122 91 2MB
Catalan; Valencian Pages 188 [192] Year 2013
BEIHEFTE ZUR ZEITSCHRIFT FÜR ROMANISCHE PHILOLOGIE BEGRÜNDET VON GUSTAV GRÖBER HERAUSGEGEBEN VON GÜNTER HOLTUS UND WOLFGANG SCHWEICKARD Band 372
Elena Sánchez López
Estudi de la llengua d’Ausiàs March a través de les col•locacions Una aproximació semiautomàtica
De Gruyter
ISBN 978-11-027519-3 e-ISBN 978-11-029769-0 ISSN 0084-5396 Library of Congress Cataloging-in-Publication Data A CIP catalogue record for this book is available from the Library of Congress. Bibliografische Information der Deutschen Nationalbibliothek Die Deutsche Nationalbibliothek verzeichnet diese Publikation in der Deutschen Nationalbibliografie; detaillierte bibliografische Daten sind im Internet über http://dnb.d-nb.de abrufbar. © 2013 Walter de Gruyter GmbH, Berlin/Boston Gesamtherstellung: Hubert & Co. GmbH & Co. KG, Göttingen ∞ Gedruckt auf säurefreiem Papier Printed in Germany www.degruyter.com
A tots els cordells que fan la corda de ma vida.
Índex
Pròleg.................................................................................................................. IX 1. Introducció.........................................................................................................1 1.1 Característiques generals de la investigació..............................................1 1.1.2 Objectius i hipòtesis.........................................................................2 1.1.3 Hipòtesi metodològica i pla de treball..............................................3 1.1.4 Antecedents i estat actual del tema...................................................3 1.1.5 Estructura del treball........................................................................4 1.2 Precedents..................................................................................................4 1.2.1 Precedents pel que fa a l’estudi del lèxic de March.........................5 1.2.1.1 Edicions antigues (anteriors al s. XX)........................................6 1.2.1.2 Edicions crítiques (a partir del s. XX).......................................11 1.2.1.3 Altres aportacions......................................................................13 1.2.2 Precedents pel que fa a l’estudi de col·locacions............................18 1.2.2.1 L’origen: Firth...........................................................................18 1.2.2.2 Teoria lexica: Halliday..............................................................19 1.2.2.3 Enfocament estadístic: Sinclair.................................................20 1.2.2.4 Aplicació a la literatura: McIntosh–Hori...................................23 1.2.2.5 En la llengua catalana................................................................23 1.2.2.6 Al llarg del present llibre...........................................................24 2. Marc teòric........................................................................................................27 2.1 Caracterització de les Unitats Fraseològiques..........................................28 2.1.1 Polilexicalitat (o pluriverbalitat).....................................................29 2.1.2 La fixació (o fixesa).........................................................................29 2.1.3 La idiomaticitat...............................................................................30 2.1.4 El sentit figurat................................................................................30 2.2 Taxonomia................................................................................................30 2.3 Altres corrents i eines conceptuals............................................................32 2.4 Convergència............................................................................................40 2.5 Al llarg del present llibre..........................................................................40 2.5.1 Adaptació terminològica.................................................................40 2.5.2 Taxonomia adaptada a l’anàlisi de textos literaris...........................41 3. Metodologia......................................................................................................43 3.1 Corpora textuals i llenguatge literari........................................................43 3.2 Eines específiques per al processament informàtic de textos...................44 VII
3.2.1 Característiques tècniques globals..................................................46 3.2.2 Eines i procés general de creació d’un corpus................................46 3.2.3 Normes d’etiquetatge......................................................................48 3.2.4 Eines i procés general de consulta d’un corpus...............................51 3.3 Descripció del procés seguit per a la realització de l’estudi.....................53 3.3.1 Creació i tractament del corpus base...............................................53 3.3.2 Consulta del corpus I: extracció i estudi superfi cial de les col·locacions......................................................................................54 3.3.2.1 Extracció dels llistats de mots per categories............................54 3.3.2.2 Extracció de les col·locacions globals per a determinar les combinacions més rellevants...............................................57 3.3.2.3 Determinació de les col·locacions dels 40 substantius més freqüents amb adjectius.............................................................63 3.3.2.4 Determinació de les col·locacions dels 40 verbs més freqüents amb substantius.........................................................66 3.3.3 Consulta del corpus II: Selecció i anàlisi de col·locacions significatives....................................................................................70 4. Estudi preliminar de col·locacions....................................................................75 4.1 Substantius i adjectius..............................................................................75 4.1.1 Col·locacions: Adj.–Subst.–Adj......................................................77 4.1.2 Conclusions parcials........................................................................98 4.2. Verbs i substantius..................................................................................104 4.2.1 Col·locacions: Subst.–V.–Subst......................................................107 4.2.2 Conclusions parcials.......................................................................124 4.3 Preposicions, adjectius i substantius........................................................128 5. Selecció, contextualització i taxonomia de les col·locacions significatives en Ausiàs March...............................................................................................129 5.1 Anàlisi de les col·locacions significatives procedents de l’estudi...........130 5.1.1 Concurrències en la llengua antiga.................................................131 5.1.1.1 Concurrències formades per Subst. + Adj................................131 5.1.1.2 Concurrències formades per Prep. + Adj. + Subst...................132 5.1.1.3 Concurrències formades per V. + Subst (amb funció de subjecte)...................................................................................132 5.1.1.4 Concurrències formades per V. + Subst (amb funció de complement).............................................................................133 5.1.2 Locucions en la llengua antiga.......................................................134 5.1.2.1 Locucions formades per Subst. + Adj......................................134 5.1.2.2 Locucions formades per V. + Subst. (amb funció de complement).............................................................................134 5.1.3 Enunciats fraseològics en la llengua antiga....................................134 5.1.4 Combinacions lliures úniques en March........................................134 5.1.4.1 Combinacions lliures úniques en March formades per Subst. + Adj..............................................................................134 5.1.4.2 Combinacions lliures uniques en March formades per V. + Subst. (amb funció de subjecte)........................................135 VIII
5.1.4.3 Combinacions lliures uniques en March formades per V. + Subst. (amb funció de complement).................................135 5.1.5 Combinacions lliures freqüents en March (fixades en la llengua de March)...........................................................................135 5.1.5.1 Combinacions lliures freqüents en March formades per Subst. + Adj...........................................................................136 5.1.5.2 Combinacions lliures freqüents en March formades per Prep. + Adj. + Subst..............................................................136 5.1.5.3 Combinacions lliures freqüents en March formades per V. + Subst (amb funció de subjecte).....................................136 5.1.5.4 Combinacions lliures freqüents en March formades per V. + Subst (amb funció de complement)...............................136 5.2 Analisi de les col·locacions significatives procedents dels glossaris.......137 5.2.1 Concurrències.................................................................................138 5.2.2 Locucions.......................................................................................139 5.2.3 Enunciats fraseològics....................................................................142 5.2.4 Col·locacions úniques en March....................................................142 5.2.5 Col·locacions freqüents en March..................................................148 5.3 Anàlisi de les construccions amb verb suport..........................................149 5.3.1 Variació diacrònica dels verbs funcionals/verbs suport.................149 5.3.2 Ús particular dels verbs suport en la llengua de March.................150 6. Conclusions......................................................................................................151 7. Bibliografia......................................................................................................157 7.1 Edicions d’Ausiàs March.........................................................................157 7.1.1 Edicions antigues (anteriors al s. XX)............................................157 7.1.2 Edicions crítiques (a partir del s. XX)............................................158 7.2 Obres de consulta: Diccionaris, corpus i enciclopèdies..........................158 7.3 Obres de referència..................................................................................158 8. Índex de figures................................................................................................175 9. Índex de mots...................................................................................................177
IX
Pròleg
Si parem esment en el status quaestionis dels estudis sobre Ausiàs March (Martines 2000, Fuster 2009) i, en general, sobre els clàssics de la Corona d’Aragó, veurem, malgrat que les bibliografies específiques de molts d’ells són ben nombroses, que els estudis lingüístics són ben escassos. Pocs investigadors s’hi han vist amb prou cor..., encara que hi ha atencions molt importants. Grans mestres de la Lingüística diacrònica com ara Alcover/Moll (+), Badia i Margarit, Coromines (+), Colón, Ferrando, Martí Castell, Miralles, Solà (+), Sanchis Guarner (+), o Veny han dedicat molts estudis per fer llum sobre les dificultats lèxiques de la llengua catalana antiga. En la darrera dècada, molts d’ells segueixen aquest mateix afany i, de fet, participen ben activament en iniciatives cooperatives de recerca sobre la llengua antiga i, en molts casos, han inspirat i, fins i tot, també fan part de l’equip d’investigadors de pràcticament de totes les universitats del domini lingüístic de la llengua catalana que constitueix, amb Josep Martines com a investigador principal (Universitat d’Alacant, IEC) i amb la cooperació de Manel Pérez-Saldanya (Universitat de València, IEC) i, quant a la coordinació dels corpora, de qui subscriu (UA, RABLB), dels projectes (Ministerio, Generalitat Valenciana – finançats pel FEDER de la UE – i IEC) per a la constitució de sengles corpora textuals per a les gramàtiques del català antic (Edat Mitjana, fins a 1600) i del català modern (1601–1834) (vegeu la nota 1, capítol 1 del present llibre). En aquests darrers deu anys hi ha un caramull ben significatiu, quantitativament i qualitativa, d’estudis que estan aconseguint contribuir eficaçment a millorar el coneixement de la llengua catalana antiga i, en conseqüència, a millorar la percepció i l’anàlisi dels clàssics literaris (p.e.: Pérez Saldanya/Josep Martines 2005; 2009; Ferrando (ed.) 2012). Conéixer bé els clàssics és essencial, i, en concret, Ausiàs March és una fita ineludible, per a la història de les cultures romàniques, per la qualitat excelsa de la seua poesia, que el situa en l’avantguarda dels poetes europeus i occidentals més importants de tots els temps; i, per a la història de la llengua catalana i, per extensió, de les romàniques, per l’ús especial del lèxic i de la sintaxi, per la semàntica i la resemantització amb què acoloreix i expressa, amb què denota i connota. Hauf (1983) va ser el primer a fixar-se en la imperiosa necessitat de conéixer al detall els elements de construcció de l’edifici poètic de March. Altres (Martines 2003; 2007) vam fer unes passes més... l’interés de les quals era especialment remarcar la necessitat de continuar aprofundint en aqueixa línia. En tota aquesta tradició de tòpica o temàtica de recerca – necessitat de saber més de la llengua de March com a epígon XI
per saber més de la llengua catalana – i de la nova estratègia, intensiva i interdisciplinar, dels estudis de lingüística diacrònica, és on cal situar les investigacions de la Profa. Elena Sánchez López i d’aquest llibre en concret, que tant m’honre a prologar. A més, cal no oblidar el concurs estratègic de les TICs: la Profa Sánchez López a ha estat peça essencial en el desplegament dels programes, aplicacions i eines informàtiques per a l’aprofitament del CIMTAC [Corpus del català multilingüe de textos antics i contemporanis] (Sánchez López 2011; Fuster 2011) al si de l’Institut Superior d’Investigació Cooperativa IVITRA, utilíssim instrumental per als recercadors del corpus del català antic i modern, que ella ha sabut contribuir fonamentalment a desenvolupar i ha sabut magistralment usar per fer llum sobre Ausiàs March i la llengua antiga (en especial quant a la fraseologia). La Profa. Elena Sánchez, fruit de la seua dedicació i vocació per la Lingüística, teòrica i aplicada – és llicenciada en Traducció i Interpretació per la UA, Dra. Europea en Filologia Catalana i ha estudiat Lingüística i Literatura comparada a la prestigiosa Universitat de Munic (Alemanya), a més de fer sovintejades estades a altres centres no menys importants com ara el King’s College de Londres o l’École Nationale des Chartes, a París –, ha sabut veure la importància que, per a l’estudi de la llengua antiga – i més encara la d’un parlant i poeta com Ausiàs March – té una qüestió tan complexa com les col·locacions. L’estudi d’unes unitats com aquestes, tan profundament arrelades en el context lingüístic i cultural, constitueix tot un repte epistemològic i metodològic. Fer una adaptació per a la llengua antiga de conceptes creats o fets servir per a un objecte d’estudi contemporani no és cosa de fer automàticament. La Profa. Sánchez López ha hagut de repensar i tornar a formalitzar la càrrega epistemològica quant a les col·locacions, locucions, fraseologia i orde de mots per a la llengua catalana antiga, a partir d’haverse amerat de les diverses propostes de Lingüística teòrica i fer-ne aplicació – pionera – quant a la llengua catalana antiga. No té el mèrit, només, de ser quasi pionera en això, sinó que també té el mèrit d’haver desplegat el mètode de manera que li ha permés, efectivament, fer avançar el coneixement de la llengua que fa servir March, no només per a saber més de la seua poesia, sinó també – i jo diria que especialment – per a saber més de la llengua antiga en general i traure’n ensenyament per a saber-ne més i millor de la llengua catalana.
Prof. Dr. Vicent Martines ISIC-IVITRA, UA, RABLB
XII
1. Introducció
1.1 Característiques generals de la investigació1 La bellesa dels versos d’Ausiàs March, com palesa la citació d’Amadeu Pagès (1991, 5), el primer editor crític de la seua obra, sempre ha representat un repte per als lectors: «Passa, amb la bellesa de les obres d’Auzias March, lo mateix que amb la dama que ell ha cantat a la faisó dels trobadors. No·s pot ser admès a contemplar-la sense de primer haver-se sotmès a una preparació pacient y a dures proves».
