càndida, que estava malalta de càncer, volia morir al seu poble. La vida al nucli més alt de l’Aran es va acabar uns mesos més tard, l’any 1962, quan Tòn de Cabau va decidir anar-se’n definitivament a Vielha. Va morir el 7 de gener de 1993 a la llar d’avis i sempre s’havia negat a parlar del tràgic final de la seua dona i del seu poble. Per fi, quan ja he considerat tres o quatre vegades que la pista és interminable, apareix el cartell que indica “Val d’Aran”, al qual algú ha guixat Explotado amb esprai. Es deu referir a la natura, però pel que fa a la llengua tal cosa ja deu anar bé al grafista anònim. Som en ple domini de l’avet, el rei indiscutible d’aquestes altures. Troncs i soques majestàtics sorgeixen poderosos de la terra entre cabelleres de líquens i projecten a l’espai tiges esveltes que es perden amunt entre branques retorçades i un fullam verd intens. Finalment apareix la silueta delicada d’un campanar punxegut típicament aranès. Recordo aquesta església esbatanada i abandonada, i la rectoria del davant esfondrada. Ara el conjunt s’ha recuperat, el bisbat ha complert per una vegada amb les seues obligacions amb el patrimoni, i la casa del capellà s’ha convertit en un refugi acollidor on serveixen àpats, tot i que, això sí, només en castellà. Però els que duen aquest negoci no són els que es queden tot l’any, no són els habitants, i reculo per a agafar el ramal del camí que puja fins a la part alta del que fou poblet. Què deu parlar l’únic veí de Montgarri? Quina deu ser ara la llengua local? per dir-ho d’alguna manera. Un home em rep en català i amb tota amabilitat em convida a seure en una taula amb tres persones més que conversen animadament a la fresca, ja fred, d’aquest capvespre de tardor. —És vostè l’eremita de Montgarri? — 74 —

—No, és el meu fill: Enric Arnalot —i me’l presenta. —Arnalot, Arnalot... —Sí, sí... dels Arnalot d’Alós, però nosaltres ja som nascuts a Barcelona. —I què va passar amb els seus parents? —Ho eren molt de lluny, i diuen que l’últim era ludòpata i ho va perdre tot. Però aquest no és l’únic encontre que tinc amb el passat. Resulta que sóc a casa Jongran, l’única que va resistir quan va caure el poble! El senyor Arnalot la va comprar abans que el tinent coronel iniciés l’activitat predatòria i l’ha conservat durant tots aquests anys, fins que el seu fill ha decidit venir-hi a viure i recuperar el poble. —I Vaquèira, arribarà també fins aquí...? —se m’acut de preguntar. És evident que l’observació no ha fet gens de gràcia a l’altre home que està assegut a la taula: —Prou problemes té la pobra gent de Vaquèira per tirar endavant la urbanització de la vall d’Àrreu que van comprar... Tenen cinc contenciosos a sobre de la taula, cinc! Tu creus que es pot treballar així? Ens donaran de menjar els ecologistes? N’estan tan avorrits que potser ho deixen passar, mira què et dic. I saps qui ha pagat l’ampliació cap al Pallars? L’ha pagat Vaquèira, o sigui, que des de l’Aran els estem subvencionant a ells! L’home té idees completes i ironitza sobre els que pretenen fomentar l’aranès. —Com pots dir a un constructor o a un empresari que faci les coses en aranès? Prou feina té a tirar els negocis endavant. I a sobre m’acusen a mi de fer coses estranyes perquè vaig organitzar un festival celta amb gaites. Són tan tancats que només pensen en aranès. Afortunadament, passem a parlar de la recuperació del poble. Deixar-ho tot a Barcelona, inclòs el negoci familiar, per a instal·lar un restaurantet en aquesta casa va representar una decisió delicada per a Enric Arnalot; “però crec que ho he encertat, estic vivint al paradís!”. El nou hostaler s’ha censat aquí i l’Ajuntament de Naut Aran considera el poble de nou com a habitat, això és un fet important. És aleshores quan m’informen que el personatge que s’ha comportat com el perdonavides del saloon és l’alcalde, i és evident que jo estic en el seu territori... Em deu haver vist com un defensor — 75 —

del verd, potser m’ha pres per un dels seus blasmats ecologistes!, i mostra una suficiència innecessària en aquesta agradable tarda a les altures. L’edil intervé de nou per a dir que “podeu estar tranquils, perquè Montgarri es preservarà tal com és ara”. La vall està protegida i fa anys que l’Ajuntament mira de comprar les propietats als hereus del militar, “però encara en demanen massa, tot i que no en podran fer res”. —Molt encertat, senhor baile. Enfilo la pista cap al Pla de Beret i pujo quatre joves amb gos que hi circulen caminant. Treballen al sector turístic i no tenen ni la més remota idea d’aranès ni de català, tot i que hi porten temps instal·lats. Aquesta gent comença a ser majoritària a la comarca-país, on la població s’ha capgirat en els darrers vint anys. Quan arribem al capdamunt, la vall s’esbatana i els arbres desapareixen. El verd és esplendorós, la collada, idíl·lica. Tant Jacint Verdaguer com Antoni Maria Alcover van trobar aquí un mar de bestiar. Aquest darrer va deixar escrit: “Si dic que hi deu haver cinquanta mil ovelles, creis-me que no faç llarg. No n’havia vist tantes mai”. Jo hi trobo remuntadors, telecadires i restaurants. Just en el punt on hi ha la partió de les aigües entre la Noguera i la Garona, quan el Pla de Beret comença a caure amb consideració, algú ha escrit Aran òc. “Noguera per Alós / tot joguinós, / Garona per Aran / tot rondinant”, havia interpretat mossèn Cinto aquí mateix, i realment així surten aquests dos rius “que, separant-se en son bressol, se’n van a regar tan distints països”. Travesso de baixada la desolació dels blocs de Vaquèira, com un suburbi enlairat de teulades inclinades, on tot és escrit en la llengua universal, l’única, i m’adreço de nou al Pallars, aquest cop per la Bonaigua. Al cap del port, una altra mà anònima ha escrit Catalunya, al cartell on hi diu Pallars Sobirà i Occitània al que hi diu Val d’Aran. Passo per València d’Àneu (pronunciat Valéncia pels locals, igual que la seua homònima meridional), on, com és habitual, a l’ajuntament oneja solitària la senyera. Així és des de fa anys, en un exercici d’integritat sense gaire parangó. Veig que ara li han augmentat la mida, abans era més petita. Ja que hi som, em vaig fixant en les banderes de la carretera, tot baixant. Enlloc llengua i símbols van tan units com en aquest país desassistit. Al càmping d’Esterri hi ha cinc astes, la primera duu la senyera, i la tercera, — 76 —

la central, és buida, potser és el lloc on anava la rojigualda, que no apareix. A un dels càmpings de la Guingueta hi ha dos pals, un amb la senyera i l’altre buit, i al segon, hi ha, per aquest ordre, les banderes catalana, europea, holandesa i alemanya. I prou. La senyera és a tot arreu, però observo que com més seriós pretén ser el lloc, més presència hi té la bandera amb majúscules la grande i libre, que figura a l’hotel de luxe que hi ha a Llavorsí, als dos de Rialb i als de Sort, i també al restaurant de la Bastida. Al ràfting de Sort, en canvi, només hi ha la catalana, flanquejada per dues ensenyes de colors. Al càmping de Montardit hi figura solitària la catalana, i al de Collegats ho fan encara més evident, n’hi ha un enfilall de set, la quadribarrada és la primera i l’europea la darrera, i cap de les altres és l’espanyola. Total, als humils càmpings obvien la “constitucional”, i als pretensiosos hotels la posen en lloc prominent, sempre de manera preferent a la senyera. M’aturo a fer benzina a Tremp i a l’estació de servei hi ha un parell de petites concessions al bilingüisme. El 95 per cent restant apareix en la llengua superior, i el cartell més gros de tots és un pintoresc —i explícit— Productos Regionales a la façana de la botiga. L’Ajuntament de la capital del Pallars Jussà té a bé exhibir una gran bandera espanyola al balcó, que és just davant de l’hotel Llac Negre. Quan veig o sento aquest substantiu mai puc evitar pensar en la reflexió que Coromines va dedicar-li a l’entrada corresponent del Diccionari Etimològic i Complementari: “De llacs en tenim molts als nostres Pirineus, però en aquests s’ha usat sempre estany: dir llac per a aquests o el de Banyoles ha estat sempre cosa artificial, deplorable i blasmable calc del francès o del castellà.” Totes les modificacions van sempre en el mateix sentit.

— 77 —

L’Estat sense nació Les Oluges, Solsona, Tuixén, Baixa Cerdanya, Andorra

La construcció de l’Eix Transversal ha situat les Oluges a la vora d’una gran via de comunicació. Ara s’entra al poblet a partir d’una gran rotonda, on algú ha escrit en lletres negres: “Tots els catalans 4 fills, i si ets revolucionari 8”, que denota que la minorització és ben òbvia. Un altre rètol denuncia que “L’Estat espanyol tortura i assassina”, i encara un altre a la vora adverteix que “L’Estat català faria el mateix”. Resulta exòtic, tot plegat, però potser aquí —al cor, rural, de Catalunya— queda un mínim de preocupació pel país, o els missatges de les parets encara es veuen. Als grans nuclis urbans l’únic evident són les consignes de la televisió, totes destinades a l’exaltació impúdica de l’Espanya imperial o, per defecte, al foment del sopor col·lectiu. Aquest llogaret de 190 habitants que presenta unes cases de pedra blanca ben escairada, típiques de la Segarra, és un dels punts neuràlgics del xipella, del qual se solen citar també alguns poblets de la Conca de Barberà, com l’Espluga de Francolí i Santa Coloma de Queralt, i altres de l’Alt Urgell, com Tuixén i Gósol, i també de la vall nord-occidental d’Andorra, la d’Ordino. És a dir, els punts on el català occidental i l’oriental es troben. El bar del poble és situat en un primer pis i té una sala molt àmplia, i una altra, tancada amb vidre i amb una estufa de llenya, destinada a jugar a cartes. Hi ha una rotllana d’homes que parlen de coses del camp (evidentment són pagesos), amb un llenguatge molt net d’influències foranes. Esmenten brincar els ametllers, que és bellugar-los per a fer-ne caure els fruits, i una rasa que va caler obrir al tros. La mestressa del bar parla de la retonda de la carretera, la qual cosa demostra que la llengua encara té aquí cintura per adaptar els neologismes al parlar local. A la Segarra, com a la — 79 —

majoria del domini lingüístic, es diu redona, per més que les superestructures autonòmiques imposin rodona als mitjans i a l’escola. Els homes procedeixen de diferents indrets de la rodalia i tots fan la e segons el patró lleidatà, mantenint la distinció amb la a en posició àtona, i també diuen ell trobe i no troba. Però la o ja canvia, i l’alternen segons una lògica que no sé escatir. Diuen borrassa conservant-la, però grossus. Un que és de Santa Fe, un llogaret “a dos quilòmetres d’aquí i a tan sols un de la província de Barcelona”, fa ja totes les u, però manté les e. “Aquí a cada poble tenen les seues coses”, diu; “mira Montfalcó si és a prop (un o dos quilòmetres) i ja parlen d’una altra manera, i a Cervera, a cinc quilòmetres, parlen amb la a... Però els més diferents són els d’aquí de les Oluges, que parlen amb la i, diuen escaroli, margaridis..., una cosa que no fa cap poble. Escolta a aquest que és d’aquí, escolta’l.” El destinatari de l’exhortació aprova amb el cap, però jo no ho havia reparat en tota l’estona que l’he sentit parlar. L’home de Santa Fe assegura que a les Oluges parlen així perquè els seus habitants van venir en temps reculats “d’un poble de les Garrigues o de per allà”. El patró d’aquest parlar amb la i, o l’estirabot que se’n fa (els veïns, naturalment) a la Conca de Barberà, és conegut amb la frase —Mari, lis sopis són calentis... —Doncs, bufa-lis que seran fredis... Tiro direcció nord i m’aturo a Biosca, un altre poble que es troba al caire entre els dos dialectes catalans principals. Dino en el menjador d’una casa del poble habilitada com a restaurant amb tres taules de barcelonins que s’expressen en castellà. Cinc de les set persones que hi ha s’adrecen a l’hostaler en un català perfecte, però entre ells parlen en la llengua dominant. Deuen considerar que al poble encara cal usar el català..., una llengua que ja no és la seua tot i que en són perfectament competents. “Han fet una carretera nova i ja anem més a Solsona que no a Cervera”, diu el patró, “ara s’hi arriba en un moment”. Efectivament, és un moment, i a partir del mateix Biosca es nota ja la vasta desolació del Solsonès, una comarca on sols hi ha dos pobles; la resta dels habitants s’espargeixen pel territori en masies, moltes d’elles formidables construccions mil·lenàries. Els solsonins estan partits dialectalment: fan la e a la manera occidental i la o a l’oriental, i la resta del seu parlar també és — 80 —

una síntesi, conseqüència evident de la seua posició geogràfica. Aquí sembla que estiguem a Catalunya. És clar que Solsona té sols 7.000 habitants. El català és la llengua general a tot arreu. Dóna bo passejar per la vila closa, per l’eix que partint del portal del Pont configuren els carrers de Sant Miquel i del Castell, amb la plaça Major i la deliciosa de Sant Joan a la vora (al forn de pa que hi ha m’assabento que aquí el pa rallat és sopa de pa). Tot hi apareix escrit en la llengua del país. Fins i tot baluards de la rancia hispanidad com el Banco Central Hispano i el Santander ho tenen tot en català. Sols el BBVA veu necessari aclarir que les llibretes d’estalvi són libretas de ahorro. Amb tot, les converses en castellà no manquen al carrer i a les botigues, i també els solsonins tenen l’hàbit de renunciar a la seua llengua quan troben un hispanoparlant, sovint a costa d’un gros accent. I un cas gens comú a les llibreries del país: els títols que figuren a l’aparador de la que hi ha al carrer principal del centre són en català, potser per compensar que totes les revistes que té exposades són de nissaga feixuga. Qué me dices, Pronto, Semana, ¡Hola!... En les coses que interessen de veritat els matisos desapareixen. “Una llengua, una nació”, diu una pintada més aviat tímida a l’aparcament de davant de la catedral on he deixat el cotxe. Ningú s’ho empassa ja, però sembla que en els indrets apartats algú té encara esme per a reivindicar-ho. Aquí tinc el privilegi de mantenir una conversa en català amb un japonès que, a més, té una història singular. Kazuko Sano, que és historiador de l’art, va veure en un llibre fa 35 anys l’Orant de l’església de Sant Quirze de Pedret, una pintura preromànica que s’exhibeix al Museu Diocesà, i en va quedar corprès. Durant anys va anhelar sentir de prop aquesta figura de traços senzills i directes, fins que va fer el llarg camí de Tòquio a Solsona per a estar al seu costat. L’excusa va ser preparar una tesi sobre l’art preromànic. Durant els primers mesos va anar diàriament al museu a veure la figura, i ara, quinze anys després, encara hi va sovint. La dèria de Kazuko ha arrossegat tota la família, i avui els seus tres fills, que van arribar amb quinze, dotze i deu anys, són ja més solsonins que orientals. La seua dona, Kennokaze, està encantada, diu que al seu nou domicili hi ha temps per a dues vides, en referèn— 81 —

cia al fet que, en lloc de treballar d’una tirada, com al Japó, hi ha horari de matí i de tarda, “i fins i tot de vespre, llavors ja són tres vides”. En aquest sentit, no es pot acabar que la coral de Solsona, on canta, assagi a les deu de la nit, una hora inconcebible al Japó. Quan van arribar, van llogar un mas i se sentien “desbordats per tanta natura” després de viure al formiguer de la capital japonesa. Collien flors, col·leccionaven papallones i plegaven caragols, que, en paraules de Kazuko “són molt, molt interessants”. Kennokaze ha convertit aquestes activitats en un ofici i ara es dedica a assecar flors i herbes per a rams i infusions. El matrimoni assegura que la vida aquí és més fàcil que no al Japó; l’únic que els costa és l’idioma, però el seu català ja és força fluid. El van triar davant del castellà perquè “ja ho veus, és la llengua que parla tothom aquí”. La família Sano s’ha convertit en una mena d’ambaixadora cultural del Japó. Han organitzat representacions de música, dansa i teatre japonesos a Solsona i a altres ciutats, han fet cantar l’orfeó local amb una coral nipona i han muntat una ruta del romànic per a turistes del país del sol naixent. Kazuko ha publicat a més el llibre Les quatre estacions, bilingüe japonès-català, que porta el subtítol indicatiu d’Un retrat japonès de Catalunya. Remunto la comarca a través del Port del Comte —una estació d’esquí encara a escala humana— fins al coll del Port, que marca el límit amb l’Alt Urgell, i baixo a la imponent clotada que queda per sota, marcada en el seu punt central per les casetes de Tuixén, una altra de les fites del xipella. Una dona m’informa que a l’hivern són només noranta persones i que els de Barcelona els diuen que parlen com els de Lleida, i els de Lleida, per contra, com els de Barcelona. Potser per això jo trobo que el seu accent és molt més oriental, i hi ha les dades objectives que fan u la o i obren la e àtona. Aquí ironitzen amb el parlar de la Seu (amb un grau més d’occidentalització), els diuen els de le Riberete, tancant la e. —I la i, aquí no diuen lis sopis són calentis? —Això ho fan més a la Vansa, que és a onze quilòmetres i tiren més a Lleida, però no hi queden sinó vuit o nou vells. Segueixo cap al nord per zones altament despoblades (plenament catalanes, per tant) fins a la Seu, i trenco a la dreta cap a Bellver de Cerdanya, on viu Manel Figuera, un pirineista estudiós — 82 —

de les tradicions que ha publicat investigacions sobre la parla local. Aquest és el punt on s’uneixen el dialecte occidental de l’Alt Urgell i l’oriental de Cerdanya, a cavall del camí ancestral de penetració a la península Ibèrica que és el curs del riu Segre a través del coll de la Perxa. El nexe es produeix a la zona del Baridà, en una franja d’uns deu quilòmetres que té com a centre el Pont de Bar, que és occidental; Martinet, a la vora, és ja oriental. Amb la particularitat que aquest darrer dialecte guanya terreny per la influència dels mitjans de comunicació i per l’arribada de barcelonins. I això deu ser ja antic, perquè Enriqueta Serret, de Bellver de Cerdanya, conta que a cal Pere Ferrer, que durant segles ha estat la casa de la seua família, una de les antigues del poble, es guarda un document en què el ferrer Pere Serret, avantpassat directe seu, va escriure: “M’he fet la meua casa l’any 1724.” Enriqueta assenyala la grafia del pronom possessiu: “i ara diem meva.” I un altre detall: “Sols els forasters posen l’article davant de Cerdanya.” Manel Figuera explica que entre el Pont d’Ardaix i el Pont d’Arsèguel, a pobles com Ansovell i Arsèguel, s’havia practicat el xipella típic que canviava la e per la i (lis vaquis), però ja s’ha perdut. I també s’estan perdent els trets distintius del cerdà, el que n’era potser el fonamental, la forma en -i dels presents (jo canti), que es troba en fase terminal: “ja sols ho diu gent de més de 65 anys en llocs apartats, tots per sota de cent habitants (Guils, Mussa, Arànser, Llesp, alguns masos... i algú molt gran a Llívia) però a les capitals dels municipis, no.” El límit d’aquesta isoglossa se situa en la frontera amb el català occidental, a l’Alt Urgell. Aquest estudiós explica que la difusió del català general arribada amb TV3 implica forçosament el final d’aquestes petites diferències. En aquest sentit, és molt més residual encara, pràcticament imperceptible ja, la repugnància cerdana per les paraules esdrúixoles (que conserva el rossellonès), i pràcticament no se sent ja musíca i formúla, com es deia temps enrere, si bé es manté més quan el final de paraula és en -ia o -ua custodi, farmaci... I també, per exemple, la conversió del diftong ua en o, perquè a Cerdanya s’ha dit tradicionalment con i no quan, gordiola i no guardiola, com encara és ben viu a Mallorca i en alguns casos concrets a molts punts del domini. Els joves, però, abandonen aquests trets. — 83 —

Manel Figuera explica que ara és habitual trobar a la comarca l’avi parlant cerdà, el pare adaptat a l’estàndard i el fill fent ja el xava. “Els joves han passat a dir Putxardà, o viatxa... per influència del turisme; sempre és un mal menor, almenys que parlin català.” Perquè el castellà també avança entre les altes muntanyes. Un 35 per cent de la població usa aquesta llengua i hi ha nuclis importants obrers que no en coneixen d’altra, i ara ha arribat un contingent important de sud-americans... Retorno a la Seu i la vorejo per seguir el curs de la Valira, sempre a cavall d’aquesta línia lingüística que separa (uneix, més aviat) els dos gran dialectes catalans. De cop, la Farga de Moles, una frontera antiga que ha salvat els andorrans d’Espanya. O potser no tant... Passats els controls de la Guàrdia Civil i les garites dels duaners, que m’escruten amb suficiència arrogant, apareix la bandera tricolor, onejant esplèndida al vent. Aquí la Policia no sols sembla afable i fins bondadosa, sinó que tot és obligatori en català: “Duana”, “Esteu en terra andorrana”, “Benvinguts” anuncien clamorosos els rètols. Travesso Sant Julià cap al cor del país. Tot és així, tot. Ni un sol mot en cap llengua estrangera. Un cas prou insòlit en la geografia anèmica de l’idioma. O potser no tant... Abans d’entrar a Santa Coloma, vora el pont romànic de la Margineda, hi ha una escultura d’Andreu Alfaro que és un monument a la llengua catalana, al seu II Congrés Internacional, més concretament. El pont és magnífic, enorme, d’un sol arc... deu fer mil anys que és aquí, però no saps com mirar-lo, envoltat com es troba de dics de ciment i d’edificis industrials. Passa com amb el català: és escrit a tot arreu, però costa sentir-lo. Al Parc Central d’Andorra la Vella, mentre faig temps per a la cita que tinc, passejo entre pares joves que han tret la canalla al sol tebi de tardor, i cap ni un s’expressa en català. Els grups de joves criden o riuen exactament igual que si estiguéssim a Múrcia o a la Rioja i a les botigues o a les benzineres és difícil trobar un empleat que se us adreci en la llengua del país, és molt més fàcil acabar parlant portuguès. El canvi lingüístic s’està produit molt ràpidament, tant que pràcticament no hi ha hagut ni temps d’estudiar-lo. Montserrat Badia, — 84 —

cap del Servei Lingüístic Andorrà, explica que fins al 1995 el grup idiomàtic més important al país va ser el catalanoparlant, integrat per andorrans i immigrants del Principat, però les estadístiques de 1999 van revelar que el grup castellà havia passat a ser majoritari, i no sols entre els estrangers: molts andorrans tenen el castellà com a primera llengua. I això que ara per a accedir a la nacionalitat cal examinar-se davant d’una comissió que determina si estàs integrat al país... Sí, estan integrats, parlen perfectament català; però no l’usen perquè tenen com a primera llengua el castellà i aquesta és la més estesa, especialment entre els joves. Entre 1995 i 1999 tot es va capgirar (o accelerar). El primer d’aquests anys, entre els posseïdors del passaport andorrà n’hi havia un 69 per cent de catalanoparlants i un 19 per cent de castellanoparlants d’origen. Quatre anys més tard, els andorrans catalanoparlants eren el 61 per cent, i els castellanoparlants el 27. Però una dada decisiva per a l’ús de la llengua del país és que el 1995 entre els espanyols residents n’hi havia un 40 per cent de procedència catalana. El 1999 aquests havien baixat deu punts. Bàsicament, aquestes xifres es mantenien el 2001. Com a la resta de territoris catalanoparlants, el canvi de majoria lingüística a Andorra ha estat cosa d’una generació o dues. Albert Padrol, que és responsable d’una llibreria de Barcelona, una col·lecció de llibres i una revista que es diuen totes tres Altaïr, va estudiar a Andorra la Vella als anys seixanta al col·legi francès i recorda que el català era l’única llengua present arreu; “hi havia alguns nens arribats d’Espanya o de França, però de seguida s’adaptaven el català. És clar que llavors Andorra tenia 7.000 habitants, i ara en té 70.000”. Les estadístiques diuen que el 1940, el 83 per cent dels habitants del Principat eren andorrans (no cal dir que tots parlaven la llengua del país). Dels estrangers, la majoria eren catalans i hi havia una minoria de francesos. El 1983, el nombre d’andorrans s’havia reduït al 18 per cent. Amb l’obertura de la nacionalitat, el 2002 els habitants del Principat amb passaport andorrà van augmentar fins al 39 per cent, però molts d’ells tenen ja com a primera llengua el castellà. Segons les darreres dades oficials (desembre de 2001), a Andorra hi ha 26.251 espanyols, 24.664 andorrans, 6.708 portuguesos, — 85 —

4.270 francesos i 4.451 persones d’altres nacionalistats, entre les quals destaca un nombre significatiu de jubilats britànics que desconeixen el català. D’entre els espanyols, fa només un parell de dècades eren majoritaris els catalans, però a causa de l’augment del nivell de vida al Principat, aquests són ja una minoria. En canvi, hi ha moltes zones d’Espanya on encara els “surt a compte” emigrar a Andorra. Badia destaca que existeix una colònia “interessant” de gallecs que fan servir aquesta llengua a casa. No cal dir que també ells se socialitzen en castellà. En els darrers anys han començat a arribar argentins i xilens, que no arriben a la madre patria, però gairebé. El grup portuguès (11 per cent de la població) resulta clau per a decantar la balança idiomàtica al país, perquè depèn de quina llengua triïn fan majoritari el català o el castellà. Fins ara s’han decantat d’una manera absoluta cap al castellà, i justament una de les bases de la política lingüística del Govern andorrà és integrar-los a la cultura catalana. Per a il·lustrar els comportaments lingüístics, Montserrat Badia explica una anècdota que va tenir lloc en un col·legi francès d’Andorra, en què una professora va comprovar que dos nens portuguesos parlaven entre ells castellà al pati. “A veure com es pot pair això”, explicava la professora: “ni feien servir la llengua familiar, ni la de l’escola, ni l’oficial.” Feien servir la llengua de l’ambient. Aquest estat de coses es reflecteix també en els valors i aficions del jovent. “N’hi ha moltíssims que són seguidors del Reial Madrid i la cadena de televisió que més veuen és Antena 3”, constaten pesarosos alguns membres del servei lingüístic. En Xavier ha estudiat el cas i opina que al Principat la generació més catalanista és la que es va formar entre 1980 i 1990, perquè “van mamar TV3; després van aparèixer Antena 3 i Tele 5 i han estat les que han acabat imposant criteris i gustos”. Una altra anècdota recollida d’una de les famílies històriques de Canillo. La mare andorrana es va casar amb un novaiorquès i van tenir dos infants a la ciutat nord-americana, als quals van pujar en anglès i català. Ara viuen a Andorra, els germans van al col·legi francès i la família se’n fa creus perquè entre ells es parlen en castellà. Tots els estudis constaten que la integració dels nouvinguts es produeix majoritàriament en espanyol. “La influència del castellà és — 86 —

tan lingüística com cultural i se’ns està menjant”, diu Montserrat Badia, que assegura que li ha passat de sentir-se a gust perquè a Barcelona a El Corte Inglés l’atenen en català, quan una cosa així ha arribat a ser inusual a Andorra, i ho il·lustra amb una anècdota esdevinguda en un saló de te de la capital, on es van asseure quatre amics a primera hora de la tarda: —Posi’m un cafè “sol”. —Per a mi, un cafè amb llet. —Jo, un cafè amb gel —Jo, un cafè, si us plau. —Perdone, ¿pero cómo es el café si us plau? —va respondre el cambrer. Val a dir que el grup encara va estar de sort, perquè l’estiu del 2002 una carta a l’Avui reptava els catalans a demanar cafè amb gel als bars del Principat i comprovar quantes vegades s’haurien de beure un cafè amb llet. Paral·lelament, el francès està desapareixent de la vida andorrana. “Sols 25 anys enrere, hi havia un equilibri, es veia la televisió francesa i l’espanyola, les dues educacions estaven compensades i tothom parlava les dues llengües... Ara ja fa temps que tot s’ha decantat cap a Espanya. Tots els andorrans adults parlen el francès (amb accent meridional), però els joves ja el coneixen poc, llevat, lògicament, dels que han anat a l’escola gal·la.” Els francòfons són cada vegada un grup més reduït i els que queden se senten cada cop més pressionats per l’espanyolització del país. L’escola representa encara una excepció a aquesta situació. A Andorra hi ha tres sistemes educatius: andorrà, francès i espanyol, i la primera potència és el francès, que té un 40 per cent dels estudiants. La paradoxa del cas és que entre els alumnes de l’escola francesa sols domina aquesta llengua entre els francesos. El pati és castellà. No cal dir que la llengua universal de tot i per a tot en l’escola espanyola és el castellà. Avui, només el 52 per cent dels nens andorrans senten el català com a llengua pròpia, i un sis per cent no sabia quan els van enquestar que aquesta era la llengua del país. Un vuit per cent dels portuguesos que viuen a Andorra pensen que la llengua del país és l’espanyol. “La clau del futur del català a Andorra és la integració dels portuguesos”, insisteix Badia. — 87 —

La cap de servei assegura que “ens faria molt de gust dominar l’escola” perquè aquí no hi ha immersió lingüística i en aquest sentit està millor el Principat. “Els joves són més competents en català que nosaltres”, diu la filòloga, “però no l’usen”. Malgrat totes aquestes dades, el català és encara la llengua de prestigi. Tothom que és algú en el món dels negocis o de les finances parla en català, fins i tot els castellans. Vistes les xifres, el Govern andorrà s’ha decidit a passar a l’acció. “Fent campanyes simpàtiques no anem enlloc”, diu la cap del servei; “les campanyes serveixen per a conscienciar els andorrans que no han d’abandonar la seva llengua... Com que som tan internacionals..., com que parlem tants idiomes..., ens era igual parlar-ne un que un altre; però ara ja ens comencem a mosquejar per aquesta claudicació contínua.” Per fi els andorrans han vist que cal defensar el català. Per als no-catalans, l’únic que val és una bona llei. Des del gener del 2002 és obligatori atendre en català als comerços i recollim queixes. També hi ha inspectors que apliquen sancions. Ara els empresaris ja diuen “si em posen una multa te les carregaràs”. Això és l’únic que funciona! I no ens n’hem d’avergonyir, A Nova Zelanda no donen el permís de residència si no es parla l’anglès i a Holanda si no tens el certificat de formació d’adults no aconsegueixes la residència definitiva. “Les coses van així: ens hem de començar a creure que nosaltres som un país com qualsevol altre, ni més ni menys”, diu Badia, que postil·la que quan es va debatre la llei va estar a punt de passar el mateix que a Catalunya, perquè un sector important deia que era contraproduent imposar sancions, “però una llei sense sancions és poesia, no és una llei. Ara s’ha demostrat que aquest és el camí”. La filòloga conta que aquest tipus d’actuacions ja tenien “jurisprudència” a Andorra, perquè ja al segle xix el síndic aplicava una sanció si el passaport no era escrit en català. “Cal donar tots els mitjans perquè s’integrin i fixar una base de petites obligacions”, afirma. “Ara estem frenant l’avenç del castellà amb instruments cada cop menys simpàtics.” Enrere queden campanyes com la que es va endegar fa una quinzena d’anys en què es distribuïen enganxines amb l’eslògan “Un sol d’idioma”, amb un dibuixet de l’astre, referint-se al català, que lògicament no va tenir cap resultat. — 88 —

Gràcies a l’ofensiva catalanitzadora, cada vegada és més rar sentir el “¡hábleme en castellano!”, tot i que encara s’usa, però cada cop hi ha més andorrans que decideixen “no saber parlar castellà”. “Tinc una amiga que quan un li va dir el “hábleme castellano” ella va replicar, ‘doncs ja em sap greu, però no ens podrem entendre’; de seguida va resultar que el seu interlocutor sí que coneixia el català.” El Govern no se n’ha sortit de moment a introduir l’anglès com a llengua de relacions internacionals en detriment del castellà. Cal moltíssima mà d’obra per a fer funcionar l’engranatge econòmic i turístic del Principat, i és comú que els empresaris vagin a buscar personalment mà d’obra a zones encara necessitades d’Espanya, portin la gent en autocar i l’allotgin gratuïtament. En aquest maremàgnum cosmopolita, el que més s’ha ressentit és l’accent genuí d’aquestes valls frontereres del català occidental, que es perd en favor del català de TV3. Ja sols els més grans usen la parla local, tot i que l’escola andorrana intenta recuperar paraules genuïnes com pitabola (palometa, papallona), serenalla (sargantana), posobra (vetlla), arramassar (arreplegar)... o de més generals pirinenques: trumfa (patata), carrota (pastanaga), tiró (ànec)... Hi ha una estructura sintàctica pròpia d’aquestes valls ja pràcticament perduda si no és en boca d’algun parlant remot: ja plou tornar, per exemple, per ja torna a ploure. Una altra cosa que canvia són els gal·licismes, que abans es repartien amb els castellanismes: compte tingut, a seguir a, a la manera a... o couette (edredó), o coll roulé (coll alt), o Portó, pel vi. Tot això apareix ja subtitulat en espanyol. Sols scotch es manté incòlume contra cel·lo. De sortida, verifico el ritual clàssic de la compra de formatge i la dependenta se m’adreça en castellà, malgrat l’obligatorietat de les disposicions. Les botigues del centre atenen en català, però a les grans superfícies la llengua hi és gairebé desconeguda. Experimento una satisfacció insondable quan a la façana d’un edifici del carrer Prat de la Creu hi veig escrit Embajada de España. A sota d’aquest rètol un altre aclareix “Ambaixada d’Espanya”. Ara sí que ho entenc! A Andorra abunden uns topònims curiosos: Envalira, Encamp, Engordany, Engolasters, Enclar, Engaït, Engagens, Entor... Coromines en dóna la resposta. És del temps en què el català usava encara — 89 —

la preposició en per a les determinacions de lloc (com encara fan l’occità i el castellà), que es va acabar transformant en a. En aquestes zones reculades del Pirineu, però, la partícula ha restat fossilitzada a la toponímia aglutinada al nom propi. Valira ve de Valeria, que devia ser la propietària dels pasturatges d’Envalira, i el lloc es va dir en un principi In Valeria. Trobem aquesta mateixa fórmula en llocs pròxims del Pirineu (Enviny, Enseu i Embonui al Pallars Sobirà; Ensija, a l’alt Berguedà...), però enlloc abunda tant com a aquí. Coromines fa notar que la major part dels noms es poden resseguir a partir de la petja catalana o romànica. “El que facilita la tasca quan es tracta d’Andorra i el Pallars és que un nom que no pugui ésser romànic és quasi segur que serà iberobasc”, ja que aquí no hi ha elements aràbics, germànics o cèltics: “resta solament l’atàvic fons hispànic preromà.” El filòleg reflexiona sobre la qüestió quan estudia la toponímia d’Andorra: “Aquest llenguatge ¿era un dialecte dels que s’anomenen estrictament ibèrics, o més aviat tenia afinitat amb la llengua basca? Com que sabem molt poc de l’ibèric, el basc resulta un poderós auxiliar per a identificar els noms ibèrics. Encara que els pobles fossin distints, sembla segur que les llengües que parlaven tenien elements en comú. La llengua preromànica dels nostres Pirineus, encara que tingués elements comuns amb el basc, devia ser diferentíssima del basc modern tal com el coneixem avui, i àdhuc també força diferent del basc antic”. No tan diferent, tanmateix: “A semblança dels parlars de la Catalunya romana que podem anomenar de tipus bascoide, la distància amb el basc modern, no devia ésser més gran que la del nostre català amb el francès o el romanès, parlants d’aquestes llengües no s’entenen entre si, però totes tenen elements que permeten explicar les altres.” En aquestes valls, malgrat ser contigües al Pallars Sobirà, que és la comarca catalana més rica en toponímia bascoide, no són ja tan abundants els noms d’aquest origen, tot i que no en manquen (Bixessarri, Juverri...). En el llenguatge viu es conserva un substantiu que és d’aquesta procedència, basera, que vol dir estimball, que sols es diu aquí i al Sobirà. Això a part, és clar, de les paraules catalanes generals que provenen d’aquella llengua (esquerra, estalviar, sama— 90 —

rra...), segurament perquè des d’aquestes terres es van escampar a la resta del domini. Des de Sant Julià de Lòria enfilo riu Aós amunt fins que a set o vuit quilòmetres, al pont de Bixessarri, canvio d’Estat, just on es troba Aós de Civís. El poblet representa una irregularitat geopolítica, perquè només s’hi pot anar des d’Andorra i, en canvi, els ha tocat de pertànyer a l’Alt Urgell, del qual està separat per muntanyes altíssimes, sense camins que hi duguin si no són els que s’enfilen a les crestes. No fa gaires anys hi havia Guàrdia Civil per a evitar el contraban i als naturals els feien un passi perquè poguessin transitar a través d’Andorra i portar el bestiar a la Seu. Rossend Rossell, nascut el 1924, pertany a una de les tres úniques cases de nadius del poble (la resta són de portuguesos i andalusos que es dediquen sobretot a l’hostaleria) i no té una explicació de per què el seu poble no està integrat, desafiant les muntanyes i la lògica, a Andorra. La tradició oral no explica això. Sí que es diu, en canvi, que el serrat del Maligar se’l van jugar un d’Aós i un andorrà en una lluita cos a cos, i va guanyar aquest darrer, per això ara pertany al principat independent. Una cosa que tampoc s’explica és l’oficialització del nom del poble. “Aquí sempre hem dit Os (amb o tancada), i no Aós, com els de Barcelona han escrit al cartell del poble.” Joan Coromines explica a l’entrada Aós de l’Onomasticon Cataloniae per què els de Barcelona han requalificat el topònim: “Pronunciació popular ‘ós’ a la Seu d’Urgell; ‘Auós’ a Tor (1932); en arribar a prop de les cases pregunto: com ne diuen d’aquest poble; i em contesten Aós (1962). Tant allí com al veí Tor tenen, doncs, consciència tradicional que el nom comença en A-; com que això és conforme a les mencions antigues, vaig recomanar que així s’adopti en la grafia normal catalana (com s’ha fet en el Nomencl. CEC, ed. Aedos)”. En un tossal al capdamunt del poble hi ha una vella quadra reconvertida en hotel. A la sala principal, on hi ha el restaurant i el bar, apareix un cafarnaüm de pernils atapeïts al trebol, i xoriços, i bótes de vi, i garrots i mangales... I moltes nines sevillanes, i toros bravos, i barrets cordovesos, i fins vestits de faralaes... No és només la llengua que canvia, és la cultura sencera. De baixada cap a Sant Julià, trenco a la dreta, cap al coster

— 91 —

on s’enlaira el santuari de la Mare de Déu de Canòlic, que és la patrona de la parròquia. La botiga és plena de nines sevillanes i toros bravos, en una confabulació transfronterera molt cosmopolita i agermanadora que, com explica la doctrina oficial del país veí, no discrimina per raons de procedència, llengua o religió.

— 92 —

La sal de la llengua Cadaqués, Begur, Palamós, Tossa de Mar, Girona

De camí cap a Cadaqués, entro a Castelló d’Empúries, la noble vila comtal que presenta una acumulació de palaus i esglésies molt d’acord amb el seu passat i bastant per damunt de les seues possibilitats actuals. Som al cor de l’Empordà i aquí gairebé tot s’exterioritza en català, des dels rètols de les indústries de la carretera fins als urbans. Cartells a les botigues anuncien un curs de vuit sessions d’història de Catalunya, perquè “Per encarar el futur, ens cal conèixer el nostre passat”. Quin passat deu tenir el carrer retolat ara com “Almogàvers” i subtitulat encara “del Bordell”? A la plaça Jaume I, el Ministerio de Fomento i el Ministerio de Educación y Cultura estan rehabilitant la seu de la cúria, que fou també presó, i ho fan saber urbi et orbi amb un cartell molt galdós d’uns quatre metres d’altura enganxat a la façana. En realitat, dos cartells, perquè cal aclarir que “Béns d’Interès Cultural” significa Bienes de Interés Cultural, i “Conveni”, Convenio; i “Rehabilitació”, Rehabilitación; i “Intervenció”, Intervención, i “Projecte”, Proyecto; i “Direcció d’obra”, Dirección de obra, i “Construeix”, Construye. Això és tot, la resta són noms propis, però han hagut de plantificar l’enorme reclam per duplicat, per deixar ben clar que l’espanyol sí que construeix/construye. Al convent de Santa Clara, també en rehabilitació, la història —la pica en Flandes (i altres possessions)— es repeteix. És la política i és el parany. Fan el mateix amb els anuncis que els ministerios difonen per televisió i ràdio: els personatges parlen en castellà i l’explicació es fa en català. Bilingüismo bien entendido. Ningú els pot dir res i el soscavament de la llengua dèbil resulta impecable. Això si no fan com Iberia, que s’anuncia amb la eñe com a leit motiv, llavors això ja és intraduïble i no cal la comèdia bilingüe. — 93 —

Cadaqués, a la punta del cap de Creus, on la serralada pirinenca s’endinsa a la Mediterrània, té fama encara avui de poble aïllat. La situació comença ja amb els Aiguamolls de l’Empordà, que en el passat cobrien una àrea molt més extensa i pantanosa, i que ara encara xipollegen discrets a l’entrada de Roses, a la base de la carretereta que s’enfila muntanyes amunt. Cal serpentejar una vintena de quilòmetres per a arribar al que és la perla de la Costa Brava, el poblet blanc amb els peus al mar que encara —tot un luxe— té regust pescador. De la part alta de la serra es veu com el mar cabreja arrissat per la tramuntana, i les crestes blanquíssimes de les onades contrasten amb el blau intens d’aquest dia assolellat i gèlid d’hivern. L’entorn explica per què aquí s’ha conservat el que potser és el reducte més arcaic del català central. O potser el que es parla aquí és ja rossellonès? No, encara no ho és, però estem ja en la transició, i per a demostrar-ho Cadaqués (Capdequers) conserva la desinència en -i del present d’indicatiu (jo canti). En un altre temps tota una franja paral·lela a la frontera de 1659 va dir jo canti, i no jo canto (o cantut, o cantuc), com fa avui. Però les fronteres homogeneïtzen, i avui al sud de la ratlla aquesta particularitat ha romàs sols en aquesta vila i residualment a la Baixa Cerdanya. S’havia usat també al nord del Ripollès i de la Garrotxa, inclòs Olot, i a part de l’Empordà, però durant el segle xx la isoglossa ha fet una reculada definitiva. Jean-Paul Escudero ho ha sentit encara a algun vellet de Cantallops, però s’ha eclipsat totalment a pobles extrems pròxims a Cadaqués com Llançà, el Port de la Selva o la Jonquera, i fins i tot a les valls amagades del Pirineu. Però, el tret pel qual tothom coneix el parlar de Cadaqués, i això no es fa més al nord, és l’article salat, que la toponímia demostra que en un altre temps es va escampar per bona part de Catalunya i que avui ha quedat arraconat en uns pocs pobles costaners. Tan vital havia estat que els pobladors el van deixar en exclusiva a les Balears i les Pitiüses. —Perdoni, la Popular? —demano a un home d’uns setanta anys. —Goita, allà a l’esquerra del Passeig. —El passeig, o es Passeig? —Justament el Passeig, però diem sa casa o sa barca, és veritat, i a vegades encara ho escriuen als programes de la festa major, com si estiguéssim a Mallorca. — 94 —

Ernesta Sala, autora d’un llibre sobre el parlar de Cadaqués, m’ha adreçat a la mestressa de la botiga la Popular, perquè és una parlant fidel. I tant que sala la senyora! I fa totes les altres particularitats del cadaquesenc, que han estat ja abandonades per la majoria dels seus veïns, perquè el salat fa dècades —segles, en realitat— que està en regressió. Aquí es conserva bé, malgrat que una bona part de la població és de fora i això en fa baixar molt la percepció. La senyora, que s’estima més no donar el nom, em cita trumfa (patata) i taronjo (taronja), com a paraules específiques de Cadaqués, i també una diferència semàntica quant a nen i nena, que s’usa fins referint-se a vells. Noi i noia, que és evident que és paraula recent perquè a la majoria del domini no l’empra, és aquí també desconeguda, i també xic i els seus derivats. Així que tot són nens... Tot garlant veig que diu mos i no ens, vos i no us, meua, sabes (saps), homo, nostro... I un altre arcaisme notable, com per quan. La dona es refereix com a vosatros a la resta del món catalanoparlant, i diu que “a fora” sovint la prenen per mallorquina quan la senten parlar. “Aquí també diem es trull, i vosatros dieu molí d’oli, o ses garotes, i vosatros eriçons de mar...” —I son (ço d’en), en el sentit de can, es diu? —aquesta és una accepció mallorquina molt notòria i l’he vista escrita en alguna casa. La dona s’ho pensa i assegura que no, però el seu marit li recorda que hi havia un son Batlle, i un son Miquel... Rumia i “potser sí”, però és evident que ha deixat de ser d’ús comú. Ens trobem davant dels últims espasmes d’uns trets antics que s’han perdut a tot el Principat i que ara sols coneixem pel parlar de les Illes. Qui sí que recorda el son és Pere Fortuny, músic i expescador, però també s’ho ha de pensar una mica. —Son, son... no em sona... Ah sí! Alguna vegada havia sentit dir son Saupa a una casa des poble, que en acabat va ser can Saupa (que és el nom d’un peix). —Així que no era el nom d’un mas, perquè a Mallorca s’usa son per a les cases de camp i can per a les de vila. —No, no, aquí era una casa de dins des poble. També com a Mallorca, en Fortuny diu iglesi (ometent la a final), però en canvi història. — 95 —

El músic recorda un temps en què tothom vivia del mar, i ell mateix havia anat a vendre peix a peu a Roses, una tragí habitual fa cinquanta anys. La carretera es va fer el mateix any que ell va nàixer, el 1915, i fins aleshores era més fàcil anar als llocs per mar que no pas per terra. “A Roses s’hi arribava per dreceres costerudes i eren dues hores, i tres si s’hi anava carregat amb la cesta des peix.” —Cesta? —Sí, sí, cesta. Hi ha molts noms de peixos que a Roses, que és el poble més pròxim, ja canvien, i no poc... El que aquí se’n diu griula, allà és juliola; i els llangants, a Roses són sastres, perquè tenen pinces que semblen tisores, i a Tarragona són llamàntols.... Com no podia faltar, en Pere ironitza sobre els veïns. “A Roses parlen molt amb la e, diuen muntanye, riere, mare...” Tot i que en això els cadaquesencs no poden riure-se’n gaire, perquè ometen la major part de les e obertes, tant del català oriental com de l’occidental. Diuen café, pretén, conferénci, Valéncia..., però corrèu, cèl, pèu... Recordo que a Menorca ironitzaven que a Ferreries feien el mateix. —A Cadaqués es deia molt nós amb nós, que volia dir entre nosatros, perquè tot mos ho havíem d’arreglar sa gent d’aquí, perquè no hi havia facilitats per sortir. Cadaqués rebia influències a través del mar, més que no de la terra. El seu pare, per exemple, era de Cambrils, i “va baixar pescant amb aquelles parelles des bou, que eren dugues barques a la vela que arrossegaven una art. Abantes en deien es bou”. Isidre Marés, de 36 anys, posa èmfasi en què als de Roses els diuen “els de la punte”, per aquesta e que tant sobta els veïns. —Però tot va igual: als del Port de la Selva els diem negres. —Per què? —Per la Selva... Ells a nosaltres mos diuen contrabandistes i lladres, perquè sempre hem viscut abocats al mar i es feia estraperlo. El meu avi havia anat a Cuba i no coneixia Figueres, i quan jo era petit l’aigua encara arribava per mar i es repartia amb cubes a les cisternes de les cases. El marrofi, per exemple, venia directament de Cuba amb pailebots. —El marrofi? —Bé, a fora se’n diu sucre. Aquí tenim unes quantes paraules peculiars: papanell (llagosta), esclàput (gripau)... Però ara ja es van — 96 —

perdent, perquè els mestres no són de Cadaqués i sovint corregeixen els nens. Heribert Gispert, llibreter i autor de reculls de tradicions i d’un vocabulari de Cadaqués, assegura que el vuitanta per cent de la gent no sala. Al poble hi ha molts forasters, i només ho fan els que són d’aquí, i encara sols si parlen amb una altra persona del poble; si no, ometen automàticament les formes locals, com li passa a ell de manera inconscient parlant amb mi. Cada deu o dotze frases s’ha d’autoimposar tornar al cadaquesenc. Li deu quedar un reflex infantil, perquè als dotze anys, quan va anar a col·legi a Figueres els companys se’n reien del seu parlar. “Aquí al català en diem parlar de fora.” També es perd el vell mos (“jo ja dic ens...”) que en realitat és la forma més general, perquè l’usen totes les varietats de català llevat del central. S’ha conservat també un lo en la frase tot lo dia, exactament com a Mallorca, i Heribert recorda haver sentit fa anys tot lo camí. El llibreter coneix també el son, però ja “es fa servir molt, molt poc”. Casa seua havia estat, justament, son Lluís de l’Alto, i encara es diu son Dalí a la del pintor de Portlligat. Hi ha una altra casa que s’havia dit son Nofre (ara és la Caixa), o so la Daniela, una botiga també desapareguda, i el que és evident és que s’usava com a sinònim de can, sense matisos. L’article literari també es fa servir, i sembla que sense una regla concreta, com passa a les Illes, però dignificant o donant importància al nom que segueix. Es diu la Plaja (no platja) —de Cadaqués, i el Passeig—, però ses plages en general. Ara, també es diu la taula, contrastant amb sa cadira. El salat d’aquí es diferencia del de les illes en què ses serveix tant per al plural masculí com el femení (“ses homos”, diu ell), en tant que allà el masculí plural és ets o es. Heribert Gispert em fa notar una expressió molt cadaquesenca que és ix mai!, que he de recórrer al pallarès mai tant! per a calcar, altrament ja cal dir no serà això, o no m’ho diguis. I també el verb entalaiar, veure (se suposa que des d’una talaia). Com també passa a Mallorca, alguns accidents geogràfics importants es diuen amb l’article personal: hi ha, per exemple, la platja d’En Llaner Gros, però, en canvi, es Llaner Petit. En femení no passa perquè l’article personal és la. — 97 —

Gispert, com tots els cadaquesencs, se senten a pler quan visiten les Illes, perquè allà ningú els retreu un parlar estrany. “Quan veus que fins i tot el president des Govern parla salat és un goig; és admirable com han conservat el llenguatge.” Fa vint-i-cinc anys va anar a Maó i a cal barber li van demanar d’on era, que parlava com els menorquins. I ell va corregir el seu interlocutor: “perdoneu, sou vós que parleu com jo.” Una altra paraula genuïna que és encara viva aquí és cercar, “què cerques ara!”, es feia servir molt, segons recorda Gispert, però avui ha quedat ja oblidada i gairebé no l’usen ni els vells. Cadaqués està veritablement isolat en el seu salat, perquè cap dels pobles de l’entorn no el fa. Però el curiós és que l’article descendent del llatí ipse-ipsa es dóna únicament ran de mar, i ja no arribava ni als masos del propi poble. Tots ells ara estan abandonats, però Heribert Gispert els rememora un a un amb la gent que hi vivia, i no salaven “i això que venien aquí i feien vida aquí!” A la banda sud, hi havia es Mas de sa Sala, es Mas d’en Pere Joan (avui en ruïnes), es Mas d’en Baltra i es Mas de sa Perfita (Perafita). I cap al nord, es Mas de Rabassers, es Mas de Gumeia (vet aquí el topònim que portava de corcoll a Joan Coromines) i es Mas d’En Duran. Els seus habitants seculars no salaven, tot i que aquestes cases de pagès no estaven a més d’una hora de camí, i les més properes a vint minuts del poble, i tots els seus propietaris tenien casa a Cadaqués. Encara avui hi ha gent del mas de Perfita vivint al poble i continuen sense salar. Cadaqués porta amb orgull el seu article. Els establiments que s’obren ran de mar el llueixen tots a la façana; Es Portal, Es Baluard, Sa Gambina, S’Entina, Sa Riera, Cafè des Cantó... i un A Redolso (varietat local de a redós). I també els noms dels carrers costeruts de la part vella: de sa Bretxa, d’es Call... I una altra peculiaritat: la guingueta principal de la Plaja exhibeix en el seu cartell més destacat: Sandwiches, Hamburger, Sangría, Cremat, en una síntesi perfecta i harmònica de cultures. Perfecta? Harmònica? Just al davant, el Casino, el gran local social de la vila, també comparteix cultures amb naturalitat, però la local sembla una mica arraconada. Al gran porxo tancat per vidrieres del bar, que s’obre al Passeig i al mar, una gamma variada de prototips, que — 98 —

fan honor a l’estatus de cosmopolitisme estival de la vila, es deixen acaronar pel sol d’hivern. A la taula de la meua esquerra tinc una dona d’edat mitjana que sembla treta d’una pel·lícula francesa dels anys cinquanta, amb boina de pintora bohèmia, ulleres en forma de papallona i una bufanda quilomètrica enrotllada al coll i a les espatlles. Aguanta un cigarret tan a la punta dels dits que fa patir per si li caurà. Comparteix taula amb un home més jove que té un aspecte d’oficinista dels setanta. Davant per davant tinc un gentleman que em sembla la fotocòpia de Giorgio Armani, elegant però senzill, amb els cabells molt blancs i molt curts, que deu ser més aviat monsieur perquè llegeix Le Monde amb molta atenció. Per darrere d’ell hi ha un senyor també amb fila venerable i cabells blancs, però recollits en un monyo. A la seua vora pren el vermut un home malfargat, escambuixat i mal afaitat que llueix pantalons de xandall i conversa amb un tipus jove que duu unes ulleres de sol que li tapen mitja cara, que renya constantment la seua filla de quatre anys. A la dreta escolto tres pescadors d’edat madura que fan cara d’esperar que passi la tramuntanada per rependre la feina. Al seu darrere, un grup de sis homes grans, que semblen del poble de tota la vida, juguen al dòmino, i al seu darrere un parell de joves piquen les boles en una taula de billar. Un tipus solitari del cairell de la barra és un cherokee autèntic, amb una cabellera negra que subjecta amb una cinta al front, una casaca amb serrells i un cinturó de sibella molt notòria. Encara, en una altra taula hi ha un home i una dona de mitjana edat, tots dos amb unes cabelleres rosses rinxolades que se’ls escampen per les espatlles. Aquests són els únics als quals sento una llengua diferent, parlen alemany; tota la resta s’expressen en espanyol. Fins i tot aquesta és la llengua que usa en Pere Fortuny, que és a la barra, perquè conversa amb una noia a la qual fa classes de piano, que té accent sud-americà. Ja sol passar, estem en un bar on acudeix ben bé tothom, així que el català té menys possibilitats... Però i els pescadors! I els homes del poble! Paro l’orella per fixar-me en els detalls. Dels tres pescadors, un és magribí, i els altres dos s’hi socialitzen en castellà, que parlen amb un deix endimoniat, però fan l’esforç, tanmateix. Entre ells, lògicament, es recatalanitzen. Entre els homes madurs del seu — 99 —

darrere que juguen al dòmino amb parsimònia n’hi ha dos que són andalusos i la resta, catalans, però la llengua que predomina a la taula és el castellà. Cal que sigui una conversa a dos entre catalans perquè soni el parlar de Cadaqués, les generals es fan en la llengua dels andalusos. Ara entren una dona i un home d’uns cinquanta anys amb estètica plenament hippie, que llueixen sengles cues de cavall en sengles cabelleres rosses. No falla, parlen en castellà. He de fer un gran salt fins a Begur per a tornar a sentir salar. Solco la gran planura empordanesa per camps ben retallats i poblets ben col·locats. Sant Pere Pescador, Viladamat, Verges..., aquest és el país petit de Lluís Llach. Els signes externs són en català, però la llengua dominant està present en moltes converses al carrer. A la Bisbal, la capital de l’Empordanet, que en diria l’indígena Josep Pla, fins els Rude Boys han firmat la seua pintada com del Baix Empordà, un detall de robustesa lingüística, i també als afores, on la Fàbrica de Ceràmica Martínez, amb Exposició i Venda, exhibeix una àmplia gamma de nanets d’alabastre i brolladors versallescos. Begur ja torna a quedar arrecerat de la carretera general, en direcció a la costa, potser per això encara sala. A l’entrada de la vila apareix una salutació escaient en un gran cartell: “Es teu poble”, tota una rebuda. La noia d’uns 35 anys que porta el bar de la llar d’avis no sala, “perquè sóc andalusa” —jo no li ho havia notat. Ella és sempre darrere de la barra i només sent salar a un dels parroquians, en Xicu, que ara no és al poble. Dels homes que hi ha jugant a cartes a la sala, sols hi ha dos begurencs; un ja ha oblidat l’article salat i l’altre el conserva solament a casa, “i no sempre, perquè es perd”. Ell el fa servir amb la dona i els fills, però “ses petites ja no el fan. Veus, mai diria les petites”. Les seues nétes li demanen sovint: “avi, per què parles així?”, quan li senten els vells articles del poble. Els homes asseguren que la seua és l’última generació que ho fa, i encara no tothom, i com que molta gent que viu al poble és de fora, ja és molt rar sentir salar. “Es cosa de pescadors”, diu el fill del poble que ho omet, i ho dóna com a cosa del passat; “ells salen tots”. El mal és que queden molt pocs pescadors, “però guaita els noms que han posat als accidents de la costa: sa Tuna, sa Riera... però ja hi ha gent que diu la Riera”. — 100 —

—I els pagesos? —Poc que n’hi ha de pagesos ja a Begur! Ara, als Masos de Pals hi ha gent gran que encara ho fa. Lluís Costa, l’arxiver municipal, confirma que a Begur són pocs els que conserven l’article, també entre els vells, tot i que hi ha algunes persones situades en la franja dels 35 als 50 anys que el diuen esporàdicament. “Justament uns mesos enrere va morir Josep Carreras, un estudiós del poble que havia escrit un article titulat ‘Ens quedarem sense sal’. Els que ho mantenen són els nuclis tancats de pescadors: els parlants més populars de la gent més gran.” El carrer Son Pujol demostra que a Begur també s’usava aquesta partícula ara confinada a les Illes, tot i que aquí l’ha recuperat l’Ajuntament, perquè ara la gent diu Sant Pujol, o Sant Moles, o Sant Ric o Sant Geli, perquè el significat original s’ha perdut, malgrat la poca ortodòxia d’aquests sants. L’arxiver explica que a Begur “està molt introduïda la castellanització”. Amb el boom turístic dels anys seixanta va arribar un contingent importantíssim d’andalusos que mai han canviat de llengua, i hi ha pobles com Esclanyà, un agregat situat a cinc quilòmetres, on gairebé tothom és castellanoparlant. Les coses no han variat amb la generació nascuda aquí, “si la llengua materna és el castellà, la llengua en què es relacionen és el castellà”. Esclanyà és a tocar de Palafrugell, on la gent gran encara sala, en paraules de Joan Pla, autor d’un llibre sobre costums de la vila, però jo ho demano a tres o quatre persones i no ho han sentit mai. Hi ha manuals que diuen que l’article encara s’usa a llogarets veïns cap a l’interior, com Llofriu i Mont-ras, però al “país petit” de Josep Pla tampoc hi trobo ningú. Llofriu té molt poques cases, la majoria ocupades sols a l’estiu. A la paret de l’església una placa recorda l’escriptor del poble evocant els pagesos i la seua “habilitat a obtenir resultats perfectes recreant el paisatge”, segons una figura molt planiana. Al veí mas Pla, el gran casalot on va viure i morir l’homenot, en Joan, que fa quaranta anys que viu a Llofriu, em diu enfilat en un oliver que no hi ha sentit salar mai. L’immensa masada de pedra no recorda avui aquell refugi vetust on l’escriptor s’havia pelat de fred cultivant penellons arraulit en una taula braser, amb les mans balbes i la boina calada. Avui sembla més aviat una de les cases d’estiuejants — 101 —

ocupades pels pixindris (així en diuen) de la gran urbs, amb tot al seu lloc i gespa perfectament retallada sota els bancals d’olivers. Unes vaques llustroses donen, però, encara la firma pagesa a l’indret. A tocar hi ha Mont-ras, on em costa trobar un catalanopartant. Les tres persones a què pregunto em responen amb accent andalús, fins que una m’informa que a “Can Vidal són catalanes de toda la vida”. Can Vidal té unes treballades finestres gòtiques que li confereixen noblesa i ampul·lositat. Hi trobo una dona d’uns trenta anys, que havia sentit salar a la seua àvia, que va morir l’any 2000 amb 95 anys, “però no és significatiu, perquè ella era de Begur”. La dona em diu que no queden sinó tres o quatre famílies que parlin català a Mont-ras, la majoria són castellans que s’estimen més viure aquí que no al veí Palafrugell. Avui la persona de més edat del poblet és la mestressa de can Bosc, nascuda el 1907, i ella assegura que aquí no s’ha salat mai, ni ha sentit ningú que ho fes. El seu fill diu que “això ho fan a marina”: tenen parents a Calella i allà els vells encara salen, i també a Begur, però aquí i a Palafrugell, no. Seguint la marina, a Palamós, Vicenç Prats, que va nàixer el 1927 i pertany a una família documentada aquí des de mitjan segle xvi (“jo en sóc la catorzena generació”), no ha salat mai, i el seu pare, que va nàixer el 1887 ja no ho feia, “però encara li quedava alguna cosa, i solia dir ‘porta es ganivet’, però ja no pas massa”. De jovenet, havia sentit a algun vell l’article alguna vegada, però des d’aleshores s’ha perdut. La toponímia ho conserva encara, però també en retrocés. Cala s’Alguer, per exemple, tothom l’anomena així, i també es Monestrir, un monestir que hi ha a Sant Antoni, però Vicenç Prats havia sentit dir es Balitrà, i ara és ja el Balitrà per a tothom. Un fenomen curiós a Palamós és la pervivència del català occidental en el grup dels “caleros”, que és com s’anomena una onada de pescadors de l’Ametlla de Mar que va venir acabada la guerra espanyola. A aquest poble, que pertanyia aleshores al Perelló, li diuen la Cala. El fenomen es va notar molt, perquè llavors Palamós era un poble petit, i hi va arribar molta gent parlant un català molt diferent. Aquells pescadors encara conserven el seu accent original, però els seus fills ja no. — 102 —

Justament la dona de Vicenç Prats, Mercè París, va arribar amb els seus pares del port del Baix Ebre el 1940, quan tenia vuit anys. Avui parla igual que el seu marit, però els seus pares no es van mimetitzar mai amb la parla de Palamós, “van morir parlant el calero”. Ella associa aquesta parla amb el fragatí, “perquè vaig sentir per la televisió com parlen a Fraga i vaig dir, guaita, ben bé com ells”. Els seus pares van venir perquè en aquells temps a Palamós es pescava sols armallades, només amb bots de rem i arts petites, i a l’Ametlla hi havia grans barques d’arrossegament que entraven mar endintre, i acabada la guerra es van haver de guanyar el pa com fos, i aquí no hi van trobar competència. Son pare tenia una barca grossa i a l’Ametlla el port era petit i no hi cabia. El seu cas va ser el de centenars de pescadors, que van agafar barca i ormejos i van posar proa al nord amb les seues famílies. El filòleg Emili Boix va fer la seua tesi doctoral sobre els caleros, i conta que es va arribar a formar un nucli d’unes 400 persones, entre els quals també hi havia pescadors del Campello, a la vora d’Alacant, que van aportar també el seu català occidental i van modificar alguns noms locals de peixos. Dins el món de la pesca van arribar a dominar els termes de l’Ametlla de Mar, però en general la segona generació ja ha desaparegut. En les darreres dècades han continuat arribant pescadors, però aquest cop procedien d’Almeria i sols parlen com al seu poble. I no sols són els nous pescadors, Vicenç Prats conta que la llengua de relació entre la joventut al carrer ha passat a ser el castellà a conseqüència de la fortíssima immigració dels anys seixanta. L’historiador Pere Trijueque encara ha sentit salar gent de mar de Palamós, però diu que els darrers van morir als anys vuitanta. A Calonge, una mica a l’interior, la gent de més de setanta anys encara sala; la seua àvia, que era d’allí i va morir a noranta anys el 1992, ho feia. Trijueque ha trobat molt l’article en els documents antics, i explica que en la toponímia ha anat reculant a causa del seu desús en la llengua oral. Tothom continua dient s’Alguer, sa Coromina o sa Corbatera, però l’actual Fosca havia estat sa Fosca, i sa Tamardia es va convertir en Sota Mardia, fins que ell va rescatar dels arxius — 103 —

el nom original. També, es Pas de s’Agró, el nom d’un ocell marí, va acabar sent el Pas d’En Sagaró. Però no sols el salat és residual, la llengua majoritària a Palamós és ja el castellà. L’historiador explica que tres de cada quatre persones del poble tenen els orígens Espanya endins. Els primers que van venir no van parlar mai català, mentre que els seus fills, que ara tenen cinquanta anys, ja es van adaptar de manera majoritària; però ara resulta que els fills d’aquests han tornat al castellà gairebé al cent per cent (“la integració s’ha acabat; si els parles en català, molts t’hi contesten, però entre ells sols parlen castellà; conserven la llengua familiar més a través dels avis que no dels pares i no tenen cap interès a canviar”). Seguint la línia de la costa, a Sant Feliu de Guíxols un home de 79 anys recorda que els seus pares salaven, i és com si li refresqués la memòria: “sí, és veritat, es deia sa cadira, sa barca...”, però parla en passat. Ell ja no ho fa, “però no sols això: la llengua s’està perdent! ara català i castellà és ja tot el mateix... Aquí tothom és de fora i no volen parlar català”. “Tossa, vés-hi; allà sí que salen.” El pare d’Heribert Gispert era de Sant Feliu de Guíxols i conta que quan ell era petit (va nàixer el 1926) aquí se salava ja molt poc. Per a arribar fins a Tossa cal travessar una serra boscada on els turons cauen en picat sobre el mar. Em sobta trobar aquest territori encara verge. Són prou quilòmetres de pins posats en un bosc i penyals posats en una muntanya i ones posades a la sorra... tota una raresa. Però no tant, darrere d’un revolt apareix una cala esplèndida esglaonada de dalt a baix d’aquests edificis que tant agraden als constructors, adotzenats, escairats, aparellats, liofilitzats... De nou territori verge fins que per fi apareix Tossa la bella, la de la torrassa i la muralla aturonada de postal. Telm Zaragoza, un dels personatges més carismàtics de la vila, ha publicat un llibre sobre les expressions marineres i un altre sobre l’ofici dels pescadors, una professió que ell havia practicat i que ja és residual. Si Cadaqués és la referència per al salat a la part nord de la costa, a la baixa ho és Tossa, perquè és el lloc on millor es conserva la varietat. Però també aquí la transmissió generacional ha quedat escapçada. Tots els grans fan l’article, i les persones de mitjana — 104 —

edat encara també, però la següent generació ja no. Telm Zaragoza, nascut el 1923, i la seua dona Margarida Comas, posen l’exemple de les seues filles, que tenen 46 i 50 anys, que encara salen, però els néts (que ja tenen fills) l’han perdut. La barrera estaria, doncs, en els 45 anys. Els dos són de famílies tossenques de tota la vida, amb pares i avis pescadors, “aquí tothom ho era”. El mateix Telm Zaragoza reconeix que usa els dos registres i amb mi se li oblida sovint salar al llarg de la conversa. Diu, però, que admira els mallorquins “perquè sempre salen sense vergonya, fins i tot quan parlen de manera oficial”. Telm Zaragoza atribueix la pervivència del salat a l’arraconament dels pobles de costa, que tenien més relacions a través del mar que no de la terra. Així, els pescadors i els comerciants havien estat molt en contacte amb les Illes Balears i amb altres pobles de la costa que també salaven. Però una mica endins l’article ja no s’usava. A Tossa passa el mateix que a Cadaqués, que la gent dels masos, els pagesos, ja no feien els articles derivats d’ipse-ipsa. “Al Mas de can Sants [pronuncia Sancs, com marc, i no mar], no salaven, i això que és a sols un quilòmetre i mig del poble!” Cap altre dels pagesos ho feia ni ho fa, ni tan sols quan venien a viure a vila, i encara en queden, d’aquests. El Mas de Sant Benet és un altre exemple; és a quatre quilòmetres de Tossa per la carretera de Llagostera, i encara avui hi viu la família de tota la vida mantenint l’explotació agrícola. Tenen, a més, una carnisseria a Tossa, i fan sempre l’article literari. Telm Zaragoza enumera paraules específiques de la vila: trumfo, per patata (“mai trumfa, eh! això és de Cadaqués”). Una antigalla: calces, per pantalons (i bragues, i no calces). A Mallorca fan calçons. I també com enlloc de quan, meua (“mai de la vida meva”), i mos i no ens. En canvi, contràriament a Cadaqués, aquí es diu noi i noia per a totes les edats, i nen i nena són desconeguts, fins i tot per als més menuts, que aquí són es petit i sa petita. —Però ara totes aquestes coses es perden. No sols això, aquí ja es parla més castellà que català. Fa trenta anys, a Tossa érem 1.200 habitants, i ara en som 4.500. La diferència són tots castellans. Ahir vaig anar a cal metge, i de les set o vuit persones que esperàvem, jo era l’únic català. Ja tot és així. La nostra llengua està en desús, sort encara de l’escola! A Lloret és igual, i a Blanes, i a totes bandes... — 105 —

I no diem res si passem la Tordera, el Río Grande, que en dic jo, a Malgrat ja tothom és castellà. Molts saben català, però no l’usen. Les nostres coses es perden, mira les ballades de sardanes... Ja no hi va ningú. El català no serveix per a res. Això és un reflex de la política. Els catalans sempre hem estat pactistes i ens agrada viure bé... i les coses ja ens van bé així. El català és un fre per al dinamisme de Barcelona i simplement se’l salten. Ningú treballa per la llengua. El procés de recuperació que pugui conduir la Generalitat és tan lent que no significa res. Telm Zaragoza deu saber de què parla, perquè va ser batlle de Tossa entre 1979 i 1999 (amb un parèntesi de dos anys), i s’ha fet amb tothom dins la política catalana. “Mira”, diu, i m’ensenya un diploma emmarcat penjat a la paret atorgat per The World Society for the Protection of Animals. En realitat és un award, un premi: “In recognition of the historic stand he has taken in making Tossa de Mar the first anti-bullfighting town in Spain, and in appreciation of the initiatives he continues to take in the field of animal protection.” “Sóc l’única persona que el té al món i me’l va portar personalment des dels Estats Units, on té la seu la societat, el filòsof Josep Ferrater i Móra, que n’era membre”, diu orgullós en Telm. La història de per què l’alcalde va fer de Tossa de Mar la primera vila antitaurina del món és també curiosa: un regidor del seu equip va lloar les sevillanes, i això va aixecar una gran polseguera, de manera que ell ho va haver de “compensar” declarant antitaurina la vila. Això encara va aixecar més polseguera. Un parell de petits municipis propers el van seguir (la Vajol i Pau) i molta gent de tot el món el va felicitar, i fins Brigitte Bardot el va esmentar en un vídeo que va fer la volta al món; però hi va haver molta gent que ho van interpretar com un atac a la santa hispanidad. En Telm ha estat sempre un home d’iniciativa: Tossa va tenir la primera bandera europea de qualitat a la platja, o contenidors mar endins perquè les llanxes llencessin les deixalles, o un vaixell escombra... La senyora Margarida, filla i néta de pescadors, m’obsequia amb unes anxoves preparades per ella mateixa, i llavors la conversa deriva cap a un tombant interessant: —Per a ser bones, les anxoves han d’haver sofert, han d’haver passat unes hores des de sa pesca, i si han estat as sol, i tragina— 106 —

des d’aquí cap a allà, millor. Ses anxovers sortien de part de prima (capvespre), calaven quatre o cinc hores i anaven a vendre a Sant Feliu o a Tossa; quan s’anxova arribava a port havia sofert, era ben morta i una mica desfeta i tot. Ara hi posen gel i les desembarquen impecables, però es gel li fa perdre gust as peix. No se n’ha de posar mai! Nosaltres les comprem as juliol —si és agost no passa res—, quan ses barques arriben a port. Les posem senceres de vuit a quinze dies colgades en sal, perquè treguin es suc i sa sang. Passat aquest temps, s’escaparren i es treu sa moca (tripes), i ja són llestes per a posar en un pot, alternades amb capes de salmorra (aiga amb sal). A la part de dalt des pot ha de veure-s’hi aiga. Es suc i sa sang que han deixat anar s’ha de llençar, perquè si s’hi afegeix llavors peixategen (fan massa gust de peix). En un parell de mesos són llestes per a menjar. La carretera que segueix la marina en direcció sud s’enfila de nou per damunt de penya-segats alterosos. Aquesta part també està ben preservada, però el goig dura poc. De seguida apareixen gratacels i llums de tots els colors i formes. És Lloret de Mar. Ara el monstre és adormit per la hivernada, però quan el sol comenci a escalfar despertarà, com cada any. Com més gent, menys català. Aquí també se segueix la norma; es veuen rètols en la llengua del país, però no tants com en pobles veïns. Ran de mar, la presència de la llengua es fa més mandrosa. Però aquí encara tenim els hereus d’ipse i ipsa! Joan Sala, un vell pescador que s’ha dedicat a recopilar el llenguatge i la toponímia local, explica que ho fa encara la gent nascuda aquí de més de cinquanta anys. “Sí, els pescadors ho fan, però és que ja només en queden set o vuit.” —Sa meua filla té 42 anys i ja sols sala de tant en tant. Abans del 36 tothom ho feia, ric i pobre. Però passada la guerra hi va haver alguna gent fina que ho va deixar, i uns altres pocs es van passar al castellà. Però és que llavors el món ens va canviar de sobte. A principis dels anys trenta teníem ja una petita colònia d’estiuejants, però mira com eren les coses que molts s’esforçaven a salar. Van arribar també els primers francesos i anglesos, i el 1934 van venir de colònies els nens d’un col·legi alemany. La guerra ho va paralitzar tot, però en acabat va ser el daltabaix. Als anys cinquanta va caure tot com un xàfec. De 3.300 habitants que érem, ara som 20.000, la diferència són gent del centre i del sud d’Espanya. — 107 —

Aquí ja no es diu mos, com a Tossa, sinó ens, però es conserva el meua, mentre que una mica a l’interior és meva. En Joan explica que la gent dels masos també aquí parlaven diferent, i a Lloret l’agricultura era important, perquè el terme té una plana molt fèrtil. —Nosatros som els últims a salar, però no sols a salar, és tota la llengua la que s’està ofegant, “està en quarantena”, que diria la gent gran. El català a Lloret és reduït a la família, els nascuts aquí mantenim la llengua i l’esperit, però el jovent parla majoritàriament la lengua del Imperio. Els nouvinguts no sols han mantingut majoritàriament el castellà, sinó que els seus fills no parlen altra cosa. Coneixen el català, però no l’usen. I els nostres joves ja s’hi han acostumat i entre els amics molts parlen en castellà. La pròxima població en la línia del salat és Blanes, que forma una conurbació turisticourbanística amb Lloret. Aquí l’ipse-ipsa està ben bé a les últimes, i també és la darrera població que el fa. Jesús Crous, que és historiador, explica que sols conserven l’article les persones de més de vuitanta anys i, és clar, es poden dir amb noms i cognoms: són una dotzena com a màxim. Algun dels seus néts ho ha volgut recuperar, “però ja no parlen com es feia a Blanes, on hi havia molts matisos diferents del salat de Lloret o de Tossa... Res, d’aquí a poc s’haurà perdut per sempre”. Així doncs, en aquest pany de costa se sala encara entre els Masos de Pals i Blanes, és a dir, entre la desembocadura del Ter i la de la Tordera. Això és tot el que queda d’un territori que fou ampli un dia, com revelen topònims tan allunyats com Sarroqueta, a l’Alta Ribagorça, o Sant Joan Despí i Sant Just Desvern, més coneguts per la proximitat de la capital. Reprenc el camí de tramuntana per a anar fins a Girona, la capital de totes les essències, la flama sagrada que refulgeix en nom de la llengua catalana. Poques ciutats hi ha tan agradables i plaents, tan equilibrades, tan civilitzades... És un goig passejar pels carrerons de la ciutat medieval plens d’edificis nobles, o senzills i harmoniosos. I a l’eixample, on ensopego amb un sex shop retolat en català, tota una pica en la normalització! La gent s’expressa majorment en català, però el castellà no hi és estrany, i és la llengua que s’imposa sols que un dels parlants en digui un mot. — 108 —

August Rafanell, que és professor a la Facultat de Filologia Catalana de la Universitat, viu en aquest centre afortunat d’aquesta ciutat petita i sòlida. Ell va advertir el 1992 en un article que va ser de referència (“La llengua silenciada”) que el català reculava perillosament en tots els àmbits. —Com esteu ara a Girona? —El català continua sent majoritari al rovell de l’ou, on visc, però els caps de setmana, quan hi ve la gent dels barris, el paisatge lingüístic es transforma, de cop i volta només se sent castellà a tot arreu, i això fa vint anys no passava. Va costar de penetrar la diglossia, però ja la tenim aquí. Girona representava el punt fort de la llengua, però això ja fa temps que trontolla, i no solament en el terreny de la substitució, sinó en tots els possibles. —I què ha passat amb les previsions de deu anys enrere? —Ens vam quedar curts! L’acceleració de partícules que s’està produint en el camí de la substitució lingüística és tremenda. Ja és hiperestèsia aguda. Temíem la naturalització de l’espanyol a Catalunya, i ara això no sols és obvi, sinó que ja ens hem deixat anar, políticament ens hem abandonat i ja va tot a raig fet. Estem en l’apaga y vámonos. A la Facultat ens hem quedat en quadro, ja no hi ha estudiants de català, i això sols és una cosa més. Hi ha un silenci general d’acolloniment. La llengua se’ns està escapant per tots els cantons. Jo intento evitar parlar de futur. Quan comences a pensar-hi, les coses ja han caducat, tot va tan de pressa que no podem ni analitzar-ho.

— 109 —

sud

Un país de contrastos Maestrat, els Ports, Castelló, València, Alcoi, Benidorm, Tàrbena, Benissa, Vall de Gallinera

A l’altura de Tarragona comencen a sovintejar a l’autopista els indicadors amb ciutats valencianes. Els més grans, que sobrevolen la calçada —set en total fins a la Provincia de Castellón—, en donen la versió castellana. N’hi ha de més petits —cinc— instal·lats al voral que n’indiquen els quilòmetres en bilingüe per a Castellón/Castelló i Alicante/Alacant. Valencia apareix així, solitària, perquè quedi clara l’opció. Fet i fet, tots els indicadors són prou sui generis. El català hi és present, però com a llengua estrambòtica: Hospitalet de L’Infant figura sempre així en aquesta direcció; de pujada, però, el nom del poble es desplega en totes les variacions imaginables, excepte en la forma sencera correcta (no l’encerten ni per casualitat): Hospitalet, L’Hospitalet, L’Hospitalet de l’Infante i Hospitalet de L’Infant. Més mutacions encara: escriuen L’Aldea i Sant Carles de la Ràpita, però l’Ampolla, amb la qual cosa tenim totes les versions possibles (i contradictòries) en l’article apostrofat. La indicació Área d’El Baix Ebre fa una aportació innovadora a l’ortografia catalana, l’apòstrof obert. En quin territori cal emplaçar la preposició i l’article sense la contracció adequada? Em passo uns quants quilòmetres reflexionant sobre la lògica d’aquesta inscripció i no en trac l’entrellat: si estigués en castellà, com fa pensar l’accent de Área, hi hauria d’haver les formes plenes, i si estigués en català la preposició i l’article es contraurien... Deuen ser coses del bilingüismo... O del bilinguism, perquè al peatge trobem castellà-anglès. Aquí ja no estan per romanços catalanescos. A la Sénia no hi ha indicació de Comunidad Autónoma, amb la Provincia passen, tant de baixada com de pujada. A partir d’aquí s’acaben els dubtes, ja no hi ha dualitats perquè queden suprimi— 113 —

des les almoines per a la llengua minoritzada. Una cosa agermana catalans i valencians, però: l’autopista és de pagament. Les que van cap a l’altiplà no, són gratis. Trenco cap a l’interior en direcció a Xert. Un cop al poble, pregunto per Sant Marc: “Allà on hi ha les manises, gira a la dreta i només et cal seguir la gent.” Efectivament, una riuada de caminants recorre la senda d’una dotzena de quilòmetres fins a l’ermita perquè avui fan la festa de les fogasses, la més tradicional del poble. A mig camí pujo al cotxe la senyora Soledat, que ja li fan mal els peus, just en el punt on l’organització fa l’avituallament amb una galeta. La senyora Soledat explica que l’any passat el paisatge presentava moltes més tonalitats de verd; tot estava esponerós, però pel setembre es va cremar i ara caldrà esperar a què tornin a pujar els pins. Avancem una filada de caminants on els capdavanters vestits d’època, o de llauradors, o de pelegrins... amb gaiatos i capells i capes negres, entonen cançons. A les envistes de l’ermita, la senyora Soledat m’explica que aquesta contornada es diu la Barcella i abans hi havia una escola vora la capella per als xiquets dels masos, però durant la guerra “s’hi van ficar els maquis” i la gent va abandonar les cases i ja no hi va tornar. Avui, de l’ermita estant, es contempla tota la vall desemparada, sense una ànima, i ja sense un pi, però el paisatge conserva un punt de grandiositat. —I tu de quin poble ets? —De Lleida. La senyora Soledat conclou que “allà i ací parlem igual, fixa’t que a nosaltres mos pregunten si som de Lleida quan anem a Barcelona”. Certament, aquí ometen les erres i fan la primera persona del present d’indicatiu amb -o, com a Lleida i a Tortosa, i com a Lleida, i contràriament a Tortosa, la tercera persona acaba en e i no en a. Molts altres components del parlar d’aquí són, però, propis del valencià, com la caiguda de la d intervocàlica, entrá, per entrada. A la plaça de l’ermita es concentra gent i més gent, fins que es presenten els caminants abillats amb cares descompostes, que ara trauen forces d’on sigui i canten més fort. Quan, suorós i panteixant, arriba a la porta de l’ermita, el capdavanter fa un discurs, llegeix unes paraules i commina la gent a participar de la festa. I ho fa — 114 —

tot en castellà! Em quedo astorat, perquè aquí hi ha centenars de persones i potser encara no he sentit cap conversa en aquesta llengua. Estem apartats del món i l’aplec és tan local com les fogasses que han començat a repartir, però suposo que el germà Estat vigila, ni que sigui des de les pròpies consciències dels xertolins. Dues llengües, dues funcions. Em sorprenc encara més quan comprovo que el que ha fet els discursos és un estudiós del folklore popular —artífex de la recuperació de la festa, que s’havia abandonat— i defensor de la cultura del país. La missa també es fa en castellà, malgrat la prosòdia endimoniada que imprimeixen a la llengua de Vizcaíno Casas tant el capellà com els feligresos que hi llegeixen. “Així són les coses”, diu Josep Meseguer, un estudiant de filologia catalana que ha vingut de València a la festa del seu poble; “ho tenim interioritzat”. Per a il·lustrar-ho, m’explica que està fent un treball de carrera sobre la llengua de la litúrgia a Xert i al poble de la vora, Canet lo Roig. En aquest darrer es fa tot en valencià i, per contra, al seu, tot en castellà. —Potser heu de canviar el capellà... —La gràcia del tema és que és el mateix. L’explicació està en la sociologia de cada vila, que deu servir per a explicar també els discursos de l’ermita: —A Xert la gent refusa sentir la llengua de cada dia a l’església. Tot i que ningú parla castellà, el capellà només gosa dir “fins dissabte que ve” quan acaba, suposo que perquè s’hi vagen acostumant... Sols toleren una missa en valencià a l’any, la de la festa de Sant Vicent Ferrer, i encara ixen despotricant i dient que no entenen els fullets. A Canet, en canvi, tot és en català, i els textos són fets a Montserrat!, perquè pertanyem a la diòcesi de Tortosa, i moltes coses es diuen en dialecte oriental. —I per què són tan diferents dos pobles tan pròxims? —Vés a saber... A Xert l’alcalde és del PP, i a Canet, del PSOE. No sé què és primer, l’ou o la gallina, però tot ajuda. Segons Josep Meseguer, la gent acostuma a dir aquí que no parla ni valencià ni català, sinó una barreja dels dos, o tortosí, i sovint es refereixen a la llengua amb el nom dels pobles: xertolí, canetà... — 115 —

Sant Mateu del Maestrat queda a uns pocs quilòmetres i m’hi dirigeixo per contemplar una de les viles més interessants del nord valencià. Des de 1317 va ser la residència del mestre de l’orde de Montesa i això li va conferir una gran dignitat arquitectònica, amb palaus, residències i temples, i una plaça porxada que harmonitza al conjunt. A la vora, s’hi troba l’església arxiprestal de Sant Mateu, que, mira per on, llueix una làpida d’un metre setanta d’altura incrustada en una façana romànica que anuncia que José Antonio Primo de Rivera i 34 més, Caídos por Dios y por España, estan ¡Presentes! Completen el conjunt el yugo y las flechas i una creu negra que abraça tota la làpida. En perfecta harmonia, un cartell de la Generalitat informa de “la restauración de la techumbre leñosa”. El guia del museu que hi ha a l’església està molt ficat en la història i l’art local i em dóna tot tipus d’explicacions sobre els detalls que li demano (m’informa sobre un llit que treuen en processó cada any), però fa cara d’estranyat quan el qüestiono sobre l’exaltació falangista. Ni s’ho havia plantejat. “Deu dependre del bisbat, i com que ningú hi ha dit mai res.” Em crida l’atenció el carreró de Palpacuixes, i una veïna m’explica que com que és costerut i té codissos lliscants, les dones s’havien d’agafar les faldilles quan hi passaven. Camí del Santuari de la Mare de Déu dels Àngels, la carretera travessa una rambla de les que tant abunden en aquest paisatge i a les baranes d’un pont que s’estira per damunt de la carretera hi llegeixo una pancarta que diu “Esteu segurs?”. Entenc el que passa quan una mica més amunt en trobo una altra: Congratulations! A dalt, la núvia i el nuvi es fan fotos amb una bona panoràmica de fons. El lloc és agradable, amb arbres, places i fonts, i un restaurant venerable antic i ben atès, tot acompanyant una església barroca notable. Una xica demana a la núvia: “No heu vist ninguna? Jolín, pos ahir vam posar a tots els ponts entre Castelló i Sant Mateu, amb la faenada que vam tindre!” S’està referint a les pancartes, i evidentment la que parla és la que les va escriure, almenys omet també el pronom en, un càncer que afecta la morfologia de la llengua, fins i tot, pel que es veu, en una regió tan genuïna com aquesta. O potser vénen de Castelló... — 116 —

És un plaer recórrer aquestes comarques interiors, on el paisatge puja i puja fins que acaba sent d’autèntica muntanya. Molts pobles estan realment encimbellats, com Ares del Maestrat, tocant al coll que li dóna nom, que és més alterós que Vielha, per fer una comparació fàcil. Acabo fent cap a Morella, la capital dels Ports, una vila que cal revisitar periòdicament per recordar que hi havia un temps pausat i savi en què l’arquitectura podia ser útil i harmoniosa al mateix temps. La presència de la llengua en tots aquests pobles té molt poques escletxes, excepte si un vol entaular-se a Morella, on els cambrers nouvinguts —eslaus, molts d’ells— no n’entenen ni un borrall. El contrast, però, entre la presència oral i l’oficial és definitiva: tothom parla valencià i les autoritats tenen a bé ignorar tal fet d’una manera solemne. Recorro els sobergs baluards de les muralles del segle xiv, que s’obren als camins per portals monumentals; cadascun hi té una placa de color rosa en castellà. A l’oficina de turisme de la Generalitat —Info Tourist, li diuen— no hi ha un sol fullet en valencià, ni sobre Morella ni sobre enlloc. —Tot és així? —li demano al xicot del taulell. —Així es fan les coses aquí —respon arronsant les espatlles. El nucli té mitja dotzena de carrers que segueixen longitudinalment el semicercle que forma la vila (té el títol de ciutat però costa usar-lo) a la falda del puig del castell, units entre ells per viaranys costeruts. És diumenge i als porxos hi ha llauradors amb els seus productes: bledes, taronges, enciams —convertits ja en encisams. Al capdamunt hi ha el convent gòtic i l’església de Sant Francesc, unes ruïnes en restauració molt dignes des de les quals s’accedeix a un castell d’origen musulmà reconstruït constantment fins al segle xix, en què va resistir encara setges de debò amb les guerres carlines i el tortosí Ramon Cabrera batent-se al capdamunt del roquissar. També la capital dels Ports té una església arxiprestal, una meravella gòtica, i mira per on també presenta a la façana la rècua falangista de noms, que continuen ¡Presentes! Cinctorres, a una dotzena de quilòmetres, és un altre poble ben pensat i ben posat. Aquí, a la més corrent església de Sant Pere Apòstol, del segle xviii, han tingut la decència d’afegir Por los fallecidos 1936-1939 a la corresponent làpida falangista, tot conservant el ¡Presentes! sota la creu negra. La mesura correctora no ha afectat, però, la llengua de José Antonio. — 117 —

Cinctorres té una peculiaritat dins el dialecte nord-occidental general de tota aquesta regió: el corriau de les diau. “La frase típica que mos diuen”, comenta Josep Manuel Gisbert. Com al Mesquí pròxim, aquí es reprodueix aquesta raresa idiomàtica que és la conversió de moltes de les e obertes del català occidental en ia o ie. La gent gran ho conserva, tot i que alguns dels més joves ho eviten: “els xics que fan classe en valencià ho estan abandonant.” Tanmateix, hi ha la consciència que si es deixa es perdrà i molts ho estan recuperant després d’una etapa d’inhibició. Ara, superada la fase d’avergonyiment, és tingut com una particularitat del poble i molts la ressalten. Per exemple, per la festa major es fa un bingo que aplega gent de tota la comarca, i el que canta els números es recrea amb el siat i el diau, per als quals eleva la veu. De totes maneres, tothom aparca immediatament els diftongs quan surt del poble. El lèxic també es deixa influir pel món exterior. Hi ha un home molt gran que parla de la guiniau, mentre que tots els seus veïns han passat a dir rabosa. En aquest indret dels Ports, no gaire llunyà, tanmateix, d’Aiguaviva de Bergantes i els altres pobles veïns de la Franja d’Aragó que també ho fan, hi ha sols tres llocs que diftonguen; els altres són el Portell de Morella i la Mata de Morella. Entre els dos nuclis hi ha Sorita, Palanques i Villores, que tenen el correu a les deu habitual. Al Portell, que té 263 habitants, la peculiaritat es conserva bé “entre la gent que no ix gaire del poble, tot i que els joves l’abandonen quan van a estudiar a fora”, segons un veí. La Mata, per la seua part, té un tret distintiu, que fa amb un altre únic poble: l’obertura del diftong ou fins a convertir-lo en au (bau per bou i pau per pou), que coincideix amb pobles de l’extrem sud valencià com Guardamar. Segons recorda la mare de Josep Manuel Gisbert, a la vora d’aquest poble, a la ratlla de l’Aragó, hi ha un llogaret d’unes poques cases on es parlava en castellà, es Alberedes del Portell, malgrat que es trobava encara en aquesta banda i malgrat el nom, però ara ja no hi queda ningú. I encara una altra diferència per parelles en els pobles del rodal: al Forcall i a Vilafranca del Maestrat (dit del Cid —que no hi va venir mai— segons l’oficialitat) apitxen, quan no ho fa ningú més a la comarca. Gisbert explica que Vilafranca, poble fronterer, potser està més en contacte amb Anglesola, ja a Terol i castellanoparlant, però — 118 —

al Forcall cap dels llocs que l’envolten presenta aquesta particularitat. A l’Ajuntament de la Todolella em diuen que al poble “se sol fer conya dels de Cinctorres i sempre els demanem si el cotxe corriau ve a les diau i en porta siat... i dels del Forcall també, que diuen putxar i batxar en comptes de pujar i baixar”. Amors entre veïns... Emili Casanova explica la peculiaritat del diftong ia a partir de la inexistència de la e oberta en castellà, la qual cosa hauria fet que en aquests pobles de frontera la canviessin per ia perquè els sonava estranya. Aquest mateix fenomen ja s’hauria donat en castellà i en aragonès davant del contrast amb el bascoibèric (que només té cinc vocals) i el llatí. La mutació de o oberta en a (que també es dóna en altres pobles extrems, com Guardamar) obeiria a la mateixa raó. Passat el Forcall i la Todolella m’adreço —aquesta és una terra de contrastos— a Olocau del Rei, l’únic poble del nord valencià de parla castellana, situat com una falca dins l’Aragó. Quan s’hi arriba es comprova que el canvi de llengua hi té una certa lògica, perquè queda distant del primer veí catalanoparlant i més pròxim de pobles aragonesos com l’esplendorosa vila murallada de Mirambell. Cal passar, a més, alguns serrats i extensos erms. En aquest paisatge de terra de ningú diviso un pastor, que em rep amb tota la gratitud del món com a antídot contra la seua vasta soledat. —En quin punt estic, ací és parla valencià o castellà? —Ací valencià. Fins a la pròxima casa, la masia Julià, valencià, perquè el terme de la Todolella acaba just al darrere, i més enllà ja castellà. —I quan un de la Todolella i un altre d’Olocau es troben, com parlen? —Quan nosaltres anem a Olocau fem com ells, i quan ells vénen a la Todolella també s’adapten, però ells parlen més xapurreau, perquè no els acaba d’eixir bé; en canvi nosaltres sí que parlem castellà. Es coneix que per a nosaltres és més fàcil parlar castellà que per a ells valencià. La saviesa de tal afirmació sembla bastant més que popular. La masia Julià, un casalot imponent i solitari on fan de fonda rural, és, pel que es veu, una veritable fita lingüística, perquè la família “hi és des de sempre”, en paraules del pastor. Per fi, des — 119 —

d’un serrat que tramunta la carretera se m’apareix el poble, posat com un ostrot en una petxina muntanyosa. L’envolten uns turons descarnats, d’una secor molt vasta i un xic angoixant. Des d’aquí, l’indret no convida, tinc la impressió que si hi baixo em quedaré atrapat en aquest clos àrid. Olocau del Rei és una vila recia, amb grans casalots de grans portalades dovellades i blasonades, i balcons superlatius, i una església romànica —acabada de restaurar—, com correspon a unes terres dominades d’antic pels ordes religiosos. En plena sintonia, el bar es diu Mesón del Rey, i ni la dona que el regenta ni els tres parroquians ancians que s’hi estan saben a què es deu que aquest sigui l’únic poble valencià de parla castellana a la regió. La mestressa se sorprèn, “no me lo había planteado nunca”, i els vells sols saben dir que “aquí siempre se ha hablado castellano”. Un d’ells teoritza que en el passat això era “com Andorra, un enclavament independent”, i pertanyia al bisbat de Saragossa i en temps recents el van passar a Tortosa. Els homes manifesten que parlen chapurreao, amb algunes paraules valencianes, però ara no els en ve cap a l’esme. Una estona després, un d’ells exclama “los collons!”. Ja en tenim una! Baixo de les aspres altures cap a la plana, la Plana, en un recorregut tortuós i variat. La comarca de Castelló mostra una profusió de fruiters esplendorosa en una superfície com una catifa. Vista des de l’aire, és una catifa. La capital no és una ciutat gran, però s’ha estirat de manera considerable en els darrers anys. M’adreço cap al centre per mirar de captar-hi el batec lingüístic. El primer que salta a la vista és que el català no té la més mínima presència escrita al carrer. Per més que rebusco, no hi trobo absolutament res llevat de les plaques dels carrers, i no totes. Ep! Bar Julivert, al carrer de Cavallers, que a més té una pissarra a fora amb el menú en autòcton. Hi entro: —Buenos días... —Bon dia. —Ah! Què vol pendre? Les converses que aplego al vol al cor de la ciutat diria que estan en una relació de 70-30 per cent a favor de la llengua dominant. El Mercat Central no pot ser-ho més, situat en una plaça compartida amb el noble casalot de la casa de la ciutat i la catedral — 120 —

de Santa Maria; és ple de gent i un lloc adequat per a una vivisecció lingüística. Entre els venedors —dones, majoritàriament— n’hi ha més que parlen en català, però la clientela usa més el castellà. Les situacions diglòssiques pròpies de les llengües malaltes abunden: una mare d’uns 55 anys i una filla d’uns 30 parlen en castellà entre elles, i s’adrecen les dues a la verdurera en català. Cal deduir que la mare catalanoparlant va triar el castellà per a adreçar-se a la filla i les dues consideren que en un lloc com aquest cal recórrer a la llengua del terròs. Una altra mare i una altra filla parlen en català, i les dues en castellà a la filla de la segona, de dos anys. Pels passadissos circulen aferrats a un cordill tota una munió d’infants d’entre tres i cinc anys. N’hi ha una vuitantena. Són quatre classes senceres del col·legi Liceo, les dels més menuts, i segueixo les exclamacions i les converses dels xiquets al llarg de les parades. Les seues boquetes innocents no amollen ni una sola paraula en valencià. Els guien quatre professores que se’ls adrecen únicament en castellà, malgrat que la que fa de capitana de l’expedició el parla amb un accent de la Plana superlatiu i s’adreça a un home que l’acompanya en la llengua del país. Tinc el testimoni d’una xiqueta d’onze anys, Júlia Jordà, que em conta que a la seua classe hi ha 25 alumnes, i sols quatre parlen valencià. Aquesta pot ser la proporció a les escoles entre la canalla de la seua edat. Ella pertany a la minoria i alguna vegada els companys l’han increpat per usar la llengua inferior. Quan al cap d’unes hores em trobo amb Lluís Gimeno Betí al seu despatx de la Universitat Jaume I, em diu que ja és això... que aquesta és la línia. “Com més elitista vol ser un col·legi menys usa el valencià, que fa temps que és marcadament minoritari entre els joves, i cada cop més.” Jo havia vingut a parlar amb el catedràtic i doctor en filologia romànica Lluís Gimeno de les particularitats dels dialectes valencians del nord, que ell coneix com ningú, perquè ha estudiat la llengua poble a poble i n’ha traçat les línies de les isoglosses; però, com una obsessió, ens hem embrancat en la substitució lingüística. Suposo que en el subsconscient, vulguis que no, pesa el sil·logisme següent: què importa un matís amunt o avall quan tot el sistema perilla? — 121 —

—La situació de la llengua és dolenta a la ciutat de Castelló. Anem cap a una mena de reserva índia i d’ací a poc els que la parlarem serem com els mohicans... Sembla que desapareix; encara que s’ensenye, no s’usa al carrer. —Qui la parla ara? —No se sap, no se n’han fet estudis; parle per impressions, el que es palpa vivint ací, i cal afegir-hi, a més, que la consciència lingüística dels valencians és gairebé inexistent. Jo vaig nàixer el 1948, tinc sols 54 anys!, i quan era jove tothom parlava valencià, tothom. La relació en castellà al carrer es va iniciar a finals dels seixanta i principis dels setanta, i a poc a poc, sense saber com, s’hi ha anat implantant, i ja ens hem acostumat a què hi siga la llengua habitual. La meua generació va ser la que va començar a transmetre el castellà als fills. Alguns joves recuperen encara el valencià, però ho fan ja com a segona llengua. Només cal veure el que ha passat a Alacant i a València, on el català està a les últimes, i Castelló les seguirà per mimetisme. Seria estrany que no passés, perquè ací se seguixen totes les pautes generals del país. Si el valencià s’ha mantingut fins ara ha estat per pura inèrcia, però això canvia ràpidament. Si en dos o tres generacions no ha desaparegut ja, serà molt minoritari. —Ho és ara ja? —Em sembla que encara no; la gent de la meua edat el parlen tots, però el castellà és àmpliament dominant entre els joves. Darrerament observe que fins i tot xics que tenen el català com a llengua familiar es relacionen en castellà. Jo tinc, per exemple, uns coneguts catalanoparlants que no usen entre ells la seua llengua, perquè diuen que s’han conegut en castellà. És esquizofrènia pura! Ho hauria d’analitzar un sociòleg... No un lingüista posat a sociòleg, sinó un veritable professional! El memorial de raons que enfonsen el català a Castelló és interminable en boca de Lluís Gimeno. No hi ha el més mínim interès de la gent per a fer-lo prosperar, la política local n’és totalment adversa, la immigració és desbordant, els mitjans majoritaris són monolingües. Els nous canals de comunicació són determinants: “M’acaben de posar a casa Canal Plus i Satélite Digital, i és horrorós l’espanyolisme passat per Madrid que traspuen, n’he quedat astorat!” — 122 —

El filòleg explica que aquí el valencià no és sinònim de “coent” (hortera, diuen ara els joves), com l’han considerat a València o com s’hi ha vist tradicionalment el teatre o altres manifestacions en la llengua popular, però no existeix una necessitat que la llengua tingui cap presència pública, “no mos entenem tots en castellà?”, raona la gent. “Però Castelló és perifèria de dos pols —València i Barcelo na—, i s’ha fet molt provinciana en el tema cultural —malgrat la quantitat d’actes que hi ha— si ho comparem amb els anys anteriors a la guerra i amb el tardofranquisme. Es fan coses, però amb mentalitat provinciana, i això no ajuda la llengua.” El que no ha acabat de prosperar aquí és el blaverisme, per un sentiment inveterat contrari a la ciutat de València. En primer lloc, tot el nord pertany a la diòcesi de Tortosa, i després hi ha la proximitat amb Catalunya. Difícilment es pot manipular una cosa que tothom coneix. “Ací, quan algú està tocat del perol encara li diuen ‘et portaran a Reus... (a causa d’un sanatori històric), i tradicionalment hi ha hagut molta gent que ha anat a estudiar a Barcelona; encara avui els castellonencs són majoritàriament del Barça, pense que la penya barcelonista més gran fora del Principat és la de Castelló.” —I el València Club de Futbol? —Ací, al València no el seguix ningú! En aquesta línia, a Castelló no ha arrelat el partit blaver per excel·lència, Unió Valenciana, ni es llegeix l’òrgan de difusió d’aquesta tendència anticatalana, el diari Las Provincias; ni hi ha cap mena de prevenció contra TV3; ben al contrari, Canal 9 no cau bé perquè és tingut com a cosa de València. “Resumint: ací no es pot veure ni en pintura l’etiqueta de ‘valencià’.” Un altre detall: la senyera amb la franja blava sols apareix als estaments oficials, “mai en trobaràs cap enlloc; bé, amb una petita excepció...” Gimeno esmenta el cas del poblet de Sant Rafel del Maestrat, que està assentat sobre el riu de la Sénia i té un barri — el Castell— a l’altra banda, que és municipi d’Ulldecona, perquè el riu dibuixa la frontera. “Aquests, per a marcar les diferències amb Catalunya, hi posen el blau.” El filòleg esbossa un somrís i afegeix: “Seria interessant que els blavers anaren a predicar a aquest poble. Haurien de dir que depèn del barri els veïns parlen idiomes diferents... Ha, ha, ha!” — 123 —

