111 4 5MB
Spanish Pages 752 [751] Year 2018
ANEJOS DEL ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (últimos títulos publicados)
JORDI MORELLÓ BAGET
53. C. Vela i Aulesa, L’obrador d’un apotecari medieval segons el llibre de comptes de Francesc ses Canes (Barcelona, 1378-1381), Barcelona, 2003. 54. J. Mutgé i Vives, Política, urbanismo y vida ciudadana en la Barcelona del siglo xiv, Barcelona, 2004. 55. P. Verdés Pijuan, «Per ço que la vila no vage a perdició». La gestió del deute públic en un municipi català (Cervera, 1387-1516), Barcelona, 2004. 56. J. Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. I, Barcelona, 2004. 57. J. Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. II, Barcelona, 2005. 58. M. T. Ferrer i Mallol et al., La Corona catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la Baixa Edat Mitjana, Barcelona, 2005. 59. M. T. Ferrer i Mallol, Entre la paz y la guerra. La Corona catalano-aragonesa y Castilla en la Baja Edad Media, Barcelona, 2005. 60. V. Hurtado, Llibre de deutes, trameses i rebudes de Jaume de Mitjavila i companyia 1345-1370, Barcelona, 2005. 61. M. T. Ferrer i Mallol et al., Négocier au Moyen Âge / Negociar en la Edad Media, Barcelona, 2005. 62. C. Batlle i Gallart et al., El «llibre del Consell» de la ciutat de Barcelona. Segle xiv: les eleccions municipals, Barcelona, 2007. 63. J. Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. III, Barcelona, 2007. 64. J. Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. IV, Barcelona, 2007. 65. G. T. Colesanti, Una mujer de negocios catalana en la Sicilia del siglo xv: Caterina Llull i Sabastida. Estudio y edición de su libro maestro 1472-1479, Barcelona, 2008. 66. F. J. Apellániz Ruiz de Galarreta, Pouvoir et finance en Méditerranée pré-moderne: le deuxième état mamelouk et le commerce des épices (1382-1517), Barcelona, 2009. 67. M. Turull i Rubinat, El gobierno de la ciudad medieval. Administración y finanzas en las ciudades medievales catalanas, Barcelona, 2009. 68. M. Sánchez Martínez, La deuda pública en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, 2009. 69. M. E. Soldani, Uomini d’affari e mercanti toscani nella Barcellona del Quattrocento, Barcelona, 2011. 70. L. Cifuentes i Comamala y R. Córdoba de la Llave, Tintorería y medicina en la Valencia del siglo xv. El manual de Joanot Valero, Barcelona, 2011. 71. J. Mutgé i Vives, R. Salicrú i Lluch y C. Vela Aulesa, La Corona cataloaragonesa, l’Islam i el món mediterrani. Estudis d’història medieval en homenatge a la doctora Maria Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, 2013. 72. J. Morelló Baget, Financiar el reino terrenal. La contribución de la Iglesia a finales de la Edad Media (siglos xiv y xv), Barcelona, 2013. 73. M. Sánchez Martínez, A. Gómez Rabal, R. Salicrú i Lluch y Pere Verdés Pijuan, A l’entorn de la Barcelona Medieval. Estudis dedicats a la doctora Josefina Mutgé i Vives, Barcelona, 2013. 74. E. Juncosa Bonet, Estructura y dinámicas de poder en el Señorío de Tarragona. Creación y evolución de un dominio compartido (ca. 1118-1462), Barcelona, 2015.
PERE VERDÉS PIJUAN
PERE ORTI GOST
A partir d’aquesta premissa inicial, els objectius del grup s’han anat diversificant a mesura que s’hi sumaven investigadors. Entre les línies de recerca que el formen cal destacar la dedicada a l’ampli ventall de fiscalitats que es desenvoluparen a la Corona d’Aragó de la mà del rei, dels senyors feudals, de l’Església i des del segle xiv dels municipis, les Corts o les aljames. Així mateix, s’ha analitzat el fenomen d’aparició del deute públic, un dels trets més originals dels països que formaven l’antiga corona aragonesa. I, paral·lelament, el grup ha contribuït també al millor coneixement de les relacions entre els senyors feudals i la pagesia, especialment a la Catalunya Vella, mitjançant l’estudi simultani de la ruralia i de la urbanització a petita escala, és a dir, de les petites ciutats, centres d’un mercat permanent, que constituïren un producte original de la societat feudal. Lluny d’estar exhaurida, al cap de tants anys, l’activitat del grup continua amb força i, prova d’això, és el volum que aquí es presenta, on s’hi contenen divuit nous estudis sobre renda feudal i fiscalitat baixmedieval a Catalunya i més enllà.
(eds.)
RENDA FEUDAL I FISCALITAT A LA CATALUNYA BAIXMEDIEVAL
El títol d’aquest volum respon a la denominació rebuda pel Grup de Recerca Consolidat fundat, ara fa vint anys, per Manuel Sánchez Martínez a la Institució Milà i Fontanals del CSIC. El grup va néixer l’any 1995 i originàriament tenia com a objectiu l’estudi conjunt de la fiscalitat i de la renda senyorial. Prenent com a referencia Catalunya, es pretenia abordar una de les qüestions més destacades, aleshores i ara, per a la història econòmica, social i política de l’Occident medieval: el naixement d’una «nova» fiscalitat reial que, anant més enllà de les rendes i impostos patrimonials, va permetre la construcció d’un sistema fiscal capaç d’abraçar tota la població que vivia sota la sobirania del monarca.
JORDI MORELLÓ BAGET PERE ORTI GOST PERE VERDÉS PIJUAN (eds.)
Jordi Morelló Baget (Reus, 1967), doctorat per la Universitat de Barcelona (1998), ha estat professor a la UIB (2000-2005) i investigador Ramón y Cajal (2008-2013) a la IMF-CSIC. Inicialment va estudiar la fiscalitat i les finances urbanes al Camp de Tarragona i al regne de Mallorca. Actualment té com a línia de recerca l’estudi de la fiscalitat pontifícia a la Corona d’Aragó. Pere Orti Gost (Barcelona, 1963), doctorat per la Universitat de Barcelona (1998), actualment és professor titular a la UdG. Dedicat inicialment a l’estudi del patrimoni reial i de la fiscalitat a la Catalunya medieval, darrerament és l’investigador principal de la línia de recerca que estudia les relacions entre els masos i les petites ciutats de la Catalunya Vella. Des de 2014 és el coordinador del Grup de Recerca Consolidat Renda i fiscalitat a la Catalunya medieval. Pere Verdés Pijuan (Vicfred, 1970), doctorat per la Universitat de Barcelona (2004), actualment és Científic Titular de la IMF-CSIC. La seva línia de recerca principal és la història de la hisenda municipal i d’altres aspectes de la història urbana a Catalunya al final de l’Edat Mitjana. Des de l’any 2008 és l’investigador principal de la línia de recerca sobre fiscalitat i finances públiques a la Corona d’Aragó de la IMF-CSIC.
RENDA FEUDAL I FISCALITAT A LA
CATALUNYA BAIXMEDIEVAL ESTUDIS DEDICATS A MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ ISBN 978-84-00-10322-4
CSIC
CONSEJO SUPERIOR DE INVESTIGACIONES CIENTÍFICAS
Arxiu de la Corona d’Aragó, Reial Patrimoni, Batllia General de Catalunya, vol. 604, f. 26r. (detall).
RENDA FEUDAL I FISCALITAT A LA
CATALUNYA BAIXMEDIEVAL
Anuario de Estudios Medievales Anejo 75 Directora Ana Gómez Rabal, Consejo Superior de Investigaciones Científicas Secretario Pere Verdés Pijuan, Consejo Superior de Investigaciones Científicas Comité Editorial Iván Armenteros Martínez, Consejo Superior de Investigaciones Científicas Ignasi Baiges Jardí, Universitat de Barcelona Antoni Furió Diego, Universitat de València Pere J. Quetglas Nicolau, Universitat de Barcelona Roser Salicrú i Lluch, Consejo Superior de Investigaciones Científicas Mercè Viladrich Grau, Universitat de Barcelona
Consejo Asesor Pedro Bádenas de la Peña, Consejo Superior de Investigaciones Científicas Asunción Blasco Martínez, Universidad de Zaragoza Javier Castaño González, Consejo Superior de Investigaciones Científicas Brian A. Catlos, University of Colorado Damien Coulon, Université de Strasbourg Máximo Diago Hernando, Consejo Superior de Investigaciones Científicas Carlos Estepa Díez, Consejo Superior de Investigaciones Científicas M.ª Teresa Ferrer Mallol †, Institut d’Estudis Catalans Enric Guinot Rodríguez, Universitat de València M.ª Dolores López Pérez, Universitat de Barcelona Tomàs de Montagut Estragués, Universitat Pompeu Fabra Anna Maria Oliva, Istituto di Storia dell’Europa Mediterranea - CNR Pere Orti Gost, Universitat de Girona Flocel Sabaté Curull, Universitat de Lleida Manuel Sánchez Martínez, Consejo Superior de Investigaciones Científicas Carles Vela Aulesa (Barcelona) Amalia Zomeño Rodríguez, Consejo Superior de Investigaciones Científicas
JORDI MORELLÓ BAGET PERE Orti GOST PERE VERDÉS PIJUAN (eds.)
RENDA FEUDAL I FISCALITAT A LA
CATALUNYA BAIXMEDIEVAL ESTUDIS DEDICATS A
MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ
CONSEJO SUPERIOR DE INVESTIGACIONES CIENTÍFICAS INSTITUCIÓ MILÀ I FONTANALS DEPARTAMENT DE CIÈNCIES HISTÒRIQUES - ESTUDIS MEDIEVALS BARCELONA, 2018
Reservados todos los derechos por la legislación en materia de Propiedad Intelectual. Ni la totalidad ni parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, puede reproducirse, almacenarse o transmitirse en manera alguna por medio ya sea electrónico, químico, óptico, informático, de grabación o de fotocopia, sin permiso previo por escrito de la editorial. Las noticias, los asertos y las opiniones contenidos en esta obra son de la exclusiva responsabilidad del autor o autores. La editorial, por su parte, solo se hace responsable del interés científico de sus publicaciones. Este libro se ha realizado en el marco de los subproyectos de investigación «La conyuntura económica y demográfica en Catalunya a fines de la época medieval: análisis crítico de los indicadores fiscales y financieros» (HAR2014-54205-C21-P) y «Crédito y mercado de la tierra en el mundo rural y en las pequeñas ciudades de la Cataluña nororiental de los siglos xiv-xv» (HAR2014-54205C2-2-P), financiados por el Ministerio de Economía y Competitividad, y del grupo de investigación consolidado (2017 SGR 1068) y unidad asociada Renda i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval (CSIC-Universitat de Girona).
Catálogo general de publicaciones oficiales: http://publicacionesoficiales.boe.es Editorial CSIC: http://editorial.csic.es (correo: [email protected])
© CSIC © Jordi Morelló Baget, Pere Orti Gost y Pere Verdés Pijuan (eds.), y de cada texto, su autor
ISBN: 978-84-00-10322-4 e-ISBN: 978-84-00-10323-1 NIPO: 059-18-028-9 e-NIPO: 059-18-029-4 Depósito Legal: M-8135-2018 Maquetación, impresión y encuadernación: Nemac Comunicación, S.L. Impreso en España. Printed in Spain En esta edición se ha utilizado papel ecológico sometido a un proceso de blanqueado ECF, cuya fibra procede de bosques gestionados de forma sostenible.
ÍNDEX
Presentació................................................................................................11 Vicent Baydal Sala L’aportació fiscal valenciana a les campanyes sardes de 1353-1355......21 Esther Redondo García Coronatges i maridatges a la Corona d’Aragó (segles xiv i xv): el procediment administratiu dels subsidis extraordinaris...............................61 Jaume Riera i Sans La «protecció», un impost sobre les aljames de jueus reials (13461410)............................................................................................................
95
Esther Tello Hernández La contribución de la Iglesia durante la época de Pedro el Ceremonioso a la luz de los registros de tesorería real (1350-1387).................................
143
Jordi Morelló Baget En defensa de la libertad eclesiástica. Actuación corporativa del clero de la Tarraconense y recaudación de tallas conciliares en los años que precedieron a la concordia de 1372.............................................................177 Albert Reixach Sala Els arrendataris dels drets del General des de l’observatori de Girona (ca. 1380-ca. 1440)......................................................................................211
8
índex
Lluís To Figueras La comercialització dels draps de llana a Vic: un exemple de la recaptació dels impostos de la bolla de plom i del segell de cera (1363-1364)...
253
Laura Miquel Milian Les finances municipals de Barcelona: aproximació a través d’un llibre de clavaria (1414)........................................................................................
279
Albert Martí i Arau Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries (1371-1372)..................................................................................................
321
Marc Torras i Serra El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle xv: censos i censals..........................................................................................................
367
Pere Verdés Pijuan Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle xv: els intents de crear un nou impost sobre la renda..............................................................
417
Pere Orti Gost Noves dades seriades per a noves hipòtesis sobre la crisi baixmedieval a Catalunya...................................................................................................
463
Andreu Galera Pedrosa Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal. El fogaje de 1374 y el donativo de 1375, y su resolución en el caso del vizcondado de Cardona........................................................................................................
485
Alejandro Martínez Giralt Bernat IV de Cabrera y la financiación de las compras de los castillos de Palafolls y Blanes (1382-ca. 1400).........................................................
529
Víctor Farías Zurita Las villas de la Cataluña Vieja y su mercado. Una contribución a la historia de una institución señorial (siglos xi-xiv)......................................
553
índex 9
Xavier Marcó i Masferrer A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval: les senyories de la vall d’Aro al segle xv.........................................................
603
Lluís Sales i Favà Masos i renda feudal en una baronia jurisdiccional. El cas de Caldes de Malavella al segle xiv..................................................................................
647
Ramon Grau i Fernández El círculo virtuoso de Capmany: las relaciones entre la sociedad barcelonesa y la Corona en la Baja Edad Media..................................................
683
Biografia de Manuel Sánchez Martínez....................................................727 Publicacions de Manuel Sánchez Martínez (1968-2016).........................
731
Apèndix Fotogràfic.................................................................................
743
Manuel Sánchez Martínez.
PRESENTACIÓ El títol d’aquest volum respon a la denominació rebuda pel Grup de Recerca Consolidat fundat, ara fa vint anys, pel Dr. Manuel Sánchez Martínez a la Institució Milà i Fontanals del CSIC. Concretament, el grup de recerca va néixer l’any 1995 i, en la convocatòria de 1997, va obtenir ja la consideració de «consolidat», que ha conservat fins a dia d’avui. Com el seu nom indica, originàriament l’objectiu del grup era l’estudi conjunt de la fiscalitat i del món senyorial. Prenent com a referència Catalunya, es pretenia abordar una de les qüestions més destacades, llavors i ara, per a la història econòmica, social i política de l’Occident medieval: el naixement d’una «nova» fiscalitat d’Estat que, anant més enllà de les rendes i impostos de caire patrimonial, va permetre la construcció d’un sistema fiscal capaç d’abraçar tota la població que vivia sota la sobirania del rei. A partir d’aquesta premissa inicial, els objectius del grup es van anar diversificant a mesura que s’hi sumaven investigadors i noves línies de recerca. Entre totes elles, cal destacar —com pot suposar-se— aquella dedicada a l’ampli ventall de fiscalitats que es desenvoluparen a la Corona d’Aragó a partir del segle xiv de la mà del rei, de les Corts, dels municipis i d’altres institucions polítiques, com ara, les senyories, l’Església o les aljames jueves i sarraïnes. D’entrada, l’interès principal del grup es dirigí vers el patrimoni reial i les finances de la corona, però ben aviat s’hi afegí l’anàlisi del procés de consolidació del sistema fiscal municipal. Com es sabut, la consolidació d’aquest sistema fou resultat de la negociació entre les autoritats locals i el monarca que, en contraprestació pel suport econòmic rebut per fer front a les inacabables conteses bèl·liques, dotà les comunitats d’una autonomia política i fiscal desconeguda fins aleshores. En estreta relació amb el procés esmentat s’analitzà, així mateix, el fenomen d’aparició del deute públic, un dels trets més originals dels països que formaven l’antiga corona aragonesa, i sense solució de continuïtat es passà a l’estudi de les finances de la Diputació del General, «nascuda» precisament arran de l’emissió per part de les Corts de censals morts i violaris. Puntualment, també s’ha prestat atenció a la fiscalitat establerta al voltant de la resta d’institucions polítiques del moment, essent les recerques dedi-
12
RENDA FEUDAL I FISCALITAT A LA CATALUNYA BAIXMEDIEVAL
cades a la hisenda eclesiàstica i/o pontifícia les que han rebut una major embranzida en els darrers temps. Paral·lelament, el grup ha contribuït també al millor coneixement de les relacions entre els senyors feudals i la pagesia, especialment a la Catalunya Vella. En aquest sentit, destaquen els treballs dedicats a l’origen de la servitud i més recentment als nivells de vida de la pagesia, que han canviat la imatge tradicional dels pagesos remences catalans. Això ha esta possible gràcies a l’estudi simultani de la ruralia i de la urbanització a petita escala, és a dir, de les viles o petites ciutats, centres d’un mercat permanent, que constituïren un producte original de la societat feudal. A grans trets, aquesta ha estat la trajectòria científica del Grup de Recerca Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval, dirigit des de l’any 1995 fins el 2013 pel Manuel Sánchez (i, actualment, pel Pere Orti Gost, de la Universitat de Girona). Durant aquests anys, i gràcies a l’empenta del Sánchez, un devessall de publicacions ha vist la llum, resultat de les recerques dutes a terme per desenes d’investigadors en el si del grup o com a col·laboradors. Cadascuna d’elles ha posat el seu gra de sorra, convertint el tema de la «fiscalitat», tal com se’l denomina habitualment, en una de les línies d’investigació més fecundes, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, en els darrers decennis. Hi han contribuït també, val a dirho, els projectes de recerca aconseguits pel M. Sánchez en les diferents convocatòries dels successius ministeris de ciència espanyols des de 1989, així com els acords de col·laboració establerts per l’investigador esmentat amb altres equips de recerca, nacionals i internacionals. Entre aquests destaca especialment la profitosa activitat conjunta amb el grup dirigit per Denis Menjot, de la Université Lumière-Lyon 2, que va permetre l’anàlisi comparada de les noves fiscalitats desenvolupades a França, Castella, Itàlia i la Corona d’Aragó. Lluny d’estar exhaurida, al cap de tants anys, l’activitat del grup continua amb força i, prova d’això, és el volum que aquí es presenta, on s’hi contenen 18 nous estudis sobre renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval, i més enllà. D’ençà aquell primer monogràfic, publicat dins la col·lecció «Anejos del Anuario de Estudios Medievales» l’any 1993 i titulat Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval, han estat diversos —com hem apuntat— els volums miscel·lanis dedicats al tema, gairebé tots sota la direcció del Manuel Sánchez. Per això, arribada l’hora de la seva jubilació, s’ha cregut convenient dedicar-li els resultats de les recerques dutes a terme en el marc del darrer SGR, el primer que ell no ha encapçalat. Pot dir-se, també en aquest cas, que «son todos los que están, aunque no están todos los que son», començant per alguns malaguanyats companys que han format part del Grup i ens han deixat: Mercè
PRESENTACIÓ 13
Aventín, Prim Bertran i Pasqual Ortega. Així mateix, els col·legues Josep Maria Salrach, Max Turull, Roser Salicrú, Carles Vela i Ana Gómez, haurien volgut participar en el llibre, però no ho han pogut fer per diverses raons; tots ells se sumen a la dedicatòria en testimoni d’amistat i reconeixement científic. Malgrat tot, fins a tres generacions d’historiadors es reuneixen en aquesta obra: companys, deixebles i deixebles dels deixebles de M. Sánchez. I ho fan per tractar temes diferents en els que ha estat fonamental el seu mestratge. Com acabem d’assenyalar, aquest volum recull els resultats del darrer SGR, on es poden trobar estudis que reflecteixen les diverses línies de recerca del grup. Així, en primer lloc, cal esmentar els treballs dedicats a la fiscalitat reial, començant pel de Vicent Baydal, que analitza els subsidis negociats entre la monarquia i els estaments valencians (municipis, noblesa, eclesiàstics) per combatre els genovesos i pacificar l’illa de Sardenya durant el període comprès entre 1353 i 1355. A banda de donar a conèixer les aportacions dineràries fetes pels municipis i els altres dos estaments, l’autor exposa les consegüents dinàmiques generades, tant a nivell fiscal (sobretot pel que fa a l’establiment de cises o imposicions) com a nivell financer, mitjançant la venda de deute públic a partir de diverses modalitats de crèdit (mutua, censals morts i violaris) i el recurs a financers o canvistes de la capital del regne (cas d’Arnau de Valleriola o del jueu Jafudà Alatzar). D’altra banda, dins del mateix àmbit dels subsidis extraordinaris, Esther Redondo estudia el procediment implementat per la monarquia a l’hora de sol·licitar-los i fa palesa la complexitat assolida per les estructures administratives de la corona durant el llarg regnat de Pere el Cerimoniós (1336-1387). A títol d’exemple, l’autora estudia el modus operandi emprat pel monarca a l’hora de sol·licitar els coronatges per la coronació del rei i els maridatges pels matrimonis tant d’ell com dels seus fills i filles, resseguint totes les etapes del procés, des de les pròpies demandes i el nomenament dels comissaris encarregats de recaptar-les fins a les auditories de comptes que aquests últims havien de passar davant del mestre racional. Una extensa nòmina de documents desfila, d’aquesta manera, davant del lector, que té en l’estudi de Redondo una guia perfecta per poder endinsar-se en els procel·losos fons de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i, més concretament, en els del Reial Patrimoni. Per la seva part, Jaume Riera mostra una altra de les cares de la fiscalitat reial, concretament aquella que requeia sobre les aljames de jueus reials de la Corona d’Aragó entre dues significatives dates per a la història d’aquestes comunitats, 1346 i 1410. L’autor estudia el pagament durant aquests més de 60 anys d’un impost regular i fins ara mal conegut, denominat protecció, que s’afegia a la resta d’exaccions (quèstia, cena, subsidis, coronatge...) satisfetes per les aljames. L’exposició s’organitza a partir de cinc períodes histò-
14
RENDA FEUDAL I FISCALITAT A LA CATALUNYA BAIXMEDIEVAL
rics, atenent l’autoritat que regulà l’impost i la seva destinació, i s’il·lustra amb un nodrit conjunt de quadres on s’indica el que pagaven les diferents aljames dels quatre territoris de la confederació aragonesa abans, enmig i després dels pogroms de 1348 i 1391. Tot i que l’autor adverteix sobre els perills d’extrapolar les dades que s’ofereixen, i no pot certificar que siguin un reflex fidel de l’evolució econòmica i demogràfica de les comunitats esmentades, estem segurs que el lector no quedarà indiferent davant l’evolució que s’albira. A mig camí entre la fiscalitat reial i l’eclesiàstica es troba l’article d’Esther Tello, que s’ocupa de la contribució de l’Església a les demandes de la monarquia, prenent com a referència la informació proporcionada pels registres de tresoreria conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó entre 1350 i 1387. L’autora posa en valor aquesta sèrie, per bé que no s’està de recórrer també als albarans testimonials del mestre racional, a través dels quals es fiscalitzava la gestió dels tresorers reials. Més enllà de les consideracions heurístiques, l’article té com a propòsit posar de manifest les diferents facetes que abraça la contribució eclesiàstica en funció dels ingressos que apareixen consignats a la font esmentada. Així, al marge de les dècimes, es repassen els donatius concedits a les Corts i els subsidis sol·licitats per altres motius, així com l’assignació de determinades rendes (llegats per a causes piadoses incertes, primícies), el cobrament de drets d’amortització sobre propietats traspassades a l’Església (mà morta) i la confiscació dels béns i rendes dels clergues absents. Sense solució de continuïtat, hem de fer esment al treball de Jordi Morelló, que aporta llum sobre un episodi clau de les relacions monarquia-Església a partir del seguiment dels concilis provincials celebrats a Tarragona entre 1366 i 1369. Prenent com a principal base documental els llibres d’actes conservats a l’arxiu de l’arquebisbat, es posa de manifest com la dècada de 1360 es correspon amb una etapa d’especial conflictivitat entre l’església catalana i el rei Pere el Cerimoniós en el marc de l’anomenat conflicte de les temporalitats. Per sufragar les despeses de les ambaixades trameses tant a la cort del rei com a Avinyó per defensar la posició eclesiàstica es va haver de recórrer a l’establiment de successives talles o derrames entre el mateix clergat. Morelló dóna a conèixer la manera com s’efectuà el repartiment d’aquestes talles conciliars —qüestió que poques vegades ha estat objecte de consideració per part dels estudiosos de l’Església—, a base igualment de presentar el resultat comptable de les recaptacions obtingudes i les consegüents despeses sufragades. Al marge dels aspectes fiscals i de gestió, el seguiment d’aquest cèlebre plet entre l’estament eclesiàstic i el rei serveix per conèixer millor el rerefons de la concòrdia subscrita el 1372, amb la qual es posaria fi al conflicte al·ludit.
PRESENTACIÓ 15
Com hem apuntat, en paral·lel amb la hisenda reial es desenvolupà la fiscalitat de la Diputació del General de Catalunya, com a conseqüència fonamentalment de l’emissió de censals morts i violaris per part de la institució emanada de les assemblees de Corts. Albert Reixach estudia l’arrendament dels impostos assignats al pagament d’aquest deute públic, en concret, se centra en els arrendataris dels drets del General (la bolla de plom, sobre la producció de draps, i el dret del segell de cera, sobre la comercialització) a la demarcació fiscal de Girona durant el període 1380-1440. En la seva anàlisi, l’autor combina diferents variables (composició sòcio-professional, lligams familiars i professionals, participació en altres negocis fiscals, activitat política en l’àmbit municipal...) i n’identifica els principals inversors. Per altra banda, també es dóna compte de l’articulació de xarxes més àmplies a partir de la ramificació d’agents escampats dins la mateixa col·lecta i en altres districtes fiscals. En síntesi, l’aportació que fa Reixach incideix en una vessant de la Diputació del General que caldria seguir treballant, ampliant l’estudi a altres territoris i demarcacions on hi hagué arrendaments de les generalitats. Per la seva part, Lluis To posa el focus en un exemple concret de l’aplicació dels drets del general aprovats a les Corts de Montsó de 1363, estudiant la comercialització de draps a la ciutat de Vic a partir de les dades que li ofereix un excepcional registre escrit pel notari vigatà Pere de Mas, escollit juntament amb altres dos individus per recaptar els impostos sobre la producció i comerç de productes tèxtils. Tal com diu l’autor, resulta sorprenent comprovar l’exactitud i la minuciositat amb la qual el notari recull en una sola anualitat milers de dades que, plegades, ofereixen una valuosa instantània del que devia ser l’activitat manufacturera i comercial dels teixits de llana a Vic. Així mateix, les dades recollides d’aquest registre de 13631364 permeten observar la gran difusió de la draperia catalana, produïda a la mateixa ciutat de Vic i en d’altres centres urbans, que contrasta amb el que succeïa tan sols 60 anys abans, quan les taules dels drapers de Vic estaven plenes de draps francesos, flamencs i occitans. En el volum, no podien faltar-hi tampoc els estudis dedicats al sistema fiscal i financer municipal, amb la ciutat de Barcelona al capdavant. Paradoxalment, i en termes relatius, les finances de la capital catalana han estat de les menys estudiades al Principat, especialment pel que fa al segle xv. D’aquí l’interès de l’article presentat per Laura Miquel, on es fa la dissecció d’un llibre de tresoreria (clavaria) del Consell de Cent, corresponent al primer semestre de l’any 1414. Com pot suposar-se, un dels objectius d’aquesta recerca és entendre el funcionament de la clavaria i veure quins ingressos i despeses s’hi enregistraven, parant una atenció especial als dos capítols principals de la hisenda barcelonina: les imposicions indirectes i el deute censal. Certament, la imatge que s’obté d’aquesta anàlisi és parcial i així ho
16
RENDA FEUDAL I FISCALITAT A LA CATALUNYA BAIXMEDIEVAL
palesa l’autora, conscient de l’abast i límits d’una font sovint menystinguda per la seva complexitat, especialment arran de la creació de la Taula de Canvi municipal (1401). Tanmateix, ens trobem davant d’un treball ineludible, que marca el camí per continuar aprofundint en el transcendental estudi de l’evolució financera de la metròpoli catalana. Un segon article relacionat amb la hisenda local és el que dedica Albert Martí a la capital d’una de les senyories laiques més importants de Catalunya, Castelló d’Empúries, en un període clau de la seva història fiscal i financera, la segona meitat del segle xiv. Concretament, l’autor es proposa descriure l’estat financer de la clavaria castellonenca durant l’exercici 1371-1372, quan n’era responsable l’apotecari Francesc Paitaví, i ho fa dividint l’estudi en dues parts clarament diferenciades. D’una banda, s’analitza el procés d’endeutament de la universitas de Castelló, repassant sumàriament les emissions de censals morts i violaris realitzades per les autoritats locals des de 1344. D’altra banda, s’estudia la gestió de Paitaví entre 1371-1372, marcada per les mesures que hagué de prendre el Consell per tal d’evitar la fallida municipal i pagar tant les pensions o interessos del deute emès per fer front a les necessitats de la comunitat com aquelles rendes venudes en nom de la Diputació del General de Catalunya el 1366, en el context dels enormes donatius concedits a la corona en l’etapa final de la guerra contra Castella. Manresa constitueix l’objecte del tercer estudi inclòs en l’àmbit municipal i, en ell, Marc Torras aprofita una font fiscal excepcional, els llibres de manifests dels anys 1485 i 1490, per estudiar el volum i l’abast del mercat de rendes a la ciutat esmentada en els darrers anys del segle xv. Com és sabut, els manifests eren els registres elaborats per les autoritats locals amb l’objectiu de conèixer el patrimoni dels contribuents i, en funció d’aquest, repartir les derrames o talles. Partint d’aquestes declaracions, l’autor analitza les quantitats que es pagaven en concepte de censos emfitèutics carregats sobre els béns immobles, i el mateix fa amb les les pensions de censals morts i els deutes derivats de préstecs o altres operacions de crèdit. Tot plegat, permet reconstruir amb detall el mercat de rendes a Manresa, establint quins contribuents hi participaven, quines eren les quantitats que es movien a tota la ciutat per aquell concepte, quins n’eren els principals beneficiaris i quins eren els nivells d’acaparament. En definitiva, es dona constància de l’important volum de diners que es movia en l’època aquí considerada i, més enllà de la profusió de xifres i percentatges, es mostra la configuració d’una societat eminentment rendista, amb una majoria obligada a pagar rendes enfront d’una minoria que n’era receptora. Completa la sèrie de treballs dedicats a la fiscalitat municipal l’article de Pere Verdés, que s’ocupa de les reiterades temptatives documentades a la vila de Cervera durant els segles xiv i xv d’establir un revolucionari impost sobre la renda. Com hem apuntat, l’impost directe tradicional en els
PRESENTACIÓ 17
municipis catalans prenia la forma de talles, que es repartien en base a la riquesa moble i sobretot immoble dels contribuents. Doncs bé, des de 1366 la comunitat cerverina va intentar crear també impostos sobre la renda que proporcionessin recursos complementaris per eixugar l’importat deute contret i, a mitjan segle xv, un bàndol polític fins i tot va aconseguir substituir les derrames clàssiques, considerades com a poc progressives, per aquella nova modalitat fiscal. L’autor para un esment especial a tot el que va succeir durant la conflictiva dècada de 1440 i, en darrera instància, reflexiona sobre les raons per les quals va acabar fracassant l’agosarada iniciativa. A cavall entre el municipi i la senyoria, l’estudi de Pere Orti Gost dóna pas al cinquè i últim àmbit, fonamental —com s’ha dit— en les investigacions del Grup de Recerca Consolidat des del seu origen. I ho fa amb una ambiciosa proposta que pretén proporcionar nous elements de judici que permetin reflexionar i replantejar la visió tradicional de la decadència econòmica de la Catalunya del segle xv. Amb aquest objectiu es presenten dues sèries fiscals que, segons l’autor, poden reflectir en certa manera l’evolució de l’activitat comercial de dos nuclis urbans ben diferents, com són Barcelona i Sant Feliu de Guíxols: la lleuda de Mediona, recaptada a la ciutat comtal, i la imposició major cobrada a la vila del Baix Empordà. La sèrie barcelonina reflecteix directament l’activitat comercial de la ciutat amb una cronologia àmplia que va des del final del segle xiii a l’inici del segle xvi; la sèrie guixolenca, més reduïda en el temps, ho fa indirectament, per la qual cosa es complementa amb les dades resultats de l’anàlisi del mercat censal. L’estudi combinat permet, en darrera instància, qüestionar alguns elements centrals de la cronologia de la crisi plantejada per Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar que caldrà comprovar en recerques futures. També entre dues aigües, però en aquest cas entre l’àmbit reial i el senyorial, es troba el treball d’Andreu Galera, centrat en les dinàmiques endegades al vescomtat de Cardona per fer front a les demandes realitzades per la corona durant el bienni 1374-1375. Concretament, l’interès principal de l’autor és mostrar com es gestionà el pagament dels dos fogatges establerts durant aquell bienni, l’un dels quals computa 3.500 focs en aquella demarcació senyorial. L’estudi repassa també les estratègies fiscals i financeres posades en pràctica per fer front a les diferents necessitats del moment, com ara la defensa i fortificació de les viles del vescomtat —tant de Cardona com de Solsona—, l’aprovisionament de cereal o la compra d’armes. Enmig d’aquesta situació es documenta l’establiment d’impostos de diferent tipus així com l’emissió de deute públic (censals morts) i, en el cas de l’abastament blader, el recurs a préstecs a curt termini. En síntesi, Galera ens ofereix un quadre detallat de totes les vicissituds viscudes en el territori esmentat en un període de temps bastant breu però intens, i el paper acomplert pels dife-
18
RENDA FEUDAL I FISCALITAT A LA CATALUNYA BAIXMEDIEVAL
rents agents implicats: la corona, la senyoria, els municipis i alguns particulars en la faceta de prestadors i compradors de censals. Ja de ple en l’àmbit senyorial, però sense abandonar la transcendental qüestió de l’endeutament censal, trobem l’estudi d’Alejandro Martínez. En aquest cas s’analitzen les operacions financeres que, durant els darrers decennis del segle xiv, van permetre a Bernat IV, vescomte de Cabrera i Bas, adquirir de forma successiva els drets alodials sobre els castells de Palafolls i de Blanes, situats en el sector nord de la costa del vescomtat de Cabrera. Per dur-les a terme, Bernat va requerir el recolzament econòmic de bona part dels habitants dels seus dominis, que es feren càrrec del pagament dels interessos dels censals morts venuts per aconseguir el capital necessari i, en contrapartida, aconseguiren una major autonomia enfront del senyor. Malgrat tot, l’impost directe establert per eixugar el deute no va tenir tots els resultats esperats i donà pas a noves dinàmiques fiscals i polítiques durant el segle xv que caldrà seguir estudiant. Més enllà de la fiscalitat pròpiament dita, però sense perdre-la de vista, altres tres estudis completen les recerques dedicades al domini senyorial. El primer, obra de Víctor Farías, té com a objectiu l’anàlisi d’una institució que fou bàsica per el desenvolupament dels petits nuclis urbans o viles situades a l’est del riu Llobregat: el mercat setmanal. Més en concret, l’autor mostra el mercat com una institució senyorial, és a dir, creada, sostinguda i promoguda pel senyor que generalment ostentava també el domini del lloc. Així, després de presentar el procés de difusió dels mercats setmanals al nordest del Principat, s’estudien les diferents manifestacions de la potestat senyorial exercida sobre aquesta institució (inclosa la fiscal) i la intervenció en el seu funcionament. Tal com conclou Farías, les mesures preses pel senyor en relació amb el mercat setmanal buscaven treure’n el màxim benefici, però alhora tenien com a propòsit promoure i regular les activitats econòmiques a la vila, afavorint d’aquesta manera la multiplicació d’aquests llocs de trobada entre els segles xi i xiv i contribuint decisivament a la creació de la nova xarxa urbana medieval. Xavier Marcó és l’autor del segon article, on s’aborda una altra qüestió fonamental i, alhora, controvertida per la historiografia del feudalisme: la suposada reacció dels senyors amb posterioritat a la Pesta Negra, en el context de la caiguda de la renda provocada per la crisi baixmedieval, en aquest cas a la Catalunya del Quatre-cents. A partir d’una sòlida base documental, Marcó es marca l’objectiu d’examinar si aquest enduriment de les condicions senyorials es va produir realment i amb quina intensitat a partir d’un estudi de cas centrat a l’àrea de la vall d’Aro al segle xv. Per fer-ho, estudia els entramats administratius de les senyories de la zona, les iniciatives que dugueren a terme per controlar el seu domini o l’evolució dels ingressos, i arriba a la conclusió que, en aquest cas, no es produí una
PRESENTACIÓ 19
reacció feudal severa i que els senyors de la vall no foren capaços d’imposar noves exaccions sobre els tinents de les seves terres ni d’endurir l’aplicació de les servituds. Així doncs, segons l’autor, la reacció senyorial fou molt més tènue del que ha cregut bona part de la historiografia i es reduí al fet d’intentar tornar a posar en conreu les terres dels masos que havien esdevingut rònecs, causa principal de la seva davallada d’ingressos. Finalment, i en estreta relació amb l’anterior, completa aquesta tríada de treballs dedicats a les senyories de la Catalunya Vella l’article de Lluís Sales, que estudia el funcionament de les institucions jurisdiccionals en la gestió dels conflictes a l’entorn de les rendes feudals a la batllia de Caldes de Malavella, que formava part de l’anomenada baronia de Llagostera a mitjan segle xiv. Prenent com a referència un conjunt extraordinari de documentació, integrat per registres de la cort del batlle i protocols notarials, l’autor analitza els litigis de caràcter civil generats per l’impagament o per desacords sobre les rendes que es satisfeien a la circumscripció jurisdiccional esmentada. Després de reconstruir una mostra de 79 masos i les seves senyories, es compara la freqüència amb la qual els habitants d’aquests masos van acudir a la cort del batlle i per quina raó van fer-ho. En darrer lloc, es deté a analitzar els casos que reflecteixen els conflictes entre els pagesos de mas i els seus senyors, especialment d’aquelles senyories diferents a la del senyor jurisdiccional. Els conflictes estan tots ells relacionats amb el pagament de la renda feudal i de les exaccions vinculades amb els mals usos. Aquesta dada és especialment rellevant perquè constata, contràriament al que s’havia pensat, que els senyors dels masos renunciaren a resoldre per autoritat aquests conflictes i recorregueren regularment a les instàncies jurisdiccionals. Així mateix, l’article acredita que la districtualització de la jurisdicció per part del rei o dels barons suposà (també) un revulsiu a la integració institucional i econòmica del territori amb la resta del país, alhora que posa de manifest la capacitat i habilitat de les classes populars durant la baixa Edat Mitjana per interactuar amb les diferents formes de justícia al seu abast. Finalment, una menció a part mereix un darrer treball inclòs en aquest volum, que marca el camí cap una nova via de recerca en els nostres estudis sobre renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval: la reflexió historiogràfica. Efectivament, tot i estar latent en gairebé tots el treballs esmentats, no podem sinó reconèixer que cal dedicar encara més esforços a analitzar les bases historiogràfiques sobre les quals s’assenta la història econòmica, en general, i la de la fiscalitat, en particular, al nostre país. I, per fer-ho, una bona manera de començar és estudiant la figura de qui sens dubte en fou el pioner: Antoni de Capmany i de Montpalau (1742-1813). Així ho fa Ramon Grau, que contextualitza i fa una dissecció precisa de l’obra de l’autor setcentista, posant en relleu el rigor de la metodologia emprada per
20
RENDA FEUDAL I FISCALITAT A LA CATALUNYA BAIXMEDIEVAL
Capmany i la seva influència en la historiografia posterior; incloent-hi, entre d’altres, Pierre Vilar. Un especial interès té, en el nostre cas, la hipòtesi formulada en les Memorias históricas sobre el cercle virtuós generat per la convergència entre l’activitat econòmica de la societat urbana i les empreses bèl·liques de la casa reial durant la baixa Edat Mitjana. Aquesta hipòtesi, tal com bé adverteix Grau, va ser plantejada en un context polític determinat, oferint implícitament l’energia de Barcelona als projectes imperials de la dinastia borbònica i amb la voluntat d’integrar-se en la cort i d’influir en la política del moment. Aquestes i altres consideracions apareixen en l’article esmentat que, en darrera instància, fa palesa una de les màximes que van guiar la recerca de Capmany i, en certa manera, també la de l’homenatjat en aquesta obra: cal desconfiar de les extrapolacions fetes, de manera molts cops lleugera, a partir de les fonts narratives i seguir aprofundint en l’estudi de la ingent massa documental conservada en els nostres arxius per tal de reconstruir, amb fonament, les relacions entre la societat catalana i la institució monàrquica a les darreries de l’època medieval. Per tal d’acabar d’il·lustrar tot el que s’ha dit en aquesta presentació, al final del llibre s´ha decidit adjuntar-hi una relació dels projectes, llibres editats i publicacions de l’homenatjat. Tot plegat, en mostra de reconeixement, pels anys que ha dedicat a fer avançar la investigació al nostre país així com per l’inestimable llegat, material i humà, que ens deixa.
L’aportació fiscal valenciana a les campanyes sardes de 1353-1355* Vicent Baydal Sala Universitat Jaume I
La victòria dels genovesos i els sards en la batalla d’Aidu de Turdu el 1347 posà en entredit el poder aragonès a l’illa de Sardenya.1 Tanmateix, Pere el Cerimoniós no pogué respondre de manera immediata, ja que precisament llavors esclatà la guerra de la Unió als regnes d’Aragó i de València, de manera que hagué d’esperar uns anys, després d’haver vençut la guerra contra els revoltats i haver-se recuperat mínimament del forat financer que l’enfrontament li havia causat. Així, fou a finals de 1352 quan el monarca decidí reprendre les operacions a l’illa i durant els tres anys següents, fins a la tardor de 1355, tots els seus esforços bèl·lics se centraren en «lo fet de Sardenya». En primer lloc, durant la primera meitat de 1353 una armada comandada pel vescomte de Cabrera vencé els genovesos davant l’Alguer. I, a continuació, des de finals de 1353 el Cerimoniós començà a organitzar un gran exèrcit per traslladar-se personalment a l’illa i acabar amb la insubmissió dels Arborea i els Doria. La * Aquest article s’inscriu dins del projecte d’investigació «La conyuntura económica y demográfica en Catalunya a fines de la época medieval: análisis crítico de los indicadores fiscales y financieros» (ref. HAR2014-54205-C2-1-P), i s’ha realitzat en el marc del Grup de Recerca Consolidat «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval» (2017 SGR 1068). Abreviatures utilitzades: ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; AMV = Arxiu Municipal de València; AO = Lluís Alanyà (ed.), Aureum Opus regalium privilegiorum civitatis et regni Valentie, València, Ajuntament de València, 1999; ARV = Arxiu del Regne de València; C = Reial Cancelleria; cap. = capítol; d. = diners tant barcelonesos com valencians, considerats ací equivalents; doc. = document; f. = foli; MC = Manuals de Consells; MR = Mestre Racional; núm. = número; r = recto; reg. = registre; RP = Reial Patrimoni; s. = sous —tant barcelonesos com valencians, considerats ací equivalents—; s.j. = sous jaquesos; v = verso; vol. = volum. 1 Manuel Sánchez Martínez, «Después de Aidu de Turdu (1347): los sucesos de Cerdeña y sus repercusiones en el patrimonio real», dins XIV Congresso di Storia della Corona d’Aragona, vol. II, t. II, Sàsser, Carlo Delfino, 1995, pp. 789-809.
22
Vicent BAYDAL
seua presència personal a Sardenya s’allargà més del previst i, després de pactar una pau provisional, el rei retornà a la península ja en setembre de 1355, de forma que les despeses esmerçades durant aquella llarga campanya foren molt més grans que les dels anys anteriors. De fet, Manuel Sánchez Martínez batejà el període durant el qual Pere el Cerimoniós preparà i escometé la seua expedició a Sardenya com el de la «gran pressió fiscal» per a les terres catalanes.2 Ací veurem que també ho fou per a les valencianes, ja que durant aquella etapa el monarca hagué de recórrer a molt diverses fonts de finançament, entre les quals destacaren els nombrosos i elevats subsidis demanats a les universitats reials i els senyors laics i eclesiàstics. En conseqüència, aquell increment de la contribució fiscal tingué diversos efectes que acceleraren determinades tendències prèvies i prefiguraren les grans transformacions fiscals i polítiques que es produïren molt poc després, durant la guerra contra Castella que tingué lloc entre 1356 i 1369. D’una banda, cal tenir en compte que després de la revolta de la Unió el Cerimoniós tractà d’evitar tota negociació política amb els estaments valencians, però les seues necessitats econòmiques per a aquestes campanyes l’obligaren a tornar a fer certes concessions, si més no a la ciutat de València, i a reunir-los tots plegats novament, en unes Corts de jurament al successor de la corona. D’una altra banda, aquella mateixa tendència a fer contribuir tots els estaments es consolidà plenament en començar les campanyes castellanes, alhora que també ho féu la perpetuació de les imposicions indirectes en els municipis i el recurs a la venda de deute públic, uns elements que havien pres volada durant el període bèl·lic que analitzarem en aquest article. Val a dir, en aquest sentit, que la bibliografia existent sobre la qüestió per al cas valencià no és gaire abundant i es limita, pràcticament, a les dades aportades per Juan Vicente García Marsilla i per Agustín Rubio Vela i Mateu Rodrigo sobre els subsidis concedits per la ciutat de València.3 Més àmplia, en canvi, és la relativa als fets diplomàtics i militars d’aquell període, per al qual continua sent bàsica la monografia de Giuseppe Meloni sobre les relacions entre aragonesos i genovesos de l’èpo-
2 Idem, «Corts, parlaments y fiscalidad en Cataluña: las “profertes” para las guerras mediterráneas (1350-1356)», dins Actas del XV Congreso de historia de la Corona de Aragón, vol. IV, Saragossa, Gobierno de Aragón, 1996, pp. 251-272. 3 Juan Vicente García Marsilla, Vivir a crédito en la Valencia medieval. De los orígenes del sistema censal al endeudamiento del municipio, València, Universitat de València, 2000, pp. 243-256; Agustín Rubio Vela, Mateu Rodrigo Lizondo, Antroponímia valenciana del segle xiv, València, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997, pp. 15-18.
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
23
ca.4 Igualment, també existeixen diversos treballs sobre la contribució fiscal realitzada a Aragó i Catalunya, entre els quals destaca un article de Manuel Sánchez Martínez sobre les profertes catalanes fetes durant aquest període.5 Així les coses, tenint en compte la informació proporcionada per aquests estudis previs i deixant de banda els detalls sobre els aspectes factuals, ens centrarem en l’estudi dels subsidis negociats entre la Corona i els estaments valencians a partir de les informacions trobades en els fons documentals que hem pogut analitzar, és a dir, d’una banda les sèries de Manuals de Consells i Privilegis Reials de l’Arxiu Municipal de València i, d’una altra banda, els llibres d’albarans del Mestre Racional i les sèries Graciarum, Armate i Legislació de la Cancelleria Reial, conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. L’armada de Bernat de Cabrera en 1353 Un Consell convocat pel monarca al castell de Peníscola, amb la presència de tots els consellers reials i alguns prohoms «de Barcelona, e de Mallorques, e de València, e de altres lochs», arribà a un acort el 4 de novembre de 1352: el conjunt de la Corona armaria 20 galeres —12 de les quals pagades per Venècia en el marc d’una aliança vigent des de 4 Giuseppe Meloni, Genova e Aragona all’epoca di Pietro il Ceremonioso, I (1336-1354), 2 vols., Pàdua, Cedam, 1971-1976, (vol. I) pp. 183-214, (vol. II) pp. 1-102; Andrés Giménez Soler, «El viaje de Pedro IV a Cerdeña en 1354», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras 33 (1909), pp. 88-93. Darrerament, Mario Orsi ha publicat uns quants articles sobre l’expedició de 1354-1355, recollint altra bibliografia italiana sobre alguns aspectes determinats: Mario Orsi Lázaro, «Les dotacions dels vaixells de l’armada de 1354. Motivacions, context social i costos humans», Drassana 15 (2007), pp. 54-73; Idem, «Estrategia, operaciones y logística en un conflicto mediterráneo. La revuelta del juez de Arborea y la “armada e viatge” de Pedro el Ceremonioso a Cerdeña (1353-1354)», Anuario de Estudios Medievales 38/2 (2008), pp. 921-968; Idem, «Vaguerosos e malandrins y ballesters bons e bé atrecats. Notas sobre la infantería de Pedro el Ceremonioso en una armada real a Cerdeña (1354)», dins Actas del IV Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas de Lorca 2008, Múrcia, Universidad de Murcia, 2009, pp. 187-202. 5 Manuel Sánchez Martínez, «Corts, parlaments y fiscalidad», pp. 251-272; Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat a Catalunya: els capítols del donatiu, 12881384, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1997; Manuel Sánchez Martínez, «El reino de Aragón y los conflictos mediterráneos a mediados del siglo xiv (1353-1356)», Aragón en la Edad Media 19 (2006), pp. 485-500; Pere Orti Gost, «La distribución de la carga fiscal entre las ciudades y villas de realengo en la Cataluña del siglo xiv», dins Manuel Sánchez Martínez, Denis Menjot (eds.), Fiscalidad de Estado y finanzas municipales en los reinos hispánicos, Madrid, Casa de Velázquez, pp. 275-316; Alexandra Beauchamp, «Que ivarçosament nos trametats la hajuda que demanada us havíem. L’organisation du soutien militaire au roi Pierre IV d’Aragon durant la campagne de Sardaigne (1354-1355)», dins XVIII Congrés Internacional d’Història de la Corona d’Aragó, vol. I, València, Universitat de València, 2005, pp. 435-449; Prim Bertran Roigé, «Notes sobre els subsidis de l’Església catalana per a la guerra de Sardenya (1354)», Anuario de Estudios Medievales 29 (1999), pp. 121-139.
24
Vicent BAYDAL
l’any anterior—,6 de manera que, amb 20 galeres venecianes més, atacarien els genovesos a partir de l’1 d’abril de 1353 per tal de posar «fin e conclusió» a la guerra que els enfrontava des de la dècada de 1330.7 Ultra això, els aragonesos aparellarien a continuació altres vint naus i els venecians quaranta més, «per si hom les havia prest encontinent» quan avancés la campanya, a partir de la primavera. Tot seguit, segons explica en la seua crònica, Pere el Cerimoniós es traslladà a València per tal de demanar subsidis «a la ciutat e a tot lo regne, los quals nos faeren bona e convinent ajuda».8 Així va ser, tot i que, com veurem, d’una banda, els auxilis concedits no foren tant elevats com els catalans, i, d’una altra banda, s’atorgaren en dos moments diferents, ja que el monarca convocà el braç reial per un costat i el nobiliari per un altre, alhora que realitzà peticions individuals als prelats. Primerament, les ciutats i viles reials del regne de València foren citades a la capital el 3 de gener de 1353 per tractar sobre l’auxili necessari per a la guerra «adversus illos ianuenses quos dicimus infelices».9 Fins a desset nuclis foren els cridats, però, pel que sembla, molts d’ells no enviaren cap representant o trameteren missatgers que no tenien poders per signar les ajudes. Per això, a finals de mes el rei tornà a escriure a les universitats de Morella, Alzira, Morvedre, Castelló de la Plana, Borriana i Vila-real demanant «síndichs o procuradors ab plen poder».10 Paral·lelament s’acordaren els primers subsidis, com els 2.000 s. oferits pel nunci de Penàguila, que havien de recaptar-se mitjançant «aliam imposicionem sive sisam», addicional a la que ja es recaptava a la vila sobre el pa, el vi, les carns i altres béns mobles i immobles.11 D’altra banda, les peticions per enviar síndics amb els poders necessaris continuaren repetint-se fins a l’11 de febrer: a Castelló i Vila-real novament, i també a Ademús, 6 José Luis Martín Rodríguez, «Alianza veneciano-aragonesa contra Génova (1351-1353)», dins Idem, Economía y sociedad en los reinos hispánicos de la Baja Edad Media, vol. II, Barcelona, El Albir, 1983, pp. 273-281; José Vicente Cabezuelo Pliego, «Diplomacia y guerra en el mediterráneo medieval. La liga véneto-aragonesa contra Génova de 1351», Anuario de Estudios Medievales 36/1 (2006), pp. 253-294. 7 Ferran Soldevila i Zubiburu (cur.), Les quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III, Barcelona, Selecta, 1971, cap. V/2 de la Crònica de Pere el Cerimoniós; José Sans y Barutell, «Documentos concernientes a la armada que en 1351 mandó aprestar el rey don Pedro IV de Aragón en contra de genoveses», dins Memorial histórico español, vol. II, Madrid, Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, pp. 384-386. 8 Ferran Soldevila i Zubiburu (cur.), Les quatre grans cròniques, cap. V/2. 9 ACA, C, reg. 1397, ff. 170v-171v (18.XII.1352). Foren convocats els representants de València, Xàtiva, Morella, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Borriana, Vila-real, Ademús, Alpont, Castellfabib, Penàguila, Ontinyent, Bocairent, Castalla, Biar i Xixona. 10 ACA, C, reg. 1399, ff. 1v-2r (28 i 30.I.1353). 11 ACA, C, reg. 1399, ff. 2v-3r (28.I.1353).
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
25
Alpont, Castellfabib, Ontinyent, Bocairent i Biar.12 Així les coses, les diverses cartes d’indemnitat o les autoritzacions per establir noves imposicions atorgades no s’expediren fins a mitjan mes, quan trobem una sèrie de concessions d’aquest tipus registrades en la sèrie Armate, que, en tot cas, solen tenir dates diferents. Això evidencia que, malgrat la convocatòria comuna a València, les ajudes es negociaren de manera privativa amb cada lloc, com sembla que el Cerimoniós pretenia fer per tal d’evitar tota negociació conjunta de l’estament reial després de la revolta de la Unió.13 De fet, no sembla que es realitzassen concessions de privilegis o franqueses a cap municipi, com era habitual en aquest tipus de negociacions abans de la rebel·lió —o, almenys, no n’hi ha rastre a la sèrie de registres Graciarum ni en els llibres de privilegis municipals—.14 Amb algunes excepcions, no s’hi indica la manera de recaptar les ajudes promeses, però sembla que el recurs a les imposicions indirectes fou allò més freqüent, com hem vist en el cas de Penàguila i també sabem que succeí en el de Morella i les seues aldees, on s’havien de recaptar unes cises «ad triennium»,15 i el de Vila-real, on el subsidi no consistia en una suma concreta, sinó en les dues terceres d’allò que es recaptés durant tres anys, des de l’1 d’abril de 1353 fins al de 1356, d’unes imposicions determinades, les tarifes de les quals s’explicitaven en el document de concessió.16 Tot plegat, entre els nou dels desset nuclis del reialenc dels quals coneixem les quantitats atorgades —l’absència més destacada és la de la ciutat de Xàtiva— sumen un total de 213.500 s., segons es pot observar en la següent taula, en la qual també hem inclòs les xifres requerides en anteriors subsidis coneguts.
ACA, C, reg. 1399, ff. 7v, 8r, 10v, 11r i 12v (3 a 11.II.1353). ACA, C, reg. 1399, ff. 13v-14r (València), 14v (Morvedre), 23r-24r (Vila-real), 31v (Morella), 101v-102r (Castelló) i 24r-v (la resta) (8.II.1353 a 1.VII.1353). 14 Únicament hem trobat la cessió de les penes reials de quart al comú de Xàtiva: ACA, C, reg. 895, ff. 193v-194r (II.1353). En aquest sentit, segons un document municipal de València, aquella s’atorgà de forma general a totes les viles reials (en el cas de la capital significaven 16.000 s.): AMV, MC, A-11, mà 1.ª, f. 16v (20.IX.1353). Quant a les negociacions politicofiscals prèvies a la revolta de la Unió, vegeu: Vicent Baydal Sala, Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348), València, Universitat de València, 2013. 15 ACA, C, reg. 1399, f. 27r (4.IV.1353). 16 ACA, C, reg. 1399, ff. 23v-24r (15.III.1353). Es tractava d’unes cises sobre els blats (12 d. per cafís de forment i 6 d. sobre el d’altres cereals), el vi (12 d. per 20 soldades en taverna), les carns (2 d. per lliura de cabrit o corder, 0), (5 d. per lliura de carn de bou o vaca, 1 d. per lliura de la resta de carns i de la cansalada, 1 d. per sou de carn rafalina i 12 d. per bacó) i els draps (12 d. per 20 soldades de draps de llana confeccionats a casa o comprats a Borriana). 12 13
26
Vicent BAYDAL
Taula 1. Contribució de les universitats reials valencianes en els subsidis de 1338 i 1339, 1344 i 1345, i 135317 Universitat
Subsidis Subsidis de 1338 i 1339 de 1344 i 1345 s.
d.
s.
d.
248.000
Subsidi de 1353 s.
València
100.000
120.000
Morella
26.666
8
78.923
7
44.000
Morvedre
11.666
8
54.237
7
15.000
Alzira
11.666
8
27.426
5,5
15.000
Castelló de la Plana
8.333
4
-
-
10.000
Alpont
1.333
4
3.888
9
3.000
Castellfabib
1.666
8
4.021 11,5
2.500
Penàguila
1.000
1.620
3,5
2.000
Ademús
1.166
8
2.448
5,5
2.000
Vila-real
1.666
8
-
Borriana
3.333
4
13.180
13.333
4
64.366
Xàtiva Ontinyent
2.500
Bocairent
1.333
Castalla
500
Xixona
333
Biar Total conegut
4 4
-
2/3 parts d’unes imposicions durant 3 anys
8,5
2/3 parts d’unes imposicions durant 3 anys ?
-
-
?
-
-
?
972
2
?
1.529 11,5
-
-
186.500
500.615
? ?
11
213.500
En conjunt, les ajudes eren una mica superiors a les de finals de la dècada de 1330, destinades a la defensa marítima contra els marínides, però bastant menors que les de 1344 i 1345 per a la campanya del Rosselló en el context de la conquista de la Corona de Mallorca. Cal tenir en 17 Dades procedents de: AMV, Privilegis reials, Pere el Cerimoniós, núm. 16 (6.III.1338); ACA, C, reg. 558, ff. 38v-39r (7.III.1338) i 41rv (6.III.1338); ARV, Alpont, Pergamins, núm. 25 (19.X.1339); ACA, C, reg. 1377, ff. 34v-35r (25.VII.1339); ACA, C, reg. 875, f. 189r-v (17.XI.1343); ACA, C, reg. 1378, f. 150r (24.II.1344); ACA, C, reg. 1399, ff. 13v-14r, 14v, 23r-24r, 24r-v, 31v i 101v-102r (8.II.1353 a 1.VII.1353).
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
27
compte, no obstant això, que segons indiquen diverses reclamacions del rei, sembla que en 1353 encara estava pagant-se un altre subsidi anterior, possiblement un d’estiu de 1351 que s’havia promès per a dos anys.18 Aquell i aquest s’encavalcaren i se sumaren, a més a més, a les imposicions desenals que la major part de les universitats reials estaven recaptant des de 1349 per tal de pagar les indemnitzacions d’aquells que havien resultat damnificats per accions de la Unió, incloent el monarca, que a canvi havia concedit un perdó general —els nuclis més destacats que quedaren fora d’aquelles imposicions de càstig foren Xàtiva i Morella, ja que durant la revolta havien mantingut la seua fidelitat al rei—.19 En conseqüència, sabem que algunes viles, com ara Morvedre, Alzira i Alpont, asfixiades per la successió de pagaments, hagueren de demanar llicència reial per ordenar cises addicionals adreçades a reduir el deute municipal, atenent al fet que havien hagut de recórrer al crèdit —mutua— per reunir els diners dels subsidis requerits en febrer de 1353.20 De fet, les dues darreres havien començat a vendre, poc abans, els seus primers censals públics per tal de fer front als seus problemes financers.21 Altrament, a diferència del que passà en els subsidis de finals de la dècada de 1330 i de mitjan de la de 1340, en aquesta ocasió els membres de l’estament reial no foren els únics en ser apel·lats, sinó que també els de l’Església i la noblesa valenciana foren requerits pel monarca. D’una banda, sabem que el Cerimoniós demanà una ajuda al bisbe de València —en desconeixem la quantitat—, així com 18.000 s. al mestre de l’orde Calatra18 Per exemple, el Cerimoniós requerí 7.000 s. a Xàtiva i 5.000 s. a Alzira, que s’havien de pagar pel maig de 1353: ACA, C, reg. 1399, f. 24r (28.III.1353). 19 Les universitats sotmeses al pagament d’aquelles imposicions eren València, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Castellfabib, Penàguila, Xixona, Biar, Ontinyent i Bocairent pel que fa al reialenc, i, quant a les senyories laiques i eclesiàstiques, Foios, Xirivella, Espioca, Benimàmet, Rafelbunyol, Rafalell, Vistabella, Alboraia, Quart, Museros, la batllia de Montcada, Manises, Puçol, la moreria de Mislata, Catarroja, Albal, Massanassa, Massamagrell, Picassent i Alcàsser, en els entorns de València, i, per la resta del regne, Orpesa, Cabanes, Benlloch, Miravet, Torreblanca, Canet, Cotes, Pardines, Portaceli, Almussafes, Sollana, Trullars, el Romaní, Albalat de la Ribera, la Pobla Llarga, Castelló de Xàtiva, Benilloba, Benifallim, Albaida, Planes, Almudaina, la Pobla del Duc, Orxeta i Vila-joiosa: ACA, C, reg. 888, ff. 182r-184r (30.XII.1348). 20 Les cises, que s’havien de recaptar durant dos anys, consistien en el cobrament a Alzira de 12 d. per cafís de forment mòlt i 6 d. pel de panís, dacsa, mixtura o civada, 0,5 d. per lliura de bou o vaca, 1 d. per lliura de la resta de carns, 1,5 d. per cada ovella o cabra i 2 d. per cada anyell o cabrit; a Alpont de 12 d. per cafís de forment mòlt i 6 d. pels de mixtura i civada, 0,5 d. per lliura de bou, vaca, ovella o cérvol, 2 d. per lliura de la resta de carns, 2 d. per cada cabrit o anyell, 12 d. per cada porc mort a casa, 12 d. per cada 20 soldades de vi i 12 d. per cada 20 soldades de drap; i a Morvedre 6 d. per cafís de blat mòlt pels flequers, 1 d. per lliura de carn i 1 d. per cada vedell i anyell: ACA, C, reg. 895, f. 188v (20. II.1353) i 199v (19.II.1353); reg. 1399, ff. 19v-20r (16.II.1353). 21 Arxiu Municipal d’Alzira, Pergamins comuns, núm. 78 (26.V.1352), 79 (20.VII.1351), 68 (16. VIII.1351), 83 (1.IV.1352), 84 (23.V.1352) i 85 (10.X.1352); ARV, Alpont, Pergamins, núm. 52 (17. IV.1352).
28
Vicent BAYDAL
va —facultant-lo a recaptar-ne 5.000 mitjançant imposicions—, 10.000 s. a l’abat de Valldigna i 4.000 s. al de Benifassà.22 D’una altra banda, a finals de gener de 1353, quan encara estaven acordant-se les ajudes de les viles reials, el monarca cità el braç militar del regne de València per tal de celebrar un Parlament a la capital el 7 de febrer.23 Tanmateix, un poc abans ja havia convocat un altre per al 15 de febrer a Vilafranca amb les universitats reials i els nobles de Catalunya, de manera que, probablement per la manca de temps, el Cerimoniós partí cap a terres catalanes sense poder desenvolupar la reunió valenciana.24 No obstant això, sembla que els nobles s’aplegaren pel seu compte sense la presència del monarca, ja que a finals d’aquell mateix mes de febrer demanaren llicència per reunir-se «pro eorum utilibus negociis pertractandis», en tant que, des de la Unió, no ho podien fer sense el permís exprés del procurador del regne.25 Així, quan el rei regressà a València, a finals d’abril, tornà a convocar-los per tal de concretar els detalls que havien tractat «sobre lo do a nós atorgat en ajuda de la armada que fem contra los genoveses, és a dir, sobre la taxació e paga daquèn a nós faedora e les altres coses daquèn devallants».26 Consegüentment, unes poques setmanes després, el 20 de maig, es publicaren els «capitula domino regi tradita per generosos regni Valencie».27 L’ajuda nobiliària valenciana consistiria en el pagament del «sou de la xurma de dues galeas» i de la seua panàtica durant dos mesos ACA, C, reg. 1399, ff. 17r-18r (16.II.1353) i 30v (12.IV.1353). ACA, C, reg. 1399, f. 4v (30.I.1353). La convocatòria s’envià a 18 nobles i 62 cavallers o generosos: Nicolas de Joinville, Ramon Folc de Cardona, Alfons Roger de Lloria, Ramon de Montcada, Pere de Montcada, Gilabert de Centelles, Ot de Montcada, Juan Ximénez d’Urrea, Olf de Pròixida, Pedro Maza, Gisbert de Castellet, Ramon de Nocito, Ramon de Vilaragut, Berenguer d’Apília i els hereus de Gonzalo Ximénez de Arenós, Blasco Maza de Bergua, Berenguer de Vilaragut i Galceran de Bellpuig, tots ells nobles; i els cavallers o generosos Felip i Lluïs Boïl, Pere Boïl de Mislata i Pere Boïl, fill de Ramon de Boïl, Arnau, Joan i Andreu Guillem Escrivà, Rodrigo Díaz, pare i fill, Guillem i Ramon Gastó, Sancho de Huerta de Arenós, Gilabert Sanoguera, Gil Martínez d’Entença, Lope Álvarez de Espejo, Pedro Zapata de Tous, Ramon Castellà, Berenguer Dalmau de Catarroja, Pere de Vilanova, Ramon de Vilanova, Blasco Fernández de Heredia, Vidal de Vilanova, Juan Ximénez de Montornès, Galceran de Tous, Pedro Ximénez de Lumbierre, Bernat de Monsoriu, Guillem Colom, Gil Ruiz de Castelblanco, Tomàs d’Olms, Bernat Ferrer, Bernat Fabre, Berenguer Fabre, García Lope de Cetina, Juan de Pertusa, Rodrigo Sánchez de Calataiud, Ximén de Óriz, Rodrigo Martínez de Sanadrián, Ramon Colom, Ramon de Boixadós, Joan de Bellvís, Francesc d’Esplugues, Ramon de Tous, Joan de Vilaragut, Bernat Materó, Berenguer de Codinacs, Berenguer de Ripoll, Roderic Lançol, Juan Martínez de Eslava, Joan de Bellvís, Berenguer de Perapertusa, Juan Fernández Muñoz, Gil Sánchez de Tarazona, Tomàs Vives, Pere Calderó, els hereus de Francesc de Montpalau, Bernat Ripoll, Jaume Castellà, Jaume d’Esplugues i Jaime de Oblitas, i els llicenciats o doctors en lleis Ginés Rabassa Arnau Joan i Berenguer Ferrer. 24 La convocatòria catalana en: ACA, C, reg. 1498, f. 43r (27.I.1353). La partida del rei en: Giuseppe Meloni, Genova e Aragona, vol. I, p. 155. 25 ACA, C, reg. 895, f. 195r (25.II.1353). 26 ACA, C, reg. 1399, ff. 38v-39r (30.IV.1353). 27 ACA, C, reg. 1399, ff. 68v-71r (20.V.1353). 22 23
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
29
—«al preu e tot acustumat»—, extensibles fins a quatre mesos en cas que durant els dos primers no es produís la batalla contra els genovesos. Seria concedida, a més a més, si es complien altres condicions, com ara que els patrons i còmits fossen triats pel mateix braç i que les dues galeres només estiguessen obligades a servir «daçà lo far de Maçina», de manera que, encara que l’estol reial anés més enllà, aquestes romandrien a la Mediterrània occidental atacant els enemics de la Corona i traspassarien el guany obtingut als nobles i cavallers. Amb tot, les naus no serien completament autònomes, sinó que estarien a les ordres del capità de la flota i portarien la seua bandera o la senyera del rei. Pel que fa al mètode de recaptació, «sis bones persones del braz lur, elegidors per lo dit braz, taxarien tots los richs hòmens, cavallers e generoses del dit regne», amb l’única excepció dels infants, el baró de Xèrica i el comte de Luna, que feien «ajuda apartada per si». I, una vegada pagada la quantitat al monarca, els senyors podrien recobrar-la «dels lurs lochs et hòmens seus», mitjançant «imposició e en aquell temps que haver-ho volran, enaxí que alcun dels dits hòmens lurs non sia exemit ne se’n puxe excusar per alcuna rahó». Nogensmenys, els que tinguessen senyorius dins dels termes de les ciutats o viles reials i haguessen de contribuir juntament amb elles en les ajudes que s’acabaven de concedir quedarien lliures d’aquest altre subsidi, de forma que el rei rebria en el seu compte la part que els hagués estat taxada. Així les coses, els nobles i cavallers del regne de València es comprometeren a pagar l’armament d’aquelles dues galeres, tot demanant tres cauteles jurídiques: la carta d’indemnitat acostumada, puix «no sien strets per fur ne per dret a fer la dita ajuda, ans per lus libertats e privilegis sien franchs e inmunes»; el jurament del rei, de Bernat de Cabrera i del vicecanceller a respectar els capítols aprovats; i una carta pública per tal de preservar la unitat del braç nobiliari tot i l’ajuda separada dels infants, de Pedro de Xèrica i de Lope de Luna, ja que calia deixar clar que «los alts infants de la casa real et richs hòmens, cavallers e generoses poblats e heretats dins lo regne de València façen tots un cors e un braç en Corts generals e altres actes a tots generalment tocants». La condició més important, en qualsevol cas, era que l’oferta només entraria en vigor si els genovesos armaven 30 galeres o més, raó per la qual en el moment de publicació dels capítols s’afegiren dues clàusules estretament relacionades amb la immediatesa de l’expedició: d’una banda, el subsidi només es començaria a pagar quan «pareguen de ésser veres que·ls genovesos armen XXX o de XXX galeas ensús», però, d’una altra banda, per agilitar la previsible recaptació, es triaren d’immediat els sis taxadors estipulats. Sembla, de fet, que finalment el subsidi nobiliari es pagà, ja que no debades
30
Vicent BAYDAL
les galeres lígurs foren fins a 50, segons explica el mateix rei en la seua crònica.28 En paral·lel, a més a més, desestimant els plans inicials que preveien una expedició inicial de 20 galeres a començaments d’abril, en darrer terme el Cerimoniós armà un estol de 45 naus de guerra, que estigué preparat a mitjan juliol.29 Així, aquest gran volum final de l’armada guarda consonància amb l’extensió de la contribució fiscal a tots els estaments, que es produí no només al regne de València com estem veient, sinó també, si més no, al principat de Catalunya. De fet, tot fa pensar que el gruix de l’aportació monetària correspongué a aquest darrer territori, ja que, segons explicà Manuel Sánchez Martínez, les universitats reials catalanes asseguraren en una taula de canvi fins a 1.400.000 s., assignant-los a les imposicions que s’havien de recaptar durant dos anys, amb les quals, per tant, es pensava reunir un mínim de 700.000 s. anuals.30 Per afegiment, els altres dos estaments catalans continuaren pagant l’ajuda triennal aprovada en les Corts de Lleida de 1352, encara que els nobles en retingueren la seua part corresponent. Així les coses, deixant de banda els subsidis dels estaments privilegiats, els entorn de 250.000 s. que potser oferiren els nuclis reials valencians —sumant les hipotètiques sumes dels llocs dels quals no sabem la quantitat— contrasten amb l’enorme suma promesa pels catalans. És possible, en aquest sentit, que, entre altres raons, les cises establertes com a càstig per la Unió, que limitaven a priori la capacitat d’aportació fiscal dels municipis valencians, expliquen aquesta gran diferència. En tot cas, sabem que eixes mateixes imposicions relatives als unionistes serviren al rei per tal de reunir noves partides de diners per a la campanya de 1353: en primer lloc, a finals de maig, prenent 40.000 s. de la part que pertanyia a altres damnificats —tot empenyorant una corona als seus administradors— i, en se-
28 Ferran Soldevila i Zubiburu (cur.), Les quatre grans cròniques, cap. IV/2. Pel que fa al pagament del subsidi nobiliari, les cauteles demanades foren concedides el 6 de juny: ACA, C, reg. 1399, ff. 103v, 140v-105v (6.VI.1353). D’una altra banda, coneixem el nom de quatre dels sis cavallers taxadors, que es distribuïren per zones: Tomàs Vives fou el «diputat de Morvedre a enllà», Ximén Sánchez de Tarazona «en les parts de Sogorb», Bernat de Montsoriu enllà del Xúquer i Francesc d’Esplugues en altra part indeterminada: ACA, C, reg. 1399, ff. 106v-107r (7.VII.1353), 118r (12. VII.1353); reg. 1066, f. 164r (18.V.1353). 29 Giuseppe Meloni, Genova e Aragona, vol. I, p. 165. 30 Manuel Sánchez Martínez, «Corts, parlaments y fiscalidad», pp. 260-263; Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat, doc. XII (15.III.1353; 2, 3, 24 i 29.IV.1353). D’altra banda, en el registre Armate de la Cancelleria reial corresponent a aquesta campanya (reg. 1399) es contenen moltes altres peticions a llocs del Baix Aragó, prelats aragonesos o aljames de jueus i musulmans, encara que no semblen sumar quantitats tan elevades com les de les universitats catalanes. Sobre l’escassa aportació aragonesa, vegeu Manuel Sánchez Martínez, «El reino de Aragón», pp. 485-500. En canvi, per al cas de Mallorca, Álvaro Santamaría calculà una elevada xifra, més propera a la catalana, de 50.000 reials d’or mallorquins: cf. Álvaro Santamaría Arández, «Cautivos genoveses en Mallorca durante las campañas sardas de 1353-1355», Anuario de Estudios Medievales 5 (1968), pp. 501-516.
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
31
gon lloc, entre juny i juliol, mitjançant la venda anticipada de l’anualitat de l’1 d’abril de 1354 al de 1355 a Arnau de Valleriola.31 Aquest canvista valentí, que havia estat un significat unionista, exercí com el principal financer de la campanya a la ciutat i regne de València. D’una banda, comprà les esmentades imposicions per 340.000 s., dels quals els administradors havien de traspassar 160.000 s. a la casa reial.32 D’una altra banda, en estreta connexió amb aquesta transacció, Valleriola obrí un compte en la seua taula a nom del rei per valor de 200.000 s., que s’havien de destinar a fer dites durant un quadrimestre per a l’armament de galeres. En concret, una sèrie de consellers, curials reials i habitants del regne de València s’obligaren amb el canvista per aquella quantitat, la devolució de la qual quedà assignada als 34.066 florins d’or que el rei havia de rebre de Venècia durant els següents tres mesos i vint dies com a compliment de les condicions del pacte antigenovès.33 En l’acord s’explicitava que en cas que hi hagués problemes amb la recepció d’aquests diners, els 200.000 s. serien tornats de la part corresponent al rei en les cises dels damnificats per la Unió, la qual cosa explica la seua venda preferent al mateix Valleriola. Altrament, el precari estat de la hisenda reial també obligà el monarca a recórrer a la venda de patrimoni propi. Així, alhora que a Catalunya el batle general rebé l’ordre d’alienar possessions i drets per finançar l’armada, al regne de València, si més no, es vengué Guadalest i el mer imperi dels castells de Rugat i Carbonera.34 No debades, l’armada de 1353 degué representar el major esforç bèl·lic de la Corona des de la fi de la revolta de la Unió i requerí, per tant, de la mobilització general dels recursos de la monarquia. En aquest sentit, segons deia el mateix Pere el Cerimoniós, tots els nobles del territori valentí hi participaren personalment: «per espeegament de la nostra armada, la qual és molt gran e molt sumptuosa, havem haüts a emprar 31 ACA, C, reg. 1399, ff. 78v-79r (31.V.1353). Sobre la figura de Valleriola, vegeu Juan Vicente García Marsilla, «La tumba de un banquero. El sepulcro gótico de Arnau de Valleriola en el Museo de Bellas Artes de Valencia», dins El Mediterráneo y el arte español, València, Generalitat Valenciana, 1988, pp. 467-470. 32 ACA, C, reg. 1399, ff. 148r-149r (8.VI.1353) i 149r-153r (7.VII.1353). Els 340.000 s. s’havien de pagar per terminis durant un any: 120.000 s. a raó de 10.000 s. mensuals i els altres 220.000 s. a raó de 55.000 s. cada trimestre. 33 Entre els obligats hi havia Lope de Luna, Olf de Pròixida, el majordom Roger de Rovenac, el cambrer Lope de Gurrea, el mestre racional Berenguer de Codinacs, el tresorer de la reina Berenguer de Relat, els juristes i consellers reials Arnau Joan i Jaume Desfar, els sis jurats de València, els ciutadans Romeu d’Oblites, Guillem d’Espígol, Lop d’Apiera, Guillem de Magencosa, Pere Marrades, Andreu de Civera, Miquel Palomar, Joan d’Arques «et aliquos plures tam de domo nostro quam de civitate et regno Valencie usque ad numerum centum»: ACA, C, reg. 1399, ff. 145r-148r (30.V.1353). 34 ACA, C, reg. 1066, f. 162v (18.V.1353); reg. 1399, ff. 109r-113v (10.VII.1353); AMV, MC, A-11, mà 1.ª, f. 13v (23.VIII.1353). Segurament en la sèrie Vendicionum, que no hem consultat, es podran trobar altres alienacions reials realitzades amb motiu d’aquesta campanya.
32
Vicent BAYDAL
tots los richshòmens e cavallers qui són poblats en regne de València».35 Així les coses, l’estol de Bernat de Cabrera salpà de València a mitjan juliol i a penes unes setmanes després, el 27 d’agost de 1353, obtingué una important victòria naval contra els genovesos davant l’Alguer, amb la presa de 33 galeres, la captura de 3.000 genovesos i la mort de més d’un miler.36 Els algueresos també es reteren, però ben prompte reberen el suport de les tropes dels Arborea, que encapçalaren un alçament general a l’illa pel mes d’octubre, poc abans que l’exèrcit de Cabrera retornés a Barcelona.37 En conseqüència, reduït momentàniament el poder de Gènova, que com a resultat de la derrota quedà sotmesa al senyoriu milanès, el monarca decidí realitzar un esforç final per acabar amb la rebel·lió sarda, bo i projectant la seua anada en persona, cosa que, de fet, no havia succeït des de la conquesta de l’infant Alfons en 1323-1324. Així, com veurem a continuació, els vint mesos següents, des de finals de 1353 fins a setembre de 1355, estigueren condicionats per l’expedició a Sardenya encapçalada pel mateix Pere el Cerimoniós. L’expedició del rei a Sardenya en 1354-1355 Si l’armada de Bernat de Cabrera, amb 45 galeres, significà un notable esforç, la que dugué el rei a Sardenya en 1354 comportà un d’encara major. Si bé la xifra de naus fou similar, l’exèrcit transportat fou molt més nombrós, de fins a 10.000 peons, 1.000 cavalls armats i 500 a la geneta, atenent al fet que en aquesta ocasió la intervenció no es limitava a una batalla marítima, sinó que es pretenia el desembarcament i el sotmetiment dels sards.38 A més a més, la durada de l’expedició, que s’estengué durant vora quinze mesos amb la presència personal del rei, motivà la reiteració i la intensificació de les peticions al llarg de tot aquell temps. En conseqüència, les transformacions que ja s’albiraven en 1353 continuaren desenvolupant-se i consolidant-se ara. Per exemple, el monarca es veié obligat a donar cert marge a la negociació política per aconseguir els diners que necessitava. Així mateix, ACA, C, reg. 1399, f. 131r (24.VII.1353). Giuseppe Meloni, Genova e Aragona, vol. I, pp. 165-168. Les xifres que donem provenen de les cartes reials enviades als súbdits per informar de la victòria: ACA, C, reg. 1399, ff. 162r-163r (6.IX.1353). Com a senyal de triomf, s’ordenà que es posaren «en loch eminent de la seu de Barcelona e no en altre loch IIII senyeres del comú de Gènova e d’alcuns gentils hòmens de Gènova» que havien estat preses. A València, per la seua banda, es féu «professó general» el 7 de setembre per tal de celebrar la victòria contra els «malvats jenoveses»: AMV, MC, A-11, mà 1.ª, f. 14v (6.IX.1353). 37 Ferran Soldevila i Zubiburu (cur.), Les quatre grans cròniques, cap. V; Giuseppe Meloni, Genova e Aragona, vol. I, pp. 172-179; Mario Orsi Lázaro, «Estrategia, operaciones y logística», pp. 938-941. 38 Mario Orsi Lázaro, «Les dotacions dels vaixells», p. 54; Idem «Estrategia, operaciones y logística», pp. 942-943. 35 36
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
33
encara que anteriorment ja s’havien aprovat i superposat imposicions per a diverses anualitats, sembla que fou a partir d’aquest moment quan començaren a estendre’s de manera sistemàtica i molt allunyada en el temps, amb l’objectiu de pagar els deutes associats a uns subsidis que s’incrementaren ostensiblement de sobte. I, en connexió amb això, la impossibilitat d’establir noves cises o de vendre-les a massa anys vista impulsà la venda de censals i violaris per part d’algunes universitats. Aquests seran, doncs, els trets bàsics que observarem en els vora dos anys durant els quals s’allargà aquesta campanya, des del començament dels preparatius fins a la tornada del rei a terra ferma. A grans trets, podem dividir-la en dues fases: una primera, entre finals de 1353 i juny de 1354, en la qual se sol·licitaren diners per organitzar l’exèrcit expedicionari; i una segona, entre juny de 1354 i setembre de 1355, durant la qual les peticions es destinaren a mantenir les tropes mobilitzades a l’illa i garantir el regrés del rei a la península ibèrica, davant el perill que representava un possible atac genovès durant el viatge de tornada.39 Amb tot, cal assenyalar que fins i tot abans que prengués la decisió de viatjar personalment a l’illa, ja en novembre de 1353, Pere el Cerimoniós demanà subsidis als vassalls del regne de València per formar un estol de 70 galeres que llavors pensava armar contra els genovesos, puix, segons deia, després del seu pas a la senyoria milanesa pretenien organitzar una altra armada per envair Sardenya. En concret, mentre les tropes de Bernat de Cabrera continuaven a l’illa tractant de fer front als atacs dels Arborea, el 23 d’octubre el monarca requerí l’enviament de síndics de les universitats reials valencianes, amb l’excepció de la capital, «ab plen poder de tractar e de fermar tot ço que avengut serà entre nós e ells sobre lo consell e ajuda» necessaris per a contrarestar una possible campanya genovesa. Consegüentment, el 4 de novembre els representants municipals havien de ser a la ciutat de València, juntament amb alguns senyors eclesiàstics que foren citats al mateix temps.40 A més a més, per una altra banda, uns dies abans que arribassen, el rei s’adreçà als regidors de la capital per sol·licitar-los també el seu auxili,41 a la qual cosa li contestaren dubtant de la necessitat dels diners demanats i sol·licitant el tractament col·lectiu de la qüestió amb la resta d’estaments:
Manuel Sánchez Martínez, «Corts, parlaments y fiscalidad», pp. 263-267. ACA, C, reg. 1399, ff. 172v-173r (23.X.1353). S’enviaren cartes a Xàtiva, Morella, Morvedre, Alzira, Borriana, Castelló de la Plana, Vila-real, Ademús, Alpont, Castellfabib, Bocairent, Ontinyent, Penàguila, Castalla, Biar i Xixona. Pel que fa als eclesiàstics, es cridà, si més no, a l’abat de Benifassà i el majoral de Quart de Poblet: ACA, C, reg. 1399, f. 173r (23.X.1353). 41 AMV, MC, A-11, mà 1.ª, f. 24v (30.X.1353). 39 40
34
Vicent BAYDAL
En gran partida no pogués fer aquella ajuda que volria al dit senyor rey, emperò que, segons que totstemps ha ajudat al dit senyor rey en sos affers e negocis, és apparellada de ajudar en lo cas de la guerra del genovès si necessitat és evident, ensemps emperò ab tot lo General del regne, axí lo braç dels prelats e clergues com lo braç dels nobles, cavallers e generoses, com encara lo braç de les ciutats, viles e lochs reals e altres del dit regne de València.42
Tanmateix, el monarca es negà —«la dita resposta no haje haüda per agradable ne haje volguda aceptar aquella»— i manifestà clarament la seua intenció de negociar els subsidis de cada lloc per separat, com havia succeït des de la revolta de la Unió: «ell entena a fer demanda singularment a cada una universitat del dit regne».43 De fet, a penes uns dies després, el 7 de novembre, es concediren els subsidis d’algunes de les viles convocades, com ara els 1.500 s. de Biar i els 1.200 s. de Bocairent.44 I, poc més tard, el Consell municipal de València ja havia decidit «que certa imposició fos mesa en la dita ciutat a I any» per recaptar l’oferta realitzada,45 finalment aprovada el 20 de novembre. En aquest sentit, malgrat que tot indica que el tractament no fou col·lectiu, juntament amb la resta de llocs o estaments,46 la capital sí que aconseguí, almenys, obtenir certes concessions demanades de manera particular. Així ho constata un quadern que conté les peticions fetes pels dirigents urbans al rei i les respostes d’aquest, que concorden, justament, amb una sèrie de privilegis publicats el mateix dia que l’oferta.47 Era segurament la primera vegada en cinc anys, des de la fi de la revolta de la Unió, que la universitat valentina tornava a acordar un ajut amb el monarca per la via de la negociació politicofiscal. No debades, un dels principals afers tractats fou la revisió d’una retallada dels privilegis de la ciutat feta pel Cerimoniós en 1349, per tal d’evi-
AMV, MC, A-11, mà 1.ª, f. 25v (4.XI.1353). Ibidem. 44 ACA, C, reg. 1399, f. 178r (7.XI.1353). Mentrestant, altres síndics ni tan sols s’havien presentat, com ara els d’Ademús, Castellfabib, Penàguila, Castalla i Xixona: ACA, C, reg. 1399, ff. 175v-176v (7.XI.1353). Quant als d’Ontinyent, hi havien acudit però prometeren vagament, «per paraules e diffugis», que donarien una quantitat com la de l’any anterior, per la qual cosa el monarca ordenà l’enviament de dos prohoms per firmar per escrit una «ajuda covinent»: ACA, C, reg. 1399, f. 179r (7. XI.1353). 45 AMV, MC, A-11, mà 1.ª, f. 28v (13.XI.1353). 46 Tres mesos després, els governants d’Alzira, en l’aprovació d’una nova ajuda, feren referència a aquesta reunió de novembre de 1353 com «lo Parlament proxime haüt ab lo General del regne de València en la ciutat de València»: ACA, C, reg. 1398, f. 87v (16.II.1354). Tanmateix, com estem veient, d’una banda els diversos subsidis concedits foren atorgats en dates diferents i amb negociacions separades, mentre que, d’una altra banda, no tenim notícia de cap mena de concessió reial més enllà de les fetes a la ciutat de València. 47 ACA, C, Cartes reials, Legislació, Capsa 8, Lligall 5, ff. 3r-9v (XI.1353); AO, Pere el Cerimoniós, 2.ª numeració, LXVIII-LXXIII (20.XI.1353). 42 43
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
35
tar que la revolta es pogués repetir. No s’hi prengué, no obstant això, cap decisió sobre la qüestió en aquell moment. D’una altra banda, la resta de matèries negociades gravitaren entorn de peticions que, tot tractant de fer valer l’ordenament foral valencià, intentaven esmenar els abusos comesos pel poder reial, millorar l’administració de la justícia, afavorir la ciutat en determinades contribucions fiscals i vetlar per l’observança de les llibertats urbanes. Així, en primer lloc, els valentins demanaren que, segons s’establia per fur, cessassen les comissions reials realitzades a qualsevol «persona stranya de la dita ciutat e regne de València, de manera que aytals feyts sien comanats als habitadors del dit regne, qui saben mills los furs, privilegis e costums del dit regne». El monarca respongué que reconeixeria el fur corresponent i, en cas que quedés obligat per aquest, ordenaria al canceller i els seus oïdors que comanassen els plets de la cort reial a «savis de València», cosa que finalment degué succeir, ja que es publicà un privilegi sobre la qüestió.48 Altrament, pel que feia als abusos comesos per certs oficials, es requerí que les sentències de l’assessor de la procuració fossen donades franques, com pertocava legalment, i que el porter reial encarregat de supervisar l’exacció de delmes i primícies eclesiàstiques actués segons l’antiga usança, ja que el primer havia introduït la novetat de cobrar per les penes donades per sentència arbitral, mentre que el segon havia ordenat la immobilització dels blats i els llegums en les eres fins que no fossen «delmats e primiciats». El rei atorgà ambdues peticions.49 Per un altre costat, es realitzaren demandes referents al bon funcionament de la justícia, especialment en allò tocant a la seua territorialitat. En concret, se sol·licità la revocació de qualsevol ordre dels jutges reials per tal que les apel·lacions en primera instància es resolguessen fora del regne i, així mateix, pel que fa a les segones apel·lacions, es requerí que fossen vistes, com era acostumat, pel procurador del regne o per delegats que es desplaçassen fins al lloc on es desenvolupava el plet principal, i no on fossen el rei o els seus jutges delegats, segons es pretenia novellament, el que era «fort dampnós e sumptuós a les gens».50 El Cerimoniós ho acceptà, encara que únicament la qüestió relativa a les primeres apel·lacions acabà generant un privilegi,51 el mateix que succeí amb la petició per tal que les delegacions judicials realitzades «a alcun clerge, benefficiat o en sacres órdens constituït»
48 ACA, C, Cartes reials, Legislació, Capsa 8, Lligall 5, ff. 3r-9v, cap. XII; AO, Pere el Cerimoniós, 2.ª numeració, LXXI (20.XI.1353). 49 ACA, C, Cartes reials, Legislació, Capsa 8, Lligall 5, ff. 3r-9v, cap. III i VII. 50 ACA, C, Cartes reials, Legislació, Capsa 8, Lligall 5, ff. 3r-9v, cap. IV-V. 51 AO, Pere el Cerimoniós, 2.ª numeració, LXXII (20.XI.1353).
36
Vicent BAYDAL
no tinguessen cap mena de validesa.52 Igualment, el rei també atorgà totes les peticions relacionades amb la fiscalitat, com ara la plena validesa de les ordres fetes pel Consell municipal per tal d’executar certes exaccions, la cessió d’un pontatge per sis anys i el pagament obligatori en les contribucions urbanes dels béns de reialenc traspassats a l’Església, puix segons establien els furs havien de romandre sempre «ab sa càrrega real e vehinal».53 Finalment, les darreres qüestions tractades en la negociació afectaven les franqueses urbanes. D’una banda, hi havia un enfrontament de llarga durada amb els habitants de Terol i les seues aldees, davant dels quals es reivindicava una exempció d’herbatge i montatge aconseguida en temps de Jaume II per tal que els bestiars de València poguessen péixer lliurement en el terme de la ciutat aragonesa. Aquells, però, la negaven i penyoraven animals en exigència del pagament corresponent, el que ocasionava, al seu torn, el repenyorament valencià. Així les coses, els dirigents valentins, d’una banda, reclamaren que es triés un jutge per tal que rebés oralment les informacions pertinents i el rei pogués resoldre el contrast amb celeritat, mentre que, d’una altra banda, sol·licitaren que els diners pertanyents als de Terol en les imposicions dels damnificats de la Unió —que havien estat presos per la ciutat com a repenyora— fossen apartats de manera segura fins que s’esclarís el plet.54 El monarca accedí a aquells requeriments, com també a altres dos referents a les immunitats dels habitants de la ciutat: el que demanava llibertat total per transportar blats per l’interior del regne malgrat qualsevol inhibició local en contrari,55 i el que demanava la fi de les confiscacions senyorials de fusta quan aquesta circulés pels rius valencians. En aquest darrer cas, tot i que l’ordre es recollí en els llibres de privilegis, el monarca es limità a manar al procurador del regne que fes justícia convocant les parts afectades, en tant que, segons deien els demandants, la carastia de fusta havia arribat a tal punt que «a penes alcuna persona gose comenar de fer galeres, naus, lenys o altres obres de fusta, temén-se que major no fos la messió que lo proffit que n’ixirie».56 En darrer terme, una de les poques peticions que no fou aprovada també tenia a veure amb les activitats urbanes, en aquest cas amb la dels 52 ACA, C, Cartes reials, Legislació, Capsa 8, Lligall 5, ff. 3r-9v, cap. XI; AO, Pere el Cerimoniós, 2.ª numeració, LXX (20.XI.1353). 53 ACA, C, Cartes reials, Legislació, Capsa 8, Lligall 5, ff. 3r-9v, caps. II, VI i XIV. La primera i la tercera petició generaren sengles privilegis: AO, Pere el Cerimoniós, 2.ª numeració, LXVIII i LXIX (20. XI.1353). 54 ACA, C, Cartes reials, Legislació, Capsa 8, Lligall 5, ff. 3r-9v, cap. I i XVI. 55 ACA, C, Cartes reials, Legislació, Capsa 8, Lligall 5, ff. 3r-9v, cap. IX; AO, Pere el Cerimoniós, 2.ª numeració, LXVII (20.XI.1353). 56 ACA, C, Cartes reials, Legislació, Capsa 8, Lligall 5, ff. 3r-9v, cap. XIII; AO, Pere el Cerimoniós, 2.ª numeració, LXXIII (20.XI.1353).
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
37
notaris. En concret, es demanà que els que volguessen instal·lar-se a la capital valenciana, tot i haver rebut llicència reial, haguessen de passar una prova davant els jurats i uns «examinadors de la dita ciutat», ja que, per la mala praxi d’alguns, que feien «contractes mals e no ben feyts, es produïa dan e mal a tota la cosa pública, e entre les gens pleyts, discòrdies, scàndels, morts e altres perills». No obstant això, el rei no accedí, al·legant que ja eren examinats per la seua cort i, en tot cas, es limità a indicar que ordenaria al canceller i els oïdors la realització dels exàmens pertinents «ab savis e ab escrivans en açò experts».57 Tot plegat, la gran majoria de demandes realitzades per la universitat de València foren acceptades pel Cerimoniós, un fet que possiblement estiga relacionat amb les seues urgències econòmiques, puix, no debades, en els capítols de l’oferta s’insistia en «la gran necessitat» que mostrava en aquells moments. D’aquesta manera, tot i que encara parcialment, es tornà a la via de la negociació política com a forma de concessió de subsidis i, de fet, aquella situació coincidí amb la recuperació de l’autonomia urbana a l’hora de nomenar els justícies i els jurats, que precisament deixaren de ser intervinguts pel monarca —cosa que venia succeint des de la fi de la guerra de la Unió— a partir de desembre de 1353.58 Quant a l’ajuda promesa, els dirigents ciutadans oferiren inicialment al rei el rendiment d’unes imposicions durant un any, però aquest no ho acceptà, ja que volia una quantitat de moneda certa. Així, finalment el subsidi es fixà en 200.000 s., sempre que el monarca organitzés l’armada de 70 galeres que havia anunciat, puix si era menor l’oferta es reduiria proporcionalment. Els diners es recaptarien incrementant les tarifes de les imposicions per la Unió que estaven en vigor des de 1349, a arbitri dels jurats, que, a més a més, vendrien, recaptarien i distribuirien aquest increment, encara que la resolució dels contrastos produïts pel seu cobrament continuaria en mans dels administradors nomenats inicialment. El creximent només duraria aquell mateix any i, en cas que s’hagués de compensar els compradors de les cises vigents per aquella alteració, l’esmena hauria de ser aportada per la hisenda municipal. Per contra, si el rei no aconseguia que els eclesiàstics hi contribuïssen, ja que, segons deia, no ho podia garantir, la quantitat corresponent seria descomptada de la pròpia oferta al monarca. Els nobles i cavallers, per la seua banda, quedarien obligats a pagar, una reivindicació que es repetiria durant aquest cicle fiscal, com veurem posteriorment, i que anunciava la consolidació de la fiscalitat general que arribaria molt poc després. En darrer terme, en cas que l’armada cessés per una pau o una treva anterior a la seua ACA, C, Cartes reials, Legislació, Capsa 8, Lligall 5, ff. 3r-9v, cap. XV. AMV, MC, A-11, mà 1.ª, f. 37r (22.XII.1353).
57 58
38
Vicent BAYDAL
posada en marxa —cosa que no succeí—,els diners recaptats serien cedits al municipi, per «pagar sos deutes e altres necessitats».59 Altrament, pel que fa a la resta de negociacions dutes a terme a València en novembre de 1353, coneixem algunes de les quantitats promeses per la resta de nuclis reials, que, sumant-les a la de la capital, feien un mínim de 309.200 s., segons es pot observar en la Taula 2, quasi al final de l’article. Així, viles menors com Castalla, Biar i Bocairent oferiren entre 1.200 s. i 1.500 s.,60 mentre que les més grans, com Alzira, Morvedre i Morella, oscil·laren entre els 18.000 s. i els 60.000 s.61 En el cas de Borriana i Vila-real, per la seua banda, l’ajuda fou la cessió completa del segon any de les cises vigents com a conseqüència de l’anterior subsidi de començaments de 1353, que consistia en el traspàs al rei de les dues terceres parts durant tres anys; per tant, les viles renunciaven ara a la tercera part que els corresponia per tal de donar íntegrament la recaptació d’aquell segon any al rei.62 Pel que fa a Borriana, a més a més, el subsidi havia d’arribar com a mínim als 6.000 s., per a la qual cosa es podrien augmentar les tarifes en marxa —que no s’explicitaven—, segons la voluntat dels jurats. Quant a Vila-real, s’establí un increment determinat sobre els blats i les carns,63 a més d’afegir un quart any de recaptació, el producte del qual quedaria per al comú i la reparació de l’església de la localitat. En connexió amb açò, la generalització —i pràcticament saturació— de les imposicions traspua en la documentació d’aquesta etapa, especialment en aquells llocs sotmesos al pagament de la fiscalitat de càstig per la Unió. Per exemple, els síndics de Morvedre proposaren pagar els 20.000 s. establents mitjançant l’augment durant tres anys d’unes cises ja en vigència,
59 ACA, C, reg. 1399, ff. 191v-193v (20.XI.1353). Els actes de negociació d’aquesta oferta es conserven en el mateix plec on són tractats els capítols de justícia i gràcia que tot just acabem d’analitzar: ACA, C, Cartes reials, Legislació, Capsa 8, Lligall 5, ff. 1r-2v (XI.1353). La corresponent carta d’indemnitat en: ACA, C, reg. 1399, f. 196v (20.XI.1353). 60 ACA, C, reg. 1398, f. 1r (19.XI.1353); reg. 1399, f. 178r (7.XI.1353). 61 No tenim notícies de l’oferta de la ciutat de Xàtiva, que, tanmateix, rebé una llicència per establir noves imposicions durant cinc anys per tal de fer front als deutes municipals: ACA, C, reg. 1398, ff. 15v-16r (27.XI.1353). Pel que fa a Morella i les seues aldees, els capítols de l’oferta es limitaven a indicar que recaptarien els 60.000 s. promesos «per imposició o per aquella manera que a la dita universitat sirà vijares e plaurà», amb la condició que el rei no pogués obligar cap dels seus habitants a «anar o acordar-se en la dita armada o galeas, ni en naus, ni en alcuna manera de armada, si doncs acordat no serà que agués pres senyal o paga o si per son plan alt se volia acordar o volia anar en la dita armada»: ACA, C, reg. 1399, ff. 185r-186r (25.XI.1353). 62 ACA, C, reg. 1399, ff. 7rv i 10r-11r (25.XI.1353). 63 Es tractava de 12 d. per cafís de forment pastat per les flequeres, 12 d. pels cafissos d’ordi venuts en gros, 24 d. per bacó, 12 d. per moltó i 6 d. per cada cabra o ovella: ACA, C, reg. 1399, ff. 10r-11r (25. XI.1353).
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
39
«com bonament no sàpien àls de qu·ells puxen traure o haver».64 D’altra banda, en cas que el rei armés menys de 70 galeres requeriren que l’oferta fos reduïda proporcionalment i el sobrant romangués per a la vila, «per tal de pagar lus deutes concorrents, que han per servir e ajudar a vós, senyor rey, de les quals deuen encara grans quantitats». A més a més, sol·licitaren aplicar un pontatge per tal d’ajudar en la col·lecta, però el monarca s’hi negà «ab bona consciència», possiblement indicant que això traslladava la càrrega a moltes persones de fora del lloc, que es limitaven a passar per la vila o el seu terme.65 Exactament el mateix demanaren els d’Alzira —també punits amb les imposicions dels damnificats per la Unió—, que proposaren com a primera oferta la col·lecta d’un pontatge durant cinc anys. Tanmateix, el Cerimoniós ho rebutjà per les mateixes raons que en el cas de Morvedre, a la qual cosa els alzirenys al·legaren que, en conseqüència, tampoc s’haurien de pagar els que s’aplicaven «a Xàtiva e València». En tot cas, davant la negativa reial, els síndics hagueren de recórrer a una doble via: per un costat, augmentarien les imposicions sobre els blats, el vi, els draps, les bèsties i la sal durant dos anys —període que el rei amplià «aitant de temps com sia mester»—, i, per un altre costat, col·lectarien una exacció «per manera de morabatí», a coneguda dels jurats, incloent fins i tot els que en quedaven exempts en aquell tribut, és a dir, els que tenien possessions per un valor de menys de 105 s. Les dificultats per reunir els diners que havien de pagar ací i allà quedaven ben paleses en les paraules dels mateixos prohoms de la vila: «no sàpien altra cosa de la qual a present se puxen tan ivaçosament acórrer per a vós ajudar».66 Per una altra banda, com hem indicat, el rei també convocà certs eclesiàstics valencians a la capital per demanar-los subsidis, de la qual cosa dóna compte una petició feta al bisbe per tal que l’ajudés a rebre els diners promesos per «plures clerici valentini».67 D’aquests, en coneixem unes poques quantitats, com ara els 4.500 s. dels llocs de l’orde d’Uclés, els 5.000 s. de l’abat de Benifassà, amb unes cises consemblants a les de València —o fins i tot duplicant-les—, i els 50.000 s. del mestre de Montesa, que també s’havien de recaptar per imposicions.68 Així les coses, pel fet que les ajudes
64 ACA, C, reg. 1399, f. 187r-v (25.XI.1353). Ultra la imposició que «ja y és», s’havien d’afegir 12 d. per cafís de forment mòlt per les flequeres i pels exportats fora la vila, 8 d. per lliura del vi venut en les tavernes, 1 d. per lliura de carns i 1 d. per cada cabrit o anyell: ACA, C, reg. 1399, f. 187r-v (25.XI.1353). 65 ACA, C, reg. 1399, f. 187r-v (25.XI.1353). 66 Les tarifes d’augment a Alzira eren 24 d. per cafís de forment dels flequers, 12 d. pel de panís o dacsa mòlt, 12 d. per lliura de vi, 12 d. per lliura de drap en gros o confeccionat, 6 d. per cada bèstia venuda i 0,5 d. per almud de sal: ACA, C, reg. 1398, ff. 12v-14v (30.XI.1353). 67 ACA, C, reg. 1400, f. 1r (8.I.1354). 68 ACA, C, reg. 1398r, ff. 8r-v, 11r i 12r (23 i 28.XI.1353).
40
Vicent BAYDAL
eren particulars, sembla que la fiscalitat indirecta es consolidava en l’àmbit local encara més que quan es concedien donatius de Corts, com en 1330 i 1340, puix les imposicions passaven a ser completament gestionades pels governants o senyors corresponents, sense el control d’uns administradors generals de tot el regne. En relació amb això, també és en aquest moment quan tenim les primeres notícies d’autoritzacions concedides a aljames de musulmans, com ara la d’Uixó —incloent els jueus— per recaptar 6.000 s. «per modum imposicionis seu sise» o la de Xàtiva per collir la mateixa quantitat, amb una llicència especial en aquest darrer cas per tal de no contribuir addicionalment en els possibles increments de les cises locals, decidits pels jurats de la ciutat.69 En conjunt, doncs, la intensificació de les campanyes de Sardenya, ja abans que el monarca prengués la determinació de passar-hi personalment, significaren un creixement general de les imposicions al regne de València i un agreujament dels problemes financers dels comuns, especialment en el cas dels llocs sotmesos a la sobrecàrrega fiscal motivada pel càstig de la Unió, establerta en 1349. Aquesta evolució, a més a més, no s’aturaria, sinó que continuaria en la mateixa línia, a causa de les reiterades peticions que el Cerimoniós realitzà durant la seua expedició, com veurem a continuació al llarg de les dues fases principals que hem assenyalat. Els preparatius de l’expedició (desembre 1353-juny 1354)
Tot just l’endemà de signar les ajudes de la majoria de nuclis reials valencians, el monarca convocà un Parlament amb els estaments aragonesos per al 12 de desembre a Alcanyís, on es disposava a marxar.70 Tanmateix, molt poc després arribaren notícies de la tornada de l’armada de Bernat de Cabrera des de Sardenya, de manera que el Cerimoniós romangué a València, on es desplaçà el vescomte, després d’haver arribat a Barcelona cap a mitjan desembre.71 Llavors, en rebre les informacions del noble és quan, segons indica Mario Orsi, es degué prendre la decisió del pas del monarca a l’illa.72 Consegüentment, el rei es traslladà a Catalunya —que, com hem indicat, era el principal suport financer de les guerres sardes— per tal de 69 ACA, C, reg. 1398, f. 8v (28.XI.1353); reg. 1399, ff. 183v-184r (30.XI.1353). La imposició pròpia de l’aljama de Xàtiva duraria dos anys, i, com apuntem, en cas que els jurats augmentassen les imposicions en vigor a la ciutat, els musulmans no estarien obligats a pagar l’increment. 70 ACA, C, reg. 1399, ff. 180r-182r (26.XI.1353). 71 Tot i que el rei indica a la crònica que la tornada de Cabrera i la decisió d’anar a Sardenya es produïren en setembre, sabem que aquell encara era a Mallorca, camí de Barcelona, a començaments de desembre: Giuseppe Meloni, Genova e Aragona, vol. I, p. 179. 72 Mario Orsi Lázaro, «Estrategia, operaciones y logística», p. 940.
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
41
celebrar una assemblea i demanar ajut econòmic. Així, després d’anunciar davant l’església barcelonesa de Santa Maria del Mar la seua intenció «de passar a la illa per cobrar i reformar i fortificar aquella, i tornar-la a la nostra senyoria», Pere el Cerimoniós obtingué de les universitats reials catalanes, reunides en Parlament general, la considerable oferta —desconeguda fins llavors— de 2.000.000 s., a pagar en el curt termini de nou mesos.73 Amb tot, la recaptació duraria molt més, ja que s’hi assignaven unes imposicions —amb les mateixes tarifes del darrer subsidi de 1353— durant tant de temps com fos necessari per reunir aquella quantitat, que s’avançaria a través del crèdit.74 Per tant, salvant les distàncies, al regne de València i a Catalunya s’estaven produint uns processos molt similars pel que fa a la perpetuació de les imposicions i la consolidació estructural del deute municipal. En aquest sentit, les peticions que ja s’havien realitzat en el cas valencià en novembre de 1353 es redoblaren amb altres de noves, com a resultat d’un Parlament convocat quan encara estava celebrant-se el català. El rei anuncià als nuclis reials, als eclesiàstics i a certs cavallers la seua voluntat d’anar a Sardenya personaliter i els cità l’1 de febrer de 1354 a la vila de Sant Mateu per obtenir el «consilium et auxilium necessarium».75 Així, al llarg de febrer, entre el 13 i el 27, diverses universitats aprovaren ajudes addicionals a les ja atorgades a penes tres mesos abans. Amb tot, com en aquell cas, només coneixem les quantitats oferides per algunes, reflectides en la Taula 2, com els 200.000 s. de València, els 25.000 s. de Castelló de la Plana, els 11.000 s. d’Alzira, els 5.000 s. d’Alpont, els 2.000 s. d’Ontinyent, els 1.200 s. de Biar, els 1.000 s. de Bocairent i els 800 s. de Xixona.76 Val a dir, doncs, que, en els 73 Ferran Soldevila i Zubiburu (cur.), Les quatre grans cròniques, cap. V. La convocatòria del Parlament era per al 3 de gener amb els nuclis reials a Vilafranca, però finalment tingué lloc a Barcelona al llarg de gener i, si més no, els eclesiàstics també foren convocats: ACA, C, reg. 1498, ff. 50v-51r (27. XII.1353); reg. 1400, f. 10r-v (11-I-1354); Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, «Corts, parlaments i fiscalitat», doc. XIII —datat per error el 2 de gener— (2.II.1354). 74 Manuel Sánchez Martínez, «Corts, parlaments y fiscalidad», pp. 263-264. 75 ACA, C, reg. 1498, ff. 51v-52v (12.I.1354). Pel que fa a l’Església, foren convocats 12 membres: els bisbes de València, de Tortosa i de Sogorb, els tres capítols catedralicis corresponents, els abats de Valldigna i Benifassà, els mestre dels ordes de Montesa i de Calatrava, i els comanadors dels ordes de l’Hospital i de Montalbán. Quant a les universitats, 17 foren les citades: les ciutats de València i Xàtiva, i les viles de Morella, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Borriana, Vila-real, Ademús, Alpont, Castellfabib, Ontinyent, Bocairent, Penàguila, Castalla, Biar i Xixona. La convocatòria militar —conservada en molt mal estat— s’envià a uns 125 donzells i prohoms ciutadans: ACA, C, reg. 1400, ff. 11r-12r (12.I.1354). Possiblement eren convocats per tractar la seua anada a Sardenya, ja que aquell mateix dia fou enviada una carta a Pedro Maza en la qual s’acceptava la seua oferta d’anar-hi i se’l convocava en conseqüència al Parlament que s’havia de celebrar «als valencians» en Sant Mateu: ACA, C, reg. 1400, f. 12r (12.I.1354). 76 En els casos d’Alpont, Bocairent, Ontinyent, Biar i Xixona el rei donà llicència per recaptar els diners «per modum imposicionum sive aiudarum»: ACA, C, reg. 1398, f. 79r-v (13.II.1354). Per al cas
42
Vicent BAYDAL
casos en què podem comparar, les sumes eren en general una mica inferiors als subsidis immediatament anteriors —o exactament el mateix en el cas de la capital, arribant a la xifra de 400.000 s. en uns pocs mesos—. D’altra banda, en els casos d’Alzira i Castelló hem pogut localitzar els capítols de l’ajuda. Pel que fa a Alzira, els diners s’haurien de recaptar per novelles imposicions sobre els blats, les carns i els draps, de manera que, ultra les ja existents, s’afegirien encara d’altres, que estarien vigents durant dos anys, malgrat que, com hem vist, el perill de saturació havia aconsellat molt poc abans recórrer a l’impost directe per fer front a les peticions reials.77 Quant a Castelló, la situació era igualment difícil: castigada fiscalment per haver participat en la Unió, també havia estat obligada pel rei, en 1350, a vendre censals i violaris per valor de 40.000 s., de manera que quatre anys després la vila es confessava «magno debitorum pondere agravati», a causa de les rendes pagades anualment.78 Així les coses, per tal de pagar els 25.000 s. promesos en febrer de 1354 s’hagué de recórrer al crèdit i a la duplicació de les tarifes de les imposicions ja establertes sobre els blats, el vi, les carns, els béns immobles i les mercaderies, allargant-les tant de temps com fos necessari per satisfer la quantitat i els interessos corresponents.79 En conseqüència, les reiterades exigències del Cerimoniós feren augmentar encara més la pressió fiscal sobre els municipis. En el cas de la ciutat de València això s’havia traduït, com hem vist, en l’increment de les imposicions dels damnificats per la Unió que s’havien de percebre durant 1354, la qual cosa havia de servir per recaptar els 200.000 s. atorgats en novembre
d’Alzira: ACA, C, reg. 1398, ff. 86v-88r (27.II.1354). Les notícies de les ajudes de València i Castelló de la Plana són posteriors, però, almenys en el primer cas, els mateixos documents indiquen que ja a començaments de març s’havien venut les imposicions associades a elles, per la qual cosa probablement s’havien concedit en el marc del Parlament de Sant Mateu: ACA, C, reg. 1540, ff. 55v-56r i 95r-96r (20. III.1354). 77 ACA, C, reg. 1398, ff. 86v-88r (27.II.1354). Aquestes imposicions foren estudiades per Rosa Muñoz Pomer, Mercedes Gallent Marco, «Alzira y la campaña de Pedro IV en Cerdeña (1354)», Quaderns de Sueca 3 (1982), pp. 71-80. Consistien en el pagament de 20 d. per la compra de forments que no foren mòlts al terme i 6 d. sobre els de la resta de blats, 12 d. per la mòlta de cafís de forment dels flequers i 6 d. pels de la resta de blats, 12 d. per lliura de drap venuda o confeccionada, 2 d. per cada cabrit o corder, 1 d. per lliura de moltó, cabró, porc i truja frescs o salats —venuts per menut en aquest darrer cas— i 0,5 d. per lliura de bou, vaca, cabra o ovella. 78 La vila de Castelló s’havia compromès a aconseguir 40.000 s. per al rei a través de la petició de préstecs o la venda de censals i violaris: ACA, C, reg. 889, f. 116v (23.I.1350). Finalment, el municipi acabà venent quatre censals morts al 7,14 % i cinc violaris al 14,28 %, adquirits per compradors de Barcelona —cinc ciutadans, dues vídues i l’abat de Valldonzella— per un capital total que sumava aquella quantitat: ACA, C, reg. 891, ff. 31v-32v (15.VII.1350). 79 Es duplicava el pagament de 12 d. per cafís de forment i 6 d. d’altres blats, 8 d. per lliura de draps, 8 d. per lliura de vi venut en gros, 4 d. per lliura de béns immobles i de mercaderies, 2 d. per lliura de moltó, cabró, porc o truja, i 1 d. per lliura de bou o vaca, cabra o ovella; altrament, en el cas del vi venut per menut s’afegien 8 d. als 16 d. pagats fins llavors: ACA, C, reg. 1540, ff. 95r-96r (20.III.1354).
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
43
de 1353. Ara, per reunir els altres 200.000 s. del nou subsidi, es vengueren unes noves cises d’any i mig, de gener de 1355 a juny de 1356, que foren comprades per Guillem de Magencosa, Jaume de Vic, Jaume Ferrer i Deulosal Desvalls.80 Però, a més a més, a banda del preu pagat per aquests, el Consell municipal plantejà que els mateixos habitants de la ciutat fossen taxats i obligats a posar diners de forma que esdevinguessen «compradors de les dites imposicions, ensemps ab los dits compradors qui aquelles han comprades».81 Tanmateix, finalment es desestimà l’opció, en tant que era hodiosa cosa que podia causar «scàndels e perills», i es decidí recórrer al préstec de cadascú que volgués prestar —en la taula de Jaume Donat, amb un compte obert a nom del municipi— amb l’objectiu de fer front als avançaments urgents de diners que el monarca requeria.82 En un altre ordre de coses, suposem que per iniciativa reial, en la mateixa reunió parlamentària de Sant Mateu —de la qual no coneixem altres conseqüències jurídiques immediates— es decidí la convocatòria d’unes Corts valencianes per tal de jurar el primogènit Joan com a successor al tron de la Corona. Així, el 20 de febrer de 1354 s’enviaren cartes a tots els membres dels estaments valencians citant-los a la capital del regne el 19 de març «ad huius iuramentum prestandum eidem primogenito».83 Abans d’anar-hi, però, el monarca es desplaçà fins a Alcanyís, on havia convocat un Parlament amb eclesiàstics, universitats reials i alguns nobles d’Aragó «racione viagii regni Sardinie», que se saldà amb la concessió d’auxilis monetaris per part dels dos primers braços.84 Posteriorment, en la data assenyalada el Cerimoniós era a València, comminant tots els habitants del regne a jurar l’infant Joan.85 En aquest sentit, sembla evident que la reunió se celebrà per tal d’evitar problemes successoris en cas que el rei morís en campanya, com també ho indica la redacció d’un testament molt poc després, abans de marxar.86 De fet, segons s’explicava en les mateixes cartes de convocatòria, l’infant havia estat jurat en Corts pels aragonesos prèviament i ara es pretenia fer el mateix amb els valencians, per a la qual cosa era necessària la reunió d’una assemblea anàloga. 80 En la confirmació reial de la compra es deia que el contracte s’havia fet el 5 de març davant del notari de València Ramon Gastó: ACA, C, reg. 1540, ff. 55r-56r (20.III.1354). 81 AMV, MC, A-11, mà 1.ª, f. 51v (13.III.1354). 82 AMV, MC, A-11, mà 1.ª, f. 65r (19.IV.1354). 83 ACA, C, reg. 1498, ff. 55v-59v (20.II.1354). 84 ACA, C, reg. 1498, ff. 53r-54v (6.II.1354); Manuel Sánchez Martínez, «El reino de Aragón», p. 491. 85 AMV, MC, A-11, mà 1.ª, f. 53v (19.III.1354). 86 Tot i que no ha estat localitzat, en tenim notícia de la seua confecció el 30 d’abril de 1354 a través d’un codicil realitzat en arribar a Sardenya: Antoni Udina Abello, Els testaments dels comtes de Barcelona i dels reis de la Corona d’Aragó, Barcelona, Fundació Noguera, 2001, doc. 37 (21.VII.1354).
44
Vicent BAYDAL
Amb tot, el fet d’aplegar unes Corts també implicava el tractament d’altres qüestions, com ara aquelles relatives a les disposicions que el monarca havia anat ordenant amb validesa temporal fins a una futura celebració parlamentària. Per això, el 20 de març, en iniciar l’assemblea, el monarca decidí prorrogar-les absolutament totes «usque ad Curias per nos regnicolis Valencie primo celebrandas, non obstante celebracione Curie presentis», atenent al fet que es disposava a marxar de seguida: «propter repentinum recessum que a dicti civitate facimus et facere habemus racione viagii quod apud regnum Sardinie disposuimus facere de presenti».87 Per tant, quedava ben palès que aquelles Corts valencianes es convocaven exclusivament per al jurament de l’infant i, de fet, encara que s’allargaren almenys durant una setmana per l’endarreriment d’alguns síndics, l’única disposició que en coneixem és la remissió de les inquisicions contra els oficials del regne, també fins a la propera assemblea.88 Així, la majoria dels membres dels estaments juraren l’infant de seguida, el 21 de març, i sis dies després ho féu la resta: uns quants generosos i els representants de les universitats de Vila-real, Alpont, Bocairent, Biar i Xixona.89 En la mateixa acta de l’homenatge de fidelitat s’explicità que la cerimònia es produí amb la particularitat de no comptar amb la presència de l’infant, ja que en arribar a Tarragona —procedent de Barcelona— es considerà que no era recomanable prosseguir el viatge fins a València, atesa la seua curta edat, de poc més de tres anys: «ita quod persona sua laborem tanti ACA, C, reg. 1540, f. 53v (20.III.1354). AMV, Privilegis reials, Pere el Cerimoniós, núm. 55 (26-III-1354). S’hi deia que la remissió havia estat demanada pels presents en la mateixa reunió: «in eadem Curia per regnicolis dicti regni fuit nobis humiliter suplicatum». 89 Próspero de Bofarull i Mascaró, Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, t. VI, Barcelona, Establecimiento tipográfico de José Eusebio Monfort, 1850, doc. 97 (21.III.1354), pp. 293-308. Hi juraren 10 membres del braç eclesiàstic: els bisbes de València, de Tortosa i de Sogorb, el capítol de la seu de València, els abats de Valldigna, Benifassà i Poblet, els mestres de Montesa i de Calatrava i el comanador de Montalbán. Quant a les universitats, hi participaren les mateixes 17 que havien estat convocades al Parlament de Sant Mateu. Pel que fa als nobles, en persona o per procuradors, hi assistiren, a banda del comte d’Urgell, 13 dels 21 convocats: els infants Pere i Ramon Berenguer, Pedro de Xèrica, Lope de Luna, el comte de Terranova, Alfons Roger de Llòria, Pedro Maza de Lizana, Gonzalo Díaz d’Arenós, Gonzalo Ximénez d’Andilla, Gispert de Castellet, Olf de Pròixida, Ramon de Riusec i Gilabert de Centelles. Dels cavallers, a més de García de Lóriz, Pere de Vilanova i Ramon de Boixadós, hi anaren 13 dels 23 cridats: Ramon de Vilanova, Rodrigo Sánchez de Calataiud, Rodrigo Díez, Ramon Castellà, Joan Escrivà, Mateu Mercer, Alfonso Matínez de Albero, Galceran de Tous, Guillem Gascó, Juan Ximénez Romeo, Arnau Guillem Català, Bernat Ferrer i Bonafonat de Vallllebrera. També hi foren presents els 46 generosos convocats i encara uns pocs més. Les absències, doncs, foren les dels infants Ferran i Joan, Jaime de Xèrica, Berenguer Carròs, Ot de Montcada, Berenguer de Vilaragut, Galceran de Bellpuig i l’hereu de Blasco Maza pels nobles, i, pels cavallers, Roger de Ravenac, Sancho Ramiro de Lihori, Vidal de Vilanova, Ramon Colom, Blasco Fernández de Heredia, Pere Galceran de la Serra, Ferran de Vila-rasa, Juan Ximénez de Montornès, Gil Ruiz de Castelblanco i Ximén de Óriz. 87 88
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
45
itineris non poterat absque periculo sustinere».90 En tot cas, invocant el privilegi de la unitat dels territoris de la Corona de 1319, que també disposava el jurament del successor, el monarca demanà als presents que el prestassen al primogènit Joan i aquest, quan complís 14 anys, juraria l’observança dels furs, usos i costums del regne de València. Així, la jura es realitzà en el marc de les Corts valencianes a finals de març de 1354, però l’absència de l’infant impulsà el rei a requerir als braços que es desplaçassen a Barcelona per tal de repetir l’acte davant d’aquell, per a major seguretat, cosa que es produí el 25 d’abril de 1354. I, en conseqüència, el Cerimoniós hagué de concedir una carta d’indemnitat de doble sentit: els dos juraments eren vàlids, sense perjudici de l’ordenament foral valencià, encara que el primer s’hagués realitzat en absència del successor i que el segon, tot i la seua presència, s’hagués fet «extra regnum Valencie».91 Fos com fos, el Cerimoniós també aprofità la seua presència a València per obtenir recursos per a la campanya d’altres fonts financeres. En concret, tot just el dia en què els síndics endarrerits prestaren el seu jurament encara en el marc de les Corts valencianes, es procedí a la venda de dues anualitats de les imposicions dels damnificats per la Unió, que s’havien de percebre a la ciutat de València i la resta de llocs castigats des de l’1 d’abril de 1354 fins al de 1356. D’una banda, com hem vist, la primera d’aquelles anualitats havia estat anteriorment traspassada al canvista Arnau de Valleriola per 340.000 s., però ara el contracte quedà anul·lat i les imposicions es tornaren a vendre al mateix Arnau de Valleriola, juntament amb els mercaders Pere Arrufat i Pasqual Maçana, per un preu una mica més baix, 320.000 s.92 D’una altra banda, la segona anualitat fou igualment venuda a Valleriola, en aquesta ocasió en conjunció amb els canvistes Guillem Abelló i Jaume Donat, per un preu encara menor, 280.000 s., puix l’anticipació amb la qual es venia era, òbviament, major.93 Els diners rebuts pels administradors de les imposicions, 600.000 s. en dos anys, havien de ser distribuïts entre els damnificats per la Unió i el rei en teoria a parts iguals, excepte 30.000 s. anuals que es reservaven per a la ciutat de València. Tanmateix, el monarca havia adquirit una part important dels drets pertanyents als que havien de rebre indemnitzacions, de forma que la seua participació en el preu de les vendes s’havia incrementat. En concret, vora tres mesos abans de decidir el seu viatge a Sardenya, el rei havia Ibidem, p. 294. AMV, Privilegis reials, Pere el Cerimoniós, núm. 66 (25.IV.1354). 92 La cancel·lació de l’anterior venda no s’esmentava directament, però sí implícitament, ja que el nou contracte hagué de ser confirmat pel rei a petició dels compradors, que insistiren de manera reiterada en què no podria ser impugnat ni revocat sota cap concepte: ACA, C, reg. 1540, ff. 73v-75r (27.III.1354). 93 Ibidem. 90 91
46
Vicent BAYDAL
comanat al mateix Arnau de Valleriola i al financer jueu Jafudà Alatzar la compra d’aquells drets d’indemnització a qui els volgués vendre, puix havia arribat a «oyda sua que moltes persones, havents dret en les imposicions de la ciutat e regne de València, posaven venals los drets e quantitats de diners a ells pertanyents». Així, amb diners provinents de la part corresponent al rei en aquelles mateixes cises, Valleriola i Alatzar s’encarregaren d’obtenir molts dels drets esmentats comprant-los a la baixa —«d’alguns per la terça part, e d’alguns per la quarta part, e d’alguns entre·l terç e el quart»—, de manera que, bo i gastant 213.993 s., a l’altura del 24 de març de 1354 havien aconseguit fins a 716.666 s. 9 d. en cartes debitòries assignades sobre aquells tributs.94 Per tant, atesa la importància de la quantitat —representaven 144.333 s. per cada any dels cinc que restaven per a acomplir els deu establerts inicialment—, sembla que la porció corresponent al rei en les «imposicions dels damnificats» augmentà considerablement, potser fins a les dues terceres parts, segons s’indica genèricament en una avinença de 1362 sobre la seua liquidació.95 En qualsevol cas, fos quina fos exactament la proporció del rei,96 les vendes per avançat de les imposicions de 1354 a 1356 significaren una aportació molt important per a l’expedició, tant que el mateix dia en què foren confirmades, un dels compradors, Pasqual Maçana, fou nomenat cavaller, tot i haver donat suport fermament a la Unió a penes uns anys abans.97 En aquest sentit, el ben cert és que, davant les urgències econòmiques, Pere el Cerimoniós no mostrà problemes a operar activament amb antics i destacats unionistes, com el mateix Valleriola o Guillem Abelló, un altre dels implicats en la compra de les imposicions. Fet i fet, malgrat que encara manca un estudi de profunditat sobre el finançament global d’aquesta i de les anteriors 94 Els drets d’alguns altres foren comprats per un preu més alt, «més del terç, per specials manaments que n’hagués del dit senyor rey»: ACA, RP, MR, Llibres d’albarans, núm. 642, ff. 89r-91v. García Marsilla, a través d’un article de Jaume Riera —qui anomena aquest procés el «crack de les imposicions de la ciutat»—, indica que Valleriola i Alatzar es quedaren amb totes les imposicions per al seu propi, però, segons estem explicant, aquell era un negoci realitzat en nom del rei i que no abastà el conjunt de participacions sobre el rendiment de les cises, sinó únicament una part: Juan Vicente García Marsilla, Vivir a crédito, p. 253; Jaume Riera Sans, «Jafudà Alatzar, jueu de València (segle xiv)», Revista d’història medieval 4 (1993), pp. 65-100. 95 AMV, Privilegis reials, Pere el Cerimoniós, núm. 84 (20.VI.1362). 96 Cal indicar, en tot cas, que els 716.666 s. 9 d. en drets adquirits per Valleriola i Alatzar no passaren automàticament al monarca, sinó que inicialment, entre març de 1354 i juny de 1355, aquells donaren 108.000 s. per a l’expedició de Sardenya i 153.993 s. als mateixos administradors de les imposicions — que suposem que, al seu torn, els traspassaren al rei—. La resta de diners fou lliurada al mestre racional en juny de 1355 en forma de cartes debitòries assignades sobre les imposicions: ACA, RP, MR, Llibres d’albarans, núm. 642, ff. 89r-91v. 97 ACA, C, reg. 1540, f. 44r-v (27.III.1354). Sobre el seu unionisme, vegeu: Mateu Rodrigo Lizondo, La Unión de Valencia (1347-1348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real, tesi doctoral inèdita, Universitat de València, 1987.
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
47
campanyes de Pere el Cerimoniós, tot sembla indicar que els diners requerits en aquesta ocasió superaren notablement els de les dutes a terme des de l’inici del seu regnat. I, en consonància amb això, com era habitual en moltes de les grans expedicions de la monarquia, almenys des de la conquesta de Sardenya en 1323,98 aquesta també degué anar acompanyada d’una nova remesa d’alienacions del patrimoni reial, de la qual, si més no al territori valencià, coneixem la venda d’Alfondeguilla per 36.000 s.99 En resum, doncs, el monarca passà els mesos de gener a abril de 1354 reunint recursos de les diverses parts dels seus territoris per tal de preparar l’exèrcit que finalment partí en el mes de juny. I, en aquest sentit, l’intens increment de les peticions, comprovable si més no a Catalunya i el regne de València, consolidà, com hem vist, l’augment del deute municipal i el recurs al crèdit i les imposicions com a elements estructurals dels sistemes fiscals locals. Aquesta evolució, a més a més, no es deturà ací, sinó que continuà aprofundint-se al llarg de l’expedició, puix el monarca tornà a fer noves peticions monetàries durant la seua estada a Sardenya. L’expedició a l’illa (juny de 1354-setembre de 1355)
L’estol reial salpà de Roses el 15 de juny de 1354 i pocs dies després començà el setge del principal objectiu sard, l’Alguer. Amb tot, malgrat la superioritat naval i numèrica de l’exèrcit aragonès, els algueresos no es reteren fins a mitjan novembre, després que el Cerimoniós hagués arribat a un acord amb Mariano d’Arborea i Matteo Doria per tal d’ocupar la plaça a canvi d’absoldre’ls per la rebel·lió i reconèixer el seu control efectiu sobre bona part de l’illa.100 Així les coses, l’extensió de les operacions d’assetjament durant vora cinc mesos i els greus problemes logístics experimentats pràcticament des de l’inici de l’expedició obligaren el monarca a realitzar recurrents peticions a l’infant Pere, que havia quedat com a lloctinent de la Corona, amb l’assessorament de tres Consells reials de cada territori penin-
98 En aquella campanya es documenta per primera vegada un intens procés de vendes: Pere Orti Gost, «Les alienacions del patrimoni reial i el finançament de la conquesta de Sardenya de 1323-1324», dins M.ª Teresa Ferrer i Mallol, Josefina Mutgé i Vives, Manuel Sánchez Martínez (eds.), La Corona catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la baixa edat mitjana, Barcelona, Institució Milà i Fontanals, 2005, pp. 239-273. 99 Es tractava d’un nucli de musulmans confiscat pel monarca a l’unionista Ponç de Soler. L’alienació s’efectuà el mateix dia en què es vengueren les imposicions dels damnificats: ACA, C, reg. 1540, ff. 81v-82v (27.III.1354) i 68v-72r (28.III.1354). Ultra aquest negoci, registrat en una sèrie Graciarum, és possible que se’n puguen trobar més en la sèrie Vendicionum de la Cancelleria reial. 100 Giuseppe Meloni, Genova e Aragona, vol. I, pp. 196 i 211-212.
48
Vicent BAYDAL
sular, un amb seu a Barcelona, un altre a Saragossa i un altre a València.101 En conseqüència, ja a començaments d’agost tenim notícia de les primeres demandes, que, d’una banda, ocasionaren la diputació de quatre consellers aragonesos per tal de negociar noves ajudes d’eclesiàstics i viles d’aquell regne,102 mentre que, d’una altra banda, motivaren la reunió d’un Parlament amb les universitats reials catalanes, saldat amb la concessió d’1.000.000 s. més, a pagar en vuit mesos, mitjançant l’increment de les imposicions vigents i la seua pròrroga fins que fos pagat el subsidi i també el deute públic venut pels comuns com a conseqüència d’aquell avançament de diners.103 No obstant això, desconeixem si simultàniament es realitzaren noves peticions als súbdits valencians. En aquest sentit, si més no un esment de mitjan octubre sembla indicar que la ciutat de València oferí llavors uns altres 200.000 s., puix s’hagué d’ordenar un préstec forçós entre els seus habitants, de 1.000 sous a 10 sous, fins a recaptar les 10.000 lliures darrerament promeses al Consell reial.104 En aquells moments, a més a més, s’assoldaren 1.000 ballesters catalans i valencians per tal de ser tramesos a Sardenya en previsió d’un possible atac genovès de 40 galeres.105 Per tant, atenent al fet que, segons es deia, ja estaven compromesos tots els diners del subsidi del Parlament català, s’hagueren de negociar nous auxilis particulars, dels quals coneixem els de València i Barcelona: 80.000 s. i 30.000 s. respectivament.106 Per afegiment, també es demanaren altres ajudes, com ara els 16.000 s.j. dels llocs de l’orde de Calatrava als regnes d’Aragó i de València o els 10.000 s. de Vila-real i també dels musulmans de la Vall d’Uixó, per tal d’enviar noves vitualles a l’illa.107 Tot plegat, doncs, també durant els mesos del setge alguerès s’incrementà la pressió fiscal sobre bona part dels nuclis de la Corona. I el mateix passaria després de l’ocupació de l’Alguer i la celebració d’un Parlament sard a Càller a partir de mitjan febrer de 1355. En aquells 101 Sobre els problemes d’abastiment des del bell començament, vegeu: Mario Orsi Lázaro, «Estrategia, operaciones y logística», pp. 947-964. Pel que fa a l’estructura institucional establerta a la Corona mentre el rei era fora: Alexandra Beauchamp, Gouverner la Couronne d’Aragon en l’absence du roi: la lieutenance générale de l’infant Pierre d’Aragon (1354-1355), tesi doctoral inèdita, Université Michel de Montaigne, Bordeus, 2005. 102 Els diners obtinguts foren 194.436 s.j., que començaren a cobrar-se a partir de finals d’octubre de 1354: Manuel Sánchez Martínez, «El reino de Aragón», p. 492. 103 Manuel Sánchez Martínez, «Corts, parlaments y fiscalidad», p. 265; Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat, doc. XIV (23.VIII.1354). 104 AMV, MC, A-11, mà 2.ª, f. 20v (17.X.1354). 105 ACA, C, reg. 1401, f. 5r-v (16.XI.1354). 106 ACA, C, reg. 1401, ff. 13v-14v (16.X.1354); AMV, MC, A-11, mà 2.ª, f. 25v (21.XI.1354) i 26v (24.XI.1354). En el cas valencià, davant les reticències municipals perquè la ciutat era molt oppresa, un dels comissionats reials per obtenir els diners, el mestre de Montesa, s’oferí a prestar aquella quantitat: AMV, MC, A-11, mà 2.ª, f. 29v (6.XII.1354). 107 ACA, C, reg. 1401, ff. 17r (14.XI.1354) i 19r (12.XI.1354).
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
49
moments, després que els genovesos haguessen derrotat els venecians a la mar Jònica en la batalla de Porto Longo, es temia l’organització d’una nova armada lígur que pogués atacar la flota del Cerimoniós en el seu retorn a la península Ibèrica.108 En conseqüència, aquell mateix mes de febrer començaren a cercar-se nous subsidis per preparar «aytantes galees com bonament armar se puxen», finalment entre 16 i 18.109 Així, mentre els Consells reials corresponents demanaren ajudes en terres d’Aragó i València, l’infant Pere celebrà un Parlament amb el braç reial català a Lleida.110 D’aquest darrer obtingué, a mitjan març, 1.200.000 s., que s’havien de pagar amb les mateixes imposicions que estaven en vigor, allargant-les tant com calgués per recuperar els diners que les universitats es comprometien a avançar en el termini de sis mesos.111 Així, tot seguit, l’infant marxà a l’Aragó per tal de fer peticions particulars a les universitats, les aljames i les senyories eclesiàstiques, de les quals, en conjunt, obtingué la promesa d’uns 800.000 s.112 Al mateix temps, encara a Calataiud, a mitjan abril aprovà un subsidi del regne de Mallorca fixat en 400.000 s., que s’havien de recaptar, igualment, per imposicions.113 De forma paral·lela, el rei escrigué des de Càller als seus homes a València per tal que aconseguissen diners de dues fonts bàsiques: la venda de les imposicions dels damnificats per la Unió i l’avançament del monedatge, un tribut periòdic que s’havia de pagar uns mesos després. Així, a finals de març informà el conseller Joan Escrivà i els canvistes Arnau de Valleriola i Jafudà Alat Giuseppe Meloni, Genova e Aragona, vol. I, p. 213; vol. II, p. 27. ACA, C, reg. 1401, f. 52r-v (24.II.1354); cf. Giuseppe Meloni, Genova e Aragona, vol. II, pp. 32-34. 110 Pel que fa a Aragó, el Consell reial convocà una assemblea en març, tot i que finalment fou sobreseguda: Manuel Sánchez Martínez, «El reino de Aragón», p. 494. Quant a València, el vicealmirall Berenguer de Ripoll, el jurista Arnau Joan i el procurador del regne García de Lóriz llegiren una carta del rei al Consell municipal de València en què demanava la seua ajuda per tornar de Sardenya: AMV, MC, A-11, mà 2.ª, ff. 45v-46r (19.II.1355). 111 Les condicions del subsidi foren modificades posteriorment, en juliol, però no així la quantitat concedida: Manuel Sánchez Martínez, «Corts, parlaments y fiscalidad», pp. 266-267; Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat, doc. XV (17.III.1355) i XVI (13 i 14.VII.1355). 112 ACA, C, reg. 981, ff. 91v-93v (1.VI.1355). 113 ACA, C, reg. 1401, f. 65r-v (19.IV.1355). Aquest subsidi, sumat als anteriors, féu esclatar el malestar social a la ciutat de Mallorca, on, segons informava un oficial reial, es feien «aplechs e ajusts a l’alberg de Jacme de Vedrenyans», que concitaven el poble contra els jurats i els prohoms de la capital, «dién e escampan contra ells diverses verses, ço és, que·ls dits jurats e prohòmens qui ara són e aquest estament, desfan la terra, e que, mentre lo regiment sia en mà de cavallers e de ciutadans, que·ls dits jurats e prohòmens no faran sinó ço que la nostra cort voldrà»: ACA, C, reg. 981, f. 114r-v (1.VII.1355). L’informe incloïa, fins i tot, un dels versos: «Ara l’havets, lo regiment dels cavallers e dels ciutadans, han-vos treta de les caxes tota quanta moneda havíets e la roba de les cases, e ara us partien vostres fills e vostres germans, e trameten-losnos morir en Cerdenya, e no morran en fet d’armes, mas que·ls lexaran morir de fam. No roman àls huymés sinó que us hi trameten vós e vostres mullers, veus los jurats com desfan les nostres franqueses? Perquè valdria més que nós hi donàssem consell, cor ells no desigen àls sinó despoblar tota la terra». 108 109
50
Vicent BAYDAL
zar que havia decidit vendre l’anualitat de 1356-1357 de les cises esmentades i que es quedaria la totalitat del preu, suspenent les pagues dels damnificats fins l’any següent. D’aquesta manera, amb els diners obtinguts, podria fer paga «a la gent de caval e de peu i deixar ben fornits de hòmens de armes e de viandes» els castells reials de Sardenya. Al mateix temps, el monarca escrigué al tresorer Bernat d’Olzinelles i als dos encarregats d’efectuar la venda, l’escrivà del mestre racional Bernat Descoll i el conseller reial Arnau Joan, adjuntant-los 10 cartes de creença amb el destinatari en blanc per tal que ells mateixos hi escriguessen els noms d’aquells damnificats «dels quals entendrets que hagen mellor voler al nostre servey e qui mils hi puguen ajudar».114 Es tractava, doncs, de convèncer-los per tal que deixassen de cobrar les indemnitzacions corresponents a aquella anualitat, una qüestió cabdal: «si no·s fahia aquella diligència e leyaltat que·s cové, lo senyor rey hi poria pendre gran dampnatge per ço con és major cosa que les altres, e en la qual se pot fer major frau».115 Per això, el Cerimoniós insistí al tresorer en què havia d’actuar en coordinació amb Valleriola i Alatzar, que, com hem vist, eren els qui havien gestionat el procés d’adquisició de drets d’indemnització. Així ho explicava també, ja en abril de 1355, a Descoll i Joan —«aquest fet és gros e d’aquest entén haver molta moneda»— en ordenar-los els passos a seguir. Primer havien de consultar amb Alatzar, jueu de la ciutat de València, «qui sap molt en lo fet de les dites imposicions», quina seria la manera «pus profitosa e pus spetxada» per vendre-les: al comptat —a manvés— o a terminis —«la meytat de mes en mes e l’altra per terces, segons que és acostumat». Però, en tot cas, com que el preu no s’ingressaria íntegrament ipso facto, la segona consulta a realitzar, juntament amb Arnau de Valleriola, el canviador de les imposicions, giraria entorn de la via «pus profitosa» per aconseguir tots els diners d’immediat: rebre préstecs de diverses persones assignant la seua devolució al preu assegurat pel comprador en la taula de Valleriola o «percassar e manlevar a mogubell la dita quantitat», és a dir, mitjançant dipòsits de deute tornats pel rei a curt termini. Fos com fos, el Cerimoniós demanava que el preu de la venda assolís un mínim de 300.000 s., «car entany ne foren haüdes a diners manvés XIIII mil lliures barceloneses e havia-hi anar tro al dia que·ls compradors cullissen I any e mig, e ara no y a anar sinó un any».116 Finalment, però, acabà obtenint aquella mateixa quantitat, això és, 280.000 s., que pagà el mercader de València Pere Arrufat.117 ACA, C, reg. 980, ff. 27v (22.III.1355), 30v (23.III.1355). ACA, C, reg. 980, ff. 40r-41r (23.III.1355); reg. 981, ff. 43v-44v (24.III.1355). 116 ACA, C, reg. 980, ff. 44r-45r (5.IV.1355). Sobre els referits mogubells vegeu: Germán Navarro Espinach, «Las elites financieras de la monarquía aragonesa entre Juan I y Alfonso V (1387-1458)», e-Spania 20 (2015), p. 5. 117 ACA, C, reg. 1401, ff. 108v-112r (10.VI a 27.VII.1355). 114 115
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
51
En aquest preu s’incloïen els 30.000 s. anuals que pertanyien a la ciutat de València en la imposició, els salaris de 10.220 s. i les restitucions que s’haguessen de fer als eclesiàstics. Amb tot, la resta seria íntegra per al rei, ja que, com havia ordenat, totes les indemnitzacions havien de quedar interrompudes durant aquella anualitat. De fet, el monarca havia obtingut ja el permís de la major part dels generosos per tal de procedir a la suspensió, tot i que encara en quedaven alguns —«los quals són fort pochs en quantitat e en nombre»— que es negaven, per la qual cosa Bernat Descoll i Arnau Joan reberen novament l’ordre de convèncer-los.118 Així, finalment en el contracte de compravenda es pogué explicitar que les imposicions es venien «quitias, franchas et immunes ab omni onere debitorum et qualibet alia obligacione», amb la voluntat de tot el General del regne de València reunit en Consell, segurament a instàncies de l’infant Pere, que en el moment d’efectuar-se el negoci, en juny de 1355, era a la capital valenciana. D’aquesta manera, els diners promesos per Arrufat —que ja havia intervingut en la compra de les imposicions de 1354-1355— servirien per obtenir crèdit i aquest, en forma de moneda comptant i sonant, havia de ser transferit a Sardenya, amb «les galees qui de present deuen venir».119 No obstant això, les necessitats financeres del Cerimoniós eren tan grans que també hagué d’encarregar als mateixos Olzinelles, Descoll i Joan que, d’una banda, agafassen els diners assignats a pagar les voluntats testamentàries de Jaume II i Alfons el Benigne i, d’una altra banda, demanassen una anticipació dels propers monedatges d’Aragó i de València, que en aquest darrer cas s’havia de pagar a penes uns mesos després, a partir de setembre de 1355. La idea era la mateixa que en el cas de les imposicions, és a dir, obtenir «manleutes e préstechs sobre la moneda del dit morabatí, a les quals la dita moneda del dit morabatí sia obligada».120 En relació amb això, el rei proposà al tresorer que «del morabatí del regne de València se deguessen fer II collites, la una que fos comanada a n’Arnau Johan, doctor en leys, e l’altra que fos comanada a·n Bernat Riba, los quals cascun d’aquells hi porien fer bon préstech».121 En darrer terme, però, la col·lecta fou encarregada al mateix Arnau de Valleriola, de manera que la gestió del tribut fou posada directament en mans d’un canvista. En conseqüència, malgrat que la recap ACA, C, reg. 980, ff. 44r-45r (5.IV.1355). ACA, C, reg. 980, f. 45r (23.III.1355). Segons el contracte, Arrufat pagaria 120.000 s. d’immediat, 100.220 s. en agost i la resta en finalitzar la recaptació. És per això que s’havien de cercar préstecs o mogubells per reunir abans tots els diners. 120 ACA, C, reg. 980, f. 28r-v (24.III.1355). 121 ACA, C, reg. 981, f. 39r-v (30.III.1355). De fet, Arnau Joan s’havia encarregat de recaptar el darrer monedatge valencià, que havia rendit 116.095 s.: ACA, C, reg. 1314, f. 17r-v (30.IX.1349); RP, MR, Llibres d’albarans, núm. 642, ff. 321v-325r. 118 119
52
Vicent BAYDAL
tació no començà fins a les darreries de l’any, possiblement Valleriola, del seu propi o a través de préstecs assignats sobre la col·lecta, pogué avançar part dels diners previstos.122 Per tant, com estem veient, l’engranatge financer de la hisenda reial depenia de l’existència continuada de fonts de recursos fiscals sobre les quals assignar la devolució dels préstecs demanats, especialment en moments de tanta urgència com els de 1355. Així les coses, a banda de la venda de les imposicions dels damnificats i de la col·lecta del monedatge, l’infant Pere acudí al regne de València per tal de demanar noves ajudes. El 19 de maig convocà síndics a la capital, «pro felici regressu domini regis ab insula Sardinie»,123 i a penes un parell de setmanes després comissionà els encarregats de rebre les quantitats promeses per algunes viles: 7.000 s. de Castelló de la Plana, 6.000 s. de Vila-real, 3.500 s. d’Alpont, 2.100 s. d’Ontinyent, 2.000 s. de Penàguila, 1.200 s. de Bocairent i 1.000 s. de Xixona.124 A banda, com es pot observar en la Taula 2, també sabem que Morella havia de pagar 50.000 s., Morvedre 20.000 s. i Alzira 15.000 s., amb la particularitat en els casos morellà i alzireny que les sumes podrien recaptar-se «per modum imposicionis vel cabeçagii aut alias», és a dir, mitjançant impostos indirectes o també directes.125 Per afegiment, segons havia ordenat el rei, es demanaren, «sots pena del cap a perdre», diversos «hòmens e gent menuda de cascuna vila e loch real del regne de València que basten l’armament de les dites V galees».126 Així, segons sabem, es requeriren més de 400 homes dels nuclis reials per a l’armada, a banda de molts altres que habitaven en llocs costaners i dels ordes eclesiàstics.127 A més a més, també es realitzaren les usuals aportacions de les minories ètniques, que en el cas de l’aljama de musulmans de Xàtiva continuà recaptant-se, com en el subsidi anterior, «per modum sise 122 El producte final fou molt semblant a l’anterior: 126 045 s. 6 d.: ACA, RP, MR, Llibres d’albarans, núm. 644, ff. 6r-8v. Sobre la comissió inicial i el cobrament, que a la ciutat de València s’endarrerí encara fins a 1356 amb llicència reial, vegeu: ACA, C, reg. 1401, f. 143v (27.VIII.1355); AMV, MC, A-12, f. 59r (19.X.1355); ACA, C, reg. 1314, ff. 52r-53v (11.I.1356). D’altra banda, a aquesta recaptació de Valleriola pertany el primer quadern amb les llistes de taxats pel morabatí que es conserva, la qual fou estudiada per Josiah Cox Russell, «The medieval monedatge of Aragon and Valencia», Proceedings of the American Philosophical Society 106/6 (1962), pp. 483-504. 123 ACA, C, reg. 1401, ff. 78v (19.V.1355) i 86v (2.VI.1355). Únicament hem localitzat cartes a eclesiàstics i aljames, però probablement també foren convocades les universitats reials, ja que de seguida començaren a demanar-se els auxilis acabats de concedir. 124 ACA, C, reg. 1401, f. 86v (2.VI.1355). 125 ACA, C, reg. 1401, ff. 96r (26.VI.1355), 114v (16.VIII.1355) i 116r (20.VIII.1355). En el cas d’Alzira, en el qual, com hem vist, sembla que les imposicions havien arribat a una situació pràcticament de col·lapse, la col·lecta acabà fent-se per cabeçatge, «ut pretenditis minus dampnum ab eadem universitate»: ACA, C, reg. 1401, f. 116v (20.VIII.1355). 126 ACA, C, reg. 981, f. 92r (1.VI.1355). 127 ACA, C, reg. 1401, f. 86v (2.VI.1355), ff. 98v-99r (7.VII.1355). Vegeu les peticions d’un o dos homes «sabents en fet de mar» a 64 llocs de la marítima valenciana en: Ibidem, ff. 80v-81r (29.V.1355).
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
53
vel imposicionis».128 En aquest sentit, fins i tot el magnat Lope de Luna sol· licità al rei una llicència per «metre e posar imposicions en los lochs que·l dit comte ha en regne de València a II anys», cosa que dóna una bona mostra de l’extensió de la fiscalitat indirecta en l’àmbit local que significaren aquestes campanyes.129 I, ultra tot això, el Cerimoniós hagué de continuar alienant patrimoni propi, com ara el mer imperi dels castells de Torres Torres i Serra i l’alqueria de Fondos per 10.000 s.130 Com era usual, l’auxili més important del regne de València havia d’obtenir-se de la capital, de manera que l’infant Pere, també en maig de 1355, reiterà la petició genèrica que havien fet uns mesos abans dos enviats seus.131 Tanmateix, el Consell municipal, urgit pels deutes contrets amb el canvista Jaume Donat —uns 140.000 s.—, havia decidit realitzar una nova talla en la qual es «poguessen taxar los nobles, cavallers, generoses, clergues, juheus et sarrahïns de la ciutat de València et de la contribució et terme de aquella».132 I, com els nobles es negaven a pagar, els prohoms urbans al·legaren davant l’infant que només farien l’ajuda si al llarg del mes de maig els obligava a contribuir de la mateixa forma que feien els ciutadans l’esmentada urbs, és a dir, no com el comú, incloent les cases i terres, sinó unicament pels béns mobles.133 Amb tot, a mitjan juny la qüestió encara no s’havia resolt i els dirigents valencians insistiren en què «la ciutat no poria prometre alcuna cosa tro hagués sabut si los dits cavallers e generosses pagarien ab la dita ciutat o no».134 Uns dies després, davant la impaciència del rei que sol·licitava imperiosament els diners, s’arribà a un acord: en primer terme, el lloctinent del governador sol·licità 200.000 s., que la comissió de 22 prohoms triada per a negociar aconseguí rebaixar fins a 150.000 s., a recaptar mitjançant la Ibidem, f. 86r (2.VI.1355). ACA, C, reg. 980 f. 81v (30.V.1355). Segurament, les imposicions havien de destinar-se en part a pagar el dot de 500.000 s. de la dona de Lope de Luna, la infanta Violant d’Aragó, que, després de la mort d’aquesta en 1353, havia de retornar a Pere el Cerimoniós, car era l’hereu d’aquesta. Així, Luna, que ja havia pagat 210.000 s., es comprometé a pagar els 290.000 s. que faltaven de la següent manera: 130.000 s. al comptat, 80.000 s. transferint al rei cartes debitòries que tenia assignades sobre les imposicions dels damnificats del regne de València, 40.000 s. obligant la universitat de Paterna i el morabatí dels seus llocs valencians i altres 40.000 s. descomptant-los d’allò que la cort reial li devia: ACA, C, reg. 981, ff. 95v-97r (30.V.1355). 130 ACA, C, reg. 1401, ff. 82v-84v (17.V.1355). 131 AMV, MC, A-11, mà 2.ª, ff. 45v-46r (19.II.1355) i 54v-55r (11.V.1355). 132 AMV, MC, A-11, mà 2.ª, ff. 54v-55r (1.IV.1355) i 51r-52r (24.IV.1355). A més de procedir a la talla, es recorria a les manlleutes, a la venda de les imposicions pròpies de la ciutat i a l’especulació amb béns comprats per revendre. 133 Els del Consell argumentaven que els deutes del comú havien estat adquirits no per qüestions urbanes, sinó «per los dons e ajudes fetes al dit senyor rey per rahó de la guerra dels genoveses», per la qual cosa, com a contribució feta al rei, els cavallers no havien de quedar exempts: AMV, MC, A-11, mà 2.ª, ff. 56v-58v (12.V.1355). 134 AMV, MC, A-12, ff. 7v-8r (16.VI.1355). 128 129
54
Vicent BAYDAL
talla prevista. No obstant això, quatre dies més tard el mateix oficial tornà a demanar la quantitat inicial íntegra, indicant que la meitat es recaptaria «per imposició imposadora o afigidora sobre aquelles coses que ben seria vist als jurats e XXII prohòmens», i que l’altra meitat s’aplegaria per sou e per lliura, incloent-hi els «cavallers e generosos e ciutadans», segons establia el privilegi de 1252 que regulava les contribucions reials i veïnals de la ciutat.135 Taula 2. Contribució de les universitats reials valencianes als subsidis de 1353-1355 (en sous)136 Nucli València Morella Alzira Morvedre Castelló de la Plana
feb. 1353
nov. 1353 feb. 1354
120.000
200.000
200.000
44.000 15.000 15.000
60.000 18.000 20.000
? 11.000 ?
10.000
?
25.000
oct.-nov. maig-juny Total 1354 1355 200.000 200.000 1.000 000 + 80.000 ? 50.000 154.000 ? 15.000 59.000 ? 20.000 55.000 ?
2/3 imposic. 2.n any 2/3 parts íntegre i del 3r any 10.000 Vila-real per 3 anys (4.066 s.) incrementat (4.066 s.) 2/3 imposic. 2/3 parts Borriana per 3 anys 6.000 s. del 3r any ? (4.280 s.) (4.280 s.) Alpont 3.000 ? 5.000 ? ? ? 2.000 ? Ontinyent Penàguila 2.000 ? ? ? Bocairent ? 1.200 1.000 ? Biar ? 1.500 1.200 ? Castellfabib 2.500 ? ? ? Ademús 2.000 ? ? ? Castalla ? 1.500 ? ? Xixona ? ? ? ? Xàtiva ? ? ? ? Total 213.500 302.200 253.546 290.000 conegut
7.000
42.000
6.000
< 24.132
?
< 14.560
3.500 2.100 2.000 1.200 ? ? ? ? 1.000 ?
11.500 4.100 4.000 3.400 2.700 2.500 2.000 1.500 1.000 ?
307.800 1.381.392
AMV, MC, A-12, ff. 10v-11v (22.VI.1355) i 15v-16r (26.VI.1355). Dades procedents dels registres Armate de la Cancelleria reial corresponents a aquestes campanyes: ACA, C, regs. 1399-1401, passim. 135 136
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
55
En conseqüència, d’un cantó s’afegiren noves cises sobre les ja existents i s’encarregà la seua venda d’immediat,137 i, d’un altre cantó, la ciutat obtingué diverses disposicions en favor de la contribució dels cavallers. En primer lloc, es ratificà i perpetuà una ordenació temporal que havia estat concedida en les Corts de 1342 per tal que aquells que fossen nomenats cavallers però no prenguessen el cinyell militar i actuassen com a tals en el termini d’un any no accedissen a l’exempció fiscal corresponent.138 Així mateix, també es promulgà una provisió que recordava que els cavallers urbans havien de tributar en les contribucions directes pels seus béns mobles, tant pels que haguessen tingut fins a aquell moment com pels que adquirissen en el futur.139 De fet, en un principi els cavallers accediren a posar en poder del governador tots els béns contributius en la talla estipulada, però posteriorment es negaren a assegurar la quantitat del subsidi que els pertocava i tractaren d’obtenir del rei el sobreseïment en la contribució.140 No coneixem la resolució de la impugnació cavalleresca, però el conflicte és indicatiu de la tendència a la qual empenyia l’increment de la pressió fiscal: la necessitat de fer contribuir tothom de manera generalitzada en els subsidis pagats al monarca. En relació amb això, els dirigents de la ciutat de València també tractaren que els eclesiàstics pagassen en l’esmentada col·lecta per aquells béns de reialenc que havien arribat a les seues mans a través d’institucions pietoses. En concret, els doctors en lleis del Consell municipal dictaminaren que aquells béns restaven obligats a pagar segons els furs, de manera que haurien de contribuir en la talla en vigor.141 Amb tot, en el fons es tractava de la represa d’un enfrontament crònic que s’arrossegava des de molt de temps abans i que acabà resolent-se a penes dos anys després, mitjançant una avinença entre el rei i el bisbat de València.142 Segons aquesta, a partir de llavors els eclesiàstics podrien posseir «franchs e liures» tots els béns procedents del reialenc que haguessen obtingut com a resultat de «benifets, capellanies, làntees, aniversaris, dobles e almoynes e en altres qualssevol pi137 L’increment de les tarifes consistia en el doble de taxa per a tots els blats, 8 d. més per lliura de vi, 6 d. més per lliura de draps i 1 d. més per lliura de carns: AMV, MC, A-12, f. 23v (6.VII.1355). 138 AO, Pere el Cerimoniós, 2.ª numeració, LXXV (11.VII.1355). 139 AO, Pere el Cerimoniós, 2.ª numeració, LXXVI (14.VIII.1355). 140 AO, Pere el Cerimoniós, 2.ª numeració, LXXVI, f. 26r (4-IX-1355). A mitjan octubre el Consell hagué d’enviar una missatgeria al rei «per deffendre la sentència que la ciutat havia obtenguda contra los cavallers e generoses, com se digués que·ls cavallers havian haüda carta de sobresehiment que no fos procehit contra ells en collir lo sou e lliura»: AMV, MC, A-12, f. 32r-v (14.X.1355). En desconeixem, però, el resultat. 141 AMV, MC, A-12, ff. 36v-37r (18.IX.1355). 142 La ciutat de València i el bisbat ja havien estat enfrontats per la mateixa qüestió en 1315: ACA, C, reg. 156, ff. 230v-231r (5.IX.1315).
56
Vicent BAYDAL
adoses coses».143 Així, a canvi d’uns 80.000 s. el monarca féu creu i ratlla en aquell conflicte, puix tot el patrimoni en discussió passà en alou a l’Església, exempt i sense que pogués considerar-se de reialenc mai més.144 Amb tot, en 1355, abans d’arribar a aquell acord, la universitat de València encara tractava de fer contribuir l’Església pels seus béns de reialenc, cosa que també era indicativa de la voluntat d’estendre la base dels contribuïdors en la fiscalitat motivada per les empreses monàrquiques, un fenomen que es consolidaria molt poc després, amb la creació de les Diputacions del General durant la guerra contra Castella. No debades, les dificultats per reunir els diners necessaris per garantir la tornada de Pere el Cerimoniós de Sardenya foren enormes. Tot i l’ampla i intensa mobilització de peticions desplegada entre les universitats reials i els eclesiàstics de la Corona, a l’altura de juliol de 1355 el tresorer únicament havia pogut esmerçar 200.000 s. en cinc galeres i reunir uns altres 90.000 s., que enviava llavors a l’illa. Consegüentment, el rei li recriminà la ineficàcia, puix considerava que, amb els diners de les imposicions valencianes, de les demandes aragoneses, dels monedatges aragonès i valencià, de les rendes del Rosselló i d’altres fonts, podia haver obtingut ja una quantitat molt major, comminant-lo a cercar 200.000 s. més per via de manlleutes.145 Tot plegat, doncs, els ingressos del monarca eren lents i escassos per tal de mantenir un ritme de despesa com el de 1353-1355, el qual, no obstant això, es veié superat molt prompte, en començar la guerra de Castella l’any següent. En conseqüència, calgué recórrer a noves fórmules per incrementar la quantitat i la rapidesa dels recursos obtinguts, la qual cosa passà per la contribució de tots els estaments i la diversificació de les formes fiscals i financeres mitjançant les quals es recaptaven els diners, de manera que, a banda de les imposicions, acabaren apareixent uns nous impostos comuns, les generalitats. En tot cas, pel que fa a l’expedició sarda, finalment Pere el Cerimoniós, malgrat les dificultats, pogué abordar el viatge de tornada en setembre de 1355.146 Així, encara que l’estiu següent hagué de tornar a enviar un petit exèrcit de 10 galeres i 120 homes a cavall per tal de recuperar Casteldoria,
143 ACA, C, reg. 906, ff. 91r-96v (8.VIII.1361). L’avinença fou signada per Arnau Joan en nom del rei i els representants del bisbat i el capítol de València el 28 de juny de 1358, en el context de la primera treva de la guerra dels Dos Peres. 144 Els diners a pagar eren uns 10.000 s. que en teoria havien de ser restituïts als eclesiàstics de l’anualitat de 1357 de les imposicions dels damnificats per la Unió, més 17.408 s. 11 d. que mancaven a restituir pel mateix concepte d’altres anualitats, 16.000 s. que el rei devia al bisbat i 35.000 s. més que el bisbe pagaria al monarca. 145 ACA, C, reg. 981, ff. 117r-118r (7.VII.1355). 146 Giuseppe Meloni, Genova e Aragona, vol. II, pp. 57-72.
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
57
que havia estat ocupat, la qüestió sarda passà per complet a un segon pla.147 No debades, a partir d’agost de 1356 i fins a la primavera de 1366 tota l’atenció del monarca estigué centrada en la guerra contra Pere el Cruel. Conclusions Com ja apuntà Manuel Sánchez Martínez per al cas català, també en el cas valencià l’elevada pressió fiscal vinculada a les campanyes sardes de mitjan dècada de 1350 produí l’acceleració d’una sèrie de transformacions que acabaren consolidant-se molt poc després, amb la guerra de Castella. En primer lloc, l’augment del ritme i la quantitat total de les peticions és evident si els comparem amb altres campanyes de perfil més habitual, com les de 1338 i 1339, quan els nuclis reials pagaren 186.500 s. cada any, o fins i tot amb moments d’intensa despesa bèl·lica, com les campanyes d’ocupació del Rosselló de 1344 i 1345, en què la contribució del mateix estament s’elevà per damunt dels 500.000 s. anuals. En aquesta ocasió les universitats reials pagaren un total mínim d’1.381.392 s. en cinc subsidis promesos al llarg de dos anys i quatre mesos, entre febrer de 1353 i juny de 1355, a un ritme de vora 600.000 s. anuals, una xifra que sens dubte fou major, ja que, a diferència de les altres campanyes esmentades, desconeixem les quantitats promeses per un bon grapat de localitats, algunes d’elles tan importants com la ciutat de Xàtiva. Així mateix, la intensificació de la pressió fiscal també es manifestà en les demandes realitzades a tots els estaments. Si bé al regne de València la noblesa no havia contribuït conjuntament des del donatiu de 1340-1342,148 ara s’encarregà del manteniment de dues galeres, alhora que els membres de l’estament eclesiàstic prometeren nombroses i continuades ajudes. De fet, tot i que el marge per a la negociació política, que el Cerimoniós havia tractat d’evitar al territori valencià des de la fi de la revolta de la Unió, fou encara escàs, s’hagué d’obrir de forma parcial. Primerament el monarca hagué de fer concessions a la ciutat de València, que era la principal aportadora de recursos econòmics del regne. A continuació, per evitar possibles problemes successoris, els estaments s’hagueren de reunir novament en Corts, per tal 147 La contribució catalana a aquella armada ha estat estudiada per Manuel Sánchez Martínez, «El realengo en la financiación de la campaña a Cerdeña de 1356», Acta historica et archaeologica mediaevalia 26 (2005), pp. 493-514. Quant a la valenciana, el monarca convocà síndics de les ciutats i les viles reials a Sant Mateu i, per separat, els requerí demandes per tal de pagar el matrimoni de la infanta Joana i enviar el socors esmentat a Sardenya. Sabem, per exemple, que València prometé 100.000 s., Xàtiva 13.000 s., Alzira 7.000 s. i Borriana 4.000 s., recaptats en general «per modum imposicionis»: ACA, C, reg. 898, f. 249r (14.IV.1356); reg. 1403, ff. 27r (15.IV.1356), 28r-v (12.IV.1356), 29r (16. IV.1356). 148 Vicent Baydal Sala, Els orígens de la revolta, pp. 175-188.
58
Vicent BAYDAL
de jurar l’infant Joan com a hereu de la Corona. I, al remat, aquestes dues tendències a la contribució de la globalitat dels estaments i la reobertura de les negociacions politicofiscals es conjugaren durant la guerra de Castella per donar pas a l’establiment d’una fiscalitat general aprovada per tots en les reunions de Corts. D’altra banda, la superposició de pagaments, afegida en el cas valencià a les imposicions aplicades com a càstig contra els nuclis unionistes, féu elevar els deutes municipals fins a cotes que impulsaren, en primer lloc, a allargar, incrementar o establir noves imposicions i, finalment, a recórrer a noves formes de finançament com la venda de censals i violaris. Així es documenta ja des d’inicis de la dècada de 1350 en algunes viles com Castelló de la Plana, Alzira i Alpont, i el mateix camí seguí la ciutat de València, que, a banda d’intentar fer contribuir als cavallers i eclesiàstics de l’urbs, també acabà acudint a la venda de rendes en nom de la universitat. Per bé que en la dècada de 1340 s’havia pogut eixugar l’escalada del deute mitjançant altres vies,149 la que es produí ara, rematada per la que es generaria durant la immediata guerra contra Pere el Cruel, originà la primera venda documentada d’un censal per part de la capital, en febrer de 1356, tot just després de l’expedició sarda de Pere el Cerimoniós.150 Com explicà detalladament Juan Vicente García Marsilla, es tractava d’un censal venut al vicealmirall reial Berenguer de Ripoll per valor de 112.000 s., provinents del botí d’una expedició contra els genovesos. Així, amb els diners obtinguts el municipi pogué alleugerir els deutes adquirits amb els canvistes Guillem Abelló i Jaume Donat, però continuà devent uns 560.000 s. a molts altres creditors.151 Amb tot, l’operació censalística era encara contemplada com una opció provisional, puix a penes vuit mesos després, en octubre de 1356, es tractà de tornar el capital amb els diners de la venda de dues anualitats d’unes imposicions urbanes.152 Tanmateix, l’inici del conflicte amb els castellans obligà a revocar aquella assignació i a desviar el preu obtingut als afers bèl·lics, de manera que s’hagueren de continuar venent censals i reconvertint deutes en rendes d’aquell tipus, especialment a partir de 1358.153 D’aquesta manera, tant les imposicions com el deute públic en forma de censals acabaren per convertir-se en elements estructu Ibidem, pp. 232-249. AMV, MC, A-12, ff. 62r-63v (12.II.1356), transcrit per Juan Vicente García Marsilla, Vivir a crédito, pp. 250-251, nota 35. Vegeu també: Andrés Díaz Borrás, «La primera operación de censales realizada por la ciudad de Valencia (1350-1356)», dins II Congreso de jóvenes historiadores y geógrafos, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1993, pp. 111-116. 151 AMV, MC, A-12, f. 70v (29.IV.1356). 152 AMV, MC, A-12, mà 1.ª, ff. 32v-34r (5.X.1356). 153 Juan Vicente García Marsilla, Vivir a crédito, pp. 253-255. 149 150
L’APORTACIÓ FISCAL VALENCIANA A LES CAMPANYES SARDES DE 1353-1355
59
rals de la hisenda municipal de València, un fenomen que s’estava estenent precisament llavors i que aviat assolí un caràcter general. En definitiva, com hem tractat de mostrar, la «gran pressió fiscal» de les campanyes sardes de 1353-1355 esdevingué l’avantsala i un dels factors catalitzadors de les transformacions que s’acabaren per consolidar tant al principat de Catalunya com al regne de València durant els anys immediatament posteriors.
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV): EL PROCEDIMENT ADMINISTRATIU DELS SUBSIDIS EXTRAORDINARIS* Esther Redondo García Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni. Generalitat de Catalunya
Introducció Les estructures administratives de l’antiga Corona d’Aragó sempre foren complexes. Arran de l’ordenació de la cancelleria reial a l’època de Jaume II, les esmentades estructures van experimentar un alt grau de sofisticació, que va culminar durant el llarg regnat de Pere el Cerimoniós. A causa de la gran necessitat de diners per finançar les nombroses guerres a les que es va veure abocat aquest monarca, es va crear un nou sistema fiscal —tant ordinari com extraordinari— molt sofisticat i amb uns mecanismes molt concrets de gestió que es van anar perfeccionant al llarg del temps. Els coronatges i els maridatges, demanats amb motiu de la coronació del rei o dels matrimonis tan d’ell com dels seus fills i filles, són un exemple de subsidis extraordinaris que veuen fixar els seus procediments al llarg dels segles xiv i xv.
* Aquest article s’inscriu dins del projecte d’investigació «La conyuntura económica y demográfica en Catalunya a fines de la época medieval: análisis crítico de los indicadores fiscales y financieros» (ref. HAR2014-54205-C2-1-P), i s’ha realitzat en el marc del Grup de Recerca Consolidat «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval» (2017 SGR 1068). Sigles utilitzades: ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; ACSG = Arxiu Comarcal de la Segarra; ACTE = Arxiu Comarcal de les Terres de l’Ebre; ADG = Arxiu Diocesà de Girona; AEV = Arxiu Episcopal de Vic; AHCB = Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; AHPB = Arxiu Històric de Protocols de Barcelona; AHT = Arxiu Històric de Tarragona; AMV = Arxiu Municipal de Vic; ARM = Arxiu del Regne de Mallorca; ARV = Arxiu del Regne de València; C = Cancelleria; MR = Mestre Racional; MR = Mestre Racional; Reg. = Registres; RP = Real Patrimoni; sb. = sous barcelonesos; sj.= sous jaquesos; sv. = sous reials de València.
62
ESTHER REDONDO GARCÍA
Amb aquest treball intentarem presentar els inicis i l’evolució del «procediment administratiu» que es conforma al voltant de les demandes i la percepció de coronatges i maridatges a la Corona d’Aragó. Tot el procés havia de seguir unes etapes molt concretes, des de les pròpies demandes i nomenament dels comissaris fins a les auditories de comptes que aquests havien de presentar al mestre racional. Cada pas generava una documentació amb unes tipologies ben determinades, tant a l’administració reial com a les administracions locals. Sense perdre la perspectiva de la documentació generada per les comunitats que havien de contribuir en aquests subsidis, aquest treball se centrarà en l’estudi de la documentació custodiada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, gran part de la qual es conserva al fons de Reial Patrimoni. Coronatges i Maridatges Coronatges i maridatges eren subsidis extraordinaris que el rei reclamava amb l’excusa de sufragar les despeses que generaven les cerimònies i celebracions realitzades en el moment d’una coronació reial o dels casaments dels reis, del primogènit o de les infantes. El subsidi demanat podia servir per sufragar les celebracions motivades per l’esdeveniment, per fer front a una part del dot assignat a la núvia, o potser per a qualsevol altra mena de despeses relacionades amb l’enllaç (en cas de maridatge) o amb la coronació (en cas de coronatge). Però també es podia demanar aprofitant l’ocasió de matrimoni o coronació, amb la intenció final d’emprar els diners en algun altre motiu no relacionat amb aquests esdeveniments, com podia ser una guerra o alguna ambaixada, etc. Aquests tipus d’impostos extraordinaris es coneixen a la Corona d’Aragó des de finals del segle xiii, encara que les demandes per coronacions i matrimonis es limitaven a ciutats i viles de jurisdicció reial i eclesiàstica.1 Subsidis associats amb la qüèstia
A l’igual que altres subsidis extraordinaris, coronatges i maridatges estaven associats a la qüèstia. La qüèstia era un tribut senyorial consolidat a finals del segle xiii que el monarca exigia a totes les unitats de població 1 Roser Salicrú i Lluch, «Les demandes de la coronació de Ferran d’Antequera i d’Elionor d’Alburquerque al Principat de Catalunya. Una primera aproximació», dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), Fiscalidad real y finanzas urbanas en la Cataluña medieval, Barcelona, CSIC, 1999, p. 78, nota 4. No és fins el segle xv que es comencen a emprar els mots maridatge i coronatge per denominar aquests subsidis.
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV)...
63
reials (ciutats, llocs i viles reials) que no estiguessin expressament exemptes per carta de població o algun tipus de franquícia.2 En cas que el rei volgués percebre una quantitat suplementària juntament amb la qüèstia o inclús rebre ajuda econòmica a llocs que n’estaven exempts, es veia obligat a negociar amb els representants de la vila.3 Com a contrapartida, els municipis rebien concessions en forma de privilegis o de confirmació d’alguns ja concedits per monarques anteriors. Així, aprofitant l’obligació que tenien els habitants del domini reial de pagar anualment el tribut de la qüèstia, el rei sol·licitava un subsidi addicional invocant els motius més variats: coronació i matrimoni del monarca, matrimoni de les infantes, expedició militar contra l’Islam, ampliació del domini reial, etc. Aquesta particular dinàmica qüèstia/subsidi o petició d’un subsidi solapat amb la qüèstia, concedia un ampli marge de negociació a les comunitats. En efecte, en tant que la qüèstia era obligatòria, la part corresponent al subsidi podia ser negociada. En conseqüència, cada vegada que es demanava una qüèstia/subsidi a la Corona d’Aragó, els dirigents de les universitates acudien a presència del rei i la Cort i negociaven, amb més o menys èxit, l’abast del subsidi. Les demandes per a la coronació (coronatges) i per al matrimoni del rei o de les infantes (maridatge) entraven dins d’aquesta categoria de qüèstia/subsidi. La vinculació del maridatge amb la qüèstia, almenys dins de Catalunya, tal com ja s’ha apuntat, la trobem des de finals del segle xiii, quan Pere el Gran el va sol·licitar per pagar el matrimoni de les seves filles. No es va tornar a demanar fins a començaments del segle xiv, durant el regnat de Jaume II, amb motiu del matrimoni de les infantes Maria i Constança l’any 1312. En el moment de rebre la subvenció habitual, el rei demanà un suplement afegit amb l’excusa de sufragar l’aixovar i les despeses de les cerimònies. Jaume II va repetir la demanda l’any 1314 amb ocasió del casament de la seva filla Isabel amb Frederic el Bell, duc d’Àustria i Estíria, fill de 2 Sobre la qüèstia vegeu Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, «La Corona en la génesis del sistema fiscal municipal en Cataluña (1300-1360)», dins Manuel Sánchez Martínez, Pagar al rey en la Corona de Aragón durante el siglo xiv, Barcelona, CSIC, 2003, pp. 379-425; Manuel Sánchez Martínez, «Tributos negociados: las “questie”/subsidios de las villas catalanas en la primera mitad del siglo xiv», Anuario de Estudios Medievales 38/1 (2008), pp. 65-99; Manuel Sánchez Martínez, “Questie” y subsidios en Cataluña durante el primer tercio del siglo xiv: el subsidio para la cruzada granadina (1329-1334)», Cuadernos de Historia Económica de Cataluña XV (1976), pp. 11-54; Pere Orti Gost, Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles xii-xiv, Barcelona, CSIC, 2000, pp. 584-591; Max Turull Rubinat, «La hacienda municipal y la tributación directa en Cataluña durante la Edad Media. Planteamiento general», Revista de hacienda autonómica y local XXII (1992), pp. 9-80. 3 Manuel Sánchez Martínez, «Tributos negociados», pp. 5-6.
64
ESTHER REDONDO GARCÍA
l’emperador Albert I. Finalment, el darrer maridatge sol·licitat per aquest monarca fou l’any 1316, en ocasió del seu propi matrimoni amb Maria de Lusignan, germana d’Enric II de Xipre, que era l’hereva de les corones de Xipre i Jerusalem. Alfons el Benigne únicament sol·licità el subsidi en ocasió del seu matrimoni, en segones núpcies, amb Elionor de Castella, portat a terme en 1328. En canvi el seu fill, Pere el Cerimoniós, va recórrer a aquest subsidi en tres de les quatre ocasions en les que va contraure matrimoni: primer amb Maria de Navarra en 1339, després amb Elionor de Portugal en 1347 i també amb Elionor de Sicília en 1349-1350. No va demanar en canvi maridatge quan es va casar amb Sibil·la de Fortià, ja en els darrers anys del seu regnat. Aquest monarca també va intentar obtenir diners per pagar els matrimonis de les seves filles Constança i Joana en torn a 1356, mantenint encara la dinàmica que els associava a la qüèstia. Constança es casà amb Frederic de Sicília, però, en canvi, les negociacions per enllaçar Joana amb Felip, fill del rei de França no van prosperar. Repartiment via fogatge
És important remarcar que la petició de 1356 va ser l’últim cas en què una subvenció extraordinària utilitzant l’excusa de sufragar un maridatge, es veia associada a la qüèstia. Això va ser així perquè en aquell moment un gran nombre de ciutats i viles catalanes havien rescatat ja, mitjançant el pagament de diners, l’obligació de contribuir a la qüèstia. D’altra banda, a partir de 1359 es comença a desenvolupar la nova fiscalitat d’Estat, de manera que les necessitats de diners de la Corona es veien cobertes pels grans donatius negociats en Corts i Parlaments.4 Amb aquesta nova dinàmica, els esforços negociadors es realitzaven en grup i no, com anteriorment, comunitat per comunitat. Així i tot, les necessitats de la Corona creixien i la situació no era la més favorable ja que, en aquella època, els recursos del patrimoni reial estaven molt ressentits i el control de la fiscalitat d’Estat quedava en mans de la Diputació del General i, per tant, al marge del rei.
4 Sobre la Nova Fiscalitat d’Estat vegeu: Manuel Sánchez Martínez, «“Corts”, “Parlaments” y fiscalidad en Cataluña: las “profertes” para las guerras mediterráneas (1350-1356)» i «1289/92 y 1342/44: dos fechas cruciales en la evolución de la fiscalidad real y urbana en Cataluña», ambdós articles dins Idem, Pagar al rey en la Corona de Aragón durante el siglo xiv, Barcelona, CSIC, 2003, pp. 291313 i 315-338 respectivament.
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV)...
65
Malgrat tot, el monarca va intentar construir un «espai fiscal» propi, una «nova fiscalitat reial» que depengués directament de la Corona, la millor expressió de la qual serien els maridatges i coronatges. Des de la desaparició de la qüèstia, si el rei volia percebre aquests subsidis extraordinaris havia de justificar la demanda. D’una banda, feia tots els possibles per a cobrar maridatges, coronatges i subsidis semblants i, d’altra, es trobaven els «contribuents», que ja pagaven grans sumes en la fiscalitat d’Estat i pretenien que totes les contribucions fossin atorgades en el context de les Corts i en cap cas al marge d’aquesta dinàmica. Com ja hem vist, des de mitjan segle xiv se succeïren les demandes d’impostos extraordinaris votats en Corts; els donatius es recaptaven en forma d’imposicions sobre la compravenda i el consum, de duració limitada al temps necessari per reunir la quantitat establerta.5 En torn a 1359, aquest sistema estava pràcticament saturat i es van haver de buscar sistemes alternatius per a la percepció dels donatius. Va ser aleshores quan es va començar a practicar el repartiment via fogatge. Quan un donatiu era atorgat per les Corts i s’establia la quantitat assignada a cada braç, es dividia la suma concedida entre tots els focs censats en cada una de les jurisdiccions que hi contribuïen. Se n’obtenia així una taxa per foc, que era la suma que havia de lliurar cada comunitat en funció de la quantitat i el tipus de focs que la formaven.6 El foc era un concepte fiscal, per tant, el nombre de focs de cada localitat depenia del nivell de riquesa dels seus habitants.7 I així, de la utilització d’aquest sistema va sorgir la necessitat d’elaborar recomptes actualitzats per a poder repartir els diferents subsidis de manera adequada.8 Des de mitjans 5 Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, Parlaments i fiscalitat a Catalunya: els capítols del donatiu (1288-1384), Barcelona, Generalitat de Catalunya-Departament de Justícia, 1997, docs. XXIV i XXV, pp. 469-528 i 543-570. 6 Pere Orti Gost, «Una primera aproximació als fogatges catalans de la dècada de 1360», Anuario de Estudios Medievales 29 (1999), pp. 747-773; «el fogatge no era un impost per si mateix, sinó el mecanisme utilitzat per distribuir els donatius sobre la base del nombre de focs de les comunitats urbanes i rurals», p. 749. 7 Jordi Morelló Baget, «Aproximació a les fonts fiscals de la Catalunya Baixmedieval: llibres d’estimes, valies i manifests», Anuario de Estudios Medievales 22 (1992), p. 430, comenta que només es consigna el titular de cada foc, que no sempre coincideix exactament amb el titular de la propietat, ja que a vegades es desdoblen els focs. Per comptabilitzar un foc, s’havia de residir a la mateixa llar, però hi ha alguns casos en què no funciona exactament així: si en un matrimoni la dona tenia béns propis, llavors els focs comptaven apart, és a dir dos; funcionava igual entre pares i fills quan aquests ja haguessin heretat, però el pare continués posseïnt alguns béns pels què pogués declarar; i també succeïa entre mares vídues i fills majors d’edat, que visquessin a la mateixa casa, però declaressin per separat. Així mateix es podria donar el cas contari, que membres d’una mateixa família visquessin separats, però declaressin junts en un sol foc. 8 A Catalunya coneixem l’existència de fogatges des de l’any 1358, quan el rei va demanar un subsidi a tant per foc i al qual s’observa poca unitat de criteri a l’hora d’elaborar el recompte (vegeu
66
ESTHER REDONDO GARCÍA
del segle xiv i fins els inicis del segle xvi s’elaboraren a Catalunya cinc recomptes de focs, denominats fogatjaments, encara que el més utilitzat va ser el de 1378, que estigué vigent fins el 1496 mitjançant actualitzacions parcials.9 Pere el Cerimoniós va començar a utilitzar també aquest sistema de demandes al marge de les Corts per repartir els subsidis extraordinaris, tals com coronatges, maridatges i algun altre, que sol·licitava als llocs de jurisdicció real i, de manera creixent, també als d’església. Després del maridatge de 1356 —pels matrimonis de Constança i Joana—, Pere el Cerimoniós decidí percebre un altre en 1371 per sufragar les despeses del matrimoni del primogènit Joan. Fins aquell moment no se n’havia demanat mai un maridatge per a l’hereu al tron. El fet que ara el maridatge no es trobés associat a cap altre tipus de contribució i que se li apliquessin els mecanismes de repartiment mitjançant un fogatge, no implica que les comunitats acceptessin de bon grat la situació. Continuava essent necessari negociar-los com en el cas de la qüèstia. Mitjançant l’aplicació d’aquest procediment es van percebre tots els coronatges i maridatges fins a l’època d’Alfons el Magnànim, que van ser en total cinc coronatges i cinc maridatges: – Coronació de Sibil·la de Fortià, quarta muller de Pere el Cerimoniós, entre 1380 i 1383 – Coronació de Joan I, entre 1387 i 1391 – Coronacions de Martí I, en 1398, i de Maria de Lluna, el 1400 – Coronacions de Ferran I i Elionor d’Alburquerque, el 1414 – Coronació d’Alfons el Magnànim i de Maria de Castella, el 1424 – Matrimoni de Joana, filla de Pere el Cerimoniós, amb el comte d’Empúries, entre 1372 i 1373 – Matrimoni d’Elionor, filla de Pere el Cerimoniós, amb Joan, primogènit de Castella, entre 1375 i 1376 l’edició i estudi d’aquest fogatjament a Josep M.ª Pons Guri, «Un fogatjament desconegut de l’any 1358», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona 30 (1963-1964), pp. 323-498). L’any següent, o sigui, el 1359, les Corts de Cervera concediren al rei un donatiu per sufragar la guerra contra Castella. Fou el primer fogatge general a tota Catalunya i va suposar el recompte complet de focs a tot el territori. Es va elaborar a principis de l’any 1360. Amb aquest recompte, es van repartir tots els impostos recaptats segons aquest sistema durant la dècada de 1360, excepte als llocs als quals el número fou revisat en 1365; vegeu Pere Orti Gost, Una primera aproximació, p. 754, i l’edició del fogatjament a Josep Iglésies i Fort, El fogaje de 1365-1370: contribución al conocimiento de la población de Catalunya en la segunda mitad del siglo xiv, Barcelona, Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 1962. El següent recompte general va ser el fogatjament de 1378. 9 Esther Redondo García, El fogatjament general de Catalunya de 1378, Barcelona, CSIC, 2002, pp. 7-8 i 15-19.
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV)...
67
– Matrimoni de Joan, duc de Girona, amb Violant de Bar, entre 1379 i 1380 – Matrimoni d’Elisabet, filla de Pere el Cerimoniós, amb Jaume d’Urgell, entre 1398 i 1400 – Martí I amb Margarida de Prades, el 1409. Al poc temps d’iniciada la recaptació va morir el rei i aleshores es van suspendre les demandes. Els Trastàmara i la Transacció de Sant Cugat
A la mort de Martí l’Humà, la nova dinastia dels Trastàmara no va començar amb bon peu en matèria de fiscalitat. Venien d’un estat, Castella, en que el monarca tenia àmplia llibertat per a imposar, sense veure’s obligat a negociar i a proposar o acceptar contraprestacions per aconseguir que les seves demandes fossin acceptades. A més, probablement durant els dos anys d’interregne, els súbdits s’havien acostumat a viure sense la constant exigència dels subsidis extraordinaris i quan Ferran I intentà reprendre la dinàmica impositiva va resultar encara més difícil negociar amb les diferents comunitats per tornar a la rutina anterior.10 El problema de la nova fiscalitat iniciada per Pere el Cerimoniós a mitjans del segle xiv, al marge del funcionament de les Corts, era que el monarca topava constantment amb les negatives dels diferents llocs, perquè no se sentien obligats a pagar. Així, algunes de les demandes efectuades durant el breu regnat de Ferran I restaren pendents i la seva recaptació no va ser completada fins que el seu fill decidí posar fi al conflicte. Alfons el Magnànim desitjava evitar les llargues negociacions que exigien una gran dedicació de persones i despeses en viatges. Per aquest motiu, va intentar arribar a un acord amb els diferents braços durant les Corts celebrades a Sant Cugat del Vallès i Tortosa entre els anys 1419 i 1420. Aconseguí un pacte amb el braç eclesiàstic, conegut com Transacció de Sant Cugat el 1419. 11 A partir d’aquell moment l’Església acceptava que els seus vassalls contribuïssin exclusivament en coronatges de reis i reines i en els maridatges de les filles legítimes del rei. A partir d’aquell moment, aquests subsidis es veurien regulats amb una taxa fixa per foc, segons cada cas, eliminant així 10 La meva intenció no és la d’insinuar que els problemes fossin causats perquè la nova dinastia regnant es proposés un canvi estudiat a la política fiscal. Crec que qualsevol altre dels candidats al tron, hagués tingut molts problemes en aquest camp: primer, perquè ja la dinastia extingida els havia tingut i segon, perquè després de dos anys de «llibertat» els «contribuents» serien molt més difícils de convèncer que anteriorment. 11 Cortes de los Antiguos Reinos de Aragón, Valencia y Principado de Cataluña, vol. XII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1908, pp. 163-171.
68
ESTHER REDONDO GARCÍA
part dels problemes que es plantejaven durant las àrdues negociacions: des dels llargs períodes d’espera fins les despeses en missatgers i negociadors, que havien d’anar d’un lloc a l’altre tractant el tema amb els representants de les diferents comunitats, passant per la utilització de juristes dedicats a buscar arguments justificatius de les demandes. En el cas de maridatge d’infantes, que és el que ens ocupa, es va establir la quantitat de vuit sous per cada foc eclesiàstic, en base al fogatjament més actualitzat. També quedava establert que el termini per a efectuar les recaptacions seria de quatre mesos, a comptar des de la data en què la demanda seria comunicada pel rei als prelats mitjançant cartes. Si, passat aquest termini, algun vassall eclesiàstic no havia pagat encara, a més de satisfer la quantitat acordada hauria de fer-se càrrec de les despeses extraordinàries ocasionades als oficials del rei a causa del retard. L’Església deixava molt clar amb aquest pacte que només es comprometia a col·laborar en els impostos extraordinaris de coronatge i maridatge —d’infantes procreades dins de legítim matrimoni—; en altres casos de demandes extraordinàries (per guerres, per exemple) la situació seguia exactament igual que abans de la Transacció de Sant Cugat. A canvi de les concessions fetes pel braç eclesiàstic, el rei Alfons renunciava, en el seu propi nom i en el dels seus successors, a demanar als vassalls de jurisdicció eclesiàstica altres impostos com novella cavalleria de reis i primogènits, maridatges de reis i dels seus fills, subsidis per als viatges realitzats a la Cort pontifícia, i altres demandes que acostumessin a fer els antecessors del rei, exceptuant las peticions realitzades en virtut de l’usatge «Princeps namque»12 o de les Constitucions de Catalunya.13 Malgrat els bons resultats obtinguts amb el braç eclesiàstic, no va succeir el mateix amb el braç reial, que seguia mantenint un tens estira i arronsa amb el monarca a propòsit d’aquests subsidis. Precisament en aquestes Corts de Sant Cugat del Vallès i Tortosa, es presentaren greuges contra el monarca a propòsit de coronatges, maridatges i novella cavalleria, ja que molts llocs de jurisdicció reial no es consideraven obligats a la contribució. Per aquest motiu Alfons el Magnànim va haver de continuar invertint esforços per aconseguir els seus propòsits fiscals. Un cop que el conflicte amb el braç eclesiàstic va quedar resolt es van percebre, finalment, les quantitats pendents dels subsidis sol·licitats per 12 Aquest usatge establia que en cas d’amença d’invasió, el príncep (o rei) podia cridar a les armes a tots els homes útils per la defensa del país, que no podien ser obligats a sortir fora del territori nacional. Amb el temps, l’obligació d’anar a files es va substituir per una compensació econòmica per què el rei pogués contractar soldat. Així, sorgí l’impost denominat igual que l’usatge que l’havia originat. 13 Conjunt d’usatges i altres textos legals que permetien al rei demanar impostos per diverses causes extraordinàries.
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV)...
69
Ferran I. Després de 1419, Alfons el Magnànim no va tenir tants problemes com els seus antecessors per obtenir les quantitats desitjades perquè, al menys, no havia de negociar amb l’església. Els subsidis sol·licitats durant els regnats de Ferran I i Alfons el Magnànim van ser cinc maridatges: – El matrimoni de Ferran I i Elionor d’Alburquerque, el 1412 – El matrimoni d’Alfons el Magnànim amb Maria de Castella, el 1416 – El matrimoni de Maria, germana d’Alfons el Magnànim, amb Joan II de Castella, en 1419 – El matrimoni de Leonor, germana d’Alfons el Magnànim, amb Eduard, primogènit de Portugal, entre 1427 i 1430 – Els matrimonis de Maria, marquesa de Ferrara, i d’Elionor, princesa de Rosano, filles il·legítimes14 d’Alfons el Magnànim, entre 1448 i 1450 Les fonts documentals En el moment de consultar la documentació per elaborar la tesi doctoral que dóna peu a aquest treball, es va començar a treballar simplement amb els llibres de comptes de les recaptacions de coronatges i maridatges conservats al fons de Reial Patrimoni de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. La informació econòmica, és a dir, els números, eren suficients, però es va decidir anar completant tant com es pogués per veure tot el procés des de l’inici fins al final. Cal tenir en compte que, a diferència d’èpoques més properes a nosaltres, la documentació no està agrupada en expedients, per tant, la reconstrucció de tot aquest procediment implica la dedicació de moltes hores consultant diversos fons de diferents arxius, principalment de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. La finalitat era la de poder reconstruir les contribucions que van ser percebudes durant els regnats estudiats per comprendre tot el procés generat entorn a les col·lectes originades en ocasió de la coronació de reis i reines, i dels seus matrimonis, o dels casaments de les seves filles i dels primogènits. Així, les dades per reunir tota la informació, des de les demandes fins a les recaptacions, passant per totes les negociacions, es troben repartides pels Arxius Reials —Arxiu de la Corona d’Aragó, Arxiu del Regne de València i Arxiu del Regne de Mallorca15— i diversos arxius locals, notarials i eclesiàstics. A continuació s’esmentaran els diferents arxius consultats i es 14 Malgrat ser filles naturals del rei, el Papa les va legitimar i per això el braç eclesiàstic va contribuir al maridatge corresponent 15 A partir d’ara ACA, ARV i ARM, respectivament.
70
ESTHER REDONDO GARCÍA
descriuran les diferents fonts consultades. Per ajudar a comprendre alguns formats documentals també s’inclouran fragments de documentació de subsidis concrets. Arxiu de la Corona d’Aragó
Malgrat les particularitats que van marcar el desenvolupament del procés de cada col·lecta en particular —i sense deixar de banda que les maneres d’actuar de la Corona van evolucionar al llarg dels poc més de cent anys del període estudiat—, podem establir unes pautes generals que s’acompleixen, en major o menor mesura, en aquestes demandes. Òbviament, tots els subsidis tenen un origen comú: en el moment en què es donava una circumstància susceptible de provocar la obtenció d’un subsidi —en aquest cas, concretament un coronatge o un maridatge— es produïa la demanda efectuada pel monarca, ja fos directament, o per delegació en algú de la seva confiança. Tot seguit es començaven a elaborar les credencials per als comissaris encarregats de tractar directament amb els contribuents.16 La comunicació de la suma taxada per a cada contribuent podia fer-se per escrit o també podien comunicar-la de paraula els comissaris acreditats. Si es feia la comunicació escrita, una carta adreçada a algun dels llocs triats per a fer la petició contenia la sol·licitud del rei, i presentava al col·lector indicat per a la zona, a més d’especificar la quantitat inicial demanada i el motiu que generava la petició. Una còpia d’aquestes cartes quedava recollida als registres de la Cancelleria Reial que es conserven a l’ACA,17 també acostumaven a estar acompanyades d’unes anotacions del tipus «es van fer cartes semblants als següents llocs» i tot un llistat de destinataris: poblacions, aljames o prelats als quals va ser adreçada una petició semblant, acompanyats només de la quantitat sol·licitada, és a dir, sense la còpia literal de la carta. Entre una petició i la següent, hom acostumava a deixar un espai en blanc per a possibles modificacions en la quantitat o en les condicions. En els casos en què sí es produïen canvis, trobem —en aquests espais— una breu notícia sobre cartes de remissió parcial de la subvenció, on el rei acceptava percebre només una part de la quantitat sol·licitada inicialment, exempció total motivada per privilegis anteriors encara vigents, ordres expresses als collidors per prendre o no prendre penyores, o per executar-les, etc., i la data en què es concediren aquestes modificacions a la demanda inicial. 16 Entenem per contribuents tots aquells que, individualment o en bloc —com és el cas de les universitats o les aljames—, participaven en els subsidis. 17 Especialment les sèries Demandarum i Subsidiorum.
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV)...
71
No només es tracta de les peticions de diners a les diferents poblacions de jurisdicció reial, també apareixen aljames de jueus i de sarraïns i les sol·licituds de col·laboració a institucions religioses, com monestirs, ordes militars i també als bisbes. Així mateix podem trobar aquí els nomenaments dels diferents encarregats d’efectuar les demandes en nom del rei i les credencials enviades als llocs que havien de contribuir, amb les pertinents indicacions sobre les atribucions concedides a cada comissari o porter, és a dir, si tenien o no capacitat per negociar i acceptar reduccions en les quantitats inicialment sol·licitades, o si el rei els permetia prendre i executar penyores en cas de trobar resistència. D’aquests registres es poden extreure les informacions relatives a les quantitats demanades, els llocs i els eclesiàstics als quals es varen fer les sol· licituds, els nomenaments de collidors (comissaris i porters). Però també ofereixen molta informació dels problemes sorgits durant les percepcions, és a dir, els llocs que es negaven a contribuir al·legant privilegis concedits pel propi monarca o pels seus avantpassats, o al·legant condicions d’extrema pobresa per motius puntuals (sequera, pluges intenses...). En aquests casos el rei havia d’estudiar la situació i demanar els escrivans de la Cancelleria o l’arxiver la comprovació dels esmentats privilegis abans de prendre una decisió. En altres casos s’acceptava una contribució en espècie. I en els casos en que es prenien i s’executaven penyores, o es concedien remissions per part del rei o dels seus comissaris també obtenim detalls de les reduccions en aquestes anotacions en els registres de Cancelleria. No sempre les demandes afectaven tots els territoris de la Corona: Catalunya, València, Aragó, Mallorca, a vegades només alguns d’aquests. Malgrat que les peticions acostumen a ocupar blocs relativament unitaris, atès que els registres no es refereixen a un únic subsidi, podem continuar trobant informacions referents a una petició enmig d’informacions més o menys agrupades, relacionades amb una altra demanda en dates posteriors a l’inici d’una sol·licitud. Depenent dels problemes que sorgien durant tot el procés de demanda i recaptació, les notícies relatives a aquesta evolució poden anar apareixent intermitentment durant un període més o menys extens, que no acostumava a superar els dos anys. Els registres de Cancelleria consultats han estat els volums: 326-328, 543, 630, 1063, 1472-1476, 1501-1502, 1868, 1913, 1918, 1920, 1944, 1952, 2020, 2317, 2321, 2439, 2935-2936, 3376. A continuació veurem algun exemple d’aquest tipus de documentació:
72
ESTHER REDONDO GARCÍA
Açò és que·n Barthomeu des Lor, escrivà del senyor rey, ha explicar e dir als prelats, ciutats, viles e altres universitats dels regnes de València e de Mallorques e dels comptats de Barchinona, de Rosselló e de Cerdanya sobre les demandes que deu fer per lo dit senyor rey en ajuda de son benaventurós matrimoni, ara novellament celebrat en la ciutat de València, entre lo dit senyor rey e la molt alta senyora reyna dona Alionor de Sicília. Signavit Bernardus. És assaber, que ben saben ells en qual manera lo dit senyor rey, per los grans affers que ha haüts d’un temps a ençà, axí per rahó de les passades unions com per rebel·lió d’alguns sotmeses seus, barons Dòria en la isla de Cerdenya, com per deffensió del Regne de Mallorques, lo qual l’alt en Jacme, çanrera de Muntpesler, ab sos sinestres efforçaments s’esfforçava de haver e cobrar, e per juhí divinal és estat mort en batalla campal dins lo dit regne, com encara per solemnitat de celebració del dit matrimoni e per trametre sos missatgers en Sicília per la dita senyora reyna en dues galees, per ço que la sua tarda pogre ésser dampnosa al dit senyor rey e a sos regnes e pobles e a tota la cosa pública, li ha convenguda sostenir grans e innumerables despeses a les quals pagar roman obligat, e les quals bonament sostenir ne pagar no podria sens ajuda de sos leyals servidors. Signavit Bernardus. E com de dret, fur e rahó tot príncep en sa novella coronació, en maridar filla sua e en ajuda de son matrimoni ha loch e puga demanar a sos sotmeses, per ço lo dit senyor rey ha tramès lo dit Bartomeu a ells, pregant-lurs que li vullen fer tal socors e ajuda que aparega de ells, e que los altres tots als quals s’an a fer les demandes semblants ne puguen d´ells pendre bon exemple. En açò faran bon estar e gràcia e especial servei al dit senyor rey, e ço que parrà d’ells, e lo dit senyor rey se induyrà mils remunerar-los de gràcia e favors. Signavit Bernardus.18
Com a justificació de la percepció efectiva d’aquestes contribucions els comissaris reials encarregats de les recaptacions elaboraven sempre llibres de comptes per tal de ser auditats posteriorment pel Mestre Racional.19 Normalment el rei nomenava oficials que ja estaven desenvolupant altres feines en un territori concret. Sovint el mateix comissari s’ocupava de les recaptacions en dos o tres bisbats propers, ja que hauria estat poc operatiu i molt lent encarregar tot el Principat o tot un regne al mateix comissari. El problema d’aquests llibres de comptes és que, amb freqüència, eren destruïts un cop verificats els comptes, ja que no tornarien a ser necessaris. Probablement per aquest motiu s’han conservat pocs llibres a la secció de Reial Patrimoni (ACA). Si hagués estat possible consultar tots aquests comptes, hom hauria pogut observar la percepció al menut d’aquests subsidis.
ACA, Cancelleria, reg. 1472, ff. 70v-71r (1.XII.1349). Tomàs de Montagut i Estragués, Les institucions fiscalitzadores de la Generalitat de Catalunya: des dels seus orígens a la reforma de 1413, Barcelona, Sindicatura de Comptes de Catalunya, 1996; Idem, El Mestre Racional a la Corona d’Aragó (1283-1419), Barcelona, Fundació Noguera, 1987. 18 19
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV)...
73
Aleshores, contrastant la informació amb les dades procedents del registre de cancelleria abans esmentat, es podria observar amb força fidelitat la diferència real entre les quantitats demanades i les finalment rebudes. Quan els oficials encarregats d’efectuar les col·lectes rebien els diners, elaboraven uns llibres de comptes on anotaven les quantitats rebudes a cada lloc, indicant si era la quantitat esperada o s’havia concedit alguna reducció —a vegades també s’indica la causa d’aquesta rebaixa— i, sovint, també apareix la data de pagament i el nom del notari que va expedir l’àpoca als contribuents. S’estructuren sempre de la mateixa manera, en primer lloc apareixen les Rebudes al detall, amb una suma total al final d’aquest apartat. I tot seguit apareixen les Dates, on eren anotades, també al detall, totes les despeses que tenien els oficials durant les tasques de la recaptació (allotjaments, despeses en paper per enviar cartes, etc.). Aquests llibres de comptes eren documents de treball, ja que els comissaris els duien amb ells durant els seus viatges mentre feien les recaptacions, de manera que els documents patien les conseqüències d’aquest ús. Per tant, sovint els trobem amb taques, tant de brutícia com de fongs, rebregats o plegats i desgastats —especialment per les vores i cantonades—, etc. I també solen estar perforats per un orifici central, causat pel procés de verificació de comptes que portava a terme el Mestre Racional. Els llibres de comptes dels comissaris d’aquests subsidis extraordinaris que s’han estudiat per aquest treball són: 586-588, 597, AG-1030, 25332541, 2553 (2554/1, 2554/2, 2554/3)-2570, 2586, 2589, 2602. A continuació veurem alguns exemples dels encapçalaments d’aquests llibres: Aquestes són les reebudes que·l dit Luquí Escarampo posa haver fetes per raó de les dites demandes del matrimoni de la alta infanta dona Yolant, filla del senyor rey, covengut e contractat ab lo rey Luís de Jherusalem e de Sicília en lo any de la Nativitat de Nostre Senyor .MCCCXCII., de diverses universitats e singulars persones de ciutats, viles e lochs reyals, abadiats, priorats e altres, constituïts dins los comtats de Rosselló e de Cerdanya, axí com se segueix.20 Compte d’en Galceran Çabater, axí com a comissari del batlle general de Cathalunya micer Pere Basset, de les col·lectes que ha fetes en lo bisbat de Gerona per rahó del maridatge de la infanta dona Elienor, germana del senyor rey don Alfonso, muller de don Odoart, primogènit del rey de Portogal, les quals col·lectes foren fetes partida en l´any .MCCCCXXVII. e partida en l’any .MCCCCXXVIII.21 Aquestes són les rebudes fetes per mossèn Bernat Albert, cavaller, procurador reyal dels comtats de Rosselló e de Cerdanya, e comissari per lo senyor rey dipputat a fer les demandes del maridatge de la il·lustra senyora infanta dona Elionor, germana del dit senyor e muller del magnífich don Odoard, fill e primogènit del il·
20 21
ACA, RP, MR, 2560, f. 32r. ACA, RP, MR, 2565.
74
ESTHER REDONDO GARCÍA
lustre rey de Portogal, fetes en virtut de la dita comissió en los dits comtats de Rosselló e de Cerdanya en l’any de la Nativitat de Nostre Senyor .MCCCCXXVIII.22
I aquí tenim una mostra de les anotacions al detall: Item, reebe lo dit comissari e per ell lo dit subdelegat, escrit lo propdit dia, d’en Bernat Oliba, del loch de Tetzo [...] home de la sgleya, per mans den Berenguer Vives ---VIII solidos barchinonenses, solament comptant croat a raó de XV diners per cascun. E açò per vigor de .Iª. transacció feta ab carta pública entre lo senyor rey de .Iª. part e lo braç ecclesiàstich de la altra part, per ço com penjava qüestió e debat entre lo dit senyor per que fahia demandes als homes de la sgleya, axí per rahó de les coronacions del senyor rey e de la senyora reyna com per maridatges de fills e germanes del dit senyor, com encara per rahó de altres demandes, a les quals demandes los prelats e altres persones del dit braç ecclesiàstich pretenien que no hi [...] tenguts pagar ni contribuhir per los homes o vassalls lurs. E per que de la dita cosa gran temps ha penjada qüestió, la qual no era [...], per aquesta rahó fo feta la transacció dessús dita en aquesta forma, ço es, que cascun home o vassall del dit braç fos tengut pagar tota vegada que·s faria demanda per la dita rahó als dits homes --- VIII sous de barchinonès. Per aquesta rahó faç açí la present reebuda del dit Bernat Oliba, qui és home de sgleya, los quals pagà per rahó de les dites demandes ----VIII solidos barchinonenses, e reebie·ls en croats de Perpinyà, comptant lo dit croat a rahó de XVIII diners croat de la propdita moneda.23
Una vegada recaptats els diners per part dels oficials reials, aquests podien ser destinats a satisfer algun deute concret, o ingressar a les arques reials, és a dir, passar a mans del Tresorer reial. Per això, en els Llibres de Tresoreria existeixen anotacions registrant entrades de diners, que, normalment, no aporten més dades que la quantitat total i el nom del comissari que les va rebre i que les lliura a l’esmentat Tresorer. En algun cas, en canvi, és el contribuent qui paga directament a la Tresoreria, en lloc de fer-ho davant del rebedor designat pel rei. No queda molt clar per què, en aquests casos, se saltaven els conductes habituals. Només podem conjecturar que potser la negociació s’havia allargat massa temps i el col·lector ja no es trobava a l’àrea geogràfica dels contribuents. Per això la opció més satisfactòria, a fi de no satisfer les despeses extra de l’oficial recaptador que hauria de tornar a una zona ja visitada, podia ser la de adreçar els diners directament al Tresorer a través d’algun intermediari desinteressat. A l’igual que els llibres de recaptació es dividien en dues parts, la inicial amb les Rebudes, i la final amb les Dates. Atès que contenien tota la comptabilitat del rei —existien llibres separats pel, rei, la reina, i els fills dels reis—, les anotacions referents a coronatges i maridatges apareixen barrejades amb qualsevol altres tipus d’entrada o sortida de diners. Això feia que els llibres de tresoreria ACA, RP, MR, 2566. ACA, RP, MR, 2566, f. 6r-v. 26.III.1428.
22 23
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV)...
75
esdevinguessin molt voluminosos i acostumaven a ser operatius només durant la meitat de l’any, de manera que per cada any se solen trobar 2 volums. Els llibres de Tresoreria consultats han estat: 311, 315, 317, 319-324, 326-336, 338-339, 342-344, 386, 404-406. Una altra font d’informació valuosa són els Albarans. Tots els oficials reials havien de retre comptes davant el Mestre Racional,24 és a dir, davant d’ell havien de presentar els comptes que duien de les seves activitats econòmiques. El Mestre Racional els examinava, investigava i aclaria tots els dubtes que sorgien durant la revisió i finalment expedia uns albarans amb la informació resultant: l’original el rebia l’oficial examinat i una còpia quedava en el registre que avui dia es conserva a la secció de RP de l’ACA. Aquests certificats solen especificar la quantitat ingressada, de qui han estat rebuts els diners, la data en què es va fer l’ingrés,25 el motiu pel qual es feia la recaptació i les incidències durant el procés de la col·lecta, és a dir, les remissions que es concedien i la presa de penyores. Per tant, es pot contrastar la informació amb la recollida en els registres de Cancelleria i veure si hi ha discrepàncies. Els registres d’Albarans consultats són: 385, 636-653. També s’han revisat altres documents per ajudar a completar tot el procés, però que no representen un percentatge molt alt en el conjunt de la documentació. En aquest grup tenim les Cartes Reials, els registres de Batllia: 1323, 1324. Una consulta efectuada per Ferran I a l’arxiver, quan va esdevenir rei de la Corona d’Aragó després del Compromís de Casp, al voltant dels maridatges.26 I finalment, l’últim recurs que ens permet la documentació reial de l’ACA per aquesta època, és un informe elaborat a causa d’un greuge que, durant les Corts de 1413, presentà el braç eclesiàstic català a propòsit dels subsidis, sol·licitats pel monarca, en els què havien participat. Això motivà la recerca dins les diverses sèries de l’arxiu reial, amb la finalitat d’inventariar totes les contribucions extraordinàries en les quals haguessin participat membres d’aquest braç a partir del segle xiii. Aquest document es conserva a la Cancelleria reial, dins la secció Memorials.27 Atès que l’esmentat greuge va ser presentat pels catalans, tan sols es recullen les contribucions d’eclesiàstics de Catalunya i així, al menys per aquesta zona, podem completar les informacions aportades per tota la resta de documentació reial. Tomàs de Montagut, Les institucions fiscalitzadores; Idem, El Mestre Racional. Molt sovint els albarans s’expedien anys després del lliurament dels diners a la tresoreria. 26 ACA, Col·lecció H, caixa núm. 2, doc. 303. 27 ACA, C, Memorials, reg. 71/1. Jordi Morelló Baget, Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona: Reus i Valls, segles xiv-xv, Barcelona, CSIC, 2001, p. 35. Agraeixo a l’autor haverme facilitat un resum acurat de la informació continguda en aquest document. 24 25
76
ESTHER REDONDO GARCÍA
Altres arxius consultats
Arxiu del Regne de València. El gruix més destacat de documentació, com ja s’ha vist, es conserva a l’ACA. Però als arxius dels diferents regnes de l’antiga Corona d’Aragó també s’han conservat materials relatius a la percepció de coronatges i maridatges en aquests territoris. Però, a més a més, el fet que la cort en els segles xiv i xv era itinerant, fa que alguns documents que haurien de conservar-se a «l’Arxiu Central» —per la seva temàtica relacionada amb el patrimoni reial—, es trobin en els arxius dels regnes. És el cas de dos llibres de Tresoreria, que no hi són a l’ACA però que es localitzen —en les més òptimes condicions de conservació— a l’ARV. Aquests llibres es troben barrejats amb els Llibres de Tresoreria del Regne de València, conservats a la secció del Mestre Racional i amb altres llibres de comptes. Són els registres: 9813, 11772, 11781-11783, 11786-11787, 1178911794, 11803, 11822, 12163. Vegem-ne un exemple: Compte que·n Guillem e en Ffrancesch Martorell, cavallers olim de casa del senyor rey en Martí de gloriosa memòria, han donat de les demandes per aquells fetes en lo Regne de València per rahó del matrimoni per lo senyor celebrat en l’any de la Nativitat de Nostre Senyor .MCCCCIX. ab la senyora reyna dona Margarita de Prades e de les quals demandes los dits en Guillem e en Ffrancesch Martorell e cascú per si foren reebedors.28
Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Durant les recaptacions de coronatges i maridatges, els comissaris, en el moment de rebre els diners dels contribuents, estaven acompanyats d’un notari que donava fe de la transacció monetària. Aquests notaris emetien unes àpoques per als contribuents i en conservaven la còpia. La nostra recerca documental, fins el moment, ha mostrat l’existència d’alguns d’aquests registres d’àpoques a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona elaborats pel notari Bartomeu Gras:29 86/2 86/3 86/4 86/5
Llibre d’àpoques de la Coronació de Maria de Luna (1400-1401) Llibre de negocis de la Tresoreria Reial (1405-1419) Llibre de negocis de la Tresoreria Reial (1409-1410) Llibre de negocis de la Tresoreria Reial (1410-1413)
ARV, MR, Miscel·lània, 9813, quadern 7, coberta. Agraïm aquesta informació a Daniel Duran Duelt.
28 29
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV)...
77
Resta pendent una recerca més acurada que, segurament, proporcionarà més informació. Arxius eclesiàstics. La pròpia dinàmica dels subsidis fa que en alguns arxius eclesiàstics s’hagi conservat documentació sobre processos contra oficials reials per efectuar crides de coronatge i maridatge a llocs on —pel fet de ser de jurisdicció eclesiàstica— no tenien autoritat per fer-ho sense la conformitat expressa dels senyors jurisdiccional. Encara és una via a desenvolupar de la nostra tesi, però tenim constància de l’existència d’aquests processos, i també d’àpoques de pagaments expedides pels notaris reials, o causes legals provocades per exaccions. De moment, han estat consultats l’Arxiu Diocesà de Girona i l’Arxiu Episcopal de Vic. A continuació veurem algun exemple de la documentació relacionada amb coronatges i maridatges que podem trobar en ells. En presència de Miquel de Santjoan, vicari general i de Pere Vilana, oficial del bisbe, Guillem de Güell, donzell, sol·licitador reial del coronatge, presenta petició d’aquest subsidi a la seu i l’Almoina. Còpia de 1382.30 Luquí Scarampi, mercader del bisbat d’Osca, conseller reial i procurador de l’impost del coronatge de la infanta Violant, firma rebut a Pere de Torroella àlias Monells, de Mieres, i a Bernat Cassen, de Capellada, de 130 florins d’or d’Aragó, import de l’esmentat impost a la vegueria de Besalú.31 A petició del braç eclesiàstic de les Corts, el rei Pere IV revoca les talles imposades per l’infant Joan, fill seu, a homes d’Església per raó de maridatge. Còpia de 1404.32 Joan de Pla, tresorer reial, firma rebut als homes dels llocs episcopals de la Bisbal, Sant Sadurní, Corçà, Ullà, Bàscara, Dosquers, Crespià. Vila-romà, Vallllobrega i Paret Rufí, i als veïns de Brunyola, lloc de l’Almoina, de 550 florins, import del maridatge de la infanta Isabel d’Aragó. El rei Martí declara que l’esmentat maridatge ha estat recaptat per la força, i que no ha d’afectar en el futur les exempcions de què gaudeixen els llocs d’Església. Còpia de 1407. 33 Àpoca de rebuda que Bernat Sapera fa a la universitat de Vic —la part de jurisdicció reial— pels 1000 sb. que han lliurat per motiu de la coronació del rei.34
Com podem veure, dues d’aquestes referències es podran contrastar, per una banda amb la documentació de l’ACA i per una altra amb les còpies de les àpoques del notari Bartomeu Gras, a l’AHPB. 30 ADG, Arxius Incorporats, Pia Almoina, General i Vària, 124. Antic de Pi, notari reial. 18.XII.1381, Girona. P-002-06875. 31 ADG, Arxius Incorporats, Pia Almoina, General i Vària, 136. Bartomeu Gras, notari reial. 31. VIII.1392, Barcelona. P-002-06887. 32 ADG, Arxius Incorporats, Pia Almoina, General i Vària, 113. 25.V.1373, Barcelona. P-002-06864. 33 ADG, Arxius Incorporats, Pia Almoina, Brunyola, 90. Bartomau Gras, notari reial. 4.V.1406. Barcelona. P-002-00878. 34 AEV, Cúria Fumada, 4500 (1334-1350), s. f.
78
ESTHER REDONDO GARCÍA
També tenim notícia de l’existència d’un llibre de la Tresoreria de la reina Maria de Luna, que s’ha conservat a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona. Ignorem el motiu pel qual aquest llibre no es conserva a l’ACA, quan hauria de ser el seu lloc natural. Arxius municipals. La documentació municipal pot oferir moltíssima informació al voltant de la percepció de coronatges i maridatges. A través dels seus documents, podem veure «l’altre punt de vista» dels subsidis.35 És a dir, com funcionava tot el mecanisme des de la perspectiva municipal, tant en les qüestions relacionades amb les reclamacions i negociacions amb el rei o els comissaris, com en les qüestions relacionades amb la percepció i els mecanismes de repartiment a nivell municipal dels subsidis demanats. Tenim algunes notícies i alguns indicis del potencial d’aquesta documentació gràcies a les tesis doctorals de Pere Verdés i Jordi Morelló, que han estudiat la fiscalitat a nivell municipal.36 Però de cara a la nostra tesi, hem de valorar fins a quin punt volem aprofundir en la via municipal, ja que pot ser perillós sucumbir a la gran quantitat de documentació existent i perdre de vista el tema principal de la tesi. De moment hem consultat l’AMV, l’ACTE, i l’AHT. Anàlisi dels circuits administratius de coronatges i maridatges Com ja hem vist, malgrat que el procediment de percepció de coronatges i maridatges canvia una mica al llarg del temps, es poden determinar uns processos que es desenvolupen sempre de la mateixa manera. Per tant, a continuació, presentarem un model estàndard que analitzarem des del punt de vista administratiu i que ens pot ajudar a comprendre millor tot el procediment, no només d’aquests subsidis sinó també, de tots els subsidis extraordinaris que es percebien a la Corona d’Aragó als segles xiv i xv. Delimitació del procés
Per estudiar el circuit administratiu deixarem de banda totes les actuacions prèvies que s’haurien de dur a terme abans de començar el procés de recaptació en sí, com són les negociacions generals per braços en les Corts, els recomptes de focs per actualitzar el nombre oficial al moment del subsidi, etc. Alguns fons municipals d’època medieval es conserven en arxius comarcals o provincials. Jordi Morelló, Fiscalitat i deute públic, pp. 211-267.
35 36
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV)...
79
Per tant prendrem com a inici de l’anàlisi el moment en què el rei ordenava l’expedició de cartes amb les demandes individuals a cada localitat. I per tancar el procediment, prendrem com a acció final l’audició dels comptes que feia el Mestre Racional de les rebudes fetes pels comissaris dels subsidis corresponents. A continuació es presentarà el diagrama del circuit, identificant els diferents documents que participen. Després es descriuen els diferents circuits parcials, incloent en cadascun d’aquests una descripció i/o un exemple dels documents que apareixen en cada moment. Fase d’inici (C.1)
Malgrat les particularitats que van marcar el desenvolupament del procés de cada col·lecta en particular —i sense deixar de banda que les maneres d’actuar de la Corona van evolucionar al llarg dels poc més de cent anys del període estudiat—, podem establir unes pautes generals que s’acompleixen, en major o menor mesura, en aquestes demandes. Òbviament, tots els subsidis tenen un origen comú: en el moment en què es donava una circumstància susceptible de provocar la obtenció d’un impost —en aquest cas, concretament un coronatge o un maridatge— es produïa la demanda efectuada pel monarca [Documents 1 i 1b]. Tot seguit es començaven a elaborar les credencials per als comissaris encarregats de tractar directament amb els contribuents, encara que, sovint, aquest dos documents formen un de sol, ja que la demanda no especifica la quantitat de diners, però indica que el comissari designat, a qui es presenta en la carta, els hi comunicarà de paraula [Documents 2, 2b, 2c, 3 i 3b].37
37 Entenem per contribuents tots aquells que, individualment o en bloc —com és el cas de les universitats o les aljames—, participaven en els subsidis.
80
ESTHER REDONDO GARCÍA
Si es feia la comunicació escrita, una carta adreçada a algun dels llocs triats per a fer la petició contenia la sol·licitud del rei, i presentava al col· lector indicat per a la zona, a més d’especificar la quantitat inicial demanade i el motiu que generava la petició (ja hem vist que es tracta dels documents 1 i 1b). Aquesta carta solia estar acompanyada d’una anotació del tipus «es van fer cartes semblants als següents llocs» i tot un llistat de poblacions, aljames o prelats, acompanyats només de la quantitat sol·licitada.38 No només es tracta de les peticions de diners a les diferents poblacions de jurisdicció reial, també apareixen aljames de jueus i de sarraïns i les sol·licituds de col·laboració a institucions religioses, com monestirs, ordes militars i també els bisbes. Així mateix podem trobar aquí els nomenaments dels diferents encarregats d’efectuar les demandes en nom del rei i les credencials enviades als llocs que havien de contribuir, amb les pertinents indicacions sobre les atribucions concedides a cada comissari o porter, és a dir, si tenien o no capacitat per negociar i acceptar reduccions en les quantitats inicialment sol·licitades, o si el rei els permetia prendre i executar penyores en cas de trobar resistència. Exemples de documents:
1b) Demanda del subsidi a les comunitats contribuents: Carta de Pere el Cerimoniós adreçada a la universitat de Montblanc, sol·licitant el lliurament de 8.000 sb amb motiu de les despeses del seu matrimoni amb Elionor de Portugal. 39 Carta del rei Pere adreçada a Jaufrido, bisbe de Tarasona, demanant la seva contribució econòmica en les despeses del matrimoni del rei amb la reina Elionor de Sicília. És una contribució voluntària, però el rei la premiarà amb favors. L’oficial designat per aquests afers a la zona és Guillem de Talavera. 40 El rey. Venerable Padre en Cristo. Como nos, por razón del matrimonio que Dios mediante havemos firmado de nuestra muyt cara ermana la infanta dona Maria, filla del señor rey don Ferrando de gloriosa memoria padre nuestro con el muyt illustre don Johan, rey de Castiella e de León, nuestro muyt caro primo. Es assí mismo sobre la dot constituida a la dita Infanta por el dicto senyor rey don Ferrando e encara sobre las missions daquen fazedas hayamos informado plenament de nos38 Entre una petició i la següent, hom acostumava a deixar un espai en blanc per a possibles modificacions en la quantitat o en les condicions. En els casos en què sí es produïen canvis, trobem —en aquests espais— una breu notícia sobre cartes de remissió parcial de la subvenció, on el rei acceptava percebre només una part de la quantitat sol·licitada inicialment, o l’ordre expressa a l’oficial encarregat de prendre o de no prendre penyores, o d’executar-les, etc., però això correspondria al document 10, C.3, durant la comunicació d’incidències al rei. 39 ACA, C, reg. 1472, f. 29v. Sense data precisa, però correspon a l’any 1348. 40 ACA, C, reg. 1472, f. 58r. València, 9.IX.1349. (Cartes semblants a llista de religiosos, abats i prelats).
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV)...
tra intención el amado consellero nostro en Berenguer de Bardaxín. Rogamos e requirimos vos que dedes plena fe e creença a todo aquello que ells sobre los ditos affers vos dira de nostra part e lo cumplades por obra assín como si nos personalment vos lo dexiamos. Dada en Barchinona dius nostro sello menor a .XXX. días de janero del anyo MCCCCXVIII. Rex Alfonsus. Al venerable Padre en Cristo, por la divinal providencia obispo de Huesca.41 Cartes de Pere el Cerimoniós, demanant el maridatge per al matrimoni de la seva filla Joana amb Joan, comte d’Empúries.42
2b) Nomenament de comissaris i porters: Carta de Pere el Cerimoniós, comunicant a Guillem de Talavera el seu nomenament com a comissari de les recaptacions a Aragó, en els territoris de més enllà del riu Ebre, de les contribucions de religiosos, universitats, viles, llocs, jueus, sarraïns, etc. 43
3b) Notificació dels nomenaments als contribuents: El rei Joan comunica el bisbe d’Osca que ha nomenat Gil Ruiz i Juan Jiménez, savis en dret de la ciutat de Saragossa, comissaris de les demandes per la seva coronació el dia 25 d’abril pròxim. 44
Fase d’al·legacions i reclamacions (C.2)
ACA, C, reg. 2936, f. 158r. Carta adreçada per Alfons el Magnànim. ACA, C. reg. 1474, ff. 146v-147r. 43 ACA, C, reg. 1472, f. 62r. València, 9.IX.1349. 44 ACA, C, reg. 2020, f. 2r. Vilafranca del Penedès, 20.XI.1387. 41 42
81
82
ESTHER REDONDO GARCÍA
Un cop conegut l’import de la contribució demanada, els contribuents podien escollir l’opció de pagar o bé posar-hi objeccions. Fins aquí tots els casos funcionaven de la mateixa manera. Si els contribuents decidien pagar, el procés continuaria en el circuit parcial C.3, que veurem més endavant. En canvi, en cas que els contribuents no estiguessin d’acord amb la quantitat taxada podien exposar els seus arguments directament al monarca per tal d’obtenir una remissió parcial o total de la suma sol·licitada. L’exposició podia ser oral mitjançant una audiència i no deixar constància escrita més que en la resolució del rei, o també podia ser escrita. En aquest segon cas, podria trobar-se algun d’aquest documents a l’Arxiu Reial, o també alguna còpia de la missiva enviada en la correspondència de la població que l’enviava (normalment això succeeix en municipis relativament grans i estructurats administrativament des de temps remots). Els motius al·legats podien ser, des de l’existència d’algun privilegi atorgat per monarques anteriors o algun pacte amb el mateix rei que aquest no havia respectat, o algun cas extraordinari de pluges i inundacions, males collites, etc. [Documents 4 i 4b]. Òbviament, en aquest punt, el rei demanaria un informe de comprovació al seu arxiver, però probablement el tràmit es feia de paraula ja que no se n’ha trobat fins ara cap exemple d’aquest tipus de documents, però no podem assegurar que no hagi existit en algun moment [Document 5].45 Tampoc no tenim constància de l’existència dels informes elaborats per l’arxiver en resposta a la sol·licitud del rei [Document 6].46 Posteriorment el monarca procedia a donar les respostes a les reclamacions i al·legacions [Documents 7, 7b i 7c]. Exemples de documents:
7 i 7b) Resolució reial en resposta a les reclamacions i queixes Resposta de Pere el Cerimoniós a la reclamació de l’Aljama de jueus de Saragossa pel maridatge del rei amb Maria de Navarra. El pare del rei, Alfons el Benigne, va concedir un privilegi, encara vigent, a la dita aljama pel qual només pagarien
45 Coneixem la consulta de Ferran I a l’arxiver sobre les demandes de maridatges, quan va esdevenir rei mitjançant el Compromís de Casp. El cas és una mica diferent perquè Ferran I no tenia coneixement dels costums i procediments de la Corona d’Aragó, ja que havia estat educat a Castella. ACA, Col·lecció H, caixa núm. 2, carta 303. No disposem encara de la transcripció ni el regest d’aquest document. 46 Ens referim a la recerca per a la nostra tesi doctoral, però tampoc no tenim coneixement de l’existència d’aquestes tipologies documentals: 5 i 6. És diferent el cas ja esmentat a l’apartat 3.1, sobre el Memorial 71, vegeu nota 28.
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV)...
83
fins a 5.000 sj. l’any per qualsevol peita, qüèstia o altre subsidi. Atès que aquell any ja havien pagat la suma màxima, no han de contribuir en aquestes demandes.47 Carta de Pere el Cerimoniós adreçada a Joan d’Avinyó, de la ciutat de Saragossa i als altres porters o collidors encarregats de rebre els 2.000 sb. demanats a l’aljama de jueus de Daroca, amb motiu del matrimoni del rei amb la reina Elionor, per tal que rebin la quantitat completa i no facin cap reducció.48 Resposta a les al·legacions presentades per la universitat de Tortosa amb motiu de la demanda econòmica per a la coronació del rei Martí.49
Fase de recaptació (C.3)
En el supòsit que el contribuent decidís pagar sense posar-hi cap objecció —si es tractava d’una col·lectivitat (universitat, aljama, etc.) podia optar per repartir la suma entre tots els seus membres, de la manera que li semblés més convenient— els diners eren lliurats a un porter, aleshores un notari expedia la corresponent àpoca per tal que es pogués demostrar el pagament. Aquests processos correspondrien a la administració municipal, no a la reial, per tant no es desenvoluparan en aquest estudi.
ACA, C, reg. 1501, f. 68v. Sense data. ACA, C, reg. 1472, f. 62v. Barcelona, 23.V.1351. 49 ACTE, Coronatges i Maridatges, 811. Saragossa, 8.II.1399. 47 48
84
ESTHER REDONDO GARCÍA
En els casos de reclamacions, si obtenien una solució satisfactòria, els contribuents pagaven al comissari i obtenien l’àpoca. Però si no estaven d’acord amb la decisió presa pel rei, o el comissari, i es negaven a pagar, el sobirà podia ordenar la presa de penyores fins a la satisfacció de la quantitat o, fins i tot, la execució d’aquestes per obtenir la suma esperada. És en aquests casos que els comissaris adreçaven consultes al rei per veure si aquest els autoritzava a negociar directament amb algunes persones o comunitats, o per consultar casos concrets. Per exemple, pagaments fraccionats, o si els comissaris consideraven que hi havia raonaments que no s’havien pogut presentar abans al rei (casos de sequeres, inundacions, etc.) [Document 10]. Els comissaris esperaven les respostes del rei a aquestes noves incidències l’abans possible per tal de fer les recaptacions de manera àgil [Documents 11 i 11b]. Quan els oficials encarregats d’efectuar les col·lectes rebien els diners, elaboraven uns llibres de comptes on anotaven les quantitats rebudes a cada lloc com a justificació de la percepció efectiva d’aquestes contribucions, per tal de ser auditats posteriorment pel Mestre Racional.50 També indicaven en aquests llibres si era la quantitat esperada o s’havia concedit alguna reducció —a vegades també s’esmentava la causa d’aquesta rebaixa— i, sovint, també apareix la data de pagament i el nom del notari que va expedir l’àpoca als pagadors [Documents 12, 14, 15 i 15b]. El problema d’aquests llibres de comptes és que, amb freqüència, eren destruïts un cop verificats els comptes, ja que no tornarien a ser necessaris. Probablement per aquest motiu s’han conservat relativament pocs exemplars a la secció de Reial Patrimoni (ACA). En el moment en què els contribuents lliuraven els diners, els comissaris estaven acompanyats de notaris, que expedien les corresponents àpoques per donar testimoni de les transaccions. Així mateix, els notaris guardaven còpia en un llibre de registre de totes les àpoques fetes [Documents 13 i 13b]. Exemples de documents:
11b) Respostes del rei a les consultes dels comissaris Pere el Cerimoniós comunica a Bernat Sapera que accepta rebre només 1.000 sb. dels 3.500 demanats als jurats i prohoms d’Arbúcies.51
Tomás de Montagut, Les institucions fiscalitzadores; Idem, El Mestre Racional. ACA, C, reg. 1501, f. 3r. 14.IV.1338.
50 51
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV)...
85
Pere el Cerimoniós escriu a Romeu Guillem de Sexena, encarregat de les demandes del seu matrimoni, perquè accepti rebre en dues parts els 15.000 sb. que ha demanat als jueus de Calataiud.52 Resposta de Pere el Cerimoniós al Batlle General d’Aragó, encarregat de rebre a Aragó els diners de les demandes per al matrimoni de Joana, amb el comte d’Empúries.53
12, 14, 15) Llibres de comptes amb referències a les àpoques i a les incidències Llibre de comptes de la recaptació de diversos subsidis extraordinaris, entre ells el coronatge per Ferran d’Antequera i Elionor d’Alburquerque.54 Llibre de comptes de la recaptació del maridatge pel matrimoni de Maria, germana d’Alfons el Magnànim i Joan, rei de Castella.55 Llibre de comptes de la recaptació del coronatge de Maria, muller d’Alfons el Magnànim.56 Llibre de comptes de la recaptació del coronatge d’Alfons el Magnànim.57
Fase de tancament (C.4)
ACA, C, reg. 1501, f. 65v. Saragossa, 5.VII.1338. ACA, C, reg. 1474, ff. 141v-142r. 54 ARV, MR, 39, f. 130r-v. 55 ARV, MR, 39, ff. 132r-134r, i 143v. 56 ARV, MR, 44, ff. 215r-216r. 57 ARV, MR, 44, ff. 223r-225r. 52 53
86
ESTHER REDONDO GARCÍA
El camí esperat dels diners, un cop lliurats als oficials reials, podia ser satisfer algun deute concret, o ingressar a les arques reials, és a dir, passar a mans del Tresorer reial. Per això, en els llibres de tresoreria existeixen anotacions registrant entrades de diners, que, normalment, no aporten més dades que la quantitat total i el nom del col·lector que les va rebre i que les lliura a l’esmentat Tresorer [Document 16]. En algun cas —certament no forma part del procediment habitual— és el contribuent qui paga directament a la Tresoreria, en lloc de fer-ho davant del rebedor designat pel rei. No queda molt clar per què, en aquests casos, se saltaven els conductes habituals. Només podem conjecturar que potser la negociació s’havia allargat massa temps i el col·lector ja no es trobava a l’àrea geogràfica dels contribuents, per això la opció més satisfactòria —per tal de no satisfer les despeses extra del col·lector que hauria de tornar a una zona ja visitada— podia ser la de adreçar els diners directament al Tresorer a través d’algun intermediari desinteressat. El darrer pas de tot el procés, era l’audició de comptes. Anava a càrrec del Mestre Racional58 i era qui, en última instància havia de donar el vist i plau a tots els comptes presentats. Podia demanar tota la documentació que considerés necessària per aclarir els dubtes i interrogar tots els funcionaris (participants de la col·lecta), que considerés necessari [Document 17]. Quan ja estava satisfet de la inquisició, expedia un albarà certificant el resultat de la investigació. [Documents 18 i 18b]. El procediment de la investigació no és tampoc objecte del present treball i no serà desenvolupat aquí. Exemples de documents:
17) Aclariment dels dubtes dels comptes Dubtes dels comptes del coronatge d’Alfons el Magnànim.59
Conclusions Com a conclusió general, podem extreure que el procediment administratiu no ha canviat gaire al llarg dels segles. Si analitzem la tramitació dels subsidis medievals, com un procediment administratiu, observarem que, de la mateixa manera que els tràmits reglats per la normativa actual, segueixen unes pautes molt ben establertes. 58 Sobre el funcionament de l’ofici de Mestre racional vegeu Tomàs de Montagut, El Mestre Racional, vol. I. 59 ARV, MR, 9813, ff. 223r-224v.
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV)...
87
Segons la dinàmica del procediment administratiu comú, aquest es pot estructurar en tres fases: la iniciació, la instrucció i l’acabament.60 Si es compara amb el model de procediment administratiu comú actual, podem veure com els subsidis extraordinaris medievals no difereixen gaire dels procediments que l’administració aplica els nostres dies. Podia existir una fase d’actuacions prèvies. En els coronatges i maridatges, podem considerar que aquestes actuacions podien ser, per exemple, tant la negociació prèvia general en Corts (amb els braços jurisdiccionals, no amb comunitats individuals), com la preparació dels fogatjaments per tal de tenir el nombre més acurat de focs i fer una percepció més eficaç. Després, a instància del rei, és clar, tindria lloc la fase d’iniciació, que correspondria a l’enviament de les cartes amb les demandes, la designació dels comissaris i la comunicació als contribuents dels noms i llocs d’actuació d’aquests. La instrucció del procediment inclouria tots els tràmits necessaris per determinar, per conèixer i per comprovar les dades en virtut de les quals l’Administració —en aquest cas el rei— hagi de dictar la resolució. Com s’ha pogut veure al llarg del treball, tenim la fase d’al·legacions, que es podia fer en forma d’audiència davant del rei, o es podia fer a través d’una carta exposant els motius de la queixa. Com a prova els contribuents podien fer referència a documents, presentar-ne els originals, o fer declarar testimonis d’algun fet que justifiqués una modificació en l’import del subsidi demanat. El rei podia sol·licitar tants informes com considerés necessari: a l’arxiver per comprovar les proves documentals; als batlles, veguers, o altres oficials territorials per comprovar fets com inundacions, plagues, saquejos, etc. La recaptació podria anar-se fent mentre es duien a terme algunes d’aquestes actuacions. I una vegada recollides les quantitats de diners estipulades —tot i que no sempre s’assolia la quantitat esperada inicialment— començaria la fase d’acabament. L’acabament del procediment medieval de coronatges i maridatges passava per l’auditoria de comptes duta a terme pel Mestre Racional. La seva inquisició havia de resoldre tots els possibles dubtes en quant als comptes i irregularitats durant la collita de diners. Quan aquest donava el vist i plau, expedia els albarans, a mode de resolució, i es considerava finalitzat el procediment. Finalment, podem afirmar que, l’aplicació de les tècniques d’anàlisi de procediment administratiu que es fan servir en l’actualitat, resulta altament 60 El procediment administratiu comú de les administracions públiques catalanes està regulat per les lleis 39/2015 (que substitueix la 30/1992) i 26/2010.
88
ESTHER REDONDO GARCÍA
beneficiosa per a procediments antics i desapareguts. Actualment no existeix cap tipus d’impost que s’ajusti al sistema medieval de subsidis extraordinaris que s’aplicava a la Corona d’Aragó. Per tant no els podem comparar amb cap model vigent similar. Però partint de la base que els procediments administratius segueixen unes pautes força estandarditzades, podem efectuar aquestes comparacions. Un dels beneficis que es pot obtenir és que facilita la comprensió de perquè els documents estan en un lloc i no en un altre (òbviament, fent referència a documentació medieval, sempre hi ha un marge inexplicable). De cara a la investigació documental, això facilita la feina, perquè es poden reduir les hores improductives revisant documents que no aportaran cap tipus d’informació al respecte del tema d’estudi. Personalment he hagut de fer el camí a la inversa. Primer he anat trobant els documents i després he entès el procediment —val a dir que, fins fa uns pocs anys no tenia gaires coneixements no històrics de procediments administratius—. Elaborant el diagrama del circuit administratiu he descobert tràmits essencials que, de manera ineludible, s’haurien d’haver realitzat però que no han deixat cap rastre documental. Això m’ha fet reflexionar molt més a fons en tot el mecanisme de percepció de coronatges i maridatges de com ho havia fet fins ara. Indubtablement l’aplicació d’eïnes d’anàlisi modernes, com ha estat el cas de l’anàlisi de circuits administratius que hem aplicat en aquest treball, ens ajuda a analitzar el processos antics i que ens cauen tan lluny en el temps, com és el cas de subsidis medievals. Esperem que l’anàlisi efectuat en aquestes pàgines hagi contribuït a comprendre millor el desenvolupament de tots els processos que comportaven la percepció de subsidis a la Corona d’Aragó durant l’edat mitjana.
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV)...
Apèndix 1. Diagrama del circuit
89
90
ESTHER REDONDO GARCÍA
Apèndix 2. Llista de subsidis documentats Regnat d’Alfons el Benigne: Coronació d’Alfons el Benigne (1327). Matrimoni del rei amb Elionor de Castella (1328). Regnat de Pere El Cerimoniós: Coronació de Pere el Cerimoniós (1335). Matrimoni del rei amb Maria de Navarra (1339). Matrimoni del rei amb Elionor de Portugal (1347). Matrimoni del rei amb Elionor de Sicília (1349-1350). Matrimoni de Joana, filla del rei amb Felip, fill del rei de França (1356) [No es va arribar a realitzar]. Matrimoni de Joan, primogènit amb Joana de Valois (1371) [No es va arribar a realitzar; la núvia va morir quan es traslladava cap a Perpinyà, on s’havia de celebrar el matrimoni]. Matrimoni de Joana, filla del rei, amb el comte d’Empúries (1372). Matrimoni de Elionor, filla del rei, amb Joan, primogènit de Castella (1375). Matrimoni de Joan, primogènit, amb Violant de Bar (1379-1380). Coronació de Sibil·la, quarta muller del rei (1380). Jubileu, celebració dels 50 anys al tron del rei (1385-1386). Regnat de Joan I: Coronació de Joan I (1387-1388). Matrimoni de Violant, filla del rei, amb el rei de Jerusalem i Sicília (1392). Matrimoni de Joana, filla del rei, amb Mateu de Foix (1394). Regnat de Martí I: Coronació de Martí I i Maria de Luna (1398-1400). Matrimoni del rei amb Maria de Luna. Matrimoni d’Isabel, germana del rei, filla de Pere el Cerimoniós i Sibil·la de Fortià, amb Jaume d’Urgell (1398-1400). Matrimoni de Martí, primogènit amb Blanca de Navarra (1398-1400) Matrimoni del rei amb Margarida de Prades. Regnat de Ferran d’Antequera: Coronació de Ferran d’Antequera i Elionor d’Alburquerque (1414). Matrimoni del rei i Elionor d’Alburquerque (1412). Regnat d’Alfons el Magnànim Coronació d’Alfons el Magnànim i Maria de Castella (1424). Matrimoni del rei amb Maria de Castella. Matrimoni de Maria, germana del rei, filla de Ferran I, amb Joan II de Castella (1420). Matrimoni d’Elionor, germana del rei, filla de Ferran I, amb Eduard, primogènit de Portugal (1427-1429).
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV)...
91
Matrimoni de Maria, marquesa de Ferrara, filla il·legítima d’Alfons IV (1449) [El Papa va legitimar-la posteriorment]. Matrimoni d’Elionor, princesa de Rosano, filla il·legítima d’Alfons IV (1450) [El Papa va legitimar-la posteriorment]. Apèndix 3. Taules de descendència Alfons, el Benigne (1327-1336) = (1314) Teresa d’Entença, comtessa d’Urgell (... 1327) – Elisabet – Jaume I, comte d’Urgell – Frederic († 1320) – Sanç († 1327) Pere, rei d’Aragó [vegeu taula del rei Pere, el Cerimoniós] – – Constança († 1346) = Jaume III, rei de Mallorca – Alfons – Joana = (1329) Elionor de Castella († 1358) – Ferran († 1363), marquès de Tortosa i de Camarasa, senyor d’Albarassí = Maria de Portugal. – Joan († 1358), senyor d’Elx i, nominal, de Biscaia = Isabel, senyora nominal de Biscaia. Pere, el Cerimoniós (1336-1387) = (1338) Maria de Navarra († 1347) – Maria – Pere († 1347) – Constança († 1363) = Frederic III, rei de Sicília – Joana († 1385) = Joan I, comte d’Empúries = (1347) Elionor de Portugal († 1348) = (1349) Elionor de Sicília († 1375) – Alfons († 1364) Joan, rei d’Aragó [vegeu taula del rei Joan, el Caçador] – Martí, rei d’Aragó [vegeu taula del rei Martí, l’Humà] – – Elionor († 1382) = Joan I, rei de Castella = (1377) Sibil·la de Fortià († 1406) – Pere († 1379) – Isabel († 1424) = Jaume II, comte d’Urgell – Alfons, comte de Morella – Joan
92
ESTHER REDONDO GARCÍA
Joan I (1387-1395) = (1373) Mata d’Armanyac († 1378) – Elionor († 1378) – Jaume († 1374) – Joan († 1376) – Alfons († 1377) – Joana († 1407) = Mateu I, comte de Foix = (1380) Violant de Bar († 1431) – Antònia († 1392) – Violant († 1443) = Lluís II, rei titular de Nàpols, comte de Provença – Joan (o Jaume) († 1388), duc de Girona, comte de Cervera – Ferran († 1389), duc de Girona, comte de Cervera – Pere († 1394), duc de Girona, comte de Cervera – Joana († 1396) Martí I (1395-1410) = (1372) Maria, comtessa de Luna († 1406) – Pere († 1400) – Martí († 1409), rei de Sicília, comte de Luna i de Xèrica – Joan – Jaume = (1409) Margarida de Prades († 1429) Regència d’un Parlament Compromís de CASP → Inici de la dinastia Trastàmara Ferran I (1412-1416) = (1395) Elionor d’Alburquerque, comtessa d’Alburquerque i de Ledesma i senyora d’Haro († 1436) Alf ons, rei d’Aragó [vegeu taula del rei Alfons, el Magnà – nim], primer príncep de Girona – Sanç († 1417), metre d’Alcàntara – Elionor († 1445) = Eduard I, rei de Portugal Joan II, rei d’Aragó (1458-1479) – – Maria († 1445) = Joan II, rei de Castella – Pere († 1438), duc de Noto – Enric († 1445), primer duc de Villena, comte d’Empúries, d’Alburquerque i de Ledesma, senyor de Sogorb, mestre de Sant Jaume.
CORONATGES I MARIDATGES A LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV I XV)...
93
Alfons, el Magnànim, V d’Aragó, IV de Catalunya i III de València, I de Mallorca (1416-1458), I de Nàpols i de Sicília (1442-1458). = (1415) Maria de Castella († 1458) ~ Branca il·legítima dels reis de Nàpols († 1378)
• Ferran I, rei de Nàpols (1458-1494) • Elionor-Diana = Marino de Marzano, príncep de Rossano, comte de Squilacce, duc de Sessa • Maria († 1448) = Leonello I d’Este, marquès de Ferrara
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)* Jaume Riera i Sans Arxiu de la Corona d’Aragó
Entre els segles xiv i xv, durant més de seixanta anys, les aljames de jueus reials estigueren obligades a satisfer un impost regular designat amb el nom de protecció. S’afegia a tots els altres: la peita, questia o tribut ordinari; la cena de presència i d’absència, els constants subsidis i demandes gracioses; i les exaccions reials ocasionals (coronatge, maridatge, novella cavalleria, llits, etc.). Aquesta càrrega fiscal no és del tot desconeguda per la historiografia. A mitjan segle xix es publicà un text hebreu que la mencionava. Són els famosos acords que els representants de les aljames de Catalunya i de València van establir a Barcelona a final de 1354. Acordaren, precisament, treballar per abolir-la. L’historiador jueu Fritz Baer, interessat per ampliar-ne notícies, en recollí tres o quatre mencions ja publicades i hi sumà uns pocs documents trobats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.1 Tanmateix, quan redactà la història dels jueus als regnes de les corones de Castella, Aragó i Navarra, Baer no pogué assenyalar el principi ni la fi d’aquesta exacció.2 Les aportacions posteriors, que citarem oportunament, han estat escasses. Hi ha estudiosos que la ignoren, i d’altres la confonen amb el salari que les aljames pagaven als oficials reials per defensar-les de les habituals agressions del Divendres
* Abreviatures utilitzades: ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; C = Reial Cancelleria; d. b. = diner de Barcelona; d. j.= diner de Jaca; doc. = document/s; f. = foli/s; MR = Mestre Racional; núm. = número/s; p. = pàgina/es; r = recto; reg = registre; RP = Reial Patrimoni; s. b. = sous de Barcelona; s. j.: sous de Jaca; v = verso; vol. = volum. 1 Fritz Baer, Die Juden im christlichen Spanien. Erster Teil. Urkunden und Regesten. i. Aragonien und Navarra, England, Gregg International Publishers Limited, 1970, pp. 338-339. 2 Yitzhaq Baer, Historia de los judíos en la España cristiana. Traducida del hebreo por José Luis Lacave, Madrid, Altalena, 1981, p. 325.
96
Jaume RIERA I SANS
Sant. L’estudi que avui li dediquem intenta ser exhaustiu. Hem dividit la seva exposició històrica en cinc períodes, atenent l’autoritat que regulà l’impost i la seva destinació. Període inicial: 1346-1353 L’impost de la protecció prengué el seu origen en la pensió assignada pel rei Pere Terç a un noble conseller seu per raó de l’ofici de comissariprotector de les aljames de jueus reials. Es plasmà en una provisió expedida el 28 de gener de 1346.3 El preàmbul de la provisió posa de manifest que les aljames s’han queixat repetidament dels impediments que se’ls posen per accedir a les instàncies de l’administració de justícia i les dificultats que troben per aconseguir-la, tant a l’hora de defensar els seus privilegis com en els litigis que sorgeixen entre elles. Més greu, encara. Quan intenten que els tribunals els facin justícia, es veuen extorquits pels jutges i els seus subalterns, provocant, sovint i en forma generalitzada, un estat d’abandó i de misèria. La provisió reconeix que la causa de tot plegat és la situació d’inferioritat en què viuen els jueus. Si deixessin de ser-ne, no es veurien privats dels auxilis de la justícia. Amb tot, per pal· liar el seu desemparament, el rei expressa tenir la voluntat de procurar la protecció efectiva que les aljames anhelen. La solució està —diu el rei— en un conseller reial capaç d’emparar-les. Conferint-li l’ofici de comissari de les aljames vetllarà per posar en obra els mitjans perquè els jueus no es vegin relegats en l’obtenció de justícia per part dels tribunals inferiors, i també a la cort reial, la instància més elevada. D’acord amb els mateixos jueus —diu expressament el rei—, la persona adient i consensuada per complir aquesta funció és el noble Pere de Fenollet, vescomte d’Illa. La provisió, doncs, nomena el vescomte d’Illa comissari general i promotor de negocis de les aljames cismarines, excloses les dels regnes insulars de Mallorca i Sardenya. Se’n beneficiaran tan sols les aljames reials; les de senyoriu seglar o eclesiàstic no hi són mai incloses ni al·ludides. El document creava una magistratura personal. Els jueus podrien recórrer-hi quan es trobessin en alguna dificultat o impediment en l’ús dels seus privilegis, concessions i llibertats. Se suposava que el comissari es mostraria tothora disposat a escoltar-los i resoldre les situacions lesives, conflictives o enutjoses. Per ell mateix els administraria justícia expedita, si es tractava d’una qüestió interna de les aljames, i per això el rei ACA, C, reg. 955, ff. 40v-41r, en data Barcelona, 28.I.1346 (Encarnació, 1345).
3
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
97
li adjuntava un jurista assessor. Faria també de valedor de les aljames a les corts locals i al mateix Consell Reial, presentant-hi les seves demandes i vetllant pels seus interessos. D’ací el nom de protector que acabà donant-se a la figura del comissari, per bé que el mot no apareix en el nomenament fundacional. El nom de protector ha induït alguns a creure que l’ofici consistia en la defensa armada. El sentit del mot no va per aquí. L’ofici creat pel rei Pere era similar al d’aquells cardenals que es constituïen protectors d’institucions i ordes religiosos a la cort papal. Se suposava que, estant al centre de decisió del poder, assumien la missió de tramitar els afers que els afectessin. No es tractava, doncs, de protegir físicament les aljames dels seus enemics, interns o externs, sinó de promoure i fer valer els seus interessos a l’Audiència, al Consell Reial i a les corts de justícia inferiors. L’ofici és anterior als atacs soferts per algunes aljames amb motiu de l’epidèmia de 1348. Baer s’equivocà donant per segur que n’era una conseqüència. En la ment del rei Pere l’ofici incloïa dos personatges: el noble vescomte d’Illa i el jurista Jaspert de Tregurà, que havia de secundar-lo com a assessor. Amb la mateixa data que l’anterior, el rei feia expedir el nomenament de Jaspert de Tregurà, auditor de la seva cort, com assessor de Pere de Fenollet en l’ofici de comissari de les aljames i dels jueus.4 Tots dos eren oriünds del comtat del Rosselló. Ambdós oficis comportaven una remuneració o pensió que les aljames reials havien d’abonar. En els mateixos nomenaments el rei Pere establí la pensió del vescomte d’Illa en 10.000 sous barcelonesos anuals, que se satisfarien en tres tandes, i una pensió de 2.000 sous a Jaspert de Tregurà. No cal ser gaire maliciós per interpretar els nomenaments del noble i del jurista com un pretext per augmentar el salari i els gatges que ja cobraven com a consellers reials. El rei Pere els devia molts favors, i en concret un de molt gran: haver-se posat al seu costat abandonant la causa del seu senyor natural, el desposseït rei Jaume de Mallorca, comte del Rosselló. Fent literatura fàcil, podríem dir que les pensions pels nous oficis eren la paga d’una traïció. Les pensions s’havien de satisfer entre totes les aljames reials cismarines, (descomptades les del Rosselló i la Cerdanya, incorporades recentment a la Corona). Sense trigar gaire, a final de març de 1346, la cancelleria reial dictà un primer compartiment de les pensions del comissari i del seu assessor. Fou publicat amb sis provisions reials adreçades singularment a sis col·lectors de les quèsties, subsidis, tributs i altres demandes a les aljames: tres provisions als col·lectors de Catalunya, dues
4
ACA, C, reg. 955, ff. 42v-43r, en data Barcelona, 28.I.1346 (Encarnació, 1345).
98
Jaume RIERA I SANS
als d’Aragó, i una al de València.5 Tal com estava previst, les aljames insulars en foren excloses. El rei comunica als col·lectors que les aljames, per ordinació seva i d’acord amb elles, han deliberat de pagar anualment 500 lliures (o 10.000 sous) al noble Pere de Fenollet, vescomte d’Illa, com a comissari i promotor dels seus negocis, i cent lliures més (o 2.000 sous) a Jaspert de Tregurà com assessor del mencionat comissari. Els fa saber que ha compartit les quantitats entre elles prenent per referència el subsidi exigit aquest any a les aljames reials, i els ordena que afegeixin, a la primera tanda del cobrament, les quantitats que indica especificadament per a cadascuna. Les quantitats es troben expressades en lliures, sous i diners. Convertides les lliures en sous, el compartiment de 1346, ordenat de major a menor, amb el percentatge sobre el total de cada territori és aquest: Principat de Catalunya: Girona i col·lecta
1.770 s. 10 d. b.
28,7 %
Barcelona
1.416 s. 8 d. b.
23,0 %
Tàrrega i Vilagrassa
708 s. 4 d. b.
11,5 %
Vilafranca del Penedès
637 s. 6 d. b.
10,4 %
Cervera
465 s. b.
7,6 %
Montblanc
420 s. b.
6,8 %
Lleida
283 s. 4 d. b.
4,6 %
Manresa
247 s. 6 d. b.
4,0 %
Tarragona i el Camp
212 s. 6 d. b.
3,4 %
TOTAL
6.161 s. 8 d b.
100,0 %
5 ACA, C, reg. 630, ff. 33r-v, 33v i 34r. Les provisions als col·lectors d’Aragó porten la data València, 28.III.1346. Les altres, copiades a continuació, no porten data. Un dels tres compartiments de Catalunya, traient-lo d’un Liber judeorum local, fou publicat per Joaquim Sarret y Arbós, Jueus a Manresa, Manresa, Impremta d’Anton Esparbé y Serra, 1917, pp. 64-65. Porta una data que sembla errònia, per massa tardana: València, 27.XII.1346.
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
99
Regne d’Aragó: Calataiud
814 s. 7 d. j.
28,4 %
Saragossa
495 s. 10 d. j.
17,3 %
Exea
354 s. 2 d. j.
12,4 %
Osca
354 s. 2 d. j.
12,4 %
Borja
247 s. 11 d. j.
8,6 %
Daroca
177 s. 1 d. j.
6,2 %
Alagón
106 s. 3 d. j.
3,7 %
Montclús
70 s. 10 d. j.
2,5 %
Sos
53 s. 1,5 d. j.
1,9 %
Montalbán
35 s. 5 d. j.
1,2 %
Ruesta
35 s. 5 d. j.
1,2 %
Tamarit
35 s. 5 d. j.
1,2 %
Tauste
35 s. 5 d. j.
1,2 %
Uncastillo
21 s. 3 d. j.
0,7 %
Barbastre
17 s. 8,5 d. j.
0,6 %
Ariza
14 s. 2 d. j. TOTAL
0,5 %
2.868 s. 9 d. j.
100,0 %
1.168 s. 9 d. b.
55,1 %
Morvedre
566 s. 8 d. b.
26,7 %
Xàtiva
301 s. 0,5 d. b.
14,2 %
Regne de València: València
Alzira
83 s. 6,5 d.b. TOTAL
2.120 s. b.
4,0 % 100,0 %
La suma general, amb el percentatge per a cada territori que en resulta, és aquest: Catalunya
6.161 s. 8 d. b.
51,33 %
Aragó
2.868 s. 9 d. j. = 3.718 s. 4 d. b.
31,00 %
València
2.120 s. b.
17,67 %
12.000 s. b.
100,0 %
TOTAL
100
Jaume RIERA I SANS
No hi figuren aljames d’entitat, com Tortosa, Jaca, Tarassona i Terol. En realitat no hi falten. El criteri d’inclusió era la pertinença o propietat del rei. Les aljames de senyoriu no hi foren computades. Les d’Agramunt, Castelló d’Empúries i Falset, Alcolea de Cinca, Íxar i Montsó, Gandia, Llíria i Sogorb, i encara moltes d’altres, no es troben mai mencionades en aquest treball. Tampoc no ho són ara les que l’any 1346 eren de senyoriu. Tortosa, Oriola i Albarrasí pertanyien al patrimoni de l’infant Ferrando, marquès de Tortosa. L’aljama de Fraga era de la reina Elionor. Les rendes de Jaca, Tarassona i Terol havien estat assignades per cambra a la reina Maria de Navarra, etc. Cal assumir, doncs, que els compartiments que relacionem, començant per aquest primer, serveixen per fer comparacions però no per a un estudi demogràfic i econòmic global del conjunt de les aljames de jueus de cada territori. No obstant això, el compartiment presenta anomalies. Segons expressen les ordres de cobrament, el compartiment s’havia fet d’acord amb les quantitats exigides pel recent subsidi. Deu ser per aquesta raó conjuntural, doncs, que algunes quantitats no concorden amb la potència econòmica respectiva. Calataiud i Saragossa, per exemple, estan desproporcionades entre elles, així com Girona i Barcelona, i Lleida respecte de Montblanc i Cervera. L’aljama insular de Mallorca, exclosa per principi com a ultramarina, hi fou afegida tres anys més tard. Els seus secretaris van rebre un manament exprés d’abonar 1.200 sous barcelonesos a Berenguer d’Abella, representant del vescomte d’Illa, o en nom seu a l’escrivà Pere de Gostemps.6 L’aljama reaccionà exhibint un privilegi de Jaume I, confirmat pel mateix rei Pere, pel qual no havia de ser mai compresa en tributs o exaccions deguts per les aljames peninsulars. Respectant el privilegi, atenent que l’aljama de Mallorca no havia assentit a la creació del nou ofici i es trobava allunyada i sense poder obtenir-ne profit, el rei Pere va eximir-la del pagament dels 1.200 sous.7 El nomenament de comissari conferia al vescomte d’Illa la facultat, en el sentit de dret i obligació, d’ocupar-se dels afers de les aljames quan en fos requerit, i alhora quan li semblés convenient i en tingués l’oportunitat, sense que per això hagués d’abandonar la cort. No sembla que el vescomte s’hi afeixugués gaire. El monarca tampoc no va preveure que se n’ocuparia amb dedicació plena. Al contrari. Al cap de poc autoritzà que Jaspert de Tregurà actués com a lloctinent seu.8 Les gestions del comissari dins el Consell ACA, C, reg. 1413, f. 66r, en data València, 13.VI.1349. ACA, C, reg. 1414, f. 167r, en data València, 25.I.1350 (Encarnació, 1349). El privilegi de Jaume I porta la data Olite, 11.XII.1254. Es troba imprès als seus diplomataris. 8 ACA, C, reg. 955, f. 43r, en data Barcelona, 12.II.1346 (Encarnació, 1345). 6 7
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
101
Reial no són fàcils de seguir, i encara menys fàcils els seus contactes amb les aljames. Als registres de la sèrie Graciarum de la cancelleria, que contenen privilegis i concessions d’entitat, no he sabut veure-hi la seva intervenció. Es troba mencionada tan sols als registres de la sèrie Comune, en provisions de justícia expedides a instància de part. Durant l’any 1346, i fins a 1351, intermitentment, hi són copiades provisions favorables als jueus que indiquen, al mandatum, haver estat expedides per ordre o per mitjà del comissari. N’hi ha una gestionada personalment pel vescomte d’Illa, el mateix any 1346, que mogué molt d’enrenou i malestar entre les aljames. A petició de la de Girona, el monarca restringia als jueus la llibertat de residència i ordenava regressar-hi els qui se n’havien absentat els darrers cinc anys.9 Hi ha copiades d’altres provisions, generalment poc importants,10 però ja des de l’inici s’al·ludeix als substituts o es menciona, simplement, el comissari sense nom propi.11 Els salaris assignats al comissari i al seu assessor tenien regust d’exacció encoberta. El consentiment de les aljames a la creació del nou ofici, en la designació de la persona, i en l’abonament de les pensions sembla que devia ser més forçat que voluntari. L’efectivitat de l’ofici aviat es demostrà escassa. Les quotes que les aljames es van veure obligades a satisfer és obvi que no foren assumides de bon grat. El fet que algunes ordres de pagament es trobin copiades en protocols notarials locals així ho indica. Els jueus exigien que constés exactament per quin concepte havien de pagar quantitats supletòries imprevistes. A l’arxiu notarial de Manresa s’ha conservat una còpia del primer compartiment parcial entre les aljames catalanes, al de Saragossa
9 ACA, C, reg. 642, f. 117r-v, en data Lleida, 31.X.1346. El mandatum diu així: «Nicolaus Martini ex peticione provisa per vicecomitem Insule, de voluntate thesaurarii». 10 «N. N. ex peticione provisa per nobilem Petrum de Fonolleto, vicecomitem Insule, consiliarium»: ACA, C, reg. 638, f. 109v, en data Barcelona, 06.II.1346 (Encarnació, 1345); «N. N. ex peticione provisa per vicecomitem Insule»: Ibidem, ff. 129v-130r, en data Barcelona, 10.II.1346 (Encarnació, 1345); «N. N. mandato regio facto per Petrum de Fonolleto, vicecomitem Insule, comissarium»: Ibidem, f. 166r-v, en data Barcelona, 11.II.1346 (Encarnació, 1345); «N. N. mandato regio facto per nobilem vicecomitem de Caneto et Insule, comissarium judeorum»: ACA, C, reg. 668, f. 66v, en data Barcelona, 03.VIII.1351. 11 «N. N. ex provisione facta per regentem officium vicecomitis Insule»: ACA, C, reg. 638, ff. 102v-103r, en data Barcelona, 28.I.1346 (Encarnació, 1345); «N. N. ex peticione provisa per regentem officium vicecomitis Insule, judicis aljamarum judeorum»: Ibidem, f. 156v, en data 18.II.1346 (Encarnació,1345); «N. N. ex provisione regia facta per comissarium judeorum»: ACA, C, reg. 654, ff. 128v-129r, en data València, 26.II.1349 (Encarnació, 1348), publicada per Fritz Baer, Die Juden, doc. 240; «N. N. mandato regio facto per Berengarium de Apilia et comissarium judeorum»: ACA, C, reg. 654, f. 153v, en data València, 13.III.1348 (Encarnació, 1349), publicada per Fritz Baer, Die Juden, doc. 241; «N. N. mandato regio facto per Berengarium de Apilia, comsiliarium et comissarium judeorum»: ACA, C, reg. 656, ff. 39v-40r, en data València, 13.VI.1349; «N. N. ex peticione provisa per Eximinum Sanccii de Ribavellosa, comissarium judeorum»: ACA, C, reg. 668, f. 18r, en data Barcelona, 28.V.1351.
102
Jaume RIERA I SANS
una del compartiment parcial de 1360, i al de Vic una ordre de pagament i una de constricció.12 Sigui per resoldre les queixes rebudes, o bé pel trasbals demogràfic que provocà l’epidèmia de 1348, dos anys després, el juny de 1350, el rei Pere dictà un nou compartiment del salari del comissari. Fou comunicat amb un manament exprés als secretaris de cada aljama reial, incloses les del Rosselló i la Cerdanya, i inclosa també la de Mallorca.13 Els recorda que consentiren abonar un salari o pensió al vescomte d’Illa i a Jaspert de Tragurà, consellers seus, per un total de 600 lliures barceloneses (que són 12.000 sous), 500 lliures al primer i 100 al segon. Ara de present els indica la quantitat que els correspon de lliurar al col·lector que els tramet, el qual en respondrà, no directament al vescomte d’Illa, sinó a Berenguer d’Abella, cambrer reial major, com a substitut seu. El compartiment de 1350, ordenat de major a menor, amb el percentatge de les sumes sectorials, és el següent: Principat de Catalunya (amb el Rosselló i la Cerdanya): Girona
1.200 s. b.
22,9 %
Rosselló i la Cerdanya
1.100 s. b.
21,0 %
Barcelona
800 s. b.
15,2 %
Cervera
400 s. b.
7,6 %
Tàrrega
400 s. b.
7,6 %
Vilafranca del Penedès
400 s. b.
7,6 %
Montblanc
400 s. b.
7,6 %
Lleida
350 s. b.
6,6 %
Camp de Tarragona
150 s. b.
2,9 %
50 s. b.
1,0 %
a
Vic TOTAL a
5.250 s. b.
100,0 %
Una nota marginal indica que Mossé Natan havia d’abonar-ne 300.