Ja des de la seua primera edició antiga (1539), tots els editors han sentit la necessitat d’adjuntar-hi informació complementària de caire lèxic que en facilite la comprensió als receptors. Així, aquesta primera edició contenia una traducció al castellà i les edicions posteriors glosses explicatives o vocabularis de vocables scurs. Si, a causa de les dificultats d’intel·leció, l’obra ja representava un repte per als lectors del s. xvi – quasi-coetanis de March, que compartien amb ell una llengua i una visió del món –, amb el pas del temps aquest repte s’ha anat incrementant, com demostren els nombrosos articles, llibres i estudis (per a una recopilació extensa, vegeu les bibliografies de Santanach/Martines 2000; Martines 2000 i Fuster 2009) que s’han dedicat a esbrinar el vertader significat que contenen els versos del poeta. Ara, des del nostre segle xxi, amb una distància temporal de més de cinc segles, ens enfrontem al repte d’aportar el nostre òbol a l’estudi del llenguatge poètic d’Ausiàs March. Es tracta d’una empresa complicada, per a la consecució de la qual aprofitarem tots els avantatges que ens han proporcionat aquests cinc segles trans1
Aquest treball s’emmarca en els projectes de recerca que desenvolupa l’Institut Superior d’Investigació Cooperativa «IVITRA» [Higher Cooperative Research Institute «International Virtual Institute of Translation» (GV ISIC/2012/022)] (http://www.ivitra.ua.es). S’insereix, alhora, igualment en l’àmbit d’IVITRA, en la tasca dels projectes Digicotracam (Programa PROMETEO per a Grups de Recerca d’Excel·lència, Generalitat Valenciana [Ref.: PROMETEO–2009–042]), «Traducció de clàssics valencians a llengües europees: estudis literaris, lingüístics i traductològics comparats» (Ref. VIGROB–125), «Hacia una gramática del catalán antiguo» (MEC:HUM2005–03508FILO), «Gramàtica del Català Antic» (finançat pel MICINN [ Ref.: FFI2009–13065/FILO]), «Constitució d’un Corpus per a la Gramàtica del Català Antic» (finançat per l’IEC [Ivitra–IEC/PT2008–MARTINES01]), «Gramática del catalán moderno (1601–1833)» (finançat pel MICINN [Ref.: FFI2012–37103/FILO]), «Constitució d’un corpus textual per a una gramàtica del català modern (Gcm)» (finançat per l’IEC [PT2012–S04–MARTINES01]) i «Biblioteca Digital Plurilingüe del Mediterráneo / Multilingual Digital Library of The Mediterranean Neighbourhood–IVITRA» (finançat pel MICINN [Ref. FFI2010–09064–E]).
1
correguts: per una banda, els treballs previs sobre la llengua de March i de lèxic (i fraseologia) en general; per l’altra, les eines informàtiques amb què ens han fornit les noves tecnologies, aplicades al processament informàtic de textos i a la creació i gestió de corpora textuals. Des del s. xvi, els nostres predecessors han treballat sobre el lèxic d’Ausiàs March, de forma global o més habitualment de forma parcial, centrant-se en les paraules complicades (o vocables scurs). Nosaltres hem decidit adoptar un punt de vista lleugerament diferent i analitzar la llengua de March des d’una perspectiva supralèxica. De fet, el nostre objectiu serà fer una aproximació global al lèxic de March des d’una perspectiva col·locacional, és a dir, des d’una perspectiva que va més enllà de la paraula aïllada i té en compte les combinacions de mots. Es tracta d’una aproximació global, de manera que farem un esforç per recollir un gran ventall de fenòmens interessants i analitzar-los de forma succinta, encara que som conscients que molts dels fenòmens presentats podrien, per si sols, ser objecte d’un llibre sencer. Cal dir que el present treball està clarament inspirat per l’afirmació de J.R. Firth (1957, 179): «You shall know a word by the company it keeps!»2. Així com per les investigacions del seu deixeble John Sinclair i el seu concepte primigeni de col·locació, concepte que matisarem més endavant i que situarem en relació amb el marc teòric de la fraseologia. Com que és un concepte clau en el títol i no volem decebre els lectors del nostre llibre, ens agradaria avançar que no totes les combinacions tractades en aquest treball entren dins del camp de la fraseologia, nogensmenys, aquesta disciplina resulta fonamental per a determinar quines hi pertanyen. Pel que fa al processament informatitzat de llengües, la llengua de March ha estat processada informàticament amb anterioritat, com demostra l’existència de les útils concordances de la seua obra completa. No obstant això, per a dur a terme la nostra anàlisi, necessitàvem un processament informàtic més profund que incloguera un nivell d’anotació més alt. Així, hem hagut de crear algunes eines i material informaticolingüístic de suport a fi de poder-la realitzar. Aquestes eines s’han traduït, entre d’altres, en l’obtenció d’un diccionari electrònic que recull totes les formes i lemes de l’obra de March (basat en l’edició d’Archer 2007 [2009]), el qual permet l’anotació morfosintàctica i la lematització del text. 1.1.2 Objectius i hipòtesis En els paràgrafs anteriors hem explicat la motivació de la present investigació, així com els objectius generals. Ara ens agradaria expressar aquests objectius de forma més explícita, formulant-los esquemàticament. El present treball s’ha marcat com a objectius concrets: a) Obtenir un diccionari electrònic que reculla totes les formes i lemes de l’obra de March (basat en l’edició d’Archer 2009). Aquest diccionari permetrà l’anotació morfosintàctica i la lematització del text i serà especialment interessant per a estudiar el lèxic de March. b) Obtenir una descripció global del lèxic de March. c) Obtenir una descripció exhaustiva – especialment lèxica i ortogràfica – de les col· 2
En català, «digue’m amb qui un mot va i et diré el que serà».
2
locacions (en sentit ampli) presents en l’obra de March. d) Analitzar les col·locacions (en sentit ampli) presents en l’obra de March segons les últimes tendències de la teoria fraseològica. e) Aportar una selecció d’expressions fraseològiques presents en l’obra d’Ausiàs March que formen part del cabal lèxic de la llengua catalana del s.xv (ja que es troben troben presents en altres obres de l’època) f) Aportar instruments i dades filològiques a les institucions competents en matèria de normativització lingüística (Acadèmia Valenciana de la Llengua, Institut d’Estudis Catalans i Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana), en un moment com l’actual, tan significatiu per a l’establiment de la llengua comuna. 1.1.3 Hipòtesi metodològica i pla de treball La hipòtesi metodològica del projecte i el pla de treball detallat, amb desglossament de tasques i indicació dels programes que utilitzem en cadascuna d’elles, són els següents: a) Estudi del tractament de les col·locacions (en sentit ampli) en els glossaris inclosos en les diverses edicions de les obres de March, així com en altres treballs que les contemplen. b) Digitalització i tractament del corpus base de la investigació: l’edició d’Archer de 2009 de l’obra d’Ausiàs March (OmniPage Limited Edition i Adobe Photoshop 9.0 CS2). c) Creació (amb suport tècnic) de les eines informaticolingüístiques que permeten l’anotació multinivell del corpus (Metatagging®). d) Anotació estructural, morfosintàctica i lematització del corpus seleccionat (Etivitra® i Diccionaris®). e) Extracció de llistats de mots per categories i selecció dels substantius i dels verbs més freqüents (Metaconcor® i Metasentences®). f) Extracció del llistats de combinacions i selecció de les més rellevants (Metaconcor®). g) Estudi de les combinacions rellevants més freqüents i de les col·locacions que formen els 40 substantius i els 40 verbs més freqüents. h) Anàlisi fraseològica de les combinacions extretes de l’obra de March. i) Contrast de les combinacions extretes amb un corpus de llengua antiga a fi de confirmar el seu caràcter fraseològic i determinar el seu ús en context. 1.1.4 Antecedents i estat actual del tema El lèxic d’Ausiàs March ha estat tractat, encara que de forma indirecta, per tots els seus editors i, d’una forma més explícita, pels elaboradors de diccionaris generals de la llengua catalana, DCVB, i en concret de la llengua de March, Diccionari del lèxic de les poesies d’Ausiàs March. A més ha sigut objecte d’investigació d’articles diversos. Tots aquests treballs es poden considerar antecedents cronològics de la present investigació, però com a primer antecedent conceptual i metodològic hem de fer referència a l’article de Hauf (1983) on extrau conclusions molt valuoses a partir del llistat de mots de l’obra de March amb freqüències. Considerem que aquest treball té una importància 3
substancial i estratègica, tant per les seues aportacions (en contingut), així com també com a estratègia metodològica. Com que el nostre treball no pretén estudiar el lèxic aïllat, sinó prendre en consideració les combinacions de paraules, és a dir, les col·locacions en sentit molt ampli, hem recorregut a un segon precedent: els estudis col·locacionals de la llengua. Aquests estudis tenen una gran tradició en el context de la llengua anglesa, gràcies a les investigacions de l’Escola Sistèmica Britànica. La metodologia emprada pel seu representat principal, Sinclair (1966; 1991), i els seus deixebles ens han servit d’inspiració per al disseny de la nostra pròpia metodologia, però han estat Firth (1956), amb les seues formulacions inicials, i McIntosh (1966) i Hori (2004), amb els treballs posteriors, els que han influït de forma més directa en el present treball. Pel que fa a la llengua catalana no hem trobat cap anàlisi col·locacional que seguisca aquesta tradició, però resulta d’especial interés per al present treball la tesi doctoral de Martines (2003), on dóna compte de les unitats fraseològiques presents en l’obra de March. A banda d’identificar i classificar aquestes unitats, l’autor les compara amb les diverses traduccions angleses, explicitant les potencialitats de l’acarament multilingüe de textos. De manera que per a donar-li forma a la nostra recerca, hem agafat aportacions de diverses procedències i les hem conjugades per a obtenir una metodologia i un marc conceptual polièdrics però coherents. A causa de la complexitat d’idees i interrelacions que hem establert pel que fa als diversos precedents, hem decidit dedicar-los un apartat específic en el present llibre. 1.1.5 Estructura del treball Al llarg d’aquest treball exposarem tots els vessants de la nostra investigació, parant atenció als diferents elements, i disciplines, implicats. En primer lloc, presentarem els precedents de la nostra recerca, tant pel que fa a l’estudi del lèxic de March, com pel que fa a l’estudi (i detecció automatitzada) de les col·locacions. En segon lloc, presentarem el marc teòric de la fraseologia, que ens servirà per a analitzar i classificar les combinacions amb què treballarem. En tercer lloc, farem una descripció acurada de la metodologia emprada, fent especial atenció a les eines informàtiques utilitzades i a les dificultats que presenta el processament informatitzat de la llengua antiga. En quart lloc, farem l’estudi de la llengua de March en si, que inclourà: els substantius més freqüents en relació amb adjectius, els verbs més freqüents en relació amb substantius i les combinacions prep.–adj.–subst. més freqüents. En cinqué lloc, procedirem a analitzar les combinacions detectades en l’apartat anterior mitjançant les eines teòriques amb què ens forneix la fraseologia. En sisé i últim lloc, exposarem les conclusions globals a què ens ha conduït la nostra recerca.