Per a evitar la bandera “valenciana”, a Castelló ha nascut una senyera “espontània” amb una franja verda, que és la que es penja pels carrers a les festes majors i actes no oficials. Però l’aversió contra la capital arriba més lluny: “Ací no es passa mai de Sagunt, i la gent quan ix els caps de setmana se’n van tots cap a l’interior, cap al Maestrat i els Ports, cap al secà, però cap a València mai, mai!” “Jo fins i tot he sentit a un president de la Diputació del PP dir: ‘A veure si mos apuntem a Catalunya, perquè a València no mos fan cas’.” Castelló té 150.000 habitants, 70.000 dels quals “ni hi han nascut ni són d’ací”; és a dir, que la renúncia dels nadius al català té un fort suport exterior. Sols de Romania han arribat 25.000 nous immigrants, i molts eslaus i d’altres grups, que no cal dir que s’integren en castellà; la majoria treballen a la teulellera (la ceràmica), tan florent a la regió. Però Vilareal, el gran centre d’aquesta indústria, ha mantingut molt la llengua, segons destaca el filòleg, “i la tenen com a signe positiu d’identitat davant de tanta gent de fora”. Al Castelló en plena mutació lingüística, els barris on més se sent el valencià són els de “llauradors”, Raval, Sant Fèlix o el Codony, Ravalet i Raval de Sant Francesc. El Tir de Colom és també una zona molt catalanòfona perquè s’hi va establir gent dels pobles. —Els “oficialets” són els que més s’han passat a l’altra banda... —Com? —Nosaltres dèiem “llauradors” a la gent dels pobles, i ells s’hi tornaven qualificant-nos d’“oficialets”. I també la gent del Grau, els mariners també ens anomenaven així. Bé, ara ja no, perquè tots els mariners són andalusos. Gimeno destaca que els pobles són catalanoparlants al cent per cent, “llevat dels immigrants, és clar”. Com de costum, el català es conserva als despoblats, perquè a l’interior hi viu molt poca gent. Dels 500.000 habitants de la província de Castelló, 300.000 es concentren a la Plana. Finalment passem a les qüestions purament lingüístiques, a la riquesa de la llengua i no a les seues misèries. Tota la franja nord és molt diferent lingüísticament de la resta de l’àrea que podria delimitar la província de Castelló. Les comarques de l’Alt i el Baix Maestrat i els Ports parlen més tortosí (encara avui les relacions — 124 —

socieconòmiques del Maestrat són amb Tortosa): emmudeixen la r final i fan la primera persona de l’indicatiu en -o (jo canto), però sols a la primera conjugació; a les altres ometen la desinència (jo perc). La caiguda de la r arriba a vint quilòmetres de Castelló; a l’Alcora encara no la diuen, i un tret més distintiu d’aquest poble i de tres més (Ribesalbes, Costur i la Foia): la primera persona és jo canta. —Sols ho fan en aquests quatre pobles? —Sí. —I a què es deu? —Pot ser per a trencar el sincretisme de jo cante, ell cante... Però tampoc és una explicació, perquè a Castelló diem jo cantave i ell cantave i no hi ha problemes de comprensió. —És curiós perquè, seguint el dialecte nord-occidental, a Tortosa diuen ell canta, en canvi a Lleida tornem a trobar ell cante. No és estranya la discontinuïtat? —Potser la gent d’ací va vindre d’allà. El primer poble que fa jo cante, la forma general valenciana en el present d’indicatiu, és també l’Alcora, i segueix una línia que passa per Vilafamés i Cabanes. El “castellonenc” s’acabaria a Nules, el nucli principal de la Vall d’Uixó. “En avall ja parlen diferent; pronuncien la t final de pujant i molt, això que és tan ‘valencianet...’” L’article lo, tan viu a tota la Catalunya occidental i meridional, es diu sols al Baix Maestrat, i recula a la resta de llocs on parlen tortosí (“és vist com a cosa de poble”). No es pot traçar una ratlla transversal per a aquestes isoglosses, cadascuna té la seua pròpia àrea geogràfica. I el mateix passa amb el lèxic: a Castelló, per exemple, encara diuen musclo, com al Principat, però a Vila-real, que és a tocar, ja fan servir clòtxina. “Per cert”, afegeix Gimeno, “musclo és una de les paraules prohibides —per “catalana”— per les autoritats lingüístiques valencianes, i el mateix passa amb masover, que ací s’ha dit sempre; pretenen que hem de dir casero..., ha, ha, ha”. El riu Millars sembla que marca més d’una isoglossa: en amunt es diu figaflor, colombro (cogombre), musclo o masover, i en avall facora, alficòs, clòtxina i casero. El primer poble que apitxa és Almenara, que és l’últim de la província de Castelló, tocant ja a Sagunt. Però també en això hi ha — 125 —

transició, perquè a Betxí apitxen la g, però conserven la s sonora, tot i que aquest poble queda prou més al nord. L’apitxat, aquesta variació en la dicció catalana a causa de la influència del castellà (sense s sonora i amb la g transformada en tx), irradiada per la ciutat de València, prospera des de fa segles, i demano si avança cap al nord. —I tant que avança, però més que per àrees geogràfiques, per edats a les ciutats. Els joves del Grau apitxen, i molts de Castelló els seguixen. Terra endins és el país dels xurros (“bé, ara ja no es diu, però quan jo era xiquet es feia servir molt...”), les zones valencianes on es parla castellà, que comencen pel sud-oest a les comarques de l’Alt Millars i l’Alt Palància. Gimeno apunta que la serra de l’Espadà és la frontera geogràfica i lingüística a l’interior. A la banda d’allà parlen castellà, però amb molts préstecs catalans, “al Sot de Ferrer, que és el poble xurro que té més catalanismes, diuen, per exemple, no cal que vengas”. “Però ep!”, hi ha un poble en aquesta banda de la serra on també parlen castellà, l’Alcúdia, que és envoltat per pobles catalanoparlants, “deu ser degut a la repoblació després de l’expulsió dels moriscos del 1609”. Avanço cap al cor del país i Sagunt és un altre cas emblemàtic de suplantació. Aquí hi ha dues ciutats paral·leles: el nucli originari, on més o menys es manté el català entre la gent gran —la joventut l’ha oblidat en massa—, i el Port, on la llengua és desconeguda. El nucli nou es va formar a causa de la important indústria siderúrgica, avui tancada, i la població és tota de procedència forana. Justament aquest és un punt geogràfic delicat, perquè és on el català és més “prim”, amb menys d’una vintena de quilòmetres entre el mar i el primer nucli castellà. A l’interior, hi ha tres o quatre poblets totalment catalano­parlants, però tenen molts pocs habitants: Torres Torres, Algímia de la Baronia, Alfara de la Baronia i Algar. Aquests llocs són els primers cap al nord que no apitxen, així que el rebuf de València els arriba ja als talons. Quan caigui la capital de la comarca, la continuïtat geogràfica de la llengua estarà molt amenaçada. Sagunt va començar perdent el nom. S’havia dit Morvedre, com manté encara el seu Camp, o la porta de la ciutat de València, però el 1868 el consistori va decidir que calia evocar la gloriosa — 126 —

resistència contra els cartaginesos d’Annibal a favor de Roma — un dels mites de la historiografia hispànica—, i la van rebatejar. Una mica al nord, a la Vall d’Uixó, el català encara s’aprima una mica més. M’aturo al Puig de Santa Maria, el lloc que Jaume I va utilitzar de base d’operacions per a l’atac a València, per a visitar-hi el monestir llegendari. Bernat Guillem d’Entença havia conquerit l’indret als sarraïns i avui el cavaller de noms altisonants reposa eternament sota una estàtua jacent d’alabastre que reprodueix els seus trets en una de les capelles. L’església gòtica actual es va construir sobre la que va aixecar el rei Jaume, que després de la conquesta la va donar als mercedaris, a qui sento —encara— fer missa i cantar en una capella lateral. Canten en la mateixa llengua que exhibeixen tots els rètols i cartells: el castellà. Les evocacions de l’indret han fet que s’hi celebrin sovint aplecs nacionalistes, però l’església local, espanyolíssima, sempre s’ha mostrat inasequible al desaliento. Al poble, incardinat a l’Horta, sento una gran majoria de català, malgrat la proximitat de València i els blocs que, com tentacles, arriben a través dels tarongers. Lluís B. Polanco i Roig, filòleg professor de la Universitat de València, descriu la situació de la llengua a la capital: —És crítica. Sembla que entorn a un quaranta per cent dels seus habitants pot expressar-se en català, encara que sols la meitat d’aquests ho fan de manera més o menys habitual. El més preocupant és, però, la transmissió intergeneracional que està ja en uns nivells mínims, a pesar de vint anys d’oficialitat —formal— de l’idioma. Entre els infants, el coneixement del valencià com a primera llengua no arriba ni al deu per cent. Els joves el saben gràcies a l’escola, però això, de fet, serveix per a emmascarar la substitució familiar, que és la mare dels ous del manteniment de l’idioma. Una part significativa de la població de classe mitjana i mitjana baixa ha sentit el valencià a casa o entre els veïns, de manera que el reconeixen com a llengua pròxima —que no pròpia—, encara que això sols passa entre gent de 35 anys en amunt. El filòleg coneix de prop el camí de l’anorreament lingüístic a la capital. — 127 —

—La immigració anterior a la guerra es va integrar totalment, potser si exceptuem els funcionaris. Aleshores la pressió ambiental del català encara era molt forta i no parlar-lo, almenys en ambients populars, era un signe d’estrangeria, tant a la ciutat com als pobles. Als que parlaven en castellà els deien “xurros”, no per venir de fora, sinó per la llengua que empraven. —I la famosa aristocràcia convertida ja al segle xvi? I la cort acastellanada de Germana de Foix? —Es va instal·lar majoritàriament a la cort de Madrid entre els segles xvi i xix. Les classes més o menys benestants van parlar sobretot, o únicament, català fins a meitat del xix, i també les mitjanes i els professionals, i no cal dir els botiguers i les classes populars. Si deixem de banda l’aristocràcia més urbana i el poder reial, l’ús del castellà només es manifestava per escrit. La societat en massa parlava només valencià. La situació va començar a canviar amb la pèrdua de les institucions el 1707. El primer consistori borbònic va introduir el castellà des del mateix dia de la presa de possessió. El “mite del bilingüisme” històric dels valencians cal interpretar-lo en aquestes coordenades, com deixa ben clar tota la historiografia recent. Amb la desamortització de Mendizábal (1835) i les transformacions socials del xix es va obrir la primera escletxa significativa per dalt. A l’Estat liberal l’estatus s’adquiria a través de la burocràcia i ja no tant per dinastia, i calia un signe extern que demostrés distinció. Els nous rics es van passar al castellà en aquest moment per diferenciar-se de la plebs. La classe que els anava darrere els va imitar immediatament, i ja tenim el castellà baixant per la piràmide social sense necessitat de migracions. Si algú volia ascendir socialment havia de canviar de llengua. Aquesta actitud de voler aparentar té un nom a València, “coentor”. Cap a 1930, la burgesia urbana, els professionals liberals, els comerciants, els propietaris rurals... que ocupaven sobretot el Pla del Remei i els Eixamples al voltant de les Grans Vies estaven ja força castellanitzats, però el català continuava sent una llengua molt viva, com ho prova que els integrants d’aquests estrats de més de seixanta anys el coneixen en una proporció significativa. Però llavors va arribar la guerra, i la pau dels vençuts va representar un trasbals absolut des del punt de vista lingüístic. La gent més preparada i la — 128 —

més compromesa amb la cultura se’n va anar a l’exili o va haver de callar i la ciutat va assumir un discurs oficial folkloritzat. Aquest és el punt d’inflexió idiomàtic: la gent nascuda entre 1940 i 1960 no parla ja massivament en català perquè els seus pares van decidir oblidar la llengua d’una manera unànime. —Com va ser la repressió després de la guerra? —No hi va haver un procés de persecució directe i acarnissat focalitzat en la llengua, supose que no va caldre..., però la gent que parlava català és molt conscient de vexacions lingüístiques sovintejades. A part de la propaganda oficial, hi havia els mestres d’escola que reprimien l’ús del valencià a les aules, i a fora aconsellaven als pares de parlar castellà als fills. Molts valencians conserven d’aquesta època records amargs lligats a l’idioma. La gent dels pobles, sovint amb un coneixement deficient del castellà, sofrien vexacions per no parlar amb propietat la lengua del Imperio i quan anaven a la capital se’ls en reien a la cara. L’estigmatització del valencià va atènyer en aquest període el moment àlgid. El missatge imperant era que canviar d’idioma era una manera d’evitar problemes, en especial per als xiquets a l’escola. La llengua t’emplaçava socialment de manera automàtica i calia ignorar-la si no volies ser estigmatitzat. Aquest procés es pot resseguir d’una manera viva dins de moltes famílies, que van parlar en valencià als fills grans, o que havien nascut al poble, i que van passar al castellà amb els més petits, o en el moment en què van anar a viure a València. Quan aquest tipus de pensament havia triomfat plenament, quan els capitalins havien decidit en massa passar pàgina, apareix Joan Fuster i publica El País Valenciano i Nosaltres els valencians (1962). “La fúria va ser general, i no sols per part del règim, sinó per totes les ments benpensants.” —Quan ja havíem dit que això s’ha acabat, arriben uns impertinents que parlen de “País Valencià”, i de “Països Catalans!”..., eren com marcians, no els podien entendre. Defensaven coses liquidades, “i no li diuen ni ‘valencià’, li volen dir ‘català!’” Aleshores la gent estava pel Sis-cents i la rentadora..., allò era indigerible! Amb el final biològic del franquisme no hi va haver represa de la llengua, tot i que durant la transició aquesta va atènyer un prestigi — 129 —

cultural i es va convertir en imprescindible per als progressistes i els polítics. Però avui si parles català continues portant un estigma, aquest cop ja no de “pobre” o de “llaurador”, sinó de nacionalista, “uno de esos valencianistas que van dando la lata”. Polanco apunta casos habituals en els processos de substitució lingüística que es donen a la capital, com la pèrdua o l’“oblit” individual de la llengua, o la seua ocultació. “Es dóna el cas de persones majors que després de tractar-los molt de temps et reconeixen que ‘en casa hablábamos valenciano’, com si et parlaren d’un altre món.” Als anys vint o trenta, quan aquestes persones es van educar, encara hi havia una majoria catalanoparlant, i van haver de posar molta força de voluntat per a ignorar la llengua de l’ambient a la ciutat. Polanco explica que el català s’ha reduït al mínim en l’ús familiar a la capital, però encara se’l sent i no hi és estrany. “És tingut encara com a llengua pròpia i això és molt important”, no hi ha una sensació de llunyania o una predisposició en contra, com pot passar a Alacant. A això ha contribuït també l’arribada continuada de gent dels pobles, que hi vénen a viure o a usar-hi els serveis. A més, s’hi desenvolupa una activitat cultural considerable, des de part de les tasques docents i acadèmiques fins a moviments associatius, o la vitalitat del teatre o la cançó, i actes tradicionals com les falles o les representacions infantils de “miracles” de Sant Vicent. Justament el faller va ser l’únic sector on el règim franquista va permetre la llengua, perquè el tenia perfectament controlat. Em sobta trobar al cèntric carrer de Quart una inscripció en català sobre rajoletes d’una colla fallera amb data de 1955, un any en què a altres indrets t’enviaven a la presó per molt menys. L’oficialitat del món faller continua funcionant en valencià —des dels llibrets a la megafonia de les festes o els rètols—, “testimoni d’un ús popular ampli no gaire llunyà”. El fenomen de castellanització iniciat per València s’escampa amb pas ferm a les ciutats mitjanes, “això és el més terrorífic”. A Alzira, Sagunt, a molts barris de Gandia i Alcoi... els joves autòctons han passat a parlar entre ells en castellà. A la primera d’aquestes ciutats hi ha hagut trencament lingüístic generacional i els joves ja no s’expressen en valencià. “Passa el mateix que als anys quaranta a València: les classes benestants parlen en castellà — 130 —

i les populars en català; a Gandia i en part a Xàtiva el fenomen es reprodueix.” A altres llocs com Sueca i Algemesí no s’ha produït la mutació, de moment. Segons les explicacions del filòleg, a les poblacions mitjanes hi ha hagut un recobrament de la dignitat de la llengua, els matrimonis joves la conserven i s’ha adquirit la consciència de pertànyer a una cultura amb pes, “però els polítics s’encarreguen de contrarestar això”. —Quin futur ens espera? —Hi ha fenòmens contradictoris... Dependrà en part de si s’arriba a clarificar la unitat de la llengua i de les decisions que es prenguen. És important que no hi haja problemes normatius: la problemàtica sobre la identitat de la llengua ha fet molt de mal. Ara es tendeix a oblidar, o minimitzar, el bloqueig letal que la mal anomenada “batalla de València” va significar per a la recuperació idiomàtica. Vaig presenciar coses impensables, com que a l’església de la Companyia de Jesús de València un grup de dones majors boicotejaren la missa del gall —fins i tot durant la consagració— i armaren un escàndol perquè, segons deien, es feia en català. Això va passar a finals dels setanta i principis dels vuitanta, però la pressió continua existint. És molt complicat tirar endavant si no se solucionen aquestes qüestions, però tampoc no hem de ser tan il·lusos de pensar que la dilució del conflicte onomàstic assegura la vitalitat de la llengua. Em fa l’efecte que s’han consumit massa energies, i expectatives, en aquest joc, i ens hem descuidat d’avançar independentment. Potser, sense voler, s’ha caigut en el parany. Polanco fa un silenci allargassat que sembla reflexiu, i en acabat aixeca el cap i afegeix: —No voldria pensar que la resolució del “conflicte lingüístic” arriba massa tard. Potser les coses que el poder permet ara és perquè ja no ve d’ací, perquè ja està tot fet: l’empenta amb què l’idioma va sorgir de la transició ha estat neutralitzada, de manera que l’estratègia del blaverisme hauria triomfat. La maniobra va ser genial, obra de polítics sagaços que, aprofitant la ignorància i un legítim sentiment popular, van seguir una fina estratègia ja assajada en altres contrades. No cal dir que van esmerçar tots els mitjans que van necessitar, molts i ben triats, i els van aplicar en el moment — 131 —

oportú i sense menysprear gens l’adversari. No descobrim res si diem que el futur és problemàtic, però aquest no dependrà tant de la reacció contra la llengua, sinó de la capacitat de la societat de formar parlants capaços de generar mecanismes en positiu, i no a la defensiva com fins ara. Hi ha moltes coses que han fallat i molts reptes pendents. No sabem encara què en traurem de l’ensenyament oficial de la llengua: sovint tot fa l’efecte de ser una simple operació de maquillatge cultural i que l’efectivitat és molt baixa. La premsa d’abast general al País Valencià és només simbòlica, i les revistes que més han prosperat es consumeixen sobretot a Catalunya... Però la gran decepció han estat els mitjans de comunicació i la impossibilitat de consumar una cultura de masses pròpia. I no sols ací: em sorprèn que la iniciativa empresarial del Principat haja oblidat la televisió per satèl·lit o el cable, la consolidació de canals privats en català, el cinema... Fins els kurds tenen televisió per satèl·lit! Costa d’acceptar que en una ciutat com Barcelona la majoria de les pel·lícules no es puguen veure en català. Fa trenta anys el món es construïa a través de les relacions personals; la cultura popular, les colles, l’escoltisme... eren en català, però ja no funciona res així. Ara ens socialitzem en bona mesura a través dels mitjans audiovisuals —per no parlar d’Internet—, i aquests no són en català, o n’hi ha molt pocs i sense oferta per a triar. Passejo per la València històrica i recorro les fites emblemàtiques, “la presència de la llengua en la pedra, que mostra la connexió de la ciutat amb els orígens”, en paraules de Lluís Polanco. El portal de l’Almoina, o de Lleida, a la catedral, l’únic romànic del conjunt, que diuen que van portar pedra a pedra des de la ciutat ponentina. Aquí està escenificada la llegenda de les 300 verges, tan estesa i tan viva per bona part del país, segons la qual aquest nombre de donzelles van venir de Lleida per a poblar el nou regne. Al ràfec, per sobre de la portalada, hi ha les carasses dels set matrimonis que se suposa que vigilaven les donzelles, amb unes inscripcions en què sovinteja la preposició am (amb). Aquí la “llengua feta pedra” es converteix en revelació perquè els partidaris de la secessió lingüística defensen que cal escriure en, tal com es diu popularment en aquestes terres (i en tortosí). Unes passes dins del temple, vora l’epístola, és el vers el que es mineralitza. Una lapida a terra proclama: “Jo sóc aquest que en la mort delit prenc / puix que no tolc la causa per què em ve.” — 132 —

Ausiàs March, naturalment, veí del barri, tal com indica una placa al carrer de Cabillers. Aquest era el carner de la seua família i aquí es deuen trobar els ossos del poeta que feia de la mort nostàlgia. També vora la porta, però a l’exterior, hi ha la capelleta de Sant Jordi, on la tradició diu que el Conqueridor va oir missa just presa la ciutat. El punt més emblemàtic de la conquesta és, però, la torre del Temple, que van arrasar fa un parell de segles per a bastir-hi un palau neoclàssic que, ves per on, és avui la seu de la Delegación del Gobierno. L’oficialitat hi ha posat una làpida en la seua llengua que diu exactament: Sitio de la torre de Babel-shaddar llamada después del Temple donde tremoló el pendón real en la conquista en 9 de octubre de 1238. Al cor de la ciutat, la llengua local s’havia mantingut en els molt populars barris del Carme i la Xerea, però una riuada esdevinguda el 1957 va arruïnar les cases, que es trobaven ja en un estat precari, i la gent el va abandonar en massa. El teixit humà que el configurava es va dispersar i el nucli catalanoparlant es va dissoldre. Cal buscar els darrers parlants a la perifèria, en barris una mica desvinculats de la pressió abassegadora de la ciutat: al Palmar —pràcticament dins l’Albufera— i al Canyameral, la Malvarosa i el Cabanyal, ran de mar. “Dir ‘cabanyaler’ a València evoca una identitat local distinta, que implica també el parlar valencià”, fa notar Polanco. El Cabanyal és el lloc on més es manté la llengua arraconada i m’hi deixo caure a darrera hora de la tarda, quan la gent fa vida als carrers, com si estiguéssim en un poble, en aquest dia suau de tardor. La brisa que arriba del port, que és a tocar, es deixa sentir als cabells. Passejo amunt i avall per carrers traçats amb tiralínies, tan llargs que no tenen final. L’arquitectura popular del barri és d’un gust exquisit, molt valencià, amb cases de dues o tres plantes d’altura, decorades amb rajoleta en tots els colors i dissenys possibles. La meitat han estat ja substituïdes per edificis del desarrollismo, grisos, adotzenats, lletjos amb premeditació..., de manera que el barri ha perdut molt de caràcter. Veig un supervivent extraordinari, el celler Montaña, establert el 1836, que ha conservat intacta la decoració, amb tot de tones de vi i una taula de pedra de l’any de la fundació. No hi ha res postís, l’antigor es conserva amb naturalitat, i amb la cara neta. — 133 —

—Per favor, un vi blanc. —¿Cómo? —Vi blanc. —¿Vino blanco? Es que no hablo valenciano. És la cambrera, la mestressa sí que el parla, però amb dificultat, “perquè els meus pares són xurros, però el meu marit és d’ací i el parla bé, perquè ací parla valencià tot el món”. Deu ser així, però sento el marit conversar amb un client i té un accent que faig de Valladolid com a mínim. A la vora, un home de quaranta anys repenjat en una botella parla un valencià perfecte, perquè “el meu pare i el meu güelo són del Cabanyal: la meua família està ací des de fa 700 anys”. Però és l’unic que pot dir, i no precisament per raons lingüístiques. Al carrer comprovo que “tot el món” són alguns dels adults nascuts aquí, però tanmateix és un percentatge molt elevat relacionat amb els valencianoparlants de la ciutat. Hi plego una de cada quatre o cinc converses de gent gran o molt gran; entre els joves, zero. Com que paro l’orella a tots els intercanvis lingüístics, aprenc molt de futbol: —Jo sóc del Levante i del València. —Açò no pot ser! O una cosa o l’altra... —i repeteix— O una cosa u otra... I també de fraseologia popular: “Quan el gat puge a la palmera, el Levante tornarà a primera.” Dedueixo que deu ser molt complicat per al felí enfilar-se pel tronc de la planta. Hi ha un parell de detalls molt significatius que indiquen, com apunta Polanco, que el valencià és entés encara com a llengua d’identificació. Els cartells de l’Associació de Veïns CabanyalCanyamelar, que ofereixen “ajudes per a la rehabilitació de vivendes” estàn escrits en perfecte català, i també dos o tres llençols penjats en balcons amb reivindicacions ciutadanes. L’ús del valencià a la capital és sovint una qüestió de “voluntat”. El filòleg Miquel Àngel Pradilla —que és del Maestrat— assegura que ell no fa servir altra llengua quan hi va i mai ha tingut problemes. —Ells no t’hi parlen, però si tu aguantes la llengua els acaba sortint, tot i que jo m’hi adreço en una varietat una mica diferent, en tortosí. Això és el pa nostre de cada dia... I demostra que hi ha — 134 —

un pòsit lingüístic important i que en tenen la destresa, malgrat que el desprestigi o l’autoodi provoca una ocultació de la identitat lingüística. I t’ho trobes a tot arreu: taxis, hotels, sector terciari... Pradilla, que és professor a la Universitat Rovira i Virgili, ha començat amb un equip a elaborar una macroenquesta sobre el català a tots els Països i blasma l’actitud del Govern valencià, que omet o ignora qualsevol dada referent a la llengua. —Des que el PP va arribar al poder, s’han acabat les dades lingüístiques; és una forma d’ocultar el català, com si no hi fos, i ja s’anirà morint. I no sols això: de 1995 ençà hi ha una contraplanificació lingüística, amb tot d’actuacions “paranormals” i una persecució permanent contra qualsevol signe de dignificació de la llengua: deshomologació dels títols de filologia, potenciació del secessionisme, tribalització constant... De fet, ens estan despistant: ens entretenen amb batalles codificadores mentre el que és important, que és que la llengua se’n va, queda amagat. Aquí la substitució és auspiciada pels governants. De camí cap a Sueca, sento en un programa satíric per la ràdio que aquesta nit obren la casa de Joan Fuster. Amb un humor gros, que se’n diria aquí, totalment vulgar, un parell d’individus comenten que “joé, si no se había abierto desde la muerte del dueño vaya pestazo debe haber”. Veig que l’emissora és de València per la temàtica, perquè la llengua que s’hi parla és una espècie de cheli del Madrid perifèric. L’humor, tipus Marianico el Corto, també és d’importació. És impensable que això faci gràcia a un valencià. Els resistents de la ciutat esmenten que el grau de castellanització mental a la capital ha arribat a uns nivells en què és impossible detectar res d’autòcton, els “nous valencians” ho fan tan castizo que “semblen d’Alcorcón”. És com si la llengua no hagués existit mai. Sueca, a només una vintena de quilòmetres, és ben bé un altre món, encara. La gent parla normalment en valencià i la seua presència en els rètols urbans, també els privats, es fa notar. Una part de la joventut ha començat, però, a apitxar, un fet que s’ha implantat en els darrers anys i que progressa cap al sud. A Algemesí el fenomen està més avançat, perquè va començar a mitjan segle xx. A Xàtiva també els ha arribat. La pròxima comarca cap al sud, la Safor, se’n manté estàlvia, però a la capital, Gandia, i a algun nucli com Be— 135 —

niopa —integrat al municipi— està consolidat des de fa anys. Per l’interior, a la vall dels Alcalans hi ha tres pobles (Catadau, Llombai i Alfarb) on fa quaranta anys no s’apitxava, i ara el fenomen s’ha introduït amb força. La “fondària” del català a l’altura de València és sols de trenta quilòmetres, en un altre “coll de botella”, “que ha aconseguit mantindre la continuïtat de la llengua durant 500 anys”, en paraules de Polanco, tot i que també han “emmagrit”, perquè a la castellanoparlant Sogorb, als Serrans, la documentació mostra que s’hi havia parlat català, com en altres indrets d’aquestes comarques. Anant a l’interior, el primer poble que es troba a la carretera quan se surt de la conurbació de València és Xiva de Bunyol, i ja és castellanoparlant. Pregunto per la casa de Joan Fuster i tothom me’n dóna raó. Unes veïnes “i tant que l’havíem tractat”: els deia “bon dia” i “bona tarda” cada vegada que passava, i “no en podem dir cap mal, però mira que hi ha gent que se li va posar en contra i açò que ho va deixar tot al poble”. La casa, el casalot, situat al carrer Sant Josep, apareix tancat i barrat, sembla que la reobertura es farà al vespre. Penso que quan s’obri, malauradament, no deixarà anar cap olor. A Gandia, una ciutat de 50.000 habitants, hi ha menys presència escrita de la llengua, però al carrer es nota que existeix. El centre, molt alterat urbanísticament, té la vivacitat i la bullícia moderada d’una capital petita. Al davant de l’antiga col·legiata hi han instal·lat en mitja dotzena de pedestals tots els membres famosos de la família Borja, fills il·lustres de la ciutat, en unes estàtues que presenten un punt sarcàstic molt d’agrair en un tema tan circumspecte. Prenc un arnadí, un dolç típic d’aquestes comarques en un dels establiments de la cadena de pastisseries-bar Tano, de molt de renom, on tot està escrit en català: menús, rètols, indicacions... És així per iniciativa personal del propietari, una persona molt coneguda amb consciència lingüística. El significatiu és que el negoci funciona vent en popa. La comarca, la Safor, és l’entrada del que es considera el nucli dur de la valencianitat, la regió amb més alt nivell de consciència nacional i, juntament amb les comarques escassament poblades del nord, on més s’ha conservat la llengua. M’encamino a Alcoi “la més valenciana de les ciutats valencianes”, — 136 —

segons diu tothom, giragonsejant per serres trencades i abruptes. A la ciutat el català s’hi sent molt i no se n’amaga ningú, però només apareix en uns pocs rètols privats. Contràriament, tot el que depèn de l’Ajuntament, fins i tot les inscripcions dels autobusos, recuperen la llengua autòctona. Em fixo en la indicació “Col·legi Major Ovidi Montllor”. Com no pensar en l’Ovidi a Alcoi? fent “vacances” al barranc del Cing. Destaca, com sempre, la Info Tourist; n’hi ha a totes les poblacions rellevants i en cap no hi ha ni una sola paraula en valencià, en la línia marcada per la política oficial. A alguns dels carrers més cèntrics, com arreu del país, hi ha fotos de Nuestro candidato (a la Generalitat), Francisco Camps, del PP, por supuesto, que sols amb el patronímic ja anuncia la seua política. Tots aquests cartells, tots, són en castellà. A les vuit del matí, al bar El Campanar, situat davant per davant de l’Ajuntament, a la plaça d’Espanya (de la bandeja, li diu tothom per la seua forma) hi ha un tragí febril de cafès amb llet i pastes, i no para d’entrar i eixir gent. A la mitja hora d’observació a la punta de la barra, encara no he sentit una sola paraula en castellà. Ep, ara sí, una dona gran el parla en una taula, amb una altra d’edat mitjana que manté el valencià! Això no es troba ja enlloc i no pot haver un cas més evident de fortalesa de la llengua. Al cap d’una estona un home fa la comanda en castellà, però el món continua inalterat al seu voltant. Un altre home entra fregant-se les mans: “fa un fretorro que talla els morros!”; es nota que estem a l’interior muntanyós, i avui aquesta ciutat de barrancades i estimballs s’ha despertat entre la boira. La clientela, molts funcionaris de l’Ajuntament, parla de la huelga que fan els mestres. “Vaga, es diu vaga!”, crida algú des de darrere. El cambrer afegeix que el que volen els mestres són vacacions, i immediatament rectifica, “perdó, vacances”, i torna a dir-ho, “vacances: m’he de corregir perquè m’he d’examinar de valencià”. I encara una proclama: “cal ser valencianista, o catalanista, és igual!” Som en un bar, amb majoria masculina, i no pot faltar el futbol. El cambrer continua sense complexos en la mateixa línia: “No sé si em fa més goig que guanye el Barça o que perde el Madrid”, i comenta que ahir va estar seguint les “imbecilitats” que deia el — 137 —

president del Futbol Club pel Canal 33, i en recorda els detalls amb pèls i senyals. En acabat, parlen de l’Alcoyano (he entrat al bar a l’atzar, perquè era cèntric, i sembla que m’hagin preparat el guió): explica que diumenge va perdre i li donaven la culpa a l’àrbitre, “ha, ha, ha... No sé com poden ser tan roïns”. Fins i tot en una ciutat amb aquest ambient, un bon nombre de valencianoparlants han transmès el castellà als seus fills. Rafel Jordà, guarda forestal i llicenciat en filologia catalana, explica que el procés va començar de la forma habitual. La classe alta va decidir castellanitzar-se als anys cinquanta i va transmetre als fills la llengua superior, fins i tot si ja parlaven als més grans en català. Les defeccions van continuar els anys seixanta i setanta, i als vuitanta es van alentir. El procés va fer forat, perquè als anys seixanta algunes famílies de classe mitjana es van apuntar ja al canvi, i Jordà refereix el cas d’un amic seu (d’una família de teixidors per compte propi), nascut el 1960, que va rebre encara el català, però els seus germans més petits ja no. El guarda-professor va sentir dir a un industrial alcoià, home de diners i propietats, ja jubilat: “la cosa més lletja del món és parlar en valencià a una dona.” “Efectivament”, diu el filòleg forestal, “s’ha de parlar en castellà a tot el que té menys de metre i mig: xiquets, gossos... i sembla que les dones entren també en aquesta categoria”. I així és, als gossos també els parlen en castellà. Fet i fet, les estadístiques diuen que el 70 per cent dels 65.000 alcoians parlen valencià, “però el futur no és falaguer, perquè les estadístiques també diuen que gairebé la meitat dels valencianoparlants de la ciutat parlen als fills en castellà: si vas als parcs, veus que gairebé tots els menuts es relacionen en castellà..., tot i que molts recuperen la llengua”. La bogeria de tot això és que aquesta és una zona encara monolingüe fora del redol de la capital, fins al punt que una dona gran de Benimarfull deia “sense cap malícia”, “érem tres persones i un castellà”. L’ambient ha permès la recatalanització de molts d’aquests “infants perduts” (malgrat que passa cada cop menys), perquè tot el que és popular és en valencià, en especial les filades dels moros i cristians, un esdeveniment cabdal en la vida de la població. L’expressivitat del parlar d’Alcoi és superlativa, meravella sentir Rafel Jordà desplegar tota la riquesa del llenguatge, i “moltes coses — 138 —

que es perden”. El seu avi distingia encara entre vermell i roig, un matís que ja s’ha oblidat. Vermell és el color de la sang, i el roig seria més burell, com els dels gats rossos o de les muntanyes pelades; “tenia un vell veí que als gats rossos els deia rojos”. “Roig seria exactament com el color dels pèl-rojos...” Rafel Jordà no pot evitar el comentari irònic a propòsit de la prohibició de vermell per part de l’oficialitat lingüística, perquè tothom diu la paraula a Alcoi i a altres poblacions de la comarca; “per no parlar de servei [una altra paraula emblemàtica de les prohibides], quan tots els textos valencians clàssics en van plens”. I continua, sense poder reprimir una riallada: “conec el cas d’un destacat dirigent del PP de València que havia vetat vermell a la seua dona, perquè era ‘català’, i ara que s’han separat ella ho va dient a tothom com a prova de la imbecil·litat del seu marit; ‘no em volia fer cas quan li deia que al meu poble es diu així...’, s’enfurismava ella.” Altres paraules emblemàtiques en la llista de prohibicions són sortir, feina i aquí. “Si les uses ets acusat automàticament de catalanista.” Un altre matís que s’ha perdut és la diferència entre eixir i sortir, “que fa encara la gent molt major de Callosa d’en Sarrià”. Eixir seria l’accepció normal; en canvi, sortir és fer-ho de pressa i corrents, d’escapada, a raig fet..., una diferència que es manté en els italians uscire i sortire. Com va passar en el cas d’ací i aquí, que expressen conceptes diferents i en el passat formaven part del vocabulari de tots els Països Catalans; amb els segles i la desmembració, cada zona va triar una única accepció: al Principat i les Illes va quedar sortir, i al País Valencià i la Franja, eixir, però encara als textos de la Barcelona del segle xviii apareix eixir com a forma general. A la Catalunya Nord la forma majoritària és sàller, amb escatxics d’eixir i sortir en alguns pobles. Al costat d’això, Alcoi ha creat algunes formes híbrides curioses, castellanismes passats pel sedàs del valencià. Així, diuen tatxar, barreja de tacar i manchar; o mutxol, de mussol i mochuelo. La ciutat es troba a prop del límit meridional en la pronunciació de la r final (situat en l’anomenada línia dita Biar-Busot), i en converses informals sovint se n’el·lideixen algunes. Com que el fenomen avança impulsat per la capital, en alguns llocs la gent s’està fent un embolic i han passat a posar-les a tot arreu, i diuen vórer i víndrer. La pròpia fesomia orogràfica d’Alcoi, situada entre espadats en la confluència de dos rius, on els ponts són imprescindibles per a — 139 —

comunicar els barris, expliquen en bona part les peculiaritats de la ciutat. La carretera que mena a la costa és un seguit de voltes i revoltes per un paisatge de rocalla i torrenteres. Vaig cap a Benidorm i a l’entrada de Benifato trobo un parell de pintades: Our national culture is being under the invaders jackboot i Freedom for Catalonia. Suposo que sols la llunyania ha permès la supervivència d’aquestes reflexions anatematitzades. Al final d’aquesta carretereta deliciosament infernal, d’escenaris trencats i superlatius, apareixen altres pintades de signe diferent, però també altament provocadores: “La vall és bonica”, “Salvem Aitana”, “No a les urbanitzacions”... Som ja a les envistes de la Nucia, que toca a Benidorm, i la patuleia avança immisericorde cap a l’interior encara verge. De cop, Palop Paradís. Urbanización residencial, sota la mola impressionant d’una muntanya enterament rocallosa. Ja hi som! Però “Corral el Pelut”. Encara sort! Els primers tarongers apareixen disputant l’espai als pins, i en acabat la dolça vinya. I no gaire després, el primer ésser vermellós sense camisa i en calça curta! A les vuit a Alcoi feia “un fretorro que tallava els morros”, i a les onze estem en ambient tropical. Paral·lelament, la llengua local ha desaparegut del món. Un altre personatge sense camisa, i un altre! i gratacels a l’horitzó, i Publivía: En Bancaja hablamos tu idioma, In Bancaja we speak your language, Wirbei Bancaja sprechen Ihre sprache. Ah! I continuem. La festa ha començat!: Terra Mítica. La diversión es nuestra historia; Casino Mediterráneo, Burger King... i encara no he entrat... Ara sí: Hotel Club Amigo, The nº 1 all inclusive in the Costa Blanca; Desafío medieval, Fantastic Family Show Dinner; El Caravaqueño, tapas variadas... Estic abocat a l’avinguda que em fica en aquest món psicodèlic i aclaparador que és Benidorm i avanço sense control cap al ventre del monstre. Ep! Com una formiga entre elefants, bravo per “Llibres i Papers Espriu”, això sí que és coratge! Em deixo dur per la circulació fins que puc deixar el cotxe en un lloc apartat. Torno cap al centre, on veig el primer carrer retolat en català i també un cartellet modest i artesanal amb les quatre barres. Deu ser ben bé l’instint, perquè es troba entaforat entre un maremàgnum de rètols, anuncis, emblemes..., al costat del descomunal Restaurante Chino El Dragón i vora una paella de dos metres de diàmetre posada en vertical amb clòtxines i tot. M’hi atanso i veig que hi posa “Casal Jaume I”, amb una fletxa. El busco, està situat discretament en una — 140 —

raconada interior, entre els blocs, mig amagat darrere una estàtua que sembla d’un guerrer amb alabarda i ballesta fet de peces de maquinària. El Casal Jaume I està tancat amb una reixa i una gran cadena, sense un sol cartell a la porta. Som a l’Avenida de Ruzafa, on queda alguna casa baixa. Benidorm devia ser així fa cinquanta anys. Sento una conversa en valencià: “Dóna-li recuerdos a Dolores.” Aquí comença el nucli antic, el Calvari, on l’Ajuntament ja es permet de retolar els carrers en autòcton. Al mig del barri, en un carreró estret, en una caseta de pedra d’un sol pis, hi ha els Electrodomésticos Riera. Aquest ho deu ser! En Riera —Vicent, de patronímic— està reparant una planxa i explica que sí que es parla valencià a Benidorm, perquè hi ha molta gent de la contornada; ell és de Finestrat, “no devem passar dels 3.000, però qui és d’ací manté la llengua i la trasmet als fills”. —I quanta gent hi viu, ací? —Ui... és impossible de saber, d’empadronats n’hi ha 60.000, però devem ser el doble, i és una vergonya, perquè usen els servicis, porten els fills a l’escola..., i els impostos els paguen a Andalusia o a Galícia. En un cens que van fer a l’estiu van eixir 650.000 persones! Entra un veí de 71 anys que diu que és d’ací, i ja ho eren els seus pares i els pares d’ells. Una rara avis, perquè gent nascuda a Benidorm no en deu haver més d’un miler. —I tant si era diferent, açò. Abans la gent prenia la fresca al carrer i deixàvem les portes obertes; no com ara, que no paren de robar! —Quan va canviar la cosa? —Va començar el 1949. Quan vam llogar les primeres cases ja sabíem que el que teníem s’acabaria, però és que mos hem fet rics! Jo mateix, he robat tot el que he pogut. Vicent ironitza sobre Julio Iglesias, que diu que va contribuir força al canvi quan va cantar al famós festival. “I ara li heu dedicat una plaça... ha, ha, ha”, riu adreçant-se a l’autòcton. En Vicent té encara més sarcasme a la recambra: tot va començar a canviar amb aquell eslògan, com feia?, una cosa així com Tenemos sol de invierno y brisa de verano, ha, ha, ha... Una anglesa, amb tots els ingredients necessaris del guiri empedreït, entra demanant fegueteria fegueteria i l’envien carrer avall. Una altra dona, en castellà, vol reparar un estri. En acabat arriba la muller d’en Vicent amb una criatura, a la qual parla en català tot i — 141 —

que ella és de Cartagena. És evident que som a la resistent Marina, malgrat el maremàgnum! Ella és mestra i fa classes en valencià. La platja és plena de gent en vestit de bany —malgrat que la tardor és molt avançada—, la majoria jubilats nòrdics. La presència del català, tot i que discreta, continua als carrers vells de la vila. O això és una ciutat? El bar de la Asociación Local de Jubilados y Pensionistas és en una caseta de creixement sostingut d’una sola planta amb un jardinet, l’única que queda a tot el carrer, i s’hi sent també el valencià a les taules, i el policia local dels Serveis Socials de l’Ajuntament que hi ha a la vora el parla també amb uns operaris. M’escapo d’aquesta illa fantasiosa per la mateixa carretera per on he arribat. Ja fora del nucli, tocant a la Nucia, enmig d’urbanitzacions, “Xaloc. Regals i decoració”. Algú hi ha! Un parell de quilòmetres i és com passar de la nit al dia, o de l’infern al paradís (no el de la urbanització), comencen els roquissars i els pins en un paisatge esponerós i superlatiu. De camí cap a Tàrbena, ensopego amb Guadalest i quedo sobtat. És el minimalisme urbà perfent la grandiositat del paisatge. De lluny veig un campanaret blanc que surt directament d’un penyal, i a sota, en una gran escletxa de la roca, hi ha una portalada antiga, i un castell en ruïnes per sobre de barrancades sense fons i d’estimballs que arriben al cel. No fa ni mitja hora que he sortit de Benidorm i el contrast és immisericorde. Però no tant. Quan hi entro veig que les turbes han arribat també aquí, el magma avança... El carrer d’entrada és ple de paelles, souvenirs i pantalons curts. Els porten en autocar a veure el rerepaís típic. Per sobre hi ha una fortalesa natural perfecta entre grans cingleres, on s’assenta el poble antic. L’escletxa a la roca n’és l’entrada. A sobre d’una mena de cavall bernat (carall venerat, en l’origen) hi ha el campanaret blanc, com posat exprés per a la postal. El recinte és bonic, molt bonic, però ja impracticable. Hi veig anunciats cinc o sis museus: Microminiaturas, Microgigantes, Museo de Antonio Marco..., i un gran magatzem, el més gran del poble, de Lladró. Molt adequat. A la paret vertical del roquissar hi han enganxifat en rajoleta la versió de Wenceslao Fernández Flórez sobre el tema, que completa l’estossinada: Aunque Alicante no ofreciese la incomparable tibieza de sus dulces inviernos, aunque llegaran a desaparecer las palmeras de Elche y el — 142 —

soberbio peñón de Ifach se hundiese en las aguas, mientras subsistiese Guadalest habría un poderoso motivo de peregrinación, porque Guadalest es uno de los sitios donde la Naturaleza se ha mostrado genialmente artista, y ella, en cuyo cargo se puede apuntar el defecto de repetirse con exceso, no ha podido duplicar en ninguna otra parte esta obra admirable. Carretera i manta. I voltes i més voltes. Passo Callosa d’Ensarria, on un esprai anònim ha esmenat piadosament el rètol d’entrada amb una barra entre el pronom i el llinatge, i amb un accent on toca. Després de Bolulla, a la vora de la carretera costeruda un gran cartell anunciant el restaurant Sa Cantarella posa ja en situació. Som al país del parlar de sa! Uns quilòmetres més i el poble apareix estirat i blanc sobre una península aèria. Això em recorda Banyalbufar o Estellencs, quan van venir els mallorquins segur que s’hi van trobar com a casa. Hi ha un carrer que vertebra el poble, que va de l’entrada a la plaça Major, on, davant de l’església, es troba As Supermercat. La vila acaba en un camp d’handbol que, per força, està tot enreixat. Si els cau la pilota l’hauran d’anar a buscar a Bolulla, deu quilòmetres avall. Paro l’orella i tothom parla de sa, fins i tot els xiquets, que diuen també aquest (aquet) i no este, i aqueix i no eixe. Hi ha també el cafè bar Cas Donsainer, i Casa Pinet, on acaba d’aparcar una furgoneta que és impossible que no cridi l’atenció. Tot el capot l’ocupa un arbre amb el símbol comunista de la falç i el martell i una estrella de cinc puntes a la capçada, i amb les arrels estirades formant les quatre barres. Un eslògan envolta l’arbre: “I la fruita serà millor que la flor promesa.” A la part del darrere del cotxe, i no petit, hi diu: “Al servei del meu poble. Tàrbena. La Marina. País Valencià.” Entro al restaurant i em situo al límit del cobriment de cor. La sala és plena —no hi cap ni una agulla més— de víquings vermellosos afartant-se de paella mentre a tot volum sona “La Internacional” (en castellà, per cert). L’amo, amb una boina enorme, estil Hemingway, em diu que la simfonia forma part del menú i que m’atendrà “amb molt de gust quan tots estos se n’hauran anat”. La curiositat em pot i faig un recorregut perimetral pel local, que sembla la cova d’Alí Babà revolucionari. Tampoc a les parets

— 143 —

no hi ha ni un centímetre quadrat lliure, plenes de pòsters, postals, cartes, fotografies, banderes, banderins, icones, figures, instruments, botes, emblemes... I sobrassades penjades arreu, com a símbol suprem del poble. Surto per no competir amb les càmeres de vídeo i torno a passejar pel poble i a parar l’orella. A la carretera descobreixo l’autocar que ha desembarcat la tropa vermellosa: Benidorm Local Tours. Com deuen pair la sobrassada d’en Pinet? Joan Lluís Monjo, que és el principal estudiós local de la història i de la parla, m’ha informat que al poble queda memòria viva de ser descendents de mallorquins (de fet, als tarbeners els diuen així de renom als pobles dels voltants) i han conservat moltes coses dels seus ancestres arribats de sa Roqueta, des de les sobrassades fins a la parla, i no cal dir els llinatges: Moll, Mengual, Femenia, Monjo, Ginestar, Gilabert, Llull, Calafat, Mascaró... Hi ha moltíssimes coses en el llenguatge que evidencia d’on procedeixen els tarbeners. Des del lèxic: tudar, rel (i no arraïl), ronyó (i no renyó), renyar, jonc (i no junc), agrer, escarrufar...; fins a la morfologia: diuen, per exemple, els articles personals en i la (com ho fan a Girona avui) en comptes d’ometre’ls, com fa el valencià general. Però el mallorquí inicial també ha evolucionat molt per a apropar-se a la parla dels veïns. Per començar ha perdut el tret més dissonant de tots, la vocal neutra, i ara trobem que els tarbeners, en convertir-la en a o en e, no ho fan de la mateixa manera que la resta de valencians: diuen treure, o nedar, pronunciats amb e tancada, o as, l’article determinat masculí. Aquest és el signe més evident de tots, i només es conserva en aquest poble, mentre que mallorquinismes n’hi ha en una vintena de poblacions de la zona. Els tarbeners anomenen les seues peculiaritats “parlar de sa”. Hi ha altres coses que sembla que han arribat de Mallorca, com l’estigma d’una sèrie de famílies, totes emparentades, a les quals anomenen “rabuts” i que tothom té com a descendents de jueus. Durant segles els altres tarbeners s’han negat a emparentar amb els estigmatitzats i abordar el tema és un tabú infranquejable, fins i tot entre els més joves. Aquest és un fenomen que no es dóna en cap altre poble. De tornada al restaurant, la nova tongada de comensals ocupem sols tres taules. De seguida ve en Pinet, que es diu Joan Moncho — 144 —

Pascual, segons és facil veure en la iconografia penjada: “Té, germà, la gastronomia d’esta república”, i m’allarga la carta, que té exactament nou plats i creïlles fregides (per encàrrec n’hi ha alguns més), tots molt de la terra. Excel·lent. Al darrere de la carta hi ha “El jovent per la independència i la revolució dels Països Catalans”. De seguida ve un tall de sobrassada cuita i un de botifarra negra per obrir pas, i amb el porc de la terra, un full titulat Aportació cultural de casa Pinet, en què instrueix les “¡¡Valencianes!! i els ¡¡Valencians!!” sobre la senyera pròpia, el primer paràgraf del qual diu: “A l’Ajuntament de València podeu admirar el Penó de la conquesta. Eixa és la bandera del Rei En Jaume. Això ho va dir ell mateix en la seua Crònica. I eixa bandera només té les quatre barres. La bandera del rei Jaume és la de les quatre barres. Sense blau!” Mentre espero el primer plat, recorro la imatgeria de les parets, els matisos de la qual es multipliquen a cada llambregada. Hi ha pòsters de La Pasionaria, de Fidel Castro, de Marx i d’Engels... —hi són tots!—, una reproducció del famós cartell de Pere Català i Pich d’una espardenya catalana trepitjant la creu gammada, i uns quants més de la guerra civil (sols els del bàndol correcte): Instrucción militar en la retaguardia; Grabad en vuestro pecho esta consigna: atacar es vencer; Ayudad a Madrid sufrido y heroico... Un cartell posterior: “La flama de la llengua l’encengué la fe, la porta l’esforç, la manté la voluntat d’un poble.” Ai... Una dona de la taula de la vora gosa demanar “espàrrecs de llauna” i en Pinet no està per orgues: “Això és una barraca de cuina de la terra, hi ha el que hi ha al menú, ni espàrrecs de llauna ni dels altres!” La dona ha comprovat que no pot menjar espàrrecs, però fa alguna observació sobre els canvis gastronòmics: “Senyora! Senyora! Des de 1974 que vam obrir, ací no hem canviat ni de carta, ni de cuinera, ni de manera de tractar la gent!” Tot això uns quants decibel·lis per sobre del to normal. La dona, en decisió encertada, opta per callar. Tot esperant el segon plat tinc oportunitat de furgar les parets més al detall, agombolat per les cançons revolucionàries instal·lades als altaveus: una pàgina de diari amb una foto d’en Pinet amb “el trabuco de su bisabuelo bandolero”. Una carta emmarcada amb les quatre barres pintades: “Que ens poguem veure lliures de blau per — 145 —

sempre.” Unes quantes fotos de brigadistes de la Lincoln firmades. Pinet arriba amb el segon plat i m’explica que ell és de Benidorm, però que la seua àvia era d’aquí, i em mostra “el regal més gran que he rebut el 2002”, en forma d’article emmarcat. És una carta enviada a un diari en què un individu que es declara cap provincial de Fuerza Nueva recomana venir aquí a sentir la Internacional, perquè “hay que ser abiertos y el lugar es original y hay buen ambiente”. “Després d’això ja em puc morir”, diu Pinet. Sobretot, suposo, per tal com explica que va anar la seua relació amb l’especimen: “Sols posar-se a taula ja vaig veure que era un fatxa, pretenia que tothom mengés el que ell volia. Em va dir no sé què i el vaig fotre a fora. I tant! ‘Això és el meu treball i és el meu hobby, i no tinc per què aguantar persones com vostè’, li vaig dir”. Amb les postres m’arriba el Llibre de la Casa: “Casa Pinet - Planeta Terra. Nº 38º 41’ 37,6’’. ASM 592 m. Premi Mèrit Turístic Provincial Alacant 2002”, i una foto d’Eduardo Zaplana lliurant-li un escut de Benidorm emmarcat! —Pinet, ara sí que crec que tot és possible en aquest país. —I no t’ho perdes, germà! Va ser Zaplana el que va insistir a donar-me el guardó. L’alcaldessa es va emprenyar i no va vindre. Vicent Beltran ha fet la tesi doctoral sobre els parlars de la zona i coneix poble a poble tots els mallorquinismes que es conserven, i de fet en són un gavadal escampats per les dues Marines, la Safor, part del Comtat i fins a alguns punts de l’Alcoià i la Vall d’Albaida. De fet, tot el cap de la Nau, la zona muntanyosa i esquerpa ocupada majoritàriament per moriscos expulsats el 1609. Segons Beltran, encara es fa la vocal neutra en posició pretònica a Gata i Pedreguer; es diu vëí o mätí (“és residual, però queda”). En aquest sentit, amb la valencianització, ha quedat una forta vacil·lació entre a i e a tota la Marina Alta i a Tàrbena: segrantana, famella, caregol, gire’t... La desinència zero del present d’indicatiu s’ha perdut, però a Tàrbena no s’hi ha afegit la e valenciana, sinó una i (jo canti) com al Rosselló. El filòleg destaca Tàrbena com un poble “molt especial”. Tot i situat en una zona pobra i orogràficament complicada, ha mantingut un altíssim nivell en tot, des de la cultura fins a la indumentària, i això els és reconegut per tots els veïns, que els admiren i els va— 146 —

loren. “A la comarca se’ls considera gent avançada i moderna; per posició i geografia no els tocaria ser progressistes, i ho són molt!” Potser això ha salvat el sa: “A molts pobles hi ha autoodi contra les peculiaritats en el parlar i se n’amaguen; a Tàrbena hi va haver un signe així als anys seixanta i alguns van començar a parlar de la, però això va passar i ara se n’enorgullixen.” Beltran em fa una classificació d’urgència sobre els pobles més mallorquins quant al llenguatge, que són, per aquest ordre: Tàrbena, Xaló, Llíber, Pedreguer, Gata, la Vall de Gallinera, la Vall d’Ebo, la Vall d’Alaguar, Castell de Castells, la Vall d’Alcalà, la Rectoria, Bolulla... —I per què se sol citar sempre la Vall de Gallinera al costat de Tàrbena quan es parla de mallorquinismes, si hi ha altres llocs on en fan més? —Supose que és un nom mític. Antoni Maria Alcover i altres filòlegs pioners la citaven i n’ha quedat el costum, però Sanchis Guarner ja no hi va detectar els articles mallorquins, que és el signe més evident de tots. A Gata s’ha produït un fenomen curiós en passar de la xeix mallorquina, tan notòria, a la valenciana, que han apitxat quan no tocava, i diuen atxò o petx, per això i peix. No cal dir que els veïns en treuen molt de suc a atxò: “De Txitxona a la Txara hi ha txitxanta quilòmetres passant per Txaló i per Txàbia”, els diuen... I quan un de Gata demana si “és aixina?”, li contesten que “no és a Txina, és a Txapó”. Vicent Beltran no ha estudiat només l’ascendència mallorquina d’aquests pobles, sinó la parla en general, i assegura que aquí la salut de la llengua és total, i diu que les dues Marines i la Safor són “la reserva espiritual valenciana”, i també el Comtat, que és la comarca més catalanoparlant del País Valencià, amb un 98 per cent, i també la més rural de totes. “Aquí la llengua s’ha mantingut intocada i no la van afectar les migracions dels seixanta, però ara, fa dos anys com a molt, ha començat a arribar la nova immigració i per primera vegada se sent castellà als pobles. Caldrà veure què passa amb els fills dels nouvinguts, perquè ells es mantenen totalment al marge, diu el filòleg. Des de l’altra banda del mar, Antoni Mas ha estudiat el mateix fenomen, però a la inversa. Ell és de Santa Margalida, una vila de

— 147 —

l’est de Mallorca d’on ha documentat unes 260 persones que hi procedien i que vivien al País Valencià. “Si hi sumem uns altres que ho semblen pels cognoms, tenim exactament les 400 persones que les fonts de l’època diuen que van partir. Aquestes representaven un vint per cent de la seua població i van fer cap a la Marina, especialment a Tàrbena, Llíber i Xaló, i avui justament el poble mallorquí està agermanat amb els tres valencians, en una mena de reconeixement de les arrels per part dels uns i dels fruits per part dels altres. La gent en aquests llocs es mostra molt interessada pel seu passat i Mas coneix almenys una quinzena de tarbeners que s’han fet l’arbre genealògic. L’historiador calcula que al segle xvii se’n van anar de Mallorca unes 2.000 persones, sobretot d’Artà, Pollença, Manacor i Santa Margalida, per aquest ordre, però en general de tot Mallorca. —Només? —Eren gent jove i matrimonis amb fills joves, i això va fer que augmentessin amb molta rapidesa. El 1660 ja havien poblat la meitat dels llocs abandonats pels moriscos i al segle xviii les zones buides tenien ja els mateixos habitants que al xvi. Santa Margalida té ara 4.000 habitants en tot el municipi, i a Xaló, que hi provenen en la seua majoria, són 2.000. A Tàrbena van arribar a ser 2.000 persones, un nombre que no està malament si es considera que al segle xvii s’hi van establir sols setze famílies. La natalitat va ser molt alta. I cal tenir en compte que primer es van establir a les muntanyes, però van anar baixant a les planes, i ara a molts pobles d’origen valencià antic tenen una part significativa de llinatges mallorquins. —Qui hi va anar? —Gent pobra, sobretot pagesos sense terra. Les de la Marina són terres xereques, però per a persones que no en tenien representaven molt, i el segle xvii Mallorca va viure llargs períodes de fam. “Va quedar més pelat que el blat de l’any tretze”, es diu encara avui a Santa Margalida. El refrany es refereix a 1613. Les males collites van començar a 1605 i van durar fins a 1620. Van ser anys molt difícils i es va donar la circumstància que el duc de Gandia era virrei de Mallorca, i va combinar el trasllat. Aquí hi havia una gran necessitat i allà hi faltava gent, així que es donava el binomi adequat. Condueixo per carreteres endimoniades en direcció a la Vall de Gallinera i just abans d’entrar-hi m’aturo al poblet de Margarida — 148 —

perquè veig una velleta asseguda a l’entrada. M’informa que aquí no tenen cap memòria de mallorquins, que “ho són més” a la Vall de Gallinera. —Per què? —Bé... diuen mo n’anem. —I ací? —Ací se n’anem. A la Vall s’hi accedeix per una mena de serrat on, de cop i volta, queda instal·lat l’atzur del mar a l’horitzó. No m’ho esperava, em creia en algun punt indeterminat d’un interior trencat i escabrós. La vall és una canal ampla encarada a un teló blau que presenta dues capes superposades, una més fosca i l’altra de celest. Però el mar és encara llunyà, sols l’alçada permet la perspectiva. Quan avanço, m’adono que en realitat no estic veient el mar, sinó una espècie de miratge, el seu reflex al cel, que forma una línia horitzontal que en té tota l’aparença. Passo un parell de poblets diminuts i al Patró, el que fa de capitaleta, m’assec amb un grup de vells que descansen als safarejos. Hi ha dos grups, el dels homes i el de les dones. Tots saben que descendeixen de mallorquins i tenen fins i tot una explicació, diuen que sant Francesc de Borja va portar aquí illencs quan van expulsar-ne els moros. —I saps per què això se’n diu la Vall de Gallinera? —Per què? —Perquè ací es pagaven els impostos amb gallines. —A qui? —Ai, Mare de Déu, potser a sant Francesc de Borja... —I què ha quedat de mallorquí? De seguida esmenten els cognoms. L’home que parla, que té 84 anys, cita en primer terme Alemany (“a mi em diuen Morell Alemany”), i també Seguí, que s’ho diu l’home de la vora, de 75 anys. “El tercer més estès a la vall és Moltó, però no sé si és mallorquí o no.” El senyor Morell Alemany recorda que quan ell era jove tenia un veí, el tio Miquel, que parlava de sa, “deia sa capell”. —Sa capell o as capell? —Ai, potser sí, però ho feia aixina... I capell és una paraula

— 149 —

que ja no es diu! —I com li diuen ara? —Sombrero. Una dona d’uns 75 anys, al safareig de la vora, recorda també que “quan era xicoteta” els vells parlaven de sa, “i deien també matros, i ara ja diem mosatros”. —I va ser el tio Miquel l’últim a parlar de sa al poble? —Hum... Hi havia un altre home molt major, que també es deia Miquel, Miquel Cervera, que ho feia, i altres vells del seu temps. Es desencadena un exercici de memòria col·lectiva i la tercera edat del Patró en pes acorda que tots aquests avis van morir entre 1940 i 1950. Aquesta és, doncs, la data de la desaparició del sa a Gallinera, sens dubte molt més tard que a cap altre punt (llevat de Tàrbena), on ningú recorda ara antics parlants. Aquesta és la raó, doncs, per la qual la vall acompanya Tàrbena com a emblema dels mallorquinismes. Rebusquen entre tots paraules o trets distintitus del parlar local i no en surten més, però tots tenen clar que la vall té coses especials: “A Margarida ja parlen diferent, més com a Alcoi...”, i fan una entonació imitant el que entenen que és un valencià més tancat. M’aturo de nou a Benialí, per les ressonàncies inconfusibles del nom, en una regió on gairebé tots els pobles tenen un passat àrab. Un home de 83 anys té consciència que tots aquests llogarets van ser poblats per mallorquins, però no sap més detalls. “Hi ha els cognoms: Alemany i Seguí; jo sóc Seguí.” La pròxima parada és Benissa, a la Marina Alta, “un poble com n’hi ha pocs per ací”, en paraules de Lluís Polanco, amb qui he quedat per recórrer la comarca. Es troba encastellat entre el tossal Gros i la serra d’Oltà, en un punt enlairat per sobre del mar, al cap de la Nau. Es nota que algú amb sensibilitat s’encarrega de la vila; l’indret es mostra cuidat, amb la part antiga perfectament adobada, les façanes emblanquinades, cada cosa al seu lloc i cap estridència notòria. I amb tot en català, fins i tot les xapes dels guals, un cas molt poc comú en aquest país. Visitem Toni Santacreu, que havia estat regidor de l’Ajuntament de Benissa i ara treballa com a animador cultural per al d’Oliva. Es tracta d’una persona amb un gran coneixement de la cultura local. De seguida troba una paraula mallorquina pròpia del poble — 150 —

(solament s’usa aquí), “asfalçó, que és la corbella petita”, una falç de dimensions diminutes. No cal ser filòleg per a veure que l’article salat va ser oblidat i va perdurar enganxat al nom, que, a més, és desconegut a la comarca, on no usen l’accepció falç. Santacreu ressalta que “en dues generacions s’han perdut una barbaritat de paraules genuïnes”, tan pròpies del poble com de més generals: “la meua àvia deia arracades o ampolla, que ara s’han convertit en pendientes i botella. Els xiquets ja no saben què és el bosser, ja li diuen bolsillo! Però això no és res comparat amb Calp, allà ja no saps què parlen... Bé, parlen castellà.” El parlar de Benissa té fama de sonar com una cantarella, “es diu que érem un poble de frares i que per això cantem tant”, però Santacreu explica que on més canten és a Relleu, “on és exagerat el to i el so que imprimixen a les paraules”. I el graciós és que els naturals de la veïna Teulada, que són els teuladins, no usen aquest mot com a substantiu en el sentit general valencià, sinó que fan servir pardal, com al Principat. Per als altres valencians, pardal té el sentit general d’ocell (per a acabar de fer la ronda, per als mallorquins es pardal és sa perdiu, o sigui, l’òrgan sexual masculí). L’exregidor explica la consideració que es té a la comarca del parlar dels pobles propers. A Gata i a Murla, fan el txa, txa, txa..., han convertit la xeix en txa, i “a Pego són molt bròfecs”. Una de les raons per les quals els veïns consideren Pego barroer és perquè fan muda la r final, com també a Bolulla: “Cagá i fé pudó”, els escarneixen els de la vora. O, també en la mateixa línia escatològica, “en Pedregué trauen els gossos a cagá”. “Castell de Castells, en canvi, és molt interessant, parlen com els nostres avis, amb un vocabulari molt ric.” Benissa s’ha mantingut catalanoparlant pràcticament en la seua totalitat fins fa quatre dies, “però ara tot ha canviat, en un no-res hem passat de més del noranta per cent al 76 per cent, havíem estat sempre 8.000 habitants i en cinc anys n’hem passat a ser 10.000”. Hi ha moltíssima immigració: primer van venir magribins i ucraïnesos, i en acabat equatorians i colombians. “Ara que la segona generació dels arribats als seixanta i setanta es començaven a integrar, ens ha caigut esta nova allau que no sap ni la llengua que es parla ací.” El curiós és que ara les línies en valencià a l’escola “han augmentat d’una manera bestial”. Els números són prou eloqüents: a — 151 —

preescolar n’hi ha tres amb vint xiquets cadascuna, i en castellà només són onze menuts. “Hi ha molts castellans que fa uns anys haurien incendiat l’escola per açò.” Primer les coses van seguir l’ordre “lògic” i els castellanoparlants i alguns valencians van apuntar-se a la línia hispana; però allí era justament on va fer cap tota la immigració. Primer van desertar els espanyols (“per a justificar-ho deien que ja eren valencians”), després els sud-americans, i ara la línia de castellà podria fer-se ja en àrab. Per a entendre les proporcions, a l’escola del fill d’en Toni hi ha un 34 per cent d’estrangers. La proximitat de la costa ha portat també molts comunitaris. Els anglesos han estat els més insidiosos a voler eximir els seus fills d’apendre valencià a l’escola, però no els ho han concedit. “Els alemanys van pel mateix camí, no els dóna la gana; en canvi, els belgues i els suïssos no posen cap problema.” Qüestió de tradició. Santacreu destaca que les línies escolars que funcionen al País Valencià generen segregació, “ni s’ajunten els xiquets ni s’ajunten els pares, els veus cadascú al seu racó i ni es miren”. L’exregidor denuncia que aquest model s’ha creat a partir de la ciutat de València, on els autòctons no parlen la llengua, “si s’hagués fet tot en valencià des d’un principi hauríem evitat molts problemes”. Fins i tot en un poble tan catalanòfon, hi ha hagut “quatre moniatos que han parlat castellà als seus fills”. Quatre, però hi han posat la falca. “Ací, però, els fills han corregit els pares i han tornat a la llengua.” Ja a la porta, quan ens acomiadem, Toni Santacreu ens explica el secret de les xapes dels guals, un dels pocs pobles valencians que les té en català. —Quan vaig ser regidor en vaig comprar tantes que abans s’acabarà el poble que les xapes. Mentre n’hi hage cal suposar que no en portaran de noves en castellà. —I on les vas trobar? —Les vaig haver d’anar a buscar a Catalunya. Tenim una cita a la vall d’Alcalà, al cor de les muntanyes de la Marina Alta, amb Joan Seguí Alemany, que és conservador del Museu d’Arqueologia i Etnologia de València, i remuntem les carreteres sinuoses de la comarca i travessem poblets petits i molt ben col·locats fins a Alcalà de Jovada, on ens espera el nostre amfitrió. — 152 —

Recorrem un quilòmetre per un camí de terra fins a l’Atzuvieta, un llogaret abandonat amb mitja dotzena de cases sense teulat i algunes socolades esparses. El que per al passavolant no són més que ruïnes, resulta ser un dels poblats moriscos més ben conservats del país. Amb mà experta, l’arqueòleg assenyala el que és construcció típica i els afegitons fets d’una manera irregular pels cristians. Els àrabs tenien una tècnica més depurada, amb pedres més grosses i millor alineades. Les parets presenten uns forats típics de la construcció islàmica, perquè per a aixecar-les usaven caixons que omplien amb morter i rocs. La part més vella del poblat és del segle xiv, i òbviament va ser abandonada pels propietaris el 1609, quan van ser expulsats a pesar que oficialment eren cristians: havien estat batejats tots per una ordre reial de Carles V el 1525, “els agermanats els agrupaven i els batejaven amb granera, i hi va haver fortes discusions per dilucidar si un bateig així era vàlid”. Després d’ells, a l’Atzuvieta s’hi van instal·lar mallorquins, gent necessitada per a una terra que no volia ningú, que en poc temps van acabar preferint el tan pròxim Alcalà de la Jovada. Seguí destaca que aquesta és una zona misèrrima, ho ha estat sempre, no hi ha hivern que el fred no glaci les collites, i es poden cultivar poques coses. En llocs així és on van quedar arraconats els vençuts. La gent d’Alcalà té les ruïnes com “dels moros”, però la tradició popular no ha conservat més dades. Excepte una de curiosa: un edifici apartat del conjunt, del qual queden a penes un parell de pams dels murs del perímetre, és conegut com la Mesquita. La socolada només ha estat desbrossada, però no se li ha trobat cap indici que en pugui revelar els orígens. Caldria excavar... De moment, a l’Atzuvieta només s’ha estudiat el que es veu a la superfície, però el subsol encara no s’ha investigat, “i de ben segur que s’hi trobarien moltes coses interessants”, segons el parer de l’arqueòleg. Joan Seguí és de Fageca (oficialment Facheca), un poble situat a una quinzena de quilòmetres, i ens hi adrecem. Al seu poble no hi ha cap record de descendir de mallorquins, malgrat que hi abunden els cognoms, com el seu mateix, i tenen una inveterada tradició en l’elaboració de sobrassades; un oncle d’ell és carnisser i en fornia a tota la comarca, inclosa Tàrbena. El mateix s’esdevé als altres pobles de la vall d’Alcalà, repoblada tota ella per gent de l’illa. De passada per Beniaia ens aturem per — 153 —

parlar amb Juanita Vidal, de 74 anys, que conta que al seu poble no ha quedat cap memòria dels avantpassats: “diuen que descendim de mallorquins, però no hi ha res més...”, excepte que s’ha fet un tip de fer sobrassades al llarg de la seua vida, i encara en pasta de tant en tant. Juanita recorda una cançó: A la Vall són mallorquines I a Alcalà usen la moda I els fadrins de Beniaia Porten trabuc i pistola. Especifica que la Vall és la de Gallinera. “El meu pare cantava sempre cançons d’eixes quan anava en matxo.” I en refila una altra: Jo de Planes no la vullc, De Beniarrés no dic res I al passar el pont d’Albaida La primera meua és. El que a Benissa era el parlar “interessant i pur” de Castell de Castells, aquí, que els tenen a la vora, consideren que és un parlar “gros”, vast, i la seua entonació els fa una gràcia de no dir.

— 154 —

El sud extrem Canal de Navarrés, Villena, Cabdet, Petrer, Elda, El Carxe, Asp, Elx, Alacant, Guardamar, Oriola

Condueixo cap a les terres extremes del sud per l’interior valencià. L’adjectiu els escau no per la posició geogràfica —al capdavall, tots els punts són centrals respecte a si mateixos—, sinó per la situació de la llengua, i també per l’esquinçament personal i social que comporta parlar-la. L’extrem sud, el sud extrem, és el cas més evident, la boca oberta i panteixant d’aquest peix fora de l’aigua que és la llengua catalana. Els indicadors de l’autovia anuncien Énguera, i poso proa —capot— a la Canal de Navarrés, la comarca de parla castellana que és terra de contacte, lingüístic i també humà, és clar. Aquí es parla, en paraules de Manuel Sanchis Guarner, “el dialecte de transició més important de tota la frontera lingüística al regne de València”. Una carretera modesta em situa Énguera al davant i Anna a la dreta. A la cruïlla hi ha un pastor amb el seu ramat d’ovelles i no puc desaprofitar l’ocació. Els pastors són els informants ideals: persones arrelades a la terra, generalment de prou edat, disposen de tot el temps del món i estan encantats amb la companyia. L’home té 64 anys i és dels tres o quatre darrers que conserven l’ofici a la contrada. Explica que al seu poble, Énguera, no hi ha barreja amb el valencià, “hablamos castellano castellano”; en canvi, a Anna sí. Al seu poble coneixen els veïns com “anneros rabudos” i fan mofa del seu parlar dient-los frases com “cierra la puerta y tira la clau”, perquè diuen clau i no llave. El pastor m’assenyala Estubeny, que és a tocar, a un quilòmetre d’Anna en línia recta, on parlen valencià, i un turó darrere del qual hi ha Montesa, també valencià, “pero todo este ‘rogle’ habla castellano”. En el seu idioma pur, em conta que a Énguera existeix una “legenda” segons la qual havent repartit ja el valencià i el castellà, Crist va pujar a la muntanya més alta del terme i va dir “xe’ aquí — 155 —

que hablen como quieran”. Resulta que al gos que porta el “va ligar” un dia un “xiquete”; que ell estava “adormido”, que “hacía leña”, que al “bancal” de la vora hi ha una “moniatera”, i que no té altre “ganau” que les ovelles. Això, a part de fer la v baixa labiodental, a la valenciana. Al trencall de la carretera, un rètol oficial indica Estubeni. Cal ser bròfec!, que en diuen aquí. Suposo que Estubeñ es veia massa estrambòtic i, no podent tolerar un dígraf inexistent en la llengua superior, no els ha vingut de desfigurar el topònim. Com s’ha de llegir ara? Quina patologia deu sofrir el funcionari que ha encunyat el modisme? A Anna hi ha un estany artificial d’una grandària considerable que sorprèn, perquè això és un secà dels de debò. En diuen l’Albufera i la gent del poble hi acudeix a passejar i a berenar entre desmais i ànecs. El poble no té secrets urbanístics. És la carretera, batejada com a Calle Mayor, amb cases als costats i alguna artèria lateral. Un home gran assegut al carrer en una cadira de bova m’informa que “de valensiano aquí, nada”, però sesseja, reconeix que fan el pretèrit perfet perifràstic (va ir, en comptes de fue) i diuen “alguna palabra” en la llengua dels veïns. L’home té un fort accent català, que els joves ja han perdut, i defuig les preguntes, sembla com si li fes vergonya explicar coses del seu parlar; segurament deu pensar que fa rústic. L’escenografia del Bar Deportivo Tormos és impagable. Hi ha tota la faramalla imprescindible en aquests casos, no hi falta un sol detall: calendaris —amb dones i sense—, tot el relatiu al futbol —fotos, banderins, escuts...—, garrots i mangales, rajoletes amb inscripcions del tipus Si bebes para olvidar, no te olvides de pagar, marededéus, sants, retrats familiars... i dues parets senceres amb fotos de filades de moros i cristians. Els homes que juguen a cartes parlen castellà i l’única originalitat que els detecto és el sesseig. Diuen valensiano, Visente.. Pregunto a un parroquià d’uns setanta anys i em contesta que aquí es parla castellà i no vol afegir matisos. Un altre que en té uns quaranta assegura que els joves ja enraonen tots castellà, però els vells ho fan “mesclau”, i tots saben també valencià; la jovenalla, en canvi, ja no. Conta que els seus pares el parlen, i ell l’entén, però ja no l’usa. — 156 —

El cambrer, per la seua banda, matisa lacònic que aquí no es parla ni castellà ni valencià, sinó xurro, “que no és ni una cosa ni l’altra”. —I què és xurro? —Mesclau. És evident que aquesta gent veu el seu codi lingüístic com un estigma i que s’estima més no traure’l a relluir amb els forasters. Manuel Sanchis Guarner, que va estudiar a fons el parlar d’aquesta zona, explica que quan el rei Jaume preparava la conquesta de Xàtiva, el 1243, l’alcaid de la ciutat va negociar en secret amb Alfons X de Castella i li va lliurar Moixent i Énguera. El Conqueridor va reaccionar amb fúria; es va presentar davant el castell d’aquesta població amb disset veïns que havia capturat i va comminar els seus defensors a retre’s a canvi de la vida dels presoners. Com que no s’hi van avenir, el rei cristianíssim els va immolar al seu davant. L’any següent, els dos sobirans van arribar a un acord i el català es va adjudicar el castell, però —segurament com a part del tracte— en va fer donació als cavallers castellans de l’orde de Santiago. Lliurada la vila, s’hi van establir castellans, que són els que van determinar-ne la llengua i, a la llarga, la de tota la comarca, que, com moltes terres de l’interior valencià, va romandre majoritàriament morisca fins que els descendents dels musulmans van ser expulsats el 1609. La Canal de Navarrés va ser repoblada aleshores amb gent d’Énguera. El filòleg explica que on millor es manté el vell dialecte mixt és a Anna, on hi ha —hi havia— tants catalanismes —entre un 25 i un 33 per cent— que van provocar l’adopció de fonemes estranys al sistema fonològic castellà. La morfologia i la sintaxi hi presenten arcaismes castellans, d’una banda, i préstecs del valencià, de l’altra. La base d’aquest parlar no és aragonès, como va dir Menéndez Pidal, sinó castellà amb forts components valencians. L’expansió directa de l’aragonès a l’interior del regne de València es va aturar a l’abrupte massís del Caroig, coincidint amb al riu Xúquer. L’anner té característiques pròpies, com la pèrdua de la f inicial (er, fer; yemo, fem; uso, fus; ustero, fuster...), i molta influència catalana, com la pronúncia de moltes g (geniva, ginebre...), l’existència de s sonora i o oberta, la palatalització de moltes l inicials (lladre, llebre, llosa, llavar...), i moltíssim vocabulari (cigron, lleixiu, lançuelo, dolço...). — 157 —

Continuo rumb al sud fins a la Canyada de Biar, un poble on tornem a tenir corriau a les diau. El conjunt urbà no té cap mèrit. A la Plaza Mayor / plaça Major, just a la vora de l’edifici de la casa de la vila, destaca un casalot amb un gran rètol ben clar i ufanós que proclama Jefatura Local del Movimiento en una façana ben pintada. Aquesta és la tercera i última zona on fan l’arcaica diftongació. També aquest lloc és el darrer on es parla valencià, a uns tres o quatre quilòmetres es troba Villena, ben bé un altre món. Així com al Mesquí hi ha quatre pobles que diuen ia per e, i als Ports, tres (tots ells fronterers), aquest és sol i no cal dir que la seua particularitat és ben coneguda a tota la rodalia, on no se saben avenir que diguin viard per verd, cial per cel i piau per peu. Converso amb dos homes, un d’aquí i l’altre de Villena, però casat al veí Camp de Mirra i amb bon domini del valencià, perquè és la llengua de la seua dona i dels seus fills. Diu que a Villena no es parla “bon castellà, que ho fan amb accent andalús” (murcià, en realitat). Explico al nadiu de la Canyada que la raresa del seu poble quant als diftongs també la fan al sud de la Franja i al nord valencià, i no sembla gaire commogut. “Mira, ja estem acompanyats”, amolla lacònicament. Li demano per altres diferències del parlar del seu poble respecte dels veïns i no li cal buscar gens: —Vermell! A la Canyâ diem vermell i no roig. —I alguna altra cosa? —aquest cop s’ho ha de rumiar. —Ací diem cap a i Benaixama pac a... Ah! i ací mo n’anem i a Benaixama se n’anem —i llavors ironitza—, i tornen dos-cents. —Què? —Sí home, quan diuen “se n’anem” (cent anem), els fotem “i tornareu dos-cents”. Ha, ha, ha! Però per este rodal tampoc parlem l’autèntic valencià, ací és diferent. —I que és autèntic valencià? —Home, pos, pos... el de València i per allà. Villena té 30.000 habitants i queda a un pas, tan a prop que podria fagocitar fàcilment la Canyada, llavors perdríem el corriau de les diau i moltes coses més, perquè aquí exerceixen de castellans amb vehemència. La ciutat mai ha estat valenciana. Va pertànyer al regne de Castella des de la conquesta i a la divisió territorial de 1836 on es van conformar les províncies la van incloure a Alacant. — 158 —

En aquesta comarca els funcionaris que van fer la ratlla duien sens dubte alguna copa de més al ganyot. L’urbanisme de la ciutat em sembla inhòspit. Hi entro per una avinguda d’edificis altíssims i poc agraciats i no aconsegueixo trobarhi un centre després de fer voltes i voltes. Comptat i debatut, jo he vingut a buscar els catalanoparlants de Villena, i aquests estan a uns quants quilòmetres d’aquesta massa urbana, així que poso rumb nord-oest. Enfilo l’autovia de Madrid i a uns set o vuit quilòmetres, a l’altura del tremebund edifici de la presó, trenco cap a l’est per una carretera diminuta. Deixo a dreta i esquerra algun llogaret i uns quants masos fins a la Safra, el principal de tots, que està tocant al terme de Fontanars (el poble queda a vuit quilòmetres). El nucli apareix desert, busco i rebusco i no trobo ni una ànima. M’assec a la plaça i, per fi, sento roncar un tractor en la llunyania. El seu conductor m’informa que, efectivament, aquesta és l’única pedania de Villena on es parla valencià. Abans havia estat un poble, així que no devia estar en el lot que va passar de Castella a València el 1836. Ell és de Fontanars i aquí parlen exactament com al seu poble. Darrere del seu camp hi ha la Castellana, un altre llogaret on viuen també dues famílies, i a la partió exacta dels termes de Fontanars i Villena hi ha la Vereda, i tots són catalanoparlants. Alineats amb la Castellana i la Safra m’assenyala la Cova, Cal Fondo i, al vèrtex de l’horitzó, Sant Diego, tots amb la mateixa llengua. “A Cal Fondo només hi viu un home, i és valencià legítim; a Sant Diego també són valencians de veritat: hi ha una dona de 95 anys, que no se’n vol anar, i els fills aguanten per ella; a la Cova ja se n’han anat.” El llaurador diu que “açò és encara terme d’Alacant i cap a allà són castellans”. —Però Villena és també a la província d’Alacant —li dic. S’ho ha de pensar una mica, per a ell Villena és manifestament una altra cosa. L’home demana excuses perquè no vol fer tard a missa de vuit; demà, que és diumenge, vol anar a caçar, així que ha de complir amb el precepte avui. De tornada al nucli de la Safra, em presenta una dona que és davant de l’església tancada. Ella sí que és d’aquí i em fa una relació de tots els llogarets i masos de la contornada que pertanyen — 159 —

al terme de Villena. A les Cases Juntes, que queda uns dos quilòmetres a ponent, s’hi havia parlat tota la vida valencià, però no fa gaire s’hi ha instal·lat una família de Cabdet que parla castellà; al Corralet (“bé, ara li diuen El Carmen”), a la Casa dels Pins, a la Casa d’Oliva i al Rincon, valencià. —I aquest nom? —Sempre se li ha dit així i sempre s’hi ha parlat valencià. Després hi ha La Casica el Alto, La Ventica, la Casa de Conill i El Librero, on es parla castellà. “Bé, El Librero l’han comprat ara uns de Bocairent i són valencians, però abans s’hi parlava castellà.” —I la Casa de Conill. —Se li ha dit sempre així i sempre s’hi ha parlat castellà. La Ventica (que són dos, la Vella i la Nova) està ja tocant a la presó, i cap a allà tot ja és castellà. —I la frontera exacta on és? —La Casica el Alto i les dos Ventiques, la Nova i la Vella, són els primers que parlen castellà. Segons la dona, a aquest rodal se li diu els Alforins de Villena i a tots els masos i llocs s’hi parla valencià llevat d’aquests darrers. —I quina diferència hi ha entre el parlar d’ací i els dels pobles de la vora? —Hum... Al que a València en diuen mongeta, ací en diem primenó, i a la Canyâ bajoc... Ací diem roig i ribàs, i a la Canyâ, vermell i marge. Quan la dona era jove —va nàixer el 1928—, a la Safra hi vivien una quarantena de persones, però ara tot l’any només s’hi està una família, i alguns que hi van venint. Ella mateixa conserva la casa, però viu a Villena. La dona no sembla gaire contenta amb els seus nous veïns... —No tinc més remei que parlar com ells. Entre valencians —que som molts— parlem valencià, però a ells açò no els cau bé. Són castellans arrematats! Tinc una veïna que va anar a estudiar a Salamanca perquè no volia saber res de València. I ara, ha! ha trobat faena en Alacant i li demanen el valencià. Ací ho tens! Paradoxalment, a ponent de Villena, on tenen el cor castellà i el carnet valencià, hi ha Cabdet, on es dóna el cas invers. María Virtudes Navarro, l’arxivera municipal, me n’explica la història: — 160 —

—Cabdet havia estat valenciana des de 1304, i ho era no només sobre el mapa, sinó també quant a llengua i costums. Com la majoria de valencians, va pendre el partit de Carles d’Àustria a la guerra de Successió, i Felip V ens ho va fer pagar car. Després de la derrota d’Almansa, les tropes borbòniques van entrar a sang i foc, i van cedir les millors terres de regadiu, els molins i els forn de pa a la veïna Villena, que, naturalment, havia estat filipista. Per a Cabdet va ser molt dur, de vila reial amb dret a vot a les Corts del Regne va passar a un mer poblot depenent de Villena. No sols això, sinó que ens van passar per decret al regne de Múrcia. En acabat, amb la divisió provincial de 1836 vam anar a parar a la província d’Albacete. —És veritat la brama que l’Ajuntament va remetre una carta al Govern perquè no els incloguessin en la mateixa província que Villena? —És clar, Villena ens va fer molt de mal. Si jutgem pel to, sembla que el record d’aquells fets es manté ben viu. Caigut el franquisme, el nou Ajuntament democràtic va expressar els sentiments dels habitants de la vila demanant-ne la incorporació a la província de València (no pas a la d’Alacant, on hi ha l’enemic Villena). Pero Madrid mana i “las provincias son intocables”. María Virtudes Navarro diu que no va quedar res de l’arxiu municipal després del pas de la soldadesca borbònica, però ella ha pogut recuperar algun document anterior i és en valencià, com ho són tots els protocols abans dels decrets de Nova Planta i també els documents de l’arxiu parroquial. Els mapes antics també mostren la situació, on apareix el que era l’illot de Cabdet, envoltat de terres castellanes per totes bandes. Una mena de l’actual Racó d’Ademús. —És evident que el català era la llengua oficial, però ho era també col·loquial? —La prova n’és que avui en dia encara queden moltes paraules en el llenguatge viu, com cambra, la part superior de la casa, o pernil, o bajoca, o pruna. També frisuelos (fesols), correchero (corretger), socarrar, espolsar, polsaguera, charrar (xarrar), triar, mistos, oraje (oratge), camal (del pantaló), panizo (panís), hacer mal, ca (de casa). Algunes d’aquestes paraules estan ja en desús, però ma mare de jove encara feia servir escullar, del valencià escudellar, o encara — 161 —

diem montar per subir. I la Pasqua de Ressurrecció a Cabdet encara tothom menja la mona. T’adones d’això quan vas d’Almansa cap a amunt, que ja són castellans... —Ells, castellans? —És clar. Nosaltres ens relacionem sobretot amb valencians i estem incardinats en la comarca del Vinalopó Mitjà. Andrés Bañol, que va ser cronista oficial de la població i és membre de la Reial Acadèmia Valenciana de la Història, diu que el valencià va desaparèixer “perquè a Cabdet se li van imposar dos càstigs: van prohibir-li la llengua i el 1738 van passar-la a Castella”. L’historiador, que supera els setanta anys, no ha recollit cap memòria oral dels darrers parlants, “però hi ha els documents escrits”, i esmenta mots encara vius en el llenguatge popular, com tejaíno, de teuladí, i molts de relacionats amb el camp i les eines que s’hi fan servir. A pesar de la voluntat valencianista de la gent de Cabdet, és encara una incògnita quan es va deixar de parlar català a la població. És obvi que aquesta va ser la llengua de tota la corona que envolta el sud valencià, des d’aquí fins a Cartagena, incloent Iecla, Jumella, Favanella i la pròpia Múrcia; però en aquestes ciutats el català va ser desplaçat ja al segle xiv. Un altre municipi de la zona que ha perdut el valencià és Elda. Brauli Montoya, que hi és veí, ha estudiat la mutació lingüística d’aquest i dels altres nuclis del sud valencià on s’ha produït. Alguns autors han sostingut que a Elda i a Montfort no s’hauria parlat el català, però Montoya, que és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i professor a la Universitat d’Alacant, demostra el contrari, i opina que el valencià va ser desplaçat pel castellà no sols en aquesta zona sinó també a tot l’interior del Regne, des de la Canal de Navarrés fins a l’Alt Millars, i encara també d’una porció de territori aragonés en contacte amb l’actual llengua catalana; o sigui, que la franja havia de ser més llarga en el passat. La tesi general és que la castellanització d’aquestes terres va sobrevenir a conseqüència de l’expulsió dels moriscos del 1609 i l’arribada posterior de pobladors castellans. Els cristians que hi vivien abans parlaven català, i cal pensar que també els descendents de musulmans per a relacionar-s’hi. La zona va patir una greu epidèmia el 1648 — 162 —

que va delmar la població i va provocar noves onades migratòries castellanes que hi van deixar sentenciada la llengua. A la vall d’Elda es van castellanitzar les Salines i aquesta població, però Petrer, situat a quatre quilòmetres, ja no. En el període immediat a l’expulsió dels moriscos s’hi troben els primers cognoms castellans, però representen sols un 22 per cent del total, mentre que els catalans nouvinguts en són el 59 per cent, segons ha establert Montoya. Això vol dir que les dues llengües van coexistir durant temps. La lliçó històrica és que la feble acaba sent engolida per la dominant; fins i tot quan la posició general del català era fortíssima i era llengua oficial del Regne no va resistir. “La Nova Planta de 1707 ho va acabar d’adobar”, explica Vicent Brotons, que és professor de filologia catalana a la Universitat d’Alacant, i la substitució definitiva es va produir al llarg del xviii. Brotons és de Petrer, que malgrat la proximitat a Elda no es va veure afectada pel fenomen i els seus habitants van romandre estrictament catalanoparlants. Elda era situada al pla, vora el camí reial, i Petrer, en canvi, encastada a la penya del Sit, als contraforts del Maigmó. “Elda era la ciutat dels senyors, cosmopolita, i veia —i encara avui les coses són així— a Petrer com un poble de llauradors.” Les coses es van mantenir així durant segles, fins que a la dècada de 1950 hi va haver a la vila dels senyors una eclosió de la indústria sabatera que va atraure moltíssima immigració de la Manxa, de Múrcia i d’Andalusia, per aquest ordre, que es va instal·lar a les dues poblacions indistintament. Aleshores encara ningú parlava castellà a Petrer. Als anys seixanta es va començar a sentir castellà pels carrers i als setanta els catalanoparlants eren ja en minoria. Ara les estadístiques diuen que ja sols un 30 per cent dels petrerins usen el valencià; un 65 per cent l’entenen i hi ha un 30 per cent que no l’entén. Evidentment, això vol dir que l’ús real del català i la seua percepció al carrer queden moltíssim per sota d’aquests percentatges. Els molts matrimonis mixtos que hi va haver amb l’arribada massiva de forasters van parlar únicament castellà als fills, tot i que quan els dos cònjuges han estat catalanoparlants, la llengua s’ha mantingut, a excepció de la gent que aquí se’n diu “del puntet”, els nourics, que, en paraules de Brotons, “van buscar qualsevol excusa per transmetre el castellà als fills”. — 163 —

Avui sembla que hi ha una tímida inversió del procés, i la família de Vicent Brotons n’és un exemple. El seu pare valencianoparlant va parlar castellà amb el seu fill i ara ha recuperat el valencià amb els néts, tot i que la nora els parla castellà. —Vejam. Com va això? —Sí, sí, aquí hi ha molta barreja. Fins i tot no és estrany que els pares parlen valencià a un fill, i castellà a un altre. La indústria del calcer va permetre un enriquiment ràpid, de manera que moltes famílies van decidir passar-se al castellà amb el canvi d’estatus, i això va afectar els fills nascuts en “etapes” diferents. Això va passar molt als anys seixanta. Avui Elda, que té 57.000 habitants, i Petrer, que en té 30.000, formen una única conurbació on els catalanoparlants són pràcticament invisibles. Aquests es concentren al nucli vell i al primer eixample d’aquesta darrera població, on s’ha encunyat l’expressió “ser de Petrer-Petrer” per als nadius. Són invisibles però existeixen: entrem amb en Vicent en un bar d’aquest eixample i allà tothom parla la llengua del poble, tot i que pel carrer no n’hem sentit ni un mot. El centre de la gran conurbació és el barri que se’n diu popularment la Frontera, on ni els veïns saben on acaba un municipi i comença l’altre. Actualment Petrer guanya uns 800 o 900 habitants cada any, fonamentalment de persones d’Elda, tot i que hi ha també una immigració molt forta de llatinoamericans “que ajuden a la castellanització”. Brotons apunta que un sociòleg parlaria de dos Petrers, “l’identitari i el de servicis”, i són molt diferents. Petrer-Petrer té solament 10.000 habitants, i només aquí hi ha possibilitats de sentir català. —Queda alguna cosa a Elda del passat valencià? —Sols alguns noms de partides: la Torreta, el Melic, l’Almafrà, Bateig, el Negret..., però ells tenen una aversió visceral a tot el que sigui valencià. Fa uns anys, una empresa de rètols lluminosos va posar per error un Bon Nadal en un carrer d’Elda i hi va haver una commoció, la protesta va ser brutal, el cas va eixir als diaris i tot. No cal dir que el rètol no va durar ni 24 hores... Si hagueren posat Merry Christmas no haguera passat res, però “Bon Nadal” els va resultar ofensiu. La diferència es plasma en la retolació dels carrers i en l’ensenyament, perquè cadascuna de les poblacions té un estatus — 164 —

lingüístic diferent. “La llengua ha estat històricament una marca més perquè els d’Elda ens consideraren pobletans, tot i que no poden evitar una certa admiració perquè també hem conservat els costums i les tradicions, perquè ells són un poble absolutament desarrelat”, diu Brotons. La rivalitat entre les dues poblacions és històrica. Els de Petrer diuen cagalderos als d’Elda, que els tornen la gentilesa amb rabudos i petrolacos. Segles enrere es barallaven per l’aigua i els monts i avui ho poden fer per qualsevol fotesa, com va passar a principis dels anys noranta, quan un grup de joves borratxos que acabaven de participar a la festa de moros i cristians d’Elda van dir: “vamos a tomar el castillo de Petrer”, i en van fer el simulacre. Això va caure molt malament als veïns, que l’any següent van esperar-los amb estaques i els van tirar aigua. L’altre any els d’Elda es van armar també amb bastons, i la festa va acabar amb els carrers presos per la Policia Nacional. L’enrenou va ser monumental i els dos batlles es van haver de reunir per a apaivagar els ànims. L’any següent Elda va organitzar una festa a l’hora de pujar al castell de Petrer i això va aconseguir despistar els incontrolats. Però la manca d’entesa es nota sobretot en incidents administratius. Per exemple, Petrer va posar un col·legi al mig de la gran avinguda de Madrid que anava a parar al seu terme en lloc de continuar-la, “i ara ha quedat un racó horrorós, quan el col·legi podria haver anat a qualsevol altre indret”, en paraules de Brotons, que té totes les possibilitats de ser el pròxim alcalde del seu poble perquè serà el cap de llista del PSOE a les eleccions, i aquest partit sempre guanya per majories molt sobrades. Tot sovint, a la Frontera es veuen les plaques del gual en pals al mig de la vorera, perquè la façana pertany a un municipi i el carrer a un altre, i un Ajuntament no accepta el senyal al municipi veí. “Això no és el pitjor, sinó que estem creixent els dos moltíssim i no hi ha cap planificació conjunta; el cas del col·legi no és una excepció...”, afegeix Brotons, que pretén, si esdevé alcalde, apostar fort per la llengua. Sap que els que la parlen són pocs, però pensa que es pot mantenir encara durant temps a Petrer. Agafo la carretera de Monòver i trenco en direcció al Pinós. El paisatge i l’ambient adquireixen una connotació de limes. D’una — 165 —

zona molt poblada i altament industrialitzada es passa en pocs quilòmetres a una altra d’absolutament rural que transmet una sensació d’esba­tanament, amb conreus esparsos i camps pelats. Em sobta veure Pinoso a la retolació, pero una cosa així no sols és possible, sinó bastant probable en aquest racó de món. El meu destí és el Carxe, el racó de Múrcia on parlen català, i he quedat a la plaça de l’Ajuntament amb la millor guia possible: Ester Limorti, professora de català d’institut i autora, juntament amb Artur Quintana, d’un llibre que recull tradicions orals de la comarca. L’acompanyen Vicent Beltran, filòleg i professor de la Universitat d’Alacant, i Rafael Jordà, també professor de català i guarda forestal eminent. Els faig cinc cèntims d’on vinc i tots tres donen Petrer com a perdut per a la llengua, fagocitat per Elda. La contrada on ens trobem va ser zona de ningú entre els regnes de València i de Múrcia durant segles. Amb l’expulsió dels moriscos, els seus habitants majoritaris, va quedar pràcticament buida i amb el pas del temps va ser ocupada per gent de poblacions pròximes. Novelda va fundar la Romana i l’Alguenya, i Monòver, el Pinós, que fins el 1826 va pertànyer al municipi original. Els monovers —i la gent d’altres pobles veïns— no es van aturar, lògicament, al punt on el mapa marca una línia i es van expandir a l’amfiteatre de terres murcianes de les quals el Pinós és centre, i per això a la comarca denominada avui el Carxe s’hi parla català. Els pocs autòctons que hi podien viure van passar amb els anys a parlar la llengua dels nouvinguts. Aquest no és, doncs, un reducte, una relíquia, dels murcians que segons Ramon Muntaner parlaven “lo bell catalanesc del món”, sinó producte de colonitzacions agràries del segle xviii i xix. Sanchis Guarner va “descobrir” el 1956 aquests catalanoparlants com si es tractés d’una tribu perduda. Artur Quintana assegura que va ser la troballa “més espectacular” que va fer el mestre valencià en els seus estudis tot al llarg de la frontera lingüística, “i dic espectacular per tal com és l’única expansió territorial del català en l’edat moderna. Sanchis Guarner en devia estar orgullós, i amb raó, i no deixarà de consignar-ho: ‘Crec haver estat el primer que ha fet constar que el català penetra per aquest sector a la província de Múrcia’.” El filòleg va escriure el 1973 que la primera notícia sobre la catalanitat del Carxe “la obtuve del señor Antonio Gacías, inteligente — 166 —

aficionado mallorquín a la lingüística, que en los años 1947-1950 residió en Murcia”. Gacias, que treballava a la delegació murciana de la companyia d’assegurances Mare Nostrum, va comunicar el 1949 el següent a Francesc de Borja Moll en una carta: “Segons me digué un natural del país, parlen valencià els pobles de la província de Múrcia La Alberquilla, Raspay, Torre del Rico i Cañada del Trigo (encara que pel nom no ho sembli). Com que en el mapa del Diccionari només arriba la nostra llengua fins al Pinós, vos ho dic per si en teniu notícies. Qui m’ho digué va ésser un pagès que vingué a l’oficina, el qual, encara que me parlàs en castellà no me semblava de Jumilla, partit judicial al qual pertanyen aquells pobles. Quan li vaig dir que era mallorquí, llavors me parlà en valencià. Li vaig dir que procurassin no perdre mai el llenguatge matern, i respongué que ‘ni encara que els obligaren’.” Segons Quintana, en Moll deuria comunicar la notícia a Sanchis Guarner, que aleshores vivia a Mallorca i col·laborava en el Diccionari. Sanchis va escriure a Gacias demanant-li més informació sobre el Carxe, i a partir del que ell li va transmetre va publicar en la seua Gramàtica valenciana, l’any 1950, la primera notícia sobre el parlar de la contrada. Però el filòleg no va visitar la seua descoberta fins el 1970!, any en què va fer enquestes al Raspai, la Torre del Rico i els Càpitos. Entremig, Joan Coromines havia recollit materials el 1963 al primer d’aquests llocs per al seu Onomasticon Cataloniae, però els resultats van quedar inèdits. Ens adrecem primer a la Canyada de l’Alenya a visitar Encarna Beltrà i Cantó, que té 88 anys i viu sola, i manté una lucidesa meridiana. Ella encara conserva memòria de quan gent de Novelda van poblar aquestes terres, i no fa quatre dies, precisament. Sa mare, que era nascuda el 1877, era besnéta dels primers que van venir. Això vol dir que els seus avis podien parlar encara dels avis que van fer el pas. Les famílies que van arribar es deien Cantó —“ma mare era Cantó”— i Martines, o Martínez, per això al llogaret, que pertany al municipi de Favanella (Abanilla), li diuen també Cases de Martines. Encara sap fins i tot el nom del seu avantpassat arribat de Novelda cap a mitjan segle xviii: Ramon Cantó. Els nouvinguts van trobar alguna casa i alguna cova (“ma abuelo tenia una cova”), però cap nucli de població, i van bastir algunes caseries. Al poblet hi ha gent que conserva també el cognom Martines, “tinc unes co— 167 —

sines que s’ho diuen”, apunta Encarna. A l’indret hi havia un gran bosc de pins, que van tallar quan la dona tenia deu anys, i ara tot apareix pelat i ressec. M’esperava trobar aquí una llengua contaminada, de frontera, i aquesta dona parla un valencià meridional impecable, amb poquíssims barbarismes i amb una dicció esplèndida. Diu per exemple vellea i no vellesa, com apareix a les obres medievals; venir i tenir, i no vindre i tindre, com el blaverisme ha imposat com a accepció única; fa servir fadrí en el sentit de solter, i manyaca per xiqueta. Tot i pertànyer a Favanella, els veïns de la Canyada havien anat sempre a la veïna Alenya, ja dins territori valencià, per a les compres. Al nucli principal del seu municipi sols hi feien cap per a casar-se i enterrar-se, perquè no tenien ni església ni cementiri (Encarna parla de quan era jove). A principis del segle xx els van fer una església, i més tard també un cementiri. Però això canvia. Ara a Barines, un poble proper murcià, han fet una discoteca, i el jovent tira cap a allà, i també comencen anar a Favanella sovint, sense necessitat de casar-se o morir. Aquesta dona, com tothom al Carxe, es refereix a si mateixa com a valenciana. Sols si se’ls ho recorda, els veïns de la contrada cauen que oficialment són murcians. Ester Limorti conta l’anècdota d’una xica d’aquí que va ser becada per Eliseu Climent a la Universitat Catalana d’Estiu, per veure si es podia crear un focus actiu. “La pobra no entenia res; després se’n va anar a viure a Madrid.” La pròxima parada és al llogaret de la Canyada del Trigo, un altre dels nuclis importants del Carxe, a casa d’Antonieta Escandell i Nicandro Rico, de 78 i 83 anys, respectivament. També aquest matrimoni té clars els orígens. El besavi d’ella va venir de Monòver i els avis d’ell procedien de la veïna Torre del Rico. El terreny on ara està assentat el poblet, un total de 2.000 hectàrees, va ser donat pel rei l’any 1878 a un cert José Alfonso, “per mèrits en no sé quina guerra”. Va ser llavors quan van arribar els seus avantpassats, en una segona onada colonitzadora. Dels voltants va venir gent a treballar la terra, però aquí van dominar els catalanoparlants, i aquesta és la llengua que va prosperar. Una de les àvies d’Antonieta era de Jumella, que és el municipi murcià al qual pertany el llogaret, que es va adaptar a la llengua majoritària. — 168 —