12 La còpia del compartiment conservada a Manresa ha estat indicada a la nota 5. La conservada a Saragossa fou publicada per Manuel Serrano y Sanz, Orígenes de la dominación española en América. Estudios históricos. Tomo primero, Madrid, Casa editorial Bailly-Bailliere, 1918, pp. 6-7. Les ordres de pagament i de constricció conservades a Vic foren publicades per Ramon Corbella, La aljama de juheus de Vich. Centúries xiii y xiv, Vic, Tipografia catòlica de Sant Joseph, 1909, docs. 29 i 30. 13 ACA, C, reg. 1318, ff. 137v-138r, en data Lleida, 13.VI.1350. Fou publicat, resumit, per Fritz Baer, Die Juden, núm. 245. L’ordre als secretaris de l’aljama de Vic fou publicada per Ramon Corbella, La aljama de juheus, doc. 29.
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
103
Regne d’Aragó: Calataiud
650 s. j.
26,0 %
Saragossa [amb Alagón?]
500 s. j.
20,0 %
Osca
300 s. j.
12,0 %
Terol
300 s. j.
12,0 %
Borja
210 s. j.
8,4 %
Jaca
180 s. j.
7,2 %
Tarassona
150 s. j.
6,0 %
Daroca
90 s. j.
3,6 %
Sos
40 s. j.
1,6 %
Tauste
30 s. j.
1,2 %
Uncastillo
30 s. j.
1,2 %
Barbastre
20 s. j.
0,8 %
TOTAL
Mallorca i les illes:
2.500 s. j.
100,0 %
800 s. b. 200 s. b. 50 s. b. 1.050 s. b.
76,2 % 19,0 % 4,8 % 100,0 %
1.200 s. b.
Regne de València: València Xàtiva Alzira
TOTAL
En resulta un total general, amb els percentatges per a cada territori, que són aquests: Catalunya
5.250 s. b.
43,75 %
Aragó
2.500 s. j. = 3.050 s. b.
25,42 %
València
2.500 s. b.
20,83 %
Mallorca
1.200 s. b.
10,00 %
12.000 s. b.
100,0 %
TOTAL
104
Jaume RIERA I SANS
Les ordres de pagament no expressen el criteri que havia presidit el nou compartiment. No podem endevinar-lo, per bé que plana la sospita que hi intervingué l’arbitrarietat o la inèpcia del tresorer reial. Una ordre de constricció cursada tres mesos després, el setembre de 1350, permet formular que la tresoreria reial no actuava aleshores amb criteris d’equitat.14 Amb llenguatge autoritari, el rei ordenava al col·lector que fes compulses en set aljames catalanes per satisfer unes quantitats de la pensió del comissari, dels anys 1348 i 1349, que diu que encara es devien. Per aquests dos anys, diu que l’aljama de Vic deu 1.000 sous; les de Montblanc i Tortosa 800 sous cadascuna; la de Manresa 500 sous, i la de Tarragona 300 sous; i per l’any 1349, la de Girona deu 1.200 sous i la de Vilafranca 600 sous. Les quantitats sumen 5.200 sous, el mateix que el compartiment parcial de Catalunya. És una barbaritat, i no hi val l’excusa que s’han confós lliures per sous. L’aljama de Vic no havia estat taxada l’any 1346, i ara, el 1350, ho havia estat en 50 sous anuals. Era impossible que en degués 1.000 pels dos anys anteriors. L’aljama de Tortosa no podia deure res. Fins després de la mort de l’infant Ferrando (1363) no la veurem figurar als compartiments generals. D’altra banda, si hi havia hagut morositat o negligència en el cobrament, els responsables no eren les aljames sinó els col·lectors. El compartiment de 1350 no és correcte. Les aljames insulars, descartades per privilegi particular, no havien de figurar-hi. Les d’Ariza i Montclús, de sempre molt reduïdes, ja no figuraran més en aquest estudi. Hi falten les de Manresa, Exea, Montalbán i Tamarit. Alagón no hi és, no sabem si assumida per Saragossa, de la qual depenia; i Morvedre tampoc, potser perquè gaudia de franquícia per compensar-la del saqueig sofert pels unionistes. Amb tot, no és raonable que l’aljama de Girona hagi de pagar un terç més que la de Barcelona; i que les de Cervera, Montblanc, Tàrrega i Vilafranca, cadascuna per si, hagin de pagar la meitat del que paga Barcelona. La potència econòmica atribuïda a Calataiud és desmesurada. És superior, en el doble, a Osca i Terol, és a dir, més que Osca i Terol sumades. No és creïble que les aljames de Catalunya doblessin gairebé les d’Aragó en demografia o riquesa. En definitiva, cal prendre aquest compartiment amb reserves. Els posteriors no mostraran uns desequilibris tan marcats. Qui sap si fou amb malícia que el rei, induït pel seu tresorer, comunicà particularment a les aljames la quantitat adjudicada per pagar, sense plasmar el compartiment en un únic document, o en quatre, un per territori. Ignorant-se mútuament les quotes, potser pensava que cada aljama es conformaria amb la seva. El fet és que el nou compartiment de 1350, com el de 1346, 14 ACA, C, reg. 1318, ff. 178v-179r, en data Perpinyà, 22.IX.1350. Publicada per Ramon Corbella, La aljama de juheus, doc. 30, segons una còpia conservada a Vic.
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
105
no s’ajustava a la realitat demogràfica i econòmica de les aljames reials. Lògicament, continuà suscitant queixes. El juliol de l’any següent, 1351, ja es dictava un altre compartiment per a les aljames del regne d’Aragó.15 S’hi expressa que ha estat dictat a la cort. Ordena a les aljames que lliurin les quantitats a mestre Vidal Avinardut, físic de la casa reial, procurador del vescomte d’Illa. Ara s’hi comprenen Alagón i Exea, però continuen faltant-hi Montalbán, Montclús i Tamarit, i també Ruesta. Per desgràcia, el registre està en mal estat. Les quantitats es llegeixen, però dos noms d’aljames no. Sembla que es pot reconstruir d’aquesta manera: Calataiud
650 s. j.
23,30 %
Saragossa
400 s. j.
14,33 %
[Exea]
300 s. j.
10,75 %
Osca
300 s. j.
10,75 %
Terol
300 s. j.
10,75 %
Borja
210 s. j.
7,53 %
Jaca
180 s. j.
6,45 %
Tarassona
150 s. j.
5,37 %
Alagón
100 s. j.
3,58 %
[Daroca]
80 s. j.
2,87 %
Sos
40 s. j.
1,43 %
Tauste
30 s. j.
1,07 %
Uncastillo
30 s. j.
1,07 %
Barbastre
20 s. j.
0,71 %
2.790 s. j.
100,0 %
TOTAL
La validesa d’aquest compartiment sectorial durà dos anys escassos. El rei Pere mudà la destinació original de la pensió assignada al comissari de les aljames i en decretà una nova distribució. Segon període: 1353-1375 L’any 1353 el noble Pere de Fenollet, vescomte d’Illa, participà en l’armada de Sardenya i morí a l’illa, segurament de malària. La ineficàcia del seu ofici era notòria, però la percepció de la pensió ja estava consolidada. El 15
ACA, C, reg. 665, f. 146r-v, en data Barcelona, 10.VII.1351.
106
Jaume RIERA I SANS
rei Pere aprofità l’absència del vescomte per mudar-ne la destinació. Amb una provisió específica assignà els 12.000 sous del comissariat a la casa del seu primogènit, l’infant Joan.16 El rei hi confessava que la pensió corresponia a un ofici creat a instància de les aljames amb l’objectiu de procurar el seu benestar («pro defendendo et protegendo easdem aljamas»), però el declarava pràcticament abolit: Jaspert de Tregurà havia renunciat a la seva paga, i el vescomte d’Illa es trobava impedit d’actuar —sembla que aquell dia ja era mort—, i feia molt de temps que no usava de la comissió («deliberavimus comissionem judeorum ipsi vicecomiti factam non esse necessariam, nec ipse ad presens posse uti, nec usus fuit, a longis temporibus citra, comissione supradicta»). Sense cap escrúpol, convertia la pensió en una renda assignada a la casa de l’infant Joan, duc de Girona. El seu dispenser es cuidaria de cobrar-la, com les altres rendes amb què es mantenia. Assignada la pensió, se’n féu un nou compartiment. El rei el comunicà a les aljames amb tres provisions, una per a cada territori.17 Les aljames de Jaca, Tarassona i Terol en foren excloses perquè havien estat assignades per cambra a la reina Elionor, infanta de Sicília. Les aljames insulars també foren excloses per la raó que sabem. Una novetat que el rei establia era que l’impost —a partir d’ara ja li podem donar aquest nom— s’havia de fer efectiu, no en dues pagues, sinó íntegrament per tot el mes de maig. Fou computat en moneda barcelonesa, i així restà establert fins a la seva extinció.18 A l’hora de valorar el nou compartiment, cal tenir present que partia de l’experiència dels anteriors i es preveia que havia de durar, si més no, fins a la majoria d’edat de l’infant Joan, com si fos definitiu. Fou aquest: Principat de Catalunya: Perpinyà, amb Ros. i Cerd.
1.600 s. b.
26,5 %
Girona i Besalú
1.000 s. b.
16,6 %
Barcelona
800 s. b.
13,2 %
Lleida
500 s. b.
8,3 %
Montblanc
500 s. b.
8,3 %
Tàrrega
500 s. b.
8,3 %
16 ACA, C, reg. 1538, f. 50bis r-v, en data Barcelona, 01.IV.1353. El registre 1538, titulat Pro infante Johanne, conté la majoria de les provisions expedides pel rei Pere, en relació a la protecció, fins a 1361. 17 ACA, C, reg. 1538, f. 51r-v, en data València, 26.VII.1353. La provisió referent al regne de València es troba també al f. 97v, inserida en una intimació posterior. 18 La uniformitat de la moneda permet dreçar els quadres generals que publiquem al final.
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
Cervera
400 s. b.
6,6 %
Vilafranca del Penedès
260 s. b.
4,3 %
Manresa
250 s. b.
4,2 %
Tarragona i el Camp
200 s. b.
3,3 %
20 s. b.
0,3 %
Vic TOTAL
6.030 s. b.
100,0 %
Calataiud
1.200 s. b.
27,7 %
Saragossa
1.000 s. b.
23,0 %
Osca
600 s. b.
13,8 %
Borja
500 s. b.
11,5 %
Exea
500 s. b.
11,5 %
Daroca
300 s. b.
6,9 %
Barbastre
40 s. b.
0,9 %
Tauste
40 s. b.
0,9 %
Uncastillo
40 s. b.
0,9 %
Alagón
30 s. b.
0,7 %
Ruesta
30 s. b.
0,7 %
Sos
30 s. b.
0,7 %
Tamarit
30 s. b.
0,7 %
Regne d’Aragó:
4.340 s. b.
100,0 %
1.000 s. b.
61,3 %
Xàtiva
300 s. b.
18,4 %
Morvedre
250 s. b.
15,3 %
80 s. b.
4,9 %
TOTAL
Regne de València: València
Alzira TOTAL
1.630 s. b.
100,0 %
107
108
Jaume RIERA I SANS
La suma general i els percentatges que en resulten són aquests: Catalunya
6.030 s. b.
50,25 %
Aragó
4.340 s. b.
36,17 %
València
1.630 s. b.
13,58 %
12.000 s. b.
100,0 %
TOTAL
Bernat Margarit, dispenser de l’infant Joan, posà de seguida mans a l’obra. Als llibres comptables d’aquell any ja consten entrades per la protecció.19 Les aljames afectades, com es comprèn, van fer ploure queixes a l’Audiència Reial, i en un primer moment les queixes foren escoltades. Entre setembre i novembre de 1353 la cort reial cursà al dispenser ordres de sobreseure en l’exigència de la protecció a les aljames de Lleida, Montblanc, Tarragona, Tàrrega, Exea, Osca, Alzira, València i Xàtiva,20 i encara la de Saragossa el març de l’any següent.21 Aviat, però, el rei Pere es va desdir de concedir tantes exempcions. Quan el dispenser va manifestar-li que hi havia aljames que, amb pretextos diversos, recusaven pagar la protecció, declarà cancel·lats qualssevol privilegis o provisions que hi obstessin.22 Les rendes assignades a la casa de l’infant Joan eren inviolables. A més, expedí una circular ordenant a totes les aljames que paguessin la protecció prioritàriament, abans que qualsevol altra assignació que ell hagués pogut fer sobre el respectiu tribut.23 L’aljama de València, per exemple, en arribar la paga del maig de 1354, presentà un albarà del 26 de febrer firmat pel cavaller Tomàs de Marçà, majordom reial, on confessava haver cobrat 200 sous per tres mesos d’exercici de la comissió en nom del vescomte d’Illa. El rei declarà que l’albarà no eximia l’aljama de València de pagar els 1.000 sous taxats, i ordenà cobrar-ne 800 sous de l’any 1353 i els 1.000 de l’any present.24 Els jueus se’n sentiren burlats. Bé o malament, el vescomte d’Illa i els seus substituts podien exercir l’ofici de dirimir els seus plets i instar l’aplicació de justícia als tribunals de la monarquia. L’infant Joan, primogènit reial, jurat com a successor, investit amb el ducat de Girona i el comtat de Cervera, era un nin de tres anys. A final de 1354, en aquells famosos acords que els re19 ACA, RP, MR, vol. 567, f. 2r. Corresponen a l’any econòmic comprès entre juny de 1353 i maig de 1354. Posteriorment la renda fou percebuda per col·lectors o porters reials comissionats. Els ingressos no es poden comprovar directament pels llibres del dispenser. 20 ACA, C, reg. 1538, f. 52r, en dates València, 15.IX, 01.X i 28.XI.1353. 21 ACA, C, reg. 1144, f. 34v, en data Alcanyís, 11.III.1354. 22 ACA, C, reg. 1538, ff. 54v-55r, en data Tarragona, 05.II.[1354]. 23 ACA, C, reg. 1538, f. 66v, en data Barcelona, 27.V.1354. 24 ACA, C, reg. 1538, f. 58r-v, en data Barcelona, 20.IV.1354.
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
109
presentants de les aljames de Catalunya i de València establiren a Barcelona, es proposaren treballar per abolir la nova càrrega fiscal esdevinguda vàcua i inútil. En redactaren un capítol exprés, en hebreu, que deia així: Ítem [els delegats de les aljames] miraran de suplicar el nostre molt excel·lent Rei i senyor que aboleixi l’assignació del molt excel·lent senyor Duc, puix que, per bé que nosaltres li pertanyem, aquesta assignació no té sentit, car es va establir a la primeria per al vescomte d’Illa a requesta de les aljames, perquè els fos protector; però aquelles circumstàncies ja no existeixen.25
Si els representants gestionaren alguna cosa, sobre això, quan el rei Pere regressà de Sardenya l’any següent, no n’obtingueren res favorable. La càrrega fiscal havia de durar encara molts anys. Sofrí modificacions parcials i globals, que tot seguit exposarem, però fou mantinguda en les seves línies bàsiques, especialment en la quantitat de 12.000 sous i en el cobrament íntegre el mes de maig, que sovint s’entenia que havia de ser el primer dia del mes. La primera modificació fou instada per l’aljama de Perpinyà, taxada el doble de Barcelona. Al·legant unes raons justes i raonables —segons deia el mateix rei—, pretenia no estar obligada a satisfer els 1.600 sous anuals taxats recentment, sinó els 800 que solia pagar al vescomte d’Illa. El rei accedí a rebaixar la quota als acostumats 800 sous, però com que no era just —deia també el rei— que l’infant Joan deixés de percebre els 800 sous condonats a l’aljama de Perpinyà, els carregava sobre la de Mallorca, no compresa al compartiment.26 El rei ho disposà d’aquesta manera, però no es complí. Quan l’expensor de l’infant intentà cobrar de l’aljama de Mallorca la part procedent de la rebaixa de Perpinyà, els jueus se n’excusaren al·legant un concert establert amb el tresorer sobre la seva contribució fiscal, aprovat pel rei, que no comprenia la protecció. Respectant el concert, el rei Pere dictà una provisió eximint l’aljama de Mallorca de pagar aquell 25 El text hebreu íntegre, en traducció, ha estat publicat per Eduard Feliu, «Els acords de Barcelona de 1354», Calls 2 (1987), pp. 145-164. Fou seguit d’una Guia per a una lectura comprensiva dels acords, pp. 164-179. 26 ACA, C, reg. 1538, ff. 65v-66r, en data Barcelona, 20.V.1354. La provisió es troba inserida en una de l’infant Joan, aprovada pel rei Pere: ACA, C, reg. 1443, ff. 178v-182v (179r-v). També en una provisió del rei Pere que retreu la història de l’exempció pretesa per l’aljama de Mallorca: ACA, C, reg. 1444, ff. 156v-162v (157r-158r). L’ordre als oficials reials del Rosselló d’observar la condonació es troba al ACA, C, reg. 1145, f. 77r, en data Colliure, 17.V.1354. Molestada encara per compulses, l’aljama impetrà de l’infant Pere, comte de Ribagorça i lloctinent reial, una confirmació de la rebaixa: ACA, C, reg. 1592, f. 188v, en data Tarragona, 21.XI.1354. Queda imprecís quan s’entén que l’aljama de la vila de Perpinyà va sola i quan presta nom a les dels dos comtats que constituïren sempre una sola aljama fiscal. De fet, les comunitats de Puigcerdà, Vilafranca de Conflent etc. no es troben mencionades en relació a l’impost que estudiem.
110
Jaume RIERA I SANS
escreix.27 L’exempció fou efímera. Considerant que les rendes assignades a l’infant Joan eren inviolables, el rei la revocà.28 L’aljama de Mallorca insistí en les seves raons justes i el rei tornà a declarar-la exempta de pagament, revalidant la provisió anterior.29 Així es mantingué la situació fins al compartiment de 1379, quan l’aljama de Mallorca fou taxada de nou. Al llarg de més de vint anys, doncs, ni l’una aljama ni l’altra pagaren els 800 sous condonats. La de Daroca al·legà pobresa i no poder pagar els 300 sous assignats. Obtingué una rebaixa particular de la seva quota: en comptes de 300 sous, en pagaria solament 80.30 Però encara no havia transcorregut mig any, el rei revocà la rebaixa tot expressant, novament, que era en perjudici de les rendes de l’infant.31 El mateix joc ocorregué en relació a l’aljama de Vilafranca del Penedès: després de condonar-li tota l’assignació, el rei ho revocà.32 Les queixes de les aljames no deixaren de fer-se sentir, amb motius diversos, la majoria reduïbles a pobresa, algunes involucrant-hi greuges comparatius. L’aljama de Calataiud, amb raó, es queixà dels 1.200 sous que li havien estat assignats, fent present que a l’inici només en pagava 600 (que no eren 600, sinó 650). Atenent la demanda, el rei posà un remei definitiu tant a la seva queixa com a totes les que procedien de les aljames aragoneses. Amb carta datada a Saragossa el 2 de març 1360, va expedir una comissió a Guerau d’Espluges, sots-tresorer de la reina Elionor, i a mestre Jucef Avinardut, de casa de la mateixa reina, perquè fessin un nou compartiment dels 4.340 sous que corresponia pagar a les aljames del regne d’Aragó. Havien d’atendre a les facultats pròpies de cadascuna.33 Els dos comissionats establiren el compartiment amb instrument datat i segellat a Saragossa el 16 de març. Hi inclogueren la novella aljama dels jueus reials d’Alcanyís, formada duplicant la que ja hi havia, propietat de l’orde de Calatrava. Al mes següent el rei el feia públic i n’ordenava el seu compliment, presentant-lo com inapel·lable per tal com havia estat fet madurament i imparcial.34 El compartiment de 1360, exclusiu per al regne 27 ACA, C, reg. 1418, ff. 49v-50r, en data Barcelona, 11.V.1356. Reproduïda igualment a les dues provisions citades a la nota anterior: ACA, C, reg. 1443, ff. 178v-182v (180v-181v); reg. 1444, ff. 156v-162v (159r-v). 28 ACA, C, reg. 1538, f. 72r, en data Perpinyà, 08.VIII.1356. 29 ACA, C, reg. 1418, f. 161r, en data Saragossa, 03.V.1357. 30 ACA, C, reg. 1538, f. 75r, en data Saragossa, 31.I.1357. 31 ACA, C, reg. 1538, f. 76v, en data Saragossa, 08.VII.1357. 32 ACA, C, reg. 1538, f. 76v, en data Saragossa, 05.VII.1357. 33 ACA, C, reg. 700, f. 190r-v, en data Saragossa, 02.III.1360. 34 ACA, C, reg. 1538, ff. 86v-87r, en data Saragossa, 28.IV.1360. Manuel Serrano y Sanz, Orígenes de la dominación española, pp. 6-7, nota 1, en publicà una còpia deficient trobada a l’Arxiu Històric de Protocols de Saragossa.
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
111
d’Aragó, expressat en sous barcelonesos com ja era habitual, fou aquest que indico amb els seus percentatges: Saragossa
1.250 s. b.
28,8 %
Calataiud
950 s. b.
21,9 %
Osca
670 s. b.
15,5 %
Exea
560 s. b.
12,9 %
Borja
250 s. b.
5,8 %
Daroca
150 s. b.
3,5 %
Alagón
85 s. b.
1,9 %
Barbastre
85 s. b.
1,9 %
Tauste
80 s. b.
1,8 %
Uncastillo
80 s. b.
1,8 %
Sos
75 s. b.
1,7 %
Ruesta
45 s. b.
1,0 %
Alcanyís (aljama reial)
30 s. b.
0,7 %
Tamarit
30 s. b.
0,7 %
TOTAL
4.340 s. b.
100,0 %
L’escassedat de notícies posteriors, fins a 1375, indueix a pensar que el darrer compartiment aquietà les rancúnies mútues de les aljames aragoneses. La guerra amb Castella esclatada el 1356 féu la resta: les ingents quantitats de subvenció que el rei exigí a les aljames i institucions féu desistir als jueus de maldar per exonerar-se de la protecció. Durant gairebé quinze anys no es registren variacions en les quotes. L’any 1359 les aljames de Montblanc i de Tàrrega recusaren pagar-la al·legant que l’havien satisfeta al comte Enric de Trastamara el temps que senyorejà les dues viles. L’excusa no els valgué. El rei ordenà que l’abonessin novament.35 Les aljames del regne de València intentaren resistir-s’hi. El rei les desenganyà. Els reproduí la part del compartiment general de 1353 que les afectava, i els intimà l’obligació del satisfer íntegrament les quantitats expressades.36 En l’establiment d’una nova peita de les aljames de Girona i Besalú, l’any 1362, aprovada pel rei, es pactà que
35 ACA, C, reg. 1538, f. 82r, en data Barcelona, 01.V.1359. Dos mesos més tard l’ordre fou intimada: ACA, C, reg. 1538, f. 83r, en data Barcelona, 04.VII.1359. 36 ACA, C, reg. 1538, f. 97v, en data Saragossa, 03.VII.1361.
112
Jaume RIERA I SANS
la protecció es continuaria pagant.37 Podem suposar, doncs, que l’impost es cobrava arreu sense contradicció. Tercer període: 1375-1398 El tercer període de la història de la protecció es caracteritza per la intervenció de l’infant Joan. L’entendrem millor si tenim present que el comissariat sobre les aljames fou una creació sobirana. Segons l’ordenament jurídic vigent, el rei Pere Terç havia de restar, fins a la fi dels seus dies, àrbitre únic de les variacions que s’hi podien introduir. Prou que hem pogut comprovar com hi exercí la seva prerrogativa autoritària, i veurem, també, com procurarà no abdicar-ne. El fet que el rei consignés la retribució del comissariat al seu primogènit no disminuí gens les seves atribucions. A dreta llei, l’infant Joan havia de considerar-se’n mer usufructuari, sense capacitat per modificar-hi o commutar-hi res. L’infant, però, es va fer gran, assolí la majoria d’edat, encetà la governació general, es mullerà el 1373, i les despeses de la seva cort es multiplicaren. La necessitat de sufragar-les impel·lí el seu dispenser, i ell mateix, a procurar esprémer les fonts d’ingressos de què disposava —totes, evidentment, cedides pel seu progenitor— i, si era possible, augmentar-les. Pel que fa a la renda que percebia de les aljames de jueus amb el nom de protecció no respectà la jerarquia. L’any 1375, quan en tenia vint-i-quatre, començà a intervenir-hi. En aquell moment ja s’havien manifestat divergències de criteris entre ell i el seu pare, i aquest el titllava de desobedient. El juny de 1375, per pròpia autoritat, l’infant expedí una circular adreçada a les aljames. Denunciava que les pagues assignades per la protecció no es complien tal com havien estat establertes, i algunes aljames se’n sentien agreujades. Volia dictar un nou compartiment i els ordenava trametre a Saragossa un o dos nuncis per ser-hi presents. Havien de portar-hi els albarans justificatius de les pagues fetes des de 1353 fins en aquell moment.38 El rei li va parar els peus. Li ordenà que aturés l’aplicació del nou compartiment que, segons els rumors, ja havien fet unes certes persones. Quan estiguessin junts —cosa que el rei sabia que l’infant evitava—, el tresorer i el dispenser respectius, que coneixien millor que ningú l’estat de les aljames, podrien concordar el compartiment en bones condicions. Alhora ordenà als col· lectors que sobreseguessin en les demandes de la protecció fins que rebessin una nova ordre. Deia confiar que l’infant Joan, a qui n’escrivia, acataria el sobreseïment.39 ACA, C, reg. 908, ff. 29v-30v, en data Barcelona, 14.XI.1362. ACA, C, reg. 1720, ff. 45v-46r, en data Saragossa, 13.VI.1375. 39 ACA, C, reg. 778, ff. 123r-v i 124r, en dates Barcelona, 20 i 24.IX.1375. 37 38
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
113
Poc després, al marge del seu fill, el rei aprovà un nou compartiment entre les aljames aragoneses. No s’ha retrobat, però sabem que el 31 de juliol de 1376, a Montsó, on se celebraven corts generals, l’establiren quatre jueus per comissió del tresorer del rei. Eren quatre individus de gran prosàpia: Açach Golluf, de Saragossa, Jafudà Falaguera, d’Osca, Açach de Quatorze, de Calataiud, i Saçón de Quatorze, de Terol.40 Consta que l’any següent el nou compartiment ja s’aplicava. Consta perquè se suscitaren murmuracions contra les aljames d’Osca i de Saragossa. Segons el dir d’alguns, havien estat taxades a la baixa. Dues provisions del rei, l’una adreçada al justícia i al batlle d’Osca, i l’altra a l’infant Joan i als seus oficials, els ordenava respectar els 450 sous en què havia estat taxada l’aljama d’Osca.41 En relació a la de Saragossa, el rei també ordenà respectar-li la quantitat taxada, sense expressar quina era.42 L’infant Joan continuà cercant maneres d’esprémer la seva renda. El març de 1379, amb la promesa que durant cinc anys, i després a beneplàcit, condonaria 100 sous dels 400 que li pagava l’aljama de Montblanc, n’obtingué de cop, nets, 550 sous (o 55 florins).43 L’agost següent s’adreçava als jueus de Besalú. Els feia present que, juntament amb els de Girona havien de pagar 1.000 sous per la protecció. N’havien estat eximits el poc temps que durà la restauració del comtat de Besalú per a l’infant Martí. Reintegrats ara al patrimoni reial, els persuadia a avenir-se amb els de Girona per fer-ne paga íntegra. En cas de no avenir-s’hi, feia comissió al jurista Francesc de Sant Dionís perquè establís la proporció.44 El principal desfalc, però, eren els 800 sous que feia més de vint anys que les aljames del Rosselló i la Cerdanya no pagaven, i la de Mallorca tampoc, malgrat li hagués estat traspassada la càrrega. Suposem que l’infant Joan, amb missatgeries a través de curials, instà el rei perquè resolgués la situació. Una carta closa seva ens assabenta que el rei havia fet comissió al seu tresorer Pere Desvall i a Berenguer de Relat, antic tresorer de la reina Elionor i ara mestre racional de la cort, perquè dirimissin aquella qüestió 40 Ho explica incidentalment una provisió expedida per l’infant Joan a favor de l’aljama de Calataiud: ACA, C, reg. 1691, ff. 5v-7r, en data Sixena, 20.XI.1385. És citada a la nota 69. 41 ACA, C, reg. 785, f. 142v, en data Montsó, 08.VIII.1376; reg. 792, ff. 129v-130r, en data Barcelona, 01.VI.1377. 42 ACA, C, reg. 803, f. 26r-v, en data Barcelona, 20.VIII.1379. 43 ACA, C, reg. 1683, f. 171r-v, en data Barcelona, 16.III.1379. Set anys més tard confirmà la rebaixa de 400 a 300 sous, també per cinc anys, i en cobrà, nets, 220 sous o 20 florins d’or: ACA, C, reg. 1692, f. 14v, en data Saragossa, 28.IV.1386. 44 ACA, C, reg. 1794, f. 191r-v, en data Perpinyà, 27.VIII.1379. Les desavinences entre les aljames de Girona i Besalú eren cròniques. Cinc anys i mig més tard, la infanta Iolant encara havia de comanar a dos doctors en lleis de Girona la causa que duien les dues aljames sobre la partió entre elles dels 1000 sous de la protecció: ACA, C, reg. 1822, ff. 69v-70r, en data Perpinyà, 09.I.1385.
114
Jaume RIERA I SANS
enutjosa. L’infant els instava a declarar ben aviat quina de les dues aljames havia de pagar-li els 800 sous.45 La qüestió fou resolta radicalment. Al mes següent, desembre de 1379, el rei ordenà un nou compartiment dels 12.000 sous de la protecció. Motivava la cancel·lació de l’anterior en l’empobriment d’algunes aljames a causa de l’esterilitat i la fam recents (1374-1375), i per deixar de ser molestat amb complantes d’uns i altres. Insisteix que les quantitats han estat determinades atenent les facultats respectives. No diu qui se n’ha encarregat. Podem presumir que fou el seu tresorer Pere Desvall. El compartiment fou fet públic amb un sol document.46 Quant a l’ordre dels territoris, posa en primer lloc Mallorca i les altres illes balears, després Perpinyà amb els comtats de Rosselló i la Cerdanya, la resta de Catalunya, el regne de València, i finalment el regne d’Aragó. El nombre d’aljames reials s’eleva a trenta-cinc. Hi comprèn la de Fraga, adquirida dels Montcada per permuta, i la de Tortosa, revertida al patrimoni reial per la mort de l’infant Ferrando (1363).47 També inclou Jaca, Tarassona i Terol. Després de la mort de la reina Elionor (1375) havien estat assignades al mateix infant Joan, juntament amb les de Borriana i Castelló, al regne de València. Hi falta Borja, vila cedida pel rei Pere a Bertran Duguesclin. Heus ací la relació de les quantitats del compartiment de 1379, ordenades per territoris segons la pauta dels anteriors, amb expressió dels percentatges relatius: Principat de Catalunya: Perpinyà i els dos comtats
1.200 s. b.
22,9 %
Barcelona
1.070 s. b.
20,4 %
Girona i Besalú
1.000 s. b.
19,1 %
Cervera
450 s. b.
8,6 %
Lleida
300 s. b.
5,7 %
Montblanc
300 s. b.
5,7 %
Tarragona i el Camp
300 s. b.
5,7 %
Tortosa
300 s. b.
5,7 %
ACA, C, reg. 1724, ff. 232v-233r, en data Perpinyà, 23.XI.1379. ACA, C, reg. 808, ff. 193v-194r, en data Barcelona, 08.XII.1379. Es troba reproduït a dues provisions posteriors ja citades: ACA, C, reg. 1443, ff. 178v-182v (178v-180v); reg. 1444, ff. 156v-162v (ff. 158r-159r). 47 S’hi havia de comprendre l’aljama d’Albarrasí, patrimoni del mateix infant Ferrando, però se n’oblidaren. Fins a 1389 no s’adonaren que no contribuïa a la protecció. La d’Oriola, en canvi, i les de la governació dellà Xixona, no hi participaren mai. 45 46
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
Vilafranca del Penedès
200 s. b.
3,8 %
Tàrrega
100 s. b.
1,9 %
TOTAL
5.220 s. b.
100,0 %
TOTAL
1.050 s. b. 800 s. b. 500 s. b. 400 s. b. 400 s. b. 300 s. b. 100 s. b. 60 s. b. 60 s. b. 60 s. b. 60 s. b. 50 s. b. 50 s. b. 40 s. b. 40 s. b. 20 s. b. 20 s. b. 20 s. b. 4.030 s. b.
26,0 % 19,8 % 12,4 % 9,9 % 9,9 % 7,4 % 2,4 % 1,4 % 1,4 % 1,4 % 1,4 % 1,2 % 1,2 % 0,9 % 0,9 % 0,5 % 0,5 % 0,5 % 100,0 %
Regne d’Aragó: Saragossa Calataiud Terol Exea Jaca Osca Daroca Barbastre Fraga Tauste Uncastillo Sos Tarassona Alagón Alcanyís Montalbán Ruesta (escrit Biesca) Tamarit
Mallorca amb Menorca i Eivissa:
1.000 s. b.
Regne de València: València
1.060 s. b.
60,6 %
Xàtiva
250 s. b.
14,2 %
Morvedre
120 s. b.
6,8 %
Alzira
120 s. b.
6,8 %
Borriana
100 s. b.
5,8 %
Castelló
100 s. b.
5,8 %
TOTAL
1.750 s. b.
100,0 %
115
116
Jaume RIERA I SANS
La distribució del total general per territoris és aquesta: Catalunya
5.220 s. b.
43,51 %
Aragó
4.030 s. b.
33,58 %
València
1.750 s. b.
14,58 %
Mallorca i les illes
1.000 s. b.
8,33 %
12.000 s. b.
100,0 %
TOTAL
Els conflictes no trigaren a manifestar-se, alguns menors i d’altres de més entitat. Un conflicte menor es plantejà a Exea, taxada en 400 sous. Quan n’estava en 450, l’infant Joan n’havia fet assignació vitalícia al seu cambrer Pero Martínez d’Escatrón, qui els cobrava regularment. Per a l’any 1380 exigí els ‘seus’ 450 sous, i l’aljama els hi lliurà. Després s’hi presentà un porter de l’infant exigint els 400 novament taxats, i l’aljama també els hi abonà, però presentà demanda a la cancelleria reial perquè no era just pagar 50 sous de més i pagar dues vegades pel mateix concepte. Admesa la demanda, el rei Pere ordenà als seus oficials d’Exea, amb una provisió, que no obliguessin l’aljama local a pagar 50 sous de més; i amb una altra, que els 50 ja abonats fossin retornats o es prenguessin en compte de pagues futures, i que no es cobrés la protecció per duplicat.48 L’any següent, tanmateix, Pero Martínez d’Escatrón recorregué a la cancelleria reial igualment en demanda de justícia. Hi presentà el títol de la seva assignació i manifestà que l’aljama fou advertida que no havia de satisfer la protecció al porter de l’infant quan s’hi presentés. Resultant, doncs, que l’assignació de 450 sous era vàlida, i que fou per culpa pròpia de l’aljama si havia pagat dues vegades, el rei revocà la primera provisió i ordenà abonar els 450 sous a l’assignatari.49 Un conflicte major fou provocat per la negativa de l’aljama de Mallorca a pagar res per la protecció. Al·legava que estava en possessió del privilegi de no ésser compresa en cap distribució de tribut, subsidi ni demanda reials fets a les aljames peninsulars.50 El conflicte s’obrí entrat l’any 1381 quan el dispenser de l’infant Joan va trametre porters a l’illa per cobrar la protecció dels dos anys transcorreguts des de la publicació del nou compartiment. L’aljama presentà
48 ACA, C, reg. 815, ff. 160r i 159v, en data Saragossa, 14.XII.1380. La primera es troba reproduïda a la revocació citada a la nota següent. 49 ACA, C, reg. 822, ff. 94v-95r, en data Saragossa, 21.XI.1381. 50 L’aljama ja havia esgrimit aquest privilegi per obtenir la primera exempció de la pensió del comissari, com està assenyalat a la nota 7.
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
117
la queixa pertinent a la cancelleria reial al·legant el mencionat privilegi. La cancelleria considerà vigent el privilegi però no esmenà el compartiment. Es limità a expedir dues cartes ordenant cessar l’execució. L’una carta s’adreçava al governador de Mallorca. El rei li exposava la queixa presentada per l’aljama per l’execució intentada pels porters de l’infant, declarava vàlid el privilegi de què estava en possessió l’aljama, i li ordenava no permetre que l’execució tirés endavant. La segona carta anava adreçada a l’infant Joan ordenant-li el mateix.51 L’infant Joan se sotmeté a la decisió del Consell Reial però no renuncià a trobar-hi una solució satisfactòria per a ell. Rellevà l’aljama de Mallorca d’haver de contribuir amb 1.000 sous a la protecció d’aleshores endavant,52 cosa que el rei aprovà i confirmà,53 però no va donar-ho tot per perdut. Efectivament, si el present i el futur de la intentada contribució de Mallorca ja estaven resolts, la del passat, la dels anys 1353-1379, estava encara pendent. Recordem que el rei Pere havia rellevat l’aljama de Perpinyà de la quota íntegra de 1.600 sous del compartiment de 1353, l’havia rebaixat a 800, i havia carregat l’altra meitat sobre l’aljama de Mallorca, que no acceptà mai de satisfer-los. La meitat de la contribució de Perpinyà, doncs, no havia estat satisfeta per cap de les dues aljames. Bloquejada la contribució futura de Mallorca, el dispenser de l’infant Joan girà els ulls al compartiment de 1353 i a la càrrega sobre Mallorca de la meitat de la contribució de Perpinyà. El gener de 1381, fingint ignorar que s’havien produït incidents posteriors a aquell traspàs, el dispenser va trametre dos porters a Mallorca amb l’ordre de fer execució en l’aljama per la quantitat defalcada des de vint-i-quatre anys enrere.54 L’aljama de Mallorca va destacar Astruch Duran com a nunci a la cort de l’infant i va exhibir-hi el privilegi de no contribuir, privilegi que l’infant havia convalidat amb la seva provisió del 15 de desembre de 1380. Per acabar de fer-hi net, doncs, el nunci de l’aljama impetrà del rei una llarga provisió que posava un punt final als intents de fer-la participar amb les aljames cismarines. El monarca hi retreia la història sencera d’aquests intents. Hi reproduïa fins a deu provisions i manaments que s’hi havien cursat i al·legat. Acabava concedint que l’aljama de Mallorca, amb les seves dependents de 51 ACA, C, reg. 1438, f. 113r; reg. 1268, f. 94r, en data Poblet, 18.VIII.1380. Totes dues es troben reproduïdes a la declaració de l’infant Joan citada a la nota següent i a la provisió reial final que retreu la història de l’exempció: ACA, C, reg. 1444, ff. 156v-162v (ff. 159v-160r i 160v). 52 La provisió portava la data Barcelona, 15.XII.1380. Fou reproduïda a l’aprovació per part del rei i a la provisió reial final: ACA, C, reg. 1443, ff. 178v-182v; reg. 1444, ff. 156v-162v (ff. 160v-161r). No ha estat localitzada als registres de l’infant. Hauria d’estar al reg. 1686, on entre els folis 36 i 40 hi ha quatre provisions en favor de l’aljama de Mallorca, de la mateixa data. 53 ACA, C, reg. 1443, ff. 178v-182v, en data Saragossa, 08.XI.1381. Fou reproduïda a la provisió reial final: ACA, C, reg. 1444, ff. 156v-162v (ff. 160v-161r). 54 La comissió portava la data Barcelona, 22.I.1381. No ha estat localitzada. Es troba reproduïda al reg. 1767, ff. 120v-122v (ff. 120v-121r).
118
Jaume RIERA I SANS
Menorca i Eivissa, no havia de contribuir en res amb les aljames peninsulars.55 Tanmateix, en carta a part, ordenava als governadors de les dues illes menors que obliguessin els jueus locals a contribuir a les despeses que la de Mallorca havia sofert, entre les quals al·ludia al donatiu concedit a l’infant Joan perquè consentís en l’exempció.56 L’aljama de Mallorca ja no fou inquietada per la seva assignació passada, present i futura, però l’infant Joan no es resignà a deixar de percebre la quota corresponent als dos anys transcorreguts des de 1379. Eren 2.000 sous, mil per cada any. Va dictar un compartiment o derrama ocasional entre les aljames més potents, solament per cobrar-ne aquests 2.000 sous.57 La derrama que establí l’any 1381 (que fou la primera de tres) és aquesta: Del principat de Catalunya: Barcelona
300 s. b.
32,96 %
Perpinyà
300 s. b.
32,96 %
Girona
150 s. b.
16,48 %
Tortosa
40 s. b.
4,39 %
Cervera
30 s. b.
3,30 %
Lleida
30 s. b.
3,30 %
Montblanc
30 s. b.
3,30 %
Tarragona
30 s. b.
3,30 %
TOTAL
910 s. b.
100,0 %
TOTAL
300 s. b. 200 s. b. 100 s. b. 60 s. b. 50 s. b. [50] s. b. 760 s. b.
39,47 % 26,31 % 13,16 % 7,90 % 6,58 % 6,58 % 100,0 %
Del regne d’Aragó: Saragossa Calataiud Jaca Terol Exea [Osca]
ACA, C, reg. 1444, ff. 156v-162v, en data Xàtiva, 21.VII.1382. ACA, C, reg. 1444, f. 164v, en data Xàtiva, 22.VII.1382. 57 ACA, C, reg. 1768, ff. 19v-20r, en data Barcelona, 09.V.1381. El total no dóna 2.000 sinó 1.950. Suposem que falta l’aljama d’Osca, taxada en 50 sous. 55 56
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
119
Del regne de València: València
300 s. b.
90,90 %
Xàtiva
20 s. b.
6,07 %
Morvedre
10 s. b.
3,03 %
330 s. b.
100,0 %
TOTAL
El total general que en resulta, per territoris, és aquest: Catalunya
910 s. b.
45,5 %
Aragó
760 s. b.
38,0 %
València
330 s. b.
16,5 %
2.000 s. b.
100,0 %
TOTAL
Girant-se aleshores a l’aljama de Perpinyà, l’infant ordenà a un porter que en cobrés íntegres els 1.600 sous de la quota de 1353 des d’aleshores fins al present. Hi deia que, examinats els registres i comptes dels seus dispensers, no apareixia que els jueus haguessin pagat mai els 1.600 sous, sinó 800, i encara de sis anys ençà. «Com no sie rahonable cosa que nostres rendes e drets se perden», ordenava al porter que tragués còpia de les àpoques on aparegués que l’aljama havia satisfet els 1.600 sous, si les tenia, i fes execució rigorosa per tot el que aparegués que encara restava per pagar.58 Per aturar les execucions, l’aljama trameté Vidal Astruch com a nunci a la cort de l’infant. Hi exposà que no podia mostrar les àpoques antigues perquè havien desaparegut en l’avalot ocorregut aquells darrers anys, però trobà manera de demostrar que el rei Pere, el mateix any del compartiment havia expedit una provisió que li condonava la meitat dels 1.600 sous (traspassada a Mallorca), i que ells havien estat fidels a abonar anualment els 800 sous. L’infant Joan, certificat de la veritat d’aquestes dades, volent observar la rebaixa de 1353, convocats el fiscal, el seu sots-dispenser, el porter tramès a Perpinyà i Vidal Astruch, examinades les provisions al seu consell, expedí dos documents simultanis. Amb ells expressava la seva conformitat a la situació, és a dir, acceptava la rebaixa de 800 sous i la satisfacció puntual fins a la data.59
58 ACA, C, reg. 1766, f. 190r-v, en data Barcelona, 12.III.1381. També es troba reproduïda al reg. 1767, f. 123r-v. 59 ACA, C, reg. 1767, ff. 120v-122v i 123r-v, en data Barcelona, 09.V.1381.
120
Jaume RIERA I SANS
Ara bé. La cosa no restà pas així. Acceptava que l’aljama de Perpinyà havia estat rellevada de pagar 800 sous, traspassats a la de Mallorca; però no constava enlloc que la de Mallorca els hagués abonat i, a més, tenia privilegi confirmat per no fer-ho. La minva feia vint-i-quatre anys que durava. 800 sous multiplicats per vint-i-quatre fan 19.200 sous. L’infant no va voler donar-los per perduts. La solució fou plasmada amb una provisió molt llarga.60 La provisió comença retraient la història de la qüestió que ja coneixem. Diu que el rei Pere li va assignar els 12.000 sous que rebia el noble Huc (sic) de Fenollet de les aljames deçà mar per raó de la protecció («racione proteccionis»). En el compartiment fet amb motiu de l’assignació (1353), l’aljama de Perpinyà fou taxada en 1.600 sous anuals. L’aljama va presentar súplica al rei al·legant que havia estat taxada excessivament en relació a les altres aljames reials, per la qual cosa el rei la’n rellevà de la meitat i traspassà la quantitat rebaixada a l’aljama de Mallorca. Ara de poc, l’infant Joan, adonant-se que l’aljama de Mallorca no pagava els 800 sous rebaixats a la de Perpinyà, hi va trametre dos porters, els quals procediren a fer execucions. Els secretaris reaccionaren mostrant els privilegis i provisions que els rellevaven de contribuir amb les aljames cismarines, i en concret presentaren una carta del rei al governador, que transcriu, on el rei es remetia a una declaració feta en presència del mestre racional, del tresorer i d’altres, expressant que l’aljama de Mallorca no estava obligada a cap quantitat deguda en la protecció, i li ordenava que no permetés que el porter ni ningú molestés l’aljama per aquesta raó. Així mateix —continua expressant l’infant—, els secretaris de l’aljama de Mallorca trameteren a la seva cort un nunci, Astruch Duran, perquè ho resolgués directament. Vistos els privilegis, vista la provisió, i vista una carta adreçada pel rei al mateix infant, on també li ordenava que no inquietés l’aljama de Mallorca amb aquest motiu, declarà que l’aljama de Mallorca no era tinguda en cap diner per la protecció. Després, l’infant, no volent donar per perduda la quantitat defalcada del temps passat, va trametre els mateixos porters a Perpinyà per cobrar els 800 sous des de vint-i-quatre anys enrere, que són 19.200 sous. Iniciada l’execució contra l’aljama de Perpinyà per part dels porters, i exhibida pels secretaris l’antiga provisió reial que els eximia de satisfer aquella quantitat, els secretaris van trametre a la cort un nunci propi, Vidal Astruch, per suplicar la resolució justa del cas. Així doncs, volent fer justícia («volentes in predictis facere quod sit justum»), ateses les raons adduïdes pels seus porters i per Vidal Astruch, i vistes les provisions reials que mostren que l’aljama de Perpinyà no està obligada als 800 sous rebaixats, ha deliberat convalidar la
ACA, C, reg. 1767, ff. 124r-126r, en data Barcelona, 24.VII.1381.
60
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
121
provisió favorable a l’aljama de Perpinyà i ha manat als porters que desisteixin d’execucions fins que els indiqui com resol la qüestió. Ara, doncs, resol la qüestió de la manera següent. Com que l’aljama de Perpinyà s’ha mostrat disposada a consentir que els 19.200 sous defalcats siguin compartits entre totes les aljames reials, inclosa ella mateixa malgrat no estar obligada a pagar cap part dels 800 sous rebaixats, aplicant-se justícia a ell mateix («cum non sit justum ut nos, qui aliis justiciam impartimur, nostro juri derogemus»), després d’una madura deliberació, disposa compartir els 19.200 sous entre totes les aljames reials, per una sola vegada. El segon compartiment o derrama de l’any 1381, per una quantitat notablement superior als anteriors, és aquest: Principat de Catalunya: Perpinyà i els dos comtats
2.400 s. b.
27,2 %
Barcelona
2.150 s. b.
24,3 %
Girona i Besalú
1.000 s. b.
11,3 %
Tarragona i el Camp
600 s. b.
6,8 %
Lleida
600 s. b.
6,8 %
Montblanc
600 s. b.
6,8 %
Tortosa
580 s. b.
6,6 %
Vilafranca del Penedès
400 s. b.
4,5 %
Cervera
300 s. b.
3,4 %
Tàrrega
200 s. b.
2,3 %
TOTAL
8.830 s. b.
100,0 %
Saragossa
2.000 s. b.
28,0 %
Calataiud
1.300 s. b.
18,2 %
Terol
800 s. b.
11,2 %
Exea
800 s. b.
11,2 %
Osca
600 s. b.
8,4 %
Jaca
600 s. b.
8,4 %
Daroca
200 s. b.
2,8 %
Barbastre
100 s. b.
1,4 %
Regne d’Aragó:
122
Jaume RIERA I SANS
Fraga
100 s. b.
1,4 %
Uncastillo
100 s. b.
1,4 %
Tauste
100 s. b.
1,4 %
Sos
100 s. b.
1,4 %
Tarassona
80 s. b.
1,1 %
Alagón
80 s. b.
1,1 %
Alcanyís
60 s. b.
0,8 %
Ruesta
40 s. b.
0,5 %
Montalbán
40 s. b.
0,5 %
Tamarit
30 s. b.
0,4 %
TOTAL
7.130 s. b.
100,0 %
Regne de València: València
2.000 s. b.
61,8 %
Xàtiva
400 s. b.
12,2 %
Morvedre
240 s. b.
7,4 %
Alzira
200 s. b.
6,1 %
Borriana
200 s. b.
6,1 %
Castelló
200 s. b.
6,1 %
3.240 s. b.
100 %
TOTAL
La distribució de la derrama ocasional, per territoris, amb els seus percentatges, és aquesta: Catalunya
8.830 s. b.
45,99 %
Aragó
7.130 s. b.
37,14 %
València
3.240 s. b.
16,87 %
19.200 s. b.
100,0 %
TOTAL
La provisió fou acompanyada de la comissió a un porter per cobrar les quantitats assignades.61 Tot dient que era d’estricta justícia. I encara va fer més, l’infant Joan, aquell any 1381. Admesa l’exempció futura de Mallorca,
61
ACA, C, reg. 1768, f. 22r, en data Barcelona, 10.IX.1381.
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
123
no va voler deixar de percebre íntegrament els 12.000 sous de la protecció que tenia assignats. Per pròpia autoritat, cancel·lant tàcitament el compartiment que el rei Pere acabava de fer l’any 1379, va dictar-ne un de nou, exclosa Mallorca.62 El nou compartiment general, dictat per l’infant Joan el 1381, és aquest: Principat de Catalunya: Barcelona
1.200 s. b.
21,2 %
Perpinyà i els comtats
1.200 s. b.
21,2 %
Girona i Besalú
1.100 s. b.
19,5 %
Cervera
500 s. b.
8,9 %
Tortosa
340 s. b.
6,0 %
Montblanc
330 s. b.
5,9 %
Tarragona i el Camp
330 s. b.
5,9 %
Lleida
320 s. b.
5,7 %
Vilafranca del Penedès
220 s. b.
3,9 %
Tàrrega
100 s. b. TOTAL
1,8 %
5.640 s. b.
100,0 %
Saragossa
1.220 s. b.
27,9 %
Calataiud
800 s. b.
18,3 %
Jaca
500 s. b.
11,4 %
Terol
500 s. b.
11,4 %
Exea
400 s. b.
9,1 %
Osca
300 s. b.
6,8 %
Daroca
100 s. b.
2,2 %
Barbastre
70 s. b.
1,6 %
Fraga
70 s. b.
1,6 %
Tauste
70 s. b.
1,6 %
Uncastillo
70 s. b.
1,6 %
Regne d’Aragó:
62
ACA, C, reg. 1768, ff. 16r-17r, en data Barcelona, 08.V.1381.
124
Jaume RIERA I SANS
Sos
60 s. b.
1,3 %
Tarassona
60 s. b.
1,3 %
Alagón
45 s. b.
1,0 %
Alcanyís
45 s. b.
1,0 %
Montalbán
20 s. b.
0,4 %
Ruesta
20 s. b.
0,4 %
Tamarit
20 s. b.
0,4 %
TOTAL
4.370 s. b.
100,0 %
1.220 s. b.
61,3 %
Xàtiva
280 s. b.
14,1 %
Alzira
130 s. b.
6,5 %
Borriana
120 s. b.
6,0 %
Castelló
120 s. b.
6,0 %
Morvedre
120 s. b.
6,0 %
Regne de València: València
TOTAL
1.990 s. b.
100,0 %
El total de les sumes de cada territori, amb els seus percentatges, és el següent: Catalunya
5.640 s. b.
47,00 %
Aragó
4.370 s. b.
36,42 %
València
1.990 s. b.
16,58 %
12.000 s. b.
100,0 %
TOTAL
Com tots els anteriors, el nou compartiment sofrí de seguida modificacions. Acabat de dictar, l’aljama de Montblanc, que tenia concessió d’estabilitat en 300 sous, es queixà d’haver estat taxada en 330. Respectant el privilegi que ell mateix havia concedit, l’infant ordenà condonar-li els 30 sous de més.63 No havien passat tampoc gaires mesos que es produí una altra modificació prou substancial. El motiu fou el següent. El rei Pere acabava de cedir la ciutat i l’aljama dels jueus de Terol per cambra a la seva quarta muller, la reina Sibil·la, 63
ACA, C, reg. 1637, f. 191v, en data Tarragona, 30.X.1381.
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
125
per la qual cosa l’infant Joan deixava de percebre’n la protecció. A més, el rei havia cedit en forma de venda la vila de Tàrrega a l’infant Martí, tot i que no es formalitzaria fins a 1386. Es devien, doncs, 1.000 sous (500 + 500) per dos anys de la protecció de l’aljama de Terol, i 200 per un any de la de Tàrrega. Autoritzat pel rei Pere per a fer una derrama ocasional «per tal que la dita protecció no sia en res aminvada», l’infant va fer comissió en un porter per cobrar els 1.200 sous deixats de percebre fins aquell moment. Repartia les quantitats sobre quinze aljames, especificant, perquè no hi hagués dubtes, que eren per les quotes degudes per aquelles dues aljames; havien de pagar-les, per tant, «ultra ço que ja han a pagar». Deia que les quantitats sumaven 1.200 sous, però en realitat sumen 1.240.64 Les quantitats són aquestes: Barcelona, Saragossa i València (3)
200 = 600 s. b.
Calataiud (1)
100 = 100 s. b.
Lleida (1)
60 =
60 s. b.
Montblanc, Tarragona, Tortosa, Daroca, Exea, Osca, Morvedre i Xàtiva (8)
50 =
400 s. b.
Barbastre i Tauste (2)
40 =
80 s. b.
TOTAL
1.240 s. b.
La modificació no podia romandre conjuntural. Un cop descomptades les aljames de Terol i Tàrrega, per poder tornar al nivell dels 12.000 sous anuals calia fer un compartiment complementari o bé un de nou, general. Igualment autoritzat pel rei Pere, l’infant es va decantar per dictar un compartiment complementari.65 Els 600 sous (500 + 100) que aquelles dues aljames deixaven de pagar en el futur foren carregats sobre onze aljames. Ho foren per aquestes quantitats, que sumen 630 sous: Barcelona, Calataiud, Saragossa i València (4)
100 = 400 s. b.
Exea i Osca (2)
50 = 100 s. b.
Tortosa i Alcanyís (2)
30 =
60 s. b.
Morvedre i Xàtiva (2)
25 =
50 s. b.
Fraga (1)
20 =
20 s. b.
TOTAL
630 s. b.
64 ACA, C, reg. 1768, ff. 185v-186r, en data Saragossa, 11.IV.1383. Es troba reproduïda en una circular posterior: ACA, C, reg. 1773, ff. 74v-76v (74v-75r). 65 ACA, C, reg. 1769, f. 151r-v, en data Les Borges Blanques, 07.V.1384. Es troba reproduït en una circular posterior: ACA, C, reg. 1773, ff. 74v-76v (75r-76v).
126
Jaume RIERA I SANS
Alhora, l’infant feia comissió al mateix porter perquè exigís unes quantitats determinades que, segons ell, tretze aljames encara devien per raó de la protecció.66 No expressa quant sumaven, i fa molt estrany, certament, que la voracitat dels funcionaris corruptes de la cort de l’infant hagués usat de tanta permissivitat. Sigui com sigui, les quantitats que es deien degudes eren aquestes: Xàtiva (1)
250
=
250 s. b.
Alzira (1)
150
=
150 s. b.
Morvedre (1)
135
=
135 s. b.
Castelló (1)
100
=
100 s. b.
Fraga i Uncastillo (2)
60
=
120 s. b.
Sos (1)
50
=
50 s. b.
València (1)
45
=
45 s. b.
Alagón i Alcanyís (2)
40
=
80 s. b.
Montblanc, Ruesta i Tamarit (3)
20
=
60 s. b.
TOTAL
990 s. b.
En aquells anys de penúria, l’impost de la protecció no era gens desdenyat. El gener de 1385, la infanta muller del primogènit manifestà als secretaris de l’aljama de Perpinyà que necessitava numerari «per los importables càrrecs de la nostra cort». No els pregava, sinó que els ordenava que li anticipessin cinc pagues dels 800 sous anuals que li havien de lliurar el primer de maig.67 Davant la resistència d’algunes aljames a atenir-se al compartiment de 1381, l’infant trameté una circular a totes elles imposant pena de 500 florins a les que recusessin pagar. Deia que, no pagar-les, era en perjudici d’ell i de les aljames que s’hi atenien.68 Entrat aquell any 1385, revisant comptes, el dispenser de l’infant advertí que l’aljama de Calataiud, segons el compartiment de 1353, havia de pagar 1.200 sous anuals i que bastants anys n’havia pagat menys, i una temporada res. Com si aquell compartiment encara fos vàlid, desplaçà a Calataiud un porter per cobrar les quantitats pretesament defalcades. L’aljama mostrà al
66 ACA, C, reg. 1769, f. 152v, en data Les Borges Blanques, 05.V.1384. Mesos més tard, l’infant cursava una circular als oficials reials anunciant-los que trametia un porter per cobrar quantitats de la protecció que es devien segons el compartiment de 1353. Deia que amb el canvi de dispenser no s’havien exigit: ACA, C, reg. 1770, ff. 231v-232r, en data Girona, 13.III.1385. 67 ACA, C, reg. 1823, f. 99v, en data Perpinyà, 02.I.1385. 68 ACA, C, reg. 1772, f. 66r-v, en data Sixena, 20.XI.1385.
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
127
porter les àpoques que conservava, que eren totes menys una que no aparegué. S’hi demostrava que els pagaments havien estat correctes, d’acord amb els diversos compartiments, perquè si bé en el de 1353 eren 1.200 sous, en el de 1360 foren 950, en el de 1376 foren 920, i en el de 1381 havien estat 800; i mostrà, també, que els quatre anys que el rei Pere de Castella tingué ocupada la vila, li havien pagat els 1.200 sous. El porter insistí en la seva demanda, però intervenint-hi bones persones s’avingué a una composició. Obligà l’aljama a pagar-li 160 florins d’or, equivalents a 1.760 sous, més 40 florins, o 440 sous, per un altre concepte no especificat. L’infant Joan aprovà la composició pactada pel porter i concedí remissió a l’aljama per la falta comesa.69 La protecció era una renda solvent, com tots els impostos que la casa reial percebia dels jueus. Vetllant pel seu propi interès, l’any 1378 l’infant Joan havia tramès una circular a les aljames del tres territoris perquè responguessin de la protecció únicament al comprador de la seva casa.70 Molt aviat, però, per remunerar els servidors més acostats, va fer recurs a assignacions particulars sobre aquella renda segura. Consta que abans de 1380 ja havia assignat a Pero Martínez d’Escatrón, antic ajudant de la seva cambra, 450 sous sobre la protecció de l’aljama d’Exea,71 traspassats després al cambrer Martín Escudero.72 Des de 1382, havia assignat a Jaume Verdaguer, comprador de la seva casa, 270 sous anuals sobre la protecció de l’aljama de Barcelona.73 L’any 1384, el cambrer Lope Sánchez de Ahuero fou agraciat amb els 300 sous de la protecció de l’aljama de Tortosa,74 i Guerau de Flaçà, cambrer de la infanta Iolant, 69 ACA, C, reg. 1691, ff. 5v-7r, en data Sixena, 20.XI.1385. Fa referència a aquesta remissió el document indicat per Gemma Escribà i Bonastre, The Jews in the Crown of Aragon. Regesta of the Cartas reales in the Archivo de la Corona de Aragón. Part ii: 1328-1493, Jerusalem, The Henk Schussheim Memorial Series, 1995, núm. 1171, que oblidà donar-ne la signatura: Cartes reials de Pere iii, Caixa 59, núm. 7068. L’infant Joan s’aturà 32 florins dels 160 d’aquesta composició, setze lliurats pel seu dispenser i setze lliurats pel porter que l’havia establerta: ACA, C, reg. 1773, ff. 55v-56r i 57r, en data Saragossa, 26.XI.1385. 70 ACA, C, reg. 1764, f. 203v, en data Saragossa, 10.II.1378. 71 Exposat abans, notes 48 i 49. Hi ha notícia també d’una assignació feta al mateix sobre la protecció de l’aljama de Jaca: ACA, C, reg. 1822, ff. 55v-56r, en data l’Almúnia de Sant Joan, 03.II.1384. 72 ACA, C, reg. 1770, f. 108r-v, en data L’Almúnia de Sant Joan, 28.I.1384. L’endemà la infanta Iolant l’aprovava: ACA, C, reg. 1815, ff. 15v-16r, en data L’Almúnia de Sant Joan, 29.I.1384. La infanta l’aprovà unes setmanes després de rebre una carta del rei perquè es fes el traspàs: ACA, C, reg. 1283, f. 47r-v, en data Montsó, 21.X.1383. Una provisió posterior de l’infant resolgué l’objecció que l’aljama d’Exea manifestà dient que només n’havia de pagar 400: ACA, C, reg. 1770, f. 141r-v, en data Lleida, 18.IV.1384. 73 Quan la infanta Iolant, ja reina, adquirí la propietat de l’aljama de Barcelona, ordenà als secretaris que continuessin pagant l’assignació a Jaume Verdaguer: ACA, C, reg. 2029, f. 43r, en data Montsó, 12.XII.1388. Diu que havia estat concedida en data València, 14.V.1382. 74 Consta en un manament a l’aljama perquè els paguessin puntualment: ACA, C, reg. 1890, f. 213r, en data Barcelona, 01.VII.1387. Expressa que la renda havia estat concedida en data L’Almúnia de Sant Joan, 05.I.1384.
128
Jaume RIERA I SANS
amb 430 sous de l’aljama de Barcelona.75 Des de 1385, els 100 sous de la protecció de l’aljama de Castelló de la Plana estigueren assignats a Bertran Pastor, de la cambra de l’infant.76 D’abans de 1387 hi ha notícia que 800 sous de la protecció de l’aljama de Calataiud estaven assignats al donzell Berenguer d’Hostalric, familiar de l’infant.77 La pensió de mestre Jucef Avinardut, físic de la seva casa, consistent en 1.250 sous anuals, també fou assignada sobre la protecció de les aljames: 550 sous de Saragossa, 400 de Jaca i 300 d’Osca. Pel mateix document ens assabentem que el sots-boteller Jimeno Pérez de Villanueva tenia assignats 500 sous sobre Saragossa.78 Totes aquestes assignacions eren vitalícies. També se n’hi feren de temporals. L’any 1384, en paga de 3.000 sous deguts per la cort de l’infant al mencionat Martín Escudero, li assignà 370 sous anuals de la protecció: 150 de Daroca, 110 de Tauste i 110 de Barbastre, fins al compliment del 3.000 deguts.79 Així mateix, per satisfer un debitori de 300 florins firmat a Bernat de Jonquer, lloctinent de protonotari, que datava de 1379, l’infant li assignava 320 sous anuals sobre l’aljama de València, segons els compartiments de 1381 i 1384, salvant 1.000 sous que ja estaven assignats vitalíciament al cambrer Esteve Salvador.80 Els emoluments fiscals procedents dels jueus es tenien per tan líquids que l’infant Joan, pocs dies després de casar-se amb Iolant de Bar, el maig de 1380, li assignà per cambra rendes de sis aljames de jueus: les quèsties de les de Girona, Lleida, Perpinyà, Jaca, Osca i Saragossa, inclosa la protecció corresponent.81 Més tard hi afegí les rendes de Berga, Cervera i Girona, amb les
75 Consta per la confirmació feta per la infanta quan ja era reina: ACA, C, reg. 1818, f. 127v, en data Montsó, 05.IV.1389. 76 ACA, C, reg. 1770, f. 232v, en data Besalú, 15.I.1385. Aquesta concessió en substituïa una altra, cancel·lada, que li concedia 300 sous sobre Xàtiva a més dels 100 sobre Castelló: ACA, C, reg. 1770, ff. 211v-212r, en igual data. 77 La notícia consta per un manament d’abonar-los sense dilacions, perquè l’aljama en retardava el pagament. No expressa la data de la concessió: ACA, C, reg. 1850, ff. 136v-137r, en data Barcelona, 31.I.1392. 78 ACA, C, reg. 1691, f. 82r-v, en data Saragossa, 10.IV.1386. 79 ACA, C, reg. 1770, f. 129r-v, en data Lleida, 27.III.1384. Una provisió del mes següent resolgué les objeccions que les tres aljames hi posaren: ACA, C, reg. 1770, ff. 140v-141r, en data Lleida, 18.IV.1384. 80 ACA, C, reg. 1773, f. 95v-96r, en data Saragossa, 02.I.1386. L’aljama de València, aprofitant la discòrdia entre el rei Pere i l’infant Joan, no abonà l’assignació. L’any següent, ja rei, Joan I reproduí l’assignació a Bernat de Jonquer, aleshores secretari reial, i intimà l’aljama a fer-la efectiva: ACA, C, reg. 1826, ff. 145v-146r, en data Barcelona, 20.V.1387. 81 ACA, C, reg. 1807, ff. 9r-10v, en data Perpinyà, 11.V.1380. Les cartes de l’infant a les aljames de Saragossa i Jaca comunicant-los que han de pagar la protecció a la seva muller són al reg. 1808, ff. 11v i 11v-12r, en data Barcelona, 07.VII.1380. Un funcionari de la despenseria de l’infant havia ja cobrat 220 sous de la protecció de l’aljama de Jaca i li fou ordenat que els retornés: reg. 1766, ff. 152v-153r, en data Manresa, 23.VIII.1380.
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
129
aljames de jueus, i tota la jurisdicció sobre les aljames de Cervera, Girona, Jaca i Tarassona.82 Encara més tard, li va fer donació vitalícia de les aljames senceres de Barcelona i València. Finalment, el 1390, sota la forma de venda, li traspassà la propietat de les aljames dels jueus i sarraïns de Saragossa. Se’n segueix, doncs, pel que ara ens interessa, que en accedir a la dignitat reial, el 5 de gener de 1387, tant el rei Joan com la seva muller tenien una bona part de la renda de la protecció alienada a diversos assignataris, la majoria vitalicis. Escurant-ne restes, l’any 1389 tots dos, conjuntament, firmaven una procuració a Pere Casals, mercader de Saragossa, per vendre 750 sous de la protecció de l’aljama de la ciutat;83 i encara l’any següent el rei Joan venia 500 sous anuals de la protecció de l’aljama de Barcelona al ciutadà Berenguer Crespí. Per la venda cobrava 15.250 sous destinats a redimir violaris onerosos.84 Els tresorers reials no oblidaven aquesta font d’ingressos. El del rei Joan, més perspicaç que els seus predecessors, advertí que l’aljama d’Albarrasí no havia pagat mai la protecció. Intentà persuadir els jueus locals que havien de participar en els 500 sous de l’aljama de Terol, al·legant que s’hi comprenien («fuit et est dicta aljama Turoli una vobiscum taxata»).85 Aquells, però, no s’hi avingueren i calgué arbitrar-hi una solució, com veurem tot seguit. Pel que fa a la reina, si bé condonà als jueus de Borja la protecció, atenent que des que la vila fou donada a Bertran Duguesclin «no hajen pagada ni dejen pagar protecció més que altres llochs de barons, richs hòmens o cavallers»,86 posà els ulls en dues quotes que no es cobraven. Entrat l’any 1389, el tresorer advertí que amb l’alienació de les aljames de Tàrrega i de Montblanc havia deixat de cobrar-ne la protecció. La de Tàrrega des que el rei Pere l’havia venut o cedit a l’infant Martí, el 1386, i la de Montblanc des del gener de 1387, quan el rei Joan havia instituït el ducat per al mateix infant Martí. No era cert del tot. L’any 1383, una paga de la protecció de l’aljama de Tàrrega, juntament amb dues pagues de l’aljama de Terol, havia estat carregada sobre quinze aljames. Tant se valia. La ‘pèrdua’ fou esmenada amb dos parells de documents expedits pel rei Joan i la reina Iolant.87 Amb dues provisions paral·leles, els monarques carregaven sobre onze o tretze aljames dels seus
ACA, C, reg. 1807, ff. 13r-14v, en data València, 14.VI.1382. ACA, C, reg. 2062, ff. 24v-25v, en data Montsó, 30.XI.1389. 84 ACA, C, reg. 1931, ff. 98v-100v, en data Barcelona, 13.VIII.1390. Una nota marginal expressa que la venda fou cancel·lada per la destrucció del call ocorreguda l’any següent. 85 ACA, C, reg. 1839, f. 55v, en data Montsó, 12.I.1389. 86 ACA, C, reg. 1822, f. 154r, en data Barcelona, 25.VI.1387. 87 Són dos documents expedits pel rei Joan: ACA, C, reg. 2027, ff. 92r-v i 90v-91r, en dates Montsó, 09 i 01.IX.1389; i dos documents expedits per la reina Iolant: ACA, C, reg. 2044, ff. 125r-v i 125v-127r, en data Montsó, 06 i 12.IX.1389. 82 83
130
Jaume RIERA I SANS
dominis 990 sous pels tres anys de la protecció de l’aljama de Montblanc, fixada en 330 sous anuals al darrer compartiment. Deien que havien pres informació de la seva solvència. La provisió expedida pel rei Joan assignava les quantitats d’aquesta manera: Barcelona, Saragossa i València (3)
150 = 450 s. b.
Calataiud (1)
100 = 100 s. b.
Osca (1)
60 =
Tortosa, Alcanyís, Terol, Alzira i Xàtiva (5)
50 = 250 s. b.
Albarrasí (1)
30 = TOTAL
60 s. b. 30 s. b. 890 s. b.
La provisió de la reina Iolant, en canvi, ho estipulava d’aquesta altra manera: Barcelona, Perpinyà, Saragossa i València (4)
150 = 600 s. b.
Calataiud (1)
100 = 100 s. b.
Osca (1)
60 =
Cervera, Tortosa, Alcanyís, Terol, Alzira i Xàtiva (6)
50 = 300 s. b.
Albarrasí (1)
30 = TOTAL
60 s. b. 30 s. b.
1.090 s. b.
Cap dels dos documents no suma els 990 sous, l’un per cent de menys, i l’altre per cent de més. És difícil determinar quin fou efectiu. Amb el segon parell de provisions els reis revocaven els anteriors compartiments que suplien les quantitats que deixaven de pagar les aljames de Tàrrega i Terol (aquesta ja aplicada al patrimoni reial i cedida a la reina Iolant),88 i repartien per al futur 430 sous anuals que havien cessat de satisfer-se: els 330 de l’aljama de Montblanc i els 100 de Tàrrega. L’ocasió fou aprofitada per taxar 40 sous a la d’Albarrasí atenent que, per inadvertència, no havia pagat mai res per la protecció. Alhora duplicaven els 45 sous d’Alcanyís, de manera que si l’aljama reial de la vila ja en pagava 45, ara, unificada amb la que hi havia posseït l’orde de Calatrava, en pagaria 90. El resultat de l’addició complementària, per al futur, era aquest, on deu haver-hi també algun error perquè les quantitats sumen cinc sous de més: 88 Un document de 1391 enumera els impostos reials radicats sobre l’aljama dels jueus de Terol i entre ells els 500 sous de la protecció: ACA, C, reg. 2058, f. 50r, en data Saragossa, 06.VII.1391.
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
Barcelona, Perpinyà, Saragossa i València (4)
50 = 200 s. b.
Alcanyís (1)
45 =
45 s. b.
Albarrasí (1)
40 =
40 s. b.
Calataiud (1)
30 =
30 s. b.
Cervera, Tortosa, Osca, Terol, Alzira i Xàtiva (6)
20 = 120 s. b. TOTAL
131
435 s. b.
Així arribà l’any 1391. Els avalots de l’estiu d’aquest any, com és prou sabut, produïren la desaparició d’algunes aljames reials populoses (Barcelona, Mallorca, València), i una minva demogràfica notable d’altres (Lleida, Vilafranca del Penedès, Borriana, Castelló, Xàtiva). El rei Joan i la reina Iolant intentaren restaurar-ne algunes, sense gaire èxit, però els seus tresorers no programaren cap reforma de les rendes procedents d’aquelles que encara es mantenien. El rei Joan morí el 19 de maig de 1396. Quart període: 1398-1408 El rei Martí restaurà l’ofici de protector de les aljames de jueus i la retribució corresponent. Ho necessitava. Des de 1391, el seu patrimoni i el de la seva muller, Maria de Luna, es trobaven en part venuts, i en part hipotecats i carregats de censals. Amb ells s’havia sufragat l’expedició naval que acabaria amb la precària ocupació de Sicília. Regressat el monarca a la península després de la mort de Joan I (maig de 1397), calgué encercar velles i noves rendes i fonts d’ingressos per mantenir la seva cort i la cambra de la reina. Per mantenir la casa de la reina Maria, el rei Martí li cedí, una vegada més, algunes aljames. En forma de venda, a fi que el títol de possessió fos més sòlid, li traspassà la propietat de les aljames dels jueus i sarraïns de Tortosa, Fraga, Osca i Albarrasí, les aljames dels jueus de Barbastre i Morvedre, i les aljames dels sarraïns de València i Xàtiva.89 Un poc més tard, en auxili de les seves despeses, li concedí vitalíciament la meitat de les cenes d’absència, totes les cenes del primogènit i de la governació general, i la protecció de les aljames de jueus, entenent-hi tant l’ofici com les pensions que hi estaven vinculades («ipsarum proteccionum pensiones et jura»). Ho justificava dient que només la reina o el primogènit estaven en condicions de poder exercir
89 ACA, C, reg. 2311, ff. 15v-16r i 16v-17r, en data Saragossa, 26.I.1398. Són les procuracions per prendre possessió de les rendes cedides a la reina per cambra.
132
Jaume RIERA I SANS
aquell ofici en forma eficaç.90 Quatre mesos més tard, amb tres provisions, una per a cada territori, el rei compartia els 12.000 sous de la renda cedida a la seva muller. Ho comunicava a les aljames reials i els ordenava fer-la efectiva durant el mes de maig, com estava establert, revocant alhora totes les assignacions i provisions que impedissin la seva percepció líquida i íntegra.91 S’hi devien preveure dificultats, perquè el rei consentí que es fessin constriccions i compulses per cobrar les quantitats.92 El compartiment de 1398 fou el següent: Principat de Catalunya: Girona i Besalú
1.270 s. b.
35,5 %
Perpinyà i els comtats
1.200 s. b.
33,6 %
Cervera
500 s. b.
14,0 %
Tarragona i el Camp
500 s. b.
14,0 %
Lleida
100 s. b.
2,8 %
3.570 s. b.
100,0 %
Saragossa
1.500 s. b.
20,0 %
Calataiud
1.200 s. b.
16,0 %
Terol
1.000 s. b.
13,3 %
Jaca
600 s. b.
7,9 %
Alcanyís
500 s. b.
6,6 %
Osca
500 s. b.
6,6 %
Daroca
400 s. b.
5,3 %
Exea
400 s. b.
5,3 %
Barbastre
200 s. b.
2,6 %
TOTAL
Regne d’Aragó:
90 ACA, C, reg. 2311, ff. 35v-36r, en data Saragossa, 15.V.1398. Un memorial especificat de les cenes que cobrava la reina Maria, referit al desembre de 1399, es troba al ACA, C, reg. 2349, ff. 60r-61r. 91 ACA, C, reg. 2311, ff. 40r-v (regne de València), 40v-41r (principat de Catalunya) i 41r-v (regne d’Aragó), en data Saragossa, 02.XII.1398. El compartiment entre les aljames d’Aragó es troba reproduït en dues intimacions posteriors de la reina: ACA, C, reg. 2349, ff. 93r-94r, en data Saragossa, 08.IV.1400; i reg. 2350, ff. 106r-107r, en data València, 12.III.1403. 92 ACA, C, reg. 2311, ff. 39v-40r, en data Saragossa, 03.XII.1398.
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
Fraga
200 s. b.
2,6 %
Tauste
200 s. b.
2,6 %
Albarrasí
150 s. b.
1,9 %
Montalbán
150 s. b.
1,9 %
Tarassona
150 s. b.
1,9 %
Alagón
100 s. b.
1,3 %
Sos
100 s. b.
1,3 %
Uncastillo
100 s. b.
1,3 %
Tamarit
50 s. b.
0,6 %
Ruesta
30 s. b.
0,3 %
TOTAL
7.530 s. b.
100,0 %
Morvedre
500 s. b.
50,0 %
Xàtiva
300 s. b.
30,0 %
Alzira
200 s. b.
20,0 %
1.000 s. b.
100,0 %
133
Regne de València:
TOTAL
La suma general no dóna els 12.000 sous anunciats sinó 12.100, per error en alguna quantitat. Posats a endevinar, els 500 sous de Tarragona podrien ser 400. L’aljama de Tortosa no hi figura, potser, per franquícia concedida. La distribució per territoris i els seus percentatges, molt diferents dels anteriors a 1391, són els següents: Aragó
7.530 s. b.
62,23 %
Catalunya
3.570 s. b.
29,50 %
València
1.000 s. b.
8,27 %
12.100 s. b.
100,0 %
TOTAL
Dictat el compartiment, la reina comissionà Domingo Sánchez, de la seva tresoreria, per cobrar la protecció.93 Després, juntament amb una in-
93
ACA, C, reg. 2349, f. 2r, en data Saragossa, 24.I.1399.
134
Jaume RIERA I SANS
timació a les aljames d’Aragó per pagar les quantitats taxades, en va fer comissió a Pedro Ortiç de Savalça.94 S’ha conservat el llibre de comptes de la percepció de les cenes i la protecció de les aljames dels jueus del regne d’Aragó portat per Pedro Ortiç de Savalça. Comprèn els anys 1399-1407, però la protecció només arriba a 1406.95 Fins a 1405, hi consten percebuts els 150 sous anuals d’Albarrasí, els 1.200 de Calataiud, i els 150 de Montalbán; i fins a 1406, els taxats a les aljames d’Osca, Ruesta, Sos, Tamarit, Tarassona i Uncastillo. En relació a d’altres aljames aragoneses, però, s’expliquen incidències. L’aljama d’Alagón, taxada en 100 sous, es resistí a pagar res fins a 1402, quan la reina els rebaixà a 50. La d’Alcanyís, els anys 1399 i 1400 abonà els 500 sous taxats, però el 1403 obtingué una rebaixa a 140 que poc li valgué.96 La de Fraga, taxada en 200, l’any 1400 obtingué una rebaixa a 90.97 La de Jaca pagà els 600 sous fins a 1403, però a partir de 1404 obtingué una rebaixa a 400.98 La de Tauste no pagà res dels 200 sous taxats fins que el 1403 la reina els rebaixà a 130.99 La de Terol pagà els 1.000 sous taxats els anys 1400-1403, però a partir de 1404 obtingué una rebaixa a 700. La de Saragossa, taxada en 1.500 sous, el fatídic any 1403 obtingué una rebaixa a 1.300,100 però en pagà només 500 els anys 1404 i 1405, de manera que al final del període, segons els funcionaris de l’oficina del mestre racional, devia 9.000 sous. No és estrany que el col·lector passés anyades sense anotar cobraments de l’aljama de Saragossa. L’any 1389 els monarques n’havien venut 750 sous, com hem apuntat més amunt. Jimeno Pérez de Villanueva, antic sotsboteller del rei Joan, n’hi tenia assignats 500. A la seva mort, l’any 1403, la reina Maria ordenà a l’aljama que els abonessin al seu receptor general.101 Deuen ser els 500 que el col·lector va apuntar al seu llibre les dues anyades següents. Martín Escudero s’oposà a la cancel·lació de les assignacions que tenia concedides pel rei Joan amb una ferma de dret al justícia d’Aragó. El
94 ACA, C, reg. 2349, ff. 93r-94r, en data Saragossa, 08.IV.1400. Es troba reproduït als folis preliminars del llibre de comptes citat a la nota següent. 95 ACA, RP, MR, vol. 2355. Publicat parcialment, en extractes, per José Ramón Magdalena Nom de Déu, «Impuestos de las aljamas hebreas de Aragón entre 1399 y 1407. (Aportación documental)», Anuario de Filología 9 (1983), pp.151-182. 96 ACA, C, reg. 2339, ff. 12r-v, en data Montcada (de l’Horta), 24.V.1403. Vegeu les notes 109 i 110. 97 ACA, C, reg. 2337, ff. 156v-157r, en data Barcelona, 21.VI.1400. 98 ACA, C, reg. 2339, f. 59r-v, en data València, 11.XII.1403. 99 ACA, C, reg. 2339, f. 56v, en data València, 28.XI.1403. Les rebaixes a les aljames d’Alagón i Tauste foren confirmades pel rei Martí després de la defunció de la reina Maria: ACA, C, reg. 2259, ff. 85v i 86r, en data València, 06.VII.1407. 100 ACA, C, reg. 2339, f. 26v, en data Sogorb, 10.VIII.1403. 101 ACA, C, reg. 2350, f. 152r, en data Altura, 11.VIII.1403.
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
135
fiscal en mogué plet. A instància seva, la reina dictà una empara sobre la protecció que pagava l’aljama d’Exea102 i sol·licità a l’arxiver de Barcelona un trasllat del compartiment fet pel rei Pere l’any 1353. El món havia donat moltes voltes, però algú estava interessat a considerar-lo punt de referència.103 El plet no prosperà. Martín Escudero va continuar cobrant la protecció íntegra de l’aljama d’Exea, 150 sous sobre la de Daroca, 110 sous sobre la de Barbastre i 110 sous sobre la de Tauste.104 Les rebaixes consentides per la reina Maria demostren que les dificultats per cobrar la protecció eren molt grans. Les quantitats que s’exigien no eren petites. Per dues vegades calgué reiterar o intimar a les aljames aragoneses l’ordre d’abonar-les segons el compartiment de 1398.105 Sovintejaren, ben segur, les al·legacions de pobresa i les queixes per greuges comparatius. L’aljama de Morvedre pretengué haver obtingut de Joan i, abans de ser rei, una rebaixa substanciosa. Deia que no havia de pagar 500 sous sinó 120. La reina declarà nul·la la prestesa rebaixa afirmant que l’infant Joan «non debuit nec potuit» causar un perjudici a les regalies, i en conseqüència la revocà.106 Els jueus de Cervera es resistiren, com la majoria, a pagar la seva quota tan elevada. La reina ratificà que havien de pagar 500 sous, com en temps del rei Joan, i firmà una comissió especial per cobrar-los.107 Poc després, insistint-hi, els jueus obtingueren una condonació de 300 sous durant deu anys; però es mogué qüestió sobre la data en què començava la rebaixa. Amb una llarga provisió, la reina aclarí que els deu anys de la rebaixa començaven el maig de 1402, no abans; per tant, els secretaris devien 500 sous anuals fins a 1402, descomptant les quantitats avançades.108 L’aljama d’Alcanyís, pel seu cantó, com hem indicat més amunt, l’any 1403 obtingué una rebaixa dels seus 500 sous a 140;109 però després, havent comprovat que «per taxació antiga» en pagava 405, la reina ordenà al funcionari comissionat per cobrar-los que exigís els 405 sous, tant pel temps
ACA, C, reg. 2348, f. 126r, en data Saragossa, 15.III.1399. ACA, C, reg. 2349, f. 30r, en data Saragossa, 10.VI.1399. 104 Consta pel llibre de comptes de Pedro Ortiz de Savalça. 105 ACA, C, reg. 2349, ff. 93r-94r, en data Saragossa, 08.IV.1400; reg. 2350, ff. 106r-107r, en data València, 12.III.1403. 106 ACA, C, reg. 2349, f. 39v, en data Saragossa, 26.VII.1399. 107 ACA, C, reg. 2349, ff. 95v-96r, en data Barcelona, 12.V.1400. 108 ACA, C, reg. 2351, ff. 153v-154r, en data Barcelona, 26.XI.1405. El segon semestre de 1406, el tresorer de la reina ingressava la protecció de l’aljama de Cervera deguda pels tres anys anteriors. Eren 600 sous: ACA, RP, MR, vol. 534, f. 27r. Unes pagues parcials de l’aljama de Cervera estan indicades per Leopoldo Piles Ros, «Situación económica de las aljamas aragonesas a comienzos del siglo xv», Sefarad 10 (1950), pp. 73-114, 367-384 (96 i 97). 109 ACA, C, reg. 2339, f. 12r-v, en data Montcada (de l’Horta), 24.V.1403. 102 103
136
Jaume RIERA I SANS
passat com pel futur.110 Sembla que, llegint malament, algun interessat convertí els 45 sous de l’antiga taxació en 405. Una aljama, la de Lleida, intentà que la protecció que havia de pagar es traduís en quelcom efectiu. En uns capítols presentats pel seu síndic, l’any 1404, els jueus demanaren al rei Martí que si per ventura el batlle o el seu lloctinent feia «alguna cosa injusta» en execució de béns o detenció de persones, l’agreujat o injuriat «se puixa appellar al protector o conservador per lo dit senyor ja posat a conservació dels juheus e aljama d’aquells, lo qual protector haja poder de conèxer de les appellacions qui·s faran en la forma dessús dita».111 Pretensió inútil. La reina delegà el seu ofici de protectora de l’aljama de Lleida, precisament, en el batlle. Li ordenà que en nom seu exercís l’ofici «viriliter, taliter quod dicti judei ab injuriis et molestiis preserventur»; afegint-hi, però, que no en podia cobrar res més enllà del salari com a batlle.112 Tan forts devien ser els clams de les pobres aljames, que la reina Maria acabà cedint-hi del tot. El maig de 1406, «per certa causa assats raonable», ordenà als col·lectors que suspenguessin l’exacció i recepció de la protecció fins a una nova ordre.113 La reina morí a Vila-real el 28 de desembre de 1406 (1407 de la Nativitat), però la cort reial no considerà gens extingida aquella exacció. Al contrari. El rei Martí no solament ordenà que es continuessin percebent les rendes de la reina difunta, per liquidar els afers de la seva testamentaria, sinó que l’ofici aviat fou restablert. Cinquè període: 1408-1410 El maig de 1408 el rei Martí instaurà novament l’ofici de protector de les aljames de jueus. Deu anys abans havia dit que convenia que fos un membre de la casa reial. Ara l’agraciat no hi pertanyia ni era tan sols noble. Era el cavaller Ramon Torrelles, cambrer major, amic íntim i braç dret del monarca, juntament amb el seu germà Pere Torrelles.114 El secretari que expedí el nomenament prengué per model l’original de 1346. En reprodueix les clàusules més significatives. Parteix d’uns imaginaris clams presentats per algu ACA, C, reg. 2350, f. 153r, en data Altura, 11.VIII.1403. ACA, C, reg. 2200, ff. 151r-153r, en data Barcelona, 10.XII.1404, capítols publicats per Fritz Baer, Die Juden, pp. 767-768. 112 ACA, C, reg. 2352, f. 69r de la segona numeració, en data Barcelona, 05.VII.1405. 113 ACA, C, reg. 2351, f. 172v, en data Barcelona, 04.V.1406. 114 ACA, C, reg. 2207, f. 51r-v, en data Barcelona, 09.V.1408. No és sobrer assenyalar que el nomenament no fou copiat en un registre Oficialium sinó en un Graciarum. Els escrivans reials hi veien una concessió graciosa. 110 111
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
137
nes aljames («compacientes luctuosis clamoribus nonnullarum aljamarum judeorum nostre dicionis et singularium ejusdem»), exposant les dificultats que troben per obtenir justícia als tribunals del regne i a la mateixa cort reial. El remei està, diu el rei, en la designació d’un conseller reial dotat de bones qualitats («aliquem bonum virum et industrium de nostro consilio»), a qui les aljames i els jueus puguin recórrer, estigui disposat a escoltar-los, administri justícia per ell mateix en les querelles suscitades entre els particulars i les aljames, i promogui els seus interessos al Consell Reial. Ara l’ofici obertament pren els noms de «protector et comissarius». El rei el declara vitalici i li assigna el mateix salari anual que percebia la difunta reina Maria, compartit de la mateixa manera. Finalment, tal com havia establert el rei Pere per al vescomte d’Illa, concedeix a Ramon Torrelles la facultat per ocupar-se’n mentre estigui a la cort, sense que li calgui absentar-se’n si no vol. Uns pocs dies després, Ramon Torrelles atorgà procuració en Issach de Quercí, jueu de Cervera, de la seva casa (de domo mea), per presentar el nomenament a les aljames i als oficials reials, i exigir el salari assignat.115 No sabem si Ramon Torrelles va arribar a actuar ni si en cobrà alguna cosa. Al cap de dos anys, el 31 de maig de 1410, el rei Martí morí a Barcelona. El seu cambrer major no era persona ben vista pels poders fàctics que prengueren el govern del país, i els primers mesos sofrí dura presó. El seu ofici s’extingí. El nou monarca vingut de Castella l’any 1412 no el restaurà. El memorial de rendes d’Aragó incorporades al patrimoni reial, els anys 1415-1417, menciona la peita, el tribut i les cenes de les aljames de jueus, però no la protecció.116 Durant la resta del segle xv ja no se’n parlà més.
115 Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, notari Bartomeu Gras 86/3, ff. 53v-54r, en data Barcelona, 21.V.1408. 116 Francisca Vendrell Gallostra, Rentas reales de Aragón de la época de Fernando i. (14121416), Madrid-Barcelona, 1977 («Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón», vol. xlvii).
138
Jaume RIERA I SANS
QUADRES I TAULES Com un escoli de l’estudi de l’impost de la protecció, presentem a continuació els quadres dels compartiments i les taules dels percentatges, des de 1346 a 1398. La majoria dels compartiments es diuen fets atenent les facultats de les aljames. No estem en condicions de certificar que reflecteixen fidelment l’estat econòmic i demogràfic en què es trobaven en aquell moment. Més aviat hem comprovat que les conjuntures els condicionaren. Els mateixos redactors van fer-hi correccions. Més tard o més d’hora els van mudar i se’n van desdir. Les taules elaborades a partir dels compartiments, doncs, tenen un valor bastant relatiu. Els quadres generals permeten entreveure la solvència econòmica que la tresoreria reial atribuïa a cada aljama. Les taules dels percentatges assenyalen la magnitud relativa entre elles. Hi calen correccions constants, però el conjunt de la informació és prou valuosa. Repetim-ho. Les taules no permeten construir estadístiques vàlides. Ens enganyaríem si les preníem «al peu del número», però és l’únic mitjà de què disposem per copsar els nivells econòmics de les aljames reials i, per correlació, els demogràfics. Quadre general del compartiment, l’any 1353 Assignació en sous
%
Aljames
Nombre aljames (28)
Suma (12.000)
1.600 1.200 1.000 800 600 500 400 300 260 250 200 80 40 30 20
13,3 10,0 8,3 6,6 5,0 4,1 3,3 2,5 2,1 2,0 1,6 0,6 0,3 0,2 0,1
Perpinyà Calataiud Girona, Saragossa, València Barcelona Osca Lleida, Montblanc, Tàrrega, Borja, Exea Cervera Daroca, Xàtiva Vilafranca del Penedès Manresa, Morvedre Tarragona Alzira Barbastre, Tauste, Uncastillo Alagón, Ruesta, Sos, Tamarit Vic
1 1 3 1 1 5 1 2 1 2 1 1 3 4 1
1.600 1.200 3.000 800 600 2.500 400 600 260 500 200 80 120 120 20
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
139
Quadre general del compartiment, l’any 1379 Assignació en sous
%
Aljames
Nombre aljames (35)
Suma (12.000)
1.200 1.070 1.060 1.050 1.000 800 500 450 400 300 250 200 120 100 60 50 40 20
10,00 8,91 8,83 8,75 8,33 6,66 4,16 3,75 3,33 2,50 2,08 1,66 1,00 0,83 0,50 0,41 0,33 0,16
Perpinyà Barcelona València Saragossa Girona, Mallorca Calataiud Terol Cervera Exea, Jaca Lleida, Montblanc, Tarragona, Tortosa, Osca Xàtiva Vilafranca del Penedès Alzira, Morvedre Tàrrega, Daroca, Borriana, Castelló Barbastre, Fraga, Tauste, Uncastillo Sos, Tarassona Alagón, Alcanyís Montalbán, Ruesta, Tamarit
1 1 1 1 2 1 1 1 2 5 1 1 2 4 4 2 2 3
1.200 1.070 1.060 1.050 2.000 800 500 450 800 1.500 250 200 240 400 240 100 80 60
Quadre de la derrama ocasional de 19.200 sous, l’any 1381 Assignació en sous
%
Aljames
Nombre aljames (34)
Suma (19.200)
2.400 2.150 2.000 1.300 1.000 800 600 580 400 300 240 200 100 80 60 40 30
12,5 11,2 10,4 6,7 5,2 4,1 3,1 3,0 2,0 1,5 1,2 1,0 0,5 0,4 0,3 0,2 0,1
Perpinyà Barcelona Saragossa, València Calataiud Girona i Besalú Exea, Terol Lleida, Montblanc, Tarragona, Jaca, Osca Tortosa Vilafranca del Penedès, Xàtiva Cervera Morvedre Tàrrega, Daroca, Alzira, Borriana, Castelló Barbastre, Fraga, Tauste, Sos, Uncastillo Alagón, Tarassona Alcanyís Montalbán, Ruesta Tamarit
1 1 2 1 1 2 5 1 2 1 1 5 5 2 1 2 1
2.400 2.150 4.000 1.300 1.000 1.600 3.000 580 800 300 240 1.000 500 160 60 80 30
140
Jaume RIERA I SANS
Quadre general del compartiment, l’any 1381 Assignació en sous
%
1.220 1.200 1.100 800 500 400 340 330 320 300 280 220 130 120 100 70 60 45 20
10,1 10,0 9,1 6,6 4,1 3,3 2,8 2,7 2,6 2,5 2,3 1,8 1,0 1,0 0,8 0,5 0,5 0,3 0,1
Aljames Saragossa, València Barcelona, Perpinyà Girona Calataiud Cervera, Jaca, Terol Exea Tortosa Montblanc, Tarragona Lleida Osca Xàtiva Vilafranca del Penedès Alzira Borriana, Castelló, Morvedre Tàrrega, Daroca Barbastre, Fraga, Tauste, Uncastillo Sos, Tarassona Alagón, Alcanyís Montalbán, Ruesta, Tamarit
Nombre aljames (34)
Suma (12.000)
2 2 1 1 3 1 1 2 1 1 1 1 1 3 2 4 2 2 3
2.440 2.400 1.100 800 1.500 400 340 660 320 300 280 220 130 360 200 280 120 90 60
Quadre general del compartiment, l’any 1398 Assignació en sous
%
Aljames
Nombre aljames (27)
Suma (12.100)
1.500 1.270 1.200 1.000 600 500 400 300 200 150 100 50 30
12,3 10,2 9,9 8,2 4,9 4,1 3,3 2,4 1,6 1,2 0,8 0,4 0,2
Saragossa Girona i Besalú Perpinyà i els comtats, Calataiud Terol Jaca Cervera, Tarragona, Alcanyís, Osca, Morvedre Daroca, Exea Xàtiva Barbastre, Fraga, Tauste, Alzira Albarrasí, Montalbán, Tarassona Lleida, Alagón, Sos, Uncastillo Tamarit Ruesta
1 1 2 1 1 5 2 1 4 3 4 1 1
1.500 1.270 2.400 1.000 600 2.500 800 300 800 450 400 50 30
LA PROTECCIÓ, UN IMPOST SOBRE LES ALJAMES DE JUEUS REIALS (1346-1410)
141
Percentatges dels territoris de la Corona d’Aragó 1346 51,33 31,00 17,67 ---
Catalunya Aragó València Mallorca
1350 43,75 25,42 20,83 10,00
1353 50,25 36,17 13,58 ---
1379 43,51 33,58 14,58 8,33
1381-1 1381-2 1381-3 45,50 45,99 47,00 38,00 37,14 36,42 16,50 16,87 16,58 -------
1398 29,50 62,23 8,27 ---
Percentatges de les aljames del principat de Catalunya 1346
1350
1353
1379
1381-1 1381-2 1381-3
1398
Barcelona
23,0
15,2
13,2
20,4
33,0
24,3
21,2
---
Cervera
7,6
7,6
6,6
8,6
3,3
3,4
8,9
14,0
Girona
28,7
22,9
16,6
19,1
16,5
11,3
19,5
35,5
Lleida
4,6
6,6
8,3
5,7
3,3
6,8
5,7
2,8
Manresa
4,0
---
4,2
---
---
---
---
---
Montblanc
6,8
7,6
8,3
5,7
3,3
6,8
5,8
---
Perpinyà
---
21,0
26,5
22,9
33,0
27,2
21,2
33,6
Tarragona
3,4
2,9
3,3
5,7
3,3
6,8
5,8
14,0
Tàrrega
11,5
7,6
8,3
1,9
---
2,3
1,8
---
Tortosa
---
---
---
5,7
4,3
6,6
6,0
---
Vic
---
1,0
0,3
---
---
---
---
---
10,4
7,6
4,3
3,8
---
4,5
3,9
---
Vilafranca
Percentatges de les aljames del regne d’Aragó 1346 1350 1351 1353 1360 1379
1381-1
1382-2
1383-3
1398
Alagón
3,7
---
3,6
0,7
1,9
0,9
---
1,1
1,0
1,3
Albarrasí
---
---
---
---
---
---
---
---
---
1,9
Alcanyís
---
---
---
---
0,7
0,9
---
0,8
1,0
6,6
Ariza
0,5
---
---
---
---
---
---
---
---
---
Barbastre
0,6
0,8
0,8
0,9
---
1,4
---
1,4
1,6
2,6
Borja
8,6
8,4
7,5
11,5
5,8
---
---
---
---
---
Calataiud
28,4
26,0
23,3
27,7
21,9
19,8
26,3
18,2
18,3
16,0
Daroca
6,2
3,6
2,9
6,9
3,5
2,4
---
2,8
2,2
5,3
Exea
12,4
---
10,7
11,5
12,9
9,9
6,6
11,2
9,1
5,3
142
Jaume RIERA I SANS
1346 1350 1351 1353 1360 1379
1381-1
1382-2
1383-3
1398
Fraga
---
---
---
---
---
1,4
---
1,4
1,6
2,6
Jaca
---
7,2
6,5
---
---
9,9
13,1
8,4
11,4
7,9
Montalbán
1,2
---
---
---
---
0,5
---
0,5
0,4
1,9
Montclús
2,5
---
---
---
---
---
---
---
---
---
Osca
12,4
12,0
10,7
13,8
15,5
7,4
6,6
8,4
6,8
6,6
Ruesta
1,2
---
---
0,7
1,0
0,5
---
0,5
0,4
0,3
Saragossa
17,3
20,0
14,3
23,0
28,8
26,0
39,5
28,0
27,9
20,0
Sos
1,9
1,6
1,4
0,7
1,7
1,2
---
1,4
1,3
1,3
Tamarit
1,2
---
---
0,7
0,7
0,5
---
0,4
0,4
0,6
Tarassona
---
6,0
5,4
---
---
1,2
---
1,1
1,3
1,9
Tauste
1,2
1,2
1,1
0,9
1,8
1,4
---
1,4
1,6
2,6
Terol
---
12,0
10,7
---
---
12,4
7,9
11,2
11,4
13,3
Uncastillo
0,7
1,2
1,1
0,9
1,8
1,4
---
1,4
1,6
1,3
1381-1 1381-2 1383-3
1398
Percentatges de les aljames del regne de València 1346
1350
1353
1379
Alzira
4,0
4,8
4,9
6,8
---
6,1
6,5
20,0
Borriana
---
---
---
5,8
---
6,1
6,0
---
Castelló
---
---
---
5,8
---
6,1
6,0
---
Morvedre
26,7
---
15,3
6,8
3,0
7,4
6,0
50,0
València
55,1
76,2
61,3
60,6
90,9
61,8
61,3
---
Xàtiva
14,2
19,0
18,4
14,2
6,1
12,2
14,1
30,0
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO A LA LUZ DE LOS REGISTROS DE TESORERÍA REAL (1350-1387)* Esther Tello Hernández IMF-CSIC, Barcelona
Introducción En numerosas ocasiones se ha hecho alusión a la importancia que tienen los libros de tesorería conservados en el Archivo de la Corona de Aragón para conocer los ingresos y gastos de las arcas reales. Y, aunque no todas las rentas de la hacienda regia pasaban por tesorería, también se ha constatado que el estudio sistemático de estos registros permite esclarecer, a grandes rasgos, el modo en que se sucedieron y articularon las diferentes contribuciones solicitadas por el monarca.1 Partiendo de esta premisa, y teniendo presente la escasez de estudios sobre el tema, en el presente artículo intentaremos mostrar cómo se reflejan en la tesorería real tanto las exacciones pagadas por eclesiásticos (y vasallos de señorío eclesiástico) como, en buena medida, * Este estudio ha sido realizado en el marco del proyecto «La coyuntura económica y demográfica en Cataluña a fines de la época medieval: análisis crítico de los indicadores fiscales y financieros» (HAR2014-54205-C2-1-P) y del grupo de investigación de la Generalitat de Cataluña «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval» (2017 SGR 1068). Abreviaturas utilizadas: ACA = Archivo de la Corona de Aragón; C = Cancillería; RP = Real Patrimonio; MR = Maestre Racional; TR = Tesorería Real. Las cantidades monetarias se expresan en libras, sueldos y dineros barceloneses (l.b., s.b., d.b.), jaqueses (l.j., s.j., d.j.), mallorquines (l.mall., s.mall., d.mall.) y florines de Aragón (fl.). 1 Así, por ejemplo, Manuel Sánchez Martínez utilizó los registros de tesorería para estudiar las demandas realizadas por el rey Pedro el Ceremonioso para su jubileo y observar también cómo se sufragaron los gastos propios de la administración creada para llevar a cabo dicha recaudación: Manuel Sánchez Martínez, «La última ofensiva fiscal de Pedro el Ceremonioso: las demandas para el jubileo de 1386», Aragón en la Edad Media 14/15 (1999), pp. 1453-1470, en particular pp. 1463-1464.
144
Esther TELLO HERNÁNDEZ
los momentos de mayor presión fiscal ejercida sobre el clero durante la segunda mitad del reinado de Pedro IV de Aragón. 2 De este modo, a través de la tesorería repasaremos las décimas otorgadas por el papado a la monarquía aragonesa desde mediados del siglo xiv para hacer frente, básicamente, a las revueltas en la isla de Cerdeña. Asimismo, los libros del tesorero real nos informarán de las aportaciones realizadas por la Iglesia a los donativos otorgados en Cortes y Parlamentos, especialmente a raíz de la guerra contra Castilla. Como veremos, otros subsidios generales y ayudas particulares pagadas por los clérigos o sus vasallos también dejaron rastro en los registros estudiados. Todo ello, sin olvidar la cesión puntual de rentas propiamente eclesiásticas, la confiscación directa de algunos ingresos de la Iglesia por parte de la monarquía, ni otras formas de contribución obligada del clero, que erosionaba su teórica exención. Nos referimos, en concreto, a la cesión de rentas tales como las primicias o las causas pías de los legados testamentarios, a la ocupación de rentas y bienes de clérigos ausentes, a la amortización de bienes eclesiásticos que caían en «mano muerta» y, finalmente, a la apropiación de las rentas de la Cámara Apostólica durante los primeros años del Cisma de Occidente. En última instancia, nuestro objetivo es observar el papel que jugó la Iglesia en la llamada «revolución fiscal» que se produjo durante el reinado de Pedro el Ceremonioso, en un periodo —la segunda mitad del siglo xiv— durante el cual el monarca buscó crear una fiscalidad general que fuera más allá de los límites de realengo, construyendo una compleja administración financiera capaz de gestionar las incesantes demandas de la corona.3 Antes de entrar en materia, sin embargo, conviene detenerse un momento en la fuente analizada con el fin de situarla exactamente en su contexto institucional y heurístico. Solo así estaremos en condiciones de establecer el alcance y los límites que presenta la serie de tesorería real a la hora de afrontar un estudio fiscal como el que aquí se presenta.
2 Cabe recordar que para paliar esta carencia de estudios sobre el tema, en los últimos tiempos han proliferado las investigaciones dedicadas a la tributación eclesiástica. Véanse, por ejemplo, los trabajos contenidos en Manuel Sánchez Martínez, Denis Menjot (eds.), El dinero de Dios. Iglesia y fiscalidad en el Occidente medieval (siglos xiii-xv), Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 2011, y Jordi Morelló Baget (ed.), Financiar el reino terrenal: la contribución de la Iglesia a finales de la Edad Media (siglos xiii-xvi), Barcelona, CSIC, 2013. 3 Manuel Sánchez Martínez, Antoni Furió Diego, J. Ángel Sesma Muñoz, «Old and New forms of taxation in the Crown of Aragon», en La fiscalità nell’economia europea (secc. xiii-xviii). 39 Settimana di Studi dell’Istituto Internazional di Storia Economica «Francesco Datini» di Prato, Florencia, Firenze University Press, 2008, pp. 99-130, en especial pp. 117-124.
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO... 145
Los libros de tesorería: alcance y límites de la fuente Mucho es lo que se podría decir de la tesorería real durante el reinado de Pedro IV, tanto en lo referente a los estudios realizados como a los vacíos historiográficos existentes. Sin embargo, no es nuestro propósito adoptar un enfoque institucionalista sino mostrar, simplemente, la gestión de los ingresos en la tesorería y su procedencia, tomando como punto de referencia siempre la contribución eclesiástica.4 Algunas consideraciones historiográficas
Recordemos, pese a todo, que para el estudio de este tipo de fuentes en la Corona de Aragón debemos partir de los estudios clásicos de E. González Hurtebise, que a principios del siglo xx publicó el libro de cuentas del tesorero real Pere Boïl (1302-1304).5 Aunque este proyecto no tuvo continuidad, publicaciones como la de González Hurtebise y otras ediciones posteriores han permitido sentar las bases de los actuales estudios.6 También ha sido fundamental la obra de otros muchos autores interesados en los fondos de tesorería, entre los cuales cabe destacar algunos archiveros que se han ocupado de la formación del sistema burocrático de las instituciones regias. Nos referimos, por ejemplo, a F. Mateu i Llopis, que estudió a mediados del siglo pasado la figura del maestre racional y el tesorero, o a C. López Rodríguez, quien ha analizado más recientemente los registros de tesorería durante el reinado de Alfonso el Magnánimo.7 4 Aunque va más allá de los objetivos del presente trabajo, sería interesante, por ejemplo, adentrarse en el tema, tantas veces debatido, de la dicotomía existente entre la tesorería del rey y la del reino, en un periodo donde la división entre lo público y lo privado tenía unas connotaciones muy diferentes a las actuales, tal como percibimos nuestra fuente de estudio. Recordemos, en este sentido, que en origen la función del tesorero sería la de controlar los ingresos y gastos de la casa real, pero pronto superó esos límites: Francisco Gimeno Blay et al. (eds.), Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós, València, Fonts Històriques valencianes, 2009, pp. 153-155. 5 Eduardo Gónzalez Hurtebise, Libro de tesorería de la casa real de Aragón. Tomo I. Libros de cuentas de Pedro Boyl, tesorero del monarca desde marzo de 1302 a marzo de 1304, Barcelona, Tipografía Luis Beniges, 1911. 6 Asimismo, véase la tradición historiográfica seguida en otros territorios peninsulares para las tesorerías de las reinas: Antonio de la Torre y del Cerro, Cuentas de Gonzalo de Baeza, tesorero de Isabel la Católica, Madrid, CSIC, 1955; Margarida Anglada, M.ª Ángeles Fernández, Concepción Petit, Los cuatro libros de la reina Eleonor de Sicilia en el Archivo de la Catedral de Barcelona, Barcelona, Fundació Noguera, 1992. 7 Felip Mateu y Llopis, «Algunos documentos referentes a la gestión del tesorero de Alfonso V, Mateo Pujades, en Nápoles, y al “itinerario” del rey (1441-1447)», Hispania 3 (1940), pp. 3-3; Idem, «Maestre Racional y Tresorer General», en Studi storici e giuridici in onore di Antonio Era, Padua, Cedam, 1963, pp. 241-255; Carlos López Rodríguez, «La tesorería general de Alfonso el Magnánimo y la Bailía general del reino de Valencia», Hispania 54 (1994), pp. 421-446; Idem, «La estructura de los
146
Esther TELLO HERNÁNDEZ
Más allá de estos ejemplos, conviene tener presente asimismo que en los últimos años el estudio de las cortes reales, sus oficiales y administración ha generado numerosos encuentros científicos y publicaciones.8 Las investigaciones concretas sobre contabilidad generada por las curias regias y otras instancias de poder político también han proliferado notablemente.9 Y, por supuesto, no podemos olvidar tampoco las numerosas contribuciones realizadas al estudio de las tesorerías reales en el marco del debate historiográfico en torno a la génesis del Estado Moderno.10 De todos los trabajos se desprende que el análisis de los registros de tesorería resulta imprescindible para entender tanto la evolución de la monarquía como el desarrollo de su aparato administrativo. No en balde, una de las principales consecuencias que tuvo la mencionada «revolución fiscal» que se produjo a fines de la Edad Media fue el progreso de la burocracia encargada de la gestión de las finanzas reales. Un hecho que, en la Corona de Aragón, resulta especialmente evidente desde mediados del siglo xiv, cuando las guerras mediterráneas y los conflictos peninsulares aceleraron la búsqueda de nuevos ingresos fiscales así como el recurso a financieros privados que se convirtieron en los principales acreedores del rey.11
ingresos de la Tesorería General de Alfonso V el Magnánimo y la conquista de Nápoles», en XIV Congresso di storia della Corona d’Aragona, vol. 3, Sassari-Alguero, 1996, pp. 573-593. 8 Al respecto, destacan por ejemplo los numerosos seminarios celebrados en el marco del programa de investigación COURS. Cours et sociétés curiales en péninsule Ibérique (xive-xvie siècles). En cuanto a las publicaciones, la producción es inabarcable, por lo que remitimos aquí solo a algunos estudios de referencia entorno a las cortes reales: Philippe Charon, Princes et principautés au Moyen Âge. L’exemple de la principauté d’Évreux (1298-1412), París, École des Chartes, 2014; Juan Francisco Pardo, Manuel Lomas (coords.), Oficiales reales. Los ministros de la Monarquía Católica (siglos xvi- xvii), Valencia, Publicaciones de la Universidad de Valencia, 2012; Alexandra Beauchamp, María Narbona Cárceles, «Des bureaucraties au service des cours. Administrateurs et gestion des affaires curiales dans la Péninsule ibérique aux dernies siècles du Moyen Âge. Présentation», e-Spania 20 (février 2015): http://e-spania.revues.org/24196. 9 Thierry Pécout (dir.), De l’autel à l’écritorie. Aux origines des comptabilités princières en Occident (xii-xiv siècle). Actes du colloque international d’Aix-en-Provence (13-14 juin 2013), Paris, ed. Boccard, 2017; Armand Jamme (ed.), Le pouvoir de compter et décompter. Formes et logiques des comptabilités d’État entre xiie et xvie siècle, (en prensa), etc. 10 Jean-Philippe Genêt, Michel le mené (ed.), Genèse de l’État moderne: prélèvement et redistribution, Paris, CNRS, 1987, pp. 7-12; Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (eds.), La fiscalité des villes au Moyen Age (Occident méditerranéen), vol. 1. Étude des sources, Toulouse, Privat, 1996; Ernesto García Fernandez, Imanol Vitores Casado (eds.), Tesoreros, arrendadores y financieros en los reinos hispánicos: la Corona de Castilla y reino de Navarra (siglos xiv-xvii), Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 2012. 11 Para el siglo xv, véase por ejemplo: Germán Navarro Espinach, David Igual Luis, La tesorería general y los banqueros de Alfonso V el Magnánimo, Castellón, Sociedad Castellonense de Cultura, 2002, en especial la parte dedicada al control financiero de la tesorería del Magnánimo, p. 20 y ss.
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO... 147
La tesorería como fuente fiscal
Por lo que respecta a los libros de tesorería propiamente dichos, y a su interés como fuente fiscal, cabe destacar antes que nada la riqueza de los fondos del Real Patrimonio del Archivo de la Corona de Aragón y, en especial, de las series del Maestre Racional y Tesorería Real.12 El estudio de estos complejos fondos conlleva, por tanto, una reflexión sobre el contexto heurístico de la fuente estudiada. Los ingresos del tesorero procedían de las rentas reales libradas por comisarios reales, porteros, y demás oficiales que, una vez entregada una determinada suma de numerario, recibían el ápoca o justificante de haber realizado el depósito. Ello nos permite saber que buena parte de los ingresos de tesorería procedían de los superávits de las cuentas de estos oficiales reales, una vez descontada su retribución o eventuales asignaciones.13 Asimismo, aunque la tesorería del rey se nos ha presentado habitualmente como «el» arca del rey, la diversidad de fuentes conservadas nos permite comprobar que en realidad nos hallamos ante una «diversidad de cajas» que condicionaban las entradas en la tesorería.14 Tal como explica T. de Montagut, el principio de «caja única» obedecía más a los deseos racionalizadores del monarca que a la práctica habitual. Y, al respecto, debemos recordar, por ejemplo, que oficiales como el protonotario o el escribano de ración contaban con recursos particulares con los que realizaban los pagos propios de su cargo, por lo que no todo el caudal financiero de la corona pasaba —como es lógico— por el tesorero.15 Con todo, a tesorería iban a parar sumas procedentes de diferentes agentes fiscales y financieros de la corona. Así, los bailes generales, los vegueres locales, los maestres de cecas y un sinfín de oficiales reales libraban al tesorero parte de lo percibido en virtud de su cargo, resultado de la recaudación de numerosos impuestos y rentas ordinarias. Como veremos, también fue consignado en tesorería el producto de innumerables exacciones extraordinarias con12 Véase, por ejemplo, la radiografía ofrecida por Tomàs de Montagut i Estragués, El Mestre Racional a la Corona d’Aragó (1283-1419), Barcelona, Fundació Noguera, 1987. 13 Víctor Ferro Pomà, por ejemplo, señala para un periodo algo posterior que ingresos como las composiciones por remisión de delitos, condenas pecuniarias, etc., eran recibidas por el lugarteniente del tesorero, quien libraba a este último las restas de las mismas tras realizar los pagos correspondientes a nivel local: Víctor Ferro Pomà, El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta, Vic, Eumo, 1987, p. 95. 14 Recuérdese, además, la existencia de las tesorerías de los infantes y de las reinas, que contaban con sus propias rentas y eran gestionadas por un aparato burocrático autónomo. Para el periodo que aquí nos interesa, debemos destacar los libros de tesorería de la reina Leonor de Sicilia, que se conservan casi ininterrumpidamente entre 1349 y 1374. Por lo que respecta a los infantes, merecen una mención especial los libros del despensero del infante Juan, los cuales son especialmente interesantes para las décadas de 1370 y 1380, momento en que aumentó el protagonismo del heredero al trono dentro de la casa real. 15 Tomàs de Montagut i Estragués, El Mestre Racional, p. 309.
148
Esther TELLO HERNÁNDEZ
cedidas al monarca, aunque en este caso debemos recordar la transcendental aparición de las Diputaciones del General durante la segunda mitad del siglo xiv, en torno a las cuales se vertebró la «nueva fiscalidad de Estado». Como es sabido, estas comisiones —permanentes desde la década de 1360— fueron las encargadas de gestionar los donativos otorgados en Cortes, bajo la supervisión directa de los brazos y cada vez más lejos del control del monarca.16 Finalmente, otro de los aspectos a tener en cuenta cuando estudiamos la tesorería va ligado al negocio financiero. En los últimos años, muchos son los autores que han empleado esta fuente para seguir el rastro de los grandes financieros que actuaron al servicio de la monarquía durante los siglos bajomedievales. Y ello es posible porque muchos de los préstamos concedidos al monarca por estos financieros han dejado, directa o indirectamente, su rastro en los registros del tesorero. Así lo puso de manifiesto ya Manuel Sánchez Martínez en 1971, cuando utilizó los registros de tesorería con el fin de mostrar las sumas adelantadas a la corona, en el primer tercio del siglo xiv, por las compañías florentinas de los Peruzzi y los Acciaiuoli.17 Ahora bien, como también tendremos la oportunidad de comprobar, esta circunstancia acabó afectando el contenido de los libros de tesorería, sobre todo durante el periodo estudiado, cuando los banqueros adquirieron un enorme protagonismo en la gestión de las finanzas reales y fueron consignatarios de una parte importante de los ingresos de la corona (sin pasar por el tesorero).18 Prueba de todo ello, Manuel Sánchez Martínez observa en su artículo sobre fiscalidad pontificia que tan solo una parte de los ingresos procedentes de las décimas pontificias de la década de 1350 aparecen documentados en tesorería.19 Efectivamente, podemos adelantar que no todo el dinero recaudado por 16 Para entrever el surgimiento de esta nueva fiscalidad en los registros de tesorería y en el resto de la administración real, véase: Manuel Sánchez Martínez, «La consolidació de la nova fiscalitat a Catalunya (1359-1380)», en M.ª Teresa Ferrer i Mallol (dir.), Història de la Generalitat de Catalunya: dels orígens medievals a l’actualitat, 650 anys, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2011, pp. 99-117. 17 Manuel Sánchez Martínez, «Operaciones de los Peruzzi y los Acciaiuoli en la Corona de Aragón durante el primer tercio del siglo xiv», Anuario de Estudios Medievales 7 (1970-1971), pp. 285311, y en particular p. 297. 18 En este sentido, especialmente ilustrativos resultan los trabajos de G. Feliu y R. Conde, que han centrado sus investigaciones en las cuentas abiertas por la tesorería del rey en la taula Descaus y Olivella: Gaspar Feliu i Montfort, «El Maestro Racional de la Corona de Aragón y la revisión de cuentas de la Taula de Canvi de Pere Des Caus y Andreu d’Olivella», en La información económico-financiera como instrumento de transparencia empresarial en la Unión Europea. Actas del IX Congreso AECA (Salamanca, 1997), Salamanca, 1997, pp. 936-953; Idem, «Mercaders-banquers barcelonins: l’endeutament de la monarquia i la fallida de la taula de canvi de Pere des Caus i Andreu d’Olivella el 1381», Barcelona. Quaderns d’Història 13 (2007), pp. 197-211; Rafael Conde y Delgado de Molina, «Las actividades y operaciones de la banca barcelonesa trecentista de Pere Descaus y Andreu d’Olivella», Revista española de financiación y contabilidad 55 (1988), pp. 115-182. 19 Manuel Sánchez Martínez, «Fiscalidad pontificia y finanzas reales en Cataluña a mediados del siglo xiv: las décimas de 1349, 1351 y 1354», Estudis Castellonencs 6 (1994-1995), pp. 1277-1296, y en
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO... 149
estas solicitudes tuvieron una entrada directa en la tesorería y que, del mismo modo, había asignaciones a financieros y miembros de la corte pagadas directamente de la recaudación de estas y otras rentas regias, que no quedaban reflejadas —aparentemente— en las cuentas del tesorero. Pese a todo, más allá de estos condicionantes diversos, no cabe duda de que el estudio sistemático de estos registros nos permite esbozar la sucesión de décimas, donativos en Cortes, subsidios y otras ayudas particulares de los diferentes contribuyentes, en general, y de la Iglesia, en particular. Y ello es más fácil gracias a la existencia de un oficial superior encargado de auditar las cuentas de los administradores de la hacienda regia, cuyos registros nos permiten conocer con mayor exactitud a cuánto ascendieron muchos de estos ingresos. La tesorería del rey y el maestre racional
Como es sabido, el maestre racional era el responsable principal de las finanzas reales desde finales del siglo xiii. Este cargo se consolidó durante los reinados de Jaime II y de Pedro IV, cuando se concretaron las funciones principales del oficio, esto es, la intervención del gasto y la audición de cuentas.20 Según las ordenanzas reales, debían rendir cuentas al maestre racional el tesorero, el escribano de ración, el protonotario, los bailes generales y locales, los procuradores, los administradores de Cerdeña, y «qualsque quals nostres officials e persones altres, per administració de lur offici o per altra manera, dels drets nostres alcuna cosa reebents o despenents en qualque manera...».21 Así pues, el tesorero anotaba los ingresos y gastos en un libro que presentaba semestralmente ante el maestre racional. Y una vez auditado el registro en cuestión, se expedía un albarán testimonial con el que se cerraba la revisión de las cuentas.22 Por esta razón, cuando no se conserva un libro de tesorería, el albarán testimonial correspondiente puede aportarnos también información sobre los ingresos y gastos del tesorero durante ese semestre (véase tabla núm. 1). Del mismo modo, cuando no se conservan las cuentas de determinado administrador o colector, los albaranes testimoniales se convierten en la fuente
especial p. 1283, nota 15. Véase asimismo lo observado por C. Guilleré para la décima recaudada entre 1302 y 1304: Christian Guilleré, «Les finances de la Courone d`Aragon au début du xive siècle (13001310)», en Manuel Sánchez Martínez (ed.), Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 1993, pp. 487-507, en especial p. 499. 20 Como obra de referencia, véase Tomàs de Montagut i Estragués El Mestre Racional, en especial por lo que se refiere a la estructura de la oficina del racional: pp. 178-192; en lo relativo a la audición de cuentas: pp. 350-383. 21 Francisco Gimeno Blay et al. (ed.), Ordinacions de la Casa i Cort de Pere, p. 148. 22 Sobre el proceso de audición de cuentas, remito al estudio fundamental de Tomàs de Montagut i Estragués, El Mestre Racional, pp. 350-383.
150
Esther TELLO HERNÁNDEZ
principal para poder conocer la suma administrada, los gastos realizados y el aparato burocrático creado en torno a dicha actividad financiera.23 Resulta evidente, por tanto, la necesidad de combinar las fuentes conservadas en el Real Patrimonio para poder conocer la contribución eclesiástica a las demandas del rey así como para establecer el alcance y los límites de los registros emanados de la tesorería regia. Si tomamos nuevamente el ejemplo de las décimas pontificias, no cabe duda de que por tesorería tan solo pasaba una pequeña parte del producto total.24 Y es que las cantidades de cada décima que aparecen documentadas en las cuentas del tesorero dependen, sobre todo, de las asignaciones previas sobre la exacción y también de la conservación del propio registro documental. A propósito de la conservación, por ejemplo, debemos advertir que no contamos con los libros del tesorero real entre julio y diciembre de 1356, ni entre julio de 1357 y julio de 1358, periodos en los que seguramente se recogería amplia información de la décima trienal de 1351 (prorrogada hasta aquel momento). Tampoco son consultables los libros fechados entre julio de 1367 y junio de 1368 debido a su pésimo estado, y no se conservan los volúmenes entre julio de 1370 y junio de 1371, ni entre julio y diciembre de 1373 y 1374, condicionando este último vacío los datos correspondientes a la décima trienal de 1371. Como consecuencia de ello, las cantidades que aparecen en los ingresos de tesorería son muy parciales, especialmente si los comparamos con la información que nos proporcionan los albaranes testimoniales de las cuentas de cada colecta (véase tabla núm. 1). Respecto a las consignaciones de rentas pontificias, el caso más relevante es el de la décima trienal de 1371. Más allá de la conservación de la fuente, cabe mencionar que durante este trienio, los financieros Eimeric Dusai y Jaume de Gualbes fueron los principales gestores y receptores de la décima (cuyos ingresos totales ascendieron aproximadamente a 990.517 s.b.), por lo que aparentemente tan solo entró en tesorería en torno a un 0,04 % del producto total (4.500 s.b.). Otro de los casos más significativos es el de la 23 Véase al respecto el uso que realiza Manuel Sánchez de los albaranes testimoniales para reconstruir la contribución de vasallos del rey en la financiación de la guerra de Castilla o las campañas de Cerdeña (Manuel Sánchez Martínez, «Cataluña en la financiación de la guerra de Castilla: los fogajes de 1358», en Guido Castelnuovo, Sandrine Víctor (eds.), L’histoire à la source: acter, compter, enregister (Catalogne, Savoie, Italia), Université de Savoie, Laboratoire LLS, 2017, pp. 173-198; Idem, «El reino de Aragón y los conflictos mediterráneos a mediados del siglo xiv (1353-1356)», Aragón en la Edad Media 19 (2006), pp. 485-500). Este autor también saca partido de los albaranes para estudiar otras cuestiones, tales como las obras del palacio real de Barcelona (Idem, «Algunas obras en el palacio real mayor de Barcelona (1359-1380) a la luz de los albaranes del Maestro Racional», Viatges a la bellesa. Miscel·lània homenatge a Maria Rosa Manote i Clivilles, Retrotabulum maior I, Barcelona, 2015, pp. 89-103). 24 Véase nota 19.
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO... 151
décima trienal de 1375. Así, de los 769.633 s.b. correspondientes a las dos terceras partes de la décima que tenían como destino las arcas del rey, en los libros de tesorería disponibles solo constan pequeños ingresos en dicho conceptos que ascendieron aproximadamente a 49.790 s.b, esto es, un 6,5 % del total; mientras que en los albaranes testimoniales aparece en su práctica totalidad. La causa de este hecho es también la asignación de la mayor parte del impuesto al pago de los banqueros Pere Descaus y Andreu Olivella, razón por la cual muchas cantidades no se anotaron en tesorería. Tabla 1. Extracto de los ingresos aproximados de las décimas que pasan por tesorería (en s.b.)
Décima
Total aprox.25
Ingresos según los albaranes testimoniales conservados
%26
Ingresos documentados en los libros de tesorería consultados
%27
1349 (bienal)
640.063 s.b.
261.295 s.b.
40,8 %
145.868 s.b.
22,8 %
1351 890.362 s.b. (trienal)
868.240 s.b.
97,5 %
104.882 s.b.
11,8 %
1354 (bienal)
598.307 s.b.
589.432 s.b.
98,5 %
277.075 s.b.
46,3 %
1363 (bienal)
611.831 s.b.
455.434 s.b.
74,4 %
178.601 s.b.
29,2 %
1365 (bienal)
596.183 s.b.
484.632 s.b.
81,3 %
133.059 s.b.
22,3 %
1371 990.517 s.b. (trienal)
912.978 s.b.
92,1 %
4.500 s.b.28
0,04 %
1375 769.633 s.b. (trienal)
769.633 s.b.
100 %
49.790 s.b.
6,5 %
1377 (anual)
323.641 s.b.
90,4 %
66.577 s.b.
18,6 %
357.941 s.b.
25 La cantidad aquí mostrada está calculada en base a una estimación aproximada de la recaudación de las décimas obtenida a partir de la extrapolación realizada con los datos disponibles de cada caso particular. 26 Porcentaje respecto al total estimado. 27 Porcentaje respecto al total estimado. 28 Recordemos que gran parte de la décima de 1371 fue transferida a Eimeric Dusai y Jaume de Gualbes, por lo que los datos disponibles son más confusos.
152
Esther TELLO HERNÁNDEZ
En suma, ejemplos como los aquí presentados nos llevan a concluir que si combinamos los registros de tesorería con los albaranes testimoniales es posible obtener una visión más completa de los ingresos de la tesorería del rey, en general, y de la presión fiscal ejercida sobre el clero durante este periodo, en particular.29 La contribución eclesiástica a través de los libros de tesorería Como hemos apuntado, durante la segunda mitad del siglo xiv, la política fiscal y financiera de la monarquía estuvo determinada por el contexto bélico y la necesidad de obtener ingresos mayores y constantes. Y, como también hemos dicho, el estudio de los libros de tesorería nos permite conocer, a grandes rasgos, cuáles fueron las exacciones y rentas eclesiásticas de las que se benefició la hacienda regia. Sin embargo, antes de mostrar este hecho cabe realizar algunas consideraciones previas. De entrada, debemos recordar que los diversos tipos de contribución del clero fueron, en principio, voluntarios y graciosos, y que respondían a necesidades urgentes del monarca y a la defensa del «bien común».30 No obstante, Pedro el Ceremonioso luchó denodadamente por romper este corsé fiscal, y conseguir tanto la extensión de los gravámenes sobre los vasallos de señorío eclesiástico como la erosión de la inmunidad de los clérigos. Fruto de esta circunstancia, no siempre resulta fácil caracterizar y agrupar las diferentes formas de contribución eclesiástica bajo un vocabulario claro y preciso. Esta dificultad aumenta debido al laconismo de algunas entradas de tesorería, así como a la ausencia de una taxonomía fiscal clara respecto a la Iglesia, a diferencia de lo que ocurre en otros ámbitos como en el municipal.31 Finalmente, cabe insistir en que los libros de 29 Recuérdese al respecto que es necesario acudir a los libros de cuentas y registros de la Real Cancillería para poder completar el mapa aquí esbozado. 30 Sería de gran interés reflexionar sobre la justificación del impuesto en las fuentes aquí presentadas, pero lógicamente ello escapa al propósito del trabajo. Para esta cuestión, remito a Tomàs de Montagut i Estragués, «El sistema del derecho tributario común en la Corona de Aragón: Notas para su estudio», en Orazio Condorelli et al. (ed.), «Panta rei»: Studi dedicati a Manlio Bellomo, vol. 4, Roma, Il Cigno Edizioni, 2004, pp. 49-68. Para las diversas formas de contribución del clero en el ámbito municipal: Pere Verdés Pijuan, «La contribución eclesiástica a la fiscalidad municipal en Cataluña», en Jordi Morelló Baget (ed.), Financiar el reino terrenal, pp. 131-168; Idem, «Car les talles són difícils de fer e pijors de exigir. A propósito del discurso fiscal en las ciudades catalanas durante la época bajomedieval», Studia Historica 30 (2012), pp. 129-153. 31 Sobre la enorme diversificación del vocabulario fiscal y el análisis de las exacciones teniendo en cuenta aspectos como la esencia del impuesto, su finalidad, tributarios etc., véase el estudio reciente de Denis Menjot, «Le discours fiscal des comptes urbains des couronnes de Castille et d’Aragon à la fin du Moyen Âge», en Olivier Mattéoni, Patrice Beck (eds.), Classer, dire, compter. Discipline du chiffre et fabrique d’une norme comptable à la fin du Moyen Âge, París, Comité pour l’histoire économique et financière de la France /
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO... 153
tesorería no pueden ser tomados como fuente única para el estudio fiscal y financiero, ya que nos encontramos ante una documentación parcial y que responde a una lógica administrativa y financiera compleja. Pese a todo, tal como hemos apuntado en la introducción, podemos esbozar, a grandes rasgos, una primera división de los tipos de contribución eclesiástica que encontramos en los registros de tesorería. Así, en primer lugar, nos referiremos brevemente a las décimas pontificias que se recaudaron en la Corona de Aragón durante la segunda mitad del siglo xiv de manera casi ininterrumpida. En segundo lugar, nos ocuparemos de los donativos en Cortes, subsidios y otras ayudas particulares en las que participó la Iglesia y, fundamentalmente, sus vasallos. En tercer lugar, haremos referencia a la cesión de rentas eclesiásticas, tales como los legados testamentarios para causas pías o las primicias, cuyo rastro también puede seguirse en las fuentes de tesorería. Por último, nos referiremos a otras noticias más puntuales que hacen referencia a la erosión de la inmunidad eclesiástica mediante la amortización de bienes caídos en «mano muerta» y la apropiación de rentas eclesiásticas. Las décimas pontificias
Como es sabido, la décima fue un impuesto extraordinario promulgado por el papa con el propósito inicial de financiar las cruzadas a Tierra Santa y la defensa de los territorios de la cristiandad. Durante el siglo xiv, los monarcas de los reinos cristianos fueron beneficiarios de buena parte de este tributo y, en particular, durante gran parte del reinado de Pedro IV la décima se empleó para sofocar las revueltas de Cerdeña; recordémoslo, feudo de la Santa Sede que había sido incorporado a la Corona de Aragón en la década de 1320. Así pues, la décima fue la vía teórica y fundamental para la petición de la contribución de los eclesiásticos por parte del monarca.32 IGPDE, 2015 (http://books.openedition.org/igpde/4104). Asimismo, en cuanto a la problemática referida al vocabulario fiscal y las tipologías impositivas en las fuentes de tesorería, véase como ejemplo para el caso navarro: Íñigo Mugueta Moreno, «Las demandas del rey de Navarra: vocabulario, discurso e identidades fiscales (1300-1425)», Anuario de Estudios Medievales 44/2 (2014), pp. 911-943. 32 Sobre este impuesto en general, véanse entre otros: William E. Lunt, Papal Revenues in the Middle Ages. Columbia, University Press, 1934 (reimp. New York, 1965), pp. 71-77; Charles Samaran, Guilleme Mollat, La Fiscalité pontificale en France au xive siècle (Avignon et Grand Schisme d’Occident), Roma, École Française de Rome, 1902, y en concreto pp. 11-68. Para la Corona de Aragón destacan los numerosos estudios de P. Bertran, Manuel Sánchez y Jordi Morelló, entre los cuales destacamos: Jordi Morelló Baget, «La contribución de la Iglesia a las arcas del rey: a propósito de la recaudación de las décimas en la Corona de Aragón a finales del siglo xiv y principios del xv», en Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (eds.), El dinero de Dios, pp. 167-190; Manuel Sánchez Martínez, «Fiscalidad pontificia y finanzas reales», pp. 1277-1296; Prim Bertran Roige, «La fiscalitat eclesiástica en els bisbats catalans (1384-1392). Tipologies impositives y diferències territorials», Acta historica et archaeologica Mediaevalia 18 (1997), pp. 281-300.
154
Esther TELLO HERNÁNDEZ
Dejando de lado los límites que presentan los registros de tesorería, esta fuente nos permite documentar que entre 1349 y comienzos de 1387, desde el papado, se otorgaron al monarca ocho décimas que gravaban los territorios peninsulares de la Corona de Aragón y Mallorca. De este modo, los eclesiásticos contribuyeron ininterrumpidamente desde junio de 1350 (comienzo de la primera paga de la décima otorgada en 1349) hasta mayo de 1357 (última paga de la décima bienal de 1354); de noviembre de 1363 (primera paga de la décima bienal concedida en 1363) hasta junio de 1367 (última paga de la décima bienal de 1365); y desde marzo de 1372 (primera paga de la décima de 1371) hasta junio de 1379 (última paga de la décima anual). Durante las sucesivas recaudaciones documentamos a los subcolectores eclesiásticos de cada obispado librando parte de la colecta al tesorero. Aparte de ellos, también ingresaban cantidades, más o menos elevadas y de forma más o menos habitual, en tesorería numerosos comisarios reales, nombrados por el rey para el cobro del impuesto. A propósito, cabe destacar que los subcolectores que libraban directamente cantidades al tesorero se redujeron a lo largo de la década de 1350, siendo escasa su presencia en estos registros a partir de la década de 1360. Sin duda, en ello tuvo que ver la asignación directa de las décimas —sobre todo desde la década de 1360— a los principales financieros de la corona, que también fueron los destinatarios de las restas o atrasos de las colectas. Como consecuencia de este hecho, a partir de la décima bienal de 1363, son mayoritariamente los comisarios reales los que ingresaron en tesorería cantidades procedentes de las décimas, las cuales en muchos casos también acabaron siendo asignadas a financieros. En la mencionada décima bienal, por ejemplo, ya se documentan numerosos porteros y comisionados librando sumas a los cambistas Emeric Dusai y Jaume de Gualbes, recibidores de la misma. Así, Pere Ermengau, libró a los cambistas cierta cantidad procedente del obispado de Gerona, Lope de Sos actuó en Vic, Arnau Porta en Tortosa, Bartomeu Gili en Lérida, Pere Bayona en Tarragona y Bernat de Fortià en Urgel.33 A la luz de los libros de tesorería, otro periodo fundamental en relación con las décimas pontificias, se documenta durante la década de 1370. Como veremos, a la inestabilidad de la isla de Cerdeña se sumaba el conflicto con el infante Jaime de Mallorca y el desgaste financiero de la monarquía. Ello explica que las décimas percibidas durante este decenio, esto es, las trienales de 1371 y 1375 y la anual de 1377, fueran asignadas en su totalidad a los 33 Al respecto, Pere Ermengau, aparece en los libros de décimas como miembro de la escribanía regia y procurador del tesorero Bernat d’Olzinelles: ACA, RP, MR, reg. 1802 (libro de cuentas de la décima bienal de 1363 en el obispado de Gerona), y se documenta que ingresó en tesorería más de 1.700 s.b. de la décima: ACA, RP, TR, reg. 349, f. 18v. Por su parte, Arnau Porta era portero y procurador del tesorero: ACA, RP, MR, reg. 1806 (libro de la décima bienal del abadiazgo de Ager, obispado de Urgel) y reg. 1805-02 (libro de la décima bienal de 1363 en el obispado de Tortosa).
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO... 155
principales financieros del momento: Eimeric Dusai y Jaume de Gualbes, primero, y Pere Descaus y Andreu Olivella, después. En particular, Dusai y Gualbes prestaron 31.213 l.b. al monarca para las revueltas de Cerdeña, razón por la cual fueron nombrados en febrero de 1372 como «cambiadors qui son generals reebedors dels diners de les dites dècimes e als quals los cullidors se son obligats ab sagrament de voluntat», y percibieron más del 90 % del monto total de la décima.34 Sin embargo, los ingresos de estos financieros documentados en tesorería por otros préstamos otorgados al monarca continuaron durante los años siguientes. En abril de 1373, por ejemplo, Dusai y Gualbes depositaron en tesorería 14.000 fl. por una dita hecha al monarca por los gastos en las nupcias del infante, cantidad que se aseguró sobre las restas de la décima trienal.35 Por su parte, los recibidores principales de la décima trienal de 1375 y de la anual de 1377 fueron Pere Descaus y Andreu Olivella. Como hemos apuntado, estos financieros se convirtieron en los principales acreedores de la monarquía avanzada la década de 1370, razón por la cual fueron consignatarios de gran parte de los ingresos de estas décimas, tal como se observa en la tesorería real.36 Para concluir este apartado, debemos recordar que las pagas de la décima anual de 1377 debían recaudarse en noviembre de 1378 y en junio de 1379, momento en el cual ya había comenzado el Cisma y, tal como veremos luego, la indiferencia o neutralidad del Ceremonioso. Más allá de lo que supuso en general este hecho para la hacienda regia, aquí nos interesa destacar que durante los nueve años que duró esta situación no se recaudó ninguna nueva décima.37 Sin embargo, resulta interesante observar cómo en los registros de tesorería se multiplican durante estos primeros años del Cisma los ingresos procedentes de los atrasos de la décima trienal de 1375 y de la colecta ordinaria de la décima anual de 1377. Estás cantidades seguían siendo asignadas a los principales financieros con los que la monarquía contraía deudas. Y más allá de los mencionados Pere Descaus y Andreu Olivella, que cayeron en bancarrota en 1381, fueron Pere
34 RAH (Cortes de los Antiguos Reinos de Aragón y de Valencia y Principado de Cataluña, Madrid, Real Academia de la Historia, 1837-1912), vol. III, pp. 171-264, p. 198; ACA, C, reg. 1323, ff.167v-168r (Zaragoza. 12.II.1372). Para esta cuestión, véase: Jordi Morello Baget, Esther Tello Hernández, «Los cambistas Dusai y Gualbes como gestores de la décima de 1371», en Pere Orti Gost, Pere Verdés Pijuan (coords.), El sistema financiero a finales de la Edad Media, Valencia, Publicaciones de la Universitat de València (en prensa). 35 ACA, RP, TR, reg. 364, f. 30v. 36 Así, por ejemplo, en abril de 1378 Descaus y Olivella hicieron una dita en tesorería de 220.000 s.b. razón por la cual el rey les reconoció la deuda y la asignó, en parte, sobre la recaudación de la décima anual de 1377: ACA, RP, TR, reg. 368bis, f. 20v. 37 Pese a que el flujo constante de décimas se interrumpió con el inicio del Cisma de Occidente debido a la llamada indiferencia del monarca, la audición de cuentas y la percepción de restas se alargaron durante los años posteriores.
156
Esther TELLO HERNÁNDEZ
Pasqual y Arnau Esquerit los que recibieron buena parte del producto de las décimas recaudadas durante estos años. Así, en los libros de tesorería conservados entre 1379 y 1385 se documentan unos ingresos aproximados de 47.462 s.b. por dicho concepto. Estas cantidades fueron libradas generalmente por los comisarios encargados de la recaudación del conjunto de rentas pontificias confiscadas en este periodo, tales como Pere Torelló. Este portero depositó en febrero de 1379, 598 fl. (6.578 s.b.) procedentes de las décimas arriba mencionadas del obispado de Lérida, que fueron a parar a Pere Descaus y Andreu Olivella.38 En abril de ese año, percibió en el obispado de Gerona 340 fl. (3.740 s.b.) de la décima trienal, y 300 fl. (3.300 s.b.) de la anual; en total 640 fl. (7.040 s.b.) que se asignaron también a Descaus y Olivella.39 Tabla 2. Décimas otorgadas en la Corona de Aragón, recaudadas entre 1350 y 1407 Décima
Bula de concesión
Parte transferida al rey
Pagas
Bienal 1349
04.VI.1349. Aviñón
Íntegra
1350-1352
Trienal 1351
30.XI.1351. Aviñón
Dos terceras partes
1352-1355
Bienal 1354
28.II.1354. Aviñón
Íntegra
1355-1357
Bienal 1363
13.II.1363. Aviñón
Íntegra
1363-1365
Bienal 1365
27.VIII.1365. Aviñón Íntegra
1366-1367
Trienal 1371
25.XI.1371. Aviñón
Íntegra
1372-1374
Trienal 1375
11.IV.1375. Aviñón
Dos terceras partes
1375-1378
Anual 1377
04.V.1377. Roma
Íntegra
1378-1379
Bienal 1387
11.V.1387. Aviñón
Dos terceras partes
1387-1389
Bienal 1389
14.V.1387. Aviñón
Dos terceras partes
1389-1392
Bienal 1391
15.VII.1387. Aviñón
Dos terceras partes
1391-1393
Trienal 1393
01.VI.1393. Aviñón
Dos terceras partes
1393-1395
Anual de 1396
13.VI.1393. Aviñón
Dos terceras partes
1396-1397
06.VIII.1397. Aviñón Dos terceras partes
1397-1400
01.VI.1393. Aviñón
1400-1407
Trienal 1397 Trienal/decenal 1393
40
Dos terceras partes
ACA, RP, TR, reg. 370, f. 23v. ACA, RP, TR, reg. 370, f. 31r. 40 Recordemos que, tal como explica Jordi Morelló, en junio de 1393 se concedieron dos décimas pontificias. Fue tras la finalización de la colecta de la décima trienal de 1397 cuando se recuperó la recaudación de la décima de 1393, que quedó interrumpida con la muerte de Juan I: Jordi Morelló Baget, «La contribución de la Iglesia a las arcas del rey», pp. 171-172. 38 39
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO... 157
Tras la muerte del Ceremonioso y la restitución de la obediencia del rey Juan I a Clemente VII de Aviñón, se puso de nuevo en marcha la maquinaría fiscal pontificia. En mayo de 1387 se promulgaron tres décimas pontificias en la Corona de Aragón que se recaudarían entre 1387 y 1393. Este último año se otorgó otra décima que en última estancia fue decenal, más otra anual, y que sumadas a la trienal de 1397 hizo que las colectas se prolongasen de manera ininterrumpida hasta 1407.41 Poco más tarde, y a raíz del concilio de Constanza, las décimas pontificias fueron menos frecuentes y perdieron terreno en favor de los subsidios, que se convirtieron en la principal vía de transferencia de renta eclesiástica a la monarquía, sobre todo con los monarcas Trastámara.42 Los donativos en Corte, subsidios y ayudas particulares
Cambiando de tercio, la tesorería resulta también útil para vislumbrar la participación de los eclesiásticos en los donativos generales concedidos en el marco de las Cortes y Parlamentos.43 Como es sabido, los donativos de Cortes y Parlamentos se articularon durante la segunda mitad del siglo xiv en torno tres asuntos fundamentales: Cerdeña y las guerras mediterráneas entre 1349 y 1356, la guerra de Castilla entre 1356 y 1366, y de nuevo Cerdeña y la defensa del territorio hasta 1387.44 Por otra parte, cabe recordar también otros subsidios extraordinarios y ayudas generales en los que participó paralelamente la Iglesia al margen de las asambleas. Nos referimos, por ejemplo, a los coronajes y maridajes,45 así como a otras Jordi Morelló Baget, «La contribución de la Iglesia a las arcas del rey», p. 173 y ss. Para esta cuestión, remito entre otros a Winfried Küchler, Les finances de la Corona d’Aragó al segle xv (regnats d’Alfons V i Joan II), Valencia, ed. Alfons el Magnànim-Generalitat Valenciana, 1997, p. 225. 43 Para ello, resultan esenciales asimismo las publicaciones de las actas de Corte y capítulos de donativo de la Corona de Aragón. En especial destaca la obra de Manuel Sánchez y Pere Orti sobre los capítulos de donativos emanados de las Cortes y Parlamentos de Cataluña entre 1288 y 1384: Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat a Catalunya. Els capítols del donatiu (1288-1384), Barcelona, Departament de Justícia, 1997. Para Aragón resulta fundamental la edición de las Actas de Cortes llevadas a cabo por el Grupo de Investigación CEMA con la colección Acta Curiarum Regni Aragonum (ACRA). Respecto a Valencia, a falta de una colección propia, destacan las publicaciones de J. Rius Serra, S. Romeu, M. R. Muñoz, B. Candela, etc. 44 Para contextualizar estos conflictos, véanse como referencias más actuales: Manuel Sánchez Martínez, «Las relaciones fiscales entre la monarquía y las ciudades catalanas. De la coronación al jubileo de Pedro el Ceremonioso, 1336-1386», Barcelona. Quaderns d’Història 23 (2016), pp. 51-79; Mario Lafuente Gómez, «La fiscalidad extraordinaria en la financiación de las guerras de Cerdeña por la Corona de Aragón (1320- 1410)», en Olivetta Schena, Sergio Tognetti (eds.), Commercio, finanza e guerra nella Sardegna dei secoli xiv e xv, Roma, Viella, 2017, pp. 99-132. 45 Para esta cuestión véase Manuel Sánchez Martínez, «La participación de la Iglesia de Cataluña en las finanzas regias (siglos xiii-xiv)», en Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (eds.), El dinero de Dios, pp. 133-167. Asimismo, remitimos al artículo de Esther Redondo y la bibliografía citada en este mismo volumen. 41 42
158
Esther TELLO HERNÁNDEZ
ayudas solicitadas por el monarca para la defensa del territorio, la guerra de Castilla o Cerdeña.46 Las guerras mediterráneas
Uno de los periodos en los que se documenta claramente la contribución de la Iglesia en los registros de tesorería es el de los años correspondientes a «las guerras mediterráneas», que tuvieron lugar entre 1350 y 1356 con motivo de la contienda contra Génova y las expediciones a Cerdeña.47 Así, por ejemplo, ya documentamos alguna referencia sobre la participación de los clérigos catalanes en las imposiciones otorgadas en las Cortes de Perpiñán de 1351 (y confirmadas en las de Lérida de 1353), tras la autorización del papa en otoño de aquel año.48 En cuanto a los donativos en Cortes y subsidios generales posteriores, no resulta común encontrar en los registros de tesorería referencias exclusivas a la contribución de los prelados. En 1353, por ejemplo, el portero regio Eximeno de Lobera fue comisionado por el rey para recaudar parte de la ayuda concedida por los prelados y universidades reales del reino de Aragón: su 46 No podemos detenernos aquí en los conflictos provocados por la contribución de la Iglesia en todos estos donativos y subsidios, especialmente los solicitados para coronajes y maridajes. Estos conflictos serían continuos también con los sucesores del Ceremonioso, hasta —al menos en territorio catalán— la llamada Transacción de San Cugat de 1419. A partir de entonces, los vasallos de Iglesia estuvieran obligados a participar en las demandas por las coronaciones de reyes y reinas, así como por los matrimonios de los hijos e hijas legítimos y no contribuirían, en cambio, en las caballerías ni en las embajadas regias o matrimonios de hijos ilegítimos. Según señalan autores como Sánchez o Morelló, esta normativa no se cumplió a rajatabla, y en torno a 1450 Alfonso el Magnánimo pidió subsidios para el maridaje de sus dos hijas ilegítimas, tal como también aparece documentado en las fuentes de tesorería: Jordi Morelló Baget, Fiscalitat i deute públic en dues viles del camp de Tarragona. Reus i Valls, segles xiv-xv, Barcelona, CSIC, 2001, pp. 229-234. 47 Para este periodo en concreto remitimos principalmente a Manuel Sánchez Martínez, «Corts, parlaments y fiscalidad en Cataluña: las “profertes” para las guerras mediterráneas (1350-1356)», en xiv Congreso de Historia de la Corona de Aragón, (Jaca, 1994), tomo 1, vol. IV, Zaragoza, Gobierno de Aragón, 1996, pp. 251-272. En lo referido a la contribución eclesiástica, véanse, entre otros, los artículos de Prim Bertran Roige, «Notes sobre els subsidis de l’Església catalana per a la guerra de Sardenya (1354)», Anuario de Estudios Medievales 29 (1999), pp. 121-139, y José Luis Martín Rodríguez, «Cuentas de la ayuda ofrecida a Pedro el Ceremonioso por los prelados y ciudades de Aragón. 1356», en Homenaje José María Lacarra de Miguel en su jubilación del profesorado, vol. 2, Zaragoza, Anubar, 1977, pp. 207-215. 48 ACA, RP, TR, reg. 333, f. 12r. En relación con este episodio, Pere de Màrgens ingresó en tesorería 15.000 s.b. destinados a sufragar los gastos ocasionados por una embajada enviada a Aviñón para tratar este asunto. En dicha embajada participaron el futuro obispo de Urgel, Bernat de Cabrera y Lope de Gurrea, que debían conseguir el consentimiento del papa para las imposiciones que gravaron al clero catalán. Sobre las imposiciones que gravaron a los clérigos de Cataluña, véanse: Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat, p. 297; Johanes Vincke, Documenta selecta mutuas civitatis Arago-Cathalaunicae et ecclesiae relationes illustrantia, Barcelona, Boletín de la Real Academia de la Historia, 1936, doc. 536, p. 403.
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO... 159
comisión comenzó en julio de 1353 y en octubre del mismo año depositó en tesorería más de 23.000 s.j.49 Para el mismo periodo, otro comisionado, Miguel de Muntalet, recaudó también de universidades y prelados de Aragón más de 16.000 s.j.50 En lo referente a otras noticias sobre la contribución particular de eclesiásticos, documentamos el pago realizado en octubre de 1353 por el arzobispo de Zaragoza Lope Fernández de Luna para la armada de Bernat de Cabrera, «que havia atorgat al senyor rey graciosament en ajuda de les despeses per lo dit senyor faedores en la armada de la qual és capità lo noble en Bernat Cabrera».51 Por su parte, en noviembre de 1354 el arzobispo de Tarragona abonó en tesorería 4.430 s.b. de aquellos 10.000 s.b. que había concedido al rey, suponemos que para el viaje del monarca a la isla.52 Pese a todas estas ayudas, en torno a 1354 se observa que los esfuerzos del rey para sofocar las revueltas en Cerdeña no eran suficientes y, a raíz de la expedición del propio monarca a la isla, se sucedieron de forma incesante peticiones particulares en paralelo a la convocatoria de numerosas asambleas generales en las que no siempre participó el brazo eclesiástico, recayendo la presión fiscal fundamentalmente sobre los lugares de realengo, tal como aparece reflejado en la tesorería.53 Este ciclo de donativos en Cortes y Parlamentos dio un giro radical en verano de 1356, mientras se reunían los brazos en Perpiñán para tratar el asunto de Génova, cuando comenzó la guerra de Castilla. La guerra de los Dos Pedros
Como es sabido, los años comprendidos entre 1356 y 1366 supusieron un punto de inflexión en la construcción de la fiscalidad real, municipal y también eclesiástica del conjunto de la Corona de Aragón. Aunque aquí no podamos ni siquiera hacer una breve mención a la espiral de demandas solicitadas por el rey en las Cortes y Parlamentos de los diferentes territorios, debemos tener presente que tanto los donativos otorgados en asambleas
ACA, RP, TR, reg. 335, f. 21r. ACA, RP, TR, reg. 335, f. 24v. Poco más tarde realizó otro ingreso de 10.595 s.j. que fueron destinados a retribuir a Arnau Valeriola, banquero de Valencia, en paga de cierta cantidad debida por la corte (ACA, RP, TR, reg. 335, f. 28v). 51 ACA, RP, TR, reg. 335, f. 19v. 52 ACA, RP, TR, reg. 337, f. 19v. 53 Manuel Sánchez Martínez, «Las cortes de Cataluña en la financiación de la guerra de Arborea. Segunda mitad del siglo xiv», en M.ª Teresa Ferrer i Mallol et al. (eds.), La Corona Catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la baixa Edat Mitjana, Barcelona, CSIC, 2005, pp. 363-393, en especial p. 365 y ss. 49 50
160
Esther TELLO HERNÁNDEZ
como otras ayudas particulares se sucedieron de manera ininterrumpida a lo largo de este periodo.54 Por lo que respecta a la contribución eclesiástica recogida a través de los libros de tesorería, observamos que la elevada presión fiscal sobre los clérigos se prolongó durante toda la guerra, aunque fue especialmente intensa con el motivo de las ayudas bienales otorgadas al Ceremonioso en 1358 y las sucesivas demandas realizadas a partir de 1361. Del mismo modo, tras la paz de Deza-Terrer, también se observa un incremento de la tributación de la Iglesia, sobre todo en el trienio 1363-1366, siguiendo una dinámica similar a lo acontecido en los lugares de realengo.55 Así, en los registros de tesorería vemos cómo desde 1357 se sucedieron numerosas contribuciones de la Iglesia para la guerra de Castilla. Una de las primeras noticias que aparecen es el pago de algunos eclesiásticos en concepto de redención de hueste. Concretamente, el abad del monasterio de Poblet ingresó en enero de 1357 por esta razón 20.000 s.b.56 Estas redenciones se alternan también con alguna referencia a contribuciones particulares. En el reino de Aragón, por ejemplo, y previamente a las importantes Cortes de Cariñena, Mario Lafuente documenta que entre 1356 y 1357 el brazo eclesiástico contribuyó —a través de subsidios y ayudas al margen de las Cortes— con al menos 194.500 s.j. Concretamente, según los libros de tesorería, parece ser que el arzobispo de Zaragoza concedió 50.000 s.j. de los cuales, por ejemplo, el obispo de Huesca pagó al menos 6.000 s.j.57 Aunque, sin duda, la contribu54 Sobre la guerra de los Dos Pedros, remito como obras de referencia a M.ª Teresa Ferrer i Mallol, «Les corts de Catalunya i la creació de la Diputació del General o Generalitat en el marc de la guerra amb Castella (1359-1369)», Anuario de Estudios Medievales 34/2 (2004), pp. 875-938; Idem, «Causas y antecedentes de la Guerra de los Dos Pedros», en Entre la paz y la guerra. La Corona catalanoaragonesa y Castilla en la Baja Edad Media, Barcelona, CSIC, 2005, pp. 329-357; Mario Lafuente Gómez, Dos Coronas en guerra: Aragón y Castilla (1356-1366), Zaragoza, Grupo Cema, 2012; Idem, Un reino en armas. La guerra de los Dos Pedros en Aragón (1356-1366), Zaragoza, Institución Fernando el Católico, 2014. 55 Véase, por ejemplo, Mario Lafuente Gómez, «Por caminos sinuosos: la defensa y el control del territorio en Aragón durante la guerra de los Dos Pedros (1356-1366)», Aragón en la Edad Media 22 (2011), pp. 127-186; M.ª Teresa Ferrer i Mallol, «Els efectes de la guerra dels dos Peres (1356-1369). Abastament i fam a la governació d’Oriola», en Pere Benito Monclús, Antoni Riera Melis (eds.), Guerra y carestía en la Europa medieval, Lleida, Milenio, 2014, pp. 129-149. En relación con la fiscalidad municipal y lo acontecido en los lugares de realengo: Pere Orti Gost, «La distribución de la carga fiscal entre las ciudades y villas de realengo en la Cataluña del siglo xiv», en L’impôt dans les villes de l’Occident méditerranéen (xiiie-xve siècles), Madrid, Casa de Velázquez, 2006. pp. 275-316. 56 ACA, RP, TR, reg. 339, f. 7v. Asimismo, los prelados y hombres de Iglesia de la veguería de Manresa ingresaron también «per rahó de redempció de les hosts», 2. 940 s.b. (ACA, RP, TR, reg. 339, f. 8r), y los hombres de Iglesia de Lérida y Urgel, 10.000 s.b. (ACA, RP, TR, reg. 339, f. 8r), 580 s.b. (ACA, RP, TR, reg. 339, f. 12v) y 19.000 s.b. en febrero (ACA, RP, TR, reg. 339, f. 13r), entre otras muchas. 57 ACA, RP, TR, reg. 339, f. 34v. Véase además: Mario Lafuente Gómez, Un reino en armas, p. 149.
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO... 161
ción eclesiástica para la cual disponemos de mayor información es la relativa a la ayuda otorgada en el principado al Ceremonioso en 1358. Esta debía estar vigente entre mayo de 1358 y abril de 1360, tasándose a los fuegos de Iglesia con 24 s.b. (en concreto, a pagar 4 s.b. por cada dos meses).58 Esta ayuda bienal enlazó sin solución de continuidad con la sucesión de asambleas celebradas en toda la Corona a finales de la década de 1350, en las cuales sí participó la Iglesia. Y es que, como decíamos, además de las ayudas particulares, el rey buscó una contribución general de todos los estamentos o brazos en los distintos territorios de la Corona. Así, a la breve asamblea de Daroca, siguió la tregua de Tudela que se prolongó entre verano de 1357 y abril de 1358. Mientras estaba vigente el armisticio se reunieron las Cortes de Cariñena de 1357, donde se acordó un donativo general de todos los brazos a recaudar también entre 1358 y 1360.59 En el principado, las Cortes de Cervera de 1359 otorgaron un donativo bianual de 144.000 l.b., del cual la mitad correspondería a los brazos eclesiástico y militar, con una tasa —en el caso de la Iglesia— de 20 s.b. por fuego. Con todo, el donativo se anuló en mayo de 1361 tras firmarse la paz con Castilla.60 Después de este periodo de tregua se puso de nuevo en marcha la maquinaría fiscal para la guerra de Castilla y la tesorería así lo refleja. De este modo, por ejemplo, en septiembre de 1362 el obispo de Barcelona depositó en tesorería 18.900 s.b. por una proferta concedida al rey para la guerra de Castilla, la cual debía servir para pagar el sueldo de 35 hombres a caballo con un salario de 6 s. al día por tres meses.61 Poco más tarde, en las Cortes generales de Monzón también participó el brazo de la clerecía. Concretamente, en agosto de 1364, los brazos eclesiásticos del reino de Aragón contribuyeron al pago de hombres a caballo para la defensa de Daroca. De la cantidad solicitada, consta que se ingresaron en tesorería 2.550 s.j.62 Finalmente, digno de mencionar resulta el ingreso realizado por Jaspert de Campllong, comisario encargado de recaudar las ayudas concedidas en las Cortes de Monzón, de más de 10.000 s.j. correspondientes a la mitad de lo que debían pagar los brazos eclesiástico y militar de Alcañiz y sus aldeas,
58 Manuel Sánchez Martínez, «Cataluña en la financiación de la guerra de Castilla»; Josep M.ª Pons Guri, «Un fogatjament desconegut de l’any 1358», Boletín de la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona 30 (1964), pp. 323-498, especialmente para el brazo eclesiástico pp. 273-290. 59 ACRA, t. II, pp. XIX-XX y pp. 185-207. Para profundizar en estas Cortes, remitimos a Mario Lafuente Gómez, Un reino en armas, pp. 162-170. 60 Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat, en particular docs. XVIII-1, pp. 191-210; y XVIII-2, pp. 211-118. 61 ACA, RP, TR, reg. 346, f. 8r. 62 ACA, RP, TR, reg. 339, ff. 14v-15r.
162
Esther TELLO HERNÁNDEZ
donde se reconoce que los eclesiásticos «no pagaren tant com aquelles qui contribuiren ab las universitats reials».63 Cerdeña, la defensa del territorio y la nueva fiscalidad
Mientras tanto continuaban las revueltas en Cerdeña y, como hemos visto, seguían otorgándose décimas para sofocarlas. Ahora bien, una vez finalizada la guerra contra Castilla, uno de los momentos más delicados para la Corona se produjo durante la década de 1370, cuando al conflicto sardo se le unió un recrudecimiento de las tensiones con Castilla, así como la entrada de compañías de mercenarios que afectaron de forma importante al norte del principado, en especial al Rosellón y la Cerdaña, dando lugar a la convocatoria del Princeps namque.64 Durante esta década, además, se sucedieron otras demandas particulares que tuvieron asimismo su reflejo en las fuentes de tesorería, entre las que destacan aquellos subsidios solicitados por coronajes y maridajes. Así, por ejemplo, el arzobispo de Tarragona ingresó en tesorería varias cantidades por el matrimonio de la infanta Juana con el conde de Ampurias en 1373.65 En Aragón, también tenemos noticias concretas de varios ingresos conjuntos en tesorería de eclesiásticos y villas reales por dicho concepto. De este modo, Pere Bretons depositó en tesorería 1.000 fl. (11.000 s.b.) en octubre de 1372 por el matrimonio de la infanta,66 y en enero y febrero de 1373 ingresó otros 2.500 fl. (27.500 s.b.).67 En este contexto, no debe extrañarnos que los brazos protestasen ante el rey por esta sucesión de demandas. En las Cortes de Barcelona de 13791380, los estamentos eclesiástico y real pidieron a Pedro IV que cesasen los subsidios al margen de las asambleas y que se cancelasen las ayudas que ya comenzaban a solicitarse por el matrimonio del futuro Juan I con Violante
63 ACA, RP, TR, reg. 339, f. 33v, 34v. Este episodio concreto nos ilustra sobre la problemática existente en torno a la contribución del brazo eclesiástico y demás estamentos a escala local. En particular, véase lo acontecido en Montalbán, estudiado por Mario Lafuente Gómez, Sergio Martínez García, «Ejército y fiscalidad en la encomienda santiaguista de Montalbán (Aragón) durante la guerra de los Dos Pedros (1356-1366)», Espacio, Tiempo y Forma. Serie III, H.ª Medieval 24 (2011), pp. 109-142, y en especial pp. 125-126. 64 Para contextualizar este periodo, remito a Manuel Sánchez Martínez, «Defensar lo principat de Cathalunya en la segunda mitad del siglo xiv: de la prestación militar al impuesto», en Idem, Pagar al rey, pp. 171-211; Idem, «La presión fiscal en un año difícil: Catalunya, a mediados de 1374-mediados de 1375», Mayurca 27 (2001), pp. 25-45. 65 ACA, RP, TR, reg. 372, f. 50r. En particular, el capítulo catedralicio de Tarragona contribuyó con 110 l.b. (2.200 s.b.): cf. Jordi Morelló Baget, Fiscalitat i deute públic, p. 196. 66 ACA, RP, TR, reg. 362, f. 11r. 67 ACA, RP, TR, reg. 363, f. 2r y ACA, RP, TR, reg. 364, f. 5v y 11v.
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO... 163
de Bar. Sin embargo, la monarquía continuó con estas peticiones y, desde comienzos de la década de 1380, llovieron nuevos subsidios sobre la Iglesia y las villas de realengo.68 La cesión de rentas eclesiásticas
Paralelamente al ciclo de las décimas y a los donativos otorgados en Cortes, subsidios y ayudas particulares, también son relevantes los ingresos en tesorería que proceden de rentas o bienes eclesiásticos que, en numerosas ocasiones, fueron cedidas a la monarquía. Estas «contribuciones consentidas», tendieron a ser cada vez más habituales y se realizaron siempre bajo el pretexto de la extrema necesidad de la monarquía e invocando el bien común. En nuestro caso, la asignación de rentas eclesiásticas de las que se benefició el monarca se justificaba, sobre todo, por la defensa del territorio y de las ciudades y villas en situación de peligro. Los legados testamentarios para causas pías inciertas69
Como ya hemos apuntado, una de las rentas cedidas fueron los legados testamentarios que, como tales, se pueden definir como la disposición voluntaria de unos bienes o una cantidad de dinero determinada en un testamento de un fiel.70 Y dentro de estas disposiciones, los legados para causas pías consistían en una cuantía variable que se destinaba a obras de caridad, generalmente en la misma parroquia donde se celebraba el sepelio. Estas rentas, imposibles de cuantificar, tenían carácter regular en los obispados de la Corona y, en el caso de las causas pías inciertas, fueron empleadas por la
68 Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat, en especial p. 555, cap. 29: «...com la terra sia ja molt carregada e sia empatxada de pagar ço que en la present Cort vos atorguen e no deje ésser anyadida afflicció sobre altre afllicció...». 69 Esta cesión de rentas eclesiásticas ya fue tratada en parte por Manuel Sánchez para finales del siglo xiv: Manuel Sánchez Martínez, «El fisc de les Usures en la Corona de Aragón a principios del siglo xv», en Diego Quaglioni, Giacomo Todeschini, Gian M. Varanini (dirs.), Credito e usura fra teologia, diritto e amministrazione: linguaggi a confronto (secc. XII-XVI), Roma, École Française de Rome, 2005, pp. 197-228. Concretamente, Manuel Sánchez analiza una serie de fuentes procedentes del Real Patrimonio, que le permiten rastrear la recaudación por parte de la monarquía, de las usuras y causas pías inciertas entre 1393 y 1403. 70 Una referencia general sobre esta cuestión en el derecho civil y canónico en Ángel Riesco Terrero, «La obligatoriedad de los testamentos informes para causas pías en el ordenamiento civil y eclesiástico», Salmanticensis 9/3 (1962), pp. 565-588; Juan José Rubio Rodríguez, «Concepto de causa pía en los juristas clásicos españoles (estudio histórico-jurídico)», Ius Canonicum 25/1 (1985), pp. 145154.
164
Esther TELLO HERNÁNDEZ
monarquía en pro de la defensa de la comunidad, siempre con autorización del obispo correspondiente o incluso del papa.71 Pues bien, en los periodos de mayor presión fiscal, tales como los años comprendidos entre 1363 y 1367 o los comienzos de la década de 1370, observamos una continuidad de estos ingresos en la tesorería regia. De este modo, durante la guerra de los Dos Pedros la parte otorgada al rey de estos legados testamentarios se orientaron, en buena medida, al pago de salarios de las compañías extranjeras, en el contexto de la guerra de Castilla tras la ruptura de la paz de Deza-Terrer.72 En concreto, se otorgaron al Ceremonioso las 3/4 partes de las causas pías de los legados testamentarios que no habían sido empleados en otras labores de beneficencia y fueron susceptibles de contribución, con carácter retroactivo, los testamentos realizados entre 1346 y 1363. Para cobrar los legados se crearon comisiones con el fin de poder de disponer de la documentación necesaria para contabilizar estas rentas, aunque la lentitud del proceso y la propia necesidad de recaudación hicieron que se optase por avenencias y acuerdos.73 Tal como señala Mario Lafuente, la actuación de estas comisiones se documenta claramente desde 1363.74 Así, en el arzobispado de Zaragoza, dicho cometido fue llevado a cabo por Jaime de Rocafort, oficial designado por el arzobispo, Jimeno Sánchez de Ribavellosa y Bernat Arloví. Jaime de Rocafort ingresó en tesorería en septiembre de 1363, 12.000 s.j. y en octubre 6.420 s.j.75 Por su parte, Bernat Arloví, del oficio de la tesorería, rindió cuentas ante el maestre racional en 1381 con una cantidad que ascendía a 22.616 s.j.76 En Huesca, el representante eclesiástico Juan Pérez Zapata fue uno de los principales comisionados, aunque también documentamos a Miguel Ruiz, caballero y comisario del rey, recaudando parte de las cantidades procedentes del obispado de Huesca y de los territorios del obispado de Pamplona situados en el reino de Aragón.77 Arnau Porta, también comisa71 Por ejemplo, en 1366 el papa Urbano V ordenó que el monasterio de Santa María de la Valldigna concediese las 3/4 partes de sus legados píos al rey: «concesserat Petro regi Aragonum, tres partes omnium legatorum per quiscumque suarum civis et diocesis Valentinense, defunctis in pios usus...» (ASV, reg. Aviñonense 163, f. 220v; cf. Lettres communes Urbain V, carta núm. 17717). 72 Mario Lafuente Gómez, Un reino en armas, pp. 221-226. 73 Con todo, tal como señala Mario Lafuente, en las Cortes generales de Monzón de 1364 el rey se comprometió a no solicitar a las universidades reales cantidades procedentes de las causas pías, seguramente tras haber comenzado una apropiación de las mismas unos años antes. Sea como sea, tal disposición no la cumplió y el monarca siguió beneficiándose de estas rentas: Mario Lafuente Gómez, Un reino en armas, p. 221. 74 Mario Lafuente Gómez, Un reino en armas, p. 223. 75 ACA, RP, TR, reg. 347, f. 22v; ACA, RP, TR, reg. 349, f. 33r. 76 ACA, RP, MR, reg. 650 ff. 154r-155v. 77 ACA, RP, TR, reg. 349, f. 11r.
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO... 165
rio desde al menos 1367 en los obispados de Lérida y Huesca, ingresó en tesorería en noviembre de 1368, 100 fl.78 Su comisión también alcanzó los territorios del obispado de Pamplona situados en el reino de Aragón.79 Por lo que respecta a otros territorios, Mario Lafuente observa que el arzobispo de Tarragona concedió las causas pías también en 1363, concesión seguida de cerca por las del obispo de Pamplona y el de Segorbe-Albarracín.80 En Valencia, el notario Ramon Gaya fue uno de los comisionados en 1365 para recaudar las causas pías otorgadas al rey por el obispo de Valencia y, en mayo de 1367 por ejemplo, ingresó en tesorería 1.500 s.b.81 Por último, si bien la finalidad efectiva era la guerra de Castilla, resulta interesante constatar que las causas pías inciertas también se emplearon, en ocasiones, para pagar préstamos o adelantos concedidos al monarca. Así por ejemplo, en diciembre de 1364, Ramón de Munlonc, sacristán de Zaragoza hizo un ingreso en tesorería por un préstamo de 6.000 s.j., cantidad que fue asignada sobre las 3/4 partes de las causas pías que el obispado de Zaragoza cedió al rey.82 Por otra parte, en Teruel la redención de las causas pías ascendió a 1300 fl. (14.300 s.b.), cantidad que se empleó en saldar deudas contraídas, entre otros, con los conocidos cambistas Eimeric Dusai y Jaume de Gualbes.83 Las primicias
Por lo que respecta a las primicias, como es sabido, se trataba de una parte porcentual de los primeros frutos de la tierra y de los animales, que a manera de tributo se entregaba a los ministros de la Iglesia.84 ACA, RP, TR, reg. 356, f. 34r. ACA, RP, MR, reg. 648, ff. 149r-150v (Barcelona. 15/10/1376). 80 Mario Lafuente Gómez, Un reino en armas, p. 222. En Segorbe-Albarracín actuó durante buen tiempo como comisario Domingo Borraç según indica una carta real de 1367. Él mismo fue designado ese mismo año para vender las primicias del obispado que se entregaron a cuatro años a partir de 1367: ACA, RP, MR, reg. 648, ff. 66r-68v (Barcelona. 16/04/1376). 81 ACA, RP, TR, reg. 353, f. 28r. 82 ACA, RP, TR, reg. 349, f. 42r. 83 Mario Lafuente Gómez, Un reino en armas, p. 225, y nota 657. Como señala Manuel Sánchez, también parte de las usuras y causas pías otorgadas al rey en la década de 1390 fueron empleadas en el pago de los intereses censales comprados por Scarampi y Deudé: Manuel Sánchez Martínez, «El fisc de les Usures», p. 201 y ss. 84 Una introducción al tema para el reino de Aragón en M.ª Isabel Falcón Pérez, «Los registros de cobro de décimas y primicias y sus posibilidades como fuentes históricas», en VII Jornadas sobre Metodología de la Investigación Científica sobre Fuentes Aragonesas, Zaragoza, Institución Fernando el Católico-Instituto de Estudios Turolenses, 1992, pp. 173-181, y en especial p. 174. Algunos apuntes sobre las primicias en los obispados catalanes en Santiago Bueno Salinas, El derecho canónico catalán en la Baja Edad Media: la diócesis de Gerona en los siglos xiii y xiv, Barcelona, Facultat de Teología de Catalunya, 2000, p. 332 y ss. 78 79
166
Esther TELLO HERNÁNDEZ
En nuestro caso, cabe recordar que la percepción de primicias por parte del monarca aragonés ante situaciones de necesidad tendió a generalizarse en la segunda mitad del siglo xiv, hasta el punto —tal como dice M. L. Ledesma— que acabaron por transformarse prácticamente en un impuesto directo en manos del rey.85 En principio, lo recaudado debía ser empleado para el mantenimiento de las iglesias, pero en el contexto de la guerra de los Dos Pedros y también durante las décadas posteriores, los ingresos de las primicias se destinaron a las reparaciones de castillos y fortalezas de los lugares limítrofes entre Aragón y Castilla y, en general, a la defensa de fronteras. Para que el rey pudiese percibir una parte de las primicias debía contar con el beneplácito del arzobispo, quien las otorgaba siempre para uso defensivo y nunca ofensivo. Así se hizo constar, por ejemplo, en las Cortes de Cariñena de 1357, cuando al concederse las primicias para la defensa del reino, el brazo eclesiástico recalcó que en ningún caso deberían ser empleadas para la guerra propiamente dicha ni para el pago de combatientes.86 Según las entradas en tesorería, las primicias se recaudaron de forma ininterrumpida entre 1353/1357 y 1369, 1371 y 1377, y de nuevo a partir de 1381, coincidiendo a grandes rasgos con las coyunturas bélicas más críticas en el territorio aragonés. Al igual que sucede con las exacciones anteriormente tratadas, resulta imposible conocer la cuantía total de tales ingresos. Sirva solo como apunte la información que proporciona un libro de cuentas de los ingresos de las primicias del arzobispado de Zaragoza, donde Benvenist de la Caballería recaudó, como funcionario regio por la percepción de las primicias entre enero de 1374 y diciembre de 1378, más de 41.900 s.j.87 Gracias a los libros de tesorería (y a los albaranes del maestre racional), disponemos también de referencias sobre las comisiones encargadas de recaudar estas rentas. De este modo, en Calatayud y sus aldeas, Miguel Pérez Terrer y Vicente de la Figuera fueron los encargados, en torno a 1357, de percibir las primicias destinadas de realizar obras en los castillos y fortalezas de la zona.88 Asimismo, al igual que ocurría con los legados testamentarios para causas pías, en los lugares del reino de Aragón pertenecientes a otros 85 M.ª Luisa Ledesma Rubio, «El uso de las primicias eclesiásticas por los monarcas aragoneses en la segunda mitad del siglo xiv», en Simposio Nacional sobre ciudades episcopales, Zaragoza, Institución Fernando el Católico-Instituto de Estudios Turolenses, 1986, pp. 61-67, p. 62. 86 ACRA, t. II, p. 191. Lo mismo vuelve a observarse en las Cortes generales de Monzón de 13621363: ibidem, pp. 314. 87 ACA, C, reg. 2521, f. 16v. 88 ACA, RP, MR, reg. 643, ff. 110v-113r (Zaragoza. 09.IV.1359). Lo mismo podríamos indicar de las primicias de Daroca y sus aldeas: ACA, RP, MR, reg. 643, ff. 152v-154r (Zaragoza. 31.III.1360). En la mayoría de estas referencias hay alusión además a la aprobación y consentimiento del arzobispo de Zaragoza quien también, a través de sus vicarios o procuradores locales, intervenía en la puesta en marcha de estas comisiones.
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO... 167
obispados documentamos también comisarios particulares recaudando las rentas. Así por ejemplo, en los lugares pertenecientes al obispado de Pamplona situados en el reino de Aragón, Arnau Porta se encargó, al menos desde 1367, de tal misión.89 Por su parte, Llorenç Terrats hizo lo mismo en los lugares pertenecientes al obispado de Lérida.90 Por último, y tal como hemos visto anteriormente, cabe mencionar que parte de estos ingresos destinados al monarca tuvieron en alguna ocasión un destino algo diferente al originariamente otorgado y sirvieron para devolver algunos préstamos o adelantos. Concretamente, los registros de tesorería aportan información sobre las asignaciones de estas rentas al retorno de préstamos concedidos a la monarquía. Así, documentamos al rector de la iglesia de Cedrillas, que prestó 20.000 s.j. para la reparación de algunos muros y castillos de la frontera con Castilla. Pues bien, en 1367 el rey reconocía aquella deuda y la asignaba sobre las primicias otorgadas por el arzobispo de Zaragoza, aunque advertía en la carta que había tierras ocupadas por los castellanos donde no se podía recaudar la primicia.91 Similar ejemplo documentamos en 1374, cuando Bernat Arloví ingresó en tesorería 500 fl. (5.500 s.b.) del arriendo de las primicias del arzobispado de Zaragoza. Tales cantidades debían ser entregadas a Francesc de Casanova, mercader barcelonés que prestó al rey una cantidad mayor para abastecer a algunos soldados en los castillos de la frontera.92 De la erosión de la inmunidad eclesiástica a la apropiación de rentas
Para acabar, tan solo nos queda aludir a las noticias que nos aporta la tesorería sobre la tributación forzosa, la apropiación de rentas y la confiscación de bienes eclesiásticos. Esta forma «obligada» de contribución es muy difícil de entrever en los registros del tesorero, por lo cual haremos mención solamente a dos de los modos más relevantes de exacción. Por un lado, nos referiremos a la amortización de bienes caídos en «mano muerta». Por otro lado, mostraremos ejemplos de la apropiación de rentas de eclesiásticos, cuyo máximo exponente fue la usurpación de la Cámara Apostólica durante los primeros años del Cisma de Occidente, hasta la muerte de Pedro IV (1379-1387). 89 ACA, RP, MR, reg. 648, ff. 149r-150v (Barcelona. 15.X.1376). Cabe recordar que Arnau Porta también era comisionado para recaudar en el mismo periodo los legados testamentarios para causas pías de los obispados de Lérida, Huesca y Pamplona. 90 ACA, RP, MR, reg. 341, ff. 3r, 12v, 44v; reg. 342, ff. 8v, 29r, etc. Al respecto, Llorenç Terrats desempeñó un cargo en la tesorería regia al menos ya en la década de 1370 y anteriormente fue comisionado en varias ocasiones para recaudar las cantidades solicitadas por el rey para la guerra de Castilla. 91 ACA, RP, TR, reg. 353, f. 34r. 92 ACA, RP, TR, reg. 365, f. 23v.
168
Esther TELLO HERNÁNDEZ
La amortización de bienes caídos en «mano muerta»
En la continua búsqueda por parte de Pedro el Ceremonioso de la tributación del clero, una forma de contribución obligada sería aquella que hace referencia a la amortización de los bienes que caían en «mano muerta». A grandes rasgos, puede decirse que el rey amenazó con embargar las tierras e inmuebles ligados a eclesiásticos sin su permiso, a no ser que los clérigos destinatarios de estas propiedades pagasen el derecho de amortización.93 Este tema, estudiado de forma desigual en la Corona de Aragón, tuvo especial complejidad en las tierras del Rosellón y Cerdaña, en Mallorca y en Valencia.94 Para el caso de las islas, debemos retraernos a la carta de franqueza de Jaime I de 1230, en virtud de la cual los nuevos habitantes de las Baleares tenían la capacidad de transmitir libremente sus bienes. No obstante, se señalaba también que las tierras no podían ser vendidas a nobles o clérigos en un intento de evitar, en palabras de L. Tudela, que los bienes de realengo traspasados incrementasen el patrimonio señorial y eclesiástico.95 El mismo rey Jaime, en la pragmática de Montpellier de 1226 prohibió la cesión de bienes raíces al clero en el Rosellón y Cerdaña sin permiso regio.96 Ante este panorama, lo que aquí nos interesa es destacar cómo los bienes caídos en «mano muerta» pudieron ser retenidos muchas veces por los eclesiásticos tras obtener licencia regia y realizar el pago correspondiente, tal como se documenta en las cuentas de tesorería, especialmente durante las décadas de 1370 y 1380. Así, en septiembre de 1370, el abad del monasterio de Arlés depositó en tesorería 400 fl. como resultado de la composición por unas casas que compró el antecesor del abad; el rey reclamaba inicialmente 1/4 de su valor (unos 10.000 s.b.), según se indica en el registro, que después se reducirían hasta los 400 fl.
93 Pere Verdés realiza un breve recorrido por estas disposiciones haciendo hincapié en la situación que se produjo en Cataluña a partir de la segunda mitad del siglo xiv: Pere Verdés Pijuan, «La contribución eclesiástica a la fiscalidad municipal», pp. 140-141, donde se analizan los gravosos traspasos de bienes a clérigos o a exentos, refiriéndose a la situación de municipios como Barcelona, Cervera o Reus, entre otros. 94 Para Valencia esta cuestión ha sido estudiada por F.J. Palao, quien analiza los problemas que tuvo Pedro IV en alguna asamblea valenciana, como la de 1342, cuando el brazo eclesiástico protestó por el trato recibido por algunos escribanos que se negaron a realizar escrituras para el traspaso de propiedades a eclesiásticos: Francisco Javier Palao Gil, «La legislación foral valenciana en materia de amortización eclesiástica: estudio normativo», Anuario de historia del derecho español 63-64 (1993-1994), pp. 787846, y en especial p. 800 y ss. Las quejas del brazo real fueron en aumento, y las Cortes valencianas de 1374 reiteraban que los bienes del realengo no se podían traspasar a eclesiásticos ni a sus instituciones: ibidem, p. 804. 95 Luis Tudela Villalonga, «El modelo de identidad del reino de Mallorca en la Baja Edad Media», Anales de la Universidad de Alicante 16 (2009-2010), pp. 223-243, y en particular p. 227. 96 Para el tema de Rosellón y Cerdaña, véase una primera aproximación en Pere Verdés Pijuan, «La contribución eclesiástica a la fiscalidad municipal», en especial nota 23.
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO... 169
(4.400 s.b.).97 Más ilustrativo resulta todavía el caso de Nicolau Gili, canónigo de Elna. El rey, por carta de primero de abril de 1373, le permitió que pudiese disfrutar de ciertos albergues y casas que le fueron dejados en el testamento de sus progenitores. En concreto, el clérigo disfrutaría de estos bienes durante toda su vida, pero a su muerte deberían volver a manos laicas. Por esta licencia real o permiso, Nicolau Gili ingresó en tesorería 200 fl. (2.200 s.b.).98 Algo similar documentamos en 1386, cuando Pere Ramon, clérigo e hijo de Berenguer Ramon, recibió una autorización real para que durante su vida pudiese disfrutar de los cinco albergues que tenía su padre, por lo que pagó al rey 75 fl. (825 s.b.).99 La incautación de las rentas eclesiásticas
En última instancia atendemos a la forma más extrema de «contribución» de la Iglesia: la apropiación de rentas propiamente eclesiásticas. Para ello, trataremos por un lado los sucesivos intentos de incautación de los bienes de clérigos ausentes y, por otro lado, haremos una breve mención a la apropiación de la Cámara Apostólica al comienzo del Cisma, lo que supuso que durante nueve años (1379-1387), Pedro IV percibió los bienes y rentas que tenían como destino las arcas pontificias. Al igual que los apartados anteriores, los libros de tesorería no nos aportan datos sobre las cantidades globales procedentes de estos ingresos, pero sí nos ayudan a comprender mejor su naturaleza y la gestión de lo recaudado. De este modo, por lo que respecta a la incautación de los bienes de clérigos ausentes, en los registros de la Cancillería y el Real Patrimonio se suceden las noticias acerca de los intentos de apropiación de rentas de eclesiásticos que no residían habitualmente en sus beneficios. Más allá de lo que supondría analizar a fondo este aspecto, conviene señalar que en paralelo a la búsqueda de nuevos ingresos, la monarquía pretendía también, en general, logar un mayor control sobre los eclesiásticos y sus rentas. Efectivamente, a través de estas inspecciones se buscó hacer frente a un fenómeno que venía observándose desde tiempo atrás: la multiplicación de los beneficios eclesiásticos y la concentración en pocas manos de muchos de ellos.100 ACA, RP, TR, reg. 360, f. 20v. ACA, RP, TR, reg. 364, f. 28r. 99 ACA, RP, TR, reg. 384, f. 2r. 100 Además de la multiplicación de beneficios eclesiásticos y de la concentración de los mismos en manos de unos pocos, el interés de la monarquía era también limitar el acceso a estas rentas a clérigos extranjeros. Sobre este aspecto, véase Johanes Vincke, «Estado e Iglesia en la Historia de la Corona de Aragón de los siglos xii, xii y xiv», en VII Congreso de Historia de la Corona de Aragón, vol. 1, Barcelona, 1963, pp. 267-285, p. 272. Para Castilla: Jorge Díaz Ibáñez, «La provisión pontificia de beneficios eclesiásticos en el reino de Castilla durante el período aviñonés. Estado de la investigación», 97 98
170
Esther TELLO HERNÁNDEZ
Pese a todo, los registros de tesorería muestran que uno de los periodos de mayor apropiación de estas rentas fue durante la guerra de Castilla, en especial a partir de 1364, momento en el cual también se produjo una confiscación momentánea de las rentas y bienes de los cardenales ausentes de sus beneficios. Concretamente, sabemos que esta confiscación afectó a algunos miembros del colegio cardenalicio que poseían beneficios en los territorios de la Corona. Con todo, estamos ante un hecho puntual y difícil de rastrear, aunque sí documentamos que muchas de estas rentas acabaron restituyéndose de nuevo a los cardenales. De este modo, en 1368, más de 8.000 s.b. procedentes de la décima de 1364 del obispado de Barcelona fueron entregados a Guillem Barutell, canónigo de Lérida, como procurador de algunos cardenales y prelados a los que les fueron confiscados algunos de sus bienes durante la guerra de Castilla.101 En cuanto a lo acontecido en 1378, tras el fallecimiento del papa Gregorio XI y el comienzo del Cisma de Occidente, ya hemos dicho que el rey Pedro IV se declaró indiferente y se apropió de todos los bienes que tenían como destino la Cámara Apostólica.102 En relación con este hecho, la mayor información que nos proporcionan los libros de tesorería es cómo estas rentas sirvieron de garantía a la hora de obtener préstamos de financieros. Por ejemplo, en 1380 Pere Descaus y Andreu Olivella obtuvieron como aval la vacante del monasterio de Santa María de Ripoll y las rentas de los clérigos ausentes, por un préstamo al rey de 11.000 fl. (121.000 s.b.) que se destinó a la retribución de los combatientes que estaban en Cerdeña.103 Por otra parte, los ingresos de la Cámara se emplearon también para el mantenimiento de la reina de Sicilia, para las revueltas de Cerdeña, y en las expediciones al ducado de Atenas, que han dejado rastro en los registros de tesorería, sobre todo, a través de los ingresos que fueron realizando los comisarios reales y administradores de los bienes de la Cámara Apostólica Real.104
Lusitania Sacra 22 (2010), pp. 63-84. Para Portugal: Mario Farelo, «Les clercs étrangers au Portugal durant la periode de la papauté avignonnaise: un aperçu préliminaire», Lusitania Sacra 22 (2010), pp. 85-147, en especial p. 87 y ss. 101 ACA, RP, TR, reg. 356, f. 3v. 102 Sirva como punto de partida para esta cuestión, entre otros muchos: Johannes Vincke, «Eine königliche Camera Apostolica», Römische Quartalschrift für christliche Altertumskunde und Kirchengeschichte 41 (1933), pp. 306-310; Andrés Ivars Cardona, La «indiferencia» de Pedro IV de Aragón en el gran cisma de occidente: 1378-1382, Madrid, Imp. del Asilo de huérfanos del S.C. de Jesús, 1928. 103 ACA, RP, TR, reg. 373, f. 44v. Las rentas por la vacante del monasterio de Santa Maria de Ripoll, así como las del obispado de Tortosa y los arzobispados de Tarragona y Zaragoza estuvieron continuamente a merced del monarca y sus oficiales, siendo las principales fuentes de ingresos eclesiásticos para las arcas reales durante el periodo de la indiferencia. 104 Para ampliar esta cuestión remitimos a Esther Tello Hernández, «La Cámara Apostólica Real en la Corona de Aragón: aproximación a su estructura institucional y aparato financiero (1378-1387)», en Germán Navarro Espinach, David Igual Luis, Concepción Villanueva Morte (coords.), Identidades urbanas Corona de Aragón-Italia. Redes económicas, estructuras institucionales, funciones políticas, Zaragoza, Prensas Universitarias de Zaragoza, 2016, pp. 201-222.
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO... 171
Consideraciones finales Llegados a este punto, muchas son las ideas que pueden ponerse de relieve tras analizar los diferentes modos de contribución de la Iglesia a través de las fuentes de tesorería. En primer lugar, los registros del tesorero nos han proporcionado información general sobre los momentos de mayor presión fiscal ejercida sobre el clero. Estos periodos coinciden —en buena medida— con lo observado en las ciudades y villas de realengo de los territorios de la Corona durante las décadas analizadas. Así, observamos un momento crítico para el clero durante el bienio 1354-1356 con las campañas de Bernat de Cabrera y del Ceremonioso en Cerdeña, que dio paso a la espiral de demandas documentadas durante la guerra de Castilla. En el marco de esta contienda, durante el bienio 1358-1360 constatamos la presencia continua del brazo eclesiástico en las reuniones de Cortes. Y, en la segunda fase del conflicto, y en particular entre 1364 y 1366, contemplamos cómo se superpusieron décimas pontificias, donativos en Cortes, ayudas particulares, cesión de primicias y legados píos testamentarios, así como la apropiación momentánea de bienes de clérigos ausentes y otras rentas que también tiene su eco en las fuentes de tesorería. De nuevo, esta vorágine de contribuciones se documenta en la década de 1370, cuando además se suceden otros subsidios como los maridajes de las infantas que se recaudaron de forma casi continua en estos años. En segundo lugar, nuestro análisis nos ha permitido establecer a grandes rasgos las diferentes formas de contribución eclesiástica. Así, hemos mostrado cómo paralelamente a la contribución «ortodoxa» de los clérigos a través de la décima, se abría un abanico muy amplio de ayudas concedidas «non ex debito, sed ex gratia». Así, por ejemplo, a los donativos en Corte y subsidios en los que participó la Iglesia se sumaron las concesiones puntuales de otras rentas como las primicias o los legados píos, sobre todo en el marco de la guerra de los Dos Pedros y en la década de 1370. Asimismo, más allá de estas contribuciones, en cierto modo consentidas y/o autorizadas, hemos percibido cómo también el monarca se apropió forzosamente de otros ingresos eclesiásticos, siendo el caso más significativo el de la incautación de las rentas de la Cámara Apostólica durante el último decenio del reinado de Pedro IV. Cabe advertir, finalmente, que al tratar estas diferentes formas de contribución sería imprescindible establecer una diferencia entre eclesiásticos y vasallos de Iglesia. Esta distinción, sin embargo, desbordaría nuestro estudio y solamente sería posible establecerla analizando caso por caso. Con todo, no cabe duda de que este aspecto resultaría tremendamente esclarecedor para entender la sujeción fiscal del clero.
172
Esther TELLO HERNÁNDEZ
En otro orden de cosas, cabe hacer también una breve mención a las posibilidades de estudio que ofrece una fuente de estas características en general. En relación con el ámbito financiero, hemos comprobado cómo muchas de las rentas eclesiásticas tuvieron como destino el pago a banqueros y prestamistas de la monarquía. Pues bien, resultaría de gran utilidad el empleo de estas cuentas para analizar los circuitos de financiación de la tesorería. Del mismo modo, otra línea de investigación complementaria sería el estudio sistemático de los gastos. De este modo se podría comparar conjuntamente la evolución de los ingresos y los gastos y observar —por ejemplo— el proceso de endeudamiento de la monarquía o el papel jugado por las Diputaciones desde sus orígenes en relación con la hacienda regia. En suma, pese a tratarse de una fuente parcial, queda fuera de toda duda su utilidad para el estudio de la contribución eclesiástica, la evolución de las finanzas reales y el nacimiento de la «nueva fiscalidad de Estado». Al respecto, y a título ilustrativo, cabe recordar cómo los oficiales regios acudieron a estos registros en el contexto de las Cortes de Barcelona de 1413 para comprobar los precedentes de los diversos modos de contribución de la Iglesia a los subsidios solicitados por los reyes durante los siglos xiii y xiv, y para legitimar la participación de la Iglesia en las demandas solicitadas por el primer Trastámara.105
Manuel Sánchez Martínez, «La participación de la Iglesia de Cataluña», pp. 133-167.
105
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO... 173
Apéndice Tabla 3. Fuentes empleadas: registros de tesorería y albaranes testimoniales Reg.
Cronología
Tesorero
Referencia del albarán testimonial106
329
01.I.1350-30.VI.1350
Bernat (05.II.1354)107 d’Olzinelles
330
01.VII.1350-31.XII.1350
idem
-
331
01.I.1351-30.VI.1351
idem
-
332
01.VII.1351-31.XII.1351
idem
(08.V.1352)
333
01.I.1352-30.VI.1352
idem
(15.X.1352)
333bis
01.VII.1352-31.XII.1352
idem
-
334
01.I.1353-30.VI.1353
idem
(18.VIII.1353)
335
01.VII.1353-31.XII.1353
idem
reg. 642, ff. 4v-6r (27.V.1357)
336
01.I.1354-30.VI.1354
idem
reg. 642, ff. 317v-319r (25.II.1357)
337
01.VII.1354-31.XII.1355
idem
reg. 642, ff. 326r-328r (26.I.1357)108
338
01.I.1356-30.VI.1356
idem
(28.I.1357)
01.VII.1356-31.XII.1356
idem
reg. 643, ff. 108v-110r (08.IV.1359)
01.I.1357-30.VI.1357
idem
reg. 643, ff. 128r-129r (20.VIII.1359)
01.VII.1357-31.XII.1357
idem
reg. 643, ff. 143v-145r (02.XII.1359)
01.I.1358-30.VI.1358
idem
reg. 643, ff. 149r-150r (23.XII.1359)
01.VII.1358-31.XII.1358
idem
reg. 643, ff. 191r-192v (22.III.1361)
idem
reg. 643, ff. 252v-254r (15.X.1361)
01.VII.1359-31.XII.1359
idem
reg. 643, ff. 254v-256r (20.XII.1361)
01.I.1360-30.VI.1360
idem
reg. 643, ff. 256v-258r (10.I.1362)
01.VII.1360-31.XII.1360
idem
reg. 643, ff. 258r-260r (16.I.1362)
339
340
340bis109 01.I.1359-30.VI.1359 341
106 Todas las referencias corresponden a los volúmenes del Maestre Racional del Real Patrimonio del Archivo de la Corona de Aragón (ACA, RP, MR, reg.). 107 Entre octubre de 1350 y mayo de 1354 no se conservan registros de albaranes. 108 Albarán testimonial de la labor desempeñada por Olzinelles entre julio de 1354 y diciembre de 1355. Hay otro albarán que hace mención a su cometido entre enero y mayo de 1355: ACA, RP, MR, reg. 642, ff. 330v-332r (28.I.1357). 109 No consultable.
174
Esther TELLO HERNÁNDEZ
Reg.
Cronología
Tesorero
Referencia del albarán testimonial
342
01.I.1361-30.VI.1361
idem
reg. 644, ff. 20v-22r (02.V.1362)
343
01.VII.1361-31.XII.1361
idem
reg. 644, ff. 69v-70v (01.XI.1362)
344
01.I.1362-30.VI.1362
idem
reg. 644, ff. 71r-72r (06.XI.1362)
345
01.VII.1362-31.XII.1362
idem
reg. 644, ff. 168r-170r (12.V.1364)
346
01.I.1363-30.VI.1363
idem
reg. 644, ff. 282v-284v (26.IV.1366)
347
01.VII.1363-30.XII.1363
idem
reg. 644, ff. 291v-293r (01.VI.1366)
348110
01.I.1364-31.VI.1364
idem
reg. 644, ff. 294r-296r (10.VI.1366)
349
01.VII.1364-31.XII.1364
idem
reg. 644, ff. 296r-298r (11.VI.1366)
01.I.1365-19.II.1365
idem
-
350
20.II.1365-30.VI.1365
Ramon de Vilanova
reg. 644, ff. 253v-255r (31.XII.1365)111
351
01.VII.1365-31.XII.1365
idem
reg. 644, ff. 279r-280v (15.IV.1366)
352
01.I.1366-31.XII.1366
idem
reg. 645, ff. 50r-51v (21.I.1367)112 reg. 645, ff. 64v-66r (06.III.1367)113
353
01.I.1367-30.VI.1367
idem
reg. 645, ff. 135v-136v (15.II.1368)
354114
01.VII.1367-31.XII.1367
idem
reg. 645, ff. 137r-138v (10.III.1368)
355
01.I.1368-30.VI.1368
idem
reg. 645, ff. 198r-199v (26.XI.1368)
356
01.VII.1368-31.XII.1368
idem
reg. 645, ff. 259v-261r (23.V.1369)
357
01.I.1369-30.VI.1369
idem
reg. 646, ff. 15r-16r (10.I.1370)
358
01.VII.1369-31.XII.1369
idem
reg. 646, ff. 83v-86v (17.VI.1371) 116
359
01.I.1370-30.VI.1370
idem
reg. 646, ff. 152v-154r (23.I.1372)117
115
01.VII.1370-31.XII.1370 01.I.1371-30.VI.1371
Pere Desvall
reg. 646, ff. 159v-161r (29.I.1372)
No consultable. Comienza el veinte de febrero de 1365, cuando se revoca el cargo del tesorero Bernat d’Olzinelles. 112 Albarán testimonial que comprende entre el 01.I.1366 al 30.VI.1366. 113 Albarán testimonial que comprende entre el 01.VII.1366 al 31.XII.1366. 114 No consultable. 115 No consultable. 116 Incluye también las cuentas de enero de 1370. 117 Incluye las cuentas de febrero a junio de 1370. 110 111
LA CONTRIBUCIÓN DE LA IGLESIA DURANTE LA ÉPOCA DE PEDRO EL CEREMONIOSO... 175
Reg.
Cronología
Tesorero
Referencia del albarán testimonial
360
01.VII.1371-31.XII.1371
idem
reg. 646, ff. 109v-110v (18.IX.1371)
361
01.I.1372-30.VI.1372
idem
reg. 646, ff. 253r-254v (06.I.1373)
362
01.VII.1372-14.X.1372
idem
reg. 647, ff. 1r-5r (22.VI.1373)
363
15.X.1372-31.XII.1372
idem
reg. 647, ff. 5v-6v (25.VI.1373)
364
01.I.1373-30.VI.1373
idem
reg. 647, ff. 57r-58v (08.X.1373)
01.VII.1373-31.XII.1373
idem
reg. 647, ff. 92r-93r (22.III.1374)
01.I.1374-30.VI.1374
idem
reg. 647, ff. 132r-v (04.I.1375)
01.VII.1374-31.XII.1374
idem
reg. 648, ff. 45v-46v (26.I.1376)
366
01.I.1375-30.VI.1375
idem
reg. 648, ff. 73v-75r (28.IV.1376)
367118
01.VII.1375-31.XII.1375
idem
reg. 648, ff. 77v (08.V.1376)
368119
01.I.1376-31.VI.1376
idem
reg. 648, ff. 176v-178r (23.XII.1376)
01.VII.1376-31.XII.1376
idem
reg. 649, ff. 4r-6r (23.XII.1377)
01.I.1377-30.VI.1377
idem
reg. 649, ff. 193v-195r (18.VII.1379)
01.VII.1377-31.XII.1377
idem
reg. 649, ff. 198v-199v (02.VIII.1379)
01.I.1378-30.VI.1378
idem
reg. 649, ff. 251v-253r (08.III.1380)
369
01.VII.1378-31.XII.1378
idem
reg. 650, ff. 5r-6r (09.VII.1380)
370
01.I.1379-30.VI.1379
idem
reg. 650, ff. 24v-25v (22.VIII.1380)
371
01.VII.1379-31.XII.1379
idem
reg. 650, ff. 61v-63r (12.XI.1380)
372
01.I.1380-30.VI.1380
idem
reg. 652, ff. 20r-21r (05.XII.1385)
373
01.VII.1380-31.XII.1380
idem
reg. 652, ff. 21v-22v (06.XII.1385)
374121
01.I.1381-30.VI.1381
idem
reg. 652, ff. 23r-24r (08.XII.1385)
375
01.VII.1381-31.XII.1381
idem
reg. 652, ff. 24v-25v (06.XII.1385)
idem
reg. 652, ff. 25v-26v (12.XII.1385)
365
368bis
120
375bis122 01.I.1382-30.VI.1382
No consultable. No consultable. 120 No consultable. 121 No consultable. 122 No consultable. 118 119
176 Reg.
Esther TELLO HERNÁNDEZ
Cronología
Tesorero
Referencia del albarán testimonial
376123
01.VII.1382-31.XII.1382
idem
reg. 652, ff. 27r-28r (14.XII.1385)
377124
01.VII.1383-31.XII.1383
idem
reg. 652, ff. 30r-31r (16.XII.1385) reg. 652, ff. 28v-29v (16.XII.1385)
378
01.I.1384-30.VI.1384
idem
reg. 652, ff. 53r-55r (14.II.1386)
379
01.VII.1384-31.XII.1384
idem
reg. 653, ff. 196r-197r (18.III.1389)125
380
01.I.1385-30.VI.1385
idem
reg. 653, ff. 197v-198r (19.III.1389)126
381
01.VII.1385-31.XII.1385
idem
reg. 653, ff. 199r-200r (21.III.1389)127
382
01.I.1386-30.VI.1386
idem
reg. 653, ff. 200v-201v (22.III.1389)128
383
01.VII.1386-31.XII.1386
idem
-
No consultable. No consultable. 125 Presenta las cuentas de la tesorería Francesca, mujer del fallecido Pere Desvall. 126 Ibidem. 127 Ibidem. 128 Ibidem. 123 124
En defensa de la libertad eclesiástica. Actuación corporativa del clero de la Tarraconense y RECAUDACIÓN de tallas conciliares en los años que precedieron a la concordia de 1372* Jordi Morelló Baget IMF-CSIC, Barcelona
Preámbulo: los concilios de la provincia Tarraconense Según fue decretado en el IV concilio de Letrán (1215), el rol adjudicado a los concilios provinciales era procurar la reforma de las costumbres, sobre todo de los clérigos, así como la defensa de la libertad eclesiástica y de los bienes de la institución. Esas asambleas funcionaban como correa de transmisión de las disposiciones aprobadas en los concilios ecuménicos, de tal modo que debían aplicar a escala local la normativa del derecho universal de la Iglesia; a su vez, los sínodos diocesanos estaban orientados a aplicar en el ámbito de cada diócesis las normas de los concilios provinciales.1 A esas * Estudio realizado en el marco del proyecto «La coyuntura económica y demográfica en Cataluña a fines de la época medieval: análisis crítico de los indicadores fiscales y financieros» (HAR2014-54205C2-1-P) y del grupo de investigación de la Generalitat de Cataluña «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval» (2017 SGR 1068). Abreviaturas utilizadas: ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; AHAT = Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona; ACB = Arxiu de la Catedral de Barcelona; ACL = Arxiu de la Catedral de Lleida; ADB = Arxiu Diocesà de Barcelona (RC = Registra communium); ADG = Arxiu Diocesà de Girona; AEV = Arxiu Episcopal de Vic; AMSMB = Archivo de los Marqueses de Santa María de Barberá; ASV = Archivio Segreto Vaticano (AA = Archivum Arcis). Abreviaturas de revistas y obras de referencia: AHAM = Acta Historica Archaeologica et Mediaevalia; AEM = Anuario de Estudios Medievales; AHC = Annuarium Historiae Conciliorum; AST = Analecta Sacra Tarraconensia; DHEC = Diccionari d’Història Eclesiàstica de Catalunya; DHEE = Diccionario de Historia Eclesiástica de España; RCatT = Revista Catalana de Teologia. Abreviaturas de monedas: fl. = florines; lb. = libras; s. = sueldos; d. = dineros. 1 Véase Antonio García y García, «La Recepción de los Concilios particulares en los Sínodos diocesanos de la Península Ibérica», AHC 33 (2001), pp. 80-126.
178
JORDI MORELLÓ BAGET
reuniones, presididas por el metropolitano, debían asistir los obispos de las diferentes diócesis, si no personalmente, mediante el envío de procuradores. En principio, las autoridades eclesiásticas recomendaban celebrar un concilio por año, aunque en la práctica fue un precepto difícil de cumplir. En la Tarraconense se registra de promedio un concilio cada tres años, lo que se considera un número bastante alto. De hecho, es la provincia que cuenta con la colección más extensa de concilios provinciales de la península Ibérica.2 De 1331 a 1369 el ritmo de actividad conciliar fue relativamente regular, pues cada arzobispo celebró cuatro, según indicaba Josep M.ª Marquès, quién, por otra parte, también anotaba una importante laguna desde 1369 a 1391.3 Las fuentes más directas para el estudio de esas asambleas son las actas de cada reunión, cuando se conservan, y las constituciones aprobadas, que pasaron a integrar posteriores compilaciones. Los obispos eran colegisladores junto con el metropolitano. Parte del tiempo se dedicaba a la presentación de las cuestiones y al redactado de los cánones.4 En principio, dado el carácter eclesiástico de esas reuniones, los temas objeto de deliberación tenían que ver con asuntos internos de la Iglesia de orden disciplinar o moral, aunque ello no impedía abordar asuntos de otra índole, como los referidos a la esfera de las relaciones Iglesia-Monarquía en el plano jurídico-jurisdiccional o también en el económico-fiscal. Es más, parece que algunos concilios dieron mayor prevalencia a esos asuntos, de algún modo eclipsando
2 Para estudios de conjunto, me remito a la selección bibliográfica recogida por J. Raventós en DHEC, vol. I, Barcelona, Claret, 1998, pp. 607-608; y a otros trabajos de síntesis: Josep M.ª Marquès i Planagumà, Concilis Provincials Tarraconenses. Introducció i traducció, Barcelona, Proa, 1994; Josep Raventós i Giralt, La sinodalitat a Catalunya. Síntesi històrica dels concilis tarraconenses, Abadia de Montserrat-Institut Superior de Ciències religioses «Sant Fructuós», 2000. Por su parte, el estudio de Baucells toca el tema de los concilios hasta mediados del siglo xiv: Josep Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media: Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. I, Barcelona, CSIC, 2004, p. 369 y ss. A nivel más amplio, véase José Sánchez Herrero, «Los concilios provinciales y los sínodos diocesanos españoles (1215-1550)», Quaderni catanesi di Studi Classici e Medievali 5 (1981), pp. 113-181; 7 (1982), pp. 111-197; Idem, «Concilios y sínodos hispanos e historia de la Iglesia española», Hispania L/2, 175 (1990), pp. 531-552; Jaime Justo Fernández, «Bibliografía del siglo xx sobre los Concilios Provinciales de la Península Ibérica (1215-1917). Acta et agenda», AHC 33 (2001), pp. 168-201. 3 Josep M.ª Marquès i Planagumà, Concilis Provincials, p. 26. Como se verá aquí, esa laguna podría ser rellenada con más noticias referentes a concilios celebrados a lo largo de ese periodo. 4 Un hito importante en la historia de los concilios tarraconenses fue la compilación realizada por el arzobispo-infante Juan de Aragón; al respecto, Ferran Valls i Taberner, «Notes sobre la legislació eclesiàstica provincial que integra la compilació canònica tarraconense del patriarca d’Alexandria», AST XI (1935), pp. 251-272; Josep M.ª Pons Guri, «Constitucions conciliars tarraconenses (1229 a 1330)», AST 47 (1974), pp. 65-128; 48 (1975), pp. 241-363 (Idem, Recull d’estudis d’història jurídica catalana, vol. II, Barcelona, Fundació Noguera, 1989, pp. 223-387). Véase también el comentario de ambos estudios en Josep Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media, p. 371.
En defensa de la libertad eclesiástica
179
otras cuestiones de carácter intraeclesial.5 No obstante, los historiadores de los concilios han tendido a focalizar toda su atención en el estudio de la producción legislativa de esas asambleas eclesiásticas, dejando al margen otros aspectos de tipo más bien administrativo-fiscal que conforman otra vertiente, aunque con frecuencia dejada de lado por aquellos mismos historiadores. Precisamente, en este trabajo voy a tomar en consideración esa otra vertiente de las asambleas provinciales y, concretamente, me ocuparé de un periodo correspondiente a la prelatura del arzobispo Pere de Clasquerí, que estuvo al frente de la sede tarraconense entre 1358 y 1380. La actividad conciliar durante el episcopado de Pere de Clasquerí Este prelado inició su carrera eclesiástica como canónigo de Barcelona, ciudad de la que era oriundo, luego fue obispo de Huesca (1349-1357), en donde residió los primeros años hasta su nombramiento (1353) como canciller del rey.6 Más tarde fue promovido al arzobispado de Tarragona por el papa Inocencio VI —sucediendo a Sánchez Ayerbe— y tomó posesión del cargo en marzo de 1358.7 Poco después, en 1360, pasó a ostentar el título honorífico de patriarca de Antioquía. Clasquerí desempeñó el cargo de canciller hasta 1374. Al parecer, Pedro el Ceremonioso lo eligió porque era —según Blanch— muy docto y —según Marí— muy versado en ambos derechos (civil y canónico), pues era doctor. Pero de ser muy amigo del rey, acabó convirtiéndose en enemigo acérrimo. Las desavenencias se habrían iniciado relativamente pronto, a raíz de una se5
Como reconocía el propio Marquès, el tema más recurrente de los concilios tarraconenses del siglo
xiv fue, precisamente, el de las inmunidades eclesiásticas; Josep M.ª Marquès i Planagumà, Concilis
Provincials, p. 27. La doble vertiente de la temática abordada en las asambleas eclesiásticas es perfectamente extrapolable a otros ámbitos geográficos: sirva de ejemplo lo expuesto por Christine Barralis, «Les conciles provinciaux dans le Nord de la France au xve siècle, à la croisée de la politique royale et de la réforme interne de l’Église», en Christine Barralis et al. (eds.), Église et État, Église ou État? Les clercs et la genèse de l’État moderne, París, Publications de la Sorbonne, 2014, pp. 333-344. 6 Francisco Sevillano Colom, «Apuntes para el estudio de la Cancillería de Pedro IV el Ceremonioso», Anuario de Historia del Derecho Español XX (1950), pp. 156-157. A raíz de su nombramiento como canciller delegó el gobierno del obispado oscense en sus vicarios generales; cf. Antonio Durán Gudiol, «Obispos oscenses del siglo xiv», Argensola. Revista de Ciencias Sociales del Instituto de Estudios Altoaragoneses 108 (1994), pp. 93-96. 7 Preconizado el 30 de octubre de 1357, según el Índex Vell del archivo arzobispal (cf. Salvador Ramon Vinyes, Francesc Xavier Ricomà Vendrell (curs.), Índex Vell. Índex dels documents de l’arxiu de l’Arquebisbe 1679 (1.ª part), Tarragona, Diputació, 1997, doc. 513, p. 135), como así es recogido por Antonio Ubieto Arteta, Listas episcopales medievales, 2 vols., Zaragoza, Anúbar, (vol. I) p. 173; (vol. II) p. 380, basándose en la obra de Eubel. Los cronistas eclesiásticos de Tarragona (Blanch, Marí y Pons d’Icart) también lo mencionan como obispo de Mallorca antes de acceder a la silla arzobispal, pero no parece ser una información verídica.
180
JORDI MORELLÓ BAGET
rie de acciones emprendidas por el rey de manera unilateral en 1363, esto es, pasando por alto el coseñorío con el arzobispo, a propósito de las reformas iniciadas en las murallas de la ciudad.8 Ya en la década de 1370, esas desavenencias fueron en aumento. En la ciudad se crearon dos partidos enfrentados, unos partidarios de la jurisdicción real y otros de la jurisdicción eclesiástica. La situación en la urbe alcanzó un momento de máxima tensión con la revuelta popular de 1374. Según las crónicas, viendo cómo la muchedumbre se dirigía hacia la catedral al grito de «muyra lo archebisbe», el prelado tuvo que huir por una puerta trasera del templo para ir a refugiarse al castillo que tenía en Constantí, tras lo cual decidió marchar a la corte pontificia para recabar ayuda y poner la Iglesia de Tarragona bajo la protección del sumo pontífice.9 Pasó sus últimos años en el exilio y murió en 1380 —en Agde— cuando se encontraba de vuelta a su diócesis. A partir de ese momento, se abrió un periodo de vacancia en la sede arzobispal, que el Ceremonioso vio como una gran oportunidad —en el marco del Cisma de la Iglesia de Occidente— para intentar apropiarse del señorío de Tarragona.10 ¿Cuántos concilios llegó a convocar el arzobispo Clasquerí? Al respecto, los diferentes autores que he consultado dan cronologías parcialmente discordantes.11 También resulta llamativo que todas las asambleas concilia8 A raíz de la estancia del infante Juan en Tarragona en febrero-marzo de 1366; véase Jordi Morelló Baget, «Les muralles trescentistes de Tarragona: finançament, subjectes fiscals i problemes concomitants», Butlletí Arqueològic V, 33 (2011), pp. 151-219, esp. 156-157. 9 Sobre los acontecimientos de 1374, la última síntesis en Maria Bonet Donato, Amancio Isla Frez, Història de Tarragona. II. Tarragona medieval, Lleida, Pagès, 2001, pp. 177-178. El tema de las luchas entre el rey y el arzobispo por el control del gobierno municipal ha sido retomado recientemente, con nuevos datos, por Eduard Juncosa Bonet, Estructura y dinámicas de poder en el señorío de Tarragona. Creación y evolución de un dominio compartido (ca. 1118-1462), Barcelona, CSIC, 2015, pp. 303 y ss. 10 Además del estudio de Juncosa citado en la nota anterior, véase también Ezequiel Gort Juanpere, «Els darrers temps de Pere III i la jurisdicció de Tarragona», en Carme Mas Morillas, Eliseu A. Soler Álvarez (eds.), Recull Mateu Fletxa el Vell (1481-1553), Tarragona, Estació de Recerca Bibliogràfica i Documental «Margalló del Balcó», 1992, pp. 67-93. 11 Marí, basándose en Terés, decía que este arzobispo celebró tres sínodos provinciales (en 1364, 1367 y 1369): Marià Marí, Exposició cronologicohistòrica dels noms i dels fets dels arquebisbes de Tarragona. Llibre II, edición a cargo de Josep M.ª Escolà, Tarragona, Diputació, 1999, p. 98. Pons d’Icart señalaba el mismo número de concilios provinciales, pero fechando el tercero en 1377: José Sánchez Real, El archiepiscopologio de Luis Pons de Icart, Tarragona, Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, 1954, p. 137. Por su parte, J. Blanch, que es anterior a los otros dos, no indica nada al respecto. Dejando de lado a los cronistas eclesiásticos, debemos citar en primer lugar a E. Morera, quién, tomando de referente el compendio de Agustín (Conc. prov., libro quinto), hablaba de tres o cuatro concilios, el primero en 1364, el segundo —aunque lo tenía mínimamente documentado— en 1366, el tercero en 1367 o 1368 y el cuarto en 1369: Emilio Morera Llauradó, Tarragona cristiana. Historia del arzobispado de Tarragona y del territorio de su provincia (Cataluña la Nueva), vol. II, Tarragona, 1898, pp. 815-816. El DHEE (vol. I, p. 563) recoge cinco concilios, como seguros tres años (1360, 1364 y 1369) y los dos restantes con interrogante (1366 y 1368). Sánchez Herrero, tomando como referente el compendio de Tejada y Ramiro, anota los siguientes años: 1360, 1364, 1367 y 1369, o sea, cuatro reuniones y otra (1366) de fecha dudosa: José Sánchez Herrero, «Los concilios provinciales y los sínodos diocesanos
En defensa de la libertad eclesiástica
181
res del gobierno de casi un cuarto de siglo de Pere de Clasquerí (24 años) se concentren prácticamente en la década de 1360, quedando el resto del periodo con muy poca actividad conciliar. Obviamente, ese desequilibrio habría que atribuirlo a las vicisitudes por las que pasó la Iglesia de Tarragona a raíz del referido enfrentamiento del arzobispo con Pedro el Ceremonioso por la jurisdicción de Tarragona, y del consiguiente exilio del prelado a la corte aviñonesa, a partir de 1374. Así pues, el grave conflicto abierto entre el poder eclesiástico y el poder regio creó un estado de excepción en los dominios de la Iglesia de Tarragona, que impidieron proseguir con el curso normal del gobierno arzobispal. Las Actas conciliares de 1366-1369
En el archivo de la archidiócesis hay conservados dos manuscritos que constituyen los primeros de la serie titulada Concilios (núm. 1 y 2).12 Se trata de una fuente única para el siglo xiv, pues los siguientes volúmenes ya se corresponden con otras asambleas mucho más tardías.13 Hasta ahora, esta documentación parece haber pasado casi inadvertida, tanto para los estudiosos de los concilios provinciales como para los estudiosos de la Iglesia de Tarragona. Raventós tomó algunos datos del manuscrito, aunque sin citar la fuente de forma explícita, y sin entrar a fondo sobre el contenido del manuscrito.14 El volumen objeto del presente estudio (núm. 1) está algo incompleto, pues falta al menos el primer folio (la primera fecha indicada es el 12 de agosto de 1366) y presenta un final igualmente impreciso.15 Nuestra
españoles (1215-1550)», Quaderni catanesi di Studi Classici e Medievali 7 (1982), pp. 139-140. Por su parte, J. Raventós da constancia (en DHEC, vol. I, p. 597) de la reunión de cinco concilios: 1360, 1364, 1366-67, 1369 y 1371. Por último, Monjas, basándose en Villanueva, dice que celebró tres concilios provinciales y cuatro sínodos diocesanos, pero no indica los años: Lluís Monjas Manso, La reforma eclesiástica i religiosa de la provincia eclesiàstica tarraconense al llarg de la baixa edat mitjana a través dels qüestionaris de visita pastoral, Barcelona, Fundació Noguera, 2008, p. 131. 12 Aquí utilizaré básicamente el manuscrito núm. 1, que es el más completo (tiene numerados hasta el folio 103), mientras que el núm. 2 es mucho más reducido (contiene 29 folios numerados), y de hecho tan solo cubre hasta el 1 de febrero de 1367, aparte que parece ser un borrador del otro registro. Si no se indica expresamente, todas las foliaciones indicadas se corresponden con el primer manuscrito. 13 O sea, del siglo xvi. Entre medio, tenemos las Actas de algunas asambleas de la segunda mitad del siglo xv que dio a conocer Madurell a partir de un registro notarial conservado en el Archivo de Protocolos de Barcelona: Josep M.ª Madurell Marimon, «Concilios tarraconenses (1455-69)», AST XX (1947), pp. 103-149. 14 Josep Raventós i Giralt, La sinodalitat a Catalunya, p. 59. 15 La última fecha indicada es de agosto de 1371 y se corresponde con un nuevo ciclo conciliar, cuyas actas ya no se incluyen en este manuscrito; además, esta última hoja inaugura una nueva numeración de páginas, lo que hace pensar que tendría continuidad en otro pliegue de hojas que habrían sido sustraídas.
182
JORDI MORELLÓ BAGET
fuente da cuenta de la celebración de tres concilios (en 1366-1367, 1369 y 1370-1371), pero solo disponemos de actas enteras para los dos primeros. El redactor del manuscrito parece que sería el notario del arzobispo, Pere Martí (90v), ya que aparece titulado un par de veces como escribano del Concilio (31r, 81r). Sin embargo, según consta más adelante, hubo otros notarios trabajando en los asuntos del Concilio, como Vicenç Carbonell (97r). El motivo concreto de la convocatoria de 1366 parece girar en torno a la defensa de las libertades eclesiásticas16 y, más concretamente, en torno a los agravios infligidos por el rey a través de algunos de sus funcionarios contra esas «libertades». No en balde, el periodo se encuentra inmerso en el llamado conflicto de las temporalidades, que estuvo motivado por una serie de actos cometidos contra los bienes y la jurisdicción de algunas iglesias del Principado por parte del vicecanciller del rey, Francesc Roma, que en nuestra fuente aparece calificado como persecutor ecclesie. Por tal motivo, había abiertos varios procesos judiciales en algunas diócesis. Antes de nada, veamos qué hechos parecen estar relacionados con ese conflicto entre el poder secular y el eclesiástico. El conflicto de las temporalidades
El título se lo debemos a Flocel Sabaté,17 que lo utilizó para referirse a una serie de casos de fricción suscitados entre la monarquía y la Iglesia catalana en diferentes lugares y momentos, pero sin establecer una cronología muy precisa. Se trata de un conflicto relacionado con cuestiones de orden público y, concretamente, en torno al cumplimiento de las constituciones de Paz y Tregua. Y es que, tras la invocación de esas constituciones, se observa un intento de intervención regia en el ámbito eclesiástico que la Iglesia rechazaba de plano. El conflicto se inscribe en el marco de las difíciles relaciones mantenidas entre la monarquía y la Iglesia en la época de Pedro el Ceremonioso, monarca de talante autoritario y muy celoso de sus prerrogativas, que intentó imponer, aunque con éxito relativo, el principio de la preeminencia real sobre las demás instancias de poder. Para ello, contó con el asesoramiento de una serie de juristas imbuidos del derecho romano y defensores a ultranza del 16 En la carta inicial, que no conocemos entera, se exponen dos motivos diferentes de la convocatoria del Concilio: «pro predictis et aliis necesitatibus libertatem ecclesiasticam reformationemque morum clericorum et personarum ecclesiasticorum concernentibus». 17 Flocel Sabaté Curull, «L’Església secular catalana al segle xiv: la conflictiva relació social», AEM 28 (1998), pp. 757-788, pp. 779-781 por lo que respecta al subapartado aludido.
En defensa de la libertad eclesiástica
183
autoritarismo regio, algunos pertenecientes al denominado grupo rosellonés, como Francesc Roma, que debemos citar, precisamente, por el protagonismo que tuvo en el conflicto de las temporalidades.18 La lucha entre el poder regio y el eclesiástico se libró, preferentemente, en el ámbito jurídico-jurisdiccional y no sería nada fortuito que fuera durante el periodo de la guerra con Castilla —y del consiguiente incremento de las necesidades dinerarias de la monarquía— cuando las tensiones se hicieron más evidentes. Anteriormente, ya me he referido a ciertas desavenencias suscitadas en 1363 entre el rey y el arzobispo de Tarragona. Según parece, también en la diócesis de Barcelona se estaban produciendo conflictos más o menos por la misma época (entre 1363-1365), lo que dio pie al encarcelamiento de eclesiásticos y a la privación de algunas temporalidades del obispo (Guillem de Torrelles), quién tuvo que acudir a la corte aviñonesa para abordar ese asunto con el papa.19 En abril de 1365, el propio monarca, quizás queriendo acallar las quejas de los prelados, escribía desde Tortosa aconsejando a sus oficiales que no fueran tan expeditivos en sus acciones contra las personas eclesiásticas.20 Por otra parte, tampoco estaría de más recordar que en 1364 se produjo un serio encontronazo entre el rey de Aragón y el papa Urbano V a propósito de la apropiación llevada a cabo por los oficiales reales de las rentas de los beneficios de los eclesiásticos ausentes de sus reinos. El monarca argüía, apoyándose en la opinión de algunos juristas, cómo en casos de extrema necesidad le era lícito tomar, no solo los frutos y rentas eclesiásticas sino
18 En 1344, a raíz de la reintegración a la corona de los condados de Rosellón-Cerdaña, el Consejo real se amplió con la entrada de una serie de nobles y juristas roselloneses, como el mismo Francesc Roma, según apuntaba Gabriel Ensenyat Pujol, «L’administració a la Corona d’Aragó a la Baixa Edat Mitjana. Les terres de l’antiga corona de Mallorca després de la reincorporació a la corona catalanoaragonesa», en Juan Antonio Barrio Barrio (ed.), Los cimientos del estado en la Edad Media: cancillerías, notariado y privilegios reales en la construcción del Estado en la Edad Media, Alcoy, Marfil, 2004, p. 178. Francesc Roma, que era doctor en leyes, ostentó el cargo de vicecanciller entre 1357 y 1374, según los datos reunidos por Francisco Sevillano Colom, «Apuntes para el estudio de la Cancillería», pp. 167-170, artículo que se centra sobre todo en la cuestión de la excomunión de este funcionario regio, aunque sin tener conocimiento del posible motivo. El mismo autor puso de relieve la animadversión que existía entre F. Roma y el infante de Mallorca, lo que luego se amplió a algunos prelados del Principado, como el arzobispo de Tarragona. Respecto al estatus religioso atribuido a este personaje, cabe referirse a un Francesc Roma, canónigo deán de la catedral de Barcelona, documentado entre 1344-1349; véase José Trenchs Òdena, «Canónigos y beneficiados barceloneses bajo Clemente VI», Cuadernos de Historia Económica de Cataluña XIII (1975), pp. 82-83. 19 Todo esto según Sebastián Puig y Puig, Episcopologio de la sede barcinonense. Apuntes para la historia de la Iglesia de Barcelona y sus prelados, vol. I, Barcelona, Biblioteca Balmes, 1929, p. 258. 20 «que no giten de pau y treva ni bandejin als prelats ni oficials eclesiàstics per rahó dels procediments (que) fan contra ells per censures, ni altrament los fassen opressions»; cf. Índex Vell, doc. 30, p. 14.
184
JORDI MORELLÓ BAGET
también el oro y la plata de las iglesias, ya que todo redundaba en defensa de la tierra.21 A partir de otras fuentes parece poder restringirse mucho más la cuestión a una serie de acciones cometidas contra dominios eclesiásticos en torno a 1366 por parte del vicecanciller del rey —el ya aludido Francesc Roma— y otros funcionarios reales: así, se habla del bandejament del obispo de Vic (Ramon de Bellera) y su oficial por procesos movidos contra laicos por la ocupación de bienes eclesiásticos. Al parecer, esos hechos habían ocurrido en 1365 y tenían que ver con determinadas acciones emprendidas por dos comisarios del primogénito del rey (Bernat de Foix, miles, y Francesc Oliver, canciller del infante Juan) contra algunos clérigos conjugados en relación con un proceso de paz y tregua.22 El obispo de Vic se había opuesto a la acción de esos funcionarios, si bien más tarde se avino a reconocer que había actuado injustamente. El rey aceptó la disculpa —en marzo de 1366—, pero mantuvo abierto el proceso inicial. Otro episodio se localiza en el obispado de Gerona. El problema en origen fue el enfrentamiento con el obispo Énnec de Vallterra por el nombramiento de notarios, lo que el monarca consideraba que era una regalía que le competía de manera exclusiva.23 Siguiendo a Pons Guri, todo habría comenzado a finales de 1365 o principios de 1366 a raíz del nombramiento realizado por el obispo de tres notarios, lo que llevó a emprender medidas por parte regia para preservar la jurisdicción. El obispo contraatacó fulminando excomuniones contra los oficiales reales, lo que dio pie a nuevas represalias, como fue el apresamiento de varios familiares del prelado, además de los notarios episcopales. A raíz de nuevas excomuniones, los funcionarios regios optaron por atacar los lugares donde había ido a refugiarse Vallterra. En efecto, vino luego la ocupación, o más bien intento de ocupación, del castillo de la Bisbal, que pertenecía al obispo de Gerona. En este episodio tomaron parte el veguer Berenguer de Ribes y el ya citado caballero Bernat de Foix, 21 Se refería a este conflicto María Luisa Ledesma Rubio, «El uso de las primicias eclesiásticas por los monarcas aragoneses en la segunda mitad del siglo xiv», en Simposio Nacional sobre ciudades episcopales, Zaragoza, Institución Fernando el Católico, 1986, pp. 62-63. Una bula fechada en marzo de 1364 contiene una imperiosa exhortación del papa Urbano V para que el monarca devolviera los bienes ocupados bajo pena de excomunión; ASV, AA I-XVIII, perg. 453. Y según Pons Guri, el rey fue excomulgado por el colector de la Cámara Apostólica, aunque por poco tiempo: Josep M.ª Pons Guri, «El conflicte de la notaria de Girona», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins XXV/I (1980), pp. 167236, p. 168 (Idem, Recull d’estudis, vol. I, pp. 33-93, p. 36). 22 Flocel Sabaté se refería al destierro del obispo de Vic a raíz de los conflictos de 1356 (sic), pero sin ofrecer más datos al respecto. 23 Para asesorarse jurídicamente, el infante, duque de Gerona, recurrió a diversos juristas de Barcelona; cf. Josep M.ª Pons Guri, «El conflicte de la notaria», p. 204. Al parecer, en Valencia se dio un caso similar de reacción contundente ante el nombramiento episcopal de cuatro notarios públicos; ibidem, p. 169.
En defensa de la libertad eclesiástica
185
ambos actuando en nombre del infante Juan. Según información regestada por Marquès, el ataque se produjo en junio de 1366.24 En esa acción, los dos agentes del duque de Gerona estuvieron acompañados por el juez ordinario Joan Guerau, que era enemigo declarado del obispo, al decir de Pons Guri. En agosto de 1366, el papa Urbano V escribía por separado, al rey y a su primogénito, exhortándoles para que no cometieran ninguna injuria o agravio al obispo y a la iglesia gerundense y también para que revocasen todos los procesos emprendidos contra los eclesiásticos que habían apresado.25 Según Pons Guri, las represalias del rey también alcanzaron al arzobispo de Tarragona, pues este tuvo que responder a la llamada de ayuda del obispo gerundense mediante la invocación de las famosas constituciones tarraconenses «contra invasores».26 Y, ciertamente, por esas mismas fechas (agosto de 1366), se da constancia del bandejament que había hecho Francesc Roma contra el arzobispo de Tarragona y sus oficiales.27 No obstante, el prelado tarraconense tenía sus propios motivos de fricción con el monarca. En consonancia con los habituales obstáculos interpuestos por Clasquerí a los sucesivos llamamientos del rey para que los hombres de la ciudad y Camp de Tarragona prestasen ayuda militar, habría que fijarse ahora en la convocatoria del Princeps namque que fue decretada en junio de 1366 para ir a defender la frontera del Rosellón. En julio, el rey manifestaba sus quejas al veguer de Tarragona respecto al comportamiento del arzobispo, «qui per no res se sforça de turbar e metre contrast als affers del senyor rei», y le instaba a compeler a todos los hombres del territorio
24 Así, el 17 del indicado mes, el veguer de Gerona, siguiendo órdenes del infante Juan (del 28 de mayo), dirigió un ataque de sometent contra la Bisbal y Báscara con el propósito de ocupar las temporalidades del obispo Vallterra. Sin embargo, el efecto sorpresa no debió de ser tal, pues al día siguiente los representantes del vicario del obispo (se menciona a Pere de Rius) se negaron a entregar el castillo de la Bisbal. Días después (26 junio), pedían a los oficiales reales que respetasen la inmunidad episcopal ante la amenaza de que pudiera ser usada la violencia contra ellos; cf. Josep M.ª Marquès i Planagumà, Pergamins de la Mitra (891-1687), Girona, Servei d’Arxius de la Generalitat de Catalunya, 1984, doc. 1322-1324, p. 115. 25 Cf. Índex Vell, doc. 516, p. 136 (respecto a la datación de la bula, existe cierta confusión sobre si se refiere al año 1365 o a 1366). Esa misma fuente incluye una petición a favor de conferir a la Iglesia la facultad de crear notarios públicos en Gerona. 26 La multiplicidad de constituciones promulgadas en esa época contra los invasores y depredadores de los bienes y personas de la Iglesia son muestra de la gravedad del problema y de la relativa ineficacia de las soluciones adoptadas, según Josep M.ª Marquès i Planagumà, Concilis Provincials, p. 27. Al respecto, véase el apartado titulado «Disposiciones en defensa del patrimonio eclesiástico» (en los tres niveles de legislación: universal, provincial y diocesana) de Santiago Bueno Salinas, El derecho canónico catalán en la Baja Edad Media: la diócesis de Gerona en los siglos xiii y xiv, Barcelona, Facultat de Teologia de Catalunya, 2000, p. 350 y ss.; también Josep Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media, p. 1431 y ss. 27 Por haber ido contra las regalías de la corona en el caso del obispo de Gerona, según Josep M.ª Pons Guri, «El conflicte de la notaria», p. 174, nota 10.
186
JORDI MORELLÓ BAGET
de la veguería en edad de armas a movilizarse.28 En agosto, el rey ordenaba a su veguer «foragitar de pau i treva» al arzobispo, así como a su vicario general y a su asesor jurídico.29 Al mes siguiente (septiembre), las aguas desbordadas volvían a su cauce, pues el rey escribía a los veguers de la ciudad y Camp de Tarragona para que hicieran pública la revocación de todas las acciones emprendidas contra el arzobispo y sus oficiales («gitant-los de pau y treva») por haber puesto impedimentos a las regalías, y luego también que el prelado hubiera levantado el entredicho en la ciudad y anulado la declaración que había hecho contra el vicecanciller y otros oficiales reales.30 Cambiando de escenario, el último episodio de enfrentamiento del cual tenemos constancia se habría producido en noviembre de 1366 a propósito de la acción llevada a cabo por el veguer y el sotsveguer de Barcelona contra el castillo de Sant Adrià (del Besòs), que era del obispo de esa diócesis —como detentor de la jurisdicción civil y criminal del lugar—, aunque por el momento no podemos aportar nada más al respecto.31 Así pues, tenemos ecos de diferentes hechos ocurridos en varias diócesis (Vic, Gerona, Barcelona, Tarragona..., y quizás en alguna más),32 que, obviamente, no eran resultado de acciones aisladas de determinados oficiales reales que se hubieran excedido en algunas de sus atribuciones, sino que parecen responder a una política deliberada de ofensiva global instigada por el propio monarca, secundado en ello por el infante Juan, como un intento 28 Aparte de los caballeros, estaba previsto enviar un servent por cada diez fuegos, y que de cada lugar la mitad fueran ballesteros y la otra mitad escudados; ACA, C, reg. 1774, f. 94v. En la posterior convocatoria de 1368, el arzobispo y los habitantes de su señorío fueron constreñidos a dar 268 sirvientes a cuenta de 4.027 fuegos; cf. Manuel Sánchez Martínez, «“Defensar lo Principat de Cathalunya” en la segunda mitad del siglo xiv: de la prestación militar al impuesto», en Idem, Pagar al rey en la Corona de Aragón durante el siglo xiv. Estudios sobre fiscalidad y finanzas reales y urbanas, Barcelona, CSIC, 2003, p. 188. 29 La medida, que parece aludir a la misma disposición anotada por Pons Guri, está recogida en la documentación tarraconense en forma de pregón: «Ara hoiats ... com lo archabisbe de Tarragona e son vicari e·n micer Berthomeu Cesavaces haguessen contra les constitucions de la pau e de la treva ocupades e empatxades aytant com en ells era la iurisdicció e regalies del senyor rey, les quals eren tinguts en special guardar e no offendre, e maiorment lo dit archabisbe, car era canceller del dit senyor...», aunque después de que los tres aludidos fueran foragitats se daba la siguiente precisión: «...volent conservar la immunitat de la església, que no sia fet perjudici per les dites coses al dit senyor archabisbe e vicari seu de immunitats e privilegis a ell pertanyents per dret canònich e civil, mas solament que no·s puguen alegrar de les dites paus...»; documento reseñado en Isabel Companys i Farrerons, Jordi Piqué i Padró, Catàleg de les cartes reials i dels lloctinents generals (1321-1734), Tarragona, Ajuntament, 1999, doc. 10, p. 23. 30 Cf. Índex Vell, doc. 2334, p. 63. 31 Probablemente, tendría que ver con una concordia firmada en 1370 entre el rey, la ciudad, el obispo y el cabildo, para poner fin a conflictos entre la jurisdicción real y la eclesiástica. Volveré a referirme a ella más tarde. 32 Respecto a agravios infligidos al obispo de Lleida, según figura en Índex Vell, doc. 34, p. 15, sin ofrecer más detalles.
En defensa de la libertad eclesiástica
187
de someter al clero a la justicia regia y de coartar o limitar el ámbito de las llamadas libertades eclesiásticas.33 En cualquier caso, habría que seguir indagando sobre dicha ofensiva regia, pues seguramente sería posible hallar mucha más información acerca de esos mismos sucesos o de otros acaecidos durante esos años. Así pues, el concilio convocado en otoño de 1366 inició su singladura teniendo ese conflicto como telón de fondo. Según las propias Actas conciliares, una de las primeras medidas tomadas fue proceder al nombramiento de varios procuradores, a saber, dos canónigos de Tarragona (Bernat Rufaca, precentor, y Joan d’Ortoneda, deán), además del obispo de Vic, «ad audiendum et examinandum gravamina»; y, entre otras cosas, se iba a tratar «de injuriis et prejudicis importabilibus factis et illatis per dominum regem et oficiales suos ecclesiis, prelatis et aliis de clero eiusdem provincia». La defensa de las libertades eclesiásticas y el desarrollo de la asamblea conciliar
La primera sesión fue convocada para el 17 de septiembre de 1366 (o para el 25 de septiembre, según el manuscrito núm. 2) y a partir de entonces se fueron celebrando reuniones en diferentes fechas, aunque, a partir de la fuente manejada, resulta difícil contabilizar el número de sesiones. El concilio también pasó por un cambio de sede: inicialmente reunido en Tarragona, a finales de 1367 se optó por continuarlo en Barcelona.34 Este traslado viene a coincidir con la continuación, en la ciudad condal, de las Cortes que se habían iniciado en Vilafranca del Penedès.35 Así pues, parece que fue esa la 33 Obviamente, el tema de las libertades eclesiásticas constituye un lugar común en el campo de las relaciones Monarquía-Iglesia, pues devino fuente de conflicto casi permanente en otros reinos de la Cristiandad. Véase, por ejemplo, el clásico estudio de Jeffrey H. Denton, Robert Winchelsey and the Crown, 1294-1313. A Study in the Defence of Ecclesiastical Liberty, Cambridge, University, 1980; o también Margarida Garcez Ventura, Igreja e poder no século XV. Dinastia de Avis e Libertades Eclesiásticas (1383-1450), Lisboa, Ediçoes Colibri, 1997, espec. 1.ª Parte. 34 Este periodo intermedio en Barcelona no fue reseñado por el eminente historiador tarraconense E. Morera, pero sí es señalado por J. Raventós. Por su parte, Martí Bonet pasa totalmente por alto el periodo al afirmar que durante el siglo xiv solo se celebraron dos concilios en Barcelona: en 1339 y 1387: Josep M.ª Martí Bonet (ed.), Historia de las diócesis españolas. 2. Barcelona, Terrassa, Sant Feliu de Llobregat, Gerona, Madrid, BAC, 2006, p. 416. 35 El cambio de sede de esas cortes se fecha el 10 de noviembre de 1367 y se clausuraron en Barcelona en marzo del siguiente año: Rafael Conde y Delgado de Molina et al., «Fonts per a l’estudi de les Corts i els Parlaments de Catalunya. Catàleg dels processos de Corts i Parlaments», en Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés d’història institucional (28, 29 i 30 d’abril de 1988), Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1991, p. 32. Las siguientes Cortes, también celebradas en Barcelona, duraron entre agosto de 1368 y marzo de 1369, por lo que no hubo interferencia posible con los concilios reunidos en Tarragona. La ciudad arzobispal fue sede a lo largo de 1370 (de marzo a octubre) de otra asamblea de Cortes.
188
JORDI MORELLÓ BAGET
razón para el cambio de emplazamiento. Durante unos meses, ambas asambleas coexistieron en Barcelona. Los dignatarios eclesiásticos volvieron a reunirse en Tarragona en octubre de 1369, en lo que puede considerarse como un nuevo concilio. En resumidas cuentas, una primera fase estuvo comprendida entre septiembre de 1366 y febrero de 1367 (según Raventós: entre el 18 de septiembre y el 19 de diciembre de 1366, y del 1 al 19 de febrero de 1367); la tercera fase entre noviembre de 1367 y febrero de 1368 (Raventós: entre el 11 de noviembre y el 6 de diciembre), pero con el cambio de sede entre medio; la tercera fase, mucho más corta, comprende los meses de octubre y noviembre de 1369, al término del cual se esperaba que el Concilio volviera a reunirse al cabo de un año. Con todo, nuestro manuscrito ya no aporta más información. Como vemos, la época preferida para reunirse se sitúa durante los meses de otoño e invierno. No podemos pasar por alto que la celebración del concilio tarraconense se fue alternando con algunos sínodos diocesanos, cuyas convocatorias solían hacerse en primavera.36 Y también tuvo que alternarse, como ya se ha indicado hace poco, con la celebración de las cortes convocadas en el Principado, en las que también era preceptiva la concurrencia, personalmente o por delegación, de todos los prelados de las diócesis catalanas, además de los dignatarios de los principales monasterios y órdenes militares. Como de costumbre, el arzobispo presidió la asamblea, excepto cuando se trasladó a Barcelona, pues entonces pasó a ejercer de presidente el obispo de esa ciudad, el ya mencionado Guillem de Torrelles.37 Las cartas de convocatoria fueron enviadas a todos los obispos de la provincia (Barcelona, Gerona, Vic, Lleida, Urgell, Tortosa y Valencia), así como también a los abades y priores de diversas casas monacales, incluidos los representantes de las órdenes militares, como el castellán de Amposta y el maestre de Montesa, entre otros; sin embargo, no todos iban a acudir personalmente
36 En el caso de Tarragona, se registra al menos un sínodo dentro del periodo que aquí nos interesa y fue en abril de 1368. En Gerona se registra una sucesión de sínodos presididos por el obispo Énnec de Vallterra; véase Santiago Bueno Salinas, El derecho canónico catalán, p. 130 y ss. Valencia parece haber tenido un funcionamiento aparte, pues se registra un sínodo en octubre de 1368, en época del obispo Vidal de Blanes, y otro, al parecer, en enero de 1370, durante el obispado de Jaume d’Aragó: Ignacio Pérez de Heredia y Valle, Sínodos medievales de Valencia. Edición bilingüe, Roma, Instituto Español de Historia Eclesiástica, 1994, pp. 263 y 301. 37 En nuestra fuente, este prelado aparece actuando como presidente y lugarteniente del arzobispo de diciembre de 1367 a febrero de 1368. En 1369, Guillem de Torrelles pasó a ser obispo de Tortosa. Cierto autor afirma, basándose en Bayerri, que presidió en varias ocasiones el concilio provincial de Tarragona de 1366 en sus distintas etapas, pero sin mencionar en ningún caso la sede: Vidal Guitarte Izquierdo, «Legislación sinodal en la historia del obispado de Tortosa (1274-1988). (El manuscrito 737 de la B.N. y otras fuentes impresas)», Anthologica Annua 35 (1988), p. 553.
En defensa de la libertad eclesiástica
189
a cada una de las sesiones conciliares.38 Ciertamente, los representantes del clero regular pronto dieron señales de estar poco dispuestos a participar en el Concilio.39 Y si, finalmente, acudieron, fue de algún modo obligados por mandato expreso del papa.40 En cuanto a la labor legislativa, aparte de diferentes disposiciones tomadas sobre asuntos diversos, consta que fueron aprobadas varias constituciones en dos fechas distintas: el 13 de febrero de 1367 (durante el primer concilio) y el 7 de noviembre de 1369 (en el marco del segundo concilio).41 Algunas de esas constituciones tenían que ver con el tema de fondo que ya he destacado antes, esto es, respecto a la incoación de varios procesos contra los invasores de los bienes eclesiásticos, lo que, de todos modos, no era nada nuevo, pues ya había sido objeto de atención en el anterior concilio de 1364, a propósito de algunos roces que ya se habían producido entre la Iglesia y la monarquía, tal como ya se ha comentado anteriormente.42 En nuestra fuente también se citan otros procesos («si malefactor secularis...», «pacis et tregue») relacionados con la misma problemática. Como ya he indicado antes, el Concilio nombró una comisión para estudiar los agravios recibidos de la monarquía. Esa comisión estuvo compuesta por varios obispos —además del de Vic, también los de Lleida y Urgell— y canónigos de diferentes sedes, cuya formación jurídica debía ser más que suficiente. Y, por otro lado, se procedió al nombramiento —el 13 octubre 38 Así, por ejemplo, en la promesa realizada al cambista Pere Pasqual de 1366 (23r), los obispos de Tortosa y de Valencia se encontraban ausentes, de manera que estuvieron representados (el de Tortosa) por el arzobispo y (el de Valencia) por el obispo de Barcelona. En esa sesión también estuvo presente el obispo de Gerona, Énnec de Vallterra, que, según Pons Guri, no acudió al concilio alegando, precisamente, los problemas que tenía con la monarquía: Josep M.ª Pons Guri, «El conflicte de la notaria», p. 174. 39 Contestando a la protesta encabezada por el abad de Ripoll, respondió el arzobispo que no entendía perjudicar los privilegios de los exentos (los no adscritos a la jurisdicción episcopal), también que dicho abad y otros regulares de la provincia solían ser llamados a los concilios provinciales y así quedaba recogido en las constituciones provinciales, además de recordarles que debían coadyuvar en las correspondientes cargas, pues de lo contrario no podrían beneficiarse de las constituciones y ordinaciones promulgadas en el concilio (23r/manuscrito núm. 2). 40 «per tal com (...) aquest concili se celebra de manament de nostro senyor lo papa e per manament seu hic són venguts [los dits exempts]» (44v). Tenemos constancia, por ejemplo, de que a finales de enero de 1367 el prior de Sant Miquel de Cruïlles dispuso sobre un asunto interno de su monasterio antes de partir al concilio provincial; ADG, U-56 f. 155r. Curiosamente, el prior de este monasterio no está incluido en la lista de cartas enviadas a la diócesis de Gerona. 41 El sínodo de Girona celebrado el 29 de abril de 1367 publicó 11 constituciones del concilio tarraconense del 13 de febrero: Santiago Bueno Salinas, El derecho canónico catalán, pp. 134-135. En nuestra fuente, tan solo se da constancia de la publicación de esas constituciones (47v y 100r), pero sin copiarlas en el manuscrito. Según decía Morera, el 7.XI.1369 se publicaron varias constituciones, que tendrían que ser añadidas a la veintena aparecidas en dos fechas anteriores dentro del periodo que analizamos. Y según Raventós, en esa fecha se publicaron 12 constituciones de un total de una treintena. 42 Así, por ejemplo, en el obispado de Gerona se impuso una talla para hacer frente a gastos derivados de la conservación, según se indica, de las libertades eclesiásticas; ADG, U-55, f. 48v.
190
JORDI MORELLÓ BAGET
de 1366— de dos procuradores (Pere Tolon, canónigo de Lleida y Urgell, y Joan Calaf, canónigo enfermero de Tarragona) para concertar un préstamo de 300 florines «per via de mogubell o violari o censal mort» (como se ve, sin decantarse por una modalidad crediticia en concreto), que debía servir para pagar los gastos de una embajada al rey. La vía finalmente escogida fue la del préstamo con interés (mogubell) a partir de una cantidad que sería tomada de un mercader. Todo indica que la Iglesia, en la época en la que nos encontramos, no estaba cerrada a la contratación de crédito a más largo plazo, si es que hay que hacer caso a aquella anotación.43 Obviamente, no se hace explícito cuál habría sido el interés cobrado en esa transacción. El 15 de octubre fue expedido un instrumento de débito, por el cual cada uno de los prelados (algunos respondiendo por otros que se hallaban ausentes) se obligaron a pagar por Navidad su parte del total (296 florines) en la taula del conocido cambista de Tarragona Pere Pasqual; ¿podría haber sido la diferencia (de 4 florines) el mogubell cobrado por el cambista? No lo sabemos, pero parece probable. Diversos eclesiásticos se encargaron de hacer el repartimiento de los 300 florines entre el arzobispo y demás obispos sufragáneos de acuerdo con las tasas decimales (como veremos, ese fue un criterio que se mantuvo en casi todas las reparticiones llevadas a cabo durante el periodo aquí estudiado, aunque utilizando diferentes formas de expresión del tipo de gravamen). El criterio fundamental de todas esas tallas era el hecho de ser proporcionales;44 luego, la fórmula de expresarlo, así como el sistema de cálculo adoptado, podía variar en cada caso.45 De cara al establecimiento de la correspondiente talla, se da la cantidad adjudicada a cada prelado (además del arzobispo de Tarragona, los obispos de Vic, Barcelona, Tortosa, Lleida, Gerona, Valencia y Urgell), según queda recogido en la primera columna del cuadro del Apéndice. 43 Igual en esta época, el recurso al censal, por parte de las instituciones eclesiásticas, aún podía suscitar algún tipo de prevención, lo que más tarde pudo devenir una vía habitual para hacer frente a determinadas exigencias financieras, como ocurrió a propósito de los censales contratados por el clero de la provincia tarraconense para pagar las deudas de Benedicto XIII, los llamados «censals de la Cambra Apostòlica»; al respecto, véase Jordi Morelló Baget, «L’endeutament a llarg termini del papa Benet XIII: radiografia dels primers creditors de censals de la Cambra Apostòlica», AHAM 31 (2011-2013), pp. 279-324. En el caso inverso, se documentan algunas prohibiciones, como la acordada en el sínodo de Gerona de 1359 penalizando a los clérigos que se constituyeran en acreedores de censales, pero esa norma debió de ser de difícil aplicación, según Santiago Bueno Salinas, El derecho canónico catalán, p. 377. 44 «...facerent talliam comunem per solidum et libram et ut fieri debet et est assuetum inter dominos prelatos provincie Terracone» (31r). 45 Para esa primera talla, se calculaba que cada contribuyente individual pagaría a razón de 2 sueldos y medio por milanar, esto es, 2,5 x 1.000 (0,25 %), en función de una base imponible global que estaba cifrada en 121.153 libras (22v). Como veremos dentro de pronto, el criterio aplicado en las posteriores tallas fue otro.
En defensa de la libertad eclesiástica
191
La mencionada embajada al rey estaría constituida por el obispo de Barcelona, el abad de Sant Cugat y el deán de Urgell (Ramon Cervera). Conocemos los argumentos esgrimidos por esa legación, que aparecen agrupados en cuatro capítulos, así como también las respuestas dadas por el rey en persona (26r-27r).46 En primer lugar, se hacía hincapié en que los procesos de paz y tregua en cuanto que sostenidos contra los eclesiásticos y sus bienes, no se ceñían a justicia, razón por la cual no podían ser defendidos de derecho e iban en perjuicio de la libertad eclesiástica. También se quejaban de que los oficiales regios habían apartado de esos procesos a los obispos, aunque, según las constituciones de paz y tregua, estos y sus vicarios debían intervenir junto con los regios. Por otra parte, se habían tomado temporalidades de prelados e iglesias sin que estos prelados estuvieran obligados a darlas, y añadían que el rey, en tanto que señor general del Principado, no tenía, sobre las temporalidades de la Iglesia, mayor superioridad que la que tenía sobre las temporalidades de los barones y otros laicos habitantes del Principado. Finalmente, se quejaban de que los oficiales regios instigaban a salir del reino a algunos clérigos y prelados alegando que eran sospechosos al rey. El Ceremonioso respondió que las constituciones de paz y tregua eran comunes a clérigos y laicos, y que a él le correspondía velar para que fueran cumplidas por todos, pero que, en caso de haber ocasionado algún perjuicio a la libertad eclesiástica, no tendría ningún inconveniente en hacer revocar dichos procesos. El soberano también se mostraba conciliador en el hecho de aceptar que los obispos tomaron parte en los procesos de paz y tregua, excepto en aquellos lugares donde tal participación había sido derogada. Por otra parte, el rey entendía que, tratándose de la defensa de las regalías, podía actuar sobre las temporalidades de los prelados en todo el reino, en tanto que señor general y del mismo modo que sus antecesores u otros príncipes del mundo. Y, respecto al último punto, se mostraba dispuesto a ordenar a sus oficiales que rectificasen, si es que estos habían recurrido a engaños; sin embargo, consideraba que cualquier prelado que fuera sospechoso de rebeldía podía ser expulsado de sus tierras. En cierta forma, encontramos aquí un embrión de la concordia suscrita unos años después, cuyos cuatro puntos también comentaré. Por ahora, debemos continuar con nuestro repaso de las Actas conciliares. Así, otra cuestión fue realizar una previsión del gasto de la otra embajada que debía ir a la corte pontificia. Esta embajada, para la cual se estimaba una duración de dos meses, estaría encabezada por el abad de Sant Cugat y el prior de Roda (su nombramiento se realizó el 8 de diciembre), y la previsión de gasto abarcaba
46
También están recogidos en el manuscrito núm. 2 (15r-16r).
192
JORDI MORELLÓ BAGET
a toda la comitiva, incluyendo sus monturas y personal auxiliar.47 Asimismo, se contabilizaron las sumas debidas a algunos porteros, al escribano del Concilio (P. Martí) y otros pagos pendientes de gestiones anteriores, incluida la cantidad debida al cambista Pasqual (ya tan solo 164 fl. 2 s.), todo lo cual arrojó un total de poco más de 979 florines. Para obtener esa cantidad, fue establecida una segunda talla calculada a razón de 9 dineros «pro libra decime» (0,375 %), o sea, teniendo en cuenta lo que cada prelado pagaba, junto con el clero de su diócesis, en el impuesto de la décima.48 Esto nos permite establecer una jerarquización de las diócesis, que queda establecida de la siguiente manera (de más a menos): en primer lugar, Gerona (15,7 %) y Tarragona (15,5 %), siguiendo con Tortosa (14,7 %), Valencia (13,5 %), Barcelona (11,5 %), Vic (10,8 %), Lleida (9,3 %) y Urgell (7,3 %), aparte del abadiato de Áger (1,7 %). Como colector de la talla, se nombró a un capellán comensal de Tarragona, Pere Francesc, quién juró distribuirla conforme a los datos suministrados para cada obispado y a rendir cuentas de la misma cuando así se lo pidiesen. El abad de Santes Creus, en nombre de los demás abades y priores considerados exentos, protestó por los posibles perjuicios que pudiera ocasionarles la colecta de esas tallas; con todo, si la petición se les hacía a título «gracioso», estaban dispuestos a pagar algo, suficiente, en todo caso, para que los demás reunidos en el Concilio quedasen satisfechos. Al respecto, se llegó a un acuerdo en febrero de 1367. El párrafo en cuestión («consensus exemptorum super talliis») expone lo siguiente: los abades y priores de las órdenes de caballería, y, más en general, todos los exentos de la provincia, puesto que habían acudido al Concilio por mandato del papa, consentían contribuir («per aquesta vegada tan solament») en las tallas y gastos que fueran realizados por asuntos que atañían universalmente a las iglesias y personas eclesiásticas de la provincia. Sin embargo, esto no podría ser tomado como precedente, con el fin de mantener a salvo todos sus privilegios y exenciones, además de reafirmarse en todo momento en su condición de personas exentas. Por su parte, los procuradores del castellán de Amposta y del prior de Cataluña advocaban porque en todas esas tallas se hiciera mención expresa, respectivamente, a los comendadores de Miravet y de la Espluga de Francolí o a sus lugartenientes. 47 La noticia de la embajada al papa debió llegar a oídos del rey, pues el 10 de diciembre de 1366 el consejero real Berenguer de Abella, presentó al arzobispo y a todos los reunidos en concilio una lletra de crehença con instrucciones sobre diferentes propuestas del rey, ya que temía que hicieran llegar al papa quejas de él. La respuesta dada por el arzobispo en nombre del concilio fue negar tal presunción; cf. Índex Vell, doc. 32, p. 15. 48 La época se corresponde con una práctica regularización de este impuesto a partir de las sucesivas concesiones realizadas por el papado a favor del rey de Aragón, de ahí que fuera lógico utilizar los mismos registros fiscales confeccionados a propósito de la recaudación del impuesto decimal.
En defensa de la libertad eclesiástica
193
Mientras tanto, ya se hablaba del compromiso que estaría a punto de firmarse entre el rey y el Concilio, con la mediación de los obispos de Lleida y de Urgell (respectivamente, Romeu Cescomes y Pedro de Luna). Y, por otra parte, se acordó retribuir a dos juristas (Bartomeu Cesavaces y Arnau de Torrents) por las alegaciones que habían realizado en el proceso. De hecho, el 8 de febrero había comparecido el rey en persona ante el Concilio exponiendo cómo el juez de Arborea le quería arrebatar el reino de Cerdeña y que un numeroso ejército de Francia, al frente del cual estaba el rey destronado de Castilla, planeaba invadir los reinos de Aragón y de Castilla, por todo lo cual pedía la ayuda del clero de la provincia. La respuesta de los eclesiásticos no podía ser más contundente: «que no és costum de fer tal donatiu en Concili sinó en Corts», y también «com el rei prometé no demanar fins que el do promès a la cort de Barchinona fos finit», en alusión, pues, al último donativo aprobado en cortes con la aquiescencia del brazo eclesiástico.49 Así pues, el monarca se habría marchado de Tarragona50 sin conseguir nada a cambio. De hecho, no era la primera vez que el Ceremonioso llevaba a cabo maniobras en ese sentido.51 49 El episodio es relatado por Raventós, aunque sin precisar la fecha; cf. Josep Raventós i Giralt, La Sinodalitat, p. 59. Las Cortes celebradas en Barcelona a finales de 1365 otorgaron un cuantioso donativo para pagar la entrada del conde de Trastámara en Castilla; véase Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost (eds.), Corts, Parlaments i fiscalitat a Catalunya. Els capítols del donatiu (1288-1384), Barcelona, Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, 1997, p. 331 y ss. El ejército mercenario liderado por Duguesclin estuvo acampado en las inmediaciones de Tarragona entre finales de enero y comienzos de febrero de 1366. Por tanto, la amenaza relatada por el rey se refería a la posterior contraofensiva llevada a cabo por Pedro I de Castilla contra su hermanastro desde Gascuña con el apoyo de las mesnadas del Príncipe Negro (en febrero de 1367, el ejército anglo-gascón estaba acantonado en la Baja Navarra). 50 La estancia del rey en Tarragona comprende del mes de septiembre de 1366 hasta mediados de febrero de 1367, cuando partió para Lleida: Emilio Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. II, pp. 507-508 (2.ª edición) y p. 510 (1.ª edición). 51 Ya en 1357 exigió al arzobispo de Tarragona, a la sazón Sancho López de Ayerbe, que convocase un concilio provincial con el fin de acordar una ayuda para la guerra contra Castilla. Esa solicitud regia tuvo que ser reiterada varias veces antes de que se reuniese el concilio, pues el arzobispo no se dio prisa en cumplir las órdenes reales; véase José Zunzunegui Aramburu, «Para la historia del concilio provincial tarraconense de 1357», Scriptorium victoriense 2 (1958), pp. 339-343. En mayo de 1358, el monarca reprochaba al arzobispo —Pere de Clasquerí— su ausencia de la asamblea de Gerona donde pedía un subsidio para la guerra; cf. Manuel Sánchez Martínez, «La participación de la Iglesia de Cataluña en las finanzas regias: Los subsidios extraordinarios (1249-1400)», en Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (eds.), El dinero de Dios. Iglesia y fiscalidad en el occidente medieval (siglos xiiixv), Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 2011, pp. 144-145. Todo lo que sabemos sobre el tema nos lleva a afirmar que hubo una sola ayuda concedida al Ceremonioso en el marco de un concilio provincial, y esta fue en 1339, a propósito de la guerra contra los mariníes, y por parte de ambas provincias eclesiásticas (Tarraconense y Cesaraugustana); al respecto, véase Jordi Morelló Baget, «La contribución del clero de la Corona de Aragón a la guerra del Estrecho (década de 1340) y sus consecuencias fiscales», en Daniel Baloup, Manuel Sánchez Martínez (eds.), Partir en croisade à la fin du Moyen Âge. Financement et logistique, Toulouse, Presses Universitaires du Midi, 2015, pp. 81116. A partir de entonces, el monarca se convirtió en beneficiario asiduo de las décimas otorgadas por el papado, en ocasiones a cambio de dispensar al clero de sus reinos de tener que contribuir en otras ayudas directas. Al respecto, véase Esther Tello Hernández, «Pro defensione regni». La contribución de la
194
JORDI MORELLÓ BAGET
Respecto al esperado compromiso, en nuestra fuente ya no se explica nada más. La asamblea conciliar quedó interrumpida durante unos meses, siendo prorrogada primero a la fiesta de San Miguel (29 septiembre) en espera del retorno del obispo de Barcelona de la corte pontificia —que habría sustituido a algunos de los representantes elegidos en primera instancia—, y después a la fiesta de San Martín (11 noviembre). No obstante, durante este lapso de tiempo, se continuó trabajando en una serie de cuestiones, ya fuera en relación con las diferentes embajadas constituidas o en la recaudación de las tallas establecidas para pagar los gastos generados. La respuesta del papa a los embajadores de la provincia se tradujo en el envío de un nuncio para tratar de la cuestión sobre el terreno. La persona elegida fue el obispo de Comenges [Bertran de Cosnac],52 quién tendría un papel principal en la concordia firmada años después con la reina Leonor. La actividad conciliar fue reanudada, siempre según los datos que tenemos disponibles, el 17 de noviembre de 1367, a propósito del establecimiento de otra derrama. Antes de nada, se revisaron las cuentas del obispo de Barcelona, de lo que resultó que debía recuperar cierta cantidad. Entretanto, se estaban activando otras comisiones, una para exponer ante el nuncio papal —el citado obispo de Comenges— todos los agravios infligidos por el rey y otros laicos a las iglesias y eclesiásticos de la provincia. Igualmente, se convino pagar a dicho nuncio por su estancia en la provincia —en concepto de procuraciones— a razón de 15 florines por día. Otra comisión debía presentarse de nuevo ante el rey para tratar con este sobre dichos agravios y con plena potestad para tomar sus propias decisiones, excepto que no estarían facultados para conceder ningún donativo. Para sufragar los gastos de esas comisiones, se hacía necesario establecer una nueva talla, si es que no se aumentaba la que ya estaba hecha. Una vez más, el clero regular protestó en términos parecidos a los comentados más arriba; así, el procurador del prior del Hospital y el abad de San Victorián alegaban que no querían ser perjudicados en caso de tener que participar en el pago de esas tallas. Era una queja puramente formal, con el solo propósito de remarcar su condición de exentos, pese al pacto ya suscrito con este colectivo. Por su parte, el arzobispo se obligó a pagar la talla correspondiente a él y al clero de su obispado por Navidad, al tiempo que conminaba a hacerlo a otros prelados (los obispos de Barcelona y de Vic) bajo pena de excomunión. De hecho, había algunos prelados que habían incurrido en esa pena: el 16 de diciembre se envió una carta al cabildo de Gerona advirtiendo a sus canónigos de la sentencia de excomunión dada contra su obispo por Iglesia a las demandas de Pedro IV de Aragón (1349-1387), 2 vols., tesis doctoral inédita, Universidad de Zaragoza, 2017, así como el artículo incluido en este volumen. 52 Bertrand de Cosnac fue cardenal de 1371 hasta su muerte en 1374.