1.2 Precedents El treball d’investigació que ara presentem en forma de llibre beu de dues fonts principals: una amb una llarga tradició – l’estudi del lèxic d’Ausiàs March – i una altra bastant més recent i innovadora – l’estudi de les col·locacions. La combinació d’aquestes 4
dues línies d’investigació ens permetrà aportar una visió complementària, alhora que innovadora sobre l’objecte de la nostra recerca. La influència d’aquestes dues fonts s’ha de veure representada pel que fa a la descripció dels precedents, que en el nostre cas inclourà una doble referència: els precedents pel que fa a l’estudi del lèxic de March i els precedents pel que fa a l’estudi de les col·locacions. 1.2.1 Precedents pel que fa a l’estudi del lèxic de March De manera implícita, el lèxic de March ha estat objecte d’estudi ja des de les primeres edicions de la seua obra. En la primera edició, aquesta atenció al lèxic se’ns presenta en forma de traducció acarada al castellà, a fi de facilitar la lectura de l’original. En la segona, en forma de notes al marge i a partir de la tercera, de manera més explícita, amb una estructura de glossari o «taula de vocables scurs». En les edicions crítiques, que s’inicien al començament del s. xx, aquest interés es demostra en els aparats crítics. Per últim, en les edicions del s. xxi, trobem una nova modalitat de tractament del text: el tractament informatitzat que dóna com a resultat una edició electrònica, que en aquest cas resulta una eina per a l’estudi del lèxic en si mateixa. Hem considerat que totes aquestes edicions formen part dels precedents quant a l’estudi de la llengua de March, per això els dediquem un espai en aquest apartat, parant especial atenció al tractament que fan de les combinacions de paraules. A més del treball sobre el lèxic fet en les diverses edicions, trobem altres obres de caire lexicogràfic tradicional que s’ocupen del vocabulari emprat pel nostre autor, com ara el DCVB, el Diccionari del lèxic de les poesies d’Ausiàs March (Alemany, 2008) o els monogràfics i articles de Buttler (1981), Casanova (1999) i Martines (2003). De forma complementària, gràcies a l’aplicació de les noves tecnologies a la filologia, trobem diversos treballs que són el resultat del processament informatitzat de la llengua de March: Flam (1962), Hauf (1983), Lara Pozuelo (2000) i Santanach i Torruella (2005). Aquestes aportacions precedents seran presentades amb més detall al llarg d’aquest apartat. Ausiàs March és un dels nostres autors més editats, si tenim en compte el nombre de vegades que les seues obres han passat per la premsa, completes, antologades o traduïdes. Aquest és un dels indicatius més clars sobre la recepció, influència i pertinència d’un autor. En totes aquestes edicions, els responsables han decidit incloure ajudes lèxiques a fi de facilitar la comprensió de l’obra, bé en forma de notes als marges, bé en forma de glossaris català–castellà, presentats en diversos formats i extensions. Començarem per l’aportació més antiga, l’edició de 1539. Aquell any es va publicar a València una antologia amb 46 de les Poesies d’Ausiàs March (c. 1397–1459), sota el títol de Las obras del famosíssimo philósofo y poeta mossén Osías Marco, cavallero valenciano de nazión catalán. Aquella va ésser la primera vegada que veien la llum en lletres d’impremta els poemes de March i ho van fer acompanyats de la traducció a l’espanyol, duta a terme pel valencià Baltasar de Romaní, per inspiració de Ferran d’Aragó. Un segle separa, si fa no fa, l’època de la probable composició del cançoner de March i aquesta primera edició amb traducció. Deixant a banda la vàlua literària de la traducció, cal subratllar que es tracta de la més acostada en el temps a l’original; i, a més, és feta per algú que sabia bé la llengua d’origen (el català) i que devia parlar la de destinació (l’espanyol). El fet que el primer editor decidira incluorehi una traducció acarada en castellà demostra que, des de la seua primera publicació, 5
les seues paraules presentaven dificultats de comprensió per als potencials lectors. Durant aqueix centenar d’anys, el català va patir canvis remarcables condicionats per la transformació del marc polític, cultural i social i, doncs, del context sociolingüístic del Principat de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears. Probablement s’ha d’entendre com a reflex d’aqueixes transformacions el fet que les edicions de l’obra de March dutes a terme al llarg de l’edat moderna anessen acompanyades de les conegudes taules de «mots scurs»: llistes de vocables que havien esdevingut poc familiars i que, doncs, calia esclarir. En un segle, el model lingüístic de les Poesies de March s’havia fet (un mica) menys intel·ligible, (una mica) menys corrent. Poeta de mitjan segle xv, l’obra d’Ausiàs March s’estén, d’ençà de llavors, al llarg de diversos segles i diverses edats de la història cultural. Hi ha tres periodes clau pel que fa a les edicions de l’obra de March: per una banda, els segles xv, xvi i xvii; per una altra, la segona meitat del xix, on es reprenen les edicions després del silenci d’edicions marquianes que implica la greu situació del segle xviii a l’àmbit hispànic, derivada del resultat de la Guerra de Successió; i, per últim, tot el segle xx i començament del xxi, on apareixen les primeres edicions crítiques i, més endavant, les digitals. Així, considerarem edicions antigues a aquelles publicades en el primer periode i en el segon (és a dir, totes les anteriors al segle xx) i edicions actuals, crítiques pel que fa a la metodologia, a les publicades en el tercer periode. En aquest apartat farem un repàs de totes les edicions que s’han fet dels poemes d’Ausiàs March, parant especial atenció a les ajudes lèxiques que hi incloïen i al tractament que aquestes feien de les combinacions de paraules. Començarem per les edicions antigues i continuarem per les edicions crítiques. Posteriorment, comentarem succintament alguns altres treballs d’investigació sobre el lèxic de March. 1.2.1.1 Edicions antigues (anteriors al s. xx) El primer periode (segles xv–xvii) inclou diversos temps històrics especialment significatius quant a l’obra d’Ausiàs March. En el segle xv va ser quan va viure i escriure el poeta. Històricament és el temps del gòtic i, a mesura que avança la segona part del segle, hi ha elements (pre)renaixentistes que comencen a escolar-se arreu. Per a March va ser el seu temps de creació i primera recepció de la seua obra, que suposem més restringida o, almenys, no molt difosa, ja que encara no n’hi havia cap exemplar imprés. Els segles xvi i xvii són el temps de la recepció a partir de la profussa impressió de la seua obra en diverses edicions i traduccions. La qualitat i la quantitat dels mecenes, dels «prologadors» o «curadors», i dels traductors, així com també dels posseïdors dels exemplars conservats o descoberts recentment, indiquen la importància i la influència, el prestigi, en definitiva, d’Ausiàs March. Des d’una perspectiva històrica, aquests són els segles del Renaixement i del Barroc i crec que també pot resultar útil, a més d’interessant, tenir imàtgens de les expressions artístiques dels contextos en què Ausiàs March llavors era editat, llegit i traduït. Això ens pot aportar informació sobre de quina manera entenien i interpretaven l’obra del nostre poeta en unes èpoques en què, tot i que progressivament allunyades del moment de l’autoria, encara tenia vigència i són els medis que n’han facilitat la pertinència. És en 1539 quan veu la llum a València la primera edició impresa dels poemes de March, edició que anomenarem a. Aquesta edició, que porta el títol Las obras del 6
famosíssimo philósofo y poeta mossén Osias Marco, cavallero valenciano de nación catalán, traduzidas por don Baltasar de Romaní y divididas en quatro Cánticas: es a saber: Cántica de amor, Cántica moral, Cántica de Muerte y Cántica spiritual. Derigidas al excelentíssimo señor duque de Calabria, conté 46 poemes amb les traduccions respectives al castellà. Com indica aquest llarg títol, l’edició i traducció van ser a càrrec de Baltasar de Romaní i anaven dedicades al duc de Calàbria. El 1543, va aparèixer a Barcelona una nova edició, l’edició b, a càrrec de Carles Amorós. Aquesta segona edició, amb el títol Les obres de mossén Ausiàs March, ab una declaratió en los marges de alguns vocables scurs, recull una recopilació molt més nombrosa de poemes, 122 i, com ajuda al lector, inclou notes als marges. Dos anys després, el 1545, Carles Amorós va publicar a Barcelona una nova edició, l’edició c, amb el títol Les obres del valerós y extrenu cavaller, vigil y elegantís· sim poeta Ausiàs March, novament revistes y estampades ab gran cura y diligència, posades totes les declarasions dels vocables scurs molt largament en la taula. Aquesta edició era una reproducció revisada de b, en la qual els vocables scurs que anteriorment apareixen en els marges passaven a formar part d’una taula. La taula elaborada per Amorós va ser el primer esbós de glossari de vocabulari de March. Posteriorment, el 1555, va aparéixer a Valladolid una nova edició, l’edició d, de l’obra de March. A cura de Joan de Resa, amb el títol Las obras del poeta mossén Au· siàs March, corregidas de los errores que tenían. Sale con ellas el vocabulario de los vocablos en ellas contenido. Dirigidos al illustríssimo señor Gonçalo Fernández de Córdova, duque de Sesa y de Terranova, conde de Cabra, señor de la casa de Vaena, etc., aquesta edició recollia 124 poemes. Atés que va ser publicada a Valladolid i que anava adreçada al duc de Sesa no resulta sorprenent que aquesta edició incloguera un glossari molt més extens, amb traduccions al castellà i fins i tot unes normes «de transformació» perquè els lectors castellans pogueren llegir el català senEl 1560 va aparéixer a Barcelona l’última edició antiga feta a partir dels manuscrits, l’edició e. Aquesta edició, a cura de Claudi Bornat, portava el títol Les obres del valerós cava· ller y elegantíssim poeta Ausiàs March, ara novament ab molta diligència revistes y ordenades y de molts cants aumentades i recollia 124 poemes. El segon periode de l’activitat editorial sobre les obres d’Ausiàs March s’inicia a començaments del segle xix i s’estén fins a la fi de segle i començament del xx (fins al 1909). Fruit de l’esperit propi del Romanticisme, amatent de les arrels del passat gloriós medieval de la Corona Catalanoaragonesa, hom torna a Ausiàs, després del parèntesi editorial del xviii; i ho fa amb força, amb quatre edicions. Són edicions més orientades a la lectura que a l’estudi ferm del poeta. Com declaren els editors en els títols, aquestes edicions van estar fetes a partir de les edicions anteriors, sense tenir accés directe als manuscrits. La primera d’aquestes edicions va ser la f, publicada a Barcelona el 1864 per la Llibreria d’E. Ferrando Roca. Aquesta edició tenia com a títol Obres de aquest poeta, publicades tenint al devant las edicions de 1543, 1545, 1555 y 1560, per Francesch Pelayo Briz, acompanyades de la vida del poeta, escrita per Diego de Fuentes, de una mostra de la traducció castellana que d’elles féu lo poeta Jordi de Montemayor, y del vocabulari que per a aclarir lo original publicà Joan de Ressa. Editada a cura de Francesch Pelayo Briz, incloïa una breu biografia de March escrita per Diego de Fuentes, un fragment de les traduccions de Jorge de Montemayor i reproduïa el glossari elaborat per Joan de Resa. 7
El 1884, 1888 i 1909 es van publicar a Barcelona tres noves edicions, les g, h i i, amb els noms Obras del poeta valencià Ausiàs March, publicades tenint al devant les edicions de 1543, 1545, 1555 y 1560 per Francesc Fayos y Antony [...] acompanyades d’un pròlech; Les obres del valerós cavaller y elegantíssim poeta Ausiàs March, ara novament ab molta diligènsia revistes y ordenades segons les més correctes edicions antigues i Les obres del valeros cavaller y elegantíssim poeta AUSIAS MARCH. Ara per quarta vegada estampades, durant lo gloriós Renaximent de les lletres catalanes. Revistes e ordenades molt diligentment e curosa, a cura de Francesc Fayos y Antony, Antoni Bulbena i Tusell i Mossèn Jaume Barrrera respectivament. Com comentàvem adés, totes les edicions antigues de l’obra de March incloïen ajudes lèxiques per a facilitar la comprensió dels poemes. Els diversos editors van considerar pertinent adjuntar-hi des d’una traducció al castellà, passant per anotacions al marge, fins a diversos glossaris. La primera edició de March, a, com que presenta una edició acarada de l’original i la traducció, no inclou cap glossari. La segona, b, incorpora notes als marges on s’expliquen els vocables scurs. La tercera, c, va ser la primera que va incloure un glossari separat del text, la taula de vocables scurs. Aquest glossari no és massa extens i conté les equivalències català–castella i sovint també un equivalent en català, en els casos en els que l’editor considera complicada la paraula en català. L’edició e incorpora un glossari que reprodueix substancialment el de l’edició c, tan sols hi afig unes poques paraules i modifica l’ortografia d’altres. A continuació, a tall d’exemple, reproduïm algunes de les paraules recollides en aquests glossaris i els equivalents que ens oferia l’editor: Paraules amb equivalent en català i traducció (glossari de c i e). Brant, per estoch, o por espada Feni, per yomburle, o por yo me burlo Lay, per alla, en aquel temps o por en aquel tiempo Pech, per ignocent, o por necio
Combinacions de paraules (glossari de c i e). arr mon cor, por crema, o arde mi coraçó [dia] abziach, per dia de tristeza, o aziago [home] Exorch, per home, o por hombre a no engedro [amor] poncell, per no esser enamorat ò por no hauer sido enamorado Si col, axi com, o assi como.
8
L’edició d presenta un glossari molt més extens que el de l’edició c, que conté algunes dades molt interessants. En el glossari apareixen les formes tal i com apareixen en els poemes, de manera que algunes apareixen en singular, altres en plural, unes en femení i altres en masculí. A més, en la part de castellà no fa servir accents gràfics, però en la de català col·loca accents gràfics per a marcar les síl·labes tòniques. Hem de tenir en compte que es va publicar a Valladolid i anava dedicat al duc de Sesa, de manera que estava pensada per a persones que no parlaven català. De fet, en la introducció, Joan de Resa adreça unes paraules als lectors que ignoren la «lengua lemosina» i els dóna dotze regles perquè puguen entendre els poemes amb l’ajuda del seu glossari i al final afig «todo lo sobre dicho se ha notado para nosotros Castellanos:y que del todo ignoran aquella lengua;que con los Valencianos,y Catalanes, ni con los Castellanos expertos en ella, no es mi intencion hablar, pues lo entienden muy mejor que yo». En la regla quarta explica la importància del context per a determinar el significat d’una paraula quan en pot tenir més d’un: «Ay ansi mismo muchos vocablos equivocos: que tienen tres y quatro y mas significados: de los quales hallaran algunas vezes puestos por si cada significado:y otras vezes en el mismo vocablo todos sus significados juntos.Y en semejantes lugares el lector ha de saber elegir de qual de aquellos se ha de aprovechar conforme a la sentencia y sentido de la copla:ansi como.Dia.por. Dia,y por diga.Deu.por Dios/y por diez,y por deve.Mur.por Raton, y por muro». En posem alguns exemples més, a fi d’il·lustrar com eren aquells «vocablos equivocos»: Paraules homògrafes (en l’edició d dels Poemes de March) Nóu.daña,y nueve y nuez y nuevo Véu.vez,y viene/y aquel vino Tiránt.tirano poderoso Tiránt.el que tira o el que me tira Tiránt.tirante un cavallero ansi llamado
És evident que moltes de les paraules considerades homògrafes o homòfones per Joan de Resa no ho serien en l’actualitat. Des d’un punt de vista actual, ens ha resultat molt curiós que reculla Tirant com a tirà, com allò que tira o em tira i com a Tirant, nom de cavaller. En la regla tercera, Joan de Resa explicita el tractament que fa de les combinacions de paraules: «Algunas vezes se ponen y declaran el sustantivo y adiectivo:y otras vezes toda una oracion:porque me parecio esta horden mas facil para mejor poder entender algunos vocablos que por si solos se entienden muy mal:ansi como.Unterç d’un punt de dau.Algube unos asin, y otros muchos». L’editor va percebre que hi havia grups de paraules que no es podien entendre per separat i que calia traduir-les en conjunt. Fins i tot l’entrada d’algunes reflecteix només una de les paraules de la combinació, però la traducció recull la combinació sencera. A continuació presentem una selecció de les que ens han semblat més interessants. Les paraules que formen 9
les combinacions estan sovint separades per signes de puntuació (punts, comes, apòstrofs, etc.) L’edició f inclou el vocabulari de d, però adaptat a les convencions modernes: els verbs apareixen en infinitiu i els substantius i adjectius en singular masculí. L’accentuació es correspon amb les normes modernes. L’edició i inclou un glossari final que està basat també en d, però que recull molta més informació enciclopèdica. De fet, al començament l’autor es disculpa a través de la següent nota: «Els erudits en Lexicologia, Historia y Mitologia excusaran la espeficació que’s fa en aquest Glosari dels noms propris y comuns en gracia als menys doctes». En aquest cas, ens interessa particularment la selecció de combinacions de paraules que apareixen en els glossaris d, f i i, que reproduïm a continuació:
Combinacions de paraules (glossaris de d, f i i). Ágre,Dolç.agro dulçe. Ay tals foren,y tales fueron, Aperillósa rriba:peligrosa ribera Art:mon cor.arde mi coraçon Born,salto/o buelta/o tomar rodeo. Cab dolor,cabe dolor Çertána. Paraúla.palabra cierta. Çinch.senys.cinco sentidos Degré,aver mals,deviera haver males Deláy,de alla del otro mundo Depregon.de presente Desbarráda.porta/puerta sin çerradura De,son,bién,de su bien Dia’bziach.dia que no es fiesta d guardar o aziago. Eixorch.hombre esteril que no engendra En,vers,si.contra si o hazia si. Escláu de remença.un genero de esclavos que uvo en Catalunya. Espletánt.cosa gastada o esquimada. Es,ple,tant.es lleno tanto. Faént.laus,palésa/haziendo loor manifiesto Feny.yo me burle/o me burlo/o finjo Folls de pensa.locos de pensamiento Fránch,juhí.franco y libre alvedrio Hayr amor.mueve a yra al amor. Ha llur sojorn. tiene su descanso. Heremíta vida.vida de hermitaño Láus palesa,loor manifiesto Li sodegue la porta.le toque ala puerta Máncha,bufánt/soplando los fuelles Mas que mi us am.mas que a mi os quiero Ména tristór.trae tristeza Menys de frúyt.sin fructo Mes.le puso o le dio nombre Mig jorn.medio dia.
