A l'entorn de la Barcelona medieval : estudis dedicats a la doctora Josefina Mutgé i Vives: Estudis dedicats a la doctora Josefina Mutgé i Vives [1 ed.] 8400097343, 9788400097349

Citation preview

Aquest volum recull vint-i-quatre treballs que volen ser un petit reconeixement a la doctora Josefina Mutgé i Vives (Investigadora Científica de la Institució Milà i Fontanals del CSIC a Barcelona) amb motiu de la seva recent jubilació. Tots els textos giren a l’entorn de la ciutat de Barcelona —el gran laboratori on la doctora Mutgé ha centrat els seus estudis— i aborden temes molt propers als que ella ha conreat al llarg de la seva dilatada trajectòria investigadora. Entre les diverses línies de recerca que ha cultivat, cal destacar un conjunt d’estudis sobre establiments religiosos radicats a Barcelona, sobretot el cenobi benedictí de Sant Pau del Camp, al qual ha dedicat dues monografies. La doctora Mutgé s’ha ocupat també de diversos aspectes de la vida barcelonina durant el regnat d’Alfons el Benigne (1327-1336), com la política del municipi en la guerra catalanogenovesa, les estratègies del consistori per aprovisionar la ciutat de blat, carn i peix, o algunes reformes urbanístiques dutes a terme pels consellers al llarg del segle xiv. Josefina Mutgé ha participat en projectes d’investigació relacionats amb l’estudi de les minories islàmiques en territori catalanoaragonès, amb les rela­ cions entre cristians i musulmans i, més en general, amb el paper de la Corona d’Aragó a la Mediterrània. Així mateix, en va dirigir un sobre El «Llibre del Consell» del municipi de Barcelona. Estudi i edició. Fruit d’aquest projecte va ser la publicació d’una voluminosa monografia d’extraordinari interès per a la història institucional del municipi barceloní, d’obligada consulta per als estudis biogràfics i prosopogràfics de la societat urbana durant el segle xiv.

ISBN 978-84-00-09734-9

9 788400 097349

ESTUDIS DEDICATS A LA DOCTORA JOSEFINA MUTGÉ I VIVES

50. M. Sánchez Martínez, Pagar al rey en la Corona de Aragón durante el siglo xiv, Barcelona, 2003. 51. P. Benito i Monclús, Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de Barcelona: segles xi-xiii, Barcelona, 2003. 52. J. Hernando Delgado, Els esclaus islàmics a Barcelona: blancs, negres, llors i turcs. De l’esclavitud a la llibertat (s. xiv), Barcelona, 2003. 53. C. Vela i Aulesa, L’obrador d’un apotecari medieval segons el llibre de comptes de Francesc ses Canes (Barcelona, 1378-1381), Barcelona, 2003. 54. J. Mutgé i Vives, Política, urbanismo y vida ciudadana en la Barcelona del siglo xiv, Barcelona, 2004. 55. P. Verdés Pijuan, «Per ço que la vila no vage a perdició». La gestió del deute públic en un municipi català (Cervera, 1387-1516), Barcelona, 2004. 56. J. Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. I, Barcelona, 2004. 57. J. Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. II, Barcelona, 2005. 58. M. T. Ferrer i Mallol et al., La Corona catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la Baixa Edat Mitjana, Barcelona, 2005. 59. M. T. Ferrer i Mallol, Entre la paz y la guerra. La Corona catalano-aragonesa y Castilla en la Baja Edad Media, Barcelona, 2005. 60. V. Hurtado, Llibre de deutes, trameses i rebudes de Jaume de Mitjavila i companyia 1345-1370, Barcelona, 2005. 61. M. T. Ferrer i Mallol et al., Négocier au Moyen Âge / Negociar en la Edad Media, Barcelona, 2005. 62. C. Batlle i Gallart et al., El «llibre del Consell» de la ciutat de Barcelona. Segle xiv: les eleccions municipals, Barcelona, 2007. 63. J. Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. III, Barcelona, 2007. 64. J. Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. IV, Barcelona, 2007. 65. G. T. Colesanti, Una mujer de negocios catalana en la Sicilia del siglo xv: Caterina Llull i Sabastida. Estudio y edición de su libro maestro 1472-1479, Barcelona, 2008. 66. F. J. Apellániz Ruiz de Galarreta, Pouvoir et finance en Méditerranée pré-moderne: le deuxième état mamelouk et le commerce des épices (1382-1517), Barcelona, 2009. 67. M. Turull i Rubinat, El gobierno de la ciudad medieval. Administración y finanzas en las ciudades medievales catalanas, Barcelona, 2009. 68. M. Sánchez Martínez, La deuda pública en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, 2009. 69. M. E. Soldani, Uomini d’affari e mercanti toscani nella Barcellona del Quattrocento, Barcelona, 2011. 70. L. Cifuentes i Comamala y R. Córdoba de la Llave, Tintorería y medicina en la Valencia del siglo xv. El manual de Joanot Valero, Barcelona, 2011. 71. J. Mutgé i Vives, R. Salicrú i Lluch y C. Vela i Aulesa, La Corona cataloaragonesa, l’Islam i el món mediterrani. Estudis d’història medieval en homenatge a la doctora Maria Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, 2013. 72. J. Morelló Baget, Financiar el reino terrenal. La contribución de la Iglesia a finales de la Edad Media (siglos xiv y xv), Barcelona, 2013.

MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ ANA GÓMEZ RABAL ROSER SALICRÚ I LLUCH PERE VERDÉS PIJUAN (eds.)

A L’ENTORN DE LA BARCELONA MEDIEVAL

ANEJOS DEL ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (últimos títulos publicados)

CSIC

MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ ANA GÓMEZ RABAL ROSER SALICRÚ I LLUCH PERE VERDÉS PIJUAN (eds.)

Els quatre compiladors i editors d’aquest volum han estat durant molts anys companys de la doctora Josefina Mutgé i Vives al Departament de Ciències Històriques-Estudis Medievals de la Institució Milà i Fontanals del CSIC a Barcelona. Hi han compartit projectes de recerca sobre Barcelona i la Mediterrània medievals i, entre altres tasques científiques, la re­dacció de la revista Anuario de Estudios Medievales i de la col·lecció de monografies Anejos del Anuario de Estudios Medievales. Tots ells són, o han estat, responsables de les línies de recerca que ac­ tualment acull, en l’àmbit dels estudis me­ dievals, la Institució Milà i Fontanals: «La Corona d’Aragó i la Mediterrània medieval: integració, aculturació i discriminació» (Roser Salicrú i Lluch), en el marc de la qual la doctora Mutgé ha desenvolupat part de la seva activitat investigadora; «Fiscalitat i finances públiques en la gènesi de l’Estat Modern: el cas de la Corona d’Aragó (se­gles xiii-xv)» (Manuel Sánchez Martínez i Pere Verdés Pijuan); i «Llatí i llengua romànica en el Mediterrani medieval: Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae» (Ana Gómez Rabal).

A L’ENTORN DE LA BARCELONA MEDIEVAL ESTUDIS DEDICATS A LA DOCTORA JOSEFINA MUTGÉ I VIVES CONSEJO SUPERIOR DE INVESTIGACIONES CIENTÍFICAS

Il·lustració de la coberta: sala capitular i claustre de Sant Pau del Camp (Barcelona) © foto Ramon Manent.

A L’ENTORN DE LA BARCELONA MEDIEVAL

ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES ANEJO 73

Directora Roser Salicrú i Lluch, Institución Milà i Fontanals, CSIC Secretario Manuel Sánchez Martínez, Institución Milà i Fontanals, CSIC Comité Editorial Ignasi Baiges Jardí, Universitat de Barcelona Antoni Furió Diego, Universitat de València Ana Gómez Rabal, Institución Milà i Fontanals, CSIC Pere Quetglas Nicolau, Universitat de Barcelona Pere Verdés Pijuan, Institución Milà i Fontanals, CSIC M. Mercè Viladrich, Universitat de Barcelona Consejo Asesor Asunción Blasco, Universidad de Zaragoza Brian A. Catlos, University of California Santa Cruz & University of Colorado at Boulder Damien Coulon, Université de Strasbourg (Francia) Carlos Estepa Díez, Instituto de Historia, CSIC M. Teresa Ferrer i Mallol, Institut d’Estudis Catalans (Barcelona) Enric Guinot, Universitat de València Nikolas Jaspert, Ruhr-Universität Bochum (Alemania) Patrizia Mainoni, Università degli Studi di Bari (Italia) Tomàs de Montagut i Estragués, Universitat Pompeu Fabra (Barcelona) Jordi Morelló Baget, Institución Milà i Fontanals, CSIC Josefina Mutgé Vives, Institución Milà i Fontanals, CSIC Anna Maria Oliva, Istituto di Storia dell’Europa Mediterranea, CNR (Italia) Pere Ortí Gost, Universitat de Girona Stéphane Péquignot, École Pratique des Hautes Études (París) Antoni Riera Melis, Universitat de Barcelona Flocel Sabaté Curull, Universitat de Lleida Josep M. Salrach Marés, Universitat Pompeu Fabra (Barcelona) Carles Vela Aulesa, Institución Milà i Fontanals, CSIC Teresa Vinyoles Vidal, Universitat de Barcelona

MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ ANA GÓMEZ RABAL ROSER SALICRÚ I LLUCH PERE VERDÉS PIJUAN (eds.)

A L’ENTORN DE LA BARCELONA MEDIEVAL ESTUDIS DEDICATS A LA DOCTORA JOSEFINA MUTGÉ I VIVES

CONSEJO SUPERIOR DE INVESTIGACIONES CIENTÍFICAS INSTITUCIÓ MILÀ I FONTANALS DEPARTAMENT DE CIÈNCIES HISTÒRIQUES-ESTUDIS MEDIEVALS BARCELONA, 2013

Reservados todos los derechos por la legislación en materia de Propiedad Intelectual. Ni la totalidad ni parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, puede reproducirse, almacenarse o transmitirse en manera alguna por medio ya sea electrónico, químico, óptico, informático, de grabación o de fotocopia, sin permiso previo por escrito de la editorial. Las noticias, los asertos y las opiniones contenidos en esta obra son de la exclusiva responsabilidad del autor o autores. La editorial, por su parte, solo se hace responsable del interés científico de sus publicaciones.

Catálogo general de publicaciones oficiales: http://publicacionesoficiales.boe.es Editorial CSIC: http://editorial.csic.es (correo: [email protected])

GOBIERNO DE ESPAÑA

MINISTERIO DE ECONOMÍA Y COMPETITIVIDAD

© CSIC ©  Manuel Sánchez Martínez, Ana Gómez Rabal, Roser Salicrú i Lluch, Pere Verdés Pijuan (eds.), y de cada texto, su autor

ISBN: 978-84-00-09734-9 e-ISBN: 978-84-00-09735-6 NIPO: 723-13-127-4 e-NIPO: 723-13-128-X Depósito Legal: M-28644-2013 Maquetación: Ángel de la Llera (Editorial CSIC) Impresión y encuadernación: Solana e Hijos, A.G., S.A.U. Impreso en España. Printed in Spain En esta edición se ha utilizado papel ecológico sometido a un proceso de blanqueado TCF, cuya fibra procede de bosques gestionados de forma sostenible.

ÍNDEX Introducció.................................................................................................

11

Publicacions de la Dra. Josefa Mutgé i Vives (1966-2011).......................

17

Armenteros Martínez, Iván, Regular las declaraciones de buena guerra en un centro del comercio interregional de esclavos: Barce­ lona, 1433........................................................................................... Barceló Crespí, Maria, Correspondència entre els jurats de Mallorca i els consellers de Barcelona en temps de Joan II i Ferran el Ca­ tòlic..................................................................................................... Batlle i Gallart, Carme, Uns prohoms de mar a la Ribera de Barce­ lona: els Bou, Torsà, Cantull (segle xiii)............................................ Baucells i Reig, Josep, Prospecció vital de la ciutat de Barcelona de 1303 a 1334........................................................................................ Baydal Sala, Vicent, «Haüt diligent col·loqui e tractat». Les negocia­ cions per a l’organització d’una armada valenciana contra els ge­ novesos en 1332.................................................................................. Bensch, Stephen P., A Jewish merchant in Romania: Isaac Llobell of Barcelona............................................................................................ Bertran Roigé, Prim, La ciutat de Barcelona, senyora de Vilagrassa, a l’Urgell (1391-1460)........................................................................... Cabezuelo Pliego, J. Vicente; Soler Milla, J. Leonardo, El consula­ do catalán de Sevilla a inicios del siglo xiv: disputas políticas y realidad mercantil en el Atlántico...................................................... Claramunt Rodríguez, Salvador, El bací dels pobres vergonyants de la parròquia del Pi de Barcelona com atenuant de la crisi ciutadana del segle xv......................................................................................... Coulon, Damien, Entre Almeria et Gênes. Barcelone et les réseaux de grand commerce au xiie siècle........................................................... Ferrer i Mallol, Maria Teresa, La gent rica de Barcelona l’any 1363.

25 39 55 85 111 137 153 171 203 213 223

10

ÍNDEX

Gómez Rabal, Ana; Quetglas, Pere J., Dins i fora de la ciutat: els nostres veïns de l’any 1000................................................................. Grau i Fernández, Ramon, Jaume Destorrent i la política de Barcelo­ na. L’aflorament d’un personatge en la historiografia, 1879-1931... Hernando Delgado, Josep, Les «Artes Liberales», les escoles d’Arts i la Facultat d’Arts de la ciutat de Barcelona, segle xv. Tradició i renovació............................................................................................ López Pérez, María Dolores, La compañía Torralba y las redes de dis­ tribución de la lana en el norte de Italia (1433-1434)....................... Morelló Baget, Jordi, La gestió comptable de la Cambra Apostòlica al bisbat de Barcelona devers el 1390 (en temps del col·lector Gui­ llem de Boudreville)............................................................................ Raufast Chico, Miguel, Solo para la reina: la exclusiva celebración de la entrada de María de Luna en Barcelona (1400)............................ Riera i Melis, Antoni, Sucre per a després d’una pesta: Barcelona, 1349-1350........................................................................................... Riera Viader, Sebastià; Rovira Solà, Manuel, Gabriel Canyelles i el redreç de l’escrivania major del consell de Barcelona de 1433........ Salicrú i Lluch, Roser, Home del papa, home del rei. Guillem de Fo­ nollet, un mercader català entre política i comerç, entre món cristià i món islàmic, a cavall dels segles xiv i xv......................................... Sánchez Martínez, Manuel, Barcelona, mercado de la deuda pública emitida por la Diputación del General de Cataluña (1371-1374)..... Vela Aulesa, Carles, Llegats pietosos i misses. L’evolució de la religio­ sitat enfront de la mort a Barcelona a la baixa Edat Mitjana............ Vinyoles Vidal, Teresa, Violències a l’espai urbà. Barcelona, segle xv.... Webster, Jill R., Reflections on three interacting aspects of late medie­ val Barcelona: Poverty, Piety and Prostitution..................................

255 269 293 313 333 353 367 387 399 413 443 461 481

INTRODUCCIÓ Aquest volum recull vint-i-quatre treballs que volen ser un petit reconeixement a la Dra. Josefina Mutgé i Vives amb motiu de la seva recent jubilació, després que hagi dedicat la seva llarga vida professional a la investigació i a diverses tasques relacionades amb ella. Tots els treballs giren a l’entorn de la ciutat de Barcelona —el gran laboratori on la Dra. Mutgé ha dut a terme les seves recerques— o aborden temes molt propers als que ella ha conreat, com la guerra catalanogenovesa de la dècada de 1330 o el consolat català de Sevilla. I han estat escrits per persones (investigadors de plantilla, contractats o becaris) que han treballat al seu costat a la Institució Milà i Fontanals del CSIC, que han participat amb ella en projectes de recerca, o que, des del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona i des d’altres centres, hi han establert vincles. Com acabem d’apuntar, pràcticament tots els textos tracten de la ciutat de Barcelona, des de l’any mil fins al llindar del segle xvi, i s’ocupen de gairebé tots els aspectes de la vida urbana: l’economia, la societat, la política, la religió i la cultura. Josefina Mutgé va començar a treballar amb un Grup d’Estudis Medievals que, sota la direcció del professor Emilio Sáez, desenvolupava la seva labor a l’edifici que avui ocupa la Institució Milà i Fontanals del CSIC, el mes d’octubre del 1961, quan estudiava el quart curs de la carrera de Filosofia i Lletres (secció d’Història). El professor Sáez, catedràtic de la Universitat de Barcelona des del 1958, era un home del CSIC, on s’havia format durant la seva estada a Madrid. Un cop arribat a Barcelona, va procurar vincular les tasques del departament universitari d’història medieval amb els estudis que, sobre aquesta mateixa època, es realitzaven a la seu del Consell, al carrer de les Egipcíaques. En aquest sentit, va preparar alguns projectes —com la confecció d’un fitxer de documentació publicada sobre Barcelona o la transcripció del Llibre del Consell— on participaven alumnes destacats de la Universitat. Va ser així com, el 1961, Josefina Mutgé va començar a treballar en l’esmentat fitxer documental, tot seguint les instruccions de Maria Teresa Ferrer i Mallol, que ja formava part d’aquell grup. Fou llavors que

12

A L’ENTORN DE LA BARCELONA MEDIEVAL

es va iniciar entre totes dues una estreta relació d’amistat i col·laboració que ha perviscut més enllà de les seves respectives jubilacions. Després de presentar la seva Memòria de Llicenciatura sobre Alfons el Benigne i el «consell» de Barcelona (1964), Josefina Mutgé va obtenir una beca que li va permetre treballar durant dos anys en l’aleshores anomenada Escola d’Estudis Medievals del CSIC (1965-1966). Fou en aquell moment quan, sota la direcció d’Emilio Sáez, començà l’elaboració de la seva tesi doctoral —La ciudad de Barcelona durante el reinado de Alfonso el Benigno (1327-1336)— que, defensada el 1981, va obtenir la màxima qualificació. De forma paral·lela, ja havia iniciat la seva carrera professional al Consell com a Ajudant Científica (1966-1971) i, el 1971, va guanyar-hi una plaça de Col·laboradora Científica (en nomenclatura posterior, Científica Titular), des d’on es promocionaria a Investigadora Científica el 2001. Al llarg d’aquest mig segle de treball a l’edifici del carrer de les Egipcíaques (19612012), Josefina Mutgé també va exercir la tasca de secretària de l’Institut de Geografia, Etnologia i Història (1980-1984) i de gerent de la Institució Milà i Fontanals (1985-1991). Des d’aquesta talaia privilegiada, ha estat testimoni d’excepció de la història de les humanitats al CSIC de Barcelona des dels anys previs a la creació de la Institució Milà i Fontanals, el 1968, fins a la darrera reestructuració del centre arran dels recents Plans Estratègics. A l’Escola d’Estudis Medievals, Emilio Sáez hi havia fundat l’Anuario de Estudios Medievales (1964), revista que és considerada el principal òrgan d’expressió del medievalisme espanyol. Més tard, el 1971, apareixia la primera d’una col·lecció de monografies denominades Anejos del Anuario de Estudios Medievales. I, finalment, el 1985, va veure la llum la Miscel·lània de Textos Medievals, una revista destinada a la publicació de fonts documentals que, malauradament, va desaparèixer el 1996. No cal dir fins a quin punt Josefina Mutgé es va implicar en la preparació d’aquestes publicacions, i sobretot en l’Anuario, revista de la qual va ser secretària fins molt poc abans de la seva jubilació. També es va involucrar molt activament en l’organització dels dos cursets anuals —un d’arqueologia medieval i un altre d’història medieval— que es van impartir al Departament d’Estudis Medievals de la Institució Milà i Fontanals entre 1983 i 1998. Durant molt de temps, la Dra. Mutgé es va haver de fer càrrec de tot aquest conjunt de tasques més relacionades amb la gestió de la recerca que amb la recerca pròpiament dita. Així, en la seva qualitat de secretària de l’Institut de Geografia, Etnologia i Història i, després, de gerent de la Institució Milà i Fontanals, va haver de familiaritzar-se amb la redacció de memòries, la confecció de pressupostos, la recepció i extensió de factures... És a dir, amb una documentació que s’assemblava ben poc amb la que l’esperava a l’Arxiu de la Corona d’Aragó o a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Bar-

INTRODUCCIÓ 13

celona. També va haver d’assumir les tasques inherents a la publicació de les revistes: correcció de proves, preparació d’originals, correspondència amb els autors, contactes amb les impremtes... No hi ha dubte que ni les monografies i revistes que s’editaven al Departament ni moltes altres iniciatives científiques no haurien tirat endavant sense el treball constant i la dedicació desinteressada de Josefina Mutgé. Totes aquestes tasques, algunes de les quals no especialment grates, les ha dut a terme amb el seu proverbial bon tarannà. Sempre cordial, generosa i amb una permanent disposició a col·laborar en tot el que fos necessari amb un somriure als llavis. Aquestes són algunes de les virtuts més visibles de Josefina Mutgé, evidents a qualsevol persona que intercanviï dues paraules amb ella. Però només els pocs privilegiats que hi hem compartit el dia a dia durant molts anys coneixem també el seu extraordinari sentit de l’humor i la seva finíssima ironia, administrats sempre en dosis sàvies, discretes i pertinents. La Josefina sempre ha volgut restar en un segon pla, i ha procurat defugir qualsevol situació que li pogués conferir protagonisme. Amb tot i amb això, és necessari afirmar amb èmfasi que, més enllà de les virtuts assenyalades i del seu important treball administratiu i de gestió a la Institució Milà i Fontanals, ha construït, calladament però tenaç, una valuosa obra científica. Des del 1982 i fins a la seva jubilació, Josefina Mutgé va participar, primer, en els projectes de recerca dirigits per Maria Teresa Ferrer i Mallol i, a partir del 2004, en els dirigits per Roser Salicrú i Lluch. En tots dos casos, han estat projectes relacionats amb l’estudi de les minories islàmiques en territori catalanoaragonès, amb les relacions entre cristians i musulmans i, més en general, amb el paper de la Corona d’Aragó a la Mediterrània. Un nodrit grup de treballs de la Dra. Mutgé s’inscriu directament en el marc d’aquests projectes. En són un bon exemple els dedicats a les relacions amb el sultanat de Tunis a mitjan segle xiv i, sobretot, els nombrosos estudis i el llibre consagrats a l’aljama sarraïna de Lleida. Cal dir el mateix dels articles sobre pirateria i, més concretament, de les interessants aportacions sobre el dret de marca o represàlia i les formes de solucionar pacíficament aquesta mena de conflictes. També pertanyen a aquest grup els treballs sobre els cònsols d’Ultramar i sobre el consolat català a Sevilla. Entre 2000 i 2006, Josefina Mutgé va liderar també un projecte propi, dirigint un grup d’investigadors per treballar sobre El «Llibre del Consell» del municipi de Barcelona. Estudi i edició. D’aquesta manera es féu realitat, molts anys després i encara que fos de manera parcial, la vella idea d’Emilio Sáez de transcriure els llibres d’actes del consell barceloní, projecte en el qual, ja ho hem dit, la Dra. Mutgé havia participat tot just arribada a l’edifici

14

A L’ENTORN DE LA BARCELONA MEDIEVAL

del carrer de les Egipcíaques. Fruit d’aquest projecte va ser la publicació d’una voluminosa monografia d’extraordinari interès per a la història institucional del municipi barceloní i d’obligada consulta per als estudis biogràfics i prosopogràfics de la societat barcelonina durant el segle xiv. Però la principal línia de recerca de Josefina Mutgé arrenca de la seva tesi doctoral, dedicada a l’estudi de la ciutat de Barcelona a l’època del rei Alfons el Benigne i publicada el 1987. Les aportacions de la Dra. Mutgé sobre la ciutat comtal al primer terç del segle xiv permeten conèixer amb profunditat una etapa de la història barcelonina molt menys estudiada que els anys finals del segle xiv i gran part del segle xv. En treballs posteriors, Josefina Mutgé ha anat desenvolupant alguns dels aspectes que, a la tesi, només havien quedat esbossats i que podríem agrupar en tres grans àmbits, tot seguint el títol d’un altre dels seus llibres: Política, urbanismo y vida ciudadana en la Barcelona del siglo xiv. En primer lloc, cal destacar un conjunt d’estudis dedicats a la «vida ciutadana» i, més concretament, a la influència que van exercir-hi alguns establiments religiosos radicats a Barcelona. A banda dels convents de la Mercè i dels Agustins, la Dra. Mutgé ha prestat una gran atenció al cenobi benedictí de Sant Pau del Camp: ha reconstruït tota la seva història medieval i ha publicat, en dos llibres, una impressionant massa documental procedent, en gran mesura, de la cancelleria reial. És evident que aquests estudis marquen un abans i un després en la història del monestir. També podem incloure en aquest àmbit els treballs que s’ocupen de les relacions de la monarquia catalanoaragonesa amb l’orde de la Mercè, amb Santes Creus, amb Montse­ rrat, amb la capella reial i amb l’Estudi General de Lleida, sense oblidar les valuoses dades que aporten les seves recerques sobre la convivència, no sempre fàcil, entre l’estament religiós i el poder municipal. A propòsit del Consell de Cent, un segon grup d’estudis tenen com a objectiu observar la política interior i exterior del consistori. Aquí, els seus treballs, ja clàssics, sobre la guerra catalanogenovesa del primer terç del segle xiv hi brillen amb llum pròpia. I, en l’esfera diplomàtica, destaquen les anàlisis de les relacions del municipi amb Sicília i Nàpols. A més a més dels estudis realitzats a partir del Llibre del Consell, des del punt de vista de la política interior, Josefina Mutgé també ha fet reflexions de singular interès sobre les primeres estratègies del municipi per aprovisionar Barcelona, sobretot de blat, però també de carn i de peix. Per un moment posterior, cal fer esment del seu original estudi sobre la interessant sèrie dels Testaments dels consellers, centrat en l’informe realitzat pels regidors del 1371 en acabar el seu mandat. En darrer terme, la Dra. Mutgé també s’ha ocupat de l’urbanisme barceloní en treballs que tracten des d’algunes reformes urbanístiques molt con-

INTRODUCCIÓ 15

cretes dutes a terme pel municipi fins a la transcendental construcció de les muralles del Raval a mitjan segle xiv o la contribució d’Alfons el Benigne i Pere el Cerimoniós a les obres de les drassanes de la ciutat. Amb la mateixa discreció amb la qual ha treballat durant els deu lustres de dedicació a la recerca i al CSIC, la Dra. Mutgé, la Josefina, s’ha retirat ara per lliurar-se, amb el mateix afany, a la vida que existeix també més enllà de la història medieval. Desitgem que en gaudeixi amb plenitud i volem que sàpiga que sempre podrà continuar comptant amb l’amistat i estimació dels seus amics i companys. Manuel Sánchez Martínez Ana Gómez Rabal Roser Salicrú i Lluch Pere Verdés Pijuan

PUBLICACIONS DE LA DRA. JOSEFA MUTGÉ VIVES (1966-2012)

LLIBRES, MONOGRAFIES I VOLUMS COL·LECTIUS

  1.  La ciudad de Barcelona durante el reinado de Alfonso el Benigno (1327-

1336), Barcelona, CSIC, Institució Milà i Fontanals, 1987, XLI+369 pp. (Anua­rio de Estudios Medievales. Anejo: 17).   2.  L’aljama sarraïna de Lleida a l’Edat Mitjana. Aproximació a la seva història, Barcelona, CSIC, Institució Milà i Fontanals, 1992, XXX+425 p. (Anuario de Estudios Medievales. Anejo: 26).   3.  J. Mutgé Vives, edición e índices del libro póstumo de Regina Sáinz de la Maza Lasoli, El monasterio de Sijena. Catálogo de documentos del Archivo de la Corona de Aragón. II (1348-1451), Barcelona, CSIC, Institució Milà i Fontanals, 1998, VIII+204 p. (Anuario de Estudios Medievales. Anejo: 32).   4.  Pergamins del monestir benedictí de Sant Pau del Camp de Barcelona de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (segles xii-xiv), Barcelona, CSIC, Institució Milà i Fontanals, 2002, 360 pp. (Anuario de Estudios Medievales. Anejo: 45).   5.  Política, urbanismo y vida ciudadana en la Barcelona del siglo xiv, Barcelona, CSIC, Institució Milà i Fontanals, 2004, XII+427 pp. (Anuario de Estudios Medievales. Anejo: 54).   6.  El monestir benedictí de Sant Pau del Camp de Barcelona, a través de la documentació de cancelleria reial de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1287-1510), Barcelona, Fundació Noguera, 2008, 326 pp.   7.  M. T. Ferrer, J. Mutgé, De l’esclavitud a la llibertat. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana. Col·loqui internacional (Barcelona, 27-29 maig 1999), Barcelona, CSIC, Institució Milà i Fontanals, 2000, 751 pp. (Anuario de Estudios Medievales. Anejo: 38).   8.  M. T. Ferrer i Mallol, J. Mutgé i Vives, M. Riu i Riu (eds.), El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles ix-xviii). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Actes del Col·loqui celebrat a Barcelona del 3 al 5 de novembre de 1999, Barcelona, CSIC, Institució Milà i Fontanals, 2001, XVIII+659 pp. (Anuario de Estudios Medievales. Anejo: 42).

18

A L’ENTORN DE LA BARCELONA MEDIEVAL

  9.  M. T. Ferrer i Mallol, J. Mutgé i Vives, M. Sánchez Martínez (eds.), La

Corona catalano-aragonesa i el seu entorn mediterrani a la Baixa Edat Mitjana. Seminari del Projecte Conjunt Departament d’Estudis Medievals, Institució Milà i Fontanals, CSIC - Istituto di Storia dell’Europa Mediterranea, CNR (Barcelona, 27-28 de novembre de 2003), Barcelona, CSIC, Institució Milà i Fontanals, 2005, XIV+414 pp. (Anuario de Estudios Medievales. Anejo: 58). 10.  C. Batlle i Gallart, M. T. Ferrer i Mallol, M. C. Mañé i Mas, J. Mutgé i Vives, S. Riera i Viader, M. Rovira i Solà, El «Llibre del Consell» de la ciutat de Barcelona, segle xiv: les eleccions municipals, Barcelona, CSIC, Institució Milà i Fontanals, 2007, 912 pp. (Anuario de Estudios Medievales. Anejo: 62).

ARTICLES DE REVISTA  1.  «El Consell de Barcelona en la guerra catalano-genovesa durante el reinado de Alfonso el Benigno», Anuario de Estudios Medievales II (1965), pp. 229-256.  2.  «Pedro de Arborea, Constanza de Saluzzo y Molins de Rey», Anuario de Estudios Medievales VII (1970-1971), pp. 661-675.  3.  «Algunes notes sobre Alfons el Benigne i l’Orde de la Mercè de Barcelona», Anuario de Estudios Medievales XI (1981), pp. 853-858.  4.  «L’infant Alfons, fill de Jaume II i el monestir de Santes Creus (1319-1327)», Santes Creus. Butlletí de l’Arxiu Bibliogràfic VI-57/58 (1983), pp. 373-397.  5.  «Alfons el Benigne i el monestir de Santes Creus (1327-1336)», Anuario de Estudios Medievales 14 (1984), pp. 237-322.  6.  «La marca de Bernat Melhac, la corona catalano-aragonesa i el Llenguadoc (1327-1336)», Mémoires de la Société Archéologique de Montpellier XV (1987), pp. 175-188.  7.  «L’ambaixada a Tunis de Guillem de Clariana i de Benet Blanques (1345)», Miscelּlània de Textos Medievals IV (1988), pp. 163-219.  8.  «Algunes notícies i documents sobre les relacions entre Barcelona i Sicília durant el regnat d’Alfons el Benigne (1327-1336)», Mayurqa XXII (1989), pp. 455-463.  9.  «Notícies i documents sobre les muralles de Barcelona a l’època de Pere el Cerimoniós», Universitas Tarraconensis X (1992), pp. 151-161. 10.  «La guerra contra Gènova de 1330-1335. Documentació barcelonina», Mis­ cel·lània de Textos Medievals VI (1992), pp. 47-100. 11.  «Notícies històriques sobre el monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona (1117-1212)», Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval IX (1992-1993), pp. 101-117. 12.  «Documents sobre vida ciutadana i urbanisme a Barcelona durant el regnat d’Alfons el Benigne», Miscel·lània de Textos Medievals VII (1994), pp. 259322. 13.  «Documents sobre el monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona (segles xiiixiv)», Estudis Castellonencs VI/2 (1994-1995), pp. 943-954.



PUBLICACIONS DE LA DRA. JOSEFA MUTGÉ VIVES

19

14.  «Contribució a l’estudi del comerç al Mediterrani occidental en el segle xiv: l’atac piràtic a la “coca” d’Esteve Bordell», Anuario de Estudios Medievales XXIV (1994), pp. 465-577. 15.  «Progreso urbano de Barcelona en el siglo xiv», Archivio Storico del Sannio I/I-II (1996), pp. 85-98. 16.  «El monestir benedictí de Sant Pau del Camp de Barcelona a la segona meitat del segle xv (edició d’un capbreu del 1461-1462)», Mis­cel·lània de Textos Medievals VIII (1996), pp. 393-461. 17.  «Il Consell di Barcellona nell’ambito della politica siciliana di Giacomo II d’Aragona», Medioevo. Saggi e Rassegne XX (1996), pp. 223-250. 18.  «Activitat piràtica entre catalano-aragonesos i castellans a la Mediterrània Occidental durant el regnat de Jaume II», Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval XI (1996-1997), pp. 445-457. 19.  «Regina Sáinz de la Maza Lasoli (1945-1997). In Memoriam», Medievalismo. Boletín de la Sociedad Española de Estudios Medievales VII (1997), pp. 316321. 20.  «Documentació per a l’estudi del monestir de Sant Pau del Camp, durant l’Edat Mitjana, als arxius de Barcelona», Analecta Sacra Tarraconensia. Revista de Ciències Historicoeclesiàstiques LXXI (1998), pp. 597-611. 21.  «Sociedad laica y sociedad eclesiástica en Cataluña (siglo xiv). Aportación a su estudio», Aragón en la Edad Media XIV-XV/2 (1999), pp. 1185-1197. 22.  «En torn a l’ocupació de càrrecs públics i de la pràctica d’oficis artesans per part dels clergues en el segle xiv», Anuario de Estudios Medievales XXVIII (1998), pp. 821-823. 23.  «L’obra pòstuma de la Dra. Regina Sáinz de la Maza», Anuario de Estudios Medievales XXVIII (1998), pp. XXXIX-XLII. 24.  «Documents de cancelleria reial sobre el monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona (1332-1394)», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia IX (1998), pp. 19-53. 25.  [En col·laboració amb R. Sáinz de la Maza Lasoli], «Notícies documentals sobre l’abadia de Sant Pere de la Portella», Urgellia XIII (2000), pp. 379-406. 26.  «Documents de cancelleria reial sobre el monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona (1402-1450)», Acta Historica et Archaeologia Mediaevalia XXXXI (2000), pp. 663-682. 27.  «Noticias y documentos sobre las Órdenes Militares en Barcelona, durante el reinado de Alfonso el Benigno (1327-1336)», Revista de las Órdenes Militares I (2001), pp. 33-61. 28.  «El blat. L’abastament de blat a la ciutat de Barcelona, en temps d’Alfons el Benigne (1327-1336)», Anuario de Estudios Medievales XXXI/2 (2001), pp. 649-691. 29.  «Alfons el Benigne i el govern municipal de Barcelona. Aspectes concrets (1327-1336)», Barcelona. Quaderns d’Història IV (2001), pp. 146-154. 30.  «Preocupacions del govern municipal barceloní en el 1371, a través dels “Testaments dels Consellers”», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia XXIII-XXIV (2002-2003), pp. 331-351.

20

A L’ENTORN DE LA BARCELONA MEDIEVAL

31.  «La immunitat d’un grup privilegiat: els estudiants de l’Estudi General de Lleida (1327-1378)», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia XXV (2003-2004), pp. 277-289. 32.  «Els membres del govern municipal de Barcelona entre 1328 i 1339», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia XXVI (2005), pp. 379-401. 33.  «Artesanos barceloneses al servicio de Alfonso el Benigno (1327-1336)», Aragón en la Edad Media XIX (2006), pp. 407-416. 34.  «Alguns camins per a apaivagar els conflictes per incidents de pirateria en el Mediterrani Occidental», Anuario de Estudios Medievales XXXVIII/2, pp. 901-919. 35.  [En col·laboració amb R. Sáinz de la Maza Lasoli], «Contribució a l’estudi de la fundació i els primers anys de la cartoixa de Valldemossa (Mallorca)», Randa LXIV (2010), pp. 17-30.

VOLUMS COL·LECTIUS. CAPÍTOLS  1.  «Relaciones entre Alfonso II y el monasterio de Santas Creus», dins VII Congreso de Historia de la Corona de Aragón, vol. II, Barcelona, Direcciones Generales de Archivos y Bibliotecas, 1962, pp. 235-246.  2.  «Trigo sardo en Barcelona durante el reinado de Alfonso el Benigno», dins VIII Congreso de Historia de la Corona de Aragón, vol. II-3, Valencia, Caja de Ahorros, 1973, pp. 235-241.  3.  «Algunes millores urbanístiques a Barcelona durant el regnat d’Alfons el Benigne (1327-1336)», dins Actes del I Congrés d’Història del Pla de Barcelona, Barcelona, Institut Municipal d’Història, Ajuntament de Barcelona, 1984, pp. 161-172.  4.  «Algunas noticias sobre las relaciones entre la Corona catalano-aragonesa y el reino de Túnez de 1345 a 1360», dins Relaciones de la Peninsula Ibérica con el Magreb (siglos xiii-xvi), Madrid, CSIC, Instituto de Filología, Instituto Hispano-Árabe de Cultura, 1988, pp. 131-164.  5.  «L’abastament del peix i de la carn a Barcelona en el primer terç del segle xiv», dins Alimentació i societat a la Catalunya medieval, Barcelona, CSIC, Institució Milà i Fontanals, 1988, pp. 109-136.  6.  «Les Drassanes de Barcelona en temps d’Alfons el Benigne i de Pere el Cerimoniós», dins Història Urbana del Pla de Barcelona (Actes del II Congrés d’Història del Pla de Barcelona), Barcelona, Institut Municipal d’Historia, 1989, pp. 303-314.  7.  «Una marca francesa contra els catalans provocada per Francesc Carròs (13231335)», dins Homenatge a la Memòria del Prof. Dr. Emilio Sáez, Barcelona, Universitat de Barcelona, Centre d’Estudis Medievals de Catalunya, Institució Milà i Fontanals, CSIC, 1989, pp. 127-138.  8.  «Contribución al estudio del urbanismo en la Barcelona del si­glo xiv. Noticia documental de la pavimentación de una plaza y una calle en 1356», dins Haciendo Historia. Homenaje al Prof. Carlos Seco, Madrid, Facultad de Ciencias



PUBLICACIONS DE LA DRA. JOSEFA MUTGÉ VIVES

21

de la Información, Universidad de Madrid; Facultad de Geografía e Historia, Universidad de Barcelona, 1989, pp. 31-34.  9.  «La contribució del regne de Mallorca a la guerra catalano-genovesa de 1330 a 1335», dins XIIIè Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (Palma de Mallorca, Institut d’Estudis Baleàrics, 1989), Comunicacions, vol. I, Palma de Mallorca, Institut d’Estudis Baleàrics, 1990, pp. 217-226. 10.  «Notícies històriques sobre Ivars d’Urgell i el seu Estany», dins Mis­cel·lània Homenatge a Josep Lladonosa, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1992, pp. 185-202. 11.  «Pere el Cerimoniós i la capella reial de Barcelona», dins III Congrés d’Història de Barcelona, Ponències i Comunicacions, vol. I, Barcelona, Institut Municipal d’Historia, 1993, pp. 209-214. 12.  «Notícies i documents sobre les relacions entre Barcelona i Nàpols durant la guerra de Gènova de 1333-1335», dins Sardegna, Mediterraneo e Atlantico tra Medioevo ed Età Moderna. Studi storici in memoria di Alberto Boscolo, vol. II, Roma, Bulzoni, 1993, pp. 203-215. 13.  «Els sarraïns de Lleida i la seva activitat», dins 380è aniversari de l’expulsió dels moriscos. Congrés internacional «L’Expulsió dels moriscos. Conseqüències en el món islàmic i en el món cristià» (Sant Carles de la Ràpita, 5-9 desembre 1990), Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1994, pp. 219-224. 14.  «La contribució de les ciutats de Tortosa i de Girona a l’armada contra els genovesos durant el regnat d’Alfons el Benigne (1333)», dins XIV Congresso di Storia della Corona d’Aragona (Sassari-Alghero, 19-24 maggio 1990), vol. III, Sassari, Carlo Delfino, 1995, pp. 629-641. 15.  «Notícies sobre les relacions entre Alfons el Benigne de Catalunya-Aragó i Alfons IV de Portugal», dins XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, vol. II, Zaragoza, Gobierno de Aragón, 1996, pp. 477-492. 16.  «Projecció de Barcelona a l’àmbit suprarregional. El consolat de catalans a Sevilla», dins El municipi de Barcelona i els combats pel govern de la ciutat, Barcelona, Proa, 1997, pp. 29-38. 17.  «El convento de Agustinos de Barcelona en el siglo xiv. Noticias históricas y documentos», dins Actas del X Congreso Internacional de Historia de la Orden de San Agustín. Conventos Agustinos (Madrid, 1997), Roma, Institutum Historicum Agustinianum, 1998, pp. 497-528. 18.  «Els Bimferri», dins L’Islam i Catalunya, Barcelona, Institut Català de la Mediterrània, Museu d’Història de Catalunya, Lunwerg, 1998, pp. 291-295. 19.  «La aljama sarracena en la Lleida cristiana. Noticias y conclusiones», dins VII Simposio Internacional de Mudejarismo, Teruel, Instituto de Estudios Turolenses, Centro de Estudios Mudéjares, 1999, pp. 101-111. 20.  «Les ordinacions del municipi de Barcelona sobre els esclaus els segles xiv i xv», dins De l’esclavitud a la llibertat. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana (Actes del Col.loqui Internacional, Barcelona, 1999), Barcelona, IMF-CSIC, 2000, pp. 245-264. 21.  «Contribució a l’estudi de les relacions polítiques i comercials a la Mediterrània occidental. Anàlisi d’un procés de l’any 1442, conservat a l’Arxiu de la

22

A L’ENTORN DE LA BARCELONA MEDIEVAL

Corona d’Aragó de Barcelona», dins XVI Congresso di Storia della Corona d’Aragona, vol. II, Napoli, Paparo, 2000, pp. 1147-1160. 22.  «La Casa d’Espiells, propietat del monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona. Segles xiii-xiv», dins El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (ss. ix-xviii). Actes del Col.loqui celebrat a Barcelona, 1999), IMF-CSIC, Barcelona, 2001, pp. 279-296. 23.  «Els reis catalanoaragonesos i l’Estudi General de Lleida: la protecció de la Corona a un grup privilegiat (1387-1410)», dins Actes del XVIIè Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (Barcelona-Lleida, 2000), vol. III, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2003, pp. 797-806. 24.  «Alfonso el Benigno y la ciudad de Lleida (1327-1336)», dins Poder y sociedad en la Baja Edad Media hispánica (Estudios en homenaje al Prof. Luis Vicente Díaz Martín), vol. II, Valladolid, Universidad de Valladolid, 2002, pp. 869-880. 25.  «Jaume II (1291-1327)», dins Els comtes sobirans de la Casa de Barcelona. De l’any 801 a l’actualitat, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2002, pp. 132-136. 26.  «Alfons el Benigne (1327-1336)», dins Els comtes sobirans de la Casa de Barcelona. De l’any 801 a l’actualitat, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2002, pp. 137-140. 27.  «Presentació» a J. Baucells Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv, Barcelona, IMF-CSIC, 2004, pp. 5-9. 28.  «La piratería entre la Corona de Aragón y los reinos de Castilla y Portugal. Contribución a su estudio», dins Actas de las V Jornadas Hispano-portuguesas de Historia Medieval (Cádiz, 1-4 abril 2003), Sevilla-Cádiz, Diputación de Cádiz-SEEM, 2006, pp. 387-394. 29.  «Les relíquies de Sant Galdric, una parada a Barcelona en el Camí de Sant Jaume», dins El Camí de Sant Jaume i Catalunya (Actes del Congrés, Barcelona-Cervera-Lleida, 2003), Barcelona, Abadia de Montserrat, 2007, pp. 151155. 30.  «La inseguretat en el Mediterrani occidental. Acord entre el rei catalanoaragonès Pere el Cerimoniós i el francès Joan II de Valois per a la solució de les marques entre ambdós regnes», dins La Corona catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la Baixa Edat Mitjana (Barcelona, 2003), Barcelona, CSIC, Institució Milá i Fontanals, 2005, pp. 185-203. 31.  «Algunos ejemplos de actuaciones urbanísticas y de vida ciudadana en la Barcelona del siglo xiv», dins Sociedad y memoria en la Edad Media. Estudios en homenaje a Nilda Guglielmi, Buenos Aires, Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técinas de Argentina, 2005, pp. 253-262. 32.  «Contribució de València a la guerra catalanogenovesa de 1330 a 1335», dins Actes del XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (València, 2004), vol. I, València, Universitat de València, 2005, pp. 309-326. 33.  «Dos ejemplos de negociación de la época del rey catalanoaragonés Alfonso el Benigno (1327-1336)», dins Negociar en la Edad Media/ Négocier au Moyen Âge (Barcelona, 2004), Barcelona, IMF-CSIC, 2005, pp. 527-552.



PUBLICACIONS DE LA DRA. JOSEFA MUTGÉ VIVES

23

34.  «Alfonso el Benigno y el santuario de Montserrat (Barcelona). Siglo xiv», dins Culti, Santuari, pellegrinaggi in Sardegna e nella Penisola Iberica tra Medioevo ed Età Contemporanea, Cagliari, Brigati, 2006, pp. 409-434. 35.  «Los censos enfitéuticos en el monasterio benedictino de San Pablo del Campo de Barcelona (siglo xiii)», dins Estudios en memoria del Prof. Dr. Carlos Sáez. Homenaje, Madrid, Universidad de Alcalá, 2007, pp. 291-299. 36.  «El poder dels consellers de Barcelona a través dels consolats d’ultramar (final del segle xiii i primer terç del xiv», dins XIè Congrés d’Història de Barcelona. La ciutat en xarxa (Barcelona, 2009), Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, 2009 (Consultable on-line). 37.  «Los reyes de la Corona de Aragón y el monasterio de Leire (Navarra) en el primer tercio del siglo xiv», dins Cataluña y Navarra en la Baja Edad Media, Pamplona, Universidad Pública de Navarra, 2010, pp. 343-363. 38.  «La jurisdicción real inferior en Barcelona durante el reinado de Alfonso el Benigno», dins Castilla y el mundo feudal. Homenaje al Profesor Julio Valdeón, Valladolid, Junta de Castilla y León, Consejería de Cultura y Turismo, Universidad de Valladolid, 2009, pp. 367-380. 39.  «De las Humanidades del CSIC en Cataluña: la primera Institución Milá y Fontanals y el Departamento de Estudios Medievales (1968-1990)», dins El CSIC en Cataluña (1942): siete décadas de investigación científica, Barcelona, CSIC, 2012, pp. 121-130. 40.  «Els sarraïns treballadors del camp de Lleida (segles xii-xiv)», dins La Corona catalanoaragonesa, l’Islam i el món mediterrani a l’Edat Mitjana. Homenatge a la Dra. Maria Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, IMF-CSIC, 2012, pp. 505-513.

ARTICLES D’ENCICLOPÈDIA I DICCIONARIS I.  Diccionari d’Història de Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1992. Els següents articles (el número que seguéix al volum correspon a la pà­gina): 1. Còrsega, p. 309. 2. Gènova, guerres contra (ss. xiv i xv), p. 498. 3. Marca, pp. 649-650. 4. Mostassaf, p. 720. 5. Sardenya, pp. 975-976. II.  Enciclopèdia de Barcelona, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 2005: Beneficència (a l’Edat Mitjana), vol. I, pp. 163-164.

RESSENYES BIBLIOGRÀFIQUES La Dra. Josefina Mutgé Vives ha publicat 240 ressenyes i comentaris bibliogràfics en diverses revistes científiques especialitzades en història, principalment a l’Anuario de Estudios Medievales.

REGULAR LAS DECLARACIONES DE BUENA GUERRA EN UN CENTRO DEL COMERCIO INTERREGIONAL DE ESCLAVOS: BARCELONA, 14331 Iván Armenteros Martínez Fundació Noguera-IMF-CSIC, Barcelona

A finales del mes de mayo de 1999, la Institució Milà i Fontanals organizó un coloquio internacional dedicado al estudio de la esclavitud en las sociedades medievales del Mediterráneo occidental cristiano. En aquella ocasión, Josefina Mutgé presentó un trabajo, que sería publicado poco después en las actas de las jornadas, en el que analizó algunas de las ordenanzas aprobadas por el consistorio de Barcelona durante los siglos xiv y xv para regular diversos aspectos relacionados con la compraventa y posesión de hombres y mujeres esclavizados.2 Su aportación no solo puso de manifiesto la importancia de la documentación normativa para abordar el estudio de la esclavitud bajomedieval. También colocó la primera piedra de lo que, a día de hoy, continúa siendo una tarea inconclusa: sacar a la luz, de forma unitaria, las más de doscientas disposiciones aprobadas por el municipio de Barcelona entre 1290 y 1516 relacionadas con el fenómeno de la esclavitud, un corpus documental sin duda relevante cuya singularidad hace posible una aproximación más rica y compleja al estudio de las relaciones serviles en las sociedades bajomedievales. El objetivo de este breve trabajo es dar a conocer una ordenanza publicada en julio de 1433 cuya relevancia la convierte en uno de los textos normativos más importante de los que produjo el consistorio municipal de 1   Siglas utilizadas: AHCB = Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona; AHPB = Archivo Histórico de Protocolos de Barcelona, C = Consellers; CC = Consell de Cent. 2   Josefina Mutgé i Vives, «Les ordinacions del municipi de Barcelona sobre els esclaus», en M. Teresa Ferrer i Mallol, J. Mutgé (eds.), De l’esclavitud a la llibertat. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana, Barcelona, IMF-CSIC, 2000, pp. 245-264.

26

IVÁN ARMENTEROS MARTÍNEZ

Barcelona durante los siglos finales de la Edad Media, siempre en relación con la temática que aquí nos ocupa.3 Tomando el relevo dejado años atrás por Josefina Mutgé, las siguientes páginas abordarán el análisis de un documento imprescindible para comprender la importancia que el fenómeno de la esclavitud alcanzó en la ciudad catalana durante el primer tercio del cuatrocientos. Viernes, 24 de julio de 1433. Bernat Cadireta, pregonero público desde 1409, se dispuso a anunciar por los lugares acostumbrados unas nuevas ordenanzas aprobadas por el consistorio municipal.4 Hacía años que Barcelona se había convertido en uno de los principales mercados de esclavos del Mediterráneo occidental cristiano y, probablemente también, en la ciudad con una mayor densidad demográfica de origen servil de toda la península ibérica. De hecho, desde finales del siglo xiv, la actividad normativa del municipio relacionada con el fenómeno de la esclavitud había aumentado al mismo ritmo que lo hacía el número de los esclavos que pasaban a formar parte de la población de la ciudad. Sin ir más lejos, dos meses antes de aquel viernes 24 de julio, el mismo Bernat Cadireta había sido el encargado de publicar otra extensa normativa en la que se ordenaba a quienes quisieran vender un esclavo, en el mercado de la ciudad, comunicar a los compradores las dolencias graves y las enfermedades ocultas que padeciera, si tal era el caso, con la intención de zanjar los pleitos y las demandas ocasionados por la falta de concreción en aquellas ocasiones en las que pudiera reclamarse, por derecho, redhibición sobre la venta.5 3   El documento ya aparece citado en Iván Armenteros Martínez, «Ritmos y dinámicas de un mercado de esclavos. Barcelona, 1301-1516», en Fabiana Guillén; Salah Trabelsi (eds.), Les esclavages en Méditerranée. Espaces et dynamiques économiques, Madrid, Casa de Velázquez, 2012, pp. 111-114. Cabe mencionar, no obstante, que las páginas que siguen se basan, en buena medida, en el análisis llevado a cabo en I. Armenteros, La esclavitud en Barcelona a fines de la Edad Media (14791516). El impacto de la primera trata atlántica en un mercado tradicional de esclavos, tesis doctoral defendida en la Universidad de Barcelona, noviembre de 2012, pp. 317-322. 4   Bernat Cadireta fue nombrado trompetero municipal, por orden real, en 1409, tras la muerte de su antecesor, Pascual Sabater. Sin embargo, no pudo tomar plena posesión del cargo, al menos de iure, hasta 1420 debido a las demandas interpuestas por Vicenç de Sant Pere, quien aseguraba que tanto el veguer como el baile de la ciudad le habían prometido el cargo de manera vitalicia (AHCB, 1C.XX-1, 1420). Agradezco a Carolina Obradors Suazo la referencia documental. 5   Es decir, la facultad reconocida al comprador para deshacer la venta y, una vez entregado el esclavo al vendedor por presentar defectos y vicios no declarados durante la transacción, recuperar el precio pagado. En ciertos casos, el comprador podía acogerse a su derecho a la estimatoria o acción quanto minoris, fórmula con la que podía recobrar parte de lo entregado como subsanación de alguna enfermedad no declarada; véase con más detalle y una numerosa casuística, Josep Hernando, «La redhibició i l’evicció en els contractes de compra-venda d’esclaus (ss. xiv i xv)», Quaderns de la Selva 1 (2001), pp. 229-248; Idem, «L’estat físic dels esclaus: malalties i defectes. La redhibició i l’evicció i la compravenda d’esclaus, (ss. xiv-xv)», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 23-24 (20022003), pp. 415-423, e Idem, Els esclaus islàmics a Barcelona: blancs, negres, llors i turcs. De l’esclavitut a la llibertat (s. xiv), Barcelona, IMF-CSIC, 2003, pp. 107-133. La normativa (AHCB, CC, Registre



REGULAR LAS DECLARACIONES DE BUENA GUERRA

27

No parece casual que tanto las disposiciones de mayo de 1433 como las que serían publicadas a finales de julio fueran aprobadas apenas dos años después de que entrara en quiebra la «Guarda d’esclaus del General de Catalunya», un seguro obligatorio contra la fuga de esclavos que operó entre los años 1421 y 1431 y cuyo origen se remonta a las cortes de Barcelona de 1413.6 A pesar de su inviabilidad económica —en apenas una década entró en quiebra—, los registros que se conservan de esta peculiar institución han permitido calcular, de manera aproximada, el número de población esclava que, por aquel entonces, residía en Barcelona: entre tres mil quinientos y cinco mil esclavos sobre una población total que se movía entre los treinta y cinco mil y los cuarenta mil habitantes. Dicho de otra manera, entre el 8,75% y el 14,28% de la población de la ciudad no era libre.7 Y es en ese contexto en el que hay que situar la acción normativa del municipio en la primavera y verano de 1433, probablemente el período en el que la densidad d’ordinacions, IV-6, 1433, mayo, 5, ff. 1v-2r; también, con fecha idéntica, en AHCB, CC, Ordinacions originals, XXVI-2, s.f.) ha sido extensamente abordada en Charles Verlinden, L’esclavage dans l’Europe médiévale I, Péninsule Ibérique-France, Brujas, De Tempel, 1955, p. 477; J. Mutgé, «Les ordinacions», pp. 256-258; J. Hernando, Els esclaus, pp. 117-119; e I. Armenteros, La esclavitud, pp. 316-317. Véase igualmente, si bien para el caso de Valencia, Carmel Ferragud, «The role of doctors in the slave trade during the 14th and 15th centuries within the Kingdom of Valencia (Crown of Aragon)», Bulletin of the History of Medicine 87 (2013), pp. 143-169, donde se describe la elección de especialistas sanitarios encargados de valorar el estado de los esclavos, así como su perfil socioprofesional y el procedimiento de peritaje y evaluación médica una vez el comprador había presentado una querella en los tribunales correspondientes. 6   Para esta cuestión, véase Roser Salicrú i Lluch, Esclaus i propietaris d’esclaus a la Catalunya del segle xv. L’assegurança contra fugues, Barcelona, IMF-CSIC, 1998. 7   Es sumamente ilustrativo comparar estos números con las que se conocen para otras localizaciones y períodos. Durante la dominación romana, por ejemplo, la proporción de esclavos en el Alto Egipto no llegó a superar el 7%, mientras que durante las primeras décadas del siglo xvi, justo cuando había arrancado la maquinaria de la primera trata negrera y su impacto en la península ibérica era más que evidente, en Sevilla o Lisboa las personas esclavizadas sumaron cerca del 10% del total de sus poblaciones; para Egipto, véase Walter Scheidel, «The comparative economics of slavery in the Greco-Roman world», en Enrico del Lago, Constantina Katsari (eds.), Slave Systems. Ancient and Modern, Cambridge, Cambridge University Press, 2008, p. 106; para Sevilla, Alfonso Franco Silva, La esclavitud en Sevilla y su tierra a fines de la Edad Media, Sevilla, Publicaciones de la Excma. Diputación Provincial de Sevilla, 1979, pp. 133-137; para Lisboa, A.C. de C. M. Saunders, A Social History of Black Slaves and Freedmen in Portugal, 1441-1555, Cambridge, Cambridge University Press, 2010 (edición original de 1982), pp. 53-59. Las cifras de Barcelona son las calculadas en R. Salicrú, «L’esclau com a inversió? Aprofitament, assalariament i rendibilitat del treball esclau en l’entorn català tardomedieval», Recerques 52/53 (2006), p. 37, n. 5, según el registro de esclavos de la Guarda d’esclaus para el año 1424, donde figuran mil trescientos setenta y nueve esclavos varones en la ciudad de Barcelona, y a la ratio mujer/hombre apuntada para toda Cataluña en Ch. Verlinden, L’esclavage, vol. I, p. 453, donde se estiman, para la primera mitad del siglo xv, las relaciones mujer/hombre 3:1 en 1411, 2,66:1 en 1424, 2,5:1 en 1441, 1:1 en 1442 y 2,5:1 en 1445. Por otro lado, Verlinden aventura para todo el principado y la primera mitad del Cuatrocientos una cifra de cuatro mil trescientos setenta y cinco esclavos a partir de la ratio 1,5:1 (ibidem, p. 432) y, además, considera que el número debió ser superior debido a la negligencia cometida por numerosos propietarios que no pagaron las primas del seguro obligatorio que establecía la Guarda (ibidem, p. 430, n. 743).

28

IVÁN ARMENTEROS MARTÍNEZ

de población de origen esclavo de Barcelona alcanzó su cota más elevada, cuando menos durante todo el período bajomedieval. Pero regresemos a aquel viernes 24 de julio. Bernat Cadireta había recibido el encargo de publicar por los lugares acostumbrados las «Ordinacions fetes per obviar a les fraus fetes en les vendes dels sclaus e sclaves». El título de la normativa era claro. O al menos debía serlo para una persona que viviera en la Barcelona de 1433 y que estuviera familiarizada con la compraventa o la posesión de hombres y mujeres esclavizados, como era el caso, sin ir más lejos, del mismo pregonero municipal.8 El consejo municipal había decidido actuar con una clara motivación: evitar la venta de personas que, por derecho, deberían ser libres, y, especialmente, evitar a toda costa procesos judiciales, qüestions, treballs e despeses que se sucedían a causa de las demandas de libertad que habían ido proliferando en los últimos años. Si las motivaciones de la ordenanza eran claras, el mecanismo para llevarlas a buen término también lo era. En esencia, el consistorio estableció la obligación de que toda la tripulación de cualquier nave que llegara a Barcelona con esclavos en sus bodegas, nombrando, explícitamente, a patrones, pilotos, escribanos, guardianes, mercaderes y marineros, acudiera a la corte del baile, tras fondear en la playa, y declarara el número de hombres y mujeres que traía y de qué lugares procedían. Asimismo, cada uno de los miembros de la tripulación debería aclarar si tenía constancia de que entre la mercancía había personas injustamente esclavizadas, «los quals no sien de bona guerra», e incluso deberían entregar un documento escrito al baile en el que constara tanto el número como los nombres «de cascuna testa, e del regne e província, ciutat, vila o loch d’on seran totes les dites testes les quals hauran levades e en les dites naus o fustes seran vengudes». Para contrastar el testimonio de la tripulación, los consellers también ordenaron someter a interrogatorio a los esclavos. El texto preveía hacer uso de intérpretes siempre y cuando fuera necesario. Y todo ello con el objetivo de que los cautivos respondieran, y no cupiera duda sobre sus respuestas, cuál era su nombre y si este les había sido dado al nacer o, por el contrario, lo habían recibido «d’aquells o d’aquelles ab lo qual seran vengudes depuys que pertiran e foren presos de llur terra». Asimismo, se les inquiriría sobre su lugar de procedencia y nación, probablemente para corroborar la licitud de su cautiverio, así como el territorio en el que habían sido capturados, dando información detallada del nombre de todos aquellos lugares. Los interrogatorios deberían continuar solicitando a los esclavos la identidad 8   Sabemos con certeza que, al menos desde 1406, Bernat Cadireta tuvo esclavos a su servicio: por ejemplo, AHPB, Bernat Nadal, 58/36, 1406, abril, 7, s.f. Agradezco a Carolina Obradors Suazo la referencia documental.