En defensa de la libertad eclesiástica
195
no haber comparecido al Concilio y no haber satisfecho la talla.53 Y posteriormente se escribía al mismo obispo para que compareciese en Barcelona, donde a la sazón se estaba celebrando el Concilio. Tampoco el prior de Escaladei había comparecido alegando excusas, aunque sería una muestra más de la actitud recelosa del clero regular con respecto a esas reuniones. Mientras tanto, se estaba en vías de liquidación de la talla recogida por el colector del Concilio. Los abades de Poblet y de Santes Creus, junto con un canónigo de Urgell (Joan Mercer), fueron los encargados de auditar las cuentas de Pere Francesc, además de tasar los salarios del escribano, porteros y del mismo colector. Los gastos eran diversos, algunos vinculados a la embajada a Roma (sic) y otros relacionados con el legado pontificio [el obispo de Comenges], a quién se acordó obsequiar con una vajilla de plata por valor de 3.000 sueldos (más tarde también se harían regalos a otros integrantes de la comitiva del nuncio). Para ello fue necesario concertar un nuevo préstamo, obligándose por adelantado, como la vez anterior, aunque a partir de nuestra fuente no queda muy claro quién pudo ser el prestamista. Después de contabilizar todos los gastos, quedó configurada una nueva talla (la tercera) por poco más de 21.392 sueldos. Esa cantidad fue repartida el 21 de febrero entre todos los obispos de la provincia, si bien cada uno en representación del clero de su diócesis, esta vez también incluyendo al abad de Áger. La talla en cuestión fue tasada a razón de 18 dineros «pro libra decime» (0,75 %). De todos modos, parece que aún había restas pendientes de la anterior colecta. En cuanto a las gestiones que se estaban llevando a cabo, se hace alusión a los cuatro agravios que iban a presentar los negociadores con el rey; ocupados en este asunto había dos abogados (micer Bernat de Palou y Pere Terré), además de dos presbíteros de Barcelona (Arnau Noguera y Guillem Geronès). Por otra parte, se encargó a Jaume Saingla de ir a la corte pontificia para tratar de los negocios del Concilio, según el estipendio que le fue consignado (20 s./día en el desplazamiento y 15 s./día en la estancia), pero no iría solo, sino que le acompañarían otras dos personas (Domènec Ponç y Bernat Pedriça, bachiller en decretos). Todos ellos, según fue dispuesto previamente, podrían seguir percibiendo sus rentas en ausencia, algo en lo que se volvió a insistir más tarde, ampliándolo a quienes estuvieran desplazados a la corte del rey o a otros lugares. También fue acordado que diferentes prelados prestasen dinero para los gastos del Concilio y/o del legado. El propio arzobispo dio ejemplo adelantando 300 florines, y lo 53 Según Pons Guri, el obispo no asistió al concilio ni tampoco a las cortes que se estaban celebrando en Vilafranca, a las que envió apoderados alegando que peligraba su seguridad personal, pero tal excusa no le fue admitida por las cortes; Josep M.ª Pons Guri, «El conflicte de la notaria», p. 174.
196
JORDI MORELLÓ BAGET
mismo hicieron los obispos de otras diócesis catalanas; junto con algunos eclesiásticos barceloneses, por las cantidades que tenemos expuestas en la tabla 1. Tabla 1. Sumas anticipadas por algunos prelados para gastos de la provincia (1368) Prelado
Cuantía prestada
Arzobispo de Tarragona
300 fl.
Obispo de Barcelona
200 fl.
Obispo de Vic
200 fl.
Obispo de Urgell
200 fl.
Obispo de Lleida
200 fl.
Prior de Santa Eulalia de Barcelona
100 fl.
P. Alquissam, G. de Tagamanent, canónigos de Barcelona TOTAL
100 fl. 1.300 fl.
Las cantidades prestadas serían recuperadas más tarde de la talla que se iba a recaudar, como así prometió hacerlo el colector Pere Francesc; además, el obispo de Barcelona garantizó a los otros tres eclesiásticos barceloneses que les sería hecha retención en la talla de la cantidad que habían prestado. Por otra parte, se da constancia de la incorporación de algunos abades que también se obligaban a satisfacer las tallas del Concilio, concretamente los de los monasterios de Sant Pere de Rodes y de Sant Llorenç de Bagà. Después de varios meses de inactividad, el Concilio volvió a reunirse en Tarragona en octubre de 1369. En esta ocasión, fue elegido un clérigo del cabildo de Girona (Salvador de Jerb) para que acudiese a entrevistarse con el Oficial de Narbona, que había sido enviado por el papa Urbano con la misión de inducir al rey a revocar todos los agravios infligidos a los eclesiásticos de la provincia bajo pena de excomunión de su persona y de interdicto de su reino, con lo cual se reconocía implícitamente que la misión del obispo de Comenges no había sido exitosa en ese sentido.54 Asimismo, se constituyó una comisión para auditar las cuentas de Pere Francesc en función de algunas cantidades que ya había recaudado (de la 3.ª talla se consigna un
54 La comisión al Oficial de Narbona data de mediados de julio de 1369; cf. Michel et Anne-Marie Hayez, Urbain V (1362-1370). Lettres comunes analysées d’après les registres dits d’Avignon et du Vatican, t. VIII, Roma, École Française de Rome, 1982, doc. 24343, p. 282.
En defensa de la libertad eclesiástica
197
total de 21.392 s. 3 d.) y con vistas a establecer una nueva derrama.55 No obstante, aún había sumas pendientes de algunos eclesiásticos o diócesis, por lo que se hacía necesario actuar contra una serie de deudores, primero contra los no exentos, que debían ser compelidos bajo las consabidas penas (de excomunión y de interdicto) y a pagar de inmediato las sumas debidas, recurriendo, si hacía falta, a la confiscación de sus rentas. Los exentos, si aún no habían sido excomulgados, también lo serían, y su pena se haría pública a lo largo y ancho de toda la provincia, ordenando a los obispos que dictasen disposiciones en ese sentido en sus respectivas diócesis, no antes, en todo caso, de que esos excomulgados hubieran recibido la absolución después de haber satisfecho íntegramente la cantidad debida junto con los gastos ocasionados por tal motivo. También se alude a cierto acuerdo suscrito entre Clasquerí y el Concilio para transferir al colector Pere Francesc ciertas cantidades que aquél había recibido de algunos prelados por la imposición de penas de contumacia, a objeto de que también pudieran ser utilizadas para sufragar los gastos conciliares, lo que obtuvo el plácet del arzobispo. Todas estas disposiciones fueron aprobadas por todos los asistentes a la asamblea conciliar y publicadas el 26 de octubre de 1369. Pero aún se iban a añadir otras disposiciones relativas a no permitir la admisión de quienes protestaban con demasiada frecuencia y también respecto a la implementación de formas de gestión más ágiles para compeler a los exentos que rehusasen pagar. Acto seguido, se especifican los deudores de las tallas.56 Toda la deuda ascendía a 3.158 s. 4 d., pero se añadía otra cantidad (94 s. 8 d.) a cuenta de gastos ocasionados por los exentos de las diferentes diócesis. Los asistentes al Concilio también querían que se tasase el salario de Felip de Palau, uno de los negociadores en la corte papal, pues se quejaban de que no se les había informado convenientemente, a lo que el arzobispo accedió para evitar el consiguiente malestar de los demás prelados. Más o menos por las mismas fechas (25 de octubre), fue acordada una nueva talla (la cuarta según la información extraída de nuestra fuente documental) que fue tasada a razón de 18 dineros por libra (0,75 %), tomando como referente, una vez más, la tasación decimal. De hecho, era una talla prácticamente idéntica a la anterior, con la misma cantidad a percibir y las 55 Esta comisión estuvo formada por el abad de Banyoles, el rector de Valls (Bernat de Camps), el arcediano de Tortosa y Bernat Vallès, cuyo cargo no se especifica. 56 En primer lugar figura el prior de Cataluña, quién debía poco más de 825 sueldos, indicando que había sido excomulgado y absuelto desde el momento que fray Guillem de Guimerà ya se había obligado a realizar el pago por él. Pero el mayor deudor sería el obispo de Lleida, que es computado junto con su diócesis por 877 s. 10 d.; no obstante, había el caso del obispo de Valencia (en principio, él solo) que debía 612 sueldos. En la correspondiente lista, hay anotados otros prelados, además de eclesiásticos de menor rango, y los abades de Poblet, Santes Creus y Cardó.
198
JORDI MORELLÓ BAGET
mismas sumas adjudicadas a cada prelado. Sería satisfecha, en cada diócesis, a partir de dos pagas iguales de 9 dineros por libra, una en enero de 1370, la otra en la fiesta de San Juan Bautista, y sería percibida por el colector designado por el obispo en su respectiva diócesis. Los colectores diocesanos tendrían que responder de la recaudación a Pere Francesc, que también estaba encargado de redistribuir ese dinero en los negocios comunes de la provincia siguiendo las directrices marcadas por el arzobispo. De hecho, la gestión llevada a cabo por Pere Francesc seguía siendo controlada estrechamente, pues se da constancia de la constitución de una nueva comisión formada por tres personas (el abad de Banyoles, Bernat de Camps, canónigo de Gerona, y Miquel Cirera, arcediano de Tortosa), encargadas tanto de auditar las cuentas del colector general como de tasar los salarios de algunos notarios y porteros que habían trabajado en los asuntos del Concilio. Ahora bien, esos asuntos ya no estaban tan focalizados en la cuestión de los agravios (al respecto, se acordó presentar al rey un memorial para que los revocase), sino en otras cuestiones relativas a beneficios vacantes. Los prelados querían que la proposición de candidatos fuera realizada por el propio Concilio mediante súplica al papa.57 Asimismo, los prelados alentaban al arzobispo para que, en nombre suyo y del Concilio, elevara súplicas al papa, al cardenal (de Comenges), al rey y a la reina a favor del inquisidor Nicolau Eimeric, que fue llamado a acudir personalmente a Tarragona. Parece, pues, como si el Concilio, en tanto que ente colectivo, tuviera reconocidos poderes superiores a los del arzobispo, si es que este había pretendido actuar de otro modo pasando por alto las deliberaciones conciliares. En cambio, se daba plena libertad de acción a Clasquerí para otros asuntos menores, por ejemplo, atribuyéndose la facultad de tasar como mejor estimase los salarios de todos aquellos que estaban trabajando en la corte papal por asuntos del Concilio o de la provincia. El Concilio también se dedicó a aprobar dádivas puntuales a cargo de lo recaudado de las tallas administradas por P. Francesc. Este fue el caso de cierta cantidad que fue entregada a fray Bonanato Terini, obispo de Teide (Islas Canarias), que a la sazón debía encontrarse en Tarragona, siendo receptor de un ápoca expedida por dicho colector. También se acordó dar otra dádiva al citado inquisidor, pues había acudido al Concilio a sus propias expensas, y ello se pagaría igualmente de las tallas en curso. En fin, desde el Concilio también se exhortaba al arzobispo a escribir al papa, al cardenal, al rey y a su cónyuge respecto a disensiones suscitadas entre el obispo de 57 Una de esas vacantes concernía al priorato de Tortosa, por muerte del cardenal de Sabina (se trataría de Guillermo de Aigrefeuille, que había sido arzobispo de Zaragoza entre 1347-1350); más tarde, se mencionan otras vacantes.
En defensa de la libertad eclesiástica
199
Barcelona y las autoridades locales de la ciudad por la imposición de ciertos gravámenes, en relación a los cuales, con todo, no se ofrecen más detalles.58 En cuanto a la provisión de beneficios vacantes, se acordó tramitar algunas súplicas al papa y al colegio de cardenales para postular como nuevo beneficiario de una canonjía en la iglesia de Gerona (por el fallecimiento del cardenal de Carcasona) al clérigo beneficiado en la capilla episcopal del palacio de Gerona, a su vez postulando para este puesto a otro clérigo. En otro orden de cosas, aún seguía preocupando la cuestión de cómo actuar contra aquellos eclesiásticos que, pese a estar obligados a asistir al concilio, no acudían o no enviaban ningún procurador ni tampoco se preocupaban de excusarse por carta, o porque no lo hacían en el tiempo idóneo, por lo que podían incurrir en sentencias de excomunión, además de quedar obligados a pagar por los gastos de desplazamiento que no habrían hecho. Por su parte, el arzobispo daba licencia a todos los procuradores asistentes al Concilio para que pudieran informar a sus representados sobre los distintos actos y decisiones tomadas en el Concilio, a condición de mantener en secreto todos los acuerdos. Finalmente, se daba carta blanca al arzobispo para poder escribir o suplicar, en nombre también del Concilio, al papa y al colegio de cardenales o a quienes estuvieran en la corte pontificia sobre los asuntos del Concilio y/o de la provincia. Y respecto a otras acciones que tuvieran que ser emprendidas en el terreno judicial, tanto en la corte papal como en la del rey, o por lo que respecta a las citaciones de las personas implicadas en el proceso, como era el caso del vicecanciller Francesc Roma, o aún respecto a las gestiones que debían ser realizadas ante el Oficial de Narbona, el arzobispo Clasquerí estaría asistido por el abad de Santes Creus, el prior de la Cartuja y el vicario general del mismo arzobispo, Pere Tolon, titular de una canonjía en la sede leridana. Por orden tomada por el arzobispo, el canónigo barcelonés Pere Alquissam permanecería en la corte del rey tratando sobre los asuntos del Concilio. Por lo que podemos ver más adelante, el inquisidor Eimeric sería el encargado de llevar a cabo las citaciones,
58 Seguramente en alusión a las cuestiones de diversa índole que aparecen luego recogidas en la concordia firmada entre el rey y la ciudad, de una parte, y el obispo y cabildo, de otra parte, respecto al uso de ciertas medidas, o también por lo que respecta al cobro de censos, diezmos y primicias; véase M.ª Cinta Mañé i Mas (ed.), Catàleg dels pergamins municipals de Barcelona. Anys 1336-1396 (Volum II), Barcelona, Ajuntament, 2007, doc. 557, pp. 150-152. Pese a todo, las tensiones entre la Iglesia y el municipio barcelonés no remitieron ni fueron a menos, como lo muestra el episodio ocurrido en la procesión del Corpus Christi de 1370, que estuvo presidida por los dos legados papales, el obispo de Comenges y el de Brescia (Agapito Colonna): ibidem, doc. 561, pp. 154-155.
200
JORDI MORELLÓ BAGET
para lo cual se estimaba que le serían necesarios treinta días, tasando cada día a razón de 3 florines.59 Mientras tanto, había otros asuntos de orden funcional de los que ocuparse. El 8 de noviembre se constituyó una comisión formada por el abad de Banyoles, Miquel Cirera, arcediano y canónigo profeso de Tortosa, y Bernat de Camps, canónigo de Gerona, para tasar los salarios de quienes habían trabajado en las cuestiones del Concilio, esto es, por las retribuciones dispensadas a notarios, porteros..., y también al colector de las tallas P. Francesc. Antes de licenciar la asamblea, aún fue acordado elevar otra súplica al papa en favor de la imposición al arzobispo del capelo cardenalicio, motivo por el cual también se enviarían otras letras suplicatorias al colegio de cardenales, así como al rey y a su consorte. Nada hacía presagiar, pues, que las relaciones entre ese prelado y el Ceremonioso al cabo de pocos años se volverían más tensas que nunca. Sabemos que hubo continuidad de la actividad conciliar durante la década de 1370, aunque ya no disponemos de las actas correspondientes. En lo que se refiere a la recaudación de tallas para sufragar los gastos conciliares, se registra una importante actividad, quizás de resultas de cantidades que aún había pendientes de cobro. Así, una bula expedida por Gregorio XI en enero de 1371 ordenaba al arzobispo de Tarragona a compeler a todos los eclesiásticos de la provincia, tanto los exentos como los no exentos, a contribuir en los gastos del concilio provincial que se había celebrado en Tarragona por orden de su predecesor, el papa Urbano V, «per extirpar los vicis y servar la virtut» y también «per conservació de la llibertat ecclesiàstica».60 Sea como sea, los años 1370 y 1371 ya se co-
59 En octubre de 1369 el rey ordenaba a sus oficiales informarse de las actividades de Nicolau Eimeric por considerar que este estaba actuando al margen de sus competencias como inquisidor y en hechos que serían más propios de la jurisdicción real; cf. M.ª Cinta Mañé i Mas (ed.), Catàleg dels pergamins municipals, vol. II, pp. 147-148. Respecto a la figura del inquisidor gerundense, y sobre todo por lo que atañe a su campaña contra el lulismo, véase Jaume Roure Roca, Posición doctrinal de fr. Nicolás Eymerich, O. P., en la polémica luliana, Gerona, CSIC-Diputación provincial de Gerona, 1959; Jaume De Puig i Oliver, «Notes sobre l’actuació inquisitorial de Nicolau Eimeric», RCatT XXVIII/1 (2003), pp. 223-230. Años después (1372), el arzobispo Clasquerí recibió un encargo del papa para examinar los libros de Ramon Llull que el fraile dominico había delatado como susceptibles de contener principios heréticos. 60 A propósito de esto último, se declara cómo en dicho concilio se trabajó para revocar unos insoportables agravios cometidos por el rey, su vicecanciller (Francesc Roma) y otros oficiales reales, contra la libertad eclesiástica, por lo que fueron enviadas embajadas a la Santa Sede, y a su vez el papa envió a la provincia al obispo de Comenges y luego también al oficial de Narbona; cf. Índex Vell, doc. 517, p. 136.
En defensa de la libertad eclesiástica
201
rresponden con otro ciclo conciliar para el cual tan solo disponemos de algunos documentos sueltos.61 La colecta de tallas en las diferentes diócesis
En el ACB se conservan diversos registros de tallas del periodo: concretamente, seis manuscritos de tallas recaudadas por Bernat d’Esplugues, canónigo de la catedral, y otro de deudas (para el periodo 1367-1376), de las cuales hay ocho (hasta 1373) que conciernen al mismo canónigo-colector.62 Entre los motivos aludidos, se incluyen gastos del Concilio en combinación con el pago de las procuraciones de los legados papales (solo la 3.ª talla se refiere a gastos del Concilio como único motivo), lo que complica cualquier conexión con lo que sabemos de las sumas adjudicadas a la diócesis de Barcelona en los repartimientos de la provincia. En algunos casos, solo conciernen gastos de legados (con mención expresa al obispo de Comenges, las tallas 1.ª, 2.ª, 4.ª, 5.ª y 6.ª). Todas las tasas establecidas lo eran en función de la contribución de la décima, hasta tal punto que en algunos casos se optó por señalar a qué parte correspondería de la paga decimal. Trasladado todo a porcentajes, nos da una idea más nítida del índice de gravamen, que conforma la siguiente escala ascendente: 0,75 % (2.ª y 3.ª tallas), 1 % (1.ª), 1,5 % (5.ª), 1,6 % (8.ª), 2,5 % (6.ª) y 3,3 % (4.ª y 7.ª). Por consiguiente, también las sumas recaudadas de cada talla son bastante dispares a tenor de los datos que he podido recoger de los correspondientes registros.63
61 Al respecto, en nuestra fuente se recoge una carta del arzobispo fechada en marzo de 1370 convocando a un nuevo concilio provincial para el 3 de abril de ese año. Tal convocatoria iba especialmente dirigida a quienes también debían asistir, por el brazo eclesiástico, a las cortes generales celebradas en Tarragona, cuya primera sesión tuvo lugar el 9 de marzo. Por otra parte, se incluye otra carta arzobispal de agosto de 1371 advirtiendo a varios prelados del aplazamiento hasta noviembre del concilio convocado para el 1 de septiembre a causa de las muertes que se estaban produciendo en la ciudad, en alusión, más en concreto, a un brote de peste. Según cierta fuente, aún podríamos anotar otra asamblea durante la etapa de ausencia del arzobispo; así, en 1376, el que había sido obispo de Barcelona, Guillem de Torrelles, en esta ocasión actuando como obispo de Tortosa, fue comisionado por la Sede Apostólica para celebrar un concilio provincial en Tarragona; ADB, RC 39 (1375-1383), f. 4r-v. 62 El salario de Bernat d’Esplugues iba a cargo de toda la provincia, y por lo que vemos, osciló entre los 300 sueldos de la 5.ª talla y los 400 sueldos de la 4.ª y 6.ª talla. 63 Por ejemplo, la contribución del obispo, que en la décima tenía asignados 2.000 sueldos, fue de 200 s. (1.ª talla), 150 s. (2.ª), 563 s. 4 d. (4.ª), al menos 500 s. (6.ª) y 666 s. 8 d. (7.ª).
202
JORDI MORELLÓ BAGET
Tabla 2. Tallas establecidas en la diócesis de Barcelona64 Tallas
Motivo
Cuantía recaudada
(1.ª) 1367 2 s. por libra (de décima)
«pro expensis sacri concilii terraconensis et domini episcopi Convenarum»
3.131 s. 5 d.
(2.ª) 1368 18 d. por lb.
«pro predictis expensis»
2.361 s. 3 d.
(3.ª) 1368 1,5 s. por lb.
«pro concilio celebrato Terrachone auctoritate apostolica»
no consta
(4.ª) 1370 (St. Jaume/ Cugat)
Tasa
1/3 décima «pro dominis episcopis Convenarum et Brixiensis, apostolicis legatis»
(5.ª) 1371 3 s. por lb. (marzo)
15.137 s. 5 d.
«pro expensis dictorum legatorum quam pro 9.711 s. 3 d. concilio Terrachone»
(6.ª) 1372 1/4 décima «pro expensis legatorum, cardinali olim episcopi Convenarum et Agapiti episcopi Olixbonensis (et pro expensis Consilii terraconensis)»
8.327 s. 7 d. óbolo
(7.ª) 1372 1/3 décima «pro cardinali Bononiensis, legato apostolico»
20.841 s.
(8.ª) 1373 3 s. 4 d. «ratione expensarum domini Agapiti de por lb. =1/6 Colupna, legati apostolici, et quibusdam décima aliis expensis clerum tangentibus»
no consta
Las cuentas de esas tallas, sino de todas, de la mayoría, fueron revisadas por dos canónigos designados por el cabildo (Galceran de Puigbacó y Nicolau Clarió). De resultas de los sucesivos saldos contabilizados de un total de siete tallas, Bernat d’Esplugues quedó obligado a satisfacer 4.260 sueldos del producto de la recaudación, tal como queda indicado en la tabla 3.65
64 Todos los datos expuestos en esta tabla han sido extraídos de ACB, secc. Dècima, subsidi i excussat, A-B Décima [1367-1368] [1370] [1371] [1372], así como del volumen de deudas [1367-1376]. 65 Todas las cantidades pendientes de cobro de esas tallas fueron anotadas por el canónigo Jaume Aldomar en el registro compilatorio al cual ya he hecho alusión antes.
En defensa de la libertad eclesiástica
203
Tabla 3. Saldos anotados al canónigo-colector Bernat d’Esplugues (1367-1372) Tallas
Saldos contabilizados:
1.ª-2.ª 4.ª
-183 s. 2 d. +1.346 s. 3 d.
5.ª
-1.278 s. 1 d. óbolo
6.ª
-154 s. 10 d.
7.ª
+4.530 s. 10 d.
Suma de saldos:
+5.877 s. 1 d.
Saldo global:
+4.260 s. 11 d. óbolo
/ 1.616 s. 1 d. óbolo
En Gerona, Pere Miró había sido colector de las tallas ordenadas por el Concilio provincial, concretamente, de tres tallas: una de 9 d. por libra, otra de 4 d. y la tercera de 2 d. por libra, teniendo que satisfacer en Tarragona diversas cantidades por un total de 7.465 sueldos. Su salario fue tasado en 200 sueldos, según consta en el acto de comparecencia ante el vicario general del obispo en junio de 1368.66 A finales de 1370, el arzobispo recibía una petición de moratoria del clero gerundense respecto a la talla establecida para pagar los gastos del concilio provincial de Tarragona, y en ella se aducía que dicho clero estaba muy gravado.67 Otras referencias se relacionan con el pago de las procuraciones del obispo de Comenges de 1371-1372.68 Más tarde, aparece mencionado Pere Berenguer de Casesnoves como colector de tallas realizadas para pagar los gastos del Concilio y de los legados papales, siendo retribuido por la revisión de las tallas de los últimos siete años que anteceden a 1372, lo cual nos llevaría hasta 1366.69 En el caso de Tortosa, conocemos el nombramiento realizado en junio de 1368 del obrero del cabildo, así como del subtesorero Joan Espuny, para tasar y recaudar tanto las tallas destinadas a pagar las procuraciones de los legados papales como las relacionadas con los gastos del concilio de Tarragona. Dicho pronunciamiento concierne a una de las dos tallas que fueron tasadas a razón de 18 d. por libra de décima. Al respecto, se conserva un registro donde se recoge la contribución de todo el clero de la diócesis, incluidos los exentos (monasterios ADG, G-50, ff. 53v-55v (regesto). A la sazón, la cantidad que tenía adjudicada la diócesis de Gerona era de 2.613 sueldos; ADG, U-66, f. 30v; también U-61, ff. 24r-25r. 68 En este caso, el clero de la diócesis debía pagar 206 florines (2.266 s.) de talla; ADG, U-66, f. 103v. 69 ADG, G-54, f. 91r (regesto). 66 67
204
JORDI MORELLÓ BAGET
y órdenes militares).70 La recaudación ascendió a algo más de 3.400 sueldos (exactamente a 3.435 sueldos 10 d. meaja), por encima, pues, de la parte adjudicada a esa diócesis en la repartición conciliar. El dinero fue llevado a Tarragona para entregarlo al colector Pere Francesc. En el caso de Lleida, tenemos constancia de la audición hecha a finales de 1372 de las cuentas de una talla recaudada por Guillem Safàbrega, beneficiado de la catedral, ante dos eclesiásticos elegidos por el cabildo. Se trata de la talla establecida en febrero de ese año para pagar tanto los gastos del Concilio como las procuraciones de los legados Bertran y Agapito. La talla en cuestión, calculada a razón de 6 s.j. por libra de décima, ascendía a 9.305 s. 3 d. y malla de moneda jaquesa, de cuya suma dicho colector pudo recaudar («prout aparet per crucisignaciones ipsius libri») 6.563 s. 10 d. mª j., lo que equivale al 70 % de la misma. Dicho colector fue auditado por otras tallas de legados de esos mismos años, así como de las restas pendientes de todas esas recaudaciones.71 Entre otra documentación referida a la talla de 1372, también se conserva copia de la carta del vicario general del obispo Romeu Cescomes, dirigida a todo el clero de la diócesis —exentos y no exentos— por la cual estos eran conminados a pagar a G. Safàbrega según la tasación indicada antes, de manera que este pudiera responder a su vez al colector de Tarragona (Pere Francesc) de las cantidades que tenía estimadas la diócesis por los gastos de los dos nuncios apostólicos y para poder proseguir con los asuntos del Concilio.72 En cuanto a la diócesis de Tarragona, tenemos informaciones referidas a la actividad del propio colector general. Como ya se ha indicado, Pere Francesc era capellán comensal de la Sede de Tarragona. Ya desde antes de 1360 y hasta 1377, lo encontramos participando en sucesivas labores de recaudación. Además de las tallas conciliares, también trabajó para la Cámara Apostólica como subcolector de Tarragona, primero a las órdenes de Folc Perer y más tarde (década de 1370) de los otros dos sucesivos colectores generales (Arnau Andreu y Pere Borrer). Como tal, se ocupó de la recaudación de los derechos pertenecientes a dicha Cámara, incluido algún subsidio papal. Así pues, este clérigo, en su faceta de recaudador, estuvo activo durante casi una veintena de años.
70 ACT, Liber tatxacionis decime (1368). No es el único registro de talla conservado en ese archivo, pero sin duda es el que se relaciona más directamente con el asunto que nos ocupa aquí. 71 Todo en ACL P5B_M3_P4-C03: núm. 3 Taxes: 1372 etc. 72 ACL, P6A_M2_P3_C02: Cajón 43. Que se trataba de la yuxtaposición de dos tallas diferentes resulta de la siguiente apreciación: de una parte, debían pagarse 1.548 s. 2 d.b por los gastos del Concilio por una primera talla decretada por el arzobispo el 22 de enero (1372); y, por otra parte, 2.271 s. 10 d.b. por la talla establecida el 6 de febrero a cuenta de los gastos de los legados.
En defensa de la libertad eclesiástica
205
Por lo que respecta a las tallas del Concilio, podemos aportar algunos datos referidos a diferentes pagas percibidas de varios prelados o diócesis.73 Las Actas notariales de Tarragona anotan una liquidación realizada en octubre de 1369 en relación, en principio, con la recaudación de la 3.ª talla (a razón de 18 d. por libra) y con la resta pendiente de otra talla liquidada en 1368, todo por un total de 28.885 s. 10 d.74 Como ya hemos visto, Pere Francesc siguió al frente de otras recaudaciones practicadas en años subsiguientes. En cuanto a los gastos conciliares, y a la luz de lo que he comentado anteriormente, no solo se trataba de satisfacer gastos de representación (para pagar las diferentes embajadas realizadas a lo largo del periodo estudiado), sino también de acometer la devolución de préstamos y/o anticipos, dispendios judiciales,75 salarios y retribuciones varias,76 y algunas dádivas, como las entregadas al nuncio papal y a otras personas de su comitiva. Algunos pasajes de las Actas del Concilio recogen diversos gastos, en un caso alcanzando la suma de 10.771 sueldos (31r), cantidad que pudo ser cubierta, aunque no completamente, por la recaudación que debía ser obtenida de la segunda talla.
73 El 21 de diciembre de 1367 firmó ápoca a favor de un procurador del obispo de Tortosa de 286 florines 6 sueldos 9 dineros, que era lo que le correspondía pagar a dicho obispo en Navidad para hacer frente a los gastos realizados por el legado papal —el obispo de Comenges— y también por la embajada del obispo de Barcelona ante el papa y aún por otros gastos comunes del concilio provincial; AHAT, Protocolos de Tarragona, núm. 5 (1367), f. 6r. La cifra consignada se corresponde exactamente con los 3.152 s. 9 d. que tenía adjudicados la diócesis de Tortosa y atendiendo a la fecha se correspondería con la 3.ª talla. Ya por lo que respecta al siguiente año, lo encontramos como receptor de otras cantidades en relación, primero, con la paga del arzobispo por la paga de Navidad (satisfechos 600 sueldos a través del cambista Antoni Bertran); de Pere Suau, como procurador del obispo de Valencia, 814 sueldos y medio por las pagas de Navidad y de Santa María de febrero; del colector de la talla de la diócesis de Lleida, a través del rector de Cambrils, 52 libras 18 sueldos 7 dineros y 1/2 pugesa de mayor cantidad debida por el clero de esa diócesis. Más tarde hay consignada otra cantidad, al parecer recibida del arzobispo, por la paga de Santa María de febrero [todo según la documentación notarial de Tarragona]. 74 Desglosado así: 21.392 s. 3 d. (correspondiente al total de la 3.ª talla) y 7.493 s. 7 d. como resta de la otra talla que había sido tasada a razón de 2 sueldos por libra de décima, que se correspondería, pues, con la primera que tenemos anotada en el cuadro de la colecta de Barcelona. 75 Por ejemplo, en relación con los gastos ocasionados por el clero regular renuente a participar en el Concilio («debet habere et recuperare preffatum Concilium pro expenssis que facte fuerunt ob contumaciam et culpam exemptorum insfrascriptorum solvere renuentium quantitates infrascriptas»): 41 s. 4 d. de los exentos de las diócesis de Tortosa y Valencia; 15 s. de los de la diócesis de Lleida; 30 s. 4 d. de los de Barcelona y Gerona; y 8 s. de cierta prórroga concedida a Guillem Ramon de Montcada (vicario general del obispo de Lleida). Por todo, 94 s. 8 d. (92v). 76 Casi al final de todo (102v), se recoge la información contenida en una cédula en la que se especificaban los salarios que debían ser librados a diferentes personas (notarios, porteros y otro personal al servicio del arzobispo, además del colector Pere Francesc y del inquisidor Nicolau Eimeric) por un total de 90 florines (990 s.).
206
JORDI MORELLÓ BAGET
La concordia de 1372: fin provisional a una etapa de turbulencias
En abril de 1371, Gregorio XI pedía al monarca aragonés retornar a su debido estado («ut faciat reduci in statu debito») los atentados cometidos en perjuicio de la libertad eclesiástica en Cataluña y la provincia tarraconense, haciendo alusión directa al consejero Francesc Roma.77 Unos meses más tarde (noviembre) se registra otra carta dirigida a la reina Leonor (tercera esposa del Ceremonioso) refiriéndose ya a una posible concordia entre el rey y los prelados de su reino, lo que también se notificó por carta al arzobispo de Tarragona. Una bula papal del 5 de febrero de 1367 advertía de las graves penas espirituales en las que podían incurrir todos aquellos que ocupasen bienes eclesiásticos, aunque sin aludir —aparentemente— a ninguna persona en concreto.78 Nos consta que, ya por esas fechas, volvía a estar en la provincia el cardenal-legado Bertran, que debió ocuparse de gestionar ese asunto en la corte regia. La concordia fue finalmente suscrita el 11 de junio de 1372 entre el mencionado nuncio papal y la reina Leonor de Sicilia, ostentando poderes de representación de su esposo (que a la sazón estaría enfermo, según Josep M.ª Marquès). El documento en cuestión es un claro exponente de un privilegio de tipo jurídico-jurisdiccional. Ya el mismo historiador gerundense Josep M.ª Marquès puso de relieve la importancia que tenía esta concordia.79 De ella también se ocupó Víctor Ferro Pomà, en su faceta de historiador del derecho,80 y más recientemente Flocel Sabaté Curull ofrece una rápida síntesis de la misma al ocuparse del conflicto de las temporalidades.81 Dicha concordia se pronunció sobre los agravios cometidos por el rey contra los eclesiásticos de la provincia.82 Merece la pena exponer aquí el 77 Cf. Guillaume Mollat, Lettres secrètes et curiales du pape Grégoire XI (1370-1378) intéressant les pays autres que la France publiées ou analisés d’après les registres du Vatican, París, Éditions E. de Boccard, 1962-1965, p. 19 del primer fasc.; Jaume Roura Roca, Posición doctrinal, p. 17. 78 «que negun senyor temporal o ministre de justicía secular, en virtut de algun usatge o altrament, gose posar les mans en les persones y béns mobles y inmobles dels prelats, yglésies y monestir per qualsevol causa o rahó»; cf. Índex Vell, doc. 518, p. 137. 79 Josep M.ª Marquès i Planagumà, «Tribunals peculiars eclesiástico-civils de Catalunya: les contencions i el breu», en Actes del Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya, vol. 2, Universitat de Barcelona, 1984, pp. 381-392, espec. p. 383. 80 Víctor Ferro Pomà, El Dret Públic Català: les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta, Barcelona, Eumo, 1987, pp. 128-130. 81 El autor se basa en el texto recogido en las Constitucions de Catalunya (incunable de 1495): Flocel Sabaté Curull, «L’Església secular catalana», pp. 568-570. 82 Se negoció sobre la base de cuatro agravios presentados por el brazo eclesiástico a las cortes, según Josep M.ª Marquès i Planagumà, «Tribunals peculiars», p. 383. Aquí utilizo el texto de Juan Tejada y Ramiro, Colección de cánones y de todos los concilios de la Iglesia de España y de América, vol. III, Madrid, Imp. Pedro Montero, 1897, p. 597 y ss. El texto también aparece copiado en Angelo
En defensa de la libertad eclesiástica
207
contenido preciso de sus cuatro capítulos, en la medida que no se trata de disposiciones jurídicas en abstracto sino que son reflejo y consecuencia de la situación conflictiva vivida durante los años previos. Ante todo se declara (cap. 1) que los eclesiásticos no debían poner impedimentos al ejercicio de la jurisdicción regia en todo aquello que concerniese a la persecución de delincuentes («malfactors»), y que los oficiales reales no podían infligir daño a los castillos y bienes eclesiásticos. Con todo, el rey estaba dispuesto a no ejercer esa jurisdicción y a consentir que todo clérigo que delinquiera pudiera ser remitido a su juez eclesiástico. Aquellos religiosos que no respetasen la constitución de paz y tregua (cap. 2), no podrían ser llevados ante tribunales seglares, aunque estos ya hubieran recibido prendas, ni tampoco ser castigados por un juez seglar en caso de contumacia. El rey no podría entrometerse en aquellos procesos eclesiásticos que pudieran desembocar en la ocupación de las temporalidades (cap. 4); sin embargo, sí podría actuar cuando hubiera interposición evidente de impedimentos, por parte de los eclesiásticos, a la jurisdicción regia, y ello en virtud de la jurisdicción superior que tenía sobre todas las cosas temporales. En caso de tener dudas sobre a quién pertenecía la jurisdicción, se elegirían dos personas, una por cada parte, que deberían pronunciarse al respecto en el plazo de tres meses (si fuera necesario, también se nombraría a una tercera persona) y, mientras tanto, quedarían en suspenso todos los procesos abiertos. Por otra parte, el rey reconocía (cap. 3) que había obrado mal con respecto a algunos eclesiásticos que habían tenido que exiliarse del reino por meras sospechas, hasta tal punto que se mostraba dispuesto a garantizar que tales arbitrariedades no volverían a suceder. Como vemos, esa concordia resultaba algo ambivalente, porque, si de un lado parecía querer respetar escrupulosamente la jurisdicción e inmunidad judicial de los eclesiásticos, de otro lado, pretendía conferir a la justicia regia un carácter general y preeminente, pese a las limitaciones impuestas por la misma jurisdicción eclesiástica. Según Marquès, la concordia adolecía de falta de concreción y no podía servir para resolver la múltiple casuística que pudiera plantearse entre ambas jurisdicciones; de hecho, las reiteradas demandas en las Cortes de Cataluña para que fuera observada serían indicativas de su difícil aplicación. Sea como sea, constituye un texto fundamental para la historia de la resolución de los conflictos de competencia, erigién-
Mercati, Raccolta di concordati su materia ecclesiastiche tra la Santa Sede e le autorità civili, Roma, Tipografia poliglota vaticana, 1919, pp. 131-137. Quizás teniendo en cuenta su inclusión en la obra de Mercati, Marquès era de la opinión que «es tracta del primer text de caràcter concordatari entre la Santa Seu i un regne de la península Ibèrica», lo que, a mi entender, no ha lugar. De esta concordia también se recoge un escueto regesto en el Índex Vell, doc. 35, p. 15.
208
JORDI MORELLÓ BAGET
dose en la base legal del futuro tribunal de Competencias que se creó en el siglo xvi.83 La concordia de la reina Leonor fue más tarde confirmada, a petición del brazo eclesiástico de Cataluña, por el monarca Martín el Humano, concretamente en 1409, y más tarde por Alfonso el Magnánimo;84 asimismo, aparece recogida en algunos memoriales de privilegios del brazo eclesiástico del siglo xv.85 El texto también está reproducido en la Primera compilación (Incunable de 1495) y, de forma fragmentaria, en CYADC, 2 [Pragmaticas y altres drets de Cathalunya (Barcelona 1704)].86 Estas, y otras muchas alusiones documentales, dan idea de la importancia que se dio a esta concordia en época posterior, y no solo en Cataluña, que es el marco territorial en el que se gestó, ya que más tarde fue extendida a los demás territorios de la Corona de Aragón por medio de diferentes decretos papales, ya en la segunda mitad del siglo xvi.87 La pregunta parece obvia: si la concordia en cuestión hubiera sido poco más que un parche a las disensiones habidas entre la Iglesia y la monarquía, ¿se habría exportado tal cual a esos otros territorios? Flocel Sabaté Curull consideraba que el conflicto de las temporalidades no quedaría zanjado con la concordia de 1372. En todo caso, habría que convenir que dicho conflicto tuvo un antes y un después del acuerdo suscrito entre el obispo de Comenges y la reina Leonor. En cuanto al vicecanciller Francesc Roma, «perseguidor de la Iglesia», sabemos que fue excomulgado el 2 de junio, esto es, poco antes de que se firmara la concordia con el legado pontificio.88 Al parecer, el rey consideró este dictamen como una afrenta a su propia persona e hizo cuanto estuvo de su mano para procurar que su consejero fuera absuelto de la excomunión, y lo cierto es que, pese a todo, lo man Al respecto Víctor Ferro Pomà, El Dret Públic Català, p. 133. Josep M.ª Madurell Marimon, «Concilios tarraconenses», p. 144. El rey Martín garantizó al estamento eclesiástico que no podrían ser ocupadas las temporalidades en los ocho (sic) casos contenidos en la concordia de la reina Leonor y el cardenal de Comenges, según el Índex Vell, doc. 59, p. 20. 85 En un memorial confeccionado hacia 1440 (ACA, C, Memoriales, núm. 32, f. 111v) se recoge poco más que el enunciado («Concordia regine Alienoris et cardinalis Convenarum»), pero sí se copió en el Memorial núm. 45, f. 66v. Entre otras muchas referencias, tenemos localizada una copia de 1515 en AMSMB, Pergaminos, Sign. 23-2-24 (B-14). 86 C. II. 1.2.4. (cap. 3), 3.2.1. (cap. 4), 9.14.1. (cap. 1), 10.4.2. (cap. 2). 87 A Mallorca e islas adyacentes (en 1551), al reino de Valencia (1551 y 1555) y al de Aragón (1571), todo ello seguido de una confirmación general del papa Gregorio XIII en 1574. Véase también, con referencias ampliadas a otros territorios, Víctor Ferro Pomà, El Dret Públic Català, p. 130. 88 La fecha del 2 de junio nos la proporciona un documento en el que se copia una carta del auditor del papa —probablemente el cardenal Gilles Aycelin de Montaigu—, por la que se notificaba la excomunión dictada contra dicho oficial regio a los arzobispos de Zaragoza y Tarragona y demás prelados (los obispos de Valencia, Tortosa, Lleida, Barcelona, Urgell, Vic, Girona, Tarazona y Elna), vicarios, rectores y órdenes religiosas, con mención expresa del inquisidor Nicolau Eimeric; ADB, RC 34 (13711372), ff. 144v-152v. En cambio, según F. Sevillano, el vicecanciller habría sido excomulgado en abril de 1373. 83 84
En defensa de la libertad eclesiástica
209
tuvo en el cargo un tiempo más.89 Al respecto, también habría que referirse a la actuación del inquisidor Eimeric (recordemos que había sido designado para llevar a cabo citaciones contra F. Roma y otros oficiales reales) y al consiguiente enfrentamiento que este tuvo con el monarca a propósito de la misma excomunión.90 En todo caso, si las relaciones del Ceremonioso con la Iglesia catalana pudieron quedar más o menos apaciguadas después de la firma de la concordia, no podemos decir lo mismo por lo que respecta al arzobispo Clasquerí, pues, como ya se ha indicado al principio del artículo, no tardó en estallar otro conflicto o disputa jurisdiccional —por el dominio de la ciudad de Tarragona— que iba a durar, de hecho, hasta el fallecimiento del monarca, en enero de 1387.91
89 Al respecto, véase Francisco Sevillano Colom, «Apuntes para el estudio de la Cancillería», pp. 168-169. En septiembre de 1372, el arzobispo Clasquerí daba cuenta al obispo de Gerona de la referida carta del cardenal Gil (véase nota anterior) por la cual se le notificaba la excomunión de F. Roma, considerado principal fautor de los excesos cometidos en su diócesis (por el episodio de la Bisbal) y de haber hecho uso de constituciones lesivas para la inmunidad eclesiástica; cf. Josep M.ª Marquès i Planagumà, Pergamins, doc. 1355, p. 118. Según Sevillano, F. Roma dejó el cargo en marzo de 1374 y pocos años después ya se registra como difunto. 90 Ya en octubre de 1371, el inquisidor se propuso predicar en la catedral de Barcelona contra F. Roma, lo que el monarca intentó impedir de todos modos; cf. Francisco Sevillano Colom, «Apuntes para el estudio de la Cancillería», p. 168. Eimeric también habría sido el encargado de hacer pública la sentencia de excomunión contra el vicecanciller, quién debería personarse en la corte aviñonesa para responder de las acusaciones que pesaban sobre él, a lo que tampoco el rey había consentido, provocando las quejas del papa Gregorio XI. Posteriormente (1374), Eimeric aparece involucrado en los enfrentamientos que se produjeron en Tarragona entre el poder civil y el eclesiástico. Una vez liberado de su arresto por los oficiales reales, marchó en destierro a Aviñón —donde habría coincidido con el también exiliado Pere de Clasquerí— para no verse alcanzado por la ira del monarca aragonés; al respecto, véase Jaume Roura Roca, Posición doctrinal, pp. 19-23, que en buena medida se basa en la obra de E. Morera. 91 Todo ello bien amenizado más tarde con la escena del supuesto arrepentimiento del rey postrado en su lecho de muerte, de acuerdo con la leyenda urdida a beneficio de la Iglesia de Tarragona; al respecto, véase Eduard Juncosa Bonet, «La bofetada de santa Tecla al rey Pedro el Ceremonioso: el reflejo legendario de las luchas por el control jurisdiccional de Tarragona», En la España Medieval 33 (2010), pp. 75-95.
210
JORDI MORELLÓ BAGET
Apéndice Tabla 4. Repartición de las tallas conciliares registradas en las Actas de 1366-1369 1.ª talla (oct.1366)
Diócesis
2.ª talla (oct./nov.1366)
3.ª talla (feb.1368)
4.ª talla (oct.1369)
Paga decimal
Tarragona 510 s.
1.665 s. 10 d.
3.333 s. 3 d. 3.333 s. 4 d. 44.430 s.
Vic
354 s. 10 d.
1.162 s. 6 d.
2.325 s.
Barcelona 394 s. 11 d.
1.232 s. 9 d. meaja
2.465 s. 7 d. 2.465 s. 7 d. 32.875 s. meaja meaja
Tortosa
485 s. 4 d.
1.576 s. 3 d. meaja
3.152 s. 9 d. 3.152 s. 9 d. 42.036 s. 1 d.
Lleida
314 s. 10 d.
991 s. 4 d.
1.990 s. 1 d. 1.990 s. 1 d. 26.536 s. meaja meaja
Girona
515 s.
1.679 s. 10 d. meaja
3.359 s. 6 d.1
Valencia
441 s. 10 d.
1.443 s. 6 d.
2.886 s. 8 d. 2.886 s. 8 d. 38.490 s. 10 d.
Urgell
239 s. 2 d.
777 s. 7 d.
1.555 s. 3 d. 1.555 s. 3 d. 20.736 s.
187 s. 6 d.
325 s.
325 s.
5.000 s.
21.393 s. 3 d.
21.393 s. 4 d.
285.902 s. 8 d.2
21.392 s. 3 d.
21.392 s.
285.798 s. 4 d. (o 285.897 s. 8 d.)
Áger (abadiato) Suma total:
3.255 s. 11 d. 10.717 s. 2 d. meaja
Totales 3.256 s. indicados:
10.717 s. 1 d.
2.325 s.
31.000 s.
3.359 s. 6 d. 44.798 s. 9 d.
1 El obispado recibió notificación de que tal cantidad era la que había sido acordada en el concilio provincial; ADG, U-57, f. 28v. 2 Esta cifra se aproxima a las 14.300 libras. Unos diez años después, la suma de la décima anual de la provincia tarraconense —contabilizando el mismo número de diócesis junto con el abadiato de Áger— era de 14.413 l. 2 s. 7 d. meaja barc.; ADG, fondo Sant Feliu de Guíxols, núm. 177, Ratio decimarum 1377, f. 2.
ELS ARRENDATARIS DELS DRETS DEL GENERAL DES DE L’OBSERVATORI DE GIRONA (CA. 1380-CA. 1440)* Albert Reixach Sala IMF-CSIC, Barcelona / Universitat de Girona
A la primavera de 1374, Bernat II Ferrer, un mercader de Girona que havia arrendat els impostos que gravaven la producció i la comercialització de draps als llocs d’Olot, de Castellfollit i del vescomtat de Bas denuncià davant dels oïdors de comptes del General de Catalunya, la institució perceptora d’aquells drets, un conflicte que comprometia seriosament la inversió realitzada. Segons relatava, diversos paraires de la zona havien dit públicament que durien a aparellar els draps i escapolons a indrets fora del districte que comprenia l’arrendament adjudicat a Ferrer. L’afectat hi afegia que no hi havia cap raó fonamentada en aquella decisió, sinó que simplement el volien perjudicar.1 El fet de no ser veí de la comarca devia ser un dels motius de les reticències dels menestrals autòctons. Fos com fos, l’episodi, lluny de ser excepcional, posa en relleu les trames d’interessos que es formaven al voltant de les exaccions sobre els productes tèxtils. Exaccions que, juntament amb altres sobre la importació i l’exportació de mercaderies, conformen el que es coneixia com a generalitats, percebudes des de mitjana dècada de 1360 pel General de Catalunya. Aquesta contribució pretén apropar-se als negocis que generava el sistema fiscal de la institució esmen* Aquest article s’inscriu dins del projecte d’investigació «La conyuntura económica y demográfica en Catalunya a fines de la época medieval: análisis crítico de los indicadores fiscales y financieros» (ref. HAR2014-54205-C2-1-P), i s’ha realitzat en el marc del Grup de Recerca Consolidat «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval» (2017 SGR 1068). Abreviatures utilitzades: AHG = Arxiu Històric de Girona (Gi-0X = Fons notarials, Girona-0X); AMGi = Arxiu Municipal de Girona, Fons Ajuntament de Girona (sèrie 1.1.2.1. = Correspondència emesa pels jurats); ACA, G = Arxiu de la Corona d’Aragó, fons Generalitat (N = sèrie general; G = sèrie generalitats); AHPB = Arxiu Històric de Protocols de Barcelona; c Gi = ciutadà de Girona; com = comorant, és a dir, habitant; SFG = Sant Feliu de Guíxols; sr = sènior; jr = júnior. Les quantitats monetàries s’expressen en lliures (ll.), sous (s.) i diners (d.) barcelonins. 1 ACA, G, N-618 (1372-74), ff. 168r-169r, 29.V.1374.
212
ALBERT REIXACH SALA
tada centrant-se en l’exemple de l’àrea de Girona durant el període comprès, a grans trets, entre els anys 1380 i 1440. Així, després d’una breu presentació de les figures impositives objecte d’estudi, es traçarà una prosopografia dels inversors en l’arrendament de generalitats dels draps al districte fiscal de la ciutat de l’Onyar i dels que, originaris d’aquest territori, s’adjudicaren els d’altres demarcacions. Tot plegat amb l’objectiu d’identificar perfils habituals entre els que participaren en la col·lecta dels drets del General i d’entreveure les connexions que mantenien amb els sectors econòmics més vinculats als productes gravats. Els negocis fiscals de la Diputació del General entre 1365 i 1440: un estat de la qüestió
Com explicava Manuel Sánchez Martínez en una síntesi recent, la formació de la Diputació del General de Catalunya està íntimament lligada a l’aparició d’una nova fiscalitat a la Corona d’Aragó, en general, i al principat, en particular.2 Aquest nou sistema tributari s’establí entre els anys 1359 i 1365 coincidint amb la transcendental contesa que enfrontava el rei Pere el Cerimoniós i el seu homòleg castellà, la coneguda com la Guerra dels dos Peres (1356-1366). En concret, en el decurs de les Corts celebrades successivament a Cervera (1359), Montsó (1362-1363) i Tortosa-Barcelona (1364-1365), nasqué la Diputació com a organisme amb representació dels tres braços o estaments i encarregat de gestionar, al marge del monarca, els grans donatius atorgats en aquelles assemblees. El factor decisiu per a la primera etapa de certa continuïtat de la institució aparegué en la darrera d’aquestes Corts: a partir de la primavera de l’any 1365 els seus representants emeteren rendes en forma de deute públic consignat sobre un conjunt d’impostos que gravaven la producció, el consum i el comerç de diversos productes, les anomenades generalitats. De fet, com assenyalen el propi Manuel Sánchez Martínez i Pere Orti Gost, la recaptació d’aquestes exaccions i la gestió del deute constituïren sempre les principals funcions de la Diputació del General, a banda d’atribucions polítiques que anà ampliant al llarg del segle xv. Malgrat això, segons remarca el segon, la historiografia ha tendit a centrar-se en la composició i les competències de la institució des de la fase més incipient, en la figura dels qui foren diputats o en les mesures adoptades durant el quatre-cents en àmbits com el mercat de safrà o a propòsit del col·lectiu d’esclaus del principat.3 Sobre la base dels estudis tradicionals d’A. De 2 Manuel Sánchez Martínez, «La consolidació de la nova fiscalitat a Catalunya (1359-1380)», dins M.ª Teresa Ferrer i Mallol (dir.), Història de la Generalitat de Catalunya: Dels segles medievals a l’actualitat, 650 anys, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2011, pp. 99-117. 3 Pere Orti Gost, «Les finances de la Diputació del General de 1380 a 1462», dins Ibidem, pp. 119-137.
Els arrendataris dels drets del General des de l’observatori de Girona... 213
la Torre, I. Rubio Cambronero, J. Vicens Vives i J. Sobrequés, s’han fet avenços importants gràcies a aportacions com les de M.ª T. Ferrer Mallol, T. de Montagut, A. Estrada, I. Sánchez de Movellán, A. Riera, R. Salicrú, P. Verdés Pijuan, J. Morelló i, és clar, el ja citat Manuel Sánchez Martínez.4 Pel que fa a les estructures fiscals i financeres de la Diputació, tan sols comptem amb un treball inèdit de Maurice Berthe elaborat l’any 1958. Malauradament, la recerca no ha tingut continuïtat més enllà de l’ús que féu C. Carrère de les dades que s’hi aporten sobre els preus de l’arrendament de generalitats.5 Amb tot, el treball de Berthe, complementat amb les aportacions 4 Sense ànim d’exhaustivitat en la relació podem referir-nos a: Antonio de la Torre y del Cerro, «Orígenes de la “Deputació del General de Catalunya”», dins Discursos leídos en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, Barcelona, Reial Acadèmia de les Bones Lletres, 1923; Ignacio Rubio y Cambronero, La Deputació del General de Catalunya en los siglos xv y xvi, 2 vols., Barcelona, 1950; Jaume Vicens Vives, Els Trastàmares (segle xv), Barcelona, Vicens Vives, 1980 (2.ª edició), pp. 98-101, 106-110, 113-118, 169189, 215-221 i 226-234; Jaume Sobrequés Callicó, «Aspectes de la política fiscal de la Diputació del General al segle XV: la qüestió de la sal a l’Empordà durant la Guerra Civil», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 25/1 (1979-1980), pp. 407-446; Idem, «El pactisme en l’origen de la crisi política catalana: les Corts de Barcelona de 1413», dins Les Corts de Catalunya. Actes del Congrés d’Història Institucional, Barcelona, 28-30 d’abril de 1988, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991, pp. 79-85; M.ª Teresa Ferrer i Mallol, «Les corts de Catalunya i la creació de la Diputació del General o Generalitat en el marc de la guerra amb Castella (1359-1369)», Anuario de Estudios Medievales 34/2 (2004), pp. 875-938; Idem, «Els diputats del braç de les ciutats i viles reials de 1359 a 1413. Perfils biogràfics», dins Homenatge a la professora dra. Carme Batlle Gallart. Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 26 (2005), pp. 515-549; Tomàs de Montagut Estragués, Les institucions fiscalitzadores de la Generalitat de Catalunya (Des dels seus orígens fins a la reforma de 1413), Barcelona, Generalitat-Sindicatura de Comptes de Catalunya, 1996; Albert Estrada Rius, «Apunts per a l’estudi dels deputats locals del General de Catalunya: dels primers testimonis a la Cort de Barcelona de 1413», dins Josep Serrano Daura (ed.), El territori i les seves institucions històriques. Actes de les Jornades d’Estudi commemoratives del 650è aniversari de la incorporació definitiva del marge dret del riu Ebre a Catalunya, Ascó, 1997, vol. II, Barcelona, Noguera, 1999, pp. 703-745; Isabel Sánchez de Movellán Torent, La Diputació del General de Catalunya (1413-1479), Barcelona, Generalitat de Catalunya-Institut d’Estudis Catalans, 2004; Antoni Riera Melis, «La Diputació del General de Catalunya, 1412-1444. El desenvolupament d’una administració autonòmica medieval en un context conflictiu», Acta Historica et Archaelogica Mediaevalia 30 (2010), pp. 152-249; Roser Salicrú Lluch, Esclaus i propietaris d’esclaus a la Catalunya del segle xv, Barcelona, CSIC, 1998; Pere Verdés Pijuan, «Una espècia autòctona: el comerç del safrà a Catalunya durant el segle xv», Anuario de Estudios Medievales 31/2 (2001), pp. 757785; Jordi Morelló Baget, «El clero de Catalunya davant els impostos del General: la polèmica sorgida a la dècada de 1370 al voltant de la doble contribució eclesiàstica», dins Josefina Mutgé i Vives, Roser Salicrú i Lluch, Carles Vela Aulesa (eds.), La corona catalanoaragonesa, l’Islam i el món mediterrani. Estudis d’història medieval en homenatge a la doctora M.ª Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, CSIC, 2013, pp. 495504; Idem, «El clero de Catalunya davant els impostos del General: a propòsit de la compravenda de draps al bisbat de Barcelona a la dècada de 1370», dins Idem (ed.), Financiar el reino terrenal: La contribución de la Iglesia a finales de la Edad Media (siglos xiii-xvi), Barcelona,CSIC, 2013, pp. 169-279. 5 Maurice Berthe, Les finances de la «Generalitat» de Catalogne (1392-1479), Tolosa, Université Toulouse-2 (Diplôme d’Études Supérieures d’Histoire), 1958. Amb anterioritat a aquesta contribució de referència hi hagué alguna altra petita aportació com ara: Francisco Torrella Niubó, «El impuesto textil de la bolla en la Cataluña medieval», Hispania 56 (1954), pp. 339-364. Quant a l’ús de les dades de Berthe: Claude Carrère, «La draperie en Catalogne et en Aragon au xve siècle», dins Marco Spallanzani (ed.), Produzione, comercio e consumo dei panni di lana (nei secoli xii-xviii), Florència, L. S. Olschki, 1976, pp. 475-509. L’autora (com ja havia fet Vicens Vives amb una mostra reduïda: Jaume
214
ALBERT REIXACH SALA
recents de Pere Orti Gost i d’altres ja al·ludides, ens permet saber el següent sobre les finances de la Diputació del General. D’entrada, cal dir que, al llarg de les dues primeres dècades d’existència, o sigui a partir de les emissions de rendes acordades en el donatiu aprovat a Tortosa l’any 1365, aquestes estructures experimentaren força canvis. Uns canvis que incidiren en l’organigrama de la institució i, pel que aquí ens afecta, en els instruments tributaris i la forma de gestionar-los. Des de les mateixes Corts de 1365 i fins aproximadament l’any 1380 coincidint amb successives assemblees (el marc on es prengueren sempre aquestes decisions), es temptejaren distintes variants en les exaccions percebudes, es modificaren les tarifes i s’introduïren de forma temporal noves figures. En paral·lel, es començà a desplegar l’aparell per a recaptar-les, recolzat en diputats locals emplaçats a les ciutats i viles caps de vegueria.6 En una primera etapa entre els anys 1365 i 1380 el paper d’aquests representants territorials resultava molt important perquè designaven directament els col·lectors i en reunien els ingressos. Tanmateix, de manera progressiva, la recaptació de cadascun dels districtes s’anà arrendant a particulars, cosa que donà peu a un autèntic negoci fiscal entorn a la Diputació del General. En contrapartida, els diputats locals es limitaren a supervisar el procés, a resoldre conflictes que hi sorgissin i a perseguir el frau, en la mesura que el control de tots els ingressos era centralitzat pels tres diputats residents a Barcelona, la cúpula rectora de la Diputació. La dinàmica descrita sembla que tornà a canviar en part a la dècada de 1430: davant d’una conjuntura econòmica complicada, resultà difícil trobar arrendataris en la majoria de demarcacions i, sumant això al problema que estaven causant els endarreriments acumulats de massa adjudicataris, els diputats residents a Barcelona optaren cada cop més per designar responsables específics de la recaptació en moltes col·lectes. En definitiva, tal com proposa Pere Orti Gost, entre aproximadament els anys 1380 i 1440 podem referir-nos a un sistema bastant consolidat respecte de l’etapa anterior i posterior.7 En aquest període en què ens centrarem, els ingressos fiscals de la institució es basaven en les anomenades generalitats,
Vicens Vives, Els Trastàmares, pp. 122-125) utilitza les dades de manera més aviat acrítica per tal d’il·lustrar les tesis clàssiques sobre la depressió baixmedieval al principat. Al seu torn, alguna recerca posterior i amb objectius distints reprèn les xifres de Berthe publicades per Carrère: Xavier Torres Sans, «De senyors del drap a senyors de la terra: draperia i masoveria en la regió de Girona als segles xvi i xvii», dins Rosa Congost Colomer, Lluís To Figueras (curadors), Homes, masos, història. La Catalunya del Nord-est (segles xi-xx), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, pp. 229-268, especialment pp. 263-264. 6 Sobre la figura dels diputats locals i les seves competències fins a principis del quatre-cents: Albert Estrada Rius, «Apunts per a l’estudi», pp. 703-745. 7 Pere Orti Gost, «Les finances de la Diputació», pp. 121-126.
Els arrendataris dels drets del General des de l’observatori de Girona... 215
les quals, per ser exactes, incloïen dos grans conjunts d’impostos.8 Per un costat, hi havia els gravàmens coneguts com els drets d’entrades i eixides, unes exaccions de caràcter duaner cobrades en diversos enclavaments de les fronteres (tant terrestres com marítimes) del principat i que gravaven les importacions i exportacions de mercaderies amb una taxa general ad valorem del 0,8 %.9 Malgrat això, alguns productes rebien una consideració especial en funció de l’interès que hi havia perquè entressin o sortissin dels mercats catalans. Per un altre costat, trobem un conjunt d’impostos lligats a la producció, el consum i la comercialització de productes tèxtils. L’exacció que gravava la producció rebia el nom de bolla de plom i preveia quantitats que variaven en funció de la qualitat del drap, mentre que una altra s’anomenava dret del segell de cera i suposava aplicar una taxa sobre el 10 % del preu en les revendes de teles i del 5 % en el cas de les adquisicions per al consum. Finalment, es distingia una variant específica pels teixits de luxe, la venda dels quals, juntament amb la de joies, estava gravada amb un 5 %, i en el cas concret de la ciutat de Barcelona s’arrendava per separat de la resta d’exaccions. Com hem avançat, a partir d’aproximadament 1380 la recaptació de tots aquests impostos s’acostumà a adjudicar al millor postor en una subhasta pública a càrrec dels diputats residents a Barcelona. Per contrast amb altres estratègies emprades des de l’any 1365, l’etapa en què es consolidà el sistema d’arrendament arrencà amb una concessió pel període complet de 1378 a 1390 de totes les generalitats dels draps d’arreu del principat a
8 S’ha observat que, en general, les figures impositives que descriurem de forma sumària foren les establertes en els arrendaments duts a terme l’any 1390, els quals recollien bona part dels productes i tarifes aprovats a les Corts de Montsó de 1376 i parcialment modificats a les de Barcelona de 1378-1379. Sobre això i més precisions pel que fa a cadascun dels drets: Manuel Sánchez Martínez, «La nova fiscalitat d’Estat», dins Manuel Sánchez Martínez, Carme Bergés Saura (coords.), El naixement de la Generalitat de Catalunya, Cervera, Museu Comarcal de Cervera, 2003, pp. 60-68, en especial pp. 6566. Quant als respectius capítols del donatiu: Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat a Catalunya: el capítol del donatiu, 1288-1384, Barcelona, Generalitat de Catalunya-Departament de Justícia, 1997, pp. 469-528 i 543-569. 9 Cal tenir en compte que en les primeres Corts on s’aprovà la implantació d’aquests impostos aranzelaris, les Corts generals celebrades a Montsó els anys 1362-1363, es concebia el conjunt de la Corona d’Aragó com un únic espai econòmic. Malgrat això, dos anys després, en noves assemblees, es derogà el pla inicial i Catalunya i els regnes d’Aragó i València passaren a percebre drets duaners de manera separada: Manuel Sánchez Martínez, Antoni Furió Diego, J. Ángel Sesma Muñoz, «Old and New Forms of Taxation in the Crown of Aragon (13th-14th Centuries)», dins Simonetta Cavaciocchi (ed.), La fiscalità nell’economia europea secc. xiii-xviii, Atti della «Trentanovesima Settimana di Studi» (22-26 aprile 2007), vol. I, Florència, Firenze University Press, 2008, pp. 99-130, en especial pp. 120-124.
216
ALBERT REIXACH SALA
favor d’un grup reduït d’inversors majoritàriament barcelonins, els quals les sots-arrendaren a companyies menors formades per a cada territori.10 Tanmateix, a partir de l’any 1390 s’assentà la fórmula que prevaldria durant més de mig segle: l’arrendament triennal de la bolla de plom i del segell de cera dels draps basat en l’establiment d’una trentena de districtes o col·lectes, en el sentit que les exaccions percebudes dins dels límits de cadascuna s’arrendaven per separat.11 Aquestes demarcacions acostumaven a emmirallar-se en les vegueries reials, per bé que alguns dels principals estats senyorials donaren peu a districtes específics, com ara, els comtats de Cardona, Empúries, Pallars, Prades i Urgell i el vescomtat de Castellbó. En una línia similar trobem la col·lecta de Bagà (que incloïa, a més d’altres localitats, la baronia de Portella, la de Mataplana i la de Pinós), la de Santa Coloma de Queralt (derivada de la baronia homònima) o la de la Seu d’Urgell i poblacions veïnes (fruit de la senyoria que hi exercia el bisbe d’Urgell). Més enllà dels impostos sobre la producció i el comerç de teles i sobre les importacions i exportacions, les finances de la Diputació del General comptaven amb un altre pilar fonamental: el deute públic. De fet, tal com explicàvem, la institució sorgí vinculada a l’aprovació en Corts de diversos donatius, quantiosos i concentrats en l’etapa compresa entre 1365 i 1380 i reduint-se alhora que espaiant-se amb posterioritat. Per això, foren els mateixos interessos del deute contret per satisfer les successives ajudes el que acabà absorbint la major part del que es recaptava a banda d’altres despeses menors més o menys ordinàries.12 En qualsevol cas, el propòsit d’aquesta contribució és el d’analitzar el camp d’activitat econòmica que s’obrí a partir del moment entorn a 1390 que les generalitats dels draps percebudes per la Diputació del General de 10 Maurice Berthe, Les finances de la «Generalitat», pp. 133-134. Pel que fa a alguns dels mecanismes emprats a partir del donatiu aprovat a les Corts de Tortosa de 1365 i abans de les novetats introduïdes entre els anys 1376 i 1378: Pere Orti Gost, «Una primera aproximació als fogatges catalans de la dècada de 1360», Anuario de Estudios Medievales 29 (1999), pp. 747-773, en especial pp. 763-768. 11 Per detalls sobre les estratègies per donar publicitat arreu del territori als processos d’arrendament i sobre com es desenvolupaven les subhastes a la llotja de mar de Barcelona, alhora que els períodes i condicions habituals de les adjudicacions (inclosa l’alternativa de la comanda directa): Maurice Berthe, Les finances de la «Generalitat», pp. 53-77. 12 Pere Orti Gost, «Les finances de la Diputació», pp. 126-133. Justament Manuel Sánchez, en contribucions recents, ha avançat en un aspecte fins ara poc conegut de la institució com són les emissions de deute que dugué a terme des de l’any 1365: Manuel Sánchez Martínez, «Las primeras emisiones de deuda pública por la Diputación del General de Cataluña (1365-1369)», dins Idem (ed.), La deuda pública en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC Barcelona, pp. 219-258; Idem, «El mercado de la deuda pública emitida por la Diputación del General de Cataluña (1371-1374)», dins Manuel Sánchez Martínez et al. (eds.), A l’entorn de la Barcelona medieval: estudis dedicats a la doctora Josefina Mutgé i Vives, Barcelona, CSIC, 2013, pp. 413-441. Certament, encara que en el present treball no podrem aturar-nos-hi, un altre col·lectiu influent vinculat a les finances del General foren els compradors o titulars dels censals emesos.
Els arrendataris dels drets del General des de l’observatori de Girona... 217
Catalunya s’arrendaren per període triennals i fraccionades en distintes col· lectes. Es tractava d’un nou negoci fiscal o basat en la percepció dels ingressos d’administracions que s’unia als que ja existien des de feia temps en relació amb diversos components del patrimoni reial, moltes senyories laiques i eclesiàstiques i, més recentment, les corporacions municipals. Disposem d’estudis arreu de la Corona d’Aragó que analitzen bastants d’aquests àmbits. D’entrada, el de les rendes reials a la ciutat de Barcelona o en distintes demarcacions del regne de València.13 També el d’algunes hisendes senyorials o grans institucions eclesiàstiques com l’Almoina del Pa i altres prebendes de la seu de Girona, a la vegada que monestirs de la mateixa demarcació.14 Finalment, pel que fa als impostos indirectes municipals, se’n coneixen bé les característiques per a un gran conjunt de poblacions dels dominis dels reis d’Aragó, si bé, tal com reivindicava fa un temps Manuel Sánchez Martínez, caldria seguir aprofundint en la dimensió social dels que n’arrendaven la recaptació.15 13 Entre d’altres exemples tocants al patrimoni reial: Pere Orti Gost, Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles xii-xiv, Barcelona, CSIC, 2000, pp. 39-44; Pau Viciano Navarro, Els cofres del rei: rendes i gestors de la batllia de Castelló (1366-1500), Catarroja-València, Afers, 2000, pp. 121-124; Antonio José Mira Jódar, Entre la renta y el impuesto: Fiscalidad, finanzas y crecimiento económico en las villas reales del sur valenciano (siglos xiv-xvi), València, Publicacions de la Universitat de València, 2005, pp. 152-155, 202-218. 14 Un exemple de senyoria laica seria la dels Tagamanent, una família aristocràtica del Vallès: Mercè Aventín Puig, La societat rural a Catalunya en temps feudals: Vallès Oriental, segles xiii-xvi, Barcelona, Columna, 1996, pp. 182-190. O la dels barons de Queralt, a l’actual Conca de Barberà: Gerard Carceller Barrabeig, La Baronia de Queralt al segle xv: organització del territori i gestió econòmica d’un espai feudal, Montblanc, Consell Comarcal de la Conca de Barberà, 1998, pp. 160-168. Per exemples esparsos del segle xiii tocants als vescomtes de Cardona i als monestirs de Sant Cugat del Vallès i de Santa Maria d’Amer: Víctor Farías Zurita, El mas i la vila a la Catalunya medieval: Els fonaments d’una societat senyorialitzada, segles xi-xiv, València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, pp. 150-151. Quant a les rendes d’altres institucions eclesiàstiques de l’àrea de Girona durant el tres-cents: Rosa Lluch Bramon, «La renta de la tierra de una parroquia gerundense (siglos xiv y xv)», Edad Media. Revista de Historia 11 (2010), pp. 235-262; Xavier Marcó Masferrer, «La gestión de las rentas señoriales y las élites financieras del nordeste catalán: Sant Feliu de Guíxols y el valle de Aro en el siglo xv», dins Ángel Galán Sánchez, Ernesto García Fernández (eds.), En busca de Zaqueo: los recaudadores de impuestos en las épocas medieval y moderna, Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 2012, pp. 223-243. 15 Manuel Sánchez Martínez, «Fiscalidad y finanzas de una villa señorial catalana: Castelló d’Empúries, 1381-1382», dins Idem (ed.), Fiscalidad real y finanzas urbanas en la Cataluña medieval, Barcelona, CSIC, 1999, pp. 301-362, en especial p. 343. Per unes primeres anàlisis dels arrendataris d’imposicions en poblacions catalanes vegeu, a tall de mostra: Max Turull Rubinat, La configuració jurídica del municipi baix-medieval. Règim municipal i fiscalitat a Cervera entre 1182-1430, Barcelona, Fundació Noguera, 1990, pp. 452-457; Jordi Morelló Baget, Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona. Reus i Valls, segles xiv-xv, Barcelona, CSIC, 2001, pp. 556-564. On s’ha endegat bastant en el perfil preponderant i les estratègies dels qui s’adjudicaven l’arrendament d’impostos municipals és a la ciutat de València: Juan Vicente García Marsilla, «Las empresas del fisco. Arrendamiento y gestión privada de los impuestos en el reino medieval de Valencia (siglos xiv-xv)», dins Simonetta Cavaciocchi (ed.), La fiscalità nell’economia europea secc. xiii-xviii, Atti della
218
ALBERT REIXACH SALA
El mateix repte segueix pendent pel que fa als impostos de la Diputació del General.16 Només n’apareixen notícies aïllades en obres com les de C. Carrère, M. del Treppo o E. Soldani.17 I això contrasta amb els treballs minuciosos que s’hi han dedicat per una etapa posterior de la institució, en especial, la compresa entre el darrer terç del segle xvi i el primer de la centúria següent.18 L’anàlisi que proposem s’ha de situar, alhora, en un panorama historiogràfic renovat en diversos territoris de l’Europa occidental i que afavoreix les comparacions.19 Quant a les fonts disponibles per a l’estudi, es tracta, en essència, de «revisitar» les emprades pels autors que s’han apropat a les finances del General, és a dir, en essència, les procedents de l’arxiu de la pròpia Diputació actualment custodiat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Entre d’altres que il· luminen aquestes estructures i tenint en compte la gran llacuna que suposa la pèrdua dels llibres de comptes que els diputats presentaren als auditors de la mateixa institució, la investigació dels arrendataris de generalitats ha de centrar-se en la sèrie de volums notarials amb els contractes d’arrendament que es conserven a partir de l’any 1382, si bé amb solucions de continuï«Trentanovesima Settimana di Studi» (22-26 aprile 2007), vol. 2, Florència, Firenze University Press, 2008, pp. 851-861; Idem, «Los agentes privados del fisco. Las sociedades arrendatarias de impuestos en la Valencia medieval», dins Pau Cateura Bennàsser, Jordi Maiz Chacón, Lluís Tudela Villalonga (eds.), Inversors, banquers i jueus: Les xarxes financeres a la Corona d’Aragó (s. xiv-xv), Palma de Mallorca, Edicions Documenta Balear, 2015, pp. 138-154. 16 El treball pioner de M. Berthe hi dedica tan sols algunes pinzellades: Maurice Berthe, Les finances de la «Generalitat», pp. 203-218. 17 Cf. Claude Carrère, Barcelona 1380-1462: un centre econòmic en època de crisi, vol. I, Barcelona, Curial, 1977-1978, pp. 175-176; Mario Del Treppo, Els mercaders catalans i l’expansió de la Corona Catalano-Aragonesa al segle xv, Barcelona, Curial, 1976, p. 258; M.ª Elisa Soldani, Uomini d’affari e mercanti toscani nella Barcellona del Quattrocento, Barcelona, CSIC, 2010, pp. 552 i 563. Més recentment: Carolina Obradors Suazo, Immigration and Integration in a Mediterranean City: The Making of the Citizen in Fifteenth-Century Barcelona, vol. I, tesi doctoral inèdita, European University Institute, 2015, pp. 107-108 (agraeixo a l’autora la possibilitat de consultar la recerca abans de ser publicada). 18 Eva Serra Puig, «Diputats locals i participació social en les bolles de la Diputació del General (1570-1638). Una mostra i una reflexió», dins Les Institucions Catalanes (segles xv-xvii). Actes del tercer Congrés d’Història Moderna de Catalunya. Pedralbes 13/1 (1993), pp. 259-274; addenda del mateix article a Pedralbes 14 (1994), pp. 199-206. Quant a d’altres aportacions per a l’època moderna: Montserrat Duran Pujol, «Els arrendaments dels drets de bolla: un indicador vàlid per mesurar la producció i el consum de teixits?», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics XIV (2003), pp. 9-39; Idem, «Oferta y consumo de tejidos en Cataluña en la segunda mitad del siglo xvii», Revista de Historia Económica XXI (2003), pp. 61-88. 19 Sobre aquesta historiografia tant d’àmbit hispànic com europeu centrada en el que es tendeix a denominar la vessant sociològica de la fiscalitat: Ágata Ortega Cera, «Arrendar el dinero del rey. Fraude y estrategias financieras en el estrado de las rentas en la Castilla del siglo xv», Anuario de Estudios Medievales 40/1 (2010), pp. 223-249, en especial pp. 224-227. Vegeu-ne l’aplicació de molts plantejaments en bona part dels treballs aplegats a En busca de Zaqueo a Juan A. Bonachía Hernando, David Carvajal de la Vega (eds.), Los negocios del hombre: Comercio y rentas en Castilla. Siglos xv y xvi, Valladolid, Castilla, 2012.
Els arrendataris dels drets del General des de l’observatori de Girona... 219
tat.20 L’absència de registres pot pal·liar-se en part a través de balanços o memorials on s’anotaven restes de preus pendents de cobrar.21 Així mateix, els rics llibres de correspondència emesa pels diputats residents a Barcelona aporten informacions sobre alguns arrendataris, encara que no de forma seriada, sinó només amb motiu de determinats conflictes o esdeveniments extraordinaris.22 La col·lecta de Girona entre finals del tres-cents i mitjan segle xv: presentació de l’àmbit d’estudi i consideracions de mètode
Tal com hem apuntat, limitarem l’anàlisi dels arrendataris de la bolla de plom i del segell de cera dels draps a la demarcació fiscal de Girona. Cal, doncs, que descrivim aquest territori en l’etapa compresa entre els anys 1380 i 1440. Val a dir, en primer lloc, que la col·lecta gironina integrava tota la vegueria de la qual era capital, si bé presentava un parell d’excepcions en relació amb la sots-vegueria de Besalú, com se sap, supeditada al veguer de Girona des d’inicis del segle xiv. La vila i la batllia de Figueres constituïen un districte a part. Un altre aglutinava la vila d’Olot, el vescomtat de Bas, el lloc de Castellfollit i els termes castrals de Bestracà, Hostoles i Santa Pau. Malgrat això, la demarcació de Girona per a l’arrendament de les generalitats dels draps abraçava un espai format, a banda de la pròpia capital i de la batllia, per les viles i territoris de Torroella de Montgrí, Sant Feliu de Guíxols, Besalú, Banyoles i Amer, entre d’altres llocs menors, així com pels dominis senyorials dels vescomtes de Cabrera situats dins de la diòcesi, els dels Montcada (a la Selva), els dels Cruïlles (al Baix Empordà i, més endavant, també a la Selva en detriment dels anteriors) i els dels vescomtes de Rocabertí (a l’àrea entorn a Peralada a l’Alt Empordà, així com la de Vilademuls a l’actual Pla de l’Estany). Encara que els propis contractes d’arrendament de les generalitats dels draps resulten força precisos amb la geografia de la col·lecta gironina, no comptem amb estudis ambiciosos del teixit productiu i comercial sobre el qual s’aplicaven les exaccions emblemàtiques de la Diputació del Ge Es tracta de la sèrie ACA, Generalitat, G-24. S’han buidat, en concret, els vols. 1-9. Es poden trobar a ACA, Generalitat, G-54. Pel període d’estudi ens interessa, en especial, el primer, iniciat l’any 1419. Aquesta font permet reconstruir el valor dels arrendaments en la majoria d’ocasions, però resulta menys exhaustiva en relació amb els grups d’inversors. Per una altra banda, també s’ha extret alguna dada puntual de manuals notarials d’afers comuns de la institució, com ara, un a càrrec del notari Pere Ramis: ACA, Generalitat, N-468. 22 ACA, Generalitat, N, Correspondència expedida. 20 21
220
ALBERT REIXACH SALA
neral.23 Certament, hi ha proves abundants de la capitalitat econòmica de Girona respecte del territori que cobria el districte fiscal, en el sentit que hi confluïen la majoria de fluxos comercials interns i, sobretot, financers.24 Tanmateix, per al període que ens ocupa (1380-1440), es desconeixen la majoria d’aspectes de la manufactura tèxtil local de la ciutat de l’Onyar.25 23 En treballs clàssics sobre la draperia a la Catalunya baixmedieval, ultra referències esporàdiques als casos de Girona, Banyoles, Torroella de Montgrí o Caldes de Malavella, la demarcació gironina hi ocupa un espai més aviat marginal, a saber: Miguel Gual Camarena, «Para un mapa de la industria textil hispana en la Edad Media», Anuario de Estudios Medievales 4 (1967), pp. 109-168; Claude Carrère, La draperie en Catalogne, pp. 475-509; Manuel Riu Riu, «The Woollen Industry in Catalonia in the Later Middle Ages», dins Neqley B. Harte, Kenneth G. Ponting (eds.), Cloth and Clothing in Medieval Europe. Essays in Memory of Professor E.M. Carus-Wilson, Londres, Pasold Research Fund and Heineman, 1983, pp. 205-229; Antoni Riera Melis, «Els orígens de la manufactura tèxtil medieval a la Corona catalanoaragonesa (c. 1150-1298)», dins Rafael Narbona Vizcaíno (ed.), La Mediterrània de la Corona d’Aragó, segles xiii-xvi. Actes del XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (València 9-14 setembre 2004), vol. I, València, Universitat de València-Fundació Jaume II el Just, 2005, pp. 821-901; Coral Cuadrada Majó, «La producció de draps de llana a la Catalunya baixmedieval», dins La manufactura urbana i els menestrals (ss. xiii-xvi). IX Jornades d’Estudis Històrics Locals, Palma de Mallorca, Institut d’Estudis Baleàrics, 1991, pp. 55-69. Malgrat això, les ordinacions en matèria tèxtil de les autoritats locals de Girona i d’altres localitats properes com Torroella de Montgrí entre els segles xiv i xvi han ajudat a il·lustrar aspectes tècnics puntuals sobre la producció de draps en el marc de l’Europa occidental: Dominique Cardon, La draperie au Moyen Âge: Essor d’une grande industrie européenne, París, CNRS, 1999, pp. 107, 108, 114, 117, 163, 279, 280, 318, 334, 379, 419, 461 i 500. 24 Una bona mostra del pes de la ciutat de Girona en els mercats del crèdit privat la trobem en treballs com: Christian Guilleré, «Le crédit à Gérone au début du xive siècle (1321-1330)», dins La documentación notarial y la Historia. Actas del II Coloquio de Metodología Histórica Aplicada, vol. II, Santiago de Compostela, Universidad de Santiago, 1984, p. 363-379; Lluís Sales Favà, «Crédito y redes urbanas: el caso de Girona y las pequeñas ciudades de su entorno en el siglo xiv», dins David Carvajal de la Vega et al. (eds.), Redes sociales y económicas en el mundo bajomedieval, Valladolid, Castilla Ediciones, 2011, pp. 135-154. Destacava, alhora, pel reclam que constituïa per a corporacions que cercaven compradors de deute públic: Christian Guilleré, Girona al segle xiv, vol. II, Girona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994, p. 442; Josep Fernández Trabal, Una família catalana medieval. Els Bell-lloc de Girona 1267-1533, Barcelona, Ajuntament de Girona-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, pp. 107-110, 146 i 149; Albert Martí Arau, «Governar el deute en temps de crisi: Castelló d’Empúries (1386-1421)», Anuario de Estudios Medievales 40/1 (2010), pp. 129-179, en especial p. 163. És clar que la centralitat econòmica també estava molt vinculada a la condició de capital política com a cap de bisbat i seu de diferents delegats de l’administració reial (el veguer, el batlle, certs procuradors supravicarials o el lloctinent del batlle general de Catalunya): Flocel Sabaté Curull, El territori de la Catalunya medieval: Percepció de l’espai i divisió territorial al llarg de l’Edat Mitjana, Barcelona, Fundació Salvador Vives i Casajuana, 1997, pp. 67-225, 249, 253-254. 25 Per exemple, gràcies a fonts de caràcter fiscal, disposem de xifres aproximades sobre el nombre de menestrals dedicats al tèxtil (com ara paraires, teixidors o flassaders) a la ciutat de l’Onyar els anys 1360 i 1388: Christian Guilleré, Girona al segle xiv, pp. 65-94; Idem, Diner, poder i societat a la Girona del segle xiv, Girona, Ajuntament de Girona, 1984, p. 138. Per una panoràmica completa que amplia les dades fins al segle xvii: Xavier Torres Sans, «De senyors del drap a senyors de la terra», pp. 256-260. Tanmateix, a part d’esments força anteriors al lapse investigat, són molt parcials les dades sobre instal·lacions o mitjans de producció, com ara, molins drapers (o batans), camps de tiradors o tints i altres elements estructurals de la manufactura tèxtil: Josep Fernández Trabal, Una família catalana medieval, pp. 30-31; Ramon Alberch Fugueras et al., Gremis i oficis a Girona: treball i societat a l’època pre-industrial, Girona, Ajuntament de Girona, 1984, pp. 13-70; Sandra Bernato, «Artesania i comerç a Girona (1442-1453)», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins 50 (2009), pp. 69-138. Comencem
Els arrendataris dels drets del General des de l’observatori de Girona... 221
Tampoc difereix gaire el panorama per la resta de viles destacades en descriure el districte.26 Sigui com sigui, indicadors externs com la importació a l’illa de Sicília de draps procedents de Catalunya posen en relleu, per la segona meitat de l’època que ens ocupa, la importància de la capital gironina, rere, és clar, dels grans centres productors (o redistribuïdors regionals) que constituïen Barcelona i Perpinyà.27 En última instància, trobem una demostració clara del dinamisme de l’àrea de Girona en els preus d’arrendament, sens dubte elevats respeca conèixer una mica millor el comerç de teles a escala comarcal: Lluís Sales Favà, «Crédito y redes urbanas», pp. 145-153. Una síntesi recent de tot plegat a: Christian Guilleré, «L’activité économique de Géronne au Moyen Âge: commerce, textile et construction», dins Joan Boadas Raset, Sílvia Planas Marcé (dirs.), Girona medieval. La clau del regne, Girona, Ajuntament de Girona, 2014, pp. 103-120. 26 Pel que fa a informació diversa (tant de l’esfera de la producció com de la comercialització) corresponent a viles dins de la col·lecta com Banyoles, Torroella de Montgrí o Peralada, vegeu: Joan Vilardell i Baqué, «Els draps de Banyoles. Notes històriques», Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, 1992-94, pp. 99-112; Guerau Palmada Auguet, «Molins, tints i fargues dels recs de Banyoles», dins Joan Nogué Font, Carles Puncernau Ferrer (eds.), Aigua i ciutat: els recs de Banyoles, història i futur, Banyoles, Centre d’Estudis Comarcals, 2014, pp. 85-115; Josep M.ª Gironella Granés, Els molins empordanesos baixmedievals: propietat, explotació i fiscalitat, Girona, Associació d’Història Rural-Universitat de Girona, 2014, pp. 105-119 (amb dades sobre molins bataners de poblacions empordaneses com ara Peralada, Sant Llorenç de la Muga, Torroella de Montgrí o Verges); Anthony Pinto, Commerce et draperie dans le comté d’Empúries de 1260 à 1497, vol. II, tesi doctoral inèdita, Université de Savoie, 2002 (també amb informació sobre enclavaments de l’Empordà fora dels límits del comtat d’Empúries). Per etapes una mica anteriors a l’analitzada i a propòsit d’Amer, Besalú i Peralada: Lluís To Figueras, «El consumo y la comercialización de paños de lana alrededor de 1300: Los casos de Amer y Besalú en la región de Gerona», dins Monique Bourin et al. (dirs.), Dynamiques du monde rural dans la conjoncture de 1300: échanges, prélèvements et consommation en Méditerranée occidentale, Roma, École française de Rome, 2014, pp. 205-235; Joel Colomer Casamitjana, «El comerç del drap a Besalú: l’exemple dels Roure (1325-1340)», Estudis Històrics i Documents de l’Arxiu de Protocols 30 (2012), pp. 7-29; Víctor Farías Zurita, «L’economia tèxtil a les viles de la Catalunya vella vers el 1300», Acta Historica et Archaelogia Mediaevalia 26 (2005), pp. 363-365; Idem, El mas i la vila, pp. 308-311. Quant a una vila de la demarcació amb col·lecta pròpia, Figueres, vegeu-ne algunes notes per la primera meitat del tres-cents a Xavier Soldevila Temporal, Figueres, 1000-1350. Història d’una vila catalana medieval, Figueres, Ajuntament de Figueres-Diputació de Girona, 2014, pp. 166168, 176-177 i 192-193. Un estudi més exhaustiu per Olot, centre d’un altre districte independent del de Girona: Xavier Puigvert Gurt, «Control senyorial i producció de manufactures. Notes sobre la indústria drapera olotina en els segles xiv i xv», Vitrina 4 (1989), pp. 37-44. 27 En concret, entre les teles venudes a Palerm, destaca (bastant per sobre de la mitjana) el nombre de draps que les fonts identifiquen com a produïts a Girona en els lapses 1400-1419 i 1440-1449. Quant a d’altres localitats manufactureres de la col·lecta, com ara Sant Feliu de Guíxols, la Bisbal, Banyoles o Besalú, les xifres resulten, en canvi, més modestes o arrenquen a la fi del període que ens ocupa: Henri Bresc, «La draperie catalane au miroir sicilien, 1300-1460», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 4 (1983), pp. 107-127, especialment pp. 120-122. Observacions en un sentit similar, encara que més centrades en la segona meitat del quatre-cents a: Eliyahu Ashtor, «Catalan Cloth on Late Medieval Mediterranean Markets», Journal of European Economic History 17 (1988), pp. 227-257, especialment pp. 243-244. En l’exportació de draps cap a les terres de Llevant també es registren draps produïts a Girona i a Banyoles des de mitjan segle xiv i fins a mitjana centúria següent, per bé que sense constituir cap percentatge significatiu com en el cas de Sicília: Damien Coulon, Barcelone et le grand commerce d’Orient au Moyen Âge: un siècle de relations avec l’Égypte et la Syrie-Palestine (ca. 1330ca. 1430), Madrid, Casa de Velázquez, 2004, pp. 312-340.
222
ALBERT REIXACH SALA
te d’altres col·lectes del principat: entre els anys 1390 i 1440 fou sempre la tercera demarcació en importància respecte dels districtes fiscals de Barcelona (que incloïa una àrea força extensa) i el de Perpinyà (amb el Rosselló).28 D’aquesta manera, representava, amb xifres que oscil·laren de les 3.500 a les 4.500 lliures anuals, entre el 9 i el 10 % del conjunt d’ingressos de la Diputació del General en l’apartat concret de les exaccions sobre teixits (Taula 1).29 Una circumstància que palesa, com a mínim, activitat intensa des del punt de vista comercial. I és que les investigacions per època moderna demostren que el valor de les generalitats dels draps reflecteix sobretot aquest àmbit, per tal com es calculava a partir del que s’obtenia de gravar la transacció de teles més que no pas la producció; dit d’una altra manera, tot apunta que rendia força més als perceptors el cobrament del segell de cera sobre la comercialització que no pas la bolla de plom sobre la manufactura.30 La reconstrucció del llistat d’arrendataris de les generalitats dels draps a la col·lecta de Girona durant el període que ens ocupa (a grans trets, 13901440) està condicionada per la disponibilitat de les fonts de la pròpia Diputació del General. El gruix principal de la relació s’ha confegit amb els registres ja presentats, o sigui, a través dels que recullen contractes d’arrendament, complementats en alguns casos amb un memorial o llibre de comptes iniciat l’any 1419. Així mateix, s’ha pogut extreure certa informació addicional de les missives enviades pels diputats residents a Barcelona i de notícies aïllades localitzades en l’extens fons de la notaria de Girona.31 28 Els propis contemporanis ja tenien aquesta percepció o almenys els dirigents municipals de Girona, els quals, l’any 1425, feien servir el valor de les generalitats dels draps d’argument per reclamar el nomenament d’algun conciutadà seu com a oficial de la Diputació del General: Eva Serra Puig, «Diputats locals i participació social», p. 263. 29 Quant a l’evolució d’aquesta tendència durant la segona meitat del quatre-cents i al llarg dels segles xvi i xvii: Xavier Torres Sans, «De senyors del drap a senyors de la terra», pp. 239-245 i 263264. Encara que sigui un indici més puntual i difícil de ponderar, en la tributació dels clergues catalans a les generalitats dels draps percebudes a principis de la dècada de 1370 els del bisbat de Girona destaquen per la implicació (bé per volum, bé per qualitat) en la compra de teles i, potser doncs, com a generadors de demanda tèxtil: Jordi Morelló Baget, «El clero de Catalunya», pp. 195-196. 30 Montserrat Duran Pujol, «Els arrendaments dels drets de bolla», pp. 13-17; Xavier Torres Sans, «Manufactura urbana i indústria rural», dins Borja de Riquer i Permanyer (dir.), Història, política, societat i cultura dels Països Catalans. IV. Crisi institucional i canvi social, segles xvi i xvii, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1997, pp. 106-121, en especial p. 113. 31 En efecte, consisteixen en dades més aviat aïllades. És cert que alguns notaris tendiren a ocuparse de contractes vinculats als arrendaments, emissions de rendes en nom del General i sobretot a la satisfacció dels interessos del deute d’aquesta institució, com ara, Bartomeu Tord (Girona-05) a la dècada de 1370, Guillem de Dons (Girona-10) i Pere Pinós (Girona-09) en la de 1390, Roger de Dons (Girona-10) en les dues primeres del segle xv o Miquel Pere (Girona-01) a partir de l’any 1415. Això no obstant, les especificitats en l’organització de la notaria reial de Girona compliquen la identificació d’una nòmina de fedataris dedicats en exclusiva a actuar d’escrivans del diputat local del General o d’aquest organisme per la demarcació gironina. Només els dos darrers, Roger de Dons i Miquel Pere, els trobem esmentats de manera esporàdica en la documentació com a escrivans del General.
Els arrendataris dels drets del General des de l’observatori de Girona... 223
Tot plegat suposa que malauradament dels 18 triennis analitzats només en 7 (el 38,9 % del conjunt) comptem amb un recull en principi complet dels membres del grup adjudicatari, amb el nom, procedència i condició social corresponents. Al marge d’assenyalar aquestes llacunes, també resulta necessària una reflexió sobre l’abast i límits de l’acta notarial més utilitzada, la venda temporal (pregonades les condicions i completada la subhasta) per part dels diputats del General residents a Barcelona del cobrament de les generalitats dels draps d’un districte concret. Igual que en els contractes d’altres administracions que certifiquen transaccions equivalents, hi apareixen com a compradors del dret diversos individus, alguns dels quals presentats com a arrendataris (un o dos, a més, ressaltats com a principals) i altres, en canvi, simplement com a fiadors. La distinció no es repeteix en les mencions als registres on s’anoten fraccions pendents, ni normalment tampoc en altres contractes notarials que hi tenen relació.32 Per consegüent, no es podrà aprofundir en una realitat complexa i que es tendeix a resoldre amb pactes interns que no acostumen a deixar rastre en les fonts institucionals. Alhora, documents complementaris a la sèrie de referència posen en relleu un altre aspecte que cal tenir sempre present en abordar negocis fiscals vinculats a la recaptació d’exaccions: la percepció efectiva implicava un desplegament d’agents considerable arreu de la col·lecta (i més si comptaven amb bastants centres productors i punts de comercialització com la de Girona), de manera que els arrendataris esdevenien tan sols el nucli central, i amb un rol eminentment financer, d’una xarxa més àmplia. Una prosopografia dels arrendataris de la col·lecta de Girona (1390-1443) Amb totes les cauteles exposades, la relació d’arrendataris de la bolla de plom i el segell de cera de la col·lecta gironina entre 1390 i 1443 (Taules 2-3) posa en relleu, d’entrada, que gairebé sempre s’optà pel sistema d’arrendament, o sigui que es trobaren inversors disposats a arrendar aquests drets, llevat del període 1437-1440, quan la percepció es féu per comanda directa o a través de llevadors designats directament pels diputats; i això
32 S’ha detectat un problema similar en els treballs duts a terme sobre els arrendataris d’impostos indirectes d’algunes localitats de la corona, com ara, Reus, Valls o València. Respectivament: Jordi Morelló Baget, Fiscalitat i deute públic, p. 557; Juan Vicente García Marsilla, «La sisa de la carn. Ganadería, abastecimiento cárnico y fiscalidad en los municipios valencianos bajomedievales», dins Rafael Vallejo Pousada (ed.), Los tributos de la tierra. Fiscalidad y agricultura en España (siglos xii-xx), València, Universitat de València, 2008, pp. 81-101, en especial pp. 95-97.
224
ALBERT REIXACH SALA
sense perdre de vista que pel que fa al trienni 1397-1400 no en tenim cap dada. Igualment s’hi confirma una circumstància previsible: la recaptació de les generalitats dels draps s’adjudicà a grups d’individus organitzats en forma de companyies que prometien conjuntament un determinat import a les arques de la Diputació del General.33 Tal com també s’hi mostra i deixant de banda els triennis en què les dades resulten incompletes, cada col·lectiu comptà, en general, amb una desena de membres, oscil·lant entre els 8 i 9 (en els períodes 1431-1434, 1416-1419 i 1419-1422) o els 12 i 13 (en els lapses 1390-1393 i 1440-1443), arribant de manera excepcional als 19 en el trienni 1393-1396. Convé insistir que, al marge de la simple distinció entre arrendataris i fiadors de les vendes temporals, la documentació conservada no estableix nivells en la implicació de cadascun dels co-arrendataris, és a dir, no permet saber si tots els esmentats invertien i s’obligaven per capitals equivalents i, alhora, si realment tots actuaven com a veritables compradors o, en canvi, alguns només com a avaladors. El més lògic seria que hi haguessin diferències en les quantitats aportades i les hipoteques concretes, però s’han localitzat molt poques actes que ho deixin entreveure.34 Vists els trets generals d’aquests grups, un exercici bàsic per caracteritzar el perfil concret dels seus membres passa per distingir-ne el lloc de residència o veïnatge i la condició sòcio-professional (Taules 2 i 3). En un primera observació es comprova ràpidament que el col·lectiu majoritari estava format per ciutadans o habitants de Girona (un 74 % del total d’arrendataris). Només uns quants consten domiciliats en altres indrets de la vegueria o a la ciutat de Barcelona (representant un 26 % del global). I, de fet, trobem algun veí de viles com Sant Feliu de Guíxols o Banyoles en la major part de contractes que documentem bé. En canvi, la presència de barcelonins es concentra en l’adjudicació del trienni 1440-1443, acaparat per gent de la ciutat comtal, un cas aïllat en la de 1393-1396 (encara que el contracte ini33 Algunes característiques generals sobre aquestes companyies a: Maurice Berthe, Les finances de la «Generalitat», pp. 56-58. 34 L’únic exemple on es fa avinent la distribució de quotes entre socis de l’arrendament coincideix amb el trienni de 1440-1443, quan els membres de la companyia indiquen participacions que van de les 275 ll. a menys de 100. Es tracta, de tota manera, d’un període força excepcional des del moment que només hi intervingueren inversors barcelonins com no havia succeït mai abans. En el període 1431-1434 tan sols es fa una precisió a propòsit d’un dels teòrics coarrendataris, el tintorer Bernat Pujol, que s’obliga únicament per 200 ll. del preu anual, mentre que tota la resta ho fan pel global de l’import: taula 2. Tanmateix, repartiments així no devien ser excepcionals. I és que apareixen en l’arrendament d’exaccions de valor una mica inferior com eren les imposicions percebudes pel govern municipal de Girona durant la mateixa època, en especial les tocants al vi i el peix, en què els capitals aportats per cada «parçoner» diferien bastant, sovint en funció de la distància social entre els implicats: Albert Reixach Sala, Municipi, finances i elits locals en una ciutat catalana baixmedieval: Girona, 1345-1445, vol. II, tesi doctoral inèdita, Universitat de Girona, 2015, pp. 877-907.
Els arrendataris dels drets del General des de l’observatori de Girona... 225
cial l’identifiqui com l’inversor principal) i el de 1409-1412, període en què l’arrendament fou assumit, en aparença, només pel mercader de Barcelona Guillem de Sentpol.35 Dins del col·lectiu de ciutadans gironins cal distingir quatre franges: una formada per patricis (a les fonts esmentats com a ciutadans sense cap precisió més sobre l’ofici), juristes i titulats en medicina; una altra per comerciants en sentit ampli; una per menestrals vinculats al sector més relacionat amb l’objecte dels impostos investigats, és a dir, el tèxtil; i una altra per menestrals de la resta de rams (Taula 3). Val a dir, en primer terme, que la majoria de companyies combinen representants de cadascun dels estrats, si bé es detecten les tendències generals següents. Els ciutadans més opulents abunden, en especial, entre els anys 1390 i 1409, amb una proporció que reprenen des d’aquell moment membres de l’estament mercantil, per bé que no arriben a sumar tants efectius en el còmput global d’inversors (un 26,37 % de patricis i titulats universitaris respecte del 21,98 % de comerciants). Pel que fa als menestrals, predominen de manera força clara els paraires enfront d’altres oficis, com ara, blanquers o especiers (20,88 % contra 10,99), encara que no s’observen grans canvis en l’evolució del pes respectiu, més enllà de la diversitat d’ocupacions que hi ha justament en els dos primers triennis analitzats, els de 1390-1393 i 1393-1396. En aquests dos moments també hi apareixen perfils en conjunt poc rellevants com el de petits aristòcrates domiciliats a la demarcació, tenint en compte, segons hem vist, que tan sols constitueixen, juntament amb altres veïns de la vegueria i els ciutadans de Barcelona, una quarta part dels arrendataris registrats. D’aquestes dades deduïm que, agrupats en companyies d’una desena d’individus i força heterogènies quant a la composició sòcio-professional, membres procedents dels grups benestants de la capital gironina tendiren, acompanyats de mercaders i d’artesans del sector tèxtil, a assumir l’arrendament de les exaccions sobre la producció i comerç de teles cobrades pel General de Catalunya a la col·lecta de Girona entre les acaballes del segle xiv i mitjans de la centúria següent.
35 De fet, com també es detecta en altres ocasions, Sentpol potser s’adjudicà l’arrendament global de la col·lecta, però ben aviat sots-arrendà la percepció de les generalitats en espais concrets d’aquesta a d’altres inversors o intermediaris. Per exemple, documentem que traspassà les percebudes en els dominis del vescomte de Rocabertí a Bernat Saragossana, apotecari de Peralada: AHG, Gi-10, vol. 53, s.f., 1409. IX.13. Sobre el mercader Guillem de Sentpol ens consta la notícia aïllada que actuà de fiador de Guillem de Casasaja, comerciant barceloní procurador de la reina Elionor de Xipre entre els anys 1409 i 1413: M.ª Teresa Ferrer i Mallol, «La cort de la reina Elionor de Xipre a Catalunya», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 25 (2003-2004), pp. 347-373, en especial p. 364.
226
ALBERT REIXACH SALA
Tanmateix, les recerques prosopogràfiques dutes a terme sobre la ciutat de l’Onyar permeten anar una mica més enllà en l’anàlisi i indagar, per exemple, en casos particulars rere l’«etiqueta» sociològica que els atorguen les fonts, en els vincles entre els integrants d’una mateixa adjudicació, llurs activitats en altres esferes econòmiques (en especial en negocis similars) i presència en l’àmbit polític.36 Malgrat les limitacions de la documentació respecte de la configuració interna dels grups d’arrendataris (en el sentit que molt sovint només s’esmenten junts en la signatura del contracte notarial de concessió), podem partir del supòsit que aquests col·lectius funcionaven més com una agrupació d’inversors disposats a compartir riscos i a repartir-se beneficis que no pas com a companyies completament formalitzades.37 Per tal de comprovar-ho, però, s’hauria de veure si hi havia connexions prèvies entre els integrants de cada concessió que facilitaven o conduïen a les aliances travades. El fet que convisquin perfils socials diversos en un mateix col·lectiu fa complicada, d’entrada, l’existència de gaires relacions familiars. En efecte, al llarg del període estudiat, només advertim uns pocs casos que, al capdavall, no marquen cap tònica general. Un és el del ciutadà Pere II Desvern i el seu fill Francesc en el trienni 1406-1409, així com el de Ramon I Sampsó i el seu primogènit homònim en el de 1431-1434. Un parell d’exemples de parentiu polític els representen, en el període 1400-1403, Ramon I de Bóixols i Pere II Bordils, després que el segon es casés amb una filla del primer, així com, entre 1431 i 1434, l’esmentat Ramon I Sampsó i el cavaller Joan II Margarit, també sogre i gendre.38 Quant als vincles de tipus comercial, és a dir, si constatem que els membres d’una companyia compartien negocis o, per exemple, formaven part de societats mercantils abans de disposar-se a co-arrendar impostos, les mostres tampoc no abunden. Tot i això, n’hi ha algunes de ben interessants. Sabem que Pere II Desvern, present en la majoria de concessions entre els anys
36 Albert Reixach Sala, Municipi, finances i elits locals. Val a dir que tant en el text com en les taules de l’apèndix distingirem alguns ciutadans gironins homònims (normalment parents directes) a partir dels ordinals fixats en la recerca citada. 37 És el que s’ha observat en l’estudi de la hisenda d’alguns municipis castellans: José Antonio Jara Fuente, «Elites y grupos financieros en las ciudades castellanas de la Baja Edad Media», En la España Medieval 27 (2004), pp. 105-130, especialment pp. 119-122. Això no treu la hipòtesi plantejada per altres autors en el sentit que, en qualsevol cas, les agrupacions que participaven en negocis fiscals podien emmirallar-se en el model organitzatiu que representaven les companyies mercantils: Ágata Ortega Cera, «Estrategias, dinero y poder. Compañías financieras castellanes a finales de la Edad Media: una primera propuesta metodológica», dins Juan A. Bonachía Hernando, David Carvajal de la Vega (eds.), Los negocios del hombre, pp. 261-286. 38 Pels arbres genealògics de les famílies Desvern, Bordils i Sampsó: Albert Reixach Sala, Municipi, finances i elits locals, vol. II, pp. 1480-1482, 1496-1497 i 1528-1529.
Els arrendataris dels drets del General des de l’observatori de Girona... 227
1390 i 1409, formava part, pels volts de 1409 i durant una dècada i escaig, d’una societat dedicada a comprar i vendre draps de llana amb un obrador situat a la vila costanera de Sant Feliu de Guíxols, en la qual també participaven els comerciants locals Bernat Estanyol i Bernat de Pau (segurament el mateix que formà part del grup d’arrendataris de l’etapa 1416-1425), a la vegada que el llicenciat en lleis Joan II Savall (esmentat, com a mínim, en l’adjudicació de drets d’entrades i eixides del principat del trienni 13931396 en una gran companyia en què, tot i no ser majoritaris, hi havia altres gironins assidus en la bolla de plom i el segell de cera).39 En una línia similar, documentem que l’any 1415 els mercaders Pere II Tortosa i Ponç II Arnau, juntament amb el paraire Pere Perpinyà i un blanquer, contragueren una altra societat mercantil.40 Perpinyà consisteix en un dels co-arrendataris més freqüents en l’etapa 1403-1434, igual que Tortosa, present en tots els triennis entre 1416 i 1425, acompanyat en dos casos per Arnau. Malgrat això, val la pena puntualitzar que la societat tenia com a objectiu genèric l’art de mercaderia i, encara que no descartava la possibilitat d’exportar teles, posava més èmfasi en els cuirs i mercaderies de l’àmbit de la pell (d’aquí que tingués factors instal·lats a València). Això darrer, ben mirat, concorda amb la sospita que el predomini numèric dels menestrals lligats a la manufactura tèxtil i, per tant, a l’objecte fiscal dels impostos que ens ocupen s’hauria de matisar (Taula 3). A la pràctica es deu en gran mesura a la continuïtat de figures com la del paraire Pere Perpinyà. Per exemple, en companyies com les dels triennis 1390-1393 i 13931396 convivien paraires, pellers i juponers, és a dir, artesans lligats a alguna fase o altra del cicle de producció de draps, amb apotecaris i blanquers. És cert que entrat el segle xv, en canvi, només tornen a aparèixer el propi Perpinyà, tres altres paraires (Joan Jonquera, Bernat Fàbrega i el banyolí Pere Pla), un mercer (Berenguer Ramon) i un tintorer (Bernat Pujol) i, per contra, un sol cop l’apotecari Miquel II Vilar. Al mateix temps, i a priori en una tendència inversa, augmenten els mercaders sense la qualificació específica de drapers (com ara, Lluís Tord, Nicolau Puig o Pere Muntaner), sobretot si es compara amb les dades esparses que tenim pels primers arrendaments de
39 AHG, Gi-01, vol. 341, s.f., 15.II.1409, AHG, Gi-01, vol. 391, s.f., 13.III.1423. De fet, els avantpassats de Desvern, tot i acabar instal·lant-se entre el patriciat gironí, havien residit a Sant Feliu, on es dedicaven de manera especial al comerç: Albert Reixach Sala, «A mercè dels creditors: l’endeutament dels senyors de Santa Pau amb ciutadans de Girona a la primera meitat del segle xiv», Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca 23 (2012), pp. 133-156, en especial pp. 140-142. És possible, doncs, que Pere II Desvern hagués heretat contactes del seu pare i del seu avi. 40 AHG, Gi-10, vol. 62, Sf, 10.VI.1415. Hi havia un precedent d’aquesta associació que havien integrat la majoria de membres i, entre d’altres, un nebot de Pere Perpinyà: AHG, Gi-01, vol. 354, s.f., 17. XI.1412.
228
ALBERT REIXACH SALA
generalitats de les dècades de 1370 i 1380.41 Amb tot, el pas de l’«etiqueta» professional de draper a mercader mereixeria molta més atenció. En altres paraules, podria ser que no impliqués grans variacions en l’activitat, donat que alguns dels comerciants denominats mercaders arrendataris del primer quart del segle xv estaven implicats amb l’exportació de draps cap al Llevant mediterrani, si bé hi ha menys indicis de la seva participació en l’esfera de la producció.42 A falta de recerques exhaustives sobre la manufactura i el mercat del tèxtil del període, s’infereix de tot plegat que l’arrendament de les generalitats dels draps atreia, en efecte, homes de negocis amb certa vinculació amb el comerç de teles. Això no obstant, no sembla que constituís una reserva d’aquesta franja de comerciants o que per arrendar la bolla de plom i el segell de cera calgués ser especialista en el sector, si és que, al capdavall, en l’època que ens ocupa existien operadors dedicats en exclusiva a una gamma molt concreta de productes. Res no indica tampoc que els artesans del ram absorbissin la quota de la inversió de la menestralia, encara que, com mostrarem, raons pràctiques faran que puguin ser els més interessats (o els més útils des de l’òptica dels principals membres de la companyia arrendatària) a l’hora de participar en la col·lecta efectiva d’aquests drets. En paral·lel, les companyies que es formaren no es basaven en gaires relacions prèvies dels membres corresponents. Només uns pocs eren parents o formaven part de les mateixes societats comercials.43
41 A tall de mostra, per referències indirectes, entre els compradors de les generalitats dels draps a la col·lecta de Girona entre 1378 i 1382 (període que potser s’estengué fins l’any 1390 tenint en compte el macro-arrendament de generalitats del global de Catalunya a què hem fet al·lusió més amunt) hi havia una majoria de comerciants denominats drapers (Jaume Bordils, Ponç Santacília, Bernat II Ferrer, Jaume Draper, Bernat Ribot, Bernat Llac i Pere Tapioles de Blanes) al costat de dos simplement anomenats mercaders (Pere Masaller i Pere de Moncanut), tres ciutadans sense dedicació específica (Lluís Estruç, Ramon I de Bóixols i Joan Medir) i un hostaler sovint denominat mercader (Guillem II Guic): AHG, Gi05, vol. 411, s.f., 05.V.1382; AHG, Gi-05, vol. 411, s.f., 07.IV.1383. 42 Només cal veure com Lluís Tord col·locava draps de llana en embarcacions que des de Barcelona havien de viatjar fins a Sicília i cap a la Mediterrània oriental: AHG, Gi-01, vol. 360, s.f., 04.XI.1414; AHG, Gi-10, vol. 62, s.f., 28.V.1415; AHG, Gi-10, vol. 67, s.f., 15.IV.1421. De jove Miquel Santacília s’havia arribat a desplaçar a terres de Llevant en persona en una expedició comercial amb teles catalanes com a mercaderia principal: AHG, Gi-07, vol. 80, s.f., 03.I.1414, AHG, Gi-10, vol. 61, s.f., 20.I.1414. Nicolau Puig, al seu torn, invertia, l’any 1398, en una societat conjunta amb el paraire gironí Guillem Devesa dedicada a comprar draps i a vendre’ls al detall, mentre que anys més tard cedia un obrador a un baixador de draps perquè es dediqués a aquesta tasca, en principi, a partir del material que ell mateix li proporcionaria: AHG, Gi-10, vol. 39, f. 133r-v, 12.V.1398; AHG, Gi-01, vol. 385, s.f., 13.VI.1422. Aquest darrer seria l’únic exemple localitzat de vincles directes dels comerciants comentats amb l’esfera productiva. 43 En conseqüència, es podria formular la hipòtesi que una activitat de l’envergadura de l’arrendament de generalitats arribava a «crear» noves relacions per si sola.
Els arrendataris dels drets del General des de l’observatori de Girona... 229
Comptat i debatut, la relativa diversitat de perfils dins de les companyies arrendatàries analitzades recomana abordar l’adjudicació de generalitats dels draps com un negoci fiscal més. Per això, val la pena fixar-se en altres circumstàncies a banda de les connexions dels arrendataris amb la manufactura tèxtil o entre ells mateixos. Si valorem la reiteració de casos individuals, destaquen tres figures: Ramon I Sampsó (el més assidu en participar en 9 triennis distints), Ramon Bóixols (amb 6 aparicions) i Pere II Desvern (amb 5). Des del punt de vista cronològic, Bóixols, i en segon terme Desvern, encapçalaren companyies entre aproximadament els anys 1390 i 1409, mentre que a partir de 1412 ho féu Sampsó. Exercien un lideratge important a la llum de les dades, sobretot en el cas d’aquest darrer, el qual arrossegava col· lectius amb molts membres que es van repetint durant gairebé una dècada entre els anys 1416 i 1425. Tot plegat, però, pren sentit si es confronta amb l’altre gran mercat d’arrendament d’ingressos fiscals a l’àrea de Girona: el dels impostos indirectes del govern local de la pròpia capital. En una investigació sobre aquest àmbit pel mateix període s’ha detectat la preponderància d’ambdós grups, sobretot en relació amb les exaccions més lucratives com la del vi o la carn, o de percepció més eficaç com la del peix. El col·lectiu que encapçalava Ramon I de Bóixols, senyor del castell de Gironella del Pla a les afores de Girona (encara que sense integrar-se mai a les files de la noblesa), tingué un gran pes des de l’exercici de 1364 fins al de 1400. I Bóixols es rodejà de gent afina de rang inferior (les relacions devien ser pràcticament de clientelisme), com el peller Bernat Rolf i el blanquer Nicolau Vilossa i, en especial, els germans Pere II, Francesc i Llorenç Estanyol, no esmentats en les adjudicacions de la demarcació de Girona, però sí en la d’altres espais del principat (Taula 4). En una línia similar, Ramon I Sampsó, un patrici que de jove havia estat denominat mercader, participà per primer cop en un arrendament d’imposicions l’any 1397 i aconseguí algun contracte gairebé en cada exercici fins l’any 1433. Això en paral·lel a la primera intervenció en una companyia adjudicatària de generalitats en el trienni 1406-1409 (llavors encara associant-se amb Bóixols i Desvern), que esdevingué l’inici d’una trajectòria gairebé sense interrupcions fins, com a mínim, l’any 1437 (Taula 2). A més, tant en les licitacions dels impostos municipals com dels drets del General, normalment actuà acompanyat dels mateixos mercaders, com ara, Nicolau Puig, Lluís Tord, Miquel Santacília i Pere Muntaner, així com els paraires Pere Perpinyà i Joan Jonquera.44 En aquest cas, tal com succeïa amb els 44 A propòsit d’aquestes companyies que s’adverteixen en l’arrendament d’impostos indirectes del municipi de Girona i quant a les figures concretes de Ramon I Bóixols i de Ramon I Sampsó: Albert Reixach Sala, Municipi, finances i elits locals, vol. II, pp. 920-927.
230
ALBERT REIXACH SALA
Estanyol lligats a Ramon I de Bóixols, en l’àmbit de les imposicions també hi havia algun altre assidu al costat de Sampsó que no consta mencionat en les concessions de generalitats del districte de Girona, encara que sí en els gravàmens sobre la importació i exportació de mercaderies del principat. Ens referim al paraire Joan Brescó (Taula 4). Detalls com aquest darrer ens fan pensar en la possibilitat que els membres de les mateixes companyies es repartissin en diferents adjudicacions per controlar-les sense necessitat de constar-hi tots, encara que l’escassa informació a què ja ens hem referit sobre el funcionament intern dels col·lectius estudiats no permet anar més enllà en la hipòtesi. Per contra, en l’estat actual de la investigació sobre la Girona de l’època es pot descartar la possibilitat que amb Ramon I de Bóixols, Ramon I Sampsó i els respectius socis i afins estiguem davant d’una mena de bàndols oligàrquics que es repartien el govern i les finances de la ciutat de l’Onyar i, des d’allí, els ressorts de poder del conjunt de la demarcació.45 Situats dins del conjunt de protagonistes de la corporació gironina entre aproximadament 1345 i 1445 ni Bóixols ni Sampsó ni la resta representen perfils absolutament excepcionals i aclaparadors durant el període corresponent. Per exemple, Sampsó i Desvern formen part del grup de 10 ciutadans designats per integrar el consell i ocupar l’executiu en més legislatures, mentre que Bóixols no acaba d’entrar en aquest cercle restringit. A banda d’això, tant Bóixols com Sampsó actuaren com a síndics o representants de la ciutat a les Corts o en ambaixades davant del rei. Vinculats al segon, sobresurten igualment els casos dels mercaders Pere II Tortosa i Nicolau Puig o del paraire Pere Perpinyà, els quals foren de les úniques 33 persones que repetiren com a membres de l’executiu tres cops o més; o els comerciants Lluís Tord i Miquel Santacília, que sense tanta presència política, exerciren un ofici decisiu de l’administració financera com era el de clavari de les imposicions en quatre exercicis cadascun. Amb tot, hi ha molts altres protagonistes en totes les facetes comentades (i que constitueixen una proporció clarament superior als al·ludits) que no apareixen mai registrats arrendant generalitats.46 45 Sobre el fenomen de les bandositats, el qual ha tendit a atraure l’interès de molts investigadors: Flocel Sabaté Curull, «Oligarchies and social fractures in the cities of late medieval Catalonia», dins María Asenjo González (ed.), Oligarchy and Patronage in Late Medieval Spanish Urban Society, Turnhout, Brepols, 2009, pp. 1-27; Rafael Narbona Vizcaíno, «Vida pública y conflictividad urbana en los reinos hispánicos (siglos xiv-xv)», dins Las sociedades urbanas en la España medieval. XXIX Semana de Estudios Medievales (Estella, 15-19 Julio 2002), Pamplona, Gobierno de Navarra, 2003, pp. 541-589. 46 Albert Reixach Sala, Municipi, finances i elits locals, vol. II, pp. 1358-1359 i 1364-1377. Quant al càrrec específic de clavari de les imposicions i els que l’ocuparen: Idem, «Hacienda local y redes financieras en la Cataluña bajomedieval: los tesoreros del municipio de Gerona (1355-1443)», Aragón en la Edad Media 25 (2014), pp. 207-238.
Els arrendataris dels drets del General des de l’observatori de Girona... 231
La manca de fonts fiscals exhaustives durant el darrer terç del període que estudiem dificulta valorar el nivell de riquesa dels principals actors dels successius arrendaments. Tot i això, registres de les talles repartides a la dècada de 1390 posen de manifest que alguns dels inversors en aquell moment més actius en la licitació dels drets del General no ocupen posicions gaire destacades en el rànquing de contribuents.47 Per una altra banda, una comparació entre els col·lectius liderats per Bóixols i Sampsó, dominadors, respectivament, del panorama anterior i posterior a 1410 en el terreny de les generalitats, posa de manifest una mica més de cohesió en aquest que no pas aquell.48 També hi ha una major presència de membres de l’estament mercantil en el grup del segon període.49 Sens dubte, aquesta diferència, combinada amb la desaparició d’altres patricis com Pere II Desvern o Pere Berenguer II Estruç, comporta la minva del percentatge de perfils de la franja preeminent de la societat gironina a favor de representants del sector comercial a què abans fèiem referència (Taules 2-3). De tota manera, encara que sigui difícil de precisar amb xifres, els gironins que participaren en arrendaments de generalitats dels draps foren, en línies generals, gent de rang sòcio-econòmic força més elevat que no pas els que intervingueren en alguns impostos indirectes percebuts pel govern municipal de Girona. Una de les raons resulta òbvia: el nivell de la inversió requerida per adjudicar-se drets del General (amb una mitjana entorn als 77.500 s. anuals) superava uns quants punts els preus habituals de la imposició que es venia a un preu més elevat, la del vi; duplicava els imports de la de la farina o la carn; a la vegada que multiplicava per molt els d’altres exac47 Sempre amb la cautela que exigeix documentació d’aquesta mena, observem que en una derrama de l’any 1390, dins del total d’uns 1.360 contribuents, Pere II Desvern es trobava tan sols en el novè estrat formant part de la cinquantena de ciutadans més gravats, mentre que Ramon I de Bóixols se situava en el dotzè tram integrant-se al centenar que més tributava. Tret de Francesc II Adroer emplaçat un esglaó per damunt de Desvern, tota la resta d’esmentats als contractes del període apareixen força per sota d’aquests nivells: AMGi, Talles, RG 26638, 1390. 48 El lideratge de Sampsó era ben assumit des de fora. Per exemple, l’any 1408 els propis diputats del General s’hi referien «com lo cap e lo tot» dels arrendaments en què havia participat: ACA, G, N-632, ff. 224v-225r, 20.IX.1408. 49 El «traspàs» que es produí entre un grup i l’altre entorn a l’any 1410 forma part d’un procés que caldria estudiar amb atenció. I és que es pot documentar que esclatà un veritable conflicte entre Ramon I de Bóixols, Pere II Desvern, Pere II Bordils i altres arrendataris del període a cavall dels segles xiv i xv amb els diputats del General de Barcelona, els quals, a l’altura de 1410, els reclamaven l’impagament de bona part dels preus promesos en adjudicacions de triennis anteriors. D’aquí que des de la cúpula de la Diputació iniciessin procediments judicials contra ells i, una vegada traspassats, contra els seus descendents. Això mentre s’alçaven algunes veus criticant el zel dels diputats amb els gironins per contrast amb els ciutadans de Barcelona: ACA, G, N-635, f. 7v (12.X.1412), ff. 28r-29r (22.XI.1412), f. 52v (30.I.1413), f. 97r (18.IX.1413); AHG, Gi-01, vol. 402, s.f. (21.II.1429). No cal dir que el govern municipal de Girona es posicionà a favor dels seus veïns i intentà defensar-los: AMGi, I.1.2.1., lligall 8, reg. 4 (1412-14), f. 43r, 17.X.1412.
232
ALBERT REIXACH SALA
cions menors lligades al fisc municipal.50 En definitiva, s’entreveuen nivells i esferes distintes en els mercats d’arrendament d’impostos i d’emoluments d’institucions en què, per tant, variava el perfil majoritari dels inversors. Els interrogants que se’n deriven serien, doncs, per què determinats sectors benestants (però no pas tots) participaven en negocis fiscals i per què alguns en certs àmbits i no pas en altres? Es tractava de decisions únicament econòmiques en funció de les possibilitats de cadascun? Hi influïen factors d’altra mena? La mostra analitzada per al cas concret dels drets de la bolla de plom i el segell de cera no ens ofereix cap resposta concloent. Tot i així, resulta interessant comprovar com la companyia encapçalada per Ramon I Sampsó després de l’any 1410 presentava uns interessos cada cop més identificats amb el General de Catalunya. La culminació d’aquest apropament coincideix amb la trajectòria del propi líder, Sampsó, un dels pocs gironins que accedí a la cúpula de govern de la Diputació a la primera meitat del quatre-cents sent-ne designat oïdor de comptes entre 1431 i 1434.51 En paral·lel, ell mateix i altres del seu entorn quedaren vinculats al deute contret per la Diputació del General. L’any 1402 Ramon I Sampsó era titular de tres censals morts emesos per la institució, xifra que havia ampliat fins a set l’any 1439.52 Alguns socis habituals seus també compraren censals en diverses emissions entre els anys 1410 i 1440.53 Encara que l’adquisició de rendes no constituïa un tret innovador dels arrendataris de la primera meitat del segle xv (sense anar més lluny, el patrici Pere II Desvern ja havia esdevingut creditor en algunes de les primeres emissions de la corporació), en aquell moment s’evidencien mecanismes a l’hora de satisfer els imports d’arrendament que il·lustren la creixent vinculació dels 50 Es poden comparar els preus d’arrendament de les generalitats dels draps expressats en lliures a la Taula 1 amb els que es recullen en sous a: Albert Reixach Sala, Municipi, finances i elits locals, vol. II, pp. 1075-1082. 51 Cal destacar que, a més, Narcís Miquel, cunyat de Ramon I Sampsó, fou diputat del General resident a Barcelona entre 1425 i 1427 (qui sap si la designació responia directament a la reivindicació dels jurats gironins assenyalada a la nota 29), igual que ho fou el patrici Felip Santceloni entre 1438 i 1440 (un avantpassat del qual havia estat oïdor de comptes entre els anys 1425 i 1427: Isabel Sánchez de Movellán Torent, Les institucions fiscalitzadores de la Generalitat de Catalunya (Des de la reforma de 1413 fins al final del regnat de l’Emperador Carles I, el 1556), Barcelona, Sindicatura de Comptes de Catalunya, 2004, pp. 164-166; Josep M.ª Sans i Travé (dir.), Dietaris de la Generalitat de Catalunya. I (1411-1539), Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1994, pp. 8, 14, 46, 53 i 68. I això per no referir-nos a casos semblants d’una cronologia una mica posterior. 52 AHG, Gi-10, vol. 65, s.f., 10.IX.1420; AHG, Gi-07, vol. 92, s.f., 07.IV.1439. Maurice Berthe pot documentar que l’any 1444 Sampsó arribà a cobrar pensions per 12 rendes (algunes de les quals devia tenir en propietat, mentre que d’altres li havien estat cedides temporalment), les quals li van suposar un ingrés global de 12.761 s. 11 d.: Maurice Berthe, Les finances de la «Generalitat», p. 192. 53 A falta d’un estudi exhaustiu dels creditors del General per aquest període, sabem que Berenguer Ramon, el paraire Pere Perpinyà i l’esposa de Nicolau Puig compraren algun censal del General. Per ordre de menció: AHG, Gi-01, vol. 371, f. 54v, 01.II.1417; AHG, Gi-01, vol. 401, s.f., 31.VII.1427; AHG, Gi-10, vol. 71, s.f., 17.XI.1424; AHG, Gi-04, vol. 97, s.f., 24.IV.1428.
Els arrendataris dels drets del General des de l’observatori de Girona... 233
inversors en generalitats amb les finances del General.54 Ens referim a la possibilitat d’hipotecar un censal de la corporació en la promesa de satisfacció del preu d’arrendament pactat amb els diputats.55 Per una altra banda, els col·lectius que s’adjudicaven l’arrendament de les generalitats dels draps no necessàriament s’havien d’ocupar en persona de la recaptació d’aquests drets, sinó que es podien recolzar en diversos agents. Tanmateix, encara ignorem força aspectes de la pràctica recaptatòria en el conjunt del principat.56 Quant al cas analitzat, algun document aïllat fa referència al punt on se centralitzava el cobrament de la bolla de plom i el segell de cera dins de la ciutat de Girona: una taula del carrer de la Merceria, a l’àrea dels principals mercats, que era propietat del primogènit del conegut canviador Ramon Medir.57 La funció de percebre les tarifes que gravaven la producció de teles i la seva comercialització anava a càrrec de col·lectors designats per la pròpia companyia arrendatària. Un dels més decisius era justament el que actuava a la ciutat de Girona. Els podem documentar per algunes etapes (Taula 5).58 La pràctica totalitat, llevat de l’apotecari Joan III Rovira, eren menestrals del tèxtil, sobretot paraires, com ara el ja citat Pere Perpinyà o Joan Vilar.59 Tal com ja s’ha apuntat, no hi havia ningú que conegués millor que ells el dia a dia de la producció de draps i del mercadeig posterior, com a mínim, a escala local. En algunes ocasions (com ara en el trienni de 1393-1396 amb el mercer Berenguer Ramon o en els de 14341437 i 1440-1443 amb Joan Vilar) no apareixen en el contracte de concessió, però, en canvi, en d’altres l’escollit era un dels mateixos inversors, tal com succeí de forma freqüent amb Pere Perpinyà entre els anys 1406 i 1425 (Taula 2).
54 En efecte, Pere II Desvern havia adquirit un censal en una de les primeres emissions entre 1365 i 1374: AHG, Gi-09, vol. 2, s.f., 04.V.1373. 55 Com féu, sense anar més lluny, Ramon I Sampsó en el trienni 1416-1419, quan en comprometre’s a abonar el global de 3.900 lliures anuals de l’arrendament assumit amb altres socis signà una obligació especial sobre un censal de 46 ll. 13 s. 4 d. de pensió anual que li pagava periòdicament el mateix General de Catalunya: ACA, G, G-24, vol. 6, f. 12r-v, 05.V.1416. És molt probable que, al llarg de la vigència de la concessió, s’estalviés de lliurar bona part de les quantitats recaptades en la mesura que els administradors de la Diputació es retindrien directament les entregues en concepte de pensió, una fórmula que devia beneficiar ambdues parts. 56 Maurice Berthe, Les finances de la «Generalitat», pp. 69-74. Una de les millors fonts per resseguir-la són justament les lletres enviades pels diputats residents a Barcelona, normalment dirigides als diversos diputats locals, i on abunden els conflictes que il·lustren les estratègies emprades. 57 La referència és de l’any 1411 i s’identifica com la taula «ubi tenebatur et teneri est assuetum sigillum bulle plumbi et cere generalitatum Gerunde»: AHG, Gi-02, vol. 112bis, f. 84r, 27.II.1411. 58 Val a dir que una via òptima per seguir la pista d’aquests perceptors efectius són els llibres de negocis o la comptabilitat d’algunes institucions que adquirien regularment teles com l’Almoina del Vestuari de la seu o l’almoina de draps instituïda pel mercader Jaume Beuda a partir d’aproximadament l’any 1400. 59 Val la pena saber també que Joan Vilar, a pesar de l’ofici de paraire, es dedicava igualment a activitats comercials; algunes de les quals alienes a les teles, com ara el mercadeig de pells i de fruits secs: AHG, Gi08, vol. 12, s.f., 17.XI.1427; AHG, Gi-07, vol. 88, s.f., 11.I.1429. Tanmateix, criden especialment l’atenció els vincles mantinguts amb Ramon I Sampsó, qui els ajudà a finançar l’adquisició de llana per practicar l’art de parairia amb el seu germà Narcís Vilar: AHG, Gi-01, vol. 421, s.f., 28.VIII.1440.
234
ALBERT REIXACH SALA
De tota manera, l’àmbit de percepció de les generalitats anava força més enllà de les muralles de la capital gironina. Per això, totes les companyies havien de desplegar-se pel conjunt del territori que conformava la col·lecta, la qual, com ja hem dit, comprenia, a grans trets, des del vescomtat de Rocabertí al nord fins al de Cabrera al sud i des de la vila d’Amer a l’oest fins a localitats costaneres com Torroella de Montgrí, Palamós o Sant Feliu de Guíxols. En l’etapa inicial de les dècades de 1360 i 1370 la necessitat de comptar amb contactes de cada comarca implicava que el diputat local designés col·lectors o arrendés la percepció de les exaccions d’una àrea concreta a habitants d’aquesta.60 A partir del decenni de 1390, amb la consolidació definitiva d’uns districtes fiscals més extensos queda palesa una altra opció: la d’incorporar uns quants representants de cada territori al propi contracte d’adjudicació. Així, en els de la col·lecta de Girona trobem diversos mercaders de Sant Feliu de Guíxols i paraires de Banyoles (Taula 2). En el trienni de 1393-1396 hi ha un parell d’exemples especialment reveladors: el donzell Galceran de Cruïlles, membre d’una de les branques de la nissaga aristocràtica que senyorejava, per un costat, els termes de Peratallada i Begur i, per l’altre, el de Calonge; i Bernat Albertí, amb tota probabilitat agent dels vescomtes de Cabrera.61 I és que les demarcacions senyorials constituïen espais complexos o directament opacs respecte dels interessos de les companyies arrendatàries, de manera que el fet d’integrar certs personatges claus podia afavorir-los-en l’accés.62 60 Per algunes mostres tocants a la demarcació de Girona: AHG, Gi-05, vol. 337, s.f., 20.II.1366; AHG, Gi-05, vol. 289, s.f., 09.XII.1367; AHG, Gi-05, vol. 303, s.f. (amb bona part de les àpoques de pagament dels preus de generalitats arrendades arreu de la demarcació durant el bienni 1372-1373). Sobre el principal protagonista de la primera campanya de col·lecta de generalitats dels draps al bisbat de Girona a partir de l’estiu de 1365 i alguns dels procediments utilitzats: Albert Reixach Sala, «Banqueros al servicio del poder: el cambista Ramon Medir de Gerona y la tesorería real durante la Guerra de los Dos Pedros (1356-1369)», dins Ángel Alloza Aparicio et al. (eds.), Comercio, banca y sociedad en los reinos hispánicos (siglos xiv-xviii), Madrid, Polifemo, 2012, pp. 51-79. 61 En el primer cas resulta impossible precisar-ne res, ja que no hem aconseguit identificar-lo en cap dels arbres genealògics que s’han elaborat d’aquest extens llinatge d’orígens baixempordanesos: Santiago Sobrequés Vidal, Armand de Fluvià Escorsa, «Els Cruïlles», dins Gran Enciclopèdia Catalana (en línia a: http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0020823.xml, consulta amb data de 06.XII.2015). Quant a Albertí, en canvi, apareix documentat com a procurador general del vescomtat de Cabrera entre els anys 1385 i 1389: Alejandro Martínez Giralt, Parentela aristocràtica, domini i projecció sociopolítica. Els vescomtes de Cabrera entre 1199 i 1423, tesi doctoral inèdita, Universitat de Girona, 2016, p. 636 (agraeixo a l’autor la possibilitat de consultar-la). Segurament es tractava d’un bosser gironí que passà a fer-se càrrec d’un concorregut establiment en el camí ral de Girona a Barcelona, l’hostal de la Belladona a Vallcanera, una parròquia propera a Sils dins dels dominis del vescomtat: AHG, Gi-07, vol. 16, s.f., 24.X.1376. 62 A banda del fet ja assenyalat que les principals senyories del principat donaren peu a col·lectes pròpies, en algun cas sembla que, fins i tot, els propis titulars estaven disposats a arrendar en persona els drets per cedir-los a tercers amb posterioritat. Per exemple, sembla que abans de 1380 a les baronies de Pinós i Mataplana era el mateix senyor qui adquiria les exaccions que ens ocupen: Joan Serra i Vilaró, Baronies de Pinós i Mataplana, vol. II, Bagà, Centre d’Estudis Baganesos, 1989, pp. 139-141.
Els arrendataris dels drets del General des de l’observatori de Girona... 235
Fos com fos, el recurs a intermediaris locals per mitjà de sots-arrendaments o a través de la designació de llevadors retribuïts travessa tot el període analitzat, per bé que no s’entreveu cap evolució clara d’un procediment a l’altre, sinó que varien en funció de cada situació o, fins i tot, es combinen.63 Els registres consultats contenen uns quants exemples d’aquests mecanismes tocants a territoris específics, com ara, les viles de Besalú i de Torroella de Montgrí, el vescomtat de Rocabertí, la vila de Peratallada i altres indrets sota els dominis dels Cruïlles, o el vescomtat de Cabrera.64 Unes xarxes que, òbviament, es podrien resseguir millor amb una recerca exhaustiva en els fons notarials conservats pel conjunt de localitats de la col·lecta gironina. Sigui com sigui i a tall de conclusió, els contractes d’arrendament recollits a la sèrie corresponent de l’arxiu de la Diputació del General mostren un cercle d’inversors amb interessos principalment financers i que tan sols representaven la cúpula d’un sistema amb estructures i arrels molt més profundes. Inversors gironins més enllà de la col·lecta i de la demarcació de Girona Per tal de completar l’anàlisi dels que invertiren en la recaptació de les exaccions sobre la producció i el comerç de draps que el General percebia a l’àrea de Girona, val la pena dedicar atenció al fet que es documenten ciutadans de la capital gironina assumint la percepció d’aquests impostos en altres col·lectes i, en menor mesura, dels drets d’entrades i eixides cobrats en distints enclavaments del principat (Taula 4). 63 La importància de les cadenes de sots-arrendaments i de recaptadors és una dinàmica ben estudiada en una xarxa tributària de gran abast territorial com eren els impostos de la hisenda reial castellana: Pablo Ortego Rico, «Arrendadores mayores y arrendadores menores. La configuración de redes socioeconómicas a través de la gestión de la Hacienda Real a fines del siglo xv: algunos ejemplos», dins Ángel Galán Sánchez, Ernesto García Fernández (eds.), En busca de Zaqueo, pp. 99-116. Malgrat això, alguns aspectes segurament són aplicables també en l’àmbit de la Diputació del General de Catalunya. 64 Ens referim, successivament, a les figures del notari Pere Casadevall, que havia estat llevador dels impostos que ens ocupen a la vila de Besalú abans de 1411; del notari Tomàs Parada, actor general del tutor de Dalmau, vescomte de Rocabertí pels volts de 1408; de Nicolau de Puig, llevador en terres de Jofre Gilabert de Cruïlles, senyor de Peratallada en dates similars; o de Domingo Roig, beneficiat de la capella de l’hospital de la vila d’Hostalric, receptor de les rendes del noble Bernat IV de Cabrera (si bé en aquest darrer cas es fa alhora esment a un sots-arrendament per part dels arrendataris principals de la col·lecta a favor de Pere Llorenç, un procurador del propi vescomte de Cabrera): AHG, Gi-02, vol. 112 bis, f. 295v, 15.IX.1411; AHG, Gi-10, vol. 52, s.f., 04.VI.1408; AHG, Gi-10, vol. 52, s.f., 04.VI-1408; AHG, Gi-10, vol. 49, s.f., 13.II.1407; AHG, Gi-10, vol. 44, f. 20v, 15.IX.1400. En un exemple tocant a la vila de Torroella de Montgrí també s’observa que els adjudicataris del trienni 1403-1406 havien sotsarrendat la col·lecta de les generalitats en aquella població a tres habitants del lloc que, al seu torn, potser havien repetit l’operació per una subàrea que en depenia com eren el terme del castell de Palau-sator i la parròquia de Fontanilles: AHG, Gi-01, vol. 341, s.f., 03.VI.1409.
236
ALBERT REIXACH SALA
No es tracta d’una circumstància puntual: dins de la sèrie de 18 triennis estudiats trobem 51 concessions diferents a la del districte de Girona on apareixen habitants de la ciutat de l’Onyar, cosa que equivaldria a una mitjana de gairebé tres contractes per cada lapse, si bé es concentren, en especial, a les dècades de 1420 i 1430: amb sis en els períodes 1422-1425 i 1437-1440 i set entre els anys 1431 i 1434. Un detall interessant és que en el trienni 1437-1440 la recaptació de la col·lecta de Girona, a priori per la falta d’una oferta suficient, es féu per mitjà de comanda directa, mentre, com acabem d’assenyalar, inversors gironins intervingueren en altres districtes. Pel que fa als territoris concrets de les adjudicacions, i deixant de banda els tres moments en què ciutadans de Girona i de la vegueria formaren part de la companyia que arrendà els drets d’entrades i eixides del principat (els triennis 1393-1396, 1419-1422 i 1428-1431), tendeixen a predominar les col·lectes més properes a la capital gironina, és a dir, les que es trobaven dins de la diòcesi de la qual acollia la seu: a saber, Camprodon (6), Olot (6), Figueres (2) i el comtat d’Empúries (2). Això podria indicar els límits de la influència econòmica de la ciutat de Girona, o sigui, fins on arribaven les xarxes comercials controlades pels mercaders d’aquesta o, sobretot, els fluxos financers.65 També podrien considerar-se en un sentit semblant els districtes de Ripoll (3) i de Sant Joan les Abadesses (2). Però l’explicació no serveix per altres demarcacions més aviat llunyanes com Vilafranca del Penedès (1), Berga (1) o el vescomtat de Castellbó (1). I encara menys per les que integren nuclis suficientment grans i dinàmics i, així doncs, amb comerciants i altres sectors acabalats capaços d’aconseguir l’adjudicació de la seva pròpia regió, com ara, Vic (5) o Manresa (4) i, per descomptat, Perpinyà (2), Lleida (4), Tarragona (2) i Tortosa (1). Des d’aquest prisma, tampoc no s’entén la presència gironina en una concessió dels gravàmens sobre les joies i teixits de luxe que es percebien de manera específica a la ciutat de Barcelona. Per tal d’assegurar un cert control de les col·lectes, algunes a tanta distància del lloc de residència dels inversors, els ciutadans de Girona que ens ocupen havien de comptar amb agents locals o, com a mínim, amb intermediaris d’indrets més propers.66 L’estratègia devia orientar-se igualment a Sobre el pes econòmic i, en especial, financer de Girona en una àrea considerable, vegeu nota 24. A tall de mostra, el bosser Francesc Estanyol, arrendatari de les exaccions que gravaven les teles produïdes i comercialitzades a Figueres durant el lapse 1400-1403, es va valdre del notari figuerenc Pere Sastre a l’hora de coordinar el procés de recaptació: AHG, Gi-10, vol. 44, f. 94r, 13.XII.1400. Temps després, Ramon I Sampsó va tenir com a llevadors a la col·lecta de Camprodon, Bernat Ferrer i Nicolau Ferrer, ambdós paraires d’aquesta localitat: AHG, Gi-02, vol. 179, f. 74r, 28.X.1434. En alguns casos també es documenta que els arrendataris principals traspassaren a tercers la percepció de l’impost, del global o tan sols d’una part del districte, tal com féu Bernat I Beuda, comprador de les generalitats d’Olot 65 66
Els arrendataris dels drets del General des de l’observatori de Girona... 237
evitar conflictes com el de l’episodi introductori tocant a un comerciant de Girona que arrendà el districte d’Olot i en què el rebuig de la menestralia autòctona li complicà molt el procés de recaptació. Això no impedeix que de vegades els arrendataris gironins nomenessin conciutadans seus com a llevadors (encara que possiblement aquests, al seu torn, cedien la responsabilitat a d’altres).67 En qualsevol cas, hem de fixar-nos en una circumstància que relativitza els problemes derivats de la llunyania d’algunes col·lectes. En realitat, únicament en menys de la meitat de les 51 adjudicacions (un 43 %) els inversors gironins constituïen els únics integrants de la companyia.68 Ho eren normalment en districtes com el de Camprodon. Per contra, en moltes altres, en especial en les col·lectes de més importància o més distants (com Perpinyà, Lleida o Vic) i en l’adjudicació dels drets d’entrades i eixides, formaven part de grans col·lectius amb membres procedents de ciutats com les esmentades o de Barcelona, juntament amb alguns representants del territori. La integració de ciutadans de Girona en companyies en què participaven inversors d’altres indrets per assumir la percepció de generalitats arreu del principat ofereix una pista encara més significativa. No només indica la interrelació (gens sorprenent) dels habitants de la ciutat de l’Onyar amb operadors mercantils i financers de Barcelona, Perpinyà, Lleida i altres grans localitats del principat, sinó que posa en relleu que els arrendataris de drets del General articulaven xarxes que transcendien els cercles locals de patricis, mercaders i altres adjudicataris habituals. La ramificació d’agents escampats pel territori facilitava la recaptació efectiva dels gravàmens, però els nusos financers de l’operació es lligaven a un nivell superior. L’arrendament de les generalitats constituïa, doncs, un negoci fiscal a escala catalana que atreia i connectava capitals dels nuclis més dinàmics del país, començant òbviament per Barcelona.
i comarca, pels volts de 1415, el qual vengué durant un any i mig les exaccions cobrades al vescomtat de Bas i a la vall de Riudaura a un paraire de Castellfollit i a un habitant de Riudaura, per bé que la resta d’enclavaments (la vila d’Olot, la de Sant Feliu de Pallerols i els termes de Santa Pau i de Castellfollit) seguirien controlats directament pels inversors principals amb els individus esmentats com a simples col·lectors retribuïts amb un salari: AHG, Gi-10, vol. 62, s.f., 15.I.1415. 67 Per exemple, en l’arrendament de les generalitats dels draps de la col·lecta de Lleida del trienni 1400-1403, Sampsó, Bóixols i altres arrendataris escolliren com a procurador per a la tasca de rebre i recaptar aquesta exacció el paraire gironí Nicolau Llogaia: AHG, Gi-10, vol. 43, ff. 86v-87r, 22.IV.1400. Una dècada i escaig més tard, alguns dels mateixos inversors s’adjudicaren la demarcació de Manresa i comptaren amb el mercader gironí emigrat a Barcelona Joan de Valldemia com a recaptador: AHG, Gi01, vol. 364, s.f., 26.III.1416. 68 És probable, a més, que la proporció de companyies en què s’integraven arrendataris gironins en clara minoria fos, en realitat, superior a la indicada, per tal com en força casos només compten amb dades parcials proporcionades per fonts diferents del contracte notarial d’arrendament.
238
ALBERT REIXACH SALA
Així doncs, qui eren aquests gironins que aconseguien imposar-se en les subhastes que els diputats del General residents a Barcelona organitzaven periòdicament a la Llotja de Mar de la ciutat de comtal, si bé sovint bo i coordinant-se amb gent d’altres viles i ciutats? D’entrada, es constata una majoria clara de comerciants, acompanyats d’alguns patricis i, en menor grau que en la col·lecta específica de Girona, de menestrals del sector tèxtil (dos paraires, un tintorer i un mercer), tret de poques excepcions que s’apleguen al trienni de 1393-1396. Ben mirat, la relació reunida inclou molts individus a què ja hem fet referència, és a dir, gent assídua en l’arrendament de les generalitats dels draps del districte de la ciutat de l’Onyar (Taules 2 i 4). A més, també s’hi detecta el predomini dels dos grans col·lectius liderats, respectivament, per Ramon I de Bóixols abans de l’any 1400 i per Ramon I Sampsó (amb 22 aparicions el més recurrent de tots a títol individual) quan s’enceta el segle xv. Comprovem, per tant, que es tractava de grups especialment interessats en el negoci derivat d’arrendar els impostos del General i que tenien capacitat per estendre’s més enllà de la seva demarcació de residència. D’aquí que, fins i tot, en alguns triennis simultaniegessin l’arrendament de diverses col·lectes, tal com succeí amb el grup de Sampsó en els lapses de 1419-1422 (en què foren presents tant al districte de Girona com als de Camprodon i Olot, al marge dels drets d’entrades i eixides), de 1422-1425 (en les mateixes col·lectes que el període anterior i a les de Sant Joan les Abadesses, Vic i Puigcerdà) i de 1425-1428 (en les de Camprodon, Olot, Ripoll, Berga i Vic, a més dels drets d’entrades i eixides). Al marge dels grups liderats per Bóixols i Sampsó, sobresurten un parell de figures més. D’entrada, hi ha indicis d’una petita companyia amb certa continuïtat formada entorn del ciutadà Bernat I Beuda, el fill de dos germans que sorgits del món de la pell s’enriquiren amb poc temps i encimbellaren els descendents a l’estrat superior de la societat gironina. Apareix una vegada en el trienni 1403-1406 vinculat a Ramon I Sampsó, de qui era cunyat. Així i tot, durant els períodes successius actuà en tres demarcacions diferents acompanyat d’altres persones, a saber: els mercaders Arnau II Ferrer, Pere Ballester i Pere Plana.69 Un altre individu que repeteix en més d’una ocasió, i en aquest cas sense constar que tingués lligams familiars amb Sampsó, és el comerciant Nicolau Anglès, el qual arrendà durant dos triennis consecutius la col·lecta de Tarragona.70 Alhora, hem pogut comprovar que, en especial 69 Sobre les figures de Bernat I Beuda i Arnau II Ferrer, per ordre de menció: Albert Reixach Sala, Municipi, finances i elits locals, vol. II, pp. 886, 1483-1485 i 981. 70 Tot i això, cal assenyalar que en el primer lapse Anglès nomenava procuradors ni més ni menys que a Ramon I Sampsó i al seu col·laborador Pere Muntaner per tirar endavant la recaptació: AHG, Gi01, vol. 398, s.f., 24.IX.1425. Quant al perfil de Nicolau Anglès, juntament amb dos germans més, comerciants del primer terç del quatre-cents que destacaren en el pla econòmic, així com en el de la
Els arrendataris dels drets del General des de l’observatori de Girona... 239
Ferrer i Anglès, tingueren força protagonisme en la licitació d’imposicions del municipi de Girona.71 En definitiva, a partir de l’any 1400, Sampsó i els seus aliats habituals acapararen els arrendaments de generalitats amb presència gironina gairebé sense excepcions.72 En realitat, igual que hem observat a propòsit del districte de Girona, la presència combinada de determinats individus en alguns contractes suggereix la hipòtesi d’uns grups amb interessos compartits, alhora que flexibles i amb membres capaços de distribuir-se en vàries concessions figurant-hi com a arrendataris o simples fiadors a fi d’eixamplar l’àmbit de control en benefici de tots.73 Malauradament, la documentació conservada no ofereix pistes per penetrar en el funcionament de companyies com l’encapçalada pel patrici Ramon I Sampsó, però s’hi endevinen lògiques destinades a reduir riscos i a maximitzar beneficis. Aquestes estratègies, alhora, confirmen la dimensió financera de negocis fiscals com el que ens ocupa dins del camp més ampli del mercat d’arrendament d’ingressos d’administracions i institucions. Breus consideracions finals Tanmateix, l’exercici presentat consisteix tan sols en una primera anàlisi de les oportunitats d’inversió que generà l’adjudicació a particulars dels impostos sobre la producció i comerç de teles que el General de Catalunya començà a percebre a partir de l’any 1365 i en un sistema més consolidat des política municipal: Albert Reixach Sala, Municipi, finances i elits locals, vol. I, p. 704, vol. II, pp. 916919, 975, 999-1001 i 1472-1473 (amb l’arbre genealògic de la família). Documentem, a més, que Nicolau Anglès participà en el comerç de draps a l’àrea de Girona i sobretot en exportacions a Sicília: AHG, Gi10, vol. 45, f. 113r-v, 14.XI.1401; AHG, Gi-02, vol. 112 bis, f. 189v, 17.VI.1411; AHG, Gi-01, vol. 354, s.f., 24.VIII.1413; AHG, Gi-01, vol. 391, s.f., 19.IV.1423; AHG, Gi-08, vol. 12, s.f., 06.XII.1427. 71 Albert Reixach Sala, Municipi, finances i elits locals, vol. II, pp. 872-940. 72 Una de les úniques excepcions seria la concessió de la col·lecta de Sant Joan les Abadesses obtinguda en el trienni 1422-1425 pel notari Miquel Pere i l’apotecari Miquel II Vilar, un dels grans protagonistes de la tresoreria municipal de Girona en ser clavari de les imposicions durant molts exercicis consecutius entre aproximadament els anys 1415 i 1438: Albert Reixach Sala, «Hacienda local y redes financieras», pp. 216-227. Malgrat això, detectem que el propi Miquel II Vilar també invertí en el trienni esmentat en un altre arrendament en què justament participaven socis habituals de Ramon I Sampsó, per la qual cosa devia compartir objectius amb l’entorn d’aquest prohom. 73 Un cas especialment significatiu és el del mercader Pere Muntaner, soci habitual de Ramon I Sampsó. En algunes adjudicacions (sempre tenint en compte les limitacions de les fonts) consta com a únic arrendatari, però referències complementàries demostren els vincles que tothora mantenia amb Sampsó. Per exemple, en les adjudicacions de les col·lectes de Vic, Olot, Ripoll i Berga del trienni 14281431 hi figura com l’únic inversor. Això no obstant, en tots quatre casos el memorial de deutes del General recull que el seu prominent soci (precisament a la fi d’aquell lapse de temps designat oïdor de comptes de la corporació) efectuà la majoria d’entregues pendents del preu, qui sap si un indici del fet que hi havia aportat part del capital: ACA, G, G-54, vol. 1, f. 226r-v, f. 236r-v, f. 243r i f. 261r-v.
240
ALBERT REIXACH SALA
de l’any 1390. La reconstrucció del llistat d’arrendataris de generalitats dels draps durant el període 1390-1443 a la demarcació de Girona, així com dels habitants d’aquesta ciutat que invertiren en altres col·lectes, ens ha ofert una mostra d’alguns dels actors habituals. En línies generals, hem observat que els adjudicataris s’associaven en companyies al voltant d’uns deu membres i que el perfil predominant estava representat per alguns patricis acompanyats de grups de comerciants més o menys vinculats al sector tèxtil, encara que no necessàriament. En força concessions també interactuaven amb menestrals d’aquest ram, per bé que el seu rol devia ser sobretot important de cara a la recaptació efectiva de les distintes exaccions. En una línia similar, el grup central d’inversors es recolzava en una autèntica xarxa d’intermediaris i agents locals que rebien en sots-arrendament espais específics dins d’una col·lecta o que eren designats com a col·lectors a canvi d’una retribució. Al marge de certa relació amb la manufactura tèxtil, els actors implicats en els arrendaments destaquen per la seva capacitat financera i una dedicació força continuada en el temps en els negocis que ens ocupen. També cal subratllar que, a la llum del que es documenta a la demarcació de Girona, la percepció de les generalitats dels draps atreia ciutadans benestants i rics mercaders de les principals poblacions. De tota manera, es tractava només de determinats col·lectius dins de les franges apuntades que, malgrat mostrar-se especialment assidus en aquest camp fiscal concret, no acaparaven els ressorts de poder polític ni els mercats econòmics locals. Al capdavall, ateses les ocasions en què ciutadans gironins invertiren en altres demarcacions, normalment associant-se amb individus de procedència diversa, queda palès el paper de la fiscalitat del General a l’hora de teixir xarxes arreu de Catalunya o, com a mínim, de captar les ja existents. En definitiva, bona part del que s’ha observat obre interrogants que només es podran respondre ampliant la recerca en diversos sentits. En primer terme, bo i estenent la mostra prosopogràfica analitzada al conjunt de col·lectes catalanes, en el que hauria d’esdevenir un treball en equip, serà necessari testar les hipòtesis plantejades, en especial quant a la composició sòcio-professional, l’organització i el funcionament (des dels cercles d’inversors fins al dia a dia de la recaptació) dels col·lectius detectats. Així mateix, l’estudi de l’arrendament de les exaccions percebudes pel General en el marc de les oportunitats que oferien altres ens coetanis, com ara municipis, senyories o institucions eclesiàstiques, permetrà interpretar millor el perfil preponderant d’arrendataris, així com les raons (econòmiques i segurament d’altra mena) que els duien a participar-hi. En darrer lloc, caldrà aprofundir en les connexions entre l’arrendament de les generalitats i la inversió en el deute públic emès per la pròpia Diputació del General. Dit d’una altra ma-
Els arrendataris dels drets del General des de l’observatori de Girona... 241
nera, serà interessant veure si hi ha gaires coincidències entre els grups d’arrendataris i els de creditors i, així doncs, si en el decurs del segle xv arribà a articular-se un col·lectiu a escala catalana que es distingia justament pels interessos lligats a aquest organisme. Tot plegat, doncs, ens hauria de permetre avançar respecte del treball pioner de Maurice Berthe sobre les finances del General i resseguir com evolucionaren, en especial en la seva dimensió social, des del darrer terç del segle xiv i el quatre-cents, per tal d’enllaçar amb el que ja ha estat estudiat per l’època moderna74. En definitiva, l’objectiu final passa per conèixer cada vegada millor els protagonistes del transcendental procés econòmic i institucional que ara ja fa unes dècades Manuel Sánchez Martínez ens començava a mostrar a El naixement de la fiscalitat d’Estat.75
74 Maurice Berthe, Les finances de la «Generalitat», pp. 203-211. Vegeu la nota 18 a propòsit dels estudis duts a terme pels segles xvi i xvii. 75 Manuel Sánchez Martínez, El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles xii-xiv), Girona-Vic, Eumo-Universitat de Girona, 1995.
1 Els preus recollits en aquesta taula s’han extret de la documentació referida a la taula 2. Agraeixo a Pere Orti Gost les indicacions a l’hora d’establir algunes xifres i la possibilitat de corregir en punts concrets les aportades per Maurice Berthe. 2 Marquem amb un asterisc els triennis en què no hi ha informació pel conjunt complet de col·lectes del principat i, per tant, resulta impossible calcular el valor relatiu del preu d’arrendament de la demarcació de Girona.
3.500 4.032 4.500 4.150 4.000 3.750 3.900 3.900 4.010 3.750 4.000 3.650 3.000 Recaptada per mitjà de comanda directa 4.150 -
1390.XII.01-1393.XI.30 *1393.XII.01-1396.V.31 1397-1400 1400.VI.01-1403.V.31 *1403.VI.01-1406.V.31 1406.VI.01-1409.V.31 1409-12 1412.VII.01-1413.VI.30 1413-16 1416.VII.01-1419.VI.30 1419.VII.01-1422.VI.30 1422.VII.01-1425.VI.30 1425.VII.01-1428.VI.30 *1428.VII.01-1431.VI.30 *1431.VII.01-1434.VI.30 1434-37 1437-1440 *1440.VII.01-1443.VI.30
% respecte de la suma de preus de generalitats dels draps del conjunt de Catalunya 9,30 10,77 10,56 9,57 9,53 9,57 9,75 10,15 10,82 -
Preu per any (ll.)
Període2
Taula 1. Evolució dels preus d’arrendament de les generalitats dels draps i del pes relatiu de la col·lecta de Girona (1390-1443)1
Apèndix
3
ACA, G, G-54, vol. 1, ff. 13r; AHG, Gi-01, vol. 364, s.f., 1416. VI.24 ACA, G, G-54, vol. 1, f 19r; AHG, Gi-10, vol. 52, s.f., 1408.V.19
ACA, G, G-24, vol. 3, ff. 1r-8r, 1393.VI.03
Ref. arxivística ACA, G, G-24, vol. 2, ff. 103v-111r, 1390.X.20
Assenyalem amb un asterisc l’arrendatari que és identificat, de forma nítida, com a principal en els contractes notarials d’arrendament.
1403.VI.01-1406.V.31 Ramon I de Bóixols, Pere II Desvern, ambdós c Gi, Pere Perpinyà, paraire, c Gi
Arrendataris3 Ramon I de Bóixols, c Gi*; Pere II Desvern, Francesc Adroer, Bernat Bell-lloc, Pere Berenguer II Estruç (sr.), ciutadans de Gi, Jaume Draper, mercader, Guillem Ramon Joan, apotecari, Nicolau Vilossa, blanquer, Bernat Rolf al. Besalú, peller, Simó Estrader (jr.), apotecari, Pere Vilar i Pere Perpinyà de Vilavaques, paraires, tots c Gi 1393.XII.01Guillem Colteller, flequer, c Barcelona*, Galceran de Cruïlles, 1396.V.31 donzell, Bonanat Nadal, escrivà del rei, Bernat Albertí, Jaume Aulina, Simó Estrader, apotecari, Francesc II Gornall, Pere Berenguer II Estruç, ciutadans de Gi, Nicolau Vilossa, blanquer, Joan Bosc, juponer, Pere Perpinyà de Viladevaques, paraire, Bernat Agustí, Bernat Coll, escrivà, Bernat Rolf al.Besalú, peller, Nicolau Llogaia, paraire, Jaume Torre, Pere Figuera, blanquer, tots de Gi; Dalmau de Palol, donzell, Antoni d’Aro, c Gi comorant a la vila de SFG. 1397-1400 1400.VI.01-1403.V.31 Ramon I de Bóixols, Pere II Desvern, c Gi, Pere II Bordils
Període 1390.XII.011393.XII.30
Taula 2. Grups d’arrendataris de la bolla de plom i del dret de segell de cera de la col·lecta de Girona (1378-1443)
Arrendataris3 Ramon I de Bóixols, Pere II Desvern, Francesc Desvern, fill d’aquest, Ramon I Sampsó, Bernat Llémena, mercader, i Pere Perpinyà, paraire, tots c Gi, Guillem de Sentpol, mercader de Barcelona4
Ref. arxivística ACA, G, N-635, ff. 28r-29r, 1412.XI.22
4 Comptà amb el draper gironí Pere Domingo com a llevador a la ciutat i a la demarcació: AHG, Gi-10, vol. 62, s.f., 1414.VI.02. En el cas concret de la vila d’Amer, en canvi, hi ha certs indicis que el mateix diputat local, el llicenciat en lleis Joan Savall, nomenà el col·lector, Francesc Costa, mercader de la vila mateixa d’Amer o, com a mínim, en percebé el que havia recaptat durant el mes de juny de 1412: AHG, Gi-10, vol. 60, s.f., 1412.XI.29.
1409-1412
AHG, Gi-10, vol. 53, s.f., 1409. IX.13; AHG, Gi-10, vol. 62, s.f., 1414.VI.02 Ramon I Sampsó, draper, c Gi*, Miquel Santacília, mercader, c Gi ACA, G, G-24, vol. 4, f. 13r, 1412.VII.011412.V.18 1413.VI.30 1413-1416 Ramon I Sampsó, c Gi ACA, G, N-635, f. 105r, 1413.X.03 1416.VII.01Ramon I Sampsó, c Gi*, Bernat de Pau, mercader de la vila de SFG, ACA, G, G-24, vol. 6, f. 12r-v, 1419.VI.30 Miquel Santacília, mercader, Joan Jonquera, Pere Perpinyà, tots dos 1416.V.05 paraires de draps de llana, Berenguer Ramon, Pere II Tortosa i Ponç II Arnau, i Lluís Tord, mercaders, tots c Gi per tot el preu Bernat de Pau, mercader de SFG, Nicolau Puig, Lluís Tord, Pere ACA, G, G-24, vol. 6, f. 65r-v, 1419.VII.01II Tortosa, Ponç II Arnau, Miquel Santacília, mercaders, Joan 1422.VI.30 1419.V.13 Jonquera (sr.), Pere Perpinyà, ambdós paraires, i Berenguer Ramon, mercer, tots c Gi Ramon Sampsó, c Gi*, Nicolau Puig, Lluís Tord, c Gi, Pere II ACA, G, G-24, vol. 6, f. 112v, 1422.VII.01Tortosa, Miquel Santacília mercaders, Miquel II Vilar, apotecari, Pere 1422.V.14 1425.VI.30 Perpinyà, Joan Jonquera (sr.), paraires de draps, Berenguer Ramon, tots c Gi, i Bernat de Pau, habitant de la vila de Sant Feliu de Guíxols 1425.VII.01Ramon I Sampsó, c Gi ACA, G, G-54, vol. 1, 1428.VI.30 ff. 191r-192v, 219r 1428.VII.01-1431.VI.30 Ramon I Sampsó, c Gi ACA, G, G-54, vol. 1, ff. 232r-233v
Període 1406.VI.011409.V.31
Comanda directa.6
Pere Vendrell, mercader c Barcelona com. al carrer dels Flassaders, Maria, muller de l’anterior, Francesc Fenoses, mercader c Barcelona com. al carrer d’en Corretger, Joan Ripoll, mercader c Barcelona com. a prop del forn d’en Ribalta, Antoni Seguer, mercader c Barcelona com. al carrer d’en Bonaire, Jaume Soler, draper c Barcelona com. al carrer de la Mar en 275 ll., Joan Francesc, mercer c Barcelona com. a prop de la cort del veguer de Barcelona, Joan Sobirats, paraire de draps de llana c Barcelona com. al carrer de Sant Pere Més Baix, Pere Sunyer, teixidor de draps de lli c Barcelona com. a la plaça del Born, Bernat Huguet, matalasser c Barcelona com. a la plaça del Born, Rafael Bruguera, notari c Barcelona com. al carrer del Fonollar, Joan Vilanova, assaonador c Barcelona com. al carrer dels Assaonadors, Guillem Albert, assaonador c Barcelona com. al mateix carrer.
1437-1440
1440.VII.011443.VI.30
AHG, Gi-01, vol. 416, s.f., 1436. XI.26; AHG, Gi-02, vol. 191, f. 129v, 1438.III.23 AHG, Gi-09, vol. 41, s.f., 1437. VII.29; AHG, Gi-01, vol. 416, s.f, 1439.I.08 ACA, G, G-24, vol. 9, ff. 24r-25v, 1440.VI.10
Ref. arxivística ACA, G, G-24, vol. 7, f. 15r-v, 1431.VI.27
6
5
Cal advertir que les referències per aquest període són més aviat indirectes. S’esmenten com a col·lectors generals Bernat Vives, mercader, ciutadà de Barcelona i, en absència seva, Miquel Vives, germà seu i de la mateixa condició. Com a llevador específic de la ciutat de Girona hi ha l’apotecari Joan III Rovira.
1434-1437
Arrendataris3 Ramon I Sampsó, c Gi, Pere Fàbrega, paraire de draps de llana, c Gi, Bernat Pujol, tintorer c Gi, Pere Muntaner, mercader c Gi, Joan II Margarit, cavaller domiciliat a la c de Gi, Ramon II Sampsó, Guillem II Bell-lloc, ambdós c Gi, Pere Perpinyà, paraire de draps de llana, c Gi en tot el preu, Pere Pla (sr.), paraire de draps de llana de la vila de Banyoles Ramon I Sampsó, c Gi5
Període 1431.VII.011434.VI.30
24 26,37
1 1 1 2 -
Patricis/ juristes/ metges 5 3 3 2 4 1 1 1
19 20,88
2
2
20 21,98
2 2 2
1
5 5 4
1
1 1
Mercaders Menestrals del sector tèxtil 1 3 1 6
10 10,99
1 2
Menestrals d’altres sectors 3 4 Habitants de Ciutadans N.º total la vegueria/ de Barcelona d’arrendataris nobles 12 4 1 19 3 3 6 1 1 2 1 1 9 1 9 1 10 1 1 2 8 13 13 9 15 91 9,89 16,48 100
7 Assenyalem amb un asterisc els períodes en què la companyia adjudicatària s’ha reconstruït a partir del balanç de deutes del General encetat l’any 1419 (ACA, C, G-54, vol. 1) o altres fonts que esdevenen massa indirectes per conèixer el conjunt complet d’aquests grups.
1390.XII.01-1393.XI.30 1393.XII.01-1396.V.31 1397-1400 *1400.VI.01-1403.V.31 *1403.VI.01-1406.V.31 *1406.VI.01-1409.V.31 *1409-12 *1412.VII.01-1413.VI.30 *1413-1416 1416.VII.01-1419.VI.30 1419.VII.01-1422.VI.30 1422.VII.01-1425.VI.30 *1425.VII.01-1428.VI.30 *1428.VII.01-1431.VI.30 1431.VII.01-1434.VI.30 1434-1437 1437-1440 1440.VII.01-1443.VI.30 Núm. total %
Període7
Taula 3. Perfil socioprofessional dels arrendataris (anys 1390-1443)
*Ramon I de Bóixols, Francesc Estanyol, Jaume Draper, Pere II Desvern, c Gi Vescomtat de *Jaume Draper, mercader de Gi Castellbó Vilafranca Ramon I de Bóixols, Francesc Estanyol, Jaume del Penedès Draper, Pere II Desvern, c Gi Drets *Pere II Desvern c Gi, Miquel Santmartí, donzell de d’entrades i Gi, Joan Savall, llicenciat en lleis c Gi, Pere Sitjar, eixides del mercader de SFG, Guillem Perer, mercader, Francesc principat Estanyol, Pere II Estanyol, Llorenç Estanyol, Bernat Agustí, c Gi, Jaume Draper i Berenguer Carreres, mercaders c Gi, Ramon I de Bóixols, Joan Vinyoles i Francesc II Adroer, c Gi, Pere Santamaria de la vila de Besalú, Pere Gallard, Dalmau de Gallissà, Berenguer Pi i Guillem Faja d’Amer
Barcelona
Francesc Estanyol, c Gi9
Arrendataris gironins8 *Ramon I de Bóixols, Francesc Estanyol, Jaume Draper, Pere II Desvern, c Gi *Ramon I de Bóixols, c Gi
Ref. arxivística ACA, G, G-24, vol. 2, ff. 65v-72r, 1390.X.15 ACA, G, G-24, vol. 2, ff. 142r-147r, 1390.XI.12 ACA, G, G-24, vol. 2, ff. 168r-174r, 1390.XI.30 ACA, G, G-24, vol. 3, ff. 8r-14v, 1393.VI.03 ACA, G, G-24, vol. 3, ff. 65r-71v, 1393.VI.10 ACA, G, G-24, vol. 3, ff. 71v-78v, 1393.VI.10 ACA, G, G-24, vol. 3, ff. 158v-167v, 1393.VI.30
8 Assenyalem amb un asterisc els casos en què els inversors gironins formen part de companyies on la majoria de membres procedeixen d’altres indrets. 9 N’és inicialment el comprador, però es cancel·la el contracte i s’adjudica finalment al draper Nicolau Dalmau i al mercader Pere Comte, ambdós habitants de Figueres.
1393.XII.01-1396.V.31
1393.XII.01-1396.V.31
1393.XII.01-1396.V.31
1393.XII.01-1396.V.31
1390.XII.01-1393.XI.30 Joies de Barcelona 1390.XII.01-1393.XI.30 Figueres
Període Col·lecta 1390.XII.01-1393.XI.30 Barcelona
Taula 4. Inversors gironins en arrendaments d’altres col·lectes (anys 1390-1443)
Ripoll
1409.VI.01-1412
*Pere Plana, mercader, Bernat I Beuda, c Gi *Ramon I Sampsó, c Gi
1412.VII.01-1413.VI.30 Lleida
1412.VII.01-1413.VI.30 Comtat d’Empúries
1412.VII.01-1413.VI.30 Sant Joan les *Bernat I Beuda, c Gi, Pere Plana, mercader c Gi Abadesses *Narcís Estrader, c Gi 1412.VII.01-1413.VI.30 Vic
1412.VII.01-1413.VI.30 Olot
Ramon I Sampsó i Bernat I Beuda, c Gi Ramon I Sampsó, c Gi Ramon I Sampsó, Joan de Valldemia, c Gi Ferrer de Comelles, Bernat I Beuda, c Gi
Manresa Lleida Manresa Lleida
1403.VI.01-1406.V.31 1406.VI.01-1408.V.31 1406.VI.01-1408.V.31 1409.VI.01-1412 Bernat I Beuda, Arnau II Ferrer i Pere Ballester, c Gi *Pere Plana, mercader, c Gi
Arrendataris gironins8 Francesc Estanyol, c Gi Ramon I Sampsó, c Gi Ramon I Sampsó, c Gi Joan de Valldemia, c Gi, Ramon I Sampsó, c Gi, Ramon I de Bóixols
Col·lecta Figueres Tortosa Manresa Lleida
Període 1400.VI.01-1403.V.31 1400.VI.01-1403.V.31 1400.VI.01-1403.V.31 1400.VI.01-1403.V.31
ACA, G, G-24, vol. 4, f. 12r, 1412.V.16 ACA, G, G-24, vol. 4, ff. 15r-16r, 1412.V.17 ACA, G, G-24, vol. 4, f. 19r, 1412.V.19 ACA, G, G-24, vol. 4, ff. 20r-v, 1412.V.20 ACA, G, G-24, vol. 4, ff. 27r-v, 1412.V.28
Ref. arxivística ACA, G, G-54, vol. 1, f. 11r ACA, G, G-54, vol. 1, f. 15r ACA, G, G-54, vol. 1, f. 16r ACA, G, G-54, vol. 1, f. 16v; AHG, Gi-10, vol. 43, ff. 86v-87r, 1400.IV.22 ACA, G, G-54, vol. 1, f. 19r ACA, G, G-54, vol. 1, f. 22v ACA, G, G-54, vol. 1, f. 25r ACA, G, G-54, vol. 1, f. 28r; AHG, Gi-10, vol. 53, s.f., 1410.I.20 ACA, G, G-54, vol. 1, f. 30r
1422.VII.01-1425.VI.30
1422.VII.01-1425.VI.30
1422.VII.01-1425.VI.30
1422.VII.01-1425.VI.30
*Ramon I Sampsó, c Gi
*Joan Brescó, c Gi,
Arrendataris gironins8 Ramon I Sampsó, c Gi, Bernat de Pau, mercader de SFG, Miquel Santacília, mercader, Joan Jonquera, Pere Perpinyà, ambdós paraires de draps, Berenguer Ramon, Pere II Tortosa, Ponç II Arnau, Lluís Tord, mercaders, tots c Gi Pere Muntaner, Nicolau Puig, Lluís Tord, Pere II Tortosa, Ponç II Arnau, Miquel Santacília, Joan Jonquera, Pere Perpinyà, paraires, Berenguer Ramon, mercer, tots c Gi *Ramon I Sampsó, c Gi ACA, G, G-24, vol. 6, ff. 68r-v, 1419.V.05 ACA, G, G-24, vol. 6, ff. 84r-v, 1419.V.15
ACA, G, G-24, vol. 6, ff. 67r-v, 1419.V.05
Ref. arxivística ACA, G, G-24, vol. 6, ff. 20r-v, 1416.V.11
ACA, G, G-24, vol. 6, f. 103r, 1422.V.08 Sant Joan de *Miquel II Vilar, apotecari, Miquel Pere, notari c Gi ACA, G, G-24, vol. 6, f. 103v, les Abadesses 1422.V.09 Pere Muntaner, mercader, Miquel II Vilar, apotecari, ACA, G, G-24, vol. 6, f. 107r, Olot Pere Perpinyà, Joan Jonquera (sr.), paraires de draps 1422.V.12 de llana, Berenguer Ramon, tots c Gi, Bernat de Pau de SFG Camprodon *Pere Muntaner, mercader, Nicolau Puig, Pere II ACA, G, G-24, vol. 6, f. 108v, Tortosa i Miquel Santacília, mercaders c Gi 1422.V.12 Vic *Ramon I Sampsó, c Gi ACA, G, G-24, vol. 6, f. 113r, 1422.V.14
1419.VII.01-1422.VI.30 Drets d’entrades i eixides del principat 1422.VII.01-1425.VI.30 Manresa
1419.VII.01-1422.VI.30 Olot
1419.VII.01-1422.VI.30 Camprodon
Període Col·lecta 1416.VII.01-1419.VI.30 Camprodon
Arrendataris gironins8 *Ramon I Sampsó, c Gi Nicolau Anglès, mercader c Gi Nicolau Anglès, mercader c Gi Pere Muntaner, mercader c Gi *Joan Brescó, mercader c Gi
Pere Muntaner, mercader c Gi: Pere Muntaner, mercader c Gi: Ramon I Sampsó, c Gi Pere Muntaner, mercader c Gi Ramon I Sampsó, Pere Muntaner, mercader c Gi *Ramon I Sampsó, c Gi *Pere Muntaner, mercader c Gi *Pere Muntaner, mercader c Gi
Període Col·lecta 1422.VII.01-1425.VI.30 Puigcerdà
1425.VII.01-1428.VI.30 Tarragona 1428.VII.01-1431.VI.30 Tarragona
1428.VII.01-1431.VI.30 Vic
1428.VII.01-1431.VI.30 Drets d’entrades i eixides del principat 1428.VII.01-1431.VI.30 Olot
1428.VII.01-1431.VI.30 Ripoll
1428.VII.01-1431.VI.30 Camprodon 1428.VII.01-1431.VI.30 Berga
1431.VII.01-1434.VI.30 Camprodon
1431.VII.01-1434.VI.30 Puigcerdà
1431.VII.01-1434.VI.30 Olot
1431.VII.01-1434.VI.30 Comtat d’Empúries
ACA, G, G-54, vol. 1, f. 253r ACA, G, G-54, vol. 1, ff. 261rv ACA, G, G-24, vol. 7, ff. 2r-v, 1431.V.11 ACA, G, G-24, vol. 7, ff. 3r-v, 1431.V.23 ACA, G, G-24, vol. 7, ff. 7r-v, 1431.VI.06 ACA, G, G-24, vol. 7, ff. 8r-v, 1431.VI.09
ACA, G, G-54, vol. 1, ff. 236rv ACA, G, G-54, vol. 1, f. 243r
Ref. arxivística ACA, G, G-24, vol. 6, f. 113v, 1422.V.16 ACA, G, G-54, vol. 1, f. 183r ACA, G, G-54, vol. 1, ff. 221rv ACA, G, G-54, vol. 1, ff. 226rv AHPB, vol.. 113/107 [notari Bernat Pi], s.f., 1428.IX.06
*Ramon I Sampsó, c Gi *Ramon I Sampsó, c Gi *Ramon I Sampsó, c Gi, Narcís Feliu Vilar, mercader c Gi *Narcís Vilar, mercader c Gi
1437.VII.01-1440.VI.30 Camprodon
1437.VII.01-1440.VI.30 Puigcerdà
1437.VII.01-1440.VI.30 Vic
1437.VII.01-1440.VI.30 Perpinyà
1437.VII.01-1440.VI.30 Olot
*Ramon I Sampsó, c Gi, Narcís Vilar, mercader c Gi
Ramon I Sampsó, c Gi
1431.VII.01-1434.VI.30 Ripoll
1431.VII.01-1434.VI.30 Vic
Arrendataris gironins8 * Ramon I Sampsó (i el seu fill Ramon II Sampsó), Bernat Pujol, tintorer, Pere Muntaner, mercader c Gi, Joan II Margarit, cavaller domiciliat a Gi, Guillem II Bell-lloc, c Gi, Pere Perpinyà, paraire c Gi *Ramon I Sampsó, c Gi
Període Col·lecta 1431.VII.01-1434.VI.30 Perpinyà
ACA, G, G-24, vol. 7, ff. 19r-v, 1431.VII.11 ACA, G, G-24, vol. 7, ff. 21r-v, 1431.VII.11 ACA, G, G-24, vol. 8 ff. 1-v, 1437.V.11 ACA, G, G-24, vol. 8 ff. 4r-v, 1437.V.17 ACA, G, G-24, vol. 8 ff. 10r-v, 1437.V.25 ACA, G, G-24, vol. 8 ff. 12r-v, 1437.VI.21 ACA, G, G-24, vol. 8 ff. 13r-v, 1437.VI.21
Ref. arxivística ACA, G, G-24, vol. 7, ff. 16r-17r, 1431.VI.27
Pere Perpinyà, paraire Joan Vilar, paraire (juntament amb Joan Alba, paraire?) Joan III Rovira, apotecari Joan Vilar, paraire
1412.VII.01-1413.VI.30 1413-16 1416.VII.01-1419.VI.30 1419.VII.01-1422.VI.30 1422.VII.01-1425.VI.30 1425.VII.01-1428.VI.30 1428.VII.01-1431.VI.30 1431.VII.01-1434.VI.30 1434-1437
1437-1440 1440.VII.01-1443.VI.30
Col·lector Berenguer Ramon, mercer Pere Perpinyà, paraire Pere Perpinyà, paraire/ Pere Domingo, draper
Període 1390.XII.01-1393.XI.30 1393.XII.01-1396.V.31 1397-1400 1400.VI.01-1403.V.31 1403.VI.01-1406.V.31 1406.VI.01-1409.V.31 1409.VII.01-1412
AHG, Gi-04, vol. 210, s.f., 1439.I.27 AHG, Gi-04, vol. 210, s.f., 1443.XII.16
AHG, Gi-04, vol. 210, s.f., 1434.II.13, 1436.XII.28
AHG, Gi-04, vol. 210, s.f., 1423.III.24, 1425.III.17
AHG, Gi-10, vol. 51, s.f., 1407.II.25 AHG, Gi-02, vol. 112 bis, f. 295v, 1411.IX.15; AHG, Gi-10, vol. 62, s.f., 1414.VI.02
AHG, Gi-05, vol. 445, f. 32r, 1396.I.07
Ref. Arxivística
Taula 5. Recaptadors a la capital gironina de les generalitats dels draps de la col·lecta de Girona (1390-1443)
LA COMERCIALITZACIÓ DELS DRAPS DE LLANA A VIC: UN EXEMPLE DE LA RECAPTACIÓ DELS IMPOSTOS DE LA BOLLA DE PLOM I DEL SEGELL DE CERA (1363-1364)* Lluís To Figueras Universitat de Girona
Introducció Com és ben conegut les Corts de Montsó del 1362-1363 van instaurar un conjunt d’impostos propis de la Diputació del General, els drets del general (o generalitats), que representaren una fita cabdal en el llarg procés de creació d’una fiscalitat d’estat a Catalunya.1 Una part d’aquests nous impostos tenien per objectiu gravar la producció i la comercialització dels teixits de llana. En efecte, segons allò acordat a Montsó, els representants dels municipis, caps de vegueria, havien d’escollir dues persones «lleials i dignes de fe» i un notari, que per períodes d’un any tindrien encomanada la tasca d’estimar el valor dels draps que es fessin o es produïssin a la seva localitat, i fer el mateix amb els que estiguessin destinats a la venda al detall o que simplement estiguessin de pas pels territoris de la Corona amb l’objectiu de * Aquest treball s’inscriu dins del subprojecte de recerca finançat pel Ministerio de Economía y Competividad «Crédito y mercado de la tierra en el mundo rural y en las pequeñas ciudades de la Cataluña nororiental de los siglos xiv-xv» (HAR2014-54205-C2-2-P), del Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya (2017 SGR 1068) i la Unitat Associada al CSIC «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval». 1 Manuel Sánchez Martínez, El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles xii-xiv), Vic, Eumo, 1995, pp. 131-134; Idem, «La consolidació de la nova fiscalitat a Catalunya (1359-1380)», dins M.ª Teresa Ferrer i Mallol (dir.), Història de la Generalitat de Catalunya: Dels segles medievals a l’actualitat, 650 anys, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2011, pp. 99-117. M.ª Teresa Ferrer Mallol, «Les corts de Catalunya i la creació de la Diputació del General o Generalitat en el marc de la guerra amb Castella (1359-1369)», Anuario de estudios medievales 34/2 (2004), pp. 875938; Tomàs de Montagut Estragués, Les institucions fiscalitzadores de la Generalitat de Catalunya (Des dels seus orígens fins a la reforma de 1413), Barcelona, Generalitat-Sindicatura de Comptes de Catalunya, 1996.
254
LLUÍS TO FIGUERAS
ser venuts fora de les seves fronteres. En tots tres casos s’encomanava als experts escollits el cobrament d’una taxa proporcional al valor estimat del drap segons un procés que havia de quedar enregistrat pel notari.2 Posteriorment el registre escrit havia de poder-se mostrar als oïdors dels comptes de la Diputació del General que auditarien la tasca realitzada.3 No es conserven gaires proves de la concreció local de les directrius de les Corts de Montsó ni tampoc de l’abast de la recaptació en aquesta primera etapa de posada en funcionament de les generalitats. Excepcionalment, però, l’arxiu episcopal de Vic conserva un volum que s’adiu perfectament amb les tasques previstes a les Corts de Montsó del 1363.4 En efecte, tal com consta en el primer foli, es tracta d’un registre escrit pel notari Pere Mas (o Pere des Mas), de Vic, que juntament amb els ciutadans Berenguer Sasala i Bernat Moscors havien estat escollits pels representants de la ciutat de Vic amb el propòsit de recaptar els impostos sobre els draps.5 El registre s’hi refereix
2 El capítol 3.6 estipulava que fossin escollits en cada «ciutat, vila ho loc» dues persones «leyals e dignes de fe e I bo notari e leyal qui d’aquestes cosas faça cartes e capbreus e scriptures autèntiques e qui escriva ço qui per la dita rahó se haurà e·s cullirà e altres coses qui a açò sien necessàrias; les quals dues persones hajan poder de estimar tots los draps qui·s faran en los lochs on seran eletes e encara aquells qui vuy hi seran trobat o y vendran per pessatge e segellar tots los dits draps e de reebre ço qui per aquells draps és ordonat de pagar segons la forma dejús contenguda». El capítol 3.10 afegia que l’elecció dels experts i del notari l’havien de fer els consellers, paers, jurats, cònsols o prohoms de cada ciutat, vila o lloc, o quatre o sis prohoms del lloc si no hi havia representants municipals, a més d’imposar als escollits sagrament, homenatge i unes fermances per garantir el bon desenvolupament de la seva feina. El capítol 3.11 restringia el mandat dels experts a un sol any i atribuïa als representants polítics la capacitat de substituir-los abans de la fi del mandat i el capítol 3.9 en regulava el salari: Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat a Catalunya: els capítols del donatiu (1288-1384), Barcelona, Generalitat de Catalunya-Departament de Justícia, 1997, p. 233 [3.6], pp. 233-234 [3.10], p. 324 [3.11], p. 233 [3.9]. 3 El text estipula que els dos experts i el notari podien cobrar de l’import recaptat les despeses dels desplaçaments que haguessin de fer a requesta dels dits administradors o altres persones «a qui fossen tingudes de retra compte de les dites coses (...) a coneguda dels administradors (o) oydors de lurs comptes»: Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat a Catalunya, p. 234 [3.12]. 4 Arxiu Episcopal de Vic, Arxiu de la Cúria Fumada, Escrivanies de cúries i associacions, Confraria de paraires (Confr/129) anys 1363-1364. Es tracta d’un volum de 155 folis en paper en quart (24 x 30 cm), sense foliar amb enquadernació en pergamí. L’estat de conservació és precari en els darrers folis atacats per insectes bibliòfags i en la part superior d’una gran quantitat de folis la humitat ha esborrat força les lletres i en fa difícil la lectura. Agraeixo a Jordi Morelló haver tingut l’amabilitat d’assenyalarme l’existència d’aquest registre excepcional, citat en la tesi doctoral inèdita d’Albert Estrada: Albert Estrada-Rius, Els orígens de la Generalitat de Catalunya (la Deputació del General de Catalunya: dels precedents a la reforma de 1413), Universitat Pompeu Fabra, 2001, pp. 400-402. 5 D’acord amb la senyoria dual de la ciutat de Vic els havien escollit tres consellers de la part d’avall, Pere Franch, Bernat Vall, Ferrer Saconamina, i un procurador o síndic de la universitat de la part sobirana de la ciutat, Pere de Vilamunta: «Comensament del libra capbreu o memorial fet de e sobre la ajuda de la guerra dels draps de lana de la ciutat de Vich que veneren en lo temps davayl escrits los drapers e persones deval escrites e que estimaren los honrats en Berenguer ça Sala e en Bernat Moscors, ciutadans de Vich a açò elets e deputats per lo primer any dejús pus prop escrit...».
La comercialització dels draps de llana a Vic...
255
reiteradament com «l’ajuda per a la guerra» i deixen clar que la seva tasca era valorar els draps en els diversos supòsits previstos en els capítols del donatiu de les Corts de Montsó. Les Corts de Montsó, després d’una llarga diatriba en contra de les importacions que es pretenien prohibir, preveia un impost sobre la producció tèxtil local. Els draps manufacturats als tallers locals s’havien de dur davant dels experts que n’estimarien el valor i en cobrarien un 5 %, és a dir dotze diners per lliura. Un cop pagat l’impost, els experts posarien als draps un segell o bolla de plom, amb el senyal reial en una cara i el de la ciutat, vila, lloc o senyor corresponent en l’altra. Una bolla de plom que precisament acabaria per donar nom a aquest impost. Es preveia, a més, que fossin els artesans els qui portessin els draps davant dels experts que en farien l’estimació tot i que fos als propietaris a qui correspondria el pagament de l’impost, i aquests podien ser o no els paraires responsables de la seva manufactura.6 Les disposicions prohibien que els paraires poguessin vendre o simplement lliurar els seus draps sense haver fet prèviament l’estimació, segellat i pagament del dret.7 Les Corts de Montsó estipulaven també el pagament d’un altre impost, sobre la venda dels draps, a l’engròs o al detall, del mateix import de dotze diners per lliura. Un impost que anul·lava qualsevol altra imposició sobre la venda de draps, és a dir, les imposicions locals instaurades pels municipis.8 Com en el cas del draps manufacturats, els que estaven destinats a la venda no podien sortir del magatzem del draper sense haver estat advertits els recaptadors de l’impost, i es prohibia explícitament als baixadors i als sastres
6 «Item, que tota persona de qualque condició o stament sia qui faça draps en la dita senyoria del senyor rey, con aquells draps seran aparellats, degen portar en una casa comuna per les dites dues persones, en cascú loch elegidora los quals draps denant les dites dues persones qui eletes seran a estimar e segellar los dits draps; e feta l’estima d’aquells draps, aquells de qui seran los dits draps paguen e sien tenguts de pagar a les dites dues personas XII d. per libram del preu ho estimació dels dits draps; e encontinent los dits a açò elets segellen los dits draps ab segell de plom, en lo qual segell haja senyal reyal d’una part e de l’altre senyal de la ciutat, vila o loch on se serà fet ho del senyor del loch on los draps se faran»: Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat a Catalunya, p. 233 [3.7]. 7 «Item que negun perayre qui aparell draps seus o d’altre persona no gos liurar, vendre ho deseixirse d’aquells tro que sien estimats e segellats e pagats los dits XII d. per libram...». Els dos experts i el notari, tenien dret a tres diners suplementaris per cada peça de drap com a salari per la seva feina: segellar-les, valorar-les i escriure’n la llista. Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat a Catalunya, p. 233 [3.8 i 3.9]. 8 «Item, que tota persona o altra de qualque condició sia qui vena draps en gros ho a menut a qualque persona de qualque condició ho stament sia per vestir ho per tallar que del preu d’aquell drap que vendrà pach, per libram de diners, XII d.; emperò que negun drap qui·s vena o·s vendrà a tall en la dita senyoria no pach altra imposició sinó aquella que demunt és ordonada»: Ibidem, p. 234 [3.13].
256
LLUÍS TO FIGUERAS
treballar amb draps que no duguessin el segell de cera que n’acreditava el pagament.9 Finalment, hi havia un tercer impost que es preveia cobrar als draps estrangers que passaven pel regne, que també caldria portar a fer estimar i segellar davant dels experts corresponents, en el termini de dos dies a partir del moment de la seva arribada als territoris de la Corona. El seu import era, com en els altres casos, de dotze diners per lliura, és a dir el 5 % del valor.10 Els draps forasters que hi havia en aquell moment en el país i els que en endavant hi passessin per anar vers altres destinacions, s’haurien de fer estimar i segellar amb un segell, de plom, que tindria en una cara un cap de moro i en l’altra un senyal triangular amb una creu al mig.11 Per tal d’impedir la importació futura de draps de llana, llana filada, estam filat o teixits en un estadi intermedi d’elaboració, i per fer possible la identificació dels draps autòctons s’obligava als teixidors a posar-hi un senyal amb cinc barres de cotó blanc.12 Els draps estrangers en aquell moment presents al país s’havien de vendre en el termini d’un any i mig, i només aquests podrien ser utilitzats per fer-ne peces de vestir perquè a partir d’aleshores es pretenia prohibir la importació de draps per elaborar peces d’indumentària.13 Una important disposició transitòria obligava a fer un inventari dels draps, importats o de la terra, que estiguessin en poder dels drapers o qualsevol altra persona que en volgués vendre al detall, en el termini de 15 dies a partir de la publicació dels capítols. L’estimació dels seu valor donaria lloc a un pagament, també de 12 diners per lliura, que caldria pagar en tres terminis, de dos mesos en dos mesos. Aquest impost s’afegia al que pertocava pa9 «Item que negun draper o altra persona qui vendrà drap a tayll ho en gros per vestir no gos liurar ne desexir-se dels dits draps tro que ho hajen denunciat als cullidors de les dites coses...» i «Item, que algun baxador no gos bexar ne negun sastre no gos tallar drap alcú, si donchs aquell no veurà segellat ab segell de cera de les dites persones qui a segellar e a estimar los draps seran assignades», amb les corresponents penalitzacions en cas d’infracció: Ibidem, p. 235 [3.16], p. 234 [3.15]. 10 «Item, que tota persona estranya ho privada qui metrà draps estranys en la senyoria del senyor rei, per mar ho per terra, per pessatge los hajen a paresentar en aquell lloch de la dita senyoria qui pus avinent serà a la sua entrada devant aquelles persones qui a extimar e segellar los dits draps seran en los dits lochs eletes dins II dies aprés que en lo dit loch seran venguts...»: Ibidem, p. 235 [3.17]. Els experts i el notari es podien quedar amb 3 diners suplementaris com a remuneració de la seva tasca: p. 235 [3.18]. 11 «Item, que les dites dues persones qui en lo dit loch a extimar e segellar los dits draps seran eletes dejen e sien tengudes de extimar los dits draps e segellar aquells en la I cap de cascun drap ab segell de plom, en lo qual segell haja d’una part I cap de moro e de l’altre semblant senyal d’aquest...»: Ibidem, p. 235 [3.19]. No és segur que aquest capítol faci referència als draps forasters de pas, però així ho deduïm del lloc on apareix darrere del capítol 3.17 que s’hi refereix clarament. 12 Ibidem, p. 232 [3.2], pp. 232-233 [3.5] i p. 235 [3.20]. 13 «Item, que tots draps estranys qui vuy sien en la terra hajen a ésser venuts ho trets de la terra dins I any e mig continuament següents», «Item, que alguna persona de qualque condició o stament sia no gos tallar ne fer vestadures a alscuns de negun drap de lana estrany, si donchs no és d’aquests draps qui vuy són en la dita senyoria...»: Ibidem, p. 236 [3.22] i [3.23].
La comercialització dels draps de llana a Vic...
257
gar un cop es venguessin aquests draps.14 És a dir, els teixits emmagatzemats pels drapers i venedors al detall es sotmetien al mateix impost d’aquells manufacturats en els obradors locals, el de la bolla de plom, a més d’haver de pagar el del segell de cera per la seva venda. Els draps aparellats a Vic El volum de l’arxiu episcopal de Vic mostra una part d’aquestes tasques previstes a les Corts de Montsó, a més de revelar els noms dels escollits per a la tasca de fiscalització. La part més extensa, del foli 66 al 155, és la que correspon a les estimacions dels draps manufacturats a Vic i el seu entorn, feta entre el 6 de maig del 1363 i el 25 de maig del 1364.15 Berenguer Sasala i Bernat Moscors es van dedicar a fer valoracions dels draps i a anotar al marge la quantitat obtinguda per a «l’ajuda de la guerra», és a dir el 5 % previst pel donatiu, a canvi de butllar o segellar amb plom els diversos draps.16 El registre ens indica quasi sempre de qui eren aquests draps, és a dir qui eren els responsables de pagar l’impost. En la majoria dels casos, els draps no eren dels paraires, tot i que en el moment de segellar-los fossin als seus obradors i sovint s’afanyessin a indicar qui n’era propietari. Per exemple entre les primeres entrades, les del dia 6 de maig, es pot llegir «Item, altro escayg de drap burel tint a vermeyl qui era IIII canes lo qual lo dit Francesch des Coyl perayre dix que tenia e era den G. Des Pla de parròquia de Teradel».17 El dilluns, 8 de maig del 1363, Berenguer Sasala i Bernat Moscors van dedicar-se a posar la bolla de plom als draps que presentava el paraire Pere de Vilardell, però aquest digué que els tenia de diverses perso14 «Item, que tots draps estranys ho de la terra en peça o en scaig que sien en poder de drapers o d’altres qualsevol persones qui aquellas tenguen per vendre a tayll dejen ésser presentats dins XV dies aprés la publicació dels presents capítols feta ab crida pública e extimats per les persones que seran deputades en lo dit fet (...) E que, com los dits draps se vendran, paguen altres XII d. per libram del preu que hauran dels dits draps, los quals draps axí estranys com privats sien segellats ab lo segell demunt dit ab lo qual los draps qui·s faran en la terra seran segellats...»: Ibidem, pp. 235-236 [3.21]. 15 Al foli 56v consta, també, l’estimació d’un escaig de drap blanc d’en Miquel Muntaner de la parròquia de Gurb, feta el 22 de juny, just després de l’apartat en què els experts havien anotat les vendes de cinc venedors ocasionals. Potser es va col·locar aquí per error o potser per manca d’espai al lloc pertinent. 16 «Dissapta a .vi. dies del dit mes de mayg lo dit any de la Nativitat de nostro Senyor M.CCC. LX.tres, los dits elets de la ciutat de Vich estimaren e bularen o segelaren de plom los draps següents...» (f. 66r). 17 Curiosament en la primera entrada de la sèrie, ens ha quedat en blanc l’espai destinat a posar el nom del propietari: «Primerament, I escayg de drap blanch qui era II canes lo qual aporta en Francesch Folch, perayre de Vich, que dix que era d’en (espai en blanc) estimaren-lo a VI s. per cana, munta a XII s. e axí ageren-ne per lo dret pertanyent a la ajuda de la guerra VII d.» (f. 66r).
258
LLUÍS TO FIGUERAS
nes els noms de les quals no recordava.18 És possible, doncs, que en casos com aquests els paraires fossin els encarregats de mostrar als responsables de l’impost el producte manufacturat i després ells mateixos traslladessin l’impost als seus respectius clients. En altres casos semblen ser els titulars dels draps els qui s’adrecen als experts, afegint, però, el nom del paraire que l’havia preparat: «Item, I drap entegra gros blau d’en Guillem ça Conamina, draper de Vich, lo qual dix que li avia aparalat en G. Eromir, perayre de Vich» (f. 67r), o emprant una altra fòrmula: «Item, estimaren I escayg de drap blanch d’en Bernat Quintana, çabater de Vich, lo qual avia denunciat e tenia, ço dix, en Francesc des Masramon, perayre» (f. 84r). En aquest punt es poden fer diverses hipòtesis no del tot incompatibles entre elles: els qui pagaven l’impost acabaven d’adquirir els draps i per tant els paraires podien descarregar en els seus clients l’import de la taxa o bé els paraires treballaven per encàrrec, a compte de tercers, i, per tant, mai no havien sigut els propietaris de les peces obrades. Així ho suggereixen els nombrosos casos de drapers que apareixen com a possessors dels teixits aparellats pels paraires.19 L’organització del treball dels paraires al segle xiv requeriria una anàlisi més detallada per poder-ho afirmar amb seguretat. Sovint l’escrivà anotava de manera més neutra que el drap era d’una persona, la qual presumiblement pagava l’impost, però que el tenia algú altre, el paraire que l’havia preparat: «Item, I escayg de drap morat d’en P. Caliç, çabater de Vich, tenia-lo en P. de Vilardel, perayre de Vich» (f. 67v) sense especificar qui el presentava davant dels experts. A vegades, sembla ser un tercer el qui informava de la situació del drap: «Item, I escayg de drap burel d’en P. Fferigla de parròquia de Sent Martí çes Corts lo qual tenia en Bng. Des Prat, perayre, ço dix en P. de Cuspineda, perayre» (f. 76r).20 Però, a mesura que avancen els mesos, les anotacions del registre es van simplificant i es van tornant cada cop més simples i breus. Al final es limiten a indicar el nom del propietari del drap que havia de pagar l’impost, el preu del drap i l’import recaptat. 18 «Los dits elets estimaren e bularen o segelaren ab segel de plom los draps e escaygs de draps següents los quals denuncia en P. de Vilardel, perayre de Vich, e dix que tenia de diverses persones los noms de les quals dix que no li membraven» (f. 68v). 19 «Item, estimaren e bularen I drap entegra morat d’en Bernat Vayl, draper de Vich, lo qual aperala e tenia en P. Andreu, perayre de Vich...» (f. 79r), però també podem suposar que els drapers feien d’intermediaris entre client i paraires: «Item, I escayg de drap de diverses colors lo qual dix en P. de Cuspineda, draper de Vich, que era de na Costes de la ciutat de Vich e avialo el fet aperaylar» (f. 81v). 20 Altres exemples: «Item, I drap entegra de burel gros lo qual dix en R. de Vilamunta, beneficiat de Vich, que era del honrat Ar. G. de Besora e lo qual dix que tenia o avia aperalat en R. de Tona, perayre» (f. 78v) o també: «Item, II escaygs de drap la I blanc e l’altro burel los qual en P. des Soler, draper de Vich, dix que eren d’en Nicholau qui està en Granoyells de Valès e dix en Francesch Folchs, perayre de Vich, que tenia-los en Francesch Sola, perayre de Vich...» (f. 95v).
La comercialització dels draps de llana a Vic...
259
Cada setmana d’aquesta anualitat (6.V.1363-25.V.1364), sense excepcions, Berenguer Sasala i Bernat Moscors van anotar diverses estimacions de draps. En moltes èpoques de l’any la seva activitat era diària tot i que amb importants variacions estacionals, perquè, per exemple, durant els mesos de gener i febrer només en feren 31 i 37 respectivament mentre que s’assoliren les 232 el mes de novembre i només en un sol dia, el dissabte 16 de desembre, en van fer 43. El total d’estimacions durant aquest període va ser de 1.858, però com que algunes corresponien a més d’una peça, el nombre total de draps valorats va ser de 1.914. Al capdavall de cada pàgina es van anotar la suma dels diners ingressats a compte de l’impost i, al final, la suma total, resultant del cobrament d’aquest impost, que va ser de 6.302 sous, 7 diners i malla.21 Una xifra prou respectable si tenim en compte les dimensions de la ciutat de Vic i de la seva manufactura tèxtil. Els paraires esmentats com a dipositaris dels draps en aquesta secció són una vintena (22). Entre els citats més sovint hi ha alguns dels qui també es dedicaven al negoci de la venda al detall com Ramon de Tona (34 mencions) i el seu soci Francesc Coll (3), però sobretot trobem esmentats repetidament alguns paraires de la ciutat com Guillem Barrat (42), Pere de Vilardell (33), Berenguer Altiu (15), Guillem Eromir (15), Francesc de Masramon (17), Bartomeu de Poudevida (13), Francesc Solà (17) i també una dona, Francesca, vídua del sabater Francesc de Taulats (20). Els draps pertanyien a homes, i en menor mesura dones, de grups socials diversos: ciutadans, artesans, pagesos, jueus, clergues o donzells, dels quals molts eren habitants de la ciutat de Vic, però també hi trobem residents de poblacions relativament properes. Entre els titulars dels draps hi havia, com era d’esperar, els 10 drapers de la part del volum dedicada al control de les vendes i inventari d’estocs dels que es tracta més endavant. Un centenar llarg dels draps (126) sortits dels obradors de Vic pertanyien a aquests 10 drapers: Jaume Pallars (3), Pere des Soler (31), Ramon Sasala (10), Elisenda Comdal (7), Pere de Comajoan (16), Pere Franch (8), Pere de Cuspineda (6), Pere Saplana (24), Guillem Saconamina (o Guillem de Condamina) (13) i Bernat Vall (8). Les característiques i els preus dels draps estimats per Berenguer Sasala i Bernat Moscors requeririen un estudi detallat, però com a mínim es pot constatar que la gran majoria dels draps pertanyien a tres grans
21 La suma real és 6.032 s. 6,5 d. però per algun possible error al foli final del manuscrit consta un diner de més. En dos casos, només, s’han detectat petits errors en les sumes parcials de cada pàgina. Al foli 113 la suma inclou un sou menys del que pertocaria i al foli següent la suma real és de dos diners més del que es va anotar. En una vintena de casos, al final del manuscrit, és impossible verificar si el detall de les sumes és correcte, però la xifra que les reflecteix, al peu de cada pàgina, sempre es pot llegir.
260
LLUÍS TO FIGUERAS
categories: blancs, blaus i burells, amb les seves corresponents variants, tot i que també van ser valorats pels experts draps mesclats, sarzils (o sargils) i en quantitats menors morats, vermells, verds i ataronjats. Dins d’aquestes diverses categories els preus també eren variables, tot i que els sarzils tendien a ser els més barats. Just per damunt es trobaven els blancs, els burells, i encara els blaus. Els mesclats i els dels altres colors esmentats figuraven entre els més cars. Els dos draps valorats amb el preu més elevat, ambdós amb 400 sous, eren precisament d’una variant del roig. Un d’aquests era d’una combinació de vermell i de morat «passat per aigua de grana» i l’altre de color escarlata «amb grana». Si tenim en compte el valor a la cana d’aquests draps, una dada no sempre enregistrada al volum, però sí en més de 1.000 estimacions, el més car correspon a un «escaig» de «color de coll de paó» que mesurava quatre canes i mitja (uns 7 m), valorat en 103,5 sous.22 Entre els draps amb menys valor hi havia cinc pams de sarzil que s’havien estimat en un preu de 2 sous i mig. La mediana del valor dels draps mesurats era de 8 sous la cana. Cal afegir que els draps examinats no eren sempre, draps «sencers» sinó molt sovint «escaigs» i a vegades fragments de dimensions petites. Però aquests cinc pams eren un cas excepcional. En el volum només hi ha quatre casos més de peces tan petites que no arribessin a mesurar una cana. La immensa majoria dels draps dels quals es proporcionen les mides se situaven entre una i 14 canes de llargada. La peça més gran estimada pels dos experts va ser un drap de bruneta que mesurava 20 canes, valorat en 200 sous (la mediana dels més de 1.200 casos en els quals es proporciona la mida o aquesta es pot deduir, és de 5 canes). La mediana del preu dels draps estimats durant aquesta anualitat és de 50 sous, i la mediana dels diners obtinguts per cada drap estimat és, com estava previst, el 5 % d’aquesta xifra, és a dir 2,5 sous. Inventaris dels estocs i vendes al detall Al costat d’aquesta secció, més extensa, dedicada a valorar els draps manufacturats («aparellats») a Vic, el volum conté també els inventaris dels estocs que llavors tenien a la venda els drapers o altres comerciants, d’acord amb el que estipulaven els capítols del donatiu de les Corts de Montsó (capítol 3.21). Com era habitual, Berenguer Sasala i Bernat Mos22 El valor d’una cana, subdividida en 8 pams, variava segons l’indret. A Vic, al segle xvi, equivalia a 1,5712 m. Francesc Teixidó i Puigdomènech, Pesos, mides i mesures al Principat de Catalunya i comtats de Rosselló i Cerdanya a finals del segle xvi (1587-1594), Barcelona, Fundació Noguera, 2009, vol. I, p. 348.
La comercialització dels draps de llana a Vic...
261
cors van fer una estimació detallada de cadascuna de les peces o retalls de drap que van trobar, tot i que no es van anotar les sumes obtingudes d’aquests inventaris, que en principi també havien de tributar dotze diners per lliura. Ara bé, en el darrer dels inventaris, el corresponent a Margarida Casanova, sí que es precisa que els draps van ser segellats amb bolla de plom, tal com preveien els capítols de les Corts.23 És a dir, els estocs dels drapers es van inspeccionar i marcar amb la bolla de plom, tal com es feia amb els draps sortits dels obradors a partir del dia sis de maig. A continuació, i després de cada inventari, van apuntar les vendes al detall que va fer cada draper o comerciant durant les dues setmanes subsegüents (del 6 al 19 de maig) anotant el preu de les transaccions. En la majoria dels casos es van deixar folis en blanc per poder prosseguir la tasca, però aquesta va quedar aturada i segurament es va continuar en altre volum. En aquesta secció tampoc es van anotar les quantitats rebudes en concepte d’impost, excepte en el cas de cinc venedors ocasionals, cadascun dels quals només constava com a venedor d’una peça de drap, i un recompte final del que s’havia obtingut de tots els inventaris de draps i de les vendes anotades pel notari Pere Mas, juntament amb les del notari Francesc Bover.24 Per exemple, el dissabte 6 de maig del 1363, Berenguer Sasala i Bernat Moscors van estimar el valor dels draps de llana que van trobar a l’obrador de Jaume de Pallars, draper de Vic, a continuació anotaren en un foli 14 vendes fetes per aquest mateix draper entre el 6 i el 17 de maig. En el volum segueixen 7 planes en blanc on es podien haver anotat més vendes. Després es va afegir l’inventari de Pere des Soler, també draper de Vic, i així successivament (Taula 1).
23 «... los dits honrats en Bng ça Sala e Bn. Moscos, ciutadans de Vich, elets damunt dits en la ciutat de Vich estimaren e bularen o segelaren ab plom los draps pus prop devayl escrits los quals trobaren en lo obrador de draps a vendre a tayl...» (19.V.1363, f. 61r). 24 «E axí és en summa que puya lo dit dret pertayent a la dita guerra per les dites vendes damunt en aquest libra escrites fetes a menut per los dits drapers e per altres diverses persones segons que apar damunt per diverses lochs: V llrs. VIII ss. III drs.» (f. 61v).
Taula 1. Inventaris dels drapers i venedors al detall de Vic (maig del 1363) Nom
Data
Folis
Dies de les vendes
folis
1 Jaume de Pallars, draper
6 maig
1r-2v
6, 9, 12, 15, 16, 17
2 Pere des Soler, draper
6 maig
7r-8r
6, 10, 13, 15, 8r-v 19
3 Ramon Sasala, draper
8 maig
11r-12v 6, 8, 12, 13, 15, 17, 19
4 Elisenda, vídua de Bartomeu des Comdal, capeller i draper
8 maig
16r-17r 6, 10, 13, 15, 17r-18r 18v 17, 18, 19
5 Ramon de Tona i Francesc Coll, peraires
9 maig
19r-v
6 Francesc des Torrents, peraire
9 maig
23r
7 Pere de Comajoan, draper 9 maig
12, 19
2v-3r
folis en blanc 3v, 4, 5, 6 9, 10
12v-13r 13v, 14, 15
19v
20, 21, 22 23v
24r-25v 6, 13, 17, 19 25v-26r 26v, 27, 28, 29, 30
8 Pere Franch, draper
10 maig 31r-33r 8, 10
33r-v
34
9 Pere de Cuspineda, draper
10 maig 35r
6, 8, 13, 15, 16
35v
36, 37
10 Pere Saplana, draper
10 maig 38r
6, 8, 10, 12, 13, 15, 16, 17, 18, 19
38r-40v 41, 42, 43
11 Guillem Saconamina, draper
6, 8, 10, 13, 19
44r-v
12 Bernat Vall, draper
8, 12, 15, 16, 46r-v 17, 18, 19
47-55
13 cinc venedors ocasionals
6, 8, 13
57-60
14 Margarida, vídua de Guillem de Casanova, sastre
19 maig 61r
56r-v
45
62-65
La comercialització dels draps de llana a Vic...
263
En el cas de Pere de Cuspineda i Pere Saplana, s’insinua que una part dels seus draps ja havien estat inventariats, precedentment, per part d’un altre notari: «estimaren los draps seguens davayl pus prop escrits que trobaren en lo obrador de draps de vendra a tayl que lo dit P. de Cuspineda té en la ciutat de Vich com ya segons que·s diu los altres draps que avia en lo dit obrador li aguessen estimats los damunt dits elets en presència d’en Francesch Bover, notari ciutadà de Vich» (10 de maig, f. 35r i similar a f. 38r per l’obrador de Pere Saplana). Per algun motiu que ignorem en el volum no consten els inventaris de Guillem Saconamina, ni el de Bernat Vall, drapers de Vic, però en canvi sí que se’n van anotar les vendes. Els estocs de draps dels drapers i altres comerciants al detall
Malgrat l’absència dels inventaris dels drapers Guillem Saconamina i Bernat Vall, el treball realitzat per Berenguer Sasala i Bernat Moscors permet fer-se una idea bastant precisa dels tipus de teixits que podien ser adquirits a la ciutat de Vic, a la segona meitat del segle xiv. Cal recordar, però, que les Corts de Montsó preveien un pagament només pels draps de llana i que en quedaven al marge algunes categories de draps com els d’or i seda, o els camelots.25 Encara que no es digui explícitament també devien quedar al marge de la nova fiscalitat els teixits de cotó i els de lli, productes molt freqüents en la indumentària i el parament de la llar. Els draps valorats pels experts eren només en 38 casos draps íntegres o sencers, en la majoria dels casos s’estimaren fraccions de draps: «escaigs» (123) o draps «ensetats» (11), dels quals, a diferència dels sencers, va caldre anotar les mides en canes i pams. El mateix es va fer en relació als que eren qualificats senzillament de draps o no rebien cap designació, que segurament tampoc no eren draps sencers. Només dels retalls més petits, escapolons, se’n va obviar la llargada en alguns casos, tot i que s’anotava que eren un conjunt de mides diverses, però sempre comptades en pams (uns 20 cm).26 No coneixem la llargada dels draps íntegres, ens mans dels drapers vigatans, però a Barcelona els draps mesuraven 19,5 o 20 canes a l’ordit, i després del teixit experimentaven una pèrdua que els reduïa a 18,5 canes. Els draps de St. Joan de les Abadesses, a l’ordit, mesuraven 18,5 canes, però 25 «És entès, emperò, que en la dita veda o inhibició dels draps e ordinacions demont dites no són enteses draps d’aur ho de seda o de xemalots»: Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat a Catalunya, p. 236 [3.24]. 26 Els 25 escapolons del draper Pere des Soler es descriuen així: «Item, XXV escapolons de drap de diverses colors qui eren qui mig qui I qui I e mig qui II qui II e mig qui tres palms o calcom poch més o menys». Com excepció 14 escapolons de sarzil que tenia el draper Pere de Comajoan es van considerar equivalents a 30 canes.
264
LLUÍS TO FIGUERAS
una anotació en els mateixos inventaris suggereix que a Vic un drap sencer podia mesurar 15 canes.27 Taula 2. Estocs dels drapers en canes i pams, i el seu valor en sous i diners Nom 1 Jaume de Pallars, draper 2 Pere des Soler, draper 3 Ramon Sasala, draper 4 Elisenda, vídua de Bartomeu des Comdal, capeller i draper 5 Ramon de Tona i Francesc Coll, paraires 6 Francesc des Torrents, paraire 7 Pere de Comajoan, draper
Draps Fraccions Canes i sencers de draps pams* 1 28+13 144 c. 1 p. escapolons (162 c.) 2 29+25 esc. 78 c. 6 p. (115 c.) 4 35+19 esc. 196 c. (270 c.) 2 34+22 esc. 161 c. 4 p. (198,5 c.) 11 2 4
8 Pere Franch, draper
9
9 Pere de Cuspineda, draper 10 Pere Saplana, draper
9 1
4 11 Margarida, vídua de Guillem de Casanova, sastre Totals 38
25 c. 2 p.
Valor estimat en sous 1.636 s. 1.136 s. 3 d. 2.695 s. 6 d. 1.271 s. 9 d. 306 s.
2
10 c. 4 p. 430 s. (47,5 c.) 32+35 esc. 183 c. 1.918 s. 6 d. (257 c.) 45+12 esc. 197 c. 4 p. 2.999 s. 6 d. (364 c.) (166,5 c.) 1.720 s. 404 s. 6 d. 4 38 c. 4 p. (57 c.) 8+3 esc. 33 c. 3 p. 671 s. 3 d. (107 c.) 228+129 1.065 c. 4 p. 15.189 s. 3d. esc. (1.768,5 c.)
* Entre parèntesi afegint-hi els draps sencers a 18,5 canes cadascun.
Tal com pot veure’s a la taula hi havia importants diferències en el volum de teixits i en el valor acumulat pels diversos drapers. Pel que fa al valor dels estocs els inventaris de Pere Franch i Ramon Sasala se situaven al capda27 Dominique Cardon, La draperie au moyen âge. Essor d’une grande industrie européenne, París, CNRS, 1999, pp. 344 i 587. Un parell d’indicacions a l’inventari del draper Pere Franch permeten deduir que la llargada dels draps sencers era de 15 canes. Dos escaigs de 7,5 canes van ser estimats cadascun en 80 sous cadascun perquè valien 8 lliures el drap (sencer).
La comercialització dels draps de llana a Vic...
265
munt amb uns valors acumulats superiors als 2.500 sous i darrere d’ells Pere de Comajoan amb draps que valien quasi 2.000 sous. Els tres junts acumulaven més de la meitat dels draps estimats, tant pel que fa al valor com també pel volum mesurat en canes. Si els draps sencers feien 18,5 canes, el conjunt de teixits de llana que tenia el draper Pere Franch, el més ben proveït de tots ells, sumava quelcom més de 364 canes (uns 572 m aproximadament). Una xifra important en relació al conjunt de drapers i venedors al detall de Vic, però modesta si la comparem amb els estocs d’altres mercaders catalans, com Tomàs Pujada, draper de Sant Feliu de Guíxols, de qui coneixem l’inventari de béns del 1348 i que posseïa més d’un km de teixits de llana, amb un valor estimat que rondava els 10.000 sous.28 Els teixits guardats pels drapers de Vic es classificaven en funció de tres paràmetres: el tipus, el color i el lloc de procedència. Entre els tipus més freqüents hi havia burells, sarzils, mesclats i grossos, però també hi havia múltiples combinacions, sobretot les de grossos amb altres categories com per exemple els burells. Taula 3. Tipus i preus estimats dels draps en els estocs dels drapers de Vic Nom
Burells Cadins Sarzils Mesclats Grossos Altres*
Nombre Nombre Preu per cana draps amb preu mínim-màxim per cana (en sous) (en sous) 45 30 5-17 23 21 3-14 8 8 2-5 18 14 8-24 48 32 5-20 143 96 5-24
Preu cana, mediana (en sous)
Valor total estimat (en sous i diners)
7,5** 3 2,75 12,5 8 8
1.896 s. 11 d. 337 s. 3 d. 253 s. 1.353 s. 2 d. 2.896 s. 3 d. 9.053 s. 10 d.
* Inclou 2 vervins, 2 palmelles, 1 pintat, 1 arrugat, 3 blanquets, 3 brunetes, 1 burallenc, 130 sense precisar, inclosos 8 conjunts miscel·lanis d’escapolons. ** 8 sous la cana si es tenen en compte els draps pels quals el preu a la cana s’ha deduït (inclosos draps sencers).
28 Pere Orti Gost, «Pagesos de Caldes de Malavella, mercaders de Sant Feliu de Guíxols i consellers reials: l’espectacular ascens de la família Pujada durant el segle xiv», dins Josefina Mutgé i Vives, Roser Salicrú i Lluch, Carles Vela Aulesa (eds.), La Corona catalano-aragonesa, l’Islam i el món mediterrani. Estudis d’història medieval en homenatge a la doctora M.ª Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, CSIC, 2013, pp. 547-557, especialment p. 549. L’activitat del barceloní, Francesc Cisa, del qual es coneixen 110 vendes de drap, només a clergues, dels anys 1372-1375, per un valor total de 19.658 s., era també algú amb un volum de negoci molt superior al d’aquests drapers vigatans: Jordi Morelló Baget, «El clero de Catalunya davant els impostos del general: a propòsit de la compravenda de draps al bisbat de Barcelona a la dècada de 1370», dins Idem (ed.), Financiar el reino terrenal. La contribución de la Iglesia a finales de la edad media (siglos xiii-xvi), Barcelona, CSIC, 2013, pp. 183-184.
266
LLUÍS TO FIGUERAS
La procedència d’aquests draps era, majoritàriament (en 66 casos), els obradors dels paraires de Vic. Però també hi havia productes de manufactures relativament properes, de viles com Ripoll (7), Puigcerdà (4), Olot (8), Castelló d’Empúries (11) i Berga (1). Només uns pocs draps duien un apel·latiu que els identificava com les importacions que les disposicions de les Corts de Montsó prometien impedir. Entre aquests hi havia un escaig de drap mesclat de la ciutat flamenca de Courtrai («Cortray»), de color de coll de paó, de només tres canes però que a 24 sous cadascuna era el drap més valuós que Berenguer Sasala i Bernat Moscors van poder estimar als estocs dels drapers de Vic, juntament amb dos vervins, un de vermell d’una cana i mitja, i un altre d’ataronjat de cinc canes. Tot i que els draps originaris de la ciutat de Wervik havien assolit una gran popularitat per utilitzar llana cardada, també havien estat imitats en diversos centres meridionals i no podem assegurar que es tractés realment d’importacions.29 Aquestes tres peces formaven part dels estocs de Ramon Sasala que, com ja s’ha assenyalat, era un dels tres drapers amb més recursos segons les estimacions dels experts. A més, entre els draps del draper Pere Franch trobem un tolosà de color vermell i un drap francès vermell llistat, aquest darrer estimat també en un preu d’entre els més elevats: a 20 sous la cana. No sembla que els teixits d’Olot, Puigcerdà, Ripoll o Berga, en general, fossin gaire diferents dels que es produïen als obradors de Vic. Per exemple, entre els estocs dels drapers vigatans es podia trobar un drap blau gros de Berga que pel seu preu (9 sous la cana) no devia diferir gaire d’un altre drap blau gros de Vic del mateix preu, ambdós en els estocs del draper Ramon Sasala. En mans d’altres drapers es van trobar també un drap gros blau, d’Olot, o un drap blau de Puigcerdà, una mica més barats, a 7 sous la cana. Un preu semblant podia tenir el drap sencer, blau i gros, de Ripoll, que valia 130,5 sous si acceptem que el drap era de 18,5 canes. En canvi els draps de Castelló d’Empúries, tots ells identificats com a «cadins», se situaven clarament en un segment inferior pel que fa als preus, doncs, malgrat la diversitat de colors (verds, vermells, blaus clars, blaus foscos, negres), el preu era sempre el mateix, 3 sous la cana. Es van localitzar altres «cadins», sense dir explícitament que fossin de Castelló, però excepte dos «amples» amb un valor de 14 sous la cana, la resta eren, també, excepcionalment barats, de 3 o 3,5 sous la cana. Cal recordar aquí que els «cadins» es caracteritzaven precisament per ser uns draps estrets.30 Un preu tan baix només l’assolien alguns sarzils blancs que podien arribar a costar només 2,5 o 2 sous la cana. Això Dominique Cardon, La draperie au moyen âge, pp. 199, 260, 514. Ibidem, p. 502. Entre els estocs apareixen diverses variants de cadins: amples de bruneta, estrets de bruneta, estrets festaquins, ferrenys amples i fogats. 29 30
La comercialització dels draps de llana a Vic...
267
ja s’havia constatat en les estimacions dels teixits sortits dels obradors dels paraires: els d’un preu més baix eren també els sarzils. La venda d’aquest teixit tenia a Vic una vella tradició que es remuntava com a mínim a mitjan segle xiii. Ja llavors hi havia a la plaça del mercadal parades o «taules» específicament destinades a la venda d’aquest producte.31 Entre els draps més cars hi havia els mesclats, de diversos colors (blau, sàlvia, violat, vermell, turquesa, blanc, daurat), que eren quasi tots productes de Vic excepte el ja esmentat drap de Courtrai. Tal com ja s’ha observat anteriorment entre els draps produïts als obradors vigatans aquests eren també uns dels més valuosos. Els preus dels mesclats de Vic en els estocs dels drapers se situaven entre els 8 i els 15 sous la cana. Hi havia, també, els draps qualificats de grossos, dels quals 13 eren peces senceres, i que podien incloure draps d’altres tipologies com per exemple els burells. Hi havia draps grossos de Vic, però també d’altres centres catalans com Olot, Ripoll i Berga. Pel que fa als colors aquests draps grossos podien ser blancs, blaus, blaus clar, verds o vermells. Finalment, entre els estocs dels drapers, es van trobar draps d’altres tipologies, sempre en petites quantitats, com per exemple 4 blanquets, 3 brunetes, 1 burellenc, 2 palmelles, 1 drap pintat i 1 drap arrugat. Els colors, eren una altra manera d’identificar els draps i com passava entre els manufacturats a Vic que havien estat sotmesos a l’impost de la bolla, es nota un predomini dels blancs i els blaus. En el conjunt d’estocs dels drapers, si es deixa de banda els escapolons, hi havia 42 draps blancs i 4 blanquets, 48 blaus (un d’aquests de dos colors o tonalitats i cinc d’un sol color, segons precisions afegides per l’escrivà,) 4 blaus foscs, 17 blaus clars, un «quasi turquesa» i 4 turqueses, 8 draps morats, 20 verds, inclòs un verd fosc, 21 vermells, un d’ells llistat, 2 violats, 1 negre, 2 de color noguera, 1 de color olivera, 8 ataronjats i 7 color tenat. Les vendes al detall dels teixits de llana
La tasca de Berenguer Sasala i Bernat Moscors va comportar també el control de les vendes al detall de teixits de llana realitzades pels mateixos drapers i altres comerciants dels quals s’havien examinat els estocs. No es van anotar les vendes corresponents a Francesc des Torrent i a Margarida, vídua Guillem de Casanova, de qui s’havien inventariat els estocs. Per contra, sí es van enregistrar les vendes de dos drapers, 31 Per exemple, l’any 1257, un tal Pere de Vila va obtenir el dret de posar una taula al mercadal on vendre robes de lli, brunet i sarzil; Francesc Carreras Candi, «Notes dotzentistes d’Ausona», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona 40 [vol. V] (1910), pp. 436-438.
268
LLUÍS TO FIGUERAS
Guillem Saconamina i Bernat Vall, dels quals no consta l’inventari dels estocs, així com les de cinc venedors ocasionals que no devien ser comerciants a temps complet: Francesc de Sanmartí, clergue beneficiat de Vic; Bertran Urdi, ciutadà de Vic; Francesca, muller d’en Francesc de Taulats, sabater de Vic; Francesc Solà, paraire de Vic, i Francesc Pujolar, de St. Julià de Vilatorta. Només d’aquest grup de «vendes fetes per diverses persones de drap a manut» se’n van anotar els ingressos en concepte de l’impost (Taula 1). L’enregistrament de les vendes en aquest volum només es va perllongar durant catorze dies, des del 6 de maig fins al 19 del mateix mes. Després d’aquesta data segurament l’escrivà va optar per anotar les vendes en un altre volum. En efecte, al final de la llista de vendes del draper Bernat Vall hi ha un recompte del valor global de totes les vendes i de la quantitat obtinguda en concepte d’ajuda per a la guerra, però sobretot llegim una nota on s’indica quina era la quantitat recaptada entre el 20 de maig i el 13 de juny, a compte de les vendes al detall de Bernat Vall, segons les dades que constaven escrites en el seu registre.32 Això implica l’existència d’altres registres individualitzats, com a mínim per als drapers més actius. Les vendes es refereixen quasi sempre a fraccions de drap mesurades en canes i pams. Excepcionalment dos dels drapers, Pere Saplana i Elisenda Comdal, venen també mànigues soltes. Aquesta era una peça d’indumentària ja confeccionada que seguint les noves modes del segle xiv podia afegir-se als vestits com un element característic que els donava varietat.33 Tal com passava en els inventaris, d’alguns petits retalls (escapolons o escapolonells), tampoc se n’indicava la llargada. Però aquesta secció permet fer-se una idea bastant precisa sobre el volum de teixit venut i els ingressos dels diversos drapers durant aquella quinzena de maig.
32 «e encara de e sobra totes les altres vendes de draps per los dits elets escrites en lur capbreu de XX dies del dit mes de mayg entrò a terme que fo XIII dies del dit mes de juny present, fetes per lo dit Bn. Vayl a menut en lo dit temps les quals en summa maior munten a XXIIII ss. VII drs. e malla» (f. 46v). L’anotació apareix ratllada, deduïm que per no comptabilitzar aquests ingressos posteriors al 19 de maig. 33 Françoise Piponnier, «Une révolution dans le costume masculine au xive siècle», dins DD. AA., Le vêtement. Histoire, archéologie et symbolique vestimentaires au Moyen Age (Cahiers du Léopard d’Or, 1), París, Léopard d’Or, 1989, pp. 225-242, especialment p. 229, i Carole Collier Frick, Dressing renaissance Florence. Families, Fortunes and Fine Clothing, Baltimore-Londres, The Johns Hopkins University Press, 2002, pp. 158, 192-197.
269
La comercialització dels draps de llana a Vic...
Taula 4. Vendes de drap al detall a Vic (6-19 de maig 1363) Nom
Nombre Quantitat Mediana vendes en canes i preu de pams (c, p) vendes
1 Jaume de Pallars, draper 2 Pere des Soler, draper
14
10 c. 1 p.
4 s.
9
3,5 s.
3 Ramon Sasala, draper
11
3 c. 7,25 p.* 5 c. 7,5 p.
4 Elisenda, vídua de Bartomeu des Comdal, capeller i draper 5 Ramon de Tona i Francesc Coll, paraires 6 Pere de Comajoan, draper 7 Pere Franch, draper 8 Pere de Cuspineda, draper 9 Pere Saplana, draper
17
10 c. 3,25 p.*
4 s. 3 d.
2
2 c.
19,5 s.
14
4 s.
Màxim/ Mínim
Total valor venut en sous 105 s. 28 s. 10 d./15 d. 10 d. 35 s. 71 s. 7,5 d./10 d. 6,5 d. 28 s. / 1 s. 75 s. 4 d. 1 d. 28 s. / 7 d. 101 s. 1 d. 35 s./4 s.
39 s.
13 c. 7,5 p. 8 s.
56 s./3 s
168 s.
3 7
1 c. 5,16 p. 6 s. 8 c. 5 p. 11 s.
66
7 s. /4 s. 138 s. 9 d./5s. 45 s. 6 d./14 d. 38 s. 3 d./1 s. 203 s./2 s. 4 d. 34 s/10 s.
18 s. 235 s. 8,5 d. 476 s. 2,5 d. 253 s. 5 d. 492 s. 9 d. 95 s.
10 Guillem Saconamina, draper 11 Bernat Vall, draper
22
46 c. 4 s. 7,5 p.* 21 c. 7,5 p. 5 s.
19
20 c. 2 p.
12 cinc venedors ocasionals Total
5
7 c.
189
5 p.
7 s.
17 s. 10,5 d. 153 c. 2,6 p. 4 s. 6 d.
203 s./7 d. 2.131 s. 10,5 d.
* P. des Soler i P. Saplana venen 2 escapolons cadascun no mesurats en canes. P. Saplana ven també 3 mànigues i E. Comdal unes mànigues.
Curiosament un dels drapers amb estocs més modestos, Pere Saplana, era líder en nombre de vendes i gairebé també en el calaix obtingut.34 Les peces venudes per Pere Saplana i bona part dels seus companys eren d’un valor
34 Però això confirmaria la hipòtesi segons la qual ja s’havia fet un altre inventari dels estocs d’aquest draper i per tant el que s’inclou en aquest volum era incomplet (vid. supra).
270
LLUÍS TO FIGUERAS
molt modest, 4 sous, de mediana. De les 66 vendes d’aquest draper només 6 superaven una cana de llargada, i la immensa majoria es mesuraven només a pams. En el conjunt de 189 vendes analitzades (183 de llargada coneguda) només 48 eren d’una cana o més. El màxim eren les 7 canes que el cambrer de la canònica de Santa Maria de l’Estany havia adquirit al draper Bernat Vall. Però a l’altre extrem trobem tres vendes que afecten només mig pam de teixit i altres 9 de tan sols un pam (menys de 20 cm). Aquestes quantitats de drap eren les necessàries per a una o màxim dues peces de roba. Un vestit complet de dona de dues peces, capa i túnica, requeria, normalment, quatre canes de teixit, i amb dues canes o poc més es podia confeccionar una peça de roba llarga com per exemple una túnica.35 Les vendes de quantitats més petites es refereixen, sens dubte, a altres peces de roba de menor entitat com ara camises, calces o capells.36 La modèstia de les quantitats de drap es tradueix també en uns preus certament baixos per a la majoria de transaccions amb una mediana de 4,5 sous per venda. Només en quatre compres de drap es van arribar a pagar més de 50 sous. Dues d’aquestes corresponien als membres de la comunitat de canonges de l’Estany que van quedar-se dues peces de drap morat lliurades pel draper Bernat Vall. Però la immensa majoria de les vendes, 131, tenien un preu inferior als 10 sous i algunes menys d’un sou. Ara bé, la modèstia dels preus era, en part, compensada pel ritme de vendes. Si tenim en compte que només coneixem les vendes al detall de 14 dies podem deduir que en un mes els drapers obtindrien com a mínim el doble de la xifra global enregistrada i això suposaria més de 300 sous de calaix per almenys cinc d’ells tot i que no sabem quin era el seu marge de benefici. Per a Bernat Vall aquest ritme representaria uns ingressos mensuals per la venda de draps proper als 1.000 sous. Aquest volum de negoci, al qual caldria afegir altres afers en els quals invertien regularment els drapers, justifica la posició preeminent d’aquest col·lectiu a Vic, així com el seu paper destacat en la majoria de ciutats i viles de la Corona d’Aragó durant la baixa edat mitjana. Els draps venuts durant el període examinat no són exactament els mateixos que apareixen en els inventaris dels estocs perquè els drapers o mercaders objecte de la taxació no eren els mateixos. En prendre nota de les ven35 Lluís To Figueras, «El consumo y la comercialización de paños de lana alrededor de 1300. Los casos de Amer y Besalú en la región de Gerona», dins Monique Bourin, François Menant, Lluís To Figueras (eds.), Dynamiques du monde rural dans la conjoncture de 1300. Échanges, prélèvements et consommation en Méditerranée occidentale, Roma, École Française de Rome, 2014, pp. 203-235, especialment pp. 218-219. 36 Sobre indumentària de l’època en general vegeu: Isidra Maranges i Prat, La indumentaria civil catalana. Segles xiii-xv, Barcelona, IEC, 1991 i Montse Aymerich Bassols, L’art de la indumentària a la Catalunya del segle xiv, tesi doctoral inèdita, Universitat de Barcelona, 2011.
La comercialització dels draps de llana a Vic...
271
des l’escrivà va ser menys minuciós en la descripció dels draps del que ho havia sigut en fer inventari dels estocs. Per exemple, es va oblidar completament de precisar si els draps eren «grossos» o quin era el lloc d’on procedien, amb l’excepció de nou draps mesclats de Vic i un drap flamenc. De les vendes també desapareixen les referències als humils sarzils, però en canvi trobem «cadins», en una proporció molt superior a la que es dedueix dels inventaris dels estocs (Taula 5). Per tant, independentment de la feble quantitat en estoc, els «cadins» eren un dels productes preferits de la clientela de Vic, i ho eren precisament pel seu baix preu. La desproporció entre estocs i vendes era molt menys evident en el cas dels burells o dels mesclats per citar els altres dos productes destacats del mercat tèxtil de Vic. Una part important dels draps de llana venuts eren designats simplement com a «blaus», és a dir del color que també era el més abundant entre els teixits dels estocs. El més car dels draps venuts durant aquest període fou un drap vermell de Malines que va comprar un ciutadà de Vic: dues canes i dos pams i mig, a 60 sous la cana, que va costar 138 sous i 9 diners.37 Els següents draps més cars eren els morats que van adquirir els canonges de l’Estany; es tractava de morats valorats a 29 sous la cana. Per sota d’aquests draps trobaríem un parell de mesclats de Vic que es van adquirir per 36 sous 7 diners i 30 sous, a raó, respectivament, de 18 i 20 sous la cana. Amb qualitats semblants, els preus a la cana dels draps enregistrats en la secció de vendes eren sovint més elevats que els dels estocs. Per exemple, si els «cadins» que es guardaven als magatzems eren d’uns 3 sous la cana de mediana, aquesta xifra augmentava significativament fins als 5 sous de mediana entre els «cadins» venuts. Si la mediana del valor a la cana dels draps dels estocs era d’uns 8 sous, el dels venuts va ser de 12 sous la cana. Caldrien més dades per confirmar-ho però podem aventurar la hipòtesi que les estimacions fossin més estrictes per als draps venuts perquè aquest era un impost que es podia descarregar fàcilment
37 Els draps de Malines, com els de Courtrai o Wervik, eren representatius de les noves draperies que havien anat desplaçant els productes dels vells centres de producció flamenca. John H. Munro, «Medieval woollens: the western European woollen industries and their struggles for international markets, c.1000-1500», dins David Jenkins (ed.), The Cambridge History of Western textiles, Cambridge, Cambridge University Press, 2003, vol. I pp. 228-324, especialment pp. 259-262; Idem, «Industrial transformations in the north-west European textile trades, c. 1290-c.1340: economic progress or economic crisis?», dins Bruce M. S. Campbell, Before the Black Death. Studies in the «crisis» of the early fourteenth century, Manchester, Manchester Univ. Press, 1991, pp. 110-148. Peter Stabel, «The Move to Quality Cloth. Luxury Textiles, Labour Markets and Middle Class Identity in a Medieval Textile City. Mechelen in the Late Thirteenth and Early Fourteenth Centuries», dins Bart Lambert, Katherine Anne Wilson (eds.), Europe’s Rich Fabric. The Consumption, Commercialisation and Production of Luxury Textiles in Italy, the Low Countries and Neighbouring Territories (Fourteenth-Sixteenth Centuries), Farnham, Ashgate, 2016, pp.159-180.
272
LLUÍS TO FIGUERAS
en els compradors, mentre que Berenguer Sasala i Bernat Moscors foren més flexibles en les estimacions dels estocs dels drapers. Taula 5. Tipus de draps en els estocs i vendes dels drapers de Vic (6-19 de maig 1363) Nom
Draps en Canes en Valor draps Nombre estoc * estoc** en estoc vendes
Canes i pams venuts
Valor vendes
Burells
45
231 c. 5 p. 1896 s. 11 d.
19
15 c. 6,5 p.
190 s. 2,5 d.
Cadins
23
88 c. 3 p.
337 s. 3 d.
54
38 c. 3,75 p.
242 s. 8 d.
Sarzils
8
88 c.
253 s.
-
-
-
Mesclats
18
113,5 c.
1353 s. 2 d.
14
11 c. 2,1 p.
205 s.
Total
275
1.768,5 c.
15.189 s. 3 d.
189
153 c. 2,6 p.
2.131 s. 10,5 d.
* Inclou 38 draps sencers i 9 conjunts d’escapolons. ** Comptabilitzant els draps sencers a 18,5 canes.
El registre inclou els noms dels compradors d’aquestes peces de drap amb una variada representació dels diversos segments de la societat de l’època. Tant pel nombre de compres com per les quantitats de draps adquirits i preus pagats, destaquen en primer lloc els eclesiàstics, i molt especialment algunes comunitats monàstiques com les de Sant Salvador de Breda, Santa Maria de l’Estany i Sant Llorenç del Munt (Osona).38 Tal com ha assenyalat encertadament Jordi Morelló aquests compres responien a dos tipus de necessitats, les personals i les litúrgiques, i per tant no és estrany que els clergues se situïn entre els més assidus compradors de teixits.39
38 Entre els 17 clients eclesiàstics trobem dos preveres de Vic, dos titulars de beneficis a Vic, però també clergues de les poblacions rurals de l’entorn com els rectors de Balenyà i Talamanca, i els vicaris d’Olost i Viladrau, a més del titular d’un benefici a la capella del castell de Centelles. 39 Jordi Morelló Baget, «El clero de Catalunya», pp. 172 i 185-190. Sobre el vestuari clerical en general: Maureen C. Miller, Clothing the Clergy. Virtue and Power in Medieval Europe, c. 800-1200, Ithaca-Londres, Cornell University Press, 2014.
273
La comercialització dels draps de llana a Vic...
Taula 6. Els compradors de teixits dels drapers de Vic (6-19 de maig 1363) Compradors
Nombre Compres
Quantitat comprada
Diners pagats
Nobles
3
6
5 c. 1,5 p.
97 s. 9 d.
Clergues
17
18
26 c.
Servents
7
9
10 c. 6,5 p.
Ciutadans
7
8
Artesans
35
43
26 c. 2, 1p.
269 s. 9 d.
Habitants de Vic
60
71
45 c. 3,6 p.
621 s. 11,5 d.
Habitants pobles
78
91
83 c. 5,5 p.
1.173 s. 8 d.
Total compradors
160
190
153 c. 2,6 p.
2.131 s. 10,5 d.
7 c.
6 p. 3 p.
570 s. 1,5 d. 145 s. 187 s. 3 d.
En canvi, els nobles només apareixen en comptades ocasions entre la clientela dels drapers i tampoc no són compradors de teixits especialment valuosos. Un d’ells és el donzell Felip de Dosrius que va adquirir dues canes d’un drap de color pebret per 40 sous, però feu tres altres compres de draps molts més modestos, inclosos els habituals «cadins». Els altres dos nobles eren un cavaller de Vic i un altre del Lluçanès, clients del draper Bernat Vall, a qui adquiriren teixits de només 12 i 21 sous de preu. És entre els ciutadans de Vic on s’ha pogut localitzar la compra del teixit més luxós, el ja citat vermell de Malines pel qual Bernat Miquel va pagar més de 138 sous, a 60 sous la cana. El següent col·lectiu de clients per ordre d’importància eren els artesans de Vic: coltellers, corretgers, dauradors, mestres de cases, sabaters, escrivans, traginers i torners. Dos d’aquests oficis, el de sastre i el de capeller, podien estar implicats en la revenda dels teixits que oferien els drapers. Les mateixes disposicions de les Corts de Montsó ja assenyalaven els sastres com uns dels possibles destinataris dels draps de llana. Entre els compradors consten 8 sastres responsables de 9 adquisicions i un capeller, Jaume de Falgars, que comprà quatre cops a diversos drapers de la ciutat. Els sastres s’adreçaven directament als drapers per recollir els teixits que els seus clients necessitaven. Així ho mostra el cas d’una peça de «cadins» vermell, de 15 diners de preu, que un sastre va agafar del magatzem del draper Jaume Pallars, a compte del seu client, en Tordera, de la parròquia de Tona.40 És possible que fos així en el 40 «Item, a XVI del dit mes dix en Bernat Riba, sartra que en G. de Baranera sartra de Vich avia pres de l’obrador del dit Jacme Payars a ops den Tordera de Tona: .ii. palms e mig de cadins vermeyls per preu de .xv. diners» (f. 3r).
274
LLUÍS TO FIGUERAS
cas dels altres 7 sastres que apareixen durant aquest període com a clients dels drapers. A la Provença, el cas d’Ugo Teralh, de Forcalquier, ens mostra que els teixits també podien circular des dels magatzems dels drapers fins als tallers dels sastres, a petició dels clients que després passarien comptes directament amb el draper.41 No obstant, això no contradiu la primera impressió que els compradors eren sobretot els usuaris finals dels teixits adquirits que els farien servir per a la vestimenta personal o per a la d’algú de la seva família o entorn domèstic. La clientela dels drapers incloïa també gent dels nivells socials més humils, com per exemple els servents. Entre els compradors documentats figuren un macip que s’estava amb un teixidor anomenat Clos, una tal Clara que vivia a casa d’un carnisser de Vic o la serventa del canonge Ferrer. Com revela el cas d’aquestes serventes, les dones també apareixen, ocasionalment, comprant draps de llana. Però només consten 8 dones enmig d’un conjunt de 160 clients esmentats al registre. Això no vol dir que les dones no acabessin convertint-se en les destinatàries de molts vestits i peces de roba confeccionats amb els draps adquirits pels homes de la família. La norma devia ser que fossin els homes els encarregats de fer les compres als obradors dels drapers. D’altra banda, com s’ha pogut constatar, hi havia dones capaces de dirigir un negoci de venda de draps, encara que fos com a successores del marit difunt. Aquest era el cas d’Elisenda (na Comdal), vídua de Bartomeu des Comdal, capeller i draper. I de manera ocasional també van fer de venedores de drap Margarida, vídua del sastre Guillem de Casanova, i Francesca (na Taulats), muller d’en Francesc de Taulats, sabater de Vic. Si Vic era una ciutat que generava una important demanda de productes tèxtils, la població del seu entorn rural era una font de clients encara més gran. En efecte, un gran nombre dels compradors procedien de les poblacions de l’entorn, des dels petits pobles més propers fins als confins de la comarca i més enllà. Per exemple es coneixen compradors procedents de parròquies del Montseny o del Moianès i el Lluçanès.42 Dins d’aquesta categoria s’inclouen també alguns dels clergues que tenien la cura de les esglésies parroquials o algun dels cavallers que apareixen com a clients. El fet 41 El draper Ugo Teralh demanava explícitament que se li paguessin les peces de roba abans no sortissin del taller del sastre: Paul Meyer, «Le livre-journal de maître Ugo Teralh, notaire et drapier à Forcalquier, 1330-1332», Notices et extraits des manuscrits de la Bibliothèque Nationale et Autres Bibliothèques, vol. 36 (1898), pp. 129-150. 42 Procedència dels compradors: Aiguafreda, Balenyà, Breda, Castanyadell, Castellterçol, Collsuspina, El Brull, Ferrerons, Granollers de la Plana, Gurb, La Castanya, Malla, Manlleu, Moià, Olost, Prixana (Gurb), Sant Martí de Riudeperes, Roda de Ter, Sau, Sentfores, Seva, Sora, Sant Andreu de Bancells, Sant Esteve de Vinyoles d’Orís, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Julià de Montseny, Sant Julià Sassorba, Sant Pere Desplà (Arbúcies), Santa Coloma Sasserra, Santa Eulàlia de Riuprimer, Taradell, Tavèrnoles, Tona, Torelló, Viladrau, Vinyoles (Centelles), Vilalleons, Vilanova de Sau, i el Lluçanès.
La comercialització dels draps de llana a Vic...
275
que habitants d’una mateixa població constin efectuant compres a drapers diferents demostra que eren ells els qui es desplaçaven fins a Vic i no a l’inrevés. Aquesta centralitat del mercat de Vic, des del punt de vista geogràfic, apareix nítidament reflectida en aquesta secció del volum. Tal com s’ha pogut constatar en altres casos, els drapers servien essencialment una clientela, socialment diversa, però ajudaven a integrar econòmicament una població que vivia dispersa en el territori. Conclusions No deixa de sorprendre, poder comprovar, l’exactitud i la minuciositat amb què un notari del tres-cents, en aquest cas Pere Mas, va recollir en una sola anualitat milers de dades, xifres que permetien cobrar un impost i demostrar que s‘havia fet segons les directrius aprovades a les Corts. Podem suposar que la tasca realitzada pels ciutadans Berenguer Sasala i Bernat Moscors no estava exempta d’errors i darrere d’algunes estimacions podia haver-hi un interès per beneficiar parents, amics i coneguts, sense descartar que els mateixos paraires i drapers fossin capaços d’ocultar part del seu negoci als agents del fisc quan els obrien les portes dels obradors i els magatzems. És impossible saber-ho amb certesa. A més, el volum conservat a Vic té també les seves llacunes, no hi ha els inventaris de tots els drapers, o potser només hi són parcialment, i tampoc hi apareixen les vendes d’alguns altres. L’impost no afectava una part molt important del sector tèxtil com eren les teles fetes amb lli o altres fibres que eren d’ús corrent a l’època. Tot i això, el registre transmet una imatge excepcional i versemblant, del que devia ser l’activitat manufacturera i comercial dels teixits de llana a Vic. Els responsables del cobrament de l’impost s’esmerçaren dia a dia, a «vigilar» els draps, estimar-ne el valor, anotar mides i característiques, apuntar el nom i algunes dades més dels propietaris, venedors i compradors, i el preu que permetia fixar l’import de l’impost. El resultat era una quantitat de diners recaptats a través d’un procediment ben reglat que deixava relativament poc marge a l’arbitrarietat. Ja s’ha pogut constatar que per la bolla de plom dels teixits sorgits dels obradors vigatans entre el 6 de maig de 1363 i el 25 de maig de l’any següent es van recaptar una mica més de 6.302 sous.43 L’inventari, parcial, dels estocs devia proporcionar 759 sous si es va aplicar en tots els casos la mateixa taxa del 5 % que estipulaven els capítols de les Corts de Montsó. Les vendes de la selecció de drapers i venedors al detall que apareixen al volum durant catorze dies del mes de maig sumaven 2.131 sous i 10,5 diners, per tant a un ritme constant les vendes anuals per part d’aquests mateixos venedors hau43
De fet fins al 6 de maig del 1364 s’havien recaptat 5.930 s. 7,5 d.
276
LLUÍS TO FIGUERAS
rien suposat 55.578,5 sous i en concepte d’impost del segell de cera s’haurien obtingut gairebé 2.779 sous. Evidentment, resulta impossible saber quin era el volum de vendes dels drapers absents del registre però tot sembla indicar que en aquells primers moments la fiscalitat sobre la producció tèxtil a Vic resultava més profitosa que l’obtinguda de la comercialització a la menuda dels draps. El control de la producció de draps de llana, mereixeria un estudi més detallat, però pot constatar-se que el sector productiu a Vic era prou dinàmic i que la vintena llarga de paraires esmentats al registre podien abastir una part molt substancial de la demanda local. L’anàlisi dels estocs en mans dels drapers permet copsar, a més, la presència al mercat de Vic d’unes quantitats respectables d’altres draps «de la terra», és a dir produïts en altres viles catalanes com Ripoll, Berga, Puigcerdà, Olot i Castelló d’Empúries. No s’han trobat, però, indicis de draps procedents dels obradors de ciutats més importants com Barcelona, Perpinyà i Girona, o d’altres manufactures properes com les de Sant Joan de les Abadesses i Banyoles. Si la regulació de les Corts de Montsó tenia la pretensió de tancar les portes a les importacions de draps estrangers cal dir que això no hauria suposat un gran canvi al mercat de Vic on entre els estocs dels drapers i entre les vendes al detall efectuades només s’han trobat tres referències a draps flamencs. Aquest panorama contrasta amb el que sabem de Vic a principis de segle xiv quan les taules dels drapers eren plenes de draps forans, principalment francesos, flamencs i occitans, i quan les núvies de Vic i comarca no tenien cap dificultat per trobar teixits de París, Saint Denis, Narbona o Ypres per als vestits dels seus aixovars.44 La presència d’aquests draps francesos, flamencs i occitans era també molt evident en els circuits comercials de la Corona d’Aragó de finals del segle xiii i principis del xiv tal com demostren, entre d’altres, les llistes de productes de les lleudes de diverses ciutats catalanes o, també, les adquisicions de la cort reial, en època de Jaume II.45 El registre de Vic, dels anys 13631364, fa aparèixer una varietat de productes completament diferent, en la qual predominen clarament les manufactures locals, els anomenats «draps de la terra». Algunes primícies d’aquesta transformació es poden observar ja abans de 1348 en els inventaris i en els comptes d’alguns mercaders, com ara els de
44 Lluís To Figueras, «Wedding trousseaus and cloth consumption in Catalonia around 1300», Economic History Review 69,2 (2016), p. 522-547. 45 Miguel Gual Camarena, Vocabulario del comercio medieval: colección de aranceles aduaneros de la Corona de Aragón: siglos xiii y xiv, Barcelona, El Albir, 1976; Eduardo González Hurtebise, Libros de Tesorería de la Casa real de Aragón, Tomo I, Reinado de Jaime II, Libros de Cuentas de Pedro Boyl, tesorero del monarca, desde marzo de 1302 a marzo de 1304, Barcelona, 1911. Les importacions de draps llenguadocians es documenten a principis del segle xiv arreu de la Corona: Guy Romestan, «Els mercaders llenguadocians en el Regne de València durant la primera meitat del segle xiv», dins Antoni Furió Diego (ed.), València, un mercat medieval, València, Diputació de València, 1985, pp. 175-263.
La comercialització dels draps de llana a Vic...
277
Pere Vilar, de Girona, que ja no posseïa draps estrangers en els seus estocs.46 El canvi és ben perceptible, també, en els vaixells que salpen dels ports catalans per exportar teixits cap a la Mediterrània oriental. A partir del 1348, els draps de procedència occitana o septentrional havien estat desplaçats per draps produïts en manufactures catalanes amb l’excepció d’alguns draps de Wervik i Malines que també s’han documentat en mans dels vigatans.47 Tot i que caldria mesurar amb més detall la cronologia i les causes d’aquesta transformació, els impostos de la bolla de plom i del segell de cera mostren de forma inqüestionable el seu abast en l’àmbit d’un mercat local com el de Vic. El volum del notari Pere Mas proporciona una instantània molt valuosa de l’activitat dels drapers o especialistes en la venda de draps al detall. Des de feia més de dos-cents anys la seva activitat comercial estava protegida davant de les ingerències de drapers forans, per un privilegi del bisbe, del 1138, que concedia en exclusiva als burgesos residents a Vic la possibilitat de vendre draps al detall.48 A més, el mateix volum ens permet constatar que entre els consellers de la ciutat hi havia en aquells moments els drapers Pere Franch i Bernat Vall. Malgrat aquestas posició de força els estocs dels drapers eren relativament modestos. Una impressió que es pot corroborar amb l’inventari post-mortem d’un d’aquesta drapers, Guillem Saconamina, del 1380. En morir deixava als seus hereus 4 draps sencers, 114 canes i 2 pams, dels quals es van obtenir amb la venda en subhasta 2.260 sous i mig.49 Aquestes xifres encaixen perfectament amb les que ens proporcionen els inventaris dels estocs fets per al pagament del segell de cera. Tant el volum
46 Christian Guilleré, « Un mercader de Girona vers 1330 : Pere Vilar», Cuadernos de Historia Económica de Cataluña XVIII (1978), pp. 223-254 (reimprès dins Idem, Diner, poder i societat a la Girona del segle xiv, Girona, Ajuntament de Girona, 1984, pp. 7-36 i 53-64). Canvi de tendència també advertit per Monique Bourin, «Les affaires d’un marchand carcassonnais (1340-1341)», dins Élisabeth Mornet, Franco Morenzoni (dirs.), Milieux naturels, espaces sociaux. Études offertes à Robert Delort, París, Publications de la Sorbonne, 1997, pp. 379-392. 47 Damien Coulon, Barcelone et le grand commerce d’Orient au Moyen Âge. Un siècle de relations avec l’Égypte et la Syrie-Palestine (ca. 1330-ca.1430), Madrid-Barcelona, Casa de Velázquez-Institut Europeu de la Mediterrània, 2004, pp. 312-347. 48 «ut ab ista hora in antea in predicta villa et eius fora ipsi tantum modo habeant in emendo et vendendo pannorum in cisuram quod vulgo dicitur tay, et ut nulli advene merchatori sit licitum in tot prefata villa vel ipsius foro, pannos dividendo vendere vel particulatim vendendo dividere nisi integram sarcinam vel eciam integram telam»: Arcadi Garcia Sanz, «Orígens del mercat de Vic (II)», Ausa V-51 (1965), pp. 161-166. 49 AEV, Arxiu de la Cúria Fumada, 3.880, ff. 3v-4v. Un dels draps de l’inventari era «segallat ab segell de cera de Vich» perquè ja pertanyia a un dels clients del difunt al qual havia estat encarregat. Els tipus de draps eren blaus, burells, mesclats, vermells, morats, blancs i vervins, per tant d’una varietat semblant als que van ser examinats pels recaptadors del segell de cera: Bernat Gómez Masana, Guillem de Condamina, draper de Vic. Estudio de un inventario de 1380, 2 vols., tesi doctoral inèdita, Universitat de Barcelona, 1985, p. 117.
278
LLUÍS TO FIGUERAS
dels estocs com el seu valor s’adiuen amb el que era habitual entre els drapers de Vic que s’han examinat. Finalment, aquests drapers o altres mercaders es dedicaven a la venda de teixits, però sovint de peces molt petites, mesurades en pams més que en canes. Els seus preus semblen realment assequibles, especialment en el cas dels «cadins», i això és coherent amb el fet que la clientela responia a un espectre social molt ampli. Des dels clergues i els ciutadans rics fins als humils artesans i servents, de Vic o de les poblacions del seu entorn, tothom acudia als drapers per a obtenir teixits de llana. A la segona meitat del segle xiv, els nous impostos acordats a Montsó es van centrar en la producció i comercialització dels teixits de llana precisament perquè aquesta era una activitat econòmica molt difosa que afectava una gran part de la població. Encara que fos a través de l’adquisició de petits retalls de roba, humils i barats, en conjunt els draps representaven una part molt rellevant del moviment de diners de la societat del tres-cents a Vic i en moltes altres mercats catalans.
Les finances municipals de Barcelona: aproximació a través d’un llibre de clavaria (1414)* Laura Miquel Milian IMF-CSIC, Barcelona
Introducció Com és sabut, durant les darreres dècades els estudis sobre fiscalitat i finances en general, i sobre les hisendes municipals en particular, han experimentat un notable desenvolupament.1 I, dins d’aquesta línia de recerca, els llibres de clavaria o de tresoreria han estat emprats abastament. Pel que fa a Europa, tenim l’estudi primigeni de Finances et comptabilité urbaines du xiiie au xvie siècle, on s’inclouen, per exemple, estudis sobre Bruges i diverses localitats franceses que es troben entre els Pirineus i el Loira.2 A aquests s’hi han afegit posteriorment molts altres treballs de finances municipals realitzats a partir de llibres de comptes, com els apareguts al tercer volum de La fiscalité des villes au Moyen Âge, dedicat a la redistribució de l’impost, i on destaquen * Aquest article s’inscriu dins del projecte d’investigació «La conyuntura económica y demográfica en Catalunya a fines de la época medieval: análisis crítico de los indicadores fiscales y financieros» (ref. HAR2014-54205-C2-1-P), i s’ha realitzat en el marc del Grup de Recerca Consolidat «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval» (2017 SGR 1068). Abreviatures utilitzades: AHCB = Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; f. = folio (r = recto, v = verso); ll., s., d.b. = lliures, sous, diners barcelonesos. 1 Vegeu la síntesi, així com la bibliografia que conté, de Miguel Ángel Ladero Quesada, «Lo antiguo y lo nuevo de la investigación sobre fiscalidad y poder político en la Baja Edad Media hispánica», dins Estados y mercados financeros en el occidente cristiano (siglos xiii-xvi). Actas de la XLI Semana de Estudios Medievales de Estella, Pamplona, Gobierno de Navarra, 2015, pp. 13-54. 2 Raymond De Roover, «Les comptes communaux et la comptabilité communale à Bruges au xive siècle», dins Finances et comptabilité urbanes du xiiie au xvie siècle. Colloque International, Blankenberge 6-9-IX-1962. Actes, Brusel·les, 1964, pp. 86-102; Jean Glenisson, Charles Higounet, «Remarques sur les comptes et sur l’administration financières des villes françaises entre Loire et Pyrénées (xiv-xvie siècles)», dins Finances et comptabilité urbaines, pp. 31-67.
280
LAURA MIQUEL MILIAN
contribucions a l’estudi de diversos indrets de la Península Ibèrica, com Sevilla i Múrcia, fetes per Collantes de Terán i per Menjot respectivament.3 En l’àmbit de la Corona d’Aragó, per a València tenim els treballs d’Antoni Furió Diego i Ferran García sobre Alzira, el de Pau Viciano sobre Castelló de la Plana, el d’Antonio José Mira Jodar sobre Sueca i el de Juan Antonio Barrio centrat en Orihuela.4 Per a Aragó, a més a més del clàssic estudi de José María Lacarra dedicat a Saragossa, trobem també el més recent de Germán Navarro Espinach centrat en Mirambel.5 Pel que fa a Mallorca, destaca el treball de Pau Cateura sobre Palma i els d’Antoni Mayol sobre Inca i Alcúdia.6 Tanmateix, és a Catalunya on, fruit de la riquesa de les fonts conservades, els llibres de clavaria s’han utilitzat més profusament, tant en estudis monogràfics com en d’altres que s’hi recolzen de forma general. Així doncs, hi trobem els treballs de Francesc Cortiella per a Tarragona; el de Max Turull Rubinat i d’altres de Pere Verdés per a Cervera; la tesi de Jordi Morelló dedicada al Camp de Tarragona i el seu estudi particular sobre Reus, i el treball de Manuel Sánchez Martínez centrat en Castelló d’Empúries.7 3 Antonio Collantes de Terán Sánchez, «Les dépenses de la municipalité de Séville», dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (coords.) La fiscalité des villes au Moyen Âge. Vol. 3. La redistribution de L’impôt, Toulouse, Privat, 2002, pp. 55-65; Denis Menjot, «Les dépenses municipales de Murcie (1391-1460)», dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (coords.), La fiscalité des villes au Moyen Âge. Vol. 3, pp. 67-80. 4 Antoni Furió Diego, Ferran García Oliver, «La economía municipal de Alzira a fines del siglo xiv según un libro de cuentas de 1380-1381», dins Emilio Sáez Sánchez et al. (coords.), La ciudad hispánica durante los siglos xiii al xvi. Actas del coloquio celebrado en La Rábida y Sevilla del 14 al 19 de septiembre de 1981, Madrid, Universidad Complutense, 1985, pp. 1611-1633; Pau Viciano Navarro, «Ingrés i despesa d’una vila valenciana del Quatrecents. Les finances municipals de Castelló de la Plana (1426-1427)», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura 66 (1990), pp. 635-664; Antonio José Mira Jodar, Las finanzas del municipio. Gestión económica y poder local. Sueca (s. xv-xvi), València, Diputació de València, 1997; Juan Antonio Barrio Barrio, Finanzas municipales y mercado urbano en Orihuela durante el reinado de Alfonso V (1416- 1458), Alacant, Universitat d’Alacant, 1997. 5 José M.ª Lacarra de Miguel, «Le budget de la ville de Saragosse au xve siècle: dépenses et recettes», dins Finances et comptabilité urbaines, pp. 381-384; Germán Navarro Espinach, Cuentas del concejo de Mirambel (1472-1489), Saragossa, Universidad de Zaragoza i Instituto de Estudios Turolenses, 2008. 6 Pau Cateura Benàsser, «La “ciutat de Mallorques” y las villas mallorquinas: presión fiscal y conflictos sociales», dins Finanzas y fiscalidad municipal. V Congreso de Estudios Medievales, Àvila, Fundación Sánchez-Albornoz, 1997, pp. 275-300; Antoni Mayol i Llompart, «La universitat d’Inca (1436-1437). Finances i fiscalitat a través del llibre del clavari Bartomeu Estrany», dins 8es jornades d’estudis locals, Inca, Ajuntament d’Inca, 2007, pp. 77-92; Idem, «De l’origen del deute públic a la crisi financera: Alcúdia i les estratègies inòqües de reducció del deute (1350-1460)», dins Pau Cateura (coord.), El crèdit i el sistema financer del Regne de Mallorca (segles XIV-XV), Palma de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2009, pp. 41-64. 7 Francesc Cortiella i Òdena, Una ciutat catalana a les darreries de la Baixa Edat Mitjana: Tarragona, Tarragona, Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1984; Max Turull Rubinat, La configuración jurídica del municipi baix-medieval: règim municipal i fiscalitat a Cervera entre 1182-1430, Barcelona, Fundació Noguera, 1990; Pere Verdés Pijuan, «Les finances municipals a Cervera (1338-1339)», dins Funcionament de les finances locals al llarg de la historia. III Congrés Internacional d’Història Local de Catalunya, Barcelona, L’Avenç, 1996, pp. 205-214; Idem, «Les finances del clavari. Abast, límits i funcionament (Cervera, 1442)»,
Les finances municipals de Barcelona...