10
Muntí rey.subi a rey Neprén ami.asi me acaesce Noblít.por.En oblit .en olvido Noguém.la temença.danome el temor Nósa.enojo o embaraço Notasiós.dar nota de si Obs.menester Orrúpte.de improvisso/o subito Ovidi’l prous.Ovidio poeta el bueno Perillósa,riba,peligrosa cuesta/ o peligrosa ribera Petít vaylet.moço de servicio pequeño poncéll amor. nuevo amor/o nuevo enamorado Pre men axi.asi me acontesce proejánt lo temps;yr contra el viento Rictát,titulo de señor/o de rico hombre Si cól.asi como el Sehénts.los bienes rayzes Sémper vívol.gota coral Sment.pararmientes y traer ala memoria Talls morischs.labrado a la morisca, Táu1a de perusa.tabla bien ordenada enla ciudad de Perosa en Ytalia. Terç d’un punt de dau. la tercia parte de un punto de dado Terç anyell,vestidura como de terciopelo Trebúlen.ahondan metafora Vícis dona.da a los vicios Vicins alta. vicio nos agrada y contenta Ull ab gota seréna.ojo sin lagrimas Volpéll.engaño metaforice Finalment, les edicions g i h, les dues edicions de finals del xix, no inclouen cap glossari. Encara que posteriorment l’edició i recupera el glossari de Joan de Resa i el complementa amb informació enciclopèdica.
1.2.1.2 Edicions crítiques (a partir del s. xx) A pesar de les diverses aportacions que els editors anteriors van fer a l’obra de March, l’estudi ferm del poeta es va iniciar a començament del xx, amb la primera edició crítica de les poesies d’Ausiàs March, que ha marcat una pauta: Pagès (ed), (1912– 1914). L’activitat ecdòtica sobre el nostre autor pot il·lustrar ben bé l’evolució que ha experimentat l’edició filològica de textos, que arriba a la cimera amb la que en va fer Bohigas (1952–1959) – revisada i reeditada en 2000 – i amb la d’Archer (1997). Més recentment, Archer ha fet una nova edició dels poemes d’Ausiàs March al si d’IVITRA (2007) [revisada en 2009], que és la que ha servit de base per al present treball. L’edició de Pagès, inclou un recull molt breu de mots amb definicions, on tan sols apareixen els «mots que no figuren en el Diccionari de la Llengua Catalana d’en Pere Labernia (Barcelona, 2 vols. en 4.t, 1839–1840) o bé les formes caigudes en desús o de més mal coneixer» (Pagès 1912–1914, 46). Aquest breu glossari, que no recull cap combinació de paraules, es troba també en la reproducció en facsímil de 1991. L’edició de Bohigas, k, inclou un glossari on «consten les paraules i accepcions arcaiques del text» i els equivalents respectius en català modern. «Per tal de facilitar 11
la consulta d’aquest glossari, els mots hi són donats en ortografia moderna, però les grafies antigues distintes de les actuals consten en els llocs corresponents fent remissió als mots en ortografia moderna si entre unes i altres s’interposen alfabèticament altres mots» (Bohigas 2000, 519). La reedició revisada reprodueix el glossari original revisat i ampliat «d’acord amb els repertoris lexicogràfics amb què avui comptem» (Bohigas 2000, 519). Aquests glossaris inclouen nombroses combinacions de paraules, que presentem en la graella següent
Combinacions de paraules (glossari de k i m). ca de llebre, C, 180, gos llebrer cabells: en c., LXXIX, 30, amb el cap nu cec: nuu c., XC, 34, nus inextricable compte: en c. són, CXII, 73, es poden comptar costa: de c., LXXXVII, 150, de costat; CXIII, 116, al costat escarn: traure e., CVI, 435, mofar-se escolt: d’e., XXXVIII, 31, amb escolta, amb acompanyament falta: per f., CVI, 298, per culpa fama: per f., CIV, 5, d’anomenada ferm: de f., XLVIII, 13, fixament, profundament foll: en f, XCVI, 20, com a cosa folla; CXXII a, 14, en follia grau: per g., CVII, 56, progressivament gros: en g., CXIII, tot, grosserament, amb poca precisió juí: franc j., LVII, 8, franc arbitri jutjament: fés j., XV, 29, sentenciàreu mortals: comptes m., XLIV, 4, comptes no satisfets a l’hora de la mort moviment, LXXIV, 39, impuls, inclinació. - prim m., IV, 34, primer impuls, vegeu també motiu opinió: d’openió, CVI, 366, per opinió. -pendre opinions, VI, 18, prendre partit orrupte: en o., LV, 4, abruptament, bruscament pendre: princ, CXXVII, 61, prenc. - preniu, LII, 6, preneu. - prenint, XVIII, 31, prenent. ha pres a mi, VIII, 29, m’ha esdevingut perfí: a la p., IV, 40, a la fi prenosticador: mal p., CX, 9, pronosticador de mal puntura: li dóna p., XIV, 44, esperonada, estímul què: de què, CXIII, 14, per la qual cosa relleu: en r., CVI, 271, com a deixalles sients: béns s., XXXI, 36, béns immobles temps: a t., XCIX, 2, durant algun temps; CXVII, 12, a vegades, de tant en tant. - per temps, CXII, 17, amb el temps, algun dia; XCVIII, 74, passat un cert temps tenir o tener: tener, XXXI, 17, detenir, deturar. - tenc, LX, 33, deturo. - teniu tort,27, feu injustícia. - tenir fort, CXII, 180, mantenir ferm, defensar-se bé tirar: me tira, CV, 4, estira’m. - tira, XXX, 50, atreu. - tirant, CXXVIII, 476, treient, fent seguir; CX, 15, tendent. - tirat, CXVI, 50, arrossegat. - tira la via, CXIII,215,segueix la vida, fa camí torn, XCI, 19, volta. - daré torns, XXII, 43, tornaré enrera (?). - pendra torn, II, 19, girarà, canviarà traure: traent-se joc, CXIII, 208, burlant-se trobar: troba’s cor, XCVIII, 26, se sent coratjós
12
uimés: d’u., LX, 9, d’ara endavant ull (= null) CXXVII, 356, cap. - ulla, IX, 35, cap. - no ull, CXXVII, 356, no cap ull: a l’u., XXXIX, 35, a simple vista veu: e v., CXXV1, 16, vet ací veus, II, 9, vegada. - a les veus, CVIII, 53, a vegades
Les edicions crítiques d’Archer contenen moltes notes al peu, però cap d’elles inclou específicament un glossari separat del text. Un dels canvis que s’han produït a finals del segle xx i començaments del xxi, ha estat la introducció de les noves tecnologies en el món de la filologia i de l’edició. Com a reflex d’aquest fenomen, podem trobar l’edició digital de les Poesies d’Ausiàs feta per Santanach i Torruella (2005), a partir de l’edició revisada de Bohigas. Aquesta edició, com que es tracta d’una reproducció en format digital de la de 2000, no inclou cap glossari. 1.2.1.3 Altres aportacions A banda dels esforços dedicats pels editors de les Poesies a aprofundir en la llengua del autor, en trobem d’altres considerables, que han derivat en aportacions de gran interés. Podem citar, en aquest punt, obres de caire lexicogràfic tradicional que s’ocupen del vocabulari emprat pel nostre autor. Com ara el DCVB que, malgrat ser un diccionari general de la llengua catalana, recull els mots presents en l’obra de March, ja que aquesta va ser utilitzada com a font escrita per a la redacció del diccionari. Un altre treball dedicat específicament i explícita al vocabulari del poeta valencià és, com n’indica el títol, el Diccionari del lèxic de les poesies d’Ausiàs March (Alemany 2008). A aquests s’hi afigen els següents treballs monogràfics dedicats a la llengua marquiana: Buttler (1981), Casanova (1999) i Martines (2003). És evident que el DCVB no és un diccionari exclusivament referit a l’obra de March, però aquesta, en l’edició j, va ser una de les nombroses obres que en van servir com a font pel que fa a la llengua escrita. Com declara el seu autor en la introducció, «Per a la replega de la llengua escrita s’han aplicat dos sistemes principals […] El sistema del subratllat segons el bon criteri dels redactors s’ha aplicat a un nombre encara més gran d’obres antigues i modernes, entre les quals hi ha les d’Eiximenis, de Sant Vicenç Ferrer, d’Ausias March, de Roiç de Corella, de Víctor Català, Vayreda, Sagarra, Carles Riba, Carner, etc. ». Aquest fet té com a conseqüència que la gran majoria de mots presents en l’obra de March estiguen recollits en el DCVB. A més, molts dels exemples que presenta el diccionari provenen de l’obra del poeta i, sovint, són els seus poemes l’únic testimoni de determinades paraules o accepcions, com és el cas del mot acunçament. «Acunçament m. ant.: Arreglament, bona i covinent disposició; cast. arreglo. Tots los qui tost acunçament volreu | en fets d’amor, emprau Ma Monbohí. | Ella us farà tot lo que féu a mi; | no’s pot saber l’endreç que y trobareu, Ausias March, xlii. – La variant , que és la preferida de N’Amadeu Pagès en la seva edició d’Ausias March, no fa sentit. També s’equivoca l’editor en el Glossari, traduint cunçament com a ’afalacs’ i fent-lo derivar per cognitum. El context demostra que acunçament equival a ’arreglament, covinença’, i que no és més que un substantiu format damunt el verb acunçar, que té el mateix significat de ’convenir, arreglar’, i no té res a veure amb cognitum. – acunçar».
13
En canvi, El Diccionari del lèxic de les poesies d’Ausiàs March (2008), sí que ha estat dedicat exclusivament a l’obra de March. En el període de recerca que ha conduït a la redacció del present llibre hem pogut observar que aquest diccionari segueix molt de prop el DCVB. Ha estat elaborat sota la direcció de Rafael Alemany i va ser publicat recentment, el 2008. Aquest diccionari, com els anteriors, és un precedent cronològic del present treball, però no podem considerar-lo com a base de la nostra investigació, ja que en difereix ostensiblement quant a objectius i metodologia. Més endavant, en l’apartat d’articles i en els precedents quant a l’estudi de les col·locacions trobarem estudis que han servit com a vertadera inspiració, tant metodològica com conceptual, per a la investigació que ha desembocat en la publicació d’aquest llibre. Pel que fa als treballs d’investigació dedicats al lèxic de March, és recomanable la tesi doctoral inèdita realitzada en The Catholic University of America pel Pare David Aloysius Buttler (1981) amb el títol A Study of the Vocabulary in the Poetry of Ausias March, dirigida per J. M. Sola-Solé (Gulsoy 1982). A partir de l’edició de Bohigas, k, i seguint les concordances fetes per Flam (1962), aquest investigador aplica les categories definides per Casares (1997 [1950]) en el seu Diccionario Ideológico de la Lengua Española – que segons l’autor és «the best source avalaible in classifying polysemia» – als vocables presents en els poemes de March. El seu objectiu és facilitar l’estudi de la semàntica als lectors mitjançant el llistat de les paraules que poden tenir més d’un significat agrupats per categories. En la introducció declara que va necessitar 7220 fitxes per a elaborar la tesi i que una de les seues motivacions era observar la influència d’Aristòtil en el poeta relacionant les categories del magne filòsof amb les de Casares. Pel que fa a les combinacions de paraules, remarquem el «Recorregut per la llengua d’Ausiàs March (1397–1458)» de Casanova (1999). En realitat és un recorregut parcial per la llengua de March, en el qual l’autor recull diversos mots (sense referències) i els agrupa en: occitanismes, castellanismes, vocabulari popular, vocabulari cultista, etc. Entre els diferents grups, n’inclou un dedicat a les locucions, encara que utilitza aquesta denominació amb un valor diferent al que nosaltres li assignarem més endavant en aquest treball d’investigació. A més de presentar diverses combinacions de mots en el grup «Locucions», Casanova n’inclou en altres categories. A continuació presentem una graella amb les expressions polilèxiques presentades per aquest autor, tot i reflectint les categories que ell els ha assig
Combinacions de paraules (recollides per Casanova)
Locucions (segons la classificació de Casanova) a bandó (55) a bastament (67) a la perfi (4) a poch a poch (37), poch a poch (26) a quatre peus (99) a taula mesa (16) anar al davant (39, 78) anar badant (106)
14
anar d’escolt (38) anar en cabells (79) anar en colls d’hòmens en andes (113) caure plegat (83) cridar per nom propi (42) dar a entenent/dar a entendre (69, 106) de continu (39) de tot en tot (104) deu haver (30) en amagat (119) en general (113) en generalitat e en particularitat (120) en gros (113) en pensa·m roden (36) en saborit sentiment (100) fer del regle falç molt corba (105) fer estrop (126) fer l’acos (99) fer palés (42) fer past (99) fer plega (75) fer sull (126) fer un born (128) forja no sent purna (117) la velledat en valencians mal prova (112) les més ’la majoria’ (68) mancha bufant orgue fals no ret fi (7) mans juntes (66) mostra què·s de tu (96) muntar al bè (18) negre forment no dóna blancha pasta (6) no tindre a gran bomba (7) oir d’orella sorda (104) parlar estronch (128) pèls fora mida (42) pendre tal born ’direcció’ (38) pensa munti rey (6) per consegüent (107) per lo menys (66) plegar ab un sol cop (plagar) (93) que si pèl rau no squinça (117) qui menja carts no és dejú (126) qui no pren conduyt mor-se de fam (126) renom d’ardit (30) saber greu (17) sabor d’agre e dolç (19) ser més pech que ruch (106) sortir una entitat de la lur massa (113) star cadena a colls (106) ta, ta, ta (126) tirar l’estrop ’perdre la paciència’ (127)
15
trobar embarch (114) trobar sostret (126) ull clu (22) un forn cohent un pa (38) un oronell d’estiu no denuncia (104) va-e-ve (120) valdre un pugés (128) veure a l’enderroch (126) voluntat dejuna ’privada’ (100) vull e desvull (19)
Vocabulari cancelleresc català temporal de tempesta (2) vista losca (128)
Vocabulari cultista
orrupte, en (55) superior (món jusà i) (107)
Vocabulari popular
badoch e grosser (110) cara de terra (92) enterior (forà y-) (106) galant vell (122) nuu cech (66) renom d’ardit sans o entacat (128) sodegar la porta (5)
Castellanismes pich d’abella (128)
Com ha estat tradicional en les obres de caire lexicogràfic, la majoria de glossaris/ diccionaris comentats en els apartats anteriors recullen combinacions de paraules, però no inclouen cap reflexió teòrica pel que fa a la seua naturalesa. La reflexió més profunda que trobem és la de Joan de Resa «otras vezes [se ponen y declaran] toda una oracion: porque me parecio esta horden mas facil para mejor poder entender algunos vocablos que por si solos se entienden muy mal». En qualsevol cas, ens sembla destacable que la majoria de filòlegs detecten de forma intuïtiva una relació especial entre determinades paraules i, per tant, les consignen en conjunt, com una unitat. Evidentment, resulten encara més interessants els estudis on el caràcter especial de les unitats fraseològiques es posa de relleu, com és el cas de la tesi de Martines (2003). En el marc del seu estudi contrastiu del llenguatge de March i les traduccions angleses, l’autor dedica especial atenció a l’anàlisi de les «unitats crítiques de traducció» en les poesies d’Ausiàs March. En aquestes «unitats crítiques de traducció» s’inclouen explícitament les unitats fraseològiques i, pel fet de comparar-les amb les traduccions angleses tenint en compte els diferents mètodes traductològics emprats, es destaca de forma implícita la seua idiomaticitat. 16