REGULAR LAS DECLARACIONES DE BUENA GUERRA

29

religiosa y cultural de sus captores, y si estos habían ejercido sobre ellos, o no, un dominio directo una vez esclavizados. Por último, los interrogados deberían responder dónde y a quién habían sido comprados por quienes les habían conducido hasta Barcelona, pregunta que permite apreciar la com­ plejidad de las redes de transporte de esclavos que operaban desde los lugares de captura hasta los mercados occidentales. Al menos en tierras catalanoaragonesas, el origen de estos cuestionarios parece encontrarse en los interrogatorios que los oficiales reales practicaban a los prisioneros musulmanes apresados por marinos y corsarios, documentados desde principios del siglo xiv, y que servían para esclarecer si eran de pueblo enemigo, con lo que se les declaraba de buena guerra —acto administrativo previo a su venta como esclavos—, o neutral o aliado, lo que valía su libertad.9 Sabemos que esta práctica también se llevó a cabo en algunas repúblicas italianas con formularios prácticamente idénticos,10 mientras que en Valencia, al menos desde 1409, existió un cuestionario similar al de Barcelona, salvo en su marcado interés impositivo, que dio pie al registro «Presentaciones y Confesiones de Cautivos» y a numerosos asientos de los libros de cuentas del maestre racional encabezados con el epígrafe «Rebudes de delmaments, jutjaments e passages de serrahins», todos ellos conservados en el Archivo del Reino de Valencia.11   Cf. José María Ramos y Loscertales, El cautiverio en la Corona de Aragón durante los siglos y xv, Zaragoza, Publicaciones del Estudio de Filología de Aragón, 1915, pp. 123-127. 10   Vicenta Cortés Alonso, La esclavitud en Valencia durante el reinado de los Reyes Católicos (1479-1516), Valencia, Publicaciones del Archivo Municipal de Valencia, 1964, p. 69, n. 5. 11   Cf. José Hinojosa Montalvo, «Confesiones y ventas de cautivos en la Valencia de 1409», Ligarzas 3 (1971), pp. 113-128; Francisco Javier Marzal Palacios, La esclavitud en Valencia durante la baja Edad Media (1275-1325), Valencia, Servei de Publicacions de la Universitat de València, 2006, p. 904, n. 3. Cabe mencionar que, en el caso valenciano, tras prestar las declaraciones exigidas por el baile general y sus oficiales, el esclavo, una vez declarado de buena guerra, recibía un precio estimatorio a partir del cual se calculaba el quinto que su dueño debía pagar a la corona, que quedaba anotado en los libros del maestre racional (V. Cortés, La esclavitud, pp. 68-70). Para Debrah Blumenthal, las presentaciones y ajuste de cautivos en tierras valencianas «were formal hearings explicitly designed to make public arguments justifying an individual’s capture and sale into slavery (…). The court of the bailiff general constituted perhaps the most important venue in which slavery’s legitimacy was officially, publicly and repeatedly proclaimed» (Debrah Blumenthal, Enemies and Familiars. Slavery and Mastery in Fifteenth-Century Valencia, Ithaca-Londres, Cornell University Press, 2009, p. 22), a lo que habría que añadir, y creo que no debe ser entendido como un argumento menor, el evidente interés económico que la corona había depositado en el proceso de ajuste y legalización de los esclavos y esclavas. Por otro lado, Blumenthal asume que «conquest in warfare had long been the standard accepted mode of acquiring slaves along the Muslim-Christian frontier», de ahí que el concepto jurídico que se esgrimía para sentenciar a los individuos legalmente esclavizados fuese el de la guerra justa (Ibidem). Sin embargo, por lo menos para el caso de Barcelona, ese mismo concepto se aplicó a todos los esclavos sin excepción, con independencia de su procedencia. De hecho, el concepto bona guerra y la construcción de un sistema de validación de justa esclavización como el que funcionó en Valencia, Barcelona y otras ciudades del Mediterráneo occidental cristiano tiene sus orígenes en la teoría tomista de la guerra justa, que hunde sus raíces, a su vez, en el pensamiento aristotélico. Si Tomás de Aquino había establecido que, para que una guerra fuera justa, debía ser el príncipe quien la convocara, que quienes fueran atacados  9

xiii, xiv

30

IVÁN ARMENTEROS MARTÍNEZ

La ordenanza barcelonesa de 1433 dejaba bien claro que el notario o el escribano de la bailía de la ciudad tendría a su cargo recoger por escrito las declaraciones de los esclavos y de quienes los habían traído, «les quals se hagen a continuar en algun libre ab les cobertes engrutades, lo qual stigue dins la scrivania de la dita cort ab son degut e pertinent títol designant los actes de les dites informacions». Desafortunadamente, y a diferencia de lo que ocurre en Valencia donde, como ya se ha comentado, son varios los volúmenes de cuestionarios que, con un esquema prácticamente idéntico al descrito en las ordenanzas barcelonesas, han llegado a nuestros días, no hay constancia de que se haya conservado la serie documental que debió registrar las declaraciones prestadas en la corte del baile de Barcelona. Sin embargo, algunos ejemplos de la documentación notarial confirman que la práctica se realizó, por lo menos, hasta mediados del cuatrocientos. El 26 de abril de 1474, por ejemplo, la esclava Pasqua aseguró ser hija de la liberta Anna, quien, a su llegada a la ciudad, había confesado ante el baile su origen ruso.12 Con la medida, que estableció un mecanismo claro e inequívoco para declarar a los esclavos de buena guerra, se prohibió también la intervención de los corredores públicos en las operaciones de compraventa, bajo pena de cien sueldos, si los propietarios de los esclavos no contaban con el certificado expedido por la bailía de la ciudad. Pero el verdadero fin de la ordenanza, explicitado sin ambigüedades en el preámbulo del texto, no era tanto evitar la venta de una persona que, por derecho, no debía ser esclavizada como esquivar las demandas de libertad presentadas en las cortes eclesiásticas y seculares. De hecho, la problemática no era nueva, y ya habían sido más de tres las décadas en las que los litigios iniciados por personas esclavizadas que proclamaban su libertad se sucedían en los tribunales de la ciudad. Todo parece indicar que el conflicto estalló de forma explícita a finales de 1396. En el mes de diciembre de aquel año, los ciudadanos y propietarios de esclavos Berenguer Sesavasses y Francesc Sarovira denunciaron ante el consistorio municipal que algunas esclavas se habían recluido en el palacio debían merecerlo por alguna causa y que la intención de los promotores debía estar encaminada a promover el bien o a evitar el mal, lo cierto es que fue, en esencia, la tercera condición la que justificó la esclavización de los pueblos tanto infieles como paganos ya que, en última instancia, el objetivo era instruirles en la fe católica. Por otro lado, Blumenthal asegura que, en el caso de Valencia, «since they were already slaves when they entered the kingdom, eastern slaves acquired in eastern Mediterranean ports were not presented before the bailiff general» (ibidem, p. 33). En Barcelona, sin embargo, el cuestionario publicado en 1433 destaca, por encima de cualquier otro grupo, a los esclavos procedentes «de les parts de Levant». Es probable que las bailías de Valencia y Barcelona acometieran un doble papel como centros de expedición de certificados de buena guerra en la Corona de Aragón. Mientras que Barcelona, por su situación geográfica, tendría más fácil acceso a los esclavos que procedían del Mediterráneo oriental y central, redistribuyéndolos, después, a otros puertos ibéricos y baleáricos, Valencia, por las mismas razones, dispondría de una mayor capacidad de absorción de esclavos sarracenos ibéricos y magrebíes, primero, y negros subsaharianos, después, especialmente desde la década de 1470. 12   AHPB, Jaume Mas, 196/4, s.f. 1474, abril, 26, s.f.



REGULAR LAS DECLARACIONES DE BUENA GUERRA

31

episcopal buscando refugio y abogado que las defendiera en su reclamación de libertad. Los denunciantes quisieron dejar bien claro quiénes eran los responsables, algo que, por otro lado, y teniendo en cuenta los acontecimientos de los últimos años, a nadie de la ciudad debía escapársele: el obispo y su entorno más inmediato.13 Sesavasses y Sarovira solicitaron a las autoridades de Barcelona que intercedieran, en su nombre y para salvaguardar sus intereses y los del resto de los propietarios, ante el obispado. Sin embargo, las acciones del consistorio no debieron cosechar los resultados esperados. Pese a que los consellers tramitaron una misiva a Roma solicitando al papa que forzase al obispo de Barcelona a deponer su actitud, dejando de ofrecer protección a las esclavas fugadas,14 y a pesar de que, meses después, volvieran a la carga emprendiendo las acciones necesarias —que el documento no especifica— asumiendo todos los gastos que se derivaran,15 lo cierto es que la problemática no tuvo visos de solución hasta el verano de 1433. Al parecer, la pugna entre las autoridades eclesiásticas de Barcelona y el gobierno de la ciudad se había originado en 1363, cuando el obispo Guillem de Torrelles decidió acoger a algunos esclavos griegos y orientales en el palacio episcopal y declararlos libres por las dudas que la esclavización de los cristianos ortodoxos despertaba en ciertas conciencias, especialmente en las eclesiásticas. El gobierno municipal se posicionó de parte de los ciudadanos, que consideraban que estas medidas atentaban contra sus derechos como propietarios, mientras que la monarquía, a pesar de comprender la posición moral de los obispos, y compartirla a menudo, mostró su incomodidad por las actuaciones del obispado en su jurisdicción señorial.16 En términos generales, los reyes catalanoaragoneses no vieron con buenos ojos la esclavización de los griegos y de otros pueblos ortodoxos. En 1314, por ejemplo, Jaime II, quien ya había intentado prohibir a sus súbditos traficar con esclavos de esas procedencias, accedió a que los griegos pudiesen ser intercambiados en territorio catalanoaragonés, pero intentó prohibir su exportación. Pedro el Ceremonioso también se interesó por las medidas a favor de la liberación de los esclavos griegos, y, hacia 1382, cuando un grupo había llegado a Tortosa como cautivos, invocó la constitución promulgada por el papa Urbano V que establecía la liberación universal de todos los   AHCB, CC, Llibre del Consell, I-27, 1396, diciembre, 14, ff. 64v-65r.   AHCB, CC, Llibre del Consell, I-27, 1396, diciembre, 29, ff. 70v-71r. 15   AHCB, CC, Llibre del Consell, I-27, 1397, abril, 25, f. 90r; véase también, en Teresa M. Vinyoles i Vidal, «Integració de les llibertes a la societat barcelonina baixmedieval», en De l’esclavitud, pp. 593614, e I. Armenteros, «“Si tu non delinquiris”. Conflictividad en torno a la esclavitud en la Barcelona tardomedieval», Anuario de Estudios Medievales 38/2 (2008), p. 999, n. 86. 16   M. T. Ferrer, «Esclaus i lliberts orientals a Barcelona. Segles xiv i xv», en De l’esclavitud, pp. 174-183. 13 14

32

IVÁN ARMENTEROS MARTÍNEZ

esclavos griegos tras siete años de cautiverio. Más significativa fue la actuación de Juan I, quien garantizó a los ortodoxos acceso especial a los tribunales para reclamar su libertad e, incluso, envió una embajada al antipapa Clemente VII solicitando la publicación de una bula que liberase a todos los esclavos griegos con efecto inmediato, si bien su hermano y sucesor en el trono, Martín I, revocó los privilegios otorgados a los cautivos ortodoxos ordenando que, en adelante, fuesen tratados como cualquier otro esclavo.17 En Barcelona, el consistorio municipal tuvo que volver a intervenir apenas cuatro años después de las denuncias de Berenguer Sesavasses y Francesc Sarovira. El obispo de la ciudad, Ramon d’Escales, abogaba en sus sermones por la liberación inmediata de todos los esclavos orientales de confesión ortodoxa y, al parecer, alentaba a los esclavos a proclamar su libertad en la corte episcopal. Las autoridades municipales, preocupadas por las consecuencias que podían tener las diatribas del obispo para el orden público de la ciudad, decidieron amonestar y prohibir a d’Escales volver a plantear tales cuestiones en sus sermones, pero el eclesiástico no cedió en su empeño. En 1401, el baile publicó una ordenanza condenando a la pena capital a todo esclavo que proclamara su libertad en cualquier otra corte que no fuese la de la bailía y, poco después, el mismo oficial condenó a la horca a un esclavo griego que había acudido al palacio episcopal en busca de libertad, lo que le costó la excomunión como represalia del obispo.18 El conflicto duró otras tres décadas en las que se osciló entre los castigos severos contra los esclavos ortodoxos que se declaraban libres en la curia episcopal y las medidas liberadoras a favor de los mismos. Finalmente, con la ordenanza de julio de 1433 los consellers zanjaron la disputa prohibiendo a toda persona aconsejar o inducir a esclavo alguno a demandar libertad contra justicia en cualquier corte, civil o eclesiástica. A partir de entonces, cualquier esclavo podría iniciar un proceso legal para reclamar su libertad alegando haber sido injustamente esclavizado, pero solamente podría hacerlo en la corte del baile. Ahora bien, si la sentencia le era desfavorable, sería azotado, lo que serviría como disuasión para quienes veían en aquella estrategia una vía alternativa de liberación, y si se descubría que había sido aconsejado por terceros, sus «cullidors, apartadors, inductors e conselladors» recibirían el mismo castigo. La ordenanza preveía una minuciosa casuística. Un esclavo que hubiese sido declarado de buena guerra y, posteriormente, reclamase libertad y la ganase por derecho, no podría disfrutar de aquella hasta haber satisfecho el precio pagado por su dueño cuando lo adquirió, incluyendo los gastos del 17   Ch. Verlinden, «Orthodoxie et esclavage au bas Moyen Âge», Studi e Testi CCXXXV (1964), pp. 428 y ss. 18   Ibidem, pp. 433-436.



REGULAR LAS DECLARACIONES DE BUENA GUERRA

33

proceso, ya que la primera declaración habría sido fraudulenta. Si no podía hacer frente al pago, debería servir a su propietario durante un tiempo arbitrado por el baile o por dos prohombres elegidos por el consistorio municipal. Incluso podría ser vendido a terceros siempre y cuando quedase garantizada su libertad una vez expirado el período de servicio. Contrariamente, si se podía probar que el esclavo había sido obligado a «confessar que era de tal regne del qual podia ésser captivat justament», el vendedor no solo tendría la obligación de recompensar al comprador, sino que también debería «satisfer a l’esclau o esclava tots los dans e la injúria que·l dit esclau o esclava haurà rehebuts per la dita occasió». Asimismo, quedó delimitado el marco de las responsabilidades ante la venta fraudulenta de un esclavo injustamente sometido a cautiverio: aquel que hubiese vendido un cautivo contra derecho, aunque no residiese en la ciudad, estaría siempre obligado a la evicción respecto a todos los que lo hubiesen adquirido tras él, y cada propietario que hubiese vuelto a vender el esclavo quedaría obligado respecto a los siguientes dueños, de grado en grado. El último comprador podría emprender acciones legales tanto contra el primer vendedor como contra todos los demás, que serían citados siempre y cuando se encontrasen en Barcelona con tal de garantizar su derecho de defensa. No obstante, por muchas apelaciones que se presentasen, tan solo podría hacerse un solo proceso que sería concluido con una única sentencia. Tanto las cifras recogidas en el registro de la «Guarda d’esclaus» como la aprobación, en julio de 1433, de esta ordenanza, a la que podríamos añadir la publicada en mayo de aquel mismo año, confirman que, durante la primera mitad del siglo xv, Barcelona experimentó una proliferación nunca antes vista de la mano de obra esclava.19 En este sentido, las disposiciones de julio aportan un dato que, pese a que debe ser tomado con la mayor de las cautelas, no deja de ser relevante al establecer el método para sufragar los costes de los interrogatorios: si les dites testes seran en nombre de L o de L ensús, quantessevol sien més avant, se hage a pagar per cascuna I sou, e si seran de menor nombre de L, devellant trò a una onclusive, se pach per cascuna testa II sous partidors entre lo official qui per lo dit batle entrevendrà en les dites informacions e lo seu assident, e lo notari o scrivà de la cort. 19   Conclusión a la que, tomando como base de análisis un muestreo aleatorio de los registros notariales barceloneses, ya llegó Verlinden para los esclavos de origen eslavo (Ch. Verlinden, Esclavage, vol. I, p. 335), para los circasianos y los tártaros (pp. 340-345) y para los balcánicos (pp. 350-356), y que, para el caso de los esclavos negros, musulmanes o sin adscripción religiosa, Guillén también coincide a partir de un sondeo realizado sobre un millar de instrumentos procedentes de las notarías de Joan Nadal (1389-1399), Gabriel Canyelles (1399-1410), Simó Carner (1408-1422), Bernat Pi (1411-1416) y Antoni Brocard (1408-1445); Fabienne Plazolles Guillén, «Barcelona a finales de la Edad Media: ¿entre mestizaje y conservación biológica?», en Berta Ares Queija; Alessandro Stella (eds.), Negros, mulatos, zambaigos. Derroteros africanos en los mundos ibéricos, Sevilla, CSIC, 2000, pp. 23-24.

34

IVÁN ARMENTEROS MARTÍNEZ

A falta de estudios sistemáticos sobre la documentación conservada para este período, especialmente la notarial,20 tan solo podemos preguntarnos si las presentaciones al menudeo cohabitaron con los cargamentos de cincuenta o más esclavos a los que alude la ordenanza, cifras que, con los datos que conocemos, no podemos corroborar, y que solo se alcanzarían en los mercados de Valencia, Málaga, Sevilla y Lisboa casi medio siglo más tarde y en un contexto completamente distinto, pero que parecen posibles si se comparan con los registros conservados del seguro obligatorio contra la fuga de esclavos de 1424 y, especialmente, con los datos que se conocen para Sicilia, Liguria y otras regiones conectadas con el tráfico oriental de esclavos.21 Lo que sí ha quedado claro es que, durante el primer tercio del siglo xv, la proliferación de esclavos en la ciudad de Barcelona fue un hecho. Tanto la quiebra de la «Guarda d’esclaus» como las ordenanzas de mayo y julio de 1433 sugieren una misma conclusión: la ciudad catalana había pasado a ser uno de los grandes centros de recepción de personas esclavizadas del Mediterráneo occidental cristiano. Con una indiscutible vocación marítima y comercial, Barcelona se había convertido en una ciudad donde una parte para nada desdeñable de su población era esclava. Apéndice documental 1433, julio, 24. Barcelona. El consell de la ciudad de Barcelona ordena que todos los esclavos que lleguen a la ciudad sean interrogados por el baile o sus subordinados con tal de determinar si son o no de buena guerra. Asimismo, todo patrón, marinero, escribano, pilo20   Todavía esperamos la edición monográfica de los resultados obtenidos por Fabienne Guillén en su tesis de doctorado (F. Plazolles Guillén, Les esclaves et les affranchis musulmans et noirs en milieu urbain aux xive et xve siècles: l’exemple de Barcelone, tesis doctoral defendida en la Université Paris III-Sorbonne, 1997), que desafortunadamente no he podido consultar, así como la finalización de la tesis doctoral que Antoni Albacete Gascón está ultimando sobre la esclavitud en Barcelona entre 1380 y 1462. Sin duda, serán aportaciones de gran valor que permitirán observar, al detalle, la evolución de la esclavitud en la ciudad catalana y que, sumados a mi tesis doctoral y a los numerosos trabajos misceláneos hasta ahora publicados, convertirán Barcelona en un laboratorio de observación privilegiado. 21   Cabe mencionar que las disposiciones aprobadas en 1441 por el Offitium Gazariae de la comunidad mercantil genovesa asentada en Crimea, por ejemplo, establecieron que las naves que se dirigieran hacia el Mediterráneo central y occidental podrían transportar un máximo de sesenta esclavos (Iris Origo, «The Domestic Enemy: The Eastern Slaves in Tuscany in the Fourteenth and Fifteenth Centuries», Speculum 30/3 [195], p. 326, n. 20). Asimismo, tenemos conocimiento de la expedición, hacia Occidente, de elevados cargamentos de cautivos orientales. Así, en 1455 llegaron a Siracusa setenta y cuatro esclavos en una misma nave y, un año más tarde, Génova recibió, en una sola embarcación, ciento ochenta y cinco cautivos de un cargamento original de cerca de dos centenares de hombres y mujeres cuyo destino debería haber sido Túnez; Ch. Verlinden, «Aspects quantitatifs de l’esclavage méditerranéen au bas Moyen Âge», Anuario de Estudios Medievales 10 (1980), pp. 783-785.



REGULAR LAS DECLARACIONES DE BUENA GUERRA

35

to o mercader que traiga esclavos deberá igualmente acudir a la corte del baile, donde prestará declaración con la misma finalidad. AHCB, CC, Registre d’ordinacions, IV-6, ff. 5 r-7 r. AHCB, CC, Ordinacions originals, XXVI-2, s.f.22 Die veneris, XXIIIIª mensis iulii, anno a nativitate Domini millesimo CCCCº XXXIIIº. Bernardus Cadireta, preco publicus et iuratus civitatis Barchinone, retulit michi, notario supra et infrascripto, se fecisse per loca solita cum duos anaphilis preconitzationem sequentem: Ordinacions fetes per obviar a les fraus fetes en les vendes dels sclaus e sclaves. Ara hojats tothom generalment per manament dels honorables mossén Iohan ça Plana, regent la vagueria, e en Johan Lull, batle de Barcelonaa, ço és de cascun d’ells tant com se pertany a sa jurisdicció, per provehir que alguna persona francha no sie detenguda en captivitat e per squivar plets, qüestions, treballs e despeses, los quals succehexen e multipliquen tots jorns per la dita rahó, ordonaren los consellers e prohòmens de la dita ciutat que, d’ací avant, naus, fustes o vaxells seran arribades en la plage de Barcelona en les quals seran portats per lo patró, mercaders, mariners e altres qualsevol persones, qualsevol testes, ço és, sclaus o sclaves de qualsevol linatge e nascions sien, lo patró, e lo notxer, e lo scrivà, e lo guardià de les dites fustes, dins X jorns continus aprés que la nau o qualsevol fusta serà arribada en la plage de Barcelona, hajen e sien tenguts de vanir devant lo batle de Barcelona e aquí devant ell o altre official sots ell, ab assistència de I seu assident, e present lo notari de la sua cort o jurat de la sua scrivania, hagen, migensant sagrament, a denunciar, deposar o fer testimoni en scrits de les coses sagüents: Ço és, quantes testes han menades e de quals parts les han levades o tretes. Item, si saben que en la fusta en la qual les testes són vengudes ne hage alguna o alguns les quals no sien de bona guerra e les quals no degen ésser catives. E, aprés, hagen a donar manifest en scrits al dit batle axí del nombre com dels noms de cascuna testa e del regne e província, ciutat, vila o loch d’on seran totes les dites testes les quals hauran levades e en les dites naus o fustes seran vengudes. E totes les dites coses se hagen a fer a messions e despeses segons més o menys de aquells de qui seran les dites testes, e sots ban de X lliures barceloneses per cascú e cascuna vegada que serà contrafet. Ordenaren, més avant, que en tot, e per tot, e a semblants messions e despeses, hagen a fer semblant sagrament, deposició e testimoni dels dessús dits en poder del dit batle e assident, tots los mercaders e mariners los quals seran venguts ab les dites fustes, o aquell nombre d’ells lo qual per lo dit batle per deposar e fer testimoni serà demanat. E, per donar pus clara notícia, los dits patró, notxer, e scrivà, e mercaders e guardià, ans de liurar les ditesb testes a aquells de qui seran e als quals seran con22   Tras el texto de la ordenanza, sigue un borrador compuesto por diversos folios, con numerosas glosas y correcciones, encabezado con el epígrafe: «Memorial de les ordinacions posades per obviar a les fraus, les quals en lo passat són stades fetes, en les vendes dels esclaus e sclaves qui de nou hic són portades de les parts de Levant e de altres parts».

36

IVÁN ARMENTEROS MARTÍNEZ

signades, sien tenguts fer anar reyalment devant lo dit batle les dites testes que hauran menades, e quescuna de aquelles les quals testes vulles, mascles e fembres, si parlar sabran. E, si no sabran parlar, sien entorregats migensantc torcimany, lo qual hage a respondre, ab sagrament: Primo, les dites testes com han nom, e si aquell nom los és stat mes o posat en sa terra o en poder de aquell o ded aquells ab lo qual seran vengudes depuys que pertiran e foran presos de llur terra. Item, de qual terra són. Item, de quina nasció. Item, si és stat pres o cativat en sa terra o en altre regne e terra, e a hon, designant los noms de aquellse. Item, si és stat pres per infels o per altre, e de quina nasció. Item, si és stat catiu o cativa en poder lur. Item, hon són stats comprats o comprades per lo senyor qui les ha menades. Item, de qui són stades comprades, ne en qual loch. E los dits interrogatoris e altres pertinents e propis per saber la veritat, sien fets per ço que clarament se vege si les dites testes deven ésser catius o catives, e que lo comprador per neguna forma no puxe ésser enganat ne compre franch per catiu. E totes les dites coses hagen a fer complir e servar los dits patró, notxer, scrivà e mercaders, sots ban de deu lliures barceloneses per quescuna vegada e per quescuna testa en què seria contrafet. E per ço que excessives messions cessen e les dites informacions sien reebudes ab despeses moderades, ordonaren los dits consellers e prohòmens que cascuna vegada que tals informacions se rebran, si les dites testes seran en nombre de L o de L ensús quantessevol sien més avant, se hage a pagar per cascuna I souf, e si seran de menor nombre de L devellant, tro a una inclusive, se pach per cascuna testa II sous partidors entre lo official qui per lo dit batle entrevendrà en les dites informacions e lo seu assident e lo notari o scrivà de la sua cort en la forma sagüent: ço és, que de les dites quantitats de I e II sous, segons lo dit nombre de les dites testes, sien fetes dues parts eguals, la una de les quals se pertesque egualment entre lo dit official e assident, e l’altre part sie íntegrament al notari o scrivà qui reduhirà en scrits les dites informacions, les quals se hagen a continuar en algun libre ab les cubertes engrutades, lo qual stigue dins la scrivania de la dita cort ab son degut e pertinent títol designant los actes de les dites informacions. Ordonaren, més avant, los dits consellers e prohòmens, que algun corredor o corredora no gos entravenir en algun mercat, ne ésser migençer en alguna compra o venda qui’s façen de qualsevol de les dites testes entrò que·s sien certifficats primerament en la scrivania de la cort del dit batle si les dites interrogacions e deposicions són fetes devant lo dit batle e son assident per los dits patró, notxer, scrivà, mercaders e per les testes dessús dites, segons dessús és largament contengut, sots ban de C sous per cascuna vagada que contra açò faran. Ordonaren, encare, los dits consellers e prohòmens que, si cars serà que tals testes, ço és, sclaus o sclaves, les quals per lur confessió o per deposició dels altres dessús dits aparien lavors ésser de bona guerra e, per consagüent, ésser comprats e venuts com a catius, per avant demanaven franquesa e, aquella, per llur bon dret,



REGULAR LAS DECLARACIONES DE BUENA GUERRA

37

gonyaven e obtenien, que tal sclau o sclava qui per sa confessió haurà enganat aquell qui comprat lo haurà, o aquell qui en aquesta terra amenat lo haurà, jamés no pusque usar de la dita libertat obtenguda fins que hage satisffet e pagat reyalment al senyor qui comprat o comprada lo haurà, o a qui serà stat consignat o consignada, lo preu per lo qual serà stat venut o la quantitat per la qual serà stat consignat o consignada, ensemps ab totes messions e despeses que·l senyor de tal sclau o sclava ne haurà fetes e sostengudes. E, si tal sclau o sclava no porà pagarg lo dit preu o quantitat ab totes les dites messions e despeses, en tal cas lo dit sclau o sclava hage e sie tengut servir al dit tal senyor per tant temps com serà conegut e arbitrat per lo honorable batle de la dita ciutat e per dos prohòmens elegidors per los dits honorables consellers, per çò que servitut de temps degut per aquell qui comprada la haurà, o a qui serà estada consignada, lo preu de tal testa e les messions e despeses que·l dit senyor haurie fetes sien degudament compensades, comptant lo temps que servit haurie aprés la libertat que haurie guanyada e del jorn que la haurie començada a demanar. E, si·s fa esmena delh preu e de les dites messions e despeses en servitut de temps que per aquell temps, quin o qualsevol sie lo senyor la puixe vendre a qui·s volrà per haver e cobrar lo preu e les messions en les quals se farà la dita esmena de servitut de temps, pus la venta a tal persona de la qual se puixa haver sufficient seguretat que, passat lo dit temps, la persona venuda, sens tota dilació e calumpnia, puixe usar de la libertat obtenguda e no hi puixa ésser feta alguna vexació. És, però, entès que, si a culpa del senyor qui menada haurà la dita testa de les parts de Levant, o de qualssevol altres parts, venie lo dit frau e no per obra del dit sclau o sclava, o si·s porà provar que·l venedor, directament o indirecta, haurà induhit lo dit esclau o esclava de confessar que era de tal regne dels qual podia ésser captivat justament, en tals casos e cascun d’ells lo dit venedor hage a pagar totes les despeses e dans que·l senyor del sclau o esclava haurà haguts e sostenguts per aquella rahó e, encara, hage a satisfer al esclau o esclava tots los dans e la injúria que·l dit esclau o esclava haurà rehebuts per la dita occasió. Ordonaren, més avant, los dits conseller e prohòmens que lo senyor qui primer haurà menat lo dit sclau o esclava sia tengut tots temps de evicció a tots aquells qui de ell, e aprés ell, hauran successivament comprat lo dit esclau o sclava, o a qui serà estat consignat e consignada. E, axí mateix, cascuns d’aquells qui aprés vendran sien tenguts de evicció als altres qui·s succehiran, de grau en grau. E lo derrer comprador puixe intentar ses accions, si·s volrà, contra lo primer venedor o contra lo segon, e contra los qui vendran aprés, o contra aquell qui inmediate lo li haurà venut, en lo qual juhí sien apel·lats tots aquells qui hauran interès per esguart de la dita evicció qui sien dins Barcelona, axí que la sentència qui serà promulgada en lo dit juy e instància a profit, e vengue a tots los altres sens altre novell plet e instància, reservat dret d’apel·lació a cascú per son interès. Emperò, que de les appel·lacions, per moltes que sien, no puixe ésser fet sinó un procés, e ab una sentència se hage a determenar. E, per ço, com sie digna cosa que aquell qui ven scientment persona francha ab degudes dege ésser punit, ordonaren los dits consellers e prohòmens que si serà trobat que·l patró de la fusta, notxer, escrivà, o mercader, o mariner, o altra qualsevol persona qui sclau o esclava haurà menada o portada, o qualsevol d’ells, hauran feta frau o haurà furtades e fetes furtar les dites testes e, acordadament, vendrà home o

38

IVÁN ARMENTEROS MARTÍNEZ

fembra qui sia franch per esclau o sclava, sien encorreguts en pena de CCCC lliures barceloneses, de la qual pena sia guanyada la terça part al senyor rey o a aquell official seu qui·n farie exequció, e l’altra terça part a l’acusador, e l’altre terça part a les obres dels murs e valls de la dita ciutat. Item, que tot mercader o qualsevol persona qui vene sclau o esclava en Barcelona hage a donar fermança ydònea a coneguda del comprador. Item, ordonaren los dits consellers e prohòmens que si s’esdevendrà que·l dit esclau o esclava, los quals tal franquesa haurien demanada, per dret ne per justícia no obtenien aquella, ans judicialment e per sentència sub e li era posat silenci sperant sobre açò tres concordes sentències a una o dues passades en cosa jutjada, pus tro appareguen alguns justs motius per los quals los dits sclaus o sclaves fossen induïts a demanar la dita libertat, com sia justa cosa que de tal malesa que hauria assegada fahent son senyor pladejar injustament los dits sclaus e sclavesi reporten pena deguda que, de continent, tal sclau o esclava qui injustament hauria demanada franquesa, e per sentència la havie perduda, sie açotat o açotada palesament e pública per la dita ciutat, sens alguna gràcia e merçè. Item, ordonaren los dits consellers e prohòmens que alguna persona vulles, home o fembra de qualsevol ley, condició o estament sie, no gos acullir, apartar, induhir e consellar nengun esclau o esclava de qualsevol ciutadà o habitador de la dita ciutat a demanar, contra dret e justícia, franquesa o libertat en qualsevol cort eclesiàstica o secular, com tals aculliment, apartament, inducció e consell vagen totalment a sostraure, levar e tolre contra dret e justícia losj esclaus e esclaves a lurs senyors. E, si tals sclau o esclava per dret ne per justícia no obtendrà la dita franquesa, ans li serà posat silenci e la sentència serà passada en cosa jutgada, com tals esclau o esclava no·s fossen curats de demanar la dita franquesa injusta sinó per los dits aculliment, apartament, inducció e consell, en tal cas los dits cullidors, apartadors, inducttors e conselladors, perquè reporten pena de lurs mals actes, sien açotats publicament per la dita ciutat, sens alguna gràcia e merçè.23 Dels quals bans peccuniaris, en cas que sien comesos, sien fetes tres parts eguals, de les quals sie guanyada la una part al senyor rey o a aquell official qui·n fariek exequció, e l’altra part a l’acusador, e l’altra terça part a les obres dels murs e valls de la dita ciutat. Retenen-se, emperò, los dits consellers e prohòmens que si en les presents ordinacions hauria res escur o dubtós, que ells o lurs succesors ho puixen interpretar e declarar, corregir e esmenar tota vegada que l’us serà vist fahedor.

a Barcelona, con abreviatura latina en el original, y así en adelante.—b Sigue d, tachado.—c Sigue sagrement, tachado.—d de, interlineado.—e aquells, a corregida sobre q.—f sou, con abreviatura latina en el original, y así en adelante.—g pagar, repetido en el original.—h Sigue rey, tachado.—i Desde fossen induïts hasta sclaus e sclaves, añadido en el margen izquierdo, con aviso.—i los, repetido en el original.— k farie, repetido en el original.

CORRESPONDÈNCIA ENTRE ELS JURATS DE MALLORCA I ELS CONSELLERS DE BARCELONA EN TEMPS DE JOAN II I FERRAN EL CATÒLIC1 Maria Barceló Crespí

Universitat de les Illes Balears

Les relacions entre ambdós territoris han estat i són molt estretes i, sobretot durant la baixa Edat Mitjana, varen ser molt freqüents. Els contactes entre el regne de Mallorca i el principat de Catalunya foren intensos, destacant els de caràcter comercial i mercantil. A l’Arxiu del Regne de Mallorca, especialment, abunda la documentació amb referències a la ciutat de Barcelona i al conjunt del principat. Són molts els noms de catalans presents a Mallorca i és de suposar que també a la inversa. A diferents sèries documentals es poden trobar dades interessants sobre Barcelona. Ara bé, pel que fa a la relació entre les institucions de govern cal recórrer a la sèrie de Lletres Missives. Es tracta de cartes d’extensió desigual, en general redactades en català. És clar que el que es guarda són les còpies dels originals tramesos a Barcelona. Sembla que en falten, atès el poc nombre conservat d’una correspondència que degué ser, certament, intensa. Més aviat són poques les cartes conservades de les rebudes des de la ciutat comtal en el conjunt d’aquesta correspondència. Sovint la missiva enviada a Barcelona es repetia a diferents destinataris tal vegada per a que la insistència fos més efectiva, davant una necessitat imperiosa o una urgència. Els temes fonamentals exposats són, de manera preferent, el deute als censalistes catalans, la manca de blat, el conflicte remença, etc. Una síntesi del contingut de les cartes, és mostra suficient per entreveure l’interès del conjunt d’aquest intercanvi de missives.

  Sigles utilitzades: ARM = Arxiu del Regne de Mallorca; AH = Arxiu Històric.

1

40

MARIA BARCELÓ CRESPÍ

Els creedors censalistes Els consellers varen enviar a Mallorca Ramon Ros, ciutadà de Barcelona, a causa dels censals deguts als creedors censalistes de la ciutat i del principat de Catalunya per part dels mallorquins.2 Com a conseqüència de l’estada d’en Ros, els jurats escrivien als consellers el dia 10 d’agost de 1458 tot exposant «les grans necessitats e penúries les quals concorren en aquest regne», a més de la mala «anyada molt estèril en tant que no s’és collida la lavor qui s’ich és sembrada», per la qual cosa era impossible, de moment, pagar el deute contret amb els censalistes catalans.3 Una missiva del 10 de novembre de 1458, remesa pels jurats, anunciava als consellers que enviaven com ambaixador a Barcelona mossèn Rafel d’Olesa, doctor en lleis i un dels jurats, per tractar el tema dels censalistes. Pregaven li donassin «fe e creensa».4 El darrer dia de l’any 1458, de bell nou els jurats mallorquins es dirigien als consellers de Barcelona, tractant-los de «molt honorables e molt savis senyors», per dir-los que, per lletra de mossèn Olesa estaven informats de l’interès expressat amb ell, la qual cosa regraciaven. Els explicaven que, davant la fretura de forment —«los dies proppessats que no·n s’ich menjave sinó mastall»—, una embarcació mallorquina havia pres certs forments de barques en la costa catalana. Insistien que els consellers no consideressin aquest acte com a greu sinó que s’havia perpetrat per summa necessitat. Afegien una altra informació per la qual els comunicaven que la vostra nau grossa la qual stà en lo port de Portupí e, perquè fa gran quantitat d’aygua, stà en punt de perdició e d’entrar-se’n a fons, so qui serie total destrucció del dit port, en lo qual d’allí avant no porie entrar ne star fusta alguna.

Suggerien fer-la adobar o treure-la del port perquè, en cas contrari, serien els jurats qui l’haurien de treure «e metre en altre loch per no perdre lo dit port, lo qual és reffugi axí de les vostres fustes com de les nostres».5 Els jurats tornaven enviar una carta als consellers el dia 15 de gener de 1459, en la qual repetien que no consideressin un greuge el tema de la presa del blat. També informaven de trametre a Barcelona 500 florins d’or juntament amb la paga ordinària de la mesada.6 2   Sobre el contenciós amb els creditors catalans, vegeu Ricard Urgell Hernández, El regne de Mallorca a l’època de Joan II. La guerra civil catalana i les seves repercussions, Palma, El Tall, 1997, pp. 179-201. 3   ARM, AH 679, f. 115r-115v. 4   ARM, AH 679, f. 119v. 5   ARM, AH 679, f. 122r. 6   ARM, AH 679, f. 123r.



CORRESPONDÈNCIA ENTRE ELS JURATS DE MALLORCA

41

Notícia important, de moment, fou la continguda en la missiva dels jurats del 20 de juny de 1459. En ella explicaven als consellers que l’ambaixador mossèn Rafel d’Olesa havia conseguit una concòrdia amb els creedors i censalers de Barcelona sobre «los ròssechs o darraratges deguts» i s’hi explicitaven, a l’any, quins serien els terminis, les quantitats, les formes de pagament, etc.7 Els consellers notificaven als jurats el primer dia de desembre de l’any 1478 que no s’havia arribat a cap concòrdia amb l’ambaixador mallorquí pel que feia al tema dels creedors censalistes. Calia prosseguir amb les conversacions perquè plauria més «tot repòs e concòrdia ans que littigis ni qüestions».8 Ben aviat hi hagué resposta per part dels jurats, que escrivien «ab tota confiança com a frares», amb la intenció de fer tots els esforços per arribar a la tan desitjada avinença amb els creedors censalistes catalans.9 I encara una altra carta del primer dia de gener de 1479 sobre el mateix tema, i certament reiterativa, era tramesa pels consellers de Barcelona als jurats comentant la conveniència d’arribar a un acord amb els censalistes del principat atès que el retard era a tots dampnós.10 El dia 10 de febrer de 1479, tot just començat el regnat de Ferran el Catòlic, una missiva dels jurats mallorquins als consellers barcelonins feia referència a una lletra del primer dia del mes passat sobre el tema dels creedors censalistes residents a la ciutat comtal.11 Entre altres coses, els comunicava que l’assumpte era força important i per tal motiu s’havia tractat en una sessió del Gran i General Consell. Fins al moment no s’havia pogut insistir sobre el pagament als censalistes perquè els jurats i la resta d’oficials reials havien estat ocupats en les exèquies del rei Joan.12 Els consellers barcelonins contestaren a la carta anterior el 4 de març tot pregant el pagament als creedors censalistes.13 La resposta per part dels jurats es va redactar el dia 2 d’abril argumentant les dificultats existents per pagar als creedors. A més, afegien haver rebut una lletra del 28 de març, ensemps ab la còpia de las cridas aquí publicades de la pau, germendat e confederació fetas per la magestat de nostro rey e senyor ab lo cristianíssimo rey de França e de la treva feta ab lo il·lustríssimo rey Reyner, les quals coses nos han portada gran jocunditat e alegria.14   ARM, AH 679, f. 134v.   ARM, AH 681, f. 49r-49v.  9   ARM, AH 681, f. 51r-51v. 10   ARM, AH 681, f. 53r-53v. 11   En relació a aquesta problemàtica cal veure, entre d’altres, Álvaro Santamaría, «Mallorca al advenir Fernando el Católico», Mayurqa II (1969), pp. 25-40. 12   ARM, AH 681, ff. 55v-56r. 13   ARM, AH 681, f. 58r-58v. 14   ARM, AH 681, ff. 62r-63r.  7  8

42

MARIA BARCELÓ CRESPÍ

El problema s’arrossegava de temps enrere i encara hauria d’esperar fins arribar almenys a un intent de solució. El 20 de setembre de 1480 es tornava insistir en la necessitat d’aconseguir una concòrdia entre les parts afectades per les diferències que eren entre aquest regne —escrivien els mallorquins als catalans— i els creedors censalistes de Catalunya domiciliats a Barcelona. Els jurats explicaven que s’havia convocat el Gran i General Consell que elegí el notari Pere Moranta per anar a Barcelona per a la negociació. D’entrada, el notari actuaria com a síndic o ambaixador davant l’infant don Enric. Demanaven, en forma de prec, la mediació dels consellers i al mateix temps que acollissin el síndic com a persona recomanada. Per això enviaven un síndic o ambaixador a l’infant don Enric. Els jurats confiaven en la intervenció i mediació dels consellers i que obrareu tant virtuosament en aquest negoci que la cosa pendrà bona conclusió, de la qual Déu ne serà loat e vostras magnificèncias, per obra de las quals aquest regne aconseguint tan gran beneffici, ne obtindran ultra lo nom e fama en aquest món, mèrit e premi de nostre senyor Déu en paredís.15

La resposta dels consellers a la carta anterior porta data del 4 d’octubre següent i dóna compte que l’escrit del dia 20 havia arribat juntament amb el síndic i que, efectivament, «havem ofert al dit síndich tot consell, favor e endressa».16 De bell nou el 19 de novembre, en una altra carta enviada pels jurats als consellers de la insigne ciutat de Barcelona, aquells exposaven que «lo magníffic e famosíssimo doctor misser Jacme de Muntanyans, ambaxador de aquest regne ab pleníssima e suficientíssima potestat», havia estat nomenat pel Gran i General Consell per prosseguir en la consecució d’una concòrdia amb els creedors censalistes i en Moranta havia de tornar a l’Illa.17 La fretura de forment A Mallorca sovintejaven els anys de males collites de cereals en general i de blat en particular, la qual cosa suposava un greu problema de caràcter gairebé endèmic amb les consegüents repercussions tant polítiques com econòmiques i socials. Gairebé sempre eren degudes a la irregularitat pluviomètrica. Tot plegat era motiu de preocupació i malestar perquè obligava a efectuar importacions considerables i per això noves despeses per a les fi  ARM, AH 681, f. 126v.   ARM, AH 681, f. 128r-128v. 17   ARM, AH 681, ff. 136v-137r. 15 16



CORRESPONDÈNCIA ENTRE ELS JURATS DE MALLORCA

43

nances públiques. De vegades, la fretura de blat era tan aclaparadora que s’imposava per via d’urgència.18 Els jurats de Mallorca el dia 23 de gener de 1459 s’adreçaren als consellers per exposar-los el gran perill en què es trobava el regne degut a la grandíssima necessitat de blats malgrat l’intent d’aconseguir-ne d’altres indrets. A causa de l’adversitat del temps així com per la incertitud de la mar, no havia pogut arribar fusta alguna. Indicaven que enviaven Antoni Font per haver ajuda i socors i el regne pogués aviat ésser subvingut. Advertien, a més, que els mercaders que hi acudissin no fossin pertorbats, ans se’ls facilitessin les coses. Una carta semblant va ser tramesa als jurats de la ciutat i regne de València.19 Del dia 19 de febrer de 1459 data una carta dirigida als consellers en la qual els jurats comunicaven que a Barcelona, per adversitat de temps, havia arribat la nau d’en Palmato carregada de blat sicilià que estava assegurat a Mallorca per Joan Bartomeu. Pregaven als consellers permetessin tornar-lo carregar cap a l’illa davant la fretura de forment.20 Curiosament, es podia dar la situació inversa. És a dir, treure blat de Mallorca per socórrer a un altre indret. Així, sense que deixi de ser un cas gens habitual, el 22 d’abril de 1473, els consellers catalans demanaven als jurats mallorquins blat i altres vitualles per atendre els exèrcits reials al front dels quals es trobava el rei. La ciutat de Perpinyà es trobava assetjada pels francesos i mancaven aliments. Demanaven que, si arribaven vaixells carregats de gra es desviessin a Barcelona «attès que en aqueixa illa ha gran còpia de forments, ordis e civades les quals sabets són de summa necessitat en los exèrcits». D’aquesta manera, prosseguien els consellers, «serà fet al dit senyor lo major servey que a present pensar se pusque».21 La manca de blat es convertia en un mal endèmic i el perill de fam esdevenia una trista realitat. El 26 d’octubre de 1473 de Mallorca s’expedia una missiva adreçada als consellers catalans remarcant «la molta indigència e penúria frumentària occorrent a aquest regne» i demanant poder treure de Catalunya fins a dues mil quarteres de grans, perquè era sabut que hi havia 18   Sobre aquesta problemàtica vegeu, entre altres, Álvaro Santamaría, «El mercado triguero en Mallorca en la época de Fernando el Católico», dins IV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Madrid, 1959, pp. 379-392; José Juan Vidal, «Problemas trigueros en la época de las Germanías de Mallorca», dins Homenaje al Dr. Juan Reglà Campistol, I, València, Universidad de València, 1975, pp. 261-278; Maria Barceló Crespí, «Cargamentos de trigo para Mallorca a través del puerto de Málaga (1490-1516)», dins II Congreso de Historia de Andalucía, Historia Medieval, II, Córdoba, 1994, pp. 275-287; Eadem, «Cargamentos de trigo para Mallorca a través del puerto de Mazarrón (1497-1517)», Miscelánea Medieval Murciana XVII (1992), pp. 45-57. 19   ARM, AH 679, f. 126r-126v. 20   ARM, AH 679, f. 128v. 21   ARM, AH 680, ff. 140v-141r.

44

MARIA BARCELÓ CRESPÍ

hagut treta de forments de França «e ésser novament arribades dues naus carregades d’ordis e altres grans».22 Havent transcorregut poques setmanes, el dia 15 de novembre, altrament els jurats es tornaven a dirigir als consellers implorant ajut davant la manca de forment i vitualles, tot i haver recorregut amb una ambaixada a Sicília i Nàpols, els majors mercats de cereals. Suplicaven poder comprar fins a quatre mil quarteres de forment. Tot plegat, això no feia més que incrementar el deute de la Universitat mallorquina.23 Un altre escrit datat el dia 18 de gener de 1474 era enviat als consellers de Barcelona. Es reiterava els «pochs forments que tenim ací o que molts dies ha molts dels pagesos viuen de mera carn e guarroffes en molt spant e orror de la societat humana». El prec era el de sempre, o sia poder portar blat a l’illa.24 El 8 de gener de 1484, els jurats de Mallorca es dirigien als consellers de Barcelona comunicant que la necessitat que patia la Ciutat i el regne per manca de forment els havia obligat a elegir una persona per a que exposés davant ells per tal d’obtenir la llicència de grans almenys en quantitat de vint mil quarteres. La persona elegida per a aquesta negociació va ser el cavaller Galceran Gener, qui acceptà l’encàrrec «per sa virtut e satisfer a la dignitat sua de cavalleria». Suplicaven «lo vullau expedir e en tanta nostra necessitat socórrer axí com nós en semblant mester a vostres magnificències com­ plauríem».25 En un document sense data, que deu ser dels primers mesos de 1490 o 1492, els jurats tornen escriure als consellers barcelonins insistint en la manca de forments degut a l’estèril anyada. Els pregaven donessin ajuda a Mateu Riera, desplaçat a Barcelona com a síndic o ambaixador del regne de Mallorca per aconseguir grans. Es considerava que, fins a les messes, eren necessàries unes 3.000 quarteres i per això els suplicaven volguessin treballar a favor de la llicència de treta «per la cura que tenim de la re publica».26 Davant la imperiosa necessitat de forment, atesa la mala collita dels anys anteriors, el 4 de gener de 1506 una carta enviada als consellers barcelonins explicava que l’illa de Mallorca no podia ser proveïda si no era per mar. Els jurats havien recorregut al rei per obtenir la llicència de la treta de forment dels llocs d’on podrien ésser socorreguts «entre los quals és aquex principat de Cathalunya a hon per gràcia de Déu a vuy molta abundància de forments». Demanaven, doncs, fessin possible la sortida de forment cap a   ARM, AH 680, f. 146r-146v.   ARM, AH 680, ff. 165v-166r. 24   ARM, AH 680, ff.183v-184r. 25   ARM, AH 683, ff. 8v-9r. 26   ARM, AH 684, f. 18r. 22 23



CORRESPONDÈNCIA ENTRE ELS JURATS DE MALLORCA

45

Mallorca per «quant aquest regne sta ab molta congoxa per la gran necessitat la qual cascun dia aumenta molt més del que·s pot exprimir».27 El conflicte dels remences Cap al final del conflicte remença, els jurats de Mallorca, el 23 de febrer de 1485, es referien a «lo molt amor e vicinitat que és entre aquest regne e aquexa ciutat y la unió de aquells y aquest regne és poblat de los viceres de aquex principat», la qual cosa feia que es preocupessin pels infortunis que passaven a Barcelona. Deixaven clar que donaven suport als consellers davant la notícia rebuda de què estarien «ab molt anug y congoxa per occasió del insult e comoció feta per los pagesos de remensa de aquex principat, los quals se diu serian vinguts fins a dos legos de aquexa ciutat, és cosa sens dupte de què·ns dolem molt». Afegien que els diguessin de quina manera podien actuar per satisfer el servei de Déu, del rei i de la ciutat de Barcelona.28 El 16 de març responien els consellers regraciant als jurats les ofertes fetes en ajudar-los davant la commoció dels remences, «de la sincera e vera benivolència que sempre per vosaltres e aquexa ciutat és stada portada vers aquesta, arbitrans nosaltres ésser-ne causa la intrínsecha amor e amistat ferma la qual aquesta ciutat té en aquexa». Comentaven les morts e crueltats fetes en persones de alguns ciutedans de aquesta ciutat per dits pagesos perpetrades, ultra les qualls mà armada se occupen viles e lochs circumvehïns de aquesta ciutat e altres. Ha covingut al il·lustríssimo senyor infant, lochtinent general de la preffata magestat, ab lo somatent delliberar ab gran nombre de gent d’armes, de peu e cavall a soldeiada del dit senyor seguint la voluntat de la règia magestat ab lo somatent anar contra dits pagesos qui, perseverant en lur mal e pervers propòsit, continuen lurs malls fets. E part de las dita gent nostra han derrotada prop Granollers una flota de dits pagesos, qui eren entorn de CCC, dels qualls són stats presos entorn XX e morts circa de XXX. Havem speransa en Nostre Senyor aquests affers succehiran a la lahor sua, servey de la reyal magestat, beneffici e repòs de aquesta ciutat e principat.

Acabaven la missiva indicant que del que succeiria en endavant en serien degudament informats.29 Deu dies després, el 26 de març, altre cop són els consellers barcelonins qui escrivien atès «lo amor e integritat que és entre aquexa ciutat e aquesta

  ARM, AH 686, f. 55r.   ARM, AH 683, f. 40r-40v. 29   ARM, AH 683, f. 44r-44v. 27 28

46

MARIA BARCELÓ CRESPÍ

ciutat», agraïnt l’interès demostrat pels mallorquins. És interessant el relat que feien de la derrota del cabdill Pere Joan Sala amb les següents paraules: Vos signifficam per lo plaer e consolatió vostres com stant en Pere Johan Sala, capità dels pagesos de remensa, ab molta gent de peu sobre la perròquia de Larona qui és en lo Vallers, lo magníffich mossèn Jacme des Torrent, conseller e capità general del exèrcit de aquesta ciutat, ensemps ab los egregis condestable de Aragó ab los reverends senyors bisbes de Urgell e Vich acompanyat de la gent solderada per aquesta ciutat e altre ab molts cavallers e hòmens de condició, anà a la encontre del dit Pere Johan Sala lo qual e gent sua de primer encontra rompé e més endesberat e fuyta e fonch pres lo dit Pere Johan Sala e altres capitans e pus de CC hòmens e morts atres tants. En axí que ya per gràcia de Déu se fa compte los dits pagesos seran privats de capitans e tant diminuts de gents que no·ls resterà animo ni ffors, abans de pura necessitat se hauran a donar e cercar e clemència e lexar lur folla empressa e serà donat total repòs en aquest principat.30

El 28 d’abril de 1485 altrament els jurats mallorquins es dirigiren als consellers de Barcelona donant compte d’haver rebut les lletres del 16 i 26 de març en les que comunicaven la «beneventurada victòria haveu reportada dels pagesos de remensa reffrenant lo ímpetu temerari de aquells». Deien que feren el que corresponia en oferir ajuda i socors com calia fer a les ciutats del rei però molt més per a Barcelona comoguts de un amor e fraternitat que sempre havem tenguda en aquexa ciutat e als habitants de aquella com sia (precipua?) e potent entre totes les ciutats de aquex principat de Catalunya, per conservatió y endessa de la quall niguns súbdits de la preffata magestat reyal no·s deven tardar cadehú per lur potència en socórrer e ajudar aquella. E axí, magníffichs senyors, per lo que és dit poreu esser certs de nostre bon ànimo e voluntat.31

La problemàtica donació de Beatriu de Pinós Beatriu de Pinós-Milany i Ballester havia nascut a Barcelona el 1433. El desembre de 1477 Beatriu, vídua del noble Francesc Galceran de Pinós, donava els seus béns al regne de Mallorca amb el propòsit de finançar ensenyaments lul·lians en el puig de Randa. Ratificava la donació a Barcelona el 23 de setembre de 1478 davant el notari mossèn Pere Miquel Carbonell, humanista, i la confirmava en el testament de 1484. El dia 8 de gener de 1479, Mario de Passa comunicava de manera oficial al Gran i General Consell la donació i els jurats aprovaren i designaren una comissió de vuit membres 30 31

  ARM, AH 683, ff. 43r-44r.   ARM, AH 683, f. 47r.



CORRESPONDÈNCIA ENTRE ELS JURATS DE MALLORCA

47

encarregada d’executar-la. Beatriu de Pinós morí a la ciutat de Mallorca el 22 de novembre de 1484 i fou enterrada a la capella del Sagrat Cor de la catedral mallorquina. La senyora de Pinós donava els seus béns al regne de Mallorca, vinculant-los al manteniment de les escoles ja fetes pel mestre Ramon Llull al puig de Randa o a altres escoles a construir en el lloc de Miramar fomentant la docència i la investigació lul·liana. Ara bé, la impugnació del testament per part de la seva filla Joana Estefania trencà el bon desenvolupament del projecte. A la mort de Beatriu, la filla, que ja havia aconseguit de Joan II aturar la donació prolul·liana, en rebé l’herència i al·legà que la seva mare no era la propietària sinó l’usufructuària, és a dir, podia disposar de les rendes però no de la propietat i en conseqüència la donació era nul·la. En seguiria un llarg plet. D’aquesta manera, el projecte quedà bloquejat durant molt temps per l’oposició frontal de la seva filla, la vescomtessa d’Illa-Canet, a les disposicions de la seva mare a favor del regne de Mallorca. Malgrat tot, les autoritats mallorquines, convençudes dels seus drets, prosseguiren la causa que es desenvolupà amb extremada lentitud a l’audiència reial de Barcelona. Vàries sentències fallaren en contra dels interessos de Joana Estefania però no es va aconseguir que es complissin. Encara el 1568 els jurats denunciaven al rei que tots els síndics mallorquins desplaçats a Barcelona per promoure l’execució de la sentència, intimidats per les amenaces de que foren objecte, retornaren atemoritzats a Mallorca. Per això dit projecte no es materialitzà en la forma com la fundadora el tenia establert. Amb tot funcionà una càtedra de Teologia lul·liana a càrrec del fons de la donació, amb una renda anual de 50 lliures 8 sous i 10 diners de moneda de Mallorca, que havien de satisfer els clavaris de la Junta de la Consignació de Mallorca. Quantitat que, en atenció a la voluntat de la fundadora, s’havia d’aplicar a remunerar el mestre lul·lià que professés la càtedra i, si no s’impartien ensenyaments, els jurats podien aplicar dita quantitat a obres pies com és ara per a pobres, maridar donzelles i redimir captius.32 El dia 7 de maig de 1512 els jurats es dirigien als consellers dient que a Barcelona es trobava Gaspar Calaf actuant com a síndic del regne de Mallorca per demanar justícia dels drets i béns de Beatriu de Pinós. Els jurats indicaven que s’havien d’assolir la veritat i la justícia per a la Universitat de Mallorca per l’interès «que té al servey de nostre senyor Déu y a la sustentació del studi del il·luminat doctor nostre mestre Remon Lull». Explicaven als consellers que el síndic havia estat envestit i nafrat simplement per demanar justícia. Davant tals circumstàncies, suplicaven el tinguessin per recomanat i l’afavorissin en tot i per tot «com faríem nosaltres si en aquest 32  Álvaro Santamaría, «La donación proluliana de Beatriu de Pinós», Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana 35 (1976), pp. 37-140.

48

MARIA BARCELÓ CRESPÍ

regne algú de part vostre se trobava». Consideraven que la Ciutat de Mallorca estava certament ofesa i, en conseqüència, demanaven que li ajudessin a concloure dita causa «de manera que la justícia sia donada al qui la tendrà».33 Corsarisme i pirateria Una nau arribà a Mallorca, la qual havia partit de Marsella vuit o deu dies abans rescatada «per so com era stada presa». Avisaven als consellers de Barcelona el 18 de febrer de 1459 que Starrinxo amb dues galeres hauria partit de Marsella i sembla navegava per les nostres mars. Convenia prendre precaucions per no rebre’n algun dany.34 En la nit del dia 15 de juny de 1478 els jurats signaven una carta dirigida als consellers en la que explicaven que el batlle de Sóller els havia avisat que un ballener s’havia plantat davant les costes solleriques. Portava cinquantasis homes, que tenien intenció d’eixir a terra, i envestí la barca d’un patró de nom en Brui i la prengueren per continuar cap a la Dragonera. Els jurats volgueren informar per evitar problemes i també «per observar la saludabbla e entiga consuetut que entre nosaltres loablement se pretica».35 El dia 8 de febrer de 1474 els jurats reclamaven el retorn de robes, espècies, ceres i altres béns que havien estar segrestats del ballener d’en Benviure i eren a Barcelona.36 Altres temes Dissortadament no es conserva el llibre que hauria de contenir la correspondència mantinguda, si existí, durant els anys de la guerra civil catalana tot i que la ciutat de Barcelona i la ciutat de Mallorca optaren per diferent bàndol. Una lletra del dia 21 d’octubre de 1472 remesa pels consellers arribava als jurats «per aquell visceral amor e antiquíssima fraternitat que, ultra la inseparabla unió que entre aqueix regne e aquest principat, es porta aqueixa ciutat envers aquesta totes les consolacions nostres vos són més que pròpies». El missatge del contingut era clar, fer saber la calma que imperava a Barcelona després del conflicte. Entre altres coses, deien que en el moment s’havia de restituir entre consellers i jurats «la fraternitat antiga de la qual 33   ARM, AH 687, ff. 64v-65v. La transcripció d’aquesta carta es va publicar a Álvaro Santamaría, «La donación proluliana», pp. 130-131. 34   ARM, AH 679, f. 128r. 35   ARM, AH 681, f. 21r-21v. 36   ARM, AH 680, ff. 186v-187r.