L’home explica que aquí tothom és valencianoparlant; “els únics que parlen castellà són dos equatorians que acaben d’arribar”, i ara vénen anglesos. “A les cases d’aquí davant n’hi ha sis i donen vida a l’escola, perquè ja gairebé no queden xiquets locals”, diu l’home. La gent d’aquí està perplexa pel que els anglesos arriben a pagar per les cases arruïnades. “Va venir un i li va dir a un veí que li donava cent mil euros per una que estava caient, l’home es va quedar parat, i sols va poder dir ‘sulla és’.” Si els estrangers compren en aquest racó de món, un secà mig erm a l’interior sense cap atractiu turístic i mig deshabitat, vol dir que realment estan arribant a tot arreu. Nicandro diu que a la Canyada del Trigo i a la rodalia hi havia 500 habitants fa trenta anys, i ara en queden una trentena. “Nosaltres també mos en vam anar, però hem tornat”, explica. Com a bons valencians meridionals, no pronuncien la r final, fins i tot en casos com per favor, i també diuen muntar per pujar, com al Rosselló, que jo m’havia pensat fins ara que era un gal·licisme. El matrimoni conta que la gent del lloc va sempre al Pinós i que hi voldrien pertànyer, “però no mos volen”. “Aquí tothom parla valencià, i els xiquets també, i als dotze anys van a l’escola al Pinós, així que no es perdrà.” De camí cap a la Torre del Rico, l’Ester mostra les muntanyes que queden a ponent, a partir de les quals el terreny comença a pujar cap a l’altiplà manxec i es fa encara més àrid i més pelat. La més alta, al nord, és el Carxe, que dóna nom a la contrada. Fins no fa gaires anys hi havia caseries habitades fins als mateixos contraforts i en totes es parlava valencià, però ara s’han anat despoblant i les han ocupat murcians i anglesos, així que la llengua està perdent extensió. Pregunto per una caseria de nom altisonant, el qual se’m va quedar gravat des del primer moment que el vaig llegir: “Quitapellejos, al pie de la sierra de les Panses, cuyos colonos hablan valenciano pese al acentuado castellanismo del topónimo”, segons Manuel Sanchis Guarner. “Ui!, fa temps que està deshabitat”, contesta l’Ester. Sanchis Guarner va establir que l’àrea catalanoparlant de Múrcia comprèn uns 300 quilòmetres quadrats, en despoblació constant, i Artur Quintana els va estirar una mica: “En el curs de les meves enquestes he recollit diverses notícies que el català arriba també, com em deien alguns informadors, ‘hasta es parets de Iecla’, és a — 169 —

dir, fins a alguns llogarets —Els Pinillos, Carrascalejo...— dels que hi ha a la planada del nord del Portitxol i de la Serra del Serral, en direcció a l’esmentada vila. I efectivament he aplegat materials catalans procedents del Carrascalejo. Cal, doncs, ampliar lleugerament cap al nord el territori murcià de llengua catalana.” Antoni Sanchis Amorós, l’alcalde pedani, ens mostra el monument més notori —l’únic, de fet— de tota la contrada, la torre del Rico, una “fortalea”, que dóna nom al poblet. Va ser bastida, segons figura gravat a la façana, el 1573 per Antoni Rico. Antoni Sanchis tenia un avi que es deia Rico, així que tot queda en família. També els avis d’aquest home van arribar dels pobles valencians veïns: Sanchis era del Pinós, i Amorós de Monòver. Aquest home no pateix per la salut del valencià al Carxe, perquè totes les relacions les tenen amb el Pinós. Fins els matrimonis mixtos conserven la llengua, i cita el cas d’un xic de Jumella que ha vingut a viure aquí i l’ha après, tot i que “a Jumilla no els agrada gens que parlem valencià; allà mos odien, mos diuen chesos, pel xe valencià, i mos marginen tant com poden en totes les qüestions municipals; sempre anem al final de la llista quan es reparteixen diners i som els més abandonats”. “Nosaltres sem més valencians”, assegura ressentit l’alcalde pedani, “jo ho veieu, només obrir la boca se mos nota”. La llengua no s’abandona, però la gent se’n va. A la pedania de la Torre hi havia 300 habitants fa tres o quatre dècades, i ara en queden cinquanta. També aquí han arribat molts anglesos, i també alemanys. “Ara ja ningú pot comprar res, ha passat com a Mallorca”. Les cases que fa no res es venien per deu mil o quinze mil euros, ara es venen per vuitanta mil o noranta mil, “però la veritat és que han donat vida al lloc”. No fa gaire les construccions queien a terra i ara hi ha cinc colles de paletes que treballen sense parar des de fa quatre o cinc anys. Pregunto per la toponímia local. Els molts noms castellans que hi ha s’expliquen perquè la contrada pertany a tres municipis murcians, i els seus habitants van ser els que van donar noms als accidents abans que arribessin els valencians al segle xviii. Quant a canyada, Antoni Sanchis diu que és una paraula molt valenciana, que aquí s’usa per a definir els llocs per on baixen els “correntals d’aigua” estacionals. — 170 —

Acabem el recorregut al Raspai, el principal dels llogarets, dit també el Carxe. És el que més a prop està del Pinós —a uns vuit quilòmetres del nucli urbà— si bé té el municipi ben bé a tocar, perquè el Raspai és apegat a la ratlla divisòria, i a la part valenciana hi ha les anomenades Cases d’Ivanyes. Els dos nuclis formen en realitat un sol poble. Sols entrar es fa ostensible un cartell artesanal pintat en blau, signe dels nous temps (i la nova llengua): Bekker, casa-cueva. Conversem amb un matrimoni que s’està en una planta baixa treient la clofolla a les ametlles d’un sac. Els preguntem pels orígens i expliquen que aquí hi devia haver només dues o tres famílies, Rico i Peres (ho diuen així, com també Ivanyes, mai amb la fonètica castellana), perquè gairebé tothom té aquests noms, i després van arribar els valencians. Diuen que ells parlen “alacantí, no valencià”. —I per què? —Perquè tenim coses diferents. Mosatros diem treballá, i a València treballar; mosatros aquí, i ells ací; mosatros astò, i ells açò, mosatros panís, i ells dacsa... i moltes altres coses. Aquí es parla com al Pinós i a Monòver. —I vostès que són? —demana en Vicent. —No sem res, ni una cosa ni l’altra. La dona conta que van més a Iecla (el llogaret hi pertany). És una mica més lluny que el Pinós, però ofereix més serveis, total, són quinze minuts en cotxe, contra set o vuit al municipi valencià. De nou en ruta, quedo lleugerament sorprès quan veig que el carrer principal de la Romana es diu del Caudillo. Fa tot l’efecte que s’ho diu, no és que hagi quedat una placa perduda en una cantonada! En acabat ensopego amb el carrer Queipo de Llano i suposo que deu haver-hi també el José Antonio i el Cruzada Nacional, però afortunadament se m’acaba el poble. Vaig de camí a Barba-roja, l’únic lloc del terme d’Oriola on el català no ha estat escombrat. Veient on es troba situat geogràficament s’entén la supervivència. Aquest petit nucli de vint habitants és a tocar del Fondó dels Frares i totalment desvinculat d’Oriola, tot i que també és a menys de mig quilòmetre de la línia de Múrcia. “Parlem valencià i català”, em diu decidit un jove que carrega planter de flors en una furgoneta, i un parell de veïns més als quals pregunto em responen també en la llengua — 171 —

autòctona. Els cinc xiquets que juguen a la plaça ho fan, però, en castellà. La dona que porta el bar es “de fuera” i s’expressa en la mateixa llengua que un tipus pintoresc que diu ser de Bardines, el primer poble passada la ratlla de Múrcia, a sols vuit quilòmetres. En veure que vinc de lluny, assegura que els valencians són mala gent, no són francs, no te’n pots fiar... Ell és casat aquí des de fa 28 anys! —Doncs no s’ho pensi, faci’s un favor a vostè mateix i torni a Bardines ni que sigui a peu... —¿Quééé? Travesso el Fondó dels Frares i el Fondó de les Neus i en acabat El Rebalso, un llogaret de carretera on sols sento castellà, i uns quilòmetres més amunt deixo la vall per pujar serra amunt cap a la Canalosa. Hi ha autors que posen aquests darrers nuclis com a castellanoparlants. Estem en un dels punts més crítics de la llengua catalana. Aquests poblets es troben entre la castellana Oriola i l’igualment castellana Asp. Als mapes lingüístics apareix una petita taca de només dues poblacions (Asp i Montfort) en una gran regió catalanoparlant i un pensa “pobres, que hi fan, aquí?”. A la realitat les coses són exactament a la inversa. La regió sencera està en un estat de castellanització molt avançat i en bona mesura es deu a la falca d’Asp i Montfort. La ciutat principal n’és Elx, on la llengua dominant ho és aclaparadorament, i Asp és un nucli important que deixa els Fondons, que tenen 900 i 1.600 habitants, respectivament, emparedats lingüísticament. El resultat és que la transmissió generacional del català s’hi ha interromput i no falten gaires anys perquè l’illot castellà es converteixi en una península, si no en un continent. Fins i tot Novelda, cinc quilòmetres a l’interior, es veu molt afectada per la influència d’Asp i Montfort, i més si tenim en compte que darrere té Elda. Aquests focus han contribuït també —i no poc— a la caste­llanització d’una ciutat gran com Elx. El castellà aquí vessa ja pertot arreu. A la Canalosa no aconsegueixo trobar cap valencianoparlant. Un home s’hi defensa, però diu que l’ha après a Novelda i a Elx, on va treballar de xofer. Explica que aquí no es parla valencià, ni tan sols la gent gran. Un altre, en canvi, m’assegura, en castellà, que “els vells” sí que el parlen. Estem en un punt en què no sabem ja quina és la llengua original dels llocs. Brauli Montoya diu que — 172 —

el 1982 encara hi havia catalanoparlants, però ara la llengua ja hi ha desaparegut. Maria Jesús Navarro, que és natural del Fondó de les Neus i té ramificacions familiars a la Canalosa i a El Rebalso, coneix bé la situació. Comencem corregint aquest darrer topònim, que havia estat el Fondó de les Basses un segle enrere, segons s’ha pogut rescatar dels documents. La població tradicional vivia en masos escampats i lògicament s’hi parlava valencià, malgrat que avui sigui difícil confirmar-ho. Navarro, que és professora de català en un institut de Crevillent, coneix una dona que és d’aquí de sempre i conserva la llengua (almenys hi ha aquesta prova), però diu que en altres cases també es pot sentir. La filòloga ironitza que d’aquí a poc és possible que la llengua majoritària hi sigui l’anglès, perquè hi estan construint una macrourbanització de les que acostumen a poblar els jubilats de l’Europa freda. Quant a la Canalosa, que queda muntanya amunt, afrontant ja amb Múrcia, i pertany al municipi del Fondó de les Neus, Maria Jesús Navarro hi té també parents que són valencianoparlants, “en queden pocs i tots majors, però encara n’hi ha”. Al llogaret hi ha hagut molts matrimonis mixtos (amb Asp, amb Elx i amb El Cantón, ja a Múrcia, però molt a prop per un camí directe), i la norma és que aquests transmetin únicament el castellà als fills. La situació dels dos Fondons no és tan extrema, però s’hi atansa amb determinació. Tot s’ha produït d’una manera rapidíssima. Quan Maria Jesús Navarro hi anava a escola (va nàixer el 1961), al Fondó de les Neus la major part dels xiquets parlava valencià; avui la situació s’ha invertit i a les classes, on hi ha entre disset i vint alumnes, se’n troben a tot estirar tres o quatre que parlen la llengua del poble. Aquesta mutació dràstica es va produir en a penes deu anys, a partir de la promoció que avui té trenta anys. “L’escola ha fet molt de mal a la llengua, perquè als Fondons no hi ha línia en valencià, i hi ha hagut també molts matrimonis mixtos”, diu la professora. La norma és parlar als xiquets en castellà, fins i tot si el matrimoni és catalanoparlant. “Quan jo vaig tenir els meus —el gran té dotze anys— les veïnes que em trobaven pel carrer s’adreçaven als menuts en castellà. Jo les corregia i em deien: ‘Ah! li parles en valencià?’” La pressió dels mitjans de comunicació i dels mestres, la majoria castellanoparlants d’Asp, és massa forta, tot i que també — 173 —

en els darrers anys alguns matrimonis de nivell cultural alt parlen en català als fills, fins i tot quan un dels dos és castellanoparlant, però són casos molt comptats. Quan una llengua va a mal borràs, tot hi ajuda. Des de fa cinc o sis anys l’urbanisme salvatge que impera a la costa, a Torrevella, Guardamar i Santa Pola, traspua cap a l’interior i hi ha previstes macrourbanitzacions fins a 50 quilòmetres terra endins, perque les comunicacions són molt bones. “Als Fondons els llauradors s’han arruïnat amb l’ajuda dels polítics municipals i han hagut de vendre les terres, i ara en comptes de plantar-hi arbres, als camps hi planten cases. Tot va tan de pressa que no tenim temps ni de pensar-hi”. Maria Jesús Navarro no elucubra esperances buides. Als Fondons la substitució lingüística està ja molt avançada i d’aquí a no gaire ni es recordarà que s’hi va parlar català. “En poquets anys s’acaba el tema, tot va escapat!” El seu pensament, però, va bastant més enllà del seu poble: “Estem desapareixent, els sociolingüistes fa temps que ho han demostrat, i a Catalunya també! Els processos actuals són molt accelerats i no servix de res que ens posem una bena als ulls. Van desaparèixer els ibers, després els àrabs i ara ens toca a nosaltres.” Crevillent, la població on ella viu, representa en cert sentit la torna a aquesta situació de desguàs generalitzat de la llengua al migjorn valencià. Tot i trobar-se a la “línia de xoc”, a només una vintena de quilòmetres d’Asp, la situació del valencià és forta (considerant l’endèmia crònica que pateix el país). “El valencià se sent moltíssim pertot arreu, un 80 per cent de la població el parla, i els sociolingüistes no s’ho expliquen”, assegura Maria Jesús Navarro, “perquè en poblacions d’una mida similar, com Novelda o Sant Vicent del Raspeig, el català ha fet una davallada radical en els darrers anys”. Crevillent té 25.000 habitants i és un nucli industrial important (és el gran centre productor de catifes a escala estatal). El quid de la conservació de la llengua ha estat probablement que la importantíssima onada migratòria que va arribar els anys seixanta i setanta, que va neutralitzar el català a moltes ciutats, aquí no va superar el 25 per cent i, si bé no tots els arribats s’han integrat lingüísticament, la ciutat els ha digerit. “En la pràctica, la diglòssia afavoreix el castellà i hi ha un alt component d’autoodi en els propis parlants, com a tot arreu, però almenys la llengua no s’abandona.” — 174 —

—Aquí la paraula “autoodi” és una de les més reiterades... —Està molt escampat i te’l trobes a tot arreu. Gent que s’avergonyix de parlar valencià i que renuncia fàcilment a la llengua. L’escola ha contribuït molt a fomentar-lo, i encara passa sovint. És corrent trobar grups d’amics que es parlen en castellà quan a casa tots parlen valencià, perquè l’escola els ha socialitzat així. Hi ha casos sagnants: una mare em va venir a trobar perquè la seua filla de deu anys es negava a parlar als pares en valencià tot i que aquesta és la llengua familiar. La dona intentava convèncer-la, i el pare es va arribar a enfadar, però la xiqueta no volia, segurament havia interioritzat el missatge de l’escola de monges on va, segons el qual el valencià és inferior o degradant. Les escoles religioses han fet molt per l’aculturalització del país. Conec el cas d’una xica de 32 anys de Novelda que son pare i sa mare li han parlat sempre valencià i ella no ha fet servir altra cosa que castellà, i tot per la influència de l’escola de monges. En conec dos o tres casos a Crevillent, i el fet és abundant a tot el migjorn del país. Maria Jesús Navarro és molt crítica amb el sistema educatiu valencià. —Ens van enganyant amb panses i figues, no prohibixen la llengua, és legal i és inclosa al sistema educatiu, però no li donen el suport imprescindible, ni econòmic, ni personal, ni professional; no et maten, però et donen a què et muires, com diuen al meu poble. El tema s’ha abordat sense cap convenciment, les persones que volen treballar es troben sempre amb un mur al davant; acabes comprovant que res no funciona, fins que abandonen per impotència. Els polítics i els administradors diuen que sí, però en la pràctica sempre és que no: s’ha muntat el sistema perquè no funcione. Fa uns sis anys es va fer la primera línia en valencià a Magisteri, però sols s’hi impartien dues o tres assignatures, i el mateix claustre de l’escola es va arribar a dir que “cómo va a estudiarse en valenciano si nosotros debemos formar maestros españoles?” Als instituts és encara pitjor. Si es fa valencià s’aborda sense cap convenciment, sovint sense llibres i quan cal parlar de coses serioses es torna al castellà. Molts professors no tenen competència per a ensenyar la llengua, els xiquets se’ls en riuen i no hi ha cap voluntat de fer les coses bé. Simplement no es creuen l’assignatura ni la llengua. — 175 —

A part alguns barbarismes sagnants, la parla és molt genuïna encara en aquest extrem del domini, segons les explicacions de la filòloga. Aquí no es fa, per exemple, el castellanisme antes, com d’Alacant en amunt. El concepte es defineix amb gran riquesa; es diu ans, abans i denans. “Sovint és com si estiguéssim sentint una crònica medieval, amb mots com entregue, per sencer.” Asp és un punt central, una cruïlla, a les comarques del Vinalopó. En altres temps, la parla castellana local es va veure molt influenciada pel català circumdant, fins que el poder de la llengua d’Estat va provocar un efecte centrípet contrari, “una peça més del puzle que és el sud”, en paraules de Vicent Beltran. Al centre de la ciutat m’aturo per conversar amb un home de setanta anys que diu que el parlar local té algunes paraules “de valensiano”, però aquestes ja es van perdent; per exemple, els vells mengen bleas, però els joves acelgas. Sesseja, que és un dels trets de l’asper, i diu que entén la llengua dels veïns, però que no la parla. De les tres poblacions de la vall de Novelda, dues van passar a parlar castellà i una català de resultes de la repoblació esdevinguda amb l’expulsió dels moriscos. Sabem que a Montfort hi havia un nucli castellà des de 1410, de forma que aquesta població semblava predestinada. A Asp el poblament murcià i castellà va ser determinant i, en canvi, Novelda, situada a sols cinc quilòmetres, ja no. Brauli Montoya explica que van arribar repobladors de totes bandes, molts també de catalanoparlants, però el pes demogràfic va acabar jugant a favor d’una sola llengua. És important recalcar això: no es van mantenir pobles bilingües. Les dues llengües solament van coexistir un temps determinat i amb els anys la més dèbil va ser engolida per l’altra. Hi va deixar el seu solatge, però tothom va passar a parlar el mateix. El recaragolament de la qüestió el tenim si pensem que el Fondó de les Neus va ser fundat per aspers entorn de l’ermita de la població, la Mare de Déu de les Neus, possiblement al segle xviii, quan encara no havien canviat majoritàriament de llengua. A partir de la darreria d’aquest segle i principis del xix, els aspers van incidir també en la Canalosa i el Fondó de les Basses —en un procés que està concloent ara— i ho van fer ja en castellà. L’arxiu municipal d’Asp es va destruir completament i avui és difícil establir els fets amb precisió. — 176 —

“[Els veïns de Montfort] hablan un mal castellano como los de Aspe i Elda por la inmediación a pueblos donde sólo se usa el valenciano; idioma general de todas las poblaciones de este libro, si exceptuamos la huerta de Orihuela, y las citadas villas de Elda, Aspe y Monforte”, va escriure el botànic Antoni Josep Cabanilles a final del segle xviii. Al nord del terme de Montfort hi ha una caseria, el Pou Blanc, que s’hauria de fer constar com a valencianoparlant, tot i que el seu darrer habitant se n’ha anat a viure a Novelda. Cal prendre la seua decisió, doncs, com un retrocés del català, perquè el municipi consta com a territori de parla castellana. Joan Antoni Montoya, germà de Brauli i també filòleg, ha estudiat les peculiaritats dels dos pobles castellanoparlants, i em remet un text interessant com a mostra. Es tracta d’una carta que un xicot d’Asp, Luisico, va enviar a sa mare quan feia el soldat el 1946: Querida mamá: Sabrás que yo estoy bien. El cuartel es grande y también el patio, que tiene mucha lambor, lo mirmo que l’alcoba ande dormimos, tos junticos, uno al laico de otro, como aquellos mañaquicos que había en el sanatorio ande parió Doloricas. Así no pasamor frío en invierno, y l’alcoba está ni mar calentica y paese un alcabor. Los dineros que me distes de arguilando en lar Navidades pasás aún los tengo alsaos, y no te preocupes que los gastaré sólo cuando haiga una presisión. Están en una bridiola que me he mercao y la tengo alsá en mi maleta; allí tengo alsá también la botellica de anís que me traje, que ya no quea na más que un solagico de ná, porque yo y Manolico, cuando venimos pronto de la istursión, nor escuillamor una palomica de cuando en cuando, con unos capellanicos que le trajo su primo en un pañé con otras cosas. En una cuadra del cuartel hase tiempo que había una argunsaera colgá de una colaña, y el otro día, cuando se estaba argunsando un soldao, como s’había pudrío la colaña, s’esculó el techo, y la runa hiso una estrosa tremenda. Al soldao lo tuvieron que llevar al hospital, y a Manolico, el que está aquí conmigo de Aspe, le tocó entrar a sacar runa, porque el cabo lo ha tomao en tema y le tiene inronia por una profidia que tuvieron, y en uno de lor viajes se dio una revensijá o s’ervararía ensima de lor algesones y se pegó una estrosá; por lo visto se embolicó y fua a caer anda había un charco de las miarrás de lor — 177 —

machos y con un trastaso que de poco se rompe la varilla. Luego tuvo que ponerse al resés pa secarse to el amerón de los calsones, y no se le habían secao aun cuando el cabo lo llamó pa otra faena, y luego cogió frío y andaba arrupío por to el cuartel, como un gatico arnao. (...) Una autovia plena de rotondes em deixa a Elx en menys de mitja hora. Aquesta és verament la ciutat de les palmeres, n’hi ha arreu i li confereixen un aire majestuós i meridional. El Parc Municipal és un devessall de palmes, que són hereves directes de les que van deixar els àrabs. Passejo tota una tarda de diumenge pels jardins de la ciutat i pel centre: plaça de la Glorieta, plaça de Baix, plaça de Santa Maria... carrerons estrets i molt comercials. Hi ha un mercat anomenat medieval on es venen tot tipus de productes aproximadament artesanals, tot és ple de gent i es fa difícil transitar pels carrers d’atapeïts que estan. Sols sento cinc converses en valencià, quatre entre gent molt gran i una mare que el parla al seu xiquet. En tot el centre, només veig un rètol privat en català i està escrit a mà de manera amateur, en un gimnàs. Compro alguns productes i faig algunes preguntes, i la gent se’m dirigeix sempre en castellà, però aguanto el català i al final alguns acaben passant-se. La retolació dels carrers és en la llengua del país i també els cartells i les indicacions municipals. Aquesta és una ciutat gran, té vora 200.000 habitants i ha rebut una fortíssima immigració. Solament el 40 per cent de la gent que hi viu hi ha nascut, i un trenta per cent parla el valencià, almenys sobre el paper. Aquest percentatge es dóna perquè hi ha vuit o deu pedanies al Camp d’Elx que tenen entre 2.000 i 3.000 habitants cada una, i el català hi és majoritari. Als carrers del centre, en canvi, és imperceptible, “però aquí no odien el català, com a Alacant”, en paraules de Vicent Beltran. Elx té un nucli important de gent que es preocupa per la cultura i organitzen actes en valencià i no passa res, “a Alacant boicotegen tot el que siga valencià i poden anar-hi en contra amb molta hostilitat”. Segons el filòleg, el famós Misteri ha ajudat molt a què els il·licitans s’identifiquin amb la llengua de sempre. “Aquí el valencià és encara un signe d’identitat, tot al contrari que a la capital.”

— 178 —

El creixement d’aquesta ciutat amb el boom migratori dels seixanta va ser descomunal. La interrupció lingüística “voluntària” va començar, però, en els anys vint i trenta, en què per influència d’Alacant algunes famílies van començar a parlar en castellà, segons les paraules del filòleg Antoni Mas —un segon Antoni Mas—, professor també de la Universitat d’Alacant, que ha estudiat el fenomen. “Als anys cinquanta també he trobat casos d’interrupció de la transmissió oral del valencià als fills, i als anys seixanta i setanta va ser molt notable”, diu l’estudiós, que especifica que el català a Elx va quedar sepultat per una allau humana. La ciutat va passar de tenir 60.000 habitants el 1950 a 180.000 el 1980, i tothom que va arribar era de regions hispanòfones. El Camp d’Elx té una població de llauradors que s’han mantingut fidels a la llengua, però ara han començat a fer urbanitzacions pertot arreu... “No es tracta d’un d’abandó, sinó d’un desplaçament; no és el cas d’Alacant, que van començar a parlar castellà als fills ‘porque es más fino’”, diu l’especialista. Cal veure de prop el cas més flagrant d’autoodi i recorro la vintena de quilòmetres que hi ha fins a la capital. A mig camí, em trobo una població retolada com Torrellano i caic en una meditació profunda: Com es deu dir en realitat? Rumio i no en sé treure l’entrellat. Torreplà? Torreplana? Són noms inversemblants... Ha creat ja topònims el castellà? Quina deu ser la història del mot? Antoni Mas em trau de dubtes. La solució és més simple que no semblava: es tracta de la Torre del Pla i simplement han traduït segons la lògica hispànica. Com que aquesta és ja la llengua majoritària al rodal, ben pocs se n’han estranyat. Aquí al segle xix només hi havia una casa, la del topònim, i ara el progrés ha arribat en forma de gran conglomerat de blocs. Més tard em torno a sorprendre quan comprovo que la Gran Enciclopèdia Catalana dóna com a bo —i únic— el topònim oficial, i el subdivideix en Torrellano Alt i Torrellano Baix. Entro a Alacant pel sud i travesso la ciutat ran de port. El meu primer objectiu és el Raval Roig, l’antic barri de pescadors, parapetat ara darrere una renglera de blocs de catorze pisos, que són la primera línia de mar. Sobrevolo el passeig-autopista per un pont de ferro i em situo darrere d’aquesta pantalla monstruosa. Brauli Montaya ha estudiat exhaustivament la ciutat des del punt de vista lingüístic i assegura que al barri queda algun nadiu catalanoparlant, — 179 —

però jo no he sentit ningú després de recórrer-lo de punta a punta. Em decideixo a preguntar a una dona que em fa l’efecte d’aborigen, i sí, em contesta en valencià, però no és originària d’aquí; hi viu, però és de l’illa de Tabarca. “Sí, sí, al barri encara hi ha gent que parla valencià”, assegura. Cal seguir buscant, doncs. El carrer del Socors és la columna vertebral del vell raval; al lloc on aquest s’eixampla i comença el de Lluc hi ha una caseta de planta baixa amb una porta de les que s’obren en dues meitats, la superior és esbatanada i a la sala, que és també el rebedor, hi ha una parella de vellets mirant una pel·licula a Canal 9 (que sols les emet en castellà). Tenen tot de sants i marededéus a les parets. Deu ser difícil trobar una estampa més típica a la ciutat, i estic al davant d’una de les poques cases de pescadors que hi queden. Aquests són els meus personatges! Truco a la porta i compareixen els dos. Els faig una pregunta i ni m’entenen. Parlen en un accent que em sembla murcià. M’encamino vorejant el turó de Benicantil, coronat pel castell de Santa Bàrbara, cap a les Carolines, l’Alta i la Baixa, els barris on també hi ha alguns parlants residuals. A la resta de la ciutat sentir un mot valencià és ja impensable. Deambulo i deambulo amb l’orella parada, fins que em decideixo a abordar un matrimoni amb aparença local. L’home és asturià i fa 45 anys que viu aquí, però amb prou feines entén alguna frase del que li dic. La dona va nàixer a Tànger, però el seu pare era de Sant Joan d’Alacant i per això parla la llengua; li costa, però ho fa amb prou correcció. —No, no, aquí ja no es parla valencià. —Per què es va perdre? —Franco prohibió los dialectos y vino mucha gente de fuera: manchegos, andaluces... ¡y ahora los moros! —diu l’home. Ella explica que fa un temps encara se sentia una mica, “però ara ja gens, ni tan sols al mercat del carrer Velázquez, on acudixen els llauradors de Mutxamel. Ara ni astò..., ni al Raval Roig”. I se’n sorprèn; és com si de cop i volta s’adonés que la cosa s’ha acabat. —I vostè d’on és? —em demana. —Del nord. —I allà encara parlen valencià? Dos carrers més amunt abordo un parell de dones que són a la cinquantena i una em contesta en la llengua que fou local, “per— 180 —

què sóc de València”, m’aclareix. La que va amb ella és d’Alacant i assegura que “també la parle”, però és l’única frase que en diu, i prossegueix en castellà. Continuo deambulant per les dues Carolines interrogant persones que em semblen nadiues, però ningú més profereix un sol mot de valencià; molts ni m’entenen. Veig escrit Restaurante L’Alba, l’únic senyal identitari que trobo, a part de la retolació d’alguns carrers. Torno enrere i decideixo provar al cor de la ciutat històrica. Des del Raval Roig, entro pel que fou antic portal i enfilo el carrer de la Vilavella... Ep! Dues dones, una ja anciana i l’altra ben granada van de bracet i parlen en valencià, espontàniament! Semblen una mare i una filla. Naturalment les aturo. “Sí, sí, som d’Alacant”, em diu la més jove, que assegura amb un deix de melangia, quan m’interesso per com han conservat la llengua, que a la ciutat “es parla algo el valencià”. Passejo amunt i avall, recorro el centre en totes direccions i no aconsegueixo sentir una sola paraula més en la vella llengua. A la plaça de Sant Agustí hi ha un pub musical que es diu Carabassa; suposo perquè resulta un nom prou exòtic. L’Ajuntament ha endegat una vasta operació urbanística per a netejar —en deuen dir esponjar— el centre degradat. Han enderrocat amb profusió i al peu del fort pendent del turó del castell han deixat més o menys adobat el barri de la Santa Creu, amb tot de casetes baixes pintades de blanc; certament un lloc molt pintoresc després de la reforma. A l’entrada, unes rajoletes indiquen que aquest és un barri àrab i cristià (per si de cas li han posat un nom inequívoc). El carrer de Sant Rafel s’eixampla i un restaurant té taules defora. El clima és agradable i aprofito per a fer un mos. La dona que atén els clients entén la llengua “perquè ve gent d’Alcoi, o de pobles de València”, però no l’ha parlada mai, tot i que és d’aquí i els seus pares també. “No sé por qué se dejó de hablar”, amolla amb cara de no haver-s’ho plantejat mai. Quan arriba amb el primer plat em conta el “cas curiós del seu home”: la seua família és també de la ciutat, i els seus pares van parlar-li valencià a ell i castellà als altres quatre fills. Sembla, però, que amb els anys, i mancat de pràctica, l’ha abandonat. La dona diu que els seus fills ara l’estudien a l’escola, “però és un valencià rar, mig català; el saben però no el parlen mai”. — 181 —

Amb la panxa fora de perill, tiro escales amunt: el barri és molt costerut. Pujo i pujo fins al capdamunt, on hi ha l’ermita que bateja el conjunt. A la vora, una velleta estén al carrer amb la porta oberta. A pesar de les reformes, encara queden racons molt populars. Ella no parla valencià perquè és d’Oriola, pero diu que hi ha gent al barri que sí. D’aquí dalt estant, contemplo el panorama. Alacant podria ser la ciutat ideal (si pot ser ideal una ciutat que assassina la seua cultura), ni petita ni gran, el mar, el clima suau, el nucli central molt equilibrat..., però la construcció forassenyada dels anys del desarrollismo l’ha arruïnat en gran part i blocs d’una quinzena de pisos que la perverteixen es drecen arreu. Provo de nou amb dos homes d’uns 65 anys que parlen en castellà. Sí, són d’aquest barri de tota la vida. Un em contesta en valencià i l’altre en castellà. El primer em diu que els seus pares, que parlaven valencià entre ells, li van parlar en castellà, però ell el va sentir pel carrer i el va practicar en una associació teatral, on representaven obres populars en valencià. Fan sesseig (“valensiano, pareser)”; es nota que són la primera generació castellanoparlant. Els seus conveïns per sota dels cinquanta ja parlen amb accent de Salamanca. El segon home s’afanya a fer constar que no fa servir la llengua local perquè no li agrada, i ho reitera, “no me gusta, no me gusta”. Els pares li van parlar en valencià, però ell no l’ha volgut emprar mai. “Total, si vas a Madrid, ¿para qué sirve el valensiano? ¡Eh! ¿para qué sirve?” En sentir aquesta resposta tan taxativa, el primer dels homes, que semblava complagut amb poder dir unes paraules en la llengua familiar, potser després de molt de temps, canvia d’actitud i s’alinea amb el seu amic, no fos que el prenguessin per un simpatitzant de la llengua rastrera. El deix de nostàlgia inicial es converteix en duresa per afirmar que a ell tampoc li agrada el valencià, i comença a expressar-se en castellà. Atropellant-se l’un i l’altre, els homes expliquen que “el valensiano se perderá” perquè els joves ja no el parlen, ni la gent gran tampoc, ni en aquest barri ni enlloc. Semblen persones de posició social mitjana i s’expressen amb prou correcció. — 182 —

—Però què ha passat? Els pares van decidir deixar de transmetre’l als fills? —No ho sé, ja no es parla, i els joves no volen ni sentir-lo, els molesta. Els el fiquen a l’escola, però no el volen apendre. A més, a l’escola parlen “valencià”, que no és com l’alacantí. Els homes es meravellen que “als pobles” xiquets de quatre o cinc anys parlin valencià pel carrer com si res. Després d’expressar-se en castellà, el que havia parlat valencià hi torna, però l’abandona de nou per seguir el discurs del seu company, aquest cop blasmant que Canal 9 usi la llengua desacreditada: “A la televisió parlen de pressa i no els entens, és que no tenen respecte... A vegades el sintonitze, però acabe emprenyat i pose Antena 3, que allí sí que s’entén tot!” No és veritat que no l’entengui. A mi m’entén perfectament i parla la llengua amb prou correccció, però no vol entrar-hi. No hi ha res a fer. Baixo cap a posicions més cèntriques i al mig d’un fort pendent se m’acut de girar la vista cap al castell de Santa Bàrbara, que despunta en vertical per sobre de la meua coroneta. Al capdamunt del roquissar impressionant oneja, vencedora, la bandera espanyola. No s’han molestat, evidentment, a acompanyar-la de cap altra. Brauli Montoya no s’estranyarà gens de l’actitud d’aquests homes, ben al contrari. —Sí, sí, és l’autoodi habitual. El lingüista explica en quatre pinzellades com va funcionar el procés de substitució a la ciutat. Va començar al segle xix a partir d’un desprestigi acumulat que venia ja del xvi, i es va produir en el moment en què la classe alta va saber prou castellà per a transmetre’l als fills. “La primera condició és que la llengua estigue totalment desprestigiada; la segona, conèixer la llengua dominant: primer s’hi van apuntar els de dalt i després només va caler anar davallant en la piràmide social.” La immigració no va influir en el procés perquè la classe treballadora s’hi va sumar als anys trenta, de manera que quan van començar a arribar manxecs i murcians a partir de 1940 i 1950 només van accelerar el procés. Alacant va cobrar importància al segle xviii, quan va substituir Oriola com a capital de les terres del sud gràcies al port. Com la — 183 —

valenciana, l’antiga i rància aristocràcia havia emigrat a Madrid i va ser reemplaçada per una burgesia industrial que parlava la llengua popular. Brauli Montoya dissecciona acuradament el procés de canvi (Alacant: la llengua interrompuda, 1996) i estableix que vers 1855 les classes benestants, l’anomenada “aristocràcia del bacallà”, van introduir la pràctica d’educar els fills en castellà, i vers el 1880 el costum s’havia fet general entre aquestes famílies. Tota la resta de la població continuava usant la llengua de sempre, però la consideració que en tenien, el que al capdavall la faria morir, era ínfima, i no sols a la capital, sinó fins ben endins del territori. Antoni Maria Alcover va visitar la regió el 1910 i va trobar que els alacantins no apreciaven la seua llengua. F. Figueras Pacheco, un valencià que va viure a Alacant entre 1908 i 1960, va deixar escrit el 1914 que “en la capital de la provincia, el valenciano va perdiendo terreno (...) por la resistencia de las clases directoras a expresarse en el lenguaje regional”. “Pateixen els d’Elx del mateix mal que els de Monòver i els d’Alacant: estimen massa poc llur llengua; la tenen per no-res”, va escriure mossèn Alcover arran d’una altra visita el 1921. Malgrat tot això, la gran majoria dels alacantins, les classes mitjanes i baixes i les persones instruïdes de tendències progressistes, van continuar usant la llengua del país. El punt d’inflexió es va produir a la dècada de 1930. Enric Valor va mantenir una conversa amb Brauli Montoya en què va explicar el fenomen en primera persona: “Vaig tenir molta relació amb Alacant: jo he sentit Alacant parlar tota català, tota català! tota català. Totes les relacions que jo vaig tenir allí, era gent culta. Tots parlaven en català.” “Alacant era molt familiar i popularment mantenia la llengua pròpia.” “Excepte la petita aristocràcia que hi havia, que no n’hi havia molta, i alguna burgesia, s’aguantava molt, s’aguantava molt el català a Alacant.” Tot i que “ja començava en certa classe social la transformació lingüística”. Així doncs, tenim que des que els primers de l’aristocràcia del bacallà van canviar de llengua, havien passat vuitanta anys i el català continuava sent majoritari a la ciutat; però de sobte, les classes populars es van incorporar al procés i tot va succeir com un llamp: “Això va ser una cosa molt curiosa; és quan a Alacant les mares començaven a dir ‘Ven a comer!’ i els xiquets quasi no tenien — 184 —

llengua perquè no sabien dir més que ‘ven a comer’, ‘no seas malo’, ‘a acostarte’”... Les mares no tenien vocabulari però s’entestaven ja a començar... a ensenyar els xiquets... Jo deia: ‘Si no sabran res perquè sa mare li està ensenyant una llengua que ella tampoc sap, no sap més que quatre coses’. Alacant era tota barriada, era pobríssima tota... Jo m’indignava de sentir eixes persones que, damunt eren pobres, i tot això, intentant... fallaven perquè no sabien parlar ells en castellà pràcticament i ho intentaven amb els xiquets. I jo els ho deia: ‘Escolte, però què li ensenyarà vostè al xiquet?, però si vostè no sap parlar en castellà!’ ‘No, és que és molt bonico, el castellà’.” Després el franquisme va empènyer el procés d’una manera definitiva. “Al final de la guerra civil (1939) l’opinió més estesa és que hi ha un bot abrupte en el procés substitutori; es tracta de la darrera expansió del fenomen, ara ja de ple dins la classe social baixa, la majoritària.” Montoya aporta les declaracions de diversos testimonis: “De colp, com per un acord tàcit, la massa de valencianoparlants alacantins, encara considerable, es va posar a parlar en castellà als fills. La brutalitat del fenomen causa estupefacció.” “El canvi és tan dramàtic que trobem famílies que parlen en català als fills nascuts abans de la guerra, però canvien l’actitud amb els nascuts després, i els parlen castellà.” Aquests fills són els dos homes del barri de la Santa Creu, educats ja en castellà i amb una aversió insondable contra el valencià. De fet, si les seues mares els deien que “el castellà és molt bonico”, el valencià, havia de ser lleig. Els fills d’aquests homes ja no coneixen la llengua dels avis, i els seus néts neguen que s’hagi parlat mai a la ciutat. “He sentit joves que asseguren que el cas d’Alacant és com Elda o Oriola, que ‘sempre’ s’hi ha parlat castellà...”, diu Montoya. El filòleg recull el testimoni d’un intel·lectual alacantí, Sánchez Soler, que ja s’expressa en la llengua nouvinguda amb casticismes, com si la tinguessin desde la Edad de Oro: “Buscar Alacant... cuando toda una generación se puso de acuerdo para darle matarile... El Alacant que buscas lo hicieron desaparecer en los años cincuenta, cuando se salió de la posguerra. Ya no queda ni rastro, se lo cargó la generación de tus padres, la de mi abuelo, que ahora pretende que se lo busques.” — 185 —

Quan van arribar les grans allaus migratòries als anys seixanta i setanta, “el català ja no era una llengua de relació quotidiana, ni tan sols de la majoria de les famílies autòctones”. Verament, la rapidesa del procés substitutori causa estupefacció. Tot es va consumar en una generació i mitja. Vicent Beltran explica que, com no podia ser d’una altra manera, el procés sofert a la capital s’escampa com una taca d’oli per les poblacions del cinturó com Sant Joan i Sant Vicent del Raspeig, on també s’ha produït el trencament lingüístic generacional. A altres pobles com Mutxamel i el Campello la llengua està “en molt de perill”, no per abandó dels locals, sinó perquè en el lloc on es troben incardinades és impossible resistir la forta pressió del castellà, i els catalanoparlants estan en un minoria que no ofereix escapatòria. —Ací, si parles valencià et sents a molts llocs com un marcià. Ni hi ha competència en la llengua, ni hi ha tolerància, ni hi ha res! —Què pot durar la cosa? —Ja fa temps que tenim clar que ens extingim, només cal una mica de temps. Davallo per la carretera de la costa cap a Santa Pola per a visitar l’illa de Tabarca, que es troba uns pocs quilòmetres davant per davant. La història de l’illa ve marcada pels pirates, especialment els barbarescs, que en els seus atacs a la costa l’ocupaven constantment i en feien refugi. El consell municipal d’Elx hi va construir el 1337 una torre de defensa, però l’illa va romandre deshabitada fins que el rei Carles III va decidir fortificar-la en un replantejament de la seua política al nord d’Àfrica. El 1760 es van fer algunes obres i sis anys més tard l’enginyer militar Fernando Méndez Ras va iniciar la construcció d’una vila fortificada, compendi de trets renaixentistes i il·lustrats. S’hi van aixecar muralles, baluards i fortificacions, casa per al governador, cavallerisses, caserna, església, cisternes per a les aigües pluvials, rentador, magatzem per a l’espart, forns de pa i calç, aljubs... Just havien començat les obres, el 1768, fra Juan de la Virgen aconseguia amb la intercessió de Carles III l’alliberament de 69 famílies d’origen genovès fetes presoneres pel soldà d’Alger quan aquest va conquerir l’illa de Tabarca el 1756, al litoral tunisià. Els captius eren pescadors de corall que havien romàs a l’illa perquè — 186 —

havia estat dominada per Gènova fins que el 1741 la va conquerir el soldà de Tunis. Carles III va veure l’oportunitat de poblar la seua nova fortalesa; els genovesos eren les persones ideals per a mantenir la guarnició; al cap i a la fi, vivien en un lloc similar i molt més llunyà de la seua terra d’origen. Alliberats el mateix 1768, els pescadors van ser duts a Alacant, on es van allotjar al col·legi de la Companyia de Jesús, fins que dos anys més tard van ocupar els seus nous habitatges a l’illa Plana. És aleshores quan aquesta passa a denominar-se Nova Tabarca. Els pescadors van continuar fent el seu ofici, tot i que ja no amb el corall, i van completar els seus ingressos amb les feines de suport i provisió de la guarnició militar. El temps va pacificar l’illa i el 1850 van ser retirats el governador i els soldats. El bitllet del vaixell que salpa des de Santa Pola és molt explícit: “Tomás Parodi Ruso”, hi diu. —És vostè? —li demano a l’home que dirigeix l’embarcament. —Sí, sí, i a este li diuen Manzanaro —i assenyala el que agafa els bitllets—, tenim cinc o sis cognoms que mos identifiquen de seguida... Completen la llista Peresi, Pianelo, Luchoro i Chacopino, que han estat transcrits segons la fonètica castellana. —Què més hi ha, a part dels cognoms, que recordi el passat genovès? —Res més. Tres quarts de travessia i desembarco al portitxol de Tabarca després de contemplar impacient la silueta de la vila murallada des de mar, amb muralles robustes i el perfil de l’església que hi despunta. La petita illa té una forma allargassada, amb 1.750 metres de cap a cap i 300 en el punt més ample. Enmig hi ha un coll de botella, un istme estret on se situa el port. Les cases són a la banda de ponent i l’oposada es manté erma, amb una torre de defensa al mig i un far a l’extrem. Aquestes dues parts complementàries són, com la lògica aconsella, el Poble i el Camp. Al Camp abans s’hi plantaven sobretot faves i alassor (un succedani del safrà), però ara apareix totalment abandonat, sense un sol arbre i encara menys un mal solc. La Torre (de Sant Josep per nom propi) es va fer servir de presó i en temps més recents s’hi va instal·lar la Guàrdia Civil. Avui és una baluerna tancada. — 187 —

Al poble murallat s’hi entra des de la banda de terra pel portal de Llevant, d’estil dòric amb columnes, que recorda en una inscripció el rei que el va construir, Carles III. A l’esquerra apareix, contundent, el restaurant Tio Collonet, segons un rètol que abasta les dimensions de la façana de la casa. L’estructura urbana és militar, amb carrers perpendiculars i paral·lels, robustos bastions defensius i una gran esplanada per a les parades dels soldats. Aquest és un lloc extraordinari i únic, petit i acollidor, escruixidor i mesurat; el punt del cosmos ideal per a perdre’s, però la sensació en aquest dia gris de tardor és d’una desolació molt profunda. Als carrers, de terra, hi abunden els sots; les cases, amb la bellesa de la humilitat, apareixen descrostades i despintades, la muralla està rosegada per la intempèrie i les seues voltes interiors presenten caramulls de ferralla i runa; l’església, l’edifici principal del poble, no sols està abandonada i tancada, sinó que amenaça ruïna i la tenen encerclada amb tanques de ferro, perquè ningú hi prengui mal... Un se sorprèn que quedin pobles així en aquestes altures de la història. Som a la vora de Terra Mítica! Sort que el lloc va ser declarat conjunt historicoartístic el 1964 i reserva natural marina el 1986... Naturalment, els descendents dels genovesos han desertat. Què poden fer aquí quan no hi vénen turistes? —Els tenen abandonats... —li dic a una dona que ix de casa. —No me’n parles! Però de cobrar els impostos prou que se’n recorden. Tabarca depèn de l’Ajuntament d’Alacant que, això sí, l’any 2001 va aprovar una macrourbanització a tota la zona despoblada que hauria acabat amb el perfil centenari de l’illa. Afortunadament, Costes ho va aturar per il·legal. En un banc de l’istme, davant del moll —que està igual que el va deixar Carles III però amb 300 anys més—, trobo Rafael Arques Chacopino, assegut amb una crossa a la vora. Pateix el “mal dels mariners, tots el tenim”, l’artrosi. Declara 61 anys i n’aparenta molts més. Ell va conèixer una Tabarca de 600 o 700 habitants, tan atapeïda que les voltes i les coves de la muralla eren habitades. Se’n recorda molt bé perquè ell hi va viure. El seu pare li havia parlat de mil persones al poble diminut. Llavors tothom es dedicava a la pesca i aquí hi havia una important flota de captura de la tonyina, i una almadrava. Als anys seixanta —que sembla que van ser — 188 —

un punt d’inflexió a tot l’univers català— el món els va començar a canviar i es va iniciar un decandiment imparable. L’almadrava i dues de les tres escoles que hi havia van tancar, i molta gent se’n va anar. L’escola que quedava va tardar només uns anys a seguir el camí de les altres, i aleshores hi va haver desbandada general; els xiquets, lògicament, ja no s’hi podien estar, “sols se’n va quedar un que era una mica subnormal”. La majoria es van instal·lar al Raval Roig d’Alacant, el barri dels mariners, perquè era com anar a casa. Rafael diu que gairebé tots els que ara parlen valencià allí és perquè procedeixen de Tabarca. “Jo a Alacant sempre parle valencià, fins i tot a l’ajuntament, i si no l’entenen, que es foten”. La veritat és que no ho deu tenir fàcil; segons explica ell mateix, dels 2.000 socis del Club de Regates, on va quan s’hi acosta, són només sis o set els que parlen la llengua del país. Rafael no mostra gaire respecte per la capital i diu que segur que hi ha una mà negra que impedeix que aquí s’adobin les coses. “No és normal com mos tenen.” El que diu és d’una obvietat aclaparadora: en un lloc on el turisme ho és tot, la joia de la corona, el punt més atractiu de la costa, el que hauria de ser una bombonera, no té ni els carrers pavimentats. —Fa anys que han d’apanyar l’església, i també van prometre que farien un moll nou... Potser fomenten l’abandó amb alguna intenció que no sabem. —No serem tan ingenus per pensar que volien urbanitzar... —No ho serem. Rafael no ha sentit mai cap història, ni té consciència que hi hagi records dels avantpassats “sicilians”. Tan poca memòria hi deu haver que equivoca fins i tot la procedència dels pobladors de l’illa. El que sí que sap la gent és que descendeixen d’italians. El vell mariner tampoc té esment de cap paraula que hagi quedat del genovès del segle xviii. Sols hi ha els set cognoms. Aquí tothom era pescador. Ell es va embarcar als catorze anys i ha recorregut tota la Mediterrània i la costa atlàntica africana (conta algunes batalletes de la llunyana Dakar). “Els mariners no durem gaire”, i quan es va jubilar, d’això ja fa bastants anys, va decidir tornar a casa. —Per cert, com li diuen a l’illa. —L’Illa. — 189 —

—Però he sentit Tabarca, Nova Tabarca, illa Plana, illa de Santa Pola... —Si li hem de posar un nom, Tabarca. Illa Plana ho diuen a València. Ja fa un any i mig que Rafael no surt del petit redol illenc (“no se m’ha perdut res a fora”). A l’hivern acostumen a quedar una quinzena de persones, però tothom té una casa en algun altre lloc i hi ha dies que són només la infermera i ell. Demà, 30 d’octubre, tanquen l’única botiga del poble, però ell no té por de quedar desasistit, encara feinegen quatre o cinc pescadors i van i vénen, i els fa comandes. Antoni Mas és qui millor coneix els costums i el folkore de Tabarca. Fa uns anys va recollir rondalles i històries de la gent més gran, un treball important que resta inèdit. El filòleg també n’ha estudiat la parla i ha comprovat que a Tabarca parlen l’alacantí general, amb les petites particularitats d’Alacant i no amb les de Santa Pola, que és el punt de la costa més pròxim a l’illa. Peculiaritats com coneixtre, naixtre o pareixtre, o l’arcaisme entregue, que diuen a Santa Pola, són desconegudes a l’illa. El filòleg apunta que això potser es deu al fet que els genovesos acabats d’arribar van viure dos anys a Alacant i lògicament va ser allí on van apendre la nova llengua. Ja lluny de Tabarca, em queden algunes preguntes sense resposta i telefono Antoni Mas. La conversa ens duu de nou al lèxic dels illencs. “Ho he buscat i rebuscat durant anys, i no he trobat cap paraula italiana”, em reitera. —Sííí! —sento de sobte des de l’ultratomba del telèfon. —Espera, espera —diu l’Antoni, i es fa un silenci—. Écolo, écolo, n’hi ha una, algú deia écolo —el sento cridar commocionat al cap d’una estona. Resulta, casualitats de la vida, que té de visita un familiar que és descendent de tabarquins i recorda que el seu avi i la seua tia usaven el mot, exactament en el sentit italià de heus-lo ací. Écolo, écolo! Repetim a l’unison l’Antoni i jo. Demano els noms de l’avi —Pasqual Ruso— i de la tia —Josefa Carbonell— per a tenir constància dels darrers que van conservar un vell mot dels genovesos. Écolo és la prova que es van transmetre paraules italianes. El — 190 —

normal és que en el passat n’hi hagués més i que amb el pas dels anys s’anessin diluint. De nou sento la veu des de la llunyania. “Espera, espera”, diu l’Antoni. El parent assegura que una tabarquina de 74 anys que es diu Pepita i ara viu a Santa Pola conserva encara el mot. Ella ens permet parlar, doncs, d’expressió encara viva. Ja queda alguna cosa més que els cognoms! La carretera que recorre la costa em condueix a través d’un paisatge d’aiguamolls i salines que en el passat devia ser molt desolat. Vorejo la Marina d’Elx, que és una aglomeració de gratacels poc presentable. Com tot el Camp d’Elx, la gent arrelada a la terra és catalanoparlant, “pero ara han començat a fer moltes urbanitzacions...”, apunta Antoni Mas, i les urbanitzacions porten moltes llengües forasteres i una sola d’hegemònica. En tota aquesta zona el procés és similar. També a Santa Pola, que té 20.000 habitants a l’hivern i 150.000 en temporada alta, la majoria dels estiuejants són de Madrid, Castella, la Manxa i el País Basc. Durant el franquisme la llengua es va deixar de transmetre massivament als fills, i el fenomen ha continuat durant els anys vuitanta i noranta. “Ara mateix, i és una apreciació subjectiva”, diu Antoni Mas, crec que s’ha recuperat la transmissió quan els dos cònjuges són valencianoparlants; però seguim sense avançar gaire cap a la normalització. Hi ha una cosa bona, i és que ha desaparegut la conflictivitat. Fa uns anys, sempre que volies fer alguna cosa en valencià sorgien problemes, hi havia una oposició radical sovint dels mateixos valencians, perquè aquí l’autoodi ha estat visceral. Ara ningú qüestiona el valencià, s’accepta, però espontàniament tot es continua fent en castellà. “Les coses sols es fan en català si hi insisteixes i lluites, si no, per defecte es fa tot en castellà.” Uns quilòmetres més i arribo a Guardamar, un nom de ressonàncies mítiques en la imatgeria catalana. Aquí el procés de substitució lingüística està ja molt avançat, “el nombre de xiquets que parlen el valencià és anecdòtic”, diu Vicent Beltran, que hi ha estudiat la situació. La llengua de l’ambient és el castellà; pregunto a un home i em respon en valencià i diu que la gent que és d’aquí el parla (cal saber quants són d’aquí), i que el valencià és la llengua de la marina, “a l’interior, no”. Són conscients que s’han quedat — 191 —

sense hinterland. Aquest és l’únic lloc on sobreviu el que sembla que havia estat el català de l’Horta d’Oriola i que en altres temps arribava fins a la frontera dels regnes. Avui aquesta és la frontera, i la meitat sud del mateix terme de Guardamar, el Camp, anomenat El Campico, ja és castellanoparlant. La població ha quedat com una península idiomàtica, i és l’únic lloc al sud del Segura —que passa a tocar— que ha conservat la llengua. La terra ferma de Guardamar van ser pantans i aiguamolls fins a començaments del xviii. Els actuals pobles de Dolors, Sant Fulgenci i Sant Felip Neri van ser fundats dins els plans de les Pías Fundaciones del cardenal Belluga, bisbe d’Oriola, després de dessecar els pantans, i els va poblar de murcians. Al sud de Guardamar, a l’actual Torrevella, hi havia terres de salines també deshabitades. Vicent Beltran explica que la castellanització accelerada que viu la població va començar amb el primer turisme. Abans que hi hagués apartaments i gaires hotels, la gent llogava habitacions a les cases. La majoria dels hostatjats eren de Madrid i solien blasmar els amfitrions que parlessin als fills en valencià. L’ambient franquista i el complex d’inferioritat (o l’autoodi) van fer la resta. La gent d’aquí explica que això va ser molt determinant en el procés: els primers que van abandonar el valencià van ser els que acollien gent a casa. Els carrers de Guardamar estan retolats en català, una cosa no tan habitual en aquesta zona, i el principal es diu ni més ni menys que del País Valencià, tot un desafiament, o potser la situació està ja tan esmorteïda que tant li fa... Sota l’ajuntament hi ha un bar i l’home que hi ha darrere la barra, d’uns 45 anys, parla valencià amb la parròquia i castellà amb la seua filla de vuit anys, “perquè ma dona és murciana”. Un client també catalanoparlant que és a la seixantena es troba en el mateix cas: dona murciana i ell ha parlat castellà amb els seus dos fills. Un d’ells, però, ha transmès el valencià als seus; l’altre, per contra, el castellà. Expliquen que això són situacions normals aquí, on es poden donar tot tipus de barreges i recaragolaments. Els pregunto si pensen que el valencià es perdrà al poble i em diuen que de cap manera, que hi ha gent que el continua parlant, i l’home gran em posa l’exemple del seu nét. Rafael Jordà refereix, per la seua part, el cas revelador d’una dona de Guardamar que parlava a la filla en la seua llengua. “Tan — 192 —

bonica que és la teua xiqueta i li parles valencià!?”, li va dir una veïna. Com no podia ser d’una altra manera, el lèxic de Guardamar està fortament castellanitzat, i els parlants que queden tenen el convenciment que el seu és un valencià corromput. Vicent Beltran n’ha extret les especificitats, moltes d’elles pròpies del Vinalopó Mitjà: grau màxim de pèrdua de la d intervocàlica (forar per foradar; caíra per cadira); conversió del diftong ou en au: pau per pou, dijaus per dijous... Conservació del pretèrit perfet simple, fins i tot en la primera persona del singular: jo parlí, tu parlares, ell parlà... Conjugació peculiar del verb ser: jo sic, tu eres, ell és, moatros sem, voatros seu, ellos són. Sem i seu són més generals que som i sou. Aquestes formes es diuen, a més del Vinalopó Mitjà, al Rosselló, l’Alguer i punts de la Ribagorça. L’article masculí plural és com el femení, les, transformat a vegades en es, com al Pallars. Reducció de la -ts final a -s: xiqués per xiquets. Es preserven, coincidint amb la Franja i l’Alguer, arcaismes com maití i aidar, salvats per la posició perifèrica. I hi ha un neologisme curiós, en especial si es té en compte que es refereix a un mot universal: es diu baló per futbol, com en alguns altres pobles de la comarca. He de frissar a través de la vasta i feraç plana de l’Horta d’Oriola, on afloren muntanyes rocalloses ovalades com pans de sucre, per plantar-me a l’arxiu municipal de la ciutat a l’hora convinguda. Brauli Montoya, el millor coneixedor de la mutacions lingüístiques que ha sofert aquesta regió a través dels segles, m’ha convidat a una classe pràctica al punt on ha fet tantes troballes. Oriola és una capitaleta significativa, abundant en monuments i un centre molt comercial. L’arxiu es troba en un vell casalot reformat. El professor de la Universitat d’Alacant comença la sessió amb una breu conferència sobre el català d’Oriola. “Com, català a Oriola?”, és la pregunta que li fan nou de cada deu valencians quan senten l’enunciat (oriolans inclosos). —El català va ser la llengua de tota la població d’Oriola fins a mitjan segle xvii. Amb l’expulsió dels moriscos, moltes terres de l’Horta van quedar abandonades. Múrcia sempre ha estat la reserva demogràfica del Baix Segura i des del sud va arribar gent per a treballar els camps. Durant aquell segle hi va haver diverses — 193 —

epidèmies, que van delmar la població autòctona, i van venir més murcians a omplir els buits. Les migracions es van anar succeint. El que passa avui no és gaire diferent del que passava aleshores. Quan un immigrant prospera fa venir parents i veïns, i al final gairebé tot un poble acaba transplantat a un altre lloc. Va començar a haver-hi matrimonis mixtos, que van educar els fills en castellà. Exactament el que passa avui! Comptat i debatut, hi va haver una substitució lingüística. Amb els decrets de Nova Planta va arribar el cop de gràcia per al català a Oriola, que en aquells moments era la segona ciutat del Regne, tant per habitants com per pes específic. Escampats per sobre de les taules de la sala de lectura hi ha llibrots que proven que el català va ser l’única llengua oficial i escrita a Oriola fins a 1707, quan tot va canviar per obra i gràcia de Felip V. “Mira”, diu el professor mentre em mostra el llibre d’actes 168 del Consell municipal (en endavant, ayuntamiento), enquadernat en cuiro, “aquesta és la darrera que es va fer en català”. La data que hi figura és 7 de setembre de 1707. “I aquesta la primera en castellà”. És la pàgina de la vora, escrita l’1 d’octubre, i s’obre amb un advertiment de la Real Cancilleria de Valencia, que interpretava la Real Provisión del 7 d’agost de 1707, segons la qual el Regne de València havia de sotmetre’s a la legislació de Castella: “Y asimesmo se ha de intimar [informar] el preciso uso del papel sellado con apercibimiento de la nulidad de lo escrito y de que serán gravemente castigados y que se les advierte han de actuar en adelante en lengua castellana.” El papel sellado és un precepte de la burocràcia castellana: arribava de Madrid amb el segell del rei. La valenciana usava paper en blanc. Aquest és el punt d’inflexió per a Oriola (i per a tot el Regne): des de 1304 tot es feia en català i des d’aquest moment, tot en castellà. Montoya explica que els escrivans que van poder continuar en el seu lloc (els que no “hayan dejado de ser buenos vasallos”) van haver de fer un curs de reciclatge i en el termini de quatre mesos s’havien de traure un despatx que provava la capacitació en les noves disciplines. Els nous amos aconsellaven als funcionaris instruir-se amb un manual imprès a València que explicava com era la nova administració. El curador de l’arxiu ens endinsa a la sala on es guarden llibres i lligalls. Estan ordenats cronològicament i a través de les prestat— 194 —

geries podem veure com estava d’arrelat el català aquí. No sols les actes del Consell municipal, tots els documents oficials civils d’Oriola des de la conquesta fins al fatídic setembre de 1707 es van escriure en català: actes notarials, actes judicials, la universitat... Però el procés de substitució estava ja avançat quan l’espasa del primer Borbó es va imposar. Brauli Montoya va rescatar en els llibres de processos un document de 1615 on es refereix la cita literal d’un carceller que parla en castellà a les autoritats municipals que visiten la presó “Això vol dir que en aquell any ja hi havia immigració popular”. Em sobta trobar en un text tan reculat un entonces, un castellanisme habitual al País Valencià (on la paraula genuïna s’ha perdut col·loquialment) i prou estès a les Illes, però brutal a l’oïda de la gent del Principat. “Sí, sí, és un castellanisme que s’introduïx en aquest segle”, diu Montoya. Oriola era ciutat de cristians de natura i l’expulsió dels moriscos no la va afectar en una mesura gran, malgrat que tenia una moreria emmurallada de sis o set carrers; però el trasbals en la població es va notar molt a la seua extensa horta i a la comarca. Pobles de moriscos com Albatera i Benferri van ser repoblats completament per castellans el 1625. El 1624 l’espanyol era percebut encara com a llengua estranya a la ciutat, tal com evidencia el Consell municipal en no acceptar un escrit presentat “puix parla ab llengua estrangera”. El cas d’Oriola prova que un procés de substitució lingüística podia ser ràpid ja al segle xvii. Als llibres parroquials el català va deixar d’usar-se a la dècada de 1650, senyal que s’extingia com a llengua popular. La darrera cita literal en català que Brauli Montoya ha trobat als arxius és de 1676, tot i que hi ha notícies que el 1677 els cartells en què s’indicaven els preus dels aliments i l’allotjament que es penjaven al carrer eren en català. Potser es tractava ja només de la força del costum a usar la llengua oficial al Regne. El filòleg ha calculat quan es van dir els darrers mots en català a partir d’un document de 1673. Hi figuren les declaracions d’una dona i una xiqueta de dotze anys, i la primera diu “la meua neboda Clara Valero”. Un document de 1798 explica que els sermons feia temps que no es feien en la llengua dels valencians perquè la gent ja no l’entenia. “Això vol dir que fins a 1750 aproximadament hi havia oriolans catalanoparlants, tot i que ja molt minoritzats.” Els seus conveïns, però, no s’havien fet del tot a la nova llengua, segons — 195 —

la cita de Cabanilles referida a 1794: “hablan un mal castellano (...) la huerta de Orihuela, y las citadas villas de Elda, Aspe y Monforte.” En aquestes dates, finals del xviii, encara es cantaven cançons en la vella llengua a la catedral i, també, en un concurs per a contractar un nou escrivà a l’Ajuntament un regidor va proposar aleshores que sapigués valencià. Eren els darrers espasmes d’una llengua ja morta. Brauli Montoya explica que aquest passat és ignorat d’una manera absoluta pels oriolans, i molts —tot i els documents— neguen que mai s’hagi parlat el valencià aquí. “No sols això, li tenen una profunda aversió i sentir-lo els ofén.” Al grup hi ha Joaquín Lacal, un oriolà que ha après català i ara és professor de valencià en un institut, que assegura que aquest, malgrat la proximitat i l’oficialitat, “és una llengua estranya, tan estranya com el xinès; la gent d’ací ni el sent mai ni n’entèn un sol mot”. L’arxiver explica que la capital real d’Oriola és Múrcia, que és a només 24 quilòmetres per autovia, mentre que Alacant queda a 75 i és una ciutat menys important. A la capital provincial no hi van si no és per qüestions administratives, i tots els joves trien Múrcia per als estudis superiors; a més, el lloc d’estiueig massiu és Torrevella, també castellanoparlant, de manera que les relacions que hi pot haver amb valencianoparlants s’apropen a zero. La toponímia explica clarament que un dia aquí es va parlar català. A l’Horta hi ha la Campaneta, Molins, la Murada, Almoradí..., i a la costa, Cabo Roig, Punta Prima o la Torre Foradada. Però hi ha molta gent disposada a passar full i no costa gens esborrar fins i tot les obvietats: “El nom oficial de la Torre Foradada, és Horadada, i ara he sentit interpretacions segons les quals és deu a un rellotge que hi havia: la hora dada...”, explica Brauli Montoya. Altres topònims s’han adaptat a la nova fonètica: el barri de Ravaloche era el Raval Roig, i ningú sap d’on ve ni què vol dir. “A Alacant comença a passar exactament el mateix”: molta gent pronuncia Ravalroig (potser cal escriure Rabalroch), com un sol mot i sense entendre’n el significat. “Ja hi ha gent a Alacant que nega que mai s’hi hagi parlat valencià, tot i que la llengua no hi estiga extingida del tot; o siga, que el cas d’Oriola no és tan estrambòtic...”, apunta el filòleg. — 196 —

L’adequació ateny també els patronímics: a la ciutat hi ha moltes xiques que es diuen Monserrate, perquè hi ha l’església de Nuestra Señora de Monserrate, que no cal dir d’on va arribar. Aquests esdeveniments permeten parlar a Brauli Montoya d’“un desplaçament continuat de la llengua catalana al seu extrem meridional entre els segles xiv i xviii”. El català, completament oblidat a Múrcia, començaria a sentir els primers sotracs a l’Horta d’Oriola a la darreria del xvi, empès per una migració incessant del sud-oest. De les classes baixes, els murcians nouvinguts devien ascendir a les mitjanes i, un cop més, amb l’expulsió dels moriscos del 1609, el flux immigratori degué augmentar i escampar-se, sobretot, per la zona rural del Baix Segura i del Vinalopó Mitjà (Elda, Novelda, Asp...). I l’epidèmia de 1648 degué reforçar la llengua dels nouvinguts amb noves migracions. Montoya diu que possiblement aquest devia ser el cop fatal per a la llengua catalana a la comarca. Una de les assistents a la sessió és una professora de català que va impartir l’assignatura a Guardamar durant cinc anys. Diu que no sols cap xiquet no hi parla valencià, sinó que “li tenen odi”. A més, hi ha un col·lectiu de pares molt actius obcecats contra el català. Molts provenen d’urbanitzacions de madrilenys de l’òrbita de Torrevella i un advocat de Madrid lidera l’oposició perquè s’imparteixin assignatures en valencià i ha fet arribar el cas al Defensor del Pueblo. “Guardamar té una pressió molt forta, suposo que similar a la que va tenir Oriola en un altre temps”, diu la professora. —Però quanta gent hi parla català? —El 1986 declaraven parlar-lo un 35 per cent, i aquesta és l’última dada que tenim, perquè ningú es preocupa per saber res. Però la cosa va cada vegada pitjor i avui són moltíssims menys. A la vora hi ha un xic de Petrer de vint anys que conta el cas del seu poble. Té un germà de quatre anys i a la seua classe de trenta alumnes n’hi ha sols tres o quatre que parlen català a casa, i enguany és el primer que a l’escola hi ha línia en valencià. “Això vol dir que hi ha un despertar timidíssim, però no crec que servisca de gaire.” El xic, Orland Verdú, recorda que quan ell anava a escola no s’hi deia mai un sol mot en català i ell sovint descobria que la llengua familiar d’alguns dels seus companys quan anava a casa seua era aquesta. La situació va ser idèntica a l’institut. El jove — 197 —

parla amb una tristesa molt profunda: “jo visc el dia a dia, no puc fer previsions de futur, als pocs que el parlem de la meua generació mos toca continuar, però segur que es perdrà.” El 1986, quan anava a l’escola, un 34 per cent de la població de Petrer declarava conèixer el valencià, i el 1997 un 37 per cent. “La Generalitat va deixar de fer enquestes sobre la llengua el 1995 amb tota la intenció, el desconeixement ajuda a l’anestèsia i el temps corre a favor de la substitució.” Els alumnes de Brauli Montoya constitueixen una representació variada del que ell anomena amb una bona dosi d’ironia el Con Sud. Una és d’Asp i explica que el llenguatge popular del poble és ple de valencianismes, i que tothom, fins els més joves, sessegen, “però com més han anat a l’escola, menys paraules se’ls colen”. Es diu, per exemple, bajocas (bajoques), paño (pany), arrujar (arruixar), espolsar, fita, toñina (quan la compren a talls; atún si és de llauna), llus... “Et pots trobar amb la curiosiositat que a pobles valencianoparlants com la veïna Novelda diguen el castellanisme merlussa i a Asp, en canvi, conserven lluç”, diu Montoya. “Al meu poble també diuen lluç”, postil·la un xic espigat amb ulleres que es diu Pasqual Muñoz Cantero. El seu cas és, de lluny, el més peculiar de tots; és de Cabdet i no sols ha après valencià, sinó que la llengua perduda s’ha convertit fins a tal punt en una passió per a ell que estudia filologia catalana. Reivindica la valencianitat de Cabdet, que es va incorporar al Regne el 1304 i blasma que Felip V integrés el poble a Villena. Explica que els cognoms valencians són molt abundants a la població: Agulló, Amorós, Camarasa, Gisbert (“que pronuncien amb la g valenciana i sense apitxar!”) L’interès per la llengua li va sorgir de petit, quan un mestre els va mostrar a l’arxiu municipal documents en català. A més, sempre havia volgut compendre un oncle d’Ontinyent, que li parlava en valencià a la dona —la seua tia— encara que ella se li adreçava en castellà. Una professora de català d’institut, Maria Àngels Diéguez, explica el que és el batibull de la llengua en aquest país a través del seu cas personal. És de Gandia, la capital de la Safor, que es troba a la franja que Brauli Montoya defineix com “la reserva espiritual del País Valencià”, perquè la gent és molt nacionalista i la presència — 198 —

del valencià té índexs superiors al 80 per cent. Tota la seua família parla valencià, i els seus pares el van transmetre als seus dos germans grans, que van nàixer el 1950 i el 1954, però a ella, que és de 1958, li van parlar en castellà, potser perquè era dona, o perquè ja havia penetrat l’autoodi. “La situació era estranya, perquè els avis, els pares i els germans parlaven en valencià, i jo en castellà.” El fenomen devia introduir-se aleshores a les ciutats mitjanes —Gandia té 50.000 habitants—, perquè abans de la guerra a una dona que va parlar en castellà als fills li van posar de malnom “la marquesa de Potret”, i la gent ironitzava sobre aquesta situació dient “la marquesa de Potret ja parla castellà”. Després de la guerra les actituds van començar a canviar, “els meus pares no sabien bé el castellà i feien esforços per a parlar-m’hi”, diu la Maria Àngels, per a qui “avui això ja és el més normal del món i ja passa a Alcoi, que tothom considera la ciutat més valenciana del país”. “Però no es pot parlar d’actituds generals, al País Valencià cada poble és un cas, cada família, cada moment.” És evident que ella no va assimilar bé l’actitud dels seus pares, perquè avui és professora de català. Un dels seus germans, en canvi, s’ho ha pres a la inversa, perquè parla castellà als seus fills. De totes maneres, la “reserva espiritual” pesa i Gandia es va redreçar amb la democràcia, “ser catalanista va passar a ser modern i avui continua, i els xiquets tornen a parlar valencià”. Fa uns anys, la situació era molt distinta, quan ella va anar a treballar a Altea es va sorprendre que els menuts parlessin valencià. Fa vint anys allò era un poble monolingüe, però avui ja hi ha molts matrimonis mixtos i la cosa ha canviat molt; la primera llengua continua sent el valencià, però no costa gens canviar-la i s’hi han introduït uns castellanismes brutals: els més petits han substituït demanar per pedir, i han oblidat porc i pernil per cerdo i jamón, “i açò n’és sols una petita mostra”. Les pronúncies bordes de l’apitxat es colen pertot arreu, a Xàtiva cap jove sap pronunciar ja la s sonora o la g. “I no sols a Xàtiva”, intervé Pasqual Muñoz, “tinc un cosí de sis anys a Ontinyent que apitxa, quan el seu pare no ho fa”. Brauli Montoya destaca que també està en regressió l’emmudiment de la r final, un tret del parlar alacantí que es fa de l’anomenada línia Biar-Busot (el límit del subdialecte) en avall. Ara, sota la influència de l’estàndard que escampa la capital, s’està començant a — 199 —

perdre. Montoya explica que a Catalunya i a les Balears aquesta r ja es va elidir al segle xiii i, per tant, no va arribar a València amb els repobladors. Aquest fet, i que tant al nord com al sud del país sigui encara muda, fa “sospitar” al lingüista que pot deure’s a la influència del castellà, igual que l’apitxament. Però el català no s’havia aturat durant la conquesta a l’actual límit de regnes, com evidencia Ramon Muntaner en la seua crònica: “E així la dita ciutat de Múrcia fo presa per lo dit senyor rei en Jacme d’Aragon en lo mes de maig de l’any mil dos-cents seixanta-sis. ”E com la dita hac presa, poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e en los altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs, són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món.” La Crònica va ser redactada entre 1325 i 1328 i parla en present. El territori actualment murcià va ser lliurat a Castella pel Conqueridor, però no tenim notícies que hi arribés molta gent nova, així que el “bell catalanesc” es degué mantenir a la zona encara bastants anys, i més quan el rei castellà va haver de recórrer a una segona onada migratòria catalana, perquè no hi havia prou gent castellana que hi anés, segons es fa patent a la Crónica de Alfonso X. Brauli Montoya també ha resseguit les fonts documentals per datar aquest canvi lingüístic i aporta una dada molt reveladora del 1419, quan el Consell oriolà es va manifestar en contra del bisbat de Cartagena, al qual pertanyia, segons descriu el cronista d’Oriola Pere Bellot: “Escribió el consejo que les hiciesen este agravio, pues saben que hará cuanto pudieren porque los de esta Gobernación no vayan a pleitear a Murcia por la diferencia de lenguas y costumbres. Al Provisor dicen lo mismo: ja ve lo català, hara pagarà. Cosa indecente para secretarios y escribanos sacar burla del lenguaje en que cada uno nació como Dios plugo.” Aquest paràgraf és densíssim. No sols indica que el català ja no era aleshores la llengua de Múrcia, sinó que mostra com eren vistos els valencians al regne veí i quins sentiments hi havia envers ells. Com veiem, hi ha actituds que els segles no corregeixen (ja llavors els catalans eren els que pagaven). Montoya conclou amb una hipòtesi: “El català va ser la llengua de l’actual regió de Múrcia des de mitjan segle xiii fins —potser— les — 200 —

acaballes del xiv. Els primers anys del xv podrien haver-se conservat alguns residus socials i geogràfics catalanoparlants, però ja en franca extinció. Tanmateix, el poble seguiria entenent prou bé durant tot el xv la llengua dels seus predecessors. El segle xvi ja seria de complet oblit, molt més quan els seus veïns valencians comencen a menysprear-la. ”En l’actualitat s’han conservat restes —arqueològiques, podríem dir— d’aquella que fou llengua dels murcians, sobretot en el lèxic i la toponímia. Pel que fa a Cartagena hi ha moltes deixalles toponímiques: Cala Reona, Calblanque, Calnegre, Pago de Roche..., i també a Favanella: Mafraque, Batalax, Mollons, Cofhins, el Tollé, Caprés... A Villena hi ha moltes deixalles lèxiques ben dissimulades per una castellanització fonètica molt acurada: rebuche, borde, floque, peuque, etc. ‘Però en totes aquestes zones no ha quedat el típic sesseig valencià, característic hui dels pobles que, tot i haver pertangut a la Governació d’Oriola, ara parlen castellà, com Elda, Asp o Oriola. La diferència entre una i altra zona radicaria en el temps que hi va romandre el català parlat.’ “I l’illa més gran de la Manga del Mar Menor es diu Grosa, i a la guia telefónica de Múrcia un vint per cent dels cognoms són d’origen català...”, postil·la Pasqual Muñoz, pioner en la recuperació lingüística de Cabdet.

— 201 —

De Tàrraco a la Sénia Tarragona, Reus, Pratdip, Tortosa, Sant Rafel del Maestrat, Alcanar

Tarragona ha sabut convertir-se en una ciutat esplèndida en els darrers anys, en especial pel que fa al nucli mil·lenari. Molts dels seus tresors, amagats no fa gaire sota una crosta secular, rebroten gràcies a la piqueta. L’urbanisme actual mira de recuperar a tota costa la vella Tàrraco —el sòl apareix esbudellat en diferents punts— i l’arquitectura senzilla però també antiquíssima que hi ha a sobre paga sovint un preu massa alt. Des d’aquí es va irradiar el canvi lingüístic anterior, el de fa dos mil anys —la meitat en alguns punts extrems, però llavors els mots viatjaven en quàdriga— i ara tothom està orgullós d’aquest passat imperial, segons es fa evident en tots els anuncis ciutadans. La presència escrita de la llengua que van portar les hosts romanes —ara una mica evolucionada— és total als carrers del centre de la ciutat, i els parlants no hi escassegen. Als barris, majoritaris, avança una altra substitució, però això ja és massa habitual a les poblacions catalanes perquè calgui matisar-ho. El llibreter Jordi Martí, que s’ho mira de fora perquè és de Tortosa, assegura que cada cop és més difícil sentir català a Tarragona, en especial entre els menors de divuit anys. Miquel Àngel Pradilla, filòleg i professor a la Universitat Rovira i Virgili, explica que hi ha un fort retrocés en l’ús de la llengua a tota la costa i a la conurbació de la capital. —Les dades que tenim són preocupants. Tarragona adopta les pautes de les grans ciutats, la presència del castellà és abassegadora a nivell social i la llengua d’interacció amb desconeguts és aquesta. Salou, Cambrils, la Pineda... estan marcats per la terciarització i la interlingua que s’hi usa és l’espanyol. Hi ha tres grans àrees en aquest territori: la urbana de Tarragona i la costa, on el castellà és predominant, i les terres de l’interior i de l’Ebre, on el català manté — 203 —

la vitalitat; el problema és que la demografia hi és molt baixa. Hi ha una evidència palmària: l’envelliment i la ruralització de la població catalanoparlant. I ara, a més, aquests territoris estan rebent també la nova immigració, que està alterant-ne la composició demogràfica. Aquests grups socials, que podrien representar la nostra salvació, aguditzen el problema perquè s’integren en castellà. —Cap a on ens dirigim? —La substitució avança a raig fet, per tots els camins i des de tot arreu. Jo vaig publicar un article titulat “El català, un miratge de normalitat”, i crec que aquest és el punt. Ens diuen que ens estem recuperant i és tot fals. Jo penso, tanmateix, que la societat del Principat és encara forta per a redreçar la situació, però ha d’haver-hi una mobilització general, una aposta de tots i anar a totes, si no no ens en sortirem. Crec que la llengua és encara en les nostres mans, però hem de ser capaços de traslladar a la societat la preocupació per aquesta situació. —I com s’aconsegueix això? —Hem de fer una crida reiterada i saber reaccionar quan els de sempre vinguen amb la contraplanificació lingüística de sempre. Cada cop que hi ha una acció per la llengua, el PP surt amb una reacció, i això s’ha notat moltíssim al País Valencià amb el secessionisme, amb la seua política de tribalització, que no és més que una cortina de fum per a tapar el veritable problema, que és la pèrdua d’usos lingüístics. Cal anar amb compte amb no carregar tintes en el retrocés de la llengua, en especial al Principat, perquè en una societat de l’èxit com aquesta, si diem que ens ensorrem, hi haurà desercions en massa. Jo penso que el teixit associatiu del país té molt a dir encara. Hi ha unes minories amb un gran potencial que es comencen a desanestesiar a base de rebre garrotades. Ens havíem instal·lat en el miratge perquè som hostatges dels polítics i ens havíem cregut el que ens deien. La desnacionalització de la joventut en els darrers anys ha estat molt important. La situació —i parlo de la del Principat— és problemàtica, però no pas dramàtica, i hem de saber provocar una reacció radical i general per a salvar la llengua. No sé si el país la voldrà assumir, però segur que hi ha gent que la pot liderar. Tenim pressa, perquè d’aquí a deu anys pot ser que ja no hi siguem a temps. Hem perdut uns anys preciosos

— 204 —

perquè els nostres polítics no han estat per la feina, sols els ha interessat la butxaca o les eleccions. Des del poder s’hauria d’haver donat una sensació d’aposta decidida i de voluntat d’afrontar un conflicte en el moment que calgués, i s’ha fet tot al contrari. Si no es fa ara, ja podem plegar. A la plaça del Fòrum hi ha parades de verdures en aquest dia gèlid d’hivern. Carxofes, patates, pomes, tomaques... Aquí estem en territori de la tomaca, una varietat hortofructícola que gaudeix d’una gran diversitat en tot el domini. Tomata a Perpinyà, Girona i Lleida; tomàquet a Barcelona; tomàtiga a Mallorca; pomata a l’Alguer; tomàtic a la part oriental de Menorca i tomàtica a l’occidental; de nou tomaca a València... No cal dir quina d’aquestes múltiples varietats és la que escampa l’anomenat estàndard (ara monopolitzat per TV3), malgrat que no és una de les més esteses. L’edifici principal de la plaça de la Font, que és la casa de la ciutat, exhibeix una única ensenya al seu punt més alterós. És la senyera, però amb el toc tremoladís que la ciutat imprimeix a les barres vermelles per a convertir-les en escut local. Cal pensar que així ningú pot acusar els polítics de sectaris per ometre altres banderes. Aquí es fa política municipal i es posa la bandera municipal. Tarragona conforma una conurbació amb els nuclis turístics de Salou i Cambrils i l’amagada Reus, que al segle xix va ser “la segona ciutat de Catalunya”, segons recorden sovint molts dels seus habitants. Una autovia duu en pocs minuts al centre d’aquest cosmos turístic, ara apaivagat per la hivernada, on s’anuncia sense treva un gran parc d’atraccions, sense treva i sense català, malgrat la imatge de marca. Al passeig Jaume I de Salou em veig obligat a deixar el cotxe perquè hi desfilen carrosses engalanades i gent disfressada. Cada vehicle d’aquests fa sonar la seua pròpia música. La més forta de totes és Achilupú, apú, apú, però tots, tots, han triat sons aflamencats en la mateixa línia per a l’alegria pública del Carnaval (suposo que això és Carnaval). Les converses del carrer segueixen la tendència de la música. Al centre d’aquest passeig —el més notori i notable de la població—, una mena de vela pètria comandada pel Capitán Trueno (típic monòlit franquista) fa una proclama Al rey conquistador que

— 205 —

ensanchó la patria por los caminos del mar. Las provincias de la Corona de Aragón. XXVIII noviembre MCMLXV. Està dedicat a Jaume I, que va partir d’aquesta platja a la conquesta de Mallorca, tot i que no queda gens clar, o així d’ambigu ho va voler deixar el promotor: Por iniciativa del Gobernador Civil. La Roser Agustí i l’Enric Ferrer m’esperen a Reus amb una “escarola amb romesco” posada a taula. —Home, xató, excel·lent. —Xató? Què és això? Aquí en fem de sempre i de sempre en diem escarola amb romesco. No sé com en diuen aquests del Garraf que se l’han inventat de nou. —Ah!, perdó. Estem en una àrea benestant de nom altisonant, el Barri dels Poetes, vora el passeig Sunyer, situada en el primer eixample i molt a prop del centre, i el matrimoni comenta que viu en una minoria lingüística aclaparadora. Cada cop és menys probable sentir català al veïnat, i aquest és molt minoritari a l’escola pública on estudien els dos fills. Repassem amb el Joan, de nou anys, el nombre de companys que té que s’expressen habitualment en català: sis de vint-i-tres. Pel que fa a la Berta, el percentatge s’encongeix encara més: quatre de vint-i-cinc... Caldrà no pensar que és perquè ella té dos anys menys i aquesta és la velocitat de la substitució... “Catalunya, tierra de acogida”, ironitza el pare: “els acollim tan bé que ens hi deixem la llengua.” La mare explica que l’escola compleix escrupolosament amb la immersió, el català és l’únic que usen els mestres i apareix en els escrits, però els xiquets —i sobretot els pares i les mares— l’ignoren, i molts d’ells sols són capaços d’usar-lo amb molta dificultat. Però no és només l’idioma, és tota la cosmogonia: la manera d’expressar-se i d’actuar, el temperament..., fins els regals que reben pels aniversaris: si és la indumentària d’un equip de futbol, la més habitual és la del Reial Madrid. I l’actitud de molts adults, blasmant obertament l’ensenyament en català i negant-se d’una manera hostil a fer servir la llengua. Enric Ferrer constata que els percentatges d’ús de l’escola són molt similars als que ell viu en el seu negoci, una botiga d’articles de dibuix i pintura emplaçada en un indret pròxim al domicili familiar. “Els catalans comencem a ser minoria a Reus”, sentencia. La situació era molt diferent just la generació passada. El pare de — 206 —

l’Enric va arribar amb vuit anys de l’Aragó en la primera postguerra i mai va parlar altra llengua que el català, i la mare dels seus cosins va nàixer a Almeria “i és impossible veure-hi res de diferent amb un reusenc de deu generacions”. Però quan ells van venir Reus tenia encara la capacitat d’assimilar els nouvinguts. Ara les “capacitats” es donen en ordre invers. I vet aquí que al Baix Camp trobem el parlar de transició de l’extrem occidental. L’avi de l’Enric procedia d’Estadella, el poble veí de Fonts on parlen ribagorçà aragonès. “El meu pare deia sovint una frase que li havia sentit al seu, que no sé si és exacta: Per la calle ante baixo pasava un cocho (gos) sale un home y le pega con un tocho (bastó)...”. L’Enric recupera de la prestatgeria un llibre firmat per Cleto Torrolellas (1868-1939), Versos y romances en ribagorzano, editat per Publicazions d’o Consello d’a Fabla Aragonesa. “Guaita, aquest era el meu besavi, el pare del que va venir a Reus treballant per Riegos y Fuerzas del Ebro, l’antiga FECSA.” En aquesta família han abundat els intel·lectuals i els artistes, el nen arribat d’Estadella, Vicenç Ferrer, va ser un pintor —paisatgista, preferentment— molt conegut a Reus, i el seu germà Quimet i el mateix Cleto van destacar també en aquest camp. La casa del matrimoni apareix revestida dels coloristes paisatges familiars, a l’aquarel·la o a l’oli. L’Enric recita els primers versos del que és potser el poema més significatiu del seu besavi, un dels escassos autors en la gairebé extingida llengua aragonesa, que és també una mostra de la gradació última del ribagorçà abans de fondre’s amb el castellà: El banco viejo de los viejos (Última estación de este mundo) Banco de llosas gastadas, Banco de la pllaza’l sol Que das entrada a los viejos Como por escalafón. Onque me causes tristeza Ya fa años que te me miro: Per un lau te tingo miedo, Y al mismo tiempo cariño — 207 —

Tengo los sesenta y cinco, Y los tiengo prou gastados Y viengo a pedí la’ntrada Como los demás ancianos. M’acordo, fa muchos años De cuan eba yo zagal Ve aquí asustau a mi agüelo Con otros viejos hablán. Yo pasaba en ta las monjas Corrén, perqu’eba travieso Y mi yayo me llamaba Pa mocarme y darme un beso. ¡Cómo van pasá los años! M’están parecén un sueño: Como si hablasen d’ayer Y hoy ya soy yo aquel viejo. El filòleg Josep Murgades, professor de la Universitat de Barcelona, explica que quan ell anava a l’institut de Reus —hi va nàixer el 1951— tots els alumnes s’expressaven en català, “potser el fill d’algun funcionari parlava castellà, però eren casos molt comptats”. Aquesta mateixa situació es donava als carrers de la ciutat: —Jo vaig conèixer un Reus absolutament catalanòfon, els únics que hi parlaven espanyol, els únics!, eren els guàrdies civils i els militars de la base aèria, i ara ja ho veus, i no sóc un jaio!, la substitució avança a un ritme frenètic i és vista com una cosa natural. El que més em sorprèn són aquests nois joves que ja els és igual català com castellà, et canvien de cop i volta fins i tot entre catalanoparlants... Una cosa que per a la nostra generació és impensable. La conurbació Reus-Tarragona-Salou és una de les zones més castellanitzades del Principat, amb una important indústria petro­ química i turística (i també nuclear pel que fa a la residència). “De Salou va sorgir a principis dels noranta un nucli molt hostil al català; jo els pocs ‘incidents lingüístics’ que he tingut han estat a la costa, on noietes simpàtiques que s’esforcen a capir holandès o a xampurrejar suec et solten amb mala llet un ‘¡no me hable en catalán que no lo entiendo!’” — 208 —

Murgades va promoure el famós Manifest d’Els Marges —el nom de la revista on va aparèixer—, que va fer córrer rius de tinta quan es va publicar, l’any 1979. La proclama, reeditada el 2002 sense errades dins el llibre El català: mirada de futur, preguntava amb molta intenció: “Una nació sense estat, un poble sense llengua?” En vint-i-quatre anys s’ha fet evident que el títol amb què va aparèixer a Els Marges, sense interrogant per error tipogràfic, era el que en realitat s’esqueia. La pregunta ja té resposta. —Havien passat tres o quatre anys de la dita transició i vaig veure que allò era una pura entabanada. Jo aleshores no era català, perquè ni vivia ni treballava a Catalunya —el filòleg deixa anar un somriure irònic—, i des d’Alemanya estant veia cada cop que venia que la llengua no avançava, que ens feien passar amb romanços i almoines, com sempre, i vaig redactar el primer esbós del Manifest, que els companys d’Els Marges van retocar i consensuar. No et pots imaginar el que ens van arribar a dir; jo era felicíssim a Alemanya, però els firmants d’aquí van anar de bòlit. Aquells mals averanys no sols s’estan complint, sinó que la realitat ens demostra que ens vam quedar curts. Una dècada més tard el Grup de Girona va insistir en el tema. No serà perquè no s’hagi dit..., però tothom continua pensant que tot va bé, perquè és el que interessa al Govern. Murgades explica que aquest gènere —apologia de la llengua— és ja antic al país. El va encetar el tortosí Cristòfor Despuig (15101561/80) i els catalans l’hem hagut de conrear sempre. L’escriptor va fer a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, l’obra en prosa més interessant de la literatura catalana del xvi, una defensa de la llengua i va blasmar l’actitud castellana d’imposició i predomini. Ai! El filòleg reusenc assegura que estem assistint a una “substitució subtil” del català, parangonant la Invasió subtil de Pere Calders. “Per al Govern tot és perfecte, i l’oposició del PSC-PSOE està per una eutanàsia dolça.” —Prova que la substitució va vent en popa és que no hi ha rèpliques agressives per part del colonialisme espanyol. Quan els interessa promouen campanyes i fan parlar de la llengua. Ara, com que la tendència va al seu favor, deixen fer sense esgarips. Però és més greu l’alienació lingüística galopant que demostra la societat catalana: Toni Strubell va parlar del “cansament del catalanisme”, i ja és això... Durant els inicis de la transició la represa l’havien de — 209 —

liderar els polítics, ells havien de dur la iniciativa. Però els polítics ja poden fer si el que falla cada cop més és l’àmplia base social del poble català. Fins als llogarets més recòndits abandonen la llengua... No hem aconseguit capgirar l’alienació històrica. Ara no tenim cap obligació de parlar castellà i la llengua està sent substituïda perquè els catalans ho volen d’una manera o d’una altra. Ja els està bé. Això desmunta les teories de la culpabilització externa: el factor exogen ja no és l’únic que explica la pèrdua de la llengua. Si els catalans n’exigissin l’ús als estaments oficials i als locals públics, si es mantinguessin ferms, si militessin... —Murgades reflexiona un moment abans de prosseguir. Però aleshores l’imperialisme espanyol s’empescaria agressions frontals per capgirar la tendència... El català és minoritari i marginat en tota mena d’àmbits, tret de l’ensenyament... I mira el Foro Babel, orquestrat pel PSC-PSOE, com va carregar sobretot contra el sistema educatiu, l’únic àmbit on hi ha per llei una certa preeminència del català. Mai van dir res de la televisió, o de la justícia, on s’actua en castellà en el noranta per cent dels casos. Només que el català tregui el cap en un sector ja posen el crit al cel. Ara callen perquè l’escola catalana no ha aconseguit els seus objectius, i ja els va bé. I Pasqual Maragall ja va anunciar abans de les eleccions passades que si les guanyava TV3 i Catalunya Ràdio emetrien en castellà. Ells ho tenen fàcil, sense necessitat de mobilitzar-se exerceixen una pressió més forta. La llengua “opaca”, la no marcada, és l’espanyol, per al català cal sempre un sobreesforç. —I el futur? —És molt difícil intuir quan s’acabarà una llengua, però a partir d’un moment donat tot es dispara. L’extinció fa via, tot és molt ràpid, no ens n’adonarem i veurem que tot s’ensorra. Els companys de la Catalunya Nord ens ho diuen, “aquí la llengua es parlava força, anàvem fent... fins que de cop i volta tothom hi va renunciar”. Allà es va fer el canvi en menys de deu anys. Però, com va dir Salvador Espriu: “si ens arriba la mort que sigui per vil genocidi i no per covard suïcidi.” Murgades posa èmfasi que a hores d’ara el principal responsable de la substitució lingüística és la població catalana. “Hem de deixar de banda ja la teoria de l’enemic extern: ara la llei ens permet ser fidels a la llengua”, però torna a recapacitar i es reposiciona:

— 210 —

—Però això continua sent una colònia de la metròpoli espanyola i davant de qualsevol reacció ells prosseguiran el genocidi lingüístic invocant, si cal, els drets humans. La democràcia té els mateixos objectius que Felip V, que Primo de Rivera i que el general Franco, sols canvia el discurs. Els encanta dir que la immersió lingüística atempta contra els drets humans de la canalla. Josep Murgades pronuncia la v labiodental i explica que el fonema és encara viu entre els vells a tot el Camp de Tarragona i s’hauria de mantenir. “El meu pare el feia de manera natural, i jo de petit també, però el vaig perdre quan vaig anar a estudiar a Barcelona. El poeta Gabriel Ferrater, que era també de Reus, em va reconèixer que ell l’havia oblidat i el va voler recuperar ‘per pebrots’.” El filòleg creu que aquest so regressiu en català hauria d’haver estat reprès per l’estàndard. “Va ser una de les moltes oportunitats perdudes per TV3 i Catalunya Ràdio, que van imposar un model de llengua basat sols en el català de Barcelona, contràriament al que pensava Pompeu Fabra.” El professor de literatura fa també —“quan estic a Reus i em deixo anar”— l’article antic lo, “que els joves ja han abandonat”, i explica que la seua ciutat té molts elements del català occidental perquè es troba a tocar de la frontera dialectal: —Fem la e neutra per pèls i encara sols en determinades posicions. Aquí diem llonganissa i fesols, i no botifarra i mongetes, com a Barcelona, i bajoques i ferrada... M’encamino cap al pròxim poble en direcció sud a buscar aquest salt fort de la llengua, el que separa els dos grans dialectes, que aquí no xipellegen. A penes hi ha transició. L’Enric Ferrer diu que a Reus, que parlen el dialecte oriental, els sembla que els veïns que ja fan servir el tortosí “parlen pagès”. Al bar Ca l’Escuro de Mont-roig del Camp els homes identifiquen el seu parlar amb el de Reus i diuen que al pròxim poble, a Pratdip, “ja enraonen diferent, amb la e, i a l’Ametlla i al Perelló ja canvien del tot, i els que pitjor parlen són els caveros, els de la Cava i Jesús i Maria”. —I per què pensen que parlen pitjor? —No és que ho pensem: és que parlen malament! Pratdip queda a deu quilòmetres de Mont-roig i els mateixos de la costa, en una vall estreta en plena serra. El bar de la Cooperativa és el centre de reunió del poble i paro l’orella. Efectivament, aquí s’ha — 211 —

produït la mutació, ja fan els dos trets fonamentals de l’occidental: distinció entre a i e àtones, i o i u en la mateixa posició. Però aquí no parlen com a Tortosa, ni de bon tros. Jo asseguraria que som al Priorat, o fins i tot a les Garrigues o a l’Urgell. Comento aquesta apreciació a un grup d’homes i un d’ells em diu que és així mateix. Aquí hi ha quatre o cinc poblets junts que “parlen més normal”. “Cap a la costa ja enraonen diferent (es refereix al parlar de Reus i Tarragona, el central) i cap a avall, a l’Ametlla de Mar i al Perelló ja parlen com Déu vol.” Seguint la línia de la costa, el canvi es produeix exactament al coll de Balaguer, que deixa al nord l’Hospitalet de l’Infant i al sud la cúpula radioactiva de la central de Vandellòs. El primer poble del parlar tortosí és l’Ametlla de Mar, un municipi nou que havia estat la platja del Perelló. Pratdip i Vandellòs, i llogarets com Masboquera i Masriudoms, que queden una mica a l’interior, fan el salt una mica menys brusc, però són plenament occidentals. El límit dialectal és, doncs, en aquests pobles. Algunes mostres del lèxic també canvien: a Pratdip es diu encara aquest i aquesta (aquet i aqueta, en realitat) i al veí Vandellòs fan ja este i esta (una isoglossa que es manté fins a Guardamar) i aquí diuen poma i a Vandellòs, maçana, com tot el tortosí. “Aquí diem també trucar i a l’Hospitalet picar.” Hi ha també vocabulari específic, a Pratdip retrobem trumfos, com a Tossa de Mar, “però els joves ja diuen patates. I al bròquil li diem rebordonit, també una cosa estranya”. “Sí, però rebordonit en realitat és una planta que s’ha tallat i ha tornat a brotar”, aclareix un altre home. “I aquí diem fesols i no mongetes”, assegura un tercer. La carretera que davalla cap a la costa ensopega amb l’Hospitalet de l’Infant, un poblet pertanyent al municipi de Vandellòs que ha crescut molt els darrers anys. Sentir català no és habitual al carrer i comprovo que tots els joves usen la llengua importada. Basta qualsevol circumstància: indústria, turisme, frontera... perquè pobles sencers canviïn majoritàriament de registre i de cosmogonia, sempre a favor dels mateixos. A l’Hospitalet li ha tocat de tenir una central nuclear a la vora. Aquí es conserven encara el recinte i una torre gòtica de l’hospital de l’infant. Aquest poble no té dubtes quant a nom i orígens. Davant de la muralla, un rètol explica amb precisió: “L’Hospitalet va ser fundat per l’infant Pere el 8 de novembre de 1344. Situat en un — 212 —

lloc de pas a prop de la Via Augusta, la seva arquitectura és resultat d’una combinació de la tasca assistencial amb la defensa de la regió front a les incursions sarraïnes i l’amenaça dels bandolers.” Els pocs hospitalencs autòctons tenen consciència que la llengua canvia just a l’esquena del poble. “Parlem molt diferent de Vandellòs, que és a onze quilòmetres a l’interior, i més semblant a Cambrils, a la mateixa distància cap al nord”, em diuen. Efectivament, fan u la o àtones, però l’altre tret és aleatori, em sembla que la e final la tanquen (pare, com a Vandellòs) i fan neutres, en canvi, les situades en altres posicions (menjar). Fins al Perelló hi ha 25 quilòmetres, una distància considerable quan les paraules viatjaven a peu. Al coll de Balaguer, on la carretera remunta un serrat per a ensopegar amb la fortificació en forma de cúpula plena de neutrons, comencen les terres de Tortosa. “Tenim cons­ciència de canviar de territori quan passem aquest coll”, diu Manuel Oller, d’Ulldecona. Aquí acaba el Baix Camp i comença el Baix Ebre. Entro a Tortosa per la plaça de la Corona d’Aragó, on hi ha una estàtua amb un parell de dansaires folrada amb pancartes d’oposició al Plan Hidrológico (dit Nacional amb molt de criteri). Sembla que els nostres prohoms —i prodones— han tingut a bé vendre’s l’aigua per un plat de llenties. Són els mateixos que defensen la llengua. Travesso a peu el pont del gran riu, que discorre majestuós molt crescut pel desglaç, i m’arriba de sota una sensació d’infinit —Déu meu si em xuclés! Ja “estalvi” a la terra ferma, em deixo anar pels carrers comercials del centre. Se’m reprodueix aquesta sensació ja un pèl estranya de no tenir cap dubte de ser a Catalunya. Les botigues estan animades, la gent va i ve, les famílies compren... I tothom parla en català!, fins i tot els joves amb piercings i jaquetes de cuiro. En qüestions comercials, però, la situació es reequilibra: a la llibreria més cèntrica hi ha 140 títols a l’aparador; 134 són en castellà. En una altra llibreria, situada al barri del Temple i amb aquest mateix nom, Jordi Martí, el propietari, home de cultura i d’acció, explica que d’un temps ençà té la impressió de viure en una illa lingüística: quan surt de les terres de l’Ebre li sembla que el català es fon. —És paradoxal que aquí, on mai hi ha hagut consciència lingüística ni militància, siguem un dels darrers llocs on es pot viure — 213 —

amb tranquil·litat en català. Primer ni te n’adones, però n’acabes prenent consciència. Només que vagis a Tarragona ja ho sents tot en castellà —sobretot si parles amb joves de menys de divuit anys—, i no diguem a Barcelona... Aquí l’ús del català és majoritari i és normal, però acabes pensant que som un reducte... Un amic meu d’Alacant es va sobtar quan passejant per Tortosa un gitanet li va demanar almoina en català, quan ell m’explicava que l’havien expulsat d’una biblioteca allà per parlar-lo. —I què parlen els gitanos de Tortosa? —Castellà, però quan surten del barri on viuen majoritàriament, el Rastre, saben que el món és catalanòfon. Un cop més, la llengua no té secrets ni miracles. Aquestes comarques han mantingut estable la seua població: no han rebut grans onades migratòries i tampoc hi ha hagut desercions generalitzades. —Fins a la generació dels nostres avis tothom va viure de la pagesia, aquí la gent està molt apegada al territori i el nombre d’habitants no ha canviat en el darrer segle. Tradicionalment havien vingut alguns aragonesos, però s’integraven de seguida. La gran bursada dels anys seixanta només va tenir incidència en llocs molt puntuals com la Sénia, on va arribar molta gent de dos pobles en concret, Cazorla i Pozoblanco, “i es va notar molt, però si no es van integrar els pares ho van fer els fills”. Ara hi ha molts magribins i paquistanesos, “que se socialitzen en castellà, tot i que encara se socialitzen molt poc”. També vénen molts equatorians, aquests ja amb la feina feta. Martí explica que a Tortosa no hi ha cap consciència lingüística i que la fortalesa de la llengua es deu a la inèrcia. “Ara ja no passa, però fa vint anys aquí ningú deia que parlava català.” —I què deien? —Tortosí, ulldeconí, com aquí, com natros... Fins no fa gaire no hi havia més sentiment de comunitat que l’espanyol, i referir-se a cap altre —el català— era vist com una interferència que alterava la identitat volguda, l’espanyola. S’admetia una llengua d’estar per casa, el tortosí, que era el registre col·loquial, i el formal pertanyia al castellà. Però el català, ah! això ja competia amb l’única llengua que no admetia discussió. Català era el de Tarragona, o el de Barcelona, més aviat, perquè aquí la província no ha funcionat mai gaire. Això ha desaparegut, però ara hi ha una militància lingüística — 214 —

dialectal; ara es defensa la catalanitat d’aquí, vinculada a una militància regional tortosina, que ara es vehicula també en el moviment antitransvasament, com una afirmació enfront de Barcelona. Martí explica que els tortosins han anat per a tot a Barcelona. “A Tarragona no t’hi aturaves si no era per les sancions de trànsit o coses així. Per a nosaltres no ha sigut mai capital, ni se l’ha volgut.” Tot i que amb la Universitat Rovira i Virgili les coses canvien, en especial per als joves que surten a estudiar. La capital va ser el gran mite per als membres de la seua generació —té 35 anys— que tenien consciència lingüística. —Aquí hi havia indiferència total, i entre els polítics encara més, i per a nosaltres Barcelona era la meca de la catalanitat. Jo vaig sofrir una decepció molt forta quan hi vaig anar als quinze anys. Recordo que vaig trobar la Diagonal plena de banderes andaluses i un univers molt castellanitzat. Jo m’imaginava una ciutat catalana, amb identitat catalana. I va ser un xoc. Avui encara és pitjor. Vaig viure al Fort Pienc i al Camp de l’Arpa fa deu o dotze anys, i llavors s’hi sentia molt més català que no ara. Ara resulta que els índexs més alts de catalanitat els tenim al reducte tortosí! Amb l’assumpció del català com a llengua de les terres de l’Ebre, han canviat altres coses. “Les revistes dels ajuntaments, que es feien en castellà, han anat derivant cap al català, i les banderes espanyoles, que abans eren abundantíssimes a les festes majors, ja no es posen si no és al balcó oficial.” L’univers mediàtic d’aquestes terres també és absolutament catalanòfon: diaris, emissores, els tres canals de televisió que hi ha... El llibreter constata, però, un retrocés en un sector que coneix bé: —Ara ha augmentat molt l’autoedició, autors locals que publiquen els seus propis llibres (sovint poemes). Uns anys enrere tots es feien en català, i ara la gent ja no en sent l’obligació. Molts d’aquests autors van apendre a escriure a l’escola franquista en castellà i ara assumeixen aquesta llengua sense complexos i hi rellisquen cada cop més. —I els més joves? I el pati de l’escola? —Tot en català. És més, a la llibreria vénen molts pares preocupats perquè els seus fill aprenguen el castellà, i em demanen manuals o llibres. Sovint hi ha xiquets de set o vuit anys que no veuen pel·lícules de Disney perquè no les entenen. Jo he vist menuts — 215 —

magribins parlant en català entre ells a Ulldecona... A Tortosa és més difícil, perquè la gent els parla en castellà, però la llengua es viu amb naturalitat. —Es mantindrà aquesta naturalitat? —És evident que aquí acabarem fent el que facen les grans ciutats. Els problemes lingüístics els resolen els polítics i no els lingüistes. Fa uns anys pensàvem que la catalanització era una cosa de pocs anys si es feia una política decidida, i ja veus on som... Ja veurem què passarà. Aquí no hi ha cap consciència de res, ni entre els polítics ni entre la gent, i veig els joves molt més indiferents que els de la meua generació. Llavors els que teníem un mínim d’inquietuds érem nacionalistes, i ara en veus de catorze o quinze anys amb banderes espanyoles a la caçadora. Això fa uns anys era impensable! Potser la catalanitat aguanta perquè els que llavors érem joves militants tenim ara trenta i tants anys i ocupem llocs de responsabilitat, però la joventut que puja és totalment diferent. De Tortosa surt una carretera minimalista en direcció al límit del Montsià i de Catalunya. Olivers majestuosos senyoregen enterament el paisatge, molt ben posats en camps que semblen escombrats, amb la terra nua acuradament allisada. El Mas de Barberans apareix arrepenjat als darrers contraforts dels Ports, amb una vista esplèndida sobre una planura esbatanada que té com a límit les serres de Godall i del Montsià, que discorren paral·leles al mar. Aquest és realment un poble amb vistes. La carretera es fa encara més estreta i continua amb els olivers com a cultiu i paisatge únic fins que acaba al poble de la Sénia, que dóna nom al rierol que marca la divisòria entre el Principat i el País Valencià. Aquí ha prosperat els darrers anys una indústria del moble que manté la vitalitat del poble. A migdia, el terreny cau de sobte formant un penya-segat vertical sobre el riu. Per aquí davalla una carretereta amb un pont nou i un de vell d’una trentena de metres de longitud. Just a l’altra riba, el senyal de colors vius (roig, blau i groc) amb una palmera de la Generalitat valenciana indica “Les Cases del Riu (Rossell)”, que té a penes unes desenes d’habitants. A sota mateix de la palmera, faig la provatura amb una dona gran que passa: —Si parlo en català, m’entén? —la dona em mira estranyada. — 216 —

—Sííí! —Com que diuen que catalans i valencians parlem llengües diferents. —Això ho diuen els de per allà, però no saben el que es fan. Imagina’t, nosaltres que anem per tot a la Sénia: comprar, metge... —i assenyala en contrapicat el poble veí, a un centenar de metres de distància, tot i que molt més amunt. —I sabria trobar una paraula o una expressió diferents entre un poble i l’altre? —s’ho pensa una estona i replica amb naturalitat. —No. Cinc o sis quilòmetres riu avall es dóna un cas similar, però aquí encara amb més proximitat, perquè els dos nuclis són a tocar, sols separats pel reguerol de la Sénia. També a la vora d’aquest pont hi ha la palmera colorada, però aquí en versió doblada. La palmera no enganya, recull el nom oficial, i aquest és San Rafael del Río; es veu que l’alcalde no ha rumiat la qüestió i se li ha quedat la denominació del franquisme. Just a la riba del riu tres homes tomben amb contundència dues rengleres de bitlles posades molt juntes. —Si parlo en català m’entenen? —em miren atònits. —Home, tu mateix. —Com que diuen que parlem llengües diferents. —No saben el que s’empesquen. Bé, aquí no parlem ni català ni valencià, sinó una barreja entre els dos, però és tota esta zona de Tortosa i Vinaròs, que parlem així. —I a la llengua vostès com li diuen? —Valencià. —I aquí al davant, al Castell? —Ells català, i té gracia, perquè parlem exactament igual. —No canvia ni una paraula? —Ni una de sola. —I com és que sent el mateix poble no són el mateix poble? —Perquè el riu marca la frontera entre el País Valencià (sic) i Catalunya, i això fa que no ho poguem ser, però ho fem tot junts, anem a les festa major d’allà, i ells vénen a la nostra. —Però les fan per separat. —Sí, perquè ells són un barri d’Ulldecona, però els queda a nou quilòmetres. — 217 —

Els homes s’entrenen perquè demà participen en un campionat a l’Ametlla de Mar. “Per Catalunya, com per aquí, hi ha molta afició a les birles.” El joc és peculiar: es posen sis birles en dues files de tres, molt juntes, i en projecten tres de més petites, els birlotxos. Cada jugador tira tres cops en nou tandes per partit. I es juguen dos partits. Cada birla que cau és un punt, i si en queda una de dreta, deu. És simple i laboriós, perquè a cada jugada s’han de posar dretes les peces: suposo que la petanca ha triomfat davant d’aquests jocs tradicionals perquè no cal redreçar res. Al dic de contenció del riu, a la banda valenciana, una pintada anuncia “Independència Països Catalans”, i una altra replica (deu ser la contraplanificació?): “Arriba España.” Travesso els vint metres de pont fins al Castell. On acaben les baranes, un indicador declara “Sant Rafael del Riu”, i algú hi ha esborrallat la a, perquè com m’han dit els homes de les birles, el poble es diu Sant Rafel. Però per què ho han escrit amb a, i perquè així si el nom oficial és la versió castellana? Però sobretot, per què Sant Rafael del Riu i no Sant Rafel del Maestrat, que és el nom preferent en valencià, dit català en aquesta banda? Deuen ser coses de la Generalitat de Catalunya... Àngela Buj Alfara, d’Alcanar, és professora de català a l’institut d’Ulldecona i ha publicat diversos llibres sobre etnografia i lingüística d’aquestes comarques, i mostra una gran preocupació per la infra­ valoració que la varietat tortosina té entre els seus usuaris i els altres catalans. “Ens cal impulsar una dignificació del nostre parlar perquè des de tot arreu se’ns bombardeja que el bon català és l’oriental, com si el nostre fos de segona categoria.” Això s’evidencia, no cal dir-ho, en el llenguatge de la televisió i les ràdios que emeten des de Barcelona, però també a l’escola. Paraules locals com palometa (papallona), raïl (arrel), redó o xiquet... comencen a deixar pas entre els més menuts als equivalents de més al nord, “i d’aquesta manera donen la raó a les tesis secessionistes valencianes, perquè el tortosí ens unix amb les terres de més avall”. La filòloga denuncia que formes occidentals figuren encara avui al diccionari normatiu com a “arcaismes” o “dialectals”, i altres d’equivalents en el central tenen carta de naturalesa plena. “Això fa que la gent no reconega com a seua la llengua dita estàndard, i arriben a pensar que el que parlen

— 218 —

és ‘mig català mig valencià, o no del tot català’.” En aquest sentit, Buj reivindica el topònim Ebro: —Que no és castellanisme, sinó mossarabisme, com explica amb exactitud Joan Coromines. Jo he entrevistat persones de més de noranta anys, encara monolingües, i diuen Ebro. —Encara hi ha monolingües? —Bé, són tots gent molt gran i entenen el castellà, però no crec que el sàpiguen parlar, i quan ho intenten no se n’acaben de sortir: diuen oco i no ojo. Buj constata que la salut de la llengua és bona, i també entre els més menuts, a l’escola i arreu. “Si bé ara arriba molta gent de fora i els d’aquí els parlen en castellà. Aquest és el problema!, però els xiquets s’integren de seguida.” A Alcanar, amb 8.000 habitants hi ha 1.200 estrangers censats que s’expressen en castellà, i a Ulldecona els percentatges de forans són també molt alts. Les peculiaritats del tortosí, que abracen tota la diòcesi, amb les comarques del nord valencià incloses, són fonètiques més que no lèxiques. Buj rebusca mots exclusius i en surten ben pocs, i la majoria compartits amb altres regions del domini: Adhos (àdhuc), baldana (botifarra d’arròs, ceba i sang), brossat (que es diu des del Pirineu fins a Mallorca, passant per Lleida, però que s’ha oficialitzat en l’accepció barcelonina mató), cadup (catúfol), caro (gamarús, strix aluco), catxel (escopinya de galet), cossiet (test; cossiol a Mallorca), lligallo (camí ramader), pesteta (bitxo), trompitxa (baldufa), xiquina (llengua de terra que penetra al mar). Miquel Àngel Pradilla, que és de Rossell, alerta també contra la imposició a la zona dels estàndards promoguts des de les capitals. Central al nord de la Sénia, i apitxat de València al sud, “de manera que el que és un sol parlar —el contínuum de la llengua— pot acabar dividit —i empobrit— per la pressió de l’escola i els mitjans de comunicació”.