De forma complementària, gràcies a l’aplicació de les noves tecnologies a la filologia, trobem diversos treballs que són el resultat del processament informatitzat de la llengua de March: Flam (1962), Hauf (1983), Lara Pozuelo (2000) i Santanach/ Torruella (2005). Aquestes aportacions precedents són presentades amb més detall a continuació. El primer treball que trobem sobre el processament informatitzat de la llengua de March data del 1962 i es tracta d’una tesi doctoral feta a la University of Michigan per B. Flam, titulada A concordance to the Works of Ausias March. El 1983 hi ha una aportació totalment innovadora de la mà de Hauf amb el títol «El lèxic d’Ausiàs March: primer assaig de valoració i llista provisional de mots i freqüències», que, salvant les distàncies temporals i tècniques, ha estat una contribució definitiva per al present treball. Es tracta bàsicament d’un llistat de mots amb índex de freqüència i la seua anàlisi en relació a l’obra de March. Hauf no hi explicita la metodologia de treball, tan sols fa referència a un amic seu informàtic per a agrair-li el suport, així que no podem seguir de forma acurada el seu mètode de processament, però pels seus comentaris s’infereix que el llistat de mots parteix d’unes concordances de l’obra de March enllestides del 1972. En qualsevol cas, els resultats obtinguts són molt vàlids, encara que l’autor els qualifique de provisionals. Si l’anàlisi i el llistat de mots amb freqüències són molt interessants, més interessants resulten encara les idees i conceptes teòrics que introdueix en la part inicial i final de l’article. En la part inicial defensa l’endegament d’un «Centre d’Informàtica Catalana», per tal d’estudiar les freqüències «normals» dels mots en la nostra llengua i, així determinar si els recursos emprats per un autor corresponen a l’automatitzitat de la llengua o són típics del seu estil. En aquesta línia, introdueix els conceptes de mot clau (mot molt freqüent en un autor) i mot tema (mot d’ús molt freqüent en una llengua) i defensa que l’estudi dels mots clau és el realment rellevant per a la determinació de l’estil d’un autor. Com que no hi ha un llistat de freqüències relatives dels mots de la llengua catalana (en general), Hauf no pot determinar quins mots del seu llistat són mots clau o mots tema, però encara així hi analitza els més freqüents (després de llevar els no significatius: preposicions, etc.) i n’extrau conclusions ben fonamentades. A més s’anticipa a la lingüística de corpus i a les tècniques lexicogràfiques més actuals, ja que contempla la tasca de «despullament mecànic exhaustiu d’un text literari» amb un doble vessant, atés que segons ell permet «a) d’establir, amb dades ben concretes i del tot objectives, el lèxic d’un escriptor determinat en un estadi concret de l’evolució de la nostra llengua i b) ens ajudi a compilar, en una etapa més avançada, i gràcies a la sistemàtica acumulació d’altres reculls semblants custodiats en la rapidíssima memòria dels ordinadors electrònics, un banc de dades que de fet s’acosti, dins de l’humanament possible, a un diccionari total de la llengua literària catalana». (Hauf 1983, 122). El concepte d’anàlisi estílistica descrit per Hauf, sintetitzat en l’afirmació «Si acceptem que l’obra de tot poeta o narrador és una creació personal construïda amb els materials expressius que li forneix la llengua nativa, sembla obvi que una de les millors maneres d’estudiar l’estil d’un autor serà la comparació, mitjançant la tècnica del contrast [...], de l’ús particular que cada escriptor fa de la llengua del seu temps» (Hauf 1983, 124) ens ha servit de gran inspiració per a la consecució d’aquest treball. A més, la seua utilització de la freqüència i la seua manera de percebre la interacció entre ordinador i filòleg, palesada en la següent declaració: «Ben mirat, l’ordinador electrònic no ha fet sinó revalidar – amb dades més precises, això sí – algunes de les 17
conclusions a les quals, a força ’d’hores de llapis i silló’ [...], fa molts d’anys que va arribar el doctor Bohigas, en una síntesi molt útil on es combinen admirablement la intuïció i el rigor intel·lectual» (Hauf 1983, 137) s’acosten molt a les nostres pròpies, tal i com es veurà al llarg del present treball. Més recentment, A. Lara Pozuelo (2000) ha realitzat unes concordances i un índex de mots de l’obra de March sobre la base de l’edició de Bohigas i J. Santanach i J. Torruella (2005) han publicat una reedició en format digital de l’edició revisada de Bohigas (2000), amb les concordances corresponents. Pel que fa a la perspectiva multilingüe, és d’especial interés l’estudi realitzat per V.Martines (2003) en la seua tesi europea en Traducció i Interpretació amb el títol Les traduccions de les poesies d’Ausiàs March a l’anglés. Eines per a l’estudi del llenguatge poètic d’Ausiàs March i les seues relacions romàniques a partir de les seues traduccions angleses del segle xx. En ella, a banda de repassar les relacions romàniques de les traduccions de l’obra de March, selecciona un conjunt de combinacions de mots i n’estudia els diferents mètodes de traducció. Quant al processament informatitzat de la llengua, inclou unes concordances de les traduccions angleses, un llistat de mots amb índex de freqüències i un llistat de mots lematitzats amb índex de freqüències, sempre de les traduccions angleses de March. Quant a l’acarament d’edicions i traduccions, hem de citar les diverses edicions acarades (monolingües i multilingües) que al si del Projecte IVITRA ha dirigit Vicent Martines des de 2001. Aquestes edicions acarades són essencials per a la col·lació de versions i la comparació de mots i col·locacions. El present treball pretén continuar la gran tradició d’estudis sobre la llengua d’Ausiàs March presentada fins a aquest punt, tot i adoptant una nova perspectiva, la perspectiva supralèxica. 1.2.2 Precedents pel que fa a l’estudi de col·locacions El terme col·locació es va encunyar al si de l’escola britànica iniciada per Firth. Des de la seua primera aparició, on tenia una definició molt general, s’ha vist associat a diverses definicions més concretes, cosa que ha provocat que s’haja fet servir per a designar fenòmens semblants, però no uniformes. En aquest apartat farem un breu recorregut per la història de l’estudi de col·locacions, parant especial atenció a les diverses aplicacions que ha adquirit el terme des dels orígens fins a l’actualitat. Finalment, en definirem el significat concret que adquirirà al llarg del present treball. 1.2.2.1 L’origen: Firth L’origen de l’estudi de les col·locacions el trobem el 1957, quan J.R. Firth va introduir per primera vegada el terme collocation (col·locació) en el seu article «Modes of Meaning». En l’esmentat article defensava la importància de l’estudi del lèxic en el marc de la lingüística descriptiva i destacava la rellevància d’aquest concepte com a eina per a investigar el significat, com explicava ja en la introducció de l’article: «The present essay is an attempt to sketch the framework of a language of description in English about English for those who use English, to illustrate what I understand by linguistic analysis, and especially to show the dangers of an over-facile superficial use of the word
18
stylistics, without an adequate logical syntax or even without considering the essential prerequisites of linguistics»3. (Firth 1957, 190)
De manera que l’estudi conscient i sistemàtic del fenomen de les col·locacions es va iniciar amb aquest treball de Firth on, a banda d’encunyar el terme collocation (col·locació), en va establir els components: headword (base o node) i collocate (col· locatiu o concorrent). La seua idea bàsica era molt simple: «You shall know a word by the company it keeps!» (Digue’m amb qui un mot va i et diré el que serà) (Firth 1957, 179) o, amb una definició més formalitzada: «Collocation states the habitual company a key-word keeps» (la col·locació estableix l’acompanyament habitual d’una paraula concreta) (Firth 1957, 99). La teoria inicial de Firth va ser desenvolupada per diversos deixebles seus, entre els quals destaquen M.A.K. Halliday, John Sinclair i Angus McIntosh. Els tres coincideixen en la importància de l’estudi del lèxic con una part independent del llenguatge, però cadascun aprofundeix en aspectes diferents del discurs de Firth. 1.2.2.2 Teoria lèxica: Halliday Halliday (1996), per la seua part, partia del reconeixement del nivell col·locacional del llenguatge i defensava la necessitat d’una «teoria lèxica» per a descriure les estructures que en formaven part (les col·locacions). Segons la seua concepció, aquesta teoria havia de ser complementària de la teoria gramatical, però no en formaria part. En el seu article «Categories of the Theory of Grammar» (1961) ens presenta un primer esbós d’aquesta teoria. Formalment, Halliday defineix col·locació com «Collocation is the syntagmatic association of lexical items, quantificable, textually, as the probability that there will occur, at n removes (a distance of n lexical items) from an item x, the items a, b, c...»4 (Halliday 1961, 276). Com s’infereix de la definició, per a ell les col·locacions no es limiten als elements adjacents a una paraula, sinó que tenen en compte tot el text, de manera que la seua teoria se centra bàsicament en una descripció lexicogramatical de la cohesió. Per a Halliday, a més, no és possible aïllar la semàntica de la gramàtica, així que per a integrar aquests dos aspectes del llenguatge és necessari considerar el text com a una unitat semàntica i per a crear una unitat semàntica és necessari considerar la noció de la cohesió textual (Williams 2003, 36): «Dans l’analyse de Halliday, un texte doit essentiellement être vu comme un tout que possède de la cohésion, la collocation étant un élément de cette cohésion»5. 3
El present article és un intent d’esbossar el marc teòric per a la descripció de la llengua en anglés, sobre l’anglés, per a aquells que usen l’anglés, a fi d’il·lustrar allò que entenc per anàlisi lingüística i, sobretot, per a mostrar els perills d’un ús superficial i abusiu de la paraula estilística, sense tenir en compte una sintaxi lògica adequada o fins i tot sense prendre en consideració els prerequisits essencials de la lingüística. 4 En l’anàlisi de Halliday un text ha de ser vist essencialment com un tot que posseix una cohesió, la col·locació és un element d’aquesta cohesió. 5 «La col·locació habitual entre dos mots, de manera que coapareguen amb més freqüència del que seria previsible atenent a les freqüències respectives i a la llargària del text».
19
1.2.2.3 Enfocament estadístic: Sinclair Per a Sinclair, les idees de Firth contenien la llavor per a fer una caracterització probabilística dels fenòmens lèxics, a pesar que originàriament no les expressara en termes estadístics. Això el va portar a iniciar la recerca de col·locacions basada en mitjans informàtics. En el seu article «Beginning the Study of Lexis» (1966) va crear la base i va introduir tots els termes que més endavant servirien per a l’estudi col·locacional. La seua eina d’anàlisi principal van ser les concordances (Key Word In Context) i l’objecte d’anàlisi les col·locacions. En un principi partia d’un concepte molt ampli de col·locació, ja que incloïa qualsevol combinació de mots que coapareguera en un entorn determinat: «collocation is the co-ocurrence of two items in a text within [a] specified environment» (Sinclair, 1970, 15). Com que no totes les coaparicions de mots resultaven rellevants, posteriorment va haver d’introduir un altre concepte, el de col·locació significativa «regular collocation between two items, such that they co-occur more often than their respective frequencies and the length of text in which they appear would predict»6 (Sinclair 1970, 15). Com veiem a partir de la definició, el criteri únic que va triar per a fer la selecció va ser el de la freqüència. Com comentàvem inicialment, Sinclair es va dedicar a l’estudi de les col·locacions mitjançant eines informàtiques. De manera que treballava amb un corpus, a partir del qual generava unes concordances, on les col·locacions significatives eren analitzades. En l’època inicial, el 1970, treballava amb un corpus que contenia 135.000 mots d’anglés oral, 50.000 mots d’anglés escrit britànic i 1 milió de mots d’anglés escrit nord-americà, procedents del Brown University text (que més endavant esdevindria el Brown Corpus). En els anys posteriors, gràcies al ràpid avanç de les noves tecnologies i de la lingüística de corpus, Sinclair va aconseguir recopilar un corpus que contenia 200 milions de mots, el COBUILD corpus o «Bank of English». D’aquest mots, 10.000 eren considerats bàsics del vocabulari anglés essencial i 2.600.000 eren exemples reals. A partir de la investigació col·locacional que va dur a terme sobre aqueste corpus, el 1985 va publicar el diccionari COBUILD English Collocations on CD-ROM. Les bases de la seua investigació, exposades de forma molt esquemàtica com les identifica Ginebra (2004) molt encertadament, eren les següents: a) Hi ha paraules que típicament es col·loquen juntes les unes amb les altres. b) Una cadena formada per dues o més paraules que típicament van juntes és una col·locació (collocation). c) Hi ha paraules que signifiquen «per col·locació»: que signifiquen una determinada cosa només quan coapareixen una determinada paraula. d) L’estructura de la col·locació és node (base) i collocate (col·locatiu o concorrent). e) La veritable unitat bàsica de significat no és la paraula. f) Per a identificar col·locacions, cal recórrer a dades empíriques (a corpus) i guiar-se pel criteri estadístic.