CORRESPONDÈNCIA ENTRE ELS JURATS DE MALLORCA

49

fem certes les providències vostres que en quant tocha aquesta ciutat e no­ saltres si la guerra la havia algun tant impedida no era pas en res extinta».37 Els consellers de la ciutat de Barcelona el 4 de novembre de 1472 envia­ ren a dir a Mallorca, a precs dels jurats, que Andreu Mir seria l’escrivà o notari del síndic mallorquí.38 Una de les accions militars importants de Joan II va ser l’intent fallit de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, terres de les que Lluís XI de França s’havia apoderat durant la guerra civil a canvi del seu suport en el conflicte. Els jurats de la ciutat i regne de Mallorca, el dia 20 de maig de 1473, mostraven la seva preocupació als consellers catalans del que succeïa al Rosselló perquè «ha passats alguns dies que fusta alguna en aquesta nostra ciutat e ylla no és arribada de les parts de Catalunya». D’acord amb el lloctinent, acordaren armar un llaüt i enviar-lo a la Ciutat Comtal per aconseguir informació. Els pregaven «per la mútua affecció e amor que entre nosaltres e vosaltres és e per la fidelitat e naturalesa que havem a la sacra magestat del dit senyor, al més prest que sia possible nos vullau informar per dit lehut de les coses qui són stades e són fins assí en Rosselló».39 La resposta no es féu esperar massa. El 26 de maig, des de Barcelona, els consellers escriviren «als molt honorables e savis senyors los jurats de la ciutat e regne de Mallorca» i, entre altres coses, explicaven que el castellà d’Amposta amb les seves gents d’armes entraren en el comtat del Rosselló i també el rei, mentre els francesos es feien forts en el castell de Perpinyà. La descripció dels fets és força interessant i per tal motiu la transcrivim en apèndix.40 El 28 de juny de 1478 una carta dirigida als «molt magnífichs e virtuosos senyors los magnífichs concellers de la insigne ciutat de Barcelona» contenia l’agraïment dels jurats per l’acollida que dispensaren a Jaume de Muntanyans, l’ambaixador del regne de Mallorca, i alhora donava compte de que dues embarcacions al servei de Catalunya restarien a l’illa durant l’estiu, «ço és, la una de mísser Orlando de Milia e l’altre de Pedro de Dies de Nave».41 Enmig d’aquesta correspondència, entre carta i carta, l’escrivà apuntà una nota si més no curiosa. Diu així: A XXVIIII de janer any MCCCCLXXVIIII arribà hun lehüt de Barçalona en lo moll de Mallorca ab lo qual se sabé la dolorosa e luctuosa mort del molt alt e molt excel·lent príncep e senyor nostre, de perempne memòria, lo senyor don Johan, per la gràcia divinal, rey de Aragó, al qual benaventuradement ha succehit lo sereníssi  ARM, AH 680, ff. 120v-121r.   ARM, AH 680, f. 119r-119v. 39   ARM, AH 680, ff. 142r. 40   ARM, AH 680, ff. 144r-146r. 41   ARM, AH 681, ff. 25v-26r. 37 38

50

MARIA BARCELÓ CRESPÍ

mo e potentíssimo senyor lo senyor don Ferrando, fill seu legíttim e natural, rey de Castella.42

Els consellers de Barcelona, en una missiva enviada als jurats mallorquins el 28 de març de 1479 (rebuda el 31 del mateix mes) els comunicaven diverses notícies entorn al monarca, sobretot la treva signada amb el duc de Provença. Afegien que, després de la derrota soferta pel rei portuguès, són stades concordades vistes fahedores per la senyora reyna ab la infanta de Portugal e de fet, a IIII de aquest, la dita senyora reyna partí per anar a dites vistes e lo senyor rey la acompanyà per spay de tres legües e aprés se’n tornà a Càserres que·s seguirà de dites vistes. Açò és lo que ab gran desig speram saber.

El rei esperaria a la ciutat de Cáceres la conclusió de les vistes per a després passar a Saragossa i a Catalunya.43 El 10 d’abril de 1481 els jurats regraciaven als consellers de Barcelona la mediació a favor dels interessos mallorquins amb ocasió de la presa per alguns biscayins e los frares qui·s deyen de la rempsó dels catius cristians de Barbaria de una nau qui, carregade per mercaders e altres domiciliats de aquesta Universitat de robes lícites e permeses, fonch tremesa en Alger e en lo port d’aquell presa e portade per los dits biscayins e frares e ab le nau en què ells eran ab més inhumanitat que pirates.

Tot això havia inferit gran dany a la Universitat mallorquina, la qual vuy no té altre aliment ne àrbitre de viura sinó ab hun poch de comerix ab la Barbaria com lo Lavant segons vostres magnificències millor saben, occupat e impedit per la potència del turch, no sia vuy per a nevegar.44

El 13 de novembre de 1485 els jurats de Mallorca exposaven als consellers catalans la qüestió derivada del pagament de la lleuda. El problema radicava en satisfer sols una vegada l’impost en el sentit que si es pagava a Mallorca no s’hagués de tornar a pagar a Barcelona «car lo condició del dit dret és que pagat una vegada en un loch no pague altra vegada en altre loch». Per a la negociació de la lleuda decidiren enviar a la capital catalana Miquel de Pacs.45 Amb semblant propòsit varen escriure el mateix dia als cònsols de la mar i defenedors de la mercaderia de la ciutat de Barcelona, dient que la   ARM, AH 681, ff. 53v.   ARM, AH 681, f. 59r-59v. 44   ARM, AH 682, ff. 15v-16v. 45   ARM, AH 683, f. 63r-63v. 42 43



CORRESPONDÈNCIA ENTRE ELS JURATS DE MALLORCA

51

lleuda de Mallorca, de Barcelona, de Tortosa i dels altres regnes era tota una «e qui pague assí no és tengut pagar altra vegada aquí».46 El 20 de febrer de 1492 els jurats mallorquins, una vegada assabentats de l’entrada del rei a Granada, enviaren una missiva als consellers de la ciutat de Barcelona per a que els informessin de com havien decidit celebrar tal esdeveniment. Els interessava saber les festes i «si vostres magnificèncias se són de diners de la Universitat vestidas de nou ultre les gramales». Tot això, per veure si a Mallorca «se puxa si no en tot en alguna partícula imitar».47 El dia 11 de març responien els consellers tot dient que «fins así no som entrats en pensament per la dita entrada fer festes ni despesas algunes de gramales e insígnias. Si sarà desliberat per contemplació de vosaltres, vist vostre bon desig, vos ne sarà donat complit avís».48 El 18 d’abril de 1502 una altra missiva enviada a Barcelona feia referència a una pesta i a l’impediment que això suposava per a la circulació dels vaixells. Sembla que s’havien vetat els vaixells mallorquins i per això els jurats suplicaven revocar la prohibició per tal que el comerç es pogués practicar entre les dues ciutats, de la manera acostumada, i que les fustes i persones que partissin d’ací fossin rebudes allí.49 Del conjunt de cartes que integren la correspondència entre els jurats de Mallorca i els consellers de la ciutat de Barcelona de la sèrie Lletres Missives conservades a l’Arxiu del Regne de Mallorca, hom pot fer-se càrrec dels problemes més apressants, de vegades urgents, que preocupaven a les autoritats mallorquines i que afectaven també a les catalanes en els anys compresos en la denominada transició a la Modernitat. Apèndix documental 1473, maig, 26. Barcelona Carta dels consellers de Barcelona als jurats de Mallorca donant notícia d’alguns aspectes de la guerra al Rosselló entre Joan II i Lluís XI de França. ARM, AH 680, ff. 144r-146r. Als molt honorables e molt savis senyors los jurats de la ciutat e regne de Mallorques. Molt honorables e molt savis senyors. Una letra de les savieses vostres de XX del present havem reebuda […] e molt loable és lo desig vostre en voler ésser certifficats del stat e progressos de nostro rey e senyor, volents per so exequtar la complacència vostra, delliberam descriure a les savieses vostres los affers de principi. Acceptada en se gràcia per lo dit senyor   ARM, AH 683, ff. 64r-65r.   ARM, AH 684, f. 7r. En la datació del document hi ha un error, doncs consta 1490. 48   ARM, AH 684, ff. 22v-23r. 49   ARM, AH 685, f. 7r-7v. 46 47

52

MARIA BARCELÓ CRESPÍ

aquesta sua ciutat, delliberave se magestat celebrar […] cort per redressar totes coses. Aquella ja convocada, vengueren a se gran altesa alguns dels principals de Perpenyà offerens-li restituir aquel la vila sens emperò lo castell si allà declinava se real persona. Fore per nosaltres se magestat suplicada amor de recuperar dit comdat no·l juntàs tot que se real persona se metés en perill majorment que lo differir pus tot augmentave disposició que no la tolia. E que fos plasent a la magestat sua voltar se real intel·ligència en la grandesa del inimich molt […]. E ja tenint infinit nombre de gents d’armes parades al socors, amor e conmiseració hac se gran clemència dels poblats de dita vila clamants a sa magestat los volgués deliurar ajudades del grandíssim desig havia se altesa d’integrar se recuperació. Venceren en tant que·l dit senyor, més confiat de Déu e de la sua justícia que tement la grandesa del inimich, tramès lo castellà d’Amposta ab ses gents d’armes qui·s introduiren en dit comdat e treballants en haver Elna e altres forces ab tractes fou decebut e pres mossèn Pere de Rocabertí. Seguí lo dit senyor poch aprés e mes se real persona en dit comdat. Discorreguts alguns dies los de Perpenyà, no obstant, eren detenguts per molts francesos, tenints lo castell e principals lochs de la vila acceptaren dit senyor ab gran triumphe e alegria. Los francesos se retregueren al castell molts en nombre homes, caporals e molta doctrina e de més exerciren en l’art de les armes grans expugnadors e exercitats deffenedors de forteleses, lo castell de novells duplicats valls circuït de inexpugnables baluarts e altres apparats, munit de molta bombarderia, bellestes e altra quasi infinida artelleria, fornit e per gran temps de totes spècies de viures. Avituallat lo dit senyor, strenim en tots bellicosos exèrcits ab ànimo al qual tots perills humans són infe­ riors, en continent meté en orde dita vila fahent obrir tots los portals. E com dit castell sia construït al ponent de dita vila sia per algun spay lunyat de les cases continuat e fahent muralla de aquella part, lo dit senyor fahent fer fondo e ample fossat en dites cases e dit castell e munit dit fossat de una quasi inexpugnabla palissada ha tret e separat dit castell del circuit de dita vila. E fehent-se vennir tota la artelleria axí de aquesta ciutat com d’altres ciutats, viles e castells e forces d’aquest seu principat ab pólvores, salpetres e altres aparats en tals actes opportuns se preparava haver dit castell a força d’armes. En aquesta temporada lo rey de Ffrança havia tremès lo cardenal de Ras e molts de sos capitans ab gent d’armes en nombre de XXV mil en XXX mil combatents contra lo compte d’Armenyach qui li ere inimich deffenent-se d’aquell virilment a les armes. És stat per migà del dit cardenal per stúcies decebut entrant que sobre avinença és stat pres e en la cambra abressat per la muller, degollat, los temples cremats, les coses sacres profanades, dones desonides, donzelles violades e finalment la ciutat o castell de littora totalment exterminat. Dits nephandíssims actes fets, fou ordenat per dit rey de Ffrança, dits cardenal e capitans ab tot llur exèrcit vinguessen usar de la mateixa crueltat contra la vila de Perpenyà. Delliberà nostron rey e senyor sperar-los dins la dita vila fortificant ses deffensions e avisant aquesta ciutat e altres d’aquest principat del cas e empresa sua. Sabem per dits capitans dels ffrancesos arribats, dit senyor esser aquí ço que ells no podien creure considerants lo invicte ànimo d’aquell e la propinqüitat havia a sos vassalls stigueren-ne molts barris a pits. Emperò dels primers impetuts mostrant res no poder star davant ab crides, donaren la vila a ffoch e a sanch. Lo dit senyor, si bé era ab poca gent, attès llur gran nombre los mirà ab cara ferma. Ja ans de llur juncte lo dit senyor havia cobrada la ciutat d’Elna e la vila d’Argilers e altres poques places. Nosaltes sabut lo dit senyor star assitiat, en continent provehim la bandera de aquesta ciutat ab hun suficient nombre de gent d’armes axí de cavall com de peu d’aquesta ciutat sia anada a socórrer. E no res menys, desempatxam correus axí per lo il·lustríssimo senyor primogènit rey de Sicília e per la il·lustríssima infanta e per lo il·lustríssim archabisbe de Saragoça e per los deputats d’Aragó e per lo senyor mestre de Munthesa, visrey, governador, deputats e jurats de València e per totes les universitats de Catalunya notificants a tots lo cars e excitant aquells a



CORRESPONDÈNCIA ENTRE ELS JURATS DE MALLORCA

53

fer lo degut. E d’açò havem no solament duplicats correus més encara triplicats e quadruplicats de hon se és seguit que lo senyor compte de Prades ab molts cavallers e gentils homes e la bandera d’aquesta ciutat ja són ab lo dit il·lustre […] don Alonso mestre de Calatrava. És ací qui·s met a punt per anar de totes les universitats de Catalunya han passats cavalls en lo nombre que cascuna ha poscut fer. Del il·lustríssimo senyor primogènit havem letra feta en Saragoça a XVII del present. Scriu se gran altesa és allí ab D lances de castellans ab les quals e aquelles traurà d’Aragó, en continent serà de part d’assà per delliurar dit senyor mostrant partiria dos o tres jorns aprés. Dels valencians havem noves se meten a punt CCCC cavalls lo dit senyor sperant ab gran confiança dits socossos ab los que té ha ja donats tants […] als dits ffrancesos que, entre morts e presos, se creu los ha levats ensús de II mil hòmens. E se’n ha anats ensús mil franchs […] han los portats en açò que per dubte tenen del socors se són vallerats e munits en lo camp e jatsia cascun jorn los del senyor rey venen pendre llurs gents a les portes del clos no gosen per ço exir. Scriu lo dit senyor ja no tenen spant d’ells ne dubten donen combat algú ans ha per cert sa magestat que si lo socors era aplegat serien fets actes, Déu ajudant, de tanta claresa e glòria que dels dits ffrancesos no se’n tornaria algú en Ffrança redundant ne perpetuu renom e fama a la casa d’Aragó e a tots sos súbdits e vassalls. És veritat scriu lo dit senyor ha gran dubte de manchament de vitualles, si bé cascun jorn contínuament hi meten carruatges e són ja avituallats per a dosos (sic) mesos. Nosaltres, principalment per procurar vitualles per lo dit senyor, havem scrit a les savieses vostres nos en sopartissen alguna part com altres voltes aquesta ciutat ha fet. Som en grandíssima meravella com no solament tal sopartiment no havem sentit, més encara, nos havets feta resposta. Plàcia a la Santa Trinitat tingua en se contínua protecció e guarda aqueixa ciutat e de les savieses vostres. De Barchinona a XXVI de maig del any MCCCCLXXIII. Los consellers de Barchinona a vostre honor apparellats.

UNS PROHOMS DE MAR A LA RIBERA DE BARCELONA: ELS BOU, TORSÀ, CANTULL (SEGLE XIII)1 Carme Batlle i Gallart

Universitat de Barcelona

Introducció Durant uns anys del segle xiii, un grup de navegants, naviliers i mercaders de la nostra ciutat tingueren prou personalitat col·lectiva i unió professional per a formar un cos o estament denominat dels Prohoms de la mar dins la societat barcelonina. Aquests homes eren propietaris del sòl, estaven domiciliats i desenvolupaven els seus afers entre la Vilanova de la Mar i el barri de la Ribera, com és lògic, vora la platja, l’alfòndec i les antigues drassanes, tot al voltant de la seva parròquia, Santa Maria del Mar. És el seu propi raval, ple de vida i encara en formació, mentre que els artesans van omplint el carrer del Mar cap al mercat, on vora aquesta plaça i la de la Fustaneria se situen els drapers. Els prohoms no es dedicaven solament a una activitat sinó que s’interessaven per totes les que giraven entorn de la nau: la seva construcció en primer lloc, els viatges, les mercaderies transportades, els préstecs, etc. Per exemple, Guillem Jornet tenia una sagetia i llenys, i a casa moltes robes al magatzem, com veurem en tractar dels Bou. Aviat constitueixen un grup consignat en segon lloc, després del format pels ciutadans honrats, a les primeres llistes del Consell de Cent —de Doscents jurats a l’inici—, segons el Memorial de Joan Francesc Boscà. Hi consten sota la esmentada rúbrica, amb algunes absències, des de l’any 1257-58 fins al 1268, quan Guillemó Bou és a la tanda de mar, rúbrica que substitueix l’anterior, i també hi són altres naviliers per darrer cop a Boscà. Recordem el nom d’un enigmàtic prohom de mar, Ser Hieronim Bonacors o 1   Sigles i abreviatures utilitzades: ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; C = Cancelleria; ACB = Ar­ xiu de la Catedral de Barcelona; perg.= pergamí.

56

CARME BATLLE I GALLART

Bonacors Cavaller, que ja varem intentar identificar amb un pisà. La primera data coincideix amb una commoció social greu a la ciutat, que no podem deixar de banda per la doble actuació del rei Jaume el Conqueridor: el càstig dels agitadors i dels assassins de Bernat Marquet, un navegant d’una família de mercaders i naviliers, i la concessió d’un privilegi municipal i d’unes Ordinacions als prohoms de mar. Són uns esdeveniments molt greus i una intervenció reial decisiva que ja varem relacionar per primer cop fa bastant temps.2 La lapidació de Marquet, l’incendi i el saqueig de casa seva —al carrer del seu nom, després carrer Ample— podien formar part d’una lluita de bàndols entre grups de l’elit barcelonina per assolir el poder a la ciutat o pel domini de la platja a la Ribera, amb algun problema dels Marquet amb gent de mar durant l’any 1257; potser tot alhora. L’actuació reial té un doble perfil: d’una banda, comença per castigar els barcelonins per l’avalot— un grup del poble menut, alguns de noms coneguts —i les autoritats municipals per negligència i permetre la mort de Marquet, i, d’altra banda, transigeix amb la concessió dels dos documents esmentats i el cobrament d’una forta multa. És un sistema judicial normal a l’època, és a dir, la composició o arranjament amb diners, que prou podien pagar els rics ciutadans barcelonins implicats en la mort de Marquet. Entre els noms del nucli més culpable hi trobem prohoms de mar com Bernat Ponç, dit Ponç de la Mar, cosí del navilier Cantull, Bernardó de Ruvira (només hi ha un Ramon Ruvira en el Consell de Dos-cents de 1262), Bernat d’Ultzina o Solzina (jurat del Consell de 1264 i 1265), que devien ser enemics de Bernat Marquet, del seus germans Miquel, prohom de mar el 1258, Ramon, el futur almirall, Pere (mort el 1253) i Jaume, que consten igualment com a prohoms de mar el 1265. També hi havia el navegant Berenguer Adarró i Berengueró Perpètua, fill del Pere present al Consell de 1264, entre d’altres. En canvi, no coneixem noms dels probables amics i defensors de l’atacat Marquet. Pensem que ho eren els seus socis del 22 d’agost de 1246 (vegeu la nota 24): Pere de Caldes i Domènec Llull, parent dels prohoms de mar de 1262 Arnau i Guillem Llull, navegants que passen a mercaders l’any 1267, com Ramon de Caldes, només quatre perduren sota la rúbrica de prohoms de mar; Guillem Bou, un altre dels socis de Marquet del 1246, formava part d’aquest grup. Tots podien restar apartats del govern municipal pel domini dels contraris, és a dir, els 2  Carme Batlle Gallart, La crisis social y económica de Barcelona a mediados del siglo xv, Barcelona, Universidad de Barcelona, CSIC, 1973, vol. I, pp. 70-72. Joan Francesc Boscà, Memorial històric, Barcelona, Associació de Bibliòfils, 1977. Sobre la família Marquet, vegeu M. Teresa Ferrer i Mallol, «Una família de navegants: els Marquet», dins C. Batlle i Gallart et alii (eds.), El «Llibre del Consell» de la ciutat de Barcelona. Segle xiv: les eleccions municipals, Barcelona, IMF-CSIC, 2007, pp. 137-267. Sobre Bonacors, vegeu C. Batlle; Joan J. Busqueta, «Las familias de la alta burguesía en el municipio de Barcelona (siglo xiii)», Anuario de Estudios Medievales 16 (1986), pp. 82-83.



UNS PROHOMS DE MAR A LA RIBERA DE BARCELONA

57

culpables de la violència contra Marquet i no s’hi pogueren reincorporar fins uns anys més tard. Remarquem la possibilitat d’un conflicte per dominar el municipi vista la concessió d’un important privilegi de Jaume I a la ciutat de Barcelona el 15 de gener de 1258 a petició dels ciutadans honrats, precisament els considerats culpables; ja el 7 de gener el rei havia atorgat unes Ordinacions sol· licitades per Jaume Grony i els prohoms de mar. També podem relacionar amb aquests fets la creació d’una moneda estable: la de tern, molt reivindicada per tots els negociants i dirigents de la ciutat, que, a més de ser perdonats per Jaume I a canvi de fortes sumes, aconseguiren al mateix temps aquests èxits tan notables. Els síndics i principals negociadors de la ciutat amb el monarca foren Jaume Grony, gran personatge del moment, i Arnau de Sanahuja, ambdós homes de mar, i Bernat Burget, draper. Encara cal rela­ cionar amb aquests fets la concessió feta a Berenguer de Montcada per Jaume I el 30 de juliol del mateix any de l’alfòndec, centre del comerç de la ciutat, fins ara domini del rei que el cedí en alou. Així es va aconseguir la consolidació del govern municipal en mans dels consellers i al mateix temps una certa autonomia dels prohoms de mar respecte dels regidors en defensa dels seus propis afers: l’elecció cada any d’un prohom major, que amb els altres tenia cura de la custòdia i la defensa de la Ribera i de les naus, la recaptació d’un impost per subvenir a les despeses, l’actuació sense intromissió dels oficials reials, etc. Tot es va organitzar sota la direcció del primer prohom major elegit, l’esmentat Jaume Grony, que també es preocupà de la redacció de les Ordinacions favorables a la navegació i al comerç marítim. És la base del Llibre del Consolat de Mar.3 En conjunt, Boscà consigna 75 prohoms entre les dues dates de 12581265, però malauradament no tenim notícies ni de la família ni dels negocis de la gran majoria. D’alguns encara en perdura documentació i fins i tot es conserven els testaments. Aquest és el cas dels Bou (Bos, Bovis en els documents llatins, que cal traduir), que desplegaren molta activitat mercantil i enllaçaren amb altres famílies de prohoms, amb les quals mantingueren vincles de negoci. Són les de Torsà (Bernat Torsà fou paer segon el 1250, jurat del Consell de Dos-cents al final del primer grup), i Bernat Cantull; també 3   Vegeu l’estudi preliminar de Josep M. Font Rius a Antoni de Capmany (ed.). Libro del Consulado del Mar, Barcelona, Cámara oficial de Comercio y Navegación de Barcelona, 1965; C. Batlle, «La alhóndiga, centro comercial de Barcelona, durante el siglo xiii», dins Oriente e Occidente tra Medioevo ed Età Moderna. Studi in onore di G. Pistarino, Genova, Glauco Brigati, 1997. Gran part de la fortuna dels Grony es basa en el comerç marítim. Per exemple, el 5 de gener de 1194, Pere Arnau Grony, amb el seu galió i dels socis, aconseguia per 11 lliures (més 200 sous ja pagats al comte a la vila de Barcelona) el permís del representant del comte Ponç Hug d’Empúries de carregar 800 o més migeres formenteres (ACB, perg. 1-5-330); C. Batlle; A. Busquets; I. Navarro, «Aproximació a l’estudi d’una família barcelonina els segles xiii i xiv: els Grony», Anuario de Estudios Medievales 19 (1989), pp. 286-310.

58

CARME BATLLE I GALLART

amb els Nàgera, que pertanyien a un estament superior. Els podem seguir durant bona part del segle amb certa regularitat. Altres prohoms que semblen importants han deixat poc rastre documental, per exemple Jaume Pellisser, propietari de cases (hi vivia amb Arsenda i els seus quatre fills), obradors i fins i tot places al nord de l’alfòndec, a prop de Marimon de Plegamans i davant Santa Maria del Mar (1262). També posseïa terres vora els molins de mar, una vinya vora Sant Fruitós, a Montjuïc, sota el domini de Sant Pau del Camp (comprada a Guillem Descoll, prohom de mar), honors a Sant Boi de Llobregat, etc., que hauria adquirit amb els beneficis dels seus negocis que desconeixem. Així mateix semblen importants Berenguer de Cases, relacionat amb Bernat Cantull, l’esmentat Bernat d’Ultzina o Solzina (establert juntament amb Berenguer Faylibe en unes cases vora mar pertanyents a Pere Grony, que els permeté tancar la via existent aquí, on Grony llogava taules destinades a la fira; els cobrà 830 sous per la pèrdua el 26 d’abril de 1255) i Bonifaci i Esteve Magraner, navegants i negociants.4 Malauradament no podem aportar més. La família Bou a Barcelona Encara que no coneixem l’origen exacte dels Bou, el podem situar a la rodalia de Barcelona per la seva relació amb el monestir de Sant Cugat del Vallès i per la vinculació a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana des del segle x, segons una confirmació de Jaume I (vegeu la nota 10). El primer conegut d’aquesta família és Berenguer, que apareix cap a la fi del segle xii en un lloc privilegiat perquè era veguer del rei. El trobem molt relacionat amb un grup de la Ribera, ja que la seva germana Guillema es va casar amb un Torsà, del qual ja tractarem. A més, Berenguer era un negociant actiu en aquest barri com a col·laborador de Guillem Jornet. Aquest era un terratinent i propietari de diverses naus, com uns llenys i una sagetia, d’esclaus sarraïns i de quantitat de robes (pannos) emmagatzemades a casa seva, la meitat de les quals llegà a la seva esposa Dolça. Dedicat al negoci marítim, sobretot establert entre Barcelona i Tortosa, Jornet el desenvolupava amb els seus nebots Cimademar —nom genovès— i en relació amb les naus; com a socis tenia uns altres nebots, Mateu de Regomir i Guillem de Torsà. En el seu testament es refiava sobretot del seu col·laborador Bou, nomenat marmessor i tutor dels seus fills menors d’edat el 26 d’agost de 1184.5 Bou també compartia la propietat d’un esclau sarraí amb el seu   Comanda del 6 d’abril de 1273 (ACB, perg. 1-6-2990).   Berenguer signa com a veguer reial el 21 de maig de 1180 i només amb el nom el 6 de març de 1186. El seu hort més lluny de la vila de Sants és al·ludit en unes afrontacions el novembre de 1192 (Jesús Alturo i Perucho, L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200, vol. III, Barcelona, 4 5



UNS PROHOMS DE MAR A LA RIBERA DE BARCELONA

59

nebot Guillem de Torsà. Per tant, per vincles familiars i de negocis, ja estava immers en l’ambient marítim de la Ribera. Els afers li proporcionaren suficients guanys per adquirir terres en alou vora la ciutat: quatre mojades en el terme del Cogoll, en part amb vinyes, que foren de Bernat Oleguer i Pere d’Odó, i una petita peça de terra sobre el mateix Cogoll. Ho adquirí el 27 d’octubre de 1191 a Guillema, vídua d’Arnau Pere Benet, i als seus fills, que ho posseïen en alou, pel preu de 700 sous de diners de Barcelona (el marc valia 44 sous). Ho va vendre el 21 de desembre següent a Guillem Grony, i pel mateix preu, per alguna transacció especial o un motiu que no consta. També tenia un obrador amb soler, sobreposats, portes, dipòsits excavats a terra i una taula, tot molt ben situat a la plaça del mercat de la ciutat, que el seu fill Arnau, amb permís de la seva germana Garsenda, va vendre per 750 sous a Pere de Sant Just i a Ramon de Banyeres. Com que el venedor tenia l’obrador empenyorat a Banyeres per 300 sous, només en cobrà 450 el 26 de juliol de 1206. La darrera intervenció de Berenguer Bou va ser com a testimoni en una concessió a Ramon, fill de Guillem d’Alfou, el 14 de març de 1194.6 Sense més notícies de Berenguer, continuem amb la generació següent, la dels seus fills. Podem tractar de dos, Arnau i Guillem, però no de la noia Garsenda per manca de dades. Guillem posseïa propietats a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana el 1199, sense pertànyer a aquesta petita vila ja que probablement la família vivia a Barcelona. Ell i el seu germà ja disposaven de suficient capital, obtingut amb seguretat dels béns i negocis heretats del pare, i de beneficis que esmerçaren en propietats; la primera és la situada Fundació Noguera, 1985, pp. 48, 80, 129). En el testament de Jornet consta que la sagetia d’ell i dels seus nebots Cimademar, menors d’edat, va ser renovada per valor de 100 masmudines. Els hereus de cases urbanes, propietats en el terme de la ciutat, llenys, esclaus, objectes dipositats com a garantia, robes, un anatgario (potser una zona per ànecs?) etc., són els seus fills Guillem i Guillema sota l’administració de Bou i d’Arnau Jordà, un altre dels seus col·laboradors, que poden vendre la vela de Jornet per mantenir els seus fills (ACB, perg. 4-9-132). Més endavant, el 9 de gener de 1272, Guillem Cimademar és testimoni d’un document d’una comanda enviada a Barbaria (perg. 1-6-524). El 13 de setembre de 1351, existia el mas Cima de Mar a Sant Vicenç dels Horts (Josep Baucells i Reig, El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari dels pergamins, Barcelona, Fundació Noguera, 1984, p. 98, nota 194). 6   Els fills de la vídua són Arnau Pere i Guillem Pere, Guillema, Berenguera, Saurina i Arnaldeta que signen el document. Els límits de la primera finca són: al sud, l’alou de Sant Jaume de Barcelona i el de Ponç Eldemar; a l’oest, el torrent; i al nord, l’alou que fou d’Abram Cavaller. La peça de terra limita a l’est amb l’alou d’Aragaida i el de Joan Rotball; al nord, amb el d’aquest mateix; al sud, amb el de Berenguera, al marit de la qual Arnau Pere Benet va comprar la terra; i a l’oest el torrent. Document escrit per Pere de Corró, escrivà, davant cinc testimonis (ACB, pergs. 1-5-319, 1-1-1408). L’obrador era un alou que limitava: a l’est, el Castell vell del mercat; al sud, les cases de Guillem Grony amb paret comuna; a l’oest, la plaça; i al nord, les cases de Pere Adalbert amb paret comuna (ACB, perg. 1-6-1168). Venda signada per Garsenda, la germana del venedor [Carme Batlle, «La família i la casa d’un draper de Barcelona, Burget de Banyeres (primera meitat del segle xiii)», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 2 (1981), p. 71]. Berenguer Bou signà com a testimoni el pergamí 1-5-340 de l’ACB.

60

CARME BATLLE I GALLART

a la ciutat, exactament al burg dels Arcs Antics, on podien viure. La data de l’adquisició és el 16 de gener de 1211, quan Guillem Bou i el seu fill Ramon compraren en franc alou unes cases amb l’hort d’arbres fruiters i altres pertinences a Ramon Carrell, que ho havia heretat dels pares, i a la seva dona Guillema per l’elevada suma de 200 morabatins d’or. Els seus límits eren: a l’est, l’alou del monestir de Sant Pere de les Puelles, en mans de Ramon de Mataró (serà marmessor del testament de Ramon Bou), i en aquesta part la paret és pròpia d’aquestes cases; al sud, les parets de les cases d’Huguet Sabater (el nom no és del país, potser francès, i el cognom pot ser l’ofici) i de Bernarda d’Ursó; a l’oest, les parets, que són comunes, de les cases de Bernat Rosset dit d’Arige, de Pere Russinyol i de Pere de Santaleri, difunt; i al nord, la via pública. Es tracta d’una gran propietat amb pou i safareig, situada fora el recinte emmurallat romà —a la zona del monestir de les Puelles—, que Carrell es va veure obligat a vendre per la seva gran i inexorable pobresa, fam i nuesa, i no poder nodrir els seus fills, precisava. El venedor era un home de bon nivell cultural, ja que sabia escriure el seu nom, i ben situat per l’ajut que rebé del veguer i dels prohoms barcelonins en el moment de vendre casa seva; així evitaren que els compradors abusessin de la situació desesperada de Carrell. Potser Guillem Bou va tenir dificultats econòmiques perquè aviat va haver de vendre part de la casa a Ramon Rumeu, que ho afirmà així el 18 de febrer de 1226.7 Arnau Bou, germà del comprador esmentat, també adquirí una propietat però era rústega, el mas Carboner de Tiana i la marina d’aquesta parròquia, que era patrimoni reial. Formava part de les terres del rei Pere alienades per aquest monarca en moments difícils, quan va vendre a Pere Durfort possessions molt valuoses en l’esmentada comarca. Ho eren tant que els consellers del jove rei Jaume les reclamaren i aconseguiren recuperar-les a canvi d’albergues i altres drets de la zona del Llobregat, el Vallès i el Maresme, exceptuat el mas d’Arnau Bou. En relació amb aquest afer, podem recordar que Pere Durfort, el 25 de juliol de 1218, reconeixia l’auxili i el consell prestats pels seus parents Durfort i Berenguer d’Espiells i pels seus amics Ramon de 7   Guillem és situat entre els terratinents forasters (Jaume Codina, Els pagesos de Provençana (9841807), vol. I, L’Hospitalet de Llobregat, Abadia de Montserrat, 1987, p.53). La venda de Carrell, per les circumstàncies tan extremes, es féu en presència del veguer Berenguer Sunyer i de diversos prohoms de la ciutat que signaren el document. Són, amb signatures autògrafes, Pere de Medina, Berenguer d’Olzet, Durfort amb un signe molt decoratiu, Berenguer de Mataró i Ramon de Mataró amb signes originals. En primer lloc, signà el venedor amb un autògraf, la seva dona i el fill Ferrer. Va escriure el pergamí un de Torre (en lloc del nom hi ha un forat); ACB, perg. 1-6-3703, citat per C. Batlle, «La casa burguesa en la Barcelona del siglo xiii», dins La societat barcelonina a la baixa Edat Mitjana, Acta/Mediaevalia, Annex I, Universitat de Barcelona, 1983, p. 27. La casa de Guillem Bou, en part en mans de Rumeu, limitava amb la de Guillem de Lacera adquirida a la Canonja; el problema és la paret mitgera que ha de ser de pedra i calç, segons la sentència dels prohoms signants del document (ACA, Diversos Marquès de Monistrol, perg. 34 partit per ABC).



UNS PROHOMS DE MAR A LA RIBERA DE BARCELONA

61

Manresa i Arnau Bou. Aquí trobem altra vegada junts aquests dos personatges i al mateix temps la seva vinculació als poderosos Durfort.8 A la generació següent pertany Ramon que era fill de Guillem Bou i de Guillema, de la qual no es coneix la família, que podria ser la dels germans Ramon i Berenguer de Mataró,9 veïns i molt vinculats als Bou; ambdós foren marmessors de Ramon. Aquest es va instal·lar més a la vora de la platja quan aconseguí comprar a Pere Grony unes cases amb cortal i hort a la Vilanova de la mar, on els Grony tenien una casa forta en una gran finca a vora mar. Encara perdura aquí el seu record en un carreró que en porta el nom. A més, Ramon tenia altres propietats a la ciutat, com un celler ple de veixella, és a dir, recipients diversos, detall que ens manifesta la comercialització del vi procedent de les seves terres de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana. Aquí hi tenia un mas amb camps i terres, unes en franc alou i altres com honors i feus pel monestir de Sant Cugat, del qual cobrava tots els drets procedents de la batllia que ell regia pel monestir.10 No sorprèn que fos conegut com Ramon Bou de Provençana, lloc amb el qual mantenia una estreta relació: d’aquí era el seu gendre Arnau Queruç o Curus d’Hospital (documentat de 1215 a 1242), casat amb Guillema, i a més en el seu testament destinà cinc sous per a l’església parroquial i el seu clergue. El 1230, quan es trobava greument malalt, Ramon va dictar el seu testament que ens torna a manifestar l’estreta relació familiar amb el monestir de Sant Cugat, ja que hi volia ser enterrat; per això destinà 30 sous. Es recordà de les esglésies de Barcelona, com la catedral (12 diners), el monestir de Sant Pere de les Puelles (dos sous), les obres de Santa Caterina i Sant Nicolau dels frares menors, l’Hospital de Jerusalem, la casa dels malalts o leprosos de Barcelona, Santa Maria de Valldonzella i d’altres de més llunyanes com Santa Maria de Montserrat i Sant Jaume de Galícia (12 diners a cadascuna). Per a la sepultura i aquests llegats deixà 200 sous, que els marmessors havien d’obtenir de les collites i dels eiximents; si sobressin diners, havien de ser per als pobres per a remei de la seva ànima. Ens assabentem de detalls sobre la família de Ramon: la seva dona Guillema havia de tenir l’esponsalici i ser senyora potent de tot mentre visqués; la filla gran, ja casada, només havia de rebre 10 sous; Guillem, l’hereu, podria disposar de totes les propietats de Provençana i part de les de Barcelona,  8  C. Batlle, «La burguesía de Barcelona a mediados del siglo xiii», dins Jaime I y su época. X Congreso de Historia de la Corona de Aragón, vol. III, Zaragoza, Institución Fernando el Católico, 1982, pp. 8-9. ACA, pergs. Jaume I, 110 y ACB, perg. 1-6-12 publicat per Ambrosio Huici; M. Desamparados Cabanes, Documentos de Jaime I de Aragón (1216-1276), vol. I, València, Anubar, 1976, p. 41, doc. 11.  9   Només tenim notícies de Bernat de Mataró, prohom de mar el 1265 (Joan Francesc Boscà, Memorial històric, p. 38). 10   Ja des del segle x els Bou posseïen dominicatures a Provençana i a Banyols, que foren confirmades per Jaume I (J. Codina, Els pagesos, pp. 79-80 i 94).

62

CARME BATLLE I GALLART

és a dir, el celler, una lliura de pebre censual pagada per Pere de Fonollosa, que tenia un hort per Ramon, i part de la casa de la Vilanova (la part occidental de l’hort que arribava al cantó de l’hort de Berenguer de Corró i on acabava el de Fonollosa, i anava en línia recta fins a la paret del cortal de la casa cap al nord). L’altra part de la finca cap a l’est i el nord amb l’entrada a la casa era pel segon fill, Arnau; el tercer, Bernat, rebria 1.000 sous. Com que encara eren uns nens, l’hereu i la mare els havien d’alimentar, vestir i fer ensenyar per un bon mestre, Arnau durant dotze anys des del dia de la mort del pare, i Bernat durant setze anys ja que era el petit. Són clàusules sobre l’ensenyament privat amb la fixació de terminis de temps que encara no havíem trobat mai. Només hi havia una altra filla, Berenguera, més joveneta, dotada amb 150 auris i afavorida amb una deixa de la seva àvia Guillema. Si morís abans de casar-se, la meitat dels auris seria per l’hereu i l’altra meitat s’hauria de dividir entre els seus dos germans petits.11 Cal remarcar que cap dels nois rebé el nom del besavi Berenguer, només passà a la germana petita. A la següent generació, Guillem Bou va rebre el nom de l’avi, com era costum. Tot i que era força jove a la mort del pare, es va haver de preocupar de la família, però va comptar amb els consells i la voluntat dels marmessors del seu pare, per exemple quan va haver de vendre una finca, segurament amb motiu de l’acompliment de les darreres voluntats del difunt o del pagament del dot de la germana petita. Al cap d’uns deu anys, l’11 de febrer de 1241, encara devia diners per aquest afer, data en què va haver de vendre al seu cunyat Pere Oliver, que era el marit de la seva germana Berenguera, unes cases amb hort que eren les heretades, és a dir, les adquirides per part del seu pare a Pere Grony. Hi va afegir el celler i un tros d’hort que foren de les cases de Ramon Carrell, i també la lliura de pebre censual pagada per en Fonollosa per un hort, tot per 675 sous. La finca, situada al suburbi de la ciutat, era vora la torre dels Eremites, o dels Ermitans i, en part, limitava amb la propietat del seu germà Arnau.12 11   C. Batlle, «La vida y las actividades de los mercaderes de Barcelona dedicados al comercio marítimo (siglo xiii)», dins Rosalba Ragosta (ed.), Le genti del mare Mediterraneo. XVII Colloquio Internazionale di Storia Marittima, Napoli, Lucio Pironti, 1981, p. 316. En el testament del 23 de maig de 1230, Ramon estableix les substitucions en cas de mort dels seus fills per acabar deixant l’herència als parents més propers. Té alguns deutes, com 35 sous a Arnau Ferrer de Provençana. És un trasllat de l’original fet el 4 de novembre de 1279 potser per algun problema familiar o de l’herència (ACB, perg. 4-17-71). 12   Tenia totes aquestes propietats en alou. Els límits de les cases són: a l’est, el celler de R. Carrell; al sud, l’androna que hi ha entre aquestes cases i les que foren de Bernat Rosset, ara de Pere Borser i la seva dona; a l’oest, la carrera pública; al nord, un call. El tros d’hort de Carrell va des del cantó de l’hort de Berenguer Corró, on acaba el de Fonollosa, i en línia recta a la paret del cortal de les cases d’Arnau Bou. El celler limita a l’est en l’altra part de l’hort d’Arnau Bou; al sud amb les cases d’en Fonollosa i l’hort que té per G. Bou amb el cens de pebre; a l’oest amb les cases que aquest ven; al nord amb el call i la resta de l’hort d’Arnau Bou. La venda es fa amb totes les pertinences, des de l’abisme al cel, la corresponent transmissió de domini, l’obligació dels béns del venedor, etc., davant el notari Pere



UNS PROHOMS DE MAR A LA RIBERA DE BARCELONA

63

De tota manera, Guillem va ser un digne hereu de Ramon ja que encara amplià les nombroses possessions familiars amb la participació a la conquesta de Mallorca, on va aconseguir honors a la ciutat i a l’illa, que li proporcionaven bones rendes. Les primeres que va rebre després de testar varen servir per pagar i distribuir els 1.500 sous destinats a la seva ànima. Durant l’estada a l’illa, on tingué relació amb Guillem Ramon de Montcada, el gran noble, va veure la trista sort dels captius, que sempre va recordar. Guillem i la seva dona Guillema Nàgera, de bona família i ben coneguda, vivien vora Santa Maria del Mar, la seva parròquia, a la qual ell va confiar la seva sepultura amb 10 sous, dos per la candela i dos més per l’obra. Del seu matrimoni amb Guillema nasqueren tres fills: Berenguer que heretà l’antic nom familiar i la fortuna paterna, Maria i Elisenda que reberen 300 morabatins cadascuna; tots eren menors quan el pare va fer el seu testament en plena malaltia el 24 de desembre de 1248. Tenia tota la confiança en la seva dona, que va rebre el seu dot de 400 morabatins, 60 més del llegat del seu germà Ramon, 15 lliures que eren el preu d’un hort d’ella venut per Guillem, tota la cambra d’ell, és a dir, el seu contingut i les joies que ja tenia. A més, la nomenà tutora dels fills, però si es tornava a casar, exerciria la tutoria el seu germà Guillem de Nàgera, i ella perderia la categoria de senyora i potent de la fortuna del seu marit fins a la mort. Nomenava marmessors uns parents, Mateu de Regomir —nebot de Guillem Jornet i parent del testador—, i un altre Guillem Bou, que planteja un problema ja que té el mateix nom. Podria ser el conegut com a senior, parent de lluny i bastant contemporani. Dels béns del testador només coneixem unes cases urbanes, per les quals Guillema d’Arcs pagava un cens anual de mig besant; només tenia domini sobre la meitat de les cases. En canvi, sabem quines propietats tenia a Mallorca, on devia participar en la conquesta i va molestar o injuriar Guillem Ramon de Montcada (els marmessors havien d’indemnitzar els fills del noble ja que ell havia mort tràgicament, com és ben conegut). Posseïa béns a Ciutat, com una honor d’on s’havia de pagar cinc sous a l’església de Sant Miquel, i altres a l’illa, que no concreta, però encarregà a dos dels marmessors, Bernat de Cardona i Bernardí de Buadella, ciutadans mallorquins, la venda de totes les possessions a Mallorca; de les primeres rendes de les finques de l’illa s’havien de pagar la sepultura i les seves deixes testamentàries, 1.500 sous. D’aquesta experiència recordava els captius i deixà 40 besants per a la redempció de dos.13 Marquès, els marmessors, que fan signatures autògrafes, i uns testimonis (ACB Fons de Sant Andreu 3.23.171). 13   En el seu testament, de 24 de desembre de 1248, Guillem Bou nomenà marmessors el seu cunyat Guillem de Nàgera, Mateu de Regomir —prohom de mar, té la signatura autògrafa al final del document—,

64

CARME BATLLE I GALLART

No sembla tant vinculat a Provençana com el seu pare, ni a Sant Cugat, i en canvi era més proper a la seva parròquia, Santa Maria del Mar, a la qual va afavorir com hem indicat més amunt. Com era normal en els prohoms de mar, vivia vora la platja, però en un moment donat la casa va resultar petita o volia ampliar el negoci, així aconseguí el permís del rei Jaume per fer obres ja que l’arenal era del monarca: podria edificar cases davant de la seva vers el mar al llarg de 100 pams en direcció oest. Malauradament, Guillem no va poder realitzar el projecte potser a causa de la malaltia que el portà a la mort. Al cap d’anys fou el seu fill Berenguer, prohom de mar el 1265, qui va actualitzar el permís reial el 20 de novembre de 1275 i edificà davant de casa seva.14 No tenim més notícies d’ell ni de les seves germanes, només del llegat que va rebre Elisenda de part de la seva parenta Fresca casada amb Guillem Bou senior, segons el seu testament del 1268. El problema dels diversos Guillem Bou i la darrera generació

Ara cal intentar aclarir el problema del segon Guillem Bou, més jove però contemporani del tractat fins ara. Com que el nom de Guillem es repeteix moltes vegades a la família Bou, per aquest motiu cal precisar que el marit de Guillema Nàgera, el testador del 1248, nomenava marmessor un parent, un altre Guillem Bou, que designem com a senior (segurament dels Bou de Torsà). L’identifiquem amb el marit de Fresca de Torsà, però no podem precisar la seva filiació (podria ser Guillem Bou de Torsà, que es casaria amb una neboda?). Foren pares d’un altre Guillem Bou designat com a ju­ nior el 1257 i el 1260 per comparació amb el seu pare. Ambdós arriben a ser els més importants de la família durant el segle xiii o almenys ens ho sembla per manca de notícies dels membres de l’altra branca; gaudiren de molt prestigi i potser foren els millors representants del moment de màxim apogeu de la família. Guillem senior es casà amb Fresca, filla de Bou de Torsà, difunt des de feia poc; per això signaren la carta d’esposalles Martí de Montcada, Bernat i Guillem Bou (potser el parent qualificat de senior), però en relació a les possessions de Mallorca designà dos mallorquins. Després dels fills, es recordà de Pere, nodrit seu, i li llegà 30 sous. En va destinar 1.500 per a l’ànima, la sepultura i la reparació d’injúries: ja esmentades les deixes a la seva parròquia, dos sous a cada església parroquial de la ciutat, tres a cadascun dels tres hospitals de pobres, cinc per als leprosos, 30 per la taula dels predicadors i 10 per l’obra de la seva església, igual per als frares menors, 20 per la taula de les monges de Sant Damià. A fi de reparar injustícies consignà als fills de Babilònia 18 quarteres de farina d’ordi i 10 sous a Saurina, flequera domiciliada vora el forn de Sant Cugat. També tenia deutes: a Ferrer d’Olot 10 sous, igualment a Maria d’Olot, 30 sous a Serdà. Si sobraven diners dels 1.500 sous, havien de ser per alimentar i vestir pobres vergonyants (ACB, perg. 4-9-156, original amb una caplletra que abasta 6 línies, escrit per Pere de Cardona, el notari de tota la família). 14   Sobre les obres, ACA, C, reg. 19, f. 193 (borrós).



UNS PROHOMS DE MAR A LA RIBERA DE BARCELONA

65

de Torsà, germà de la noia, i Guillem Cantull (pot ser el pare de Bernat, el ric navilier). Tots confirmaren el dot d’ella, 360 morabatins d’or, i l’escreix ofert per ell, que era la donació de la desena part de tots els seus béns (1 de juny de 1225).15 Dels seus sis fills, quatre eren noies que reberen un bon dot, i dos nois, Ramon que va premorir a la seva mare, i Guillem, l’hereu, anomenat junior mentre va viure el seu pare. Si ens interessem per la seva activitat en els negocis propis d’un prohom de mar, només en tenim dues referències perquè la majoria les podem atribuir a Guillem Bou, fill; potser va ser més viatger que el seu pare, sedentari i preocupat per actuar en el govern municipal, ja que era jurat del Consell en el grup dels prohoms de mar el 1257, 1265, 1266, 1267 i 1268. No arribaren mai a la conselleria, sí ho aconseguiren altres prohoms de mar: Bernat de Mataró (cinc vegades), Ramon de Caldes i Bernat Ponç (tres vegades), etc., segons Boscà. Guillem senior i Fresca es preocuparen per casar bé els seus fills; l’hereu Guillem junior amb una noia anomenada Ròmia, que era germana de Berenguer Morera, ciutadà de Manresa; desconeixem la relació dels Bou amb aquest manresà. Foren pares d’un altre Guillem i de Jaume.16 Quan van casar la filla gran, Geralda (utilitzem aquesta forma més freqüent del nom; consta com a Gueralda en el testament del seu pare), li assignaren 400 sous que va rebre el marit, Guillem de Soler, mercader (19 d’octubre de 1248). També es dedicava al comerç marítim ja que va contractar i negociar amb èxit una comanda de viatge destinada a Tunis: tres caixes de vermelló —unes 17 arroves— valorades en 64 lliures menys 5 sous que va embarcar en el lleny de Pere de Palau i els seus socis; de tornada havia de portar pebre o cera.17 El jove matrimoni va tenir dos fills, Guillem i Saurina, que es trobaren molt desemparats i sense recursos a la mort del pare i l’ingrés de la mare en el monestir de clarisses de Sant Antoni. Va ser l’avi Guillem el responsable dels dos infants. L’àvia els hi llegà 50 morabatins a cadascú i n’afegí 20 més 15   Document escrit per Ramon d’Olm, sotsdiaca, amb una rúbrica de lletres majúscules grosses (ACB, perg. 1-6-3763). 16   El 20 d’octubre de 1287 Morera reconeix a la seva germana, ja vídua de Guillem, que en diversos terminis li ha pagat 30 lliures dels 1.100 sous que ella li devia per raó de 100 morabatins. Com que el present albarà és el vàlid, ella pot trencar els anteriors ja inútils (ACB, 1-6-1362 pergamí estisorat). 17   ACB, perg. 1-6-1556 escrit pel notari Pere de Cardona davant Mateu de Regomir, Guillem Mataró i Berenguer Guillem. La comanda de G. de Calders del 12 d’abril de 1252 consistia en 17 arroves menys quatre lliures de vermelló. El notari és el mateix Cardona i els testimonis Mateu de Regomir i Pelegrí de Poses (ACB, perg. 1-6-799 estisorat, publicat per Josep Maria Madurell; Arcadi Garcia Sanz, Comandas comerciales barcelonesas de la baja Edad Media, Barcelona, Fundació Noguera, 1973, p. 153, n.º 4). Aquest Mateu, segurament fill del Mateu de Regomis, nebot de Guillem Jornet, fou paer el 1258 i prohom de mar el 1262, 1263 i 1264. Va fer testament el 22 de juny de 1272, on nomenà marmessors els seus parents Bernat de Torsà i Guillem Bou junior, aconsellats per franciscans, sobretot fra Pere de Porta (Janua). Destina 300 sous per a la sepultura a Framenors i la salvació de l’ànima i deixes pietoses. Els seus hereus foren els pobres (ACB, perg. 1-6-3901, trasllat del 16 de setembre següent).

66

CARME BATLLE I GALLART

per a la noia. Per la seva part, l’avi deixava al noi 100 sous i a la noia tot el que sobrés dels 100 morabatins destinats a la seva sepultura i llegats pietosos, més 50 morabatins i un llit de draps quan es casés. Els dos Guillem ja s’havien preocupat de fer el casament de la noia amb el fill del difunt Ramon Tripó, Berenguer (patró de nau esmentat per Dufourcq), però, com que per les circumstàncies familiars no tenia diners, fou possible aconseguir-li el dot mitjançant un conveni entre ambdós Guillem. La suma rebuda de Guillem junior ascendia a 131 morabatins alfonsins d’or fi i pes correcte; per tant, el 16 de juliol de 1271 Guillem i la seva germana Saurina reconeixien el préstec i es comprometien a tornar-los a l’oncle dels béns que heretarien de l’avi; el 20 d’agost següent ella prometia tornar-los al seu oncle quan cobrés la legítima corresponent a la seva mare estipulada en el testament de l’avi (1269).18 Després de Geralda, Guillem va casar una altra filla, Sança, amb un dot de 600 morabatins pel seu enllaç amb Bernat de Ripoll, que li oferí un augment de 300 morabatins el 27 de novembre de 1262. A fi de reunir una suma tan elevada, el pare va comptar amb l’ajut de Fresca, que va traspassar a la filla 100 morabatins d’or del seu propi dot, però al cap d’un any ell els hi retornà. Fresca llegà a Sança els 100 morabatins i 10 més en el seu testament. Bernat era un mercader molt actiu i vinculat al sogre, ja que aquest va rebre d’ell l’elevada suma de 200 lliures en comanda-dipòsit amb la condició de tornar-li quan en fos requerit. Cal remarcar que la transacció va tenir lloc tres dies després de la data de la carta d’esposalles, que Ripoll és anomenat gendre i que la suma fou retornada. Tenia casa al burg de la ciutat vora l’església de Sant Cugat del Rec i arribà a ser conseller sisè el 1263, any del seu casament, i conseller en cap el 1278.19 18   En cas que la legítima o el que pertoqués a la noia si l’avi moria ab intestato, no fos suficient, el jove Guillem podria completar la resta de la suma amb part dels béns mobles i immobles del seu pare. El pacte entre els dos Guillem va ser escrit pel notari Pere Marc davant Bernat Trilla i Guillem Fuster el 20 d’agost de 1271 (ACB, perg. 1-6-2410). El tema apareix en el testament de Guillem senior —l’analitzarem més endavant— del 1269 quan es preocupa dels néts. Si Saurineta mor, els diners passaran al seu germà i, en cas de morir aquest, seran per l’hereu. El pacte dels dos germans amb l’oncle en ACB, perg. 1-6-1391. 19   ACB, perg. 1-6-371, 16 de novembre de 1263. El 24 de maig de 1270 Sança remet al pare l’herència materna (pergs. 1-6-1524, 1-6-3453 i 2971, estisorat). Documents escrits pel notari Pere de Cardona, que sembla tenir la confiança de la família. En el primer són testimonis els parents Guillem i Ramon Nàgera, Guillem de Claramunt i Ferrer de Montcada. Els marmessors de Guillem Dalmau, Bernat i Pere Despont, van vendre cases del difunt per 320 morabatins a Berenguer Otger, situades al burg sota la torre de Ripoll, i també un hort amb pou i arbres per 25 morabatins, sota el domini del monestir de Sant Pere de les Puelles, del qual és alou (ACB, 1-6-2382 (2), 25 d’octubre de 1263). En l’establiment de cases amb obradors de Bernat de Font Amanci, davant l’església de Sant Cugat, al corretger Pere Andreu, per 120 sous, es fixen els seus límits: a l’est la tinença de Martí Sastre sota el domini de Font Amanci i alou del bisbe; al sud les cases de Ripoll; a l’oest les de Bernat Ros, totes tres amb parets comunes; i al nord la carrera pública; el cens és de sis morabatins d’or anuals (ACB, perg.1-6-3883, 11 d’abril de 1269).



UNS PROHOMS DE MAR A LA RIBERA DE BARCELONA

67

El següent enllaç va ser amb un altre negociant: Ramon de Caldes amb Berenguera, una de les filles petites de Guillem i Fresca, que li llegà 50 morabatins. El 18 de novembre de 1278 ella, ja vídua, va cobrar 220 morabatins com a suplement d’heretat i part del dot, llegats per Guillem, el seu pare, en el testament i fets efectius per l’hereu, Guillem junior. Ramon fou conseller cinquè el 1260 i tercer el 1276 (i el 1287 un parent del mateix nom). Ramona, la darrera filla de Guillem senior, es va casar amb Guillem de Claramunt el mateix any que la seva germana Berenguera. El dot de 600 morabatins no fou pagat tot d’una vegada perquè en restaren 100, més 10 del llegat de la seva mare, sumes pagades per mà del pare i del germà, com a hereu de la mare, el 21 de novembre de 1269.20 El fet que els Bou casessin bé les seves quatre filles, sense que cap ingressés al convent —només ho féu la gran un cop vídua—, manifesta la possessió d’una gran fortuna, ja que els dots concedits són elevats i pagats en pocs anys de diferència. Fresca, la dona de Guillem, no va poder intervenir en les noces de les seves filles petites, Berenguera, a la qual llegà 50 morabatins, i Ramona, només 10, com també a la casada de poc, Sança, que n’havia rebut 100 de dot. Va dictar el testament el 24 de març de 1268 estant sana, sense esmentar per res el marit, ja que els marmessors foren el seu fill Guillem i el parent Ramon Nàgera, que intervé molt en assumptes familiars perquè era jurista. Va voler ser enterrada al monestir de Sant Antoni de monges de l’orde de Sant Damià, on hi havia la seva filla Geralda des de feia anys; li destinava 50 morabatins, però havien d’anar a mans dels dos fills d’ella, amb 20 més per la noia. Es recordava d’altres familiars: el seu germà Pere Ramon, canonge del monestir de Santa Eulàlia del Camp (100 sous per vestits i altres necessitats que li anirà pagant l’hereu), i Elisenda, filla dels difunts Guillem Bou i Guillema de Nàgera (la mateixa suma); regalà un vas d’argent a la seva jove Ròmia. Disposava de 60 morabatins per a la salvació de la seva ànima, la sepultura i els llegats.21   Ramon Nàgera és present en el document dotal (ACB, perg. 1-6-4012).   Repartia la suma com hem dit i a més 10 sous al monestir per la sepultura, 10 per la taula de les monges, 10 per Santa Maria del Mar, que era la seva parròquia, 12 diners a cada església de la ciutat el clergue de les quals acompanyés l’enterrament amb la creu alçada; també 12 a cada hospital de pobres de Barcelona, cinc sous a la taula de Framenors i cinc a la dels dominics, dos a la dels frares de la Penitència de Jesucrist i també a Santa Anna, cinc sous a Santa Eulàlia del Camp i també per la redempció de captius. Si encara sobraven diners dels 60 morabatins, havien de ser per ajudar pobres vergonyants, que havien de rebre els vestits de la testadora valorats en menys de 20 sous de mans del seu fill i hereu universal. Com a testimonis del document escrit per Guillem Desbosc, notari, trobem el seu germà Bernat de Torsà i diversos fusters, que podien estar vinculats al seu hereu el navilier (ACB, perg. 4-7-45, original amb una caplletra que ocupa 11 línees). Els 50 morabatins destinats a la seva filla Berenguera els féu efectius l’hereu el 25 de setembre de 1270 quan ella ja era vídua de Ramon de Caldes (perg. 1-6-3735). 20

21

68

CARME BATLLE I GALLART

Guillem senior no devia viure gaire més ja que el seu testament és del 2 de desembre de 1269. Després d’una reflexió sobre la mort i sense esmentar el seu estat de salut, confià la distribució de 100 morabatins als tres marmessors, el seu cunyat Bernat de Torsà, el jurista Ramon Nàgera —deixa 30 sous a cadascun— i l’hereu Guillem junior. Volia ser enterrat al mateix monestir que la seva dona, on la filla Geralda era monja clarissa: 10 sous per a la sepultura i per àpats 30, per ella quatre morabatins perquè part del dot ja es pagà quan l’admeteren a l’orde. Disposà que l’hereu li hauria de donar 40 sous per vestits mentre visqués. També decidí afegir diners als dots rebuts per les altres filles: 220 morabatins per a Berenguera i 20 per a cadascuna de les altres germanes, confirmà el dot de Sança, 600 morabatins (100 eren de la mare). Per a Guillem junior eren tots els seus béns situats a la ciutat i al bisbat de Barcelona, que malauradament no es concreten. Sembla que aquest era el capitalista de la família, com hem vist en el pacte amb la neboda Saurineta. També havia hagut de finançar a precs del seu pare les obres i millores de la casa familiar, útils i necessàries, precisà el pare, valorades en 370 morabatins, segons consta en l’instrument notarial fet entre els dos Guillem. La casa devia estar quasi ruïnosa per absorbir aquesta suma. Encara el fill va deixar al pare 300 morabatins destinats a fer efectius dot, esponsalici i béns parafernals de Fresca, segurament per complir les seves darreres voluntats. El pare li va agrair amb la donació de 80 morabatins que havia de rebre a la seva mort. El problema era gairebé sempre el mateix: els testaments no es complien íntegrament. Ara ho tornem a comprovar, ja que Guillem disposà de 200 sous perquè fossin restituïdes les injúries comeses pel seu fill Ramon, del qual devia ser marmessor, i no ho havia fet en el seu moment.22 En canvi, totes les disposicions del testador foren portades a terme per la dedicació dels seus marmessors, sobretot del fill Guillem. El mateix dia, el 17 de novembre de 1278, va fer efectives dues deixes a les seves germanes, en primer lloc 20 morabatins a Ramona, millor dit, al seu marit Guillem de Claramunt per ordre d’ella. Després, quatre morabatins a Geralda, com a suplement d’herència i legítima, cobrats per Agnès, abadessa del monestir de Sant Antoni, en nom de sor Geralda. L’endemà encara pagà una suma més elevada, 220 morabatins d’or, a Berenguera ja vídua de Ramon de Caldes. Més endavant, Guillem, quan retornà del viatge a la Petita Armènia el 20 de 22   Es va recordar de Santa Maria del Mar, la parròquia, 10 sous, com també a Santa Eulàlia del Camp, dos a la capella de Bernat Marcús, dos a la de Sant Celdoni a Sant Just, 12 diners a cada hospital de pobres, dos sous a la casa dels leprosos, tres a l’església dels captius, cinc a Santa Anna, cinc a la casa de l’Hospital de Sant Joan, dos a cada església parroquial que porti la creu a la seva sepultura, 10 a la taula dels predicadors, 10 a la dels Framenors, cinc a la dels frares de la Penitència, tres al monestir de Valldonzella i dos al de Montalegre (ACB, perg. 4-9-138, original amb caplletra que ocupa nou línies).