— 219 —

est

Una illa, encara Menorca

Menorca apareix suau i vellutada des de l’aire en aquest matí clar de finals de tardor. Intensament verda gràcies a un estiu plujós, els sembrats, l’herbei i els pins s’alternen en clapes de tons diversos en un mosaic parcel·lat per les tan genuïnes tanques. Tinc la impressió que si l’avió caigués aquest paisatge de cotó fluix m’agombolaria. Maó, senyorial amb mesura, capital d’un món petit, anglesa (si no ho és, ho penses) i més polida que la darrera vegada que hi vaig ser, es comença a despertar en aquesta hora del matí. En aquest microcosmos perfecte, el més inalterat de tots els territoris, la llengua intrusa se sent ja sovint pel carrer i la seua presència en els escrits és majoritària. M’entretinc en els aparadors de les dues llibreries principals, on no sóc capaç de veure cap diferència amb un establiment similar de Salamanca o de Múrcia. Després d’escrutar els títols un a un, trobo que en la primera fan concessió a tres llibres en català perquè aborden temes menorquins. El castellà és en aquests aparadors la llengua de relació amb el món, de tot i per a tot, inclosos espècimens d’impremta absolutament casposos, com velles novel·les dels columnistes madrilenys més tronats o biografies de personatges televisius de tercera fila. Andreu Murillo és potser l’historiador més notori de la Menorca actual i les seues primeres paraules són per a “desmitificar” el paper dels anglesos a l’illa. Cert és que en van ser els amos durant gairebé un segle (1712-1756, 1763-1782 i 1798-1802), però mai es van arribar a barrejar amb la població local, hi havia homes sols —militars i funcionaris— i venien només de passada; “els havien de caçar amb llaç per dur-los aquí...” Murillo posa en dubte fins i tot la procedència britànica del famós gin, avui la beguda menorquina per antonomàsia. — 223 —

—Jo he vist les llistes de l’estanc de l’aiguardent, que estava molt controlat, i ells consumien aquest licor i no gin, que no apareix enlloc. Bevien gin a Anglaterra, però aquí sols aiguardent. El traçat de la Maó actual és fonamentalment espanyol (del domini espanyol, s’entén, el que perdura encara avui) i els anglesos tampoc en aquest aspecte hi van fer cap contribució notòria. “Les seves cases no tenien ni boínders..., una de les paraules que ha quedat en el llenguatge local (de bow window, tribuna, balcó tancat).” L’historiador repassa els mots que els jans van deixar aquí. Aquest era justament el malnom que se’ls donava, es parla “del temps dels jans”, o es diu “quatre jans i un boi”, quan hi ha quatre gats (no cal dir que boi també va arribar de la llunyana Albió), o “aquella madona era vermella com una jana”, i hi ha una cadolada (versificació típica) que comença: “Que no valdran nou bòtils per cada jan...” (per la fama de beodes que tenien). Bòtil (botella) és el mot més popular i el que es posa com a exemple, tot i que tal asseveració no gaudeix d’unanimitat, per a alguns és anglès i a parer d’altres català d’origen. Hi ha alguns mots d’oficis, com blacverni, el quitrà líquid amb què es calafaten les embarcacions; o el gec dels fusters (ribot), o tornscru (tornavís). Aquestes paraules eren d’ús general abans, però ara estan caient en desús entre els joves, que les solen substituir per les equivalents castellanes: que hagin passat del tornscru al destornillador prova qui és ara l’amo. Una altra expressió popular és ull blec (black, de vellut), que pot ser provocat per un fàitim (batussa), que ve de fitghting. Hi ha també el born, que és una safata, També s’usa Bili com a diminutiu de Guillem. Avui ja no hi ha cap jove que dugui aquest apel·latiu, però la filla d’Andreu Murillo recorda en Bili de la Caixa, un home que era conegut així perquè treballava en aquesta entitat d’estalvis. Un joc a què Andreu Murillo, que va nàixer el 1930, havia jugat molt són els mèrvils —o mèrvols— (de marvel, meravella), que són les típiques boles de vidre i de fang, que possiblement van arribar a Menorca amb els anglesos, si fem cas dels molts anglicismes que s’usaven quan s’hi jugava. Els mèrvils es posaven dins un cèrcol gravat a terra que es deia cau o nyica si era molt petit. En dos dels costats es traçaven unes línies, i quan la bola les depassava — 224 —

era tonx. Quan es tirava es deia plis (please) per a poder netejar el que podia fer nosa. Una altra paraula usada al joc era nàcol, que Murillo es demana si vol dir next all. Ell hi va jugar molt, de petit, però no recorda que els seus alumnes ho fessin ja quan va tornar a Menorca com a mestre el llunyà 1957. L’historiador fa notar també que els pagesos menorquins —avui ja en queden molt pocs— “són la gent més benparlada, no diran mai un cony ni un punyeta, i sovint s’excusen per utilitzar fotre”. No li puc dir el mateix dels del meu poble... Quan Murillo era un fillet (fiet, infant, en versió menorquina) a Maó sols parlaven castellà les tropes espanyoles i els funcionaris, i per a la majoria de la població la llengua oficial era pràcticament desconeguda. Una situació similar a Barcelona quan s’hi va instal·lar amb la família el 1944, perquè el seu pare va ser desterrat per esquerrà. “Jo record una Barcelona pràcticament monolingüe on tot es feia en català, excepte el que era oficial; el català era l’única llengua que se sentia als tramvies, a la Rambla, a tots els carrers...” I com a prova, esmenta un cas que li va cridar molt l’atenció, i imita una dona parlant amb un accent andalús molt tancat i el seu fill —un homenarro gros— contestant-li en un català de soca-rel (n’imita també l’accent). —I quina impressió us fa Barcelona avui? —Ja no és aquella ciutat... Avui, d’entrada, tothom et parla castellà i lingüísticament és un xivarri. Li faig notar que a Maó també es comença a sentir molt castellà, tot i que Menorca és un dels llocs on el català té encara més força. —Ara aquí hi ha moltíssima immigració, com no n’hi havia hagut mai. Als anys setanta va arribar la primera onada, llavors va ser quan vam començar a sentir castellà massivament; amb la construcció del nou aeroport el 1968 les coses van començar a canviar. Tot i amb això, la filla assegura que un 80 per cent de la població ralla menorquí. Diu que n’hi ha uns quants que han protestat per la línia en català als col·legis, però en general no hi ha hagut problemes. Aleshores van començar a arribar els espanyols. “Avui ja no es diu, però en la meva joventut els que rallaven castellà se’ls deia espanyols, la postguerra ho va eradicar. Cal tenir en compte que aquí no ens vam començar a regir per les institucions espanyoles — 225 —

fins al 1837, i Felip V, per exemple, no va ser mai rei de Menorca.” Andreu Murillo guarda molts records de Francesc de Borja Moll, i la seua filla cerca fotos conjuntes que el mestre els va enviar. Un cop, als anys seixanta, li va demanar que li dugués dos pescadors analfabets per a fer-los una enquesta lingüística; un dels que va trobar era un home amb molt de temperament, espectacular per tal com vestia i actuava, que es va presentar així al mestre: “Nom Llorenç Barber, però em diuen Pebrot; ara, no m’ho diuen en sa cara perquè els fotria pes nas aquests cinc ossos (i va mostrar el puny).” L’historiador té anècdotes també de Josep Pla, que es va passar una temporada a l’illa el 1949 treballant en el llibre Illes mediterrànies. Justament ara hi ha a Maó una exposició sobre l’escriptor empordanès titulada Sóc un illòman. Santiago Benejam, que era conserge de l’Ateneu Maonès, contava que no es va moure de la biblioteca prenent nota sobre tot el que s’havia publicat. Però el que més recorda d’ell és la fúria de Francesc de Borja Moll, que havia fet una biografia sobre el seu mestre Antoni Maria Alcover i la hi va deixar llegir, “i vet aquí que el seu Homenot sobre el filòleg en va resultar un calc”; “se n’ha fotut de mi!, se n’ha fotut de mi!”, udolava, i es planyia que ho hauria de tornar a escriure perquè altrament es pensarien que el plagiador era ell. Pla el va compensar dedicant-li al seu torn un Homenot, és d’esperar que aquesta vegada original... Faig la travessia plàcida que hi ha fins a l’altre cap de l’illa, a Ciutadella, “dos mons diferents”, en paraules de Murillo, en un autobús que s’atura a tot arreu, i faig cap a can Pere Melis Pons, que m’han anunciat com un col·leccionista de mots, una definició fascinant. —Com es pot arribar a la condició de col·leccionista de mots? —demano tot d’una en una habitació folrada per tots els diccionaris possibles. —Des del 7 de juliol de 1981 atresor cada dia un mot i el public al Diario de Menorca, i són ja més de 6.000. Pero hauria de començar pes principi...— i el col·leccionista inicia un relat que coincideix amb la seua biografia... Va ser mestre —ara té 78 anys— i el van destinar a Osca i a Madrid, però per qüestions de salut d’una filla va decidir tornar a Ciutadella l’any 1964. Un bon dia de 1971, el va cridar el director del col·legi on treballava i li va anunciar: — 226 —

—Hemos recibido orden de incluir una hora a la semana de catalán, y la podría dar usted... —Pero, pero... si yo no sé escribir en catalán... —Bueno, bueno... algo le saldrá... En Pere li donava voltes a la qüestió, i mentre ho rumiava va escriure un article a la revista local El Iris. El corrector li va tornar el full empastifat de vermell: en una vintena de línies hi havia 82 faltes... Va tenir clar que no podia fer les classes de català, i també va estar a punt d’estripar l’article, però al final va dir “bah!” i el va publicar. Llavors va rebre tot un seguit de telefonades felicitant-lo. Això el va engrescar... Va demanar a un amic que li fes classes de català, i aquest li va contestar que això no ho aguantaria cap dels dos, però es va oferir a corregir-li tots els articles que volgués publicar. Pere es va reptar aleshores a si mateix i es va proposar estar deu anys llegint només en català, i així va apendre’n. Va acceptar fer les classes, i com que aleshores ningú es dedicava al català, el van convidar a parlar sobre mots menorquins en una emissora local. De seguida es va fer amic d’un conciutadà ben informat en aquestes qüestions, Francesc de Borja Moll, que el va animar en la seua nova tasca. De l’emissora va passar al diari i ara tothom el coneix com l’home de les paraules. N’ha publicat més de 6.000, i dels mots ha passat als fets, al folklore i a la història. Montserrat Roig va venir l’any que va morir i van passar tres hores “rallant des rallar”. A l’escriptora barcelonina, que s’estava a Fornells, li feia molta gràcia que a cada poble la llengua s’esmentés amb el gentilici local: ciutadellenc, mercadalenc... tot i que se’n sol dir “rallar pla”. Rallar és un mot antiquíssim per parlar, en paral·lel amb el francès rayer, i pla deu venir encara per contraposició al llatí. Altres mots ancestrals que s’usen encara a Menorca són tost o dejorn, per prest o aviat. Demano a Pere Melis un mot menorquí especial i el que primer li ve al cap és com-alre-no. —Què? —Com-alre-no. Un vocable que va ser estudiat per Moll i que significa quan no, almenys, si més no, en tot cas. I un altre del mateix estil, vam-ell-ara. —I un altre. — 227 —

—Flòvies, que són els flocs o volves de neu i que sens dubte s’ha format amb la contracció d’aquestes dues paraules. —I un altre... —N’hi ha molts: quinqueta, una cosa que no té sentit; sedes, els penellons; petrons... I encara un anglicisme més, pinxa, arengada, que ve de pilchard (sardina). N’hi ha un que es feia servir molt a la Lleida de la meua infància i que jo creia que era únicament local: almon (aumon), que vol dir enlloc, que retrobo molt viu a Menorca. Aquest recol·lector de sons explica també topònims d’origen mossàrab, la llengua llatina anterior a la conquesta sarraïna, que segurament va coexistir amb l’àrab. Els més cridaners son els que acaben en –itx, tan abundants a les Balears, i que deriven d’un final en –ares. Així, Favaritx i Llinaritx, que ell ha descrit, vénen de Favares i Linares; o sigui, favar i llinar. Molts altres topònims de les Balears s’expliquen a partir d’aquesta llengua llatina desapareguda, com ara Portocristo, Campos, Portopetro..., que denoten de seguida que no són catalans. Al País Valencià n’hi ha a gavadals: Pego, el Campello, Muro... A Pere Melis l’amoïna també que sota la pressió de l’estàndard (barceloní, en gran part) hi ha paraules genuïnes que poden desaparèixer. Esmenta davallar i cercar, les formes emprades a Menorca, que la televisió omet a favor de baixar i del castellanisme incorporat buscar. Una altra paraula que podria retrocedir és fillet, l’únic que s’usa a Menorca per a nin o nen. El general illenc, al·lot, ja és per a bergants de més edat. A Menorca usen també açò, com a València, al Capcir o la Llitera, i no això, i, contràriament a Mallorca (un fenomen que també s’observa al rossellonès i cerdà), fan plens els mots acabats en ia: gràcies, i no gracis, història, i no histori. Ciutadella és senyorial i plàcida en un dissabte a la tarda. Les famílies surten a passejar i la gent se saluda amb displicència. Tinc una sensació estranya, és ja molt estrany caminar pels carrers d’una ciutat mitjana (aquesta té 21.000 habitants) i sentir habitualment el català pel carrer. Aquí passa fins i tot entre els joves i els infants, la qual cosa comença a suposar una excepció en qualsevol poble una mica estirat dels Països Catalans. No podem parlar, però, d’un cas general, un bon grapat de colles d’al·lots s’expressen en castellà i entre els més menuts encara més. Comparat amb qualsevol — 228 —

altra ciutat de les Illes, la presència de la llengua escrita aquí és acceptable; acceptable dins la minusvalidesa general del país, una proporció similar d’anglès a San Juan de Puerto Rico o a Quebec hauria disparat totes les alarmes i desfermat debats polítics i socials virulents. Aquí hem d’entonar cants de benaurança. Posats a escrutar llibreries, aquí n’hi ha una que no mostra cap llibre en català a l’aparador, i una altra que solament en té algun en els punts més arraconats, i només títols de producció local: Intervencions, del filòleg Joan Francesc López Casasnovas; El casino 17 de gener. Una part de la nostra història, el fullet Arquitectura contemporània de Menorca i una Història de Menorca en dibuixos per a infants. Ep! En un altre racó trobo un tema imparcial, una traducció, El festí de l’amor, de Charles Baxter. Compto 33 títols en castellà, la majoria temes absolutament irrellevants, si no absurds, i allunyats del punt còsmic on ens trobem. Si fos pels llibreters, el català estaria ja mort en aquest país. Joan F. López Casasnovas és la persona més adequada per a explicar la situació del català a Menorca perquè és el filòleg actual que més a fons l’ha estudiada. Segons les seues paraules, hi ha una isoglossa que migparteix l’illa i que els menorquins identifiquen com la diferència principal en el seu rallar pla. Es tracta de la e neutra tònica (hi posarem ë), en mots com vela o ceba, que a la meitat oriental fa e oberta (è). No cal dir que cadascuna de les dues ciutats grans, Maó i Ciutadella, eternes rivals, usen una opció. La primera seria la forma més arcaica, la que s’usa també a Mallorca, que aniria retrocedint sota la pressió de la è, originada a Maó. López Casasnovas diu que aquesta mutació és un fenomen molt recent. Ell va participar en l’elaboració de l’Atles lingüístic, dirigit per Joan Veny, i va trobar que gent major i del camp de la capital usaven encara ë, en tant que la generalitat de la població fa ja è. El canvi es va començar a produir probablement al segle xix i el filòleg ho atribueix tant a factors interns de la llengua com a externs: potser l’arribada massiva de catalans del Principat amb motiu de la guerra del Francès. Compartim un ginet amb Bep Gomila i Gonyalons, que és des Migjorn Gran, el poble que qualifiquen com “la reserva espiritual, el lloc on es conserven encara les essències menorquines”. Es Migjorn havia pertangut al municipi des Mercadal fins a 1989, i ell té constàn— 229 —

cia de com es va començar a produir el canvi de fonema en aquest poble, situat al centre de l’illa: el fenomen es va iniciar a la capital i es va anar estenent a poc a poc cap a la resta de poblacions. La gent gran des Mercadal parla encara amb la ë, però la de mitjana edat ja no. El canvi va arribar amb la instal·lació d’una sucreria, Can Villalonga, a finals del segle xix, amb la qual va venir molta gent de Maó, i especialment els “senyors”. Semblava que la e oberta feia fi, i els mercadalencs s’hi van abonar. La dicció es va estendre ràpidament cap a Fornells, “que és carn i ungla amb es Mercadal”. Joan Riudavets Moll, que és des Migjorn i amb els seus 113 anys el parlant català més vell, constata aquest canvi en persona. Ell fa encara ë, i explica que ha vist l’evolució d’un fonema cap a l’altre. Una altra diferència entre la part oriental i l’occidental de l’illa és l’ús dels possessius femenins. A Maó, es Migjorn i Ferreries diuen meua, teua i seua i, amb la revolada, els parlants més populars fan també pensaue, cantaue... Contràriament, a la propera Alaior (i cap a ponent) fan meva, teva, seva, i en aquest poble en concret ho arrosseguen a altres us (creven i diven per creuen i diuen). En una frase feta queda, preservada per la rima, la forma arcaica que meua va desplaçar: “Caseta mia per pobra que sia”. Hi ha uns altres fenòmens que els 70.000 menorquins també estan vivint en directe, com és el canvi de la a del pretèrit imperfet de subjuntiu a e (d’anàs o anassis a anés o anessis). Els joves comencen a dir anés, i hi ha, per exemple, el cas de la família ciutadellenca de can Queianessis; “això vol dir que van ser dels primers a dir-ho i va fer tanta gràcia que els veïns els ho van posar de malnom”. Bep Gomila, salvaguarda de les essències des Migjorn, continua dient anàs, que és la forma general a les Illes i es conserva en indrets perifèrics del Principat i la Franja, com la Ribagorça. López Casasnovas explica que aquest és un canvi prou recent, iniciat a la postguerra com a molt tost, i que s’ha produït potser per influència del català general. Avui els majors de cinquanta anys —just l’edat que avui compleix en Bep— continuen usant la forma en a, i els més joves ja han mutat. En Bep conta que està veient com la llengua canvia a la velocitat del llamp al seu poble, el més pur de la molt pura Menorca. “Fa set o vuit anys algú va començar a dir susto i a tots ens va sobtar molt, perquè sempre n’havíem dit regiró; però avui ja tothom ha acceptat — 230 —

susto i és la forma més usada. Tot i que ara resulta que a l’escola els fillets aprenen a dir ensurt...” La situació es recaragola si fem cas de Joan Coromines, que assegura que ensurt és un neologisme absurd i que el que se n’ha dit sempre és espant. Uns altres mots que en Bep ha vist canviar en els darrers anys són l’anglicisme tornascrús (“a Maó en diuen també tornavís”). Ara l’eina s’ha convertit ja en un vulgar destornillador. Els escrús i els perns, per la seua banda, estan esdevenint tornillos. “Mir d’aplicar teràpies de contenció del canvi”, diu en Bep, “però el fenomen s’ha convertit en rapidíssim i imparable”. Ell recorda també la primera vegada que va sentir as Migjorn tio amb significat d’al·lot. D’açò no fa més de set o vuit anys. “Em va sonar fatal i al que ho va portar, que té uns trenta anys, li vam dir es Tio, però ara ja ho ha acceptat tothom...” El mateix va passar amb vale. Ja es deia a Maó i a Ciutadella, però no havia arribat al nucli dur. Ho va començar a dir de manera sistemàtica no fa més de deu anys la propietària d’una botiga (a la qual diuen El Corte Inglés, perquè és persona de fums) i avui està ja escampat. La puresa d’aquest punt central de l’illa té els dies comptats. El poble té mil habitants i a la vora hi han fet una urbanització on a l’estiu s’encabeixen 3.000 persones que ho han trastocat tot. A vegades, en Bep redescobreix paraules. Fa poc va pescar un home dient batzeps, un mot que feia vint anys que no sentia. —I com se’n diu avui? —Simplement s’ha perdut i s’usa l’adotzenat molts, o pitjor encara, en diuen mogollón. Jo a vegades faig la prova, trec paraules genuïnes que no fa gaire emprava tothom i avui gairebé ningú les entén... Al segon got de gin, no hi ha més remei que abordar l’origen etimològic de tan arrelat beuratge. Els meus dos interlocutors diuen que no és mot anglès, si bé no n’expliquen l’ascendència. Tothom a Menorca té com a anglès l’origen del licor i, a més, fan distinció entre el gin i la ginebra, que seria la que es comercialitza arreu. En Bep cau de nou en la reflexió sobre les essències, aquest cop les etíliques: “Abans el gin era molt millor, tenia més repòs. Ara ja és industrialitzat i el bouquet final és molt diferent...” Fins fa uns anys, cada poble va elaborar el seu, i la gent d’Alaior, per exemple, era coneguda perquè agafava unes gateres d’espant quan sortia del poble, perquè el que feien allí era més suau que els altres. — 231 —

En els canvis forçats no s’han respectat ni els llinatges, i el propi López Casasnovas n’és un exemple vivent. La família del seu avi era de Maó i es deien Llopis; dos dels germans es van traslladar a Ciutadella a finals del segle xix, on, per obra i gràcia d’un funcionari del registre (“aquests funcionaris liberals que eren més jacobins que ningú...”), van passar a ser López. El seu avi va tenir onze fills, de manera que ara Ciutadella s’ha poblat de López que són menorquins de soca-rel: el llinatge Llopis apareix a Menorca ja al segle xvi. —I no heu pensat a tornar als orígens? —Un oncle meu ho va intentar durant el franquisme i no se’n va sortir... —I ara? —Potser ens hauríem de posar d’acord tots els parents i no deixa de ser complicat... De fet, ja m’he acostumat que em diguin Lopes, com el de la sèrie Plats bruts de TV3... El filòleg ha recorregut tots els pobles de l’illa fent enquestes lingüístiques i enregistrant-ne els parlars. Potser la més peculiar de totes les entrevistes va ser la que va mantenir amb dos germans pagesos octogenaris del terme des Migjorn Gran, Antoni i Nicolau Borràs Bagur (ell pronuncia Micolau, que justament a l’altre cap del domini lingüístic, al Matarranya, és un cognom molt comú). Aquest home apareix amb el tors colrat com un espart perquè no se’l cobreix mai mentre fa bon temps, i usa unes sabates fetes per ell mateix amb goma de pneumàtic. No cal dir que el seu pla és molt genuí, de fet és l’únic que rallen, “una conversa fluida en castellà no se l’enduen”, diu en Bep, que els coneix bé. Em sobta que fan els plurals femenins com a la manera occidental, amb es tancades, i en López diu que això és habitual as Migjorn i a Ferreries, i usen romandre, que és la primera vegada que ho sento en el llenguatge viu, tot i que a Menorca aquest verb no es fa servir en el sentit del diccionari, sinó amb el valor de pernoctar. Els germans utilitzen tant els verbs rallar com parlar i en López ho aclareix; parlar és més formal: “he anat a parlar amb l’alcalde” o “ja en parlarem...”; però normalment es ralla: “hem estat rallant una bona estona a casa”. En aquest sentit, el filòleg explica que, com es fa també a les altres illes, l’article literari s’empra per a dignifi— 232 —

car. Així, hi ha sa Mola de Fornells, però la Mola de Maó, que és una senyora mola. O es diu el bisbe, però es bisbe si es tracta de l’embotit; o sa iglésia si és el temple i la Iglésia si és la institució. Així mateix: l’abat, el diable, la mar... López Casasnovas pensa que el parlar actual de Menorca deu estar més pròxim que cap altre al català medieval, perquè és obvi que les illes són conservadores, si bé, com en les espècies animals i vegetals, també es poden experimentar endogàmies peculiars. En aquest sentit, la e neutra en posició tònica i l’article salat devien ser generals a la Catalunya oriental al segle xiii. Aquesta situació va començar a evolucionar a les darreries del segle xiv i a les Balears i les Pitiüses s’està produint ara pel que fa al primer cas. A part de la meitat oriental de Menorca, l’evolució de la e neutra tònica cap a oberta s’ha esdevingut modernament a Binissalem, Lloseta i Alaró, a Mallorca, i a una part d’Eivissa. El filòleg constata que en pocs anys “la llengua ha perdut molt de gas”. “Avui podem parlar ja de canvis en mesos, de tan de pressa com va tot, i no n’hi ha cap que sigui positiu per al català.” A la part occidental de l’illa, especialment a Maó i a Castell, hi ha ja una castellanització lèxica que no té a veure amb el fenomen immigratori. Els joves deixen de palatalitzar la ela, el famós ieisme que corseca tot el territori, perquè aquest fonema (ella) no s’usa en el castellà actual i les noves generacions catalanes l’obvien. “Si es perden paraules el discurs s’empobreix, però això es pot recuperar; el més greu és quan s’altera la fonètica, perquè afecta al nucli dur de la llengua, a la seva mateixa essència... Comencen a canviar la dicció, es perden paraules, es fomenta la diglòssia, es fa bilingüisme asimètric... cada cop són més coses, i és com en el dòmino, cau una peça, que n’arrossega una altra i al final és tot el sistema que s’ensorra.” I una sentència molt reveladora: “El català no havia retrocedit mai tant com en els darrers vint anys.” El filòleg posa com a exemple la seua illa: “Menorca era fa quinze anys un territori lingüísticament molt sa, similar a les millors zones de l’àrea de Girona quant a l’ús, tot i que la utilització culta de la llengua era molt baixa. Ara la situació s’ha invertit, ha augmentat espectacularment l’alfabetització, però n’ha minvat l’ús, especialment entre els joves.

— 233 —

Convid els que diuen que la situació és bona a anar a la sortida d’un col·legi de primària a Maó. Tots els al·lots parlen en castellà. La majoria són catalanoparlants, però quan van a escola canvien de registre i juguen en castellà. Això és un símptoma de malaltia greu.” López Casasnovas se sorprèn que els polítics donin dades posi­tives al cap de quinze anys de l’anomenada normalització. “Els grans discursos institucionals diuen que el català té bona salut, que mai havíem estat tan bé com ara, que mai havia tengut tanta presència pública ni l’havia escrit tanta gent... Si la fonètica comença a castellanitzar-se, si es perden les paraules i els girs que no són pròxims a equivalents castellans, si en fragmenten la unitat inventant el valencià... i ningú diu res: són massa fitxes que cauen, i no tardarà a caure tot.” El filòleg mostra les dades oficials per a la comunidad autónoma. Un 49% dels seus habitants tenen el castellà com a primera llengua, un 43% el català i un 8% les dues indistintament. “Aquestes dades són esfereïdores... Pot ser que la situació a Menorca sigui encara bona, però vés-te’n a Palma, a Calvià, a Eivissa...” “Menorca —contràriament a Mallorca i a Eivissa— va ser republicana durant tota la guerra, però va capitular el febrer de 1939 just darrere de Barcelona... De res serveix que el català es mantingui molt viu al peu del Toro (el cim més alt de l’illa); si es perden les ciutats —i s’estan perdent— caurà tot.” El lingüista blasma el fet que no existeixi cap mitjà de comunicació propi del conjunt de les Balears, “vols disbarat més gros que això...!”. Ara la situació social també és molt pitjor que vint anys enrere, “llavors hi havia un moviment de mestres potentíssim que treballava per l’escola catalana, un associacionisme formidable que impulsava la integració dels forasters..., no teníem res però ho volíem conquerir tot. Ara tenim miques (que són gairebé res) i diuen que no cal anar més enllà, que tenim tot el que necessitem”. El filòleg explica que Aina Moll qualifica de “terroristes” els especialistes que expliquen aquest tipus de coses, segons la filòloga, que va ser directora general de Política Lingüística de Catalunya i de les Illes, aquestes coses no s’han de dir perquè soscaven la moral, “això és dramàtic, perquè es fomenta el conformisme, però sobretot és absolutament fals: mai havíem estat tan malament!”. Malgrat això — 234 —

—o justament per això—, el filòleg es mostra gramscià: “no ens hem de quedar de braços plegats, hem de combatre el pessimisme de la raó amb l’optimisme de la voluntat.” López Casasnovas és professor d’institut i constata que en els darrers anys, especialment en els darrers mesos, han arribat molts alumnes de fora. Se’ls han posat aules especials d’integració, “però està per veure què passarà...”. Hi ha alumnes espanyols que són “absolutament impermebles al català” perquè van i vénen per qüestions laborals dels pares: poden viure mig any a Granada i mig aquí, i és una incògnita encara com s’adaptarà la immigració no comunitària. “Vivim en un núvol de boira, instal·lats en el cofoisme, i ningú fa res per la llengua; si no hi ha una reacció social i política fortíssima no ens en sortirem, i res indica que aquesta es pugui produir.” “Ara és la primera vegada que tenim a les Illes un director general de Política Lingüística com cal; jo parl molt amb ell i es troba en una situació total d’impotència. No pot fer res contra les grans superfícies, contra les companyies cinematogràfiques... No pot obligar a etiquetar en català... Tenim una llei de Política Lingüística que no és altra cosa que un recull de bones intencions i de sol·licituds.” El mateix director general, Joan Melià, ja ho va advertir: “vivim un procés de substitució lingüística que s’accentua per la pressió demogràfica dels nous immigrants, els matrimonis mixtos en què els fills solen adoptar la llengua castellana i, en general, patim la manca d’accions positives des de les institucions durant dècades.” Tota una declaració d’honradesa, diametralment oposada a la postura de la institució homònima del Principat, que no para d’escampar —en la tònica oficial habitual— que tot va perfecte i que el català no havia estat mai tan bé. El filòleg, que va ser durant anys vicepresident del Consell insular, no pot ser més clar; ell mateix es troba diàriament en una batalla desigual. A Ciutadella hi ha un Juzgado de lo social, que retola així la seua seu. Ell va enviar-hi una carta demanant que usessin el català en la retolació i li van contestar que la comunidad autónoma no té competències en matèria de justícia. El jutge, com gairebé tots els del seu ram, és un espanyolista recalcitrant, així que tema tancat. El cas és el mateix a correus. López Casasnovas va demanar-los la presència del català a la seu de Ciutadella. De seguida ho van — 235 —

tenir adobat: van mantenir el gran rètol a la façana on posa Correos y Telégrafos i van posar en petit als vidres de la porta la traducció catalana, “i ja tenim servit el bilingüisme asimètric. Ja sabem que el bilingüismo amaga la simple substitució del català per l’espanyol”. I els poders de l’Estat treballen en aquest sentit en tots els àmbits i des de fa molts anys. El sentiment de pertinença a la nació catalana s’havia conservat al llarg dels segles a Menorca: “No cal dir que la catalanitat dels menorquins, com de la resta de parlants de la llengua, va ser general durant l’edat mitjana, però aquí no va decandir al llarg dels segles de la dinastia dels Àustria, i no va començar a esborrar-se sinó a partir d’un procés castellanitzador acuradament planificat i implacablement aplicat sobretot a partir de la incorporació de Menorca a la monarquia espanyola el 1802.” Quan deixo López Casasnovas, m’adreço a la portentosa plaça des Born, la gran àgora pública de Ciutadella, on es troba l’edifici de correus. No per casualitat —tot deu anar lligat— és el més nou i el més lleig del perímetre. Comprovo que el suposat bilingüisme és alguna cosa més que asimètric. A les vitrines exteriors hi ha exactament dotze cartells i tots són en castellà, a més de les indicacions com Empujar i els horaris. A dins, tots els missatges, tots, i en són dotzenes, s’exhibeixen en la llengua del vencedor. Ciutadella se m’apareix com una ciutat profundament civilitzada assegut a les butaques del Cercle Artístic (la data de fundació, 1881, apareix a la seua imatge de marca), contemplant des dels finestrals la gran plaça des Born. Les cases, els carrers, les pedres, els palaus, la veta grisa del port..., tot sembla al seu lloc exacte i en la seua proporció justa. Aquesta és una ciutat on encara em puc sentir a casa. Josep Pla, que va seure llargament en aquest mateix lloc i potser va pensar justament això mateix (molt planià al capdavall), deia que “més enllà de Palafrugell [cadascú es pot aplicar el poble que li plagui] hi ha un primer cercle a dins del qual, si dieu a un home o a una dona: ‘Bon dia; avui fa bon temps’, us responen: ‘Bon dia; sí, sembla que fa bon temps’, i això és agradable”. Jo estic avui dins aquest primer cercle. A molts indrets del país pronunciar aquests dos mots bàsics, bon dia, s’ha convertit avui en un desafiament. Al meu costat, una al·lota d’uns deu anys i la que sembla la seua àvia juguen a cartes amb tranquil·litat. No sols parlen la llengua — 236 —

que els segles han llegat a la ciutat; aquí hi ha encara contacte entre les generacions i un enteniment pregon de la vida que la fa amable. Del fons de la sala arriba el contrapunt imprescindible: un televisor perpètuament engegat escup sense parar vídeos musicals en la llengua de sempre, i amb la mentalitat de sempre. Recorro sense pressa i amb delit els carrers tortuosos de la ciutat antiga, tan ben agençats i ara ornamentats amb aparadors vistosos. —El carrer de Sant Cristòfol? —Tira avall, veuràs un pont i torna-ho a demanar perquè és assullà. Ep! Aquest adverbi vol dir exactament prop d’allà, i és un compost de sus (damunt) i allà. Em rep Josefina Salord i Ripoll asseguda en un balancí entapissat amb tela de llengües mallorquina sota un trebol de volta. La seua frase de benvinguda em deixa sobtat: —Saps que aquest llibre que prepares ja s’ha fet? —Eh! Ah! Com? Quan? De la mà d’aquesta estudiosa de la cultura menorquina descobreixo el ric món de Josep Miquel Guàrdia i Bagur (1830-1897), un alaiorenc protagonista d’una vida novel·lesca. Amb tretze anys va anar a estudiar medicina a Montpeller i va tornar a Menorca deu anys més tard amb el convenciment que veure malalts no l’apassionava en absolut, i va iniciar l’estudi de llengües clàssiques: llatí, grec, sànscrit... No va resistir ni un any a l’illa i aquest cop va enfilar el camí de París per a doctorar-se en humanitats. Va participar en la Renaixença (va col·laborar amb la revista L’Avenç) per a concloure que era un fracàs, per a ell la cultura catalana era la menys clàssica de les cultures llatines i havia de corregir aquesta situació. Va tenir disputes amb Pompeu Fabra, amb l’argument que no podia haverhi modernitat —tant en la llengua com en altres matèries— sense tradició. Va reclamar una acadèmia per a la llengua catalana i exigia l’ensenyament en vernacle. Solia parlar clar i va acabar enemistat amb les patums de l’època, tant les catalanes com les franceses, perquè també va atacar durament el jacobinisme, al qual acusava de religió laica, “no cal fer tant de camí per substituir la religió dels capellans per la dels funcionaris...”. Defensava una societat laica i republicana i a l’Hexàgon ensopegava amb l’Estat elevat al rang — 237 —

de divinitat. Va ser humanista, filòsof, historiador..., feia classes a col·legis de París i va exposar el seu pensament pedagògic en l’obra L’école libre (1884). Havia atemptat contra la integritat de la França lliure, igual i fraternal i el van inhabilitar com a docent, però va aconseguir una beca per a estudiar la llengua de les Illes. Ja posats, va decidir recórrer tots els Països Catalans: va entrar pel Rosselló i va travessar Catalunya i el País Valencià, i d’allà va intentar passar a Eivissa, on no va poder-hi entrar per mor d’una pesta. Va anar en acabat a Mallorca i, per fi, a Menorca. Aquest vast recorregut estudiant la llengua es va convertir en un article publicat a la Revue des Deux Mondes. Tenia intenció de fer-ne un llibre, però quan va demanar una altra subvenció per a dedicar-s’hi, la hi van negar. Va editar a París, per primer cop en l’edat contemporània, Lo somni, de Bernat Metge (edició crítica amb traducció al francès) i va ser un precursor del noucentisme. La seua obra pedagògica es va divulgar per tot Europa, llevat del seu propi país. Davallats de nou al microcosmos menorquí, Josefina Salord explica que a l’illa la cultura autòctona es manté encara forta. A Maó és una mica diferent, perquè hi ha hagut presència militar durant molts anys, però, així i tot, la capital es manté en el marge estadístic bo dins del conjunt de la llengua; però atenció, perquè a Menorca es produeixen dures situacions de diglòssia i s’evidencien molts comportaments de feblesa. No es pot plantejar la llengua en solitari; aquesta només se salvarà o serà normal en la mesura que existeixi una cultura on inserir aquesta llengua. “I això està per veure si ho podrem aconseguir.” Josefina Salord explica que no existeix una cosa anomenada Illes Balears. No es pot parlar d’un territori homogeni, no sols per la distància que estableix la mar; ja a l’edat mitjana Menorca tenia representants propis a les Corts catalanes, però sobretot a partir del segle xviii s’estableixen trajectòries dispars. La Corona d’Aragó va ser aniquilada per Felip V, però va continuar funcionant a la Menorca colonial. L’illa va ser en aquest segle verament il·lustrada, contràriament a la resta de territoris catalans. Un grup d’intel·lectuals incardinats plenament en els grans corrents innovadors europeus, amb Joan Ramis al capdavant, van crear una acadèmia-biblioteca, la Societat — 238 —

Maonesa (situada entre les exemplars de l’època) que defensava la unitat de la llengua catalana i debatia qüestions filològiques. “Com Guàrdia, Ramis tampoc ocupa el lloc que li pertoca en la nostra cultura; la seva obra Lucrècia hauria de ser lectura normal per als catalans”, diu Salord, que també reivindica la figura d’Antoni Febrer i Cardona (Maó 1761-1841): “és un monstre: gramàtic de la llengua catalana i traductor dels clàssics llatins... Ell sol va crear un projecte cultural total.” Sembla que aquesta petita illa va produir una quantitat d’erudits sense parangó a la resta del país: Vicenç Albertí i Vidal representava a Maó a principis del xix Goldoni, Metastasio, Molière, Moratín... tots en català. Salord parla d’un “fet diferencial menorquí”, en especial pel que fa a les relacions amb Mallorca. “El drama de Menorca és el drama de la revolució burgesa de l’Estat”, diu. A l’illa, sobretot a Maó, es va congriar a principis del segle xix, a l’ombra d’Anglaterra, una burgesia il·lustrada, catalana, molt culta, que l’Espanya ultraconservadora de sempre va acabar fent passar pel forat. Vers 1850, aquesta burgesia ja es troba transformada i els fills dels il·lustrats són absolutament con­servadors adaptats al nou amo. Fins no fa gaire, els menorquins veien els espanyols sols com els darrers d’una llarga llista i, per exemple, de l’escola pública en deien “escola espanyola”. El 1830 hi ha haver una crisi general, passada la qual l’illa es va industrialitzar, principalment en el sector del calçat, i fins passada la guerra del 36 totes les relacions van ser amb Barcelona. L’estudiosa aporta com a exemple el cas del consolat alemany a Maó: des de Berlín van apuntar que era difícil de mantenir i van suggerir centralitzar-lo a Palma, i des de Menorca van contestar que això seria un error, que estaven molt millor comunicats amb Barcelona i hi tenien moltes més relacions que no amb la capital provincial. “Els menorquins hem anat tradicionalment a Barcelona per a qualsevol tema, des de la salut als estudis; sols ara, per la força de l’administració i quan a Palma s’han desenvolupat bons serveis la gent hi comença a anar.” A la conversa dels balancins sota la volta s’afegeix Àngel Mifsud Ciscar, d’origen valencià i estudiós també de la cultura menorquina. Ell ha publicat un facsímil de les memòries del corsari Miquel So— 239 —

liveras i aporta una dada molt reveladora: el que fa un segle eren els catalanismes més difícils d’eradicar quan els menorquins rallaven castellà, ara s’han convertit en els castellanismes més incrustats. El corsari va escriure a la dècada de 1820 en castellà, en el que va ser la primera gran ruptura amb el grup il·lustrat menorquí. Va ser llavors quan va començar a entrar el castellà literàriament a l’illa. Soliveras escrivia en la llengua de fora badia, o sota, o no posava mai la preposició a davant de complement directe, o no escrivia mai de que. “Avui es diu bahia i la gent es pensa que sota no és menorquí, i no cal dir que el que més abunden són els de quès.” Recorrem la Ciutadella eterna per davallar cap al port pels carrers empedrats del vell barri de pescadors, que Josefina Salord diu que són els que més van fascinar Josep Pla (sembla que l’ombra de l’empordanès perdura). “Aquí es menjava el millor peix de l’illa”, explica assenyalant una porteta tancada. Com de tantes altres coses, hem de parlar en pretèrit. Aquest ambient pescador, que jo encara havia vist en les meues primeres estades a Menorca, ja no existeix. Amb els pescadors, amb l’economia tradicional, se’n van les velles paraules. On n’acaba la llista? Totes les converses de la gent que espera al moll el vaixell que va a Alcúdia són en català, però quan hi entrem comprovo que l’univers navilier és monolingüe espanyol. Ni rastre de la llengua dels passatgers. Cerco un racó tranquil per a obrir un llibre i em resulta impossible; les tres àrees de seients estan monopolitzades per televisors a tot volum. Ensopego primerament amb la propaganda unilineal de Televisió Espanyola, que hi escup ni més ni menys que Operación Triunfo; en una altra sala desplega la seua gasòfia una altra delegació mediàtica del patriotismo constitucional més recalcitrant, Antena 3, i finalment Canal +, que ja és rebuscat... Ni rastre de res que s’aproximi a la llengua de les illes entre les quals naveguem. A mitja travessia, l’hostessa es posa a manipular un dels televisors, tria i remena tots els canals, passa per totes les gradacions possibles i acaba canviant d’Antena 3 a TV1 (de l’integrisme privat a l’integrisme públic). Intento satisfer la meua curiositat. De primer, em sorprèn que l’al·lota sigui catalanoparlant —s’expressa en excel·lent mallorquí— però quan ha rebut els passatgers o els ha facilitat informacions no se li ha notat en absolut. Li demano quins criteris — 240 —

segueixen per a decidir què veuran els viatgers i em contesta que solen posar un canal diferent a cadascuna de les sales. —I el català, està censurat? —No, no n’està, però l’ha de demanar qualcú, i si als altres passatgers els pareix bé, el posam. —Però hi ha tres sales diferents... No n’hi ha cap de reservada als catalanoparlants? —En principi, no. —O sigui, que el català està censurat. —No, no, però no és l’idioma oficial d’Espanya i no el posam. —Aclarit!

— 241 —

La transformació Mallorca

Arribo a Mallorca amb unes estadístiques a la mà negatives pel que fa a la salut de la llengua. Vaig viure a Palma els anys 1986 i 1987 i l’ús oral al carrer no era dolent comparat amb altres territoris, però sembla que en els darrers anys tot s’ha capgirat o, millor dit, s’ha accelerat d’una forma brutal el procés de substitució. L’última enquesta, encarregada pel govern insular i difosa l’agost del 2002, és devastadora. La llengua més emprada en tots els àmbits a les Illes és el castellà. El 50,1% dels habitants la utilitzen preferentment a casa i el 54% a la feina. En locals públics es fa servir el castellà en primera instància (42,8%), les dues llengües indistintament (31,4%) i el català en un 25% dels casos. Però hi ha dues dades definitives: sols el 36% dels joves entre 18 i 29 anys (la primera franja d’edat que es dóna), parlen el català a casa, mentre que entre els de més de seixanta anys és el 60%, i atenció! només catorze de cada cent pares en aquesta franja d’edat transmet el català als fills! La situació és, com cal esperar, diferent entre les zones rurals i les més poblades. Només el 28% de la població de Palma parla català a casa, una xifra que baixa al 19% entre els amics i al 15% a la feina i als locals públics. Tan sols en els darrers quatre anys la població de les illes ha crescut un 13%, la majoria a favor dels hispanòfons, i els altres, si s’integren, ho faran en espanyol. Com és possible tirar endavant en aquestes condicions? i més quan hi ha un Estat indiscutible que fomenta acuradament les tendències en aquesta direcció. En lloc d’ocultar xifres d’aquesta mena —com fa la Generalitat de Catalunya— el govern del Pacte de Progrés les va difondre, de manera que el director general de Política Lingüística, Joan Melià, va haver de sortir immediatament a posar una cataplasma. Va dir que, malgrat el que pugui semblar a primera vista, “la comprensió — 243 —

de la llengua catalana arriba pràcticament al 93%; més de tres de cada quatre persones (76,7%) tenen la capacitat de parlar-la i el 51,3% l’escriu”. Depèn com s’interpretin, aquestes dades agreugen les anteriors: podent usar el català, la gent l’obvia. La llengua no sols ha passat a ser residual, sinó que és vista com a supèrflua i innecessària. La Universitat de les Illes Balears ha estat des de la seua fundació un nucli fort en el combat pel català, especialment quan en va ser rector Nadal Batle. Darrerament tot és més suau, d’acord amb el període d’acomodació a l’Estat oficial com a única ideologia pensable, però a la Facultat de Filologia Catalana es manté la flama encesa; un bufador, més aviat. La professora de lingüística aplicada i socio-lingüística Rosa Calafat em convoca a una reunió on hi ha Gabriel Oliver (Biel Majoral), Bartomeu Mestre, Antoni Artigues i ella mateixa, professors tots de gramàtica, la plana major de la resistència (i el contraatac). Ells se’n fumen, d’aquestes xifres: “Has vist mai un part de guerra victimista o negatiu?”, diu Mestre; “nosaltres estam en guerra amb Espanya i ens hem d’autoafirmar. No hi ha cap exèrcit —cap poble— que estigui resistint i vagi dient que està vençut. Hi ha interès a decretar la mort del català perquè ens beguem nosaltres mateixos la cicuta!”. “Quin poble ha resistit durant 300 anys els atacs continuats d’un Estat destructor i ha sobreviscut?, això vol dir que som forts”, al·lega Calafat, “els guanxes, per exemple, van jugar al victimisme i mira ara què en queda...”. “El discurs fatalista és un discurs suïcida!”, sentencia Mestre, que assegura que també es vol allunyar del cofoisme, “però en temps de guerra a l’enemic no se li ha de donar ni aigua!”. Antoni Artigues carrega contra el conseller d’Ensenyament de les Illes, Damià Pons, “que no fa un decret per defensar el català perquè diu que la societat no el demana. Si la situació és dolenta, no haurien d’esser els polítics els primers a reaccionar? Ens volen aplicar s’eutanàsia i llavors diran que ha estat un suïcidi”. —Els pitjors són els mallorquins que diuen que encara hi ha esperança de fer reviure el català —assegura Antoni Artigues—; això és lerrouxisme pur. Ho tenen molt mal de fer per acabar amb nosaltres... De moment no ho han aconseguit, i ho han intentat des de sempre de totes les maneres possibles. — 244 —

—Una llengua no mor —afegeix Biel Oliver— perquè n’arribi de fora una altra, sinó perquè els parlants l’abandonen. Ens volen treure de ca nostra, això és el que se’n diu “vendre ses cases per anar a lloguer...” Posats a eliminar, ens estan soscavant l’autoestima i aspectes culturals que són més forts que la llengua. —Què hi ha més enllà de la llengua? —Hi ha la cultura, la civilització, que marca diferències enormes entre els espanyols i nosaltres. —Quines diferències? —El cinisme n’és una de fonamental. El cinisme no forma part de la nostra cultura. Som irònics, podem arribar a ser sarcàstics o sorneguers, però amb el cinisme quedam desarmats, perquè no l’entenem, per això ara el Partit Popular ens les fot per totes bandes. Per això el 1936 van matar tantes persones a Mallorca. Van deixar fer, “no pensàvem que poguessin arribar tan lluny”, deien les víctimes. Quan actuen amb cinisme —i d’això en saben!— ens descomponen i no sabem reaccionar. Toni Artigues es mostra convençut que la globalització ajudarà a la pervivència del català. “Ara la cosa es difumina molt i tothom tindrà el seu racó, el català té presència a internet, es pot viure en català a internet.” Rosa Calafat afegeix que no té importància que el castellà sigui llengua majoritària a molts punts de les Illes, en especial a les ciutats: “Hi ha una comunitat catalana que pot tirar endavant; ja no té tot el territori com a seu, és ver, però el mateix els passa als castellans, o als sud-americans... Formem comunitats separades, les estadístiques mostren que els mallorquins es casen entre ells i mantenen la llengua, i els forasters fan el mateix. Contràriament al que ens volen fer creure, tot i no tenir representació a Europa ni cap ressò internacional, tenim un poble vivíssim i així podem anar encara molt lluny.” Biel Oliver apunta que s’han format guetos on només se sent castellà —a Magaluf, a Portocristo, a certs barris de Palma...—, però la consciència de parlar català mai havia estat tan forta. “Hi ha un orgull lingüístic que ara s’està destapant; fins i tot una enquesta feta per ells (la darrera del CIS) mostra que hi ha un 14% de balears que estan a favor de l’autodeterminació; és moltíssim, fa poc no arribàvem ni a un u per cent...”.

— 245 —

Rosa Calafat opina que l’enemic és el de sempre, que la nova societat (tecnologies, comunicació, globalització...) no aporta res de nou. “No són els sud-americans o els magribins —les nostres escoles poden integrar aquesta gent— els que poden acabar amb el català, són els de sempre.” Tomeu Mestre, que és de Felanitx, diu que al seu poble tots els infants magribins aprenen català; en canvi, entre els extremenys que van arribar els anys seixanta no n’hi ha gairebé cap que ho faci. “Els 300.000 que diuen que han de venir no em preocupen, sinó els que ens espanyolitzen des del poder.” Biel Oliver assegura que ara els portaveus del poder i els columnistes de Madrid han deixat d’amoïnar-se per “la invasió alemanya”. “Els forasters (castellans) van ser els més bel·ligerants, ‘nos impondrán el alemán’, deien, però quan han vist que els teutons aprenen espanyol han callat.” Rosa Calafat opina que estem on hem estat sempre, ni millor ni pitjor, “hem de resistir com fa 300 anys que fem”, i en aquest sentit tenim la pell més dura que molts estats europeus que s’enfronten ara al fenomen immigratori i no saben com afrontar-lo. “El nombre no és important”, ressalta, “sinó les actituds, i en aquest sentit hi ha ara molta més gent disposada a lluitar que uns anys enrere, el que cal descartar de pla és el ‘discurs de la multiculturalitat’ que estableix que ens hi hem de fondre. Res de resignació ni de paciència, ni molt menys el cofoisme del vençut! M’és igual que n’arribin trenta, quaranta o dos mil, el que cal mesurar és la potència d’això, i la nostra ara és molt important. Fa uns sis anys que hi ha una embranzida molt forta, tots hi participen, tant joves com vells. No hi fa res el nombre, una llengua pot sobreviure amb un 30% de parlants. M’estim més un 30% resistent que un 90% amorf. Et penses que a Dinamarca no es plantegen el mateix? L’única diferència entre Dinamarca i els Països Catalans són els usos socials. Cal evitar el discurs en contra perquè fa més mal que les lleis que ens va aplicar Felip V! Barcelona es perd, i què? Catalunya és més gran. És la capital, però no n’exerceix i la majoria de catalans en prescindeixen. Quan vas pels pobles és difícil creure el que diuen els diaris, que estam acabats; veus la gent, les festes, els actes... el discurs institucional és fals! Tots els que vénen de fora que no siguin espanyols, els alemanys, fins i tot els iberoamericans, s’integren — 246 —

sense cap problema, el problema el creen els polítics. Aquest poble resisteix, i tard o d’hora els estats genocides desapareixeran i nosaltres encara hi serem com a catalans. És cert que ningú fa res per nosaltres, però amb les poques eines que tenim fem una feinada. No tenim recursos d’Estat i ens fallen els polítics, però la gent hi és. Si en vénen 300.000 no passa res. Vénen d’Àfrica i s’integraran. Els alemanys s’esforcen per entendre el català, com a molt els ho has de repetir dos pics. El problema són els cínics de sempre, els espanyols i els argentins que encara et diuen ‘hábleme en cristiano’. Cada cop hi ha més joves castellanoparlants, però també n’hi ha més de combatents, el que passa és que aquests no tenen cap presència mediàtica. Algú ha decidit que no existeixen, però hi són i els trobam arreu. El problema no és la immigració, sinó les lleis espanyoles, els mitjans... i ara els polítics regionals. Els nous del Pacte de Progrés que governen les Illes continuen amb el pacte de mínims del PP i han oficialitzat el bilingüisme, de manera que els catalans ja no existim, tots som bilingües! A Catalunya hi ha també un fort contradiscurs al pujolisme que qualque dia esclatarà...” Déu n’hi do... Biel Majoral carrega tant contra el discurs d’Aina Moll (“la llengua ja no està prohibida, mai havíem estat tan bé...”), com contra el de Damià Pons (“la llengua no para de recular, mai havíem estat tan malament...”): el missatge que transmeten aquestes dues interpretacions és: “radicalismes fora”, o perquè estam tan bé que no cal o perquè ja tot està perdut i ens hem de deixar anar. I hem de seguir lluitant!”. “T’ha fet mal? Posa-t’hi saïm!, però de queixar-se, res!” En Biel esmenta un acte recent que va tenir lloc a Girona i el posa com a exemple de com reaccionar. Van encausar un al·lot per ofenses al rei d’Espanya (perquè el va denunciar al jutjat arran d’haver dit que la llengua catalana mai havia estat perseguida) i es va fer un acte de desgreuge i contraatac. “Jo hi vaig fer una glosa”..., i s’aixeca abrandat, arqueja el cos, enlaira els braços i recita amb contundència: “Ja torna ser un Borbó qui insulta el meu poble. I la cosa més innoble és que el tractem amb honor. — 247 —

I si diuen que és un moble i que d’altri és l’opinió no hi ha justificació que el tractem de forma noble. A aquell qui diu mentides Li sol caure el barram. De net, no n’hi un pam Si el Borbó té aquestes eixides. Ha mostrat les seves mides, d’ase, al cel no arriba bram. Abandonem aquest lligam, Escurcem aquestes brides I curarem les ferides: Aquest és el nostre clam! Girona, 16 de novembre del 2002.” Biel Oliver és (entre moltes altres coses) glosador, i enyora la figura dels vells glosadors dels pobles de Mallorca. “Als anys setanta encara n’hi havia uns quants que recitaven gloses d’aquests tipus, com en Biel Caragol, que exercien una crítica punyent; els d’ara ja no expressen res, s’ha acabat, s’han acomodat al pensament que ens transmet la televisió.” Oliver diu que fins i tot ens estan canviant l’humor: els catalans tenim un sentit de l’humor molt diferent de l’espanyol i ara ens imposen pels seus mitjans de comunicació grolleries i disbarats que a ells els fan gràcia. “Com per exemple A pèl, que és humor espanyol parlat en català”, postil·la Rosa Calafat. El mateix passa amb el dolor, “aquí es duu per dins i es controla; els espanyols, en canvi, fan escarafalls”. En aquest punt Biel Majoral il·lumina la cara, es posa dret de nou i abranda la veu. És a punt d’abordar el tema substancial del seu discurs: —Sabeu quina ha estat la gran catàstrofe dels darrers deu anys a Mallorca? I també la gran revolta? La sobrassada va tornar blanca! La gent no parlava de res pus... Va esser el pebre! i sabeu per què? — 248 —

—Perquè era espanyol? —Pitjor! Van decidir aplicar la normativa europea i calia comprar el conservant per separat, perquè la gent sabés què hi afegia. Quan els donaven el conservant a la vora del pebre no el volien. Totes les sobrassades de Mallorca van quedar sense color. Perillava tot un món! Els fabricants es fregaven les mans perquè s’havia desenvolupat un mercat casolà que els feia molt de mal. Però llavors es va produir el miracle. La gent va buidar i va tornar a pastar afegint-hi antioxidant. Les cares es veien alleujades, “ja ho hem arreglat!”, deien. En Biel, que és també pagès i fa vi, mussita una disculpa i surt escapat perquè s’ha descuidat de posar aigua a l’egua i deu estar assedegada. Deambulo pels carrers majestuosos de la vella Palma cap a Sant Francesc, en una espècie de pelegrinatge urbà fins a la tomba de Ramon Llull, pare de tots. Cal entrar a l’església pel claustre gòtic. Un cop a dins, demano al sagristà, que feineja vora l’altar. —A la derecha, la que está iluminada. No podem dir que hagi estat una bona introducció, però uns instants després em sobto de debò: “Sepulcro del Beato Ramón Llull”, diu en gros. En acabat ve l’explicació en lletra menuda: “El B. Ramón Llull murió el 29 de junio de 1315. En 1448 se terminó el sepulcro, obra de D. Pedro Juan Llobel (sic). En 1487 se trasladaron las reliquias. En 1487 se colocaron en la urna de alabastro, obra de Mosen Francisco Sapera.” Hauria pogut ser pitjor, haurien pogut posar Raimundo Lulio. No cal dir que en tot el temple no hi ha ni un sol mot en la llengua del país. Fet i fet, si no tenen respecte ni pels ossos beatificats del fundador de la literatura catalana, què han de fer amb la mundanitat en general? La jerarquia esclesiàstica mallorquina té una inveterada tradició reaccionària i espanyolitzadora, per no dir feixista directament, quan la història li ho ha demanat. Torno a les giragonses de la ciutat vella, m’embadoqueixo amb els verdejants patis renaixentistes i barrocs de les cases ciutadanes i travesso el carrer de l’Argenteria, es Carrer, el nucli on els descendents dels jueus conversos, els xuetes, han conservat la seua personalitat durant set segles. Encara hi ha joieries arreu, els seus negocis ancestrals, i encara en una d’elles em conten que estan orgullosos del — 249 —

seu passat, perquè ells són els mallorquins més antics, però aquest passat ha estat molt dur, amb constants insults i marginacions. Efectivament, al segle vi, ja hi ha jueus documentats a l’illa i ells es van quedar i van prosperar amb la conquesta del rei Jaume. Després van venir les persecucions, la Inquisició del molt catòlic Ferran II (pare de totes les desgràcies, les lingüístiques també), la conversió forçada i les gramalletes penjades amb quinze llinatges escrits a l’església del convent de Sant Domingo, que van perpetuar a través dels anys els noms dels judaïtzants penitenciats el 1691. Al carrer de les Monges, a la part noble del vell call, una placa en el lloc on va nàixer ret homenatge a un xueta il·lustre de dues cames (els dos cognoms), Patriarca de les nostres lletres, el poeta, filòleg i bibliògraf Marian Aguiló i Fuster. Entro a la llibreria Quart Creixent, on sols venen llibres en català, un dels focus resistents de la ciutat. Les dues al·lotes que la porten expliquen que ara, després de funcionar 21 anys, l’establiment ha aconseguit una certa estabilitat. Quan es va inaugurar va anar bé, era la novetat, però després les vendes es van estancar i hi ha hagut temporades molt xereques. A finals dels vuitanta apareixien pintades a l’exterior acusant els propietaris de practicar el pecat del catalanisme i els van intentar cremar la porta. Ara Quart Creixent és molt coneguda i té una clientela fidel; el fet que el català sigui oficial a l’escola també ajuda. Però no totes les experiències de la feina diària són positives: hi ha gent que entra i quan veu que tot és en català surt remugant, o altres que quan els parlen en català recalquen “¡te estoy hablando en castellano!” i se’n van pegant una portada. Miquela Serra, la responsable, conta que el cas més pintoresc li va succeir a la Fira del Llibre, que es fa al passeig del Born. Un home es va sulfurar perquè li parlava en català, es va posar a cridar, va dir que parlava anglès, francès i qualque altra llengua, però el mallorquí no el podia tolerar, i va acabar acusant la venedora de terrorista (línia patriotismo constitucional). La cosa no es va aturar aquí, perquè va presentar una queixa per escrit a la direcció de la fira, que es va personar immediatament a felicitar Quart Creixent. Demano el nom a l’altra al·lota, que abaixa els ulls i es torba una mica, al final esbossa un somrís i amolla “Antònia Font”. No hi hauria parat gaire esment si unes setmanes enrere no hagués sentit per la ràdio el cantant del grup homònim dient que d’ençà — 250 —

que s’havien fet populars la propietària original del patronímic no el podia fer servir. Li explico l’anècdota i ella em refereix l’origen del nom. El grup va sorgir entre una colla d’estudiants de filologia catalana i filosofia que es reunien al bar de l’edifici Ramon Llull de la universitat; “cercaven un nom de dona i jo era allà...”. Antònia Font forma part de la colla de persones que han començat a sentir una buidor insondable quan pensen en la llengua. Diu que la pressió castellanitzadora s’ha fet sentir molt en poc temps. No para d’arribar gent de l’Espanya profundament espanyola i ara també molts sud-americans; feia anys que no li deien “háblame en cristiano” i fa poc s’ho va haver d’empassolar de boca d’un alumne seu (fa classes de català) de vuit anys d’aquesta procedència. Els estrangers de poder adquisitiu alt parlen anglès o alemany i si aprenen qualque cosa és el castellà. Si els demanes si pensen apendre mallorquí, molts no saben ni que existeix i, en tot cas, et diuen que després de l’espanyol, i són escassíssims els que ho arriben a fer mai. “Sols tenc 28 anys, però fa anys que not que estam en minoria, i no sols als barris de Palma, també al centre...” L’augment dràstic de la immigració ha tingut una repercusió immediata en la disminució de l’ús de la llengua. Antònia Font fa un exercici quan agafa l’autobús per venir a la llibreria, una línia que recorre l’avinguda General Riera, molt cèntrica a Ciutat: “mir quants mallorquins som: hi ha dies que dos o tres, alguns pics qualcun més..., i a l’autobús sempre hi viatgen per damunt de les vint persones.” Antònia i Miquela conten les experiències que s’han convertit en quotidianes. “Ah, eres mallorquina-mallorquina?”, els han arribat a dir, “com sorprenent-se que encara n’hi hagi”. Fan classes de català a funcionaris i molts s’ho prenen dramàticament, com una imposició. Una els va dir no fa gaire que el català se l’han inventat ara traientlo del francès, que abans no existia, o era un dialecte... Altres diuen que no volen que els seus impostos es destinin a promocionar el mallorquí... Aquestes dues parlants i defensores del català se senten assetjades, el món s’ha convertit en foraster en molt poc temps, tot és en castellà, i si qualque pic fan una pel·lícula en català i la van a veure encara es deceben més, perquè són quatre o cinc persones a la sala, malgrat que hi van diumenge horabaixa, i en quatre o cinc dies la lleven. “Els joves no es plantegen res, hi ha una apatia generalitzada.” — 251 —

—Quin balanç en fas, de tot això? —demano a Antònia Font. —Que cada vegada som manco i un dia desapareixerem. És obvi que no improvisa la resposta, fa temps que la té present i fa mal. Antònia matisa que aquest sentiment d’etapa final cada cop és més generalitzat entre el jovent que té esme per a pensar alguna cosa, i és molt obvi entre els que, com ella, han estudiat filologia catalana. “Alguns no ho volen dir, o creuen que no s’ha de dir, jo mateixa amb segons qui m’ho call, però se’ns fa cada dia més evident a tots.” Enfilo la carretera de Valldemossa, depasso el poble de la cartoixa i trenco cap a Deià, ja ran de costa. Oliveres centenàries en bancals esglaonats amb marges de pedra seca, possessions palatines i perspectives sobrehumanes caient a plom sobre la Mediterrània. He fet dotzenes de vegades aquesta carretera i mai puc evitar commoure’m quan la recorro. George Sand, que va sojornar amb Chopin a la cartoixa de Valldemossa, i va acabar odiant profundament Mallorca i els mallorquins, s’emocionava amb aquests paisatges i va arribar a escriure que no n’hi ha altres d’iguals. Travesso Deià, contingut per la hivernada en la seua esplendor paisatgística, i remunto poc després la senda que puja cap a Ca l’Abat, una de les possessions més emblemàtiques d’aquesta costa, i una de les poques que no ocupa ara una estrella de Hollywood o una multinacional alemanya. Em sembla increïble que els hereus dels que van construir aquests casals, o els patis de Ciutat, o pobles de senzillesa sublim com Deià i Vall­demossa, hagin engendrat amb naturalitat la balearització, un mot usat a escala mundial com a sinònim de creixement desordenat i depredació del territori. La bellíssima, serena i equilibrada Mallorca tradicional reposa ja només en illots dins un mar de voràgine urbanística. Bruno Morey, el propietari, apareix per la porta i m’explica que aquesta possessió va ser l’única que no va poder comprar l’arxiduc folklorista Carles Salvador quan a finals del xix va adquirir tot aquest pany de costa, el més imponent de l’illa. El meu amfitrió em duu pels passadissos, els salons, la capella..., que van ser bastits el 1670. La part més antiga és una torre de defensa emmerletada del segle xiv, posterior encara a l’edifici original, perquè aquest és un indret molt ric en història. El rei Jaume I va donar aquesta finca al seu cosí Nuno Sanç, comte de Rosselló, després de la conquesta de — 252 —

1229, tal com consta al llibre del Repartiment de Mallorca; aquest la va vendre o la va cedir a un abat cistercenc arribat de Barcelona que va fundar el monestir de la Real. Deu anys més tard, la finca figurava ja a nom dels frares. Deià era el lloc on es van instal·lar els treballadors del gran feu que ocupava tota la costa, l’únic poble de Mallorca que ha sorgit a l’ombra d’un monestir. Aquesta és una zona fresca i els abats venien a passar-hi l’estiu. Amb els anys, els segles, la finca es va anar venent a bocins i van sorgir altres possessions més grans que l’original. La casa va ser expropiada arran de la desamortització de Mendizábal i el besavi de l’avi d’en Bruno la va comprar. Benet Capó, fill d’aquest i següent propietari, va ser el darrer cònsol de mar de Mallorca, la venerable institució de la Corona. En Bruno tenia un gran retrat seu a l’oli —com en té un de si mateix darrere la taula de despatx— que va cedir a la vella seu del Consolat, que avui alberga el Govern de les Illes. Bruno Morey té 87 anys i és un testimoni directe de la història de Mallorca del segle xx, i en particular de la seua església, de la qual és canonge des de fa 55 anys. Ell va conèixer encara Antoni Maria Alcover, patriarca de la filologia catalana i iniciador del portentós diccionari que va completar el seu deixeble Francesc de Borja Moll. “Jo era un seminarista jovenet i el veia comparèixer per la seu arrossegant els peus, perquè patia de gota.” Mossèn Alcover (“que era un home d’una virulència tremenda”) solia dir que es llevava el capell davant la llengua castellana, culta i riquíssima, però que aquesta no arribava a la varietat de matisos del mallorquí, i posava com a exemple els augmentatius i els diminutius: “Ells diuen cabeza, cabezo, cabezón i cabezota, està bé; però nosaltres podem dir: cap, capot, caparrot, caparrango i caparrotango, i cap a avall igual: capet, caparró, caparronet, caparringo i caparritingo, i aquesta riquesa no la té cap llengua com la nostra!” En la joventut de Morey, el castellà era desconegut popularment a Palma, i no cal dir a Valldemossa, el seu poble. “El rector que teníem llavors —va morir cap a 1930— ni l’entenia.” Primo de Rivera va intentar imposar-hi la lengua del Imperio, començant per Catalunya. A causa d’això, Morey va entrar en contacte amb Josep Miralles, un mallorquí que era bisbe de Barcelona (abans ho havia estat de Lleida) i que va ser degradat a la seu de Mallorca per catalanista. Ell li va ser patge durant cinc anys i recorda que li deia: — 253 —

“Brunet, hem de predicar en sa llengo des qui mos escolten.” En els anys següents es van sentir per obra de Primo de Rivera els primers sermons en castellà a Valldemossa. “Un dia li vaig demanar a una tia molt devota si els entenia i em va dir que qualque cosa sí, que li pareixia que padre volia dir pare.” Morey va ingressar el 1928 al seminari a Ciutat —encara ningú li deia Palma, el nom imposat per Felip V—, i un dia el van fer fora de classe per parlar en mallorquí, però hi havia professors que feien la viu-viu. Bartomeu Pasqual, que n’era el rector i anys a venir havia de ser bisbe de Menorca, no volia saber res de l’espanyol: per a les classes usava el llatí i en les converses directes el mallorquí. Als pobles, però, la imposició de la llengua forastera era més complexa. Hi havia un capellà a Valldemossa que li feien traduir els sermons i acabava proferint sentències bastant estrambòtiques: “Destrossava el castellà i feia una mescla que no era ni una llengua ni l’altra; una vegada li van fer dir al sermó que ‘el niño Jesús no tuvo cama al nacer’, es va embullar i va acabant anunciant que “el bon Jesús va néixer sense cames”... Els seminaristes acudien a aquestes prèdiques en castellà per a riure amb els disbarats. Va arribar la guerra i la victòria dels feixistes, “llavors el castellà i la política del Imperio ho va invadir tot i es va crear una situació dificilíssima per a la dignitat de la nostra llengua”. La Victoria Nacional va agafar Mallorca, però, en el bàndol adequat i no hi va haver persecució posterior, “els capellans van continuar predicant a la pagesia en català, l’única llengua que coneixien”. “L’espanyol que es parlava arreu era tan pobre i tan rastrer que feia pena, destrossaven la llengua; fer parlar en castellà era obligar la gent a dir dois, però a Palma es va anar introduint, mal parlat, però es començava a sentir... i els addictes al règim van començar a usar-lo en família. Les coses van canviar molt a partir de la guerra.” Va començar també a arribar molta gent del continent; Ciutat —Palma ja— va passar de 80.000 habitants a 150.000, i es va imposar la idea que “el mallorquín es la lengua de estar por casa, y en la calle hay que usar el castellano”, una manera de fer que ha durat fins fa ben poc i que ha anat fent el seu camí. Bruno Morey, un home erudit que llegeix “preceptivament” tres hores diàries en anglès, italià, francès, català i castellà, i que és columnista del diari Última Hora, pensa que al català l’ha salvat — 254 —

l’analfabetisme, perquè les Balears eren la província amb més illetrats d’Espanya, i no creu que estigui amenaçat avui: “és l’essència de Catalunya, de València i de les Illes Balears i té massa personalitat perquè el puguin destruir; la nostra raça té prou força i és prou caparruda per a consentir que li arrabassin una cosa tan substancial com la llengua!” Continuo per la carretera tortuosa i espectacular fins a Sóller per a sentir un dels parlars més peculiars de Mallorca, o, si més no, el que més es fa notar, perquè aquí fan les os àtones us (sultar, recurdar...), com en el català central, quan la resta de Mallorca les fa com lleidatans, tortosins i valencians. La població està enclotada en una vall envoltada totalment de muntanyes i s’ha mantingut reclosa (comunicada amb Palma des del xix amb un famós i lent tramvia) fins que Gabriel Cañellas —l’expresident autonòmic que parla en castellà als seus fills— va fer-hi un túnel de peatge per lucrar-se. La ciutat és pulcra i ben agençada i el català és la llengua gairebé única al carrer, si bé sols des del punt de vista oral, perquè la majoria dels rètols estan en castellà. Apotecaria, un nom encara prou usat a Mallorca, apareix retolada la farmàcia de la Plaça, l’àgora de la població (ara li han posat de la Constitució, que són ganes). Resseguint el llom de la serra de Tramuntana s’arriba a Pollença, un altre poble apartat per als paràmetres de la tracció animal (que era la que s’usava quan es va formar la llengua), si res pot ser-ho en un univers tan abastable com és l’illa de Mallorca. La vila és coneguda perquè els seus nadius fan l’article literari (almenys per part femenina). En lloc dels tan illencs es i sa, diuen o (u) i la. Per exemple, el conegut port sempre ha estat u moll, per als pollencins. Llorenç Cortès, un estudiós local, explica que fins fa uns deu anys quan una persona del poble entrava en un lloc de seguida se sentia “ja n’ha arribat un de Pollença”. “Avui això ja no passa perquè la gent s’ha acostumat a l’article literari, sobretot gràcies a la televisió, tant la de Catalunya com la d’aquí, que també l’usa.” Cortès recorda que als pobles del voltant quan se’n volien riure deien: “La fava a la figa la fot”, una grollerieta que reitera l’inoït article. Hi ha una altra diferència que descobreix els pollencins, aquest cop lèxica: diuen xic i xica al costat d’al·lot i al·lota, quan a la resta de Mallorca, i de les Illes, usen sols aquestes darreres accepcions. Fora d’això, Llorenç Cortès diu que parlen igual que els pobles de la vora. — 255 —

La meua pròxima parada és a sa Pobla, on comparteixo un arròs brut i un frit de marisc amb Miquel Segura, argenter, novel·lista, assagista i columnista punyent del diari Última Hora. “Aquí la llengua és potentíssima”, diu l’escriptor, que assegura que ja durant el fran­quisme es feien impresos en català perquè hi havia gent que no entenia una altra cosa. “El 1995 es va celebrar el Correllengua i un entrevistador de la televisió li va demanar a en Pere Barral, l’home més vell del poble, què en pensava que es fomentàs la llengua. Ell anava contestant amb monosíl·labs, “bé, bé”, i el seu interlocutor li va demanar per què li semblava tan bé: ‘Pardal!, perquè no en sé d’altra’, va contestar rotund.” Dels 10.000 habitants que té sa Pobla, ara n’hi ha 1.200 de magribins. Els adults s’han integrat en castellà, però els infants parlen ja mallorquí. “El problema no són aquests”, diu Segura, “sinó els forasters de sempre”, i esmenta el cas de la seua colla d’amics. Tres d’ells estan casats amb una granadina, una salmantina i una madrilenya, les quals porten com a mínim 25 anys vivint aquí, on tothom parla mallorquí. “La darrera vegada que ens vam veure, em vaig emprenyar. A elles els xerram castellà, doncs encara demanen que entre els amics no xerrem mallorquí! ‘porque no lo entienden’. Si qualque cosa acaba amb nosaltres serà la intransigència dels castellans... i la transigència dels mallorquins!” Segura contrasta la salut de la llengua als pobles amb la capital i les zones turístiques, “on avança el castellà de forma nefasta”, i de nou: “no pels que acaben d’arribar, sinó pels forasters de sempre”. L’escriptor blasma també els “generadors oficials d’ortodòxia” perquè han tensat massa la corda, “ara pronuncien Consell amb u i escriuen us en lloc de vos, que és com s’ha dit aquí sempre..., no m’estranyaria que si continuem així ressorgís el gonellisme, perquè hi ha més gent que no es pensa que defensa una llengua mallorquina diferent de la catalana, un tema que ja hauria d’estar superat.” En aquest mateix sentit se situaria el forçar l’article literari a tot arreu, quan a les Illes només s’usa col·loquialment el salat, si bé és veritat que aquest no s’ha emprat en cap època històrica en els documents oficials o els escrits cultes. El gonellisme ve a ser la modalitat mallorquina de blaverisme. El nom prové d’un articulista —del qual no se n’ha sabut mai la identitat— que firmava Pep Gonella (un personatge de rondalla) uns escrits als diaris on defensava a finals dels anys — 256 —

seixanta la secessió lingüística. La polèmica que es va desencadenar aleshores va ser molt sonada i hi van participar firmes del calibre de Francesc de Borja Moll i Joan Coromines. Fa setze anys que Miquel Segura va cada setmana al mercat de bestiar de Sineu, que havia estat el més important de Mallorca i ara n’és l’únic. Allà, segons l’articulista, es desplega tota la riquesa de la llengua: “Una paraula que he après recentment d’un pagès analfabet és abotigar, en el sentit d’acaparar. A les possessions, sa botiga era el rebost on es guardaven els aliments...” Miquel Segura ha publicat una novel·la i un parell d’assajos, i ara està treballant en una altra novel·la, però com que escriu en català, ha de pagar part de l’edició, que sempre tindrà una volada molt curta: “Conclusió, escriure en català surt molt car; de fet, és tot un luxe!” Un altre poble conegut a Mallorca pel seu parlar és Felanitx, on els habitants cometen un parell de rareses. En primer lloc, els manca la e oberta. Com no podia ser d’altra manera, els pobles de la vora els escarneixen dient-los: “A les deu menos deu anirem a la seu i adorarem a Déu”, amb totes les es tancades. Joan Mir, un felanitxer que és professor universitari de matemàtiques, diu que s’ha d’aprendre cada paraula de manera individual per a saber com s’accentua. El segon tret diferencial de Felanitx, que també fa molta gràcia a la resta de mallorquins, és la pronunciació apicodental de la l; “fem una ela lloca”, diu Mir, “que pensava que sols notàvem nosaltres, però veig que tothom se n’adona”. Rosa Calafat postil·la que és la ela de les nines que parlen bleda, a la castellana, però a Felanitx és un tret genuí, i no la fan en tots els casos. De tornada a Ciutat, cada cop que pujo a un autobús constato (cal seguir els dictats de les muses) els percentatges de parlants en l’estadística personal que fa Antònia Font. El català que s’hi sent és tan exigu que no cal fer gaire diferenciació entre les línies del centre i les dels barris. Per propina, acostumen a tenir als altaveus una emissora de ràdio local en castellà. Una altra persona que té la perspectiva de la llengua al llarg de tot el segle xx —va nàixer el 1915— és Lluís Maria Pomar i Pomar, un menescal (la vella paraula per veterinari que a Mallorca és molt viva) de figura portentosa. Alt, amb una veu rotunda, decidit, culte i mordaç, la seua presència és de les que imposen. — 257 —

De fet, Pomar té totes les perspectives, perquè s’ha relacionat tant amb pagesos de tota l’illa com amb la molt críptica i vetusta noblesa ciutadana. “La nostra aristocràcia és ben bé com la descriu Llorenç Villalonga a Bearn”, assegura; “moltes vegades m’he contemplat a mi mateix en una escena de Il gatopardo, amb grans salons recarregats i tenebrosos, amb quadros d’avantpassats a les parets i espectres ambulants completament rancis”. —Què parlen aquests espectres? —Mallorquí, sempre mallorquí, abans i ara. Alerta! cal no dir-ne català, la noblesa no vol sentir aquesta paraula, “això és imperialisme, què s’han cregut?”, diuen. El mallorquí és per a ells més antic, i més noble, que el català. Així doncs, les famílies inveterades que viuen encara als casalots monumentals darrere de la seu s’han mantingut fidels a la llengua, sovint en contra de les seues idees polítiques espanyolistes. La noblesa mallorquina no ha necessitat canviar d’idioma per a distingirse de la plebs; tothom sap qui són, amb els llinatges n’hi ha prou. Pomar, que els coneix a tots i freqüenta els seus salons, rebusca i troba en la memòria un cas de principis dels anys trenta en què una dona d’una d’aquestes famílies va parlar a les filles en castellà; “va ser una excepció i els altres se’n reien”. Molts d’aquests personatges bearnians no van dominar el castellà fins que el franquisme no els el va imposar. Pomar recorda que una família aristocràtica va tenir un cop una visita de Madrid i van haver de cridar un cosí “que coneixia es foraster” perquè els fes de traductor. Això passava el 1934. El menescal no usa mai el terme Palma, sempre diu Ciutat; li ho faig notar i apunta que ha estat el nacionalisme espanyol qui ha imposat el neologisme. En la seua joventut no es deia altra cosa que Ciutat, i la noblesa encara ho diu, “anaven a ‘sa finca’ la primavera i tornaven a ‘Ciutat’ el novembre”. “I els pagesos igual: tots els que he conegut en tota la meva vida de menescal rural usaven el nom tradicional, no n’hi havia cap que digués Palma.” Ara ja no es diu altra cosa, “jo sóc dels pocs que encara no m’he passat a la nova terminologia...”. Tot ha canviat en un temps relativament curt. “Fins als anys quaranta la societat va ser monolíticament monolingüe, aquí ningú, ningú, ningú (ho recalca amb expressió ferrenya) va parlar castellà — 258 —

fins que no va arribar Franco”, insisteix Pomar, que no és home suspecte de nacionalisme i es declara “ambidextre”. Atura un moment la conversa, fa memòria i diu, “bé hi havia algun carrabiner o algun notari, però eren tan comptats que no es notaven”. El castellà no sols no es parlava, ni tan sols se sabia parlar i s’entenia amb dificultat, “quan el volien xerrar en destrossaven la gramàtica i la sintaxi, no sabien pronunciar sons com la seva jota: deien Caime o cusgado, per Jaime i juzgado”. “Abans de la guerra el castellà era una llengua desconeguda, no record una sola persona que el parlàs, i ho tenc ben present perquè jo m’hi havia d’examinar.” “No record tampoc que hi hagués cap Fernández, ni cap García, ni cap López, i avui obres la guia telefònica i en trobes més que no llinatges mallorquins.” Així doncs, en la meitat de la seua vida Lluís Maria Pomar ha contemplat una transformació gairebé completa. Ell ha vist en directe com el castellà —totalment desconegut— s’implantava durant la guerra, prosperava amb el franquisme i acabava marginant la llengua local durant la democràcia. El 1990, a penes cinquanta anys després de la Victoria Nacional, els infants de Palma que tenien el castellà com a primera llengua superaven en nombre per primer cop els autòctons. Dotze anys més tard, ja amb el patriotismo constitucional triomfant, la diferència s’ha fet abismal, a favor dels de sempre, no cal dir-ho. Pomar m’acompanya a la porta mentre arriba el taxi que hem demanat, “sempre tinc una batalla amb els taxistes...”. Som a Son Vida, una urbanització als afores de Palma. Fa uns anys, Lluís Maria Pomar va ser president de l’associació de veïns i va pensar que era l’oportunitat “de canviar els noms abominables que havia posat l’ajuntament franquista”, tots inspirats per l’encuentro entre dos mundos: Descubrimiento, Hernán Cortés, Francisco Pizarro, Las Tres Carabelas... El menescal va cercar noms del territori mallorquí i va triar per al carrer de ca seua el que li semblava més eufònic, Albenya (pronunciat Aubenya), una important possessió del terme d’Algaida. “Va ser la meva desgràcia”, assegura, “perquè ara em veig obligat a dir Albénia, com ho coneixen els taxistes, altrament no m’entenen”. I no sols els taxistes, a mi m’ha passat el mateix amb el vigilant de l’entrada de la urbanització.

— 259 —

La marea turística Eivissa, Formentera

Passejo una tarda de dissabte per Vara de Rey, el gran saló urbà de la Vila —ciutat ja— d’Eivissa. Les famílies, les parelles, les colles d’amics... deambulen amunt i avall mirant de passar l’estona i saludant-se. He de reconèixer que des que Misericòrdia Ramon, catedràtica de genètica de la Universitat de les Illes Balears, em va informar sobre els gens dels eivissencs me’ls miro amb uns altres ulls. Segons els seus estudis, tots els catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó —i segurament més enllà—, tenim els mateixos gens, excepte els pitiüsos, als quals els vénen del Pròxim Orient; o sigui, que el passat púnic no és cap broma (els cartaginesos van poblar l’illa el segle vii aC). Una segona i darrera excepció la constitueixen els xuetes, que tenen els gens mallorquins i jueus a parts iguals. La genetista explica que Eivissa s’havia mantingut molt apartada, més que les altres illes. Va ser concedida pel rei Jaume a l’arquebisbe de Tarragona el 1235, però no van començar a arribar-hi catalans en nombre suficient fins a pràcticament cent anys després, i només devien desembarcar homes. La població va romandre estanca durant segles. “Si t’hi fixes, tots són Torres, Tur, Marí..., i en acabat Marí, Tur, Torres...” Bé, això era en una altra galàxia, abans del boom turístic. El que no van aconseguir ni romans, ni àrabs ni catalans en dos mil·lennis, ho ha capgirat el Sol de España en quatre dies. El temps és fred i per Vara de Rey passegen sols residents, no hi ha turistes. Compto per sobre que de deu converses, només una —dues, com a molt— és en català, i entre els grups de joves, ni una de sola. Al mig del passeig han instal·lat un envelat on un orador clenxinat presenta en dialecte d’Albacete unes actuacions de karaoke que, sembla tautològic, reprodueixen el repertori més ranci del pop hispà, si no escometen directament la inimitable canción española. — 261 —

Aquest passeig, el primer eixample, constitueix el límit entre la ciutat tradicional i la nova, entre la formada pel pòsit dels segles i la d’al·luvió, entre la bella i la bèstia. Dalt Vila constitueix una de les postals més perfectes de la Mediterrània: la petita ciutat murallada de carrers costeruts coronada per la catedral i per la universitat —encara en l’accepció medieval catalana—, que regia el municipi i l’illa, perquè fins a ben entrat el segle xx aquí sols hi va haver la capital i esglésies que servien de referència a cases de pagès escampades. La vila encastellada s’ha conservat com un miracle, blanca i gairebé intacta. Als seus peus, la Marina, el Poblenou, és més senzilla i igual d’equilibrada, amb l’estiragassament de sa Penya, el vell barri de pescadors tan degradat on, a la placeta que s’obre a l’estimball marí, ensopego amb un individu que té una xeringa clavada al braç. Ni un sol dels rètols del sector privat de la ciutat apareix en català, com a molt algun nom propi (Es Molí), però mai el comú (Restaurante). Dalt Vila és tancada a pany i forrellat, com si estigués morta, i recorro la Marina buscant un recer autòcton impossible de trobar a l’eixample, on la llibreria de referència, Mediterrània, fa el descans preceptiu. Entre un dèdal de botigues de roba, de souvenirs, d’andròmines... entre restaurants xinesos, discobars, pizzeries, salons de te... al bar Rafal, que té un taulell de rajoleta, hi ha homes jugant a cartes en taules de marbre. És l’únic establiment que ja hi era quan vaig visitar l’illa per primer cop. Davant per davant n’hi havia un altre en les mateixes condicions, on solia esmorzar una excel·lent truita de sobrassada, que fa almenys quinze anys que va ser transmutat en una botiga de roba cara. En Rafel ha de ser un resistent! Hi entro i em sobta que les parets siguin plenes d’iconografia del Reial Madrid (un club de futbol de la ciutat homònima): un pòster signat pels jugadors, banderins, rellotges... i una fotografia de Zinedine Zidane amb el senyor que apareix darrere de la barra. Hi ha una quinzena d’homes (cap dona). M’empasso mitja part d’un partit que refulgeix a la televisió per comprovar que la meitat són d’origen catalanoparlant i l’altra meitat castellanoparlants a seques. Això dóna com a resultat un 80 per cent de les converses en foraster. Bernat Joan i Marí, el filòleg que més ha estudiat la llengua a Eivissa i Formentera, mira d’explicar-me l’audició del català al carrer — 262 —

amb una mena d’escala feta pel lingüista gal·lès Glynn Williams, segons la qual en una societat on hi hagués la meitat d’angloparlants i la meitat de gaelicoparlants, la llengua minoritzada només se sentiria en un 0,8 per cent de les converses de carrer. La lògica és la següent: si es troben un gal·lès i un anglès, parlaran en anglès, i la proporció de l’ús de la llengua bandejada caurà a la meitat, però en la meitat de les ocasions s’usarà també l’anglès encara que es trobin dos gaèlicoparlants, i si hi ha un anglès pel mig, dos gal·lesos també es passaran a la llengua dominant, i si dos gal·lesos no es coneixen també començaran parlant en la llengua de sa Majestat. A la minva de l’ús cal encara afegir-hi l’apartat motius diversos, que retalla en un altre 50 per cent l’escala ja molt disminuïda. En definitiva, la llengua de relació serà, com a resultat de dividir sis vegades per dos el nombre d’oportunitats que tenim de sentir el gal·lès a l’atzar, d’un 0,8 per cent. —Llavors és fantàstic, perquè si a Vila he sentit un 15 per cent de converses en català això vol dir que el parla més del cent per cent! Tots dos riem. —Jo vaig anar a Irlanda —postil·la Bernat Joan— i vaig sentir una conversa en gaèlic, i vaig pensar, ostres!, sí que estan bé: això vol dir que hi ha un munt de gent que el conserva a casa. —O que vas ensopegar amb els dos únics parlants del país... —Sí, és clar, ha, ha... De totes maneres, entre les llengües minoritzades hi ha la percepció que hi ha menys usuaris dels que en realitat són, i en les dominants, al contrari. Joan explica que dels anys seixanta ençà hi ha hagut a l’illa un canvi poblacional “bestial”, més gran que en cap altre moment històric, de manera que ara la meitat dels residents no hi ha nascut. Fins a principis d’aquella dècada, la població forana era gairebé zero. No cal dir, per tant, que els eivissencs eren catalanoparlants en la seua totalitat. Hi havia, evidentment, una situació diglòssica en què el castellà era la llengua oficial i obligatòria, però s’usava poc i malament, i abans de la televisió era un idioma pràcticament desconegut. Isidor Marí recull l’anècdota que ja ben entrat el segle xx un comerciant castellà es va presentar al barri de la Marina i van haver d’anar a buscar algun “senyor” de Dalt Vila perquè els fes de traductor.