6
Adoptem en aquest punt la traducció que fa Ginebra (2005) del nom del Principi, perquè ens sembla molt adequada en el context que ens ocupa. Tot i que en un context on es discutira la pertinença de les col·locacions significatives detectades per Sinclair a la Fraseologia, caldria fer constar que l’autor en anglés parla d’idiom.
20
En el transcurs de la seua tasca investigadora, centrada en les col·locacions significatives, Sinclair va detectar un fenomen que és una de les seues grans aportacions: la intervenció en l’elaboració del discurs d’un Idiom Principle (principi fraseològic7), que s’oposa a l’Open Choice Principle (principi de selecció lliure8) (Sinclair 1991, 109–114). L’existència del principi fraseològic implica bàsicament que les regles de la sintaxi, les regles ordinàries de combinació de paraules d’una llengua, no són les úniques que regeixen la creació del discurs. Segons Sinclair, l’assumpció que la creació de textos es basa únicament en el Principi de Selecció Lliure implicaria «seeing language text as the result of a very large number of complex choices. At each point where a unit is completed (a word or a phrase or a clause), a large range of choice opens up and the only restraint is grammaticalness»7 (Sinclair 1991, 109). L’autor ha comprovat que hi ha altra mena de restriccions i, a pesar que considera que el Principi Fraseològic és «pervasive» (penetrant) i «elusive» (intangible, esquiu) n’està segur de l’existència, ja que «it is clear that words do not occur at random in a text, and that the open-choice principle does not provide for substantial enough restraints on consecutive choices. We would not produce normal text simply by operating the open-choice principle»8 (Sinclair 1991, 110). De manera que formula el Principi Fraseològic per a retre compte de les restriccions que no es poden explicar a partir de l’altre Principi i afirma que la llengua posa a disposició dels parlants un conjunt ampli de sintagmes «semipreconstruïts» que representen una sola elecció, a pesar que puga paréixer que són analitzables per segments. Així, va formular, després de la comprovació empírica a través dels seus estudis, un fet que la intuïció ens havia suggerit des de feia dècades. Si més no, qualsevol persona que s’haja enfrontat amb l’aprenentatge o l’ensenyament d’una llengua estrangera − ja siga com a aprenent o com a professor − s’haurà adonat que hi ha enunciats gramaticalment correctes, fins i tot intel·ligibles, però que no es perceben com a autèntics. Els treballs de Sinclair, i la definició de Halliday de col·locació, han servit com a base per a diversos estudis sobre la detecció automàtica de col·locacions i fraseologismes. Partint de la seua definició de col·locació significativa, investigadors com ara Berry-Roghe (1973), Church/Gale/Hanks/Hindle (1991) i Smadja (1993) han dut a terme diversos experiments i han desenvolupat fórmules estadístiques per a determinar la relació entre la freqüència total (de cadascuna de les paraules d’una combinació), la freqüència de coaparició (del conjunt de la combinació) i la freqüència esperada (la freqüència esperable de coaparació si no existira cap altre factor que el Principi de Selecció Lliure), tenint en compte les 4 paraules anteriors i posteriors a la base. Així s’han dissenyat algunes magnituds estadístiques com ara el z-score, el t-score o el log-likelihood que relacionen els factors anteriors i són aplicats a corpus textuals per a determinar la rellevància de les col·locacions. Aquestes fórmules han millorat l’aproximació de Sinclair, però encara així presenten alguns problemes metodològics. 7 8
Adoptem en aquest punt la traducció que fa Ginebra (2005) del nom del Principi. «Veure el llenguatge d’un text com a resultat d’un nombre incomptable d’eleccions complexes. Ja que en cada punt on es completa una unitat (un paraula, sintagma o oració), s’obri un gran ventall de possibilitats, amb l’única restricció de la gramaticalitat».
21
En general, els treballs de Sinclair han estat molt reconeguts pel que fa a la metodologia i als resultats. La metodologia emprada per aquest investigador ha tingut una gran repercussió en la lingüística de corpus – fins i tot podríem considerar-lo com a fundador d’aquesta «disciplina» –, ha donat com a resultat el diccionari COBUILD – que és sens dubte una eina incomparable per a l’aprenentatge d’anglés com a llengua estrangera – i ha permés la identificació del Principi Fraseològic – la importància del qual han posat de relleu estudis posteriors com ara els d’Erman/Warren (2000). A més, l’aplicació de la definició de col·locació feta per Halliday per a la detecció automàtica de col·locacions ha derivat en importants aproximacions estadístiques al fenòmen. No obstant això, han estat fortament criticats, per una banda, per la falta de base teòrica i, per altra, per defensar un concepte tan ampli de col·loEn principi, compartim les crítiques que en fan alguns gramàtics i estudiosos de la fraseologia actual, com ara Bosque (2001), Alonso Ramos (1994–1995, 14–15) i Ginebra (2003, 22), atés que consideren la seua aproximació «molt poc teòrica, ja que es fonamenta en la simple detecció empírica de grups de paraules que coapareixen en el discurs amb més freqüència del que seria previsible». Aquest criteri purament estadístic pot excloure cadenes que presenten una cohesió lèxica, però que són d’aparició poc freqüent, de fet totes les col·locacions que tan sols apareixen una vegada en el corpus queden descartades per definició en aquests experiments basats en la freqüència de coaparició. Igualment, hi ha combinacions freqüents atribuïbles a raons extralingüístiques. A més, la definició «estadística» de col·locació no permet distingir les combinacions idiomàtiques de les purament gramaticals o de combinatòria semàntica en general (o d’altres tipus). En canvi, pel que fa a les crítiques a la definició de col·locació, pensem que es deuen en gran part a un malentés terminològic, que prové de l’adopció del terme com a una categoria dins de les Unitats Fraseològiques per part dels estudiosos actuals de la fraseologia, entre ells els que Ginebra (2003) anomena l’Escola Espanyola de Fraseologia, especialment per part de Corpas (1996) com a principal representant. El fet que Sinclair haja definit el Principi Fraseològic no implica que totes les estructures estudiades per ell siguen Unitats Fraseològiques. De fet, les col·locacions definides per Firth, Sinclair (i seguidors) inclouen les UFs, però no exclusivament, ja que a causa de la seua caracterització estadística detecten també altres tipus de coaparicions. Així, si deixem de banda l’evolució del terme col·locació i l’observem des d’una perspectiva sincrònica, podem afirmar que molts dels retrets que els estudiosos fan a Sinclair provenen d’una confusió terminològica, ja que l’investigador britànic i els estudiosos actuals de fraseologia utilitzen el mateix terme per a fenòmens diferents. Les col·locacions serien simplement les coaparicions/combinacions detectades en un corpus (cosa que implicaria polilexicalitat) i serien significatives atenent, entre d’altres, a criteris de freqüència (cosa que implicaria repetició i, per tant, un cert grau de fixació). Aquestes, per se no pertanyen a cap disciplina en concret, sinó que es poden distribuir i ser estudiades per diverses disciplines, com ara la gramàtica, la semàntica, la pragmàtica, la terminologia (quan es tracta de coaparacions específiques d’un llenguatge d’especialitat) o, fins i tot, l’estilística. Pensem que la confusió es crea quan s’adopta el terme col·locació per a parlar de col·locacions exclusivament fraseològiques. Més endavant farem una proposta terminològica que tractarà de solucionar aquesta qüestió.
22
1.2.2.4 Aplicació a la literatura: McIntosh–Hori Fins ara, encara no hem fet referència al tercer deixeble de Firth, McIntosch. Mentre que els seus col·legues, Halliday i Sinclair, centraven la seua recerca en les col· locacions habituals (freqüents) en anglés general contemporani, McIntosch va trobar més interessants les col·locacions inhabituals en anglés literari. Així, en el seu article «Patterns and ranges» (1966) assentava les bases de la seua teoria. En aquest article estableix que si la noció de pattern (patró, aplicat a la sintaxi) s’aplica a les estructures de les oracions, a nivell gramatical; la noció de range (abast?) en seria l’equivalent en el pla lèxic i s’aplicaria a les col·locacions específiques que fem servir en contextos determinats, (McIntosh 1966, 199). Aquesta plasmació de la proposta de Firth és en alguns aspectes la que més s’acosta a les seues idees inicials. De fet, Firth considerava molt important l’anàlisi estilística i qualitativa de la col·locació, especialment a través de l’examen d’obres literàries (Hori 2004, 11). Encara que és el seu deixeble menys conegut, podríem afirmar que conceptualment és el que més s’acosta als estudis del seu mestre, en què s’ocupava tant de l’estilística particular d’un autor com de l’estudi diacrònic de les col·locacions. Segons declarava el mateix Firth: «This method of approach makes two branches of stylistics stand out more clearly: (a) the stylistics of what persists in and through change, and (b) the stylistics of personal idiosyncrasies»9 (Firth 1957, 196). Seguint aquesta tradició, iniciada per Firth i desenvolupada per McIntosh, trobem la tesi de Masahiro Hori Investigating Dickens’ Style: A Collocational Analysis (2004) que, com bé indica el títol, es tracta d’una anàlisi de les col·locacions (en el sentit més ampli) presents en l’obra de Dickens. En el present treball seguirem aquesta línea de recerca, tot i tenint en compte les profundes diferències, ja que passem de la llengua anglesa a la llengua catalana, de la llengua en prosa d’un autor del segle xix a la llengua en vers d’un autor del segle xv, de la llengua de Dickens a la llengua de March. 1.2.2.5 En la llengua catalana Pel que fa a la llengua catalana, fins ara la teoria inicial de Firth, desenvolupada per Halliday, Sinclair i McIntosh no havia tingut massa repercussió. En trobem referències, especialment dedicades als treballs de Sinclair (quant a terminologia, metodologia, resultats i conclusions), en els articles de Ginebra (2003, 2004 i 2005). Concretament Ginebra parla de forma excepcional d’una al·lusió a la definició genèrica de Firth i els seus deixebles a qui anomena «lingüistes anglosaxons» en l’apartat del Panorama de lexicografia catalana dedicat al diccionari de Pompeu Fabra: «Un aspecte fonamental en lexicografia és la informació sintagmàtica, sobretot allò que, seguint els lingüistes anglosaxons, ara anomenem la ’col·locació’. Contràriament al que és característic dels diccionaris castellans, Fabra té cura de fornir informació sobre la col· locació». (Colon i Soberanas 1986, 223, apud. Ginebra 2003)
A banda de l’encertada recopilació de Ginebra de les teories l’escola de lingüística de corpus de Birmingham, aquestos autors no han tingut massa ressò pel que fa a la 9
«Aquest enfocament fa que destaquen clarament dues branques de l’estilística: (a) l’estilística d’allò que es conserva en i través dels canvis, i (b) l’estilística de les idiosincràsies personals».
23
nostra llengua. De fet, una anàlisi col·locacional com la que plantegem en el present llibre és un tipus d’investigació inèdita en relació amb els autors en llengua catalana. Aquesta circumstància ens fa caure en un dilema terminològic, ja que a pesar que les teories dels representats de l’escola sistèmica britànica no han tingut una influència significativa en la filologia catalana, el terme col·locació ens ha arribat a través d’una altra disciplina: la fraseologia i, dins del marc teòric de la fraseologia, la definició de col·locació no coincideix amb les proposades per Firth o Sinclair. 1.2.2.6 Al llarg del present llibre Al llarg del present llibre, atenent a la tradició, seleccionarem la definició inicial i més àmplia del terme col·locació. En paraules de Firth (1957, 179): «Collocation states the habitual company a key-word keeps» (la col·locació estableix l’acompanyament habitual d’una paraula concreta) o de Sinclair (1991, 170): «collocation is the ocurrence of two or more words within a short space of each other in a text» (col·locació és l’ocurrència de dos o més mots a una curta distància en un text) o, encara més simplificat: coaparació de dos o més mots en un text. Aquesta mena de col·locació és a la que fa referència el títol. Aplicant aquesta definició al nostre corpus esperem descobrir elements comuns a tota la llengua catalana del xv, així com elements idiosincràtics d’Ausiàs March i la seua poesia. Sinclair seleccionava les col·locacions significatives atenent a la seua freqüència, però, a banda de les crítiques exposades anteriorment, el nostre corpus és molt poc indicat per a aquesta mena de criteri, ja que es limita als poemes d’Ausiàs March (llengua catalana poètica del s. xv, segons alguns crítics arcaïtzant) amb un total de 78.665 mots. Aquest fet influeix doblement de forma negativa pel que fa a la utilització del criteri de la freqüència: per una banda, el nostre corpus és massa petit per a extraure conclusions estadístiques rellevants i, per altra, es tracta d’un corpus de llenguatge literari, més encara, poètic, en el qual sovint les «anomalies» tenen més importància que les regularitats. De manera que seleccionarem les col·locacions signficatives basant-nos en altres criteris que exposarem més endavant. En la fase inicial de l’estudi utilitzarem eines informàtiques per a detectar de forma automàtica totes les combinacions possibles. Aquestes combinacions podran pertànyer tant a l’univers de la fraseologia com al de la sintaxi lliure. A l’hora d’analitzar-les, recorrerem al marc teòric de la fraseologia actual i donarem més importància a altres criteris que ens han semblat més aclaridors, productius i lingüístics que no pas el de la freqüència. Això no vol dir que totes les combinacions tractades en aquest llibre siguen fraseològiques, sinó que farem servir aquest marc teòric per a determinar quines ho són. Així proposem adoptar la terminologia proposada per Ginebra (2003) i anomenar concurrències (lèxiques) a aquelles que entren dins dels dominis de la fraseologia i conservar col·locació per a un fenomen més ampli que inclou tota mena de coaparacions: coaparicions gramaticals, semàntiques, pragmàtiques, etc. La nostra intenció és tenir fins i tot en compte les coaparicions típiques de l’autor de referència. Ja que si considerem que l’autor crea el seu propi llenguatge literari, les coaparacions freqüents en la seu obra formen part d’un sistema – en aquest cas més reduït que la llengua general – i són molt significatives en l’estudi d’aquest llenguatge. 24
Atenent a l’ús que farem del terme col·locació al llarg del present llibre, proposem adscriure’l al camp de la lingüística de corpus o de la lingüística computacional i limitar el seu abast conceptual a «eina de treball» – al nivell de les concordances – sense cap implicació taxonòmica. Amb definicions clares i ben formulades no veiem problema per a la coexistència del termes concurrència i col·locació.