UNS PROHOMS DE MAR A LA RIBERA DE BARCELONA

69

juliol de 1280, féu efectius a la seva germana Sança, millor dit, al seu marit Bernat de Ripoll, els 20 morabatins (8 d’octubre).23 Els negocis de Guillem Bou junior i dels seus cunyats

Mentre s’esdevenien aquests episodis familiars, el jove Guillem desplegava una gran activitat en els seus negocis, sobretot marítims com els dels seus cunyats. Tots ells eren navegants i mercaders dedicats a les comandes de viatge i pensem que la coincidència en els afers podia derivar en els enllaços matrimonials esmentats. Els primers negocis coneguts d’un Guillem Bou, que pertanyen al 1238 i al 1242 juntament amb el seu soci Domènec Llull, ens permeten conèixer les bases de la seva fortuna. Llull, amb Bou i Ramon de Caldes, fill de Pere —socis—, esmerçà el 14 de juliol de 1238 la suma de 36 sous en part de la barca de Ramon Obrador, que havia de partir en cors contra els sarraïns d’Hispània; Llull havia de rebre la part corresponent en el botí que la barca pogués aconseguir. Abans de 1230 havia anat a Hispània el lleny de Busca i Arnau Bernat de Cotlliure. Domènec i Guillem es dedicaven al negoci de les comandes, però ampliaren la societat amb Ermengol de Banys, Pere de Caldes, Bernat Marquet junior, Guillem Burgès, Pere Romeu, Ramon Bardoner i Bernat de Provilia­ no: el 22 d’agost de 1246 trobant-se a València Domènec s’hagué d’encarregar tot sol de recobrar 7.500 besants del grup perquè Bou renuncià als poders per raons de salut. Gairebé podríem assegurar que es tracta de Guillem senior per les dates. Interessa remarcar que ja es relacionava amb Caldes, Bardoner i Bernat Marquet junior (l’assassinat el 1257). El seu fill Guillem és qualificat de junior el 2 de juliol de 1257 quan va resoldre un problema relatiu a la redempció d’un captiu, una comanda i una assegurança: Duran d’Escubieres reconeixia a Guillem que, d’aquella comanda de 20 dobles d’or i sis besants de racó d’argent, rebuts de Ramon Bissala, sarraí d’Orà, per l’alliberament d’un sarraí captiu, Guillem n’era fiador per Duran davant Bissala. Com que Duran no va alliberar el sarraí i ara retornava a Orà, si perdia els diners o una part per risc de mar o d’altra manera, prometia a Guillem que quedaria indemne la seva fiança en relació amb la pèrdua dels diners i la reclamació de Bissala; per això donà com a fiador Bernat Ferrer, pellisser, que juntament amb Duran s’obligaren a complir l’acord amb Guillem sota la garantia de tots els seus béns. 23   Claramunt fa el rebut on reconeix que ella recuperarà dels seus béns el dot i la deixa (ACB, pergs.1-6-1437 i 2282). Gairebé tot va tenir lloc a l’escrivania del notari Pere Marc (perg. 1-6-2315, 2381). Berenguer Llobet féu el darrer document (perg. 1-6-2400).

70

CARME BATLLE I GALLART

Guillem encara és designat com a junior el juliol de 1260, quan ja posseïa part d’un lleny nou amb Bernat Cantull i altres socis, lleny destinat a navegar cap a Romania. Al cap de quatre anys participava en el lleny nou anomenat «Falconet», com veurem en el comentari dels seus negocis. És lògic que tantes activitats resultessin profitoses i que li fos possible a Guillem Bou deixar la suma de 12 lliures sense interès (bono amore) al seu germà Ramon, que es comprometia a retornar-les quan els hi demanés. Ramon, negociant com els seus familiars, va morir el 1264. Guillem també va deixar diners diverses vegades al seu pare, que ho reconeixia en el seu testament, i encara va poder adquirir alguns esclaus per les feines domèstiques i de l’obrador, com l’anomenat Mahomet, un sarraí blanc que li va costar nou lliures.24 Guillem junior, el juliol de 1260, ja tenia part en un lleny nou, com dèiem, amb Bernat Cantull i altres socis, que l’havien comprat a Berenguer Arters. Un cop aparellat per navegar cap a Romania amb escala a Sicília —aquí podien vendre el lleny i comprar-ne un altre, o fer-ho més endavant—, recollien comandes per portar-les vers aquest destí. Una era la d’Arnau Despuig, de 30 lliures esmerçades en robes de França, oli, paper i altres mercaderies, que era la meitat del comú propietat de Bou i Cantull. Una altra pertanyia a Bernat Desplà, que obtingué bons guanys quan el vaixell retornà: dues càrregues i mig quintal de pebre, un quintal de gingebre, 22 lliures de canyella i 11 lliures en diners comptants; ho rebé tot Pere Bech de SaintAntonin donant com a fidejussor Pere de Palau, ciutadà i draper de Barcelona, i en presència de Bernat Sabater, macip de Desplà. Un cop carregat el lleny, només mancava l’autorització del batlle Guillem Grony, que cobrà 50 sous per deixar-lo partir cap a Sicília el 28 d’agost de 1260. Aquest any va resultar favorable als negociants, ja que Bernat Sesfonts lliurava comandes destinades a Sicília i altres possiblement destinades a Alexandria.25 24   Vegeu les primeres notícies a Rafael Conde y Delgado de Molina, «Los Llull: una família de la burguesía barcelonesa del siglo xiii», dins La società mediterranea all’epoca del Vespro. XI Congresso di Storia della Corona d’Aragona, vol. II, Palermo, Accademia di Scienze, Lettere e Arti, 1983, pp. 381 i 384. L’afer de Duran en ACB, perg. 1-6-998. Testimoni del document del préstec de l’11 de maig de 1262 és Pere Faylibe (perg. 1-6-2629). Berenguer Faylibe era jurat de l’assemblea de 1249 amb R. Bardoner, Bernat de Mataró, B. de Torsà. L’adquisició de l’esclau a Berenguer Arig David és del 19 d’abril de 1268 (perg. 1-6-2021 en mal estat de conservació). Ramon Bou ja era mort el 16 de de­sem­ bre de 1264, quan el seu pare nomenà procurador Pere Ros, jurisperit de Mallorca, a fi de reclamar 17 besants de millaresos que el mallorquí Ramon Caderita devia al noi (perg. 1-6-2915). Sobre els negocis de Bou i dels seus cunyats vegeu C. Batlle, «Mercaders de Barcelona al nord d’Àfrica durant el regnat de Jaume I», dins Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I, vol. II, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2013, pp. 677-703. 25   El 24 de març de 1262 els dos socis liquidaven la comanda de Desplà amb el francès Bech, que es comprometia a fer tornar-los l’instrument de la comanda en poder de Desplà quan vingués a Barcelona (ACB, perg.1-6-485, publicat per J. M. Madurell; A. García Sanz, Comandas comerciales, n.º 16). Els negocis dels dos francesos, socis, amb el draper Oliver a C. Batlle, «Els Oliver i els Baster, drapers



UNS PROHOMS DE MAR A LA RIBERA DE BARCELONA

71

Al cap de quatre anys, Guillem junior tenia una setzena en un lleny nou anomenat «Falconet», tant en el cos, les exàrcies com en l’aparell; li reconeixien els seus propietaris Berenguer Espanyol (era el cognom d’una important família de Vic) i Pere Desvilar en l’àpoca signada el 10 d’agost de 1264 per valor de 34 lliures. Tindria part en el guany, però la setzena era a risc d’ell, ja que el lleny estava destinat al cors, activitat aleshores compatible amb el comerç amb motiu de la guerra contra els sarraïns.26 El rei Jaume I el mateix any havia donat permís a Cantull per armar una nau amb aquesta finalitat, en la qual Guillem també tenia una setzena, com altres socis; setzena que va llogar íntegra per sis mesos (des del 15 d’agost) a Guillem de Bòria, fill de Bernat de Bòria, i a Ferrer de Solicrup, meitat per meitat, per 21 lliures.27 Guillem no es limitava només a esmerçar el seu capital sinó que anava personalment en aquestes naus disposat a fer negoci. El trobem juntament amb Bernat Cantull el 23 d’octubre de 1263 a Acre, un port ben freqüentat pels mercaders fins a la seva caiguda definitiva en poder de Saladí el 1291. Aquí feren efectiva una comanda rebuda a Barcelona de Bernat de Vic al seu nebot Tomàs de Vic, ciutadà barceloní: 400 lliures menys 11 diners rebudes a Barcelona davant el notari Pere de Cardona que foren avaluades en 163 besants sarraïns d’Acre.28 En algun dels viatges Bou va anar a Mallorca, que era una escala freqüent o un destí per sí mateixa; aquí li varen confiar uns objectes del mallorquí Pere Ros: una espasa, una vànova i un llençol, que Ros havia rebut d’Arbert d’Arcs, difunt habitant d’Eivissa. Com li havien encarregat, els lliurà al mestre Berenguer de Torre, ardiaca de Barcelona, quan tornà a casa. També va tenir negocis a Múrcia, on establí relació amb un ciutadà d’aquesta població, Pelegrí Busquet, que al mateix lloc signà un document emparentats amb els negociants Banyeres (Barcelona, segle xiii)», dins J. Mutgé; R. Salicrú; C. Vela (eds.), La Corona catalanoaragonesa, l’Islam i el món mediterrani. Estudis d’història medieval en homenatge a la doctora María Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, IMF-CSIC, 2013, pp. 67-78. 26  Vegeu les comandes a André-E. Sayous, Els mètodes comercials a la Barcelona medieval, Barcelona, Base, 1975, docs. 3 i 18, i a J. M. Madurell; A. García Sanz, Comandas comerciales, docs. 10, 11, 12, 14, 15 i 16. Bech recollí les espècies el 24 de març de 1262. Les setzenes de lleny i de nau a ACB, pergs. 1-6-393 i 589, que publicà A.-E. Sayous, Els mètodes, doc. 3. Diversos Palau anaren al nord d’Àfrica, segons Dufourcq, però no hi ha documentació sobre aquesta família. 27   El permís reial a Charles-Emmanuel Dufourcq, «Vers la Méditerranée orientale et l’Afrique», dins Jaime I y su época. X Congreso de Historia de la Corona de Aragón, p. 60, doc. 101. El rebut del lloguer de la setzena és del 21 d’agost de 1264 (ACB, perg. 1-6-589). 28   Tomàs es va comprometre a fer trencar l’instrument de la comanda al seu oncle. El pagament dels besants es féu al carrer dels Provençals davant la casa que fou del senyor Esteve de Sanigni i escriví el document Guardo Bonifaci, jutge i notari públic per l’autoritat de l’Església romana i del Comú de Marsella, davant els testimonis Bonanno Delifanti i els catalans Albert d’Arcs i Ramon d’Arcs, Pere Ris, que era un actiu navegant, i Berenguer Bafioli, de Barcelona (ACB, perg. 1-6-2382 original amb una caplletra que ocupa set ratlles).

72

CARME BATLLE I GALLART

de procura a favor de Bernat Mascarell, conciutadà seu, a fi de cobrar un deute en diners, mercaderies i altres coses que li devia Guillem Bou amb instruments notarials. El procurador podia actuar en judici o sense, davant la cúria o a fora, és a dir a Barcelona. A Múrcia mateix Guillem Bou va lliurar 11 lliures i quatre sous en nom del seu cunyat Ramon Morera, precentor de València, a Berenguer Morera, germà de l’anterior, que les esmerçà en negocis. Va ser tot en detriment de Bou, ja que el precentor reconeixia deure-li la suma més endavant, precisament quan Bou feia un dels seus viat­ges. Aleshores va actuar en nom d’ell la seva dona Ròmia, germana dels dos Morera, per reconèixer el deute que el precentor es comprometé a tornar quan en fos requerit.29 En un d’aquests viatges Guillem va arribar a un dels llocs de Llevant més exòtics per l’època, Armènia; però no es tracta del país del Caucas sinó de l’anomenada també la Petita Armènia o Armènia Menor, és a dir, un regne cristià situat al nord d’Antioquia, on tenia el port de Laiazzo. D’aquest viatge tant llunyà retornà a casa cap a la fi del mes de juliol de 1280, ja que el dia 9 d’agost compareixia davant el jutge Bernat de Mataró, nomenat per Guillem d’Espiells que tenia la vegueria de Barcelona en nom del rei, perquè volia renunciar a la tutela de les filles del difunt Ponç de Torsà, cosí seu, suposem, i de Maria, i ho aconseguí. Guillem exposà en una súplica lliurada al saig Berenguer de Caulers que feia només vint dies que havia tornat d’Armènia, i no podia assumir la tutela perquè s’absentava molt sovint. Ja havia estat tutor durant anys —es veu que no viatjava tant—, ja que presentava cinc llibres de l’administració dels béns d’Englina i Subirana. Aquí retrobem un nom familiar dels Torsà, Englina (Englina Jornet casada amb un Torsà vers 1180).30 El viatge a Armènia fou un èxit perquè la nau tornà bé a Barcelona i amb bons resultats comercials. La nau era de Guillem Sunyer i els seus socis, entre els quals hi havia Guillem Bou, Jaume d’Oltzet, Guillem Ferrer i Pere de Portes. Almenys foren aquests els encarregats de liquidar una comanda que havien portat ad partes Erminie. En efecte, el 13 de novembre de 1282 pagaren a Guillem de Terrassa l’elevada suma de 25 lliures, capital i lucre 29   L’ardiaca ho rebé i signà amb lletres grosses el document del 25 de juny de 1271 (ACB, perg. 1-6-2086). Pergamí escrit a Múrcia el primer dia de juliol de 1272 per mà del notari Guillem de Cabanyes davant els testimonis Jaume Talladell, Pere Guillem, porter del rei d’Aragó, i Bernat de Cardona (perg. 1-6-1582). El precentor reconegué el deute l’11 d’octubre de 1281 (perg. 1-6-3557). Vegeu un altre deute de 1287 a la nota 16 (perg. 3557 ja citat a C. Batlle, «Berenguer de Montcada (+1268), un català a la cort de Castella, i la seva família», Acta Historica et Archeologica Mediaevalia 25 (2003-2004), nota 18. Aquest Montcada era oncle i protector de Bernat de Caldes (Ibidem, pp. 140 i 147). 30   En el seu testament Ponç nomenava tutors de les seves filles a la mare de les nenes i a Guillem, que aconseguí deixar aquest compromís quan les seves absències de la ciutat esdevingueren freqüents i dilatades. Per part de Maria comparegué Pere Garí davant el jutge (ACB, perg. 1-6-3911).



UNS PROHOMS DE MAR A LA RIBERA DE BARCELONA

73

del negoci de les flassades lliurades per Ramon Ruvira en nom de Terrassa als quatre esmentats.31 Per un tema familiar ens assabentem que Guillem ja havia mort el 6 de novembre de 1285. En efecte, la vídua Ròmia i els seus fills —els grans Guillem i Jaume són presents i signen— han de substituir-lo en l’acord portat a terme amb Guillem de Soler, fill del difunt Guillem i de Geralda, deodada en el monestir de Sant Antoni. Com que el difunt marit de Ròmia fou tutor curador del seu nebot Guillem de Soler, ara tancaven el tema: Ròmia i els fills presentaren els comptes de l’administració dels béns del nebot Guillem, incloses les comandes que el seu pare havia rebut de l’avi Guillem Bou senior. També s’inclouen els 200 morabatins que Guillem junior va deixar a la seva germana Geralda quan entrà a l’orde de Santa Clara; eren del dot d’ella, pel qual tenia obligats els béns del seu difunt marit, cases i altres honors; però havien quedat pendents d’aquesta suma 13 lliures i mitja, que ara el nebot pagava a Ròmia. L’acord es féu davant dos testimonis que són familiars, Ramon de Nàgera, canonge de Barcelona, i Berenguer Tripó, cunyat del protagonista.32 No es pot concretar més sobre la data de la mort de Guillem Bou, junior. A continuació ens fixem en els negocis dels seus cunyats. En primer lloc, trobem Guillem de Soler, marit de Geralda, del qual ja hem tractat. Hem indicat que era un mercader i ara podem afegir que en un dels seus viat­ges al nord d’Àfrica havia prestat 18 dobles míries i mitja d’or a Arnau de Vilafranca, de Conflent. Geralda, ja vídua el 10 de novembre de 1264, volgué cobrar-les i nomenà procurador Guillem Colom, mercader que morí en terres africanes. Un destacat navegant i mercader era el seu cunyat Bernat de Ripoll, que podem identificar amb el jutge ordinari i notari d’aquest nom actiu a Tunis el 27 de novembre de 1259. Més endavant, va fer un viatge a Romania en la nau del seu parent Bernat de Caldes i socis. D’aquí va derivar un plet contra Simó de Corts per un motiu que desconeixem. Va tenir una llarga carrera en el govern municipal de Barcelona.33 31   Carta partida per ABC, en la que Terrassa reconeix haver perdut el document de la comanda, que serà nul si el troba. Escrita per Berenguer Llobet, notari, davant Ramon Ruvira i Pere d’Oltzet (ACB, perg. 1-6-699). No consta a J. M. Madurell; A. García Sanz, Comandas. 32   Carta partida per ABC (ACB, perg. 1-6-3812). 33   Guillem Bou, pare d’ella, és un dels testimonis del document (ACB, perg. 1-6-999). C. Batlle; Coral Cuadrada, «Berenguer de Bonastre, un negociante barcelonés en el norte de Africa (segunda mitad del siglo xiii», dins Luisa D’Arienzo (ed.), Sardegna, Mediterraneo e Atlantico tra Medioevo ed Età Moderna, Studi storici in memoria di Alberto Boscolo, vol. II: Il Mediterraneo, Roma, Bulzoni, 1993, p.141. Bernat nomenà procurador en aquesta causa al seu cunyat Guillem el 12 d’octubre de 1280 (perg. 1-6-2626). Poc abans, el dia 8, Sança reconeixia al seu germà Guillem que li havia pagat 20 morabatins d’or llegats per llur pare en el seu testament com a suplement d’herència i legítima paterna;

74

CARME BATLLE I GALLART

Ripoll i Guillem Bou també tenien negocis amb el seu cunyat Ramon de Caldes, el marit de Berenguera, i el seu fill Pere de Caldes, que era parçoner de la nau de Guillem Bou i de Bernat Cantull. Per això l’escrivà d’aquesta nau, Ramon Garí, reconeixia a la vídua de Caldes i mare de Pere la suma de 28 lliures, 11 sous i després 11 lliures més, que pertanyien al fill difunt en el lloguer de la nau; en total, 39 lliures i 11 sous melgoresos. Aquest tipus de moneda indica que Pere de Caldes devia morir al sud de França, i així va ser, exactament a Montpeller, on l’oncle Guillem Bou es va preocupar d’enterrar-lo, pagar els seus deutes i les deixes testamentàries fins a despendre 14 lliures, 12 sous i cinc diners. Encara Guillem, el mateix 25 de setembre de 1270, va poder lliurar a la seva germana 24 lliures, 18 sous i set diners melgoresos i 45 besants d’argent que el noi difunt tenia esmerçades en cera portada de Ceuta per Bernat de Ripoll.34 Aquí tenim un altre exemple d’homes amb vincles en els negocis derivats de lligams familiars, o viceversa, com havíem estudiat en el cas dels Banyeres. No coneixem gaire l’altre cunyat de Guillem Bou, anomenat Guillem de Claramunt, negociant barcelonès casat amb Ramona. Posseïa una propietat en alou vora el monestir de Sant Antoni, on hi havia casa, forn i molins, per cessió del bisbe de Barcelona. Quant als negocis, només sabem que va obtenir un salconduit reial per ell i les seves mercaderies amb una multa de 200 morabatins per als contraventors. El trobem com a testimoni d’un document de Pere de Conangle en relació amb un viatge a Romania que acabà en desastre: la nau on anava, de Bernat d’Olm i socis, fou atacada quan tornava d’un viatge de dos mesos per les cinc galeres de l’almirall genovès Paulino Doria al golf d’Erania (sic).35

manava que els rebés el seu marit Bernat de Ripoll, que ja havia cobrat el dot —600 auris— (perg. 1-62400). L’únic document conservat dels escrits per Ripoll és el pergamí 1-6-2861. 34   És un bon exemple de negoci marítim de Pere de Caldes entre Barcelona, Ceuta i Montpeller (ACB, perg. 1-6-3736). Un familiar, Berenguer de Caldes, tenia un quintà a l’Horta de mar llogat el 15 de desembre de 1278 a Bernat de Mondoy (perg. 1-6-328). Pere i Guillem de Caldes formaren part dels deu naviliers de Barcelona que participaren en l’estol de Pere el Gran el 1282. 35   El 20 de juliol de 1271, Guillem Umbald reconeix haver fet una transacció per una part de la finca amb Claramunt (ACB, perg. 1-1-275). El salconduit donat a Alzira és del primer dia de desembre de 1273 (ACA, C, reg. 19, f. 76). L’instrument del 26 de novembre de 1289 va dirigit a Ramon de Tarascó, draper barceloní, que el 27 de setembre de 1287 havia confiat a Conangle una comanda de 31 lliures, cinc sous i set diners, de la qual li havien robat vuit perpers d’or (moneda bizantina equivalent a 10 sous) tancats a la caixa del comanditari, un camisol de ferro i dues gorgueres, valorats en 64 sous. Promet retornar-ho tot si n’obté restitució, que Tarascó pot sol·licitar durant l’absència de Conangle (ACB, perg. 1-6-1813). Claramunt és nomenat procurador per Berenguer d’Espiells, precentor de la catedral, en el cas de la vídua del cavaller Arnau de Torrelles el 14 d’abril de 1283 (perg. 1-6-3500).



UNS PROHOMS DE MAR A LA RIBERA DE BARCELONA

75

La família Torsà No podem establir amb seguretat tots els vincles d’aquests personatges amb els Bou acabats d’esmentar, però sens dubte van ser nombrosos, com ho demostra el mateix nom compost: Bou de Torsà, que pot indicar la procedència de la família d’aquest lloc36 i l’enllaç amb una noia Bou. Segons hem vist, Berenguer Bou, el primer conegut a Barcelona, tenia una germana anomenada Guillema casada amb un Torsà i un nebot anomenat Guillem de Torsà, amb el qual negociava esclaus sarraïns el 1184. Un altre nebot podia ser el següent personatge, Bou de Torsà, que havia unit els dos cognoms i que morí el 1224. Un altre cas d’unió dels cognoms matern i patern és el de Burget de Banyeres, que ja vàrem estudiar fa temps (vegeu la nota 2). Guillem de Torsà, afavorit amb els 100 sous que devia al seu oncle Jornet en el testament, era fill d’Englina, la germana del navilier Jornet, i germà de Ramon de Torsà. A la mort de l’oncle seguí la seva dedicació a la navegació i als negocis marítims, i poc després, l’11 d’octubre de 1187, el trobem a Tarragona com a copatró de la nau de Bertran Català, que l’obligà a jurar obediència a Ricard de Tarragona (fill de Robert Bordet, senyor de la ciutat) per un deute de 300 masmudines fins que Bertran les hagués pagat del guany procedent del negoci que podia fer la seva galera enviada a Hispània. La galera, que Ricard podia conduir, si volia, era la penyora, amb exàrcies, notxers i mariners sota el comandament de Bernat Mut i Guillem de Torsà, al qual tothom havia d’obeir en cas de discòrdia entre ells dos. Torsà rebé de Mut la quarta part de la nauxeria, com era costum del país, un sarraí vil (bacalar) i un llit, com es solia donar als notxers en aquesta terra, precisava.37 Guillem tenia propietats al Pla de Barcelona, on esmerçaven els guanys molts mercaders barcelonins. El 6 de juny de 1194 va confirmar la venda d’un alou situat a Provençals després de tenir un conflicte amb Llorenç, fill del difunt Pere de Cort comtal i sota la tutoria de Pere Arnau Grony. El pare l’havia adquirit a Guillem, el seu germà Ramon de Torsà i la seva mare Englina Jornet. El problema va ser resolt amb la intervenció i el bon consell d’un grup de ciutadans de prestigi: Pere d’Alfou, Berenguer Bou, Bernat Ponç, Guillem Eimeric, Burget i Guillem Umbald, els quals obligaren Llo36   Pot ser un topònim: el despoblat Corsà a l’Empordà (Girona), segons el discutit Bernat Boades, Llibre dels feyts d’armes de Catalunya, vol. I, Barcelona, Barcino, 1930, p. 88, o Torsac, situat exactament al sud de la ciutat d’Angoulème (Charente), que sembla l’origen més versemblant. 37   ACB, perg. 1-5-294. El 3 de novembre següent el mateix Català, encara a Tarragona, reconeix deure a Ricard 100 masmudines d’or i 10 morabatins d’or que li pagarà a Mallorca, sota les mateixes condicions que en el deute anterior (perg.1-5-295 publicat per A. Garcia i Sanz; M. T. Ferrer i Mallol, Assegurances i canvis marítims medievals a Barcelona, vol. I, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1983, p. 38; vol. II, doc. 2).

76

CARME BATLLE I GALLART

renç a pagar 16 morabatins aiadins. Cal remarcar la presència de Bou, segurament l’oncle de Guillem, i de Ponç que era prohom de mar.38 Com indicàvem, podria ser que Bou de Torsà fos fill de Guillem de Torsà i de Guillema Bou, motiu pel qual podia rebre un nom que manifesta la seva filiació, com el del seu germà Arnau Bou de Torsà.39 El primer posseïa un camp amb oliveres i altres arbres a la parròquia de Sant Martí de Provençals, alou d’ell i del monestir de Sant Pere de les Puelles, amb l’abadessa del qual va arribar a un acord el 15 de maig de 1220: es tracta de la divisió del camp i de la permuta d’una part amb una vinya plantada d’oliveres, alou del monestir, situada vora la de Bou i d’una honor de Sant Miquel del Fai; també hi havia a l’oest una via o carrera i una albereda travessada per aigua.40 Bou de Torsà i la seva nombrosa descendència, legítima i il·legítima, vivien a Barcelona en unes cases qualificades de majors vora unes altres amb parets comunes, empenyorades, amb un gran hort, tot sota el domini de la Canonja. Aquest hort resultà de la divisió d’una partida, com també la tinença d’Escasset —el canviador Esteve Escasset, suposem—, la d’en Sorell i la via que anava cap al costat oriental. A part tenia unes altres cases sota el domini del monestir de Sant Pere de les Puelles, situades dins les muralles romanes de la ciutat i no gaire lluny de l’església de Sant Jaume, que aleshores ocupava l’actual plaça d’aquest nom. Les cases estaven empenyorades per 100 sous melgoresos, però ell les va rescatar de mans dels creditors abans de destinar-les a la seva filla Fresca. Fora de la ciutat posseïa en franc alou un mas a Provençals amb les seves pertinences, i també una mallola o 38   ACB, perg. 1-5-348. Bernat Ponç podria ser fill d’un Guillem Ponç que el 1153 vivia en una casa veïna de la de Bernat de Manresa a l’est i de Bertran de Montpeller al nord, al carrer que va a Santa Maria del Mar (perg. 1-5-140). Més endavant, un altre Bernat Ponç amb el soci Guillem Espanyol tenia un vaixell que a l’agost de 1263 viatjava cap a Ultramar (A. Garcia Sanz; M. T. Ferrer, Assegurances, doc. 15). El 1265 era paer de la ciutat (J. F. Boscà, Memorial històric, p. 37). El 7 de juny de 1277, amb Berenguer Adarró, envià una comanda a Alexandria (J. M. Madurell; A. García Sanz, Comandas, n.º  41). El 6 de maig de 1283 era nauxer de la galera reial que en deixar Sicília patí una aventura (A. Garcia Sanz, Historia de la marina catalana, Barcelona, Aedos, 1977, p. 227); el 1284 des de Mallorca va obtenir permís per anar a Bugia (A. Garcia; M. T. Ferrer, Assegurances, p. 320, n. 1). El 1290 estava involucrat en un litigi: la reclamació del guany aconseguit per Jaume de Montesquiu i Domènec d’Olm en l’armament d’un lleny (ACB, perg. 1-6-417). 39   El 15 de desembre de 1201, Bou de Torsà i Ramon de Mar foren garants d’unes cases del raval venudes per Maria, germana de Ramon i dona d’Anselm, a Bernat Ferrer. El motiu era la promesa de Maria, filla de Ramon de Mar, feta a Ramon Ferrer: quan Peret, germà d’ella, tingués l’edat, signaria l’escriptura de venda de les cases situades al burg i heretades del pare. Són dos documents, que semblen una qüestió per pagament d’un dot, el segon dels quals està signat per Arnau Bou de Torsà (ACB, pergs. 1-6-2795 i 3262). 40   Bou pactà primer amb l’abadessa Elisenda i després féu una composició sobre la controvèrsia sorgida pels marges de la finca amb Bernat Ermengol, que tenia per l’abadessa un camp amb oliveres i arbres fruiters; ambdós podrien arreplegar de terra els fruits caiguts dels arbres del veí (ACB, perg. 1-64073, partit per ABC amb signatures autògrafes de Bou de Torsà, G. Bou, Pere Ramon de Torsà, Bernat i Arnau Bou i altres).



UNS PROHOMS DE MAR A LA RIBERA DE BARCELONA

77

vinya nova situada vora la honor de l’hospital. Com que tenia vinyes, conservava el vi en les bótes grans i petites (vascula) del seu celler. Bou de Torsà desenvolupava la seva activitat comercial en el seu obrador i tenia un galió (vaixell de càrrega i de guerra poc freqüent aleshores), una octava part del qual destinà als seus nodrits Pere i Bonanada, fills d’Elvira. Com que no esmentà mai la dona en el seu testament del 6 de gener de 1224, suposem que ja devia haver mort després de donar-li cinc fills. Guillem Bou, el primogènit i hereu del nom, va heretar les cases grans i part de l’hort pels quals havia de pagar a la Canonja un cens anual de dos sous i nou diners. S’havia de preocupar del seu germà Arnau que rebia les altres cases i part de l’hort amb arbres, gravat amb un cens de dos sous per la Canonja; Guillem li havia de donar 300 sous melgoresos durant els dos anys primer vinents després de la mort del pare, perquè les cases estaven empenyorades. Aquest compromís significa que el primogènit intervenia en el negoci familiar i el va conservar. Bernat, el tercer dels nois, heretà una partida de l’hort dividida com hem esmentat abans, i havia de pagar dos sous de cens a la Canonja. Els tres germans s’havien de partir a parts iguals el mas de Provençals que devia ser una gran propietat, i els recipients del celler. Com que Pere Ramon, el darrer dels fills, era menor d’edat, havia de ser mantingut i vestit durant tres anys a càrrec dels germans grans, i al cap d’aquests anys li havien de donar 100 morabatins d’herència. La filla Fresca (es casà amb Guillem Bou senior) havia de rebre les cases tingudes sota el domini de Sant Pere de les Puelles, però les havia de rescatar de mans dels creditors que les tenien empenyorades per 100 sous melgoresos. Els seus tres germans grans li havien de donar 100 morabatins, encara que per aquesta suma ella rebria la mallola propera a l’hospital, sense comptar els fruits d’aquesta terra destinats als tres germans. Bou es recordà d’una altra filla, Guillema, a la qual deixà només tots els vestits de bruneta d’ell, que era una roba senzilla; potser es tracta d’una filla il·legítima com els nodrits Pere i Bonanada afavorits amb una octava del seu galió. Els dos darrers eren fills d’Elvira, a la qual destinà tots els seus vestits tallats i cosits, potser els més apreciats. A més, li permetia residir a l’obrador només els tres anys següents a la mort d’ell, sense premi, afegia. La darrera persona recordada era Adaleda, segurament una serventa per la quantitat rebuda, 20 sous, de la suma total destinada a l’ànima i a la sepultura del testador, 100 morabatins que manifesten la seva fortuna.41 41   El testador, greument malalt, nomenà marmessors Arbert d’Arcs, Guillem de Banys i Berenguer de Rubí, destinà 20 sous a Santa Maria del Mar i 20 a Santa Caterina, que devia estar en obres en aquesta data, 6 de gener de 1224. Document escrit pel notari públic Guillem d’Olesa, i de la cúria de Barcelona; signen els marmessors, Guillem Desmàs, Bernat Simó, Bernat d’Arters, Bonanat d’Olivera, Pere de Santa Creu, Bernat Ballester, Joan Miraller (specularii) i diversos canonges. És un trasllat fet pel notari Pere de Bages el 24 de desembre de 1231 (ACB, perg. 4-3-214). Al cap de molts anys, l’11 de setembre de 1339 (trasllat del 6 de novembre de 1374), encara es tracta del mas abans anomenat de Bou de Torsà

78

CARME BATLLE I GALLART

No tenim cap més notícia de la família fins al 23 d’octubre de 1258, quan un document escrit a Tunis implica Bernat de Torsà en els afers financers: havia rebut 950 besants en dipòsit o comanda del manresà Guillem Colom, mort en aquesta ciutat africana; una sentència arbitral obligava el marmessor de Colom, Guillem d’En Cuc, de Manresa, a pagar 300 besants a Bernat de Riusec, però només li’n donà 100 perquè la resta els hi pagaria Torsà del dipòsit conservat en el seu poder; Torsà avalà l’instrument en mans de Valentí Torres, ciutadà de Mallorca.42 El 16 de març de 1274 és la data del testament de Bernat de Torsà, el tercer fill de l’esmentat Bou de Torsà. Estava casat amb Ròmia que li havia aportat un dot de 500 morabatins, més 200 de l’herència materna i 40 de la del seu germà Bernat. Com que no tingueren fills, la seva fortuna havia d’anar als pobres després d’haver pagat a la seva dona el dot i béns parafernals, que aconseguirien els marmessors de la venda de les seves cases i altres propietats. Ella també conservava els seus vestits i les joies i rebia tots els d’ell, i vasos i culleres d’argent i llençols de casa, capçals i un llit complet, dels millors de la casa, i dos llits més si volgués entrar en un orde religiós. Seria usufructuària de tot i podria viure a la casa del marit si no es tornava a casar; quedaven exceptuats els recipients del celler que s’havien de vendre per pagar el dot de Ròmia, així com la vinya posseïda en alou i situada sobre el monestir de Santa Anna. A més, l’esclau sarraí Mahumet l’hauria de servir durant dos anys si volia alliberar-se, i seria lliure si pagava de cop 200 sous, que es destinarien a liquidar deutes i injúries del testador. Ho confià tot a Ramon de Nàgera, el jurista col·laborador de tots els familiars, Guillem Bou que ha de ser el junior, i el nebot Ponç de Torsà (fill de Guillem o d’Arnau), afavorits amb 50 sous cadascun. A més, a Ponç li destinava un censal de quatre morabatins i mig i els seus drets sobre les cases dels hereus del difunt Ramon de Caldes (casat amb Berenguera Bou) i les de Berenguer de Roudors, prohom de mar. En conjunt, la fortuna de Bernat és considerable i encara tenia negocis que no coneixem, com ho demostra l’existència del seu capbreu major, on constaven els seus deutes que els marmessors havien de pagar sense cap impediment. La família Torsà va perviure durant el segle xiv en la persona de Jaume, que no identifiquem: el 12 de maig de 1313 la situat a Sant Martí de Provençals vora la casa de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem dita del Clot. El té en alou i el cultiva Guillem de Ciges, ciutadà barceloní, amb l’hort tancat, colomer, honors i possessions, arbres, aigua per regar, però el ven a Pere Casasaja, també barceloní, per 1.210 lliures (perg. 1-7-3652). 42   Document escrit per Berenguer de Rubí, notari de Tunis per part del senyor Arnau de Ribes, en el qual consta fra Ferrer Cendra com a representant del difunt (ACB, perg. 1-6-2912). Encara el 25 d’agost de 1260 el veguer de Barcelona Pere de Castellassol reconeixia a Torsà que aquest havia pagat els 100 besants a Ramon de Montjoy (perg. 1-6-2842). El 24 de setembre s’executà la llarga sentència del jutge Ferrer de Manresa a favor dels creditors de Colom, que negocià molt a Tunis on va morir sense hereus; tenia unes cases a Manresa de les quals era defensor Bernat de Torsà (perg. 1-6-1173).



UNS PROHOMS DE MAR A LA RIBERA DE BARCELONA

79

seva dona Elisenda Pujada reconeixia haver cobrat part de l’herència dels pares, Guillem i Astruga, i que ja posseïa unes cases de la mare situades al costat de les del matrimoni, amb obrador, al burg vora la riba del mar.43 Constatem que continuava la seva ubicació a la Ribera. Els Nàgera Si ens fixem en la família Nàgera, comprovem la seva bona posició a la ciutat, diferent de la dels Bou, prohoms de mar. Ho manifesta el seu lloc en el Consell de Cent, perquè estava integrada al primer estament, on formava part del grup dels ciutadans honrats que vivien de les rendes (com l’oncle de Guillem Bou), Bernat de Torsà; així ho sembla. A més, un membre de la família anomenat Ramon, fill de Guillem i Elisenda, era jurista i canonge de la catedral de Barcelona; per la seva categoria apareixia en els documents importants dels familiars, per exemple, era marmessor en els testaments. Tot i així, alguns dels Nàgera tenien negocis, per exemple Guillem, present en el Consell el 1257, el 1262 i seguit des del 1264 al 1266. Galceran es va associar amb un draper, Ramon de Tarascó, que tenia un obrador a la plaça i anava a les fires. Més endavant, Galceran de Nàgera arribà a la conselleria el 1284 i Guillem de Nàgera el 1294, mentre que els Bou no hi accediren mai. El cas dels Bou, absents de la direcció del municipi, és semblant al d’alguns dels membres de la família Banyeres, drapers i canviadors, que ja hem estudiat.44 La relació dels Bou amb els Nàgera podia derivar de la vinculació de tots ells amb Provençana, ja que Ramon de Nàgera tenia una feixa de terra, pel monestir de Santa Maria de Ripoll, sota aquesta vila, o potser tenien afers en comú. Ramon era ciutadà de Barcelona —potser draper o negociant perquè tenia un obrador al mercat—, i parroquià de l’església dels Sants Just i Pastor, a la vora de la qual devia viure amb al seva esposa Maria, que premorí al marit, i els seus tres fills. Els dos nois, Guillem i Ramon, foren els marmessors i els hereus dels seus nombrosos béns, segons el testament patern del 18 de juliol de 1227: el primer heretà la casa familiar, que era un alou, una vinya a Cassoles sota el domini del monestir de Ripoll i una altra vinya adquirida com a alou a Bernat de Vic i situada sota la de Pere Moneder, a la riera. El segon també rebia dues vinyes, una a les Corts comprada 43   Pergamí conservat en un trasllat del 12 de juliol de 1280 (ACB, perg. 4-3-208). De manera indirecta, el 20 de setembre de 1270 trobem Bernat Bou i Arnau Bardoner com a testimonis del pagament de 30 sous per part de Riambau Bresca, de Cardedeu, a Berenguer de Sala i Ramon Boquer, junior; és el preu de cuirs encomanats per Pere Gat, germà difunt de Riambau, als dos esmentats trobant-se tots a Bugia (perg. 1-6-2648). La darrera notícia és el perg. 1-7-3153. 44  C. Batlle, «Ramon i Joan de Banyeres, ciutadans i negociants de Barcelona de mitjan segle xiii», Estudis històrics i documents dels Arxius de Protocols XXVIII (2010), pp. 7-59.

80

CARME BATLLE I GALLART

com a alou a uns jueus i l’altra al coll de Forcats, comprada a Ramon Palau i tinguda sota el senyoratge del monestir de Ripoll. Remarquem una certa vinculació de Nàgera amb el monestir pel qual tenia tres propietats al territori barceloní. A més, Ramon heretà un obrador amb les seves pertinences situat en un lloc magnífic per comerciar, sota el Castell del mercat, és a dir, el del veguer; el tenia sota el senyoratge de Guillem de Mediona, però s’havia de rescatar perquè estava empenyorat. Els dos germans rebien, meitat per meitat, dues taules que es trobaven no gaire lluny de l’esmentat obrador, una vora el forn de Porta, empenyorada a Bernat de Manresa i que s’havia de rescatar, i l’altra davant la Cúria; i també la feixa de terra sota la vila de Provençana, totes les quantitats que li devien, tot l’aixovar de casa i altres béns, fossin on fossin. L’única filla, Guillema, rebia un hort amb les seves collites, que es tenia per Albert frener als Còdols, vora la riba del mar, i 100 morabatins d’or llegats per la seva mare; devia de ser el seu dot que havien de fer-li efectiu els germans.45 Segons es pot deduir de les seves nombroses propietats, Ramon podia viure de les rendes, però l’existència d’obradors i taules vora el mercat fa pensar en l’activitat comercial com a origen de la seva fortuna. Amb aquesta família va enllaçar Guillem Bou per mitjà del seu casament amb l’esmentada Guillema, germana de Guillem i de Ramon, ben dotada amb 400 morabatins i 60 més deixats per Ramon, que devia morir jovenet. El marit va vendre l’hort d’ella als Còdols, part del dot, per 15 lliures que li llegà. Guillem de Nàgera esdevingut un ric propietari a la mort del seu pare i després a la del seu germà, es va casar amb Elisenda, que pot ser una Bou ja que ell reconeixia com a oncle Bernat de Torsà. Seguien pertanyent a la parròquia dels Sants Just i Pastor, però ell estava molt vinculat al convent de Santa Anna, on volgué ésser enterrat el 1278 (li deixà 50 sous). D’aquest matrimoni neixeren tres nois i una noia, Maria, que es va casar amb Jaume Despuig. Els nois grans, Esteve i Galceran, varen heretar la fortuna familiar meitat per meitat, és a dir, cases, vinyes, altres béns, censos i dominis, sense precisar més. Suposem que devien intervenir els marmessors, Pere Romeu i l’oncle Bernat de Torsà, per fer la divisió. Guillem s’havia preocupat del fill petit, Ramon, que va enviar a l’Estudi de Lletres i després a Roma perquè seguís la seva formació eclesiàstica fins a esdevenir jurista. Totes aquestes 45   Ramon de Nàgera no destinà cap suma global per a l’ànima, sí per a la seva sepultura a Sant Just (15 sous), per unes misses que havia de celebrar per la seva ànima el prevere Guillem de la mateixa església (cinc sous), també cinc per la casa dels malalts o leprosos i una masmudina per la redempció de captius. Aquesta important deixa fa pensar que havia fet viatges a terres musulmanes on havia vist la seva trista situació. Destinà 30 sous a Berenguera que vivia amb ell, com a serventa, suposem, ja que era costum pagar el sou sencer a la mort de l’amo. Signen el testador i els fills, Ramon amb un dibuix de cap d’ocell (ACB, perg. 4-17-73, trasllat fet el 26 d’abril de 1320 amb un motiu que desconeixem).



UNS PROHOMS DE MAR A LA RIBERA DE BARCELONA

81

despeses formaven part de la seva herència, juntament amb els drets sobre unes cases del Call jueu situades davant el forn de Porta i habitades per Samuel de Porta, un camp que era un alou a les Corts i una vinya que tenia per Bernat Sabater sobre el convent de Santa Anna. Suposem que la mort d’Esteve posà tota la fortuna paterna en mans de Galceran.46 Només coneixem part dels negocis de Galceran de Nàgera a la fi del segle xiii perquè formava societat amb Ramon de Tarascó, draper ciutadà barceloní, que tenia un obrador i negociava amb roba i altres mercaderies aquí i a les fires. Havia tingut com a soci capitalista Ramon de Capcir, de Perpinyà, però passaren comptes per liquidar la societat; no fou inclosa la comanda de 50 lliures portada a Romania en la nau de Pere d’Olm presa per l’estol genovès de Doria (vegeu la nota 35). Galceran va ser el nou capitalista de Tarascó: el 23 d’agost de 1298 posà a la societat 117 lliures, 16 sous i vuit diners esmerçades en robes i altres mercaderies; el draper reconeixia que era part de la suma ingressada a la societat per Berengueró de Finestres, canviador, que les devia a Galceran. A més, el draper manifestà que tenia altres consocis que participaven en la mateixa societat, i assegurà a Galceran que mercadejaria bé amb els seus diners en la venda i adquisició de robes i altres coses. El 4 de novembre següent Galceran signava el document de la comanda dipòsit d’aquesta suma en la societat de l’obrador de Tarascó durant dos anys. Aquest aconseguí bons resultats i el 30 de gener de 1301 el soci cobrava el capital i les tres quartes parts del guany que li corresponien, 23 lliures, 11 sous i quatre diners, en total 141 lliures i vuit sous. Encara Galceran tenia una part en l’obrador de draperia que havia de quedar computada dins d’aquesta suma. A continuació es negocià una altra comanda, ara de 150 lliures a favor de Tarascó durant dos anys amb noves clàusules. Tot arribà a bona fi ja que el pergamí està estisorat.47 El llinatge, amb continuïtat durant el segle xv, perdurà amb el fill del difunt Esteve Nàgera, anomenat Ramon, que el 7 de gener de 1317 cobrava 46   El testador disposà de 1.000 sous per la sepultura i les deixes: 10 s. per a la parròquia, dos s. per a cadascuna església parroquial i cada capella el capellà de la qual assisteixi al seu enterrament amb una creu, dos s. a cadascun dels quatre hospitals de pobres de la ciutat i també a la casa de Santa Maria dels leprosos; la resta de la suma ha de ser per a la salvació de l’ànima del difunt, que ja era vidu. El testament escrit el 2 de març de 1278 per Mateu Llobet davant set testimonis, ens ha arribat en un trasllat del primer de febrer de 1322 (ACB, perg. 4-8-86 a). El marmessor Pere Romeu, de l’estament superior, arribà a la conselleria el 1272, segons Boscà. 47   Documents signats en poder del notari Bernat de Vilarrúbia, el primer també signat per Finestres davant els testimonis Guillem Llull i Pere de Sant Pere, canviador ben conegut (ACB, perg.1-6-3801 estisorat). Àpoca primera: 1-6-3893. La segona 1-6-3683 va seguida per la 1-6-3601 estisorada i en mal estat de conservació. Sobre els negocis de Tarascó a les fires, vegeu C. Batlle, «Relaciones de Barcelona con Occitania en el siglo xiii», dins Montpellier, la Couronne d’Aragon et les pays de Langue d’Oc (1204-1349). XIIe Congrès d’Histoire de la Couronne d’Aragon, Montpellier, Societé Archéologique de Montpellier, 1988, pp. 13-15. La comanda cedida a Capcir és el pergamí 1-6-4260, i el negoci amb Nàgera i un altre, a J. M. Madurell; A. García Sanz, Comandas, n.º 61, 56.

82

CARME BATLLE I GALLART

part d’un deute de 42 lliures a Sança, vídua de Bernat Durfort. Tres anys més tard una seva concessió en emfiteusi provocà un problema; es tracta de part del seu hospici, o gran casa, situada al Ferragenal i propietat en alou: un obrador i una cambra contigua construïda sobre un sostre prim i ínfim d’un obrador contigu al primer, establerts a un artesà gamber.48 Bernat Cantull No podem deixar de banda un prohom de mar tan vinculat als Bou, com hem vist. No sabem res de la seva família, però podria ser un fill del Guillem Cantull esmentat a l’inici en relació amb els Bou. Ens interessa per ser un important navilier que es dedicà als seus negocis sense demostrar cap interès per la política municipal, o no va tenir temps per dedicar-hi atenció. Vivia vora la platja en unes cases que tenia per Agnès Grony, dita Agneta, filla del difunt Pere Grony, gran propietari de la zona, sota el domini de la seu de Barcelona. Per tant, també era parroquià de Santa Maria del Mar. Aquí residia amb la seva muller Berenguerona relacionada amb la família dels banquers Vic, ja que era germana de Ròmia, la dona de Jaume de Vic. El diminutiu indica que era molt joveneta mentre que Bernat devia ser un adult i amb molts anys d’activitat quan redactà el seu testament el 1280. Parents seus eren altres prohoms de mar, com el seu cosí Bernat Ponç, anomenat de la Mar en la primera llista del grup i en la de 1265, però no consta en cap altra.49 El recordà en el testament. Tenia una tia, Saurina, i un gran nombre de cosins que també eren gent de mar: Guillem Ramon i Arnau Bardoner,50 Bonanat de Llobató; els Caldes, Bernat, Ramon, casat amb Sança, i Guillem; Guillem Pinxenes, una cosina estava casada amb Ferrer de Mirambell —hi havia un Guillem de Mirambell, draper—. Tenia un vincle molt especial amb els Bou, socis en la navegació i en el negoci; a més, Guillemó, fill de Guillem, era fillol seu. Un altre fillol era Bernat, nebot de la seva dona perquè era fill de Jaume de Vic i de Ròmia. Amb les seves naus dedicades al comerç o al cors i amb mercaderies transportades a diversos ports aconseguí una fortuna considerable, que sem  Pergamins del 7 de gener de 1317 i 25 de febrer de 1320 (ACB, pergs. 1-7-433 i 1-1-772).   Sobre Ponç vegeu la nota 36. 50   Arnau Bardoner era a Tunis el 24 i el 26 de maig de 1258, dates del contracte i de l’adquisició d’una tarida per Pere Bonfill, que l’aparellà per portar a Montpeller el carregament de diversos mercaders, entre ells Bardoner amb 100 quintars (C. Batlle, «Relaciones de Barcelona con Occitania», pp. 15-16). Contracte de nòlit publicat per C. Batlle, «La alhóndiga, centro de la vida de los catalanes en el norte de Africa», dins Mediterraneo medievale. Scritti in onore F. Giunta, vol. I, Soveria Mannelli, Rubbettino, 1989, n.º 1 de l’apèndix documental. Bardoner també era a Tunis el 14 d’octubre de 1262 quan rebé en comanda 26 dobles d’or míries, o de l’emir, de Berenguer de Bonastre davant Bernat Ermengol, notari públic de Barcelona i Tunis (C. Batlle; C. Cuadrada, «Berenguer de Bonastre, un negociante barce­ lonés en el norte de África», p. 141). 48 49



UNS PROHOMS DE MAR A LA RIBERA DE BARCELONA

83

bla equivalent o superior a la del seu soci Guillem Bou. Havia tingut o era parçoner de nombroses naus, però al final només posseïa una octava en la de Ramon Marquet. Com altres mercaders enriquits en els negocis, va esmerçar capital en terres del Pla de Barcelona, exactament a les parròquies de Sant Feliu i Sant Boi de Llobregat.51 Com ens informa l’actuació dels marmessors de Cantull, aquest ja era mort el 14 de novembre de 1281; potser va morir poc després de la data del seu testament, el 14 de maig de 1280. En el llarguíssim document apareix la seva gran fortuna destinada sobretot als ordes mendicants i als pobres, i a més al seu altar dedicat a sant Bernat a l’església del convent de monges de Sant Damià. També es recordà de la seva dona Berenguerona, del seu nebot homònim, dels nombrosos cosins, fillols, un nodrit i gran nombre de dones (una és la mare del seu nodrit, una altra, Maria costurera) sense precisar quina relació hi podia tenir. Es devia tractar de pobres ja que són els seus hereus. Si sumem les seves deixes i afegim les propietats esmentades en el document, trobem que disposava d’una gran fortuna. En efecte, tenia la gran casa on vivia (hospici) vora la parròquia de Santa Maria del Mar, llegada al nebot Bernardó Cantull amb l’obligació de residir-hi, unes altres amb un obrador al carrer de la Pellisseria, alou seu, honors a Sant Feliu de Llobregat vora el riu i a Sant Boi de Llobregat (finca comprada per 256 lliures i 12 sous a Arnau de Fonollar, cavaller que va esdevenir senyor de Sitges), una vinya vella (comprada per ell en alou a Berenguera d’Ulzina) i una mallola, és a dir, vinya nova, vora el mas de Sales —devia ser proper al santuari d’aquest nom a Viladecans—, i per fi una octava en la nau de Ramon Marquet; normalment la inversió dels parçoners era d’una setzena. Les quantitats distribuïdes en morabatins (cada morabatí s’ha de pagar a 10 sous, precisa el mateix testador), en lliures i sous, són unes 2.500 lliures en total. Com que Cantull també repartia vasos i culleres d’argent, una setra, una conca, mobles (llits de draps, taules per menjar, escó, caixes), vestits, que en general s’havien de vendre perquè eren bons, roba de casa, moltes armes (espases, escuts, llances, clava, una ballesta de torn), el seu elm d’acer, la sella i el fre del seu cavall o mula —encara que no s’esmenta cap cavalcadura a continuació—, a més de consignar tots els atuells i recipients domèstics en general, ens podem fer la idea d’un habitatge gran i molt ben proveït, del qual tenien cura diverses criades i almenys un esclau batejat, Bernat Valent, que estava pagant el seu rescat.52 Afegim una darrera notícia dels Cantull, ja que el ne51   El 14 de novembre de 1281 Arnau de Fonollar reconeix, davant el notari barceloní Mateu Llobet, als dos primers marmessors, Romeu i Palau, que en la venda d’honors de Cantull a la parròquia de Sant Boi ara rep i recupera les joves (ACB, perg. 1-6-1374). 52  Entre els monestirs afavorits trobem Montserrat, Sant Antoni d’Albinyana del Baix Penedès —origen de la seva família?—, Sant Elm de Gaeta, on devia haver anat (ACB, perg. 4-3-209). Potser també eren parents seus els hereus del difunt Pere Bardoner, que tenien unes cases al burg, vora el pont

84

CARME BATLLE I GALLART

bot del navilier participava en els negocis d’ell, segons constava en el compte comú escrit en el capbreu, i els devia continuar: es dedicà al cors amb éxit contra els genovesos fins al punt que Cristià Spínola se’n queixava en una carta dirigida al rei Jaume II el 7 de juliol de 1301.53 Encara que només hem tractat d’un grup de prohoms de mar, els vinculats per lligams familiars i econòmics, podem tenir una idea de la seva activitat durant uns anys bons en relació amb el comerç de Mallorca, Montpeller, nord d’Àfrica i Romania o Llevant. N’hi ha molts més (en coneixem setantacinc, com hem esmentat a l’inici d’aquest estudi), però no presenten tantes possibilitats de connexió entre ells ni de redacció de biografies. Alguns foren l’origen de grans llinatges, com els Llull i els Marquet, ja esmentats en relació amb els Bou. Quant al privilegi reial que només era vàlid per un any, no sabem si fou renovat per consolidar l’actuació corporativa dels prohoms. Sí que perdurà el prestigi assolit pels creadors de la institució, com es comprova en dos episodis del decenni del 1270. Primer, el rei Jaume I confià a dos prohoms de la Ribera una tasca de responsabilitat: evitar la càrrega en les naus de mercaderies vedades, és a dir, prohibides de ser exportades a terres sarraïnes. Després, els prohoms tingueren competències urbanístiques al costat del veguer en les obres del barri, com en el cas de la casa de Simó Palet que era part de l’alfòndec.54 Sembla que la institució analitzada desaparegué absorbida per les successives reorganitzacions del municipi portades a terme pel mateix monarca.

d’En Campdarà el febrer de 1285. Cantull destinà 50 sous a Berenguer de Cases, prohom de mar el 1267 i després mercader; el novembre de 1280 tenia una trirrem que havia d’anar a Romania (perg. 1-6-3014), negociava comandes (J. M. Madurell; A. García Sanz, Comandas, n.º 45; B. Cases junior a n.º 43). 53   Heinrich Finke, Acta Aragonensia, Berlin, Dr. W. Rothchild, 1908, pp. 98-99, doc. 69. 54   C. Batlle, «Els prohoms de la Ribera de Barcelona i llurs atribucions en matèria d’urbanisme (segona meitat del segle xiii)», dins El Pla de Barcelona i la seva història, Actes del I Congrés d’història del Pla de Barcelona, Barcelona, Institut Municipal d’Història de l’Ajuntament de Barcelona, 1984, pp. 155-160.

PROSPECCIÓ VITAL DE LA CIUTAT DE BARCELONA DE 1303 A 13341 Josep Baucells i Reig

Arxiu de la Catedral de Barcelona

El present text, basat en la documentació conservada en alguns arxius barcelonins, és un homenatge a la Dra. Josefina Mutgé en el moment d’haver completat per raó del temps transcorregut la seva responsabilitat al marc del Consell Superior d’Investigacions Científiques, en la seva seu de Barcelona. Ho faig, entre altres motius per dos de principals: l’amistat que ens uneix des de la nostra entrada a la Universitat de Barcelona l’any 1957 i el fet que, gràcies a ella i a la Dra. Maria Teresa Ferrer, el CSIC va editar-me en quatre volums la meva tesi doctoral, que va culminar el 2007 (Vivir). Amb el rerefons de tot el que es conté en la citada tesi que gravita sobre uns punts concrets de la societat baix medieval centrada en Barcelona i al seu àmbit més extens de la demarcació diocesana, i de les fonts documentals conservades sobretot en l’arxiu episcopal barceloní, junt al municipal, que tracen en el seu conjunt i a voltes amb molts detalls l’estat de la societat d’aquells anys, m’ha semblat oportú que en el present treball no tinguin el protagonisme les normes ni les lleis ni els costums, sinó unes persones con1   A la vista del gran nombre de notes a peu de pàgina que acompanyarien el text, he cregut millor adoptar el criteri de posar cada cop que convingui la font informativa, diferenciada entre la base històrica editada per mi mateix fa uns anys, i les fonts documentals pròpiament dites, que van anotades totes al final. Es posa primer una dada que és l’any del document, afegint-hi, si és el cas, una lletra per a diferenciar-la de les altres que també són del mateix any. Són les dades que al text van entre parèntesis rodons. Abreviatures i sigles utilitzades: Vivir = Josep Baucells Reig, Vivir en la Edad Media: Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv, 4 volums, Barcelona, IMF-CSIC, 2004-2007, 3.310 pàgines en numeració seguida; ADB = Arxiu Diocesà de Barcelona; VP = Visites pastorals; RC = Registres Comuns, dit així tot i que en el llom dels llibres enquadernats al s. xviii hi escrivissin Notularum communium; COL = Col·lacions; ACB = Arxiu de la Catedral de Barcelona: perg. = pergamí; AHCB = Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó.