— 263 —

Aquests senyors de Dalt Vila, una aristocràcia d’estar per casa, van ser els primers a apendre castellà i també a espanyolitzar-se quan tot va començar a canviar. Van ser els que van fer els primers diners amb el turisme i en dos períodes curts, entre 1965 i 1970 i entre 1980 i 1985, alguns d’ells es van passar al castellà i van enviar els seus fills a estudiar a Madrid —i no a Barcelona, com s’havia fet sempre— perquè pensaven que parlarien millor l’espanyol. Però sols ho van fer aquests nou-rics i durant aquests períodes; quan el català es va fer oficial i va entrar a l’ensenyament, la tendència es va estroncar. —I els cadells, han tornat a la llengua autòctona? —No. Cal tenir en compte que poc després va arribar el canvi poblacional i la minorització del català va esdevenir contundent. Són joves que ara tenen entre vint i trenta anys que no sols no han tornat al català, sinó que en tenen una disposició contrària. Els seus lligams són amb Madrid, on han fet les relacions, i la seua mentalitat és la d’allà. En bona part, s’han convertit en els joves lleons del PP i són els dirigents que ara pugen. Són molt espanyolistes, però ja no en la línia del vell caciquisme local, sinó del patriotismo constitucional. S’han modernitzat i han institucionalitzat el discurs. Joan desplega unes estadístiques que són ombrívoles per al català a Eivissa. El 1960, el 100% de la població era catalanoparlant. El 1984 la xifra havia baixat al 70%; el 1990, al 56%, i el 2002 és del 43%. Si seguim aquest camí, d’aquí a una vintena d’anys és obvi que ja no hi haurà eivissencs, sinó ibicencos. En l’estadística d’aquest darrer any, però, entra una variable nova; abans els hispanoparlants ocupaven tota la franja que queda fora del català; però ara són el 45 per cent. La resta, el dotze per cent, usen o tenen altres llengües. “Ara es comencen a donar casos curiosos i polièdrics”, diu Joan, “com el d’una companya de la meua filla a l’escola de Sant Rafel, que parla alemany a casa i català al carrer; viu amb sa mare i el seu pare és un executiu que treballa a Frankfurt i ve els caps de setmana. Com que la mare no coneix altra cosa que alemany, li fa d’intèrpret la seua minyona filipina, que sap català”. Ara, doncs, la pressió abassegadora del castellà s’està desdibuixant a favor d’un plurilingüisme. “Contínuament hi ha cartes als diaris d’espanyols que treuen foc pels queixals perquè no els entenen a molts llocs, perquè hi ha gent que només parla anglès” (deu ser el cinisme que — 264 —

esmentava en Biel Majoral...). Joan pensa que com més es compliqui la situació lingüística, més possibilitats tindran els eivissencs de sortir-se’n, perquè la pressió del castellà, l’enemic real, disminuirà. “El català ha perdut pes demogràfic i encara no han canviat les normes d’ús que el marginen i afavoreixen l’espanyol, però la llengua ha guanyat prestigi social i té una producció cultural considerable que la gent respecta. A Eivissa, per exemple, ningú s’imagina un batle que no parli català.” —Fins que arribi, mira a València.... —Sí, és clar, fins que arribi. De fet, continuen venint espanyols sense parar, pens que dins un pla perfectament estructurat. —Un pla de qui? —Del Govern espanyol, és clar. La proposta del ministre Montoro de facilitar passatges gratuïts per a portar espanyols a les illes va en aquest sentit. L’Estat ho ha fet durant molt de temps i d’una manera perfectament premeditada. I no només aquest executiu: Felipe González va dir obertament en una reunió mantinguda, al poc temps de deixar el poder, amb els caps de Govern que l’havien precedit —Suárez i Calvo Sotelo— que el més preocupant per a la cohesió de l’Estat era el cas català, i que la manera de solucionar el “problema” era dur gent de fora. Bernat Joan pensa, però, que hi ha una dada que convida a defugir el derrotisme: a quatre anys del tricentenari de la batalla d’Almansa (quan les tropes de Felip V van entrar al País Valencià i van acabar amb tot) no ens han aconseguit liquidar. “Tenim un call que altres comunitats no tenen. Nosaltres estam sobre avís.” —Quina teràpia hi ha contra tanta malvestat? —Haurem de canviar les estructures de poder. És evident que sense independència no ens en sortirem, i amb independència ja ho veuríem. O sigui: la separació és condició necessària però no suficient per a sobreviure. Si aconseguim fer veure a la nostra societat que això és indispensable, hi ha una petita possibilitat de tirar endavant. Però podríem ser independents i que fos ja massa tard... Hem de tenir consciència que estam jugant contra rellotge, perquè els fenòmens ara són rapidíssims. —I els de sempre ho contemplarien de braços plegats? —Evidentment, l’Estat s’encarrega de treballar per l’assimilació total. Si la tendència no s’inverteix, ens extingirem. — 265 —

—Doncs ens extingirem, perquè ningú amb possibilitats treballa en la direcció salvadora... —Desgraciadament, tant a les Illes com al Principat (al País Valencià ja estan obertament per la liquidació) tenim uns polítics que amb la dèria de mantenir els seus càrrecs, encara que siguin irrisoris, s’estan venent el país. S’aferren a misèries que no arreglen res. Aquestes misèries són insuficients per a dur el país endavant (per a salvar la llengua), però suficients per a mantenir la classe política. El cas més patètic és el de Convergència i Unió, que va de bracet amb un partit i un govern —el del PP— amb voluntat genocida per a la cultura catalana a canvi de no se sap què. CiU ha legalitzat el PP al Principat. Abans eren quatre fatxes arreplegats que no representaven res ni ningú, i ara els han beneït i els han fet entrar en societat. A Eivissa el PP és diferent, és la dreta caciquil vinculada al franquisme més reaccionari, i aquí sí que han tingut poder, ja des del principi, quan es deien Alianza Popular i no els votaven enlloc més. —Com reaccionen aquests elements davant de la tímida penetració del català en la vida pública? —Hi ha un espanyolisme recalcitrant que és molt preocupant. Existeix un nucli localitzat, sobretot, a l’àrea de Jesús format per professionals liberals i funcionaris contraris a tot el que sigui català. Jo en dic dèspotes il·lustrats i són la versió eivissenca del Foro Babel. Alguns s’integren en la Asociación Sociocultural Independiente (ASI), que són blaveros i molt bel·ligerants. Ara exhibeixen uns cartells on hi ha una nina bufant unes espelmes que pensa: “Poder estudiar en mi lengua.” El seu gurú és Alejo Vidal-Quadras, a qui han fet venir alguna vegada. Fa dos anys van protagonitzar una manipulació molt sonada convertint un cas disciplinari en una escola en un conflicte lingüístic. A una nina molt conflictiva se li va aplicar una mesura disciplinària, però com que també es negava a escriure en català van treure punta al tema i van dur a judici la cap d’estudis (que és de Múrcia). Els va portar el cas un advocat del gabinet de l’ultradretà Esteban Gómez Rovira, que va protestar a la jutgessa que l’intèrpret no traduís el “bon dia” d’un testimoni. Són molt virulents. Afortunadament, la jutgessa era catalanoparlant i fins va usar el català durant el judici, que van perdre. —Què passarà en el futur? — 266 —

—Mentre el negoci turístic funcioni com funciona, continuarà arribant gent. Cal intensificar mesures proteccionistes del medi ambient, fer moratòries urbanístiques... Tot va lligat, si es frena el creixement de la construcció es frenarà el retrocés de la llengua. Destrucció urbanística, degradació mediambiental i retrocés del català van lligats. Justament, el que va ser determinant perquè el PP perdés les darreres eleccions és que volguessin fer dos camps de golf per a dos macrourbanitzacions. Hi va haver una manifestació de 10.000 persones en contra (el deu per cent de la població!), la més gran en la història d’Eivissa. Aquesta mobilització va ser determinant perquè prosperàs el Pacte Progressista, que va acabar guanyant per cinccents vots. Cala d’Or, on havia d’anar una d’aquestes urbanitzacions, és ara un parc natural. Faig un alto, respiro a fons i demano unes herbes —ració doble— per a recuperar-me. Potser cal començar de nou, “i si parléssim del català de les Pitiüses com si res no hi passés?”. Bernat Joan assegura que l’eivissenc és empordanès transplantat; la llengua d’aquí és més pròxima a la de Cadaqués (on encara salen) que a la de Mallorca, on possiblement va pesar el substrat àrab o la barreja de repobladors a l’hora de configurar la parla local. És com si aquí, i també a Menorca, tots els colons haguessin arribat d’aquella part de Catalunya. De fet, el conqueridor Guillem de Montgrí era de Torroella “i la soldadesca catalana que va venir era d’allà i també de Tarragona”. Conscient d’aquest fet, el municipi de Formentera s’ha agermanat amb Torroella de Montgrí. Joan atribueix a la barreja en el repoblament de Mallorca el fet que no neutralitzin la o àtona en u, com sí que fan a Eivissa i Menorca. A l’illa major devien arribar també catalans occidentals, que van mantenir alguns dels seus trets lingüístics. La insularitat també ha estat un fenomen poderosíssim, no cal dir-ho, per a mantenir una llengua més medievalitzada que a la resta del territori. Joan destaca que aquí es diu got i no tassó, com a Mallorca, o home i no homo, i fan el plural de l’article determinat masculí es i no ets. Aquí mesquí vol dir pobret, com a Menorca, un terme que a Mallorca es desconeix. A Eivissa es diu també Vicent, com en tot el català occidental, i no Vicenç, com en tot l’oriental, i fan exclusivament meua, teua i seua, i, a més, ho solen escriure. A Mallorca i Menorca les dues — 267 —

varietats dels possessius femenins s’alternen i fan servir sols les formes barcelonines en el llenguatge formal. També diuen hòmens i jóvens, com en bona part del català occidental, encara que abans això es feia arreu. Una altra paraula característica és tarda, com diuen també al Principat i als Comtats; en canvi, a Mallorca fan horabaixa i a Menorca capvespre. El nom que rep la llengua és eivissenc i Bernat Joan assegura que no hi ha gaires paraules que siguin exclusives de l’illa, potser sols alicrà, el mot popular per hepatitis; que a València és aliacrà. També diuen majors en l’accepció d’avis. A Mallorca, com a la Catalunya occidental i al Pirineu, es diu padrins, “però també és molt usat güelos, que pens que és un aragonesisme molt antic i no un castellanisme, perquè ho he trobat en textos genuïns sense cap influència forana”. Buscant, buscant (aquí s’usa aquest verb i no cercar, com a les Balears) apareix un mot que potser sigui sols eivissenc, xumassera, que vol dir gotera, tot i que és evident que deriva de xumar, un verb que és més general. Xumassera ha derivat cap a sinònim de borratxera o gatera, que aquí també se sol dir tormenta o tempesta. La diferència lingüística més notòria que hi ha dins l’illa és que a Sant Josep, Sant Antoni, Corona, es Cubells i Sant Agustí des Vedrà (ben bé un terç del territori) fan la e oberta en síl·laba tònica, i no la e neutra, un fenomen propi del català central que ja hem vist que també divideix Menorca. Recentment, i amb el procés castellanitzador, ha començat a marcar-se també una diferència entre sa Vila i es Camp. A la capital, els joves han començat a no distingir entre la e i la o obertes i les tancades. De les dues han eliminat, cal dir-ho?, la que no existeix en castellà i ara pronuncien série, ténue, bón o póu. També és molt corrent que els pronoms hi i en, desconeguts en la llengua dominant, siguin obviats entre els menors de trenta anys, “un fenomen gravíssim perquè afecta a l’estructura de la llengua”. Les zones més castellanitzades són, a part de Vila, on en deu quilòmetres quadrats es concentra gairebé un 60% de la població de les Pitiüses, Santa Eulària des Riu, que durant molts anys havia estat la tercera població de l’illa i ara n’és la segona: d’11.000 habitants el 1980 s’ha passat a 19.000. Tots els nous són castellanoparlants, “que formen un nucli de no integració manifest i resistencialista”, — 268 —

i Sant Antoni i la badia de Portmany, que és “una àrea de concentració turística brutal”. En oposició, la zona més catalanòfona és, com sempre, la més apartada i rural, es Amunts, una àrea esquerpa a la banda de tramuntana on hi ha el municipi de Sant Joan de Labritja, que té ara menys habitants que a 1930. I Formentera? La menor de les Pitiüses és en certa manera un producte de la major, en el sentit que va ser poblada per eivissencs al segle xviii. Abans havia estat ocupada i abandonada diverses vegades, i durant segles no hi va viure ningú a causa de la desprotecció que patien els habitants davant dels atacs dels pirates barbarescos. No per atzar, el cap de migjorn de l’illa es diu Barbaria. Joan explica que a Formentera hi ha “alguns trets arcaïtzants molt curiosos”, com la no palatització de la l i la n en uns pocs mots: diuen anel, copina i pagelida (aquest darrer també a Eivissa). Aquest era un fenomen habitual en la llengua medieval que es va anar superant amb els segles després d’una llarga època de vacil·lació. De la mateixa manera, a molts llocs de Mallorca diuen aquel o els, per aquell i ells. Joan explica que fins i tot a la diminuta Formentera, amb 5.000 parlants (els residents són el doble), hi ha una diferència entre la llengua urbana i la rural, perquè a Sant Francesc i la Savina es comença a sentir ja anell. Dins de l’illa hi ha també alguna petita diferència en el parlar, per exemple hi ha una eina del camp que es diu espiocs as Pla i gavilans a la Mola (a l’extrem oriental). La primera accepció l’ha popularitzat un grup de rock local anomenat així que ha aconseguit una anomenada notable. El nom que rep aquí la llengua és parlar pagès, o pagès a seques, que Joan pensa que és un neologisme local que no va venir amb els pobladors eivissencs. “Cada illa és un món i Formentera, encara que estigui molt relacionada amb Eivissa, té una idiosincràsia pròpia”. Quant a les e, Formentera parla com els dos terços majoritaris d’Eivissa, i no té diferències de vocabulari notables respecte a la Pitiüsa major. A la capitaleta de l’illa, Sant Francesc (Sant Franciscu, segons la veu popular), el parlar que se sent als bars i entre els infants que juguen a plaça és el castellà. És un diumenge hivernal i és de suposar que els autòctons s’estimen més estar-se a casa. Hi ha una bona proporció de català en els rètols públics i en els cartells dels — 269 —

aparadors. A la biblioteca Marià Villangómez es troba, segons indicació exterior, el Punt d’Autoaprenentatge de Llengua (cal pensar que de pagès). Sempre m’ha impressionat l’església bunqueritzada de la plaça, una defensa eficaç i òbvia contra els pirates, que comparteix espai amb la casa consistorial i el bar de tota la vida, que es diu del Centro. Tanmateix, l’àgora no pren el nom de cap de les tres venerables institucions que la conformen, ni es diu Major, com la lògica podria recomanar, sinó ni més ni menys que de sa Constitució, en la línia patrioticooficinista imperant. A Can Rafal de Sant Francesc m’ofereixen un vi pagès de casa (“aquí tothom en fa”) que em deixa estabornit la resta de la jornada. És contundent! El jove patró de l’establiment m’informa que de vegades es posa mig cabrit a la bóta per a donar-li cos, però enguany no ha calgut perquè ja ha sortit amb prou graus. “Quan vaig a pescar es calamar —ara n’és es temps— me’n prenc un parell de gots i no pas mica de fred.” —Per postres, mançana o flam? —Ep!, heu dit mançana? —Bé, ara hi ha gent que comença a dir poma, però aquí —i a Eivissa— sempre s’ha dit així. De sobte, es produeix un agermanament dels extrems, en una mena de retrobament de les arrels denostades. —A Lleida passa el mateix, però he sentit un membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Ramon Sistac, defensar amb gallardia la legitimitat de mançana. De fet, maçana figura als diccionaris i la n suplementària no seria més que un fenomen equivalent als de mots com mangrana o llangosta, gens suspectes d’intrusió. —Aquesta sí que és bona! Ja podem dir el que hem dit tota la vida...! El jove assegura que no se li acut mai parlar català (“nosaltres diem pagès, però és català”) amb un desconegut, aquí tothom es coneix i els forasters normalment parlen castellà, “ara tot és ple de gent de sa península que ve a treballar”. A l’estiu hi ha més varietat. En temporada alta la llengua que més se sent a l’illa és l’italià. Formentera s’ha posat de moda els darrers anys al nord d’aquell país i hi fan cap uns 20.000 transalpins, el doble de la població resident. “Primer van venir francesos, després alemanys i alguns — 270 —

anglesos, però sembla que sa cosa no va quallar, i ara vénen molts italians, i que no faltin! perquè aquí sa vida és dura, si falta es turisme s’enfonsa tot.” La mestressa del bar del Centro, on a les tardes es reuneix el més florit de la població tradicional, m’explica que a Formentera parlen igual que a Eivissa, però les coses no es confonen, “notam tot d’una de quina illa és sa persona”. —I qui s’aparta del pagès general? —A Sant Josep parlen diferent. Mira si són a prop de Vila..., i ja és una altra cosa. —Algú més parla diferent? —Bé, es penyeros, que en deim, es des barri de sa Penya, no parlen com s’altra gent de Vila.

— 271 —

Una ciutat molt propera L’Alguer

El xicot que ens acomoda al vaixell que de Marsella ens ha de dur a Còrsega ens sent parlar en català: —De Barcelona? Ah, ja sé que als de Barcelona no se’ls ha de dir espanyols, són catalans! En canvi, si són de València ja cal dir-los espanyols... És un jove marroquí educat i ben plantat que arrossega informació de deu anys enrere (quan encara hi havia resistència i esperança), com evidencia la parella barcelonina que m’acompanya, que s’expressen en correcte catalanesc i que s’encarreguen de decebre el somrient cambrer informant-lo que “ells sí”. Passo bona part de la travessia en una butaca amb un llibre a la mà, un fet insòlit també a França, fins al punt que una dona de mitjana edat que tinc a la vora em demana què llegeixo “amb tanta atenció”. Li mostro la coberta: L’aventura catalanista de La Palmavera (L’Alguer, 1096), tot advertint-la que no ho entendrà, perquè és català. “Encara?”, em replica succintament, amb un adverbi, un sol mot, més expressiu que un discurs sencer. L’amfitrió en aquest viatge, Víctor Chust, representant de la companyia en què navegem, la SNMC, és un bon coneixedor de Còrsega i de Sardenya i explica en un moment de tertúlia que el símbol de l’illa francesa, el del moro amb la cinta al cap, és una herència de la Corona d’Aragó. Els sards tenen el mateix símbol en la seua bandera, però quadruplicat, i ells saben perfectament que els ve del temps dels catalans. “Tot i el veïnatge i l’evidència, a Còrsega tothom parla del misteri del seu estrany emblema i fan càbales sobre la seua procedència”, i és que ells han estat engolits per França. Corona d’Aragó? Connais pas... La creació de l’emblema dels quatre moros és atribuït a Pere el Gran. Els seus descendents el van usar a Sardenya i d’allí va passar — 273 —

l’estret de Bonifacio. Les dues illes eren unides en un sol títol reial i ambdues van ser concedides pel papa Bonifaci VIII a Jaume II el 1297. Còrsega no va ser, però, mai conquerida i per als reis d’Aragó no va passar de representar un títol nominal. Encara avui el rei d’Espanya el detenta com a hereu seu. Chust explica que a Còrsega hi ha una coneixença àmplia del fet català, i ho il·lustra amb una anècdota: un dels grups dels que porta sovint a l’illa escoltava a Bàstia uns músics que cantaven al carrer, que quan es va assabentar de la seua procedència els van cantar L’estaca en cors. És cert que hi ha una minoria activa a Còrsega, però l’oficialitat i l’evidència són les mateixes que a la resta de territoris anorreats per França. No hi ha ni una sola concessió pública a la llengua original, i en el terreny privat estan a punt de culminar la seua política d’Estat durant dos segles, la seua eradicació. En una parada de verdures instal·lada a la plaça del Mercat de Bàstia, a sota mateix de l’Hôtel de Ville, on oneja solitària la bandera jacobina, contemplo l’espectacle obscè d’una dona d’uns 55 anys replicant en francès a la seua mare anciana, que s’expressa en cors. També la transmissió generacional de la llengua s’ha interromput a Còrsega, el més indòmit dels països sotmesos a França. Passo gairebé una jornada completa a la ciutat i sols aconsegueixo sentir l’italià local una altra vegada, entre tres homes d’edat asseguts en un banc a l’ombra, aquest cop, de la grotesca estàtua d’un Napoleó amb túnica, tors nu i corona de llorer. Gairebé cap jove s’expressa públicament en cors, ni tan sols a ciutats o pobles petits del rerepaís. A Portiveccjiu contemplo una pintada a la carretera que diu Bonnet fora. Per un moment en sembla que sóc a Perpinyà. El prefecte Bonnet, apòstol del jacobinisme, va ser enviat a Còrsega a causa dels bons serveis prestats a Catalunya Nord, on es va encarregar de reprimir, prohibir i conculcar qualsevol signe de catalanitat, fins i tot en els rètols indicatius, que havien d’estar escrits amb faltes d’ortografia, segons el seu parer, sempre que aquestes no afectessin el francès, és clar. Però aquí es va excedir en el seu zel i va acabar incendiant i posant bombes en una guingueta de platja d’un nacionalista (cors, naturalment), amb tanta despreocupació, acostumat a la impunitat, que el van enxampar i va acabar a la presó.

— 274 —

A l’oficina de turisme de Portivecchjiu ni una sola de les cinc o sis noies que s’hi remenen és capaç de balbotejar una paraula de cors. La que m’atén és sarda i diu que sols em pot atendre en italià: “però el cors és una varietat italiana”, li replico. “No, no, són molt diferents...” Lògicament, segons la propaganda oficial, un patuès vergonyant condemnat a desaparèixer no pot tenir relació amb una llengua d’Estat com la italiana, i fomenten la idea d’un idioma cors separat i, en conseqüència, dèbil. La noia sarda va arribar aquí als dos anys, i ara parla italià amb un fort accent francès. Cal ser bastant crèdul, perquè per un italianoparlant les diferències entre les dues varietats són mínimes. —Com és que el cors està prohibit? —li demano per provar. —No està prohibit, n’hi ha que el parlen a casa, sobretot alguns grans entre ells, però, és clar, a l’escola i a les botigues cal parlar francès. En la banda de la ciutat que mira al mar, veig un gran cartell anunciant el Bastion de France. Miro el detall i es tracta en realitat del Baluardu di a Marina, “però les forces franceses hi van sostenir una valerosa batalla i el van rebatejar”. Bonifacio forma una fortalesa perfecta en un penya-segat immaculadament blanc sobre l’estret al qual dóna nom. Tot està tancat en aquest inici de novembre, fins al punt que em sembla una ciutat morta, molt diferent de la que havia conegut en primavera. Durant tota la baixa edat mitjana aquesta va ser una de les gran places fortes de la Mediterrània, com proven perfectament les seues muralles i els seus baluards descomunals. La ciutat, la fortalesa, és com un niu arrapat a un cingle de pedra calcària únic a l’illa, i junts prenen un aspecte soberg i escruixidor. Justament per aquesta situació estratègica, l’ambiciós Alfons IV el Magnànim va assetjar la ciutat entre agost de 1420 i gener de 1421, amb intenció de fer valdre el títol nominal de rei de Còrsega que detenia. Bonifacio ha desenvolupat a partir d’aquest setge una llegenda per a explicar una de les seues fites arquitectòniques, la dita Escala del Rei d’Aragó: un seguit de 187 graons amb una alçària de 53 metres que davallen en una diagonal perfecta a través del gran penya-segat que enlaira la ciutat sobre el mar. L’obra és de temps immemorial i no se sap quan va ser gratada a la roca. L’imaginari popular en dóna, per tant, l’explicació: — 275 —

Un príncep renaixentista rei d’Aragó i de Nàpols, de Sicília i de Sardenya, i senyor d’Albània, el més poderós i maquiavèl·lic dels cabdills de la Mediterrània, va fer excavar aquesta escala gairebé impossible durant el terrible setge a què va sotmetre la ciutat a fi de poder accedir-hi, però aquesta va saber resistir. Justament, a causa de les concomitàncies d’Alfons amb Vincentella d’Ístria, un dels senyors feudals de Còrsega que li eren partidaris i a qui havia nomenat virrei, es va introduir des de Sardenya el cap de moro, emblema dels reis d’Aragó. Va ser l’únic que va quedar a l’illa dels tel·lúrics reis catalans. De nou, ni una sola paraula en l’italià local. Però atenció, m’adverteix el responsable de l’embarcament cap a Sardenya, “aquí no parlem cors, sinó genovès”. —Doncs, parli’m en genovès. —No, no, aquí som diferents, a Porto Vecchio, la ciutat veïna, ja parlen cors, però nosaltres no. L’home parla l’italià oficial —amb fort accent francès— perquè el necessita per a la seua feina, però la variant lingüística de la ciutat ha estat gairebé eradicada, a favor, és clar, de la variant de París. Ni entre els més vells he aconseguit sentir-ne un mot. La ciutadella murallada va ser dreçada pels genovesos entorn de 1195 i poblada per famílies ligurs, que hi han mantingut l’herència lingüística fins avui, en un cas força similar al de l’Alguer, el lloc on m’encamino. Com que oficialment el cors arriba del cel, representa que aquí existeix una llengua diferent que a la resta de l’illa... Una horeta de travessia fins a Santa Teresa i poso proa —capot— a ponent per una carretera que segueix la costa septentrional de Sardenya. Vorejo la fortificada Castelsardo, que fou Castellaragonès, Castell d’Empúries i encara abans Castelgenovese, i m’aturo a Sàsser, de tantes ressonàncies històriques. Al que fou el carrer Major de la ciutat vella, anomenat avui Vittorio Emmanuele II, un palau del segle xv mostra els seus finestrals de gotico catalano, segons un cartell, testimoni d’una època en què els catalans viatjaven en lloc de queixar-se, que sembla que és cosa posterior. Una mica més amunt, un indicador groc llampant indica al cap d’un carreró Casa catalana sec. xv-xvi. Al final d’aquesta via, la catedral va ser reconstruïda el 1480 en estil gòtic català, segons el rètol municipal. El que més crida avui l’atenció és una imponent façana barroca amb elements neoclàssics. — 276 —

És nit tancada i m’adono que estic entrant a l’Alguer pel rètol lluminós del Ristorante Rafel, i un altre dit Les Arenes, que suposo que deu ser la versió original del Lido, la denominació de l’indret avui. En acabat, un Giuan, que no ha atès encara la normativa fabriana, i ja les muralles, i lo Portal, i uns carrerons estrets i pulcres que duen rètols de ceràmica amb missatges ben sentits: Les Quatre Cantonades, Carrer Santa Creu, Sant Francesc... i senyeres arreu, que m’avisen que torno a ser aproximadament a casa després d’una llarga circumval·lació terrestre i marítima. Però la llengua ubicua arreu a l’anomenada Barceloneta és l’italià. Acabo compartint estovalles i un metre lineal de pizza de carxofa i albergínia amb Antoni Arca, professor de català a la Universitat de Sàsser, novel·lista, contista i traductor, membre d’una família algueresa de moltes generacions —els seus vuit besavis són de la ciutat: “som aquí com a mínim des de principis del set-cents”—; amb Antonella Marruncheddu, directora de l’institut de la ciutat i Antonio Era, que Arca presenta com el nét d’un dels homenots locals. —Homenot? —demano encuriosit. El seu avi fou Antoni Era, tinent de vaixell, historiador, jurista, intel·lectual i home d’acció. El que ens interessa aquí, però, és un fet més prosaic: el 1927 va visitar Pompeu Fabra en una escala a Barcelona i enmig d’una llarga conversa va traure un cigarret. —No teniu pas un llumí? —va interrogar al seny ordenador. El mestre va respondre amb un eureka o equivalent mentre els ulls li llampeguejaven. “El mot que em faltava, per fi, el mot que em faltava!”, va exclamar eufòric; resulta que misto, la paraula general, ve del castellà mixto, i cerilla, usat a Girona —i al final també admès— és massa descarnat. D’aquesta manera va entrar al Diccionari General l’única aportació algueresa que hi ha, que tampoc és vocable genuí, sinó la catalanització del sard luminò. Antoni Era va deixar la marina uns anys més tard, es va dedicar a la historiografia i va acabar de professor de dret constitucional. Va ser el primer a estudiar els privilegis concedits pels reis d’Aragó a l’Alguer i va esdevenir un dels historiadors fonamentals de Sardenya. Se m’acut demanar-li a Toni Arca pel retrocés del català a l’Alguer i quedo desbordat per un devessall de dades i fets. Arca es remunta als inicis:

— 277 —

La substitució de la llengua va començar amb la unió de les corones d’Aragó i Castella, com a la resta de territoris catalans. Tot el que afectava la Corona influïa també aquí, i ja a finals del cinccents bona part de la documentació reial i notarial es va començar a fer en la llengua del nou reino. Així, paradoxalment, a Sardenya el castellà va arribar abans que als Països Catalans, on oficialment no es va imposar fins als decrets de Nova Planta de Felip V. Però amb molt d’enginy, ja Felip II va separar els territoris italians de la Corona d’Aragó, en un llarguíssim memorial de laminació de sobirania que arriba fins a Joan Carles de Borbó i Borbó. Una de les primeres mesures que va pendre la nova administració hispànica va ser fer traduir els goigs que a tota l’illa es cantaven en català. Potser passar al castellà els va semblar inoperant, i més en qüestió tan poc administrativa, així que van fer transcriure’ls al sard. El cas més llampant és el de l’escriptor Antoni Lofrasso, “el lletraferit més important de la història de l’Alguer, que els manuals citen com a escriptor català en llengua no catalana”. El 1571 va publicar a Barcelona Los mil y doscientos consejos y avisos discretos adreçats als seus fills que s’havien quedat a l’Alguer, en què es donen justament aquest nombre de consells per a exercir diverses professions de la mena de: “si decidiu ser capellà, recordeu-vos de cantar missa cada matí a les cinc...” La seua obra més notòria la va publicar —també a Barcelona— el 1573; una novel·la pastoral intitulada Diez libros de la Fortuna de Amor, d’èxit fulgurant i apoteòsic. Lofrasso va tenir una vida agitada. Era militar i el van empresonar a l’Alguer acusat de matar una persona. Després d’un procés molt llarg, el van excarcerar a condició que s’exiliés, i es va mudar a la capital. La seua anomenada va ser molt gran entre els seus contemporanis, fins al punt que feia ombra a Miguel de Cervantes, que el cita tres cops, un d’ells al Quixot, justament per a culpar-lo de la bogeria d’Alonso Quijano, al qual se li va embarbussar l’enteniment a còpia de llegir els Diez libros de la Fortuna y el Amor. Malgrat aquestes defeccions puntuals, el català va ser sempre d’ús popular a l’Alguer, i “es va mantenir al llarg dels segles com a llengua útil per a posar distància entre el poder i la plebs”. Segons Arca, era la llengua del poble analfabet, mentre que la classe alta es va començar a expressar en castellà a finals del xv i en italià a

— 278 —

partir de 1720, amb un període encara en què Sardenya va passar a Àustria, dotze anys abans d’aquesta darrera data. L’entonació i la dicció de l’alguerès d’avui es deuen en gran part a l’italià, i Arca data l’inici d’aquest fenomen de finals del setcents, i al vuit-cents es va imposar ja de forma clara i rotunda. Tot el record que quedava quan es van començar a fer recerques era ja d’aquesta fonètica. Per postres, els meus companys de taula demanen “crema catalana”, la qual cosa no deixa de sorpendre’m. “Fa set o vuit anys que la majoria de restaurants l’han incorporat al menú com a prova de catalanitat”, m’informen. En Toni Arca n’és un incondicional, i abans d’aquesta onada de rebosteria nostrada ell cada cop que viatjava a Catalunya tornava sempre amb una maleta plena. Jo opto per una seada sarda. “Els algueresos mai s’han considerat sards”, diu Antonella Marruncheddu, que prové d’un poble de l’interior. Una qüestió que Toni Arca subscriu plenament. “Els mateixos sards mai han considerat els algueresos com a sards”, rebla encara la directora de l’institut. Arca explica que fins als anys cinquanta l’ofensa més gran que se li podia fer a un alguerès era dir-li sard (saldo): (“jo havia bufetejat altres minyons de petit per això...”). Aquesta manera d’entendre les coses es nota encara avui amb els vellets que s’estan a les places públiques, que no es barregen. Passa, és clar, sols entre els vells; els joves han estat homegeneïtzats per la marea italianitzadora. Els sards es reconeixen de lluny per la ciccia, la gorra que duen. “Per cert, la gorra tradicional de tota l’illa, la beretta vermella, és exactament la barretina catalana i eivissenca”, fan notar. Pere el Cerimoniós va poblar la vila (la fortalesa, en realitat) totalment amb catalans el 1355, després de pendre-la. L’Alguer va ser fins ben entrat el segle xvi un reducte defensiu i pràcticament només hi vivien militars, comerciants contractats per al moment, capellans i administradors, amb les seues famílies. El 1503 Ferran II li va atorgar el títol de ciutat i i va fer que s’hi establís una diòcesi. Va ser en aquest moment quan la gent de fora va obtenir permís per a residir-hi, però tothom que arribava s’integrava aprenent el català, que era l’única llengua que es parlava al carrer, i aquesta situació es va mantenir fins a 1960. Antoni Arca ho explica en primera persona: ell —nascut el 1956— va apendre italià a l’escola, i aquest — 279 —

era el cas de gairebé tots els infants aleshores. Els mestres italians que arribaven es trobaven que molts alumnes no els entenien, i ho resolien per la via directa: “jo tenia una mestra que em deia que no era bo que parlés alguerès a casa i per a castigar-me em suspenia l’assignatura d’italià, i a la mia germana petita li feien el mateix.” El soscavament de l’alguerès va arribar amb la universalització de l’educació i amb la televisió. Abans de 1962, l’escola només era obligatòria fins a cinquè de l’ensenyament bàsic —als deu anys de l’infant— i en el cas de les dones sovint no es complia la llei. “Les germanes de la mia mare, per exemple, són analfabetes”, il·lustra Arca, que explica que quaranta anys enrere l’Alguer “era una societat homogènia per raons culturalment baixes”. Abans d’entrar a l’escola, ell no té memòria de res que no fos en català. En aquella època, la ciutat es concentrava encara en el recinte murallat, hi havia els jardins davant del Portal i un parell de ravals, Sant Agustí i la Pedrera, i prou. D’una societat homogènia i pràcticament monolingüe es va passar de la nit al dia a una altra, també homogènia i pràcticament monolingüe, però en una llengua i una cultura diferents. El procés va ser tan ràpid i radical que sembla impossible. De cop, sempre a partir dels anys seixanta, van començar a arribar forasters i els primers turistes. Molts sards de terra endins també van venir a instal·lar-se a l’Alguer. “Per a entendre això cal conèixer Sardenya i l’Alguer”, explica Marruncheddu. Aquesta és una illa molt pobra, amb una economia netament agrària i un rerepaís endarrerit, “i per a aquesta gent, l’Alguer és com el cel”. Aquest és un dels pocs llocs on sempre s’hi ha respirat un ambient d’obertura, de relaxació i de civisme que no han existit enlloc més de Sardenya, potser llevat de Càller, la capital. Els anys seixanta va nàixer, a més, el fenomen del turisme massiu i l’Alguer en va ser un dels pols principals d’atracció, i no cal dir que això va accelerar el procés de substitució. Molts sards que volien una vida més “lluminosa” i no volien deixar l’illa van venir a l’Alguer, i aquest és el cas, per exemple, de la família de la dona d’Antoni Arca, que havia emigrat al continent i quan es van plantejar de tornar van triar l’Alguer, perquè el seu poble de l’interior no oferia res. Un altre fenomen destructor de la identitat secular va ser la degradació de la ciutat històrica. A finals dels anys cinquanta es va fer impossible viure als barris vells a causa de la insalubritat i la — 280 —

depauperació dels habitatges. Aquí era justament on es concentraven els catalanoparlants. Els que van prosperar se’n van anar a viure a l’eixample, on també anava la gent que massivament arribava de fora. L’Estat va construir en aquell moment pisos socials als barris de Sant Agustí i la Pedrera, que són els que avui concentren més parlants algueresos, però la relació veïnal en la llengua històrica va quedar també estroncada. Els edificis històrics es van buidar i avui molts són propietat d’estiuejants. “El teixit urbà de l’alguerès va ser destruït”, especifica Arca. En escassament quaranta anys, doncs, el món ciutadà s’ha capgirat. El canvi més radical ha estat en la llengua, i Marruncheddu ho il·lustra amb una enquesta realitzada l’any 2000 per l’Istituto Regionale de Ricerca Educativa, que va agafar una mostra de 7.000 escolars de la ciutat i va revelar que els que parlen català són zero. “Bé, en pot haver set, o deu o dotze; te’ls podria dir amb noms i cognoms, però en qualsevol cas el seu nombre és estadísticament irrellevant.” El català és una qüestió generacional: “el parlen gairebé tots els algueresos de més de setanta anys, de seixanta n’hi ha ja menys, de cinquanta encara se’n troben, de quaranta ja n’hi ha pocs, de trenta els pots comptar i de vint ja no n’hi ha.” Efectivament, els infants que avui parlen català tenen noms i cognoms, i la majoria ho fan perquè un dels seus progenitors ve del Ponent. Els fills del barceloní Gustau Navarro, casat amb una algueresa; els de Pere Lluís Alvau, catalanista actiu i casat amb una barcelonina; els de Pepa Molina, una valenciana maridada amb un alguerès... “Com a molt, pot haver-ne cinc o sis més a tota la ciutat... Jo al meu li parl en alguerès, però ell no en té cap necessitat, perquè la mia dona i la sua família ho fan en italià, i l’ambient és enterament italià”, conta Arca. En una situació així, “la llengua s’ha reduït a 400 o 500 paraules i ja no pot descriure el món; per a fer-ho, caldria recórrer al català general, però és més fàcil agafar l’italià...”. Segons el filòleg, l’alguerès és una llengua minimalista que no serveix, per exemple, per a les expressions afectives. “Es parlava en una època en què els matrimonis eren arreglats i ara la verbalització de l’amor l’hem après en italià de la televisió.” Arca no creu que la immigració hagi contribuït de manera decisiva a la substitució lingüística: — 281 —

—Ha estat el canvi econòmic; l’Alguer que parlava català tenia una economia rural, de botiguers i de pescadors, i això es va capgirar als anys seixanta. Afegim-hi l’escola, la televisió, la premsa... i completarem el cicle. Cal anar, doncs, a cercar els hortolans i els pescadors per a sentir l’alguerès. Els botiguers ja no és tan fàcil que el parlin... Al Mercat Central la llengua se sent encara en algunes parades de verdura; entre els pescadors és encara majoritària. A la pescateria Sant’Elmo del port parlen alguerès, però ja com a llengua residual, diuen que els pares i els avis sí que parlaven bé la llengua, “ma ara ja...”. El mestre de llenya (fuster) Paolo del Rio també el parla. Al seu obrador té el mític mapa dels Països Catalans que tanta difusió va tenir al Principat als anys vuitanta i altres cartells i símbols catalans, i em regala el Calendari Alguerès. Fa vint anys, explica, encara es parlava força, però a l’escola els mestres els deien que això els desvirtuava la pronúncia de l’italià... En definitiva, que ell, que va nàixer el 1934, ja va parlar en italià als fills. Ara se’n penedeix i assisteix a classes d’alguerès un cop a la setmana. Diu que no és fàcil, perquè abans el que que hi escrivien ho feien segons la normativa italiana, i ara ho fan en català i costa... Però s’hi aplica, perquè fins i tot hi escriu poesies. Deu ser ben bé romanticisme, perquè pensa que d’aquí a quinze o vint anys ja no quedarà res de la llengua. La ciutat té una perspectiva grandiosa i senzilla des de la banda de mar. Aquí s’han preservat les muralles, que han estat enterament enderrocades a la part de terra —excepte les torres— i hi ha una gran passejada que permet una panoràmica immillorable per sobre dels murs defensius. Tots els edificis que s’hi aboquen són casetes senzilles de la ciutat tradicional i no es veuen afegitons estridents. Poc hi ha a l’Alguer a part de la catedral i aquests bastions amb torres ben característiques: la de l’Esperó, la de Sant Joan, lo Portal (Porta Terra)..., però és més que suficient. Un parell d’esglésies gòtiques, algun palau burgès..., tot continua ben posat a la vila vella. Molts pescadors d’un altre temps es reuneixen al Centre dels Mariners, a la plaça Cívica, on hi ha desplegada una senyera. Allà certament el català és la llengua habitual, si bé és ja tan menystinguda, que enmig de les converses molts dels vells que l’usen la — 282 —

intercanvien amb l’italià sense raó aparent (o per raons òbvies de minusvàlua pròpies de situacions terminals). Al carrer del costat, hi ha un tuguri (paraula molt algueresa) on el català és també usat a bastament entre la parròquia més gran, que és la majoritària. És un establiment conegut a la ciutat perquè hi va gent amb pocs recursos i alguns alcohòlics. Un dels dos cambrers és jove —trenta i pocs— i parla bon alguerès amb els clients. Un gran mural darrere de la barra indica: L’Alguer, país català. “Ah, fill de bagassa!”, sento en una taula; tot un detall de delicadesa davant del seu equivalent continental. Fora d’aquests indrets, i de grups de vells que passegen per la plaça Cívica o pel port, és difícil sentir català als llocs públics de la ciutat. Un d’aquests grups, em rep com un vell amic quan me’ls adreço en català. Són set i sols n’hi ha un que usa l’italià, i encara a mitges. Li demano si no parla l’alguerès i la resta se’n riuen i diuen que i tant!; sembla que hi renuncia voluntàriament. —L’alguerès no té paraules per a tot —diu. —Jo parl alguerès i sí que en tenc —li replico. —Com li diries, doncs, a l’aereo? —Avió. —Ah, així sí, però això deu ser una paraula espanyola... —I com li dieu en italià al computer? —Ah..., computer. —Així doncs, tampoc podeu parlar italià... Tots riuen i els altres es burlen de l’italianista, i tots tenen com a natural la catalanitat de l’Alguer, malgrat que “aquí la llenga s’és embastardida molt”. Un dels homes comenta que fa cinquanta anys va passar un mes a Catalunya viatjant amb un amic de Tarragona. Va estar també a Barcelona i a Perpinyà, i a tot arreu es van moure en català. També allà eren altres temps... M’assec a la plaça Cívica i contemplo fluir la vida. Els meus personatges són els vells homes de mar que deambulen per aquí sense rumb bona part del dia i de la nit, des del port a través del Portal de Marina fins al Centre dels Mariners, o carrer Major amunt (via Carlo Alberto), fins a Sant Miquel. Aquest ha estat de sempre el melic de la ciutat. Una placa col·lateral li atribueix el nom de plaça del Pou Vell. No hi ha documentació que sustenti això, però sí que s’havia dit, en canvi, plaça Reial des que l’emperador Carles — 283 —

V va sojornar en una de les grans cases que l’encerclen. Pasqualino Scarpa m’explica l’estada “del rei” en aquest palau. Tot i que porta la gorra dels mariners —i alguna copa al ganyot—, diu que és mestre de paleta, ja jubilat. “Mosatros no parlam lo català tan bé com vosatros”, m’informa amb una consciència de catalanitat claríssima. Té uns 70 anys i vés a saber quant de temps encara algú farà observacions d’aquest tipus en aquesta plaça, en aquest punt de l’univers tan peculiar. Al mercat central hi ha la fleca Ramon Sardà amb un cartell a l’entrada amb les Tres Bessones, que explica en català els noms dels pastissos i els pans. —Que parleu alguerès? —I català també —em contesta amb una dicció impecable la noia que despatxa. Ella és sarda, llicenciada en història medieval i arqueòloga. Fa quinze anys que viu aquí i ha après català (barceloní, si es vol) als cursos que fa la delegació local de l’Òmnium Cultural. Viatja sovint a Catalunya i la llengua li és també necessària per a llegir els textos medievals que remena. Ha participat en diverses excavacions i comenta que sempre que es cava a Sardenya apareix molta ceràmica catalana. Ramon Sardà no parla tan bé el català, ni la varietat local ni cap altra; s’hi embarbussa i usa paraules castellanes. El nom li ve del pare, el fundador del negoci, que era de l’Espluga de Francolí i va emigrar a Càller. Més endavant va conèixer la seua mare, que és algueresa, i es va establir aquí. No li va deure anar malament, perquè he vist dos locals més amb aquesta mateixa rúbrica. L’ànima d’Òmnium Cultural a l’Alguer és Luca Scala, un jove nascut el 1966 ple de vitalitat que té com a passió la cultura catalana. Ha format un arxiu de tradicions populars i es troba immers en la majoria de projectes catalanistes de la ciutat. És també coordinador de Mataresies (entremaliadures), una revista de dibuixos per als minyons. Quan ell n’era, aquí tothom parlava encara alguerès, segons conta. Fins als anys setanta el català local va digerir els immigrants, però això, que havia succeït durant segles, es va estroncar aleshores. Aquell era un Alguer de 20.000 habitants i ara en té 43.000... “La llengua s’ha interromput totalment en la franja que va dels sis als vint-i-set anys...” — 284 —

—I què passa per davall dels sis? —L’alguerès ha estat la llengua de la gent pobra i a l’escola et deien que no el parlassis. Ara hi ha una mica de recuperació en l’autoestima i les escoles en fan una hora a la setmana... —Però no hi ha un sol nen que usi la llengua... —Jo l’altre dia vaig veure una mare que la parlava al seu minyó a Sant Miquel. —No és gaire... —Bé, conec vuit o nou casos en què els pares parlen als fills en alguerès. Scala diu que hi ha gent jove i de mitjana edat que en té un coneixement passiu i que el comencen a usar, i avis que recuperen la llengua amb els néts. “És poc, però es veu de tant en tant, perquè fins ara ni això...” Mentre hi siguin, mentre hi hagi nuclis així, l’Alguer serà català. L’Òmnium ha endegat ara una campanya per a recuperar els noms en alguerès: tornar a veure Joans, Margarides, Antonis... Una barcelonina que és lectora de català a la Universitat de Sàsser hi fa classes de català estàndard i funcionen bé; l’any passat hi va haver més d’un centenar d’inscrits, gent molt variada i de totes les edats, i enguany les matrícules avancen també a bon ritme. “Això són signes positius...” La catedral de Santa Maria té un campanar punxegut que dibuixa el perfil de totes les fotos panoràmiques de l’Alguer i em recorda el de les esglésies de Mallorca. És gòtic, però l’entrada de la seu està encaixonada avui en una portalada neoclàssica amb unes columnes dòriques que trenquen l’harmonia del conjunt i mai surten a les fotos, perquè resulten un pegot escandalós. Just al davant hi ha la Tintoreria Catalana, regentada per Pasqual Mel·lai (Pasqualino per a tothom). Aquest establiment, la seua rebotiga més aviat, ha estat punt de pas obligat per a diverses generacions de catalanòfils, tant locals com forans. Pasqualino diu que al banc cantoner on m’ha convidat a seure hi han descansat Pere Català i Roca, Antoni Badia i Margarit, Joan Veny, Joan Armangué, Andreu Bosch i Rodoreda... Pasqual Mel·lai és conegut per tenir la biblioteca més completa que hi ha sobre temes algueresos, “i no he comprat un sol lllibre, tots me’ls han regalat...”. No sols hi té llibres, també tesis doctorals, revistes, fullets... Hi ha aportacions de tota mena, des d’aquelles — 285 —

d’estudiosos que han acudit a consultar el fons i en acabat li han fet lliurament del seu treball, fins a regals d’amics. La joia de la corona és potser una primera edició de Un poble català d’Itàlia. L’Alguer, del reusenc Eduard Toda, el llibre que va donar a conèixer la ciutat als catalans el 1888. Pasqualino ho explica amb emoció. “Durant 150 anys vam estar apartats de tothom; sols, érem sols!, i és meravella que lo català se conservàs aquí”, i em mostra l’explicació de Joan Ibba al pròleg de L’aventura catalanista de La Palmavera (L’Alguer, 1906), de Pere Català i Roca: “Després de quasi un segle i mig de total llunyania entre Catalunya i Sardenya, l’any 1864, al V Jocs Florals de la Llengua Catalana arriba un primer senyal de catalanitat de Sardenya; no ve de l’Alguer, però, ma arriba de Càller. És Ignazio Pillito, arxiver de Càller, que concorre als Jocs, aclarint que la llengua que ell empra en aquella ocasió no és la sua habitual, ma l’ha apresa consultant los documents de l’arxiu que ell dirigeix, i afegeix que lo català és encara parlat a l’Alguer. Milà i Fontanals és colpit d’aquesta notícia. Quatre anys després (1868), Francesc Martorell i Penya, arqueòleg, arriba a l’Alguer i amb sorpresa sent parlar la llengua catalana. Coneix Josep Frank i tornat a Catalunya parla de la sua descoberta i posa en contacte Milà i Fontanals amb Josep Frank; com a conseqüència, Lo Gay Saber, de l’1 de maig del 1869, publica una poesia de Frank, “Vetlla en lo Camp Sant sobre la tomba de ma filla”. ”Al 1886, Pier Enea Guarnerio publica Il dialetto catalano d’Alghero. ”Aquests són los fets precedents de la vinguda d’Eduard Toda a l’Alguer. ”Eduard Toda arriba a l’Alguer l’any 1887; retorna l’any següent. Coneix los estudiosos de les tradicions i de la llengua, furga en los arxius, consulta segurament també l’obra manuscrita del canonge Úrgias i, a conclusió dels seus estudis i recerques, publica (l’any 1888) Un poble català d’Itàlia: l’Alguer, seguit poc després de Poesia catalana á Sardenya i Records catalans de Sardenya. Toda es fa divulgador del fet alguerès. L’obra de Toda té lo mèrit d’haver fet conèixer l’Alguer al món intel·lectual català, ma més gran és lo mèrit per haver despertat a l’Alguer l’interès per los estudis lingüístics. ”Com a conseqüència de la sua vinguda, es produïren a l’Alguer unes inquietuds catalanistes l’any 1902 i alguns anys després (1906) — 286 —

se constitueix l’entitat catalanista La Palmavera.” “És cosa gran, és meravella”, repeteix Mel·lai mentre punteja una americana o planxa uns pantalons. Assegut al banc de les personalitats, vaig remenant papers i conversant amb el meu nou amic... —Com en dieu a aquesta part de l’agulla? —em pregunta encuriosit ell mentre cus. —Mai m’ho havia plantejat, però jo en diria forat... —Nosatros en diem lo cul de l’agulla. —És molt gràfic, llàstima que Fabra no ho sentís, perquè el terme hauria pogut fer fortuna... —I del meu ofici, en dieu sastre? —Així mateix. —Jo em pensava que sastre era una paraula francesa. Aquí en diem cosidor. —Nosaltres també usem la paraula, però més aviat en femení i com un grau inferior en l’ofici... Així ens passen les hores... Pasqualino portant-me llibrots i planxant i cosint a parts iguals, i jo xuclant l’Alguer a través dels papers i de les seues històries i la seua parla. M’ensenya el diccionari de Sanna, que recull els mots locals i també el primer volum de l’Atles lingüístic de Lídia Pons i Joan Veny, on figura en cada mot també la versió algueresa. “Mira, tan petits com som i sempre mos hi posen...” Les seues lloances principals són per al diccionari alguerès (“és cosa gran, és meravella”), perquè “hi són tots los mots”. El cosidor dóna la llengua de la seua infantesa pràc­ticament com extingida i ve a dir que així almenys hi haurà constància que aquests vocables han existit alguna vegada, que algú els ha pronunciats i que tenien un significat i una aplicació. Tornaré moltes vegades a la rebotiga d’en Mel·lai, “com feia Badia i Margarit cada cop que estava cansat”, a sentir l’alguerès i a gaudir de la seua conversa suau i acollidora. I a cada nova visita, tindrà coses per contar. Avui em parla del Retrobament: Pere Català i Roca va venir el 1960 amb un vaixell carregat de catalans i “va ser meravella, va ser cosa gran”. Me n’ensenya les fotos: les muralles de mar plenes de gent, i el moll, i les esculleres..., senyeres arreu i pancartes, en especial una de gran al Portal de Marina, Benvinguts amics i germans de Catalunya. “Les dones ploraven d’emoció, ‘Qui és aqueixa gent que ve del mar i parla com nosatros?’, exclamaven, — 287 —

i no podien creure les paraules que sentien, tan aïllats estàvem de nou, tan sols...” Els va rebre el síndic, i totes les autoritats... Va ser molt emotiu per a tothom. S’havia tornat a produir la desconnexió. Després de l’aventura de La Palmavera, l’associació catalanista que va enviar dos dels seus membres al primer Congrés de la Llengua Catalana a Barcelona, i Joan Palomba, Joan Pais i Joan De Giorgio Vitelli van redactar gramàtiques de l’alguerès, la flama es va tornar a extingir. Van arribar les dictadures i les guerres, tant a Itàlia com a Espanya. Joan Ibba conta també aquesta etapa: “Pere Català i Roca, als seus pocs més de deu anys [catorze, en realitat], llegí per primera vegada Un poble català d’Itàlia: l’Alguer d’E. Toda i ne restà fascinat, comença a somiar l’Alguer. L’edat juvenil, la guerra civil espanyola, la segona guerra mundial, les dificultats de les comunicacions... són tots obstacles a la realització del seu somni. ”Finalment, l’any 1956 pot arribar a l’Alguer. Hi torna l’any successiu. Encontra estudiosos i gent del poble, escolta tots i diventa lo català més expert del problema alguerès. Pot així publicar (novell Toda del segle xx) Invitació a l’Alguer actual.” Sento dir a Mel·lai els mots deliciosos, les velles expressions que s’han perdut ja arreu i romanen aquí: mia, tua i sua, els pronoms possessius, o el pretèrit indefinit amb ésser (se n’és partit), com Ramon Llull o Ausiàs March... O vermell com un coral (que és a l’escut de la ciutat), i no com un pebrot o una tomata. I l’article lo, naturalment, i tengui i vengui, com a les —altres— illes, i adobar, com al Rosselló o en bon català del Principat, i mestre de paleta, com al Principat, però encara en l’expressió sencera, i almanco, encara com a les illes i al Rosselló i al País Valencià, i gitar per llançar, i maití, com la meua mare fragatina, i la desinència zero en el present d’indicatiu (jo cant), com en el català original i el baleàric actual... i cantam i cantau, com el baleàric i el ribagorçà, i eixir, com a la Franja i al País Valencià... “I tenim paraules que sols diem nosatros, con ginqueta”, que és un còdol dels que empedren el carrer. —El que no diem és llagosta. Per nosatros la llagosta és sols l’insecte, record que a un amic meu un de fora el va convidar a menjar-ne i li va contestar si s’havia tornat boig... —I com en diuen, aquí? —Tridibic. — 288 —

—Ospa! També sento al cosidor dir assusto, i mesa, i barco, i lego, i duenyo, i judia... “Mongeta és per nosatros un caragol a la mitja.” Castellanismes fins a la llunyana Sardenya... “També diem vaixell, i taula s’és per nosatros una post...” Sembla que mesa és, en realitat, un sardisme com cutxo, que associo de primer amb l’aragonès. Després Luca Scala em donarà una llista completa amb més d’un centenar de castellanismes. Entre recollides d’abrics i lliuraments de pantalons, a la tintoreria arriben personatges fascinants, com Giovanni Gallo, germà del cantant de temes algueresos Pasqual; un capellà sortit directament d’una pel·lícula de Fellini, galtaplè i vivaç, amb els cabells molt blancs i una veu potent. Duu una gorra amb visera i un jersei de llana per sobre de la sotana, que s’arqueja amb contundència a l’altura de la panxa. —Cantau-li La Sibil·la, don Joan. —Quan la cant, faig un gran pont amb Palma i Barcelona... Infla el pit i es desferma com un vendaval: “Lo jorn del judici... Jo conec la cançó per la gravació de Maria del Mar Bonet i, fins on arriba el meu limitat enteniment musical, és ben bé igual. —La cantam una volta a l’any a la catedral, la vetlla de Nadal... —Com a la seu de la Ciutat de Mallorca, crec... Don Joan és també pintor. Les seues plasmacions són d’un hiperrealisme més que radical, i té una bona mà. Hi ha una altra data emotiva en la memòria de Pasqual Mel·lai, Sant Joan de 1990, quan una comitiva amb gent de tots els Països Catalans va portar la Flama de la Llengua, encesa al Canigó. “Va ser cosa gran, va ser meravella... Vam fer una festa extraordinària a la muralla, i vam tirar coets i petards, i vam menjar coca...” El cosidor rememora amb nostàlgia les vetllades de Sant Joan de la seua joventut, quan a totes les places es feien los foguerassos i els minyons passaven per les cases a cercar llenya (fusta) i mobles vells... “Ara ja fa uns anys que no se’n fan...” La festa de les fogueres tenia una especificitat: els minyons, i també la gent gran, es donaven la mà i saltaven per sobre de les flames, i es deien compares o comares. Això volia dir que quedaven agermanats. “Jo conserv un compare d’aquella època, i encara recordam lo nostro pacte d’amistat de fa tants anys...” — 289 —

A l’Alguer tradicional, el límit de la llengua eren les muralles, la fortalesa. Al terme no hi havia llogarets ni gairebé masies, els campanyolos (pagesos) eixien de matí i hi tornaven el vespre. Luca Scala encara ha sentit contar a casa com havia de tornar tothom a ciutat abans de tancar-ne les portes. La seua besàvia, que va morir el 1943, havia sentit dir a sa mare que els guàrdies cridaven al vespre: “Qui és a dintre és a dintre; qui és a fores hi arresta.” El terme de l’Alguer es prolonga cap al nord una bona extensió i engloba el port del Comte, una gran ensenada natural que els fullets turístics asseguren que és el port natural més gran de la Mediterrània. És certament enorme i té un coll de botella controlat per velles torrasses de guaita d’època catalana que li atorguen una escenografia de civilització antiga. En algun punt espars del gran amfiteatre que conforma la badia, hi ha un hotel o una casa, però en general el paisatge roman verge, tota una originalitat si es pensa com apareixeria un entorn així en qualsevol altre indret dels Països Catalans. En el gran penya-segat que separa el port de mar obert hi ha les coves de Neptú, molt famoses, que avui no es poden visitar perquè la mar està enfurismada i l’entrada és gairebé arran d’aigua. La solitud esbatanada que presenta el port del Comte s’ha mantingut durant segles. Aquí no hi ha hagut masos ni, per tant, parlants; sols pastors estacionals. Mussolini i la segona guerra mundial van canviar la situació creant al terme municipal diversos assentaments. El més significatiu és Fertília, vora mar, entre el port del Comte i la ciutat, on van establir desplaçats de la península d’Ístria, que va passar a Iugoslàvia. Vilaassumpta és un altre d’aquests llocs, amb la particularitat que —llevat d’algunes cases— es troba dins el terme municipal de Sàsser. Segons el capellà, que coneix a la majoria de famílies, la meitat dels seus 300 habitants són algueresos i molts parlen la llengua, la qual cosa significa que el català s’ha expandit. Una dona de 50 anys que conversa amb el sacerdot ho confirma. Ella parla alguerès amb la seua mare, si bé als seus fills els parla italià, i viu a l’extrem nord del poblament, tocant a l’estany de Barsa, que és probablement el punt més septentrional de l’alguerès avui. Aquesta zona va estar en litigi entre els dos municipis i al final va ser el peix gros, Sàsser, el que es va endur la majoria del territori. La dona s’avergonyeix manifestament del seu parlar; es nega a usarlo amb mi sota l’excusa que el capellà no entendrà la conversa, i — 290 —

diu que li costa d’entendre els catalans. També hi ha famílies catalanoparlants a Tottubella —si bé menys que a Vilaassumpta—, un altre poblament dins el terme de Sàsser, al nord-est de l’Alguer, segons em confirmen a l’esbatanada plaça uns veïns. Una de les persones més significatives en la defensa de la identitat algueresa és Pere Lluís Alvau, també punt de referència obligat per als catalanòfils que visiten la ciutat. Tothom acudeix al despatx més accessible del municipi (la casa de la ciutat), que llueix una senyera a la façana al mateix nivell que les banderes oficials. Alvau és un home jovial, molt meridional en la seua expressivitat, sempre amb una rialla a punt i sempre disposat a ajudar. Durant anys, amb altres síndics (batlles), va ser director de serveis culturals. Ara s’encarrega de les relacions amb les institucions catalanes. Per a ell, la conservació de la llengua a l’Alguer és fonamentalment una qüestió política, “fins que els polítics no prenguin consciència del patrimoni que estam perdent les coses no canviaran”. Explica que, oficialment, segons el Ministeri d’Afers Interiors, a l’Alguer hi ha 18.000 catalanoparlants. “Ha! Això seria una meravella si fos veritat...” També es diu que la meitat de la població sap parlar el català... “En realitat, ningú sap quanta gent parla alguerès, no mos havem mai comptat perquè tenim por de fer-ho.” Podria passar com amb les xifres escolars, que són massa decebedores... “Jo diria que un deu per cent de la població parla correntment l’alguerès, i que unes altres 10.000 persones l’entenen, però no l’usen. El saben parlar, però no pensen en alguerès!” Ara totes les escoles públiques de la ciutat fan una hora a la setmana de cultura local, però la tendència de la institució continua sent repressora amb les desviacions. —Fa tres anys em vaig haver de barallar amb la mestra de ma filla perquè en la valoració que es fa al final de l’escola maternal, quan es comença l’elemental, va escriure: “si esprime perfettamente in italiano nonostante sia bilingue.” Què significa aqueix nonostante?, la mia dona és psicòloga i vam carregar contra la mestra. Ma filla va apendre l’italià a l’escola i ara és la primera de la classe en aquesta llengua, la qual cosa demostra que el discurs oficial és fals. Això evidencia quina és la mentalitat de l’ensenyament encara avui. El fet de ser bilingüe no és un límit, sinó una obertura! — 291 —

Alvau manifesta que cal treballar perquè la situació de l’alguerès no continuï davallant, “pujar és demanar massa, hem de mirar que no es perdi el poc que ens resta”, i apunta una dada positiva: “Fa quinze anys no hi havia pares que parlassin alguerès als seus fills, i avui n’hi ha, pocs, però n’hi ha.” La recuperació no és una qüestió econòmica, “què faríem amb els diners?”, en la seua opinió, hauria de venir un sociolingüista — aquí no n’hi ha— i quedar-se una temporada llarga i estudiar què es pot fer. El funcionari explica que hi ha un únic alguerès que és llicenciat en filologia catalana, que fa de lector de català a la Universitat de Londres i sembla que no té cap intenció de tornar, perquè allà li van molt bé les coses i els negocis: fa importació-exportació amb productes sards. Justament, aquesta és una via per la qual Alvau creu que es pot rellançar la catalanitat a l’Alguer: “Rependrem la cultura per qüestions econòmiques”, diu; “quan a la gent li toques la butxaca, sempre tens una resposta”. Ell i la seua muller han creat el Centre Alguerès d’Intercanvis Catalans, que té la finalitat d’establir una xarxa d’interessos comercials: “hi ha productes sards que poden interessar a Catalunya, i a la inversa.” Pere Lluís treballa per impulsar ara des del municipi una campanya per a posar el nom de les botigues en català. La idea és que les que tinguin el rètol comercial en català pagaran sols la meitat de la taxa. Al síndic li ha agradat la iniciativa i aviat se’n dictarà l’ordenança. “Això seria un aparador molt bo per a la llengua, i molts comerciants hi estan d’acord.” Ara sols hi ha set o vuit botigues que mostren el català al carrer, però Alvau destaca la iniciativa personal d’un comerciant que ha posat un gran “Carnisseria” al seu establiment. “Aquest és un terme que es va perdre fa dos segles — ara tothom fa servir l’italià macelleria—, però l’home ha tingut el valor de recuperar-lo”. De fet, aquest és el destí de molts vocables catalans, desplaçats pels italians corresponents al llarg dels anys, i cada cop més. Una prova fossilitzada en són topònims com ara les Coves, la Figuera, la Torre de la Penya o l’Aturada de Pere Ponç. Cova, figuera, penya i aturar ja no existeixen en el llenguatge viu, tot i que algun vell recorda encara haver sentit aquest darrer verb als seus avis.

— 292 —

“Vivim una realitat de poble”, assegura Alvau, “hi ha una dotzena d’associacions que treballen pel català, però tothom va pel seu compte i no hi ha diàleg; el problema són tres persones, si no hi fossin s’acabarien els personalismes.” Durant anys hi ha hagut una disputa monumental en aquests cercles per la missa, que és reflex d’una actitud més global. La dicotomia és antiga en la llengua: català que es parla o català culte. O barceloní o alguerès, si es vol. La plasmació verbal de la disputa se centra en anjoni, un mot d’origen sard. Usar aquesta paraula o anyell (“anyell de Déu, que llevau el pecat del món...”), que és la forma en què surt a la missa en català reconeguda pel Vaticà, va portar a llarguíssimes discussions de resultes de les quals moltes persones avui no es parlen. Alvau és pragmàtic, “tant se val una cosa com l’altra, l’important és que la missa se faci en la nostra llenga...”. Ell manifesta que en sentir anjoni sent tot d’una l’oloreta de la cassola sortint del forn, i que anyell li sona més venerable. De totes formes, el nom de l’animaló és un dels més variats dins els territoris catalans: corder, xai, be, xot, moltó... I anjoni. Total, que es fan dues misses irreconciliables, una dissabte al Carme amb anyell, i una altra diumenge a Sant Francesc amb anjoni. Aquesta divisió abasta també algun punt de l’escriptura i, més globalment, tot l’associacionisme i les activitats culturals en català. Els d’anjoni organitzen els seus actes sense notificar-ho als d’anyell, i viceversa. La missa de dissabte usa el missal en català, tot i que qui la celebra és un capellà sard i sols fa servir la llengua quan se cenyeix al guió, quan cal fer sermons o o parlar amb fluïdesa recorre a l’italià. La de diumenge és una adaptació a la parla local del text usat a Catalunya feta per Antoni Nughes. Pel que fa a l’escriptura, els uns usen el català dit estàndard (el central, en realitat) que els altres varien posant l’accent tancat a la e aguda (la pronúncia algueresa, en aquest sentit, és la del català occidental) i sense apostrofar la preposició de, o apostrofant la l davant i i u... Així, dins la llista que facilita el municipi de les associacions culturals catalanes, trobem una Escola de Alguerés i un Ateneu Alguerès. L’apòstol de l’anjoni és un dels personatges més significatius de la cultura catalana a la ciutat, don (mossèn) Antoni Nughes, que és l’arxiver del bisbat i director de la revista L’Alguer, que aborda sobretot temes religiosos. Ell explica que a la missa intenta conser— 293 —

var la parla popular tot respectant les normes del català general. “Si aquí en els pròxims anys queden mil o dues mil persones que parlin català estàndard, no fem res; això suposarà un empobriment per a la llengua catalana, tot i que és la solució més simple: importem llibres de Catalunya, mirem TV3 i ja està... Això no val la pena, serem mil o dos mil més i prou. Que s’hagi conservat aquí el català durant 500 anys és una anomalia, un miracle històric, i és això lo que mos cal conservar.” La feina, però, serà conservar aquests mil o dos mil parlants: —Jo só capellà i visc d’esperança, i pense que cal treballar, però els joves ja no transmeten la llengua als fills (conec com a màxim quatre o cinc que ho fan). Hi ha prou gent que va a classes de català, però l’espai de vida d’una llengua és la família, i això s’ha interromput... I cal tenir en compte que les coses també van malament a Catalunya. Els minyons fan l’escola en català, però quan en surten parlen castellà... Les dinàmiques sociolingüístiques són complicadíssimes i ja veurem què passarà, però hi ha poc espai per a l’optimisme. A més, les ajudes han arribat tard i no hi ha unitat, les divisions aquí es noten molt perquè és un lloc petit... Davant per davant de l’arxiu, a la plaça del Teatre (o del Bisbe), hi ha la seu de l’Obra Cultural, que encapçala Carlo Sechi, que va ser síndic de la ciutat la legislatura que es va concloure l’any 2000. També ell constata la reculada general del català: “Jo tinc un germà casat a Palma, i el seu fill de sis anys, que ho fa tot en català a casa, es passa al castellà just surt al carrer. És el drama... Aquí estam pitjor, tot i que cal conservar l’esperança...” L’exsíndic constata la rapidesa i la radicalitat del procés de substitució en la versió ja coneguda: —Jo tenc amics que van arribar de l’interior de l’illa que parlen sard amb els pares, però català entre els germans. A la mia generació —só nascut el 1946— això era habitual. Fins als anys seixanta, el que venia de fora s’integrava. El procés va començar a canviar el 1962 amb l’obligatorietat de l’escola. Després van instal·lar a Porto Torres —a una vintena de quilòmetres— una de les indústries petroquímiques més grans d’Itàlia, i molts dels treballadors van venir a viure aquí amb les sues famílies (entre mil i dues mil persones). La crisi forta es va produir als anys setanta amb el boom turístic; l’Alguer va ser-ne pioner a Sardenya... La falta de mitjans de comunicació — 294 —

va accelerar el procés, i la televisió mos va donar el cop definitiu. Queden tres illes on encara es pot sentir l’alguerès: el barri antic, la Pedrera i Sant Agustí, i també entre els pescadors i els comptats hortolans i pastors de la campanya. El món de l’esport també és prou català, de fet els locals de l’Obra Cultural són també seu d’una associació esportiva, i l’església és catalana i catalanista. Sechi també se situa dins la línia de la conservació de les particularitats alguereses, perquè la unitat —del que resta— ja està assegurada: “Ara tothom té clar que sem catalans, ja no passa allò del moment del Retrobament, que la gent deia ‘són venguts els espanyols’.” L’Obra Cultural té una biblioteca catalana oberta a la ciutat i treballa especialment en commemoracions i símbols identitaris: promou la celebració del 31 d’Agost —data en què els catalans van entrar per primer cop a la ciutat— com la Diada de l’Alguer, incentiven la festa del llibre i de la rosa per Sant Jordi, fan una missa per la Mare de Déu de Montserrat el dia corresponent del santoral i també promouen els intercanvis esportius entre algueresos i catalans. La Carnisseria es troba al carrer 20 de Setembre i entre cop de marràs i embolicada de llonganisses el botiguer m’explica que va voler retolar així la botiga malgrat que a l’Alguer sempre s’ha dit macelleria. Als clients els agrada i la seua popularitat ha augmentat a la ciutat. Li va haver de demanar com s’escrivia a una amiga que estudia català. “A que és ben escrit... eh?” “Mira”, diu satisfet, “l’elèctric d’aquí al davant m’ha volgut imitar i també ho ha escrit en alguerès...”. Currenta, hi veig al rètol. Una altra de les personalitats significatives del món cultural de la ciutat és Rafael Caria, que durant dècades hi ha estat símbol de moltes coses, de la cultura a la política, de les relacions amb el continent a la propaganda. Ara, als seus 62 anys, s’ha desvinculat de tot i es dedica únicament a la recerca i a les publicacions: —M’interessa deixar constància d’un patrimoni d’un valor impressionant que s’està perdent perquè està morint la generació nascuda a primers del nou-cents que té memòria del vuit-cents, quan això era una ciutat profundament catalana en tots els sentits: la llengua, els costums, les tradicions (religioses, socials, culinàries...)... —També la culinària? —I tant! Hi ha la cassola de peix, lo brou de peix, també lo — 295 —

brou de carn... Tota la cuina marinera, que és la principal, és molt catalana. En canvi, el que venia del camp era sard, però a l’Alguer sols es menjava carn per Pasqua i per Nadal. He trobat un document que explica, per exemple, com mos arribaven fideus de València en bótes. Per cert, record que la mia mare dieva encara fideus... —Un altre mot que s’ha perdut? —Ara ja tot són fetuccini. Caria constata també la pèrdua de la n i la l palatals finals, trets fonètics profundament catalans. “He entrevistat gent que encara palatalitzava, si bé ja no en tots els casos, però deien ull i estany...” Des de molt abans que desapareguessin aquests darrers pronunciants, els manuals asseguraven que a l’Alguer es diu ul i estan. El 1990 va morir Pasqual Sini, “un campanyolo que era una persona extraordinària, d’un mirada blava molt profunda, alt i de gran memòria; jo em quedava bocabadat escoltant-lo...”. Aquest home, que havia nascut el 1898, va ser el darrer a emprar aquests sons. Caria va recollir també el testimoni d’un altre home que va morir als 87 anys una mica abans i feia servir també la ll i la ny a final de mot. Aquest estudiós s’ha especialitzat en toponomàstica i lexicografia, i ha recollit el vocabulari de tots els oficis, i els noms dels ocells i les plantes. En aquest sentit, ha ampliat en moltíssims vocables els inclosos en el diccionari Sanna. Ara treballa en una obra magna, una reconstrucció de la història social de l’Alguer a partir d’actes notarials. Ell és qui millor coneix l’evolució d’aquesta societat des que Pere III va pendre possessió de la plaça forta el 1354. —L’Alguer va ser una mena de ciutat-estat fins a ben entrat el segle xx, una ciutat-fortalesa encarada al mar amb una única carretera que la comunicava amb l’interior de l’illa, que no era punt de pas cap a enlloc si no era cap al mar. Tenia torres poderoses i altes muralles que van requerir una inversió enorme de diners per part de la corona catalana, la castellana i els Savoies. Aquestes defenses van crear unes condicions molt especials i eren un símbol de poder. En tot Sardenya no hi havia cap altra ciutat així, ni tan sols Càller, la capital històrica, que tenia castell, però no pas muralles. Aquest és el secret que va fer perviure la llengua catalana... —Viure a l’Alguer era aconseguir un estatus símbol, i aquí tots els poders: Església, militars, ordes monàstics, notaris... actuaven en català. Calia, per tant, parlar la llengua de l’amo. La primera — 296 —

cosa quan un s’hi establia era posar-se el nom en català. És com els sards que van anar als Estats Units, que sols arribar es feien dir Johnny; aquí passaven a ser immediatament Joan. Aquest era el primer senyal del canvi de condició. La immigració al llarg dels segles va ser constant, però la llengua es va mantenir sempre en plenes condicions. Cal tenir en compte que al segle xvi hi va haver dues grans pestes que van acabar amb bona part de la població original. Va venir molta gent de Sardenya, de Sicília, de Nàpols, de Toscana... i es van catalanitzar amb naturalitat, tot i que l’entonació algueresa es va acabar italianitzant a causa de l’al·luvió. Aquesta és la raó per la qual a penes hi ha cognoms catalans a l’Alguer, ja al segle xvii —i no cal dir-ho al xviii i al xix— n’hi havia pocs. Caria explica que ha seguit tots aquests processos des del punt de vista lingüístic a través dels arxius “gairebé com un Sherlock Holmes”. Basant-se en els documents històrics, l’estudiós creu que l’alguerès té, des del punt de vista fonètic i lexicogràfic, més de català occidental que no d’oriental, en una proporció del 55 al 45 per cent. Per això les e agudes són tancades (alguerés i no alguerès). “Aquí s’usava molt xic i xica fins al segle xviii, en què va quedar sols minyó i minyona... I es deia reïna i aïna, i no resina i eina, i servesca i instituesc.” —Però això no són simples arcaismes o maneres d’escriure? —Tot i així, hi ha més trets occidentals que no orientals. Tinc proves de migracions valencianes, i també de militars i altra gent de Lleida, que haurien portat el seu català. A la primera meitat del sis-cents comencen a escriure’s (reflex gràfic del llenguatge oral, segons Caria) a en el lloc de les e àtones, i vers el 1700 el canvi és ja acomplert. L’estudiós cita una acta notarial de 1667 on figura encara pare, i unes dècades després s’usa ja sempre para, que és com es pronuncia encara avui. “Cap al tombant del segle xviii ja s’hauria consolidat el canvi en la pronúncia, d’un català occidental a més orientalitzat”, diu. A finals del xix es va dir que l’alguerès era oriental per la vocal neutra en posició tònica (convertida en simple a) i per la desinència zero al present d’indicatiu, i la definició s’ha consagrat, però mai s’ha investigat el detall. Segons les investigacions de Caria, les migracions catalanes es van acabar ja el 1500, quan Ferran II va obrir les portes de la ciutat-fortalesa als forasters i les dues pestes del — 297 —

segle xvi van acabar amb bona part de la població original. Després van venir buròcrates i alguns hidalgos, que van emprar el castellà, però tot el capital humà va arribar de terra endins, de Sardenya, i malgrat això la ciutat es va mantenir profundament catalana perquè va assimilar els nouvinguts. Els contactes marítims i comercials amb Catalunya es van prolongar fins a mitjan segle xix, però n’hi havia molts més amb Gènova, Liorna o Nàpols. Basant-se en aquestes dades, Caria afirma que l’alguerès ha sobreviscut per si mateix, per la pròpia vitalitat de la ciutat. L’estudiós constata a través de les actes notarials que l’única llengua que va entendre la gent fins a pràcticament el segle xx va ser el català. El castellà es va introduir en algunes actes oficials a partir de 1641 (derrota dels Segadors); algunes coses puntuals, com la correspondència amb Càller, Barcelona o Madrid es van fer en castellà, però al municipi tot es feia en català. Aquest advocat ficat a historiador ha exhumat de diferents arxius més de 500 inventaris de notaris i fins a 1774 estan en català (els darrers anys ja no tots), en acabat la llengua oficial va ser la castellana fins a 1821, en què es va decretar que tot s’havia de fer en italià. Els últims documents oficials escrits en català es van rubricar el 1829 a les actes del Cos de Barranchells, una milícia a cavall fundada el segle xvi amb seu a l’Alguer que vigilava el bestiar i les propietats pastorals. Caria engega l’ordinador on guarda tot aquest tresor documental (“he llegit i recopilat milers i milers de documents”) i tria una acta notarial de 1831, on un mestre de paleta firma el seu testament en italià, però sols després que li han traduït al català “mot per mot i ratlla per ratlla”, perquè altrament no hauria sabut què firmava. Fins a 1900 als testaments s’indica que han estat traslladats a la llengua corrent (“e in volgare spiego dalla prima all’ultima linea”), que era l’única que la gent entenia; a partir d’aleshores l’italià comença a penetrar perquè l’Alguer es converteix en una de les ciutats més alfabetitzades del país. En un altre temps, Rafael Caria es va dedicar a l’activisme polític. El 1978 va protagonitzar una acció que va tenir repercussió internacional. Des de la seua posició d’empleat a l’aeroport de la ciutat, va decidir fer-hi els anuncis pels altaveus en català, a més de l’italià i l’anglès reglamentaris. Va ser una sorpresa per a tothom, “què és això del català?”, deien a Roma. Alitalia li va demanar ex— 298 —

plicacions, però ell va continuar, després el van amonestar, i ell va continuar... Van acabar portant-lo a judici laboral. Ell va al·legar que no disminuïa les llengües del reglament, simplement n’incorporava una... Va acabar perdent “tot i que l’article tercer de la Constitució diu que tots els ciutadans són iguals davant de la llei a desgrat de la sua llengua, raça, religió..., però no hi havia una llei ordinària que catalogués les llengües d’Itàlia. Ara aquesta llei existeix i el català podria ser usat a l’aeroport”. Caria va perdre el judici, però va aconseguir els seus objectius, “perquè l’acte feia part d’una campanya més àmplia per a cercar suport de cara a un projecte de llei que s’impulsava a tot Sardenya. El deu per cent de les firmes de tota l’illa es van recollir a l’Alguer. Ara s’ha aconseguit l’anomenada Llei de tutela (no de normalització) de la llengua sarda, que inclou el català de l’Alguer, “però en realitat no es fa res”. Per a tot Sardenya hi ha una dotació econòmica de 6 miliards de lires “tan insignificant que no es pot qualificar ni d’almoina”. Però Caria ha estat, sobretot, un activista cultural. El 1988 va fundar la Revista de l’Alguer, que avui es troba a totes les universitats i biblioteques on s’estudien llengües romàniques (“és cosa gran”, en diu Pasqual Mel·lai resseguint la llista de llocs del món on s’ha distribuït). En van sortir deu números —un per any—, i en el darrer va haver d’afegir sis milions de lires de la seua butxaca i va plegar amb els objectius acomplerts, “ja estava fet el que pretenia: crear un corpus d’estudis sobre l’Alguer on les màximes autoritats en cadascuna de les matèries fessin les sues aportacions, si haguéssim continuat el nivell hauria hagut de baixar”. Caria descriu també el camí de la substitució lingüística a la ciutat. Es van donar massa coses a partir dels anys seixanta perquè la llengua pogués resistir: els procesos d’industrialitrzació, la petroquímica, la televisió... “Hi va haver una veritable invasió de mestres sicilians que sols usaven l’italià i un procés migratori fortíssim —que encara vivim—, de l’interior de l’illa cap a les principals ciutats costaneres, fatal i definitiu per a l’alguerès”. En totes aquestes poblacions la llengua majoritària és ja l’italià i cap d’elles no fa res per a promocionar el sard. —L’allunyament de la pròpia llengua es va produir perquè no feia bonic. La llengua la salva el nombre, la massa, i avui ja s’ha — 299 —

abandonat, ja no hi ha transmissió familiar... Sé que el 2050 o el 2060 encara hi haurà dos algueresos que parlaran català, perquè aquesta és l’expectativa de vida dels meus dos fills (si bé la minyona treballa a Barcelona i pens que ja l’hem perduda, perquè s’hi troba molt bé...). L’esperança sempre és el darrer que es perd, però la realitat és la que mana. Això s’acaba! Caria creu que s’ha abandonat també la tradició i la manera de fer catalanes: —Una mentalitat mercantil i ordenada, un esperit il·lustrat de fer diners, que va perdurar aquí fins a temps recents. A l’Alguer, cada document ho demostra, hi havia un gran formalisme, tot era modèlic, i això vol dir bona administració i bona educació. Avui no hi ha civil·litat en les relacions públiques; hem agafat el pitjor de la cultura política italiana... Si sabessis el que va ser l’Alguer fins a 1900..., una ciutat pulcra i rigorosa que es feia respectar. Potser hi havia formalisme en excés, però això és millor que la manca de civisme. Hem abandonat la tradició política catalana i la sua filosofia de fer diners, i hem passat a menysprear el factor econòmic. Aquí l’aristocràcia de la terra era tota catalanoparlant i tot anava com un rellotge, i ara han de venir de fora per a fer funcionar la ciutat... També aquí topo amb la petja de l’inel·ludible Joan Coromines. La seua ombra allargada es projecta per tot el territori de la llengua, si bé l’Alguer va ser l’únic lloc que no va visitar mai. Una cosa inaudita si considerem el seu tarannà i els centenars de milers de quilòmetres que va fer durant dècades per tots els racons on es parla català. Caria va ser l’únic alguerès que va tractar, i encara perquè ell va anar a trobar-lo a Barcelona. Aviat es va convertir en col·laborador seu i li va fornir la informació que el filòleg necessitava. L’historiador em mostra diversos volums de l’Onomasticon i del Diccionari Etimològic i Complementari amb dedicatòries. —Com és que no va venir mai? —No ho va dir. Estava molt ocupat i possiblement mai va trobar l’oportunitat... Deixo la casa i deixo l’Alguer amb una reflexió d’aquest alguerès irrepetible que és Rafael Caria: “El poble de l’antiga plaça forta catalana és, entre tots els de la Confederació, el que ha pagat el preu més alt a causa de la seva llunyania geogràfica de Catalunya. Per això, quan es parla d’alguerès, — 300 —

hom diu que es tracta d’un miracle lingüístic. També aquest ha esdevingut una mena de tòpic que pertany al folklore de la llengua. De miracles, la lingüística no n’admet pas: una llengua pot també desaparèixer, però la seva mort passa per una sèrie d’estadis intermedis prou llargs. L’alguerès representa el procés històric de la llengua catalana en aquesta ciutat tal com es va modificar gradualment al llarg dels segles, a mesura que la comunitat parlant abandonava la tradició del seu ús formal i normatiu, per deixar-la en el caos de la seva vulgarització.” En aquest sentit, l’Alguer és una mostra condensada, en l’espai i en el temps, de l’univers català. Un dels centres intel·lectuals i documentals del cosmos alguerès es troba al carrer del Pi de Barcelona, on l’historiador i editor Pere Català i Roca acumula —atresora— tots els seus records i els seus lligalls sobre la ciutat retrobada. En una de les habitacions del pis de sobre de l’editorial familiar, apila llibres, cartells, cartes, fotografies, revistes... papers i papers amb tot el que al llarg de les dècades ha anat arreplegant sobre l’Alguer, la ciutat dels seus somnis i els seus senyors. —Aquí sols hi puja ell —diu la seua filla com excusant-se per l’amuntegament mentre encén l’estufa. —És veritat, a vegades els dic: “me’n vaig a l’Alguer”, i vinc aquí a ficar-me en el meu món —apunta l’homenot Català. L’historiador ha estat més de trenta vegades a la Barceloneta sarda, i diu que ara fa temps que no hi va, que són ja els amics algueresos els que vénen a veure’l. Va ser el seu pare, Pere Català i Pich, famós fotògraf i patrici també de la catalanitat, qui va ficar-li al cos la metzina de l’Alguer. Ja als catorze anys, Pere va llegir el llibre de Toda i va somiar a conèixer la ciutat mítica del llevant, però llavors eren els anys de la guerra espanyola (ell va nàixer el 1923), i en acabat va venir la duríssima postguerra. Fins l’agost de 1956 no va poder empendre el gran viatge. Aleshores per la frontera no es podien passar més de 2.000 pessetes, “que sols trepitjar França es reduïen a una tercera part del seu valor”, de manera que va haver de dormir al ras a Gènova abans de salpar cap a Sardenya. No sabia quants dies podria quedar-s’hi amb aquells recursos migrats, però quan el sentien parlar la gent li obria les portes de casa i el convidaven a estar-s’hi. “D’on s’és, que parla alguerès?”, li preguntaven incrèduls. En aquell moment, la totalitat de la població parlava la llengua local, i amb prou feines coneixien l’italià. — 301 —

El jove visitant es va quedar meravellat d’aquella societat. “A l’Alguer s’hi pot anar pel goig de la història, de la llengua, de l’arquitectura..., tots els catalans hi haurien de passar”, assegura. Va trobar paraules antigues, com gonella (faldilla), com encara diuen també a Eivissa. O es va quedar sorprès quan un cambrer li va demanar: “Seu servit, missenyor?” O, en anar a dormir: “Que tengui somnis d’or com se prega i se desitja.” Un carter, Antoni Cao, li va dir que s’emocionava cada vegada que havia de lliurar una carta que arribava de Catalunya. —Minyonets, a cosa jugau? —va demanar el visitant a uns menuts del carrer. —A caval a la paret (cavall fort) —li van contestar. D’una de les dotzenes de capses de paper fotogràfic farcides amb documents que hi ha a les prestatgeries, etiquetada com a Poble, Pere Català extreu una carta remesa el 22 de setembre de 1956. “Mira, aquests són els testimonis que emocionen.” En una lletra vacil·lant, amb rengles que pugen i baixen com una muntanya russa, hi ha escrit: “Caru Pera, ha ma tott praie t’emviam una canso che mos sem dimenticat de teradare...”, i adjunten la lletra d’una cançoneta popular. Davant aquestes “meravelles”, Pere Català aconsellava de no catalanitzar-se gaire als erudits locals que estudiaven la llengua estàndard. En visites posteriors, va comprovar que els minyonets ja jugaven en italià... Una paraula emblemàtica del canvi és bressol, que no sols deien així a l’Alguer, sinó d’una manera o altra en tots els dialectes sards. Aviat l’objecte es va convertir arreu en cula, que ni tan sols és mot italià, sinó una marca comercial... La iniciativa del Retrobament va ser possible gràcies als cercles intel·lectuals en què es movia el pare de Pere Català. “El Retrobament es fa quan la família de Pasqual Scanu (un dels intel·lectuals locals més reconeguts) coneix la família Català, i s’hi estableixen relacions d’amistat.” A Catalunya es va parlar molt de l’Alguer arran de la seua primera visita i un grup de joves de Premià de Mar va tenir la iniciativa d’anar-hi en un vaixell esportiu, però va resultar que les lleis internacionals no permetien aleshores aquest tipus de viatges. Aquesta iniciativa no va prosperar, doncs, però les coses ja s’havien — 302 —

posat en moviment i un empresari del cercle de Pere Català i Pich, accionista d’una companyia naviliera, va decidir noliejar un vaixell. El que estava disponible era el Virginia de Churruca, que desplaçava ni més ni menys que 5.600 tones. L’agència que ho va organitzar pertanyia a Serra Estruch, un empresari catalanista que va voler organitzar-ho fins i tot perdent-hi diners. S’hi van apuntar unes 150 persones de tots els Països Catalans. L’abat Escarrer va fer donació d’una imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que abans de salpar va ser dipositada a la Mercè de Barcelona. Amb tota aquesta revolada, el franquisme no es va atrevir a avortar la iniciativa, si bé la repercussió i l’abast van ser censurats als mitjans de comunicació i moltes de les persones que hi van participar van ser “advertides”. “Fou un viatge històric”, diu Català. “La gent realment plorava quan vam arribar, tothom era al moll, n’hi havia que fins es volien confessar amb mossèn Rebull, que era qui portava la imatge de la Mare de Déu, que va ser rebuda pel bisbe i emplaçada a la catedral, on encara és.” La repercusió del ja anomenat Retrobament va fer que l’any següent es fessin a l’Alguer els Jocs Florals de l’exili, amb motiu dels quals una altra bona colla de catalans s’hi van aplegar. L’historiador documenta —també popularment— la denominació de Barceloneta (Barsaruneta, en el parlar local) com a sobrenom de l’Alguer en cançons i definicions, i explica que Martínez Ferrando, que fou director de l’Arxiu de la Corona, li va explicar que al segle xiv hi havia cinc poblacions que rebien formalment aquest apel·latiu perquè eren les que es regien pels furs de Barcelona i en tenien els privilegis: l’Alguer, Càller, Atenes, Tebes i Livàdia. Pere Català és ciutadà honorífic de l’Alguer, una distinció que sols s’ha donat tres cops a la ciutat: a Eduard Toda, a finals del xix, i a Jordi Pujol i a ell a finals del xx. En tots aquests anys, ha conegut 22 o 23 síndics, i tots, assegura, potser llevat d’un o dos, han estat favorables a la catalania (un neologisme que introdueix per a definir una condició que no és exactament ni catalanitat ni calanisme).