281
Tot i això, en el cas de Barcelona, deixant de banda les aproximacions inicials realitzades per Carreras Candi, Broussolle i Roustit, i també el recurs puntual en els posteriors treballs d’Orti, els llibres de clavaria han estat emprats de forma força limitada.8 De fet, ara per ara només hi ha tres estudis que els utilitzen pròpiament de forma sistemàtica: l’un, el ja antic de Philippe Wolff Finances et vie urbaine: Barcelona et Toulouse au debut du xve siècle, de 1965, en què l’autor francès fa un exercici comparatiu entre les finances d’un any d’aquestes dues ciutats; el segon, la tesi doctoral, inèdita, de M. Asunción Baldrich El gobierno de la ciudad de Barcelona en la época de Alfonso V el Magnánimo (Desde el año 1416 hasta el año 1432), en la qual es narren els primers anys de regnat d’aquest monarca a partir de dades extretes, sobretot, dels llibres de clavaria corresponents, i l’altre el de Pere Orti La estructura del gasto municipal en Barcelona (1360) y Sant Feliu de Guíxols (1361-1362).9 Així doncs, sobta que estudis clàssics sobre el municipi o altres aspectes de la vida urbana de Barcelona n’hagin fet un ús molt limitat, com és el cas de la tesi de Jaume Vicens Vives, sobre Ferran II i Barcelona; la de Carme Batlle, que tracta la Ciutat Comtal a mitjan segle xv; la de Mario del Treppo, sobre l’expansió de la Corona d’Aragó i els mercaders catalans, i la de Claude Carrère, centrada en la vida econòmica barcelonina baixmedieval.10 Anuario de Estudios Medievales 29 (1999), pp. 1133-1164; Idem, «Per ço que la vila no vage a perdició». La gestió del deute públic en un municipi català (Cervera, 1387-1516), Barcelona, CSIC, 2004; Jordi Morelló Baget, «Les finances municipals a Reus segons un llibre de clavaria de 1359» dins Funcionament de les finances locals, pp. 171-183; Manuel Sánchez Martínez, «Fiscalidad y finanzas urbanas de una villa señorial catalana: Castelló d’Empúries», 1381-1382, dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), Fiscalidad real y finanzas urbanas en la Cataluña medieval, Barcelona, CSIC, 1999, pp. 301-362. 8 Francesc Carreras i Candi, La ciutat de Barcelona, dins F. Carreras (dir.), Geografia General de Catalunya, Barcelona, Albert Martín, 1913-1919; Jean Broussolle, «Les impositions municipales de Barcelona de 1325 a 1462», Estudios de Historia Moderna 5 (1955), pp. 3-164; Yvan Roustit, «La consolidation de la dette publique à Barcelona au milieu du xvie siècle», Estudios de Historia Moderna 4 (1954), pp. 14-156; Pere Orti Gost, «Les premières sources fiscales de la municipalité de Barcelone (13001350)», dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (coords.), La fiscalité des villes au Moyen Âge. Vol. 1. Étude des sources, Toulouse, Privat, 1996, pp. 91-99; Idem, «Les finances municipals de la Barcelona dels segles xiv i xv: del censal a la Taula de Canvi», Barcelona Quaderns d’Història 13 (2007), pp. 257-282. 9 Philippe Wolff, «Finances et vie urbaine: Barcelona et Toulouse au debut du xve siècle», dins Homenaje a Jaime Vicens Vives, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1965, pp. 691-704; M.ª Asunción Baldrich Fortuny, El gobierno de la ciudad de Barcelona en la época de Alfonso V el Magnánimo (Desde el año 1416 hasta el año 1432), Universitat de Barcelona, 1993 (tesi inèdita); Pere Orti Gost, «La estructura del gasto municipal en Barcelona (1360) y Sant Feliu de Guíxols (1361-1362)», dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (coords.), La fiscalité des villes au Moyen Âge. Vol. 3, pp. 127-136. 10 Jaume Vicens Vives, Ferran II i la ciutat de Barcelona: 1479-1516, Barcelona, Tipografia Emporium, 1936-1937; Carme Batlle i Gallart, La crisis social y económica de Barcelona a mediados del siglo xv, 2 vols., Barcelona, CSIC, 1973; Mario del Treppo, Els mercaders catalans i l’expansió de la corona catalanoaragonesa, Barcelona, Curial, 1976; Claude Carrère, Barcelona 1380-1462. Un centre econòmic en època de crisi, Barcelona, Curial, 1978. Recordem també l’existència de la tesi (i altres interessants estudis) de Josefa Mutgé i Vives, La ciudad de Barcelona durante el reinado de Alfonso el Benigno (1327-1336) del 1981, que, per la manca de llibres de clavaria de l’època, tampoc ha fet ús de la comptabilitat municipal.
282
LAURA MIQUEL MILIAN
De fet, en la majoria d’estudis en què s’han emprat els llibres de comptes, s’ha fet per tal d’analitzar aspectes sectorials, com és en el cas de Miguel Raufast al seu article sobre l’entrada a Barcelona de Martí el Jove, en què l’autor se serveix de diverses fonts, però principalment del volum de la sèrie de clavaria corresponent al primer semestre de 1405, per tal de dur a terme la reconstrucció d’aquest solemne acte; Ramon Agustí Banegas en tractar les imposicions municipals sobre la carn durant el segle xv, o Juanjo Cáceres amb el seu estudi sobre l’abastament cerealer, entre molts d’altres.11 Val a dir que probablement la manca d’estudis sistemàtics d’aquesta font sigui fruit dels límits que presenta la sèrie. Cal recordar, en primer lloc, que es tracta d’una sèrie molt fragmentària: nombrosos volums s’han perdut i la divisió dels mateixos en semestres provoca, com en el cas del llibre aquí presentat, que massa sovint només disposem de les dades corresponents a mig any. Així mateix, s’ha de tenir present l’existència de diverses caixes a banda de la clavaria, que des del començament del segle xv confluïen a la Taula de Canvi, de la qual gairebé no se’n conserven comptes.12 Aquest fet implica el desconeixement de part de la informació econòmica de la ciutat, i impedeix la realització d’un estudi que permeti copsar la globalitat de les finances municipals. Finalment, el considerable volum i aridesa d’aquests registres segurament també han dissuadit molts historiadors de fer-ne un estudi sistemàtic. Tanmateix, malgrat aquestes limitacions no hi ha dubte que els milers i milers d’assentaments comptables que encara es conserven constitueixen, degudament contextualitzats amb la informació d’altres sèries, una font de primer ordre per al coneixement tant de la hisenda municipal en general com de la clavaria en particular i, més enllà, de la vida de la ciutat. Aquest estudi, doncs, es planteja com una contribució a l’estudi de l’administració econòmica de Barcelona durant els darrers segles de l’Edat Mitjana a partir del llibre de clavaria de 1414, una font reveladora i, al mateix temps, força ignorada per la historiografia, com a mínim pel que fa a la Ciutat Comtal, tal i com ja s’ha observat. El principal objectiu d’aquesta recerca és dur a terme un anàlisi d’aquest registre que, en primer lloc, permeti entendre el funcionament de la clava-
11 Miguel Raufast Chico, «La entrada real de Martín el Joven, rey de Sicilia, en Barcelona (1405): solemnidad, economía y conflicto», Acta historica et archaeologica mediaevalia 27/28 (2006), pp. 89119; Ramon Agustí Banegas López, «Comer carne y pagar impuestos. El impacto de las imposiciones municipales en el comercio barcelonés de carne durante el siglo xv», Anuario de Estudios Medievales 39/1 (2009), pp. 329-355; Juanjo Cáceres Nevot, La participació del consell municipal en l’aprovisonament cerealer de la ciutat de Barcelona (1301-1430), Universitat de Barcelona, 2006 (tesi inèdita). 12 Gaspar Feliu i Montfort, Els primers llibres de la Taula de Canvi de Barcelona. Lleida, Pagès Editors, 2016.
Les finances municipals de Barcelona...
283
ria barcelonina i veure quins ingressos i despeses s’hi enregistraven. Amb aquestes dades, confrontades amb les proporcionades pels darrers estudis sobre el tema, es pretén realitzar una aproximació a les finances del Consell a començament del segle xv. Ara bé, les limitacions imposades per la font emprada són evidents, de manera que un altre dels propòsits d’aquesta recerca és, precisament, veure quin abast real té l’estudi d’un llibre de clavaria, la informació que se’n pot despendre i aquella que en queda omesa, sobre la qual no es pot inferir res si no és mitjançant l’anàlisi d’altres tipus de fonts. Per últim, malgrat que aquest estudi sigui de caire molt específic i limitat en el temps i l’espai, la voluntat és que serveixi de punt de partida i model amb vista a un treball posterior que abasti un marc cronològic més ampli. Així, la intenció és superar el possible caràcter anecdòtic que pot prendre ocasionalment una investigació d’aquestes característiques, per tal d’aspirar a una certa globalitat que, com dèiem suara, ajudi a entendre millor tant les finances del Consell com les actuacions municipals i la vida a la ciutat a la fi de l’Edat Mitjana.13 El marc institucional El govern municipal de la Barcelona baixmedieval va quedar plenament configurat al llarg de la segona meitat del segle xiii, sobretot durant el llarg regnat de Jaume I (1213-1276) i el del seu fill i successor, Pere el Gran (12761285). Va ser durant aquest període que van fixar-se tant el funcionament del Consell de Cent com les prerrogatives dels cinc consellers que l’encapçalaven, els quals actuaven en estreta col·laboració amb els oficials reials, el veguer i el batlle. El Consell tenia un seguit de competències molt concretes, entre les quals destacaven les fiscals, que si bé primerament estaven lligades a la senyoria reial, amb el temps van acabar esdevenint una prerrogativa bàsicament municipal. Ja al segle xiv va aparèixer el Trentenari, una reducció del Consell de Cent que tenia com a principal funció l’assessorament dels consellers.14
13 Són molts els temes d’estudi que poden derivar d’un llibre com el que presentem, de manera que, en plantejar aquesta recerca, ha calgut acotar i delimitar clarament quin abast tindria i en quins àmbits se centraria de forma més extensa. És per aquest motiu que alguns aspectes com les obres o el funcionament de les missatgeries tenen un pes molt menor que altres als quals s’ha atorgat una major importància, com poden ser les imposicions i el deute. El propòsit d’aquesta distinció és que el treball permeti al lector obtenir una primera idea sobre la clavaria barcelonina i, a més a més, pugui aprofundir mínimament en les seves seccions més destacables. 14 Pere Orti Gost, «El Consell de Cent durant l’Edat Mitjana», Barcelona Quaderns d’Història 4 (2001), pp. 35-37.
284
LAURA MIQUEL MILIAN
Com és sabut, des de mitjan segle xiv es va viure arreu de Catalunya un canvi substancial en l’àmbit de la hisenda municipal i de la seva administració.15 Els governs de les principals poblacions van començar a gaudir de la potestat de gestionar de forma gairebé autònoma tant la fiscalitat com les finances locals, amb el pretext de fer front a les contínues i elevades peticions reials.16 A Barcelona, com s’ha apuntat, aquesta tasca formava part de les atribucions dels consellers (que el 1414 eren Francesc Burguès, Lluís de Gualbes, Joan Sesavasses, Pere Santcliment i Galceran Dusai) i del Consell de Cent, i també dels diferents funcionaris que ells designaven.17 Entre tots ells jugava un paper fonamental el clavari, originàriament responsable de les claus de la caixa municipal, d’on li provenia el nom. El clavari era escollit pels consellers i el Consell de Trenta al principi de l’any per tal que exercís les funcions de tresorer, entre les quals s’incloïen comeses com l’administració del producte dels impostos i la gestió de les operacions financeres del municipi.18 Es tractava, doncs, del principal oficial econòmic de la ciutat, i, en el cas de Barcelona, restava al càrrec durant un període de dos anys des de 1392, ocupant el primer lloc en el Trentenari i en altres juntes municipals.19 L’actuació del clavari quedava registrada en els llibres o comptes de clavaria, confeccionats a partir de la comptabilitat duta pel tresorer amb el propòsit que els racionals, encarregats de la revisió i liquidació dels comptes, en fessin la corresponent audició.20 La figura del clavari es va consolidar com a càrrec independent a partir de 1341, moment en què passà de ser un oficial nomenat puntualment a exercir el seu càrrec durant llargs períodes.21 Per als anys 1414 i 1415, va ser escollit clavari Pere de Muntrós, mercader, qui aparentment va ostentar aquest càrrec
Pere Verdés Pijuan, «Les finances del clavari», pp. 1133-1334. Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, «La Corona en la génesis del sistema fiscal municipal en Catalunya (1300-1360)», dins Manuel Sánchez Martínez, Antoni Furió Diego (coords.), Col·loqui Corona, municipis i fiscalitat a la baixa Edat Mitjana. Actes, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1997, pp. 233-278, p. 233; Pere Orti Gost, «Les finances municipals», p. 282. 17 Manual de novells ardits vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní. - Volúm Primer comprenent los volúms originals del I al IX. Anys 1390-1446, Frederic Schwartz i Luna, Francesc Carreras Candi (eds.), Barcelona, Henrich y Companyía, 1892, pp. 185-186. 18 Joan Francesc Bosca, Memorial Històric, Jaume Sobrequés i Callicó (ed.), Barcelona, Associació de bibliòfils de Barcelona, 1977, p. 111. La data de l’elecció, però, sembla que, al contrari del que passava amb altres càrrecs, no estava fixada. Així, per exemple, Galceran de Gualbes va ser escollit clavari el 17 de gener de 1400, Antoni Bussot el 14 de gener de 1402 i Benet Sapila el 20 de gener de 1410 (Manual de novells ardits, p. 82, p. 94, p. 165). 19 Joan Francesc Bosca, Memorial Històric, p. 19. 20 Pere Orti Gost, «Les premières sources fiscales»; Pere Verdés Pijuan, «Les sources fiscales et financières des municipalités catalanes aux xive et xve siècles. Le cas de Cervera», dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (coords.), La fiscalité des villes au Moyen Âge. Vol. 1, pp. 163-174. 21 Bosca explica que fins a aquell any acostumava a desenvolupar les competències de tresorer el conseller segon (Joan Francesc Bosca, Memorial Històric, p. 111). 15 16
Les finances municipals de Barcelona...
285
en dues altres ocasions, de 1418 a 1419 i de 1428 a 1429.22 No són moltes les notícies que tenim d’aquest personatge i de la seva relació amb la ciutat més enllà de les diverses mencions a un Pere de Muntrós que trobem en la documentació municipal de l’època, les quals, tot i la relativa proximitat cronològica, no podem assegurar que facin referència al nostre clavari i no a un fill o altre parent. Així, durant les darreries del segle xiv i la primera meitat del segle xv un Pere de Muntrós és nomenat en dues ocasions cònsol de mar, l’any 1391 i el 1399; un cop membre del Consell de Vint-i-cinc, durant el trimestre de desembre a gener de 1392-1393; tres més jurat del Consell de Cent el 1393, 1396 i 1397, i com a elector dels càrrecs de mostassaf i administrador de la casa del pes de la farina el 1399. A més a més, apareix com a obrer l’any 1400; com a administrador de la Taula de Canvi entre els anys 1411 i 1412, i, per últim, com un dels dos racionals de la ciutat el 1422-1423 i el 1424-1425.23 Més enllà dels càrrecs que pogués exercir, durant aquest període de temps un Pere de Muntrós va servir Barcelona amb les seves naus el 1394 i el 1409, en ambdós casos participant en la defensa de la Ciutat Comtal.24 Com s’ha indicat, el clavari no era l’únic càrrec important per al funcionament de la hisenda de la ciutat. Els ja mencionats racionals, que el 1414 eren Berenguer Saiol i Gilabert Cardona,25 tenien, juntament amb l’escrivà del racional, Bernat Safont,26 un paper transcendental en la gestió de les finances barcelonines. Així, els racionals, personatges documentats en l’àmbit reial des de la fi del segle xiii i en el Consell barceloní des de 1325, no només duien a terme una tasca d’audició dels comptes del clavari, sinó que també s’encarregaven del control de totes les caixes municipals, del manteniment d’uns registres propis i de l’administració d’un autèntic arxiu financer, denominat la «casa del racional».27 Eren, a més a més, els responsables de la redacció del Manual de
22 Joan Francesc Bosca, Memorial Històric, p. 111. A Manual de novells ardits, p. 210, només s’hi indica el seu segon nomenament com a clavari el 20 de gener de 1418: «Aquest dia fo provahit de Clavari lonrat en P. de Muntros, mercader». 23 També es documenta un Pere de Muntrós com a cònsol de mar el 1436 i com a administrador del moll el 1439, però probablement no sigui el mateix: Joan Francesc Bosca, Memorial Històric, p. 107, pp. 229 i 233; Carme Batlle i Gallart et al., El «Llibre del Consell» de la ciutat de Barcelona, Barcelona, CSIC-IMF, 2007, pp. 656, 681-683, 701-703, 728-730, 755-757 i 774; Manual de novells ardits, pp. 12, 77, 343, 85, 347 i 388. 24 Manual de novells ardits, pp. 94 i 161. 25 Ibidem, p. 186. 26 AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 401r. 27 Josep M.ª Font Rius, «La administración financiera en los municipios medievales catalanes», dins Historia de la hacienda española (épocas antigua y medieval). Homenaje al Prof. García de Valdeavellano, Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 1982, pp. 193-231, p. 225; Pere Verdés Pijuan, «Le contrôle de la gestion financière des villes catalanes au bas moyen âge: la comptabilité du racional» (en premsa), pp. 1-3. Per a un major aprofundiment sobre aquesta figura i el paper que jugava en l’entramat econòmic municipal, vegeu tot l’article esmentat.
286
LAURA MIQUEL MILIAN
novells ardits o Dietari de l’antic Consell barceloní, on quedaven enregistrats diversos esdeveniments de rellevància per a la ciutat, en particular aquells que implicaven alguna despesa. També eren essencials els administradors de la Taula de Canvi, institució bancària inaugurada el 1401 i garantida amb la riquesa del conjunt dels habitants de la ciutat. La Taula era controlada per dos regidors, un ciutadà honrat i un mercader que eren escollits cada dos anys pels consellers i el Trentenari, i el seu l’objectiu primordial era precisament finançar el compte del clavari, i també lluir els censals de la ciutat.28 Entre el 1413 i el 1414 van ser-ne administradors Francesc de Conomines i Jaume Esteve.29 A més a més de les ja mencionades, hi havia altres administracions menors que acabaven de configurar la densa xarxa financera municipal de Barcelona i que treballaven en estreta relació amb la clavaria. Entre les més importants s’hi comptaven les botigues de blat i les obres, tal i com veurem en diferents punts d’aquest treball. La font: el llibre de clavaria de 1414 El llibre de clavaria del primer semestre de 1414 es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. És el 37è volum d’una sèrie documental que en comprèn un total de 163, que abracen un bon nombre d’anys entre els segles xiv i xvi. Estructura del llibre
Com hem apuntat, es tracta d’un registre de comptes que féu escriure el clavari de torn amb l’objectiu d’entregar-lo al final de l’exercici, o d’un període prèviament determinat del mateix que en el cas de Barcelona eren sis mesos, per tal que fos degudament fiscalitzat. Amb aquesta funció en ment, el llibre està estructurat en dues grans seccions, començant amb les partides corresponents als ingressos (rebudes) i acabant amb les de les despeses (dades). La primera comprèn del foli 1r al 31v, mentre que la segona s’estén entre el foli 40r i el 188r. Tots els moviments enregistrats al llibre de clavaria apareixen detallats en dos índexs (s.f.), on s’indiquen els diferents apartats i la seva situació en el llibre (vegeu Taula 1 i Taula 2). Seguidament hi ha les sumes corresponents tant als ingressos (f. 33r) com a les despeses (f. 188v), i també
28 Pere Orti Gost, «Les finances municipals», pp. 272-273. Per obtenir una visió global sobre la creació i el funcionament de la Taula de Canvi, vegeu tot l’article esmentat, així com Gaspar Feliu i Monfort, Els primers llibres de la Taula. 29 Joan Francesc Bosca, Memorial Històric, p. 107.
Les finances municipals de Barcelona...
287
les anotacions referents a l’audició de comptes feta pels racionals (f. 189r i f. 189v); que es tracta més endavant. Així mateix, al f. 191r s’expressen els dubtes plantejats per la revisió del llibre i dels comptes que conté. Cada foli està estructurat d’una forma similar, tant si forma part de les despeses com dels ingressos. A la part superior hi ha el títol de l’apartat si s’escau, a la part central els diversos assentaments i a la dreta d’aquests la quantitat a la qual fan referència; a l’esquerra s’hi troben les anotacions laterals. Finalment, a la part inferior de la pàgina apareix anotada la suma de la mateixa (vegeu Imatge 1). Imatge 1. Exemple de pàgina del llibre de clavaria de 1414 (f. 161r)
288
LAURA MIQUEL MILIAN
Per últim, només resta mencionar les dues interessants llistes onomàstiques que s’inclouen al principi i al final del llibre (s.f.). La primera correspon a tots aquells personatges que van pagar o lliurar alguna quantitat a la ciutat, amb la suma apuntada al costat del nom de cadascú; a la segona se citen tots els que van rebre diners de Barcelona. Val a dir que, en ambdues, els noms de les dones no estan ordenats alfabèticament com els dels homes, sinó que apareixen en un llistat deliberadament diferenciat, sota el títol de dones. Taula 1. Organització de l’apartat dels ingressos (rebudes) del llibre de clavaria de 1414 INGRESSOS Imposicions febrer-abril 1414 Suma
ff. 1r-4v f. 5r
Imposicions maig-juliol 1414
ff. 5v-9r
Suma
f. 16r
En blanc
ff. 16v-30r
Ingressos extraordinaris i comuns
ff. 30r-32v
Suma
f. 9r
Suma
f. 32v
Suma total imposicions
f. 9v
Suma total ingressos
f. 33r
En blanc
ff. 10r-10v En blanc
Vendes de censals
ff. 11r-15v
ff. 33v-39v
Taula 2. Organització de l’apartat de les despeses (dades) del llibre de clavaria de 1414 Pensions de censals Suma En blanc Obres del mur Suma En blanc Altres obres Suma En blanc Missatgeries Suma En blanc Càrrecs ordinaris Suma
DESPESES ff. 40r-67v En blanc f. 67v Forment ff. 68r-79v Suma ff. 80r-84r En blanc f. 84v Salaris ordinaris ff. 85r-89v Suma ff. 90r-92v En blanc f. 92v Salaris extraordinaris i altres ff. 93r-99v Suma ff. 100r-105r En blanc f. 105v Remissió de censals ff. 106r-110v Suma ff. 111r-115r Suma total despeses f. 115r
ff. 115v-120v ff. 121r-127v f. 127v ff. 128r-129v ff. 130r-137r f. 137v ff. 138r-139v ff. 140r-155v f. 156r ff. 156v-160v ff. 161r-188r f. 188v f. 188v
Les finances municipals de Barcelona...
289
Com s’ha apuntat, la major part dels assentaments del llibre de clavaria estan acompanyats al marge esquerre d’una anotació posterior, d’extensió variable. Aquestes les escrivien els auditors de comptes en fer-ne la revisió, amb l’objectiu de consignar-hi dades de diferent caire relatives a l’assentament en qüestió o per tal de justificar algunes de les seves accions, com ara la cancel·lació d’algun ingrés o despesa. Així doncs, es tractava d’informacions de rellevància, la finalitat de les quals era permetre un control més acurat de les finances municipals, bo i contrastant i verificant les dades presentades pel clavari. Les anotacions que trobem en la part dedicada als ingressos i en la de les despeses mostren diferències notables. Pel que fa a la primera, en els assentaments referits a imposicions —com veurem, el principal recurs municipal— trobem sempre una indicació dels racionals on fan constar l’existència d’un contracte d’arrendament, en mans del notari citat en l’assentament corresponent, la qual corroborava la informació donada pel clavari.30 A més a més, en ocasions s’indiquen altres comptes en què consten els diners rebuts per la ciutat, tant en concepte d’arrendaments d’imposicions com d’altres ingressos. Sempre es tracta, per tant, del compte del particular que ha lliurat la quantitat en qüestió, que era presentat paral·lelament als racionals per tal que, un cop acarat amb la clavaria, comprovessin la coincidència exacta entre la quantitat ingressada pel tresorer i el lliurament consignat en el dit compte.31 En els folis en què s’anoten les vendes de censals —l’altre gran recurs del Consell— es deixa constància invariablement de la còpia existent de la informació donada en el denominat llibre o memorial de censals de la ciutat, volum sobre el qual es parlarà en el següent apartat, i també la pàgina en què es trobava la referència corresponent. La inscripció, repetida de forma gairebé idèntica en tots els assentaments de venda de censals morts: «Són continuats en lo libre o memorial dels censals que la ciutat fa, en [...] cartes».32 En l’extensa secció dedicada a les despeses, l’anotació lateral indica, en primer lloc, si s’ha fet albarà, àpoca o ambdues coses del pagament. A més 30 Literalment es diu: «És cert als racionals de la carta de la venda feta, en poder del dit notari, lo dit die e any» (AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 3v). La supervisió de l’arrendament de les imposicions i del correcte pagament de les mateixes era una de les tasques principals del racional en relació amb el clavari, tal i com s’explica a Pere Orti Gost, «Les premières sources fiscales», p. 99. 31 És el cas de les 2.214 lliures, 13 sous i 4 diners de l’ajuda del vi dels mesos de maig a juliol, que, segons apareix a l’anotació lateral, «són posats en dates per lo dit Nicholau Ferrer en lo segon compte per ell dat e retut per rahó de la imposició del vi, en XIII partides en XXVI e XXVII cartes» (AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 5v). Un altre exemple és el de Pere Savila, escrivà de les obres de la ciutat, qui va ingressar els diners que havia de tornar a la ciutat de la seva administració de l’obra de la muralla en un compte específic: «Són posades en dates per lo dit Pere ça Vila en lo VIè compte per ell dat e retut per rahó de les obres del mur, en CCCCLXV cartes» (AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 31r). 32 1B. XI-37 (1414-1415), f. 11r.
290
LAURA MIQUEL MILIAN
a més d’aquests dos documents, que són els més habituals, ocasionalment també se’n mencionen d’altres, com lletres de canvi,33 cartes de compra34 o albarans debitoris.35 Pel que fa al pagament de les pensions de censals morts, s’esmenta així mateix, en dues ocasions que hi havia hagut cessió d’un censalista a un altre, la presentació del document que així ho justificava, a més a més de l’àpoca corresponent.36 Si en lloc d’una pensió es tracta d’una redempció de censal, sempre s’indica en les anotacions laterals el trencament de les cartes que hi fan referència, així com la cancel·lació de l’escriptura i de la partida corresponent en el llibre de censals: «Cobram la àpocha final e la carta principal, que és stada trencada, e la escriptura del terç cancel·lada. És cancel·lat en lo libre o memorial dels censals que la ciutat fa».37 A més a més, d’idèntica forma que als ingressos, no és estrany que en alguns assentaments s’indiqui en quin compte exacte han anat a parar les quantitats pagades, tal i com succeeix en el cas de les obres.38 Potser l’aspecte més interessant de les anotacions laterals, però, són les referències internes al mateix llibre de clavaria,39 la informació suplementària que algunes proporcionen sobre determinats temes40 i l’oportunitat que ens brinden de conèixer l’existència d’altres fonts, com el ja mencionat lli33 Les lletres de canvi estaven sempre relacionades amb les missatgeries enviades per Barcelona a altres indrets, com és el cas de la missatgeria a Saragossa per a la coronació reial: «Albarà e àpocha e la letra del cambi. Són posades en rebudes en lo compte dat per lo dit honrat n’Anthoni Buçot per rahó de la dita missatgeria, en la primera carta» (AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 100v). 34 Les cartes de compra s’empraven com a justificants en pagar compensacions econòmiques per mort o pèrdua, com succeeix en el cas de la desaparició de l’esclau Jaume, àlies Diego, a Saragossa: «Albarà e àpocha e la carta de la compre del dit esclau sard» (AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 102v). 35 Els albarans debitoris eren expedits pels racionals, i s’hi indicava, aparentment, la quantitat que devia un particular a la ciutat després d’haver dut a terme una tasca en nom del Consell, tal i com succeeix amb la missatgeria enviada a Saragossa (vegeu AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 104r). El mateix clavari Pere de Muntrós, després de l’audició de comptes dels racionals, en rebé un també. 36 És el cas que ens trobem, per exemple, a AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 46v: «Cobram la àpocha e la cessió feta per lo dit Barthomeu al dit Johan Guardiola». 37 AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 174v. 38 «Albarà e àpocha. Són possades en rebudes en lo compte dat per lo dit Jacme Ferrer per rahó de la obra del pont de Sent Boy de Lobregat, en la primera carta de l’any MCCCCXIIII» (AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 91r). 39 És el cas de pagaments de salaris per redaccions de censals venuts aquell mateix semestre i que, per tant, apareixen registrats en l’apartat d’ingressos del llibre, detall del qual el clavari deixa constància: «Àpocha. De la venda del dit censal és feta rebuda per lo dit clavari en lo present compte en XI cartes» (AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 140v). El censal al qual fa referència es troba a AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 11r. 40 Un conflicte generat per les imposicions, per exemple, és resumit concisament mitjançant anotacions laterals: «Item. Són posades en rebudes en un compte dat per lo dit honrat mícer Bonanat Pere de II missatgeries que per part de aquesta ciutat fet, la Ia a la ciutat de Ceragosa, a la vila de Morella, hon hera lo senyor rey, per rahó de la qüestió qui·s menava entre los magnats e cavallers del principat de Cathalunya, de una part, e les ciutat e viles reyals, de la altra part; e l’altra missatgeria féu en la ciutat de València al dit senyor per les dites rahons, en la primera carta» (AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 103v).
Les finances municipals de Barcelona...
291
bre de censals o el de notaments de l’ofici del racional.41 Respecte a aquestes fonts, és especialment suggeridora la possibilitat que ens proporcionen les anotacions laterals de poder intuir la relació que existia entre elles i la xarxa d’informació que conformaven totes juntes, aspecte que abordarem tot seguit. Referències a altres sèries documentals
L’administració d’un municipi de la magnitud de Barcelona generava ja durant els darrers segles medievals una quantitat de documentació ingent, que era recopilada en nombrosos llibres. D’aquests, molts han arribat als nostres dies, encara que sigui de forma parcial o incompleta, i han esdevingut, o estan destinats a ser, la base de nombrosos estudis, com és el cas del llibre de clavaria que ens ocupa. Entre la diversa informació que aquest registre proporciona, destaquen precisament les mencions que es troben a altres fonts coetànies, que formaven part del dens entramat que generava la gestió econòmica de la ciutat.42 És gràcies a aquesta altra documentació, tant aquella que apareix anomenada com la que no (però que tenim la sort de conservar), que es pot dur a terme un estudi més acurat i complet del llibre del clavari de 1414, tot i algunes mancances evidents que en limiten substancialment l’abast. És una llàstima, per exemple, que no hagi arribat als nostres dies cap llibre major de la Taula de Canvi entre els anys 1407 i 1611, que ens permetria estudiar-ne els moviments i el funcionament amb més deteniment. Com hem apuntat, les altres fonts que s’assenyalen en el llibre estudiat són diverses. En primer lloc, hi trobem els llibres d’albarans i els d’àpoques, no conservats per a l’època estudiada. Relatiu als primers, i prenent com a exemple el llibre de 1390-1392 (AHCB, 1B. XXII-7, 1390-1392), s’observa que estan escrits en català i constitueixen el recull de les ordres de pagament, curtes i concises, adreçades pels consellers al clavari. Per tant, els albarans eren el mecanisme de comunicació habitual entre els consellers i el clavari.43 Inicialment, els albarans quedaven registrats als 41 Algunes despeses eren també anotades al llibre dels racionals, com és el cas del pagament de 526 lliures, 16 sous i 3 diners a l’Hospital de la Santa Creu, sobre el qual es va fer «Albarà e àpocha. Són notades al dit Anthoni Oliver, procurador del dit hospital, en lo VIII libre de notaments de l’ofici dels racionals, en LXXVI cartes» (AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 143v). Tanmateix, si bé es conserva un llibre de notaments del racional relatiu al període en què Pere de Muntrós va ser clavari, no hi hem trobat cap assentament que es correspongui amb aquest pagament. 42 Aquestes fonts són recollides i descrites a Pere Orti Gost, «Les premières sources fiscales». 43 Manuel Sánchez Martínez (ed.), La deuda pública en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 2009, p. 429. Vegeu Annex 1, Document 1.
292
LAURA MIQUEL MILIAN
Llibres del Consell juntament amb la diversa informació que s’hi contenia, però eventualment se’n van separar, creant una sèrie pròpia que es remunta fins al 1356.44 Quant a les àpoques, per a les quals seguirem el model del llibre de 1409-1410 (AHCB, 1B. XXI-4, 1409-1410), estan escrites en llatí i apareixen invariablement cancel·lades. Les àpoques, també denominades albarans de rebuda o rebut, tenien la finalitat de deixar constància del pagament d’una quantitat determinada.45 En tots aquells assentaments que fan referència a censals, apareix citat el llibre o memorial de censals fet per la ciutat, tal i com ja s’ha explicat. Desgraciadament, però, tampoc s’ha conservat cap volum de l’any estudiat, si bé pot intuir-se com devien ser gràcies als llibres d’àpoques específiques de censals i els de lluïció de censals d’altres anys.46 Els primers eren emprats per controlar la satisfacció anual de les pensions als creditors, i inclouen exclusivament les àpoques i els albarans corresponents als pagaments de pensions fets per la ciutat.47 Les àpoques, com s’ha dit, s’escrivien en llatí i consistien en el reconeixement per part del creditor d’haver rebut del clavari la quantitat estipulada, mentre que els albarans es redactaven en català i eren l’ordre de pagament, adreçada pels consellers als regidors de la Taula de Canvi a petició del clavari.48 Els llibres de definició o lluïció de censals contenen les explicacions, escrites en llatí, corresponents a la trajectòria o genealogia de cada censal.49 Per tant, la data de venda, el nom del comprador i els possibles traspassos, així com la decisió per part de la ciutat de redimir-lo. Tots ells apareixen ratllats, la qual cosa indica, de manera similar a les àpoques, que s’han cancel·lat. Malgrat les notòries mancances presentades fins ara, conservem alguns llibres que es corresponent cronològicament amb el de clavaria de 1414. És el cas del llibre d’imposicions que va de 1411 a 1416, la signatura del qual és AHCB, 1C. VI-9 (1411-1416). Escrit en llatí, recull les dades relatives als arrendaments trimestrals de les imposicions de Barcelona, sovint aportant detalls sobre els seus arrendataris, com pot ser el carrer on viuen o la seva professió, dades que en nombroses ocasions s’ometen en el llibre de clava Pere Orti Gost, «Les premières sources fiscales», p. 98. Vegeu Annex 1, Document 2. 46 A d’altres indrets sí que s’han conservat aquests memorials de censals, com en el cas Cervera o de Castelló d’Empúries, per exemple. Vegeu Albert Martí Arau, «La memoria de la deuda pública en la Cataluña bajomedieval», dins Antonio Collantes de Terán Sánchez (ed.), Las fuentes para el estudio del negocio fiscal y financiero en los reinos hispánicos (siglos xiv-xvi), Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 2010, pp. 229-248. 47 Així apareix en el llibre d’àpoques de censals i albarans de 1410, per exemple: AHCB, 1C. XV-10 (1410). 48 Vegeu Annex 1, Document 3. 49 Un exemple és el llibre que inclou els censals lluïts entre 1404 i 1406: AHCB, 1C. XV-178 (1404-1406). 44 45
Les finances municipals de Barcelona...
293
ria. En el cas d’una imposició arrendada a més d’una persona, en el llibre d’imposicions es diferencia clarament qui n’és el primer arrendatari i qui, posteriorment, s’hi ha afegit, probablement a instàncies del darrer i en caràcter d’avalador.50 Al marge esquerre de cada foli del llibre d’imposicions s’hi indica, a més a més, l’existència o no de primes acordades en l’arrendament (eixaucs). S’ha parlat també del llibre de notaments del racional, un memorial de deutes que escrivien els racionals de la ciutat amb l’objectiu de controlar els deutes contrets amb o pel Consell.51 El llibre corresponent al 1414 d’aquesta sèrie també tenim la sort de conservar-lo, amb la signatura AHCB, 1B. XI168 (1400-1420). Els folis que van del 167r al 168v d’aquest volum estan centrats en l’exercici de Pere de Muntrós entre els anys 1414 i 1415, si bé només el 167r correspon al semestre estudiat en aquest treball. Es tracta d’un total de tres pagaments fets per Nicolau Gispert, Pere Savila i Francesc Planes, que es corresponen, tal i com queda anotat en les anotacions laterals del llibre de notaments, amb els que trobem al llibre de clavaria als folis 30r i 31r.52 Hi ha encara una darrera font que apareix citada al llibre de clavaria, sobre la qual no sabem res més que el nom amb què l’anomena el clavari, que és «libre comú».53 Pel que sembla, podria ser un llibre de comptes escrit pel mateix clavari que li servia per anar apuntant ingressos i despeses, de forma que després pogués traslladar-ho al llibre de clavaria, el volum oficial que havia d’entregar per a l’audició. En qualsevol cas, caldria intentar esbrinar de quin llibre es tracta i veure si es pot identificar amb algun dels registres que es conserven en els nostres arxius.54 L’audició de comptes
Tal i com s’ha mencionat, entre les funcions d’inspecció dutes a terme pels racionals hi havia la verificació de l’activitat del clavari. A la pràctica, aquest darrer era citat pels racionals, a qui presentava el seu llibre de comptes, degudament ordenat per tal de ser contrastat amb altres dades, en poder de l’auditor. Un cop fet l’examen, després de la formulació dels dubtes i Vegeu Annex 1, Document 4. Max Turull Rubinat, «Fiscalitat a l’època medieval», dins Funcionament de les finances locals, pp. 23-55, p. 31; Pere Verdés Pijuan, «Les sources fiscales», p. 169. 52 Vegeu Annex 1, Document 5. 53 Vegeu per exemple AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415). 54 Seria possible, doncs, identificar el llibre comú amb el llibre de dates i rebudes, que servia per a que el clavari controlés la seva comptabilitat, mencionat per Pere Verdés Pijuan, «Les finances del clavari», pp. 1157-1158. 50 51
294
LAURA MIQUEL MILIAN
del posterior vistiplau de la informació presentada, els racionals emetien un albarà testimonial, que s’entregava als consellers i que alliberava el clavari de tota responsabilitat.55 En el cas del llibre de clavaria estudiat, l’audició de comptes la trobem entre els folis 189r i 189v; fou tancada el 14 de novembre de 1415 per dos racionals, Gilabert Cardona i Gabriel Ballester. Gilabert Cardona va ser escollit racional juntament amb Berenguer Saiol el 13 de desembre de 1413 per a un període de dos anys, mentre que Gabriel Ballester ho va ser el mateix dia de 1415, de nou juntament amb Berenguer Saiol.56 Així doncs, ens trobem amb què els encarregats de clausurar el primer semestre de 1414, tot i indicar que són «racionals l’any present de la dita ciutat», en realitat formen part d’exercicis diferents.57 Sigui com sigui, s’observa que els racionals, en primer lloc, anoten els ingressos totals obtinguts per la ciutat durant els sis mesos primers de 1414 i els igualen amb les despeses, obtenint un resultat negatiu de 27.708 lliures, 10 sous i 7 diners. Aquesta quantitat queda establert que ha de ser posada per Pere de Muntrós en l’apartat de les despeses del segon compte, motiu pel qual li és donat un albarà debitori on s’assenyala la resta que ha de ser restituïda durant el segon exercici de 1414, probablement mitjançant noves vendes de censals morts. Seguidament, els racionals fan referència a l’albarà testimonial que confirma el retiment de comptes i la liquidació d’aquests, un cop registrats els albarans corresponents als mesos de febrer a juliol en el llibre d’albarans de l’ofici del racional i havent donat Pere de Muntrós totes les àpoques, albarans i altres cauteles en la seva possessió. Es menciona a més a més que, per tal de confirmar la lleialtat i honestedat del clavari i de la tasca per ell duta a terme, aquest «ha fet sagrament sobre los IIII Evangelis».
55 Josep M.ª Font Rius, La administración financera, p. 228; Pere Orti Gost, «Les premières sources fiscales», pp. 97-98. Sobre el procés d’audició de comptes municipals al Principat durant aquesta època, vegeu: Jordi Morelló Baget, «La intervención de las cuentas municipales: la actuación de los oïdors en Reus y Valls» (siglos xiv-xv)», dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (coords.), La fiscalité des villes au Moyen Âge. Vol. 4. La gestion de l’impôt, Toulouse, Privat, 2004, pp. 259-271. 56 Manual de novells ardits, p. 186 i p. 199. 57 No és això l’habitual, ja que normalment l’audició de comptes sí que era duta a terme pels dos racionals de l’any en qüestió, tal i com va passar per exemple amb el llibre de clavaria de 1410, clausurat el 1411 pels racionals escollits l’any anterior, Jaume Cardona i Martí Sariera (Manual de novells ardits, p. 170; AHCB, 1B. XI-34 (1410-1411), f. 134r). No hem trobat cap anotació, però, que ens indici per què el 1415 no va ser Berenguer Saiol qui va auditar els comptes amb Gilabert Cardona.
Les finances municipals de Barcelona...
295
La darrera part de l’audició de comptes correspon a l’anotació dels diferents dubtes sorgits durant la mateixa, mencionats al foli 191r. En el cas d’aquest llibre són únicament tres, en els quals es fa constar la pàgina en què es troben, la quantitat a la que fan referència i el problema que plantegen, que en tots tres casos coincideix: la falta d’un document relatiu a l’assentament i encarregat de justificar la despesa en qüestió. En el primer es tracta de l’albarà i l’àpoca, en el segon de l’àpoca i en l’últim de l’albarà, l’àpoca i la lletra de canvi.58 L’exercici financer de 1414 Com s’ha dit, el llibre de clavaria de 1414 es divideix en dues grans seccions, la dels ingressos i la de les despeses. Ambdues, al seu torn, estan integrades per diversos capítols, d’extensió i importància variables, que detallarem tot seguit. Ingressos
Dins de la secció d’ingressos o rebudes del llibre de clavaria de 1414 hi trobem tres apartats diferenciats: el primer dedicat a les imposicions, el segon a la venda de censals i el darrer a les «rebudes extraordinàries i comunes». De tots aquests, el que té més pes econòmic amb una notable diferència és el de les imposicions, que suposen un 59 % del total dels ingressos del semestre, mentre que els censals en representen un 31 % i els que podem denominar altres ingressos el 10 % restant. En total, la ciutat va ingressar durant aquest període de sis mesos 586.960 sous i 8 diners, dels quals 349.226 sous i 3 diners es van percebre a través de les imposicions; dividides en dos trimestres de 161.833 sous i 11 diners el primer, i 187.393 sous i 4 diners el segon. Altres 180.646 sous i 2 diners foren obtinguts per mitjà dels censals, i per últim 57.051 sous i 3 diners s’aconseguiren gràcies a altres fonts, únicament especificades en cada una de les partides que trobem agrupades sota el títol de rebudes extraordinàries i comunes.
58
AHCB, 1B.XI-37, f. 91r, f. 102r, f. 114r.
296
LAURA MIQUEL MILIAN
Gràfic 1. Percentatge que representa cadascun dels apartats en el total dels ingressos del primer semestre del 1414
Altres 10% Censals 31%
Imposicions 59%
Com és sabut, les imposicions eren un conjunt d’impostos indirectes consolidats a la primera meitat del segle xiv que, principalment, gravaven la compravenda i el consum de determinats productes.59 Inicialment eren de caràcter temporal, concedides pel rei amb l’objectiu específic de fer front a les demandes del monarca o a altres necessitats dels municipis, però la seva assignació des de mitjan segle xiv a un deute censal irredimible, les va convertir en permanents i en va perllongar l’existència fins el segle xviii.60 Pel que fa a la seva gestió, després que els consellers determinessin quin n’era el preu de sortida, la percepció de les diferents imposicions era arrendada en un encant públic al particular que oferís més diners pel seu producte durant un temps determinat i variable segons la ciutat.61 Així doncs, mentre que a Cervera, Girona o Valls, per exemple, aquest arrendament era durant el segle xv gairebé sempre anual, al llibre de clavaria de Barcelona de 1414 és per
59 Per a un major aprofundiment sobre el funcionament de les imposicions municipals, vegeu Pere Orti Gost, Renda i fiscalitat en una ciutat medieval. segles xii-xiv, Barcelona, CSIC, 2000, pp. 529-569. 60 Ibidem, pp. 529-532. 61 Jean Broussolle, «Les impositions municipales», p. 108. Evidentment, la ciutat estava interessada en què l’arrendament fos el més elevat possible, ja que era aquesta quantitat la que acabaria ingressant. És per aquest motiu que, com s’ha apuntat, se servia dels eixaucs, primes que es prometien als licitadors per tal d’aconseguir augmentar-ne el preu en les subhastes (Ibidem, pp. 103-104; Jordi Morelló Baget, Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona: Reus i Valls, segles xiv-xv, Barcelona, CSIC, 2001, p. 552).
Les finances municipals de Barcelona...
297
tres mesos o una terça, de febrer a abril i de maig a juliol.62 Cal remarcar, per tant, que allò reflectit en els llibres del clavari és l’ingrés corresponent al pagament que es fa per l’arrendament de cada una de les 14 imposicions col·lectades durant aquests sis mesos (farina, vi, peix, carn, fusta, oli/graixa, llenya, flassades, cuiram, pes, pelleteria, pella, armes i honors) i que conseqüentment, tal i com explica Pere Orti, no ens permet conèixer l’impacte que tenia la fiscalitat indirecta en la ciutat, sobre el qual, degut a la manca dels comptes de recaptació, només podem formular hipòtesis.63 Pel que fa als censals morts, com també és sabut, era un tipus d’endeutament a llarg termini consistent en la venda d’una renda, en virtut de la qual el comprador adquiria el dret a percebre periòdicament una pensió que es determinava mitjançant l’aplicació d’una taxa d’interès sobre el preu de venda.64 La consolidació d’aquest tipus de deute, emprat pels municipis juntament amb els violaris per tal d’obtenir capital ja des de les dècades de 1330 i 1340, estava estretament relacionada, com s’ha apuntat, amb la necessitat de fer front a les demandes econòmiques fetes pel monarca, sobretot des de mitjan s. xiv.65 A partir d’aquest moment, en un període d’autèntic esclat del deute, la venda de rendes, perpètues en el cas dels censals morts, va anar prenent cada cop més importància, i s’entrà en una espiral d’endeutament de la qual va ser molt difícil sortir-ne, tal com evidencia el fet que bona part dels recursos obtinguts pels municipis no estava destinada al funcionament 62 Pere Verdés Pijuan, «Les finances del clavari», p. 1136; Albert Reixach Sala, Municipi, finances i elits locals en una ciutat catalana baixmedieval: Girona (1345-1445), Universitat de Girona, 2015 (tesi inèdita), p. 296; Jordi Morelló Baget, Fiscalitat i deute públic, pp. 549-550. Si bé l’arrendament per trimestres era el més habitual a Barcelona, no sempre fou així, tal i com s’explica a Jean Broussolle, «Les impositions municipales», p. 107. Així mateix, és important destacar que la ciutat no sempre trobava qui volgués arrendar totes les imposicions, de manera que alguns trimestres es veia obligada a designar uns collidors encarregats de dur a terme la tasca de recol·lectar els impostos que corresponguessin. A mesura que va anar avançant el segle xv, els encants públics on se subhastaven les imposicions van esdevenir cada cop més complicats i la ciutat tenia cada cop més problemes per trobar arrendataris, involucrats en les conxorxes que sovint es donaven en aquests contextos. Com és sabut, la conseqüència final de tot plegat fou l’establiment del sistema del «butlletí» a mitjan segle xv, tant a Barcelona com a altres indrets del Principat, que suposà l’intent de creació d’una complexa maquinària administrativa municipal destinada a recaptar directament l’impost, prescindint dels arrendataris (Pere Verdés Pijuan, «Fiscalitat municipal i proveïment urbà a la Barcelona baixmedieval: dues cares de la mateixa moneda?», dins Mercè Renom Pulit (ed.), Proveir Barcelona. El municipi i l’alimentació de la ciutat, 1329-1930, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, Museu d’Història, 2016, pp. 47-58). 63 Pere Orti Gost, Renda i fiscalitat, pp. 532-533. Per als arrendataris de les imposicions del primer semestre de 1414 i el seu preu d’arrendament, vegeu Annex 2, Taules 6 i 7. 64 Pere Orti Gost, «Les finances municipals», p. 261. Aquesta taxa era inicialment del 7,14 % per als censals morts i del doble, és a dir el 14,28 %, per als violaris, si bé aquests tipus canviaren amb els anys, tendint a disminuir (Ibidem, p. 271, Taula 2). 65 Manuel Sánchez Martínez, El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles xii-xiv), Vic, Eumo; Girona, Universitat de Girona, 1995, p. 126.
298
LAURA MIQUEL MILIAN
de la institució i a les necessitats comunitàries, sinó a la satisfacció d’un deute que cada cop assolia proporcions més astronòmiques.66 Durant el primer semestre de 1414 es van vendre un total de 26 censals a interessos variables, que oscil·laren entre el 3,33 % i el 5,5 %. En general, doncs, es tracta d’interessos més aviat baixos, cosa que, evidentment, jugava a favor de l’entitat emissora, en aquest cas Barcelona.67 El darrer apartat de les entrades està dedicat a un seguit d’ingressos diversos i de difícil classificació, agrupats sota el nom de rebudes extraordinàries i comunes. En aquest capítol hi tenen cabuda des de deutes que es remunten a l’any 1400, fins a romanents de dues obres dutes a terme en casals i muralles. En el primer cas, destaquen els deutes procedents d’imposicions, que pugen a 220 sous, i en el segon les obres dels murs, que suposaren la quantitat gens menyspreable de 10.000 sous. Altres ingressos significatius foren els procedents de l’activitat de dos mercaders, Bartomeu Vidal i Tomàs Esglésies, vinculats a operacions de compra i posterior distribució de forment a la ciutat, les quals van proporcionar 16.880 i 6.500 sous respectivament.68 Les partides restants es corresponen a cobraments de vendes, censos i rendes.69 Amb aquests distribució d’ingressos, doncs, veiem com el recurs a la fiscalitat directa en forma de talles, considerat tradicionalment com un dels dos pilars bàsics de les hisendes locals juntament amb les imposicions, no era contemplat a la Barcelona de 1414.70 De fet, cal tenir en compte que l’impost 66 Manuel Sánchez Martínez, «Deuda pública, monarquía y ciudades en los países de la Corona de Aragón (siglos xiv y xv)», dins Manuel Sánchez, Pagar al rey en la Corona de Aragón durante el siglo xiv (Estudios sobre fiscalidad y finanzas reales y urbanas), Barcelona, CSIC, 2003, pp. 523-562, pp. 523-524. Com és sabut, una de les grans mesures preses per tal de solucionar el problema del deute públic, entre d’altres, va ser la creació de la Taula de Canvi de Barcelona el 1400, tal i com s’explica a Pere Orti Gost, «Les finances municipals». 67 Vegeu Pere Orti Gost, Pere Verdés Pijuan, «The Crisis of Public Finances in the Towns of Late Medieval Catalonia (1350-1500)», dins Le crisi finanziarie. Gestione, implicazioni sociali e consequenze nell’età preindustriale, Florència, Universitat de Florència, 2016, pp. 199-222. Per als censalistes i els preus dels censals venuts durant el primer semestre de 1414, vegeu Annex 2, Taula 8. 68 Sembla que Tomàs Esglésies continuà duent a terme aquesta tasca durant els mesos següents, tal i com es demostra al llibre de notaments: «Ítem, ha a posar en rebuda lo dit clavari, les quals en Thomas Esgleyes, mercader, li féu dir e escriure en la taula de la ciutat a XVII de janer de l’any MCCCCCXV, que les havia a tornar de resta de I compte per ell dat e retut als racionals de la ciutat per certa quantitat de forment que los honorables consellers faeren comprar en Prohensa e en Ampúries e per provisió d’aquesta ciutat, del qual forment lo dit Thomas fo reebedor e vanador. XXXVIIII lliures, XV sous, VIII» (AHCB, 1B. XI-168, 1400-1420, f. 167v). 69 Entre aquestes, destaquen els 16.880 sous que va pagar un dia no especificat del mes de juliol Bartomeu Vidal, mercader de Barcelona, pel forment de la ciutat que va vendre, així com els 1.400 sous rebuts el 16 de febrer de Pere Saragossa, també mercader, corresponents a la compra que aquest féu en un encant públic de l’arbre d’una nau presa a Càller (AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 30r i f. 31r). 70 Manuel Sánchez Martínez, El naixement de la fiscalitat, p. 126; Pere Orti Gost, Manuel Sánchez Martínez, Max Turull Rubinat, «La génesis de la fiscalidad municipal en Cataluña», Revista d’Història Medieval 7 (1996), pp. 115-134, p. 115.
Les finances municipals de Barcelona...
299
directe era, en el cas de la Ciutat Comtal, un recurs força excepcional i, ja al segle xiv, molt menys freqüent que en altres municipis.71 Per últim, convé remarcar l’absència en el llibre de clavaria de 1414 d’alguns ingressos que, probablement, es devien percebre durant el segon semestre de l’any. És el cas de les rendes d’Elx i Crevillent, les del pont de Sant Boi i les del castell de Flix i de la Palma, presents en els pressupostos de 1412 i 1436.72 Suposem, per tant, que el 1414 es van mantenir, tot i que en el llibre estudiat només apareixen mencionades les rendes del pont de Sant Boi, en forma de 420 sous que Francesc o Bernat Planes, antigament porter, va lliurar a la ciutat «en paga prorata de ço que havie rebut per la ciutat del dret qui·s cull e·s pague per lo dit pont» fins el 7 de març, data en què l’impost va ser arrendat a Arnau Pons, de Sant Boi.73 Aquesta xifra, però, és molt inferior als 7.400 i als 6.400 sous de despeses del propi pont que, segons els mencionats pressupostos, s’havien de compensar mitjançant les esmentades rendes, i per tant deuria haver-hi un altre ingrés posterior que s’aproximés més a aquestes quantitats. Despeses
Tal i com es pot apreciar en les Taules 1 i 2, la classificació de les despeses és força més complexa que la dels ingressos. Així doncs, dels tres capítols que es troben en el llibre de les entrades, passem a les deu partides de les despeses (vegeu Taula 3), corresponents a les pensions de censals, les obres fora de les de la muralla, les fetes en la mateixa fortificació, les altres obres, les missatgeries, els càrrecs ordinaris, l’abastament de forment, els salaris ordinaris, els extraordinaris i les remissions de censals.
Pere Orti Gost, Renda i fiscalitat, p. 530. Concretament, les rendes d’Elx i Crevillent apareixen en els ingressos d’ambdós pressupostos, mentre que les del castell de Flix i de la Palma apareixen només al de 1412. Segons el pressupost de 1412, les primeres havien de suposar a la ciutat un ingrés anual de 1.500 lliures i les segones, comptabilitzades juntament amb les imposicions del cuiram, la fusta i les flassades, de 1.600 lliures. El 1436 estava previst que les rendes del castell de Flix i la Palma, juntament amb la imposició de les flassades i la del mig florí per bóta de vi, reportessin a la ciutat 1.350 lliures per any (Pere Orti Gost, «Les finances municipals», p. 275, Taula 3). 73 AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 30r. 71 72
300
LAURA MIQUEL MILIAN
Taula 3. Despeses de Barcelona durant el primer semestre de 1414 Pensions de censals Obres Obres de muralla Altres obres Missatgeries Càrrecs ordinaris Forment Salaris ordinaris Salaris extraordinaris i altres Remissions de censals Total
sous 101.433 3.410 78.000 11.737 28.873 10.079 13.792 24.397 51.801 821.975 1.145.501
diners 10
8 3 6 6 7 11 51
Sense seguir estrictament la classificació funcional proposada per Morelló-Verdés, ja que això suposaria una anàlisi detallada que depassa els límits del present estudi, s’han agrupat aquestes despeses en quatre grans grups: el deute, les obres, el forment i les altres despeses (vegeu Gràfic 2). Convé recordar que en aquest conjunt de despeses manca un capítol molt important en altres anys, com són les transferències al rei en concepte de donatius o altres subsidis.74 A més a més, no oblidem tampoc que en determinades conjuntures bèl·liques també podien ser importants els recursos destinats a la despesa militar, tal i com succeí, per exemple, durant la Guerra Civil de 1462-1472, que aquí tampoc apareixen.75
74 Pere Orti Gost, «La construcció del sistema fiscal municipal a Barcelona, segles xiii-xiv», Barcelona Quaderns d’Història 2-3 (1996), pp. 17-34: Pere Verdés Pijuan, «La contribució del Consell de Barcelona a les demandes de la Corona, 1387-1462», Barcelona Quaderns d’Història 23 (2016), pp. 81-104. No sabem si Barcelona va satisfer alguna quantitat en concepte de coronatge del rei Ferran i la seva muller Elionor, tal com sí que van fer altres poblacions catalanes, com Cervera, Reus o Valls. 75 Vegeu Jaume Sobrequés Callicó, «Aspectos económicos de la vida en Barcelona durante la guerra civil catalana de 1462-1472 (Los gastos municipales de 1462-1465)», Cuadernos de Historia Económica de Cataluña (1970), pp. 215-286.
Les finances municipals de Barcelona...
301
Gràfic 2. Percentatge que representen els apartats agrupats en el total de les despeses el primer semestre de 1414
Obres 8%
Forment 1%
Altres despeses 10%
Deute 81%
El primer que crida l’atenció en observar el gràfic i la taula és el fet que, dels 1.145.501 sous i 3 diners gastats per la ciutat durant aquests sis mesos, una immensa part, el 81 %, va ser destinada al deute, tant al pagament de pensions com, sobretot, a la remissió de censals. Així doncs, vora tres quartes parts de la despesa municipal del semestre, un 72 % que es traduïa en 821.975 sous i 11 diners, van tenir per objectiu alleujar el feixuc llast del deute mitjançant la lluïció de les rendes a major interès; la resta, 101.433 sous i 10 diners, va servir perquè els censalistes rebessin les seves rendes anuals. Aquesta xifra representa un 9 % del total, per la qual cosa és la segona despesa més important d’aquest període. Seguidament destaca l’apartat d’obres, que malgrat aparèixer subdividit dins el llibre de clavaria en obres a la muralla, obres generals i altres, s’ha cregut convenient unificar-lo en el Gràfic 2, un cop constatada l’escassa importància que tingueren les dues darreres partides en comparació amb la primera. De fet, dels 93.147 sous emprats en totes les obres, un 8 % del total de les despeses, la construcció de la muralla va servir-se’n de 78.000. Com pot suposar-se, l’apartat dedicat al forment està vinculat directament i estreta amb l’abastament cerealístic de Barcelona. Els 13.792 sous que s’hi inclouen, un 1 % del total de la despesa, estaven destinats a pagar les quarteres de blat que mercaders i patrons de llaüt feien arribar a la ciutat des de diversos indrets, tant del Principat com fora d’aquest. El fet que Barcelona tingués su-
302
LAURA MIQUEL MILIAN
ficient cereal per alimentar la seva nombrosa població era una de les prioritats del Consell de Cent, sobretot en temps de fam o carestia. No és estrany, doncs, que malgrat ésser menys destacada que altres despeses, el capítol del forment deixi entreveure una voluntat de previsió que va més enllà dels sis mesos compresos en aquest llibre de clavaria.76 En l’apartat d’altres despeses s’hi han inclòs diverses seccions d’importància remarcable. La primera és la dels salaris, àmbit en què queden incloses tant les retribucions satisfetes pel Consell ordinàries com les extraordinàries. Cal tenir en compte, doncs, que en aquesta secció queden registrades no només les despeses derivades dels pagaments fets a tots aquells càrrecs que treballaven per al municipi de forma habitual o continuada, sinó també els d’aquells personatges que duien a terme una feina puntualment, i és per això que la quantitat de sous emprada a tal efecte ascendeix fins als 76.198, un 7 % del total. Els elevats costos que suposava per a la ciutat el pagament d’uns salaris sovint considerats excessivament alts, va comportar que durant el segle xv s’intentessin ajustar en diversos moments, fins que a finals de la centúria hi hagué una reorganització de càrrecs i retribucions per intentar disminuir la despesa municipal.77 Pel que fa a les missatgeries, destaquen especialment pel fet de contenir els pagaments que féu la ciutat per l’ambaixada enviada a la coronació de Ferran d’Antequera el febrer del mateix 1414.78 A més a més, en aquest apartat es recullen també totes les despeses derivades dels múltiples desplaçaments fets pels diversos correus de la ciutat per ordre dels consellers, ja fos a territoris propers a la Ciutat Comtal com fora de les fronteres catalanes. En total, tots aquests viatges van suposar per al municipi una despesa de 28.873 sous, un 2 % del total gastat, dels quals més de la meitat, 16.113, van destinar-se a pagaments derivats directament de la coronació. Per últim, manca només comentar el compendi d’assentaments format per les altres despeses restants, que van suposar per a la ciutat el pagament 76 Sobre l’abastament de Barcelona, vegeu Mercè Renom i Pulit (ed.), Proveir Barcelona: el municipi i l’alimentació de la ciutat, 1329-1930, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, MUHBA, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 2016. 77 Jaume Vicens Vives, Ferran II i la ciutat de Barcelona, pp. 262-263. 78 La coronació de Ferran ha estat àmpliament estudiada per Roser Salicrú i Lluch, «La coronació de Ferran d’Antequera: l’organització i els preparatius de la festa», Anuario de Estudios Medievales 24/2 (1995), pp. 699-759; Idem, «L’aportació del Maresme al coronatge de Ferran d’Antequera i d’Elionor d’Alburquerque», Sessió d’Estudis Maratonins 14 (1997), pp. 101-114; Idem, «Les demandes de la coronació de Ferran d’Antequera i d’Elionor d’Alburquerque al Principat de Catalunya. Una primera aproximació», dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), Fiscalidad real y finanzas urbanas, pp. 76-119; «Las demandas de la coronación de Fernando I en el Reino de Aragón», Aragón en la Edad Media 14/152 (1999), pp. 1409-1428. Sobre les despeses que va suposar concretament per a la ciutat de Barcelona aquesta coronació, vegeu Laura Miquel Milian, «Les relacions de Barcelona amb Ferran d’Antequera: la coronació de Saragossa de 1414» (en premsa).
Les finances municipals de Barcelona...
303
de 10.079 sous, un 1 % respecte al total. De manera similar al que succeeix amb la secció homònima dels ingressos, les partides que s’hi recullen són molt diverses: hi trobem des dels 118 sous i 2 diners pagats al candeler Joan Mateu per haver fet quatre brandons amb senyals de Barcelona, destinats a la catedral per a la festa de Santa Eulàlia, fins als generosos 2.000 sous que va rebre el mercader Jaume Traginer per haver-se encarregat de la neteja del rec comtal.79 Particularment rellevant és el pagament de 8.000 sous fet a Bartomeu Cervera, mestre de la seca de Barcelona, el maig de 1414. Aquesta quantitat havia de ser destinada a la compra d’argent, que posteriorment seria emprat per batre croats, necessaris per «socórrer a la necessitat e fretura qui era en la dita ciutat de moneda menuda».80 L’evolució de les finances municipals Fins i tot un cop completat l’estudi en detall d’aquest llibre, és complicat aventurar-se a afirmar res de concloent respecte l’estat de les finances i la gestió econòmica de Barcelona durant les primeres dècades del segle xv. La manca de treballs per als altres anys dificulta enormement aquesta tasca que, inevitablement, ha de restar oberta a l’espera d’uns futurs resultats que permetin completar-la. Mentrestant, però, sí que comptem amb les dades recollides per Philippe Wolff per al semestre d’agost de 1403 a gener de 1404, que són d’innegable interès a l’hora d’establir una molt primerenca comparació amb aquelles del 1414. Pel que fa als ingressos, els percentatges presentats contrasten amb els recopilats per Wolff, segons el qual durant aquests sis mesos els ingressos mitjançant imposicions van representar el 80 % del total, les vendes de censals el 7 % i les altres rebudes el 13 % restant. Les quantitats ingressades, però, no difereixen tant, amb la notable excepció dels censals. Així, mentre que per a les imposicions Wolff documenta una suma de 380.525 sous, relativament similar a la de 349.226 de 1414, i de 60.860 per al que ell classifica com a rebudes comunes, encara més propera als 57.051 sous de l’any aquí estudiat, pel que fa als censals només té constància de vendes per un valor total de 33.290 sous, que disten enormement dels 180.642 consignats deu anys més tard.81 Sembla observar-se, doncs, un augment significatiu durant aquest període de la importància del deute públic com a font d’ingressos de Barcelona per raons que no podem determinar. Podem formular una hipòtesi, tanmateix: és possible que la gran quantitat de censals morts venuts a un AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), ff. 112r i 113v. AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 146r. 81 Philippe Wolff, «Finances et vie urbaine», pp. 691-704. 79 80
304
LAURA MIQUEL MILIAN
baix interès durant el 1414 estigués destinada a una operació de reducció de deute.82 Taula 4. Ingressos del semestre agost-gener de 1403-1404 (P. Wolff) i del primer semestre de 1414 (en sous)83 1403-1404 Imposicions
1414
380.525
349.226
Vendes de censals
33.290
180.642
Altres
60.874
57.051
Total
474.689
586.960
És, però, en fixar-nos en les despeses, tant quantitativament com percentualment, que les diferències entre tots dos períodes són més ostensibles.84 Així, enfront al 61 % del total dels pagaments representat pel deute el 14031404, el 1414 aquest va suposar el 81 %: va passar de 301.620 sous al prop d’un milió. Val a dir que el 1403/1404 es van destinar força més recursos a les pensions de censals morts que no pas a les remissions, 194.120 sous i 107.500 respectivament, al contrari del que va passar el 1414, tal i com hem vist, en què van destinar-se 101.433 sous a pensions i 821.975 a lluïcions. També contrasten especialment els dos anys quan se’n comparen els percentatges de les despeses per obres, que el 1403 van ser de 117.580 sous, el 24 % del total, bona part dels quals, 71.620, van destinar-se a la construcció del palau major del rei. Els pagaments restants, tant els d’abastament com els de salaris i missatgeries, són, percentualment, força similars als de 1414, si bé les quantitats, de nou, són sempre inferiors: 7.153 sous per a forment, un 1 %; 38.500 sous per als salaris, un 8 %; 28.960, un 6 %, per al que Wolff denomina «despeses de funcionament», on bàsicament s’hi inclouen els desplaçaments. En general, doncs, veiem que els 495.160 sous gastats el semestre d’agost de 1403 a 1404 són notablement inferiors als 1.145 497 del primer semestre de 1414. Això, però, no ens ha de sorprendre especialment si tenim en compte que mentre en el cas del llibre estudiat per Wolff es tracta de sis mesos que tanquen l’any fiscal i, també, l’oficiat bianual del clavari
82 Aquesta era una pràctica habitual dels consellers barcelonins, tal i com és documentat a Pere Orti Gost, Pere Verdés Pijuan, The Crisis of Public Finances. 83 No incloem les dades del pressupost de la Taula de Canvi de 1412 ja que la seva divisió en partides no es correspon exactament amb la que apareix en els llibres de clavaria. El total pressupostat fou de 862.400 sous (Pere Orti Gost, «Les finances municipals», p. 275, Taula 3). 84 Philippe Wolff, «Finances et vie urbaine», pp. 699-700.
Les finances municipals de Barcelona...
305
corresponent, en el nostre és precisament tot el contrari. És comprensible, doncs, que mentre que Pere de Muntrós ben just iniciava l’exercici del càrrec i deixava pendents força deutes per al següent semestre, el 1403-1404 es fes un esforç conscient per tal d’equiparar ingressos i despeses i equilibrar les finances municipals. Així mateix, és interessant comparar les dades proporcionades pel llibre de clavaria de 1414 amb les que apareixen al pressupost de 1412 (vegeu Taula 5). En primer lloc, destaca l’absència el 1414 del pagament de les pensions dels censals del préstec al rei Martí, fet que potser s’explica perquè aquestes pensions se satisfeien durant el segon semestre.85 Per altra banda, són també significatives les quantitats destinades a les obres de la muralla el 1412 i el 1414, partida que ni tan sols apareix en el semestre de 1403-1404: concretament, el 1412 van pressupostar-se 159.000, dels quals durant el primer semestre de 1414 se’n van gastar gairebé la meitat, 78.000. Això s’explica pel període de relativa pau que es va viure durant els anys del regnat de Martí l’Humà, mentre que els primers de Ferran d’Antequera coincideixen amb conjuntures bèl·liques que, probablement, van motivar l’empresa dels treballs als murs de Barcelona.86 Per últim, caldria destacar la secció de les despeses ordinàries, on s’observa una remarcable diferència entre el pressupost i allò efectivament gastat. En aquest capítol s’hi incloïen des del pagament dels salaris municipals fins a les missatgeries i, per tant, l’activitat diplomàtica de la ciutat durant determinat període el podia fer oscil·lar ostensiblement. Tanmateix, no deixa de sorprendre la quantitat pressupostada el 1412, que de cara a l’any 1436 va ser només lleugerament rebaixada, esdevenint de 220.000 sous anuals. Sembla, doncs, que malgrat la relativament baixa despesa feta en concepte de despeses ordinàries tant durant el període estudiat pel Wolff com els primers sis mesos de 1414, això devia ser més aviat una excepció i no pas la norma.
85 Es tracta del préstec de 50.000 florins concedit per la ciutat a Martí l’Humà el 1409 per finançar la campanya de Sardenya. Els censals es van emetre per tal que Barcelona pogués pagar el préstec, tenint com a penyora les rendes d’Elx i Crevillent, baronies de Barcelona des de 1391 (Josep David Garrido i Valls, «Les rendes de la baronia barcelonina d’Elx i Crevillent», dins El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta. Actes del XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. Vol. 1, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2003, pp. 359-370; Pere Orti Gost, «Les finances municipals», p. 275). 86 M.ª Teresa Ferrer i Mallol, «Una època tranquil·la en el govern de Barcelona: el regnat de Martí l’Humà (1396-1410)», Barcelona Quaderns d’Història 4 (2001), pp. 165-182. Les quantitats de 1412 i 1414 són també superiors als 52.000 sous que es gastaren en les obres de les muralles durant el semestre d’agost de 1410 a gener de 1411 (Patrícia Santacruz, L’impacte de la mort del rei Martí l’Humà a la Ciutat de Barcelona: conseqüències al municipi i a la vida quotidiana a partir del llibre de clavaria del Consell de Cent de 1410, Treball de Fi de Màster, Universitat de Barcelona, 2014, p. 52).
306
LAURA MIQUEL MILIAN
Taula 5. Despeses ordinàries del semestre agost-gener de 1403-1404 (P. Wolff), pressupost de 1412 (Pere Orti Gost) i despeses del primer semestre de 1414 (en sous)
Pensions censals municipals Pensions censals préstec rei Martí
1403-1404
1412
1414
194.120
330.000
101.433
-
30.000
-
Despeses ordinàries
75.933
240.000
77.141
Obres86
117.580
43.400
15.147
-
159.000
78.000
387.633
802.400
271.721
Obres dels murs Total
Consideracions finals Tal i com s’ha pogut anar veient al llarg d’aquest estudi, els llibres de clavaria constitueixen una sèrie documental capaç de proporcionar als estudiosos informació de caire molt divers. Així doncs, més enllà de l’aspecte purament econòmic, aquesta font ens parla de la vida en un temps i un espai determinats, fins i tot de moments de la biografia d’homes i dones del segle xv d’una forma que, a vegades, és sorprenentment gràfica i directa.88 És per això que considerem que els llibres de clavaria poden esdevenir, mitjançant un treball curós, analític i, sobretot, degudament contextualitzat, un bon punt de partida de recerques centrades en temes tan diversos com poden ser les obres a la Barcelona baixmedieval, la vessant social del deute públic o la gestió de l’abastament de la ciutat, per citar només alguns exemples. Ara bé, no oblidem la principal funció que tenien aquest tipus de volums, la qual no era altra que el control de les finances municipals. Així doncs, els llibres de clavaria eren una eina clau per a l’estricta vigilància a què estava sotmesa la gestió del tresorer per part dels racionals, i és precisament aquesta circumstància la que ens en facilita a nosaltres la comprensió
87 S’inclouen les despeses del pont de Sant Boi, que al pressupost de 1412 apareixen separades de les obres, però no a les despeses de 1403-1404 i 1414. 88 Al llibre de clavaria de 1414 en trobem un interessant exemple. Es tracta de la pensió de censal de 300 sous que rep cada any Mateu Nodrissa, un ciutadà de Barcelona cec, com a usufructuari d’un censal que, aparentment, comprà el seu pare, Francesc Nodrissa. El 1414 n’és propietari, però, Nicolau Seguí, l’hereu de Francesc, que probablement és familiar del canvista Bartomeu Seguí, a qui Mateu ha donat la pensió i que, en un altre censal, actua com a procurador d’aquest. Sembla, doncs, que Francesc havia volgut assegurar-se, abans de la seva defunció, que el futur econòmic del seu fill restava mínimament assegurat, malgrat les seves limitacions físiques (AHCB, 1B. XI-37, 1414-1415, f. 45v i 47r).
Les finances municipals de Barcelona...
307
sis-cents anys més tard. Malgrat això, és evident que aquesta capacitat de penetració en el text mai és absoluta, ja que sempre hi ha certs aspectes que, com s’ha vist, se’ns escapen. Partim, i això cal dir-ho, d’una tradició historiogràfica que ha experimentat un important desenvolupament durant les darreres dècades, la qual cosa proporciona unes referències sòlides per abordar l’estudi de la font, tant diplomàtic com del seu contingut. Com ja s’esmentava a l’estat de la qüestió i queda palès en la diversa bibliografia mencionada, l’estudi de la fiscalitat municipal a Catalunya i, en concret, a Barcelona, viu encara un moment daurat, gràcies al qual aquells que tot just ens endinsem en aquest àmbit comptem amb una ajuda inestimable en forma de nombrosos treballs, de valor inqüestionable. Finalment, durant el transcurs d’aquesta recerca s’ha pogut veure en múltiples ocasions l’estreta relació existent entre la institució de la clavaria amb l’encara recent Taula de Canvi, vinculació certament essencial. En primer lloc, convé no oblidar que eren precisament els regidors de la taula els que imposaven al clavari el límit de vendes de censals morts al que podia arribar, que el 1414 va ser de 200.000 sous.89 Per altra banda, era mitjançant la Taula de Canvi que es duien a terme bona part dels moviments de capital registrats en el llibre de clavaria, de manera que l’intercanvi d’informació entre els seus regidors i el clavari havia de ser forçosament constant i fluid. Tal i com s’havia procurat arran de les ordinacions de 1412, la Taula de Canvi havia de servir per controlar les finances del clavari, que havia d’intentar dur a terme la seva gestió tenint en ment un pressupost, el principal objectiu del qual era assignar a cada despesa ordinària els ingressos necessaris per tal de cobrir-la.90 El clavari, doncs, era únicament una part del complex engranatge, format per múltiples càrrecs que hem anat esmentant al llarg d’aquest treball, que feia funcionar les finances barcelonines. Aquesta complexitat de l’engranatge financer i la fragmentació dels llibres de clavaria conservats, dels quals en molts casos només disposem d’un únic semestre, poden dissuadir l’historiador a l’hora d’abordar un estudi més ampli sobre aquesta institució i la sèrie que n’emana; un fet que, tal i com hem dit, es fa patent en la historiografia de Barcelona. Tanmateix, esperem que la recerca aquí exposada i les extrapolacions que puguin fer-se’n animin a continuar explorant aquesta sèrie documental, ja sigui mitjançant l’estudi institucional i de la figura del clavari, l’evolució i canvis en les finances barcelonines, la gestió municipal de les obres o l’abastament blader, per citar només algunes de les múltiples possibilitats que els llibres de clavaria ofereixen a tots aquells disposats a endinsar-s’hi. 89 90
AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 11r. Pere Orti Gost, «Les finances municipals», pp. 274-278.
308
LAURA MIQUEL MILIAN
Apèndix 1 Document 1. Albarà de manament
1390, agost, 11. Barcelona. Els consellers de Barcelona fan un albarà de manament a Pere de Sitges, clavari, perquè pagui a Francesc de Canyelles, escrivà de les obres de la muralla de Barcelona, 300 lliures destinades a les obres. AHCB, 1B. XXII-7 (1390-1392), f. 3r D’en Ffrancesch de Canyelles A l’honrat en Pere de Ciges, clavari de la ciutat de Barchinona, de part dels consellers de la dita ciutat. Dats e liurats a·n Ffrancesch de Canyelles, scrivà de les obres dels murs e valls de la dita ciutat e del reval, d’aquelles trecentes libres barchinoneses, convertidores per ell en les dites obres. E cobrats lo present ensemps ab àpocha. Scrit en Barchinona a XI dies del mes d’agost en l’any de la Nativitat de nostre Senyor MCCC noranta. Document 2. Àpoca
1404, juliol, 3. Barcelona. Arnau Descoll, escrivà, ciutadà de Barcelona, reconeix haver rebut el 28 de juny de Miquel Roure, clavari de Barcelona, 81 lliures, 2 sous i 8 diners. AHCB, 1B. XXI-4 (1409-1410), f. 1r Die mercurii tercia mensis julii, anno a Nativitate Domini millesimo quadrigentesimo nono. Sit omnibus notum quod ego, Arnaldus de Collis, scriptor littere rotunde, civis Barchinone, confiteor et recognosco vobis, venerabili Michaeli Roure, clavario dicte civitatis, quod, vigore cuisdam albarani honorabilium consiliariorum eiusdem civitatis vobis directi scripti XXVIII die mensis iunii proxime lapsi, dedistis et soluistis michi ottuaginta unam libras, duos solidos et octo denarios Barchinonenses causis et racionibus in dicto albarano, quod vobis una cum presenti trado, contentis. Et ideo renunciando excepcione non numerate et non solute peccunie et doli, facio vobis de predictis presens apoche instrumentum, quod est actum Barchinona tercia die mensis julii anno a Nativitate Domini Mo CCCCo VIIIo.
Les finances municipals de Barcelona...
309
Testes: Anthonius de Puig dez Pi, mercator, et Bernardus Ferrarii, agricultor, cives Barchinone. Document 3. Àpoca i albarà
1410, novembre, 15. Barcelona. Bernat Despont, jurista, ciutadà de Barcelona, reconeix haver rebut el 12 de novembre de Bernat Sapila 1.000 sous de la pensió d’un censal que rebé en dot de la seva dona, Mateua, anteriorment esposa del difunt Pere Tortós, cerer, segons albarà de manament expedit pels consellers. AHCB, 1C. XV-10 (1410), ff. 1r-v Die sabbati quintadecimo die mensis novembris, anno a Nativitate Domini Mo CCCCo decimo. Sit omnibus notum quod ego, Bernardus de Ponte, legum doctor, civis Barchinone, confiteor et recognosco pro vobis, venerabili Bernardo ça Pila, ad hec assignato, quod soluistis michi mille solidos barchinonenses, qui michi solui debuissent, duodecima die presentis mensis novembris, prextetu illius censualis mortui, consimilis quantitatis quod venerabilis Galcerandus de Gualbes, tamquam sindicus dicte civitatis, vendidit cum publico instrumento dicte Matheue, uxori mee, tunc uxori Petru Tortos, quondam, candelarii cere,91 soluendum quolibet anno in dicto termino. Et postea dicta domina Matheua, uxor mea, cum alio publico instrumento, predictum censuale mortuum in extimatum michi constituit in dotem. Et ideo renunciando excepcione non numerate, et non solute peccunie et doli, facio vobis de predictis presens apoce instrumentum. Quod est actum Barchinone, quintadecima die novembris, anno a Nativitate Domini millesimo quadringentesimo decimo. Sig+num Bernardi de Ponte predicti, qui hec laudo et firmo. Testes: Bartholomeus Corrigiarii, habitator castri de Flix, et Anthonius Laurencii, notarius, civis Barchinone. Del dit mícer Bernat dez Pont Los consellers de la ciutat de Barchinona als honrats en Gilabert de Malla e en Miquel de Gualbes, regidors de la taula del cambi de la dita ciutat. Com l’onrat en Bernat ça Pila clavari de la dita ciutat, deia fer estreure per 91
cum publico instrumento ratllat.
310
LAURA MIQUEL MILIAN
vosaltres a l’honrat mícer Bernat dez Pont, ciutadà de la dita ciutat, mille solidos barchinonensis per pensió d’un censal mort de semblant quantitat que·l dit mícer Bernat reeb cascun any sobre la dita ciutat a XII de novembre, per ço com lo dit clavari li volrà fer estreure la dita quantitat, continuats la dita e cobrats lo present escrit en Barchinona a XV de novembre de l’any MCCCCX. Document 4. Llibre d’imposicions
1414, gener, 10 i 29. Barcelona Venda de la imposició dels carretals o de la fusta per als mesos de febrer, març i abril de 1411 a Francesc Gener, fuster, ciutadà de Barcelona, per 21 lliures. AHCB, 1C. VI-9 (1411-1416), f. 94r Ffebrer març abril. Ffuerunt vendite imposiciones infrascripte ad tres menses, qui currere incipient prima die mensis ffebruari anni presentis millesimi quadrigentesimi quartidecimi et ffinient ultima die mensis aprilis92 eiusdem anni. Die mercurii X mensis januarii anno CCCC quartodecimo. Ffuit vendita imposicio carretalium sive de la fusta ad dictos tres menses, precio viginti unius librarum Barchinone, Ffrancisco Janerii, fusterio, civi Barchinone. Testes: Narcissius Reyoni et Bartholomeus Vitalis, notari, cives Barchinone. Item, die lune XXIX mensis januarii anno predicto firmavit et iuravit Nicholaus de Valldèmia, fusterius, civis Barchinone. Testes: Anthonius Laurencii et Bartholomeus Vitalis, notari, cives Barchinone.
aprilis interlineat.
92
Les finances municipals de Barcelona...
311
Document 5. Llibre de notaments del racional
Sense data Fragment del llibre de notaments del racional, on aquest oficial registra diversos ingressos de la ciutat per tal de fiscalitzar el clavari. AHCB, 1B. XI-168 (1400-1420), f. 167r Notaments fets a l’honrat en Pere de Muntrós, clavari de la ciutat.
Són posades en rebudes en lo primer compte dat per lo dit clavari, en XXXI cartes. Ideo cancellatur.
Primo, ha a posar en rebudes lo dit clavari, les quals en Nicholau Gispert, imposicioné, li féu dir e scriure en la taula de la ciutat a XXI dies del XXIIII lliures mes de juny de l’any MCCCCXIIII, que·ls duia III sous de resta de I compte per lo dit Nicholau dat e retut XI diners als honrats racionals de la ciutat de I obra que féu fer en lo casal dels molins del Clot Jussà. E fo en l’any MCCCCI.
Idem, són posades en rebudes en lo dit primer compte del dit clavari en XXXI cartes.
Ítem, ha a posar en rebudes lo dit clavari, les quals en Pere ça Vila, scrivà de las obres de les murs e valls d’aquesta ciutat, li féu dir e scriure D lliures en la taula de cambi de la dita ciutat a XVIIII dies del mes de juliol de l’any MCCCCXIIII, dels dies que ell tenia de las dites obres.
Idem, són posades en rebudes en lo damunt dit compte en XXX cartes.
Ítem, ha a posar en rebudes lo dit clavari, les quals en Ffrancesch Planes, habitador en la vila de Sant Boy de Lobregat, li féu dir e scriure en la taula de XXI lliures cambi de la ciutat a XII de març de l’any damunt dit, dels dies que havia cullits del dret del pont de Sant Boy de Lobregat per la ciutat, II meses, dies.
Document 6. Llibre de clavaria de 1414
1414, febrer, 1 - 1414, juliol, 31. Barcelona Fragment del llibre del clavari dels ingressos de les imposicions del trimestre febrer-abril 1414. AHCB, 1B. XI-37, 1414-1415, f. 1r
312
LAURA MIQUEL MILIAN
Reebudes de imposicions Terça ffabrer, març, abril de l’any MCCCCXIIII La present reebuda és continuada avant en XXXII cartes. Ideo cançellatur.
Primerament, reebí d’en Guillem Huguet, comprador de imposicions, ciutadà de Barchinona, qui·m féu scriura en la taula de la ciutat a XVIIIIº de març de XI lliures93 l’any MºCCCCºXIIII en paga de deute vell de l’any MCCCCº que devie de resta de imposició de la carn que comprà, segons appar en libra comú en cartes.
És cert als racionals de la carta de la venda feta, en poder del dit notari, lo dit die e any.
Ítem, reebí d’en Bernat Macip e d’en Pere Oliver, carnicer, ciutadans de Barchinona, per preu de la imposició de la ffarina que compraren en enguant de la ciutat en la lotge de Barchinona per mans d’en Bernat Cadireta, corrador de peya, de la terça MCCCCXX ffabrer, març, abril de l’any MºCCCCºXIIIIº, lliures segons apar per carta presa per en Bernat Splugues, notari, scrivà de la casa de Consell de la Ciutat, presa a XIIII de janer del dit any. E apar de la dita rebuda en mon libre comú en IIII partides en cartes. Suma de pàgina ut supra
Són posats en dates per lo dit Nicholau Fferrer en lo present compte per ell dat e retut per rahó de la dita imposició del vi, en XI partides en XXXVIII e XXXX cartes.
Ítem, reebí d’en Nicholau Ffarrer, mercader, per la imposició del vi de la terça ffabrer, març, abril de l’any MCCCCºXIIII, la qual imposició, per ordinació dels honorables consallers, ell collí o féu collir per ço com ell l’encant [...]94 fer sufficient, de la qual imposició se hac de la dita terça, segons compte dat per lo dit Nicholau Fferrer als racionals de la ciutat. E apar de les rebudes per mi fetes en mon libre comú en XII partides en cartes.
És cert als racionals de la carta de la dita venda feta, en poder del dit notari, lo dit die e any.
Ítem, reebí d’en Ffrancesch Janer, fuster, e d’en Nicholau Valldèmia per la imposició de la fusta que comprà a l’enguant públich de la terça ffabrer, març, abril de l’any MCCCCºXIIII per mans d’en Bernat XXI lliures Cadireta, corrador, segons apar per carta presa per en Bernat Splugues, notari, scrivà de la casa del Consell de la Ciutat, X de janer del dit any.
MDCCCLXVII lliures XVIII sous V
Suma de pàgina MDCCCLXXXVIII lliures XVII sous V
Tot aquest assentament apareix cancel·lat, tal i com s’indica en l’anotació lateral corresponent. A present interlineat.
93 94
Les finances municipals de Barcelona...
313
Document 7. Llibre de clavaria de 1414
1414, febrer, 1 - 1414, juliol, 31. Barcelona Fragment del llibre del clavari de les despeses de les pensions dels censals del semestre febrer-juliol de 1414. AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), ff. 40 r-v Dates de pensions de censals
Cobram àpocha
Primerament, doné a la dona na Blanca, muller d’en Pere de Vallfreda, quondam, colteller, ciutadà de Barchinona, e per ella a·n Johan Pujol, scrivà del senyor rey, per pensió de censal VIIII lliures a la dita dona deguda a XXX de janer de l’any I sou MCCCCXIIII, segons apar per àpocha que me’n XI féu, presa per n’Anthoni Lorenç, notari de la dita ciutat, lo primer dia de ffabrer del dit any, la qual cobré.
Idem
Ítem, doné a la religiosa sor Costança dez Cortey, abadessa del monestir de Santa Clara de Barchinona, e per ella a·n Pere Bleda, prevere, procurador de la dita abadessa e covent del dit monestir, per pensió deguda a XXVII de janer de XXXV lliures l’any MCCCCXIIII, segons apar per àpoqua que me’n féu, presa per n’Anthoni Lorenç, notari de la dita ciutat, lo primer dia de ffabrer de l’any damunt dit, la qual cobré. Suma de pàgina XXXXIIII lliures I sou XI
314
LAURA MIQUEL MILIAN
f. 40v
Àpocha
Ítem, doné a la religiosa sor95 Ricarda de Pruners, prioresa del monestir de les Penedides, e per ella a·n Ffrancesch ça Grau, botiguer, procurador seu, XVIIII lliures per pensió deguda a XXVII de janer de l’any XIIII sous MCCCCXIIII, segons apar per àpocha que me’n féu lo dit Ffrancesch, presa per n’Anthoni Lorenç lo primer dia de ffabrer del dit any, la qual cobré.
Idem
Ítem, doné a la dita religiosa sor Ricarda, e per ella al damunt dit Ffrancesch ça Grau, mercader, per pensió de censal a ella deguda e al covent damunt XXVII lliures dit a XXVIII de janer de l’any MCCCCXIIII, XV sous segons apar per àpocha que me’n féu lo dit Ffrancesch, presa per n’Anthoni Lorenç, notari, a X de ffabrer del dit any, la qual cobré.
Idem
Ítem, doné a la dona na Costança, muller d’en Pere Germà, quondam, batxiller en mediçina, procuradriu d’en Pere Germà, Arnau Germà, Ffrancesch Germà e Andreu Germà, fills seus, per XXIIII lliures pensió de censal a ells deguda a XXVIIII de janer X sous de l’any MCCCCXIIII, segons apar per àpocha XI que me’n féu la dita dona, presa per n’Anthoni Lorenç, notari, escrivent en la casa de la ciutat, a V de ffabrer del dit any, la qual cobré. Suma de pàgina LXXXI lliures XVIIII sous XI
Costança ratllat.
95
Annex 2 Taula 6. Arrendataris de les imposicions del primer semestre de 1414 Imposició Farina Vi
1r trimestre: febrer-abril Bernat Masip, mercader i ciutadà Pere Oliver, carnisser i ciutadà Nicolau Ferrer, mercader Francesc Sunyer, ciutadà96
Peix
Francesc Ros, mercader i ciutadà Nicolau Torró, mercader i ciutadà97
Carn
Jaume Riera, taverner i ciutadà Jaume Saseu, mercader i ciutadà Arnau Riera, argenter i ciutadà
Fusta
Francesc Janer, fuster i ciutadà Nicolau Valldèmia, fuster i ciutadà
Oli/Graixa
Joan Serradell, mercader i ciutadà Francesc Vila, mercader i ciutadà
Llenya
Jaume Traginer, mercader i ciutadà
Flassades
Antoni Bertran, mercader i ciutadà Ramon Desquer, mercader i ciutadà
Cuiram
Nicolau Partella, llevador d’imposicions i ciutadà Ramon Vives, mercader i ciutadà Gabriel Cirer, recaptador d’imposicions i ciutadà
2n trimestre: maig-juliol Jaume Traginer, mercader i ciutadà Pere Oliver, carnisser i ciutadà Nicolau Ferrer, mercader i ciutadà Joan Folc, peller, convers i ciutadà Bartomeu Badia, peller, convers i ciutadà Pere Lastis, carnisser i ciutadà Guillem Sagrera, botiguer i ciutadà Guillem Santpol, carnisser i ciutadà Jaume Lastis, carnisser i ciutadà Arnau Mir, mercader i ciutadà Francesc Janer, fuster i ciutadà Nicolau Valldèmia, fuster i ciutadà Joan Serradell, mercader i ciutadà Angelina, dona de Joan Antoni Serradell, mercader i ciutadà Guillem Santpol, carnisser i ciutadà Pere Barral, mercader i ciutadà Bernat Alagot, paraire i ciutadà Joan Barrera, mercader i ciutadà Miquel Cabrit, forner i ciutadà Berenguer Jordà, mercader i ciutadà Nicolau Marcet, mercader i ciutadà Miquel Safont, mercader i ciutadà Feliu Socarrats, sastre i ciutadà Ramon Tautaüll, paraire i ciutadà Domingo Calvet, tintorer i ciutadà
96 Francesc Sunyer és l’arrendatari de la imposició extraordinària, semestral, del mig florí per bóta de vi (AHCB, 1B. XI-37 (1414-1415), f. 4r). 97 Al llibre d’imposicions Nicolau Torró no apareix com a mercader, sinó com a canvista (AHCB, 1C. VI-9 (1411-1416), f. 97v).
Imposició Pes
Pelleteria
Pella
Armes
Honors
1r trimestre: febrer-abril
2n trimestre: maig-juliol Guillem Sagrera, botiguer i ciutadà Guillem Sagrera, botiguer i ciutadà Pere Duran, mercader i ciutadà Jaume Saseu, mercader i ciutadà Exemeno Despuig, mercader i Pere Duran, apotecari i ciutadà ciutadà Francesc Sastre, frener i ciutadà Joan Pujol, pellisser i ciutadà Joan Pujol, pellisser i ciutadà Pasqual Llorenç, peller i ciutadà Pasqual Llorenç, peller i ciutadà Nicolau Pujol, pellisser i ciutadà Jaume Traginer, mercader i ciutadà Gabriel de Fallo, peller, convers i Antoni Serradell, mercader i ciutadà ciutadà Berenguer Badoc, peller, convers i Pasqual Llorenç, peller i ciutadà ciutadà Bernat Miquel, vanover i ciutadà Arnau Ferrer98, peller, convers i ciutadà Pere Janer, mercader i ciutadà Pere Salt, peller, convers i ciutadà Joan Barrera, mercader Antoni Bertran, mercader i ciutadà Miquel Cabrit, forner i ciutadà Ramon Desquer, mercader i Berenguer Jordà, mercader i ciutadà ciutadà Nicolau Marcet, mercader i ciutadà Pere Marc, notari i ciutadà Jaume Riera, taverner i ciutadà Jaume Comes, mercader i ciutadà Ramon Vives, mercader i ciutadà Berenguer Folquer, mercader i Bernat Massip, mercader i ciutadà ciutadà
98 Al llibre d’imposicions Arnau Ferrer apareix amb el nom de Pirobius (AHCB, 1C. VI-9 (14111416), f. 104r).
Taula 7. Ingressos obtinguts de l’arrendament de les imposicions durant el primer semestre de 1414 (en sous) 1r trimestre: febrer-abril
Imposició
2n trimestre: maig-juliol
Total semestre
Carn
30.000
62.000
92.000
Vi
37.357
44.293
81.650
Farina
28.400
28.720
57.120
Peix
15.000
11.400
26.400
Pes
12.000
12.000
24.000
8.000
6.000
14.000
Honors Mig florí per bóta
99
10.656
10.656
Pella
4.800
5.000
9.800
Llenya
3.200
5.600
8.800
Cuiram
3.600
3.800
7.400
Oli/Graixa
3.200
1.200
4.400
Flassades
2.000
2.400
4.400
Pelleteria
1.700
2.500
4.200
Armes
1.500
1.600
3.100
Fusta
420
880
1.300
Total
161.833
187.393
349.226
99
La recaptació semestral d’aquesta imposició es va ingressar tota el primer trimestre.
0
0
0
3.600
2.520
1.400
5.400
4.000
2.000
4.000
1414-02-17
1414-02-21
1414-03-14
1414-03-17
1414-04-20
1414-04-20 18.000
7.000
1414-02-15
1414-04-20
1414-04-21
0
0
0
0
0
0
0
7.200
1414-02-09
0
diners
9.500
sous
Capital
1414-02-06
Data de venda
200
350
1.000
100
222
300
53
140
200
400
527
sous
0
0
0
0
2,5
0
2
0
0
0
9
diners
Pensió
Censal
5 %
5 %
5,56 %
5 %
5,56 %
5,56 %
3,80 %
5,56 %
5,56 %
5,56 %
5,56 %
Interès
Oficial reial
Bartomeu de Basses
-
-
Pere Gatueres Arnau Gili Pere Nadal Joan Riu
Vídua de Marc Mercader
Joana de Montbui Leonardo de Doni Cònsols i prohoms
Vídua de Martí, barber
Sança Tarofa
Vídua de Guillem
Prior Beneficiat Beneficiat
Guillem Ferrer Guillem Safont Pere de l’Era Constança Sunyer
Vídua de Ramon, mercader
Monjo cistercenc
Corredor de pella
Vídua de Joan
Condició socioprofessional
Francesca Roses
Bartomeu de Ladernosa
Pere Fullerac
Violant de Vilaterçana
Nom
Comprador
Taula 8. Vendes de censals del primer semestre de 1414
Sant Llorenç de Morunys
Sant Llorenç de Morunys
Barcelona
Barcelona
Barcelona
-
Barcelona
Barcelona
Mallorca
-
Manresa
Origen
0
0
0
0
0
0
0
0
0
0
6.700
1414-05-11 15.960
5.500
4.000
6.600
8.000
4.000
3.080
1414-05-22
1414-05-23
1414-0601
1414-06-13
1414-06-14
1414-06-14
1414-06-19 24.200
3.300
1414-05-18
1414-05-23 12.000
7.920
1414-05-04
1414-06-21
1414-07-23 11.000
500
150
1.100
140
181
363
360
400
300
190
261
798
335
70
118
sous
0
0
0
0
10
7,5
0
0
0
5,5
11
0
0
0
0
diners
Pensió
Censal
4,55 %
4,55 %
4,55 %
4,55 %
4,55 %
4,55 %
4,55 %
3,33 %
4,55 %
4,76 %
4,76 %
5 %
5 %
5 %
5 %
Interès
Prior jerònim
Ramon Joan
1
-
Serena Sateia
Piera -
Dona de Joan, àlies «Marquet»
Barcelona
Sarrià
Barcelona
Barcelona
Vilardaga
Barcelona
Barcelona
-
Tarragona
Barcelona
Blanes
Rocafort de Queralt
Barcelona
Origen
Dona de Berenguer
Mercader -
Pere de Casasaja Galceran de Sentmenat Maria Roig
Dona de Gabriel
Vídua de Ramon
Antònia de Sarrià
Antònia Ortal
Confraria dels freners
Mercader
Notari
Joan Gacet Pere i Eulàlia Rafel1
Vídua de Guillem, cerer
Prior dominic
Pellisser
-
Rector
Vídua d’Antoni, seller
Condició socioprofessional
Francesca Gibert
Guillem de Casadavall
Pere Joglar
Antoni Artigues
Bernat de Casaldéu
Valença Gallart
Nom
Comprador
Són un matrimoni, adquireixen el censal junts amb els diners proporcionats a Pere com a dot d’Eulàlila.
4
0
0
0
1.400
1414-05-04
0
diners
2.360
sous
Capital
1414-04-30
Data de venda
PAGAR EL DEUTE PROPI I EL DEL GENERAL: EL CAS DE CASTELLÓ D’EMPÚRIES (1344-1372)* Albert Martí i Arau IMF-CSIC, Barcelona
Introducció La vigília del dia de la Pentecosta de 1371, l’apotecari de Castelló d’Empúries, Francesc Paitaví, devia estar preocupat. Aquell dia es reuní el Consell General de la capital del comtat d’Empúries per a renovar els integrants del govern de la universitat, a més d’altres càrrecs dedicats a aspectes concrets de l’administració del municipi.1 Francesc Paitaví fou escollit cònsol juntament amb Pere Fuster, Guillem Tinter i Bernat Martí; i, d’entre aquests, es va decidir que Paitaví exercís el càrrec de clavari, és a dir, el responsable de gestionar les finances de la vila.2 Aquesta no era la primera vegada que ocupava aquesta funció,3 però en aquell moment Francesc Paitaví devia ser plenament conscient que la gestió de la tresoreria castellonina esdevindria una tasca extremadament complexa en l’exercici econòmic que s’iniciava, ja que el context durant el qual hauria d’exercir el seu flamant càrrec no era previsiblement propici per estabilitzar el flux de les despeses i els ingressos de la clavaria; i, si hagués estat aquesta la seva percepció, no hauria anat errat. * Aquest article s’inscriu dins del projecte d’investigació «La coyuntura económica y demográfica en Catalunya a fines de la época medieval: análisis crítico de los indicadores fiscales y financieros» (ref. HAR2014-54205-C2-1-P), i s’ha realitzat en el marc del Grup de Recerca Consolidat «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval» (2017 SGR 1068). 1 Els cònsols i els altres càrrecs municipals eren escollits pel Consell General a la vigília d’aquesta festivitat pel termini d’un any, en una de les poques reunions anuals d’aquest òrgan: Miquel Pujol Canelles, «El cerimonial dels cònsols de la universitat de Castelló d’Empúries», Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos (AIEE) 30 (1997), pp. 205-272. 2 AHG, FN, Castelló, núm. 345. 3 Disposem d’algunes àpoques de pagament formalitzades a favor del clavari castelloní, Francesc Paitaví, durant l’anualitat de 1368-1369: AHG, FN, Castelló, núm. 308, f. 17r; AHG, FN, Castelló, núm. 600, f. 50r.
322
ALBERT MARTÍ I ARAU
Efectivament, al llarg del seu exercici Francesc Paitaví hagué de conjurar el perill real que la tresoreria de Castelló d’Empúries entrés en fallida financera a causa, principalment, de la impossibilitat de satisfer l’enorme volum de pensions de censals morts i violaris que la universitat havia contret durant les dècades anteriors, com tantes altres poblacions catalanes havien fet des de mitjan del segle xiv.4 Tanmateix, no fou aquest l’únic problema relacionat amb el deute censal que hagué d’intentar resoldre Francesc Paitaví: l’apotecari també hagué d’intercedir per a superar els seriosos impediments que alguns veïns de la vila patiren a l’hora de cobrar les pensions venudes anys enrere per mandat de la Diputació del General, la institució creada per la Cort catalana l’any 1359 a Cervera.5 És clar que Francesc Paitaví també devia tenir motius personals per evitar l’impagament dels censals i els violaris de la universitat i la Diputació del General, atès que ell mateix figurava en el llistat de creditors d’ambdues institucions. Així doncs, potser la preocupació d’aquest apotecari en el moment d’accedir al càrrec de clavari no només deuria procedir del fràgil estat de les finances públiques, sinó també del temor a perdre unes fonts d’ingressos significatives pel seu patrimoni personal. L’objectiu, doncs, del present article consisteix a descriure l’estat financer de la clavaria de Castelló d’Empúries entre 1344 i 1372, il· lustrat en part, per la figura de Francesc Paitaví. Per fer-ho, hem dividit el contingut d’aquest treball en dues parts. La primera té com a principal propòsit girar la vista enrere i explicar sintèticament les emissions de violaris i censals morts per part de la universitat castellonina des de 1344, any de la primera renda venuda que hem pogut documentar, fins el 1367, moment en què es deixaren de sentir els efectes a nivell fiscal i financer causats per la guerra contra el regne de Castella. De fet, malgrat que l’arc cronològic d’aquesta part s’inicia el 1344, veurem en el primer apartat com l’escalada del deute municipal de Castelló d’Empúries ocorregué, principalment, al llarg d’aquest cruent conflicte peninsular com a resultat de les múltiples i quantioses despeses que hagué d’afrontar el municipi. Un dels símptomes del ràpid creixement del deute en aquest període, tal com s’explica en el segon apartat, es constata en algunes emissions de la universitat destinades a redimir les 4 Vegeu una recent síntesi sobre l’endeutament de les universitats catalanes a: Pere Orti Gost, Pere Verdés Pijuan, «The Crisis of Public Finances in the Towns of Late Medieval Catalonia (1350-1500)», dins Le crisi finanziarie. Gestione, implicazioni sociali e conseguenze nell’età preindustriale. Atti delle «Settimane di Studi» e altri Convegni (47), Florència, Firenze University Press, 2016, pp. 199-221. 5 M.ª Teresa Ferrer Mallol, «Origen i evolució de la Diputació del General de Catalunya», dins Les Corts a Catalunya: Actes del Congrés d’Història Institucional, Barcelona, Generalitat de CatalunyaDepartament de Cultura, 1991, pp. 152-159.
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 323
rendes dels creditors gironins, l’elevat pes de les quals dins l’endeutament de la vila neguitejava als seus dirigents. Finalment, en el tercer apartat analitzarem les vendes de rendes que Castelló d’Empúries hagué d’efectuar en nom de la Diputació del General el 1366, la primera emissió de deute a llarg termini realitzada per aquesta institució a causa dels enormes donatius concedits a la Corona en l’etapa final de l’anomenada Guerra dels dos Peres. Un cop descrit sintèticament l’origen i l’evolució del deute contret per la universitat des de mitjan del segle xiv, la segona part del treball abordarà l’anàlisi dels anys 1368-1372 per tal d’entendre millon les decisions preses en la gestió de Francesc Paitaví. En primer lloc, explicarem el context immediatament anterior a l’inici de la seva anualitat, marcat pel conflicte entre el comte d’Empúries i la monarquia que, en darrer terme, conduí la hisenda castellonina a les portes de la bancarrota. En segon lloc, ens endinsarem en els primers mesos de la gestió de Paitaví i descriurem les decisions que es prengueren per a resoldre les mencionades dificultats de pagament de les rendes venudes en nom de la Diputació del General l’any 1366. Per últim, coneixerem el contingut de la reunió del Consell Secret celebrat a les acaballes de la clavaria de Francesc Paitaví, el 10 d’abril de 1372, en què estractà el precari estat financer de la vila, i la solució que els assistents consensuaren per evitar-ne la fallida, inaugurant, possiblement, una nova etapa en la gestió del deute municipal de Castelló d’Empúries. Abans, però, d’entrar en el contingut de tots aquests apartats, voldríem esmentar les fonts documentals en què ens hem basat per tal d’aproximar-nos a un període clau de la història fiscal i financera de Catalunya a través de l’exemple de Castelló d’Empúries, capital d’un dels senyorius laics més rellevants del Principat. Les fonts documentals Les fonts documentals consultades per elaborar aquest treball es conserven totes a l’Arxiu Històric de Girona. D’entre les diverses tipologies emprades, la sèrie fonamental que ens ha permès endinsar-nos en la gestió fiscal i financera la constitueixen els anomenats llibres de la clavaria de Castelló d’Empúries, l’arc cronològic dels quals abasta des de 1349 fins, com a mínim, l’avantsala de la guerra civil catalana, el 1462. Aquests registres, a diferència d’altres existents a diversos arxius catalans amb la mateixa denominació, corresponen a volums notarials en què es copiaven, principalment, les cauteles dels ingressos i les despeses efectuades pel clavari en el dia a
324
ALBERT MARTÍ I ARAU
dia de la seva gestió i, sovint, inclouen més d’un exercici anual.6 Per tant, aquests registres no pretenien esdevenir un resum exhaustiu de l’administració d’un clavari després d’haver finalitzat un determinat exercici, sinó un volum —segurament el més important— en el qual es devia recolzar el clavari per elaborar la seva memòria anual davant els oïdors de comptes, confegida a partir d’altra documentació de caràcter econòmic. Valgui aquest aclariment per tal de comprendre una de les limitacions dels llibres de clavaria castellonins: si bé aquests registres donen fe del gruix de l’activitat fiscal i financera de la vila, el fet que s’hagués de complementar amb altres documents per tal de reflectir-la íntegrament, significa que, per si sols, els llibres de clavaria no poden oferir una imatge completa de l’estat de la tresoreria municipal durant els anys que abasten. A més, la sèrie documental dels llibres de la clavaria de Castelló d’Empúries no s’ha conservat de forma completa pel període corresponent a l’origen, creixement i consolidació de l’endeutament censal de la vila durant les dècades centrals del segle xiv, objecte d’estudi d’aquest treball. Per bé que des de 1387 a l’esclat de la guerra civil catalana aquesta sèrie documental prossegueix de forma ininterrompuda, existeixen algunes llacunes cronològiques entre el primer volum identificat (1349-1352) i l’inici de la clavaria de Francesc Paitaví, el 1371. Així, entre 1352 i 1358 d’una banda, i 1366 i 1371 de l’altra, no disposem de cap llibre de la clavaria que ens aporti llum sobre la gestió econòmica realitzada durant les anualitats compreses entre aquestes etapes; mancança especialment amarga en els anys corresponents a la fase final de la Guerra de Castella, transcendental en la història fiscal de Catalunya.7
6 En altres arxius municipals de Catalunya, com els de Reus, Valls o Cervera, es conserven «llibres de clavaria», consistents en registres en què el clavari de la vila resumia les dades relatives a la seva gestió anual per tal que poguessin ser verificades pels corresponents auditors o «oïdors de comptes». Aquest procés de fiscalització explica l’acurada disposició del contingut d’aquests volums, ordenada per ingressos, despeses i balanç final, la qual cosa permet fer-se una imatge força clara de les finances d’un municipi en un any concret: Jordi Morelló Baget, «Sources fiscales et financières des municipalités catalanes (xve et xve siècles): les cas du Camp de Tarragona», dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (eds.), La fiscalité des villes au Moyen Age (Occident méditerranéen). Études de sources, vol. I, Tolosa, Éditions Privat, 1996, pp. 79-91; Pere Verdés Pijuan, «Les sources fiscales et financières des municipalités catalanes aux xive et xve siècles», dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (eds.), La fiscalité des villes, pp. 163-174; Idem, «Les finances del clavari: abast, límits i funcionament (Cervera, 1442)», Anuario de Estudios Medievales 29 (1999), pp. 1133-1164. Desafortunadament, l’Arxiu Històric de Girona tan sols ha conservat un registre d’aquest tipus referit a Castelló d’Empúries pel segle xiv, corresponent a l’anualitat de 1381-1382 i analitzat per M. Sánchez: Manuel Sánchez Martínez, «Fiscalidad y finanzas de una villa señorial catalana: Castelló d’Empúries, 1381-1382», dins Idem, Pagar al Rey en la Corona de Aragón durante el siglo xiv, Barcelona, CSIC, 2003, pp. 461-522. 7 AHG, FN, Castelló, núm. 2062 (1349-1352); núm. 235 (1358-1363); núm. 2313 (1362); núm. 2232 (1362-1365); núm. 345 (1371-1375).
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 325
Hem intentat pal·liar aquestes llacunes amb la consulta d’altres tipologies documentals conservades pels mateixos anys. En primer lloc, amb l’únic Llibre del Consell que ens ha pervingut per aquestes dècades, datat el 1370-1371, que ens ha permès donar context a algunes de les decisions preses pel govern de Castelló d’Empúries en matèria econòmica.8 En segon lloc, els protocols notarials en què s’escripturaven les vendes de censals morts i violaris, tant els formalitzats entre particulars com els emesos per vàries universitats empordaneses, entre els anys 1350 i 1373.9 Aquests registres han estat especialment útils per a localitzar emissions de rendes per part del municipi castelloní que els llibres de la clavaria no recollien i, sobretot, per esbrinar les causes que van empènyer als governants de la vila comtal a endeutar-se col·lectivament. En aquest sentit, també hem consultat dos capbreus de censals, confegits entre el 1410 i el 1421, que descriuen sintèticament la gènesi de les rendes vigents en aquella dècada, algunes d’elles venudes durant el període d’estudi d’aquest article.10 Finalment, hem completat la nostre recerca documental amb la consulta dels protocols comuns dels notaris castellonins que s’han conservat pels anys compresos entre les dues citades llacunes cronològiques dels llibres de la clavaria.11 Aquesta tasca ens ha reportat notícies il·lustradores d’algunes de les fites que van marcar l’evolució fiscal i financera de Castelló d’Empúries durant aquells anys i, particularment, de la gestió de les rendes venudes per mandat de la Diputació del General el 1366. L’escalada del deute a llarg termini (1344-1367) A l’abril de 1372, lluny devia quedar el record dels primers censals emesos per la universitat de Castelló d’Empúries en la memòria dels seus dirigents. Segons les fonts consultades, el 27 de març de 1344 els cònsols Berenguer Filell, Pere de Savarrés i Ramon Bosch van vendre a la Caritat de la
AHG, FN, Castelló, núm. 2028 (1370-1371). AHG, FN, Castelló, núm. 201 (1350-1358); núm. 2058 (1352-1355); núm. 387 (1359-1361); núm. 293 (1360-1361); núm. 248 (1361-1363); núm. 297 (1362-1363); núm. 284 (1364-1365); núm. 310 (1369-1373). 10 AHG, FN, Castelló, núm. 1850 (1410-1411); núm. 1945 (1411-1421). 11 AHG, FN, Castelló, núm. 2227 (s. xiv); núm. 2414 (segles xiv-xv); núm. 2228 (segona meitat del s. xiv); núm. 2189 (s. xiv); núm. 2157 (1348-1352); núm. 382 (1351-1356); núm. 272 (1351-1361); núm. 2202 (1352); núm. 2055 (1352-1353); núm. 2203 (1352-1353); núm. 2065 (1352-1353); núm. 270 (1353); núm. 204 (1353-1354); núm. 205 (1354-1355); núm. 227 (1355-1356); núm. 274 (1355-1356); núm. 2209 (1355-1359); núm. 229 (1356); núm. 231 (1356-1357); núm. 2208 (1356-1357); núm. 227 (1357); núm. 232 (1357); núm. 2197 (1357-1359); núm. 249 (1360-1371); núm. 298 (1362-1379); núm. 2188 (1369); núm. 306 (1369); núm. 308 (1369); núm. 600 (1369); núm. 258 (1369-1370); núm. 392 (1369-1370); núm. 314 (1369-1370); núm. 309 (1369-1370); núm. 311 (1369-1375); núm. 2182 (13701378); núm. 313 (1370); núm. 318 (1370-1371); núm. 317 (1370-1371); núm. 341 (1370-1371). 8 9
326
ALBERT MARTÍ I ARAU
capital comtal un censal mort de 1.000 sous melgoresos (en endavant s.m.) anuals per preu de 19.000 s.m., la primera venda documentada d’una renda per part de la universitat castellonina.12 Tal com s’especificà, aquest censal va servir per a pagar una part d’un donatiu extraordinari de 50.000 s.m. concedit al nou comte d’Empúries, Ramon Berenguer, després que aquest hagués permutat el comtat de Prades pel d’Empúries amb el seu germà, Pere.13 Certament, aquesta operació degué significar un punt d’inflexió en la forma de finançar-se de la universitat. El nou comte Ramon Berenguer havia manifestat la seva voluntat de que una part del donatiu es destinés a recuperar el lloc de la Tallada, «qui era stat més en penyora a la dita Caritat en L lliures de renda».14 L’actuació del comte no representava res de nou: tal com ja havien fet els seus predecessors, el comte transferia un deute als seus vassalls a través de la demanda d’un subsidi. La novetat, però, radicava en la forma escollida pel municipi castelloní a l’hora de finançar aquesta petició: en comptes de recórrer a la lenta recaptació d’una talla o de les imposicions, o bé al costós préstec a curt termini, els dirigents degueren preferir negociar amb la Caritat la venda d’un censal per un preu similar a la quantitat que calia per a desempenyorar el lloc de la Tallada, el qual reportés a la institució benèfica una renda idèntica a la que percebia. Els avantatges d’utilitzar aquest nou recurs financer eren evidents pels tres actors implicats: l’un, el comte Ramon Berenguer, recuperava el lloc pignorat; l’altre, la Caritat, s’assegurava cobrar una renda equivalent a la que havia cobrat fins llavors; i, finalment, la universitat sufragava amb celeritat la demanda del seu senyor sense haver d’augmentar —almenys a curt termini— la pressió fiscal sobre el veïns i, de retruc, garantia una font d’ingressos estable per una institució benèfica administrada pel mateix municipi. A partir d’aquell moment, el govern de Castelló d’Empúries degué entendre la potencialitat del nou recurs financer i, cada cop de forma més recorrent, vengué censals i violaris per tal de subvenir les seves necessitats pecuniàries. 12 El tipus d’interès aparentment anòmal, el 5,26 %, deuria ser producte, probablement, de les circumstàncies concretes de la negociació amb la Caritat, gestionada —cal recordar-ho— pels mateixos dirigents castellonins: AHG, FN, Castelló, núm. 1850, f. 20v. 13 El comte Ramon Berenguer degué accedir al govern del comtat, com a molt tard, el 7 d’abril de 1342, tal com revela la confirmació general de privilegis de la vila de Castelló efectuada aquest dia: Albert Compte i Freixanet, «Un inventari de l’Arxiu de Castelló d’Empúries de mitjan del s. xviii», AIEE 20 (1987), p. 215. 14 AHG, FN, Castelló, núm. 1850, f. 20v. Pel que sabem, el lloc de la Tallada havia estat cedit pel comte d’Empúries Ponç Hug IV com a fermança pel matrimoni entre el seu fill Ponç Hug —o Malgaulí— i Elisabet de Sicília l’any 1309. Poc després, a causa de l’angoixant situació de la hisenda comtal, el Malgaulí va vendre el lloc de la Tallada a Francesc Otger, tot i que, segons sembla, l’any 1316 el pogué recuperar. Entre 1316 i 1344 es degué tornar a empenyorar pels comtes emporitans i, amb el temps, l’indret havia acabat revertint a la Caritat de Castelló d’Empúries: DD. AA., Catalunya romànica, vol. VIII (L’Empordà I), Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 1989, pp. 60 i 318.
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 327
El deute de la universitat
A tenor de les fonts documentals, entre el març de 1344 i el setembre de 1356, moment en què esclatà l’anomenada Guerra dels dos Peres (13561367), la universitat de Castelló d’Empúries no degué recórrer de forma sistemàtica a l’emissió de censals morts i violaris, a diferència d’altres municipis catalans, especialment els ubicats sota la jurisdicció reial.15 Efectivament, al llarg d’aquest període tan sols tenim notícia del pagament de tres rendes: el violari de 300 s.m. anuals que, almenys des d’octubre de 1349, el municipi estava satisfent al noble Bernat de Pau, senyor del castell de Pau;16 el censal mort de 250 s.m. que fou venut per 3.500 s.m. (7,14 %) als jurispèrits de la vila comtal, Nicolau i Castelló Pere, el 12 de juliol de 1352;17 i la renda mixta de 550 s.m. venuda al mercader castelloní, Francesc Gori, el 12 d’agost de 1356 a canvi de 5.600 s.m.18 Desconeixem els motius exactes pels quals la universitat va vendre aquestes rendes, tot i que ens inclinem a pensar en noves demandes del comte d’Empúries o bé en necessitats del propi municipi.19
15 Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, «La Corona en la génesis del sistema fiscal municipal en Cataluña (1300-1360)», dins Manuel Sánchez Martínez, Antoni Furió Diego (eds.), Actes del Col·loqui «Corona, municipis i fiscalitat a la Baixa Edat Mitjana», Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1997, pp. 233-278; Manuel Sánchez Martínez, «La Corona en los orígenes del endeudamiento censal de los municipios catalanes (1343-1344)», dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (eds.), Fiscalidad de Estado y fiscalidad municipal en los reinos hispánicos medievales, Madrid, Casa de Velázquez, 2006, pp. 239-273; Pere Verdés Pijuan, Fiscalitat reial i finances municipals: les ajudes per a les guerres mediterrànies (Cervera, 1350-1356), Memòria de llicenciatura, Universitat de Barcelona, 1995; Idem, «Per ço que la vila no vage a perdició». La gestió del deute públic en un municipi català (Cervera, 1387-1516), Barcelona, CSIC, 2004; Pere Orti Gost, «La deuda pública municipal en una pequeña Ciudad del nordeste catalán: Sant Feliu de Guíxols durante la segunda mitad del siglo xiv», dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), La deuda pública en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 2009, pp. 101-152; Albert Reixach Sala, Municipi, finances i elits locals en una ciutat catalana baixmedieval: Girona (1345-1445), tesi doctoral inèdita, Universitat de Girona, 2015. 16 AHG, FN, Castelló, núm. 2062, s.f. 17 Referència extreta d’un protocol notarial, anomenat pel mateix notari «manual de reduccions», datat al bienni 1386-1387: AHG, FN, Castelló, núm. 408, f. 167v. 18 La renda mixta de Francesc Gori estava constituïda per un censal mort de 250 s.m. i preu de 3.500 s.m. (7,14 %) i un violari de 300 s.m. i un preu de 2.100 s.m. (14,28 %): AHG, FN, Castelló, núm. 408, ff. 157r-158r. 19 Sabem, per exemple, que entre 1352 i 1355 nombroses poblacions del comtat d’Empúries van estar subjectes al pagament d’una talla per a satisfer un donatiu extraordinari concedit al comte Ramon Berenguer i que, prèviament, s’havia confeccionat un fogatjament. Val a dir, però, que en la relació de les localitats que van contribuir a aquesta exacció no apareixia Castelló d’Empúries: és possible que, un cop conegudes les avantatges del crèdit censal, la universitat castellonina optés per a repetir l’experiència i avancés la seva part mitjançant la venda de rendes a Nicolau i Castelló Pere? Antoni Egea Codina, «Notícies sobre demografia i jurisdicció del comtat d’Empúries a mitjan del s. xiv», AIEE 31 (1998), pp. 189-230.
328
ALBERT MARTÍ I ARAU
El punt d’inflexió en l’augment de l’endeutament censal de Castelló d’Empúries es degué donar entre l’inici de la Guerra de Castella i l’any 1367, quan els efectes fiscals directament provocats per aquest conflicte es deixaren de sentir en el Principat. Al llarg d’aquesta etapa, els registres documentals constaten l’emissió massiva i regular de violaris i censals morts per part de la capital emporitana: en total, hem comptabilitzat un mínim de 92 rendes venudes per tal de sufragar nombroses i diverses necessitats financeres, que suposaren uns ingressos de 226.610 s.m. per a les arques municipals.20 Tanmateix, al llarg dels primers compassos de la guerra, entre el setembre de 1356 i el maig de 1357, moment en què Pere el Cruel i Pere el Cerimoniós signaren una primera treva a Saragossa, tan sols hem documentat la venda de quatre rendes per part de la universitat de Castelló d’Empúries, totes elles a l’abril de 1357.21 Malauradament, les fonts no indiquen les causes de la seva emissió, per la qual cosa desconeixem si la venda d’aquestes rendes va servir per a sufragar les despeses ocasionades per la primera etapa de la guerra contra Castella, en què el comte d’Empúries, Ramon Berenguer, hi tingué un paper prou destacat, o bé per altres necessitats del municipi.22 En canvi, a partir de la segona fase del conflicte, entre el trencament de la treva de Saragossa per part de Pere el Cruel a l’agost de 1357 fins al nou acord signat a Deza-Terrer al maig de 1361, les necessitats financeres derivades del conflicte peninsular es començaren a sentir dins la clavaria de Castelló d’Empúries. L’11 d’abril de 1359, els síndics Guillem Mercer i Pere Paner van protagonitzar la primera venda significativa de deute a llarg termini que hem pogut documentar per part de la universitat de Castelló d’Empúries: concretament, van vendre nou violaris per valor de 16.800 s.m., els quals su20 Vegeu el quadre de les emissions de rendes a llarg termini de Castelló d’Empúries entre 1344 i 1372 al final d’aquest treball. 21 AHG, FN, Castelló, núm. 1945, ff. 162r-163r.; AHG, FN, Girona-05, núm. 94, ff. 2r-10r [agraïm les referències als protocols gironins, tant aquestes com les posteriors, al Dr. Albert Reixach Sala]. 22 Des del principi del conflicte, Pere el Cerimoniós confià al comte Ramon Berenguer la difícil tasca de defensar el regne de València. Una carta de Pere el Cerimoniós al comte, datada el 30 d’agost del 1356, dóna fe de les dificultats que l’emporità hagué d’afrontar ja des dels primers mesos del conflicte. L’epístola en qüestió responia a les reiterades queixes que Ramon Berenguer havia adreçat al monarca a causa de la manca d’un exèrcit apropiat per a fer front a les tropes castellanes, així com de diners per finançar-lo. A fi de poder satisfer aquestes peticions, Pere el Cerimoniós va escriure al comte per dir-li que ja havia ordenat al procurador del comtat emporità que reclutés,«axí del comdat com de fora», els combatents necessaris per socorre’l, i que se’ls pagués el sou a la ciutat de Barcelona. No coneixem més detalls sobre la forma de finançament d’aquest contingent però, si tenim en compte que el rei s’adreçà al procurador de Ramon Berenguer al comtat, no seria forassenyat imaginar que, el seu torn, aquest es dirigís a les poblacions emporitanes amb la finalitat d’obtenir-ne algun tipus d’ajuda: M.ª Teresa Ferrer Mallol, «La frontera meridional valenciana durant la guerra amb Castella dita dels Dos Peres», dins Pere el Cerimoniós i la seva època, Barcelona, CSIC, 1989, p. 247; Ramon d’Abadal i de Vinyals, Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1972, p. 224.
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 329
posarien el pagament d’uns interessos anuals de 2.400 s.m. (14,28 %).23 La integritat dels diners es destinaren a sufragar les despeses ocasionades pels vint cavallers promesos pel comte Ramon Berenguer a la Corona durant la tempestuosa Cort de Barcelona de l’agost de 1358, convocada pel rei per tal d’obtenir recursos —especialment de la noblesa catalana— per a subvenir la represa de la guerra peninsular.24 Així ho confirmen Guillem Mercer i Pere Paner en cadascun dels contractes de compravenda dels esmentats violaris, així com en una àpoca d’abril de 1361, continguda en el llibre de la clavaria d’aquell any, en virtut de la qual la comtessa Maria reconeixia haver rebut 16.000 s.m. dels mencionats síndics per tal de finançar el contingent armat promès pel seu espòs al rei Pere el Cerimoniós.25 A jutjar per les fonts documentals, a partir d’aquell moment l’endeutament a llarg termini es convertí en la via de finançament per excel·lència del municipi castelloní a l’hora de sufragar les seves despeses, si bé les dues emissions immediatament posteriors no respongueren a donatius extraordinaris concedits a la Corona, sinó a les necessitats financeres del comte d’Empúries. Per un costat, entre el 15 d’octubre i el 19 de novembre de 1359, els síndics Joan Gibern i Pere Fuster van obtenir 4.200 s.m. de la venda de dos nous violaris.26 Aquesta quantitat era exactament la mateixa que va concedir el Consell General de Castelló d’Empúries, reunit el 14 d’octubre a l’església de Santa Maria, al comte Ramon Berenguer per tal d’ajudar-lo en l’escalada bèl·lica que mantenia contra el vescomte de Rocabertí des de 1358, en el marc d’un conflicte d’abast més general entre la noblesa catalana.27 Concretament, la quantia ingressada s’havia de destinar al pagament 23 AHG, FN, Castelló, núm. 387, ff. 18r-24v. El 7 d’abril, el govern de Castelló d’Empúries havia acordat l’emissió d’aquestes rendes: AHG, FN, Castelló, núm. 235, ff. 15r-17r. El 9 d’abril, la universitat vengué un violari de 300 s.m. als clergues de Girona, Guillem Terrades, Joan Terramala i Vicenç Carbonell, així com al paraire Joan Carbonell, tot i que desconeixem si fou per a la mateixa causa: AHG, FN, Castelló, núm. 408, f. 167r. 24 Josep M.ª Pons Guri, Un fogatjament desconegut de l’any 1358, dins Idem, Recull d’estudis d’història jurídica catalana, vol. I, Barcelona, Fundació Noguera, 1989, pp. 273-282; José Luis Martín Rodríguez, «Las Cortes catalanas de 1358», Estudis d’història medieval IV (1971), pp. 71-86. 25 AHG, FN, Castelló, núm. 235, ff. 14v-15r. 26 AHG, FN, Castelló, núm. 387, ff. 55v-57r; ff. 85v-87r. 27 Des de feia uns anys, una part important de la noblesa catalana estava dividida en dues faccions irreconciliables: al capdavant d’un dels bàndols hi havia, precisament, el comte Ramon Berenguer, mentre que, a l’altre costat, es situaven el comte d’Osona, Bernat el jove, fill del conseller reial Bernat de Cabrera, i el mencionat vescomte de Rocabertí, el tradicional adversari de la casa emporitana. Coincidint amb els primers compassos del conflicte amb Castella, la confrontació entre els dos bàndols augmentà, fins el punt que es declararen la guerra l’any 1358: Santiago Sobrequés i Vidal, Els barons de Catalunya, Barcelona, Editorial Base, 2011, pp. 164-165. En aquest sentit, sabem que el comte d’Empúries ordenà a les autoritats castellonines que reparessin les muralles i els portals de la vila en previsió d’alguna escomesa dels homes del vescomte de Rocabertí: Francesc Monsalvatje Fossas, Los condes de Ampurias vindicados, Olot, 1917, p. 191.
330
ALBERT MARTÍ I ARAU
de 10 homes a cavall que «eren tenguts d’acompanyar ab caval e ab armes per tot aquest temps la senyera de la vila, tota vegada que convenga exir de fore per qualque cas, e no sien tenguts per altres coses».28 Per l’altre costat, el 28 de febrer de 1360, també per manament de l’assemblea de prohoms de la vila reunida el 19 de gener, els mateixos síndics, juntament amb Bernat Torroella, vengueren uns altres set violaris per valor d’11.200 s.m. Aquesta quantitat era una part dels 35.000 s.m. atorgats al comte d’Empúries per a contribuir en la compra del castell de Requesens, adquirit al noble Berenguer de Castellnou per un preu total de 280.000 s.m.29 Entre la pau de Deza-Terrer del maig de 1361, novament trencada al setembre de l’any següent per Pere el Cruel, i l’any 1367, Castelló d’Empúries emeté 56 rendes més, donant continuïtat a l’espiral de deute censal iniciat a finals de la dècada de 1350. La causa d’emissió d’una trentena d’aquestes rendes, concentrades entre 1361 i 1364, revela una de les autèntiques obsessions per part dels dirigents de la capital comtal durant tots aquests anys: la construcció i millora de les fortificacions de la població enfront l’amenaça d’invasió de companyies mercenàries des de l’altra banda dels Pirineus.30 Recordem breument que, a l’agost de 1361, Pere el Cerimoniós hagué d’invocar l’usatge Princeps namque per tal de combatre les tropes mercenàries que estaven saquejant les terres del Rosselló.31 El risc que aquest perill no s’estengués fins al comtat d’Empúries comportà l’emissió d’almenys una desena de rendes per part de la capital emporitana a fi de sufragar les obres defensives, tal com indicà el síndic responsable de les vendes, Nicolau Tinter, en alguns dels contractes notarials.32 A partir d’aquell moment, el simple rumor d’una entrada imminent de tropes mercenàries, com succeí insistentment el 1362,33 o la seva arribada efectiva, com la de les «Companyies Blanques» de Bertrand du Guesclin a l’etapa final del conflicte peninsular, coincidí amb la venda de nous censals morts i violaris per part de la universitat castellonina.34
AHG, FN, Castelló, núm. 235, ff. 27v-28r. AHG, FN, Castelló, núm. 235, ff. 32v.; núm. 387, ff. 78r-85r. 30 AHG, FN, Castelló, núm. 293, s.f.; AHG, FN, Castelló, núm. 248, s.f.; AHG, FN, Girona-01, núm. 55, s.f.; AHG, FN, Girona-05, núm. 257, s.f. 31 Manuel Sánchez Martínez, «Defensar lo Principat de Cathalunya en la segunda mitad del siglo xiv: de la prestación militar al impuesto», dins Idem, Pagar al rey en la Corona de Aragón durante el s. xiv, Barcelona, CSIC, 2003, pp. 181-186. 32 AHG, FN, Castelló, núm. 235, ff. 88r-89v. 33 Manuel Sánchez Martínez, «Defensar lo Principat», p. 186. 34 Francesc Paitaví contribuí en el finançament de les obres per a la millora de les fortificacions de la vila amb la compra, el 12 de desembre de 1364, d’un violari de 100 s.m. anuals a canvi d’un preu de 700 s.m. (14,28 %): AHG, FN, Castelló, núm. 284, s.f. 28 29
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 331
Després de l’última renda explícitament venuda per a sufragar les fortificacions de Castelló d’Empúries, realitzada al 12 de desembre de 1364, hem constatat l’emissió d’unes altres vint rendes entre el febrer de 1365 i finals de 1367.35 Lamentablement, la documentació no especifica els motius que van dur a la universitat castellonina a vendre-les, tot i que no seria forassenyat pensar que bona part servissin per a pagar l’allau d’enormes subsidis atorgats per la Cort catalana a la Corona durant la fase final de la guerra contra Castella.36 A tenor de les fonts documentals consultades, sembla clar que el període comprès entre 1356 i 1367 fou testimoni del creixement constant de l’endeutament a llarg termini de Castelló d’Empúries, ja fos per a satisfer els donatius extraordinaris concedits a la Corona, les peticions pecuniàries dels comtes d’Empúries o bé les necessitats financeres del propi municipi, particularment relacionades amb la seva seguretat defensiva. Així doncs, a les acaballes de la Guerra dels Dos Peres, el deute censal s’havia convertit en la principal font de finançament de la capital emporitana i, probablement, devia estar plenament consolidat dins la tresoreria municipal, com en tants altres indrets de la geografia catalana. Els creditors de la universitat
No obstant, si bé és cert que aquests motius van significar el gruix de les vendes documentades durant aquest període, val a dir que també hem pogut constatar una darrera causa d’emissió que deixaria entreveure la preocupació dels dirigents castellonins davant la dinàmica d’endeutament de la tresoreria. Possiblement, aquest neguit no només estaria relacionat amb el volum que anava adquirint el deute censal, sinó sobretot amb el perfil dels propietaris dels violaris i els censals morts de la universitat, molts d’ells residents a la ciutat de Girona. A tenor d’algunes emissions documentades en el context de la Guerra de Castella, és probable que en el si del govern de Castelló d’Empúries s’alcessin veus alertant dels riscos d’una presència excessiva dels creditors gironins dins el deute censal per a l’estat financer de la vila.
35 AHG, FN, Castelló, núm. 408, f. 168v; AHG, FN, Castelló, núm. 1945, ff. 25r-26r.; AHG, FN, Castelló, núm. 408, f. 146r; AHG, FN, Girona-05, núm. 286, s.f. 36 Pel que fa a aquesta etapa final de la Guerra de Castella, considerada el període de major pressió fiscal fins llavors experimentat per les universitats catalanes, vegeu: Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, Parlaments i fiscalitat (1288-1384): els capítols del donatiu, Barcelona, Departament de Justícia-Generalitat de Catalunya, 1997, docs. XIX, XX (1), XX (2) i XXI.
332
ALBERT MARTÍ I ARAU
Les tres primeres emissions de rendes a persones de la ciutat de Girona daten de l’abril de 1357: el dia 14 d’aquest mes Raimon Malarç comprà un censal mort a la universitat, mentre que tres dies després el síndic Joan Garranyiles vengué sengles violaris als drapers Pere i Bartomeu Benet, pare i fill, al cuireter Bernat Beuda i al sabater Francesc Beuda, possiblement familiar de l’anterior.37 Des de llavors fins a l’agost de 1360, només hem pogut constatar la venda de tres violaris més a gironins, però per indicis indirectes sabem que, en aquesta data, la universitat de Castelló d’Empúries estava satisfent la pensió de més rendes a llarg termini —totes elles violaris— a més habitants de la ciutat de l’Onyar, ja que disposem d’un seguit d’àpoques formalitzades pels representants de la universitat castellonina que així ho corroboren.38 Totes aquestes notícies, doncs, semblen confirmar la presència significativa de censalistes gironins dins el mercat del deute a llarg termini de Castelló d’Empúries, alguns d’ells pertanyents a llinatges ben coneguts de la ciutat.39 Cal recordar que Girona havia esdevingut al llarg del segle xiv una potència regional al nord-est de Catalunya i, per tant, actuava com a veritable pol financer per a les poblacions del territori quan el mercat creditici d’aquestes no els podia aportar la liquiditat necessària per fer front a les seves despeses. Conseqüentment, no ens pot estranyar la preponderància de ciutadans gironins en el deute de la capital emporitana, a diferència del què succeïa en altres municipis del Principat —i de la resta de territoris de la Corona d’Aragó—, en què aquest paper l’exerciren ciutadans de Barcelona.40 Precisament, la centralitat econòmica i financera exercida per Girona va provocar inquietud en el si del Consell de Castelló d’Empúries des del moment en què degueren adonar-se que la seva importància anava creixent progressivament dins l’endeutament de la vila. Des d’aquesta perspectiva hem d’entendre la reunió dels representants de la universitat l’11 de novembre de 1360 a l’església de Santa Maria, en ple transcurs de la guerra contra Castella.41 Aquell dia, els prohoms reunits a l’assemblea constataren les diverses 37 AHG, FN, Girona-05, núm. 94, ff. 2r-10r. El censal mort de Raimon Malarç consistia en una renda anual de 500 s.b. a canvi d’un preu de 10 000 s.b. i, per tant, a un tipus d’interès infreqüent per aquell període del 5 %. És probable, però, que aquest censal es comprés conjuntament amb un violari: AHG, FN, Castelló, núm. 1945, ff. 162r-163r. 38 AHG, FN, Girona-05, núm. 113, ff. 124v-125r; AHG, FN, Girona-05, núm. 114, ff. 150v-156v; AHG, FN, Girona-05, núm. 117, ff. 88v-89r. 39 Aquest pes dels creditors de Girona dins el deute castelloní ja havia estat advertit per Manuel Sánchez en l’anàlisi del llibre de comptes de 1381-1382: Manuel Sánchez Martínez, «Fiscalidad y finanzas de una villa», p. 483. 40 Pere Verdés Pijuan, «Barcelona, capital del mercat del deute públic català, segles xiv-xv», Barcelona Quaderns d’Història 13 (2007), pp. 283-313. 41 AHG, FN, Castelló, núm. 235, ff. 50r-53r.
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 333
pensions de violaris i censals morts que la vila pagava a vàries persones de Girona i alertaren de les múltiples despeses addicionals que suposava la transferència del numerari fins aquella ciutat, la qual cosa podia malmetre l’estat financer de la clavaria. En conseqüència, el Consell va decidir nomenar síndics per tal que emetessin nous violaris i censals morts amb els quals aconseguir la liquiditat necessària per a redimir les rendes gironines. Per fer-ho, s’especificava que aquestes noves vendes es realitzessin a favor de compradors residents a Castelló d’Empúries o altres llocs del comtat; i, efectivament, just l’endemà de prendre aquesta decisió hem documentat la venda de nou rendes —set violaris i dos censals morts— amb aquest objectiu per part dels síndics Joan Garranyiles i Arnau Rossinyol, totes elles efectuades a compradors de Castelló d’Empúries excepte un, resident a la propera localitat de Sant Miquel de Fluvià.42 No obstant, les pressures econòmiques de la universitat degueren dur, novament, als dirigents de Castelló d’Empúries fins a la ciutat de Girona per a sufragar les quantioses despeses que s’havien d’afrontar de forma contínua, tal com ja hem descrit en l’apartat anterior. Així, entre el novembre de 1360, moment en què es realitzà l’intent de redempció del deute contret amb els habitants de Girona, fins al final del conflicte peninsular, la capital del comtat d’Empúries almenys vengué 27 rendes a ciutadans d’aquesta ciutat, moltes d’elles concentrades en períodes concrets: el setembre de 1361 (4) i l’octubre de 1362 (8) per tal de sufragar les obres de fortificació de la vila; i entre el febrer i l’agost de 1366 (12), probablement per a pagar els enormes donatius extraordinaris a la Corona.43 Al llarg d’aquests anys a penes hem documentat emissions de rendes per a redimir els violaris o els censals morts en mans de persones foranes.44 Com veurem, el següent intent seriós per part del govern de Castelló d’Empúries per a reduir la dependència financera de Girona no es produiria fins la segona meitat de l’any 1368, després d’haver expirat la vigència dels donatius concedits a l’etapa final de la Guerra de Castella. Tanmateix, a jutjar pels esdeveniments posteriors, aquestes emissions no degueren tenir els efectes desitjats. En una reunió del Consell Secret a l’abril de 1372, Francesc Paitaví insistiria en la presència exagerada dels censalistes gironins dins l’endeutament municipal com un dels factors causants de la precària situació en què es trobava la hisenda castellonina.
AHG, FN, Castelló, núm. 387, ff. 142r-151v. AHG, FN, Castelló, núm. 1945, f. 150; AHG, FN, Girona-05, núm. 257, s.f.; AHG, FN, Girona-05, núm. 286, s.f. 44 AHG, FN, Castelló, núm. 310, s.f. 42 43
334
ALBERT MARTÍ I ARAU
Com hem avançat, però, Paitaví no només s’hagué de preocupar per l’estat del deute de la universitat durant la seva clavaria, sinó que també hagué d’intercedir per a resoldre els problemes de pagament de les rendes venudes en nom de la Diputació del General en ple conflicte peninsular. El deute del General (1366)
Al gener de l’any 1365, la Cort General de Catalunya es reuní a Tortosa per tal de discutir la concessió de nous subsidis a la Corona en ple conflicte contra el regne de Castella. La situació era certament delicada: malgrat haver aixecat el setge de la ciutat de València i haver pres Oriola al llarg de l’any anterior, Pere el Cerimoniós encara havia de recuperar nombroses places al regne d’Aragó i a la zona meridional del de València. A l’abril, els braços reunits a Tortosa van atorgar a la monarquia el donatiu més quantiós fins llavors concedit per la Cort catalana a la Corona: 650.000 ll. a pagar, meitat i meitat, durant els següents dos anys.45 Per fer-ho, la comissió responsable de redactar el subsidi va dissenyar un complex sistema fiscal i financer que incloïa fins a set procediments diferents per tal de recaptar les 325.000 ll. del primer any, entre els quals es preveia l’ingrés de 50.000 ll. mitjançant la venda de censals morts per part de la Diputació del General. Amb aquest objectiu la Cort nomenà tres diputats residents a Barcelona, un per a cada braç, per tal que procedissin a la venda centralitzada de rendes a llarg termini. No obstant, l’enorme quantitat que s’havia de recaptar féu preveure als diputats serioses dificultats a l’hora de vendre, per si sols i des de Barcelona, tots els censals morts necessaris. Conseqüentment, s’acceptà la possibilitat de transferir aquesta tasca a cinquanta-una ciutats i viles catalanes, bones coneixedores del mercat del deute des de feia dècades, en cas que els síndics no aconseguissin trobar compradors per a les rendes de la Diputació, entre les quals es trobava Castelló d’Empúries.46 Efectivament, tal com veurem tot seguit, les fonts documentals consultades constaten l’emissió d’almenys quatre rendes per part de la capital comtal en nom de la Diputació del General amb l’objectiu de satisfer l’enorme subsidi aprovat pels estaments. Tanmateix, per tal de contextualitzar aquestes vendes degudament, abans caldria fer alguns aclariments sobre les condicions que es van fixar en els capítols del donatiu de l’abril de 1365, així com les modificacions que s’introduïren vuit mesos després davant els impediments sorgits a l’hora de recaptar la quantitat requerida. Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, Parlaments i fiscalitat, pp. 283-331. Manuel Sánchez Martínez, «Las primeras emisiones de deuda pública por la Diputación del General de Cataluña (1365-1369)», dins Idem (ed.), La deuda pública en la Cataluña bajomedieval, CSIC, Barcelona, 2009, pp. 226-227. 45 46
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 335
Com és sabut, a l’abril de 1365 la Diputació del General va imposar restriccions al mercat del deute català durant els dos anys de vigència del donatiu: es va decidir que el General només podria vendre censals morts al 7,14 % o al 10 %, mentre que es prohibia taxativament l’emissió de violaris al 14,28 %. A més, s’acompanyaven aquestes condicions de venda amb el monopoli temporal del mercat del crèdit a llarg termini, ja que es decretava que, fins no haver reunit les 100.000 ll. previstes, només es podien adquirir les rendes venudes pels diputats o, en el seu nom, per les cinquanta-una universitats seleccionades.47 No obstant, pocs mesos després d’haver entrat en vigor aquesta normativa, es va fer evident que les restriccions imposades dificultaven excessivament trobar compradors per a les rendes, per la qual cosa es va decidir, a la Cort de desembre de 1365, repartir les 50.000 ll. del primer any entre les universitats dels tres braços responsables de les emissions i, al mateix temps, donar més autonomia als seus dirigents a l’hora d’efectuar-les: per un costat, es va aixecar la prohibició de vendre violaris a l’interès habitual del 14,28 % i, per l’altre costat, es permeté que els censals morts poguessin ser venuts lliurement per les universitats tot i la vigència del donatiu. L’única restricció que s’introduí en el mercat del deute català fou que els violaris venuts només es podien destinar a pagar la quantitat assignada a cada universitat pel subsidi del General, amb la clara intenció d’atraure els potencials compradors de rendes cap aquesta figura creditícia i obtenir els diners necessaris amb celeritat. Un cop aconseguits, les universitats podrien vendre violaris lliurement dins el termini dels dos anys del donatiu, malgrat la pragmàtica sanció promulgada per Pere el Cerimoniós el març de 1363.48 Doncs bé, val a dir que les esmentades emissions de rendes efectuades per Castelló d’Empúries per mandat de la Diputació del General responen plenament a les noves condicions fixades a la Cort al desembre de 1365. En efecte, malgrat que s’ha conservat poca documentació específicament referida a la gestió econòmica del municipi durant els anys finals de la Guerra de Castella, disposem d’una cèdula notarial, formalitzada el 6 de novembre de 1371, en l’inici de la qual ens informa de les mencionades vendes: «Con la universitat de la vila de Casteyló d’Empúries, en l’ayn de la Nativitat de nostre Senyor M.CCC.LX sis, per ordinació de Cort General e de volentat e 47 Excepcionalment, es podrien vendre rendes mixtes, meitat censal mort i meitat violari, a l’interès mitjà del 10,71 % (si el censal era del 7,14 %) o del 12,14 % (si el censal era del 10 %): Ibidem, pp. 227228. 48 Pere el Cerimoniós promulgà una pragmàtica a Montsó el març de 1363 en virtut de la qual es prohibia la venda d’aquells censals i violaris que no fossin destinats a sanejar el deute, és a dir, a convertir en perpètues les rendes vitalícies o a vendre censals per a redimir violaris. Tot i així, ja fos per les excepcions generals o permisos particulars a determinades poblacions, aquesta pragmàtica tingué una vigència relativa: Pere Verdés Pijuan, Per ço que la vila no vage a perdició, pp. 363-364.
336
ALBERT MARTÍ I ARAU
manament del Senyor Comte d’Empúries, venés per lo General de Cathalunya [...] certes quantitats de moneda annuals de vida d’alscunes persones per certs preus, los quals reeberen los deputats del dit General e convertiren en les messions del dit General e de la cosa pública».49 Concretament, tal i com hem avançat, la universitat vengué un mínim de quatre violaris a l’interès del 14,28 % entre el gener i l’agost de 1366, bo i ajustant-se, doncs, a les modificacions introduïdes als capítols del donatiu de desembre de 1365.50 El cavaller Berenguer de Pontós, del qual no s’indica la seva procedència geogràfica, comprà un d’aquests violaris, que li reportaria uns ingressos de 300 s.m. anuals.51 Les altres tres rendes foren adquirides per sengles habitants de la capital comtal: el jurisperit Bernat Portes (200 s.m. anuals), Joan Gibern (100 s.m. anuals) i l’apotecari Francesc Paitaví, que comprà a la Diputació del General una renda vitalícia de 200 s.m. anuals.52 A la Cort d’abril de 1365, també s’establí que les pensions venudes per la Diputació s’haurien de pagar amb els recursos de les generalitats. Al seu torn, els diputats podrien arrendar-les en períodes successius de tres mesos i a cobrar-ne el preu cada mes o al final del trimestre, amb l’objectiu d’estalviar-se les considerables despeses de la seva recaptació.53 En el cas de les emissions efectuades en nom del General per les universitats assignades, com Castelló d’Empúries, aquesta mesura significava que els seus dirigents podrien prendre de les generalitats que es recaptessin a la seva localitat la quantitat necessària per a pagar les pensions venudes i entregar-la directament als compradors. Vuit mesos després, un cop aprovat el repartiment de les 100.000 ll. entre les universitats designades, l’assignació del producte de les generalitats s’acompanyà amb noves garanties que comportaven una major implicació dels municipis, ja que aquests també
AHG, FN, Castelló, núm. 345, f. 36v. Aquestes rendes, doncs, podem afegir-les al quadre que M. Sánchez confeccionà a: Manuel Sánchez Martínez, «Las primeras emisiones», pp. 242-244. 51 Probablement, devia ser el mateix Berenguer de Pontós, senyor de Vilajoan, que el 1370 acceptà com a dona pròpia i soliua a Agnès, muller de Pere de Querió, habitant del mas Quer, ubicat a l’esmentat poble: Santi Soler Simon, «Els capbreus de Vilajoan (1482-1566): aproximació a l’estudi d’un petit senyoriu empordanès», AIEE 21 (1988), p. 39. 52 El mateix llibre de la clavaria conté algunes àpoques de pagament d’aquestes rendes, per la qual cosa hem pogut saber el muntant de cada pensió anual i els seus terminis: febrer i agost pels violaris de Berenguer de Pontós, Joan Gibern i Francesc Paitaví, i gener i juliol pel de Bernat Portes (AHG, FN, Castelló, núm. 345, ff. 24v, 31r, 49r, 80r). 53 Recordem que les generalitats gravaven la producció tèxtil interior mitjançant l’anomenat «dret de la bolla» i imposava una taxa ad valorem sobre el comerç d’exportació, el «dret d’entrades i eixides»: Manuel Sánchez Martínez, El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles xii-xiv), Vic, Eumo Editorial-Universitat de Girona, 1995, p. 132. 49 50
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 337
havien de comprometre el pagament de les pensions amb els béns propis i els dels seus habitants.54 La capital del comtat d’Empúries exemplifica aquestes disposicions de caràcter general acordades pels braços a la Cort. En la mateixa cèdula notarial abans esmentada, s’explicitava que la Cort General havia ordenat assignar el producte de les «generalitats dels draps» recaptades a la capital emporitana i al lloc de Rabós a les pensions venudes pel municipi castelloní per tal d’obtenir la quantitat requerida per la Diputació. Igualment, d’acord amb les decisions preses a la Cort, també s’assenyalava la possibilitat que els dirigents de la vila poguessin prendre d’aquests impostos la quantia equivalent a les rendes venudes, sempre i quan comptessin amb la renúncia prèvia dels creditors a fer-ho ells mateixos;55 clàusula que, com veurem més endavant, s’esgrimirà per a superar els futurs problemes en la percepció de les generalitats durant la clavaria de Francesc Paitaví. La mencionada llacuna en la documentació municipal entre els anys finals de la dècada de 1360 i l’inici de la següent, dificulta determinar quin fou el procediment establert per a pagar els violaris venuts el 1366 per Castelló d’Empúries en nom de la Diputació del General. Tot i així, la consulta dels protocols notarials conservats per aquest període ha permès localitzar diverses tabes d’arrendament —la majoria fragmentàries— de les generalitats de la vila comtal i Rabós entre els anys 1369 i 1372, per la qual cosa es pot conjecturar que, almenys a la capital emporitana, s’hagués optat per aquest mecanisme a l’hora de satisfer els violaris, tal com havia previst la Cort a l’abril de 1365.56 Malgrat ultrapassar l’arc cronològic marcat per aquesta primera part, aquí només voldríem centrar-nos en els aspectes d’aquestes tabes referents a la forma de pagament del preu fixat, a fi i efecte de contextualitzar la gestió del deute de la Diputació per part del govern castelloní i comprendre millor les posteriors dificultats a l’hora d’afrontar-ne el pagament. Les primeres notícies referents a la venda dels drets de les generalitats d’ambdós indrets corresponen a quatre instruments notarials, datats entre els dies 7 i 8 de juny de 1369, en què es formalitzava l’arrendament de sengles impostos pel període d’un any: el dels denominats «segell de cera», «bolla de plom» i «draps d’or i de seda» de Castelló d’Empúries, així com les anomenades «generalitats de Rabós».57 Val a dir que aquestes primeres referències tam-
Manuel Sánchez Martínez, «Las primeras emisiones», pp. 229 i 234. AHG, FN, Castelló, núm. 345, f. 36v. 56 AHG, FN, Castelló, núm. 600, ff. 36v-40r; AHG, FN, Castelló, núm. 314, s.f.; AHG, FN, Castelló, núm. 318, s.f. 57 AHG, FN, Castelló, núm. 600, ff. 36v-40r. 54 55
338
ALBERT MARTÍ I ARAU
bé tingueren com a protagonista Francesc Paitaví, ja que l’apotecari, juntament amb Bernat Martí i Francesc Pellicer, van arrendar a Raimon Lluçà, notari de Barcelona i procurador de Pere Vicens, Regent de la Diputació del General, l’esmentada generalitat del segell de cera per un preu total de 22.800 s.m.; operació que repetirien gairebé un any després, el 29 de maig de 1370, tot i que aquesta vegada, a diferència de l’any anterior, van adquirir els drets del segell de cera conjuntament amb els de la bolla de plom, a canvi de 36.420 s.m.58 Malauradament, tal i com assenyalàvem, aquestes primeres notícies referents a les vendes de les generalitats de Castelló d’Empúries i Rabós no inclouen la transcripció íntegra de les tabes d’arrendament: simplement es remeten a les condicions en què aquests impostos foren venuts l’any anterior, especificant només els canvis introduïts en la normativa i la forma de pagament del preu acordat. La taba d’arrendament completa més pròxima cronològicament que hem pogut documentar data del 22 de desembre de 1372, quan un grup de cinc castellonins compraren al mencionat Raimon Lluçà els drets conjunts de les generalitats de Castelló d’Empúries i Rabós.59 Tal com la Cort General havia contemplat, en les tabes fragmentàries de 1369 corresponents al segell de cera i la bolla de plom de Castelló d’Empúries, s’acordava que els arrendadors d’aquestes generalitats havien de lliurar la quantitat pactada al mencionat Regent de la Diputació, Pere Vicens, o a qui aquest volgués de la ciutat de Girona, en quatre terminis: el primer vencia el pròxim 15 d’agost, i els altres cada tres mesos fins arribar al mes de maig de l’any següent, quan novament es subhastarien els drets d’aquests tributs.60 En la taba d’arrendament conjunta de les citades generalitats de Castelló d’Empúries de 1370, aquests terminis es mantingueren, però s’explicitava que el primer lliurement s’havia d’entregar als «cònsols de la dita vila, aytant com munten los interessers dels violaris que han venuts sobre les generalitats».61 Finalment, en la taba íntegra del desembre de 1372, s’especificaven encara més les condicions de pagament. En aquest cas, també s’indicava als compradors que el primer termini, el del pròxim mes de febrer, s’havia de satisfer als dirigents castellonins per tal que paguessin les pensions de les rendes vitalícies, però aquesta vegada fins i tot es concretaven
AHG, FN, Castelló, núm. 318, s.f. Val a dir que en l’encapçalament de l’assentament notarial menciona la venda dels drets de les generalitats de Castelló d’Empúries, Rabós, Albons i Verges, tot i que en les tabes d’arrendament no són explicitades aquestes dues darreres poblacions: AHG, FN, Castelló, núm. 318, s.f. Vegeu la transcripció íntegra de les tabes a l’apèndix documental. 60 A la taba d’arrendament dels drets de les generalitats de Rabós només hi ha una menció genèrica a lliurar les quantitats cada tres mesos, mentre que en la del «fil d’or» de Castelló d’Empúries no apareix cap indicació explícita: AHG, FN, Castelló, núm. 600, ff. 36v-40r. 61 AHG, FN, Castelló, núm. 314, s.f. 58 59
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 339
les xifres exactes que els haurien de lliurar: 4.571 s. i 3 d.m., a més de 22 s.m. per les 22 àpoques «que deuen haver de les pagues dels dits interessers», i 30 s.m. pel salari «d’aquell que la dita paga farà dels dits interessers»; la resta de la quantitat corresponent a aquest primer pagament s’entregaria a Bernat Bussot, nou Regent de la Diputació, o a qui ell volgués de la ciutat de Girona.62 Aquest mateix procediment s’hauria de repetir sis mesos després, en el tercer termini del mes d’agost, mentre que els venciments segon i quart, els dels mesos de maig i novembre respectivament, tan sols s’assenyalava que s’havien de satisfer a l’esmentat Regent. A tenor de les condicions fixades en totes aquestes tabes d’arrendament, sembla que els diputats intentaren ajustar els terminis de pagament de les generalitats als mesos en què la universitat de Castelló d’Empúries devia haver de pagar el gruix de les pensions dels violaris venuts en nom de la Diputació. En aquest sentit, recordem que, de les quatre rendes venudes el 1366, tres d’elles s’havien de pagar, meitat i meitat, durant els mesos de febrer i agost. Així doncs, a tenor d’aquests documents sabem que, almenys entre 1368 i 1372, els diputats del General s’havien decantat per arrendar les generalitats de Castelló d’Empúries i Rabós i, tal com s’indica en les tabes, disposaven que es lliurés als cònsols una part del preu, equivalent a les pensions que aquesta universitat havia venut per mandat de la Diputació. D’aquesta manera, els regidors castellonins podrien pagar posteriorment les rendes als creditors en els terminis establerts. Atesa, doncs, la proximitat cronològica, no seria forassenyat pensar que aquest mecanisme ja es podria haver emprat des de les primeres emissions de violaris documentades l’any 1366. Com veurem més endavant, aquest procediment es veié greument trasbalsat durant l’anualitat de 1371-1372, quan el clavari Francesc Paitaví hagué d’actuar per tal de resoldre la interrupció en el pagament dels violaris del General, un dels quals era precisament de la seva propietat. Camí de la crisi (1368-1372) Lluny d’evitar-ho, els dirigents de Castelló d’Empúries van continuar recorrent a la venda de censals morts i violaris al llarg dels anys immediatament posteriors a la fi de la Guerra dels dos Peres. Així, al llarg del bienni de 1368-1369, la universitat de Castelló d’Empúries vengué, com a mínim, 24 noves rendes a llarg termini, corresponents a set violaris a un interès del 62 Recordem que les quatres rendes venudes el 1366 per mandat de la Diputació del General pujaven a 700 s.m. anuals, per la qual cosa tot sembla indicar, a jutjar per aquesta quantitat clarament superior i el nombre d’àpoques a expedir, que entre 1366 i 1372 s’emeteren més rendes en nom d’aquesta institució: AHG, FN, Castelló, núm. 318, s.f.
340
ALBERT MARTÍ I ARAU
14,28 % —excepte un, venut al 13,70 %— i a 17 censals morts, alguns gravats al 7,14 % habitual (7), però molts d’altres al 5 % (10).63 De la quantia total de rendes, en 18 casos ignorem els motius concrets que dugueren a la seva emissió. Tenint en compte el context en què es vengueren, és possible que aquests factors fossin similars als enumerats a la primera part. D’una banda, podrien haver correspost a les profertes obtingudes al llarg de 1369 pel monarca en el marc de successives Corts, amb l’objectiu de finançar noves expedicions que posessin fi a l’endèmic estat de revolta a l’illa de Sardenya.64 D’altra banda, també podrien haver respost al finançament d’un exèrcit defensiu davant la nova entrada, al setembre de 1368, de les «Companyies Blanques» de Bertrand du Guesclin; o, com en d’altres ocasions, a millorar les fortificacions de la capital comtal.65 Òbviament, malgrat no especificar-ho en la documentació, també haurien pogut respondre al motiu el qual s’al·ludeix en sis vendes: la redempció de rendes en mans de creditors forans que, com hem vist en el cas de la capital emporitana, majoritàriament corresponien a habitants de Girona. En efecte, entre el juliol i el novembre de 1368 sembla que es produí un nou intent per part del govern castelloní per a reduir la dependència financera de Girona, tal com es desprèn dels motius que esgrimien els síndics encarregats de les vendes en els contractes notarials.66 Tal com hem avançat, però, aquestes emissions no assoliren el seu objectiu, atès que aviat la vila hagué de fer front a noves i importants despeses: a finals de l’any 1370, poc mesos abans que Francesc Paitaví es fes càrrec de la clavaria municipal, el comte Joan I d’Empúries es trobaria al llindar d’un conflicte militar amb el rei Pere el Cerimoniós que acabaria posant en escac el fràgil equilibri de la tresoreria municipal. Noves emissions
Francesc Paitaví havia estat present a la reunió del Consell Secret celebrada el dilluns 2 de setembre de 1370 —ell hi havia assistit en qualitat de conseller— a l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries i, per tant, havia participat en les decisions preses en aquella assemblea que, posterior63 AHG, FN, Castelló, núm. 310, s.f.; AHG, FN, Castelló, núm. 408, ff. 154r, 163v-164r, 168r, 170v; AHG, FN, Castelló, núm. 1850, ff. 77r-78r; AHG, FN, Castelló, núm. 1945, ff. 15r-16v, 57v-58r, 70v-71r, 101r-102r, 112v-113v, 153v-154r, 169, 173r-175v. 64 Manuel Sánchez Martínez, «Las Cortes de Cataluña en la financiación de la guerra de Arborea (segunda mitad del s. xiv)», dins Manuel Sánchez Martínez, M.ª Teresa Ferrer i Mallol, Josefina Mutgé i Vives (coords.), La Corona catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la Baixa Edat Mitjana, Barcelona, CSIC, 2005, pp. 363-394. 65 Manuel Sánchez Martínez, «Defensar lo Principat», pp. 187-188. 66 AHG, FN, Castelló, núm. 310, s.f.
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 341
ment, tindrien efectes lesius per a la hisenda municipal. Aquell dia, Berenguer Febrer, administrador de la cort del comte Joan I d’Empúries, va informar als cònsols i consellers presents que els cavallers del comtat s’havien agrupat en una lliga, recolzada per la Corona, amb l’objectiu d’impedir per les armes que el comte exercís la seva jurisdicció sobre aquest col·lectiu.67 En conseqüència, el comte d’Empúries, juntament amb altres magnats del Principat, havien decidit aliar-se per a fer prevaldre els seus drets, la qual cosa suposava l’amenaça de guerra enfront els cavallers i la monarquia. Davant aquesta perspectiva, Berenguer Febrer suggeria als dirigents de Castelló d’Empúries que, d’una banda, iniciessin les obres per a la millora de les muralles i les torres de la vila i, de l’altra, adquirissin el material de guerra necessari.68 Al marge del perill imminent que planava sobre la vila, l’amenaça d’un conflicte armat no implicava cap bona notícia per a la situació financera de Castelló d’Empúries. Com hem vist anteriorment, des de feia dècades la universitat s’havia vist empesa a vendre una gran quantitat de rendes perpètues i vitalícies per tal de satisfer les necessitats pecuniàries de la Corona, els comtes d’Empúries o el propi municipi. Així doncs, l’anunci de Berenguer Febrer d’una probable guerra entre el comte d’Empúries i la Corona deuria resultar preocupant pels membres del Consell Secret, atès que un creixement incessant del deute podria acabar provocant que els ingressos ordinaris comencessin a no ser suficients per a pagar els interessos anuals. Pocs mesos després, el dia 11 de gener de 1371, Pere Fuster, síndic nomenat per a representar la universitat de Castelló d’Empúries, va formalitzar a la Casa del Consell i davant el notari castelloní Guillem Vidal, un document de venda d’un violari a favor de Guillem Riba, tintorer de la vila comtal, pel qual aquest pagava 3.500 s.m. a canvi de rebre una renda anual de 500 s.m. (14,28 %). En la part expositiva d’aquest document de compravenda, el síndic especificava els motius pels quals la universitat castellonina venia el violari a Guillem Riba. Segons afirmava, l’any anterior diversos veïns de la vila havien avançat certes quantitats de diners a la clavaria per tal d’invertir-los en les obres de les muralles i les torres defensives de la població, «propter guerram que sperabantur esse inter dictum Dominum Comitem et dictum Regem Aragonum».69 En el moment de signar el contracte, Pere 67 Òbviament, l’administrador s’estava referint a la constitució de l’anomenada Conveniència dels cavallers de Catalunya, que s’alçà en armes contra l’alta noblesa aquell any: DD. AA., «La forja dels Països Catalans (segles xiii-xv)», dins Ernest Belenguer Cebrià, Coral Cuadrada Majó (dirs.), Història, política, societat i cultura dels Països Catalans (segles xiii-xv), Barcelona, Enciclopèdia Catalana, p. 168. 68 AHG, FN, Castelló, núm. 2028, f. 74r. 69 AHG, FN, Castelló, núm. 310, s.f.
342
ALBERT MARTÍ I ARAU
Fuster declarava que la venda de violaris fou la forma escollida pel govern municipal per a retornar amb la màxima celeritat possible els diners prestats. És probable que, en realitat, la universitat hagués decidit cancel·lar aquest deute venent rendes a llarg termini als mateixos creditors i per uns preus idèntics o similars a les quantitats bestretes.70 Sigui com sigui, no fou aquesta l’única venda que efectuà Pere Fuster: entre el 15 de gener i el 19 de març d’aquell any vengué set violaris més per un valor total de 14.280 s.m. a veïns de Castelló d’Empúries. Entre ells es trobava Francesc Paitaví, qui va decidir assignar la seva renda de 400 s.m. anuals a les vides dels seus fills Bernat i Francesc (140 s.m. a cadascun) i de Bartomeua, la seva muller (120 s.m.).71 Òbviament, tenint en compte el delicat equilibri entre les despeses i els ingressos de la clavaria de Castelló d’Empúries, un augment significatiu de l’endeutament a llarg termini podia posar en risc la seva viabilitat financera. De fet, en un altre document notarial del 16 d’agost de 1371, poc temps després, doncs, que Francesc Paitaví ja exercís com a clavari, Pere Fuster admetia que era molt dificultós satisfer els pagaments a què estava obligada la universitat en el present any, bona part dels quals corresponents a pensions de violaris i censals morts. Fuster també es lamentava de les recents mortaldats que havien afectat al territori empordanès, la qual cosa comportà una major dificultat per fer front el pagament anual de les rendes perpètues i vitalícies.72 Possiblement, després de vàries dècades recorrent de forma sistemàtica a l’endeutament censal per a pagar les múltiples i quantioses despeses de la universitat, les noves vendes de rendes ocasionades pel conflicte entre el comte d’Empúries i la Corona, en un context de recessió demogràfica, van acabar per a trencar el delicat equilibri entre el flux d’ingressos i despeses del municipi a principis de 1371. En aquesta difícil situació, doncs, Francesc Paitaví hauria d’administrar la clavaria castellonina a partir del maig d’aquest any. Segurament, un dels moments més complicats de la seva gestió es degué produir el 10 d’abril de 1372, quan comparegué davant els membres del Consell Secret de la vila per a presentar-los el precari estat financer de la tresoreria municipal i la necessitat de trobar una solució a fi d’evitar-ne la bancarrota. Abans, però, d’afrontar aquesta transcendental reunió, Paitaví i els seus altres companys en el govern consolar hagueren de resoldre un altre problema 70 Malgrat no tenir-ne constància documental, aquesta hipòtesi sembla plausible tenint en compte que, entre 1374 i 1376, la universitat practicaria aquest procediment per a finançar la compra de cereal davant la greu carestia que patia el Principat: Albert Martí Arau, «Castelló d’Empúries davant la carestia de gra de 1374-1376», AIEE 42 (2011), pp. 263-296. 71 AHG, FN, Castelló, núm. 310, s.f. 72 Ibidem.
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 343
vinculat amb la gestió del deute censal: l’impagament dels violaris venuts per mandat de la Diputació del General a la fase final de la Guerra de Castella. Els violaris del General
Malgrat no disposar de registres específics de la gestió fiscal i financera de Castelló d’Empúries entre la fi de la Guerra de Castella i el 1371, les notícies que hem pogut documentar en els protocols comuns de la capital comtal durant aquest període ens fan suposar que les condicions de pagament fixades en les tabes d’arrendament de les generalitats s’anaren complint i, per tant, els cònsols castellonins anaren rebent les quantitats necessàries per a pagar les rendes venudes per ordre de la Diputació, tot i que no sempre amb la puntualitat desitjada. Així, per exemple, el 14 de maig de 1369, l’aleshores clavari del municipi, també Francesc Paitaví, reconeixia haver rebut del paraire castelloní, Pere Duran, 190 florins d’or d’Aragó (2.090 s.m.) corresponents a una part del preu pel qual s’arrendà la bolla de plom de la vila l’any anterior; i, el 25 de juny següent, aquest clavari —malgrat que ja havia cessat en el càrrec— rebia del mateix paraire 2.615 s.m. més pel mateix concepte. Tal com les dues àpoques especificaven, ambdós pagaments s’haurien d’haver efectuat al mes de febrer anterior, a fi de poder satisfer les pensions dels violaris de la Diputació del General.73 Tal com hem dit, però, a partir de la segona meitat de 1371, amb Francesc Paitaví exercint altre cop el càrrec de clavari, sorgiren greus dificultats a l’hora de percebre el producte de les generalitats, sense el qual la universitat no podria satisfer les esmentades rendes. La primera notícia sobre aquesta interrupció en el pagament dels tributs data del 2 d’octubre d’aquell any, quan els cònsols Guillem Tinter, Pere Fuster i Bernat Martí nomenaren procurador de la universitat al mercader Bernat Jover per tal que viatgés a Barcelona i interposés un requeriment davant els diputats del General de Catalunya, atès que en «tempore presenti, in dicta villa Castilionis non petatur seu levetur ipsa generalitas pannorum».74 El document de procuració es limitava a denunciar aquesta situació sense entrar amb més detalls, però en un instrument notarial posterior, datat el 27 de novembre, els mateixos cònsols la descrigueren amb més precisió: segons sembla, uns mesos enrere, Raimon Lluçà, el mencionat procurador del Regent de la Diputació, Bernat Bussot, es presentà personalment a la vila per tal de recuperar, de mans de Llorenç i Joan Cavalleria, les peces de cera i plom que servien per a marcar
73 74
AHG, FN, Castelló, núm. 308, f. 47r; AHG, FN, Castelló, núm. 600, f. 50r. AHG, FN, Castelló, núm. 345, f. 30v.
344
ALBERT MARTÍ I ARAU
els teixits un cop s’havien pagat les generalitats corresponents; decisió que, sense anar acompanyada de cap altra provisió per part del procurador, havia provocat la suspensió en la recaptació dels impostos.75 En cap d’aquests documents no s’expliciten els motius concrets que van dur Raimon Lluçà a actuar d’aquesta manera, tot i que disposem de notícies segons les quals la Diputació del General havia comprat grans quantitats de cereal durant el mes de setembre en alguns indrets de l’Empordà.76 Malgrat ser tan sols una hipòtesi, és possible que la interrupció del pagament de les generalitats cap a les arques castellonines respongués a algun tipus d’acció destinada a afrontar la compra d’aquest cereal? Sigui com sigui, el requeriment efectuat per Bernat Jover a l’octubre no sembla que aconseguís els efectes desitjats pels cònsols castellonins, ja que en el mencionat document notarial de finals de novembre aquests encara es lamentaven de que els diputats del General, amb Bernat Bussot al capdavant, no haguessin al·legat cap pretext que expliqués els motius d’aquella situació, ni tampoc haguessin disposat cap mesura per a posar-hi remei.77 Així doncs, davant el silenci dels diputats del General, el govern consolar de Castelló d’Empúries decidí prendre mesures per tal de reprendre la recaptació de les generalitats i garantir d’aquesta manera la font d’ingressos que li permetia pagar els interessos dels violaris de la Diputació. Amb aquest propòsit, el dijous, 6 de novembre, el clavari Francesc Paitaví es presentà a l’alberg que Joan Floreta tenia a la capital comtal per tal de trobar-s’hi amb el cavaller Berenguer de Pontós, un dels propietaris de les rendes vitalícies. L’apotecari anava acompanyat pel donzell Gabriel Dionís i l’esmentat Bernat Jover, que actuarien com a testimonis, i pel notari Raimon Bussigues, que llegí al cavaller una cèdula de paper, en la qual es trobava la clau per a resoldre el conflicte suscitat amb els diputats del General. En efecte, després d’una breu introducció recordant les emissions de violaris que la universitat Ibidem, ff. 44v-46r. El 2 de desembre de 1371, Bartomeu Oliver, batlle dels molins bladers que el comte d’Empúries posseïa a la vila de Castelló, reconeixia haver rebut de Bartomeu Hostalés, habitant d’Ullastret i representant de la Diputació del General, 343 s. i 9 d.m. per la mòlta de 750 mitgeres de forment. Així mateix, el 10 de desembre, el mateix Bartomeu Hostalés pagava a Pere Sopa, de Torroella de Fluvià, 694 s. i 4,5 d.m. per la mòlta de 1.515 mitgeres de forment realitzada al molí anomenat d’en Cabanó, vora el riu Fluvià. En ambdós casos es fixà la mòlta de cada mitgera en 4 d.m., als quals s’hi afegiren un diner en concepte de bolfa. Entre aquests dos dies, el 8 de desembre, el representant de la Diputació també havia pagat 4.625 s.m. per les 500 mitgeres d’ordi que Pere Gil, habitant de Castelló d’Empúries, havia transportat fins el port de Roses el passat 14 de setembre (AHG, FN, Castelló, núm. 317, s.f.). Finalment, el 13 de desembre, Bartomeu Hostalés pagava a Guillem Urgell, de Sant Pere Pescador, 27.250 s.m. per les 3.000 mitgeres de blat i les 3.000 d’ordi que la Diputació li havia comprat el passat mes de setembre. El preu per cada mitgera de blat fou fixat en 6 s. 2 d.m., mentre que la d’ordi en 2 s. 11 d.m. (AHG, FN, Castelló, núm. 318, s.f.). 77 AHG, FN, Castelló, núm. 345, f. 45r. 75 76
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 345
havia efectuat en nom d’aquesta institució l’any 1366, així com l’assignació de les generalitats de Castelló d’Empúries i Rabós al pagament de les seves pensions, el notari especificava aquelles mesures preses per la Cort General que haurien de legitimar les futures accions endegades pel govern municipal: «E que vosaltres, dits compradors, poguéssets, tota veguada que us volguéssets, les dites generalitats pendre a vostra man e d’aquelles a vosaltres matexs satisfer; o si açò no volets, fer que la dita universitat, per ça pròpria auctoritat, poguers a sa man pendre les dites generalitats, e aquelles comanar a qui·s volguers e collir los drets d’aquelles; e daguen satisfer a les pensions dels dits violaris e messions daguent feedores».78 En altres paraules, Francesc Paitaví recordava a Berenguer de Pontós que, atesa la interrupció en la col·lecta de les generalitats de la vila —i el consegüent risc que suposava a l’hora de percebre la seva pensió—, la Cort General havia previst que els propis creditors poguessin recaptar directament aquests tributs o, en cas de desistir, poguessin delegar aquesta tasca a la universitat corresponent. És possible que, explicitant aquesta segona opció, l’estratègia dels cònsols castellonins passés per acumular arguments legals que justifiquessin la possible assumpció de la recaptació de les generalitats per part del municipi. La resposta de Berenguer de Pontós semblaria avalar aquesta actuació ja que, després de la lectura de la cèdula, el cavaller va refusar la possibilitat de recollir el producte de les generalitats ell mateix a fi de pagar-se la seva pròpia pensió. A més, esgrimí que la seva renda vitalícia l’havia adquirit, en realitat, de la universitat de Castelló d’Empúries i no de la Diputació del General i, per tant, estava garantida pels béns dels habitants d’aquella; resposta que, de fet, s’adequava a les modificacions introduïdes per la Cort al desembre de 1365 respecte a les garanties de pagament dels censals morts i violaris.79 Tot i així, Berenguer de Pontós acceptava que els representants de la universitat incoessin les mesures que creguessin oportunes contra els béns i els drets de la Diputació, si així ho consideraven convenient.80 L’endemà divendres, 7 de novembre, una escena similar succeí a la Casa del Consell de la capital emporitana, on els cònsols Guillem Tinter, Pere Fuster i Bernat Martí van citar-hi els altres tres propietaris de violaris assignats a les generalitats: el jurisperit Bernat Portes, Joan Gibern i Francesc Paitaví, el qual intercanviava els papers respecte el dia anterior; actuaren com a testimonis Nicolau Estaper, Pere Sacasa i Joan Garranyiles. D’igual manera que amb Berenguer de Pontós, Raimon Bussigues els llegí la cèdula
AHG, FN, Castelló, núm. 345, f. 36v. Manuel Sánchez Martínez, Las primeras emisiones, p. 233. 80 AHG, FN, Castelló, núm. 345, f. 37r. 78 79
346
ALBERT MARTÍ I ARAU
i, segons afirmava el notari, la resposta dels creditors fou idèntica a la del cavaller.81 Així doncs, davant la interrupció en la recaptació de les generalitats, el rebuig dels creditors a assumir-la ells mateixos, i emparant-se en la legislació de la pròpia Cort General, el 27 de novembre els cònsols van nomenar col·lectors de les generalitats dels draps de Castelló d’Empúries i Rabós a Joan Olot i Bernat Jover, els quals haurien de prestar jurament i homenatge davant el batlle de la capital comtal, Pere Bernat. Com no podia ser d’altra manera, els dirigents castellonins especificaven que els ingressos d’aquests impostos haurien de destinar-se a pagar les pensions dels esmentats violaris, mentre que el romanent correspondria a la Diputació del General.82 El desenllaç d’aquest conflicte amb els diputats del General es produí unes setmanes després, el dimecres 17 de desembre, a l’escrivania del notari Guillem de Mallorques. Al vespre d’aquell dia es trobaren allà els cònsols Pere Fuster i Bernat Martí amb Raimon Lluçà, procurador del Regent de la Diputació, el mencionat batlle de la vila, un dels col·lectors de les generalitats nomenats per la universitat, Joan Olot, el verguer municipal, Bernat Sardenya, i Jaume de Clarmont, ciutadà de Barcelona. La reunió serví per a què els regidors castellonins fessin entrega a Raimon Lluçà de les peces de plom que els recaptadors de les generalitats utilitzaven per a marcar els teixits gravats. Al mateix temps, els cònsols també aprofitaren l’ocasió per aclarir al procurador que les accions empreses pel govern municipal en les darreres setmanes només cercaven evitar un perjudici en els drets que la universitat posseïa sobre els emoluments d’aquests tributs, els quals garantien el pagament dels interessos anuals dels violaris de la Diputació. Segons sembla, la reunió finalitzà amb l’acceptació de les explicacions realitzades per Pere Fuster i Bernat Martí per part de Raimon Lluçà.83 Una vegada resolt el litigi amb els diputats del General, tan sols cinc dies després es procedí a la subhasta pública per arrendar durant un any els drets de les generalitats de Castelló d’Empúries i Rabós a la plaça major de la vila comtal. Acompanyat dels esmentats cònsols i el mateix Raimon Lluçà, el corredor Bernat Castelló efectuà l’encant públic de les generalitats del segell de cera, la bolla de plom i els teixits d’or i de seda d’ambdós indrets, que finalment s’adjudicaren conjuntament a una companyia de cinc castellonins per un preu de 30.000 s.m.: Llorenç i Joan Cavalleria —els mateixos que havien lliurat uns mesos enrere les peces de cera i plom de les generalitats
Ibidem. AHG, FN, Castelló, núm. 345, f. 45. 83 AHG, FN, Castelló, núm. 345, ff. 45v-46r. 81 82
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 347
a Raimon Lluçà— juntament amb Francesc Giró, Guillem Bonanay i Pere Fuster.84 A les acaballes de 1371, doncs, el clavari Francesc Paitaví havia contribuït a resoldre l’impagament sobtat de les generalitats, la qual cosa havia afectat, de retruc, al seu patrimoni personal, atès que ell mateix havia adquirit un violari del General uns anys enrere assignat a aquests tributs. No obstant, a principis de 1372, a la segona part del seu exercici, aquest apotecari hauria de fer front a un deute municipal sobredimensionat que abocava la tresoreria a la seva fallida. Com dèiem, el dia 10 d’abril d’aquest any es celebrà una reunió del Consell Secret en què Francesc Paitaví exposà el difícil estat financer de la vila i es consensuà una solució per assegurar la viabilitat de la hisenda, encara que fos provisional. 10 d’abril de 1372
Aquell dia, a la Casa del Consell de Castelló d’Empúries, Francesc Paitaví es disposà a presentar davant els integrants del Consell Secret de la vila l’estat dels comptes de la tresoreria municipal. Novament, coneixem alguns detalls d’aquesta assemblea a través d’un document notarial de maig de 1372, en què Pere Fuster actuava com a síndic de Castelló d’Empúries.85 Segons afirmava aquest, Francesc Paitaví havia revisat, «una i moltes vegades», les despeses i els ingressos de la hisenda castellonina durant l’anualitat en què havia exercit com a clavari, la qual ja arribava al seu final, i havia conclòs que el volum d’ingressos no era suficient per a sufragar tots els pagaments a què estava obligada la universitat, d’igual manera que ja havia alertat el mateix Pere Fuster a l’agost de l’any anterior, tal com hem vist. Pel que fa a les despeses, Francesc Paitaví mencionà dues partides: per un costat, els salaris d’aquells professionals que estaven al servei de la universitat per a satisfer necessitats comunitàries, entre els quals cità els mestres de física, cirurgia, gramàtica i lògica; i, per l’altre costat, les pensions anuals de violaris i censals morts. En aquest punt, sembla ser que s’explicitaren les obres de les muralles de la vila com una de les principals causes de les emissions, possiblement amb el record fresc de les efectuades l’any anterior per a prevenir els possibles efectes d’un conflicte entre el comte d’Empúries i el rei Pere el Cerimoniós. D’igual manera, el clavari castelloní també degué enumerar els ingressos de la vila que, en el relat de Pere Fuster, es resumien de forma general en imposicions i altres drets.
84 85
AHG, FN, Castelló, núm. 318, s.f. AHG, FN, Castelló, núm. 310, s.f.
348
ALBERT MARTÍ I ARAU
Havent posat ambdós capítols a cada plat de la balança, la conclusió a què arribà Francesc Paitaví era certament preocupant: segons els càlculs de l’apotecari, la universitat havia d’obtenir de forma peremptòria uns 10.000 s.m. per tal de poder fer front a les despeses indicades, especialment les pensions de violaris i censals morts que s’havien de satisfer a curt termini a diverses persones residents a la ciutat de Girona i a altres localitats. En cas contrari, Paitaví alertava de les accions judicials que aquests creditors podien incoar contra les persones i els béns de la universitat ja que, com és sabut, actuaven com a garantia última en els contractes de venda de les rendes a llarg termini. L’apotecari, doncs, havia posat sobre la taula del Consell Secret el penós estat de la tresoreria castellonina, i ara demanava als seus companys de govern i a la resta dels prohoms assistents a la reunió que es consensués una solució a fi d’obtenir la quantitat requerida per a fer front a les obligacions financeres de la universitat. Els presents a la reunió eren conscients del perill imminent que suposava l’impagament de les pensions, no només per les mencionades accions judicials que poguessin emprendre els creditors gironins i d’altres poblacions, sinó també pensant en futures eventualitats financeres de la universitat, les quals podrien ser difícils de satisfer si tenien restringit l’accés al mercat del deute gironí com a represàlia a la insolvència de la vila. Per aquest motiu, Pere Fuster afirmava que, després de llargues i intenses deliberacions, els consellers arribaren a una solució per obtenir els 10.000 s.m. requerits per Francesc Paitaví que, probablement, deuria haver estat considerada com a transitòria: trobar compradors de noves rendes a llarg termini en el mínim temps possible. D’aquesta manera, el 13 de maig de 1372, escassament dos mesos després de la reunió, el mateix Pere Fuster venia un violari de 800 s.m. anuals al notari castelloní, Guillem de Mallorques, a canvi de 5.600 s.m., més de la meitat de la xifra necessària.86 Aquesta és la primera venda que hem pogut documentar en què, explícitament, la universitat de Castelló d’Empúries venia una renda a llarg termini per a compensar el dèficit existent entre els ingressos i les despeses ordinàries del municipi. Consideracions finals Al final de la seva administració al capdavant de la clavaria de Castelló d’Empúries al maig de 1372, Francesc Paitaví deuria respirar doblement alleujat: en primer lloc, per haver pogut superar els problemes derivats de Ibidem.
86
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 349
la difícil gestió del deute censal, tant de la universitat com de la Diputació del General; i, en segon lloc, per haver pogut salvaguardar els ingressos que percebia d’ambdues institucions a través de les rendes a llarg termini que els havia comprat durant les dècades anteriors. En efecte, d’una banda, durant els primers mesos en l’exercici del seu càrrec, aquest apotecari pogué contribuir a conjurar l’amenaça d’impagament sobre els quatre violaris venuts el 1366 en nom de la Diputació del General després que els seus diputats interrompessin la col·lecta de les generalitats de la vila comtal i el lloc de Rabós a mitjan de 1371, el producte de les quals estava assignat al pagament de les mencionades rendes vitalícies. En resposta, el govern castelloní activà ràpidament la maquinària legal per tal d’incoar un requeriment contra els diputats del General i, en paral·lel, acumular arguments jurídics amb l’objectiu de reprendre, per la seva pròpia autoritat, la recaptació de les generalitats, sempre comptant amb el beneplàcit dels creditors, entre els quals es comptava el mateix Francesc Paitaví. Les accions endegades per la universitat causaren efecte, ja que a les acaballes del mateix any es tornaren a subhastar els drets de les generalitats de Castelló d’Empúries i Rabós i es pogué tornar a garantir el pagament de les citades quatre rendes vitalícies. D’altra banda, Francesc Paitaví, juntament amb els membres del Consell Secret de la vila, consensuaren una solució per tal d’escapar de l’imminent fallida de la tresoreria municipal a mitjan de 1372, fruit del creixement imparable del deute censal en els decennis anteriors; al qual el mateix apotecari hi havia contribuït amb la compra ocasional de rendes. Com hem vist, Castelló d’Empúries no fou una excepció a la tendència general del procés d’endeutament constatat en altres universitats catalanes: per bé que degué evitar les emissions massives de censals i violaris protagonitzades per les ciutats i viles reials durant la dècada de 1350, els anys transcorreguts durant la Guerra de Castella foren testimoni de l’augment i consolidació del deute censal dins la hisenda municipal, ja fos per a pagar els quantiosos donatius extraordinaris als comtes d’Empúries i a la Corona o bé per a sufragar les constants obres de millora de les fortificacions de la vila causats pels successius conflictes militars. Atès que en els anys immediatament posteriors aquesta tendència no s’aturà, a la transcendental reunió del 10 d’abril de 1372 Francesc Paitaví hagué d’exposar davant els membres del Consell Secret la dolorosa realitat: els ingressos ordinaris de la tresoreria no abastaven per obtenir els 10.000 s.m. que eren necessaris per afrontar els pagaments de la universitat, especialment les pensions de censals morts i violaris en mans de creditors gironins, el pes dels quals feia anys que els dirigents castellonins maldaven, sense èxit, per minimitzar dins l’endeutament municipal. La solució que s’escollí
350
ALBERT MARTÍ I ARAU
per a sortir de l’atzucac degué ser considerada la menys dolenta entre les possibles, així com la més eficaç per tal de fer front als pagaments més urgents i evitar la reacció legal dels censalistes gironins contra els béns de la universitat i els seus singulars: l’emissió de noves rendes a llarg termini per tal de compensar el dèficit existent entre els ingressos i les despeses ordinàries de la vila. Al final de la seva administració, doncs, Francesc Paitaví devia ser plenament conscient que l’espiral d’endeutament que s’iniciava amb aquesta decisió podia acabar portant a la ruïna econòmica de la hisenda si no s’endegava una veritable estratègia de sanejament del deute a llarg termini de Castelló d’Empúries. Lamentablement, però, els esdeveniments posteriors a 1372 impedirien assajar una política seriosa de reducció del deute, atès que noves necessitats pecuniàries obligarien a emetre nous censals morts i violaris per a satisfer noves demandes del comte d’Empúries i la Corona, reforçar les muralles de la vila o importar grans quantitat de cereal en moments d’intensa carestia. Curiosament, els efectes severs de la crisi financera sobre la clavaria de la capital comtal no els sentí directament Francesc Paitaví, beneficiari durant anys de les pensions dels violaris i els censals morts emesos per la universitat —i la Diputació del General—, sinó els seus descendents. El 8 de novembre de 1382, el síndic Francesc Vajol vengué un censal mort de 102 s. i 6 d.m. anuals a Bernat Paitaví, fill i hereu de Francesc Paitaví, a canvi de 2.050 s.m. (5 %).87 Aquesta venda es produí en el marc d’una ambiciosa i arriscada política de sanejament del deute, iniciada pel govern castelloní l’any anterior, per tal d’aconseguir una reducció generalitzada dels tipus d’interès de les rendes a llarg termini mitjançant l’emissió de rendes perpètues al 5 %, com la de Bernat Paitaví, i dels anomenats censals perpetuals —rendes irredimibles— al 3,3 %. Val a dir, però, que Bernat Paitaví no arribaria a cobrar mai la pensió del seu censal mort, ja que a mitjan de 1383, en el moment en què hauria d’haver cobrat el primer venciment de la seva renda, la universitat de Castelló d’Empúries decretà una suspensió de pagaments de totes les pensions amb un interès superior al 3,3 % com a mesura per a forçar una negociació amb els creditors i pactar una rebaixa mitjana del for.88
AHG, FN, Castelló, núm. 406, f. 11v. Albert Martí Arau, «Endeutament censal i crisi financera a una vila senyorial: Castelló d’Empúries (1381-1393)», dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), La deuda pública en la Cataluña bajomedieval, CSIC, Barcelona, 2009, pp. 153-218. 87 88
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 351
Francesc Paitaví, doncs, havia estat testimoni i protagonista del període d’expansió del deute a llarg termini en les institucions catalanes mitjançant la compra regular de censals morts i violaris que, probablement, deixà en herència al seu fill, Bernat. Tanmateix, anys després aquest hagué d’exercir un altre rol: participar en un complex procés de negociació amb els dirigents castellonins per tal de disminuir significativament l’interès de les rendes del seu pare, marcant l’inici d’una llarga etapa caracteritzada per l’amenaça constant de fallida financera de la clavaria de Castelló d’Empúries. Apèndix documental Document 1
1372, desembre, 22. Castelló d’Empúries. Raimon Lluçà, ciutadà de Barcelona i procurador del Regent de la Diputació del General, Bernat Bussot, arrenda pel termini d’un any els drets de les generalitats de Castelló d’Empúries i Rabós a Pere Fuster, Francesc Jeroni, Guillem Bonanay, Llorenç Cavalleria i Joan Cavalleria, pels quals n’han pagat 30.000 s.b. AHG, FN, Castelló, núm. 318, s.f. Noverint universi quod ego, Raymundus Luçani, civis Barchinone, habens, de subscriptis fiendis et explicandis, plenum posse ac liberam potestatem a venerabili Bernardo Bussoti, cive Barchinone, Regente Diputationem Cathalonie, cum littera sua que data fuit Barchinone, XIX die mense december anno a presenti millesimo CCCº LXXIº, sigilloque Diputationis sigillata, gratis et ex certa sciencia et ex potestate per dictum venerabilem Bernardum Bussoti, michi in dicta comissionis littera atributa, subastationeque totum dierum et amplis precedente et continuata tam de die quod de nocte ut est moris, feri in villa Castilionis per Bernardum Castilionis, curritorem publicum dicte ville, vendo vobis, Petro Fusterii, Laurentio Cavalerie, Johanni Cavalerie, Ffrancischo Geroni, Guilelmo Bonanay, omnibus dicte ville Castilionis, tanquem plus dantibuset offerentibus in encantum publico et alios in lititationem precii, huius superantibus a prima die presentis mensis decembris ad unum annum proxime venturum et completum, qui finiet ultima die mensis november proxime instantis anni a Nativitate Domini M.CCC. septuagesimo secundi, generalitates plumbi et cere pannorum qui fiunt seu
352
ALBERT MARTÍ I ARAU
fient in dicta villa Castilionis et in locis de Rabedonibus et de Albornis et de Virgibus, et etiam generalitates pannorum auri et de sericho, prout continetur in duobus albaranis inferius seriate inseritis cum quibus dictus curritor de mei quo supra et nomine litentiam et mandato ponuit dictas generalitates venales easque cunctis horis spatio dictarum trium dierum subastavit alta voce per dictam villam Castilionis. Unius quorum albarannorum, scilicet, pannorum, tenor sequitur in hanc modum: Venéts les generalitats de la bolla del plom e del sagell de la çera de la vila de Casteylon d’Empúries e del loch de Rabós a. I. any, qui comença lo primer die del present mes de deembre e finirà per tot lo mes de noembre primer vinent, segons forma e tenor dels capítols dejús scrits. Primerament, que de tot drap qui·s faça o·s aperpell dins la dita vila e loch en què haia grana, sien pagats per peça con exirà del parayre, vint e sinch sous. Ítem, que de tot drap de lana de pinte ampla de XXIª ligadura e de XXIª ligadura ensús en què no haia grana, qui·s aperpeylarà en la dita vila o en lo dit loch, sien pagats per peça con exirà del parayre, VI sous. Ítem, de tot drap de XXIª ligadura enjús qui·s aperpeylarà en la dita vila o en lo dit loch, sien pagats per peça con exirà del parayre, IIII sous. Ítem, de tots cadins estrets, draps banyolenchs e altres de semblant sort, sarzals estrets, sargues estretes, estamenyes, fustanis e miges lanes, sien pagats per cascuna cana de Barchinona con exiran del parayre, los II diners. És estat, emperò, declarat per los honrats oydors de comptes e per en Bernat Bussot, Regent la Deputació de Cathalunya, que pagant los II diners no paguen res al tayll, si donchs los draps e cadins no són de major amplea de IIII palms o de major valor de VII sous per cana de Barchinona, en lo qual cas haien a pagar lo dret qui s’acustuma de pagar per los altres draps de pinte ample con si posa lo sagell de la cera, ço és, II sous per lliura. Ítem, que alcun parayre o altre persona qui aperpell draps en la dita vila e loch no·s gos desexir del drap con aperpeylat serà, tro ho haia denunciat als compradors de les generalitats e haia pagat lo dret que pagar deu, sots pena de CC sous. E per esquivar frau qui en les coses desús dites se pogués seguir, és estat ordonat per la Cort qui tots los draps dessús dits qui·s aperpeylarà en la dita vila e en lo dit loch, ans que hisca del parayre e dins VIII dies aprés que aperpeylats seran, e encare ans que sien apuntats ne plegats, paguen e haien a pagar l’aiuda desús dita e sien bullats ab bulles de plom acostumades en cascun cap. Ítem, que de tot drap qui·s vena a tayll en la dita vila e en lo dit loch, sien pagats per lo venedor per lliura de diners con lo vendrà, II sous. En aquesta manera de pagar sia entès tot drap vuylas, èntegre o scapoló qui sia venut per venir o per donar. Ítem, qui tot hom qui farà o fer farà drap ne aperpeylar en casa o per son vestir e de ses companyes e d’altres qualsevol persones, ans que hischa del
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 353
parayre ultra lo dret de la bulla. E tot drap qui taylarà o taylar farà draps de son obrador a sa o a ses companyes o altres qualsevol persones, pach per lliura de diners del preu o valor del dit drap, II sous. Ítem, de tots draps e cadins strets qui sien pus amples de IIII palms de cana de Barchinona o sien de major valor de VII sous per cana de Barchinona, sien pagats per lo venador per lliura de diners con lo vendrà, II sous. E·n aquests draps, emperò, no sien enteses draps frisons, qui solament paguen con entren en Cathalunya II diners per cana de Barchinona, ans sien exceptats d’aquesta venda. Ítem, que tots draps e faedors d’aquells a totes altres persones qui venen o vendran draps a tayll en la dita vila, haien a fer segrament tots dissaptes, si requests ne seran en poder dels compradors o collidors de les dites generalitats, que ben e leyalment pagaran tot çò que pagar deuen d’açò que venut auran. E encare los dits compradors o collidors, si·s volran, puxen tenir guardes sobre açò en aquells lochs que·s volran. Ítem, que tots los dits drapers e faedors d’aquells o altres persones qui haien venut drap a tayl o engròs per vestir, e encare tots los parayres, sartres e baxadors de la dita vila e del dit loch, haien e sien tenguts de fer sagrament, en poder dels dits compradors o collidors, de dir veritat de tots los draps que han venuts, aperpaylats, baxats o taylats del primer die del present mes de deembre a ençà, per tal que d’aquells paguen lo dret de les generalitats que paguar deuen si ja pagat no l’han. E d’açò seran forçats per los officials del senyor comte d’Empúries tota vegada que per los dits compradors o cuylidors requests ne seran. Emperò, que·ls dits draps e altres damunt dits, per rahó d’açò no puxen ore deien ésser encorreguts en negunes penes qui per tarda de pagar los dits drets fassen comeses, mas solament que paguen çò que deuen ab veritat d’açò que venut, aperpellat, baxat o taylat serà stat del primer die del present mes de deembre a ençà. Ítem, que negun draper ne altra persona qui vena draps en la dita vila e loch, a alcuna persona per vestir no deia liurara lo dit drap que venut haurà al comprador del dit drap, ne a sartre ne a baxador ne a altre persona per lo dit comprador, sens licència o sabuda dels compradors de les dites generalitats, o d’aquells qui per ells tendran lo segell, e a aquells compradors de les generalitats deia dir e manifestar la dita venda que feta haurà e lo preu per quant haurà venut lo dit drap; e qui contrafara que perda lo dit drap o la valor d’aquell e no res menys pac per pena CC sous. Ítem, que alcun baxador o altra persona no gos baxar, ne negun sartre no gos taylar, negun drap de si ne d’altre, si donchs d’aquell no és segelat ab lo segell dels dits compradors; e qui contrafara que pach la valor del dit drap e no res menys pach per pena CC sous. Ítem, és estat ordonat que si per aventura vendran en la dita vila o en lo dit loch draps o scapolons alscuns per aperpeylar d’altres lochs, que·ls compradors u cuylidors de les dites generalitats no puxen fer gran lexa o remissió del dret que
354
ALBERT MARTÍ I ARAU
aquells draps pagar deuen, segons ordinació de la Cort, ans haien aquell dret a reebre complidament e deien fer justa e vertadera estimació a lur bon arbitri d’aquells draps o scapolons; e si no·u feyen que sien cahuts en pena per cascuna vegada que contrafaran de CC sous; e d’açò faran los dits compradors o cullidors sagrament, ans que usen de la present compra. E aquell qui pendria la dita gran, perda aquella cosa per la qual la dita gran li serà feta e açò per cessar frau. Ordonat és estat encare que si per ventura eren aportats en la dita vila o loch escapolons de draps qui fossen fets en altre loch per vestir, o escaigs o troçes de draps levats de peça qui fossen estats fets o venuts en altres lochs, e no eren segelats ab lo segell de la çera d’aquella ciutat, vila o loch d’on los dits escaigs o scapolons e troçes de draps serien oportats e deurian haver pagat lo dit segelar o baxar en la dita vila, que·ls compradors de les dites generalitats, si·s volran, se puxen fer sens que no·u puxen fer gran remissió; e d’açò faran sagrament los dits compradors o cullidors ans que usen de la present venda, no res menys per virtut del dit sagrament e homenatge sien tenguts d’estimar, ben e leyalment, tots los dits escapolons e draps a lur bon arbitri, tota frau cessant e açòs fa per cessar frau. Ítem, que en la dita compra no puxen ésser més avant de VI ne aquells VI con comprar hauran, non puxen revendre ne a cuylir negun, en part ne en companyia; e d’açò faran ans que usen de la present compra segrament; e si·u feyen que fossen perjurs e no res menys fossen cahuts en pena de D sous. Ítem, que si alcuna persona, de qualque estament o condició sia, fara frau en les dites coses, que perda aquelles coses en què frau feta o comesa haurà, e no res menys pach per pena per cascuna vegada que contrafaran CC sous. De les quals coses a penes con comeses seran, sia guanyada la terça part al General de Cathalunya e als dits compradors mig per mig; e l’altra terça part a l’ordinari de la dita vila; e l’altra terça part a l’acusador. Ítem, que los dits compradors faran segrament que bé e leyalment denunciaran al dit en Bernat Bussot, o altra per nom seu, la part pertanyent al General de Cathalunya en les penes a coses qui seran trobades ésser confiscades. Los compradors de les dites generalitats pagaran lo preu a l’honrat en Bernat Bussot, Regent la Deputació de Cathalunya, o a qui el volrà, dins la ciutat de Gerona a lurs pròpries messions e despeses e sens dampnatge e messió del dit General, çò és, per tot lo mes de ffebrer primer vinent, la quarta part, és assaber, als cònsols de la dita vila CCXXVIII lliures XI sous III diners, qui són pagadores en lo dit mes per interessers dels violaris que la dita vila ha venuts per lo dit General. E XXII sous per XXII àpochas que deuen haver de les pagues dels dits interéssers. E XXX sous per salari d’aquell que la dita paga farà dels dits interessers; e lo romanent de la dita quarta part al dit en Bernat Bussot o a qui ell volrà dins Gerona. E per tot lo mes de maig següent al dit en Bernat Bussot dins Gerona altra
Pagar el deute propi i el del General: el cas de Castelló d’Empúries... 355
quarta. E per tot lo mes d’agost aprés vinent als dits cònsols altres CC XXVIII lliures XI sous III diners e XXII sous e XXX sous; e lo romanent d’aquela quarta al dit en Bernat Bussot dins Gerona; e la romanent quarta part al dit en Bernat Bussot dins Gerona. E açò asseguraran ab bones fermançes e ab seguretats bastants, axí com de deute fiscal a coneguda del venador. E pagaran lo corredor e l’escrivà. E lo dit venador farà manament als cullidors, qui han cuylides les dites generalitats, e encare a altres qui res deien per rahon d’aquelles del dit primer die del present mes de deembre a ençà, que responen d’aquelles als dits compradors, o a qui ells volran, ells satisfahent als dits cuyladors de lurs treballs e messions que justament haien fetes per rahon d’aquelles generalitats. Ítem, que·l General sia tengut als compradors de tota menys fallença que les dites generalitats prenguessin dins aquest any, per ocasió fer execució si alcuna dins aquest temps se fahia contra lo senyor comte d’Empúries o dins sa terra ab hosts reyals. Ítem, los dits compradors faran segrament e homenatge de haver-se bé e leyalment en les dites coses segons forma dels dits capítols, tota frau cessant. Tenor autem alterius albaranni pannorum auri et de sericho sequitur in hanc modum: Venéts los drets de les generalitats dels draps d’or e de seda e d’altres coses dejús contengudes a I any, qui comença a córrer lo primer die del present mes de deembre e finirà per tot noembre primer vinent en la forma qui·s seguex. Primerament, que de tots los draps d’or e de seda, xamallots, camocans e velluts qui·s són venuts o·s vendran dins lo dit temps, engròs o a manut, en la vila de Castelló o en altre loch del comdat d’Empúries, vuyles per vestir o per que·s vuyla, ab que·s haia a tallar o metra en obra en la dita vila o en lo dit comdat, se haien a pagar per les persones qui los dits draps vendran als compradors o cullidors de les dites generalitats del preu ho valor que·ls dits draps se vendran per lliura de diners, e que los dits compradors hi haien a posar I segell de çera a senyal de la dita vila: XII diners. Ítem, que de tot fets savastre, fil d’aur e d’argent sien pagats per lliura de diners per les persones qui·ls vendran del preu o valor d’aquells, aytantes vegades con se vendran XII diners. Ítem, que de totes perles e pedres precioses, encastades o no encastades, sien pagats per lo venador per lliura de diners aytantes vegades con se vendran XII diners. Però és declarat que en açò no sien enteses draps d’or e de seda, xemellots, camocans e veluts si seran venuts per fer-ne mercaderia, car solament és intenció de la Cort que·s pach lo dit dret con se despendrà en vestir o e altres coses que s’aien a taylar per metre en qualsevol arneses. Ítem, que negun sartre ne altra persona no gos taylar alsgunes dels dits draps ne metre en obra ne en neguns
356
ALBERT MARTÍ I ARAU
arneses alguns dels dits draps, si donchs no eren segelats ab lo dit segell. E si·u fayen, que fossen cayguts en pena de CC sous. Ítem, que alguna persona, de qualque estament o condició sia, no faça frau en les dites coses; e si·u fa, que sien comeses aquelles coses en què la dita frau feta o comesa haurà e no res menys sien cahuts en pena de CC sous. De les quals coses e penes con sien comeses sia guanyada la terça part mig per mig entre lo General e los dits compradors; e l’altra terça a l’ordinari de la dita vila; e l’altra terça part a l’acusador. Ítem, los dits compradors faran sagrament e homenatge que ben e leyalment denunciaran al General la part a ell pertanyent en les coses e penes qui seran robades ésser confiscades. Quam venditionem dictarum generalitatum latorum predictorum prout superius ennarratur facio quo supra nomine vobis, dictis emptoribus superius nominatis per totum dictum annum sicut melius ipse generalitates levari seu colligi sunt assuete ac declaratur in taba seu albaranis predictis pretio, videlicet, triginta mille solidos malgorenses valentum totidem barchinonenses de terno quos vos solvere teneamini maneribus, modis et formis et latius expressos in predictis tabis seu albaranis superius inseritis que vos dicti emptores servare teneamini in sui forma.
Girona
Raimon Malarç.
Pere Benet i Bartomeu Benet, drapers.
Bernat Beuda, cuireter.
Francesc Beuda, sabater.
Pere Camps, paraire.
Pere Camps, paraire.
Guillem Terrades, Joan Terramala, i Vicenç Carbonell, clergues. Joan Carbonell, paraire.
Guillem Blanch, mercader.
1357.IV.14
1357.IV.17
1357.IV.17
1357.IV.17
1357.X.03
1357.X.03
1359.IV.09
1359.IV.11
Castelló
[Girona]
Castelló
Castelló
Girona
Girona
Girona
Castelló
1356.VIII.12 Francesc Gori, mercader.
Castelló
Pau
Castelló
Nicolau i Castelló Pere, jurisperits.
1352.VII.12
Lloc Castelló
1356.VIII.12 Francesc Gori, mercader.
Bernat de Pau, senyor de Pau.
[1349.X.09]
Comprador
La Caritat.
1344.III.27
Data
Violari
Violari
Violari
Censal mort
Violari
Violari
Violari
Censal mort
Violari
Censal mort
Censal mort
Violari
Censal
Tipologia
500 s.m.
300 s.m.
300 s.m.
100 s.m.
100 s.b.
200 s.b.
200 s.b.
500 s.b.
300 s.m.
250 s.m.
250 s.m.
300 s.m.
1.000 s.m.
Pensió
3.500 s.m.
2.100 s.m.
[2.100 s.m.]
1.400 s.m.
[700 s.b.]
[1.400 s.b.]
1.400 s.b.
10.000 s.b.
2.100 s.m.
3.500 s.m.
3.500 s.m.
[2.100 s.m.]
19.000 s.m.
Preu
Motiu
14,28 % Donatiu extraordinari (Guerra de Castella)
14,28 %
[14,28 %]
7,14 %
14,28 %
14,28 %
14,28 %
5 %
14,28 %
7,14 %
7,14 %
[14,28 %]
5,26 % Donatiu extraordinari (entrada del comte)
Interès
Taula 1. Emissions de rendes a llarg termini de Castelló d’Empúries (1344-1372)
Comprador
Bernat d’Olm, mercader.
Francesca, vídua de Bernat Seguí.
Francesc Gori, mercader.
Bernat Riba.
Pere Gallet.
Francesc de Fontcoberta.
Castelló de Mallorques.
Pere d’Alborns.
Bernat d’Olm, mercader.
Pere Ferrer àlies Pere «Bou», mercader.
Pere Fuster, traginer.
Data
1359.IV.11
1359.IV.11
1359.IV.11
1359.IV.11
1359.IV.11
1359.IV.11
1359.IV.11
1359.IV.11
1359.X.15
1359.XI.19
1360.II.04
Violari
Violari
Violari
Tipologia
Girona
Figueres
Castelló
Violari
Violari
Violari
Violari
[Castelló] Violari
Violari
Violari
[Castelló] Violari
Castelló
Castelló
Lloc
120 s.b.
200 s.m.
400 s.m.
50 s.m.
100 s.m.
100 s.m.
200 s.m.
250 s.m.
300 s.m.
300 s.m.
600 s.m.
Pensió
840 s.b.
1.400 s.m.
[2.800 s.m.]
350 s.m.
700 s.m.
700 s.m.
1.400 s.m.
1.750 s.m.
2.100 s.m.
2.100 s.m.
4.200 s.m.
Preu
Motiu
14,28 %
14,28 % Donatiu extraordinari (vescomte de Rocabertí)
[14,28 %] Donatiu extraordinari (vescomte de Rocabertí)
14,28 % Donatiu extraordinari (Guerra de Castella)
14,28 % Donatiu extraordinari (Guerra de Castella)
14,28 % Donatiu extraordinari (Guerra de Castella)
14,28 % Donatiu extraordinari (Guerra de Castella)
14,28 % Donatiu extraordinari (Guerra de Castella)
14,28 % Donatiu extraordinari (Guerra de Castella)
14,28 % Donatiu extraordinari (Guerra de Castella)
14,28 % Donatiu extraordinari (Guerra de Castella)
Interès
Bernat Portes, jurisperit.
Pere Cantó, jurisperit.
Guillema, muller de Pere Bartomeu, mercader.
Nicolau, clergue consurat, fill de Raimon de Dona, notari.
Pere Ferrer àlies Pere «Bou», mercader.
Margarida, muller de Joan Castelló Bosch, paraire.
Nicolau Filell.
Guillem Blanch, mercader.
Pere Lança, paraire.
1360.II.28
1360.II.28
1360.II.28
1360.II.28
1360.II.28
1360.XI.12
1360.XI.12
1360.XI.12
1360.XI.12
Castelló
Castelló
Castelló
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Vilanova
Figueres
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Tipologia
Castelló
Girona
Castelló
Castelló
Guillem Blanch, mercader.
1360.II.28
Castelló
Lloc
Bernat de Mallorques, mercader.
Comprador
1360.II.28
Data
240 s.m.
300 s.m.
400 s.m.
500 s.m.
100 s.m.
100 s.m.
500 s.m.
100 s.m.
100 s.m.
200 s.m.
500 s.m.
Pensió
1.680 s.m.
2.100 s.m.
2.800 s.m.
3.500 s.m.
700 s.m.
700 s.m.
3.500 s.m.
700 s.m.
700 s.m.
1.400 s.m.
3.500 s.m.
Preu
Motiu
14,28 % Redempció de rendes de censalistes gironins.
14,28 % Redempció de rendes de censalistes gironins.
14,28 % Redempció de rendes de censalistes gironins.
14,28 % Redempció de rendes de censalistes gironins.
14,28 % Donatiu extraordinari (castell de Requesens)
14,28 % Donatiu extraordinari (castell de Requesens)
14,28 % Donatiu extraordinari (castell de Requesens)
14,28 % Donatiu extraordinari (castell de Requesens)
14,28 % Donatiu extraordinari (castell de Requesens)
14,28 % Donatiu extraordinari (castell de Requesens)
14,28 % Donatiu extraordinari (castell de Requesens)
Interès
[Càller] Barcelona Censal mort
Francesc Laner àlies «Miquel», pelleter.
Agnès, vídua de Guillem de Toró.
Francesca, muller de Bernat Riba, mercader.
Francesca, muller de Bernat Riba, mercader.
Bonanat de Garabies.
Bernat d’Olm, mercader.
Raimon Boter, fill de Raimon Boter.
Joan de Far, mercader.
Berenguer de Pontós i la seva muller, Isabel.
Francesc de Gornau, fill de Domènech de Gornau.
Bernat de Vic.
1360.XI.12
1360.XI.12
1360.XI.12
1361.IV.08
1361.IX.02
1361.IX.04
1361.IX.05
1361.IX.05
1361.IX.13
1361.IX.18
1361.IX.18
Girona
Girona
Vilajoan
Violari
Violari
Censal mort
500 s.b.
800 s.b.
200 s.m.
400 s.m.
800 s.m.
Censal mort
150 s.m. 500 s.m.
Violari
Olot
215 s.m.
215 s.m.
130 s.m.
100 s.m.
300 s.m.
200 s.m.
Pensió
Censal mort
Censal mort
Castelló
Castelló
Censal mort
Censal mort
Violari
Castelló
Castelló
Castelló
St Miquel Violari de Fluvià
Francesc Gallet.
Violari
Tipologia
1360.XI.12
Castelló
Lloc
Francesc Comte, fuster.
Comprador
1360.XI.12
Data
3.500 s.b
5.600 s.b.
2.000 s.m.
4.000 s.m.
8.000 s.m.
7.000 s.m.
[1.050 s.m.]
3.010 s.m.
3.010 s.m.
1.820 s.m.
700 s.m.
2.100 s.m.
1.400 s.m.
Preu
Motiu
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
10 % Obres de fortificació
10 % Obres de fortificació
10 % Obres de fortificació
7,14 % Obres de fortificació
[14,28 %]
7,14 %
7,14 % Redempció de rendes de censalistes gironins.
7,14 % Redempció de rendes de censalistes gironins.
14,28 % Redempció de rendes de censalistes gironins.
14,28 % Redempció de rendes de censalistes gironins.
14,28 % Redempció de rendes de censalistes gironins.
Interès
Castelló Castelló
1362.VIII.28 Ferrer Pere, frare predicador.
Pere Camps, paraire.
Guillem Blanch, tauler.
Guillem Blanch, tauler.
Pere Vives, menor, fill i Girona hereu de Bartomeu Vives, notari. [Francesca, tutora.]
Francesc Bonet, ferrer.
Francesc Bonet, ferrer.
Brunissenda, vídua de Bernat de Bordils, doctor en lleis.
1362.IX.20
1362.IX.25
1362.IX.25
1362.X.01
1362.X.01
1362.X.01
1362.II.10
Girona
Girona
Girona
Castelló
Castelló
Castelló
Castelló
1362.VIII.28 Bernat Portes, jurisperit.
Berenguera Maciota, filla de Raimon Maciot.
1361.XI.13
Girona
Girona
Joan de Torrent, escrivà.
1361.IX.18
Girona
Lloc
1362.VIII.28 Pere Cantó, jurisperit.
Berenguer de Figuera, giponer.
Comprador
1361.IX.18
Data
Violari
Violari
Censal mort
Violari
Censal mort
Violari
Censal mort
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Tipologia
150 s.b.
150 s.b.
50 s.b.
200 s.b.
100 s.m.
200 s.m.
250 s.m.
100 s.m.
100 s.m.
400 s.m.
85 s. 8,5 d.
200 s.b.
180 s.b.
Pensió
1.050 s.b.
1.500 s.b.
1.000 s.b.
1.400 s.b.
1.400 s.m.
1.400 s.m.
3.500 s.m.
[700 s.m.]
700 s.m.
2.800 s.m.
6.00 s.m.
1.400 s.b.
1.260 s.b.
Preu
Motiu
14,28 %
10 % Obres de fortificació
5 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
7,14 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
7,14 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
Interès
Joan Destorrent, escrivà, fill de Joan Destorrent, sabater.
Bernat Ribot.
Berenguer Llull, sastre.
Berenguera Maciota, filla de Raimon Maciot.
Guillem de Palou, donzell.
1362.X.04
1362.X.04
1362.X.04
1362.XII.06
1363.III.14
Guillem Llobet, jurisperit. Castelló
Francesc Laner àlies «Miquel», pelleter.
1364.IV.03
1364.VI.13
Castelló
Pere Sabater, boter.
Francesc Paitaví, apotecari.
Pere de Savarrés.
Guillem Llobet, jurisperit. Castelló
1364.XII.12
1364.XII.12
1364.XII.12
1364.XII.12
Castelló
Castelló
Vilopriu
1364.VIII.01 Guillem de Palou, donzell.
Castelló
Nicolau Pujada, mercader. Peralada
Castelló
Vilopriu
Castelló
Girona
Girona
Girona
Girona
Lloc
1363.XI.13
1363.VIII.04 Raimon Isern, físic.
Guillem Julià, taverner.
Comprador
1362.X.03
Data
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Tipologia
150 s.m.
350 s.m.
100 s.m.
300 s.m.
1.500 s.m.
200 s.m.
500 s.m.
600 s.m.
300 s.m.
600 s.m.
50 s.m.
100 s.b.
600 s.b.
200 s.b.
214 s. 4 d.b.
Pensió
1.050 s.m.
2.440 s.m.
700 s.m.
2.100 s.m.
10.500 s.m.
1.400 s.m.
3.500 s.m.
4.200 s.m.
2.100 s.m.
4.200 s.m.
350 s.m.
700 s.b.
4.200 s.b.
1.400 s.b.
1.500 s.b.
Preu
Motiu
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Redempció de rendes.
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Redempció de rendes.
14,28 % Redempció de rendes foranes.
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 %
Interès
Violari Violari
Pere Camps, paraire.
Bonanat Riera, sastre.
Margarida, vídua de Girona Guillem de Boix, especier.
Pere Padrés, draper.
Guillem Garrofa, traginer. Girona Girona
Pere Solà.
Bernat Julià, mercader.
Francesc Pujol, taverner.
Felip de Palau, clergue de Girona l’església de Santa Maria de la Seu.
Arnald de Vall, sabater.
Guillem Julià.
Pere sa Tria.
1365.X.21
1366.II.09
1366.II.10
1366.II.11
1366.II.11
1366.II.11
1366.III.23
1366.III.23
1366.IV.30
1366.IV.30
1366.V.18
Berenguer de Pontós, cavaller.
Girona
1366.VIII.11 Pere Rufí, taverner.
1367.II.03
Girona
1366.VIII.11 Joan de Robor àlies «Daroca».
Girona
Girona
Girona
Girona
Girona
Girona
Castelló
Girona
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Censal mort
Violari
Violari
1365.II.04
Girona
Domènech de Do, causídic.
Violari
Tipologia
1365.II.04
Castelló
Lloc
Joan Gibern.
Comprador
1364.XII.12
Data
714 s. 3 d.m
120 s.b.
100 s.b.
100 s.b.
150 s.b.
200 s.b.
100 s.b.
200 s.b.
150 s.b.
150 s.b.
300 s.b.
100 s.b.
180 s.b.
300 s.m.
200 s.b.
200 s.b.
100 s.m.
Pensió
5.000 s.m.
840 s.b.
700 s.b.
700 s.b.
1.050 s.b.
1.400 s.b.
700 s.b.
1.400 s.b.
1.050 s.b.
1.050 s.b.
2.100 s.b.
700 s.b.
1.260 s.b.
4.200 s.m.
1.400 s.b.
1.400 s.b.
700 s.m.
Preu
Motiu
14,28 %
14,28 %
14,28 %
14,28 %
14,28 %
14,28 %
14,28 %
14,28 %
14,28 %
14,28 %
14,28 %
14,28 %
14,28 %
7,14 %
14,28 %
14,28 %
14,28 % Obres de fortificació
Interès
Violari
1367.VIII.08 Bernat Capeller, jurisperit. Castelló
Sant Feliu de Garriga Girona
Bartomeua, muller de Joan de Mallorques.
Arnald Seguí, donzell.
Arnald Seguí, donzell.
Joan Destorrent, escrivà.
Bonanat Cerir.
1368.VII.14
1368.VII.29
1368.VII.29
1368.VII.29
1368.VII.29 Castelló Girona Girona Girona
1368.VIII.01 Pere Sabater, boter.
1368.VIII.05 Jofre de Santmartí.
1368.VIII.05 Jofre de Santmartí.
1368.VIII.05 Francesc de Gornau.
Girona
Sant Feliu de Garriga
Besalú
Convent dels frares predicadors.
1368.IV.22
Castelló
Berenguer de Cruïlles.
1367.XII.02
680 s.b.
Violari
Censal mort
Violari
Censal mort
Censal mort
Censal mort
26 s. 6 d.m.
615 s. 7 d.
184 s. 5 d.
87 s. 6 d.m.
50 s.m.
100 s.m.
515 s.b.
Censal mort
Censal mort
45 s.m.
80 s.m.
3.000 s.b.
250 s.m.
857 s. 2 d.
300 s.m.
Pensió
Censal mort
Censal mort
Violari
[Castelló] Censal mort
Censal mort
1367.VIII.08 Bernat Capeller, jurisperit. Castelló
1367.VIII.17 Guillema, muller de Raimon Juliol.
Tipologia
Comprador
Lloc
Data
530 s.m.
4.310 s. 10 d.
3.691 s.m.
1.750 s.m.
1.000 s.m.
2.000 s.m.
4.795 s.b.
7.210 s.b.
630 s.m.
1.600 s.m.
21.000 s.b.
3.500 s.m.
6.000 s. 2 d.
6.000 s.m.
Preu
Motiu
5 %
14,28 %
5 %
5 %
5 %
5 %
14,28 % [Redempció de rendes foranes]
7,14 % [Redempció de rendes foranes]
7,14 %
5 %
14,28 %
7,14 %
14,28 %
5 %
Interès
Censal mort Violari Censal mort
Castelló Castelló Vilajoan Vilajoan Castelló Castelló
1368.VIII.09 Pere de Savarrés.
1368.VIII.09 Pere de Savarrés.
1368.VIII.11 Berenguer de Pontós, cavaller.
1368.VIII.11 Berenguer de Pontós, cavaller.
1368.VIII.22 Pere Camps, paraire.
Sibil·la, muller de Pere Sacosta, jurisperit.
Sibil·la, muller de Pere Sacosta, jurisperit.
Raimon de Fontcoberta, cavaller.
Raimon de Fontcoberta, cavaller.
Pere Clota, prevere.
Pere Clota, prevere.
Francesc Laner àlies «Miquel», pelleter.
[Francesc Borrell].
Francesca, muller de Pere Castelló Riba.
1368.XI.08
1368.XI.08
1368.XI.25
1368.XI.25
1368.XII.14
1368.XII.14
1369.II.08
1369.V.09
[1371]
Castelló
Castelló
Castelló
Castelló
Castelló
Censal mort
1368.VIII.05 Alúsia, muller de Bonanat Girona Hospital.
Censal mort
Censal mort
Censal mort
Violari
Censal mort
Violari
Censal mort
Violari
Censal mort
Censal mort
Violari
Tipologia
Comprador
Lloc
Data
200 s.m.
150 s.m.
100 s.m.
340 s.m.
120 s.m.
666 s. 8 d.
333 s. 4 d.
150 s.m.
50 s.m.
170 s.m.
355 s. 8,5 d.
275 s.m.
714 s. 3 d.
250 s.m.
27 s. 6 d.m.
Pensió
2.800 s.m.
2.100 s.m.
1.400 s.m.
2.380 s.m.
2.400 s.m.
4.666 s. 8 d.
4.666 s. 8 d.
1.095 s.m.
900 s.m.
2.380 s.m.
2.500 s.m.
4.600 s.m.
5.000 s.m.
5.000 s.m.
550 s.m.
Preu
Motiu
7,14 %
7,14 %
7,14 %
14,28 %
5 %
14,28 % Redempció de rendes foranes
7,14 % Redempció de rendes foranes
13,70 %
5,5 %
7,14 %
14,28 % Redempció de rendes foranes
5,97 % Redempció de rendes foranes
14,28 %
5 %
5 %
Interès
Vicenç Carbonell, notari de l’arquebisbe de Tarragona.
Francesc Paitaví, apotecari.
Guillem Curçana, paraire. Castelló
Constança, muller de Barcelona Violari Guillem Garriga, cirurgià.
Bernat Portes, jurisperit.
Guillem Curçana, paraire. Castelló
1371.I.20
1371.I.29
1371.II.18
1371.III.11
1371.III.19
Castelló
Bernat Portes, jurisperit.
Marta, filla del difunt Nicolau Tinter.
Guillem de Mallorques, notari.
1371.XII.09
1371.XII.09
1372.V.13
Castelló
Castelló
Castelló
1371.VIII.13 Pere de Savarrés i la seva muller, Caterina.
Castelló
Castelló
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Violari
Tarragona Violari
Violari
1371.I.16
Castelló
Bartomeua, vídua de Guillem Blanch, mercader.
Violari
Tipologia
1371.I.16
Castelló
Lloc
Guillem Riba, tintorer.
Comprador
1371.I.15
Data
800 s.m.
100 s.m.
500 s.m.
500 s.m.
100 s.m.
100 s.m.
500 s.m.
400 s.m.
400 s.m.
240 s.m.
300 s.m.
500 s.m.
Pensió
5.600 s.m.
700 s.m.
3.500 s.m.
3.500 s.m.
700 s.m.
700 s.m.
3.500 s.m.
2.800 s.m.
2.800 s.m.
1.680 s.m.
2.100 s.m.
3.500 s.m.
Preu
Motiu
14,28 % Compensació del dèficit
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 %
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
14,28 % Obres de fortificació
Interès
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV: censos i censals* Marc Torras i Serra Arxiu Comarcal del Bages
Fonts utilitzades En aquest article, estudiem el volum i l’abast del mercat de les rendes a la ciutat de Manresa en els darrers anys del segle xv. Això ho podem fer gràcies a les dades que trobem recollides en una font documental excepcional per a conèixer la realitat econòmica i social de la ciutat i dels ciutadans en aquest moment concret: els llibres de manifests dels anys 1485 i 1490, conservats a l’Arxiu Comarcal del Bages, dins del fons Ajuntament de Manresa. Els anomenats «llibres de manifests» o «d’estimes», segons el lloc, tenien una funció clarament fiscal. L’objectiu de la seva redacció era el de poder conèixer el patrimoni de cada cap de casa o família per a quan calgués establir les quantitats que cadascú hauria de pagar a les talles. Per aquesta raó, els manifests són un conjunt d’inventaris detallats de la fortuna de tots els ciutadans en un moment determinat, on hi consten els béns i rendes de cada cap de casa, amb les respectives valoracions econòmiques.1 A partir d’aquestes declaracions, que eren revisades i controlades pels encarregats * Estudi realitzat en el marc del projecte «La coyuntura económica y demográfica en Cataluña a fines de la época medieval: análisis crítico de los indicadores fiscales y financieros» (HAR2014-54205C2-1-P) i del grup d’investigació de la Generalitat de Catalunya «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval» (2017 SGR 1068). Abreviatures de monedes: ll. = liures; s. = sous; d. = diners (barcelonesos). 1 A les entrades corresponents a cadascun dels caps de casa hi apareix, en primer lloc, una enumeració dels béns immobles —cases i peces de terra— seguida de la llista dels béns mobles —roba, joies, diners, eines del treball, armes, oli, cereals, bótes i altra vaixella del celler, etc. En tots els casos cada bé va acompanyat de la valoració econòmica que se’n fa. Quan n’hi havia, també s’indica els censos i les pensions de censals que rebia el cap de casa, així com els diners que se li devien i que confiava poder cobrar. Per últim, quan és el cas, també hi trobem anotades les pensions de censal que el declarant pagava i qui n’era el beneficiari, juntament amb la seva valoració fiscal, així com els diners que ell devia.
368
MARC TORRAS I SERRA
d’elaborar el manifest, posteriorment s’establien les taules sobre les quals, quan hi havia una necessitat fiscal, s’aplicaven les quantitats que s’havien de cobrar per mitjà de talles.2 A l’Arxiu Comarcal del Bages es conserven diversos llibres de manifests de la ciutat de Manresa, tant volums sencers, com fragments, corresponents al segle xv i als primers anys del xvi.3 De tots ells, però, com ja hem indicat, els dos que utilitzem per al nostre treball són els corresponents als anys 1485 i 1490,4 atès que són els dos manifests sencers —de tota la ciutat— en els quals també es fan constar les quantitats que es pagaven en concepte de censos que carregaven sobre els béns immobles i quina persona o institució n’era la beneficiària, dades que no trobem en els altres tres manifests manresans complets. De tots dos manifests, hem pres el de l’any 1490 com a base del treball i del buidatge de dades previ, atès que conté un nombre lleugerament superior de declaracions. Els pocs buits que hem trobat per manca de dades, els hem completat amb la consulta del manifest de 1485.
2 Sobre els llibres de manifests i les talles, podem consultar els següents treballs: Jordi Morelló Baget, Demografia, societat i fiscalitat de Reus al segle xv: el Llibre d’Estimes de 1445, Tesi de Llicenciatura inèdita, Universitat de Barcelona, 1992; Idem, «Aproximació a les fonts fiscals de la Catalunya Baixmedieval: llibres d’Estimes, Valies i Manifests», Anuario de Estudios Medievales 22 (1992), pp. 425-451; Idem, «Consideracions al voltant d’una font de tipus fiscal: els llibres d’estimes de Reus», dins Manuel Sanchez Martínez (ed.), Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 1993, pp. 349-380; Idem, «Les tècniques de repartició fiscal en una vila del Camp de Tarragona: Reus en el període 1462-1480», dins El poder real en la Corona de Aragón (Siglos xiv-xvi). Congreso del Historia de la Corona de Aragón, t. I, vol. IV, Zaragoza, Diputació General de Aragón, 1997, pp. 191-202; Idem, «Les estimes de 1378: consideracions sobre la població fiscal de Valls», Historia et documenta 5 (1999), pp. 9-56; Idem, Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona. Reus i Valls, segles xiv-xv, Barcelona, CSIC, 2001, pp. 307-439; Idem, «Les estimes de Valls de 1378: repartició de la riquesa i sistema contributiu», Historia et documenta 7 (2003), pp. 9-74; Max Turull Rubinat, La configuració jurídica del municipi baix-medieval. Règim municipal i fiscalitat a Cervera entre 1182 i 1430, Barcelona, Fundació Noguera, 1990; Idem, «La hacienda municipal y tributación directa en Cataluña durante la Edad Media. Planteamiento general», Revista de hacienda autonómica y local 64 (1992), pp. 10-80; Max Turull Rubinat, Jordi Morelló Baget, «Estructura y tipología de las “estimes-manifests” en Cataluña (siglos xiv-xv)», Anuario de Estudios Medievales 35/1 (2005), pp. 271-326; i Marc Torras i Serra, «El sistema de redacció dels manifests a Barcelona i Manresa a inicis del segle xiv», Acta historica et archaeologica mediaevalia 22/2 (2001), pp. 339-350. 3 A l’Arxiu Comarcal del Bages (ACBG) es conserven cinc volums sencers de manifests i set fragments més, tots ells dins dels fons de l’Ajuntament de Manresa. Els manifests que ens han arribat complets són els corresponents als anys 1408, 1453, 1480, 1485 i 1490, mentre que els fragments corresponen als manifests dels anys 1416, 1419, 1434, 1445, 1495, 1501 i 1521. 4 ACBG, Fons Ajuntament de Manresa, Liber manifesti 1485-1487 (volum de 185 fulls numerats, més 11 fulls sense numerar, de 310 x 220 mm. Enquadernat amb pergamí reutilitzat, les declaracions de béns que recull van ser fetes entre el 3 de novembre de 1485 i el 9 d’octubre de 1487), i ACBG, Fons Ajuntament de Manresa, Liber manifesti, 1490-1493 (volum de 199 fulls numerats més 3 fulls sense numerar, de 310 x 210 mm. Enquadernat amb pergamí reutilitzat, recull declaracions fetes entre el 2 d’agost de 1490 i el 19 de març de 1493).
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
369
La Manresa de finals del segle xv A finals del segle xv la ciutat de Manresa estava començant a refer-se de la greu crisi de la baixa edat mitjana que havia afectat de manera molt greu a la ciutat com a conjunt i als ciutadans en particular.5 La crisi va començar amb la caiguda demogràfica causada per la pesta negra i els seus successius rebrots, que van afectar la ciutat al llarg dels segles xiv i xv i, ben aviat, durant la segona meitat del segle xiv, s’hi va afegir la crisi econòmica, en part conseqüència de la demogràfica. La crisi econòmica va arribar al seu punt més alt a la dècada de 1450-1460, just abans de l’esclat de la guerra civil que enfrontà la Diputació del General amb el rei Joan II i que va fer allargar el moment més crític de la crisi econòmica a la ciutat. Amb la guerra civil, la crisi demogràfica també arribà al seu punt més àlgid. Si abans de la pesta negra la ciutat comptava amb unes 2.000 famílies i al manifest de 1408 hi apareixen 602 caps de casa, al de l’any 1480 només hi consten 236 ciutadans caps de casa que declaraven els seus béns i propietats. Igualment, si l’any 1408 el total dels béns declarats pels ciutadans caps de casa era de 175.270 lliures, amb una mitjana de riquesa per cap de casa de 276 lliures, l’any 1480 aquesta quantitat havia caigut fins a les 26.833 lliures, amb una mitjana de només 111 lliures per cap de casa. Val a dir, però, que les dades de l’any 1480 són les pitjors de tot el segle xv i que els manifestos posterior, de 1485 i de 1490 ens mostren com, a poc a poc, la ciutat i els seus habitants van anar refent-se i molt lentament es va anar recuperant, tant econòmicament com demogràficament. Així, a partir de les dades del manifest de 1490 podem dir que en aquest moment la ciutat de Manresa comptava amb un total de 317 caps de casa,6 que posseïen béns per un valor de 41.794 lliures, 14 sous i 4 diners, el que
5
Dels diversos treballs en què es parla de Manresa a la baixa edat mitjana, especialment del segle
xv, en destaquem els següents: Albert Benet i Clarà, «Manresa medieval», dins DD. AA., Història del Bages, vol. I, Manresa, Parcir Edicions Selectes, 1987, pp. 313-356; Eladio Romero García, «Manresa moderna», dins ibidem, vol. I, pp. 357-369; Joaquim Sarret i Arbós, Història de Manresa, Manresa, 1921; Idem, Història de la indústria, del comerç i dels gremis de Manresa, Manresa, 1923; Idem, Història religiosa de Manresa: iglésies i convents, Manresa, 1924; Idem, Història de l’estat polític-
social de Manresa, Manresa, 1925; DD. AA., Manresa Medieval, Manresa, Amics de l’Art Romànic del Bages, 2001; i Marc Torras i Serra, Els privilegis del «Llibre Verd» de Manresa, Manresa, Parcir Edicions Selectes, 1998. Pel que fa a la crisi baixmedieval, vegeu el nostre treball: Idem, La crisi del segle xv a Manresa. Una aproximació a partir dels llibres de manifests, Manresa, Fundació Caixa Manresa-Angle Editorial, 1996, el contingut del qual resumim en el present apartat. 6 Tot i que al manifest hi trobem 339 declaracions de béns, amb un muntant total de 42.917 lliures, 17 sous i 4 diners, hem de descomptar del total del manifest 22 declaracions, de les quals vuit corresponen a gent que vivia de fora de Manresa (Salelles, Santpedor, Barcelona i Sallent) però que posseïa béns al terme de la ciutat, i les 14 restants són els béns de persones que eren mortes en el moment de fer-se el manifest i que, segurament, es trobaven en mans dels seus respectius marmessors.
370
MARC TORRAS I SERRA
suposa una mitjana de riquesa de 131 lliures per cap de casa. Amb tot, aquest promig és superior al que seria la mitjana real, que situaríem entre les 51 i 100 lliures, pel fet que trobem 88 declaracions —el 27,7 % del total—, que declaren béns entre aquestes dues quantitats. Per altra banda, si a aquestes hi sumem les 73 declaracions de béns entre 11 i 50 lliures, ens trobem amb què hi ha 161 declaracions, una mica més de la meitat dels declarants de la ciutat, entre les 11 i les 100 lliures, la qual cosa ens referma la sensació de ciutat empobrida que ja ens donaven les dades del manifest de 1480.7 Igualment, cal remarcar que Manresa es trobava molt per sota dels nivells que presentava a inicis o fins i tot mitjans de segle, afirmació que ens ve corroborada pel fet que la quantitat més alta que es declara aquest any són les 643 lliures, 19 sous i 4 diners del notari Pere Sala, quan els anys 1408 i 1453 les quantitats més altes declarades havien estat, respectivament, les 5.126 lliures del protonotari Ramon de Comes i les 6.276 lliures del cuireter Antoni Mateu. Així mateix, cal tenir present que l’any 1490, a banda de Pere Sala, només hi havia quatre caps de casa més que declaressin béns per un valor superior a les 500 lliures: l’apotecari Joan Torra, Arnau Guiu, el traginer Maurici Malagarriga i l’assaonador Pere Pujol. El valor econòmic dels béns dels 334 declarants restants no superava les 500 lliures. De la mateixa manera, cal indicar que la tercera part de la riquesa declarada a la ciutat estava en mans de tan sols l’11,6 % de la població i, ampliant la visió, el 20,8 % dels declarants —només una cinquena part de la ciutat— posseïa la meitat de la riquesa que apareix al manifest. Aquestes xifres marquen que hi havia una profunda divisió econòmica entre un petit grup de població benestant (amb les quantitats baixes que declaren no podem parlar de famílies riques ni de grans fortunes) i una àmplia capa de la ciutat que possiblement només disposava del mínim per a la seva subsistència bàsica. Pel que fa als oficis, segons les dades que ens dóna el manifest, i tenint present que hi ha 72 caps de casa —el 22,7 %— dels quals no consta l’ofici, podem dir que a la Manresa de 1490 hi havia una important i potent estructura industrial (pell, sabaters, tèxtil i menestrals sumen en total el 43,5 % de la població de la ciutat), que anava acompanyada d’un important sector terciari (dins del qual tenien un pes destacat els traginers, mercaders, corredors i botiguers) i que ocupava el 15,1 % dels caps de casa, mentre que els pagesos i altres oficis afins eren el 18,6 % dels declarants. Així mateix, si prenem en
7 Val a dir que la sensació d’empobriment generalitzat de la ciutat de Manresa és molt més forta si comparem aquestes dades del manifest de 1490 amb les del mateix any a la vila de Cervera, on hi trobem un total de 861 declarants, amb béns per valor de 126.588 lliures i una mitjana de 140 lliures per declarant (Montserrat Santmartí i Roset, Los libros del manifest de Cervera (Lérida) del año 1490, Tesi de Llicenciatura inèdita, Universitat de Barcelona, 1972, p. 163).
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
371
consideració els béns que es declaren veiem que, per grups d’oficis, el més ric era el del comerç, que declarava el 20,4 % dels béns valorats (riquesa que, a més a més, es trobava concentrada en només el 11 % de la població), seguit del tèxtil i la pell, amb el 17,7 % i el 15,7 %, respectivament.8 Amb aquestes dades a la mà, doncs, hem de creure que si bé la Manresa de finals del segle xv era una ciutat amb un important sector industrial, el poder econòmic dins la ciutat no estava en mans dels oficis industrials i menestrals, ni dels pagesos, sinó que hem de creure que les classes dirigents de la ciutat (almenys econòmicament parlant) les trobaríem entre els oficis del sector del comerç i dels serveis, oficis que declaraven les mitjanes més altes i presenten una forta concentració de la riquesa en poques mans. El mercat de les rendes A l’hora de parlar del mercat de les rendes, cal començar advertint que, atesa la font que utilitzem —les dades dels manifests—, en el nostre treball només tractarem aquelles rendes i obligacions de pagament que es trobaven vinculades al que podríem definir com l’àmbit privat, és a dir, les rendes que generaven els béns immobles del terme municipal que posseïen els ciutadans i caps de casa i, lògicament, també les rendes creades o rebudes pels mateixos ciutadans i els altres posseïdors de béns immobles dins del terme de la ciutat, i deixarem de banda les rendes de tipus públic —el que habitualment anomenem el «deute públic»—, és a dir, les que pagaven les diverses institucions públiques de la ciutat: el govern municipal i els seus oficials, el rei i els seus representants al territori, els hospitals, etc. De la mateixa manera, tampoc parlarem de les rendes que podien generar els béns immobles que estaven en mans dels nobles i els eclesiàstics que vivien a la ciutat, i que no apareixen a la documentació que treballem. Això és degut al fet que aquests, en pertànyer al braç militar i eclesiàstic, respectivament, no eren considerats com a ciutadans i, per tant, no havien de pagar a les talles dels impostos directes que es recollien a la ciutat. Per aquesta raó, en el moment de redactar-se un manifest no estaven obligats a declarar els béns que posseïen. D’altra banda, dins d’aquest mercat de les rendes, podem distingir tres grups o tipus: els censos emfitèutics, els censals i, ja en menor mesura, els deutes, és a dir, aquells diners que els ciutadans i els caps de casa havien quedat a deure a altres ciutadans de Manresa, a particulars de fora la ciutat o a les diverses institucions, tant manresanes com de fora la ciutat. En tots tres
8 Per a tenir més informació sobre el teixit socioeconòmic de la ciutat i les dades del manifest de 1490, vegeu Marc Torras i Serra, La crisi del segle xv, pp. 103-110.
372
MARC TORRAS I SERRA
casos, parlarem per separat dels censos, censals o diners que els declarants pagaven o devien i dels censos, censals i diners que els declarants rebien o se’ls devien. Censos
Entenem com a censos les pensions periòdiques —de pagament anual— de caràcter perpetu i vinculades a un bé immoble que els possessors del domini útil d’aquest bé —casa, camp o qualsevol altra propietat— havien de pagar a qui en posseïa el domini directe. En la majoria dels casos es tractava de censos emfitèutics, creats a partir d’un establiment inicial del bé immoble, que podia haver estat fet fins i tot tres o quatre segles abans de la redacció del manifest, i la prestació dels quals s’havia anat mantenint amb els possibles diversos canvis de possessió —per herència, venda, donació, llegat, etc.— que hagués pogut tenir el bé immoble.9 És probable que l’origen de l’obligació de pagar un cens per la possessió d’un bé immoble, especialment en aquells casos en què els beneficiaris eren institucions eclesiàstiques existents a finals de l’alta edat mitjana, hagués estat en les antigues càrregues fiscals públiques i en forma de collita que, en el segle x i inicis de l’xi i sota el nom de censum, tots els habitants de terres fiscals havien de pagar al comte o al seu senyor. Amb la revolta feudal, els diversos senyors laics i eclesiàstics, així com els antics castlans, convertits en nous senyors feudals, s’haurien apropiat del domini directe sobre les 9 Sobre els diversos aspectes legals i tècnics de l’emfiteusi i els censos emfitèutics, vegeu, entre d’altres, els següents treballs: Mercè Aventín i Puig, «Mercat de rendes, mercat de salvació», dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval, CSIC, Barcelona, 1993, pp. 133-151; Guillem M.ª de Brocà i de Montagut, Historia del Derecho de Cataluña, especialmente del Civil y exposición de las instituciones del Derecho Civil del mismo territorio en relación con el Código Civil de España y la jurisprudencia, vol. I, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1985, pp. 241-244; ibidem, vol. II, 1987, pp. 137-303; Mariano Peset Reig, «L’emfiteusi al Regne de València. Una anàlisi jurídica», Estudis d’Història Agrària 7 (1989), pp. 99126; Josep M.ª Pons Guri, «Sentencia arbitral sobre lluïsmes, subestabliments i altres drets emfitèutics a Sant Celoni», Circular de l’Arxiu Històric Fidel Fita 8 (1961), pp. 2-11 (reeditat a Josep M.ª Pons Guri, Recull d’estudis d’història jurídica catalana, vol. III, Barcelona, Fundació Noguera, 1989, pp. 237-247); Idem, «Entre l’emfiteusi i el feudalisme», dins La formació i expansió del feudalisme català. Actes del Col·loqui. Estudi General 5-6 (1986), pp. 411-418 (reeditat a Josep M.ª Pons Guri, Recull d’estudis, pp. 183-192); Josep Selva i Font, Importancia de la enfiteusis, principalmente en Cataluña, ¿es compatible dicha institución con el moderno progreso jurídico?, Manresa, Impremta de Sant Josep, 1888; Eva Serra i Puig, «Notes sobre els orígens i l’evolució de l’emfiteusi a Catalunya», Estudis d’Història Agrària 7 (1989), pp. 127-138. Vegeu també les entrades «cens» i «emfiteusi» a Jordi Bolós i Masclans, Diccionari de la Catalunya medieval (ss. vi-xv), Barcelona, Edicions 62, 2000, pp. 72-73 i 109-110; Jesús Mestre i Campí (dir.), Diccionari d’Història de Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1992, pp. 228 i 381-382; i Josep M.ª Mas i Solench (dir.), Diccionari jurídic català, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans-Societat Catalana d’Estudis Jurídics, 2013 (en línia http://cit.iec.cat/DJC/).
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
373
terres fiscals, de l’antic impost inicialment públic i del dret d’exigir-lo, i l’haurien convertit en una càrrega senyorial privada que haurien afegit a les seves rendes particulars.10 Amb el temps, les càrregues dels censos, a més d’aplicar-se sobre les terres de conreu i altres propietats rurals, també haurien incidit sobre cases, edificis i tota mena de bé immoble. D’altra banda, a partir del segle xiii s’hauria començat a crear un mercat de les rendes amb la compra de censos a nivell especulatiu, com a manera d’inversió per a l’obtenció d’unes rendes de tipus més o menys perpetu —especialment per part de les institucions eclesiàstiques aparegudes a la baixa edat mitjana— o també, en el cas dels particulars, com a previsió de futur, per a disposar d’unes rendes —la capacitat de cobrar un cens— que arribat els cas d’una necessitat econòmica urgent, es podrien vendre per a obtenir diners de manera immediata.11 Tot indica que a inicis del segle xiv el mercat de les rendes ja era plenament consolidat i que, per tant, el dret a cobrar un cens ja s’havia convertit en una forma d’inversió plenament reconeguda i estesa arreu del territori català.12 Tot i això, i vinculat al que acabem d’exposar, cal indicar que probablement, l’origen, característiques i evolució del mercat i la transmissió dels censos a Manresa no deuria ser gaire diferent de la que ens presenta Pere Orti per al cas de Barcelona, on la pròpia monarquia i els seus castlans van anar alienant les rendes que rebien sobre la terra i el propi patrimoni territorial, que quedà reduït a gairebé el no-res, i que, en el cas de Manresa, passà a mans principalment d’institucions eclesiàstiques i d’uns pocs ciutadans rics. Posteriorment, i arran d’aquesta alienació de les propietats, les institucions eclesiàstiques i aquests ciutadans rics van iniciar el procés d’urbanització tant de les zones no edificades de dins de la muralla com dels nous suburbis que van anar creixent fora muralles al voltant dels camins que sortien de la ciutat. Aquest procés d’urbanització, seguit per institucions eclesiàstiques, ciutadans aloers i representants del rei, es va fer amb la parcel·lació de la terra, tant de la rebuda del rei com dels alous propis, en patis de cases per a construir edificis i va venir seguida, molt probablement, d’una proliferació dels establiments a perpetuïtat i a canvi d’un cens i del dret de fadiga, tant dels nous patis de cases per a construir, com dels edificis ja edificats, amb
10 Josep M.ª Salrach i Marès, «La renta feudal en Cataluña en el siglo xii: estudio de las honores, censos, usos y dominios de la Casa de Barcelona», dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval, CSIC, Barcelona, 1993, pp. 52-53. 11 Mersè Aventín i Puig, «Mercat de rendes, mercat de salvació», pp. 133-151. 12 Flocel Sabaté Curull, «Les castlanies i la comissió reial de 1328», dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval, CSIC, Barcelona, 1993, pp. 177-241.
374
MARC TORRAS I SERRA
un augment de les quantitats que qui rebia el domini útil hauria de pagar en concepte de cens.13 Arran de l’establiment emfitèutic, qui el rebia i els seus successors posseirien a perpetuïtat i en plena propietat el bé immoble —en tindrien el domini útil— i el podrien transmetre als seus hereus, vendre’l o fer-ne donació. A canvi, havien de pagar una pensió al qui els havia establert en el bé immoble i als seus successors, que mantindrien el domini directe sobre el bé. En un inici, el pagament del cens es feia en espècie —parts de collita o quantitats determinades de diversos productes—, però, almenys a la zona de Manresa, a partir del darrer terç del segle xiii i durant la primera meitat del segle xiv, es va anar canviant a pagaments d’una quantitat fixa de diners en metàl·lic.14 A banda del cens anual, l’establiment en emfiteusi d’un bé immoble també comportava el pagament d’una entrada a qui posseïa el domini directe —en el moment de fer el document d’atorgament o de fer la reducció del cens en espècie a una quantitat en metàl·lic—, així com una taxa quan el possessor del domini útil el transmetia a una tercera persona que no fos per herència —el lluïsme. D’altra banda, si arran d’una transmissió el bé immoble es dividia en dos o més béns per a diversos nous possessors, lògicament, el cens també es dividia proporcionalment entre els nous possessors, de manera que el beneficiari del domini directe —o censalista— no hi perdia amb els nous canvis de propietat. Així mateix, podia donar-se el cas que l’emfiteuta o censatari sotsestablís el bé a una tercera persona. En aquest cas, el cens era a nua percepció o sense domini, de manera que el nou receptor del bé establert només havia de pagar el cens i quedava deslliurat d’haver de pagar els altres drets emfitèutics habituals: drets d’entrada, de fadiga i de lluïsme. En un altre aspecte, cal indicar que a mitjan segle xv els censos de poca quantitat que el rei rebia de les viles i llocs on tenia patrimoni propi o béns immobles que havia establert en emfiteusi i dels quals conservava el domini directe, com és el cas de Manresa, a la documentació del batlle general, en comptes de la paraula cens aquests apareixen amb el nom de censal menut.15 13 Pere Orti i Gost, Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles xii-xiv, Barcelona, CSIC, 2000, pp. 131-135. 14 Les primeres dades que podem presentar d’un treball —que actualment tenim en procés— sobre la reducció de censos del monestir de Sant Benet de Bages, ens permeten dir que els dos moments de major nombre de conversions de censos en espècie a pagaments en moneda van ser el trienni de 12851288 —amb 15 reduccions— i els anys 1315-1320, durant els quals van tenir lloc 29 reduccions de censos. 15 Manuel Sánchez Martínez, «Una aproximación a la estructura del dominio real en Cataluña a mediados del siglo xv: el “capbreu o memorial de les rendes e drets reyals” de 1440-1444», dins Idem (ed.), Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval, CSIC, Barcelona, 1993, pp. 411-415.
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
375
Censals
El segon grup de rendes que tractarem són els censals, sistema de crèdit que consistia en què qui el venia s’obligava —ell i els seus successors— a pagar una pensió anual a qui el comprava i als seus descendents. En aquest cas, la renda no anava lligada a cap bé immoble concret, atès que en garantia del pagament de la pensió, el venedor hi obligava tots els seus béns mobles i immobles, presents i futurs, de manera que en cas d’impagament, el beneficiari de la pensió pogués actuar judicialment i, a partir de la venda o empenyorament dels béns del venedor, rebre els diners corresponents a les pensions que se li devien.16 Tot i que els censals eren 16 Sobre els aspectes legals i tècnics dels censals i la seva aplicació a la societat catalana medieval, especialment pel que fa al deute municipal, vegeu, entre d’altres, els següents treballs: M. Aventín, «Mercat de rendes, mercat de salvació»; Guillem M.ª de Brocà i de Montagut, Historia del Derecho de Cataluña, vol. I, p. 370; Jordi Casas i Roca. La hisenda municipal catalana. De la baixa edat mitjana a la revolució liberal (segles xiii-xix), Lleida, Pagès editors, 2015, pp. 53-72; Francesc Cortiella i Òdena, Una ciutat catalana a les darreries de la baixa edat mitjana: Tarragona, Tarragona, Diputació de Tarragona, 1984, pp. 216-238; Arcadi García Sanz, «El censal», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura 37 (1961), pp. 281-305; Idem, «Origen y fin del fuero de las pensiones censales a sueldo por libra», Ausa 38 (1961), pp. 125-130; Christian Guilleré, Girona medieval. L’etapa d’apogeu. 1285-1360, Girona, Ajuntament de GironaDiputació de Girona, 1991, pp. 50-51; Josep Hernando Delgado, «“Quaestio disputata de licitudine contractus emptionis et venditionis censualia cum conditione revenditionisˮ. Un tratado sobre la licitud del contrato de compra-venda de rentas personales y redimibles. Bernat de Puigcercós, O.P. (siglo xiv)», Acta Historica et Archaeologica Medievalia 10 (1989), pp. 9-87; Jordi Morelló Baget, Municipis sota la senyoria dels creditors de censals. La gestió del deute públic a la baronia de la Llacuna (segle xv), Barcelona, Fundació Noguera, 2008; Idem, Fiscalitat i deute públic, pp. 743-848; Josep M.ª Passola i Palmada, «Introducció del censal i del violari en el Vic medieval», Ausa 117 (1986), pp. 113-123; Yvan Roustit, «La consolidation de la dette publique a Barcelone au milieu du xive siècle», Estudios de Historia Moderna 4 (1954), pp. 15-155; Daniel Rubio i Mànuel, «L’estructura diplomàtica dels censals morts i els violaris», dins Josep Serrano Daura (ed.), El territori i les seves institucions històriques. Actes, Barcelona, Fundació Noguera, 1999, pp. 843-863; Idem, El crèdit a llarg termini a Barcelona a la segona meitat del segle xiv. Els censals morts i els violaris, tesi doctoral inèdita, Universitat de Barcelona, 2001; Manuel Sánchez Martínez, «Después de Aidu de Turdu (1347): las repercusiones de los sucesos de Cerdeña en el patrimonio real», dins XIV Congresso di Storia della Corona d’Aragona. Comunicazioni, vol. II, Sassari, Carlo Delfino editore, 1995, pp. 789-809; Marc Torras i Serra, «El deute de la ciutat de Manresa l’any 1365», dins Actes del III Congrés Internacional d’Història local de Catalunya, Barcelona, L’Avenç, 1996, pp. 199-204; Max Turull Rubinat, La configuració jurídica del municipi baix-medieval, pp. 457-487; Pere Verdés Pijuan, «Per ço que la vila no vage a perdició». La gestió del deute públic en un municipi català (Cervera 1387-1516), Barcelona, CSIC, 2004; Idem, «El mercado de la deuda pública en la Cataluña de los siglos xiv-xv», dins DD. AA., Estados y mercados financieros en el Occidente cristiano (siglos xiii-xvi). Actas XLI Semana de Estudios Medievales de Estella, 2014, Pamplona, Gobierno de Navarra, 2015, pp. 243-271. Així mateix, vegeu també els volums miscel·lanis: Manuel Sánchez Martínez (ed.), Fiscalidad real y finanzas urbanas en la Cataluña medieval, Barcelona, CSIC, 1999 (amb articles sobre el conjunt de Catalunya —de Flocel Sabaté— i sobre Castelló d’Empúries, Cervera, Manresa, Valls i el comtat de Cardona, obra de Manuel Sánchez, Pere Verdés, Marc Torras, Jordi Morelló i Andreu Galera, respectivament; a banda d’un darrer article de Max Turull i Pere Verdés sobre les referències a la hisenda municipal a la
376
MARC TORRAS I SERRA
redimibles mitjançant el retorn del capital inicial, aquests s’acostumaven a allargar en el temps i, tant l’obligació de pagar la pensió com el dret de rebre-la, es transmetien de pares a fills. Igualment, com en el cas dels censos, els censals també es podien transmetre per donació, llegat o compravenda i les pensions es podien dividir i repartir entre diversos pagadors o diversos beneficiaris. Tot i que a Catalunya els censals es van començar a utilitzar com a mecanisme de crèdit entre particulars a mitjan segle xiii i es van generalitzar a inicis del segle xiv,17 en el segon quart del segle xiv les institucions de govern municipal, especialment les de les ciutats i viles del braç reial, van passar a crear censals per tal de poder disposar de diners d’una manera ràpida, apareixent d’aquesta manera el deute públic consolidat.18 Així mateix, cal advertir que en un primer moment, en el segle xiv, també s’utilitzava la figura del violari, una variant del censal limitat en el temps però a un interès molt més elevat. Amb tot, a finals del mateix segle xiv ja va deixar de crear-se’n i els que hi havia es van anar lluint, en benefici del censal, motiu pel qual en els manifests dels anys 1485 i 1490 ja no hi veiem aparèixer cap violari.
Constitucions publicades l’any 1704); Idem (ed.), El món del crèdit a la Barcelona medieval, Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat, 2007 (on, a banda d’articles sobre Barcelona i Catalunya, també s’estudia el crèdit a diverses regions i ciutats de l’Europa medieval, amb una interessant bibliografia relativa als casos flamenc, alemany i italià); Idem (ed.), La deuda pública en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 2009 (amb articles relatius a la Diputació del General, a les viles de Cervera, Sant Feliu de Guíxols i Castelló d’Empúries, i al Camp de Tarragona i la Vall de Lord, obra de Manuel Sánchez, Pere Verdés, Pere Orti, Albert Martí, Jordi Morelló i Andreu Galera, respectivament). Per al cas de València, cal destacar els següents treballs: Antoni Furió Diego, «Crédito y endeudamiento: el censal en la sociedad rural valenciana (siglos xiv-xv)», dins Esteban Sarasa Sánchez, Eliseo Serrano Martín (eds.), Señoría y feudalismo en la Peninsula Ibérica, vol. I, Zaragoza, 1993, pp. 501-534; i Juan Vicente García Marsilla, Vivir a crédito en la Valencia medieval. De los orígenes del sistema censal al endeutamiento del municipio. Valencia, UniversitatAjuntament, 2002, en els quals hi apareix una àmplia bibliografia sobre aquest tema Així mateix, vegeu també l’entrada «censal» a Jesús Mestre i Campí (dir.), Diccionari d’Història de Catalunya, p. 229; i Josep M.ª Mas i Solench (dir.), Diccionari jurídic català. 17 En una cronologia inicial semblant a la que trobem a València, Flandes, el nord de França i algunes zones d’Alemanya; Juan Vicente García Marsilla, «Feudalisme i crèdit a l’Europa medieval», dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), El món del crèdit a la Barcelona medieval, Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat, 2007, p. 126. 18 La principal manca de diners de les ciutat i viles reials venia ocasionada per les constants necessitats econòmiques i militars del monarques i per les profertes i ajudes que aquests rebien de les corts i parlaments. La urgència amb què la hisenda reial necessitava els diners, i en unes quantitats que els municipis no acostumaven a disposar en metàl·lic, va fer que ben aviat els governs municipals deixessin de banda el préstec a usura, massa onerós a causa dels seus elevats interessos, i optessin per la venda de censals i violaris. L’ús d’aquest recurs fiscal es va generalitzar arreu de Catalunya al llarg de la dècada de 1340 arran de la proliferació de subsidis al rei ocasionats per la guerra de l’Estret (1337-1343), l’ocupació del regne de Mallorca (1342-1344) i la revolta de l’illa de Sardenya (1347).
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
377
Deutes
Per últim, dins del mercat de les rendes, també hi volem considerar els diners que, segons consta al manifest, els caps de casa declarants confessaven deure a terceres persones o bé els que els devien a ells. L’origen d’aquests deutes podia ser molt divers, tant podia tractar-se de pagaments o parts de pagaments pendents de fer —en casos de compra, donacions, llegats, etc.—, per manca de retorn d’un préstec —usura—, per manca de pagament de censos o de pensions de censals, etc. En tots els casos es tracta de diners de deutes que el declarant confiava cobrar, atès que els casos en què el deute es donava per perdut ja no s’havia de declarar a l’hora de fer-se la redacció de manifest. Els censos i els seus beneficiaris En el buidatge de les dades del manifest de 1490 recollim les declaracions dels 339 posseïdors de béns a la ciutat, els quals, deixant de banda a només tres caps de casa que no declaren béns immobles (en Botí, Esteve Gamisans i Francesc Dalmau, sabater), els altres 336 en conjunt declaren posseir un total de 1.718 béns immobles.19 A l’entrada del manifest corresponent a cadascun d’aquests béns immobles s’hi indica de quin tipus de bé es tracta —casa, vinya, camp, hort, etc.—, el lloc del nucli urbà o la partida del terme municipal on es troba, la quantitat en què es valora i si el bé es té en alou o, en el seu defecte, la quantitat que es paga en concepte de cens i qui n’és el beneficiari, dades aquestes que hem utilitzat per a la realització del present apartat. Respecte als béns immobles declarats, els podem dividir en dos grups diferenciats. El primer és el de les edificacions i els immobles d’ús comercial o industrial, d’entre els quals en destacaríem 348 edificis d’habitatge (279 cases, 74 albergs, dos masos i tres torres) que juntament amb 23 patis de casa, nou adoberies, cinc obradors, cinc cellers, tres botigues i tres taules ens mostrarien part del paisatge urbà de la ciutat. Amb tot, cal suposar que en una ciutat industrial i un centre comercial com era la Manresa de finals del segle xv hi deuria haver més obradors, cellers, botigues i taules del mercat de les que veiem aparèixer a les declaracions del manifest. Cal suposar que a moltes de les declaracions on només consta una casa o un alberg, l’edifici també inclouria un obrador, una botiga, una taula o un celler que hi deuria 19 Cal indicar que en diversos casos la unitat declarada i valorada està formada per dos o més béns: una casa i un hort, un camp i una vinya; un camp, un erm i un bosc, etc. Si comptabilitzem de manera individualitzada els béns que veiem aparèixer a les declaracions, el total pujaria a 1.957 béns immobles.
378
MARC TORRAS I SERRA
haver als seus baixos, motiu pel qual en declarar la casa no feien constar separadament els possibles locals comercials, obradors o cellers que hi pogués haver a l’edifici. El segon grup d’immobles el formen les terres que podríem qualificar d’explotacions i propietats de caràcter rural i agrari que ens dibuixarien el paisatge de l’entorn més proper a la ciutat i del territori del municipi. D’aquests béns, cal destacar-ne 352 vinyes, 282 horts i 190 camps, a més de 87 feixes de terra i 422 peces o trossos de terra. Pel que fa al buidatge de les dades corresponents als censos, cal indicar que inicialment, arran de la consulta del manifest de 1490 havien quedat 562 registres amb dades incompletes. En molts dels casos això és degut al fet que hi ha més d’un beneficiari del cens i, malgrat que hi consten el muntant del cens que es paga en conjunt, no s’especifica la quantitat exacta que rep cadascun dels diversos beneficiaris. Tot i això, també ens trobem que per a alguns béns immobles no se n’indica el beneficiari del cens o la quantitat que es paga o no s’hi consigna cap de les dues coses, ni cens ni beneficiari. 20 Per aquesta raó, i per tal d’ajustar el màxim possible el nostre treball a la realitat de la Manresa de finals del segle xv, com hem indicat més amunt, hem consultat el manifest de 1485, cercant les dades que ens faltaven al manifest de 1490. Així, hem revisat 315 declaracions de caps de casa que presentaven algunes dades incompletes i, si bé en algunes coincidien la mancança de dades, d’altres ens han aportat informacions que no constaven al manifest de 1490 i que ens han permès reduir a 257 la quantitat de registres incomplets. D’aquests, cinc ho són per manca de consignació de la quantitat que es paga en cens, 79 perquè no s’hi indica el beneficiari i 108 per manca de les dues coses, mentre que els casos amb més d’un beneficiari on desconeixem la quantitat exacta que cobra cadascú, han quedat reduïts a 65 registres. El primer que cal comentar com a fet remarcable, és que molts pocs béns immobles de Manresa eren plena propietat dels seus titulars i posseïdors, atès que dels 1.718 béns immobles que es declaren al manifest, n’hi ha només 137 en els quals es fa constar explícitament que es tracta d’un alou, xifra que es redueix a 122 si prenem en consideració les dades del manifest de 1485.21 Així, l’any 1490 hi havia 1.581 béns immobles de la ciutat —el 92 % dels 1.718 que es declaraven— que estaven subjectes a censos emfi20 Cal dir que, en la majoria d’aquests casos, es tracta d’estimacions de béns fetes pels encarregats d’elaborar el manifest en absència del propietari, que en aquell moment es devia trobar fora de Manresa, o d’estimacions de béns de difunts, també fetes pels redactors del manifest i sense la presència de l’hereu o possibles hereus o marmessors dels béns declarats. En la major part d’aquests casos, però, els redactors del manifest van fer constar de manera ben clara que aquest bé immoble pagava cens, tot i que en desconeixien la quantitat i el beneficiari. 21 15 dels béns immobles que l’any 1490 apareixen com a alou, en el manifest de 1485 consta que paguen un cens i se n’indica el beneficiari.
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
379
tèutics, xifra que es redueix a 1473 —el 85,7 % dels immobles declarats— si descomptem els 108 casos de declaracions on no consta cens ni beneficiari i que no podem assegurar que es tracti d’alous. En ambdós casos es tracta de quantitats i percentatges que hem de qualificar com a molt elevats si tenim present que Manresa sempre havia estat ciutat reial i només en dos moments molt puntuals havia passat a jurisdicció de baró,22 fet que ens duu a refermar la hipòtesi exposada més amunt de què l’origen de bona part d’aquests censos podria estar en la seva creació per part dels successius castlans, que s’haurien apropiat d’aquest dret fiscal reial, així com en la seva creació per part dels aloers de la ciutat (institucions eclesiàstiques i uns pocs ciutadans rics) durant els segles xii i xiii, i per la posterior venda del dret de cobrament dels censos per part dels castlans i aloers a altres personatges i institucions, tant de la ciutat com de fora.23 Sorprèn veure com la majoria de les propietats urbanes i rurals es trobaven sotmeses al pagament d’un cens que comportava que el seu propietari en realitat només en posseïa el domini útil, atès que explícitament reconeixia l’existència d’un senyor, posseïdor del domini directe, al qual li pagava el cens. D’altra banda, les fonts indiquen que gairebé tots els caps de casa de la ciutat pagaven censos emfitèutics, indistintament de quina fos la seva riquesa i posició social.24 Dels 339 declarants del manifest, només n’hi ha quatre —l’1,18 % del total— que declaraven un únic bé immoble que posseïen en alou.25 Així mateix, si prenem en consideració només els 10 caps de casa més rics, segons les dades del mateix manifest, veurem com del
22 L’abril de 1300 Jaume II va donar Manresa, juntament amb Girona, Besalú i les seves vegueries i batllies, en usdefruit vitalici a Guillema de Montcada, vídua de l’infant Pere, germà del rei. L’any 1302, en revocar-se la donació, Manresa va tornar al domini reial. D’altra banda, poc després de la capitulació de Manresa, al final de la guerra civil del segle xv, l’agost de 1472 el rei Joan II va donar la ciutat de Manresa —juntament amb Moià i Santpedor— al seu fill i lloctinent, Joan d’Aragó, sota el domini del qual va romandre fins a finals de l’any 1475 quan, en morir l’infant Joan, Manresa va tornar a integrar-se al domini reial (Marc Torras i Serra, Els privilegis del «Llibre Verd», pp. 86-87 i 531-532). 23 Tal com Flocel Sabaté constata que diversos castlans reials havien fet arreu de Catalunya (Flocel Sabaté Curull, «Les castlanies», pp. 194) i el que Pere Orti exposa que havia passat a Barcelona (Pere Orti Gost, Renda i fiscalitat, pp. 131-135). 24 Dades i fets que concorden amb les que Flocel Sabaté presenta quan ens explica que l’any 1328 a diversos termes de castells reials hi havia censos carregant sobre tot tipus d’usos de l’espai, tant agraris com vilatans —camps, horts, vivendes, botigues, etc.— i que gairebé tothom havia de pagar censos, el dret de recepció dels quals acaparaven els nous rendistes de l’àmbit urbà (Flocel Sabaté Curull, «Les castlanies», p. 212). 25 Es tracta del jurisperit misser Joan de Vilagrassa —l’únic declarant de tot el manifest que apareix amb el tractament, misser, al davant del nom—, que declarava una casa en alou; Pau Guix, fill del difunt Joan Guix, que declarava una vinya en alou; Tomasa, vídua d’en Ballot, que declara un alberg en alou, i Salvador Serra, àlies Muntaner, que declarava una vinya en alou i diversos béns mobles. Tret de la vídua, tots ells serien declarants que o bé vivien fora de Manresa —el jurisperit Joan de Vilagrassa— o que vivien i treballaven a casa d’una altra persona, com Pau Guix i Salvador Serra.