86

JOSEP BAUCELLS I REIG

cretes que surten en escena representant un dels innombrables papers que la vida atorga a cada individu i a la comunitat en general. Al mateix temps, convé tenir present que se citaran persones, però no pas totes ni molt menys, de les que la documentació ha mantingut la memòria, ans unes poques, que poden actuar a l’estil de representants de la seva societat. Així mateix, aquesta representació s’escau en el primer terç del segle xiv, que coincideix amb el període del bisbe de Barcelona Ponç de Gualba que abasta des del final d’hivern de 1301, quan ja era bisbe electe i confirmat (1301a) — i consagrat (1303e)—, al 17 de juliol de 1334 quan va morir (1334a i 1334b). La investigació aconduïda durant anys als fons arxivístics de Barcelona, em va permetre presentar una panoràmica històrica molt rica, entre la derivada dels textos conservats de les visites pastorals que el citat bisbe va acomplir a les set parròquies barcelonines i als altres centres importants, identificats en comeses socials per mitjà d’hospitals, i les dades contingudes en altres sèries documentals episcopals, així com les del municipi en la gran importància del Consell de Cent, que regia els destins ciutadans, i també una vegada en dades extretes de la documentació dels nostres comtes-reis a través del pertinent registre del denominat Arxiu de la Corona d’Aragó. Al mateix temps convé tenir en compte que la tasca de l’investigador es troba limitada als resultats de les recerques, de manera que a vegades sobre un assumpte s’han conservat diversos textos, mentre que sobre altres només algun petit testimoni i sobre altres plana el silenci. El panorama resultant, crec, serà interessant. A fi de donar les pistes el millor possible, la mina principal la constitueix el meu estudi redactat sota la vestimenta de tesi doctoral, retocada després amb vista a la seva edició. A ell em remetré en els assumptes principals, per si algun lector ho creu convenient. També cal esmentar el meu treball que descriu en el possible el clima religiós, bé que centrat en els anys anteriors al d’aquesta aportació, sobre el període de Jaume I, que il·lustra sobre els punts bàsics que la gent vivia amb intensitat, i que en la nova generació algun encara prengué més volada (per exemple, el valor donat a la visió ocular de l’hòstia consagrada en el mateix moment de la seva realització), mentre alguna altre va anar a menys, tal com acostuma a passar en tots els canvis generacionals de qualsevol comunitat humana. També convé indicar que els noms de les persones protagonistes es presenten en la forma popular, encara que en els originals ho siguin en la culta com a conseqüència de tractar-se en bona part de documents escrits en llatí, si bé en els que ho són en català ho fan d’acord amb la ciència del redactor, cenyida a vegades a la fórmula llatina i en altres a la forma popular del dir de la gent, a través de la cultura o gust del redactor del text. Per tant, es pro-



PROSPECCIÓ VITAL DE LA CIUTAT DE BARCELONA DE 1303 A 1334

87

curen normalitzar les formes descobertes en els originals. Amb aquestes indicacions prèvies, anem al gra. Abans, però, per a les persones del moment actual, no serà de més indicar que la societat barcelonina a l’inici del mil tres-cents, la formaven en el 90% els laics, mentre el 10% restant eren eclesiàstics. I en dir eclesiàstics, ens referim a totes les persones que degut a un vot o jurament passaven a formar part del cos religiós, que es regia, a més de les lleis governatives, amb les pròpies, fins al punt que amb certa freqüència es donaven situacions conflictives. Però, com que tota la societat se sentia immersa en la mateixa comunitat en la qual el poder civil i l’eclesiàstic comptaven molt, i es completaven mútuament, no sense a vegades suscitar-se conflictes jurídics a l’aplicar la llei des d’una perspectiva o de l’altra. Val a dir, que als lectors actuals aquesta dicotomia no resta tan clara ni es pot aplicar gaire, per no dir gens, a la societat del segle vint-i-u. Els protagonistes Surten en escena 427 protagonistes, que s’agrupen en 240 laics (homes 175 i dones 65) i 187 eclesiàstics (diocesans 83 i de convents 104), segons les diverses modalitats de simples clergues o ordenats, sota el governament del bisbe local, i els religiosos que anaven al seu aire. Es donen els seus noms, per quant són els protagonistes no només de les presents ratlles ans de la realitat viscuda intensament a la ciutat de Barcelona en aquells anys de 1301 a 1334. Val a dir que és un petit retall de la vida real, en el que s’ha procurat fer present alguna dada, mentre es deixaven moltes altres al calaix. No és una panoràmica completa ans unes ràfegues. S’hi afegeixen els noms d’unes quantes vies urbanes. Laics

Entre les persones, figuren una colla que tenien una bona condició econòmica reflectida en el dictat de ciutadà de Barcelona. Van al davant els que formaven el nucli decisori del govern municipal sota l’apel·latiu de consellers, que el 1307 eren: Guillem Llull, Pere de Vilafranca, Bernat Isarn, Oliver Pellisser i Bernat Burget, malalt. I altres ciutadans, ells i elles: Pelegrí Catà, Francesc de Santa Oliva, Bernat za Sala, Guillem de Curru, Guillem de Per, Jaume de Cans, Gerald Julià, Arnald Gavarra, Pere Serrada, Ramon Pere Fiveller, Bernat d’Om, Bernat Ermengol, Berenguer Bertran, Berenguer Dorca, Astrug Sabec, Pere de Coma, Guillem de Coma, Bernat de Puigventós i la seva esposa Maria, Jaume de Santa Cecília, Sibil·la, filla de Jaume

88

JOSEP BAUCELLS I REIG

Joan de Clusa i esposa de Jaume de Verdaguer, Arnald Batlle, Benvinguda, esposa de Bernat de Soler, Berenguer de Montseny, Bernat de Torre, Elisenda, filla d’en Jonqueres, Sança, viuda de Pere d’Ena, Jaumona i Jaumeta, filles de Gerald de Ribalta, Sibil·la, esposa d’aquest Gerald, Bonanat Coopeturer, Pere de Bosc, Brunissenda, esposa d’Esteve de Montcada, Pere de Puig, Ferrer de Fàbrega i l’esposa Elisenda, Maria, esposa de Bernat de Canyelles, Arnald de Vilopiu i la seva esposa Elisenda, Bernat d’Esplugues i la seva esposa Guilleuma, Bernart de Torre, fill de Berenguer de Torre, Ferrer Riquer i la seva esposa Benvinguda Elisenda, filla de Joan de Jonqueres, i Brunissenda, esposa de Jaume Cambrils, Maria Malloles (1307g). També: Jaspert Eixamí (1315a), Jaume Serradell (1329), Guillem Fuster i Guillema (1322), Guillem de Bellveí i l’esposa Benvinguda (1333c), Bernat d’Olzet (1315b), Guillem de Massanet, difunt, doctor de gramàtica (1329), Jaume de Vilar, i la seva filla Francesca, muller de Bernardó Benet, i Pere de Vilar, fundador de l’Hospital Vilar (1328b), Elisenda Ferrera, vídua de Pere Oller (1310). I Guillem d’Orenes, ciutadà de Barcelona, pellisser (1316b); i Jaume Conill, ciutadà de Barcelona (1330). També de bona categoria social: els hereus de Bernat Durfort, Guillem Pere d’Usai, difunt, i Pere de Lissac (1329); Sibil·la, viuda de Ramon de Vilanova, cavaller, i el seu fill Vidal (1319b); Saureta, filla de Guillem de Malla, cavaller difunt, i de Saura, Galzeran de Rosanes, cavaller difunt, i de l’Elionor, i Daniel Roger (1333d); Guillem dez Barcs i l’esposa Bonanada, Francesc Miquel, Guillem Bertran, Pasqual de Malla, Francesc Seguer (1330), Bernat Sarrià (1307i). Acadèmics: Esteve de Torn, regeix de mestre de gramàtica i lògica (1313), i Bernat de Barriac, mestre de medicina (1309). En alfòndec: Guillem Pere d’Usai, difunt (1329). I mercaders: Arnau Cabat, beneficiat de Sant Pere de les Puel·les (1307a), Pericó Vendrell, fill de Pere, ciutadà de Barcelona (1333a), Francesc Miquel, Guillem de Barca, Pasqual Sanata, Guillem Bertran, Joan de Naters, Jaume Conill i Francesc Saguer (1330), Francesc Miquel, Guillem Fontana i Guillem d’en Buch, de la parròquia de Mar, portadors de sal (1327a). De la categoria popular, ja sigui amb el nom i cognom ja sigui només amb el nom, com ja hem vist fa poc, o amb la fórmula del tractament En o Na: Maria Pere d’en Pla, Bartomeu Falconer, Ramon de Capell, Guillemona, Mateu Bacallà, Miquel d’Om, Eimeric Bos, Garcia Barber, Na Pugillares, Guillem Bozoc, En Viladecols, Mateua, En Cintes, En Surià, Ramon Especier, En Gamber, Guillem Ferrer, Bernat de Santa Eulàlia (1303b). O bé: Pere de Pla, Na XIII Colors, Na Solsona, Na Mirona, Na Clariana, Pere Marc, Na Noguera, En Ventallola, Bernat de Segalars, Na Gaia, esposa de Ferrer Bertran, Bernat Albert (1303d); Na Hanou, jueva (1303b); Ramon de Prodac, Elisenda, Pere Torruella, Gellana, Miquel Sabater, Na Fustera



PROSPECCIÓ VITAL DE LA CIUTAT DE BARCELONA DE 1303 A 1334

89

(1304); Bernat sa Quintana, Bernat Zelamala, Berenguer de Perafita, Jaume Cirera, Ramon de Vinyoles, Bartomeu de Vilarrasa, Guillemona de Cardedeu, Bernat Sartre (o Darte), Maria de Puigrodó, Bertran Pellisser, Guilleuma, Guillem Percaç, Bertran Carreger, En Tomaset, Na Ciaimona de Vilafradera, Ramon de Gaià, Guillem Carafassa, Ramon Pellisser, Bernat d’Oliva, Guillemonet d’Oliva, Berenguer Bou, canonge laic, Guillem Pellisser, Ramon de Gaiac i Pere d’Horts, infermer (1305a), dit B. Bou (1307e); Ramon Vendrell, Na Gurbs, Serena, Ramona, Na Fote Guillema, esposa de Bertran de Pac, Guillema de Pat, Ramon Pere Fivaller, Vilaseca, Na Vallvidrera, Marta (1305c); Guillemona de Vilardell (1305b), Na Maria Sedera, esposa de Pere de Bruguera, Elisenda de Font, En Tortada, Dolça de Font, En Cortad, En Torres, en Noguera (1305c), Felquet za Verdera, Pere Bertran, Pere Arnau, en Gavarrosa, Llorença, filla de Na Pola, Ferrerona, Jaume Sebat, Maria d’Horts, Caldes, Saurina, Nadam, Francesc de Puig, Ramon de Vall, Ermessenda, Bartomeu Oliver (1307a), Bernat Buer, Andreu de Mont, Guillem de Prat, Pere Ferrer, Garcies Moliner, Saurina de Sant Miquel, Geralda de Cardona (1307e); Joannino de Terranova (1316c); Macià de Vilarjoan (1312c). I amb ofici: Pere des Pla, lampardus (1303b), Bernat de Canyelles, batetor fustaneorum (1307g), Jaume Pica, macellarius (1303b), Bernat de Rubí, batedor (1303b), Romeu Mallol, forner (1303b), En Massanet (1307a) i Pere de Tous (1307g), llauradors, Pere, tintorer (1307a), En Picar (1307b), Guillem Sanç, Jaume Vermell i Ramon de Torrents (1307g), carnissers, Arnald Dicla, moliner (1307g), Guillem de Torre, blanquer (1307g), Ferrer Riquer, teixidor (1307g), Berenguer de Segalars, espaser (1307g), Guillem Salat i la seva esposa Marianna, mariner (1321), Bonanat de Pedra i Bernat Albert, jurisperits (1303d), Rodland, escuder (1305a), Pàmies, questor (1305c), Guillem Franquesa, faber (1307g), Bertran, mestre de campanes (1308c). En l’escola: Berenguer Duila, mestre de música (1305c), Guillem de Massanet, doctor de gramàtica, difunt (1329), Bonanat de Colomer, bidell públic de Barcelona i de l’Estudi, beneficiat de Santa Maria del Mar (1328a); i alumne: Joan de Prat, clergue de l’hospital de Colom (1307c). En la medicina: mestre Jaume (1307a). Com a nuncis: Pere Port, Joan Voer i Pere Julià, de l’Hospital de Santa Eulàlia (1307e), episcopals: Pelegrí de Carrera i Gilabert (1305d). En notaria: Bernat Pallarès (1307f) i Miquel d’Antiga (1307g), Ramon Dacs, episcopal (1326). En tasques femenines: Costureres: Elisenda, filla de Ramon Vendrell, Ramoneta, filla de Joan Borredà, Na Sazona, filla d’Elisenda de Girona (1305c); serventes: Maria Bosch i Maria de Puig, de l’Hospital de Colom (1307c), i Sança Genesta (1319b).

90

JOSEP BAUCELLS I REIG

Eclesiàstics

La part eclesiàstica, ben representada, es desdobla en clergues i religiosos. En clergues, és a dir, tots els homes que entraven en aquesta categoria mitjançant la cerimònia de la tonsura i que, en teoria, es comprometien a seguir tots els set graons de les ordenacions, entre quatre de menors i tres de superiors, que es cloïen amb el presbiterat, i que a partir de l’ordenació major de sotsdiaca havien de guardar el celibat, la realitat era molt diferent, de manera que una part dels receptors de la tonsura no avançaven en els citats graons, ans una bona colla contreien matrimoni. Això sí, calia —dit sigui des del punt de vista del dret— que es pogués veure que eren clergues, especialment amb al cabell bastant curt i una coroneta a l’estrem superior del cap, i també amb el gènere senzill de la roba de vestir. Tanmateix a la pràctica es donaven moltes excepcions, que obligaven a intervenir l’autoritat episcopal, com veurem més endavant. Vagin al davant els canonges de la Seu: Guillem de Solanelles, en Capelo, Bernat de Garrigosa, Guillem Castanya, Berenguer de Bossegais, Arnau de Castelló (1303c); En Borrell (1305c); Jaume Grony (1306c), Guillem de Belloc (1327b). També els beneficiats de la mateixa Seu: Bertran de Molins, domer, Guillem Dolç, Namella, en Roure, Solanells, Castells, Martí Garcia, Nicolau Verdaguer, Gerald Pere, Guillem Gerona, En Cenangle, Arnau Alemany, Guillem Sura, Guillem Dela, mestre Pere de Sant Vicenç, Bernat Pasqual, Bernat Sudra, Bernat Dela, mestre Pere, Bernat Pasqual, Pere Garcia, Guillem Girona, Guillem Julià, Martí Garcia, Pere de Sant Dionís, Guillem Manlleu, En Devesa, Bernat Dela, En Ciyat, mestre Pere de Sant Vicenç, Jaume de Pat, Bernat Grumet, capellà del bisbe, Bernat d’Arenys, En Castellar, Guillem Dela, Pere Pallarès, Arnau d’Arbúcies, Berenguer Duila, mestre dels escolars de música, En Torre, Jaume Bos, Bernat Pellisser, Berenguer ça Sala (1305c); Berenguer Llobet, prevere (1307e), Bonanat d’Oló (1312a), i Pere de Calders, succentor menor (1319a). Clergues tonsurats: Rotland (1305a), Romeu de Riu-sec (1306b), Jaume de Rocafort (1307b), Pere Francesc (1317), Pere Gras (1331), Bernat Petye, àlies Mata, de Ripoll, resident a Barcelona (1333e), Montserrat Eimerich (1314). Clergues casats: Pericó Vendrell, fill de Pere, ciutadà de Barcelona (1333a), Arnau Ermengol (1316a). Preveres: Ponç Peiraví, Bernat Figueres (resident ara a Montserrat) i Huguet (1305a), Guillem Escoda i Pere de Mas (1305b), Arnau de Besora (1316b), Francesc de Roure (1312c). I clergues amb càrrecs: Bartomeu de Coll, hospitaler, Pere d’Horts, beneficiat de Sant Jaume (1305a); Pere de Canal, rector, Pere de Caralt, beneficiat (1305b), Guillem, clergue domer (1305d), Jaume Tuirç (o Curru) domer (1305d i 1307a i b). Pere, monjo (1307a), F. de Valls, beneficiat de la



PROSPECCIÓ VITAL DE LA CIUTAT DE BARCELONA DE 1303 A 1334

91

Seu (1307h), Berenguer Guerau, sotsdiaca de la Seu (1328c), Bernat d’Horts, rector de la capella dels Malalts, difunt, Romeu Gombau, prevere pobre, nou rector (1320b), Guillem Pasqual, beneficiat de Sant Cugat del Rec (1332b). En la categoria religiosa, uns bons representants de cases masculines i femenines de Barcelona. Benedictins de Sant Pau del Camp: Guillem Ferri, Arnau de Terrassa, Galzeran de Bonvilar, Berenguer Olart, Bernat Ferrer de Puig. Carmelites: Domènec, prior provincial, Martí Ramon, Berenguer de Montoliu i fra Guillem Martí. Hospital de Sant Joan de Jerusalem: Jaume Roqueta, prior, Ramon de Camp, Berenguer Seguer. Pre­­dicadors: Ponç de Montclús, prior. Milícia del Temple: Pere de Milla, comanador. Menors: Pere de Torrents, guardià, Pere d’Esplugues, Ponç Carbonell, Pere de Forn, Bartomeu de Bosc, Arnau de Riera i Ramon de Puig. Santa Anna: Pere Umbald, canonge, prior (1306). Predicadors: Ponç de Montclús, prior, Bernat Veia, Bernat de Boados, Pere de Pratgrimau, Bernardí Olivera, Pere za Plana, Bernat Ferrer de Girona, Jaume de Lledó, Bernat de Ribalta, Guillem Saubareda (N.) de Vallamajor, Jaume Alfons, prior de la Seu d’Urgell, Pere de Nemaçer, Joan de Locger, Pere Tomàs, Pere de Polinyà, Bernat Fuster, Ferrer de Llinars, Guillem Zalereda, Arnald d’Eviza, Marí de Tiana, Jaume za Pila, Pere de Sanata. Menors: Pere de Torrents, guardià, Francesc de Vilagrassa, custodi, Arnald Oliba, Pere d’Esplugues, Ponç Carbonell, Mar de Godencs, Bartomeu de Bosch, Arnald de Riera, Berenguer d’Aguilar, Arnald de Bonastre, Pere Gaufred, Pere de Forn, Bernat de Vilanova, Dalmau de Montsoliu, Jaume Robert, Berenguer Fiveller, Guillem de Clarà, Tomàs de Caldes, Salvat dez Roure, Romeu de Foix, Pere de Trunedells, Guillem de Bonastre, Pere de Sabern, Ramon de Sotroca, Ferrer de Preixana, Berenguer Fort. Carmelites: Tomàs de Perpinyà, Guillem Porcell, Bernat de Melió, Arnald d’Argilagars, Arnald Sagarra, Jaume de Terrers, Joan Percell, Garciola, Pere Alamany, Ramon Pallarès, Pere de Sant Feliu, Berenguer de Montoliu. Captius (mercedaris): Ramon, mestre, Pere d’Aguilar, Ramon de Santa Gràcia, sagristà, Gerald Gerald, Tió d’Horts, Domènec Otger, Jaume de Copons, Guillem Caiularer, Andreu Isarn (1307g). També la categoria individual de donat, Ramon de Tarragona (1307e). Convents femenins, de Valldonzella: Maria de Salicrup, priora. Milícia de Sant Jaume a la casa de Jonqueres: Elvira de Bellveí, Guillema de Torre, sotspriora, Laura de Sant Vicenç, Eulàlia Roqueta, Guillema de Sercó, Suau Carbonell, Ermessenda de Vila, Sança de Sant Vicenç i Sibil·la d’Àrea, senyores o deodates. Santa Clara: Ermessenda, abadessa (1306a).

92

JOSEP BAUCELLS I REIG

Xarxa viària

De la xarxa viària, amb els respectius noms, s’anoten: els Banys Nous, el Forn d’en Tió, carrers de Simó Oller i d’En Roig Ferrer, la plaça del Forn dels Arcs, la Casa dels Malalts i la sèquia dels Abeuradors (1303b), carrers de Na Bardonera i de la Hipotecaria, la Boqueria i carreró de Na Quintar (1303d), lloc de les portes del Regomir (1304), carrers de Na Canuda, la Figuera Cocorella i de Ces Mesquines, el Forn de Ripoll, Regomir i Forn Judaic (1305c), carrers dels Clergues, de Baix de Sant Pere i Mitjà, plaça des Rouder (1307a), plaça i carrer de la Mar, el Born, carrer de Montcada, la Boria (1324c), lloc del pou de n’Alda (1310). La vida El ritme de la vida en uns aspectes concrets a través d’unes dades concretes, espigolades, oferirà llum sobre l’atenció a les persones necessitades, a la convivència, a l’ambient festiu i a l’ordre imperant. L’atenció a les persones necessitades

Aquest apartat serà el més extens en connivència amb una major riquesa documental conservada. En queden a la penombra les atencions dispensades en qualsevol porta parroquial i dels convents. Mentre flueixen amb bon cabal els serveis dispensats a les institucions conegudes com a Hospitals, o casa d’acollida dels passatgers o d’unes categories de malalts o desprotegits. La documentació consultada presenta els punts principals següents (Vivir, pp. 1533-1588). De primer cal assenyalar l’interès que el bisbe Ponç de Gualba va dispensar a aquests punts, que calia revisar sovint a fi que prestessin les comeses que li havien assignat els fundadors, és a dir, aquelles persones que donaren els fons econòmics suficients tant per a la construcció de les cases com per a la provisió dels mitjans indispensables. D’aquí que en portés l’adequat control, que té com a punt bàsic la visita pastoral, efectuada als hospitals de Santa Eulàlia del Camp, dels Malalts, d’en Colom i d’en Marcús. A Santa Eulàlia féu la visita el dilluns 8 de març de 1305, i, tot i pesar l’interdicte sobre tota la ciutat, el bisbe sí que va oir els serveis divins tenint les portes tancades, però no pogué administrar cap sagrament. Sí que feu una llarga trobada amb set parroquians i sis del personal de la casa (1305a). Després va anar al dels Malalts el 24 de febrer de 1307 i va cridar set individus que aquell any actuaven de nuncis a fi que li donessin informació (1307b). Després, el dimecres següent 1 de març de 1307, al d’en Marcús en una vi-



PROSPECCIÓ VITAL DE LA CIUTAT DE BARCELONA DE 1303 A 1334

93

sita que, com en altres casos, va incloure la coneguda capella romànica, a través del rector de la casa i d’uns criats (1307d). L’endemà, dissabte 4 de març de 1307, per allò que cal un tercer, va acostar-se al d’en Colom on tingué un punt de referència en una bona colla del servei de la casa (1307c). I per completar la roda, va anar al de Santa Eulàlia del Camp el 5 de març de 1307, i obtingué informació sobre l’estat del monestir i de l’Hospital de mà de sis membres i set veïns, un canonge de la casa, un donat, el prior, tres nuncis de l’Hospital i set veïns (1307e). Al davant de l’Hospital acostumava trobar-se un clergue nomenat d’acord amb el contingut de cada establiment. En el cas de l’Hospital de Santa Eulàlia, el rector tenia a casa un grup de persones a l’estil de família, que procurava controlar amb la porta tancada a les nits, bé que celebrava les diades principals amb rebombori, al so de guitarra i timpà (1307e). A l’Hospital de Marcús, sota la supervisió dels bisbes i dels consellers de la ciutat, van nomenar rector Ramon ça Sunyera, prevere, per mort del precedent Bernat de Curtro (1334d). A l’Hospital dels Malalts hi hagué moguda el 1327 per remoció de l’anterior Guillem Ferrer i nomenament del nou Bernat Mir, que en els present cas era laic (1327c). I el 1320 consta de rector de l’Hospital de Vilar, Bernat Catrodi (1320a), que vivia dels béns d’aquesta, com es diu tot seguit. També cada capella disposava del seu clergue responsable, ordenat de prevere normalment, a fi d’atendre a la seva missió principal de la celebració diària de la missa. A la capella dels Malalts el 1307 ho era Berenguer de Canal, en qualitat de beneficiat (1307b). Del rector de la capella de Bernat Marcús, consta que el 1303 va mostrar al bisbe visitador el document de la institució redactat el 30 de març de 1289 (1307b). Són interessants les dades relatives a l’Hospital dels Malalts del 4 de maig de 1320, arran de la mort del titular Bernat d’Horts i nomenament de Romeu Gombau, prevere pobre, el qual va ser investit al curs d’una cerimònia que inclogué la imposició d’un birret, la seva entrada a la capella i la rebuda de ventre o forcoliatum de porc, i les claus dels armaris, un missal i un calze (1320b). No aniria massa bé, de manera que, al cap de sis anys, i com a fruit de l’interès episcopal, es redactà un nou ordenament, en el qual s’insisteix en què, atesa la necessitat d’aliment espiritual i corporal, hi hauria en avant celebració de la missa cada dia a l’altar de Santa Maria i pregària pels difunts a una hora apta per a l’assistència dels ingressats i totes les atencions en vida i defunció d’ells. I per això, se li assignà l’import anual de 25 lliures, per a ell i la seva família, a rebre la meitat per Nadal i la meitat per sant Joan. A més rebria, pa i vi en la quantitat oportuna i dos diners diaris pel companatge, a més de salses i fruites, i 50 sous anuals pel vestir i calçar, a més de pitança com els malalts. En va gaudir Guillem Ferrer (1326).

94

JOSEP BAUCELLS I REIG

L’Hospital de Marcús el 1307 comptava en total amb dinou persones, entre el rector, uns donats, unes minyones i uns infants expòsits. Els malalts, que eren ben bé setze en aquell any, eren ben atesos pel rector, sans o malalts, car per a tot arribaven les almoines. I del de Colom en el mateix any se senyalen dues donades, quatre minyones amb thavera, quatre acaptadors, dos nuncis, que s’ocupaven de l’hort, dos nens pobres que per amor a Déu són educats, deu malalts i quatre criatures expòsites d’uns cinc anys o a la vora (1307d). En el mateix any, s’indica que el de Colom, atenia la família, els expòsits, els malalts i cinc dides per a cinc expòsits (1307c). I del de Santa Eulàlia del Camp s’anomenen un canonge de la casa, un donat, el prevere prior de Santa Eulàlia, tres nuncis de l’Hospital i dues veïnes (1307e). Si en general s’atenien a persones pobres, a més de criatures abandonades pels seu pares, l’Hospital dels Malalts es va centrar en leprosos des del seu origen. Un text de 1326 ho aclareix perfectament, i remarca que eren pocs en nombre, bé que en 1326 se senyala que serien atesos tots els que l’administració pugui atendre, de manera que els bisbe no va admetre un número concret. Amb la concreció o preferència per a l’ingrés de leprosos procedents primer de la ciutat, després del bisbat, a continuació de Catalunya i finalment d’allà on fossin (1326). També un bon conjunt de dades permeten dibuixar una mica el tema de l’alimentació, que tenia com a punt bàsic el pa, que es recol·lectava diàriament per la ciutat. En el temps que abasta la documentació s’afirma que sempre va ser suficient, fins i tot a temporades amb escreix. El que sobrava es repartia a altres pobres, pobres vergonyants o bé es venia. De la venda del pa sobrant, l’Hospital dels Malalts n’obtenia cada setmana 12 o 13 sous i mig (1307b). En aquest mateix any, el rector de l’Hospital de Colom assegurava que a vegades el recol·lectat no era suficient (1307c). I el rector del de Santa Eulàlia del Camp assegurava el mateix, bo i afegint la precisió que en els sis mesos d’hivern en venien fins a 12 diners cada dia i en els sis de l’estiu no en sobrava gens (1307e). Ens pot ajudar a entendre-ho millor, el prevere de Santa Eulàlia que feu referència el 1305 a 1 pa d’ordi de certa forma i pes, i una llesca de pa amb companatge de carn i altres comestibles per menjar cada dia, i que els canonges i beneficats havien de donar semblant llesca de pa amb companatge als pobres de l’hospital (1305a). També calgué evitar la picardia que alguns asilats es venien el pa a fi de tenir uns dinerons (1307e). A més del pa, l’alimentació comprenia altres manduques, que a l’Hospital dels Malalts suposava 10 sous setmanals per al conjunt del personal per a companatge, a més del pa ja citat i el vi, i en general es lliuraven —no s’indica ni quantitats ni freqüència— gallines, ugenes i estopa (1307b). En el de Colom es precisa que, a més de la recol·lecta de pa, rebia cada dia qua-



PROSPECCIÓ VITAL DE LA CIUTAT DE BARCELONA DE 1303 A 1334

95

tre pans menors lliurats per la canònica, és a dir, els canonges, o sigui la catedral (1307c). El de Santa Eulàlia, es repartia, en el dir dels informadors, poc menjar i dolent, sense mai gallines ni altres carns necessàries, a la vegada que es destinaven dos diners pel vi que es repartia entre tres malalts, a la vegada que els malalts podien rebre, si l’economia ho permetia, mutoninas i edunninas, ous i midó, tal com era necessari, però no gallines ni perdius, ja que depassaven les possibilitats de l’hospital (1307e). I al dels Malalts, a causa que imperava un sistema diversificat, el prelat al 1326 va ordenar que fos el mateix per a tot els internats: pa i vi en quantitat suficient, carns i altres companatges en la forma que se seguia a l’Almoina de la catedral (després es digué Pia Almoina, i així ha passat a la història), de manera que tot es cuinés en una sola olla. Amb la peculiaritat que qui patís una malaltia especial que no li permetés menjar del comú, se l’alimentaria amb altra condimentació (que no s’hi especifica). I si calgués, a criteri d’ells mateixos, es repartirien 12 diners cada setmana, en lloc dels citats aliments (1326). Respecte a l’atenció en el supòsit de malalties, una sola nota figura en el cas de l’Hospital dels Malalts, que acollia a leprosos, al remarcar que serien atesos, com ja és costum, amb materials per a poder netejar-se les nafres (1326). Per fer front a totes les despeses ordinàries i extraordinàries, si era el cas, a més de la recollida de pa diari, disposaven de béns mínimament suficients Sobre l’Hospital de Santa Eulàlia abunden les dades. El 1305, enmig d’un ambient d’acusació contra Bartomeu Coll, el responsable, que era considerat que administrava malament els rèdits, fins al punt que des de ser considerat popularment com el millor de la ciutat, l’havia convertit en el pitjor, fins al punt que bona vestimenta de la casa era empenyorada. Ell, en canvi, va assegurar que els rèdits pujaven a 120 sous, a més de 40 que eren bestrets dels quintans (ho admeté d’un quintà de l’hort per 35 lliures), a part que la capta era suficient per atendre a quinze persones, i que els dies diumenges i dies de festa amb la capta recollien 1.000 sous. Mentre els testimonis deien que el valor dels paraments ascendia a 3.000 sous, i només eren coberts els llits posats al davant de la porta (1305a). Una altra part d’ingressos, s’indica el 1307, provenia de les deixes de difunts, que pujaven a 40 lliures l’any abans de la vinguda de la reina a Barcelona, i després sols 200 sous (equivalents a 10 lliures), i els nous testimonis estimaren en 34.000 sous el valor dels paraments abans, i ara en només 100. Disposaven també de flassades, set de les quals s’emportà un lladre, que fou pres a Molins de Rei i penjat a Montjuïc (1307e). Atenia uns sis pobres diaris, a cops més a cops menys, i disposava de vint llits o prop amb complement de roba, que ja era així el 1305 quan l’ingrés d’un nou rector (1305a).

96

JOSEP BAUCELLS I REIG

També consten dades sobre l’Hospital dels Malalts, el qual rebia pitances deixades a favor d’ells per persones difuntes (1326). I l’ingrés anual era estimat pel rector Bernat d’Horts en 16 lliures anuals, a més del pa setmanal en 2’50 sous i el mateix per deixes de difunts. A la vegada que té en propietat unes vinyes que són suficients per al vi i els ceps per al foc (1307b). L’hospital de Colom, que tenia al davant un administrador considerat honest pels veïns, comptava amb 20 mojades de vinyes, de les que s’obtenia el vi suficient per cada any, i tenia en propietat dos masos, i un censal a la vila (vol dir la ciutat) per valor de 30 morabatins. Pel seu lligam amb la catedral, rebia porcions en el moment d’ingrés d’un nou canonge i el llit dels canonges difunts. El rector estimava com a promig dels rèdits 1.500 sous. En un bací es recollien 22 diners cada setmana i del conreu de l’hort, deduïdes les despeses, en bestreien fins a 75 sous cada any, més o menys (1307c). I l’Hospital de Marcús, es proveïa en part per mitjà d’almoines i en part amb la rebuda de llits i paramenta per part de difunts, de la mateixa ciutat en la seva major part. I el seus béns rendien cada any de 10 a 11 lliures (1307d). Pobres en general

A part dels pobres atesos de forma permanent, en tant que hostes de les cases, en els esmentats Hospitals, ja s’ha indicat abans que hi havia pobres. En veurem unes dades, mentre quedaran encara a la penombra els anomenats pobres vergonyants, que eren de condició social mitjana i que, vivint en la misèria, eren atesos en institucions específiques de Santa Maria del Mar i Santa Maria del Pi, almenys. I dels pobres, residents als carrers, surten a llum de mà de persones més potents que vivien la caritat, de forma ben gran en ocasió de la seva defunció. De primer, resta clar que el costum popular, acceptat per totes les categories socials, de donar almoina a tots els que en ocasió de la defunció i enterrament anaven a la casa de la persona difunta i en el seguici fins a la tomba. Es veu que va arribar un moment que era tanta la gentada que s’hi aplegava, que els consellers de la ciutat hi posaren fre. Per exemple, en un avís de l’any 1332, es va prohibir que es fes a la vegada que es va fixar una multa de 20 sous per aquells que encara ho permetien (1332a). De les deixes consignades per escrits notarials en faríem una llarga llista, a l’estil d’aquestes mostres: el 1322, el matrimoni de Guillem Fuster, ciutadà de Barcelona, i Guillema, va deixar els béns als pobres en herència, entre dotar i casar les noies i les dones pobres, la redempció de captius i l’alimentació de pobres vergonyants (1322). Sibil·la, viuda de Ramon de Vilanova, cavaller, en testament declarà que: Mateu, neòfit, després d’haver estat al seu servei una colla d’anys, restaria lliure d’ella i del seu fill Vidal; a



PROSPECCIÓ VITAL DE LA CIUTAT DE BARCELONA DE 1303 A 1334

97

més d’assignar 100 sous a Martí, neòfit del seu fill, que cresqué al costat d’aquest, 50 sous a Sança Genesta, criada, i 300 sous a Bonanada, criada, que se n’ocupà quan ella petita (1319b). Períodes de carestia

En paral·lel i en un altre extrem —a l’estil dels períodes de crisi al llarg de tota la història—, ens referim a dues ocasions. La primera va ser el 1311, arran d’una temporada llarga d’escassetat de blat a la ciutat i arreu del regne, fins al punt que el preu del blat a finals del mes de setembre havia passat de vuit a 10 sous, i temien que la carestia fos pitjor que la de l’any anterior, i els consellers de Barcelona feren diverses gestions davant el rei (1311). La segona, resulta que per 1324 es donà un període dolent que es pressentia de llarga durada, fins al punt que el municipi va decidir proclamar per les vies urbanes que durant les festes de Nadal, Ninou i Aparició (Cap d’any i Epifania) ni un mes abans o un després no es donessin «diners a nous ne a amenles a neguna persona gran ne pocha, sia fadrí o altre, exceptat quen puga donar a sos enfans o a sa companya dins son alberch». O bé, en un ban s’indicà que en temps de carestia ningú donaria en avant joies grans ni petites a la muller que prendria, afermaria o esposaria, sota la pena de 200 s. en cada tema o 100 dies o un any al castell, en el primer o segon cas (el castell era el lloc de detenció i presó) (1324a). Aquesta restricció havia estat precedida el 1308 per una de semblant, al curs de la qual els prohoms de la ciutat havien dictaminat sobre la vestimenta i ornamentació de les seves mullers, amb l’afegitó que també calia que ho observessin les dones dels cavallers i oficials residents a la ciutat (1308b). En aquest ambient, que s’estenia com una cap fosca, tot i que aquells anys foren bons per comparació als que seguirien als anys trenta i quaranta, també de mà dels mateixos actors, s’ordena públicament en 1324, que ningú, «compare o comare, home o dona, de qualsevol condició, que porti fiol o fiola a batejar, no gosi en avant donar al fiol o fiola diners ni cap moneda d’or o argent ni cap altre servei per aquella raó, exceptuat tan solament la capida e les caneles que la comare hi pugui haver i donar segons costum», amb la pena adjunta de pagar 500 sous o passar 100 dies al castell; a l’any següent la multa es rebaixà a 100 sous (1324b). Esclaus

Podem tenir en compte, com abans s’ha esmentat, que la societat la formaven bàsicament els naturals de la terra, tots ells de fe cristiana, i una part, numèricament no tan elevada però sí d’importància econòmica en els indicadors vigents aleshores, de la comunitat jueva. Però també en la societat hi

98

JOSEP BAUCELLS I REIG

vivien i la majoria s’hi adaptaven fins a fondre-s’hi, individus provinents d’altres indrets, en la consideració d’esclaus (Vivir, pp. 1783-1798), que al cap d’anys acostumaven a assolir la igualtat de drets, especialment en ocasió de la defunció dels seus amos. Els aires bufaven, ni que fos al mínim, a favor de la llibertat, si pot tenir valor que el bisbe de Barcelona decretés que era lliure Joannino de Terranova, batejat negre o lauro (color de llorer), aconseguit a Sicília, ja que qui el reclamava, Vicenç Castelló, ciutadà de Barcelona, no va poder demostrar amb documents que fos seu (1316c). La convivència Gràcies a la documentació conservada, que és abundant en punts negatius i conflictius, pot ben dir-se, de retruc, que el grau de convivència era bo. Ja que si en féssim estadístiques, ens adonaríem que, tot i haver-hi moltes faltes, guanyaven els que s’atenien a les normes i a l’aire que es respirava arreu del país. Tenim a la mà unes quantes proves. El matrimoni

La societat es nodria de les famílies formades pels pares, fills i, a vegades, altres familiars. L’origen de cada una arrencava de fet amb el matrimoni. La celebració del matrimoni anava al seu aire, per bé que els nuvis eren els primers interessats a assegurar que la seva unió tingués validesa jurídica, a partir del moment que els dos es donessin l’un a l’altre i es rebessin mútuament. Sovint se servien d’un que sabés de lletra, com ho eren tots els clergues. Les paraules eren el primer punt de cara a la validesa, mentre el segon consistia en la consumació de la unió física entre marit i muller (Vivir, pp. 665-708). Era de coneixement general, tal com es feu constar en un document entre Guillem Salat, mariner, i Marianna, del matrimoni celebrat davant l’església, però encara no consumat, en el moment que ell li assignà el dot de 45 lliures i un augment de 22,50, i ell ja l’anomena esposa (1321). I més llum aporta un conveni entre els tutors d’ella, Saureta, filla de Guillem de Malla, cavaller difunt, i dels pares de Daniel Roger, Galzeran de Rosanes, cavaller, difunt, i de l’Elionor, vivent, donat que ell només tenia 12 anys d’edat i n’havia de tenir 15 per a concloure el matrimoni, mitjançant paraules de present, i al cap d’un mes rebrien la benedicció nupcial a l’església i així el solemnitzarien, i a partir de llavors ell s’emportaria a ella a casa seva (1333d). Es fa referència a l’edat, a l’acte «davant» l’església (no calia que fos al seu interior ni en un lloc especial, ans cadascú el triava, fent el breu cerimonial abans esmentat). Després, aviat o al cap de mesos o anys rebien la benedicció nupcial a l’interior d’un temple (alguns aprofitaven la benedic-



PROSPECCIÓ VITAL DE LA CIUTAT DE BARCELONA DE 1303 A 1334

99

ció que dóna el celebrant al final de la missa). S’indica que els clergues servidors de Santa Maria del Mar, obligaven els casats a pagar o prometre els pagament abans de rebre la benedicció. En això, seguien el model establert per a altres afers, com l’encesa de llums a l’interior del temple, que percebien el diner abans de fer-ho (1303a). En aquells anys va introduir-se a poc a poc el citat ritual, impulsat des del concili general de 1214, fins al punt que havien de precedir a la celebració matrimonial, l’anunci públic durant uns dies amb la finalitat d’evitar la nul·litat jurídica de l’acte, si bé els que no ho feien —va durar fins al concili de Trento que hi posà punt final—, sense tenir impediments, eren verdader matrimoni, encara que des del punt de vista del dret eclesiàstic els consideressin clandestins. La comunicació pública —dita després proclames matrimonials— dels nuvis, anava en la mateix línia i seguia la mateixa pauta dels advertiments fets des de l’interior de les esglésies, dels actes considerats pecats i de les persones que les cometien, sempre que fossin de coneixement general. Els testimonis de la visita pastoral a Santa Maria del Mar el 1303, digueren al bisbe que a la seva església el rector no denunciava fornicadors, adúlters, usurers i blasfemadors públics, tot i ser ben notaris el seus actes (1303a). Els jueus

Si la convivència sempre s’ha considerat un bé públic, en aquell temps es referia més en concret amb el grup social dels jueus, que en gran nombre vivien a la ciutat, amb dos calls especials i contigus, i a les poblacions principals del bisbat (Vivir, pp. 1709-1733). La comunitat jueva de Barcelona s’agrupava principalment en el sector central denominat Call, que constava de dos nuclis situats ben a la vora l’un de l’altre. El principal o Call Judaic ocupava un bon tram de l’antiga muralla romana, dins la demarcació parroquial de Santa Maria del Pi. Precisament són anomenats en la vista pastoral efectuada a aquesta església el 1303. En primer lloc, es constata que tenien una gran activitat constructiva a les cases de Jaume Metaller i de Bernat Sabater, fins al punt que foradaven els murs de l’antiga muralla, acusant-los de fer-hi passar dones per a la seva diversió. A la vegada que es dedicaven, elles, les jueves a vendre objectes diversos anant per les cases, i que, quan ho ordenaven les normes, no porten les adequades capes ni hàbits quan parlen amb cristians (1303b). També en el mateix any, des de la parròquia de Sant Jaume (bastida a l’indret de l’actual plaça de Sant Jaume, com se sap), també hi feren referència, amb especial incidència en la casa que havia viscut Ramon Tintorer, i que s’acostaven massa a l’espai del cementiri, traspassant els límits assignats, i que els resi-

100

JOSEP BAUCELLS I REIG

dents al carrer Hipotecaria treballaven públicament els diumenges i dies festius (1303d). Són unes mostres de les excedències remarcables en aquells anys de bona convivència. Usures i jocs

Respecte a les usures (Vivir, pp. 1863-1903), els esmentats testimonis de Santa Maria del Mar denunciaren els casos de Guillem Palet, En Cigar (Sitjar), Pere Malloles, Simó de Pallejà, Berenguer Apres i la viuda de Ramon Romeu, soci de Jaume Marquet (1303a). Per la seva banda, els testimonis de Santa Maria del Pi, es dolien de l’activitat sortílega de Na Hanou i la seva filla, que atreia cristians (1303b). I, sense tanta aspror com el fet anterior, els veïns del Pi acusaven que a la plaça del Forn dels Arcs, es jugava públicament a dards, també els diumenges i festius, i era cap del joc Romeu Mayol, forner de dit forn, qui tenia taules per jugar amb daus i altres maneres que ell llogava (1303b). Així mateix en l’àmbit de l’església de Santa Eulàlia del Camp, Pere d’Horts, beneficiat de Sant Jaume, jugava a daus, per Nadal (que en general es feia la vista grossa) i en altres ocasions, amb l’agreujament que en la fúria del joc també blasfemava. En canvi el rector ja havia deixat els daus d’ençà que el bisbe feu un dictat públic als clergues (1305a), a no ser per Nadal i alguna altra festa, com a mitjà de recreació (1307e). Lladre

També en el tema del desordre, es produïen lladronicis, un dels quals fou el següent (Vivir, pp. 2410): un jove clergue, natural de Ripoll, de nom Bernat Petye (Petge), àlies Mata, a qui la Casa dels Malalts havia encarregat que copiés a mà el llibre Flores Sanctorum, o vida dels sants, per poder llegir als asilats, per les raons que fos, va fugir de Barcelona, emportant-se el que ja portava copiat, de manera que el bisbe de Barcelona va enviar tot seguit una ordre de captura als bisbes de Girona, Vic i Elna, ja que sabien que havia agafat aquella direcció (1333e). Comerç il·lícit

Per altra banda, és amplament conegut i estudiat el continuat comerç per mitjà d’embarcacions per la Mediterrània aconduït per emprenedors mercaders, que per decret papal estava prohibit. Tanmateix, l’assumpte, en el cas de produir-se i ésser intervingut, comportava el pagament de multes, i, naturalment, tots procuraven escapolir-se’n. Ara bé, arribat a l’extrem de la vida, el pellisser i ciutadà barceloní Guillem d’Orenes, per mitjà del seu confessor



PROSPECCIÓ VITAL DE LA CIUTAT DE BARCELONA DE 1303 A 1334

101

Arnau de Besora, va llegar a la seu apostòlica 50 lliures aconseguides pel comerç a Alexandría (1316b). Presó

En paral·lel al desordre existia el lloc de detenció, un per a laics i un altre per a clergues, establert aquest al palau episcopal. Disposava de collars per a la detenció, de cinc tassons de ferro, de cadenat de cep i un martell, tot sota la custòdia de Pere de Puig, qui en tenia les claus. En l’estiu de 1334 hi eren presos Bernat Felip i Arnau de Cortell, de la Geltrú (1334c). Ambient festiu L’estat general de la societat d’aquells anys, a part dels jueus, acollia tots els que formaven part de l’església catòlica, que impregnava tot l’ambient individual i col·lectiu. Els que no s’hi atenien era una minoria tan petita que no podien influir gens ni mica en el conjunt. Ho feien tots, com es comprova per altres mitjans, sense discrepàncies numèricament quantificables. Per tant, des del naixement es formava part de l’Església per mitjà del sagrament del baptisme, atorgat el més aviat possible, degut al perill gravíssim de la mortalitat infantil. Es prosseguia així de manera que en el ritme del treball i de l’activitat general, els sons de la campanes marcaven moltes pautes, essent un toc especial molt reclamat en aquells anys el que anunciava el moment que un sacerdot, al curs d’una missa, deia les paraules de la consagració i aixecava la forma consagrada —una novetat litúrgica llavors—, com es veurà aviat. Des de menuts s’aprenien de memòria les principals pregàries i els manaments, que incloïen de primer l’inici en la recepció de l’eucaristia, i després l’obligació d’assistir tots els diumenges i festes de precepte a la celebració de les misses. Mentre que el concili del Laterà IV imposava l’obligació de confessar-se i combregar almenys una vegada a l’any, si bé en dir almenys es convertí en exclusiva. Llavors en la majoria entrava l’accés a la vida matrimonial, com s’ha dit fa poc, i la recepció amb el darrer alè del sagrament dit així de l’extrema unció, al marge de la comunió aconduïda a la llar del malalt de forma solemne pels carrers de les poblacions. Finalment, es vivia intensament la necessitat de reposar en terra sagrada en tant que anunci i assegurança de la pau eterna. Corpus

Enmig d’aquesta ambientació general, va prendre un gran relleu, que va anar agafant fama, la processó de Corpus, d’ençà que s’iniciés el 1320 a la ciutat, una de les pioneres a nivell de la Cristiandat (Vivir, pp. 842-848). Més

102

JOSEP BAUCELLS I REIG

o menys va seguir el recorregut senyalat el 1324, tal com consta en el pregó dels consellers pronunciat a tota la ciutat: sortida de la Seu vers la plaça i el carrer de la Mar per anar a Santa Maria del Mar, i prosseguir pel Born, el carrer de Montcada, els predicadors (actual mercat de Santa Caterina), la Bòria fins a la Seu. S’hi indicava que tothom portés llums, és a dir, ciris o brandons grans o petits, segons els plagués o pogués, i arreu cada veí escombraria el tram propi i l’embelliria. En aquella jornada i en tots els diumenges i festes de l’any calia guardar el degut descans per part dels corredors tant cristians com jueus i dels mercats, amb especial incidència, en el dir del municipi, en ocasió dels diumenges i festes de Nadal, Ninou (Cap d’any), Aparició (Epifania), Pasqua, Ascensió, Pentecostès, de Santa Maria, Santa Creu, Santa Eulàlia i Tots Sants i apòstols, amb l’advertiment als contraventors de pagar 60 sous i ser trets de l’ofici (1301b). Veure Crist

Així mateix, l’èxit de la processó de Corpus —culminació de la idea posada en marxa uns setanta anys abans quan es creà la diada el 1264 a nivell general—, anava de bracet amb el tipus de devoció sortida del poble que considerava un moment importantíssim l’elevació de la forma consagrada tot seguit que el sacerdot hi digués les paraules de Jesús sobre el pa, pel fet brevíssim que en aquell instant es podia «veure» Jesús i rebre’n els seus beneficis. Per això va imposar-se arreu el toc de campanetes ja un moment abans, ja en aquell instant, a fi que els cristians que anaven pels carrers i ho sentissin ho visquessin interiorment i, molt millor, si en aquell moment, entrats a l’església, veien la forma alçada (Vivir pp. 489-490, 834-837, 850-851, 999-1002). En aquest sentit, podem entendre el valor del compromís pres per Macià de Vilarjoan, en penediment d’haver ferit un prevere, d’anar a Montserrat i oferir un ciri per quan s’elevés el cos de Crist (1312c). Escolars

Algunes de les actuacions dels escolars, que anaven al marge dels estudis pròpiament dits, tenien molt ressò públic, que obligava l’autoritat municipal a intervenir. Abans, però, presentarem alguns dels mestres, que ensenyaven en el nivells mitjans i superiors, si bé ni llavors ni durant molts anys la ciutat de Barcelona va disposar del més alt nivell en la consideració d’universitat, tot i els esforços aconduïts per les autoritats religioses.



PROSPECCIÓ VITAL DE LA CIUTAT DE BARCELONA DE 1303 A 1334

103

D’entrada, cal dir que l’ensenyament inicial (primari, en diem actualment) anava de la mà dels rectors de les parròquies, o bé d’alguns sacerdots que hi vivien, com era el cas de la ciutat. En aquest nivell, les escoles eren molt nombroses i fins ara no s’ha pogut esbrinar el seu nombre, dificultat en bona part perquè la majoria d’escoles depenien exclusivament del seu mestre i, per tant, desapareixien a la seva mort. En donarem alguna mostra. S’esmenta el 1313 el mestre Esteve de Torn, com a regidor a Barcelona d’un Estudi de Gramàtica i de lògica, pel que en aquell any no havia saldat encara el que devia a la ciutat, és a dir, 10 sous pel muntant fixat en la talla (1313). També, en relació a les escoles que funcionaven a la catedral i que atenien a estudis comuns i també a especialitats, Pere de Calders, beneficiat Seu, a qui pertocava, en tant que succentor menor i conductor dels escolars de música, entonar al cor i dirigir el cor (1319a). Entre 1323 i 1328, actuà Bonanat de Colomer, en la comesa de bidell públic de Barcelona i de l’Estudi, i estacioner i venedor de llibres, al curs dels darrers cinc anys, i era clergue i rector de l’altar de Santa Maria Magdalena, a l’església parroquial de Santa Maria del Mar (1328a). Després i abans del 1329 havia regentat una escola Guillem de Massanet, doctor en gramàtica, donat que el citat any, ja difunt, els marmessors convingueren el pagament de 85 lliures amb Jaume Serradell, ciutadà de Barcelona, un dels marmessors del mestre, a fi de liquidar l’emfiteusi de part de les cases en les que ell acostumà a tenir (en lloguer) l’escola, i que ho feu com a continuació dels hereus de Bernat Durfort, difunt, en alou d’aquest a Barcelona, en una de les cases de Bernat Durfort, situades molt a prop de l’alfòndec de Guillem Pere d’Usai, difunt, que havia regentat Pere de Lissac (1329). Més endavant, el 1332, se cita Guillem Pasqual, beneficiat de Sant Cugat del Rec, en tant que regidor de les escoles de gramàtica i lògica obertes al Born, i que llavors li era difícil d’aconduir degut a una malaltia als ulls (1332b). Ara bé, cal deixar ben remarcat l’nterès posat pel bisbe Ponç de Gualba en ordre a la dotació d’un Col·legi Major o Universitat a Barcelona, que durant uns anys va intentar posar-se en marxa, sense que ho permetessin les circumstàncies posteriors, degut a la manca d’una persona entusiasta i d’una voluntat pública d’assolir aquest objectiu. Des del primer moment, Ponç de Gualba va posar en marxa la mecànica amb la redacció d’una ordinació de l’Estudi de Barcelona i el seu rector aprovada el 1309. Abastava, el projecte, un Estudi de Lletres, amb les set arts liberals i altres ciències i facultats. Entre altres deures annexos al mestre, figurava el dret de declarar els dies de l’any no hàbils per ensenyar, el nomenament dels bidells necessaris, els

104

JOSEP BAUCELLS I REIG

quals cobrarien dos diners de cada estudiant a l’any, vendrien llibres i escrits després de 15 dies d’haver-se anunciat (1309). Tot amb tot, a la ciutat es concentrava un gran nombre d’estudiants —la majoria amb vista a l’accessió al dret eclesiàstic de clergue mitjançant la cerimònia de la tonsura per la qual passaven a la consideració d’individus eclesiàstics—, que concentraven, a part dels estudis, les energies pròpies de l’edat que es manifestaven especialment en ocasió de certes festivitats o temps litúrgics. Naturalment, els consellers de la ciutat es veieren obligats a posar-hi ordre. Per exemple, el 1325, donat que hi havia el costum de visitar les esglésies de Barcelona en ocasió de les festes de Santa Caterina, Sant Nicolau i els Innocents, per part sols d’uns elegits de cada escola, entre mestres i escolars, que proveïts d’instruments i candeles, cantaven i acompanyaven unes figures de dimonis, recorrien els carrers i les places fent gresca, no sense cops i renyines. I es va prohibir sota pena de presó o de ser castigats degudament (1325). I el 1333, després de fer un temps que els fadrins de les escoles i alguns batxillers o mestres, anessin pels carrers amb cavalcadures, és de suposar al seu aire i sense respecte a ningú, donat el to festiu. Per això, els consellers ho prohibiren sota la pena de 200 sous i la pèrdua dels arnesos; i si el pare no pagava l’import, passarien 200 dies al castell (1333b). Ordre En moments donats de la societat, que procurava atenir-se el millor possible a les orientacions indicades per les autoritats civils i religioses, sorgien interessos divergents, un dels quals va prendre enorme volada a la primera desena, que es va cloure a satisfacció dels involucrats més directament. També ressonava en algun redol el tema declinant de Terra Santa i el seu alliberament o possibilitat de visita ben segurs de no trobar-se en cap perill, sense que la iniciativa arribés a port. Tibantor extrema pel lluïsme

La normativa tan estesa de cobrar els considerats amos directes de terres, per raó de les transaccions de compra-venda d’aquells espais per terceres persones aconduïdes pels que les gaudien, que pujava a un terç del preu convingut (exactament 33,33%), va esclatar a la ciutat de Barcelona en contra de l’amo, que en la major part dels casos era una persona eclesiàstica (Vivir, pp. 1450-1466). Els promotors de la negativa a pagar des de 1304 va anar amunt, malgrat l’oposició tenaç del bisbe, que va pujar de to extrem, a causa d’haver portat l’assumpte a les instàncies dels concilis provincials i



PROSPECCIÓ VITAL DE LA CIUTAT DE BARCELONA DE 1303 A 1334

105

del papa i d’haver-se posat del costat dels negadors molts eclesiàstics religio­ sos, amb especial incidència d’ençà que el 1306 es dictés sentència d’excomunió a tots els que ho afavorissin. La lluita jurídica va durar uns sis anys que es va cloure el 1310 arran d’una sentència arbitral del rei i del bisbe de València que, si bé, avalaven el dret eclesiàstic, en reduïren l’import segons fos més al centre de la ciutat (només el 10%) o a l’entorn denominat llavors hort i vinyet (el 20%), en el qual s’estenia l’autoritat ciutadana civil, amb acceptació unànime de tots els involucrats. Aquest fet va comportar la redacció de molts documents, entre els quals la comunicació del mandat de no poder celebrar els oficis religiosos dominicals amb les portes obertes dels temples (per tant, buits de públic) i el tocs repetits dies i dies de la campana denominada vedada de la catedral, a la vegada que les persones que morissin es quedarien sense sepultura eclesiàstica, que llavors es valorava moltíssim. Un dels actes bàsics fou la lectura de l’acte de la prevista pena a nou monestirs entre cinc masculins i quatre femenins. Es feu el 29 de setembre de 1306, a Sant Pau del Camp; el dia 1 de desembre, a Valldonzella, Sant Pere de les Puel·les i Jonqueres de la milícia de sant Jaume; el dia 2 als carmelites i a Santa Antoni de Santa Clara; el dia 3 a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, predicadors, milícia del Temple i menors. Dels documents més bàsics s’han extret els noms dels laics que s’havien negat a pagar l’import i dels religiosos que els feren costat, i que hem editat al principi d’aquesta aportació. Recordem, per entendre l’abast d’aquesta prova tan dura per a tothom, el nombre dels incursos que hem citat abans: 58 ciutadans de Barcelona, repartits entre 41 homes i 17 dones (quatre casades, amb intervenció només d’elles, vuit junt amb l’espòs, quatre solteres i una vídua); frares predicadors: 24 (entre ells el prior de la Seu d’Urgell); frares menors: 26; frares carmelites: 13; i frares captius (mercedaris): nou. En total: 130 persones. Terra Santa

Pel que fa al tema de Terra Santa i la seva reconquesta de mà de les croades, amb final el 1291 quan els darrers defensors hagueren d’abandonar Sant Joan d’Acre, ja és conegut que l’esperit de reconquesta no s’havia diluït del tot, ans niava encara en el cor d’alguns somiadors, en els segles baixmedievals. Heus aquí una mostra. Del 1307 consta l’intent de formació d’una armada, que va comportar uns deutes per part dels promotors comanats per Bernat de Sarrià (1307i). I un any després el tema anava amunt, amb la intervenció d’Hug de Cardona, ardiaca de Barcelona i home de confiança del bisbe Ponç de Gualba. Hug, en

106

JOSEP BAUCELLS I REIG

un contracte establert a La Vajol entre ell i fra Folc de Vilaret, mestre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, per tal d’anar aquell amb 60 cavallers i 200 peons a la guerra per Terra Santa, durant dos anys. S’hi diu que es promou a invitació del papa Climent V, a condició que els cavallers i els peons anessin armats decentment, i que el transport es fes en sis galeres. Hug disposaria de 80 peons per a la seva defensa, que cobrarien 12 diners. Tots podrien tornar a Catalunya (Catalonia), si ho desitjaven. Contracte signat per ambdós promotors el 31 d’octubre de 1308, i que ho avalaven altres mestres dels mateixos Hospitalers, entre ells fra Joan de Laodicia, prior del convent transmarí (1308a). Aquesta temptativa no va arribar a realitzar-se, almenys per part de l’impulsor, car el 1312 dos dels organitzadors retornaren a Hug de Cardona 3.000 sous, que havien manllevat quan es pretenia realitzar aquell viatge (1312b). les fonts informatives

1301a Ponç ja elegit i confirmat bisbe el 25 de febrer de 1301. ACB, Notaria vol. 4, ff. 3v4r. 1301b Sense mercat els diumenges i festes, el 9 desembre 1301. AHCB, Llibre del Consell vol. I, ff. 7v-8r. 1303a Visita pastoral a Santa Maria del Mar, el 23 de juny de 1303. ADB, VP vol. 1bis, ff. 9v-10r. 1303b VP a Santa Maria del Pi, el 7 de juliol 1303. ADB, VP vol. 1, ff. 11r-12r. 1303c VP a la Santa Creu (Catedral), el 29 d’agost de 1303. ADB, VP vol. 1, ff. 40v-41r. 1303d VP a Sant Jaume de Barcelona, l’1 de setembre de 1303. ADB, VP vol. 1, ff. 41v42r. 1303e Ponç consagrat el 17 de febrer de 1303. ADB, COL vol. I, f. 1r. 1304 VP a Sant Miquel de Barcelona, [gener de 1304]. ADB, VP vol. 1bis, f. 12r. 1305a VP a Santa Eulàlia del Camp Barcelona, el 8 de març de 1305. ADB, VP vol. 1bis, ff. 26v-28v. 1305b VP a Santa Anna de Barcelona el 1305. ADB, VP vol. 1bis, f. 39r. 1305c VP als altars de la de Seu Barcelona, el 29 de juliol de 1305. ADB, VP vol. 1bis, ff. 39v-41v. 1305d Avisos de VP a la parròquia de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, els dies 5 (dos), 23 i 26 de setembre de 1305. ADB, VP vol. 1bis, f. 42r-42v i RC 1, f. 33r-33v. 1306a Lectura de la sentència contra els invasors de béns eclesiàstics, el 21 de novembre de 1306 i dies següents. ACB, Perg. 3-4-135. 1306b Tonsurat amb dispensa, el 10 de maig de 1306. ADB, RC vol. 1, ff. 48v-49r. 1306c Concessió de canongia, el 26 de juny de 1306. ADB, COL vol. 1, f. 20r. 1307a VP a la parròquia de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, el 23 de gener de 1307. ADB, VP vol. 1bis, ff. 54v-56r. 1307b VP a l’Hospital dels Malalts, el 24 de febrer de 1307. ADB, VP vol. 1bis, f. 64r. 1307c VP a l’Hospital de Colom, el 25 febrer de 1307. ADB, VP vol. 1bis, ff. 64v-65r. 1307d VP a l’Hospital i capella de Marcús, l’1 de març de 1307. ADB, VP vol. 1bis, f. 65v.