— 303 —

oest

La veritable frontera Matarranya, Mesquí

El Matarranya és una comarca ferrenya i aspra en el paisatge, i monumental i senyorial en l’arquitectura. Una terra interior, durament despoblada, on la gent encara té una mica de temps per a informar el passavolant, i conversar-hi si cal. Aquest és un país per apamar la grandesa de les coses quotidianes... i per a passar-hi una calor esbalaïdora a l’estiu i un fred molt cru a l’hivern. Els casals Jaume I de la Franja han organitzat l’Acampallengua, una trobada per a reivindicar la cultura catalana, a Arenys de Lledó, un poblet situat a la riba esquerra del riu Algars, a set quilòmetres d’Horta de Sant Joan i a una vintena de Calaceit. Un poble, com tants altres del rodal, on cal anar-hi exprés, perquè no es troba de pas cap a enlloc. Guillem Chacon, de Mequinensa, és un dels organitzadors de la trobada i en parla amb entusiasme: 200 dels 240 habitants del poble s’han fet socis del casal i quaranta treballen com a voluntaris en aquesta acampada catalanista, la primera que es fa a la Franja de Ponent, en la qual hi ha conferències, cançons, reunions i fins un acte d’agermanament entre tots els Arenys dels Països Catalans que es fa a la casa de la vila, amb el batlle com a amfitrió. El cas d’Arenys de Lledó és únic entre els cinc casals que hi ha a la Franja, perquè s’ha instal·lat en un local municipal amb el suport de l’Ajuntament, quan generalment el que passa als altres llocs és que els estaments oficials els combaten fins on poden —o, en el millor dels casos, se’n desentenen— com a representants del “radicalisme catalanista”. La creació d’aquest casal té una història peculiar. En una trobada a Mequinensa, unes noies es van esgargamellar amb consignes a favor dels Països Catalans. Van pensar que eren de Lleida, però van resultar ser d’Arenys de Lledó. Amb una reunió en va haver prou i als pocs dies estava creat el casal amb una unanimitat total al poble. — 307 —

Chacón explica que estan en procés de creació cinc casals més a la Franja, però l’organització els porta en secret i la inauguració no s’anunciarà fins que la cosa no estigui feta; d’aquesta manera, quan el Partido Popular i la caterva del aragonesismo bien entendido se n’assabenta, no és a temps de contraatacar. Fins ara, s’han dedicat a boicotejar pressionant l’Ajuntament i organitzant reunions per a prevenir els veïns del “perill catalanista”. Chacón ironitza sobre com aquests casals han descol·locat la caverna regional, perquè en aquest cas no poden evocar el “dimoni català”; els casals són una creació valenciana... i com caldria qualificar els valencians? Si els Països Catalans no són res, res no quadra. Els casals, la feina dels quals és fomentar la llengua i la cultura catalanes (un desafiament manifest, doncs), es financen amb les aportacions dels socis i amb alguna subvenció escadussera. Van sorgir al País Valencià, com gairebé sempre per obra del patrici cultural Eliseu Climent, on “si es pot, es lloga un local davant mateix de l’Ajuntament o de la seu del Partido Popular, perquè ens hagin de veure cada dia...”. Josep Galan explica que això és molt positiu en petits pobles com Arenys de Lledó, perquè l’entitat organitzarà activitats i intercanvis amb gent de Tortosa, del País Valencià... i els joves d’aquí hi aniran i veuran que pertanyen a una comunitat cultural que està sent escamotejada. El mateix Galan parla per experiència pròpia, tal com explica en una conferència a la descrostada i atrotinada sala d’actes municipal, ara també seu del casal. Ell va ser qui primer va gosar dir al Baix Cinca (i potser a tota la Franja), que la llengua que s’hi parla és català. Va ser el 1976 (no el 1776), quan va fer una conferència titulada “El parlar de Fraga” justament en aquesta ciutat, que és la seua, “a fi de trencar la pau de la desinformació total”. Galan, que és llicenciat en filologia, explica que quan va anar a estudiar a Barcelona ell no sabia que parlava català, “les consignes que havíem rebut eren més aviat en sentit contrari; hi havia un engany secular que havia calat profundament en cadascú de nosaltres”. Il·lustra això amb una anècdota de la seua primera jovenesa, quan un amic seu de tretze anys va anar a Seròs (situat a deu quilòmetres escassos de Fraga, al Segrià) i va tornar tot estranyat, “José (aleshores em deien José)”, li va dir, “saps què he descobert? Que a Seròs parlen fragatí”. Un altre amic seu no va descobrir quina era la llengua de Fraga — 308 —

fins que fent el servei militar va comprovar estranyat que entenia perfectament el que deien els seus companys catalans i mallorquins. —Després, quan et vas fent gran, comences a fer-te preguntes —continua l’actual Josep—, fas vida amb catalans, t’hi relaciones i veus que són com tu; però, per contra, tota la informació que t’arriba és de confrontació i d’adversitat, i comences a deduir que algú ha volgut boicotejar la relació. Veus que la gent de l’altra banda de la ratlla t’accepten com un germà, i que tu no els veus a ells igual, i et fas encara més preguntes, i veus que hi ha un enfrontament familiar molt calculat, i comproves finalment que darrere de tot hi ha un Estat poderós al qual interessa que les coses siguen així. Al final, la pregunta ve per si sola: resulta que parlem català, que tenim cognoms catalans, que tota la nostra relació és amb Catalunya... No serà que som catalans i que algú ens ha separat? Després ja passes de Catalunya a Països Catalans... Josep Galan és president del Centre d’Estudis del Baix Cinca, un dels quatre que hi ha al territori que tenen com a finalitat la promoció de la llengua, i creador i director de la revista Temps de Franja, feta i pensada íntegrament en català i que aborda, potser per primer cop, els 200 quilòmetres lineals que van de les Paüls a Torredarques com una unitat. A l’hora de sopar s’organitza una tertúlia interessant a la taula parada a la pista esportiva. L’ambient que regna entre els defensors de la cultura catalana vinguts d’arreu, especialment de la Franja, és d’un pessimisme aconformat, o d’una conformitat sense optimisme, si es vol. Són gent feta a bregar, amb moltes hores dedicades a una causa sense cap recompensa que no sigui alguna satisfacció personal, i acostumats a enfrontar-se a poders molt superiors, a encaixar fracassos, a recollir silencis i a partir de zero contínuament. Un antic company de col·legi de Josep Antoni Duran Lleida el recorda als seus quinze anys a l’institut de Tamarit de Llitera, quan exercia el càrrec d’animador del Cara al sol entre les files abans de l’entrada a classe. Aquesta era una comesa que es concedia per mèrits, i sembla que el jove Josep Antoni hi aplicava molt d’entusiasme, “es passejava amb posat altiu entre els xiquets formats, controlava estretament els alumnes que pronunciessin totes les síl·labes de l’himne, denunciava els qui no s’hi esforçaven...”. — 309 —

Entre els activistes culturals de la Franja hi ha preocupació per tal com s’està fent la divisió comarcal a l’Aragó, en la qual no és que no es tingui en compte la llengua catalana, sinó que justament es maniobra amb molta precisió per a marginar-la (encara més, si això fos possible). Les capitals s’estableixen a poblacions hispanòfones que serveixin de punta de llança per a la castellanització, i la participació que té la llengua catalana en les noves administracions és, amb sort, testimonial. El tema estrella de la conversa és, però, la llei de llengües. Parlar-ne és tabú en l’oficialitat aragonesa, i més encara esmentar la paraula “català”, que no apareix en cap text legal. El Consell Jurídic d’Aragó ha dictaminat que el català no es pot fer oficial perquè no apareix a l’estatut. Josep Galan ironitza sobre aquesta qüestió, “és com si les cultures, i les persones, existissin perquè ho dicta la llei i no a la inversa”. Els negociadors que defensen el català han posat dues condicions: que sigui cooficial i que sigui obligatori, i els poders aragonesos ho volen separar i no volen sentir a parlar d’introduir-lo per força enlloc, en especial a l’escola. Segons el jurista Juli Pallarol, el fet que fos cooficial n’implicaria l’obligatorietat i buscarien casos de jurisprudència en què recolzarse. De totes maneres, no han volgut fer una pressió excessiva per a no trencar la unitat; ara hi ha una trentena d’associacions de pares d’escola de la Franja que donen suport a aquestes accions, però la radicalització implicaria abandons, i val més esperar a la pròxima legislatura a veure si les coses es poden reconduir. “Hem estat a deu metres del cim i no hi hem pogut arribar”, diu Josep Galan, “a veure una mica més endavant...” La llei de llengües compta amb l’oposició frontal del PP, que nega que a l’Aragó es parli català, i l’adhesió tèbia del PSOE. El PAR, per la seua banda, es mostra dividit, a Castillonroi i Saidí, per exemple, n’estan a favor, i a Fraga, en contra. La llengua, però, no constitueix una demanda social forta i tots els partits surfegen per a posicionar-se el mínim possible i no perdre vots per cap banda. Una cosa és clara, però: qualsevol actitivitat on aparegui la paraula català és immediatament proscrita i tota subvenció li és negada, i el mateix passa amb el mot Ponent. Ara els aragonesos en diuen Franja Oriental, tot i que “el nom era nostre”, però havien de fer alguna cosa per a integrar el concepte, ja que existia. Les darreres — 310 —

tendències són, però, silenciar fins i tot això, “Ni oriente ni poniente, Aragón es uno” és la darrera consigna. La situació varia segons els pobles. Per exemple, a Nonasp Daniel Maza és director d’una televisió local que fa un programa cada diumenge al migdia que funciona des de 1994. “La gent pensava que una cosa seriosa com la televisió s’havia de fer en castellà. Hi va haver reticències quan ens van sentir parlar en català, però ara ja es té com un fet normal”, diu. La vila és governada pel PP i el ple de l’Ajuntament, que paga el material i la infraestructura, va aprovar que la llengua de les emissions fos el català. A Nonasp, com a molts altres pobles, tots els grups polítics estan d’acord que els plens de l’Ajuntament es facin en català, però fins ara ha estat inviable perquè el secretari no entén la llengua, “és un poblema que trobem a tot arreu, els secretaris són castellans...”. Abandono Arenys de Lledó en direcció a Cretes. A l’entrada de la població hi ha un rètol bilingüe sui generis: Cretas / Queretes, com a Arenys. Estan en català i en l’adaptació inefable, que resulta ser Arens, o aquí un Queretes aparegut de no se sap on. M’impressiona el nucli vell, una vila closa medieval molt ben conservada amb cases sòlides bastides amb grans carreus, i carrers que conflueixen en una plaça central amb molta personalitat que han batejat com a Plaza de España. Hi ha noms de carrers estranys, com Calle de los Fenicios. Tothom parla en català i tot és escrit en castellà, amb un cas de bilingüisme peculiar: el Centro Cultural està retolat en gros així, però a la vora de la porta hi ha una petita placa que diu Associació cultural Francisco Turull. Escuela / Escola de Música. En alguna cruïlla hi ha rètols que semblen nous de trinca i que mostren els topònims originals: Camí de les Valls, els Castellans... una raresa que en tot el sud de la Franja gairebé sols es repeteix a l’ermita de Sant Pol, d’Arenys de Lledó. Vall-de-roures, la capital del Matarranya, és una vila murallada encastellada en un turó i coronada per un palau-fortalesa i per l’església amb molt de sabor medieval. La plaça (de España) és espectacular, amb una eixida per un portal de la muralla a través d’un pont renaixentista que sobrevola el riu. A les dues bandes hi ha un palau ara transformat en hostal i la Casa Consistorial, segons un rètol, que presenta bona part de la planta baixa oberta al carrer, com un gran porxo; és la llotja típica, on la gent s’aplegava per a — 311 —

les activitats comercials. Una rajoleta minúscula indica Casa de la Villa. “Com en diuen, d’aquest edifici?”, li demano a un vellet que seu en el banc interior. “Casa de la vila”, respon, “per bé que ara algú li comença a dir ajuntament”. —I això quina llengua és? —Aquí parlem català, bé... xapurreau? —I què és el xapurreau? —Bé... també parlem castellà... i estem a tocar de València, però és català, sí, és català. Tot i que extreta amb fòrceps, és una declaració que em costarà tornar a sentir al territori lineal. Com és habitual, l’ànima catalana del lloc és ocultada amb cura. Les úniques exterioritzacions que hi trobo després d’una passejada intensiva és un Déu vos guard al costat d’un cap de la Moreneta i una senyera que hi ha en una façana davant de l’església, una altra que diu Can Micolau en una casa a tocar del castell i el sufix de la Bodegueta, un bar de la Plaça. Als afores hi ha un indicador que indica Mas del Pi. Turismo rural, però això suposo que no es pot considerar intencionadament català. Com seria si no? Cortijo del Pino? Com a tot Aragó, els noms dels carrers tenen molt de rebombori. El pont renaixentista que connecta el portal principal de la vila desemboca a la Avenida de la Hispanidad, vora la Plaza de la Comunidad Autónoma de Aragón. Es veu que amb Aragón, no n’hi ha prou, ara ja sols hi ha vida a partir de l’oficialitat... autónoma. A sis quilòmetres queda Beseit, ja rampant sobre els Ports majestuosos. De nou, aquí, l’únic que denota la llengua del país són els topònims escrits per particulars: Residencial El Clot, Camping Collet de les Forques, Restaurante Font del Pas... La nomenclatura oficial, per contra, no té miraments amb el potineig, com el del conegut congost del Parrissal, que dóna nom a una revista local, convertit en El Parrizal. Sols arribar a la Freixneda, demano algunes informacions a un home que trobo pel carrer, i acabem parlant del nom del poble. —Es diu la Fresneda. —Però la gent aquí no li diu la Freixneda? —Sembla que antigament s’havia dit així, però jo també sóc antic i ja no ho he sentit mai. — 312 —

De nou, la llengua local és absent de la vida pública. Sols puc trobar-la en una placa de fusta llavorada a la llinda d’una casa on hi diu Forn de la vila. Sembla que aquí hem estat de sort i l’àgora vilatana ha conservat el seu nom de plaça Major (Mayor, lògicament). A part d’aquest detall genuí, els batejadors de carrers s’hi han esforçat a a cor què vols: Virgen del Pilar, Numancia, Aragón i tota una colla de ciutats espanyoles caigudes del cel. No els agraden els noms de tota la vida, a aquesta gent? O els consideren subversius? L’Ajuntament és instal·lat en un palau renaixentista molt notable del segle xvi amb una llotja majestàtica. Davant per davant, al bar La Plaza tenen connectada TV3: —La poseu per la llengua o per la programació? —li comento a l’amo del bar. —Jo abans posava més la televisió valenciana, perquè hi fan programes i pel·lícules molt bons, però el 1992 no sé què van tocar que ara la veiem malament. Però aquí mos és igual, perquè ho entenem tot... —Però aquí què parlen? —Una barreja. A Catalunya mos diuen si som valencians, a València si som catalans... i ningú es creu que siguem de Teruel. Aquí parlem el xapurreau. —I això què és? —Una barreja. —Una barreja de què? —Mire, al pròxim poble, Valljunquera, encara parlen com nosaltres, però a l’altre, a Valdealgorfa, ja parlen castellà. És com una frontera, no és que n’hi hage alguns que parlen català —al final li ha sortit el mot tabú— i altres castellà, sinó que és un canvi total. Hi ha un parell de dones de Valdealgorfa casades ací i elles parlen castellà, encara que després de tota la vida en aquest poble no han tingut més remei que dir algunes coses en la llengua d’ací. A la Torre del Comte de nou ensopego amb una casa de la vila majestàtica bastida el 1625, amb el gran rebedor porxat característic. A la façana principal hi ha un gran rellotge de sol que dóna personalitat a tot el conjunt amb la data 1710 que serveix de portada a molts fullets turístics. El nom oficial del lloc és Torre del Compte, amb la p antiga. Què en deuen fer d’aquesta p, ells que ho volen — 313 —

pronunciar tot? La qüestió és no posar-ho en català normatiu sota cap concepte. Ara..., què els ha impedit posar-li Conde si Bellmunt figura com Belmonte de San José i Mont-roig com Monroyo? Són els viaranys inextricables de la censura... El bar de la Vall del Tormo, en una placeta vora la carretera nacional que va a Alcanyís, està animadíssim. El pròxim poble és Valdeargorfa, ja hispanòfon. Enmig hi ha el Mas del Llaurador, un llogaret que es va despoblar a causa de la devastació que va sofrir durant la guerra (que aquí no va ser civil). Encara queda gent que hi havia viscut, almenys una dona que n’era la cartera, però les quatre cases que hi ha són totes en ruïnes. —On és el tormo? —Ací al riu, a la vora del poble, un gran penyal. —I aquí què parlen? —Ací, xapurreau. Els meus interlocutors —dos homes entre els 55 i els 60 anys— s’interessen per la meua procedència, i quan la coneixen, s’esplaien amb algunes fantasies que suposo que deuen formar part de les llegendes actuals de la regió: —La pena és que ací no van acceptar el que va proposar Jordi Pujol, de canviar això per alguns pobles catalans del Pirineu. A nosaltres ens hauria interessat, perquè aquí no hi ha res i l’Aragó és un desastre, tot funciona malament i per qüestions administratives ens fan anar a Teruel, que es troba a més de 200 quilòmetres i és un poblot. —I quina és la seua capital real? —Abans anàvem bastant a Tortosa, però ara anem més a Barcelona, i jo a les meues filles les hi vaig portar a estudiar. Havien fet el batxillerat a l’institut d’Alcanyís i quan els vaig demanar el canvi d’expedient van posar mala cara, perquè volen que anem a Saragossa. La gran va estudiar història a la Universitat de Barcelona i allí li van acceptar l’expedient perquè vam dir que érem de la Franja, però a una amiga seua, que és d’un poble de la vora, de Castellseràs, on ja parlen castellà, no la van admetre. Tenen un llistat sota el taullell amb els noms dels pobles de la Franja i si ho ets t’accepten, i si no, no. —I per què no volíeu que anés a Saragossa? — 314 —

—De cap manera. Amb Barcelona hi ha més bones comunicacions i les universitats també són més bones, i la sanitat..., i tot. —I volen ser catalans per qüestions econòmiques o culturals? —Què culturals? Això és una ruïna i el que mana és el diner. Ara volen els traspassos de sanitat i educació, però si no ho podran pagar i els quatre polítics s’embutxacaran el poc que hi hage... —Així en què quedem? Aquí què parlen? —Això és la Franja. Fa molts anys això era de Catalunya, però es veu que l’orde de Calatrava ho va cedir a l’Aragó i la llengua es va mantindre. Li diuen xapurreau, que no és ben bé ni català ni valencià, però ho entenem tot. Recorro la comarca amb la guia Camino Verde El Maestrazgo, Albarracín, Els Ports y Matarraña, l’única que he trobat. L’autor, malgrat firmar Jordi (Bastart), no s’està d’escriure: “Un elemento muy importante y característico de estas tierras es su lengua [de les altres no?], que ha sobrevivido desde los tiempos de la repoblación cristiana [es veu que l’altra ja la parlaven els ibers...]. A causa de la situación como frontera lingüística [que és enllà del Guadalop i no aquí] con las comunidades catalana y valenciana [“las comunidades” són, com Espanya, eternes en el temps i l’espai] ha hecho que se hable un dialecto de transición [aquí justament no hi ha cap transició, com bé sap l’amo del bar de la Freixneda i tothom] entre el catalán y el castellano [és com si el castellà hagués nascut aquí. I l’aragonès? Però si és dialecto no s’hi deu parlar res] que algunos han bautizado como “chapurreao” [no podria dir igualment que el dialecte d’Aragó, de transició de Catalunya a Castella, alguns l’han batejat com a baturro, com de fet diuen els hispanistes tradicionals?]. El fullet d’informació turística de la DGA no ho diu d’una manera tan grotesca, però Déu n’hi do. Després de Altitud, Superficie, Población i Gentilicio... hi ha Idioma, i a tots els pobles hi figura “castellano, catalán de Aragón”. Quin és el “catalán de Aragón”? Per què no hi posen també “castellano de Aragón”? Per què cal posar-hi la llengua poble per poble si a tota la comarca tothom parla el català? Ja no plantejo per què hi posen arreu castellano (naturalment en primer lloc), per bé que en alguns pobles és molt difícil sentir-ne un sol mot... — 315 —

Poso rumb al Mesquí (“la veritable frontera de la llengua”, en paraules d’Artur Quintana, el filòleg que més l’ha estudiada) pel nucli dur de la comarca, per pobles cavats en el terròs rocallós i aspre. Vora la Portellada (Portellâ, en diuen els locals, a l’estil valencià) la impressió d’estiu abassegador se m’alleugereix quan davallo cap al Salt, un indret on el riu Tastavins es desploma una vintena de metres per una falla del terreny i forma una tolla esponerosa d’aigües verdes. El lloc aquí és indicat pel seu nom, però tot sovint l’Administració el rebateja com El Salto sense problemes. A Ràfels hi ha una pintada a l’entrada del poble, és antiga i està mig esborrada, sols hi entrelluco Matarranya, amb el dígraf ny pecaminós, i a sobre hi han escrit ben clar: “Los catalanes son una mierda.” La carretera s’enfila mandrosa en un llarg eslàlom entre pins i ametllers fins a la carretera nacional que va de Morella a Alcanyís, que transcorre per la carena que separa l’aiguavessant dels rius Matarranya i Mesquí. Allà mateix, ja abocat a ponent, se situa el poblet de la Sorollera, rebatejat com La Cerollera, potser perquè no s’ha atrevit amb Zurullera, que és com l’anomenen els veïns de ponent, i menys encara, és clar, amb el nom català que usa la gent del poble. A partir d’aquí el bosc desapareix i emergeixen conreus assedegats i feixucs. Entrem clarament en un altre territori; l’entorn es converteix en una crosta descarnada on hi broten amb dificultat el timó i les plantes espinoses. L’esperit es ressent de travessar un paisatge així en ple juliol. La carretera davalla i davalla entre revolts. Travesso la Canyada de Beric, un poblet al qual els pocs habitants locals que queden donen el cognom de Beritx, influenciats ells mateixos per l’oficialitat imposada (La Cañada de Verich). Una grafia tan catalana se li ha acabat tornant en contra al poble, tot i que la veu espúria no és més que un apel·latiu complementari de cara als forasters. Aquí en diuen la Canyâ, a seques. M’aturo al pròxim poble, la Ginebrosa, i deambulo pels carrers emblanquinats. El català hi és general, però els fills dels que han emigrat Aragó endins ja porten la llengua nova, que és majoritària en la cridòria dels infants. Em sobta que en una regió on algú s’ha dedicat a esborrar els noms populars dels carrers a favor de virgenes del Pilar, Españas, Numancias i Diputaciones fins als indrets — 316 —

més insignificants, hi trobi una placa que diu El Rinconet. És un atzucac ombrívol amb parres que invita al descans i un home que hi feineja m’explica, davant de la meua curiositat, que el petit racó es diu així gràcies a la seua dona, que va advertir al secretari de l’Ajuntament que tota la vida s’havia dit així. Ell li volia posar alguna cosa altisonant quan van encarregar les plaques, però al final va transigir davant dels arguments de la veïna. —I no li diuen raconet? —No, ací sempre n’hem dit rincó. —I ací què parlen? —Xapurreau, però ens entenem perfectament amb catalans i valencians. —I si tan bé s’entenen, no pot ser que parlin el mateix? —No, no, és diferent! Fixe’s que jo tinc un fill i una nora que viuen a Barcelona i tampoc parlen el català. Els seus fills ja sí, però... —I què parlen, castellà? —No! La parla d’ací. Quan diu ací, l’home, que es diu Manuel Agut i va nàixer el 1922, pronuncia la c com ho farien un aragonès o un castellà, un so que, aproximadament, l’anglès escriu amb th i fonèticament es grafia Ø. Aquesta és una de les peculiaritats del parlar d’aquesta zona extrema de la llengua: diu, per exemple, Øent, Øinquanta, naØional... Onze, en canvi, que presenta s sonora i no sorda, queda convertit en onde. Diu també escuela i li ho faig notar: —I no diuen escola? —En realitat, ací diem estudi. —Al meu poble també ho diem així. Manuel explica que a molts aragonesos no els agrada que usin “la parla d’ací” perquè no l’entenen, i ell excusa el seu suposat verb tosc forçant un castellà correctíssim, “millor que el seu, perquè ells diuen moltes coses malament i nosaltres l’hem après a estudi més correcte”. I explica una dita local: “Déu repartia les llengües i quan va arribar a esta zona ja no li’n quedaven, i va dir, ‘ací que parlen com puguen’.” Malgrat la marginació, opina que la llengua no es perdrà mai. Han d’usar el castellà cada cop que fan un pas fora del poble, “però l’hem parlat sempre i ho continuarem fent, i tothom l’usa, els joves i els vells...”. — 317 —

Amb tot, el que amenaça la Ginebrosa, com tots els pobles del Mesquí, és el retrocés de la població. Quan Manuel era jove, aquí hi vivien un miler de persones, i ara en són només 300. Els joves continuen marxant, però els grans ja no, diu que aquí es viu molt bé, que tots tenen una paga i amb la meitat ja passen. —De què es viu ací? —Hi ha moltes granges de conills, de pollastres i de gorrinos. A la comarca, existeix la convicció que al poble veí, situat a set o vuit quilòmetres, Aiguaviva de Bergantes, parlen molt diferent, o “més malament que ningú”, en la creença estesa que aquí tothom parla malament. Quan hi arribo, m’adreço a dos homes que estan asseguts a l’ombra del carrer en unes cadires que han tret de casa i constato que, com a la Ginebrosa, parlen un molt bon català, amb menys castellanismes, per exemple, que a la Llitera o al Baix Cinca. Aquí estem, però, al vèrtex; si el Mesquí és la frontera de la llengua, aquí hi ha posada la duana, a tres quilòmetres a ponent, al Mas de las Matas, ja parlen castellà, i pel sud confronten amb els Ports valencians. Em fixo que pronuncien les r finals, com els meridionals, però ha de tractar-se d’un arcaisme perquè el fenomen no té continuïtat, perquè els valencians veïns no ho fan. —Aquí què diuen, portá o portarr? —Ací (aθí) dur. —Vaja, com a Mallorca, però veig que pronuncien la r final. —A Mallorca? i allà què parlen? De fet, als catalans i als valencians els ho entenem tot, rara és la paraula que no sabem què vol dir... —I aquí, què parlen? —Ací xapurreau, el més mal parlat de tots, som l’últim poble, cap al Matarranya ja parlen més català. Artur Quintana recull una “dita popular general franjolina” a El català a l’Aragó: “Ací parlem molt mal, però a ... encara parlen més mal que natres.” La particularitat d’Aiguaviva és, no ja que els veïns els atribueixin aquest defecte, sinó que ells mateixos ho han interioritzat, tal és la seua consciència de perifèria, d’extrem... Fan valenθià, naθió..., i a més converteixen també en θ (z castellana) la ts de gots o tancats, com fan als pobles extrems de la Ribagorça. La gran peculiaritat és, com a la resta de pobles del Mesquí, la conversió en ia o ie moltes e que són obertes en català — 318 —

occidental (diau per deu, fiarro per ferro...). Els dos homes no tenen problema a dir que parlen català (de fet, a tothom a la Franja li acaba sortint en un moment o altre de la conversa, malgrat que ells motu proprio no ho diuen ni ho dirien mai) i asseguren que la “parla d’ací” no es perdrà mai: “tothom la parla...” —I els matrimonis mixtos? —Bé... és veritat que els fills adopten el castellà, però entenen el xapurreau. Però el gran pas per a la desnaturalització el va donar l’alcalde quan va anar a l’Argentina a buscar gent per a compensar la pèrdua de població. Ara, d’uns 600 habitants, Aiguaviva compta amb 120 argentins. Aquests, ni sabien quina era la llengua del poble quan hi van arribar i ni els ha passat mai pel cap ni tan sols entendre-la. “Però és clar, com que falta gent jove... i ells ja en tenen, ja, hi ha famílies que són deu de colla.” A l’ombra reparadora de casa seua, els dos homes m’expliquen en aquest migdia tòrrid que, contràriament al Matarranya i als Ports valencians, aquí la institució de l’hereu no ha funcionat mai i això ha perjudicat molt el poble, perquè la terra s’ha anat repartint “no te n’anaves perquè tenies la terra, però tampoc podies prosperar si et quedaves”. Sembla, però, que els argentins tampoc no volen treballar la terra, “n’hi ha molta d’erma i feina per a tothom que vullgue, però es massa pesat i al poc temps se’n cansen”. També hi ha cinc o sis famílies de romanesos, “i estos sí que són treballadors, no paren ni els diumenges...”. Un dels homes em porta una revista “que fem ací per la festa major, es diu Caliu”, i es posa a explicar-me el significat de caliu. —No us hi esforceu, mestre... —Ah! ho dieu com ací... La senzilla revista, ciclostilada, és escrita en castellà, però hi apareix una rondalla local que mostra la parla del poble —escrita en ortografia castellana— que es presenta sota l’epígraf “Así na (aixina) parlem:

— 319 —

Lo chuflet

Anant a Valencia, me vai trobar un chuflet [xiulet], i anant com anava me’l va pillar un gozet [gosset]: —Gozet, gozet, torname lo chuflet. —Si no me dones pa no te’l vull donar. Me’n vach a ma mare: —Mare, me dona pa? —Si no me dones forn, no te’n puc donar. Me’n vach al forn: —Forn, doname pa. —Si no me dones farina, no te’n puc donar. Me’n vach al graner: —Graner, doname blat. —Si no me dones bancal, no te’n puc donar. Me’n vach al bancal: —Bancal, doname blat. —Si no me dones aladres pa llaurar, no te’n puc donar. Me’n vach al ferrer: —Ferrer, me dono un aladre. I’l ferrer me va donar l’aladre. I jo, l’aladre al bancal. Lo bancal, lo blat a mi. Lo blat, al molí. Lo molí, farina a mi. Jo, farina al forn. Lo forn, pa a mi. I jo, pa a ma mare. Ma mare, pa a mi. I jo pa al gozet i lo chuflet pa mi.” Aquests homes que han viscut tota la vida aquí no tenen un nom per a aquesta comarca. Un d’ells reconeix el nom de Mesquí quan jo el pronuncio, diu que sí, “que ara ha sentit algú que li dóna aquest nom”. Manuel Agut m’havia dit que li sonava “el Maestrazgo”, sense cap referència al nom en català ni a la comarca valenciana. Els homes em parlen de les “badines” del riu Bergantes, usades sovint per a apaivagar la calor tòrrida de l’estiu, un mot molt genuí — 320 —

que m’afanyo a incorporar al meu vocabulari. —Al meu poble en diem tolls o tolles... —Ací també en tenim, de tolls... —i me’n citen uns quants amb nom propi. Amb una tal riquesa lèxica, amb una pronúncia tan genuïna... em costa entendre la mala fama lingüística del poble, que no pot provenir més que de la desinformació. Passejo per Aiguaviva i constato que —com la Ginebrosa, com la Canyada— aquests pobles ja no tenen la solidesa pètria del Matarranya. Aquí hi ha pocs edificis venerables i la tova ha passat a formar part de la fesomia urbana. Una de les façanes laterals de l’ajuntament ha estat renovada i el consistori ha tingut a bé escriure-hi Casa Consistorial / Casa la Vila. A la façana principal, que dóna, naturalment, a la Plaza de España hi ha un rètol que diu Centro Cultural L’Amistat. Això i el nom de l’associació cultural Caliu, que fa la revista, és tot el que s’entrelluca escrit en la llengua natural del poble. Aiguaviva se situa entre els rius Bergantes i Guadalop. Aquest darrer és a 3,5 quilòmetres; a la seua riba esquerra, el poble del Mas de les Mates (Mas de las Matas) parla ja castellà. Seguint la frontera lingüística, la mestressa del bar de la Torre de Vilella —on el català és l’única llengua dels parroquians— sí que reconeix el nom de Mesquí, potser perquè el poble es troba sobre el curs del riu d’aquest nom. Explica que a cada lloc la llengua és una mica diferent, i diu que “per ejemplo, ací diem merendar i a Aiguaviva fer bocins”, i esclafeix en una riallada: evidentment això de “fer bocins” ho troba més exòtic que el castellanisme que ella usa. Una altra característica, diu la dona, és que li diuen tio a tothom, el tio Pep, el tio Pau..., a l’estil valencià. Comprovo que aquí ja no diuen les r finals i no tenen s sonora. Realment, cada llogaret és un món des del punt de vista lingüístic. “Al pròxim poble, Castellseràs, ja són castellans, però si trenques a la dreta, a la Codonyera, parlen com ací.” El primer que em sobta de la Codonyera és el bilingüisme dels noms dels carrers, escrits sobre mosaics de rajoles de València. En gros hi figura la llengua grossa, i en petit, la llengua petita en l’ortografia de la grossa. A part d’això, però, qui deu triar els noms, Déu meu?: Calle de los Mártires de la Cruzada / carrera dels martirs, — 321 —

Calle Torreciudad / carrera Torreciudad (empori de l’Opus Dei), Calle Virgen de los Desamparados / carrera Virgen dels Desamparachs, Calle Mayor / carrera Machó, Callizo Graos / carreró Graus, Calle Arbellones / carrera dels Arbellons, Calle Cuesta / carrera la Costera... i, no cal dir-ho, Excelentísima Diputación, Virgen del Pilar i Plaza de España, que no falten mai. La noia, d’uns 28 anys, que atén el bar Centro Cultural es queixa perquè a la petita exposició de fotos que hi ha instal·lada a l’entrada del local, Antiguetats, hi han posat els noms amb ortografia castellana, a l’estil de les plaques de les carreres. —Si ho volen posar com parlem aquí, que ho escriguen bé. —I com parlen, aquí? —A la nostra manera. —Xapurreau...? Català...? —No li vull dir xapurriau perquè és despectiu... Però tampoc no gosa dir-li català. Assegura que el seu xicot, que és de Ràfels, ja al Matarranya, se’n riu de tal com enraonen aquí, i diu que la paraula que més gràcia li fa és quiasso (formatge), que, de fet, no sembla més que la castellana adaptada a la fonètica local (per a la qual cosa algun mecanisme anterior ha hagut d’obrir-ne la e). Explica que aquí es parla “així” perquè l’orde de Calatrava va portar-hi la llengua. —I abans què s’hi parlava? Es queda muda. Si això és Aragó cal que hi hagi una explicació perquè no s’hi parli castellà, tot i que el castellà sí que és una llengua sobreposada a l’aragonès. “Aquí tots tenim cognoms catalans...” Assegura que al Matarranya “parlen més català” i la raó és “perquè estan a tocar de Catalunya”, i diu que abans hi havia més pobles on es parlava “català” (ha hagut d’esmentar l’adjectiu), però que la llengua ha anat reculant, de manera que ara al poble de la vora en direcció a ponent, Torrecilla de Alcañiz, ja parlen castellà. La noia constata que hi ha paraules que es perden, per exemple, la seua “abuela” deia “oncle” i ella ja diu “tio”. Indica que hi ha diferències de poble a poble; aquí, per exemple, es diu “dur” i al poble de la vora, Bellmunt, diuen “portar”. —I ací, com ho diuen?, li demano per a constatar-ne la pronúncia. —No ho diem, fem servir aquí. — 322 —

Vaja, li demano que em reciti els números, on apareix la diftongació peculiar i el so θ. Els diferents son: siat, diau, onθe (ja no onde), doθe, treθe, catorθe, quinθe, seθe, desset, devuit, denou, θinquanta, novanta i θent. A la vora del bar hi ha l’Ajuntament, un mot que a la Codonyera es pronuncia apitxat. Aquí no pot ser ja casa la vila (com a Aiguaviva) perquè no usen aquest darrer substantiu, ni tampoc poble: diuen lloc. A la carrera dels Màrtirs hi ha l’únic esquitx normativitzat del lloc: Lo Cantó del Fossar, apareix en unes rajoletes a la façana d’una casa. L’església presenta, com en la majoria d’aquests pobles, contrastant amb els del Matarranya, els campanars de totxo típics aragonesos. Tots els pobles que diftonguen (ia per e oberta) són els darrers de la línia abans del primer lloc castellà, com passa als Ports i a la Canyada de Biar, i havia passat al Matarranya veí: també en un poble límit. Manuel Sanchis Guarner, que va ser qui primer va estudiar aquests parlars, explica el 1949 (“Noticia del habla de Aguaviva de Aragón”) que “en Valljunquera el diftongo ia hállase en estado caduco y viene siendo sustituido por las formas en e abierta propias del catalán hablado en las poblaciones vecinas”. El mestre valencià opina que les particularitats fonètiques de la regió no són mossarabismes ni es deuen a la influència de l’aragonès, sinó que deriven del català preliterari dels repobladors cristians que van arribar el 1170 amb la conquesta. Sembla que el català general va pronunciar la θ fins als volts de 1400, i aquí aquest so s’ha quedat fossilitzat a través dels segles. Per contra, la diftongació ia per e seria una evolució interna, segons Sanchis; però amb això no s’explica que a Cinctorres i a la Canyada de Biar també ho facin. En tot cas, Sanchis deixa clar que no s’explica com a producte de la e breu llatina ni per la influència del castellà. Artur Quintana és la persona que coneix més bé les particularitats lingüístiques i socials del Mesquí. Aquest catedràtic de literatura romànica de la Universitat de Heidelberg va fer la seua tesi doctoral sobre el parlar de la zona i passa els estius a la Codonyera, on té casa. Segons les seues paraules, el dialecte d’aquests pobles és potser el més peculiar de tota la llengua catalana. Remarca que el diftong ia o ie correspon sempre a e obertes del català occidental, però no — 323 —

es fa en tots els casos, i això sense cap llei precisa. En aquest sentit, la mateixa gent de la zona ironitza sobre aquesta particularitat amb dues paraules característiques, miarda i tiarra, que posen sovint com a exemple. Però tampoc ho converteixen tot en diftongs: les e dels mots esdrúixols que acaben en -ència (providència, resistència...), les fan a. Això s’esdevé a tot el Mesquí, inclòs la Sorollera, fronterera amb el Matarranya, i a Valljunquera, que ho ha conservat després de perdre el diftong. Quintana explica que aquest tret és un arcaisme i el fet que no coincideixi amb els casos de diftongació en castellà demostra que no ho deu a aquesta llengua, sinó que està relacionat sempre amb la dicció del català occidental. Diuen, per exemple, llebre, contrastant amb el liebre espanyol, o Miquial i cistiarna, quan allà és Miguel i cisterna. L’altra gran peculiaritat de la zona és el fonema θ, que practiquen els quatre pobles que es troben a la ratlla fronterera (Aiguaviva, la Ginebrosa, la Torre de Vilella i la Codonyera). I encara hi ha diferències entre ells, perquè, per exemple, el darrer d’aquests llocs aplica la norma als números (onθe, doθe..., fins a seθe), en tant que els altres tres fan onde, dotde, tretde, catorde, quinde i setde. Aquest cas també seria un arcaisme propi d’una zona perifèrica i conservadora, una romanalla de quan el català (i l’occità i el castellà) feien ts, que en aquests pobles va evolucionar cap a θ. Quintana ressalta que diuen, per exemple, peθeta referint-se a la moneda, “la qual cosa potser hauria hagut de fer reflexionar Coromines, que en el Diccionari Etimològic i Complementari en fa derivar el nom de peso i no de peça”. Una altra particularitat del Mesquí és la conversió de moltes paraules esdrúixoles en planes, així, a la Codonyera tenen l’ermita de Santa Barbéra, o diuen també Aguéda. Aquest seria un tret compartit amb l’aragonès, on no existeixen mots esdrúixols. Tanmateix, ningú sap la influència que aquesta llengua ha pogut tenir en el parlar del Mesquí perquè no se sap res de l’aragonès a la zona, ni quan va recular, ni tan sols si mai es va parlar; cal suposar que sí, però no n’existeixen testimonis. Quintana explica que la romanística oficial espanyola defuig la qüestió perquè “atempta contra la unitat santa de la pàtria”. Per a aquesta tendència de la teoria filològica, l’aragonès no és més que un dialecte castellà i, per tant, no hi ha — 324 —

cap raó per a considerar una suplantació lingüística. “La romanística d’inspiració castellana, amb Alvar i Menéndez Pidal al capdavant, no han volgut buscar la veritat sobre la història lingüística d’Aragó”, explica Quintana; “si tothom hagués treballat honestament, ja se n’hauria tret l’entrellat, però una bona part dels científics es neguen a aprofundir en el tema per raons polítiques”. Tampoc no es vol saber si un dia a poblacions com Alcanyís o Calanda es va parlar català; o al mateix Mas de les Mates, que havia pertangut a Aiguaviva. De fet, el seu parlar, com el de la mateixa Calanda, el de Torrecilla o el de Castellseràs és ple de catalanismes en la parla i en la toponímia. Aquests podrien ser també aragonesismes, però no existeix una gramàtica històrica d’aquesta llengua i de moment és impossible contrastar-ho. L’únic que coneixem és que l’aragonès va començar a retrocedir ja al segle xv. El castellà es va escriure primer i de seguida va passar a ser llengua literària a l’Aragó, on el parlar hi era molt similar, “com Cerverí de Girona devia fer amb l’occità”, recalca Quintana. La diferència és que més tard el català va agafar embranzida i va desenvolupar una literatura, i l’aragonès va quedar avortat ja en aquest estadi. “Si l’aragonès s’hagués escrit ara el coneixeríem, però el poblema és que la koiné va ser molt acastellanada des del principi, ja des dels temps medievals...” Artur Quintana mostra la seua preocupació per la continuïtat de la llengua catalana al Mesquí. Hi ha transmissió generacional, però els nens cada cop parlen pitjor i en molts casos el problema simplement és la continuïtat demogràfica, perquè les viles es queden sense gent. A més, donar un pas fora del poble implica automàticament haver de canviar de llengua. En aquest sentit, coneix els casos un a un: A Aiguaviva, sols el divuit per cent de la població és ara catalanoparlant, quan no fa gaires anys ho era el cent per cent, i en bona mesura el descens dels percentatges es deu a la política d’importació endegada per l’Ajuntament. “Els argentins nouvinguts són ferotgement anticatalans.” A la Codonyera no hi ha immigració i dels 23 infants que hi ha al poble sols dos o tres són castellanoparlants, “fins i tot algun matrimoni mixt transmet el català als fills, que ja és miracle...”, diu el filòleg, que denota, però, que basta que un dels nens que parlen castellà estigui present perquè tot el grup adopti la seua llengua, — 325 —

“però tots són catalanoentenents; en canvi a Aiguaviva això ja no es dóna”. A l’escola de la Ginebrosa assisteixen deu nens que tenen el català com a primera llengua i dos que hi tenen el castellà. La Canyada de Beric és un poble miner que ha rebut un percentatge alt de gent de fora i dels cinc o sis nens que hi ha, segurament tots fills de matrimonis mixtos, cap no parla català. A la Torre de Vilella també hi ha cinc o sis nens i tots són castellanoparlants perquè són fills de nouvinguts. Quintana apunta que no és que els pares deixin de transmetre la llengua als fills, sinó que la baixa demografia i la immigració s’encarreguen del procés de substitució. “A Bellmunt no hi ha nens i cap no parla català”, diu Quintana sense cap ironia; fent evident que aquesta és una causa més de la fi de la llengua en aquests pobles. “A Bellmunt no hi ha continuïtat de cap mena; és un poble mort, i si mai reneix vindrà gent de fora i difícilment es catalanitzarà.” Quintana no entén per què els parlants d’Aiguaviva són els més mal vistos, perquè fonèticament són els que pronuncien més bé. Els dels altres pobles diuen que “parlen amb el morro”, i és veritat que per a pronunciar la o i la u, que són les vocals més tancades, aguditzen el tancament de la boca. En aquest poble, l’entonació és diferent als altres, tot i que no ho són les paraules. És l’únic lloc, també, on pronuncien les r finals i les t després de n i de l a final de mot (alt, font...), a la manera valenciana central, tot i que no distingeixen entre b i v en la fonètica com els veïns del sud. El filòleg acaba dient que en aquesta zona parlen “català medieval, el més antic que conec”. Segons Quintana, l’idioma de cada lloc és una conseqüència de la població que s’hi va establir en acabat de la conquesta cristiana. Aiguaviva i la Codonyera es van crear aleshores. “Els mateixos noms dels pobles denoten aquest fenomen: Castellseràs, Bellmunt, potser també Andorra... són topònims que caminen.” Quintana té una llarga experiència de convivència amb la gent del Mesquí i a tota la Franja. Quan va acabar la carrera, Francesc de Borja Moll li va suggerir que fes la tesi sobre el parlar de Maella, que era molt particular i que ningú havia estudiat. Això el va dur al Matarranya i en acabat al Mesquí, i finalment es va decidir per — 326 —

la Codonyera. El 1968 gravava una conversa amb un magnetòfon a la barberia del poble i un dels homes es va estranyar de sentir que l’aparell reproduïa les seues paraules; però no per la qüestió tecnològica, sinó perquè l’aparell pogués recollir el seu parlar! tan interioritzada en tenia la inferioritat... Aleshores la Codonyera era un poble monolingüe, sols la mestra renunciava voluntàriament al català, però el coneixia. No sols això: hi havia un aragonès castellanoparlant que s’hi havia casat, el fuster, al qual deien lo Fusteret, que s’havia integrat al parlar local. Fins i tot un drapaire que venia d’Alcanyís el parlava. “Ara això seria impensable...” Quintana diu que no té cap voluntat de comptar quanta gent parla avui català al poble o a la comarca: “no m’interessa fer-ne la ne­crològica”, afirma pesarós. Quintana ha rastrejat també la gènesi de la marginació de la llengua catalana a l’Aragó i del nom despectiu que se li dóna. “Jo vaig parlar ja els anys seixanta amb gent de noranta anys, que tenien, per tant, més d’un segle i mig de perspectiva, comptant amb els seus pares i els seus avis, i mai havien sentit dir-li català a la llengua; xapurreau és, sens dubte, un invent dels aragonesos que parlen castellà per a menystenir la llengua.” El filòleg va trobar una cita de principis del segle xix en què un funcionari de la Sorollera s’oferia per a traduir documents del “català” al castellà. El canvi de denominació —i de consideració, per tant— es va consumar possiblement a partir de mitjan segle xix. Quintana diu sense embuts que “ser aragonès és ser anticatalà” després de més de 35 anys de treballar a la regió; en aquest sentit, que dins d’Aragó es parli català és per als manyos com tenir la pesta a casa. Un funcionari d’Alcanyís, recorda, li deia “el eso” a la llengua del Mesquí i el Matarranya, negant-li fins un nom. “Fins i tot els topònims de l’Aragó castellà els modifiquen perquè sonin com els convé”, i esmenta el cas d’una partida d’Alcanyís que es diu Las Forcas, on hi ha un polígon industrial, que ara apareix retolada com Las Horcas. Ell mateix es troba que quan fa conferències a la zona no pot esmentar el nom de la llengua sense embuts i ha de recórrer a eufemismes com ara “la nostra llengua”. En aquest sentit, li esmento el cas de la noia del bar de la Codonyera, que es negava a dir-li xapurreau a la llengua, i ell comenta que havia estat — 327 —

ell qui li havia explicat les connotacions que té aquesta denominació “infamant”. Vet aquí! No es pot dir que Artur Quintana sigui tampoc optimista pel que fa a l’estat del català: —Mai havia reculat tant com en els darrers vint anys. Tal com van les coses, la llengua no té cap esperança, evidentment no podem dir que ja hem mort i tirar la tovallola, però estem desbordats, el castellà es cola pertot arreu sense aturall i els responsables polítics continuen dient que tot va bé, que anem endavant... Com ens poden aixecar la camisa d’aquesta manera? Al País Basc la situació lingüística és pitjor, pero allà almenys hi ha un mínim de rebel·lia, o de crítica, que obre una porta a l’esperança. Però aquí... ens n’anirem a l’altre barri i continuarem sentint dir que mai havíem estat tan bé! —És molt fàcil constatar la situació, només cal anar pel carrer. On més es nota és a Barcelona: jo visc a Alemanya i cada cop que vinc la trobo pitjor, i això que vinc sovint. Al barri de Gràcia, on tinc casa, no m’havia passat mai que no m’entenguessin a les botigues. Sempre pots canviar de botiga..., però si vius aquí tampoc pots anar tancant-te portes per qüestions lingüístiques... A la Codonyera existeix un cas ben atípic de lluita quixotesca contra els molins de vent: el mestre. Un mestre castellanoparlant aragonesista fa classes de català als alumnes a l’hora setmanal reservada a estudiar temes de l’Aragó, però això s’acabarà aviat perquè el traslladen a Aiguaviva. Allà també ho intentarà, però ja es veurà què passa amb els argentins... La situació és tan insòlita i va tan contracorrent que el mestre ha rebut el premi Baldiri Reixach que atorga la Fundació Jaume I pel foment de l’escola catalana a tots els Països. La ratlla lingüística té aquí menys lògica que enlloc, perquè Torrecilla és a sols tres quilòmetres i en acabat cal fer-ne catorze fins a la pròxima població, que és Alcanyís. Aquesta és la capital natural dels pobles del Mesquí i també la comarcal en la nova divisió, que ha englobat la zona en el Bajo Aragón. El castell té unes interes­santíssimes pintures gòtiques que representen fets de la història medieval: la conquesta de València, la lluita contra els sarraïns, almogàvers en campanya... Pregunto com arribar-hi a un ancià i em contesta amb un accent inconfusible; de fet, li costa prou parlar castellà. — 328 —

—D’on sou? —De la Portellâ. No sap ben bé com explicar-se i atura un home que passa, que resulta ser de la Codonyera, que em refereix de nou la facècia de Nostre Senyor i el parlar local, i apunta diferències entre pobles. Com és habitual, diu que “els més estranys de tots són els d’Aiguaviva”. Al castell, la meitat del qual ha estat convertit en Parador Nacional, reconec les pintures murals que tantes vegades he vist il·lustrant llibres d’història, que van transitar els segles ben preservades sota una capa de guix, segons comentari del guia, un home jove del poble. En les seues explicacions, es remunta a la conquesta de la vila, feta per Ramon Berenguer IV, com Lleida, Fraga i Tortosa. Alcanyís, conta, va ser repoblada per catalans i aragonesos. Hi ha autors que s’aventuren a dir que s’hi havia parlat català i que en aquest punt la llengua va recular, i li faig la pregunta: —Pero, hombre de Dios, ¡¿cómo se va a hablar catalán aquí?! —s’exclama. Pel to com replica, entre sorprès i ofès, és com si li hagués demanat si mai van ser tots esguerrats o bandolers. De tornada, just després de Calaceit em trobo al riu Algars una declaració d’intencions ostensible i servil: Comunidad de Catalunya. Provincia de Tarragona. I ja està tot dit.

— 329 —

El Ponent Terra Alta, Baix Cinca, Llitera, Lleida

Remunto l’Ebre en direcció de nou als límits de la llengua i m’aturo a Miravet, on el gran riu fa un revolt allargassat que el castell, que fou d’alarbs i templers, domina majestuós. Miravet i Ciurana van ser els darrers punts de Catalunya on van resistir els sarraïns en retirada, desposseïts pels homes de la creu, i aquí va perviure també un poble format per moriscos fins a la seua expulsió el 1610. El nivell de conservació del català en aquestes terres arraconades i ara víctimes del Plan Hidrológico Nacional és bo. Travesso el riu pel darrer pas de barca que usa sols la força del corrent. Arreu, i en aquest cas als anuncis indicadors i a la barca, hi ha apegatines contra l’espoliació de l’aigua, tan escassa i tan vital. Sembla que els camps de golf i les urbanitzacions imprescindibles del Levante feliz madrileny la requereixen amb urgència. Mentre espero que arribi la barca, que passa de banda a banda subjecta amb una sirga, veig jugar tres nens a l’embarcador. Em sobta que parlin en tot moment de lucio referint-se a un peix mort, amb el so a més de la c espúria. Els paràsits lingüístics arriben ja a les zones més apartades i als elements més característics i quotidians. Consulto el vocabulari propi del seu ofici al barquer, un home de mitjana edat que porta una cabellera rinxolada i rossa que li arriba a les espatlles. Lògicament, el seu català és perfecte, però amb la mateixa naturalitat parla en castellà amb un passatger que és un tècnic de la veïna central nuclear d’Ascó (una altra jugada contra aquestes terres negligides: aleshores van dir que no podíem viure sense l’energia atòmica). Els dos homes parlen d’unes algues que prosperen al riu que aturen les turbines, i no hi ha res a fer, només parar la central de tant en tant i netejar. Les algues han arribat no fa gaire, i també espècies de peixos i mol·luscos que vénen de vés a saber on i que amenacen tot l’ecosistema. Jo em fixo en el — 331 —

barquer, el seu castellà —també una espècie importada— és boníssim; el parla amb molt poc accent i diria que s’hi troba gairebé tan còmode com amb el català, només cal que es presenti l’oportunitat per a usar-lo —com ara mateix—, que cada cop es presenta més sovint. Si tot va segons el guió previst pels mateixos que s’enduen l’aigua i porten centrals nuclears, d’aquí a no gaire la balança ja estarà del costat del peix gros, tot serà automàtic... La carretera em duu a Móra la Nova. Al bar de la Plaça, entre l’Ajuntament i l’església, els homes juguen a cartes en català i la televisió retransmet una corrida en la llengua pròpia de la fiesta nacional. —Hi ha gaire afició als toros, aquí? —li demano al noi que hi ha darrere la barra. —Als vells els agrada —contesta indiferent. A l’altra banda del riu, Móra d’Ebre, la capital de la Ribera d’Ebre, presenta un bon percentatge dels rètols urbans en català i l’autobús urbà porta un adhesiu amb el CAT i els estels europeus, però les seus de l’Ajuntament i el Consell Comarcal exhibeixen desacomplexades la bandera espanyola. Al castell en ruïnes, al capdamunt de la vila, hi han posat la senyera: el folklorisme encara és lliure. La comarca de la Ribera d’Ebre és el punt on conflueixen els subdialectes del nord i del sud del català nord-occidental o, si es vol, el lleidatà i el tortosí. Pere Navarro Gómez, que ha estudiat la comarca poble a poble, estableix que algunes isoglosses es trenquen a la línia del Pas de l’Ase, de forma que d’allí en amunt diuen ell cante, com a Lleida, i en avall ell canta, com a Tortosa. I també existeix la diferència que jo cantessa / cantés i que jo canta / cante. Tots els parlars de la comarca participen de trets del lleidatà i del tortosí, però també en tenen alguns de valencians i de centrals. Aquest / aqueste / este; llima / llimona / llimó; tomata / tomaca; fenya / feina / faena... Rabosa, paloma (per papallona)... L’articulació de la labiodental fricativa sorda (v) es manté encara entre la població més gran dels pobles de la part sud-est de la comarca, en regressió total, com al Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat. Pere Català i Roca, nascut a Valls, la població emblemàtica pel que fa a aquesta pronúncia, cita una frase que es diu per a definir el tret, en especial els veïns que no el fan, com sempre: “A Falls, fi, fo i farat a fint cèntims el fas.” — 332 —

La Bandera en mayúsculas (els símbols sí que fan la cosa) tampoc falta als estaments oficials de la capital de la Terra Alta, Gandesa. Trenco cap a Batea i de seguida apareix el riu Algars, que en aquest punt deixa encara un marge d’uns centenars de metres a ponent per a marcar la ratlla d’Aragó. El paisatge esdevé cada cop més aspre i més descarnat. Maella es presenta als pocs quilòmetres aturonada i resseca, amb un campanar punxegut enlairat sobre l’esquena del poble, a la vora d’un eixamplat Matarranya. Un gran indicador a l’entrada fa constar que l’escultor Pablo Gargallo va nàixer aquí. Els manuals dels Jocs Olímpics —les escultures dels cavalls de l’Estadi són seues— explicaven que era un “artista aragonès molt arrelat a Catalunya”... Tant, que era català de llengua i cultura ja de naixement, com tothom al seu poble. Quan m’endinso a l’envitricoll urbà vaig a parar per l’ordre natural de les coses i les cases a la torre del Rellotge, la que es veu de lluny, de maó típic aragonès incardinada vulguis que no sobre una torre primitiva renaixentista, més baixa, a l’edifici de l’ajuntament. A la base hi ha unes quantes plaques, totes molt instructives. La més visible mostra una Leyenda de Maella que explica que en un temps reculat el senyor del castell tenia tiranitzat el poble i un jove va encapçalar una revolta. El dissident va ser pres i condemnat a mort. Desesperada, la seua xicota va demanar clemència al tirà, que li va replicar que sols estalviaria la vida al subversiu a canvi de la seua mà. Ella, segurament per a preservar el seu cos de la infàmia, va agafar les paraules d’una forma textual i li va portar la seua mà tallada. Comprensiu, el senyor va alliberar el noi (no consta què en va fer, de l’articulació). La placa presenta al final el sil·logisme següent: Mano de ella = Ma (sic) d’ella = Maella. Hi ha vegades que l’ocultació del català en aquests pobles d’Aragó ha de deixar unes escletxes inevitables per a la comprensió de certes coses. Efectivament, l’escut de la vila presenta una mà amb dues flors de lis. La segona placa de la torre del Rellotge mostra que les actituds senyorials es mantenen, si bé sota unes altres formes i ara dirigides des de les institucions: “Las calles que confluyen en la plaza de España fueron dotadas de nuevos servicios de agua, aceras e iluminación gracias a la ayuda de la Diputación Provincial de Zaragoza, siendo inauguradas por su — 333 —

presidente, ilustrísimo señor don José Ignacio Serrano Gómez, el día 19 de junio de 1999.” O sigui, els maellesos no paguen impostos ni tenen drets: és la gràcia de la Diputación i sa il·lustríssima presidencial qui atorga. I a més n’han de suportar rètols en llenguatge burocràtic amb infames —i incorrectes— gerundis de continuació. Al lloc encara hi ha una tercera placa no menys pintoresca, aquesta vegada amb intervenció de les altures: “En mayo de 1988 se terminaron felizmente las obras de restauración de este edificio con la participación de la villa de Maella, Diputación Provincial de Zaragoza y Diputación General de Aragón. Damos gracias a la virgen del Portal.” Ja s’ha vist que aquesta plaça central no es diu oficialment ni de la Vila ni Major (Villa i Mayor, ben entès), sinó España. El que hauria de ser el carrer Major, que va d’aquesta plaça a la de l’església de Sant Esteve, es diu Virgen del Pilar, i la plaça de l’església, ni més ni menys que Cristo Rey. A la façana del temple encara hi ha una placa de marbre A los caídos por Dios y por España, que després de tants anys continuen ¡Presentes! Totes les converses que sento en el meu deambular pel poble són en català, però els únics signes escrits de l’existència d’aquesta llengua són un rètol prou gran a la Plaza España d’un Grup de Serveis i els dies de la setmana en què fan cine a Favara en una fotocòpia apegada al tauló d’anuncis de la casa de la vila. Bé, a la plaça hi ha també el bar Tots Chuns (Junts, per si costa captar-ho), que resulta ser la llar d’avis. A les taules, un parell de dotzenes d’homes juguen a cartes i només se sent la llengua del poble. El jubilat que em serveix el cafè, però, no em parla en català fins a la quarta frase. Les tres primeres han estat d’assaig en castellà, malgrat que el seu parlar i el meu són gairebé exactes. El jubilat que em cobra, que no és reticent a usar la seua llengua, m’explica que la vila se sustenta gràcies a la producció del préssec, que és el que dóna més: —I el vi? Aquí a la vora, a Batea, en trauen un bon rendiment... —Abans se’n feia prou, de vi, però necessita massa mà d’obra i acaba no sent rendible. A Batea mos compraven el raïm i ja voldríem que entréssim a la denominació de Terra Alta, perquè aquí el vi és més bo que allà, perquè el terreny és més sec, però ara s’ha optat pel préssec... — 334 —

—I ja hi podrien entrar, a la denominació d’origen? Això també és Terra Alta? —No, no, penso que això és el Bajo Aragón... Ja posats en conversa, li demano per què es diu que el parlar d’aquest poble és especial, com tantes vegades he sentit al Matarranya. L’home se sorprèn i replica que a cada lloc es parla una mica diferent, però tampoc tant. Pensant-hi troba de seguida les a finals, que a Maella fan e obertes, i diu que aquí “es parla com a Fraga”. És un bon exemple: a Fraga tanquen moltíssim les a finals, més que a Maella. “A Favara, el pròxim poble cap al nord”, diu l’home, “ja fan les a”, i pronuncia el nom del poble amb una a final nítida. Això també passa cap al sud. Aquest tret és possiblement el que fa dir a Artur Quintana que aquí la repoblació després de la conquesta es va fer amb gent de la Ribagorça o d’aquella zona. A mi, em sembla notar una cantarella com la que fan els aragonesos al parlar aplicada al català. La resta és ben bé com el parlar de la Terra Alta amb algun tret més meridional, com els condicionals (haguera i no hagués). Una mirada per les parets del bar em porta a l’Aragó més castís: una Pilarica de rajoles enrivetada amb una bufanda del Real Zaragoza, un calendari d’una caixa d’estalvis amb la foto d’uns mozos ballant una jota vestits amb calzones i cachirulo... L’ambient continua fora, on descobreixo que per la Festa Major d’enguany la vila ha organitzat el campionat d’Aragó de jotes, que presenta les cares galtaplenes dels guanyadors d’edicions anteriors tots ben cofats amb cachirulos. Un edifici annex de l’ajuntament hostatja l’Asociación de Viudas Agustina de Aragón. Avanço cap a ponent i comprovo que en aquest punt sí que hi ha una lògica en la ruptura lingüística. En la nova divisió comarcal, la capital de la zona és Casp —el del compromís—, però cal fer una bona travessia del desert per a arribar-hi. Trencant cap a tramuntana, el pròxim poble és Favara. Abans d’arribar-hi em desvio uns centenars de metres per a visitar un monument funerari romà del segle ii molt ben conservat. I encara una altra sorpresa a l’entrada: aquí passa alguna cosa. Hi ha rètols en català normatiu (Pavelló Poliesportiu Favarol, Zona Recreativa lo Calvari...) i als que estan escrits en castellà hi han encastat un desafiant “En català!” Naturalment les coses no podien — 335 —

quedar així i les forces del bé han contraatacat per restituir els cartells a l’idioma inicial, amb més guixaments encara. Retorno a l’ordre còsmic imperant quan veig que la llarga avinguda per la qual circulo, que duu al centre del poble, es diu de la Jota Aragonesa. Ep! En un contenidor la Guineu Emmascarada ha actuat de nou: Visquem en català! Usa’l, i Aragó? No gràcies. Franja! Un passeig per la població em convenç que aquí hi ha alguna cosa que capgira els deu manaments constitucionals: algunes plaques de les vies urbanes apareixen en bon català. Sols en veig tres: Carrer Flare, Carrer de la Torreta i Carrer Era Alta, però són les posades de bell nou. No hi ha hagut substitució de les velles, però sí propòsit d’esmena de cara al futur... I encara un senyal gravat a foc sobre pedra: A la façana de l’església hi ha encara, com a Maella, la placa dels Caídos por Dios y por España, que ningú ha gosat tocar; però al davant seu hi ha un monument molt gran amb unes figures i escrit en una gran roca es ret un homenatge A todos los muertos en la guerra civil. A més, la plaça de l’Església i el carrer Major es diuen així, tot i que la de l’Ajuntament és Plaza de España. Suposo que hi ha límits infran­quejables... Em sobta l’església, que és de planta gairebé quadrada i sembla una fortificació, sens dubte la reconversió d’un castell primitiu. Vellets asseguts a la porta de l’ajuntament em diuen que aquí parlen un xapurreau que barreja una mica d’aquí i una mica d’allà. Ells no tenen consciència de diferència lingüística amb els seus veïns de Maella; en canvi, asseguren que a Mequinensa, ja al Baix Cinca, “parlen més clar”. El seu català és molt correcte i trobo la seua entonació diferent a la de Maella. I una curiositat: diuen jo sic, enlloc de sóc, per assimilació amb estic. “Iñaki, Iñaki!” empaita una dona el seu fill, que ens passa corrent per la vora. L’onomàstica ja té també en aquests verals arraconats un fort regust estatalitzant. Els vellets m’expliquen que el que ara és l’ajuntament havia estat en temps oblidats el palau d’una princesa i que durant la República el van comprar les esquerres i en van fer el seu casal. Vistes les proporcions palatines de l’edifici, i vist que l’ajuntament és socialista, demano si les esquerres han tingut tradicionalment més pes que les dretes en aquest poble: — 336 —

—Ca! Aquí la dreta sempre ho ha dominat tot! —és la resposta directa i taxativa d’un dels homes. Nonasp es presenta, humil però sòlid, també aturonat sobre un Matarranya ample i amansit. Aquí de seguida veiem que els Amics de Nonasp, alguns dels quals vaig conèixer a Arenys de Lledó, compleixen perfectament la seua funció reparadora. Tenen un Museu Etnològic, que trobo tancat però que té el rètol en català, i es fan notar també en altres punts de la vila, com en una inscripció bilingüe que informa, sota un fanal, que “Aquí va arribar l’any 1923 la llum elèctrica”. A la vora hi ha l’Asociación de Jubilados Baix Matarranya. És curt, però és molt. No diu Bais Matarraña, parangonant el Tots Chuns de Maella, i menys Bajo Matarraña, com seria obligat pel missatge unilineal de l’oficialitat. L’Ajuntament es va instal·lar a finals dels vuitanta al vell castell, i en formigó armat algú va tenir el valor de posar a l’entrada Ayuntamiento de Nonaspe / Ca de la Vila de Nonasp. Com sempre, algun justicier arravatat ha considerat intolerable la tímida presència del català i ha gravat una e al final del topònim primigeni. Alguns dels noms de les cases presenten també l’original: Cal Poblet, Ca Pere, Ca Freixa... Hi veig un carrer pintoresc: Sol de Villa: tot i que sembla que es refereixi a l’astre, ho trobo menys esquizofrènic que Suelo de Villa, que és la solució adoptada pel normativator foll de Benavarri. Com a Favara, aquí no tot és resignació i conformisme davant de l’oficialitat aculturadora: els indicadors de l’entrada del poble han estat catalanitzats i espanyolitzats diverses vegades amb pintura negra i blanca. Nonaspe, Fayón i Mequinenza són els noms que han acabat triomfant, de moment... Trobo Mequinensa de festa després de davallar de cop i volta un pendent molt pronunciat que em deixa a nivell de l’Ebre, i de travessar el riu per la presa. Fiestas en honor de Santa Agatoclia, impressionen els cartells (m’apunto el nom immediatament perquè altrament no el recordaré). La vila té fama de ser la més catalanista de la Franja i va ser la primera a fundar un casal Jaume I o a obrir edició local de Vilaweb. Els rètols dels carrers estan en les dues llengües (tot i que sovint no en cal cap, perquè la majoria es diuen A, B, C... És el deliri alineador d’un poble de construcció re— 337 —

cent després que l’aigua colgués el vell i potser també la seua ànima (rescatada per la memòria fabulosa de Jesús Moncada). Ca la Vila, diu sense complexos el gran rètol de l’edifici, on a més han penjat una pancarta ben clara importada de terres d’administració catalana: No al transvasament. Salvem l’Ebre. Es veuen indicadors bilingües: Molino de aceite artesano / Molí d’oli artesà... Però el més simptomàtic és potser les camises de dotzenes de joves que passegen pel poble, integrats en colles. Tots els noms, sense excepcions, són en català, i es permeten, a més, sana ironia: Karacter Kremats, Ma’s vist mai l’ou?, No’m maretjos, De què vas? No pot ser... A l’Oficina de Turisme instal·lada a l’edifici de l’ajuntament hi ha fullets en català sobre l’Aiguabarreig, que firma aquesta corporació i les de la Granja d’Escarp i Seròs. Aquí és el punt on es troben els rius Cinca, Segre i Ebre i formen un entramat fluvial que és el més important de la península ibèrica. Ara comencen a intentar traure’n rendiment. El vell castell controla des del cim aquesta cruïlla aquàtica, altiu i proporcionat. Ara és l’únic edifici antic del poble i hi pujo a veure si ha canviat la situació. Desgraciadament, no. Enher l’usdefruita en exclusiva després d’haver negat la vila sencera. El pròxim poble, Torrent de Cinca, és el primer amb el tan característic fonema ribagorçà cll-, pll-, bll- (cllau, pllaça, bllau...). O sigui, que aquest s’estén fins a bastant més avall de la Ribagorça històrica. Immediatament després arriba la ciutat de Fraga que, amb 13.000 habitants, és la població més gran de la Franja. De seguida es veu que (com Guillem Chacon a Mequinensa) Josep Galan hi ha fet molta feina: tots els indicadors són bilingües (Ajuntament, Castell, Bombers, Ambulatori...), i un nom —sembla la placa més nova— únicament en català (Carrer del Sotet). El passeig principal també ha estat catalanitzat, malgrat la diferència de grafia, de Segoñé a Cegonyer. El cartell que anuncia la pròxima Festa Major apareix només escrit en la llengua local i alguns particulars usen el fragatí sense complexos: En venda. Finques Cabau, en una casa al carrer de la Redorta Baixa, o Espentegeu, en una pastisseria. I els noms de les colles de joves. Deunidó, De cap al riu, Pareis mentira, No m’atabales, No pot ser... Una travessia diminuta de la Calle Mayor figura com a Secanella del Topinaire des d’antic. Suposo que hi ha — 338 —

coses impossibles de traduir. Les secanelles són a Fraga carreronets formats quan es construïen les cases: en lloc de fer parets mitges deixaven una separació que acabava formant part de l’entramat urbà. La Fraga vella està molt degradada, si bé es nota un esforç per a dignificar-li l’aspecte i recuperar alguns edificis. Mentre deambulo per aquest escenari poc falaguer, sols sento el català a alguns vells. Els joves usen el castellà de manera aclaparadora, i aquesta és l’unica llengua que trobo quan entro en un parell de pubs del Cegonyer. Quan jo era petit venia a passar temporades a casa de la meua enyorada tia Conxita a la part alta d’aquest barri i la situació era exactament la inversa. Just davant d’on era casa seua, hi ha ben ostensible el rètol del Centre Educatiu les Monges, on va anar a escola la meua mare i les meues germanes grans. Llavors si hi havia cap rètol, segur que era en castellà; però, per contra, no hi havia cap nena que parlés aquesta llengua, segons em conten elles. Eren una altra època i un altre univers. El Cegonyer ha estat de sempre plaça major i saló social de Fraga, i fins fa uns mesos el tancava per la banda del riu un edifici multisecular dels més característics de la ciutat. L’autoritat competent va decidir enderrocar-lo, i ho vaig lamentar perquè això implicava una pèrdua patrimonial significativa. Vaig pensar que buscaven espai perquè circulessin els cotxes. Avui comprovo que al lloc del vell edifici n’aixequen un de nou de trinca de les mateixes dimensions, de manera que el passeig continua igual de tapat, i ara mutilat i despersonalitzat. A l’Avenida Reyes Católicos, que és la banqueta del riu, hi ha, amb menys complexos que enlloc, el Casal Jaume I, que exhibeix la silueta dels Països Catalans i un Mapa político de España del 1854 que té la virtut d’agrupar la Corona d’Aragó com a España incorporada o asimilada a la España uniforme o puramente constitucional. Un racó septentrional està dedicat a la España foral, amb el País Basc i Navarra. El cartell més gran dels molts que hi ha a la vitrina és fet amb traços manuals i invita a la reflexió: “Hi ha gent a qui molesta que es parle, es pense i s’escriga en català. És la mateixa gent a qui molesta que es parle, es pense i s’escriga.” Remunto el Cinca que, amb les seues aigües cabaloses i el seu bosc de ribera esponerós, conforma el paisatge més atractiu de la ciutat, i el més inaccessible i negligit. A tres o quatre quilòmetres — 339 —

en direcció a Saidí es troba Vil·la Fortunatus, entre la carretera i el riu. Un home que duu un uniforme amb l’escut de la DGA m’explica amb passió i coneixement el traçat i el significat de les velles pedres romanes, erigides al segle ii. Aquestes són les restes més magnífiques d’una vil·la romana a tot Hispània. Sols a Itàlia se’n troben de similars. Aquí hi ha molt ben conservats un atri de 300 metres quadrats amb piscina, termes, mosaics exquisits... I una basílica visigòtica sencera amb l’ara, sarcòfags i un aljub per al bateig d’immersió. Bona part del jaciment està encara per excavar. El guia, que resulta ser també el propietari de la finca i les pedres, se’n lamenta. Des de 1985 aquí no s’ha tret una sola palada de terra i ningú té el més mínim interès per continuar la recerca, i tampoc per protegir el que ja ha estat descolgat. Es van cuidar d’endur-se els millors mosaics a Saragossa i a Osca, això sí, però després no hi ha hagut més interès. I els fenòmens meteorològics i les moltes visites d’escoles estan afectant les pedres bimil·lenàries. Els mosaics que queden estan colgats amb grava perquè no resultin danyats i el guia-propietari escombra els trossos més lluïts per a mostrar-me’ls. Se li veu amor i interès per les pedres, que són seues legalment però que té embargades a perpetuïtat com a patrimoni històric. —I l’Ajuntament, què en diu? —Els preguntaries on és Vil·la Fortunatus i no sabrien què contestar... La vil·la —una masada sencera, en realitat, amb les cases dels masovers a tramuntana de l’atri i molts altres annexos—, va ser descoberta en una crescuda del Cinca el 1874, que es va endur uns quinze o vint metres de la part de ponent del complex. Fins aleshores això havia estat un bancal una mica més elevat que els altres de la finca. Hi va haver la sort, diu el propietari (que renuncia al fragatí en benefici del lleidatà i permuta mots tan castissos com astí o eix o bllanc), que la part superior de la construcció fos de toves, de manera que amb l’abandó es van dissoldre sobre la base de carreus de pedra i la van preservar. Saidí arriba de seguida per la carretera que segueix l’eix del Cinca. El rètol del poble és en bilingüe, però sols aquest. A l’altra banda de la vila i a l’altra carretera apareix únicament l’obligatori Zaidín. El més curiós —i potser el més significatiu— quant a retolació m’ho trobo al punt on conflueixen els carrers del Portal i — 340 —

Mayor, on diu Plaza José Antonio en unes plaques noves de trinca. M’adreço a uns ancians asseguts en un banc: —Com es diu aquesta plaça? —Andrevet. Sort que encara hi ha dipositaris de la memòria, algú es podria pensar que el tal José Antonio ha existit sempre... La Plaza del Caudillo —mai hi havia l’un sense l’altre— devia ser la principal de la vila, on hi ha l’ajuntament i l’església. Ja que no duu cap d’aquests noms, ni l’estrident de Plaza de España, que era l’altre apel·latiu típic franquista, sols queda una nomenclatura possible. Ara li han posat Plaza de la Constitución... Els franquistes tenien almenys el detall de no batejar res amb Principios Fundamentales del Movimiento. Una porta diminuta darrere de l’ajuntament llueix el rètol C.C. Saidí. Sembla que els ciclistes són els salvaguardes de la dignitat lingüística al poble. Xavier Terrado, un dels màxims experts en els parlars de la Franja, diu que Saidí és netament ribagorçà quant a la parla, i suposa, en conseqüència, que va ser repoblat per ribagorçans a partir de la conquesta cristiana. Cinc quilòmetres seguint la línia del Cinca es troba el llogaret d’Almudáfar, agregat d’Osso de Cinca, ja de parla castellana. Tocant a aquest poble hi ha encara la torre Molins, que és terme de Saidí i catalanoparlant. Enfilo des de Saidí la carretera de Tamarit per a seguir la frontera de la llengua fins que al límit entre el Baix Cinca i la Llitera albiro un campanar estrambòtic i avantguardista segons els cànons franquistes —inclassificable, tot plegat— que m’anuncia que he arribat a Vencilló. Aquest és l’únic punt on, segons els manuals, coincideix la frontera administrativa amb la lingüística. Una peça desencaixada en la línia perquè això es produeix sols en els dos quilòmetres de longitud que té el terme diminut d’aquest poblet. Aquest és un lloc de repoblació, com tants n’hi ha a la zona, a banda i banda de la ratlla. Queda el dubte sobre quina hi era la llengua original. Estudiosos de la Franja com Artur Quintana s’han plantejat la pregunta. Potser els vells en guardin el record... El carrer central del poble es diu Agustina de Aragón, per començar a orientar. A la plaça, els nens juguen en castellà, però una mare jove enraona en català al seu nadó. L’home que hi ha darrere la barra — 341 —

del bar de la plaça m’informa que aquí no es parla català “porque esto es Aragón”. Entén la llengua perfectament perquè és el que li parla la seua àvia, que és de Girona, i la que aquesta va transmetre a la seua mare, però ell no la vol usar. L’home porta una samarreta negra amb una inscripció en vermell: “Tras la noche viene el día. Tras la libertad, la anarquía.” Surto del local amb una llista de les persones de més edat del poble. La més veterana de tots és Dolores Cibiac, que té 86 anys. És nascuda a Alfándega, tocant a Montsó, i de joveneta va anar a servir a Barcelona i quan va esclatar la guerra va venir a Vencilló perquè els seus pares hi treballaven de mitgers. Aleshores l’actual terme el conformaven dues grans finques, la Capità i la Condesa, els propietaris de les quals eren de fora i els treballadors eren arribats d’arreu de l’Estat. Al terme només hi ha dues edificacions antigues, la torre Capità i la Casa Gran, però la Dolores sempre hi va veure gent de fora. Un tractant de suro de Palafrugell va comprar les finques pels volts de 1925 i amb ell va venir Martí Dalmau, el que havia de ser el seu marit (i segurament també l’àvia de l’home del bar). Aleshores tot això era un secà immens on no s’hi feia altra cosa que blat i ordi. En aquell temps s’hi van establir unes quinze cases de pagès, totes de colons. L’amo facilitava les llavors i la producció anava a mitges. Però la finca era molt salitrosa i la rendibilitat, molt baixa, de manera que el surer va vendre la propietat a un tal Julián Zunzunegui. Això va suposar l’arribada a Vencilló de “els bascos”, que van parcel·lar les finques i les van arrendar a famílies que, de nou, van venir d’arreu. La composició lingüística del Vencilló d’avui deriva d’aquesta situació. La majoria de treballadors van arribar de l’Aragó castellanoparlant (Villanueva de Sigena, Osso de Cinca, Sabiñánigo, Alfándega...), però també n’hi va haver que eren catalans. Sense anar més lluny, la llengua familiar de la Dolores és el català, perquè el seu home era de Calonge, i aquesta és la llengua que han trasmès les seues filles als seus infants. Un català que no és ni l’oriental del pare ni exactament el de pobles veïns de la Franja com Altorricó, Tamarit o Saidí, sinó potser més el d’Almacelles o el de Lleida. Una de les filles s’ha casat amb un català i l’usa sempre tant a casa com a fora, perquè només al seu carrer hi hi ha cinc famílies que parlen català. — 342 —

Els bascos van obrir una escola i una església a la Casa Gran, on hi havia també magatzems i dormitoris per a obrers. Als anys cinquanta, amb els coneguts Planes de Desarrollo franquistes, l’Estat va comprar la finca i va cedir-ne les terres als colons. Llavors va ser quan es va construir el poble actual. Van fer parcel·les de vuit o nou hectàrees i als que havien arribat primer els van deixar triar terra i casa nova, i la resta les van sortejar. En aquell moment va venir també “amb molta il·lusió” gent foragitada de la muntanya per la construcció de pantans. Es va establir el tenatge, que obligava els colons a pagar un terç de la producció a l’Administració. Aquest sistema va durar sols dos o tres anys i van acabar cedint les finques als colons amb una amortització anual, fins que el 1989 es van firmar finalment les escriptures i i aquests van passar a ser propietaris. Un any més tard es va constituir el municipi de Vencilló, que fins a aquell moment era integrat al castellanoparlant Esplucs. Ni Dolores Cibiac, ni el senyor López, arribat d’Andalusia, ni Josefa Castelló, d’Osso de Cinca i viuda d’un altre català —que formen part del grup de pioners inicials—, van conèixer ningú que fos originari del que avui és el terme del poble. Sembla que en el gran secà que era el que en deien el Saso de la Casa no hi havia un sol mas habitat tradicionalment. Una altra de les primeres veïnes de Vencilló és Pepita Piñol, que va arribar de Lleida el 1946. Ella no ha parlat la seua llengua amb els seus fills, “per no buscar raons”, perquè el seu home és de Belver de Cinca. L’usa, però, amb els seus veïns catalans, quatre al seu carrer, amb el convenciment que als castellans del poble no els fa gaire gràcia sentir el català. Una altra dels primers pobladors, la senyora de Senán, va nàixer a dos quilòmetres d’aquí, a l’anomenada vall de les Pereres, on hi ha quatre o cinc masos, tots habitats per gent d’Almacelles, malgrat que ja són en aquesta banda de la ratlla, i on s’hi parla català. A la vora, però, a Ventafarines, ja tothom venia de pobles de l’Aragó interior i allà es parlava castellà. Almacelles queda a divuit quilòmetres de Vencilló i Binèfar a vint-i-cinc, i gran part de la gent va més a aquesta darrera població per als serveis, tot i que a “Almacelles hi ha millors botigues”. I la toponímia? Fa de mal dir, perquè la majoria és ambivalent. Casa Gran / Casa Grande, Capità / Capitán, Sas / Saso..., tot depèn de quina llengua s’usi. A Esplucs en deien el Monte a aquesta zona, — 343 —

però aquest poble queda molt allunyat, i Vencilló és una petita falca entre els termes de Saidí, Tamarit i Altorricó, tots catalanoparlants. Als mapes topogràfics apareixen topònims absolutament espuris, com Arroyo Lizarraga, Granja Carmen, Arroyo de Condesa, Acequia de la Encomienda, Acequia del Viñedo... que corresponen al nom del colon que va ocupar la finca o al que aquest va donar a l’accident. Hi ha també una granja dita Montfort a 500 metres de la ratlla amb Catalunya. Pot ser aquest un topònim antic? Un veí m’informa que aquest és també el nom del propietari recent de la finca, que a més, no era català, sinó de Montarde, Aragó endins. Aquest veí, un home de quaranta anys nascut aquí, fill d’un dels pobladors inicials, és incapaç també de trobar un sol topònim revelador. Ell té un fort accent aragonès, a causa de la procedència dels seus pares, però assegura que “aquí es parla de tot”. Diu que els noms els va posar la gent que va venir... I rebusca topònims aclaridors: hi ha la Clamor Amarga, que és la que marca la línia entre Aragó i Catalunya, però aquesta és molt llarga i arriba d’altres termes, com la clamor Faleva. Clamor és un nom català local que designa una sèquia principal. L’home esmenta la finca Rafles, que figura als indicadors com a Ráfales, suposadament l’adequació a la fonètica castellana de Ràfels. La toponímia tot al voltant del terme que apareix en els indicadors de carretera és, però, completament catalana: Finca el Pas i la Clamor de Ráfales, a la banda d’Esplucs, i no cal dir ja la que és dins els termes dels pobles que parlen català: Ventafarines, Sas de Cocs, Arroyo Orriols, la Grallera, Dos Fitas... Josep Antoni Adell, un historiador de Tamarit que ha estudiat la documentació de la zona, no disposa de dades reveladores sobre Vencilló. Diu que la toponímia pròxima és catalana i que per lògica si hi va haver mai uns habitants nadius havien d’usar el català; el tema és que potser no hi va haver mai nadius, perquè no té constància que hi hagués masos o torres antics. Aquí el reg no va arribar fins a després de la guerra de 1936 i abans tot eren possessions de terratinents de fora que solien portar la gent dels llocs d’on procedien. Si ho repartim per termes, això va pertànyer fins a 1990 a Esplucs, que és caste­-llanoparlant. La ribera fèrtil iniciada a Saidí continua cap al nord, amb camps esponerosos ben roturats on abunden els fruiters. La carre— 344 —

tera que travessa Altorricó —un poble de creació moderna que va agrupar masos— adopta el nom d’Avenida Agustina de Aragón, un clàssic, i em mena fins a Tamarit, la capital històrica de la Llitera, una població decandida que cada cop té menys a oferir, especialment quan ara la capitalitat oficial la detenta la castellanoparlant Binèfar. L’avinguda que duu fins al centre es diu d’Albelda, tot un detall d’integritat... Calle de Lérida, Plaza de la Inmaculada... i Plaza de España, evidentment. Aquí l’ajuntament mostra un Casa de la Vila ple de dignitat. A part d’això, un IES La Llitera i un Restaurante lo Forn, i para de comptar. Albelda emergeix entre blocs de granit just quan el paisatge es comença a fer abrupte. Em fixo en la variant Plaza Soldevilla, potser la meys estrident de totes les castellanitzacions del topònim que he trobat fins ara. Bar de Manel: és tot. Uns pocs quilòmetres i, sorpresa, als afores d’Alfarràs sengles plaques oficials indiquen Catalunya i Segrià. Han passat ja de moda la Comunidad i la Provincia? A la cruïlla del poble apareix, però, Tamarite. Cal suposar que per als retoladors oficials Tamarite és Aragó, i a Aragó sembla que no hi pot haver matisos, ni tan sols expressats des de Catalunya. A la veïna Lleida, el professor i sociolingüista Miquel Pueyo em rep al seu despatx de la universitat. “No sóc optimista pel que fa a la conservació del català”, diu d’entrada, i això és realment una mala notícia, no sols perquè sé que parlo amb una persona optimista de mena, sinó perquè és una de les màximes autoritats en la matèria. —El català té dos problemes. El primer és demogràfic, perquè una llengua és cada cop més un mercat, i el segon és polític: mercats petits com Holanda o Dinamarca tenen una cobertura política i nosaltres no sols no la tenim, sinó que ens actua en contra. Pueyo ha estudiat en profunditat l’actuació de l’Estat —dels estats— contra el català des del segle xviii fins a finals del segle xx i fa evident fins a quin punt Espanya, França i Itàlia han actuat d’una forma violenta, perversa i perfectament planificada per a eradicar el català dels territoris que administren. En aquest sentit, l’anomenat bilingüisme és el tràmit intermedi imprescindible per a fer hegemònica la llengua de l’Estat: “La desaparició de l’últim parlant monolingüe —un fet que ja fa anys que s’ha produït a tots els Països Catalans— és un punt d’inflexió fonamental, quan tothom parla castellà —o francès— és quan pots començar a dir que el ca— 345 —

talà és superflu, et poden dir ‘¿cómo?’ amb impunitat perquè saben que no tindran problema.” Els estats que fagociten el català van començar pràcticament des de zero —amb societats encara monolíticament catalanoparlants— a finals del segle xix amb l’escola i el servei militar obligatori, “que va ser determinant per a la castellanització, més que no ens pensem”. —La condició imprescindible per a expandir l’espanyol o el francès va ser fer que apendre’ls fos molt assequible: quan tothom els va saber, en molt poques dècades es va extirpar el català a molts llocs. A Catalunya Nord tot va ser rapidíssim i aquí passarà el mateix aquesta mateixa generació o la vinent, perquè l’Estat cada cop té eines més poderoses, i les usa. Televisió, migracions, noves tecnologies, aparell administratiu, grans empreses... Miquel Pueyo explica que a Lleida —com en la majoria de ciutats catalanes, i no cal dir-ho als pobles— fins ben entrat el segle xix hi havia molta gent que no havia sentit mai parlar en castellà. “Els meus avis mateix van venir de l’Aragó els anys de 1930 i van obrir una casa de menjars al carrer Cavallers; ells van parlar en castellà als fills, però els germans, entre els quals hi havia el meu pare, ja parlaven català entre ells, perquè la societat lleidatana aleshores era pràcticament monolingüe. Vés ara al carrer Cavallers...” El filòleg demostra (Tres escoles per als catalans, 1996) com els respectius estats han anat extirpant el català, pas a pas, dels territoris sota el seu control, d’una forma perfectament planificada i en ocasions amb precisió de cirurgià (“feien, i fan encara avui, com que ignoren el català, com que el deixen campar..., però prou que el tenen perfectament apamat! perquè no es posa tantíssima cura a atacar una cosa que s’ignora”). Els resultats van ser molt ràpids a Catalunya Nord i a l’Alguer, i menys als territoris administrats per Espanya, “però no pas perquè els catalans d’aquí siguem diferents, sinó perquè l’aparell burocràtic de l’Estat espanyol, molt més primitiu, va ser menys eficaç; però ara això ja ho ha corregit i les coses comencen a anar de pressa també aquí”. Aquesta situació no és determinant, al cap i a la fi representa ja una tradició, el que acabarà amb el català és l’actitud dels polítics locals: —Ha arribat un moment en què les lleis restrictives esdevenen supèrflues o contraproduents perquè la major part de la pressió — 346 —

assimilista ha estat traspassada a la dinàmica de les societats i a factors més subtils, però tant o més poderosos que les mateixes lleis. El recurs constant a culpar els fets històrics constitueix, tanmateix, una estratègia estimadíssima del discurs regionalista, ja que permet d’exonerar els notables locals de qualsevol responsabilitat en aquest procés i situa sempre el centre del debat sobre el futur de la llengua més enllà o més ençà de les possibilitats d’acció i de discussió dels seus parlants. No hi ha res més simple i inofensiu, ni res que permeti millor d’allunyar l’ombra de qualsevol discussió interna que recórrer regularment a una galeria de fantasmes (Felip V, Franco...) per explicar la dissort del català. Un altre bon coneixedor de la capital de Ponent és Josep Borrell, que ha fet tots els papers de l’auca en la batalla per la llengua, des d’agitador cultural fins a periodista, des de cantant a director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, des de poeta a assagista. Professionalment és catedràtic d’institut de llengua i literatura catalanes i ara inspector d’Ensenyament. Des de la seua posició explica que, sense saber com, el castellà ha passat a ser la llengua majoritària a les escoles de la ciutat. —L’escola és un gueto, en el sentit que el català hi funciona perquè és la llengua de l’educació, però ja no és la llengua del pati. Als patis de les escoles de primària i secundària de Lleida el que més se sent és el castellà, llevat d’alguns col·legis-illes on els pares han fet una elecció molt concreta, i això passa en un territori que és dels més catalanòfons de tots. El canvi ha estat, doncs, radical en la darrera generació. Quan jo hi feia el batxiller a l’última etapa del franquisme, al col·legi Episcopal, de 42 nens de la classe sols parlaven castellà els fills de dos funcionaris transitoris de presons, dos més que venien de l’Aragó castellanoparlant, un que era de Sòria i un o dos més amb pares de fora, i la llengua de relació general era el català. Borrell explica que la presència de la llengua autòctona encara és alta a Lleida, en rètols i escrits, i oralment al carrer, però als barris perifèrics i la darrera generació això es capgira. En molts sectors de la ciutat costa trobar grups de joves, i més encara canalla, que usin espontàniament el català. —Si els nois troben incentius, s’expressen en català, però és més una capacitat funcional que no efectiva, perquè habitualment — 347 —

recorren més al castellà. Si baixes a la placeta davant de casa meva, on hi ha una escola, trobaràs que la llengua que usen els xiquets quan hi juguen és el castellà en una proporció de deu a un, fins i tot els que parlen català en família, que canvien automàticament. Quan hem fet proves de comprensió als alumnes, els resultats sempre es decanten cap al castellà, i la lectura sempre és molt millor en aquesta llengua. O sigui, que tants anys d’escolarització obligatòria en català a penes es noten... El sistema ha fallat i ara hi ha una desmotivació generalitzada. Durant uns anys vam tenir la llengua instal·lada en llocs de prestigi i semblava que havia de ser necessària per a la promoció social, però això no ha funcionat i la gent ha comprovat que es pot viure només en castellà. La dignificació del català va ser un miratge. S’han fet lleis, però no s’han aplicat, o s’ha tingut por a fer-les efectives, no s’ha multat els que les han incomplert i no s’ha aplicat el règim disciplinari. Quants restaurants no tenen la carta en català? I la vergonya de l’etiquetatge? Hi ha hagut poca estratègia, poques inversions, poca decisió... Aquí no s’ha plantat ningú! Han anat dient que ja ho farien... No s’ha tingut visió i els han marcat uns gols de campionat. Però és que tampoc hi ha militància, ja ens va bé funcionar en castellà. —De qui n’és la responsabilitat? —Qui ha dirigit el sistema durant tots aquests anys? Alguna cosa s’ha fet malament. Quin valor té la cultura catalana en els fenòmens socials? És l’època de la revolució tecnològica i s’haurien hagut de fer grans despeses en aquest sentit, però si et connectes a internet i no trobes el català, si engegues la televisió i només hi tens una cadena i mitja... L’audiovisual és el mirall, i el català gairebé no hi existeix. A mi m’agrada el cine i tot el que se m’ofereix a casa és en castellà, en català potser puc veure una pel·lícula a la setmana, i a les sales no cal ni parlar-ne... Tots els elements de socialització han fallat estrepitosament. En lloc d’apostar fort per això s’ha aplicat a la cultura i a la política una mentalitat montserratina que ha estat incapaç d’atreure la joventut, i aquest és el gran error, no sols no se’ls ha integrat, sinó que se’ls ha provocat rebuig. La política oficial ha apostat per uns models nyonyos que no han seduït ningú. El professor i inspector explica casos de vells alumnes seus, ja a la universitat o incorporats a la vida professional, capaços de ser — 348 —

molt brillants en l’ús del català escrit als exàmens i que no han dit mai un mot en aquesta llengua. —L’escola és una illa en el desert, i veurem després què passa... La universitat funciona més en català, sí, però caldria veure en què prenen els apunts els alumnes. A Lleida el català és encara llengua general d’ús, se sent molt als comerços, els dependents el parlen, i també molta gent que el té com a segona llengua el fa servir si tu tens la sang freda de mantenir-hi la conversa. Una altra cosa és que el català domini. Què parlen aquests dependents quan es diverteixen? Si vas a la discoteca Wonder no sentiràs parlar català ni boig. És totalment diferent del que ens passava a nosaltres. En trenta anys s’ha capgirat tot, i les estadístiques diuen que Lleida és un territori dels més inalterats, però fins i tot aquí el català comença a semblar ja una excepció. Si puges a l’autobús el que més hi sents és la llengua de fora. I ara arriba aquesta nova immigració. I són molts, moltíssims! Per un marroquí que parla en català n’hi ha cent que ni ho fan ni ho faran mai. Si no hem aconseguit que el parlin els propis, què faran els que vénen ara?

— 349 —

Límit i nexe Ribagorça, Llitera

Benavarri, capital històrica de la Ribagorça, segueix fil per randa el guió escrit a Saragossa, destí únic en l’universal, amb l’ocultació obcecada de tot signe, per feble que sigui, de diferència, fins i tot (o especialment) d’allò més incrustat, com els topònims o els noms de les persones. Hi ha, per exemple, el cas hilarant de la Calle Suelo de Villa. Ni un cartell, ni un sol mot, denota la cultura o les tradicions seculars d’aquesta villa. Alguns rètols han estat mutats per una mà anònima en Benabarri, que seria la variant en la fabla aragonesa (que prescindeix de la v baixa): un punt més de recaragolament en el camí obsessiu vers la destrucció de la cultura de la Franja. La carretera que va a Graus condensa en una dotzena de quilòmetres totes les gradacions i totes les riqueses que contenen els parlars ribagorçans, si bé aquest —la vall de Sarró— és el punt on la zona de transició és més prima i comprèn sols dos o tres pobles. Aler, a quatre quilòmetres, ja fa un salt des del català ple de Benavarri i incorpora trets aragonesos. Alterosa en un gran penyal per sobre de la població s’hi dreça l’església preromànica, que un dia va formar part del seu sistema defensiu. El capellà, José Benabarre, me l’ensenya. L’home té 86 anys i conta que durant més d’un any ha treballat amb les seues pròpies mans en la restauració, i em mostra amb orgull un exemplar de La Crónica de Ribagorza, un periòdic bimestral que dedica una plana sencera a l’obra. Ara el temple apareix llustrós, amb la pedra repicada i les moltes ferides rebudes al llarg dels segles suturades. La seua principal alegria va ser trobar colgada l’ara de l’altar, que era també reliquiari quan sant Raimon, bisbe de Barbastre, va consagrar el temple el 1105. La pedra torna a lluir en el seu indret original. Suposo que mossèn José ha arribat d’Aragó endins per tal com em parla, i em sobta que em digui que és fill del poble: — 351 —

—Es que me fui a los once años y he pasado la vida fuera... —Però home, ningú oblida les paraules que ha mamat... No hi ha manera, no vol canviar de llengua. Després sabré que amb sa germana gran, amb la qual conviu, usa la seua llengua familiar, el català local. La història del religiós és peculiar: és un benedictí que de jovenet va anar a Pueyo, pocs quilòmetres a ponent, ja en zona hispanòfona, i en acabat a les Filipines i als Estats Units..., i també va passar un parell d’anys a Montserrat! Ja ancià, va tornar a Aler, però sembla que l’experiència viatgera no l’ha deslliurat del complex de pensar que aquí parlen malament, o potser es tracta d’una actitud social... Trobo encara un altre cas de defecció: sento una dona parlar en català amb el seu nét i li faig unes consultes, que em complementa en castellà la seua filla de mitjana edat que apareix al llindar de casa: —Ja em podeu parlar com ací... —Es que hace muchos años que vivo fuera y se me ha perdido... —Però la vostra mare parla català... —Es que ella es de Segarres (el següent poble a l’est de Benavarri)... Vaig al local social, però la gent que hi ha és d’aquest darrer poble. No cal dir que tothom parla català amb normalitat amb mi i amb una dona de 80 anys que arriba que, per fi, és d’aquí (no és tan fàcil, perquè Aler només té disset habitants...). La dona mostra, esplendorosa, la transició: trobau (trobat), maitino (matí), toθ (tots), estigo (estic), poco (poc), difererènθia... Tant el seu lèxic com l’entonació em semblen plenament catalans. Una dona de Benavarri se suma a la conversa i explica que fa trenta anys que viu a Barcelona i, malgrat estar de vacances al seu poble, el seu deix és clarament barceloní. Tot i això, insisteix que de cap manera el parlar del seu poble és català, que aquí parlen xapurreau. Quatre o cinc quilòmetres més i arribo a Torres del Bisbe, una vila exactament fronterera. Entre els filòlegs que l’han estudiat, alguns diuen que la seua parla està al cinquanta per cent entre el català i l’aragonès, i alguns, com Xavier Terrado, catedràtic de la Universitat de Lleida i especialista en toponímia ribagorçana, asseguren que la balança es decanta una mica de la banda de l’aragonès. Per contra, Artur Quintana i Font, que li ha dedicat un estudi detallat, assegura que a Torres i al veí Juseu “el nombre de mots amb solucions ca— 352 —

talanes és inferior al de mots amb trets cas­tellans. Tanmateix, això demostra només l’avançat procés de substitució lingüística a Sarró a favor del castellà, però no explica pas l’evolució del llatí parlat a la vall, el qual majoritàriament ha evolucionat d’acord amb el català”. Al bar hi ha mitja dotzena d’homes grans jugant a cartes i quatre nois i noies, i empren únicament el castellà. El cambrer m’informa que tots els homes són d’aquí, però sols un s’hi està tot l’any. La majoria viuen a Barcelona. —I tu, parles aragonès? No en reconeix ni la paraula (al parlar local li diuen torrense o l’infamant xapurreau), i comenta que no, que els joves desconeixen “el que es parlava abans, sols alguna persona gran el sap...”. Al carrer, un home que és a la seixantena em diu que la parla local és el xapurreau i no en vol reproduir ni un mot. M’encamino cap a la Tosquiella (Tosquilla, ara ja), un quilòmetre a llevant, on parlen com a Torres, que seria el punt més oriental de l’aragonès en aquesta zona si és que ja estem una mica decantats cap a ponent. Al llogaret sols hi viuen dues famílies. Al porxo d’una de les cases trobo un home jove, d’uns trenta anys; la seua mare i la seua filla, que reconeixen que parlen torrenc, però es posen a riure avergonyits quan els demano que me n’ofereixin una mostra. Per excusar-se’n, l’home diu que ha estudiat a fora —és enginyer agrònom— i està més acostumat a parlar en castellà. La mare explica que ella és nascuda a Barcelona, però va venir als dotze anys i va adoptar la parla local. Sens dubte eren altres temps. Pregunto si li transmeten la llengua a la nena, i l’home em diu que “a casa sí”. I quan van a altres pobles, com s’expressen? A Juseu, situat quatre quilòmetres a migdia, “parlen més pur que aquí” i a Aler “ja és més català”. Associen la parla de Torres amb Capella i Estadella (Estadilla), que són clarament aragonesos, però no canvien de llengua a Aler o Benavarri. La dona diu que cadascú amb el seu bagatge “mos entendem” (a Aler seria “mos entenem”, i aquest és un dels canvis referencials). També comprenen TV3 sense problemes. De tornada a la carretera, trobo escrit en grans lletres negres sobre un transformador: “No mos querín morí. Línea no. Central no.” Un dels màxims coneixedors del parlar de Torres del Bisbe és Francesc Salamero, un metge erudit i humanista que hi va passar — 353 —

part de la seua infantesa, els anys de la guerra civil, quan a Barcelona, on havia emigrat el seu avi, la vida era difícil. Ha publicat un Léxico ribagorzano de Torres del Obispo i opina que el dialecte local es decanta lleugerament cap al català. En el seu vocabulari destaca: “En la pronunciación, el torrense mantiene peculiaridades que alcanzan a todos los puntos ribagorzanos como la pérdida de –r en los infinitivos (aná ‘ir’, apañá ‘arreglar’) la palatización de la L- inicial (llanudo ‘lanudo’, llargo ‘largo’), y la articulación, típicamente ribagorzana, de los grupos consonánticos PL-, FL-, Cl- (plleno ‘lleno’, pllorá ‘llorar’, fllama ‘llama’, fllorero ‘florero’, cllaro ‘claro’, cllau ‘clavo’), siendo además fenómenos singularizadores la abundancia de –ll- (agulla ‘aguja’, güello ‘ojo; manantial’) i ch (chornal ‘jornal’, chou ‘yugo’), así como la escasez de ñ (cabana ‘cuadra, almacén’, nino ‘niño’).” Si Salamero hagués publicat aquest lèxic en català, segurament hauria obviat aquests trets, que són els que acosten la parla a llevant, i n’hauria destacats els aragonesismes-castellanismes: –os i –es finals (fllorero, cllaro, talmente), però no sempre (ball, llop, cavall). L’aca­bament en au dels participis coincideix també amb l’aragonès, i també la c-z (cerrá). Uns altres trets fonamentals serien el manteniment de ix quan el castellà fa j (bruixa, baixada) coincidint amb el català i l’aragonès, i la manca de –n despres de –o a final de paraula aguda, contràriament a les dues llengües de ponent (balcó, botó, crostó), però no sempre (canton, carrizon). La manca de diftongació (roda o font) atansa també el torrenc al català, així com el sufix diminutiu (pollet), contra l’aragonès (pollico). Identifico com a catalans la majoria dels mots que recull Salamero (en especial al que es parla a les valls ribagorçanes contigües), tot i que també caldria comparar-los amb el ribargorçà de la vall de ponent, ja de parlar aragonès. L’autor situa els pobles veïns de Juseu (“on ja hi ha més holandesos que nadius”) unes dècimes més cap al català, i Aguinaliu (que era, segons els documents antics, Aguilaniu) una mica més cap a l’aragonès, i també Castarllenas, on ara ja no hi viu ningú. A la Puebla de Castro, uns quilòmetres més enllà, parlaven aragonès, però ara aquest és ja un record. A Graus la varietat local ha estat també pràcticament suplantada pel castellà, amb la salvetat d’algun mot escadusser. Val a dir que aragonès és una forma d’homologar, perquè Salamero assegura que el parlar de les altes valls pirinenques — 354 —

de ponent (Ansó, Echo...), que ha estat pres com a referència, és tota una altra cosa diferent del ribagorçà. El metge explica que al seu pare li agradava recordar els mots usats per a un mateix objecte en la línia d’aquesta carretera: tupí a Benavarri, cassola a Aler, puchero a Torres i cazuelo a Graus. L’evolució del participi de fer també és significativa: fet, feit, feito i fecho. Tanquem el cercle per una banda amb el gascó del nord, hèt, i per l’altra el castellà hecho. El metge explica que el torrenc està acabat. El fan servir els més grans de setanta anys i encara amb vergonya. Ell anima els pocs parlants que queden (el poble té 120 habitants), els diu que conservar les arrels és un signe de cultura, però la inèrcia és ja massa forta, imparable. Els més grans encara s’hi adrecen als fills, però aquests ja no el transmeten als seus, i més quan els menuts van a estudi a Graus (l’escola local va tancar per manca de nens). Al poble només hi viuen ja pagesos jubilats; qualsevol persona que té aspiracions professionals se’n va, i no cal dir que això comporta l’abandó de la parla. Als anys seixanta, el cent per cent de la població se’n servia, però la televisió, els desplaçaments, les deslocalitzacions... li van donar en molt poc temps el cop decisiu. “Jo encara vaig tenir una minyona que de petita havia pagat pontatge per entrar a Graus; la dona recordava la frustració que patia quan els seus pares la deixaven esperant a la vora del pont per estalviar-se els cinc cèntims que costava passar-lo... És clar, d’una societat que es movia a peu a la d’ara... És impossible que els matisos lingüístics es mantinguin”, reflexiona el metge. En un grup bàsicament analfabet, els canvis eren suaus. Hi ha dues dones de Camporrells i Calladrons, pobles on parlen ribagorçà nítidament català, i quan van anar a viure a Torres van adoptar amb naturalitat la parla local. La gent del poble va fer el mateix quan el castellà va entrar a raig fet. Salamero apunta que en l’extinció de la parla del poble ha pesat la desvinculació de Benavarri que s’ha produït en els darrers anys, que han estat decisius. Des de fa uns anys la gent de Torres va sobretot a Graus, que és més comercial, i ara a aquesta població li han atorgat, a més, la capitalitat comarcal, en la línia habitual del govern aragonès d’esqueixar els territoris catalanoparlants per a destruir-ne la cultura. Abans tothom anava més a Benavarri, però la vila va sofrir un cop decisiu amb la guerra espanyola, quan la seua — 355 —

classe dirigent va ser pràcticament aniquilada; van matar les vint o vint-i-cinc persones de més pes al poble (metge, forense, jutge, burgesos...) i això va escapçar-ne el creixement. Quin futur pot tenir una parla única en un món intercomunicat on tot arriba en una altra llengua? I més quan aquesta no s’escriu. Tots els documents que es conserven són en castellà, i com a prova palpable Francesc Salamero mostra el Libro viejo de la parroquia de Pueyo y Cáncer, pobles pròxims, que va comprar en una llibreria de vell de Madrid, els primers documents del qual són de 1561. En un temps immemorial, tanmateix, les coses eren diferents. Artur Quintana explica que el català va ser llengua oficial a la comarca des que va començar a substituir el llatí en l’escriptura al segle xiii, i aquesta situació va perdurar fins a la Nova Planta, si bé ja des de finals del segle xvi es va usar en signe descendent enfront del castellà, especialment després de la guerra dels Segadors. En aquest sentit, és significativa la llengua que han usat els torrencs quan han deixat el seu poble, que gairebé sempre ha estat per a anar a Barcelona. Hi va haver una primera gran diàspora que es va produir la darrera dècada del segle xix, quan la fil·loxera va arruïnar les vinyes i van construir el ferrocarril. Va ser aleshores quan l’avi de Francesc Salamero va fer el desplaçament habitual. Un cop establert, es va adaptar immediatament al barceloní, que no sols parlava, ateses les similituds, sinó que escrivia correctament. La segona gran emigració es va produir a la dècada de 1960 i també es va adreçar majoritàriament a la capital catalana, però aquest cop els torrencs van adoptar en general el castellà: eren anys de dictadura castellanitzadora i anaven a parar a barris on sols se sentia l’espanyol. Avui, els joves ja no van a Catalunya perquè pensen —a causa de la propaganda dels mitjans oficialistes— que “tindran problemes amb la llengua” i s’estimen més Saragossa, per la força de la ratlla política. Salamero opina que hi ha hagut tres personatges fatídics per a la conservació del ribagorçà: el metge, el capellà i el secretari de l’Ajuntament, que de sempre han estat hispanòfons i en general han menystingut la parla local. “Qualsevol signe d’estatus o cultura passava pel castellà...” El canvi idiomàtic, però, s’ha produït sense traumes: “la gent ni s’ha plantejat que ha perdut la llengua, es parla, simplement, de ‘lo de antes y lo de ahora’ amb naturalitat, com si no — 356 —

estigués havent-hi un canvi substancial”. De fet, “la gent no mostra interès per cap qüestió cultural, els és ben bé igual...”. Amb tot, els vells parlants agraeixen a Francesc Salamero els seus esforços, i especialment a la seua muller, que és de Tarragona i parla torrenc: —Fa goθo quan véns tu perquè habllam come sempre —li diu una veïna. Això els vells..., perquè “els joves més aviat se’n foten una mica...”. Salamero, en la seua pugna contra els molins de vent de la substitució, li va preguntar un dia a un infant del poble: —Come se diu isto? —Gavilán. —Esparavero... —I isto? —Lagartija. —Engardaixina... —corregia displicent l’adult..., fins que el minyó va sortir per tres quarts de quinze: —Se nota que usted no es de aquí por como habla... El mateix nom del poble sembla que ha canviat, influenciat sens dubte pel bisbat de Barbastre, al qual pertany, i els seus capellans, decidida força de xoc aculturalitzadora. El filòleg francès Joseph Saroïhandy va passar pel lloc el 1895 i el cita com a Torres del Bispe (un nom que ningú recorda avui), i va deixar escrits textos en la parla local que la depuren de molts castellanismes actuals. Un cas que mostra l’evolució forçada és el dels carrers, que es diuen així popularment, però hi ha la Calle Mayor, de manera que el gran, l’important, ha adoptat la llengua gran. Igualment, ara sols hi ha Pedros, però un nom de casa ens remet a Pedre Boix. Bispe, Pedre... sembla la síntesi exacta entre el català i el castellà-aragonès. Davallo a la incògnita vall de l’Isàvena pel Coll, per una carretera tortuosa que travessa Llaguarres, de parla també mixta. A la dreta queda Lasquarri, un pèl més català, on Coromines va descobrir-hi “l’extraordinari arcaisme” de conservar encara com a –ts (i no –u) la desinència de la segona persona del plural del present d’indicatiu (vosaltres eixits, dits... enlloc de eixiu, dieu...), un tret que trobem en tots els textos medievals. És com ensopegar amb els coetanis de Muntaner o Metge... Aquest poble distingeix entre els mots que en català tenien ç, que pronuncien θ, i els que tenien –ts, que pronuncien com el català — 357 —

general (prats, pots...); en canvi, a Llaguarres, Aler i Roda pronuncien θ aquesta desinència. Aquesta vall representa els nus gordià del ribagorçà, el punt on el català i l’aragonès es fonen d’una manera tan subtil que en els pobles centrals, els situats sobre l’espinada del riu, és gairebé impossible destriar exactament què enraonen, si no definim la seua parla, ras i curt, com de transició, sense buscar fites que no existeixen. Aquí, la composició alquímica de la barreja es decantaria en la mateixa proporció cap a les dues bandes, si bé és obvi que la fonètica, la pronúncia i l’entonació són clarament catalanes. Filòlegs especialistes en el parlar local com Ramon Sistac diuen que “si cal fixar un punt de frontera lingüística, sembla evident que aquesta discorre per la carena occidental de la vall”, perquè en els pobles que la voregen s’atreveix a situar la catalanitat dels seus trets lingüístics en un 55 per cent. Això quan la parla era genuïna, perquè ara s’hi han introduït molts castellanismes, alguns dels quals es poden confondre amb aragonesismes. Uns quilòmetres amunt apareix encastellada Roda d’Isàvena, la noble vila fortificada que va ser seu del bisbat de Ribagorça, hereu del de Pallars, que va passar en acabat a Barbastre i finalment a Lleida el 1149, quan aquesta va ser conquerida. Sembla, però, que aquests vuit segles i mig hagin estat un sospir, perquè la catedral conserva el seu nom i el record del bisbat és molt present a tota la vall. El Vaticà de Wojtila i l’Opus va corregir l’error dels radicals medievals —la història no compta per als dèbils— i tota la llenca de territori fins a la frontera autonòmica va ser cedit en dues etapes, el 1995 i el 1998, al bisbat de Barbastre-Montsó. L’últim senyal administratiu que lligava aquestes terres amb el papu català ha estat esborrat per obra del papa de Roma que va canonitzar Josemaría Escrivà de Balaguer, natural de Barbastre. Roda és una vila fortificada medieval conservada en molt bones condicions al capdamunt d’un puig que s’enlaira sobre el riu, al marge de ponent, amb la catedral al seu punt més alterós. Tot apareix polit, amb la pedra repicada, flors a molts indrets, bona pavimentació..., però hi falta vida, o almenys vida no adreçada al turisme. Ni una pallissa amb herba, ni un caramull de llenya, ni una eina a l’exterior, ni una sentor animal...