25
2. Marc teòric
Com hem vist en l’apartat anterior, els primers glossaris de March, en les seues recopilacions de vocables scurs, ja recollien unitats polilèxiques, que eren percebudes com a unitats pels diversos editors. A més, les investigacions de Sinclair i Halliday se centraven en les unitats polilèxiques fixades. De manera que podríem pensar que el marc teòric d’aquesta investigació es troba ben definit. Però atés que els glossaris no inclouen cap reflexió teòrica i que les investigacions de Sinclair i Halliday se centren bàsicament en la detecció i selecció mitjançant el criteri únic de la freqüència, hem hagut de recórrer al marc teòric d’una disciplina que ens permetera l’anàlisi i classificació de les unitats polilèxiques trobades. A fi de cobrir aquesta necessitat hem recorregut al marc teòric de la fraseologia. Això no vol dir que totes les combinacions tractades en aquest volum siguen Unitats Fraseològiques, UFs, sinó que aquesta disciplina ens permetrà destriar les que ho són de les que no. La fraseologia és la branca de la lingüística que estudia les UFs, és a dir, les unitats lèxiques formades per més d’una paraula i que presenten un determinat grau de fixació. Dins d’aquesta branca trobem una gran diversitat d’enfocaments depenent de l’àrea – tant d’estudi com geogràfica – d’on provenen els estudiosos que s’hi dediquen. Segons l’àrea d’estudi, ens trobem amb aproximacions més aviat lingüístiques (lingüística cognitiva, generativista, pragmàtica), traductològiques, terminològiques, didàctiques (relacionades sobretot amb l’ensenyament de llengües), lexicogràfiques (fraseogràfiques) de caire monolingüe i multilingüe i fins i tot des de la perspectiva del processament computacional de llengües. En l’àmbit hispànic, Corpas (1996) va elaborar un manual on – a partir dels estudis previs sobre els fenòmens lèxics formats per més d’una paraula – assentava les bases per a l’estudi de la fraseologia espanyola. En aquest manual feia una síntesi de les teories dels lingüistes que s’hi havien dedicat fins a aquell moment, procedents principalmente de tres grans blocs: l’estructuralisme europeu occidental, els lingüistes de l’antiga Unió Soviètica i la lingüística nord-americana. A partir d’aquesta síntesi, proposava una taxonomia i caracterització uníficades del fenonem de les UFs i les aplicava a la llengua espanyola. A més, després d’una revisió de la varietat terminològica, proposava l’adopció definitiva del nom «Fraseología» per a la subdisciplina, d’«Unidad Fraseológica» per a les unitats estudiades i de «colocación», «locución» i «enunciado fraseológico» per als diferents tipus d’unitats. En l’actualitat, a causa de la seua claredat i influència, el Manual de fraseología española representa el material bàsic per a l’estudi de la fraseologia, així com l’obra on es troba la delimitació i definició de la subdisciplina pel que fa a la Península Ibèrica.
27
2.1 Caracterització de les Unitats Fraseològiques En la delimitació que fa de la subdisciplina, Corpas afirma que «Las Unidades Fraseológicas – objeto de estudio de la fraseología – son unidades léxicas formadas por más de dos palabras gráficas en su límite inferior, cuyo límite superior se sitúa al nivel de la oración compuesta» (1996, 20). Així que partim de la base que la Fraseologia estudia les unitats lèxiques formades per més d’una paraula, però necessitem més característiques per a definir les unitats estudiades, de manera que recorrem al Manual per a esbrinar quins són els trets definitoris d’aquestes unitats polilèxiques. La caracterització de Corpas (1996, 19–32) de les UFs, malgrat ser una gran síntesi de les investigacions prèvies i un punt de partida molt útil, és susceptible de matissacions, ja que al nostre parer inclou elements de diferent ordre que en dificulten l’aplicació a les UFs reals. L’autora cita com a «características lingüísticas» de les UFs: la freqüència (de coaparació dels elementos integrants i d’ús de l’UF com a conjunt), la institucionalització (o reproduïbilitat), l’estabilitat (o convencionalització, que está formada per la fixació i la possible especialització semàntica), la idiomaticitat, la variació i la gradació. Considerem que entre aquestes característiques de les UFs es troben tant processos que pateixen, com trets essencials definitoris i potencials i, fins i tot, característiques externes. Segons el nostre criteri, la institucionalització / convencionalització – «repetició diacrònica que desemboca en fixació» (Corpas 1996, 22) –, la fixació (interna i externa) i l’especialització semàntica serien processos que pateixen les combinacions lliures de paraules per a arribar a combinacions fraseològiques. Com a conseqüència dels processos esmentats, les UFs presentaren fixació (o fixesa, a fi de distingir el terme que designa el resultat del terme que designa el procés) /estabilitat i idiomaticitat (en el sentit de no composionalitat) respectivament. Així, com proposa Ginebra (2003), el tret de fixesa seria essencial i el d’idiomaticitat – tenint en compte que l’especialització semàntica no es dóna en tots els casos – distintiu dels diferents tipus d’UFs. Les característiques externes – no essencials, ni significatives – serien la variació i la gradació, que poden aplicar-se a la majoria de fenòmens lingüístics, així com la freqüència d’ús (de la UF), que és un mer indicador del grau de fixació. Pel que fa a la freqüència de coaparació dels elements integrants, estem plenament d’acord amb Ginebra (2003, 20) quan afirma que es tracta d’una «propietat merament tautològica si definim el fraseologisme com una seqüència fixa de paraules». De manera que podríem reformular les característiques citades per Corpas i dir que la Unitat Fraseològica es una combinació de paraules que ha passat per un procés d’institucionalització (o fixació) i per tant presenta un determinat grau de fixesa (o estabilitat) i que pot haver passat per un procés d’especialització semàntica, amb la qual cosa pot presentar idiomaticitat (no composicionalitat). Com a característiques externes, pot presentar variació i gradació (altres autors afegirien també irregularitat i defectivitat). Per a la seua detecció automatitzada és útil fer atenció a la freqüència de coaparició dels components i, per a establir el grau de fixesa, a la freqüència d’aparició de la UF en conjunt. En l’àmbit de la llengua catalana, no trobem cap treball d'investigació dedicat explícitament a la caracterització i taxonomia de les UFs. Malgrat això, el tema sí que ha estat tractat per alguns dels nostres lingüistes, que han publicat les seues caracteritzacions en obres col·lectives, com ara l'apartat dedicat a «altres elements lèxics» a 28
càrrec de Lorente (2002) dins de la Gramàtica del català contemporani o l'article de Ginebra (2003), que – malgrat centrar-se en les concurrències i la llengua estàndard – fa una encertada caracterització de les UFs, partint en gran mesura de la de Corpas. Segons Ginebra, els factors que hem de tenir en compte per a descriure les UFs són principalment la polilexicalitat, la fixació, la idiomaticitat i el sentit figurat. Subscrivim plenament aquesta elecció de trets rellevants. A continuació descriurem aquests factors més acuradament seguint l’article de Ginebra (2003). 2.1.1 Polilexicalitat (o pluriverbalitat) Les UFs són unitats formades per més d’una paraula. Cal afegir que la fraseologia ha de partir d’una concepció axiomàtica del concepte paraula. Aquesta afirmació té especial importància en el cas del tractament informatitzat de llengües, per exemple en el nostre cas la definició de paraula és la cadena de grafies que hi ha entre dos espais: els apòstrofs, els guionets i els punts volats (com a marca d’edició) es consideren també com a espai en blanc i per tant indiquen separació entre paraules. En ocasions, Corpas defensa la inclusió d’unitats monolèxiques en el camp d’estudi de la fraseologia a causa de la seua idiomaticitat i valor pragmàtic. Pensem que aquest intent d’inclusió va en contra d’una de les característiques bàsiques de les Unitats Fraseològics, com és la polilexicalitat, i no ens pareix adequat. 2.1.2 La fixació (o fixesa) Les UFs són seqüències fixes. No permeten la commutació paradigmàtica del complement. També es diu que estan lexicalitzades (fossilitzades), encara que la lexicalització no és d’aplicació exclusiva a les cadenes polilèxiques. El que defineix les UFs és precisament la confluència d’aquestes dues característiques: polilexicalitat i fixació. La fixació que considerem essencial és la que té a veure amb la polilexicalitat, la de la copresència dels elements lèxics que, altrament, serien mots independents: la paraula A apareix fixament amb la paraula B per a formar la unitat C (la UFs), que ja no és simplement la unitat sintagmàtica que formarien les paraules A i B si s’ajuntaren com a resultat de les regles ordinàries de combinació de paraules d’una llengua (resultat de la sintaxi lliure). Segons Ginebra, la fixació de les seqüències de mots que la fraseologia ha d’estudiar és la fixació que, almenys en principi, no queda explicada per altres branques de la lingüística. Així les combinacions purament gramaticals, semàntiques o pragmàtiques no serien considerades UFs. Per exemple, la combinació gos – brodar és fàcilment explicable amb els trets semàntics i sintàctics del verb bordar, de manera que no seria objecte d’estudi de la fraseologia. De la mateixa manera, esdevé poc fructífer etiquetar com a UFs el conjunt format per un verb i la preposició que el regeix o el conjunt format per dues preposicions. Aquest autor tampoc veu el rendiment que té incloure en la fraseologia el que s’ha anomenat constrictors sintagmàtics, esquemes fraseològics o unitats fraseològiques formals (Salvador 1995, 25; Sancho Cremades 1999a, 43–44).
29
2.1.3 La idiomaticitat Per a Corpas (1996, 25–26) és el grau màxim d’especialització semàntica. En l’actualitat s’utilitza en el sentit de ’no descomponible’ (o no composicional) semànticament. La suma del conjunt no és la suma del significat independent de cadascun dels elements que la integren. Aquest tret té un impacte clar a l’hora de la traducció, ja que les estructures que el presenten no es poden traduir per separat. 2.1.4 El sentit figurat A pesar que aquesta característica no estava present de forma explícita en la caracterització de Corpas, la podem trobar de forma ímplicita en una de les dos modalitats d’especialització semàntica que planteja: «aquella lexicalización que se obtiene como resultado de la adición de significado, donde se pasa de lo particular, físico y concreto a lo general, psíquico y abstracto» (1996, 25–26). En aquesta formulació veiem clarament una definició per al tret que Ginebra anomena «sentit figurat», és a dir, un «conjunt de fenòmens semàntics que podrien estudiar-se separadament (metàfora, metonímia, sinècdoque, etc.)» (2003, 18). Ginebra considera que és important tenir en compte el sentit figurat (o especialització semàntica) en les UFs, encara que no siga en el seu grau màxim que seria la idiomaticitat, ja que ens pot ajudar a completar la caracterització d’algunes unitats fraseològiques que no són completament idiomàtiques.
2.2 Taxonomia En la seua tasca d’aplec i integració dels treballs anteriors, Corpas (1996) fa una revisió de les propostes de classificació anteriors i no les troba satisfactòries. Com comentàvem adés, a banda de caracteritzar les UFs, Corpas fa una nova proposta taxonòmica per a les UFs en espanyol. En aquest cas, es basa en la combinació de dos criteris heretats dels seus predecessors en l’estudi de la fraseologia: el criteri d’enunciat (acte de parla) i el de fixació (en la norma, en el sistema, o en la parla habla (1996, 50). Segons el primer criteri, classifica les UFs en unitats que fan funció d’enunciat complet – que anomena enunciats fraseològics – i unitats que han de combinar-se amb altres elements lingüístics per a construir enunciats. Aquest segon grup, el divideix al seu torn aplicant el criteri de fixació, de manera que distingeix entre les unitats fixades en el sistema – locucions – i les unitats fixades en la norma – «colocaciones» –. Així proposa una classificació en tres esferes (Corpas 1996, 51–52): Esfera I: «colocaciones»; Esfera II: locucions; Esfera III: enunciats fraseològics. Posteriorment, fa una caracterització d’aquestes unitats en termes lingüístics. Pel que fa a la llengua catalana, Ginebra (2003) proposa establir una classificació de les UFs en català, basada en la classificació de les tres esferes de Corpas, amb algunes matissacions. Entre les «adaptacions» proposades per Ginebra es troba un canvi terminològic que consisteix a traduir el terme castellà «colocación» pel terme «concurrència (lèxica)». A continuació explicarem les tres esferes en català aplicant les seues matissacions. Esfera I: les «concurrències (lèxiques)» són cadenes formades per dos (o més) elements que «concorren» en el text d’una manera estable. La concurrència té sempre 30
dues parts: la base, que és l’element que convoca l’altre element i que fa, per tant, de nucli del conjunt, i el mot que és convocat per acompanyar la base, que en anglés és anomenat collocate, en espanyol colocativo (o colocador) i en català, segons la proposta de Ginebra (2003), «concorrent». El descriptor semàntic d’aquest tipus d’unitats coincideix amb la base. No «són unitats de naturalesa mixta: no pertanyen al que s’anomena sintaxi lliure, però tampoc no es poden equiparar a les expressions típicament lexicalitzades, és a dir, a les locucions idiomàtiques» (Ginebra 2003, 13). Esfera II: Les «locucions», en canvi, són unitats idiomàtiques. Poden adoptar qualsevol forma, ja que no tenen una estructura predeterminada, però una de les seues parts sempre perd el significat (la funció). Es consideren una unitat del lèxic, així que es tradueixen unitàriament. El seu descriptor semàntic no coincideix amb la base. Esfera III: els «enunciats fraseològics» són unitats que tenen, per elles mateixes, valor d’enunciat. Igual que les locucions, poden adoptar qualsevol forma, ja que no tenen una estructura predeterminada. Es consideren una unitat del lèxic, així que es tradueixen unitàriament. Inclouen tant les parèmies com les fórmules rutinàries. A més d’adaptar la taxonomia establerta per Corpas, Ginebra proposa adoptar també la seua distinció terminològica entre colocación (per a nosaltres, concurrència) i locució. Atenent a les característiques descrites en 2.1, les concurrències serien combinacions de paraules amb un cert grau de fixació i les locucions serien combinacions de paraules amb un major grau de fixació i que presenten idiomaticitat o, com a mínim, sentit figurat. Al llarg d’aquest treball aplicarem la proposta taxonòmica de Ginebra (2003), a partir de Corpas. En línies generals, ens agrada la proposta de les tres esferes de Corpas, matissada per Ginebra, però considerem que el criteri de la fixació, adaptat a partir de Thun (1978) – que al seu torn havia aprofitat la distinció entre norma, sistema i parla de Coseriu –, torna a barrejar el concepte de fixació (procés) amb el de fixació (fixesa). Així, Corpas considera que els enunciats fraseològics són unitats de la parla i pertanyen exclusivament al patrimoni socio-cultural de la comunitat parlant (1996, 51). Això podria ser correcte si prenem en consideració l’inici de la vida de l’enunciat, però en el tall sincrònic ja forma part del sistema i es una unitat a l’abast de tots els parlants de la llengua. De manera anàloga, les locucions i les «colocaciones» són unitats del sistema a l’abast de tots els parlants i totes tres estan subjectes a la norma (s’actualitzen seguint la norma diatòpica, diafàsica i diastràtica). De fet, si no formaren part del sistema de la llengua, no serien identificades com a unitats pels parlants i les característiques afegides que presenten en relació amb les combinacions lliures de paraules no serien expressades ni percebudes. Per a retre compte tant dels processos que afecten les combinacions de paraules (fins que assoleixen el grau de «fraseologització»), com de les característiques que aquesten tenen en un tall concret de la llengua, s’hauria de plantejar una doble caracterització: una taxonomia sincrònica i una caracterització diacrònica. En el tall sincrònic, la taxonomia podria ser perfectament la de les tres esferes, mentre que en la visió diacrònica, s’haurien de descriure els components, la relació entre ells i el procés de fixació.