PROSPECCIÓ VITAL DE LA CIUTAT DE BARCELONA DE 1303 A 1334

107

1307e VP a l’Hospital de Santa Eulàlia del Camp, el 10 de març 1307. ADB, VP vol. 1bis, ff. 66v-67r. 1307f Els consellers de Barcelona apel·len en l’assumpte dels lluïsmes, el 4 de novembre de 1307. ADB, RC vol. 1, ff. 76v-78r. 1307g S’urgeix el compliment de l’interdicte en l’assumpte dels lluïsmes. ADB, RC vol. 1, ff. 81r-82v. 1307h Concedit permís per absentar-se un trienni a F de Valls, beneficiat de la Seu, el 6 de juny de 1307. ADB, COL vol. I, f. 67r. 1307i Deute de l’armada a Bernat Sarrià i altres a Barcelona, el 14 d’agost de 1307. ACB, Notaria vol. 1, f. 75r. 1308a Contracte entre Hug de Cardona, ardiaca de Barcelona, i fra Folc de Vilaret, mestre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, per preparar una armada, el 31 d’octubre de 1308. ACB, Perg. 1-7-3745. 1308b Norma municipal sobre el vestir femení moderat, el 17 de desembre de 1308. ACA Registre 143, f. 33r. 1308c Mestre campaner, el 29 de maig de 1308. ADB, RC vol. 1, f. 87v. 1309 Ordinació de l’Estudi de Barcelona i el seu rector, el 8 de novembre de 1309. ADB, RC vol. 1, f. 107r-107v. 1310 Disposició d’Elisenda Ferrera, viuda de Pere Oller, ciutadà de Barcelona, en testament, el 7 de gener de 1310. ACB, Perg. 4-6-43. 1311 Els consellers de Barcelona actuen en període de manca de blat a Barcelona i a tota la terra reial, entre el 24 de maig i el 29 d’agost de 1311. AHCB, Llibre del Consell vol. II, ff. 19r i 24r-24v. 1312a Bonanat d’Oló, clergue, ha de donar un drap de seda pel servei de l’altar de sant Pacià, a la Seu de Barcelona, el 17 de juny de 1312. ADB, RC vol. 2, f. 20v. 1312b Dos retornen un deute de 3.000 a Hug de Cardona, manllevat pel pretès viatge a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, el 3 de gener de 1312. ADB, RC vol. 2, f. 12v. 1312c Macià de Vilarjoan fa ofrena a Montserrat per haver ferit el prevere Francesc de Roure, el 5 de desembre de 1312. ADB, RC vol. 2, f. 32v. 1313 Mestre Esteve de Torn, regeix a Barcelona l’Estudi de Gramàtica i de lògica, el 5 de novembre de 1313. AHCB, Llibre del Consell vol. II, f. 64v. 1314 Gastó de Montcada és canonge de Lleida i la Seu d’Urgell, i rector d’esglésies dels bisbats de Saragossa i Lleida, el 4 d’abril de 1314. ACB, Notaria vol. 13, ff. 23v-27r. 1315a Jaspert Eixamí, ciutadà de Barcelona, ajuda persones necessitades, el 4 d’abril de 1315. ADB, RC vol. 3, f. 25r. 1315b Bernat d’Olzet, ciutadà de Barcelona, obté l’absolució papal pel fet d’haver lluitat contra clergues, el 21 de novembre de 1315. ADB, RC vol. 3, ff. 47v-48r. 1316a El bisbe ordena al veguer de Barcelona que no continuï un procés contra Arnau Ermengol, clergue casat, el 15 de març de 1316. ADB, RC vol. 3, f. 86r. 1316b Arnau de Besora, prevere, confessor de Guillem d’Orenes, pellisser, ciutadà de Barcelona, lliura 50 lliures a la Seu Apostòlica per haver comerciat a Alexandria, el 31 de març de 1316. ADB, RC vol. 3, f. 61v. 1316c El bisbe declara lliure Joannino de Terranova, batejat negre o «lauro», aconseguit a Sicília, per manca de documents en contra, el 2 i el 29 de març de 1316. ADB, RC vol. 3, f. 57v. 1317 El bisbe obliga el veguer de Barcelona a deixar lliure Pere Francesc, clergue tonsurat, el 31 de maig de 1317. ADB, RC vol. 3, f. 94v. 1319a Pere de Calders és beneficiat i succentor menor de la Seu de Barcelona, el 5 de maig de 1319. ACB, Notaria vol. 17, f. 7r.

108

JOSEP BAUCELLS I REIG

1319b Sibil·la, viuda del cavaller Ramon de Vilanova, declara en testament lliure un neòfit i beneficia dues criades, l’11 d’agost de 1319. ACB, Notaria vol. 42, f. 86v. 1320a Bernat Catrodi, rector de l’Hospital d’en Vilar, el 4 de maig de 1320. ADB, RC vol. 3, f. 172v. 1320b Romeu Gombau, prevere pobre, és nomenat rector de la capella dels Malalts o sant Làtzer, per mort del seu predecessor, el 4 de maig de 1320. ADB, RC vol. 3, f. 172r172v. 1321 Guillem Salat, mariner, lliura el dot i augment a la seva esposa Marianna, el 31 d’agost de 1321. ACB, Notaria vol. 55, f. 19r. 1322 Guillem Fuster, ciutadà de Barcelona, i la seva esposa Guillema, feren ordenaments testamentals a favor dels pobres, el 25 de maig de 1322. ACB, Notaria vol. 18, ff. 50r i 53v. 1324a Ordre dels Consellers de la ciutat de Barcelona de moderació per Nadal i en ocasió de casament, el 31 d’otubre de 1324. AHCB, Llibre del Consell vol. VIII, f. 36r-36v. 1324b Ordre dels Consellers de la ciutat de Barcelona de moderació en ocasió de baptismes, el 31 d’octubre de 1324. AHCB, Llibre del consell vol. VIII, f. 36r. 1324c Pregó dels consellers de la ciutat de Barcelona sobre la processó de Corpus, el 14 de juny de 1324. AHCB, Llibre del Consell vol. VIII, f. 29v. 1325 Els consellers de la ciutat moderen unes celebracions festives dels escolars, no sense rebomboris, el 15 de novembre de 1325. AHCB, Llibre del Consell vol. IV, f. 27r. 1326 Ordinació de l’Hospital i capella dels Malalts de Barcelona, el 27 de novembre de 1326. ADB, RC vol. 4, ff. 62v-63v i 65. 1327a Absolució d’excomunió a favor de mercaders de sal que no s’havien atès al dret de mesuratge del bisbe de Barcelona, el 14 d’agost de 1327. ADB, RC vol. 4, f. 113v. 1327b Pere Marquet, ciutadà de Barcelona, obté del bisbe absolució de certs excessos contra clergues, el 5 de juny de 1327. ACB, Notaria vol. 21, f. 135r. 1327c Bernat Mir, laic, és nomenat pel bisbe rector de l’Hospital dels Malalts, el 28 de febrer de 1327. ADB, RC vol. 4, f. 65v. 1328a Bonanat de Colomer és, des de fa cinc anys, bidell públic de Barcelona i de l’Estudi, i estacioner i venedor de llibres, el 2 de novembre de 1328. ADB, RC vol. 4, f. 185v. 1328b Jaume de Vilar, ciutadà de Barcelona, i la seva filla i hereva universal Francesca, muller de Bernardó Benet, ciutadà de Barcelona, institueixen un pobre per menjar a l’hospital fundat pel seu germà Pere de Vilar, el 23 de novembre de 1328. ACB, Perg. 1-7-3303. 1328c Berenguer Guerau té l’ofici de sotsdiaca a la Seu, el 7 de maig de 1328. ADB, RC vol. 4, f. 166r. 1329 Guillem de Massanet, doctor de gramàtica, va tenir en vida una escola prop l’alfòndec de Guillem Pere d’Usai, el 5 de desembre de 1329. ACB, Perg. 1-7-1816. 1330 Reclamacions contra alguns per no atendre’s al dret de quartera del bisbe de Barcelona, el 20 de juliol de 1330. ACB, Perg. 3-4-162. 1331 Un clergue pren possessió del seu altar, el 29 de juliol de 1331. ADB, RC vol. 5, f. 17v. 1332a Repartiment d’almoines als pobres en l’acte d’un enterrament, el 7 de desembre de 1332. AHCB, Llibre del Consell vol. XII, f. 6v. 1332b Guillem Pasqual, beneficiat de Sant Cugat del Rec, regí escoles de gramàtica i lògica al Born, el 7 juny 1332. ADB, RC vol. 5, ff. 77v-78r. 1333a Pericó Cendrell, clergue casat, fill de Pere, ciutadà de Barcelona, hagué de parar la barca a la sorra a llocs de «Suria», el 6 de juliol 1333. ADB, RC vol. 5, f. 165v 1333b Els escolars tenen vedat cavalcar pels carrers de la ciudat, l’11 de febrer de 1333. AHCB, Llibre del Consell vol. XII, f. 24v.



PROSPECCIÓ VITAL DE LA CIUTAT DE BARCELONA DE 1303 A 1334

109

1333c Benvinguda, muller de Guillem de Bellveí, ciutadà de Barcelona, en testament demana ser enterrada a Santa Anna, el 27 de juliol de 1333. ACB, Notaria vol. 42, ff. 139v i 140r. 1333d Els tutors de Saureta, filla de Guillem de Malla, cavaller difunt, i de Saura, convenen matrimoni amb els tutors de Daniel Roger, fill de Galzeran de Rosanes, cavaller, difunt i d’Elionor vivent, el 3 de febrer de 1333. ACB, Notaria vol. 47, ff. 100r-100v i 101r. 1333e Bernat Petye, àlies Mata, clergue de Ripoll, que escrivia Flores Sanctorum per la Casa dels Malalts, ha marxat emportant-se’l, el 12 de setembre de 1333. ADB, RC vol. 5, ff. 182v i 184r. 1334a El bisbe Ponç de Gualba va morir el diumenge 17 de juliol de 1334. ADB, RC vol. 5, ff. 268v-269r. 1334b Ponç de Gualba morí a l’hora de vespres. ADB, RC vol. 6, f. 268v. 1334c Pere de Puig tenia les claus de la presó del bisbe, on en aquell moment eren presos Bernat Felip i Arnau de Cortell, de la Geltrú, el 13 d’agost de 1334. ADB, RC vol. 5, f. 273v. 1334d Ramon ça Sunyera, prevere, és nomenat rector de l’Hospital de Marcús, el 23 de maig de 1334. ADB, COL vol. 4, ff. 130v-131v.

«HAÜT DILIGENT COL·LOQUI E TRACTAT». LES NEGOCIACIONS PER A L’ORGANITZACIÓ D’UNA ARMADA VALENCIANA CONTRA ELS GENOVESOS EN 13321 Vicent Baydal Sala

University of Oxford

Al llarg de la seua carrera acadèmica, Josefina Mutgé i Vives ha realitzat diverses recerques sobre el finançament i l’organització de la guerra marítima que tingué lloc entre catalans —en el sentit general del terme medieval, incloent-hi valencians i mallorquins—2 i genovesos durant la primera meitat de la dècada de 1330, especialment entre finals d’aquest mateix any i començaments de 1334.3 És per això que volem dedicar el present article a ampliar les informacions sobre una d’aquestes campanyes, la finançada pels nuclis reials valencians en 1332, puix no debades ja aquella mateixa autora demanà estendre el ventall de les investigacions dutes a terme fins el moment, més enllà de les fonts barcelonines.4 Així, si bé Josefina Mutgé abordà l’estudi de l’armada organitzada a València durant aquell any mitjançant l’ús 1   Abreviatures i sigles utilitzades: ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; AMV = Arxiu Municipal de València; C = Cancelleria; cap. = capítol; doc. = document; MC = Manual de Consells; reg. = registre. 2  Vegeu sobre això les consideracions fetes per Antoni Mas i Forners, Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles xiv i xv, Palma, Lleonard Muntaner, 2005. 3  Josefina Mutgé, «El Consell de Barcelona en la guerra catalano-genovesa durante el reinado de Alfonso el Benigno», Anuario de Estudios Medievales 2 (1965), pp. 229-256; Eadem, «La contribució del regne de Mallorca a la guerra catalanogenovesa de 1330 a 1333», dins XIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, Comunicacions I (Primera part), Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 1989, pp. 217226; Eadem, «La guerra contra Gènova de 1330-1335. Documentació barcelonina», Miscel·lània de Textos Medievals 6 (1992), pp. 47-100; Eadem, «La contribució de les ciutats de Tortosa i de Girona a l’armada contra els genovesos durant el regnat d’Alfons el Benigne», dins XIV Congresso di Storia della Corona d’Aragona, vol. 2, Sassari, Carlo Delfino, 1993-1997, pp. 663-686; Eadem, «La contribució de València a la guerra catalanogenovesa de 1330 a 1335», dins La Mediterrània de la Corona d’Aragó, segles xiii-xvi & VII Centenari de la Sentència Arbitral de Torrellas, 1304-2004. XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, vol. I, València, Universitat de València, 2005, pp. 309-326. 4   J. Mutgé, «La contribució de València», p. 322, nota 4.

112

VICENT BAYDAL SALA

de les dades contingudes als registres Peccunie seu Armate i Sigilli Secreti de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, així com als annals de Jerónimo Zurita i les cròniques genoveses, ací, a més a més, hi incorporarem les procedents del fons de «Legislació» del mateix Arxiu de la Corona d’Aragó, dels Manuals de Consells i Privilegis reials de l’Arxiu Municipal de València, i de l’Aureum Opus de la pròpia capital valenciana. En concret, ens centrarem en les negociacions que mantingueren Alfons el Benigne i el gruix de les universitats reials valencianes al llarg de 1332 per tal d’armar un estol disposat a combatre els genovesos. I, en aquest sentit, per a poder comprendre els tractaments, els acords i les formes de finançament que possibilitaren aquella armada és necessari examinar abans el context general en què s’hi donaren. Les Corts i els col·loquis de 1329 a 1331: la croada contra Granada Cal tenir en compte, en primer lloc, que el principal objectiu militar del Benigne fins aquell moment havia estat la Granada nassarita, contra la qual havia acordat endegar una croada conjunta amb Alfons XI de Castella, una decisió presa en el marc de la unió matrimonial entre el monarca aragonès i la infanta castellana Elionor, segellada a Tarassona en febrer de 1329.5 Aquest casament, a més a més, comportà la concessió d’un important volum de patrimoni en concepte de dot i arres, dins el qual hi havia les cinc principals viles reials del regne de València —Xàtiva, Morella, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana—, que oferiren una forta resistència al seu traspàs a la nova reina, bo i endarrerint fins a maig d’aquell mateix any l’inici de les Corts valencianes que havien de començar de forma immediata.6 De fet, en arribar a la capital valenciana Alfons el Benigne proclamà la seua intenció de cloure ràpidament la reunió parlamentària, en vista dels preparatius bèl·lics que s’havien de realitzar: «per rahó dels negocis començats, no poria en la dita ciutat molt aturar».7 No debades, el donatiu requerit als estaments valencians havia de ser un dels puntals del finançament de l’expedició granadina, però, tot i això, les Corts s’allargaren durant molt més temps del previst, atesa l’enorme importància dels afers acor5   Aquesta croada conjunta fou estudiada detalladament per Manuel Sánchez Martínez, La Corona de Aragón y Granada en el s. xiv. Las bases materiales y humanas de la cruzada de Alfonso IV (13291334), Tesi doctoral, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1974. En les pp. 518-522 també inclogué un apartat sobre l’armada de 1332 que estudiem ací. 6  Vicent Baydal, «A figura de Francesc de Vinatea no reino de Valência. Da crônica real aos documentos arquivísticos (1331-1332)», Mirabilia 13 (2011), pp. 214-237. 7   AMV, MC, A-2, f. 82r-v (23-III-1329).



«HAÜT DILIGENT COL·LOQUI E TRACTAT»

113

dats.8 Finalment, en gener de 1330 es tancà l’assemblea i el primer de març entrà en vigor el donatiu atorgat, consistent en la recaptació de 20.000 lliures a l’any durant sis anualitats fins a traspassar al rei un total de 110.000 lliures. Aquest resultat era una novetat realment important al regne de València, ja que era la primera vegada que el conjunt d’estaments concedien un donatiu col·lectiu al monarca, que, en conseqüència, havia de ser recaptat en tots els senyorius valencians.9 Així, fou també la primera ocasió en què s’establiren imposicions indirectes en tots els mercats del regne sobre els principals productes de consum (el blat, les carns i el vi), que havien de ser posades en arrendament i gestionades per vuit administradors dels estaments: dos per part de l’Església, dos de la noblesa, dos de la ciutat de València i dos de les viles reials. En aquest sentit, en cas que el resultat de la recaptació del primer any fos superior a les 20.000 lliures calculades, les imposicions sobre el vi o altres productes serien eliminades proporcionalment per tal d’ajustar-hi el rendiment del donatiu, del que el Benigne s’havia compromès a destinar fins a 75.000 lliures als afers de la croada.10 Amb tot, precisament aleshores el monarca aragonès anuncià que endarreria un any l’inici dels seus atacs contra l’emirat de Granada, previstos per a l’abril de 1330 i que segurament no es podien dur a terme per la manca de recursos disponibles.11 D’aquesta forma, no fou fins el 7 de juny de 1330 que Alfons el Benigne prengué solemnement la creu en la catedral de Lleida i a finals d’octubre es desplaçà novament a València per a disposar l’atac que havia de dirigir-se cap a Almeria a través del regne castellà de Múrcia. Llavors, les universitats reials valencianes, encapçalades per la ciutat de València i les cinc viles que havien estat transferides a la reina Elionor, aprofitaren l’arribada dels monarques a la capital del regne per a sotmetre una sèrie de 17 capítols «a la providència e examinació real».12 La major part d’ells tractaven d’obtenir més garanties front als abusos dels oficials del rei i un millor  8   S’hi posà fi a la intensa disputa foral que havia enfrontat des de 1261 als nobles de procedència aragonesa amb el monarca i els nuclis reials del territori valencià. Sobre aquest afer, vegeu Sylvia Romeu, «Los Fueros de Valencia y los Fueros de Aragón: jurisdicción alfonsina», Anuario de Historia del Derecho Español 42 (1972), pp. 75-115.  9   Amb l’excepció del lloc de Xiva i els pertanyents a Jaume de Xèrica, Lope de Luna, Gonzalo García i els pocs senyors habilitats per a mantenir els Furs d’Aragó després d’aquelles Corts. Sobre l’organització del donatiu, vegeu l’estudi de Manuel Sánchez Martínez, «La contribución valenciana a la cruzada granadina de Alfonso IV de Aragón (1327-1336)», dins Primer Congrés d’Història del País Valencià, vol. 2, València, Universitat de València, 1973-1976, pp. 579-598. Sobre l’evolució fiscal del regne de València, vegeu Vicent Baydal, Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de Valencia (c. 1250-c. 1365), Tesi doctoral, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, 2011. 10   Aquesta dada concreta ha estat extreta de ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 7, Lligall 17 (II-1331). 11   M. Sánchez Martínez, La Corona de Aragón, pp. 721-723. 12   ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 7, Lligall 16 (XI o XII-1330).

114

VICENT BAYDAL SALA

funcionament de la justícia, així com aconseguir una sèrie de concessions i franqueses relacionades amb els interessos urbans. I, en general, els monarques accediren a moltes de les peticions realitzades, però, atès que no s’hi negocià cap contraprestació econòmica, sembla que aquesta acceptació no es traduí en l’expedició de privilegis.13 Diferent fou el cas del «general col·loqui» que convocà el mateix Alfons el Benigne molt poc després, en febrer de 1331, citant en el monestir de predicadors de la ciutat de València «a prelats, richs hòmens, cavallers e persones generoses, ciutadans e prohòmens de les viles del regne». En aquest cas era el rei qui estava interessat a fer una petició al conjunt d’estaments valencians, això és, que avançassen el pagament del donatiu sexennal promès en les Corts de 1329-1330, amb l’objectiu d’esmerçar la major quantitat de diners possible en la croada que havia de començar de manera imminent. I, davant d’aquesta demanda, el «General de tot lo dit regne» oferí al monarca una via de reunir les 110.000 lliures promeses abans del previst: traspassar-li la recaptació íntegra de cada any, encara que superés les 20.000 lliures fixades, sense eliminar cap imposició de les establertes inicialment, fins a completar aquella quantitat global. Així li traspassarien els mateixos diners en un temps menor. El Benigne acceptà, però a canvi hagué de negociar fins a 23 peticions que li feren els estaments, de major pes que les d’uns mesos abans i entre les que predominaven la reparació de greuges i abusos contraforals comesos per l’administració governativa o judicial del rei i de la reina.14 Tanmateix, tot just en cloure l’assemblea, a finals de febrer de 1331, arribà la notícia a València que Alfons XI de Castella havia signat una pau de quatre anys amb l’emir de Granada Muhàmmad IV, el que desbaratava a la pràctica la campanya contra els nassarites que havia de començar en abril.15 En conseqüència, ni l’oferta d’avançament del donatiu ni les peticions concedides pel rei acabaren per entrar en vigor. Alfons el Benigne, doncs, partí cap a Catalunya, on celebrà Corts entre agost i setembre de 1331 per tal de decidir sobre la possible continuació del projecte de croada sense la col·laboració dels castellans.16 Mentrestant, en aquells moments un estol de naus catalanes atacava les costes lígurs, atès que des de finals de 1330 el Consell municipal de Barcelona i el de Mallorca havien pres la iniciativa d’organitzar una armada contra els genovesos, amb els quals es disputaven el comerç mediterrani i el control de Sardenya. En ella, a banda de les 40 galeres barcelonines i mallorquines, també aportaren alguns 13   Sobre els detalls d’aquesta reunió, vegeu V. Baydal, Els fonaments del pactisme valencià, pp. 474-478. 14   ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 7, Lligalls 17 i 18 (II-1331). Sobre aquest col·loqui, vegeu també V. Baydal, Els fonaments del pactisme valencià, pp. 478-483. 15   M. Sánchez Martínez, La Corona de Aragón, pp. 752-757. 16   Ibidem, pp. 765-771.



«HAÜT DILIGENT COL·LOQUI E TRACTAT»

115

vaixells les ciutats de Girona, Tarragona, Tortosa i València, quatre galeres i una nau en aquest darrer cas.17 I, paral·lelament, en les Corts catalanes es decidí continuar la guerra contra els nassarites exclusivament a través de la mar, amb l’ajut dels reis de França i d’Anglaterra. Però tampoc aquesta resolució es pogué dur endavant, ja que a mitjan octubre de 1331 l’exèrcit granadí envaí el sud del regne de València i saquejà per complet la vila de Guardamar i les hortes d’Elx i d’Oriola. Consegüentment, el Benigne s’hagué de traslladar de forma urgent a la capital valenciana per a organitzar la defensa de la frontera meridional fins que el perill musulmà s’anà apaivagant a les darreries de l’any.18 Fou llavors quan el monarca degué decidir ajornar novament l’expedició contra els nassarites i entrar de ple en la guerra contra els genovesos. El col·loqui de gener de 1332: una armada de vint galeres contra els genovesos

A finals de 1331, encara a València, Alfons el Benigne rebé dues ambaixades: una del Consell de Barcelona i una altra d’Alfons XI Castella. La primera l’informava dels problemes econòmics pels que passava el municipi a causa dels deutes contrets per l’organització de la recent armada antigenovesa, tot demanant-li que participés personalment en la guerra i que, a més a més, procurés que les ciutats marítimes de la Corona també ho fessen. La segona li demanava que posposés la campanya contra Granada fins a març de 1333, quan el monarca castellà prometia ajudar-lo.19 En aquell moment, doncs, el Benigne acceptà ambdues peticions i per a preparar la contesa amb els genovesos tractà d’acudir a l’estament reial valencià, amb el qual mantenia un tens enfrontament tot just aleshores. En concret, havia requerit a les cinc viles traspassades a la reina Elionor que enviassen síndics a València a començaments de desembre per tal de jurar l’ampliació de les seues prerrogatives com a senyora fins a la plenitudo potestatis, que li acabava de concedir. Tanmateix, com ja havia succeït dos anys abans, les universitats oposaren una forta resistència i s’hi negaren a assistir, de forma que el rei hagué de reiterar la convocatòria encara el 19 de desembre. I llavors es degué produir la intercessió del Consell de València en favor de les viles, evitant, mitjançant el jurat en cap Francesc de Vinatea, que el rei les obligués a jurar aquell sotmetiment íntegre a Elionor de Castella.20 17   J. Mutgé, «El Consell de Barcelona», pp. 233-241; Eadem, «La contribució de València», pp. 311-312; ACA, C, reg. 537, f. 65r (13-I-1332). 18   M. Sánchez Martínez, La Corona de Aragón, pp. 771-787. 19   Ibidem, p. 787; J. Mutgé, «La contribució de València», p. 313 20   L’enfrontament de Vinatea amb el rei, que és relatat a la crònica de Pere el Cerimoniós, es produí, possiblement, entre el 19 de desembre de 1331 i el 10 de gener de 1332 (V. Baydal, «A figura de Francesc de Vinatea», pp. 228-230).

116

VICENT BAYDAL SALA

La poderosa intervenció de Vinatea arribà al punt d’amenaçar de mort a tots els consellers i el seguici reial, davant la qual cosa Alfons el Benigne cedí en les seus pretensions d’ampliar les donacions a la reina. I només així l’estament reial valencià accedí a auxiliar al monarca en la seua participació bèl· lica contra els genovesos. De fet, com a conseqüència de l’episodi de Vinatea, la noble Sancha de Velasco fou expulsada de la cort de la reina, segons explicà el rei aragonès a Alfons XI de Castella, «porque nuestros súbditos havían en odio a dona Sanxa, por la qual razón dellos no podíamos haver aquell servicio que convenía a nós».21 Per tant, sembla que en la resolució del conflicte amb les universitats reials valencianes tingué un paper destacat la necessitat del Benigne de rebre ajuda econòmica per a armar un estol antigenovès. Així, el 13 de gener de 1332 pogué enviar un ambaixador a Jaume III de Mallorca per a informar-lo que «jatsia que·l dit senyor rey haja entre mans altres afers que li són grans e urgens, és acort e enteniment seu de pendre poderosament aquests afers en tant que ha parlat ab la ciutat de València e ha fet ab ella que arm X galeas e ell arm del seu propri altres X». A més, li transmetia els rumors que li havien fet arribar sobre l’armament de 80 galeres genoveses i li demanava que ell en financés 10 personalment, de forma que poguessen aplegar fins a les 70 «per a l’estiu qui ve», és a dir, 20 de Barcelona, 20 de Mallorca i el Rosselló, 10 de València, 10 del monarca aragonès i 10 del mallorquí.22 I, en consonància amb això, a penes tres dies després el rei comunicà als consellers barcelonins que l’acord amb la ciutat de València es duria a terme si ells mateixos armaven 20 galeres i la ciutat de Mallorca unes altres 20.23 Aquesta, doncs, era una altra de les condicions establertes pels governants de la capital per a cooperar amb el Benigne, com veurem de seguida. Tanmateix, cal tenir en compte que en l’armament valencià no intervingué exclusivament aquesta ciutat, sinó que també hi participaren la resta d’universitats reials del regne, després que la major part d’elles s’haguessen reunit i negociat amb el monarca. De fet, tot i que a mitjan gener, com hem vist, el rei ja havia convingut amb València l’organització conjunta d’un estol, no fou fins al dia 26 que se signaren els primers acords, habito diligenti tractatu,24 ja amb la presència dels nuncis enviats pels principals nuclis reials, entre els que hi havia els cinc de la reina, això és, Xàtiva, Morella, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Borriana, Vila-real i Llíria.25 Aquell mateix dia Alfons el Benigne publicà, d’una banda, els privile  ACA, C, reg. 562, f. 234r-v (20-IV-1332).   ACA, C, reg. 537, ff. 64v-66v (13-I-1332). 23   Ibidem, f. 67r. (16-I-1332). 24   Ibidem, ff. 71r-72v (26-I-1332). 25   L’11 de gener el rei trameté tres ciutadans de València a Morella, Borriana i Vila-real, possiblement per explicar-los el projecte d’armament i requerir-los l’enviament dels nuncis que havien de reunir-se a 21 22



«HAÜT DILIGENT COL·LOQUI E TRACTAT»

117

gis que hagué d’atorgar com a conseqüència de les peticions realitzades en la reunió, i, d’una altra banda, el seu compromís a acomplir determinades condicions imposades pels nuclis reials, unes coses que, a més a més, hagueren de ser confirmades explícitament per la reina Elionor per a les seues viles.26 Així, el sendemà, 27 de gener de 1332, se signà l’ordenació de l’esquadra que s’havia d’armar a València i el monarca abandonà la ciutat ipso facto per tal de traslladar-se a Tarragona, on havia d’assistir a un concili eclesiàstic.27 Tot plegat, els documents mitjançant els quals podem reconstruir els tractaments mantinguts en aquesta reunió són quatre: un plec de negociacions entre el monarca i els nuncis de les universitats esmentades en què es contenen l’oferta i les peticions realitzades per aquestes, així com les respostes reials i les rèpliques municipals;28 els capítols de l’ajuda econòmica oferida per l’estament reial al monarca com a resultat d’aquella negociació, signats en escriptura pública per les parts implicades;29 les concessions reials també resultants, que es publicaren com a privilegis posteriorment compilats en l’Aureum Opus de València;30 i els capítols de l’armada prevista, que també foren posats en forma d’escriptura pública.31 Així les coses, podem agrupar els acords pactats en tres blocs clarament diferenciats, que analitzarem a continuació en altres tants apartats: les condicions de l’oferta realitzada al rei, les peticions polítiques o capítols de justícia demanats pels nuncis municipals i els capítols per a l’organització i gestió de l’armada.

la capital amb els de les altres universitats principals. Posteriorment, el 25 de gener s’escrigué a la resta de nuclis reials, els més menuts (Cullera, Ademús, Alpont, Castellfabib, Penàguila, Castalla i Xixona), per tal que s’adherissen als acords, malgrat no haver comptat amb la presència de representants en aquella reunió. Per tant, les sessions del col·loqui es degueren celebrar entre aquelles dates, en algun moment de l’11 al 25 de gener de 1332: ACA, C, reg. 535, f. 138v (11-I-1332); reg. 537, f. 75r-v (25-I-1332). Els representants de les universitats foren: Jaume Escrivà, Pere Colom, Bartomeu Matoses, Bernat Fabra, Francesc de Vinatea i Salvador Rich com a jurats de València, Pere del Bosch i Ramon Descamps per Xàtiva, Ramon Nebot i Bartomeu Segarra per Morella, Guillem Busquet i Esteve Cabanyes per Morvedre, Jaume Martorell i Bernat de Vilallonga per Alzira, Ponç de Brusca per Castelló, Berenguer Rovira i Llorenç Montsó per Borriana, Pere Loreta per Vila-real, i Bartomeu Urgellés i Domingo de Cotlliure per Llíria; ACA, C, reg. 537, ff. 71r-72v (26-I-1332). 26   La confirmació de la reina es troba a: AMV, Privilegis reials, Alfons el Benigne, n.º 36 (26-I1332). 27   M. Sánchez Martínez, La Corona de Aragón, p. 790. 28   ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 10, Lligall 6, ff. 1r-5v (I-1332). 29   ACA, C, reg. 537, ff. 71r-72v (26-I-1332). 30   Lluís Alanyà (ed.), Aureum Opus regalium privilegiorum civitatis et regni Valentie, València, Dídac de Gumiel, 1515, «Alfonsi secundi», XXXV-XXXIX (26-I-1332). 31   ACA, C, reg. 537, ff. 73r-75r. (27-I-1332).

118

VICENT BAYDAL SALA

L’oferta

El plec de negociacions esmentat deixava clar que era Alfons el Benigne qui havia requerit a «los prohòmens e universitats de la ciutat e viles del regne de València» que costejassen l’armament de 10 galeres i dues barques durant tres mesos «per confondre e baixar l’ergull e la supèrbia dels malvats genoveses». I els nuncis li respongueren que, «haüt diligent col·loqui e tractat», havien decidit fer-li una «offerta» que només concedirien sota certes condicions i per tal de servir-li lleialment, ja que, pels mals que havien patit darrerament, tenien sobrades raons per excusar-s’hi: Havén esguart, senyor, a la vera lealtat e fe que tots temps han haüda e portada a vós, senyor, e a vostres predecessors, e seguida tots temps la lur e vostra volentat, e specialment en aquest negoci del qual legudament se progren escusar, senyaladament per molts dans, e mals, e càrrechs, que los pobles han sostenguts e sostenen e porten, e per moltes altres rahons que vós, senyor, sabets e havets enteses.32

En aquest sentit, les condicions establertes per tal de finançar les naus sol·licitades contenien tres punts distints: el dels compromisos de tercers, el de la qüestió material de les galeres i el de la procedència dels diners esmerçats. En primer lloc, el rei havia d’armar en la ciutat de València la mateixa quantitat de vaixells que l’estament reial, és a dir, unes altres 10 galeres i dues barques, i, a més a més, havia d’aconseguir que les ciutats de Barcelona i de Mallorca —amb el Rosselló— armassen cadascuna 20 galeres més. En segon lloc, el mateix monarca cediria les 10 galeres que havien de ser pagades per l’estament reial, quatre d’elles plenament aparellades i unes altres sis que serien «adobades» per les mateixes universitats. En tercer lloc, els diners necessaris per a finançar l’esquadra de l’estament reial provindrien del donatiu de les Corts de 1329-1330, és a dir, que de la recaptació de les imposicions en vigor el rei prestaria «a les dites ciutat e viles tot ço que costarien d’armar les dites X galees». Concretament, es destinaria a aquell préstec el que faltava per recaptar de la segona anualitat en marxa i tot el que s’havia d’ingressar de la tercera, que començava en març de 1332, per la qual cosa totes les assignacions fetes sobre el donatiu fins a aquell moment quedarien bloquejades.33 32   ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 10, Lligall 6, f. 1r-1v (I-1332). Aquells danys, mals, càrrecs i altres raons feien probablement referència no només a les riuades i caresties que havien esdevingut entre 1328 i 1332, sinó també al mateix enfrontament que s’havia produït entre l’estament reial i Alfons el Benigne a causa de les donacions fetes a la reina Elionor. 33   Efectivament, així ho comunicà el rei als administradors de les imposicions, ordenant-los que suspengueren totes les assignacions, excepte les despeses de gestió i 20.000 sous que s’havien de donar anualment a la ciutat de València en concepte d’un préstec que ell mateix havia concedit a la capital.



«HAÜT DILIGENT COL·LOQUI E TRACTAT»

119

En aquest sentit, la manera prevista de tornar el préstec al Benigne contemplava tres vies: primerament amb el guany obtingut per la pròpia armada; en segon lloc, si no hi havia guany o no hi bastava, s’allargarien les imposicions del donatiu si així ho acceptaven els estaments eclesiàstic i militar; i, en darrer terme, si aquest allargament no era aprovat pels senyors, els diners es reunirien amb noves imposicions establertes únicament en els termes municipals dels corresponents nuclis reials, «segons que los dits prohòmens de les dites ciutat e viles volrien e ordenarien».34 Per tant, tot plegat, les 110.000 lliures concedides al rei per les Corts romandrien intactes, ja que els diners desviats momentàniament a l’afer genovès haurien de ser retornats d’una manera o d’una altra. Així, atenent al compliment de totes les condicions esmentades, que el rei jurà públicament el 26 de gener, els síndics urbans es comprometeren, liberaliter et gratanter, a pagar l’armament de 10 galeres i dues barques que estarien disponibles per a l’estiu.35 Abans, però, havien aconseguit altres tipus de concessions del rei, en aquest cas de caire polític. Els capítols de justícia

Una altra de les condicions establertes pels nuncis de l’estament reial per tal d’assumir el cost de l’armada sol·licitada era l’atorgament de 13 peticions, que, en ple context de tensió amb el monarca per l’afer de les donacions a la reina Elionor, consideraven fins i tot escasses i plenament justificades: Alcuns e pochs capítols generals los quals en present offeren e presenten a la vostra altea tocants lo bon estament de tot lo General del regne e los quals, per deute de justícia, devets e podets atorgar, o almenys graciosament, com sien fundats en justícia e egualtat.36

De fet, a banda de la prohibició de l’arribada de nous mercaders itàlics, la gran majoria de peticions ja havien estat requerides en els col·loquis de finals de 1330 i començaments de 1331, els quals, com hem vist, no havien arribat a generar privilegis, en tant que no hi havia hagut contraprestació econòmica en el primer i que els acords del segon no havien entrat en vigor a causa de l’ajornament del projecte que els motivava: la croada de Granada. Així, per un costat, com ja havia estat concedit a Barcelona en organitzar la seua armada antigenovesa de 1331, el rei i la reina acceptaren posar fre a la També s’ordenà al canvista que gestionava la recaptació i els pagaments, Bernat Desmàs, que mostrés els comptes acumulats de la imposició: ACA, C, reg. 537, ff. 77v-78v (27-I-1332). 34   ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 10, Lligall 6, ff. 1r-2v (I-1332). 35   ACA, C, reg. 537, ff. 71r-72v (26-I-1332). 36   ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 10, Lligall 6, f. 2v (I-1332).

120

VICENT BAYDAL SALA

residència en el regne d’altres mercaders procedents d’Itàlia que no fossen els que ja hi estaven domiciliats i «reebuts per vehins»; l’única excepció seria la dels pisans, contra els quals no es podia atorgar l’esmentada prohibició per la pau vigent en aquells moments.37 Per un altre costat, els síndics de les universitats reials tornaren sobre certes demandes realitzades a finals de 1330, com ara la promesa en ferm que la resta del donatiu de 110.000 lliures fos dedicada íntegrament a la guerra contra Granada, «en deffensió del dit regne» i no per a altres afers, cosa que el rei acceptà. En segon lloc, també demanaren la millora de dos dels furs publicats en les Corts de 13291330: el que establia l’obligatorietat de jurar anualment el seu ofici a juristes, advocats, metges i drapers, que es volia limitar a un únic jurament a l’inici de la professió, i el que concedia el mixt imperi, del qual s’haurien d’especificar certs «duptes o obscuritats»; el primer es concedí temporalment, fins «a la primera Cort general del regne», mentre que el segon fou l’únic completament rebutjat pel monarca, al·legant que «no y puria bonament res declarar sens Cort».38 En aquest darrer sentit, un altre dels capítols sol·licitats fou acceptat només parcialment pel monarca. Era el referent a les inquisicions endegades contra els oficials reials de caire urbà, com els justícies o els mostassafs, per a les quals s’havia sol·licitat en el col·loqui de finals de 1330 un període màxim de duració de 40 dies. Ara, el termini demanat s’allargava als dos mesos, delimitant el perfil dels inquisidors (un ciutadà o home de vila, un cavaller, un jurista i un notari, tots ells del regne de València) i dels jutges d’apel·lació (també del regne de València), que, a més, haurien de resoldre els recursos en menys de 30 dies. El rei i la reina, però, concediren una orde temporal, fins a la celebració de les properes Corts, mitjançant la qual el període de desenvolupament de les inquisicions seria d’un màxim de 6 mesos, els inquisidors serien del regne però únicament tres (un cavaller, ciutadà o home de vila, un jurista i un notari), i les apel·lacions serien resoltes en el termini requerit d’un mes, tot i que per part de jutges de qualsevol lloc: «d’on se volran».39 La resta de peticions, majoritàriament ja plantejades en el col·loqui de febrer de 1331, foren acceptades pels reis. Entre totes elles tornaven a destacar les relatives a les garanties judicials i els abusos comesos per l’administració reial, les quals, a més a més, generaren la publicació de diversos 37   Ibidem, cap. X. En el plec de negociacions s’anotà expressament que se’n faria carta pergamenea simil illi que concessa est civitati Barchinone. Aquesta, però, no fou redactada fins el 2 d’abril, amb el rei ja a Tortosa: AMV, Privilegis reials, Alfons el Benigne, n.º 49 (2-IV-1332). 38   ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 10, Lligall 6 (I-1332), cap. II, IX i XIIbis. 39   Ibidem, cap. IV.



«HAÜT DILIGENT COL·LOQUI E TRACTAT»

121

privilegis. En primer terme, s’insistí en la territorialitat de la justícia, és a dir, que «los habitadors de la ciutat e de qualsevol loch del regne de València no sien tenguts respondre ne fer dret sobre alcuna demanda civil ne criminal en alcun loch ne en alcuna cort vostra o altra, sinó en lo loch en lo qual seran domiciliats». En segon lloc, fou sol·licitat novament que els oficials de la procuració es limitassen a rebre els salaris establerts en l’ordenament foral, sense demanar absolutament res més, ni tan sols la provisió dels seus viatges pel regne en l’exercici ordinari de la justícia. Així mateix, es tornà a requerir la navegació lliure per l’Albufera de València, que el guarda Bartomeu Safont impedia, i s’hi afegí la reivindicació del compliment d’una avinença —fins a les Corts següents— que havien establert els jurats de València i l’antic batle general, Jaume Escrivà, sobre els «salaris de les escriptures de les corts».40 Finalment, els nuncis de la ciutat i les principals viles reials realitzaren altres tres peticions relacionades amb qüestions tributàries. D’una banda, exigiren, amb èxit, el compliment d’una franquesa de tot dret mercantil a l’illa de Sardenya concedida anteriorment per Jaume II als ciutadans de València, puix molts oficials reials es negaven a observar-la.41 I, d’una altra banda, demanaren una carta absolutòria de tota petició de monedatge fins a Nadal de 1330 —el darrer any en què s’havia contribuït— i tornaren a sol· licitar que fossen revocades unes declaracions sobre la forma de recaptar aquest tribut que havia realitzat el mateix Jaume II; el Benigne acceptà la primera qüestió, tot i que per a resoldre sobre certs «lochs de què fos qüestió si deuen pagar monedatge o no», comanà al jutge reial Guillem Jàfer, al batle general del regne Guillén Serrano i al cavaller de la casa reial Arrigo di Quintavalle, els mateixos que també reberen l’encàrrec de revisar les declaracions fetes per Jaume II.42 En definitiva, l’estament reial aconseguí en aquesta ocasió la concessió de moltes de les peticions que no havia pogut obtenir en els col·loquis anteriors, de 1330 i 1331. La diferència fonamental era, d’una banda, el context de negociació —amb el rerefons dels fets de Vinatea— i, d’una altra banda, la urgent necessitat econòmica del monarca, l’única força que l’impel·lia realment a plegar-se a les demandes estamentals. I, en aquest mateix sentit, 40   Ibidem, cap. III, V, VI, XI i XIII. Les tres primeres peticions donaren cos a cinc privilegis recollits a L. Alanyà (ed.), Aureum Opus, «Alfonsi secundi», XXXVI-XL (26-I-1332). 41   ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 10, Lligall 6 (I-1332), cap. VII. La confirmació de la validesa de la franquesa mercantil a Sardenya generà un privilegi recollit a L. Alanyà (ed.), Aureum Opus, «Alfonsi secundi», XXXV (26-I-1332). 42   ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 10, Lligall 6 (I-1332), cap. VIII i XII. Sembla que les declaracions sobre el monedatge no es revocaren, puix encara foren compilades en el segle xvi per L. Alanyà (ed.), Aureum Opus, «Iacobi secundi», LXXVIII (15-XI-1316).

122

VICENT BAYDAL SALA

el rei no mostrà objeccions a la darrera de les condicions requerides pels representants municipals: l’aprovació dels «capítols ordenats e ordenadors per los dits prohòmens de les dites ciutat e viles faents e tocants lo negoci e regiment de la present armada».43 Els capítols de l’armada

Segons s’afirmava en els mateixos capítols de justícia presentats a Alfons el Benigne, els referents a l’organització i la gestió de l’esquadra conjunta de 20 galeres i quatre barques que es devia armar a la ciutat de València durant tres mesos a partir de l’estiu de 1332 no s’havien redactat al mateix temps, «per no tardar la present resposta e offerta, com lo negoci de si e per la vostra partença requira celeritat».44 I, en efecte, aquests darrers no foren aprovats en la mateixa data que les altres concessions, sinó un dia després, el 27 de gener de 1332, tot just el jorn abans que el rei marxés de la capital valenciana. Així, en aquests 20 capítols sobre l’armada es repetien moltes de les qüestions pactades que ja hem vist, com la del finançament de les naus pertinents a l’estament reial a partir d’un préstec realitzat pel Benigne sobre la recaptació del donatiu en vigor, o la de la cessió per part del monarca de les 10 galeres que pertocaven al mateix estament reial, quatre aparellades i sis encara per adobar.45 Altrament, però, s’hi incloïen molts aspectes nous, com ara els que especificaven el mode de govern i gestió de l’armada. En primer lloc, l’estament reial seria qui triaria el capità de les 20 galeres, que rebria prerrogatives semblants a les que havien estat donades en 1331 al «capità de les XX galees de Barcelona».46 De fet, aniria «ensems ab les armades de Barcelona e de Mallorcha», amb els capitans de les quals triaria les pautes d’actuació, bo i repartint el guany entre totes elles —i, alhora, el de l’esquadra valenciana es dividiria a mitges entre el monarca i els nuclis reials. En aquest sentit, «per ço que mils sia sabuda veritat de ço que Déus darà a guanyar a les dites armades», s’haurien de nomenar dos «dispensers o clavaris» de cadascuna d’aquelles tres ciutats, amb l’objectiu que anés un en cadascuna de les armades alienes. A més a més, les 20 galeres —que anirien íntegrament «a risch e ventura» del rei— haurien de desarmar en la ciutat de València, fins i tot en cas que el mateix monarca decidís prolongar el servei de tres mesos de les seues 10 per a algun altre afer.47   ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 10, Lligall 6, f. 2v (I-1332).   Ibidem. 45   ACA, C, reg. 537, ff. 73r-75r (27-I-1332), cap. I-III i XIII. 46   Ibidem, cap. XII i XV. 47   Ibidem, cap. IV-VIII. 43 44



«HAÜT DILIGENT COL·LOQUI E TRACTAT»

123

D’una altra banda, s’hi acordaren una sèrie de disposicions paral·leles per tal d’ajudar a acomplir els objectius de l’estol de la Corona. Per exemple, qui volgués armar vaixells podria quedar-se pel seu compte amb tot el que prengués individualment de qualsevol enemic o, pel contrari, podria fer pariatge amb les altres armades, repartint-se proporcionalment el guany «per sou e per lliura». Així mateix, per un costat s’havia d’observar un ordenament estipulat amb Jaume III de Mallorca per tal de no mercadejar amb els enemics, mentre que per un altre costat el monarca no signaria cap pau amb genovesos o savonesos fins que les galeres desarmassen. Pel que feia a la pròpia defensa del litoral, es posarien talaies «per totes les riberes», s’hi farien farons de nit i fumades de dia, i «les aygües» —suposem que els llocs costaners d’aprovisionament d’aigua dolça— serien guardades per tal «que·ls enemichs no se’n puxen servir».48 En darrer terme, s’hi incloïen algunes clàusules addicionals relatives a l’oferta de finançament de les 10 galeres i dues barques de l’estament reial. Primerament, els que en gestionarien l’armament quedarien lliures de qualsevol demanda o inquisició per part dels reis, excepte si es feia «a instància o requesta dels jurats e prohòmens de la ciutat e de les viles». En conseqüència, els dispensers o clavaris únicament quedaven obligats a retre comptes del que havia costat l’armada i del guany obtingut als prohoms diputats per les universitats reials. D’altra banda, totes les escriptures expedides per la monarquia en relació amb aquest armament serien franques i, alhora, tant el rei com la reina concedirien una carta d’indemnitat dels furs i privilegis dels seus respectius llocs.49 Finalment, Alfons el Benigne hauria de jurar «tots los dits capítols de la oferta» en el moment en què «los síndichs de la ciutat e de les viles seran devant ell», i entre aquests capítols s’incloïa un de darrer ben important: si el monarca no armava les seues 10 galeres íntegrament, mancant ni que fos una, l’estament reial quedaria lliure de l’oferta, de manera que tot allò gastat en l’armament seria descomptat del donatiu de 110.000 lliures.50 Per això, quan arribà l’estiu i el rei no havia armat totes les galeres previstes, s’hagueren de negociar unes noves condicions que evitassen la limitació establerta per aquest darrer capítol. 48   Ibidem, cap. IX-XI i XVIII. L’ordenament amb el rei de Mallorca consistia en el fet que «negun hom de lurs senyories no gos portar sal, gra, vitalla ne neguna mercaderia partén dels regnes d’Aragó o de Mallorques o de qualsque altres partides per mar o per terra en les terres dels genovesos»: AMV, Privilegis reials, Alfons el Benigne, núm. 38; ACA, C, reg. 537, f. 76r-v (27-I-1332). 49   ACA, C, reg. 537, ff. 73r-75r (27-I-1332), cap. XVI, XVII i XIX. La carta d’indemnitat fou, efectivament, atorgada aquell mateix dia: AMV, Privilegis reials, Alfons el Benigne, n.º 37; ACA, C, reg. 537, ff. 76v-77r (27-I-1332). 50   ACA, C, reg. 537, ff. 73r-75r. (27-I-1332), cap. XIV i XX.

124

VICENT BAYDAL SALA

El col·loqui de juliol de 1332: la reducció de l’armada a deu galeres Com hem indicat adés, un cop que els pactes de gener de 1332 foren signats, el Benigne marxà de València cap a Tarragona i Tortosa, on devia preparar alhora la futura expedició de Granada i l’entrada en la guerra contra els genovesos. Tanmateix, encara no s’havien complert ni tres mesos de la seua partida que li arribaren notícies de l’assetjament nassarita d’Elx, iniciat el 9 d’abril. En conseqüència, el rei descendí ràpidament a València, camí de la frontera, el que motivà l’alçament del setge musulmà a penes cinc dies després. De tota manera, el monarca es desplaçà a la pròpia vila il·licitana per tal de reorganitzar la defensa del sud valencià, bo i disposant el trasllat de les tropes establertes a Oriola fins a Alacant. Així doncs, l’organització bèl·lica preparada en la zona per a la croada antigranadina també es bolcà cap a la mar, puix aquest era el nou caire que havia pres la guerra en tant que els nassarites s’havien aliat amb els genovesos. De fet, un mes abans de l’atac a Elx, els jurats de València havien advertit al rei que «los genoveses han feita confederació ab lo dit rey de Granada», el que suposava un greu perill per al regne «si les galees dels genoveses, ab alcunes que·l dit rey de Granada ne fa armar en la sua terra, vénen a Alacant o a Dénia o a altres lochs de la marítima». Per tant, li havien demanat que «hivaçosament féssets armar VI galees» en la ciutat de València, davant els fets que de moment no s’havia posat en marxa l’estol projectat a començaments d’any i que Barcelona i Mallorca estaven armant sis naus cadascuna «per guàrdia de la mar».51 Així les coses, havent tornat a la capital valenciana, el rei reuní a començaments de juliol als infants i als principals barons de la Corona per tal de celebrar un Consell, que confirmà la guerra marítima: es tractaria de realitzar un bloqueig mercantil dels nassarites —«que la mar fuesse guardada contínuament, que no se pudiessen ayudar d’allent mar de ninguna vianda ni otra cosa»—, de manera que, alhora, es garantís la defensa contra els genovesos.52 En aquest sentit, la ciutat de València degué ser requerida per tal d’intervenir-hi, puix el 9 de juliol el Consell municipal aprovà «l’armament de X galees e dues barques contra los malvats genoveses», sempre i quan el monarca armés «del seu propri V galees e una barcha» i prenent «de la peccúnia de la imposició la quantitat que altres V galees e una barcha costarien d’armar, ensemps ab les universitats de les viles reals del regne».53 Fet i fet, a penes cinc dies després, al temps que el rei informava als consellers de 51   ACA, C, Cartes reials, Alfons el Benigne, n.º 1517 (10-III-1332), transcrit per M. Sánchez Martínez, La Corona de Aragón, doc. 107. 52   M. Sánchez Martínez, La Corona de Aragón, pp. 810-818. La cita en ACA, C, reg. 562, f. 225v (12-VII-1332). 53   AMV, A-3, f. 6r (9-VII-1332).



«HAÜT DILIGENT COL·LOQUI E TRACTAT»

125

Barcelona que aquesta armada valenciana de 10 galeres estaria preparada a mitjan agost, el ciutadà de València Andreu d’Espígol rebé la potestat per a obtenir préstecs, dipòsits i comandes amb l’objectiu d’aplegar els diners que fossen necessaris.54 Amb tot, els capítols de la nova oferta i de la nova armada pactades amb l’estament reial no es publicaren fins a un parell de setmanes més tard, el 27 de juliol de 1332, segurament per una situació semblant a la que ja s’havia donat a començaments d’any: primer s’aconseguia el consentiment de la ciutat de València i després es convocava a les principals viles reials del regne per tal de perfilar i signar els acords. En aquest cas, però, com que la negociació era una prolongació de la que havia tingut lloc en gener —bo i reduint el nombre de galeres armades— no s’hi demanaren nous capítols de justícia. Tanmateix, sí que es pactaren certs canvis en l’oferta i la gestió de l’armada, segons veurem a continuació. L’oferta

Com hem explicat, les condicions de l’armada aprovades a principis d’any incloïen una segons la qual, en cas de no preparar-se les 20 galeres previstes per a l’estiu, quedarien cancel·lats la resta d’acords. Probablement per això, ara que havia arribat l’època fixada i se n’havia d’armar una de més reduïda, de 10 galeres, s’hagueren de negociar unes clàusules noves. A més a més, atenent al que es reconegué en aquestes darreres, sembla que no s’havia acomplert allò aprovat aleshores i els diners del donatiu de les Corts de 1329-1330 no s’havien destinat a cap mena d’armament. Així les coses, reunits els jurats de València i els nuncis de Borriana i de les cinc viles de la reina —Xàtiva, Morella, Alzira, Morvedre i Castelló de la Plana—, es convingueren uns nous capítols per tal de fer front als «dans e perills» que una armada genovesa de 50 galeres en preparació podia fer a les terres de la Corona «e specialment lo regne de València», atesa «la guerra del rey de Granada, ab lo qual se diu los dits genoveses haver feta confederació».55 Davant la immediatesa dels fets —recordem que les ordes sobre l’armament havien començat el 14 de juliol i a penes un mes després les galeres havien de ser a la mar—, la forma de finançament era lleugerament diferent. En essència, es mantenia el mateix sistema, això és, l’armada es pagaria   ACA, C, reg. 537, ff. 85r i 96v (14-VII-1332).   ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 10, Lligall 7, f. 1r (VII-1332), transcrit a l’Apèndix documental, doc. 1. Els síndics municipals que signaren els acords foren: Joan Eiximenis Romeu, Martí Marçó, Pere de Poblet, Guillem d’Espígol i Jaume Calbó com a jurats de València, Ramon Descamps per Xàtiva, Pere de Ciutadilla i Bartomeu Fluvià per Morella, Bonafonat de Santfeliu per Morvedre, Pere Destorrent per Alzira, Pere Tovarç per Castelló i Llorenç Montsó per Borriana: AMV, Privilegis reials, Alfons el Benigne, n.º 43 (27-VII-1332). 54 55

126

VICENT BAYDAL SALA

desviant momentàniament els diners de les imposicions del donatiu de les Corts de 1329-1330 i, posteriorment, si el guany no bastava per a cobrir la suma gastada, aquelles s’allargarien tal i com estaven establertes si la resta d’estaments hi concordava, o com decidís l’estament reial si s’havien de limitar al seu territori. Amb tot, el primer dels canvis era que llavors s’havia pactat que del donatiu es pagaria en exclusiva la part pertinent als nuclis reials, mentre que ara s’incloïen, a més a més, les galeres que tocaven al rei, tal vegada perquè, com acabem de veure, es considerava que aquesta armada quedava inclosa en la guerra contra els granadins, atesa la seua aliança amb els genovesos. Ultra això, els principals administradors del rei, és a dir, el tresorer Felip de Boïl, el mestre racional Pere March, el cambrer major —i batle general del regne de València— Guillén Serrano i el conseller Bernat de Boixadors s’encarregarien de «procurar e manlevar» les quantitats necessàries de forma imminent, uns préstecs inicials que serien tornats, com acabem d’indicar, amb la recaptació de les imposicions.56 En aquest sentit, l’altre gran canvi es donava en la pròpia gestió d’aquestes imposicions, puix passaven a ser administrades per dos prohoms de les universitats reials, això és, un de la ciutat de València, el mercader Jaume Tolsà, i un de les viles, el jurista Pere de Ciutadilla, de Morella. Per tant, no només la col·lecta del donatiu de Corts era desviada a l’afer de l’armada pagada pel monarca i l’estament reial, sinó que també el propi control de tot l’engranatge fiscal passava a mans d’aquest darrer, substituint els vuit administradors que inicialment representaven a tots els estaments «entrò que les dites ciutat e viles sien pagades de la dita quantitat». Així les coses, Tolsà i Ciutadilla hi destinarien la recaptació de les imposicions a partir del mes de juliol en curs, calculant que podrien pagar l’armada en finalitzar gener de 1333 —el que sembla, a priori, bastant ajustat si tenim en compte que, segons les previsions inicials de recaptar un mínim de 20.000 ll. per any, en 7 mesos es podien reunir fins a 233.333 sous.57 Amb tot, si no ho aconseguien, la seua gestió continuaria i podrien vendre les imposicions de l’anualitat següent, que començava l’1 de març, «segons els antichs aministradors fahien a I any».58 56   ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 10, Lligall 7, f. 1r (VII-1332), transcrit a l’Apèndix documental, doc. 1. Efectivament, a començaments de setembre el rei i aquests personatges juraren el retorn de 240.000 sous que havien rebut en préstec ad opus armate: dues partides de 80.000 sous i 40.000 sous reunides pel porter Garcia Morelló de diverses persones, 60.000 sous de l’arquebisbe de Saragossa, 30.000 sous de certs mercaders de València, 20.000 sous del cavaller Guillem Dalmau i 10.000 sous del canonge valentí Pere d’Abadia: ACA, C, reg. 537, ff. 101v-102v (4-IX-1332). 57   El cost total d’una armada de 10 galeres es podia calcular en uns 200.000 sous si atenem a les paraules de l’almirall Francesc Carròs, qui havia dit «moltes vegades» al rei que «a armar una galea basten XX mil sous»: ACA, C, reg. 534, f. 80r-v (31-XII-1332). 58   ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 10, Lligall 7 (VII-1332), cap. I, VIII i XI, transcrit a l’Apèndix documental, doc. 1. El nomenament dels nous administradors, en efecte, disposava el seu control de les



«HAÜT DILIGENT COL·LOQUI E TRACTAT»

127

Totes aquestes condicions i encara d’altres foren plasmades en una carta signada pel rei i els nuncis de les universitats esmentades, com hem dit, el 27 de juliol de 1332.59 Era la conseqüència d’uns capítols de negociació que foren presentats en solitari per la ciutat de València, contestats pel monarca i posteriorment mostrats als «prohòmens de les viles» per tal que hi acordassen o incloguessen alguna modificació, segons es pot resseguir clarament en el plec conservat al fons de «Legislació» de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que ací hem transcrit en el primer document de l’Apèndix. Així, per exemple, si bé els dirigents de la capital havien demanat la suspensió de totes les assignacions prèvies fetes sobre el donatiu de Corts, els de la resta de nuclis exceptuaren, amb el vistiplau reial, les que havien de ser pagades pel mes de juliol que corria i les adreçades a dos préstecs fets als municipis de Xàtiva i Alzira «per adobar los murs». Igualment, també foren els síndics vilatans els que imposaren una elecció paritària d’administradors amb la capital, bo i essent el rei qui marcà el nombre de dos —un de València i un de les viles—, amb el salari inclòs dins de les despeses de l’armament.60 Així mateix, també s’hi incorporà qualsevol altra despesa de gestió i de missatgeria o motivada pels préstecs rebuts, alhora que s’ordenà als administradors antics del donatiu i als compradors de les imposicions la seua obediència plena a Tolsà i Ciutadilla.61 D’altra banda, els de la ciutat de València mostraren el seu interès per tal que les imposicions foren realment establertes arreu del regne exigint la tria d’un «exequdor contra los rebel· les», que el mateix estament reial nomenaria i que rebria «carta de comissió» reial per tal d’obligar als que no permetessen recaptar-les, fent «host a manament dels dits exequdor e aministradors novells contra los rebel·les de la imposició ab aquella solempnitat que·ls dits exequdor e aministradors novells conexeran».62 Finalment, s’hi establia una altra clàusula: si els genovesos no atacaven la Corona, el rei perdria tot control sobre l’armada valenciana, sense poder dirigir-la per als «uses o negocis seus», i el capità triat tindria poder per tal de dur-la «a aquelles parts que a ell ben vist serà, a imposicions fins que s’hagués pagat tot l’armament de 10 galeres i dues barques: ACA, C, reg. 537, ff. 96v-97r (28-VII-1332). Finalment, aquests administradors estigueren actius fins a febrer de 1333 i l’esclariment dels seus comptes globals —quant havia costat l’armada i quant havien esmerçat del donatiu— es realitzà posteriorment, durant la tardor de 1334, segons han estudiat María José Carbonell; Andrés Díaz Borrás, «Determinación y definición de cuentas de las Cortes de 1329 en 1332: antecedentes de la Generalidad valenciana. La fiscalidad territorial y las imposiciones locales», Anuario de Estudios Medievales 34/2 (2004), pp. 713-745. 59   AMV, Privilegis reials, Alfons el Benigne, n.º 43 (27-VII-1332). 60   ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 10, Lligall 7 (VII-1332), cap. II-III, transcrit a l’Apèndix documental, doc. 1. 61   Ibidem, cap. III, IX i XII. 62   Ibidem, cap. VI-VII. Així s’ordenà als justícies reials, per tal que col·laborassen en aquelles execucions: ACA, C, reg. 537, ff. 88v-89r (28-VII-1332).