— 358 —

Pregunto per casa Vicent a un home que surt d’un portal i em contesta en català occidental més o menys estricte. Aquest ha estat ja deslocalitzat... Truco al picaporta de Carmelo Ballarín, i quan apareix per la finestra saluda uns estiuejants que ocupen la casa de la vora, que entre ells s’expressen en central xava. La llengua de relació entre aquest oriünd de Roda i els barcelonins és el castellà, malgrat que, pel que es diuen, es coneixen de fa temps i tenen una relació prou estreta. Ell mateix explica que és dels darrers que poden reproduir amb fidelitat el parlar tradicional del poble, perquè “sol quedam tres persones que vam nàixer astí, que hem estat astí i no mos hem ganau una pesseta fora del llugá; diuen que esta é llengua morta...”. —I què passa amb els joves? —A Roda sol hi ha dos θagals, i l’un ragone com aquí i l’atro en castellano. —És de fora? —No, però els seus pares li ragonen en castellano. Escolto Carmelo (diu el seu nom amb e oberta, una vocal que no té l’aragonès) amb silenci expectant, amb una atenció plena d’ànsia, i tan bon punt em convenço que parla català he de rectificar per pensar que el que vocalitza és aragonès. Té trets del català ribagorçà: diu podre per poder, però ja no diu voldre, com els seus veïns de llevant, sinó querí. El mai tant (serà molt) pallarès queda convertit en mai tanto. Els adverbis de lloc són aquí, astí i allà, en relació amb la distància del parlant, en tant que a Areny, per exemple, són ací, astí i allà, i encara poden variar a ací, aquí i allà o allí. Molts altres trets són de l’aragonès ribagorçà: el so θ quan en català és ts (pllaθ —plats—, fonθ —fonts—), la o final (digo —dic—, fillo —fill—, germano —germà—), el so θ també dins de paraula (cabaθo —cabàs—, faθilidat —facilitat—)... Paraules catalaníssimes com jou, però amb l’apitxament de l’aragonès, que es produeix sempre en aquest fonema. Fa la n final, com en aragonès: avion, catalan..., els plurals femenins són en as, contràriament a les es clares dels veïns orientals, i no hi ha s sonora. Carmelo diu que com més a llevant més català i com més a ponent més castellà. Ell, però, identifica la seua parla més a prop de la catalana. “Estam mescllaus con els catalans”, diu. Cada “rin— 359 —

conet”, però, parla a la seua manera: “Aquí diem moθo, però de la Poblla en amunt i cap a llevant ja ho diuen amb essa.” La Pobla de Roda és a tres quilòmetres escassos i el trencall de la isoglossa θ-s es produeix un parell de quilòmetres més amunt, però també en això hi deu haver gradacions... A pesar d’aquest detall, Carmelo assegura que a la Pobla i a Güel —tocant pel sud— parlen igual que aquí, “però a Güel una mica més castellà”. Per a mostrar una altra diferència entre “rinconets”, Carmelo repeteix una mateixa frase tres cops, fent referència als dos pròxims pobles cap al nord, situats a tres quilòmetres l’un de l’altre: “Aquí diem: ‘M’he ficau (o fotut) la man al bolson’.” A la Poblla, butxaca i a Serradui, potxa... Aquí, comé; a la Poblla, diná, i a Serradui, disná... Oh! que complicau é!”, s’exclama com si no hi hagués caigut fins ara, “hi ha un merengue astí de palabras...” Em sembla que he penetrat en la dimensió desconeguda de la llengua. Aquest home diu “era un pastor”, per “hi havia un pastor”; cerca descendent directe del llatí circa (a prop), lleé (llegir), “ia no les sall” (ja no els surt), nino (nin, nen)... Carmelo assegura que va quedar molt impressionat quan un dia el va telefonar Xavier Terrado, estudiós de la toponímia ribagorçana, i li va demanar si coneixia un lloc anomenat las Redonetas. “Sí, claro, é un toθalonet aquí baix del poblle, per què?” Va resultar que n’acabava de trobar el nom en un pergamí de la catedral del segle xi. “Mil anys, mil anys!”, exclama Carmelo, com impressionat per la força dels mots i de la seua pròpia importància com a conservador de l’herència oral. Ell és una mica el parlant oficial de Roda (pocs més en deu haver de disponibles) i tots els que estudien la llengua o el flolklore local fan cap a casa seua. Quan porto ja un parell d’hores admirant el verb per a mi esquizofrènic d’aquest home nascut el 1934 (fa estona que he renunciat ja a catalogar-lo com d’una banda o de l’altra), entren a casa son germà i sa cunyada, que se m’adrecen en català de, com a mínim, dues valls més enllà. Ell els diu que no, que “ragonen com aquí”, però als nouvinguts els costa amb un estrany, diuen alguns mots i tornen a la llengua general, i es posen a ironitzar sobre com parlen els barcelonins, els gironins, els valencians... —Sabrien fer les mateixes observacions sobre els diferents parlars aragonesos? — 360 —

No, no en saben. Però a aquestes altures ja he vist que és sols una qüestió de difusió, més que d’afinitats, perquè a Roda estan amb una cama a cada banda. Güel és format per unes quantes masies escampades sense cap nucli urbà. Carmelo Ballarín m’ha dit que Miguel Bergua és una persona molt entenimentada que parla “típico, típico de Güel”. Ell i la seua dona Irene Alins viuen a la Maçana (Maθana), una de les vuit o nou cases encara habitades que integren el poble (a tres hi viu sols una persona), format sols per masies. Tinc la sort quan hi arribo que s’hi troba de visita Ramiro Piqué, que viu en una altra de les cases isolades, Muça (Muθa), de forma que tinc una mostra prou significativa dels parlants del lloc. Aquí estem una dècima més dins de l’aragonès que a Roda, segons la percepció de Carmelo Ballarín, de manera que aquest veïnat escampat queda ben bé a la possible llinda de llengües. I tan al mig es troba que aquestes tres persones que hi han viscut tota la vida reconeixen diferències entre els parlars de les diverses cases, totes de famílies centenàries, depèn de si es troben més a la banda catalana o a l’aragonesa. Diuen que “al Rincon tiran un poquet més a castellano, i al Solano tambén” (aragonès és un terme absent de la terminologia popular en qüestions lingüístiques). La Maçana i Muça serien la part més catalana de Güel. El Soler, el pròxim llogaret al sud, i un xic a l’oest, ja seria pràcticament castellà. La Puebla de Fontova, que confronta amb Güel, a l’altra banda de la carena que separa les valls, ja consideren que “són castellanos” sense ambigüitats. Els pregunto pel nom del poble. S’ha dit sempre Güel? És que aquí no fan ll finals? Sí, sí, i pronuncia perfectament vall. “Però sempre s’ha dito així.” La seua percepció de la situació lingüística és que “de Serradui ta dalt ia tiren cap a catalan i del rio (l’Isàvena) ta allà, tambén”. Bafallui, tocant a la carena de la vall de l’Éssera, seria també més castellà, malgrat el seu sufix, “ben, no seria castellano exacto, però casi casi”. A Güel, almenys en aquesta casa, fan voldre i no querí com a Roda, i també molt i no molto, i n’assenyalen la diferència, malgrat que diuen que parlen igual que allà, de manera que aquí potser estem una dècima més cap al català, i no a la inversa. Tant els sento dir “esto no val res” com “esto no val nada”, amb la qual cosa dedueixo que la segona accepció és castellanisme. Irene Alins assegura que el — 361 —

parlar de Catalunya endins no se’ls fa gens estrany. De fet, Miguel Bergua, que als seus lúcids 86 anys ja no necessita posicionar-se enlloc, parla amb naturalitat de catalan quan es refereix a la parla de la vall. Remunto l’Isàvena, aquesta espina dorsal de la vall rica en matisos també paisatgístics. A Serradui, encara a les envistes del majestuós turó coronat de Roda, ja no fan la zeta castellana θ, i en acabat arriba Biasques, el darrer llogaret on converteixen en au els finals at (prau-prat). També la vegetació canvia d’una manera brusca en quatre o cinc quilòmetres; de secà típic mediterrani amb olivers i ametllers, es passa a un paisatge pràcticament alpí. Una dona es nega a parlar-me ribagorçà en aquest darrer punt, malgrat que l’està enraonant amb una veïna, perquè “con los de fuera hablamos castellano”, i es mostra clarament anticatalana. Acabo sabent que viu “fuera” tot i ser originària d’aquí. Malgrat l’actitud, m’ensenya tota una col·lecció de grans pedres totalment esfèriques que té al jardí de casa. “Esta es una zona muy buena para las piedras y las vienen a buscar gente de todo el mundo.” Ayuntamiento de Veracruz, posa a l’entrada del poble. —I això? —Vol dir de Beranui i Calbera, però ara parlen de canviar-ho perquè sona mexicà. Potser es pot arribar més lluny, però és difícil ser tan retorçut a l’hora de desnaturalitzar els llocs. Santa Creu! Verament aquest és el nom oficial del municipi que aplega els dos pobles. Just passat Biasques hi ha el trencall de la carretera que duu a Campo i el ramal principal continua cap a Bonansa. Aquest és un límit de diverses isoglosses. D’aquí en amunt la llengua és ja catalana sense apel·latius, tot i que romanen els matisos. A Beranui un home m’informa que a la parla local li diuen xapurreat (el canvi d’isoglossa ateny el degradatiu de matriu castellana). L’home, que té un aspecte molt rústic, em sorprèn dient: “però és català, parlam com els de Lleida amb alguna palabra diferent.” Un altre veí se m’adreça amb dicció barcelonina. Li ho faig notar i em diu que viu a Barcelona, però és d’aquí, i m’explica que cap avall fan au i no at i la zeta castellana, inexistent aquí. A Calbera, una mica més amunt, “encara és més català”. Visalibons queda també d’aquest “costat”. Aquests homes situen la frontera lingüística — 362 —

a Graus, i entenen que tota la vall de l’Isàvena parlen una transició més pròxima al català. La carretera voreja l’abadia benedictina d’Ovarra, un dels cenobis fonamentals a la Ribagorça medieval, fundada, sembla, al segle ix pels comtes de Tolosa, que van emplaçar un castell als espadats que s’enlairen al damunt. Just al davant, una carretereta tortuosa s’enfila un parell de quilòmetres fins a Vallabriga, un poble ja incardinat en els cims i amb un toc d’isolament. Només hi queden quatre habitants: una dona d’uns seixanta anys, amb la qual parlo, el seu marit i dos “xicots”, que vés a saber l’edat que deuen tenir... “Ara que hi ha comoditats, ja no queda ningú; ara tenim aigua a les cases, i llum, i carretera..., però falta la gent. Quan era jove, havíem d’anar a buscar l’aigua a la font, però les 35 cases del poble eren habitades. Ja no hi ha canalla. Quan encara quedaven alguns nens, van dir que no eren prous per mantindre l’escola, i la van tancar. Això va fer que encara se n’anessen més famílies. Ara ja no les tanquen, les escoles, a Vilacarle només hi ha dos o tres nens i cada any algú diu que és l’últim, però encara la tenen oberta.” La dona comenta que aquí parlen “xapurreat, però com els catalans”, i, certament, la seua parla està ja totalment decantada a llevant; conserven, però, les os finals (solo, poco...). A l’hora de triar capital, van tant a Graus com al Pont de Suert, “però ací som casi més de Catalunya”, una afirmació impensable sols dos pobles més avall. La dona parla de Castilló (de Sos), i al moment rectifica i diu Castejón, com si un foraster no pogués entendre el nom antic del poble. Just Ovarra amunt comencen els congostos vertiginosos de l’Isàvena, per on el riu s’estimba sense aturall. Aquest llarg pas podria ser una frontera, però Bonansa, a l’altiplà que hi ha al capdamunt de les gorges, prova que és sols un pas més de la gradació idiomàtica de la impactant Ribagorça. Aquí continuen amb els trets característics de la parla local: pllat, cllau..., i totes les isoglosses són ja catalanes. El Pont de Suert és a sols dotze quilòmetres de bona carretera, i la llengua hi és reconeguda com a catalana sense ambigüitats. A la casa de pagès on m’allotjo diuen que a Calbera enraonen com aquí, i reconeixen com a pròpia la parla de la Pobla

— 363 —

i de Roda d’Isàvena, “a Capella ja parlen diferent...”. Per l’altra carretera, diu que a Castilló “ja és més patuès”. Refaig els congostos d’Ovarra per enllaçar amb la carretera que porta a les Viles del Turbó, que Carmelo Ballarín afirmava que “ja és més castellà”. Aquí hi ha molta població de fora que aguditza la pèrdua dels trets locals. La gradació continua per la vall de Lierp fins a Eixea, l’últim poble de la ribera. Just allí, un altre congost esquerp es despenja cap al vessant de l’Éssera. A mitja baixada hi ha l’entrada de la vall de Bardagí; al seu centre, el llogaret de Llert té cases amb noms ben identificables: Marcantoni, Chuan Alins, Gabás... La toponímia sembla encara catalana. O és aragonesa? El pendent de la carretera em diposita a Campo. A la plaça, un ancià que mira passar la vida m’explica que “aquí hablamos una lengua extraña, de antes, siempre se había hablado así”. Però els joves ja no la parlen; per l’escola, perquè van fora, i si tornen ja no l’usen... L’home diu que més amunt, a la vall per on he davallat, és més català, que aquí es diu cerrau, però a Egea i a Benás, tancau. Li reconec també el pretèrit perfet perifràstic (va torná, va vení...). —Però aquí diuen Egea? —No, Eixea. —I de tots els pobles veïns, a quin parlen més diferent? —A Eixea. Els ho entenem tot, però tenen moltes paraules diferents. Bienvenido Mascaray ha publicat un estudi de la parla local, El ribagorzano den de Campo, on explica que “les noves generacions naixen en un ambient totalment castellà i no sembla fefaent la recuperació de l’ús parlat del ribagorçà”. Mascaray, nascut el 1937, assegura que “als anys quaranta l’ús de la parla local era molt general, estava encara estructurada com a dialecte i el seu lèxic era molt viu”. Avui ja no la sento enlloc en el meu recorregut pel poble. Una de les persones que més s’ha submergit en la Ribagorça per a traure’n l’entrellat lingüístic és Xavier Terrado, que fa més de vint anys que treballa en la toponímia de les tres valls que configuren la regió històrica, que són “un veritable laboratori a l’aire lliure” i va participar en la redacció de les entrades ribagorçanes de l’Onomasticon de Joan Coromines. Per a ell, la despoblació hi és dramàtica i no augura un futur gens falaguer per al microtresor — 364 —

lingüístic que cada poble representa. Pronostica que a la vall de la Noguera Ribagorçana cada cop es parlarà més català normatiu, i la de l’Éssera s’acabarà castellanitzant. “A la de l’Isàvena, la central, sols Déu sap el que hi passarà.” Aquesta vall és, diu, de transició al cinquanta per cent. Si volem classificar els parlars dels diferents pobles, ell estableix la frontera a Serradui, que seria català, amb Beranui, Calbera... La Pobla de Roda i Roda serien al punt mitjà, i Güel ja seria una mica més aragonès, Lasquarri seria de transició total i Llaguarres tiraria una mica més cap a l’aragonès, i Capella ja ho seria clarament. “Cada cop la gent mira més la televisió i parla menys entre ella, però el pitjor és que a la Ribagorça les persones s’acaben; m’ho deia l’altre dia l’alcalde de Monesma: d’aquí a no gaire només quedarà gent als eixos de les dues carreteres, la resta de pobles desapareixeran.” —I pel que fa al basc que s’havia parlat a la zona, com va es va produir la substitució? Terrado opina que la Ribagorça es va romanitzar, que no és que el català i l’aragonès suplissin la llengua bascònica original, sinó que hi va prosperar un romanç propi ja des dels temps visigòtics. Als segles iii i iv hi va haver una penetració de la nova llengua, i lògicament el llatí i en acabat el romànic van conviure amb el bascònic durant un temps llarg, uns quants segles, fins que aquest darrer es va extingir. El filòleg calcula que a la vall de Benasc això va succeir durant els segles vii i viii, i mostra el facsímil d’un pergamí de la catedral de Roda dels anys 1006 i 1007, que deté “una toponímia molt curiosa”. Hi ha un Esterri, que avui es diu Los Estierres, a Castilló de Sos, i un Araran que s’ha convertit en Arasan. La toponímia basca es manté, però modificada per una altra llengua. En paraules de Terrado, aquest document —en llatí, és clar— traspua una llengua clarament romanç, i la toponímia i l’antroponímia del segle x són ja clarament romàniques. Quan el català arriba a aquestes valls, es troba un romànic desenvolupat, i això ho demostren topònims doblats com Comiaso, que en català és Comella, o Sasieso (Sasell) o Castieso (castell). Alguns d’aquests trets es mantenen avui, com els característics pll-, cll-, bll-, “que són un tret precatalà i prearagonès antiquíssim, d’època visigòtica”. També el manteniment de la n final (ten i ven a Taüll, man a Roda)... A part de trets antics del mateix català, com les formes en –am (cantam), — 365 —

desaparegudes fa segles a Catalunya i el País Valencià, si bé vives a les Balears i a l’Alguer, o el pretèrit plusquamperfet amb ser enlloc d’haver (era vingut). Terrado sosté que entre l’Éssera i la Noguera Ribagorçana hi va haver una zona que fins al segle xi va ser políticament independent on es parlava ribagorçà. Durant l’epoca de la reconquesta es va produir una assimilació de la vall de l’Éssera a l’aragonès. Les parles ribagorçanes eren molt paregudes a l’aragonès pirinenc i allà van tendir a assemblar-s’hi cada cop més. A la vall de la Noguera, el ribagorçà va ser substituït pel català, que n’era bastant diferent. Entremig, a la vall de l’Isàvena, la parla autòctona es va mantenir més ferma. Això no exclou que en zones apartades es mantingués el bascònic malgrat tots aquests avatars, com demostra la toponímia. Al fons de la vall els noms de lloc són clarament llatins, mentre que muntanya amunt predomina el basc. I això es manté avui. Terrado explica que on es conserven noms prellatins hi ha hagut fins al segle xx una economia preagrícola, la més primitiva. Els noms Alòs i Garreta, de clar origen bascoide, per exemple, fan referència a cases apartades que s’han dedicat al bestiar, com casa Alòs, a Soperuny, o Alòs de la Ribera, a Cornudella. “Hi ha un caràcter conservador extraordinari”, insisteix Terrado, “no sols en el nom; també en la forma de vida: quan la gent d’aquestes cases ha emigrat, han muntat una carnisseria”. A la part baixa de la vall de l’Éssera, quan ja el riu s’ha fos amb el Cinca, es troba Fonts (Fonz), el darrer dels pobles on es parla el ribagorçà aragonès, i el més meridional de tot el domini d’aquesta llengua agonitzant. Ens trobem encara a la Ribagorça històrica, segons un mapa editat per la Liga Ribagorzana, que hi estableix com a pobles més meridionals Almunia de San Juan, ja a tocar de Montsó, Baells i Castillonroi, en una línia que va de ponent a llevant. Fonts és una antiga senyoria dels bisbes de Lleida, que hi tenien la residència d’estiu. Potser de totes les poblacions que va perdre el bisbat el 1995, aquesta és la que més va doldre. Ramon Berenguer IV va conquerir i cristianitzar la vila entre el 1140 i el 1144, i hi va erigir un castell, citat en els documents com Castell Blanc. El comte de Barcelona va cedir la vila als templers, que el 1149 la van permutar amb el bisbe de Lleida pel castell de Gardeny. A partir d’aquest moment la mitra serà senyora de Fonts, i la relació entre — 366 —

cúria i vila serà molt forta. Els bisbes van arrossegar nobles, o van ennoblir i posar casa als seus parents, de manera que en una superfície molt reduïda es van establir, al centre del poble, fins a una dotzena de palaus al voltant de l’església i la residència episcopal. Tota la zona a l’oest del Cinca va ser disputada per catalans i aragonesos, i atorgada primer a Catalunya, fins que Jaume II el 1300 la va cedir al regne de ponent. Enrique Badía, l’alcalde de Fonts, em conta aquests antecedents històrics. Ell és la persona que més ha estudiat la parla local, que s’apressa a qualificar com a “ribagorzano”. De fet, ell la relaciona només amb la línia de pobles que segueixen la vall de l’Éssera fins a Campo. Cap a amunt ja és domini del benasquès, i a l’oest, a la vall del Cinca, la parla local ha estat substituïda pel castellà, així que l’aragonès cal anar a buscar-lo a les valls més occidentals, ja molt allunyades d’aquí, “on parlen una cosa totalment diferent”. Però ja sols els més grans, i no tots, es mantenen fidels a la parla local, “li diuen llengua vasta”, apunta Badia. I aquest és el problema de tot l’aragonès, que és intercomprensible amb el castellà i fa pagès enraonar-lo. Molts pensen que no és més que un castellà mal parlat. En el meu recorregut pel poble no aconsegueixo sentirlo, ni tan sols entre els vells que juguen a cartes al bar de la plaça. L’alcalde ha rastrejat en els arxius i no ha aconseguit trobar mai cap escrit en foncense, sols en un document de 1600 redactat en castellà hi ha dues o tres línies aclarint alguns termes en la parla local. Badía assegura que el ribagorçà d’aquí “és més a prop del castellà antic”; i es refereix, sobretot, al fet que aquí fan les efes inicials (farina o fierro, com el català i el llenguadocià, i contràriament al castellà actual i al gascó). Li demano si no troba que això és aragonès de transició amb elements catalans i em diu que no pot opinar perquè no coneix el català, la qual cosa no deixa de sobtar-me en un llicenciat en filologia romànica de zona fronterera que, a més, ha estudiat la carrera a Barcelona (suposo que eren altres temps). L’alcalde ha recollit una llista d’uns centenars de mots de Fonts, alguns de ben entenedors: Amagá, badallá, boch (boig), boira, bullí, bruixa, cal (verb caldre), coca, caramul, campá, cremals, cullí, chou (jou), dalla, dragón (dragó), encetá, enfilá, espona, falca, fe (fer), gafet, home, llesca, margall... — 367 —

A un parell de quilòmetres de Fonts apareix el cartell La Litera / La Llitera. Estem de nou en territori de difuminació entre l’aragonès i el català, i tots els trets del ribagorçà es mantenen malgrat el canvi de comarca. En un triangle equilàter de set quilòmetres de costat se situen Fonts a ponent, Alins a llevant i Açanui al sud. El següent pas en la gradació és Alins, on sols arribar em rep el senyor Lluís, que és un dels seus dotze habitants. També ell havia emigrat a Barcelona, com gairebé tothom, però es va jubilar als 47 anys —en fa ja 23— per malaltia i se’n va tornar al poble, on diu que està més bé que enlloc. “Vaig tenir la sort que la meva dona, que és de Barcelona, va voler venir.” Quan Lluís anava a escola, eren catorze nens i setanta-cinc habitants. Ara, el més jove del poble és a mitja quarantena. Sento a la seua dona parlar en barceloní a tothom, tot i que aquest és poble encara aragonès, però ja tan a la vora del català que costa de distingir. Lluís també usa el barceloní amb mi: —No em costa gens, aquí tothom coneix el català. —I què parlen? —Ai... Una barreja de tot: català, castellà, xapurreau, valencià... Per exemple, saps com li diem al gos?, cotxo (el nom general del ribagorçà aragonès, que usen també, per exemple, a Fonts i Roda d’Isàvena). O també llugá, com ells, i no poblle. Realment és una barreja: “S’ha txirau aire”, sento. “Tot era diferent abans. Ai...” L’àvia d’en Lluís va morir el 1938, quan ell tenia sis anys; era de Sorita, un llogaret situat a una quinzena de quilòmetres en línia recta, ja plenament català quant a la parla, i té gravat a la memòria que deia sovint: “No te’n rigues del meu dol, que quan el meu serà vell el teu serà nou.” Potser es podria aplicar al poble... A Sorita ja no hi queda ningú. Hi ha un petit bar a la plaça, on abans era emplaçat el forn, que porten entre tots els veïns, i al vespre tinc el privilegi de tenir a la meitat dels habitants del llugá asseguts en una taula jugant a la botifarra i garlant en una parla única i irrepetible. La barreja que usen té de tot: van comé, és van dinar, pero diuen berená. Segons en Lluís, els llocs on parlen més semblant a Alins són Calassanç i Quatrecorts, però en aquest darrer lloc ja no hi queda ningú. “Veus aquelles cases?”, diu assenyalant l’horitzó, “és allí, fins l’any passat hi vam veure llum a les nits, però ara ja no se n’encén — 368 —

cap”. Des de la talaia de la plaça hi ha una panoràmica grandiosa que ajuda a entendre per què en Lluís i la seua dona prefereixen això a Barcelona, i potser també per què el batejador anònim de Saragossa s’ha tret del barret l’epítet del Monte que acompanya oficialmente el nom del poble. A Fonts parlen “més castellà”, i a Açanui “més català”, diu en Lluís, tot completant la ronda de veïns. Al carrer Major d’Açanui trobo el més florit de l’ancianitat asseguda en cadires i gandules. Són una colla de sis homes i una dona per sobre dels setanta anys, i el més madur en té 86. —He sentit que al poble li diuen tant Sanui com Açanui... —És Aθanui. Sanui ho diuen els catalans. Usen alguns castellanismes estridents, però ja no és com a Alins, aquí es pot reconèixer la majoria de vocabulari i la morfologia com a catalans, i en especial el sistema vocàlic i la dicció. Un home que diu que té vuitanta anys explica que va fer el soldat a Saragossa i li deien el Catalán. —És que quan parllem castellà tenim acento català... —No mos entenen enlloc. Vam anar amb el club de jubilats a una excursió a Madrid i a tot arreu es preguntaven, “qué hablarán éstos?” —Jo sí que els entenc. —És clar, perquè tu ets català. Són els castellans els que no mos entenen. —I ací què diuen que parlen, el xapurreat? —De xapurreat res, que això és despectiu, li diem “la llengua d’aquí”. —Vaja, he fet servir l’ací buscant afinitat i resulta que no el diuen. A Açanui la gradació en els adverbis de lloc és aquí per a màxima proximitat, astí i allà —no usen allí. La colla de veterans s’engresquen de seguida i es posen a contar anècdotes sobre qüestions lingüístiques: —Aquí parlem malament, però mira que el castellà de Fonts..., diuen fabas i no habas! —A Estadilla encara és més castellà, i a Estada és casi castellà, però encara no del tot... —A Gerona parlen molt θerrat. Tots esclafeixen a riure quan un esmenta que a Alcampell,

— 369 —

molt a prop, però ja fora de la zona de transició, “al θetrill li diuen silló..., ha, ha, ha...”. —A veure, el silló que jo conec és per posar-hi aigua i, per a mi, el setrill és per a l’oli... —No, no..., això aquí és la θitera. Set quilòmetres més en direcció sud hi ha Sant Esteve de Llitera, el poble més meridional on es produeix la transició catalàaragonès que comença al cim del Pirineu, a Cerler. Estem de nou en la línia exacta de la partició, tot i que els especialistes que filen prim diuen que algunes dècimes decantats del vessant català, com a Açanui. “Aquí diuen estigo farto, per exemple, i a la vora, a Tamarit, ja no hi ha dubtes: estic fart”, diu l’historiador Josep Antoni Adell, nascut en aquesta darrera població. A ponent, l’Almunia de San Juan és plenament castellana, i a llevant, Alcampell i Tamarit completament catalans. Xavier Terrado hi va fer una enquesta i va determinar que el repartiment està al cinquanta per cent entre el català i l’aragonès. “Però els joves de Sant Esteve ja es passen al castellà, perquè estan a tocar de Binèfar; ara, si van a Lleida, s’adapten al català d’allí.” Al sud queda Binèfar, castellana, però alguns estudiosos es plantegen si mai hi va haver una parla de transició, com a Sant Esteve i Açanui (queda exactament en el trenc que va de nord a sud), i algun ho arriba a donar com a segur. La hipòtesi va ser llançada per Antoni Griera, que el 1914 es va doctorar amb la tesi La frontera catalano-aragonesa, on afirmava que el català havia reculat durant la guerra dels Segadors (1640-1652), i ho argumentava amb topònims de l’entorn de Binèfar: la Figuera de Malcuc, Casanova, Cova, Casafreda, Faixes Fortes... Si això fos així, el català hauria reculat —també geogràficament— davant del castellà. Les disquisicions arriben perquè durant la guerra dels Segadors la vila es va despoblar, com tota aquesta zona a cavall entre Aragó i Catalunya (Almacelles i Altorricó van patir la mateixa sort) i amb el repoblament podia haver arribat el canvi de llengua. D’altra banda, la toponímia catalana abunda en pobles més a ponent: A Fonts hi ha la partida de Palau, o el castell de Castellblanc, sens dubte perquè allò va ser una possessió del bisbe de Lleida.

— 370 —

Joan Coromines va estudiar en profunditat aquesta àrea geogràfica i en tenia una opinió oposada, si bé en el cas concret de Binèfar no n’esvaeix el dubte: “És totalment infundada (llevat potser el cas d’algun poble escadusser com Binèfar, on altrament tampoc no és segura, i en tot cas tampoc se n’ha donat una demostració satisfactòria) l’opinió vulgar segons la qual havia estat català a l’Edat Mitjana tot el territori a l’Est del Cinca i, pel que fa a les altes valls més enllà i tot. Ben al contrari, la frontera actual sembla haver-se mantingut intacta durant molts segles.” Josep Antoni Adell, que viu a Binèfar, és qui millor en coneix la història i troba poc versemblant la teoria de la substitució idiomàtica: “És veritat que durant la guerra dels Segadors molta gent se’n va anar, però devien marxar a pobles pròxims i en acabat la majoria van deure tornar.” Alguns llogarets de quatre o cinc cases que hi havia al voltant, com Àlcor, sí que van quedar extingits. Binèfar era en aquella época un poblet petit que tenia una trentena de focs, uns 150 habitants. Tota la vasta plana de la la baixa Llitera, també la catalana (avui integrada al Segrià), era un erm eixorc on es congriava el pal·ludisme i la població era escassa. Binèfar no va començar a aixecar el cap fins al segle xviii, i el xix va prosperar amb l’arribada del reg i el ferrocarril, afavorida també per trobar-se a cavall de la carretera nacional. “Aleshores tothom era castellà”, diu Adell. L’any 1900, la població tenia 1.500 habitants, de manera que la crescuda espectacular la va fer durant el segle xx, fins als 8.000 actuals. Ara potser és quan més català s’hi ha parlat, perquè una tercera part de la seua població hi ha portat aquesta llengua en venir d’altres pobles de la Llitera i la Ribagorça. “Aquest és el meu cas”, diu Adell, que explica que el català es manté a les cases i entre la gent, tot i que no té cap reconeixement públic, com és obvi. Fa cent anys, per exemple Calassanç i Peralta de la Sal tenien mil habitants cada un, i ara entre els dos no passen de 200..., molta d’aquesta gent ha fet cap a la nova capital administrativa de la Llitera. Adell ha visitat la majoria d’arxius que conserven documents de Binèfar i no hi ha trobat res en català; en canvi, dels veïns Altorricó i Tamarit, sí. A les corts de Montsó, el pròxim poble en direcció a Osca, es troben textos en les tres llengües, però això era normal en — 371 —

una població on hi confluïen aragonesos, catalans i valencians per a celebrar-hi corts. El meu peregrinatge per la transició a l’alta Llitera em duu a l’esmentat Calassanç, un poble que es troba en una mena d’atzucac muntanyós per sobre de Peralta de la Sal, i connectat per una pista difícil amb Alins a través dels serrats. Dos homes d’edat deambulen per la carretera i una pregunta basta per iniciar una conversa fecunda. Un d’ells és de Gavasa, dos pobles més enllà, a quatre o cinc quilòmetres en línia recta. Amb el seu company, que és de Calassanç, estableix una comparança entre la parla dels llocs dels encontorns. Es tracta d’un radi d’una desena de quilòmetres, però els contrastos són considerables: “A Calassanç es diu aquí, i no aθí, com a Peralta, que ja tira més a Catalunya, i Gavasa encara una mica més... Aquí és més patuès, com a Açanui, que encara ho és més. A Fonts i Estadilla ja són més aragonesos...”, —i un d’ells n’ironitza l’entonació marcadament baturra—: “Voy con el burro de mi padre...”, i els dos esclafeixen en una riallada. El de Calassanç pensa que al seu poble no tenen accent, però que a Açanui “entonen”, i fa una cantarella que a mi em sona molt fragatina. La conversa es duu amb total naturalitat, com és obvi, però un home diu entengo, tiempo, trobau i man, i l’altre entenc, temps, trobat i mà... Aquests homes expliquen que Calassanç és un poble en decadència, com tota l’alta Llitera: hi queden cinquanta habitants i no hi ha nens, i fa anys que no s’hi celebra un casament. La vila s’escampa per un vessant costerut, amb el campanar de l’església despuntant en el punt intermedi. Recorro el carrer Major fins a la plaça i pels balcons oberts sento tres cops televisió en català i un en castellà. Just la proporció inversa que la mitjana catalana. La colla d’infants que trobo a la plaça usen, però, únicament el castellà, segurament són fills de gent que ha emigrat a llocs diversos. Visito Antonio Alós, un lletraferit que, com bona part dels que se n’han anat, viu a Barcelona, ara de vacances a la seua casa pairal. M’explica que Calassanç afronta amb els termes d’Alins, Estadella, Aguinaliu, Juseu i Peralta. “Toθ tienen un algo que els canvia, però els més diferents de Calassaθ són els que estan més cerca, els de Peralta, que hablen més com els catalans”, i fa mofa del parlar del — 372 —

poble de la vora amb una frase feta: “Aθí θom doθe moθoθ com a doθe pilaθ”, posa més zetes a la castellana de les que diuen, però d’això es tracta. I insisteix que, deu ser una juguesca entre els dos pobles, que a Calassanç diuen “Aquí estam” i a Peralta “Aθí som”. “De Peralta Dios ne salta i de θanui Dios ne fui”, diuen els de Calassanç. Alós explica que aquest “llugá” ha estat sempre una cruïlla de camins i de cabaneres. Ara és un cul de sac, però quan es viatjava a peu hi passava el camí de Barbastre a Benavarri, i sobretot molt de bestiar transhumant. Aquests dies fa 900 anys de la rendició de la vila a Pere I d’Aragó, que la va pendre als sarraïns, i em dóna algunes pinzellades d’història local. Arnau Mir de Tost, el fundador de la dinastia vescomtal d’Àger, va conquerir Purroi, Gavasa i Peralta, però Calassanç va resistir. Més tard es va aliar amb el comte del Pallars i plegats se’n van sortir el 1090; però sols la van poder conservar sis anys. Els sarraïns la van tornar a ocupar fins que Pere I d’Aragó, acompanyat d’Ermengol IV d’Urgell, la va fer cristiana definitivament el 1102. Fa mil anys, doncs, aquesta era una vila de frontera, o de fusió, i això en degué marcar la llengua. Alós esmena Coromines quan atribueix el nom del poble a l’àrab. En teoria és molt obvi, Qala (castell) és abundantíssim com a topònim. Però segons ell, el nom del poble apareix ja l’any 556 en un document clar i fidedigne de les possessions del bisbe Vicent d’Osca. La germana d’Antonio, Pilar, s’afegeix a la conversa i explica que la vida en aquests pobles ha estat totalment tradicional fins fa poques dècades, i això n’ha mantingut les peculiaritats lingüístiques, però ara tot canvia amb rapidesa. Malgrat que Montsó és a sols una vintena de quilòmetres, quan ella era jove gairebé ningú hi anava. “Hasta que no vam tindre auto própio no hi anàvem, i allí sabíem que havíem d’hablá castellano”, conta. A ella l’hi van portar a estudiar de joveneta i diu que ho va passar molt malament a causa del seu parlar, “em deien catalana...”. La Pilar surt amb una dita ja coneguda que descriu el sentiment dels parlants de la zona: “Quan Dios anava distribuint las llenguas dia: ‘tu català, tu valenciano, tu castellà...’, i quan va llegá a Monθó va dir, qui puia aquí? Entalto que hablen coma quieran!” Alós diu que entalto (cap amunt) el terreny es converteix en muntanyós i erm, i la terra de cultiu desapareix. De fet, el ribagorçà — 373 —

desapareix amb la plana, tot i que els pobles que parlen català en conserven isogloses fins a Torrent de Cinca. La filla de la Pilar apareix amb un article escrit en calasancio per a una revista de Montsó. Ha de servir de mostra del parlar del poble i cal que no hi hagi errors. Mare i filla discuteixen sobre viejo. La jove diu que sempre ho ha sentit així, però la dona assegura que recorda que els grans deien viello. La discusió s’acaba per qüestions d’estómac: —Io me’n vai a fer la verdura i vos la portaré cuita. —Si quiés hi vai io. Sembla que viejo és un mot que progressa arreu de la línia (qui sap per què justament aquest), tot i tenir un fonema clarament incompatible amb el català i l’aragonès, la jota castellana. És l’únic que avui es coneix a Fonts i a Roda (Carmelo Ballarín no té coneixement de la forma genuïna). A Açanui també ha prosperat, encara que la toponímia indica que és espuri (Torreviella), i també és general a Benasc, si bé allí hi ha record de la forma genuïna. Alós ha exhumat de l’arxiu parroquial les actes de 357 batejos, 60 matrimonis i 263 enterraments, i ha comprovat que els cognoms més habituals del “llugá” són Lleida, Badia i Riberola, per aquest ordre. De nou, no sabria cap a on decantar el parlar d’aquesta gent. A paraules catalanes com mall, en contraposen de totalment aragoneses com martiello, i d’altres són mixtes (lluen per lluny). Diuen envelat, però també músico; menjar i tancar pero empeθar i sacar; pinyol, torrar, sucar..., però vaθio, mismo, llevar... Diuen dintro o juntos, però molt i grit. L’aragonès cotxo (gos) però el catalaníssim guineu. Diuen rincó, però grano, maitino i germano. Apitxen i els plurals femenins els fan amb a. Els finals at també els tenen repartits: Si és substantiu, el conserven (forat contra està foradau). Però no el fan en tots els participis: Diuen “el meló està xafat”, però “qui l’ha xafau?”. Forrellat, per contra, és forrillau. Les isoglosses del català i de l’aragonès estan bastant repartides a Calassanç. Quant al lèxic, però, repassant els mots un a un, sembla que n’hi ha més que es decanten cap al cantó català. Com a Açanui, al setrill li diuen θitera; però al càntir no li diuen θetrill com ells, sinó txarró o txarra (gerró, gerra). Entrant a Peralta de la Sal hi ha una paret sencera amb un gran rètol amb dibuixos: Hola amics, hau arribat a Peralta. Dues — 374 —

dones que passegen per la carretera m’informen que han estat els xiquets del poble els que han esmerçat uns quants dies a pintar la benvinguda. Un rètol així és molt inusual a la Franja, però aquestes dones no s’hi capfiquen; sembla que tenen clar que aquí es parla català i no li donen més voltes, ni a favor ni en contra. És clar que una viu a Barcelona des de fa 27 anys i l’altra passa els hiverns a Lleida... “Perteneixem a Huesca, però aθí tota la tirada la tenim cap a Catalunya.” M’expliquen les diferències entre la parla d’aquí i la de més a llevant, però sense acudir-se’ls ni per un moment que aquestes impliquin més que curiositats dins d’un mateix sistema, contràriament al que mantenia Antonio Alós sols cinc quilòmetres més enllà. “A Peralta no diem parlar o noi sinó enraonar i xicot, com a molts pobles de Catalunya...” Peralta té un bar notable i això és fonamental en els llocs petits (el detall pot marcar el límit entre la vida i el coma). El local es diu ni més ni menys que Centenario i el regenta una dona encara jove tenyida de ros, amb una córpora rotunda que li confereix aspecte de matrona. Hi regna un bon ambient i mentre espero el sopar la mestressa aventa un acudit urbi et orbi des de darrere de la barra: —Hi ha un franθés, un inglés i un espanyol, i els tres es disputen qui té els millors θiruhanos. El franθés diu que a un que va perdre els braθos li van tornar a implantar i ara é campió de balonθesto. L’inglés replica que a un que va perdre las camas el van operar i ara é campió de cross. (La parròquia espera amb ànsia l’entrada en escena de l’espanyol, i arriba:) Pos nosaltres en tenim un que va nàixer sense cap, li van posar un meló, li van pintar un bigoti i ara é president del Govern... “Ha, ha, ha...” hi ha gatzara general. Un home que tinc a la taula de la vora explica que els funcionaris i els notaris han fet sempre el que han volgut amb els cognoms d’ací. Ell es diu Piqué (“com el ministre”), però els aragonesos li posen sovint Piquer, i trau un grapat de targetes per demostrar-ho. La de la seguretat social, per exemple, porta la r. Passat el capítol dels cognoms, la conversa deriva cap als noms de les cases. No puc escatir si és aquí o en un altre lloc, però citen Cul de la Garsa i Espartenyeta. Aquest poble sembla més desinhibit que la mitjana de la Franja en l’ús públic de la llengua pròpia. El lleig edifici de l’ajuntament, — 375 —

que dinamita l’harmonia arquitectònica de la plaça Major, exhibeix a la façana sense complexos Vila de Peralta de la Sal, i l’única botiga que veig, el Mercadillo de Rosa, mostra un Tancat / Cerrado. També el tauler d’anuncis del bar té coses en català normatiu. En contrast, el municipi que agrupa Peralta i Calassanç es diu Peralta de Calasanz, burlant, com de costum, la tradició, la toponímia i el sentit comú. Suposo que el rebatejador foll es va pensar que així matava dos pardals d’un tret: englobava el nom dels dos pobles en un de sol i citava, com qui no vol la cosa, el personatge més notori de Peralta, sant Josep de Calassanç, que tenia com a llinatge el nom del poble de la vora. L’únic allotjament que hi ha a Peralta és, justament, el Santuario de San José de Calasanz. Fundador de las escuelas pías. Patrono de la educación primaria. Patrono del magisterio español, segons diu un fullet de presentació. Aquest és un edifici notable que configura una plaça on hi ha una estàtua del sant, que es va aixecar el 1715 sobre la que fou la seua casa natal. Hi faig cap per a dormir i és un lloc pulcre i endreçat, en la línia dels que regenten religiosos. Ningú hi parla català, “porque en nuestra orden Peralta pertenece a la región aragonesa”. L’edifici que més crida l’atenció és, però, un xalet de tipus alpí al capdamunt del puig més alt dels que envolten la vila, amb un llosat que té un pendent del vuitanta per cent. Em diuen que el va construir “un de Barcelona que venia a caçar ací”. És obvi que quan neva, com passa cada vuit o deu anys, a la casa no tenen problemes. Per sota de tan magna i muntanyenca obra passa el camí que va cap a les salines que donen cognom al poble. Aquest és un indret mil·lenari, just en el punt on s’eixampla una vall encaixonada per on discorre un rierol d’aigua salada. Fins a mitjan anys noranta una companyia va explotar les instal·lacions, però ara tot està abandonat (manca de rendibilitat). Sembla com si tothom hagués escapat de cop i l’indret s’hagués quedat congelat. Molts dels estris i màquines continuen al seu lloc, però ara ja amb una pàtina de rovell inquietant. Hi ha ben bé un centenar de basses, i gairebé totes conserven al sòl els vells carreus amb què foren construïdes fa segles, i fins algunes conduccions fetes amb trocs buidats. Als seus ventres, la crosta de la sal encara no s’ha esvanit del tot. En un lloc alterós hi ha una vella casa, que manté encara totes les parets, però probablament no — 376 —

per molt de temps. El lloc és solitari i té un punt de grandiositat que l’abandó fa escruixidora. El camí de tornada em deixa a la carretera que duu a Gavasa. Són cinc quilòmetres i un punt més de gradació lingüística. Una dona rega les plantes del jardí en la calor de mig matí i un home hi conversa des del carrer. Quan eren menuts, assistien a l’escola uns vint-i-cinc nens, però avui no queden més que vuit o nou habitants al poble, tots d’edat. Encara fan la θ i els plurals femenins en as, com a Peralta, però em fan notar que no diuen aθí, sinó aquí de nou. “A Purroi, el pròxim poble, ja no fan la zeta, perquè ja està més cap a Catalunya...” Comenten que aquí enraonen com a Peralta i com a Lleida, “però no li diem català”. —I com li diuen? —Com aquí. L’estiu s’hi està bé, a Gavasa, però a l’hivern és massa fred, i els dos el passen a Barcelona. Els de la casa del davant viuen a Tarragona. Mossèn Jusèp Condò e Sambeat, l’anomenat patriarca de les lletres araneses, va exercir uns anys de rector a Gavasa i el 1896 va publicar unes apreciacions sobre el parlar local: “Ni és català ni és castellà, sinó una barreja que a voltes fa riure, però tira més al primer, de manera qu’un castellà diria qu’enrahonen lo català pur, encare que per un fill de Catalunya no és més qu’un enderroch de la nostra aymada llengua.” El poble es troba sobre una barrancada que té un microclima molt particular, humit i fresc; un passadís ubèrrim que contrasta amb la secor general del paisatge. Baixant uns pocs metres s’entra en un altre món. Del cereal i els ametllers es passa a l’herba fresca, l’heura i les arbredes frondoses característics de la vegetació de ribera. Al sòl del poble hi ha el Bassal, un estany d’aigua cristal·lina format amb una petita presa. Les darreres cases són la porta del jardí de l’Edèn. Les de la part alta es troben en un secà angoixant i les de la baixa, al verger. Si s’avança pel corriol que solca el barranc es troben fonts, mulleres i pollancres, i també taules per a picnic; tot, pulcrament indicat: Camí de Peralta, Zona de descans, Font Freda, Salt del Pont... El material el va pagar el poble, però els rètols els va escriure i instal·lar un xicot d’aquí que viu a Binèfar, m’informen els vellets. — 377 —

—Està escrit en bon català... —Com aquí... Ramon Sistac, fill de Camporrells, membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i professor de la Universitat de Lleida, va fer la tesi doctoral sobre els parlars d’aquest punt de transició i els coneix al detall. Ell qualifica la parla de Calassanç encara com català “en una proporció del 55 al 45 per cent, i la d’Alins com a aragonès amb els mateixos dígits”. Aquesta seria, doncs, la frontera lingüística. Açanui i Sant Esteve de Llitera són parangonables a Calassanç. Peralta ja és clarament catalana, tot i que amb elements de transició. I la transició arriba fins el que era el límit d’Al Andalus. Els àrabs van ocupar la plana i van deixar per als indígenes feréstecs el país de mala petja, i allà el romanç es va desenvolupar segons les seues pròpies lleis. És obvi que quan hi ha un salt lingüístic és que hi ha hagut una substitució; contràriament, cada poble s’entén per força amb el seu veí, i això produeix una gradació. Justament, la Ribagorça és l’indret on es fonen el català i l’aragonès. Però això és vàlid també per a tots els parlars ibèrics llatins, del cap de Creus a Finisterre, i per als gal·loromans. Català oriental i occidental, aragonès, castellà, asturlleonès i galaicoportuguès. Totes les fronteres no ja entre llengües, sinó entre dialectes són graduals. I transversalment: valencià, tortosí, central, rossellonès, llenguadocià, provençal, francoprovençal i francès. La importància de la Ribagorça és que seria el punt de nexe o fusió entre les llengües iberoromanes i les gal·loromanes, els dos grans grups lingüístics de la Romània occidental. Sistac explica que la gènesi del llatí vers el romanç es degué produir al nord de la Ribagorça vers els segles vii i viii, i va anar regalimant cap al sud. Va atènyer l’alta Llitera el segle x i la baixa el xii. A partir d’aquí la llengua ja es va fer amb colonitzacions per la conquesta i no per evolució pròpia. El punt més meridional clarament ribagorçà és Altorricó, quan comença la gran plana, però alguns trets perduren (con els característics cllau, pllaça, bllau...) fins a Torrent de Cinca. Després hi ha encara una transició vers el lleidatà i una altra vers el tortosí. I què passa amb l’Aragó castellanoparlant? Quan s’hi va produir la substitució? Hi ha poques dades i estudis limitats. Les dues — 378 —

llengües, a més, són molt semblants i és possible que no hi hagués consciència de substitució lingüística. Tal vegada el gran corredor esbatanat de la vall de l’Ebre sofrís una repoblació castellana ja en temps primerencs, o potser s’hi creés, en paraules de Sistac, un pidgin, una barreja, i és possible que Terol adoptés ja des del principi l’esquema castellà, tot i que potser no a l’est, en les comarques que toquen al català. “Cal pensar que la varietat de l’Ebre era molt propera al castellà, i això explicaria la rapidíssima castellanització de la major part d’Aragó. Devia haver-hi dos pols lingüístics, Saragossa i Osca”, diu Sistac. El filòleg no vol definir què és català i què, aragonès: “Hem de partir de la base que hi ha parlars de transició, que no són carn ni peix, o potser són alhora carn i peix. La vall de l’Isàvena és això, tot i que es decanta una mica cap al català, potser 55-45 per cent, i la vall de Benasc, el mateix, però amb aquesta proporció a favor de l’aragonès. Si haguéssim de traçar una ratlla, la partió d’aigües és la que val, i l’hauríem de posar a la cresta entre l’Isàvena i l’Éssera. De totes maneres, els parlars estan en funció dels desplaçaments de la gent, i aquesta vall tira cap a Graus i Barbastre, a part que ha patit una emigració alarmant i una forta castellanització... Si mai s’oficialitzen les llengües d’Aragó, aquestes zones necessitaran un programa específic.” Sistac es mostra “preocupat” pel futur de la llengua catalana, però s’autocorregeix: —Més que preocupant, la situació és alarmant: ens havien dit que hi havia un miracle català, que aquesta era l’única llengua d’Europa que s’aguantava sense estat. No hi ha tal miracle, simplement la substitució es dóna més tard que en altres indrets, però ja hi som immersos. La trajectòria és claríssima —dibuixa en una llibreta una paràbola i traça una marca en la corba descendent—. Ja som aquí i anem cap al final. El català no és llengua de prestigi i no es pot aguantar, parlar-lo cada vegada implica tenir més problemes. Els prejudicis per usar-lo no es vencen, sovint cal demanar perdó per parlar català... Semblava que podíem superar aquests prejudicis, però hi ha hagut un fort contraatac espanyolista que ho ha empatollat tot amb la típica fal·làcia de barrejar drets individuals i col·lectius. Crec que ara el català ja no es recuperaria ni amb la independència.

— 379 —

—I què fa el gremi dels que viuen de la llengua que no ho denuncia? —La veu d’alarma ha sonat, però no té repercussió mediàtica. Hi ha controls molt ferris dels mitjans de comunicació. Vivim en un país subjecte a una fortíssima censura. Aquesta seria una anàlisi general, però hi ha la torna de petits avenços, com els esdevinguts al poble de Sistac, Camporrells. —Aquí ara la televisió més vista és TV3 i la gent ja no té complex d’inferioritat per parlar la seua llengua, una cosa que ha passat fins a temps recents. Aquesta mateixa noia —i assenyala la que hi ha a la barra del bar del poble— ha guanyat un concurs literari en català i fins el cap de la colla de brètols ara és catalanoparlant, tot casos inversemblants fins no fa gaire. El problema és que quan s’esmenta el català, la gent ho associa amb el parlar de Barcelona, i no amb el de Gandesa o amb el de Lleida, que tenen diferències mínimes amb els parlars de la Franja. Cal fer molta pedagogia en aquest sentit, perquè en aquest territori allargassat tothom sap que parlem el mateix que els pobles oficialment catalans que estan a tocar. Cal fer veure que això també és català, que la llengua té moltes variants i totes pertanyen al mateix sistema. Un altre problema és que els catalanistes arrauxats barregen qüestions polítiques i lingüístiques; cal treballar per la llengua i deixar la política a part, perquè anunciar a so de bombo i platerets que la gent d’aquí és catalana crea dissensions i malestar.

— 380 —

Entre el català i l’aragonès Benasc, Alta Ribagorça

Just per sobre de Campo s’inicia el perseverant congost de Ventamillo, que durant una desena de quilòmetres sotmet la carretera a una disputa aferrissada amb l’Éssera entre espadats verticals. Al meu davant circula un camió gran que cada cop que en troba un de cara ha d’aturar-se per a evitar la topada. Aquesta és una de les grans gorges pirinenques. De cop, el pas s’eixampla i apareix un poble, Seira. Quina filiació deu tenir?, perquè aquest congost separa dos mons clarament diferenciats. Parlen (parlaven, potser ja podem començar a dir) com a Campo. El pas es torna a estretir d’una manera anguniejant i es fa més llarg que un no espera, però al final la vall apareix ampla i magnífica. Aquí estem encerclats per les muntanyes més superlatives del Pirineu, en un circ perfecte i tancat sobre si mateix, un petit univers isolat de l’exterior fins fa molt poc. També el paisatge i l’arquitectura canvien. Hem passat al clima alpí, més enlairat, més fresc, més humit, més verd... El primer poble benasquès és el Ru, Run, segons l’oficialitat. De seguida apareix Grist, formalment Eriste, en un binomi toponímic ja antic, i m’adreço a la plaça. Confio que encara sigui el centre del poble. Aquí canvia tot a una velocitat —constructiva— vertiginosa. A l’altra banda del riu estan apareixent un conjunt de blocs adotzenats que superen en dimensió el poble original. Una velleta vestida de negre seu al pedrís al sol de la tarda i me li adreço en el millor patuès que em surt per demanar-li per casa Chaime. —¿Quééé? —després d’una pausa melodramàtica, l’anciana se m’adreça amb commiseració—. Hombre de Dios, si habla así nadie le va a entender, ni los de aquí lo hacen ya. Ella ho fa amb accent gallec. És d’Ourense, diu. — 381 —

José Antonio Saura, de casa Chaime, no sols parla el benasquès sinó que l’ha estudiat a fons. Aquest professor de la Universitat de Saragossa ha fet la tesi doctoral sobre la seua pròpia parla i n’és el màxim especialista. D’entrada, cita Joan Coromines i diu que està d’acord amb la seua afirmació que aquest és el punt de més alta originalitat dialectològica de la península Ibèrica. “Això ie el nudo gordiano de totes les isoglosses que van des del Pallars a Bielsa, a on se produïx un canvi gradual de llengua. Ací se’n troben ueit o deu.” La parla, que comprèn les valls de Benasc i Castilló de Sos, és anomenada patuès, com l’occità a França, però aquesta denominació no té aquí una connotació pejorativa, sinó que és el nom popular que sempre se li ha donat (contrastant amb xapurreau, que ha estat un invent dels veïns castellanoparlants). —I benasquès? —Li’n podríem dir, però a Castilló de Sos no els cau bé... També aquí estem en un punt alquímic meridià. Joan Coromines afirma que les isoglosses catalanes i les aragoneses estan al cinquanta per cent. Saura sosté la tesi, apuntada pel filòleg barceloní, que dels segles xi al xiii hi va haver una emigració catalana que va alterar el substrat aragonès. La toponímia demostraria això, perquè és més aragonesa; en canvi, els noms de les cases i les persones són netament catalans. Hi ha topònims amb diftong (piadra, siarra), que la parla fa pedra i serra. Això, a part del substrat bascoide —o iberobasc— primigeni i d’un romanç precatalà i prearagonès que es va estendre també al Pallars i que ha donat topònims com Saliente, Bomore o Castieso, i, per a acabar-ho d’arredonir, el sorotàptic, “la gran aportació de Coromines a la filologia indoeuropea”, en paraules de Saura, una llengua indoeuropea (discutida per altres especialistes) que s’hauria establert al país abans del celta. Aquesta explicaria topònims com Éssera i Isàvena. El filòleg de Grist dóna com a segur que a Benasc s’hi van establir els primers indoeuropeus documentats a la península Ibèrica, i no es tractava de celtes. Un dels trets fonamentals de l’aragonès és que diftonga sempre (martiello, fierro). A Benasc diftonguen un punt més que a Roda d’Isàvena, Aler o Calassanç (fuent i no font) i aquest és un tret fonamental per a distingir el català de l’aragonès. A la pròxima vall a ponent, la de Gistau, diftonguen un altre punt més. — 382 —

El patuès no es pot classificar ni com a català ni com a aragonès, hi és equidistant, i “un dialecte que no es pot remetre a una llengua, no pot ser més que un sistema en ell mateix; una llengua, per tant”, diu Saura sense pretensions, però amb lògica. “Te das cuenta que ie un sistema, encara que siga enraonar de transicion ie un sistema que no se pot retrotraure a cap altra llengua.” “Potser la qüestió de la diftongació el decantarie una mica cap al català...”, diu el filòleg. Amb el català, a més, hi ha una gradació a través de la vall de Castilló, Veri i les Paüls que no existeix amb la de Gistau perquè el terreny és molt més abrupte. “El parlar dels txistavins ací dava rissa...” A casa Sort, d’Ancils, una de les de més prosàpia del lloc, parlen avui en castellà perquè la mare del propietari actual, José Español, era d’aquesta vall, “i quan va venir no va sentir com a propi el parlar d’aquí”. De totes formes, tot està tan barrejat que és indestriable. Es donen casos en què el singular té isoglossa aragonesa i el plural, catalana: martiello / martells, saco / sacs, pelo / pèls... Però hi ha mots sense –o: notari, nervi, pati, seti..., o forroll, manoll o txenoll (avui es diu rodilla)... I n’hi ha altres que són clarament manlleus catalans: mig, cavall, pllat... Els verbs, igual: mintxau (menjau) i mitxats, temeu i temets... O els masculins i femenins: can / gossa (aquí no es diu el tan aragonès cotxo, que es cola a Roda o Calassanç). Les n finals es conserven (creston, crabon), però amb excepcions (demà, degú, txove), i no en la toponímia principal (Castilló, el Ru, Sant Martí, Sant Romà, Sant Sadurní). I ja hi tornem a ser amb el plural: feixano, però feixans... La r final també és muda, com en el català de la vora, excepte en per. El sistema vocàlic també és el del català occidental, amb e i o obertes, però no hi ha s sonora i les j són tx (mintxar) com en aragonès. Saura remarca, però, que a les Paüls, on la parla és clarament catalana, tampoc no fan s sonora (que comencen a Castanesa) i que una bona part del català més oriental també apitxa. El possessiu és mio, tuio, suio, com en aragonès..., però acompanyat de l’article, com en català: el mio. Els dies de la setmana són lluns, marts, mierques, jous, viernes... Tot i la migradesa del territori, hi ha també clares diferències dialectals. Es parla benasquès a vint-i-cinc llugás, i a la part alta de la vall fan els plurals femenins en –es i a la baixa i al voltant — 383 —

de Castilló en –as. I això contra tota lògica, perquè la primera toca amb l’aragonès, que les fa en –as i la segona amb el català occidental, que les fa en –es. Saura diu que no sap si el final en –as ve de l’aragonès o és producte de l’evolució interna. Els adverbis de lloc i els demostratius segueixen el català: iste –ixe –aquell i açò, això (o astò) i allò, i ací, astí i allà o allí. A més dels dos dialectes principals, hi ha una zona de transició vers el català. Així doncs, a Çarller (Cerler), Benasc, Grist i Saünc fan “Ells mintxaven les pomes roies”, i a Vilanova, Gia, el Ru, Castilló i Gavàs diuen “Ells mintxavan las pomas roias”. Després hi ha la zona de transició a la conca de Sant Feliu de Veri, que connnecta amb el català de les Paüls i Abella, que tenen els plurals com a Castilló, però fan la meitat de diftongació. “A Benasc la diftongació és de dos a un i allà s’inverteix, d’un a dos”, diu el filòleg. —I aleshores, si aquest és un tret distintiu del benasquès respecte al català i això es capgira, per què no diem que a la zona de Sant Feliu parlen català? —Ho considero tambén benasquès perquè el catalan no diftonga, i per qüestions de geografia i de relacions humanes. El fet que la parla no s’hagi escrit mai dificulta les coses. Saura no ha trobat un sol document escrit en benasquès. A l’època medieval s’escrivia en català i a la moderna els estaments oficials van passar al castellà. Ara el poc que fan és amb grafia aragonesa, cosa que Saura no accepta. “Aquí ningú diu ‘aragonès’ ni s’identifica amb la parla que mos porten de fora...” —S’ha fet cap estudi sobre la gent que parla patuès? —No me fa goi fer-lo, serie una excusa per dir, “pels pocs que queden ia no val la pena...”. Un cop més ens hem de remetre als anys seixanta, quan el 99% de la població parlava benasquès, sols l’eludien l’albertre (veterinari; hi ha casa Menescal, que és el nom català antic), el metge i els guàrdies civils... Però els seus descendents ja no: “El fill d’un carrabiner de Salamanca que ara té setanta anys es va casar amb una benasquesa i els seus fills parlen patuès; això ara seria impensable.” Avui la llengua és moribunda, només la parla la gent gran i fins i tot els avis es dirigeixen als néts en castellà. “No és que la gent l’hagi abandonat”, diu Saura, “però el benasquès ha deixat de ser útil, ha vingut tanta gent de fora que no la podem pair, la d’aquí — 384 —

se n’ha anat, o va a estudiar fora... Ja es comença per la guarderia en castellà...” El que interessa és el turisme, el creixement... Tot s’ha capgirat. Hi ha classes de benasquès, però es fan en horari extraescolar i no tenen material pedagògic. Saura creu que, tal com es fan les coses, l’escola arruïna la llengua en lloc de prestigiar-la. “Cap llengua minoritària pot ser optimista, ni a l’Amazones ni aquí; ¿com podem competir amb Cervantes o amb Amenábar?, però nosaltres no tenim res on agafar-nos, la llengua ja s’ha abandonat.” El filòleg no té dubques que la fi del benasquès serà ràpida. Per a ell la situació del català és diferent “comparat amb això”, tot i que tampoc tant: “Sobreviurà si s’està en alerta constant i no es para de lluitar, però tothom s’acaba cansant de la lluita permanent...” Sortint de casa Chaime passo de nou per la plaça, proporcionada i bella, on hi han instal·lat un envelat perquè és Festa Major. La banda (nom molt apropiat) que ocupa el cadafal anuncia: “¡Del chico más guapo de Operación Triunfo, David Bisbal, Corazón latino, yeah!” Una frase que sintetiza sola el nou món, a la vall i a tot l’imperi on mai es pon el sol. Benasc és a tan sols tres o quatre quilòmetres, i feina hi tinc per a trobar el nucli original entre tota la mêlée turística. Passo bona part de la tarda a la vila i no sento una sola conversa en patuès, sols algun petit apunt gràfic. Un cartell firmat per les Dones de Quilles, però escrit en castellà, el bar cafeteria Els Ibons, o San Marsial, o Les Arkades (?). I Casa de la Bila (sic), segons l’ortografia aragonesa. El que m’espanta més és, però, l’església, absolutament desfigurada, convertida en un pastitx indigerible i amb unes pintures estridents als absis que em semblen una descortesia envers els fundadors romànics dels temples i els seus desdendents del segle xxi. Ennuegat, pujo cap a les altures, vers Çarller (Cerler), “El pueblo más alto del Pirineo aragonés. 1.450 m.”, segons indica un cartell a l’entrada. Pobra altura i pobre poble! Estic una bona estona fent voltes abans de localitzar-ne l’ànima. Quedava enlairat a l’entrada a l’esquerra i me l’he passat despistat entre un dèdal de magatzems, restaurants, botigues, edificis dels remuntaments de les pistes d’esquí... Just encarar el vell nucli, sento, per fi!, com una dona gran i un home d’edat mitjana parlen benasquès mentre avancen pels carrerons. De seguida l’una i l’altre es tanquen en sengles portals i tota connotació humana queda eclipsada del poble. En queda de l’altra: — 385 —

cartells de bars i turisme rural, però tot sembla buit i desestructurat. El que hi ha de bonic ha estat repassat i reconfigurat per a servir a ideals més profitosos que la vida tradicional. A Vilanova és l’únic lloc on trobo una pinzellada de patuès en la retolació dels carrers i altres topònims urbans, amb dues senzilles rajoletes que diuen: “Carrera de la Pllassa”, “La Puyadeta”, “Pllassa Mayor”, “Fuen de Saura”, “Casa de Arnau”... Però no miren prim i també hi ha El Callejón. Als indrets apartats com ara Sos la vida encara batega en la parla local. Sols hi ha un problema, que gairebé no hi queda gent i, a més, un gros cartell amenaça amb uns apartaments que ocuparan tan espai com mig poble. Aquest indret està incardinat a l’angle que formen les valls de Benasc i Castilló, a vista d’ocell de tot arreu i una perspectiva excel·lent sobre les dues vessants i l’Aneto, la xemeneia del Pirineu. L’església romànica, enlairada sobre els cingles, serveix de punt de referència. Per sota, Castilló de Sos ja no té res a veure amb el poblet que li dóna el cognom. La nomenclatura dels carrers segueix aquí el costum tan aragonès d’eradicar tot vestigi tradicional, a canvi d’enaltir els valors eterns de la hispanitat mès rància. Al que en podríem dir l’eixample, veig un detall de bilingüisme: Panadería / El Forno. Em donen el pa perquè l’assenyalo, atès que de patuès ni un borrall. Es pot anar a buscar el parlar tradicional als llocs apartats, però la desaparició és una simple qüestió biològica, perquè, amb sort, sols hi queda gent molt gran. Urmella se situa enlairat per sobre de Castilló i s’hi arriba per una carretereta costeruda i torta. El llogaret apareix, en ple mes d’agost, més desolat que no faria pensar un lloc tan turístic com Benasc. Algunes de les cases han estat recuperades, però moltes no, i no es veu una ànima enlloc. Pujo per un corriol cap al que fou el monestir del Sant Just i Sant Pastor, del qual sols s’ha conservat intacte, perquè es va convertir en l’església del poble, el temple abacial. Els cinc o sis edificis existents en aquest redol, clarament separats del nucli urbà, van ser un dia dependències del cenobi; així m’ho expliquen els habitants de casa Marcel·lina —situada a l’entrada—, un matrimoni gran, potser massa per a viure sol en aquestes solituds esquerpes. Ell, que va nàixer el 1924, té problemes a les cames i gairebé no es pot moure. Tenen un pis a Castilló, però es queden aquí tant de — 386 —

temps com poden, fins i tot l’hivern sencer si no és gaire rigorós, perquè la casa és molt assolellada, i s’hi està bé, malgrat que no hi tenen calefacció, sols “fuec de llenya”. Ara els hiverns ja no són com abans... Quan eren petits anaven a escola a Arasan, el poble de la vora, i sovint havien de caminar amb un metre de neu, i a dies no podien anar-hi perquè els vials eren intransitables. Quan els habitants de casa Marcel·lina eren joves hi havia al poble nou cases habitades, totes amb molta colla. En una hi havia nou “xicots”, i en una altra set... Ara ells són els últims, i amb ells es perdrà a Urmella el sediment dels segles. Aquest matrimoni són tot el vestigi que queda de la vida com sempre ha estat i també de la llengua local. Jo parlo en català i ells en patuès, i ni per un moment m’han demanat per una sola paraula o m’han fet cap comentari. Així ha estat sempre en aquestes valls. Els titulars de casa Marcel·lina em diuen que a Castilló i a Gavàs parlen com ells, però que a Benasc ja ho fan diferent; a Sant Feliu és com aquí, però ja tiren més a català, i a les Paüls ja és català gairebé del tot. Matisen, però, que a Castilló avui quasi tothom parla castellà. A mi l’accent, l’estructura, la música... del que diuen em semblen catalans; sols els diftongs i els finals de mot canvien. Els cullo algun vocable com marxar, per caminar, i ho atribueixo al gascó, que també ha influït en el parlar local, segons Ramon Sistac, malgrat que José Antonio Saura diu que això és limitadíssim. L’home diu també paraula, i la dona, per contra, palabra, que ja ha fet molta via en aquests llocs de transició. L’he sentida en castellà a bons parlants de Calassanç, Roda i Grist. “La iglésia, dreto entalto”. “Sallent” de casa Marcel·lina em donen una “cllau” rotunda que faig girar amb dificultat. A dins tot és atrotinat i polsós, però es manté, que és l’important. Una placa anuncia a l’entrada que el rector, que es va preocupar de deixar-hi el nom, va empendre una restauració el 1913. El temple es va començar a principis del segle xi en romànic llombard, però la construcció es va interrompre fins a finals del xii. El 1613 van enderrocar l’absis central i al seu lloc van alçar una torre amb la porta d’entrada actual. Darrere de l’església hi havia la residència de l’abat, que avui, molt modificada, és un habitatge privat. Casa Marcel·lina i la de la vora clouen el recinte per sota. Aquesta darrera va ser comprada pels avui ancians fa ja molts anys i l’han fet servir de quadra, una — 387 —

quadra amb una luxosa porta dovellada amb carreus treballats que contrasta amb l’humil romànic. Quan hi havia vida al poble, per aquesta porta —que ells obrien després de retirar els animals—, passaven les processons. Deixo Urmella caminant entre codissos i ortigues amb un regust agredolç, amb l’home i la dona de casa Marcel·lina a la retina. Ell movent-se amb crosses amb una dificultat extrema i ella aconformada amb la vida difícil de les muntanyes. Un mil·lenni d’història és a punt de cloure’s i molts se’n freguen les mans. Les cases que restauren són de francesos, madrilenys... El més notori de tots és un notari de València que s’ha fet un bunyol (xalet, en diuen al poble) al capdamunt, al punt més alterós del “llugar”, de manera que ha alterat la fesomia, l’skyline, d’Urmella per sempre. No cal dir que l’home s’ha preocupat de fer una cosa diferent de tot, potser per donar a entendre de forma pètria que la vida li va vent en popa. Les cases d’Urmella tenen la coberta de teula amb una inclinació discreta; ell s’ha fet un xalet suís amb una inclinació pronunciadíssima de pissarra gallega, que és el que ha vist per la televisió que es fa a muntanya. El resultat és que l’harmonia del conjunt ha quedat esguerrada. Eric Rohmer fa que un dels seus personatges es declari “contrari a la pena de mort, excepte per als arquitectes”. No podria el cineasta francès estendre l’anatema als notaris? A Bisaurri, cinc o sis quilòmetres per damunt de Castilló de Sos, la carretera comença a pujar, i aquí mateix s’inicia de nou la transició (en realitat la transició de la transició) en què es troba Sant Feliu de Veri. No aconsegueixo trobar una sola ànima al poble. Un cartell convoca els veïns per al sopar de la Festa Major del 18 d’agost, “en que se harán las parejas para el primer campeonato de guiñote”. El missatge personal es dóna en la parla local: “Acordatos que tenim que está tots.” A dos quilòmetres de Sant Feliu per pista queda la Múria, un llogaret on en els bons temps hi havia hagut cinc cases habitades. En una d’elles, un matrimoni vell m’indica que sols s’hi estan fins que comença el fred, en què se’n van a casa d’una filla a Graus. També tenen un fill a Barcelona. Sols hi ha una altra casa habitada amb un home sol, que a l’hivern se’n va a Montsó; així que tanquen el poble.

— 388 —

Se m’adrecen d’entrada en castellà, com passa sempre en aquests llocs, on existeix un complex de minoria, que aquí s’aguditza amb un sentiment d’etapa final. Es veu que no sóc el primer, la dona m’indica que han vingut altres persones que els han demanat, “que parlem com astí, no castellano”, i això els fa somriure. Diuen que el que enraonen ells és patuès, en tant que a Benasc és “més benasquès”. Identifiquen el seu parlar amb el de Castilló i opinen que a les Paüls ja parlen diferent, “més catalan, perquè estan tocant a la província de Lérida”. Donen per entès que aquest és mal país, “astí no es cria res, solo pomas salvatginas.” Les referències exteriors d’aquest matrimoni són Osca, Saragossa, Lleida i Barcelona, i a la resta de llocs, suposadament fora d’Aragó i Catalunya, els esmenten situats “per Espanya”. Malgrat que aquí la diftongació sigui més catalana, el parlar d’aquesta gent, com indica José Antonio Saura, sona ben patuès: fan tancau, poco, catalan..., i els plurals en as, com a Castilló i les Paüls. També ells diuen palabra. A tocar, a l’altra banda de la muntaya que arredossa el llogaret, hi ha Abella i Espés, ja ben catalans quant a la parla. Tornant a la carretera, arribo immediatament al coll de Fades, a 1.471 metres, just a la carena comença el català amb dos llogarets avui despoblats: Pedrafita i Sant Valeri. Joan Coromines va identificar com a catalanoparlant la gent que encara hi vivia i va desplaçar la frontera de la llengua un parell de quilòmetres a ponent, perquè fins a la seua visita el límit es posava a les Paüls. Des del coll de Fades s’estèn un altiplà suau fins al coll de l’Espina, on la carretera es desploma de nou. Tocant a les Paüls hi ha Vilarué, i en acabat Ardanué, amb sufixos aragonesos, tot i que aquí som ja de ple dins el català, però a tocar hi ha Senyiu, que segueix ja el model català (fa mal a la vista escrit Señiú). A les Paüls una dona que està escampant (escombrant, com al Pallars) al carrer em diu que a mal tronc heu anat a fer estelles, o sigui, a mal lloc he anat a preguntar —qüestions lingüístiques—, però sí, fa els plurals en a, com a Castilló, i el seu català, i el dels seus veïns, no ofereix dubte. Antoni Llemiñana, de ca Tonyo d’Espés de Dalt, nascut el 1921, em conta històries de la muntanya en perfecte ribagorçà. “Sí, sí, astí parllem català”, diu sense embuts, “però amb la a; no diem les — 389 —

vaques, sinó las vacas”. Aquí tampoc no hi ha faigs, sinó, faus o faias, que donen faueras, i les coses no s’havien vist, sinó que s’eren vist, i no es belluguen, sinó que botgen. A mig camí del fort desnivell que es despenja cap a la vall de la Noguera Ribagorçana hi ha un dels racons més encauats del Pirineu, la vall de Castanesa. Rafael Navarri, que va nàixer el 1925, diu que tot i que són a l’Aragó, sempre han tirat més cap a Catalunya, “fins i tot en el vestir”. Ell recorda un home del poble que tota la vida va anar “amb la típica gorra musca catalana i calça curta”. “Sempre va vestir així, no portava altra cosa”. Aquest home va morir als noranta anys a mitjan segle xx. Aquí sempre han estat a cavall dels dos països, des de les mesures (tant comptaven en arroves catalanes com aragoneses) fins als matrimonis. Amb la mateixa naturalitat que em descriu aquestes coses, Rafael em refereix el cas de les encantades, les conegudes fades del Pirineu, que no paraven de rentar llençols. Vivien en una cova al prat del Francès i feien bugada quan va passar l’amo de la casa que dóna nom al prat, que era una de les bones del poble, i els va pendre unes estovalles. “Franceset, Franceset”, li van dir, “de pobre no te’n veuràs, però amb caldo de gallina no moriràs pas”. Això volia dir que no acabaria els seus dies d’una manera tranquil·la. Efectivament, va morir travessant amb el cavall el riu a prop de Roda d’Isàvena. El corrent baixava crescut i el cavall no volia passar, però Francès li va dir: “al cel o a Roda”, i va ser la primera opció, perquè es va ofegar. —I això quan va passar? —Nosaltres no ho hem vist, ho hem sentit contar a la gent gran. No fa gaires anys va morir una dona de casa Francès que encara guardava les estovalles. Al fons de la vall, a tocar del riu, la DGA ha instal·lat una guingueta d’informació turística, situada a cent metres de la ratlla amb Catalunya. La noia que l’ocupa no entén el català. Remunto la vall de Boí, que durant segles va ser un dels tresors més ben guardats del Pirineu, també des del punt de vista lingüístic. Com espelmes en el paisatge, els campanars romànics que l’han fet famosa despunten disciplinats al llarg de la carretera. M’aturo a Erill-la-Vall i m’agafa una taquicàrdia quan comprovo que acaben de construir un bloc pretesament de disseny encastat a l’església — 390 —

mil·lenària. A qui hem d’aplicar ara la sentència d’Eric Rohmer? Boí és a tocar, i en un banc instal·lat vora la capella d’hivern un grup de veterans del poble desgrana històries de muntanya. Josep Garcia conta el cas de l’últim ós de la vall, mort el 1915 o el 1916. “En un bosc de baürtes a Coma Besurts, darrere del xalet de la Farga, el meu pare va trobar una cabra morta per l’ós quan anava a buscar bilandre. Va baixar al poble, va agafar un grapat d’estricnina i va tornar a impregnar la carronya. Efectivament, l’ós va anar a berenar i va quedar mort sobre una soca, de manera que es va pensar que encara era viu quan el va trobar. Era un animal molt bonic, devia passar dels 200 quilos.” L’urpa de l’ós és encara clavada darrere de la porta del corral de Pei, com era tradició a tot el Pirineu. Josep aclareix que el biladre és una herba que feien servir, un cop bullida, per a traure la sarna de les ovelles, i baürta és un bosc on hi ha tot tipus d’arbres. El so de la paraula fa sospitar... Efectivament, és preromana, conservada encara en aquest lloc que va ser remot fins no fa gaire. La mateixa paraula convertida en burta o bultra és molt popular al Segre mitjà, on té el mateix significat que a Boí o l’eixampla per a bosc de ribera. La segona accepció és pràcticament un senyal d’identitat a Balaguer, on la tenen com a paraula exclusiva de la vila. Acabem sent una bona colla de gent asseguda a la placeta on es parla pel gust de la nostàlgia i per la revolada de la conversa... —Aquí vivíem en una misèria que ara sembla impossible. A casa, els pares havien de tancar el pa amb cllau, perquè si no el pispàvem. —Quantes vegades anàvem al trumfar i fèiem bullir les trumfes allà mateix perquè estàvem morts de gana! —Jo recordo que de petit havíem fet una hora i mitja de camí per a anar a robar cascavellicos [unes prunes menudes] a les Cabanasses. —I llavors..., que no hi havia carretera. A Boí la carretera va arribar el 1952; abans hi havia un camí de ferradura per als carros que puiava i baixava com una muntanya russa, perquè passava pels pobles, però si no portàvem animals agafàvem sempre la drecera, que anava pel fons de la vall. —Les primeres sabates que vaig tindre me les van donar a l’exèrcit. — 391 —

—Ara hi torna a haver xiquets al poble, però pensàvem que això s’acabava, perquè durants molts anys no n’hi ha hagut, potser un o dos... Quam nosaltres anàvem a estudi érem quaranta. Aquests homes parlen encara ribagorçà, però amb les traces dil·luïdes. Alguns diuen bllanc i plloure, però uns altres ja els han substituït per les formes que porten els turistes. Un m’arriba a parlar dels “llacs” d’Aigüestortes. —Com llacs? —Bé, nosaltres sempre n’hem dit estanys, però com que la gent que puia a vegades no ho entén... —N’hi ha un altre al qual el seu nét el commina a dir clau i blanc en lloc de cllau i bllanc, i vermell i no roig. —Roig o roi? —Roi, roi..., però ve tanta gent de fora... Personatges del poble van desfilant pels records d’aquests homes, com mossèn Joan, que va ser rector durant 52 anys, que sempre empaitava els nens, convertits avui en padrins, amb un totxo (bastó) quan el feien enrabiar. Un altre nom propi evocat és Joan Coromines, que va venir durant molts anys i es passava estius sencers a Boí. Tots els presents van conversar llargament amb ell. Recorden com el filòleg els aturava al mig d’una conversa i interrogava “com ho has dit, això? Repeteix aqueixa paraula!”. “Passàvem diumenjades senceres xarrant”, recorden, “i ens feia dir coses i contar històries de tots els Pirineus”. “Només feia que beure i fumar”, i tots els tertulians el van acompanyar una vegada o una altra a muntanya. El que més va passejar amb ell va ser un pastor que es deia Ramon Gil, ja mort, que devia ser una espècie d’arxiu ambulant, perquè el va fer caminar més que a ningú i no parava de fer-lo garlar. El mestre va deixar escrites pàgines abrandades sobre la bellesa d’aquestes valls. Era habitual que s’aturés en un punt alterós dels molts que atenyia i exclamés una soflama de l’estil: “A ponent tenim el massís imponent del Comaloforno i els Beciberris; a llevant el Montsent, el Mairena o el Monestero, i per sota la catifa esponerosa de les valls amb l’herba fresca i tantes flors... Algú coneix una mostra de bellesa més nítida que aquest paisatge?” Amb 64 anys, Coromines va pujar encara al Subenuix, “un dels més grans gegants de la regió, escarpadíssim cap al cim; 2.949 alt. Forma el trifeni entre Cabdella, — 392 —

Espot i la vall de Boí. L’única veritable escalada que he fet en ma vida, el 21 de juliol de 1969, encordat amb P. Gabarró i R. Vila”, tal com va deixar excrit el 1980 a Toponímia de la vall de Boí. Trobo R. (Rossend) Vila, que va nàixer el 1927, eixarcolant al seu hort al capdamunt del poble. És un dels grans coneixedors de la comarca, de la qual ha elaborat una quinzena de mapes topogràfics. Recorda que Coromines va ser fidel a la vall i a les seues crestes fins a l’últim moment, fins que ja no podia caminar i va morir la seua esposa. Gràcies a Coromines, els enrevessats noms de la regió han quedat establerts amb propietat, perquè alguns havien estat destrossats per escrivents i passavolants: Es deia (es diu) Travessany o Tramesane per Travessani, Rodó per Redó... i el Comaloforno va arribar a ser de tot, a vegades amb giragonses que l’acosten molt al conegut líquid anestèsic. I fins i tot han inventat la serra dels Cómolos, on hi ha diverses comes convertides en comos. De Travessani, per exemple, el filòleg va haver d’explicar que, com en el cas del pallarès Gireni, és un mot del vell romanç precatalà que ha quedat fossilitzat en aquests cimalls, i aquí, contràriament a altres indrets, mai han passat a ser Travessany o Gireny. Però Vila també ha recorregut molta muntanya i ha llegit molts llibres, i assegura que en alguns topònims cal esmenar Coromines. Segons els seus arguments, basats en tota una vida de conviure amb aquest paisatge, el pic que el mestre va anomenar dels Abellers (emplaçat a la zona perifèrica del parc d’Aigüestortes), és en realitat l’Avellaner, perquè la partida dita dels Abellers, d’on el filòleg va treure el nom, queda molt distant. Es diu Avellaner, segons Vila, perquè té la forma d’una dent canina, que a Boí és designada amb aquest nom. Coromines en va pendre nota quan li ho va dir, però no sap que hagi aparegut cap rectificació enlloc. El cartògraf excursionista crida també l’atenció sobre la serra de Tumeneia, un nom que figura a tots els mapes. Aquest és el topònim al vessant aranès, però a la vall de Boí se li ha dit sempre la Serra dels Estanys Gelats. “Coromines estaria molt amoïnat, perquè ara s’està perdent el nom”, assegura. En la toponímia hi ha altres neologismes capriciosos i capciosos que Vila diu que cal rectificar. El cim que a tot arreu figura com el Pa de Sucre (a l’estil de Rio de Janeiro) és en realitat el Pic Redó de la Serra dels Estanys Gelats, i la Punta Harler —que pren el nom — 393 —

d’un muntanyer—, és la Pala Alta del Riu Malo. La vall de Boí desemboca a les darreres cases del Pont de Suert, on José Villaverde obre com la cova d’Alí Babà l’obrador situat als baixos d’un bloc de pisos. En un espai diminut, hi ha un banc de treball i centenars d’objectes atapeïts en prestatges que recobreixen totalment les quatre parets. Sols tenen en comú que els ha fet José amb les seues mans; són de fusta o de pedra, i hi ha de tot: autoretrats, una estàtua de Felip de Borbó (el darrer), miniatures d’edificis, bastons amb poms que representen caps de gossos, ballarines, pallassos... Tot perfectament arrenglerat amb una pulcritud extrema. Aquest petit cubicle que mostra orgullós és ara l’univers de José, un cop jubilat, després que es passés tota la vida a la muntanya tallant pedra. Va deixar Galícia als 23 anys i el seu cas podria ser la fotocòpia de molts milers de persones, que als anys quaranta, cinquanta i seixanta van ser xuclats cap a aquí per un dels grans deliris desarrollistes del franquisme. Va venir per a fer un pont a la carretera de Senet, i aviat va portar-hi la família, perquè hi havia feina per a tothom. A la majoria els instal·laven en barracons a la vora de les centrals o les preses en construcció, i totes les bordes, les quadres i fins i tot les coves de la comarca van albergar nouvinguts. Ell era picapedrer, però gràcies al seu bon ofici, li van encomanar feines especialitzades, com la pica baptismal de l’església nova del poble. L’església, la carretera, les cases..., les preses, els pantans, les centrals hidroelèctriques..., tot ho bastia aleshores la Companyia, que era mestressa del cel i de la terra, i fins de les entranyes del subsòl. La Companyia, el nom de la qual encara es pronuncia amb reverència per aquestes altes valls, era Enher, gairebé Déu. José va viure tot el procés. El 5 d’abril de 1946 el BOE publicava que el Ministeri d’Obres Públiques atorgava a l’Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana la concessió de la Noguera i dels seus cabals tributaris. D’aquesta manera, no sols els rius, sinó tots els torrents, barrancs, rierols i estanys de l’Alta Ribagorça quedaven a disposició de l’empresa estatal. A partir d’aquest moment, la vida d’un poblet aïllat i pagès anomenat el Pont de Suert va sofrir un daltabaix contumaç i irreversible. En uns pocs mesos, els 470 habitants de la vila i la seua rodalia es van multiplicar per deu, i en uns pocs anys, per vint. En paraules — 394 —

de l’exalcalde Odó Ventura, “hi va haver un canvi radical, brutal és la paraula exacta: gent amb una altra llengua i un altre model de societat van arribar de cop i van eclipsar els que portaven aquí generacions, fins al punt que la cultura externa va ofegar l’autòctona”. “Encara ara es parla de gent de fora i gent del poble, tan caòtic va ser l’encontre. Avui el Pont de Suert és el resultat d’aquest procés, amb els nouvinguts que s’han integrat, com és el meu cas, i altres que ja no ho faran mai.” Quan la Companyia va arribar, l’única via que comunicava el Pont de Suert amb l’exterior era una pista “infernal” que anava a la Pobla de Segur. Hi havia una altra pista similar fins al veí Vilaller. Totes les altres vies de comunicació eren camins de ferradura. No cal dir que el castellà era àmpliament desconegut aleshores, i moltes vegades els contactes es feien amb França, sovint més pròxima que les terres baixes. Però Enher, cèl·lula energètica del règim, es va aplicar molt a portar fins a aquí el progrés i una altra llengua. El 1947 arribava ja Francisco Franco, Generalísimo i Caudillo de España, a bord d’una vagoneta que era el primer vehicle que recorria el túnel de Vielha. Amb l’electricitat, els maquis que operaven a la Val d’Aran van quedar desactivats. José Villaverde, que parla encara un castellà amb accent gallec, recorda perfectament aquestes visites, en què el portaven des de Barruera al Pont, com a tots els treballadors escampats per la comarca, per a aclamar el general. Franco va venir quatre vegades precedit per les càmeres del NO-DO i sempre inaugurava un parell de pantans i centrals. Avui, els nens del Pont de Suert que parlen català ho fan amb accent més aviat de Lleida que no del punt geogràfic on es troben, i n’hi ha molts que sols usen la llengua amb què els seus avis van arribar fa quaranta o cinquanta anys. La carretera s’estira fent giragonses sobre la ratlla del mapa. Comunidad de Catalunya. Provincia de Lleida, apareix en un revolt com una constatació, però aviat en sortim. En quina comunidad som ara? Sopeira té un altre dels cenobis més característics de la Ribagorça medieval, Alaó, que com en tants altres casos només ha conservat l’església. De la part baixa del poble estant, tocant al riu, avui pantà, el circ de pedra que dóna nom al poble (sota la peira) — 395 —

impressiona. És com estar encerclat per masses poderoses i immutables, absolutament desproporcionades amb l’escala humana. De seguida es nota que aquí passa alguna cosa perquè a la barraqueta on es venen els tiquets d’entrada hi posa “Oficina de Turisme”, i en acabat tots els rètols més recents del poble estan en català meridià: “Font del Manco”, “Font d’Escales”... i “Plaça de l’Alta Ribagorça”, doblement herètic, perquè dient-se aquí pllaça no pot estar més que en català estàndard; a més que per als de més enllà això no és l’Alta Ribagorça, sinó la Ribagorza Oriental. Sens dubte aquí hi ha algun contuberni activat. Vaig a casa de Glòria Francino, la persona que ha estudiat a fons la toponímia local, però és fora: “Avui s’ha escunçat així”, em comunica sa mare. Coneixia el verb escunçar (escaure) per Ausiàs March, i no està malament retrobar-lo viu. Abans d’entrar a Areny s’evidencia una dura pugna entre el nom real i l’oficial, que és ni més ni menys que Arén —Déu n’hi do— amb una Y esborrallada i reescrita diverses vegades. Passo una bona estona a l’assossegada botiga de queviures de la plaça, que sembla tan immutable com les roques de Sopeira, amb els productes del camp acabats de collir, el propietari que compta en pessetes a nou mesos de la mutació, i un tempo suau i cadenciós que agombola les accions i les paraules: era vingut, enlloc d’havia; llevar-se per aixecar-se al matí, com a Barcelona i contràriament a Lleida, préssec i no prèssic, com a Lleida, o mullarero, com a Fraga, tirar dret i no recte... Amb tot, la parla és gairebé la mateixa que al Segrià (la primera comarca oficialment catalana seguint la carretera), però adornada amb paraules genuïnes i i formes antigues. Abans d’arribar al Pont de Montanyana trenco a la dreta per conèixer el poble primigeni, Montanyana, que avui ha perdut tota entitat perquè s’ha quedat sense gent, malgrat que sols està a un quilòmetre de la carretera. Conserva, però, els vestigis d’un passat medieval robust que l’associació Amics de Montanyana pugna, en un esforç prometeic, per preservar. El poble es dreça a les dues bandes d’un barranc i és format per un conjunt de cases de pedra i carrers medievals molt notables, coronat tot per una estilitzada i sòlida església romànica i les restes d’un castell amb torrasses cilíndriques. Dues nenes de cinc i sis anys se m’adrecen en castellà i responen en xava quan els contesto. La seua àvia viu aquí, però elles són de — 396 —

Barcelona. S’han educat en català, però no diuen els pronoms en i hi, segons el fenomen degeneratiu tan escampat entre els més joves. Els Amics estan restaurant els edificis principals, però els queda molta feina per davant. Es nota que les administracions no tenen la mateixa sensibilitat que ells, ni per les qüestions monumentals ni per les idiomàtiques. En un panell informatiu, naturalment oficial, s’hi destaca l’existència d’una casa anomenada Chuanchordi, que ja són ganes. També li haurien pogut posar Juanjorge, total... Els desvaris toponímics continuen amb els pobles anunciats a la carretera: Luzás, Pilzán, Estopiñán, Nachá..., que són fàcilment reconeixibles amb algun retoc: Lluçars, Pilçà, Estopanyà, Natjà... Guaita! Más Blanc, Castillo del Plá... Aquí els ha donat per posar-hi accents...