380
MARC TORRAS I SERRA
total de 136 béns immobles que declaraven entre tots, 16 —l’11,7 %— són béns que tenien en alou, mentre que els altres 120 immobles restants estaven sotmesos al pagament d’un cens, incloses les cases que declaraven i on possiblement vivien, amb l’única excepció de Maurici de Malagarriga, que declarava tenir un alberg en alou. Fins i tot és de destacar que tres dels 10 caps de casa més rics de la ciutat no tenien cap alou i totes les propietats immobles que declaraven estan gravades per censos.26 En un altre aspecte, podem afegir que els diversos béns immobles de la ciutat que apareixen com a alous al llarg del manifest de 1490 inclouen 36 vinyes, 30 trossos de terra, 19 cases, 16 erms, 13 camps, nou femers, set horts, quatre feixes, tres boscos, un celler, un corral, un estable, un mallol, un pati de casa, una rompuda, una torre i un trull.27 En passar a parlar de qui són els beneficiaris d’aquests censos que els caps de casa de la ciutat declaraven pagar pels seus béns immobles, hem de dir que, a banda dels béns en alou i dels que no s’indica el cens que es pagava o el beneficiari que el rebia, al llarg del manifest es declaren 1.243 béns immobles pels quals es pagava cens a un únic beneficiari i 230 béns amb censos que rebia més d’un beneficiari i que en conjunt generaven un total de 544 parts de censos. D’aquests darrers, 405 corresponen a parts de censos dels quals coneixem la quantitat exacta que rebia cadascun dels diversos beneficiaris i els altres 139 són parts de censos dels quals només se’ns indica el total que es pagava sense que hi consti el detall del que cobrava cadascun dels beneficiaris. Un aspecte important que cal remarcar és que les quantitats que anualment es pagaven en concepte de cens eren relativament reduïdes o de molt poc volum econòmic. Dels 1.473 béns immobles sobre els quals consta que carregaven censos, 1.043 —el 70,8 %— tenien un cens inferior als 5 sous.28
26 Els 10 declarants més rics de Manresa, i els béns immobles que declaren, són, respectivament, de més a menys ric, el notari Pere Sala, amb una propietat en alou i 19 béns immobles a cens; l’apotecari Joan Torra, amb cinc alous i 11 béns a cens; Arnau Guiu, amb un alou i 10 béns a cens; el traginer Maurici de Malagarriga, amb tres alous i 12 béns a cens; l’assaonador Pere Pujol, amb un alou i 18 béns a cens; l’assaonador Joan Vila, amb 12 béns a cens; la vídua de Francesc Puig, amb tres alous i 9 béns a cens; el mercader Francesc ça Grau, amb set béns a cens; el mercader Maurici Clergue, amb dos alous i 10 béns a cens; i el mercader Berenguer Lluc Ripoll, amb 12 béns a cens. 27 Hi ha diversos alous que inclouen més d’un bé immoble. Així, un dels alous inclou dos femers, un altre alou està format per un trull, un hort i una casa i, per últim, hi ha set alous més que inclouen camp i vinya. 28 Hi havia 36 immobles que pagaven un cens inferior als 6 diners anuals, 89 pagaven entre 6 i 11 diners, 279 entre 1 sou i 1 sou i 11 diners, 295 entre 2 sous i 2 sous i 11 diners, 187 entre 3 sous i 3 sous i 11 diners i 157 entre 4 sous i 4 sous i 11 diners. Així mateix, n’hi havia 275 que pagaven entre 5 sous i 9 sous i 11 diners, 110 que pagaven entre 10 sous i 19 sous i 11 diners i només 34 que pagaven una lliura o més. A banda, hi havia 12 pagaments exclusivament en espècie.
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
381
Amb tot, i malgrat els censos, un a un, fossin molt baixos,29 la quantitat total que es movia a la ciutat per a pagar els censos que carregaven sobre els 1.243 béns immobles que, com hem esmentat, eren sotmesos a cens que rebia un únic beneficiari puja a 250 lliures, 4 diners i malla, a banda dels diversos pagaments no en metàl·lic, que incloïen tant béns en espècie —1 quartera i 5 quartans de blat, 7 quarteres i 4 quartans de forment, 1 quarter d’oli, 1 lliura de cera i 3 gallines i mitja—, com pagaments en servei —2 quarteres de sembradura— o altres pagaments de caràcter no pecuniari que, en el fons, només servien per a recordar i remarcar el fet que d’aquell bé immoble pel qual es pagava només se’n tenia el domini útil i que, amb aquest pagament, es reconeixia el domini directe d’aquell a qui es donava: 1 llàntia, 2 tions de foc, 1 tassa d’aigua i 1 anap d’aigua. D’altra banda, les 405 parts de censos que es pagaven entre diversos beneficiaris i dels quals en coneixem la quantitat que cobrava cadascú, movien un total de 67 lliures, 3 sous, 3 diners i malla, a més de mitja quartera de forment i 1 quarter d’oli. Per últim, els 139 censos dels quals no en coneixem la quantitat exacta que rebia cadascun dels diversos beneficiaris, comportaven el pagament de 42 lliures, 10 sous i 3 diners. D’aquesta manera, si sumem la quantitat de diners que anualment es movia a Manresa en concepte de pagaments dels 1.788 censos i parts de censos, veiem que puja a un mínim de 359 lliures, 13 sous i 11 diners, a banda dels diversos pagaments en espècie ja esmentats.30 Aquesta és una xifra que, inicialment, pot semblar no gaire elevada, però que pren la seva magnitud real quan la comparem amb el fet que a finals del segle xv la quèstia anual que la ciutat de Manresa pagava al rei pujava a només 350 lliures, una quantitat lleugerament inferior a la de la suma dels censos, o que, per les dades que extraiem del mateix manifest, la mitjana de les valoracions dels béns declarats a la ciutat era de 131 lliures per cap de casa, i que la meitat dels declarants a la ciutat tenien una riquesa que es movia entre les 11 i 100 lliures. Així mateix, dins de la llista de les principals fortunes de la ciutat, 359 lliures estaria entre les valoracions dels béns que declaraven el ferrer Joan Roviralta —363 lliures, 3 sous i 8 diners— i el notari Pere Vilella —342 lliures i 13 sous—, el 17.è i 18.è caps de casa més rics de la ciutat, respectivament. Quan passem a parlar de qui rebia aquests censos emfitèutics que es pagaven a la ciutat de Manresa, el primer que cal destacar és que es con-
29 El predomini dels censos baixos ens fa dubtar de si als pocs beneficiaris que vivien fora de la ciutat, especialment aquells que eren de llocs relativament allunyats i que rebien només un o dos únics censos, els sortia a compte cobrar-los en el cas que, per a fer-ho, s’haguessin de desplaçar expressament fins Manresa, amb les despeses que això podia comportar. 30 Hi ha sis censos i dues parts de cens dels quals no consta la quantitat que es pagava.
382
MARC TORRAS I SERRA
centraven en només 175 beneficiaris, dels quals 128 —el 73,1 %— vivien a la mateixa ciutat de Manresa i els 47 restants eren de fora de la ciutat. Així mateix, cal remarcar que 135 d’aquests 175 beneficiaris —el 77,1 % del total— eren persones o institucions vinculades directament a l’Església. Pel que fa als 47 beneficiaris de fora de Manresa (vegeu taula 1), 44 estaven vinculats a l’Església i en total rebien 43 lliures, 16 sous i 5 diners en pagament de 150 censos i 67 parts de cens, a més de 14 censos més compartits amb altres personatges i institucions i dels que en desconeixem la quantitat rebuda. Els eclesiàstics de fora de Manresa que rebien més censos eren els 10 beneficiaris vinculats al monestir benedictí de Sant Benet de Bages,31 amb un total de 75 censos i 25 parts de cens, que els reportaven la quantitat anual de 23 lliures, 4 sous, 6 diners i mitja quartera de forment, a banda de cobrar parts de 5 censos més que compartien amb altres beneficiaris i dels que no s’indica la quantitat exacta que rebia cadascú. En la major part d’aquests censos i parts de cens de Sant Benet de Bages, només s’indica que anaven destinats al monestir —en 79 casos—; la resta s’especifica que són per a l’abat, el prior, el cambrer (camarer), l’almoiner o pietancer (piater), el sagristà, l’infermer, fra Miquel, fra Marfà i per a sant Miquel de Sant Benet de Bages. Els altres beneficiaris eclesiàstics de fora de Manresa eren el monestir de Santa Maria de Montserrat, que rebia 42 censos i parts de cens per valor d’un mínim de 3 lliures, 13 sous i 5 diners anuals,32 i el monestir berguedà de Serrateix que, si bé només rebia 6 censos, aquests pujaven a 4 lliures, 8 sous i 6 diners.33 Altres censos anaven a l’església de Sant Pere de Vic i a diversos benifets de la ciutat de Vic —7 beneficiaris es repartien un mínim de 4 lliures, 17 sous de 15 censos i parts de cens— 34 i al benifet de sant Bernat de Berga, que rebia un mínim de 3 lliures, 3 sous i 5 diners de 28 censos i parts de cens.35 Ja amb quantitats molt menors, tant de censos rebuts com de diners que es rebien, també eren beneficiaris els monestirs de l’Estany, la Portella, Ripoll i Santes Creus, la comanda hospitalera de Sant Iscle 31 Fundat l’any 960 i situat a l’actual terme de Sant Fruitós de Bages, Sant Benet de Bages va ser el principal monestir del pla de Bages i el que va tenir més influència i relació amb la ciutat de Manresa durant la baixa edat mitjana. 32 El monestir rebia 31 censos i parts de cens i la resta era per a l’almoiner i l’infermer. De tres d’aquests censos, per un valor de 17 sous i 10 diners, compartits amb altres beneficiaris, en desconeixem la part que corresponia a Montserrat. 33 Els receptors eren l’abat, sant Pere de Serrateix i tres benifets vinculats a l’església del monestir. 34 Hi ha un cens de 12 sous, compartit entre diversos beneficiaris, una part del qual —de la que no en coneixem la quantitat— la cobrava Sant Pere de Vic. 35 Hi ha un cens i dues parts de cens dels que no s’especifica què cobrava.
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
383
de Bages —dependent de la comanda de Puig-reig—, les esglésies de Sant Salvador de Guardiola i Sant Joan de Vilatorrada, el rector de Sant Fruitós de Bages, els benifets de sant Miquel de Grevalosa i sant Joan de Fals, l’almoina d’Avinyonet, els aniversaris de Sabadell, un capellà de Moià i un altre capellà de Barcelona, que en conjunt rebien un mínim de 4 lliures, 19 sous i 7 diners per 35 censos i parts de cens. Els altres tres beneficiaris de fora de Manresa no vinculats a l’Església eren el batlle general i dos beneficiaris més que apareixen com a Guardiola i Santpedor i que tant podria fer referència a habitants d’aquests llocs com als consells municipals respectius. En tot cas, es tracta de quantitats molt reduïdes. Guardiola rebia un cens d’1 sou i 6 diners i Santpedor part d’un cens de 7 sous, que compartia amb la Seu de Manresa, mentre que per la seva banda, i tot i que Manresa fos ciutat reial, el batlle general només rebia cinc parts de censos per la quantitat total de 12 sous, 8 diners i malla.36 Així doncs, i resumint les dades del que es pagava fora de Manresa, podríem dir que 47 beneficiaris rebien un total de 44 lliures, 10 sous, 7 diners i malla i mitja quartera de forment per 223 censos i parts de censos, a banda de part de 5 lliures, 19 sous i 11 diners més d’uns altres 15 censos que compartien amb d’altres beneficiaris.
36 El batlle general i set beneficiaris més rebien, en conjunt, un total de 2 lliures, 11 sous, 8 diners i malla per cinc immobles. D’aquesta quantitat, el batlle general rebia 2 sous del sabater Francesc Coll per un hort, 10 sous de l’apotecari Joan Torra per un alberg, 6 diners del veler Bartomeu Marquès per un hort, 1 diner i malla del sabater Romà ça Noguera per un hort i 1 diner del corredor Francesc Coll per un hort. Així mateix, a aquestes quantitat, probablement hi hauríem d’afegir els 2 diners de cens que el batlle general havia de rebre per l’establiment que l’any 1429 havia fet a l’ermità de Sant Pau i als seus successors a la capella —i que l’any 1490 ja era el priorat cistercenc de Sant Pau— d’un tros de terra al rial del Cardener (ACBG, Fons Districte Notarial de Manresa, Tr. 573, document del 23 de juny de 1429). D’altra banda, els anys 1440-1444, i segons el Capbreu o memorial de les rendes e drets reyals, el batlle general rebia 15 sous anuals de Manresa en concepte de «censal menut» (Manuel Sánchez Martínez, «Una aproximación a la estructura del dominio real», p. 402). Cal identificar aquest censal menut que consta al capbreu com a la suma de les cinc parts de cens que veiem que el batlle general rebia l’any 1490 a més del que pogués cobrar d’altres institucions com el priorat de Sant Pau. Tot i això, també cal constatar com, en mig segle, el batlle general havia sofert una lleugera pèrdua de rendes (2 sous, 1 diner i malla, com a màxim). Una part d’aquesta diferència podrien ser els 6 diners que l’any 1440 pagaven dos paraires per un molí situat al torrent de la cuireteria (Manuel Sánchez Martínez, «Una aproximación a la estructura del dominio real», p. 414, nota 113). Potser en el moment de la redacció del manifest el batlle general ja havia deixat de rebre el cens corresponent a aquest molí. Igualment, cal qüestionar-nos si al batlle general li sortia a compte recollir els 12 sous, 10 diners i malla anuals dels censos que havia rebre de Manresa.
384
MARC TORRAS I SERRA
Taula 1. Censos pagats fora de Manresa Número de Número de beneficiaris censos i parts de cens Església
Quantitats rebudes
44
321
43 ll. 16 s. 5 d.
Sant Benet de Bages
10
105
23 ll. 4 s. 6 d.
Montserrat
3
42
3 ll. 13 s. 5 d.
Benifet de sant Bernat de Berga
1
28
3 ll. 3 s. 5 d.
L’Estany
3
8
18 s. 6 d.
Serrateix
5
6
4 ll. 8 s. 6 d.
Vic
7
15
4 ll. 17 s.
Altres eclesiàstics
15
27
3 ll. 11 s. 1 d.
Institucions
1
5
12 s. 8 d. malla
Dubtosos
2
2
1 s. 6 d.
TOTAL
47
238
44 ll. 10 s. 7 d. malla
En passar a parlar dels censos que es pagaven dins de la ciutat (vegeu taula 2) cal començar indicant que, com veurem tot seguit, a diferència dels censos de fora de Manresa, s’observa una lleugera major proporció de beneficiaris no vinculats a l’Església. Així, de 128 beneficiaris, 91 —el 71,1 %— eren persones o institucions de l’Església, 5 —el 3,9 %— estaven vinculats als hospitals de la ciutat, i 32 —el 25 %— eren caps de casa o habitants de la ciutat. Amb tot, quan analitzem tant la quantitat de censos que rebien aquests beneficiaris com el muntant de diners que cobraven, observem com el percentatge dels que rebia l’Església puja sensiblement. Així, dels 1.464 censos o parts de cens que es pagaven dins la ciutat, només 139 —el 9,5 %— els cobraven particulars, caps de casa o habitants de la ciutat i 26 —l’1,8 %— els rebien els dos hospitals de la ciutat. Els altres 1.299 censos o parts de cens restants —el 88,7 %— els cobraven persones o institucions vinculades a l’Església. El mateix, poc o molt, passa amb les quantitats globals que es rebien. Deixant de banda els pagaments en espècie, de les 254 lliures, 1 sou i 8 diners que es pagaven, 16 lliures, 15 sous i 9 diners —el 6,6 %— era per a particulars, 3 lliures, 9 sous i 11 diners —l’1,4 %— era per als hospitals, i 233 lliures, 16 sous —el 91,9 %— era per a l’Església; mentre que quan comptabilitzem els 126 censos amb més d’un beneficiari i dels que no en coneixem la quantitat exacta que cobrava cadascú, els particulars rebien part
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
385
de 5 lliures, 14 sous de 33 censos —el 26,2 %—, els hospitals part de 4 sous d’un únic cens —el 0,8 %— i l’Església part de 30 lliures, 12 sous i 3 diners de 92 censos —el 73 %—. En analitzar més detingudament quins eren els diversos beneficiaris de la ciutat de Manresa i quines quantitats rebien, començarem pels 32 ciutadans o habitants que, en total, cobraven 59 censos i 80 parts de cens, de les quals, de 46 parts de cens en coneixem la quantitat que rebien i 34 parts la desconeixem. D’aquests 32 particulars, n’hi ha 20 que podrien ser relativament fàcils d’identificar, atès que apareixen amb nom i cognom o bé se’n donen prou referències que permetrien saber de qui es tractava —per exemple, «el germà d’Agnès, vídua de Pere Llorens»—; d’uns altres set se’ns indica que són hereus d’algun cap de casa de la ciutat: per exemple, «els hereus de Pere de Farreres», «els hereus de Jaume ces Torres», etc. D’altra banda, hi ha tres casos de dones que rebien el cens que, tal i com apareixen esmentades, en el seu moment tothom sabia perfectament de qui es tractava però que ara nosaltres no podem identificar —«na Soler», «madona Ulzina» i «na Aguilló». Així mateix, tampoc podem identificar un beneficiari que era ben conegut per als redactors i que apareix com a «el fill del camarer», i un darrer cas en el que només s’indica el nom del beneficiari —Antoni—, però no el seu cognom, fet que no permet identificar-lo. En comparar la llista dels beneficiaris amb la dels declarants al manifest de 1490, trobem que hi ha 14 noms que podem localitzar en ambdós llocs. D’aquests, sis es troben dins de la llista dels 25 caps de casa més rics de la ciutat, tot i que també n’hi ha que posseïen unes fortunes més modestes. Així, si bé hi trobem l’apotecari Joan Torra —la segona fortuna de la ciutat— o l’assaonador Joan Vila —la sisena fortuna—, també hi trobem el blanquer Marc Junyent —169.a fortuna— o al germà de la vídua de Pere Llorens —la 224.a fortuna de la ciutat—.37 Pel que fa al nombre de censos que rebien els beneficiaris particulars, i la quantitat que cobraven, en gairebé tots els casos aquestes eren molt reduïdes. N’hi ha 13 que només cobraven un únic cens o part de cens i per unes quantitats que en cap cas superen els 8 sous. La majoria rebien entre un i dos sous i, fins i tot, hi ha un cas —el de l’assaonador Joan Vila— que només rebia 6 diners. Hi ha 14 beneficiaris que rebien entre dos i set censos o parts 37 Els beneficiaris que hem pogut contrastar amb el manifest són: l’apotecari Joan Torra —2.ª fortuna de la ciutat—, l’assaonador Joan Vila —6.ª fortuna—, els hereus de l’especier Francesc Puig —7.ª fortuna—, el mercader Berenguer Ripoll —10.ª fortuna—, el notari Pere Vilella —18.ª fortuna—, els hereus del draper Pere de Farreres —25.ª fortuna—, el cirurgià Bernat Coll —53.ª fortuna—, el pagès Jaume Prats, àlies Bastard Prats —85.ª fortuna—, Joan Gispert —86.ª fortuna—, en Botí —106.ª fortuna—, el baster Pere Torroella —130.ª fortuna—, Joan Calvó —155.ª fortuna— el blanquer Joan Junyent —169.ª fortuna—, i la vídua del mercader Pere Llorens —224.ª fortuna de la ciutat—.
386
MARC TORRAS I SERRA
de cens per quantitats que no superaven la lliura i, per últim, cal destacar els cinc beneficiaris que rebien més censos, tot i que les quantitats que cobraven continuaven essent força modestes. Aquests cinc particulars eren els hereus de Jaume Sarta, que rebien cinc censos i tres parts de cens per un mínim d’1 lliura i 18 sous —d’una part de cens no en coneixem la quantitat exacta—; Bernat Miquel, que rebia quatre censos i cinc parts de cens per 1 lliura, 11 sous i 6 diners com a mínim —també hi ha una part de cens de la qual no en coneixem la quantitat—; Rafael Soler, que cobrava vuit censos i quatre parts de cens amb un total d’1 lliura, 14 sous i malla;38 Jaume Prats, que rebia nou censos i quatre parts de cens per 3 lliures, 6 sous i 6 diners i, per últim, cal destacar el cas d’en Botí, que rebia dos censos i 43 parts de cens —de 28 de les quals no en coneixem la quantitat exacta— per un mínim d’1 lliura, 15 sous i 6 diners a les quals hi hauríem de sumar part de les 3 lliures, 14 sous i 7 diners que cobrava conjuntament amb els altres beneficiaris dels 28 censos dels quals no en coneixem la quantitat que pertocava a cada beneficiari. Pel que fa a institucions, les úniques no eclesiàstiques —o almenys no vinculades directament a l’Església— eren els dos hospitals de la ciutat —l’hospital de Sant Andreu i l’hospital de Santa Llúcia— 39 que en total rebien 20 censos i sis parts de cens per un mínim de 3 lliures, 9 sous i 11 diners, als quals hauríem d’afegir part de 4 sous que l’hospital de Santa Llúcia rebia conjuntament amb els hereus de Francesc Puig. D’aquests censos i parts de cens, 15 eren per a l’hospital de Santa Llúcia i per a institucions que hi estaven vinculades —un el rebia la confraria de santa Llúcia i quatre eren per al benifet de sant Simon i sant Judes de l’església de l’hospital—, i vuit eren per a l’hospital de Sant Andreu, tres dels quals eren per al benifet de sant Andreu, de l’església de l’hospital. Per últim, hi ha tres censos que només consta que es paguen a l’hospital, sense especificar de quin dels dos es tracta.40
38 No hem de confondre aquest Rafael Soler amb el mercader de Barcelona del mateix nom que, més endavant, apareix com a receptor de pensions de censal. 39 Els dos hospitals manresans ja els tenim documentats al segle xiii, amb els noms d’hospital superior —el de Sant Andreu— i hospital inferior —el de Santa Llúcia—, noms que venien donats per la seva situació geogràfica. La crisi econòmica i demogràfica baixmedieval va afectar d’una manera molt més forta l’hospital de Santa Llúcia i l’any 1474 es va plantejar la unió dels dos hospitals, unió que no es va fer efectiva fins l’any 1553 i que va comportar l’absorció de les rendes de Santa Llúcia per part de Sant Andreu i la posterior desaparició de l’hospital de Santa Llúcia (Joaquim Sarret i Arbós, Història religiosa de Manresa, pp. 222-223). 40 El pes específic que tenia cadascun dels dos hospitals manresans a finals del segle xv, i la seva posterior evolució, ens fa creure que en els casos que només s’indica que es paga a l’hospital, es tractaria de l’hospital de Sant Andreu. Tot i això, hem preferit no assignar-li-ho directament per tal d’evitar possibles confusions posteriors.
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
387
Com ja hem comentat anteriorment, però, el principal beneficiari dels censos manresans, tant pel que fa a la quantitat de censos que es rebien com al muntant dels diners que es cobraven al cap de l’any, era l’Església i les diverses persones i institucions que hi estaven vinculades. Com a la resta de les ciutats i viles de la Catalunya baixmedieval, a banda de l’església parroquial principal —en aquest cas Santa Maria de la Seu—, a Manresa i al seu terme hi havia una considerable quantitat d’esglésies i capelles, algunes d’origen altmedieval, d’altres aixecades arran de l’arribada a la ciutat dels diversos ordes religiosos baixmedievals. Alhora, aquestes esglésies també acollien confraries —d’oficis o de devoció—, misses i benifets que servien les diverses capelles i altars de les mateixes. De fet, podríem dir que amb la llista dels beneficiaris dels censos podem conèixer bona part de l’estructura de l’Església a Manresa, la implantació dels diversos ordes a la ciutat i les devocions que predominaven a la Manresa baixmedieval. Així, trobem com a beneficiaris de censos a la Seu de Manresa —l’església gòtica principal i la més antiga de la ciutat— amb tot el personal i altres institucions que l’envoltaven, dues esglésies de la ciutat —Sant Miquel i Sant Bartomeu— que depenien de la Seu, quatre convents i monestirs establerts a Manresa i les altres dues esglésies parroquials que hi havia al terme de Manresa, ja fora de la ciutat emmurallada i del seu entorn rural més proper.41 En relació a aquestes dues darreres esglésies, ens trobem que Sant Sadurní de Salelles rebia un únic cens de 3 sous i 9 diners anuals, mentre que Santa Maria de Viladordis i el seu rector rebien dos censos i dues parts de cens per un valor de 8 sous i 2 diners anuals. Pel que fa als quatre convents i monestirs establerts tant dins del nucli emmurallat de la ciutat com en el seu entorn més proper —el Carme, predicadors, Sant Pau i Santa Clara—, en conjunt rebien 75 censos i 41 parts de censos —de 12 de les quals no en coneixem la quantitat exacta—, que els comportava un mínim de 17 lliures, 12 sous i 10 diners, als quals hauríem d’afegir part de les 4 lliures 5 sous i 3 diners pels censos compartits amb altres beneficiaris. Dels quatre convents, els dos que rebien més censos i més diners eren els dels dos ordes mendicants masculins establerts a la ciutat a inicis del segle xiv, els carmelites i els predicadors.42 Els predicadors, 41 Els termes de les parròquies de Sant Sadurní de Salelles i de Santa Maria de Viladordis formaven part del terme de la ciutat de Manresa, mentre que les dues esglésies tenien consideració de filials de la Seu de Manresa. Per aquesta raó, els rectors de Salelles i de Viladordis es trobaven sota una dependència més o menys directa del paborde de la Seu de Manresa. 42 Els carmelitans es van instal·lar a Manresa l’any 1308 i els predicadors l’any 1318. En ambdós casos el consell de la ciutat els va donar els terrenys on havien d’aixecar els respectius convents i des de ben aviat van rebre donacions i llegats de famílies manresanes en ajuda a la construcció i manteniment dels convents i esglésies.
388
MARC TORRAS I SERRA
establerts al convent de Sant Domingo, rebien 39 censos i 17 parts de cens amb un mínim de 5 lliures i 17 sous, a més de part de 10 sous i 3 diners que rebien conjuntament amb altres beneficiaris per quatre censos compartits dels que no consta la quantitat que rebia cadascun i d’un cens en espècie de 5 quarteres de forment. Per la seva banda, el convent del Carme de Manresa rebia menys censos que els predicadors, només 18 censos i 10 parts de cens, però el muntant dels diners era més alt, un mínim de 6 lliures, 8 sous i 5 diners a més de part d’1 lliura, 9 sous i 8 diners de quatre censos compartits amb altres beneficiaris i dels que no sabem quina quantitat rebia cadascú. Dels altres dos convents, el que rebia menys censos i diners era el de Santa Clara, convent femení fundat a inicis del segle xiv,43 i que només rebia 18 sous i 4 diners anuals per quatre censos, més una part desconeguda dels 13 sous i 6 diners d’un cens que rebia conjuntament amb el benifet de l’Alba, de la Seu. Per últim, el darrer convent era el priorat cistercenc de Sant Pau, dependent del monestir de Poblet, al qual se li acumulaven els censos i parts de cens que fins a la primera meitat del segle xv havia rebut el monestir de Valldaura, ja desaparegut l’any 1490.44 Així, el prior i els monjos cistercencs de Sant Pau rebien un total de 14 censos i 13 parts de cens per un mínim de 4 lliures, 8 sous i 11 diners —dels quals a l’anterior convent de Valldaura correspondrien dos censos i sis parts de cens per un muntant de 2 lliures i 5 diners— a més de part d’1 lliura, 2 sous i 10 diners de tres censos compartits amb altres beneficiaris. Les dues esglésies manresanes que depenien de la Seu —que en proveïa el capellà— i que veiem que també rebien censos són l’església de Sant Bartomeu,45 que només rebia un únic sou anual per part d’un cens, i l’església de Sant Miquel que, després de la Seu, era l’església més antiga de la ciutat.46 En total, l’església i el rector de Sant Miquel i dues almoines i tres benifets que aquesta acollia, rebien 2 lliures, 19 sous i 8 diners per cinc 43 El 1322 les monges clarisses van fundar el convent de Santa Clara, instal·lat fora muralles, al costat del camí ral de Barcelona. 44 El 1398 les monges del convent cistercenc de Valldaura, del Berguedà, van rebre una capella i unes cases a Manresa perquè s’hi instal·lessin. El 1460, en quedar-hi només l’abadessa, l’abat de Poblet —de qui depenia el monestir femení— i els consellers de la ciutat la van fer renunciar a tots els drets i el monestir va passar a ser ocupat per una comunitat masculina de monjos provinents de Poblet. Atesa la ubicació del monestir —fora muralles però a tocar d’aquestes—, arran de la guerra civil del segle xv i davant la por que el monestir pogués caure en mans enemigues i des d’allí atacar les muralles, el 1465 els consellers van decidir enderrocar-ne l’edifici i els monjos que hi havia es van traslladar a la capella i l’eremitori de Sant Pau, situats en un indret més allunyat de la ciutat, on van fundar el priorat de Sant Pau i Valldaura, dependent de Poblet. 45 Situada fora muralles i al costat del camí ral de Barcelona, les notícies més antigues que tenim de l’església de Sant Bartomeu són del segle xiii quan, poc o molt, estava vinculada al gremi dels carnissers. 46 L’església de Sant Miquel apareix documentada l’any 1.000 en el que llavors era un suburbi de la ciutat i que des de finals del segle xii o inicis del segle xiii ja era un dels barris del nucli urbà emmurallat.
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
389
censos i vuit parts de cens, a més de part de 5 sous per un altre cens que Sant Miquel rebia conjuntament amb l’almoiner de Sant Benet de Bages. En passar a comentar els censos que rebia la Seu i totes les persones i institucions que l’envoltaven, cal començar recordant que dins del mateix temple i a les seves dependències annexes hi convivien la parròquia de la ciutat —dedicada a santa Maria—,47 una canònica agustiniana i una comunitat de preveres beneficiats, a banda de diverses confraries que tenien la seva seu en els diversos altars de les capelles de l’església. No tenim cap referència clara sobre els possibles censos que pogués rebre la parròquia. Tot i això, hi ha 33 censos i parts de cens, per un total de 21 lliures, 8 sous i 4 diners anuals, dels quals només s’indica que es pagaven a la Seu, sense determinar qui els rebia exactament. Tot i que es podrien atribuir a la parròquia, hem de tenir present que, en esmentar-se la Seu en genèric, també els podien rebre la canònica o els preveres beneficiats. D’altra banda, hi ha dos beneficiaris que potser sí que podríem vincular més o menys amb la parròquia. Un és l’Obra de la Seu, que rebia 3 sous i 10 diners anuals per tres censos i una part de cens, l’altre és el Canelobre de la Seu, que només rebia 1 sou i 6 diners anuals per una part de cens. Els censos que sí que podem atribuir directament als canonges són els que s’indica que rebien tant el paborde com els altres càrrecs de la canònica —el prior, l’infermer, el cambrer i el sagristà— a banda de la institució de les Caritats, possiblement una pia almoina vinculada a la canònica. En conjunt, la canònica i els seus membres rebien un total de 508 censos i 134 parts de cens, pels quals cobraven un mínim de 96 lliures, 18 sous, 4 diners i malla, a banda de part de 9 lliures, 10 sous i 9 diners dels censos que rebien conjuntament amb d’altres beneficiaris. Cal remarcar que de tots ells, qui rebia més censos i, per tant, cobrava més diners, era el paborde, amb 485 censos i parts de cens per un total de 71 lliures, 7 sous i 9 diners a banda de diverses quantitats de blat, forment, ordi i altres productes en espècie. L’altre grup de clergues vinculats a la Seu eren els preveres beneficiats, capellans adscrits a un benifet instituït en un altar d’una capella de la Seu, on tenien l’obligació de dir missa de manera regular i a canvi de la qual rebien unes rendes o diners en concepte de retribució. En aquest grup hi incloem els censos que es pagaven a benifets concrets i dels que se n’indica el nom, els que es pagaven als Aniversaris —celebracions de misses en record de difunts i vinculades a un altar o una advocació concreta—, a les Quotidianes Distribucions —institució que gestionava les rendes dels benifets i en pagava els diners al prevere beneficiat cor47 Fins l’any 1877 el nucli emmurallat de Manresa i bona part del seu terme municipal eren parròquia única.
390
MARC TORRAS I SERRA
responent—, així com també els censos que cobraven capellanies concretes —d’un capellà o d’un altar—, o capellans concrets que apareixen esmentats pel nom.48 Igualment, cal dir que dins d’aquest grup també hi incloem un benifet i un capellà vinculats a l’antiga església de Sant Martí, enderrocada a l’entorn de l’any 1486.49 En conjunt, Quotidianes Distribucions, Aniversaris, benifets, misses, capellanies i mossens rebien un mínim anual de 82 lliures, 17 sous i 4 diners i part d’altres 13 lliures, 15 sous i 2 diners per un total de 253 censos i 138 parts de cens. En relació amb aquest apartat, un aspecte a destacar és que d’aquests 391 censos i parts de cens, només 26 els rebia la institució de les Quotidianes Distribucions, creada l’any 1419 amb l’objectiu de regular, coordinar i administrar els benifets d’acord amb el que s’havia establert en el moment de la seva fundació, i evitar conflictes entre els preveres per la celebració i cobrament de les misses. D’aquesta manera, les Quotidianes Distribucions rebien les quantitats amb què es dotaven els diversos benifets que es creaven i administraven aquests diners per tal d’aconseguir rendes amb les quals pagar les misses que haurien de fer els preveres que n’havien rebut els benifets.50 El fet que la majoria dels censos els cobressin benifets, capellanies i 48 A banda dels Aniversaris i de benifets sense especificar, al llarg del manifest, i com a beneficiaris de censos, hi veiem aparèixer els benifets de l’Alba —de mossèn Dalmau—, de sant Agustí —de mossèn Comdals—, de sant Bartomeu, de sant Blai, de sant Bernat i santa Susanna —de mossèn Creu—, de Corpus Christi —de mossèn Vilarubí—, de sant Domingo, del Sant Esperit —de mossèn Cardona—, de sant Francesc —de mossèn Amigant—, de sant Jaume, de sant Joan, de santa Llorenç, de sant Pere —de mossèn Serra—, de les Onze Mil Verges —de mossèn Bernadí Planes—, de sant Anna —de mossèn Pons i mossèn Llop—, de santa Coloma —de mossèn Soriano—, de santa Magdalena —de mossèn Ulzina—, de santa Margalida, de Tots Sants —de mossèn Coromina—, el benifet de mossèn Casterà i el de misser Comas. Així mateix, hi ha la missa quotidiana de mossèn Andreu de Peguera, la missa de Jaume Torra i les capellanies de l’Estaca, de Jaume ça Torra, de mossèn Pere Ferrer i de mossèn Quer o de mossèn Horta. Per últim, són beneficiaris de censos els capellans mossèn Andreu, mossèn Campamar, mossèn Clarí, mossèn Cortès, mossèn Creu, mossèn Bernat Eimeric, mossèn Gaver, mossèn Llop, mossèn Bernadí Planes, mossèn Prat, mossèn Relat, mossèn Francí de Ribes, mossèn Roca, mossèn Ros, mossèn Roviralta, mossèn Sagristà, mossèn Salau, mossèn Salvador Vila, mossèn Pere de Santa Creu, mossèn Trullàs i mossèn Vilella. 49 L’antiga església de Sant Martí, documentada ja en el segle xii i situada prop de l’edifici romànic de l’església de Santa Maria de la Seu i de les seves dependències, probablement en un inici havia estat vinculada al castell o residència del castlà reial a Manresa. Els segles xiv i xv ja depenia de la Seu i estava vinculada a la comunitat de preveres beneficiats. Es va enderrocar pels volts de 1486 per tal de poder disposar del solar que ocupava per a la construcció dels dos darrers trams de volta de l’edifici gòtic de la Seu (Josep M.ª Gasol i Almendros, La Seu de Manresa, Manresa, Caixa d’Estalvis de Manresa, 1978, pp. 51-52). 50 Llorenç Ferrer i Alòs, «L’Església com a institució de crèdit: les Quotidianes Distribucions de la Seu de Manresa els segles xviii i xix», Recerques 18 (1986), p. 11. No tenim bibliografia o dades fidedignes que ens expliquin com s’organitzaven i com funcionava el dia a dia de les Quotidianes Distribucions de la Seu de Manresa en el segle xv. Amb tot, creiem que serien semblants al què ens exposa Andreu Galera sobre la creació, estructura organitzativa i funcionament de les Quotidianes Distribucions de l’església de Sant Miquel de Cardona, creades l’any 1417, dos anys abans que les de la
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
391
mossens, en comptes de les Quotidianes Distribucions, ens fa pensar que cal anar a buscar la creació i l’origen d’aquests censos en segles anteriors a la creació de la institució de les Quotidianes i que els pocs censos que aquestes rebien eren els que s’havien creat, comprat o heretat amb posterioritat a l’any 1419, quan les rendes que es rebien o creaven arran de la fundació d’un benifet o capellania ja passaven a ser gestionades per les Quotidianes Distribucions. L’altre grup, ja menor, vinculat a la Seu és el de les confraries, que hem agrupat amb les capelles on s’hostatjaven. Només hi havia cinc confraries que rebessin censos: les confraries dels Cossos Sants,51 de sant Antoni,52 del Sant Esperit,53 de sant Nicolau54 i de Tots Sants.55 En conjunt rebien 54 censos i 35 parts de cens, amb un mínim d’11 lliures, 1 sou, 2 diners i malla anuals, i de part d’1 lliura, 13 sous i 6 diners que rebien conjuntament amb altres beneficiaris. La major part de censos i diners, però, eren per a la confraria de Tots Sants, que rebia més de 7 lliures i mitja per 64 censos i parts de cens, mentre que la confraria dels Cossos Sants només rebia un únic cens per valor d’1 sou i 6 diners anuals. En conjunt, doncs, la Seu i totes les institucions i persones que hi estaven vinculades rebien un total de 1.163 censos i parts de cens —el 79,4 % dels 1.464 censos que es pagaven a la ciutat— que li reportaven anualment 212 lliures, 10 sous i 7 diners a banda de diverses quantitats de productes en espècie,56 a més de part d’altres 26 lliures i 2 sous que rebien conjuntament amb d’altres beneficiaris.
Seu de Manresa (Andreu Galera Pedrosa, «Estudi del procés seguit contra el rector Romeu de Fontelles pel robatori comès en l’església parroquial de Sant Miquel de la vila de Cardona l’any 1421», dins XXXIX Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, vol. II, Cardona, Foment Cardoní-Patronat Municipal de Museus, 1997, pp. 17-20). 51 La confraria dels Cossos Sants, documentada des de l’any 1379, era una confraria de devoció, no vinculada a cap gremi ni ofici. En el segle xv estava instal·lada a l’altar major de la Seu. 52 La confraria de sant Antoni, fundada el 1322, aglutinava els mestres sabaters, un dels oficis més nombrosos a la ciutat a la baixa edat mitjana. Estava instal·lada a la capella de sant Antoni —l’actual capella de sant Josep— que es va aixecar a expenses de la confraria en el moment de la construcció del nou edifici gòtic. 53 La confraria del Sant Esperit, documentada des de l’any 1324, estava formada per cuireters, blanquers i assaonadors; uns dels principals oficis, tant demogràficament com econòmicament, de la Manresa dels segles xiii, xiv i xv. Estava instal·lada a la capella del mateix nom, les despeses de construcció de la qual havia sufragat. 54 La confraria de sant Nicolau, fundada el 1345, estava integrada per clergues, canonges i doctors i estava instal·lada a la capella del mateix nom, l’actual capella de la Mare de Déu del Pilar. 55 La confraria de Tots Sants, instituïda l’any 1322, era una confraria de devoció, formada per ciutadans no agremiats. Ocupava la capella del mateix nom, a l’actual capella del Sant Crist. 56 A banda dels diners, la Seu rebia 3 quarteres i 9 quartans de blat, 2 quarteres de sembradura, 1 quarter i mig d’oli, 2 lliures de cera, 1 gallina i mitja, 2 tions de foc i 1 tassa d’aigua.
392
MARC TORRAS I SERRA
Taula 2. Censos pagats a Manresa Número de beneficiaris
Número de censos i parts de cens
Quantitats rebudes
91
1.299
234 ll. 10 s.
La Seu de Manresa
69
1.163
212 ll. 10 s. 7 d.
Convents
11
116
17 ll. 12 s. 10 d.
Altres esglésies
11
20
3 ll. 12 s. 7 d.
Institucions
5
26
3 ll. 9 s. 11 d.
Particulars
32
139
16 ll. 15 s. 9 d.
Total
128
1.464
254 ll. 15 s. 8 d.
Església
Censos rebuts pels declarants Com ja hem indicat més amunt, els ciutadans que cobraven censos els havien de declarar en el moment de fer-se la redacció d’un manifest. Pel que fa al cas que estudiem, de les 339 declaracions que apareixen en el manifest de 1490, només n’hi ha 15 —el 4,4 %— on consta que el declarant rep censos d’altres persones, tant de Manresa com de fora. En total, la quantitat global que es movia a nivell d’aquests censos rebuts puja a tan sols 12 lliures i 8 sous, a banda d’una part d’un cens de 7 sous i de 3 quarteres de civada, la meitat del delme dels esplets, 1 cabrit i 1 pollastre que un pagès de Sant Salvador de Guardiola havia de pagar anualment a Pere Planes, en tant que tutor de la filla del jurisperit Berenguer de Solanes. De la quantitat global dels censos rebuts, més de la meitat són les 6 lliures i 6 sous del muntant dels censos que, cada any, rebia en Botí. La resta de les quantitats van de les 2 lliures que confessava rebre el mercader Esteve Gamisans, als només 4 diners anuals que l’apotecari Joan Torra rebia per un tros de terra que tenia en Casadevall. Pel que fa als béns sobre els que es cobraven aquest censos, només consten en sis casos.57 Cal remarcar que la poca quantitat de censos rebuts pels declarants contrasta fortament amb les xifres que acabem de presentar en l’apartat anterior
57 A banda del tros de terra pel qual l’apotecari Joan Torra rebia els 4 diners esmentats, el mateix Joan Torra rebia 2 sous d’en Salt per una vinya situada al lloc anomenat «els molins del camarer», Maurici Cases rebia 6 sous d’en Mateu per una adoberia, Bernat Coll rebia 8 sous 1 diner per la casa on vivia Gabriel Darnet, Julià dels Antius rebia 2 sous d’en Serra per un camp, i finalment, el mercader Joan Torra rebia sou d’en Vellet per un tros de terra.
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
393
quan parlàvem dels censos que pagaven els declarants. Hem de tenir present que, com vèiem en l’esmentat apartat, la major part dels beneficiaris dels censos eren persones i institucions de l’Església, tant de la pròpia ciutat de Manresa com de fora, i només una part mínima dels beneficiaris eren ciutadans que havien de declarar els seus béns en el manifest, i que en aquest cas serien els 15 caps de casa que hem esmentat.58 Els censals i els seus beneficiaris A les declaracions dels caps de casa que conformen el manifest de 1490 també hi trobem detallades les pensions de censal que aquests havien de pagar a diversos beneficiaris. En concret, hi apareixen un total de 544 entrades relatives al pagament de pensions, de les quals la majoria fa referència al pagament d’una única pensió de censal. Només ens trobem amb tres entrades on hi consta que el declarant paga diverses pensions corresponents a diversos censals,59 mentre que en un cas només se’ns indica que es pagava una pensió, però no s’especifica ni la quantitat de la pensió ni el preu.60 Per contra, hi ha 18 censals dels quals no se n’indica el beneficiari, mentre que sí que hi consten la pensió i el preu del capital. Tot i això, gràcies al manifest de 1485 hem pogut conèixer i completar les dades corresponents a quatre d’aquests censals reduint a només 14 els censals dels que se’n desconeix el beneficiari. Pel que fa a les pensions, hi ha tres censals dels quals en desconeixem la quantitat,61 mentre que, respecte als preus, ens hem trobat amb 105 entrades en les quals hi consta el beneficiari i la pensió, però no se n’indica el preu. No obstant, l’hem pogut deduir a partir de la quantitat en què els redactors del manifest van valorar la pensió en qüestió i que consisteix en la meitat del preu del censal. Així, un cop feta aquesta operació només
58 Cal recordar que aquells habitants —ciutadans o vilatans d’altres llocs i sense béns immobles a Manresa— que poguessin rebre censos que carregaven sobre immobles de Manresa, no apareixen al manifest ja que, en no tenir la condició de ciutadà, estaven exempts de declarar en els manifests de Manresa, atès que ja ho feien en els de la ciutat o vila a la que pertanyien i de la qual tenien la condició de vilatà o ciutadà. 59 El sastre Joan Pi declarava que pagava 3 lliures de pensió per diversos censos i censals, sense especificar-ne la quantitat, els preus ni els beneficiaris, mentre que Antònia, vídua de l’apotecari Francesc Puig, i el notari Pere Sala declaraven que cadascun d’ells pagava diversos censals, sense especificar-ne la quantitat ni els beneficiaris. Antònia pagava 2 lliures i 15 sous de pensió per 110 lliures de preu i Pere Sala pagava 30 sous i 10 diners de pensió per 61 lliures i 14 sous de preu. 60 El declarant és l’hereu de Francesc Roca i el beneficiari la confraria de sant Nicolau. 61 Són els censals que pagaven el sabater Francesc Roviralta, Francesca, filla d’en Darnet, i l’hereu de Francesc Roca, als quals hi hauríem d’afegir les pensions que pagava Joan Pi, que corresponen a diversos censos i censals sense que puguem saber la quantitat exacta que paga en concepte de pensions.
394
MARC TORRAS I SERRA
han quedat dos registres dels quals en desconeixem la quantitat del preu.62 De la resta de censals en tenim, i n’hem pogut extreure, totes les dades. Per tant, tot i que podem assegurar que l’any 1490 els caps de casa de Manresa pagaven, com a mínim 544 pensions de censal, només hi ha 530 registres dels que tenim les dades completes —pensió, capital i beneficiari—, mentre que dels 14 restants —el 2,6 %—, com hem comentat, les dades que tenim són parcials. Així doncs, l’any 1490, hi havia 208 caps de casa —el 61,3 % dels 339 declarants que apareixen al manifest—, que pagaven un mínim de 544 censals, dels quals 530 es pagaven a 122 beneficiaris identificats, mentre que a les declaracions dels 14 censals restants no hi consta el beneficiari a qui es pagaven. Dels beneficiaris identificats, 16 —el 13,1 %— eren de fora de la ciutat de Manresa i rebien 20 pensions de censal —el 3,7 % del total— per un muntant de 7 lliures, 9 sous i 9 diners de pensió i per un total de 274 lliures i 10 sous de preu o capital. Els altres 106 eren institucions o habitants de la ciutat, que cobraven 510 pensions —el 93,7 %—, que sumades pujaven a 230 lliures, 16 sous i 10 diners, per un total de 7.542 lliures, 15 sous i 4 diners dels preus dels censals corresponents. Igualment, cal destacar que 68 beneficiaris —el 55,7 del total dels 122— eren persones o institucions vinculades a l’Església i rebien 444 pensions —el 81,6 % del total—, 44 —el 36 %— eren particulars que cobraven 62 pensions —l’11,4 %—, cinc —el 4,1 %— eren hospitals i institucions, que rebien 17 pensions —el 3,1 %— i uns altres cinc —el 4,1 %— són dubtosos i tant podrien correspondre a l’Església com a altres institucions i rebien 7 pensions —l’1,3 % del total—. Pel que fa als beneficiaris de fora de Manresa (vegeu taula 3), sis eren o pertanyien a institucions religioses i en total rebien vuit censals. De tots, en destacaríem el monestir de Sant Benet de Bages, que era beneficiari de quatre censals, un dels quals el rebia el sagristà, i la suma és d’1 lliura i 4 sous anuals de pensió per un preu o capital total de 43 lliures. Els altres beneficiaris religiosos eren un benifet de Vic que no s’especifica, el benifet de sant Miquel de Grevalosa —que tenia mossèn Salvador Vila—, mossèn Bernadí per l’altar de sant Joan de Fals i l’almoina de Meià. Dels altres 10 receptors de pensions de fora de Manresa, quatre corresponen clarament a particulars —Jofre Martí, de Cardona; en Casamitjana de Santpedor, en Padriça, de Solsona i Rafael Soler, de Barcelona—63 i un correspon al que podem equiparar
62 Es tracta del conjunt de censals de Joan Pi i del censal de l’hereu de Francesc Roca. Així mateix cal indicar que si bé al manifest de 1490 no hi consta el preu de la pensió de censal que paga Francesca, filla d’en Darnet, aquest l’hem pogut saber a través de la consulta del manifest de 1485. 63 Per les dades del propi manifest de 1490 podem saber que, tot i que posseïa diversos béns immobles a la ciutat de Manresa, Rafael Soler era mercader de Barcelona.
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
395
a un incipient govern municipal —els prohoms de Castellnou—, mentre que n’hi ha dos que apareixen esmentats només amb el nom —Santa Maria de Camps i Sant Llorenç Savall— i que tant podrien correspondre a la institució religiosa —la parròquia o la seva església titular—, com als incipients governs municipals de la parròquia o, també, a algun particular d’aquests llocs; i tres més que apareixen amb els epígrafs «a Sallent, a Guardiola i Vallformosa», i que tant podrien correspondre als incipients governs municipals d’aquestes parròquies com a particulars de les susdites parròquies. D’altra banda, els 16 beneficiaris de fora de Manresa ho eren per un únic censal, a excepció del monestir de Sant Benet de Bages, que ja hem vist que rebia quatre censals, Vallformosa, beneficiari de tres censals, i en Casamitjana de Santpedor, que en rebia dos. En tots els casos, les quantitats percebudes en concepte de pensió, així com els preus corresponents, eren relativament baixos,64 mentre que l’interès predominant era del 2,5 % —a for de 40.000 per mil—.65 Només en un dels censals que rebia Casamitjana de Santpedor i en el censal al sagristà de Sant Benet de Bages l’interès era superior: al 5 % —for de 20.000 per mil—. Taula 3. Censals pagats fora de Manresa Número de beneficiaris
Número de censals
Quantitats rebudes
6
8
2 ll. i 12 s.
Sant Benet de Bages
2
4
1 ll. i 4 s.
Vic
1
1
9 s.
Altres eclesiàstics
Església
3
3
19 s.
Institucions
1
1
1 s. i 3 d.
Particulars
4
4
1 ll. i 14 s.
Dubtosos
5
7
3 ll., 2 s. i 6 d.
Total
16
20
7 ll., 9 s. i 9 d.
64 Només Sant Benet de Bages, Vallformosa i en Casamitjana de Santpedor cobraven pensions superiors a una lliura, mentre que per la part baixa, els prohoms de Castellnou rebien una pensió d’1 sou i 3 diners. 65 Tot i que en aquest article parlem dels interessos que s’aplicaven a censals expressats en el sistema actual dels tants per cent anuals d’interès, cal indicar que durant el període que estudiem l’interès s’expressava amb la quantitat de sous que calia invertir com a capital inicial per rebre una pensió anual de 1.000 sous, relació entre capital invertit i pensió anual que rebia el nom de for o raó.
396
MARC TORRAS I SERRA
Com ja hem dit, la major part de les pensions dels censals —510— es quedava a la ciutat de Manresa (vegeu taula 4). D’aquestes, 436 —el 85,5 % de les de Manresa i el 80,1 % del total de les 544 pensions que es pagaven—, eren per a institucions o membres de l’Església, mentre que els hospitals de la ciutat rebien 16 pensions —el 3,1 % de les pensions pagades a Manresa i el 2,9 % del total— i la resta, 58 pensions —l’11,40 % de Manresa i el 10,7 % del total— quedaven en mans de particulars. Com en el cas dels censos, la part més important d’aquestes pensions de censal se les enduia la Seu de Manresa que recordem que, a banda de ser la parròquia de la ciutat, també acollia una canònica agustiniana i una important comunitat de preveres beneficiats. En total, la Seu rebia 310 censals amb un muntant de 135 lliures, 3 sous i 9 diners de pensions anuals per un preu total de 4.347 lliures, 18 sous i 8 diners. Dins de les diverses institucions i persones que estaven vinculades a la Seu, qui rebia més censals eren les Quotidianes Distribucions, que com hem vist més amunt, gestionava els diners rebuts en concepte de fundació de benifets i de misses i pagava als capellans i preveres per les misses que celebraven vinculades als seus respectius benifets eclesiàstics. Les Quotidianes Distribucions rebien 89 pensions de censal amb un total anual de 44 lliures, 17 sous i 11 diners, mentre que, a banda, hi ha tot un conjunt de benifets, capellanies i fundacions de misses que rebien censals de manera directa i no a través de les Quotidianes Distribucions. Una possible explicació d’aquest fet podria ser que es tractés de censals creats en el segle xiv o a inicis del segle xv, en un moment previ a la creació de les Quotidianes Distribucions l’any 1419 i que, en el moment de la creació d’aquestes, els seus detentors no haguessin volgut integrar-los a la caixa comuna de les Quotidianes Distribucions. En total, al manifest hi trobem 17 benifets o capellanies i una missa,66 alguns dels quals també veiem com a beneficiaris de censos, que en conjunt rebien un total de 73 pensions de censal que comportaven la recepció de 37 lliures, 19 sous i 3 diners per un preu total de 1.283 lliures 3 sous i 4 diners. També en certa manera vinculades a les Quotidianes Distribucions, misses, benifets i capellanies, hem d’esmentar la institució dels Aniversaris, que rebia 13 lliures, 10 sous i 8 diners per 29 pensions de censals els preus dels quals pujava a 362 lliures, 15 sous i 8 diners. Al igual que el què acabem de comentar relatiu als censals de benifets
66 Es tracta dels benifets de l’Alba —de mossèn Dalmau—, de santa Caterina, de santa Coloma, de sant Francesc, de sant Joan, de sant Macari, de sant Pere, de les Onze Mil Verges —que tenia mossèn Bernadí Planes—, de Tots Sants, de Berenguer ça Coma, de mossèn Roviralta, de mossèn Joan Llobet, de misser Comas, d’en Cànova, de mossèn Pere Ferrer i de mossèn Quer, la capellania de l’Estaca i la missa de Jaume Torra.
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
397
i capellanies, podria ser que les pensions que rebien els Aniversaris —no sabem si realment era una institució pròpia dins de la Seu, però ho hem de suposar— provinguessin de censals creats en el segle xiv o a inicis del xv, abans de la creació de les Quotidianes Distribucions, suposició que ve reforçada pel fet que dels 29 censals només set tenien un interès al voltant del 2,5 %, mentre que n’hi havia 10 al voltant del 3,33 % i 11 al voltant del 5 %.67 Tot i que moltes pensions de censal havien estat reduïdes, cal suposar que com més alt era l’interès, més antic era el censal. Un altre grup important de les pensions de censals que es cobraven a la Seu de Manresa eren les que rebien les capelles i les confraries que s’hi hostatjaven. En total, cinc capelles i confraries rebien 61 censals que comportaven un muntant de pensions de 19 lliures, 9 sous i 1 diner per un preu de 706 lliures i 18 sous.68 D’aquestes, una mica més de la meitat dels censals —32 censals— i quasi la meitat de les pensions —9 lliures, 16 sous i 7 diners— les rebien la capella i la confraria de Tots Sants, de ciutadans no agremiats. Per darrera, i en quantitats menors, la seguien la capella i la confraria de sant Nicolau —de clergues, canonges i doctors—, amb 13 censals i 3 lliures, 18 sous i 10 diners de pensions;69 la capella i la confraria del Sant Esperit —dels cuireters—, amb vuit censals i 3 lliures, 1 sou i 8 diners de pensions; la capella i la confraria de sant Antoni, dels mestres sabaters, amb sis censals i 2 lliures i 3 sous de pensions; i per últim la capella i confraria dels Cossos Sants, no vinculada a cap ofici, amb dos censals i només 9 sous de pensions. Pel que fa a l’interès que es pagava, hi ha un clar predomini dels censals al 2,5 % —45 dels 61—, seguits de nou que es pagaven al 5 %, tres al 3,33 %, un al 2,83 %, un altre al 2,55 % i un darrer a l’1,57 %, a banda d’un altre del que no coneixem preu ni pensió i del que no n’hem pogut calcular l’interès. El fet que hi hagi relativament pocs interessos elevats —el 5 % i el 3,33 %— ens faria suposar que la majoria d’aquests censals serien relativament recents. Un altre grup de pensions serien les que rebien les Caritats, institució que, suposem, estava vinculada a la canònica i amb la funció d’administrar les deixes i les rendes destinades a l’obtenció de diners per a la caritat a pobres i necessitats. En total, rebia 12 censals les pensions dels quals sumaven 3 lliures i 11 sous per uns preus totals de 152 lliures.70 Vinculats a les Caritats, i amb objectius similars, hi ha un grup de set censals que cobraven
67 Hi havia un censal al 2,49 %, cinc al 2,5 %, un a 2,51 %, vuit al 3,33 %, un al 3,38 %, un al 3,39 %, un al 4,56 % i 10 al 5 %. 68 Hi ha un censal a sant Nicolau del qual no en coneixem la pensió ni el preu. 69 Cal recordar que d’un d’aquests 13 censals no se n’indica ni el preu ni la pensió. 70 D’un dels censals en desconeixem la pensió que, lògicament, no comptabilitzem.
398
MARC TORRAS I SERRA
tres almoines.71 En total rebien 2 lliures, 2 sous i 6 diners per 77 lliures de preu o capital. La canònica de la Seu i els seus membres només rebien 17 pensions de censals, amb una quantitat anual de 7 lliures, 2 sous i 4 diners per un preu de 215 lliures, 3 sous i 4 diners, unes quantitats baixes si les comparem amb les que rebien les Quotidianes Distribucions, els benifets, els Aniversaris o les capelles i confraries. Amb tot, cal dir que sis d’aquests 17 censals eren al 5 % d’interès i uns altres tres al 3,33 %, el que ens fa suposar que eren antics. Un altre grup és el dels vuit mossens que rebien una pensió de censal i que, atès que no s’indica el contrari, cal suposar que d’una manera o d’una altra, estaven vinculats a la Seu.72 En total rebien 20 pensions de censal que pujaven a 7 lliures, 2 sous i 6 diners anuals per uns preus totals de 220 lliures i 5 sous. Per últim, també hem comptabilitzat com a vinculats a la Seu els censals rebuts per l’antiga església de Sant Martí que, com hem vist més amunt, es va enderrocar durant la dècada de 1480 per a poder construir els dos darrers trams de l’edifici gòtic de la Seu i l’advocació i els béns de la qual es van transferir a una capella de la Seu. L’antiga església de Sant Martí rebia dues pensions de censal que, sumades, ascendien a només 6 sous i 6 diners, per un preu de 14 lliures. Com ja hem comentat, vinculada a la Seu, de la qual depenia, hi havia l’església de Sant Miquel, que a finals del segle xv rebia un total de 36 censals, dels quals vuit corresponien a almoines —l’almoina de Bernat Cases i l’almoina de sant Miquel—, dos eren per a benifets —el benifet de sant Miquel i el benifet de santa Maria—, i un darrer era per a la confraria de sant Miquel. Dels altres 25 censals restants només s’indica que es pagaven «a Sant Miquel». Aquestes 36 pensions de censals, en total sumaven 12 lliures, 13 sous i 3 diners per un preu global de 453 lliures i 6 sous i amb uns interessos majoritàriament del 2,5 %.73 A banda de la Seu, la institució religiosa que rebia més censals era el convent del Carme de Manresa, dels carmelitans, que rebia 46 censals, amb 17 lliures, 13 sous i 1 diner de pensions per uns preus de 619 lliures, 1 sou i 4 diners, també amb un predomini dels interessos al 2,5 %.74 D’aquestes 46 pensions, n’hi ha 32 de les quals només se’ns indica que es pagaven al Car L’almoina de Domingo de Comalba, l’almoina de na Saurineta i l’almoina de Jaume Despuig. Es tracta de mossèn Angla, mossèn Canet, mossèn Creu, mossèn Saurí, mossèn Salvador Vila, mossèn Serra, mossèn Ulzina i mossèn Vidal. 73 Hi ha 26 censals al 2,5 % i quatre al 5 % a més d’altres censals al 5,12 %, 3,12 %, 2,52 %, 2,49 %, 2,44 % i 2,27 %. 74 Comptabilitzats 34 censals al 2,5 % i vuit al 5 %. La resta eren al 2,52 %, 2,38 %, 2,3 % i 1,66 %. 71 72
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
399
me, sense donar més detalls, mentre que de les restants, quatre es pagaven al prior i les altres 10 anaven a les capelles i confraries establertes a l’església del Carme: un a la capella i confraria de sant Eloi,75 tres a la capella i confraria de la Santíssima Trinitat76 i sis la capella i confraria de sant Salvador.77 Com ja hem esmentat, a inicis del segle xiv també es va instal·lar a Manresa l’orde dels dominics, coneguda popularment com els predicadors, que ben aviat també van començar a rebre donacions i, possiblement, a crear o rebre censals, com segurament seria el cas d’un censal que rebien al 7,5 % d’interès —el d’interès més alt de tots els que es pagaven l’any 1490—, així com un altre al 5,03 %, cinc més al 5 % i un al 3,33 %. Amb tot, hi predominaven els censals al 2,5 %, amb 19 casos. En total, el convent de predicadors rebia 27 pensions de censal que pujaven a 9 lliures, 13 sous i 9 diners per uns preus de 307 lliures, 8 sous i 8 diners. Ja amb quantitats molt inferiors, el monestir femení de Santa Clara rebia 11 pensions de censal —10 al 2,5 % i un al 5 %—, que sumaven 3 lliures i 10 sous per 135 lliures de preu; mentre que el priorat de Sant Pau rebia tres pensions de censal, dos de les quals provenien de l’antic convent de Valldaura, les rendes del qual es van annexar a Sant Pau. Totes tres pensions eren al 2,5 % i en total el priorat rebia 15 sous i 6 diners de pensió per 31 lliures de preu. Per últim, la capella de Sant Marc, construïda l’any 1410, rebia tres censals, un dels quals era de la confraria de sant Marc, per un total de 10 sous i 6 diners i un preu de 16 lliures. Dos d’aquests censals eren al 2,5 % d’interès, mentre que l’altre era al 5 %. A banda de les persones i institucions vinculades a l’Església, els altres beneficiaris que rebien pensions de censal l’any 1490 són els dos hospitals de Manresa i diversos particulars. Pel que fa als hospitals, rebien 16 censals dels quals 11 eren per a l’hospital de Sant Andreu, amb 4 lliures de pensions i 162 lliures de preu; tres eren per a l’hospital de Santa Llúcia, amb 1 lliura, 7 sous i 3 diners de pensions per 47 lliures i 10 sous de preus i, a banda, dos censals més amb 13 sous i 6 diners de pensió i 27 lliures de preu on només s’indica que es pagaven «a l’hospital», però sense especificar a quin dels dos. Com en la majoria dels casos anteriors, en els censals dels hospitals també hi ha un predomini dels interessos al 2,5 %, amb 13 censals, mentre que els altres tres censals són al 5 %, al 3,33 % i al 2 %.
75 La confraria de sant Eloi i sant Mateu, formada bàsicament per traginers, es va fundar el 1379 i estava instal·lada a la capella de sant Eloi. 76 La confraria de la Santíssima Trinitat, de devoció, està documentada des de l’any 1345 i ocupava la capella del mateix nom. 77 La confraria de sant Salvador estava formada per pagesos i estava instal·lada a la capella del mateix nom.
400
MARC TORRAS I SERRA
Per últim, es pagaven 58 pensions més a 40 beneficiaris particulars de la ciutat —ciutadans o els seus hereus— per un total de 29 lliures, 11 sous i 11 diners de pensions i 980 lliures, 6 sous i 8 diners de preus.78 En la majoria dels casos el receptor només cobrava una única pensió de censal, amb quantitats relativament modestes. Només hi ha vuit beneficiaris que rebien dos censals, tres que en rebien tres i un únic beneficiari que en rebia quatre. Pel que fa a les quantitats de les pensions, aquestes van de la lliura, 16 sous i 8 diners que rebien els hereus de mossèn Cornet als només 2 sous i 6 diners que rebia Bernat Martor. La mitjana de les quantitats rebudes és de 10 sous i 7 diners i l’interès predominant era del 2,5 %.79 Quan passem a comparar la llista d’aquests 40 beneficiaris amb la dels declarants al manifest de 1490, ens trobem amb què n’hi ha 14 que no apareixen al manifest i, dels altres 26, un d’ells, que apareix com a «en Balç», podria correspondre a quatre caps de casa diferents.80 Dels 25 restants que hem identificat completament, els nou que declaren més diners es troben entre els 25 caps de casa més rics de la ciutat. Així, les dues principals fortunes de la ciutat —el notari Pere Sala i l’apotecari Joan Torra— són dos dels beneficiaris dels censals, seguits de l’assaonador Pere Pujol —la cinquena fortuna de la ciutat. Amb tot, també hi ha beneficiaris de pensions de censals entre les famílies no tan riques i, fins i tot, entre les que podríem qualificar de més humils, com és el cas del pagès Nadal Serra —la 212.a fortuna de la ciutat— o de l’assaonador Pere de Puig —la 261.a fortuna de la ciutat.81 Pel que fa als oficis d’aquests beneficiaris, n’hi ha quatre dels quals no el sabem. En la resta, si bé hi trobem una representació de la diversitat dels oficis que hi havia a la ciutat, curiosament, l’ofici del qual hi ha més beneficiaris de censal és el de pagès, amb tres caps de casa, seguit dels d’apotecari, assao78 D’un d’aquests censals no se n’indica la pensió que se’n rebia i, a banda, un dels beneficiaris només diu que rebia 3 lliures per diversos censals sense que n’especifiqui la quantitat exacta. 79 A banda dels dos censals dels quals no hem pogut establir l’interès per manca de dades, hi ha 39 censals al 2,5 % i 13 al 5 %, a més d’altres al 4,28 %, 3 %, 2,52 % i 2,23 %. 80 Tant podria tractar-se del moliner Bartomeu Balç —26.ª fortuna de la ciutat—, com del paraire Francesc Balç —112.ª fortuna—, el teixidor Lluís Balç —147.ª fortuna— o el pagès Joan Balç —162.ª fortuna de la ciutat—. En cap de les respectives declaracions de béns hi consta que cobressin un censal. 81 A banda dels esmentats, els altres beneficiaris dels quals en coneixem la seva riquesa a través de les declaracions del manifest són la vídua de l’apotecari Francesc de Puig —7.ª fortuna de la ciutat—, el mercader Berenguer Lluc Ripoll —10.ª fortuna—, el traginer Francí Nabot —11.ª fortuna—, l’hostaler Joan Roca —14.ª fortuna—, el mercader Joan Bonet —15.ª fortuna—, els hereus de Pere de Farreres —25.ª fortuna—, el sabater Francesc Puig —32.ª fortuna—, el paraire Berenguer Ripoll —35.ª fortuna—, el sabater Antoni Saguí —43.ª fortuna—, el notari Maurici Sobrebals —70.ª fortuna—, el pagès Gaspar Almons —71.ª fortuna—, el paraire Bernat Martor —78.ª fortuna—, el pagès Jaume Prats, àlies Bastard —86.ª fortuna—, en Botí —106.ª fortuna—, el baster Pere Torroella —130.ª fortuna—, els hereus de mossèn Cornet —158.ª fortuna—, el candeler Pere Torra —168.ª fortuna—, els hereus d’en Torelló —177.ª fortuna—, els hereus del bracer Jaume ça Torra —178.ª fortuna— i el teixidor Andreu Morera —179.ª fortuna de la ciutat—.
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
401
nador, mercader, notari, paraire i sabater, amb dos caps de casa cadascun; i pels de baster, bracer, candeler, hostaler, teixidor i traginer, amb només un cap de casa. De les dades sobre la riquesa dels beneficiaris de censals i de les dels seus oficis, es desprèn que, si bé una part destacada d’aquests es trobava entre els més rics i amb més poder econòmic —mercaders i paraires, juntament amb alguns notaris, apotecaris i assaonadors—, també hi ha beneficiaris de censals entre les famílies que declaren uns béns, la valoració dels quals es troba per sota de la mitjana de la ciutat, així com també hi trobem caps de casa amb oficis que normalment no estan considerats entre els més poderosos econòmicament, com podrien ser pagesos, basters, bracers o traginers. Això ens permet afirmar que les rendes dels censals es trobaven repartides entre les diverses classes i capes socials de la ciutat. Taula 4. Censals pagats a Manresa Número de beneficiaris
Número de censals
Quantitats rebudes
62
436
179 ll. 19 s. 10 d.
La Seu de Manresa
45
310
135 ll. 3 s. 9 d.
Convents
9
87
31 ll. 12 s. 4 d.
Altres esglésies
8
39
13 ll. 3 s. 9 d.
Institucions
4
16
6 ll. 9 d.
Particulars
40
58
32 ll. 11 s. 11 d.
Total
106
510
218 ll. 12 s. 6 d.
Església
Els fors
Pel que fa als fors o interessos dels censals, del mínim de 544 censals que apareixen al manifest, n’hi ha quatre dels quals no n’hem pogut calcular el for o interès.82 Pel que fa als altres 540 censals dels que sí que en coneixem el preu i la pensió, hi trobem una àmplia varietat de fors o interessos (vegeu taula 5) que van del for de 13.333 per mil —el 7,5 % d’interès— que el pagès Joan Cornet pagava al convent de predicadors, al de 63.636 per mil —l’1,57 % d’interès— que el ferrer Antoni Ferran pagava a la confraria de 82 N’hi ha tres dels quals no se’ns indica el preu o la pensió, a més d’un declarant —en Puig— que confessa pagar 3 lliures censals de pensió, però no indica si són per un o per més d’un censal, així com tampoc en fa constar el preu.
402
MARC TORRAS I SERRA
sant Nicolau. Amb tot, hi ha un clar predomini dels censals a un interès del 2,5 % —for de 40.000 per mil—, atès que n’hi ha 321, és a dir el 59,4 % del total dels 540 dels quals en coneixem el for; seguits per 102 censals al 5 % —for de 20.000 per mil— el què suposa el 18,9 % del total; i per 79 censals al 3,33 % d’interès —for de 30.000 per mil— que corresponen al 14,6 % del total. Els altres 38 censals restants —el 7 % del total dels 540—, ja són per interessos que varien entre les dues quantitats extremes que hem esmentat i dels quals només n’hi ha tres que corresponen a interessos superiors al 5 % i 15 a interessos inferiors al 2,5 %. Així mateix, cal remarcar que en diverses ocasions el declarant fa constar que el censal havia estat reduït, sense indicar, però, quan es va fer la reducció del for ni quin havia estat el for original. Taula 5. Fors o interessos dels censals for (x 1.000)
Interès (%)
quantitat
% del total (540)
13.333
7,5
1
0,18
19.515
5,12
1
0,18
19.875
5,03
1
0,18
20.000
5
102
18,89
21.923
4,56
1
0,18
23.333
4,28
1
0,18
26.666
3,75
1
0,18
28.965
3,45
1
0,18
28.983
3,45
1
0,18
29.454
3,39
1
0,18
29.552
3,38
1
0,18
30.000
3,33
79
16,63
32.000
3,12
1
0,18
33.333
3
1
0,18
35.294
2,83
1
0,18
36.410
2,74
1
0,18
37.209
2,68
1
0,18
38.666
2,58
1
0,18
39.219
2,55
1
0,18
39.459
2,53
1
0,18
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
403
for (x 1.000)
Interès (%)
quantitat
% del total (540)
39.607
2,52
1
0,18
39.663
2,52
1
0,18
39.744
2,52
1
0,18
39.762
2,51
1
0,18
39.975
2,5
1
0,18
40.000
2,5
321
59,44
40.021
2,49
1
0,18
40.100
2,49
2
0,37
41.000
2,44
1
0,18
42.000
2,38
2
0,37
43.500
2,3
1
0,18
44.000
2,27
1
0,18
44.800
2,23
1
0,18
45.000
2,22
1
0,18
50.000
2
1
0,18
60.000
1,66
3
0,55
63.636
1,57
1
0,18
Censals rebuts pels declarants Com ja hem vist que també passava per al cas dels censos, al llarg del manifest de 1490 trobem diversos caps de casa que, juntament amb els béns mobles que posseïen, declaraven rebre pensions de censal d’altres particulars o d’institucions. També com en el cas dels censos, la quantitat de pensions de censals que es rebien és reduïda si la comparem amb la de censals que es pagaven, tot i que, proporcionalment, és superior a la dels censos rebuts. Així, veiem com l’any 1490 hi havia 31 caps de casa —el 9,1 % dels 339 que apareixen al manifest— que rebien un mínim de 46 censals,83 el for o interès dels quals només és possible conèixer-lo en 28 casos.84 Pel que fa a les pensions dels censals rebuts, aquestes van de les 6 lliures, 7 sous i 6 diners que rebia Pere Planes com a tutor de la filla del jurispe83 Hi ha dues declaracions on només se’ns indica que es rep una quantitat en concepte de pensions de diversos censals, sense especificar-ne la quantitat. 84 Hi ha 13 censals dels quals no se n’indica el preu, quatre dels que no en sabem la pensió i un darrer del que no se n’indica el preu ni la pensió.
404
MARC TORRAS I SERRA
rit Berenguer Solanes als només 2 sous i 6 diners que rebia el sabater Antoni Seguí. Així mateix, els 29 declarants que rebien els 42 censals dels quals en coneixem la pensió,85 cobraven, en conjunt, un total de 45 lliures, 18 sous i 1 diner anuals mentre que, pel que fa als preus totals dels censals, la suma dels 32 preus de censal que coneixem puja a 770 lliures, 11 sous i 8 diners. Quant als interessos (vegeu taula 6), aquests són relativament elevats. Dels 28 fors que hem pogut calcular, més de la meitat són al 5 % i no n’hi ha cap per sota del 2,5 %. Així, tenim 15 casos amb un interès del 5 %, nou del 2,5 % i els altres quatre es troben entre aquestes dues quantitats. Només en tres casos s’indica que les pensions que rebien havien estat reduïdes, tot i que cal suposar que en deurien ser més. Taula 6. Fors o interessos dels censals rebuts for (x 1.000)
Interès (%)
Quantitat
% del total (28)
20.000
5
15
53,57
21.481
4,65
1
3,57
22.046
4,53
1
3,57
23.333
4,28
1
3,57
30.000
3,33
2
7,14
40.000
2,5
9
32,14
Pel que fa als 31 declarants que rebien les pensions de censals, hi trobem un clar predomini de les principals fortunes de la ciutat. Així, 12 d’aquests receptors de pensions es troben entre els 25 caps de casa que declaraven posseir més béns al mateix manifest de 1490. Hi trobem el declarant més ric de la ciutat, el notari Pere Sala, que rebia 1 lliura, 4 sous i 6 diners per tres pensions de censals; i també la segona fortuna de Manresa, l’apotecari Joan Torra, que rebia cinc pensions de censal per un valor de 2 lliures, 14 sous i 3 diners anuals; seguits del sisè, setè, novè i desè caps de casa més rics de la ciutat: l’assaonador Joan Vila, la vídua de l’apotecari Francesc Puig, el mercader Maurici Clergue i el també mercader Berenguer Lluc Ripoll, respectivament. Amb tot, i malgrat que, lògicament, la majoria d’aquests censals els rebien els caps de casa més rics, també n’hi ha diversos que els rebien altres caps de casa amb unes declaracions de béns significativament més baixes. Si tenim present que al manifest hi apareixen 339 declaracions de béns, cal destacar el fet que els cinc declarants 85
Els altres quatre censals dels quals no en sabem la pensió els cobrava el notari Pere Vilella.
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
405
menys rics que rebien pensions de censal es troben entre la 177.a i la 212.a fortuna de la ciutat.86 D’altra banda, en relació als oficis d’aquests receptors de pensions de censal ens trobem que, a banda de cinc beneficiaris dels quals no ens consta l’ofici, el que més predomina són els mercaders, amb quatre caps de casa; seguits de notaris i paraires, amb tres caps de casa cadascun; apotecaris, assaonadors, pagesos i sabaters, amb dos cadascun, i, finalment, blanquer, candeler, draper, hostaler, jurisperit, sastre, teixidor i traginer, amb només un representant de cadascun. Aquesta diversitat d’oficis, juntament amb la també relativa diversitat de les fortunes dels beneficiaris, ens referma en el que hem exposat a l’apartat anterior sobre el fet que les rendes en forma de pensió de censals es trobaven relativament distribuïdes entre els diversos estrats socials i els oficis de la ciutat i que, tot i que lògicament les famílies més poderoses econòmicament també eren les que rebien més pensions, aquestes no es trobaven exclusivament a les seves mans, si no que estaven prou repartides. D’altra banda, pel que fa a qui pagava les pensions dels 46 censals que trobem al manifest, en tan sols 29 casos s’indica de qui es rebia la pensió i, d’aquests, només 14 són caps de casa de la ciutat que declaraven els seus béns en el mateix manifest, a banda d’un cas dubtós, que podria ser un cap de casa de Manresa però que no podem identificar amb certesa.87 De la resta, hi ha dos casos de censals que pagava la ciutat de Manresa i cincs casos de pensions que es rebien de fora de la ciutat: dels cònsols i la vila de Tàrrega, de particulars de la parròquia de Coaner i del lloc d’Antius —tots dos al Bages— i dos més dels quals només s’indica que es prenien a Tàrrega i a Ponts. En un altre cas, qui pagava el censal podria tractar-se d’un membre de la baixa noblesa local i probablement habitant de la ciutat —Mateu de
86 A banda dels ja esmentats, els altres beneficiaris de pensions eren: el traginer Joan Soler —13.ª fortuna de la ciutat—, l’hostaler Joan Roca —14.ª fortuna—, el mercader Joan Bonet —15.ª fortuna—, el notari Pere Vilella —18.ª fortuna—, el sastre Joan Migant —21.ª fortuna—, els hereus del draper Pere de Ferrera —25.ª fortuna—, el sabater Francesc de Puig —32.ª fortuna—, el sabater Antoni Seguí —43.ª fortuna—, el hereus del notari Maurici Sobrebals —70.ª fortuna—, el pagès Gaspar Almons —71.ª fortuna—, el pagès Jaume Prats, àlias Bastard —86.ª fortuna—, el paraire Rafael Canyelles —90.ª fortuna—, el teixidor Joan Puig —99.ª fortuna—, l’assaonador Joan Torra —104.ª fortuna—, el mercader Esteve Gamisans —114.ª fortuna—, el blanquer Joan Dalmau —122.ª fortuna—, el paraire Jaume Manuel Miquel —125.ª fortuna—, la vídua del candeler Pere Torra —168.ª fortuna—, Antoni Regàs —172.ª fortuna—, el hereus de Joan Cornet —174.ª fortuna—, en Torelló —177.ª fortuna—, la filla del jurisperit Berenguer de Solanes —186.ª fortuna—, Francesc Pellicer —191.ª fortuna—, el paraire Francesc Trullàs —193.ª fortuna—, i Nadal Serra —212.ª fortuna de la ciutat—. 87 Es tracta «d’en Farrer», que tant podria tractar-se del traginer Bartomeu Farrer com del paraire Jaume Farrer. Tot i això, a les respectives declaracions de béns no hi consta que paguin la pensió de censal esmentada.
406
MARC TORRAS I SERRA
Gàver—,88 i els altres sis no apareixen al manifest com a caps de casa ni els podem identificar.89 Pel que fa als que sí que localitzem al manifest, ens trobem que, al revés del que passava amb els caps de casa que rebien els censals, dels 14 caps de casa de Manresa que paguen pensions de censal, només n’hi ha un d’entre els 25 més rics de la ciutat, l’assaonador Pere Pujol, cinquena fortuna de la ciutat, seguit del 45.è, el mercader Bernat Ulzina. Els altres 12 es troben entre la 73.a fortuna i la 227.a fortuna dels 339 declarants de la ciutat.90 Igualment, si prenem en consideració la valoració dels béns que declaren aquests 14 caps de casa que apareixen al manifest, veiem que n’hi ha sis, la fortuna dels quals supera les 131 lliures que havíem calculat com a mitjana de la riquesa dels declarants segons el manifest. Els altres vuit estan tots per sota d’aquesta quantitat, essent el pagès Ramon Fogàs qui declara posseir béns per una valoració més reduïda, de tan sols 59 lliures, 2 sous i 6 diners. Pel que fa als oficis, i a banda d’un cap de casa del qual en desconeixem l’ofici, hi trobem dos assaonadors, dos mercaders, dos paraires, dos teixidors, un baster, un ferrer, un sastre i un traginer, a banda del cognom Farrer que no coneixem i que, com ja hem comentat, podria ser un traginer o un paraire. Dels diferents oficis i dels diversos graus de riquesa representats, en podem concloure, com en el cas dels beneficiaris, que els caps de casa que pagaven pensions de censals es trobaven repartits entre els diversos estrats socials de la ciutat, tot i que, malgrat l’excepció de la cinquena fortuna, lògicament hi predominen les famílies amb una riquesa que podríem qualificar de mitjana i baixa, tot i que tampoc no n’hi hauria cap al llindar de la pobresa. Diners que deuen els declarants Al llarg del manifest de 1490 també ens trobem amb 190 declarants —el 56 % dels 339 que consten al manifest— que confessaven deure diners en unes quantitats que van des dels només 12 sous que devia Eulàlia, vídua 88 Tot i que no l’hem pogut identificar correctament, podria tractar-se d’un cavaller, membre de la família Gàver, que al segle xv eren els senyors del castell de Sant Mateu de Bages. 89 Es tracta de Bernardí Casadevall, en Muntaner, na Oveia, els hereus d’en Portella, Bernat Torre i Pere Trull. 90 A banda dels esmentats, els altres caps de casa manresans que paguen pensions són: el paraire Maurici Pahissa —73.ª fortuna de la ciutat—, el paraire Feliu Orta —77.ª fortuna—, el ferrer Joan Sala —98.ª fortuna—, l’assaonador Joan Torra —104.ª fortuna—, el baster Pere Torroella —130.ª fortuna—, Joan Llorens —131.ª fortuna—, el teixidor Jaume Salt —170.ª fortuna—, el teixidor Andreu Morera —179.ª fortuna—, el traginer en Vilarubí —200.ª fortuna—, la vídua del mercader Nicolau Soler —204.ª fortuna—, el sastre Joan Pi —205.ª fortuna—, i el pagès Ramon Fogàs —227.ª fortuna de la ciutat. A més del cap de casa que apareix només amb el cognom —en Farrer— i que podria ser Jaume Farrer —96.ª fortuna de la ciutat—, o Bartomeu Farrer —137.ª fortuna de la ciutat—.
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
407
del mercader Nicolau Soler, a les 175 lliures que confessava deure Constança, vídua del sabater Bernat Vila. Amb tot, malgrat aquest ampli interval de valors possibles de deute, les quantitats més habituals que es devien es troben entre la forquilla de les 5 a les 20 lliures, amb 94 casos —el 49,5 % dels 190 que confessen deure diners—. Si sumem totes les quantitats que es declaraven deure al llarg del manifest, la xifra resultant és de 3.936 lliures, 1 sou i 8 diners.91 Malauradament a les declaracions del manifest només es fan constar els totals de les quantitats que cada declarant devia i no s’hi acostuma a indicar a quina o quines persones o institucions es devien aquests diners ni per quins motius o conceptes. Així, de les 190 declaracions, només en vuit d’elles hi consta el nom de la persona o institució a qui el declarant devia els diners, o una part d’ells.92 Així mateix, hi ha tres casos més en què consta que el deute és per pensions i censos no pagats, la qual cosa, gràcies al mateix manifest, ens permet saber qui eren les persones o institucions a les que possiblement es devien aquests diners.93 Pel que fa a la resta de les declaracions, els deutes a les diverses persones i institucions que no s’especifiquen s’indiquen amb fórmules d’entrada del registre del tipus «ell deu entre diverses persones». D’altra banda, en només 12 declaracions se’ns indica quina era la raó del deute: quatre són per pagaments de cases o peces de terra, tres per paga91 Tot i que habitualment les quantitats que els declarants devien a tercers s’especifiquen en les monedes de compte (lliura, sou, diner), hi ha cinc casos en què aquestes s’indiquen en florins, la moneda d’ús corrent a l’època, amb una equivalència d’11 sous per florí. 92 El notari Pere Vilella devia 15 lliures al benifet de sant Francesc i 55 lliures al seu gendre per la quantitat que li quedava per pagar del dot de la seva filla. El pagès Pere Ventaiol devia 12 lliures i 13 sous a en Celoni de Moià; Pere Pujol tenia pendent de pagament 27 lliures a Francesc Roviralta; el paraire Antoni Bastardes devia 11 lliures, possiblement al veguer o al batlle, arran del seu compromís d’actuar com a fermança en un plet que el seu pare tenia obert contra Joan de Guissona; Jaume Manuel Miquel devia 8 lliures al monestir de Sant Benet de Bages; Pere Rocines devia 15 lliures al seu gendre i 11 lliures més a en Bonet; el traginer Francesc Nabot devia 10 lliures a en Gamisans; i, per últim, el mercader Berenguer Lluc Ripoll devia 23 lliures, 14 sous i 3 diners al seu gendre, Joan Caminal, i 90 lliures a la Diputació del General, a banda de 28 lliures més a diverses persones que no s’especifiquen. Pel que fa al deute de Berenguer Lluc Ripoll amb la Diputació del General, podem dir que l’any 1473, quan el seu germà, Antoni Ripoll, ostentava el càrrec de diputat local de la ciutat i vegueria de Manresa, Berenguer Lluc Ripoll ja havia pagat 65 lliures, 16 sous i 6 diners a Galzeran Durany, procurador de la Diputació del General, quantitat que havia recollit en tant que col·lector dels drets dels segells de plom i cera a la ciutat i vegueria de Manresa (ACBG, Fons Districte Notarial de Manresa, Tr. 655, document del 14 de març de 1473). Tot i que no en tenim constància documental, és probable que Berenguer Lluc Ripoll hagués exercit més vegades el càrrec de col·lector de la Diputació del General, fet que potser hauria ocasionat aquest deute de 90 lliures que l’any 1490 declarava tenir pendents de pagar. 93 Rafael Soler devia 7 lliures de pagaments de pensions a les Quotidianes Distribucions, la confraria del Sant Esperit, la capellania de l’Estaca, l’Hospital de Sant Andreu, els hereus d’en Puig-oliver i a «sènyer Bernat». Agnès, dona de Salvador Vilalta, devia 7 lliures, 18 sous i 6 diners de pensions al Carme i a la capella o benefici de sant Martí; i, finalment, l’assaonador Joan Vila devia 7 lliures per una anyada de censos i censals, les pensions dels quals serien per a Valldaura, les confraries de sant Nicolau i de sant Antoni, el benifet de sant Pere, la capellania de mossèn Joan Llobet i els aniversaris de mossèn Coll.
408
MARC TORRAS I SERRA
ments pendents de pensions de censals i els cinc restants són per part d’un dot, pel preu d’un mul, pels preus de diverses eines, per una actuació com a fermança i per bestretes rebudes per feines pendents de fer.94 En la resta de les 190 declaracions on es confessa deure diners, no se n’especifica el motiu. Diners que es deuen als declarants Un altre aspecte que volem destacar és el de les quantitats que es devien als declarants i que aquests van fer constar en el manifest. Així, hi ha 121 caps de casa —el 35,7 % dels 339 que apareixen al manifest—, que especifiquen que se’ls devien quantitats concretes de diners que van dels 3 sous que es devien a l’assaonador Pere Puig a les 105 lliures que es devien a l’apotecari Joan Torra. Amb tot, malgrat aquesta amplia franja de valors possibles de deute, les quantitats més habituals que es devien es troben entre les 2 i les 10 lliures —amb 48 casos de 121, el 39,7 %—. Com en el cas anterior, dissortadament, a les declaracions només es fa constar el muntant de la quantitat de diners deguts, darrera de l’entradeta «li deuen», i en cap cas no hi apareix el nom de les persones o institucions que els deu. Si sumem totes les quantitats que els declarants fan constar que se’ls devia, aquestes pugen a un total de 1.041 lliures, 15 sous i 3 diners.95 A aquesta quantitat hi hauríem d’afegir part de 420 lliures i 8 sous corresponents a 11 declarants que fan constar les quantitats que se’ls devia conjuntament amb els diners en metàl·lic que tenien a casa, fet que impossibilita saber exactament tant què se’ls devia com els diners que guardaven a casa. Consideracions finals No voldríem acabar aquest treball sense fer unes breus consideracions finals i de caràcter global sobre el mercat de les rendes i especialment sobre l’origen, creació i evolució dels censos, les pensions de censals i les quantitats que aquest mercat movia a la Manresa de l’any 1490. 94 Rafael Soler, Joan Vila i Agnès, dona de Salvador Vilalta, tenien pendents els pagaments de pensions de censals, el notari Pere Vilella devia part del dot de la seva filla, Antoni Bastardes devia diners en tant que fermança del seu pare en un plet, Francesc Nabot devia un camp a la Parada, el botiguer Joan Puig devia diners per «l’heretat de Blai» —consistent en una casa a la plaça—, els hereus d’Antoni Casadevall devien la casa i un tros de terra al Colomer, el pagès Pere Ràfec devia la casa, el pagès Joan Suanya tenia pendent de pagar un mul, el ferrer Antoni Ferran devia diners per les manxes i l’enclusa, i Miquela, vídua del pintor Maurici Guàrdia, devia diners per les bestretes de les obres de diversos retaules que havien quedat sense fer. 95 Com en el cas dels diners que devien els declarants, tot i que habitualment les quantitats que se’ls devien s’especifiquen en les monedes de compte (lliura, sou, diner), hi ha vuit casos en què els deutes s’indiquen en la moneda corrent. En sis d’aquests casos la moneda és el florí —i se n’indica l’equivalència a 11 sous— i en els altres dos la moneda és el pacífic, amb una equivalència a 1 lliura.
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
409
Cal començar indicant que a partir del tipus de font que utilitzem, on només s’esmenta que es paga una quantitat en concepte de cens, en cap dels casos podem saber de quin tipus de cens es tracta, si era un cens amb domini —fruit d’un establiment emfitèutic pel qual el senyor, a banda del cens anual, conservava els drets d’entrada, de lluïsme i de fadiga— o si bé es tractava d’un cens a nua percepció —fruit d’un sotsestabliment emfitèutic on el beneficiari només tenia dret a rebre el cens sense cap altra obligació o prestació—. Lògicament, si poguéssim esbrinar l’origen de cadascun dels censos i el moment en què es van fer els establiments emfitèutics corresponents, podríem saber quin volum de censos hi havia de cada tipus, però aquesta és una tasca que depassa àmpliament l’objectiu del nostre treball. Només podem dir, això sí, que de poder conèixer l’origen i el moment en què es van fer els establiments, segurament ens trobaríem amb què molts censos van ser creats en èpoques molt reculades —segles abans de la redacció del manifest— i que en les diverses transmissions de la propietat dels béns immobles —per herència de pares a fills però també per donacions, compravendes, etc.— juntament amb el bé s’havia transmès l’obligació de pagar el cens. Així, cal suposar que en la majoria de casos es tractaria de vells censos de caràcter emfitèutic que s’havien anat fossilitzant i que acompanyaven la propietat útil dels béns immobles, de manera que qui comprava el bé immoble, assumia el pagament d’aquest cens antic. Tot i això, és possible que potser hi pogués haver alguns censos més recents, fruit d’establiments fets durant la primera o segona meitat del segle xv, tot i que considerem que, d’haver-n’hi, es tractaria de molt pocs casos. Malgrat que, com acabem d’exposar, no tenim cap dada que ens permeti parlar del moment de la creació dels censos que apareixen al manifest de 1490, sí que tenim algunes notícies referents a la seva transmissió en els moments de canvis de propietat de les cases, peces de terra i altres béns immobles als quals estaven vinculats. Així, per posar algun exemple, podem parlar d’un cens de 5 sous i 10 diners que el possessor d’un tros de terra a la partida dels Clapers havia de pagar a l’infermer de la Seu i que l’any 1468 va assumir el draper Berenguer Lluc Ripoll en el moment de comprar aquesta peça de terra.96 Aquest cens es podria correspondre als 5 sous que el mateix Berenguer Lluc Ripoll l’any 1490 declarava pagar a l’infermer per un tros de terra als Clapers. Igualment, i també dins de la família Ripoll, els 4 sous i 10 diners de cens per un tros de terra a la partida dels Cigalons que l’any 1490 el sabater Francesc Relat havia de pagar a «en Ripoll», podria tractar-se del cens de 6 sous per un camp als Cigalons que, l’any 1427, Francesc Ripoll, avi del Berenguer Lluc Ripoll del manifest
96
ACBG, Fons Districte Notarial de Manresa, Tr. 655, 9.VIII.1468.
410
MARC TORRAS I SERRA
de 1490, havia comprat al prior i convent de predicadors.97 Un altre exemple de transmissió d’un cens, faria referència als 3 sous i 9 diners que, en el manifest de 1490, el paraire Jaume Manuel Miquel declarava pagar a Sant Sadurní de Salelles per un hort prop del portal de Sobrerroca, valorat en 4 lliures. Tres anys després de la redacció del manifest Jaume Manuel Miquel venia l’hort a Berenguer Ripoll per 5 lliures però es mantenia el cens de 3 sous i 9 diners que havia de rebre Sant Sadurní de Salelles i que Berenguer Ripoll assumia pagar.98 A banda de les transaccions esmentades, entre els anys 1415 i 1493, i només dins de quatre generacions de la família Ripoll, tenim documentades 24 compravendes i transmissions de cases, peces de terra i altres immobles sobre els quals carregaven els corresponents censos que els compradors o receptors dels béns assumien pagar als respectius senyors directes. Tret dels que acabem d’esmentar, no hem pogut identificar amb completa certesa cap d’aquests 24 béns immobles i dels seus corresponents censos entre els 19 béns immobles i censos que la família Ripoll —Berenguer, Berenguer Lluc i la vídua Antònia Ripoll—, declaraven posseir i pagar en el manifest de 1490. Segurament, al llarg del mateix segle xv aquests béns immobles haurien estat venuts o transmesos a altres caps de casa o a institucions religioses, que desconeixem, motiu pel qual no els podem identificar ni localitzar dins del manifest de 1490. Altres exemples de creació o transmissió de censos que tenim documentats fan referència al monestir benedictí de Sant Benet de Bages. Així, l’any 1358 el monestir establia una peça de terra a la partida del Guix a Jaume de Guíxol i a la seva muller Romia, amb un cens anual de 7 sous.99 Tot i que només és una hipòtesi, aquesta peça de terra podria tractar-se dels dos camps de 2 jornals que l’any 1490 el sabater Francesc Roviralta declarava posseir al Guix i pels quals pagava un cens de 7 sous al monestir de Sant Benet de Bages. Igualment, l’any 1360 l’abat i el monestir de Sant Benet de Bages establien a Berenguer Corb una casa amb eixida a Manresa amb un cens anual de 3 sous.100 Aquesta casa tant podria ser la que l’any 1490 declarava posseir l’espaser Cristòfol Riambau i per la qual pagava un cens de 2 sous i 6 diners a Sant Benet de Bages, com l’alberg pel qual l’hereu de Francesc Roca havia de pagar un cens anual de 3 sous a Sant Benet de Bages. De la mateixa manera, entre el darrer quart de segle xiii i mitjan segle xiv el monestir de Sant Benet de Bages va realitzar diverses reduccions de censos en espècie a pagaments en metàl·lic per terres situades al terme de Manresa. En alguns casos, i amb molts de dubtes, podríem identificar algunes de les ACBG, Fons Districte Notarial de Manresa, Tr. 573, 8.III.1427. ACBG, Fons Districte Notarial de Manresa, Tr. 655, 16.IV.1493. 99 Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Monacals, Sant Benet de Bages, pergamí 1.920. 100 ACA, Monacals, Sant Benet de Bages, pergamí 1.929. 97 98
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
411
terres sobre les que s’aplica la reducció amb alguns dels béns immobles que trobem al manifest de 1490 i pels quals els seus possessors pagaven un cens a Sant Benet de Bages. Així, i per esmentar-ne alguns a tall d’exemple només, els 3 sous de cens anual per una peça de terra —en comptes de l’anterior tasca dels fruits— que l’any 1293 tenia Pere de Soler o els també 3 sous —en comptes de la tasca per una peça de terra que el 1345 posseïa Pere d’Om—101 bé es podrien correspondre als 3 sous de cens que l’any 1490 pagava a sant Benet de Bages el mercader Maurici Clergue per un camp a la partida del Guix, als 3 sous de cens per una vinya a Campredon que pagava el pagès Baltasar Torra, o als 3 sous que el mercader Berenguer Lluc Ripoll pagava per un tros de camp i vinya a la partida del camp de Bon Jornal. Igualment, pel que fa a l’origen dels censals que es paguen, sabem ben poca cosa sobre la seva creació i transmissió, atès que no tenim dades globals sobre l’evolució del mercat privat de censals a Manresa al llarg dels segles xiv i xv. Tot i això, podem aportar algunes notícies relatives a les finances privades de la família Ripoll al llarg del segle xv on veiem que, entre 1411 i 1459 aquesta família va comprar 33 censals per un preu total de 661 lliures i 10 sous i un muntant de pensions de 35 lliures, 15 sous, 10 diners i òbol.102 Així, a la declaració dels béns de Berenguer Lluc Ripoll del manifest de 1490 només hi diu que rebia censals —valorats en 59 lliures i 5 sous—, però no especifica quants, de qui els rebia ni quina quantitat rebia en concepte de pensions. Tot i això, al mateix manifest veiem que hi ha quatre declarants que confessaven pagar-li censals —el traginer Francesc Cases, el sabater Bartomeu Ribes, el sastre Antoni Coromina i els hereus del notari Maurici Sobrebals—, tres d’ells al 2,5 % i el darrer al 5 %. En conjunt aquests quatre declarants pagaven 1 lliura i 15 sous de pensió a Berenguer Lluc, per un capital de 58 lliures i 10 sous de preu.103 ACA. Monacals, Sant Benet de Bages, pergamins 1.059 i 1.810, respectivament. Entre 1411 i 1426 el sastre Berenguer Ripoll va comprar 18 censals per un preu de 409 lliures, que li havien de reportar unes pensions anuals de 22 lliures, 3 sous i 3 diners. El seu fill Francesc, també sastre, entre 1416 i 1439 va comprar set censals per un preu de 140 lliures i 10 sous, amb pensions per valor de 7 lliures, 5 sous i 6 diners. A banda, però, Francesc Ripoll també va comprar quatre censos emfitèutics per un preu total de 44 lliures i 5 sous que li donaven 1 lliura i 9 sous anuals de cens, va comprar diversos béns immobles i, ja en molt menor grau, va especular amb la venda de moneda i va participar en diverses comandes comercials. El nét de Berenguer i fill de Francesc, Berenguer Lluc Ripoll, que al manifest de 1490 apareix com la desena fortuna de la ciutat, i que tenim documentat entre 1440 i finals del segle xv, en un primer moment també va basar les seves finances en la compra de censals. Entre 1444 i 1459 va comprar vuit censals per un preu de 112 lliures i pensions per valor de 6 lliures, 7 sous, 1 diner i òbol. A banda, també va comprar diversos béns immobles i va especular amb la venda de mules. 103 El censal que rebia dels hereus de Maurici Sobrebals, de 17 lliures de capital i al 5 % d’interès l’havia comprat Berenguer Ripoll, avi de Berenguer Lluc, el 30 d’agost de 1425 al fuster Francesc Sobrebals, avantpassat del notari Maurici Sobrebals; mentre que el 3 de gener de 1445 el mateix Berenguer Lluc havia comprat un censal de 20 lliures de preu i al 5 % d’interès al sabater Valentí Ribes, avantpassat de Bartomeu Ribes. En ambdós casos, l’any 1490 l’interès dels dos censals ja havia estat reduït al 2,5 %. No hem trobat dades relatives als altres dos censals. 101 102
412
MARC TORRAS I SERRA
Tot i la manca generalitzada de dades relatives a la creació, transmissió i evolució dels censals que els declarants confessen pagar, creiem que aquesta podem intuir-la, però molt parcialment i amb molts de dubtes, a partir dels fors o interessos que aquests censals tenien l’any 1490. Cal fer l’advertiment, però, que el principal motiu de dubtes és el fet que al llarg dels segles xiv i xv molts censals van ser reduïts —el seu for o interès es va renegociar a la baixa—, fet que constatem en el mateix manifest on, en força casos, es feia constar que es tracta de censals reduïts. Malauradament, però, no podem saber en quin moment va tenir lloc aquesta reducció ni, tampoc, quin havia estat l’interès inicial del moment en què es van crear els censals. Tot i això, podem suposar que els censals entre particulars van seguir una evolució semblant a la dels censals del deute públic manresà, que havia de pagar el govern municipal de la ciutat i que van passar d’un interès del 7,14 % el segle xiv al 3,33 % o menor, l’any 1417, quan tenim les darreres dades globals del deute públic manresà.104 Així, de ser correcta aquesta hipòtesi, podríem suposar que els censals amb un interès del 5 % o superior —així com els d’un interès lleugerament inferior al 5 %—, serien o bé censals antics, creats alguns d’ells a finals del segle xiv o inicis del xv, que, lògicament, en cap moment havien estat reduïts, o bé censals creats durant el primer o segon terç del segle xiv a un interès molt superior i que a finals del segle xiv o inicis del xv haurien estat reduïts a aquest nou interès del 5 %. Per contra, és probable que els censals d’un interès inferior al 2,5 %, i potser bona part dels que tenien aquest interès del 2,5 %, fossin censals antics que haurien estat reduïts en un moment indeterminat,105 o bé censals nous que s’haurien creat feia relativament poc, possiblement durant el període que la crisi econòmica va arribar al seu punt més àlgid, durant els anys anteriors a la guerra civil, o bé en els anys immediatament posteriors a la fi de la guerra. Igualment, pel que fa al for dels censals que cobraven els declarants, tot que en només tres s’hi indica que havien estat reduïts, atès que hi predominen els interessos alts, caldria suposar que la majoria d’aquests censals eren relativament antics i haurien estat creats a finals del segle xiv o a inicis del segle xv. 104 Si bé a mitjan segle xiv i fins l’any 1386 tenien un interès habitual del 7,14 %, en el darrer decenni del segle xiv ja havia baixat al 5 % i durant els dos primers decennis del segle xv, el govern municipal va seguir una política de redempció de censals i de reducció d’interessos que va fer que l’any 1407 es comencessin a crear censals a un interès predominant del 4 % i que a partir de 1417 ja se’n creessin al 3,33 %. Així mateix, es va seguir la política de reduir tots els censals a aquest interès del 3,33 % o, si es podia, a un interès encara menor (Marc Torras i Serra, «El deute públic a la ciutat de Manresa a la Baixa Edat Mitjana», dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), Fiscalidad real y finanzas urbanas en la Cataluña medieval, Barcelona, CSIC, 1999, pp. 172-177). Aquesta evolució és, poc o molt, semblant a la dels interessos dels censals del deute públic de Cervera (Pere Verdés Pijuan, «Barcelona capital del mercat del deute públic català, segles xiv-xv», dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), El món del crèdit a la Barcelona medieval, Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat, 2007, pp. 288-305). 105 Com és el cas dels dos censals de la família Ripoll a què fèiem referència a la nota 102.
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
413
En un altre aspecte, és de destacar el considerable volum de diners que es movia a Manresa a conseqüència d’aquest important mercat de les rendes (vegeu taula 7). Així, la suma dels censos i de les pensions de censal que anualment havien de pagar els caps de casa pujava a 598 lliures i 6 diners, a banda de diverses quantitats de productes en espècie. Si a aquesta xifra hi sumem els censos i pensions de censal que rebien els caps de casa, el total s’eleva a 656 lliures, 6 sous i 7 diners, una xifra que és lleugerament superior a la quantitat més alta declarada en el mateix manifest de 1490,106 i que quintuplica les 131 lliures en què havíem establert la mitjana de la riquesa que posseïen els caps de casa. Així mateix, si sumem les quantitats que els declarants devien i les que se’ls devia, veiem que el resultat és de 4.977 lliures, 16 sous i 11 diners, xifra que multiplica per més de 7,5 la fortuna del manresà més ric i per gairebé 38 la mitjana de la riquesa de tots els caps de casa. D’altra banda, quan passem a analitzar amb més detall el global de diners que es movia entre censos i pensions de censal (vegeu taules 8, 9 i 10), constatem com la major part del total de les 598 lliures i 6 diners que hem esmentat més amunt es quedaven a la ciutat de Manresa en mans del 73,1 % dels beneficiaris de censos i del 86,9 % dels receptors de pensions de censals. Així, i tenint present que hi ha 30 lliures, 15 sous i 8 diners —el 5,1 % de les 598 lliures del global— que rebien beneficiaris desconeguts o no identificats i 42 lliures, 10 sous i 3 diners —el 7,1 % de les 598— que es repartien entre diversos receptors, només 52 lliures, 4 diners i malla —el 8,7 %— eren per a beneficiaris de fora de Manresa, mentre que les restants 472 lliures, 14 sous, 2 diners i malla —el 79 %—, que corresponien a 1.973 censos, parts de censos i pensions de censals —el 84,6 % del total—, es quedaven en mans de persones o institucions de la ciutat. Així mateix, com ja hem anat veient al llarg del treball, cal constatar i remarcar que el principal beneficiari, tant de censos com de pensions de censals, era l’Església, amb totes les persones i institucions que hi estaven vinculades, la qual, entre Manresa i fora d’aquesta, agrupava al 77,1 % dels beneficiaris de censos i parts de cens i al 55,7 % dels beneficiaris de pensions de censals que, en conjunt, rebien 1.973 censos, parts de censos i pensions de censals —el 84,6 % del total— per un muntant de 460 lliures, 4 sous, 3 diners i malla —el 77 % del global de les 598 lliures que es movien—. I dins de l’Església, qui cobrava més diners era la Seu de Manresa, que rebia un mínim de 1.472 censos, parts de censos i pensions de censals —el 63,1 % del total— amb els quals cobrava 347 lliures, 14 sous i 4 diners anuals —el 58,2 % de les 598 lliures del global de les rendes i el 75,5 % del total de les que rebia l’Església—, a banda d’una part indeterminada de 26 lliures i 2 sous 106 Les 643 lliures, 19 sous i 4 diners en què es valorava el conjunt de tots els béns del notari Pere Sala, el cap de casa més ric de la ciutat.
414
MARC TORRAS I SERRA
de censos que la Seu de Manresa compartia amb altres beneficiaris i dels que no sabem la quantitat exacta que rebia cadascun. Taula 7. Mercat de les rendes Censos que es paguen
359 ll. 13 s. 11 d.*
--
--
12 ll. 8 s.**
238 ll. 6 s. 7 d.
--
--
45 ll. 18 s. 1 d.
Censos que es reben Censals que es paguen (pensions) Censals que es reben (pensions) Diners que es deuen
3.936 ll. 1 s. 8 d.
--
--
1.041 ll. 15 s. 3 d.
Diners que se’ls deu
* més 8 quarteres i 9 quartans de blat, 2 quarteres de sembradura, 2 quarters i mig d’oli, 1 lliura de cera, 3 gallines i mitja, 1 llàntia, 2 tions, 1 tassa d’aigua i 1 anap d’aigua. ** més 3 quarteres de civada, la meitat del delme dels esplets, 1 cabrit i 1 pollastre.
Taula 8. Quantitats que rebien els beneficiaris Censos i parts de cens
Pensions de censals
TOTAL
Desconegut
18 ll. 11 s. 4 d.
12 ll. 4 s. 4 d.
30 ll. 15 s. 8 d.
Manresa
254 ll. 1 s. 8 d. malla
218 ll. 12 s. 6 d.
472 ll. 14 s. 2 d. malla
Església
233 ll. 16 s. malla
179 ll. 19 s. 10 d. 413 ll. 15 s. 10 d. malla
Hospitals i altres institucions
3 ll. 9 s. 11 d.
6 ll. 9 d.
9 ll. 10 s. 8 d.
Particulars
16 ll. 15 s. 9 d.
32 ll. 11 s. 11 d.
49 ll. 7 s. 9 d.
44 ll. 10 s. 7 d. malla
7 ll. 9 s. 9 d.
52 ll. 4 d. malla
Església
43 ll. 16 s. 5 d.
2 ll. 12 s.
46 ll. 8 s. 5 d.
Hospitals i altres institucions
12 s. 8 d. malla
1 s. 3 d.
13 s. 11 d. malla
--
1 ll. 14 s.
1 ll. 14 s.
1 s. 6 d.
3 ll. 2 s. i 6 d.
4 ll. 14 s.
42 ll. 10 s. 3 d.
--
--
359 ll. 13 s. 11 d.
238 ll. 6 s. 7 d.
598 ll. 6 d.
Fora Manresa
Particulars Dubtosos (Església, particulars o municipis) Diversos beneficiaris TOTAL
El mercat de les rendes a la Manresa de finals del segle XV...
Taula 9. Beneficiaris de les rendes Censos i parts de cens
Censals
*
**
128
106
Església
91
62
Hospitals i altres institucions
5
4
Particulars
32
40
47
16
Desconegut Manresa
Fora Manresa Església
44
6
Hospitals i altres institucions
1
1
Particulars
--
4
Dubtosos (Església, particulars o municipis)
2
5
175
122
TOTAL * hi ha 86 censos dels que no consta beneficiari. ** hi ha 14 censals dels que no consta beneficiari.
Taula 10. Rendes que rebien els beneficiaris Censos i parts de cens
censals
86
14
1.464
510
1.299
436
Hospitals i altres institucions
26
16
Particulars
139
58
238
20
231
8
Hospitals i altres institucions
5
1
Particulars
--
4
Dubtosos (Església, particulars o municipis)
2
7
1.788
544
Desconegut Manresa Església
Fora Manresa Església
TOTAL
415
416
MARC TORRAS I SERRA
Conclusions A tall de resum, volem acabar amb unes mínimes conclusions, fruit del que hem exposat al llarg del nostre treball. Els manifests de 1485 i 1490 ens permeten conèixer el mercat de les rendes a Manresa, quins caps de casa hi estaven vinculats, quines eres les quantitats que es movien a nivell de tota ciutat en concepte de rendes, quins n’eren els principals beneficiaris i en quines quantitats. El mercat de les rendes tenia una forta presència a la Manresa de finals del segle xv, especialment pel que respecte al pagament de rendes. Gairebé tothom, indistintament de quina fos la seva riquesa i posició social, pagava diversos censos vinculats als béns immobles que posseïa, més del 60 % dels caps de casa pagaven pensions de censals i poc més de la meitat dels declarants confessava deure diners. Per contra, la percepció de rendes era molt menor. Menys del 5 % dels caps de casa rebien censos, no arribava al 10 % els que cobraven pensions de censal i a una mica més del terç dels declarants se’ls devien diners. Més del 85 % de les propietats urbanes i rurals declarades a la ciutat es trobaven subjectes a pagament de censos emfitèutics, mentre que només un 8 % eren propietats en alou i d’un 6 % es desconeix si pagaven cens o eren alou. Les quantitats que es pagaven en concepte de censos eren molt baixes, la major part eren inferiors als 5 sous. Tot i això, el muntant de diners que es movien en concepte de pagament de censos —359 lliures— era superior a la quantitat que la mateixa ciutat pagava en concepte de quèstia reial —350 lliures—. La xifra resultant de la suma del que es pagava en concepte de censos més el que es pagava com a pensions de censal —598 lliures— és més d’una vegada i mitja del que el govern municipal pagava en concepte de quèstia. La major part dels beneficiaris dels censos, gairebé tres quartes parts, eren particulars i institucions de la pròpia ciutat de Manresa. Igualment, més de tres quartes parts d’aquests beneficiaris —tant de Manresa com de fora de la ciutat— eren persones o institucions vinculades directament a l’Església. La major part dels beneficiaris de les pensions de censals eren particulars o institucions de la pròpia ciutat de Manresa. Una mica més de la meitat d’aquests beneficiaris —tant de la ciutat com de fora— eren persones o institucions vinculades a l’Església. El principal beneficiari dels censos i pensions de censals que es pagaven a la ciutat era el conjunt de persones i institucions vinculades a la Seu de Manresa, format per la parròquia, la canònica, la comunitat de preveres i les confraries. Fora de la ciutat, qui rebia més censos i pensions de censals era el monestir benedictí de Sant Benet de Bages. Quant als caps de casa que eren beneficiaris de rendes, aquestes es trobaven repartides entre els diversos grups socials i econòmics de la ciutat, tot i haver-hi un lògic predomini de les famílies econòmicament més poderoses. Gairebé dues terceres parts de les pensions de censals es pagaven a un interès que estava al voltant o per sota del 2,5 %.
ONZENS, DOTZENS I SIMILARS A CERVERA DURANT EL Segle XV: ELS INTENTS DE CREAR UN NOU IMPOST SOBRE LA RENDA* Pere Verdés Pijuan IMF-CSIC, Barcelona
Introducció A començament del segle xv, les autoritats municipals de la vila de Cervera es trobaven en una complicada situació financera. Els recursos al seu abast no eren ni de bon tros suficients per resoldre el dèficit estructural que afectava la hisenda local, provocat per l’enorme endeutament censal, i la política fiscal del consistori cada cop generava un descontent més important entre la població, que veia com la major part d’exaccions es repartien de forma clarament regressiva. Durant la dècada de 1430, aquest fet, juntament amb els estralls provocats per l’augment de pressió fiscal (increment de taxes i execució de deutes), va motivar l’aparició de veus contràries al model de tributació directa vigent a Cervera i partidàries de la seva substitució per un sistema alternatiu: els onzens o similars. Amb aquest terme es coneixien els impostos sobre la renda que, des de 1366, s’havien anat recaptant a la vila puntualment per fer front al pagament dels interessos i, sobretot, a l’amortització del deute censal que pesava sobre les arques municipals. Finalment, l’any 1439, un setzè va acabar reemplaçant les derrames tradicionals i, al llarg d’un decenni, * Aquest article s’inscriu en el projecte d’investigació «La conyuntura económica y demográfica en Catalunya a fines de la época medieval: análisis crítico de los indicadores fiscales y financieros» (ref. HAR2014-54205-C2-1-P), i s’ha realitzat en el marc del Grup de Recerca Consolidat «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval» (2017 SGR 1068). Abreviatures utilitzades: ACSG = Arxiu Comarcal de la Segarra; FM = Fons Municipal; ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; C = Cancelleria; f. = folio (r = recto, v = verso); ll., s., d.b. = lliures, sous, diners barcelonesos; m. = mitgera, q. = quartera, p. = punyera de cereal.
418
PERE VERDÉS PIJUAN
aquest fou un dels principals recursos per la clavaria cerverina. La iniciativa, però, no va ser del tot reeixida i per aquesta raó, durant la segona meitat del segle xv, solament documentem el que podria considerar-se com a residus del revolucionari impost. Tot seguit passarem revista a aquestes diferents temptatives d’establir impostos sobre la renda a Cervera i n’analitzarem les característiques principals i l’evolució al llarg del segle xv. Pararem un esment especial al que va succeir durant la conflictiva dècada de 1440 i, en darrera instancia, intentarem mostrar quines van poder ser les raons per les quals va acabar fracassant l’agosarada iniciativa. Abans de tot, però, cal començar esbossant mínimament el context econòmic, polític i fiscal en el que va néixer l’original idea de recórrer a l’esmentat recurs. El context fiscal Com es sabut, Cervera està situada a la Catalunya central, vora el camí que des de l’Antiguitat comunicava Barcelona amb Lleida i l’interior de la península ibèrica.1 Durant els segles xiv i xv, el territori de la vila (terme) no superava els 60 km2 i la seva població va oscil·lar entre els 500 i els 1.500 focs, depenent de l’època. Malgrat aquesta escassa entitat demogràfica i territorial, la vila es comptava entre els deu principals nuclis urbans de Catalunya i presidia una vasta regió altament poblada. Aquesta hegemonia territorial responia a diversos factors. Des del punt de vista polític, Cervera era un dels pocs llocs de la zona que pertanyia al senyoriu del rei, que li va conferir la capitalitat d’una de les circumscripcions administratives (vegueries) en que va dividir el país. Mercès a la seva privilegiada situació, al costat d’un dels eixos viaris del principat, la vila va esdevenir també un centre comercial de primer ordre, on s’hi celebraven fires i mercats que oferien tant els productes agropecuaris de l’interior com les manufactures tèxtils elaborades al nord del principat. A més, Cervera es trobava en el centre d’una àrea de gran tradició agrària, considerada com el graner del principat i especialitzada, de forma creixent, en el cultiu del safrà. A l’ombra de tota aquesta activitat va desenvolupar-se una economia fortament monetaritzada així com un ampli cos social (mercaders, artesans, notaris, pagesos, jueus...) familiaritzat amb les més diverses pràctiques financeres. En aquest marc, des de finals del segle xii, va anar configurant-se la institució de govern local (Paeria) i, ja en el decurs del segle xiv i xv, va consolidar-se 1 Més detalls a Pere Verdés Pijuan, Max Turull Rubinat, «Cervera, s. xiii-xv», dins L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura (vol. III). Dels palaus a les masies, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2003, pp. 96-99.
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
419
també una complexa estructura financera municipal.2 Efectivament, les despeses generades per l’expansió urbana i les creixents demandes del rei obligaren a les autoritats cerverines a recaptar importants quantitats de numerari entre els habitants de la població. A Cervera i altres llocs del país, aquests diners s’aconseguiren inicialment mitjançant el repartiment de les quantitats requerides entre els membres de la comunitat política a través del procediment de la derrama o talla. El monarca, com a senyor de la vila, va autoritzar de forma indefinida als regidors per a imposar sempre que fos necessari aquestes talles, les quals aviat acabaren esdevenint ordinàries, degut a les continues peticions reials (quèstia) i al propi funcionament de l’aparell municipal. L’any 1323, el rei va ordenar així mateix que les derrames havien de respectar un criteri de proporcionalitat patrimonial, això és, que cada veí pagaria de manera proporcional (per sou e per lliura) al valor dels béns mobles i immobles posseïts.3 Aquesta situació, però, va experimentar una transformació radical durant la segona meitat del segle xiv, que va tenir com a detonant l’increment de la pressió fiscal exercida per la Corona sobre la vila. Així, a partir de 1350, les peticions extraordinàries del monarca a Cervera i a altres poblacions catalanes, especialment del domini reial, foren incessants, arribant al seu punt àlgid durant la dècada de 1360 amb motiu de la guerra contra Castella. En aquest context, i per tal d’aconseguir els diners amb major rapidesa, el rei va estimular la venda de rendes perpetues i vitalícies (censals morts i violaris) per part de la vila, les autoritats de la qual també en van continuar venent per construir les muralles i comprar cereal en moments de carestia. El resultat de tot plegat fou que el municipi va endeutar-se fins el punt de no poder amortitzar els censals i violaris emesos, veient-se obligat fins i tot a crear noves rendes per pagar els interessos del deute censal acumulat.4 2 Sobre el procés de configuració de la institució municipal cerverina, vegeu: Max Turull Rubinat, La configuració jurídica del municipi baix-medieval. Règim municipal i fiscalitat a Cervera entre 1182-1430, Barcelona, Fundació Noguera, 1990. Pel que fa a la consolidació de la hisenda local durant el segle xv: Pere Verdés Pijuan, Administrar les pecúnies e béns de la universitat. La política fiscal i les estratègies financeres d’un municipi català a la baixa Edat Mitjana (Cervera, 1387-1516), tesi doctoral inèdita, Universitat de Barcelona, 2004. 3 Max Turull ja va estudiar, de manera detallada, la recaptació de la talla de la quèstia a Cervera durant el segle xiv (Max Turull Rubinat, La configuració jurídica, p. 506 i ss.), i pel que fa a l’evolució d’aquest impost durant el segle xv, vegeu: Pere Verdés Pijuan, Administrar les pecúnies, pp. 870-936. A nivell més general, sobre l’impost directe municipal a Catalunya i els manifests/estimes elaborats per repartir les derrames, remeto a Max Turull Rubinat, «El impuesto directo en los municipios catalanes medievales», dins Finanzas y fiscalidad municipal. V Congreso de Estudios Medievales, León, Fundación Sánchez Albornoz, 1997, pp. 73-133; Max Turull Rubinat, Jordi Morelló Baget, «Estructura y tipología de las estimes-manifests en Catalunya (siglos xiv-xv)», Anuario de Estudios Medievales 35/1 (2005), pp. 271-326. 4 Sobre el procés d’endeutament municipal a Cervera, vegeu: Pere Verdés Pijuan, «Per tal que no calgués a logre manlevar: el endeudamiento a largo plazo de un municipio catalán durante la Baja Edad Media (Cervera, 1333-1387)», dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), La deuda pública en la Cataluña
420
PERE VERDÉS PIJUAN
D’entrada, els interessos s’havien pagat amb els impostos indirectes (imposicions) concedits pel rei a les autoritats municipals, que obtingueren llibertat absoluta per administrar aquest recurs fins que no haguessin liquidat tot el deute contret. Per fer-ho, els regidors cerverins crearen tributs que gravaren sobretot el consum de productes de primera necessitat (farina, carn, vi i peix), i en menor mesura la resta de transaccions comercials, augmentant-ne progressivament les taxes fins que, a començament del segle xv, tocaren sostre. Així ho consideraven els sectors socials més desfavorits, que veien amenaçada la seva subsistència, i també els creditors de la vila, temorosos de què els impostos consignats al deute entressin en crisi.5 En algunes grans ciutats de Catalunya, com ara Barcelona, aquesta situació no va arribar a produir-se, ja que la seva potència comercial i demogràfica va permetre a les autoritats locals crear un sistema fiscal basat en les imposicions i prescindir, pràcticament, de l’impost directe. Tanmateix, aquest no fou el cas de Cervera que no solament va haver de mantenir les talles, sinó que va haver d’augmentar-ne la freqüència i el volum per compensar la clara insuficiència de l’impost indirecte a l’hora de finançar el deute a llarg termini. A més, els paers van obtenir també l’autorització del monarca per establir, a banda de la derrama ordinària que es recaptava anualment per pagar la quèstia reial i altres despeses municipals, talles extraordinàries addicionals a llur arbitri, és a dir, sense respectar el criteri de proporcionalitat per sou e per lliura, i adoptant la forma de capitacions o repartiments per mans. Així doncs, durant la primera meitat del segle xv, la pressió fiscal creixia per moments i els més poderosos (la mà major) prenien la iniciativa, carregant-ne el pes sobre els sectors més desfavorits mitjançant imposicions i talles regressives. Aquesta pressió va arribar a ser tan asfixiant que molts membres de la mà mitjana i la mà menor van caure en la pobresa i àdhuc es veieren obligats a renunciar a propietats per no haver de contribuir per elles en les bajomedieval, Barcelona, CSIC-IMF, 2009, pp. 21-99; Idem, Per ço que la vila no vage a perdició: la gestió del deute públic en un municipi català (1331-1516), Barcelona, CSIC-IMF, 2004. A nivell més general: Pere Verdés Pijuan, «El mercado de la deuda pública en la Cataluña de los siglos xiv-xv», dins Estados y mercados financieros en el Occidente cristiano (siglos xiii-xvi). Actas de la XLI Semana de Estudios Medievales de Estella (15-18 de julio de 2014), Pamplona, Gobierno de Navarra, Departamento de Cultura, Turismo y Relaciones Institucionales, 2015, pp. 243-271. 5 Sobre les imposicions municipals a Cervera, vegeu: Max Turull Rubinat, La configuració jurídica, pp. 447-455; Pere Verdés Pijuan, «Les imposicions a Cervera durant la segona meitat del s. xiv», dins Manuel Sánchez Martínez, Antoni Furió Diego (eds.), Actes del Col·loqui «Corona, municipis i fiscalitat a la baixa Edat Mitjana», Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1997, pp. 383-422; Idem, Administrar les pecúnies, pp. 758-865. A nivell més general: Pere Orti Gost, Les imposicions municipales catalanes au xive siècle, dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (coords.), La fiscalité des villes au Moyen Âge (Occident méditerranéen). 2. Les systemes fiscaux, Toulouse, Privat, 1999, pp. 399-422.
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
421
derrames. Davant d’aquesta circumstància, la institució municipal fou l’escenari d’importants convulsions polítiques, on s’enfrontaren dos faccions amb programes fiscals radicalment oposats. Mentre la mà major era partidària de mantenir el sistema tradicional de l’impost directe, proporcional a les possessions patrimonials, les mans mitjana i menor en propugnaven la substitució per un impost directe sobre la renda.6 Les temptatives d’establir un impost sobre la renda Jordi Morelló ha estudiat abastament la difusió d’aquesta modalitat d’impost directe al principat i ha posat de manifest la relativa importància que va adquirir-ne, des de mitjan segle xiv, el producte dins la hisenda de moltes poblacions catalanes. A mig camí entre l’antiga exacció feudal (delme) i un modern impost sobre la renda, els onzens o similars foren concebuts bàsicament com un expedient per fer front als interessos i amortitzar el deute censal contret pels municipis per raons diverses. Les localitats de l’interior de Catalunya constituïren el principal àmbit d’implantació d’aquesta nova modalitat fiscal, que aprofitava la important producció agrària del rerepaís per compensar els limitats rendiments dels impostos indirectes (imposicions) que gravaven el consum i el tràfic comercial. Inicialment, els onzens acostumaren a complementar els ingressos procedents de les talles, però, durant el segle xv, algunes poblacions catalanes van intentar substituir les derrames tradicionals, que gravaven el patrimoni, per l’impost sobre la renda.7 6 Més detalls sobre la dinàmica fiscal i financera viscuda a Cervera durant els s. xiv i xv a Pere Verdés Pijuan, «Politiques fiscales et stratégies financières dans les villes catalanes aux xive et xve siècles», dins Denis Menjot, Albert Rigaudière, Manuel Sánchez Martínez (dirs.), L’impôt dans les villes de l’Occident méditerranéen (xiiie-xve siècle), París, Comité pour l’histoire économique et financière, 2005, pp. 153-171. 7 Jordi Morelló recull una àmplia relació de referències bibliogràfiques i documentals que testimonien la recaptació de l’impost sobre la renda en moltes poblacions catalanes i aprofundeix en l’estudi sobre el funcionament dels onzens a les localitats de Valls i Reus: Jordi Morelló Baget, «La problemàtica d’un impost a finals del segle xiv: la imposició de l’onzè a Valls el 1394», Miscel·lània de Textos Medievals 8 (1996), pp. 249-282; Idem, «Els impostos sobre la renda a Catalunya: redelmes, onzens i similars», Anuario de Estudios Medievales 27/2 (1997), pp. 903-968; Idem, Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona. Reus i Valls, segles xiv-xv, Barcelona, CSIC-IMF, 2001, pp. 682-741. Aquest historiador també destaca la importància del recurs dins la hisenda municipal catalana d’època moderna i especula amb la possibilitat de què exaccions similars haguessin estat percebudes així mateix en algunes poblacions occitanes (cf. Yves Grava, «Fiscalité, organisation de la société et répartitions des pouvoirs en provence: Martigues au xive siècle», dins Études sur la fiscalité au Moyen Âge. Actes du 102 Congrès National des Sociétés Savantes. Limoges, 1977, t. I, París, Bibliothèque Nationale, 1979, pp. 151-169; Gilette GauthierZiegler, Histoire de Grasse au Moyen Âge (1155-1482), París, Picard, 1935, p. 178). Probablement, aquesta hipòtesi és correcta i, a més, comptem amb algunes referències a onzenos i veintenos que també permeten inferir l’existència d’impostos sobre la renda a Aragó (M.ª Luz Rodrigo Estevan, «La hacienda municipal de una ciudad aragonesa de frontera: Daroca», 1449-1500, dins Actes del III Congrés
422
PERE VERDÉS PIJUAN
Els intents fins el 1416
Com ja hem apuntat, aquest és el cas de Cervera, on documentem la recaptació d’impostos sobre la renda des de mitjan segle xiv. Concretament, l’any 1366, les autoritats municipals, seguint l’exemple de la ciutat de Lleida, acordaren l’establiment d’un delme sobre la producció de cereals, verema, safrà i altres productes o rendes que no s’especifiquen. La fretura de recursos econòmics provocada pel creixent endeutament censal del municipi era la causa d’aquesta iniciativa que, per fer-se efectiva, requeria el permís del rei, senyor de la vila. Caldrà aprofundir en l’estudi de la hisenda municipal de la segona meitat de la catorzena centúria per conèixer amb detall les característiques d’aquest nou impost, el qual també fou percebut durant la dècada de 1370. En efecte, l’any 1375, un privilegi reial autoritzava la paeria cerverina a augmentar l’impost indirecte (imposicions) i a percebre un dret sobre la producció agrària, les rendes, els capitals, els salaris i els beneficis comercials per tal de pagar els interessos i amortitzar el capital dels censals morts i violaris venuts per la vila. L’any 1377, el monarca confirmava la llicència esmentada i, l’any 1379, una nova concessió reial autoritzava els regidors cerverins a imposar un onzè. Finalment, l’any 1381, l’infant Joan era qui concedia unes altres ordinacions per sanejar l’endeutada hisenda local i ordenava que la normativa, feta novament a imatge de la que regia a la ciutat de Lleida, restés vigent a Cervera durant cinc anys. Aquests capítols regulaven diversos aspectes de la fiscalitat municipal i, a banda de les modificacions introduïdes en l’àmbit de les imposicions i les talles, també contemplava l’establiment addicional d’un impost sobre la renda per amortitzar el deute.8 Així doncs, abans de 1387, el municipi cerverí disposava d’una important experiència en aquest camp de la fiscalitat i, entorn a l’any 1400, els responsables municipals assajaren de recuperar l’onzè en diverses ocasions amb l’objectiu d’alleujar els importants càrrecs de la vila.9 Nogensmenys, Internacional d’Història Local de Catalunya. Funcionament de les finances locals al llarg de la història, Barcelona, L’Avenç, 1996, pp. 185-198, p. 192). 8 Max Turull ja va documentar la major part d’aquestes iniciatives del municipi cerverí durant la segona meitat del segle xiv (Max Turull Rubinat, La configuració jurídica, pp. 521-526). No obstant, aquest historiador no tenia constància de les llicències reials de 1375, 1377, 1379 ni de les ordinacions aprovades per l’infant Joan l’any 1381, les quals transcrivim en el Document 1 de l’apèndix documental (ACSG, Cervera, FM, Thesaurus privilegiorum, 1326-1501, ff. 33v-34r, 01.II.1375, Lleida; Correspondència, 19.II.1377, Barcelona; Thesaurus privilegiorum, 1326-1501, ff. 16v-17v, 04.VI.1379, Barcelona; Pergamins, 19.XII.1381, Girona). 9 L’any 1399, els paers proposaren l’establiment d’un onzè per amortitzar alguns dels censals morts que pagava la vila i confeccionaren unes ordinacions per tal d’arrendar l’impost a Barcelona o un altre lloc (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1399, ff. 59v-60r, 10.VI.1399; ff. 81v-82r, 04.VIII.1399; f. 100r, 23.X.1399; f. 118r, 24.XII.1399). Suposem que aquesta iniciativa no va prosperar perquè, l’any 1400, el
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
423
aquestes iniciatives no prosperaren perquè les autoritats locals temien que els contribuents, que ja havien sofert un considerable augment de la talla de la quèstia, no podrien assumir un impost sobre la renda addicional. Això explicaria els reiterats intents municipals d’arribar a un acord amb els posseïdors dels delmes senyorials (castlà i bisbe) per tal d’adquirir aquests drets i d’imposar una única exacció sobre les collites a la vila.10 Les temptatives municipals no fructificaren fins l’any 1414, quan, davant l’asfixia econòmica provocada pels deutes acumulats per la clavaria, les autoritats locals es van veure finalment obligades a establir l’impost sobre la renda. Concretament, el rei Ferran I va aprovar els capítols d’un dotzè que, com veurem, havia de gravar la producció agrària, les rendes, els salaris i els beneficis, en general, durant tres anys (1414-1416). A banda, el consell va acordar que el nou impost se superposaria a la talla ordinària que es recaptava a la vila, de tal manera que el contribuent, el dotzè del qual no arribés a la quantitat que pagava habitualment en concepte de quèstia, hauria de satisfer la diferència i, en cas contrari, el sobrepuig correspondria al municipi. D’aquesta manera, el municipi cerverí s’assegurava un increment dels recursos procedents de l’impost directe, el qual gravava prioritàriament la renda i, en el seu defecte, el patrimoni dels contribuents. Probablement, els regidors intentaren compensar aquest increment de la pressió fiscal municipal amb una suspensió temporal del delme senyorial i aquest fet explicaria la disputa mantinguda entre el castlà i la vila en el decurs dels anys 1415-1416.11 consell ordenava reprendre les negociacions amb les persones que estiguessin interessades en l’arrendament de l’onzè (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1400, f. 12r-v, 03.I.1400; f. 21r, 23.I.1400). L’any 1401, els esforços municipals per establir l’impost sobre la renda continuaven i documentem (indirectament) l’existència d’uns nous capítols confeccionats per una comissió de prohoms el darrer dia d’abril (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1401, ff. 49v, 29.IV.1401; ff. 50r-51v, 02.V.1401; f. 62v, 25.V.1401; f. 119r, 21.XI.1401; f. 126r-v, 07.XII.1401). Posteriorment, comptem amb referències a l’intent d’imposar un dret novell els anys 1402 i 1404, però no tenim constància que cap d’aquestes temptatives fructifiqués (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1402, f. 14v., 09.I.1402; Consells, 1404, ff. 9v-10r, 07.I.1404 i ff. 16v-17r, 06.II.1404). 10 L’any 1384, el municipi estava interessat en adquirir el delme del castlà, Hug d’Anglesola, per 8.000 s.b. anuals (Max Turull Rubinat, La configuració jurídica, pp. 525-526). L’any 1399, les autoritats locals acordaven arrendar un onzè per «descarregar la vila d’alcuna partida dels annuals que fa» i, amb aquest objectiu, obrien negociacions amb els propietaris del delme senyorial (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1399, ff. 59v-60r, 10.VI.1399; ff. 81v-82r, 04.VIII.1399; f. 100r, 23.X.1399; f. 118r, 24.XII.1399). Com hem dit, l’any 1401, l’establiment de l’onzè encara no havia quallat i novament documentem deliberacions del consell encaminades a comprar el delme senyorial (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1401, f. 49v, 29.IV.1401; ff. 50r-51v, 02.V.1401; f. 62v, 25.V.1401; f. 119r, 21.XI.1401, f. 126r-v, 07.XII.1401). 11 L’acumulació de deutes que asfixiava la tresoreria municipal era fruit de l’aventura financera de l’arrendament i de la posterior suspensió de pagaments dels interessos de l’endeutament censal (Pere Verdés Pijuan, Per ço que la vila, pp. 109-115, 124-133). Pel que fa a les ordinacions del dotzè aprovades pel rei Ferran I, transcrivim aquesta normativa en el Document 2 de l’apèndix documental.
424
PERE VERDÉS PIJUAN
L’experiència de 1439 a 1452
Posteriorment, els conflictes entre la universitat i els posseïdors dels delmes senyorials rebrotaran periòdicament, però caldria un estudi més profund sobre aquest tema per entendre la naturalesa d’aquests enfrontaments i relacionar-los amb noves temptatives d’establir impostos sobre la renda municipals.12 Una d’aquestes temptatives va tenir lloc l’any 1430, després de les importants despeses i deutes provocats per l’intent d’alienació de la vila per part d’Alfons el Magnànim.13 Una comissió especial de prohoms fou l’encarregada d’estudiar la viabilitat de la proposta, però finalment va considerar que una talla extraordinària (per mans) podia ser millor partit que un dotzè.14 L’any 1433, la situació va repetir-se i novament la decisió del consell fou l’establiment d’una altra talla amb l’argument de que, tal com havia succeït anys abans, l’administració del complex impost sobre la renda plantejaria moltes dificultats. Aquesta era la opinió dels regidors municipals, però no la d’un ampli grup de prohoms convençuts de que la recuperació del dotzè a Cervera constituïa l’única forma d’acabar amb les dificultats econòmiques que arrossegaven el municipi i els seus habitants.15 Durant els anys següents, la dissidència a l’interior del govern local va augmentar progressivament i, a començaments de 1436, va esclatar l’enfrontament entre els defensors de l’impost directe sobre el patrimoni, la quèstia, i els partidaris de la seva substitució per l’impost directe sobre la renda; en aquest cas, un setzè. Els portaveus dels dos partits protagonitzaren enceses disputes dialèctiques i les votacions sobre la política fiscal que havia d’adoptar el municipi cerverí se succeïren en el marc de les reunions del consell. Inicialment, l’any 1436, una mala collita va 12 El tema dels delmes senyorials encara no ha estat estudiat a Cervera, però disposem de notícies indirectes sobre la recaptació d’una desena part de la producció agrària del terme per part del castlà de la vila i del bisbe de Vic. Així, per exemple, durant el segle xiv, cada any documentem la taxació (atarament) que realitzaven els regidors municipals del preu de la somada de verema de mula/rocí i d’ase perquè els vilatans paguessin el delme de la verema al castlà i al bisbe (vegeu, per exemple: ACSG, Cervera, FM, Consells, 1388, f. 31r, 06.III.1388). Des de finals del segle xiv, però, la relació entre els posseïdors del tribut i el municipi va deteriorar-se i, al llarg de la quinzena centúria, són nombroses les referències a conflictes entre ambdues parts (1384, 1399-1401, 1415-1416, 1428, 1431, 1449, 1456, 1467, 1477, 1478 i 1479). Sobre aquesta qüestió, vegeu també les referències contingudes en la nota 10. 13 Sobre aquest transcendental episodi de la historia cerverina, vegeu: Pere Verdés Pijuan, «Car vuy en la cort no s’i fa res sens diners. En torno a la negociación entre la villa de Cervera y el rey durante la baja Edad Media», dins M.ª Teresa Ferrer i Mallol et al. (eds.), Negociar en la Edad Media, Barcelona, CSIC-IMF, 2005, pp. 185-214 (esp. 205-210). 14 ACSG, Cervera, FM, Consells, 1430, ff. 48r-49r, 20.V.1430; ff. 50r-51r, 20.V.1430; f. 52v., 27.V.1430; f. 54 r-v, 03.VI.1430; f. 55r, 07.VI.1430. 15 ACSG, Cervera, FM, Registre lletres, 1432, ff. 95v-96r, 15.XI.1432; Consells, 1433, ff. 13v-14v, 04.III.1433 i ff. 15v-16r, 05.III.1433.
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
425
aconseguir deturar momentàniament l’escomesa dels partidaris del setzè, però, l’any 1439, les tesis d’aquest grup acabaren per imposar-se. Tal com ja he apuntat, el factor que va decantar la balança fou el descontent popular envers la talla de la quèstia, la qual, després d’anys d’intensa pressió, havia de penyorar a molts contribuents per cobrar l’impost i provocava l’abandó de moltes propietats a la vila i terme de Cervera. En aquest context, les paraules de Cristòfol de Montbrió, portaveu dels dissidents, van tenir un profund ressò quan afirmava que «més valria pagar C sous com Déus ne done que en altra manera L».16 Així doncs, l’any 1439, la reina Maria va donar permís a la universitat cerverina per recaptar, durant 10 anys, un impost sobre la renda, perquè considerava que el nou expedient perjudicava a un menor nombre de contribuents i serviria per restaurar les finances de la universitat. El document també confirmava unes ordinacions que havien de regular el setzè i ordenava als oficials reials de la vila que assistissin els regidors en la recaptació del nou dret. Malauradament no hem trobat l’esmentada normativa, però coneixem força dades del seu contingut gràcies a referències indirectes. D’aquesta manera, sabem que 6 prohoms, dos de cada mà (major, mitjana i menor), havien d’ocupar-se de la gestió de l’impost i que, cada any, el dia de S. Joan Baptista, tres membres de la comissió, un de cada estament, serien rellevats en la seva comesa. Com veurem, entre aquestes funcions, hi havia la supervisió de tot el procés de liquidació i recaptació de l’impost, així com la redempció de censals morts «en forma que la vila sie descarregada e la gent conegue que del setzè e tall ha exit profit a la vila».17 Aparentment, a la llum de les dades de què disposem, creiem que el nou setzè suposava el triomf total dels postulats favorables a l’impost sobre la renda, ja que no contemplava la coexistència ni la superposició respecte a cap derrama sobre el patrimoni. Dit en altres paraules, al contrari del que succeïa l’any 1414, el nou dret no preveia que els contribuents que no disposessin de rendes continuessin pagant una determinada talla de la quèstia per tal d’assegurar el rendiment de l’impost. L’arriscada iniciativa solament prenotava que la taxa que gravaria les rendes, els salaris, els beneficis, els capitals i els estocs comercialitzables (tot el conjunt agrupat sota el nom de guanyable) seria variable, a l’arbitri dels 16 Caldria estudiar amb més detall tot aquest conflicte intern que viu el municipi cerverí entre 1436 i 1439, ja que les referències documentals són abundantíssimes i àdhuc comptem amb els llistats de prohoms que votaren a favor d’una o altra proposta fiscal. Tanmateix, aquest tema mereix un treball monogràfic i, de moment, solament m’hi aproximo parcialment a Pere Verdés Pijuan, «Atès que la utilitat de la universitat deu precehir lo singular: discurso fiscal e identidad política en Cervera durante el s. xv», Hispania LXXI/238 (2011), pp. 409-436 (esp. 420-423); Idem, «Politiques fiscales et stratégies», pp. 162-164, nota 30. 17 ACSG, Cervera, FM, Consells, 1440, f. 13v, 08.I.1440.
426
PERE VERDÉS PIJUAN
prohoms del setzè, i que el producte d’aquest capítol mai podria ser inferior als 6.000 s.b. anuals.18 L’any 1449, la vigència del setzè va finalitzar i van reaparèixer les disputes sobre la política fiscal del municipi cerverí. Inicialment, la intervenció del governador general de Catalunya va apaivagar el conflicte i una comissió de 12 prohoms, 4 de cada mà, va rebre l’encàrrec d’estudiar quin tall s’imposaria per fer front als càrrecs de la vila. La decisió d’aquesta comissió fou l’establiment d’un sistema mixt, on es combinava la recaptació d’una talla sobre el patrimoni, l’augment d’algunes imposicions i l’establiment d’un impost sobre la renda.19 En principi, els prohoms acordaren que la durada del nou programa fiscal seria d’un decenni, però l’any següent el sistema fou revisat pels regidors, els quals decidiren reimplantar el setzè a la vila durant un sexenni. Aquesta decisió no va agradar gens als partidaris de la quèstia i, per aquesta raó, iniciaren una ofensiva contra el govern municipal, acusant-lo davant de la reina de malversació. Els arguments d’aquesta acusació es fonamentaven en els discrets resultats que havia tingut l’impost sobre la renda a l’hora d’amortitzar el deute i en la utilització del cereal recaptat per a un ús no contemplat per les ordinacions de 1439: la botiga del blat municipal. La reina, lloctinent general de Catalunya, va escoltar aquestes denuncies perquè, segons el document, considerava que els paers volien renovar el setzè contra l’opinió de «la major i millor part» del consell. Per aquesta raó, la lloctinent general va autoritzar el grup ara dissident a reunir-se de deu en deu, a escollir procuradors i a fer talles entre ells per fer front al govern municipal. Davant d’aquesta situació, conscients de les desastroses conseqüències econòmiques i polítiques que havia tingut a altres poblacions del Principat (com per exemple, Puigcerdà) la resolució dels conflictes interns a la cort reial, les autoritats locals decidiren arribar a un compromís. Aquesta concòrdia passava pel nomenament d’oïdors encarregats de fiscalitzar la gestió dels antics prohoms del setzè i per la revisió el tall de 1450, el qual va esdevenir un híbrid entre impost sobre el patrimoni i sobre la renda similar al dotzè de 1414.20 Teòricament, el nou 18 Com ja he dit, no disposem de la normativa que regulava aquest impost sobre la renda, l’existència de la qual coneixem gràcies a la confirmació de què fou objecte per part de la reina Maria i de les modificacions al text contingudes en altres sèries municipals (ACA, C, reg. 3134, f. 59r-v, 02.V.1439, Barcelona; ACSG, Cervera, FM, Actes i negocis, 1439-1454, ff. 64r-65v). 19 ACSG, Cervera, FM, Consells, 1449, f. 28v, 12.II.1449; f. 32v, 17.II.1449; f. 45r, 28.II.1449; f. 108r-v, 26.V.1449; ff. 113v-114r, 16.VI.1449; f. 116r, 21.VI.1449; f. 117r, 05.VII.1449; f. 128r, 19.VII.1449. 20 ACSG, Cervera, FM, Consells, 1450, ff. 20v-21r, 07.II.1450; ff. 42v-44r, 28.III.1450; f. 47r, 02.V.1450; f. 47v, 16.V.1450; f. 52r-v, 21.V.1450; f. 53r, 22.V.1450; f. 55v, 11.VI.1450; ACA, C, reg. 3152, ff. 93v-94r., 04.V.1450, Perpinyà.
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
427
expedient havia de tenir una durada de 7 anys, però, l’any 1451, ja va haver de ser revisat a l’alça perquè es mostrava insuficient per fer front a les despeses i deutes de la universitat.21 Aquest increment va reobrir la caixa dels trons i, l’any 1452, els regidors cerverins havien de tornar a introduir modificacions en el sistema per intentar acontentar alhora els partidaris de la quèstia i del setzè.22 Nogensmenys, aquestes variacions no van acabar amb les disputes ni amb els deutes i a més, l’any 1453, apareixia el governador general per retreure als responsables municipals que no havien respectat els acords de 1449. Tot aquest cúmul de problemes va acabar amb un acord del consell que, després d’atorgar un donatiu al governador, decidia suprimir qualsevol vestigi d’impost sobre la renda i adoptar una nova estratègia fiscal i financera. Aquesta estratègia passava pel retorn a les talles tradicionals, per la reducció d’interessos del deute i per la creació de noves vies de finançament: les ajudes i els monopolis.23 L’evolució posterior de l’impost
Després de l’experiència de 1439 a 1452, l’impost sobre la renda va desaparèixer del panorama fiscal cerverí fins la dècada de 1480. Certament, els llibres de consells recullen propostes d’establiment de talls sobre els fruits en moments de dificultats econòmiques com, per exemple, els any 1461, 1467, 1468, 1476 i 1480.24 No obstant, les autoritats locals no decidiren recuperar un setzè fins l’any 1481, quan fou establert un altre impost que combinava la derrama per sou i per lliura amb un dret sobre la renda. Com ja hem dit, l’any 1481, els regidors acordaren que, durant 7 anys, els contri21 ACSG, Cervera, FM, Consells, 1451, ff. 53r-55r, 29.V.1451; ff. 57v-59v, 07.VI.1451; f. 64r, 29.VI.1451. 22 ACSG, FM, Consells, 1452, ff. 50r-51v, 10.III.1452; f. 53r-v, 20.III.1452; ff. 58v-59v, 30. III.1452; ff. 65r-v, 12.IV.1452. 23 L’any 1453, documentem la intervenció del governador general i la decisió del consell de «tallar a sou e liura segons forma del privilegi» de 1331 (ACSG, Cervera, FM, Correspondència, 20.I.1453, Barcelona; Consells, 1453, f. 23r-v, 08.III.1453). No obstant, existeixen dubtes sobre la supressió total dels impostos sobre la renda fins l’any 1454, ja que entre les instruccions o capítols del contracte del recaptador de la quèstia dels anys 1453 i 1454 documentem una clàusula que contemplava la recaptació de 2 d.b. per cada plom de verema que lliuraria als contribuents perquè poguessin entrar la collita a la vila (ACSG, Cervera, FM, Actes i Negocis, 1450-1466, 1453, ff. 23r-26r; Arrendaments, Quèstia, 1398-1585, 1454, plec). Pel que fa a la reducció d’interessos del deute i a la creació de noves vies de finançament, vegeu respectivament: Pere Verdés Pijuan, Per ço que la vila, pp. 170-178; Idem, «Politiques fiscales et stratégies», pp. 165-167. 24 ACSG, Cervera, FM, Consells, 1461, f. 80r., 09.V.1461; Consells, 1467, ff. 67r-68r, 26.V.1467; Consells, 1468, ff. 24r-25v, 27.IV.1468; Consells, 1476, f. 15r-v, 04.I.1476; Consells, 1480, ff. 1r-5v, 05.XII.1479.
428
PERE VERDÉS PIJUAN
buents paguessin, en diners o en espècie, la suma que els pertocava satisfer en la quèstia habitual mitjançant un setzè sobre la collita de cereals.25 Tal com passava anys abans, en els cas que aquesta renda no cobrís el deute fiscal, el contribuent hauria de pagar la diferència. En aquesta ocasió, però, al contrari del que havia succeït en casos anteriors, no documentem que ningú hagués de satisfer una taxa superior a la que li pertocava en la derrama. Segons el meu parer, l’objectiu d’aquesta estratègia era no amenaçar la supervivència dels vilatans, els quals pagaven quan disposaven d’existències de diners o blat, i alhora obtenir una reserva de cereal que permetés especular al municipi. Probablement, aquesta escassa ambició del nou impost sobre la renda, totalment circumscrit dins dels límits de la talla de la quèstia, explica que no trobem cap llicència reial que autoritzés el seu establiment. Tampoc tenim constància de cap autorització del perllongament del sistema l’any 1488, quan el consell va decidir continuar recaptant la talla i el setzè durant 7 anys més.26 Així doncs, els anys que van entre 1482 i 1494 constitueixen la darrera mostra d’un impost sobre la renda a Cervera durant el període estudiat. Tanmateix, val la pena assenyalar que el caràcter d’aquesta darrera temptativa diferia molt d’anteriors iniciatives, ja que per la seva escassa entitat no va generar cap tipus de conflicte i fou suprimit a causa de la seva escassa rendibilitat.27 L’objecte i les taxes de l’impost Un cop traçada l’evolució de l’impost sobre la renda a Cervera, cal aprofundir en l’estudi de les principals característiques, ja que aquesta anàlisi concreta ens ha de permetre una millor comprensió del fenomen. Amb aquest objectiu, abordarem tres aspectes que resulten d’especial interès a l’hora d’albirar les repercussions que van tenir les diferents temptatives d’establir els nous drets a la vila: a qui gravava l’impost, per quines rendes i amb quines taxes. Com ja hem apuntat, aquesta exacció va complementar, va superposar-se o va substituir a la talla de la quèstia i, per tant, les persones subjectes al nou impost foren les mateixes que ja gravava la derrama tradicional. De fet, la 25 No comptem amb l’acord municipal ni amb les ordinacions que regulaven el nou impost, però existeixen referències indirectes a ambdós documents (ACSG, Cervera, FM, Setzè, 1450-1487, f. 60r; Àpoques comunes, 1482, f. 10r, 18.VIII.1482). Així mateix, entre 1485 i 1493, documentem la recaptació per part dels questiers de petites quantitats en concepte de ploms de verema, però no creiem que es tracti d’un impost sobre la collita, sinó d’una taxa per finançar el funcionament d’aquell sistema de control del que parlaré més endavant. 26 ACSG, Cervera, FM, Consells, 1488, f. 12r, 29.I.1488 i ff. 14v-15r, 26.II.1488. 27 ACSG, Cervera, FM, Consells, 1494, f. 38r, 10.XI.1494.
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
429
documentació no és gaire explícita sobre aquest punt, probablement perquè, en principi, se sobreentenia que tothom qui estava sotmès a l’impost patrimonial també ho estava al de la renda i quelcom similar podem dir respecte a les exempcions.28 D’aquesta manera, hom pot considerar que els onzens i similars també presentaven un doble caràcter: real i personal. D’una banda, tots els veïns de la vila estaven subjectes a l’impost per les rendes que percebien dins i fora del terme de la vila. De l’altra, qualsevol persona forastera havia de cotitzar per la renda d’aquelles propietats que tingués dins del terme i fossin considerades de contribució.29 Dins d’aquest grup també hi estaven inclosos persones jurídiques, preveres, nobles i jueus que obtinguessin rendes d’antigues possessions de contribuents que no haguessin pagat el dret de traspàs o quèstia grossa.30 En cas contrari, els esmentats col·lectius estaven exempts o no subjectes (perquè ja pagaven altres exaccions equivalents) i solament contribuïen voluntàriament a l’impost sobre la renda.31 Finalment, cal assenyalar que també van quedar-ne exemptes les persones que gaudien de franqueses atorgades pel rei o pel municipi. A grans trets, aquesta era la norma que regulava la subjecció a l’impost, per bé que, tal com passava en la talla de la quèstia, l’aplicació no va poder evitar els conflictes.32 Així doncs, com pot veure’s, les noves exaccions no suposaven una ampliació del nombre de contribuents sotmesos a la fiscalitat directa municipal, sinó més aviat un increment i/o una redistribució de la seva càrrega. Com ja hem apuntat, tradicionalment, aquesta càrrega havia descansat sobre el patrimoni, considerat com el principal indicador de la potència econòmica de l’individu.
28 Més detalls sobre el criteri de subjecció a l’impost directe tradicional: Pere Verdés Pijuan, Administrar les pecúnies, pp. 871-883. 29 Durant el període estudiat, aquest doble criteri de subjecció, real i personal, apareix en totes les ordinacions que regulaven la recaptació dels impostos sobre la renda a Cervera i, a més, també són nombroses les referències en el mateix sentit que documentem en els llibres de consells i crides (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1414, f. 36r-v, 21.VI.1414; Consells, 1439, ff. 72v-73r, 12.VII.1439; Crides, 1451, f. 20r; Crides, 1485, f. 30r). 30 Aquest dret estava justificat per l’obligació legal que mantenien els habitants de Cervera (i els seus béns) amb els deutes contrets pel municipi i consistia en una taxa equivalent al quart, al terç o fins i tot a la meitat del valor d’aquelles propietats «de contribució» (Pere Verdés Pijuan, «Politiques fiscales et stratégies», pp. 161-162). 31 L’any 1414, per exemple, les autoritats municipals aconseguiren arribar a un acord amb els preveres i els jueus perquè contribuïssin voluntàriament al dotzè pels esplets que obtinguessin dins i fora del terme de la vila (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1414, f. 28v, 08.V.1414). 32 Per exemple, l’any 1414, es documenten referències a la resistència d’alguns nobles que habitaven a la vila o tenien terres dins del terme (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1414, f. 36r-v, 21.VI.1414 i 42r, 20.VII.1414). L’any 1415, les persones que gaudien de franquesa hagueren de reclamar en repetides ocasions davant dels regidors municipals que els fossin respectades llurs llibertats (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1415, f. 36r-v, 21.VI.1414; Consells, 1415, f. 83r, 26.I.1414). I, l’any 1416, alguns preveres es negaren a continuar pagant el dotzè que havien pactat i qualificaren els paers de «traydors e trenquadors de sagrament e homenatges» (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1416, ff. 45v-46v, 17.VII.1416).
430
PERE VERDÉS PIJUAN
Per tant, la taxa proporcional sobre els béns representava en teoría la forma més equitativa de repartir les càrregues que pesaven sobre la universitat. Tanmateix, des del segle xiv, els regidors municipals cerverins ja s’havien adonat que aquesta consideració no s’adequava a la realitat d’una societat cada cop més capitalitzada, on la creixent pressió fiscal començava a deixar sentir els seus primers efectes. Aquest fet explicaria, per exemple, l’existència d’una taxa doblada per gravar les propietats movents, fàcilment ocultables; l’exempció dels béns mobles d’ús quotidià, per tal de no minar la capacitat contributiva dels vilatans o l’aparició de l’indeterminat concepte de moble e cabal dins dels manifests. En aquesta direcció apuntaria també la decisió d’establir els primers impostos sobre la renda, en comptes d’augmentar les taxes que gravaven el patrimoni o de recaptar més talles extraordinàries. D’aquesta manera, les ordinacions de l’any 1381 establiren que, durant cinc anys, la taxa sobre el patrimoni fos reduïda un 33,3 % i que, paral· lelament, fos recaptat un ambiciós impost sobre la renda.33 Concretament, aquesta nova exacció pretenia gravar la totalitat dels ingressos del contribuent: la producció agropecuària, els beneficis comercials, els salaris o remuneracions, les rendes i altres guanys, entre els quals fins i tot s’incloïen aquells que eren susceptibles de generar els estocs de numerari o cereal comercialitzable. Dins de la producció agrària, la normativa establia que el contribuent hauria de pagar 1/16 part (6,25 %) de la collita de qualsevol tipus de cereal (forment, ordi, avena...) en gra o en herba (farratge). Aquesta mateixa taxa, que donava nom a l’impost, gravava el producte d’altres cultius (oli, lli, cànem, faves, alls...), fins i tot quan es collien abans d’hora (en herba o tenre). Entre aquests cultius, com és lògic, destacava el safrà, el propietari del qual era obligat a satisfer una setzena part del preu de la flor recollida per tal d’evitar fraus. També estava sotmesa al setzè la ramaderia, concretament els cabrits, el anyells, els porcells i la llana. El capítol agropecuari es tancava amb la verema i la fruita (planta dolç), que pagaven 6 d.b. per càrrega de mul o rocí i 4 d.b. per càrrega d’ase.34 Pel que fa als guanys, els beneficis comercials dels drapers, mercaders, botiguers, especiers, tenders, etc. estaven gravats amb 18 d.b. per lliura 33 Habitualment, la talla de la quèstia gravava amb 1,5 d.b. cada lliura de béns immobles i 3 d.b. cada lliura de moble i, l’any 1381, la taxa fou reduïda a 1 d.b./ 2 d.b. (vegeu el Document 1 de l’apèndix documental). 34 La incidència d’aquesta taxa depenia del preu de la somada o càrrega del producte i si prenem com a referència els preus màxims i mínims que, a finals del segle xiv, dictaven els regidors municipals per tal de facilitar el cobrament del delme senyorial sobre la verema, veiem que l’impost sobre la renda municipal podia suposar, aproximadament, entre un 2,7 % i un 16,6 % (Pere Verdés Pijuan, Administrar les pecúnies, p. 772, nota 2352).
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
431
(7,5 %). Aquesta taxa s’havia d’aplicar en base a una estimació hipotètica dels beneficis, els quals, segons les ordinacions, constituïen el 10 % (2 s.b. per lliura) del capital total de què disposava el contribuent en el moment de la declaració.35 Els salaris o pensions de notaris, juristes, etc. i altres remuneracions estaven sotmeses a una taxa de 12 d.b. per lliura (5 %). Els censals morts havien de pagar 18 d.b. per lliura d’interès (7,5 %), els violaris 12 d.b. (5 %) i altres rendes 2 s.b. (10 %). Finalment, les ordinacions de 1381 establien que els estocs de numerari havien de satisfer 18 d.b. per lliura (7,5 %) i els de cereal un setzè (6,25 %). Tal com passava amb els beneficis comercials, les ordinacions consideraven que els estocs esmentats podien generar els beneficis d’un censal mort. El text de 1381 no especifica quin era l’interès d’aquest hipotètic censal, però, com veurem tot seguit, l’any 1414 els capítols del dotzè consideraven que aquest for havia de ser de 20.000 per 1.000 (5 %).36 Tota aquesta complexa normativa fou reproduïda de forma quasi idèntica en els capítols del dotzè imposat l’any 1414. Inicialment, les autoritats locals decidiren recaptar únicament un impost sobre la renda i renunciar, tal com havien fet durant els anys anteriors, a la impopular taxa sobre el patrimoni. Per aquesta raó, els regidors incrementaren un 25 % les taxes (8,3 %) sobre la ramaderia, el cereal i altres collites respecte a 1381 (6,25 %). La tarifa sobre la verema va mantenir-se igual i el safrà fou gravat mitjançat un nou procediment, l’impacte del qual no podem mesurar. Concretament, les ordinacions establien que els contribuents haurien de lliurar mitja lliura de safrà elaborat (sec, bo e rebedor) per cada 16 mitgeres de cabeça (bulb) de safrà plantada. Aquest capítol també disposava que la primera flor o collita del safrà plantat estava exempta i que solament pagarien la segona i tercera flor; posteriorment, el cicle de la safranera finalitzava i era arrencada.37 També va mantenir-se l’impost sobre els beneficis comercials, els salaris i els estocs de numerari o cereal. Com s’ha apuntat, l’aplicació de les taxes sobre els beneficis comercials i els estocs observaven els mateixos procediments que l’any 1381, per bé que, en el darrer cas, la normativa considerava que l’hipotètic guany que podien generar les reserves de diners o cereals era el mateix que un censal mort al 5 % d’interès (20.000 per 1.000). Les ordinacions de 1414 també afegiren que els salaris o remuneracions podien ser declarats pels contribuents o estimats e taxats pels paers i una comissió de tres prohoms. Aquesta mateixa fórmula podia ser aplicada als hostalers, els quals havien de declarar cada any quins beneficis havien obtingut del seu hostal i pagar 12 d.b. Vegeu el Document 1 de l’apèndix documental. Vegeu el Document 1 de l’apèndix documental. 37 Vegeu el Document 2 de l’apèndix documental. 35 36
432
PERE VERDÉS PIJUAN
per lliura (5 %). Per últim, les taxes que gravaven les rendes (censals morts, violaris, feus, etc.) foren unificades i convertides en un dotzè (8,3 %).38 Nogensmenys, tot i aquestes modificacions, els càlculs dels responsables municipals foren erronis i, davant d’aquest fet, van haver de recuperar-se les talles per fer front a les importants despeses i deutes acumulats de la vila. Concretament, a finals de l’any 1414, els ingressos del dotzè ja van complementar-se amb mitja quèstia o, dit en altres paraules, un impost sobre el patrimoni un 50 % inferior (15.000 s.b.) al que es recaptava habitualment (30.000 s.b.).39 L’any 1415, la situació econòmica de la universitat va empitjorar i el consell va decidir doblar gairebé l’impost sobre el patrimoni (57.000 s.b.) per eixugar deutes.40 Finalment, el 1416, darrer any de vigència del dotzè, el municipi també va recaptar una talla de la quèstia, però ignorem quina fou la quantitat percebuda. Com ja he dit, l’any 1439, l’estratègia fiscal del municipi va canviar. Segons les manifestacions dels coetanis, la talla de la quèstia fou suprimida per tal d’acabar amb la depauperació que patien amplis sectors de la societat cerverina i, alhora, el complex impost sobre la renda va simplificar-se amb l’objectiu d’evitar els problemes d’administració que havien provocat anteriors temptatives de recaptar exaccions d’aquest tipus a la vila. Així, el nou setzè va reduir-se a l’impost sobre la verema, el cereal, el safrà, les rendes i un concepte anomenat guanyable o compartiment. Les taxes que pesaven sobre el cereal van disminuir respecte a 1414, passant del 8,3 al 6,25 %, i també va fer-ho l’impost que gravava la verema, que va baixar de 6 d.b./4 d.b. per càrrega de mula/ase a 4 d.b./2 d.b., respectivament. Ignorem si aquesta disminució també va afectar al safrà, el cultiu del qual fou gravat amb 6 d.b. per mitgera (no sabem si de cabeça plantada o de flor recollida).41 Solament va augmentar la tarifa que pesava sobre les rendes (censals morts, violaris, feus, censals emfitèutics, etc.), que va incrementar-se del 8,3 % al 10 %.42 Pel que fa al guanyable o compartiment, amb aquests termes es designava aquella exacció pagada pels contribuents que no disposaven de collites ni rendes i satisfeta, doncs, pels beneficis, salaris o altres ingressos. No coneixem quin era el procediment exacte en aquest cas per calcular el que pertocava pagar a cadascú pel guanyable, però constatem que Vegeu el Document 2 de l’apèndix documental. ACSG, Cervera, FM, Consells, 1414, f. 52v, 04.X.1414 i f. 54r-v, 24.X.1414. 40 ACSG, Cervera, FM,, Consells, 1415, ff. 75v-76r, 29.XII.1414; ff. 80r-81r, 18.I.1415; ff. 86v, 18.II.1415; f. 93v, 23.III.1415; ff. 95r-96r, 10.IV.1415; f. 97r-v, 19.IV.1415. 41 Vegeu el Document 3 de l’apèndix documental. 42 Aquesta taxa no incloïa els censals morts pagats en espècie, ja que es documenta un acord del consell, segons el qual el forment censal havia de pagar 14 d.b. per mitgera de pensió (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1439, ff. 72v-73r, 12.VII.1439). 38 39
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
433
corresponia als prohoms del setzè determinar quina quantitat seria compartida entre els vilatans.43 Com hem vist, aquesta suma no podia ser inferior a 6.000 s.b. anuals, la qual cosa indica que, de fet, ens trobem davant d’una derrama variable, calculada en funció de les necessitats econòmiques del municipi. Segons les dades de què disposem, entre 1439 i 1448, el compartiment o guanyable taxat pels prohoms del setzè va oscil·lar, aproximadament, entre els 18.000 i els 20.000 s.b. anuals.44 Malgrat aquesta simplificació de l’impost sobre la renda, l’experiència del setzè establert l’any 1439 no fou reeixida. No obstant, entre 1449 i 1452, encara es produïren diverses temptatives per evitar la seva completa desaparició del panorama fiscal. En la primera, l’any 1449, les autoritats locals decidiren recuperar l’impost mixt sobre la renda i el patrimoni. Tal com succeïa l’any 1414, aquest sistema preveia que els subjectes contribuïssin proporcionalment per algunes de les seves rendes i, en el seu defecte, paguessin pel seu patrimoni. Concretament, el consell va decidir recaptar un 50 % de la talla de la quèstia habitual (12.000 s.b.) i una petita taxa sobre les collites de verema i safrà: 2 d.b. per càrrega de verema i 2 d.b. per mitgera de safrà.45 Com pot veure’s, els regidors disminuïren considerablement l’impost directe que pesava sobre els contribuents cerverins i, en contrapartida, crearen noves exaccions de caràcter indirecte.46 Tanmateix, la iniciativa tampoc va tenir èxit i, l’any 1450, les pressures econòmiques del municipi obligaren els regidors a augmentar l’impost directe. En aquesta ocasió, la talla de la quèstia solament va gaudir d’un 33,3 % de reducció (18.000 s.b.) i l’impost sobre la renda va experimentar un increment de les taxes i els productes gravats: 3 d.b. per càrrega de verema, 3 d.b. per mitgera de safrà, 1/20 (5 %) de la collita de cereal i 1/14 (7,14 %) de les rendes (censals morts, violaris, censos emfitèutics, feus...etc.).47 L’any 1451, aquesta pressió encara va créixer més amb la recaptació de la talla de la quèstia habitual i un augment de les taxes que pesaven sobre el cereal (6,25 %) i les rendes (10 %).48 Finalment, el 1452, el consell va decidir retornar a una situació similar a la de 1449, reduint la talla sobre el patrimoni (18.000 s.b.) i establint impostos indirectes extraordinaris que compensessin la supressió de les taxes Vegeu el Document 3 de l’apèndix documental. Solament tenim dades dels anys 1441, 1442, 1447 i 1448, quan les autoritats locals calcularen que els compartiments i els veïnatges suposarien entorn a 20.000 o 24.000 s.b. Si considerem que les taxes pagades per les poblacions aveïnades a Cervera durant aquells anys ascendien a uns 4.000 s.b. aproximadament, podem inferir que la derrama del guanyable rondava els 18.000 o 20.000 s.b. (vegeu Taula 1). 45 La documentació no distingeix entre la càrrega de verema de mula o d’ase i tampoc especifica si la mitgera corresponia a cabeça plantada o a flor recollida. 46 Sobre la temptativa de 1449, remeto a les referències documentals contingudes a la nota 19. 47 Vegeu nota 20. 48 Vegeu nota 21. 43 44
434
PERE VERDÉS PIJUAN
sobre el cereal i les rendes, alhora que disminuïa la tarifa sobre la verema i el safrà: 2 d.b. per càrrega de verema i 2 d.b. per mitgera de safrà.49 Per tant, resulta evident que la dificultat tècnica de recaptar un impost sobre la renda, sumat a l’oposició política que despertava la iniciativa acabaren amb l’intent de transformar la fiscalitat directa municipal. Per aquesta raó, l’any 1481, quan els responsables municipals recuperaren un setzè, l’impost sobre la renda apareix reduït a la mínima expressió. Com ja he apuntat, les autoritats locals acordaren que la talla de la quèstia fos pagada mitjançant un setzè sobre les collites de cereals. És a dir, la quantitat taxada a cada contribuent pel seu patrimoni podia ser satisfeta en espècie, amb el lliurament d’una part (6,26 %) del producte de les messes, o en metàl·lic, després de la collita. En principi, els regidors confiaren que l’especulació amb el cereal permetés millorar el rendiment de l’impost directe i, per aquesta raó, la quantitat tallada va ser força baixa. Concretament, entre 1481 i 1487, els regidors establiren una quèstia d’aproximadament 15.000 s.b. i, entre 1488 i 1494, la derrama fou reduïda a 10.000 s.b.50 La iniciativa, però, va anar perdent força i, després de 14 anys de vigència, el consell no en va considerar rendible la continuïtat «vistes les despeses se fan e lo poch profit se’n segueix».51 Taula 1. Ingressos procedents de l’impost sobre la renda (1414-1494). Composició: xifres totals/tant per cent Anys 1414 1416 1439
Cereal52 17.886 s.b.53 (58,32 %) 9.111 s. 1 d.b.55 (22,52 %) 8.130 s. 7 d.b. (36,09 %)
Compartiment 12.781 s. 1 d.b.54 (41,67 %) 31.339 s. 10 d.b.56 (77,47 %) 14.393 s. 11 d.b. (63,90 %)
TOTAL 30.667 s. 1 d.b. 40.450 s. 11 d.b. 22.524 s. 6 d.b.
Vegeu nota 22. Sobre aquestes darreres temptatives, em remeto a les referències documentals contingudes a les notes 25-26. Pel que fa als detalls de l’evolució de la talla de la quèstia, vegeu: Pere Verdés Pijuan, Administrar les pecúnies, Quadre 35, pp. 1448-1450. 51 ACSG, Cervera, FM, Consells, 1494, f. 38r, 10.XI.1494. 52 Ingressos procedents de la venda del cereal, habitualment el producte de la recaptació de l’any anterior. Aquesta norma solament no es compleix els anys 1414 i 1416, en què el dotzè fou recaptat en metal·lic o en espècie. 53 Inclou el dotzè dels preveres (355 s. 7 d.b.), dels forasters (851 s.b.) i les penyores (6.558 s.b.). 54 Inclou el dotzè de la verema (10.241 s. 9 d.b.) i dels guanys (2.539 s. 4 d.b.). 55 Inclou el dotzè dels preveres (141 s. 11 d.b.), dels forasters (804 s. 6 d.b.) i les penyores (2.888 s. 4 d.b.). 56 Inclou el dotzè de la verema (5.730 s. 7 d.b.) i el compartiment (25.609 s. 3 d.b.). 49 50
Anys
Cereal52 444 s. 3 d.b. (2,52 %)
Compartiment 17.136 s.b. (97,47 %)
1441
10.875 s. 8 d.b. (40,06 %)
16.267 s. 6 d.b. (59,93 %)
27.143 s. 2 d.b.
1442
4.317 s. 10 d.b. (19,41 %)
17.917 s. 9 d.b. (80,58 %)
22.235 s. 7 d.b.
1443
11.395 s. 7 d.b. (49,17 %)
11.775 s.b. (50,82 %)
23.170 s. 7 d.b.
1444
4.965 s. 7 d.b. (21,27 %)
18.376 s. 1 d.b.* (78,72 %)
23.341 s. 8 d.b.
1446
4.111 s. 4 d.b. (17,33 %)
19.602 s. 6 d.b.* (82,66 %)
23.713 s. 10 d.b.
1448
4.814 s. 3 d.b. (18,62 %)
21.035 s. 6 d.b.* (81,37 %)
25.849 s. 9 d.b.
1450
4.458 s. 7 d.b. (29,93 %)
10.437 s. 5 d.b.* (70,06 %)
14.896 s.b.
1451
4.630 s. 4 d.b. (18,35 %)
20.587 s. 11 d.b.* (81,64 %)
25.218 s. 3 d.b.
1452
---
23.014 s. 5 d.b.* (100 %)
23.014 s. 5 d.b.
1481
4.451 s. 7 d.b. (34,66 %)
8.388 s. 7 d.b. (65,33 %)
12.840. 2 d.b.
1487
3.170 s. 7 d.b. (33,88 %)
6.187 s. 6 d.b. (66,11 %)
9.358 s. 1 d.b.
1488
2.802 s. 1 d.b. (34,24 %)
5.381 s. 7 d.b. (65,75 %)
8.183 s. 11 d.b.
1490
3.242 s. 11 d.b. (45,07 %)
3.951 s.b. (54,92 %)
7.193 s. 11 d.b.
1491
4.787 s. 2 d.b. (50,20 %)
4.748 s.b. (49,79 %)
9.535 s. 2 d.b.
1492
2.624 s. 7 d.b. (36,11 %)
4.642 s. 11 d.b. (63,88 %)
7.267 s. 6 d.b.
1494
1.623 s. 2 d.b. (20,08 %)
6.459 s. 8 d.b. (79,91 %)
8.082 s. 10 d.b.
1440
* Inclou ingressos en concepte de veïnatges.
TOTAL 17.580 s. 3 d.b.
436
PERE VERDÉS PIJUAN
La gestió de l’impost Així doncs, podem concloure que, durant el segle xv, la gestió de l’impost sobre la renda constituïa un veritable handicap per l’administració municipal cerverina i, segurament, aquesta circumstància va contribuir decisivament al fracàs de l’exacció. Ara bé, una afirmació d’aquest tipus requereix que dediquem un mínim d’atenció al tema administratiu per tal de capir l’abast de les dificultats esmentades. Inicialment, els onzens o similars foren arrendats a la persona que oferia més diners per la seva recaptació, però ben aviat les autoritats municipals van començar a tenir problemes per trobar persones disposades a oferir sumes importants pel producte de l’impost sobre la renda. L’any 1377, per exemple, el municipi va aconseguir arrendar l’onzè a un ciutadà barceloní per 72.000 s.b., però, dos anys després, solament trobaven persones que oferien 20.000 s.b. pel producte de l’impost.57 Malgrat aquestes dificultats, fins l’any 1414, els regidors cerverins maldaren per arrendar els nous drets al millor postor, però tots els esforços foren infructuosos i, des del 1379, solament documentem la gestió directa de la recaptació per part del municipi.58 Aquest fet, al meu parer, resulta força il·lustratiu dels problemes que generava la percepció d’un impost sobre la renda, per bé que dins de la col·lecta s’ha de distingir entre diversos procediments. Efectivament, al llarg del període estudiat, la recaptació de l’impost sobre la renda presenta, com a mínim, dos àmbits clarament diferenciats: el cereal i la resta d’ingressos, rendes o collites.59 L’impost sobre el cereal
Habitualment, l’impost sobre el cereal fou recaptat de manera independent, mitjançant el mateix procediment emprat per cobrar el delme senyorial. Els contribuents, sota certes penes o bans, no podien treure el Max Turull Rubinat, La configuració jurídica, p. 524. Tal com mostra Turull, l’any 1379, els regidors van haver de recaptar directament l’onzè i també van haver de fer-ho el 1380 (Max Turull Rubinat, La configuració jurídica, p. 524). Posteriorment, a partir de 1381, no sabem com fou gestionat l’impost, però, com ja hem vist, entre 1399 i 1404, el municipi cerverí va intentar en diverses ocasions arrendar un onzè sense èxit. Tampoc va fructificar la temptativa d’arrendar el dotzè l’any 1414, quan els regidors confeccionaren una taba i negociaren amb mercaders de Cervera, Barcelona, Lleida, Balaguer, Tarragona o Falset. En aquest darrer cas, resulta interessant una disposició del consell que ordenava als paers que sumessin els jornals sembrats al terme de la vila per tal de calcular, aproximadament, a quan hauria d’ascendir com a mínim un hipotètic arrendament (ACSG, Cervera, FM, Registre lletres, 1414, ff. 62r-v, 22.I.1414; Consells, 1414, f. 22v, 21.III.1414; f. 25r, 30.III.1414; Registre lletres, 1414, ff. 77v-78r, 02.IV.1414; Consells, 1414, f. 27r, 10.IV.1414; f. 28r, 08.V.1414; f. 31r, 19.V.1414). 59 Entre els anys 1414-1416, aquesta divisió és triple, ja que els impostos sobre el cereal, la verema i la resta d’ingressos foren recaptats separadament. 57 58
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
437
cereal que batien de l’era fins que no haguessin passat els recaptadors per avaluar la collita i/o rebre la taxa corresponent.60 Exceptuant l’any 1414, aquesta taxa era percebuda en espècie i, per aquesta raó, el col·lector havia de mesurar (amb mesura rasa) tot el cereal batut i detreure la quantitat corresponent a l’impost.61 Tal com establia la normativa municipal, l’operació de mesurar la collita era realitzada després del pagament dels delmes senyorials, les primícies eclesiàstiques i les almoines que els contribuents volguessin donar a les ordres mendicants de la vila.62 Pel que fa a la percepció efectiva, aquest dret podia rebre’s a la mateixa era o bé en una taula, dins de la vila, on el contribuent havia de portar el cereal. Després, els recaptadors dipositaven el producte de la col·lecta en una botiga (magatzem) llogada pel municipi i, allí, el cereal era encomanat a un botiguer municipal, que tenia l’encàrrec de conservar i comercialitzar el producte en el moment que li fos ordenat pels regidors. Com ja he apuntat, el municipi va adoptar aquesta estratègia per tal d’especular amb el preu del cereal, tot i que, a mitjan segle xv, el producte de l’impost també va servir per fer front a les caresties frumentàries que va patir Cervera.63 Una menció a part mereix la recaptació de l’impost sobre els farratges o cereals venuts en garba i sobre les collites que obtenien els vilatans en termes forasters. En ambdós casos, les tarifes s’aplicaven sobre el preu del producte i havien de ser satisfetes en metàl·lic pel contribuent. Amb l’objectiu d’evitar el frau, nombroses ordinacions establien que 60 Aquesta norma apareix en les ordinacions de 1381 i 1414 i posteriorment, durant els anys en què fou recaptat l’impost sobre la renda, documentem nombroses crides en el mateix sentit (vegeu Documents 1-2 de l’apèndix documental). Inicialment, l’any 1414, la pena pels contribuents que desobeïen aquesta norma era la pèrdua del blat, però l’any 1439 s’hi afegí una multa addicional de 60 s.b., la qual augmentà a 200 s.b. l’any 1481 (ACSG, Cervera, FM, Crides, 1441, f. 9; 1442, f. 17r; 1444, f. 35r; 1445, f. 42v; 1446, f. 45r; 1451, f. 20r; 1485, f. 30r; 1486, f. 38r). 61 Durant els anys 1414-1416, els regidors municipals van establir la possibilitat de pagar l’impost sobre les messes en espècie o en metàl·lic i, per aquesta raó, taxaren el preu de la mitgera dels diferents cereals abans de començar la collita (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1414, ff. 31v-32r, 23.V.1414; Consells, 1415, ff. 100v-101r, 11.VI.1416). 62 Aquesta disposició apareix en els capítols de 1381 i 1414, i l’any 1439 els prohoms del setzè disposaren «que aquells qui setzenaran lurs blats puxen levar del munt, ans que setzenen, lo delme e prèmia que pagar volran, aprés almoyna a les ordes tota frau cessant si dar ne volran, aprés hagen e sien tenguts de setzenar los dits blats e dar lo dret al setzener» (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1439, ff. 72v-73r, 12.VII.1439). 63 Totes aquestes operacions generen multitud de referències documentals, les quals seria molt llarg d’enumerar. No obstant, cal destacar especialment l’interès de les notícies que proporcionen dos tipus de registres. D’una banda, les nombroses anotacions corresponents a les despeses generades pels salaris i la infraestructura fiscal que contenen els llibres de clavaria. De l’altra, els acords del consell sobre la comercialització del cereal recaptat i, entre aquestes decisions, les disposicions dels prohoms del setzè entre 1439 i 1448. Vegeu, respectivament, Pere Verdés Pijuan, Administrar les pecúnies, apartats II, 3.1.3, b i I, 2.2.1.
438
PERE VERDÉS PIJUAN
les vendes de farratges havien de ser declarades, sota sagrament i homenatge, dins d’uns terminis concrets i amenaçaven els contrabandistes amb penes importants.64 Pel que fa a les messes forasteres, abans de la collita, els regidors taxaven (aforaven) el preu de la mitgera de cereal i encomanaven a uns col·lectors específics la percepció de l’impost. Posteriorment, tal com succeïa amb les garbes, els contribuents també havien de declarar, dins d’uns terminis concrets i sota jurament, el cereal que obtenien fora del terme de la vila i, considerant la facilitat amb què podia cometre’s frau, els paers imposaren penes de fins a 10 ll.b. als infractors.65 Normalment, durant el segle xv, tots aquests recaptadors de l’im post sobre el cereal, així com els botiguers eren nomenats o contractats pel municipi i, a l’igual que qualsevol altre administrador municipal, havien de retre comptes al final de la gestió. Malauradament, no hem trobat els plecs de condicions que regien l’actuació d’aquests càrrecs i solament disposem de les notícies de caràcter indirecte que els llibres de consells, de clavaria o del racional proporcionen sobre el funciona ment de la col·lecta i la comercialització de cereal. La imatge que es desprèn d’aquestes fonts és la d’una administració estretament controlada per les autoritats locals, on la possibilitat d’especulació per part dels recaptadors i dels botiguers era nul·la. La principal conseqüència d’aquest fet fou l’existència d’importants despeses per la tresoreria municipal, la qual havia de pagar el salari dels nombrosos col·lectors que anaven per les eres a controlar la batuda i el manteniment de tota la infraestructura de la botiga del blat. Aquestes despeses se sumaven a les que generava la percepció dels impostos sobre la resta de rendes i, totes juntes, suposaren un considerable augment dels dispendis d’administració fiscal del municipi.66
64 Habitualment, els regidors publicaven crides perquè els venedors de farratge declaressin llurs transaccions i paguessin l’impost corresponent al cap d’uns dies (d’un a 10), amenaçant-los amb penes que oscil·laven entre els 20-60 s.b. (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1414, f. 27v.; Crides, 1442, ff. 18r i 19r; Crides, 1444, f. 28v; Crides, 1450, f. 12r; Crides, 1451, f. 19v). 65 Entre 1439 i 1452, per exemple, les autoritats municipals publicaren diverses crides que ordenaven la declaració de les collites obtingudes fora del terme de la vila en el termini de 10 dies, sota pena de 60 s.b. (ACC, FM, Crides, 1446, f. 45r.; Crides, 1451, f. 19v.; Crides, 1452, f. 23v.). Posteriorment, durant la dècada de 1480, aquestes crides es repetiren, però la pena imposada als infractors va augmentar fins als 200 s.b. (ACSG, Cervera, FM, Crides, 1485, f. 30r; Crides, 1486, f. 38r). 66 Vegeu Pere Verdés Pijuan, Administrar les pecúnies, apartat II, 3.1.3., a.
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
439
Fruit d’aquest important nivell de control exercit pel municipi cerverí també són alguns llibres, elaborats pel racional, que proporcionen dades molt interessants sobre la producció i el comerç de cereal a la vila i el seu terme. Concretament, em refereixo als llibres de la recaptació de l’impost dels anys 1445, 1450, 1451, 1481, 1482, 1483, 1484, 1485, 1486 i 1487. Aquests registres (exceptuant l’any 1445) presenten una estructura, en forma de quadre, força original:67 a la primera columna apareixen els contribuents, dividits en quarters i col·lectius (els jueus, els habitants del poble de Vergós, les confraries, els forasters i els veïns amb terres fora del terme); a la primera fila consten els diferents tipus de cereal (forment, ordi, avena, espelta i mestura), i a les successives files i columnes eren anotades les quantitats que lliurava cada contribuent per la collita de cada tipus de cereal. Al final de cada pàgina se suma el producte de les diferents columnes i, al final de la declaració, són consignades les quantitats totals de cereal recaptat. Posteriorment, apareixen les vendes realitzades pel botiguer municipal amb el nom del comprador, la data de la venda, la quantitat de cereal i el preu de la transacció. A banda de controlar la gestió de l’impost, aquests llibres tenien la funció bàsica de proporcionar dades sobre el que pagava cada contribuent en concepte d’impost sobre el cereal. A partir d’aquesta xifra (sumada a l’impost sobre les altres collites, quan aquest es recaptava), les autoritats municipals i el racional estaven en condicions de saber si aquella persona havia de pagar alguna quantitat suplementària en concepte de compartiment o quèstia. Per aquesta raó, al principi de cada llibre, l’escrivà anotava una taxació dels diferents tipus de cereal, fruit d’un acord del consell que, habitualment, decidia aquests preus durant el mes d’agost. En les següents taules, presentem les dades de què disposem sobre les taxacions de cereals realitzades pel municipi i sobre el producte de la recaptació de l’impost sobre el cereal durant el segle xv.68
67 L’any 1445, el llibre de recaptació del setzè es divideix segons el tipus de cereal (ordi, forment, mestura i avena/espelta) i, dins de cada capítol, apareix cada contribuent, amb el dia i el lloc on va fer la batuda, el producte total de la collita i la taxa corresponent a l’impost (ACSG, Cervera, FM, Setzè, 1445). 68 ACSG, Cervera, FM, Setzè, 1450-1487.
Taula 2. Taxació dels blats de l’impost de la renda (1414-1494)69 (preu de la mitgera) ANYS
AVENA
ESPELTA
ORDI
1414
12 s.b.
(?)
8 s.b.
8 s.b.
8 s.b.
1415
12 s.b.
(?)
8 s.b.
8 s.b.
6 s.b.
1416
12 s.b.
(?)
8 s.b.
8 s.b.
6 s.b.
1440
14 s.b.
10 s. 8 d.b.
7 s.b.
7 s.b.
5 s. 4 d.b.
1450
10 s. 8 d.b.
8 s.b.
4 s.b.
4 s.b.
4 s.b.
1451
13 s. 4 d.b.
10 s. 8 d.b.
7 s.b.
7 s.b.
5 s. 4 d.b.
1481
8 s. 8 d.b.
6 s. 8 d.b.
6 s.b.
6 s.b.
4 s. 4 d.b.
70
FORMENT MESTURA
1482
8 s.b.
6 s.b.
5 s.b.
5 s.b.
4 s.b.
1483
11 s. 4 d.b.
9 s. 4 d.b.
6 s.b.
5 s.b.
4 s. 8 d.b.
1484
22 s. 8 d.b.
16 s.b.
8 s.b.
(?)
12 s. 8 d.b.
1485
11 s. 4 d.b.
8 s. 8 d.b.
6 s.b.
5 s.b.
4 s. 8 d.b.
1486
12 s. 8 d.b.
9 s. 4 d.b.
7 s.b.
6 s.b.
5 s. 4 d.b.
1487
14 s.b.
11 s.b.
8 s.b.
7 s.b.
6 s.b.
1488
12 s.b.
9 s. 4 d.b.
7 s.b.
6 s.b.
5 s. 4 d.b.
1490
12 s.b.
9 s. 4 d.b.
6 s.b.
6 s.b.
5 s. 4 d.b.
1492
8 s.b.
6 s. 8 d.b.
6 s.b.
5 s.b.
4 s.b.
1493
12 s. 7 d.b.
10 s.b.
10 s.b.
9 s.b.
8 s. 8 d.b.
1494
16 s.b.
12 s.b.
6 s. 8 d.b.
6 s. 8 d.b.
8 s.b.
69 ACSG, Cervera, FM, Consells, 1414, ff. 31v-32r, 23.V.1414; Consells, 1415, ff. 100v-101r, 11.VI.1415; Consells, 1416, f. 41v, 09.VI.1416; Consells, 1440, f. 75r-v, 06.IX.1440; Consells, 1450, f. 55r, 11.VI.1450; Consells, 1451, f. 70v, 09.VIII.1451; Setzè, 1450-1487, f. 60r, 13.VIII.1481; ibidem, f. 80v, 20.VIII.1482; ibidem, f. 103v; ibidem, f. 135r; Consells, 1485, f. 50r, 10.VIII.1485; Consells, 1486, f. 44r, 20.VIII.1486; Setzè, 1450-1487, f. 227r, 17.VIII.1487; Consells, 1488, f. 45r-v, 20. VIII.1488; Consells, 1490, f. 29v, 04.IX.1490; Consells, 1492, ff. 51v-52r, 18.VIII.1492; Consells, 1493, f. 50r, 17.VII.1493; Consells, 1494, f. 31v, 09.IX.1494. 70 Taxació dels cereals dels forasters (mitgera): 13 s. 4 d.b. (forment), 10 s.b. (mestura), 7 s.b. (avena i espelta) i 5 s. 4 d.b. (ordi).
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
441
Taula 3. Recaptació dels blats del setzè (1445-1485)71 (mitgeres-quarteres-punyeres) ANY 1445 1451 1481 1482 1483 1485
FORMENT 102 m. 3 p. 277 m. 1 q. 473 m. 1 q. 5 q. 363 m. 1 q. 1 p. 354 m. 5 p. 398 m.
MESTURA AVENA ESPELTA 24 m. 1 q. 54 m. 1 q.72 --32 m. 1 q. 47 m. 4 p. 12 m. 1 p. 40 m. 1 q. 3 p. 106 m. 7 p. 52 m. 1 q. 6 p. 15 m. 2 p. 96 m. 6 p. 31 m. 5 p. 9 m. 8 q. 3 p. 80 m. 1 q. 7 p. 24 m. 1 q. 4 p. 51 m. 1 q. 1 p. 68 m. 2 p. 51 m. 4 p.
ORDI 41 m. 1 q. 1 p. 94 m. 1 q. 124 m. 1 q. 6 p. 100 m. 1 q. 1 p. 107 m. 1 q. 7 p. 145 m. 1 p.
L’impost sobre altres rendes
La resta de l’impost sobre la renda, tret dels anys 1414-1416, va recaptar-se de forma conjunta, per bé que el procés de liquidació també contempla diferents exaccions.73 D’aquesta manera, els contribuents havien de declarar sota jurament quantes càrregues de verema, aproximadament, esperaven obtenir i, com veurem, el sistema dels ploms garantia la veracitat d’aquestes dades. Pel que fa al safrà, els regidors nomenaren comissions especials de prohoms encarregades de controlar les declaracions i, amb aquest objectiu, mesuraren les plantacions d’aquest cultiu i aplicaren la taxa sobre la superfície sembrada.74 Els censals i altres rendes també havien de ser declarades sota jurament pels vilatans, però el municipi podia recórrer als manifests, als registres dels recaptadors d’imposicions o a la documentació notarial per verificar les dades.75 Finalment, la resta d’ingressos (el guanyable) també eren manifestats pels contribuents i una comissió especial de prohoms tenia
1 mitgera = 2 quarteres = 16 punyeres. Recaptació d’avena i espelta. 73 Com ja he dit, durant els anys 1414-1416, la recaptació va dividir-se en el dotzè dels cereals, de la verema i de la resta d’ingressos (nota 59). 74 L’any 1415, el consell va nomenar una comissió formada per un prohom de cada quarter i dos escrivans per estimar les mitgeres de safrà que posseïen els contribuents i va taxar la lliura (pes) d’aquell producte en 16 s.b. (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1415, f. 81r, 18.I.1415). L’any 1440, l’operació es repetia i documentem l’actuació de la comissió encarregada d’anar pel terme a mesurar els cultius (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1440, f. 26r, 29.I.1440; f. 31v, 23.II.1440; f. 35v, 14.III.1440; f. 46r, 15.IV.1440; f. 57v, 01.VI.1440). Finalment, l’any 1450, els regidors van recórrer altra vegada als prohoms i sabem que utilitzaven una corda per estimar la superfície de safrà plantada (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1450, f. 66r, 10.VIII.1450; f. 75v, 10.IX.1450). 75 Aquesta fou la mesura ordenada pels prohoms del setzè durant els anys 1439 i 1440 (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1439, ff. 71r-v, 03.VII.1439 i 72v-73r, 12.VII.1439; Consells, 1440, f. 45v, 15.IV.1440). 71 72
442
PERE VERDÉS PIJUAN
la comesa de comprovar i, si procedia, corregir aquestes declaracions.76 Com ja he dit, també podia donar-se el cas que l’impost sobre la renda se superposés a la talla de la quèstia habitual i, llavors, el racional era l’encarregat de liquidar la derrama i calcular el què pertocava pagar a aquelles persones que no disposaven d’unes rendes mínimes o de collites. Malauradament, no hem trobat cap mostra de la documentació emanada de les declaracions esmentades, però disposem de notícies referents al registre o registres on apareixien el nombre de càrregues de verema, la superfície de safrà cultivada, els diners procedents de les rendes i la suma corresponent al guanyable o compartiment de cada contribuent.77 En canvi, sí que disposem d’un exemple dels capbreus o memorials, on el racional liquidava la quantitat de diners que havia de pagar cadascú en concepte de verema, safrà, rendes i guanyable o compartiment.78 Tal com succeïa amb els llibres de talles, una còpia d’aquest registre era lliurada a la persona que, en una subhasta pública, es comprometia a percebre l’impost per un salari menor. Igual que en el cas de la quèstia, tant la quantia d’aquest salari com les altres condicions de la col·lecta apareixen recollides en el contracte signat entre el municipi i el recaptador. Aquestes condicions eren similars a les que regien les derrames: cobrament en una taula a la Plaça del Blat, lliurament setmanal de la col·lecta al clavari, liquidació de falles durant el mes de desembre, audició de comptes en el termini de 2-6 mesos després de Nadal, retenció del salari al final de la recaptació, presentació de les garanties habituals (juraments, pena de terç, fiadors...), etc.79 Així mateix, com en aquell cas, també documentem el fenomen de la compensació de deutes fiscals i, cal suposar, que el recaptador especulava, tant com podia, amb el diner públic.80 76 Resulta difícil determinar exactament com es calculava el que cada persona havia de pagar en concepte de guanyable. De totes maneres, probablement, els regidors cerverins seguien el procediment estipulat l’any 1414, quan fou confeccionat un manifest que contenia els censals i també els cabals, diners vaguerosos e guanyables. Com ja hem dit, els capítols del dotzè establiren el procediment a seguir a l’hora de determinar el que cadascú rebia en concepte de beneficis comercials, salaris o altres ingressos, per bé que també contemplaven la possibilitat de que els regidors taxessin una quantitat aproximada al contribuent (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1414, ff. 21v-22r, 21.III.1414; f. 25r, 30.III.1414). 77 A banda del manifest de l’any 1414, l’any 1441 i 1442, per exemple, també documentem referències a l’existència d’un llibre dels compartiments confeccionat l’any 1438, a partir del qual es calculava el que es recaptaria en aquell concepte (ACSG, Cervera, FM, Dates i rebudes, 1441, s.f., compartiments; Dates i rebudes, 1442, f. 92v). 78 Aquest capbreu conté la liquidació del setzè dels quarters de Montseré i Framenors de l’any 1439 (ACSG, Cervera, FM, Setzè, 1439). 79 Dins l’ACC, s’han conservat contractes de recaptació del compartiment pels anys 1439, 1440, 1442, 1444, 1445, 1446, 1448 i també ens han pervingut els pactes de la particular quèstia de 1450, 1451 i 1452 (ACSG, Cervera, FM, Actes i Negocis, 1439-1449, ff. 7r-8r, 14r-19r, 50r-54r, 57r-60r, 73r-76r, 82r-89v; Quèstia, 1398-1585, 1442, 1450, 1451, 1452, plecs). 80 L’any 1442, per exemple, documentem una anotació del racional que diu: «Item, més rebé del senyor en Pere Farer, pleguador dels compartiments l’any M CCCC XXXXII, en quaranta-e-quatre
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
443
Per acabar, solament vull recordar que la recaptació de l’impost sobre les diferents rendes, a banda de recórrer als mitjans de constrenyiment habituals, va donar lloc a un important sistema de control que, com ja he dit, va acabar generalitzant-se al cobrament de tots els impostos directes: els ploms de verema.81 L’any 1381, els regidors cerverins (probablement a imatge de Lleida) disposaren la confecció de senyals de plom, sense els quals els contribuents no podrien entrar la seva verema a la vila. Cadascun d’aquests senyals permetia la introducció d’una càrrega de raïm pels portals de la muralla i la seva obtenció estava supeditada al pagament de la taxa corresponent al recaptador de l’onzè. L’any 1414, els capítols del dotzè reproduïen el text i, a partir de 1418, la talla de la quèstia va incorporar el sistema dels ploms per constrènyer els contribuents.82 Entre 1439 i 1452, els contractes entre la vila i els recaptadors del compartiment també incloïen una clàusula en el mateix sentit i amenaçaven amb importants penes als contrabandistes de verema.83 Posteriorment, després de la Guerra Civil, el procediment va continuar vigent i, com ja he dit, l’entrada de la collita de cereal a la vila també fou sotmesa a la consecució de ploms.84 Habitualment, el municipi van fer-se càrrec de les despeses generades pel funcionament d’aquest sistema de control (la guarda dels portals i la confecció dels ploms) i el recaptador va rebre la comesa de gestionar els senyals.85 Aquesta pràctica solament va modificar-se entre 1483 i 1493, quan els contribuents foren obligats a pagar una taxa per finançar la guarda dels portals i remunerar a la persona (habitualment un argenter) encarregada de confeccionar i repartir els ploms. No podem determinar a quan ascendia el nou dret, però no devia ser gaire important perquè solament proporcionava entre 100 i 300 s.b. anuals al municipi. No obstant, tot i l’escassa entitat de l’exacció, l’any 1493 les importants queixes dels contribuents obligaren a les autoritats municipals a retirar la taxa i retornar al sistema tradicional, assumint aquell dispendi administratiu.86 albarans de pensions de censals e XXIII albarans de mesions, ab IIII s.b. en diners, los quals lo dit Jacme Ponç [clavari] avie rebuts del dit Pere Farer, a II de noembre» (ACSG, Cervera, FM, Dates i rebudes, 1442, f. 70v). 81 Vegeu Pere Verdés Pijuan, Administrar les pecúnies, apartat III, 2.1.3, b. 82 Vegeu Documents 1-2 de l’apèndix documental. 83 El funcionament del sistema dels ploms que apareix descrit en els contractes de recaptació és idèntic al que trobem en la talla de la quèstia tradicional i que amenaçava als contrabandistes amb una pena de 10 ll.b, la verema i l’animal de càrrega (Pere Verdés Pijuan, Administrar les pecúnies, apartat III, 2.1.3, b.). 84 El sistema dels ploms solament desapareix durant el període de 1457-1462, en què s’instaura el tall dels menjadors e bevedors, i entre 1463-1466, en què no es recapta la talla de la quèstia. 85 Vegeu Pere Verdés Pijuan, Administrar les pecúnies, apartat II, 3.1.3., b. 86 La recaptació d’aquesta taxa ha deixat diferents petges documentals. D’una banda, la contractació de les persones encarregades de gestionar els ploms, els quals eren lliurats als contribuents i anotats en un llibre, prèvia presentació d’un albarà del recaptador del setzè (ACSG, Cervera, FM, Records i crides,
444
PERE VERDÉS PIJUAN
Consideracions finals Així doncs, podem concloure que l’intent d’establir un nou model de fiscalitat directa, que acabés amb les dificultats econòmiques de la hisenda municipal cerverina i, alhora, amb el descontent popular que generava la recaptació dels tradicionals impostos sobre les persones o el patrimoni, va fracassar i solament en van romandre residus. Com hem pogut veure, l’origen d’aquest dret a Cervera es remuntava a l’any 1366, quan els regidors cerverins (i d’altres poblacions de l’interior del Principat) van pensar que la creació d’un nou impost sobre la renda, complementari al que ja gravava el patrimoni, podria compensar el limitat rendiment de les imposicions sobre el consum i el tràfic comercial. En una societat cada cop més monetaritzada, on la creixent pressió fiscal començava a deixar sentir el primers efectes, els responsables municipals cregueren haver trobat un expedient que els permetria fer front a l’important endeutament del municipi sense comprometre la supervivència dels contribuents. No obstant, la realitat aviat va contradir les autoritats locals, que van veure com l’arrendament del nou impost queia en picat i cada vegada resultava més difícil trobar persones interessades a adquirir delmes, onzens i similars. Probablement, la raó d’aquest desengany responia a les dificultats que plantejava l’administració d’una exacció sobre la renda i, per aquesta raó, l’any 1381 fou dissenyada una complexa maquinària que, teòricament, havia de permetre al municipi cerverí percebre directament un ambiciós impost (setzè) que gravaria tots i cadascun dels ingressos dels contribuents: producció agropecuària, beneficis comercials, salaris i, fins i tot, estocs de numerari o cereal. Però aquesta iniciativa tampoc va tenir èxit i també foren infructuoses les posteriors temptatives d’adquirir el delme senyorial que pagaven els vilatans, amb l’objectiu d’arrendar un únic onzè municipal. No va ser fins l’any 1414 que la complicada situació financera de la tresoreria municipal va empènyer les autoritats municipals a recuperar la normativa de 1381, amb una diferència substancial: en aquesta ocasió, les tarifes sobre les diferents rendes foren incrementades per compensar la supressió l’impost sobre el patrimoni. L’experiència, però, novament va fracassar i les dificultats provocades per la gestió del dotzè, afegides a l’escàs rendiment de l’exacció, van motivar el retorn immediat de la talla de la 1483-1489, ff. 72r, 76v; Records i Crides, 1486-1495, ff. 9v, 18v, 31r). D’altra banda, l’anotació realitzada pel racional del producte de la taxa com una quantitat addicional a la quèstia (ACSG, Cervera, FM, Notaments racional, 1486-1488, ff. 71v-72r, ff. 111v-113r; Notaments racional, 1489-1491, ff. 113v-114r; Quèstia, Talla, 1492-1494, ff. 1r-34v, 68r-115v). I, per últim, la decisió del consell d’eliminar la taxa perquè portava «més inconvenients que profit e tot lo popolar se escandelitze» (ACSG, Cervera, FM, Consells, 1493, f. 39v, 26.IX.1493; f. 42r, 08.VII.1493).
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
445
quèstia. Quinze anys després, durant la dècada de 1430, quan el consell escoltava propostes favorables a la recuperació de l’impost sobre la renda, els seus detractors encara recordaven els problemes ocasionats per la temptativa de 1414. Tanmateix, la crítica situació en què es trobaven molts contribuents després d’un llarg període d’intensa pressió fiscal consolidaren les posicions de la facció política partidària de substituir la quèstia per un setzè i, l’any 1439, un privilegi reial feia efectiva l’alternança, instaurant un impost amb una estructura molt més simple que el dotzè de 1414. El nou setzè presentava una doble vessant: d’una banda, un dret sobre les messes que permetia la creació d’una botiga municipal per especular amb el cereal; de l’altra, un impost que gravava conjuntament la verema, el safrà i la resta d’ingressos (el guanyable). Segons els seus creadors, aquesta nova exacció era molt més justa que la quèstia i, en el termini de 10 anys, serviria per amortitzar un part important de l’endeutament censal que asfixiava la tresoreria municipal. Aquestes expectatives, però, no s’acompliren, entre altres raons, perquè els regidors empraren el cereal que recaptaven per fer front a les caresties frumentàries que va patir la vila durant la dècada de 1440. Aquest fet, juntament amb les elevades despeses que generava l’administració de l’impost, fou aprofitat per «la major i la millor part del consell» per acusar de malversació els prohoms del setzè davant de la reina i per reclamar el retorn de les talles. Després d’uns quants anys de lluita i d’algunes solucions de compromís, el model tradicional d’impost directe fou restaurat a Cervera i les autoritats municipals hagueren de cercar altres vies per millorar les finances locals. Així doncs, finalment, el principal resultat de les successives implantacions d’un impost sobre la renda a Cervera fou la creació d’un nou sistema de constrenyiment dels contribuents, els ploms de verema, ja que la temptativa de fer compatible la quèstia amb un dret sobre la producció de cereals també va fracassar. Concretament, entre 1482 i 1494, els paers van oferir la possibilitat als contribuents de satisfer la talla després de la collita amb espècie, la qual cosa facilitava el pagament de l’impost i permetia aconseguir estocs de blat al municipi per especular. Però, malauradament, en aquesta ocasió l’experiència tampoc fou reeixida i, tal com havia succeït anys abans, el consell va ordenar la supressió del sistema «vistes les despeses se fan e lo poch profit se’n segueix».
446
PERE VERDÉS PIJUAN
Apèndix documental Document 1: Capítols de redreç financer (1381)
1381, desembre,19. Girona. L’infant Joan aprova unes ordinacions que li havien presentat les autoritats municipals de Cervera, les quals havien estat fetes a imatge de les que regien a la ciutat de Lleida i, durant cinc anys, havien de servir per fer front als grans càrrecs i deutes de la universitat. ACSG, Cervera, FM, Pergamins, 1381.XII.19, Girona. Nos infant en Joan, del molt alt senyor rey primogènit e de sos regnes e terres general governador, duc de Gerona e comte de Cervera, com per supplicació per part de la universitat de la vila de Cervera donada a nostra hoyda sia pervengut que la dita vila de Cervera, la qual entre les altres viles e lochs de la senyoria del dit senyor rey e nostra és insigna e de la qual nos títol havem pres, és en tan grans càrrechs de deutes pervenguda e per aquells opressa que, si per nostra providència no·y era graciosament acorregut leugerament, cauria per irreparable cas e destrucció. E per ço, considerants que per lo regiment per Déu a nos comenat som tenguts a ocórrer a la indempnitat de nostres sotmeses e procurar la utilitat de aquells, en la salut dels quals sta nostra felicitat e exalçament, majorment de les ciutats, viles e lochs insignes, hajam volgut los síndichs per la dita universitat a nos trameses hoyr e ab aquells certificar-nos e saber en veritat los càrrechs e deutes de aquella e les facultats. E hajam volgut saber ab los dits síndichs e ab altres qui en açò sabien diverses colloquis per trobar vies on la dita vila pugués ésser pus fàcilment sublevada dels dits càrrechs e deutes. E per los dits síndichs sien a nos stats presentats los capítols davall scrits, los quals o quaix semblants de aquells són stats per lo dit senyor rey fets en descarregar e sublevar la ciutat de Leyda, supplicants a nos que·ls capítols e ordinació en la dita vila de Cervera volguessem ordenar e fer. E nos, haüt sobre açò consell e deliberació plenera, hajam deliberat aquells capítols e ordinació a la dita vila ésser proffitoses e expedients a relevar e deliurar-la dels càrrechs. Per ço ordonam e volem que en la dita vila de Cervera sien levades les ajudes en los dits capítols contengudes e los dits capítols servats, la tenor dels quals capítols és aytal: Primerament, que tots e sengles habitants o habitadors de Cervera e totes altres persones qui meten venema en Cervera, exceptats delmes e primícies,
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
447
paguen per cascuna somada de venema, parrell o planta dolç qui·s levarà en lurs vinyes o que hauran de lurs rendes, per cascuna somada de venema de mul e de rocí VI d.b. e per cascuna somada de ase IIII d.b. E semblant ajuda hajen a dar e pagar los habitants de la vila de Cervera havents castells e lochs deffora de la venema que hauran de lurs vinyes o de lurs rendes. E si alguns dels dessús dits vendran lurs fruyts de la venema de ses vinyes o de ses rendes o les proprietats a persona qui no sia de la dita contribució, que lo venedor pach la dessús dita ajuda. E per tal que la dita ajuda sie pagada leyalment e sens frau, vol lo dit senyor duch que en certs portals de la dita vila, ço és, en aquells que los dits paers e consell de la dita vila o per la major partida de aquells seran deputats, sien assignades certes persones qui estiguen allí e liuren a aquells qui per los dits portals volrran metre venema aytants senyals de plom ab certa figura com cascú penserà haver somades de venema, los quals senyals tornen reebre les dites guardes, ço és, per cascuna somada que·s metrà un. E quant cascuna persona haurà acabat de venemar, compte ab les dites guardes e pach per aytants senyals com retuts los haurà e reta-lus los senyals que li sobreran, e si en altra forma de la dessús dita venia la dita venema, perda aquella e sia d’aquell al qual pertanyerà la ajuda demunt dita. Item, que cascú, quant request sie per los levadors o cullidors de la present ajuda, haja a ffer sagrament sobre los IIII Evangelis e per virtut d’aquells dir ab veritat quantes somades de venema haurà haüdes de sa culleta o rendes. E si serà trobat que·n haja més haudes que no haurà dit, perda tantes somades de venema com haurà obtengudes, les quals sien d’aquells a qui·s pertanyerà la dita ajuda, e noresmenys pach la dita ajuda per les somades que haurà atorgades. E si recuserà fer lo dit sagrament, haja a estar a taxació del cullidor de la dita ajuda, qui·l puxa tacxar e fer pagar segons que ben vist li serà. E si s’esdevendrà que alguna bèstia meta venema en la dita vila e no portarà éntegra somada, pach la dita ajuda segons ço li·n vendrà prorata e que d·açò lo senyor de la venema sia creegut per son propri sagrament. Item, que null hom ni nulla fembra no gos venemar ne fer venemar neguna vinya sua ni d’altre (...) que les venemes sien cridades o licenciades sots pena de XX sous e de perdre la venema, sens volentat o licència d’aquells qui plegaran la dita ajuda. Item, que part açò tothom qui vena vi dins la vila de Cervera haja a vendre lo dit vi ab les mesures imposicionades tals com vuy són e pagar en la dita ajuda ço que a ell romandrà per la deffalcació e minva de les dites mesures, ço és, la quarta part del preu que·s haurà del dit vi. Item, ultra les dites coses tots los dessús dits habitants e habitadors de la vila pagaran del vi que beuran en lurs cases dins la dita vila o deffora en lurs castells o lochs, per ells e per cascuna persona que tenguen, si és que sie
448
PERE VERDÉS PIJUAN
missatgé o altre, que hagen de X anys amunt IIII s.b.; e per cascuna persona que hage de X anys a avall fins en IIII anys pagaran dos sous; e de persona que hage de quatre anys avall no pagaran res. Item, que tota persona qui metrà vi en la dita vila pach per cascuna vegada cinch s.b. ultra les altres imposicions en la present ordinació contengudes. Emperò d’aquesta ordinació sien exceptats studiants, clergues e juheus. Entés, emperò, que null hom de qualque condició sia no gos metre venema ne vi dins la dita vila sinó dels troços de què contribuexen ab la dita vila, per bé que pach los dits cinch sous. Item, que la imposició de la farina qui vuy se leva e·s cull en la dita vila sie cullida e levada de tots habitants de la dita vila de Cervera, vulles estiguen contínuament dins la dita vila, vulles deffora la vila en lurs castells o torres, en la manera que ara se fa, ço és, que cascuns prenguen albarà de la taula e pach per blat que molrre voldrà la quantitat que vuy hi és posada. Emperò que la imposició se vena a I any e no per terçes segons que ara·s fa, e que a la fi del any los compradors, arrendadors o cullidors de la dita imposició regoneguen si tots los habitants en la dita vila hauran molta tanta quantitat de blat de ço que pagat hauran puig a VIII sous per menjador. E, sinó, que pach e faça compliment a VIII s.b. per cascun menjador qui haja X anys o de X anys ensús e de X anys tro en IIII anys per mig menjador, ço és, IIII s.b. E que d·açò no sie alcuna persona, si és missatgé o altra, exceptada e que los compradors o cullidors de la dita imposició no·s avinguen ne·s puxen avenir ab senyors de fforns o de molins ne ab altres persones ne puguen fer negun pati o avinença, ans cascú pach e haja a pagar complidament per tots los menjadors que tendrà, e que en açò sien strets ab certa pena e ab sagrament los compradors e cullidors de la dita imposició. Item, que tots los habitants de Cervera paguen e hagen a pagar en cascun any dels censals morts que hauran, possehiran e reebran XVIII d.b. per lliura dels fruyts o interesses dels dits censals e XII diners per lliura dels fruyts o interès que hauran o reebran dels violaris. Encara, paguen e hagen a pagar II sous per lliura de tots los censals perpetuals e de les rendes dels castells que·ls habitants de la dita vila hauran. Item, que ultra les coses dessús dites sie pagat lo XVIe de tots blats, ço és, de forment, d’ordi, d’avena e de tots altres blats menuts qui·s culliran en lo terme de Cervera o fora lo terme pus sien en terres qui contribuesquen ab la dita vila, e encara dels blats que·ls senyors dels castells hauran de ses laors en lurs castells o torres o lochs, lo qual setzè sia pagat en la era. Emperò dels blats que romandran pagats delma e primícia, en aquells lochs on se acustuma de pagar. E en aquest XVIe paguen e hagen a pagar los dits habitants de tots blats e altres splets dessús e devall scrits que sembraran conrearan e culliran fora los térmens dessús dits.
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
449
Item, que si alcun singular de la dita vila venia neguns dels dits blats e splets en erba per ferraria o en altra manera, que lo venedor pach lo XVIe del preu que·l haurà venut en erba. Item, que sie pagat lo XVIe en la forma dessús dita de tots altres splets, axí com de saffrà, de oli, de lli, de cànem, ffaves e alls, Item, que si dels dits splets en lo prop dit capítol contenguts se venien en erba o tenrre, que del preu que·n exirà haja a pagar lo venedor lo XVIe. E que del dit saffrà se pach lo XVIe en flor. Encara sie pagat lo dit XVIe de tota lana, cabrits, anyells e porcells que cascun habitant de la dita vila haurà de son bestiar, lo qual XVIe sie pagat de ço que pagat delma e primicia sobrerà al senyor del dit bestiar, segons que damunt és dit dels altres splets. Item, que tots mercaders, botiguers, spaciers, tenders e totes altres persones que hagen qualsevol art de viure o manera de guany ab cabal paguen e hajen a pagar de ço que guanyaran ab lo dit cabal XVIII d.b. per lliura, lo qual guany ara los és stimat a II sous per lliura, vulles que guanyen més o menys o perden. Item, que tots drapers paguen e hagen a pagar XVIII diners per lliura d’aço que guanyaran ab lur cabal, lo qual cabal los és ara stimat a II sous per lliura, vulles guanyen més o menys o perden. Item, que totes altres persones qualsevol que hagen diners dels quals no mercadegen ne acustumen de mercadejar, ans tinguen aquells ocioses, paguen d’aquells diners que axí tendran XVIII diners per lliura del fruyt que·n haurien a rahó de censal mort en cascun any, axí com si·ls havien en censals mort esmerçats. Item, que tots savis, notaris e altres persones de qualque condició sien que reeben o han acustumat de reebre o pendre salaris o pensions paguen e hagen a pagar d’aquells XII diners per lliura. Encara que totes persones qualsevol de tots guanys que faran hagen a denunciar e a dir ab sagrament, tota vegada que requests ne seran, lo dit guany e pagar per aquell XII diners per lliura, segons que dit és. Item, que totes persones de la dita vila que hagen o tinguen blat que hagen comprat e aquell tinguen encijat en la dita vila o en altra part per vendre, que paguen e hagen a pagar lo dit XVIe del preu o valor del dit blat, ço és, del fruyt o pensió que haurien d’aquell preu a raó de censal mort, e que sie entés lo preu del dit blat quant costarà o haurà costat en lo esmerç e açò pach tant solament una vegada. E en açò no és blat entés que alcú haurà de sa culleta e aquell tindrà encijat, com ja lavors con los cullirà paga e deu pagar lo dit XVIe. E per tal que tothom denunci¨ı e hage a denuciar e manifestar mils e pus diligentment e ab veritat tots sos diners e cabals, pensions e altres coses dessús dites de què hagen a pagar, segons que dit és, jur e haja a jurar, tota
450
PERE VERDÉS PIJUAN
vegada que request ne serà per los compradors o cullidors, de manifestar e dir ab veritat totes les coses dessús dites de que deja pagar, segons que dit és. Item, que tota persona de la dita vila e qui sia de contribució de aquella que haurà censals morts o violaris axí com dit és, sots virtut del dit sagrament que feit haurà, pach e haja a pagar sens tota requesta, VI dies aprés que·l fruyt o pensió li sia pagada, tot ço que damunt és ordenat que deja pagar e açò pach als compradors o cullidors de les dites coses. E, encara, tota vegada que request ne serà per aquells, haja a fer lo dit sagrament e dir veritat del temps en lo qual les dites pensions li seran stades pagades. Item, que totes les imposicions de pa, de vi e de carn e totes altres qui de present se cullen e·s leven en la dita vila de Cervera se cullen e·s leven d’aquí avant en la dita vila en la forma e manera que vuy és acustumat e aquelles la dita vila axí com ha acustumat. Item, ultra les dites ajudes, tots los de la dita vila paguen de tot ço que hauran en moble II diners per lliura e de tot ço que hauran en seent I diner per lliura per cascun any en lo començament del any; e açò dur per cinch anys de la festa de Nadal de Nostre Senyor prop passada, primers vinents tant solament e no més. Entés, emperò, que null hom de la dita vila no sie tengut manifestar ne pagar per nengunes vestedures ne per draps de lit ne arnés ne armes ni arreus de cuyna ni per coffres, caxes, arques, arquibanchs, taules, banchs ne per joyes de dones ne per correges d·argent ni per deguna vixela d’argent ne per cavalls ne rocins ne muls ne altres bèsties que nengú tinga per son cavalcar ne per selles ni frens ne altre arnés de cavalcar ne negunes altres utensilies ne bàscola de casa. Emperò que si nengú tenia nenguna de les coses dessús dites per vendre o per mercadejar, que en aquell cas aquells aytals hagen a pagar per allò axí com per algun altre moble. E, axí mateix, que los hostelers de la dita vila hagen e sien tenguts de pagar per tots draps de llit e lits que tinguen per als hostes e los courers de les olles de coure que tenen per vendre, mas emperò tant solament ne sien exceptats los lits que los hostalers dessús dits tenen a lurs obs e a lurs companyes ab lurs draps e les altres utensilies que tenen en lurs alberchs. Item, que tots los dessús dits con requests ne seran hagen ab veritat denunciar e manifestar lurs béns, axí mobles com sients, aquells dels quals solament són tenguts de pagar en la dita ajuda segons tenor del damunt pus prop dit capítol, sots pena de perdre ço que abnegat o abcegat hauran. Item, que si alcun dubte o questió s’esdevendrà d’aquí avant en les coses dessús dites o en alcuna de aquelles, que los pahers de la dita vila de Cervera qui ara són o per temps seran ensemps ab VI altres prohòmens de la dita vila, ço és, II de la mà major, dos de la mà mijana e dos de la mà menor, los quals per lo consell de la dita vila sien a açò cascun any assignats, puxen aquells dubtes declarar, enterpretar e determenar, feyt per ells e cascun d’ells prime-
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
451
rament sagrament que bé e lealment se hauran a profit de les coses dessús dites. Puxen, encara, ordonar tots capítols e altres bones ordinacions fer a bé de les dites coses e per tolrre tots fraus que·s porien fer, esdevenir e seguir en aquelles. Emperò que no puguen res mudar de la substància del fet, ço és, créxer ni minvar neguna de les dites quantitats. Item, per ço que la dessús dita ordinació hage degut acabament, lo senyor duch vol que mossèn Bernat d’Anglesola, veguer e batle de la dita vila e capità de aquella, faça exeguir totes les dites coses, tota favor, oy e temor postposats. E que totes les execucions qui per les dites coses se hagen a fer, faça lo dit veguer e batle o altre qualsevol qui d’aquí avant serà batle de la dita vila, no axí com a batle, mes axí com a delegat del senyor duch, lo qual per les dites coses no haja a tenir taula, mes jur en lo començament de son offici fer-ho bé e lealment tot hoy, favor e temor foragitats. Item, que per les dites coses algun no haja recors a ordinari nengú, sots pena de V morabatins d’or. Item, que tots los preus o diners provinents de les imposicions que vuy se cullen e·s leven en la dita vila de Cervera e dels II diners per lliura de moble e I diner per lliura de sient vinguen en mans del clavari o bosser de la dita vila e sien convertits en pagar les pensions dels censals e violaris, los quals la dita universitat fa, e altres deutes e càrrechs de la dita universitat e messions que a aquella universitat convinga de fer. E totes les altres ajudes qui per vigor dels presents capítols se culliran e·s levaran en la dita vila o los diners qui de aquelles exiran venguen en poder de II prohòmens, los quals los pahers e consell de la dita vila elegiran, qui los dits diners reeben e de aquells reemen les proprietats dels dits censals e violaris e desobliguen la dita universitat, e en altres coses no·s puxen convertir. Item, que tot lo dit senyor duch revoqua totes letres de present qui per ell o per lo senyor rey sien stades atorgades a qualsevol persones de exempció o sobresehiment de pagues degudes de comuns o altres contribucions, qui sien ara o d’aquí avant ordenades en la dita vila. E vol e mana lo dit senyor duch que alguna letra feta o faedora per ell o per lo senyor rey, qui en res contravenga o deroch a la dita ordinació, no sia obeyda, ans sie haüda per nulla, posat que en aquella contegués que procehís de certa sciència del dit senyor rey o del dit senyor duch. E si per ventura a la universitat de la dita vila serà vist expedient o més profitós les damunt dites ajudes e imposicions qui ara se leven en la dita vila e qui per los presens capítols se levaran e·s culliran, vendre a alcun cert temps a certes persones qui la dita universitat, dins aquell temps, dels dits censals e violaris desobligassen e aquells reemessen en nom de la universitat damunt dita, plau al dit senyor duch que açò puxen fer o les dites imposicions e ajudes fer justar e plegar segons que damunt és contengut. E com per aquesta via e no altra al present tan profitosa la dita vila e los
452
PERE VERDÉS PIJUAN
habitants en aquella se puxen dels deutes e càrrechs als quals són al present tenguts descarregar, per ço volem, manam e ordenam les dites imposicions, ajudes e exaccions en la vila dessús dita e térmens de aquella ésser exegides e levades de la festa de Nadal de Nostre Senyor prop vinent a cinch anys la donchs primers e contínuament següents. Manants per tenor de la present al dit noble mossèn Bernat d’Anglesola, veguer e batle qui ara és e al batle qui aprés del dit noble serà en la dita vila, e a lurs lochtinents, los quals ab la present a fer exegir e complir totes les dites coses e sengles en los dessús dits capítols e cascun d’aquells contengudes delegam, constituïm e ordenam, e encara als paers e prohòmens de la dita vila que totes e sengles coses en los dits capítols e cascun d’aquells contengudes tenguen e observen, tenir e observar façen, segons lur continència e tenor. Com nos als dits veguer e batle qui ara és e als altres qui per avant seran en e sobre les coses dessús dites e cascuna d’aquelles per la forma e manera dessús dita, ab la present, plenerament comanam nostres veus. En testimoni de la qual cosa manam la present ésser feta e ab nostre segell pendent segellada. Dada en Gerona, a XIX dies de deembre en l’any de la Nativitat de Nostre Senyor MCCCLXXXI (...). Document 2: Capítols del dotzè (1414)
1414, gener, 4. Lleida Ferran I aprova les ordinacions o capítols de l’impost sobre la renda (dotzè) que les autoritats municipals de Cervera volien recaptar per fer front a les moltes despeses dela vila, especialment els ròssecs de les pensions de l’endeutament censal. ACSG, Cervera, FM, Pergamins, 1414.I.04, Lleida. Nos Ferdinandus, Dei gratia rex Aragonum, Sicilie, Valencie, Maioricarum, Sardinie et Corsice comesque Barchinone, dux Athenarum et Neopatrie ac etiam comes Rossilionis et Ceritanie. Visis et in nostro consilio retentis et examinatis nonnullis capitulis pro parte universitatis ville Cervarie nobis oblatis continenti suo sequentis: En nom de nostre senyor Déu Ihesuchrist e de la sua benaventurada mare, madona Sancta Maria, sie amén. Com la universitat de la vila de Cervera sia molt oppressa e encarregada de diverses ànnues pensions de censals que fa, les quals deu de diverses terminis ja pessats signanment als honorables creedors de Barcelona, e axí matex és tenguda de paguar certes
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
453
quantitats de peccúnia a diverses persones, axí al honorable en Joan Gener per rahó de la quèstia com encara als honorables n’Anthoni Çaplana, Pere Deztorrents, Pere de Muntrós e Bernat Grau per rahó del arrendament. E lo honorable consell de la dita vila, volent e cobeejant provehir als dits càrrechs en quant en ells és e a la indempnitat de la dita vila, lo qual consell fonch celebrat dimecres a deu dies del mes de maig, l’any M CCCC tretze, ha establit e ordonat ésser levat e cullit en la dita vila e terme de aquella ab expressa ferma e licència del senyor rey, un dotzè de tots e sengles splets e fruyts, guanys, censals e cabals qui·s culliran, levaran, guanyaran e·s rebran per qualssevol persones de la vila de Cervera dins la vila e térmens de aquella e encara en qualssevulla altres terme o térmens, vila, loch o viles e lochs, sots la forma dels capítols dejús scrits. Primerament, han stablit e ordenat que tots e sengles habitants e habitadors qui meten e de·quí avant metran venema dins la vila de Cervera, exceptats delmes e primícies, paguen e pagar sien tenguts per quiscuna somada de venema, parrell o planta dolç e tota altra venema qui entrarà en la dita vila de lurs vinyes e de qualsevulle altre loch, rendes o drets, per quiscuna somada de mul o de rocí VI d.b. e per quiscuna somada de venema de ase IIII d.b.. Item, que la dita venema qui entrarà en la dita vila se hage a scriure a quiscun portal per saber quiscú quantes somades de venema metrà dins la dita vila. Item, més és stablit e ordenat que quiscú qui metrà venema en la dita vila pach e sia tengut de pagar lo dit dret en tres terces a la taula la hon assignat los serà als cullidors del dit dotzè, ço és, de tres en tres meses, e los restant tres meses del any romanguen als compradors o cullidors del dit dotzè per exequtar tots aquells qui pagat no hauran dins les dites tres terces; la qual paga quiscú sie tengut fer e portar a la dita taula tota hora e quant ab veu de pública crida serà publicat en la dita vila, dins spay de X dies aprés que la dita pública crida serà publicat en la dita vila, sots pena del terç guanyada al honorable batle de la dita vila en nom del senyor rey. Item, han stablit e ordenat que semblant ajuda hagen a donar e pagar tots los habitants de la dita vila havents castells, torres o lochs fora los térmens de la dita vila de la venema, emperò, qui hauran o culliran de lurs vinyes pròpries o de lurs rendes dels dits castells, torres o lochs. Item, més han stablit e ordenat que si algú o alcuns venrà o venran los fruyts de lurs vinyes o rendes o les proprietats a persona que no sia de contribució o a qualsevulla altra, que lo venedor pach e sia tengut pagar la dita ajuda, e si per ventura la dita cullita o fruyt de la venema serà venut a persona de la dita vila, que lo comprador s’o hage a retenir del preu per qui comprarà la dita venema e pagar lo dret al cullidor del dit dotzè, e si alcú
454
PERE VERDÉS PIJUAN
per frau o per qualsevulla altra manera no·s aturarà lo dit dret del dotzè, que lo comprador pach e sie tengut de pagar lo dit dret del seu propri als cullidors del dit dotzè tantost la primera terça sdevenidora, sots la pena demunt contenguda. E per tal que la dita ajuda de la venema sia pagada lealment e sens tot frau és stat stablit e ordenat, ab ferma e auctoritat del senyor rey, que en certs portals de la dita vila, ço és, en aquells que per los pahers e consell de la vila dessús dita o per la major partida de aquells seran deputats, sien assignades certes persones qui scriuen la venema que per quiscun portal entrarà e les persones de qui la venema serà, per có que lo comprador o cullidor del dit dotzè de la venema sàpia quantes somades haurà meses quiscú de venema en la dita vila. E si per alcú per frau o ocultament ne amagada metrà venema en la dita vila sens que no sie scrita e denunciada als dits portals, sia perduda la dita venema a aquell qui la metrà e guanyada al comprador o cullidor del dit dret e, ultra açò, encorrega en ban de XX s.b. per quiscuna vegada que en frau serà atrobat e noresmenys sia tengut de pagar la dita ajuda. Item, és stablit e ordenat que los dits senyors dels castells, torres, lochs e feus hagen e sien tenguts denunciar migensat segrament als compradors o cullidors de la dita ajuda quanta venema hauran haüda o cullita de ses rendes e de son conreu en los dits castells, torres, lochs o feus, lo qual segrament hagen e sien tenguts fer en poder del cullidor de la dita ajuda sots ban de sinquanta s.b., lo qual sia quanyat la meytat al batle de la dita vila de Cervera en nom del senyor rey e l’altra meytat al comprador o cullidor del dit dotzè e, ultra açò, haja a pagar lo dit dret. E si·s s’esdevendrà que alcú meta venema en la dita vila e la bístia no portarà càrraga o somada éntrega, que sia pagat prorrata de ço que li pertanyerà de la dita venema a la dita ajuda, haüt sguart a la dita venema quanta serà, e que de açò sia crehegut la guarda del portal de son propri sagrament si serà mija somada o quart o terç de somada. Item, que null hom ne nulla fembra de quasevol ley, stament o condició sie no veneme ni venemar gos neguna vinya sua ni d’altri ne fer vi tro que les venemes sien cridades e licenciades, sots ban de XX s.b. e de perdre la venema que sens volentat e licència de aquells qui plegaran lo dit dret o la dita ajuda hauria venemada. Item, més és stat stablit e ordenat per lo dit consell ab ferma del senyor rey que tots los habitants de habitadors de Cervera durant lo temps de la present ordinació paguen e sien tenguts pagar quescun any del censals morts que hauran, possehiran e reebran dins la dita vila o dins qualsevulla altres viles, ciutats o lochs lo dotzè dels fruyts o interesses dels dits censals que hauran o reebran, e encara de tots censals perpetuals e rendes de cas-
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
455
tells, lochs o terres o feus en qualque vila o lochs los hagen e·ls reeben; los quals censals o rendes sie quiscú tingut denunciar migensant sagrament als compradors o cullidors del dit dotzè o ajuda, sots pena de sinquanta s.b., totora e quant request ne serà, la qual pena, si comesa serà, sia guanyada la meytat al batle de Cervera en nom del senyor rey e l’altra maytat al comprador o cullidor del dit dret. E si per ventura alcú fraudulentament met o maximosa occultarà, amagarà o transportarà alcú o alcuns dels dits censals o rendes que reebrà en persones que no sien de contribució de la vila, que aquells censals e rendes axí occultats, amagats o transportats fraudulentament sien ipso iure et ipso facto, a aquells qui·ls hauran axí amagats, occultats, venuts o transportats fraudulentament en persones que no sien de contribució per tolra lo dit dret, perduts e adquisits e guanyats la maytat al batle de Cervera en nom del senyor rey e l’altra als compradors o cullidors de la dita ajuda. Item, més han stablit e ordenat que, ultra les coses dessús dites, sia pagat lo dotzè de tots blats, ço és, de forment, ordi e avena e de tots altres blats menuts qui·s culliran en lo terme de Cervera e encara fora lo dit terme per qualsevulla singulars e habitadors de la dita vila en qualsevulla vila o loch o terme strany los cullen, e encara dels blats que los senyors dels castells, torres o feus hauran de ses laurahons en lurs castells, torres, lochs e feus, lo qual dotzè sia pagat en la era e que algú no gos levar los dits blats de la era fins lo dit dotzè sia pagat al cullidor o plegador del dit dret, sots pena de perdre lo blat; emperò els blats que romendran pagat delme e primícia en aquells lochs on se acustuma de pagar. E aquest dotzè paguen e hayen a pagar los dits habitants de tots blats o altres splets dessús e davall scrits que sembraran, conreeran e culliran en qualssevulla térmens, feus e lochs, axí dins lo dit terme com defora. Item, que si alcun singular de la dita vila venia negun dels dits splets en erba per ferrage o en altra manera, que lo venedor pach e sia tengut de pagar lo dotzè del preu que·n haurà venut en erba. Item, que sia pagat lo dit dotzè de tots altres splets, axí com de oli, de cànem, faves e alls, sebes e legums. Item, més han stablit e ordenat que quiscun habitador de la vila pach e sia tengut de pagar per dret de dotzè, de setze migeres de cabeça de safrà de dues e de tres flors, mija lliura de safrà sech, bo e rebedor encontinent que lo safrà haurà haüt. E lo safrà novell que no pach dret alcú, abans sia franch. E per ço que tot frau sia squivat és ordenat que tothom de qualque stament o condició sie, tota hora e quant request serà per lo comprador e cullidor del dit dret, sie tengut sots pena de XX s.b. denunciar e manifestar ab veritat al dit comprador migensant sagrament quanta cabeça de safrà hauran de dues e de tres flors. E si per ventura fraudulentament ne maximosa o en qualsevol
456
PERE VERDÉS PIJUAN
altra manera callaran o cessaran manifestar la veritat, que lo comprador o collidor del dit dret puxe fer aquell safrà albirar e stimar e si serà trobat que hage amagada o ocultada la veritat, que lo dit safrà que axí amagat o ocultat hauria sia perdut a aquell que·l hauria amagat o ocultat o celada veritat e, ultra açò, incorrega en pena de cinquanta s.b., de la qual sia la maytat guanyada al honrat batle de la vila de Cervera en nom del senyor rey e altra al comprador o cullidor del dit dret. Item, més es stat stablit e ordenat que sia pagat lo dit dotzè de tota llana, cabrits, anyells e porcells que quescun habitant de la dita vila haurà de son bestiar, lo qual dotzè sie pagat de ço que pagat delme e primícia sobrarà al senyor del dit bestiar, segons que demunt és dit dels altres splets. Item, que tos mercaders, botiguers, speciers, tenders e totes altres persones qui hagen art de viure o manera de guanyar ab cabal paguen e hagen a pagar, de ço que guanyaran ab lo dit cabal, XVIII diners per lliura, lo qual guany ara los és stimat a dos sous per lliura, vulles que guanyen més o menys o perden. Item, que tots drapers paguen o hagen a pagar XVIII diners per lliura de ço que guanyaran ab lur cabal, lo qual guany los és ara stimat a dos sous per lliura, vulles que guanyen més o menys o perden. Item, més que totes e qualssevol altres persones que hagen diners dels quals no mercadegen ne acustumen a mercadejar, ans tinguen aquells diners ocioses, paguen de aquells diners que axí tindran XVIII diners per lliura del fruyt que·n haurien a raó de censal mort a for de XXM per mil, e axó quescun any axí com si·ls havien esmerçats en censal. Item, més que tots savis, notaris, e altres persones de qualque condició sien que reheben e hagen acustumats de reebre o penre salaris o pensions, paguen e hagen a pagar d’aquelles pensions XII diners, e encara que los dits savis e notaris que de tots guanys que faran quitis de llurs treballs hagen a denunciar e dir ab sagrament, tota vegada que requests ne seran, quant porà ésser lo dit guany e pagar per aquell XII diners per lliura, o en lo principi del any, segons les fahenes que hauran, sien stimats e tatxats per los pahers e per III prohomes per tot l’any a lur bon arbitre, segons Déu e lur consciència, haüt sguard al càrrech que hauran e faenes que faran. Item, més que totes persones qualssevol de la dita vila que hagen o tinguen blat, lo qual hagen comprat per mercaderia e aquell tindran encijat o stojat en la dita vila o en altra part per vendre, que paguen e hagen a pagar lo dit dotzè del preu o valor del dit blat, ço és, del fruyt o pensió que haurien del dit preu a raó de censal mort al for dessús dit de XXM. En açò, emperò, no és entés blat que algú hage haüt de sa cullita o de censal o rendes e aquell tendrà encijat o stojat, com en la dita collita hage ja pagat lo dit dotzè.
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
457
E per tal que tothom pus leyalment denunciï e hage a denunciar e manifestar mils e pus diligentment e ab veritat tots sos diners e cabals, pensions e altres coses dessús dites de què hagen a pagar lo dit dret, segons que dit és, jur e hage a jurar en lo principi del any, quant requests ne seran per los compradors o cullidors, e manifestar e dir ab veritat tots lurs cabals, pensions e guanys e totes les coses dessús dites que dege pagar, segons que dit és. Item, que tot hostaler pach e sia tengut de pagar del guanyable que farà en son hostal XII diners per lliura del dit guanyable, lo qual hage a manifestar ab sagrament o en lo principi del any per honorables pahes e per tres prohòmens a açó sperts li puxe ésser tatxat e arbitrat, segons Déu e lurs consciències, segons lo parroquiament que quiscú haurà. Item, que tota persona de la dita vila o qui sia de contribució de aquella que haurà censals morts o violaris o censal de blat, que sots virtut del segrament que fet haurà, pach e hage a pagar sens tota requesta, dins VI dies aprés que los fruyts o pensions li sien pagades, al comprador del dit dotzè tot ço que demunt és ordenat que dege pagar, e encara tota vegada que request ne serà per aquells hage a fer lo dit sagrament e dir ab veritat lo temps en lo qual les dites pensions li seran stades pagades. Item, que si alcun dupte o duptes o qüestió o qüestions s’esdevendran d’aquí avant en les coses dessús dites o en alcuna de aquelles, que los pahers de la dita vila de Cervera qui ara són o per temps seran, ensemps ab VI altres prohòmens de la dita vila, ço és, dos de mà major, dos de mà mijana e dos de mà menor, los quals per lo consell de la dita vila sien a açò en lo principi de quiscun any assignats, puguen aquells duptes declarar, determenar e interpretar, fet emperò per ells e quiscun d’ells primerament sagrament que bé e leyalment, tot odi, amor o favor apart posats, se hauran en les dites declaracions a profit de les coses dessús dites. Los quals pahers e prohòmens puxen encara ordenar més capítols e altres bones ordinacions fer a bé dels dits drets e dotzè per tolre tots fraus que·s porien fer, sdevenir e seguir en aquelles, emperò que no puguen res mudar en sustància del fet, ço és, créxer ni mudar de les dites quantitats. Item, que totes les execucions qui per les dites coses se hauran a fer, faça lo batle e veguer que ara és o per temps serà de la dita vila, no axí com a veguer hi batle, mes axí com a delegat del senyor rey, lo qual per les dites coses no hage a tenir taula, mas que en lo començament del seu offici o regiment jur e hage a jurar a Déu e als sants quatre Evangelis fer-ho bé e leyalment, tot oy, amor, favor e temor foragitats. Item, que per les dites coses alcú no hage ne haver puxe recors a ordinari alcú, sots pena de sinc-cents morabatins d’or.
458
PERE VERDÉS PIJUAN
E si per ventura a la dita vila o consells de aquella aparrà ésser pus útil e pus profitós les dites ajudes, totes o partida, vendre o arrendar quiscun any o a cert temps o aquells drets e ajudes cullir e fer ajustar e plegar segons al consell de la dita vila serà benvist, que ho puxe fer e ordenar lo consell segons que benvist li serà. E com per aquesta via e no altra al present tant profitosa la dita vila no puxe dels dits càrrechs e deutes, als quals a present és tenguda e obligada, exir ne descarregar-se, per ço ordonen les dites ajudes e exaccions en la vila dessús dita e de les persones en aquella habitants ésser exhegides e levades de la festa de Pasqua prop passada en tres anys e tres splets, e de·quí avant aytant com al consell serà ben vist ordenar. Supplicant molt humilment lo molt excellent príncep e senyor lo rey li plàcia les dites ordinacions e ajudes per tot lo temps dessús dit loar, approvar, ratifficar e confirmar e auctoritzar e fer e menar, exseguir e complir totes les coses dessús dites e quescuna de aquelles en los dessús dits capítols e quescun d’aquells contengudes. Manant als pahers, consell e prohòmens de la dita vila que totes e sengles coses en los dits capítols e quescun d’aquells contengudes, tinguen e observen, tenir e observar façen segons lur conciència, sèria e tenor. Manant, encara, al veguer e batle qui ara és o per temps serà que los dits capítols e quiscun de aquells e ordinacions dessús dites, per la forma e manera dessús dita, men e menar faça a deguda fi, exequció e conclusió, cometent e donant-li en açò, si sa mercé serà, totes ses veus. Ad humilis supplicationis instantiam factam nobis pro parte universitatis ville iamdicte, volentes eorum opportunibus quem possumus dare locum tenore, presentis capitula preinserta ac omnia et singula in eis contenta approbamus et confirmamus ad tres annos tamen ab huiusmodi datae in antea numerandos. Mandantes per hanc eandem illustri Alfonso, primogenito nostro precaro ac in omnibus regnis et terris nostris generali gubernatori et post dies nostros felices, Deo propicio, legitimo successori, necnon gerenti vices gubernatoris generalis in Cathalonie principatu, vicario et baiulo dicte ville ceterisque universis et singulis officialibus nostris ad quos premissa pertinere noscantur ipsorumque officialium, locatenentibus presentibus et futuris quatenus laudationem, approbationem et confirmationem nostras huiusmodi teneant firmiter et observent tenerique et observari faciant inviolabiliter per quoscumque et non contraveniant seu aliquam contravenire permitant aliqua ratione. In cuius rei testimonium hanc fieri iussimus nostro sigillo pendenti munitam. Datum Ilerde, quarta die iannuarii, anno a Nativitate Domini millesimo quadringentesimo quartodecimo regnique nostri tercio. Rex firmavit (...).
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
459
Document 3: Capítols del setzè (1439)
1439, juny, [...]. Cervera Les autoritats municipals cerverines introdueixen algunes modificacions en els capítols o ordinacions que regien el funcionament de l’impost sobre la renda (setzè) imposat aquell mateix any a la vila, després d’obtenir la llicència de la reina Maria, lloctinent general del rei Alfons el Magnànim. ACSG, Cervera, FM, Actes i negocis, 1439-1454, ff. 64r- 65v. Trellat dels capítols del setzè Per declarar lo primer capítol ordenà lo consell de la sexantena de la vila de Cervera que lo setzè sie imposat als blats, ço és, forment, ordi, avena, spelta, si vol sien pús, si·s vol mextura. Item, lo segon capítol sia modifficat axí que los sis diners imposats per càrrega de venema de mul e quatre d’ase sia reduhit a quatre diners per càrregua de mul e dos per càrregua d’ase. Item, lo tercer capítol per lo qual és ordenat que algú no guos venre vi de vuyt diners avall, ab la conseqüència que resultaria, sia totalment supprimit e levat. Item, al cinquen capítol, ço és, tant com toque la rebuda dels censals e dels violaris sia affegit, ço és, que axí com diu de XII lliures de renda, una lliura, que paguen de X lliures de renda una lliura. Item, en quant lo dit capítol toqua lo fet del guanyable sia corregit en aquesta manera, ço és, que en tatxar aquells sien elegides persones de bona conciència qui a llur bon arbitre tatxen aquells en axí que entre les dites rendes de censals e violaris e lo dit guanyable no baxen de CCC lliures enjús, però si segons la tatxa que haurà feta pot muntar més sens gravar los qui·ls han a paguar, puixa ésser affigit a les dites CCC lliures e si per ventura aquell o aquells als quals haurà a ésser imposat lo guanyable en frau del dit capítol farà conreu, que per aquell conreu no sia relevat de la imposició del guanyable si doncs no fahia lo conreu en tant gran quantitat que muntàs lo dret que hauria a pagar, segons los capítols precedents, tant com lo guanyable o poch menys. Item, ordena que la dita imposició de setzena e altres drets dessús dits imposats dure per deu anys, ço és, deu collectes complides primer vinents e no pus. E per dar bon orde e bona exequció a les coses en los dits capítols contengudes ordenà lo consell que totes les peccúnies axí pervenidores per rahó
460
PERE VERDÉS PIJUAN
dels drets en los dits capítols imposats com encara per rahó dels vehinatges, quèstia de juheus, com en la resta de les imposicions, fet lo paguament dels censals de Barcelona, com encara per qualsevulla via, causa, rahó, dret o manera e encara tota la collecta dels dits blats vingua e haja a venir en mà e poder del clavari de la dita vila. Item, ordena que sien elegides sis notables persones de la vila de bona conciència e abonades, ço és, dues de cascuna mà major, mijana e menor, les quals sis persones ensemps ab los pahers de la dita vila hagen e puixen ordenar e metre en ordinació e en capítols la forma e manera de la exacció e collecta de totes les coses dessús dites que han a venir en mà e poder del dit clavari e encara de tots los deutes antichs, reddicions de comptes e restes e altres coses, per quasevulla nom sien apellades, que sien o seran degudes a la universitat de la dita vila. E, axí mateix, hagen facultat de tatxar tot lo guanyable en los capítols contenguts e encara hagen e puixen ordenar la forma e manera de la distribució de totes les coses e de la luyció fahedora dels censals que fa la dita vila e, axí mateix, imposar forma, ley e manera de restrényer que càrrechs de censals no·s puixen imposar e, axí mateix, de limitar e tatxar quines e quals e quantes quantitats se hajen a convertir en luïcions de censals e quines e quales, e quantes en descarreguament e pagua de altres deutes e càrrechs. E encara puxen veure e ordenar en tot ço que·ls occorrerà e dependents, incidents e emergents de totes e qualsevulla coses contegudes en los dits capítols a profit e utilitat de la cosa pública de la dita vila. Item, puixen ordenar e arbitrar la seguretat major e pus forta que haver-se puixa a effecte que les dites pecúnies, deduhits los càrrehcs de pensions de censals, salaris ordinaris e altres coses necessàries se hagen a convertir en luïció e quitament dels dits censals e, axí mateix, seguretat que lo síndich haja a exhigir totes les quantitats per qualsevulla manera degudes a la dita universitat. E si per ventura tots los dits pahes e prohòmens elets no·y poran entrevenir, la major part d’ells, puys hi haja tres pahers quatre dels elets, però que n’i haja hu almenys de cascuna mà, puixen en absència o defalliment dels altres, puis sien apellats si seran en la vila, exhigir e complir les coses dessús dites e si per ventura algú dels dits sis elets moria o·s absentava per longua absència, los dits pahers o tres de ells ab la maior part dels altres sis elets, puys ni haja hu de cascuna mà, puxen elegir e associar altre en loch del mort o en la dita manera absent, de aquella mà emperò que era lo mort o lo absent, lo qual ipso facto, puys elegit sia, succeescha en aquell poder precisament que havia lo mort o absent, los quals sis elets ensemps ab los dits pahers facen e sien tenguts de prestar sagrament e homenatge en poder del batlle o sotsbatlle de la dita vila que en les dites coses bé e feelment se hauran e ab tot diligència a utilitat e proffit de la cosa pública de la dita vila.
Onzens, dotzens i similars a Cervera durant el segle XV...
461
Item, és ordenat que cascun any una veguada los dits pahers e prohòmens elets, qui ara són e per temps seran, hagen a convocar e pleguar lo consell de sexantena de la dita vila e en plen consell hagen a fer relació de tot ço e quant hauran fet e exequit e fet fer e exequir fins aquella jornada. E aquí sie examinat si les coses que·s pertanyen a llur offici e a llur càrrech són exequides e complides ab la diligència que pertany, a fi que si hauran bé fet e obrat reporten la laor e glòria qui·s pertany e si en alguna cosa hauran fallit o per sa natura restarà o·s deurà exequir e complir, sie fet, manat, exequit e complit al pus prest que fer-se puixa e affí que lo efecte e benefici per lo qual los dits capítols són ordenats e drets imposats tot en tot se haja a seguir e complir a tota utilitat e benefici públich de la dita vila. Item, és ordenat que totes les dites sis persones de present elegidores ensemps ab los dits pahers exercesquen les dites coses d’ací a al festa de sant Johan del mes present de juny e d’aquí a hun any aprés següent e la donchs los primers tres nomenats de cascun braç hagen a cessar del dit ofici e en loch de aquells elegits altres tres, hu de cascuna mà per los pahers qui la donchs seran e per lo consell ordinari de la dita vila e per los tres dels dits elets darrerament nomenats, los quals la donchs novament elets ensemps ab los dits III romanents regesquen e exercesquen lo dit offici, prestat primerament lo dit sagrament e homenatge d’aquí a la festa de sant Johan del any següent, e la donchs los dits tres ara elets, qui tota hora hauran regit, cessen del dit offici e en lochs d’aquells sien elegits per los dits pahers, consell ordinari e elets altres tres qui ab los romanents tres regesquen fins a la altra festa de sant Johan de juny aprés següent, e axí d’aquí avant e cascun any en lo dit temps sien remoguts los primers, elegits altres tres en la forma dessús dita.
NOVES DADES SERIADES PER A NOVES HIPÒTESIS SOBRE LA CRISI BAIXMEDIEVAL A CATALUNYA* Pere Orti Gost Universitat de Girona
Introducció A l’inici de la dècada de 1950 Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar reinterpretaren la tradicional visió de la decadència política de la Catalunya del segle xv en termes econòmics i socials.1 D’aquesta manera la decadència catalana passava a ser el resultat d’una especial afectació negativa de la crisi baixmedieval general a tota l’Europa occidental. A més a més intentaren perioditzar aquesta llarga fase depressiva, que partia, primer de tot, de la constatació que Catalunya aconseguí el seu màxim esplendor durant el període comprés entre 1250 i 1350. La pesta negra de 1348 donava el tret de sortida a un llarg període de catàstrofes demogràfiques que provocaren el despoblament del camp, la reacció dels senyors contra els pagesos per la caiguda progressiva de les seves rendes i, conseqüent* Aquest treball forma part de les recerques del subprojecte «Crédito y mercado de la tierra en el mundo rural y en las pequeñas ciudades de la Cataluña nororiental de los siglos xiv-xv» finançat pel Ministerio de Economía y Competitividad (HAR2014-54205-C2-2-P), del Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya (2017 SGR 1068) i la Unitat Associada al CSIC «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval». 1 Jaime Vicens Vives, «Evolución de la economía catalana durante la primera mitad del siglo xv», dins IV Congreso de historia de la Corona de Aragón (Mallorca, 1955), vol. III, Palma, 1955, pp. 185207, reeditat a Idem, Obra dispersa, vol. I; Barcelona, ed. Vicens Vives, 1967, pp.152-168; Idem, «Cataluña a mediados del siglo xv: discurso leído el dia 9 de diciembre de 1956 en la recepción pública del Dr. D. Jaume Vicens Vives en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona y contestación del académico numerario muy ilustre Sr. Dr. D. Luis Pericot García», dins Idem, Obra dispersa, vol. I, pp. 172-219; Jaime Vicens Vives, Luis Suárez Fernández, Claude Carrère, «La economía de los países de la Corona de Aragón en la Baja Edad Media», dins VI Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (Cagliari, 1957), vol. I, Madrid, 1961, pp. 103-135, reeditat a Idem, Obra dispersa, vol. I, pp. 220-245; Pierre Vilar, «Le déclin catalan du Bas Moyen Âge. Hypothèses sur sa chronologie», Estudios de Historia Moderna VI (1956-1959), pp. 1-68.
464
PERE ORTI GOST
ment, a una crisi social agrària que tindria en el secular conflicte remença la seva màxima expressió. L’economia urbana —que per aquests autors era igual a l’economia de la ciutat de Barcelona— aguantà una mica més, però la crisi es manifestà a la dècada de 1380 i molt especialment a partir de 1430, quan s’entrà en una fase depressiva que explicaria la duríssima guerra civil de 1462-1472, la qual al mateix temps portà la crisi al seu punt màxim. A partir de la resolució del conflicte remença gràcies a la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) i a les mesures proteccionistes i monetàries impulsades per Ferran II es tancaria aquesta llarga fase depressiva, però es tractaria d’una dèbil recuperació en un context decadent que no s’acabaria fins al segle xviii. El nou paradigma explicatiu dels darrers segles medievals generà l’intent de cercar indicadors que permetessin mesurar quantitativament l’evolució econòmica des de l’època medieval. En aquest sentit, Smith elaborà la sèrie del pariatge, Hamilton l’evolució dels preus i salaris a partir dels casos de València, Aragó i Navarra, Josep Iglésies inaugurà l’estudi dels fogatges per tal d’intentar mesurar la crisi demogràfica, Maurice Berthe estudià els ingressos fiscals de la Diputació del General de Catalunya, i Claude Carrère l’ancoratge, tot i que en aquest darrer cas en féu més una aproximació qualitativa que quantitativa.2 Ara bé, totes les sèries resultants arrencaven com a mínim de les primeres dècades del segle xv, la qual cosa dificultava la constatació o no de la periodització proposada. Aquest fet explica l’interès de Jaume Vicens Vives per l’estudi de les imposicions municipals de Barcelona, els primers arrendaments de les quals començaven l’any 1329. L’evolució dels ingressos d’aquest conjunt d’impostos indirectes podia servir per constatar les hipòtesis plantejades pel mateix Vicens, el qual encarregà el seu estudi a Jean Broussolle.3 Malgrat les dificultats d’anàlisi d’aquesta sèrie fiscal, reconeguda pel mateix Broussolle, aquest jove historiador francès constatà que el període de màxims ingressos generats per les imposicions caldria situar-lo a les primeres dècades del segle xv, i acabà relacionant l’inici de la crisi barcelonina amb l’arribada al tro d’Aragó dels Trastàmares, la 2 Robert Sidney Smith, The Spanish guild merchant. A history of the consulado 1250-1700, Durham, Duke University Press, 1940; Earl J. Hamilton, Money, prices and wages in Valencia, Aragon and Navarra, 1351-1500, Cambridge, Harvard University Press, 1936; Josep Iglésies i Fort, «El poblament de Catalunya durant els segles xiv i xv», dins VI Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (Cagliari, 1957), vol. I, Madrid, 1961, pp. 247-270; Maurice Berthe, Les finances de la «Generalitat» de Catalogne (1392-1479), Dipôme d’Etudes Supériores d’histoire, Université Toulouse-2, Toulouse, 1958; Claude Carrère, «Le droit d’ancorage et le mouvement du port de Barcelone au milieu du xve siècle», Estudios de Historia Moderna III (1953), pp. 67-156. 3 Jean Broussolle, «Les impositions municipales de Barcelona, de 1328 à 1462», Estudios de Historia Moderna V (1957), pp. 1-164
Noves dades seriades per a noves hipótesis sobre la crisi baixmedieval... 465
qual cosa reafirmava la cronologia de la decadència política de Catalunya plantejada des del segle xix. Evidentment aquesta conclusió no agradà gens a Vicens Vives, que en féu una inusual crítica a la introducció al volum de la revista d’Estudios de Historia Moderna on es publicà. De fet, per a Vicens l’única dada aprofitable del treball de Broussolle era la constatació que a partir de 1427 s’iniciava clarament un cicle depressiu, de la mateixa manera que uns anys més tard Claude Carrère utilitzaria la crisi fiscal de 1430 dels impostos administrats per la Diputació del General de Catalunya i estudiats per Maurice Berthe.4 La periodització establerta per Vilar i Vicens s’ha mantingut al llarg del temps malgrat algunes crítiques i matisacions que s’hagin pogut realitzar, en part perquè la crisi baixmedieval ha deixat de ser un dels temes centrals de la historiografia catalana de les darreres dècades.5 Possiblement aquest abandonament de la crisi baixmedieval dels historiadors catalans és degut en part per un cert cansament entre els medievalistes d’un debat que havia centrat la historiografia catalana des del segle xix i que va cloure Ramon d’Abadal al principi de la dècada de 1970,6 però potser cal també relacionar-ho amb el pes dels discursos de Vicens i Vilar més enllà del medievalisme com elements explicatius de la realitat espanyola i catalana del segle xx. En aquest sentit és significatiu que les dues línies de recerca més crítiques de la historiografia post-franquista es centressin de la mà de Pierre Bonnassie en el canvi feudal i els primers temps de les nova societat feudal a Catalunya, i de la de Pierre Guichard en l’estudi de la societat andalusina abans i després de la conquesta cristiana.7 Aquest fet explica que les matisacions i crítiques de la tesis de Vicens i Vilar hagi provingut fonamentalment del comentari d’alguns del seus elements, provocats per la confrontació dels resultats d’estudis sectorials amb el cànon, o bé a una relectura de la depressió catalana a partir de noves rein4 Vegeu una excel·lent anàlisi de l’article de Jean Broussolle i de la seva recepció per part de Jaume Vicens Vives a Ramon Grau i Fernández, «La historiografia sobre el règim del Consell de Cent», Barcelona. Quaderns d’Història 5 (2001), pp. 261-291. 5 Vegeu un bon estat de la qüestió a Gaspar Feliu i Monfort, «La crisis catalana de la baja Edad Media: estado de la cuestión», Hispania LXIV/2 (2004), pp 435-466. Vegeu també: Ernest Belenguer Cerbrià, «Una aproximació a la crisi de la baixa Edat Mitjana a Catalunya», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics XXIV (2013), pp. 267-296; Ana Rodríguez López, «Spain», dins Harry Kitsifopoulos (ed.), Agrarian Change and Crisis in Europe, 1200-1500, New York, Routledge, 2012, pp. 167-203. 6 Ramon d’Abadal i de Vinyals, Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència de Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1972. 7 Pierre Bonnassie, La Catalogne du milieu du xe à la fin du xie siècle: croissance et mutations d’une société, Toulouse, Association des publications de l’Université de Toulouse-Le Mirail, 1975-1976; Pierre Guichard, Al-Andalus: estructura antropològica de una sociedad islàmica en Occidente, Barcelona, Barral, 1976; Miquel Barceló Perelló et al., El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, València, PUV, 2003.
466
PERE ORTI GOST
terpretacions de la crisi baixmedieval europea sense cap estudi de base, per la qual cosa tot debat sempre s’ha realitzat a partir de les línies mestres de Vicens i Vilar. Tot això contrasta amb el reiterat entusiasme amb què els medievalistes catalans —entre els quals ens comptem— destaquen l’excepcionalitat de les fonts documentals conservades a Catalunya des d’almenys el final del segle xiii. Entre aquestes sobresurten les sèries de llibres de comptes de l’administració reial, municipal i d’altres institucions que permeten reconstruir sèries de rendiments fiscals força contínues en el temps. Gràcies als avenços aconseguits en aquests darrers anys en el coneixement de la realitat fiscal i financera de la Catalunya baixmedieval pel grup de recerca dirigit per Manuel Sànchez Martínez, avui podem destriar millor les sèries fiscals que, malgrat els problemes metodològics que les font fiscals sempre tenen, permetin aproximar-nos a l’evolució econòmica dels darreres segles medievals. L’objectiu d’aquest treball és presentar dues sèries fiscals que creiem reflecteixen en certa manera l’evolució de l’activitat comercial de dos nuclis urbans ben diferents, Barcelona i Sant Feliu de Guíxols com són la recaptació de la lleuda de Mediona de la ciutat comtal i de la imposició major de la vila del Baix Empordà. Les dues sèries són ben diferents: mentre la barcelonina pot reflectir més directament l’activitat comercial de la ciutat amb una cronologia àmplia des del final del segle xiii a l’inici del segle xvi, la guixolenca, més reduïda en el temps, ho fa més indirectament, per la qual cosa contrastarem les dades resultants amb una altra sèrie que hem elaborat aquests darrers anys sobre el mercat del crèdit censal. L’anàlisi de les dades resultants permeten qüestionar alguns dels elements centrals de la cronologia de la crisi plantejada per Vicens-Vilar i alhora proposar algunes alternatives que caldria comprovar en recerques futures. La lleuda de Mediona La lleuda i el passatge eren els impostos a través dels quals els comtes gravaven respectivament la comercialització i la circulació de mercaderies a la ciutat de Barcelona. Aquests impostos es desenvoluparen a partir dels antics impostos francs, que experimentaren importants canvis fins al final del segle xii, fruit de les iniciatives fiscals dels mateixos comtes i dels oficials a través dels quals governava la ciutat.8 El desenvolupament d’aquesta fiscali-
8 Sobre la lleuda de Mediona vegeu Pere Orti Gost, Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona (segles xii-xiv), Barcelona, CSIC, 2000, pp. 397-529.
Noves dades seriades per a noves hipótesis sobre la crisi baixmedieval... 467
tat anà acompanyada del repartiment dels seus ingressos entre el comte, els veguer-castlans de la ciutat i el bisbe. Tant l’impost com el seu repartiment quedà fixat per escrit definitivament l’any 1222 a través d’un acord realitzat entre el rei Jaume I i Guillem de Mediona, descendent dels veguers-castlans del segle xii. A partir d’aquest moment, la part reial de la lleuda i la dels Mediona experimentaria una evolució diferent, perquè, mentre la part reial anà perdent valor per les successives franqueses que els monarques anaren concedint a diverses ciutats i viles de la Corona d’Aragó, aquestes no afectaren a la part patrimonialitzada per Guillem Mediona. Així de la lleuda de Mediona només eren francs els propis ciutadans de Barcelona i els habitants de Martorell i de Tortosa. Per tant, l’anomenada lleuda de Mediona era una part de la lleuda i del passatge que es cobrava a la ciutat de Barcelona i que quedà fixada l’any 1222 tant pel que fa a les característiques i tarifes de l’impost com dels col·lectius que l’havien de pagar fins a la seva desaparició al principi del segle xix. Tot i això els rendiments de la lleuda de Mediona podien perdre progressivament valor perquè una part de l’impost gravava la comercialització i la circulació de mercaderies amb una quantitat fixa de diners per una determinada unitat de mesura, però una altra part gens negligible havia de pagar una taxa proporcional d’1/20 (5 %) que no patia els efectes de la inflació.9 La important repercussió econòmica de la lleuda i del passatge almenys fins a l’inici del segle xviii queda reflectit en el reiterat intent durant els segles moderns dels síndics de la ciutat de Barcelona a les Corts d’abolir-lo.10 D’aquesta manera creiem que la reconstrucció de la sèrie d’ingressos que generà la lleuda de Mediona pot seu un bon indicador de l’evolució de l’activitat comercial realitzada pels foresters a la ciutat comtal (de tots aquells que no eren estrictament habitants de la ciutat de Barcelona, de Tortosa i de Martorell).11 A més a més, la recaptació de la lleuda de Mediona permet reconstruir una sèrie des de 1289, gràcies al fet que una quarta part dels seus ingressos anaren a parar a la Pia Almoina de la catedral de Barcelona, 9 Concretament, la taxa del 5 % afectava a: alcofoll, all per mar, anap, asta, blanc (d’Espanya), boix, obrat o per obrar, ceba per mar, cleda, comí dolç (anizon), dard, ferro, obrat i per obrar, fusta que vingui per mar, llança, mel, nau, galera, lleny, gran o petit, comprat o venut per foraster, oli, oli de llinosa, paper, pegunta, peix salat, plom, quitrà, sabó, sagí, sal, sèu, sofre, sucre, vidre, obrat i per obrar, miralls i perles de vidre; sobre les taxes vegeu Ibidem, pp. 407-422. 10 Mònica González Fernández, «L’actuació de Barcelona a les Corts de 1705-1706», Barcelona. Quaderns d’Història 5 (2001), pp. 254-255. 11 Per tal de precisar millor el pes dels diferents productes gravats per la lleuda de Mediona caldria analitzar en profunditat els poquíssims llibres de comptes que han arribat fins els nostres dies; vegeu una aproximació parcial al primer llibre conservat a Roser Salicrú i Lluch, El tràfic de mercaderies a Barcelona segons els comptes de la lleuda de Mediona (febrer de 1434), Barcelona, CSIC, 1995.