128

VICENT BAYDAL SALA

servii de Déu e en honor del senyor rey, e a profit e bé de la ciutat e del regne de València».63 En resum, doncs, les principals modificacions respecte als capítols signats en gener de 1332 es donaven, per la urgència dels fets, en la forma de mobilització inicial dels diners —ara mitjançant crèdits de particulars— i en la gestió de les imposicions del donatiu de les Corts de 1329-1330, que passaven a ser controlades completament per l’estament reial. En tot cas, aquest havia de retornar els crèdits inicials bàsicament a través del mateix mètode: mitjançant la pròpia recaptació del donatiu i l’allargament de les imposi­ cions fins a reunir les 110.000 lliures promeses i el cost de l’armada. Altrament, com que l’armament de galeres també era diferent a l’acordat a principis d’any, és a dir, que es limitava a la meitat de vaixells, s’hagueren de signar uns nous capítols per a la seva organització. Els capítols de l’armada

La nova ordenació de les 10 galeres i dues barques seguia, bàsicament, els capítols signats en gener de 1332, tot i que amb certs canvis motivats per la certesa del seu desplegament i pel fet que ja no formaria part d’un magne estol antigenovès. Com en aquell cas, l’armament es produiria a mitges entre Alfons el Benigne i l’estament reial, tot cedint el primer cinc galeres i una barca que tenia a la drassana i platja de València, les quals, segons s’hi deia, «són ja adobades per la ciutat e per les viles». També el guany es repartiria paritàriament, però en aquest cas s’abandonaven les referències a les armades de Barcelona i de Mallorca, nomenant únicament un «dispenser o clavari» del monarca i un altre dels nuclis reials; així mateix, fins i tot els captius haurien de ser repartits, obviant el dret que tenia el rei a poder quedar-se qualsevol pres pel preu de 1.000 morabatins. D’altra banda, els oficials de l’armada, ja fossen còmits, clavaris o administradors, haurien de ser escollits a parts iguals entre la ciutat i les viles, però, en canvi, el capità, que anteriorment podia ser triat en exclusiva per les comunitats urbanes, ara havia de ser elegit «ab sabuda e volentat» del monarca, que, a més, podria fer servir la seua meitat de l’armada més enllà dels tres mesos establerts.64 Uns altres capítols, tanmateix, es repetien invariablement, com ara el que imposava el desarmament a la ciutat de València, el que vinculava la 63   ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 10, Lligall 7 (VII-1332), cap. X, transcrit a l’Apèndix do­ cumental, doc. 1. 64   AMV, Privilegis reials, Alfons el Benigne, n.º 46 (27-VII-1332), cap. I-V, IX, XIII i XV, transcrit a l’Apèndix documental, doc. 2. El dret reial a quedar-se qualsevol persona capturada a canvi de 1.000 morabatins d’or havia estat declarat en un privilegi de Jaume II: L. Alanyà (ed.), Aureum Opus, «Iacobi Secundi», CX (1-III-1322). D’una altra banda, per documents posteriors sabem que el capità d’aquella armada de 1332 va ser Francesc Carròs: ACA, C, reg. 534, f. 70v (21-XI-1332).



«HAÜT DILIGENT COL·LOQUI E TRACTAT»

129

integritat de totes les galeres a compte i risc del rei, el que permetia l’armament particular de vaixells amb ple dret a capturar botí dels enemics, o els que establien la gratuïtat de les escriptures relacionades amb l’armament, així com la necessitat de concedir públicament una carta d’indemnitat dels furs i privilegis vigents.65 En darrer terme, s’hi aprovaren dues disposicions noves, molt importants en relació amb el finançament i els processos negociadors duts a terme durant aquell any: d’una banda, encara que no fossen preparades íntegrament les 10 galeres previstes, l’armada continuaria endavant i el pagament del cost total seria «comú e miger entre lo dit senyor rey de una part e la ciutat e viles de la altra», i, d’una altra banda, es garantia la completa vigència d’aquells «privilegis e provisions los quals foren feyts e atorgats al tractament de la armada de vint galees». És a dir, que, malgrat que els acords sobre l’oferta i l’armada havien canviat de tenor respecte a gener de 1332, les concessions de caire polític aconseguides llavors per l’estament reial continuaven en ple vigor.66 Per tant, no tornaria a succeir com en els col·loquis de 1330 i 1331, els atorgaments dels quals no havien acabat sorgint efecte. Finalment, hi hagué algunes altres disposicions relatives a l’armada ordenades els dies següents, mitjançant manaments particulars del rei. Per exemple, el fet que l’armador de la taula de les galeres, el prohom de València Bartomeu Saranyó, quedés lliure de tot retiment de comptes, atès que era molt difícil rebre cauteles de totes les operacions que havia de realitzar de forma urgent, tam in minuto quam in grosso.67 En aquest mateix sentit, com ja havia estat atorgat en la negociació anterior, el rei i la reina renunciaren a endegar demandes o inquisicions contra qualsevol administrador de l’armada, excepte si era a petició del dirigents municipals.68 Conclusions Havent quedat signats tots els capítols del col·loqui de juliol de 1332, l’armada es preparà al llarg del mes d’agost, quedant disposada per a guardar les mars de l’atac genovès que es preveia a mitjan setembre contra el sud 65   AMV, Privilegis reials, Alfons el Benigne, n.º 46 (27-VII-1332), cap. V-VII, X i XI, transcrit a l’Apèndix documental, doc. 2. L’esmentada carta d’indemnitat es redactà tres dies després de l’aprovació dels capítols de l’oferta i de l’armada: AMV, Privilegis reials, Alfons el Benigne, n.º 51; ACA, C, reg. 537, f. 86r-v (30-VII-1332). 66   AMV, Privilegis reials, Alfons el Benigne, n.º 46 (27-VII-1332), cap. VIII i XII, transcrit a l’Apèndix documental, doc. 2. De fet, tot just aleshores s’especificaren les provisions sobre la forma de procedir en les inquisicions reials contra els oficials de caire urbà, que havien estat negociades en gener de 1332: L. Alanyà (ed.), Aureum Opus, «Alfonsi secundi», XLIII-XLV (27 a 30-VII-1332). 67   ACA, C, reg. 537, ff. 87v-88r i 93r-v (28-VII-1332). 68   AMV, Privilegis reials, Alfons el Benigne, n.º 41 (28-VII-1332). La reina ho confirmà unes setmanes més tard: Ibidem, n.º 44 (21-VIII-1332).

130

VICENT BAYDAL SALA

del regne de València. Tanmateix, segons Zurita, l’estol procedent de Gènova es dirigí a les costes catalanes, on causà estralls, com ara la crema de cinc galeres de la ciutat de Barcelona, i posà ràpidament rumb cap a l’est, de manera que pel mes d’octubre ja havia tornat a territori lígur.69 Conseqüentment, sembla que l’esquadra organitzada pel monarca i les universitats reials valencianes quedà sense enemic directe davant el qual lluitar i acabà desarmant a la ciutat de València a finals de novembre.70 D’aquesta forma es clogué aquella armada valenciana, el procés d’organització de la qual demostra que les urgències econòmiques i militars del rei eren la clau de volta de les concessions polítiques que realitzava ocasionalment als súbdits. Fet i fet, si bé durant els dos anys anteriors s’havien celebrat un parell col·loquis, aquests no havien produït cap resultat atès que Alfons el Benigne no havia tingut cap necessitat peremptòria vinculada a aquelles negociacions. En canvi, en 1332 la situació era molt diferent, puix el monarca, embarcat en el projecte de croada contra Granada, precisava de l’ajut de l’estament reial per tal de finançar alhora una armada contra els genovesos, que havia d’estar preparada per a l’estiu d’aquell mateix any. Així les coses, els dirigents municipals pressionaren fins al punt d’obtenir la cessió del rei, d’una banda, en les seues pretensions en favor de la reina Elionor i, d’una altra banda, en tota una sèrie de privilegis i franqueses que ja havien sol·licitat, sense èxit, en les reunions anteriors. I, al mateix temps, també aconseguiren una important autonomia en les formes de gestió, organització i finançament de l’armada que posaven al servei del monarca. Les necessitats i la feblesa del rei implicaven, per contra, un augment del poder i les potestats dels estaments. Apèndix documental Document 1 1332, juliol. València Capítols sobre el desviament de la imposició del donatiu de les Corts de 1329-1330 per tal de pagar 10 galeres demanades per Alfons el Benigne a l’estament reial valencià, amb l’objectiu de formar una armada contra els genovesos. S’hi inclouen les respostes del monarca i les rèpliques dels representants de les universitats reials valencianes. ACA, C, Varia, Legislació, Capsa 10, Lligall 7 Com a audiència del molt alt e poderós príncep e senyor Amfós, per la gràcia de Déu rey d’Aragó, de València, de Sardenya e de Còrcega e comte de Barcelona, fos pervengut nove69   M. Sánchez Martínez, La Corona de Aragón, pp. 521-522; Jerónimo Zurita, Anales de la Corona de Aragón, vol. 3, Saragossa, CSIC, 1970, Llibre VII, cap. 16. 70   ACA, C, reg. 534, ff. 70v (21-XI-1332) i 71r-71v (25-XI-1332).



«HAÜT DILIGENT COL·LOQUI E TRACTAT»

131

llament que los malvats genoveses, enemics seus, fahien e fan en present armada de L galees contra lo dit senyor rey e ses gents e per donar dan a aquelles. E lo dit senyor rey, p[...]sats per e considerants los dans e perills que per la dita armada porien sostenir ell e sos regnes e specialment lo regne de València, esguardada la guerra del rey de Granada ab lo qual se diu los dits genoveses haver feta confederació, e per fortificar la armada de Barcelona e de Mallorca que fer esforça[d]a r[esis]tència als dits ensemps, haja pregats los prohòmens de la ciutat e de les viles del regne de València que ab ell ensems dejen armar X galees en la ciutat de València, ço és saber, lo dit senyor rey les V e la dita ciutat e viles les altres V galees, e procurar e manlevar ensems ab los honrats [en] Bernat de Boxadors, en Phelip de Boyl, tresorer, en Pere March, maestre racional, e en Guillem Serrà, cambrer major, e consellers del dit senyor rey la quantitat que costarà l’armament de les dites X galees, offirén-s’i ésser apparellat de pagar, la dita quantitat de ço que li roman a pagar de les C X mil lliures que devia reebre de la imposició general ordenada en lo regne de València. E los prohòmens de la dita ciutat e viles, considerants los dits perills e necessitats, hajen atorgades les dites coses al dit senyor rey sots les condicions, covinençes e obligacions dejús escrites, per ço lo dit senyor rey atorga los capítols de obligacions e covinençes dejús escrits: (I)  Primerament, que dels diners de la dita imposició, començan a la segona terç[a] present, la qual terça comença lo primer dia del present mes de juliol, de ço que li·n roman a pagar sia pagada la quantitat que costarà l’armament de les dites X galees, ço és, per tot lo mes de novembre primer vinent les II parts, e per tot lo següén mes de janer la terça part. Plau al senyor rey. Concorden los de les viles. (II)  Item, que·l dit senyor rey, per pública utilitat e per esquivar los dits perills, sospena e allarg totes altres assignacions per ell fetes de la dita imposició, axí a la senyora reyna com a qualssevol persones, enaxí que la quantitat del armament de les dites X galees sia pagada ans e primerament que alcuna assignació feyta o faedora. Plau al senyor rey. Concorden les viles salvant les messions assignades a les viles de les [… … … … …] berans e d[...] ésser pagades per aquest mes de juliol e aquestes que ara de present se [… … … …] los préstechs feyts a Exàtiva e Algezira per adobar los murs. Plau al senyor rey. (III)  Item, que·l dit senyor rey faça aministradors e reebedós de la col·lecta de la dita imposició aquells prohòmens que la ciutat e les viles del regne elegiran. Plau al senyor rey. Concorden les viles ab què tants n’i haja de les viles com de la ciutat, los quals aministradors qui y seran per les viles sien pagats per lo General de la imposició. Plau al senyor rey axí que sien II tan solament, I de la ciutat e altre de les viles, e que hagen aquell salari que los antichs aministradors solen haver, ço és, a raó de mil sous l’any cascú pro rata temporis e, ultra açò, que·l aministrador de les viles age covinent provisió en aquells dies que serà en la dita aministració e anan, [vi]nén e estan, a coneguda dels prohòmens de la ciutat e dels missatgers de les viles, lo qual salari e provisió vinga en lo comú del armament. (IV)  Item, que faça manament ab carta als compradors de la imposició que del preu de les compres responen als novells aministradors e no al senyor rey ni alcuna altra persona. Plau al senyor rey.

132

VICENT BAYDAL SALA

Concorden les viles. (V)  Item, que sia fet manament ab carta als aministradors antics que no usen de la aministració dins lo temps ni aprés, entrò que les dites ciutat e viles sien pagades de la dita quantitat. Plau al senyor rey. Concorden les viles. (VI)  Item, que lo senyor rey dele[g] en exequdor contra los rebel·les a la dita imposició aquell que la dita ciutat e viles nomenaran, al qual sia feita carta de comissió per lo senyor rey, aytal com la ciutat e viles la dictaran e que no la revocarà sens volentat [... ...]. Plau al senyor rey. Concorden les viles. (VII)  Item, que sia fet manament esprès a la ciutat e viles que facen host a manament dels dits exequdor e aministradors novells contra los rebel·les de la imposició ab aquella solempnitat que·ls dits exequdor e aministradors novells conexeran, lo qual prometa no revocar tro la dita quantitat sia pagada. Plau al senyor rey. Concorden les viles ab què los rebel·les paguen la messió o que la dita execució sia feta ab aquella solempnitat o manera que és ordenada en la imposició general. Plau al senyor rey e és concordat per lo senyor rey e per la ciutat e viles que·l portantveus de procurador e sots lochstinents [e·l]s ordinaris de la ciutat e viles, qualsevol d’ells, façen la dita execució a requesta dels aministradors. (VIII)  Item, que la dita assignació e obligació de imposició dur ultra lo dit mes de janer si entretant no era pagada la d[ita quant]itat tant e tant longament tro que la dita quantitat sia pagada de la imposició, [...]es e allargades totes altres assignacions fetes e faedores segons que dit és. Plau al senyor rey. Concorden les viles, exceptades les messions les quals deuen reebre en aquest mes de juliol de les quals han letres dels aministradors e les messions presents e les assignacions dels murs de Xàtiva e de Algezira. Plau al senyor rey. (IX)  Item, que totes messions que s’hajen a fer per les rahons damunt dites o per alcuna d’aquelles o per la a[ministració] dels dits novells aministradors, e tots serviis e dons que s’han a fer per rahó de les dites manleutes, sien pagades a coneguda dels dits novells aministradors e sien [...]tiplicats al armament de les dites X galees. Plau al senyor rey. Concorden les viles, axí, emperò, que les messions, dons e ser[vis que] sien nec[essaris e pro]fitoses e no sien immoderades ne supèrflues. Plau al senyor rey. (X)  Item, si s’esdevenrà que los genoveses cessen d’armar poderosament o, si arman, no venran en aquestes parts, que en aquests cases e en cascun d’ells lo capità de les dites X galees ab consell dels consellers que a ell seran donats e assignats pusch menar la dita armada a aquelles parts que a ell ben vist serà, a servii de Déu e en honor del senyor rey, e a profit e bé de la ciutat e del regne de València, axí que lo dit senyor rey en aquest cas no pogués les



«HAÜT DILIGENT COL·LOQUI E TRACTAT»

133

dites X galees o partida d’aquelles pendre o menar o fer menar per altres uses o negocis seus, si doncs no era ordenat que la armada de Barcelona e [la] de Mallorca ab les dites X galees ensems anassen per [cer]car la armada dels genoveses. Plau al senyor rey. Concorden les viles. (XI)  Item, si s’esdevenia per qualsevol cas que dels preus de [... ... ... ... ...] present qui serà complit per tot lo mes de febrer pri[mer vinent ... ... no] pogués ésser satisfeyt a les dites ciutat e viles en [... ...] que les dites X galees costaran d’armar e en les dites [mes]sions e serviis, que los dits novells aministradors, en lo següent [any,] qui començarà lo primer dia del mes de març instant, [... ...] vendre e fer vendre segons els antichs aministradors fahien a I any següent la imposició de la ciutat, viles e altres locs del regne e del [... ...]fer a la dita ciutat e viles en ço que romanria a pagar del dit armament e messions e serviis. Plau al senyor rey. Concorden los prohòmens de les viles. (XII71)  Item, és concordat entre la ciutat e viles que quantque quant s’esdevendrà que missatgeries se covinguen a fer per los hòmens de les viles per affers de la armada o per la imposició d’aquells a requesta de la ciutat o dels aministradors de la dita imposició de la armada, que·ls jurats de cascun loch puxen pendre e haver dels compradors de la dita imposició aquella quantitat que necessària serà a la dita missatgeria e, fahé[n à]pocha als compradors per los dits jurats, aquella quantitat sia reebuda en compte als compradors de la dita imposició per los aministradors d’aquella. Plau al senyor rey. Document 2 1332, juliol, 27. València Capítols de l’armada de 10 galeres i dues barques contra els genovesos organitzada per les universitats reials valencianes i Alfons el Benigne. AMV, Privilegis reials, Alfons el Benigne, n.º 46 Pateat universis quod nos, Alfonsus et cetera, attendentes quod previo tractatu nunc habito inter nos et vos, iuratos, probos homines et universitatem civitatis Valencie, et nuncios villarum Xative, Morelle, Muriveteris, Algezire, Castilionis et Burriane super negocio armate quam nunc in civitate Valencie providimus fieri contra improbos ianuensis qui confederati nefando federe sarracenis Granate nostris et catholice fidei inimicis, moliuntur ubilibet nostros fideles et subditos demoleri, conventum et ordinatum fuerit quod armata galerarum nunc fiat per nos et vos in civitate Valencie supradicta prout de ipso tractatu et convencione apparet per tenorem capitulorum que inferius subnectuntur: Aquests són los capítols tractats e ordenats entre lo senyor rey e los prohòmens de la ciutat e de les viles del regne per rahon del armament de les deu galees. (I)  Primerament, que·l senyor rey arm del seu propri en la ciutat de València cinch galees e una barcha e la ciutat e viles dessús dites altres cinch galees e una barcha, e les   Capítol afegit posteriorment, amb una lletra diferent.

71

134

VICENT BAYDAL SALA

dites deu galees e dues barques se deuen armar a tres meses e en una taula en la ciutat de València. (II)  Item, que·l senyor rey prest franchament e deliure a la ciutat e viles dessús dites cinch galees noves que ha en la daraçana e plaja de València, les quals çinch galees són ja adobades per la ciutat e per les viles, les quals çinch galees e una barcha lo senyor rey los deu liurar exarciades bé e complidament d’arbres, entenes, veles, timons, rems, àncores, scales e exàrcia de cànem e d’altres exàrcies necessàries a galea. (III)  Item, que sien ordenadors dispensers o clavaris, dels quals sia la un de la ciutat e l’altre de les viles, qui vagen en la dita armada e qui hi sien per lo senyor rey e per la ciutat e viles, en poder dels quals vinga tot ço que Déus darà a guanyar a la dita armada e que aquells pusquen fer restar e tenir encant de les persones e altres coses preses e guanyades, la qual armada de les dites deu galees e dues barches vaja ensems. (IV)  Item, és concordat entre·l senyor rey e la ciutat e viles desús dites que de la part que pervenrà a les dites deu galees e dues barques del guany que, Déus ajudant, farà haja lo senyor rey la meytat e la ciutat e viles damun dites l’altra meytat. (V)  Item, que les dites deu galees e dues barques vinguen desarmar en la dita ciutat passats los III meses, si donchs lo senyor rey no havia mester a son serviy de les dites çinch galees e I barcha que ell armarà del seu propri. E servit lo temps que·l senyor rey hagués mester les dites çinch galees e una barcha si havien a desarmar en la senyoria del senyor rey deçà mar, que dejen desarmar en València. (VI)  Item, que les cinch galees e barcha que·l senyor rey presta a les dites ciutat e viles ab totes lurs exàrcies vajen a risch e ventura del senyor rey e no de les dites ciutat e viles. E, si galees se prenen dels buchs ab lurs exàrcies, haja lo senyor rey les dues parts e la ciutat e viles la terça. (VII)  Item, que tot hom del regne de València qui vulla armar per si o a parts coches, galees o altres vexells, que o pusca fer e que de res que prenguen dels enemichs ne de dan que·ls façen no pusquen ésser demanats en res per lo senyor rey ni per la senyora reyna ni per officials lurs ni per altres persones. E, si ab la dita armada volien fer pariatge, hagen part del guany per sou e per lliura. (VIII)  Item, si s’esdevendrà per alcun cas que lo senyor rey no complís al armament de les dites çinch galees, axí que del nombre de les deu falirà una o més de qualque part que falegua, que l’armament de les galees que seran armades del nombre de les deu a avall sia comú e miger entre lo dit senyor rey de una part e la ciutat e viles de la altra. (IX)  Item, que la ciutat e viles desús dites pusquen eleger capità a les dites deu galees ab sabuda e volentat del senyor rey e no ell menys d’elles. (X)  Item, que·l senyor rey e la senyora reyna ne façen cartes, que no puscha tornar a perjudici a la ciutat ne a les viles o del regne contra lurs furs, privilegis, libertats e franquees res que sia atorgat ne feyt per rahó de la present armada. (XI)  Item, que totes les cartes, privilegis e qualssevol altres scriptures que per rahó dels dits affers o descendens d’aquells, axí del senyor rey com de la senyora reyna com del senyor



«HAÜT DILIGENT COL·LOQUI E TRACTAT»

135

infant [en] Pere, primogènit e general procurador del dit senyor rey, se hauran a fer o trer, qualsque sien, sien liurades e feytes franches, axí en lo començament com encara duran la dita armada. (XII)  Item, que·l senyor rey e la senyora reyna façen carta exequtòria e de manament a tots officials e jutges seus qui ara són e per temps seran que usen e observen aquells privilegis e provisions los quals foren feyts e atorgats al tractament de la armada de vint galees. (XIII)  Item, que si la dita armada prenia alcunes persones de qualsevol condició, que·l senyor rey no les se puscha pendre donan mil morabatins per cascuna persona o major quantitat. (XIV)  Item, que·l capità permeta ab sagrament e s’oblig que tot ço que Déus darà a guanyar a les dites X galees metrà e metre farà en poder dels dits clavaris e que en tot lo dit guany no tocarà ne alguna cosa ab si, ne retendrà, e que no pendrà ne pendre farà ne consentrà que alcuna cosa presa per la dita armada sia liurada, comanada o donada ocultament o manifesta, sinó tan solament en poder dels dits clavaris. (XV)  Item, és concordat entre la ciutat e viles que los còmits, clavaris, aministradors e qualssevol altres officials, axí dels que iran en la dita armada com d’aquells que romandran e encara en tenir la taula, sien aytants de les viles e hagen aytant de poder cascú en son offici com los que y seran per part de la ciutat, e açò sia servat segons la primera forma del armament que·s tractà de vint galees. Idcirco, capitula supradicta et omnia et singula in eis contenta necnon oblacionem et concessionem nobis per vos, dictos probos homines, et universitates civitatis et villarum ipsarum, factas super armamento galearum ipsarum cum alio instrumento confecto die subscripta gratanter suscipientes et bono animo acceptantes approbamus, concedimus et laudamus, promittentes vobis quod ea omnia et singula tenebimus, servabimus et complebimus ac faciemus teneri, compleri et firmiter observari. Mandantes per presentem cartam procuratori nostro eiusque vices gerenti, amiranto, viceamiranto, iusticiis, baiulis ceterisque officialibus nostris presentibus et futuris quod premissa teneant et observent et contra ea non veniant seu aliquem convenire permittant aliquam racione, in quorum omnium testimonium presentem cartam inde fieri et sigillo nostro pendenti iussimus communiri. Datum Valencie, sexto kalendas augusti, anno Domini millesimo trecentesimo tricesimo secundo. Subscripsi Iacobus.

A JEWISH MERCHANT IN ROMANIA: ISAAC LLOBELL OF BARCELONA1 Stephen P. Bensch,

Department of History, Swarthmore College, Swarthmore PA USA

On December 31, 1303, Isaac Llobell, son of the deceased Salamó Llobell, a Jew of Barcelona, sold several shops in the Jewish Call to Ponç de Lledó, a merchant and citizen of Barcelona. Among the many property transactions recorded in the earliest extant notarial protocols from Barcelona, this sale at first hardly seems remarkable. Jews and Christians had bought and sold urban property with one another for centuries. Yet this particular transaction stands out. It initiates a series of seven consecutive registered documents that provide the background for the sale and, by uncovering a commercial venture and its results over time, reveal unexpected perspectives on the Jewish contribution to Barcelona’s growing Mediterranean trade.2 The buyer and seller were hardly strangers by the time the notary drew up the documents, for the two had known each other at least two years, and in a quite different context: the merchant Ponç de Lledó had entrusted a substantial amount of goods to Isaac Llobell, who sailed with them to Crete and Cyprus to trade. Unfortunately, the undertaking did not end well, and Isaac Llobell was forced to sell valuable real estate within the Jewish Call to satisfy his Christian creditors in order to meet his obligations. Although the set of surviving documents were composed in a single day, they reveal a complex and sustained set of business arrangements that defy many expectations regarding Jews in the commercial life of Barcelona and elsewhere in 1   AHPB = Arxiu Històric de Protocols de Barcelona; ACB = Arxiu Capitular de Barcelona; Prot. not. = Protocols notarials; ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; C = Cancelleria; Barc. ter. = ternal coinage of Barcelona; lib. = librae; s. = solidi; d. = denarii; repr. = reprinted. 2   ACB, Prot. not., no. 44, ff. 107v-111v.

138

STEPHEN P. BENSCH

the Latin world. In this case a Christian investor consigned his capital to a prosperous local Jewish merchant who undertook an ambitious and risky commercial venture in the Eastern Mediterranean; as a result of the unfortunate outcome of the commercial enterprise, a Jew of Barcelona became heavily indebted to the Christian who had furnished him with capital; and, finally, the arrangements to dispose of the property offered by Isaac for payment reveal an on-going confidence in business relations between a Christian and a Jewish merchant rather than hostility and competition. Commercial activity has proven an elusive element to document in Jewish life of the Latin world, especially in the formative twelfth and thirteenth centuries. Even the unusually rich notarial materials from Catalonia do not satisfactorily fill this gap. While a proliferating number of detailed local studies of loans and other contracts have permitted the reconstruction of many aspects of local Jewish credit operations, social structure, community organization, and family life, formal commercial agreements directly involving Jews are in fact extremely rare, although claims about a degree of commercial activity frequently surface in case studies.3 In Barcelona, Jews appear very infrequently in the numerous early comenda contracts and records of commercial societies that survive on parchment despite the growing documentation relating to Jewish lending in the second half of the thirteenth century.4 Indeed, before 1200, the only unambiguous evidence of Jewish commercial activity in Barcelona comes from a land conveyance which specifies that the heirs of a Barcelonese Jew sold a portico in the market below Castellvell, where Mar David, the father of the sellers, used to do business next to a Christian shoemaker and another Jew, R. Jacob ben Solomon.5 What sort of goods Mar David might have sold is unclear, but his activities seem firmly embedded in local market exchange. Yet despite the relative dearth of direct information on early Jewish trade, it is clear from indirect evidence, such as dorsal notations in Hebrew on loan contracts, that by the end of the thirteenth century relatively fluid, short-term associations 3   For the brief views on Jewish commercial activity in local case studies, see Richard W. Emery, The Jews of Perpignan in the thirteenth century. An economic study based on notarial records, New York, Columbia UP, 1958, pp. 17-20; Yom Tov Assis, The Jews of Santa Coloma de Queralt: An economic and case study of a community at the end of the thirteenth century, Jerusalem, Magnes Press, 1988, pp. 98-103; Claude Denjean, Juifs et chrétiens de Perpignan à Puigcerdà, xiiie-xive siècles, Canet, Trabucaire, 2004, pp. 106-107; Xavier Soldevila Temporal, La comunitat jueva de Torroella de Montgrí (1270-1348), Torroella de Montgrí, Museu del Montgrí i del Baix Ter-Ajuntament de Torroella, 2000, pp. 96-98; Stephen P. Bensch, «A baronial aljama: The Jews of Castelló d’Empúries in the thirteenth century», Jewish History 22 (2008), pp. 20-22. 4   Elka Klein, Jews, Christian society, and royal power in medieval Barcelona, Ann Arbor, University of Michigan Press, 2006, pp. 174-176; the seven comenda contracts from Barcelona involving Jews, primarily as investors, are noted at p. 175, n. 65. 5   Josep M. Millàs i Vallicrosa, Documents hebraics de jueus catalans, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1927, no. 3.



A JEWISH MERCHANT IN ROMANIA: ISAAC LLOBELL OF BARCELONA

139

of Jews, buttressed by family and friendship networks, were common for credit operations and presumably for commercial undertakings as well. Because of these bonds, it is sometimes assumed that there was no need for Jews to draw up formal Latin contracts at all among themselves.6 Two of the earliest notarial registers preserved from Barcelona, one composed by Pere Portell in 1299 and the other by Bernat de Vilarrúbia in 1301, cast new light on the problem through abundant examples of Jews entering into contracts for Eastern Mediterranean trade around 1300.7 More than twenty-five Jews are documented both as investors and as merchants in trading expeditions to Romania, here understood as the shrinking territory of the Byzantine Empire and the growing number of Greek-speaking areas subject to Latin control. Yom Tom Assis has called attention to the revelations on Jewish commerce contained in these and related registers; while he placed the greatest emphasis on Alexandrine trade, numerous contracts from these sources also provide important evidence for the study of early Catalan contacts with the Greek East, particularly for areas under Latin control by the late thirteenth century.8 The protocol of Pere de Portell from 1299 includes a number of comenda contracts involving not only Jewish investors but also merchants who were preparing to set sail to Alexandria, Crete, and Cyprus; in addition, Latin comenda contracts were drawn up between Jewish investors and Jewish merchants, documents that undermine the assumption that Jewish commerce moved below the surface of Latin written forms in fluid currents of family and friendship networks or was written only in Hebrew 6   E.g. E. Klein, Jews, Christian society, and royal power, p. 175. This assumption echoes the emphasis on the informal trading associations found in the Cairo Geniza, as discussed by Shlomo D. Goitein, A Mediterranean society: The Jewish communities of the Arab world as portrayed in the Cairo Geniza, vol. 1, Berkeley-Los Angeles, University of California Press, 1967-1988, pp. 164-186 and more recently by Avner Greif, Institutions and the path to the modern economy: Lessons from medieval trade, Cambridge, Cambridge UP, 2004, pp. 58-90. For a rare analysis of one documentary category in which Jews recorded their intentions in both Latin and Hebrew and the possible reasons for recording private Jewish documents in Latin, see Robert I. Burns, Jews in the notarial culture: Latinate wills in Mediterranean Spain, 1250-1350, Berkeley-Los Angeles, University of California Press, 1996, pp. 22-30. 7   Respectively AHPB no. 3/1 and ACB, Prot. not., no. 3. Other references to Jewish traders from the early notarial registers can be found in Yom Tov Assis, «Els jueus de Barcelona i el comerç marítim amb la Mediterrània oriental», Tamid 2 (1998-1999), pp. 29-71 [orig. Hebrew in Exile and diaspora: Studies in the history of the Jewish people presented to Professor Haim Beinart on the occasion of his seventieth birthday, Jerusalem, Hebrew University of Jerusalem, 1988, pp. 257-283]. Some of the documents from these sources involving Jews were edited by José Maria Madurell Marimón; Arcadi García Sanz (dir.), Comandas comerciales barcelonesas de la baja Edad Media, Barcelona, Colegio Notarial de Barcelona, 1973, nos. 64, 67 and Arcadi Garcia i Sanz; Maria Teresa Ferrer i Mallol, Assegurances i canvis marítims medieval a Barcelona, vol. 2, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1983, nos. 24, 25. 8   Y. T. Assis, «Els jueus de Barcelona», pp. 39-49; Stephen P. Bensch, «Early Catalan contacts with Byzantium», in Larry J. Simon (dir.), Iberia and the Mediterranean world of the middle ages: Essays in honor of Robert I. Burns, vol. 1, Leiden, E. J. Brill, 1994, pp. 148-152.

140

STEPHEN P. BENSCH

records that have not survived.9 The proliferation of information contained in the protocols around 1300 reveals patterns of Jewish trade that contrast sharply with the sparse sketch contained on parchment in Barcelona, principally in the cathedral archive. Part of the difference derives from the nature of the two main source collections. Because a substantial part of the cathedral’s early archive originated from parchments first preserved by local fa­ milies, it permits the exploration of relatively dense patterns of business activity over time, particularly for some of Barcelona’s leading patrician houses.10 This may well help to explain why Jews appear primarily as investors in long-distance commerce in the parchment records for numerous Christian merchants who themselves set out to trade. The notarial registers, on the other hand, provide a relatively broad cross-section of commercial endeavors for a short period of time, in certain cases focused around the organization of a single voyage. It was on one such voyage that Isaac Llobell sailed to Crete and Cyprus with the goods of his Christian investors in the late summer of 1301. Several of the documents related to the sale of his shops in the Jewish Call of Barcelona in 1303 refer to a mercantile voyage to Latin Romania in 1301 and present a set of interfaith contractual relations over time. This unusual cluster of documents in fact uncovers both formal aspects of JewishChristian business relations and how they were deployed. From these folios we learn that Isaac arranged to convey and sell the goods and monies invested by Ponç de Lledó and his partner Dino Silvestre, another Barcelona merchant, through the typical form of comenda contract, which brought together capital and labor for individual commercial undertakings. Although the actual contracts are not recorded, several of the documents refer explicitly to two comenda contracts by which Isaac received capital in the form of goods and coinage from Dino Silvestre: the first contract, valued at 438 lib. 5 s. 12 d. Barc. ter. in merchandise, was concluded on September 1, 1301 before Berenguer Llobet, notary of Barcelona; the second, valued at 115 s. Barc. ter., invested in eight gold besants, was made with the same notary on September 14, 1301.11 These are impressive sums in themselves, in total fifteen times the average amount of comenda contracts to the region in the   Examples are cited in Y. T. Assis, «Els jueus de Barcelona», pp. 44-45.   See, for instance, the analysis of the Banyeres family, with its extensive trading connections and business dealings with local Jews: E. Klein, Jews, Christian society, and royal power, pp. 185-88 and Carme Batlle i Gallart, «La familia i la casa d’un draper de Barcelona, Burget de Banyeres (primera meitat del segle xiii)», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 2 (1982), pp. 69-71. On the formation of the cathedral’s collection, especially the section known as Diversorum C that contains many commercial documents, see Stephen P. Bensch, Barcelona and its rulers, 1096-1291, Cambridge, Cambridge UP, 1995, pp. 16-17. 11   Document 1.  9

10



A JEWISH MERCHANT IN ROMANIA: ISAAC LLOBELL OF BARCELONA

141

thirteenth century and the largest recorded investment in Eastern Mediterranean trade involving a Jew from Barcelona at the time.12 Although the surviving documentation is not fully explicit about the participation of Ponç de Lledó in the voyage, it is highly likely that Isaac Llobell also held on command another 438 lib. 5 s. 7 d. from Ponç, who had formed a partnership with Dino Silvestre.13 If so, then the amount invested in the enterprise was even more impressive. Unfortunately the protocol of the Barcelonese notary Berenguer Llobet, in which Isaac Llobell recorded these transactions, has not survived, but in the extant protocol of Bernat de Vilarrúbia from 1301 we do have records of other investments made by Jews for the same voyage to Candia and Cyprus on the ship owned by Bernat Marquet and his associates. These include commercial partnerships between two Jews from Barcelona, Habib Vidal and Mossé de Tolosa, and between two from Girona, Isaac Gabatí and Rovèn Cortaví.14 Other voyages to Romania in 1299 and 1301 involved representatives of the most prosperous and influential Jewish families in Barcelona, including Cap, de Torre, Gracian, Malet, and Zarch, who served as the communal representatives (secretarii) of the Jewish Call.15 The concentration of capital from prominent local Jewish families, and even Jews from other towns, on these voyages to the Eastern Mediterranean reveals a cohesiveness of Jewish entrepreneurship that involved a significant part of the community; Jewish participation certainly does not appear to be a random collection of individual mercantile interests, but a concerted community endeavor in an important and particularly demanding commercial undertaking.16 The ship on which Isaac Llobell sailed also highlights the importance of the voyage. It was owned by Bernat Marquet, member of an important family of naval armorers and Levantine merchants from Barcelona, whose ancestors had outfitted and captained galleys for the king of Aragon.17 A voyage on this scale to the competitive and dangerous waters of 12   For amounts of comenda investments, see Y. T. Assis, «Els jueus de Barcelona», p. 59 and S. P. Bensch, Barcelona and its rulers, p. 288. 13   Document 1 mentions that the various elements of the merchandise delivered in the comenda are held in medietate, and in Document 2 both Dino Silvestre and Ponç de Lledó appear in the judicial settlement that resulted in the sale of the property on the Call. The reference to the second comenda of 115 s. does not explicitly mention that Dino Silvestre invested only half the amount. 14   AHBP no. 4, ff. 5r-v, 24r-v. 15   ACB, Prot.not. no. 4, ff. 5r-v, 78r-v; AHPB no. 3/1, ff. 5v, 12r, 19r. For a list of secretarii families, see E. Klein, Jews, Christian society and royal power, appendix C, pp. 213-214. 16   For similar observations about Jewish participation in fourteenth-century trade with Alexandria and the Levant, see Damien Coulon, Barcelone et le grand commerce d’Orient au moyen âge: un siècle de relations avec l’Égypte et la Syrie-Palestine (ca. 1330-ca. 1430), Madrid and Barcelona, Casa de Velázquez, 2004, pp. 557-563. 17   On the Marquet family, see S. P. Bensch, Barcelona and its rulers, pp. 330, 336-41. A ship named Sant Nicolau, owned by Bernat Marquet, is recorded among the acts of a Genoese notary at Famagusta in Cyprus from December, 1300 to early March, 1301: Valeria Polonio (ed.), Notai genovesi in

142

STEPHEN P. BENSCH

Latin Romania represented a potent combination of naval competence and commercial experience that drew upon the growing confidence and abilities of Barcelona’s merchants, Christian and Jewish. Isaac Llobell, however, was clearly not among the most visible residents of the Jewish Call. Neither he nor his other family members are well documented beyond the cluster of references found in Bernat de Vilarrúbia’s register for 1303. Otherwise Isaac Llobell appears only once in the royal re­ gisters years later, in 1317, as the recipient of a royal grant of a tax exemption, a relatively common concession of fiscal relief for individuals of the Call.18 Jucef Llobell, probably Isaac’s brother, appears furtively in a dispute in 1286 as one of a number of tenants of a Christian landowner;19 twentyfive years later in 1311 the name appears again in a more prominent context. The communal officials of the Call appointed Jucef and two others to settle a dowry dispute on property assigned by the husband below Castellvell and held from the charitable foundation of the Call (elemosina Callis Iudeorum), which in turn held it from the altar of Santa Trinitat.20 To emphasize the range of individuals and institutions engaging local Jews, it is revealing to note that another piece of property which also formed part of the dowry mentioned above was held in tenancy from Bernat Sabater, a Christian money changer. Thus Jucef Llobell and presumably Isaac had attained a reputation for trustworthiness and integrity in the community, even though neither appeared prominently in Jewish communal life nor are they documented in money lending. Yet Isaac was clearly a man of substance. The properties he sold in 1303 consisted of six shops (operatoria) located just inside the main gate of the Jewish Call (portalis maius Callis Iudeorum Barchinone), four on one side of the street and the remaining two with his house on the opposite side, with one wall bordering the city’s main eastwest street that led from Castellnou to the Castle of the Vicar’s Court, another name for Castellvell. The shops were sold for the substantial sum of 3,500 s. Barc. ter., for they no doubt consisted of some of the most valuable commercial real estate in the Call, connected to the main gate through which both Jews and Christians could come to shop. As the charter of land conveyOltremare. Atti rogati a Cipro da Lamberto de Sambuceto (2 luglio - 3 agosto 1301), Genova, Università di Genova, 1982, nos. 148, 166, 171, 219, 257, 258. 18   ACA, Cancelleria Reial, registre no. 214, f. 39r; Jean Régné, History of the Jews in Aragon, Regesta and documents 1213-1317, reed. Jerusalem, Magnes Press, 1978, no. 2062. Isaac Llobell may well be, however, the same individual found in another protocol of Bernat de Vilarrúbia named Llobell Isaac, who was involved in a maritime loan for a voyage to Alexandria in 1295, A. Garcia i Sanz; M. T. Ferrer i Mallol, Assegurances i canvis marítims, vol. 2, nos. 20, 21. 19   ACA, Cancelleria Reial, registre no. 64, f. 110r; J. Regné, History of the Jews in Aragon, no. 1615. Isaac and Jucef Llobell are named as brothers in 1303, AHPB no. 44, ff. 111r-v. 20   AHPB no. 11, ff. 139r-140r. In this document the communal officials are referred to by their Hebrew title, barurim.



A JEWISH MERCHANT IN ROMANIA: ISAAC LLOBELL OF BARCELONA

143

ance indicates, two of the four shops were leased to two other individuals, one of whom was Elessend Simona, a cotton dealer (cotoneria), an indication of her connection to the cloth trade.21 With four shops reserved for his own affairs, Isaac Llobell evidently dedicated himself primarily to commerce and retailing. He had little to do with money lending and was not among the most notable or politically active families in the Call, yet his business activities thrust him into a dynamic and expansive sphere of Catalan enterprise around 1300. Catalan trade with the Eastern Mediterranean, particularly with Romania, was rapidly gaining momentum in the closing two decades of the thirteenth century. The Greek world was a relatively new area of opportunity for Catalan merchants. The earliest documented voyage to Romania involving a resident from Barcelona occurred in 1262, long after the city’s merchants are known to have made Acre and Alexandria their ports of call.22 Although it is often maintained that through religious and scholarly interface Jews pioneered new trade routes because they had maintained close ties of communication to their coreligionists elsewhere,23 this does not seem to apply in this phase of Catalan expansion in Romania as it had in the early contacts with the Islamic world. In a well-known text of early interreligious exchange in 1105, Count Ramon Berenguer III granted four Jews from Barcelona the monopoly of redeeming captives from Muslims; later on familiarity with the Islamic world and Arabic often prompted kings and magistrates to turn to Jews to serve as emissaries and negotiators in Islamic lands.24 In contrast, Jewish cultural and religious ties to Romania do not appear central to the opening of the Greek world to the Crown of Aragon. A growing Catalan naval presence and connections to markets long dominated by the Venetians and Genoese secured access. An important component to consolidating Catalan trade in the Byzantine Empire was the customs reduction granted them by the Emperor Andronicus II in 1296, a privilege secured by the growing presence of seamen, militias, and merchants from the Crown in Greek waters.25 The characterization of Jews as trade pioneers thus does not prove apt   Document 3.   S. P. Bensch, «Early Catalan contacts», pp. 141-142. 23   For recent discussions of this argument, often presented in relationship to the Pirenne thesis, see E. Klein, Jews, Christian society, and royal power, pp. 58-59, 174-175 and Joshua Holo, Byzantine Jewry in the Mediterranean economy, Cambridge, Cambridge UP, 2009, pp. 181-182, 189-193. 24   Ignasi J. Baiges; Gaspar Feliu; Josep M. Salrach (dirs.), Els pergamins del Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV, vol. 2, Barcelona, Fundació Noguera, 2011, no. 356; Yom Tov Assis, «Diplomàtics jueus de la Corona catalanoaragonesa en terres musulmanes (1213-1327)», Tamid 1 (1997), pp. 7-40 [orig. Hebrew, Sefunot 18 (1985), pp. 11-34]. 25   Antonio de Capmany y de Montpalau, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, 2nd ed., vol. 2, Barcelona, Cámara Oficial de Comercio y Navegación de Barcelona, 1961-63, no. 45; for the date of the document, see Constantin Marinescu, «Notes sur les 21 22

144

STEPHEN P. BENSCH

for the earliest Catalan contacts with the Greek world, which spun off from preexistent networks of commerce and human exchange in Sicily, North Africa, Alexandria, and the Levant. This is not to say, however, that contacts between Jews in the Crown of Aragon and those in Romania were insignificant in intensifying trading contacts around 1300. Even though Crete provided an important connection with Alexandria and Cyprus offered links to the Levant, older networks of exchange with the Aegean Sea, Asia Minor, and the Black Sea survived the installation of the Latins in Byzantine territory.26 Only recently has the continued presence not only of Greek but also of Jewish merchants in Byzantium and its former territories been underscored.27 Even after the Latins had occupied substantial parts of Byzantine territory after the Fourth Crusade, Greek-speaking Jewish merchants continued their activities, even though Venetian and Genoese Jews began to dominate along the trade routes which citizens of their home towns had established and the direct Jewish presence in Egyptian and Levantine trade seems to have declined.28 There was little distinctive about the exports by Jewish merchants from Barcelona to the East. Two of the seven documents regarding Isaac Llobell’s voyage provide a detailed inventory of the goods that comprised the large comenda he received from Dino Silvestre: fine cloth from Châlons-sur-Marne, Ypres, Douai, and Louviers, linens from Mayolles, saffron, a Catalan specialty, olive oil from Seville, hemp from Burgundy, tin, and twenty-seven besants.29 Precious woolens from the north, linens from the south, olive oil, and saffron, staples of Catalan Mediterranean trade, were hardly intended for a niche market in Jewish communities in the Greek world to which Isaac would have had special access. catalans dans l’empire byzantin pendant le règne de Jacques II (1291-1327)», in Mélanges d’histoire du moyen âge offerts a M. Ferdinand Lot, Paris, Champion, 1925, pp. 505-506. 26   Y. T. Assis, «Els jueus de Barcelona», pp. 44-56 argues that Crete and Cyprus served principally as ports of passage to Egypt and the Levant meant to conceal prohibited trade with Muslims. For a general assesment of this connection, see also Eliyahu Ashtor, Levant trade in the later middle ages, Princeton, Princeton University Press, 1983, pp. 35-42. 27   J. Holo, Byzantine Jewry, pp. 181-205; among the many articles of David Jacoby on the subject, see most recently «The Jews in the Byzantine economy (seventh to fifteenth century)», in Robert Bonfil; Oded Irshai; Guy G. Stousma; Rina Talgam (dir.), Jews in Byzantium: Dialectics of minority and majority culture, Leiden-Boston, E. J. Brill, 2012, pp. 219-256 and «The Jews of Byzantium and the Eastern Mediterranean: Economic activities from the thirteenth to the mid-fifteenth century», in Michael Toch (dir.), Wirtschaftsgeschichte der mittelalterlichen Juden, Munich, Oldenbourg, 2008, pp. 25-48. 28   D. Jacoby, «The Jews in the Byzantine economy», pp. 248-252. 29   Document 1. Luers is tentatively identified as Louviers in upper Normandy, and Mayol with Mayolles near Périgueux. Neither place appears in the customs lists of Catalonia or in merchant manuals of the later Middle Ages. On the goods involved in early Catalan-Byzantine trade, see S. P. Bensch, «Early Catalan contacts», pp. 145-146.



A JEWISH MERCHANT IN ROMANIA: ISAAC LLOBELL OF BARCELONA

145

Jewish involvement in Eastern Mediterranean trade followed the broad lines of Catalan exchange, yet connections with local Jewish communities in Crete and Cyprus were in all likelihood significant for the success of these undertakings. As we have learned from the works of David Jacoby and others, Jews in the Byzantine Empire had developed circuits of local exchange, often dependent on the need for kosher food and wine and other products for Jewish ritual, that overlapped with larger networks of long-distance trade. The idiomatic character of more localized networks may well have intensified once former Byzantine provinces came under Latin domination.30 Once Venice began its colonization of Crete in 1207, the Venetian archives reveal the importance of local food production for what has been called the Jewish «inner economy»,31 yet these specialized markets also provided a point of intersection for foreign Jews to develop commercial contacts and even establish families and residences. Around 1300, Cretan Jews acted as agents and provided capital for Christian and Jewish merchants from the Crown of Aragon in order to facilitate their affairs throughout the Eastern Mediterranean, and later examples reveal that the Jews of Candia also participated with their coreligionists from the Western Mediterranean in more far-flung commercial affairs.32 The kingdom of Cyprus as well provided an important connection to both the Cilician kingdom of Armenia and the Levant after the fall of Acre in 1291. In a rush of new exchange, Famagusta suddenly became a major hub of Mediterranean trade and a key entrepot between Muslims and Christians, even though the Jewish role is poorly documented.33 These contacts were significant; over time newly settled Jews not only from Iberia and Italy but even northern Europe continued joint ventures with relatives from their native lands and traded along «national» lines.34 In the Byzantine Empire, unlike the Latin world, Jews were traditionally closely associated with certain professions, particularly tanning, dyeing, and silk manufacture, 30   D. Jacoby, The Jews in Byzantium, pp. 47-48; J. Holo, Byzantine Jewry, pp. 78-180; Klaus-Peter Maschke, «The late Byzantine urban economy: Thirteenth-fifteenth centuries», in Angeliki E. Laiou (dir.), Economic history of Byzantium, vol. 2, Washington DC, Dumbarton Oaks, 2002, pp. 783-799. 31   The phase is from J. Holo, Byzantine Jewry, p. 78. 32   D. Jacoby, «Venice and Venetian Jews in Crete», p. 48; Y. T. Assis, «Els jueus de Barcelona», p. 49. 33   Peter W. Edbury, «Famagusta in 1300», in Nikos Coureas; Jonathan Reily-Smith (dir.), Cyprus and the Crusades, Nicoseia, Society for the Study of the Crusades and the Latin East, 1995, pp. 337-353 [repr. in Peter W. Edbury, Kingdoms of the Crusaders: From Jerusalem to Cyprus, Aldershot, Ashgate, 1999]; Michel Balard, «L’activité commerciale en Chypre dans les années 1300», in Peter W. Edbury (dir.), Crusade and settlement: Papers read at the First Conference of the Society for the Study of the Crusades and the Latin East presented to R. C. Smail, Cardiff, University College Cardiff Press, 1985, pp. 251-263; David Jacoby, «The rise of a new emporium in the Eastern Mediterranean: Famagusta in the late thirteenth century», Μελέται καὶ Ύπομνήματα 1 (1984), pp. 143-179 [repr. in David Jacobυ, Studies in the Crusader States and on Venetian expansion, Aldershot, Ashgate, 1989]. 34   D. Jacoby, «The Jews in the Byzantine economy», p. 252.

146

STEPHEN P. BENSCH

which was practiced on a modest scale in Candia.35 Although the import of goods from Romania to Catalonia is not well documented, a comenda contract from Barcelona suggests an association with the import of a Jewish specialty. 1n 1300 Jucef Bonjuda, a Jew of Castelló d’Empúries, son of Bonjua Habib of Girona, received silk and silken apparel valued at 13 lib. 9 s. Barc. ter. from Berenguera sederia (an ascriptive title indicating a connection to silk production or distribution), wife of Nicolai de Magadins, a citizen of Barcelona, in order to trade at the fairs of Perpinyà.36 Isaac Llobell may well have been looking for silk along with other articles among Jewish communities he in all likelihood visited in the Eastern Mediterranean even though the goods he carried there bore the marks of a typical Catalan merchant. Despite the potential profits to be gained from this highly capitalized enterprise to the Eastern Mediterranean, the voyage ended disastrously. According to a document confirming the terms of a royal judgment, Isaac Llobell had to compensate both Ponç de Lledó and Dino Silvestre because he had jettisoned (facta iactura) at least some of their cargo on the voyage, presumably due to the threat of the ship sinking on a storm-tossed sea. Even though the comenda contract made the investor (stans) responsible for the loss of capital due to shipwreck and «risks of the sea», jettisoning cargo brought some degree of liability to the travelling merchant (gestor). From the time of the Rhodian Sea Law onward, all major maritime codes, whether Christian (including the Llibre del Consulat de Mar), Jewish, or Muslim, apportioned the value of the jettisoned cargo to all those participating in the voyage according to a number of different systems.37 Although the precise means of arriving at the liability Isaac bore is not specified, it was determined that he owed 150 lib. Barc. ter. to Dino Silvestre and, presumably, to Ponç de Lledó as well.38 Two other Jews, Salamó Isaac of Vilafranca del Penedès and Mossé Seròs, also had to admit to damages to other investors regarding Bernat Marquet’s ill-fated voyage.39 In the competitive waters of the Eastern Mediterranean and the relatively new markets that were opening to Catalan commerce, merchants from the Crown of Aragon, whether Christian or Jewish, were facing increasingly sophisticated and competing systems of contractual and legal obligations deployed in a new setting; when King Pere II granted the privilege of appointing the first Catalan consuls in Byzantium in 1281 to two citizens of Barcelona, one can detect the emerg  D. Jacoby, The Jews in Byzantium, pp. 33-37.   ACB, Prot. not., no. 3, f. 41r. 37   Olivia Remie Constable, «The problem of jettison in medieval Mediterranean maritime law», Journal of Medieval History 20 (1994), pp. 207-220. 38   ACB, Prot. not., no. 44, ff. 110r-111r. 39   ACB, Prot. not., no. 9, ff. 172v-173r [20 I 1309]. 35 36



A JEWISH MERCHANT IN ROMANIA: ISAAC LLOBELL OF BARCELONA

147

ing jurisdiction of the Consulat de Mar, the independent mercantile court to judge disputes according to an evolving maritime law.40 Although the case regarding Isaac Llobell, possibly because of the assertion of royal jurisdiction over Jews, went before the king rather than a mercantile court, the complexity of overlapping jurisdictions in far-flung trading circuits made the clarity and legal familiarity provided by recording business relationships in Latin contractual forms attractive to Jewish merchants. The unusual cluster of documents concerning Isaac Llobell reveals multiple dimensions of Jewish-Christian interaction under the pressures of a failed commercial venture, but even this stress did not produce a complete rupture between the parties involved. Immediately following the document of sale of the six workshops to Ponç de Lledó, another contract specifies that the new owner would return the workshops if Isaac Llobell repaid the 3,500 s. sale price within three years. This form of agreement, sometimes used in Barcelona’s credit market, ultimately made the workshops a pledge for a 3.500 s. loan for three years by a Christian lender to a Jewish borrower and probably allowed Isaac to stay afloat in his affairs. The business association initiated between the two in 1301 thus created economic ties that potentially lasted for five years and drew in other parties, both Christian and Jewish. The contract of sale for the workshops includes an extensive clause in which Isaac’s brother, Jucef Llobell, his son Salamó Llobell, and his in-law (gener) Jucef Llobell approved the sale to Ponç de Lledó, renounced any residual family claims they might have on the property, and pledged to support him in any legal action that might be brought in the future.41 Further, another business associate from Barcelona, Isaac Afrahim, in the same contract of sale renounced any claim he might have on the property arising from comenda contracts or loans. To strengthen the security of the obligation, in a separate contract Isaac and his brother Jucef Llobell recognized to Isaac Afrahim that the latter had become guarantor (fideiussor) for the 50 lib. Barc. tern. that remained from the 150 lib. judicial settlement owed to Dino Silvestre after the sale of the property.42 Because misfortune in distant waters disrupted normal business operations between Christian and Jewish partners, the parties involved in fact created multiple strands of financial assurance to continue their ties over time rather than break them off completely. In order to provide financial backing for future obligations to his former Christian partner, Isaac Llobell employed typical Latin contractual clauses 40   S. P. Bensch, «Early Catalan contacts», pp. 137-139; Maria Teresa Ferrer i Mallol, «Sobre els origens del Consulat de Mar de Barcelona el 1279 i sobre els cònsols de Ultramar a bord de vaixells», Anuario de Estudios Medievales 23 (1993), pp. 141-150. 41   ACB, Prot. not., no. 44, ff. 108r-v. 42   ACB, Prot. not., no. 44, ff. 111r-v.

148

STEPHEN P. BENSCH

and even a separate document between Jews that were not normally used in transactions in Hebrew.43 Jewish traders adapted to Latin contractual forms in order to secure potential advantages from their business associations with Christians. In the first article to explore the implications of the Jewish presence in long-distance trade from the early notarial registers of Barcelona, Assis concluded that Jewish merchants were unwanted competitors in the eyes of the Christian traders of Barcelona on the routes to the Eastern Mediterranean and would over the course of the fourteenth century be eliminated.44 This case study of Isaac Llobell suggests something else and confirms some recent trends in scholarship. He and other Jewish merchants from Barcelona had multiple and intersecting interests with their Christian associates, but this did not mean that their behavior was identical or necessarily amicable, yet their economic activities could overlap in mutually profitable ways. Particularly at an early phase of advance into a new commercial zone, Jewish contacts with coreligionist in the Greek world would have helped strengthen ties for Catalan traders generally rather than threaten Christian enterprises. The remarkable number of Jewish merchants documented in Barcelona’s notarial registers around 1300 do not have a clear precedent in the city’s early parchment collections; here we find a substantial part of Barcelona’s Call deploying a large amount of capital on an ambitious commercial undertaking. The Jewish presence in long-distance trade may well have depended upon a community desire to undertake specific economic risks with collective investment; Jewish commercial endeavors on important trading missions therefore appear sporadic in nature rather than spread out evenly through the surviving records. Such behavior does not fit easily into a simple contrast of integration and segregation, for it reveals how self-defining collective actions by a minority can create multiple interfaces over time with the majority.45 At the dawn of the fourteenth century, the Jews made significant contributions to the maturing commercial economy of Barcelona not only through investment but also by helping direct Catalan trade in durable forms toward profitable corners of the Mediterranean.

43   On the technical forms of the rare surviving Hebrew charters of land conveyance from Barcelona, see Elka Klein, Hebrew deeds of Catalan Jews 1117-1317, Girona, Patronat Municipal Call de Girona, 2004, pp. 13-20. 44   Y. T. Assis, «Els jueus de Barcelona», pp. 30-31, 35-36, 67-68. 45   E. Klein, Jews, Christian society, and royal power, pp. 192-196; J. Holo, Byzantine Jewry, p. 208; Jonathan Ray, The Sephardic frontier: The reconquista and the Jewish community in medieval Iberia, Ithaca NY, Cornell UP, 2006, pp. 3-4, 7-8.



A JEWISH MERCHANT IN ROMANIA: ISAAC LLOBELL OF BARCELONA

149

Documentary Appendix Document 1 1303, december, 31. [Barcelona] Ponç de Lledó, a citizen of Barcelona, recognizes that he will owe Dino Silvestre, a merchant of Barcelona, 100 lib. Barc. ter. due to losses the latter incurred worth 150 lib. Barc. ter., and Dino Silvestre will cede all claims to property in the Call of Barcelona which Ponç de Lledó purchased from Isaac Llobell, a Jew of Barcelona. Dino Silvestre suffered the loss from two commercial investments made with Isaac Llobell, who transported them on a voyage to Candia and Cyprus. One comenda totalled 438 lib. 5 s. 7 d. Barc. ter., which was invested in various goods, and the other comenda totalled 115 s. Barc. ter., invested in eight gold besants. ACB, Protocols notarials, no. 44, ff. 109r-v. Cancelled. Ego Poncius de Letone civis Barchinone gratis et cetera constituo me debitorem et paccatorem uobis Dino Silvestre mercatori ciui eiusdem ciuitatis et uestris et quibus uelitis in centum lib. monete Barchinone de terno de illis scilicet .c.l. lib. eiusdem monete quas Issachus Lupelli iudeus Barchinone iuxta compositionem siue transactionem inter uos et eum factam debet et tenet uobis dare et soluere de illis et pro illis quadringentes triginta octa lib. et .v. s. et .vii. d. predicte monete quas dictus Issachus recepit et confessus fuerit se recepisse et portare in uestra comanda in uiatico quod fecit apud Candeam et Cipram in navi Bernardi Marcheti et socioroum implicatas in medietate trium peciarum integrarum pannorum de preceto vermilio et in medietate quinque peciarum pannorum de Exelono et in medietate duorum pannorum de Ypre et in medietate unius panni morati Duayx et in medietate mille .lx. trium [chin]tarum canebari de Burgunya et in medietate quadringentum .lxxx. et .vii. [can] arum et medie telarum de Mayol et in medietate [duarum] pannorum listatorum de Luers et in .lxxx. lib. [de brina] safrani et in .d.cc. quartanis olei de Xibilia que erat in .lx. quatuor gerris et in .x. quintalibus stanei et in .xx.vii. bisanciis mundis et quitiis [de duana et] de omnibus aliis haueriis prout de ipsa comanda apparet per instrumentum publicum inde factum auctore Petri Lupeti notarii publici Barchinone kalendas septembris anno domini .m.ccc. primo et de illis uel pro illis .c.xv. s. dicte monete implicatis in octo bisanciis auri quos dictus Issachus de uobis recepit et portauit in dicto uiatico et in dicta naui cum publico instrumento facto auctore Berengarii Lupeti notarii publici Barchinone .xvi. kalendas octobris anno domini .m.ccc. primo unde renunciando exceptionem non numerate pecunie et rerum non habitarum et non receptarum et doli mali et in factum et omni alio iuri et cetera conuenio et promito uobis quod predictas .c. lib. soluam uobis et uestris aut cui uos uolueritis ad uestram uoluntatem in primo uenturo festo Pentecostas sine omni dilatione et cetera et quod restituam et soluam uobis et uestris ad uestram uoluntatem si quas missiones dampnum et interesse uos et uestri facietis et sustinebitis quoque et cetera pro predictis .c. lib. exagendis et cetera. Et tradatur uobis et cetera. Et pro hiis complendis obligo uobis et uestros omnia bona mea et cetera. Renuncians quantumcumque ad hec gerens et cetera cuilibet legi siue iuri dicente quod prius conueniatur et pro quo aliquis se constituit debitorem per illum qui constitutur non posse dicere excipere uel allegare in iudicio uel extra iudicium quod dicte .c. lib. [dicte monete] non debeantur ex causa per hoc autem instrumentum seu per contentam in eo non fiat nec fieri uidetur priuate uel expresse aliqua nouitio nec derogatio predictis instrumentis dictarum comandarum non contenens in eis nec accionibus et iuribus exinde uobis compe-

150

STEPHEN P. BENSCH

tentibus quantum ad dictas scilicet .c.l. lib. quas dictus Issacus Lupelli iuxta formam dicte transactionis tenetur uobis dare et soluere ut est dictum. Immo predicta instrumenta dictarum comandarum et acciones et iura exinde uobis competentes remaneant et sint in prioritate temporis et in omnibus aliis que me ad dictas .c.l. lib. ut dictum est in suo pleno robore et ualore et hoc instrumentum non contenens in eo appareat predictis instrumentis dictarum comandarum ad bonum et uoluntatem uestri et uestroum et non ad dampnum in aliquo intelligatur tamen quod quando ego soluam dictas .c. lib. uos teneamini michi cedere et cedens acciones et iura uobis competentes ratione dictarum .c. lib. in omnibus ipsis .vi. operatoriis cum parietibus suis competentibus ratione emptionis quam nunc inde feci a dicto Issacho Lupelli habeo et possideo per franchum alodium infra moenia Barchinone prope platea Sancti Iacobi et iuxta portalis maius siue inferius Callis Iudayci Barchinone ad defendendum scilicet predicta per me empta contra quascumque personas in predictis per me emptis pennonem aliquam proponentes. Et teneamini michi tradere et traditis instrumenta dictarum comandarum integra et sincera. Testes G. de Valle cotonerius, Bernardus de Canalibus pelliparius.