31
2.3 Altres corrents i eines conceptuals Segons l’àrea geogràfica trobem diverses escoles, determinades per la llengua principal amb la qual treballen, així com per les diferents tradicions lingüístiques dels països. Les Unitats Fraseològiques prototípiques reben diferents noms en el llenguatge comú en les diverses llengües. En francés, de forma genèrica, solen anomenar-se «expressions figées (dictons, proverbes)», atenent a una de les seues característiques principals: la fixació. En anglés, en canvi, s’anomenen «idioms», atenent a la idiomaticitat. És curiós que els descobridors de les «collocations» destaquen de les UFs un tret que en principi no està present en les concurrències. En espanyol i català, s’anomenen «frases hechas», «frases fetes», atenent a la «no composicionalitat», en la línea de la denominació «discurs prebafricat», que apareix en el títol volum de Salvador i Piquer (2000). A banda dels corrents sintetitzats i harmonizats per Corpas (1996) – i d’altres posteriors que segueixen els seus postulats –, que podríem considerar expressament fraseològics, hi ha diversos corrents d’investigació que s’han ocupat de forma més directa o indirecta de les combinacions de paraules. Aquestos corrents, seguint cadascun les seues premisses, s’han interessat per determinades cadenes polilèxiques i han fet aportacions a la subdisciplina de la fraseologia, sovint en forma d’eines conceptuals, és a dir, de noves nocions vàlides per a l’anàlisi de les combinacions de paraules. Entre ells es troben els representants de l’escola britànica – Firth, Halliday, McIntosh i Sinclair –, els gramàtics alemanys moderns – com ara Helbig (1979) –, els investigadors que s’han dedicat a desenvolupar la lexicosemántica – Maurice Gross (1998) i Gaston Gross (1993) –, els que han treballat des de la teoria Sentit-Text – creada per Mel’čuk (1984–1999) –, i els que han adaptat aquesta teoria per a fer diccionaris de «colocaciones» – com ara Alonso Ramos Benson et al. (1986) i Hill/Lewis (1997). L’escola britànica ha estat explicada en els precedents del present llibre (vegeu 1.2.2) i també està inclosa en la proposta harmonitzadora de Corpas, però ens semblava important destacar que han aportat a la fraseologia el terme «collocation» i la noció que s’hi associa, encara que sense la caracterització definitiva que li han donat en el marc de l’estudi d’unitats fraseològiques. També han aportat el concepte de «Principi Fraseològic» i l’oposat, «Principi de Selecció lliure». En el curs de la redacció de les seues gramàtiques per a estudiants d’alemany com a llengua estrangera (Helbig 1979), els gramàtics alemanys s’han vist en la necessitat de descriure unes cadenes polilèxiques concretes: les concurrències i locucions verbonominals (Funktionsverbgefüge). Aquestes cadenes estan formades per un verb funcional (Funktionsverb) i una part nominal (Substantiv im Funktionsvergefüge o Gefügenomen), que és la que realment aporta el significat al conjunt. En aquestes gramàtiques, els lingüistes aporten un llistat de verbs funcionals, cosa que podria servir d’inspiració per a fer un llistat semblant en llengua catalana. De fet, a través de Ginebra (2003, 24), hem tingut notícia d’un primer intent fet per Maite Monllaó (1998) d’elaborar aquest tipus de llista per al català actual, on ha inclòs els verbs següents: agafar, arribar, causar, donar, entrar (en), estar (en), fer, portar (a), posar (en), posarse, prendre, rebre, sofrir, tenir, trobar, trobar-se. Des del marc de la gramàtica generàtiva, i en un intent per integrar la descripció del lèxic a la descripció – més tradicional – de la sintaxi, trobem els representats de 32
la lexicogramàtica. Els representants d’aquesta escola – principalment Maurice Gross (1998) i Gaston Gross (1993) – consideren que la unitat de descripció mínima és l’oració, que està formada per operadors i arguments. En el seu sistema d’anàlisi, molt formalitzat, els operadors seleccionen els arguments. La principal aportació que fan al camp de la fraseologia és que reconeixen que els substantius poden funcionar com a arguments i, per tant, seleccionar un verb que els actualitze. A aquest verb buit, que actualitza els substantius, l’han anomenat Verb de Suport, fornint-nos així de les eines necessàries per a l’anàlisi de les concurrències i locucions formades per un substantiu (ja siga en funció de subjecte o de complement) i un verbAquesta idea de verb suport ja ha traspassat les fronteres de l’escola i és habitual que en parlen lingüistes d’escoles molt diverses, de fet l’expressió construcció amb verb suport és anterior a la lexicogramàtica. És curiós que partint de llengües tan diferents els gramàtics alemanys moderns i els representats de la lèxicogramàtica hagen arribat a conclusions semblants. Encara que el concepte de Verb Suport és més ampli que el de Verb funcional, ja que aquest segon tan sols inclou els verbs que formen part de les concurrències i locucions verbonominals, mentre que el primer inclou tota mena de verbs que acompanyen un substantiu que funcione com a operador. Una altra escola que ha tractat aspectes relacionats amb la fraseologia és la de la lexicologia combinatòria i explicativa, emmarcada en la lingüística cognitiva. El seu màxim representat, Mel’čuk, ha treballat des de la seua Teoria Sentit-Text sobre la llengua francesa i és el fundador de l’Observatoire de linguistique Sens-Texte (OLST) de la Universitat de Mont-real. L’objectiu de la seua teoria és fer un model – en el sentit de representació – de la llengua, que vaja més enllà de les descripcions de la gramàtica tradicional i unisca el component lèxic a la gramàtica de dependències. Com el marc teòric del professor Maurice Gross, aquesta teoria pretén retre compte de tots els coneixements lèxics, i sintàctics, d’un parlant d’una determinada llengua. Mel’čuk és el responsable del Dictionnaire explicatif et combinatoire (DEC) (1984–1999), diccionari va nàixer amb la vocació de retre compte de la competència lèxica d’un parlant adult. Per a aconseguir aquest objectiu, utilitzava una metodologia ben diferent a les habituals en el camp de la lexicografia, ja que en lloc de basar-se en el buidatge d’un corpus, es basava en la intuïció dels parlants. Segons es descriu en Dostie (1999), en primer lloc s’efectua una tria d’exemples de partida, que els parlants nadius han de valorar quant a la gramaticalitat i analitzar-ne el contingut semàntic. Així, el paper primordial descansa sobre el parlant i una tria inicial de bons exemples. A fi que el context influïsca el mínim possible en la interpretació de la Unitat lèxica, en una primera fase s’utilitzen noms propis per als participants i s’utilitzen sempre els mateixos noms per als mateixos actants. Posteriorment, s’assignen diferents noms als actants a fi de detectar les «coocurrences possibles de classes semàntiques». En segon lloc, es fa la construcció de les definicions. Aquest procés inclou, en una primera fase, la separació de les accepcions de l’entrada del diccionari. Segons la seua terminologia el «vocable» (conjunt d’Unitats Lèxiques relacionades pels trets semàntics i la forma) es divideix en «lexies» o «Unités lexicales» (accepció determinada d’un mot o d’un conjunt de mots). Aquestes «lexies» podem tractar-se de «Lexèmes», si estan formades per una sola paraula, o de «Locutions» o «phrasèmes», si estan formades per més d’una paraula. En tercer lloc, independentment que estiga formada per una paraula o per més, es procedeix a formular la definició de cada Unitat Lèxica, que tampoc és una definició 33
habitual, sinó que recull tots els seus components semàntics. En aquesta formulació s’ha de tenir en compte: el nombre i la natura dels actants semàntics, les relacions que els uneixen, les restriccions semàntiques dels diversos actants, el component comunicatiu dominant del sentit de la «lexie vedette» (l’Unitat Lèxica que s’està tractant en cada moment) (Polguère 1990) i el caràcter assertiu o pressuposicional dels components. En quart lloc, una vegada s’han definit els components semàntics de la Unitat Lèxica, es para atenció a la combinatòria sintàctica. Es construeix un esquema de règim, on es tenen en compte totes les «coocurrences syntaxiques» de la UL: la correspondència entre els actants semàntics i els actants sintàctics, totes les maneres de realizar els actants en la superficie i si l’ús és obligatori o desitjable. Aquesta informació es presenta en un esquema de règim fet en una taula on el nombre de columnes es correspon al nombre de variables semàntiques de la definició, i s’inclouen les restriccions i modificacions sintàctiques en un mateix context semàntic. En cinqué lloc, se’n descriuen les «coocurrences lexicales» mitjançant les «Fonctions lexicales». Aquestes Funcions Lèxiques descriuen la relació entre la Unitat Lèxica que s’està tractant i altres unitats lèxiques que s’hi relacionen, concretament, defineix un valor que, aplicat a la Unitat Lèxica, ens remet a una altre mot (el valor). Els investigadors d’aquest corrent han definit al voltant de 60 FL amb característiques molt diferents que es descriuen mitjançant etiquetes, com ara sinònim (Syn) i antònim (Anti), conjunt de (Mult), intensitat (Magn) o obrar (Oper). A continuació mostrem alguns exemples de funcions que, aplicades a la Unitat Lèxica que presentem entre parèntesis, les relacionen amb el mot després del signe d’igual. Exemples d’explicitació de Funcions Lèxiques extrets de Mel’čuk (1999): Fl Syn: «sinònim» Syn (espoir) = espérance Fl Anti: «antònim-contrari» Anti (abriter) =exposer Fl Mult : «conjunt de… » Mult (chien) = meute Fl Magn: «intensitat» Magn (tension) = haute| antépos Fl Oper: «obrar» Oper (appétit) = avoir [de l’~]
En sisé lloc, es fa una homogeneïtzació de les descripcions lexicogràfiques i, posteriorment, es du a terme una verificació «experimental» a partir d’un corpus. En aquesta fase el corpus és una eina fonamental, però no substitueix la intuïció dels parlants que han participat en la resta de les fases. El resultat d’aquest procés és, segons la coberta, un diccionari de combinatòria orientat cap a la producció (com expressar X) i no cap a la comprensió (què significa X), que recull en les definicions l’especificació dels lligams sintàctics, mitjançant un esquema de règim, i lèxics, mitjançant les Funcions Lèxiques, de totes Unitats Lèxiques. En l’últim volum (1999), recull un total de 180 «vocables» (lemes) – amb 34
les seues corresponents Unitats Lèxiques –, entre els quals es troben verbs, substantius i, fins i tot, unitat polilèxiques, com ara «à boire» o «à coeur joie». A continuació presentarem de forma abreujada una mostra que il·lustra l’estructura general de les entrades del Dictionnaire explicatif et combinatoire amb l’ajuda de fragments de l’entrada ’Appétit’ (Mel’čuk 1999, 94–95). Com a paraula principal de l’entrada apareix el «Vocable», que representa el conjunt d’Unitats lèxiques relacionades pels trets semàntics i la forma, amb la informació morfosintàctica, en aquest cas «APPÉTIT, nom, masc». A continuació apareixen les «Lexie» o «unité lexicale», és a dir, l’accepció determinada d’un mot o d’un conjunt de mots. Aquestes «lexies» inclouen tant els «lexèmes», les accepcions d’un sol mot, com les «locutions» (o «phrasèmes»), unitats polilèxiques de què forma part el mot principal. Com a exemple d’aquestes lexies, en relació amb appétit trobem (Mel’čuk 1999, 94–95): I.1. Désir de X de manger I.1a Y [-Mange un peu, l’appétit te viendra] I.2. Désir de X d’avoir des rapports sexuals... [L’appétit sexual s’éveille tôt chez les garçons] II. Grand désir qu’a X du fait Y (X) perçu par X comme source de plaisir... [L’amour est un appétit de l’inconnu]
Posteriorment apareix la definició, que segons aquest marc teòric és la formulació dels components semàntics, que inclou: nombre i natura dels actants semàntics, relacions que els uneixen, les restriccions semàntiques dels diversos actants, el component comunicatiu dominant del sentit de la Unitat lèxica principal i el caràcter assertiu o pressuposicional dels components. Aplicat a I.1., s’expressaria de la manera següent: I.1. pas de pl. Appétit de X pour Y = Désir de X de manger I.1a Y. Tot seguit, aquest diccionari presenta l’esquema de règim amb el format següent: X=1 1. de N 2. Aposs.
Y=2 2. pour N
C1 + C2: l’appétit de Jean (son appétit) pour les mets sucrés
En els següent apartat es consignen totes les funcions lèxiques, que són la descripció de la «coocurrence lexicale restreinte» de la «lexie vedette». A continuació, en citem una petita mostra relacionada amb appétit (I.1.) a fi d’exemplificar la gran varietat i quantitat de funcions lèxiques que identifiquen aquests investigadors. Syn: désir: inclination, tendance; litt appétence Syn: faim I.1a; goût Non: manque d’~ // litt inappétence; anorexie Anti: dégoût NonA1: sans [~] [un enfant sans appétit] Magn: bel, bon < grand, gros | antépos