468
PERE ORTI GOST
que conserva una sèrie impressionant de llibres de comptes des del final del segle xiii.12 Aquesta sèrie també presenta els seus problemes d’homogeneïtat, ja que la Pia Almoina combinà la recaptació directe a través de col·lectors i l’arrendament per períodes de temps que també podien canviar. Així mateix, la informació aportada pels llibres de comptes també varia, des de llibres que ens indiquen els ingressos mensuals del col·lector de la lleuda de Mediona a llibres que només indiquen la xifra global dels ingressos obtinguts durant els dos anys de la gestió d’un determinat procurador de la Pia Almoina. Aquests problemes impedeixen utilitzar la sèrie completa per mesurar amb precisió la conjuntura anual de l’activitat comercial de la ciutat de Barcelona, però creiem que reflecteixen bé els canvis estructurals experimentats per l’activitat comercial —recordem-ho— dels foresters a la ciutat. En el gràfic 1 recollim els ingressos procedents de la recaptació de la lleuda de Mediona, les oscil·lacions anuals dels quals hem volgut suavitzar a través d’una mitjana mòbil de cinc anys. L’evolució que es dibuixa es pot dividir en quatre etapes diferents.13 La primera abraça el període comprès entre 1289 —any de la primera dada procedent dels llibres de comptes de la Pia Almoina— i 1348. La mitjana anual d’aquest període és de 12.800 s. i els ingressos oscil·len entre els 4.172 s. de 1293 als 19.644 s. de 1344. En general s’observa un progressiu increment dels ingressos de la lleuda que s’accelera lleugerament a partir de 1336. La segona etapa comença amb una davallada durant els anys posteriors a la pesta de 1348, que podia haver estat més accentuada durant els anys immediats a l’epidèmia dels quals no posseïm dades. Ara bé, ja des de 1357 es recuperen els nivells d’ingressos de la dècada de 1340. A partir 12 Sobre aquesta font vegeu: Maria Echániz Sans, La alimentación de los pobres asistidos por la Pía Almoina de la catedral de Barcelona según el libro de cuentas de 1283-84, dins Alimentació i societat a la Catalunya medieval, Barcelona, 1988, pp. 173-261. Sobre la utilització d’aquesta font per a la reconstrucció d’una sèrie de preus del forment a Barcelona, vegeu: Pere Orti Gost, «El forment a la Barcelona baixmedieval: preus, mesures i fiscalitat (1283-1345)», Anuario de Estudios Medievales 22 (1993), pp. 377-423; Adam Joseph Franklin-Lyons, Famine-Preparation and Response in Catalonia after the Black Death, tesi doctoral inèdita, Yale University, 2009; Pol Serrahima Balius, «El Pa de la Busca. Proveïment i consum de blat a Barcelona entre 1450 i 1462», dins Antoni Riera Melis (ed.), Crisis frumentàries, iniciatives privades i polítiques públiques de proveïment a les ciutats catalanes durant la baixa edat mitjana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2013, pp. 161-300; Idem, «Wheat Provisioning in Barcelona during the Catalan Civil War (14621472)», dins Pere Benito Monclús, Antoni Riera Melis (eds.), Guerra y carestia en la Europa medieval, Lleida, Milenio, 2014, pp. 179-204. 13 A la taula 3 de l’apèndix recollim els ingressos anuals de la quarta part de lleuda de Mediona que posseïa la Pia Almoina de la catedral de Barcelona entre 1401 i 1520 on s’indica també si procedeixen d’un arrendament o de la gestió directa (totes les xifres provenen de ACB, Pia Almonia, comptes de la Majordomia); les dades del període 1289-1400 es poden consultar a Pere Orti Gost, Renda feudal i fiscalitat, pp. 507-516.
Noves dades seriades per a noves hipótesis sobre la crisi baixmedieval... 469
de 1368, just després de finalitzar la guerra entre la Corona d’Aragó i la de Castella, s’inicia un període d’espectacular creixement dels rendiments de la lleuda de Mediona, arribant l’any 1379 al màxim històric dels 48.644 s., seguit d’un període de fortes oscil·lacions fins a estabilitzar els ingressos de la lleuda sobre els 40.000 s. a partir de 1410. És interessant remarcar que aquest període durant el qual es disparen els ingressos de la lleuda, va acompanyat també de crisis conjunturals, molt especialment durant la dècada de 1380. La tercera etapa està caracteritzada per una enorme estabilitat, un tret accentuat per una gestió de la lleuda realitzada a través de contractes d’arrendament a llarg termini. Així entre 1412 i 1442 tots els arrendaments es van fer per un valor anual de 40.000 s., pujant a 41.920 s. entre els anys 1443 i 1446. La quarta etapa comença l’any 1450 amb un progressiu descens dels ingressos de la lleuda, per passar a caiguda lliure durant la guerra civil de 1462-1472, arribant al mínim històric de 2.836,4 s. l’any 1471. Finalitzada la guerra s’inicia una nova fase de creixement que s’accentua a partir de 1507, tancant la sèrie amb valors que es situen entre 30.000 i 33.000 s. anuals, propers però inferiors als de la primera meitat del segle xv. Ara bé, els valors nominals dels ingressos de la lleuda, expressats en moneda de compte, amaguen les dues devaluacions d’aquesta moneda respecte la moneda de plata i d’or, les realitzades els anys 1455 i 1490.14 Si deflactem els ingressos anuals de la lleuda en grams de plata, com es pot observar al gràfic 2, s’accentua la caiguda dels ingressos entre 1450 i 1472, i el caràcter de la recuperació posterior a la guerra queda molt matisada, ja que mostra una dinàmica més propera a la de la primera meitat del segle xiv, abans de l’espectacular creixement experimentat pels ingressos de la lleuda a partir de 1368. Així la mitjana entre 1473 i 1520 és molt semblant a la del període 1289-1348 (39.690 i 39.913,4 grams de plata respectivament), mentre es manté molt lluny dels 124.748 gr. del període 1412 i 1442.
14 Miquel Crusafont i Sabater, Barcelona y la moneda catalana, Barcelona, Caixa de Pensions, 1989 i Idem, Història de la moneda catalana, Barcelona, Crítica, 1996.
sous 0
10000
20000
30000
0
10000
20000
30000
40000
40000 50000
50000 60000
sous
60000
1285 1285 1295 1295
1305
1305
rendiment rendiment anualanual
Gràfic 1. Els rendiments de la lleuda de Mediona 1289-1520 (en sous)
1315
1315
1325
1325
1335 1335 1345 1345 1355 1355 1365
1365
1375
1375
1385
1385
1395
1395
1405
1405 1415 mitjana mòbil 5 anys mitjana mòbil 5 anys
1425 1415 1435
1425
1445
1435
1455
1445
1465
1455
1475
1465 1485 1495 1475 1505
1485
1515
1495 1505 1515
120000
0
10000
20000
0
20000
40000
60000
80000
30000 100000
40000
1285
gams de plata
140000
1285
1295
sous
50000 160000
Gràfic 2. Els rendiments de la lleuda de Mediona 1289-1520 (en grams de plata)
1395 1405
1395
1385
1385
1375
1375
rendiment anual anual rendiment
1465 1445
1435 1455 1445
1435
1425
1415
mitjana mòbil 5 anys5 anys mitjana mòbil
1495
1485
1465 1475
1455 1425
1415 1405
1365
1365
1355 1355
1345 1345
1335
1325
1335
1315
1325
1305 1315
1305 1295
60000
1515
1505
1495
1485 1515 1505
1475
472
PERE ORTI GOST
La imposició major i el mercat del crèdit censal a la vila de Sant Feliu de Guíxols La vila de Sant Feliu de Guíxols era una petita ciutat d’uns 1.500 habitants a la segona meitat del segle xiv amb una població dedicada preferentment a activitats comercials i artesanes. Nascuda al recer i a instància del monestir homònim, l’abat n’era el seu senyor i n’exercia la jurisdicció civil fins que el 20 de juny de 1354 passà a jurisdicció reial per un pacte realitzat entre el rei, l’abat i la universitat de la vila. L’entrada a la jurisdicció reial es produí enmig de la cascada de donatius concedits pel braç reial per tal de finançar las campanyes militars a la illa de Sardenya, per la qual cosa, pocs mesos després, els jurats de Sant Feliu de Guíxols començaren a recaptar les imposicions aprovades al Parlament de Vilafranca del Penedès l’any 1353. Com a la resta de ciutats i viles reials, la vinculació de la recaptació de les imposicions al pagament d’un deute públic que esdevindria estructural, provocà de facto la perpetuació de les imposicions, amb l’afegit que per decisió dels mateixos parlaments els jurats tenien la facultat de modificar les imposicions sense permís reial.15 Les imposicions a la vila de Sant Feliu de Guíxols es gestionaven a través inicialment d’un únic contracte d’arrendament anual, redactat després de realitzar una subhasta pública. A partir de 1377 els augments en alguna de les tarifes de les imposicions començaren a arrendar-se per separat —són els anomenats anadiments—. Concretament, l’any 1377 s’afegí 1 d. per lliura de carn als 2 d. que es cobraven fins aleshores, de tal manera que els 2 d./l. s’arrendaven junt amb la resta de les imposicions —el que amb el temps s’anomenà la imposició major— mentre es féu un arrendament especial pel 1 d./l. Aquest sistema d’arrendar per separat els increments de les imposicions es mantingué fins l’any 1462, quan es reestructuraren els arrendaments. A partir d’aquell moment es passà a fer sis arrendaments anuals, que agrupaven les imposicions que afectaven a determinats productes: peix, carn, mercaderia, llenya, sal i pa-vi. Malgrat la possibilitat de modificar les imposicions per acord de la universitat de Sant Feliu de Guíxols tot sembla indicar que experimentà pocs canvis significatius almenys fina a la guerra civil de 1462-1472. Les característiques i tarifes d’aquest impost es pot seguir força bé fins a 1425 gràcies als contractes d’arrendament que incloïen la taba o plec de condicions on es
15 Sobre les finances municipals de Sant Feliu de Guíxols vegeu: Pere Orti Gost, «La deuda pública municipal en una pequeña ciudad del nordeste catalán: Sant Feliu de Guíxols durante la segunda mitad del siglo xiv», dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), La deuda pública en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 2009, pp. 101-152
Noves dades seriades per a noves hipótesis sobre la crisi baixmedieval... 473
descriu en detall totes les tarifes de l’impost. Els contractes d’arrendament amb la seva taba es poden trobar en els protocols de la notaria de Sant Feliu de Guíxols entre 1356 i 1396 i en el llibre de negocis dels jurats de la vila entre 1397 i 1425.16 En canvi, almenys a partir de 1438 els llibres de negocis de la vila foren substituïts per un manual en el qual només s’anotaven les dades bàsiques del contracte i no es copiava la taba, tal com passava als manuals notarials anteriors. Aquestes darreres sèries més els llibres de comptes dels jurats o del clavari de Sant Feliu de Guíxols permeten omplir la sèrie de preus d’arrendament i d’arrendataris, però impedeix conèixer amb exactitud Taula 1. Les tarifes principals de la imposició major de Sant Feliu de Guíxols17 1355-1364 Consum Forment 8 d./ m. Mestall 6 d./m. Ordi 4 d./m. Carn 2 d./l. c. Vi 1/8 Comercialització Mercaderies 4 d./l. Béns immobles i 4 d./l. rendes Violaris i 2 d./l. censals morts
1365-1366 1367
1368-1371 1371-1402 1403-1425
13 d./m. 9 d./m. 9 d./m, 3 d./l. c. 1/8
12 d./m. 8 d./m. 8 d./m. 2 d./l. c. 1/8
10 d./m. 8 d./m. 6 d./m. 2 d./l. c. 1/8
10 d./m. 8 d./m. 6 d./m. 2 d./l. c. 1/8
9 d./m. 7 d./m. 5 d./m. 2 d./l. c. 1/8
6 d./l.
6 d./l.
6 d./l.
4 d./l.
4 d./l.
6 d./l.
4 d./l.
4 d./l.
4 d./l.
4 d./l.
2 d./l.
2 d./l.
2 d./l.
2 d./l.
2 d./l.
16 Arxiu Históric de Girona, Notarials, SFG, vol.10, ff. 21v-22v (17.V.1356), vol.11, ff. 99r-100r (13.IX.1357), vol.18, ff. 7r-10v (14.V.1361), vol.19, s. f. (2.V.1362), vol. 886, s. f. (17.IX.1362), vol. 639, s. f. (5.XII.1363), vol. 642/1, s. f. (28.XII.1364), vol. 643 (10.IX.1365), vol. 649/1, s. f. (23.XI.1367), vol. 22, s. f. (7.IX.1368), vol. 648, s. f. (2.IX.1370), vol. 659, s. f. (14.X.1371). vol. 25, s. f. (23.X.1372), vol. 28, s. f. (31.VIII.1374), vol. 30, s. f. (2.XII.1377), vol. 662/1, s. f. (1.IX.1383), vol. 656/2, s. f. (14.X.1385), vol. 34/1, s. f. (26.VIII.1388), AMSFG, vol. 5448/1, s. f. (5.IX.1390), AHG, Notarials SFG, vol. 678, s. f. (1.IX.1395), vol. 680, s. f. (27.VIII.1397), s. f. (2.I.1398), Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, vol. H-1, f. 82r-90v (1.IX.1400), f. 154r-163v (5.IX.1401), ff. 211v-219v (6.IX.1402), vol. H-2, ff. 16r-24v (12.IX.1403), ff. 70v-82r (2.IX.1404), s. f. (2.IX.1405), s. f. (4.IX.1406), vol. H-3, s. f. (10.IX.1407), s. f. (13.IX.1408), s. f. (14.IX.1409), H-4, s. f. (30.XII.1410), s. f. (2.I.1412), s. f. (2.I.1413), H-5, s. f. (31.XII.1414), s. f. (3.I.1415), s. f. (14.I.1416), s. f. (4.I.1417), vol. H-6, s. f. (31.XII.1417), s. f. (30.XII.1419), vol. H-7, s. f. (31.XII.1421), s. f. (2.I.1423), s. f. (31.I.1424), vol. 5762/2 (1425). 17 Abreviatures: d. = diner; l. = lliura: l. c. = lliure de carn; m. = mitgera.
474
PERE ORTI GOST
les característiques fiscals de les imposicions. Malgrat l’absència de les tabes del període 1426-1461, creiem que les tarifes de la imposició major no es modificaren almenys fins a 1462, perquè pràcticament tots els productes tenien el seu anadiment i creiem que abans de modificar la imposició major s’haguessin modificat aquests darrers. En canvi hem rebutjat les dades dels arrendaments a partir de 1462 perquè al dividir-se les imposicions en sis contractes sí que n’integraren els anadiments, per la qual cosa la xifra total resultant no és comparable amb els arrendament anteriors de la imposició major. Com es pot observar a la taula 1, l’estructura bàsica de les imposicions de Sant Feliu de Guíxols experimentà pocs canvis, especialment entre 1371 i 1461. Seguien de ben a prop el model establert a la dècada de 1350 per les imposicions aprovades als donatius concedits per les ciutats i viles reials.18 Fonamentalment, gravaven el consum de productes alimentaris bàsics (cereals, carn i vi) amb taxes molt elevades, mentre es gravava també la comercialització de tot tipus de mercaderia excepte els draps de llana amb una taxa baixa entre el 1,67 % i el 2,5 %, que es repartien el comprador i el venedor i del que en quedaven exemptes les compres a la menuda (de menys de 5 s. de valor). Així mateix, la compravenda de béns immobles i rendes estava gravada amb la mateixa taxa, mentre la compravenda de censals morts i violaris ho estava amb una taxa inferior. A la taula 1 es pot veure també com en general les taxes es mantingueren força estables si exceptuem l’impost sobre el consum de cereals. De fet l’únic increment generalitzat de les tarifes de la imposició es produí l’any 1365 enmig dels duríssims donatius concedits a les Corts per finançar la guerra amb Castella, que s’anaren moderant entre 1367 i 1371. Com ja hem indicat, a partir de 1371 els nous augments sobre les imposicions s’arrendaren a part. D’aquesta manera, la imposició major constitueix un paquet d’impostos sobre el consum i la comercialització força estable per al període 1371-1425, que possiblement podem allargar fins a 1461 (durant aquest espai de temps només es reduí la imposició sobre el consum de cereals en 1 d. l’any 1403), i és molt semblant al paquet d’imposicions de 1355 i 1364. D’aquesta manera, creiem que el rendiment de la imposició major de Sant Feliu de Guíxols té la suficient estabilitat per a poder ser utilitzat com indicador, però de què? Com es pot deduir del que hem dit fins ara, una part molt important dels ingressos que generaven les imposicions procedia de l’impost sobre el consum de productes alimentaris bàsics, ja que era gra18 Sobre les imposicions municipals vegeu: Pere Orti Gost, «Les impositions municipales à la Catalogne du xive siècle», dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (eds.), La fiscalité des villes au Moyen Âge (Occident méditerranéen). Les systèmes fiscaux, Toulouse, Privat, 1999, pp. 399-422.
Noves dades seriades per a noves hipótesis sobre la crisi baixmedieval... 475
vat amb unes taxes molt elevades. Ara bé, la part dels ingressos procedents d’aquest impost segurament es mantingué força estable durant el període analitzat perquè qualsevol augment i/o descens depenia fonamentalment més del volum de població que d’altra cosa. I les dades fiscals procedents de les talles que es recaptaven també a la vila de Sant Feliu, mostra que el nombre d’habitants d’aquesta petita ciutat es mantingué molt estable entre 1360 i 1427, com es pot veure a la taula 2. D’aquesta manera creiem que les principals oscil·lacions del preu d’arrendament de la imposició major de Sant Feliu de Guíxols provenien de l’impost sobre la comercialització de mercaderies, béns immobles i rendes. Taula 2. Nombre de focs segons les talles de la vila de Sant Feliu de Guíxols19 any 1360 1363 1378 1380 1398 1427
focs 250 236 258 250 265 274
Com es pot observar al gràfic 3 i a taula 4 de l’apèndix, la sèrie dels preus d’arrendament de la vila de Sant Feliu de Guíxols experimentà un sobtat creixement a partir de 1378. Així, mentre durant el període situat entre els anys 1355 i 1377 els preus d’arrendament oscil·laren entre els 4.545 i els 8.040 s., sent la mitjana de 6.628,5 s., en pocs anys els preus arribaren a superar els 11.000 s., com passà als anys 1380 i 1382. Entre 1378 i 1432 la mitjana fou de 9.547 s. amb oscil·lacions que mai baixaven dels 8.000 s., si exceptuem l’any 1410 quan l’arrendament es realitzà en mig d’una epidèmia de pesta. En canvi a partir de 1432 els preus d’arrendament de la imposició major de Sant Feliu de Guíxols comença a caure fins als 6.650 s. de 1457, mantenint-se a 6.800 s. durant el tres darrers anys de la sèrie (1459-1461). Com hem assenyalat, les dades procedents del preu d’arrendament de la imposició major de Sant Feliu Guíxols mostren alguns canvis significatius que, segons hem intentat mostrar, reflecteixen en certa manera canvis 19 Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, vol. 5310 (3) (talla de 1360), vol. 5650 (talla de 1363), vol. 5315 (8) (talla de 1378), vol. 5311 (1) (talla de 1380), vol. 5318 (8), f. 2r-11v (talla 1427); Arxiu Històric de Girona, Notarials SFG, vol. 680, s. f., 21.V.1398 (talla de 1398).
476
PERE ORTI GOST
en l’activitat comercial de la vila guixolenca, però que queden amortits pel fort pes que en el preu d’arrendament devia suposar els impostos sobre el consum de productes alimentaris de primera necessitat. Per evitar-ho, la reconstrucció d’una altra sèrie d’un del productes que eren gravats per l’impost sobre la comercialització inclòs en la imposició major ens pot permetre potser valorar amb una mica més de precisió la dinàmica econòmica d’aquesta vila del Baix Empordà. Ens referim a la compravenda de censals morts i violaris, els contractes dels quals sistemàticament eren protocol·litzats per un notari, i que gràcies a la rica col·lecció de protocols de les notaries de Sant Feliu de Guíxols i la Vall d’Aro, hem pogut reconstruir entre els anys 1340 i 1500.20 Com es pot observar el gràfic 4, que recull l’evolució dels capitals contractats anualment a les mencionades notaries, el mercat de censals morts i violaris experimentà un progressiu creixement especialment des del final de la dècada de 1360, que es dispara a partir de 1390 arribant al màxim al voltant de 1410. S’inicia aleshores una fase de decreixement que s’atura durant la dècada dels anys 1420 per tornar a caure lentament fins que a partir de 1450 torna a accelerar-se el descens fins als inicis de la dècada de 1460. Tot i algunes petites oscil·lacions a l’alça durant les darreres dècades del segle xv, el mercat de crèdit censal es mantingué sota mínims fins al final del segle xv. L’evolució del mercat del crèdit entre 1370 i 1420 reforça la imatge d’un període de creixement econòmic acompanyat d’una expansió del crèdit a llarg termini sense precedents, mentre accentua la percepció d’un canvi depressiu a partir de 1430. Com queda recollit en el gràfic 5, tot aquest procés va acompanyat a més d’una caiguda històrica de les taxes d’interès des del 14,33 % dels violaris que majoritàriament copaven el mercat durant les primeres dècades fins al 5 % que esdevingué la taxa més normal dels censals morts a partir de la dècada de 1430. Aquesta dada és especialment significativa perquè ens està reflectint una gran estabilitat institucional, malgrat els conflictes polítics que es succeïren, especialment durant el segle xv.
20 Pere Orti Gost, «Una revolució financera a petita escala: el mercat de censals morts i violaris a la vila de Sant Feliu de Guíxols (1340-1500)», dins Pere Orti Gost, Pere Verdès Pijuan (eds.), El sistema financer al final de l’Edat Mitjana: instruments i mètodes, València, PUV (en premsa).
sous
0
2000
4000
6000
8000
10000
12000
1400
1395
1390
1385 arrendaments anuals
1425
1420
1415
1410
mitjana mòbil 5 anys
1450
1445
1440
1435
1430
1405
1380
1375
1370
1365
1360
1355
Gràfic 3. Arrendament de la imposició major de la vila de Sant Feliu de Guíxols
1460
1455
Gràfic 4. Evolució dels capitals contractats a través de censals morts i violaris a la vila de Sant Feliu de Guíxols (mitjana mòbil 5 anys) 20.000 18.000 16.000 14.000
sous
12.000 10.000 8.000 6.000 4.000 2.000
1340 1345 1350 1355 1360 1365 1370 1375 1380 1385 1390 1395 1400 1405 1410 1415 1420 1425 1430 1435 1440 1445 1450 1455 1460 1465 1470 1475 1480 1485 1490 1495 1500
0
Gràfic 5. Evolució de l’interès mitjà dels censals morts i violaris de Sant Feliu de Guíxols (mitjana mòbil 5 anys) 16
14
12
8
6
4
2
1500
1495
1490
1485
1480
1475
1470
1465
1460
1455
1450
1445
1440
1435
1430
1425
1420
1415
1410
1405
1400
1395
1390
1385
1380
1375
1370
1365
1360
1355
1350
1345
0
1340
%
10
Noves dades seriades per a noves hipótesis sobre la crisi baixmedieval... 479
Conclusions Les dades aportades per la recaptació de la lleuda de Mediona, per l’arrendament de la imposició major de la vila de Sant Feliu de Guíxols i del mercat de censals morts i violaris de la mateixa vila i del seu entorn rural, la Vall d’Aro, permeten reconsiderar alguns dels elements fonamentals de la cronologia de la crisi baixmedieval proposada per Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar i presentar alguna hipòtesi alternativa. La dada més contundent que mostra l’evolució dels ingressos de la recaptació de la lleuda de Mediona és l’espectacular creixement durant la segona meitat del segle xiv, un cop superats els estralls demogràfics de la Pesta Negra de 1348 i la guerra entre la Corona d’Aragó i Castella dels anys 1356-1365, que ha de reflectir sense cap mena de dubte un augment molt significatiu de l’activitat comercial de la ciutat de Barcelona, realitzat pels foresters de la ciutat. Aquest augment de l’activitat comercial també s’observa de forma més matisada a partir de 1378 en el cas de la vila de Sant Feliu de Guíxols a partir del preu d’arrendament de la imposició major i coincideix també en el veritable boom del mercat de crèdit censal a la vila guixolenca, amb un creixement continuat des de mitjan dècada de 1360, però esperonat sobre tot a partir de 1390. La coincidència d’aquests dades i la contundència del canvi de tendència respecte a la dècada de 1350 i, en el cas de la lleuda de Mediona, respecte a tota la primera meitat del segle xiv, permet afirmar amb rotunditat que l’any 1348 no marca ni de bon tros el final de l’etapa de plenitud medieval com afirmaven Vicens i Vilar. Tot el contrari, les dades mostren una mena de take-off que es detecta primer a la ciutat comtal i després a una petita ciutat com era la vila de Sant Feliu de Guíxols. De fet, els mateixos deixebles de Vicens, ja aportaven elements per entendre el període anterior a 1420 a la inversa de com l’interpretaven. Així, per exemple, Claude Carrère parlava de la segona meitat del segle xiv com el període de màxim desenvolupament institucional dels mercaders i Jean Broussolle mostrà que fou durant la primera dècada del segle xv que el municipi de Barcelona aconseguí reunir més diners a través de les imposicions.21 Posteriorment Henri Bresc ha mostrat que al final del segle xiv els draps catalans inundaren els mercats sicilians, al mateix temps que ha demostrat que aquesta nova draperia no es produïa només a la ciutat de Bar-
21 Claude Carrère, Barcelone: centre économique à l’époque des difficultés, 1380-1462, París, Mouton, 1967.
480
PERE ORTI GOST
celona, sinó a diversos centres regionals, la qual cosa suposava l’existència d’unes xarxes comercials ben integrades.22 En canvi les sèries analitzades semblen confirmar la idea proposada per Vicens i Vilar, posteriorment confirmada per Carrère, d’un canvi de tendència circa 1430, que havia estat criticada per Mario del Treppo.23 Els ingressos de la lleuda mostren més un estancament que una caiguda dels ingressos, però en canvi a la vila de Sant Feliu de Guíxols els preus de l’arrendament de la imposició major començaren a caure de forma important de la mateixa manera que ho feia el mercat del crèdit censal. Així mateix, la sèrie de la lleuda de Mediona i del mercat censal de Sant Feliu de Guíxols confirmen —i per primer cop permeten expressar-ho en termes quantitatius— que la guerra civil de 1462-1472 porta la crisi al seu extrem, mentre posen en qüestió la pregonada per Vicens Vives recuperació del final del segle xv, gràcies a la política econòmica portada a terme pel rei Ferran el Catòlic. Globalment l’evolució de l’activitat comercial de la ciutat de Barcelona que reflecteixen els ingressos de la lleuda de Mediona entre 1350 i 1462 no difereixen gaire de l’evolució proposada per Damien Coulon del comerç de Barcelona amb Orient,24 tot i que aquest comerç suposava tan sols una part molt petita del tràfic comercial del port de Barcelona, com un recent estudi detallat del dret d’ancoratge, ens mostra.25 Evidentment les dades que hem ofert no són suficientment generals per extrapolar les conclusions que se’n deriven al conjunt del territori català, on podien haver dinàmiques contraposades, però la cronologia de l’evolució de l’economia catalana durant els dos darrers segles medievals que deixen intuir encaixa molt millor amb les dinàmiques que els estudis recents han mostrat per als altres territoris de la Corona d’Aragó26 i es pot relacionar bé, per exemple, amb la concepció de la crisi baixmedieval com una “crisi creativa” d’Epstein, en el sentit que la crisi baixmedieval fou un seguit de conjuntures complicades, que en molt casos, permeteren canvis cap al desenvolupament 22 Henri Bresc, Un monde méditerranéen. Économie et Société en Sicile, 1300-1450, Palerm-Roma, Accademia di Scienze, Lettere e Arti di Palermo-École Française de Rome, 1986, tomo II, pp. 487-490. 23 Mario Del Treppo, I mercanti catalani e l’espansione della Corona d’Aragona nel secolo xv, Nàpols, L’arte tipografica 1976. 24 Damien Coulon, Barcelone et le grand commerce d’Orient au Moyen Âge. Un siècle de relations avec l’Égypte et la Syrie-Palestine (ca. 1330-ca. 1430), Madrid-Barcelona, Casa de Velázquez-Institut Europeu de la Mediterrània, 2004, pp. 607-612. 25 Mikel Soberón Rodríguez, El dret d’ancoratge de Barcelona a mitjans segle XV (1439-1446), Treball de Fi de Màster, Universitat de Lleida, 2016. 26 Carlos Laliena Corbera, Transformación social y revolución comercial en Aragón: treinta años de investigación, dins Carlos Laliena, Mario Lafuente (eds.), Una economia integrada. Comercio, instituciones y mercados en Aragón, 1300-1500, Saragossa, 2012, pp. 13-68; David Igual Luis, «¿Crisis? ¿Qué crisis? El comercio internacional en los reinos hispánicos de la baja Edad Media», Edad Media. Revista de Historia 8 (2007), pp. 203-223.
Noves dades seriades per a noves hipótesis sobre la crisi baixmedieval... 481
i major integració dels mercats.27 Aquest model encaixa bé amb l’evolució de l’economia catalana que es desprèn de les dades aportades en aquest treball fins a les primeres dècades del segle xv amb un creixement accelerat durant el darrer terç del segle xiv que no estava exempt de crisis conjunturals com la de la segona meitat de la dècada de 1380. Però no encaixa bé amb l’evolució del període que precedeix la guerra civil de 1462-1472. Ara bé, les dades procedents de les sèries de la lleuda de Mediona, de la imposició major de Sant Feliu de Guíxols i del mercat censal d’aquesta vila del Baix Empordà permeten qüestionar la cronologia tradicional de la crisi baixmedieval i plantejar-ne una de nova, però no l’expliquen. Cal estudiar i intentar entendre els profunds canvis produïts durant aquest apassionant període.
27 Stephan R. Epstein, Freedom and Growth. The Rise of States and Markets in Europe, 1300-1750, New York, Routledge, 2000.
Apèndix Taula 3. Els ingressos de la Pia Almoina de la quarta part de la lleuda de Mediona (en sous de Barcelona)28 any 1401 1402 1403 1404 1405 1406 1407 1408 1409 1410 1411 1412 1413 1414 1415 1416 1417 1418 1419 1420 1421 1422 1423 1424 1425 1426 1427
28
A/C C C C C C C A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A
1/4 6.566,6 6.566,6 6.207,7 6.207,7 10.745,0 10.745,0 9.000,0 9.000,0 s. d. s. d. s. d. 10.000,0 10.000,0 10.000,0 9.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0
TOTAL 26.266,5 26.266,5 24.830,8 24.830,8 42.979,9 42.979,9 36.000,0 36.000,0 s. d. s. d. s. d. 40.000,0 40.000,0 40.000,0 36.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0
Abreviatures: A: arrendament; C: col·lecta.
any 1461 1462 1463 1464 1465 1466 1467 1468 1469 1470 1471 1472 1473 1474 1475 1476 1477 1478 1479 1480 1481 1482 1483 1484 1485 1486 1487
A/C A C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C
1/4 9.320,0 6.355,5 5.900,0 5.900,0 2.196,7 2.196,7 1.432,3 1.432,3 801,8 1.674,0 709,1 3.701,8 4.950,5 4.534,5 2.616,3 2.616,3 4.068,3 4.068,3 4.684,1 3.685,3 4.012,4 4.716,0 4.181,3 4.101,4 5.056,8 3.695,5 4.931,8
TOTAL 37.280,0 25.422,0 23.600,0 23.600,0 8.786,8 8.786,8 5.729,2 5.729,2 3.207,2 6.696,0 2.836,4 14.807,0 19.802,0 18.138,0 10.465,0 10.465,0 16.273,2 16.273,2 18.736,3 14.741,3 16.049,7 18.864,0 16.725,3 16.405,7 20.227,3 14.782,0 19.727,3
any 1428 1429 1430 1431 1432 1433 1434 1435 1436 1437 1438 1439 1440 1441 1442 1443 1444 1445 1446 1447 1448 1449 1450 1451 1452 1453 1454 1455 1456 1457 1458 1459 1460
A/C A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A
1/4 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.000,0 10.480,0 10.480,0 10.480,0 10.480,0 10.480,0 s. d. s. d. s. d. 9.300,0 9.300,0 9.300,0 9.300,0 s. d. 9.300,0 9.300,0 9.300,0 9.300,0 9.320,0 9.320,0
TOTAL 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 40.000,0 41.920,0 41.920,0 41.920,0 41.920,0 41.920,0 s. d. s. d. s. d. 37.200,0 37.200,0 37.200,0 37.200,0 s. d. 37.200,0 37.200,0 37.200,0 37.200,0 37.280,0 37.280,0
any 1488 1489 1490 1491 1492 1493 1494 1495 1496 1497 1498 1499 1500 1501 1502 1503 1504 1505 1506 1507 1508 1509 1510 1511 1512 1513 1514 1515 1516 1517 1518 1519 1520
A/C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C A A A A A A A A A A
1/4 4.408,3 4.462,8 5.207,6 5.061,4 6.847,7 8.405,7 6.873,9 s. d. s. d. 5.553,6 6.146,0 6.651,5 5.889,1 5.240,3 5.240,3 s. d. s. d. 5.325,8 4.952,7 6.598,6 6.598,6 7.305,9 6.615,9 7.800,0 7.800,0 8.050,0 8.050,0 8.050,0 8.230,0 8.230,0 8.230,0 8.331,5 8.050,0
TOTAL 17.633,3 17.851,0 20.830,3 20.245,7 27.390,6 33.622,7 27.495,7 s. d. s. d. 22.214,3 24.584,2 26.606,0 23.556,3 20.961,3 20.961,3 s. d. s. d. 21.303,3 19.810,8 26.394,4 26.394,4 29.223,5 26.463,5 31.200,0 31.200,0 32.200,0 32.200,0 32.200,0 32.920,0 32.920,0 32.920,0 33.326,0 32.200,0
Taula 4. El preu d’arrendament de la imposició major de la vila de Sant Feliu de Guíxols (en sous de Barcelona) any preu arrendament 1355 7.320 1356 6.020 1357 6.260 1358 6.780 1359 6.720 1360 6.920 1361 6.870 1362 4.900 1363 4.600 1364 4.545 1365 6.160 1366 7.010 1367 6.500 1368 6.900 1369 7.650 1370 8.040 1371 7.420 1372 7.415 1373 7.040 1374 6.000 1375 6.520 1376 7.000 1377 7.600 1378 8.210 1379 8.800 1380 11.422 1381 11.000 1382 11.420 1383 11.000 1384 9.000 1385 10.120 1386 10.000 1387 9.646 1388 10.000 1389 9.945 1390 10.490
any preu arrendament 1391 10.145 1392 10.000 1393 8.300 1394 8.300 1395 8.800 1396 9.200 1397 8.407 1398 9.700 1399 10.000 1400 10.000 1401 10.374 1402 10.800 1403 9.270 1404 10.600 1405 10.800 1406 10.540 1407 8.890 1408 9.400 1409 8.989 1410 4.526 8.670 1411 1412 9.400 1413 9.420 1414 10.100 1415 9.000 1416 10.200 1417 9.890 1418 9.800 1419 10.000 1420 10.100 1421 8.800 1422 8.212 1423 9.600 1424 9.500 1425 10.600 1426 9.800
any preu arrendament 1427 9.900 1428 9.200 1429 9.000 1430 8.000 1431 9.005 1432 8.800 1433 7.589 1434 7.255 1435 7.640 1436 7.640 1437 7.090 1438 6.764,3 1439 7.020 1440 7.100 1441 6.900 1442 6.480 1443 sense dades 1444 7.220 1445 sense dades 1446 7.000 1447 7.000 1448 7.621 1449 7.000 1450 7.000 1451 7.000 1452 7.600 1453 7.000 1454 6.700 1455 6.900 1456 sense dades 1457 6.650 1458 6.817 1459 6.800 1460 6.800 1461 6.800
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal. El fogaje de 1374 y el donativo de 1375, y su resolución en el caso del vizcondado de Cardona* Andreu Galera Pedrosa Archivo Histórico de Cardona
Preámbulo En el año 2001, el Dr. Manuel Sánchez exponía, en su trabajo sobre la presión fiscal en el bienio de 1374-1375, la necesidad de diversificar el estudio de las fuentes documentales y trabajar, en especial, las series locales emanadas de las diferentes universidades a fin de conocer el verdadero impacto de los fogatges ordenados entonces para atender las necesidades militares del Principado, y si «los municipios optaron por diferir momentáneamente la presión fiscal mediante la emisión de censales y violarios o decidieron establecer tallas especiales sobre los habitantes».1 Queremos contribuir ahora en este su homenaje con un estudio sobre cómo se resolvieron en el ámbito de Cardona y su vizcondado el fogatge general ordenado en Cataluña en 1374 como sustitución del servicio militar implícito en la convocatoria del Princeps Namque para hacer frente a las compañías movilizadas por el infante de Mallorca, así como el donativo * Este trabajo se inscribe en el proyecto de investigación «La coyuntura económica y demográfica en Cataluña a fines de la época medieval: análisis crítico de los indicadores fiscales y financieros» (HAR2014-54205-C2-1-P), que dirige el Dr. Pere Verdés Pijuan, a quién agradezo la voluntad y predisposición. Abreviaturas utilizadas: ACA = Archivo de la Corona de Aragón; ACB = Archivo Comarcal del Berguedà; ACC = Archivo Capitular de Cardona; AHC = Archivo Histórico de Cardona; ADS = Archivo Diocesano de Solsona; AHPB = Archivo Histórico de Protocolos de Barcelona; APSMV = Archivo Parroquial de San Miguel y San Vicente de Cardona; BC = Biblioteca de Cataluña. Las cantidades monetarias se expresan en libras, sueldos y dineros barceloneses (l.b., s.b., d.b.). 1 Manuel Sánchez Martínez, «La presión fiscal en un año difícil: Cataluña, a mediados de 1374-mediados de 1375», Mayurqa 27 (2001), pp. 25-45.
486
ANDREU GALERA PEDROSA
concedido por las Cortes de Lérida en 1375 mediante un segundo fogaje, si bien con unas características diferentes al aprobado un año antes. Nos iniciamos así en el estudio de la casa de Cardona durante el reinado de Pere III (1336-1387) y su contribución financiera y fiscal a la acción de gobierno del rey, en un periodo decisivo de nuestra historia donde la fiscalidad y su estudio han adquirido de la mano del ahora homenajeado, como se nos recuerda en la última síntesis sobre el monarca escrita por Ernest Belenguer,2 una importancia crucial para comprender en su globalidad el reinado del Ceremonioso. Las fuentes documentales Para ello, vamos a proceder a estudiar la documentación local correspondiente al bienio objeto de análisis, con especial atención a la serie notarial perteneciente al fondo conocido como la Batllia de Cardona que se conserva en la actualidad en el archivo histórico de la Biblioteca de Cataluña.3 En concreto, son cuatro volúmenes identificados como manuales notariales de la escribanía pública de la villa de Cardona. El primero se conserva íntegro bajo el título Liber comunis y cuenta con un total de 342 folios para todo el año de 1375, cuya autoría corresponde a mosén Pere Sator, presbítero y notario al frente de la escribanía de la villa de Cardona entre 1370 y 1383.4 Mientras que el segundo se trata de un fragmento de manual del mismo año, con tan solo 42 folios.5 El tercero, igualmente, es otro fragmento del mismo año e idéntico número de folios.6 Y el cuarto es también otro fragmento del mismo año, con 84 folios.7 Nuestro estudio incluye también un quinto volumen propio del mismo fondo identificado bajo el título de «Liber clavarii inceptus per Francischum de Correano, clavarium ville Cardone, quinta die aprilis anno a Nativitate Domini Mº CCCº LXXº tercio» y, como bien se nos indica, se trata del libro registro del clavario, el responsable de administrar la hacienda comunal de la villa, cuyas primeras anotaciones comienzan en abril de 1373 por el en2 Ernest Belenguer Cebrià, Vida i regnat de Pere el Cerimoniós (1319-1387), Lleida, Pagès editors, 2015, p. 33. 3 Pere Pujol Tubau, «Arxiu de la Batllia de Cardona», Butlletí de la Biblioteca de Catalunya V (1918-1919), pp. 264-268. 4 BC, Batllia de Cardona, Bat Car 79/5 (BXXXVII, 5): «In nomine Domini, amen. Liber comunis et proprietatis inceptus per Petrum Çator, notarium publicum Cardone, die lune intitula vicesima quinta die mensis decembris, ffestum Nativitatis Domini, anno a Nativitate Domini millessimo CCCº septuagesimo quinto». 5 BC, Batllia de Cardona, Bat Car 79/2 (BXXXVII, 2). 6 BC, Batllia de Cardona, Bat Car 79/3 (BXXXVII, 3). 7 BC, Batllia de Cardona, Bat Car 79/4 (BXXXVII, 4).
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
487
tonces clavario Francesc de Correà, para continuar después a cargo de sus sucesores en la clavaría hasta 1383, con un total de 51 folios.8 Así mismo, hemos conseguido localizar en el Archivo Comarcal del Berguedà un sexto volumen fragmentario que debemos identificar como el manual para el año 1374 a cargo del notario local Guillem de Segalers, que también actuó entre 1372 y 1376, y que se encuentra separado del resto de volúmenes de la Batllia de Cardona conservados en la Biblioteca de Cataluña a causa de las vicisitudes concurridas en torno a dicho fondo.9 Consta de siete pliegos que suman un total de 308 folios, con registros que van de abril a diciembre por faltar los cuadernillos iniciales con los tres primeros meses del año (enero-marzo).10 También hemos consultado las series notariales de Solsona y los tres volúmenes del notario local Guillem Martí (1355-1398), que incluyen documentación del bienio objeto aquí de estudio.11 Se trata de un primer volumen con 152 folios y un arco cronológico que va de 1356 hasta 1381, con registros de pagos y otros asuntos específicos de la villa y sus dos jurisdicciones, la que estaba bajo la señoría del vizconde de Cardona y la que pertenecía a la iglesia canónica de Santa María y su prepósito.12 Sigue un segundo volumen con 359 folios que van desde 1372 hasta 1375, y una serie de registros propia de un manual o libro común.13 Y para concluir, un tercer volumen fragmentario con 24 folios, que van desde 1374 hasta 1381.14 Sin olvidarnos de las series notariales de Barcelona que se conservan en el Archivo Histórico de Protocolos de dicha ciudad, con especial atención al volumen titulado Secundus liber vendicionis del notario Pere Vives, con un total de 149 folios que comienzan con fecha del 12 de mayo de 1374 y concluyen el 1 de febrero de 1376.15 Así como el volumen del notario Andreu Figuera con el registro de las ápocas realizadas a nombre de la Diputación del General de Cataluña entre 1376 y 1378.16 BC, Batllia de Cardona, Bat Car 82/1 (BXL, 2). Hay que recordar que dicho fondo documental había sido trasladado a mediados del siglo xix desde la curia ducal de Cardona, donde se encontraba depositado, hasta la ciudad de Berga para permanecer aquí en una condiciones nefastas de conservación, hasta que fue adquirido en 1919 por el Institut d’Estudis Catalans, formando desde entonces parte de las colecciones documentales de la Biblioteca de Cataluña y su sección de archivo; véase Joan Serra Vilaró, Història de Cardona, libro II/1.ª parte, Tarragona, Sugrañes, 1968, p. 10, nota 1. 10 ACB, C.17.14.3 11 Ramon Planes i Albets, Catàleg dels protocols notarials de Solsona, Barcelona, Fundació Noguera, 1985, p. 71. 12 ADS, Notariales, Solsona, 028. 13 ADS, Notariales, Solsona, 029. 14 ADS, Notariales, Solsona, 030. 15 AHPB, Pere Vives, 42/9. 16 AHPB, Andreu Figuera, 26/11. 8 9
488
ANDREU GALERA PEDROSA
La difícil coyuntura del bienio objeto de estudio Sin querer redundar en aspectos de sobras ya conocidos gracias a los trabajos del ahora homenajeado y de Carles Puigferrat que han abordado el estudio específico de este bienio, vamos a incidir en algunas de las circunstancias que concurrieron entre ambos años, en lo que ha sido denominado por el propio Manuel Sánchez «como uno de los períodos más difíciles de la Cataluña medieval».17 Y es que, a la frágil tregua con Castilla seguida después de Montiel (1369) y la cuestión sarda, se añadía ahora una grave escasez de cereal con la consiguiente hambruna y rebrote de la peste, que se agravaron todavía más con la irrupción de las compañías de mercenarios contratadas por el infante Jaume de Mallorca, el hijo y heredero de Jaume III, el último monarca mallorquín, muerto en la batalla de Llucmajor (1349), que quería recuperar la corona que en su día fue de su difunto padre.18 Y todo ello en una coyuntura marcada por la gestión de las necesidades defensivas evidenciadas a partir de 1368 a causa de la amenaza de las compañías de Bertrand du Guesclin, que obligaron a las principales ciudades y villas del Principado a trabajar para mejorar sus recintos amurallados.19 La documentación estudiada evidencia los trabajos realizados en las murallas de Cardona y Solsona durante esta época, bajo la administración específica de los respectivos clavarios de la obra, que en el caso de la primera población correspondió a las personas de Ferrer de Prat (1369-1373) y Guillem Cirera (13731376). Mientras que, en la segunda, recayó en Ramon de Cercs (1373-1374) y Bernat de Sala (1375-1376). Ellos fueron los responsables de gestionar los recursos económicos destinados por el vizconde y las respectivas universidades y sus concejos para sufragar la obra, ya fuese mediante impuestos directos percibidos a manera de tallas o derramas entre sus habitantes y vecinos. O bien mediante impuestos indirectos (sises, imposicions, passatges, portatges, barres…) a percibir sobre el consumo, el comercio y el tráfico de productos de 17 Carles Puigferrat i Oliva, «Fam, guerra i pesta a la Plana de Vic 1374-1376», Ausa XIX/144 (2000), pp. 73-106; Manuel Sánchez Martínez, «La presión fiscal», pp. 25-45. 18 Jesús Ernest Martínez Ferrando, La tràgica història dels reis de Mallorca, Barcelona, Aedos, 1960, pp. 247-272. 19 Josep M.ª Feixas i Sancho, «Aproximació a les muralles medievals de la vila de Santpedor», en La crisi de l’edat mitjana a la Catalunya central. Miscel·lània d’Estudis Bagencs 9 (1994), pp. 181-209; Raquel Valdenebro i Manrique, «Les muralles de Manresa en el segle xiv», Miscel·lània d’Estudis Bagencs 9 (1994), pp. 163-177; Pere Verdés Pijuan, «Un llibre de l’“Obra dels Murs” de Cervera (1368)», Miscel·lània Cerverina 10 (1996), pp. 13-36; Idem, «Els procesos d’emmurallament», en L’Art gòtic a Catalunya. III (Arquitectura. Dels palaus a les masies), Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2003, pp. 130137; Josep Canal i Roquet et al., «La construcció de la muralla medieval del Mercadal en el darrer terç del segle xiv», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins XLIX (2008), pp. 59-86; M.ª Dolors Santandreu i Solé, «Aportacions a la història de les muralles i el palau reial de Berga», L’Erol 100 (2009), pp. 10-14.
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
489
primera necesidad como la carne, cereales, vino y otras vituallas.20 En el caso de Solsona, sabemos que en los capítulos acordados el lunes 30 de abril de 1369 entre el vizconde y los cónsules de la jurisdicción señorial, se incluía la petición por parte de estos últimos para que «les imposicions de pa, de vinum e de carn que ja són venudes a IIIIor ans vinents per càrrechs de la dita vila, sien atorguades, axí aquelles com totes altres que los dits cònsols e prohòmens ordenaran, o hayan ja ordenades, sien atorgades per necessitat e ajuda de la dita obra a·X·ans primers vinents», con el beneplácito del señor.21 Mientras que en Cardona, en febrero de 1370, se nos hace constar que las imposiciones sobre las carnes, los cereales y el vino se incluían también entre las diversas rentas consignadas por el vizconde para la obra del muro.22 Y no debemos olvidar el episodio vivido entre los meses de septiembre y octubre de este mismo año de 1370, cuando Pere III convocó al vizconde de Cardona y a los otros barones para que dejaran de percibir imposiciones en sus dominios sin el correspondiente permiso real, al entender que el derecho a imponerlas era una regalía exclusiva del monarca, con el posterior reconocimiento y remisión de las penas incurridas por parte de unos y otros. Para concluir con la autorización real fechada el 28 de noviembre, en Montblanc, a favor del vizconde Hug II, para poder recaudar en el plazo de doce años diversas imposiciones en las tierras bajo su jurisdicción, las cuales se nos indica que debían servir para pagar los gastos hechos o por hacer en las obras de fortificación de los lugares del vizcondado para protegerlos de las compañías de mercenarios que en diversas ocasiones habían intentado invadir el Principado («magnasque expensas feceritis et facere vos opporteat pro contruccione et reparacione murorum et vallorum locorum terre vestre ut ipsa loca se defendere valeant ab insultibus et agressionibus illarum gentium extranearum que in multitudine infinita discurrunt per diversas mundi partes er terram nostram diversis vicibus invadere attemptarunt er inibi dampna quam plurima intulerunt»).23 Contribuciones que se extendían también a los términos circunvecinos a Cardona sujetos a la jurisdicción de su baile y bailía, como es el caso de la 20 En el caso concreto de Solsona, la obra del muro se costea, básicamente, con los ingresos derivados de la subasta y venta de las respectivas imposiciones sobre la carne, vino y otras vituallas (ADS, Notariales, Solsona, 028). Mientras que en Cardona funciona así hasta llegar al año 1372, cuando los cónsules de la universidad de la villa ordenan una primera talla («ratione tallie facte et tatxate per consules Cardone in villa predicta Cardone pro operando et construendo opus predictam iamdictorum murorum») con fecha del 14 de febrero a percibir por el clavario de la obra de muralla, Ferrer de Prat, quien delegará su recaudación a favor de Pere de Palau. Derrama que, año tras año, se ordenará de nuevo hasta llegar al bienio objeto de estudio. BC, Batllia de Cardona, Bat Car 78/4, s.f. 21 ADS, Notariales, Solsona, 028, f. 48r. 22 BC, Batllia de Cardona, Bat Car 77/4, s.f. 23 Pere Verdés Pijuan, «Sobre la regalia d’establir imposicions i barres a Catalunya: la convinença de Sant Joan Despí (1370)», Initium 10 (2005), pp. 545-578, docs. 1 y 2.
490
ANDREU GALERA PEDROSA
parroquia vecina de Santa María de Sorba.24 Mientras que en Solsona y las capitulaciones de abril de 1369 antes citadas, nos consta que los cónsules de la jurisdicción señorial solicitaron que los hombres de los términos vecinos de Olius, Torrents, Timoneda, Llena, Terrassola, Pampa, Miravet, Sant Climens, Clarà, Canalda, Llobera, Joval, Ortoneda, Torredenagó y Llanera «s’ayen a recuyllir en establida ab ço de lur en temps de guerra e que necessari serà en la dita vila. Que entretant e lavors hayen a subportar los càrrechs de la dita obra, axí en tirar calz, com en altres coses, segons ordinacions feytes o fahedores quant als dits hòmens per los cònsols e prohòmens damunt dits». Petición que fue atendida por el vizconde con estas palabras: Plau-nos que tots aquests se recuylen entre la dita vila e lo castel de Solsona, e azò volem que dur aytant com a nos plaurà. E que aquests fazen ajuda a la obra de la vila en diners e encara en portar la calz ab lurs bèsties a aquels de la vila segons que aquels a qui la obra serà comanada, serà ben vist faedor.25
Cinco años después, en 1374, la obra de las murallas de Cardona y Solsona acaparaba todavía el protagonismo económico y financiero de sus respectivas universidades, en una dinámica a la que se sumaron también otros núcleos urbanos del vizcondado como Calaf.26 Y que en el caso de Cardona no se limitaba únicamente a la reforma y mejora del perímetro amurallado de la villa, sino que también comprendía las defensas del castillo.27 Y a las que también tenían que contribuir los términos circunvecinos como es el caso de la parroquia vecina de San Andrés de Gargallà.28 24 El 25 de febrero de 1370, Ferrer de Prat, como obrero de las obras de las murallas de la villa de Cardona, firmaba ápoca a favor de Vidal Estruch y Berenguer de Soldevila de Codonyet, ambos vecinos de la parroquia de Santa María de Sorba, por los 216 s. 9 d.b. pagados como parte del importe total que la universidad de dicho término y parroquia habían prometido pagar a su señor, el vizconde Hug II, como ayuda a las obras de las murallas de la villa de Cardona. BC, Batllia de Cardona, Bat Car 77/4, s.f. 25 ADS, Notariales, Solsona, 028, f. 48r. 26 El 22 de marzo de 1373, Francesc Riera, de la villa de Cardona y subcolector de las rentas y derechos del vizconde Hug II de Cardona en todo el vizcondado, firmaba ápoca a favor de Guillem Ferrer, del lugar de Calaf, por el pago de los 121 s. 4 d.b que correspondían a la que debía retornar del precio pagado por la imposición del trigo vendido en Calaf, y que el citado Guillem había percibido y administrado para destinarlos a las obras de la muralla y fosos de Calaf («in opere murorum et vallarum dicti loci de Calaf»). BC, Batllia de Cardona, Bat Car 78/2, s.f. 27 El 5 de febrero de 1375, el picapedrero local Romeu Satorra firmaba ápoca a favor de Guillem de Gotsens, de la misma villa de Cardona y colector de la talla ordenada en el término de Cardona para la obra del castillo («collectori tallie talliate et ponite in vicinatu Cardone per habitantes in ipso vicinatu pro hedificando et construendo opus castri Cardone»), por el importe de 363 s.b. percibidos bajo dicho concepto. BC, Batllia de Cardona, Bat Car 79/5, s.f. 28 El 12 de diciembre de 1375, Arnau de Solanelles, Arnau Company y Tarragona Ferruç, los tres de San Andrés de Gargallà, firmaban débito a favor de Pere Vime, de la misma parroquia, por los 125 s.b. prestados «ad opus operis castri Cardone, quos pro universitate dicte parrochie et ad opus ipsius universitatis a vobis manullevavimus». ACB, C.17.14.3, s.f.
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
491
Un esfuerzo que todavía se magnifica más si tenemos presente la deuda acumulada a causa de la larga guerra con Castilla, que había sangrado las arcas reales y a todo el país desde 1356. Significativamente, en la concesión realizada en noviembre de 1370 por Pere III a favor de Hug II de Cardona relativa a las diversas imposiciones a percibir durante doce años en las tierras bajo su jurisdicción para costear las obras de fortificación, se nos argumentan también los grandes subsidios y ayudas ofrecidas por el vizconde a favor del rey («cum vos temporibus retrolapsis magna subsidia et adiutas feceritis rei publice regni nostri pro defensione ipsius rei publice»).29 En este sentido, analizar y valorar los recursos económicos y financieros movilizados por el vizconde Hug II y los administradores de su hacienda para atender a las necesidades extraordinarias derivadas de la guerra y el servicio a la corona, ya fuese mediante el recurso al crédito o bien por vía impositiva (directa o indirecta) con los consecuentes efectos fiscales sobre el territorio y los vasallos sometidos a su jurisdicción, es un trabajo todavía por hacer que supera con creces los límites de este estudio. Es evidente que las circunstancias acontecidas en el marco del conflicto con Castilla, así como los diversos fogajes y donativos aprobados en las diferentes Cortes celebradas entre 1357 y 1373 por los tres brazos, y en concreto por el militar, donde se incluía la casa de Cardona,30 acarrearon grandes desembolsos a la hacienda del vizconde Hug II y el territorio bajo su jurisdicción. Sin olvidarnos de las sucesivas convocatorias del Princeps Namque desde 1359 hasta 1374, y el coste de su rescate a partir de 1371.31 Además de otros aranceles extraordinarios, como la gabela de la sal aprobada en las Cortes de Tortosa-Barcelona, en 1365.32 Pere Verdés Pijuan, «Sobre la regalia d’establir imposicions», pp. 545-578. José Luis Martín Rodríguez, «Las Cortes catalanas en la guerra castellano-aragonesa (13561365)», en VIII Congreso de Historia de la Corona de Aragón, vol. II, Valencia, 1970, pp. 79-90; Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat a Catalunya: els capítols del donatiu (1288-1384), Barcelona, Departament de Justícia-Generalitat de Catalunya, 1997, pp. 191-468, doc. XVII-XXVI; Manuel Sánchez Martínez, «Cortes y fiscalidad: el caso de Cataluña durante la segunda mitad del siglo xiv», Aragón en la Edad Media XXI (2009), pp. 279-308; Idem, «Las Cortes de Cataluña en la financiación de la guerra de Arborea (segunda mitad del siglo xiv)», en La Corona catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la Baixa Edat Mitjana, Barcelona, CSIC, 2005, pp. 363-393. 31 Manuel Sánchez Martínez, «La convocatoria del usatge Princeps Namque en 1368 y sus repercusiones en la ciudad de Barcelona», Barcelona. Quaderns d’història 4 (2001), pp. 79-107; Idem, «La presión fiscal», pp. 25-45. 32 José Luis Martin Rodríguez, «Nacionalización de la sal y aranceles extraordinarios en Cataluña (1365-1367)», Anuario de Estudios Medievales 3 (1966), pp. 512-524; Montserrat Fibla i Guitart, «Les Corts de Tortosa i Barcelona de 1365. Recapte del donatiu», Cuadernos de Historia Económica de Cataluña XIX (1978), pp. 97-121; Yves Malartic, «Le sel en Catalogne (xiiie-xve siècles)», en 106e Congrès national des sociétés savantes, Perpinyà, 1981, pp. 181-200; Manuel Sánchez Martínez, «Negociación y fiscalidad en Cataluña a mediados del siglo xiv: las Cortes de Barcelona de 1365», en Negociar en la Edad media. Actas del coloquio celebrado en Barcelona los días 14, 15 y 16 de octubre de 2004, Barcelona, CSIC, 2005, pp. 123-164. 29 30
492
ANDREU GALERA PEDROSA
Como botón de muestra, valga como ejemplo el violario amortizado en marzo de 1374, propiedad de Pere de Puigverd, cambista de Barcelona, y por el que cada año las universidades de Cardona y Solsona debían pagar una pensión anual de 600 s.b.33 Su creación y venta constaba mediante acta firmada en Barcelona, el 17 de noviembre de 1366, ante el notario Berenguer de Fonolleda, por un precio de 3.580 y un interés anual del 16,7 %, destinado a sufragar el subsidio aprobado en las Cortes celebradas un año antes en Tortosa y Barcelona para atender las urgencias económicas derivadas del conflicto con Castilla.34 Y a pesar de que el violario y su pensión se habían consignado sobre las generalidades aprobadas en las mismas cortes, las universidades de ambas villas y sus cónsules habían tenido que reclamar su pago al regente de la Diputación del General de Cataluña en diversas ocasiones.35 33 El 15 de febrero de 1374, en Cardona, Berenguer de Llobet, Guillem Mercer y Jaume Cardona, como cónsules de la universidad de esta villa, firmaban ápoca a favor del clavario Guillem de Pinyana por los 310 s.b. pagados en su nombre a Bernat Bussot, regente de la Diputación del General de Cataluña, los cuales debían servir para amortizar el violario que las villas de Cardona y Solsona habían vendido a Pere de Puigvert. Semanas después, el 8 de marzo de 1374, en Barcelona y ante el notario Andreu Figuera, Simon de Puigverd, cambista de Barcelona, como tutor de Joaneta, la hija y heredera universal de su difunto hermano Pere de Puigverd, según el testamento ordenado en 1372, firmaba ápoca a favor de Bernat Bussot, regente de la Diputación del General de Cataluña, Ramon Solà, Felip Prestador y Guillem Mujals, procuradores y síndicos de la universidades de Cardona y Solsona, por el importe de 3.750 s.b., pagados para amortizar el violario vendido por ambas universidades a los Puigverd en noviembre de 1366 a causa del subsidio concedido en las Cortes de Tortosa y Barcelona. Del importe pagado, 2.980 s.b. correspondían a Bussot (a razón de 496 s. 4 d.b. sobre el violario) y otros 600 a los síndicos de Cardona y Solsona (a razón de 103 s. 8 d.b. sobre el mismo violario). Los restantes 170 s.b. correspondían a los intereses a pagar por ambas partes de noviembre de 1373, a razón de 124 s. 2 d.b. para Bussot y otros 45 s. 10 d.b. para las universidades de Cardona y Solsona. BC, Batllia de Cardona, Bat Car 82/1, f. 7r; AHPB, Andreu Figuera, 26/12, ff. 102r-103r. 34 Manuel Sánchez Martínez, «Las primeras emisiones de deuda pública por la Diputación del General de Cataluña (1365-1369)», en Idem (ed.), La deuda pública en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 2009, pp. 219-258. 35 El 15 de noviembre de 1369, Francesc Botxes, Jaume Merola y Berenguer de Vinya (o Savinya), cónsules de la villa de Cardona, y Bernat de Sala y Ramon de Cercs, como cónsules de la villa de Solsona por ambas jurisdicciones, firmaban ápoca a favor de Berenguer de Tresserres, notario de Manresa, como colector en la veguería de Bages y Berguedà de las generalidades ordenadas en las últimas cortes de Tortosa, por los 773 s. 11 d.b. pagados a causa de dicho violario, de los que 635 s.b. correspondían a la paga prorrateda de la pensión y los otros 138 por los gastos ocasionados a ambas universidades (BC, Batllia de Cardona, Bat Car 77/2, s.f.). El 5 de enero de 1370, Guillem Pinyana, Pere Vinyoles, Ramon Olivó y Guillem Cirera, como cónsules de la villa de Cardona, firmaban carta de procura a favor de Pere de la Cort, mercader oriundo de Cardona establecido en la ciudad de Barcelona, para reclamar y percibir de Bernat Bussot, como lugarteniente de Pere Vicenç, difunto regente de la Diputación del General de Cataluña, los 496 s. 8 d.b. que las universidades de las villas de Cardona y Solsona debían pagar a Pere de Puigverd por la pensión del mismo violario (BC, Batllia de Cardona, Bat Car 77/3, s.f.). El 19 de diciembre de 1370, Ramon Ferrer, Ramon de Cercs y Pere Casals, cónsules de la universidad de la villa de Solsona por ambas jurisdicciones, firmaban carta de procura a favor de del mismo Pere de la Cort, para reclamar y percibir de Bernat Bussot todo lo que se les debía a causa de la pensión del violario a pagar por las universidades de las villas de Cardona y Solsona a Pere de Puigverd (ADS, Notariales, Solsona, 028, f. 60v). El 29 de mayo de 1373, Guillem Cirera, Bernat Zafortesa y Guillem de Segalers, como
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
493
Otro ejemplo puede ser el medio violario y medio censal con una pensión anual de 1.550 s.b., a pagar cada año para la fiesta de Santa Magdalena (22 de julio), que el cambista de Barcelona, Arnau Branca, poseía sobre la villa de Cardona. El consejo y la universidad de la misma lo habían creado y vendido en el año 1369 para atender el pago que les correspondía en función del número de fuegos de dicha villa y los vecinos de su término según lo ordenado en las últimas Cortes de Barcelona sobre la convocatoria del Princeps Namque, para sufragar los gastos de los combatientes que debían hacer frente a las compañías de mercenarios que por entonces se encontraban en Agramunt («ad solvendum ratione clientum quos contingebat dicta villa Cardone mitere in sucurssum domini regis vigore ordinacionis tunc in generali curia celebrata per serenissimum dominum regem Barchinone super usaticho de Princeps Namque et secundum numerum dels fochs dicte ville et termini eius ratione convicinorum, sive de les companyes que erant in loco Acrimontis»).36 Una pensión esta cuyo pago se prolongaría por espacio de un decenio largo hasta bien entrada la década de 1380.37 Un último ejemplo de hasta qué grado la hacienda de la universidad de la villa de Cardona estaba comprometida por la deuda generada para atender las necesidades de su señor nos lo ofrece el censal muerto que Hug II había creado y vendido a favor del noble Bertran de Pinell con una pensión anual de 1.500 s.b. a pagar por Navidad, la mitad de cuyo importe (750 s.b.) había sido consignado sobre la villa de Cardona. A cambio, el vizconde había dispuesto, mediante carta firmada y validada con su sello, que la universidad de la villa ingresara cada año idéntico importe de las rentas de las salinas, como indemnización del pago efectuado de una parte de la pensión del censal muerto propiedad de Bertran de Pinell. La cuestión era que el baile de las salinas, Berenguer de Altarriba, se negaba a ello a pesar de la carta escrita con la voluntad manifiesta de su señor, sin ofrecer ninguna explicación. Razón por la que, en los últimos días de diciembre de 1374, los cónsules y consejeros de la universidad firmaban carta de procura a favor de Romeu de Planés para que en su nombre y representación protestara ante el administrador de las salinas y reclamase el pago debido, así como de todos los daños, penas y perjuicios ocasionados a la villa.38 cónsules de la villa de Cardona, firmaban carta de procura nuevamente a favor de Pere de la Cort para reclamar y percibir del mismo Bussot todo lo que se les debía a causa de dicho violario, ya fuese por las pensiones atrasadas como futuras (BC, Batllia de Cardona, Bat Car 78/4, s.f.). 36 BC, Batllia de Cardona, Bat Car 77/3, s.f. 37 Entre 1375 y 1382, hemos podido localizar tres ápocas correspondientes a los años 1375, 1381 y 1382, realizándose el pago a través de la persona del mercader local, Berenguer Llobet, y de su hijo, Joan Llobet, establecido en la ciudad de Barcelona. BC, Batllia de Cardona, Bat Car 82/1 ff. 20r-v, 52v, 55v. 38 BC, Batllia de Cardona, Bat Car 79/2, s.f.
494
ANDREU GALERA PEDROSA
Y todo ello, como decíamos, en un año marcado por la concatenación de fatalidades tales como el hambre, la peste y la guerra. El hambre: la carestía de cereales
Entre 1373 y 1376, toda la Europa del sur experimentó una terrible hambruna como consecuencia de una serie de malas cosechas, en especial las de 1374 y 1375, que abocaron a los mercados a la carestía de granos y la intervención por parte de los poderes públicos para garantizarse su abastecimiento.39 Como ya han remarcado otros autores mediante diversas monografías locales y regionales, su incidencia se dejó sentir en todo el Principado, hasta el punto de ser identificado por Albert Curto en su estudio sobre Tortosa como «l’any de la fam».40 En nuestro caso concreto, los problemas de abastecimiento se evidencian a partir de la segunda quincena de junio. El día 23, el vecino Ramon Serra acordaba y se comprometía con los cónsules y consejeros de la universidad de la villa, así como con Romeu Satorra, baile de Cardona por el vizconde Hug II, a abastecer a la población con 20 sextarios de forment (trigo candeal) cada semana, a sus propias costas y expensas, en el plazo a contar a partir de ese mismo día hasta la fiesta de Santa María de agosto, además de proveer del mismo grano a las horneras de la villa que molían, estando obligado a informar del precio del grano comprado, así como de las cuentas de su administración, bajo juramento. Como contraprestación, debía recibir de las horneras 12 d.b. por sextario servido.41 Llegado el mes de agosto, la villa de Cardona y su universidad tuvieron que adoptar nuevas medidas para garantizar el abastecimiento de grano, incluida la consignación extraordinaria de fondos por vía de préstamos. Así, 39 Philippe Wolff, «Un gran commerce médiéval: les céréales dans le bassin de la Méditerranée occidentale. Remarques et suggestions», en VI Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Madrid, 1959, pp. 147-164, en especial p. 161. 40 Pau Tutusaus i Canals, Un ʻmal anyʼ en la ciudad de Barcelona (1374-1375), tesis de licenciatura inédita, Universidad de Barcelona, 1986; Albert Curto i Homedes, La intervenció municipal en l’abastament de blat d’una ciutat catalana: Tortosa, segle xiv, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1988, pp. 213-219; Christian Guilleré, Girona al segle xiv, I, Girona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993, pp. 298-306; Marc Torras i Serra, «La carestia de blat de 1374-1376 a Manresa», Miscel·lània d’Estudis Bagens, 9 (1994), pp. 101-138; Núria Canyelles Vilar, «L’any de la fam al camp de Tarragona (1374-1376)», en La Mediterrània, àrea de convergència de sistemes alimentaris (segles vxviii). XIV Jornades d’Estudis Històrics Locals (Palma 1995), Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 1996, pp. 263-281; Pere Verdés Pijuan, «La carestia de blat de 1374-1376», Miscel·lània Cerverina 12 (1998), pp. 5-23; Carles Puigferrat i Oliva, Fam, guerra i pesta, pp. 73-106; Juanjo Càceres Nevot, La participació del consell municipal en l’aprovisionament cerealer de la ciutat de Barcelona (1301-1430), tesis de doctorado inédita, Universidad de Barcelona, 2006, pp. 147-156. 41 ACB, C.17.14.3, s.f.
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
495
el 30 de agosto, el cónsul Jaume de Mas firmaba ápoca a favor del también cónsul Ferrer de Prat y de Berenguer de Altarriba, como responsables de los fondos consignados mediante crédito para la compra de trigo («deputatis ad recipiendum et habendum mutua que fecit ville Cardone pro emendo bladum ad opus dicte ville et singularium eiusdem»), por los 144 florines de oro (1.584 s.b.) que le habían pagado para adquirir cereales («de quibus emi bladum ad opus dicte ville»).42 Y, unos días antes, el 13 de este mismo mes, el cónsul Pere Gibert firmaba ápoca a favor del clavario por los diversos pagos efectuados a su favor, entre los que se encontraban 16 s.b. por ir y estar dos días en Solsona, junto con el también cónsul Ferrer de Prat, «pro habendo provisionem bladi».43 Por su parte, la situación en Solsona no era muy diferente, y algunos prohombres de la villa habían adelantado dinero para comprar grano y abastecer la villa. El 25 de agosto, el mercader Pere de Llobera firmaba ápoca a favor de Francesc de Loreta y Ramon de Roc, como administradores del dinero aportado por algunos vecinos «pro emendo frumentum ad opus universitatis ville predicte», por los 379 florines de oro (4.169 s.b.) adelantados para comprar trigo candeal al caballero Bernat de So, señor de Talavera, comprometiéndose a gastarlos en la compra de dicho trigo «ad comodum et utilitatem universitatis predicte».44 Fijémonos que, en el caso de Cardona, se nos dice que se recurrió al crédito para financiar el abastecimiento de grano. Más allá de la deuda pública a largo plazo identificada con los violarios y censales muertos, la universidad se vio forzada a hacer uso del crédito al consumo a corto y medio plazo identificado con el mutuum y los tipos de interés con carácter usurero. El 5 de abril de 1374, la universidad ya había satisfecho a Isaac Bonafós y Isaac Saladí, judíos de Solsona, el importe de 374 s.b. de un crédito contraído con anterioridad.45 Solo un día después, el 6 de abril, los cónsules reconocían a favor del mismo Issac Bonafós otro crédito por un importe de 275 s.b.46 Después, no volvemos a tener constancia de ningún otro crédito, hasta que con fecha del 28 de noviembre se reconocía un tercer débito a favor del judío de Barcelona Rubén Bonafós causa mutui por un importe de 720 s.b., a restituir en un plazo de seis meses a partir del cual se debería pagar un interés semanal de 4 d.b. por libra («et a dicto termino in antea promitimus vobis dicto
ACB, C.17.14.3, s.f. BC, Batllia de Cardona, Bat Car 82/1, f. 10r. 44 ADS, Notariales, Solsona, 028, f. 93r. 45 BC, Batllia de Cardona, Bat Car 82/1, ff. 7v-8r. 46 BC, Batllia de Cardona, Bat Car 82/1, ff. 22r-v. 42 43
496
ANDREU GALERA PEDROSA
creditori et vestris dare pro lucro dicti debiti in unaquaque epdomada ·IIII·or denarios pro libra secundum cotum domini regis»).47 Esta dinámica se prolongará para todo el año siguiente hasta sumar un total de 1.226 s. 6 d.b. conseguidos mediante contratos de crédito. Así, el 10 de enero se reconocía un empréstito de 221 s. 9 d.b. a favor del hostelero Bernat de les Guàrdies. Entre el 10 de abril y el 23 de junio, se firmaban otros tres débitos a favor del judío Isaac Bonafós, que sumaban un total de 786 s. 6 d.b. El 8 de noviembre, y por la misma razón, otros 440 s.b. a favor de Berenguer de Joan. El 29 de noviembre, otros 360 s.b. a favor del judío Juceef de Besses. Y el 3 de diciembre, otros 440 s.b. a favor de Isaac Bonafós.48 En medio de todo esto, no podemos pasar por alto la delicada situación financiera en la que se encontraban las dos universidades de la villa y sus respectivos vecinos. La parte bajo jurisdicción eclesiástica debía pagar la suma de 5.100 s.b. al judío de la aljama local Jacob Estruch, según lo establecido por sentencia arbitrada que fijaba los respectivos pagos a partir del 11 de noviembre 1373, fiesta de San Martín, y así sucesivamente para todo el año de 1374.49 Y la parte bajo jurisdicción del vizconde de Cardona debía pagar un primer crédito suscrito el 12 de julio de 1373 con los judíos locales Isaac Saladí y Vidal Mossen, por un importe de 1.440 s. 6 d.b.50 Además de un segundo empréstito contraído el 13 de octubre de 1373 con el mismo Vidal Mossèn, y Astruch Jaffa Ravalla y Vidal Malet, judíos de la aljama vecina de Castellfollit de Riubregós, por un importe de 4.000 s.b.51 Significativamente, en la subasta y venta de las diversas imposiciones realizada el 31 de julio por las dos universidades, se nos argumentan como causas objetivas los gastos derivados de las obras de las murallas y las muchas necesidades a atender por la villa, «que habet solvere plura debita in quibus est obligata et non habet unde posset minus dampnose sibi sucurrere quam ex predicta vendicione».52 Y como testimonio de lo gravoso de la situación, valgan los 100 s.b. pagados de más a Isaac Saladí y a Vidal Mossèn como intereses devengados, cuando el capital prestado se les restituyó con fecha del 12 de noviembre de 1374.53
ACB, C.17.14.3, s.f. BC, Batllia de Cardona, Bat Car 82/1, ff. 22 r-v; Bat Car 79/5 (BXXXVII,5), s.f. 49 ADS, Notariales, Solsona, 028, ff. 83v-84r, 85r-v, 86r, 94v-95r. 50 ADS, Notariales, Solsona, 028, f. 93v. 51 ADS, Notariales, Solsona, 028, f. 93r. 52 ADS, Notariales, Solsona, 028, f. 86v. 53 ADS, Notariales, Solsona, 028, f. 93v. 47 48
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
497
Gráfico 1. Evolución interanual entre 1368 y 1375 del crédito al consumo a corto y medio plazo identificado como mutuum (sueldos) 1600
1369
1400 1200 1000
1226,5
982,83 853
800 600 400 200
1375
1374
1373
1372
1371
1370
1369
1368
0
Evolución interanual entre 1368 y 1375 del crédito al consumo a La crisis corto frumentaria y la hambruna se prolongaron por espacio de dos y medio plazo identificado con mutuum años hasta la cosecha de 1376.54 Su gestión por parte de las universidades de Cardona y Solsona no es el objetivo de este trabajo. Pero sí queremos aprovechar la ocasión para incidir en las posibilidades de estudio que tiene la cuestión a través de la documentación generada por las respectivas tiendas de trigo, que en el caso concreto de Cardona se plasma en los Liber bladi conservados para los años 1375-1377.55 La peste
En su trabajo para la ciudad de Vic y su comarca, Carles Puigferrer documenta un nuevo brote de peste a partir del mes de junio para prolongarse todo el verano, con una especial incidencia en el mes de agosto, y otoño, 54 El 30 de septiembre de 1376, Guillem de Fontestar, mercader de Solsona, firmaba ápoca a favor de Ramon Ferrer, júnior, alias Stevo, y Francesc de Solanelles, como regentes de la tienda del trigo de la universidad de la villa de Solsona en nombre de los cónsules y prohombres de la misma villa, por los 50 florines de oro (550 s.b.) que le habían sido pagados a órdenes de dichos cónsules y que correspondían al importe que quedaba todavía por pagar de los 100 florines (1.100 s.b.) que les habían sido entregados para comprar trigo para la tienda («ad opus emendi bladum dicte botigue»). Semanas después, con fecha del 24 de octubre, Ramon Ferrer, mercader de Solsona, firmaba ápoca a favor del mismo Ramon Ferrer y Francesc de Solanelles, como regentes de la tienda del trigo de Solsona, por los 100 florines de oro (1.100 s.b.) que le habían sido pagados a órdenes de dichos cónsules para comprar trigo para la tienda («ad opus emendi bladum dicte botigue»). ADS, Notariales, Solsona, 028, f. 114v. 55 BC, Batllia de Cardona, Bat Car 79/1 (BXXXVII.1) y 80/1 (BXXXVIII.1).
498
ANDREU GALERA PEDROSA
cuyos efectos se hicieron sentir sobre todo sobre niños y adolescentes.56 En nuestro caso concreto, ni la documentación generada por las respectivas universidades de Cardona y Solsona y sus cónsules ni los manuales notariales estudiados para este trabajo ni la serie de testamentos conservada para este año en Cardona, con un total de 61 unidades,57 no han permitido constatar ningún dato o referencia que evidencie un rebrote de la peste con una mortalidad extrema en el área territorial del vizcondado de Cardona. Aún así, sí que observamos una circunstancia que no podemos obviar, como es el traslado que el vizconde Hug II hace de su residencia desde el castillo de Cardona hasta la villa de Solsona. Desde mediados de junio y a todo lo largo de julio y agosto, la documentación nos permite constatar que el señor de Cardona permanece aquí, con toda su familia y séquito de domésticos y otros servidores.58 Este hecho adquiere especial relevancia si tenemos en cuenta como el anterior brote de peste había marcado la vida de Hug II, cuando en diciembre de 1371 había visto morir a su primera esposa, Blanca de Aragón y Ampurias,59 y a la única hija de su matrimonio, Beatriu de Cardona, esposa del conde Pere II de Urgell.60 Y lo que todavía es más importante, que la sucesión a la casa de Cardona y el título vizcondal se hubiera truncado.
Carles Puigferrat i Oliva, «Fam, guerra i pesta», pp. 89-90. ACA, Notariales, Cardona, Ca-0544, «Liber testamentorum inceptus per Petrum ça Tor, notarium publicum Cardona. Anno a Nativitate Domini millessimo ·CCC·º septuagesimo tercio, tricesima die mensis decembris»; cf. Montserrat Casas i Nadal, «Aspectes religioso-econòmics de la vila de Cardona segons els testaments del 1373 al 1383», Cuadernos de Historia Económica de Cataluña XIX (1978), pp. 133-153. 58 Es el caso de Tripa de Vaques, ministerius sive juglar del vizconde, que, estando en Solsona y ante el notario Guillem Martí, firmaba ápoca con fecha del 20 de julio de 1374 a favor de Berenguer de Altarriba, habitante de la villa de Cardona y baile de sus salinas, por el importe de los 5 florines de oro que el vizconde había ordenado pagar de palabra a su favor de las rentas de la sal. ADS, Notariales, Solsona, 029, f. 289r. 59 El enlace con Blanca de Aragón y Empúries, la hija del infante Ramon Berenguer y nieta del rey Jaume II, se había pactado para reforzar el parentesco de la casa de Cardona con la dinastía real. Nos consta que ordenó testamento con fecha del 7 de octubre de 1371, para morir semanas después, en los últimos días de diciembre de este mismo año. Ni la asistencia en sus últimas horas del afamado maestro Guillem Culteller, físico de la ciudad de Girona y futuro médico real, impidieron su muerte. Según sus últimas voluntades debía ser enterrada en la iglesia de San Vicente del castillo de Cardona, junto al altar de San Juan, y disponía la fundación de una capellanía bajo la advocación de las Once Mil Vírgenes, con una renta anual de 300 s.b. para su obtentor. BC, Batllia de Cardona, Bat Car 78/2, s.f.; AHC, X.1.6. 60 De la unión entre el vizconde Hug II y Blanca de Aragón solo consta una hija, Beatriu de Cardona, que en 1363 se casaría con Pere II de Urgell, el heredero del condado homónimo. La condesa prolongó sus días hasta finales de 1371, expirando prácticamente al mismo tiempo que su madre. Había ordenado testamento con fecha del 25 de diciembre de ese mismo año, y disponía ser enterrada en la iglesia de San Vicente del castillo de Cardona, a la vez que instituía dos capellanías, una bajo la advocación de San Luis Obispo y la otra bajo la de Santa Inés virgen y mártir, con una renta anual para cada una de 500 s.b. para sus respectivos obtentores. AHC, X.1.6. 56 57
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
499
Dos años después, en 1373, Hug II se había vuelto a casar en segundas nupcias con Beatriu de Luna Xèrica y Aragón, la hija de Pedro Martínez de Luna, señor de Almonacid, y Elfa de Xèrica y Arborea, y por tanto nieta por parte de madre de Pere de Xèrica.61 No podemos pasar por alto que aquel enlace había supuesto también un nuevo episodio de endeudamiento para las maltrechas economías comunales de Cardona y Solsona, que para tal ocasión compraron terciopelos, camelotes y otras ropas suntuarias para su señor, como el palio bordado en oro y tafetán que se confeccionó a cargo de ambas universidades para «les nozes dicti domini vicecomitis pro portando ipsum pali super nobilem dominam vicecomitissam consortem dicti domini», y cuyo importe fue avanzado por Pere de Niubó, un veterano doméstico de la casa del vizconde que en su día había servido a su señor como mayordomo.62 En el caso concreto de Solsona sabemos que el dispendio fue de 3.400 s.b., y que fueron adelantados por Vidal Malet y Astruch Jaffa, judíos de Castellfollit de Riubregós. Llegado el momento de amortizar la deuda contraída, los cónsules de ambas jurisdicciones suplicaron a su señor que dicho importe les fuera restituido de los ingresos de las imposiciones vendidas que fueran menos gravosos para las obras de la muralla, a lo que el vizconde Hug II accedió con carta del 14 de junio en la que decía lo siguiente: De nos n’Uch, per la gràcia de Déu, vezcomte de Cardona, als amats en Bartholomeu de Mecina, batlle nostre de Solsona, e an Ramon de Cerch, obrer de la obra del mur e torres de la dita vila. Saluts e gràcia. Com vos a supplicació dels cònsolls e prohòmens de Solsona hayam a els atorgat que puxen penre e convertir en descàrrech e paga de les mesions que feeren en veluts, en xamelots e pali que compraren e altres mesions per rahó de la festa de les nozes del senyor vezcomte e de la senyora vezcomtessa de les imposicions de Solsona del an present tria milia quatrecents solidos barchinonenses, los quals manlevaren d’en Vidal Malet et d’en Astruch Jaffia, juheus de Castell Folit, d’aqueles, zo és a saber, imposicions que menys dampnoses sien de la dita obra. E los dits cònsolls e prohòmens ab vos dit obrer e ab los maestres que fan la dita obra e ab en Bernat de Sent Gerves ensemps
61 M.ª Mercè Costa i Paretas, La casa de Xèrica i la seva política en relació amb la monarquia de la Corona d’Aragó (segles xiii-xiv), Barcelona, Fundació Noguera, 1998, p. 273. 62 Tras su muerte, en el verano de 1374, su viuda Francesca y su hijo y heredero, Joan de Niubó, reclamaron su pago. En el caso de Cardona, nos consta que con fecha del 13 de abril de 1375, se les pagaron 300 s.b. «ex illa peccunie quantitate quam universitas Cardone dicto patri meo debebat pro et ratione dels cordons et pali quos ad opus dicte universitas emit cuando dominus vicecomes Cardone suum matrimonium celebravit» (BC, Batllia de Cardona, Bat Car 82/1, f. 14r). Mientras que en el caso de Solsona, se les pagaron los 134 s.b. que todavía se les debían de los 340 s.b. que la villa de Solsona y las universidades de ambas jurisdicciones habían reconocido deber al difunto Pere de Niubó a causa del paño de oro y tafetán comprados «ad opus del pali quod fuit factum per dictam universitatem et probos homines dicte ville Celsone a les nozes dicti domini vicecomitis pro portando ipsum pali super nobilem dominam vicecomitissam consortem dicti domini» (ADS, Notariales, Solsona, 028, ff. 103v-104r).
500
ANDREU GALERA PEDROSA
al qual nos havíem comanat que·y fos veedor, hayen triades e assignades a compliment dels dits ·III·M CCCC solidos les imposicions daval scrites, és a saber, de la imposició del vinum del dotzè que és estada venuda a·n Ramon de Fontestar a ·I· an M·DCCCLX· solidos. E de la imposició del vinum de ·VI· diners per sester que fo venuda a·n Pere Malera a ·I· a·n ·DCC· ·X· solidos. E de la imposició de les bèsties, que és estada venuda a·n Francesch de Sent Gerves a ·I· an ·DCC· solidos. E de la imposició de la treyta del blat de Solsona, ·CXXX· solidos. Emperamor d’azò, a vos dehim e manam que de les dites quantitats fazats respondre e aqueles fer pagar e liurar per los damunt nomenats compradors de les dites imposicions als cònsols qui ara són de la dita vila, o a qui els volran els, fahent àpochas e albarans de rehebuda a nosaltres e als dits compradors de les dites imposicions de les quantitats damunt dites. Datum el dit loch de Solsona sots nostre sagell secret, divendres ·XIIII· dies de juny del an de la Nativitat de Nostre Senyor ·M·CCC·LXX· IIIIº.63
Y no deja de ser menos relevante que, para el verano de 1374, la vizcondesa Beatriu ya estaba gestando en su vientre el anhelado hijo primogénito que debía dar continuidad al linaje como heredero de la casa de Cardona. No podemos descartar por todo ello que el vizconde decidiera trasladar su residencia desde el castillo de Cardona hasta la villa de Solsona, más alejada y a mayor altitud, ante la posible amenaza de un nuevo brote de peste. Tampoco debemos obviar su peso específico como mayor núcleo de población del vizcondado y su centralidad respecto del territorio a gobernar a la hora de prepararse para la amenaza que, en el verano de 1374, ya se intuía más allá del Rosellón y que no era otra que el infante de Mallorca y las compañías de mercenarios contratados a su servicio. La guerra: la invasión de las compañías del infante de Mallorca
Entre enero y febrero de 1374, el infante Jaume de Mallorca había reunido un importante contingente de tropas (6.000 soldados) reclutados entre mercenarios bretones, gascones y otros que deambulaban por el Languedoc. Para marzo y abril, ya se rumoreaba la inminente entrada del infante, quien había abandonado Tolosa y se disponía a penetrar en Cataluña por el Rosellón, cuya defensa había sido encomendada por el rey a Pere Galceran de Pinós como capitán general de dicho condado. A primeros de agosto, unas mil lanzas del infante iniciaban las hostilidades y entraban en el Principado para rodear la ciudad de Perpiñán y dirigirse hacia el Coll de Panissars. La respuesta de Pere Galceran de Pinós fue movilizar las compañías de reserva que tenía en el condado de Cerdeña con su hermano Berenguer de Pinós para reforzar las que el vizconde de Illa ADS, Notariales, Solsona, 028, f. 92r-v.
63
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
501
ya tenía en el Rosellón, además de las que el vizconde de Rocabertí tenía en la ciudad de Gerona como capitán general de dicha ciudad y los condados de Gerona y Ampurias. Así mismo, la defensa de la ciudad de Gerona fue reforzada con las compañías del conde de Pallars y Bernat de So.64 A su vez, Pere III disponía las primeras medidas de carácter defensivo contra la invasión. Se ordenaba aprovisionar de víveres las principales fortificaciones para su resistencia y evitar que los invasores se pudieran proveer de las mismas. Mientras que los comisarios reales procedían a incautar importantes partidas de cereal para ser llevadas a Barcelona, donde el monarca se encontraba preparando la defensa.65 Las consiguientes confiscaciones de cereales realizadas por los oficiales del rey agravarían todavía más la escasez de grano y la hambruna vivida por entonces. Como ya hemos dicho, a principios de agosto, el vizconde Hug II se encontraba en Solsona. Hasta allí se desplazó uno de los cuatro cónsules de la villa de Cardona, el mercader Pere Gibert, para tratar con su señor el pago de los combatientes que le debían acompañar a Prats de Motlló (Pratum Narbonense).66 Y nos consta que en estos mismos días hubo una segunda entrevista entre el vizconde y el ya citado Pere Gibert y Ferrer de Prat, quienes, como cónsules de la villa de Cardona, trataron con su señor la cuestión relativa al aprovisionamiento de cereales.67 El cronista Zurita nos indica en sus Anales que el vizconde de Cardona se dirigió, finalmente, a Barcelona para servir al rey en la defensa del Principado como uno de los capitanes de las huestes reales, junto a los condes de Urgell y Prades, y Bernat Galceran de Pinós y Ramon de Anglesola.68 Para primeros de septiembre, la entrada de las compañías ya era una amenaza contemplada como real por los cónsules de la villa de Cardona. El 2 de septiembre firmaban carta de procura a favor de dos mercaderes locales, Ramon Olivó y Guillem de Corb (o Descorp), para que compraran las corazas y capellinas necesarias para la protección y defensa de la villa 64 Jerónimo Zurita, Los cinco libros postreros de la primera parte de los Anales de la Corona de Aragón, tomo II/libro X, Zaragoza, Herederos de Pedro Lanaja, 1668, pp. 365-367. 65 Carles Puigferrat i Oliva, «Fam, guerra i pesta», pp. 84-90. 66 Con fecha del 13 de agosto, el cónsul Pere Gibert reconocía el pago de 16 s.b. por los dos días que estuvo en Solsona «ubi dominus vicecomes Cardone erat pro sciendo cum dicto domino quis solverent expensas clientum qui debebant ire secum apud Pratum Narbonense, et steti duos dies». Meses después, el 28 de noviembre, Ferrer de Prat firmaba ápoca por idéntico importe y concepto: «pro duobus diebus in quibus fui et steti in villa Celsone ubi dominus vicecomes erat pro habendo provisionem ab ipso de blado». BC, Batllia de Cardona, Bat Car 82/1, f. 10r-v. 67 Ibidem, f. 10 r-v. El mismo 13 de agosto de 1374, Pere Gibert, cónsul de Cardona, firmaba ápoca a favor del clavario de la universidad de la villa por diversos pagos, entre los cuales se encontraban los 16 s.b. correspondientes al viaje de ida y vuelta a Solsona durante dos días, a donde fue en compañía del también cónsul Ferrer de Prat, pro habendo provisionem bladi. 68 Jerónimo Zurita, Los cinco libros postreros, Libro X, p. 366r.
502
ANDREU GALERA PEDROSA
ante la posible invasión de las compañías en el vizcondado de Cardona («ad emendum placas sive cuyrazes et capelinas pro tuicione et deffensione ville Cardone pro eo que cohortes minatur intrare in vicecomitatum Cardone»). Como no se disponía de los recursos suficientes para costear su compra, el consejo y la universidad consideraron que la mejor opción para evitar los intereses usureros era crear y vender un censal muerto a favor de los albaceas testamentarios del difunto Bernat Saroca, de la villa de Cardona, quien en su último testamento había dispuesto como herederos universales de todos sus bienes a su alma y a los pobres de Cristo, instituyendo diversos aniversarios para la salvación de su alma en la iglesia parroquial de San Miguel de la villa de Cardona. Por todo ello, el 18 de septiembre se formalizaba el contrato del censal creado y vendido, cuyo precio era de 1.800 s.b. y una pensión anual de 40 s.b. a pagar cada año por la fiesta de San Matías del mes de abril a los administradores de dichos aniversarios.69 Un día después, el 19 de septiembre, Guillem de Corb firmaba ápoca a favor de los cónsules Ferrer de Prat y Pere Gibert por los 500 s.b. que le habían sido entregados, y que el mismo entregó este mismo día a Guillem de Gotsens, de la misma villa, para que en su nombre y en el de la universidad fuera a Barcelona «pro emendo placas et cappellinas ad tuendum villa Cardone».70 De hecho, la villa llevaba ya tiempo preparándose para una contingencia tal, desde que una década antes las compañías de mercenarios habían comenzado a deambular por el Principado. Así, en octubre de 1372, habían contratado con el maestro lancero, Bernat de Cabanes, la entrega de un total de 1.800 lanzas bene decoctas cuando fueran requeridas, a cambio de 144 s.b.71 Y cómo no, la obra de las murallas con la que desde 1368 se apresuraban en mejorar el recinto defensivo de la villa. Significativamente, entre septiembre y noviembre, el vizconde Hug II concedía tres torres situadas en los arrabales surgidos desde mediados del siglo XIII en torno al núcleo primigenio de la villa.72 El 27 de septiembre, establecía a perpetuidad a favor de Pere Bosquet una primera torre situada en el lugar de Graells («quandam turrim nostram quam habemus in villa Cardone in loco de Graells, prout confrontatur cum vico publico et cum valle et cum patio sive solio domorum nostri»). A cambio, el nuevo titular de la torre tenía que pagar un censo anual de 1 d.b. a abonar para la fiesta
ACB, C.17.14.3, s.f. ACB, C.17.14.3, s.f. 71 BC, Batllia de Cardona, Bat Car 78/2, s.f. 72 Andreu Galera i Pedrosa, «La vila de Cardona (segles xii-xv)», en L’art gòtic a Catalunya, vol. III, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 2003, pp. 102-105. 69 70
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
503
de San Miguel, bajo la condición mantenerla en buen estado de conservación y de permanecer fiel a su señor («et quod nullum alium dominum seu patronum ibidem eligatis seu proclametis nisi nos et heredes et successores nostros»).73 Pocos días después, el 5 de octubre, clavario de las obras de las murallas, Guillem Cirera, firmaba ápoca a favor de Ferrer de Prat por los 660 s.b. correspondientes al precio de la subasta y venta de la imposición del peaje, reconociendo que de este importe se habían pagado 154 s.b. a favor de Pere de Gibert «de quibus operari fecit cadafalls de Graells, y otros 44 s.b. pagados per me et nomine balistario Celsone qui aptavit balistas de corn dicte ville».74 Casi un mes después, el 24 de octubre, el vizconde establecía a perpetuidad una segunda torre a favor de Francesc Alegre que se encontraba en Capdevila («quandam turrim nostram quam habemus in villa Cardone in capite ipsius ville, prout confrontatur cum quodam fexia Guillelmi Cardona, quondam, et cum quadam fexia terre Iacobi de Fonteylles»). A cambio, el nuevo titular de la torre tenía que pagar un censo anual de un palomo a abonar para la fiesta de San Lucas Evangelista, y las mismas condiciones antes especificadas para la concedida en Graells.75 Sabemos, así mismo, que el clavario de la obra de las murallas, Guillem Cirera, había convenido con Pere Alegre, Francesc Alegre y Guillem Ros, habitantes los tres de la villa de Cardona, la entrega de 2.000 pesos de piedra por el precio de 844 s.b. y cuyo destino debemos relacionar con las necesidades defensivas de la villa.76 Constatar también como en estos dos meses de septiembre y octubre Hug II traslada su residencia desde Solsona a Cardona, para instalarse nuevamente aquí con toda su familia y domésticos, entre los que se incluyen el noble Ramon de Vilalta, doncel y procurador general del vizcondado, y el joven Jaume Roger de Pallars, antiguo señor de Mataplana y la Vall de Toses, que en los años previos había permanecido bajo la tutela del vizconde de
ACB, C.17.14.3, s.f. ACB, C.17.14.3, s.f. Que las ballestas de Cardona fuesen ajustadas por el ballestero de Solsona se explica por la ausencia de un maestro local. Carencia que se solucionó en el mes de diciembre, con fecha del día 14, cuando el maestro Bernat Raïm, ballestero oriundo de la villa de Tàrrega, convenía con los cónsules su residencia en Cardona durante toda su vida, con obligación de abrir un obrador con las herramientas necesarias para ejercer el oficio de la ballestería y por cuyos gastos debía recibir una única paga de 200 s.b. a librar de inmediato. BC, Batllia de Cardona, Bat Car 82/1, ff. 10v-11r. 75 ACB, C.17.14.3, s.f. 76 De precio pactado, se pagaron de inmediato 244 s.b. y los restantes 600 fueron abonados con fecha del 14 de diciembre de 1374 por Guillem Cirera mediante la cesión por idéntico importe sobre los 750 s.b. que le eran adeudados por Bernart de les Guàrdies, Ramon de Pleixats y sus respectivas esposas. ACB, C.17.14.3, s.f. 73 74
504
ANDREU GALERA PEDROSA
Cardona,77 como personas de su máxima confianza para afrontar la delicada situación que se sobrevendría en las próximas semanas. A principios de otoño, la resistencia protagonizada en el coll de Panissars por las huestes reales de Cataluña forzaba a que Jaume de Mallorca se dirigiera haca el Conflent para asediar Vilafranca. A primeros de noviembre, el infante levantaba el sitio y se dirigía hacia la Cerdaña para entrar en el interior de Cataluña. Las compañías del ejército invasor se dividieron en dos grupos. Uno, menor, se dirigió hacia la Seu d’Urgell para seguir el valle del Segre. Y otro, mayoritario, se encaminó a la collada de Toses para entrar en el valle de Ribes y girar hacia el sur, en dirección al Vallés y Barcelona.78 Según Pere Verdés, en torno al 20 de noviembre, las compañías del infante ya merodeaban la villa de Torà y Prats de Rei, en las inmediaciones de los dominios jurisdiccionales del vizconde Cardona.79 Fue entonces cuando se vivieron los momentos de máxima tensión, dada la proximidad del enemigo y la posibilidad de que este avanzara desde la Segarra hacia el norte, en dirección a Solsona y Cardona. El 12 de noviembre, el vizconde había encomendado la defensa de la villa de Solsona a Roger Sescorts como nuevo capitán de su castillo,80 con la siguiente misiva: Als amats nostres los cuyllidors de les imposicions de la vila de Solsona e obrer de la dita vila: ffem-vos saber que a nos plau e volem que de zò que cuyllats de les imposicions, vosaltres paguets zò que·ls prohòmens se convendran ab lo capità que aquí havem tramés o ab altre que·y trametam per què us manam que vosaltres a lo aytant com ell a qui estarà o aquell que·y trametrem, cascun dia li paguets o per aquell temps que.lls prohòmens conexeran. E azò no mudets. E d’ezò que pagarets, hayats-ne albarans o àpochas dels dits capitans a qui pagat ho hauran, ab ferma dels cònsolls, car nos manam a qualque de vosaltres compte oyrà, que a vos prena en compte. Datum a Cardona, a XII de noembre anno a Nativitate Domini ·M·ºCCC·º ·LXX·º quarto, sots nostre segell secret. Lo vezcomte de Cardona.81 77 Ignasi Puig i Ferreté, «La casa comtal de Pallars, senyora de Berga i de la baronia de Mataplana als segles xiii-xiv», en XXIII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos celebrada el juny de 1979 a Berga. Revista Centre d’Estudis Berguedans 1 (1982), pp. 118-136. 78 Carles Puigferrat i Oliva, «Fam, guerra i pesta», p. 91. 79 Pere Verdés Pijuan, «La carestia de blat de 1374-1376», p. 10, nota 22. 80 Hasta entonces la custodia de la fortaleza había correspondido únicamente al noble Pere d’Oluges, doncel y señor del castillo y término de Oluges, con una renta anual de 500 s.b., de los que 300 eran pagados por la universidad bajo jurisdicción del vizconde y los 200 restantes por la universidad bajo jurisdicción eclesiástica. ADS, Notariales, Solsona, 028, f. 72v, 82v, 116r. 81 El 27 de diciembre de 1374, los cónsules de la villa de Solsona por ambas jurisdicciones y Bernat de Sala, obrero de las murallas y torres, vendían a favor del zapatero Pere Sedacer los 1.070 s.b. que todavía quedaban por pagar por los carniceros Bernat de Sau y Pere de Vilaginers por la subasta y compra de la imposición de la carnicería para el año de 1375, por el precio de 900 s.b. que se deberán destinar «in operibus murorum et turrium dicte ville et in provisione venerabili Rotgerii Zescorts, capitanii hoc anno ville predicte». Y el 7 de marzo de 1375, el capitán Roger Sescorts firmaba ápoca a favor del clavario de
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
505
Testimonio de la tensión vivida en el vizcondado durante los primeros días del mes de noviembre, es la orden dada por Pere Prestador, canónigo sacristán de la canónica de Santa María de Solsona, cuyo prepósito se encontraba excomulgado y preso por el obispo de Urgell, a los hombres del castillo y término vecino de Navès. El sacristán se había desplazado personalmente hasta dicho castillo, cuya jurisdicción pertenecía a la iglesia de Solsona, para que los hombres de su término se recogieran dentro de sus muros por temor de las compañías («pro faciendo recolligere homines termini dicti castri in ipsum castrum timore de les companyes»). A pesar de las órdenes dadas, los hombres de la parroquia de la Valldona se habían negado a proceder según las indicaciones y plazos ordenados, razón por la que el sacristán ordenó a Bernat Sala y a los otros hombres designados a ir hasta dicho lugar para proveerse del vino, trigo, gallinas y cualquier otra cosa comestible que pudieran llevarse consigo hasta el castillo («et cum homines de la Valdora, termini dicti castri, nollent se recolligere infra tempus per nos eis assignatum, nos dedimus licenciam vobis Bernardo Sala, de […], Bernardo Ros, [...] Obaga, Bernardo d’Antigues, sagioni, et Guillelmo Franch et omnibus aliis dicti termini quod iretis ad locum de la Valdora et quod reciperetis vinum, bladum, gallinas et omnes alias res comestibiles quas possitis invenire in dicto loco Vallis d’Ore, et quod eas apportaretis ad dictum castrum ad hoc ut homines ipsius vallis melius se recolligerent in dictum castrum»). Y para evitar cualquier reclamación futura, el canónigo sacristán reconocía que habían actuado en cumplimiento de sus órdenes y les absolvía de cualquier pena futura mediante acta firmada con fecha del 20 de noviembre.82 La documentación estudiada no nos permite observar si se procedió de igual manera para los términos de los castillos circunvecinos a Solsona sometidos bajo la jurisdicción del vizconde.83 Por el contrario, constatamos que el vizconde continuaba pendiente de las defensas de Cardona, ya que el 27 de noviembre establecía a perpetuidad una tercera torre a favor de mosén Francesc Olzina, presbítero local, situada también en el mismo lugar de Capdevila («quandam turrim nostram sitam in capite ville Cardone, prout la universidad de la villa de Solsona por los 32 florines de oro (640 s.b.) correspondientes a la pensión a percibir por la capitanía de Solsona, la cual debía ser pagada por los colectores de las imposiciones y el obrero de las obras de las murallas, según orden dada por el vizconde mediante carta firmada en Cardona, el pasado 12 de noviembre. ADS, Notariales, Solsona, 028, ff. 96v-99r. 82 ADS, Notariales, Solsona, 029, f. 317v. 83 Recordar que, con fecha del 11 de noviembre, el rey había enviado una carta al vizconde Hug II para que reuniera 600 mitgeres de trigo en el vizcondado y las transportara hasta Cervera para proveer las tropas reunidas en la villa, «ad rationem videlicet nonaginta solidos per migeria frumenti, ad mensuram dicte ville Cerverie»; Pere Verdés Pijuan, «La carestia de blat de 1374-1376», p. 10 (nota 24) y 15 (nota 62).
506
ANDREU GALERA PEDROSA
confrontatur cum valle dicte ville et cum patio sive solio domorum Guillelmi Cirera»). A cambio, el nuevo titular de la torre tenía que pagar un censo anual de un palomo a abonar por la fiesta de San Juan Bautista del mes de junio, y las mismas condiciones antes especificadas para las dos concesiones antes comentadas.84 A finales de mes de noviembre, el segundo contingente de las fuerzas invasoras cruzaba la plana de Vic de norte a sur, sembrando la destrucción.85 A primeros de diciembre, se encaminaban hacia Barcelona, pasando por los términos de Sarrià y Sant Boi de Llobregat, desde donde se dirigirán a Vilafranca y Montblanc.86 A mediados de mes, el rey reiteraba las órdenes de aprovisionar de víveres las principales fortificaciones para su resistencia. Y a finales de año, las compañías se dirigían al reino de Aragón, para pasar después al de Castilla, concretamente a Almazán y Soria, donde moría el infante Jaime (febrero de 1375). Desde aquí las compañías se retiraron después hacia Gascuña. Concluían así seis meses agónicos cuyos efectos se hicieron notar en todo el Principado, ya fuese como consecuencia directa de la presencia de las compañías del infante, y el caos y la destrucción provocados en el territorio por donde pasaron. O indirecta, a causa de las exigencias fiscales derivadas de las necesidades de la corona para garantizar la defensa del país, y que hicieron de la presión fiscal un elemento más del dramático panorama dominado por la guerra, el hambre y la peste.87 La convocatoria del Princeps Namque y el fogaje de 1374 Entretanto, el rey había convocado el Princeps Namque con fecha del 30 de octubre. Su invocación era sinónimo de movilización general para la defensa del Principado, según los usos y costumbres establecidos desde el siglo xii por el núcleo primitivo de los Usatges de Barcelona.88 El usatge número 68 conocido por las dos palabras iniciales del texto obligaba a todos los súbditos del Principado con edad y capacidad para combatir a acudir a la defensa del soberano sin remuneración o contraprestación alguna, tanto si pertenecían a la jurisdicción real, como a la eclesiástica o a la nobiliaria, ACB, C.17.14.3, s.f. Carles Puigferrat i Oliva, «Fam, guerra i pesta», pp. 90-91 y 94-97. 86 Antonio de Bofarull y Brocà (ed.), Crónica del Rey de Aragón Don Pedro IV, El Ceremonioso, ó, del Punyalet, Barcelona, Impr. de A. Frexas, 1850, p. 389; Carles Puigferrat i Oliva, «Fam, guerra i pesta», p. 96. 87 Manuel Sánchez Martínez, «La presión fiscal en un año difícil», pp. 25-45. 88 Joan Bastardas i Parera (ed.), Usatges de Barcelona. El Codi a mitjan segle xii, Barcelona, Fundació Noguera, 1984. 84 85
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
507
en una convocatoria circunscrita únicamente al territorio catalán.89 Según el procedimiento establecido, el rey envió sus emisarios a nobles y eclesiásticos para que estos convocasen a todos sus vasallos a la defensa del rey en el Rosellón. Sobre los veguers recaía la misión de movilizar las huestes de todos los lugares ubicados en sus respectivas demarcaciones, fuesen de la jurisdicción que fuesen, y de conducirlas allí donde se encontrase el monarca.90 Como ya ha puesto de manifiesto Manuel Sánchez, las dificultades económicas y logísticas de las convocatorias realizadas en la década anterior habían conllevado, en el marco del paulatino proceso de construcción de una nueva fiscalidad de Estado, a transformar la prestación militar en un impuesto que, repartido mediante un fogaje, debía ser pagado por el conjunto de comunidades urbanas y rurales de Cataluña.91 La convocatoria de 1368 para impedir el paso de las compañías de Bertrand du Guesclin fue negociada por el rey en las Cortes para convertirla en un pago en dinero que permitiera contratar tropas a caballo, más eficaces que la leva de las huestes de súbditos que, además, siempre incomodaban a la población. Y dentro de la misma lógica, en 1370, las Cortes decidieron pagar por el plazo de dos años una compañía de 300 caballos armados, 400 lanceros y otros 400 ballesteros, para evitar otra nueva convocatoria del Princeps Namque. El 3 de noviembre de 1374, los veguers recibían el encargo de entrevistarse con los representantes de las principales ciudades y villas de sus respectivas demarcaciones para «si ells volran fer redempció del usatge, és saber, que no·n hagen tots anar en servey del senyor rey e defensió del principat de Cathalunya». En el caso de ser así, cada universidad debería enviar sus síndicos para negociar la redención con la máxima premura, ya que las urgencias impuestas por la grave coyuntura bélica obligaban a que todo se gestionara con la máxima rapidez, si se deseaban evitar las penas inherentes al incumplimiento de la convocatoria.92 El 13 de noviembre de 1374, el rey comunicaba su propósito de marchar a Cervera para dirigirse seguidamente a tierras de Urgell con el fin de enfrentarse personalmente a las compañías. A la vez que todos los veguers recibían las condiciones de la redención o composición del usatge que ya habían pactado tanto la ciudad de Barcelona como algunos nobles y eclesiásticos.
89 M.ª Teresa Ferrer i Mallol, «La organización militar en Cataluña. Siglos xii a xiv», Revista de Historia Militar XLV (2001), pp. 119-222. 90 Carles Puigferrat i Oliva, «Fam, guerra i pesta», p. 92. 91 Manuel Sánchez Martínez, «La convocatoria del usatge Princeps Namque», pp. 79-107. 92 Manuel Sánchez Martínez, «La presión fiscal en un año difícil», pp. 25-45.
508
ANDREU GALERA PEDROSA
Los detalles de cómo se debía proceder nos son de sobras conocidos gracias a los datos aportados por Manuel Sánchez en su trabajo sobre el bienio de 1374-1375. Cada universidad o comunidad, ya fuese de jurisdicción real, eclesiástica o nobiliaria, debía ser tasada a razón de un combatiente por cada 10 fuegos (según el recuento de 1360 ordenado por las Cortes de Cervera) y 4 sueldos por día. Se calculaba así que sería posible computar hasta 9.000 hombres que, a 4 sueldos diarios, supondrían 36.000 sueldos al día (equivalentes a 3.272 florines y medio), cantidad más que suficiente para pagar 1.500 lanzas y 4.000 ballesteros. El resto podría emplearse en estimaciones de caballos y en otros gastos necesarios para la defensa de Cataluña. En lugar de dejar que cada municipio reclutase y pagase a los combatientes que les correspondían según el número de habitantes y que los veguers los condujesen allí donde el rey ordenase, se tasaba a cada comunidad según un determinado criterio y, con el dinero obtenido, se procedía a la contratación centralizada de profesionales de la guerra. La organización de las compañías defensoras había sido sustraída a los municipios y la conmutación del Princeps Namque se había convertido en una cantidad que, repartida vía fogaje, sería pagada por todos los habitantes del Principado. De esta manera, la gestión centralizada de la composición del usatge pretendía asegurar el ingreso de unas cantidades fijas, a la par que garantizar la eficacia y calidad del ejército defensor. Según los capítulos de la composición de 1374, cada señor jurisdiccional y cada universidad pagarían el dinero que les correspondía según el número de fuegos el día 10 de cada mes durante los cuatro meses previstos, para llevarlo a sus costas hasta la capital de la vegueria o allí donde los administradores ordenasen y lo ingresarían en la taula del cambista o mercader que aquellos designasen. En caso de incumplimiento, los citados administradores podrían tomar prestado a usures o mogubells las cantidades dejadas de pagar así como pignorar los bienes de los renuentes. Y, como no, quienes no aceptasen la avinença o composición del usatge deberían cumplir con el servicio militar implícito en el mismo. Por último, el rey juraba no conceder remisión o gracia de las cantidades debidas por la composición del usatge a ninguna persona o comunidad. A mediados de noviembre de 1374, se dispuso el organigrama previsto en los capítulos de la composición para garantizar la recaudación del fogatge. En primer lugar, fueron nombrados los cuatro administradores elegidos por el rey: fray Guillem de Guimerà, prior de Cataluña de la Orden de San Juan; el jurista y consejero real, Jaume Desfar; el ciudadano de Barcelona Jaume de Gualbes; y el tesorero real Pere Desvall. Acto seguido, fueron designadas las personas que, en cada capital de vegueria, debían recibir el dinero de la composición y entregarlo a los citados administradores, que, en el caso de la veguería de Manresa y Bages, era el notario Berenguer de
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
509
Tresserres. Así mismo, cada veguer recibiría el texto de los capítulos de la composición del usatge, así como la relación del receptor del dinero en su vegueria, a fin de supervisar todo el proceso. Y para concluir, determinados notarios se encargarían de levantar acta de la presentación de los capítulos de la composición en cada vegueria, así como de todas las acciones que se hiciesen al respecto, y de remitir a Barcelona toda la documentación generada para conocimiento de los administradores. Aunque el cálculo para la percepción del fogatge se debía realizar en un primer momento según el baremo de un combatiente por cada 10 fuegos a razón de 4 sueldos/día, el 18 de noviembre todos los comisarios receptores recibieron la orden de proceder a la tasación de cada comunidad a razón de 1 florín por fuego y mes (11 s.b.). La composición del Princeps Namque se realizó a mediados de noviembre y las noticias de los lugares que aceptaron la avinença datan de los últimos días de dicho mes o de principios de diciembre. Como ya nos indica Manuel Sánchez en su trabajo, a pesar de que la documentación estudiada no permite diferenciar entre quienes se acogieron a la composición y cuáles prefirieron cumplir el servicio militar, datos posteriores inducen a pensar que la inmensa mayoría debió aceptar el pago de 1 florín por fuego, citándose a Ramon de Peguera, consejero real y mayordomo de la reina, el vizconde de Rocabertí, así como Roger y Gastó de Montcada, entre otros nobles que lo aceptaron. En el caso concreto del vizcondado de Cardona, las primeras referencias son de la última semana del mes de diciembre y se refieren a la villa de Cardona. El día 27, los cónsules Ferrer de Prat y Jaume de Mas encomendaban al mercader local Bernat Olivó la talla y fogaje de medio florín concedido al rey por razón de haberse invocado el usaje Princeps Namque, bajo la obligación de percibirse en el plazo de ocho días a partir de este mismo día, y recibir a cambio 80 s.b. por sus honorarios. Anno a Nativitate Domini Mº CCCº LXXº quinto, XXª septima die decembris. Ferrarius Prati et Iacobus de Manso, consules hoc anno ville Cardone, commitimus vobis Bernardo Olivoni, dicte ville, talliam sive fogagium medii floreni concessi serenissimo domino Regi Aragone pro quocumque facienti et tenenti ignem in Principatum Catalonie, pro et ratione usatici Princeps Namque, in hunc videlicet modum quod vos dictum fogagium a die presenti ad octo dies primo venturos et inmmediate sequentes et numerandos levetis et congregetis bene et fideliter. Et quod totius id quod receperitis tradatis nobis vel voluerimus quecumque per vos fueritis requisitus sine omni dampno et cetera. Nos vero promitimus vobis dare pro levando dictam talliam sive fogagium et pro laboribus vestris octuaginta solidos Barchinone terni, quos nobis teneamini solvere cum ipsius fogagium plicaveritis, et quod vos habeatis solvere omnes missiones sagionum quas in predictis vos opportuerit facere.
510
ANDREU GALERA PEDROSA
Rursus ego dictus Bernardus Olivoni recipiens a vobis dictis venerabilis consulibus predictam talliam sive fogagium promitimus vobis bona fide et firma stipulatione et per pactum expressum quod dictam talliam sive fogagium dicti medii florenii pro quolibet igne sive foch in villa Cardone facienti per huiusmodi in eadem villa levabo et congregabo bene et fideliter et complete, et de toto id quod recuperaber et recipero de dicto fogagio tradam vobis vel cui volueritis incontinenti cum a vobis vel ab aliquo loco vestri fuero requisitus verbo vel scriptis sine dilacione et cetera. Et de predictis reddam vobis vel cui volueritis bonum, iustum et legale compotum quandocumque vobis placuerit et quod in predictis habebo bene et fideliter et quod nullam fraudem in predictis non faciam nec sustinebo. Fides Raimundus Olivoni, pater dicti Bernardi, et Raimundus Olivo, mercator, et Petrus Vinyoles, maior dierum, qui renunciamus et cetera. Et tam princeps quam si quisque nostrum in solidum et pro toto obligamus et cetera. Renuncio et cetera. Testes Petrus Çapinya et Bernardus Gilaberti, de Cardona.93
De entrada, llama la atención que se nos diga que el fogaje concedido era de medio florín por fuego (5 s. 6 d.b.), cuando en realidad era de uno por fuego (11 s.b.), sin que podamos ofrecer ninguna explicación a esta reducción del 50 %. De hecho, en la composición negociada, el rey había jurado no conceder remisión o gracia de las cantidades a ninguna persona o comunidad. Si atendemos a que la población de Cardona era de 299 fuegos,94 el importe total a recaudar a razón de medio florín ascendía a 1.644 s. 6 d.b. Mientras que si era a razón de uno, sumaban 3.289 s.b. El plazo establecido para su percepción era de ocho días, lo que significa que la gestión de su pago se prolongaría en el mes de enero del 1375. Ello nos lleva a la dificultad del monarca para recaudar el dinero que urgía para pagar a las fuerzas movilizadas en defensa de Cataluña, justo cuando las compañías del infante de Mallorca habían recorrido el Principado y llegaban hasta las puertas de Barcelona. Como ya advertía Manuel Sánchez, comisarios, escribanos y oficiales reales debieron recurrir al crédito y solicitar préstamos a corto plazo para poder pagar inmediatamente a los combatientes reunidos en Cervera, y cuyo importe se contraía a cuenta del dinero de la composición del usatge que las comunidades irían ingresando en las taules de los diferentes comisarios.95 Sabemos que en marzo todavía no había abonado la totalidad del fogaje que correspondía al vizcondado de Cardona.96 Y es que poblaciones como Solsona todavía no habían procedido a gestionar su recaudación, cuya administración había sido confiada por el vizconde al mercader local Berenguer
BC, Batllia de Cardona, Bat Car 82/1, f. 11v. Esther Redondo García, El fogatjament general de Catalunya de 1378, Barcelona, CSIC, 2002. 95 Manuel Sánchez Martínez, «La presión fiscal en un año difícil», pp. 32-37. 96 Ibidem, p. 38. 93 94
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
511
de Viladecans. Y no será hasta el 21 de mayo cuando se firmará ápoca de pago a favor de los cónsules de las dos jurisdicciones de la villa por los 375 florines de oro (4.125 s.b.) recibidos por idéntico número de fuegos, de los que 340 habían sido pagados por Ponç de Aguilar, como colector del fogaje en la villa de Solsona, y los 35 restantes por los cónsules de ambas jurisdicciones: Berengarius de Villa de Canuum, habitatori ville Celsone, collector fogagii de uno floreno pro quolibet focho in villa Celsone pro nobili domino vicecomite Cardone, quod anno proxime transacto fuit concessum per Generalem Cathalonie domino Regi ratione de les companyes infantis Maioricharum, confiteor et recognosco vobis venerabilis Raymundo de za Torregassa, Petro Puyoll, consulibus ville Celsone universitatis iurisdiccionis dicti nobilis domini, et Francischo de Solanellis, consuli universitatis dicte ville iurisdiccionis ecclesie, quod solvistis et tradidistis michi trescentos septuaginta quinque florenos auri de Arago, de quibus recepi per manu Poncii de Aquilario dicte ville, colectoris tallie dicti fogagii trescentos quadraginta florenos et residuos triginta quinque florenos per manus vestri dictorum consulum. Renuncio et cetera. Facio et cetera. Testes Raymundo de Aquilario et Iohannes Casteyllo, Celsone.97
Este mismo día, Ramon de Torregassa y Pere Pujol, cónsules de la universidad de la villa de Solsona bajo jurisdicción del vizconde de Cardona, y Francisco de Solanellas, cónsul de la parte de la misma villa bajo jurisdicción eclesiástica, reconocían a favor del colector Ponç de Aguilar el pago íntegro de los ingresos percibidos por dicho fogaje, según las cuentas auditadas por Berenguer de Viladecans. Raimundus za Torregasa, […], consules predicti confiteor et recognosco vobis Poncio de Aquilario, collectori predicto, quod est per vos nobis plenarie et integriter satisfactum in et super dicta tallia predicti fogagii per vos recepta prout apparet per compotum inde factum, scriptum per manum Berengarii de Villa Canuum predicti, quod compotum penes nos remanet. Renuncio et cetera. Facimus et cetera. Salvo tamen nobis iure in quadraginta quatuor solidos et tribus denariis, de quibus nobis hodie dicam fecit venerabilis Bartholomeus de Mecina, baiulus Celsone nobilis domini vicecomitis Cardone, pro vobis, qui eos nobis per vos restant ad deliberandum de dicta tallia et cetera. Etiam salvamus nobis iure in debitis et in pignoribus scriptis in dicto compoto. Testes predicti.98
Y como en el caso de Solsona, el resto de pequeños núcleos urbanos que integraban el vizcondado como Torà, Calaf y Sant Llorenç de Morunys, sin olvidarnos de los castillos, términos y parroquias incluidos en él (no pode-
97 98
ADS, Notariales, Solsona, 028, f. 101r. ADS, Notariales, Solsona, 028, f. 101 r/v.
512
ANDREU GALERA PEDROSA
mos perder de vista que más del 70 % de la población del vizcondado era de carácter rural), que aún tardarían mucho más en gestionar el pago de la composición del Princeps Namque. Y es que en agosto de 1375, todavía se reclamaban al vizconde de Cardona los restos debidos del fogaje.99 Las Cortes de Lérida (1375) El 1 de enero de 1375, se formalizaba la convocatoria de Cortes en Lérida para defender Cataluña de las amenazas del infante Jaume de Mallorca y otras compañías extranjeras.100 Solo dos días después, el 3 de enero, Beatriu de Luna daba a luz el anhelado hijo primogénito, hecho que fue celebrado con la debida fiesta y música por la universidad de la villa de Cardona.101 En la década siguiente, la vizcondesa daría a luz a otros ocho vástagos más (tres hijos y cinco hijas), resolviéndose así definitivamente la cuestión sucesoria de la casa de Cardona. Y todo ello cuando la crisis frumentaria era todavía un problema vigente.102 Tras seis meses de deliberaciones y negociaciones, el 26 de junio, las Cortes generales reunidas en Lérida concedían al rey 90.000 florines para pagar 1.000 lanceros durante dos meses y medio, de los que 75.000 correspondían a la estimación realizada de 1 florín por lanza y día, y los restantes 15.000 a los intereses generados y otras usuras, mogubells y barates. El nuevo donativo se debía obtener mediante un compartiment o reparto proporcional entre las universidades de los tres brazos o estamentos, a razón del número de fuegos asignado a cada una. Para proceder al reparto se constituyó una comisión formada por Guerau de Requesens, canónigo y paborde Manuel Sánchez Martínez, «La presión fiscal en un año difícil», p. 38. Real Academia de la Historia, Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y Principado de Cataluña, Madrid, Tip. de Fornanet, 1900, pp. 271-373; Rafael Conde y Delgado de Molina et al., «Fonts per a l’estudi de les Corts i els Parlaments de Catalunya. Catàleg dels processos de Corts i Parlaments», en Les Corts a Catalunya, Barcelona, Departament de Cultura-Generalitat de Catalunya, 1991, p. 33. 101 El 10 de enero de 1375, los cónsules Pere Gibert y Ferrer de Prat, junto con Berenguer Llobet y Pere Vinyoles, firmaban débito a favor de Bernat de les Guàrdies por el importe de 221 s. 9 d.b. «causa mutui quos a vobis manumllevarimus pro solvendo salarium ministers qui venerunt pro sonando in festo quod celebravimus pro primogenito quem perturitur egregia domina Beatrix, Dei gratia vicecomitissa Cardone, in parte, et in parte pro administrando expensas Ferrario Prati, consuli antedicto, qui itur apud civitatem Ilerdem pro habendo colloquium cum domino vicecomite Cardone qui ibi est de aliquibus negociis ipsius ville». BC, Batllia de Cardona, Bat Car 79/5, s.f. 102 El 8 de enero de 1375, Francesc de Segalers vendía a los cónsules de la villa 30 sextarios de trigo candeal (forment) bueno, limpio y a entregar, según la medida del mercado de Cardona y la muestra enseñada, en el plazo de un mes a partir de la firma del contrato. A cambio, le pagarían 100 s.b. por sextario (3.000 s.b.), debiéndosele avanzar 70 florines de oro (770 s.b.) como préstamo, la mitad de los cuales debía retornar con los 10 sextarios del primer viaje y la otra mitad con el resto. BC, Batllia de Cardona, Bat Car 82/1, f. 12r. 99
100
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
513
de Lérida, como representante del brazo eclesiástico, el noble Ramon de Oluges por el brazo militar y Francesc de Sentdonís, jurista de Gerona, por el brazo real. En caso de persistir la amenaza, y una vez transcurrido el plazo concedido, el donativo podría prorrogarse un año y medio más para otros 1.000 lanceros, a pagarse de las generalidades, bajo la condición que el rey no invocase el Princeps Namque ni convocara Cortes en dicho periodo. Por último, y en relación con lo que acontecía en la isla de Cerdeña, se concedía un préstamo de 15.000 florines, procedentes de las décimas concedidas por el papa al rey y percibidas por el General. Para la administración del donativo y las generalidades se renovaba la diputación, o sea, se designaban tres diputados residentes en Barcelona, tres oidores y tres encargados de las muestras de las tropas.103 El pago del donativo
Los capítulos aprobados a finales de junio en relación con el nuevo donativo establecían todo el mes de agosto como plazo efectivo para gestionar su pago. Para ello, se disponía que las universidades pudieran recurrir a la compraventa de censales y violarios como instrumento financiero mediante el cual conseguir el capital necesario para efectuar el pago. El interés que debía regir los censales vendidos era de 2 s.b. por libra (10 %) y el pago de sus pensiones se consignaba sobre las generalidades percibidas e ingresadas por la Diputación del General. La resolución del donativo se comenzó a gestionar en los días y semanas siguientes a su aprobación. En el caso concreto del vizcondado de Cardona, se debían pagar un total de 35.000 s.b. a razón de 10 s.b. por fuego y en función del fogaje realizado en 1360 y revisado en 1365, que computaba para el vizconde Hug II como casa taxada un total de 3.500 fuegos. Así, el 25 de agosto, el mercader local Pere Gibert firmaba ápoca a favor del clavario de la universidad de la villa de Cardona por los 112 s. 6 d.b. satisfechos por los gastos de los nueve días ocupados en ir, estar y volver de Barcelona. En el registro del pago efectuado, se nos dice que la razón de su viaje había sido vender censales muertos sobre el vizcondado de Cardona para pagar el fogaje de 10 s.b. por fuego concedido al rey Pere III en las Cortes celebradas recientemente en Lérida.104 103 Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat, pp. 454-468, doc. XXVI. 104 BC, Batllia de Cardona, Bat Car 82/1, f. 20v: «XXV die mensis augusti, Petrus Giberti, habitator ville Cardone, confiteor et in veritate recognosco vobis dicto clavario quod solvistis et tradidistis mihi centum duodecim solidos et dimidium Barchinone terni pro expensis per me factis occasione eundi apud civi-
514
ANDREU GALERA PEDROSA
Con todo, las gestiones se prolongaron en el tiempo más allá de agosto, circunstancia que creemos se debe relacionar con una posible falta de confianza y las dificultades para encontrar compradores en el mercado de capitales que era Barcelona,105 a pesar del interés ofertado de un 10 % y las garantías dadas sobre las generalidades para el pago de las pensiones. Y de hecho, no se resolvió hasta tres meses después, bien avanzado el otoño. El viernes 15 de octubre de 1375, en la ciudad de Barcelona, los tres diputados del General electos en las últimas Cortes generales de Lérida procedían a la creación y venta de tres censales muertos a favor de los siguientes compradores: 1. Solsona de Miravet, presbítero y rector de la iglesia y parroquia de Llobera, situada en el vizcondado de Cardona, quien compraba como persona laica y privada («de pecunia seu denariis vestris propriis vestra industria adquisita seu adquisitis et tanquam layce et private persone»), un censal muerto de 1.000 s.b. de pensión anual y 10.000 s.b. de precio (a un tipo de interés del 10 %, según lo establecido en la asamblea de Lérida a razón de 2 s.b. por libra), a pagar cada año con fecha del 16 de octubre.106 2. Francesc Olzina, presbítero beneficiado de la canónica de San Vicente del castillo de Cardona, quien compraba como persona laica y privada un censal muerto de 1.000 s.b. de pensión anual y 10.000 s.b. de precio (al mismo tipo de interés del 10 %), a pagar anualmente en la misma fecha y mes que el anterior.107 3. Guillem de Prat (o Desprat), presbítero beneficiado de la capellanía de Santa Maria de Torrescasana, situada en el vizcondado de Cardona, quien compra como persona laica y privada un censal muerto de 1.500 s.b. de pensión anual y 15.000 s.b. de precio (también a un interés del 10 %), a pagar cada año en la misma fecha y mes que el anterior.108
tatem Barchinone pro vendendo censualia super vicecomitatum Cardone pro solvendo pensionem decem solidos fogagii concessi serenissimo Petro, Dei gratia regi Aragonum, in curia proxime celebratis in civitate Ilerde [per] dominum vicecomitem Cardone, pro quibus tractandis et procurandis fui et steti per novem [dies]. Quarum renuncio et cetera in cuius rey et cetera. Testes Jacobus Moxero et Petrus Vinyoles, junior». 105 Manuel Sánchez Martínez, «Las primeras emisiones de deuda pública», pp. 219-258; Pere Verdés Pijuan, «Barcelona, capital del mercat del deute públic català, segles xiv-xv», Barcelona. Quaderns d’Història 13 (2007), pp. 283-311; Idem, «El mercado de la deuda pública en Cataluña en los siglos xiv-xv», Estados y mercados financieros en el Occidente cristiano (siglos xiii-xvi, Actas de la XLI Semana de Estudios Medievales de Estella (15-18 de julio de 2014), Pamplona, Gobierno de Navarra, 2014, pp. 243-271. 106 AHPB, Pere Vives, 42/9, ff. 106v-113r. 107 AHPB, Pere Vives, 42/9, ff. 114v-123r. 108 AHPB, Pere Vives, 42/9, ff. 124v-132r.
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
515
Como podemos constatar, la solución se había gestionado a escala regional, lejos de Barcelona y su mercado de capitales, mediante tres eclesiásticos locales que suscribían los respectivos censales muertos y los contratos de compraventa con los que se formalizaba la aportación del capital necesario para proceder al pago de los 35.000 s.b. asignados al vizcondado de Cardona en el donativo concedido tres meses antes. Y según lo establecido en los capítulos aprobados en junio, los contratos de compraventa iban encabezados por los tres diputados del General electos en Lérida, que eran Domènec, obispo de esta última ciudad, el conde Joan de Empúries y Jaume Fiveller, si bien este último lo hacía (con carta del 30 de agosto firmada en esta ciudad ante el notario real Andreu Figuera) como sustituto de Ramon de Rovira, ciudadano de Barcelona. Como ya se había previsto entonces, «si alguna universitat o altres per la quantitat que·ls toccharà a pagar trobaran compradors sobre les generalitats de censals e violaris a raó de II s. per lliura, quels dits deputats puxen e degen fer aquelles vendes». En el largo preámbulo de los tres documentos de compraventa se aludía al donativo concedido y aprobado en las pasadas Cortes de Lérida: Attendentes quod dicta Curia Cathalonie videns quod infans Maioricarum cum gentibus armorum extraneis multitudinis copiose noviter per terras Rossilionis intraverat hostiliter principatum Cathalonie pro dampnifficando gentes et loca ipsius principatum, volensque providere deffensioni eiusdem principatus nedum contra predictas ymo etiam contra alias gentes armorum extraneas si quo in posterum in magno numero prout universaliter timebat pro dampnificando eundem principatum intrarent, cognovit et deliverabit quod pro resistendo dictis gentibus armorum extraneis sunt necessarie pro dicta deffensione mille lance, quas dicta Curia concessit deffensioni predicte ad duos menses et medium inclusis computatis in eis illis trescentis lanceis que tunc ibant et de facto itinerunt in fronteria Rossilionis cum vicecomite Insulis et de Caneto pro deffensione predicta. Et ad stipendum dictarum mille lancearum sunt necessarii pro dictis duobus mensibus et medio LXXVm ffloreni ad rationem unius ffloreni pro lancea qualibet die et ex alia parte quindecim mille floreni tam pro extimis equorum dictorum mille lancearum quam pro mogubellis, usuris seu interesse que dari opportet pro manumlevando dictos LXXVm fflorenos, que omnes peccunie quantitates sunt in summa nonaginta mille floreni, de quos dicta Curia cum auctoritate assensu dicti domini regis ordinavit per hanc formam haberi, videlicet, quod facto compartimento de predictas nonaginta mille florenis inter tria brachia Generalis Cathalonie et universitatis ipsorum brachiarum secundum numerum fochorum pro quibus fuit ultimo per dictum Generalem Cathalonie contributum quemlibet universitas quantitatem que quamlibet ipsorum universitatem in dictis nonaginta mille florenis contingeret possit procurare et habere per viam vendicionum censualium mortuorum et violarium vel per alium modum qui eis placeret. Et quod ipsis universitatibus pro interesse ipsius quantitatis quam solvent, dentur et respondeatur per dictum Generalem ad rationem duorum solidorum pro libra in anno tamdiu et per
516
ANDREU GALERA PEDROSA
tantum temporis donec per deputatos Cathalonie seu per regentem ipsam deputacionem fuerit eis eadem quantitatem restituta et soluta de peccunia generalitatum que colliguntur et levantur in dicto Cathalonie principatu proviso nichilominus per Curiam supradictam cum auctoritate et assensu dictum domini regis, quod si aliqua universitas pro quantitate ipsam universitatem in dictis nonaginta mille fflorenis solvere contingente inveniret emptionis censualium mortuorum aut violarium ad rationem duorum solidorum pro libra super generalitatibus supradictis, hoc casu deputati et regens deputatione predicti possent et deberent pro ipsis quantitatibus ipsas universitates que ipsos emptores invenirent contingentibus facere emptoribus vendiciones ipsorum violarium et censualium mortuorum super generalitatibus supradictis, prout de hiis omnibus aliis multis ad securitate et validatione et robore huiusmodi vendicionum per dictam Curiam cum assensu et auctoritate dicti domini regis ordinatis apparet latius per quoddam publicum instrumentum actum in domo capituli sedis Ilerde, die martis vicesima VIª die, mensis iunii anno a Nativitate Domini millesimo trecentesimo septuagesimo quinto et clausum per Fraciscum Coqueti, scriptorem dicti domini regis eiusque auctoritate notarium publicum per totam terram et dominacionem suam sigilloque dicti domini regis appendicio sigillatum.
En este documento también se alude al reparto hecho del donativo entre los tres brazos, y los 35.000 s.b. a pagar por el vizcondado de Cardona y las diferentes universidades que lo integraban, y cómo estas habían procurado, buscado y designado a los tres compradores, que cedían los respectivos capitales abonados por el precio de les censales comprados como pago prorrateado del importe que correspondía pagar al vizcondado de Cardona y sus universidades en el donativo aprobado: Attendentes etiam quod facto compartimento de dictis nonaginta mille fflorenis inter brachia et universitates brachiorum Cathalonie venerunt inter ipsa quantitate ad partem universitatum vicecomitatus Cardone triginta quinque mille solidos Barchinone pro quibus habendis ipse universitates vicecomitatus Cardone predicti procurarunt, invenerunt et nominarunt vobis [...], dicti vicecomitatus Cardone, emptore […] de censuali mortuo ad dictam rationem duorum solidorum pro libra in anno. Ita quod ipsius censualis precium cedetur in solutum pro rata dictorum triginta quinque mille solidorum quos ipse universitates seu eorum sindicus seu vicecomitatis predictus nobis per dictum tempus in dicta Curia ordinatum dare et solvere obtulerunt, requirentes nos quatenus dictum precium ipsius censualis quod cedit in solutum pro rata dictorum triginta quinque mille solidorum ut predicitur dictum vicecomitatum solvere contingente et vobis ampere et huiusmodi vendicionem vobis facere deberemus.
Así mismo, y en cumplimiento de lo dispuesto en la Corte de Lérida, los tres contratos de compraventa especifican que el pago de las pensiones de los tres censales muertos se obligaban sobre las generalidades a percibir en el Principado, con especial mención y consignación de los ingresos derivados por dicho concepto sobre el vizcondado de Cardona («et pro eis com-
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
517
plendis et attendendis ac observandis obligamus et assignamus specialiter et expresse vobis et vestris et quibus volueritis omnes et singulas generalitates tam pannorum lane quam auri et scirici quam aliarum quarumcumque mercaturarum et rerum que solvuntur, colliguntur et levantur, solventur, colligentur et levabuntur in vicecomitatu Cardone»). También habría que destacar que en las tres ápocas firmadas este mismo día por los tres diputados del General, se nos dice que recibían el dinero de manos del mercader de Solsona, Berenguer de Viladecans, bajo la indicación de que los tres compradores cedían los respectivos importes hasta sumar los 35.000 s.b. que el vizconde Hug II y la tierra bajo su jurisdicción debían pagar al rey a causa del subsidio aprobado en las últimas Cortes de Lérida a razón de 10 s.b. por fuego y los 3.500 fuegos computados para el vizcondado de Cardona: Et est sciendum quod dicti [...] solidos quos habuimus et recipimus per manus Berengarii de Viladecans pro vobis cedunt in solutum et in satisffaccionem illorum triginta quinque mille solidorum quos nobilis Hugo, Dei gratia vicecomes Cardone, seu terra sua ex causa mutui fiendi secundum ordinationem curie Cathalonie generalis in civitate Ilerde ultimo celebrate dare et solvere nobis tenebatur pro tribus mille quingentos focis sive fochs ad quos dictus dominus vicecomes seu vicecomitatus suus taxati extiterunt ad rationem, scilicet, decem solidorum pro unoquoque focho.
Y fijémonos en que el importe a pagar por el vizconde Hug II y el vizcondado de Cardona a favor de los tres diputados del General, como parte del subsidio aprobado en las últimas Cortes generales, se conceptúa como un préstamo («ex causa mutua fiendi»). Y es que más allá del pago nominal a cargo de Hug II, el vizcondado y sus universidades, y la cesión de capitales efectuada por Solsona de Miravet, Francesc Olzina y Guillem de Prat, su desembolso se había resuelto mediante la figura jurídica del censal muerto, en una operación de crédito a largo plazo a cuenta de la Diputación del General y sus generalidades, según el modelo de emisiones de deuda pública operado desde 1365.109 Con la salvedad de que, si en los años previos se había recurrido a Barcelona y a financieros como Pere de Puigverd y Arnau Branca, ahora la resolución del donativo se había solventado a escala regional mediante las aportaciones de inversores locales. Pero antes de insistir en este aspecto, permítanme que incida en los tres personajes que constan como compradores en los respectivos contratos.
Manuel Sánchez Martínez, «Las primeras emisiones de deuda pública», pp. 219-258.
109
518
ANDREU GALERA PEDROSA
Los tres acreedores censalistas
Creemos que es necesario detenernos ahora en la descripción de los hechos para caracterizar a la terna que formalizó la compraventa de los tres censales, empezando por el menos conocido, mosén Solsona de Miravet, presbítero y rector titular de la iglesia y parroquia de San Pedro del castillo de Llobera (Solsonès, Lleida), cuya administración había cedido al clérigo Pere de Espluga.110 En realidad el rector mantenía su residencia en la villa de Solsona bajo jurisdicción eclesiástica,111 donde ejercía como oficial del obispo de Urgell,112 cuya amplia demarcación sumaba un total de cuarenta y nueve parroquias y otras cuarenta y cuatro sufragáneas, incluidas todas ellas dentro del antiguo decanato de la Vall de Lord.113 Le sigue mosén Francesc Olzina, presbítero de Cardona e hijo de Guillem Olzina y de Romia, un discreto hombre de negocios local con un patrimonio limitado que consistía en una casa en la calle mayor de la villa, unas oliveras en una zona cercana al burgo conocido como Els Collars, y una viña en su término, en el paraje llamado Planès, cercano a la capilla de Sant Julià. En 1370, todavía era un simple tonsurado.114 Cuatro años después, con fecha del 24 de julio de 1374, y ya como presbítero, recibía de su padre carta de procura para poder representarlo en la administración del patrimonio familiar, y exigir el pago y percibir todos débitos, comandas y cualquiera otra cantidad de dinero que le fuera adeudada. Meses después, el 25 de octubre, Francesc procedía a vender en nombre de su padre la casa con su patio comprada en 1372 a Felip Saselva en el arrabal de Capdevila. La casa había sido adquirida entonces por un precio de 460 s.b. y ahora se vendía por 528 s.b.115 Hasta que con fecha del 110 El 24 de agosto de 1374, en Solsona, ante el notario Guillem Martí, Pere de Espluga, vicario de la iglesia de San Pedro de Llobera, firmaba ápoca a favor de Solsona de Miravet, rector de la misma iglesia, por el importe de 100 s.b. pagado como parte del salario anual de 130 s.b. pactado para servir la iglesia de Llobera. ADS, Notariales, Solsona, 029, f. 300v. 111 Donde poseía un solar cuyo dominio pertenecía a la iglesia de Santa María y su prepósito, que le había sido establecido en 1373 por el mercader Bartomeu de Llobera y su mujer Geralda. ADS, Notariales, Solsona, 029, cédula suelta. 112 ADS, Notarials, Solsona, 029, f. 113r. 113 Domingo Costa y Bafarull, Memorias de la ciudad de Solsona y su iglesia, II, Barcelona, ed. Balmes, 1959, pp. 561-566; Prim Bertran i Roigé, «La dècima de la diòcesi d’Urgell corresponent a l’any 1391», Urgellia 2 (1979), pp. 262-266; Idem, «La dècima eclesiàstica del deganat de la Vall de Lord, al 1407», Cardener 4 (1987), pp. 25-34; Enric Moliné Brasés, «Els oficials i els clavaris del bisbat d’Urgell, 1562», en XXXIX Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos (Cardona 22 i 23 d’octubre de 1994), II, Cardona, 1997, pp. 75-80. 114 El 5 de febrero de 1370, su cosanguíneo por parte de madre, Pere Oliver, de la villa de Cardona, hacía donación en vida de todos sus bienes a favor de Francesc ut cum ipso possitis ad sacius acolitus subdiaconatus, diachonatus et presbiteratus ordines canonice promoveri, disponiendo de todo lo necesario para su manutención hasta que fuera provisto de beneficio eclesiástico. BC, Batllia de Cardona, Bat Car 77/4, s.f. 115 ACB, C.17.14.3, s.f.
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
519
8 de noviembre de 1375 era presentado a ocupar la vacante de la capellanía y beneficio de Santa Bárbara, fundada en la iglesia de San Vicente del castillo de Cardona, por el procurador general del vizcondado, el doncel Ramon de Vilalta, como fundador y patrón laico de la capilla.116 La renta anual del beneficio era de 300 s.b. consignada sobre las rentas que la familia Vilalta ostentaba sobre Puig-reig. Así mismo, ya hemos visto como este mismo mes de noviembre había recibido de Hug II una torre en el sector de Capdevila, hecho que demuestra su proximidad al vizconde. En 1380 ya regentaba la rectoría y parroquia de Santa Maria del castillo de Llanera, bajo el dominio de los señores de Cardona. Para obtener en 1386, la rectoría y parroquia de San Juan de Bergús, vecina a la de Cardona, cuyo derecho de presentación correspondía al abad de la canónica de San Vicente del castillo, cuyo patronato laico correspondía a su vez al vizconde Hug II. Su vida se prolongó hasta 1405, dejando en vida a dos hijas, Antònia y Francesca.117 Y concluimos con Guillem de Prat (o Desprat), que desde 1349 regentaba la capellanía de Santa Maria de Torrescasana, en el término vecino de Matamargó (Pinós, Solsonès) y las rentas que la fundación disfrutaba sobre la cuadra vecina de Santgrà. Había sido presentado como consanguíneo del fundador, Berenguer de Soler, circunstancia que lo emparentaba con una de las familias más significativas de la oligarquía local que controlaba el consejo comunal de la villa.118 Guillem de Prat administró en exclusiva este beneficio eclesiástico hasta que, a partir de septiembre de 1376,119 lo encontramos ejerciendo como oficial del obispo de Urgell en Cardona y su oficialato, cuya demarcación administraba un total de dieciséis parroquias y once sufragáneas —incluidas todas ellas dentro del deanato de la Vall de Lord—,120 en sustitución del difunto Bernat de Sant Gervasi —otro clérigo local clave en las dos primeras décadas de gobierno del vizconde Hug II, entre 1350 y 1370—,121 cargo que regentó hasta su muerte, en torno a 1380, cuando es relevado por mosén Guillem Ros.
BC, Batllia de Cardona, Bat Car 79/5, s.f. APSMV, Fons Sant Miquel, núm. 114, 133 y 135. Joan Serra Vilaró, Història de Cardona, libro iv, Tarragona, Sugrañes, 1962, p. 413. 118 Andreu Galera i Pedrosa, Territori, senyoriu i jurisdicció a la Catalunya Central: la batllia de Cardona (Ducat de Cardona) i la baronia de Santa Maria d’Aguilar (ss. xi-xvi), tesis de doctorado inédita, Universitat de Barcelona, 2002, pp. 269-352. 119 APSMV, Fons Sant Vicenç, ACC, núm. 1409; ACA, Notariales, Cardona, Ca-0544, ff. 216v-217r. 120 Domingo Costa y Bofarull, Memorias de la ciudad de Solsona y su iglesia, pp. 576-585; Joan Serra Vilaró, Història de Cardona, pp. 18-19; y el resto de bibliografía citada en la nota 115. 121 Andreu Galera i Pedrosa, «El Llibre de Pere d’en Groch (1337-1346). En torno a las actividades crediticias de un hombre de negocios de la villa de Cardona y su área de mercado a mediados del siglo xiv», en Inversors, banquers i jueus. Les xarxes financeres a la Corona d’Aragó (s. XIV-XV), Palma, Edicions Documenta Balear, 2015, pp. 157-186. 116 117
520
ANDREU GALERA PEDROSA
Hay que destacar la condición de eclesiásticos de los tres compradores y que dos de ellos ocupaban cargos relevantes dentro de la administración del obispado de Urgell. Todavía es más significativo observar que dos ellos son promocionados poco después de efectuarse la compraventa de los tres censales. Que Ramon de Vilalta, el hombre de confianza del vizconde Hug II como procurador general del vizcondado y alter nos de su señor, presentara la vacante de la capellanía familiar a favor de Francesc Olzina solo tres semanas después de la venta de los censales no es una casualidad. Y que Guillem de Prat ocupara meses después al cargo de oficial del obispo, tampoco. Simplemente, creemos que se les estaba recompensando por la aportación realizada al pago del donativo ordenado en las Cortes generales de Lérida. El fogaje de 1375
Ahora bien, la pregunta a realizarse es si los tres compradores capitalizaron íntegramente los 35.000 pagados como precio de los tres censales vendidos, o si solo aportaron una parte del importe a pagar. La documentación trabajada nos permite confirmar esta segunda afirmación, ya que se nos dice que el vizconde había ordenado un fogaje de 3 s. 6 d.b. por fuego que, a razón de los 3.500 fuegos tasados para todo el vizcondado de Cardona, debía reportar unos ingresos máximos de 12.250 s.b. Y la argumentación para la nueva contribución era que debía servir para sufragar los 35.000 s.b. que correspondían al vizconde de Cardona en el donativo concedido al rey en las últimas Cortes celebradas en la ciudad de Lérida. En este sentido, entre los meses de octubre y noviembre de 1375, hemos podido localizar diversas referencias al fogaje ordenado y la gestión de su recaudación. Así, en la subasta y venta de la imposición de las horneras (flequeres) realizada el 8 de octubre, en la villa de Solsona, ante el notario Guillem Martí, por los cónsules de ambas jurisdicciones, se nos dice que esta era la mejor forma para ambas universidades de obtener los ingresos necesarios para atender al pago del fogaje de 3 s. 6 d.b. por fuego, ordenado por el vizconde de Cardona a causa del préstamo concedido por el General de Cataluña en las Cortes celebradas recientemente en la ciudad de Lérida, así como el pago de los gastos a realizar en las obras de las murallas y torres de la villa: VIII die mensis octobris. Raymundus za Torregaza, sartor, Petrus Puyoll, mercator, habitatori ville Celsone, consules dicte ville iurisdiccionis nobilis domini vicecomitis Cardone, et Ffranciscus de Solanelles, sartor, consull dicte ville iurisdiccionis ecclesie eiusdem, actendentes nos dicti consules quod universsitas dicte ville utriusque iurisdiccionis habet nunc de presenti solvere certam peccuniam quantitatem pro multum nobili et potenti viro domino Hugoni, Dei gratia vicecomiti Cardone, videlizet tres solidos cum dimidio Barchinone pro quolibet focho dicte ville ra-
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
521
tione del préstec quod nunc habet fieri concessi per Generalem Cathalonie in curiis nunc noviter celebratis per illustrisimum dominum regem Aragone in civitate Ilerde. Igitur nos dicti consules volentes predictis cum minori dampno ipsius universitatis et maiori comodo subveniri et oppressioniobus dicte peccunie quantitatis quem solvere habet dicto nobili et potenti domino relevari, et etiam pro opperibus fiendis in turribus et muro dicte ville cum aliter cum minori dampno dicta universitas utriusque iurisdiccionis predictis nequiret subvenire quam per vendicionem infrascripta posimus venali subastacioni in encanto publico dicte ville imposicione maiorem pistricum ville predicte pro qua dantur duo solidos et sex denarii Barchinone pro quolibet sextario frumenti, prout aliquibus temporibus reatroactis predicta impositio est assueta vendi et levari.
La tasa a pagar por la imposición de las horneras era de 2 s. 6 d.b. por cada sextario de trigo candeal (forment) consumido o vendido en Solsona, y los compradores fueron Ramon de Bompàs, Pere de Vilardell y Pere de Junyent, hijo de Ramon de Junyent, mercader, todos ellos habitantes de la misma villa, por el plazo de un año a contar a partir del próximo 28 de enero de 1376 (un día antes, el 27, expiraba la venta de la subasta de la misma imposición adjudicada este año de 1375 a favor de Ponç de Aguilar y Francesc de Sant Gervasi), por el precio de 2.000 s.b. De este importe, 1.000 s.b. se abonarían al instante para pagar al vizconde Hug II de Cardona el fogaje ordenado; y los otros 1.000 se dividirían en tres partes, a pagarse la primera el 28 de mayo, la segunda el próximo 28 de septiembre y la última el 28 de enero de 1376.122 Este mismo día, 8 de octubre, en Solsona y ante el notario Guillem Martí, el mercader local Berenguer de Viladecans firmaba ápoca como colector del fogaje a favor de los cónsules de la villa por los 1.312 s. 6 d.b. pagados por dicho fogaje a razón de los 375 fuegos computados para ambas jurisdicciones: Berengarius de Villa Canuum, habitatori ville Celsone, collector predictorum trium solidorum cum dimidio de fogagio pro nobili domino vicecomite Cardone, confiteor et recognosco vobis Raymundo za Torregaza, Petro Puyoll et Ffrancischo de Solanelles, consulibus predictis quod nomine universsitatum dicte ville utrique iurisdiccionis, solvistis michi et tradidistis mille trescentos duodecim solidos et sex denarios Barchinone pro trescentos septuaginta quinque fochs dicte ville utriusque iurisdiccionis qui inventi fuerunt in dicta villa et que dicto nobili domino dari habebant ratione dicti fogagii. Quarum renuncio et cetera. Facio finem et cetera. Sub posse notarii et cetera. In quorum testimonium et cetera. Modo et cetera. Testes Guillelmus Canart, Guillelmus de Font Star et Ffranciscus de Cavaroques, sartores Celsone.123
ADS, Notariales, Solsona, 028, ff. 104r-107v. ADS, Notariales, Solsona, 028, f. 107v.
122 123
522
ANDREU GALERA PEDROSA
Fíjémonos como ambos registros se formalizan siete días antes de proceder a la compraventa de los tres censales efectuada en Barcelona, el 15 de octubre, entre los tres diputados del General y Solsona de Miravet, Francesc Olzina y Guillem de Prat. Y que el enlace entre una y otra operación corresponde a la persona del mercader Berenguer de Viladecans, como colector del fogaje y como portador de los 35.000 s.b. pagados entonces. Y como dicho pago aparece aquí otra vez conceptuado como préstamo concedido al General de Cataluña. Doce días después, el 27 de octubre, Francesc de Riera, como subcolector de las rentas del vizcondado de Cardona por el vizconde Hug II, firmaba ápoca a favor del clavario de la villa de Cardona por los 1.130 s. 6 d.b. pagados como colector del fogaje de 3 s. 6 d.b. prestados al General de Cataluña por algunos de los castillos del vizcondado de Cardona: XX septima die octobris, Ffranciscus za Riera, subcollector redditum vicecomitatum Cardone pro nobili domino Hugoni, Dei gratia et cetera. Confitemur et in veritate recognoscimus vobis Guillermo dez Corp, mercatori ville Cardone, plicatori et collectori trium solidorum et dimidium prestati Generali Cathalonie aliquorum castrorum vicecomitatum Cardone, quod solvistis et redidistis mihi et ego a vobis confiteor habuisse et recepisse mille centum triginta solidos et VI denarios Barchinone. Quarum renunciamus et cetera. Facio vobis et bonis vestris de predicte recepisse mille centum triginta solidos et VI denarios bonum finem perpetuum et pactum et cetera. Sicut melius et cetera. Actum XXVI die octobris anni predicti. Testes Franciscus de Solerio et Romeus d’Olius, presbiteris Cardone.124
Y trece días después, el 9 de noviembre, era el mismo vizconde Hug II quien firmaba ápoca a favor de Guillem de Corb, como colector del fogaje en la villa de Cardona, por los 50 florines de oro (550 s.b.) entregados a Berenguer de Viladecans, quien había ido hasta Barcelona llevando consigo una mayor suma de dinero para efectuar la compraventa de los tres censales: IX die novembris Hugo, Dei gratia vicecomes Cardone, confitemur et in veritate recognoscimus vobis Guillelmo dez Corp, collectori et plicatori quantitatum peccunnie fogagiorum trium solidorum cum dimidio ratione prestiti universitate ville predicte pro qualibet foch, quod solvistis nobis quas nomine et vice ac mandato nostris tradidistis Berengario de Viladecans, ville Celsone, quas cum aliquod alia peccunie quantitate deportavit Barchinone pro emendo censualium, videlicet, quinquaginta florenos auri Aragonie fogagiorum dicti prestiti ville predicte. Quarum renuncio et cetera. In cuius rey et cetera. Testes venerabiles Raimundus de Vilalta et Berengarius Zavinya, scriptor dicti nobili domini.125
BC, Batllia de Cardona, Bat Car 82/1, f. 21r. BC, Batllia de Cardona, Bat Car 79/5, s.f.
124 125
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
523
Este mismo día, el subcolector Francesc de Riera firmaba ápoca por los 568 s. 6 d.b. recibidos de manos del mismo Guillem de Corb en cumplimiento de lo dispuesto por el vizconde: IX die novembris Franciscum za Riera, subcollector reddituum vicecommitatus Cardone, confiteor et in veritate recognosco vobis Guillelmo dez Corp prefato nomine quod solvistis et tradidistis mihi quingentos sexaginta octo solidos VI denarios Barchinone terni rationi prestiti prefatorum trium solidorum cum dimidio ville Cardone et hoc de mandato nobili domini vicecomitis Cardone. Quarum renuncio et cetera. Prefato vobis et bonis vestris de predictis DLXVIII solidos et VI denarios bonum finem et cetera. Sicut melius et cetera. Testes Romeus, filius Romei de Manso, et Petrus de Vilanova, Cardone.126
Cabe entender, pues, que de los 35.000 s.b. pagados para la compraventa de los tres censales muertos efectuada en Barcelona con fecha del 15 de octubre, 12.250 se recaudaron mediante el fogaje ordenado en todo el vizcondado para la ocasión (un 35 % del total), mientras que los otros 22.750 serían aportados por los tres compradores (el 65 % restante). Conclusiones Hasta aquí nuestra aportación a este homenaje en la que es nuestra primera incursión en el reinado de Pere III en relación con el vizconde Hug II y la casa de Cardona. La lectura de la documentación notarial de las villas de Cardona y Solsona nos ha permitido constatar las posibilidades que las fuentes locales ofrecen a la hora de estudiar la fiscalidad generada para pagar los donativos concedidos a la Corona, además de su financiación, en el caso concreto de un elemento muy significativo del brazo nobiliario como era el vizconde de Cardona. Así, hemos podido reseguir, en parte, cómo se resolvió el pago del fogaje que sustituía el servicio militar inherente a la convocatoria del Princeps Namque realizada en octubre de 1374 para hacer frente a la invasión de las compañías movilizadas por el infante de Mallorca. A la vez que reconstruir el pago del importe que correspondía al vizcondado de Cardona en el donativo aprobado en junio de 1375 en las cortes generales celebradas en Lérida para financiar la defensa del Principado. Y todo ello, en un bienio marcado por la escasez de cereales, donde la documentación nos aporta numerosos testimonios sobre la carestía padecida y los preparativos realizados para pro-
BC, Batllia de Cardona, Bat Car 79/5, s.f.
126
524
ANDREU GALERA PEDROSA
tegerse de un enemigo próximo, que en el mes de noviembre de 1374 llegó a estar a poco más de seis horas de camino. En el caso del fogaje pactado como remisión del Princeps Namque, su pago se gestionó mediante un fogaje y la capitación directa sobre la población del vizcondado a razón de 1 florín por fuego y mes, si bien la documentación nos deja entrever la lentitud en su percepción y las dificultades para cumplir con los importes y plazos que correspondían al vizcondado de Cardona. Mientras que, en el caso del donativo aprobado en Lérida, la fórmula adoptada para su resolución fue la mixtura entre un nuevo fogaje ordenado por el vizconde Hug II a razón de 3 s. 6 d.b. por fuego con unos ingresos de 12.250 s.b. (que representan un 35 % del total) y el recurso al crédito censalista formalizado mediante la compraventa de los tres censales muertos creados y vendidos a favor de Solsona de Miravet, Francesc Olzina y Guillem de Prat, con los que se aportaban otros 22.750 s.b. (un 65 % del total) que completaban los 35.000 s.b. a pagar por el vizcondado de Cardona en el susodicho donativo. Y cuyos contratos a nombre de los tres diputados del General consignaban las respectivas pensiones a pagar sobre los ingresos que la Diputación del General obtenía de las generalidades percibidas en el mismo vizcondado. La solución gestada combinaba así los impuestos directos con la emisión de deuda pública a largo plazo a cargo de la Diputación del General y las generalidades. Y todo ello en un momento donde el vizcondado y las respectivas haciendas comunales de Cardona y Solsona se hallaban más que comprometidas en la financiación de la reforma de sus murallas, cuyas obras se costeaban mediante la capitación directa (tallas) sobre sus habitantes y los impuestos indirectos (imposiciones) a percibir sobre el consumo de las carnes, vino, cereales y otras vituallas de primera necesidad. Así como el pago de los intereses de la deuda estructural generada en la década anterior a causa de la larga guerra con Castilla y los diversos fogajes y donativos aprobados a favor del rey, resueltos mediante la compraventa de violarios y censales muertos a manos de financieros de Barcelona como Pere de Puigverd y Arnau Branca. Sin olvidarnos de la necesidad de atender otras contingencias coyunturales que iban desde la carestía de granos hasta la adquisición de armamento defensivo para hacer frente a la amenaza de las compañías de mercenarios, pasando por la boda del vizconde y la ropa suntuaria ofrecida a su señor para la ocasión. Y cuya financiación podía adoptar, como hemos visto, diversas modalidades que iban desde el crédito usurero a corto plazo (mutua) ejercido por los judíos de las aljamas locales y algún que otro cristiano hasta el denominado «crédito caritativo», destinado a financiar alguna fundación benéfico-piadosa, como el censal muerto creado y vendido en
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
525
septiembre de 1374 por los cónsules de Cardona a favor de los albaceas del difunto Bernat de la Roca, por un precio de 1.800 s.b. con los que se debían costear las corazas y capellinas necesarias para la defensa de la villa, y una pensión anual de 40 s.b. a pagar cada año por la fiesta de San Matías del mes de abril a los administradores de los aniversarios instituidos por el difunto Roca en la iglesia parroquial de San Miguel para la salvación de su alma. Llama la atención que la aportación de capitales para la compraventa de los tres censales formalizada en octubre de 1375 pase por tres inversores locales, lejos de Barcelona y de su mercado de capitales, como ya se había hecho en anteriores ocasiones. Y que todos ellos ostenten la condición de eclesiásticos, dos de Cardona y uno de Solsona, ya sea como rectores de una parroquia rural o clérigos beneficiados en una capellanía simple sin el curato de almas. Esta circunstancia nos permite entrever la relevancia adquirida por la clerecía local en el mercado local de crédito y la inversión en rentas perpetuas a medio y largo plazo (violarios y censales), que, en los años y décadas siguientes, se plasmará en la constitución de la Comunidad de Presbíteros parroquial y su Caja de las Cotidianas Distribuciones.127 Y más allá de la promoción en la jerarquía eclesiástica detectada para dos de los tres compradores, creemos que la solución «regional» adoptada entonces pasa por entender el proceso negociador que precedió a la compraventa de los tres contratos, del cual lo desconocemos todo. En este sentido, queremos incidir en un detalle en relación con los 35.000 librados en otoño de 1375 a la Diputación del General. Si tenemos en cuenta que en torno al 35 % del importe a pagar fue aportado mediante el fogaje ordenado en el vizcondado (con unos ingresos de 12.250 s.b.), resulta que el precio de los tres censales vendidos correspondía en realidad a tan solo un 65 % (22.750 s.b.) del importe pagado. Y que, por tanto, los intereses ya no eran de un 10 %, sino que se incrementaban hasta un 15 %. ¿Cabe interpretar esta diferencia de cinco puntos como un incentivo que explique la inversión realizada por Solsona de Miravet, Francesc Olzina y Guillem Prat? Desgraciadamente, como ya advertíamos, no sabemos nada de las condiciones pactadas previamente para formalizar la compraventa de los tres censales muertos. Y no queremos concluir sin incidir en las generalidades y el recurso al crédito censalista. Como ya hemos indicado previamente, los tres contratos de compraventa especifican que el pago de los 3.500 s.b. que correspondían a la suma de las pensiones de los tres censales muertos se obligaban sobre 127 Andreu Galera i Pedrosa, «La Iglesia como institución acreedora y el crédito censalista: mosén Romeu de Fontelles, rector de la iglesia parroquial de San Miguel de la villa de Cardona y la constitución de la caja de las Cotidianas Distribuciones (1407-1447)», en El sistema financer al final de l’edat mitjana: instruments i mètodes, Cardona, 19-20 de setembre de 2013, en prensa.
526
ANDREU GALERA PEDROSA
las generalidades a percibir en el Principado, con especial mención y consignación de los ingresos derivados por dicho concepto sobre el vizcondado de Cardona. Y sabemos que unos meses antes, en mayo de 1375, Pere de Prats, notario de Barcelona y comisionado de Antoni Bussot, como receptor general de las generalidades que se percibían en el Principado por el General de Cataluña, con carta entregada en esta ciudad el día 3 de mayo, había procedido a subastar las generalidades a percibir sobre los paños de lana manufacturados y vendidos en las villas y términos de Cardona, Solsona, Sant Llorenç de Morunys, Calaf, Torà y Castellfollit de Riubregós. La mejor oferta licitada fue la ofrecida por el sastre Bernat Castlà y el pelaire Ramon del Bosc, ambos de la villa de Cardona, y Pere Ponç, oriundo del término vecino de Serrateix, pero que por entonces también residía en Cardona, por el precio de 2.700 s.b. a pagar en Barcelona, en la taula de Eimeric Dusai, a razón de 1/4 parte en agosto, otra 1/4 parte en noviembre, otra 1/4 parte en febrero de 1376 y el resto en mayo de este mismo año.128 Podemos constatar, pues, una diferencia entre lo ingresado por las generalidades en el vizcondado de Cardona y las pensiones de los tres censales a pagar, con un saldo en negativo de 800 s.b. Un año después, en mayo de 1376, la subasta de las generalidades a percibir sobre la manufactura y venta de los paños de lana en el señorío de Cardona se realizó diferenciando los dos principales núcleos de población, Cardona y Solsona, del resto del territorio. En el caso de las dos villas, fueron compradas por el ya citado Ramon del Bosc por el precio de 2.640 s.b.129 Mientras que en el resto del señorío, los derechos fueron adquiridos por el
128 El 16 de mayo de 1375, los tres compradores reconocían ante la corte del baile de Cardona la deuda contraída con Antoni Bussot, como receptor general de las generalidades, y se obligaban a pagar bajo pena del tercio los 2.700 s.b. «ratione emptionis generalitatis pannorum ville et termini Cardone, ville et termini Celsone, loci et termini Sancti Laurentii de Marunys, loci et termini de Calaff, loci et termini de Thora atque loci et termini Castri Folliti Rivilucosi, videlicet, bulle plumbee et sigilli ceree quod imponitur in pannis qui venditur in dictis locis et earum terminis, quas emerunt in inquantu publico Cardone per discreto Petro de Pratibus, notario habitatore Barchinone, comissario dicti venerabilis Anthonii Buçot, ut constat per literam comissionis sibi factam per dictum venerabilis Anthonium Buçot in eius dorso sigillatam cere rubee, datum cuius fuit Barchinone tercia die madii anno a Nativitate Domini Mº CCCº LXXVº». BC, Batllia de Cardona, Bat Car 79/4, s.f. 129 El 9 de diciembre de 1376, en Barcelona, ante el notario Andreu Figuera, los tres diputados del General residentes en dicha ciudad firmaban ápoca a favor de Ramon de Bosc por el importe de 831 s. 1 d.b. pagados a manos de Romeu Satorra, de la misma villa de Cardona, como parte de los 2.640 s.b. correspondientes al precio por el cual había comprado las generalidades de la bolla de plomo y el sello de cera a percibir en Cardona y Solsona por el plazo de un año a expirar en el próximo mes de mayo. Tenemos, así mismo, una segunda ápoca del 30 de abril de 1377, en Barcelona y ante el mismo notario, dada por los tres diputados a favor de Bernat Castlà por idéntico importe y concepto, si bien esta vez el pago se efectuaba a manos del mercader local Pere Gibert. AHPB, Andreu Figuera, 26/11, ff. 13v-25r.
Cortes, subsidios, fiscalidad y endeudamiento censal...
527
mismo Bernat Castlà por un precio de 4.050 s. 4 d.b.130 Llama la atención el notable incremento experimentado por los ingresos de las generalidades en el vizcondado entre un año y otro, a razón de casi un 250 %. Gráfico 2. Evolución entre 1375 y 1376 de los importes pagados para el arrendamiento de la bolla de plomo y el sello de cera en el vizcondado de Cardona (sueldos)
8000 6000 4000 2000 0
1375
1376
EvoluciónCreemos entre 1375 y 1376 de los importes pagados para el arrendamiento d que dicho aumento se debe relacionar con el nuevo criterio la bollapara de la plomo sello de cera vizcondado adoptado subastay yelarrendamiento de en los el ingresos derivadosde deCardona la bolla de plomo y el sello de cera, separando Cardona y Solsona del resto del territorio del vizcondado y de núcleos urbanos menores como Sant Llorenç de Morunys, Torà y Calaf. Y más si tenemos en cuenta que en las Cortes de Lérida se había dispuesto una rebaja sustancial de las tarifas a aplicar para el dret d’entrades i exides bajo la voluntad manifiesta de evitar los fraudes y aumentar los ingresos en atención a «los càrrechs a què les generalitats són tengudes e les minves que han pres de I temps ençà, e per cessar ocassió de fraus que en cullir aquelles se cometien».131 Así mismo, debemos vincular dicha reforma a la necesidad de hacer frente a las pensiones de los tres censales muertos vendidos en octubre de 1375 para resolver el pago del donativo concedido al rey. 130 El 20 de diciembre de 1376, en Barcelona, ante el notario Andreu Figuera, los tres diputados del General residentes en dicha ciudad firmaban ápoca a favor de Bernat Castlà por el importe de 1.012 s. 7 d.b. pagados a manos de Pere de Vallbona, de la misma villa de Cardona, como parte de los 4.050 s. 4 d.b. correspondientes al precio por el cual había comprado las generalidades de la bolla de plomo y el sello de cera a percibir en el condado de Cardona por el plazo de un año a expirar en el próximo mes de mayo. AHPB, Andreu Figuera, 26/11, ff. 14v-5r. 131 Manuel Sánchez Martínez, Pere Orti Gost, Corts, parlaments i fiscalitat, pp. 454-468, doc. XXVI (cap. 34); Manuel Sánchez Martínez, «Cortes y fiscalidad: el caso de Cataluña», pp. 296-297.
528
ANDREU GALERA PEDROSA
Concluimos nuestro trabajo plenamente conscientes del largo camino que nos queda todavía por recorrer en la línea de investigación abierta aquí y las posibilidades que nos ofrece la documentación local, en especial la de carácter notarial, a la hora de saber cómo se resolvieron en el ámbito del vizcondado de Cardona los diversos fogajes, donativos y otros subsidios fiscales concedidos al rey en el trascurso de las dos décadas anteriores para afrontar la larga guerra con Castilla y las otras necesidades del monarca como la defensa del país frente a la compañías de mercenarios y la cuestión sarda. Solamente así podremos conocer «los grandes y en gran manera señalados servicios» («grandia et notabilia valde servicia») argumentados por Pere III para disponer la creación del condado de Cardona, ordenada por el monarca el 4 de diciembre de 1375,132 y mediante la cual el vizconde Hug II era enaltecido a primer conde homónimo, solo un mes después de resolverse el pago del donativo estudiado aquí. Y únicamente así podremos reconstruir los mecanismos financieros utilizados por la casa de Cardona y su hacienda para solventar las demandas pecuniarias de la corona, a la vez que analizar las consecuencias fiscales que reportaron sobre los vasallos sometidos a su jurisdicción.
ACA, Cancellería, reg. 928, f. 40v.
132
BERNAT IV DE CABRERA Y LA FINANCIACIÓN DE LAS COMPRAS DE LOS CASTILLOS DE PALAFOLLS Y BLANES (1382-CA. 1400)* Alejandro Martínez Giralt Universitat de Girona
En otoño de 1382 Bernat IV de Cabrera, vizconde de Cabrera y Bas, adquirió de forma sucesiva los derechos alodiales sobre los castillos de Palafolls y de Blanes, cuyos respectivos distritos ocupaban el sector norte de la costa del vizcondado de Cabrera (Cataluña). Bernat compró los derechos sobre Palafolls al rey Pedro IV el Ceremonioso, que los había adquirido a su vez del señor local, Guillem de Palafolls, mientras que la operación de compra de Blanes se negoció directamente con el también señor local, Ramon de Blanes. Para llevar a cabo ambas adquisiciones, Bernat necesitaría un apoyo financiero que, en última instancia, implicaría el endeudamiento de buena parte de quienes vivían en sus dominios. El presente trabajo, pues, quiere ser una aproximación a este caso.
* Este trabajo forma parte de las investigaciones del subproyecto «La coyuntura económica y demográfica en Cataluña a fines de la época medieval: análisis crítico de los indicadores fiscales y financieros», financiado por el Ministerio de Economía y Competitividad (HAR2014-54205-C2-1), y del Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval» (2017 SGR 1068). Abreviaturas empleadas: ACA = Archivo de la Corona de Aragón; ADG = Arxiu Diocesà de Girona; ADM = Archivo Ducal de Medinaceli; AEM = Anuario de Estudios Medievales; AHAM = Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia; AHG = Arxiu Històric de Girona; AHPB = Arxiu Històric de Protocols de Barcelona; AHPZ = Archivo Histórico Provincial de Zaragoza; BQH = Barcelona Quaderns d’Història; cap. = capítulo; QDS = Quaderns de la Selva; f. = folio; fot. = fotograma; l. = legajo; l.núm. = legajo número; lib. = libro; perg. núm. = pergamino número; r = recto; reg. = registro; ro. = rollo; v = verso. Quisiera agradecer a Pere Orti Gost, Pere Verdés Pijuan, Esther Tello Hernández, Albert Reixach Sala y Alberto Reche Ontillera sus inestimables consejos, así como sus aportaciones y sus sugerencias al presente texto.
530
ALEJANDRO MARTÍNEZ GIRALT
Las compras de Palafolls y de Blanes (1382-1384) Según el orden cronológico, la primera de las dos adquisiciones fue la de Palafolls, si bien el cierre de la operación tardaría un tiempo en producirse debido, principalmente, a tensiones surgidas en la familia del anterior vendedor. La compra tuvo lugar, de hecho, y como ya se ha dicho antes, después de que el señorío hubiera pasado a manos del Ceremonioso. Quien transfirió al monarca sus derechos sobre aquel fue Guillem de Palafolls, ujier de armas del propio rey, que por razones que todavía se desconocen había sido hecho prisionero en 1362 por el padre de Bernat, el conde de Osona. Ya liberado, Guillem había fundado junto a su mujer Gueralda una villa nueva, la Vilanova de Palafolls (hoy en día Malgrat de Mar) en 1373.1 En la práctica, el traspaso del castillo de Palafolls y de la Vilanova al patrimonio real constituyó una especie de permuta. Falto quizá de liquidez suficiente para afrontar el pago de los 600.000 sueldos barceloneses2 a los que se había comprometido por la compra del señorío aragonés de Ariza (Fariza), situado en la cuenca del río Jalón, más los derechos al peaje de Calatayud, Guillem de Palafolls eligió sustituir dicha suma por patrimonio de un valor equivalente.3 Esa era una de las opciones que el Ceremonioso le había ofrecido en caso de no poder abonar el precio acordado. Puesto que se estimaba que ese era precisamente su valor, el rey sugirió que el cambio se hiciera por el «castell de Palafolls ab tots sos drets e pertinències», o, lo que es lo mismo, por el propio señorío de Guillem. Finalmente, Guillem de Palafolls acudiría al palacio de la Aljafería de Zaragoza, donde el 31 de marzo de 1381 firmaría
1 Aunque, al parecer, en 1345 ya habría tenido lugar una primera tentativa de fundación no muy lejos de la ubicación definitiva de la Vilanova; Fèlix Parareda i Robert, La vila de Malgrat i sos contorns: apuntaments històrics, Blanes, R. Roig, 1915, pp. 31-34; Josep M.ª Font Rius, Cartas de población y franquicia de Cataluña, vol. I, Barcelona, CSIC, 1969, doc. 378, pp. 562-564; Antoni M.ª Aragó Cabañas, «Els castells de Blanes i Palafolls i el vescomtat de Cabrera, el segle xiv», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins 22 (1974), p. 178; Carme Batlle i Gallart, Fires i mercats. Factors de dinamisme econòmic i centres de sociabilitat (segles xi a xv), Barcelona, Rafael Dalmau, 2004, p. 95; y Alejandro Martínez Giralt, «Els senyors de la Marina de la Selva (ss. xiii-xiv)», Singladures: Revista d’història i patrimoni cultural de Vilassar de Mar i el Maresme 26 (2009), p. 36. 2 Salvo que se indique lo contrario, las cantidades mencionadas en este trabajo (ya sean sueldos o dineros) serán siempre en moneda de Barcelona. 3 Peaje que, en teoría, suponía la percepción de 2.500 sueldos jaqueses anuales; Antoni M.ª Aragó Cabañas, «Els castells de Blanes i Palafolls», p. 179; y Guillermo Redondo Veintemillas, Esteban Sarasa Sánchez, «El señorío de Ariza de la familia Palafox y la sentencia de Celada (Alteraciones campesinas y triunfo señorial en el tránsito de la Edad Media a la Moderna)», Revista de Historia Jeronimo Zurita 58 (1988), pp. 33-34. El señorío de Ariza comprendía no solo la villa misma de Ariza, sino también las aldeas de Bordalba, Embid, Alconchel, Monreal, Pozuel y Cabolafuente; ACA, Cancillería, reg. 1001, f. 178r; Antoni M.ª Aragó Cabañas, «Els castells de Blanes i Palafolls», p. 179; y Juan Abella Samitier, Mario Lafuente Gómez, «La proyección parlamentaria de la baja nobleza aragonesa en el reinado de Martín I (1396-1410)», Medievalismo 21 (2011), p. 147, nota 21.
Bernat IV de Cabrera y la financiación de las compras de los castillos... 531
junto a Pedro el Ceremonioso las operaciones de compraventa que iban a resultar en una permuta entre el señorío de Palafolls y el de Ariza.4 Al igual que tantas otras alienaciones del patrimonio real a lo largo del siglo xiv, la de Ariza fue una venta a carta de gracia o retroventa.5 Esto implicaba que el monarca aragonés o sus descendientes podrían rescatar el señorío en el momento que quisieran exactamente por el mismo precio. Las posibilidades aumentaban si se trataba de una venta a perpetuidad, como es el caso, ya que el soberano podía aguardar pacientemente a una ocasión propicia para recuperar el patrimonio enajenado.6 Pero, en todo caso, no parece que la Corona ejerciera nunca el derecho a rescate, de manera que Ariza seguiría siendo por mucho tiempo el nuevo solar de la familia de caballeros de Palafolls, que a partir de entonces adoptaría el apellido «Palafox».7 Ello iba en contra de las últimas promesas del Ceremonioso de no enajenar dominios de realengo, lo que generaría no pocas tensiones a largo plazo.8 Sin embargo, al soberano le urgían ingresos con los que sostener la posición aragonesa en Cerdeña e intentar reflotar su frustrado proyecto de expedición a Sicilia.9 En este sentido, reconocía que la venta de bienes y rentas de patrimonio real (de nostro patrimonio) podía serle de mucha ayuda. De ahí el traspaso de Ariza a Guillem de Palafolls,10 y de ahí también el del señorío de Palafolls a Bernat IV de Cabrera.11
4 ACA, Cancillería, reg. 1001, ff. 176v-186r, y r.1003, f. 9r; ADM, Cabrera y Bas, reg. 3089, l.10-l. núm.18, ro. 979, fot. 20; AHPZ, Pergaminos, perg. núm. 59. 5 ACA, Cancillería Real, reg. 1001, ff. 185r-185v. 6 Acerca de esta clase de ventas, en especial en lo que hace a la gestión del patrimonio real aragonés durante el siglo xiv, véase: M.ª Teresa Ferrer i Mallol, «El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els Estats catalano-aragonesos a la fi del segle xiv», AEM 7 (1970-1971), pp. 368-370. También: Mercè Aventín i Puig, La societat rural a Catalunya en temps feudals. Vallès Oriental, segles xiii-xvi, Barcelona, Columna, 1996, p. 289. 7 Véase sobre todo: Guillermo Redondo Veintemillas, Esteban Sarasa Sánchez, «El señorío de Ariza de la familia Palafox», pp. 33-34; Juan José Morales Gómez, «Tensiones antiseñoriales en la baronía de Ariza (1445)», Aragón en la Edad Media 13 (1997), p. 160; Joan Abella Samitier, Mario Lafuente Gómez, «La proyección parlamentaria», p. 147, nota 21. También: Josep Viñolas i Alcoria, Joan Torrent i Palaudelmàs, «Dels Palafolls als Palafox, senyors d’Ariza», en Tordera. Història d’un poble, vol. II, Tordera, Cercle d’Història de Tordera, 2009, pp. 164-167. 8 Guillermo Redondo Veintemillas, Esther Sarasa Sánchez, «El señorío de Ariza», pp. 33-50; y Juan José Morales Gómez, «Tensiones antiseñoriales», pp. 159-166. 9 La expedición, que supuestamente iba a liderar Bernat IV de Cabrera, tenía que producirse en 1379 y debía servir para asegurar la integración a la Corona de Aragón del reino de Sicilia, al frente del cual estaba la joven reina María, nieta del Ceremonioso y a la vez sobrina suya por el matrimonio de aquel con Leonor de Sicilia; Jerónimo Zurita, Anales de la Corona de Aragón, lib. 10, cap. 25 (edición a cargo de Ángel Canellas López, vol. IV, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico»-CSIC, 1973, pp. 660-661); y Giuseppe Meloni, Genova e Aragona all’epoca di Pietro il Cerimonioso, vol. III, Padua, CEDAM, 1982, p. 157, nota 61. 10 ACA, Cancillería, reg. 1001, ff. 176v-177v. 11 ACA, Cancillería, reg. 1003, f. 9r.
532
ALEJANDRO MARTÍNEZ GIRALT
La venta al vizconde de Cabrera de los derechos sobre Palafolls, firmada en Valencia a 14 de septiembre de 1382, debía significar para Pedro el Ceremonioso el ingreso de 420.000 sueldos.12 Ahora bien, no solo esta cifra era a todas luces inferior a la calculada para la permuta con Ariza en 1381, sino que todavía en marzo de 1384 habría que reservar 100.000 sueldos barceloneses «de la darrera paga, e aquells tenir, tro que les qüestions qui·s fan o·s faran (...) per la mara, frare o germanes del dit mossèn Guillem de Palafolls o altres qualsevol en e sobre lo dit castell o lloc si[gu]en determinades».13 El padre de Guillem, Berenguer de Palafolls, había dispuesto que esos 100.000 sueldos se destinaran a su viuda Constança y a cubrir las herencias de sus otros hijos, el donzell Pere y sus hermanas Constança y Francesca, monjas de Santa Maria de Valldemaria y Santa Maria de Jonqueres, respectivamente. Por lo visto, al no estar nada claro qué iba a suceder con ese legado, Constança de Palafolls decidió reclamarlo y no confirmar la venta del señorío a Bernat IV de Cabrera hasta haber recibido el total de lo que les correspondía, cosa que sucedería el 8 de junio de 1384.14 De no haber sido por esto último, es probable que la tesorería del Ceremonioso hubiera ingresado todas las cantidades relativamente rápido. De hecho, el 2 de noviembre de 1382 los agentes de Bernat IV habían prometido a los representantes del rey que recibirían 220.000 sueldos en un plazo máximo de ocho días desde la toma de posesión del señorío, y el día 15 de ese mismo mes la mencionada suma era depositada ya en el banco o taula de canvi del cambista barcelonés Guillem Colom.15 Para el vizconde Bernat IV de Cabrera, heredero de un viejo linaje de la alta nobleza catalana cuya memoria había sido restablecida solo recientemente por Pedro el Ceremonioso, la adquisición del señorío de Palafolls suponía no solo una muestra de compromiso con un monarca necesitado de dinero.16 Por encima de todo, era una forma de completar un proceso, ini12 ACA, Cancillería, reg. 1003, ff. 9r-15r y 27r-29r; ADM, Cabrera y Bas, reg. 3090, l.10-l.núm.19, ro. 979, fot. 26. 13 ADM, Cabrera y Bas, reg. 3096, l.10-l.núm.25, ro. 979, fots. 93 y 95 (19 de marzo de 1384). 14 Cuando, estando en el monasterio de Jonqueres, la madre de Guillem de Palafolls confirmó que se habían recibido los últimos 59.500 sueldos que faltaban, canceló la deuda y ratificó la compraventa de Palafolls; ADM, Cabrera y Bas, reg. 3092, l.10-l.núm.21, ro. 979, fot. 57. El 29 de abril de ese mismo año, por contra, Constança y sus otros hijos afirmaban haber recibido apenas una cuarta parte (24.000 sueldos) de lo que en teoría les correspondía; ADM, Cabrera y Bas, reg. 3097, l.10-l.núm.26, ro. 979, fots. 102 y 104. 15 ADM, Cabrera y Bas, reg. 3094, l.10-l.núm.23, ro. 979, fot. 77. 16 Debido a sus acciones y a su comportamiento durante la llamada Guerra de los Dos Pedros que había enfrentado a Aragón y Castilla entre 1356 y 1365, el abuelo y el padre del vizconde Bernat IV de Cabrera, esto es, Bernat II y Bernat III (conde de Osona desde 1356), fueron declarados traidores a la causa del Ceremonioso y sus bienes, requisados. Bernat II de Cabrera fue detenido, interrogado y decapitado en verano de 1364. El conde de Osona, que había sido hecho prisionero por los castellanos en Miedes el 1362, provocaría un levantamiento en sus antiguos dominios unos años más tarde, pero pronto tendría que huir a través
Bernat IV de Cabrera y la financiación de las compras de los castillos... 533
ciado mucho antes, de consolidación del control vizcondal sobre Palafolls; una zona esta tradicionalmente ocupada por vasallos dispuestos a discutir el derecho de los Cabrera a ejercer pleno poder jurisdiccional sobre sus habitantes, y, de paso, de aumentar sus crecientes poder y prestigio.17 Aparentemente, y a diferencia de Guillem de Palafolls, Bernat IV de Cabrera sí estaba por entonces en disposición de comprometerse al pago de los derechos al antiguo señorío del linaje de los Palafolls. Pronto se comprometería de nuevo, aunque en esta otra ocasión el objeto de compra serían aquellos derechos sobre el castillo y la villa de Blanes que los antecesores de Bernat IV no habían adquirido todavía en 1348.18 En efecto, el 26 de octubre de 1382 Ramon de Blanes, también conocido por el nombre de «Pericó», vendería a Bernat IV su parte del señorío de Blanes, junto con los feudos, posesiones, honores y derechos de que disponía en el término del castillo de Palafolls y en las parroquias de Sant Esteve de Tordera, Sant Quirze d’Arbúcies y Sant Martí de Riudarenes, por un total de 240.000 sueldos.19 Sin duda alguna, las adquisiciones por parte del vizconde Bernat IV de Cabrera de los plenos derechos sobre los señoríos de Palafolls y Blanes subrayan su capacidad de invertir en la compra de patrimonio, financiando incluso al rey de Aragón por esa misma vía. Este potencial de inversión sería el que le permitiría liquidar los plazos acordados en el caso de Blanes avanzado el mes de enero de 1383, como se verá en seguida, pero obviamente Bernat solo podría exhibirlo a costa del aumento de la presión fiscal y de la búsqueda de acreedores en el mercado financiero, lo que obligaría al endeudamiento de buena parte de los habitantes de sus dominios.
de Francia, muriendo finalmente en 1368 al servicio de Enrique II de Castilla. El restablecimiento de la memoria de Bernat II y de Bernat III tardaría en llegar, y hasta 1372-1373 no empezaría Bernat IV a recuperar parte del patrimonio que se les había sustraído (por el momento solo el vizcondado de Cabrera; el de Bas, en 1382). Acerca de todo este asunto, véase de entrada: Santiago Sobrequés i Vidal, Els Barons de Catalunya, Base, 2011, pp. 143-144 y 185-196 (primera edición de 1957); y mi Tesis Doctoral, titulada Parentela aristocràtica, territori i projecció sociopolítica. Els vescomtes de Cabrera entre 1199 i 1423, Girona, Universitat de Girona, 2016, pp. 210-264, URL: http://hdl.handle.net/10803/398029. 17 Ya en julio de 1292, por ejemplo, el conde Ponç Hug V de Empúries y su esposa Marquesa de Cabrera habían visto rechazado mediante sentencia arbitral su intento de arrogarse el derecho a ejercer el mero imperio (es decir, la posibilidad de aplicar castigos corporales, incluso la pena de muerte) en el ámbito de Palafolls; ADM, Cabrera y Bas, reg. 3075, l.10-l.núm.4, ro. 978, fot. 588; Alejandro Martínez Giralt, «Els senyors de la Marina de la Selva», p. 27. 18 El Ceremonioso había vendido a carta de gracia el 24 de marzo de 1348 la plena potestad sobre Blanes al vizconde Ponç IV de Cabrera, hijo de Bernat II que iba a fallecer hacia 1350, por 20.000 sueldos. Se acordó que el rey podría rescatarla en un plazo de cinco años, pero el 5 de octubre siguiente aquel renunció a ejercer ese derecho; ADM, Cabrera y Bas, reg. 4123, l.21-l.núm.21, ro. 990, fot. 488, y reg. 4126, l.21-l.núm.24, ro. 990, fot. 507; Antoni M.ª Aragó Cabañas, «Els castells de Blanes i Palafolls», pp. 182-183; y Alejandro Martínez Giralt, «L’expansió medieval de Blanes sota el domini dels vescomtes de Cabrera (Segles xiii-xv)», Opuscles de l’Arxiu 1 (2010), pp. 16-17. 19 ADM, Cabrera y Bas, reg. 4129, l.21-l.núm. 27, ro. 990, fots. 538-539; e ibidem, p. 24.
534
ALEJANDRO MARTÍNEZ GIRALT
Fuentes y criterios de análisis Antes de profundizar por fin en el tema, conviene aclarar algunos aspectos referentes a las fuentes y a los criterios empleados en este trabajo. Para empezar, debe tenerse en cuenta que los documentos aquí utilizados proceden en su mayoría del fondo Cabrera y Bas del Archivo de la Casa Ducal de Medinaceli, en otro tiempo el archivo de los vizcondes de Cabrera, cuyas vicisitudes y reorganizaciones han hecho que se conservaran realmente menos documentos de contenido fiscal y financiero de lo que sería deseable.20 Actualmente, este fondo está digitalizado y disponible para su consulta en la sede del Arxiu Històric d’Hostalric, ubicado en la villa de Hostalric, calificada por el jurista, historiador y archivero Josep Maria Pons i Guri como la «capital administrativa» del vizcondado de Cabrera.21 Otra fracción importante de la documentación de archivo corresponde a los restos de un libro de cartas de pago de los Cabrera, o Llibre d’àpoques de la casa de Cabrera del notario barcelonés Bartomeu Eiximeno (el 43/36 según la catalogación del Arxiu Històric de Protocols de Barcelona). Se trata de once folios en los que han quedado registrados algunos pagos de pensiones de censal de diciembre de 1387 a diciembre de 1388.22 A todo esto hay que añadir tres documentos, ciertamente pocos pero de contenido significativo, procedentes de los fondos notariales de Blanes, antiguamente depositados en el Archivo de la Corona de Aragón y hoy en día en el Arxiu Històric de Girona, así como del fondo de pergaminos de la Pía Almoina del Arxiu Diocesà de Girona. Estas fuentes se completan con los textos que recogen los acuerdos alcanzados (capítols) entre Bernat IV de Cabrera y los prohombres de las villas y lugares del vizcondado de Cabrera el 9 de agosto de 1387 y el 14 de noviembre de 1390. Están incluidos en la compilación de privilegios y otros documentos esenciales para la historia de la villa de Blanes elaborada durante los siglos xvi y xvii, a la que con vistas a su edición en 1969 Josep Maria Pons i Guri dio el título de Llibre de la Universitat de la Vila de Blanes.23 20 Para saber más de la historia de este fondo antes y después de su incorporación al archivo de los duques de Medinaceli, véase especialmente: Antonio Sánchez González, Documentación de la Casa de Medinaceli: el Archivo General de los Duques de Segorbe y Cardona, Madrid, Dirección de Archivos Estatales, 1990, pp. 230-231; Idem, «Baronías de los Moncada en los reinos de la Corona de Aragón: fondos documentales para su estudio», Aragón en la Edad Media 20 (2008), pp. 745 y 748; y Emma Llach i Palmada, Neus Puig i Amat, «L’arxiu del Vescomtat de Cabrera i Bas, Comtat d’Osona i de Mòdica», QDS 17 (2005), pp. 192-197. 21 Josep M.ª Pons i Guri, «Hostalric, capital i arxiu del Vescomtat de Cabrera», QDS 14 (2002), pp. 7-20; y Emma Llach i Palmada, Neus Puig i Amat, «L’arxiu del Vescomtat», pp. 197-206. 22 Lluïsa Cases i Loscos, Inventari de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (segles xiii-xv), vol. I, Barcelona, Fundació Noguera, 2001, p. 67. 23 Josep M.ª Pons i Guri, Llibre de la universitat de la vila de Blanes, Blanes, Ajuntament de Blanes, 1969, doc. 14, pp. 124-126, y doc. 21, pp. 161-168. Para saber más acerca de esta compilación y de su edición por parte de Pons i Guri, véase: Antoni Reyes i Valent, «Josep Maria Pons i Guri i el Llibre de la Universitat de la Vila de Blanes», QDS 13 (2001), pp. 9-18.
Bernat IV de Cabrera y la financiación de las compras de los castillos... 535
Puesto que el número y el tipo de fuentes es muy reducido, la profundidad del análisis será por fuerza limitada. El contenido de los capítols del Llibre de la Universitat blandense es especialmente útil para aproximarse a la manera en que se negociaba la deuda y su gestión entre señor y comunidades locales. Pero en lo concerniente al resto de documentos, en la mayoría de casos el grado de detalle es bastante pobre salvo, quizá, en lo referente a la identidad de los agentes fiscales y financieros del vizconde de Cabrera, y a la correspondiente a los compradores de deuda censal. En el libro de ápocas de 1387-1388, por ejemplo, se introdujeron las cantidades correspondientes a las pensiones a satisfacer, pero no el precio de las mismas. No falta documentación similar con la que poder establecer algunas comparaciones, pero, con alguna excepción, no se dispone de fuentes seriadas lo bastante completas como para conocer mejor detalles tales como las cantidades prestadas, las tasas de interés del préstamo o, por qué no, tendencias coyunturales. Aun así, también es cierto que, en ocasiones, las cartas de pago de plazos relacionadas directamente con la compraventa de los señoríos de Palafolls y de Blanes incorporan detalles concernientes a los compradores de censales, el precio de compra, incluso la cantidad de la pensión, si bien a veces se prescinde de una u otra información. Esto último, no obstante, no es sino una excepción a la regla. Lo habitual es una escasez documental forzada, además, por la necesidad de identificar qué recursos y qué instrumentos se destinaron específicamente a financiar las operaciones de compra de los señoríos de Palafolls y de Blanes. El libro de ápocas de Bartomeu Eiximeno señala claramente que los censales se habían vendido con el objetivo de financiarlas. Sin embargo, fuera del mismo la referencia a ambas es rara. Ello, unido al hecho de que aquellas no fueron las únicas inversiones de Bernat IV de Cabrera en la década de 1380 (como luego se verá), hace poco o nada recomendable ceder a la tentación de clasificar toda acción fiscal o financiera de los meses y años siguientes como soporte igualmente financiero de las compras de ambos señoríos. La financiación de las adquisiciones Así pues, dadas la cantidad y las características propias de las fuentes antes mencionadas resulta muy difícil, por no decir imposible, ofrecer una imagen global y pormenorizada del proceso de financiación de las compras de los señoríos de Palafolls y de Blanes por parte de Bernat IV de Cabrera. Las lagunas en este sentido son tan numerosas como profundas. Aun así, estas no bastan (ni deben bastar) para renunciar ya de inicio al estudio de una financiación cuya carga, como se ha dicho anteriormente, puede afirmarse sin temor a dudas que tendrían que asumirla en buena medida los miembros
536
ALEJANDRO MARTÍNEZ GIRALT
de las comunidades (universitates) del vizcondado de Cabrera. Ni siquiera cuando la primera gran incógnita que se plantea es el modo en el que se consiguió gran parte de las cantidades a pagar durante los primeros plazos. En efecto, no se conservan datos acerca de cómo se obtuvieron las primeras sumas pactadas con el rey ni con Guillem de Blanes. Los únicos disponibles se centran en un solo procedimiento de financiación, el de emisión de deuda pública. Se sabe, por ejemplo, que el 2 de diciembre de 1382, Bernat IV de Cabrera encargó a Jaume Copí, ciudadano de Barcelona, la venta de pensiones de censales y de violarios conjuntamente con los procuradores y síndicos de las comunidades del vizcondado de Cabrera y de las baronías de Montclús, Montpalau y Sant Iscle.24 La cooperación de estos últimos era imprescindible para convertir la deuda privada de los Cabrera en deuda pública. Como se puede observar en otros casos con más detalle, el procedimiento consistiría en la venta por parte del vizconde de censals morts y violaris, avalados por las universidades de sus dominios (y por la riqueza de todos sus habitantes), que, además, deberían cargar con el pago de las pensiones resultantes.25 La decisión de vender censales fue una respuesta al incremento de los gastos del vizconde, pero también a que seguía siendo necesario obtener nuevos ingresos con los que liquidar a tiempo los plazos acordados por Palafolls y Blanes.26 Quizá lo primero se deba a que por aquel entonces Bernat IV realizara todavía acciones piráticas en las inmediaciones de Cerdeña, como las que había protagonizado junto al magnate barcelonés Berenguer Morell contra los aliados de los Arborea,27 o bien de Sicilia, en las cercanías de la cual se ADM, Cabrera y Bas, reg. 3894, l.18-l.núm.46, ro. 988, fot. 529 Acerca del desarrollo de este mismo procedimiento en los dominios de los primero vizcondes y luego condes de Cardona, véase: Andreu Galera i Pedrosa, «Endeutament i fiscalitat senyorial a la Catalunya del segle xv: el cas del comtat de Cardona (anys 1419-1433)», en Manuel Sánchez Martínez (ed.), Fiscalidad real y finanzas urbanas en la Cataluña medieval, Barcelona, CSIC, 1999, pp. 378-391; Idem, «Endeutament censal, pressió fiscal i alçaments populars (el cas del comtat i la vall de Lord a mitjan segle xv)», en Manuel Sánchez Martínez (ed.), La deuda pública en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 2009, pp. 309-331. Asimismo, con respecto a su aplicación en tierras de los condes de Empúries: Albert Martí Arau, «Endeutament censal i crisi financera en una vila senyorial: Castelló d’Empúries (1381-1393)», en Manuel Sánchez Martínez (ed.), La deuda pública, pp. 153-218; e Idem, «Governar el deute en temps de crisi: Castelló d’Empúries (1386-1421)», AEM 40/1 (2010), pp. 129-179. 26 «Bernardus de Capraria, domicellus», reconocía en diciembre de 1382 tener necesidad de «plures et diversas peccunie quantitates pro expedicione plurium et diversorum negociorum nobis utilium et necessariorum, et specialiter solvendis preciis castrorum et locorum de Palafolls et de Blanis per nos noviter emptorum»; ver nota 24. 27 Movimientos que se saldaron con un duro castigo a Berenguer Morell por haber comprometido con ellos la neutralidad de Aragón en el marco del Cisma de Occidente; M.ª Teresa Ferrer i Mallol, «Corso y piratería entre Mediterráneo y Atlántico en la Baja Edad Media», en La Península ibérica en el Mediterráneo y el Atlántico. Siglos xiii-xv. V Jornadas Hispano-Portuguesas de Historia Medieval (Cádiz 1-4 abril 2003), Cádiz-Sevilla, Diputación de Cádiz-Sociedad Española de Estudios Medievales, 24 25
Bernat IV de Cabrera y la financiación de las compras de los castillos... 537
detecta una continua presencia naval aragonesa a principios de la década de 1380, tras quedar la reina María de Sicilia, futura primera esposa de Martín el Joven, bajo control de la nobleza proaragonesa.28 Estas actividades, unidas a otras que estarían por venir, tales como su posible participación en el conflicto entre el Ceremonioso y el conde Joan I de Empúries (reemprendido por lo que parece en 1384),29 o bien su futuro matrimonio con Timbor de Prades, hija del conde Joan I de Prades y de su esposa Sancha Jiménez de Arenós (con quien todo indica que casó en 1385),30 habrían contribuído sin duda alguna a aumentar las urgencias financieras del vizconde de Cabrera. En este sentido, la solución adoptada respondía adecuadamente a las necesidades más inmediatas. Al fin y al cabo, como señala Pere Orti Gost, la venta de censales, a diferencia de un crédito a corto plazo generalmente concedido a un alto interés, facilitaba la obtención de dinero a un interés relativamente bajo a cambio solo del pago de una pensión, sin obligación, de entrada, de restituir las cantidades recibidas. Y a la hora de reunir las sumas acordadas, era, desde luego, una alternativa mucho más rápida que las exacciones directas e indirectas.31 2006, p. 262; Alberto Reche Ontillera, «Estratègies familiars a la Barcelona del segle xiv: els Morey», en Neus Puig i Amat, Montserrat Viader i Crous (eds.), Ciutats, viles, sagreres. Els nuclis urbans a la Baixa Edat Mitjana (s. xiii-xv). Actes del II Seminari d’Estudis Medievals d’Hostalric (18-19 de novembre de 2010, Hostalric), Hostalric, Ajuntament d’Hostalric, 2011, p. 70. Acerca de la tradición corsaria de la familia Morell, véase: Alberto Reche Ontillera, «La guerra marítima y los profesionales de la gestión de las flotas. Un ejemplo catalán del siglo xiv», Roda da Fortuna., 3/1-1 (2014), pp. 493502, URL: https://media.wix.com/ugd/3fdd18_f9c9568f5b504aa48404ef47b1e147f5.pdf; y, del mismo autor, su Tesis Doctoral, titulada «Noverint universi quod ego, Guillelmus Morey...»: Un acercamiento biográfico a la relación entre élites urbanas, ambientes reales y guerra marítima a mediados del siglo xiv, Universitat Autònoma de Barcelona, 2016, URL: http://hdl.handle.net/10803/382481. 28 Véase de nuevo M.ª Teresa Ferrer i Mallol, «Corso y piratería», p. 262. 29 Manuel Sánchez Martínez, «Fiscalidad y finanzas de una villa señorial catalana: Castelló d’Empúries, 1381-1382», en Idem (ed.), Fiscalidad real y finanzas urbanas, pp. 465-466. Sobre el conde de Empúries y su relación con el Ceremonioso durante la década de 1380, véase también Santiago Sobrequés i Vidal, Els barons de Catalunya, pp. 164-167. 30 Llegado mayo de 1385, Bernat IV de Cabrera había empezado a recibir el tratamiento de vir, reservado a los hombres casados. Esto se observa bien en el traspaso de la posesión del señorío de Palafolls, que tuvo lugar el lunes 8 de aquel mismo mes, de manos de Berenguer Morell, procurador del vizconde, a las de Jaume Simon, jurista de Falset y procurador a su vez de Timbor de Prades. Palafolls se había convertido para entonces en la garantía del esponsalicio de la esposa de Bernat IV; ADM, Cabrera y Bas, r.3103, l.10-l.núm.30, ro. 979, fot. 124. 31 Pere Orti Gost, «Les finances municipals de la Barcelona dels segles xiv i xv. Del censal a la Taula de Canvi», BQH 13 (2007), pp. 259-262. Acerca del éxito inicial de esta modalidad de endeudamiento en el ámbito particular y familiar, véase sobre todo: Juan Vicente García Marsilla, «La formació d’un mercat del crèdit. Orígens i difusió del censal en la societat valenciana (segles xiiixiv)», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics 12 (2001), pp. 135-144; e Idem, Vivir a crédito en la Valencia medieval. De los orígenes del sistema censal al endeudamiento del municipio, Valencia, Universitat de València, 2002, pp. 39-55. Sobre el censal en sí: Daniel Rubio Mànuel, «El circuit privat del censal a Barcelona», BQH 13 (2007), pp. 239-255; y Pere Orti Gost, «Les finances municipals», pp. 261-263.
538
ALEJANDRO MARTÍNEZ GIRALT
Este recurso no era nuevo en absoluto. Al contrario, tal como señaló en su momento Josep Maria Font Rius, y tal como ha certificado más tarde Manuel Sánchez, desde mediados del siglo xiv se había establecido ya como una opción viable en las ciudades y villas reales de la Corona de Aragón (y en lo que aquí nos concierne, en las catalanas) para responder con rapidez a las demandas de donativos por parte de la monarquía con los que hacer frente a los crecientes gastos en materia militar.32 Pero no solo las de realengo, también las baroniales. Para fines del siglo xiv y para todo el siglo siguiente, la villa de Castelló d’Empúries, (perteneciente a los condes de Empúries), así como los municipios bajo jurisdicción de los condes de Cardona, y los de la baronía de la Llacuna (dominio de la familia Cervelló), constituyen buenos observatorios desde los que analizar el proceso de endeudamiento censal en el ámbito baronial.33 Con respecto a las comunidades del vizcondado de Cabrera, la situación en ellas no era muy distinta por aquel entonces, como tampoco lo era su experiencia en el campo de la deuda pública. En tiempos del vizconde Ponç IV de Cabrera, tío paterno de Bernat IV (muy probablemente entre 1346 y la primavera de 1350), los municipios vizcondales prometieron una ayuda de 32 La bibliografía que respalda y demuestra esta afirmación es abundante. Véase especialmente: Josep M.ª Font Rius, «La administración financiera en los municipios medievales catalanes», en Historia de la hacienda española (épocas antigua y medieval). Homenaje al Profesor García de Valdeavellano, Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 1982, pp. 217-218; Max Turull Rubinat, La configuració jurídica del municipi baix-medieval. Règim municipal i fiscalitat a Cervera entre 1182-1430, Barcelona, Fundació Noguera, 1990, pp. 458-462 y 560; Manuel Sánchez Martínez, El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles xii-xiv), Vic-Girona, Eumo-Universitat de Girona, 1995, pp. 126-127; Idem, «Fiscalidad y finanzas municipales en las ciudades y villas reales de Cataluña», en Finanzas y fiscalidad municipal. V Congreso de Estudios Medievales, León, Fundación Sánchez Albornoz, 1997, pp. 226-228; Idem, «Deuda pública, monarquía y ciudades en los países de la Corona de Aragón (siglos xiv y xv)», en Idem, Pagar al rey en la Corona de Aragón, Barcelona, CSIC, 2003, pp. 523-561; Idem, «Algunas consideraciones sobre el crédito en la Cataluña medieval», BQH 13 (2007), p. 19; Antoni Furió Diego, «Deuda pública e intereses privados. Finanzas y fiscalidad municipales en la Corona de Aragón», Edad Media: revista de historia 2 (1999), pp. 35-80; Jordi Morelló Baget, «La crisi financera en una vila del Camp de Tarragona: Valls a principis del segle xv», en Manuel Sánchez Martínez (ed.), Fiscalidad real y finanzas urbanas, pp. 222-226; e Idem, Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona: Reus i Valls, segles xiv-xv, CSIC, Barcelona, 2001, pp. 756-778; Pere Orti Gost, «La deuda pública municipal en una pequeña ciudad del nordeste catalán: Sant Feliu de Guíxols durante la segunda mitad del siglo xiv», en Manuel Sánchez Martínez (ed.), La deuda pública, pp. 122-132; y Pere Verdés Pijuan, «“Per tal que no calgués a logre manlevar”: el endeudamiento a largo plazo de un municipio catalán durante la Baja Edad Media (Cervera, 1332-1386)», en Manuel Sánchez Martínez (ed.), La deuda pública, pp. 21-99. 33 El caso de la Llacuna está principalmente enfocado desde la perspectiva de las exigencias reales, y la necesidad de los Cervelló de darles respuesta; Jordi Morelló i Baget, «Les universitats de la baronia de la Llacuna a la llum d’una concòrdia amb llurs creditors de l’any 1397», Recull. Associació Cultural Baixa Segarra 10 (2007), pp. 105-110; Idem, Municipis sota la senyoria dels creditors de censals: la gestió del deute públic a la baronia de la Llacuna (segle xv), Barcelona, Fundació Noguera, 2008, pp. 107-111; Manuel Sánchez Martínez, «Fiscalidad y finanzas de una villa señorial catalana», pp. 325-328; y Andreu Galera i Pedrosa, «Endeutament i fiscalitat senyorial», pp. 378-391.
Bernat IV de Cabrera y la financiación de las compras de los castillos... 539
80.000 sueldos para pagar y redimir pensiones vendidas. Habiendo fallecido Ponç, su padre Bernat II prestó otros 25.000 sueldos a su otro hijo Bernat III (el padre de Bernat IV) con los que seguir enjugando la deuda. Cantidades estas que habrían de obtenerse del cobro de impuestos a las comunidades.34 No se sabe, no obstante, con qué fin se habían vendido los mencionados censales y violarios, a diferencia de cuando los hombres de la universitas costera del castillo de Montpalau resolvieron vender otros nuevos en marzo de 1358. Entonces había que conseguir los 4.000 sueldos por los que Bernat III les había conmutado el servicio de obras a realizar en el castillo.35 Finalmente, pues, la emisión de deuda pública sería uno de los mecanismos elegidos con el fin de reunir las cantidades necesarias para satisfacer el segundo (y último) pago por Blanes (21 de enero de 1383), y el penúltimo por Palafolls (4 de noviembre de 1383). En la carta de pago de la última entrega por Blanes consta que la cantidad reunida (141.400 sueldos) se había obtenido gracias a la venta de al menos 13 pensiones de censal.36 En lo concerniente a la penúltima por Palafolls, la suma a entregar (100.000 sueldos) se había podido reunir gracias a la venta de otras 6 pensiones (una de ellas de violario).37 La misma fórmula, en fin, iba a aplicarse en 1405, cuando el mismo Bernat IV procedió a adquirir la villa de Sant Celoni a la Orden del Hospital.38 Todo esto indica que al menos una parte de los pagos a realizar por el precio de los señoríos de Palafolls y de Blanes se satisfizo de modo más o menos rápido recurriendo al crédito censal. Cuál fue su proporción con respecto a otras tipologías de crédito (¿adelantos por parte de financieros; préstamo judío; tallas e imposiciones...?), y si esta varió con el tiempo, es algo, no obstante, que no se está en condiciones de saber por el momento. Lógicamente, la venta de censales comportaba la obligación de pagar religiosamente una serie de pensiones anuales, bien por censales (censals morts, a perpetuidad), bien por violarios (violaris, a una o a dos vidas).39 Ya se ha visto
34 Por ejemplo, el domingo 19 de diciembre de 1350 los hombres de la villa d’Hostalric ratificaron estos compromisos para afrontar los pagos de las pensiones que «restant ad solvendum et redimendum»; ADM, Cabrera y Bas, reg. 3878, l.18-l.núm.30, ro. 988, fot. 461. 35 Josep M.ª Pons i Guri, «El castell de Montpalau. Pervivència de la jurisdicció d’un castell abandonat», AHAM 25 (2003), doc. 4, pp. 534-535. 36 ADM, Cabrera y Bas, reg. 4129, l.21-l.núm.27, ro. 990, fot. 547. 37 ADM, Cabrera y Bas, reg. 3095, l.10-l.núm.24, ro. 979, fot. 87. 38 El 7 de agosto de 1405 el mencionado barcelonés Jaume Copí recibía licencia de Bernat IV de Cabrera para vender pensiones de censal y violario por los 374.000 sueldos (34.000 florines) con los que debía costearse dicha compra; Josep M.ª Pons i Guri, Inventari dels pergamins de l’Arxiu Històric «Fidel Fita» d’Arenys de Mar, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1984, doc. 823, p. 227; y Mercè Aventín i Puig, La societat rural a Catalunya, p. 374. 39 Pere Orti Gost, «Les finances municipals», p. 261.
540
ALEJANDRO MARTÍNEZ GIRALT
para el caso de los censales y violarios vendidos antes de 1350. Pero suponiendo que hubieran emitido censales en cierta cantidad (y ello sin contar con los censales ya vendidos, ni con los posibles atrasos), es muy probable que las universitates del vizcondado de Cabrera se hubieran expuesto a que el pago de las pensiones engullera una parte cada vez más importante de sus ingresos, como de hecho sucedía ya en tantos otros municipios catalanes, valencianos y mallorquines en las últimas décadas del siglo xiv y primeras del xv.40 Esto último, unido al creciente endeudamiento producto de nuevas exigencias señoriales, dificultó enormemente el saneamiento de la economía de los municipios (incluyendo la renegociación de la deuda41), hasta el punto de empujarlos a situaciones de auténtica bancarrota,42 o bien, como en el caso del valle de Lord (Solsonès) en 1459, a la revuelta frente a las exigencias de los acreedores.43 Esto es, claro está, una suposición, porque no hay datos que permitan medir, por ejemplo, qué parte de los ingresos municipales tuvo que destinarse al pago de las pensiones, pero solo el hecho de que el lunes 14 de noviembre de 1390, en la iglesia de Blanes, el vizconde Bernat IV se viera obligado a recordar a los prohombres de su señoría que la deuda por las adquisiciones de Palafolls y de Blanes era ya de casi 440.000 sueldos, indica muy a las claras cuál era la situación.44 Para entonces parece claro que se sabía de la redención o de la supuesta redención de algunos censales,45 aunque se desconoce bajo qué procedimiento, ni si se recurrió incluso a la venta de nuevos censales para redimir anteriores, como parece que sucedió por la misma época en algunas ciuda Manuel Sánchez Martínez, El naixement de la fiscalitat d’Estat, p. 128. En la década de 1380 Castelló d’Empúries optó por negociar la reducción de las pensiones ante el fracaso del intento de redimirlas. En 1421 tendría que hacerlo de nuevo. Por su parte, en 1397, la baronía de la Llacuna conseguiría arrancar de los acreedores una reducción de intereses al orden del 5 %. De vuelta al realengo, el municipio de Cervera intentó también negociarlos a la baja en 1400, pero el acuerdo no llegaría hasta más de diez años después; Albert Martí Arau, «Endeutament censal i crisi financera», pp. 153-218; Idem, «Governar el deute en temps de crisi», pp. 129-179; Jordi Morelló Baget, «Les universitats de la baronia de la Llacuna», pp. 110-118; y Pere Verdés Pijuan, Per ço que la vila no vage a perdicio: la gestió del deute públic en un municipi catalá (Cervera 1387-1516), Barcelona, CSIC, 2004, pp. 97 y 129-133. 42 Valls, por ejemplo, se vio empujada a la suspensión de pagos en 1405-1406; Jordi Morelló Baget, «La crisi financera», pp. 230-254. Véase, en el mismo volumen que el estudio anterior, un análisis de las consecuencias del endeudamiento crónico de los municipios catalanes en el segundo tramo del siglo xiv, en: Flocel Sabaté Curull, «La insolvència municipal a la segona meitat del segle xiv», en Manuel Sánchez Martínez (eds.), Fiscalidad y finanzas urbanas, pp. 255-280. 43 Andreu Galera i Pedrosa, «Endeutament censal, pressió fiscal i alçaments populars», pp. 309-331. 44 «(...) racione emptionum factarum per dictum nobilem dominum castrorum de Blanis et de Pallafollis», el vizconde afirmaba que «la terra lavós devia près de vintedui milia liures»; Josep M.ª Pons i Guri, Llibre de la universitat, doc. 21, pp. 162-163. 45 Para «clarificar» las cuentas, el 21 de noviembre de 1390 los prohombres de las comunidades del vizcondado solicitaron a Bernat IV de Cabrera que sus agentes mostraran, entre otras cosas, «los contractes que rehamuts han, o dien que han resamuts». Hay que entender que los contratos a los que se referían eran de ventas de pensiones de censal; Josep M.ª Pons i Guri, Llibre de la universitat, doc. 21, p. 163. 40
41
Bernat IV de Cabrera y la financiación de las compras de los castillos... 541
des y villas como Cervera, Tarragona o Valls.46 ¿Podrían los pagos reflejados en el Llibre d’àpoques de 1387-1388 corresponder, al menos en parte, a censales vendidos con el fin de redimir otros anteriores? Es muy difícil de decir. En cambio, lo que puede afirmarse con seguridad es que, en lugar de optar por una talla, como sí hicieran en 1350,47 buena parte de los municipios del vizcondado estaban asumiendo los costes de la deuda, incluida la deuda censal, a través de un impuesto sobre la renta. Esta última es la definición que Jordi Morelló ofrece de un impuesto directo, del tipo del dehè o desè (también deè, dehèn, deheni) que en agosto de 1387 ya se pagaba en aquellos municipios «per rahó de les compres dels castells de Blanes e de Palafolls», como él mismo señala.48 Se trataba, en efecto, de un impuesto sobre las rentas agrarias, las ganancias y los salarios, que suponía la aplicación de una tasa del 10 %.49 Debido a su naturaleza y a su denominación, a menudo resulta difícil distinguirlo del diezmo de origen eclesiástico (decimum, delme).50 En el caso que nos ocupa, de hecho, los términos diezmo y dehè se usan indistintamente.51 Por lo visto, tanto el dehè como sus hermanos (onzè, dotzè...) constituían precisamente una modalidad de exacción muy socorrida a la hora de afrontar la deuda, en especial la deuda derivada de las ventas de censales por parte de los municipios, tanto en los dominios reales como en los propiamente baroniales.52 Todo parece indicar, no obstante, que las cantidades destinadas a enjugar la deuda pública de las comunidades del vizcondado de Cabrera antes y después de 1387 no se recaudaron solo a través del dehè o desè. También se recurriría a otro tipo de impuesto, en este caso indirecto, las imposiciones 46 Por ejemplo: Max Turull Rubinat, La configuració jurídica, pp. 461 y 469; Manuel Sánchez Martínez, «Deuda pública», p. 545; y Pere Verdés Pijuan, Per ço que la vila no vage a perdicio, pp. 99-105.
47 Véase la referencia de archivo de la nota 33. Acerca del por entonces antiguo recurso extraordinario de la talla, véase especialmente: Pere Orti Gost, Manuel Sánchez Martínez, Max Turull Rubinat, «La génesis de la fiscalidad municipal en Cataluña», Revista d’Història Medieval 7 (1996), pp. 117-120. 48 Josep M.ª Pons i Guri, Llibre de la universitat, doc. 14, p. 125. 49 Jordi Morelló Baget, «Els impostos sobre la renda a Catalunya: redelmes, onzens i similars», AEM 27 (1997), pp. 909 y 918-922; e Idem, Fiscalitat i deute públic, pp. 681-708. 50 Idem, «Els impostos sobre la renda», pp. 904, 918-919 y 922. De hecho, Max Turull Rubinat documenta el diezmo en la Cervera de 1366, al que considera, pese a su nombre, «un impost totalment municipal, sense que l’Església hi tingui cap incidència»; Max Turull Rubinat, La configuració jurídica, pp. 521-526. 51 En el preámbulo a los capítulos acordados en noviembre de 1390, el impuesto recibe a la vez los nombres de decimum sive dehè y de deheno sive dehè; Josep M.ª Pons i Guri, Llibre de la universitat, doc. 21, p. 165. En su ya mencionado estudio, Antoni Maria Aragó simplemente recogía aquella referencia al pago del «delme, o “dehén”», sin entrar a analizar los detalles del impuesto; Antoni M.ª Aragó Cabañas, «Els castells de Blanes i Palafolls», p. 184. 52 Manuel Sánchez Martínez, El naixement de la fiscalitat d’Estat, pp. 128-129; Jordi Morelló Baget, «Els impostos sobre la renda», pp. 909-915.
542
ALEJANDRO MARTÍNEZ GIRALT
(imposicions),53 que, además, eran una regalía, y, como tal, requerían una licencia o gracia real para aplicarse.54 Estas imposiciones se recaudarían seguramente en las pequeñas ciudades o villas del vizcondado, especialmente en Hostalric, Blanes y la Vilanova de Palafolls. La identidad de la persona que estaba entonces a la cabeza de la gestión de al menos uno de esos impuestos está todavía más clara. Siguiendo una práctica muy común en la búsqueda de garantías para la recaudación, se le había arrendado el dehè.55 Se trataba de Pere Barber, vecino de la villa de Hostalric que en una ápoca con fecha 7 de septiembre de 1387 figura reconociendo haber recibido de Bernat Vidal, de la parroquia de Sils, 766 sueldos y 8 dineros, en calidad precisamente de colector del dehè (collector d[ecimum sive] deeni).56 Meses más tarde, tanto como el 29 de enero de 1388, consta por otra carta de pago que el vizconde de Cabrera debía a Pere Barber 4.000 sueldos por las imposiciones que se cobraban en Hostalric. Por el momento, Barber recibiría 800 sueldos. Ahora bien, hay que señalar también que en este mismo documento se recoge el motivo de aquellas imposiciones: el pago de las sumas «quod vicecomitatus Caprarie et baroniarum eiusdem debent racione empcionum castrorum de Blanis et de Palafollis».57 En nombre del vizconde... y de la tierra Barber fue un prohombre de Hostalric especialmente activo al servicio de las instituciones, tanto municipales como a nivel vizcondal. Además de las responsabilidades que se le asignaron avanzada la década de 1380, sería elegido representante municipal (jurat o síndic) al menos en 1387, y en 1394 incluso se ocuparía de la administración del hospital de pobres de Hostalric, fundado a mediados del siglo xiv por los vizcondes de Cabrera. Finalmente, Josep M.ª Pons i Guri, Llibre de la universitat, doc. 14, p. 125. Acerca de las imposiciones, véase: Max Turull Rubinat, La configuració jurídica, pp. 436-457; Pere Orti Gost, Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles xii-xiv, Barcelona, CSIC, 2000, pp. 529-569; pero, sobre todo: Pere Verdés Pijuan, «Sobre la regalia d’establir imposicions i barres a Catalunya: la convinença de Sant Joan Despí (1370)», Initium. Revista catalana d’història del dret 10 (2005), pp. 545-578. 55 En el primer folio conservado del Llibre d’àpoques, Antònia, esposa de Berengaró de Cortils, de la casa de la reina Sibila de Fortià, aparece reconociendo el 3 de diciembre de 1387 a Pere Barber el pago de una pensión de 500 sueldos, quien es descrito como el «arrendatori deeni sive deè pro universitatis villarum, locorum et castrorum vicecomitatus Caprarie et baroniarum eiusdem et singularis eorundem universitatum nobili viro Bernardo de Capraria, eorum domino naturali, pro empcionibus quas inde fecit de castro et loco de Palafols et de Blanis»; AHPB, Protocolos, reg. 43/36, fol. 1r. Acerca de la opción del arrendamiento del impuesto, véase por ejemplo: Jordi Morelló Baget, «Els impostos sobre la renda», pp. 947-950. 56 ADG, Pía Almoina, Pergaminos, perg. núm. 1631. 57 AHG, Notariales, Blanes, reg. 384, f. 11r. 53 54
Bernat IV de Cabrera y la financiación de las compras de los castillos... 543
en 1402 se convertiría en procurador general de Bernat IV de Cabrera, cargo que por lo visto ocupaba todavía en 1412.58 Como él, hubo otros nombres propios en la gestión financiera de las universitates del vizcondado de Cabrera, y, en concreto, de la destinada específicamente a saldar las deudas de las compras de Blanes y Palafolls. Ya se ha mencionado antes la participación del ciudadano barcelonés Jaume Copí, a quien Bernat IV encargó en 1382 la venta de censales, y a quien de hecho volvería a recurrir en 1405 con motivo de la compra de Sant Celoni. No se trataba de una figura cualquiera: Copí se había convertido por méritos propios en bordador de confianza de la casa real aragonesa, y en camarlengo de la reina Violante de Bar,59 en nombre de la cual, de hecho, intervendría en 1393 en la financiación de la creación del monasterio de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron junto a Miquel Roure, de la tesorería real.60 En lo que respecta al asunto de Palafolls y de Blanes, además, Copí no se limitaría a la venta de censales, sino que invertiría en al menos uno por una pensión de 700 sueldos. El 24 de noviembre de 1388, su esposa Caterina reconocía a Barber el pago de dicha cantidad, aunque con unos días de retraso.61 Hay que recordar que, junto a Copí, en los primeros compases hubo también otras personas colaborando en la venta de censales. Son los casos de Ramon Cornellà de Blanes, de Bernat Ranull, de la parroquia de Sant Cebrià de Vallalta, y de Arnau Xalmar o Jalmar, de Santa Coloma de Farners (fuera de la jurisdicción del vizcondado), los dos últimos procuradores respectivos de las comunidades de los castillos de Montpalau y de Argimon.62 El rastro de Ramon Cornellà se pierde casi de salida. En cambio, es posible saber algo acerca de las actividades de los otros dos. Así, a Ranull se lo puede ver vendiendo censales en Barcelona en compañía del propio Copí.63 Por su parte, Xalmar 58 Josep M.ª Pons i Guri, Llibre de la universitat, doc. 14, p. 124; Alejandro Martínez Giralt, «La vila d’Hostalric i els seus habitants al segle xiv: estructura socioprofessional i govern de la vila», en Neus Puig i Amat, Montserrat Viader i Crous (eds.), Ciutats, viles, sagreres, pp. 64-65; e Idem, El poder feudal, els seus agents i el territori. El vescomtat de Cabrera (1199-1423), Santa Coloma de Farners, Centre d’Estudis Selvatans, 2012, pp. 93-94. 59 Véase el estudio de Agustí Duran i Sanpere, «Bordadores de la Corte en el siglo xiv», Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona 26 (1955-1956), pp. 63-84. Pero también la Tesis Doctoral de Montse Aymerich Bassols, L’art de la indumentària a la Catalunya del segle xiv, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2011, pp. 106-120, 356-357 y 369, URL: http://hdl.handle. net/10803/35680. 60 Carles Díaz Martí, «Pergamins referents a la fundació de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron», AHAM 29 (2008), pp. 9-56. 61 AHPB, Protocolos, reg. 43/36, f. 7r. 62 El 23 de enero de 1383 Ranull, Xalmar y Cornellà reconocían junto a Copí haber cobrado de manos de fray Martí y de fray Berenguer Sunyer, prior y fraile del convento de dominicos de Barcelona, respectivamente, un total de 7.000 sueldos; ADM, Cabrera y Bas, reg. 5119, l.33-l.núm.3, ro. 1004, fot. 153. 63 ADM, Cabrera y Bas, reg. 3092, l.10-l.núm.21, ro. 979, fot. 57 (8 de junio de 1384).
544
ALEJANDRO MARTÍNEZ GIRALT
aparece buscando acreedores en la ciudad de Girona, pero también en villas de la región como Figueres o Castellfollit, a través de (o en colaboración con) un jurista gerundense llamado Pere Cantó.64 Ranull y Xalmar no se limitarían a emitir deuda en nombre de las comunidades vizcondales. El 4 de noviembre de 1382 se habían comprometido juntos ante Pedro el Ceremonioso a completar el pago de los 420.000 sueldos del precio de Palafolls. Exactamente un año más tarde, Ranull, de nuevo en compañía de Copí, depositaría en una taula de canvi de Barcelona la mitad de los 200.000 sueldos que faltaban por entregar.65 Al igual que los propios Copí y Ranull, ocasionalmente aparecen otros nombres asociados a pagos. En enero de 1383, por ejemplo, quien entregó a Ramon de Blanes el mencionado último plazo por el señorío de Blanes y otras deudas (recordemos, 141.400 sueldos), fue el notario de Girona Guillem de Donç.66 Todavía otro notario, esta vez barcelonés, el también citado Bartomeu Eiximeno, se encargaría en enero de 1388 de abonar al menos dos pensiones de censal a Antoni Bussot, ciudadano, y a Bernat Riba, presbítero, ambos de Barcelona.67 Lo habitual, sin embargo, parece haber sido que la entrega de las sumas la realizara Jucef Ruven de Blanes, judío de Hostalric. De hecho, Jucef fue quien se ocupó de los 220.000 primeros sueldos que se pagaron por Palafolls en noviembre de 1382,68 además de entregar también la cantidad correspondiente al primer plazo por Blanes, y de dar incluso el dinero a Eiximeno para el pago a Antoni Bussot. De modo que Jucef actuaba como pagador de las comunidades del vizcondado de Cabrera, y, en consecuencia, de su señor Bernat IV de Cabrera, a los vendedores de los señoríos de Palafolls y de Blanes o a sus representantes, pero también a los perceptores de pensiones. A lo largo de todo el Llibre d’àpoques, de hecho, puede observarse un mismo mecanismo que suele repetirse con muy pocas variaciones. En él, Pere Barber asignaba el dinero para las pensiones, que luego Jucef Ruven de Blanes depositaba en una taula de canvi, por lo general la del cambista barcelonés Guillem Colom.69 ADM, Cabrera y Bas, reg. 3093, l.10-l.núm.22, ro. 979, fot. 67-69 (4 de noviembre de 1383). ADM, Cabrera y Bas, reg. 3095, l.10-l.núm.24, ro. 979, fot. 87. 66 ADM, Cabrera y Bas, reg. 4129, l.21-l.núm.27, ro. 990, fots. 542 y 547. 67 500 sueldos en el caso de Bussot, y 300 en el de Riba; AHPB, Protocolos, reg. 43/36, ff. 5v-6r (8 y 13 de enero de 1383). 68 ADM, Cabrera y Bas, reg. 3094, l.10-l.núm.23, ro. 979, fot. 77; Alejandro Martínez Giralt, «La vila d’Hostalric», p. 64; e Idem, El poder feudal, p. 81. 69 Solo en dos casos la taula de Guillem Colom fue reemplazada por la de Galceran de Fluvià y de Antoni Raboster. Concretamente en los pagos de la ya mencionada pensión de Antònia, esposa de Berengaró de Cortils (3 de diciembre de 1387), y de otra de 600 sueldos a Francesc de Sant Vicenç, procurador de su esposa Agneta (el 4 de diciembre del mismo año); véase la referencia de la nota 55, y AHPB, 64 65
Bernat IV de Cabrera y la financiación de las compras de los castillos... 545
Aunque su presencia documental no es frecuente, es de esperar que el procurador general del vizconde, todavía por entonces un tal Bernat Albertí,70 supervisara o al menos estuviera al corriente de la gestión de la deuda, como lo estaba de las cuentas de las bailías.71 Así se explica que en noviembre de 1390 los prohombres del vizcondado solicitaran a Bernat IV de Cabrera que Bernat Albertí y Bernat Ranull se prestaran a «clarificar les messions que han dades a la terra que han fetes e restituir a la terra totes les àpochas de les dades que’ns meten en compta».72 Naturalmente, también reclamaron que Pere Barber presentara las cuentas relativas a los pagos de pensiones.73 Más allá de estos nombres y de estas figuras, prácticamente todo aquello relacionado con los gestores de la deuda de las universitates del vizcondado de Cabrera permanece por ahora fuera de alcance, salvo quizá en lo que hace a Joan Asbert, mercader de Blanes y hombre de la casa del vizconde.74 En los primeros años del siglo xv, Asbert era un asiduo en las audiciones de cuentas de los bailes junto al colector de rentas, el presbítero Domingo Roig, y el entonces ya procurador general Pere Barber.75 Pocos años antes, había recibido un encargo de Bernat IV de vender nuevos censales.76 Pero para lo que interesa aquí, lo verdaderamente relevante es que aparece redimiendo censales que, en efecto, se habían vendido para sufragar las adquisiciones de Palafolls y de Blanes. Sobre esto se volverá más adelante.
Protocolos, 43/36, f. 1r-v. Colom, que de algún modo parece haber sobrevivido a la crisis financiera de 1381 que tanto habría afectado a los bancos privados barceloneses, sería, como puede verse, receptor de depósitos además de cambista. Pero también prestamista, en el supuesto de que fuera él el mismo Guillem Colom que desde 1376 habría concedido créditos al municipio de Cervera para el pago de pensiones, y suponiendo también que fuera él el perceptor de una pensión de manos de Jucef Ruven de Blanes en 1388, como se verá después; Manuel Riu i Riu, «La banca i la societat a la Corona d’Aragó, a finals de l’Edat Mitjana i començaments de l’Edat Moderna», AHAM 11-12 (1991), p. 210; y Pere Verdés Pijuan, Per ço que la vila no vage a perdicio, p. 87. Una interesante reflexión sobre el papel de los banqueros en la Cataluña bajomedieval está disponible en: Albert Reixach Sala, «Banqueros al servicio del poder. El cambista Ramon Medir de Gerona y la tesorería real durante la Guerra de los Dos Pedros (1356-1369)», en Ángel Alloza Aparicio et al. (eds.), Comercio, banca y sociedad en los reinos hispánicos (siglos xiv-xviii), Madrid, Polifemo, 2012, pp. 53-59. 70 Su nombramiento tuvo lugar en septiembre de 1385; Antoni M.ª Aragó Cabañas, «Els castells de Blanes i Palafolls», p. 185; y Alejandro Martínez Giralt, El poder feudal, p. 64, tabla 4, y pp. 6869. 71 Ibidem, p. 104. 72 Acerca de esto véase más arriba, nota 45. 73 Josep M.ª Pons i Guri, Llibre de la universitat, doc. 21, p. 162. 74 Antoni M.ª Aragó Cabañas, «Els castells de Blanes i Palafolls», p. 185. 75 Alejandro Martínez Giralt, El poder feudal, p. 105. 76 Bernat IV de Cabrera esperaba ventas por valor de 9.000 sueldos. El 14 de mayo de 1398, bajo procura de Joan Asbert, las comunidades del vizcondado habían vendido a Blanca, esposa de Jaume Llobet, doctor en leyes de Girona, una pensión de censal de 285 sueldos y 10 dineros, por el precio de 4.000 sueldos; ADM, Cabrera y Bas, reg. 5122, l.34-l.núm.1, ro. 1004, fots. 160-161.
546
ALEJANDRO MARTÍNEZ GIRALT
Pensiones y compradores Parece que quienes fueron designados para vender pensiones de censal tuvieron que buscar acreedores fuera de tierras vizcondales, centrando sus esfuerzos sobre todo en las dos grandes ciudades más próximas: Barcelona, potente mercado crediticio en los siglos xiv y xv, donde Pere Verdés supone que los Cabrera, como tantos otros nobles, debieron de buscar inversores,77 y, sin duda, Girona, a la que por cercanía los mismos centros urbanos del vizcondado estaban más vinculados. Del área crediticia con centro en Girona, de hecho, saldrían las ventas a villas como las mencionadas de Figueres o Castellfollit, así como a Sant Feliu de Guíxols. Precisamente un habitante de Sant Feliu, llamado Guillem Banyes, compraría el 27 de noviembre de 1382 a Pere Cantó y Arnau Jalmar una pensión anual de censal mort de 400 sueldos por un total de 5.600 sueldos.78 Como se ha adelantado antes, la precisión en las cifras, como en este último caso, no es demasiado habitual. Sumando la fase de compra de los señoríos (1382-1384) y los pagos anotados en el Llibre d’àpoques de Bartomeu Eiximeno (1387-1388), pueden contabilizarse hasta 50 censales, esto es, 46 pensiones de censal mort y 4 de violari, destinados específicamente al negocio de la compra de Blanes y de Palafolls, pero la falta de una u otra información impide conocer las tasas de interés de todos y cada uno de ellos. A causa de todo esto, el volumen de censales cuya información se considera veraz se limita a 19, concretamente 18 censals morts y 1 violario, lo que equivale a un 38 % del total antes indicado.79 La mayoría de pensiones de censal mantienen una tasa de interés de o entorno al 7,14 %, considerado el tipo más corriente para el siglo xiv en tierras catalanas,80 aunque hay excepciones. Así, el 23 de abril de 1384 se vendía a Anna, esposa del ciudadano barcelonés Arnau Guerau, una pensión de censal a un interés del 8,33 %.81 Para el único violario mencionado, en cambio, la tasa sería del 14 %, cercana por lo tanto al 14,28 % supuestamen-
77 Siguiendo la pista de la documentación depositada en el Arxiu Històric de Protocols de Barcelona; Pere Verdés Pijuan, «Barcelona, capital del mercat del deute públic català, segles xiv-xv», BQH 13 (2007), p. 285, nota 8. 78 ADM, Cabrera y Bas, reg. 5124, l.34-l.núm. 1, ro. 1004, fot. 168. 79 ADM, Cabrera y Bas, reg. 4129, l.21-l.núm. 27, ro. 990, fots. 542 y 547; reg. 5119, l.33-l.núm. 3, ro. 1004, fot. 153; reg. 3095, l.10-l.núm. 24, ro. 979, fot. 87; reg. 3092, l.10-l.núm. 21, ro. 979, fot. 57; reg. 5124, l.34-l.núm. 1, ro. 1004, fot. 168; y reg. 5125, l.34-l.núm. 1, ro. 1004, fot. 170. 80 Sobre las tasas de interés en la Cataluña bajomedieval, véase especialmente: Pere Orti Gost, Pere Verdés Pijuan, «The Crisis of Public Finances in the Towns of Late Medieval Catalonia (13501500)», en Le crisi finanziarie. Gestione, implicazioni sociali e conseguenze nell’età preindustriale, Florencia, Firenze University Press, 2016, pp. 199-221. 81 ADM, Cabrera y Bas, reg. 3092, l.10-l.núm.21, ro. 979, fot. 57.
Bernat IV de Cabrera y la financiación de las compras de los castillos... 547
te característico de este tipo de pensiones.82 Pero su comprador, el notario gerundense Bernat de Vic, adquiriría al mismo tiempo otra pensión, esta vez de censal, cuya tasa de interés iba a situarse en el 5 %.83 Fuera de este último caso, por lo general los tipos de interés son parecidos a los vistos en otros espacios baroniales, como por ejemplo el de La Llacuna, donde para un período similar las tasas predominantes se sitúan en el 7,14 y el 8,33 %.84 En contraste con estas cuentas, el panorama de las identidades y de las procedencias de los acreedores es mucho más claro. En este sentido, es posible identificar a todos los que, mediante su inversión en censales, contribuyeron a reunir el 80,69 % (114.100 sueldos) del segundo plazo a pagar por Blanes. Se trata de 13 personas, prácticamente todas ellas residentes en la ciudad de Girona, cada una de las cuales adquirió un censal, cuya pensión fue garantizada públicamente por Arnau Xalmar y por el mismo vizconde Bernat IV de Cabrera. Entre ellos se cuentan un barbero, un apotecario, un vendedor de paños, y dos mujeres, concretamente la esposa del jurista Bernat Merlet, y Caterina, cónyuge de Arnau Sabisbal. Pero también Berenguer de Vallossera, secretario de la reina Sibila de Fortià.85 En esta serie de ventas lo habitual parece haber sido que las sumas recaudadas por los vendedores se situaran entre los 4.200 y los 7.000 sueldos, siendo el pago de 7.000 por una pensión de 500 sueldos anuales la fórmula más repetida (hasta tres veces). Solo Francesc Beuda y Bernat Astruc, ciudadanos de Girona, y la esposa del mencionado Bernat Merlet, compraron pensiones por valor de más de 20.000 sueldos (25.200, 21.000 y 22.400, respectivamente).86 Al igual que estas, casi todas las emisiones de censales documentadas durante la etapa de 1382-1384 encontraron compradores en Girona. Por ejemplo, tanto el notario gerundense Guillem Llobet, como Ramona, esposa del notario Jaume d’Hospital (de la villa de Figueres), y Guillem Dezcapellà, sastre de Castellfollit, adquirieron censales a lo largo de octubre de 1383. Con ellos se pudieron reunir 347.040 sueldos, de los que 100.000 sirvieron para costear el penúltimo plazo por Palafolls el 4 de noviembre de ese mismo año.87 Ahora bien, como es lógico, los compradores cuyos nombres quedaron registrados en el Llibre d’àpoques de Eiximeno eran, en su mayoría, habitantes de Barcelona. Además de los antes mencionados Jaume Copí, Antònia (esposa Ibidem, p. 125. ADM, Cabrera y Bas, reg. 3095, l.10-l.núm.24, ro. 979, fot. 87. 84 Véase Jordi Morelló Baget, Municipis sota la senyoria dels creditors de censals, pp. 117-118. 85 Alberto Boscolo, Sibilla di Fortià regina d’Aragona, Antonio Milani, Pádua, 1970, p. 40. 86 ADM, Cabrera y Bas, reg. 4129, l.21-l.núm.27, ro. 990, fot. 547. 87 ADM, Cabrera y Bas, r.3095, l.10-l.núm.24, ro. 979, fot. 87; y AHG, Notariales, Blanes, reg. 386, f. 134r (segunda numeración). 82 83
548
ALEJANDRO MARTÍNEZ GIRALT
de Berengaró de Cortils), Antoni Bussot o Bernat Riba, se documentan cuatro notarios, entre ellos Francesc de Montalt, a quien el judío Jucef Ruven de Blanes pagó 330 sueldos el 16 de diciembre de 1387.88 Cabe tener en cuenta también a Bartomeu Sirvent, que había sido secretario del Ceremonioso,89 e incluso al mismísimo cambista Guillem Colom, quien en diciembre de 1388 recibía un pago de 1.000 sueldos de manos de Jucef.90 En cuanto a los acreedores que no eran de la ciudad, se encuentra a Guillem de Canyamars. Aunque su procurador, Ramon de Golteres, era beneficiado de la Sede de Barcelona, él era rector de la iglesia de Sant Pere de Masquefa (l’Anoia). Se sabe que el 12 de noviembre de 1388 percibió un total de 733 sueldos y 4 dineros.91 El estado de la deuda en el cambio de siglo Así pues, entre finales del siglo xiv y principios del xv, las finanzas públicas de las universitates del vizcondado hicieron frente al pago de estas pensiones, al que debía contribuir el dehè, y esto solo, hay que insistir, en lo que concierne a la deuda emanada de las compras de los señoríos de Palafolls y de Blanes por parte del vizconde Bernat IV de Cabrera. Aunque la documentación sea escasa, ya en 1387-1388 se puede ver una acumulación de retrasos en un total de 21 pagos, de simplemente unos días a incluso un mes.92 En cierto caso, un jurista de girona no identificado a quien la antes mencionada Ramona, esposa del notario Jaume d’Hospital, había cedido la pensión que cobraba de 250 sueldos, recibía en abril de 1387 unos 180 sueldos de un total que debía haber percibido en octubre de 1386.93 Sin embargo, en general puede decirse que hasta el momento la mayoría de retrasos detectados se mantienen dentro de los márgenes de lo aceptable. También hay pruebas de la redención de algunos censales. El 20 de agosto de 1388 Constança, esposa de un tal Bernat, ciudadano de Barcelona, cancelaba uno tras haberle entregado Jaume Copí y Bernat Ranull 8.940 sueldos y 2 dineros.94 Mucho más tarde, el ya mencionado Joan Asbert de Blanes, de la casa de Bernat IV, se ocupó de redimir otros dos más el 28 de julio de 1399 y el 3 de diciembre de 1400. En ambos casos hubo que resti AHPB, Protocolos, reg. 43/36, f. 2v. Quien cobraba 1.170 sueldos de una pensión el 3 de diciembre de 1388; AHPB, Protocolos, reg. 43/36, f. 9r. 90 AHPB, Protocolos, reg. 43/36, f. 9v. Lo que refuerza la idea de que una de las funciones del banquero privado sería también la de acreedor. Véase más arriba, nota 69. 91 AHPB, Protocolos, reg. 43/36, f. 7r. 92 AHPB, Protocolos, reg. 43/36, ff. 1r, 3r-7r y 8r-11v. 93 AHG, Notariales, Blanes, reg. 386, f. 134r (segunda numeración). 94 AHPB, Protocolos, reg. 43/36, ff. 9v-10v. 88 89
Bernat IV de Cabrera y la financiación de las compras de los castillos... 549
tuir el capital invertido por el acreedor en el momento de compra, a lo que hubo que añadir también la parte de la pensión a pagar anualmente hasta el momento de la cancelación.95 Esto indica un esfuerzo serio por afrontar el problema de la deuda de la manera más eficaz posible. Algunas de las posibles soluciones saldrían de las negociaciones de agosto de 1387 y noviembre de 1390 entre Bernat IV de Cabrera y los prohombres de sus dominios. En 1387, aquellos de estos últimos que habían acudido a la iglesia parroquial de Blanes solicitaron al vizconde, entre otras cosas, que los eximiera del pago de otras ayudas «durant lo temps del dehè ne dels interessos», a lo que se les respondió con un «plau al dit senyor».96 Posteriormente, en 1390 el vizconde, en vista de cuál era la situación, abrió las negociaciones de la siguiente manera: Perquè prohomens jo us he fets assí ajustar que vajam e regonegam en qual manera sarà pus profitós a la terra, ne en qual manera la terra los porà quitar pus prestament. Axí ordonats per qual manera sarà pus profitós, exceptat que no us soferríem que faessets taya.97
En respuesta a esto, aquellos que ya contribuían al dehè reclamaron, además de la presentación de las cuentas, como ya se ha dicho, que se extendiera también el área de contribución al impuesto. Pidieron, por ejemplo, que el dehè se aplicara también en los distritos de Palafolls, de Anglès y del valle de Osor, y a los bailes, quienes como otros «tro lo dia present són stats franchs». Los prohombres de Montpalau incluso suplicaron que se obligara a tributar a los hombres del monasterio de Sant Pol de Mar.98 95 El censal que Joan Asbert pudo redimir en 1399 era precisamente el que había adquirido el también mercader Guillem Banyes (de Sant Feliu de Guíxols). El contrato se canceló cuando Asbert le hubo pagado los 5.600 sueldos que Banyes había invertido, más 315 sueldos y 7 dineros correspondientes a los últimos 9 meses y 14 días. De modo similar, Asbert canceló también el censal que se había vendido al también mencionado notario Guillem Llobet, después de haberle devuelto el capital de 14.000 sueldos más otros 220 sueldos por 2 meses y 420 de intereses; ADM, Cabrera y Bas, reg. 5124, l.34-l.núm. 1, ro. 1004, fot. 168; y reg. 5125, l.34-l.núm. 1, ro. 1004, fot. 170. 96 Concretamente, que «no sien tenguts de pagar tayes ne questes»; Josep M.ª Pons i Guri, Llibre de la universitat, doc. 14, p. 125. Acerca de la questia, quèstia o qüèstia, exacción arbitraria señorial normalmente recaudada mediante talla, véase especialmente: Pere Orti Gost, Renda i fiscalitat en una ciutat medieval, pp. 584-586. Y en cuanto a su exigencia específica en el ámbito baronial catalán durante la Baja Edad Media: Josep Maria Bringué i Portella, «Redelme, qüèstia i llibertats camperoles al comtat de Pallars (segles xiv-xv)», Collegats. Anuari del Centre d’Estudis del Pallars 6 (1992-1993), p. 111; y Andreu Galera i Pedrosa, «Endeutament i fiscalitat senyorial», p. 370. 97 Ibidem, doc. 21, p. 163. 98 «Suppliquem a la vostra senyoria», decían los últimos. La lista de peticiones para que se ampliara el número de contribuyentes al dehè no es larga, pero sí detallada. Bernat IV respondió favorablemente a todas, aunque no siempre de manera rotunda. En una ocasión, intuyendo seguramente que encontraría fuerte resistencia, afirmó solamente comprometerse a hacer lo posible («plau al dit senyor ço que lagudament puxa fer»); Ibidem, doc. 21, p. 164.
550
ALEJANDRO MARTÍNEZ GIRALT
Aunque es evidente que en su discurso Bernat IV mantenía la distancia con los prohombres (al fin y al cabo era él el dominus), además de limitar su margen de maniobra al eliminar la posibilidad de recurrir a la talla, y que, a pesar de todo, al final las comunidades de la terra tenían de algún modo que plegarse a las necesidades de su señor y acudir en su ayuda,99 no es menos cierto también que un noble de la categoría de Bernat IV estaba obligado a abrirse a la negociación, a ofrecer concesiones, sobre todo en una época de supuesta crisis sistémica y en pleno incremento de las cargas fiscales y financieras, tal y como ha demostrado Andreu Galera para el caso de los condes de Cardona.100 Sin embargo, aun confiando en los compromisos adquiridos por el señor, los esfuerzos fiscales y financieros de las comunidades serían minados muy pronto por los propios intereses inmediatos de aquel, sin contar, por supuesto, con la posible deuda que estas pudieran estar arrastrando desde décadas anteriores. Ya en 1388 consta que habían empezado, naturalmente por voluntad del vizconde, los trabajos para construir un palacio en la villa de Blanes junto a la iglesia parroquial, que se estaban financiando a través de impuestos indirectos en los distritos de Blanes y Palafolls.101 Pero aparte de los nuevos proyectos, se requerían inversiones en las infraestructuras ya existentes, como las defensivas. Las murallas de Blanes, de hecho, habían tenido que ser reparadas hacía no muchos años, y a juzgar por su estado no tardarían, como las de Hostalric, en precisar de nuevas reparaciones.102 Por 99 Para Josep Maria Bringué, esto demuestra que las contrapartidas (incluso en forma de privilegios o franquicias) no eran suficientes para enmascarar el poder coercitivo del señor; Josep M.ª Bringué i Portella, «Redelme, qüèstia i llibertats camperoles», pp. 113-114. Para Albert Reixach, en cambio, si bien está claro que los municipios estaban obligados a responder a las demandas del señor, también es indudable que al menos en los señoríos de los Santa Pau se negoció, y que los acuerdos ayudaron a crear o a consolidar las instituciones propias de las comunidades, reforzando así su identidad; Albert Reixach Sala, «A mercè dels creditors: l’endeutament dels senyors de Santa Pau amb ciutadans de Girona a la primera meitat del segle xiv», Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca 23 (2012), pp. 148-151. 100 Según Galera, en tierras de los Cardona, desde 1328, pero sobre todo a principios del siglo xv, las exigencias arbitrarias del señor «transmuten —en un procés de tal subtilesa que costa molt de copsar i que presenta moltes semblances amb el reialenc—, en donatius oferts ex gratia per la universitat que comportaven per part d’aquest el reconeixement dels privilegis de la vila»; Andreu Galera i Pedrosa, «Endeutament i fiscalitat senyorial», pp. 370-371. En la base de esto parece encontrarse la certeza de la necesidad de generar consentimiento, o, si se prefiere, la ilusión de la existencia del mismo. Acerca de esto, véase: Alejandro Martínez Giralt, El poder feudal, pp. 36-41. 101 Joan Valero Molina, «La font gòtica de Blanes», QDS 21 (2009), pp. 197-198; y Alejandro Martínez Giralt, «L’expansió medieval de Blanes», p. 27. 102 El 15 de enero de 1373 Pedro el Ceremonioso concedió a Ramon de Blanes el derecho a recaudar imposiciones con el fin de reparar las murallas de Blanes. La degradación de estas, sin embargo, forzaría a Juan I a 29 de enero de 1392 otorgar a Bernat IV de Cabrera el derecho a cobrar nuevas imposiciones para reparar no solo aquellas, y, sino también las de Hostalric. Estas últimas parece que estaban otra vez en mal estado en 1459; Antoni M.ª Aragó Cabañas, «Els castells de Blanes i Palafolls», p. 184 y doc. 2, pp. 188-189; ADM, Cabrera y Bas, reg. 2729, l.5-l.núm.19, ro. 974, fots. 631-632; y Salvador Sanpere i Miquel, El Castillo de Hostalrich, Girona, ca. 1890, pp. 142-145.
Bernat IV de Cabrera y la financiación de las compras de los castillos... 551
último, la expedición de conquista del reino de Sicilia de 1392, que significaría de entrada para Bernat IV de Cabrera la obtención del condado siciliano de Modica, y las continuas campañas militares en las que este se vería implicado a partir de entonces, no harían otra cosa que seguir incrementando sus gastos.103 Las consecuencias de todo esto iban seguramente a perjudicar mucho la capacidad financiera de las comunidades del vizcondado de Cabrera, y, por consiguiente, su solvencia frente a la deuda. No solo la contraída, como era precisamente la derivada de las compras de Palafolls y de Blanes, sino la que estaba por llegar. Pero esta última, en cualquier caso, está ya fuera de los límites de este trabajo. Conclusiones Las compras de los señoríos de Palafolls y de Blanes por parte del vizconde Bernat IV de Cabrera y Bas, más tarde conde de Modica, significarían, entre otras cosas, la incorporación a su patrimonio de la práctica totalidad de los derechos sobre ambos dominios. Pero para los que vivían en el vizcondado de Cabrera, en especial para aquellos con capacidad para pagar impuestos, estas adquisiciones supondrían un motivo de endeudamiento. Las necesidades de ayuda financiera del vizconde los obligaban a ello, aunque fueran estas, paradójicamente, las que lo empujaran a negociar con ellos. Pese a la escasez de fuentes al respecto y a las limitaciones que imponen las mismas, da la impresión de que se dispone por ahora de información suficiente para efectuar al menos una aproximación al proceso de financiación de aquellas dos compras. De ella se puede deducir que aquel proceso, asumido por las comunidades del vizcondado, estaba sostenido en parte por la venta de pensiones de censal. Con el tiempo, se recurriría a impuestos directos e indirectos con el fin de enjugar la deuda, pero todo apunta a que esto 103 Para sufragar gastos del viaje que estaba a punto de emprender a Sicilia, por ejemplo, el 17 de diciembre de 1391 Bernat IV de Cabrera hizo procura en favor de un hombre de su casa, el converso Jaume Vidal, con el fin de vender censales; ADM, Cabrera y Bas, reg. 5121, l.33-l.núm.3, ro. 1004, fot. 157. La financiación de las actividades de Bernat IV en Sicilia es otro asunto que merece un estudio aparte, especialmente por operaciones financieras de envergadura como la que supuestamente tuvo lugar ante el estallido de un importante alzamiento baronial en Sicilia en 1393. Ese año, según Zurita, Bernat (entonces ya conde de Modica) «empeñó el estado que tenía en Cataluña y recogió de diversos mercaderes hasta ciento y cincuenta mil florines», después de lo cual regresó a la isla en socorro de Martín el Joven. Esta aportación, por lo visto, resultaría decisiva para decantar la balanza a favor de Martín; Jerónimo Zurita, Anales de la Corona de Aragón, lib. 10, cap. 52 (vol. IV, p. 772). Véase también: Ruggero Moscati, Per una storia della Sicilia nell’età dei Martini (appunti e documenti: 1396-1408), Messina, Università degli Studi di Messina, 1954, p. 33; y Santiago Sobrequés i Vidal, Els barons de Catalunya, p. 197.
552
ALEJANDRO MARTÍNEZ GIRALT
sería cada vez más difícil de conseguir. Más allá de este punto es altamente complicado seguir afinando. En este sentido, sería necesario (y deseable) efectuar una búsqueda más centrada en fondos notariales, con el foco puesto específicamente en este caso, para poder obtener una visión más detallada y profunda del mismo. Tarea esta que queda pendiente para el futuro.
LAS VILLAS DE LA CATALUÑA VIEJA Y SU MERCADO. UNA CONTRIBUCIÓN A LA HISTORIA DE UNA INSTITUCIÓN SEÑORIAL (SIGLOS XI-XIV)* Víctor Farías Zurita Universitat Pompeu Fabra
La urbanización de la Cataluña Vieja medieval, del conjunto de comarcas situadas al este del rio Llobregat, vino sostenida decisivamente por las villas, las ciudades nuevas que se configuraron a partir del siglo xi, en su mayoría de tamaño pequeño, aunque algunas, como Castelló d’Empúries experimentaron a lo largo del siglo xiii un crecimiento excepcional. Estas villas se sumaron a las ciudades de origen antiguo y altomedieval, como Barcelona y Gerona, destinadas a transformarse en capitales regionales, para configurar en su conjunto una geografía urbana propiamente medieval.1 Uno de los rasgos más característicos de dichas villas fue el haberse desarrollado desde sus comienzos como centros de actividades de intercambio comercial vehiculadas por mercados (semanales) y ferias (anuales) en tanto que instituciones que sostuvieron dichas actividades. En este sentido, las villas catalanas no se distinguían de las small towns que han estudiado Rodney H. Hilton y Christopher Dyer para la Inglaterra y la Francia medieval.2 * Este trabajo forma parte de las investigaciones del subproyecto «Crédito y mercado de la tierra en el mundo rural y en las pequeñas ciudades de la Cataluña nororiental de los siglos xiv-xv» finançat pel Ministerio de Economía y Competitividad (HAR2014-54205-C2-2-P) y del Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval» (2017 SGR 1068). Abreviaturas utilizadas: ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; ACB = Arxiu Capitular de Barcelona; ACG = Arxiu Capitular de Girona; ADG = Arxiu Diocesà de Girona; ADPO = Archives des PyrénéesOrientales); AHG = Arxiu Històric de Girona; ap. = apéndice; doc. = documento; f = folio, folios; v = verso. 1 Víctor Farías Zurita, El mas i la vila a la Catalunya medieval. Els fonaments d’una societat senyorialitzada (segles xi-xiv), Valencia, Universitat de València, 2009, pp. 377-402. 2 Rodney H. Hilton, English and French Towns in Feudal Society. A Comparative Study, Cambridge, Cambridge University Press, 1992; Rodney H. Hilton «The Small Town as Part of Peasant Society», en Rodney
554
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
En el presente trabajo se trata de analizar una institución que era básica para el desarrollo económico de las villas: el mercado semanal. Este mercado periódico ha sido objeto de escasos pero valiosos estudios por parte de la historiografía que se ocupa de la Cataluña medieval.3 La difusión de los mercados en la Cataluña medieval realmente no reclamó la atención de los historiadores hasta que en 1975-1976 Pierre Bonnassie, en su tesis sobre la Cataluña de los siglos x y xi, presentó la multiplicación de los mercados como el resultado del desarrollo comercial que experimentó la región a partir de 1050 aproximadamente.4 Con ello, quedó vinculada, por primera vez, la difusión de los mercados a los cambios económicos que contribuyeron a configurar la sociedad feudal. En un estudio sobre la comercialización de la economía en los condados catalanes Josep M.ª Salrach prosiguió el camino abierto por Pierre Bonnassie. El mercado semanal se presenta para Salrach como una realidad vinculada al crecimiento del sistema feudal y como uno de los indicadores más decisivos del despegue de una economía regional.5 El presente estudio se propone prolongar estas investigaciones y ofrecer un estudio del mercado semanal como institución señorial, esto es, como institución creada, sostenida y promovida por un señor que generalmente era también dominus ville. Un primer conjunto de apartados estará dedicado a presentar la difusión de esta institución, centrándonos sobre todo en las villas de las comarcas mediterráneas y perimediterráneas de la Cataluña Vieja.6 Le sigue otro conjunto de apartados dedicados a precisar el señorío que se ejerció sobre el mercado y a describir la gestión de este señorío. Un último conjunto de apartados estará dedicado a detallar la intervención del señor en el funcionamiento del mercado en tanto que institución sometida a su dominium. El estudio así delimitado, basado en una revisión exhaustiva de las fuentes conservadas en diversos archivos catalanes, ha de consideH. Hilton, The English Peasantry in the Later Middle Ages, Oxford, Clarendon Press, 1975, pp. 76-94; Christopher Dyer, «Market Towns and the Countryside in Late Medieval England», Canadian Journal of History 31 (1996), pp. 17-35; Christopher Dyer, «Small Towns, 1270-1540» en David Michael Palliser (ed.), The Cambridge Urban History of Britain, vol. I, Cambridge, Cambridge University Press, 2000, pp. 505-537. 3 Joan Vilà Valenti, «Notes sobre el poblament català medieval. El mercat», en Miscel·lània Puig i Cadafalch. Recull d’estudis d’arqueologia, d’història de l’art i d’història, oferts a Josep Puig i Cadafalch per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. I, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1947-1951, pp. 225-241. 4 Pierre Bonnassie, La Catalogne du milieu du xe a la fin du xie siècle. Croissance et mutations d’une société, vol. II, Toulouse, Université de Toulouse-Le Mirail, 1975-1976, pp. 832-859. 5 Josep M.ª Salrach i Marès, «Mercat de la vila, mercat de productes», en Emili Giralt i Raventós (dir.), Història agrària dels Països Catalans, vol. II, Barcelona, Fundació Catalana per la Recerca, 2004, pp. 433-464. 6 La muestra de villas que presentaremos descarta el caso de Perpinyà, una villa que experimentó un desarrollo excepcional en todos los sentidos; por ello mismo su inclusión hubiera distorsionado los resultados del presente estudio.
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
555
rarse como premisa para un estudio, que aún está por realizar, acerca de las funciones económicas del mercado semanal y la importancia de este para la integración de las economías a escala local y la configuración de una red urbana regional. La difusión de los mercados Una villa propiamente dicha disponía siempre de una institución denominada forum, mercatum y mercadallo, mercadal,7 de un mercado semanal, esto es, de un mercado celebrado un día fijo de cada semana del año: en la villa de Sant Cugat del Vallès, por ejemplo, este encuentro se celebraba «in die mercurii singulis ebdomadis»,8 y el infante Pedro otorgó en 1277 a su villa de Palamós un «forum seu mercatum tenendum die martis qualibet septimana in perpetuum».9 En líneas generales, la multiplicación de los mercados semanales en la Cataluña Vieja ha de considerarse como un proceso difuso pero contínuo, que arrancó en la primera mitad del siglo xi y perduró hasta entrado el xiv. Ciertamente, algunos de estos mercados no consiguieron consolidarse y otros llevarían una vida bastante modesta. Para Cassà de la Selva, por ejemplo, nos consta que Arnau de Vilademany, señor del castillo de Cassà, recibió del rey Jaime I la autorización para instituir un mercado los martes de cada semana en la cellera de Cassà. Un proceso del año 1302 nos relata que este mercado funcionó unos siete años de manera irregular, que en el mismo se levantaron mesas de carnicería y pañería y que al mismo acudieron los habitantes del entorno y de Santa Coloma de Farners. Pero, hacia el 1280, por razones que ignoramos, el mercado dejó de funcionar.10 Sin embargo, frente a casos como el de Cassà de la Selva, debemos recalcar
7 Los términos forum y mercatum (mercadal) se emplean en las fuentes catalanas de los siglos xixiv como sinónimos para designar el lugar del encuentro comercial y también la institución que sostiene
este encuentro; tradicionalmente forum tuvo un sentido más amplio, mientras que mercatus había designado ya para Isidoro de Sevilla el lugar donde «res vendere vel emere solitum est»; José Oroz Reta, Manuel A. Marcos Casquero (ed.), Etimologías, Madrid, Biblioteca de Autores Cristianos, 19931994, XV, 2, 27 y 45. Para la terminología véase también Bernd-Ulrich Hergemöller, «Forum», en Lexikon des Mittelalters, vol. IV, München, Artemis, 1977-1999, cols. 668-669; Traute Endemann, Markturkunden und Markt in Frankreich und Burgund vom 9. bis 11. Jahrundert, Konstanz/Stuttgart, Thorbecke, 1964, pp. 198-199 y 206-208; y Eulalia Rodón Binué, El lenguaje técnico del feudalismo en el siglo xi en Cataluña. Contribución al estudio del latín medieval, Barcelona, Escuela de Filología, 1957, pp. 124 y 176. Para la voz mercatale, mercadal, véase Joan Coromines i Vigneaux, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Barcelona, Curial, 1980-1991, vol. V, p. 604. 8 ACA, OR, pergs. St. Llorenç del Munt, 320 (1173). 9 ACA, Cancelleria, reg. 40, f. 33v. 10 Víctor Farías Zurita, «Gentes de convicinio emebant et vendebant. Sobre la difícil història del mercat de Cassà de la Selva», Quaderns de la Selva 15 (2003), pp. 21-32.
556
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
que la gran mayoría de los mercados funcionaron y posibilitaron la difusión y consolidación de una economía de intercambios basada en la moneda. Independientemente de su éxito, toda fundación de un mercado semanal fue siempre el resultado de una iniciativa señorial. Al señor de la villa correspondía la titularidad del mercado y de los réditos vinculados al mismo. Pero, para el señor el mercado representaba no solo la posibilidad de recaudar réditos sino también el compromiso de vigilar la rectitud de las transacciones y la promoción de las actividades comerciales. En muchos casos, la iniciativa del señor era sancionada por el rey mediante una charta que autorizaba la fundación del mercado y que era solicitada por el propio señor. Ello sugiere que en los siglos xiii y xiv la fundación de un mercado era reconocida cada vez más como una regalía, tanto por parte de abades y obispos como por parte de caballeros y barones. En la carta de fundación el rey, además de autorizar la celebración del mercado, fijaba el día de la semana que se celebraría este y otorgaba su protectio y guidaticum a todos los que, con sus mercancías y bestias de carga y tiro, iban y volvían del mercado. En la villa de Pals fue la señora Sança, vizcondesa de Cabrera, la que en 1293 recibió del rey Jaime II la autorización para fundar un mercado semanal en su villa. Este mercado, según ordenaba la carta real, se celebraría, cada martes y estaría bajo la protección del rey. La carta, además, prohibía que en los lugares del entorno de la villa se celebrase un mercado el mismo día que se celebraba el mercado de Pals.11 Cualquier cambio respecto a lo establecido en una carta de fundación (el cambio del día fijado para la celebración del mercado, por ejemplo), requería una nueva autorización por parte del rey.12 La protección ofrecida por el soberano podía quedar garantizada mediante privilegios particulares. En 1273 Jaime I sometió «sub nostra protectione et guidatico speciali» el mercado de la villa de Amer, señorío del monasterio de Santa Maria d’Amer, y los «venientes ad dictum mercatum et inde redeuntes, cum omnibus mercibus et rebus suis in veniendo ad ipsum mercatum ac stando ibi et redeundo usque ad domum suam».13 Un año más tarde Jaime I concedió que los oficiales del monarca no podían ejercer justicia en los dominios del monasterio de Santa Maria y que el día de mercado 11 Víctor Farías Zurita, «Franqueses i altres cartes atorgades pel rei Jaume II a les viles de Pals i Peratallada (Baix Empordà)», en Josep Maria Delgado Ribas et al. (ed.), Antoni Saumell i Soler. Miscel·lània in memoriam, Barcelona, Ágora-Universitat Pompeu Fabra, 2007, pp. 285-296, doc. 1. Para otros ejemplos: Josep M.ª Pons Guri, «El mercat i la carta de poblament de Calella», en Josep M.ª Pons Guri, Recull d’estudis d’història jurídica catalana, Barcelona, Fundació Noguera, 1989, vol. III, pp. 145-162; Alejandro Martínez Giralt, Els orígens del mercat i de la vilanova d’Hostalric (1242-1243), Hostalric, Ajuntament d’Hostalric, 2008. 12 ACA, Cancelleria, perg. Jaume I, 2138 (1273). Véase Apéndice documental, Documento 2. 13 Esteve Pruenca i Bayona, Josep M.ª Marquès i Planagumà, Diplomatari de Santa Maria d’Amer, Barcelona, Fundació Noguera, 1995, doc. 141.