— 397 —

centre

L’allau metropolitana Santa Coloma, Cornellà

La plaça de la Vila de Santa Coloma de Gramenet té realment aspecte de plaça de la vila, amb l’ajuntament, que té un balcó molt municipal amb quatre banderes, un espai on la gent pot fer una certa vida social, un bar... Del bar estant, Jaume Patrici Sayrach i Fatjó dels Xiprers em fa notar que la bandera espanyola sempre apareix desplegada i ufanosa, i la senyera, en canvi, entortolligada i replegada, “ja som uns quants que ho hem remarcat i és una casualitat que sempre estigui així”. Jaume Patrici Sayrach i Fatjó dels Xiprers ha viscut com ningú el batec social i urbà de la ciutat en les darreres dècades. Sortit del seminari, el 1965, va demanar una destinació que el posés en contacte amb els més necessitats per a fer una feina social de base, i el bisbat el va enviar aquí. “Em sentia identificat amb l’anomenada Església dels pobres, volia estar amb la gent més senzilla i més maltractada, tenia una preocupació humanitària i volia treballar per la integració.” Aquesta es va convertir immediatament en la seua ciutat. Va fundar una parròquia al Fondo, el barri més marginat de tots, i allí es va convertir en valedor de totes les causes dels nouvinguts —perdudes i cercades—. Era una època de silencis, i ell cedia l’església a tothom, per al que convingués, fins al punt que posava una gran tela davant de l’altar perquè els reunits se sentissin lliures de la presència del sagrari. Van venir les primeres eleccions, i ell va entrar a l’Ajuntament i s’hi va estar dotze anys com a regidor d’Urbanisme i en acabat de Planificació. Més tard va fundar diverses revistes d’àmbit local; la darrera és Fòrum Grama que apareix cada mes, i ha continuat implicat en tota la feina de base pensable en una ciutat com Santa Coloma, de les que més ha sofert el fenomen convuls de la immigració i, sovint, de la marginació. “Arribaven sense res, desposseïts, esmaperduts... no sabien què fer ni on anar, — 401 —

i la parròquia sovint els servia com a punt de referència, com a lloc on trobar gent com ells i una orientació en una societat que desconeixien totalment.” Santa Coloma va ser una vila pagesa tranquil·la fins que l’Exposició Universal de 1929 va encetar un camí de no-retorn. Les obres van expulsar milers de persones que vivien en barraques a la muntanya de Montjuïc, que a partir d’aquell moment havia d’irradiar la llum de la nova Barcelona universal, i molts treballadors van arribar de tot Espanya per a treballar en les obres. Les anomenades Cases Barates, a l’altra banda del Besòs, però encara municipi de Santa Coloma, van servir per a entaforar tota aquesta caterva de desposseïts que eren útils de dia i feien nosa de nit. Els nouvinguts van alterar totalment la vida tranquil·la del poble, fins a aquell mateix moment un racó rural plàcid del Pla de Barcelona encara molt distant de la capital i on a penes es coneixia el castellà. —Les Cases Barates del Bon Pastor van representar un pes enorme que Santa Coloma no podia pair. Hi havia un capellà que hi feia l’obra social, Joan Cortinas, que anava a demanar ajuda a Barcelona, i li deien que no li’n podien donar perquè era per a un altre municipi, així que entre tots van promoure’n la segregació i avui pertany a Barcelona. La Santa Coloma de sempre es va mantenir més o menys inalterada, fins que entrats els anys trenta va venir una segona onada de gent de fora; eren sobretot murcians, aragonesos i valencians de l’interior, de parla castellana, que perseguien el somni visionari de Francesc Macià de la caseta i l’hortet. Aquest era encara un municipi rural i aquesta gent van construir-se al voltant del nucli antic casetes sòlides de planta baixa amb jardinet, moltes de les quals perduren avui i alegren amb un esquitx de verd i humanitat l’eixample de blocs i maó apressat. Aquests nous veïns es van convertir pràcticament de seguida en catalans i es van fondre amb els colomencs de tota la vida d’una manera natural, així que quan als anys seixanta va arribar una altra onada tempestuosa de gent del sud i del centre d’Espanya van reaccionar com la resta, desconcertats. —M’ho contava en Manel Moll —explica Jaume Sayrach— que era nascut a Santander i havia vingut aquí als anys trenta: no se’n sabien avenir, tot va quedar desbordat. Santa Coloma tenia alesho— 402 —

res 35.000 habitants (13.000 abans de la primera onada) i en una dècada va passar als 140.000. Això era un poble, amb una trama urbana de poble, envoltat d’hortes solcades per camins de tartana, i van començar a sorgir pertot arreu blocs informes i cases improvisades d’auto-construcció. La gent de sempre van quedar retrets, tancats i acollonits. Va desaparèixer tot signe de cultura local; era ple franquisme i no hi havia un sola nota que permetés pensar que érem a Catalunya. Excepte el Centre Excursionista Puig Castellar, que va mantenir deliberadament la flama del país, però allí sols hi havia els del poble i els fills dels arribats als anys trenta, que eren exactament com ells. A les parròquies, on tractàvem amb els que arribaven, tot ho havíem de fer en castellà, però els rètols i les capçaleres eren en català, perquè veiessin —molts no ho sabien— que aquí es parlava una llengua diferent a Andalusia. Sayrach explica que els arribats als anys trenta es van catalanitzar de seguida, perquè llavors a Santa Coloma no se sentia altra llengua que la del país. Però en aquesta segona onada això va ser ja impossible; primer perquè el català estava ocult i perseguit per la dictadura, i en segon lloc perquè l’allau va ser tan gran que els catalans van quedar eclipsats i durant molts anys, excepte el petit reducte central, es va viure sols en castellà. —El poble estava ben equipat, però els suburbis eren indignes: no hi havia aigua corrent, ni clavegueram, ni asfalt, ni escoles... Amb tot, no hi va haver conflictes, els colomencs van viure el trasbals amb una mena de repressió psíquica que continua existint. Encara hi ha la sensació “dels de fora”, i han acabat formant-se dues comunitats; d’una banda el poble antic, amb plena consciència catalana, i de l’altra la resta, molts dels quals fan militància amb les cases andaluses i la Romería de Nuestra Señora de la Cabeza. Vivim tranquils, però no hi ha diàleg entre les dues cultures. —I què ha passat amb els fills dels arribats els anys seixanta? —Hi ha de tot, alguns han après català i uns altres no. La majoria dels fills dels meus amics andalusos parlen català. Justament va venir una mexicana que feia una tesi doctoral sobre el “conflicte” lingüístic esperant trobar tensions, i es va sorpendre quan va veure que en una reunió de vint-i-cinc persones gairebé tots procedien de fora i tots sabien català. —I hi ha hagut integració a la inversa, catalans que s’han passat — 403 —

al castellà majoritari? —No. Conec el cas d’una noieta jove que s’ha passat al castellà perquè és la llengua de relació entre els joves del barri i està emprenyada amb els seus pares catalanistes. Ella ha adoptat el castellà com un altre s’hauria posat un piercing, però és l’únic cas que conec. —I què passa amb els més joves, els néts de l’onada dels anys seixanta? —Tots són perfectament competents en català, però no el fan servir. Si tu els parles en català, alguns, sols alguns, t’hi contesten, però espontàniament no l’usen mai. Els adolescents parlen castellà. L’escola pública ha fet una integració modèlica (la privada no tant), però tret d’això no hi ha elements catalanitzadors, o n’hi ha menys. És la nova línia de l’Ajuntament, sols es fa el que dóna vots i ja els va bé que tot sigui en castellà, no hi ha política catalanitzadora. Tots saben la llengua del país, però no hi ha militància. Ja no impera l’eslògan que nosaltres havíem introduït. “Santa Coloma, ciutat catalana”, el que és oficial es fa en català, però tota la resta és en castellà, per defecte les coses es fan en castellà. L’alcaldessa anterior havia nascut a Andalusia, però era una militant catalanista i s’enorgullia d’haver-se integrat; ara això s’ha acabat. Nosaltres teníem la idea que els que arribaven s’havien de catalanitzar. Ells no. I ara ja no hi ha moviments de joves que engresquin. Fa vint anys existia la Joventut Obrera Cristiana, o la Joventut Comunista, que eren factors aglutinadors i catalanitzadors. Ara la gent està molt integrada sociològicament, però tot es fa en castellà. La llengua catalana no passa per un bon moment. El català no serveix perquè tenim una societat bilingüe. Què vol dir bilingüe? El bilingüisme és nefast. Catalunya té una sola llengua i molts parlen castellà. A Catalunya hauria de ser necessari el català, i ara no ho és. No ho és ni culturalment, ni políticament, ni comercialment, ni socialment... I l’oferta que existeix des del punt de vista cultural no és atractiva. Conseqüència: la llengua no té prestigi, no és in, no fa maco... Quan jo vaig venir a Santa Coloma, la llengua era perseguida, però tenia dignitat. A Espanya hi havia una admiració per Catalunya i ara això no ho veig enlloc. Als joves se’ls en fot, i molts fins i tot se’n declaren enemics. A Santa Coloma hi ha un grup anomenat Santako Boys que té una actitud contrària al català. És una colla reduïda, però es vanten — 404 —

de ser espanyolistes, una cosa impensable fa poc temps. Encara avui, cap entitat cultural, recreativa o esportiva posa la bandera espanyola a la façana. Si són penyes andaluses, hi tenen l’andalusa i, sempre, la catalana. També hi ha fills d’emigrants que militen a Esquerra Republicana, “però aquests són moviments reduïts, la majoria de la gent és indiferent a tot i com que no hi ha elements que prestigiïn el català, ho fan tot en castellà”. Jaume Sayrach pensa que la política lingüística no s’ha conduït de manera adequada. Ell va crear el centre de normalització lingüística de Santa Coloma, i no va voler dir-li així, sinó que el va batejar amb el nom neutre d’Heura, i els seus continguts eren actes culturals de nivell, ja fos en català o castellà, “i tant de bo n’haguéssim pogut fer en anglès i francès, que la gent digués ‘aquí sí que fan coses interessants’... És així com arrossegarem la gent cap al català, a través d’una cultura de nivell; amb bon rock català, amb bon cine en català..., que ara no existeix. Ara a Heura hi fan sols classes de llengua i no engresca ningú. No importa fer coses en castellà si aquestes donen a conèixer la cultura catalana. ‘Caldria omplir la gent de cultura catalana i aquesta acabaria adoptant la llengua’.” Sayrach va demanar a Jordi Pujol la creació d’un centre català de cultura “en majúscules”, però no hi ha hagut resposta. Ara l’única entitat que es mou en català és el Centre Excursionista, mentre que hi ha catorze o quinze entitats de caire andalús tipus Peña Rociera o Peña de la Niña de la Puebla. —Em fan por els nostres polítics, que són massa febles —reflexiona el veterà lluitador—, aterren per aquí i es venen l’ànima pels vots; es fan la foto amb el de Radio Tele Taxi o a la Federación de Casas Andaluzas de Cataluña (FCAC) sense cap intenció de construir un discurs més sòlid. La immigració andalusa és l’epopeia més gran de la Catalunya actual i això s’oblida per les sevillanes. Sayrach diu haver après molt dels andalusos, però dels andalusos que van arribar aquí, els treballadors. Ara la màxima expressió de la FCAC és una romeria al santuari de Sant Jeroni de la Murtra: —Els cabecillas es posen un barret cordovès, una faixa i uns pantalons arrapats, i jo els dic que s’estrenyen els collons i es tornen señoritos: reprodueixen els esquemes que els van fer emigrar de la seva terra; ja no se’n recorden que se’n van haver d’anar per culpa — 405 —

dels señoritos. Als andalusos que ja estan integrats aquestes actituds els repugnen, i aquestes són les que fomenten els nostres polítics que vénen a fer-se la foto. Hi va haver molta gent que va lluitar pel pensament català quan ells van arribar (gent del PSUC o de moviments cristians) i ara es fomenta un folklorisme absolutament superficial. Una cultura forta ens uniria molt, però ara no existeix. Com corroborant les paraules de Jaume Sayrach, comprovo que a la barra del bar on som tenen el Punt Diari del Barcelonès Nord, un diari fet i pensat en català, quan tot apareix escrit en castellà (llevat de Serveis/Servicios), sona música andalusa pels altaveus i els cambrers s’expressen únicament en la llengua forta. “Si hi ha un bon producte en català, o si és necessari, es consumeix, el problema és que no n’hi ha.” Quim Varela, un jove de 24 anys que ha acabat enguany la carrera de disseny gràfic, s’asseu a la nostra taula per a parlar amb en Jaume de la maquetació del darrer número de Fòrum Grama. Ell és d’aquí i coneix bé els comportaments dels joves de la seua generació. Tots saben el català, però rarament se’n serveixen. —Els joves saben que són a Catalunya i que no poden prescindir del català, però per a ells és la llengua de l’ensenyament i poca cosa més. Alguns només l’usen si repliquen un catalanoparlant, i molts mai, mai!, i només que en un grup n’hi hagi un que parli castellà, aquesta és l’única llengua que s’hi sent. Si els matrimonis són mixtos, el català es conserva. La mare d’en Quim és andalusa, però va arribar amb vuit anys i a ell ja li ha parlat en català. Jaume Sayrach em duu a conèixer la ciutat que tan ben apamada té. I comencem per l’ajuntament, on tot és escrit en català, que hi és la llengua habitual de treball. El sacerdot saluda un funcionari que es diu Rodríguez, fill d’andalusos i casat amb una castellanoparlant —Què parles amb la teva dona? —Castellà. —I amb els teus fills? —Català, naturalment! Aquest és el cas també de Josep Lluís Sánchez, el responsable de l’àrea municipal de Solidaritat, que ens convida a seure. Totes les activitats que ell promou des de l’ajuntament es fan en català, i les reunions també se solen fer en aquesta llengua, tot i que quan — 406 —

algun acte sembla molt castellà es canvia. “La premi Nobel de la Pau Rigoberta Menchú ens va donar una lliçó en aquest sentit, perquè ho vam preparar tot en espanyol perquè venia i ella va parlar en maia quitxé.” Josep Lluís Sánchez ha hagut de recórrer personalment un llarg camí fins a aquest punt. Va nàixer el 1965 a la barriada del Fondo, on no sols no hi havia una sola persona que parlés català, sinó ni un sol nom; va viure tota la seua adolescència sense cap indici de res que fes pensar que era a Catalunya. El primer contacte amb la llengua del país el va tenir amb un professor d’Òmnium Cultural que anava a la seua escola a fer una hora de català a la setmana. Però als disset anys es va decidir a parlar-lo. —Malgrat l’ambient contrari, a tots ens semblava molt important el català. Tot el meu grup d’amics hi assistia a classes, teníem el mètode Ruaix i el consultàvem contínuament, i recordo que jo em feia llistes de paraules i les portava a la butxaca. Tots teníem clar que calia saber el català i que era un prestigi social parlar-lo, i tots els joves s’hi esforçaven. L’havíem d’usar a l’ajuntament i quan entréssim a la universitat el necessitaríem... Recordo que em deia: “has de parlar-lo més, has de llegir-lo...”, i em quedava a llocs on hi havia gent que el parlava per a practicar-lo. Em comprava l’Avui —la majoria dels meus companys ho feien—, per a apendre’n. Ara això ja no existeix, els joves s’han escolaritzat en català, però no li donen cap valor, ni tan sols el parlen. Als nois de quinze anys els és igual. Jo a l’institut vaig considerar que la llengua era important, i per a tots els que encara no el parlaven era l’assignatura pendent, sense cap llei que ho imposés. Ara això passa amb la informàtica i no amb el català. Els joves dominen la llengua i no li donen importància; o, pitjor, no troben un ambient on puguin usar-la. Jaume Sayrach intervé per a recalcar que en aquell temps la cultura catalana era atractiva per als joves. Nois com en Josep Lluís van fer una campanya importantíssima el 1975 per a recollir signatures i diners a Santa Coloma per a promoure el primer diari en català, l’Avui. “Per contra, ara sols brilla la televisió del règim, que juga un paper castellanitzador i alienador terrible. Aquí els andalusos van lluitar per la catalanització com un ingredient necessari en la democràcia, i avui els joves se’n riuen d’això.” Josep Lluís Sánchez ho corrobora: “Ahir van venir els alumnes d’un institut a un acte — 407 —

promogut per Greenpeace i tots parlaven en castellà. Jo em trobo sol a les reunions parlant en català: ja no és defensa res i el castellà ha esdevingut l’única llengua pública, fins al punt que fins i tot els catalans de soca-rel s’adrecen als altres en castellà.” La història dels pares d’en Josep Lluís és un exemple dels que van arribar als anys seixanta, els que tantes coses han ensenyat a Jaume Sayrach. —El meu pare és de Peñarroya i la meva mare de Villanueva del Duque, al nord de la província de Còrdova, una terra amb molt pocs recursos on no hi havia altre mitjà de vida que la mina. El meu pare hi va treballar i sempre diu que és viu perquè va venir cap a aquí, perquè els seus antics companys i els parents que eren miners van morir de psilicosi. Això ha fet també que jo no tingui altres referències que Catalunya, perquè ells ho van passar tan malament que no ens han transmès records positius del poble. A més, tota la família ja és aquí: van venir els avis i els set germans de la meva mare. Ells se senten una mica apàtrides, no són catalans del tot, però tampoc són d’allà. La meva mare diu que en part no és catalana perquè no parla la llengua, però que també ho és perquè fa moltes coses que sí que són d’aquí. La dona d’en Josep Lluís és també castellanoparlant de naixença, però el matrimoni ha convertit el català en la seua llengua familiar. —Quan tens un fill, et replanteges quina és la teva llengua, si la que t’han parlat els teus pares, o la que tu li transmets. Jo crec que és ara quan el català ha passat a ser de veritat la meva llengua, fins al punt que fins i tot la meva dona i jo l’hem adoptat en la nostra relació. El carrer Major, que discorre darrere de la casa de la vila, una via estreta i lleugerament curvilínia de cases baixes amb façanes senzilles i blanques, s’expressa majoritàriament en català, tant pels rètols com per la gent de les botigues. Els dos homes que atenen la impremta amb la qual treballa Jaume Sayrach s’expressen en català i el que ens atén explica que s’ha casat amb una castellanoparlant i que cadascú parla en la seua llengua als seus fills, però aquests parlen en castellà. La noia de la copisteria contesta en català en Jaume, “i és castellanoparlant”. En Sayrach s’atura a saludar un matrimoni —Encarna Hellín i Joan López— que s’expressen en un accent pràcticament montserratí — 408 —

—“català repicat”, en diria Renada-Laura Portet—. Els dos van arribar amb l’onada dels anys trenta i expliquen que la gent del poble encara no s’ha fet ara a tota la marea que els va arribar als seixanta. No cal dir que ells fan part de la “gent del poble”. L’Encarna, nascuda a la vila que li dóna el cognom, província d’Albacete, explica la seua història personal. Quan tenia catorze anys, el 1947, va entrar a treballar amb la seua germana en una tintoreria on eren —havien estat, més aviat— d’Esquerra Republicana, molt catalanistes, i se’ls va encomanar la llengua que sentien, de manera que les germanes adolescents van passar a parlar en català entre elles. La sorpresa va ser per a la seua mare que era sorda i va recuperar l’oïda, i no s’ho podia creure, “pero ¿qué lengua habláis?”, els demanava. Amb el seu germà gran Encarna ha parlat sempre en castellà. El seu marit Joan també va arribar de petit, als anys trenta, i també s’expressa en un català inequívoc, i no cal dir que aquesta és la llengua familiar. Avancem cap al primer eixample de la vila i passem per davant de l’Església Gran, a la qual els colomencs diuen “la Catedral”. “La gent del poble de tota la vida ha vingut tradicionalment a missa d’onze, que es fa en català; era com una mena de sentit de reagrupament”, explica el sacerdot. Sortint del centre, els rètols en català disminueixen, però no desapareixen. Al mercat, la majoria de parades estan retolades en la llengua del país, si bé el castellà és majoritari en les converses, i al carrer la llengua forta es fa ja omnipresent, però en Jaume, que saluda molta gent, ho fa sempre en català. Una noieta portuguesa li ven la revista d’indigents La Farola i li contesta en català, i també un home madur que va amb un carretó de la compra. “Mira, veus? Aquest és un obrer típic del Fondo, i m’ha contestat en català, i així n’hi ha molts. Jo gairebé mai parlo en castellà.” Sayrach explica que els terrenys d’aquest mercat i els annexos del col·legi de les monges dominiques els va donar Ferran de Sagarra a l’Ajuntament, que va batejar els carrers en honor dels seus fills, i em mostra les plaques: “Sant Josep, Sant Ignasi i Sant Ramon”. I “Plaça Sagarra”. Aquestes evocacions em fan l’efecte de magdalena proustiana. “Entre els personatges cèlebres que, a Santa Coloma, visitaven la nostra família, recordo en primer lloc les germanes terciàries dominiques conegudes vulgarment amb el nom de las hermanas. Las — 409 —

hermanas eren quatre o cinc i tenien un conventet on donaven lliçó a les noies del poble. Aquell institut docent i religiós, l’havia edificat el meu pare per compte propi, i després el regalà a les monges. La causa de tanta generositat fou un prometença feta durant una malaltia molt greu de no sé quin dels meus germans” (Josep Maria de Sagarra, Memòries). —I la torre Baldovina? Què se n’ha fet? —ara és Jaume Sayrach qui té moltes coses a recordar. —La vam salvar nosaltres. A finals del franquisme tots els terrenys del mas s’havien poblat de blocs barats, i sols quedava el reducte de la vella casa, que era tota feta malbé i ocupada per vagabunds i drogoaddictes. L’Ajuntament l’havia deixat degradar per a poder urbanitzar el solar un cop enderrocada, però nosaltres la vam convertir en el cavall de batalla del moviment Salvem Santa Coloma, i quan vam entrar a l’Ajuntament la vam recuperar i hi vam emplaçar el museu municipal. Ens cal fer un eslàlom a través de blocs molt precaris i mot alts per a arribar-hi, passar per carrerons anodins massa estrets per al temps en què van ser aixecats. Realment, el vell mas dels Sagarra està assetjat. Ha quedat només el rogle construït i un bocí diminut del jardí, i l’horitzó s’ha esborrat a una trentena de metres a canvi del totxo. Verge santíssima! “L’èxode estival es feia per etapes. Primer desapareixia una part del servei a preparar l’arribada dels amos i portant les gàbies dels ocells més delicats. A primera hora de la tarda apareixia al portal de casa el carro de Santa Coloma, disposat a carregar els baguls, les gàbies restants i tots els estris necessaris per a la marxa d’una família com la nostra. ”Quan s’havien resolt tots els problemes, la Pepeta ens donava la repassada final i es procedia a vestir-nos per al que a mi em semblava el gran viatge. Aleshores anàvem a peu fins a la caserna de Sant Agustí o esperàvem el faetó que arribés a la porta de casa. A mi, el faetó em produïa una mica de mareig, per l’olor de la pell de l’interior i per les circumstàncies del trajecte. Aleshores la carretera de la costa era pèssima, i la de Sant Adrià a la nostra finca era infernal. Anar en cotxe en aquell temps, fora del casc de Barcelona, tenia els mateixos inconvenients que embarcar-se en un dia de mala mar. — 410 —

”L’arribada a ‘la torre’ s’esqueia amb el crepuscle vespertí, i es produïa aureolada de sorpreses agradables i desagradables. A la cuina ja barbotejaven dins les cassoles els productes vegetals de l’hort de la casa...” No ha passat ni un segle de tot això! En Sayrach em trau de l’embadocament: —Mira aquesta font romànica, Sagarra la cita; jo li tinc un afecte especial i em vaig preocupar de salvar-la... Qui se n’ocupa ara? Com pots lluitar contra això? —algú s’ha dedicat a escantellar-la amb un roc— Passa el mateix amb la llengua, si no la cuidem se’ns morirà... Els noiets arrenglerats d’un col·legi ens passen a tocar. Els alumnes parlen tots en castellà, però els mestres se’ls adrecen en català. “La feina dels mestres públics és importantíssima”, recalca en Jaume. El mas és encara imponent avui, malgrat tot. Al centre hi ha una torrassa cilíndrica de defensa del segle xi, que la masia del xviii embolcalla. Els Sagarra hi van fer un afegitó modernista a finals del xix a la banda posterior. —Estava tan degradada que l’arquitecte ens va dir que ho enderroquéssim tot i conservéssim sols la torre romànica, però van insistir a salvar el màxim del conjunt, perquè és un compendi de la història arquitectònica de Santa Coloma. L’edifici s’ha convertit avui en el museu municipal i ja és tancat, però això no és un problema per al meu amfitrió, que truca al timbre. Obre Magda Clavell, una tècnica del museu que fa part ella mateixa de la història de l’indret i de la ciutat. La seua besàvia, Pepeta Roca (la Pepa de les memòries!), cuidava el petit Josep Maria aquí mateix, i el seu avi va ser qui va rescatar i reparar moltes de les peces de terrissa ibèrica que avui s’exhibeixen al museu. “Aquí Sagarra va apendre a estimar la natura i es va fer poeta...”, comenta Sayrach. “El món vegetatiu i irracional de Santa Coloma es convertí en la meva selecta societat. Jo vaig ser aleshores cruel i cortès amb les sargantanes (...). Jo he plorat la mort d’un obès batraci mig gripau i mig granota i li he fet, en un clot guarnit de fulles de peònia, un enterrament gairebé il·lustre. Jo he descobert, arran del meu nas, un niu de rossinyols, amb els sis ouets com sis olives de porcellana, i l’he vetllat hores seguides perquè cap gat no s’hi acostés. Jo m’he commogut amb el fugaç i llampeguejant passatge d’una serp — 411 —

d’aigua. (...) Jo he viscut potser amb més passió que ells mateixos la metamorfosi meravellosa dels capgrossos quan passen a ser amfíbies i envernissades granotetes... En les meves hores mortes a les quadres de les vaques jo podia llegir les vibracions de la més fina paciència ancorada en la vidriosa llacuna dels ulls d’aquelles bèsties pacífiques...” Magda Clavell recorda haver sentit comentaris sobre la impressió causada per la primera veu enregistrada que va ressonar al poble, perquè els Sagarra hi van portar un gramòfon. “El nostre petit i feble gramòfon produí una revolta en el públic rural de Santa Coloma. El posàvem en el terrat del primer pis, encarat al poble, i els assistents a l’audició gratuïta no se’n sabien avenir. En els capvespres tranquils, fins asseguraven que la veu, miserable, del nou invent, era sentida des de l’era de can Pascali, o sigui des del centre allunyat de la població.” Les peces exposades al museu provenen del Puig Castellar, dit també Turó del Pollo, un poblat que té una llarga història també vinculada a la família Sagarra, que va pràcticament descobrir el jaciment i va fer que se’n fes càrrec l’Institut d’Estudis Catalans, a fi que es conservés. S’hi han trobat peces importantíssimes, com un molt fotografiat capfoguer amb un cos de brau a cada extrem, que és ara la peça central del museu. Encongeix el cor veure una foto posterior a 1953 —perquè ja apareix el pont del Besòs construït aquell any— amb la masada envoltada de camps que davallen suaument fins al riu, que continua aquí a la vora, però és ja impossible d’intuir. En aquest indret descobreixo que en Jaume és també un home de pagès, i d’una casa que no desmereix la dels Sagarra..., d’aquí el seu altisonant segon cognom, Fatjó dels Xiprers. —Prové d’un mas de Cerdanyola del Vallès documentat ja al segle x, can Fatjó. Però resulta que a Cerdanyola n’hi ha tres amb aquest nom, així que un és del Molí, l’altre dels Turons i el tercer dels Xiprers. Jo he traçat el meu arbre genealògic fins al segle xii. A can Fatjó dels Xiprers li va passar el mateix que a la torre Baldovina: va anar perdent terrenys a través dels segles i avui a penes queda la casa pelada i assetjada. Continuem el nostre passeig, aquest cop en direcció al Fondo, el barri que Jaume Sayrach coneix tan bé. El català es conver— 412 —

teix en escàs en els rètols d’uns carrers absolutament habitats per nouvinguts, però no desapareix i se n’entrelluquen mostres de tant en tant. “El problema és polític i que les coses es tornin a centrar”, diu el meu guia. Passem per davant de Can Mariner, una altra vella masia convertida en centre social. “Aquesta també la vam poder salvar.” Està, però, en les mateixes condicions que la torre Baldovina, encerclada fins a l’angoixa. Però hi és. I possiblement sobreviurà a les construccions barates que l’abasseguen. A mesura que ens atansem al Fondo, el paisatge es pobla de xinesos i magribins, sobretot xinesos. “Treballen en indústries de confecció instal·lades en pisos on s’encabeix moltíssima gent... Els que s’hi van instal·lar als anys seixanta estan negres, diuen que se’ls estan menjant.” En algunes finestres refilen moixons en gàbies diminutes, “això és molt andalús”. Ara es repeteix el fenomen dels anys seixanta. “Hem de tornar a integrar la gent que arriba, amb la diferència que ells són molt més diferents des de tots els punts de vista, i no cal dir que el primer que aprenen és el castellà.” —Què parlaran els fills d’aquests? —es demana en Jaume en una placeta on el passeig Verdaguer s’eixampla. Hi ha cinc o sis rengleres de bancs que semblen les Nacions Unides. Vellets amb boina es fan amb colles de xinesos; noies amb vel, joves magribins, algun eslau, algun negre, indis sud-americans... —No sé què passarà —s’acaba contestant ell mateix—; haurem d’esperar que passi i llavors dir què passarà. Em sobta trobar bastantes botigues retolades en català: “Articles de pell”, “Centre d’estètica integral”... i un de més sorprenent: “Casa Henández. Embotits i pernils de Salamanca”... Aquest és avui el barri més comercial de Santa Coloma, fins al punt que ve molta gent a comprar de l’àrea contigua de Badalona. En Jaume em mostra la parròquia que ell va fundar, una construcció també senzilla en una cantonada, amb un jardí al darrere que li dóna vida. Un xiprer que ell va plantar avui és un arbre monumental. “Parlen que si se la vendran per a fer-hi pisos... Veus, jo això no ho hauria posat. És el signe dels temps.” Cristo vive, ha fet retolar el nou rector en lletres immenses a la façana.

— 413 —

Entrem en un bar que hi ha davant de l’església a saludar un vell amic, Máximo Luna, que també va ser regidor a l’Ajuntament. No parla català, malgrat que va arribar el llunyà 1972, però es mostra orgullós que els seus fills ho facin, i l’escriguin. S’excusa dient que aquí ningú el parla. “En vaig apendre més en un mes que vaig treballar al centre de Barcelona quan vaig arribar, on tots eren catalans, que no aquí en trenta anys.” Quan en Jaume va venir hi havia dues germanes de la Pobleta de Bellveí, al Pallars Jussà, que tenien una botiga de queviures i tothom els deia las catalanas. “I això encara és així.” La filla d’una d’aquestes dones es va casar amb un andalús del barri i va anar a viure amb ell a Andalusia, on va muntar un restaurant. No li va anar bé i va optar per Seattle, als Estats Units, on en va obrir un altre que li va de meravella. Continuen apareixent rètols en català: “Centre auditiu”, “Joiers”, “La cuina de sempre”, “Esports”, “Perfumeries”, “Més barat”, “Calçats”... “La mestressa d’aquesta sabateria és nascuda a Benamejí, a Còrdova, i el seu marit a un poble de la vora.” I una pintada: “Llibertat presos antifeixistes”. “Si no usen el català no és problema seu”, recalca el meu amfitrió; “ells ja han fet el que havien de fer, apendre’l: ara és problema nostre”. En Jaume vol comprar l’Avui al quiosc que hi ha al final del carrer Verdaguer, que és l’eix del barri, però la quiosquera li diu en perfecte català que ja no el rep. Va ser la mateixa distribuïdora la que va deixar de portar-li, perquè no en despatxava ni un. En canvi sí que té el Punt Diari; el dijous es ven molt perquè surten els resultats dels partits infantils de futbol. —I vostè és d’aquí? —li demana a la dona. —Sí, bé, d’aquí a la vora, de Badalona. —I hi ha altres catalans al barri? —N’hi havia algun, però se n’han acabat anant tots. L’estació de metro Fondo és aquí a la vora, a només una parada de Santa Coloma, la de la plaça de la Vila. Exactament al cap oposat de l’altra línia de metro que travessa Barcelona transversalment hi ha l’estació Cornellà. En una caseta d’una sola planta del centre de la població, Isabel Badia i Andreu Balletbò guarden la memòria d’un altre poble pagès que ha sofert un procés convuls. Com a mostra de les — 414 —

transformacions, trauen una foto de la casa, que va ser aixecada el 1959 i es troba a tres-cents metres escassos de l’ajuntament. La petita construcció apareix solitària en un descampat. —Cornellà va ser fins a la guerra un autèntic poble de camp, ple de pagesos que venien el gènere al mercat, o anaven amb carro al Born a Barcelona. Veies la gent espanotxar als baixos de les cases, i totes —la majoria eren sols una planta baixa— tenien una eixida amb conills i gallines. Jo de petit anava a fer herba per als conills, collíem lletsons i créixens, i a les portes penjaven garbes d’alfals. Les cases tenien uns malnoms per a llogar-hi cadires: Cal Cabrit, Cal Guerxo, Cal Fart de Pa, Cal Tripa, Cal Rata, Ca la Gallina Mullada, Cal Fati... La vida del camp s’alternava amb alguna petita fàbrica, com dos forns de vidre, i n’hi havia dues d’importants, la Siemens i la Pirelli. A tres quarts de cinc les sirenes ens despertaven a tots. Tot era senzill, començant per la dieta. “Fins que em vaig casar, cada dia del món, cada dia!, vaig menjar escudella i carn d’olla al migdia, i al vespre mongetes seques i bacallà. Cada dia! ‘Em sortirà escata’, deia el meu pare a les nits.” Això la Isabel, l’Andreu tenia també escudella per dinar, però el sopar era sempre seques amb bròquil, tot i que l’amanida no faltava mai. I el porró de vi a taula. A l’escudella s’hi posaven pedrers, colls i potes, i de gallina vella, la que havia deixat de pondre. El berenar era pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre o pa i xocolata. Aquesta dieta ferrenya es trencava els diumenges, en què se servia arròs amb conill. Si hi havia sort, s’hi afegien uns quants musclos i una mica de costella de porc. Els conills els pelaven sencers per a vendre la pell a un pellaire que passava regularment pel barri. No cal dir que Cornellà era monolingüe. Els pares d’ells tenien moltes dificultats per a mastegar el castellà, “deien alguna paraula, però més aviat et posaves a riure”. Isabel mostra amb orgull tres llibres que guarda com un tresor, “i mira’n els preus”: Gramàtica catalana, per Pompeu Fabra (2 ptes.); Història de Catalunya, per Ferran Soldevila (3 ptes.), i Història de Catalunya. Primeres lectures (4 ptes). —Eren els llibres de curs de l’Ateneu Instructiu de Cornellà. Nosaltres ens vam conèixer allà. El van fundar els nostres pares, els pares dels alumnes, tot gent d’Esquerra. L’Esquerra aleshores era la Republicana, no com ara que tothom se’n diu. Nosaltres sempre hem — 415 —

sabut escriure en català: ens feien llegir en veu alta, i n’apreníem, no com avui, que ni els que surten a la televisió, començant pel rei d’Espanya, no saben vocalitzar. En molt poc temps vam rebre una formació molt sòlida que ens ha servit tota la vida. Jo estic molt agraïda al meu pare per haver-me donat aquella educació. Ara que sóc gran me n’adono del valor que tenia. Va arribar la derrota de 1939 i tot es va capgirar. Isabel va continuar tenint una mestra que parlava català, però les classes s’havien de fer en castellà. “Si t’enxampaven parlant català et feien beure una cullerada d’oli de ricí, i a moltes dones les van rapar per parlar-lo”. Ells van haver de practicar la llengua del vencedor a correcuita. —Jo, a vint anys el parlava malament: semblava el Johan Cruyff. Però anaves per exemple al jutjat, i t’adreçaves a un funcionari que coneixies de tota la vida i li demanaves alguna cosa. Ell et deixava dir, i quan acabaves feia: “en castellano, por favor.” Quina vergonya, vatua dena! L’any següent a la derrota, l’Andreu va entrar a treballar a la Siemens, però els Balletbò estaven molt marcats per un oncle seu que s’havia distingit com a combatent durant la guerra, “i el meu pare em va aconsellar que ho deixés, perquè hauria acabat tenint problemes, perquè els franquistes ho controlaven tot”. Llavors també va començar a arribar gent, i gent, i gent... —Venien amb maletes de fusta i es posaven a viure als marges, feien coves davant de casa, al mateix centre del poble, o s’atapeïen en hostals. Al bar la Paloma tenien nou habitacions i en cada una hi havia allotjada una família sencera. Van començar a aixecar habitatges amb les seves pròpies mans, mig com vulguis. Hi havia molts andalusos i extremenys... Aleshores no deixaven fer servir el català i ells no podien tenir-ne cap contacte. Dels fills dels primers que van arribar, alguns el parlen i altres no: hi ha de tot. Els que es van instal·lar al centre s’han adaptat més, perquè aquí la llengua s’ha conservat, però els que van anar a Sant Ildefons o a l’Almeda i cap allà... Allà és impossible sentir català. Però molta culpa d’això la tenim els catalans, que som massa condescendents! Aquest instint nostre de renunciar a la llengua. I no va parar de venir gent i gent..., fins cap al 1975. La població es va multiplicar per vuit, d’11.000 habitants el 1950 va passar — 416 —

a 91.000. “Tota la diferència és gent de fora, perquè els d’aquí pocs fills teníem.” Aquest matrimoni (ell va nàixer el 1922 i ella el 1924) parlen un català deliciós molt difícil ja de sentir a l’àrea de la macrourbs, i no solament per l’accent; el seu lèxic és molt genuí: parlen de granota de feina, o d’aquí estant..., o diuen adobar i no el verb espuri arreglar, o el plural antic en –ns (hòmens), que els manuals es pensen que només perviu en català occidental; o tanmateix, o compondre, com cal, i no composar, o usen aconseguir en un sentit molt propi (aquesta bòbila tu ja no l’has aconseguit —ja no l’has vist—), i... I una expressió que és la primera vegada que ensopego: es va plantar per ell, en el sentit que es va independitzar i va muntar un negoci. Els demano algun mot específic de Cornellà, i en surt un, samuntà, secà, que aquí és la part alta del municipi. També l’etapa del franquisme els ha deixat alguna expressió curiosa, com destaca el seu nét Isaac: “Mira quin plan de desarrollo!”, en referència a una persona d’aspecte rar o estrafet, i “és un Kid Tarao”, que va ser un boxejador famós amb un nom més que revelador. Isabel diu amb convenciment que ells són catalans, “de parla, de sentiment i de tot”, i que cada Onze de Setembre i diada de Sant Jordi treuen la senyera a la finestra. “Quan camino aquests dies pel carrer i veig una bandera nostra el cor em fa un saltiró, i ja ben poques se’n posen.” Es lamenta que els joves s’expressen majoritàriament en castellà i manifesta que no sap on anirà a parar la llengua. “Veus la sortida dels instituts i tots parlen castellà, fins i tot els catalans... Estem fent la immersió a la inversa. I havent passat tants anys...! I havent-se ja creuat les famílies...! Això et fa malícia.” I té una memòria molt precisa: —Quan Jordi Pujol va guanyar les primeres eleccions va assegurar que li calia una generació, vint o vint-i-cinc anys, per a normalitzar el català. Jo aleshores vaig pensar, Mare de Déu, quant de temps! I mira, ja han passat i no sols no s’ha normalitzat res, sinó que cada vegada anem pitjor! —I ara ens tornen a informar que calen quinze anys més, i quan passin, els seus hereus diran que els en calen deu... La qüestió és anar tirant.

— 417 —

L’Andreu em fa sortir a la terrassa —que fou eixida— i em mostra el panorama. A la dreta queda Can Rosers, un vell casalot avui tancat que va ser una fàbrica de teixits, on va treballar la seua àvia (per darrere despunta la torbadora M de McDonald’s). La feia funcionar l’aigua del canal de la Infanta, avui soterrat. “No fa gaire, d’aquí estant senties cantar les granotes i tot era ple d’atzavares.” Davant hi ha la via, ben bé un altre món per als que viuen al centre de Cornellà, que parlen d’“allà dalt” com “un altre món”, quan es refereixen als barris de l’altra banda com Sant Ildefons (“un programa d’habitatges de Porcioles per a col·locar-hi gent de pressa i corrents, sense ni aplanar els carrers”). “Allà dalt és impossible sentir català; aquí encara aguantem com podem.” Abans d’anar cap a “allà dalt” recorro el centre. Com un far desproporcionat, la mola enorme de maó vist —i envernissat— de l’església de Santa Maria orienta i impacta. Em fixo en la data de construcció i, efectivament, no podia ser d’una altra manera: 1940. Més franquista, impossible. A la façana principal, entre els llarguíssims finestrals, una espècie de sant de pedra de mida descomunal amb els braços oberts dóna una benvinguda sinistra. Fa por. Al costat, o darrere, perquè queda absolutament eclipsada, la Casa de la Vila recupera les proporcions. Criden l’atenció les dues columnes romàniques que flanquegen la porta d’accés. Un cartell adjacent informa que els extraordinaris capitells fullats i les bases són de tipus califal, i van ser afegits entorn de l’any 977 pel bisbe Vives de Barcelona a una antiga basílica paleocristiana que se suposa que era aquí mateix. Al davant hi ha una vella masia, Cal Vallhonrat, absolutament desfigurada, i encara n’hi ha una altra a l’altra banda de la carretera, convertida avui en llar d’avis, i una altra darrere de l’església, que alberga la rectoria... Record dels temps campestres desapareguts ja per sempre i record d’un temps, també esvanit, en què la pedra era sòlida i equilibrada. Cal Vallhonrat, diu una indicació, va ser remodelat pels senyors del castell de Cornellà, que el van deixar per a venir a viure aquí. El castell és sorprenent, un extraordinari casalot gòtic amb baix relleus de pedra picada, carreus gairebé ciclopis i voltes impressionants. Durant anys, va estar abandonat a les incontinències del temps i els passavolants, i avui l’Ajuntament l’ha recuperat com a — 418 —

sala d’exposicions i local públic. El funcionari que l’atén parla sols en castellà. Davant de l’extraordinària façana principal, el terreny aturonat es desnivella, i l’intel·ligent arquitecte municipal ha solucionat el problema amb un mur també ciclopi col·locat en picat per sota de la porta que constitueix la muralla defensiva més inexpugnable que deu haver tingut mai la vella fortalesa. A la base, el desvorgonyit moviment alternatiu de la vila ha escrit en majúscules negres: Montilla, seguimos siendo tu jodida almorrana. Moviment okupa. Als carrers que comuniquen tots aquests llocs significatius, la majoria de cartells privats, i evidentment els públics, apareixen en català, i aquesta és també la llengua d’almenys la meitat dels vianants que hi transiten. A la Rambla de Josep Anselm Clavé, la que vertebra el centre, gairebé tots els senyals escrits dels comerços són també en català. Remunto la carretera d’Esplugues en direcció a “allà dalt”, i de seguida travesso la frontera psicològica i física de la via. “Ser antifeixista no és cap delicte”, adverteixen els alternatius de la ciutat des del punt on la carretera fa un revolt pronunciat per a pujar cap a Esplugues. A l’esquerra hi ha la històrica fàbrica de Siemens, amb una estètica ja antiga i encara funcionant. Aquí el català desapareix de les converses, però no dels rètols dels comerços, que el mantenen en una bona proporció. Bancs ferrenyament espanyols mostren cartells en la llengua del país, i també els més petits: “Tabacs”, “Finques”, “Vidres d’automòbil”... I una “Nova promoció d’habitatges” enorme, i també molt gran “Les rebaixes que trenquen...” Em dedico a preguntar pel metro Sant Ildefons a vianants per sota dels trenta anys. Una mare amb un nen en un cotxet em diu “¿cómo?”, però a la segona m’entén; una joveneta amb carpetes sota el braç em contesta en correcte català, una noia que surt d’un cotxe que llueix una apegatina de toro —españolísimo— bravo em contesta en castellà, però a la primera; un altre ¿cómo?, però aquest és sud-americà, tres adolescents que van a escola i parlen entre ells en castellà em responen en català sense entrebancs. Als carrers que conformen l’entramat del barri, el català ha desaparegut dels cartells i el paisatge lingüístic oral és també monolingüe, però al final, d’onze interpel·lacions fetes a joves, cinc han donat el català com a resutat. Fins i tot el darrer —un noi assegut en una moto

— 419 —

descomunal davant del centre comercial de Sant Ildefons— ha aplicat alguna ultracorrecció. “Sí, el metre és aquí mateix.” He arribat al mercat, ja tancat, on estan llevant parades de roba instal·lades a la plaça. Dues tenen a bé escampar senyals acústics: una música lolailo i l’altra, Catalunya Ràdio. Al cor de Sant Ildefons, enmig d’aquest bosc de gratacels informes que l’ínclita Comisión de Urbanismo de Barcelona va per­petrar el 1959, modificant el pla comarcal anterior (a canvi de què?), hi ha, camuflada en el batibull de totxo, l’escola Torre de la Miranda, al carrer dels Almogàvers. És l’hora d’entrada de la tarda i no sento (com no n’he sentit en tot el barri) un sol mot espontani en català, ni entre els molts pares que s’acaramullen a l’entrada i a la vora de les tanques dels patis, ni entre els infants, que formen per a entrar. Hi ha llargues files de nens, una per classe, i a l’hora en punt la veu de les mestres sona imperativa, una darrere l’altra: “Vinga pugeu!”, “Som-hi, és l’hora!”, “Amunt...!” Però, com ha continuat la nissaga dels Balletbò-Badia, cornellanencs de moltes generacions —ara ja besavis? Un dels seus néts és Isaac González Balletbò, que és sociòleg. El seus altres avis van arribar amb la primera onada de nous veïns des de la zona castellanoparlant del País Valencià. El seu pare (que ja va nàixer a Barcelona i als nou anys es va traslladar a Cornellà) parla castellà amb els seus germans, però de seguida va convertir el català en la seua llengua i és la que ha transmès als seus fills. Un altre dels néts —la generació següent— s’ha casat amb una noia nascuda aquí, però que parla castellà, i aquesta és la llengua que transmet al seu fill, el besnét d’Isabel i Andreu. “Nosaltres a ella li parlem en català, però som els únics de la família que ho fem.” —I el menut? —Ell li parla en català però ella en castellà, i ja sabem que els nens tiren a la mare. És evident que hi ha hagut un salt a favor de la llengua dominant en la generació més jove, l’educada en la llarga etapa autonòmica. Isaac, que va nàixer el 1974, explica el seu cas personal: —L’única llengua que se sent als barris de Cornellà és el castellà, però al centre, on visc, hi ha de tot. La situació al nucli antic s’assembla a ciutats com per exemple Granollers; es pot viure en català i jo sempre el parlo, però m’adono que la relació entre les — 420 —

dues cultures cada cop és de més distanciament. Jo vaig anar a l’escola pública de Can Gaia, on la majoria d’alumnes eren castellanoparlants, però tenien una actitud molt positiva envers el català. Als anys vuitanta (vaig sortir d’aquesta escola el 1989, amb catorze anys) encara una bona part del jovent del barri centre s’integrava en català si no el tenien com a llengua materna. El català era vist com una llengua a recuperar i en l’imaginari de la gent castellana més compromesa aconseguir que els fills el parlessin era considerat positiu. Entre el meu grup d’amics de l’EGB i de l’institut, jo sóc l’únic que tinc arrels catalanes, però ells parlen català i el defensen com a cosa seva. I no sols el defensen, també el reivindiquen. Jo tinc amics de Sant Ildefons que s’esforcen a apendre’l. Ara això ja no passa. En els darrers deu anys la situació ha canviat molt. Els nois de divuit anys —només deu menys que jo— ja no sols no veuen el català en positiu, sinó com una cosa repel·lent i institucional. Hi ha hagut una deserció de l’escola pública dels sectors catalans i s’han trencat els llaços entre les dues comunitats. A Cornellà no es veu tant, perquè la majoria castellanoparlant és aclaparadora, però a ciutats com Sabadell i Terrassa el fenomen es palpa amb molta nitidesa. Hi ha poquíssims nens catalans a les escoles públiques i és difícil que assumeixis una llengua quan no coneixes ningú que la parli. Fins i tot als esplais, que sempre havien estat nuclis catalanistes, la llengua majoritària és el castellà. Hi ha un cisma entre les dues comunitats, els nexos tendeixen a desaparèixer, i ara arriben molts sud-americans i magribins que es troben amb aquest procés i l’acceleren. El fet català pràcticament no existeix i la llengua es veu com una cosa innecessària i imposada. Hi ha un distanciament cultural que als anys setanta i vuitanta no existia. Jo he estat en un esplai a Sant Celoni i allà he notat el mateix: una manca de capacitat d’establir relacions empàtiques entre catalans i castellans. Això encara no s’ha traduït en una reacció política, però s’estan donant tots els ingredients estructurals perquè arribi. Els polítics imposen un silenci absolut sobre el tema que ningú trenca perquè interessa a totes les bandes, però hi ha un conflicte latent. Els més joves entenen cada cop més l’altra llengua com un univers de sentits diferents, i cada cop reaccionen amb més duresa davant de l’altre. Els darrers nexos que hi havia, com els grups de lleure o escoltes, van desapareixent, i a l’escola pública ja no hi ha contacte. El resultat és el trencament. — 421 —

No sé dir si això pot generar conflictes reals; només veig que quan les cosmovisions es distancien l’aproximació es fa molt difícil. A Cornellà, per exemple, aquest encontre entre les dues comunitats es dóna en el moviment okupa, però potser ja és l’únic lloc. La sociòloga Marta Rovira, que és professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, constata també la tendència esmentada per Isaac Gonzàlez. “El 1999 vaig anar a una escola de Sabadell i els alumnes tenien molt clar que passaven del català, t’ho deien i t’exigien que els parlessis en castellà.” La sociòloga explica que a moltes escoles la llengua s’abandona perquè els mestres tenen una pressió molt forta, i fins la classe de català es fa en castellà. Marta Rovira viu a Premià de Mar, dins de l’anomenada segona corona de l’àrea metropolitana de Barcelona, i tot i que aquesta és una població on es continua sentint el català en una bona proporció, els joves s’expressen gairebé exclusivament en castellà. “Em va sobtar veure els fills d’uns veïns catalans parlant entre els germans en castellà, aquest és un fenomen nou i definitiu!” La sociòloga fa classes a la Facultat de Magisteri de la Universitat Autònoma de Barcelona i ha constatat que entre els futurs docents no hi ha el mínim interès pel català: “l’actitud ha canviat, els mestres han passat de ser defensors del català a ser-ne reticents; no l’usen entre ells i un dia em vaig quedar gelada quan els alumnes em van dir que a l’escola es fa servir el català perquè ho diu la llei. No tenen cap actitud davant del català, ni positiva ni negativa (en realitat ni sobre això ni sobre res), però en aquest menfotisme el que impera és deixar-se anar i fer-ho tot en castellà, que ha passat a ser la llengua de l’ambient.” La nova immigració es troba amb aquestes coses quan arriba, i prou feina tenen a tirar endavant. “Es plantegen el tema del català, però no tenen cap contacte amb la llengua i pensen que no els servirà de res... A més, tothom se’ls adreça en castellà, fins i tot els catalanoparlants.” Com a molt, aquests nouvinguts assisteixen a cursos de vint hores de català. És cert que cada cop n’hi ha més demanda, però “el Consorci de Normalització Lingüística està saturat i falten recursos per totes bandes; els professors mateixos veuen que la seva feina no serveix de gran cosa, perquè la societat està castellanitzada i no ajuda. El més greu és que acaben considerant inútil la seva feina. ‘Tant d’esforç per a què?’, es plantegen”. — 422 —

Rovira conclou que falta força institucional per a redreçar el català, “però quina força faran aquells que no hi creuen?: conec el cas de molts diputats i càrrecs de CiU que a les seves empreses tot funciona en castellà”. Montse Esquerda constata el mateix fenomen a l’altra banda de la segona corona, a Vilafranca del Penedès, on exerceix de professora de català en un institut. “Fa sols cinc o sis anys senties els alumnes parlar en català, però ara l’única llengua de relació és el castellà. Cada any que passa sents més castellà; la llengua d’ús canvia a una velocitat vertiginosa, fins i tot quan els alumnes parlen català a casa, i com més joves són, més.” “Representa que ara ja estem tots normalitzats”, diu la filòloga; “fa vint anys es va endegar un programa de normalització lingüística per als castellanoparlants, hi havia un normalitzador que feia un programa lingüístic a cada centre, i això es va acabar entre el 2000 i el 2002; figura que els objectius ja s’han acomplert i que el català s’ha introduït a totes les assignatures. Potser és veritat, tots els alumnes són competents en català, però no l’usen mai. I no sols això, sinó que entre els catalanoparlants cada cop hi ha més facilitat a renunciar a la llengua. Hem fet la immersió i resulta que aquesta no ha canviat res!” Fins i tot dins de les famílies, que eren les que aguantaven la llengua. A Vilafranca són molt poques les que no tenen membres castellanoparlants. Ja tothom aprèn el castellà com a llengua familiar, i el català cada cop es troba més arraconat. A la conversa surt el cas d’un ensenyant que ha fet classes per moltes ciutats mitjanes del país: Vilanova i la Geltrú, el Vendrell, Valls... “A tot arreu és igual. Fins i tot a Ripoll, a l’anomenat bressol de Catalunya!” L’escriptor Francesc Puigpelat ha tingut experiències similars com a professor de tècniques de comunicació al campus de Castelldefels de la Universitat Politècnica de Catalunya. “A les classes tinc alumnes de tot el Principat, i sols un de cada quatre és cata­lanoparlant. Dels que s’expressen en castellà, sols la meitat són capaços d’utilitzar alguna vegada el català; a l’altra meitat ni els passa pel cap. Tots són nascuts a la Catalunya autonòmica, però als passadissos no sents una sola paraula en català.” Puigpelat ressalta que fins i tot entre els joves catalans de Barcelona no hi ha consciència ja que siguin catalanoparlants, sinó que — 423 —

es defineixen com a bilingües: “cada cop trobes més aquest terme a les estadístiques, però el bilingüisme avança a costa del català, no del castellà.” —I quina previsió en fas? —És simple, el català desapareix. El futur es presenta catastròfic. Joana Rubio, també professora a la mateixa escola, explica que els seus alumnes no sols no usen el català gairebé mai, “sinó que l’eviten amb tota la consciència; estan convençuts que la seva llengua és el castellà i la mantenen. No els cal canviar, perquè la majoria s’expressa així. És decebedor que un noi de divuit anys sigui incapaç de dir una paraula en català: és el fracàs del pla Pujol!”. Emili Boix, professor a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, ha dirigit un estudi titulat Representació social de la transmissió lingüística intergeneracional en parelles lingüísticament mixtes de la regió metropolitana de Barcelona i destaca que hi ha una estabilitat lingüística molt gran en les famílies, en les quals domina el castellà d’una manera aclaparadora, el 67% el tenen com a primera llengua, i ha baixat quatre punts en cinc anys. “Hi ha una dada significativa, i és que entre parelles mixtes, tot i que se solen relacionar gairebé totes en castellà entre elles, a l’hora de la transmissió als fills, cada membre —sigui home o dona— ho fa en la seua llengua, potser amb un petit deu per cent que trien sols el català, però en matrimonis homogenis l’estabilitat és molt gran, i això vol dir nativització del castellà, perquè el català és molt minoritari a la regió metropolitana.”

— 424 —

Entre la Boqueria i la Llibertat Barcelona

Jean-Paul Sartre va considerar la Rambla com un dels passejos més espectaculars del món. És una hipèrbole, evidentment, però als anys quaranta, quan ell la va conèixer, l’afirmació podia ser vàlida. Ara ja no ho és. Com més turistes arriben, com més surt a les revistes del món, com més gent vol badar-hi..., més provinciana és la Rambla, menys personalitat té, més barrets mexicans hi ha als seus aparadors, menys la coneixen els que la transiten. La bullícia, la vida intensa que traspuava, s’ha mutat per la pròtesi de silicona. El passeig s’ha sotmés a un lifting molt acurat que li ha encartronat el rictus. La Rambla té un punt xaró; kitsch, si es vol. L’historiador menorquí Andreu Murillo recorda molt bé aquesta artèria als anys quaranta, quan ell, sent un al·lotet, va venir a Barcelona. Llavors va trobar una ciutat vençuda i humiliada, però mantenia un centre vivaç i altiu. Aquest era el gran carrer dels barcelonins. Llavors era el món el que s’obria a la Rambla! Casualment, “la llengua que s’hi sentia era gairebé només el català, i al carrer Hospital, i al Paral·lel...”, i a l’envitricoll del Xino (avui Raval), i a la plaça Catalunya, i a la del Pi... Paro l’orella en aquest centre convuls i anorèxic de “la capital que no exerceix”, com assenyala Rosa Calafat, i el català no hi és absent, com al centre de València, però hi és una llengua molt minoritària. A vegades, i encara sort, la llengua que apareix és l’anglès, com aquest establiment exactament igual a centenars de clons seus d’arreu del món que es diu Dunkin Donuts. Donuts & coffee. Sandwiches. Ice creams. Molt internacional, però vas al detall i ho trobes tot en castellà: els rètols, les cartes, els cambrers... Però just al davant, Museu de l’Eròtica! No està malament, i en aquest sector el català té doble valor... Il Caffè di Roma... “Autèntic cafè i capuccini italians”... Viva Italia! “Gràcies per la seva — 425 —

visita”, em diu McDonald’s des del primer lloc d’una llista de sis. El rètol més gran de tot el passeig —és impossible no fixar-s’hi— té cinc pisos d’altura i cobreix enterament tres façanes de la casa dels Paraigües. Publicitat d’una firma de cosmètics. Aquí s’acaben les bromes... això és gros i s’ha de fer en la llengua grossa. Molts consideren el mercat de la Boqueria, amb la seua crosta de brutícia tradicional, el cor i els budells de la Barcelona eterna. Al seu remodelat interior, el suposat cosmopolitisme de la Rambla s’esvaeix a canvi de la llengua dominant, que és majoritària a les parades i als passadissos. La feina és meua per a comprar una mata d’enciam. —¿Cómo? —Enciam. —¿Cómo? —Enciam! —¿Esto? —No, això és api, a la dreta... És una noia nova en una parada regentada per una senyora aragonesa que porta vint anys darrere el taulell i usa el català quan vol, una vegada cada cent, i com a favor especial. Les altres xicotes que despatxen són nascudes a la ciutat, però sols usaran el català a la tercera o quarta frase, quan comprovin que tu no et dones per vençut. La verdura del temps és més fresca a la parada d’uns que tenen finca al delta del Llobregat, però ai!, aquí el català s’ha eclipsat les darreres setmanes, perquè ara despatxen sud-americans. —¿Cómo? Les pageses de la plaça Sant Galdric! Aquestes vénen directament del terròs, i el terròs agrari parla la llengua de sempre... —¿Qué desea? —Cogombres. —Quants en vol? Al carrer Hospital una noia moreneta em mira astorada quan li demano per canviar la pila a un rellotge. Somriu, m’escruta fixament amb els ulls oberts com unes taronges —no hi ha dubte que li he produït un gran efecte—, torna a riure... “Es catalán, hi, hi, hi...”, diu finalment abaixant la mirada.

— 426 —

Carrer Hospital endins, el catalán desapareix del paisatge urbà (ah no, un “Forn de pa!”...) Aquesta és zona de magribins i sudamericans (una mica més amunt predominen els filipins), i la vella llengua de Barcelona es manté desapareguda als rètols del carrer Sant Pau, zona paquistanesa, però reapareix a la Rambla i a Ferran, potser en una proporció del cinquanta per cent. La plaça de Sant Jaume. Vaja..., els seus dos edificis fonamentals es mostren políticament molt correctes i competeixen en espanyolitat amb banderes molt respectables. La Generalitat... És possible que aquí ja hi tingués despatx Pau Claris? I la Casa de la Ciutat (ara es diu “Ajuntament”, per decisió de Felip V). El Consell de Cent va ser liquidat i els que avui són regidors (terme filipista per excel·lència) no en són hereus, lingüísticament almenys. Maria Favà va fer un apunt molt il·lustratiu de l’original dialecte que usen els prohoms i les prodones a l’Avui del 28 de setembre del 2002, que va titular “Catanyol, xava i bleda”: “Cada dia es fa més difícil entendre els regidors. (...) Per a molts dels que seuen al Saló de la Reina Regent, que és on se celebren els plens de l’Ajuntament de Barcelona, es fa imprescindible un intèrpret. Entre els que parlen catanyol, els que parlen bleda —la varietat dialectal de la classe alta que no vol ser confosa amb la baixa— i els que parlen xava —la varietat de les classes populars influïdes pel castellà— no n’hi ha un pam de net. No vocalitzen, no entonen, no imposten bé la veu. Ens foraden els timpans repicant ‘ciutatans, ciutatans, ciutatans’; no fan ni una sola L velar, cap vocal neutra ni S sonora; no saben pronunciar la G ni la J... És clar que un dels que menys vocalitza en aquest Saló de la Reina Regent s’ha estrenat aquesta setmana com a actor recitant Shakespeare. Paradoxes de la vida.” És el triomf, la institucionalització, del xava a la ciutat que el va engendrar, fins i tot entre els seus conspicus dirigents, la majoria membres de famílies molt antigues i molt il·lustres. El xava és un sociolecte nascut a la Barcelona obrera de principis de segle xx caracteritzat principalment per la conversió en a de la vocal neutra, tot i que també sol implicar l’apitxament (tx per j i manca d’s sonora), i un mixt de lèxic molt florit. Els seus primers practicants eren al Xino (avui Raval), al Poble Sec, al Poblenou... però fins ara no en teníem notícies a la plaça de Sant Jaume. Comptat i debatut, — 427 —

es tracta d’un acostament al sistema fonètic de la llengua dominant, però així com l’origen del xava es troba en els que des del castellà s’incorporaven al català, ara són ja els joves catalanoparlants els que el practiquen (i no tan joves, segons la descripció de Favà), en un evident procés degeneratiu que s’escampa per tot el territori del català central. Manel Figuera explica que s’ha implantat ja a la llunyana Cerdanya. El sociòleg Roger Martínez ha treballat amb adolescents del Raval, i també en ciutats de la regió metropolitana, i constata que no és només la llengua la que s’esfuma: —L’anticatalanisme que impera ara entre molts joves és nou, de fa molt pocs anys. No fa gaire, el que duia una bandera espanyola a la carpeta o al xandall era considerat un paio rar, i ara l’exhibeixen sense cap vergonya, en fan emblema —exactament com al Palau de la Generalitat i a la Casa de la Ciutat: els més joves fan el que veuen. Abunden molts d’aquests noiets, els pelaos, de “rotllo” maquinero, que es tallen els cabells a l’u, es posen pantalons de xandall i un parell d’arracades i no tenen ideologia... Volen passar-s’ho bé... però són visceralment espanyolistes i no volen saber res dels catalanufos, que els diuen quillos a ells. “Cal tenir en compte, però, que hi ha molta diversitat, hi ha de tot, l’estètica no implica necessàriament res..., però abans aquesta vindicació de l’espanyolitat i la negació de tot allò català no existia”, puntualitza el sociòleg. A la seu de la històrica editorial Dalmau, incardinada a l’àrea comercial de Portaferrissa, l’“homenot”, el vell lluitador, Pere Català i Roca explica entre estranyat i decebut que la néta de l’intel·lectual alguerès Pasqual Scannu acaba de passar quatre dies aquí i li ha comentat que a penes ha sentit català, que Barcelona no li ha semblat una ciutat catalana. “Com pot ser? És una dona molt preparada, és diplomàtica... On deu haver anat? Jo la vaig portar a visitar el Palau de la Generalitat... Què més deu haver vist?” El seu fill, el també historiador Rafael Català i Dalmau, que gestiona avui la irrepetible editorial fundada pel seu avi matern, constata que la llengua que predomina al barri és el castellà (“si vols sentir català has de venir abans de les nou del matí”). El turisme i les franquícies ho han estandarditzat tot en castellà. “Això s’ha vist molt al barri en els darrers tres anys, hi ha un automatisme..., es pensen que posant el menú en castellà hi entrarà més gent; no és el — 428 —

turisme, sinó mentalitat servil. El procés de suposat cosmopolitisme que pateix Barcelona l’està descatalanitzant. Ja tot ens és igual, no volem fer el més mínim esforç, i això implica fer les coses en castellà.” A Barcelona, comença a reproduir-se el cas de l’Alguer... Mentre els algueresos van viure concentrats a la ciutat històrica la llengua es va conservar, però quan es van dispersar ja només va existir l’italià. En aquest punt, ja no cal una política colonial activa per a fer desaparèixer el català. En un món on tot funciona en llengües poderoses —com és el del turisme— es converteix en impensable fer-hi res en una llengua minoritzada. “Com pots demanar a un de fora que usi el català si tu mateix no ho fas?” —De fet, els últims cinc anys hi ha hagut una reculada completa a tot arreu. L’editorial té intercanvis amb tot el territori, de Perpinyà a València i Alacant, d’Eivissa al Pirineu, i distribuïm directament de Fraga a Vinaròs. La qüestió no és tant si es parla o no, sinó si la llengua avança o recula, i recula com mai! El problema és que som una colònia i, en conseqüència, no podem viure sense la metròpoli. Per exemple, conec perfectament el cas de la venda de llibres a El Corte Inglés i a la FNAC: tots els Astèrix i tots els Tintins de les taules són en castellà, i la gent els demana preferentment en català, però no els tenen, perquè a Madrid han decidit que cal tenir-los en castellà! i els responsables d’aquí acaten les ordres perquè evidentment no es volen jugar el lloc de treball. Tota colònia abaixa el cap davant dels amos de la metròpoli. Tenim uns polítics i una societat agenollada, perquè es pensen que no es pot viure d’una altra manera, que no es pot sobreviure si no és així. —És curiós que en dos o tres anys hem passat de parlar de normalització a supervivència. Ara ja no ens plantegem si ens recuperarem, sinó fins quan podem durar. —Sí, però l’optimisme és l’únic element de supervivència possible. Sense optimisme segur que s’acabarà tot. De fet, els missatges són contradictoris, no tot és negatiu. El cofoisme no genera triomf i el derrotisme sí que genera derrota. Aquest és el punt! Necessitem optimisme per a projectar espais de futur. Embarcats en el vaixell de la inèrcia, el castellà guanya. Si diem “estem desapareixent”, ja hem begut oli, perquè ningú s’apunta a un cavall perdedor. Catalunya Nord continua existint perquè hi ha 3.000 persones que han decidit no desaparèixer. Hi ha 3.000 persones que han convertit el — 429 —

català en la seua raó de viure i el Rosselló continua sent català per ells! Tinc una amiga que assegura que es pot viure en català a Perpinyà. Ha matriculat els fills a la Bressola, veuen TV3, va a una carnisseria on l’atenen en català, els diumenges van al cine a Figueres... I nosaltres, que som 600.000, no aguantarem? Els que resisteixen al Rosselló, o a València, o a Alacant, o a Palma... que n’hi ha! i fan una feina imprescindible, confien en nosaltres. Si els decebem no tenim perdó! A nosaltres encara no ens minimitzen o ens ridiculitzen per ser catalans, com a Perpinyà o a Alacant. El castellà ens guanya, hem perdut en el camp de l’etiquetatge, i de la televisió privada, i de les multinacionals..., però allà on el gran capital no ha estat imprescindible ha avançat més el català, i cal seguir fent aquesta feina. Encara que siguem una minoria, si no renunciem al català arrossegarem bona part dels castellanoparlants, encara que estiguem en una proporció de quaranta a seixanta, encara que siguem menys... Ara, si adoptem l’actitud del vençut, si dimitim, s’ensorrarà tot. —Per què 600.000? —És una xifra que em sembla raonable: som els que vam firmar a favor de les seleccions catalanes. Poden ser més o poden ser menys, però aquesta és gent que es va mobilitzar, que va posar el seu nom i la seua firma per una causa catalanista, que no va tenir por d’aparèixer marcada amb una creu. 600.000 persones poden fer molta feina! —Tanmateix els polítics s’han aplicat amb molta cura per a tenir-los quiets i ara que vénen maldades costa de reaccionar. —El dia que CiU es va posar en braços del PP hi va haver un trencament; jo ho vaig palpar de manera molt clara. La societat civil catalana va quedar desarmada, “en quin cantó estem?”, deia la gent. Es van perdre les referències... i encara no ens hem recuperat d’això. Ja no sabem qui està amb nosaltres ni qui està contra nosaltres. Rafael Català ha estat les darreres dècades a la trinxera de la cultura i ha constatat que moltes i moltes entitats que vertebraven el país, des de societats culturals, o musicals, o excursionistes, a l’emblemàtic Òmnium Cultural, han deixat de funcionar. —A vegades no és culpa de ningú, és la societat que ha canviat. Poden ser coses tan simples com haver de fer el sopar. No podem anar al centre cultural perquè hem d’atendre les feines domèstiques, — 430 —

les dinàmiques socials han variat radicalment en vint anys. Les entitats catalanistes s’han desactivat gairebé completament la darrera dècada, i ha estat també una qüestió biològica: la gent d’empenta que feia les coses, que venia de l’antifranquisme, s’ha anat jubilant o s’ha mort. La davallada va començar al 1987 o 1988 i les coses han anat caducant. I no hi ha hagut relleu, les entitats no s’han renovat. Però sabem que som 600.000 amb capacitat de comprometre’ns i hem d’estar a punt. Penso que si em queden quaranta anys de vida pot arribar una oportunitat i no l’hem de deixar passar. Vam deixar escapar-la el 1978, i abans el 1936, i abans el 1898, i abans el 186974, i abans el 1808-12... No podem abaixar la guàrdia. Si torna un altre moment de trasbals polític en què passen coses, hem d’estar preparats personalment i col·lectivament per a deixar de ser colònia. —La diplomàcia té perfectament definida aquesta situació, en diuen window of opportunity. El president basc n’acaba d’obrir una i aquí s’ha reaccionat amb les mans a les butxaques i xiulant..., si no posant més carbó a la locomotora neofalangista. —A veure què passa... Hem d’estar preparats! Sóc al carrer del Pi, davant del palau on el cinquè baró de Maldà va escriure les seues evanescències costumistes. Joan Fuster va qualificar directament d’imbècil Rafael d’Amat i de Cortada, l’escriptor català més notable entre el xvi i el xix, autor d’una seixantena de volums de Calaix de Sastre, un passatemps de desenfeinat escrit en català perquè no estava destinat a la publicació. La situació ara és molt diferent, gràcies a Déu! El senyor Amat, tot i que vivia només en català, estava sumit en la decadència tenebrosa. Va venir l’esplendorosa Renaixença i ara tenim el goig de la democràcia, disposem d’una comunitat autònoma per a nosaltres sols i ens hem transformat en cosmopolites, en internacionals, en comunitaris... en castellà, naturalment. Enquestes de l’any 2002 diuen que la consideració del català com a primera llengua d’ús personal a la ciutat de Barcelona ha davallat del 44,2 per cent al 38,9 per cent en els darrers cinc anys. Als baixos del casalot del baró, que llueix a la façana uns esgrafiats molt il·lustrats, hi ha de fa anys unes galeries comercials. La primera de les botigues exhibeix el nom en català..., i té un aparador dedicat en exclusiva al ponderadíssim toro bravo. Les indicacions i els cartells de les botigues semblen meitat i meitat, una — 431 —

mica seguint la tònica del barri, malgrat que just aquests dies de gener del 2003 caduquen els cinc anys que la dita Llei del Català —la darrera— donava de termini per a retolar els comerços en la llengua “autonòmica”. Farmàcia del Pi. “Per la porta d’aquesta farmàcia, anomenada aleshores Botica Central, Àngel Guimerà va entrar al món de les lletres catalanes.” Josep Miracle, indica una inscripció de ceràmica a la façana. La molt venerable imatge d’aquest patrici de les lletres em sotja des d’una estàtua sedent just al davant. Al carrer Petritxol me’l torno a trobar. La Dulcinea (“local climatitzat”/climatizado; “xocolata”, suizos) l’exhibeix en una foto emplaçada en una posició dominat al local. Li devia agradar també la xocolata / suizos al senyor Àngel? “Pel racó veus tremolar / l’ombra d’Àngel Guimerà”, diuen unes rajoletes a la casa de la vora. Remunto els carrers cap al quadriculat Eixample i, com sempre que hi passo a prop, entro a tafanejar a la llibreria Altaïr, que mira per on, sense fer soroll, és la més important del món en llibres de viatges. Albert Padrol, viatger empedreït, és un dels fundadors d’aquesta llibreria, i també d’una revista i d’una col·lecció de llibres que porten el mateix nom, i d’una agència de viatges. —Estic convençut que el català s’acaba. En els pròxims anys s’anirà fragmentant i reduint, quedaran algunes bosses de catala­ noparlants purament anecdòtiques i sense cap viavilitat, com indígenes. Alguna cosa hem fet malament que no hem sabut implicar els joves. Els seus pares veien el fet català com una cosa progressista i engrescadora i a ells els fa nosa. Què han fet els polítics d’ara per a dur-los tots al camp contrari? Aquests nois s’encaren al català des de l’agressivitat, s’enganxen un toro al cotxe i et fan mala cara si senten que el parles... El català desapareixerà per simple pressió demogràfica. Jo tendeixo a parlar sempre en català a tot arreu, i cada dia que passa ho puc fer menys. Mira, al bar d’aquí a la vora la majoria de simpàtiques cambreres són dominicanes... Diuen alguna paraula en català quan jo m’hi adreço, però com a divertimento o curiositat, i prou. I el mateix passa a tots els restaurants del barri. Però és que també ho veig amb els companys del meu fill de setze anys. Majoritàriament parlen en castellà, i molts pertanyen a famílies barcelonines de tota la vida! Amb mi parlen català, però amb els — 432 —

pares, en castellà. I tot canvia tan ràpidament que ja no sé si parlo per avui o per ahir, potser ara ja estem pitjor. En els vint-i-cinc anys que em poden quedar de vida puc veure la desaparició del català, una cosa que no havia pensat mai que pogués passar. Sempre ho veia com una cosa de segles... Sóc molt pessimista en aquest sentit. Vista la situació, això ja no pot durar. Amb nosaltres coincideix un home que duu corbata al pit i cartera a la mà, que assenteix amb el cap sense dir un mot. Quan al final queda un silenci feixuc que es podria tallar amb una simitarra o un matxet cocoter (atès l’ambient), inicia un monòleg pausat i reflexiu. Es diu Bernabé Farré: —Però no és només la llengua. Jo tinc una empresa de software per a l’enginyeria de la construcció i l’arquitectura. La seu central és a Alacant, i hi ha una delegació a Barcelona i una altra a Madrid. Fins fa tres o quatre anys, les dues facturàvem més o menys el mateix, però en un no res la diferència s’ha convertit en abismal, a favor de Madrid, és clar. Jo estic en contacte a diari amb empreses i empre­saris... Tot se n’està anant cap a Madrid a una velocitat que sembla impossible de creure. Hi ha desercions en grup, com un exèrcit disciplinat. La nostra fira és una joguina a la vora de la que els han posat allà —amb els nostres diners, naturalment—, ens quedem sense infraestructures... Ells ho tenen tot i han decretat que nosaltres hem de ser una província; aquí no podem ni decidir que el TGV arribi a l’aeroport. Em pregunto quin país deixarem als nostres fills! Aquesta ciutat s’està convertint en un reducte per a turistes i jubilats, el teixit industrial i finacer s’està desmantellant. Jo no m’ho plantejo en termes lingüístics. El país s’ha convertit en absolutament dependent, està desvertebrat, i així no hi ha futur! He d’afanyar-me perquè tinc una cita en un bar uns quants carrers més amunt. Quan hi arribo, els meus interlocutors ja hi són. Un d’ells mira a una banda i l’altra, el trobo una mica neguitós. L’altre sembla tranquil, però té el posat greu. Són dos tècnics que treballen a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i el primer que em diuen és que el seu nom no hauria de figurar enlloc. —No estem autoritzats a parlar. Ningú de nosaltres ho està, però som professionals, filòlegs, lingüistes, sociolingüistes... Tots estem desesperats, el català mai havia estat tan malament com ara; — 433 —

mai havia reculat tant com en els darrers anys, i tenim ordres de dir que tot va bé. Aquesta és també la consigna dictada a TV3, que va dient que som “onze milions de parlants” com si tal cosa. —Però i les enquestes, i les xifres? —Totes les que es publiquen són sobre coneixement i no sobre usos, i si convé es maquillen, o no es difonen. L’ordre és que cada nova enquesta ha de donar uns resultats una mica millor que els anteriors. La realitat, però, és que el català cada cop s’usa menys i cada cop està més marginat. Els mestres que l’han d’ensenyar estan abandonant, entre els professionals de la llengua hi ha un desencís generalitzat... Veiem clarament que no anem enlloc, que tot comença a fer figa. I el pitjor de tot és la indiferència, la llengua se’ns mor i a tothom li és igual. O al contrari! s’escampa aquest cofoisme teledirigit. Controlen els mitjans i poden dir el que vulguin. —I per què es fa, això? —Explicar la realitat seria reconèixer el fracàs de vint anys de política, seria desestabilitzar una bassa d’oli on res no es mou ni convé que es mogui. I això interessa totes les parts. La consigna és que tot va bé: la llengua, l’economia, la societat... A més, si hi ha una crida a la defensa de la llengua, a la recatalanització, els vots se n’aniran cap a un altre partit més decidit, i cal manipular el que sigui per a evitar això a tota costa. El català és un problema, i per a evitar-lo, s’oculta. —Recordo l’anècdota de Jordi Pujol aturant una gravació de TV3 al Bages quan el seu conseller d’Agricultura acabava de dir que els pins tardarien quinze anys a regenerar-se després dels grans incendis. “Torneu-hi i digues set anys”, va ordenar. Passa el mateix amb la llengua? —Exactament el mateix. Ara la situació és ja tan extrema i el declivi tan evident que comencen a dir tímidament que els catalans no la defensem prou, però i ells?, que ja fa anys que han dimitit de les seves responsabilitats! Per a il·lustrar la situació, em mostren la fotocòpia de la pàgina 28 del diari Avui del 18 d’agost del 2000, on apareix a cinc columnes (plana sencera) el titular: “El català, en plena forma d’aquí a 15 anys”, i per sota el subtítol: “Josep Maria Romaní, de Política Lingüística, assegura que el 2015 es podrà viure en català en tots els àmbits.” — 434 —

“Aquest és el missatge que es vol donar” diuen els tècnics, “però la realitat és aquesta altra”, i mostren una munió de fulls de diaris, amb titulars com: “Els alumnes aprenen el català però no l’usen. Els experts detecten que la llengua vehicular de l’ensenyament fracassa en les relacions socials. Els estudiants familiarment bilingües també utilitzen preferentment la llengua castellana” (El Periódico, 6 de setembre de 2002); o “La lectura en catalán toca techo. Preocupación entre los editores, que piden más ayudas y campañas de promoción” (La Vanguardia, 10 de gener de 2002); o “Mal any per al llibre en català. El 2000 baixa la producció per quart any consecutiu” (Avui, 22 de desembre de 2001); o “El CIS detecta el estancamiento del uso social del catalán pese a que avanza su conocimiento. El número de personas que se consideran catalanohablantes se ha reducido en un 9% en cinco años” (El País, 22 de març de 1999). —I què pensen els professionals que treballen amb aquests polítics? —Que el català s’acaba, o hi ha un cop de timó radical —que ningú veu com es pot donar, perquè l’únic que preocupa són els interessos electorals immediats— o tot se’n va en orris. La llengua ha perdut prestigi, els joves es passen en massa al castellà, perdem pes demogràfic, es fomenta la immigració sud-americana per a decantar encara més la balança. L’autoodi es comença a donar ja aquí: parlar en català, viure en català, ja vol dir tenir problemes, i els parlants l’eviten; constatem que cada dia hi ha menys llibreries que dema nen llibres en català, que les editorials es passen al castellà, que es tanquen pàgines web, que cada cop els comerços l’ignoren més, que les empreses que l’usaven l’abandonen. El castellà està cobrant carta d’exclusivitat i el català comença a ser superflu. L’autoestima entre els catalans mai havia estat en un punt tan baix. La llengua es veu com una cosa del passat. La situació és desesperada! Estic aclaparat. Potser tot això són simples punts de vista, parers esbiaixats per una determinada visió política, o per una feina feixuga sense recompenses, o per un determinat medi humà... Algú ha estudiat això científicament? O amb el màxim de cientifisme possible, atesa la qüestió? Miquel Strubell i Trueta és psicòleg, director del programa d’humanitats i filologia de la Universitat Oberta de Catalunya i membre del Grup Català de Sociolingüística. Ell ha estudiat a fons aquests temes i el seu ha de ser el punt de vista zenital. — 435 —

—Professor, la visió general és que ens extingim. —Així és. —I quina anàlisi en feu? —Es produeix una substitució lingüística per falta de gent. Deixa d’haver catalans d’origen i el país s’està poblant majoritàriament de castellanoparlants, i no hi ha incorporació de nous parlants al català. El lloc amb més densitat demogràfica és el cinturó industrial de Barcelona, majoritàriament castellanitzat; una bona proporció dels seus habitants és capaç d’expressar-se en català, però no ho fan. Hi ha un potencial que no s’activa: aquest és el gran problema, i més quan els catalans renuncien voluntàriament a la llengua. Però això també és normal, es tracta d’un fenomen universal: si tots els catalans hem après el castellà és per a fer-lo servir. Cal tenir en compte un principi bàsic: dues llengües no poden conviure molt de temps, una acaba menjant-se l’altra. Així de simple. —Què es pot fer per a salvar el català? —Als anys vuitanta ja existia la tendència actual i la campanya de la Norma va intentar canviar-la. Anava adreçada fonamentalment als catalans, perquè no dimitissin de la llengua, i la veritat és que es va progressar molt, però la campanya es va abandonar. —Per què? —No s’ha explicat mai. L’Administració ho va decidir així... La llengua és un problema i si l’obvies te l’evites. —Administració a part, què es pot fer? —No és fàcil. Els castellans no tenen cap norma social que els obligui a canviar de llengua, i els catalans en realitat no tenen la llibertat d’usar la seva. Potser la qüestió és si creiem en nosaltres mateixos o no. 18.000 correus electrònics a la Warner van obligar a doblar Harry Potter al català. Aquesta campanya crec que va suposar un punt crucial. Políticament es va malbaratar una basa decisiva: la Llei de Política Lingüística promulgada el 1998. Si aquesta hagués establert un sistema de quotes crec que hauríem avançat. Però tots van negociar a la baixa perquè el Partit Popular s’hi sumés i hi hagués consens total, i quan ja havien fet rebaixar els plantejaments aquest partit va acabar votant en contra. El decret va néixer malalt. —Però el PP no és qui l’ha d’aplicar. —L’error ha estat permetre que la normalització es convertís en una qüestió tècnica. S’ha fallat no volent donar eines perquè la — 436 —

gent hi participi activament: cal donar suport a organitzacions que fan aquesta feina. Mobilització és la paraula clau, però tot això s’ha avortat perquè no interessa. Si no hi ha una mobilització general de la societat en aquesta qüestió no ens en sortirem. No pots demanar a persones aïllades que siguin màrtirs matí, tarda i nit; s’han de fixar objectius des d’un punt de vista col·lectiu. Hi ha un distanciament entre la política lingüística i el catalanoparlant del carrer, i aquest és qui decideix el futur de la llengua. Miquel Strubell explica que hi ha una excepció en aquest erm immens que és la política lingüística oficial, i és el suport als adults perquè estudiïn català. “El Consorci ho fa, i ho fa bé, però no hi ha un lideratge polític. Això, que es va donar als anys setanta i vuitanta, ara no existeix, i gairebé cap partit ho fa.” Aquest psicòleg i sociolingüista opina que és molt difícil tirar endavant quan hi ha tot un aparell estatal decidit a fer la guitza. “No és només que els catalans no tinguem Estat, és que el tenim en contra, i no sols en contra, sinó que mostra una actitud obertament racista contra nosaltres. Quan hi va haver unes certes llibertats van voler evitar a tota costa que aquí passés com a Suïssa o Bèlgica, que cada territori tingués la seva llengua; hi van implantar el castellà amb el beneplàcit dels nostres representants i la inèrcia porta automàticament a l’anorreament del català. Ara ja ens han canviat el xip, ja tenim mentalitat mesetaria... Fixa’t en TV3: és Televisión Española traduïda, mira com enfoca la informació sobre el País Basc. És com si estigués redactada des de Madrid! Quan va morir el Cela, li van dedicar més d’un quart d’hora de Telenotícies, com si fos un escriptor nostre, com si no hagués estat censor i activista del franquisme... Sembla com si ja ens haguessin homologat. O aquesta és la visió que ens volen donar sobre nosaltres mateixos des dels mitjans “autonòmics”. Continuo amunt a través de la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia, fent giragonses pels carrers que intercomuniquen aquestes artèries principals. Guaita, Natura! He vist la botiga fotocopiada a les Galeries Maldà, i a Lleida, i a la vila d’Eivissa, i a Palma... Mai hi he trobat una sola lletra en català. Estem de nou davant de la gran economia, de les multinacionals, de la globalització..., sempre filtrades per Madrid. Hi entro i constato el que ja sé. Un moret molt fosc tragina darrere del taulell, hi ha proclames de suport als — 437 —

pobles indígenes i a les economies desvalgudes, els prestatges mostren articles arribats de tots els racons del món... Català, zero. Hi ha coses també menys generals: a l’apartat de llibres s’ha acabat el cosmopolitisme; tots els títols, tots, són en castellà. Se m’acut de fer una pregunta: —Escolti, m’ha semblat que aquesta cadena valora les cultures indígenes i està per un comerç just. —Així és. La nostra línia és la defensa de totes les cultures i un percentatge dels beneficis el destinem a la solidaritat. —Pero no hi he vist una sola paraula en català. —Ah, d’això nosaltres no en sabem res. Ho fem com ens diuen. Una altra botiga, L’Occitane, Parfumerie, Marchand d’odeurs/ Parfumes, Fragance Merchand... Un exabrupte més de la jacobina França, tot el que cal escriure és en castellà. United Colors of Benetton. Uns altres..., tots els colors de l’arc de sant Martí; joves somrients exhibint pells amb tota la gamma cromàtica, i gairebé tot en castellà, excepte els rètols grossos, que estan en bilingüismo bien entendido. Adolfo Domínguez. Aquesta botiga sempre ho ha tingut tot en català, prova fefaent que la llengua no és una qüestió comercial, sinó de sensibilitat. Cal només voler-ho fer. I aquesta és també una multinacional, però amb seu a San Ciprián de Viñas, no al centre del món. L’Eixample s’acaba i diria que hem mantingut el cinquanta per cent en la proporció idiomàtica visual, però com que ja es va anunciar que la llei no comportaria “coaccions”, estem davant de la “poesia” que deia Montserrat Badia, cap del Servei Lingüístic Andorrà. Plaça Joan Carles I. Però, ¿no té una normativa l’Ajuntament que impedeix batejar carrers amb noms de personatges vius? Habibi. Felafel i schawarma. “Tot natural, saludable i fet nostre”. Ep! ja som a Gràcia. Aquest és el barri amb més pedigrí català de la ciutat, i té fama també de militant. La proporció visual de la llengua indígena augmenta... Però no ens embalem...: Restaurante Chino. Als estrets carrerons de l’antiga vila se senten grups de joves parlant en català, i també nens, un fet ja poc habitual a la ciutat. Però cal continuar sense embalar-se..., comptat i debatut, acabo sentint més joves parlant en castellà. “Vigila, que et fotràs una sabatada”, adverteix un pare al seu — 438 —

fill de cinc o sis anys que saltirona al seu voltant. No està malament apendre una accepció nova al centre de Barcelona. El català és certament molt visible a tot arreu, i les converses podrien situar-se meitat i meitat. Entro al mercat de la Travessera, i continuem al cinquanta per cent, tant pel que fa als rètols de les parades com a la llengua oral. Camino pels estrets carrers rectilinis fins a un altre mercat, i continuem amb el percentatge, però ara em fixo en la lletra menuda. Els noms dels productes, els preus, les indicacions... la majoria és aclaparadora a favor del castellà, pràcticament del cent per cent. Aquest és el Mercat de la Llibertat, així ho indica el rètol de la façana.

— 439 —

De la riquesa a l’agonia Epíleg

Aquest havia de ser un llibre sobre la riquesa del català, sobre la seua diversitat i les seues múltiples peculiaritats, però a l’hora de cloure’l l’evidència més palpable en són les misèries. Què representa una isoglossa amunt o avall o una entonació especial si és el sistema sencer —tot el nostre món— el que s’ensorra? La llengua se’ns escola entre els dits davant de la indiferència dels cada cop més disminuïts parlants i amb la col·laboració inestimable de les administracions: les estatals ordint mil falòrnies per a espentejar-la cap a avall i les “regionals” deixant fer alegrement, perquè implicarse vol dir tenir problemes. Catalunya Nord, Alacant, València, Elx, l’Alguer, Benasc... són punts on és ja difícil sentir els mots que hi havien estat diaris fins a temps molt recents. Però no hi ha un sol punt del domini on el procés de substitució no estigui molt avançat, fins i tot a Andorra, l’únic territori lliure dels Països Catalans. Els sociolingüistes i la història demostren que dues llengües no poden conviure en el temps, que la forta s’acaba menjant la dèbil. D’això en tenim proves seculars al País Valencià: els llocs que després de l’expulsió dels moriscos van ser repoblats, als segles xvii i xviii, amb catalans i castellans van acabar adoptant una sola llengua, modificada per l’altra, si es vol, però una de sola, i per això ara a Asp, Montfort o Elda parlen espanyol (segons demostra Brauli Montoya). Oriola va començar a castellanitzar-se ja abans per simples migracions murcianes, i això passava quan el valencià era oficial al país i els seus parlants, monolingües sense televisió ni operacions mediàtiques. La convivència entre el català i les llengües que se li sobreposen té, doncs, data de caducitat. I no cal dir per a qui serà la caducitat. La feina gruixuda ja la tenen feta. Tots els catalans som hàbils per fi —i aquesta ha estat una tasca de segles— en un altre registre, de manera que se’ns — 441 —

pot exigir amb total garantia que abandonem el propi perquè no ens entenen, o perquè no és oportú, o perquè no fa bonic, o perquè cal ser cosmopolita, o per educació, o perquè no ven... Com que, a més, no tenim cap inconvenient a fer-ho, la llengua està cada cop més arraconada. I això sembla que té la seua lògica: si hem après en massa un altre codi és per a usar-lo (segons raonament de Miquel Strubell). Per què arrossegar-ne, doncs, un d’anèmic per un pedregar d’insatisfaccions constants? Els catalans incorporats a Espanya no són diferents dels de França o els d’Itàlia —on la llengua es troba a les acaballes—; únicament aquest Estat s’ha mostrat més ineficaç a l’hora d’esborrar les traces perifèriques (com demostra Miquel Pueyo), però ara ja ha esmenat les seues mancances i treballa amb mitjans poderosíssims a corrua feta. La lingüística no admet miracles i els febles desapareixen. Cal repetir-ho: la lingüística no admet miracles, Rafael Caria ho deixa ben clar i és palpable en casos molt pròxims. Tots els idiomes supeditats de la vella Europa agonitzen, si poden ser comptats encara en el món dels vius: occità, escocès, gal·lès, romanx, bretó, sard, frisó... Altres fa ja anys que han passat a pitjor vida: dàlmata, còrnic... I la inde­pendència no adoba gran cosa, com demostren els casos d’Irlanda o Bielorússia. Quan una llengua entra en un procés degeneratiu i substitutori és impossible recuperar-la. Les coses actualment van molt ràpides i les xifres demostren que el català perd com a mínim un punt percentual anual, i en alguns territoris més. A Eivissa s’ha passat de més del 95% de parlants a principis dels seixanta al 43% el 2002. A la Ciutat de Mallorca només el 28% de la població parla català a casa. A l’àrea metropolitana de Barcelona sols tenen el català com a primera llengua un 33 per cent dels habitants, que a més l’usen poc, i a la capital que no exerceix (Rosa Calafat dixit), el percentatge ha davallat del 43 al 38% en cinc anys. Al Principat en general, el nombre de persones que es consideren catalanoparlants ha disminuït un 9% en aquest mateix període. Al País Valencià no es donen dades per a contribuir al bon traspàs de la “peculiaritat”. Quan els parlants s’adonen que arrosseguen una llengua sense futur, quan xampurrejar-la implica esforç, o militància, o disgustos... l’abandonen i punt. Perpinyà es va expressar en català fins a la Segona Guerra Mundial, i en quatre dies tothom va deixar de fer-ho. — 442 —

A l’Alguer el cas és més radical: en vint anys es va passar del 99 per cent de parlants al 0 per cent (entre els infants, ben entès, els altres ja s’aniran morint). A Alacant, les mares que a penes mastegaven unes paraules en castellà van decidir transmetre-les als fills, i en una generació i mitja la feina va estar acomplerta. La llengua recula de manera alarmant fins i tot als territoris que fins ara —fins a l’any 2000— s’havien mantingut més estalvis, des de les valls apartades del Pirineu, a les Marines valencianes o Menorca. Les illes es van acabar el dia que es va inventar la televisió. No cal dir que en els indrets on els polítics locals en són declaradament enemics, el procés de declivi s’accentua. Al País Valencià hi ha una “contraplanificació lingüística” acuradament perversa per a anorrear la llengua, i a la Franja esquarteren les comarques cata­ lanoparlants i les adscriuen a una capital castellanòfona, mentre oculten tot signe cultural o lingüístic i en fomenten una consideració infamant (Artur Quintana és ben explícit). En algunes àrees del sud hi ha hagut trencament en la transmissió, amb la qual cosa només cal esperar que la biologia acompleixi les seues lleis. I si no, tant li fa, perquè al capdavall el que tots els territoris estan experimentant és una substitució ètnica. Gent de fora està arribant en grans masses des de fa quaranta anys i porta la seua llengua, i la que hi havia cada cop té menys oportunitats. Com que no tenim instruments polítics per a administrar la situació, ja podem esgargamellar-nos: l’aritmètica és també vàlida per als vocables i els fonemes. L’Estat dirigeix amb precisió d’orfebre aquestes dinàmiques d’una manera cínica que ja s’ha convertit en barroera: té pressa per liquidar la situació i, tanmateix, com que el pelele goyesc no és defensa no cal mirar prim. Contra el cinisme estem desarmats, explica Biel Oliver, perquè trastoca els nostres esquemes culturals, i contra la força encara n’estem més. Ja no hi ha arguments, sols poder. I nosaltres no en tenim. Hem arribat a un punt de difícil retorn: la proporció de parlants i l’ús no paren de baixar; però també la morfologia, la sintaxi, el vocabulari... fan figa. S’estan perdent pronúncies genuïnes, fonemes bàsics, expressions tradicionals... La unitat de la llengua es nega amb una impunitat que esgarrifa: ja no necessiten ni ser versemblants, ni lògics, el que diguin els científics (o el territori: que vagin a Sant Rafel del Maestrat) és ben bé igual, només cal actuar amb — 443 —

l’organització i la contundència adequades. La batalla és sobretot política, i els nostres polítics, si existeixen, estan de vacances o hi col·laboren a cor què vols. Fa segles que Espanya i França fan tot el possible per eliminar el català (cal demostrar-ho encara?). Aquesta és des de la unió de les corones —i des de l’annexió, al nord— la seua política d’Estat. França exalta l’extermini dels patois inferiors amb un tarannà feixista, i el cas espanyol constitueix una successió monòtona d’atacs desculturalitzadors des de Felip II fins a José María Aznar. No canvien les actituds, només els moments polítics canvien. Ja poden ser dictadures o democràcies, monarquies o repúbliques, populismes o tecnocràcies..., cada govern aplica els instruments que té i el garrot o la pastanaga adients. L’objectiu no varia mai, només les conveniències o els oportunismes modifiquen les actuacions, com explica Josep Murgades. El moment més dolç potser va ser el de l’anomenada primera transició, i el seu dirigent, Adolfo Suárez, que assegurava que el català no serveix per a l’alta cultura, va dissenyar amb molta precisió el blaverisme valencià per a dinamitar la recuperació des de dins; o amb Felipe González, que va deixar dit amb totes les lletres que el gran problema d’Estat a Espanya era el catalanisme, i que calia extirpar-lo com fos. Si ja el tan ponderat Manuel Azaña havia anunciat que perquè Barcelona anés fina calia bombardejar-la periòdicament... Els franquistes han tornat al govern i ja no tenen el tacte (o la vergonya, o el cinisme) dels seus predecessors dits democràtics. El desfici els fa actuar com una guineu al galliner, quan els bastaria deixar fer, mantenir el rumb, perquè ara el procés de substitució ja marxa sol. Però no ens enganyem, reaccionen amb virulència perquè hi ha els bascos; als submisos catalans ni els consideren. A ells els coneixem, però el que fa més mal és la col·laboració imprescindible i gratuïta dels polítics locals. A Catalunya Nord aquests depenen de París i al País Valencià són obertament enemics de la cultura autòctona. A les Illes, els neofranquistes van traçar la política durant anys, i quan van ser substituïts el procés estava tan avançat —i el poder autonòmic és tan minso— que l’única reacció possible són les declaracions de bona voluntat. Però, i al Principat? Algú que hagués planejat eliminar-hi el català hauria actuat més o menys com s’ha fet fins ara. N’hauria — 444 —

publicitat a so de bombo i platerets la promoció i hauria abandonat als elements la seua defensa real, i paral·lelament hauria desballestat les organitzacions socials que el fomenten. La batalla és primer que res política, i aquesta s’obvia, s’oculta i es manipula. Mestresses de casa de Reus i de Cornellà, capellans de l’Alguer i de Santa Coloma, pagesos de Menorca, exalcaldes de Tossa, llibreters mallorquins, filòlegs valencians... clamen al cel perquè la defensa del català s’omet al bastió imprescindible, al nucli dur de la resistència, al lloc on aquesta n’és la política oficial..., mentre els que en són responsables, els que cobren per redreçar la llengua, grans experts de la societat orwellinana, van dient des dels mitjans dirigits que d’aquí a quinze anys —tres o quatre mandats més...— estarem “normalitzats”. I ja és la segona vegada que ens entabanen amb la mateixa falòrnia. “Quan s’enfonsi Barcelona s’acabarà tot...”, vaticina Jean-Paul Escudero des del Vallespir, o “el català no es pot mantenir a les zones rurals, quan Barcelona va caure el 1939 Menorca li va anar immediatament al darrere”, explica Joan F. López Casasnovas. Una llengua és cada cop més un mercat, recorda Miquel Pueyo, i el català ni té paradeta posada ni venedors que el pregonin. Com pot ser que haguem abandonat d’una manera tan descarada la batalla audiovisual? s’exclama Lluís B. Polanco. Fins els kurds tenen televisió per satèl·lit! La nova generació ha passat a socialitzar-se amb els mitjans de comunicació, i ja no a través de la vella xiruca: les agrupacions de barri, els esplais, els grups d’amics... Hem guanyat l’escola i hem perdut el pati, segons una frase ja cèlebre. Ni un venedor de tercera hauria negociat tan malament. Vam començar pel bilingüismo, que és el pas segur cap a l’hegemonia de la llengua forta (“què vol dir ‘bilingüisme’?, Catalunya té una llengua i molts parlen castellà”, aclareix Jaume Sayrach), i hem continuat per l’audiovisual, les lleis lingüístiques, els doblatges i el cine, les subvencions, l’etiquetatge, els serveis estatals..., i ja estem en l’apaga y vámonos (i mai més encertat), segons August Rafanell. Els polítics regionals s’han venut la llengua i la dignitat catalanes pel plat de llenties dels seus càrrecs, denuncia Bernat Joan. La joventut va donar un pas decisiu cap a l’espanyolització mental i lingüística (cal explicar que van juntes?) a partir de l’arribada d’Antena 3 i de Tele 5, com ressalten al Servei Lingüístic d’Andorra, molt més que no havia succeït durant el franquisme, quan hi havia — 445 —

futur. “Alguna cosa hem fet malament que els joves reneguen del català”, apunta Albert Padrol, i Josep Borrell és més explícit: “la política oficial ha imposat uns models montserratins i nyonyos que han fet desertar el jovent”. Mentre TV3 va tenir com a únic competidor TVE, la llengua i els valors van anar fent la viu-viu. Quan l’equilibri es va rompre, tot va començar a colar aigüera avall. I no sols això, com que ja no tenim criteri —o el nostre coincideix amb el d’ells—, TV3 és ara un agent decisiu en l’espanyolització (com destaca Miquel Strubell): només cal seguir les informacions sobre el País Basc, o les “autonomies”, o els partidos democráticos... O les desinformacions i els silencis sobre la llengua o la defensa “civil” del país. Es posa un mapa dels Països Catalans a l’espai del temps i es madrilenyitzen els informatius i l’humor. La jugada és redona. Canal 9, per la seua part, emet directament en castellà segons els criteris de la una, grande y libre. El català agonitza i la propaganda oficial assegura que mai havíem estat tan bé. Ja deu ser això, com que ja hem canviat de mentalitat, com que ja som com ells en cor i ànima, estar bé vol dir escombrar d’una vegada els particularismes “regionals”. Vivim en un país d’una forta censura política, com destaca Ramon Sistac. Els escriptors valencians es van queixar de ser invisibles i marginats. El que és català no existeix (o pitjor: existeix com a negatiu) als mitjans de comunicació de masses fets a Madrid; però resulta que els “autonòmics” estan controlats fèrriament per uns personatges que comparteixen visió i política amb els d’allà, o tenen uns interessos paral·lels. En realitat, és tota la cultura no oficial —i les persones que la sostenen— la que sofreix una censura estricta. Hi ha democràcia: tothom pot dir el que vol, l’únic problema és que només ho pot dir als amics i als veïns, perquè els grans canals d’expressió estan controlats d’una manera impúdica, i aquests veten les informacions sobre la llengua. Si no pensem com ells volen, no existim. I al capdavall no cal patir, ja acabarem pensant com ells volen... Tot continua sent qüestió d’aritmètica. No hi ha matís que una bona campanya propagandística no pugui polir. I si no, sempre es pot fer una llei a mida: ells sempre tindran majoria. Hi ha un engany molt premeditat, com expliquen tècnics del Departament de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, que s’han d’amagar —com correspon als temps paradictatorials que — 446 —

estem vivint— per a exposar les seues opinions. Més que opinions, dades objectives, que diuen que el català mai havia reculat tant com en els darrers vint anys i que avancem a passos gegantins cap al no-res. Però com que no hi ha problema, no cal actuar. Aquest és el missatge (i el miratge), i molts catalans se sorprenen quan se’ls explica que d’aquí a poc constituiran ells mateixos un reducte localista i indigenitzat (de fet ja és així). “Com, però que no ens defensava el gran manitú?”, exclamen atònits. Com que “Catalunya va bé”, com que cal que tot continuï inalterat, hi ha una entente en matèria de llengua entre tot l’establishment. Va bé per als polítics regionals perquè els hem de seguir votant, i per als nacionals (de la nació bona, l’única que realment opera) perquè per a ells el català sols existeix quan avança, per a posar-hi fre. A altres la llengua ni els va ni els ve..., no se l’ha d’atacar, fins i tot se la pot defensar, però si desapareix tampoc no vindrà d’aquí. Ja ho va vaticinar Charles Darwin, tanmateix. Els elements dinàmics de la societat que van combatre en el postfranquisme han plegat per edat o perquè s’ocupen d’altres coses (el món actual va per uns altres viaranys, explica Rafael Català), i les superestructures s’han encarregat de desmuntar qualsevol iniciativa de base perquè no la controlen i pot derivar perillosament cap a “radicalismes” que voten a uns altres. Els pregoners oficials intoxiquen dient que hem estat en un atzucac moltes vegades. És cert, però fins ara, tot i vençuts, hi havia hagut la gent, i avui ens estem diluint perquè hem perdut la capacitat d’integrar. Si queda cap camí, passa per la societat civil, com ressalta Miquel Àngel Pradilla: o recuperem l’acció decidida de les agrupacions i dels individus o no cal seguir picant en ferro fred. La generació actual té una responsabilitat decisiva perquè mai fins ara ni com ara ens havíem encarat d’una forma tan crua a la solució final. Cal recordar que l’extinció és per a sempre? Rafael Català dóna la xifra de 600.000 persones al Principat (els que van firmar a favor de les seleccions esportives) com un nombre plausible de persones disposades a posar el seu gra d’arena per la llengua. Això, a banda de les moltes que treballen als altres territoris. O fem evident la situació real del català i hi ha una reacció generalitzada, o no ens en sortirem. Ja ho va dir el sempre mestre Joan Fuster, “o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble”. — 447 —

La unitat —la llengua, el tremp— dels catalans mai havia estat en un punt tan baix. Serem, per tant, destruïts com a poble. Però, ho acceptarem sense donar la cara? Claudicarem gratis, sense proclamar qui som?

— 448 —

Índex

Viatge al país sense nom...............................................................

5

Presentació

Nord L’escola de la República.................................................................

9

Alta Cerdanya, Capcir, Conflent

Parlar gitano....................................................................................

31

Perpinyà, Vallespir, Fenolleda

La mare de les llengües.................................................................

57

Pallars Sobirà

L’Estat sense nació..........................................................................

79

Les Oluges, Solsona, Tuixén, Baixa Cerdanya, Andorra

La sal de la llengua........................................................................ Cadaqués, Begur, Palamós, Tossa

de

93

Mar, Girona

SUD Un país de contrastos..................................................................... 113 Maestrat,

els

Benissa, Vall

Ports, Castelló, València, Alcoi, Benidorm, Tàrbena, de

Gallinera

El sud extrem.................................................................................. 155 Canal

de

Navarrés, Villena, Cabdet, Petrer, Elda, El Carxe, Asp, Elx,

Alacant, Guardamar, Oriola

De Tàrraco a la Sénia.................................................................... 203 Tarragona, Reus, Pratdip, Tortosa, Sant Rafel

est — 449 —

del

Maestrat, Alcanar

Una illa, encara............................................................................... 223 Menorca

La transformació............................................................................. 243 Mallorca

La marea turística........................................................................... 261 Eivissa, Formentera

Una ciutat molt propera................................................................ 273 L’Alguer

oest La veritable frontera....................................................................... 307 Matarranya, Mesquí

El Ponent......................................................................................... 331 Terra Alta, Baix Cinca, Llitera, Lleida

Límit i nexe..................................................................................... 351 Ribagorça, Llitera

Entre el català i l’aragonès............................................................ 381 Benasc, Alta Ribagorça

centre L’allau metropolitana...................................................................... 401 Santa Coloma, Cornellà

Entre la Boqueria i la Llibertat.................................................... 425 Barcelona

De la riquesa a l’agonia................................................................. 441 Epíleg

— 450 —

Col·lecció Lo Marraco



2. Joaquim Carbó, El jardí de Lil·liput. 3. Maria Pons i Vidal, Els perills de ser dona. 4. Antoni Fortuny i Feliu, El mestre mag. 5. Lluís Trullàs, Relats personimals. 6. J. A. Chauvell, La flor del ram. 7. Maria Pons i Vidal, Treure la pols. 8. Rosa Fabregat, Francina i la Providència. 9. Carme Meix, El crit de l’esparver. 10. Josep Maria Madern, Algun dia anirem a Bombai. 11. Estanislau Torres, Entre el Clot i el Guinardó. 12. Montserrat Flores, Diàlegs en el laberint. 13. Albert Hernàndez Xulvi, Històries inquietants. 14. Joan Lladós i Sisteró, El quadre. 15. Carme Meix, La dansada. 16. Rosa Fabregat, La dama del glaç. 17. Francesc Pané i Marta Alòs, La mà al melic. 18. Diversos autors, Cartes de desamor. 19. Camara Laye, El nen negre. 20. Maria Pons, Perdré la memòria. 21. Francesc Boya, L’alè del bosc. 22. J. M. Madern, La nit de la basarda. 23. Guillem Rosselló, Els misteris i les hores. 24. Marcel Fité, Històries de vetllador. 25. Màrius Blàvia, La llum de l’abisme. 26. Guillem Viladot, El trill. 27. Estanislau Torres, Cel de tardor. 28. Xavier Tornafoch, Lletres d’exili. Dietari d’un cavaller càtar. 29. Pere Ortís, El sol de la darrera selva. 30. Núria Mínguez, La sang també és aigua. 31. Francesc Pané, L’ombra dels minarets. 32. Martí Sunyol, La carena. 33. Ramon Figueras, Un capellà de bosc. 34. Manel Ollé Albiol, Macianet, el venta-

llenc. 35. Josep A. Chauvell, El temps de color pàl·lid. 36. Josep Coma, La ben pentinada. 37. R. K. Narayan, El llicenciat en lletres. 38. Anne M. Lindbergh, Solitud davant del mar. 39. Vicent Usó i Mezquita, Tan oberta com sempre. 40. Jordi Creus, Amb dos manilles i un as, botifarra faràs. 41. Marta Alòs, Els ulls de l’ametller. 42. Pere Morey Serra, El templer i l’arquitecte. 43. Josep M. Riera, L’ADN de la memòria. 44. Manel Canals, Sota l’enclusa del temps. 45. Carles Sanmartín, Històries del cor. 46. Jacme A. Cornet, Cristòfor Colom, el corsari. 47. Lluís Cuesta, La pell del llop. 48. Xavier Tornafoch, L’olor de les acàcies. 49. Josep M. Murià, Contes d’un que se’n va. 50. Francesc Pané, Aromes de luxúria. 51. Maria Pons, Sonata per a homes. 52. Màrius Blàvia, El riure secret. 53. Guillem Viladot, Les vellicositats. 54. Josep Sabater, Relats parabòlics. 55. Eduard Roure, Les altes balconades. 56. Francesc Puigpelat, L’harmonia secreta. 57. Francesc Pascual Greoles, Les bigues mestres. 58. Josep M. Riera, La catedràtica de la vall Moronta. 59. Guillem Viladot, Rosa Fabregat, Francesc Pané, Marta Alòs, Quartet ponentí. 60. Miquel López Crespí, Núria i la glòria dels vençuts. 61. Lilí Zografou, L’amor va arribar un dia tard. 62. Vicent Usó i Mezquita, Maig era un

— 451 —

mes sense pluja. 63. Ramon Gómez Molina, El crit de les mil nits. 64. Estanislau Torres, El dia que vaig perdre la inspiració. 65. Abel Montagut, L’enigma de l’arany@. 66. Josep M. Madern, Una felicitat particular. 67. Josep San Martín, Crònica d’un crepuscle. 68. Joan Barceló i Cullerés, Diumenge a la tarda. 69. Josep Coma, Entre Tots Sants i Manresa. 70. Ferran Juste i Carles Caparrós, La carrossa. 71. Josep A. Chauvell, Terra verge. 72. Jordi Ortiz, El segrest de Barcelona. 73. Sebastià Pons, Terra Santa. 74. Rodolfo del Hoyo, Els amors furtius. 75. Núria Mínguez, L’herència de Sant Emilió. 76. Narcís Juanola Roura, No tinc remei. 77. Josep Vallverdú, El patró Gombau. 78. Carles Sanmartín, Senzillament persones. 79. Matxicot, Crònica passional de Catalunya. 80. Francesc Boya, Presoners de la mar gelada. 81. Emmanuil Roïdis, Un marit de Siros. 82. Miquel López Crespí, Estat d’excep­ ció. 83. Nel·lo Navarro, La pantagruèlica guerra de Miquel Miracle. 84. Josep M. Madern, La por de l’amor. 85. Martí Sunyol, La plaça del tobogan. 86. Alfons Martí, Una aventura americana. 87. Santiago Riera i Tuèbols, La ciutat del canvi. 88. Carles Hac Mor i Ester Xargay, Amor lliure, ús i abús. 89. Octavi Franch i López, El regust de l’immortal. 90. Josep M. Madern, La línia negra. 91. Yves Simon, Sentiments a la deriva. 92. Josep Tomàs Cabot, Els miralls de Schubert.

93. Xavier Bañó, Mossèn Pasqual i els polítics. 94. Josep Coma, La memòria de les flames. 95. Felip Gallart, La llavor dels somnis. 96. Francesc Pascual Greoles, El clot de l’aigua. 97. Marta Alòs, Cartes a la meva mare. 98. Matxicot, Hotel Califòrnia. 99. Joaquim Barbal i Gasset, Sisco de Norís. 100. Maria Pons, Fruits prohibits. 101. Francesc Pané, Tendres eren els dies. 102. Núria Mínguez, Benvingut, mister Holmes. 103. Xavier Fàbrega, Ramon Homs, Malalt d’ocells. 104. Montserrat Galícia, La cambra de Virgínia. 105. Teresa Costa-Gramunt, La crisàlide. 106. Pere Morey, La metgessa càtara. 107. Josep Usó i Mañanós, Amor amarg. 108. Antonio Bermejo, Escala de vidre. 109. Joana Otón, Croissant i suc de taronja. 110. Antoni Arca, El ximple de Xina. 111. Diversos autors, Desamors. 112. Antoni Carrasco, Saltimbanqui. 113. Josep Tomàs Cabot, El joc de l’Urani. 114. Pere Ortís, Amables collites. 115. Rafael Escobar, El camí de les bardisses. 116. Núria Mínguez, Sempre queda un dubte. 117. Ramon Soler i Riba, Fil i carbó. 118. Josep A. Chauvell, Estimàvem Celentano. 119. Francesc Pané, Digueu-li Dulima. 120. Eugeni Casanova, Viatge a les entranyes de la llengua.

— 452 —

Col·lecció LO MARRACO Blau

1. Karen Blixen (Isak Dinesen), Memòries de l’Àfrica.   2. Assia Djebar, Dones d’Alger en les seves estances.   3. Madame Riccoboni, Cartes de Milady Juliette Catesby.   4. Edith Warton, Ethan Frome.

  5.   6. 7. 8.

— 453 —

Christine Angot, Del cel estant. Anne Hébert, Les cambres de fusta. Basa Salomou Xanthaki, La carta. Adelaïde Dard, La barraca africana.

LOMARRACO

Eugeni Casanova

Eugeni Casanova

Memòries de l'Àfrica, Karen Blixen (Isak Dinesen) El llicenciat en lletres, R. K. Narayan Els perills de ser dona, Maria Pons Tendres eren els dies, Francesc Pané Cartes a la meva mare, Marta Alòs El templer i l'arquitecte, Pere Morey Ethan Frome, Edih Warton El nen negre, Camara Laye Dones d'Alger en les seves estances, Assia Djebar El patró Gombau, Josep Vallverdú Ethan Frome, Edih Warton La pantagruèlica guerra de Miquel Miracle, Nel·lo Navarro Del cel estant, Christina Angot

Aquesta és la crònica d’un recorregut per tots els racons dels Països Catalans per copsar-hi l’estat de la llengua, de Benasc a l’Alguer i de Perellós a Oriola. El llibre recull els microtresors de la parla i també el seu retrocés. Els canvis van molt de pressa, avui, i les xifres demostren que el català perd com a mínim un punt percentual anual i en alguns territoris, més. La situació a tot arreu és de substitució avançada, de pèrdua de prestigi greu i de dimissió unànime entre els més joves. Però el fonamental, el punt d’inflexió, és que hem perdut la capacitat d’integrar: la llengua de l’ambient és ja el castellà. L’únic baluard on hi ha una certa hegemonia (al Principat) és l’ensenyament, però, segons una frase ja cèlebre, “hem guanyat l’escola i hem perdut el pati”. Però, com que abordar el tema del català implica problemes, hi ha una entesa tàcita entre tot l’stablishment per a no remoure’l. La situació real és que la llengua va a la deriva i només una acció decidida de la societat civil pot rescatar-la.

Viatge a les entranyes de la llengua

Altres títols de la mateixa col·lecció

120

Viatge a les entranyes de la llengua De la riquesa a l’agonia del català

LOMARRACO

Eugeni Casanova (Lleida, 1958) és llicenciat en filosofia i en ciències de la informació. Ha treballat com a periodista en premsa, ràdio, televisió i internet. Durant dues dècades ha viatjat per tot el món com a cronista de l’actualitat i com a reporter de guerra. Ha publicat llibres de viatges, d’etnografia i de natura. Actualment és professor de comunicació a la UPC.