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
557
«non possint aliquos homines vel feminas undecumque venientes ad dictum mercatum marcare, capere vel alio modo gravare pro aliquo debito vel delicto, nisi proditores fuerint vel homicide aut banditi».14 Estos privilegios formulan la idea de que correspondía al príncipe mantener la paz a aquellos que transitaban por las vías públicas para acudir a un mercado. Esta idea se definía en términos jurídicos como conductus (guidaticum), esto es, como protección especial otorgada a «omnes ad forum venientes et redeuntes» y garantizada por el titular de la potestas.15 Según las fuentes, esta protección principesca contemplaba solo dos excepciones: cuando se trataba de «milites qui inter se guerram habuerint manifeste y exceptis propriis hominibus quos dominis suis in camino capere liceat».16 Más tarde se añadieron a estas excepciones las de homicidas, proditores, robatores, banditos y otros delincuentes expulsados de la pax.17 Por lo demás, como lo expresaba la acta de Paz y Tregua de Vilafranca del Penedès, 1218, la paz protegía a «omnes homines tam domestici quam peregrini, mercatores et al.».18 El señorío Cuando el año 1288 Alfonso II vendió a Guillem Colrat su villa de Terrassa, incluyó entre los derechos que alienaba, los «omnes redditus, census et exitus et proventus et alia iura… in mercato regio castri et ville Terracie et in tabulis, banccis et operatoriis ipsius mercati et in nundinis et in leudis et mensuraticis eiusdem loci et in omnibus ad ipsum mercatum, nundinas, leudas et mensuraticum pertinentibus».19 Esta alienación ilustra que el señorío sobre el Esteve Pruenca i Bayona, Josep M.ª Marquès i Planagumà, Diplomatari, doc. 146 (1274). Ludolf Fiesel, «Zum früh und hochmittelalterlichen Geleit», Zeitschrift der Savigny-Stiftung für Rechtsgeschichte, Germanische Abteilung 41 (1920), pp. 1-40; Rafael Gibert y Sánchez de la Vega, «La paz del camino en el derecho medieval español», Anuario de historia del derecho español 27-28 (1957-1958), pp. 831-852. El término guidonaticum, guidaticum, guiatge (plural guidatica) se emplea en las fuentes catalanas de los siglos xii y xiii como un posible sinónimo de conductus; Eulàlia Rodón Binué, Lenguaje, pp. 132-133; véase también las voces widagium y widonaticus en Jan Frederik Niermeyer, Co van De Kieft, Mediae latinitatis lexicon minus, edición revisada por Jan W. J. Burgers, Leiden, Brill, 2002, vol. II, p. 1475. A cambio de este salvoconducto parece pagarse una tasa, según Thomas N. Bisson, Fiscal Accounts of Catalonia under the Early Count-Kings, 1151-1213, Berkeley, University of California Press, 1983, doc. 1, K, (1151) y 41 (1182). 16 Gener Gonzalvo i Bou, Les constitucions de Pau i Treva de Catalunya (segles xi-xiii), Textos jurídics catalans 9, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia, 1994, doc. 20 (1200) y 24 (1218). 17 Esteve Pruenca i Bayona, Josep M.ª Marquès i Planagumà, Diplomatari, doc. 141 (1273); Josep M.ª Font Rius, Cartas de población y franquicia de Cataluña, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1969-1983, vol. I.1, doc. 316 (1267) y 321 (1272); ACA, Cancelleria, reg. 210, f. 109v (1294). 18 Gener Gonzalvo Bou, Constitucions, doc. 24. 19 ACA, Reial Patrimoni, Batllia general, reg. 28, ff. 35r-36v. 14 15
558
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
mercado y la feria se materializaba en un haz de exigencias diversas por parte del señor. Estas exigencias gravaban tanto los lugares de venta como las transacciones y, en principio, afectaban a cualquiera que realizaba algún tipo de negocio en la plaza del mercado. La naturaleza y el origen de estas exigencias eran diversos: una parte de las mismas las exigía el señor a título patrimonial y en forma de rentas, cuando la plaza, en tanto que predio, era un alodium sometido a su explotación directa (dominicatura). Otra parte de las exigencias resultaban de la aplicación del poder de mando (districtum) que se atribuía el señor del mercado y de la villa. El señorío sobre el mercado y sobre el conjunto de la villa acostumbraban a coincidir y estar reunidos en las manos de un solo titular, aunque en algunos casos podía estar repartido entre diferentes señores. En la villa monástica de Arles, por ejemplo, un pacto concluido el año 1120 entre el abad de Arles y el conde Ramon Berenguer III reservó a este último tertiam partem ipsius mercati entre la festividad de san Miguel y la festividad de los santos Abdón y Senén.20 En la villa de Sabadell, Ponç de Guardia, pavorde de Sant Salvador, por una parte, y Gastó, vizconde de Bearn y Berenguer de Cardona, por otra, se repartieron el año 1278 tanto los censos, los alquileres y las entradas como los laudemios sobre un número indeterminado de mesas de los merceros, zapateros y carniceros de la plaza de Sabadell. Además, el pavorde logró reservarse enteramente todos los censos, alquileres, entradas y laudemios sobre diecisiete mesas de la zapatería y tres mesas de carnicería.21 En la villa de Sant Llorenç Morunys el prior de Sant Llorenç y el vizconde Ramon Folc de Cardona, que compartían el señorío sobre la villa, se repartieron el año 1297 por mitades los ingresos en concepto de mesuratge y lleuda, como los gastos que ocasionaría la recaudación de estos ingresos.22 Los usos
1) La lleuda. Entre las exigencias derivadas del poder de mando citemos, en primer lugar, la lleuda. El término lleuda (leuda, ledda, lezda) aparece en las fuentes de la Cataluña Vieja en el transcurso del siglo xi, aunque su difusión general no se produjo hasta el siglo xii.23 En 1173 Alfonso I autorizó la celebración de un mercado en la villa de Sant Cugat del Vallès y reservó al monasterio homónimo leuda et usatico atque senioratico, recalcando que
20 Petrus de Marca, Marca Hispanica sive limes hispanicus, hoc est, geographica et historica descriptio Cataloniae, Ruscinonis, et circumjacentium populorum, reimpresión anastática, Barcelona, 1972, doc. 364. 21 ACA, Cancelleria, pergs. Pere II, 114. Véase Apéndice documental, Documento 6. 22 Josep M.ª Font Rius, Cartas, 1.1, doc. 362. 23 Eulàlia Rodón Binué, Lenguaje, p. 162.
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
559
«quicumque homo vel femina ad illum mercatum venerit donet leudam ibi eidem monasterio vel abbati eiusdem loci et nulli alii homini vel femine».24 La lleuda constituyó la tasa por excelencia sobre las transacciones realizadas en los mercados semanales celebrados en las villas catalanas. Sin embargo, su naturaleza exacta no resulta siempre fácil de determinar y mucho se ignora aún sobre la práctica concreta de su recaudación.25 En general, puede retenerse que la lleuda era una imposición sobre la circulación y la venta de una gran variedad de mercancías, hecha efectiva en moneda, y la cual tenía que hacer efectivo todo aquel que no hubiera sido expresamente eximido por el señor del mercado.26 Parece plausible, además, interpretar la lleuda como derivación patrimonializada de aquel antiguo tributo público que gravaba el comercio realizado en las civitates y que era conocido como teloneum y, más específicamente, como teloneum mercati.27 Aún en los siglos xi y xii se hace ocasionalmente referencia a un teloneum (asociado en algún caso a la 24 Josefina Font Bayell, Alfons el Cast i el monestir de Sant Cugat del Vallès, en VII Congreso de Historia de la Corona de Aragón, vol. II, Barcelona, Impr. Vda. de Fidel Rodríguez Ferran, 1962, pp. 187-194. 25 César González Mínguez, El portazgo en la Edad Media. Aproximación a su estudio en la Corona de Castilla, Bilbao, Universidad del País Vasco, 1989, pp. 93-118. Para la lleuda véase Pere Orti Gost, Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles xii-xiv, Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Institución Milá y Fontanals, 2000, pp. 397-529. 26 En 1184 y 1187 Mir d’Hostoles reivindicó frente al monasterio de Amer la exención de lleuda para sí y los hombres de la Vall d’Hostoles, argumentando «neque se neque homines de Ostoles a multis retroactis temporibus dedisse leudam abbati Ameriensi de his que emebant in ipso foro Amerii»; no pudiendo probar la existencia de esta exención, una resolución judicial estableció que Mir y los hombres de la Vall d’Hostoles «dent leudam abbati Ameriensi de omnibus que in ipso foro vel extra forum emerint vel vendiderint sicut moris est ibi dari ab aliis hominibus». Véase Esteve Pruenca i Bayona, Josep M.ª Marquès i Planagumà, Diplomatari, doc. 40 (1184) y 42 (1187). 27 El teloneum, toloneum, resume en los siglos ix-x el conjunto de impuestos de origen romano que gravaban la circulación de mercancías en general (pontaticus, rotaticus, cespitaticus, pulveraticus…) y posiblemente la venta de estas en el mercado urbano (teloneum mercati). Véase para lo dicho Reinhold Kaiser, «Teloneum episcopi. Du tonlieu royal au tonlieu épiscopal dans les civitates de la Gaule (vie-xiie siècle)», en Werner Paravicini, Karl Ferdinand Werner (ed.), Histoire comparée de l’administration (ive-xviiie siècle). Actes du xive colloque historique franco-allemand de l’Institut Historique Allemand de Paris, Beihefte der Francia, 9, München, Artemis, 1980, pp. 469-485 y, específicamente, pp. 473-477; Jean Durliat, Les Finances publiques de Diocletien aux carolingiens, 284-889, Beihefte zu Francia, 21, Sigmaringen, Jan Thorbecke, 1990, pp. 216-218; Hildegard Adam, Das Zollwesen im fränkischen Reich und das spätkarolingische Wirtschaftsleben. Ein Überblick über Zoll, Handel und Verkehr im 9. Jahrhundert, Vierteljahrschrift für Sozial- und Wirtschaftsgeschichte, Beiheft 126, Stuttgart, Steiner, 1996. En los condados catalanes estos impuestos se vincularon al comitatus, aunque desde un principio una parte de los mismos, generalmente un tercio, fue cedida a cada una de las catedrales catalanas (teloneum episcopi), que lo recaudaban en la ciudad o en el marco de la diócesis; véase Ramon d’Abadal i de Vinyals, Catalunya carolingia, vol. II.1, Els diplomes carolingis a Catalunya, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 19261950, pp. XVII-XIX; además ibidem, pp. 68-71, 107-111, 119-151 y 293-299; Odilo Engels, Schutzgedanke und Landesherrschaft im östlichen Pyrenäenraum (9.-13. Jahrhundert), Spanische Forschungen der Görresgesellschaft. Zweite Reihe, 14, Münster 1970, pp. 37-48; Elisabeth Magnou-Nortier, La société laïque et l’Église dans la province ecclésiastique de Narbonne (zone cispyrénéene) de la fin du viiie a la fin du xie siècle, Toulouse, Publications de l’Université de Toulouse-Le Mirail, 1976, pp. 82-86; Reinhold Kaiser, «Teloneum episcopi», pp. 476-477; Reinhold Kaiser, Bischofsherrschaft zwischen Königtum und
560
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
lleuda),28 aunque su detentor no era necesariamente una persona publica y su cobro no quedaba restringido al mercado urbano.29 A diferencia del teloneum mercati, la lleuda fue una exigencia que se impuso tanto a los antiguos mercados urbanos como a los diversos mercados y ferias que fueron creándose desde el siglo xi en el ámbito rural y en las áreas del litoral. De la lleuda de Cotlliure, por ejemplo, se ha dicho que debió ser creada de manera unilateral hacia 1216 por el conde Sanç, procurador de Jaime I.30 Como prerrogativa del señor del mercado, la lleuda fue el resultado del mismo proceso de patrimonialización de tributos públicos que dio origen a los otros aranceles documentados en los siglos xi-xiii (pedagium, portaticum, passaticum).31 La lleuda podía cobrarse, por una parte, sobre los puestos de venta del mercado;32 por otra, podía representar también una tasa hecha efectiva al acceder con mercancías al mercado (portazgo).33 En este sentido se distinguía del peaje (pedaticum), aunque, en un sentido genérico, el término lleuda, especialmente si se empleaba como plural, podía referirse también a cualquier imposición sobre el tráfico a lo largo de las rutas comerciales (arancel):34 de ahí que la lleuda pudiera recaudarse sobre las mercancías que «in ipso foro vel extra forum emerint vel vendiderint». Desde el siglo xiii puede constatarse además la distinción de diversas lleudes que gravaban en cada villa mercancías específicas. En la villa de Amer se distinguían las lleudes de las ollas, de las castañas, de la sal y de la pimienta; en la villa de Castelló d’Empúries la lleuda del vino y del roldón (leuda vini et rodorii), la lleuda Fürstenmacht. Studien zur bischöflichen Stadtherrschaft im westfränkisch-französischen Reich im frühen und hohen Mittelalter, Bonn, Pariser Historische Studien, 17, 1981. 28 Eulàlia Rodón Binué, Lenguaje, pp. 243-244. 29 AHAM, perg. 8 (1088); P. de Marca, Marca, doc. 315 (1097) y 467 (1175). La transformación del teloneum a la lleuda se ha estudiado con detalle para la ciudad de Barcelona por Pere Orti Gost, Renda, pp. 450-467. 30 Antoni Riera Melis, «La lezda de Colliure bajo la administración mallorquina, 1, La reforma de aranceles de finales del siglo xiii (1299?)», Acta historica et archæologica mediævalia 1 (1980), pp. 92100. 31 El término pedagium, pedadge, tuvo, problemente el sentido de peaje, según. Jan Frederik Niermeyer, Co van De Kieft, Mediae latinitatis lexicon, vol. II, p. 1019, v. pedaticus. Para el término passaticum como sinónimo de pedaticum véase. Eulàlia Rodón Binué, Lenguaje, p. 190. E. Rodón define el portaticum como derecho de paso o portazgo (ibidem, p. 199); véase también Jan Frederik Niermeyer, Co van De Kieft, Mediae latinitatis lexicon, vol. II, pp. 1062-1063; las referencias al portaticus carolingio y el empleo del término en nuestras fuentes indican que también podía tratarse de un impuesto cobrado en los puertos; véase Jean Durliat, Finances, p. 217. 32 Miguel Gual Camarena, Vocabulario del comercio medieval. Colección de aranceles aduaneros de la Corona de Aragón (siglos xiii y xiv), Barcelona, El Albir, 1976, ap. 5. 33 César González Mínguez, Portazgo, p. 97; Luis García de Valdeavellano, El mercado. Apuntes para su estudio en León y Castilla durante la Edad Media, Sevilla, Universidad de Sevilla, 1975, pp. 147-148. 34 Claude Devic, Joseph Vaissète, Histoire générale de Languedoc, vol. VIII, Toulouse, Édouard Privat, 1879, ap. 13 (1172); Pere Orti Gost, Renda, pp. 397-398.
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
561
de la madera y de los juncos (leuda fuste et iunchorum), la lleuda del mar y del lago (leuda maris et stagni) y la lleuda de los peces (leude piscium). Esta distinción parece haber sido hecha en función de las participaciones consentidas por el señor. Así, los arrendamientos de la lleuda y las asignaciones hechas sobre su recaudación se referían siempre a las lleudes particulares, nunca a la lleuda en general.35 Al margen de alguna noticia puntual, ignoramos en gran medida qué productos en concreto se imponían y cuál era la tasa a pagar por cada uno de estos. Unos inventarios que pusieran por escrito las tarifas de la lleuda y las fijaran como costumbre («prestacione lezdarum sive portatici aut pedagii, taxtxacionem») se han conservado para algunas villas, como Perpinyà y Cotlliure, inventarios similares en la forma a los que se conservan para ciudades como Barcelona y Gerona.36 Un inventario de las tarifas de la lleuda de Tuïr puede datarse hacia 1310-1315 y sirvió de modelo al inventario de la villa Voló, redactado hacia estas mismas fechas.37 El mismo se presenta como una «ordinacio qualiter leuda solvitur in villa Toyrii et quibus horis et mensuragium similiter» y fija, por consiguiente, tanto las tasas del mesuratge como las tasas de la lleuda. La ordinacio es una evidente muestra de la variedad de productos que gravaba la lleuda y de la diversidad de productos comercializados en el mercado de una villa. Por la misma nos consta que en la plaza de Tuïr se traficaba con cabezas de ganado (bueyes y vacas, cerdos, mulos y mulas, caballos, cabras…), productos de la ganadería (cueros, pieles, quesos, carnes) y de la agricultura (cereales, legumbres, frutas, verduras, aceite), mimbres, pescados, paños de lana y lino, objetos domésticos (ollas), herramientas agrícolas (horcas, palas) y piezas del arado (dentales, estevas, timones), combustibles (carbón), piezas de madera elaborada (vigas, arcos para la tonelería), hierro y vidrio. Las tasas de la lleuda de Tuïr podían ser fijas o alíquotas y se recaudaban sobre todo de los forasteros (tot hom estrayn). Estas tasas se pagaban en muchos casos en moneda de cobre (mesayla) y plata (diner, sou), pero no en todos: cada forastero que traía carbón a la plaza, por ejemplo, debía pagar en concepto de lleuda por cada saco una cantidad de carbón equivalente a la que se necesitaba para echar boca a la reja de un arado («tant de carbó que’n pusca hom una reyla laucesar»). Asimismo todo forastero debía entregar una dental por cada carga de 35 AHG, Notarials, Castelló d’Empúries, reg. 3, s. f., (14.X.1287). Véase Apéndice documental, Documento 5. 36 Para estos inventarios véase Miguel Gual Camarena, Vocabulario, pp. 28-46, 36, 37-39; M.ª Dolores Sendra Cendra, Los aranceles aduaneros de la Corona de Aragón (siglo xiii), Valencia, Textos medievales 18, 1966. 37 Bernard Alart, Documents sur la langue catalane des anciens comtés de Roussillon et de Cerdagne, París, Maisonneuve, 1881, pp. 217-226. Véase Apéndice documental, Documento 3.
562
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
dentales que traía a vender a la plaza de Tuïr. Las tasas se fijaban en función de criterios ciertamente diversos. Así, no pagaban lo mismo los que tenían una mesa en la plaza y los que exponían sus mercancías sosteniéndolas con el brazo o puestas sobre la cabeza («tenent en fauda o en bras o en cap»). No se pagaba lo mismo si una mercancía se traía a la plaza sobre una bestia de carga (porta bestia) o sobre el cuello del vendedor (porta al col): así, una saumada de ollas y de cualquier objeto de barro pagaba un dinero; pero un colerat pagaba una mesayla. Y las tasas variaban también para los que tenían una mesa en la plaza. Los carniceros, por ejemplo, pagaban importes diferentes según el tipo de carne que ponían a la venta, según el estado de la carne (carn salada) y según la edad del animal sacrificado (gros o menut). 2) Los mesuratges. Las medidas y pesas (pondera, mensuras) representaban verdaderas instituciones del mercado semanal de la villa y mediante las mismas se pretendía posibilitar un intercambio con garantías de equidad para todas las partes implicadas en una transacción. El número de las mismas se correspondía con la diversidad de productos que se ofrecían en el mercado de la villa: los granos y las harinas, el vino y el racimo, la carne y la sal, la lana y el paño, las tejas y las materias primas de los oficios de la construcción. La existencia de estas medidas nos consta desde mediados del xi, aunque la verdadera difusión de las mismas no se produjo hasta entrado el siglo xii. Hacia el 1200 cada villa con mercado semanal tenía su propio sistema de medidas. Estas medidas, por otra parte, instaladas en la plaza de la villa, eran utilizadas tanto por los habitantes de la villa y de su entorno, como por los foráneos que acudían al mercado para sus compras y ventas. El mensuraticum y el pessaticum (ponderaticum) son usos (usaticos) que se pueden documentar en las villas de Sabadell y Sant Celoni desde los años 1064 y 1203, respectivamente.38 Los mismos representaban unas tasas que gravaban el uso de las medidas a la hora de comprar y vender ciertas categorías de mercancías: el grano y el vino, notablemente. En la villa de Sant Celoni, por ejemplo, los caballeros del Hospital eran titulares del mensuraticum que gravaba las compras y ventas de la annona. De esta tasa solo quedaba exenta la annona que se vendía para el consumo de los transeúntes.39 Como el uso de las medidas era obligatorio en estos casos, los mesuratges representaban de hecho unas tasas sobre la circulación, unas tasas que, además, gravaban unas mercancías que ya habían sido gravadas anteriormente
38 Gaspar Feliu i Monfort et al., Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona. De Ramon Borrell a Ramon Berenguer I, Barcelona, Fundació Noguera, 1999, doc. 615 (1064); Josep M.ª Pons Guri, «Document sobre la jurisdicció senyorial a Sant Celoni l’any 1203», en Idem, Recull, vol. III, pp. 234236. 39 Josep Maria Pons Guri, «Document», pp. 234-236.
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
563
por la lleuda. Correspondía al señor, por último, castigar cualquier intento de esquivar los mesuratges y todo fraude a la hora de emplear las medidas. Así, en la villa de Banyoles Jaime II reconoció el año 1297 al abad de Sant Esteve su facultad para fijar las medidas del grano, las pesas de las otras vituallas y las canas del paño y para imponer las multas a los habitantes que no respetasen los mandatos del abad relativos a las medidas, las pesas y las canas.40 La gestión material de las medidas y pesas así como la recaudación de las tasas y multas quedaba encargada a un oficial (pesador) que ejercía su cargo (officium mensuratoriis) bajo la vigilancia del batlle de la villa.41 3) Los monopolios. Entre las costumbres vinculadas al mercado semanal hay que contar el monopolio que el señor podía pretender sobre ciertas actividades, como la carnicería y la pescadería, aunque las noticias al respecto son muy escasas. Para Figueres, en cualquier caso, sabemos que el rey Jaime I, cuando la fundación de la villa en 1267, mandó instituir una carnicería sometida a su dominio y a la costumbre que regía la carnicería de la ciudad de Gerona.42 Mejor documentada está la atribución al señor de un monopolio temporal para la venta de determinados productos agrícolas.43 El pleito que mantuvieron en 1203 los hospitalarios y los habitantes de la villa de Sant Celoni versó también super prohibicione vini vendendi. El acuerdo al que se llegó otorgó a los hospitalarios el monopolio de la venta del vino durante cinco semanas al año. Los hospitalarios prometían, sin embargo, que durante estas semanas venderían su vino al precio corriente, y que no comprarían vino o uva ajenos para aprovechar su monopolio. A los habitantes se les otorgó el derecho de consumir en sus casas el vino de sus viñedos, mientras no lo dieran o vendieran a vecinos o forasteros.44 Para designar esta prohibicio vini vendendi se recurrió desde el siglo xii al término veti40 Lluís G. Constans i Serrats, Diplomatari de Banyoles, vol. III, Banyoles, Centre d’Estudis Comarcals, 1987, doc. 458. 41 ACA, Cancelleria, reg. 233, f. 172r (1321): Arnau Mulner, de Palamós, es confirmado por el rey en el «officium mensuratoriis carbonis, salis et vasorum vinariorum castri de Palamos et eius termini». Además se le promete «quod sis toto tempore vite tue tue mensurator predictorum et habeas et percipas pro tuo salario et labore id quod per alios et te actenus est recipi consueti». Ibidem, f. 265r (1326): en la villa de Berga, Pere de Fàbrega es instituido en el «officium ponderandi panem et recognoscendi pondera et mensuras tam panis, vini, bladi et carnium quam etiam oley, canapi, lini et panni lanei et linei et rerum omnium aliorum que in dicta villa Berge ad mensuram vel pondus vendi sunt consueta queque per baiulum vel sagione aut alios quoslibet officiales nostros ville predicte ponderarii et recognosci sunt consueta». El oficial encargado de las medidas estaba encargado de prevenir los fraudes y denunciar los que se cometieran al batlle de la villa. 42 Josep M.ª Font Rius, Cartas, 1.1, doc. 316. No disponemos de información acerca de la costumbre que regía la carnicería de la ciudad de Gerona. Para el régimen de las carnicerías de Barcelona véase Pere Orti Gost, Renda, 139-199. 43 Jean Auguste Brutails, Etude sur la condition des populations rurales en Roussillon au Moyen Age, París, Imprimerie nationale, 1891, p. 231. 44 Josep M.ª Pons Guri, «Document», en Idem, Recull, vol. III, pp. 234-236.
564
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
tum, desvet (imponere vetitum),45 que puede referirse tanto al vino (vetitum vini) como al cereal (vetitum annone seu alicuius bladi).46 El vetitum daba al señor la posibilidad de dar salida a sus productos, sobre todo aquellos que estaban almacenados (vino vetere, vino mucidum) y corrían el riesgo de malograrse para el consumo, sin que, en un principio, se viera limitado por normas que fijaban el precio y la calidad de dichos productos. La institución de la taberna, mencionada en las fuentes de los siglos xii y xiii, parece referirse específicamente a una institución que el señor creó para dar salida preferente al vino almacenado en sus bodegas (vinum de taberna).47 Las justicias
El señorío sobre el mercado incluía el mandamentum y districtum, esto es, el poder de mandar y castigar. Un aspecto esencial de este poder que ejerció el señor sobre el mercado era la facultad de juzgar cualquier infracción que se produjese durante la celebración del mismo (placitos, iusticias). En Sant Celoni, por ejemplo, los hospitalarios lograron reservarse en 1203 la justicia sobre el mercado y a esta debían someterse todos los que visitaban la plaza, incluidos los señores vecinos y sus vasallos.48 Esta facultad de administrar justicia le correspondía al señor como instancia que debía garantizar el correcto desarrollo del encuentro comercial, el respeto de las normas impuestas a la actividad mercantil y el mantenimiento de la seguridad y la paz propias del mercado. La facultad de investigar las causas y juzgarlas era ejercida sobre el terreno por el batlle del señor. Estas causas eran ciertamente numerosas y variadas: las peleas en la plaza, la alteración de las medidas y pesas, los hurtos, la venta de vituallas en mal estado, las deudas impagadas… Para sancionar los delitos, el batlle podía imponer tanto penas corporales e infamantes (poner en la picota, marcar la frente con hierro candente, cortar las orejas, correr por la villa) como penas pecuniarias.49 Los diversos réditos que proporcionaba la 45 El término vetitum es un participio substantivado de un verbo vetare (prohibir, impedir), documentado desde el siglo xi, según Eulàlia Rodón Binué, Lenguaje, pp. 255-256; de la misma manera se formó el vulgar desvet a partir de un verbo desvetare, con un sentido análogo a vetare, según ibidem, p. 79; vectivum es una forma ultracorrecta de vetitum. 46 Josep M.ª Font Rius, Cartas, vol. II, doc. 401 (1208); vol. I.1, doc. 237 (1213). 47 Elisabeth Magnou-Nortier, Société, p. 179; Josep M.ª Font Rius, Cartas, vol. II, doc. 401 (1208); Thomas N. Bisson, Fiscal Accounts, vol. I, doc. 10, A (1160). 48 Josep M.ª Pons Guri, «La successió testada de Guillem Umbert de Basella», en Idem, Recull, vol. III, ap. 4. 49 En la villa de Granollers el ejercicio de la jurisdicción sobre el mercado incluía en el año 1288 las facultades de «ponderandi panem et recognoscendi mensuras vini et olei et generaliter omnes alias mensuras et pondera in ipso mercato et in domibus ipsius ville die mercati et puniendo habentes falsa pondera et mensuras et puniendi etiam comittentes furta vel alia levia crimina in die mercati, scilicet, ab hora
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
565
administración de la justicia en la plaza del mercado, las multas sobre todo, podían estar repartidos entre diferentes señores. En la villa de Sabadell estos réditos se repartieron el año 1278, junto a las lleudes y los mesuratges, entre Ponç de Guardia, el pavorde de Sant Salvador de Sabadell, por una parte, y Gastó, vizconde de Bearn, y Berenguer de Cardona, por otra.50 Las rentas
El mercado semanal se celebraba siempre en un recinto llamado plaza (platea), al cual estaba garantizado el público acceso (platea publica).51 La plaza acostumbraba a emplazarse en el centro del asentamiento urbano. En cuanto a las características topográficas de la plaza, podemos destacar que la misma se presenta generalmente como un espacio abierto, de fisonomía rectangular o cuadrangular. A la platea mercati, por otra parte, se asociaba en todas las villas un tipo particular de edificaciones y construcciones permanentes y temporales. En los márgenes del recinto y junto a las calles de acceso al mismo se ubicaban los talleres (operatoria) y las casas porticadas (domos cum porticu). Junto a estas edificaciones hallamos otra serie de construcciones: las tabulas, taules. Estas mesas constan para la segunda mitad del siglo xii y comienzos del xiii en villas como Sabadell, Granollers y Terrassa.52 En un sentido amplio el término tabulas designaba los bancos y mesas que empleaban los artesanos, comerciantes y cambistas, para trabajar, exponer y despachar.53 En su mayoría las mesas eran construcciones vespertina diei mercurii usque post celebrationem missarum in die veneris, scilicet, ponendi ipsos fures in costello et signando in fronte et auferendi aures et fustigandi per villam, poniendi pena peccuniaria et cognoscendi et iudicandi de predictis criminibus ac etiam puniendi». Véase Víctor Farías Zurita, «Nuevos documentos para la historia de una villa de la Cataluña Vieja: Granollers 1288-1291», Acta historica et archæologica mediævalia 26 (2003-2004), pp. 229-255, doc. 1. 50 ACA. Cancelleria, pergs. Pere II, 114. Véase Apéndice documental, Documento 6. 51 El término platea se emplea en nuestras fuentes preferentemente con el sentido de plaza. Otros sentidos (camino, calle) no se excluyen, pero solo se documentan raramente. Para la etimología del término véase Joseph Zeller, «Vicus, platea, platiodanni», Archiv für lateinische Lexikographie und Grammatik 14 (1906), pp. 305-310 y 315-316; Jean André, «Les noms latins du chemin et de la rue», Revue des Études latines 28 (1950), pp. 130-133; Joan Coromines i Vigneaux, Diccionari etimològic, vol. VI, pp. 583-584. 52 ACB, pergs. Diversorum 1.2, 1282 (1207); Ignaci Baiges Jardi et al., Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona. De Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV, Barcelona, Fundació Noguera, 2010, doc. 669 ([1119-1133]); Pere Puig Ustrell, Capbreu primer de Bertran acòlit, notari de Terrassa, 1237-1242, Barcelona, Fundació Noguera, 1992, doc. 655 (1239). 53 Jan Frederik Niermeyer, Co van De Kieft, Mediae latinitatis lexicon, vol. II, pp. 1318-1319. El mismo sentido lo tiene el catalán antiguo taula, equivalente al provenzal taula; Antoni M.ª Alcover, Francesc de B. Moll, Diccionari català-valencià-balear. Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana, Palma de Mallorca: Moll, 1988, vol. X, p. 175; Emil Levy, Petit dictionnaire provençal-français, Raphèle-Les-Arles, Marcel Petit, 1991, p. 358. El catalán conserva taulell con el sentido de
566
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
sencillas y debían estar hechas de madera, aunque también nos constan mesas hechas de piedra (tabula de petra).54 Hasta cierto punto, se trataba de construcciones asimilables a los bancos, los escharrazones y los discos, al menos en lo que se refiere a su afectación.55 Los pedrons, por otra parte, parecen indicar un banco no desmontable consistente en un bloque de piedra.56 En cualquier caso, las mesas ocupaban siempre un lugar fijo en el marco de una plaza (locum tabule), sea en la misma, sea bajo los arcos y pórticos de las casas y talleres que rodeaban la plaza y cuya construcción tenía que ser expresamente autorizada por el señor.57 La agrupación de mesas y bancos afectados a una misma actividad dio lugar desde pronto a recintos diferenciados en la topografía económica de la villa y de la plaza. Esta agrupación de los lugares de venta y trabajo tenía como objetivo tanto facilitar la fiscalización de las transacciones como garantizar el correcto desarrollo de las actividades económicas; la preocupación por la calidad de los productos se mesa de una tienda, mostrador, véase Joan Coromines i Vigneaux, Diccionari etimològic, vol. VIII, p. 351; véase también provenzal taula y taulier, Emil Levy, Provenzalisches Supplement-Wörterbuch, Leipzig, O.R. Reisland, 1894-1923, vol. VIII, pp. 77-78 y 85-86. Las fuentes medievales catalanas distinguen desde el siglo xii, y según su afectación, diferentes tipos de tabulas: tabula sabaterie, tabula fruyterie, tabula mercerie… 54 AHG, Notarials, Amer, reg. 3, f. 184v (1283). 55 Para el término bancus véase Marià Bassols de Climent, Joan Bastardas i Parera et al., Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae. Voces latinas y romances documentadas en fuentes catalanas del año 800 al 1100, Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Institución Milá y Fontanals, 1962, cols. 233-234, donde se le define como banco de mercado, tienda para vender mercancías. Como se desprende de ibidem, cols. 233-234, la difusión del término bancus data de mediados del siglo XI. Para los discos véase Miguel Gual Camarena, Vocabulario, ap. 5, y María Bassols de Climent, Joan Bastardas i Parera et al., Glossarium, cols. 963-964. En cuanto a los escharrazones se les menciona en un documento de 1160 junto a operatoria, tabulas y banchos, véase ibidem, col. 233; otra referencia a un scarrason en Miguel Gual Camarena, Vocabulario, ap. 5. Este último autor ha interpretado el término como derivado de un árabe vulgar hispánico qalastûn, es decir, romana o balanza para pesar (carrazón). Pero esta voz árabe pasa al catalán antiguo como calastó, según Joan Coromines i Vigneaux, Diccionari etimològic, vol. II, pp. 409-410. Parece más adecuado partir del catalán escarrassar (escarrar) con el sentido genérico de trabajar, esforzarse, y presumir un catalán antiguo (e)scarrasó que designaría, en nuestro contexto, un lugar, específicamente, una mesa donde se trabaja. Quizás pueda considerarse la posibildad de este lugar de trabajo teniendo en cuenta que el occitano antiguo escarrassar y el provenzal escarrasar tienen el sentido específico de cardar la lana, peinar los hilos de una tela; ibidem, vol. III, pp. 502-504; Emil Levy, Provenzalisches Supplement-Wörterbuch, vol. III, p. 157. 56 Francisco Miquel Rossell, Liber Feudorum Maior. Cartulario real que se conserva en el Archivo de la Corona de Aragón, Barcelona, Textos y estudios de la Corona de Aragón, 2, 1945, doc. 513 (1171). Antoni M.ª Alcover, Francesc de B. Moll, Diccionari, vol. VIII, p. 372, y Joan Coromines i Vigneaux, Diccionari etimològic, vol. VI, p. 367, recogen la voz catalana pedró, pero no con el significado que nos interesa. Para la voz pedrons, perrun véase el francés antiguo perron, Walther von Wartburg, Französisches etymologisches Wörterbuch. Eine Darstellung des galloromanischen Sprachschatzes, Bonn, Schroeder, 1922-1983, vol. VIII, pp. 315-316; Algirdas Julien Greimas, Dictionnaire de l’ancien français. Le Moyen Age, Paris, Larousse, 1992, p. 453; y provenzal peiron, Emil Levy, Provenzalisches Supplement-Wörterbuch, vol. VI, p. 184. 57 ACA, Notarials, Sant Cugat del Vallès, reg. 3, f. 100r-v (1293). Véase Apéndice documental, Documento 13.
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
567
relaciona sobre todo con el comercio de vituallas (perecederas) como el pescado y la carne. De hecho, la carnicería (macellum), esto es, un conjunto de mesas afectadas tanto al sacrificio de las reses como a la preparación y venta de la carne (tabulas macellarias, tabule carnificum), suele ser uno de los primeros sectores diferenciados de la plaza de una villa.58 En Granollers la carnicería nos consta ya desde 1207;59 en Torroella de Montgrí se documenta la carnicería desde el año 1298; para Tuïr se mencionan en 1300 las «tabulas macellorum in platea villae de Toyrio».60 En un principio los recintos reservados a una misma actividad económica debieron ocupar un lugar específico en la plaza del mercado. Pero, la creciente actividad comercial y el desarrollo de determinados oficios motivó la penetración de las paradas, mesas y talleres hacia las calles adyacentes a la plaza principal y la creación de pequeñas plazas secundarias, destinadas al trabajo y a la venta de un mismo tipo de mercancías. Estos espacios secundarios, que solían recibir el nombre de la mercancía que en ellos se ofrecía a la venta, parecen configurarse a mediados del siglo xiii en todas las villas y la mayoría estaban reservados a los oficios básicos de la ciudad medieval. Así, en la segunda mitad del siglo xiii y comienzos del xiv nos constan en Castelló d’Empúries, junto a la platea maiori y en el puig del Mercadal, la platea caulium, el macellum, la platea panis, la carraria sabateriorum y la merceria, donde los merceros vendían su género. El año 1339 se creó, también en el puig del Mercadal, la platea nova bladi ville Castilionis.61 En Peralada, por otra parte, nos constan a comienzos del siglo xiv, al margen de la plaza propiamente dicha y como plazas anexas a la misma: la sabateria y el locum ubi sotulares veteres venduntur, la merceria, la carnisseria, la flequeria, la platea olei, la colasseria, la platea in qua venditur bladum, la fusteria, la peixateria y la platea ubi venduntur olle, esta última apartada en el puig de la Boveria, donde se concentraban los talleres de los olleros de Peralada. En la villa costera de Salses, el procurador del rey de Mallorca, requerido por los habitantes, fijó en 1318 el emplazamiento respectivo de diversas plazas especializadas, entre ellas, la plaza del ganado, la plaza del 58 El latín macellum tenía el sentido (colectivo) de mercado (de carne); el sentido de matadero lo resalta Isidoro de Sevilla en sus Etymologiae: macellum dictum quod ibi mactentur pecora quae mercantibus venundatur, véase Etimologías, XV, 2, 44. Nuestras fuentes emplean macellum tanto en un sentido colectivo como para designar una tabula macellaria individual, según Joan Coromines i Vigneaux, Diccionari etimològic, vol. V, pp. 359-360. Para el término bocateria, bochateria, boiaria > catalán boqueria véase ibidem, 2, p. 17; el mismo designaba el lugar donde se vendía la carne de boc, el macellum ircorum (macellum bochaterie). El sentido genérico de carnicería se difundió en el siglo xiii. 59 ACB, pergs. Diversorum 1.2, 1282. 60 ADPO, 1, B, 21, f. 6r. 61 Miquel Pujol Canelles, «La cúria i les presons de Castelló d’Empúries en els documents», El Salner 2 (1996), p. 36 y aps. 1 y 2.
568
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
grano y de la lana, la plaza de los merceros y zapateros, así como la plaza donde se vendería la carne a peso, según se hacía en el antiguo macellum de Salses. Además el procurador indicaba el lugar donde debían instalarse los puestos de las cazuelas, los quesos y las gallinas, y donde debía emplazarse la taula a mahel, el lugar donde habría de venderse la «carn de moria e carn escabrancada o cama trencada».62 La plaza del mercado, por otra parte, acostumbraba a ser propiedad alodial del señor de la villa. En Sant Cugat del Vallès el pavorde mayor del monasterio era el propietario de la práctica totalidad de la plaza. Algo similar puede observarse en la villa de Banyoles, donde el propietario era el abad del monasterio de Sant Esteve. En Peralada, a pesar de la fragmentación de la propiedad urbana, el señor se reservó la propiedad sobre la plaza mayor y las plazas secundarias.63 Sin embargo, la propiedad no siempre tenía un único titular: en la villa de Sabadell, por ejemplo, puede constatarse un reparto de la propiedad de la plaza entre el pavorde de Sant Salvador, por una parte, y Gastó, el vizconde de Bearn, y Berenguer de Cardona, por otra.64 En cualquier caso, el recinto de la plaza principal y de las plazas secundarias aparece siempre como un recinto parcelado en una serie de lugares reservados a las diversas mesas (locum tabule). Cada uno de estos lugares estaba otorgado en régimen de enfiteusis a otros tantos titulares, con la finalidad de levantar y tener mesas y bancos.65 A cambio de esta cesión contractual de los lugares podía pretender el señor unos censos. Así, el año 1288 nos consta que Alfonso el Liberal vendió a Guillem Colrat, entre otros réditos, los censos que recaudaba en el mercado de Terrassa y sobre las mesas emplazadas en el forum.66 La forma material de estos censos resulta muy variable, pero su importe acostumbraba a ser modesto: en la villa de Sant Cugat, según los protocolos, los censos que el pavorde mayor recibía de las mesas y talleres de la plaza podían consistir en un par de capones, una libra de cera o dos a cuatro dineros. En Peralada el importe de los censos recaudados por el vizconde de Rocabertí sobre los bancos y las mesas emplazados en la plaza principal y en las plazas secundarias no superaban los dos sueldos de moneda condal, según un capbreu del 1313-1316.67 Al receptor de un predio urbano le era otorgada la posibilidad de alienar a terceros el predio recibido. Ello propició desde temprano una circulación de los predios tenidos en régimen de enfiteusis. Esta circulación podía adoptar una variedad de modalidades: el sotestabliment, la venta… En cualquier ADPO, 1, B, 357, f. 64r. AHG, Notarials, Peralada, reg. 1306. 64 ACA, Cancelleria, pergs. Pere II, 114. Véase Apéndice documental, Documento 6. 65 Para lo que sigue véase Víctor Farías Zurita, Vila i mas, pp. 334-338. 66 ACA, Reial Patrimoni, Batllia General, reg. 28, ff. 35-36v. 67 AHG, Notarials, Peralada, reg. 1306. 62 63
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
569
caso, la oportunidad de disponer de los predios significaba siempre la oportunidad de hacer beneficios y exigir censos que eran más elevados que los censos fijados por la costumbre que podía pretender el propietario directo. A partir de finales del siglo xiii podemos constatar, por otra parte, la difusión de un tipo de contrato, en virtud del cual un titular de una mesa de la plaza la otorgaba a un tercero a cambio de un logerium. Se trata de un tipo de contrato que solía concluirse por un número limitado de años, raramente más de cuatro. Los importes pagados en concepto de alquiler no eran bajos. El año 1300, por ejemplo, Pere Galotxerii, carnicero, de Castelló d’Empúries, y su esposa, Geralda, prometieron pagar a Jaspert Tolosa, clérigo, de Castelló, anualmente cincuenta sueldos melgoreses por el alquiler por dos años de una mesa emplazada en la carnicería.68 Los contratos de alquiler de mesas eran concluidos de manera preferente por aquellos que habían logrado reunir un número determinado de mesas en régimen enfitéutico. Para estos propietarios útiles, el recurso al alquiler parece haber sido concebido como una alternativa al contrato enfitéutico, en la medida que el alquiler permitía ajustar las rentas al alza que experimentaba el valor inmobiliario de una mesa. Además el alquiler no estaba grabado por las tasas de mutación. La dinámica del mercado inmobiliario se explica por factores diversos. De entrada, la adquisición de predios urbanos prometía unos ingresos en forma de censos, alquileres y entradas que podían ser notables. La adquisición de estos predios podía considerarse, por otra parte, una inversión segura y lucrativa para los beneficios derivados del comercio y del trabajo en el taller. Los beneficios que prometía el mercado inmobiliario eran más modestos que los que podía prometer en ocasiones el comercio, pero a cambio eran más previsibles y más seguros. Además, la inversión hecha en la adquisición de predios urbanos era fácilmente reconvertible en dineros. Los beneficios que ofrecía el mercado inmobiliario estimularon la circulación de los predios, propiciaron unas inversiones cada vez más importantes en la adquisición de predios y llevaron a una acumulación de talleres y mesas en manos de determinados propietarios útiles. La dinámica del mercado inmobiliario, por último, ha de ponerse en relación con el crecimiento demográfico de las villas y con el consiguiente incremento de la demanda de los predios urbanos, edificados y sin edificar: un inmigrante necesitaba una casa y, eventualmente, un taller y una mesa en la plaza. De hecho, podemos afirmar que fue este incremento de la demanda inmobiliaria, combinada con la posibilidad que ofrecía el contrato enfitéutico, lo que llevaría a los homines ville a invertir sus dineros en unos predios que prometían unos beneficios constantes y relativamente seguros.
68
AHG, Notarials, Castelló d’Empúries, reg. 12, s. f., III nonas ianuarii.
570
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
La facultad de alienar los predios urbanos se sometió, en el caso de las ventas y de los establiments, a una serie de restricciones a favor del propietario directo. Tanto el comprador como el receptor de un predio habían de reconocer el dominio del propietario directo y comprometerse a la hora de contratar la compra y el establiment a continuar el pago del censo que grababa el predio. El laudemio, por su parte, aparece desde comienzos del xiii como la tasa de mutación cobrada por el propietario directo por las ventas y los establiments que realizaba el propietario útil de los predios a favor de terceros. Así, en Sabadell, Ponç de Guardia, pavorde de Sant Salvador, por una parte, y Gastó, vizconde de Bearn y Berenguer de Cardona, por otra, se repartieron el año 1278 tanto los censos y los alquileres, como las entradas y los laudemios sobre un número indeterminado de mesas de los merceros, zapateros y carniceros de la plaza de la villa. Además, el pavorde logró reservarse enteramente todos los censos, alquileres, entradas y laudemios sobre diecisiete mesas de la zapatería y tres mesas de la carnicería.69 La obligación de hacer efectivo el laudemio al señor directo quedaba contemplada en todos los contratos enfitéuticos y las ventas. La tasa en cuestión podía representar entre un cuarto y un tercio del precio de venta o la entrada de un establiment. La misma acostumbraba a pagarla el receptor del predio. La difusión del laudemio ha de ponerse en relación con el intenso desarrollo de un mercado inmobiliario urbano que hacía circular un número cada vez más elevado de predios y prometía unos beneficios crecientes. El laudemio permitía al propietario directo rentabilizar la creciente circulación de unos predios gravados con unos censos en ocasiones irrisorios. Además, el laudemio permitía adecuar los réditos derivados de un predio al valor económico real del mismo: los pagos de mutación se incrementaban en la misma medida que el valor de los predios en el mercado inmobiliario. La rápida adaptación a este sistema de explotación inmobiliaria explica que en la segunda mitad del siglo xiii los beneficios que esperaban los propietarios de casas y mesas procediesen menos de los censos que de las tasas de mutación. La gestión del señorío El mercado era un componente más entre los que constituían el señorío sobre la villa, como lo eran también los hornos, los molinos y las prensas, por citar un ejemplo. En este sentido, el mercado y los réditos vinculados al mismo siguieron el mismo destino que los otros componentes del señorío.
69
ACA, Cancelleria, pergs. Pere II, 114. Véase Apéndice documental, Documento 6.
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
571
Los repartos
Las noticias dispersas, imposibles de seguir con detalle para cada caso, nos muestran que los beneficios obtenidos del mercado eran objeto de una distribución pactada entre los señores y sus vasallos y feudatarios. Del año 1064, por ejemplo, data un pacto por el cual Guillem Bernat de Òdena y su esposa Ermengarda, señores del mercado de Sabadell, cedían a Albert Bernat el castillo de Arrahona junto a diversos derechos sobre el mercado de Sabadell: concretamente una tercera parte del mesuratge y una tercera parte de la lleuda, réditos que Guillem y Ermengarda tenían ad illorum dominium.70 Una nueva infeudación fechada el 1113, y realizada nuevamente a favor de Albert Bernat, se pactaba en los mismos términos.71 Realizada mediante infeudación (feudum in foro), la distribución de las eximenta mercati en el sentido más genérico del término, pudo movilizar los más diversos elementos generadores de réditos: como redditus feudi aparece genéricamente el mercatum,72 así como, más concretamente, el mensuraticum, los placita,73 la lleuda…74 Esta distribución no estaba exenta de conflictos, causados, sobre todo (eso parece), por los intentos de los vasallos de mejorar, al margen de los límites que imponía el dominium de su señor, las posibilidades de su acceso a los eximenta mercati, de manera violenta incluso, imponiendo noveletads et super persones.75 El reparto de los réditos parece una realidad en el mercado de la villa de Amer en los dos últimos decenios del siglo xii. Este reparto no parece haber evitado las usurpaciones, porque en el curso de un enfrentamiento con el magnate Mir de Hostoles, el abad de Santa Maria d’Amer se vio obligado en 1184 a precisar que el feudo de Mir se limitaba a una participación en los réditos derivados de las ventas de la sal, los pimientos, las castañas y las ollas.76 El acuerdo que, de esta manera, quería imponer el abad a su vasallo quedó cuestionado el año Gaspar Feliu i Monfort et al., Els pergamins, doc. 615. Ignasi Baiges Jardi et al., Els pergamins, doc. 442. 72 ADG, pergs. Mitra, 1, 23; Josep M.ª Marquès i Planagumà, Cartoral dit de Carlemany, del bisbe de Girona (segles ix-xiv), Barcelona, Fundació Noguera, 1993, doc. 505 (1280). 73 Véase la nota anterior y también ACA, Patrimonials, Sentmenat, 20, H, 8 (1171) (20, H, 7); 20, H, 2 ([1171]); 17, A, 4 (1171); Esteve Pruenca i Bayona, Josep M.ª Marquès i Planagumà, Diplomatari, doc. 42 (1187); Jesús Alturo Perucho, L’arxiu antic de Sta. Anna de Barcelona, Barcelona, Fundació Noguera, 1985, doc. 612 (1195); Josep M.ª Marquès i Planagumà, Cartoral, doc. 415 (1226); ACB, Lib. Ant., IV, 342 (sin fecha); ADPO, 12, J, 24, 237, 51; 1, B, 47 (1207). 74 Francesc Miquel Rossell, Liber Feudorum Maior, doc. 471 (1064); Ignasi Baiges Jardi et al., Els pergamins, doc. 442 (1113); Maria Pardo Sabartès, Mensa Episcopal de Barcelona (878-1299), Barcelona, Fundació Noguera, 1994, doc. 94 (1240). 75 Ignasi Baiges Jardi, et al., Els pergamins, doc. 669 ([1119-1133]): una querimonia por la que la esposa de Ricard Guillem y sus hijos, señores del castillo de Arrahona y del mercado de Sabadell, se quejan de su vasallo, Ramon Gausbert, por las «noveletads et super persones quas facit in mercato Sabatelli unde aufert eorum directum y por las tabulas Sancti Salvatoris quas aufert in ipso mercato». 76 Esteve Pruenca i Bayona, Josep M.ª Marquès i Planagumà, Diplomatari, doc. 40. 70 71
572
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
1187 al intentar Mir de Hostoles recaudar directamente, a través de su propio batlle, los réditos derivados del feudum in mercato que detenía de manos del monasterio de Amer. El acuerdo que concluía el pleito promovido por el monasterio reconoció a Mir el derecho de instituir un batlle que gestionara los ingresos que su señor percibía pro feudo; pero sería el batlle del monasterio el que se encargaría de la recaudación material (levet et colligat) del conjunto de las exigencias vinculadas al mercado semanal.77 Los gestores
La administración de los derechos, los réditos y las justicias del señor del mercado era encomendada al batlle de aquel.78 Las tareas concretas de este batlle eran notablemente diversas: aplicar las normas urbanísticas y autorizar la construcción de los pórticos; supervisar la administración de la justicia y perseguir a los malhechores; vigilar su actuación de los otros oficiales; y supervisar la actividad a la plaza en materias como los precios, las tasas y las medidas, el emplazamiento de las mesas, la actividad de los pregones y corredores, así como la calidad del pescado y la carne puesta a la venta. Junto a esta diversidad de tareas, ocupaba un lugar central la gestión del patrimonio del señor. El batlle podía ser el encargado de otorgar los predios urbanos de su señor y de autorizar las transacciones hechas sobre los mismos: a él correspondía, por ejemplo, otorgar las licencias para la construcción de mesas en la plaza.79 El batlle era también el responsable último de la recaudación de los diversos ingresos que su señor podía pretender: desde la lleuda hasta los censos pagados por los titulares de las mesas de la plaza del mercado. Para llevar a cabo esta diversidad de tareas podían instituirse, concretamente en una villa real como Terrassa, varios batlles de manera simultánea. En la mayor parte de las restantes villas, incluidas las más grandes, como Castelló d’Empúries, constatamos la existencia de un solo batlle que, en nombre de su señor, ejercía como máximo responsable de la gestión del señorío. En el caso de la infeudación de los eximenta mercati, se imponía la colaboración entre el batlle del señor y el batlle del feudatario, quedando este último sometido a la autoridad del primero.80
Esteve Pruenca i Bayona, Josep M.ª Marquès i Planagumà, Diplomatari, doc. 42. Para la figura del batlle véase Víctor Farías Zurita, «Sobre la reorganización del señorío rural y la figura del baiulus en la Catalunya del noreste de los siglos xii y xiii», Anuario de Estudios Medievales 30/2 (2000), pp. 887-916. 79 Pere Puig Ustrell, Capbreu, doc. 655 (1239). 80 Esteve Pruenca i Bayona, Josep M.ª Marquès i Planagumà, Diplomatari, doc. 42. 77
78
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
573
A este batlle asistían en el ejercicio de su oficio una serie de oficiales subordinados que asumían tareas administrativas particulares. Entre estos nos constan el saig, un oficial que el batlle podía encargarse de reclutar en nombre de su señor. Al saig parecen corresponder tareas muy precisas. Así, en virtud de su cargo al saig de la villa de Terrassa se le encargó el año 1238 de forma vitalicia la recaudación de los censos de la villa. A cambio de esta tarea se le otorgaron una serie de privilegios y una suma fija de dineros al año.81 Entre los restantes auxiliares del batlle de la villa pueden contarse una serie de oficiales que asumieron, al igual que el saig, tareas muy precisas: el batlle del mar se encargaba en la villa de Castelló d’Empúries de administrar los derechos y réditos del señor, como la lleuda y el delme del mar;82 el leudarius (lezdarius, leuder, pedagarius), el responsable de la recaudación de la lleuda; el pesador (pesador), el responsable de las pesas y medidas instaladas en el mercado (officium mensuratoriis); el corredor (officium curritorie) y el pregonero (preco, crida) públicos. En su conjunto estos oficiales formaban una burocracia local, fiel a su señor y que al menos en algunas villas disfrutaba de privilegios particulares, como puede ser la exención de las questias y otras exactiones.83 En la villa, por último, la actividad de estos oficiales quedó regulada por las costumbres, de manera especial en lo que se refería a sus facultades y su remuneración. Así, en Peralada los corredors públicos debían jurar «de haver-se bé y llealment en son offici». Asimismo se fijaba que por su salario «no pugan exigir més que sis diners per lliura».84 Otra costumbre establecía que «lo jutge, batlle y tots los demés officials de la vila de Peralada no poden exigir salari dels habitants de dita vila».85 Los arrendamientos
El arrendamiento de los réditos del mercado fue un procedimiento que comenzó a aplicarse en la segunda mitad del siglo xii notablemente en los dominios reales, pero que solo parece imponerse como opción preferente en el curso del siglo xiii. Esta preferencia se explica seguramente por el hecho que el arrendamiento porque garantizaba unos ingresos monetarios relativamente constantes, a veces por adelantado, a unos señores cuyas economías estaban cada vez más gravadas por las deudas. El arrendamiento podía apli-
Pere Puig Ustrell, Capbreu, doc. 389. AHG, Notarials, Castelló d’Empúries, reg. 10, s. f., VIII kalendas madii (1296). 83 Josep M.ª Font Rius, Cartas, vol. I.1, doc. 359. 84 Juan Antonio Güell López, Ensayo sociológico sobre un código de la Edad Media, Madrid, Ricardo Fé, 1902, art. 39. 85 Juan Antonio Güell López, Ensayo, art. 23. 81 82
574
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
carse a cualquier elemento del dominio generador de réditos: el mesuratge, el pessatge y las diversas lleudes vinculadas al mercado. Para la villa de Terrassa los protocolos permiten constatar el arrendamiento de al menos una parte de los ingresos procedentes del mercado desde la década del 1230.86 Para Castelló d’Empúries sabemos que a finales del siglo xiii se arrendaban la lleuda de la madera y de los juncos, la lleuda del mar y del stagnum y la lleuda de los peces. Así, el año 1287 el conde Ponç Hug arrendó a Bernat Seger, de Castelló, la lleuda de la madera y de los juncos por tres años a cambio de nueve libras.87 En Peralada nos consta que hacia el 1300 se arrendaban la lleuda de las menuderies, el fornatge y el mesuratge del grano y de la harina. El año 1299 la mitad de la leudarum minutarum, perteneciente al señor Dalmau de Rocabertí, se arrendó por 130 sueldos melgoreses a Bernat Jaume, peletero, y Bernat Dalmau, sayón, ambos habitantes de la villa de Peralada.88 El año 1316 el señor de Peralada arrendó por un año al pañero Jaume Miquel por noventa libras y diez sueldos melgoreses el mesuratge del grano y de la harina que recaudaba en su villa de Peralada.89 Los arrendatarios de los réditos señoriales acostumbraban a ser los propios hombres de villa, al menos aquellos que podían movilizar los recursos necesarios. La administración de estos arrendamientos y el trato directo con los arrendatarios quedaba encargada al batlle del señor de la villa: a este correspondía vigilar la actividad de los arrendatarios, garantizar los derechos que correspondían a estos y revisar las cuentas que los mismos presentaban al final del ejercicio. La intervención del señor El régimen señorial impuesto al mercado y el funcionamiento del mismo experimentó alteraciones significativas, concretamente, a causa de las intervenciones del señor. Estas intervenciones se refieren a tres aspectos básicos del funcionamiento del mercado: el régimen de apropiación, el desarrollo de la actividades económicas y la irradiación del mercado. En cuanto a su finalidad, las intervenciones del señor aspiraron a limitar las exacciones, regular las actividades y promover un lugar de encuentro comercial. A estas intervenciones podían corresponder actos jurídicos concretos: así, la limitación de las exacciones se logró mediante las cartas llamadas de franquicias. La regulación de las actividades, por su parte, se impuso mediante ordenan86 Pere Puig Ustrell, Capbreu, doc. 11 (1237); 26 (1237); 379 (1238); 397 (1238); 468 (1238); 674 (1239). 87 AHG, Notarials, Castelló d’Empúries, reg. 3, s. f., II idus octobris. 88 AHG, Notarials, Peralada, reg. 4, f. 62r. 89 AHG, Notarials, Peralada, reg. 12, f. 93r-v.
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
575
zas (ordinacions, ordonaments, statuta, banna). En los apartados que siguen se trata de exponer estos tres aspectos a los que se dirigió la intervención señorial. Ello nos servirá para poner de relieve los objetivos que guiaron la actuación señorial respecto a los mercados. Las franquicias
El régimen señorial impuesto al mercado se sostuvo tanto en los derechos de propiedad inmobiliaria, como en las facultades del destret y la apropiación de derechos de origen público. Este señorío dio a su titular la posibilidad de imponer a los habitantes de la villa unas restricciones severas a las actividades comerciales y un fajo de exigencias diversas, administradas por los oficiales del señor y parcialmente infeudadas a los vasallos y alienadas a los fieles de este. Estas exigencias constituían un conjunto heterogéneo de exacciones que gravaban la circulación de mercancías, el libre acceso al mercado y la utilización de las medidas y pesas. Este régimen comenzó a experimentar importantes alteraciones a partir del siglo xiii.90 Las alteraciones pudieron responder a las presiones ejercidas por los habitantes de la villa, como lo demuestra el caso del pleito que enfrentó los habitantes de Sant Celoni con los hospitalarios. En la villa de Camprodon, fue la fundación de una villa en el lugar vecino de Segúries, promovida por el monarca, la que forzó al abad de Sant Pere en 1248 a realizar una serie de franquicias respecto a las lleudes.91 Pero, en la mayoría de los casos, las alteraciones fueron el resultado de las franquicias (franchitates, libertates, privilegia, immunitates) otorgadas por el señor de manera más o menos voluntaria, siempre por escrito y en más de una ocasión a cambio de importantes sumas de dinero. Estas franquicias podían referirse a materias diversas, como la fijación de las tasas del laudemio,92 la supresión de las restricciones al libre comercio con ciertas mercancías y la limitación de ciertas facultades que se atribuía el señor, por ejemplo. En la villa de Banyoles el abad de Sant Esteve y sus sucesores tuvieron que prometer el año 1303 a los habitantes que «non concedant nec stabiliant de novo aliquam tabulam in plateis vel vicis publicis seu comunibus villae de Balneolis», si ello redundaría en perjuicio de la universitas.93 Las franquicias respecto a la concesión de nuevas mesas en la Josep M.ª Font Rius, Cartas, vol. II, pp. 223-225 y 462-468. Josep M.ª Font Rius, Cartas, vol. I.1, doc. 288. 92 Josep M.ª Pons Guri, «Document sobre la jurisdicció senyorial a Sant Celoni l’any 1203», en Idem, Recull, vol. III, pp. 234-236; Idem, «Sentència arbitral sobre lluïsmes, subestabliments i altres drets emfitèutics a Sant Celoni», ibidem, pp. 237-260. 93 Pere Alsius Torrent, Ensaig histórich sobre la vila de Banyoles, Barcelona, Estampa de L. Obradors y P. Sulé, 1872, ap. 3 de la tercera parte. 90 91
576
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
plaza se recogieron en las costumbres escritas de las villas. En las de Peralada se le prohibía al señor «fer mudar la taula de la carniceria, pescateria ni altres del lloch a hont havien estat».94 La supresión de costumbres como el desvet fue consentida a los habitantes de Martorell el año 1208 por parte de la señora Guillema de Castellvell.95 Los habitantes de Salses fueron eximidos el año 1213 de «vetito vini et bladi et salis et omnium alium rerum».96 En Figueres Jaime I suprimió el 1267 el desvetum de vino en la villa y autorizó a los habitantes a aportare y vendere vino de cualquier procedencia.97 En Torroella de Montgrí Jaime II suprimió el año 1321 su monopolio de la venta del vino durante el mes de julio y otorgó a los habitantes de la villa la facultad de comerciar libremente durante todo el año con sus vinos negros y blancos, in grosso vel in minuto. A cambio de esta franquicia los habitantes pagaron al rey la elevada suma de dos mil sueldos de Barcelona.98 La misma facultad puede suponerse para los habitantes de Amer. Aunque el año 1279 una noticia nos informa que los habitantes consintieron a su señor, el abad de Santa Maria, vender su vino en régimen de monopolio durante cinco semanas del año en curso. Las circunstancias de este consentimiento las desconocemos, pero sabemos que el abad hubo de reconocer que no era titular del «districtum vendendi vinum in villa» y prometer que no convertiría dicho consentimiento en una consuetudo.99 La exención de la lleuda y de otras exigencias sobre la circulación está documentada en Cotlliure, donde los habitantes de la villa fueron eximidos en 1207 de pagar «lezdam neque pedaticum neque aliquam consuetudinem novam vel veterem»;100 en 1243 Jaime I confirmó las franquicias de 1207, pero «hoc excepto quod retinemus nobis leudam et pedagium», lo cual indica que los foraneos continuaban sujetos a las exigencias en cuestión.101 Para la villa de Peralada sabemos que los habitantes eran «liberos de pagar lleuda y peatge per tota la terra subgecte al señor de Peralada, ecceptat de la lleuda del blat ques ven lo dia de mercat».102 A los habitantes Tuïr les fueron confirmadas por Jaime I y Jaime II en 1274 y 1287 la exención de las lleudes de Perpinyà y el Volò en sus desplazamientos hacia Salses, Barcelona Juan Antonio Güell López, Ensayo, art. 38. Josep M.ª Font Rius, Cartas, vol. II, doc. 401. 96 Josep M.ª Font Rius, Cartas, vol. I.1, doc. 237. 97 Josep M.ª Font Rius, Cartas, vol. I.1, doc. 316. 98 ACA, Cancelleria, reg. 220, f. 69r-v. 99 AHG, Notarials, Amer, reg. 2, f. 43r. Véase Apéndice documental, Documento 14. 100 Josep M.ª Font Rius, Cartas, vol. I.1, doc. 223. 101 Bernard Alart, Priviléges et titres relatifs aux franchises, institutions et propriétés communales de Roussillon et de Cerdagne, depuis le xie siècle jusqu’a l’an 1660, 1, Perpignan, Charles Latrobe, 1874, p. 170-171. 102 Juan Antonio Güell López, Ensayo, art. 25. 94 95
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
577
y Peralada.103 En Granollers, el notario Pere Marqués, titular de la jurisdicción sobre la villa, estableció en 1291 que los habitantes serían «franqui et liberi ab omni lezda et ab omni nova servitute que possit dici vel excogitari et ab omni alia exaccione violenta».104 En la villa de Camprodon el abad de Sant Pere otorgó en 1248 a los habitantes una serie de limitaciones de las lleudes que gravaban el comercio del vino, del grano, del aceite y del pescado.105 En cuanto al hierro (ciso vel fracto sive extracto) que se comercializaba en la villa, quedaría exento de la lleuda. Pero todo el hierro que se extrajese de la villa y se vendiese fuera de su término quedaría gravado con un dinero de Barcelona de doblenc por cada carga y en concepto de media leuda. Por cada animal sacrificado en la villa y su término, y cuya carne estaba destinada a la venta, se pagaría un dinero de Barcelona de doblenc en concepto de lleuda, tanto el día de mercado como los restantes días de la semana. Quedarían exentos de esta lleuda los corderos, los cabritos y los puercos. Respecto a estos últimos, se estableció que el abad podía exigir durante el día de mercado de cada puerco sus lumbos. Por cada vaca y buey sacrificados podía el abad exigir la lengua, tanto durante el día de mercado como durante los restantes días de la semana. Los habitantes de Camprodon podían extraer de la villa cualquier clase de ganado, tanto si lo habían criado como si lo habían comprado, sin tener que hacer efectiva la lleuda. Por último, se estableció la exención de la lleuda para cabras, ovejas y cerdos sacrificados para el consumo doméstico y cualquier día de la semana. Las franquicias de la lleuda y de las demás exigencias sobre la circulación parecen otorgarse de manera sistemática a las villas de nueva fundación. En la villa de Salses se eximió en 1213 a los habitantes «ab omni etiam leuda, pedatico, portatico … per terram videlicet mare, stagnum et aquam dulcem, cum omnibus rebus et mercibus vestris habitis et habendis».106 A los habitantes de Figueres se les concedió en 1267 «quod de aliquibus mercaturis vestris, nobis non detis nec teneamini dare lezdam sed sitis inde franchi sicut homines Bisulduni».107 En la villa y puerto de Palamós, sin embargo, 103 ADPO, ACT, AA, 1, Llibre Verd de Tuïr, f. 11r: el rey Jaime I manda que no se exija a los hombres de Tuïr la lleuda que se pagaba en el Volò «pro Cauquolibero ab illis mercatoribus qui de Perpiniano ibant versus Barchinonam seu Peralatam». Allí mismo el rey Jaime II se dirige a sus oficiales para mandarles «quatenus de rebus et mercibus que predictos homines de Toyrio ducentur apud Salses et de Salsis apud Toyrium per rectum iter sive viam publicam per quam itur de uno dictorum ñocorum ad alium non petatis nec accipiatis nec peti seu percipi permitatis pedagium sive leudam Perpiniani dum modo dicte homines cum dictis rebus transitum non faciant per villam Perpiniani seu terminis eiusdem nec circa hec faciant ullam fraudem». 104 ACA, Cancelleria, pergs. Alfons II, 442 (pergs. Jaume II, 133). 105 Josep M.ª Font Rius, Cartas, vol. I.1, doc. 290. 106 Ibidem, doc. 237. 107 Ibidem, doc. 316.
578
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
las concesiones del rey resultaron más limitadas. En principio, el monarca concedió a los habitantes de Palamós que los mismos no debían pagar lleuda por las mercancías traficadas en el puerto y la villa. Sin embargo, este privilegio quedaba limitado seguidamente por el hecho que todas las mercancías que en la villa se comprasen y vendiesen ad pondus et mensuram, debían pagar la lleuda según las tasas establecidas para la lleuda de Gerona. El mismo privilegio establecía la exención de la lleuda para cualquiera que acudiese al mercado durante los próximos dos años; pasados estos dos años, todo comprador y vendedor forastero estaría obligado a hacer efectiva la lleuda según las tasas establecidas para la lleuda de Gerona.108 Finalmente, el monarca otorgaba a todo habitante que hiciese continua residencia en la villa el privilegio de estar exento durante diez años de toda lleuda en toda la tierra del rey, con la reserva pero que la franquicia no afectaría a los derechos de aquellos que habían recibido del rey una participación en la lleuda (en calidad de feudo, por ejemplo). Las franquicias de la lleuda beneficiaban, en principio, a los habitantes de la villa de manera exclusiva. Las exenciones no incluían a los forasteros (extraneos), los cuales continuaban sujetos al pago de la misma. Ahora bien, esta regla conocía excepciones. En la villa de Cardedeu, por ejemplo, Jaime I mandó en 1272 que todos los que acudieran al mercado y a la feria «sint franchi ab omni lezda in dicta villa hinc ad IIIIor annos, mensuratico excepto».109 Se trata, en este caso, de una exención temporal otorgada al conjunto de individuos que acudieran al mercado y a la feria de la villa. Exenciones de mayor alcance pudieron ser otorgadas a comunidades monásticas y miembros de colectivos dotados de privilegios específicos.110 Además, el rey podía otorgar a los habitantes de determinadas villas una exención temporal que abarcaba omnia loca dominationis nostre, lo cual permitía a estos vender y comprar en los mercados de todas las villas reales sin ser gravados por la lleuda local, aunque esta exención solo se refería a la lleuda de la que era titular el rey, no a la lleuda que eventualmente era titularidad de terceros.111 A los habitantes de la villa de Peralada, después de haber sufrido la ocupación de los ejércitos del rey de Francia y a petición de su señor, Dalmau de Roca-
Josep M.ª Font Rius, Cartas, vol. I.1, doc. 335. Ibidem, doc. 321. 110 José Rius Serra, Cartulario de Sant Cugat del Vallés, Barcelona, Escuela de Estudios Medievales, Sección de Barcelona, 1947, doc. 1368 (1241): el rey Jaime I otorga al monasterio de Sant Cugat del Vallès «ab hiis quod de blado quod sit de semine vel collecta corporis monasterii vel quod necessarium sit ad eundem, non donet mensuraticum nec usaticum ullum in loco aliquo terrarum vel dominacionem nostre, in terra nec in mari, nec donent leçdam vel pedagium de ullius rebus que portentur vel ducantur, ementur vel vendantur per monachos ipsius monasterii vel per nuncios suos». 111 Josep M.ª Font Rius, Cartas, vol. I.1, 467. 108 109
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
579
bertí, les fue otorgada el año 1286 por el rey Alfonso el Liberal la exención por quince años de lleuda, peatge y mesuratge que acostumbraban hacer efectivo en las tierras de realengo.112 La exención de la lleuda, por último, también podía otorgarse a los habitantes del entorno rural de la villa. El año 1284, por ejemplo, el abad de Sant Cugat del Vallès eximió los habitantes de la villa de Sant Cugat y de les parroquias de Sant Pere d’Octavià, Santa Maria de Campanyà, Sant Feliu de Vilamilans, Sant Cebrià d’Aiguallonga y Sant Medir del mesuratge del cereal y de las lentejas, del pessatge y de la lleuda que podía recaudar en el mercado de Sant Cugat. A partir de entonces los habitantes en cuestión podrían comprar sin pagar lleuda y podrían medir con la medida de la villa sin pagar mesuratge tanto los granos propios como los que compraban el día de mercado y cualquier otro día de la semana. Tan solo se hizo excepción de los carniceros que trabajaban en la villa y los que venían de fuera: estos debían pagar por sus ventas a la pavordía mayor del monasterio la lleuda de las carnes según la costumbre de la villa de Sabadell. Además, el abad eximió del mesuratge, del pessatge y de la lleuda durante cuatro años todos aquellos que viniesen al mercado pero no fuesen hombres sometidos al destret del monasterio. Pasados los cuatro años, estos estarían obligados a hacer efectivo el mesuratge, el pessatge y la lleuda según la costumbre vigente en la villa.113 El año 1300, por otra parte, el rey Jaime II, a petición de los habitantes de Sampedor, y «ut gentes circum vicine libentius ad forum seu mercatum… conveniant», eximió a todos los que visitaran el mercado, durante cinco años, del mesuratge y de la lleuda.114 Tanto la gestión como los otros asuntos relacionados con las medidas fueron sometidos a una detallada regulación a partir de mediados del siglo xiii y en respuesta, seguramente, al requerimiento de los habitantes de la villa. En la villa de Peralada, por ejemplo, el señor se avino a regular el número y los tipos de medidas, el ajustamiento de las mismas, las tasas a entregar en concepto de mesuratge y pessatge y el importe de las multas que debían pagar aquellos que alteraban las balanzas y manipulaban las medidas y pesas.115 La gestión de las medidas quedó sometida a una supervisión por parte de las autoridades comunales: las costumbres de la villa atribuían tanto al batlle como a los cónsules la potestad de examinar los pesos y medidas. El batlle no podía proceder a un examen unilateral sino que debía hacerse acompañar por las autoridades comunales.116 En la villa de Banyoles, Jaime
ACA, Cancelleria, reg. 64, f. 18v. Véase Apéndice documental, Documento 8. ACA, Notarials, St. Cugat del Vallès, reg. 1, f. 24r-v. Véase Apéndice documental, Documento 7. 114 ACA, Cancelleria, reg. 197, f. 77r-v. Véase el Apéndice documental, Documento 1. 115 Juan Antonio Güell López, Código, art. 33-36. 116 Ibidem, art. 37. 112 113
580
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
II reconoció en 1297 al abad de Sant Esteve su derecho de fijar las medidas del grano, las pesas de las otras vituallas y las canas del paño y imponer las multas a los habitantes de la villa que no respetasen los mandatos del abad relativos a las medidas, pesas y canas.117 Cinco años más tarde, el año 1303, el abad se mostró dispuesto a limitar su derecho de mesuratge y autorizó a los habitantes a tener en sus casas medidas para a medir el grano. Las medidas, pero, debían llevar la señal del abad. Quedó, sin embargo, prohibido prestar estas medidas a terceros, si ello implicaba un perjuicio para el abad en su derecho de lleuda u otros. Asimismo quedó prohibido medir con dichas medidas cualquier compraventa de granos con un individuo sujeto a la lleuda y obligado a usar las medidas abaciales. Con todo, el abad se comprometió a no exigir tasa alguna a cambio de proporcionar dicha señal.118 La reducción de las tasas que gravaban el uso de las medidas, por último, nos consta para la villa y puerto de Cotlliure, donde el monarca, como dominus ville, estableció que los habitantes no pagarían «nisi medium mensuraticum quandocumqe ad mensuram castri volueritis mensurare». En el caso que los habitantes no quisieran medir con esta mensura, se les autorizó «mensurare ad mensuram suam sine aliquo mensuratico, ita tamen quod mensura sit recta ad predictam castri mensuram». Por otra parte, el rey estableció que los habitantes no pagarían «nisi medietatem de consueto servitio pensi».119 En Terrassa Jaime I concedió en 1263 a los habitantes de la villa «mensurare et mensuram facere semper de cetero qualibet ceptimania… cum quartaria nostra totum bladum vestrum», excepto, sin embargo, el día que se celebraba el mercado de la villa y en el cual el monarca se reservaba la facultad de exigir el mensuraticum por el empleo de la quartera del grano.120 La regulación
En la villa de Peralada, concretamente, las costumbres establecían que «qualsevol habitant de Peralada licitament pot exercir son offici sens que lo señor ni altre persona privada li puga fer impediment algú, aceptat la escrivanie que deu ser sola».121 Esta libertad de elegir oficio no excluyó, sin embargo, que la actividad comercial, al igual que las otras actividades económicas estuviera sometida a la vigilancia del señor del mercado y de sus oficiales. La intervención de las autoridades comunales en estos aspectos de Lluís G. Constans, Diplomatari, doc. 458. Pere Alsius Torrent, Ensaig, ap. 3 de la tercera parte. 119 Josep M.ª Font Rius, Cartas, vol. I.1, doc. 223 (1207). 120 Ibidem, doc. 312. 121 Juan Antonio Güell López, Código, art. 63. 117 118
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
581
la vida económica no puede constatarse hasta finales del siglo XIII, cuando comenzaron a colaborar activamente con el señor y su batlle en la redacción de ordinacions. La existencia de ordinacions en la villa de Peralada nos consta desde 1301 por una noticia que nos presenta una norma relativa a las medidas del grano y que había sido fijada «ab volentat dels cossols e ab alcus prohomes de la vila de Peralada e ab lo batle et ab lo jutge».122 En la villa de Tuïr se reguló en el año 1303 exhaustivamente la remuneración del crida, fijándose las tarifas en función de los bienes objetos de transacción y de la procedencia de los implicados. La obligación de remunerar las crides de este pregonero resultaba general, con una sola excepción: «que tot hom de la vila de Toyr e tota altra estrayna persona qui vuyla vendre fruyta o pex o porres o cauls o leytugues o ayls o cebes o tota autra ortalissa o qualque autra causa moble, podía hacerlo cridar a I enfant, aquel que·s vol e dona li so que·s vol e no ne’s de ren tengut de donar a la crida ni as altre hom».123 Para esta misma villa sabemos también que un ordonament de masalers de la villa de Perpinyà regirían también las actividades de la carnicería de la villa de Tuïr.124 Las ordinacions no han sido recogidas y estudiadas de manera sistemática para el caso de nuestras villas.125 A la espera de una futura investigación, podemos retener que entre las materias a regular mediante las ordinacions se contaban la vigilancia de los precios de algunas mercancías, las tasas y las medidas. Otra parte importante de las ordinacions tenían como objetivo la regulación de los oficios y de las actividades relacionados con el mercado y de cuyo recto ejercicio dependía la buena marcha de este; entre estas actividades se incluyen las del regatero y de la regatera (revenedor, regater, regatera), y las del corredor y de la corredera que no eran públicos (corredor, corredera, corredriu). La promoción
En la medida de sus posibilidades y facultades, los señores promovieron siempre los lugares de intercambio comercial sometidos a su dominio. La naturaleza de las medidas tomadas era notablemente diversa. Entre las mismas puede contarse la construcción de puentes periurbanos y el acondicionamiento y el desvío de caminos, por iniciativa del señor del mercado y de la villa. El 1272, por ejemplo, cuando la fundación de la villa ADG, Peralada, reg. 2 bis, f. 15r. Bernard J. Alart, Documents, pp. 159-160. 124 ADPO, ACT, AA, 1, Llibre Verd de Tuïr, ff. 16v-18r. 125 Para apuntes véase. Josep M.ª Font Rius, «La potestat normativa del municipi català medieval», Estudis Universitaris Catalans 30 (1994), pp. 131-164. 122 123
582
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
de Cardedeu, Jaime I ordenó que el camino que iba de Barcelona a Sant Celoni pasase desde ahora en adelante por la villa de Cardedeu. Asimismo autorizó a sus oficiales cindere y trancare en los lugares adecuados el camino por el que habitualmente se había transitado para ir de Barcelona a Sant Celoni, para así obligar a los transeúntes a pasar por la pobla real. El monarca prohibió que nadie continuase transitando por el camino antiguo y amenazó a los infractores de esta orden con penas pecuniarias que variaban en función de si el infractor transitaba montado, a pie o acompañado de una bestia cargada. Las multas serían impuestas y recaudadas en nombre del rey por el batlle de la villa.126 El mandamiento relativo al camino de Cardedeu se acompañó de otras medidas directamente relacionadas con el mercado de la villa. El 1273 Jaime I se dirigió a los batlles de sus lugares de Vilamajor, Tagamanent, Caldes de Montbui, les Franqueses y Maresme, y los informó que por diversas misivas había ordenado a los hombres de estas localidades que cada semana viniesen al mercado de Cardedeu. En virtud de ello los encargaba amonestar a los hombres de dichas batllies para a que cumpliesen la orden real. Una multa de cinco sueldos se recaudaría de aquellos que acudieran a otro mercado que no fuera el de Cardedeu.127 La orden fue confirmada el año 1279 por Pedro el Grande y el año 1293 por el infante y lugarteniente Pedro, el cual, además, incluyó los habitantes de Sabadell entre los obligados a visitar el mercado de Cardedeu.128 Jaime II confirmó la orden de su bisabuelo en 1311, aunque cambió el día de celebración del mercado del martes al miércoles.129 Menos imperativo se mostró Alfonso el Liberal respecto al mercado de Palamós, cuando el 1291 se limitó a rogar (rogavimus et dicimus) a los habitantes de Palafrugell, Sant Cebrià, Santa Coloma de Fitor, Vilaromà, Vall-llobrega y Calonge a visitar el mercado de la villa.130 La deferencia real se explica por el hecho que estas localidades no pertenecían al realengo. Los objetivos
Las medidas tomadas por el rey respecto a su villa pretendían conectar la villa a los circuitos mayores del comercio y, así, facilitar y acelerar la circulación (reducir los costes del transporte, reducir los tiempos). Con estas 126 Josep M.ª Font Rius, Cartas, vol. I.1, doc. 321. Para otros ejemplos véase Víctor Farías Zuri«La configuration d’un réseau routier médiéval. L’exemple de la Catalogne: siècles xi-xiv», Etudes Roussillonaises 20 (2003), pp. 70-71. 127 ACA, Cancelleria, reg. 21, f. 110v. 128 ACA, Cancelleria, reg. 41, f. 63r; reg. 89, f. 2r. 129 ACA, Cancelleria, reg. 208, f. 74r-v. 130 ACA, Cancelleria, reg. 83, f. 124r.
ta,
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
583
medidas no solo se incrementaba la actividad comercial, sino que también se reforzaban las funciones de centralidad económica que ejercían la villa y su mercado. Mediante el reforzamiento de esta centralidad, se pretendía consolidar y extender el área de irradiación del mercado. Este esfuerzo por promocionar el mercado y la villa se acompañó de la supresión de exacciones y restricciones y la regulación de las actividades, para conformar una estrategia de conjunto que tenía la finalidad tanto de incrementar los réditos del señor como de procurar la utilitas y el bonum statutum ville. Las intervenciones del señor, por último, se llevaron a cabo en un contexto eminentemente competitivo y conflictivo.131 La difusión de los mercados semanales y la configuración del señorío no estuvo exenta de tensiones y hubo más de una ocasión en la que el señor de un mercado tuvo que hacer frente a la tentativa de otro señor de arruinar materialmente su mercado. Para Peralada sabemos que los señores de la villa debieron solicitar en 1128 la ayuda del conde Ramon Berenguer III de Barcelona para hacer frente a los intentos del conde Ponç Hug de Empúries de promocionar su propio mercado de Castelló d’Empúries en detrimento del mercado de la villa de Peralada. Ramon Berenguer III obligó prometer al conde de Empúries «quod non vetet suos homines ire ad merchad de Peralada et die sabati merchatum de Casteion non facia».132 Para Amer se ha conservado una bula de Inocencio III del año 1198, por la cual el pontífice pretendió poner fin a los atentados que el mercado de Amer sufría por parte de los vizcondes de Bas y Cardona. Respecto a este último se dice que había instituido un mercado concurrente junto a la villa: «iuxta villam ipsius cenobii mercatum de novo construxit».133 Estos conflictos se explican en buena medida por el hecho que el mercado se había constituido entre los siglos xi y xiv en una fuente de poder y en uno de los más notables generadores de riquezas para sus titulares. Para evitar los conflictos, los señores acudieron al rey para obtener de él la prohibición de fundar un nuevo mercado en la vecindad de su villa. Esto es lo que logró el obispo de Gerona para su villa de Bàscara, cuando obtuvo el año 1187 de Alfonso I la promesa que el monarca no permitiría la fundación de otro mercado en el área comprendida entre Besalú, Torroella de Montgrí, Gerona y Peralada.134
131 Víctor Farías Zurita, «Las villas de la Catalunya Vella. La construcción de una red urbana medieval (circa 1150 - circa 1350)», en Monique Bourin, François Menant, Lluís To Figueras (eds.), Dynamiques du monde rural: échanges, prélèvements et consommation en Méditerranée ocidentale, Roma, École Française de Rome, 2013, pp. 23-38. 132 Francesc Miquel Rossell, Liber Feudorum Maior, doc. 523. 133 Esteve Pruenca i Bayona, Josep M.ª Marquès i Planagumà, Diplomatari, doc. 56. 134 Josep M.ª Marquès i Planagumà, Cartoral, doc. 355.
584
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
Valoraciones Las medidas tomadas por el señor respecto al mercado semanal tenían en común la aspiración de promover y regular las actividades económicas asociadas al mercado semanal de la villa y reflejaban un interés, por parte del señor, de favorecer estos lugares de encuentro comercial que se multiplicaron en los siglos xi-xiv y ayudaron a crear una red urbana propiamente medieval. Las razones de este interés señorial pudieron ser diversas. La razones puramente financieras de maximizar los réditos derivados de su señorío debieron jugar un papel destacado, de ello no cabe duda: la villa y las actividades comerciales que se realizaban en su plaza proporcionaban al señor un importante volumen de réditos de naturaleza diversa, desde la lleuda pagada por el comercio de las ollas hasta el laudemio pagado por los titulares de las mesas de la mercería. Un volumen de réditos que, además, se incrementó hasta mediados del siglo xiv al mismo ritmo que la sociedad y su economía se comercializaban. Sin embargo, es importante recalcar que dicho interés fue también una respuesta al desarrollo de las actividades económicas vinculadas al mercado semanal, al creciente protagonismo de los individuos que sostenían estas actividades y a la creciente preocupación por el bienestar material y moral de una población en aumento. De ahí el esfuerzo señorial por regular el comercio, por mejorar la gestión del señorío y procurar la eficacia de sus oficiales, para todo lo cual pudo contar con la colaboración activa de los habitantes de las villas: una y otra parte coincidieron en su interés por promover los intercambios. La historia de las villas, en este sentido, no se distingue sino en la escala de la historia de las grandes ciudades como Barcelona y Gerona. Las intervenciones del señor, por último, solo pueden ser comprendidas si se considera el papel del mercado en la sociedad de los siglos xi-xiv, lo cual lleva a plantear el complejo tema de la función del mercado. Sin pretender por el momento hacer frente a este tema, podemos retener que el mercado era siempre más que un lugar donde se compraba y vendía y que generaba réditos a su titular. El mercado era también una institución que permitió la configuración de una red urbana regional y que articuló economías de la ciudad y del campo, posibilitando la buena marcha de unas y otras. La intervención del señor y la promoción de su mercado puede pensarse, en este sentido, como una actuación que pretendía organizar una institución y consolidar unaa integración local de economías. Más aún: la misma fundación de un mercado ha de pensarse como una estrategia para posibilitar la articulación entre economías urbanas y rurales y para posibilitar la buena marcha de la economía tanto de los señores como de los campesinos.135
Víctor Farías Zurita, El mas i la vila, pp. 377-402.
135
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
585
Apéndice documental Documento 1
1300, febrero, 22. Barcelona. El rey Jaime II confirma a los habitantes de Sampedor la concesión de un mercado semanal hecha por Alfonso el Casto y otorga su protección a los que acudieran al mismo. La carta se acompaña de otra, por la cual el rey exime por cinco años a todos los que acudieran al mercado de la lleuda y del mesuratge. ACA, Cancelleria, reg. 197, ff. 77r-77v. Noverint universi quod nobis Iacobo et cetera, ex parte hominum ville Sancti Petri de Auro extitit humiliter supplicatum, ut cum ab illustrissimo Ildefonso, inclite recordacionis regem Aragonum, comite Barchinone ac Provincie marchio, antecessore nostro, per privilegium concessum fuisset ipsis hominibus dicte ville ibi habitantibus et habitaturis quod semper tenerent et facerent forum in dicta villa, feria secunda ebdomade. Et a longis temporibus citra ipsum forum sive mercatum propter guerrarum, discrimina pluraque alia ipsi ville adversantia ibidem nequiverit celebrari, propter quod ipsa villa magnum detrimentum sumpserat et sumebat, quod de benignitate regia dictus locus augeretur et incrementum reciperet, provideremus ac dignaretur ea concedere per que iamdicta secunda feria sive die lune cuiuslibet septimane forum sive mercatum predictum in dicta villa valeat celebrari. Nos itaque, eorum precibus benigne condescendentes, per presens privilegium nostrum in perpetuum concedimus quod omnes venientes ad dictum mercatum sint ipsa die mercati et subsequenti etiam die usque ad horam meridianam, in veniendo, stando ac etiam redeundo, salvi pariter et securi et sub nostra etiam proteccione et guidatico speciali. Ita quod nullus confidens de nostri gratia vel amore ipsos die predicta mercati nec etiam alia subsequenti usque ad dictam horam meridiane invadere, capere seu etiam detinere nec etiam compellere seu pignorare culpa crimine seu debito alieno nec etiam propriis obligacionibus quibus debitorio seu fideiussorio nomine ac alias fuerint obligata. In hiis autem non intelligimus seu intelligi volumus fractores itinerum seu viarum, falsatores monete, proditores seu bausatores vel qui crimen lese comiserint maiestatis. Mandantes per presentem cartam nostram universis et singulis officialis et subditis nostris, presentibus et futuris, quod presens privilegium nostrum et ea per nos ibidem concessa firma habeant, teneant et observent et faciant inviolabiliter observari et non
586
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
contraveniant nec aliquem contravenire permitant aliqua racione, si de nostri confident gratia vel amore. Siquis autem contra predicta venire in aliquo attemptaverit, iram et indignacionem nostram et penam ducentorum absque remedio aliquo se noverit incursurum, dampno illato primitus plenarie restituto. Datum Barchinone VIIIº kalendas marcii, anno predicto. Signum + Iacobi, Dei gratia regis Aragonum et cetera. Testes sunt Guillelmus de Anglearia, Geraldus de Cervilione, Bernardus Guillelmi de Entença, Iaçpertus de Castro Novo, Dalmacius de Castro Novo. Fuit clausum per Matheum Botelle, mandato regis. Nos Iacobus et cetera. Ad humilem supplicationem nobis pro parte hominum ville Sancti Petri de Auro factam ad hoc ut gentes circum vicine libentius ad forum seu mercatum quod in dicta ville die lune qualibet nolumus celebrari conveniant, concedimus graciose quod omnes homines ipsius loci ac etiam omes venientes ad ipsum mercatum sint per quinque annos primos venturos, die videlicet cuiuslibet mercati quod infra ipsum tempus in dicta villa contigerit celebrari et non alia franchi et imunes ab omni lezda et mensuratico. Sic quod ipsa die mercati aliquid pro lezda seu mensuratico mimime solvere teneantur. Mandantes per presentem cartam baiulo dicte ville presenti et qui pro tempore fuerit necnon universis officialis nostris in dicta villa constitutis seu constituendis per dictum quinquenium die predicti mercati ab ipsis hominibus seu et venientibus ad dictum mercatum aliquid pro dictis iuribus lezde seu mensuratici exigant seu demandent. Datum Barchinone VIIIº kalendas marcii, anno predicto. Matheus Botelle, mandato regis. Documento 2
1273, enero, 1. Montpeller. El rey Jaime I autoriza al abad de Sant Joan de les Abadesses trasladar la celebración del mercado de Sant Joan de les Abadesses del miércoles al sábado. ACA, Cancelleria, perg. Jaume I, 2138. Hoc est translatum de verbo ad verbum fideliter sumptum tercio idus madii, anno a Nativitate Christi millesimo trescentesimo tricessimo septimo, a quadam carta pergamea sigillo regio appendicio cere albe cum corda de sirico illustrissimi domini Iacobi, recolende memorie, regis Aragonum, Maioriche et Valencie, comitis Barchinone et Urgelli et domini
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
587
Montispesullani, ut prima facie apparebat sigillata, in quoquidem sigillo erat ephigies, videlicet, de una parte militis equitantis et de alia parte hominis sedentis in catedra, littere autem ipsius sigilli propter corrupcionem cere non potterant bene legi. Tenor vero dicte carte sequitur sub hiis verbis: Noverint universi quod nos Iacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maiorice et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesullani, attendentes quod abbas qui nunc preest monasterio Sancti Iohannis Rivipullensis desiderat mercatum quod consuevit fieri in villa Sancti Iohannis die mercurii nunc fieret eadem villa die sabbati. Ob ipsius gratiam et predicti monasterii dilectionem specialem per nos et successores nostros concedimus, statuimus et laudamus eidem abbati et successoribus suis in perpetuum plenam licenciam et facultatem faciendi, tenendi et coaunandi publicum et sollepnem mercatum in villa predicta Sancti Iohannis singulis diebus sabbativis qualibet septimana. Nos enim recipimus et constituimus sub nostra protectione et guidatico speciali omnes et singulos homines et mulieres venientes ad dictum mercatum in veniendo, stando et redeundo cum omnibus rebus et mercibus suis. Ita quod non pignorentur, marchentur vel graventur seu aliter impediantur culpa crimine vel debito alieno, nisi ipsi principales debitores fuerint vel fideiussores pro aliis constituti nec eciam in hiis casibus, nisi prius in ipsis fatica inventa fuerit de directo. Mandantes vicariis, baiulis, curiis et aliis officialibus nostris presentibus, videlicet, et futuris quod predicta omnia observent et faciant ab omnibus inviolabiliter observari et non contraveniant nec aliquem contravenire permitant alique racione. Quibuscumque autem contravenerit, iram et indignacionem nostram et penam quingentorum morabatinorum se noverit incursum. Data in Montepesullano, kalendas ianuarii, anno Domini millesimo CCº LXXº secundo. Signum + Iacobi, Dei gratia rex Aragonum, Maiorice et Valencie, comitis Barchinone et Urgelli et domini Montispesullani. Testes sunt Ermengaudus de Urgio, Guillelmus de Curia, Iaufridus de Rochabertino, Bertrandus de Bello Podio, Guillelmo de Belvis. Sig+num Michaelis Violeta, qui mandato domini regis hec scribi fecit, loco, die et anno prefixi. Sig+num Francisci de Bianya, iudicis ordinarii Rivipulli, qui huic translato a suo originali, non cancellato nec in aliqua sua parte viciato, fideliter translatato et cum eodem diligenter examinato, auctoritatem meam iudiciariam interposui pariter et decretum ut dicto translato tanquam suo originali fidem plenaria in omnibus habeatur. Ego Ffranciscus Ferrarii, publicus rivupullensis notarii, auctoritate venerabilis conventus monasterii eiusdem, qui hoc translatum a suo originali fideliter abstrahi et scribi feci nichil remoto, addito vel mutato, interveniente auctoritate et decreto Ffrancisci de Bianya, iudicis ordinarii Rivipulli, predicti, subscribi et clauso.
588
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
Documento 3
[1310-1315] Las tasas de la lleuda y del mesuratge cobrados en el mercado de la villa de Tuïr (por el rey de Mallorca, señor de la villa). ADPO, Archives communales de Tuïr, AA, 1, Llibre Verd de Tuïr, ff. 19r-20r. Edición : Bernard J. Alart, Documents, pp. 217-226.136 Sequitur ordinatio qualiter leuda solvitur in villa Toyrii et quibus horis et mensuragium similiter. Ayso es memoria de quals causes e en qual manera se deu pagar leuda al mercat de Toyr. Tot hom estrayn qui vena porch al mercat de Toyr, si’s ven II solidos o mes, paga I diner. E si’s ven menys de II solidos, pagua mesayla de leuda. Pero de porcel tenre leytenc d’ast no deu pagar hom ren. Item tot hom estrayn qui vena al dit mercat de Toyr bou o vacha o ase o sauma deu pagar per quascuna d’aquestes besties I diner de leuda. Item tot hom estrayn qui vena mul o mula, rossi o egua deu pagar per quascuna d’aquestes besties VI diners. Item tot hom estrayn qui vena caval deu pagar per leuda V solidos. Item tot hom estrayn qui vena moton o feda o boch o cabra o crestat deu pagar per quascuna d’aquestes besties meayla. Pero d’anyel ni de cabrit no deu hom ren paguar. Item tot hom de Thoyr qui tengua taula de carn a vendre al dit mercat deu dar e pagar per leuda de quascun porch que trench ni trascha venal al dit mercat a la taula I diner. E de quascun moton e de quascuna feda e de quascun boch e de quascuna cabra e de quascun crestat que trascha ni tenga a la dita taula al dit mercat deu donar mesayla, exceptat de porch de pus que a estat en sal, de que no deu dar res. Pero si’l dit bestiar, sia gros o menut, era dels ditz maselers o d’altre hom qui tenga carn a vendre, de Toyr, en axi que’ls agues noyrit o l’agues comprat e que l’agues tengut mig ayn rere si ab que’l vena al dit mercat, no’n pagua res de leuda d’aquel bestiar ni d’anyel ni de cabrit no deu ren pagar. Item tot hom estrayn qui vena carn salada al dit mercat deu pagar del quarter del porch mesayla. Item tot hom estrayn qui aya al dit mercat per vendre ordi, forment o altres blatz o tot altre legum o glan o altre esplet o sal pagua e deu pagar per quascuna aymina una cossa de leuda. E si ven, paga per quascuna aymina altra cossa de mesurage. De la qual cossa fan VIII mig quarton. Item tot hom de Toyr qui trascha o paus blat per vendre a la plassa en sac qui aqui’s vena paga de mesurage una cossa per aymina. Per si y trau blat a 136 La presente edición se basa en el original conservado en los Archives des Pyrénées-Orientales de Perpinyà y corrige los errores (menores) de la edición de Alart.
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
589
vendre en escudela ni en semblant causa, ab que la venda del blat se fassa a la plassa, no’n deu ren donar de mesurage, sol que no s’hi mesur. Item tot hom, sia estrayn sia de vila, qui vena oli a la plassa al dit mercat pagua de mesurage de quascun quarton que y vena pugesa o tant oli qui o vayla e les escorriyles de les mesures quan l’oli aura pres ceyl qui’l aura comprat. Item tot hom estrayn qui trascha oli el dia del mercat de Toyr, qui aqui l’aiga comprat, deu pagar II diners per saumada. Tot hom estrayn qui port al dit mercat per vendre e que o vena cur de bou o d’ase o de tota altra bestia grossa o de volp o de fagina o de tota autra salvagina paga per quascun cur o per per quascuna peyl I diner, exceptat de lebra e de conyl, de que no pagua res. Tot hom estrayn qui port al dit mercat monals lo dia del mercat o monayles o altre dia, sol que’l leuder l’atrop lo dia del mercat a la plassa, pagua per quascuna saumada mesayla. Pero si la saumada de les monyales a XII monayles o mes, paga una mesayla per leuda. Item tot hom estrayn qui port al dit mercat dentals a vendre dona de la saumada I dental per leuda. Item tot hom estrayn qui port forques de era a vendre al dit mercat dona de la saumada Iª forqua per leuda. Item pagua una saumada de pales una pala. Item tot hom estrayn qui port cercles al dit mercat per vendre pagua per saumada. Si son de tina III diners. E si son de vixels paga II diners per leuda. E si son de semals dona dinerada de cercles. Item tot hom estrayn qui port a col per vendre monals o monales o cercles o forques, de quascu colerat paga mesala per leuda. Pero de quascu colerat de cercles paga I diner per leuda. Item tot hom estrayn qui port al mercat semals paga per saumada II diners per leuda. Item tot hom estrayn qui port vims a vendre al dit mercat pagua per quascuna dinerada II vims per leuda. Item tot hom estrayn qui port al dit mercat obra torneyada per vendre paga de la saumada I diner per leuda e del colerat, si o porta a col, mesala. Item tot hom estrayn qui port veyre a vendre al dit mercat pagua de la saumada I mujol e del colerat, si o porta al col, mesayla. Item tot hom estrayn qui port al dit mercat fruyta a vendre paga de la saumada meala. Item tot hom estrayn qui port sach de cauls o de porres o de ceba engrunada, per quascun sach paga mesala de quascuna causa. Pero si es ceba emforquada, paga I forch dels cominals per leuda. Item tot hom estrayn qui port carbo a vendre dona per cuascun sach tant de carbo que’n pusca hom una reyla laucesar. Item tot hom estrayn qui port oles o tota altra obra de terra per vendre al dit mercat paga per saumada per leuda I diner. Pero si o porta al col paga del colerat mesayla per leuda. Item tot hom estrayn e tot hom qui sia de la vila qui lo dia del mercat tengua taula per deguna mercaderia a vendre a la plassa paga mesala per leuda. Pero si es mercer que tengua taula, no pagua quor pugesada de salsa. E si es mercer qui no tengua taula, no pagua res. Item tot hom estrayn qui trascha blat de Toyr en dia de mercat, que l’i aya comprat en dia de mercat ni en altre dia, si’l porta bestia, paga per leuda mesayla. Pero si’l porta hom en cap o en col, no paga res, si doncs no’s fasia en frau. Item tot
590
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
hom estrayn pagua per somada de peix I diner. E si’l porta en col ni en cap, no pagua res. Item tot hom estrayn d’una desena de lin pagua una derna. Item tot hom estrayn paga per una saumada d’aladrigues I diner. Item tot hom estrayn paga per una saumada d’esteves I diner. E per quascuna somada de postz I diner. E per quascuna somada de quayratz mesayla. E per quascuna somada de formages I diner. Pero si no y ha una somada de formages, no pagua res. Item tot hom estrayn per quascuna saumada de ferre paga I diner. E per quascuna somada de pan I diner. E si’l porta en cap ni en col, paga del colerat mesayla. Item tot hom estrayn qui vena al dit mercat tenent en fauda o en bras o en cap, drap de lin o sartzil o treliss, paga per leuda de III aunes que vena mesayla. E si mes ne ven, paga per aquela raso metexa. Pero degun qui taula tengua per trop que’n vena, no paga quor mesayla. E es acostumada causa que la dita leuda de les causes davant dites se pagua e’s deu pagar a la vila de Toyr, so es a saber, del mig dia del divenres entro a la hora nona del dissapte tant solament. Et quod non solvitur per homines Toyrii nisi in platea ut superius est dictum. Documento 4
1298, julio, 15. Perelada. Bernat de Molins, procurador de Dalmau de Rocabertí en la villa de Peralada, reconoce a Ramon Gros y Bernat Tort, peletero, de Peralada, que le han pagado 70 sueldos melgorenses de los 130 sueldos melgorenses que le debían pagar por el arrendamiento de las lleudes de las menuderías. AHG, Notarials, Peralada, reg. 3, f. 107v. Bernardus de Molendinis, procurator in villa Petralate domini Dalmacii de Ruppebertino, domini dicte ville, confiteor et in veritate recognosco vobis Raymundo Grossi et Berengarii Torti, pelliperio, de Petralata, et vestris quod vos solvistis et tradistis mihi vel ad meam voluntatem LXX solidos malgurienses de illis CXXX solidos malgurienses quos mihi \nomine supradicti/ dare et solvere tenebamini pro precio illius vendicionis quam vobis feci ad unum annum de tota illa medietate leudarum minutarum quam dictus dominus Dalmacius percipit et percipere debet in villa Petralate, prout ipsam medietatem dictarum leudarum minutarum tenebat Bernardus de Imvidio, miles, condam, sicut in instrumento dicte vendicionis plenius continetur. Residuos vero LX solidos malgurienses dicti precii tu dictus Raymundus Grossi habuisti ad mandatum dicti domini Dalmacii, ut ego dictus Bernardus assero, \scilicet, quod de mandato ipsius domini Dalmacii habuisti dictos LX solidos/, reuncians et cetera. Et de predictis CXXX solidos malgurienses sive de precio dicte ven-
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
591
dicionis absolvo et cetera, paccatus et cetera. Testes Berengarius de Monello, iurisperitus, et Petrus Tintorerii, de Petralata, et Guillelmus Berardi, de Stella. Documento 5
1287, octubre, 14. Castelló d’Empúries. El conde Ponç Hug de Empúries arrienda a Bernat Seger, de Castelló, la lleuda de la madera y de los juncos. AHG, Notarials, Castelló d’Empúries, reg. 3, s. f. Poncius Hugo, Dei gratia comes Impuriarum et vicecomes de Basso et Capraria, per nos et nostros et cetera, gratis et cetera, vendimus et tradimus sive quasi tradimus tibi Bernardo Segerio, de Castilione, et tuis et cetera voluntarie totam leudam nostram fuste et iunchorum ville nostre Castilionis, sicut melius et plenius predictam consueta sunt vendi retroactis temporibus et sicut melius presentis dici et cetera, quam venditionem tibi facimus de hodie que facta est presens carta ad III annos continue et completos, innedos in precio per dictum tempus VIIII libras comitales, quas de nostro mandato solvisti et cetera Guillelmo Tolose, de Castilione, renunciando et cetera. Mitens in possessione vel quasi et cetera. Ita ut tu vel quem voluntarie et cetera habeas et cetera. Et non tantum et cetera, set bonum facimus et cetera per dictum tempus, sub obligatione et cetera. Volumus et concedimus etiam tibi quod possis dictam fustam tenere causa vendendi in quocumque loco malueris ville Castilionis dum tamen sit locus sufficiens ad vendendum dictam fustam. Testes Arnaldus de Pomeriis et Guillelmus Tolza, de Castilione. Documento 6
1278, noviembre, 23. Pleito entre Ponç de Guardia, pavorde de la iglesia de Sant Salvador de Sabadell, por una parte, y Gastó, vizconde de Bearn, y Berenguer de Cardona, por otra, por los respectivos derechos sobre el mercado de la villa de Sabadell. ACA, Cancelleria, perg. Pere II, 114. Hoc est translatum sumptum fideliter a quodam instrumento, cuius tenor talis est. Inter Poncium de Guardia, prepositum ecclesie Sancti Sal-
592
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
vatoris de Sabadello, ex una parte, et dominum Gastonem, vicecomitem Biernensis, et Berengarium de Cardona, ex altera, fuit diutius discordia super platea ville Sabadelli et tabulis carnificum et merceriorum et aliorum vendencium in mercato dicte ville. Dicebat enim dicta ecclesia et prepositus eiusdem quod dicta platea et tabule eiusdem pertinebant dicte ecclesie iure dominii, asserens multas et diversas tabulas longissimo tempore tenuisse, possedisse pacifice et quiete in dicta platea, inducens super predictis plura instrumenta et sentencias. Dicebat autem dictus dominus Gasto et Berengarius de Cardona dictam plateam et tabulas ad eos et dictam ecclesiam equis partibus pertinere sicut alia iura provenientia ex dicta platea. Dicentes quod dicta ecclesia et eius prepositus non fuerunt usi dicta platea nec tabulis nec erat fides adibenda dictis instrumentis et sentencie cum non essent publica. Et allegabant quod ipsi aliquibus vicibus et temporibus receperant in iuribus et obvencionibus predictorum simul cum dicta ecclesia. Sicque etiam accidebat quod aliqui homines dicte ville et aliunde auctoritate propria, in periudicium dicte ecclesie et aliorum predictorum dominorum, apropriabant sibi dictas tabulas pro alodio vel alio modo, vendendo, locando, stabiliendo vel aliter. Et ita dicta ecclesia et dominus Gasto et Berengarius de Cardona dictas tabulas amitebant et iura ex eis provenientia. Tandem predictis hec recognoscentibus, intervenientibus aliquibus discretis viris, venerunt inter se gratis ad amicabilem transaccionem et composicionem in hunc modum, videlicet, quod dicta ecclesia et eius prepositus habeant perpetuo et integriter duo operatoria, sicut terminantur et fexuriantur in instrumentis confectis stabilimenti que fuerunt quondam Arnaldi Peregrini et sunt hodie heredum Guillelmi Burgesii. Et quinque tabulas Arnaldi de Ganeti et quinque tabulas Raimundi Sutoris et unam tabulam Maymone Pistricis et unam tabulam den Payeres et unam tabulam Iacme Mercerie et duas tabulas Arnaldi de Solano, que omnes tabule sunt in sabaterie, et duas tabulas Berengarii Selvani, in macello, et tres tabulas Berengarii de Rosseta, duas scilicet in sabateria et unam in macello. Ita quod nullus predictorum recipiat aliquid in dictis tabulis et operatoriis, scilicet, in pensionibus, logueriis, stabilimentis, laudoysmis vel terciis vendicionum. Set sint omnia predicta integriter dicte ecclesie et eius prepositi. Cetera vero etiam tota platea et tabule existentes in ea, sicut concluditur a ponte qui est iuxta domos Raimundi Lonc usque ad domos Arnaldi de Gante et usque ad predicta operatoria que sunt iuxta domos Raimundi de Fonte et a domibus Arnaldi den Tria usque ad domos Berengarii Ermenardi, sint comunes inter dictam ecclesiam et dominum Gastonem et Berengarium de Cardona et suos milites. Ita videlicet quod dicta ecclesia habeat et recipiat in dictis tabulis, scilicet, in earum censibus, logueriis, stabilimentis, lodoysmis vel terciis vendicionum medietatem et inter dominum
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
593
Gastonem et Berengarium de Cardona et suos milites aliam medietatem. Cetere vero obventiones inde provenientes ex leudis, mensuragiis, iuridiccionibus vel aliis dividantur inter dictam ecclesiam et dictos dominos ut assuetum est. Ad hec nos Guillelmus de Sancto Vincencio, tenens locum Guilaberti de Cruyles, procuratoris dicti domini Gastonis in Catalonia, et nos Berengarius de Cardona et nos Poncius de Guardia, prepositus dicte ecclesie Sancti Salvatoris, videntes dictam composicionem et transaccionem fore factam ad utilitatem nostram, laudamus et approbamus ex certa sciencia dictam transactionem et composicionem et promitimus nobis ad invicem ipsam perpetuam inviolabiliter observare. Actum est hoc nono kalendas decembris, anno Domini millesimo ducentesimo septuagesimo octavo. S+num Guillelmi de Sancto Vicencio, tenenti locum Guilaberti de Cruyles, procuratoris dicti domini Gastoni. S+num Berengarii de Cardona, qui hec laudamus et firmamus. Testes huius rei sunt Bernardus de Castro Eulino, Bernardus de Gayano, clericus, Bernardus de Camarasa, Raimundus de Furmigada et Vitalis Cardone. Sig+num Poncii de Guardia, prepositi Sabatelli, hec firmantis. Arnaldus de Crosaber, notarius portus regalis de Palamors domini regis, in cuius posse et manu domini Guilaberti de Cruyles, nomine procuratorio domini Gastoni, hanc cartam firmavit quinto kalendas decembris, anno Domini millesimo ducentesimo septuagesimo octavo, presentibus testibus Petro Ogerio et Arnaldo de Aguilario et Fferrario de Guarriano, militibus. Sig+num Petri de Ribalta, notarii publichi barchinonensis, qui hec scribi fecit et clausit cum litteris appositis in linea VIª ubi scribitur ex die et anno prefixo. S+num Bernardi Burgueti, gerentis vices Romei de Marimundo, vicarii Barchinone et Vallesii, eo absente, qui huic translato sumpto fideliter ab originali suo non cancellato nec in aliqua parte sui viciato, ex parte domini regis et auctoritate officii quo fungimur auctoritatem impendimus et decretum et ei tanquam originali suo fides plenaria ab omnibus impendatur, appositum per manum mei Bernardi de Cumbis, notarii publici Barchinone, regentisque scribaniam curie vicarii eiusdem civitatis, in cuius posse dictus gerens vices vicarii hanc firmam fecit quarto idus septembris, anno Domini millesimo CCº nonogesimo, presentibus testibus Philipo de Podio et Petrus Passarelli. Et ideo ego Bernardus de Cumbis, notarius predictus, scripsi et hoc meum sig+num hic apposui. Sig+num Petri Marci, notarii Barchinone. Sig+num Petri Porcelli, notarii Barchinone. Sig+num Bernardi de Villa Rubia, notarii publici Barchinone, qui hoc translato sumpto fideliter ab originali instrumento non cancellato, non viciato nec in aliqua sui parte corrupto set omni suspitione carente et cum eodem legitime comprobatum et firmatum etiam sive autenticatum per Bernardum Burgeti predictum, gerentem vices Romei de Marimundo, vicarii Barchinone et Vallesii, absentis, in posse videlicet predicti
594
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
Bernardi de Cumbis, notarii, prout per subscriptionem ipsius notarii supra factam apparet, scribi fecit et clausit quarto idus septembris, anno Domini millesimo ducentesimo nonagesimo nono, cum litteris rasis et emendatis in linea tercia ubi dicitur dicebant et in linea decima ubi dicitur stabilimentis et appositis in linea undecima ubi scribitur et transactionem. Documento 7
1284, abril, 18. Sant Cugat del Vallès. Franquicias otorgadas por el abad Guerau del monasterio de Sant Cugat del Vallès a los habitantes de las parroquias de Sant Pere d’Octavià, Santa Maria de Campanyà, Sant Feliu de Vilamilans, Sant Cebrià d’Aiguallonga y Sant Medir. ACA, Notarials, Sant Cugat del Vallès, reg. 1, ff. 24r-24v. Nos frater Geraldus, Dei gratia abbas monasterii Sancti Cucuphatis, cum assensu et voluntate nostri conventus, atendentes quod dominus Petrus, Dei gratia rex Aragonum, concessit nobis et nostro monasterio privilegium habendi perpetuo mercatum in qualibet septimana et in qualibet die iovis in villa Sancti Cucuphatis vel ubi voluerimus infra parrochiam Sancti Petri de Octoviano, ideo per nos et omnes nostros successores, presentes atque futuros, facimus de presenti in perpetuum vos universos homines nostros et singulos atque futuros, qui nunc sunt vel in posterum erunt in villa Sancti Cucuphatis et in parrochiis Sancti Petri de Octoviano, Sancte Marie de Campanyano, Sancti Felicis de Villa Mille Anorum, Sancti Cipriani de Aqualonga et Sancti Emeterii, cuiuscumque officii sint, franchos, liberos, quitios et inmunes ab omni mensuratico frumenti, ordei et lentiarum et cuiuslibet alterius bladi, et generaliter de omnibus hiis que in mensura consistunt et de omni leuda et pondere. Ita quod libere et franche in qualibet die iovis et qualibet alia die per totam qualibet septimanam et annum continuum possitis vos et vestri successores in perpetuum mensurare vestrum bladum cum nostra mensura seu mensuris et alia que in mensura consistunt sine omni mensuratico sive bladum et alia habueritis de vestra propria laboracione sive emeritis a quibuslibet hominibus vel habueritis ex aliquo alio titulo lucrativo vel non lucrativo. Possitis etiam omnes alias res vestra sine omni leuda vendere sive res consistant in pondere vel mensura sive non. Et de predictis omnibus et singulis facimus vos et omnes vestros in perpetuum franchos, liberos, quitios et immunes in qualibet die mercati et qualibet alia die per totam qualibet septimanam et annum continuum ut melius et clarius superius est notatum et expressum. Salvo tamen et retento nobis et suc-
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
595
cessoribus nostris quod carnifices que nunc sunt vel in posterum erunt in villa Sancti Cucuphatis vel qui aliunde venerint ad dictum mercatum teneantur nostre prepositure mayori dare leudam de carnibus quas vendent in dicto mercato ad usum et observancia mercati Sabadelli. Preterea de presenti enfranchimus seu liberos facimus et immunes omnes alios homines et feminas, cuiuscumque dominii sint, a prestacione predictorum mensuratici, leude, ponderis et omnia eorum que in mensura, leuda vel pondere consistant per proximos IIIIor annos primos venturos. Ita quod, elapsis dictis IIII annis, dicti homines qui non sunt nostri et dicti monasterii teneantur nobis et successoribus nostris dare et solvere mensuraticum, leudam et pondus ad usum et observantiam mercati Sabbadelli et etiam omnes alii qui ad iurediccionem nostri monasterii pertinent seu spectant. Exceptis illis qui superius excipiuntur, scilicet, de parrochia Sancti Petri de Octoviano, Sancte Marie de Campanyano, Sancti Felicis de Villa Mille Anorum, Sancti Cipriani de Aqualonga et Sancti Emeterii, qui nunquam nobis nec successoribus nostris racione mensuratici, leude vel ponderis, exceptis carnifficibus aliquid dare nec solvere teneantur. Testes Bernardus Mayol, Poncius de Insulis, Iacobus Iovelli et Petrus de Reboleda. Documento 8
1286, marzo, 29. Barcelona El rey Alfonso el Liberal, a petición del vizconde Dalmau de Rocabertí, exime a los habitantes de Peralada de lleuda, peatge, mesuratge y pessatge en las tierras de realengo. ACA, Cancelleria, reg. 64, f. 18v. Noverint universi quod nos Alfonsus et cetera attendentes quod vos probos homines et universitatis Petra[late] multa dampna passe estis tempore preterito in guerra gallicorum, idcirco volumus et concedimus vobis dictis probis hominibus et universitati Petralate quod per XV annos primos venturos facis per totam terram nostram tam per mare quam per terram quam etiam aqua dulce franchi, liberi et [...] ab omni lezda et pedagio, mensuratico et penso de omnibus rebus et aliis bonis vestris. Mand[antes] per presentes universis officialibus et aliis subditis nostris quod hanc concessionem nostram habeant et observent et non contraveniant aliqua racione. Quam siquidem gratiam et concessionem vobis dictis probis hominibus et universitati predicte ad instanciam et preces nobilis viri Dalmacii, vicecomite de Rochabertino, per dictos XV annos duxumus concedendam. Datum Barchinone IIIIº kalendas aprilis.
596
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
Documento 9
1303, mayo, 11. Perelada. Pere Vilanant, carnicero, vende a Bernat Martina, de Peralada, una mesa emplazada en la mercería de la villa de Peralada. AHG, Notarials, Peralada, reg. 6, f. 28v. Petrus Villahonanti, macellerius, de Petralata, per me et meos, gratis et cetera, vendo tibi Bernardo Martina, de eodem loco, et tuis perpetuo ad tuam voluntatem et cetera, quandam tabulam meam quam habeo et teneo in merceria ville Petralate. Et affrontat in tabulis que solebant esse coopertas in sabateria, a meridie in tabula Iohannis Iasperti, ab occiduo in carraria publica mercerie, a circio in tabula Berengarii Aragone. Cum ingressibus et regressibus suis. Et cum cooperticio et omnibus iuribus et pertinenciis suis et melioracionibus et cetera, \ex abisso usque ad nubes/. In precio novem solidorum malgurienses, de quibus et si amplius et cetera. Mitens te in possessione et cetera. Prestans et cetera. Dando et cetera. Promitens bonam facere et cetera. Salvo iure et dominio domini Dalmacii de Ruppebertino, domini Petralate, in foriscapiis. Dabitis enim tu et tui mihi et meis annuatim de censu racione dicte tabule in festo Pasche quinque solidos malgurienses absque tamen aliquo directo dominio. Et etiam dabis tu et tui caritati maiori ville Petralate annuatim de censu racione dicte tabule quindecim denarios comitales in festo Natalis Domini. Similiter absque tamen aliquo directo dominio. Et de eviccione teneri et cetera. Super rebus meis et cetera. Testes Guillelmus de Villatenimo [....................] eodem loco, et Petrus Martini, de Sancto Celedonio, habitanti eiusdem /loci de Petralata\ firmavit [.................. ............] dominio, salvo iure et dominio suo et suorum in omnibus. Documento 10
1297, mayo, 7. Amer. Los albaceas de Bernat de Bosch, de la villa de Amer, venden a Jaume Ballester, de la misma villa, una mesa de zapatería, emplazada en la villa de Amer. AHG, Notarials, Amer, reg. 8, ff. 33v-34r. Nos Vivanus Balesterii et Guillelmus de Boscho, fusterius, de villa Amerii, manumissores testamenti Bernardi de Bosco, condam, de villa Amerii,
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
597
vendimus tibi Iacobo Balesterii, de eadem villa, et tuis et cui volueris unam tabulam sabbaterie quam dictus Bernardus habebat in dicta villa et tenebat per piateriam monasterii ameriensis. Et confrontat ab oriente in tabula Arguilagase et uxori sue, a meridie in tabula Vilardelle, ab occiduo in platea bladi, a circio in carrerio publico. Predictam itaque tabulam cum introitibus et exitibus et tegulatis et furtis et aliis ad dictam tabulam pertinentibus et cetera tibi et tuis vendimus et tradimus precio XXIII solidos et VI denarios, de quibus et cetera. Quam de nostro et dicti Bernardi et cetera, quam confidentes et cetera. Promitentes et cetera. \Salvo iure dicte piaterie/. Obligantes ad hoc tibi et tuis omnia bona dicti Bernardi, condam. Firmamus et recognoscimus. Testes Berengarius Au[...]ti et Guillelmus Muyoni de villa Amerii. Documento 11
1308, abril, 12 Guillem, abad de Sant Joan de les Abadesses, otorga en régimen de enfitéusis a Pere de Ginebrosa una mesa en la plaza de la villa de Sant Joan. ACA, Cancelleria, perg. Jaume II, 2523. Notum sit cunctis, quod nos Guillelmus, Dei gratia Sancti Iohannis abbas, gratis et ex certa sciencia, per nos et omnes successores nostros damus, laudamus et in perpetuum concedimus tibi Petro de Ginebrosa, de Bageto, de villa Sancti Iohannis, et tuis et qui volueris, ad omnes tuas tuorumque voluntates semper faciendas, unam tabulam in platea dicte ville Sancti Iohannis, que habet in longitudine decem palmos et in latitudine octo palmos. Quam tabulam habeas et teneas in dicta platea semper tu et tui, prout affrontat ex una parte in tabula Raymundi Casulani et ex alia in tabula Berengarii Augustini et in via publica que transit coram domibus Bruni de Cumba et coram domibus Petri Agreti, cum intratibus et exitibus suis et cum omnibus proprietatibus, integritatibus et iuribus suis et cum cooperimento et omni augmento et melioramento ibi facto et de cetero faciendo, prout melius et plenius dici et intelligi potest ad omnem tuum tuorumque comodum et bonum intellectum. Pro qua tabula tu et omnes successores tui facietis nobis et successoribus nostris semper et annuatim in festo sancti Andree unam unciam piperis. Promitentes tibi per nos et nostros quod predictam tabulam faciemus tibi et tuis semper tenere, habere et pacifice possidere contra cunctos cum omnibus proprietatibus, integritatibus et iuribus suis, salvo iure et dominio ecclesie Sancti Iohannis in omnibus. Confitentes a te habuisse et recepisse pro intrata ipsius tabule duodecim denarios monete Barchinone de terno, de quibus sumus a te bene paccati. Re-
598
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
nunciantes exceptioni non numerate peccunie et doli et omni alii iuri per quod contra predicta venire possemus. Et ego Petrus de Ginebrosa suppradictus, recipiens dictam donacionem de predicta tabula a vobis dicto domino abbatis, per me et omnes successores meos promito dare et solvere vobis dicto domino abbati et vestris et cui volueritis semper et quolibet anno predictam unciam piperis prout dictum est, sub obligatione dicte tabule, renunciando omni iuri per quod contra predicta venire possem. Actum est hoc pridie idus aprilis, anno Domini Mº CCCº octavo. Eg+o Guillelmus, Dei gratia Sancti Iohannis abbas, subscribo, salvo iure ecclesie. Sig+num Petri de Ginebrosa suppradicti, qui predicta laudo et firmo. Testes huius rei sunt Arnaldus de Campillis, clericus, et Petrus de Colello. Sig+num Arnaldi de Torrente, publici Sancti Iohannis notarii, qui hoc scripsit et clausit cum litteris rasis et emendatis in Vª linea ubi dicitur Raymundi Casulani, die et anno quo suppra. Documento 12
1296, marzo, 16. Castelló d’Empúries. Guillem de Roses, carnicero, de Castelló d’Empúries, reconoce a Berenguer Julià, también de Castelló, que le ha alquilado una mesa en la carnicería de la villa y que se han asociado para vender la carne en la dicha mesa. AHG, Notarials, Castelló d’Empúries, reg. 10, s. f. Guillelmus de Rozis, macellarius, et Berengarius Iuliani, macellarius, ambo de Castilione, confitemur et in veritate recognoscimus alter nostrum alteri ad invicem quod ego dictus Guillelmus de Rozis \cum uxore mea/ locavi tibi dicto Berengario quandam tabulam [....] macelli Castilionis ad quatuor annos precio LXXX solidos malgurienses pro dictis IIIIor annis quos mihi tempore locacionis solveris et quod ultra dictum precium debebas solvere censum dicte [tabu]le sicut consuetum est. Etiam quod non possem inde te eycere per totum dictum tempus pro me nec pro aliquo [....] prout in instrumento inde confecto plenius continetur. Volentis et concedentis quod tu dictus Berengarius habeas et teneas [...] tabulam sicut iam ipsam tenebas racione dicte locationis pacifice et quiete, iuxta tenore predicti instrumenti, usque ad festum sancti Michaelis proximum venturum. Et quod [de] ipso festo sancti Michaelis usque in Carniprivio Quadragesime subsequenti, ex convencione inter nos habita, habeamus et teneamus ego et tu ipsam tabulam et simus socii carnium vendendarum et emendarum in ipsa tabula de ipso festo sancti Michaelis usque in Carniprivio Quadragesime tunc sequenti, non obstante t[e]nor locacionis contente in dicto instrumento locacionis a me et uxore mea tibi facto. Etiam cum venerimus ad
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
599
dictum Carniprivium Quadragesime et erit predicta societas finita [......] possim ego, dictus Guillelmus de Rozis, recuperare dicta [.........] meam, restituto et soluto prius precio locacionis quod inde mihi dabas q[....]obus annis debebas tu tenere dictam tabulam iuxta dictam locacionem a me et uxore mea tibi [.........] solidos malgurienses v[el] plus vel minus ad cogniscionem alicuius sapientis vel aliquorum amicorum nostrorum vel [etiam] ad cogniscionem alicuius fratris minoris. Et quod ego, dictus Guillelmus de Rozis, tenear tibi dicto Berengario Iuliani satisfacere et rendere tibi de parte precii dicte tabule \et census eiusdem/ prout mihi tu donas in anno, \sicut in dicto instrumento continetur/, pro rata predicti temporis festi sancti Michaelis usque ad Carniprivium que debemus habere societatem in dicta tabula ut supradictum est. Et si forte ego dictus Guillelmus de Rozis decederem infra dictum tempus Carniprivii et dicte societatis, nihilominus volo et concedo tibi dicto Berengario quod teneas dictam tabulam usque ad dictum tempus Carniprivium. Et post ipsum Carniprivium, quod uxor mea et mei possint ipsam tabulam recuperare, restituto tibi et soluto dicto precio sequentis temporis iuxta modum et formam superius comprehensa. Et hec omnia supradicta alter alteri ad invicem promitimus atendere et cetera. Et obligamus et cetera. Remitendo uterque nostrum alteri et diffiniendo perpetuo quicquid alter nostrum contra alterum posset petere vel exigere in iudicio vel extra, racione predicta locacionis vel alia racione. Testes Bernardus Frenerii et Bernardus Benedicti et Bernardus Sardina, de Castilione. Documento 13
1293, noviembre, 29. Sant Cugat del Vallès. El abad Guerau de Sant Cugat del Vallès confirma a Maria Jordana y su hijo Bartomeu la autorización para construir un pórtico con arcos ante la casa que tenían en la plaza de la villa de Sant Cugat. ACA, Notarials, Sant Cugat del Vallès, reg. 3, f. 100r-100v. Nos ffrater Geraldus, Dei gratia abbas monasterii Sancti Cucuphatis Vallensi, et conventus eiusdem loci, per nos et omnes successores nostros laudamus, approbamus et de novo atque perpetuo confirmamus et stabilimus vobis Marie Iordane et Bartholomee, filio vestro, de villa nostra Sancti Cucuphatis, et vestris et cui sive quibus volueritis qu[a]ndam porticum que est ante domos vestras quas habetis, tenetis et possidetis per nos et nostram preposituram maiorem in platea dicte ville. Et quas domos et porticum vos et predecessores vestri longuissimis [....]us tenuistis, habuistis et possideistis [....................................] portichus ex parte una in domibus G[........
600
VÍCTOR FARÍAS ZURITA
.....................] in dicta platea. Predictam autem porticum vobis dicte Marie [.......................] laudamus, approbamus et de novo atque perpetuo confirmamus et stabilimus. In hunc, videlicet, mo[do ............] dictam porticum cum arcubus assendere possitis \usque in cellum/ et super ipsam porticum domos operari [............] facere. Set dictam porticum teneamini semper tenere apertam ex tribus partibus prout hodie est aperta porticus dicti Bernardi de Molis et quod ipsam nunquam claudere valeatis in dictis tribus partibus set, s[i] volueritis, possitis in[tus] dictam porticum tabulam vel tabulas tenere in quibus tenentur et ponuntur carnes et panes et alia. Et teneamini nobis et dicte prepositure nostre maiori dare et solvere annuatim in festo Nativitatis Domini illos quatuor denarios quos iam consuevistis dare pro censu dicte porticum, prout continetur in quodam instrumento vendicionis vobis facto a Rumia, uxoris quondam Guillelmi de Sancto Felice, et Petro, filio eiusdem, quod instrumentum fuit vobis firmatum per Arnaldum de Turricella, prepositum \maiorem/ tunc Sancti Cucuphatis, et scriptum quintodecimo kalendas augusti, anno Domini Mº CCº XCº, et clausum auctoritate infrascripti notarii. Per presentem autem laudacionem, approbacionem, confirmacionem et stabilimentum pensio dicte porticus non augmentetur nec accrescat \dicte prepositure/ nec vos nec successores vestri teneamini unquam dare dicte prepositure pro pensione dicte porticus nisi tantum predictos IIII denarios intitulatos instrumento antedicto. Liceatque vobis \et vestris/ et cetera. Salva tamen fatica XXX dierum et in omnibus aliis pleno iure et dominio dicte prepositure. Pro hac autem laudacionem, approbacionem, confirmacionem et stabilimentum habuimus a vobis et recipimus viginti et quinque solidos monete supradicte et quibus et cetera. Testes Matheus de Insulis, Bernardus Piyol et Petrus Martina. Documento 14
1279, junio, 22. Amer. Los habitantes de la villa de Amer consienten al abad de Santa Maria de Amer un monopolio temporal para la venta de su vino. AHG, Notarials, Amer, reg. 2, f. 43r. Nos frater Berengarius, Dei gratia abbas ameriensis, consilio et voluntate conventus eiusdem, recognoscimus vobis Ferrario de Vilardello et Raymundo de Saulior et Bernardo de Boscho et Guillelmo de Saya et universitati tocius ville Amerii, que vos ex gracia et amore et precibus nostris datis nobis quinque septimanas \in hoc anno tantum/ infra quas possimus
Las villas de la cataluña vieja y su mercado...
601
vendere vinum nostrum in villa Amerii. Ita tamen quod vos nec alii infra dictas ebdomadas non possitis aliud vinum vindere in dicta villa. Tamen post V septimanas, possitis vinum vendere in dicta villa sicut consuetum est. Et recognoscimus vobis et universitati ville quod nos et successores nostri non habemus districtum vendendi vinum in dicta villa nisi sicut ceterii homines vin[dendes]. Promitimus vobis quod deinde dictam vendicionem vini non petamus racione consuetudinis nec racione districtu. Et firmamus et renunciamus. Testes Arnaldus Cl[...] et Petrus Baruli, de villa Amerii.
A LA RECERCA DE LA REACCIÓ DELS FEUDALS DAVANT LA CRISI BAIXMEDIEVAL: LES SENYORIES DE LA VALL D’ARO AL SEGLE XV* Xavier Marcó i Masferrer Universitat de Girona
Introducció Els dos darrers segles medievals són un període especialment convuls. A l’hora d’explicar aquesta època la historiografia ha formulat el concepte de crisi baixmedieval, que ha tingut una acceptació molt àmplia. Així, a la majoria de treballs hi apareixen, en major o menor mesura, epidèmies esfereïdores, mortalitats catastròfiques, desastres naturals, oscil·lacions de preus i de salaris molt severes, dificultats econòmiques, agitacions socials, conflictivitat política i guerres cruentes. Amb tot, hi ha molts aspectes d’aquesta crisi en què els investigadors no es posen d’acord. Hi ha, per exemple, visions contradictòries sobre el seu abast: per alguns medievalistes com G. Bois fou una crisi global de la societat feudal que afectà tots els seus nivells,1 mentre que per altres com N. Fryde quedà circumscrita
* Aquest treball forma part de les recerques del subprojecte «Crédito y mercado de la tierra en el mundo rural y en las pequeñas ciudades de la Cataluña nororiental de los siglos xiv-xv» finançat pel Ministerio de Economía y Competitividad (HAR2014-54205-C2-2-P) i del Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval» (2017 SGR 1068). Abreviatures utilitzades: ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; ACG = Arxiu de la Catedral de Girona; ADG = Arxiu Diocesà de Girona; AHG = Arxiu Històric de Girona; BC = Biblioteca de Catalunya; d. = diners; ha. = hectàrees; mg. = mitgeres; qt. = quarteres; SAS = Santa Agnès de Solius; SCA = Santa Cristina d’Aro; SFG = Sant Feliu de Guíxols; SMF = Santa Maria de Fenals; SMR = Sant Martí de Romanyà; s. = sous. 1 Guy Bois, Crise du féodalisme. Économie rurale et démographie en Normandie orientale du début du 14e siècle au milieu du 16e siècle, París, Presses de la foundation nationale des sciences politiques, 1976; Idem, La gran depresión medieval: siglos xiv-xv. El precedente de una crisis sistémica, València, Universitat de València, 2001.
604
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
en uns àmbits molt determinats.2 Les causes que la provocaren i els elements claus que hi influïren també han estat discutides a bastament. Al seu voltant, als anys 1970 i 1980 es produí l’anomenat «Debat Brenner» entre historiadors etiquetats com a neomalthusians, d’una banda, i historiadors marxistes, de l’altra. Entre els primers, autors com M. Postan, J. Hatcher o E. Le Roy Ladurie, posaven l’èmfasi en la relació entre la població i els recursos disponibles; en aquest sentit, la Pesta Negra de 1348 i les epidèmies posteriors haurien tingut un paper fonamental en la majoria d’alteracions i canvis de la societat. En canvi, per a autors marxistes com R. Brenner, R. Hilton o G. Bois, era més important l’estructura de les relacions de classe i del sistema econòmic feudal; per ells, amb diferents matisos, seria aquesta estructura la que determinaria i condicionaria fins a quin grau el descens de la població afectaria la societat i no pas a la inversa.3 Malgrat que el debat comptà amb moltes aportacions, no es pogueren superar les dues postures enrocades i no s’aconseguí arribar a una explicació plenament satisfactòria de les causes de la crisi. De fet, en les darreres dècades també han sorgit altres esquemes explicatius, com el de la comercialització, que posa l’èmfasi en l’organització dels mercats i del comerç i en la difusió de la protoindústria en l’àmbit rural: segons aquest esquema, defensat per autors com R. Britnell i B. Campbell, la comercialització hauria permès un creixement sostingut de l’economia durant l’Edat Mitjana i la crisi final només hauria estat provocada per factors exògens i prou, com ara canvis climàtics i epidèmies.4 Més recentment, fins i tot, alguns autors com S. Epstein han negat que existís cap crisi sinó que consideren que s’hauria produït un reajustament estructural o una «destrucció creativa» que hauria permès tornar a aconseguir taxes de creixement econòmic.5 Com es pot
2 Natalie Fryde, «La crisis de la Baja Edad Media en Inglaterra según la investigación anglosajona de los últimos veinte años», dins Ferdinand Seibt, Winfried Eberhard (eds.), Europa 1400. La crisis de la baja Edad Media, Barcelona, Crítica, 1992, pp. 130-142. 3 Una bona part dels treballs que van motivar aquestes discussions han estat recollits a: Trevor H. Aston, Charles H. E. Philpin (ed.), El Debate Brenner: estructura de clases agraria y desarrollo económico en la Europa preindustrial, Barcelona, Crítica, 1988. 4 Richard H. Britnell, Bruce M. S. Campbell (eds.), A commercialising economy: England 1086 to c. 1300, Manchester, Manchester University Press, 1995; Bruce M. S. Campbell, The Medieval antecedents of English agricultural progress, Aldershot, 2007; Richard H. Britnell, Markets, trade and economic development in England and Europe: 1050-1550, Farnham, 2009. La contribució més actual a la teoria de la comercialització es pot trobar al volum col·lectiu editat per M. Bourin, F. Menant i Ll. To, en el qual, a més de diversos estudis de cas, hi ha una extensa introducció que fa una completa panoràmica historiogràfica del context baixmedieval, i unes àmplies conclusions que desenvolupen el model de la comercialització: Monique Bourin, François Menant, Lluís To Figueras (eds.), Dynamiques du monde rural dans la conjoncture de 1300, Rome, École Française de Rome, 2014. 5 Stephen R. Epstein, Libertad y crecimiento: el desarrollo de los estados y de los mercados en Europa, 1300-1750, València, Universitat de València, 2009.
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 605
veure, en definitiva, la historiografia es troba lluny d’haver aconseguit una teoria de-finitiva sobre la crisi baixmedieval. En qualsevol cas, si hi ha un element de la controvertida crisi baixmedieval que reuneix un consens molt ampli entre els historiadors que l’han estudiada, ja fossin malthussians, marxistes, del corrent de la comercialització o, fins i tot, dels que negaven l’existència de la crisi, és, aquest element, la mala situació econòmica dels senyors feudals. Arreu s’ha comprovat que els seus ingressos patiren una dràstica davallada en els dos darrers segles medievals. A Normandia, segons G. Bois, entre el començament del segle xiv i mitjan segle xv el valor nominal de les rendes dels senyors es deprecià entre un 66 % i un 75 %.6 A Anglaterra, diversos estudis com els de J. Hatcher, R. Hilton i Ch. Dyer, fets des de plantejaments teòrics força diferents entre si, revelen un descens d’entre una quarta part i la meitat dels ingressos senyorials.7 Més a prop, al Regne de València, també hi hagué una davallada general, tal com exposa un treball de síntesi d’A. Furió.8 I, per posar un exemple de les comarques gironines, R. Lluch comprova que el valor de les rendes de l’Almoina del Pa de la Seu gironina a la parròquia de Camós va disminuir més de la meitat entre 1331 i 1462.9 Molts historiadors han deduït que els senyors, davant d’aquesta situació de disminució dels ingressos, van reaccionar amb duresa collant més els seus vassalls. R. Hilton i Ch. Dyer van exposar fa anys que, després del daltabaix demogràfic de la Pesta Negra, els senyors haurien obligat els seus tinents a treballar tinences no volgudes, els haurien tornat a exigir prestacions en treball anteriorment commutades per diners i haurien intensificat l’explotació dels seus drets jurisdiccionals.10 R. Britnell, per la seva banda, va presentar en un cèlebre article la política reaccionària que el bisbe de Durham Thomas Hatfield havia imposat als seus dominis: els seus oficials perseguiren els tinents que havien fugit del seu domini buscant millors oportunitats a les ciu6 Guy Bois, Crise du féodalisme, pp. 195-235; Idem, «Noblesse et crise des revenus seigneuriaux en France aux xive et xve siècles: essai d’interprétation», dins Philippe Contamine (ed.), La Noblesse au Moyen Age. xie-xve siècles, París, Presses Universitaires de France, 1976, pp. 219-233. 7 John Hatcher, Rural Economy and Society in the Duchy of Cornwal 1300-1500, Cambridge University Press, Londres, 1970; Rodney H. Hilton, The Economic Development of Some Leicestershire Estates in the Fourteenth and Fifteenth Centuries, Oxford, Oxford University Press, 1947, pp. 8588; Christopher Dyer, Niveles de vida en la Baja Edad Media. Cambios sociales en Inglaterra, c. 12001520, Barcelona, Crítica, 1991, pp. 46-71. 8 Antoni Furió Diego, «Senyors i senyories al País Valencià al final de l’Edat Mitjana», Revista d’Història Medieval 8 (1997), pp. 109-151. 9 Rosa Lluch Bramon, «La renta de la tierra en una parroquia gerundense (siglos xiv y xv)», Edad Media. Revista de Historia 11 (2010), pp. 235-262. 10 Rodney H. Hilton, The Decline of Serfdom in Medieval England, London, Macmillan, 1969, pp. 36-43; Christopher Dyer, «The Social and Economic Background to the Rural Revolt of 1381», dins Rodney H. Hilton, Trevor H. Aston (eds.), The English Rising of 1381, Cambridge, Cambridge University Press, 1987, pp. 9-42.
606
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
tats; desposseïren de la terra els tinents massa vells o malalts per treballar-la i generar rendes; i forçaren els tinents individuals o, fins i tot, al conjunt de la comunitat, a acceptar les terres vacants i els obligaren a treballar-les i a pagar-ne les rendes corresponents.11 A casa nostra, molts autors com Jaume Vicens Vives, J. M.ª Salrach, G. Feliu, P. H. Freedman o A. Serra també han donat per bona l’existència d’una reacció feudal i consideren que els senyors haurien endurit les condicions de la servitud, impedint encara més la mobilitat pagesa i encarint els mals usos. Segons aquesta visió, la major opressió senyorial, encaminada a retenir els tinents als seus dominis i a percebre’n més ingressos, hauria acabat desembocant en les dues revoltes remences.12 En la majoria d’aquests treballs, no obstant, el concepte de la reacció feudal té una dificultat important: és producte d’una deducció massa mecànica que no es recolza en una base documental gaire àmplia. És a dir, es tracta més d’una suposició que no pas d’una evidència extreta de les fonts. En el context català, per exemple, els casos que aquests historiadors presenten de preus de redempcions molt més cars després de la Pesta que no pas abans són molt escassos i procedeixen de senyories i geografies molt diferents. Per tant, és problemàtic presentar-los com una mostra homogènia, àmplia i concloent. A més, la reacció feudal que dibuixen presenta problemes d’abast geogràfic i cronològic. Per Ch. Dyer i la majoria de medievalistes catalans o catalanòfils hauria estat una reacció general de tots els senyors que s’hauria sostingut en el temps fins a l’esclat de les revoltes pageses, el 1381 a Anglaterra i el 1462 a Catalunya. Tanmateix, sabem que no fou així. L’estudi més documentat de tots els presentats, el de R. Britnell, ja ho desmentia. D’entrada, Britnell deixava clar que el seu objecte d’anàlisi, els dominis del bisbe de Durham, representava un cas especial: es tractava d’una senyoria anormalment concentrada en l’espai i això, combinat amb la forta autoritat jurisdiccional de què disposava, conferia molts més poders al bisbe per implantar mesures severes contra els seus vassalls que no pas els que tenien la resta de senyors coetanis.13 Per exemple, estudis més recents han mostrat que un senyor veí, el prior de Durham, no va ser capaç de dur-les a terme.14 Per tant, 11 Richard H. Britnell, «Feudal Reaction after the Black Death in the Palatinate of Durham», Past and Present 128 (1990), pp. 28-47. 12 Jaume Vicens Vives, El Gran Sindicato Remensa (1488-1508), Madrid, CSIC, 1954, p. 10; Josep M.ª Salrach i Marès, «La Pesta Negra i els orígens del problema remença», dins DD. AA., Pere el Cerimoniós i la seva època, Barcelona, CSIC, 1989, pp. 13-34; Gaspar Feliu i Montfort, «El pes econòmic de la remença i dels mals usos», Anuario de Estudios Medievales 22 (1992), pp. 145-160; Paul H. Freedman, Els orígens de la servitud pagesa a la Catalunya medieval, Vic, Eumo, 1993; Assumpta Serra i Clota, «Reaccions senyorials a la crisi agrària a Catalunya, a la Baixa Edat Mitjana: els remences», Anuario de Estudios Medievales 29 (1999), pp. 1005-1042. 13 Richard H. Britnell, «Feudal Reaction», p. 32 14 Peter L. Larson, Conflict and Compromise in the Late Medieval Countryside. Lords and Peasants in Durham, 1319-1400, Routledge, Nova York-Londres, 2006, pp. 77-110.
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 607
és evident que no tots els senyors van reaccionar amb duresa davant la caiguda de les seves rendes. De fet, la mateixa A. Serra, tot i posar molt d’èmfasi en alguns casos d’encariment de les remences, també exposava nombrosos comportaments senyorials més contemporitzadors.15 D’altra banda, pel que fa a l’abast cronològic de la reacció feudal, Britnell demostrà que el bisbe Hatfield, malgrat els seus amplis poders, no pogué mantenir les seves receptes estrictes durant gaire temps: abans de la dècada de 1380 ja les va haver d’abandonar, incapaç d’aturar el canvi de conjuntura derivat de la caiguda de la població, que donava als tinents una gran força negociadora. La seva reacció feudal, certament, havia estat imposada amb una potència excepcional però, al cap i a la fi, només resultà una posició de força inicial que hagué d’anar modulant davant de la resistència dels seus tinents i del realisme econòmic. Tot i els seus desitjos, no va poder reocupar totes les terres abandonades i va acabar fent importants concessions, tant als seus tinents com al conjunt de les comunitats que estaven sota el seu domini.16 Així doncs, la suposada reacció feudal o reacció senyorial posterior a la Pesta Negra, que és tan present en els treballs dels investigadors i, fins i tot, en l’imaginari col·lectiu, es troba, en realitat, enterbolida per l’ombra de molts dubtes. El nostre objectiu és examinar, a partir d’una base documental més sòlida que les anteriors, si aquest enduriment de les condicions senyorials, aquest tipus de reacció senyorial, es va produir realment i en quina intensitat a partir d’un estudi de cas centrat a l’àrea de la vall d’Aro al segle xv. En aquesta zona de la diòcesi de Girona, situada a l’actual comarca del Baix Empordà, hi havia una comunitat rural composada majoritàriament per pagesos de remença que vivien en masos dispersos pels termes de cinc parròquies: Santa Cristina d’Aro, Santa Agnès de Solius, Sant Martí de Romanyà, Santa Maria de Fenals i Santa Maria de Bell-lloc. En paral·lel, en aquest mateix espai hi havia un total de setze senyories territorials diferents. No totes tenien la mateixa importància, òbviament, ni hi posseïen uns drets comparables. Les que hi tenien més possessions eren el monestir de Sant Feliu de Guíxols i les institucions vinculades a la Catedral de Girona, com ara la Pabordia de Juliol, la Sagristia Major i l’Almoina del Pa. Al costat d’aquestes, n’hi havia de més petites a càrrec de clergues locals i d’alguns senyors laics com el donzell Llabià. En tot cas, encara que tinguessin possessions de diferent mida, la tipologia de drets i de rendes que rebien era molt semblant. Es basaven en els drets de propietat, l’anomenat domini directe, sobre masos, terres i molins que eren cedits en emfiteusi a pagesos i moliners, que en tenien el domini útil i els treballaven. Aquests drets de 15 16
Assumpta Serra Clota, «Reaccions senyorials», pp. 1018-1024. Richard H. Britnell, «Feudal reaction», pp. 42-47.
608
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
propietat eren reforçats per la servitud que els senyors imposaren, llevat de comptadíssimes excepcions, a tots els tinents dels seus masos fins la seva extinció definitiva l’any 1486.17 Per examinar en quina mesura aquests senyors reaccionaren davant la crisi baixmedieval, disposem d’unes fonts documentals molt riques. Per una banda, s’han conservat capbreus que inventariaven els seus drets i rendes a la vall. A més, en alguns casos, disposem de capbreus de diferents moments, fet que permet comparar-los per veure si hi va haver canvis en la tipologia de les rendes que percebien. Per exemple, de la Pabordia de Juliol, hi ha capbreus dels anys 1344,18 1432,19 147620 i 150621 i del monestir de Sant Feliu de Guíxols, dels anys 1368,22 147823 i 1511.24 Per altra banda, d’una altra institució, l’Almoina del Pa, se n’ha conservat una sèrie molt completa de llibres de comptes que recollien tots els ingressos que procedien dels seus dominis i les despeses de la seva administració. Gràcies a aquests registres, podem conèixer l’evolució del valor de les seves rendes durant el darrer segle medieval.25 Finalment, totes aquestes senyories han deixat centenars de documents en els extraordinaris fons de les notaries de la vall d’Aro i de Sant Feliu de Guíxols que ens permeten conèixer múltiples aspectes del seu funcionament diari i la seva evolució en el temps: els seus entramats administratius, les iniciatives que duien a terme en el control de la senyoria o l’evolució dels seus ingressos. la davallada dels ingressos senyorials
Abans d’entrar a valorar si els senyors de la vall d’Aro van reaccionar a la crisi baixmedieval, cal constatar que la patissin. El cert és que la documentació de què disposem, tant els llibres de comptes de l’Almoina del Pa com les sèries conservades dels arrendaments de les rendes dels diferents se-
17 Xavier Marcó i Masferrer, La senyoria feudal en un vessant de les Gavarres. Els dominis territorials de la vall d’Aro al segle xv, treball inèdit guardonat amb el xixè Premi Joan Xirgo, 2011. 18 ACG, pergamins número 140, 141 i 142. 19 D’aquest capbreu se’n conserven tres còpies: en un volum de notes notarial, en un llibre notarial i en un rotlle de pergamins. AHG, Notarial, Vall d’Aro, vols. 254 i 209, i ACB, pergamí núm. 256. 20 AHG, Notarial, Vall d’Aro, vol. 257. 21 ACG, Pabordia de Juliol, capbreu 1506. 22 ACA, Hisenda, Monacals, vol. 1622. 23 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 1166. 24 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 952. 25 Per a un llistat d’aquests volums, vegeu: Xavier Marcó i Masferrer, «La senyoria del delme de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona a Santa Cristina d’Aro al segle xv», dins Alejandro Martínez Giralt, Neus Puig Amat, Montserrat Viader Crous (eds.), Les senyories a la Catalunya Baixmedieval (ss. xiii-xv), Hostalric, Ajuntament d’Hostalric, 2009, pp. 118-131.
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 609
nyors, confirma que en tots els casos es produí un descens general dels seus ingressos. Examinem, en primer lloc, els de l’abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols, un dels principals senyors de la vall. Després d’aplegar totes les dades disponibles sobre els seus ingressos, hem confeccionat la taula 1, que recull l’evolució del valor de les diverses rendes que collia a la vall d’Aro durant el segle xv. La primera columna de la taula és la successió dels anys del segle en què tenim dades. La segona columna recull la seqüència dels ingressos generats per tots els drets senyorials que l’abat posseïa a la parròquia de Santa Cristina d’Aro, excepte els provinents de la reserva de les Eroles i dels seus quatre molins. La tercera columna conté els ingressos provinents de la reserva. A la quarta hi ha el valor de les rendes del domini territorial de la parròquia de Fenals i a la cinquena, el del delme parroquial de Solius. La sisena columna conté el valor total de les rendes de l’abat, però no només de les que rebia a la vall d’Aro sinó les d’arreu dels seus dominis. I en darrer lloc, la setena columna assenyala els ingressos nets que restaven a l’abat de totes les seves rendes un cop satisfetes les despeses ordinàries inherents al seu càrrec.26 Com es pot veure, la taula no és completa, hi ha nombrosos buits en les seves sèries, però malgrat això conté prou dades per detectar la tendència general dels ingressos de l’abat al llarg del segle. Taula 1. Evolució del valor de les rendes de l’abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols al llarg del segle xv (en sous) ANY
PROCEDÈNCIA DE LES RENDES SCA
RESERVA
SMF
1401-1402
SAS
RENDES TOTALS *
INGRESSOS NETS **
20.000
10.000
1402-1403 1405-1406
1.720
1406-1407
1.720
1407-1408
1.720
1408-1409
1.720
1409-1410 1410-1411
10.000 10.000
1.720
10.000
26 Amb les rendes que rebia, l’abat havia de pagar la manutenció de menjar i beguda de la resta de monjos, la provisió de llenya, oli i llegums de la cuina del monestir, els salaris dels seus treballadors, advocats i procuradors i també les almoines acostumades a fer als pobres, entre d’altres coses: ADG, Administració econòmica, taxes de beneficis, «Liber denuntiationum», ff. 117r-121v.
ANY
PROCEDÈNCIA DE LES RENDES SCA
1411-1412
1.720
1412-1413
1.720
RESERVA
SMF
SAS
RENDES TOTALS *
INGRESSOS NETS ** 10.000
1.380
1413-1414
1.380
1414-1415
660
1.380
660
1.380
1415-1416
1.840
1416-1417
1.770
1.425
1417-1418
1.770
1.425
1418-1419
1.770
1.425
1419-1420
1.770
1420-1421
1.770
8.500 660
8.500
1421-1422
8.500
1422-1423
8.500
1424-1425 1425-1426
1.760
8.580
1426-1427
8.580
1427-1428
600
1428-1429
600
1429-1430
600
8.580
1430-1431 1431-1432 1432-1433 1433-1434
1.400
600
7.000
1434-1435
1.400
600
7.000
1435-1436
1.400
600
7.000
1436-1437
1.400
7.000
1437-1438 1443-1444 1444-1445
1.600
400
1.300
600
1.400
600
1445-1446 1449-1450
600
1450-1451
600
14.947
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 611
ANY
PROCEDÈNCIA DE LES RENDES SCA
RESERVA
SMF
SAS
1451-1452
600
1452-1453
600
1453-1454
560
1454-1455
560
1455-1456
560
1456-1457
560
1457-1458
560
1458-1459
560
1459-1460
560
1460-1461
1.300
1461-1462
1.300
RENDES TOTALS *
INGRESSOS NETS **
1462-1463 1475-1476
5.000
1476-1477
5.000
1477-1478 1486-1487
440
1487-1488
440
* inclou totes les rendes que rebia l’abat, tant a la vall d’Aro com en d’altres llocs. ** són els beneficis que restaven nets a l’abat un cop feta la redistribució interna de les rendes entre els diferents monjos i clergues del monestir.
La primera referència que tenim del valor de les rendes de l’abat a Santa Cristina d’Aro és de l’any 1410, quan s’arrendaren tots els seus censos, tasques, agrers, béns i drets —llevat dels molins i de la reserva de les Eroles— al pagès acomodat Pere Loron àlies Surià durant dos anys,27 prorrogats després durant un any més.28 En aquests tres anys, el preu fixat de l’arrendament fou de 1.720 sous, que prenem de punt de partida. Al llarg d’aquella dècada, el valor de les rendes de Santa Cristina es mantingué molt estable, fins i tot amb una lleugera tendència a l’alça, arribant a valors de 1.840 sous en l’anualitat 1415-141629 i de 1.770
27 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 705 (21.XI.1409). Tot i que l’arrendament es contractà l’any 1409, la seva vigència era des de l’1 de juny del 1410 fins el 31 de maig del 1412. 28 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 717 (7.VI.1413). 29 Preu de l’arrendament fet, altra volta, a Pere Loron àlies Surià: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 724 (16.VI.1416).
612
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
sous entre 1416 i 1421.30 A partir d’aquest moment tenim poques dades i molt esparses, però suficients per apreciar una tendència a la depreciació d’aquestes rendes. Primer molt tímida —1.760 sous l’any 1425-142631—, però després més sensible —1.600 sous el 1443-144432— fins arribar a una clara caiguda amb els 1.300 sous pels quals foren arrendades entre 1460 i 1462, a la vetlla de la guerra civil.33 Des del 1410 fins el 1462, doncs, les rendes de Santa Cristina havien perdut pràcticament una quarta part del seu valor. Malauradament no tenim dades per resseguir l’evolució d’aquestes rendes més enllà del 1462 però, tenint en compte la inestabilitat de la segona meitat del segle, provocada entre d’altres qüestions per la guerra i les dues revoltes pageses, i veient com evolucionaren les altres rendes de l’abat —i les d’altres senyors, com veurem més endavant—, el més probable és que continuessin disminuint. Els ingressos provinents de la reserva de les Eroles seguiren una evolució similar. La primera dada que en tenim és del període 1414-1416, quan les rendes que l’abat hi collia foren arrendades a Guillem Ponç, de Sant Feliu, per 660 sous anuals.34 Cinc anys més tard s’havien tornat a arrendar pel mateix preu a Pere Loron àlies Surià35 i, a partir d’aquí, hi ha un llarg buit fins la darrera referència que tenim, de l’any 1444, quan foren valorades en només 400 sous.36 En trenta anys, per tant, l’abat havia vist disminuïts en un 40 % els ingressos de la seva reserva. És una pèrdua molt gran, tot i que dubtem que reflecteixi una depreciació equivalent del valor intrínsec de la jovaria, dels recursos que generava. Ens expliquem: donades les peculiaritats pròpies de l’explotació de la reserva, que en gran part desconeixem, podria ser que aquest descens dels ingressos fos degut, també, a un relaxament de les condicions de tinença imposades per l’abat per evitar que quedés abandonada. En altres paraules, segur que la reserva produí menys, però probablement l’abat també reduí les seves exigències de censos i de parts de fruits. Les rendes recollides per l’abat a la seva batllia de Fenals —que incloïa els drets que posseïa tant en aquesta parròquia com a la de Calonge—, per la seva banda, seguiren una trajectòria diferent. Patiren un descens brusc 30 En aquesta ocasió, l’arrendament es féu a un grup de tres pagesos de Santa Cristina: Pere Mansella, Narcís Llamví àlies Mordenyac i Bartomeu Llamví. Coneixem aquest arrendament per diverses àpoques del pagament a terminis del seu preu; la primera és: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 724 (17.X.1416); i la darrera: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 63 (2.VII.1421). 31 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 743 (4.II.1426). 32 ADG, Administració econòmica, taxes de beneficis, «Liber denuntiationum», ff. 117r-121v. 33 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 83 (16.II.1461) i (7.VII.1462). 34 Al començament de l’any 1417 Guillem pagà 90 florins d’or d’Aragó (990 sous) pel termini de l’any i mig final d’aquest arrendament: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 727 (13.IV.1417). 35 L’octubre del 1421 Pere Loron àlies Surià pagà 30 florins d’or d’Aragó (330 sous) per mitja anualitat de l’arrendament: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 736 (11.X.1421). 36 ADG, Administració econòmica, taxes de beneficis, «Liber denuntiationum», ff. 117r-121v.
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 613
d’un 20 % entre les dues primeres dècades del segle, però després es mantingueren relativament estables fins a 1445, la darrera data de la quan en tenim informació. El gran canvi es produí quan passaren de ser arrendades per 1.720 sous entre 1405 i 1409,37 a ser-ho per 1.380 entre 1412 i 1416.38 És molt probable que l’abandonament d’una tercera part dels masos que l’abat tenia a Fenals en aquest període —de nou, tres quedaren deshabitats— i la consegüent improductivitat dels seus camps hi tingui molt a veure. A partir d’aquí, però, i almenys fins a l’equador de la dècada de 1440, ja no descendiren més i es mantingueren sempre al voltant dels 1.400 sous,39 guardant un cert paral·lelisme amb l’evolució de les rendes de Santa Cristina d’Aro en aquests mateixos anys. Dissortadament, la manca de dades de la segona meitat del segle ens impedeix conèixer la resta de la seva trajectòria. Les referències sobre els ingressos anuals que el delme parroquial de Solius proporcionava a l’abat del monestir, en canvi, permeten superar aquesta barrera temporal. Les primeres dades són tardanes, de l’any 1427, però arriben fins l’any 1488, tot i que amb buits destacables a les dècades de 1460 i 1470. El primer que sobta és la gran estabilitat que tingueren durant un llarg període de temps. Entre 1427 i 1453 es mantingueren fixes, inalterables, gairebé diríem que insensibles a qualsevol circumstància, en 600 sous.40 I entre aquesta darrera data i l’any 1460 només patiren un descens molt lleuger, passant a arrendar-se per 560 sous anuals.41 A partir d’aquí, però, tenim un buit de vint-i-cinc anys i les següents dades reflecteixen, ara sí, un canvi molt significatiu: una depreciació del 27 % respecte l’inici de la sèrie. El 10 d’abril del 1486 fou arrendat durant dos anys al AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 692 (6.XI.1404). AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 717 (4.II.1413), i vol. 724 (13.VI.1416). 39 Entre 1416 i 1419 les rendes de Fenals foren arrendades per 1.425 sous anuals: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 724 (17.II.1417), i vol. 709 (17.VI.1419). Entre 1433 i 1437, per 1.400 sous: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 751 (23.VII.1433). L’any 1444 foren valorades en 1.300 sous: ADG, Administració econòmica, taxes de beneficis, «Liber denuntiationum», ff. 117r-121v. I l’any següent es tornaren a arrendar per 1.400 sous: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 72 (11.XII.1445). Val a dir que en aquest darrer cas les rendes de Fenals s’arrendaren conjuntament amb les de Solius i el document no especifica quant valien cadascuna, només que el preu total era de 2.000 sous anuals; tanmateix, com que, com veurem, en aquella època les rendes de Solius es mantingueren molt estables en 600 sous, hem deduït que les de Fenals en valien 1.400. 40 Citem esquemàticament les referències documentals d’aquests arrendaments: 1427-1429: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 748 (5.XII.1429); 1429-1430: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 748 (27.XII.1429); 1433-1436: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 754 (3.II.1434), i vol. 755 (18.VII.1436); 1443-1444: ADG, Administració econòmica, taxes de beneficis, «Liber denuntiationum», ff. 117r-121v; 1444-1445: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 72 (11.XII.1445); i 1449-1453: ACA, Hisenda, Monacals, Sant Feliu de Guíxols, vol. 1703, f. 51r-v. 41 Aquest període es desglossa en dos arrendaments: el primer, fet entre 1453 i 1457: ACA, Hisenda, Monacals, Sant Feliu de Guíxols, vol. 1703, ff. 74r-75r; i el segon, entre els anys 1457 i 1460: ACA, Hisenda, Monacals, Sant Feliu de Guíxols, vol. 1703, f. 103r-v. 37 38
614
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
pagès de Santa Cristina Bartomeu Llamví per només 440 sous anuals.42 De totes maneres, podria ser que aquest descens no fos un fenomen estructural sinó tan sols circumstancial: tot i que ja feia un any que s’havia sufocat la segona revolta remença, per aquelles dates encara hi havia algunes partides de pagesos que no havien deposat les armes actuant per les rodalies de Solius.43 En aquestes circumstàncies tan insegures, no seria estrany que molts camps restessin sense cultivar i, per tant, el volum del delme se’n degué ressentir. Així doncs, no estem segurs del sentit últim d’aquests 440 sous dins l’evolució dels ingressos generats pel delme de Solius. No sabem quin pes hi tingueren, respectivament, la tendència de llarg termini i els esdeveniments concrets del moment. Per contextualitzar del tot bé aquesta quantitat ens caldria disposar de més dades del valor del delme dels anys circumdants, però desafortunadament no les tenim. Les fonts consultades no només han permès conèixer el valor de les rendes que l’abat del monestir rebia a la vall d’Aro. També ens han donat algunes dades sobre els ingressos generals de tots els seus dominis. I, en aquest camp, permeten distingir entre els ingressos totals, en brut, i els que li restaven nets després de satisfer les despeses de manutenció dels altres monjos i d’intendència del monestir. En el primer cas, només tenim dues referències. La primera és de l’any 1402, quan l’abat Guillem de Samasó reconegué al visitador episcopal que el conjunt de les seves rendes valien aproximadament, compensades un any amb l’altre, un total de 20.000 sous.44 I la segona és de l’any 1444, en el context d’una declaració de rendes, l’abat Bernat de Torroella reconegué que les seves li havien proporcionat aquell any 14.947 sous.45 Per tant, entre aquestes dues dates, els ingressos anuals de l’abadia del monestir s’havien reduït una quarta part. Pel que fa als ingressos nets, disposem de moltes més dades. L’any 1402 l’abat Samasó els xifrà en 10.000 sous, una quantitat que es mantingué inalterable durant una dècada: entre 1408 i 1412 les rendes de l’abat foren arrendades per aquest preu.46 Deu anys més tard, però, els ingressos s’ha AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 785 (10.IV.1486). El desembre del 1485, en plenes negociacions que culminarien amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, el grup d’homes de Narcís Goixat, de Llambilles, que es mantenia rebel, encara tenia ocupats els castells de Solius i de Llagostera; i el juny del 1486, mesos després de la signatura de la Sentència, segons Vicens Vives aquests dos llocs encara conformaven un nucli rebel: Jaume Vicens Vives, Historia de los Remensas (en el siglo xv), Barcelona, Vicens Vives, 1975, pp. 253-254 i 270. 44 ADG, Actes Episcopals, Visites Pastorals, vol. 15, ff. 100r-101v. 45 ADG, Administració econòmica, taxes de beneficis, «Liber denuntiationum», ff. 117r-121v. 46 L’abat Galceran de Descatllar les arrendà als germans Antoni i Bernat de Pau: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 702 (20.I.1408). Cal precisar que quan hom arrendava totes les rendes de l’abadia, en rebia tots els censos i drets però també s’havia de fer càrrec de les despeses de l’abat envers els monjos i el monestir. Per tant, el preu de l’arrendament ens dóna el valor dels ingressos nets de l’abat. 42 43
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 615
vien reduït un 15 %: entre 1419 i 1423 s’arrendaren per 8.500 sous,47 una quantitat que fou estable durant la resta dels anys 20, ja que entre 1425 i 1428 s’arrendaren per 8.580 sous.48 Les rendes de l’abat patiren un altre descens sensible al començament de la dècada de 1430, ja que entre els anys 1433 i 1437 només les pogué arrendar per 7.000 sous,49 una xifra que suposava un 30 % menys respecte a la del 1402. Des d’aquest moment, no tenim cap més dada fins l’any 1475, quan les rendes foren arrendades durant dos anys al mercader de Sant Feliu Nicolau Pla per 5.000 sous anuals.50 Aquesta quantitat, que és la darrera que coneixem pel segle xv, suposa un esfondrament dels ingressos de l’abadia, de l’ordre, ni més ni menys, del 50 % envers el començament del segle. Amb tot, cal situar-la degudament. L’any 1475 només en feia tres que s’havia acabat la llarga i cruenta guerra civil entre la Diputació del General i el rei Joan II, que havia deixat el país assolat. Possiblement les forces productives encara no se n’havien recuperat i les collites del camp, la base de les rendes del monestir, en patien les conseqüències. Per tant, aquesta xifra, a manca d’altres de properes en el temps per poder-la contrastar, potser reflecteix més aquelles circumstàncies concretes que un moviment estructural, de llarga durada. És indubtable, veient la resta de dades, que la tendència secular dels ingressos nets de l’abat era clarament descendent, però potser els 5.000 sous no són una bona mesura de la seva intensitat. Fos com fos, tot i que cal matisar-la, aquesta quantitat no s’ha de menystenir. Que durant dos anys, fos quina en fos la causa, l’abat només rebés 5.000 sous nets per l’arrendament totes les seves rendes és un exemple eloqüent de les dificultats financeres que van patir els senyors al final de l’Edat Mitjana. En conjunt, les diferents sèries que hem examinat de les rendes de l’abat del monestir segueixen una mateixa tendència. Tots els seus ingressos, encara que amb diferents ritmes i intensitats segons la procedència, van disminuir considerablement al llarg del segle xv. Des del principi fins a la meitat del segle, davallaren entre un 25 i 40 %, segons els casos, mentre que al darrer quart van decaure encara més, arribant a la ratlla, en alguns anys, del 50 %. Els altres senyors de la vall d’Aro no estaven en una situació financera gaire millor. La de l’Almoina del Pa, que coneixem perfectament gràcies als seus llibres de comptes, mostra un declivi molt similar. El conjunt d’ingressos nominals provinents de la seva senyoria territorial i del delme de Santa AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 709 (29.I.1420). AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 744 (6.X.1425). 49 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 52 (30.IV.1433). 50 No tenim el contracte d’arrendament però sí l’àpoca final del seu pagament, firmada per l’abat Bernat Antoni Benet de Rocacrespa a Margarida, vídua de Nicolau Pla l’octubre del 1477: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 710 (21.X.1477). 47 48
616
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
Cristina es reduí un 20 % entre el 1430 i el 1450; a l’alçada del 1462, a la vetlla de la guerra civil, el descens ja era d’un 32 %; al cap de deu anys, just després del conflicte, hi hagué el punt més baix, en el qual els ingressos s’havien reduït gairebé en un 50 %; és cert que, des d’aleshores, el volum d’ingressos es recuperà una mica però al final del segle encara valien un 23 % menys que a 1430.51 Dels altres senyors de la vall d’Aro no en tenim tantes dades, però totes les referències, tant quantitatives com qualitatives, apunten cap a un mateix sentit: les seves rendes també minvaren al llarg del segle xv.52 Per tant, el panorama general de la vall al final de l’Edat Mitjana era el d’uns senyors que cada vegada obtenien menys beneficis econòmics dels seus dominis. Les causes que provocaren aquesta disminució dels ingressos van ser múltiples, i ara no és el moment d’entrar a valorar-les amb detall. Tanmateix, és indiscutible que la principal fou, sens dubte, la reducció de l’espai cultivat. Al llarg del segle xv, completant un procés que s’havia iniciat a la segona meitat del segle anterior, moltes terres van deixar de ser conreades. En realitat, molts masos sencers van ser abandonats. Quedaren deshabitats, restaren improductius perquè les seves terres no eren treballades i el pas del temps ensorrà els seus edificis. És el fenomen dels masos rònecs, que a la vall d’Aro tingué unes dimensions enormes i provocà greus problemes a les finances dels seus senyors. Globalment, es passà de 227 masos habitats l’any 1344, a la vetlla de la Pesta Negra,53 a només 100 l’any 1500.54 Si prenem com a mostra els tres principals senyors de la vall, el monestir de Sant Feliu de Guíxols, la Pabordia de Juliol i la Sagristia Major de la Seu de Girona, que controlaven tres quartes parts dels masos de la zona, veiem que l’abandonament de masos que patiren al llarg del segle xv fou espectacular (vegeu Taula 2). El més perjudicat va ser el monestir: dels 60 masos habitats que Xavier Marcó i Masferrer, «La senyoria del delme», pp. 128-131. De l’altre gran senyor de la vall, la Pabordia de Juliol de la Seu de Girona, per exemple, només sabem que l’any 1444 rebé un total de 2.200 sous de la vall d’Aro mentre que el 1476 només en percebé 1.200: ADG, Administració econòmica, taxes de beneficis, Liber denuntiationum, ff. 14r-18r; AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 62/3 (4.VIII.1475). Aquest migrat nombre de dades, que ja reflecteix una davallada d’ingressos es pot complementar amb una notícia de caire més qualitatiu que apunta cap al mateix sentit: el 30 d’abril de l’any 1491 el paborde Pere Guerau de Terrades exposà davant el Capítol de la Seu de Girona que les seves rendes havien disminuït molt i que gairebé no eren suficients per garantir els serveis mínims que havia de fer («fructus et redditus dicte sue prepositure tenues et diminuti existunt que ad illius integrum servicium minime sufficiunt»): ADG, Cúria i Vicariat General, Beneficis, vol. D-205, ff. 23v-24r. 53 Pere Orti Gost, «Vendre, lluir i exercir el poder polític en terres remences: el cas de la Vall d’Aro al segle xiv», Recerques (en premsa). Agraeixo a en Pere Orti que m’hagi permès llegir el text abans de la seva publicació. 54 Xavier Marcó i Masferrer, La comunitat rural de la vall d’Aro al segle xv, Castell-Platja d’Aro, Ajuntament de Castell-Platja d’Aro (en premsa). 51 52
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 617
tenia l’any 1400, en perdé gairebé la meitat i el 1500 només n’hi restaven 31. La Sagristia Major, per la seva banda, veié reduït el seu nombre de masos en un 44,5 %, passant de 27 a només 15 masos vius. La Pabordia patí unes pèrdues potser no tan grans, però sí significatives: de 45 masos a 28, una disminució d’un 37,8 %. Els tres senyors, de mitjana, veieren reduït el nombre dels seus masos habitats en un preocupant 43,9 %. Amb tot, aquest procés no tingué una tendència regular durant tot el segle sinó que la davallada es concentrà, sobretot, a les seves tres primeres dècades. Fou en aquests trenta anys en què hi hagué el major nombre d’abandonament de masos: el monestir en perdé 19 (31,7 %), la Pabordia 15 (33,3 %) i la Sagristia 7 (25,9 %). Un cop superat el 1430, els senyors encara veieren com algun dels seus masos quedà deshabitat, però d’una forma molt més esporàdica. En qualsevol cas, els masos rònecs eren un fenomen molt nociu per als senyors, ja que les terres d’aquests masos deixaven de ser conreades i els senyors treien la major part dels seus ingressos dels censos proporcionals a les collites. L’equació és molt simple, com menys terres cultivades, menys volum de collita i, per tant, menys agrers i menys ingressos senyorials. Taula 2. Evolució del nombre de masos de la vall d’Aro dels seus tres senyors principals al llarg del segle xv % PÈRDUA DE MASOS 1400 1410 1420 1430 1440 1450 1460 1470 1480 1490 1500 1400-1500 NÚMERO DE MASOS PER ANY
SENYOR Monestir SFG
60
57
51
41
38
37
36
35
32
31
31
48,3 %
Pabordia de Juliol
45
39
34
30
30
29
29
29
29
28
28
37,8 %
Sagristia Major
27
23
21
20
19
18
18
18
17
17
15
44,5 %
TOTAL
132
119
106
91
87
84
83
82
78
76
74
43,9 %
Per raons d’espai i de temàtica, aquest no és el moment d’explicar perquè s’abandonaren aquests masos, però no ens podem estar de comentar que, pel que sabem, cal tenir presents tant causes naturals, com les epidèmies i els terratrèmols, com causes de caire més econòmic, com l’endeutament dels pagesos més desafavorits o l’emigració a altres llocs on esperaven unes millors condicions de vida. De totes maneres, per la qüestió que ens ocupa, el que ara és rellevant és que, igual que en altres geografies, els senyors de la vall d’Aro també van veure reduïts els seus ingressos de forma notable.
618
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
A partir d’ara, examinarem què van fer, o, per ser més exactes, què van ser capaços de fer, per posar-hi remei. Noves exigències sobre la propietat de la terra? Un dels aspectes de la teoria de la reacció feudal apunta que els senyors van gravar amb noves taxes i exaccions les tinences que havien continuat habitades després dels trastorns demogràfics per tal d’invertir el descens de les seves rendes. En una ocasió, Ch. Dyer escriví que «lords also attempted to control the acquisition of free land by their serfs, and to force them to pay extra rents and hold the land on customary tenure», però només aportà una única referència indirecta d’un pagès servil obligat a pagar aquesta renda suplementària.55 A casa nostra, Vicens Vives considerava que els senyors, després d’un cert període de confusió, van endurir les seves exigències sobre els pagesos però ell mateix reconeixia que només formulava una hipòtesi sense base documental.56 J. M.ª Salrach, per la seva banda, argumentava que els senyors forçaren els pagesos a pagar noves prestacions recolzant-se en el dret de maltractar i perceberen taxes arbitràries gràcies als seus monopolis i drets jurisdiccionals. Tanmateix, Salrach també reconeixia que caldria mesurar aquest fenomen més acuradament perquè encara no hi havia prou estudis de base que l’apuntalessin.57 Des que aquests autors van formular aquestes afirmacions que, en molts casos, no eren res més que hipòtesis, ja han passat unes quantes dècades. Des d’aleshores, s’ha posat a l’abast dels investigadors una ingent quantitat de fons documentals de diversos arxius provincials, comarcals i locals. Gràcies a un gran esforç catalogador, ara podem accedir a nombrosos capbreus senyorials i també a documentació notarial i, gràcies a això, podem arribar a la base de la relació entre els senyors i els pagesos. En conseqüència, som capaços de valorar amb molta més seguretat si els primers van imposar noves càrregues sobre els segons. A la vall d’Aro és relativament senzill comprovar si els senyors van aconseguir fer això. Només fa falta comparar els capbreus de diferents anys de cada senyoria. Com hem dit a la introducció, dels dos principals senyors de masos de la zona, el monestir de Sant Feliu i la Pabordia de Juliol de la Seu, disposem d’un seguit de capbreus des del segle xiv fins al començament del xvi que ens permeten comprovar l’evolució de la tipologia de rendes i de la punció senyorial durant el transcurs de la Baixa Edat Mitjana. En Christopher Dyer, «The Social and Economic», pp. 24-25. Jaume Vicens Vives, Historia de los remensas, pp. 43-44. 57 Josep M.ª Salrach i Marès, «La Pesta Negra», p. 29. 55 56
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 619
cadascun d’aquests registres, els pagesos tinents hi enumeraven les possessions del domini útil que tenien pel senyor del domini directe, especificaven quin tipus de renda pagaven per cada peça de terra i, en el cas dels tinents dels masos del senyor que encarregava el capbreu, també enumeraven, al final de la declaració, una llista de censos fixos anuals pel conjunt del mas. Un cop fet l’exercici comparatiu, la conclusió és clara: no hi apareixen noves taxes. La tipologia de rendes que cada senyor cobrava sobre els seus tinents es repetia pràcticament sense canvis capbreu rere capbreu, època rere època. I, a més, aquesta tipologia de rendes era molt similar independentment del senyor. Els senyors tenien gravades la immensa majoria de les peces de terra amb la tasca, aquell cens proporcional corresponent a 1/11 part de la collita.58 I això no va canviar amb el temps ni tampoc no es van introduir agrers més durs. Per altra banda, els censos generals pel conjunt del mas, que eren petits pagaments fixos anuals, en espècie o en moneda, i la prestació d’un nombre reduït de jornades de treball a les reserves senyorials, també eren calcats capbreu rere capbreu, sense que n’augmentés ni el volum ni la tipologia. Fixem-nos en un exemple concret que és plenament representatiu: les successives capbrevacions del mas Oliver de la Coma a favor del seu senyor, la Pabordia de Juliol de la Seu de Girona els anys 1344,59 1432,60 1476,61 i 1506.62 En totes aquestes declaracions, els successius tinents del mas van confessar pagar sempre la mateixa renda proporcional a la collita de les seves peces de terra, que era la tasca. Per tant, si ho va intentar, la Pabordia no va aconseguir imposar al mas un percentatge d’exacció més gran després de la Pesta Negra. Pel que fa als censos generals del mas, també es mantingueren pràcticament inalterats (vegeu Taula 3). Ni les prestacions en treball a la reserva senyorial, ni els censos fixos en espècie ni els monetaris, tant al paborde com als seus oficials, no experimentaren cap canvi en aquests 162 anys, tret de l’afegitó d’un cens de 2 sous anuals, pel juliol, que aparegué entre 1476 i 1506. No coneixem la naturalesa ni la causa d’aquest nou cens, però sí que és clar que no devia suposar una càrrega excessiva per als tinents del mas, que segons el darrer capbreu tenia un patrimoni d’unes 200 vessa-
58 De fet, a la regió de Girona el percentatge de la collita que gravava la tasca ja estava regulat pel dret consuetudinari: Antonio Cobos Fajardo (ed.), Costums de Girona de Tomàs Mieres, Girona, CCG edicions, AHRCG i ILCC, 2001, pp. 152-153. 59 ACG, pergamí 140. 60 AHG, Notarial, Vall d’Aro, vol. 209 (4.III.1434). Agraeixo a Lluís To que m’hagi facilitat les dades d’aquest capbreu. 61 AHG, Notarial, Vall d’Aro, vol. 257, ff. 83r-88v. 62 ACG, Pabordia de Juliol, capbreu 1506, ff. 40v-46r.
620
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
nes (43,7 ha.) —el tercer més extens de tots els coneguts a la vall d’Aro63— i que en aquella època acostumava a pagar uns considerables dots de 1.000 sous per maridar les seves filles.64 Taula 3. Censos generals del mas Oliver de la Coma 1344
1432
1476
1506
3 mg. i 1/2 qt. blat
3 mg. i 1/2 qt. blat
3 mg. i 1/2 qt. blat
3 mg. i 1/2 qt. blat
1/2 qt. forment
1/2 qt. forment
1/2 qt. forment
1/2 qt. forment
2 s. 10 d. a canvi del vi
2 s. 10 d. a canvi del vi
2 s. 10 d. a canvi del vi
2 s. 10 d. a canvi del vi
12 diners
12 diners
12 diners
12 diners
1/2 gallina
1/2 gallina
1/2 gallina
1/2 gallina
1 formatge
1 formatge
1 formatge
1 formatge
1/2 jova
1/2 jova
1/2 jova
1/2 jova
1/2 tragina
1/2 tragina
1/2 tragina
1/2 tragina
1/2 batuda
1/2 batuda
1/2 batuda
1/2 batuda
1/2 podada
1/2 podada
1/2 podada
1/2 podada
1 jova «astringere tinam»
1 jova «astringere tinam»
1 jova «astringere tinam»
1 jova «astringere tinam»
1 mg. blat i 1 mg. forment pro locido
1 mg. blat i 1 mg. forment pro locido
1 mg. blat i 1 mg. forment pro locido
1 mg. blat i 1 mg. forment pro locido
1 qt. vi al ferrer de destret
1 qt. vi al ferrer de destret
1 qt. vi al ferrer de destret
1 qt. vi al ferrer de destret
8 diners al batlle
8 diners al batlle
8 diners al batlle
8 diners al batlle
1 obra al castell
1 obra al castell
1 obra al castell
1 obra al castell
1 guaita en temps de guerra
1 guaita en temps de guerra
1 guaita en temps de guerra
1 guaita en temps de guerra
-
-
-
2 sous
Com podem veure, els senyors de la vall d’Aro no augmentaren ni la tipologia ni la punció de rendes de la vall d’Aro durant el període de crisi 63 Xavier Marcó i Masferrer, «La diferenciació pagesa a la Catalunya baixmedieval: la revisió del cas de la vall d’Aro», Estudis d’Història Agrària 21 (2008), pp. 133-135. 64 AHG, Notarial, Vall d’Aro, vol. 216/1 (4.VI.1486).
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 621
baixmedieval. Això és així perquè a l’alçada del segle xv ja no eren unes exaccions arbitràries. Potser en el seu origen, durant la revolució feudal del segle xi, ho havien estat però al final del període medieval això ja no era així. La tipologia i el volum de rendes s’havia anat modulant amb el pas del temps per la interacció entre els senyors i els pagesos, entre la coacció dels primers i les resistències dels segons, però als segles xiv i xv ja havien quedat plenament fixades pel costum local i sancionades per la legalitat vigent. A més, els mateixos capbreus encarregats pels senyors havien contribuït a deixar per escrit quines eren aquestes rendes i les que no hi apareixien no es podien cobrar. L’altra cara dels capbreus, d’aquests documents senyorials, és que també servien de garantia dels drets de propietat dels tinents i els salvaguardaven de noves exaccions. Aleshores, per tant, les rendes que rebien els senyors eren perfectament definides i delimitades, a més de ser invariables, gairebé diríem que fossilitzades. Òbviament, continuaven sent una càrrega per als pagesos, que havien d’ajustar-hi els seus pressupostos i, en anys de collites dolentes, podien passar dificultats, però almenys sabien que no els cobrarien res arbitràriament. Els senyors tenien molts problemes per introduir qualsevol nova exacció sobre els seus tinents. Topaven sistemàticament amb la seva oposició col·lectiva, que, invocant el costum i els capbreus i apel·lant a les corts judicials competents, gairebé sempre aconseguien impedir-les o, si més no, atenuar-les. Fins i tot en contextos excepcionals i poc propicis per als pagesos com el de l’inici de la guerra civil, en la qual la vall d’Aro quedà enquadrada en el territori controlat per la Diputació del General, els senyors de la vall d’Aro trobaren dificultats per demanar serveis temporals. L’agost de 1462 la zona havia patit les incursions de companyies de mercenaris provinents del regne de França que havien estat contractades per Joan II65 i, mesos després, el monestir de Sant Feliu de Guíxols, per organitzar la defensa davant de possibles noves ràtzies, va sol·licitar als seus tinents de la parròquia de Santa Cristina d’Aro i del veïnat de Sant Amanç que fessin tasques de vigilància i obres de manteniment i de fortificació a les muralles del monestir. Doncs bé, com que aquestes guaytes, reculleta, scurada e obres no estaven fixades pel costum, no formaven part de les seves obligacions ordinàries, els tinents no van acceptar fer-les tal i com les demanava l’abat. Per això, el maig del 65 Coneixem la seva presencia de forma indirecta: el 13 d’aquell mes, el procurador de l’abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols manà a 23 dels seus homes propis de la parròquia de Santa Cristina i a 8 dels de Fenals que es refugiessin al monestir juntament amb els seus béns «ratione companietorum ffranci gentorum que sunt intrats»: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 916 (1) (13.VIII.1462). La voluntat del monestir no era del tot altruista. Segurament, volia posar sota la seguretat de les seves muralles les collites acabades de segar pels pagesos (de les quals se’n quedaria la seva porció) i, alhora, pretenia disposar d’un contingent d’homes que, si fos necessari, poguessin ajudar a defensar-lo.
622
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
1463, disset pagesos de Santa Cristina i tres més de Sant Amanç nomenaren dos procuradors, Gabriel Capdarer àlies Torre, de Fenals, i Antoni Torre, de Santa Cristina, perquè negociessin a la baixa amb l’abat les condicions d’aquests serveis extraordinaris.66 Els senyors, doncs, no podien imposar lliurement noves exigències al segle xv, els tinents posseïen els mecanismes i la força suficients per fer-hi front. El costum prefixat i els mateixos capbreus senyorials recollien i garantien els drets dels senyors però, alhora, frenaven i limitaven qualsevol nova imposició. Els senyors, en l’exercici de la senyoria, havien de respectar-los i també havien d’acatar unes normes i uns procediments legals determinats que, moltes vegades, no controlaven directament. Per exemple, quan un pagès de la vall d’Aro no pagava els censos, el seu senyor no podia actuar directament contra seu sinó que havia de presentar una demanda formal a la cort jurisdiccional de Sant Feliu de Guíxols, que depenia del rei, i el procés que se’n derivava era portat per oficials reials. Un enduriment de les servituds? Un altre aspecte de l’argumentari dels teòrics de la reacció feudal és el suposat enduriment en l’aplicació de les servituds. Els senyors, per evitar l’abandonament dels seus masos i de les seves terres, haurien estat molt més gasius a l’hora de concedir remences, encarint-les extraordinàriament o, ras i curt, impedint-les, i també haurien estat molt zelosos en l’aplicació dels altres mals usos. Els autors que sostenien aquesta explicació, però, com ja hem comentat abans, no disposaven d’una base documental gaire àmplia: G. Feliu, per exemple, es basava en una petita mostra del preu de dotze redempcions recollides a l’arxiu d’Arenys de Mar;67 P. H. Freedman comptava amb cinquanta remences de pagesos que entraren al domini de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona;68 mentre que A. Serra només aportava tres nous exemples procedents de diferents indrets.69 És obvi, doncs, que calien estudis basats en casos més ben documentats que permetessin mesurar amb més precisió si realment es va produir aquest encariment de les servituds. En aquest sentit, R. Lluch ens ha proporcionat el primer exemple ben documentat i sistemàtic de l’aplicació pràctica dels mals usos i la servitud gràcies als seus treballs basats en una font excepcional: els llibres de comptes de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona, un dels senyors de la vall AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 85 (14.V.1463). Gaspar Feliu i Monfort, «El pes econòmic», p. 156. 68 Paul H. Freedman, Els orígens, p. 189. 69 Assumpta Serra i Clota, «Reaccions senyorials», pp. 1020-1021. 66 67
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 623
d’Aro que també tenia molts altres dominis a les comarques gironines.70 Estudiant tots els ingressos que aquesta institució percebia en concepte de servituds, ha pogut posar xifres, fer càlculs, establir cronologies i marcar tendències. Ha pogut arribar, per tant, a unes conclusions sobre l’efecte real de les servituds a partir d’una base documental extremadament sòlida i no pas a partir de suposicions teòriques o d’exemples escadussers. El resultat de la seva recerca és clar: després de la Pesta Negra no hi hagué cap canvi significatiu, ni en les formes, ni en el nombre de cobraments ni en el preu dels mals usos. En altres paraules, ni la remença ni els mals usos s’encariren ni es reduí el nombre de les redempcions.71 L’Almoina, doncs, no hauria donat cap volta de cargol sobre els pagesos mitjançant l’aplicació de les servituds. Pel que fa a la resta de senyors de la vall d’Aro, tots els indicis apunten cap a aquesta mateixa direcció: la inexistència de l’agreujament de les servituds. Els senyors continuaren concedint remences i el seu preu no fou pas més car que abans de la crisi dels seus ingressos. A més, en la majoria de casos la quantitat a percebre per mals usos estava tipificada pel dret consuetudinari, no la posaven els senyors arbitràriament: els Costums de Girona marcaven que el preu de la remença de les noies verges havia de ser, invariablement, de 2 sous i 8 diners; que la firma d’espoli forçada havia de ser d’un 10 % de la quantitat del dot assegurada amb les terres del mas; i que les sancions per intestia, eixorquia, àrsia i cugucia havien de ser d’una tercera part dels béns mobles del mas afectat.72 Sabem que els senyors de la vall d’Aro ho complien escrupolosament.73 Per tant, només tenien un marge ben escàs si pretenien endurir les servituds: únicament podien encarir el preu de la remença dels fills mascles que marxaven del mas, però la documentació revela que això tampoc es produí. Tant el monestir de Sant Feliu de Guíxols com la Pabordia de Juliol i la Sagristia Major de la Seu de Girona només solien cobrar, de mitjana, entre 55 i 65 sous per les redempcions dels cabalers
70 Rosa Lluch Bramon, «Remences redimits: el domini de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona (1331-1458)», Anuario de Estudios Medievales 27/2 (1997), pp. 869-901; Idem, «El mas i la servitud en els segles xiv i xv. Una aproximació», dins El mas medieval a Catalunya, Banyoles, Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, 1998, pp. 85-94; Idem, «Remença i mals usos: el cas de Camós (1331-1399)», dins Rosa Congost Colomer, Lluís To Figueras (eds.), Homes, Masos, Història. La Catalunya del nord-est (segles xi-xx), Barcelona, ILCC i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, pp. 151-184, uns treballs que culminarien amb la seva tesi doctoral, publicada el 2005: Idem, Els Remences. La senyoria de l’Almoina de Girona als segles xiv i xv, Girona, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines - Centre de Recerca d’Història Rural de la Universitat de Girona - Documenta Universitària, 2005. 71 Rosa Lluch Bramon, Els Remences, pp. 226-245. 72 Antonio Cobos Fajardo (ed.), Costums de Girona, pp. 110-115, 132-133, 136-137 i 146-147. 73 Xavier Marcó i Masferrer, La senyoria feudal, pp. 40-52, 87-93 i 111-115.
624
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
dels seus masos servils.74 És interessant fer notar que aquestes quantitats són pràcticament iguals a les que P. H. Freedman documenta abans de la Pesta Negra, és a dir, abans del suposat encariment de les remences.75 De fet, el que es produí a la vall d’Aro, més que una major severitat en l’aplicació de les servituds, fou just al contrari: una relativa inhibició senyorial en els cobraments per mals usos al llarg de la primera meitat del segle xv. Durant aquest període, només documentem el monestir de Sant Feliu percebent 3 sancions per eixorquies, 2 per intesties i 3 per firmes d’espoli, mentre que només veiem la Pabordia de Juliol i la Sagristia Major cobrant 1 eixorquia i 1 intestia cadascuna,76 Hom podria atribuir aquesta escassetat de casos al declivi demogràfic i als buits documentals, però pensem que ni una explicació ni l’altra són satisfactòries. Per un costat, tot i el greu problema de l’abandonament dels masos servils, en restaren prou d’habitats com per generar més situacions susceptibles de ser sancionades amb els mals usos. Per l’altre, la documentació conservada, tot i que no és completa, sí que és molt abundant. Per tant, considerem que si hi hagués hagut una forta reacció feudal recolzada en l’aplicació més estricta de les servituds, hauria deixat molts més rastres a les fonts que hem examinat. Si no en trobem més, fou, ras i curt, perquè aquesta no fou una via explotada pels senyors. De fet, els senyors no només no foren més severs amb les servituds, sinó que perderen aquests drets al llarg del segle xv per la pressió exercida pels pagesos amb l’ajuda dels diferents monarques de la Corona d’Aragó. Com és sabut, cap a l’any 1448, després de cent anys de resistències més o menys explícites,77 els remences de bona part de Catalunya havien articulat un moviment col·lectiu molt ben organitzat que buscava, almenys, la supressió dels mals usos. Van poder arribar a les més altes instàncies i, aquell any, el rei Alfons el Magnànim els demanà un donatiu de 100.000 florins a canvi d’intercedir en la disputa que mantenien amb els senyors pels mals usos. De fet, cal remarcar que aquest moviment estava fortament induït per la monarquia, que veia en la supressió dels mals usos una forma d’oposició política als senyors jurisdiccionals que li restaven poder.78 En tot cas, per 74 Disposem de 40 redempcions de cabalers dels masos del monestir, de 22 de la Pabordia de Juliol i de 4 de la Sagristia Major: ibidem, pp. 43, 90 i 114. 75 Paul H. Freedman, Els origens, p. 189. 76 Xavier Marcó i Masferrer, La senyoria feudal, pp. 40-52, 87-93 i 111-115. 77 Sobre els orígens, les formes i els esdeveniments més importants del moviment remença fins el regnat d’Alfons el Magnànim, ens encomanem a Jaume Vicens Vives, Historia de los Remensas, pp. 37-49; Pierre Vilar, Catalunya dins l’Espanya moderna, vol. II, Barcelona, Edicions 62, 1973, pp. 145149; i Josep Fernández Trabal, «El conflicte remença a la Catalunya del segle xv (1388-1486)», Afers 42/43 (2002), pp. 599-607. 78 Lluis To Figueras, «Vicens i Vives. Els bons reis castellans i els remences», Revista de Girona 191 (1998), p. 76.
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 625
poder aplegar aquests diners, els pagesos van organitzar un sindicat que va fer un recompte dels focs remences parròquia per parròquia, va calcular les derrames pertinents i es va ocupar de la seva recaptació.79 Un dels síndics que participà en aquestes tasques fou Bartomeu Llamví,80 un pagès acomodat, tinent del mas Llamví de Santa Cristina i remença del monestir de Sant Feliu. L’èxit més important del sindicat fou l’aprovació per part del monarca l’any 1455 i la seva posterior ratificació el 9 de setembre de 1457, després d’haver-la derogat entremig per la pressió senyorial, de la «Sentència Interlocutòria», que suspenia cautelarment l’aplicació dels mals usos.81 Aquesta sentència fou respectada, ja que després de 1457 no hi ha cap rastre de pagaments per mals usos en les senyories de la vall d’Aro, ni en les d’altres àrees.82 Tanmateix, l’any 1481 el rei Ferran II, qui necessitava un subsidi que li havien de concedir les Corts, que eren controlades pels senyors, va cedir a les seves demandes i aprovà la constitució «Com per lo Senyor», que derogava la «Sentència Interlocutòria». Per tant, després de gairebé vint-i-cinc anys en què els mals usos havien estat suspesos i després d’un alçament armat protagonitzat pels remences que s’havia vist superat per una guerra civil entre la monarquia i la Diputació del General (1462-1472), la servitud i els mals usos tornaven a entrar en vigor.83 Els senyors eren lliures de tornar-los a imposar, però, almenys els de la vall d’Aro, ni així foren capaços de fer-ho plenament sinó que hagueren d’establir una sèrie de pactes amb els pagesos per poder-los aplicar, fet que ens demostra les seves dificultats a l’hora de fer valer la seva voluntat sobre els seus homes propis. Documentem el primer pacte el setembre de 1482, quan Antoni Pruners, prevere beneficiat a l’altar de santa Maria de Castell d’Aro, en vida seva, redimí a Pere Guerau Riembau i al seu mas Riembau de les servituds i ho féu, segons deia, amb les mateixes condicions amb què la Pabordia d’Aro havia enfranquit els seus homes propis de la parròquia de Santa Cristina. El preu d’aquesta redempció temporal del mas fou de 12 florins corrents (156 sous).84 Al cap de dos mesos el monestir de Sant Feliu féu el mateix amb 19
Jaume Vicens Vives, Historia de los Remensas, pp. 50-51. Mercè Homs i Brugaroles, El sindicat remença de l’any 1448, Girona, Ajuntament de Girona, 2004, p. 13. 81 Santiago Sobrequés i Vidal, Jaume Sobrequés i Callicó, La guerra civil catalana del segle xv, vol. I, Barcelona, Edicions 62, 1973, pp. 25-27. 82 En el seu documentat estudi basat en els llibres de comptes de la Pia Almoina, R. Lluch ja no troba cap més pagament en concepte de mals usos després d’aquest moment: Rosa Lluch Bramon, «1457: Supressió dels mals usos?», Estudis d’Història Agrària 16 (2003), pp. 131-146. 83 Josep Fernández Trabal, El conflicte remença, p. 619. 84 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 91/1 (2.IX.1482). Malauradament, no hem localitzat l’esmentada acta de redempció dels remences de la Pabordia. 79 80
626
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
masos de la parròquia de Santa Cristina.85 Aquí, el document notarial és més explícit i es pot resumir així: en vida de l’abat d’aleshores, fra Bernat Benet Antoni de Rocacrespa —que detingué el càrrec entre 1477 i 150886—, el monestir no reclamaria cap mal ús ni als tinents ni als seus fills; els hereus del mas quedaven fora de la redempció com a salvaguarda dels drets del monestir en el futur; el monestir renunciava a qualsevol dret sobre fermes d’espoli degudes fins aleshores; a canvi d’aquesta redempció temporal, els remences havien de pagar al monestir 70 lliures —suposem que, repartides a parts iguals, uns 73 sous i mig per mas—, una quantitat sensiblement inferior, per tant, a la pagada pel tinent del mas Riembau; si Rocacrespa permutés l’abadia i el nou abat no volgués mantenir el pacte, els diners pagats serien retornats als remences; i, finalment, si els matrimonis dels tinents dels masos signants del pacte morissin eixorcs o intestats i els succeís algú que no en fos fill o nét, el monestir podria cobrar-los aquests mals usos.87 Dies després, el mateix monestir féu pactes semblants amb els seus remences de Llagostera88 i del veïnat de Sant Amanç, pertanyent a la parròquia de Sant Feliu de Guíxols.89 Aquests pactes, doncs, ens demostren que els senyors, malgrat tenir la llei de la seva banda, tenien moltes dificultats per imposar la servitud davant uns remences que hi mostraven una considerable resistència col· lectiva. Aquest fet sol ja serviria per desmentir la teoria de l’enduriment de les servituds durant la crisi baixmedieval però, a més, succeí que els pagesos aconseguiren la seva abolició amb la Sentència Arbitral de Guadalupe l’any 1486. No entrarem ara a valorar el fet que s’hi arribà després d’un segon aixecament remença, reprimit amb sang, ni que no tots els pagesos l’acceptaren.90 El cas és que la Sentència declarà la servitud i els mals usos redimibles a canvi d’un pagament de 10 sous per cada mal ús o, en el seu defecte, a canvi d’un cens anual de mig sou per
85 Foren els masos Torre, Fontanella, Rovira, Roquer, Salom, Pertioles, Oliver de l’Església, Vilaret, Nadal, Conill, Cateura, Miró, Llamví, Besart, Mordenyac, Ganiguer, Puig de Bufaganyes, Dijous i Provençal, tots de Santa Cristina d’Aro. 86 Ernest Zaragoza Pascual, Historia de los abades del monasterio de Sant Feliu de Guíxols (siglos x-xix), Zamora, Ediciones Monte Casino, 1982, pp. 41-42. 87 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 91/1 (4.XI.1482). Unes notes al peu del document ens informen que els 1.400 sous foren pagats el 15 d’octubre del 1485 i que el 31 d’octubre del 1486 l’abat firmà una redempció similar a Antoni Erols, senyor útil i propietari del mas Erols, de la parròquia de Fenals. És intrigant, aquesta redempció temporal de les servituds del mas Erols, signada mesos després de la Sentència de Guadalupe. 88 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 91/1 (11.XI.1482). 89 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 91/1 (2.XII.1482). 90 Jaume Vicens Vives, História de los Remensas, pp. 209-255, Josep Fernández Trabal, «El conflicte remença», pp. 620-621.
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 627
cada mal ús.91 No sembla compatible, per tant, parlar d’una suposada reacció senyorial basada en l’enduriment de la servitud si aquesta, al final del període medieval, quedà abolida o, si més, no commutada per un cens poc feixuc. Una reacció senyorial... a la defensiva Així doncs, si els senyors de la vall d’Aro no imposaren noves exaccions sobre els tinents dels seus masos ni els collaren més a través de la servitud, podem concloure que no protagonitzaren cap reacció feudal? Es van quedar quiets mentre el valor de les seves rendes anava disminuint? No, però la seva reacció no fou ofensiva sinó defensiva. És a dir, no augmentaren la pressió sobre els seus tinents, sinó que intentaren rendibilitzar millor els drets i les rendes que ja tenien. Les reaccions a la davallada dels seus ingressos es concretaren en els intents, no sempre reeixits, d’administrar millor els seus dominis i de tornar a posar en producció el major nombre possible de terres que havien quedat incultes. Els intents de millorar l’administració dels dominis
Per aconseguir una gestió més acurada de les seves rendes, en primer lloc, els senyors van intentar tenir el màxim d’informació possible dels seus dominis. No és cap casualitat que en diversos indrets d’Europa l’auge de la documentació administrativa senyorial fos precisament quan les seves rendes disminuïren.92 Els senyors necessitaven tenir garantits els seus drets sobre els pagesos i treure’n el màxim profit. Per això, els eren molt útils instruments com els capbreus, llevadors i llibres de comptes, uns registres que inventariaven les possessions i els drets que tenien i permetien dur la comptabilitat dels seus ingressos i les seves despeses.93 Aquests registres, a
Jaume Vicens Vives, História de los Remensas, pp. 256-264; i Tomàs de Montagut i Estra«La sentència arbitral de Guadalupe de 1486», L’Avenç 93 (1986), pp. 54-60. 92 Guy Bois, «Noblesse et crise», pp. 219-233; Christopher Dyer, «The Ineffectiveness of Lordship in England, 1200-1400», dins Christopher Dyer, Peter Coss, Chris Wickham (eds.), Rodney Hilton’s Middle Ages: An Exploration of Historical Themes. Past and Present Supplements, Oxford, The Past and Present Society, 2007 p. 71. 93 Pere Benito Monclús, «Hoc est breve... l’emergència del costum i els orígens de la pràctica de la capbrevació (segles xi-xiii)», dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Catalunya Bajomedieval, Barcelona, CSIC, 1993, pp. 3-27; Elvis Mallorquí Garcia, «Les campagnes de Gérone (Catalogne) au travers des capbreus de la première moitié du xive siècle», dins Ghislain Brunel, Olivier Guyotjeannin, Jean-Marc Moriceau (eds.), Terriers et plans-terriers du xiiie au xviiie siècle, Paris, École Nationale des Chartes, 2002, pp. 343-360. 91
gués,
628
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
més, s’anaven renovant periòdicament i això permetia als senyors tenir una informació més o menys actualitzada sobre els seus dominis.94 Els senyors de la vall d’Aro, com ja s’ha exposat anteriorment, també van fer servir sistemàticament aquesta tipologia de documents que els eren útils en la gestió dels seus dominis. Alguns senyors també van intentar gestionar millor les seves rendes introduint canvis en l’aparell administratiu encarregat d’administrar els seus dominis. Per exemple, l’abat del monestir de Sant Feliu i la Sagristia Major de la Seu volgueren modificar les condicions de tinença d’algunes de les seves batllies de la vall d’Aro. Tant l’un com l’altre intentaren acabar amb les batllies que estaven vinculades perpètuament a uns masos concrets, els tinents dels quals heretaven conjuntament el mas i el càrrec de batlle, i substituir-les per batllies temporals. L’abat aprofità l’extinció de la família Surià per separar d’aquest mas la seva batllia de Santa Cristina d’Aro95 i el sagristà arribà un pacte amb Pere Tapioles de Solius per fer-lo renunciar a la batllia de la Sagristia que era lligada al mas Tapioles.96 Amb aquests canvis perseguien dos objectius bàsics: en primer lloc, impedir que algun dels seus masos acumulés els privilegis propis de tenir una batllia patrimonialitzada i que, pel fet de tenir l’ofici assegurat, es relaxés en el compliment de la seva tasca; i, en segon lloc, tenir més flexibilitat per escollir en cada moment com a batlle l’individu més eficient que tinguessin a disposició o, si més no, aquella persona que convingués més als seus interessos. De totes maneres, aquestes mesures no tingueren un abast general a la vall. La resta de senyors continuaren tenint, majoritàriament, batlles que eren pagesos i que havien heretat el càrrec dels seus pares juntament amb el mas familiar. I, de fet, el mateix abat del monestir no fou 94 Lluís To Figueras, «Posar al dia un capbreu: el control de les transaccions de terres del Capítol de la Seu de Girona (vall d’Aro, segles xiv-xv)», dins Rosa Congost Colomer (ed.), Dels capbreus al registre de la propietat. Drets, títols i usos socials de la informació a Catalunya (segles xiv-xx), Girona, AHRCG, CRHR i Documenta Universitaria, 2008, pp. 33-80. 95 La família Surià quedà estroncada a mitjan segle, com tantes d’altres, per un accident biològic. Vers l’any 1448 el tinent del mas, Antoni Surià, hereu del ja difunt Pere Loron àlies Surià i de la seva segona muller, Caterina, morí sense descendència. Aleshores, la seva mare i la seva vídua, Narcisa, després de pagar les seves respectives remences a l’abat del monestir, marxaren del mas per tornar a les seves llars paternes. El mas, doncs, quedà vacant i, juntament amb ell, la batllia de Santa Cristina de l’abat del monestir. L’abat, per tant, recobrà el poder de decisió sobre qui l’ocuparia. Els documents que testimonien l’extinció de la família Surià són: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 766/2 (22. IV.1448) i vol. 56 (24.IX.1449). 96 L’any 1400, per motius que no sabem, el sagristà major Bernat de Brugueroles i el tinent del mas Tapioles, Pere Tapioles, pactaren la renúncia a la batllia. Pere renuncià a la batllia i als censos que, en virtut d’aquesta, rebia d’alguns masos de Solius i el sagristà major, a canvi, anul·là tots els censos fixos anuals que Pere li prestava pel mas Tapioles i l’alberga que li feia com a batlle. A partir d’aquest moment, el càrrec de batlle fou exercit successivament per diverses persones: ACG, Sagristia Major, Llibre Mestre, f. 218r-v.
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 629
capaç de desvincular la seva batllia del delme de Solius del mas Llamví de Santa Cristina, que la tenia patrimonialtizada.97 Devia ser molt complicat pels senyors eradicar els drets adquirits des de feia generacions per aquests masos. El problema dels masos rònecs
Amb tot, els senyors concentraren la majoria dels seus esforços en trobar solucions al problema dels masos rònecs. Al cap i a la fi, com hem vist, era la causa principal de la caiguda dels seus ingressos. El seu objectiu prioritari era tornar-los a posar en producció d’una forma o una altra perquè tornessin a generar rendes. Per poder fer cap acció sobre aquests masos, però, havien de superar una sèrie de tràmits, que avui anomenaríem burocràtics, que demanaven un cert temps i que demostren, una vegada més, els límits del poder senyorial. Tal com diuen els Costums de Girona, quan un mas quedava deshabitat, el senyor no podia disposar d’ell de seguida. Abans de res, havia d’acudir a la cort judicial competent per notificar-ho. Aleshores, el jutge feia un crida pública avisant que el mas havia quedat sense tinents i que si hi havia algú que hi posseís alguna mena de dret hereditari, de propietat o d’altra mena, s’havia de presentar davant la cort en un termini de trenta dies i exhibir-ne els títols pertinents. Si ningú no ho feia, el jutge dictava sentència i declarava que el mas havia caigut en benevís, que vol dir que el seu domini útil es tornava a unir al domini directe i, aleshores sí, el senyor podia fer el que volgués amb ell.98 A la documentació consultada hi ha moltíssimes referències indirectes a masos rònecs de la vall d’Aro que els senyors havien fet declarar en benevís pel jutge amb l’esperança de poder-los repoblar, però només s’ha conservat un únic procés complet d’aquest tipus.99 El 24 d’abril del 1428 el paborde de Juliol de la Seu de Girona Roger de Cartellà, a través del seu procurador, informà a la cort judicial de Sant Feliu de Guíxols que els seus masos Forner, Julià i Martí de Crota, de la parròquia de Santa Cristina d’Aro, i els masos Oliver, Ferrer i Rafart, de la de Santa Maria de Fenals, havien quedat deshabitats.100 Havent-ho considerat, el jutge Bernat Climent manà al pregoner Antoni Agustí que fes una crida anunciant que qui tingués qualsevol dret sobre algun d’aquests masos es presentés a la cort del jutge en un termini de Xavier Marcó i Masferrer, La senyoria feudal, pp. 193-212. Antonio Cobos Fajardo (ed.), Costums de Girona, pp. 168-171. 99 ACG, Pabordia de Juliol, doc. 436. 100 Els masos, segons digué el procurador, «feniren de sènyer útil e no és qui·ls tengue acasats e afogats ne’n fassa hòmens e fembres e servituds acustumades»: ACG, Pabordia de Juliol, doc. 436. 97 98
630
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
30 dies. La crida es féu el 15 de maig al loco assueto de la vila de Sant Feliu, però ningú acudí a la cort per reclamar cap dret. Per això, el 10 de setembre del 1429, el jutge declarà que els masos havien caigut en benevís i, que per tant, la Pabordia de Juliol en tornava a tenir la plena propietat —els dominis útil i directe fusionats— i en podia disposar lliurement.101 Cal fer notar, però, que entre l’inici i el final del procés havia transcorregut pràcticament un any i mig. Com es pot veure, els tràmits per fer declarar un mas en benevís eren lents i enutjosos, però eren imprescindibles si els senyors volien tornar a fer productius els seus masos rònecs. I és evident que ho volien. Per aquest motiu els abats del monestir de Sant Feliu de Guíxols Guillem de Samasó i Bernat de Torroella nomenaren uns procuradors, als anys 1401 i 1436 respectivament, amb l’única missió de cercar pagesos a qui establir els masos que tenien deshabitats.102 I per això mateix, recuperant l’exemple del paràgraf anterior, el juny del 1433 el procurador de la Pabordia de Juliol requerí al jutge de Sant Feliu que subhastés els sis masos que quatre anys abans havia recuperat en benevís.103 L’ideal que perseguien els senyors era, òbviament, repoblar els masos en les condicions de tinença tradicionals. És a dir, establir cada mas a una família pagesa diferent sota el règim servil —amb residència continuada i obligatòria i submissió als mals usos— i prestació dels censos fixos anuals i els censos proporcionals a la collita. Però això era gairebé impossible en el context demogràfic i socioeconòmic del segle xv. El buit de població, la gran oferta i la poca demanda de terra existent i la necessitat imperiosa de frenar el declivi dels ingressos feien que els senyors tinguessin una posició negociadora molt feble davant dels pagesos. En conseqüència, a l’hora de tornar a posar en circulació els masos deshabitats pràcticament mai no pogueren imposar les condicions de tinença servil i hagueren de fer concessions importants, com veurem tot seguit.
101 «utile dominium dictorum mansorum cum directo solidando et aplicando, dando et concedendo dicti honorabile preposite licenciam et potestatem dictos mansos exinde vendendi et stabiliendi alique suas voluntates faciendi»: ACG, Pabordia de Juliol, doc. 436. 102 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 983 (8.VI.1401), i vol. 755 (6.XI.1436). En el primer cas, l’abat Guillem, abans de nomenar procurador el monjo Vicenç Verdera, descrivia perfectament el problema dels masos rònecs. En tenia molts i no en treia cap rendiment: «dictus monaterius habet et possidet plures mansos et terras qui et que diu est ad benevisum dicto monasterio devenerunt et de quibus nobis antedicto monasterio nullum comodo devenit». Per solucionar-ho, el procurador tenia la missió d’establir aquests masos i terres a qui pogués: «ad stabiliendum seu ad acapitum concedendum quibuscumque volveritis (...) omnes et singulos mansos, bornas et terras que ad benevisum devenerint seu devenient». 103 ACG, Pabordia de Juliol, doc. 436.
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 631
El fracàs en el repoblament dels masos
Davant del problema dels masos rònecs, com hem dit, la solució ideal prestesa pels senyors era trobar una família a qui establir el mas en les mateixes condicions contractuals que les d’abans del seu abandonament. O sigui, que els nous tinents s’avinguessin a fer-se homes propis i solius seus, a residir permanentment al mas, a sotmetre’s als mals usos i a pagar les rendes agràries degudes pel domini útil de la terra. Aquesta voluntat senyorial, però, no es va materialitzar gairebé mai. Només l’abat del monestir de Sant Feliu va reeixir en dues ocasions a l’hora de repoblar dos masos rònecs en les condicions tradicionals de tinença. El primer cas és una mica rocambolesc. El mas Torre de la parròquia de Santa Cristina es quedà sense un propietari útil el 1427, amb la mort de Pere Torre. En el seu testament, Pere féu hereu universal el seu fill Bartomeu, però aquest era un cabaler que ja havia eixit del mas i feia anys que exercia de paraire a la vila de Sant Feliu. Per tant, no es traslladà a viure al mas ni en treballà les terres. En conseqüència, el monestir actuà decididament per tornar a posar el mas en producció. En primer lloc, aconseguí que Bartomeu renunciés als seus drets sobre el mas el 25 de juliol de 1429.104 Possiblement no li costà massa perquè aquest ja tenia la seva vida encarrilada en un altre lloc practicant un ofici diferent al de pagès. Després, l’abat féu els procediments necessaris perquè el mas fos declarat en benevís i aconseguí aplegar a les seves mans els dominis directe i útil del mas. Mentrestant, però, com que sobre el mas hi pesaven alguns deutes, la justícia civil seguia un camí paral·lel: el jutge ordinari de Sant Feliu féu vendre’l en un encant públic a mitjans de l’any 1430 perquè els creditors del mas fossin satisfets amb el preu que se n’obtingués. És possible que el resultat de la subhasta fos el resultat d’un pacte entre l’abat del monestir i la família Torre perquè el mas seguís habitat per aquesta família en les condicions tradicionals. La licitació del mas la guanyà Vicenta, la vídua del difunt Pere Torre, oferint una suma de 1.100 sous. Com que, probablement, Vicenta no disposava dels diners en aquell precís moment l’abat exercí el dret de fadiga i retingué el mas dipositant aquesta quantitat a la taula de la cort de Sant Feliu perquè fossin satisfets els creditors del mas. Tot seguit, disposant ja de plenament del mas, tenint-ne el domini directe i l’útil i havent satisfet les càrregues que l’afectaven, el 5 d’agost l’abat l’establí al nét de Vicenta i de Pere, Antoni Torre, fill del difunt Pere Torre
104 AHG, Notarial, Vall d’Aro, vol. 210 (25.VII.1429). En el document de renúncia de Bartomeu hi ha la referència al testament de Pere, que no s’ha conservat.
632
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
júnior que havia estat l’hereu del mas.105 Això sí, l’hi establia reservant-se els drets propis de la senyoria directa (lluïsmes, dret de fadiga, censos i agrers), amb la condició que pagués una entrada de 220 sous i que, en un termini de dos mesos, tornés a l’abat la suma de 1.100 sous que havia desprès exercint el dret de fadiga. I sobretot, pel tema que ens interessa ara, li establí el mas amb la condició que Antoni estigués sotmès a omnes servitutes.106 En aquest cas, per tant, el monestir aconseguí dissipar en molt poc temps el perill que el mas esdevingués rònec i va aconseguir que seguís habitat permanentment i amb les condicions de tinença tradicionals. En el segon cas, el repoblament del mas no es produí d’una forma tan immediata. L’abat del monestir de Sant Feliu hagué d’esperar 23 anys per trobar algú disposat a acceptar el mas Rovira de la parròquia de Santa Cristina amb la condició de sotmetre’s a les servituds. L’any 1459, després de la mort del tinent del mas, Nicolau Rovira,107 la seva filla i hereva universal, Francesca, muller de Martí Torró àlies Rovira,108 hi renuncià i el féu a mans de l’abat Bernat de Torroella. Els motius de la renúncia no són clars, ja que només la coneixem indirectament per l’acta d’establiment posterior, de l’any 1482, on hi diu que Francesca donà el domini útil del mas a l’abat en virtut d’una «permuta» que el document no especifica.109 No sabem de qui fou la iniciativa d’aquesta permuta, però és molt probable que no fos de l’abat, ja que amb l’abandonament del mas hi sortiria perdent si no tenia ningú a la recambra per establir-l’hi immediatament. I aquest no era el cas, com demostra el fet que trigués més de dues dècades a trobar una família que substituís la de Francesca. Entrant en el terreny de les hipòtesis, podem suposar que Francesca i el seu marit estaven decidits a deixar el mas i el monestir, malgrat disposar de l’eina de les servituds, era conscient que a la pràctica no podria frenar-los i, com a mal menor, acceptà algun tipus de contraprestació econòmica; posteriorment, aquest acord seria anomenat «permuta» en l’establiment de 1482. Sigui com sigui, el cas és que el mas Rovira quedà 105 Pere Torre sènior i Vicenta havien heretat el mas al seu fill Pere Torre júnior l’any 1400, quan aquest es casà amb Caterina Oliver de la Coma: AHG, Notarial, Vall d’Aro, vol. 207 (6.IX.1400). Tanmateix, al cap de dos anys, per algun motiu desconegut, Pere retornà el mas als seus pares amb la condició que tant ell, com la seva muller i els seus fills hi poguessin romandre i ser-hi proveïts de tot allò necessari per viure: AHG, Notarial, Vall d’Aro, vol. 2 (31.XII.1402). Ignorem la data de la mort de Pere Torre júnior. 106 Tot aquest procés és descrit a l’acta d’establiment del mas: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 748 (5.VIII.1430). 107 Es conserven dos inventaris dels béns del mas després de la mort de Nicolau, fets amb tres setmanes de diferència. El primer fou fet a petició de la seva hereva mentre que el segon ho fou de la seva vídua: AHG, Notarial, Vall d’Aro, vol. 212 (4.VI.1459) i (29.VI.1459). 108 Francesca havia rebut l’heretament del mas Rovira i s’havia casat amb Martí el maig de 1457: AHG, Notarial, Vall d’Aro, vol. 213 (27.V.1457). 109 ACA, Hisenda, Monacals, Pergamins de Sant Feliu de Guíxols, núm. 234 (25.XI.1482).
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 633
deshabitat el 1459 i, davant la impossibilitat de trobar nous tinents immediatament, l’abat assajà algunes mesures circumstancials perquè les seves terres es mantinguessin productives: per referències indirectes, sabem que almenys entre els anys 1463 i 1466 el mas fou concedit en arrendament a altres pagesos de la vall perquè en treballessin les terres i en paguessin algun tipus de rendes.110 No seria fins el novembre 1482 quan l’abat Bernat Benet Antoni de Rocacrespa aconseguiria establir el mas amb les mateixes condicions de tinença que tenia abans de quedar deshabitat. L’abat el cedí en emfiteusi a Pere Mates, de Santa Cristina, amb la condició que, a més dels drets propis del domini directe i d’una entrada de 200 sous, s’avingués al fet que ell i els seus descendents fossin «homines et mulieres propios, solidos et afocatos ratione dicti mansi». És a dir, que estiguessin sotmesos a la servitud. Els dos casos que acabem de presentar, però, són excepcionals. I l’èxit del monestir de Sant Feliu en el primer, a més, s’ha de matisar perquè, com hem vist, a la mateixa família del mas Torre li interessava continuar-ne tenint el domini útil. Per tant, els establiments dels masos Torre i Rovira no foren res més que dues petites alegries per a l’abat de Sant Feliu en un moment en què ja era molt complicat per als senyors repoblar els seus masos sota les condicions de tinença habituals. Tant és així que ni l’abat ni cap altre dels senyors de masos de la vall d’Aro va reeixir, durant el segle xv, a establir-ne cap més a pagesos que no tinguessin altres patrimonis i volguessin sotmetre’s a la servitud. L’ideal al qual aspiraven els senyors de la vall d’Aro davant del problema dels masos rònecs no fou res més que un desig irrealitzable. L’intent de posar-lo en pràctica fracassà clamorosament. Solucions provisionals poc efectives
Davant del nul interès dels pagesos per acceptar els masos en les condicions de tinença anteriors, els senyors de la vall hagueren de buscar altres fórmules per tornar-los a fer productius, encara que fos de manera provisional i encara que haguessin d’oferir condicions més favorables als pagesos per atreure’ls. Aquest comportament no era exclusiu dels senyors de la vall d’Aro, sinó que també s’ha documentat en el cas del monestir d’Amer, res110 El desembre de 1463 el procurador de l’abat emparà a Joan Martí tots els diners que devia per l’arrendament del mas: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 918 (19.XII.1463). El setembre de l’any següent era a en Dijous, «com a tenint lo mas Rovira», a qui se li emparava «tot lo loguer que ha a donar per rahó del dit mas»: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 919 (8.IX.1464). Finalment, la darrera referència d’aquesta situació és del juny de 1466, quan na Mallola, de la vila de Sant Feliu, requerí que fossin emparades les quantitats que la muller de Joan Dijous, Joan Puig i Joan Sitjar, tots de Santa Cristina, havien de pagar pels camps del mas Rovira que tenien arrendats: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 920 (10.VI.1466).
634
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
pecte els seus masos de la vall d’Amer,111 i dels monarques de la Corona d’Aragó, sobre els seus masos de diversos llocs del Principat de Catalunya.112 Una solució provisional que adoptaren aquests senyors, especialment a la segona meitat del segle xiv, fou la de concedir a llauró (ad laborationem) a un pagès un mas deshabitat durant un període de temps determinat i a canvi d’una sèrie de contrapartides, ja fossin uns censos o una part de les collites. Era un contracte similar a un lloguer temporal, sense obligació de residència ni de servituds, que permetia al senyor treure un mínim rendiment del mas rònec durant uns anys.113 A la vall d’Aro, a banda de les referències indirectes anteriors sobre el mas Rovira, només disposem d’un altre exemple de concessió a llauró d’un mas al segle xv: l’octubre de 1417 l’abat del monestir de Sant Feliu, Galceran de Descatllar, atenent que el mas Portes de Santa Cristina era «inacasatus et inhabitatus et stat etiam de presenti et domos et tagulata eiusdem pro maiori parti deciderunt quoque terres et possessiones eiusdem stant herme et inculte» el concedí «ad conresandum et cultivandum» durant un període de temps indefinit a Arnau Mallola, de Santa Cristina, amb l’obligació de tenir-ne les terres cultivades i de pagar-ne les tasques, els censos acostumats i un altre cens anual de 12 diners per Nadal.114 El pagès, Arnau, ja era tinent d’un altre mas del monestir, el Mallola de Malvet, i degué aprofitar aquesta oportunitat per obtenir les collites del mas Portes durant uns quants anys. Els contractes a llauró, però, només eren un pedaç temporal al problema dels masos rònecs des del punt de vista dels senyors, una solució provisional mentre buscaven algú a qui establir-los perpètuament en unes condicions més favorables als seus interessos. Això, tanmateix, malgrat les excepcions dels masos Torre i Rovira, ja no passaria al segle xv. I, de fet, en aquesta època els contractes a llauró ja no devien ser gaire atractius per als pagesos, que, encara que ja tinguessin un mas, tenien una posició més forta per aspirar a obtenir dels senyors terres i masos rònecs de forma perpètua. Probablement és per aquest motiu que documentem tants pocs casos de contractes a llauró a la vall d’Aro durant el darrer segle medieval. Els senyors havien de buscar altres alternatives. 111 Joan Blanco de la Lama, «Masos grassos a la vall d’Amer (segles xiv-xvi): masos “ad benevissum” i estructures senyorials», dins DD. AA., El Feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, València, Universitat de València, 2003, pp. 403-439; Idem, «Masos i masos grassos a la vall d’Amer (segles xiv-xvi)», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins 93 (2002), pp. 29-105. 112 M.ª Teresa Ferrer i Mallol, «Establiments de masos després de la Pesta Negra», dins M.ª Teresa Ferrer i Mallol, Josefina Mutgé i Vives, Manuel Riu i Riu (eds.), El mas català durant l’edat mitjana i la moderna (segles ix-xviii). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics, Barcelona, CSIC, 2001, pp. 189-241. 113 Lídia Donat Pérez, «Contractes ad laborationem i establiments de masos després de la Pesta Negra (1349)», dins Rosa Congost Colomer, Lluís To Figueras (eds.), Homes, Masos, pp. 125-149. 114 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 730 (16.X.1417).
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 635
Un altre tipus de solució provisional practicada per senyors de la vall d’Aro per evitar que alguns dels seus masos acabessin definitivament abandonats era concedir una dispensa temporal en les obligacions de residència i de prestació de les servituds. És a dir, permetre que durant un cert temps els seus tinents no hi visquessin ni haguessin d’estar-hi sotmesos als mals usos. Com a contrapartida, els tinents havien de pagar un cens anual en recompensa de les servituds i, sobretot, es comprometien, un cop finalitzat el temps pactat, a heretar el mas a un dels seus fills, el qual, ell sí, hauria de fer-se home propi i soliu del senyor, viure permanentment al mas i estar sotmès a les servituds. Aquest tipus de pactes es donaven en dues situacions diferents: quan els tinents volien marxar del mas i el senyor no havia trobat ningú a qui establir-lo; o quan el mas era venut pel tinent a un altre pagès que ja tenia un altre mas i que, per tant, no podia residir en tots dos alhora. En principi, doncs, aquests pactes havien de garantir que el mas no quedés ni deshabitat ni fusionat dins d’un altre patrimoni pagès, però a la vall d’Aro tampoc van funcionar. Hem documentat tres casos de permisos temporals de no viure al mas situats entre els anys 1419 i 1429 i en tots tres el senyor protagonista era el sagristà del monestir de Sant Feliu de Guíxols. El primer d’aquests casos va ser fruit d’una compravenda: l’any 1421 el mas Ferrer àlies Mora de Santa Cristina d’Aro fou venut a Pere Guillem Provençal, de la mateixa parròquia, per 440 sous;115 però com que Pere Guillem ja era tinent del mas Provençal, l’any 1427 el sagristà li concedí el permís de no viure-hi durant deu anys a canvi del pagament d’un cens anual de 2 sous. Passat el termini, hauria d’heretar el mas a algun dels seus fills.116 Els altres dos exemples, en canvi, van sorgir arran de la voluntat dels tinents d’abandonar els masos on vivien i reflecteixen unes certes tensions entre senyors i pagesos. Un cas és el del mas Pujol de Santa Cristina d’Aro. La seva tinent, Antònia Pujol, i el seu marit, Antoni Sala, vengueren diverses terres del mas amb la intenció d’anar-se’n en un altre lloc però el sagristà del monestir ho volia evitar. Les dues parts negociaren, aconsellades per unes bonarum personarum, i al final, el març del 1419, el sagristà permeté que deixessin de viure al mas, però amb unes condicions: el matrimoni hauria de pagar 66 sous per redimir-se de la servitud, hauria de mantenir dempeus els edificis del mas, reconstruir-ne la cuina i recuperar-ne les terres venudes abans de sis anys; i, sobretot, hauria d’heretar-lo al seu fill Pere Andreu quan fes catorze anys; aleshores, aquest s’hauria de
AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 736 (11.X.1421). AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 743 (20.XII.1427).
115 116
636
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
fer home propi i soliu del monestir i residir permanentment al mas observant-ne les servituds.117 El darrer cas fa referència al mas Guerau de la parròquia de Sant Martí de Romanyà. El febrer de l’any 1426 el seu tinent, Pere Guerau àlies Riembau hi renuncià perquè volia anar-se’n a Calonge118 i el jutge de Sant Feliu el declarà en benevís i l’adjudicà al sagristà del monestir. Com que aquest, passats tres anys, encara no havia trobat cap altre pagès que l’ocupés, forçà Pere Guerau a un pacte: a canvi de concedir-li la redempció de la servitud a ell, la seva muller i els seus sis fills —per 180 sous—, li tornà a establir el mas. No caldria que hi tornessin a viure, però cada any haurien de pagar un cens de 2 sous en recompensa de les servituds i, al cap de deu anys, Pere Guerau hauria d’heretar-lo a un dels seus fills, qui s’hauria de fer home propi i soliu del sagristà, respondre dels mals usos i viure permanentment al mas.119 Amb les dispenses temporals de viure al mas, però amb l’obligació d’heretar-lo a un fill, el sagristà pretenia que aquests tres masos no esdevinguessin rònecs o quedessin agregats dins un altre mas. Tanmateix, fracassà. Cap d’aquests masos va ser heretat a un fill que hi visqués permanentment i el tingués com una explotació independent. El mas Ferrer àlies Mora va acabar unit al mas del seu comprador,120 i els masos Pujol i Guerau van acabar deshabitats. Així doncs, si els senyors de la vall d’Aro ja no havien tingut gairebé cap èxit en intentar repoblar els seus masos rònecs en les condicions tradicionals, també van veure que les solucions provisionals com els contractes a llauró o els permisos temporals de no viure al mas tampoc no eren efectives. Mentrestant, els seus ingressos seguien amb la seva tendència descendent. Si volien treure algun rendiment dels seus masos deshabitats, no els quedà més remei que explorar altres vies més definitives i avantatjoses per als pagesos. Fragmentacions de masos, una via poc reeixida
Una d’aquestes vies podia ser fragmentar els masos rònecs i establir les seves peces de terra en emfiteusi —és a dir, a perpetuïtat— a diferents pagesos. Fent això, els senyors perdien les servituds i els censos fixos anuals dels masos, però almenys rebrien els censos proporcionals a la collita de
AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 733 (27.III.1419). AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 743 (27-II-1426). 119 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 748 (21.XII.1429). 120 Prova d’això és que al capbreu del monestir de Sant Feliu de Guíxols Francesc Provençal va declarar els masos Provençal i Ferrer àlies Mora: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 1166, ff. 48r-49v. 117 118
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 637
les terres que establissin, a més dels diners de l’entrada de l’establiment. Els individus que rebien aquestes peces de terra, per altre costat, la majoria de vegades eren pagesos que ja tenien un mas i que, d’aquesta manera, podien ampliar les seves possessions. Podem exemplificar tot això amb el desmembrament del mas Deulofeu de la parròquia de Fenals al començament del segle xv. El 9 de juny de l’any 1401 el seu tinent, Pere Besart, hi renuncià i el retornà a l’abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Immediatament, s’inicià un procés de fraccionament de les seves peces de terra i d’establiment a diferents pagesos: en només dotze mesos, entre el juliol de 1402 i el juliol de l’any següent, l’abat n’establí 24 parcel·les.121 Els receptors de totes aquestes terres, d’altra banda, foren sis pagesos veïns de la mateixa parròquia de Fenals, que eren tinents de masos i que aprofitaren l’ocasió per incrementar els seus patrimonis.122 Amb aquesta operació, tot i que comportava la desaparició per sempre d’un mas, el monestir almenys s’assegurava que la major part de les seves terres serien treballades pels pagesos i que, tal com deien els contractes emfitèutics que signaren, en rebria la tasca i el delme de les collites. A més, de les entrades de tots aquests establiments, el monestir cobrà un total de 1.073 sous i mig. Tanmateix, el cas del mas Deulofeu era més aviat excepcional. No observem els senyors de la vall d’Aro fraccionant i establint en emfiteusi gaires peces de terra dels seus masos rònecs. El nombre de parcel·les establertes entre el monestir de Sant Feliu de Guíxols, la Pabordia de Juliol i la Sagristia Major de la Seu de Girona que hem documentat al llarg del segle xv només és de 94, que corresponien a 17 masos rònecs diferents.123 I aquesta xifra inclou les 24 peces del mas Deulofeu. Per tant, a no ser que els buits documentals amaguin molts més establiments de terres, la imatge que tenim és la següent: els senyors, com a molt, separaren dues o tres peces de terra d’alguns dels seus masos rònecs i d’alguns altres, simplement, no n’establiren cap. Per què, si aquesta solució els permetia obtenir alguns ingressos? Preferien no fraccionar els masos per què encara tenien l’esperança d’establir-los com un tot i sota les condicions de tinença habituals de submissió a la servitud? O potser eren els pagesos els que no volien parcel·les soltes i aspiraven a obtenir els
121 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 983 (22.VII.1401), (20.VIII.1401), (3.IX.1401), (8.X.1401), (15.X.1401), (11.XI.1403) i doc. solt núm. 3, i vol. 1033, (13.VII.1402). 122 Els pagesos eren Berenguer Colls (7 peces establertes) Antoni Joanals (6), Jordi Bru (5), Bartomeu Erols (3), Joan Vinyes (2) i Bartomeu Riba (1). 123 Els masos rònecs eren els següents: del domini del monestir, els masos Deulofeu, Peronell àlies Llobet, Romir, Sagrera, Riera, Riba i Gil, de Fenals, Benet, de Solius, i Teu, de Santa Cristina; del domini de la pabordia, els masos Jaspert, Forner, Savall àlies Noguera i Terrats, de Santa Cristina, i Rafart, de Fenals; i del domini de la Sagristia Major, els masos Dalmau de Pujada, Ferrer, Cifra àlies Gardí i Mercader, de Solius.
638
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
masos rònecs sencers per agregar-los als masos que ja tenien? Malgrat que en un cas concret hi ha evidències que els pagesos van competir per adquirir una d’aquestes peces soltes que oferien els senyors,124 l’equilibri de forces entre senyors i pagesos al segle xv apunta, més aviat, cap a la segona opció. La imposició del realisme econòmic: agregacions de masos
En efecte, la majoria de vegades els senyors de la vall d’Aro no tingueren més remei per tornar a posar en producció alguns dels seus masos rònecs que establir-los a perpetuïtat de forma íntegra i en unes condicions força favorables a pagesos que ja posseïen altres masos «vius». Aquestes condicions es concretaven en quatre punts bàsics. En primer lloc, el senyor dispensava per sempre al pagès de l’obligació de fer residència al mas que li establia; aquesta condició era imprescindible perquè, com hem dit, el pagès ja tenia un altre mas i, òbviament, no podia viure en tots dos alhora. En segon lloc, el pagès havia de pagar un cens monetari anual en recompensa de no estar sotmès a les servituds pel mas que rebia. En tercer lloc, el pagès es comprometia a satisfer els censos fixos anuals del mas i els censos proporcionals a la collita de les seves terres. I, finalment, en alguns casos el pagès també havia de pagar una entrada per l’establiment. El resultat d’aquests contractes era que els masos rònecs acabaven aglevats, és a dir, units als masos dels pagesos que els rebien. Les terres dels dos masos acabaven sent un tot comú i els edificis del mas deshabitat acabaven enrunats, si ja no ho eren. Els pagesos que rebien un mas rònec, doncs, veien ampliades les seves propietats en un grau notable. Els senyors, per la seva banda, quan establien un mas rònec amb aquestes clàusules, perdien definitivament la possibilitat de fer-ho en les condicions tradicionals de residència obligatòria i de servituds,125 però
124 El desembre de l’any 1401 el sagristà del monestir del Sant Feliu, Simó Oliva, establí una peça de terra erma que havia estat de les pertinences del mas Benet, de la parròquia de Solius, a Pere Tapioles, del mateix indret, perquè havia estat el pagès que s’havia ofert a pagar un cens anual més elevat, consistent en 6 sous: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 983 (10.XII.1401). 125 En un cas, però, aquesta situació no fou definitiva: quan l’any 1405 el cambrer del monestir de Sant Feliu de Guíxols establí el mas Clopera d’Amunt, de la parròquia de Romanyà, a Pere Riera, tinent del mas Riera de la mateixa parròquia, sense obligació de residir-hi ni d’estar-hi sotmès a les servituds, a canvi d’un cens de 2 sous en recompensa d’això, afegí una clàusula de provisionalitat al contracte: si el cambrer trobava algú que volgués tenir el mas Clopera fent-hi residència obligatòria i observant-ne les servituds, Pere Riera hauria de retornar-li el mas rebent com a única compensació un pagament de les millores que hi hagués fet. Tanmateix, el cambrer no trobà ningú i, al cap de cinc anys, possiblement a petició de Pere Riera, li tornà a establir el mas Clopera en les mateixes condicions suara descrites però eliminant aquesta clàusula de provisionalitat: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 1033 (17.X.1405), i 705 (19.IV.1410).
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 639
almenys s’asseguraven que les seves terres —o la majoria d’elles— serien treballades i n’obtindrien rendes. Hem documentat un total de 29 masos rònecs de la vall d’Aro que, en algun moment o altre del segle xv, foren agregats a d’altres (vegeu taula 4). Alguns els coneixem a partir del document d’establiment o de la concessió d’aglevament i d’altres a partir de referències més indirectes. En qualsevol cas, els que coneixem millor revelen que les condicions del contracte solien ser favorables als pagesos. Els preus de l’entrada de l’establiment que fixaven els senyors solien ser força baixos i, en alguns casos, fins i tot simbòlics. La Sagristia Major, per exemple, només cobrà 2 aus de corral (altilium) per establir el mas Vidal, que ja era derruït, al tinent del mas Dalmau de Solius l’any 1489.126 L’abat del monestir de Sant Feliu només demanà 4 polls per establir el mas Sagrera de Fenals a Pere Jaume Riera, consort de la tinent del mas Joan de la mateixa parròquia, l’any 1447.127 I el cambrer del mateix monestir l’any 1405 no cobrà absolutament res per establir el mas Clopera d’Amunt al tinent del mas Riera de Romanyà perquè ningú més el volia.128 Això demostra que els senyors no tenien el control absolut de la situació. Si volien tornar a fer mínimament rendibles les terres dels seus masos rònecs, havien d’oferir-los en unes condicions atractives per als pagesos.
AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 790 (10.XI.1489). ACA, Hisenda, Monacals, Sant Feliu de Guíxols, vol. 1703, f. 44r. 128 «nichil cum non invenerit alique qui dictus mansus sub dictis pactis tenere vellet»: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 1033 (17.X.1405). 126 127
SMR
SMR
SCA
SCA
SCA
SCA
SCA
SCA
Canal
Saguí
Otger
Bompar
Ferrer àlies Mora
Julià
Mallola de Malvet
Carbonell de l’Església
Salom i Duran
Pasqual
Sagrera
1405/10/17
1408
1410/04/19
1415
1421
1421
Abans 1432
1433/11/25
1433/11/28
Abans 1443
1447/02/27
1447/04/15
SMF
SMR
SCA
SMF
SCA
Bru
Clopera d’Amunt
PAR
1404/09/03
MAS AGREGAT
DATA
Monestir SFG
Monestir SFG
Monestir SFG
Monestir SFG
SMR SMF
Joan
SCA
Mallola de la Serra Clarà
SCA
SCA
SCA
SCA
SCA
SCA
SMR
SMF
SMR
SCA
PAR
Perpinyà
Puig de Bufaganyes
Andreu
Pabordia d’Aro Monestir SFG
Provençal
Mordenyac
Mordenyac
Monestir SFG
Monestir SFG
Monestir SFG
Guerau
Castell
Pabordia d’Aro Monestir SFG
Riera
Rovira
MAS AL QUAL S’AGREGA
Monestir SFG
Monestir SFG
SENYOR
4 polls
Pabordia d’Aro
?
550 sous
540 sous
?
?
?
?
-
?
-
-
ENTRADA
?
Monestir SFG
Monestir SFG
Monestir SFG
Pabordia d’Aro
Monestir SFG
Monestir SFG
Monestir SFG
Monestir SFG
Cavaller Llabià
Sagristia mitjana
Monestir SFG
SENYOR
Taula 4. Agregacions de masos rònecs a masos «vius» de la vall d’Aro al segle xv
5,5 sous
2 sous
?
2 sous
2 sous
?
?
?
2 sous
2,5 sous
?
2 sous
2 sous
CENS SERVITUDS
SMR
SCA
SMF
SCA
Guanyador
Ponç
Jofró
Gironès
Estrets, Llandric i Lledó
Gotes
Pujol
Vidal
Mansella i Jofró
Blanc
Ferrer
Abans 1463
1463/06/11
1471/02/10
Abans 1478
1479/01/30
Abans 1480
Abans 1480
1489/11/10
1495
1499/02/23
Abans 1506
SMF
SMR
SCA
SAS
SCA
SCA
SMF
SAS
Viader
1453/01/23
PAR
MAS AGREGAT
DATA
Sagrera
Pabordia d’Aro
Terrades Croanyes
Pabordia d’Aro
Roquer
Monestir SFG
Monestir SFG
Dalmau
Sagristia Major
Marcó Vilanova
Monestir SFG
Monestir SFG
Roquer
Castell
Pabordia d’Aro Monestir SFG
Mansella
Monestir SFG
Cases
Auladell
Sagristia Major
Monestir SFG
MAS AL QUAL S’AGREGA
SENYOR
SMF
SMR
SCA
SAS
SCA
SCA
SCA
SMF
SCA
SMR
SMF
SAS
PAR
Rector SMR
?
2 aus de corral
?
?
Pabordia d’Aro
?
Monestir SFG 1 bóta d’oli
Monestir SFG
Sagristia Major
Monestir SFG
60 sous
?
Monestir SFG
-
Cavaller Llabià
55 sous
?
33 sous
ENTRADA
Monestir SFG
?
Monestir SFG
Sagristia Major
SENYOR
?
5,5 sous (tots els censos)
10 sous
1 mitgera de forment
?
?
4 sous
?
10 sous
1 sou
?
1 sou
CENS SERVITUDS
642
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
De fet, els únics casos coneguts d’entrades altes, els dels masos Mallola de Malvet i Carbonell de l’Església, de la parròquia de Santa Cristina, pertanyen a un context una mica diferent. No eren masos que havien quedat deshabitats i havien tornat en benevís a mans del seu senyor, l’abat del monestir de Sant Feliu, sinó que havien estat venuts pels seus tinents a pagesos que ja tenien un altre mas: el mas Mallola fou venut l’any 1432 al tinent del mas Puig de Bufaganyes,129 i el mas Carbonell, al tinent del mas Perpinyà l’any 1433.130 Com que tots dos ja tenien els seus propis masos, van sol·licitar a l’abat que els permetés unir-hi els que acabaven d’adquirir i els en dispensés de l’obligació de residència i de servituds. L’abat, tement que si s’hi negava els masos quedessin deshabitats,131 ho acceptà i el 25 de novembre del 1433 firmà la concessió d’aglevament del mas Mallola al mas Puig132 i tres dies més tard, la del mas Carbonell al mas Perpinyà,133 però els cobrà unes entrades de 540 i 550 sous respectivament. Eren uns preus molt més cars dels que hem vist anteriorment perquè, en aquesta situació, no era el monestir qui buscava un tinent per un mas rònec i, per tant, havia de fer concessions, sinó que eren els pagesos que sol·licitaven un permís al monestir. I aquest els el va fer pagar bé. A més, en el preu també hi degué influir el fet que el monestir necessitava liquiditat perquè en aquella època s’estaven reparant els estralls dels terratrèmols.134 Els censos substitutoris a les servituds que estipularen els senyors al segle xv per agregar els seus masos rònecs a altres masos vius tampoc no eren, generalment, gaire elevats. La gran majoria estaven al voltant dels 2 sous anuals, un pagament perfectament assumible per a una pagesia que havia engrandit les seves possessions i gaudia d’una certa comoditat. Només en dos casos la quantitat era molt superior a aquesta. El tinent del mas Dalmau de Solius havia de pagar cada any, per la diada de sant Pere i Feliu, 1 mitgera de forment segons la mesura de Sant Feliu de Guíxols per tenir agregat el mas Vidal de la mateixa parròquia.135 Aquesta quantitat de forment, segons el preu del mercat de l’època, podia tenir un valor d’uns 10 o 11 sous. Això significava, doncs, que el tinent del mas Dalmau havia de pagar cinc vegades més del que ho feien la majoria per les servituds AHG, Notarial, Vall d’Aro, vol. 210 (8.IV.1432). AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 52 (27.VIII.1433). 131 Del mas Puig, l’abat pensava que «dictus mansus Puig cum eius terris et possessionibus est tenuis valoris et est dubium ne in futurum renuncieretur» i del mas Perpinyà, que «est valde et tenui valoris propter renunciatem terrarum propter que est dubium in futurum de dicto manso habere possemus homines et mulieres»: AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 751 (25.XI.1433) i (28.XI.1433). 132 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 751 (25.XI.1433). 133 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 751 (28.XI.1433). 134 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 755, doc. solt inserit dins el volum (15.X.1436). 135 AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 790 (10.XI.1489). 129 130
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 643
d’un mas rònec, però continuava sent una quantitat assequible. L’altre cas, protagonitzat pels masos Jofró i Mansella de Santa Cristina d’Aro, és una mica més especial. Quan el febrer de l’any 1471 el monestir permeté la unió del mas Jofró al mas Mansella, a petició del seu tinent, el mercader ganxó Nicolau Pla, concedí una dispensa de les servituds de tots dos masos a canvi de 10 sous.136 Per tant, aquí el cens és més elevat perquè inclou dos masos. En termes generals, doncs, les condicions de tinença que els senyors acabaren oferint als pagesos perquè ocupessin els masos rònecs foren molt atractives. Els establiren cobrant unes entrades relativament barates i ho feren a pagesos que ja tenien altres masos. En conseqüència, els senyors renunciaren al fet que els masos fossin afocats, és a dir, habitats permanentment per una família d’homes i dones propis sotmesos a la servitud, que fou bescanviada per un cens anual molt lleuger. Tot això demostra tant l’interès senyorial per tornar a fer productius els masos rònecs fos com fos com la posició de força que tenien els pagesos a l’hora de negociar unes condicions més favorables als seus interessos. La caiguda dels ingressos de les arques senyorials els urgia a trobar-hi solucions, a fer que els masos fossin treballats un altre cop, però en aquell context de baixa densitat demogràfica hi havia més oferta que demanda de terra. Per tant, els senyors hagueren de fer moltes concessions perquè la seva oferta seduís els pagesos supervivents. El resultat fou que aquests pogueren ampliar les seves propietats en uns termes molt avantatjosos. Conclusions L’exemple de la vall d’Aro confirma que no es produí una reacció feudal severa durant una crisi baixmedieval en què els senyors patiren una important reducció dels seus ingressos. Les diferents fonts documentals conservades corroboren que els senyors de la vall no foren capaços d’imposar noves exaccions sobre els tinents de les seves terres ni d’endurir l’aplicació de les servituds. No tenien prou poder per contravenir un dret consuetudinari que, si bé garantia els seus drets, també impedia noves imposicions arbitràries. La reacció senyorial fou, doncs, molt més tènue del que ha cregut bona part de la historiografia. Els senyors de la vall d’Aro només pogueren prendre mesures defensives per intentar treure el màxim rendiment possible dels drets de què ja disposaven. Per una banda, intentaren tenir un ACA, Hisenda, Monacals, Sant Feliu de Guíxols, vol. 1703, ff. 155r-156v.
136
644
XAVIER MARCÓ I MASFERRER
major control administratiu. Fou durant la crisi quan hi hagué l’auge de la documentació administrativa senyorial: els senyors registraren per escrit, en capbreus, quins drets tenien i quines rendes havien de rebre de les seves possessions i anotaren en llibres de comptes els seus ingressos i les seves despeses. Igualment, alguns senyors de la vall d’Aro van intentar limitar els drets adquirits per alguns dels seus oficials, especialment per aquells pagesos benestants que amb el temps havien aconseguit tenir batllies hereditàries i patrimonialitzades en el seu mas. Tanmateix, aquests intents no tingueren un èxit gaire rotund. És cert que alguns senyors, aprofitant l’extinció d’alguna d’aquestes famílies pageses o pactant un preu de desvinculació, aconseguiren recuperar el control d’alguna d’aquestes batllies per poder-les assignar en cada moment a la persona més favorable als seus interessos, però no és menys cert que la majoria de pagesos que tenien una batllia senyorial patrimonialitzada al seu mas van fer valer els seus drets i la van mantenir. La principal reacció dels senyors fou la d’intentar tornar a posar en cultiu els masos que havien esdevingut rònecs, causa principal de la seva davallada d’ingressos. Davant la pràctica impossibilitat d’establir-los en les condicions tradicionals de tinença, assajaren diverses alternatives i, al final, hagueren de fer concessions importants per atraure tinents. En alguns casos fragmentaren els masos deshabitats i repartiren les seves terres entre diversos pagesos, però molt sovint no els quedà més remei que permetre la fusió —i per tant la desaparició— d’un mas rònec a un altre d’habitat. Tots aquests esforços, però, no sembla que fossin gaire profitosos, ja que els seus ingressos no remuntaren en cap moment. La veritat és que el percentatge de masos rònecs que pogueren tornar a col·locar fou reduït i, de fet, quan n’agregaven un a un altre mas «viu» no hi havia cap garantia que totes les seves terres fossin treballades. El règim demogràfic, com hem dit repetidament, era dèbil i molt sovint la família tinent d’un mas que en rebia un altre de rònec no tenia prou braços per conrear totes les seves terres. En els capbreus senyorials de l’època es pot veure com els pagesos tenien un gran nombre de peces de terra ermes, incultes i boscoses. Amb les agregacions de masos, més que una ampliació, hi hagué una redistribució de l’espai cultivat: els pagesos abandonaren les terres més marginals, improductives i allunyades i passaren a treballar les millors i més pròximes al seu mas. Per tant, el que recaptaven els senyors en concepte de censos proporcionals a la collita no augmentà significativament. Els que sí que sortiren reforçats d’aquesta situació foren els pagesos supervivents a les mortalitats. Hi ha un gran consens entre els medievalistes a l’hora de definir el segle xv com una època de creixement econòmic
A la recerca de la reacció dels feudals davant la crisi baixmedieval 645
de la pagesia de gran part d’Europa.137 I els pagesos de la vall d’Aro no en restaren al marge. Els masos que arribaren a l’any 1500 tenien una posició molt més sòlida que cent anys abans. La majoria havien pogut ampliar les seves propietats gràcies a l’adquisició de masos rònecs sencers i això els permetia viure en unes condicions relativament còmodes. Al darrer quart del segle, la majoria de pagesos de la vall tenia unes explotacions situades entre les 45 i 90 vessanes (10-20 ha.), força més de les que eren necessàries per sobreviure, i realitzaven diverses activitats complementàries a l’agricultura —com la ramaderia, l’aprofitament del bosc i la comercialització de certs productes— que demostren la seva vitalitat econòmica.138 A més, també hi havia un sector considerable d’aquests pagesos que tenia un nivell de vida que podríem considerar benestant: eren oficials senyorials, posseïen explotacions molt superiors a les 90 vessanes, invertien en el crèdit i en l’arrendament de les rendes senyorials i també controlaven les institucions del govern local.139 Malgrat que en aquest període també hi hagué alguns masos que desaparegueren per causes econòmiques i que sempre hi hagué una conflictivitat latent entre pagesos i senyors, com testimonien les dues revoltes remences, és fa difícil pensar que la majoria de masos de la vall acabessin gaudint d’aquestes bones condicions econòmiques si havien patit una forta i continuada rapinya senyorial durant un segle i mig. La reacció feudal a la vall d’Aro, al contrari, havia estat lleu, a la defensiva i poc efectiva.
Per una panoràmica europea, vegeu: Christopher Dyer, «Rural Europe», dins Christopher All(ed.), The New Cambridge Medieval History, vol. VII, Cambridge, Cambridge University Press, pp. 106-120. Pel cas anglès, vegeu: Rodney H. Hilton, Conflicto de clases y crisis del feudalismo, Barcelona, Crítica, 1988; J. Hatcher, Rural Economy; i Jean-Phillippe Genet, «Économie et société rurale en Angleterre au xve siècle d’après les comptes de l’hôpital d’Ewelne», Annales E.S.C 27/VI (1972), pp. 1449-1474. Pel cas francès, vegeu: Philippe Braunstein, «Panorama de la economía francesa a finales de la Edad Media», dins Ferdinant Seibt, Winfried Eberhard (eds.), Europa 1400, pp. 155-166. I pel cas català, vegeu: Mercè Aventín Puig, La societat rural a Catalunya en temps feudals: Vallès Oriental, segles xiii-xvi, Barcelona, Columna, 1996. 138 Xavier Marcó i Masferrer, «La diferenciació pagesa», pp. 125-149; Pere Orti Gost, Lluís To Figueras, «Serfdom and Standards of Living of the Catalan Peasantry before and after the Black Death of 1348», dins Simonetta Cavaciocchi (ed.), Serdom and Slavery in the European Economy. 11th-18th Centuries, vol. I, Firenze, Firenze University Press, 2014, pp. 156-166. 139 Xavier Marcó i Masferrer, «La gestión de las rentas señoriales y las élites financieras del nordeste catalán: Sant Feliu de Guíxols y el valle de Aro en el siglo xv», dins Ángel Galán Sánchez, Ernesto García Fernández (eds.), En busca de Zaqueo: los recaudadores de impuestos en las épocas medieval y moderna, Madrid, Instituto de Estudios Fiscales —Arca Comunis— Universidad de Málaga, pp. 223-243. 137
mand
MASOS I RENDA FEUDAL EN UNA BARONIA JURISDICCIONAL. EL CAS DE CALDES DE MALAVELLA AL SEGLE XIV* Lluís Sales i Favà Universitat de Girona
Enfront la tradició historiogràfica que considerava als pagesos de remença completament sotmesos a la jurisdicció dels senyors directes dels masos en virtut del ius maletractandi i dels mals usos, estudis recents han anat matisant les parcel·les d’actuació jurisdiccional dels senyors dels masos.1 Així mateix, s’ha començat a observar que almenys algunes d’aquestes senyories deixaren d’exercir els seus drets per utilitzar regularment les corts jurisdiccionals reials o baronials per tal de resoldre els conflictes amb el seus
* Aquest article forma part del projecte de recerca «Mercado financiero y pequeñas ciudades en la Cataluña nororiental de los siglos xiv y xv», finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación (referència HAR2011-27121) i del Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval» (2017 SGR 1068). Abreviatures utilitzades: ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; ADG = Arxiu Diocesà de Girona; AHG = Arxiu Històric de Girona; BC = Biblioteca de Catalunya; f. = foli; r = recto; v = verso. 1 Per a l’àmbit català, Pere Benito Monclús ha treballat sobre la consolidació d’aquesta justícia de la terra en mans dels senyors alodials, a partir de la segona meitat del segle xii: Pere Benito Monclús, Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de Barcelona (segles xi-xiii), Barcelona, CSIC, 2003, pp. 483-547. Vegeu també estudis com els de Pere Orti Gost, «Els remences i l’exercici de la jurisdicció als segles xiv i xv: una lluita pel poder polític» dins Migrazioni interne e forme di dipendenza libera e servile nelle campagne bassomedievali: dall’Italia Nord-Occidentale alla Catalogna, Cherasco, Centro Internazionale di Studi sugli Insediamenti Medievali, 2015, pp. 132-136; Josep M.ª Salrach i Marès, «Prácticas judiciales, transformación social y acción política en Cataluña (siglos ix-xiii)», Hispania 57/3, 197 (1997), pp. 50-53 o Esteban Sarasa Sánchez, Sociedad y conflictos sociales en Aragón. Siglos xiii-xv. Estructuras de poder y conflictos sociales, Madrid, Siglo XXI, 1981, pp. 131-178. Sobre la distinció entre el poder jurisdiccional i l’anomenat poder dominical, a través de la literatura jurídica, vegeu Elisabet Ferran Planas, El Jurista Pere Albert i les Commemoracions, tesi doctoral inèdita, Universitat Pompeu Fabra, 2001, pp. 190 i ss.
648
LLUÍS SALES I FAVÀ
pagesos.2 Aquest article pretén avançar en aquesta darrera línia, és a dir, si al segle xiv a la Catalunya del nord-est trobem encara traces de disputes entre remences i senyors directes dels masos, o entre els mateixos remences, que fossin resoltes per autoritat dels senyors; o, per contra, si aquest ja és una moment avançat en l’apropiació i districtualització de les jurisdiccions a mans de l’autoritat reial, i eventualment també dels grans barons. El nostre objectiu final és entendre el paper d’aquestes justícies en la gestió dels conflictes apareguts per la renda feudal. És ben conegut que a la Catalunya Vella els masos configuraven l’espai agrari i ramader i n’eren les unitats fonamentals de producció i de sostracció de renda. Satisfeien un conjunt de censos per la tinença de la terra o per l’ús d’infraestructures i espais comunitaris així com també les prestacions pròpies de la servitud. Els conflictes per l’impagament o per desacords sobre aquestes rendes generaven litigis de caràcter civil que, gràcies a la documentació que se’n conserva, delimiten amb exactitud les atribucions i competències de cadascú; els senyors territorials o alodials d’una banda, el rei i els principals barons de l’altra. La primera part d’aquest treball presenta un dossier constituït per 79 masos d’un mateix espai geogràfic. Pretenem comparar la freqüència amb la qual els habitants d’aquests masos, homes propis de diferents senyories, van accedir a la cort jurisdiccional al llarg dels vint-i-set anys que s’estenen entre 1340 i 1366. En la segona part de l’article intentem establir una tipologia de conflictes tractats a la cort i que estan relacionats amb la renda feudal, és a dir, amb els drets (exaccions, censos, agrers, serveis) que es prestaven a les diferents senyories. El context escollit és l’anomenada baronia de Llagostera. A l’extrem sud-est de la plana de la Selva, estava encaixada entre les Gavarres, el massís de Cadiretes i el curs del riu Onyar, que feia de límit amb l’espai controlat pel veguer reial de Girona. Seguint la tendència general al nord-est català, la baronia acollia un nombre indeterminat de masos dispersos en el territori, alguns més o menys agrupats en espais anomenats veïnats, una mateixa unitat de paisatge que compartia, un sistema de camins, pasturatges i recs, i entre els quals s’establia una major sociabilitat. A banda dels masos, que concentraven un tant per cent molt elevat del contingent demogràfic de la baronia, s’hi trobaven tant les petites ciutats que exercien la capitalitat administrativa i comercial (Cassà de la Selva, Llagostera o Caldes de Malavella) com incipients agrupacions de cases amb dedicacions que no eren exclusivament agropecuàries i que reunien famílies amb dedicacions menestrals (la cellera de Franciac, en el nostre àmbit, n’és un petit exemple). 2 Pere Orti Gost, «Vendre, lluir i exercir el poder polític en terres remences: el cas de la Vall d’Aro al segle xiv», Recerques (en premsa).
Masos i renda feudal en una baronia jurisdiccionaL
649
La baronia de Llagostera havia estat desmembrada dels territoris de reialenc i es trobava en mans del llinatge dels Montcada des del bienni 13241326. Aquesta situació perviuria durant la resta de segle. Els Montcada exerciren des d’aleshores la jurisdicció omnímoda (civil i criminal) sobre el conjunt de la baronia, detenint també la capacitat de percebre drets de tipus banal (quèsties, cenes) i de controlar serveis essencials com ara el mercat, les ferreries o els forns. A més a més, tal i com veurem, la transferència de la baronia de mans del monarca els convertí en senyors directes d’un bon nombre de masos de remença.3 El nostre treball fixa l’objectiu sobre l’espai central d’aquest petit estat senyorial: els masos de les parròquies de Caldes de Malavella, Franciac, Caulès i Santa Seclina. Les dues darreres estaven ubicades en els contraforts interiors del massís de Cadiretes. A banda del conreu generalitzat de cereals, els seus habitants també aprofitaven els boscos en activitats econòmiques complementàries com ara el pasturatge, el carboneig o el comerç de la fusta. Les parròquies de Caldes i de Franciac, en canvi, s’estenien per la plana fins a trobar el riu Onyar. Els seus masos eren àmpliament cerealícoles, tot i que també compaginaven l’horticultura i la cria de bestiar per a una clientela que bàsicament provenia de la ciutat de Girona (aquest important centre urbà es troba tan sols a dotze quilòmetres de Caldes). Assumim que la pràctica totalitat de les famílies pageses estaven subjectes al sistema de remença; ho eren precisament pel fet d’habitar el mas.4 El marc cronològic escollit (1340-1366) resulta atractiu no només per avaluar el sotrac demogràfic de la Pesta de 1348 en els masos gironins, sinó també per verificar si la reducció de famílies i masos actius suposà una recomposició de les estratègies de sostracció de la renda i de fiscalització sobre els remences. Per aquest període disposem precisament d’una font inèdita i ben poc utilitzada fins ara per la historiografia ibèrica: els registres de la cort del batlle. Pel període 1340-1366, a Caldes, no se n’ha conservat una sèrie completa, ni de ben tros. Ara bé, l’Arxiu Històric de
3 Sobre els Montcada, consulteu l’obra de John C. Shideler, Els Montcada: una familia de nobles catalans a l’Edat Mitjana: 1000/1230, Barcelona, Edicions 62, 1987. Vegeu també l’article d’Antonio Sánchez González, «Baronías de los Moncada en los reinos de la Corona de Aragón: fondos documentales inéditos para su estudio», Aragón en la Edad Media 20 (2008), pp. 737-755. 4 Sobre la remença, vegeu, per exemple, els treballs continguts a Rosa Congost Colomer, Lluís To Figueras (eds.), Homes, masos, història. La Catalunya del Nord-Est (segles xi-xx), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona, 1999, tals com Rosa Lluch Bramon, «Remença i mals usos: el cas de Camós (1331-1399)», dins ibidem, pp. 151-184 i també Lluís To Figueras, «El nom dels masos (el domini de Santa Maria de Vilabertran en els segles xi-xiii)», dins ibidem, pp. 23-42.
650
LLUÍS SALES I FAVÀ
Girona custodia un seguit de llibres que cobreixen el 45,2 % del període.5 En el context arxivístic català són especialment remarcables, d’una banda, el conjunt de registres que s’estén entre el gener del 1345 i el desembre de 1347 i, de l’altra, el que cobreix el període entre gener del 1356 i agost del 1360 (amb una petita interrupció de tres mesos).6 Aquests llibres recullen les accions delegades per l’autoritat jurisdiccional del Montcada i generalment dutes a terme per un oficial. Les accions estan sobretot relacionades amb litigis de naturalesa civil (els deutes, el dret familiar i d’herències o qüestions vinculades als límits i usos de terres i camins).7 Per aquest període, conservem també protocols i manuals notarials de Caldes (aquests sí, en una sèrie gairebé sencera) que amplien la perspectiva sobre les qüestions plantejades.8 Gràcies a aquest conjunt extraordinari de documentació, podem constatar que la cort se celebrava en un emplaçament cèntric a la vila de Caldes9 i que operava gairebé tots els dies de la setmana a través d’un mecanisme gens deliberatiu, on el batlle prenia decisions sense procés inquisitiu i que pot recordar el procediment administratiu contemporani.10 Generalment 5 Compten amb registres de cort que comprenen 4.291 del total dels 9.497 dies que s’estenen entre l’1 de gener de 1340 i el 31 de desembre de 1365. 6 Les sèries contínues dels registres de cort de Caldes de Malavella custodiades a l’Arxiu Històric de Girona són les següents: 418 dies entre el 3.I.1340 i el 28.II.1341 (AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 23); 426 dies entre el 1.VII.1342 i el 30.VIII.1343 (AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 23); 766 dies entre el 8.I.1345 i el 12.II.1347 (AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 574; AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 575; AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 29); 612 dies entre el 5.IV.1348 i el 7.XII.1349 (AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 565); 969 dies entre el 20.I.1356 i el 14.IX.1358 (continguts en el registre que recull assentaments notarials i de cort que s’identifica amb la signatura AHG, Notarials, CaldesLlagostera 53); 456 dies entre el 9.XII.1358 i el 2.VIII.1360 (continguts en el registre que recull assentaments notarials i de cort AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 58); 644 dies entre el 4.VIII.1363 i el 6.VI.1365 (continguts en el registre que recull assentaments notarials i de cort AHG, Notarials, CaldesLlagostera 70). 7 Elements, aquests, que cal relacionar amb l’exercici del mixt imperi. El dret criminal o mer imperi també devia ser impartit per autoritat del Montcada, però del seu exercici no en resten evidències documentals seriades, a excepció d’algunes notícies indirectes contingudes en els protocols notarials locals. Per la distinció entre mer i mixt imperi, vegeu, entre d’altres, Tomàs de Montagut Estragués, «La recepción del derecho feudal común común en Cataluña (1211-1330). La alienación del feudo sin el consentimiento del señor», Glossae. Revista de Historia del Derecho Europeo 4 (1992), pp. 95-96. 8 Els protocols notarials de les diferents oficines de la baronia (Caldes i Cassà) estan ben descrits a M.ª Àngels Adroer Pellicer, Josep Maria-Tomàs Grau Pujol, Josep Matas Balaguer, Catàleg dels protocols del districte de Girona, vol.1, Barcelona, Fundació Noguera, 1996. 9 «In portico placee ville de Calidis, ubi curia est solita tenire». Vegeu AHG, Notarials, CaldesLlagostera 46, f. 29r-v (16.IX.1352). 10 Sobre la cort de Caldes de Malavella i els seus mecanismes de funcionament vegeu Lluís Sales i Favà, «Los libros de la corte del baile: fuente para el estudio de las élites urbanas y sus actividades financieras en el noreste catalán (s. xiv-xv)», dins Antonio Collantes de Terán Sánchez (ed.), Fuentes para el estudio del negocio fiscal y financiero en los reinos hispánicos (Siglos xiv-xvi), Madrid, Ministerio de Economía y Hacienda - Instituto de Estudios Fiscales, 2010, pp. 249-65 i Idem, «Credit and nonpayment in late medieval Catalonia: court proceedings of Caldes de Malavella (1330-50)», Conti-
Masos i renda feudal en una baronia jurisdiccionaL
651
sempre a petició d’un demandant —i no pas d’ofici— la cort forçava el demandat a moure’s en una determinada direcció: amb freqüència, a satisfer un deute. Amb aquest objectiu s’accionaven una sèrie de procediments predeterminats: clams (denúncies, generalment per deutes impagats), imposicions de penes preventives (notificacions de determinades mesures coercitives o multes per a forçar a algú a complir ordres o requeriments), empares (embargaments preventius de béns mobles, generalment de les collites) o subhastes públiques. Per a executar aquests procediments, la cort comptava amb una nòmina d’oficials reclutats d’entre la població, molts dels quals eren fills cabalers dels masos. Per dessota del batlle —que exercia funcions presidencials—, els saigs advertien els demandats o requisaven collites, els corredors taxaven els béns i organitzaven les subhastes o els carcellers s’encarregaven dels reus en cas que fos necessari dictar penes d’empresonament. Tots ells notificaven les accions a l’escrivà de la cort, que les posava per escrit en els registres que avui podem consultar. Aquest darrer oficial també s’encarregava de registrar les anomenades obligacions, per les quals hom s’obligava a realitzar una acció, generalment un pagament, sota l’amenaça d’una sanció (la pena de terç) que havia de ser retribuïda a la cort. Les obligacions solien assentar-se arran de contractes de crèdit o fruit de negociacions sobre deutes impagats. Les fermes de dret, d’altra banda, suposaven la prestació d’una penyora econòmica per la qual un individu es comprometia a complir amb les exigències d’un procés i respectar penes, ordinacions i sentències relacionades amb la causa. Evitava embargaments i sobretot assegurava que cap altra cort intervindria en un mateix litigi.11 L’activació voluntària d’una ferma de dret remetia la causa al jutge.12 La figura d’aquest oficial judicial no estava
nuity and Change 29 (2014), pp. 49-81. Marc Torras també ha descrit el funcionament de les corts jurisdiccionals catalanes en època baixmedieval: Marc Torras i Serra, «Escrivanies judicials, vicarials i senyorials», dins Juan José López Burniol, Josep M.ª Sans Travé (eds.), Actes del segon Congrés d’Història del notariat català, Barcelona, Fundació Noguera, 2000, pp. 355-407 i Valentí Gual i Vila ho ha fet per a l’alta edat moderna a «L’Administració de la Justicia Senyorial, els Llibres de Cort», Pedralbes: Revista d’Història Moderna 13/2 (1993), pp. 289-296. 11 Sobre la ferma de dret, vegeu Pedro Nolasco Vives y Cebrià, Traducción al castellano de los usages y demás derechos de Cataluña, que no están derogados ó no son notoriamente inútiles, con indicación del contenido de éstos y de las disposiciones por las que han venido á serlo, Madrid-Barcelona, Librería de Emilio Font i Librería del Plus Ultra, 1861-1863, pp. 152 i 170-171. 12 Obligacions i fermes de dret han de ser considerades com l’exercici d’allò que darrerament la bibliografia ha descrit com a jurisdicció graciosa per part de les corts, que també podem anomenar jurisdicció voluntària. És un concepte oposat a la jurisdicció contenciosa pròpia de les accions executives descrites anteriorment. Sobre la pràctica de la jurisdicció graciosa en el context de les corts jurisdiccionals europees de la baixa edat mitjana, vegeu-ne unes primeres referències a Julie Claustre, «Introduction», dins Idem (ed.), La dette et le juge. Juridiction gracieuse et juridiction contentieuse du xiiie au xve siècle, París, Publications de la Sorbonne, 2006, pp. 19-54.
652
LLUÍS SALES I FAVÀ
integrada a la cort, tot i que també intervenia en assumptes de la jurisdicció civil i sovint requeria dels oficials de la cort per executar les seves ordres. Aquesta era l’única institució capaç d’emetre sentències, sempre després d’un procés inquisitiu on es prenia declaració a les parts en conflicte i es contrastaven proves. Totes les accions de la cort i les del jutge vinculaven a la població que habitava el districte de batllia, format per Caldes, Franciac, Santa Seclina, Caulès i, fins 1348 i 1357, els termes de Tossa de Mar i de Lloret de Mar, respectivament.13 Els masos En aquest context, treballarem amb una nòmina de masos (79), dels quals coneixem tant la senyoria directa com la identitat dels tinents al llarg del període esmentat (vegeu Taula 5). Hem elaborat aquest dossier basant-nos essencialment en les informacions contingudes en la documentació notarial local: reconeixements de domini efectuats pels tinents dels masos, asserviments i homenatges provocats per la mobilitat o els casaments, o bé compravendes dels masos on s’indica qui era el titular del domini directe. Comptem també amb capbreus dels dominis de tres senyories diferents que foren elaborats en dates properes al període estudiat —del cavaller Ferrer de Cruïlles l’any 1330,14 de l’Almoina del Pa de la seu de Girona el 133215 i del Monestir de Santa Maria de Vilabertran el 138216— i que contribueixen a completar la mostra. Perquè cal reconèixer que aquesta és, efectivament, tan sols una mostra dels masos de les parròquies de Caldes, Franciac, Caulès i Santa Seclina, i no la totalitat dels que existiren entre 1340 i 1366. Tenim comptabilitzats alguns masos dels quals n’ignorem la senyoria; també d’altres pels quals la documentació disponible no permet identificar els tinents. L’absència d’un capbreu de la principal senyoria del territori, la dels Montcada, sens dubte empobreix la mostra. Amb tot, tenint en compte el fogatjament general efectuat el 1360 i pactat a les corts de Cervera un any abans —que dóna 225 focs per les quatre parrò-
13 Els Montcada havien organitzat la seva baronia en diferents batllies; i a aquest efecte, les de Cassà i Llagostera funcionaven de forma autònoma. Sobre el cas particular de la jurisdicció de Cassà, vegeu Lluís Sales Favà, «El setge i l’ocupació del castell de Cassà de la Selva (1329): un conflicte jurisdiccional entre senyories provocat per les alienacions del patrimoni reial», Quaderns de la Selva 22 (2010), pp. 55-77. 14 BC, Pergamins, 668/5 (31.VII.1330). 15 ADG, Arxius Incorporats, Almoina del Pa, Pergamí 2724 (1332). 16 ADG, Arxius Incorporats, Almoina del Pa, Pergamí 2726 (1382).
Masos i renda feudal en una baronia jurisdiccionaL
653
quies— creiem que els 79 masos recollits haurien de representar entre un 40 % i un 50 % del total.17 De les informacions recopilades s’esbossa un escenari de gran fragmentació dels dominis directes amb l’existència de com a mínim 20 senyories diferents que eren titulars de masos i de famílies remences l’any 1340, i 19 el 1365 (vegeu Taula 1). Tal i com s’ha apuntat, la principal senyoria era la família dels Montcada, que era, alhora, detentora de la jurisdicció civil i criminal sobre tota la baronia. Els 30 masos en domini directe que arribarien a tenir es concentraven especialment en els diversos veïnats de la parròquia de Caldes (Gotarra, Vilarnau, Serramala, Riurans, Rosers) i en menor mesura en els altres termes. De fet, amb l’arribada com a senyors jurisdiccionals al territori, els Montcada havien alhora entrat en possessió d’un bloc format per 19 masos de Caldes, originàriament propietat del rei i que l’any 1290 havia estat transferit al capítol de l’església de Sant Feliu de Girona.18 En virtut d’un embargament sobre el domini eclesiàstic, l’any 1331 aquests masos havien retornat als Montcada.19 Al llarg del període estudiat, els Montcada incorporaren dos nous masos als seus dominis, en detriment dels Orreu-Port. Aquest llinatge de cavallers, conjuntament amb els Parela-Cruïlles i els Salelles, també cavallers o donzells locals, a més dels Bedó de Sils, el castlà de Lloret, i el senyor del castell de Blanes, concentraven el 1340, 21 masos. En total, aquell any, 49 dels masos (62 %) es trobaven en mans de la noblesa laica. D’altra banda, 12 senyories eclesiàstiques es repartien el domini sobre 27 masos (34 % del total). D’entre aquestes, en destacava l’Almoina del Pa de la Catedral de Girona, que arribaria a concentrar sis masos l’any 1365. Una família pagesa de remença tenia, al seu torn, el domini sobre tres masos (4 %) amb els seus respectius homes propis i solius.
17 Tenim identificats 17 masos a la parròquia de Franciac (22 en actiu abans de la Pesta Negra), mentre que en el fogatjament, l’any 1360, se n’hi declararen 44. Tenint en compte que gairebé la totalitat de focs corresponien a masos (exceptuant una petita cellera), la nostra mostra inclouria una xifra una mica superior al 39 % dels masos d’aquesta parròquia. A Caulès tenim identificats 2 masos (3 en actiu abans de la Pesta), que suposarien un 22 % dels 9 masos declarats al fogatjament. Al recompte de 1360, tal i com passaria també al posterior de 1378, la parròquia de Santa Seclina probablement fou sumada a la de Caldes. Per ambdues parròquies disposem de 41 masos (54 d’actius abans de la Pesta). Tenint en compte que al fogatjament de 1360 es declararen 172 focs a Caldes i a Santa Seclina, dels quals creiem que aproximadament la meitat podien correspondre a cases de la vila de Caldes, el nostre dossier podria incorporar el 48 % dels masos. Vegeu Josep Iglésies i Fort, «El Fogaje de 1365-1370: contribución al conocimiento de la población de Cataluña en la segunda mitad del siglo xiv», Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona 39 (1962), pp. 249-356. 18 Són els masos Figuera, Rateres (que no sembla actiu a la dècada de 1340), Morell, Oriol, Mir, Dorca, Carbonell (no és actiu a la dècada de 1340), Escarp, Martorell, Sunyer, Pla, Cifre, Duran, Teixidor, Geribert, Marresí (no és actiu a la dècada de 1340), Puig, Roig i Ballester. Vegeu ADG, Arxius Incorporats, Pergamins de Sant Feliu, Pergamí 253 (14.IV.1290). 19 ADG, Arxius Incorporats, Pergamins de Sant Feliu, Pergamí 715 (30.VI.1331).
Taula 1. Els senyors directes dels masos remences de Caldes de Malavella, Caulès, Santa Seclina i Franciac
1340
1365
Noblesa laica
Montcada
28
30
llinatge Parela-Cruïlles
9
9
llinatge Orreu-Port
5
4
llinatge Bedó
2
2
senyor del castell de Blanes
2
2
llinatge Salelles
2
0
castlà de Lloret
1
1
TOTAL NOMBRE DE MASOS
49
48
TOTAL NOMBRE DE SENYORS
7
6
Eclesiàstics
Almoina del Pa de la Seu de Girona
5
6
Monestir de Sant Pere de Galligants de Girona
4
4
Altar de Sant Llorenç de la Seu de Girona
4
4
Monestir de Sant Martí Sacosta de Girona
3
3
Pabordia de novembre de la Seu de Girona
3
2
Església de Sant Feliu de Girona
2
2
Hospitalers de Sant Joan (casa d’Aiguaviva)
1
2
Altar de Santa Maria de Llagostera
1
1
Altar de Sant Sant Silvestre de Franciac
1
1
Monestir de Santa Maria d’Amer
1
1
Monestir de Sant Pere de Casserres
1
1
Monestir de Santa Maria de Vilabertran
1
1
TOTAL NOMBRE DE MASOS
27
28
TOTAL NOMBRE DE SENYORS
12
12
3
3
Homes de mas tinent del mas Ferrer de Franciac (Pere Mataró)
TOTAL NOMBRE DE MASOS
3
3
TOTAL NOMBRE DE SENYORS
1
1
TOTAL NOMBRE DE MASOS REMENCES
79
79
TOTAL NOMBRE SENYORS DIRECTES DE MASOS REMENCES
20
19
Masos i renda feudal en una baronia jurisdiccionaL
655
Ja hem anticipat que les famílies pageses que habitaven i treballaven aquests masos estaven sotmesos a la remença: els seus membres tan sols podien abandonar-lo a canvi d’una redempció negociada amb el senyor o, en cas de les dones joves que en marxessin per a casar-se en un altre mas, a través d’una quantitat simbòlica de 2 sous 8 diners, fixada pel costum territorial a la vegueria de Girona. Els remences també solien estar obligats al senyor directe en d’altres mals usos, més o menys habituals: fermes d’espoli, intesties, eixorquies i cugucies.20 Els tinents prestaven una sèrie de censos fixes en concepte de l’ocupació del mas i de la casa principal, un conjunt d’agrers derivats del rendiment de l’explotació i prestacions en treballs en benefici del senyor. Malgrat aquest marc jurídic compartit, entre els masos que són objecte del nostre estudi es poden detectar lògiques diferències socioeconòmiques. Alguns indicis d’aquestes diferències es documenten precisament en els registres de cort: per exemple, la incapacitat d’uns pocs grups familiars per a pagar cadascuna de les prestacions esmentades (i per tant la seva implicació en reiterats litigis que arribaven a posar en risc la viabilitat del mas) o també la participació en el mercat del crèdit majoritàriament com a prestadors, o bé com a prestataris. Els masos i la cort
El cert és que la documentació emesa per la cort jurisdiccional permet generar estudis socials i econòmics com els que apuntem, ja que els habitants dels masos participaren més o menys activament en els processos mediats pels oficials del Montcada.21 Això és així perquè els quatre termes en estudi conformaven la batllia jurisdiccional sobre la qual la cort tenia competències en matèria civil. Tots i cadascun dels habitants d’aquest espai, de masos i viles, n’eren aforats; bo i tenint en compte les particularitats processals que els corresponien en funció de l’estament social.22 L’espai sobre No hem localitzat cap referència a l’arsina a la documentació caldenca del segle xiv. Per exemple, és el cas del nostre estudi proposat a Lluís Sales i Favà, «Crédito y redes urbanas: el caso de Girona y las pequeñas ciudades de su entorno en el siglo xiv», dins David Carvajal de la Vega, Javier Añíbarro Rodríguez, Imanol Vitores Casado (eds.), Redes sociales y económicas en el mundo bajomedieval, Valladolid, Castilla Ediciones, 2011, pp. 129-150. 22 N’és un exemple el període de 26 dies que la cort assignava exclusivament als membres de la noblesa i de la cavalleria per respondre d’una queixa emesa per qüestions en matèria civil. Vegeu el capítol setè, títol primer, sobre les assignacions, de Tomàs Mieres, Costums de Girona (edició crítica i traducció d’Antoni Cobos), Girona, CCG Edicions – Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, 2001, p. 71. Els membres de la resta dels estaments, en canvi, disposaven de tan sols deu dies per respondre davant de queixes d’aquest tipus. Vegeu també Ramon Llàtzer de Dou y de Bassols, Instituciones del Derecho Público General de España con noticia del particular en Cataluña y de las principales reglas de gobierno en qualquier estado, t. 6, Madrid, Benito García y Compañía, 1803, p. 70. 20 21
656
LLUÍS SALES I FAVÀ
el qual els Montcada tenien capacitat per exercir la jurisdicció havia quedat ben especificat en la donació que l’any 1326 Jaume II féu a Ot de Montcada: el terme del castell de Malavella, la vila de Caldes, a més dels llocs de Franciac, Santa Seclina i Caulès.23 Tots aquests espais de fet ja conformaven, en època reial, la batllia de Caldes.24 Abans de prosseguir, val la pena qüestionar-se què vol dir, específicament, la capacitat d’exercir la jurisdicció civil en l’època i context estudiats. A través dels procediments de la cort, els habitants dels masos sotmesos a la jurisdicció dels Montcada eren impel·lits a actuar en una determinada direcció sota l’amenaça, en darrera instància, d’un embargament o requisa dels béns i collites. Les dones i els homes aforats eren en aquest sentit aquells contra els quals la batllia dirigia de forma eficaç un clam, decretava una empara, una imposició de pena o fins i tot promovia una subhasta pública. La capacitat d’exercir la jurisdicció civil (o imperi) pot ser entesa per tant com l’habilitat d’embargar i requisar els béns dels masos d’una comunitat a través d’un aparell administratiu que imposés la força —no el pillatge— i que fos socialment reconegut. La documentació de la cort de Caldes habilitada pels Montcada evidencia que els seus oficials dirigien aquest tipus d’accions exclusivament contra els individus als quals podia forçar legítimament, és a dir, que habitaven els masos i viles que integraven el districte de batllia, i no pas d’altres.25 ACA, Cancelleria, reg. 228, ff. 49v-51r (7.III.1326). Sobre la conformació de les batllies jurisdiccionals, vegeu Josep M.ª Font Rius, Origenes del regimen municipal de Cataluña, Madrid, Instituto Nacional de Estudios Jurídicos, 1946, pp. 369 i ss. Ara bé, a la pràctica, la documentació de cort evidencia que alguns masos escapaven a aquesta delimitació. Els habitants del mas Viader i del mas Calçada, per exemple, que formaven part de la parròquia de Riudellots de la Selva, depenien alhora de la jurisdicció civil dels Montcada i participaven a la cort de Caldes. Ambdós masos foren sistemàticament referits a la documentació com de «parrochie de Rivolutorum de Silva, de iuridictione de Calidis»: AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 41, f. 119r-v (1352.III.10); AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 34, ff. 23v-24v (6.IV.1349). El mas Calçada i el mas Viader estaven situats a la llera nord del riu Onyar i, atenent a la seva toponímia, probablement a tocar del camí reial que connectava Barcelona i Girona. Per tant, en una ubicació estratègica i tal vegada cobejada pels senyors feudals. El llinatge dels Montcada havia heretat o bé havia aconseguit eixamplar la capacitat per impartir justícia sobre els homes i les dones d’alguns masos que no eren necessàriament del seu domini directe (els Viader eren homes propis de l’Almoina del Pa; ignorem l’adscripció senyorial dels tinents del mas Calçada). A tall d’hipòtesi, els masos podien ser les unitats sobre les quals es delimitava el terme de batllia, herència tal vegada d’un context anterior, en què cada senyoria alodial imposà la pròpia jurisdicció sobre els titulars dels propis masos. 25 Aquests procediments, en la seva amplíssima majoria, reclamaven un pagament endarrerit per un deute contret personalment. Però també podien dirigir-se contra els avaladors dels infractors o deutors principals, sempre i quan els primers fossin aforats del districte de batllia. És per exemple el cas del clam i de l’empara que el draper Guillem Vives, de Girona, demanà d’activar l’any 1368 contra la collita de Pere Saura, del veïnat de Riurans de Caldes. Aquest darrer havia avalat a en Graurodons, de Vidreres, en una antiga compra de draps a crèdit valorats en 34 s. A la cort de Caldes, el draper no podia dirigir-se contra el vidrerenc, ja que restava sotmès a una batllia jurisdiccional contigua que era en mans del vescomte de Cabrera; és així que actuà contra l’avalador i els seus béns. Vegeu AHG, Notarials, CaldesLlagostera 583, ff. 6r-8r (12.VI.1368). 23 24
657
Masos i renda feudal en una baronia jurisdiccionaL
Els procediments de l’anomenada jurisdicció graciosa eren també privatius per als aforats del districte de batllia, en aquest cas en tant que subjectes. Les obligacions suposaven un reconeixement implícit per part de l’actor de que la batllia podia intervenir imposant una sanció davant del seu incompliment. Les fermes de dret eren un reconeixement dels aforats a la potestat de la senyoria jurisdiccional de Caldes, en exclusiva, per ordenar un litigi.26 En alternança a les accions esmentades fins aquest punt, tot individu o institució, local o forana (per exemple, una senyoria alodial eclesiàstica), podia accedir a la cort de Caldes per tal de requerir mesures contra morosos o infractors de contractes; sempre i quan aquests darrers estiguessin a l’abast de la cort, és a dir, fossin aforats, habitessin i disposessin de béns al districte de batllia. Amb l’objectiu de verificar la implicació dels remences a la cort dels Montcada, hem comptabilitzat els procediments que van ser duts a terme pels tinents dels masos o bé decretats contra ells i que alhora requerien que aquests fossin aforats a la jurisdicció, entre 1340 i 1366.27 En total, els tinents dels 79 masos es veieren implicats en 2.852 procediments a la cort (vegeu Taula 2). Més de la meitat d’aquests (1.589, que representen un 55,6 %) corresponen a l’exercici de la jurisdicció graciosa, és a dir, el registre de les obligacions i fermes de dret. Pel que fa a la jurisdicció contenciosa, és remarcable el descens en el nombre de procediments en funció de la seva executivitat o agressivitat, tal i com hem constat en un altre lloc.28 Taula 2. Procediments dels tinents de mas a la cort de Caldes de Malavella (1340-1366) Obligacions
Imposicions Subhastes Fermes Clams Empares Altres* de dret de penes públiques
núm.
1.401
188
583
395
176
60
49
2.852
%
49,1
6,6
20,4
13,8
6,2
2,1
1,7
100
* Inclou fadigues, fiances, manlleutes i manaments.
26 A banda dels firmamenta i els stacamenta (que són els diners entregats en penyora en concepte de la ferma de dret) en la donació de 1326 el rei havia cedit als Montcada la potestat de monopolitzar d’altres drets jurisdiccionals: «bannis, empariis, mandamentis, placitis, homicidiis et iusticiis». Vegeu ACA, Cancelleria, reg. 228, ff. 49v-51r (7.III.1326). 27 Hem descartat, en conseqüència, els clams o d’altres mesures requerides pels tinents de mas contra els seus veïns, ja que per instar a l’acció de la cort, com s’ha apuntat, no era necessari ser aforat. 28 A Lluís Sales i Favà, «Credit and nonpayment», pp. 65 i ss. assenyalàvem com clams i empares eren de llarg els mecanismes contenciosos més habituals, als quals solia seguir un acord informal entre les parts que evitava que la cort procedís a la requisa de béns.
658
LLUÍS SALES I FAVÀ
Cal dir que totes les 79 famílies excepte un cas —els tinents del mas Ravelí de Caldes, que eren homes propis de la pabordia de novembre de la Catedral de Girona— van participar almenys una vegada en procediments propis de la jurisdicció civil en tant que aforats al districte.29 Així i tot s’observen diferències notables entre l’activitat a la cort de cadascun dels masos al llarg del període estudiat. De mitjana, els masos participaren en 36 ocasions en aquests procediments: 29 (37 %) s’hi veieren involucrats menys de 20 vegades, 39 (49 %) entre 20 i 65 ocasions, i tan sols 11 (14 %) dels masos registraren més de 65 intervencions a la cort. D’altra banda, és especialment destacable el descens d’activitat a la cort amb posterioritat a la Pesta Negra. Si en anys com el 1340 i el 1346 es documenten, respectivament, 488 i 408 procediments amb implicació dels tinents dels masos (i aquesta és la tònica per la resta d’anualitats d’aquella dècada de les quals comptem amb documentació seriada); l’any 1359 i el 1364 tot just se’n documenten 61 i 75, respectivament. De fet, tot i que la disponibilitat de documentació és similar entre els anys anteriors i posteriors a la Pesta, al llarg de la dècada de 1340 es concentren 2.465 procediments, és a dir, un 86 % del total de la mostra. Associem el descens als efectes de les mortaldats de 1348 i 1362, que atenuaren el ritme de negocis i contractes privats (expressats a la cort través de la jurisdicció graciosa) però també la conflictivitat que se’n derivava. A més, hem de tenir en compte que 19 dels 79 masos (un 24 %) no presenten cap activitat a la documentació jurisdiccional amb posterioritat a 1348, majoritàriament degut a una interrupció temporal o permanent de la seva ocupació. Malgrat les diferències entre masos pel que fa a la participació en els procediments civils a la cort i també el descens d’activitat d’aquesta institució a partir de la dècada de 1350, resulta evident que els remences s’implicaren en la cort habilitada pels Montcada amb certa regularitat, independentment de la seva adscripció senyorial. Si podíem suposar que els homes propis i solius dels Montcada (els seus masos representen un 35 % de la mostra l’any 1340, i un 38 % l’any 1365) hi estaven especialment obligats, la documentació evidencia que amb la resta de remences aquesta fou també la pauta. Per exemple, l’any 1340, 177 (un 36 %) dels procediments registrats aquell any implicaren remences dels Montcada, mentre que en 311 (64 %) s’hi documenten pagesos propis de la resta de senyories. Vint-i-quatre anys més tard, el 1364, els remences dels Montcada participaren en 20 procediments (un 27 %) i els homes propis de la resta de senyories en 55 (73 %). 29 Aquells que en canvi freqüentaren més assíduament la cort foren els tinents del mas Riera, de Franciac (homes propis de la cambra del monestir de Sant Pere de Galligants). S’hi documenten fins a 149 ocasions.
Gràfic 1. Nombre d’obligacions presentades a la cort de Caldes de Malavella pels tinents de mas (1340-1365) 750 700 650 600 550 500 450
Remences dels Montcada
400 350 300
Remences de la resta de senyories
250 200 150 100 50 0
1340-1343
1344-1347
1348-1351
1356-1359
1360-1365
Gràfic 2. Nombre d’accions executives (clams, empares, imposicions de penes i subhastes públiques) instades contra els tinents de mas a la cort de Caldes de Malavella (1340-1365) 500 450 400 350 300
Remences dels Montcada
250 200
Remences de la resta de senyories
150 100
50 0
1340-1343
1344-1347
1348-1351
1356-1359
1360-1365
660
LLUÍS SALES I FAVÀ
El gràfic 1 reflecteix la distribució dels procediments contenciosos més habituals (clams, empares, imposicions de penes i subhastes), mentre el gràfic 2 les obligacions, pròpies de la jurisdicció graciosa. Alhora, presenten les accions en funció del seu protagonista: els remences dels Montcada o bé la resta de pagesia remença del territori. Ambdues evidencien l’activa implicació de la pagesia de remença dependent de senyories laiques o eclesiàstiques en les infraestructures judicials dels Montcada, tant en l’exercici de la jurisdicció graciosa com en la contenciosa. A tenor d’aquests resultats, creiem que a mitjan segle xiv cap altra senyoria al marge dels Montcada havia estat capaç de districtualitzar la jurisdicció civil sobre els seus homes propis. De fet, a la cort de Caldes, entre 1340 i 1366 s’hi documenta participació dels remences adscrits en totes i cadascuna de les 20 senyories propietàries de masos localitzades fins ara al territori (vegeu Taula 3). Els remences que en principi podíem creure menys implicats a la cort perquè depenien de senyories robustes, tal vegada amb capacitat de generar corts pròpies —les senyories eclesiàstiques (les diferents institucions associades a la Catedral de Girona o els monestirs urbans) o la noblesa amb important presència al territori (els Parela-Cruïlles, per exemple)— mantingueren o fins i tot incrementaren la seva activitat a la cort de Caldes amb posterioritat a 1348. Així, a través d’aquestes dades, no podríem acreditar una reacció senyorial específica en l’àmbit de la justícia després de la Pesta. Taula 3. Accions dels remences, segons senyoria, a la cort de Caldes de Malavella (1340-1366) 13401353
%
13541366
%
TOTAL
%
Montcada (28|30)
838
34,0
103
26,6
941
33,0
Família Parela-Cruïlles (9|9)
310
12,6
70
18,1
380
13,3
Sant Feliu de Girona (2|2)
189
7,7
21
5,4
210
7,4
Sant Pere de Galligants (4|4)
164
6,7
41
10,6
205
7,2
Senyoria (núm. de masos dependents)
Família Orreu-Port (5|4)
160
6,5
25
6,5
185
6,5
Mas Ferrer de Franciac (3|3)
140
5,7
26
6,7
166
5,8
Senyor del castell de Blanes (2|2)
130
5,3
7
1,8
137
4,8
Almoina del Pa de la Seu (5|6)
118
4,8
17
4,4
135
4,7
Altar de Sant Llorenç de la Seu (4|4)
97
3,9
18
4,7
115
4,0
661
Masos i renda feudal en una baronia jurisdiccionaL
13401353
%
13541366
%
TOTAL
%
Monestir de Sant Martí Sacosta (3|3)
91
3,7
14
3,6
105
3,7
Monestir de Santa Maria d’Amer (1|1)
50
2,0
12
3,1
62
2,2
Família Bedó (2|2)
39
1,6
6
1,6
45
1,6
Pabordia de novembre de la Seu (3|2)
31
1,3
7
1,8
38
1,3
Hospitalers Sant Joan Aiguaviva (1|2)
19
0,8
12
3,1
31
1,1
Família Salellas (2|0)
27
1,1
27
0,9
Monestir de Santa Maria de Vilabertran (1|1)
22
0,9
4
1,0
26
0,9
Altar de Santa Maria de Llagostera (1|1)
23
0,9
2
0,5
25
0,9
Monestir de Sant Pere de Casserres (1|1)
8
0,3
2
0,5
10
0,4
Castlà de Lloret (1|1)
7
0,3
0
0,0
7
0,2
Altar de Sant Silvestre de Franciac (1|1)
2
0,1
0
0,0
2
0,1
2.465
100
387
100
2.852
100
Senyoria (núm. de masos dependents)
Ni tan sols les habituals pugnes entre baronies, àvides d’eixamplar el seu domini, posaren fre a la participació dels remences a la cort dels Montcada. Tenim ben documentat, per exemple, com els oficials del monestir de Ripoll es resistiren a la instauració de la baronia amb jurisdicció omnímoda dels Montcada també sobre el territori de Tossa de Mar. L’abat, antic senyor de Tossa, continuaria pretenent-ne el domini al llarg de les dècades centrals del segle xiv, al·legant que el mixt imperi continuava essent de la seva competència.30 Tant és així que el febrer de l’any 1342 la cort de Caldes advertí a través d’un pregó públic que, a Tossa, ningú gosés presentar clams en instàncies que no fossin les de l’aparell administratiu habilitat pels Montcada,31 en referència a l’existència d’un escrivà o notari que hi hauria continuant treballant furtiva-
30 Mario Zucchitello, «Jurisdiccions compartides. Els exemples de Tossa i Lloret de Mar», Quaderns de la Selva 13 (2001), pp. 109-140. 31 AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 572, f. 38r-v (11.II.1342).
662
LLUÍS SALES I FAVÀ
ment sota l’autoritat de l’abat de Ripoll.32 Ara bé, malgrat les tensions pel control de la jurisdicció, una notable quantitat d’homes de Tossa, molts dels quals de fet propis de l’abadia ripollesa, participaren en procediments a la cort dels Montcada en tant que aforats. Entre 1342 i 1343 en tenim documentats 138 casos i l’any 1346, 21.33 És cert que, a partir de 1348, amb la separació definitiva dels masos de Tossa de la baronia dels Montcada i la seva reincorporació als dominis de Ripoll (dictada per la sentència de Morvedre, que fou arbitrada pel rei i les principals autoritats eclesiàstiques de la corona catalanoaragonesa)34 els remences deixaren d’assistir, com a aforats, a la cort de Caldes. Així, per exemple, l’any 1356 ja no se’n documenta ni un sol cas. Si ni la senyoria directa ni tampoc un marc polític disputat limitaven l’accés a la cort, com cal interpretar la major o menor implicació dels tinents de cadascun dels masos en els procediments jurisdiccionals? D’una banda, és necessari entendre l’organització administrativa i territorial imposada per la senyoria jurisdiccional, en el nostre cas els Montcada; de l’altra, és indispensable preguntar-se també pel dinamisme de cada mas. Si els barons podien haver incorporat a la seva cort masos que no eren del seu domini directe, paradoxalment, un mínim de 24 masos que sí eren del domini directe dels Montcada i estaven situats a la parròquia de Vilobí d’Onyar, contigua a Caldes, n’eren exclosos.35 El terme del castell de Vilobí d’Onyar fou incorporat a la baronia de Llagostera a partir del 1356, i amb la jurisdicció, els masos, homes i dones que anteriorment havien pertanyut a l’antic senyor, el ciutadà de Girona Ramon Malars.36 Atenent a la carta de privilegis concedida als habitants del terme castral al final del segle xiii i que seria ratificada per Gastó de Montcada l’any 1365, a Vilobí els homes del Montcada podien resoldre els seus conflictes —almenys aquells que els enfrontessin amb el senyor del castell— a través d’una cort o sistema judicial particular. Podrien litigar cada vuit dies i els saigs no cobrarien més de 1 d. o 2 d. en funció de la distància que haguessin
32 Del qual en tenim algunes referències indirectes, com per exemple la del dot de la filla d’un tal Pere Urgell, de Tossa, que el setembre del 1342 no pogué validar-se a la notaria de Caldes perquè l’escrivà fraudulent de l’abat n’havia fet una còpia anteriorment. Vegeu AHG, Notarials Caldes-Llagostera 24, f. 14r-v (2.IX.1342). 33 Lluís Sales i Favà, «Credit and nonpayment», p. 57-58. 34 Mario Zucchitello, «Jurisdiccions compartides», p. 112. 35 Són els masos Serra de Mont, Cendra, Celrà, Fresolt, Onyar, Carners, Ferrer, Marc, Gener, Guerau, Campllong, Carbonell, Canes, Oliveres, Turbany, Burgès, Cincmassa, Artal, Bossa, Marimon, Bernat, Estany, Comabella i Rovira. Vegeu AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 71, Quadern sense numerar, ff. 1r-8r (27.VIII.1365) i també AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 71, f. 82v (27.X.1365). 36 Josep M.ª Marquès i Planagumà, «Vilobí d’Onyar a través del capbreu d’en Ramon Malars», Estudis d’Història Agrària 5 (1984), pp. 27-52. Vegeu una referència a la compra en franc alou efectuada pels Montcada a AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 71, Quadern sense numerar, ff. 1r-8r (27. VIII.1365).
Masos i renda feudal en una baronia jurisdiccionaL
663
de recórrer per notificar els procediments.37 Per aquesta raó, per exemple els tinents d’un mas com el Serra de Mont, del qual tenim notícies a través de la documentació notarial,38 no registraren ni una sola participació com a aforats a la cort de Caldes. Malgrat haver-se convertit en homes propis dels Montcada, la cort de Caldes no els podia tenir en compte per a ser requerits o embargats. Aquests procediments havien d’instar-se i executar-se a la cort castral. A banda de l’organització interna a la baronia dels Montcada, de les normes que dictaven quins remences participaven a la cort i quins no ho feien, hem de parar atenció també a la potència dels masos, és a dir, a la implicació dels tinents en contractes comercials, compravendes de béns mobles o immobles, crèdits i eventuals impagaments que justifiquessin el recurs a la cort. Entre els 79 masos que constitueixen la nostra mostra n’apunten alguns exemples interessants. Tan sols documentem dues intervencions a la cort jurisdiccional per part dels tinents del mas Poll.39 Sabem que els seus habitants eren tanmateix homes propis i solius dels Montcada i que el capmàs i les parcel·les centrals es trobaven en un veïnat que no hem identificat de la parròquia de Caldes. Les poques notícies que tenim del mas a través de la documentació notarial apuntarien a una explotació que, durant els anys posteriors a la Pesta, havia esdevingut poc viable; situació que obligava a la muller del senyor útil a instal·lar-se com a dida al servei d’un notari gironí el 135940 o uns anys més tard, a vendre la meitat del mas per tal de satisfer «llòçols, censos, quèsties i fogatges» impagats.41 En un altre extrem pot situar-se el mas Esteve, del veïnat de Vilarzell, també a Caldes. Els seus habitants eren homes propis de l’església de Sant Feliu de Girona. Tot i així es veieren involucrats en un mínim de 98 ocasions en procediments a la cort dels Montcada. Moltes de les actuacions foren en el marc de la jurisdicció graciosa. Del tinent del mas al llarg de la dècada de 1340, Pere Esteve, n’intuïm un pagès de les capes més benestants de la comunitat. Participà en contínues operacions en el mercat de terres i, juntament, amb d’altres homes de mas, es convertí en arrendador de les lleudes de Caldes els anys 1345 i 1347 a canvi de les notables sumes de 1.300 s. el primer any i 1.365 s. 6 d., el segon.42
Ibidem. Vegeu per exemple AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 61, f. 8r-v (30.V.1362). 39 Es tracta de dues obligacions de pagament de quantitats modestes, el 1346 i el 1349. En la segona, el tinent del mas actuava en qualitat d’avalador. Vegeu AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 29, f. 21r (16. XII.1345) i AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 565, f. 84v (11.V.1349). 40 AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 58, f. 55v (14.VI.1359). 41 AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 70, f. 148r (7.VIII.1364). 42 Vegeu AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 27, f. 84r-v (3.I.1345); AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 30, ff. 95v-96r (23.I.1347) i AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 32, f. 127r (25.II.1348). 37 38
664
LLUÍS SALES I FAVÀ
Sembla que una infraestructura jurisdiccional estable i eficaç, habilitada per un gran baró, esperonà la participació a la cort dels remences, independentment de la senyoria directa a la qual pertanyessin o de les eventuals tensions entre magnats. Així mateix, resulta lògic que els tinents dels masos econòmicament més dinàmics tinguessin major tendència a involucrar-se en els procediments jurisdiccionals, fins i tot en aquells que suposaven l’embargament de collites o béns. La morositat és concebuda, en aquest sentit, no com un indici d’empobriment, sinó com una prova de la capacitat del mas per endeutar-se. Ara sabem de l’activa participació dels remences a la cort. En d’altres llocs hem descrit com, una gran part de les accions en aquest tipus de corts, es derivaven dels negocis i crèdits entre particulars que quedaven pendents de pagar.43 L’objectiu de la segona part de l’article és el de constatar si la renda feudal i el seu impagament arrossegaven també els remences i les senyories alodials cap a la cort dels Montcada. Cort i renda feudal Poc s’ha escrit encara sobre l’ús de les institucions de justícia per part dels remences i els seus propis senyors directes (o bé d’altres senyories i institucions que comptessin amb algun tipus de dret sobre el mas) en els conflictes per la renda durant la baixa edat mitjana.44 Afortunadament, la massa documental disponible per Caldes de Malavella de mitjan segle xiv, permet descriure’ls, i estimar si aquests contenciosos eren tractats únicament a la cort dels Montcada o bé si hi havia d’altres vies per resoldre els impagaments i les resistències pageses a complir les exigències del senyor. Entre aquestes vies cal tenir en compte el bon nombre de sentències judicials registrades en els protocols notarials locals. Aquestes sentències indicarien que determinats conflictes per la renda foren moderats pel jutge ordinari de Caldes. Tampoc pot descartar-se que, en d’altres circumstàncies, els conflic-
43 Xavier Marcó Masferrer, Lluís Sales i Favà, «Crèdit i estratègies comercials a les corts jurisdiccionals d’abast local (segles xiv-xv)» dins Pere Orti Gost, Pere Verdès Pijuan (eds.), El sistema financer al final de l’Edat Mitjana: instruments i mètodes (en premsa). 44 Comptem amb els estudis de Benito, que posen èmfasi en l’exercici de la jurisdicció del senyor alodial al segle xiii (amb l’objectiu d’exercir el control de les rendes i de regular la tinença del mas). Vegeu-ne un darrer treball a Pere Benito Monclús, «La Senyoria rural en temps de Jaume I. La forja d’un nou ordre jurídic», dins M.ª Teresa Ferrer i Mallol (ed.), Jaume I: commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I, vol. 2, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2013, pp. 47-48. Per a la primera època moderna, vegeu els treballs de Valentí Gual Vilà, L’exercici de la justicia eclesiastica: Poblet, segles xv-xvii, Barcelona, Rafael Dalmau, 2000 i Idem, Justícia i terra. La documentació de l’Arxiu de Poblet (Armari II), Valls, Cossetània, 2003.
Masos i renda feudal en una baronia jurisdiccionaL
665
tes entre tinent i senyor directe fossin discretament resolts per autoritat del darrer. L’any 1351 el capellà de Sant Feliu de Guíxols, Bernat Bedó, comprà per set anys les rendes de la casa de Bedó, pertanyent al cavaller Ramon Arnau de Bedó, de Sils. Amb aquest arrendament percebria «censos, rendes, fruits, drets i agrers» dels masos que la senyoria dels Bedó posseïa a Sils mateix, però també a Vidreres, Calonge i finalment «a d’altres llocs pertanyents a la batllia i collecta de Calonge». Ocupat en d’altres negocis, el capellà guixolenc nomenà un procurador, Pere Vivoles, també clergue i clavari de Caldes, per tal de fer-lo comparèixer a les corts d’Hostalric i de Vidreres per notificar als oficials dels vescomte de Cabrera aquest arrendament i també per disputar-hi amb els tinents dels masos, si era menester, l’impagament d’algunes de les prestacions.45 La darrera notícia indica que les corts habilitades pels vescomtes de Cabrera foren una instància aprofitada almenys per aquest petit noble en els conflictes per la renda. A la documentació de cort de la veïna Caldes de Malavella poden trobar-se alguns exemples de senyories actuant com probablement ho haurien fet els Bedó. Del total de 2.852 procediments que corresponen als 79 masos de la nostra mostra, tot just 60 (un 2,1 %) foren activats en motiu d’una disputa per la renda feudal. Parlem d’accions que majoritàriament corresponen a l’exercici de la jurisdicció contenciosa. Es litigaren, de fet, 100 censos i exigències senyorials de naturalesa ben diversa.46 La mitjana resulta a menys d’un cas per mas, tot i que disposem d’exemples com el mas Eimeric de Franciac, de domini directe del monestir de Sant Martí Sacosta de Girona, pel qual a la documentació de la cort de Caldes localitzem cinc procediments diferents entre 1349 i 1364 en els quals s’exigí als seus tinents fins a 25 censos i prestacions senyorials pendents de satisfer.47 Ara bé, la documentació disponible assenyala que un total de 39 masos (el 49 %) no estigueren implicats en cap contenciós d’aquest tipus. Entre els 60 procediments es constata certa implicació dels masos de remença d’altres senyories que no eren els Montcada. Fou el cas del mas Eimeric; però de fet, 25 (un 64 %) de les famílies pageses implicades en aquests conflictes també eren pròpies d’algun dels altres senyors directes.
AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 39, f. 85r-v (5.VIII.1351). Fou circumstància habitual que en un mateixa subhasta pública, diferents senyories amb drets sobre un mas intervinguessin per a rescabalar-se les prestacions impagades. 47 AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 565, ff. 73v-74r (7.III.1349); AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 565, f. 121r-v (12.X.1349); AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 53, f. 89v (2.I.1357); AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 58, f. 76r-v (16.IX.1359); AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 70, f. 87r (12. II.1364). 45 46
666
LLUÍS SALES I FAVÀ
Si examinem les senyories instigadores i els tipus d’exaccions en disputa (vegeu Taula 4), constatem en primera instància que els senyors directes del mas litigaven pel censum domini; que interpretem com els censos generals que es prestaven en reconeixement de la tinença del mas, alguns en diners, d’altres en espècie (per exemple, la gallina exigida pels Port-Orreu als seus tinents al mas Adroher de Santa Seclina per aquest concepte i pel qual instaren una subhasta de béns).48 De forma més habitual, la documentació apunta, tàcitament, a censos, exigits pel senyor directe i expressats a través d’una quantitat monetària. En aquest sentit, cal entendre que les declaracions a la cort, per part dels denunciants, devien resultar poc explícites i que, sovint, les senyories agrupaven els deutes per diferents tipus de prestacions i en feien una reclamació genèrica. Sembla el cas de l’empara contra el mas Banyut instada per la seva senyoria directa, els Parela-Cruïlles, per «censos, tasques, rendes i agrers» impagats.49 Documentem 18 mencions a aquest tipus de censos en els procediments a la cort, la major part de les quals són en el marc de subhastes públiques. Els deutes per aquest concepte oscil·len entre els 3 s. i els 62 s., tot i que tretze d’aquests no superen els 24 s. Dins d’aquest mateix capítol de prestacions fixes dels masos, testimonialment es documenten dues referències a joves (prestacions dels tinents en jornades de treball als senyors). Ambdues consten en un mateix manament judicial, en el qual l’any 1357 s’ordenava que el curador del mas Eimeric, de domini directe del monestir de Sant Martí Sacosta, entregués 2 s. al paborde en concepte d’una jova i 2 s. més al mas Batlle per una altra.50 D’altra banda, la documentació assenyala procediments per dos agrers: la reclamació d’una tasca impagada (1 s. 10 d.) i un conflicte pel pagament de les tornes (que era el complement que el senyor útil d’un mas feia a un altre per cobrir els agrers que es prestaven per una peça de terra compartida); i un per drets de mutació (lluïsme) d’una parcel·la, valorat en 10 s.51 Així mateix, consten cinc procediments per disputes sobre mals usos. En tots els casos es tracta de mecanismes compulsoris (imposicions de penes i obligacions) per obligar a determinats individus a convertir-se en homes propis i solius i a fer l’homenatge acostumat al senyor pertinent. Pel que fa a les exigències pròpies de la senyoria jurisdiccional, se’n documenten 12 mencions en els procediments a la cort. S’hi compten tant els drets banals (quèsties i cenes), com les talles, que podrien haver estat es AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 565, f. 131v (25.XI.1349). AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 70, f. 287v (6.V.1365). 50 AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 53, f. 89v (2.I.1357). 51 Tot i que hem de tenir en compte que els litigis per aquest darrer concepte, segons els Costums de Girona, havien de resoldre’s mitjançant un jutge designat pel senyor directe, circumstància de la qual no tenim cap exemple. Vegeu Tomàs Mieres, Costums, p. 67. 48 49
Masos i renda feudal en una baronia jurisdiccionaL
667
tablertes per al pagament de les mateixes quèsties, tot i que en dues ocasions sabem que foren emeses per l’intent (fallit) dels Montcada de comprar la titularitat del castell de Cassà l’any 1345.52 Les quantitats en disputa oscil·len entre 1 s. 6 d. i 23 s. 5 d. També s’enumeren procediments per l’impagament de quatre lleudes i cinc lloçols. Aquest darrer era el dret que les ferreries de destret percebien de cadascun dels masos, en funció dels animals llauradors dels quals disposaven.53 En tres ocasions fou, de fet, directament el ferrer establert a la fàbrega de destret qui instà les accions a la cort per recuperar el cens impagat (quantitats que oscil·len entre els 4 s. 2 d. i els 8 s.). L’acció contra l’impagament de les lleudes fou instigada pels llevadors o arrendadors de la lleuda de Caldes en tres dels quatre exemples. En aquest cas, el deute màxim exigit fou de 2 s., i el mínim, de 4 d. Els Montcada, en darrer terme, haurien instat accions per sis retards en el pagament de drets o multes pròpies de la jurisdicció civil i que atenyien l’àmbit del disciplinament social (incest, accés prohibit al bosc, violències i un casament no autoritzat). A la Taula 4 hi consten en el capítol d’altres, conjuntament amb procediments per 12 exigències senyorials més de naturalesa incerta. Ara bé, els censos que sembla haurien generat una major conflictivitat foren els drets parroquials. Es comptabilitzen un total de 16 procediments que perseguien la satisfacció de 32 drets d’aquest tipus (de variada naturalesa i denominació: llum, cera, raïm, blat i oli, vigília, sepultura, doma i alguns dels delmes).54 Clergues i obrers de l’església de Franciac i de Caldes foren els més actius en aquest tipus d’accions. Solien aprofitar la celebració de subhastes públiques a la vila per intervenir-hi i exigir el pagament de les seves prestacions pendents, que eren quantitats modestes (amb un màxim de 17 s. i un mínim de 4 d.).55 52 AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 575, f. 208r (19.IX.1345) i AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 575, f. 217r-v (?.X.1345). 53 L’any 1342 Arnau Fàbrega, el ferrer de Caldes, reconegué en una declaració jurada que aquelles persones que habitaven la vila de Caldes o el carrer nou (l’espai d’habitatge agregats de la vila, foramuralles, fruit del creixement demogràfic de les primeres dècades del segle xiv) i que no tinguessin bestiar d’aquest tipus, no serien forçats a llossar les seves eines AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 22, f. 74r-v (20.III.1342). Sobre els llòçols i els drets de les ferreries, vegeu Víctor Farías Zurita, «Les ferreries al nord-est de la Catalunya Vella (segles xi-xiv). Una contribució a l’estudi d’una institució senyorial» dins L’obtenció del ferro pel procediment directe entre els segles iv i xix, Aixovall, Govern d’Andorra, 2001, pp. 35-62. 54 Sobre els drets parroquials, vegeu Elvis Mallorquí García, Parròquia i societat rural al bisbat de Girona, segles xiii-xiv, Barcelona, Fundació Noguera, 2001, pp. 221-258. 55 Generalment, el conjunt d’aquests procediments foren instats directament contra el deutor, que era el mateix tinent del mas. Ara bé, també documentem com els procediments es dirigien contra el tinent en tant que avalador, més o menys forçat, dels deutes del seu senyor directe. És el cas de la requisa duta a terme pels oficials de la cort contra censos i agrers «dels masos de Caulès dependents del castlà de Lloret», que aquest darrer havia aportat al draper gironí Bonanat Llèmena per tal de saldar-li uns pagaments pendents. Vegeu AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 17, f. 83v (28.VIII.1340).
668
LLUÍS SALES I FAVÀ
Prestacions en treball
2
Agrers
2
Lluïsmes
1
Mals usos
5
Drets banals i talles
12
4
Lleudes
4
3
Llòçols
5
3
Drets parroquials Altres
2
Fermes de dret
2
Accions que afecten a:
Obligacions
Imposicions de penes i manaments
Censos del senyor directe 18 13
Empares
Subhastes públiques
núm.
Taula 4. Prestacions senyorials disputades a la cort de Caldes de Malavella (1340-1366)
núm. masos núm. masos dels d’altres Montcada senyories 4
1
1
1
1
2
1 4
8
1 2
3
3
5
1
2
3
1
1
2
3
32 11
3
1
1
3
8
19
2
4
3
4
10
6
1
1
5
1
4
Les dades evidencien que tot tipus de senyories recorrien, alguna vegada, a la cort dels Montcada en auxili de la seva renda. Ara bé, donat el reduït volum de la mostra i el fet que a més es localitzin relativament pocs conflictes pels drets de les senyories alodials, no podem descartar que, en d’altres circumstàncies, els senyors resolguessin aquestes disputes per la via d’autoritat sobre els propis remences. Els exemples exposats assenyalen que les senyories alodials no es reservaven en exclusiva la resolució d’aquestes causes ni van ser capaces d’habilitar corts pròpies capaces de competir amb la infraestructura dels Montcada; però creiem que una part d’aquests litigis es podrien haver resolt a través de mecanismes informals que consistirien en reclamacions o pressions sobre els homes propis.56
56 Probablement perquè les reclamacions inicials eren fetes a través d’aquestes vies informals, de la mostra dels litigis per rendes en destaca el fet que els procediments corresponguin, majoritàriament, a les
Masos i renda feudal en una baronia jurisdiccionaL
669
Si una part dels conflictes per la renda podien conduir-se per la via d’autoritat, també coneixem processos que s’havien incoat en d’altres instàncies i que derivaven a la cort local tan sols amb una petició d’embargament, sabedora, la senyoria alodial, que a Caldes s’era eficaç en aquest tipus de procediments.57 Tal sembla el cas relacionat amb el mas Puig, de Franciac, i de domini directe de l’altar de Sant Llorenç de la Catedral de Girona. L’any 1355 el seu rector comparegué personalment davant del jutge de Caldes. Descrigué procediments previs a la cort episcopal de Girona contra Elisenda Puig, senyora útil del mas, per «molts censos d’anys anteriors» impagats. D’entre les decisions preses per la cort eclesiàstica, Elisenda havia estat excomunicada. El rector requerí la subhasta pública d’una parcel·la del mas per tal de saldar el deute amb la senyoria, acció que les instàncies jurisdiccionals locals no dubtaren a dur a terme.58 En l’exemple anterior, el representant de la seu gironina compareixia «coram venerabili et discreto iudice ordinario» i no davant del batlle local; i és que quan es tractava de requisar o dur a subhasta terres i honors, les evidències indiquen que les senyories alodials i també la cort requerien de la col·laboració del jutge perquè emetés una sentència. Per la via executiva, sembla que la cort tan sols tenia marge per saldar deutes a través de l’embargament o subhasta de béns mobles, bestiar o esplets, i no pas d’immobles (sobre els quals podien pesar diverses càrregues en forma d’obligacions i censos que s’havien d’acreditar mitjançant cartes i capbreus).59 En aquest sentit, la figura del jutge té certa presència a la documentació durant la dècada de 1350, quan els estralls de la Pesta feren necessària la mobilització de terres i de masos per rescabalar el cúmul de censos impa-
fases més executives. Sobre el conjunt de procediments instats a la cort que tenien com a protagonistes els tinents dels masos, ja hem constatat que les accions toves com ara els clams i les obligacions destacaven per damunt de qualsevol altre mecanisme (vegeu Taula 2). Però aquesta no és la pauta en el cas específic de disputes per la renda feudal. Tant és així que, per aquest tipus de deutes, no es documenta ni un sol clam i, en canvi, dominen les accions que suposaven l’embargament o requisa de béns. Dels 60 procediments que sabem foren instats per deutes generats per la renda feudal, 33 (un 55 %) són empares i subhastes públiques. Val la pena preguntar-se, en aquest sentit, si les senyories alodials podien legítimament emparar o requisar honors que es tinguessin per elles sense haver de seguir l’iter processal predeterminat en la majoria de casos, tal i com de fet contemplava (entre d’altres fonts legals), Tomàs Mieres, Costums, p. 73. 57 Un debat sobre l’eficàcia de les corts jurisdiccionals s’inicia en els treballs de Chris Briggs, «Manor court procedures, debt litigation levels, and rural credit provision in England, c.1290-c.1380», Law and History Review 24, 3 (2006), pp. 519-558. 58 Vegeu el litigi a AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 49, ff. 95r-96r (9.XI.1355). 59 Per això, en el marc d’una crida pública prèvia a la subhasta, l’any 1328, a Cassà de la Selva s’hi advertia que «si nagun de qualque condicion se (h)a una nula question, ho demanda, en los béns d’en Bernat Crosa ho·l dit Bernat, deges qui hic fos devant la cort dimarts aprés sent Bartomeu». AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 4, f. 62v (30.VIII.1328).
670
LLUÍS SALES I FAVÀ
gats.60 En d’altres circumstàncies, allò que estava en disputa no era tan un deute o la seva acumulació al llarg de temps, sinó la resistència de la pagesia a acceptar segons quines exigències senyorials, considerades injustes (és a dir; en aquest cas no parlem d’un impagament, sinó d’una disputa argumental d’interessos). També en aquest escenari resultava indispensable que el jutge arbitrés mesures provisionals, escoltés les parts, i dictés una sentència definitiva. Aquestes i altres sentències judicials s’assentaven en els protocols notarials.61 En els llibres del notari de destret de Caldes, durant les dècades centrals del segle xiv s’hi documenten 33 sentències judicials relatives a 22 dels nostres masos. D’aquestes 33 sentències, 16 ho foren per benevís o per autoritzar la subhasta del mas, i 10 més per autoritzar la requisa, l’empenyorament de terres o bé l’establiment de contractes a llauró amb l’objectiu darrer de saldar deutes contrets pels tinents.62 És significatiu que totes i cadascuna de les sentències fossin emeses durant el període 1350-1365.63 El cas del mas Poll de Caldes ha estat anteriorment citat. L’any 1364 calgué una sentència judicial, verificada per prohoms locals, per tal de vendre temporalment la meitat del mas i així saldar el deute generat per l’impagament reiterat de censos senyorials.64 L’any 1352 també havia calgut que el jutge local emetés sentència de benevís per un parell de masos, el Rombau i el Serra de Franciac, ambdós del domini directe del monestir gironí de Sant Pere de Galligants. Després de la Pesta s’havien quedat sense homes propis que asseguressin a la senyoria «censos, tasques, agrers i servituds acostumades», de tal manera que els monjos demanaren al jutge local la sentència de benevís i una subhastata per establir-hi nous tinents.65 60 Per exemple, és sabut que en el cas específic d’haver de vendre o establir per separat les terres d’un mas desocupat, era necessària que s’emetés l’anomenada sentència de benevís (Tomàs Mieres, Costums, p. 169). 61 Les sentències representen una part més aviat petita del conjunt de documentació emesa d’ordinari pels notaris baixmedievals catalans. En el nostre àmbit, representen menys de l’1% del total de protocols assentats. Vegeu Lluís Sales i Favà, Crèdit i morositat a la Catalunya del segle xiv. El cas de Caldes de Malavella, Treball de Recerca de doctorat, Girona, Universitat de Girona, 2008, p. 86. 62 Sobre contractes a llauró, vegeu Lídia Donat Pérez, «Contractes ad laborationem i establiments de masos després de la Pesta Negra (1349)», dins Rosa Congost Colomer, Lluís To Figueras (eds.), Homes, masos, pp. 125-149. 63 Malauradament no disposem de documentació de la cort pel període inmediatament posterior a la Pesta Negra, quan sabem augmentà la conflictivitat sobre els masos, per haver quedat desocupats. Sobre el conjunt d’opcions contractuals davant de la crisi dels masos en l’escenari post-Pesta, vegeu M.ª Teresa Ferrer i Mallol, «Establiments de masos després de la Pesta Negra», dins M.ª Teresa Ferrer i Mallol, Josefina Mutgé i Vives, Manuel Riu i Riu (eds.), El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles ix-xviii). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Actes de Col· loqui celebrat a Barcelona del 3 al 5 de novembre de 1999, Barcelona, CSIC, 2001, pp. 189-241. 64 AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 70, f. 148r (7.VIII.1364). 65 AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 41, ff. 73v-74r (22.I.1352).
Masos i renda feudal en una baronia jurisdiccionaL
671
Constatant que el jutge local esdevingué una figura central en les disputes per censos i exigències senyorials, és necessari ampliar el coneixement sobre aquesta figura, insuficientment analitzada en el nostre context.66 Contràriament a allò que s’ha conclòs per a períodes més reculats, quan la senyoria alodial designava jutges particulars per resoldre les disputes amb els seus homes propis i tinents,67 qui intervingué en aquests assumptes al llarg del període 1340-1366, a Caldes, fou l’anomenat jutge ordinari. Aquest era designat per la senyoria jurisdiccional tot i que, tal i com veiem en les sentències recollides en els protocols notarials, fou actiu en els contenciosos que afectaven també la resta de les senyories alodials.68 L’any 1341 els Montcada dictaren una taxació salarial per als seus oficials, en la qual també regulaven meticulosament com havia de ser retribuït el jutge.69 Aquest document resulta interessant sobretot perquè informa de les seves atribucions. Així, sabem que oïa causes civils, redactava decrets de tutela d’infants o incapacitats, nomenava curadors de masos desatesos, revisava instruments malmesos i els compulsava, podia exigir dipòsits (reserves pecuniàries) a les parts, ordenava la taxació de terres en cas de disputes predials, emetia interlocutòries per les quals no necessàriament havia d’atendre a testimonis i finalment emetia composicions i sentències. En aquella mateixa taxació s’indica que el jutge podia oir causes civils no només a Caldes, sinó també a Llagostera i a Cassà de la Selva i que podia recórrer el territori d’aquestes dues darreres parròquies per tal de «reconèixer honors, termes o camins» sobre els quals s’haguessin plantejat disputes. De fet, la documentació conservada apunta que el jutge de Caldes fou nomenat també per altres senyors jutge ordinari de Cassà, de Sant Feliu de Guíxols, de la vall d’Aro i probablement també de Llagostera.70 Es tractava,
66 Vegeu un article clàssic, que és poc més que una relació de noms de juristes medievals: Guillem M.ª de Brocà i de Montagut, Juristes i jurisconsults catalans del segle xiv fins al xvii, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1909 o una reflexió sobre les pràctiques i origen social dels jutges barcelonins a Stpehen Bensch, Barcelona and its rulers, 1096-1291, Cambridge, Cambridge University Press, 1994, pp. 74-80. 67 Eduardo de Hinojosa y Naveros, El Régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la Edad Media, Pamplona, Urgoiti, 2003, p. 83. 68 Víctor Ferro Pomà, El Dret públic català: les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta, Vic, Eumo, 1987, p. 124. 69 AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 17, ff.133v-135r (26.I.1341). Vegeu-ne un comentari a càrrec de Josep M.ª Pons i Guri, «Taxacions dels salaris de notaris i escrivans en jurisdiccions baronals de les terres gironines (Palafrugell, Bàscara, Caldes de Malavella, Llagostera, Cassà de la Selva i vescomtat de Cabrera)», dins Idem, Recull d’estudis d’Història Jurídica Catalana, v.1, Barcelona, Fundació Noguera, 1989, pp. 95-157. 70 Sobre Cassà, vegeu ADG, Lletres, U-21, f.143v (8.XII.1352) i sobre Sant Feliu, AHG, Notarials, Sant Feliu de Guíxols 22, ff. 96v-97r (17.VIII.1368).
672
LLUÍS SALES I FAVÀ
en definitiva, d’una figura itinerant, que prestà els seus coneixements i autoritat allà on era requerit, sempre sota la tutela de la senyoria jurisdiccional. D’actuar, el jutge, de forma parcial en les seves sentències o emetre un dictamen lesiu per alguna de les parts, la via judicial habilitava el mecanisme d’apel·lació. Un exemple ens remet al 1353, quan el jutge ordinari de Caldes sembla que actuava com a instància d’apel·lació en el cas que enfrontava d’una banda el jutge i el sotsbatlle de Palafrugell i, de l’altra, el prior de Santa Anna de Barcelona i els seus tinents en el mas Barrull, de Palafrugell.71 Els primers (que de fet actuaven per autoritat de la senyoria jurisdiccional de Santa Anna a Palafrugell) haurien decretat la subhasta del mas, assetjat pels creditors; la venda s’havia produït per 102 l. S’al·legava que s’hi havien oposat amb una ferma de dret que no havia estat escoltada, en tant que es creia que el mas valia més de 160 l. El jutge ordinari admeté l’apel·lació, tot i que malauradament no sabem com prosseguí el contenciós. D’altra banda, val la pena assenyalar que els conflictes per la renda feudal on intervenia el jutge no només enfrontaven tinents de masos i les seves senyories, sinó també el conjunt de la comunitat, les assemblees de veïns, amb els interessos senyorials. Tal és el cas de la sentència emesa el 13 de gener de 1350 en la causa que enfrontava la ferreria senyorial i els homes de Caldes per raó dels llòçols que havien de prestar els masos (estava en disputa la seva quantitat i naturalesa).72 Durant la dècada de 1340, a Caldes de Malavella, el càrrec de jutge ordinari recaigué en un individu anomenat Guillem Abadia.73 Un fill seu, homònim, també actuà com a jutge a partir de 1350. No sabem gairebé res dels orígens socials dels Abadia o de la seva formació com a juristes.74 Sabem, però, que el primer Guillem Abadia, per bé que ciutadà de Girona, mantingué una estreta vinculació amb la vila de Caldes i, sobretot, amb l’aparell administratiu dels Montcada i amb aquests en tant que llinatge nobiliari.75 AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 44, ff. 125v-127r (23.V.1353). Sentència que fou emesa conjuntament amb dos àrbitres escollits a tal efecte: Guillem Benjamí del veïnat de Mata i Bernat Banyut de Caldes. Vegeu AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 71, f. 78r-v (20.X.1365). 73 Abadia sembla que inicià les seves responsabilitats a la baronia durant la darrera meitat de la dècada de 1330 i hi actuà fins la seva mort, esdevinguda amb la Pesta. Anteriorment, fins el 1334, un tal Miquel Serra també fou intitulat jutge ordinari de Caldes (segons consta en els documents assentats a AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 17 i AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 4). 74 Guillem Abadia el jove es casà amb Agneta, filla de l’especier gironí Francesc Prat l’any 1365. Aquesta li aportà un dot de 20.000 s. Vegeu AHG, Notarials, Girina-01 38, f. 81r (9.VII.1360). Agraïm aquesta referència a l’Albert Reixach. L’any 1368 esdevingué jurat de la universitat de Girona (Christian Guilleré, Girona al segle xiv, v. 1, Girona, Ajuntament de Girona-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993, p. 142). 75 Per exemple, sobre la vinculació amb l’espai local, sabem que hi reclutava les dides per als seus fills. Vegeu una obligació de pagament que esmenta a una tal Magna Llobeta de Caldes que «viu com a dida amb Guillem Abadia». AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 15, f. 129v (20.X.1339). 71 72
Masos i renda feudal en una baronia jurisdiccionaL
673
En aquest sentit, documentem que en el llibre de comptes del batlle jurisdiccional de Caldes (del qual no se n’ha conservat cap fragment) s’hi computaven com a despeses pròpies el farratge per als cavalls o mules amb els quals el jutge es desplaçava arreu de la baronia.76 Encara més significativament, Abadia actuaria com un familiar o servidor de la casa dels Montcada, quan, en ocasió de la malaltia mortal d’Ot de Montcada, l’any 1341 féu deixes en nom seu als frares predicadors de Girona77 i, a més, fou nomenat marmessor del seu testament.78 Malgrat fer-se càrrec de les disputes que enfrontaven les senyories alodials amb els seus pagesos, el jutge no podia ser aliè als interessos particulars del Montcada en tant que senyor territorial ja que, de fet, s’erigia com un dels seus màxims representants. Això no degué anar en detriment de la seva posició central com a arbitrador dels conflictes, com per exemple aquell que l’any 1364 enfrontà el tinent del mas Esteve, de domini directe de l’església de Sant Feliu de Girona, amb la seva pròpia senyoria, per uns censos dels quals no en coneixem la naturalesa. Ramon Esteve al·legava que «non sum in dictis census tenitus nec obligatus». Per aquesta raó, decidí posar l’assumpte en mans del jutge Abadia, que hauria de dictar sentència.79 Semblantment, l’any 1348, el tinent del mas Llorenç de Franciac decidí recorrer al jutge per l’exigència de dues fogasses en concepte de cens que li feia el rector de l’altar de Sant Llorenç de la catedral de Girona.80 Un cert grau d’imparcialitat demostrava el jutge en el cas de la borda Feliu, de la parròquia de Santa Seclina i de domini directe dels Montcada, registrat el desembre del 1343. Els seus tinents, en una declaració jurada, exposaren raons segons les quals no podien fer-hi residència permanent tot i estar disposats a pagar els censos i agrers acostumats. Malgrat disposar d’un molí, al·legaven que les possessions de la borda resultaven massa petites per fer-hi viable l’afocament. El jutge dictà sentència a favor dels pagesos, malgrat l’oposició senyorial.81 Conclusions Quan el 21 d’abril de 1366 tres senyories eclesiàstiques de la ciutat de Girona i dels seus burgs (el monestir de Sant Martí Sacosta, el monestir de Sant Pere de Galligants i l’altar de Sant Llorenç de la Catedral), conjunta-
AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 27, f. 115r (31.I.1345). AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 20, f. 70r (12.II.1341). 78 AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 21, ff. 83v-84v (25.IX.1341). 79 AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 70, f. 167v (16.IX.1364). 80 AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 565, f. 7r (11.V.1348). 81 AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 25, f. 134r-135v (28.XII.1343). 76 77
674
LLUÍS SALES I FAVÀ
ment, exigiren a Gastó de Montcada que revoqués les penes contra una sèrie dels seus homes propis, estaven fent valdre la seva fracció de jurisdicció en tant que senyors alodials eclesiàstics.82 Els enfrontava la potestat de controlar els pagesos dels masos de Franciac, que pertanyien a la jurisdicció civil dels Montcada però eren majoritàriament d’alous eclesiàstics. El Montcada els havia forçat a obrar als murs i valls de la vila de Caldes, i també a recollir-s’hi (probablement fent valdre les exigències que li eren pròpies com a senyor de l’antic castell termenat de Malavella). Els remences de les senyories gironines s’hi haurien negat i el Montcada els hauria acabat empresonant, al·legant que els pagesos haurien comès «alguns crims» dins de la batllia de Caldes.83 Malgrat les queixes de les senyories alodials, poc o molt efectives, el cert és que a la baronia de Llagostera, a mitjan segle xiv, ningú fora dels Montcada havia estat capaç de districtualitzar la jurisdicció. És a dir; habilitar una cort on es litiguessin conflictes entre particulars (al marge de la seva dependència servil) i també les desavinences sorgides per l’impagament de les exigències senyorials.84 Sense perdre de vista que hem treballat amb documentació parcial, emesa precisament per aquesta senyoria guanyadora que estava sempre interessada en disputar parcel·les de jurisdicció a la resta, hem testimoniat com la pagesia de remença participava habitualment en les infraestructures que els Montcada havien habilitat a Caldes per tal d’impartir justícia i no en cap altra. Aquest també el cas d’un cert nombre de contenciosos sobre la renda feudal entre les senyories i els seus homes propis. En aquests darrers casos resultava freqüent que hi hagués d’intervenir el jutge. No es tractava, tanmateix, d’un jutge designat per la senyoria alodial i que comptés amb especial aprovació dels contendents, sinó una figura descrita com a jutge ordinari, designat pels Montcada i que a la pràctica actuava com un agent més d’aquests al territori. Tampoc les expressions d’allò que pel segle xii i xiii s’ha descrit com l’embrió de la justícia de la terra: les fermes de dret i les empares, ho són ja en el nostre cas.85 Les fermes, un reconeixement a la capacitat de la senyoria de monopolitzar l’exercici de la justícia sense la intromissió d’altres AHG, Notarials, Caldes-Llagostera 70, f. 439r-v (21.IV.1366). Sobre el conflicte per l’autoritat senyorial en el marc dels castells termenats, vegeu Pere Benito Monclús, «Pleitear contra el señor del castillo y bajo su jurisdicción. Resistencias de los campesinos catalanes frente a la servidumbre de las obras de “castell termenat” (siglos xiv-xv)», Studia Historica. Historia Medieval 30 (2012), pp. 213-235. 84 En aquest sentit, les corts jurisdiccionals d’abast local catalanes es diferencien de les manor court angleses, instàncies habilitades, en exclusiva, per a la regulació dels conflictes dels tinents. Vegeu per exemple Frederick Pollock, Frederic William Maitland, The History of English Law before the Time of Edward I, v.I, Clark (New Jersey), The Lawbook Exchange, 1996, p. 585. 85 Pere Benito Monclús, Senyoria, p. 495. 82 83
Masos i renda feudal en una baronia jurisdiccionaL
675
instàncies i les empares, la retenció legítima de béns del mas, foren en el cas caldenc una atribució exclusiva dels Montcada. En l’extensa documentació caldenca no es té constància ni d’una sola acció d’aquest tipus facilitada per les senyories alodials. Entenem, amb tot, que la districtualització de la jurisdicció per part dels barons suposà un revulsiu a la integració institucional i econòmica del territori amb la resta de la vegueria i del país; i també un esperó per controlar més eficaçment la renda feudal. Els Montcada mostraren el màxim interès en consolidar i ampliar l’espai sobre el qual disposaven d’atribucions jurisdiccionals en matèria civil, ja que gran part de les causes entre particulars que es tractaven a la seva cort tenien relació amb el mercat local i específicament amb el crèdit, una activitat econòmica local de la qual els Montcada en treien un alt rendiment. Gràcies a l’impuls que la senyoria donà al mercat i a la cort, Caldes es convertiria en un node important que connectava les ciutats manufactureres, consumidores massives de productes agrícoles, amb la població pagesa que vivia dispersa en l’hàbitat propi dels masos. D’altra banda, per part de les senyories alodials —algunes de les quals sembla que tenien una presència reduïda en masos o parcel·les en el territori de Caldes— degué ser útil disposar d’una cort i d’un jutge locals a través dels quals poguessin litigar amb certa eficàcia contra els seus homes i dones propis i, en cas que l’aparell els ho concedís, immobilitzar i executar els béns alodials. Malgrat el biaix favorable als Montcada (de fet, el principal propietari de masos i remences del territori), la seva cort era a la pràctica reconeguda com una instància valuosa per exigir la renda feudal en casos de morositat o d’altres tipus de resistències pageses. No podem descartar, tanmateix, que certa conflictivitat amb les famílies pageses fos directament resolta per autoritat del propi senyor alodial, amb mitjans més o menys coercitius. Potser un cas substancialment diferent fou el de les senyories eclesiàstiques, que tenien al seu abast la cort del bisbe a Girona, dotada d’un aparell administratiu robust presidit per l’oficial del bisbe i el procurador fiscal, i per la qual l’Arxiu Diocesà disposa d’una àmplia sèrie documental. Tot i que encara estem mancats d’estudis sobre aquesta institució, sabem que majoritàriament arbitrava conflictes sobre el comportament dels clergues rurals o sobre la vulneració de les constitucions eclesiàstiques. Ara bé, la documentació caldenca acredita que també intervenia en assumptes relatius als homes propis de les senyories eclesiàstiques. Tanmateix, l’absència de notícies dels oficials del bisbe actuant sobre el territori de Caldes ens inclina a pensar que en aquesta cort s’incoarien causes que podien acabar, com a molt, amb la requisa dels béns dels caldencs quan aquests viatjaven a Girona o a aquells territoris on la cort episcopal realment tingués capacitat per actuar (aquest no degué ser el cas d’una baronia amb
676
LLUÍS SALES I FAVÀ
jurisdicció omnímoda com la de Llagostera). A Caldes, mentrestant, el bisbe necessitaria de la infraestructura jurisdiccional dels Montcada per executar les penes imposades sobre el terreny. Les sèries de lletres i les declaracions dels oficials del bisbe evidencien que periòdicament es requeria que el baró de Llagostera forcés als homes de Caldes a sotmetre’s als procediments executats per la cort episcopal. En darrera instància, l’article torna a acreditar —i ja s’acumula abundant bibliografia en aquest sentit— la capacitat i habilitat de les classes populars de l’Europa Occidental durant la baixa edat mitjana per interactuar amb les diferents formes de justícia al seu abast.86 En aquest sentit, ni abans ni després de la Pesta de 1348, a Caldes, pot documentar-se una reacció senyorial que hauria impedit, per exemple, a la pagesia de remença d’apel·lar a tribunals formals o informals i posar en qüestió els contractes amb els seus senyors.87 Sense descartar mai un cert marge de discrecionalitat per part dels senyors alodials en la resolució dels conflictes, la pagesia tingué al seu abast un marc institucional fortament tutelat per les senyories jurisdiccionals però que oferia un cert nivell de garanties processals i d’imparcialitat. El recurs als jutges ordinaris fins i tot permetia litigar contra les exigències senyorials valorades com a contràries al costum i a les lleis.
86 Per exemple, per a l’àmbit anglès, és rellevant el treball primerenc de Delloyd J. Guth, «Enforcing late-medieval law: patterns in litigation during Henry VII’s reign» dins John H. Baker (ed.), Legal records and the historian. Papers presented to the Cambridge Legal History Conference, 7-10 July 1975, and in Lincoln’s Inn Old Hall on 3 July 1974, Londres, Royal Historical Society, 1978, especialment pp. 82 i 96. En l’àmbit de la corona catalanoaragonesa, vegeu els estudis de caràcter local de José Ramon Magdalena Nom de Déu, Judíos y cristianos ante la ‘Cort de Justícia’ de Castellón, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló, 1988 o de Ximo Navarro Reig, «El sistema procesal en los registros contestanos», Alberri, Quadern d’investigació del Centre d’Estudis Contestans 8 (1995), pp. 65-92. Les recents edicions dels registres del Justícia d’algunes viles i ciutats valencianes acrediten l’activa participació de l’estament popular en les corts jurisdiccionals. Vegeu, per exemple, Aurelio Silvestre Romero (ed.), Llibre de la Cort del Justícia de València (1287-1288, 1298), 3 vols., València, Universitat de València - Publicacions de la Universitat de València, 2008. 87 Interpretació que feia Paul Freedman per a la segona meitat del segle xiv, en virtut de la reinterpretació de l’ius maltractandi de les Corts de Cervera de 1202 i de la constitució de les Corts de Girona de 1321 que ratificava drets jurisdiccionals als senyors directes. Vegeu Paul Freedman, Els orígens de la servitud pagesa a la Catalunya medieval, Vic, Eumo, 1993, pp. 153 i 190.
Taula 5. Els masos de Caldes, Franciac, Santa Seclina i Caulès: els dominis directes l’any 1340 Nom del mas
Parròquia (veïnat)
Senyoria directa
Evolució i característiques
Adroher
Santa Seclina
Família OrreuPort
A 1360 ha passat al domini dels Montcada.
Agnès
Santa Seclina
Montcada
Al llarg de la dècada de 1340 canvia de nom (d’en Mieres). Compta amb un molí.
Ariol
Caldes
Montcada
El 1350 se’n fa venda pública per mort dels tinents. Sense presència a la documentació després de la Pesta.
Artal
Caldes (Riurans)
Monestir de Santa Maria d’Amer
Arús
Caldes (Bossegalls)
Família Bedó
Asprac
Caulès
Senyors del castell de Blanes
Ballester
Caldes
Família Parela- A finals del segle xiii havia estat de domini reial. Cruïlles
Banyut
Caldes (Serramala)
Família ParelaCruïlles
Batlle
Franciac
Altar de Sant Llorenç de la Seu de Girona
Becs
Caldes
Família ParelaCruïlles
Benjamí
Caldes (Riurans)
Montcada
Bonet
Santa Seclina
Almoina del Pa Descrita com una borda. Sense de Girona presència a la documentació després de la Pesta.
El 1351 se’n fa venda pública per mort dels tinents.
El 1352 es declara en benevís per mort dels tinents i se’n fa venda pública. L’any 1382 passa a mans del monestir de Santa Maria de Vilabertran.
Nom del mas
Parròquia (veïnat)
Senyoria directa
Bosc
Caldes (Vendrells)
Família Salelles El 1353 el domini directe és venut a Ramon Port (Orreu-Port).
Bosc
Caldes (Vilarnau)
Montcada
Campdorà Santa Seclina
Família OrreuPort
Cantallops Caldes
Hospitalers d’Aiguaviva
Carbonell
Franciac
Família OrreuPort
Català
Franciac
Montcada
Cendra
Caldes (Vilarnau)
Família ParelaCruïlles
Cifre
Caldes (Riurans/ Vendrells)
Monestir de Santa Maria de Vilabertran
Companyó Santa Seclina
Família OrreuPort
Dorca
Caldes (Rosers)
Església de Sant Feliu de Girona
Eimeric
Franciac
Monestir de Sant Martí Sacosta de Girona
Eixandri
Caldes (Vilarnau)
Família ParelaCruïlles
Ermengol
Franciac
Mas Ferrer de Franciac (Pere de Mataró)
Escarp
Caldes (Rosers)
Montcada
Evolució i característiques
El 1365 es declara en benevís. Sense presència a la documentació després de la Pesta.
A 1363 ha passat al domini dels Hospitalers.
Entre 1341 i 1349 passa al domini dels Montcada. El 1350 es declara en benevís i se’n fa venda pública.
Nom del mas
Parròquia (veïnat)
Senyoria directa
Evolució i característiques
Esteve
Caldes (Vilarzell)
Església de Sant Feliu de Girona
Feliu
Franciac (Devall)
Mas Ferrer de Franciac (Pere de Mataró)
Feliu
Santa Seclina
Montcada
Ferrer
Franciac
Montcada
Ferrer
Caldes (Vilarnau)
Família Parela- Sense presència a la documentació Cruïlles després de la Pesta.
Figuera
Caldes (Rosers)
Montcada
Florit
Caulès
Senyors del castell de Blanes
Fort
Franciac (Devall)
Monestir de Sant Martí Sacosta de Girona
Descrita com una borda. Sense presència a la documentació després de la Pesta.
El 1351 es declara en benevís per mort dels tinents i se’n fa venda pública el 1352.
Geribert/ó Caldes (Riurans)
Pabordia de Novembre de la Seu de Girona
Geribert/ó Caldes
Montcada
El 1352 se’n nomena procurador perquè s’ha quedat sense tinent. Sense altra presència a la documentació després de la Pesta.
Geronès
Franciac (Es Reial)
Monestir de Sant Pere de Casserres
El 1355 es declara en benevís.
Granell
Caldes (Serramala)
Montcada
El 1354 es declara en benevís i se’n fa subhasta pública per deutes. El 1356 el conjunt del mas es cedeix en un contracte a llauró. Sense altra presència a la documentació després de la Pesta.
Nom del mas
Parròquia (veïnat)
Senyoria directa
Guerau
Caldes (Riurans)
Pabordia de Novembre de la Seu de Girona
Lambart
Caldes (Serramala)
Almoina del Pa de Girona
Llobet
Franciac (Demont)
Altar de Sant Silvestre de l’església de Franciac
Llorenç
Franciac
Monestir de Sant Martí Sacosta de Girona
Manló
Caldes (Vilarnau)
Família ParelaCruïlles
Martorell
Franciac
Montcada
Mir
Caldes (Rosers)
Montcada
Moner
Santa Seclina
Família OrreuPort
Morell
Caldes (Rosers)
Montcada
Nicolau
Franciac
Cambra del monestir de Sant Pere de Galligants de Girona
Oller
Franciac
Almoina del Pa Sense presència a la documentació de Girona després de la Pesta.
Oloart
Caldes (Vilarnau)
Família ParelaCruïlles
Om
Caldes (Mata) Família Salelles El 1353 el domini directe és venut a Ramon Port (Orreu-Port)
Pla
Caldes (Riurans)
Almoina del Pa de Girona
Evolució i característiques
El 1355 es declara en benevís. Sense altra presència a la documentació després de la Pesta.
El 1351 es ven el mas sencer. El 1369 es defineixen algunes servituds als seus tinents per poc rendiment.
Nom del mas
Parròquia (veïnat)
Senyoria directa
Evolució i característiques
Poll
Caldes
Montcada
Sense presència a la documentació després de la Pesta.
Puig
Franciac
Altar de Sant Llorenç de la Seu de Girona
Puig
Caldes (Riurans)
Montcada
Pujol
Franciac (Devall)
Altar de Sant Llorenç de la Seu de Girona
Quart
Franciac
Almoina del Pa de Girona
Ravelí
Caldes
Pabordia de El 1349 se’n fa venda pública. El Novembre de la 1364 ha passat al domini de l’Almoina Seu de Girona del Pa. Sense altra presència a la documentació després de la Pesta.
Repudell
Caulès
Castlà de Lloret Sense presència a la documentació després de la Pesta.
Riera
Franciac
Cambra del monestir de Sant Pere de Galligants de Girona
Riuclar
Santa Seclina
Montcada
Roig
Caldes (Bossegalls)
Família Bedó
Roig
Caldes (Puig Pauter)
Montcada
Roig
Caldes (Vilarnau)
Montcada
Rombau
Franciac
Cambra del monestir de Sant Pere de Galligants de Girona
Rosers
Caldes
Montcada
Sense presència a la documentació després de la Pesta.
El 1365 se’n fa una venda pública (ad tempus) per haver quedat inculte.
El 1352 es declara en benevís. Sense altra presència a la documentació després de la Pesta.
Nom del mas
Parròquia (veïnat)
Senyoria directa
Evolució i característiques
Serra Franciac (des Puig)
Cambra del monestir de Sant Pere de Galligants de Girona
El 1352 es declara en benevís. Sense altra presència a la documentació després de la Pesta.
Sibil
Caldes (Riurans)
Montcada
Sense presència a la documentació després de la Pesta.
Soler
Caldes (Rosers)
Montcada
El 1366 es declara en benevís. Sense altra presència a la documentació després de la Pesta.
Sunyer
Caldes (Riurans)
Montcada
El 1358 es declara en benevís i se’n fa venda pública.
Sureda
Caldes (Riurans)
Montcada
El 1358 es declara en benevís (per estar desocupat des de fa més de 20 anys). Sense altra presència a la documentació després de la Pesta.
Teixidor
Caldes (Riurans)
Montcada
Torra
Franciac
Mas Ferrer de Franciac (Pere de Mataró)
Tos
Caldes
Montcada
El 1351 es declara en benevís i se’n fa venda pública.
Trill
Caldes (Serramala)
Montcada
El 1356 es declara en benevís.
Valencs
Santa Seclina
Montcada
Vidal
Caldes (Vilarnau)
Família Parela- Compta amb un molí compartit amb el Cruïlles mas Martí (està derruït el 1366).
Vilarzell
Caldes (Mata) Altar de Santa Maria de l’església de Llagostera
Vives
Franciac
Altar de Sant Llorenç de la Seu de Girona
El 1367 el tinent hi renuncia perquè les cases estan derruïdes.
EL CÍRCULO VIRTUOSO DE CAPMANY: LAS RELACIONES ENTRE LA SOCIEDAD BARCELONESA Y LA CORONA EN LA BAJA EDAD MEDIA* Ramon Grau i Fernández Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona
Desde el prefacio de las Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, su autor, Antonio de Capmany y de Montpalau (1742-1813), reclama para sí la condición de innovador en la esfera de la investigación histórica. Lo hace esgrimiendo la combinación * El objeto central del presente estudio de historiografía es la obra de Antonio de Capmany y de Montpalau, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, Madrid, Antonio de Sancha, 1779-1792, 4 vol.; y especialmente la relación de su volumen I con tres ensayos políticos que el mismo autor había ultimado entre 1773 y 1778. En 1779 empezó la edición de aquel volumen inicial, culminado en 1780, que contiene el texto principal; mientras que el II, completado en 1781, consta de una «Colección diplomática de los instrumentos justificativos de las presentes Memorias, sacados de varios libros, registros y códices del Archivo Municipal de Barcelona» y un «Apéndice de algunas notas para explicación e ilustración de varios pasages históricos y críticos de la presente obra». A partir de 1785, Capmany elaboró tres publicaciones documentales vinculadas a temas abordados en las Memorias históricas: la colección de Antiguos tratados de paces y alianzas entre algunos reyes de Aragón y diferentes príncipes infieles de Asia y África, desde el siglo xiii hasta el xv, Madrid, Imprenta Real, 1786; las Ordenanzas de las armadas navales de la Corona de Aragón aprobadas por el rey D. Pedro IV, año de MCCCLIV, Madrid, Imprenta Real, 1787; y el Código de las costumbres marítimas de Barcelona, hasta aquí vulgarmente llamadas Libro del Consulado, Madrid, Antonio de Sancha, 1791, 2 vol. Los dos volúmenes restantes de las Memorias históricas, con pie de imprenta de 1792 y presentados como Suplemento, ofrecen una distribución análoga a los primitivos; el IV, cuya colección diplomática fue extraída «de varios registros, libros y quadernos de los Archivos Reales y del Municipal y Consular de Barcelona», pasó a la imprenta en 1790, y le siguió el III, completado en 1792 (véase Joaquín Rubió i Ors, Nuevos y curiosos datos sacados del archivo de la Casa Lonja [...] acerca de D. Antonio de Capmany y de Montpalau y de sus dos obras tituladas Memorias históricas [...] y Libro del Consulado, «Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona» III (1880), pp. 107140). Finalmente, publicó unas Qüestiones críticas sobre varios puntos de historia económica, política y militar, Madrid, Imprenta Real, 1807, reedición ampliada de algunos pasajes del Suplemento a las Memorias históricas. A mediados del siglo xx, las Memorias históricas fueron reeditadas por la Cámara Oficial de Comercio y Navegación de Barcelona. En esta nueva edición, el volumen I (1961) yuxtapone los contenidos de I y III de la obra original, el II-1 (1962) refunde las colecciones diplomáticas de los
684
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
entre un objeto nuevo —la historia económica— y una metodología crítica consistente en la explotación de fuentes primarias autenticadas, la formación de una colección diplomática como soporte principal de sus alegaciones y un uso complementario de fuentes narrativas, restringido en función de su proximidad cronológica a los hechos reseñados.1 La posteridad historiográfica, en especial a partir de mediados del siglo xx, ha considerado plenamente justificada esa pretensión del autor setecentista, y un profesional tan influyente en Cataluña como Pierre Vilar le ha presentado como un modelo de práctica científica.2 Pero lo cierto es que los estudiosos modernos de la economía barcelonesa y catalana bajomedieval —con Vicens y el mismo Vilar al frente— han estado durante mucho tiempo interesados principalmente en determinar la cronología y la intensidad de su decadencia, y preocupados, ante todo, por desvincular esa inflexión negativa del cambio dinástico de 1412 para relacionarla, en cambio, con la crisis demográfica europea precipitada en pleno siglo xiv.3 Debido a ello, pocos frutos han extraído de un autor cuya metodología no permitía alcanzar conclusiones precisas acerca de la evolución económica, y mucho menos
antiguos II y IV, mientras que el II-2 (1963) recoge los apéndices de los mismos volúmenes sin variar su secuencia. Esas alteraciones han producido resultados no muy afortunados en el volumen I, poco relevantes en el II-2 y plenamente satisfactorios, en cambio, en el II-1, donde la historiadora Carme Batlle, siguiendo la instrucción de su maestro Jaume Vicens i Vives, se encargó de localizar los documentos originales en los diversos archivos y de comprobar las transcripciones; eso ha permitido a los historiadores posteriores hacer un uso directo de la colección diplomática. Una nueva edición en facsímil (Barcelona, Alta Fulla, 2001-2002) e internet facilitan ahora acceder al original, consulta aconsejable para los volúmenes I y III. La edición original numera con romanos los prólogos y las partes auxiliares e inicia una nueva numeración arábiga con cada una de las tres partes principales del volumen I (Marina, Comercio, Artes) y las dos de que constan los volúmenes II i IV (Colección, Apéndice); en cambio, el cuerpo del volumen III lleva ya numeración arábiga seguida. En las notas que siguen, tras la primera mención completa, las obras de Capmany serán citadas con las siguientes abreviaturas: CDF1773 = Comentario sobre el Doctor Festivo (nota 10); DPE1774 = Discurso político-económico (nota 30); DEP1778 = Discurso económico-político (nota 28); MH1779 = Memorias históricas, vol. I y II de la edición original; MH1792 = Vol. III y IV de la misma; MH1961 = Vol. I de la reedición; MH1962 = Vol. II-1 de la reedición; MH1963 = Vol. II-2 de la reedición. 1 MH1779, vol. I-Prefación, pp. III-X y XXI-XXIV; MH1961, pp. 6-10 y 16-17. 2 Pierre Vilar, Assaigs sobre la Catalunya del segle xviii, Barcelona, Curial, 1973, pp. 83-90; Idem, Capmany i el naixement del mètode històric, reedición variada de un artículo publicado en 1933. 3 Jaime Vicens i Vives, «Evolución de la economía catalana durante la primera mitad del siglo xv», en IV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Palma de Mallorca, 1955, vol. I, pp. 185-207; Pierre Vilar, «Le déclin catalan du bas Moyen-Âge. Hypothèses sur sa cronologie», Estudios de Historia Moderna VI (1956-1959), pp. 1-68. El objetivo de ambos historiadores fue sustituir la visión dominante en la historiografía nacionalista catalana, derivada de los trabajos del equipo de Próspero de Bofarull en el segundo tercio del siglo xix, que habían responsabilizado a los reyes de la dinastía castellana de los Trastámara de la supuesta decadencia de Cataluña. Sobre la génesis de esta visión, puede consultarse: Ramon Grau i Fernández, «El pensament històric de la dinastia Bofarull», en Josep M.ª Fradera Barceló (ed.), Societat, política i cultura a Catalunya, 1830-1880, Barcelona, Ajuntament de Barcelona (Barcelona Quaderns d’Història 7), 2002, pp. 121-138.
El círculo virtuoso de Capmany
685
conclusiones cuantificables.4 Capmany fue bien consciente de este límite de su aproximación a un «punto tan obscuro y destituído de bastantes datos», aunque procuró explotar los que llegaron a sus manos. Por ejemplo, pudo llegar a comprobar que al menos en parte del año 1448 el movimiento del puerto de Barcelona había sido superior al de los años 1776 y 1777, apogeo reciente del tráfico marítimo; pero se preguntaba «¿quién sabe si, por exemplo, el año de 1448 fue de los menos felices para la navegación?». De modo muy razonable y en cierto modo autocrítico, Capmany desconfiaba de las extrapolaciones hechas a partir de las fuentes narrativas que daban por supuesta la correlación entre triunfos militares y éxitos mercantiles, aunque, de hecho, a ella tuvo que atenerse: Muchas causas hoy ocultas, y que quizá lo serán para siempre, podían concurrir para que una época que, según los triumfos y glorias de una nación que nos encarecen los cronistas, debía ser la más favorable al comercio marítimo, haya sido la de su decadencia o atraso.5
La finalidad primordial de las Memorias históricas, cumplimentada en el texto del primer volumen e ilustrada en el segundo con una selección de documentos mayoritariamente inéditos, es describir, de manera ejemplificadora y al margen de las fluctuaciones de la prosperidad, el círculo virtuoso generado por la convergencia entre la actividad económica de la sociedad urbana y las empresas bélicas de la casa real en la Baja Edad Media; lo cual nos aproxima algo a las investigaciones modernas de nuestro homenajeado. Se trataba de un ofrecimiento implícito de la energía barcelonesa a los proyectos imperiales de la nueva dinastía de Borbón, dentro del cual a Capmany le importaba sobremanera dejar establecido que la contribución social a los designios de los monarcas de la etapa catalanoaragonesa se había fundamentado en la aparición de focos de libertad civil, garantizada legalmente, dentro del opresivo universo feudal, que ello había alimentado el pactismo, que este alumbró en Cataluña, Aragón y Valencia institucio-
4 La única referencia sólida a las Memorias históricas en la tesis doctoral de Vicens está relacionada con su impugnación de las teorías lanzadas por los Bofarull acerca de las causas y la cronología de la decadencia y con su coincidencia apriorística con el principio de las explicaciones exógenas asumido por Capmany. Según Vicens, el historiador setecentista «planteja els fets dins un marc adequat i que mai no s’havia d’haver abandonat. Ell considera Catalunya en funció d’Europa; amb relació als esdeveniments del Mediterrani, de manera especial. Cada fet català tracta d’explicar-lo per un fenomen d’ordre general, i per al seu temps les hipòtesis que exposa són perfectament sostenibles…» (Jaume Vicens i Vives, Ferran II i la Ciutat de Barcelona, 1479-1516, Barcelona, Universitat de Catalunya, 1936-1937, vol. I, p. 35). 5 MH1779, vol. I-Comercio, pp. 37-38; MH1961, p. 233.
686
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
nes representativas y autónomas y que, en ese marco, el centro económico de la Corona, la ciudad de Barcelona, adquirió en su zénit un perfil republicano. El ejercicio de Capmany como historiador especializado en el estudio de las relaciones entre política y economía, plasmado en una serie de publicaciones aparecidas entre 1779 y 1807, nació como derivación de sus ensayos políticos del decenio de 1770, concebidos en un momento crucial dentro de la evolución del despotismo ilustrado español, y fue sucedido, a raiz de la crisis terminal del Antiguo Régimen desatada en 1808, por una nueva y más intensa consagración a la teoría política y a la resucitada actividad parlamentaria.6 No cabe disociar ese gran aporte de Capmany a la historiografía de su voluntad de integrarse en los círculos de poder en la Corte de los Borbones e influir en la política de su tiempo. En efecto, para comprenderlo hay que referirse a los contextos de su producción y difusión; en el planteamiento de inicio, es una obra dedicada a un monarca con intención de incidir en las orientaciones del despotismo ilustrado, y en su último desarrollo, una invocación de antecedentes autóctonos dentro de una revolución liberal en marcha y con tendencia a ignorarlos. Aunque esos entornos polémicos condicionaron el tono lapidario que con frecuencia hallamos en las afirmaciones de Capmany, la conciencia de navegar a contracorriente le condujo a extremar el cuidado en su fundamentación. Su convencida participación en el movimiento de la Ilustración le convertía en fiel seguidor y a la vez promotor de la teoría del progreso, inspiradora de una gran confianza en el poder liberador de una perspectiva histórica adecuada; pero ese mismo espíritu moderno, en su calidad de esprit systématique, avivaba en él un escepticismo acerca de todo aquello que quedase fuera del alcance de sus posibilidades de comprobación. Sin lugar a dudas, es esta combinación de un marco teórico confortable y una metodología exigente la que de manera más clara sanciona la pertenencia de Antonio de Capmany a la esfera de los historiadores con voluntad científica y la que confiere autoridad a su reconstrucción de las relaciones entre la sociedad catalana y la institución monárquica en el último tramo del Medioevo, no obstante las reservas que debe —o debería— suscitar entre los lectores e investigadores actuales y que, por sistema, no serán consideradas en este escrito.
6 Remitimos a una breve síntesis de la trayectoria de Capmany, con la bibliografía más relevante: Ramon Grau i Fernández, «Un patriota d’altres temps: Antoni de Capmany i la historiografia racionalista», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics XXII (2011), pp. 93-112.
El círculo virtuoso de Capmany
687
Capmany en las polémicas del despotismo ilustrado, 1773-1778 En 1773 Antonio de Capmany había abandonado su primera profesión, el ejercicio de las armas, y empezaba a construirse otra imagen pública como hombre de letras. Hasta la aparición de las Memorias históricas, esa nueva personificación descansó en el estudio comparado de las lenguas castellana y francesa y en la actualización de la retórica española, con una primera culminación en la Filosofía de la eloqüencia de 1777, obra que sigue muy de cerca las doctrinas divulgadas por la célebre Encyclopédie de Diderot i D’Alembert.7 El autor barcelonés mantuvo la dedicación a tales materias hasta el final de sus días, como atestigua, entre otras empresas, la versión actualizada de ese popular libro editada en Londres en 1812. Si bien esta vertiente guarda relación con los esfuerzos regeneracionistas desplegados por el despotismo ilustrado español a través de sus academias, Capmany elaboró en la misma década de 1770 y con alcance político y social más directo sendas respuestas críticas a dos personajes destacados dentro de la era de Carlos III: el notable ensayista y creador literario José Cadalso y el entonces todopoderoso ministro José Rodríguez Campomanes. Se trata de escritos firmados con seudónimos y que no fueron dados inmediatamente a la imprenta. En ellos afloran el substrato teórico y algunas de las tesis que Capmany desarrollaría en clave historiográfica entre 1779 y 1807 y en clave política a partir de 1808. Los Antiguos y los Modernos: la marcha del progreso
Poco después del final de la Guerra de Sucesión a la Corona Hispánica en 1714, Montesquieu había escrito las famosas Lettres Persanes, donde las impresiones de viaje de unos supuestos observadores orientales servían para satirizar las costumbres europeas y, en particular, las francesas. En ese desenfadado contexto, una de las cartas ofrece como contrapunto cómico las impresiones de un imaginario viajero francés sobre la sociedad española. Tal vez porque en 1748 la sustancia de esas críticas a España había reaparecido en las serias páginas de L’Esprit des lois, José Cadalso creyó oportuno todavía en 1772 impugnar punto por punto los juicios variopintos que el célebre teórico de la división de poderes había puesto en boca de un personaje de ficción y referibles, en cualquier caso, a un tiempo pretérito, la España de 7 Françoise Étienvre, Rhétorique et patrie dans l’Espagne des Lumières. L’oeuvre linguistique d’Antonio de Capmany (1742-1813), París, Honoré Champion, 2001, pp. 130-135; José Juan Berbel Rodríguez, «Introducción», en Antonio de Capmany y Montpalau, Filosofía de la elocuencia (1777), Almería, Universidad de Almería, 2002, pp. 7-25.
688
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
los últimos Áustrias.8 El primer escrito conocido de Antonio de Capmany es precisamente su respuesta a Cadalso, encabezada por una frase enigmática: Hoy tomo la pluma sin saber por qué, tanto es verdad que nosotros mismos ignoramos muchas veces el verdadero móvil de nuestras acciones.9
Para el descubridor moderno del manuscrito, Julián Marías, que no pudo en 1963 averiguar quién se ocultaba tras el seudónimo, no se trataba, ni mucho menos, de una obra circunstancial y sin rumbo preciso, como sugiere aquel tono desganado, que iba a consolidarse como uno de los recursos retóricos favoritos del Capmany polemista. Al contrario, consideró que «nadie había tenido en su tiempo una visión más amplia, profunda y justa del problema». Según el fiel discípulo de Ortega y Gasset, ese «problema» es el problema por excelencia de España: cómo hacer compatible el culto al patrimonio autóctono con la adhesión práctica a los logros obtenidos en la Europa moderna. De manera que Marías convirtió el escrito de Capmany en la fuente de inspiración para una especulación intelectual sobre «la España posible en tiempo de Carlos III», anterior a la tendencia fratricida que habría de dominar el país a partir del estallido de la Revolución Francesa y hasta la larga posguerra de 1939.10 En su admisión del acierto de gran parte de las observaciones críticas de Montesquieu, el Comentario sobre el Doctor Festivo se presenta, de hecho, como la aplicación al caso de España de los resultados de la célebre polémica de los Antiguos y los Modernos, que había quedado zanjada en Francia tiempo atrás a favor de la superioridad de la nueva cultura filosófica y sobre todo científica. Para Capmany era tan evidente «la ventaja de este siglo sobre los precedentes en el uso de la razón humana» como que «nosotros [los españoles] somos de los que menos hemos contribuido para hacer la Europa moderna, tan superior a la antigua»; aunque, por fortuna, «la gloria de este todo cubre a todas sus partes», incluida España si optare por sumarse a la corriente general.11 8 [José Cadalso], Los Eruditos a la violeta, o Curso completo de todas las ciencias, dividido en siete lecciones para los siete días de la semana, compuesto por don Joseph Vázquez, quien lo publica en obsequio de los que pretenden saber mucho estudiando poco, Madrid, Antonio de Sancha, 1772. La respuesta a Montesquieu está contenida en la «Carta de un Viajante a la Violeta a su Catedrático». 9 «Pedro Fernández», Comentario sobre el Doctor Festivo y Maestro de los Eruditos a la violeta, para desengaño de los españoles que leen poco y malo, manuscrito firmado en Sevilla a 28 de enero de 1773 y publicado por Julián Marías Aguilera, La España posible en tiempo de Carlos III, 1963; citamos por la reedición: Julián Marías Aguilera, Obras, VII, Madrid, Revista de Occidente, 1966, pp. 397-419. La cita en pp. 398-399. 10 Julián Marías Aguilera, La España posible, p. 420. 11 CDF1773, p. 409.
El círculo virtuoso de Capmany
689
Este núcleo argumental fue retomado literalmente por Capmany en sus discursos de ingreso en la Academia de la Historia madrileña y en las Buenas Letras barcelonesa, en 1775 y 1782, respectivamente; lo cual acredita la centralidad y estabilidad de su compromiso con la visión progresista.12 Añadamos que esta fe en el futuro no se proyecta solo en su análisis de la alta cultura, que es el que resultó más atractivo a los ojos de Julián Marías en el contexto fuertemente ideológico del debate sobre el Ser de España a mediados del siglo xx. En efecto, al hilo de Montesquieu y de Cadalso, el Comentario sobre el Doctor Festivo había de afrontar también la evolución de las costumbres y de los valores sociales, no solo en España sino también en Europa. En este ámbito, Capmany desecha «las guapezas de nuestros tiempos heroicos, cuando un hombre no podía hacerse célebre sino matando a muchos centenares» y se pronuncia a favor del «concurso de todas las virtudes que forman el verdadero ciudadano», ofreciendo con esta palabra una de las primeras expresiones claras en nuestras latitudes del concepto clave del futuro constitucionalismo liberal.13 Dejemos apuntado ya aquí que la admiración de Capmany por el tiempo presente, manifestada con fuerza en el Comentario sobre el Doctor Festivo, impregnará toda su consideración del pasado histórico y matizará incluso las alabanzas a una Barcelona superando la segunda edad de hierro como isla de libertad. Un buen ejemplo de su voluntad de marcar distancias con cualquier tiempo pasado en el primer volumen de las Memorias históricas es la larga disquisición sobre la «grosería y barbarie de las costumbres militares» y las «causas destructivas de las guerras de mar» bajomedievales, basada en fuentes narrativas italianas como la crónica de las guerras entre catalanes y genoveses: En ellas no se busque aquella humanidad que las nociones del derecho de gentes han introducido en los combates, y mucho menos la cortesía que el trato y comunicación con los diversos pueblos y los progresos de la civilización han inspirado después a los guerreros; antes bien, todo era entonces cólera y temeridad de parte de los caudillos, y de los combatientes ferocidad y venganza; efectos todos propios de la barbarie y grosería de aquellos siglos…
Con sinceridad evidente, aunque también acomodándose a la ortodoxia doctrinal de la monarquía de su tiempo, Capmany apunta a otro presunto 12 Hans Juretschke, «La contestación de Capmany a Cadalso y su discurso de ingreso en la Academia de la Historia», Revista de la Universidad de Madrid XVIII, 69 (1969), pp. 203-221; Javier Antón Pelayo, «El discurs de presentació d’Antoni de Capmany a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1782)», Manuscrits 19 (2001), pp. 163-174. Françoise Étienvre, Introducción, en Antonio de Capmany y Montpalau, Centinela contra franceses, Londres, Tamesis Books, 1988, p. 18, nota, muestra que el texto editado por Juretschke no corresponde al momento de la recepción de Capmany como numerario de la Academia de la Historia en 1786, sino a su entrada como supernumerario en 1775. 13 CDF1773, p. 406.
690
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
signo del progreso —la constitución de unidades estatales cada vez más amplias— en la continuación de esa misma frase: …y de la pequeñez de las naciones, entre quienes es más fácil que el odio crezca y se haga luego universal, por aquella razón que el peligro es en ellas más inmediato y común y, por consiguiente, la defensa más necesaria a todos los individuos de la sociedad.14
La población y la riqueza de España en el pasado
Conocedor ya de la autoría del Comentario sobre el Doctor Festivo, en 1969 Hans Juretschke pudo relacionar el escrito con la circunstancia vital de Antonio de Capmany en aquel año de 1773. Sin negar «que la exposición fuera intencionalmente sincera y objetiva», pensó que su finalidad concreta sería «ofrecerse como colaborador del equipo carolino» y «granjearse el favor de Olavide», de quien, en efecto, «obtuvo poco después el encargo de traer colonos catalanes a Sierra Morena».15 Aunque el análisis subsiguiente de Juretschke no toma ese derrotero, su hipótesis otorga centralidad a la parte del Comentario donde, siempre siguiendo el guión de las Lettres persanes, Capmany aborda los mitos sobre la prosperidad material de España en el pasado para poder obtener un buen dictamen sobre el presente. Siguiendo los tópicos, Cadalso había estimado la población de la península Ibérica en cincuenta millones de personas para la época de Augusto, de manera que los nueve de su tiempo le parecerían un signo inequívoco de decadencia. Eso llevaba al apologista de España a subrayar como paliativos, frente a la tétrica pintura trazada por Montesquieu, los frutos del esfuerzo del trabajo agrícola en Cataluña y la fertilidad de Andalucía, Murcia y Castilla la Vieja. El comentarista barcelonés admite, claro está, el mérito catalán, pero subraya la paradoja de que precisamente «la pródiga y espontánea fructificación de la Naturaleza» en esas otras provincias es la que «ha hecho perder el amor al trabajo y a la industria» en ellas.16 En su obra posterior, Capmany se mostrará totalmente escéptico sobre aquellas cifras exorbitantes de población para la época romana, puesto que tal densidad, de haberse producido, habría dejado rastro visible sobre el terreno. En 1779, el planteamiento apologético de las Memorias históricas y la concentración en el caso de la ciudad de Barcelona no se prestarán a la manifestación de dudas sobre la prosperidad de la Cataluña bajomedieval. MH1779, vol. I-Marina, p. 71; MH1961, p. 87. Hans Juretschke, La contestación de Capmany a Cadalso, p. 214. 16 CDF1773, p. 415. 14 15
El círculo virtuoso de Capmany
691
Estas, sin embargo, se van a abrir paso en el Suplemento de 1792, que se refiere preferentemente al conjunto de España y no solo a la Barcelona que —para desorientación de la posteridad— continúa dominando en el título del libro. En efecto, el prefacio del Suplemento se consagra principalmente a ponderar los libros de mercadería de Francesco Balducci Pegolotti (1339) y de Giovanni di Antonio da Uzzano (1442), que Capmany acababa de descubrir tardíamente gracias a su edición en 1766 y donde Barcelona, Cataluña y España figuran en una posición muy discreta dentro de la Europa bajomedieval desde el punto de vista de la producción industrial y de la actividad mercantil.17 El detalle de la poco halagüeña confrontación se halla en el capítulo titulado «Si las artes e industria de España han igualado en algún tiempo a las estrangeras».18 En las Qüestiones críticas de 1807, y bajo el título de «Si la industria, la agricultura y la población de España de los siglos pasados han llevado ventaja a las del tiempo presente», Capmany reproduce y amplía ese dictamen pesimista sobre el pasado de España —incluida Cataluña—, pero confrontándolo ahora, no con la situación de otros territorios de Europa, sino con la actualidad del mismo país. Por lo que respecta a la población, el acceso a los fogatges le hace concluir: No hay que apelar a la grande población de las provincias que componían, y componen hoy, la Corona de Aragón para compensar lo que falte en el cálculo exagerado de nuestros economistas, o sean más bien crédulos panegiristas; porque en aquellos países se padecía igual penuria de habitantes y descuido en la agricultura. En el año 1368 sólo contaba Cataluña, inclusos los condados de Rosellón y Cerdaña, 365.000 habitantes, y en 1495 subió a 473.000; pero en el año 1553 había baxado a 340.000, esto es 25.000 almas menos. En tal estado ha continuado poco más o menos hasta principios del siglo xviii.19
17 MH1792, vol. III, p. X-XX; MH1961, p. 573-579. Giovanni Francesco Pagnini del Ventura, Della decima e di varie altre gravezze imposte dal Comune di Firenze. Della moneta e della mercatura de’fiorentini fino al secolo XVI, Lisboa y Lucca, 1766, vol. III (Balducci Pegolotti) y IV (Uzzano). 18 MH1792, vol. III, p. 331-366; MH1961, pp. 882-913. 19 Qüestiones críticas, p. 64. El ensayo ocupa las pp. 1-73 y la cuestión demográfica es abordada en las pp. 56-73. Apuntamos años atrás la hipótesis de que tal vez Capmany había retrasado la manifestación de su posición crítica por no enfrentarse al parecer de su antiguo tutor en materia de investigación documental, el canónigo Jaime Caresmar, que falleció precisamente en 1791, coincidiendo con la finalización del Suplemento (Ramon Grau i Fernández, Capmany, Caresmar i el naixement de la història civil, en Borja de Riquer i Permanyer (dir.), Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1995, vol. 5, pp. 342-343). Quizás se trató simplemente de un deslizamiento progresivo de las actitudes de Capmany a medida que iba profundizando en la materia histórica y constatando cómo se ensombrecían las perspectivas del Imperio Hispánico bajo Carlos IV. Poco después de la publicación de las Qüestiones críticas, la emergencia de 1808, de la que hablaremos al final, puso sordina al escepticismo de nuestro autor.
692
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
Abordando por vez primera en profundidad el aspecto demográfico de la cuestión, el autor barcelonés tiende a disociar la suerte particular de la Cataluña moderna de la general de España con gran aplomo, visto el continuado y espectacular incremento poblacional del Principado, y aún mas de su capital, desde 1714 hasta aquel inicio del siglo xix, signo de una prosperidad sin precedentes, que imagina irreversible y que en vano se buscaría en el interior de la península Ibérica. Organización de la sociedad y potencia del Estado
La evidencia de la moderna expansión demográfica catalana, sobre un territorio proverbialmente pobre en comparación con otras regiones, fue, sin duda, un acicate para que el autor del Comentario sobre el Doctor Festivo aplicase al caso español el pasaje de L’Esprit des lois en donde Montesquieu, además de establecer una relación no lineal entre calidad del suelo y cuantía de la población, pone el acento en la eficacia del principio de la libertad civil como verdadera raiz de la actividad económica y de la riqueza colectiva.20 El joven Capmany no asume aún el riesgo de alegar el concepto de libertad, especialmente espinoso en la España sometida a los tribunales inquisitoriales. Más bien parece dispuesto a situarse en un territorio puramente utilitario y a dialogar con Denis Diderot, otra referencia importante, aunque también imposible de explicitar. En el artículo Homme para su influyente Encyclopédie, publicado en 1765, Diderot, al parecer acordándose de una célebre máxima poblacionista de Jean Bodin, «il n’y a richesse ny force que d’hommes», e inspirado probablemente por las nuevas doctrinas fisiocráticas, había equiparado la tierra y el hombre como fuentes de la riqueza del Estado.21 Con la Cataluña renaciente a la vista, Capmany desequilibra de nuevo la balanza en favor del factor humano, sin olvidar los beneficios que revierten en la propia clase trabajadora, aunque adopte formalmente el punto de vista de los intereses prácticos de la monarquía y lo remache con una alabanza superlativa de Carlos III. A diferencia de 20 «Les pays ne sont pas cultivés en raison de leur fertilité, mais en raison de leur liberté; et si l’on divise la terre par la pensée, on sera étonné de voir la plupart du temps des déserts dans ses parties les plus fertiles, et de grands peuples dans celles où le terrain semble refuser tout» (Charles-Louis Montesquieu, L’Esprit des lois (1748), Libro XVIII, cap. 3; edición: Oeuvres complètes, París, Éditions du Seuil, 1964, p. 633). 21 «Il n’y a de véritables richesses que l’homme et la terre. L’homme ne vaut rien sans la terre, et la terre ne vaut rien sans l’homme. L’homme vaut par le nombre; plus une société est nombreuse, plus elle est puissante pendant la paix, plus elle est redoutable dans les tems de la guerre. Un souverain s’occupéra donc sérieusement de ses sujets» (Denis Diderot, Homme, en Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, París, 1765, vol. 8, p. 278). La máxima de Jean Bodin, en Les six livres de la République, París, 1578, 3.ª ed., p. 518.
El círculo virtuoso de Capmany
693
sus predecesores de los siglos xvi i xvii, se supone que este rey ilustrado no se ufanaría ya de la mera extensión de sus dominios, puesto que …sus benéficos cuidados y paternal celo no conspiran sino al aumento de los hombres y a la cultivación de la tierra: dos cosas que constituyen la fuerza real y constante de un soberano. La tierra, por sí, no tiene valor real, sino el que le quiere dar la mano gloriosa del hombre. […] El trabajo, sólo, produce hombres y los deja en la mediocridad dorada, porque hace a todos igualmente ricos.22
El desapego al trabajo habría sido el responsable del debilitamiento demográfico de España, extremo a finales del siglo xvii. Capmany extrae de esta interpretación de la decadencia del Imperio de los Áustrias un corolario político de valor general, pero especialmente relevante para la empresa de los Borbones instalados en los palacios de Madrid: A ningún Estado le han dañado los muchos ciudadanos, pero les pueden dañar las muchas riquezas sin bastantes hombres.23
De aquí que Capmany no vea ningún inconveniente en suscribir el ácido punto de vista de Montesquieu sobre los improductivos (en todos los sentidos) nobles de España, …que, en pudiendo blasonar que ni ellos ni sus padres no se humillaron a la industria mecánica, usurpan el primer lugar en los actos y concurrencias públicas sobre el laborioso artesano y el activo labrador sobre cuyos hombros descansa el Estado.24
En este contexto de exaltación del mérito productor (y reproductor) de las clases trabajadoras, Capmany puede explotar sin ambages la fama de la laboriosidad catalana. En la repoblación de Sierra Morena, pretenderá exhibir ante Olavide —probablemente con ingenuidad excesiva— la excepcional utilidad de la contribución catalana al engrandecimiento de España y de la Corona. Y a continuación, habiendo abandonado ese intento de demostración práctica, la misma vindicación se convertirá en el objeto implícito de su diálogo con Campomanes y el explícito de las Memorias históricas, aunque en ambos casos centrado ya en la economía urbana y no en la agraria. Mientras Capmany ponía el punto final a su Comentario sobre el Doctor Festivo en Sevilla y se aprestaba a conducir a un grupo de catalanes hasta La Carolina, en Barcelona se gestaba una insurrección contra el designio real de CDF1773, p. 414. Ibidem. 24 Ibidem, p. 405. 22 23
694
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
establecer en el Principado el servicio militar obligatorio mediante el sorteo de quintas, que estalló como motín el día 4 de mayo de 1773 y tuvo efectos duraderos en forma de resistencia civil, organizada por los colegios y gremios de la ciudad y amparada por autoridades locales, tanto del ámbito eclesiástico como del civil. En otoño de 1774, cuando la diputación catalana emanada de la reunión de las corporaciones barcelonesas apenas había dejado de ejercer su poder al margen de la legalidad monárquica, Pedro Rodríguez Campomanes, fiscal del Consejo de Castilla, daba a la imprenta su célebre Discurso sobre el fomento de la industria popular, donde proponía la desurbanización de las actividades industriales, «porque el verdadero interés del Estado consiste en mantener dispersa la industria en caserías y lugares chicos».25 Es difícil no percibir un eco de la insurrección barcelonesa en la explícita articulación de esta consigna política con la reconocida peculiaridad del carácter catalán, paradójica combinación de virtud y vicio a los ojos del iluminado ministro residente en la Corte: Una de las causas principales del fomento de las artes en Cataluña consiste en que los oficios se miran en el pueblo con el mismo honor que la labranza y es muy del caso esta opinión razonable para sostener la industria popular […]. Pero hay la muy perjudicial práctica de haber reducido en Cataluña a gremios exclusivos a los artesanos, cuyos gremios sólo subsisten en las ciudades populosas del Principado y causan un verdadero estanco de la industria en perjuicio de las otras poblaciones. Tales gremios tienen directa oposición a la felicidad pública y apartan de las aldeas y villas la propagación de la industria.26
En defensa de la compleja economía urbana, y sin referirse apenas al caso catalán, Capmany publicó en 1778, bajo el seudónimo Ramón Miguel Palacio y una dedicatoria al mismo Campomanes, un Discurso económicopolítico en defensa del trabajo mecánico de los menestrales y de la influencia de sus gremios en las costumbres populares, conservación de las artes y honor de los artesanos.27 Poco después, en 1780, cuando quiso enmarcar conceptualmente su recopilación de datos sobre los gremios barceloneses en Discurso sobre el fomento de la industria popular, Madrid, Antonio de Sancha, 1774, p. LXXIII. Ibidem, 1774, p. LXVIII, nota 15. Sobre el desarrollo del motín de 1773 remitimos a Ramon Grau i Fernández, «Antoni de Capmany i la renovació de l’historicisme polític català», Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2006 («Quaderns del Seminari d’Història de Barcelona», 8), pp. 27-37; y para la génesis del Discurso sobre el fomento de la industria popular, a Ramon Grau i Fernández, «Indústria urbana o indústria dispersa? El rerefons polític d’una polèmica, 1773-1778», en Àlex Sánchez Suárez (ed.), La indústria de les indianes a Barcelona, 1730-1850, Barcelona, Ajuntament de Barcelona (Barcelona Quaderns d’Història 17), 2011, pp. 149-195. 27 «Ramon Miguel Palacio», Discurso económico-político en defensa del trabajo mecánico de los menestrales y de la influencia de sus gremios en las costumbres populares, conservación de las artes y honor de los artesanos, Madrid, Antonio de Sancha, 1778. 25
26
El círculo virtuoso de Capmany
695
la tercera parte de las Memorias históricas, creyó oportuno desvelar la autoría de aquel escrito para no ser tachado de plagiario.28 En 1788, el Semanario erudito editado por Antonio Valladares de Sotomayor publicó como obra de autor desconocido un «Discurso político-económico sobre la influencia de los gremios en el Estado, en las costumbres populares, en las artes y en los mismos artesanos».29 Su descubridor moderno, Luis Sánchez Agesta, no tuvo grandes dificultades para establecer que se trataba de otra versión del texto publicado en 1778, que su autor no podía ser otro que el mismo Capmany y, más aún, que se trataba de la forma original y más dura de su crítica a las propuestas politicoeconómicas de Campomanes.30 La devaluación de las especulaciones típicas del despotismo ilustrado a la vista de la realidad empírica, «los hechos», es el eje del argumento de Capmany: Este problema político de la necesidad de los gremios para la conservación, honor y enseñanza de las artes tiene todos los hechos a favor de ellos, y sólo las especulaciones en contra; porque en esta materia, en que la eloqüencia nada prueba, la experiencia lo explica todo. Los efectos de la industria asociada los hemos visto, y los de las artes errantes y desunidas están por ver. 31
Su solvente aunque poco detallado análisis comparativo hizo ver a Sánchez Agesta que el Discurso político-económico «tiene una clara argumentación ceñida a su objeto, que se distribuye en partes coherentes que van estudiando aspectos diversos de una misma materia», mientras que el Discurso económico-político «distribuye el mismo texto caprichosamente bajo una serie de subtítulos en que cuidadosamente se evita la mención de los
MH1779, vol. I-Artes, p. 34, nota; MH1961, p. 465, nota. «Discurso político-económico sobre la influencia de los gremios en el Estado, en las costumbres populares, en las artes y en los mismos artesanos», Semanario erudito (Madrid, Blas Román), X (1788), pp. 173-224. En notas posteriores, subsanaremos una numeración duplicada por error de las páginas iniciales citándolas como 173a-176a y 173b-176b, respectivamente. 30 Luis Sánchez Agesta, «La apología de los gremios de Capmany», Archivo de Derecho Público II (1949), pp. 61-109. 31 DPE1774, p. 194. Son interesantes y muy representativos de la manera de proceder de Capmany con sus textos los matices y juegos de compensación visibles en la otra versión, donde, si por un lado el «problema político» se rebaja a la categoría de «económico» y se abandona el concepto de «enseñanza» —caballo de batalla de Campomanes— en provecho del inocuo término «propagación», utilizado también por el ministro asturiano, por el otro se reivindica con habilidad y gran ambición la categoría de Barcelona como capital industrial de España: «Digo, pues, que este problema económico de la necesidad de los gremios para el honor, conservación y propagación de las artes tiene hasta aquí todos los hechos a su favor, y solo las especulaciones en contra; porque en esta materia la eloqüencia nada prueba, y la experiencia lo explica todo. Los efectos de los oficios incorporados y demarcados los hemos visto en toda Europa, y hoy los vemos en Londres, París y Barcelona, talleres florecientes de las artes de Inglaterra, Francia y España; los de las artes errantes, oscuras y desunidas están por verse» (DEP1778, p. 48). 28 29
696
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
gremios» con objeto de atemperar el enfrentamiento con el agente gubernamental.32 De hecho, un examen pormenorizado muestra que no hay solo una redistribución de párrafos y frases de una versión a la otra, sino también variaciones sensibles de contenido: una tercera parte del texto de la primera no fue conservada en la segunda, que, a su vez, incorporó otros elementos que constituyen un poco más de una cuarta parte de su extensión.33 Para nuestro propósito actual, que es atender a la visión sobre las relaciones entre Barcelona y la monarquía que Capmany iba desarrollando, es especialmente relevante destacar que en el Discurso económico-político se eliminó, desde el título mismo, el enfoque de la primera parte de la versión primitiva: «la influencia de los gremios en el Estado». Su breve pero crucial contenido fue reutilizado en la nueva versión solo en un 60 %, diseminándolo además dentro de dos epígrafes separados y titulados, respectivamente, «Pueblo artesano. Su distinción y demarcación» y «Costumbres de los artesanos». No es de extrañar que, con el antecedente próximo del motín de las quintas, esa apelación inicial del Discurso político-económico al interés del Estado en la conservación de los gremios urbanos vaya referida al orden público, a «la buena policía» que descansa sobre «la armonía de una sociedad bien organizada».34 El mismo arranque argumental, anclado en una alegación de los factores que motivaron que Barcelona no secundase los graves tumultos de Madrid y de Zaragoza conocidos como Motín de Esquilache en mayo de 1766, se puede hallar en el principal antecedente local de esa defensa del sistema corporativo, escrito poco después de esos disturbios por el abogado Francisco Romà y Rossell.35 32 Luis Sánchez Agesta, «La apología de los gremios», p. 64. Frente a la opinión de Lluch, quien sostuvo que Capmany mejoró el escrito de 1778 al reeditarlo en 1788 (Ernest Lluch Martín, El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840), Barcelona, Edicions 62, 1973, p. 30, nota 14, y pp. 52-53), y a favor de la secuencia de los dos discursos propuesta por Sánchez Agesta, hemos aportado nuevas informaciones sobre el contexto histórico que pueden ayudar a entender mejor la modulación de las actitudes de Capmany en los años 1774-1778. Véase Ramon Grau Fernández, Marina López Guallar, «Antoni de Capmany i el primer discurs contra Campomanes», en Josep Fontana. Història i projecte social. Reconeixement a una trajectòria, Barcelona, Crítica, 2004, pp. 539-550. 33 Entre los ingredientes nuevos destaca la recepción de las teorías de Helvétius sobre la dimensión psicológica del trabajo manual, que llega a la pura traducción de los pasajes de su tratado póstumo, De l’Homme, publicado en 1772, relativos al «plaisir de prévoyance», según ha mostrado Fernando Díez Rodríguez, «El gremialismo de Antonio de Capmany (1742-1813). La idea del trabajo de un conservador ingenuo», Historia y Política. Ideas, procesos y movimientos sociales 5 (2001), p. 174. 34 DPE1774, p. 176a. 35 Así empiezan los Motivos de la disertación: «Para desvanecer toda sospecha que contra la fidelidad del Principado de Cataluña pudiese haber causado aquel infeliz perturbador de la pública tranquilidad que, entre las obscuridades de la noche, fijó papeles sediciosos en las esquinas, se juntaron los colegios y gremios de la ciudad de Barcelona, con permiso del Exmo. Señor marqués de la Mina, y considerada la delicadeza del asunto y la freqüente ocurrencia de otros no tan graves que motivan semejantes convocaciones, resolvieron que quatro personas, nombradas por las doce que eligió la junta general, quedasen apoderadas para
El círculo virtuoso de Capmany
697
No se puede decir que el contradictor de Campomanes esconda la cabeza debajo del ala o se sirva de eufemismos: La historia de los tumultos populares en todos los reynos y provincias es antigua, larga y triste de referirse. Las ciudades grandes han sido siempre más expuestas, no porque su pueblo estuviese distribuido en cuerpos de industria —porque sólo son una separación política de la multitud laboriosa—, sino porque es numeroso, y porque las tormentas del océano son más terribles que las del lago de Ginebra.36
A partir de la evidencia del riesgo político que suponen siempre las concentraciones humanas, Capmany desarrolla la teoría de que son más peligrosas las masas no organizadas que una población distribuida en estamentos bien definidos, sirviéndose de una imprecisa e inexacta referencia a la lejana Turquía. Acaso el escritor barcelonés procurase eludir con esta maniobra la mención de ejemplos más cercanos y dolorosos, como podría ser el Madrid del Motín de Esquilache, sin dejar, por otro lado, de poner ante los ojos del ministro los efectos nefastos que podría entrañar, precisamente en la conflictiva capital de Cataluña, la implantación de su ideal liberalizador de todas las actividades económicas: …qualquiera que sea el principio de estos movimientos, los ciudadanos siempre se pueden amotinar, ya incorporados, ya desunidos; y en Turquía, donde no hay gremios ni artes, suceden todos los días. A lo menos, donde hay gremios tiene el gobierno unos medios ya establecidos que, mejorados en la parte que tengan defectuosa, pueden en las manos de la autoridad pública asegurar la obediencia, la tranquilidad y el buen orden de un pueblo con muchísima más eficacia y facilidad que en las ciudades donde el pueblo sufre una anarquía económica y política.37
Según Capmany, la buena marcha del Estado no admite tampoco, hablando en términos económicos, la confusión de clases preconizada en la especulación de Campomanes sobre la «industria popular», donde la población rural debería alternar las labores agrícolas con las artesanas. La agricultura requiere la diseminación de los labriegos por el territorio,38 mientras que cualquier inexecutar en nombre de los colegios y gremios todo aquello en que se interesase el real servicio y la utilidad pública» (Francisco Romà y Rossell, Disertación histórico-político-legal por los colegios y gremios de la ciudad de Barcelona y sus privativas, Barcelona, T. Piferrer, 1766, p. 3). 36 DPE1774, p. 174b. Texto no conservado en el DEP1778. Lector impenitente, con ánimo de mantenerse al día, «el alférez de los libros» —como llamaban a Capmany sus colegas de la etapa militar— podría haber tomado esa imagen del contraste entre el océano y el lago de Ginebra de Jean-Jacques Rousseau, Julie ou la nouvelle Héloïse, Amsterdam, Marc Michel Rey, 1763, p. 266. 37 DPE1774, p. 175b. Texto no conservado en el DEP1778. 38 DPE1774, p. 176a-173b. El largo párrafo dedicado a la condición labriega, especialmente polémico con las disquisiciones del Discurso sobre el fomento de la industria popular, es uno de los eliminados en el DEP1778.
698
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
dustria que supere lo rudimentario exige la continuidad del trabajo especializado y la concentración de los artífices en núcleos de población grandes y organizados. El disfrute de garantías jurídicas para el acceso de labriegos y artesanos a los requisitos indispensables en sus labores respectivas —la tierra cultivable, en un caso, y el título profesional, en el otro— es el factor que estimula la sedentarización y la reproducción biológica de ambos grupos humanos y, a la vez, evita su participación en los desórdenes públicos: El hombre sin propiedad nada posee; el que nada posee, nada tiene que perder, y el que no tiene qué perder, no tiene patria. Este hombre es el labrador sin tierra y el artesano sin cuerpo.39
El autor barcelonés, nunca muy alejado de Montesquieu, se explaya en la glosa de los gremios como cuerpos intermedios dentro de la organización del Estado, no solo en calidad de garantes del orden público, sino también como factores de arraigo y autocontrol de las actividades productivas, poniendo coto a un aspecto de la libertad humana que equivaldría a dilapidación de fuerzas: Cien gremios, por ejemplo, que componen cinqüenta mil personas de artífices, tanto más propensas a la libertad quanto son más dispuestas a la transmigración, porque consigo llevan siempre el pan en su oficio, pueden ser gobernados y zelados por medio de cien cabezas que, sin dispendio del Erario ni menoscabo de las artes, exonerarán al gobierno de una inspección inmediata, embarazosa y diaria sobre la conducta fabril y doméstica de los ciudadanos.40
En el combate contra la confianza de Campomanes en que la apertura indiscriminada de las fronteras a los artesanos extranjeros —obstaculizada hasta el momento por los privilegios gremiales— obraría el milagro de regenerar la economía de España y acrecentaría su población y el poder del Estado, Capmany subraya el valor de la asociación sedentaria de los trabajadores y la convierte en un rasgo de naturaleza sirviéndose de una analogía en el reino animal, tomada de una controvertida teoría del naturalista Buffon: 39 DPE1774, p. 175b. Esta frase, que culmina y cierra formalmente la primera parte de la obra y que es la cita de Capmany preferida por Sánchez Agesta, es desplazada en la publicación de 1778 al interior de un largo párrafo que parece destinado a disimular su contundencia (DEP1778, p. 23). Tal vez no sea inútil aducir aquí el aire de familia de esta combinación de ideas con otra expresada poco antes, en 1770, por uno de los más audaces pensadores de la Ilustración francesa: «Il n’est point de patrie sans bien-être; une société sans équité ne renferme que des ennemis, une société opprimée ne contient que des oppresseurs et des esclaves; des esclaves ne peuvent être citoyens; c’est la liberté, la propriété, la sûreté qui rendent la patrie chère, et c’est l’amour de la patrie qui fait le citoyen» ([Paul Henri Thiry, barón d’Holbach], Système de la nature, ou des loix du monde physique et du monde moral, Londres, 1770, vol. I, p. 164). 40 DPE1774, p. 173b. Versión mucho menos explicativa en el DEP1778, p. 4.
El círculo virtuoso de Capmany
699
Sepárense los artífices, sin relaciones, interés ni comunidad, y su industria, inteligencia y actividad se verán espirar, como las de los castores, dispersos, perseguidos y errantes.41
Es de notar que, cuando el autor de los dos discursos contra las directrices politicoeconómicas de Campomanes abandone el registro propio de los ensayos sobre filosofía social, esa misma imagen será empleada en el primer volumen de las Memorias históricas para remachar el clavo de la persistencia de la capacidad productiva de la ciudad de Barcelona desde el siglo xiii hasta el mismo xviii, delatando así la impostación del tono abstracto adoptado en los escritos precedentes: …los gremios, según lo ha mostrado la experiencia de cinco siglos continuados, han hecho un bien incomparable en Barcelona, sólo con conservar como en depósitos inmortales el amor, tradición y memoria de las artes. Ellos han formado otros tantos puntos de reunión, digámoslo así, baxo cuyas vanderas se refugiaron algunas veces las reliquias de la industria para repararse, rehacerse y sostenerse hasta nuestros tiempos, a pesar de las pestes, guerras, facciones y otras funestas calamidades que agotan los hombres, transtornan los domicilios y alteran las costumbres. Si Barcelona, que ha padecido tantos de estos azotes físicos y políticos, hubiese tenido sus artífices dispersos, sin comunidad, interés ni relación entre sí, toda su inteligencia, economía y actividad hubieran seguramente desaparecido, como sucede a los castores perseguidos del cazador quando llegan a desunirse.42
Y en el Suplemento de 1792, donde los argumentos antropológicos suelen aparecer reforzados, la presentación de la misma imagen adopta una forma que ha sugerido a Ernest Lluch que Capmany debió de escribirla recordando todavía el resultado mediocre que dieron los agricultores catalanes en Sierra Morena.43 La nueva frase encaja, en cualquier caso, con las doctrinas de Montesquieu y de sus seguidores a propósito de la influencia de las condiciones ambientales sobre el individuo: Los catalanes son industriosos por espíritu de imitación, reunidos en pueblo, en comunidad nacional, es decir, en el seno de sus familias, a la vista de otros que les ayuden con su exemplo; semejantes a los castores, cuya industria maravillosa
41 DPE1774, p. 192-193. Versión equivalente en el DEP1778, p. 44. Según Buffon, en los territorios muy frecuentados por los hombres, como los europeos, «les castors y sont, comme tous les autres animaux, dispersés, solitaires, fugitifs, ou cachés dans un terrier», mientras que, en un contexto de densidad humana baja, como en América del Norte, «on a par-tout trouvé les castors réunis, formant des sociétés, et l’on n’a pu s’empêcher d’admirer leurs ouvrages»; de lo cual deduce que la presión humana sobre las especies animales ha causado en éstas una desaparición de sus rasgos superiores (Georges-Louis de Leclerc, conde de Buffon, Histoire naturelle, générale et particulière, París, Imprimerie Royale, 1760, vol. VIII, p. 286). 42 MH1779, vol. I-Artes, p. 34; MH1961, p. 465. 43 Ernest Lluch Martín, El pensament econòmic, p. 44
700
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
queda reducida a un instinto puramente pasivo quando se les dispersa y desune de su sociedad.44
Un aspecto de singular importancia dentro del Discurso político-económico es la invocación de las economías de escala generadas por los gremios urbanos, apuntando a un efecto nada desdeñable de esos amplios conglomerados de productores, como es el servicio que pueden prestar a las ambiciosas empresas de la monarquía: Los gremios, como cuerpos poderosos, dirigidos por unanimidad de inteligencia y comunidad de intereses, hacen con ventaja y oportunidad los acopios de las materias primeras, proveen las necesidades de los maestros, adelantan, fian a sus individuos, que carecen de fondos y tiempo para emprender estas anticipaciones por sí. Los cuerpos de oficios emprenden abastos y rápidas expediciones, promueven fábricas, costean máquinas y dan un gran impulso a la industria y al comercio en general. Las empresas de la Corona, por vastas, difíciles y executivas que sean, hallan en la economía y actividad de estos cuerpos inteligentes y bien organizados todo el servicio y desempeño posibles.45
Esta última afirmación hallará su referente concreto en las Memorias históricas, escritas cuando la inquietud de la monarquía respecto a la segura posesión de Cataluña había amainado un tanto y donde Capmany pudo ya centrar la atención de sus lectores cortesanos en las aportaciones positivas de la economía barcelonesa a las empresas imperiales de los Borbones: No habiendo sido, pues, aquella capital el domicilio antiguo y nativo de los oficios, ¿cómo era posible que apenas acabada de salir del azote de quatro sitios, desde 1697 hasta 1714, hubiese venido a ser el taller principal de la industria española? En efecto, si las costumbres laboriosas no hubiesen conservado sin interrupción la tradición y la enseñanza de las artes, ¿podía un viagero francés haber afirmado en 1729 que, siendo los catalanes los mejores artífices de España, muy activos y hábiles, era entonces Barcelona respecto a este reyno lo que París respecto a la Francia? Tan buenas disposiciones de parte de aquellos ciudadanos, que sólo habían carecido de objetos capaces de reanimar sus antiguas artes, hicieron que las tropas españolas se vistiesen y armasen completamente de manufacturas del reyno después de la Guerra de Sucesión, lo que antes se hacía en Italia y Flandes. Podemos decir que en Barcelona se formaron los primeros asientos de esta suerte de empresas, de cuyo pronto desempeño es buen testimonio la expedición a Sicilia del año 1718.46
44 MH1792, vol. III, p. 315; MH1961, p. 867. Poco antes, en la misma página, puede leerse: «Un catalán de tierna edad, criado o trasplantado en país de haraganes, se vuelve haragán y contrae los vicios o falsas ideas de los que le rodean». Por su parte, D’Holbach (Système de la nature, vol. I, p. 144) decía: «Un européen transplanté dans l’Indostan deviendra peu-à-peu un homme tout différent pour l’humeur, pour les idees, pour le tempérament et le caractère». 45 DPE1774, p. 202. Versión equivalente en el DEP1778, p. 49. 46 MH1779, vol. I-Artes, p. 21; MH1961, p. 453. El testimonio francés invocado es el de Étienne Silhouette, Relation d’un voyage de Paris en Italie, Espagne et Portugal, du 22 avril 1729 au 6 février 1730, en Voyages de France, d’Espagne, de Portugal et d’Italie, París, Merlin, 1770, vol. IV, p. 25: «Les
El círculo virtuoso de Capmany
el viraje historiográfico de
701
1779: hechos y teorías
Según queda ya apuntado, el salto de Capmany desde el Discurso político-económico y el Discurso económico-político a las Memorias históricas no entrañó cambio de intenciones ni de argumentos; solo de forma, método y perspectiva. La ampliación de la materia fue estimulada, como es bien sabido, por el patrocinio de la Junta de Comercio barcelonesa, interesada en exaltar las actividades de sus asociados y exhibir solidez institucional, y posiblemente contó con el apoyo de otras organizaciones locales, incluido el Ayuntamiento, deseosas de hacer llegar a la Corte su voz reclamando medidas protectoras para las diversas actividades propias de la sociedad urbana. Como hemos visto, estas reivindicaciones se podían justificar en primera instancia por los servicios prestados a la Corona por el empresariado barcelonés después de 1714, bien vivos en el recuerdo y que, en efecto, serán aducidos varias veces en puntos cruciales de la nueva obra, tanto en la entrega de 1779 como en la de 1792. Pero se busca ahora una legitimación más sólida todavía: rescatando la historia anterior y mostrando que los beneficios obtenidos por Felipe V y sus hijos no eran explicables simplemente por la presión ejercida sobre los mercaderes y productores barceloneses sino que obedecían a una configuración social preexistente, digna de ser perpetuada y que había sido impulsada y amparada en origen por la propia institución monárquica. Capmany acudirá al periodo más brillante de la historia local, la Baja Edad Media; para reinterpretarla, naturalmente, a la luz de los modelos modernos y de las aspiraciones colectivas de cara al futuro. En cualquier caso, de unas especulaciones racionales asentadas en una evidencia empírica presuntamente abrumadora, aunque invocada en las dos versiones del Discurso con tanto énfasis como inconcreción, se pasa en las Memorias a una aportación de informaciones contrastadas a propósito de todo un amplio ciclo histórico. Para orientar la nueva empresa historiográfica, fue esencial el espejo de la potencia rival de los Borbones españoles, hegemónica en Europa y en los océanos después de 1714, y tal vez la lectura del análisis que del gran éxito británico hizo Voltaire.47 Como el célebre autor de las Réflexions sur les anglais, Capcatalans sont les meilleurs ouvriers de toute l’Espagne; ils sont actifs et adroits. Barcelone peut être regardée, par rapport à l’Espagne, comme Paris par rapport à la France; c’est dans Barcelone que l’on fait la plus grande partie des habillemens de troupes et de livrées. Il y a quantité d’orfèvres et toutes sortes d’ouvriers. Les catalans ne sont pas moins bons mariniers que bons artisans». Probablemente, la lectura de Silhouette inspiró a Capmany el enriquecimiento del argumento central contra Campomanes que vemos en la segunda versión de su Discurso, con la equiparación de Barcelona con París, que hace extensiva a la capital de Inglaterra (véase el texto reproducido en la nota 31). 47 «Le commerce, qui a enrichi les citoyens en Angleterre, a contribué à les rendre libres, et cette liberté a étendu le commerce à son tour; de là s’est formée la grandeur de l’État. C’est le commerce qui a établi peu-à-peu les forces navales, par qui les anglais sont les maîtres des mers» (François-Marie
702
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
many va a relacionar dialécticamente los factores del progreso en el primer volumen de las Memorias históricas. Su punto de arranque personal —y también la aportación más original en relación con los parámetros del pensamiento económico y la historiografía de su tiempo— es la atención prestada a la estructura productiva urbana, cuyos resultados son desplazados a la tercera y última parte de la obra, sin que eso signifique que haya quedado reducida a la condición de elemento secundario, sino más bien al contrario: aparecerá como el factor ignorado que cimenta la buena marcha de las actividades más lucidas. La pretensión de estar innovando con la introducción de tal punto de vista y de haber restablecido el orden principal de causaciones en el funcionamiento de la economía queda manifiesta al anunciar en el prefacio del libro el estudio de las «artes», que puede …considerarse un ramo nuevo en la historia política, porque hasta ahora los escritores parece se han desdeñado de conceder el más ínfimo lugar en los anales del género humano a las virtudes pacíficas del ciudadano laborioso que sostiene con sus brazos una parte del Estado, al paso que da movimiento y vigor a las demás.48
De este modo, la secuencia de las tres partes de las Memorias históricas marca también, en concordancia con las conocidas ideas de Voltaire sobre la historia y la historiografía, el tránsito desde la superficie ruidosa, centro único de atención entre los historiadores tradicionales, hacia los aspectos recónditos de la vida social en los que, según el movimiento intelectual de la Ilustración, descansa en realidad el progreso material y moral del género humano. En el libro de Capmany el discurso sobre ese «ramo nuevo» es precedido, en efecto, del examen del comercio marítimo a larga distancia —intercambio que es activo gracias a la capacidad exportadora de productos locales—, situado en segundo lugar. Este, a su vez, sigue al que versa sobre la capacidad defensiva y ofensiva de la fuerza naval, derivada del desarrollo de la náutica civil, que es colocado al principio —según dice el autor— por la mayor nobleza de la materia; en realidad, por su interés más directo para el rey Carlos III, a quien el escrito va dedicado y destinado.49 Voltaire, Réflexions sur les anglais, en Oeuvres, Amsterdam, É. Ledet et cie, 1739, vol. IV, p. 213). Según Jean Touchard, Historia de las ideas políticas, Madrid, Tecnos, 1964, p. 301, «este texto de Voltaire define el ideal de una clase. Plantea en términos precisos las cuatro ecuaciones que constituyen, para la burguesía europea, el ciclo del progreso». 48 MH1779, vol. I-Prefación, p. XXII; MH1961, p. 16. Capmany se está refiriendo, por un lado, a los aportes directos a través de la fiscalidad y el servicio militar, y por el otro, a los indirectos, derivados de la propia producción industrial que alimenta el comercio y de la demanda proyectada sobre la producción agrícola. 49 MH1779, vol. I-Prefación, p. XI; MH1961, p. 10.
El círculo virtuoso de Capmany
703
Las series de hechos: prestaciones y contraprestaciones
Según la teoría del conocimiento elaborada por los filósofos empiristas y expuesta con especial claridad por David Hume, las fuentes documentales autenticadas suministran a los estudiosos del hombre y de la sociedad pruebas equiparables a las que consiguen los científicos naturales con sus experimentos controlados; puesto que, al revelar la presencia de unas mismas motivaciones en la conducta humana a despecho de la inmensa variedad de circunstancias históricas, pueden autorizar también generalizaciones con valor científico.50 El plan de la obra de Capmany, que su autor, modestamente, declara constituida por una mera yuxtaposición de «memorias» autónomas que no componen un todo acabado, se ajusta a ese nuevo ideal de explotación científica de la materia histórica. Por un lado, la renuncia a una narración continua no excluye dar entrada a generosas panorámicas sectoriales en las introducciones de cada una de las tres partes, seguidas por amplios capítulos sobre la génesis histórica de cada renglón de actividad —«Principio y progresos de la marina de los barceloneses», «Del origen y progreso del comercio marítimo» y «Antigüedad y establecimiento de las artes y oficios de Barcelona», respectivamente— que van subrayando la persistencia de rasgos positivos en el carácter de los barceloneses. Por otro, admite verdaderas monografías en las que la razón investigadora, armada de observaciones empíricas, interroga a la documentación antigua, como es el caso del capítulo dedicado a la problemática del puerto de Barcelona, que hemos glosado en otro lugar.51 Y reflejando el afán analítico de manera evidente, incluye amplios tramos en donde la materia histórica se pliega a un tratamiento de detalle y da lugar a
50 En el octavo de sus ensayos sobre el conocimiento humano, Of liberty and necessity, el gran filósofo británico afirma: «Would you know the sentiments, inclinations and course of life of the Grecks and Romans? Study well the temper and actions of the French and English. You cannot be much mistaken in transferring to the former most of the observations you have made with regard to the latter. Mankind are so much the same, in all times and places, that history informs us of nothing new or strange in this particular. Its chief use is only to discover the constant and universal principles of human nature, by shewing men in all varieties of circumstances and situations, and furnishing us with materials from which we may form our observations and become acquainted with the regular springs of human action and behaviour. These records of wars, intrigues, factions, and revolutions, are so many collections of experiments, by which the politician or moral philosopher fixes the principes of his science, in the same manner as the physician or natural philosopher becomes acquainted with the nature of plants, minerals and other external objects by the experiments which he forms concerning them» (David Hume, Philosophical Essays concerning Human Understanding, Londres, Millar, 1748, p. 134). 51 MH1779, vol. I-Marina, p. 49-57; MH1961, p. 66-73. Ramon Grau i Fernández, «Antoni de Capmany i la teoria marítima de Barcelona», en Idem (ed.), Barcelona i el mar. Homenatge a Antoni de Capmany, 1742-1813, Barcelona, Ajuntament de Barcelona (Barcelona Quaderns d’Història 21), 2014, pp. 33-36.
704
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
sucesivas secuencias cronológicas de datos presentados como homogéneos o que, en cualquier caso, buscan un efecto acumulativo. En el índice del primer volumen son bien visibles algunos ejemplos de esta estrategia de acumulación de pruebas. En efecto, el grueso del libro primero de la parte consagrada al comercio es un repaso a las relaciones mercantiles entre Barcelona y los países de su entorno marítimo, desde Siria hasta Inglaterra, en diez capítulos consecutivos;52 mientras que los veinticuatro del libro segundo de la parte dedicada a la producción urbana despliegan las noticias recogidas sobre legislación gremial, oficio por oficio.53 Pero es en la parte inicial, dedicada a la marina, la materia más cercana a la historiografía tradicional, en donde hallaremos la proliferación de secuencias cronológicas más significativa y cuyos contenidos son probablemente los más relevantes desde el punto de vista del presente homenaje. Desde luego, mostrar a Carlos III de Borbón los ejemplos de perfecta asociación de sus antecesores, los reyes conquistadores de la Edad Media, con la potencia mercantil barcelonesa forma parte de los principales objetivos perseguidos por el espíritu práctico de Capmany, y es obviamente el primero en ser cumplimentado, manteniéndose, en general, en un tono más descriptivo que interpretativo. Una vez dejada atrás la Descripción de Barcelona —que abre formalmente esa parte pero constituye en realidad un preludio relacionado con el conjunto de la obra—, hallamos la introducción al libro primero, titulada, como hemos dicho, «Principio y progresos de la marina de los barceloneses». En ella se aborda una primera secuencia histórica que va de unos orígenes inciertos, sobre los cuales Capmany no puede sino reseñar las escasas noticias de los siglos ix, x y xi extraíbles de las crónicas francas, hasta finales del siglo xiii, en que la documentación es ya muy consistente. El primer dato sostenido por la consulta directa de documentación de archivo es la expedición de Ramon Berenguer III a Génova y Pisa en 1116 para concordar con ambas ciudades una «segunda cruzada contra los moros de España» y que dio lugar a combates a su paso por Provenza. A partir de una fuente narrativa, la Vita S. Ollegarii Episcopi, que incluye una referencia a la magnitud de las fuerzas congregadas, el historiador concluye lo siguiente: Estas empresas demuestran que la navegación no estaba enteramente descuidada en Barcelona, pues daba tales recursos a sus príncipes.54
MH1779, vol. I-Comercio, pp. 38-146; MH1961, pp. 234-332. MH1779, vol. I-Artes, pp. 49-148; MH1961, pp. 478-565. 54 MH1779, vol. I-Marina, p. 11; MH1961, p. 30. 52 53
El círculo virtuoso de Capmany
705
Ahora bien, para Capmany la justificación plena de los hechos que quiere situar en el primer plano de la atención del lector debe descansar, siempre que sea factible, en documentos auténticos que en su momento tuvieron valor legal y cuya voz autorizada se dispone a exhibir de nuevo en su Colección diplomática.55 En el caso que nos ocupa ahora, el testimonio singularizado con la transcripción completa acredita en verdad la ayuda prestada por los barceloneses a su soberano, puesto que él mismo la menciona, pero también el vínculo causal que une ese auxilio con una contraprestación sustancial, que es el objeto mismo del acta. Se trata del privilegio con el que Ramón Berenguer III, deseando remunerar los servicios de los barceloneses hechos en esta última expedición, con cuyas fuerzas de mar y tierra había combatido a Castelfox en Provenza, eximióles a sus esquadras y galeras del derecho del quinto.56
Siguen referencias a la campaña de Ramón Berenguer IV contra Almería en 1147 y a la conquista de Tortosa el año siguiente, sin soporte documental ni historiográfico, y a las medidas favorables al comercio marítimo barcelonés y a sus infraestructuras dictadas por Jaime I en 1227, 1243, 1258 y 1268, que sí dan lugar a la publicación de sendos documentos.57 Las céle55 La primera colección diplomática de Capmany (MH1779, vol. II, pp. 1-471) comprende 313 documentos, de los cuales, 298, es decir la inmensa mayoría, proceden del Archivo Municipal (actualmente en el Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona); entre los cuales, 101 extraídos de las recopilaciones de privilegios adquiridos por la ciudad de Barcelona ordenadas por el Consejo municipal desde el siglo xiv, y concretamente de los volúmenes I-III del Llibre Verd y I-III del Llibre Vermell. El segundo depósito más frecuente, a mucha distancia, es el Archivo de la Corona de Aragón, con solo 12 documentos. La segunda colección diplomática (MH1792, vol. IV, pp. 1-366) contiene 175 piezas, de las cuales solo 8 proceden del Archivo Municipal —y es significativo que 6 de ellas sean originales de cartas enviadas por los monarcas y ya no copias—, mientras que 147 proceden del Archivo de la Corona de Aragón, muy mayoritariamente de los registros de la Cancillería Real. 56 MH1779, vol. I-Marina, p. 11; MH1961, p. 30; MH1779, vol. II-Colección, doc. I (Privilegio de Raymundo Berenguer III, conde de Barcelona, por el qual exime del derecho de quinto a las galeras de los vecinos de dicha ciudad, 1118); MH1962, doc. 1. Para la reedición, Batlle refundió las colecciones diplomáticas de los volúmenes II y IV originales y tuvo que variar la numeración. Excepcionalmente, el privilegio de Ramón Berenguer III, fechado en 4 de julio de 1118, se mantiene como el primero, puesto que es el diploma más antiguo de los editados por Capmany. 57 MH1779, vol. I-Marina, pp. 11-16; MH1961, pp. 31-35. MH1779, vol. II-Colección, doc. IV (Real cédula de Jayme I en que prohibe a toda embarcación estrangera el tomar cargamento para Suria, Egipto y Berbería en la ciudad de Barcelona mientras haya en su puerto nave nacional dispuesta y propia para aquel viage, 1227), VII (Cédula real de D. Jayme I en que se arregla la demarcación de la playa o ribera del mar de la ciudad de Barcelona, señalando los parages destinados para el astillero y para la extensión de los edificios que en adelante se fabricasen, 1243), X (Ordenanzas para la policía de la marina mercantil del puerto de Barcelona, hechas por el Concejo de los prohombres del mar de dicha ciudad, confirmadas y autorizadas por real cédula de Jayme I, 1258) y XIV (Otra real cédula de Jayme I en que amplía la potestad de elegir cónsules la ciudad de Barcelona en los países de Ultramar a las tierras y puertos del Archipiélago y Grecia y a otros parages de Levante, 1268); MH1962, docs. 5, 9, 14 y 23.
706
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
bres empresas guerreras de este monarca y las de su hijo Pedro el Grande, en cambio, son descritas siguiendo principalmente las crónicas catalanoaragonesas, donde, en cualquier caso, se consigna la importante intervención de los barceloneses, aunque no las contrapartidas que obtuvieron. El eco es amplificado con noticias obtenidas en fuentes narrativas italianas, que Capmany conoció a través de la magna publicación de Ludovico Antonio Muratori. Sus 28 volúmenes de Rerum Italicarum Scriptores son, en efecto, un antecedente imprescindible para la elaboración de las Memorias históricas, como modelo para el ejercicio de la crítica documental e historiográfica, además de para obtener información sobre las actividades navales —pacíficas o guerreras— de los catalanes en el Mediterráneo.58 La relación entre los auxilios prestados por los súbditos catalanes y las concesiones de sus monarcas se vuelve a explicitar al final de esa secuencia preliminar, con cuatro privilegios vinculados a la instalación de la Casa de Barcelona en el trono de Sicilia en el tramo final del siglo xiii: A la verdad el poder del rey D. Jayme era grande en aquella sazón, y los subsidios que le subministraba Cataluña, y especialmente Barcelona, de buques y gente para defender el reyno de Sicilia eran considerables. Así lo confiesa aquel soberano en varios privilegios que concedió a los naturales de aquel Principado y su capital en remuneración de sus singulares servicios.59
La estrategia de fragmentación analítica extrema que Capmany practica en los capítulos siguientes, y sobre todo en los del segundo libro, titulado De la marina militar de Cataluña, tal vez fue útil para dejar en Carlos III de Borbón, destinatario privilegiado de la obra, la impresión de que la lista de hechos concordantes con esa relación idílica —basada en el principio contractual del do ut des— era refractaria a cualquier intento de delimitación. 58 Isabel Romá Ribes, «Influencia de L. A. Muratori en la metodología de Antonio de Capmany», Anales de la Universidad de Alicante 3 (1983), pp. 383-408, e Idem «Muratori y Capmany: de la crítica erudita al análisis histórico», Pedralbes 4 (1984), pp. 161-186. 59 MH1779, vol. I-Marina, p. 17; MH1961, pp. 35-36. MH1779, vol. II-Colección, doc. XXVI (Privilegio de D. Jayme I, rey de Sicilia, a favor de los catalanes, en que les concede facultad de tener cónsules en aquel reyno, con jurisdicción, y otras esenciones para sus mercaderes y navegantes, 1285), XXIX (Real privilegio de D. Jayme I, rey de Sicilia, en que concede a los mercaderes barceloneses varias franquicias y esenciones en todos los puertos de aquella isla, 1288), XXXVI (Privilegio de don Fadrique de Aragón, rey de Sicilia, en que se confirman a los barceloneses y demás catalanes varias gracias sobre la extracción de granos de aquella isla, y otras esenciones que en ella gozaban y que nuevamente se comunican a los mallorquines, valencianos y aragoneses, 1296) y XXXVII (Privilegio de Carlos II, rey de Jerusalén y de Sicilia, confirmado por su primogénito, duque de Calabria, en que se conceden varias franquicias a los mercaderes y navegantes catalanes, 1299); MH1962, docs. 40, 42, 57 y 59. Nótese que solo los dos primeros privilegios son efectivamente de Jaime I de Sicilia (luego Jaime II en Aragón, Cataluña y Valencia), mientras que el tercero es de su hermano y sucesor en aquell reino, y el último, de su rival no consolidado, Carlos II de Anjou.
El círculo virtuoso de Capmany
707
Por desgracia, también puede tener ese efecto entre los lectores actuales; y no es precisamente un paliativo la voluntad estilística anunciada en el prefacio: …se ha procurado evitar la aridez de una relación sucinta de los sucesos, a los quales muchas veces, por la semejanza que tienen entre sí, ha sido preciso darles alguna variedad en el modo de colocarlos y presentarlos a la atención del lector.60
En cualquier caso, el leitmotiv de este conjunto, presentado bajo diversos ropajes, es la relación simbiótica entre la comercial Barcelona y las belicosas dinastías que la han dominado: Acaso los reyes de Aragón, encerrados entre montañas como los de Navarra, nunca hubieran salido de sus estrechos y obscuros límites a dilatar sus dominios y extender la fama de su nombre a países remotos, si el condado de Barcelona, incorporándose con su real corona, no les hubiese abierto una provincia marítima, mercantil por necesidad y guerrera por constitución. De ella recibieron desde luego aquellos soberanos el impulso y las fuerzas necesarias para llevar la gloria y terror de sus armas a Mallorca y Valencia.61
Por un lado, la expansión mercantil alimentaba a la fuerza militar de los reyes: Por un efecto necesario de los progresos visibles de esta navegación mercantil, la marina real debía ponerse cada vez más pujante para vastas empresas y para hacer respetable el pabellón aragonés sobre el Mediterráneo.62
Y por otro lado, el poder de la Corona incrementaba el de la propia ciudad, en la faceta militar, pero con repercusiones muy favorables también en la mercantil: Parece que conforme se repetían las expediciones se acrescentaba el poder naval de los barceloneses.63
En los capítulos sucesivos de esta sección, Capmany, que suele construir sus textos mediante agrupaciones seriadas de informaciones procedentes de un mismo tipo de fuente, ofrece múltiples repasos de la misma secuencia cronológica de ese círculo virtuoso o ciclo del progreso, que se activó en el siglo xiii, funcionó a pleno rendimiento a lo largo del xiv, siguió más o MH1779, vol. I-Prefación, p. VIII; MH1961, p. 9. MH1779, vol. I-Marina, p. 21; MH1961, p. 40. 62 MH1779, vol. I-Marina, p. 12-13; MH1961, p. 32. 63 MH1779, vol. I-Marina, p. 15-16; MH1961, p. 35. 60 61
708
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
menos en la misma tónica en el xv y se fue desacelerando durante la primera mitad del xvi. El autor retoma, repitiendo incluso referencias bibliográficas o archivísticas, hechos ya presentados, los va ampliando o recortando sin otra motivación aparente que el ritmo literario, a la vez que incorpora a la serie nuevos datos de acuerdo con el ángulo concreto desde el que se van abordando las cuestiones. No obstante, bajo esa aparente dispersión puede advertirse un avance en la argumentación: el primer capítulo, sobre las confrontaciones bélicas entre Barcelona y Génova, tiene por objeto principal acreditar de entrada la igualdad de fuerzas de la ciudad catalana con las del más conocido emporio del Mediterráneo occidental en los siglos xiv-xv; el segundo se detiene en la organización de los armamentos navales de la ciudad, cuya efectividad hace descansar el autor en la autonomía concedida por los monarcas; el tercero repasa las expediciones promovidas por estos últimos, para subrayar el papel esencial que en ellas tuvo la fuerza naval organizada por Barcelona; el cuarto, sobre los socorros prestados por Barcelona a otras entidades políticas, documenta la proyección exterior de ese poderío autónomo; y, finalmente, el capítulo dedicado a «los servicios marítimos de la ciudad de Barcelona hechos a sus reyes» subraya el carácter gracioso de las prestaciones barcelonesas y catalanas. En medio de la descripción de la crueldad de las guerras marítimas medievales del primer capítulo, que hemos citado al principio de nuestro recorrido como ejemplo de la visión crítica de Capmany en relación con todo el pasado histórico y del correlativo aprecio por los valores de su tiempo, se desliza otra consideración importante en el mismo sentido, que tiñe de realismo el loado funcionamiento contractual de las relaciones entre los soberanos y los súbditos establecido en aquella época y después tantas veces añorado: Como los soberanos eran pobres y, por la constitución política de los Estados, los subsidios de mar, así como los de tierra, debían esperarse del convenio y buena voluntad de los pueblos, se interrumpían frecuentemente las hostilidades respectivas y casi nunca se podía finalizar ni menos continuar un plan seguido y arreglado de guerra.64
El segundo capítulo, «De los armamentos navales de la ciudad de Barcelona y de sus prerrogativas», se inicia con aquella misma referencia al privilegio de 1118, y a continuación da noticia de su confirmación, primero por
64
MH1779, vol. I-Marina, p. 76; MH1961, p. 92.
El círculo virtuoso de Capmany
709
Jaime I en 1263 y después por Alfonso el Magnánimo en 1424.65 Siguiendo el hilo de los armamentos de corso y de las concesiones que los reyes hicieron a los armadores barceloneses, Capmany destaca la cédula de Jaime II en 1315 por la cual, además de aprobar determinadas decisiones municipales, eximía a la armada barcelonesa «de toda autoridad e inspección del almirante real», como «había pedido la ciudad para el mayor acierto y libertad de las operaciones».66 En el mismo sentido obraron sus sucesores, Alfonso el Benigno en 133067 y Pedro el Ceremonioso en 1346 con ocasión de operaciones ofensivas,68 y este mismo monarca en 1362 para la protección de Barcelona después del ataque de la armada castellana de Pedro el Cruel en 1359;69 concesión que sería confirmada y ampliada por Martín el Humano en 1408.70 En 1385 el mismo Pedro el Ceremonioso extendió nuevo privilegio relativo al corso, seguido de dos emitidos por su hijo Juan I en 1390 y 1393.71 Capmany consigna en último lugar que Fernando de Antequera y
65 MH1779, vol. I-Marina, p. 106; MH1961, p. 118. MH1779, vol. II-Colección, doc. XI (Real privilegio de don Jayme I en que exime a la ciudad del derecho del quinto por dos galeras que ésta armaba en corso contra los moros, 1263) y CXXVIII (Privilegio del rey D. Alfonso V por el qual exime del derecho del quinto a las esquadras que armase en corso la ciudad de Barcelona, 1424); MH1962, docs. 16 y 288. 66 MH1779, vol. I-Marina, p. 107; MH1961, p. 119. MH1779, vol. II-Colección, doc. XLIV (Cédula del rey don Jayme II en la qual confirma ciertos arbitrios que había impuesto la ciudad de Barcelona para los gastos de una esquadra que armaba contra los moros, 1315); MH1962, doc. 97. 67 MH1779, vol. I-Marina, pp. 108-109; MH1961, p. 120. MH1779, vol. II-Colección», doc. LVII (Privilegio del rey D. Alonso IV de Aragón por el qual concede varias gracias y libertades a la esquadra armada por la ciudad de Barcelona contra los genoveses, aprobando y confirmando la elección de su comandante con la distinción de muchas prerrogativas, 1330); MH1962, doc. 126. 68 MH1779, vol. I-Marina, pp. 110-111; MH1961, p. 122. MH1779, vol. II-Colección, doc. LXXII (Provisión real por la qual se manda que la esquadra que armaban las ciudades de Barcelona, Valencia y otras no esté obligada a llevar el pabellón del almirante general ni a navegar baxo sus órdenes, 1346); MH1962, doc. 155. 69 MH1779, vol. I-Marina, pp. 111-112; MH1961, p. 123. MH1779, vol. II-Colección, doc. LXXXIX (Real licencia para que los ballesteros, patrones, remeros y otros hombres nombrados por la ciudad de Barcelona para la defensa de sus mares y muelle puedan llevar en sus personas armas defensivas fuera de los actos del servicio, 1362); MH1962, doc. 189. 70 MH1779, vol. I-Marina, pp. 112-113; MH1961, p. 124. MH1779, vol. II-Colección, doc. CXXIV (Cédula del rey don Martín de Aragón en que concede a las gentes del resguardo del muelle de Barcelona licencia para llevar armas defensivas así en tiempo de paz como de guerra, 1408); MH1962, doc. 279. 71 MH1779, vol. I-Marina, pp. 113-115; MH1961, pp. 125-126. MH1779, vol. II-Colección, doc. CVIII (Real privilegio para que los capitanes de tres galeras que armaba la ciudad de Barcelona contra los moros exerzan entera jurisdicción de armada real, 1385), CXII (Concordia ajustada entre el rey don Juan I de Aragón y la ciudad de Barcelona sobre la obra de las atarazanas, providencias contra la piratería, consulados de los gremios, y otros puntos que aquí se suprimen por no tener relación al obgeto de estas Memorias, 1390) y CCXLVI (Cédula del rey D. Juan I de Aragón por la qual se concede a los capitanes de las diez galeras armadas por la ciudad de Barcelona la jurisdicción alta y baxa, con independencia del almirante de la Corona, 1393); MH1962, docs. 230, 237 y 241.
710
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
Alfonso el Magnánimo siguieron la misma política.72 La crónica de este género de acciones navales en el siglo xv, redactada a la vista de fuentes narrativas contemporáneas o poco posteriores, redondea un capítulo que concluye con una referencia a la decadencia del poder naval catalán, «por causas que explicaremos más abaxo, desde mediados del siglo xvi».73 El capítulo siguiente, «De las expediciones navales de la Real Corona de Aragón», intento de relación exhaustiva de las acciones instigadas por los soberanos y que es para Capmany lo mismo que «hacer la historia o más bien el elogio de la marina militar de los catalanes», se basa exclusivamente en fuentes narrativas, a excepción de un par de referencias del Liber Antiquitatum de la catedral de Barcelona, probablemente facilitadas por Caresmar.74 Un tono similar, e idéntico tipo de soporte crítico, tiene el capítulo «De los socorros marítimos dados por los catalanes a otras naciones», donde, entre las numerosas citas de los textos de la colección de Muratori y las más espaciadas de otras fuentes narrativas editadas, destaca la referencia a cuatro cartas del dux de Venecia al Consejo de Barcelona, procedentes del Archivo Municipal e insertas en la Colección diplomática.75 La parte de las Memorias históricas que estamos reseñando culmina en el capítulo titulado «De los servicios marítimos de la ciudad de Barcelona hechos a sus reyes», que comienza con unas afirmaciones encomiásticas plenamente concordantes con el ideario que Capmany había exhibido en sus ensayos de los años 1773-1778 y muy diferentes de las que, a la vista de los fogatges, hará en 1807: Así como las buenas leyes constituyen la fuerza moral de la sociedad, así la población y riqueza del Estado hacen el poder físico y real de los soberanos. Quando un príncipe gobierna hombres hambrientos y desnudos o posehe dominios desiertos o asolados, más serán los insultos que tema de sus enemigos que los auxilios que pueda esperar de sus propios súbditos. Ni en una ni en otra de estas deplorables 72 MH1779, vol. I-Marina, p. 116; MH1961, pp. 126-127. MH1779, vol. II-Colección, doc. CXXVII (Privilegio de don Alfonso V de Aragón por el qual concede a los capitanes de las galeras y naves de la ciudad de Barcelona la jurisdicción y prerrogativas de la Real Armada, con independencia del almirante general, 1424); MH1962, doc. 287. 73 MH1779, vol. I-Marina, pp. 122-123; MH1961, p. 133. Es de notar que los veinte documentos introducidos tanto en este capítulo como en el texto preliminar sobre los orígenes de la marina militar e incorporados a la Colección Diplomática proceden de los libros de privilegios municipales. Detalle de las procedencias de los documentos citados en las notas 57-58, 60 y 66-73: Llibre Verd I: doc. I (1118), IV (1227), VII (1243), X (1258), XI (1263), XIV (1268), XXVI (1285), XXXVI (1296) y XXXVII (1299); Llibre Verd II: LXXII (1346), LXXXIX (1362), CXII (1390), CCXLVI (1393) y CXXIV (1408); Llibre Vermell I: XLIV (1315); Llibre Vermell II: XXIX (1288), LVII (1330) y CVIII (1385); y Llibre Vermell III: CXXVII (1424) y CXXVIII (1424). 74 MH1779, vol. I-Marina, pp. 123 y 125; MH1961, pp. 134-135. 75 MH1779, vol. I-Marina, pp. 155-156; MH1961, p. 168. MH1779, vol. II-Colección, doc. CXLV (año de 1436), CLXVIII (1444), CXC (1458) y CXCII (1459); MH1962, docs. 315, 340, 375 y 380.
El círculo virtuoso de Capmany
711
circunstancias se hallaron los insignes reyes de Aragón en el tiempo en que la prosperidad de Cataluña y las riquezas de la mercantil Barcelona les acrescentaban su poder marítimo, con el qual se hicieron famosas y formidables las armas aragonesas en África, en Oriente, en Grecia y en Italia.76
El capítulo consta de un exordio, con una nota que remite a las alabanzas contenidas en los preámbulos de dieciseis disposiciones de príncipes de la Casa Real de Aragón, desde Jaime I en 1227 hasta Fernando el Católico en 1510, extraídas principalmente de los libros de privilegios municipales y publicadas en la Colección diplomática,77 dos enumeraciones, la de los «elogios hechos por sus reyes a sus servicios» —que desarrolla esa nota inicial y tiene como punto culminante la referencia a la célebre arenga de Martín I en las Cortes de Perpiñán de 1406—78 y la «relación cronológica de los servicios de mar y tierra», más un epílogo que explica las «causas de la decadencia de la marina de los catalanes». La relación cronológica reseña más de veinte campañas, entre 1212 y 1529, documentadas por las crónicas de Jaime I y Pedro el Ceremonioso, las obras de Tomich y Zurita y dos manifiestos municipales del siglo xvii, basados en la documentación del archivo propio. En las campañas de 1212, dirigida por el rey Pedro el Católico, de 1228 y 1238, por Jaime I en Mallorca y Valencia, respectivamente, de 1282, para la conquista de Sicilia, y de 1285, para la defensa del Principado contra la invasión francesa, ambas bajo Pedro el Grande, y de 1286, para la conquista de Menorca por Alfonso el Liberal, se hacen constar las aportaciones en hombres y naves. Entre 1321 y 1397, en cambio, predomina la referencia a donativos, vinculados generalmente a las guerras en el Mediterráneo: a Jaime II en la primera fecha y en 1323; a Pedro el Ceremonioso, varias veces entre 1343 y 1362; a Juan I en 1390; y a Martín I en 1397.79 Las implicaciones fiscales de esos subsidios son abordadas por única vez en las Memorias históricas de 1779 dentro de la parte dedicada al comercio. En la introducción a su libro segundo, titulada «De la policía pública del antiguo comercio de la ciudad de Barcelona», Capmany empieza distin MH1779, vol. I-Marina, p. 168; MH1961, p. 179. Ibidem, nota. Se trata, en parte, de documentos ya citados en los pasajes que hemos reseñado. 78 La Proposición con que el rey Martín inauguró las Cortes fue objeto de publicación en las Memorias históricas, pero no en el diplomatario, sino como apéndice: MH1779, vol. II-Apéndice, núm. XXII, pp. 54-58; MH1963, pp. 846-849. En Ramón Grau i Fernández, «Antoni de Capmany i la teoria marítima», pp. 25-28, al ocuparnos de la singular presentación de la pieza, hemos sostenido que el afán de utilizarla para mostrar a la Corte borbónica el mejor ejemplo de armonía entre la Corona y sus súbditos llevó a Capmany a suprimir su parte final, esto es la «proposición» propiamente dicha, donde afloran, tanto el carácter instrumental de los elogios reales dirigidos a los catalanes en aquellas reuniones, como el funcionamiento discontinuo de la institución parlamentaria y la existencia de disensiones y agravios no compensados desde el reinado de Pedro el Ceremonioso; en definitiva, una realidad histórica no excesivamente idílica. 79 MH1779, vol. I-Marina, pp. 178-180; MH1961, pp. 188-192. 76 77
712
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
guiendo los antiguos derechos derivados de «las costumbres feudales» de las «imposiciones de las generalidades», cuya organización hace remontar a 1287-1289, aunque admite que no cuajó definitivamente hasta las Cortes de Barcelona de 1413, para describir luego la organización de la Diputación, con los representantes estamentales: …los tres brazos, eclesiástico, militar y real, que formaban el cuerpo permanente de la Diputación, en quien estaba refundida la potestad executriz de las Cortes, el derecho de representar contra la violación de los fueros y libertades nacionales y la recaudación y administración de las rentas públicas.80
En el tratamiento de estas últimas, sin embargo, Capmany centra la atención en la bolla, impuesto suprimido recientemente por Carlos III de Borbón, después de que su persistencia hubiese supuesto un perjuicio creciente para las actividades económicas catalanas. Atento a esa actualidad renovada de la cuestión, explotada por los apologistas de la unificación estatal, el historiador intenta diferenciar esa degeneración final del sentido que tuvo en un principio y establecer por qué su introducción no fue dañina o cómo, en todo caso, los daños quedaron paliados por el presunto balance favorable del comercio de productos textiles y por el cuidado puesto por la Diputación en la adaptación a las cambiantes coyunturas. En cualquier caso, la escasa profundización de Capmany en la materia fiscal dentro de las Memorias históricas y su mal encaje con el argumento principal de la obra quedan bien reflejados en algunas de sus expresiones: Admira, a la verdad, que los antiguos catalanes, siendo tan celosos de sus propios intereses y utilidades, se impusiesen en Cortes unos derechos tan gravosos.81
En enero de 1813, defendiendo la supresión de la Inquisición en una sesión de las Cortes, Capmany habría de hacer una consideración meláncolica sobre las orientaciones de sus investigaciones históricas del pasado que podemos aplicar a la materia fiscal, a las negociaciones parlamentarias y al funcionamiento de la Diputación del General: Si yo hubiese podido prever en otro tiempo que había de tener nuestra nación la dicha de celebrar Cortes, y yo el grave y honroso peso de ser uno de sus diputados, ¿cuánto caudal de hechos y de observaciones pudiera haber presentado […]? En documentos inéditos que se me venían a las manos, al tiempo que en los archivos buscaba yo otras materias, pasaba por alto cosas del Santo Oficio…82
MH1779, vol. I-Comercio, p. 148; MH1961, p. 334. MH1779, vol. I-Comercio, p. 149; MH1961, p. 335. 82 Discusión del proyecto de decreto sobre el Tribunal de la Inquisición, Cádiz, Imprenta Nacional, 1813, p. 465. 80 81
El círculo virtuoso de Capmany
713
El marco teórico: la Baja Edad Media en perspectiva
Sin duda, desde el punto de vista del investigador contemporáneo, el útil caudal de conocimientos certificados sobre la Baja Edad Media es el valor más duradero de las Memorias históricas. Ahora bien, como toda aportación de pruebas empíricas, la selección de hechos presentada por Capmany es función de haber adoptado a priori una teoría histórica que pone de relieve determinadas facetas de la acción humana para otorgarles una relevancia especial a los ojos del mismo investigador y de los receptores de su labor. Si el propósito manifiesto del escritor catalán era exaltar ante la Corte de los Borbones la experiencia de la Barcelona bajomedieval como antecedente necesario del renacimiento dieciochesco y raiz de cualquier desarrollo ulterior de la ciudad y del Estado, su empeño halló amparo en una determinada visión de la trayectoria europea tras la caída del Imperio Romano. En contraste con el usual menosprecio de la Edad Media como tiempo de decadencia, esa visión subraya la función de las ciudades mercantiles y artesanas —y Capmany insistirá siempre en esta última faceta— como los primeros focos de un progreso que, en apariencia al menos, había llegado a presidir la vida de Europa en el Siglo de las Luces, gracias a sus sabios y benéficos monarcas. Bajo la superficie acomodaticia de tal presentación de la teoría histórica late un potencial subversivo que conviene no olvidar. Porque, en efecto, las visiones idealizadas de la menestralía y de las libertades urbanas en la Baja Edad Media que nos presenta Capmany y que tantas veces han sido tachadas de nostálgicas e incluso reaccionarias forman parte de la constelación de argumentos y reivindicaciones en nombre del pueblo llano que irían menudeando con el avance de la centuria hasta el estallido de la Revolución Francesa y que, en realidad, en Barcelona como en París, respondían a los anhelos de una burguesía emergente y dispuesta a asumir la primacía social. Los referentes históricos de la visión burguesa del mundo habían quedado ya apuntados con claridad en el preámbulo del tantas veces citado Discurso político-económico, dedicado a la «Definición del pueblo en general», y a la del pueblo artesano en particular, que —afirma Capmany— «el gobierno gótico degradó y borró en las edades de hierro» hasta que fue restaurado en Italia antes que en ningún otro país.83 El camino que une esa primera experiencia medieval de emancipación del pueblo trabajador refugiado en las ciudades y el progreso moderno auspiciado por los Estados era glosado con más amplitud en el Discurso económico-político:
83
DPE1774, p. 175a.
714
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
Las instituciones gremiales tomaron su origen en las ciudades populares de Italia de la Media Edad, quando el senador se hacía artesano y el artesano senador. Sobre aquel sistema libre y jurisprudencia consular, de que siempre han necesitado el comercio y las artes, sus compañeras, se formaron éstas, crecieron, prosperaron y florecieron, haciendo de las ciudades de la Lombardía y la Toscana el taller universal de las manufacturas de aquellos siglos. Baxo el nombre y orden de corporación o comunidad, se plantificaron los oficios en Flandes, Francia y últimamente en Inglaterra; en cuyos países han llegado las artes al último punto de esplendor y perfección sin embarazo alguno.84
A veces el uso de las palabras puede inducir a confusión. En efecto, nada tiene que ver esta emancipación social y el consiguiente disfrute de la libertad civil —incluído ese simultanear las condiciones de artesano y senador— con la visión extraída de la documentación carolingia por los historiadores catalanes de la era barroca. En el marco de los debates en torno a los derechos de soberanía sobre el Principado, de dramática actualidad en el siglo xvii, esos historiadores habían intentado apuntalar la tesis de que Cataluña se liberó del yugo musulmán con sus solas armas y, en consecuencia, había permanecido dueña de su destino político eligiendo libremente al rey franco como señor. Este ciclo historiográfico, que se inicia con Francesc Calça en 1588 y culmina con Feliu de la Penya en 1709, ha sido magníficamente estudiado por Jesús Villanueva, quien, al final de su monografía, constata cómo expiró en las páginas de las Memorias históricas.85 En efecto, la «Descripción de Barcelona» que las abre es el pasaje donde Capmany alude a aquel mito sin prestarle mayor importancia, dentro de una apología histórica de la ciudad que, como hemos explicado en otro lugar, hace un uso memorable de la preterición para concentrar la atención del lector en los tres siglos bajomedievales.86 Si ahí palidecen las hazañas guerreras de la Alta Edad Media como origen de una presunta libertad colectiva, previamente —ya en el prefacio de la obra— habían sido arrinconadas también, con argumentos diversos, las etapas anteriores, mucho más prestigiosas en los anales de la Humanidad, y en los de la misma Barcelona a partir de los escritos humanistas de finales del siglo xv: DEP1778, p. 44. «Capmany parece haber leído a los historiadores barrocos, y en algún momento evoca incluso la tesis de la autoliberación de Barcelona en 801 o la independencia feudal de Wifredo el Velloso. Pero no da ningún significado a estas referencias. […] En su visión han desaparecido del todo los viejos mitos fundacionales que la historiografía humanista y barroca había cultivado» (Jesús Villanueva López, Política y discurso histórico en la España del siglo xvii. Las polémicas sobre los orígenes medievales de Cataluña, San Vicente del Raspeig, Publicaciones de la Universidad de Alicante, 2004, p. 250). 86 MH1779, vol. I-Marina, p. 3; MH1961, pp. 23-24. R. Grau, «Antoni de Capmany i la teoria marítima», especialmente pp. 24-25. 84 85
El círculo virtuoso de Capmany
715
El estado de las cosas y los sucesos, aunque sean los más célebres, desde la invasión de los romanos pertenecen a la historia general de aquellos señores del orbe […]. La remota antigüedad de estos sucesos, la rareza de ellos, su ninguna conexión con la economía de los tiempos presentes y mucho menos con las costumbres y carácter de los actuales habitantes, que ni la lengua ni el nombre conservan de los antiguos; la dificultad de tratarlos envueltos en una profunda obscuridad de incertidumbres, contradicciones o tradiciones absurdas: todo esto ha obligado a dar principio a esta obra por los tiempos más claros de la Baxa Edad, en que las escrituras y los cronistas contemporáneos empiezan a fixar la verdad hasta entonces desfigurada.87
En su apología de los gremios barceloneses, Romà y Rossell había dedicado un primer capítulo a los orígenes de los colegios y gremios en Grecia y Roma y acreditado su existencia en Barcelona desde tiempos imperiales recurriendo a documentos epigráficos fidedignos, como una lápida hallada hacía siglos en la casa Gualbes.88 Consciente de la autenticidad de este tipo de fuentes, Capmany transcribió a su vez esa inscripción romana, no sin subrayar a continuación el abismo histórico abierto entre la Antigüedad y la Baja Edad Media, establecida esta última como punto de arranque del orden social vigente y, más concretamente, de las corporaciones urbanas barcelonesas.89 Los representantes franceses de la Ilustración fueron para Capmany una referencia esencial por lo que respecta a la concepción del mundo y al sistema de valores. Sin embargo, como historiador, su desapego respecto al mundo grecorromano y la concentración empiricodocumental en los tiempos medievales le alejaron de los modelos clásicos sobre los que debatían los grandes teóricos de la política, incluyendo al mismo Montesquieu, y le acercaron a los debates más locales sobre la constitución histórica francesa en una línea que se desarrolla a lo largo la primera mitad del siglo xviii y que va de los apologistas de la aristocracia franca, como el conde de Boulainvilliers, hasta los liberales filodemócratas, como el abate Mably. Se trata, en efecto, de una línea más modesta doctrinalmente, pero que pudo ganar en solidez gracias al impulso crítico de los monjes benedictinos de diversas congregaciones que habían hecho avanzar mucho el conocimiento positivo sobre la historia medieval de Francia en los cien años anteriores a la fecha en que Capmany empuñó la pluma.90
MH1779, vol. I-Prefación, p. IV; MH1961, pp. 6-7. Francisco Romà y Rossell, Disertación histórico-político-legal, pp. 7-16. 89 MH1779, vol. I-Artes, p. 41; MH1961, p. 471. 90 François Piétri, La réforme de l’État au xviiie siècle, Barcelona, Juventud, 1944. En la misma complicada coyuntura de la Segunda Guerra Mundial, la influencia de esa corriente de pensamiento político en el liberalismo postrevolucionario fue estudiada por Luis Díez del Corral i Pedruzo, El liberalismo doctrinario, Madrid, Instituto de Estudios Políticos, 1945. 87 88
716
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
Por ello, no podrá hallarse en los escritos del autor barcelonés huella de la confusión entre la libertad de los griegos y los romanos y la libertad de los modernos europeos. Derivada de los grandes teóricos de la política, esa confusión iría impregnando la retórica de los revolucionarios franceses desde la Convención hasta el Imperio, para ser denunciada por Benjamin Constant en 1819 tras el cierre del ciclo revolucionario.91 La apología del orden estamental como cuna de libertades tangibles con proyección política desarrollada por el escritor catalán esquivará también el peligro que entraña la libertad moderna detectado o pronosticado por el mismo teórico del liberalismo decimonónico francés: la renuncia a la participación en el poder político en pos de la persecución de los intereses particulares. Aunque cabe preguntarse si, a la larga, una vez suprimido el orden estamental e instaurado el individualismo liberal, la teoría histórica de Capmany sobre Cataluña y el carácter de sus pobladores no pudo convertirse en un factor de conformidad ante el alejamiento del centro de decisiones políticas.92 En cualquier caso, Capmany liga de manera indisoluble el mantenimiento de la honorabilidad de los oficios, manifiesto en Barcelona, con la participación de los artesanos en cargos políticos. En el Discurso políticoeconómico, cuando habla del presente borbónico, no puede aludir sino a los empleos bien modestos dentro del gremio o la cofradía: En una monarquía donde el pueblo no tiene parte en los empleos y en los honores, reservados sólo a cierta clase de personas, es más necesario un gremio que circunscriba en aquella pequeña sociedad toda su codicia y ambición.93 91 «Le but des anciens était le partage du pouvoir social entre tous les citoyens d’une même patrie: c’était là ce qu’ils nommaient liberté. Le but des modernes est la sécurité dans les jouissances privées; et ils nomment liberté les garanties accordées par les institutions à ces jouissances» (Benjamin Constant, De la liberté des anciens comparée a celle des modernes, en Cours de politique constitutionnelle, París/ Ruán, Béchet, 1820, p. 253). 92 «Le danger de la liberté moderne, c’est qu’absorbés dans la jouissance de notre indépendence privée, et dans la poursuite de nos intérêts particuliers, nous ne renoncions trop facilement à notre droit de partage dans le pouvoir politique» (Benjamin Constant, De la liberté des anciens, p. 270). A propósito de la tan debatida frustración política de Cataluña dentro del Estado español, nos parece sugestivo proyectar el análisis crítico de Constant sobre —por ejemplo— las visiones estilizadas con que Vicens sobrevuela la trayectoria catalana a partir de 1714, cuando «el Minotaure [el poder absoluto, según la metáfora de Bertrand de Jouvenel] es féu present a Catalunya sota el seu aspecte menys confortable» y «l’Estat es converteix definitivament en una cosa distant, inassolible» (Jaume Vicens i Vives, Notícia de Catalunya, Barcelona, Vicens-Vives, 1960, pp. 176-177), y exalta luego la situación alcanzada en el último tercio del siglo xix, cuando los catalanes «s’adonaren que, sense suport de cap arquitectura política, havien reconstituït una economia i, cosa encara més important que el diner, havien refet una cultura, això és, una manera d’entendre el món i d’entendre’s amb el món» («Advertiment», en Jaume Vicens i Vives, Montserrat Llorens i Serrano, Industrials i polítics del segle xix, Barcelona, Vicens-Vives, 1958, p. 6). 93 DPE1774, p. 192. Versión semejante en el DEP1778, p. 14.
El círculo virtuoso de Capmany
717
Pero en las Memorias históricas, que reivindican el pasado medieval, la participación de los agremiados en los cargos del antiguo municipio emerge sin disimulo como el punto clave de su prestigio social: …como los menestrales formasen desde los principios una porción considerable de los vecinos de las ciudades y villas y de los individuos que componían su cuerpo consistorial, el honor y distinción de sus puestos honró los oficios y profesiones mecánicas.94
De acuerdo con su adscripción a la filosofia empirista, y en el esfuerzo por hacer aceptables para los gobernantes absolutistas determinados valores sociales heredados, la libertad no es invocada por el joven Capmany como un principio abstracto e invariable a través de los tiempos; sino, ante todo, como una percepción psicológica que se generó históricamente al amparo de la compartimentación estamental y cuya reproducción se ha seguido garantizando dentro de la misma. En el Discurso político-económico se exaltan las consecuencias prácticas de ese hecho de conciencia y se nos habla de …una ilusión de libertad, que no es otra cosa que la de no ser un ciudadano juzgado por éste sino por esotro que conozca mejor sus intereses. Hágase que los soldados dependan de los letrados, y entonces veremos confundido el paisano y el soldado, y nulos el fuero y estimación militares.95
Se alude a la genealogía de las libertades dentro de la sociedad estamental que arranca de los tiempos oscuros de la Edad Media en diversos pasajes de las Memorias históricas, aunque el desarrollo más pleno se halla, significativamente, en su tercera parte. Aquí, abandonadas las precauciones seguidas en el doble Discurso, aflora de manera explícita la libertad como deus ex machina. En efecto, Capmany establece ahora que …para adquirir las artes un establecimiento fixo y constante fue menester que la libertad, madre de la civilización, hubiese roto antes las duras cadenas de la segunda edad de hierro. El espíritu de industria estaba extinguido en toda Cataluña en los primeros siglos en que rigió el systema feudal con todo el rigor de su institución: ¿pues acaso las máximas mezquinas y tiránicas de una aristocracia como era la de los primitivos condes podían ser favorables al arraygo de las artes? Lo cierto es que éstas no podrían hallar abrigo ni fomento mientras no hubiese hombres libres que las pudiesen exercer con la seguridad y propiedad que exigen los oficios, entonces incompatibles con la condición de los siervos del terreno.96
MH1779, vol. I-Artes, p. 5; MH1961, p. 438. DPE1774, p. 176b. Sin equivalencia en el DEP1778. 96 MH1779, vol. I-Artes, p. 3; MH1961, p. 437. 94 95
718
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
Hay que advertir que el historiador barcelonés, escrupuloso como hemos visto en la documentación de las series de hechos expuestos en los capítulos específicos, no apuntala sus textos preliminares con citas explícitas a una bibliografía que sin duda le hubo de inspirar, puesto que el paso de los planteamientos generales al caso local implica una transferencia de explicaciones elaboradas sobre la experiencia histórica de los países del entorno. La peripecia de las ciudades lombardas y toscanas, sujetas al Sacro Imperio, en su lucha por la obtención de las libertades cívicas, entre la minoría de Otón III a fines del siglo x y la época de Enrique IV, cien años más tarde, había sido estudiada seriamente en la primera mitad del siglo xviii por Ludovico Antonio Muratori. Como ya hemos indicado, la magna publicación de fuentes narrativas del italiano fue la base principal de Capmany para documentar la actividad de los catalanes en el marco del Mediterráneo bajomedieval; pero su influencia en la interpretación del afloramiento de las libertades ciudadanas en Cataluña no es tan marcada. Ello puede ser debido a que el mismo Muratori tuvo cuidado de señalar las peculiaridades del Imperio, vasto, diverso y con un poder supremo inestable y controvertido, e indicar que las ciudades de Italia, primero, y las de Germania, después, alcanzaron, gracias a esa debilidad estructural, una plena autonomía republicana que no se pudo dar en Francia. Ahí también «si formarono dei comuni, ma dipendenti dal re e dai magistrati suoi, o dai duchi, marchesi e conti di quelle contrade».97 Capmany vincula el caso barcelonés al contexto de la monarquía francesa, de cuyo tronco se había desprendido Cataluña al final de la etapa carolingia. Las populares Observations sur l’histoire de France publicadas en 1765 por el abate Mably, admirador de Rousseau, pudieron proporcionar a Capmany los datos históricos más relevantes así como la interpretación de los mismos. En efecto, mientras que el erudito Muratori distingue entre la emancipación de las ciudades italianas respecto del poder imperial, donde «ordinariamente i nobili sono quei che regolano il comune a nome di tutto il popolo»,98 y la posterior entrada del estamento popular en los gobiernos comunales, el más sintético y mucho menos escrupuloso Mably está simplemente interesado en establecer la confrontación de principio entre las ciudades y el universo feudal y convierte a los burgueses en protagonistas de la vida política comunal desde el origen de los municipios. La construcción
97 Ludovico Antonio Muratori, Dissertazione XLV. Dalla forma di repubblica presa da moltissime città d’Italia, e dell’origine della loro libertà, en Dissertazioni sopra le antichità italiane, Roma, 1755 (publicación póstuma), vol. III-1, p. 14. 98 Idem, Dissertazione XVIII. Della repubblica e parte pubblica, e de’suoi ministri; e se le città città d’Italia avessero anticamente comunità come oggidì, en Dissertazioni, vol. I, p. 203.
El círculo virtuoso de Capmany
719
de Capmany participa de esta mitificación democrática de las repúblicas patricias, y, en todo caso, la influencia directa de Mably es detectable, como mínimo, en el pasaje de las Memorias históricas que describe los efectos psicológicos de la emancipación popular: …la comunicación de esta libertad civil ocasionó una transformación tan feliz en todos los individuos de las universidades o comunes, que bien presto salieron de aquel estado de estupidez e inacción en que los tenían antes sepultados la opresión y la servidumbre.99
No obstante, el apologista catalán de la democracia municipal y de la monarquía pactista no sigue las originales elucubraciones de Mably a propósito de Luis el Gordo, a quien el abate concedía el mérito de haber emancipado al estamento popular en la primera mitad del siglo xii, pero no sin preguntarse—en pugna con la tentación de exaltarle mediante una valoración finalista— sobre si dicha acción respondía a una generosa visión a largo plazo o a estímulos crematísticos de interés más inmediato y efectos bien palpables.100 Siempre atento al efecto que la lectura de su escrito podría surtir en el ánimo de Carlos III y de sus ministros, el Capmany de las Memorias históricas evita, siempre que puede, hablar de los móviles de los monarcas en términos tan crudamente materialistas. La síntesis de Capmany, que transfiere a la figura de Ramon Berenguer IV las acciones atribuidas por Mably a Luis VI, es más bien tributaria de la que se puede leer en la visión panorámica sobre la Edad Media trazada en 1769 por un buen conocedor y seguidor tanto de Muratori como de Mably, el gran historiador escocés William Robertson: Pero como desde el siglo xii el conde de Barcelona Raymundo IV, empeñado en contrabalancear el poder de los barones, que oponían un fuerte antemural contra el exercicio soberano del príncipe, adoptase el pensamiento, ya imaginado entonces por otros soberanos de Europa, de conceder nuevos privilegios a las ciudades situa-
99 MH1779, vol. I-Artes, p. 4; MH1961, p. 438. «Dès que quelques villes eurent traité de leur liberté, il se fit une révolution générale dans les esprits. Les bourgeois sortirent subitement de cette stupidité où la misère de leur situation les avoit jetés» (Gabriel Bonnot, abbé de Mably, Observations sur l’histoire de France (1765), en Oeuvres complètes, Londres, 1789, vol. II, p. 56. 100 «Peut-être comprit-il, ce qui demanderoit un effort de raison bien extraordinaire dans le siècle où ce prince vivoit, qu’en rendant ses sujets heureux il se rendroit lui-même plus puissant et plus riche. Peutêtre ne traita-t-il avec ses villes de leur liberté que gagné par l’appas de l’argent comptant qu’on lui offrit; et dans ce cas-là même, il faudroit encore le louer de ne l’avoir pas pris sans rien accorder. Quoiqu’il en soit, il rendit son joug plus léger et leur vendit comme des priviléges des droits que la nature donne à tous les hommes; c’est ce qu’on appelle le droit de commune ou de communauté» (Gabriel Bonnot, Abbé de Mably, Observations sur l’histoire, pp. 53-54).
720
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
das en su dominio patrimonial, la industria buscó luego aquellos asilos, que empezaron a ser el centro y patria común de todos los hombres libres.101
En cierta manera, el mismo Robertson, atento a la historia de la península Ibérica y especialmente a la de la Corona de Aragón, avala la adaptación de sus tesis ejecutada por el autor catalán al indicar que la estrategia de aquel monarca francés se extendió a los otros estados feudales de Europa y subrayar explícitamente el caso de España en primer lugar.102 Y aunque lamenta que «the spanish historians are almost entirely silent concerning the origins and progress of communities», puede extraer de Jerónimo Zurita la noticia sobre las excepcionales libertades otorgadas a los ciudadanos de Zaragoza en 1118.103 Sin duda, ello fue un estímulo para que Capmany convirtiese la exaltación del régimen municipal barcelonés como gobierno popular en el clímax de su citada Descripción de Barcelona: Pero lo que principalmente contribuyó en los siglos pasados a la alta consideración de la ciudad de Barcelona, cuyo nombre habían llevado las armas y el comercio hasta los fines de la tierra, fue la forma de su gobierno popular, la sabiduría de sus leyes y la pureza y austeridad de sus costumbres. Y como cada día esta capital mereciese mayores gracias de la munificencia de sus reyes, llegó a ser la ciudad de mayor importancia de la Corona, modelo y exemplo de todas las demás en su administración municipal, buscada por las principales repúblicas y por los mayores potentados de la Europa, como mediadora con sus príncipes; y cuya influencia, por su libertad, servicios y poder, decidía muchas veces de la paz y de la guerra entre las naciones mercantiles.104
En el Apéndice, se traza la evolución de ese sistema de gobierno de la ciudad de Barcelona, empezando por la fase de administración por delegados del soberano, primero el rey de Francia y después los condes, quie101 MH1779, vol. I-Artes, p. 3; MH1961, p. 437. «Louis le Gros, in order to create some power that might counterbalance those potent vassals who controuled or gave law to the crown, first adopted the plan of conferring new privileges on the towns situated within its own domaine. These privileges were called charters of community, by which he enfranchised the inhabitants, abolished all marks of servitude, and formed them into corporations or body politic, to be governed by a council and magistrates of their own nomination» (William Robertson, «A view of the progress of society in Europe from the subversion of the Roman Empire to the beginning of the sixteenth century», en The History of the reign of the Emperor Charles V (1769); edición: Londres, Strahan, 1802, vol. I, p. 39). Como es perceptible, Capmany articula la visión sobre la operación antifeudal en las esferas de la alta política, extraída de la bibliografía europea, con la de sus efectos económicos y sociales, no siempre resaltada en aquellos contextos discursivos pero que, para él, como buen barcelonés, eran un punto del mayor interés. 102 «The practice spread quickly over Europe, and was adopted in Spain, England, Scotland and all the other feudal kingdoms» (ibidem, p. 40). 103 «In the year 1118, the citizens of Saragossa had not only attained political liberty, but they were declared to be of equal rank with the nobles of the second class; and many other immunities, unknown to persons in their rank of life in other parts of Europe, were conferred upon them» (ibidem, pp. 315-316). 104 MH1779, vol. I-Marina, pp. 7-8; MH1961, p. 27.
El círculo virtuoso de Capmany
721
nes «concedieron luego al pueblo barcelonés la facultad de congregarse» en concejo abierto; para pasar, a raiz de la unión dinástica con Aragón, a un consistorio formado por los prohombres, y luego a los ensayos de «nueva planta» sancionados por Jaime I en 1249 y 1257, fecha en que el cuerpo municipal quedó constituido por «ocho concelleres y un senado de doscientos prohombres». Aunque esta composición fue alterada por dos veces bajo el mismo monarca, Capmany considera que el principio fundamental había quedado ya consolidado de manera irreversible: Éste fue el origen de la constitución democrática que conservó siempre el gobierno económico de aquella universidad, y la que el pueblo barcelonés reclamó todas las veces que vió alterarse esta primitiva forma en menoscabo de sus antiguos derechos.105
En el mismo lugar se traza la más completa y ponderada descripción de esa «constitución democrática» de que Capmany fue capaz, teniendo en cuenta que le importaba más transmitir la síntesis tipológica que la cronología detallada de su desarrollo. Eso salta aquí a la vista, precisamente porque parte del pulcro Muratori y de su descripción de la entrada de los artesanos en el gobierno de Génova en 1339: Esta revolución y nueva forma parece casi en todas circunstancias a la que experimentó Barcelona en el año 1452, según queda ya referido. Lo mismo a poca diferencia leemos de las ciudades de Pavía, Florencia, Sena y otras que por aquellos tiempos adoptaron esta forma popular de gobierno electivo, distribuído entre las diferentes clases de sus ciudadanos y de los oficios mecánicos. Una ciudad como Barcelona no hubiera podido perfeccionar y hacer respetable su administración económica si los reyes, en reconocimiento y para mayor estímulo de sus generosos servicios, no la hubiesen comunicado muchas regalías y concedídole singulares prerrogativas, justamente en tiempos en que, recelosos de la independencia y poder de los barones, procuraban los príncipes hacer de sus ciudades asilos de los hombres libres y centro, por consiguiente, del comercio y de las artes. Barcelona, pues, gozó alguna vez de toda la actividad de una monarquía y de toda la prudencia de una república, y sus moradores eran soldados intrépidos al paso que ciudadanos austeros. Baxo la sombra de unos reyes poderosos y acostumbrados a vencer sus enemigos, mantenía esta capital toda la libertad que necesitaba para engrandecerse y hacer su prosperidad, y ninguna para hacerse daño; pues, siendo sus propios monarcas sus supremos moderadores, los abusos que nacían de su forma mixta de gobierno se reformaban o cortaban al mismo tiempo que aparecían. Por este medio llegó Barcelona, siendo una ciudad mediana, a adquirirse en todo el Mediterráneo tanta influencia, autoridad y nombre como Venecia y la misma Génova.106
105 MH1779, vol. II-Apéndice, núm. XXIV, Idea histórica del origen y naturaleza del antiguo gobierno municipal de la ciudad de Barcelona, pp. 67-68; MH1963, pp. 860-861. 106 Ibidem, p. 71; MH1963, pp. 864-865.
722
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
Si la historiografía liberal de su tiempo en Europa indica al autor de las Memorias históricas cuáles son el punto de partida cronológico y la interpretación más útiles para su empresa, también la elección de su punto final guarda relación con esas lecturas. Efectivamente, Capmany enlaza con las ideas del mismo Robertson por lo que respecta al siglo xvi, centro de atención principal de las tres grandes monografías del británico: sobre una Escocia accediendo al concierto de las naciones justo antes de entrar en la órbita de Inglaterra, sobre el Continente bajo el último esfuerzo de unificación imperial protagonizado por Carlos V, y sobre la expansión europea en el Nuevo Mundo, respectivamente.107 Por su parte, el historiador catalán identifica y menciona repetidamente a lo largo de su obra los cambios geopolíticos consumados a principios del Quinientos que socavaron los fundamentos de la actividad mercantil de Barcelona y Cataluña y erosionaron la entidad política de ambas: el descubrimiento de América, la conquista otomana de Siria y Egipto y la gran unión dinástica bajo el célebre nieto de Fernando el Católico.108 Y por ello, cierra el plan de sus Memorias históricas en ese momento: A la verdad aquel siglo fue el de las grandes revoluciones políticas: unas naciones acabaron de hacer su papel en el teatro de los mares para ceder su lugar a otras que empezaron su carrera con más osadía o más fortuna que las que las habían dado las luces y el exemplo.109
El Capmany de 1779 insiste en el valor positivo del rastro dejado por los tres siglos bajomedievales en las costumbres y el carácter catalán, y por ello no deja pasar las ocasiones de celebrar tanto los síntomas de continuidad de las actividades productivas tradicionales como las colaboraciones de la sociedad barcelonesa con la Corona de los Habsburgo, especialmente bajo el reinado de Carlos II, en las últimas décadas del siglo xvii. Al leer esos signos de vitalidad a la luz del moderno triunfo de los ingleses bajo su régimen de libertades, teje un discurso que aloja en su seno una apreciable carga crítica contra la teoría y la práctica del absolutismo monárquico. Ahora bien, en
107 William Robertson, History of Scotland, 1759; The History of the reign of the Emperor Charles V, 1769; History of America, 1779. Véase la interpretación de la obra de Robertson en Friedrich Meinecke, Die Entstehung des Historismus, Berlín, 1936, vol. I, p. 260 (versión castellana: El historicismo y su génesis, México, Fondo de Cultura Económica, 1943, p. 206), que presenta esa trilogía como un desarrollo de la Idée générale du seizième siècle que constituye el capítulo 118 del Essai sur les moeurs de Voltaire. 108 MH1779, vol. I-Marina, p. 182; MH1961, p. 192. 109 MH1779, vol. I-Prefación, p. XXIII; MH1961, p. 16. Esa alusión no se refiere principalmente a España —como tal vez estuvieron o estarían inclinados a interpretar lectores de épocas posteriores— sino a Inglaterra.
El círculo virtuoso de Capmany
723
una obra dirigida a un Borbón, no puede dejar de seguir la senda del grueso de los autores encuadrables en el progresismo de su tiempo e interpretar la concentración de poder territorial en Europa a partir del siglo xvi, e incluso la consumada de manera bien traumática en la Barcelona de 1714, como pasos en el camino hacia la plenitud de la Humanidad: Pero al fin aquella forma de gobierno republicano, que pudo ser útil en las circunstancias de aquellos siglos en que los reyes eran pequeños y pobres, y las fuerzas de mar y tierra se medían por los subsidios de las ciudades y de la nobleza, hubo de degenerar en un perpetuo conflicto de potestades desde que la monarquía española, acabada de formar de diversas provincias, o más bien naciones, empezó a trabajar en consolidarlas para establecer un solo poder e interés nacional, cuya beneficencia y vigilancia fuesen difusivas a todas las partes del cuerpo político.110
epílogo: capmany en la refundación constitucional de españa,
1808-1813
Espoleado probablemente por la nefasta deriva de la Monarquía Hispánica desde los tiempos de su juventud, cuando —parafraseando a Julián Marías— «todo parecía posible», y sin duda obedeciendo a una maduración personal como historiador, desde 1779 a 1807 Antonio de Capmany había modificado profundamente el tono de sus apreciaciones sobre el pasado histórico de Barcelona, Cataluña y España. En los dos primeros volúmenes de las Memorias históricas, una ágil selección de fuentes que respondían perfectamente al propósito político de la obra alimentó la rotunda apología de la Barcelona de los siglos xiv y xv que hemos ido visitando en páginas anteriores. En el Suplemento de 1792, la diversificación del abanico de fuentes de información y la frecuente referencia a un ámbito más amplio que la ciudad y su envoltorio político y económico dieron lugar a un tratamiento más circunspecto, con un marcado escepticismo respecto a la importancia del conglomerado ibérico en el contexto de la economía europea de la Baja Edad Media. El estrecho vínculo de las Qüestiones críticas de 1807 con algunos de los temas objeto de controversia en la obra precedente hace bien perceptible una evolución deliberada y explícita hacia posiciones aún más dubitativas, o menos optimistas en la medida en que descansaban en una mejor información. El colapso del Estado español y la ocupación napoleónica de la península Ibérica en 1808 cortaron de raiz ese creciente escepticismo de Capmany, MH1779, vol. I-Marina, p. 8; MH1961, p. 28.
110
724
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
de acuerdo con una evolución personal que se dio típicamente en todos los confines de Europa y que Tolstoi, con su inigualable maestría, nos ha ayudado a comprender. En efecto, el intelectual afrancesado de las Qüestiones críticas dejó paso al activista patriótico de Centinela contra franceses, un panfleto lleno de certezas sobre España servido en modestas ediciones al borde de la clandestinidad o surgidas de ella y que, no obstante, ha sido el escrito de más amplia repercusión entre los que nuestro autor dio a la luz. La destacada participación de Capmany en los preparativos y luego en el desarrollo de las sesiones de las famosas Cortes de Cádiz hasta el final de su vida en 1813, le ofreció nuevas y muy numerosas oportunidades para expresar sus criterios políticos, que habían de responder a retos inéditos pero que habían sido moldeados previamente en diálogo con la materia histórica, para desesperación de los diputados liberales que solo veían el futuro del Estado español en el espejo jacobino.111 Y es que, como dijo Hans Juretschke, un buen conocedor del autor barcelonés, «su evolución fue mucho menor de lo que normalmente se cree frente a la continuidad y cohesión interna de su pensamiento».112 El común denominador de la movilización de los conocimientos históricos de Capmany en esta fase vital es su oposición radical al modelo político ofrecido por Francia, donde Napoleón iba completando la tarea de asimilación territorial, de centralización administrativa y de concentración del poder dibujada por los monarcas absolutos e intensificada por los jacobinos: En Francia, pues, no hay provincias ni naciones; no hay Provenza ni provenzales, Normandía ni normandos: se borraron del mapa sus territorios, y hasta sus nombres. Como obejas, que no tienen nombre individual, sino la marca común del dueño, les tiene señalados unos terrenos acotados, ya por ríos, ya por sierras, con el nombre de departamentos, como si dixéramos dehesas, y éstos divididos en distritos, como si dixéramos majadas. [...] Todos se llaman franceses, al montón, como quien dice carneros, baxo la porra del gran rabadán imperial. Así está asegurado su trono, sin temor de levantamientos…113
111 Como reflejo de las opiniones de aquel partido en Cádiz y prolongándolas, se puede leer un juicio nada comprensivo de la actitud historicista de Capmany en Miguel Artola Gallego, Los orígenes de la España contemporánea, Madrid, Instituto de Estudios Políticos, 1959, vol. I, p. 88. Una visión mucho más sensible, aunque dentro de la misma genealogía ideológica, en Antonio Elorza Domínguez, La ideología liberal de la Ilustración española, Madrid, Tecnos, 1970, pp. 62-63. 112 Hans Juretschke, La contestación de Capmany a Cadalso, p. 220. Véase Francisco José Fernández de la Cigoña, Estanislao Cantero Núñez, Antonio de Capmany (1742-1813). Pensamiento, obra histórica, política y jurídica, Madrid, Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Percopo, 1993, para el detalle de este tramo final de la vida de Capmany, objeto de su especial atención, con numerosas transcripciones documentales, en gran parte procedentes de los diarios de Cortes. 113 Antonio de Capmany y Montpalau, Centinela contra franceses, Manresa, Ignacio Abadal, 1808, p. 45.
El círculo virtuoso de Capmany
725
Frente a ese Minotauro —acudamos a la útil metáfora de Bertrand de Jouvenel— que emerge por encima de todos los individuos, iguales en teoría, Capmany canta la eficacia que la conservación de las estructuras históricas de España, a pesar de los esfuerzos unificadores del siglo de los Borbones, tuvo en el momento del colapso del Estado: Este cuerpo exánime y desauciado no podía menearse del hoyo en que el traydor de la patria [el favorito Godoy] le había echado, sin que primero se electrizara alguno de sus miembros; y justamente empezó por los extremos. Cada provincia se esperezó, y se sacudió a su manera. ¿Qué sería ya de los españoles, si no hubiera habido aragoneses, valencianos, murcianos, andaluces, asturianos, gallegos, extremeños, catalanes, castellanos, etc.? Cada uno de estos nombres inflama y envanece, y de estas pequeñas naciones se compone la masa de la gran nación, que no conocía nuestro sabio conquistador [Napoleón], a pesar de tener sobre el bufete abierto el mapa de España a todas horas.114
En su Informe a la Comisión de Cortes, de 1809, la defensa de las instituciones parlamentarias como límite al poder absoluto subraya el paralelo entre el nieto de Luis XIV y Bonaparte: En el año de 1708 abolió Felipe V la celebración de Cortes en todas las provincias de la Corona de Aragón, como en castigo de la resistencia armada que hacían a sus derechos a la Corona de España en la obstinada Guerra de Sucesión. Sin este motivo, ayudado de los ejércitos que combatían a su favor, no lo hubiera podido ejecutar, ni lo hubiera intentado. Entonces se vio que el cañón era la última razón de los reyes; desde entonces perdieron aquellas provincias el privilegio y prerrogativa de establecer y defender sus leyes patrias y de imponerse y administrar las contribuciones públicas. [...] Así podemos añadir ahora que la Francia nos despojó a principios del siglo pasado de los restos de nuestra antigua libertad y que a principios del presente la misma Francia nos viene a imponer las cadenas de la esclavitud, para que hasta la memoria perdamos de lo que fuimos.115
Y en el prólogo de su recopilación de fuentes sobre el parlamentarismo catalanoaragonés, sin duda vinculada a la misma coyuntura y que fue publicada póstumamente con un equívoco título que no es sino el de una sola de 114 Ibidem, p. 46. Muchos autores modernos han tenido grandes dificultades para encajar esta teoría de España como nación de naciones. En el caso del influyente historiador francés de origen occitano Pierre Vilar, la dificultad se agrava porque Capmany la combinó con el hiriente retrato de la Francia moderna que acabamos de leer. Nos hemos ocupado de ello en Ramon Grau i Fernández, «Pierre Vilar, Antoni de Capmany i la ‘gimnàstica mental’», en Eulàlia Miralles Jori, Josep Solervicens Bo (eds.), El (re)descobriment de l’Edat Moderna. Estudis en homenatge a Eulàlia Duran, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat y Universitat de Barcelona, 2007, pp. 199-217. 115 Biblioteca Nacional, Ms. 20260/4: Antonio de Capmany y Montpalau, Informe a la Comisión de Cortes, 17-X-1809, f. 14v-15v. Editado por José Álvarez Junco, «Capmany y su informe sobre la necesidad de una Constitución (1809)», Cuadernos Hispano-Americanos 70 (1967), pp. 533-551. La cita en p. 547.
726
RAMON GRAU I FERNÁNDEZ
las fuentes extractadas, Capmany dice ser consciente de que no es posible un retorno de España a aquel constitucionalismo, que, además, según él, no había tenido equivalente en la Corona de Castilla: No presento el estado político de las Cortes de Aragón por modelo perfecto de una Constitución, tal como acaso necesitan los pueblos para alcanzar la última felicidad y libertad del hombre en sociedad; ni tampoco cual conviene a la nación española en las actuales circunstancias…
Sin embargo, a continuación recapitula, con firmeza y sin rastro de escepticismo, las tesis del primer volumen de las Memorias históricas, lejanas en el tiempo, culminándolas además, y con la misma rotundidad, con el pensamiento antiabsolutista que en 1779 solo podía quedar implícito en la reivindicación de las libertades estamentales pero ahora puede aflorar ya sin disimulo alguno: Lo presento para mostrar al mundo, poco instruído en nuestra antigua legislación hasta qué grado de libertad llegaron las provincias de aquella Corona en siglos que hoy se les quiere llamar góticos por no decir bárbaros […]. La fuerza era grande y el Estado pequeño; y la Corona y la fama de la nación fueron creciendo cuanto se extendía por mar y por tierra el imperio de sus armas. Díganlo las conquistas de Mallorca, Valencia, Cerdeña, Sicilia, Nápoles y Malta; díganlo los reyes de Fez, Túnez y Trípoli, que compraban su alianza o neutralidad. Dígalo el poder marítimo de los antiguos genoveses, que temieron y experimentaron la fuerza de sus armadas. Dígalo la extensión de su comercio en los siglos xiii, xiv y xv, en competencia de los venecianos, pisanos y genoveses en todas las escalas del Mediterráneo y en los emporios de Flandes. Los reyes de Aragón eran respetados dentro y fuera de España. El erario era patrimonial y escaso, pero la nación era rica por lo que les daba y el modo cómo se lo daba. Ella se imponía los tributos y se los administraba, siempre para su bien y nunca para su daño. Daba dinero y daba hombres; jamás los reyes carecieron de recursos para resistir u ofender a los enemigos. La historia lo testifica al orbe entero. En fin, era el país que tenía una Constitución, la cual, por los nudos con que estaba ligada, era por sí misma indisoluble; y así perseveró invulnerable hasta que las armas de Felipe II en Aragón y las de Felipe IV en Cataluña intentaron darle algunos asaltos; y últimamente, las de Felipe V la derribaron con mayor poder, por aquel derecho de conquista que se atribuyó en la Guerra de Sucesión.116
116 Antonio de Capmany y Montpalau, Práctica y estilo de celebrar Cortes en el reino de Aragón, principado de Cataluña y reino de Valencia, y una noticia de las de Castilla y Navarra, Madrid, José Collado, 1821, pp. IV-VII. Son interesantes los dos estudios añadidos a la reedición en facsímil de esta obra (Barcelona, Base, 2007): Eva Serra i Puig, Las Cortes catalanas. Una aproximación histórica, y Josep Fontana i Lázaro, Antoni de Capmany y las Cortes catalanas, pp. 3-48 y 49-62, respectivamente (versiones castellanas, en opúsculo anejo, 2008).
BIOGRAFIA de Manuel Sánchez Martínez (Linares, 19 de gener de 1944) Manuel Sánchez va cursar els estudis de Filosofia i Lletres (secció Història) a la Universidad de Granada, d’on fou becari i Ajudant de Classes Pràctiques en el departament d’Història Medieval entre 1967 i 1970. Durant aquests anys començà a col·laborar amb el Dr. Manuel Riu i Riu, aleshores catedràtic d’Història Medieval a la universitat esmentada, i continuà fent-ho quan aquest últim es traslladà a la Universitat de Barcelona, l’any 1969. De fet, M. Sánchez el seguí a aquesta universitat l’any 1970, on ocupà tot un seguit de figures docents (encarregat de curs, adjunt contractat, catedràtic interí,...) fins que l’any 1984 va aconseguir una plaça de professor titular. Durant aquesta primera etapa professional participà en diverses excavacions arqueològiques, tant a Andalusia com a Catalunya, sota la direcció del Dr. Riu, el qual fou també l’encarregat de supervisar-li l’elaboració de la tesi doctoral sobre La Corona de Aragón y Granada. Las bases materiales y humanas de la cruzada de Alfonso IV (1974). Així mateix, corresponen al període universitari la major part de les recerques i estudis que M. Sánchez realitzà sobre Al-Àndalus, els materials docents, les traduccions, els treballs de síntesi i els articles d’enciclopèdia. Entre altres coses, i tal com es detalla a la relació bibliogràfica continguda en aquest mateix volum, poden destacar-se els primers articles publicats a la revista Cuadernos de Historia del Islam de la Universidad de Granada sobre la influència d’Ahmad al-Razi en l’obra d’Al-Udri o la imatge de la cora d’Ilbira (Granada i Almeria) que ens ofereix aquest geògraf andalusí. Pel que fa a les traduccions, hi trobem els llibres d’historiadors com Bernard Guenée, Jacques Heers o Pierre Bonnassie. I finalment, dins dels treballs de síntesi, val la pena esmentar les col·laboracions a la Historia de España de l’editorial Carroggio (1976), a la Història de Catalunya de Salvat (1978) i a la Historia Universal, també de l’editorial Salvat (1980), on li tocà redactar el capítol «La consolidación de los estados de la Europa Oriental (s. xi-xiii)». Una altre aspecte interessant de l’etapa universitària és l’activa participació en L’Avenç, des de la fundació la revista l’any 1977. Concretament,
728
Bibliografía de Manuel Sánchez Martínez
M. Sánchez fou membre del consell de redacció fins 2007 i s’encarregà d’elaborar dossiers historiogràfics i entrevistes, de redactar articles d’alta divulgació i ressenyes d’obres de referència, i de coordinar monogràfics sobre temes diversos. En aquest context historiogràfic fecund i renovador, a banda de continuar publicant treballs sobre el món andalusí, va contribuir decisivament a la difusió de tesis d’autors com Guy Bois o Rodney Hilton sobre la crisi del feudalisme i la transició al capitalisme. Aquests treballs li serviren, en darrera instància, per introduir-se en el que ha estat el seu tema principal d’investigació, el paper de la fiscalitat en l’articulació de les monarquies feudals a les darreries de l’Edat Mitjana. Efectivament, la qüestió fiscal va cridar l’atenció de M. Sánchez pràcticament des de l’arribada a Barcelona, quan —com s’ha dit— estudià el finançament de l’expedició del rei Alfons el Benigne a Granada. No obstant, fou sobretot arran de la lectura d’autors com els suara esmentats que va esdevenir el centre d’atenció principal d’una recerca afavorida també per l’embranzida dels programes de recerca europeus que, des de l’anomenada «nova historia política», van interessar-se en la «gènesi de l’Estat modern» i en el consegüent naixement d’una «fiscalitat d’Estat». Això tenia lloc en el trànsit de la dècada de 1980 a la de 1990 del segle passat, poc després de què M. Sánchez abandonés la Universitat de Barcelona per esdevenir, el 1986, científic titular de la Institució Milà i Fontanals (IMF) del CSIC de Barcelona. D’ençà aquella data, la IMF-CSIC ha estat on ha desenvolupat la recerca, assolint el grau d’investigador científic l’any 2003 i de professor d’investigació el 2009; posteriorment, des de 2014 fins a 2017 ha mantingut aquesta darrera condició ad honorem. En el decurs de tots aquests anys, ha creat i consolidat una línia d’investigació dedicada fonamentalment a la renda feudal, la fiscalitat i les finances públiques a l’antiga Corona d’Aragó durant els segles baixmedievals, la qual ha esdevingut un referent a nivell tant nacional com internacional mercès a tot un seguit de projectes de recerca, tesis doctorals, publicacions i altres activitats científiques diverses. Pel que fa als projectes de recerca, i tal com s’apunta en la introducció del present volum, quatre han estat les principals iniciatives endegades per M. Sánchez. En primer lloc, des de 1989 s’han succeït de forma pràcticament ininterrompuda els projectes d’I+D concedits pels corresponents ministeris espanyols i encapçalats per M. Sánchez fins l’any 2008; després d’aquesta data ha pres el relleu Pere Verdés, científic titular de la mateixa institució. En segon lloc, cal destacar l’activitat realitzada en el marc del grup de recerca de la Generalitat de Catalunya Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval, que va néixer l’any 1995 i en la convocatòria 1997 va obtenir la consideració de «consolidat», que ha conservat fins a dia d’avui.
Bibliografía de Manuel Sánchez Martínez
729
Aquest grup va ser dirigit per M. Sánchez fins l’any 2013, a la IMF-CSIC, i després d’aquella data ha estat Pere Orti qui ha exercit d’investigador principal des de la Universitat de Girona. Paral·lelament, l’any 1994, M. Sánchez inaugurava una estreta i fèrtil relació amb Denis Menjot, professor de la Université de Strasbourg II primer i posteriorment de la Université de Lyon II, que va plasmar-se en diversos projectes de recerca franco-espanyols i activitats científiques que, com en el cas del Glossari Crític de Fiscalitat Medieval, encara són vigents a dia d’avui. I, finalment, s’ha de fer esment a la participació decisiva que tingué en la creació de la xarxa de recerca temàtica Arca Comunis, l’any 2008, on conflueixen diversos projectes de recerca espanyols i estrangers interessats en la fiscalitat del regnes hispànics des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies. Fruit d’aquesta dilatada activitat científica són les publicacions que apareixen en la bibliografia continguda en el present volum, on poden trobar-se tant els articles i capítols de llibre elaborats per M. Sánchez com les monografies editades o coordinades per ell, sol o amb altres investigadors. No s’inclouen, però, en la llista d’obres dirigides, les tesis doctorals i memòries de llicenciatura que ha supervisat des de 1995 i que constitueixen un dels llegats més importants que deixa en forma d’escola. D’aquesta escola en formen part Pere Orti, Jordi Morelló, Pere Verdés, Vicent Baydal i Esther Redondo, així com els doctorands dirigits, al seu torn, pels susdits investigadors: Lluís Sales, Xavier Marcó, Alejandro Martínez, Albert Martí, Albert Reixach, Esther Tello i Laura Miquel. Tampoc hi apareixen les innombrables ponències i comunicacions a jornades, col·loquis i congressos nacionals i internacionals; els cursos i seminaris organitzats o impartits a la universitat, la IMF-CSIC o altres institucions, com ara l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; ni les diferents activitats de divulgació que en forma de conferències o exposicions li ha servit per contribuir al millor coneixement i comprensió del passat de Catalunya, la Corona d’Aragó i Espanya per part de la societat actual. En aquest sentit, una menció a part mereix el lloc de Linares, amb qui M. Sánchez no ha trencat mai el cordó umbilical: va ser allí on féu els primers passos com a investigador i, tal com pot veure’s en la relació bibliogràfica, sempre ha mantingut els vincles historiogràfics amb la seva ciutat natal; caldria afegir-hi encara l’edició de les actes del II Congreso de Historia de Linares, presentades fa poc temps i on hi publica el text de la ponència «Linares al filo de 1580: población, economía y sociedad». Tot plegat reflecteix la trajectòria d’un dels principals representants d’una generació que gràcies a l’arribada de la democràcia a Espanya i a la massificació de l’alumnat de les universitats va aconseguir el que podríem anomenar la «desfranquització» de la historiografia. Des de les aules de la
730
Bibliografía de Manuel Sánchez Martínez
Universitat i fora d’elles —a vegades en locals semiclandestins—, des de les noves síntesis d’història universal, d’Espanya o de Catalunya, però sobretot des del consell de redacció de la revista l’Avenç, van transmetre i difondre una nova manera d’enfocar la història a les joves generacions d’historiadors i de docents dels diversos nivells de l’ensenyament, apropant-los als estàndards europeus. Així mateix normalitzaren les relacions institucionals amb la comunitat científica internacional i, finalment, a partir de la dècada de 1980, quan es produí un salt quantitatiu en el finançament de la ciència, permeteren una renovació en la recerca històrica d’aquest país. Aquesta ingent tasca li ha valgut el reconeixement, l’admiració i l’amistat de diverses generacions d’historiadors, professors i investigadors catalans, espanyols i estrangers, alguns dels quals apareixen en el petit recull fotogràfic que s’inclou, després de les seves publicacions, tancant el llibre.
PUBLICACIONS DE MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ (1968-2016) Segueixen les publicacions de Manuel Sánchez, agrupades en llibres publicats com a autor, llibres publicats com a editor, articles en revistes, capítols de llibre i traduccions de llibres. No s’hi han inclòs articles d’enciclopèdia ni tampoc ressenyes. Llibres (com a autor)
(amb Juan Sánchez Caballero) Una villa giennense a mediados del siglo Linares, Jaen, Instituto de Estudios Giennenses (CSIC), 1975.
xvi:
El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles xii-xiv), Vic, Eumo - Universitat de Girona - Estudis Universitaris de Vic, 1995. (amb Pere Orti Gost) Corts, Parlaments i fiscalitat a Catalunya: els capítols del donatiu (1288-1384), Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1997. Pagar al rey en la Corona de Aragón durante el s. xiv, Barcelona, CSIC, 2003. Llibres (com a editor)
De Al-Andalus a la sociedad feudal: los repartimientos bajomedievales, Barcelona, CSIC, 1990. Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 1993. (amb Denis Menjot) La fiscalité des villes au Moyen Âge (France méridionale, Catalogne et Castille). 1. Étude des sources, Toulouse, Éditions Privat, 1996. (amb Antoni Furió Diego) Corona, municipis i fiscalitat a la Baixa Edat Mitjana, Lleida, Institut d´Estudis Ilerdencs, 1997.
732
PUBLICACIONS del Dr. Manuel Sánchez Martínez (1968-2016)
Fiscalidad real y finanzas urbanas en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 1999. (amb Denis Menjot) La fiscalité des villes au Moyen Âge (Occident méditerranéen). 2. Les systèmes fiscaux, Toulouse, Éditions Privat, 1999. (amb Denis Menjot) La fiscalité des villes au Moyen Âge (Occident méditerranéen). 3. La redistribution de l’impôt, Toulouse, Éditions Privat, 2002. (amb Denis Menjot) La fiscalité des villes au Moyen Âge (Occident méditerranéen). 4. La gestion de l’impôt, Toulouse, Éditions Privat, 2004. (amb Denis Menjot, Albert Rigaudière) L’impôt dans les villes de l’Occident méditerraneén (xiiie-xve siècles), París, Ministère de l’Économie des Finances et de l’Industrie, 2005. (amb M.ª Teresa Ferrer i Mallol, Josefina Mutgé i Vives) La Corona catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la baixa Edat Mitjana, Barcelona, CSIC, 2005. (amb M.ª Teresa Ferrer i Mallol, Jean-Marie Moeglin, Stéphane Péquignot) Negociar en la Edad Media / Négocier au Moyen Âge, Barcelona, CSIC, 2005. (amb Denis Menjot) Fiscalidad de Estado y fiscalidad municipal en los reinos hispánicos medievales, Madrid, Casa de Velázquez, 2006. El món del crèdit a la Barcelona medieval, Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 2007 (= Barcelona Quaderns d’Història 13). La deuda publica en la Cataluña medieval, Barcelona, CSIC, 2009. (amb Denis Menjot) El dinero de Dios. Iglesia y fiscalidad en el Occidente medieval (siglos xiii-xv), Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 2011. (amb Ana Gómez Rabal, Roser Salicrú i Lluch, Pere Verdés Pijuan) A l’entorn de la Barcelona medieval. Estudis dedicats a la doctora Josefina Mutgé i Vives, Barcelona, CSIC, 2013. (amb Teresa Huguet Termes, Pere Verdés Pijuan, Jon Arrizabalaga Valbuena) Ciudad y hospital en el Occidente europeo (1300-1700), Lleida, Editorial Milenio, 2014. Articles en revistes
«El nombre de Jabalcuz. Nota de toponimia árabe», Oretania 28-33 (1968-69), pp. 239-242.
PUBLICACIONS del Dr. Manuel Sánchez Martínez (1968-2016)
733
«Razi, fuente de al-Udri para la España preislámica», Cuadernos de Historia del Islam 3 (1971), pp. 7-49. «Operaciones de los Peruzzi y los Acciaiuoli en la Corona de Aragón durante el primer tercio del siglo xiv», Anuario de Estudios Medievales 7 (1970-71), pp. 285-311. «La cora de Ilbira (Granada y Almería) en los siglos x y xi, en la obra de al-Udri», Cuadernos de Historia del Islam 7 (1976), pp. 5-82. «“Questie” y subsidios en Cataluña en el primer tercio del siglo xiv: el subsidio para la cruzada granadina (1329-1334)», Cuadernos de Historia Económica de Cataluña XV (1976), pp. 11-54. «Plany andalusí per la pèrdua de València», L’Avenç 16 (1979), pp. 44-48. «El feudalisme i la seva crisis primera», L’Avenç 33 (1980), pp. 22-23. «La ciutat medieval», L’Avenç 44 (1981), p. 16. «La fiscalidad catalanoaragonesa y las aljamas de judíos en la época de Alfonso IV (1327-1336)», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 3 (1982), pp. 93-141. «Els jueus i el poder reial», L’Avenç 81 (1985), pp. 50-53. (amb Josep M.ª Salrach Marès) «Les societats medievals vers l’any Mil. Conversa amb P. Bonnassie», L’Avenç 82 (1985), pp.60-63. «L’expedició d’Al-Mansur a Barcelona segons les fonts àrabs», L’Avenç 84 (1985), pp. 42-45. «Revoltes pageses a l’Europa baixmedieval», L’Avenç 93 (1986), pp. 22-30. «En torno a la historia de Al-Andalus», Taller de Historia (de Linares) I (1987), pp. 3-14. «La guerra de los dos Pedros», Historia 16 143 (1988), pp. 46-56. «Mallorquines y genoveses en Almería durante el primer tercio del siglo xiv: el proceso contra Jaume Manfré (1334)», Miscel·lània de Textos Medievals 4 (1988), pp. 103-162. «La fiscalitat reial a Catalunya en el segle xiv», L’Avenç 139 (1990), pp. 27-33. «La estructura del dominio real en Vilafranca del Penedés, Cubelles / Vilanova y La Geltrú en el primer tercio del siglo xv», Miscel·lània de Textos Medievals 6 (1992), pp. 197-254.
734
PUBLICACIONS del Dr. Manuel Sánchez Martínez (1968-2016)
«La fiscalidad real en Cataluña (siglo xiv)», Anuario de Estudios Medievales 22 (1992), pp. 341-376. «Guerra, avituallamiento del ejército y carestías en la Corona de Aragón: la provisión de cereal para la expedición granadina de Alfonso el Benigno (1329-1333)», Historia. Instituciones. Documentos 20 (1993), pp. 523-549. «La fiscalidad extraordinaria en el reino de Aragón durante el primer tercio del siglo xiv: los subsidios para la campaña granadina (1329-1333)», Revista de Historia Jerónimo Zurita 67-68 (1993), pp. 7-41. «Fiscalidad pontificia y finanzas reales en Cataluña a mediados del s. xiv: las décimas de 1349, 1351 y 1354», Estudis Castellonencs 6/2 (19941995), pp. 1277-1296. «Contributi finanziari di città e ville della Catalogna alla conquista del regno di Sardegan e Corsica (1321-1326)», Medioevo. Saggi e Rassegne 20 (1995), pp. 317-352. «Corona i fiscalitat a Catalunya (segles xiii-xiv)», L´Avenç 206 (1996), pp. 6-10. (amb Pere Orti Gost, Max Turull Rubinat) «La génesis de la fiscalidad municipal en Cataluña», Revista d’Història Medieval 7 (1996), pp. 115-134. «Violencia señorial en la Cataluña Vieja: la posible práctica del “ius maletractandiˮ en el término de Castellfollit (primer tercio del s. xiv)», Miscel·lània de Textos Medievals 8 (1996), pp. 199-229. «Las órdenes militares en la cruzada granadina de Alfonso el Benigno (1329-1334)», Anuario de Estudios Medievales 28 (1998), pp. 31-58. «Monarquies feudals i nou sistema fiscal (Castella i Corona d’Aragó, ss. L’Avenç 242 (1999), pp. 8-14.
xiii-xv)»,
«La última ofensiva fiscal de Pedro el Ceremonioso: las demandas para el jubileo de 1386», Aragón en la Edad Media 14-15 (1999), pp. 1453-1469. «Aspectos del cautiverio musulmán en los países de la Corona de Aragón (primer tercio del s. xiv) a través de tres procesos», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 22 (1999-2001), pp. 373-395. «La convocatoria del “usatge Princeps Namque” en 1368 y sus repercusiones en la ciudad de Barcelona», Barcelona. Quaderns d’Història 4 (2001), pp. 79-107. «Tre viaggiatori musulmani in terra di Al-Andalus: Ibn Hawqal, al-Idrisi e Ibn Battutah», Quaderni Mediterranei 9 (2001), pp. 65-76.
PUBLICACIONS del Dr. Manuel Sánchez Martínez (1968-2016)
735
«La presión fiscal en un año difícil: Cataluña, mediados 1374-mediados 1375», Mayurqa 27 (2001), pp. 25-45. «El naixement de la Generalitat de Catalunya», Quaderns del Museu d’Història de Catalunya 6 (2003), pp. 15-18. «El realengo catalán en la financiación de la campaña de Cerdeña de 1356», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 26 (2005), pp. 493-513. «Quan i per què es va crear (la Diputació del General de Catalunya)», L’Avenç 303 (2005), pp. 21-47. xiv
«El reino de Aragón y los conflictos mediterráneos a mediados del siglo (1353-1356)», Aragón en la Edad Media 19 (2006), pp. 485-500.
«José Luis Martín, investigador de la historia de Cataluña», Anuario de Estudios Medievales 36/1 (2006), pp. 491-505. «Algunas consideraciones sobre el crédito en la Cataluña medieval», Barcelona. Quaderns d’Història 13 (2007), pp. 9-26. «Tributos negociados: las “questie” / subsidios de las villas catalanas en la primera mitad del siglo xiv», Anuario de Estudios Medievales 38/1 (2008), pp. 65-99. «Cortes y fiscalidad: el caso de Cataluña (segunda mitad del siglo xiv)», Aragón en la Edad Media 21 (2009), pp. 279-308. «Las relaciones fiscales entre la Monarquía y las ciudades catalanas. De la coronación al jubileo de Pedro el Ceremonioso, 1336-1386», Barcelona. Quaderns d’Historia 23 (2016), pp. 51-79. Capítols de llibre
(amb Carme Batlle, Manuel Riu, Josep M.ª Salrach Marès), «Edad Media», dins Historia de España. Edad Media, vol. II, Barcelona, Carroggio, 1976, pp. 1-334. «Alfons el Benigne i la croada de Granada», dins Història de Catalunya, vol. III, Barcelona, Salvat, 1978, pp. 68-72. «Impuls comercial i financer entre el 1200 i el 1350: mercaders i banquers», dins Història de Catalunya, vol. III, Barcelona, Salvat, 1978, pp. 101-117. «L’Islam i les pàries», dins Història de Catalunya, vol. II, Barcelona, Salvat, 1978, pp. 54-56.
736
PUBLICACIONS del Dr. Manuel Sánchez Martínez (1968-2016)
(amb Antoni M.ª Aragó Cabañas), «La fiscalitat reial», dins Història de Catalunya, vol. II, Barcelona, Salvat, 1978, pp. 237-240. (amb Juan Sánchez Caballero) «Ordenanzas municipales de Linares (Jaén), siglo xvi», dins I Congreso de Historia de Andalucía, vol. II, Córdoba, Publicaciones del Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Córdoba, 1978, pp. 327-343. (amb Carlos Martínez-Shaw), «Antropología e Historia: hacia una necesaria relación interdisciplinar», dins I Congreso Español de Antropología, vol. I, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1980, pp. 443-464. «Apogeo y crisis del estado cordobés (711-1031)», dins Historia de Andalucía, vol. I, Barcelona, Planeta, 1980, pp. 186-355. «Las monarquías feudales (s. xi-xiii)», dins Historia Universal, vol. IV, Barcelona, Salvat, 1980, pp. 115-137. «La consolidación de los estados de la Europa Oriental (s. xi-xiii)», dins Historia Universal, vol. IV, Barcelona, Salvat, 1980, pp. 138-146. «Al-Andalus (711-1031)», dins Historia de España, vol. III, Madrid, 1980, Historia 16, pp. 37-88. «La contribución valenciana a la cruzada granadina de Alfonso IV de Aragón (1327-1336)», dins Primer Congreso de Historia del Pais Valenciano, vol. II, València, Universitat de València, 1981, pp. 579-598. «Una aproximación a Linares medieval (s. xiii-xv)», dins Cuatro estudios sobre Historia de Linares, vol. II, Linares, Asociación Cultural Taller de Historia, 1982, pp. 33-50. «Cataluña entre los siglos xiii y xv», dins Historia de los pueblos de España, vol. II, Barcelona, Argos Vergara, 1984, pp. 251-265. «Noblesse et monarchie dans les pays de la Couronne d’Aragon au Bas Moyen Age», dins Pouvoirs et sociétés politiques dans les royaumes ibériques au Bas Moyen Age (fin xiiie-milieu xve siècles), Niça, Faculté de Lettres et Sciences Humaines, 1987, pp. 121-139. «En torno a la piratería nazarí entre 1330 y 1337», dins V Coloquio de Historia Medieval de Andalucía, Córdoba, Diputación Provincial de Córdoba, 1988, pp. 431-461. «Comercio nazarí y piratería catalano-aragonesa (1344-1345)», dins Relaciones de la Península Ibérica con el Magreb, Madrid, CSIC, 1988, pp. 41-86.
PUBLICACIONS del Dr. Manuel Sánchez Martínez (1968-2016)
737
«Las relaciones de la Corona de Aragón con los países musulmanes en la época de Pedro el Ceremonioso», dins Pere el Cerimoniós i la seva època, Barcelona, CSIC, 1989, pp. 77-98. «El control del corso valenciano (1334) en el marco de la paz entre la Corona de Aragón y los sultanatos de Granada y Fez», dins Homenaje al prof. Jacinto Bosch Vilà, vol. I, Granada, Universidad de Granada, 1991, pp. 349-365. «Entre el realengo y el señorío: un conflicto jurisdiccional entre Santes Creus y la “universitatˮ real de Montmaneu/La Panadella (1382)», dins Miscel·lània en homenatge al P. Agustí Altisent, Tarragona, Diputació de Tarragona, 1991, pp. 329-366. «La seda a la Catalunya medieval», dins El món de la seda i Catalunya, Terrassa, Museu Tèxtil de Terrassa i Diputació de Barcelona, 1991, pp. 169-188. «Barcelona Medieval», dins Barcelona, veinte siglos, Barcelona, Lunwerg Editores S.A., 1991, pp. 41-56. (amb Sílvia Gassiot Pintori) «La “Cort General” de Barcelona (1340) y la contribución catalana a la guerra del Estrecho», dins Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés d’Història Institucional, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991, pp. 222-240. «La expedición de Al-Mansur contra Barcelona en el 985 según las fuentes árabes», dins Catalunya i França Meridional a l’entorn de l’any Mil, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991, pp. 293-301. «El mundo islámico hasta el siglo xi», dins Josep Fontana i Lázaro, Enric Ucelay-Da Cal, Historia Universal Planeta, vol. III, Barcelona,
Planeta 1993, pp. 181-237.
«Una aproximación a la estructura del dominio real en Cataluña a mediados del siglo xv: el “capbreu o memorial de les rendes e drets reyals” de 1440-1444», dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 1993, pp. 381-454. «La evolución de la fiscalidad regia en los países de la Corona de Aragón (c.1280-1350)», dins Europa en los umbrales de la crisis (1250-1350), Pamplona, Diputación Foral de Navarra, 1995, pp. 393-428. «Después de Aidu de Turdu (1347): los sucesos de Cerdeña y sus repercusiones en el patrimonio real», dins XIV Congresso di Storia della Corona d’Aragona, vol. II/II, Sassari, Università di Cagliari. 1995, pp. 789-809.
738
PUBLICACIONS del Dr. Manuel Sánchez Martínez (1968-2016)
«“Corts”, “Parlaments” y fiscalidad en Cataluña: las “profertes” para las guerras mediterráneas (1350-1356)», dins XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, vol. I/IV, Zaragoza, Diputación General de Aragón, 1996, pp. 251-272. «Fiscalité royale et fiscalité municipale en Catalogne (xive siécle). Quelques sources de l’“Arxiu Reialˮ (Archives de la Couronne d´Aragon)», dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (eds.), La fiscalité des villes au Moyen Âge (France méridionale, Catalogne et Castille). 1. Etude des sources, Toulouse, Éditions Privat, 1996, pp. 135-146. «Fiscalidad y finanzas municipales en las ciudades y villas reales de Cataluña», dins Finanzas y fiscalidad municipal. V Congreso de Estudios Medievales [León, 1995], León, Fundación Sánchez Albornoz, 1997, pp. 207-238. (amb Pere Orti Gost) «La Corona en la génesis del sistema fiscal municipal en Cataluña (1300-1360)», dins Manuel Sánchez Martínez, Antoni Furió Diego (eds.), Corona, municipis i fiscalitat a la Baixa Edat Mitjana, Lleida, Institut d´Estudis Ilerdencs, 1997, pp. 233-278. «1289/92 y 1342/44: dos fechas cruciales en la evolución de la fiscalidad real y urbana en Cataluña», dins El regne de Mallorca a l’època de la dinastia privativa. XVI Jornades d’Estudis Històrics Locals, Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 1998, pp. 67-84. (amb María Martínez Martínez) «El reino de Murcia en la alianza castellano-aragonesa contra el sultanato nazarí (1329)», dins IV Jornadas Luso-Espanholas de História Medieval/As relaçoes de fronteira no século de Alcañices, vol. II, Porto, Universidade do Porto, 1998, pp. 1135-1168 (= Revista da Faculdade de Letras 15/2). «Le système fiscal des villes catalanes et valenciennes du domaine royal au bas Moyen Âge», dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (eds.), La fiscalité des villes au bas Moyen Âge (Occident méditerranéen). 2. Les systèmes fiscaux, Toulouse, Éditions Privat, 1999, pp. 11-40. «Fiscalidad y finanzas de una villa señorial catalana: Castelló d’Empúries, 1381-1382», dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), Fiscalidad real y finanzas urbanas en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 1999, pp. 301-362. «Catalunya i Al-Andalus (segles viii-x)», dins Catalunya a l’època carolíngia. Art i cultura abans del romànic (segles ix i x), Barcelona, Diputació de Barcelona - Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1999, pp. 29-35.
PUBLICACIONS del Dr. Manuel Sánchez Martínez (1968-2016)
739
«Muslims in the Iberian Peninsula, the Mediterranean coast and its islands», dins History of Humanity. Scientific and Cultural Development, vol. IV, París-New York, UNESCO, 2000, pp. 348-360. «Sobre la vid y el vino en las “ordinacions” municipales de la Cataluña medieval», dins La vite e il vino. Storia e diritto, vol. I, Roma, Carocci editore, 2000, pp. 109-147. «Vino y fiscalidad en la Edad Media: el caso de los municipios catalanes», dins Actas del I Simposio de la Asociación Internacional de Historia y civilización de la vid y el vino, vol. I, El Puerto de Santa María, Ayuntamiento de El Puerto de Santa María, 2001, pp. 403-419. «El califato de Córdoba» i «La dictadura de Almanzor», dins «La Historia en su lugar», vol. III, Barcelona, Planeta, 2002, pasaje 24, 28. «La defensa costera de Cataluña en un episodio de la guerra de los dos Pedros (1365)», dins Carlos M. Reglero de la Fuente (ed.), Poder y sociedad en la baja Edad Media Hispánica. Estudios en homenaje al profesor Luis Vicente Díaz Martín, vol. I, Valladolid, Universidad de Valladolid, 2002, pp. 273-288. (amb Michel Hébert), «La “part du prince”: contributions et transfert au roi dans les dépenses des villes des pays de la Couronne d’Aragon et de Provence», dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (eds.), La fiscalité des villes (Occident méditerranéen). 3. Redistribution et utilisation des recettes fiscales, Toulouse, Éditions Privat, 2002, pp. 295-320. «La nova fiscalitat d’Estat», dins El naixement de la Generalitat de Catalunya, Cervera, Museu Comarcal de Cervera, 2003, pp. 61-68. «Dette publique, autorités princières et villes dans les pays de la Couronne d’Aragon (xive-xve siècles)», dins Marc Boone, Karel Davids, Paul Janssens (eds.), Urban public debts, urban governments and the market for annuities in Western Europe, 14th - 18th centuries, Brepols, Turnhout, 2003, pp. 27-50. «Fiscalidad real y villas en Cataluña: de la ordenación del subsidio a su liquidación. El ejemplo de la questia/subsidio de 1338 y la villa de Cervera», dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (eds.), La fiscalité des villes au Moyen Âge (Occident méditerranéen). 4. La gestion de l’impôt, Toulouse, Éditions Privat, 2004, pp. 91-107. «“Defensar lo principat de Cathalunya” pendant la seconde moitié du
xive siècle: du service militaire à l’impôt», dins Denis Menjot, Albert Rigaudière, Manuel Sánchez Martínez (dirs.), L’impôt dans les villes de
740
PUBLICACIONS del Dr. Manuel Sánchez Martínez (1968-2016)
l’Occident méditerranéen (xiiie-xve siècles), París, Ministère de l’Économie, des Finances et de l’Industrie, París, 2005, pp. 83-122. «El “fisc de les usures” en los países de la Corona de Aragón (finales s.
xiv-principios s. xv)» dins Diego Quaglioni, Giacomo Todeschini, Gian Maria Varanini (eds.), Credito e usura fra teologia, diritto e amministrazione. Linguaggi a confronto (sec. xii-xvi), Roma, École Française de Rome,
2005, pp. 197-228.
«The invocation of “Princeps Namque” in 1368 and its Repercussions for the City of Barcelona», dins L. J. Andrew Villalon, Donald J. Kagay (eds.), The Hundred Years War. A Wider Focus, Leiden-Boston, Brill, 2005, pp. 297-330. «Negociación y fiscalidad en Cataluña a mediados del siglo xiv: las Cortes de Barcelona de 1365», dins M.ª Teresa Ferrer i Mallol, JeanMarie Moeglin, Sthépane Péquignot, Manuel Sánchez Martínez (eds.), Negociar en la Edad Media / Négocier au Moyen Âge, Barcelona, CSIC, 2005, pp. 123-164. «Las Cortes de Cataluña en la financiación de la guerra de Arborea (segunda mitad del s. xiv)», dins M.ª Teresa Ferrer i Mallol, Josefina Mutgé i Vives, Manuel Sánchez Martínez (eds.), La Corona catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la baixa Edat Mitjana, Barcelona, CSIC, 2005, pp. 363-393. «La Corona en los orígenes del endeudamiento censal de los municipios catalanes (1343-1344)», dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (eds.), Fiscalidad de Estado y fiscalidad municipal en los reinos hispánicos medievales, Madrid, Casa de Velázquez, 2006, pp. 239-273. «El mundo del crédito en la Corona de Aragón», dins Aurelio Pérez Jiménez, Gonzalo Cruz Andreotti (coords.), Hijos de Mercurio: banqueros, prestamistas, usureros y transacciones comerciales en el mundo mediterráneo, Madrid-Málaga, Ediciones Clásicas - Charta Antiqua, 2006, pp. 343-374. «Fiscalidad y judíos en la baja Edad Media. Perspectivas de investigación», dins Flocel Sabaté Curull, Claude Denjean (eds.), Chrétiens et juifs au Moyen Âge: sources pour la recherche d’une rélation permanente, Lleida, Editorial Milenio, 2006, pp. 83-90. «El decantament d’una formació estatal pròpia», dins Ramon Grau Fernández, Josep Maria Muñoz i Lloret (eds.), Catalunya, una història europea, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2006, pp. 28-37.
PUBLICACIONS del Dr. Manuel Sánchez Martínez (1968-2016)
741
«Les villes de la Catalogne et les Grandes Compagnies (1365-1366)», dins Christiane Raynaud (ed.), Villes en guerre, xive-xve siècles, Aix-enProvence, Publications de l’Université de Provence, 2008, pp. 43-62. (amb Antoni Furió Diego i J. Ángel Sesma Muñoz), «Old and New Forms of Taxation in the Crown of Aragon (13th-14th Centuries)», dins Simonetta Cavaciocchi (ed.), La fiscalità nell’economia europea (secc. xiiixviii), Florència, Firenze University Press, 2008, pp. 99-130. «Le financement des flottes royales de Catalogne au milieu du xive siècle (1353-1356)», dins Ghislaine Fabre, Daniel Le Blévec, Denis Menjot (eds.), Les ports et la navigation en Méditerranée au Moyen Âge, Lattes (Montpellier), Association pour la connaissance du patrimoine en Languedoc-Roussillon, 2009, pp. 243-252. «Las primeras emisiones de deuda pública por la Diputación del General de Cataluña (1365-1369)», dins Manuel Sánchez Martínez (ed.), La deuda pública en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 2009, pp. 219-258. «El papel de la monarquía y de la Diputación del General en la configuración de Barcelona como capital del mercado de la deuda pública», dins XI Congreso de Historia de Barcelona, Barcelona, 2009 (www.bcn.cat/arxiu/ arxiuhistoric/catala/activitats/congres/11congres/pdf/sanchezmc.pdf). «Las monarquía y las ciudades desde el observatorio de la fiscalidad», dins J. Ángel Sesma Muñoz (ed.), La Corona de Aragón en el centro de su Historia (1208-1458), Zaragoza, Gobierno de Aragón, 2010, pp. 45-66. «Catalunya, segles xiii-xv: de l’expansió a la crisi», dins L’Art Gòtic a Catalunya. Síntesi General, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2009, pp. 34-44. «La consolidació de la nova fiscalitat a Catalunya (1359-1380)», dins Història de la Generalitat de Catalunya. Dels orígens medievals a l’actualitat, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2011, pp. 99-117. «La participación de la Iglesia de Cataluña en las finanzas regias (siglos
xiii-xiv)», dins Denis Menjot, Manuel Sánchez Martínez (eds.), El dine-
ro de Dios. Iglesia y fiscalidad en el Occidente medieval, Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 2011, pp.133-165. «Linares, villa de por sí y para sí: el precio de la libertad (1564-1566)», dins I Congreso de Historia de Linares (Linares, abril 2008), Jaén, Centro de Estudios Linarenses - Diputación Provincial de Jaén, 2012, pp. 143-192. «En defensa de la tierra: la “ordinació de les armes” acordada en las Cortes de Barcelona de 1368-1369», dins Josefina Mutgé i Vives, Roser
742
PUBLICACIONS del Dr. Manuel Sánchez Martínez (1968-2016)
Salicrú i Lluch, Carles Vela Aulesa (eds.), La Corona catalanoaragonesa, l’Islam i el món mediterrani. Estudis d’història medieval en homenatge a la doctora Maria Terresa Ferrer i Mallol, Barcelona, CSIC, 2013, pp. 653-662. «José M.ª Mínguez, entre Alfonso VI y Rossini», dins Pablo de la Cruz Díaz Martínez, Fernando Luis Corral, Iñaki Martín Viso (eds.), El historiador y la sociedad. Homenaje al profesor José M.ª Mínguez, Salamanca, Ediciones Universidad de Salamanca, 2013, pp. 13-21. «Barcelona, mercado de la deuda pública emitida por la Diputacion del General de Cataluña», dins Manuel Sánchez Martínez, Ana Gómez Rabal, Roser Salicrú i Lluch, Pere Verdés Pijuan (eds.), A l’entorn de la Barcelona medieval. Estudis dedicats a la doctora Josefina Mutgé i Vives, Barcelona, CSIC, 2013, pp. 413-441. «Las cuentas de un hospital medieval: la Santa Creu de Barcelona (1430-1431)», dins Teresa Huguet Térmens, Pere Verdés Pijuan, Jon Arrizabalaga Valbuena, Manuel Sánchez Martínez (eds.), Ciudad y Hospital en el Occidente europeo (1300-1700), Lleida, Editorial Milenio, pp. 177-209. «Vi i tavernes a la baixa edat mitjana a través de les ordinacions», dins Merçè Renom i Pulit (ed.), Proveir Barcelona. El municipi i l’alimentació de la ciutat, 1329-1930, Barcelona, MUHBA, 2016, pp. 109-120. Traduccions
Bernard Guenée, Occidente durante los siglos xiv y xv. Los Estados, «Nueva Clio», Barcelona, Labor, 1973. Jacques Heers, Occidente durante los siglos xiv y xv. Aspectos económicos y sociales, «Nueva Clío», Barcelona, Labor, 1976. Michel De Bouard, Manuel Riu, Manual de Arqueología Medieval, Barcelona, Teide - Base, 1977. Pierre Bonnassie, Vocabulario básico de la Historia Medieval, Barcelona, Crítica, 1983 (traducción y adaptación a la historia medieval hispánica).
Apéndix fotogràfic
APÈNDIX FOTOGRÀFIC
745
Manuel Sánchez en una de les primeres excavacions arqueològiques en les que va participar a la Universidad de Granada, sota la direcció del Dr. Manuel Riu Riu, el primer a l’esquerra. Aquestes excavacions van realitzar-se a La Torrecilla (Arenas del Rey) durant el mes d’abril de l’any 1969.
Sopar de final de carrera dels alumnes d’Història Medieval a la Universitat de Barcelona, l’any 1973. De dreta a esquerra, pot veure’s a Manuel Sánchez, Imma Ollich, Montserrat Casas, Maria Antònia Taberner, Jaume Sastre i Carmen Manera. A l’altra banda de la taula, començant pel fons: Salvador Claramunt, Assumpta Vendrell, Manuel Riu, Carme Batlle, Prim Bertran i Montserrat Fibla.
746
APÈNDIX FOTOGRÀFIC
Manuel Sánchez en el despatx del Departament d’Estudis Medievals de la Institución Milà i Fontanals del CSIC l’any 1995.
Manuel Sánchez amb els companys de la Institució Milà i Fontanals del CSIC a la terrassa de l’edifici l’any 1995.
APÈNDIX FOTOGRÀFIC
747
Manuel Sánchez després de la celebració del Seminari Formas y técnicas del establecimiento y percepción de los impuestos en las ciudades bajomedievales (Francia meridional, Cataluña, Castilla), organitzat a Sevilla, els dies 12, 13 i 14 d’abril de 1997. La fotografia va ser feta a la Feria de Abril de la ciutat esmentada i hi apareixen participants en el seminari i amics de M. Sánchez.
Manuel Sánchez amb Pere Orti, a la dreta, i Jordi Morelló i Pere Verdés, a l’esquerra. La fotografia va ser feta a París, coincidint amb la celebració del col·loqui L’impôt dans les villes de l’Occident méditerranéen (xiiie-xve siècle), organitzat a Bercy els dies 3, 4 i 5 d’octubre de 2001.
748
APÈNDIX FOTOGRÀFIC
Manuel Sánchez impartint el seu darrer Seminari d’Història Medieval de la Universitat de Girona, el dia 4 d’abril de 2014.
Manuel Sánchez amb els assistents al Seminari d’Història Medieval impartit el dia 4 d’abril de 2014 a la Universitat de Girona. La foto va ser feta al claustre del convent de Sant Domènec, on es troba la Facultat de Lletres de la universitat esmentada.
APÈNDIX FOTOGRÀFIC
749
Manuel Sánchez vora l’estatua d’Ibn Hazm, a la ciutat de Córdoba l’any 2014, en un viatge de lleure.
Manuel Sánchez amb Denis Menjot (Université Lumière-Lyon 2) . La foto va ser feta després del col·loqui Las investigaciones sobre fiscalidad medieval en el occidente europeo (1995-2015), celebrat a Barcelona entre el 14 i el 16 d’octubre de 2015.
750
APÈNDIX FOTOGRÀFIC
D’esquerra a dreta, Pere Verdés, Pere Orti, Esther Tello, Manuel Sánchez, Albert Reixach, Vicent Baydal i Jordi Morelló. La foto va ser feta després del col·loqui Las investigaciones sobre fiscalidad medieval en el occidente europeo (1995-2015), celebrat a Barcelona entre el 14 i el 16 d’octubre de 2015.
Manuel Sánchez gaudint de la jubilació en el domicili familiar.
JORDI MORELLÓ BAGET
ANEJOS DEL ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (últimos títulos publicados)
PERE VERDÉS PIJUAN
El títol d’aquest volum respon a la denominació rebuda pel Grup de Recerca Consolidat fundat, ara fa vint anys, per Manuel Sánchez Martínez a la Institució Milà i Fontanals del CSIC. El grup va néixer l’any 1995 i originàriament tenia com a objectiu l’estudi conjunt de la fiscalitat i de la renda senyorial. Prenent com a referencia Catalunya, es pretenia abordar una de les qüestions més destacades, aleshores i ara, per a la història econòmica, social i política de l’Occident medieval: el naixement d’una «nova» fiscalitat reial que, anant més enllà de les rendes i impostos patrimonials, va permetre la construcció d’un sistema fiscal capaç d’abraçar tota la població que vivia sota la sobirania del monarca. A partir d’aquesta premissa inicial, els objectius del grup s’han anat diversificant a mesura que s’hi sumaven investigadors. Entre les línies de recerca que el formen cal destacar la dedicada a l’ampli ventall de fiscalitats que es desenvoluparen a la Corona d’Aragó de la mà del rei, dels senyors feudals, de l’Església i des del segle xiv dels municipis, les Corts o les aljames. Així mateix, s’ha analitzat el fenomen d’aparició del deute públic, un dels trets més originals dels països que formaven l’antiga corona aragonesa. I, paral·lelament, el grup ha contribuït també al millor coneixement de les relacions entre els senyors feudals i la pagesia, especialment a la Catalunya Vella, mitjançant l’estudi simultani de la ruralia i de la urbanització a petita escala, és a dir, de les petites ciutats, centres d’un mercat permanent, que constituïren un producte original de la societat feudal. Lluny d’estar exhaurida, al cap de tants anys, l’activitat del grup continua amb força i, prova d’això, és el volum que aquí es presenta, on s’hi contenen divuit nous estudis sobre renda feudal i fiscalitat baixmedieval a Catalunya i més enllà.
(eds.)
RENDA FEUDAL I FISCALITAT A LA CATALUNYA BAIXMEDIEVAL
53. C. Vela i Aulesa, L’obrador d’un apotecari medieval segons el llibre de comptes de Francesc ses Canes (Barcelona, 1378-1381), Barcelona, 2003. 54. J. Mutgé i Vives, Política, urbanismo y vida ciudadana en la Barcelona del siglo xiv, Barcelona, 2004. 55. P. Verdés Pijuan, «Per ço que la vila no vage a perdició». La gestió del deute públic en un municipi català (Cervera, 1387-1516), Barcelona, 2004. 56. J. Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. I, Barcelona, 2004. 57. J. Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. II, Barcelona, 2005. 58. M. T. Ferrer i Mallol et al., La Corona catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la Baixa Edat Mitjana, Barcelona, 2005. 59. M. T. Ferrer i Mallol, Entre la paz y la guerra. La Corona catalano-aragonesa y Castilla en la Baja Edad Media, Barcelona, 2005. 60. V. Hurtado, Llibre de deutes, trameses i rebudes de Jaume de Mitjavila i companyia 1345-1370, Barcelona, 2005. 61. M. T. Ferrer i Mallol et al., Négocier au Moyen Âge / Negociar en la Edad Media, Barcelona, 2005. 62. C. Batlle i Gallart et al., El «llibre del Consell» de la ciutat de Barcelona. Segle xiv: les eleccions municipals, Barcelona, 2007. 63. J. Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. III, Barcelona, 2007. 64. J. Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. IV, Barcelona, 2007. 65. G. T. Colesanti, Una mujer de negocios catalana en la Sicilia del siglo xv: Caterina Llull i Sabastida. Estudio y edición de su libro maestro 1472-1479, Barcelona, 2008. 66. F. J. Apellániz Ruiz de Galarreta, Pouvoir et finance en Méditerranée pré-moderne: le deuxième état mamelouk et le commerce des épices (1382-1517), Barcelona, 2009. 67. M. Turull i Rubinat, El gobierno de la ciudad medieval. Administración y finanzas en las ciudades medievales catalanas, Barcelona, 2009. 68. M. Sánchez Martínez, La deuda pública en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, 2009. 69. M. E. Soldani, Uomini d’affari e mercanti toscani nella Barcellona del Quattrocento, Barcelona, 2011. 70. L. Cifuentes i Comamala y R. Córdoba de la Llave, Tintorería y medicina en la Valencia del siglo xv. El manual de Joanot Valero, Barcelona, 2011. 71. J. Mutgé i Vives, R. Salicrú i Lluch y C. Vela Aulesa, La Corona cataloaragonesa, l’Islam i el món mediterrani. Estudis d’història medieval en homenatge a la doctora Maria Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, 2013. 72. J. Morelló Baget, Financiar el reino terrenal. La contribución de la Iglesia a finales de la Edad Media (siglos xiv y xv), Barcelona, 2013. 73. M. Sánchez Martínez, A. Gómez Rabal, R. Salicrú i Lluch y Pere Verdés Pijuan, A l’entorn de la Barcelona Medieval. Estudis dedicats a la doctora Josefina Mutgé i Vives, Barcelona, 2013. 74. E. Juncosa Bonet, Estructura y dinámicas de poder en el Señorío de Tarragona. Creación y evolución de un dominio compartido (ca. 1118-1462), Barcelona, 2015.
PERE ORTI GOST
JORDI MORELLÓ BAGET PERE ORTI GOST PERE VERDÉS PIJUAN (eds.)
Jordi Morelló Baget (Reus, 1967), doctorat per la Universitat de Barcelona (1998), ha estat professor a la UIB (2000-2005) i investigador Ramón y Cajal (2008-2013) a la IMF-CSIC. Inicialment va estudiar la fiscalitat i les finances urbanes al Camp de Tarragona i al regne de Mallorca. Actualment té com a línia de recerca l’estudi de la fiscalitat pontifícia a la Corona d’Aragó. Pere Orti Gost (Barcelona, 1963), doctorat per la Universitat de Barcelona (1998), actualment és professor titular a la UdG. Dedicat inicialment a l’estudi del patrimoni reial i de la fiscalitat a la Catalunya medieval, darrerament és l’investigador principal de la línia de recerca que estudia les relacions entre els masos i les petites ciutats de la Catalunya Vella. Des de 2014 és el coordinador del Grup de Recerca Consolidat Renda i fiscalitat a la Catalunya medieval. Pere Verdés Pijuan (Vicfred, 1970), doctorat per la Universitat de Barcelona (2004), actualment és Científic Titular de la IMF-CSIC. La seva línia de recerca principal és la història de la hisenda municipal i d’altres aspectes de la història urbana a Catalunya al final de l’Edat Mitjana. Des de l’any 2008 és l’investigador principal de la línia de recerca sobre fiscalitat i finances públiques a la Corona d’Aragó de la IMF-CSIC.
RENDA FEUDAL I FISCALITAT A LA
CATALUNYA BAIXMEDIEVAL ESTUDIS DEDICATS A MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ ISBN 978-84-00-10322-4
CSIC
CONSEJO SUPERIOR DE INVESTIGACIONES CIENTÍFICAS
Arxiu de la Corona d’Aragó, Reial Patrimoni, Batllia General de Catalunya, vol. 604, f. 26r. (detall).