Document 2 1303, december, 31. [Barcelona] Isaac Llobell, a Jew of Barcelona, recognizes to Dino Silvestre and Ponç de Lledó, merchants and citizens of Barcelona, that he will compensate them according to a royal judgment for losses they suffered from investments which Isaac transported for them to Candia and Crete and jettisoned. ACB, Protocols notarials, no. 44, f. 111r. Issachus Lupelli iudeus Barchinone concedo et recognosco uobis Dino Silvestre et Poncio de Letone mercatoribus ciuibus Barchinone quod cum ego in uiatico quod fecit ad partes ultramarinas in naui Bernardi Marcheti portaueram uobis quasdam comandas in dicto uiatico in dicta naui fuerit facta iactura et super predictas comandas huiusmodi iactura et aliis presentibus composuerimus et transegerimus ego et uos. Quia in ipsa compositione et transactione fuit factum condictum et [conuentum] quod ego soluerem et soluere tenerer et illam pecunie quantitatem quam dictus rex [habuit] ratione seu occasione comandarum uestrarum quas ego portaui in uiatico supradicto. Item confiteor et recognosco uobis quod solui dicto domino regi seu eius locum in hoc tenenti predictam peccunie quantitatem quam dictus rex habuit et habere debuit et uoluit racione uel occasione predictarum comandarum [in] naui in predicto uiatico ut est dictum. Et pro eo gratia et cetera conuenio et promito quod si forsan dictus dominus rex uel aliquis alius nomine eiusdem mouerint uel contra uos uel uestros aliquam questionem peticionem uel demandam racione uel occasione predictarum comendarum quia eas portaui in predicta ut est dictum [in continenti] opponam me defensioni uestre et uestrorum meis propriis expensis. Et quod uos et uestras seruabo inde omnino indemnens. Et obligo bona mea. Testes predicti.



A JEWISH MERCHANT IN ROMANIA: ISAAC LLOBELL OF BARCELONA

151

Document 3 1303, december, 31. [Barcelona] Isaac Llobell transfers the six workshops in the Jewish Call he sold to Ponç de Lledó and delivers the keys to him. ACB, Protocols notarials, no. 44, f. 111v. Cancelled. Nouerint uniuersi die martis qui est .ii. kalendas ianuarii anno domino m.ccc. tercio [in presentia] Bernardi de Villa Rubia notarii publici Barchinone et in presentia etiam testium subscriptorum [quod] Issachus Lupelli iudeus Barchinone tradidit Poncio de Letone corporalem possessionem [quam] predictus Issachus Lupelli habebat et possidebat per franchum alodium infra moenia uetera in platea ecclesie Sancti Iacobi et prope portalis maius Callis Iudayci Barchinone que quidem .vi .operatoria [ab infimo] tecco usque in abissum dictus Issachus Lupelli uendiderat dicto Poncio de Letone et suis perpetuo prout de ipsa uenditione melius et plenius apparet per instrumentum publicum inde factum auctoritate mei notarii subscripti et tradidit dictus Issacus Lupelli prefato Poncio de Letone hoc modo per quod induxit eum infra [quodam operatorio] in quo morabatur ex conducto Eliessendis Simona cotoneria et infra quoddam aliud operatorium in quo [moratur] Geraldus de Calidis et tradidit sibi claues ipsorum .ii. operatorium et mandauit dicte Eliessendi Simone que presentem esset in dicto operatorio quod predicto Poncio de Letone et quamdiu eidem Poncio placeret et con[uenit Poncio] de Letone et suis et quibus ipse uellet respondere et satisfacere de toto de pensione siue logerio ipsius in quo ipsa Simona ut dictum est morabatur et ipsa Simona acceptauit ipsum mandatum quorum uero .iiii. operatorium de predictis .vi. operatoriis forroyatos tradedit dictus Issacus Lupelli prefato Poncio de Letone in signum possessionis sibi tradere de eisdem cum [...] contra clausa. Et de predictis petiti et rogauit dictus Poncius de Letone [...] me notarium supradictum. Acta sunt hec die et anno predictis. Testes Boscano de Rieria, F. Vallibus, Issacus Levini iudeus.

LA CIUTAT DE BARCELONA, SENYORA DE VILAGRASSA, A L’URGELL (1391-1460)1 Prim Bertran Roigé

Universitat de Barcelona

Endreça Motius diversos, però sobretot d’afecte, em mouen a centrar el meu homenatge a la doctora i bona amiga Josefina Mutgé en la vila urgellenca de Vilagrassa, i fer-ho, a més, en el breu període en què el Consell de Cent barceloní en fou senyor. La doctora Mutgé té les seves arrels familiars, com jo mateix, per terres urgellenques, a la vila d’Ivars d’Urgell i en el seu magnífic entorn natural de l’estany que tants records comuns ens reporta. Per tant no li serà aliena aquesta temàtica ni aquest lloc pel que ha passat infinites vegades, especialment en la seva joventut. A més, la Dra. Mutgé s’ha dedicat en diverses ocasions a estudiar la seva població familiar d’Ivars d’Urgell, ben propera de la que és objecte d’aquestes notes. Vilagrassa, dotada d’una generosa carta de poblament i franquesa per Alfons el Cast, el 1185,2 el seu mercat i la fira van ser un element condicionant i bàsic del desenvolupament d’aquesta vila urgellenca; però tant el mercat com la fira estigueren fortament marcades per la proximitat d’altres dues viles reials, Cervera i Tàrrega, amb similars concessions i privilegis, que durant tota la baixa Edat Mitjana foren motiu de tensions i conflictes, amb 1   Aquest treball s’ha dut a terme en el marc del Projecte «Financieros al servicio del poder en la Corona de Aragón (ss. xiv-xv): métodos, agentes, redes» (ref. HAR2011-24839) dirigit pel Dr. Pere Verdés i Pijuan, de la Institució Milà i Fontanals del CSIC de Barcelona. Abreviatures i sigles utilitzades: ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; ACUR = Arxiu Comarcal d’Urgell, Tàrrega; AHCB = Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; LPV = Llibre de Privilegis de Vilagrassa; s.b. = sous de Barcelona; d. = diner. 2  Max Turull Rubinat, «La carta de població de Vilagrassa (1185) i el seu context històric i jurídic», dins Vilagrassa. VIII Centenari de la Carta de Població. 1185-1985, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1986, pp. 11-35.

154

PRIM BERTRAN ROIGÉ

intervencions reials, confirmacions i anul·laments d’anteriors concessions.3 Els litigis, sobretot amb Tàrrega, foren de tota mena, per qüestions de límits, de drets comunals, i fins i tot de representació a les Corts i Parlaments del principat.4 La vila intentà sempre defensar els seus privilegis de tenir mercat i fira, tot compaginant-los amb els de les poblacions veïnes, sempre amb exigus resultats.5 A Vilagrassa l’afectà profundament la crisis dels dos darrers segles medievals, just quan passà a ser senyoriu del Consell de Cent barceloní, i la institució municipal barcelonina hagué de cercar solucions a conflictes interns i de veïnatge, tot continuant una vella i arrelada tradició que ha caracteritzat aquestes dues viles reials de la plana d’Urgell. Tractarem algunes de les problemàtiques sorgides en aquest període d’inclusió de Vilagrassa com a baronia de la ciutat de Barcelona. Alienacions precedents de la vila reial de Vilagrassa Les primeres referències a la vila de Vilagrassa són anteriors a la conquesta de Lleida, justament el 1121, quan Ramon Berenguer III i la comtessa Dolça donaren a Gonter i a la seva esposa Júlia unes peces de terra al lloc de Vilagrassa, «in comitatu Minorisse, infra terminos de castrum Tarrega».6 El mateix any també reberen terres per plantar-hi vinyes el matrimoni format per Bernat Guillem i Maria. Tanmateix, el punt de partida i la gran embranzida que farà de Vilagrassa un nucli ben consolidat i estable serà la seva carta de poblament de 1185, atorgada per Alfons I el Cast, i caracteritzada per la munió de privilegis, l’ordenació espaial de la vila i de les cases, la concessió, defensa i protecció del mercat i fira, alliberament d’obligacions d’host i cavalcada, supressió de mals usos, així com la protecció reial sobre els habitants i els seus béns. 3   Vegeu Max Turull Rubinat, «Intercanvi comercial, fira i mercat a Cervera entre 1136 i 1392», Miscel·lània Cerverina 7 (1991), pp. 19-39. També María Dolores López Pérez, «Comprar y vender en Cataluña: mercados y ferias (ss. xii-xv)», dins Fiere e mercati nella integrazione delle economie europee. Secc. XIII-XVIII, a cura di Simonetta Cavaciocchi, Prato, Le Monnier, 2001, pp. 309-333. 4   Vegeu, per exemple, el Parlament de Vilafranca (1353), en què els síndics de Tàrrega protestaren per la presencia dels de Vilagrassa «et dixerunt quod proximum dicti sindici Ville Grasee non debebant recipi in dicto Parlamento cum nuper forent vocati. Et statim eidem sindici Ville Grasse persistentes in presentacione vel ostensione sindicatos iamdicti obtulerunt quandam litteram regiam in cui forma per quam constaban ipsos fore citatos» (Cortes de los antiguos reinos de Aragón, Valencia y principado de Cataluña, Madrid, Real Academia de la Historia, 1896, vol. I, p. 465). 5  Carme Batlle i Gallart, Fires i mercats. Factors de dinamisme econòmic i centres de sociabilitat (segles xi a xv), Barcelona, R. Dalmau, 2004, pp. 83-84. Com diu l’autora, «el conflicte entre Tàrrega, Vilagrassa i Cervera, fou molt més llarg —tot el segle— i greu, sobretot per a la població més feble, Vi­ lagrassa, que veié anul·lat el seu mercat a favor de la primera i retallada la fira a favor de les altres veïnes, com es pot seguir en nombrosos privilegis reials, alguns ben contradictoris». 6  Marc Sans Gilabert, Vilagrassa, Valls, Cossetània edicions, 2002, p. 39.



LA CIUTAT DE BARCELONA, SENYORA DE VILAGRASSA

155

No obstant, mercats i fires foren una font de conflictes constants amb les veïnes i poderoses viles de Tàrrega i Cervera, i una part molt important de la intervenció reial sobre Vilagrassa té a veure amb la resolució d’aquesta conflictivitat, afavorint o retallant velles concessions.7 Amb tot, mercat i fira acabarien esllanguint-se pels efectes de la crisi de la segona meitat de segle xiv i per la proximitat altament competitiva de les de Tàrrega i de Cervera. Com ja s’ha dit, la història de Vilagrassa està estretament vinculada i condicionada per la proximitat amb Tàrrega, i comparteixen situacions i problemes al llarg de la Baixa Edat Mitjana. En aquest sentit ambdues seran moneda de canvi a favor del comte Enric de Trastàmara, futur rei de Castella, a qui Pere el Cerimoniós les cedí el 1357,8 com a compensació pel seu ajut en la guerra contra Castella. Romangueren per poc temps en mans del comte de Trastàmara. A principis d’any de 1360 retornaren a la Corona, però per un període també breu, ja que les exigències de la guerra i la necessitat de mantenir l’aliança amb l’enemic comú, feren que el Cerimoniós, el 19 desembre 1362, tornés a donar novament Tàrrega i Vilagrassa, a més de Montblanc, al comte de Trastàmara.9 Amb la proclamació d’Enric II de Trastàmara com a rei de Castella, el 1366, ni Vilagrassa ni Tàrrega retornaren a la Corona, tota vegada que el comte de Trastàmara les havia venudes al seu cunyat Felipe de Castro, senyor de Guimerà, per 30.000 florins en metàl·lic, per subvenir les despeses de la seva coronació. Com que la venda no havia estat autoritzada ni pel rei d’Aragó ni pel seu primogènit, era nul·la i sense eficàcia, per tant Tàrrega retornà a la reina Elionor, ja que formava part del seu dot, i Vilagrassa es reintegrà a la Corona. L’infant Martí, senyor de Vilagrassa i Tàrrega

La vila, després de passar per un breu període de certa estabilitat, tornà a ésser alienada, el 16 de juliol de 1382, a favor de l’infant Martí, com a compensació pels 60.000 florins d’or que havia ofert al seu pare per poder atendre les empreses mediterrànies, i especialment la de Sicília.10 Però, en necessitar l’infant aquesta quantitat de diners prestats, i en no poder-li-la  7   Especialment quan Elionor de Castella, l’esposa d’Alfons el Benigne, com a senyora de Tàrrega, s’oposà a la recuperació del mercat dels dilluns per part de Vilagrassa, i que fou restaurat definitivament en temps de Pere el Cerimoniós (1342), així com hi hagué l’intent d’allargar la fira de Vilagrassa més enllà dels deu dies establerts (Josep Maria Segarra i Malla, Història de Tàrrega, amb els seus costums i tradicions, Tàrrega, Museu Comarcal, 1984, vol. I, p. 132).  8   Josep Maria Segarra i Malla, Història de Tàrrega, vol. I, p. 170.  9   Ibidem, p. 173. 10  Rafael Tasis i Marca, Pere el Cerimoniós i els seus fills, Barcelona, Vicens Vives, 1991, pp. 95-100.

156

PRIM BERTRAN ROIGÉ

retornar el rei, li vengué una sèrie de viles que, teòricament, eren l’equivalent del préstec.11 La venda reial incloïa també la clàusula que l’infant podia, a la seva vegada, vendre-les a carta de gràcia, amb la condició que la Corona podia redimir-les en qualsevol moment.12 El 7 de novembre, l’infant Martí comissionava Pere Ramon de Camporrells, cavaller i majordom de Maria de Luna, i a Guillem Sacirera «perquè tots dos, o un de vosaltres, aneu, en nom nostre, a prendre possessió personal, del senyor Rei o del seu procurador, de les viles de Tàrrega i Vilagrassa d’Urgell, i de tot allò que el Rei ens ha venut».13 El nou senyor de la vila, l’infant Martí, també hagué de fer front a les reiterades conflictivitats entre Tàrrega i Vilagrassa. Poc sabem de l’actuació de l’infant Martí sobre la vila de Vilagrassa. El «Llibre de Privilegis» es fa ressò el 29 de juny de 1384, de la confirmació i garantia de la venda d’un censal mort a favor de Francesca Pinell, de Puigverd d’Agramunt, de 333 sous i 4 diners de renda anual, pagadors el 30 de juny i garantits amb la quèstia de la vila que l’infant Martí havia de rebre.14 En aquest cas, la venda d’un censal responia als requeriments del nou senyor per subvenir les necessitats urgents dels seus dominis sicilians. Sota el senyoriu de l’infant Martí, la universitat de Vilagrassa continuà la tendència a endeutar-se, sobretot venent censals que adquirien, en un principi, ciutadans, membres de la baixa noblesa i eclesiàstics de l’entorn urgellenc i segarrenc i àdhuc de la ciutat de Lleida. Més tard començaren a interessar-se’n alguns ciutadans barcelonins.15 Tanmateix no fou pas la dècada en què el recurs al crèdit censal fou més reiterada i important. En la relació discreta de l’infant envers la «seva» vila, cal incloure-hi l’amnistia del 20 de maig de 1389 concedida als prohoms i habitants de Vi11   El mateix 16 de julio de 1382, el rei comunicava a Pere d’Aranyó, lloctinent del governador de Catalunya, i a n’Antoni de Navés, mercader lleidatà, que «avem venut a nostre fill caríssim, Martí, comte d’Exèrica [...] les nostres viles de Tàrrega i Vilagrassa, amb llurs termes» (Lluís Sarret i Pons, Privilegis de Tàrrega, Tàrrega, Editorial Camps, 1982, p. 328). 12   Ibidem, p. 220. 13   Ibidem, p. 221. Ll. Sarret i Pons, Privilegis de Tàrrega, pp. 328-329. Vegeu Gener Gonzalvo; Josep Hernando; Flocel Sabaté; Max Turull; Pere Verdés, Els llibres de privilegis de Tàrrega (1058-1473), Barcelona, Fundació Noguera, 1997, doc. 311, pp. 527-528. 14   ACUR, LPV, ff. 105r-106v; ACUR, Pergamins de Vilagrassa, caixa 6, n.º 107. 15   El 1387 diversos habitants de Vilagrassa pagaren 48 lliures i 7 diners a diferents creditors de la ciutat de Barcelona. Es tracta de pensions de censals creats i venuts anys enrere, a favor de ciutadans de Barcelona, el termini dels quals estava fixat el primer de gener. Els compradors foren Francesca, vídua de Mateu Valls (103 s. 3d. b.), Pere Miquel, mercader i ciutadà de Barcelona, perceptor d’una pensió de 103 s. 3 d.b.; Na Violant, vídua de Simó de Puigverd, mercader barceloní, perceptor de 9 ll. 12 s. de pensió; Ramon Rovira, mercader i ciutadà, perceptor de 155 s.b.; Francesc Sunyer, fill i hereu de Francesc Sunyer, de la casa del rei i ciutadà barceloní, que reb 7 ll. 14 s.b.; finalment, Jaume Figuera, també ciutadà barceloní, rebedor d’una pensió anual de 6 ll. 3 s.b. L’encarregat de pagament fou en tots els casos Bernat Rossell, habitant de Vilagrassa i diputat per la universitat de la vila (ACUR, Pergamins de Vilagrassa, caixa 6, n.º 108).



LA CIUTAT DE BARCELONA, SENYORA DE VILAGRASSA

157

lagrassa que haguessin delinquit, llevat dels casos de crims que comportessin penes de mort o mutilació de membres. A la vegada cancel·lava qualsevol procés o inquisició contra la universitat, els prohoms o els singulars de la vila.16 Es tracta d’un autèntic privilegi de franquesa per part del nou senyor, l’infant Martí. El Consell de Cent de Barcelona, senyor de Vilagrassa (1391) Tanmateix, la possessió d’aquestes viles per part de l’infant s’esvaí en poc temps a causa de les necessitats derivades de la guerra de Sicília, de la que n’era vicari general. El casament de Martí el Jove amb Maria de Sicília provocà la reacció del baronatge sicilià, afavorí la cohesió d’aquests barons i la seva coalició en el conveni de Castronovo (10 de juliol de 1391).17 La necessitat urgent de preparar una expedició a l’illa en defensa dels drets del seu fill, Martí el Jove, es feia dificilíssima a causa de les enormes dificultats financeres.18 Per fer front a aquestes dificultats, el futur Martí I l’Humà, hagué de vendre —amb l’autorització del seu germà el rei Joan I— al Consell de Cent de Barcelona, i en representació d’aquest, a en Guillem de Vallseca i Arnau Destorrent, consellers de la ciutat de Barcelona, les viles de Tàrrega i de Vilagrassa, a l’Urgell,19 amb els seus termes i possessions, i àdhuc els jueus que hi havia i els que hi poguessin venir a establir-s’hi, amb el mer i mixt imperi, i la jurisdicció alta i baixa, civil i criminal, pau i treva, host i cavalcada, amb totes les rendes, censos, delmes i particions d’esplets, dominicatures, terres i possessions; molins, forns, quísties, talles, aigües, aqüeductes, peixeres, boscos, deveses, caça i pesca, servituds, usatges i emprius.20 El Manual de Novells Ardits de la ciutat de Barcelona recorda com dijous 11 de maig de 1391 se tench consell de C jurats hon fo lo senyor Duch present, explicant en aquell que com ell mitjensant la ajuda de Déu entenés de passar en Sicília, que plagués a la ciutat fer-li préstech de Lm florins, los quals lo sit senyor assegurarie bé a la dita 16   Aquestes disposicions foren comunicades a Berenguer de Cruïlles, procurador general de l’infant (ACUR, Pergamins de Vilagrassa, caixa 6, n.º 109). 17   Només el treball astut, sagaç i constant de Martí el Vell, duc de Montblanc, feu que aquest fos vist amb uns altres ulls per part dels grans barons sicilians, als que prometé recompenses i privilegis. Tanmateix l’oposició de dos dels grans vicaris, Andrea Chiaramonte i Manfred d’Alagón desestabilitzà els projectes dels dos Martí. 18   Francesco Giunta, La Sicilia catalana, Barcelona, R. Dalmau, 1988, pp. 29-33. 19  L’expressió Vilagrassa in Urgello apareix de forma reiterada a la Cancelleria reial a la baixa Edat Mitjana, acceptant d’aquesta manera una expressió o sentiment popular encara ben arrelat. Vegeu Flocel Sabaté i Curull, El territori de la Catalunya medieval. Percepció de l’espai i divisió territorial al llarg de l’Edat Mitjana, Barcelona, Fundació Vives Casajoana, 1997, pp. 55 i 209-210. 20   ACA, Cancelleria, reg. 2079, f. 134 v. Lluís Sarret i Pons, Privilegis de Tàrrega, pp. 337-340.

158

PRIM BERTRAN ROIGÉ

ciutat matent a aquella en penyora diverses rendes e lochs seus qui són dins Cathalunya.21

A més de Tàrrega i Vilagrassa, la venda incloïa també les viles de Terrassa i Sabadell i el castell d’Arraona al Vallès. Tot plegat per 25.500 lliures.22 Així ho recull Bruniquer: «a 4 de noembre 1391, el infant Dn. Martí vené a la ciutat ab carta de gràcia, Tarraça, Sabadell, Tàrrega i Vilagrassa».23 D’aquesta manera, gràcies al capital recollit, l’armada catalana salpà de Càller i arribà a Sicília el 22 de març de 1392. La ciutat de Barcelona, ara ja senyora de Vilagrassa i Tàrrega, organitzà amb criteris racionals i de bona gestió els seus dominis a l’Urgell. Per això, el 10 de gener de 1396, «fou instituhit lo offici de Procurador de les Baronies».24 El procurador administrava les viles i ciutats que eren senyoriu del Consell de Cent; normalment residia de manera llarga o temporal, en alguna de les viles i ciutats, o en les més importants, com Tàrrega. La majoria d’aquests procuradors eren personatges rellevants, membres del consell municipal barceloní, com Ferrer de Marimon, que fou procurador entre 1396 i 1398, o Pere Dusai, a partir d’aquest darrer any, o Pere Oliver que exercí el càrrec de procurador a partir de 1400.25 El procurador del Consell era una mena d’ alter ego dels consellers de la ciutat en els territoris de la seva jurisdicció senyorial. Solien durar en el càrrec un trienni, i el seu salari era de 3.000 sous barcelonesos a l’any, quantitat que, a mitjans segle xv, arribarà a 5.500 sous anuals.26 Poc més tard, a aquesta compra per part del Consell de Cent s’hi afegí la de les rellevants localitats valencianes d’Elx i Crevillent, per altres 27.000 lliures, o sigui, 50.000 florins.27 Es configurava així una de les més importants baronies de la ciutat de Barcelona, a les acaballes del segle xiv. Barcelona i les seves institucions municipals que eren vistes i considerades pel seu caràcter essencialment antinobiliari, es convertiren d’aquesta manera en senyora feudal, gràcies a l’adquisició de baronies i llocs perta  Manual de Novells Ardits, vol. I (1390-1416), Barcelona, 1892, p. 14.   Maria Teresa Ferrer i Mallol, «Les relacions del rei Martí l’Humà amb la ciutat de Barcelona», dins VII Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Barcelona, Imprenta viuda de Rodríguez Ferran, 1962, p. 162. 23   E. G. Bruniquer, Rubriques: ceremonial dels magnífichs consellers y regiment de la ciutat de Barcelona, Barcelona, Impr. d’Heinrich, vol. III, 1914, cap. XXXXV, p. 212. 24   Ibidem, p. 212. 25   Maria Teresa Ferrer i Mallol, «Altres famílies i membres. L’oligarquia barcelonina», dins Carme Batlle et alii (eds.), El «Llibre del Consell» de la ciutat de Barcelona, Barcelona, CSIC, 2007, pp. 270-346. 26   AHCB, Consell de Cent, reg. Deliberacions, II-1, 6-7-1435, ff. 98v-100r. 27  Josep-David Garrido i Valls, «Elx i Crevillent sota la senyoria de la ciutat de Barcelona (13911473)», La Rella 11 (1997), p. 16. 21 22



LA CIUTAT DE BARCELONA, SENYORA DE VILAGRASSA

159

nyents a membres de la casa reial, a més d’altres de la noblesa i àdhuc del mateix rei.28 La política de la primera institució municipal catalana s’havia decantat per la consolidació i ampliació de les baronies presents a diferents indrets de la Corona catalanoaragonesa. Només un any abans de la compra de Vilagrassa, el Consell barceloní havia adquirit el castell i lloc de Montcada (1390) per tal d’assegurar-se el control dels accessos a Barcelona des de l’interior de Catalunya; i feu el mateix amb el castell de Cervelló, situat al camí de l’Ordal, que obria el pas vers el Penedès. El 1396 la ciutat de Barcelona comprà el lloc de Caldes d’Estrac al bisbe de Barcelona, i el 1399 les viles de Flix i Palma d’Ebre a la família Santcliment de Lleida, que es va veure obligada a vendre a causa de la seva ruïna i de les amenaces i exigències dels seus creditors.29 El preu fou fixat en 15.000 lliures, i les negociacions foren tenses i s’allargaren des del 1398 al 1400, de manera que els consellers barcelonins no en pogueren prendre possessió fins a darreries d’aquest any. En aquest cas, l’opció del Consell de Cent era aconseguir una posició estratègica en la ruta de l’Ebre i el comerç dels cereals que abastien la ciutat. Conflictes entre Vilagrassa i Tàrrega i intervenció del Consell de Cent barceloní

Sota el domini i jurisdicció del Consell de Cent de Barcelona, la universitat de Vilagrassa continuà amb la confrontació amb Tàrrega, per qüestions múltiples, que van des del mercat fins a litigis per problemes de límits i herbatges o de contribucions fiscals. Sense voluntat de fer una relació exhaustiva de les intervencions de la ciutat de Barcelona sobre Vilagrassa, l’acció del Consell de Cent fou reiterada i sovintejada. En destacaria especialment el conflicte pel control de la partida de Les Contigües (1409), que portà el Consell, com a senyor de les dues viles, a sentenciar que d’aquí avant tots los habitants de Vilagrassa presents e sdevenidors,... per totes terres e possessions que hagen e possehesquen en la dita partida apellada Les Con28   Maria Teresa Ferrer i Mallol, «Projecció exterior», dins Jaume Sobrequés (dir.), Història de Barcelona, vol. 3, La ciutat consolidada (segles xiv i xv), Barcelona, Enciclopèdia Catalana-Ajuntament de Barcelona, 1992, pp. 365-368. 29   Maria Teresa Ferrer i Mallol, «La població d’Alcarràs, Montagut, Sarroca, Llardecans, Flix i La Palma, dominis dels Santcliment, el 1386», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols XX (2002), pp. 75-93; de la mateixa autora, «Flix, un port fluvial blader per a Barcelona. La compra de la baronia de Flix i La Palma el 1400», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 23-24 (2002-2003), pp. 465-507.

160

PRIM BERTRAN ROIGÉ

tigües, constituïdes .. entre la dita vila de Tàrrega et los mollons o fites fets e posats entre Tàrrega e Vilagrassa, ab la dita vila de Tàrrega en tots camins reals exceptat de la quèstia... los dits singulars de Vilagrassa no sien tinguts contribuir per les dites possessions o propietats en la dita vila de Tàrrega, com no sia just que ninguna persona per... personal hage a contribuir en dos llochs...30

Les Contigües era una partida ubicada dins del terme de Tàrrega, en la que sorgiren constantment litigis entre les dues universitats i els seus habitants, ja fos per les propietats de les terres, els dominis útils, o bé per l’ús dels béns comunals, com s’esdevingué el 1432, en què els mostassafs de Tàrrega s’apoderaren de bestiar de propietaris de Vilagrassa, tota vegada que el carnisser de Vilagrassa «hage mes en lo dict loch ultra CCCC moltons en desplaher de aquella [la vila de Tàrrega] e en dany de aquella».31 La sentència dels consellers de Barcelona, de 19 de febrer de 1433, fixà en 115 el nombre màxim de caps de bestiar que d’aquí avant la dita universitat [de Vilagrassa] per si o per son carnisser no gos tenir ni fer pasturar cascun any en les dites Contigües bestiar menut, ultra lo dit nombre [de 115] sots pena e ban de sis diners barcelonesos per quiscun cap de bestiar que sobrepujara lo dit nombre.32

Aquests conflictes per qüestions de pastures i d’aprofitament de béns comunals s’havien fet palesos també a la partida del Mor, on carnissers i ramaders targarins pasturaven els seus ramats, malgrat que Vilagrassa defensava tothora que era territori d’ús exclusiu seu i dels seus ramaders i carnissers.33 Els plets, iniciats davant del Consell de Cent el 1428, continuaven encara ben vius per raó d’emprius i herbatges el 1448. El Consell de Cent intervingué també en conflictes personals que implicaven violència entre habitants de Tàrrega i Vilagrassa. En pot ser un bon exemple la carta que els paers de Vilagrassa34 adreçaren el 1420 als consellers de Barcelona, tot informant que Ramon de Berga i Ramonet de Berga i Guillem de Berga, fills del primer, junt amb Pasqual Fuet, Antoni Maçanet, Joan Xanxo i Bernat de Lluçàs, tots ells habitants de Vilagrassa, els quals per pura fortuna «són stats a la mort perpetrada en persona d’en Joan Martorell e de na Caterina, dona mundana», dins lo terme de Tàrrega. Com que el procurador fiscal de Tàrrega havia ordenat clam de pau i treva contra aquests veïns de Vilagrassa, amenaçant-los de destruir cases i collites, la universitat de Vilagrassa pregà als consellers de Barcelona que intercedissin davant del   ACUR, LPV, f. 189r.   ACUR, LPV, f. 193r. 32   ACUR, LPV, f. 201v. 33   AHCB, Consellers, Baronies, 1C.XII-23/3. 34   Aquell any eren paers de la vila Berenguer Rosselló i Joan Aguiló. 30 31



LA CIUTAT DE BARCELONA, SENYORA DE VILAGRASSA

161

veguer targarí per tal que no s’actués ni es condemnessin els querellats, adduint que l’acusació es devia exclusivament a la tradicional animadversió de Tàrrega contra la universitat de Vilagrassa, i estava inspirada per «lo enemich de humanal natura».35 Sens dubte l’enfrontament més rellevant que es donà en temps de domini barceloní s’esdevingué el 1441, i hi tingueren un decidit protagonisme tant el procurador del Consell de Cent, Joan Berenguer Sapila, com les autoritats de Tàrrega, que influïren el primer i el menaren a prendre determina­ cions processals i penals en greu dany del prestigi i l’honor de la universitat i dels singulars de Vilagrassa. El procurador del Consell de Cent decidí mesures vexants contra l’antic batlle de Vilagrassa, Joan Rialp, «instat [per] alguns crehedors censalistes» a exigir el cobrament de pensions endarrerides; i disposà l’emmanillament del batlle i dels prohoms de Vilagrassa, que foren conduïts a Tàrrega contra dret, «presos ab cadenes e cordes ligats», i la confiscació, també contra dret, dels béns i propietats de la mare de l’antic batlle, Joan Rialp, per compensar els censalistes que no cobraven. La descripció detallada i minuciosa d’aquestes vexacions, fruit d’una situació extrema de crisi financera, és prou aclaridora en el text de l’apèndix documental, al que remetem. Cal destacar-hi la protesta ferma del municipi de Vilagrassa davant la coacció gratuïta i forassenyada per part del mostassaf de Tàrrega que arruïnaria encara més el futur de la vila, en no poder vendre ni arrendar les herbes de la vila, i en no donar seguretat i garanties a possibles arrendataris dels comunals, «per la qual cosa lo dit lloch de Vilagrassa és en total perdició... e lo dit loch serà del tot destruyt, qui és ja massa segons tot lo món pot veure», afirmen els paers de la vila. La protesta dels representants del comú i del batlle de Vilagrassa foren ateses pel Consell de Cent, que ordenà a procurador, veguer, batlle i mostassaf de Tàrrega que «reduïscats e tornets al primer estament... e en altra manera seria tot imputat a càrrech, culpa y despesses vostres». El recurs al crèdit censal per part de la universitat de Vilagrassa, sota la senyoria del Consell de Cent

Malauradament no comptem amb cap capbreu de censals i violaris ni llibres de clavaria que permetin poder conèixer amb alguna precisió el procés d’endeutament municipal, tant sota domini de la ciutat de Barcelona com en èpoques precedents, i que s’han esmentat en apartats anteriors. De tota manera, sabem per documentació esparsa, que Vilagrassa hagué de recórrer,   AHCB, Consellers, Baronies, 1CXII-23/1.

35

162

PRIM BERTRAN ROIGÉ

almenys des del 1342, a vendre una renda vitalícia (un violari) per tal d’aconseguir crèdit sense acollir-se als préstecs onerosos de particulars, com s’havia fet fins al moment, i en condicions clarament usuràries.36 Ens situem en una dècada posterior a la venda dels primers violaris per part del municipi de Cervera,37 i coincideix en anys similars a altres ciutats i viles de Catalunya, com Girona (els primers violaris són del 1342) o Manresa (1343).38 Tornant al cas de Vilagrassa, l’any següent, 1343, es vengué un altre violari, de 300 s. de pensió, per tal de pagar al rei Cerimoniós l’alliberament temporal de la questia i peita,39 a canvi del préstec de 25.000 s.b. que Tàrrega i Vilagrassa, conjuntament, feren al rei Cerimoniós, en el context de les guerres contra Jaume III de Mallorca i la definitiva incorporació del regne a la Corona catalanoaragonesa. La universitat de Vilagrassa s’afegia així al procés imparable d’emissió de renda per part dels municipis, junt també a la generalització de les imposicions com a forma de pagar els subsidis al rei.40 Precisament, per fer front a aquestes exigències reials, aquest any 1343, Vilagrassa hagué de vendre dos censals per valor de 8.333 s. 4 d. b., mentre Tàrrega vengué tres violaris pel preu de 16.666 s. 8 d.b.41 A l’època de Pere el Cerimoniós fou reiterat el recurs a la venda de censals per subvenir necessitats tan diverses com els venciments d’altres censals i violaris,42 o la compra de diferents i feixucs drets que el comte Enric de Trastàmara encara tenia sobre la vila (1363), o les despeses per noves construccions i defenses públiques de la població.43 Com ha evidenciat 36   El 24 d’abril de 1342, es reuneix la universitat de Vilagrassa a l’església de la vila per tal de vendre un violari de 1.477 s. 10 d. b. de capital, i 187 s. 6 d. censuals, al comprador, Pericó Coma de Bellpuig (ACUR, Pergamins Vilagrassa, caixa 3, perg. 42). 37   Pere Verdés Pijuan, «Per tal que no calgués a logre manlevar: El endeudamiento a largo plazo de un municipio catalán durante la Baja Edad Media (Cervera, 1332-1386)», dins M. Sánchez Martínez (ed.), La deuda pública en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 2009, p. 28. 38  Manuel Sánchez Martínez, «Fiscalidad y finanzas municipales en las ciudades y villas reales de Cataluña», dins Finanzas y fiscalidad municipal. V Congreso de Estudios Medievales, Ávila, Fundación Sánchez Albornoz, 1997, p. 225. 39   ACUR, LPV, ff. 98-99. 40  Manuel Sánchez Martínez, «Fiscalidad y finanzas municipales», p. 226. 41  Manuel Sánchez Martínez, «La Corona en los orígenes del endeudamiento censal de los municipios catalanes (1343-1344)», dins Denis Menjot; Manuel Sánchez (eds.), Fiscalidad de estado y fiscalidad municipal en los reinos hispánicos medievales, Madrid, Casa de Velázquez, 2006, p. 244. 42   ACUR, Pergamins de Vilagrassa, caixa 4, perg. 75, de 17 de febrer de 1361. 43   ACUR, Pergamins de Vilagrassa, caixa 4, perg. 81. Els paers recorden que la universitat ja tenia un deute amb els jueus de 7.000 s.b., i que en aquells moments el comú no tenia «pecuniam numeratam vel bona mobilia». Sobre aquesta emissió massiva de rendes perpètues (censals) i vitalícies (violaris) per part dels municipis, garantits amb les persones i els béns de tots els habitants que configuraven la universitat, vegeu Pere Verdés Pijuan, «Les élites urbanas de Cataluña en el umbral del siglo xv: entre el discurso político y el mito historiográfico», dins La Corona de Aragón en el centro de su historia. El Interregno y el Compromiso de Caspe, 1410-1412, Zaragoza, Gobierno de Aragón, 2012, pp. 155-157.



LA CIUTAT DE BARCELONA, SENYORA DE VILAGRASSA

163

M. Sánchez,44 moltes vegades era el mateix deute acumulat el que obligava a vendre nous censals i violaris, o a rescatar-ne de més antics i amb interès més alt. En aquest context de darrer terç del segle xiv es recorregué no solament als jueus, sinó també a la mateixa parròquia de Vilagrassa, que comprà un violari de 1.313 s.b., amb l’autorització del bisbe de Vic.45 El recurs a la parròquia com a font de préstec no és inusual a Vilagrassa i el tornem a trobar en diverses ocasions, com el 1381, en què es paga la pensió de 838 s.b.; al mateix temps que també es paguen pensions de censals adquirits per diferents ciutadans de Tarragona,46 a la vegada que el convent de carmelites de la vila de Tàrrega reclamava a la universitat de Vilagrassa, el 24 de maig de 1381, un deute censal endarrerit de 1.121 s. 2 d.b.47 Vers 1387, a les acaballes del domini senyorial de l’infant Martí s’observa la tendència a cercar crèdit censal més enllà de l’àmbit geogràfic de Ponent o de l’entorn immediat de Vilagrassa. Seran sobretot ciutadans de Barcelona els grans compradors de censals creats per la universitat, a partir de 1387,48 com Francesc Morató,49 doctor en lleis, o Ramon Rovira, potser cridats pel fet d’invertir en territoris i viles senyoriu del Consell de Cent. Tanmateix no deixen d’aparèixer alguns compradors de deute públic dels entorns de la vila, com el jueu David Samuel de Piera, d’Agramunt (1399).50 La manca de documentació no ens permet precisar els motius i el ritme de creació del deute públic, sobretot en temps de Pere el Cerimoniós i també, més tard, en temps d’Alfons el Magnànim.51 Fou sobretot el període central del segle xv en què les condicions de supervivència econòmica de la universitat s’agreujaren. La situació de col· lapse econòmic de Vilagrassa es fa evident quan els impagaments (concretament el 1441, vid. apèndix) provocaren actituds de violència per part dels censalistes, en les que hi prengué part directa, com ja hem dit, el procurador  Manuel Sánchez Martínez, «Fiscalidad y finanzas municipales», p. 231.   ACUR, Pergamins de Vilagrassa, caixa 4, perg. 82. 46   ACUR, Pergamins de Vilagrassa, caixa 5, perg. 102. 47   ACUR, Pergamins de Vilagrassa, caixa 5, perg. 103. No tinc pas cap constància que el censal fos una compra directa del convent carmelità; com en tants casos similars, és possible que es tracti d’una donació a favor de la comunitat carmelitana en la seva època fundacional, ja que els carmelites calçats arribaren a Tàrrega el 1364. 48   ACUR, Pergamins de Vilagrassa, caixa 6, perg. 108. Sobre la importància dels creditors barcelonins en relació a municipis com la mateixa Vilagrassa o Tàrrega, Igualada, Cervera, Vilafranca del Penedès, Montblanc i altres, vegeu Pere Verdés Pijuan, «Barcelona, capital del mercat del deute públic català, segles xiv-xv», Barcelona. Quaderns d’Història 13 (2007), pp. 283-311. 49   ACUR, Pergamins de Vilagrassa, caixa 6, perg. 111 i 112. 50   ACUR, Pergamins de Vilagrassa, caixa 6, perg. 118. 51   Coneixem els casos de censals comprats per Bernat de Canyelles, de Cervera (1446), de 15 lliures de pensió anual (ACUR, Pergamins de Vilagrassa, caixa 6, perg. 128) o el de Guillem de Tàrrega, comprador d’un violari (1446) de 180 florins d’Aragó de capital (ACUR, Pergamins de Vilagrassa, caixa 6, perg. 132). 44 45

164

PRIM BERTRAN ROIGÉ

del Consell de Cent, i prestigiós i ric ciutadà barceloní, Joan Berenguer Sapila.52 La creació d’un dotzè (1459)

No solament violaris i censals formen part de les formes de subvenir necessitats del comú, també feren la seva aparició la imposició de redelmes, onzens i similars, en un context de màxim endeutament municipal53 i d’extremada insolvència de la universitat per pagar les pensions dels censals creats i venuts en temps precedents, o bé per liquidar deutes. Com diu J. Morelló,54 fou a partir de 1340-1350 que es començaren a autoritzar aquestes puncions fiscals sobre domini reial, i fou al darrer terç del segle xiv, sobretot a Ponent, on diverses universitats recorregueren a la imposició de desens, dotzens i onzens sobre la renda dels homes de viles i ciutats. La vila de Tàrrega en creà un el 1377: per molts e diverses càrrechs, accidents e fortunes qui e que a la dita universitat són esdevengudes, axí per passatge de companyes estranyes, com per los murs e valls en la dita vila feyts... e encara... la dita universitat de la dita vila de Tàrrega se sie haguda de encarregar de molts e diverses censals e violaris, e de molts e diverses deutes, los quals ha haguts a prendre e vendre e manlevar...55

En el cas de Vilagrassa, el gener de 1459, el Consell de Cent autoritzà la creació d’un dotzè per subvenir l’endeutament censal56 impossible de pagar amb el creditor Simó Despuig, jurista targarí domiciliat a Cervera. Vilagrassa, com tantes viles urgellenques a mitjans del segle xv, era insolvent i amb tantes càrregues de censals que no es podien abastar ni satisfer; d’aquí que la universitat —representada pel seu consell municipal i els dos paers, Joan Solsona i Pere Altisent—, recorregués al sistema de creació d’un dotzè.57 Els 52   Maria Teresa Ferrer i Mallol, «El llibre de comptes d’un notari barceloní del segle xv. Nicolau de Mediona», Estudis Castellonencs 93 (1994-1995), p. 548. També Josep Plana, «Els Benet una família de mercaders barcelonins», dins La societat barcelonina a la Baixa Edat Mitjana, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1983, pp. 58-59. 53   Pel cas de Tàrrega, vegeu Josep Maria Segarra i Malla, Història de Tàrrega, vol. I, p. 307. 54  Jordi Morelló i Baget, «Els impostos sobre la renda a Catalunya: redelmes, onzens i similars», Anuario de Estudios medievales 27/2 (1997), p. 909. 55   Lluís Sarret i Pons, Privilegis de Tàrrega, pp. 296-297. 56   No era la primera vegada que Vilagrassa recorria a la solució dels impostos sobre la renda. El 1350, el Cerimoniós ja havia concedit imposicions sobre el pa, el vi, la carn i l’oli, a més d’un onzè sobre les collites de cereal, verema i safrà, per un període de tres anys (Jordi Morelló i Baget, «Els impostos sobre la renda a Catalunya: redelmes, onzens i similars», p. 911). 57   Per situacions similars en l’entorn urgellenc, vegeu Ramon Miró i Baldrich, «Pagar deutes, posar nous impostos. La riquesa dels insolvents poderosos», Quaderns de «El pregoner d’Urgell» 9 (1996), pp. 13-36.



LA CIUTAT DE BARCELONA, SENYORA DE VILAGRASSA

165

productes gravats serien els cereals (blat, civada i ordi), la verema,58 les collites de safrà —cultiu ben estès a terres de la Segarra i també en bona part de l’Urgell—, 59 a més de lli, cànem i faves. No hi ha cap referència al bestiar, tot i ser prou important en aquesta vila, com s’ha apreciat en els conflictes per pastures i herbatges amb la veïna Tàrrega. Per tal de poder apreciar les condicions del pacte establert, annexem un fragment dels capítols signats i acordats entre la universitat i el censalista, el 5 de gener de 1459: En nom de Déu sia e de la Verge gloriosa mare sua, amen. Capítols fets e fermats e concordats entre los honorables pahers, universitat e prohòmens de Vilagrassa, de una part, lo honorable micer Simon Despuig, juriste nadiu de la vila de Tàrrega, ara domiciliat en la vila de Cervera, de la part altra. Primerament és estat concordat e en pacte decidit entre les dites parts e los dits pahers, universitat e singulars ab so de campana congregats, ordenassen e prometessen axí com ara de present imposen, ordenen, prometen e constitueixen que los dits pahers e aquells qui a pus d’ells vindran, e tots quants conrearan en lo terme de Vilagrassa e en lo balliu de aquella, pagaran e hagen a pagar e e llealment dotzè perpetualment de tot ço e quant en lo dit terme e balliu conrearan e Déu los donarà, ço és a saber, la dotzena part de la verema, la dotzena part del forment, ordi e civades e tots blats, del saffrà, de lli, de cànem, de faves, e açò faran perpetualment. Los quals singulars e habitants e per temps habitadors quant en los dits térmens e balliu ara conresien e d’aquí avant conrearan, axí dels splets ara presents són comanats a la terra com de aquells que per avant Déu hi darà e comanats seran. Item és stat pactat i concordaren entre les dites parts que lo dit dotzè se hage de servir a pagar los creadors censalistes qui censals han e prenen e deuen haver ab cartes públiques mostraran sobre la dita vila y singulars de aquella, ço és a raó de devuyt diners per lliura, ço és a dir, que aquell creador qui pren e penrà mostrara vint sous de censals sobre la dita Vilagrassa del vuyt diners e aquell qui lacerà haver e mostrara [...] hage tres sous e sis de aliis, et comptant segons més o menys. Item és pactat y concordat e s’avengué entre les dites parts que quan los dits creadors seran pagats en la forma demunt dita e specificada que tot lo qui resterà e sobrarà del dit dotzè, ço és de blats, verema, çaffrà, lli e cànem e de faves serà partit per iguals parts entre la dita vila e lo dit micer Simeon Despuig, per tal forma e manera que lo dit micer Simeon fasse e fer puxe a totes ses franqueses, voluntats, de la meytat del dit dotzé, ço és de aquella resta que restarà a pagar los dits creadors en la forma del vuyt diner per lliura demunt dita. L’altra part emperò, ço és la meytat de ço que sobrarà fet lo dit pagament, hage ésser convertida en útils e augment del públic de la dita vila de Vilagrassa en e per la manera següent. És a saber, que aquella meytat o part que a la dita vila e públich de aquella pertanyerà serà conver58   El vi obtingut es recollia en la casa dita del Quint, de Vilagrassa, en la qual hi havia un cup i tres tones. 59   Agustí Duran i Sanpere, «El safrà d’altres temps», dins Idem, Llibre de Cervera, Barcelona, Curial, 1977, pp. 439-442; Pere Verdés, «Una espècia autòctona: el comerç del safrà a Catalunya durant el segle xv», Anuario de Estudios Medievales 31/2 (2001), pp. 757-785. Del mateix autor, «La fiscalidad sobre el azafrán: una «cuestión de estado» en la Cataluña del siglo xv», en R. Vallejo Pousada (ed.), Los tributos de la tierra: fiscalidad y agricultura en España (siglos xii-xx), València, Publicacions de la Universitat de Valencia, 2008, pp. 422-444.

166

PRIM BERTRAN ROIGÉ

tida tota en forment, ordi e avena, lo qual forment, ordi e avena del públich de la dita vila sia e servesque a sembrar les terres dels dits terme e ballia e qui per als dits blats serves-se la dita part tots anys tan llongament fins se haie cent migeres de forment, cent d’ordi e cent de avena, los quals blats hagen parts en lo temps del sembrar e per sembrar primerament los habitants de dita vila ... Item és stat concordat que de cinch en cinch anys tots los stants e habitants en la dita vila sien tenguts prestar sagrament homenatge de pagar bé e llealment lo dit dotzè e fermar en los presents capítols a instància dels dits pahers e del dit micer Simon Despuig e dels seus, e si algú no pagara dit dotzè e llevara los blats de la hera, ço és los dits habitants e del tros los qui no habiten en la vila, encorreguen en pena de sinquanta lliures, la qual pena serà partida en tres parts, la una ço és al honorables balle, l’altra a la obra e l’altra a la dita vila, e al dit Simon e als seus per equals parts...60

Desconec el descabdellament final del procés d’alleujament fiscal i financer de la vila. La discontinuïtat de la fragmentària documentació actualment a l’abast no permet precisar més sobre la situació econòmica de Vilagrassa. Constato, tan sols, que el 1467 es pogué redimí el censal creat en un moment desconegut, i comprat per Joan Ferrer, cavaller de Tàrrega.61 La possessió de Tàrrega i Vilagrassa per part del Consell de Cent resultà més aviat una càrrega onerosa i motius de litigis i friccions que no pas una important font de rendes per a la ciutat de Barcelona. D’aquí que hi hagueren intents en diversos moments previs a la Guerra Civil del 1462-1472 d’afavorir la devolució a la Corona, com s’esdevingué, sense resultats, el 25 d’abril de 1456.62 No fou fins al 14 de febrer de 1460 que el Consell barceloní cedí definitivament a Joan II Tàrrega i Vilagrassa, que acte seguit passaren a la reina Joana Enríquez. El diumenge 17 d’agost d’aquest any, rei i reina en prengueren possessió. S’acabava així setanta anys de domini de la ciutat de Barcelona sobre les dues viles urgellenques. Apèndix documental 1441, desembre, 20. Barcelona Carta dels consellers de la ciutat de Barcelona, senyors de Tàrrega i de Vilagrassa, a Joan Berenguer Sapila, procurador de la ciutat de Barcelona en aquestes viles. Manen revocar un seguit de greuges que tant el procurador, com el batlle, els paers i el mostassaf de   ACUR, LPV, ff. 289r-290v.   ACUR, Pergamins de Vilagrassa, caixa 6, perg. 136. 62   «Lo Consell deliberà que per rahó de cert privilegi, y era lo del regiment obtingut del rey que fou atorgat l’any 1455, y sa majestat demanava li fos fet algun do o servey, per ço fos restituhit al senyor rey los locs de Elig y Crivillent en València, y Tàrrega, Vilagrassa, Tarraça y Sabadaell y castell de Rahon en Cathalunya, e lo contracte ja era fet, emperò no presa possesió, y perquè la ciutat escrigué al rey volgués prendre en recompensa de dits lochs lo que sa majestat devia a la ciutat, per lo qual la ciutat tenia en penyora lo comtat d’Empúries, del qual la ciutat no have profit sinó danys, y dels dits altres lochs ne havie molta utilitat» (Bruniquer, Rubriques, vol. III, p. 218). 60 61



LA CIUTAT DE BARCELONA, SENYORA DE VILAGRASSA

167

Tàrrega havien fet contra la universitat i singulars de Vilagrassa, i especialment contra l’antic batlle de Vilagrassa, Joan Rialp. Els consellers disposen també que no es barregin les jurisdiccions d’ambdues viles i se servin els drets i honor dels de Vilagrassa. Fou confirmada pels consellers de Barcelona, a precs del batlle, paers i prohoms de Vilagrassa,el 28 de març de 1449. ACUR, LPV, ff. 39r-41v. Los consellers de la ciutat de Barcelona, senyora de las vilas de Tàrrega y de Vilagrassa e de lurs térmens, al honorable mossèn lo procurador general per la dita ciutat de les dites viles e de alcunes altres viles y llochs que la dita ciutat posseheix en lo principat de Cathalunya. Salut e dilecció. Per part dels amats nostres lo batlle, pahers e prohòmens de la dita vila de Vilagrassa nos és stat exhibida una lletra patent dels honorables consellers de la dita ciutat predecessors nostres de la tenor següent. Los consellers de la ciutat de Barcelona, senyora de les viles de Tàrrega e de Vilagrassa e de llurs térmens, al honorable magnífich Johan Berenguer Çapila, procurador general per la dita ciutat de les dites viles et de les altres viles e llochs que la dita ciutat ha en lo principat de Cathalunya. Salut e dilecció. Per part dels amats nostres los batlle, pahers e prohòmens de la dita vila de Vilagrassa és stada a nosaltres offerta una suplicació del tenor següent: Molt justos e insignes consellers de la ciutat de Barcelona, a la vostra acostumada y sòlita justícia los humils vassalls y súbdits vostres, lo batlle, pahers y prohòmens e singulars de la vostra vila de Vilagrassa de Urgell, querellosament posen e ab grans jamechs e plors e làgrimes, los greuges e grans sobre los quals los honorables mossèn lo procurador, balle, pahers e mostaçaf de la vostra vila de Tàrrega fan contra los miserables pahers e prohòmens e singulars vostres de la vostra vila de Vilagrassa, entre los quals són los següents. Et primo dihuen que lo honorable mossèn lo procurador vuy resident en Tàrrega, ha fet procés indegut, ab tota humil reverència parlant, contra en Johan Rialp, olim balle de dit lloc de Vilagrassa, per tant com a requesta del veguer de Cervera havie fet emparar lo dit Johan olim balle, instant alguns crehedors censalistes en lo terme de Vilagrassa, la qual empara lo dit Joan lavors balle fou estat llochtinent de veguer de Tàrrega en Joan domiciliat en aquella, de què se segueix que atteses les provisions reals lo veguer o llochtinent de Tàrrega domiciliats en la dita vila, lo dit lochtinent de Vilagrassa e fet de la vegueria de Cervera, e per la dita rahó lo dit balle necessàriament en virtut de les dites provissions reals de la constitució de Cathalunya, novellament sobre los censals feta ac a fer les dites empares, en altra manera fora estat trobat en manifesta fadiga de dret. E no hoyt lo dit Johan en les dites rahons del dit procurador a vosaltres insignes monsenyors de consellers se és appellat, segons es mostre per carta pública, la qual exhibeix de present, la qual appellació no contrastant, ha executat los penyorats béns de la mare del dit Joan en casa de la dita mare de aquell qui és vist for contra tota rahó e justícia; mes que la mare per lo fill no·s deu executar. Item car tots los béns penyorats són en la casa de la dita dona, mare del dit Johan, e és en via de dret presumpció que són de la dita mare. Item són agreujats los dits pahers e prohòmens de Vilagrassa per los dits pahers de Tàrrega com per llur manament lo mostaçafs ha fet penyorar en la quadra d’en Solsona qui és terme de Vilagrassa e en aquella ha acostumat de exigir tota jurisdicció lo batlle de Vilagrassa e açò de tant de temps ensà que no és memòria de hòmens en lo contrari, e aço fet pot ara veure per un procés que se’n mene en la Audiència del Governador de Catalunya per certes bèsties que se són penyorades en la dita quadra d’en Solsona, d’en Monrós de Tàrrega, qui·u la dat clam de pau i treva contra lo senyor de la dita quadra, com se sie de termenar lo dit senyor de la quadra o balle de Vilagrassa haver pogut fer les dites penyores. Item més avant és fet greuge a la dita universitat e prohòmens de Vilagrassa per lo dit procurador, car com se

168

PRIM BERTRAN ROIGÉ

fa vuy dels pahers e prohòmens del dit lloch de Vilagrassa, se té juhí de aquells en la vila de Tàrrega, la qual cosa fer no·s pot com per privilegi lo dit procurador e altres officials tot juhí tocants los prohòmens de Vilagrassa se aye a fer dins la dita vila de Vilagrassa, com sia ballia per si e segons vol la constitució de Cathalunya. Item, més avant, lo dit procurador com ha a fer vendre penyores de hòmens de Vilagrassa fa aquelles vendre en la vila de Tàrrega que és cosa insòlita, com per tostemps lo dit procurador e altres officials hayen fetes vendre aquelles en la dita vila de Vilagrassa, com sie dita ballia per sí, segons dit és. Més avant agreugen los dits balle e pahers de la vila de Tàrrega los pahers y prohòmens y singulars de Vilagrassa per tant com dien y cominen que si bestiar lo qui arrende lo terme de Vilagrassa per herbejar-hi met, que·l se’n portaran, de què se segueix que lo dit arrendador no gose metre bestiar per herbejar aquell en lo dit terme, per la qual cosa lo dit lloch de Vilagrassa és en total perdició, com no havent lo dit terme per via de arrendar per herbejar aquell, segons per tostemps ha acostumat lo dit lloch serà del tot destruyt, qui és ja massa segons tot lo món pot veure. Més avant són agraviats los dits prohòmens de Vilagrassa per mossèn lo procurador, com los tingue procurador fiscal en la dita vila de Tàrrega qui és molt per lo recent a la dita vila de Vilagrassa e als poblats en aquella, com sie encara contra tota justícia com no puxe haver procurador fiscal en la dita vila [...] sinó de aquella, com sia com dit és batllia per sí e per semblant posen querimònia del saig que no sie de la vila de Tàrrega sinó tan solament de Vilagrassa. Item posen per greuge assàs manifest e massa greu mostrant que los dits prohòmens de Vilagrassa aquells fa venir de la dita vila presos ab cadenes e cordes ligats, que és cosa de mal exemple y contra constitució de Cathalunya, la qual vosaltres mossenyors havets impetrada e instada que vol que per qualsevol causa, encara criminal, no puxe ésser tret de sa ballia. Per ço en Johan Solsona e en Johan Rialp, en nom de tota la vila de Vilagrassa e com a pahers de aquella, encara en llurs propis noms, e lo dit Johan com a conjuncta persona de sa mare injustament penyorada, supplique a vostres grans savieses que són cap de fer a rey e a altres officials fer justícia, vos plàcie provehir per remey de aquella los dits affligits sobre les dites coses e fer restituyr a la dita dona ço tot que pres li han de la dita sa casa per la dita rahó, e assignar e dar jutge sobre la appellació dessús dita, e manar que penjant aquella res no s·i innou segons és per dret , e provehir sobre los dits greuges per forma que no·ls calga del tot llurs propis lars y habitacions derlinquir, e jatsie que les dites coses procehisquen de justícia, equitat gran e misericòrdia, los dits emperò afligits y maltractats ho reputaran a gràcia e singular merçè. Lo Altissim vos conserve. Amén. E vista e e attesa per nosaltres, la sobredita y dessús dita supplicació, havem aquella feta veure y reconéixer per miçer Bonanat Pere, un dels advocats ordinaris de la dita ciutat, e feta per ell relació a nosaltres de las cosas en aquella contengudes, ab orde y consell seu havem deliberat ésser provehit en la forma y manera següents. Ço és que vos dit mossèn lo procurador si axí és desús contengut, no vexets lo dit Johan per occassió de la dita empara ne·l penyorets, ans, si penyores algunes havets fetes, aquelles li façets restituyr de continent, e és sobiranament cosa iníqua que los béns de la mare per lo fill sien penyorats, e axí havem desliberat que de continent aquells sien restituyts e tornats. Havem més avant deliberat que vos, servant la constitució de Cathalunya, no tragats ni traure façats los habitadors de la dita vila de Vilagrassa e batllia de aquella, e si penyores farets en la dita Vilagrassa, aquelles si a vendre fan, façats vendre en la dita Vilagrassa e no en la vila de Tàrrega, ans servets a la dita Vilagrassa e als habitadors de aquella las jurisdicció com sien territoris separats. E aprés haven desliberat que, servant les constitucions de Cathalunya, les quals volen que axí en les causes criminals com en les civils, que algun no sie tret ni citat fora de la sua ballia, servant-ho així no agreugets los habitadors de la dita Vilagrassa, e si res hi haurets fets en contrari, tot ho reduïscats e tornets al primer estament, e aquí ne en altre lloch o carrer los presos detenguts ne farrats o no farrats no’ls tragats de la dita vila e ballia, e sobre los altres greuges



LA CIUTAT DE BARCELONA, SENYORA DE VILAGRASSA

169

en la prevista supplicació expressats, provehescats en tal manera vos hi ayats que d’açí avant los dits supplicants dient-se agraviats no·s vinguen a nosaltres clamar. E en altra manera seria tot imputar a càrrech, culpa y despesses vostres. Per ço vos dehim y manam expressament e de certa sciència e tant stretament com podem vos encarregam que les dites nostres deliberacions e cascuna de aquelles tengats e servets, e no hi contravingats per alguna causa o rahó, inhibint-vos tot poder de fer lo contrari. Dada en Barcelona a vint de dehembre del any mil quatrecents quaranta hu. Guillem Destorrent, conseller. E aprés som estats suplicats per los dits batles, pahers y prohòmens de la dita vila de Vilagrassa, que la preinserta lletra y les coses en aquella contengudes volguessem confirmar, e nosaltres, admesa la dita supplicació, per ço, ab tenor de la present, lloham, approvam e confirmam la dita letra e totes e sengles coses en aquella contengudes, segons seria a tenor de aquella, manants ab aquesta mateixa a vos dit honorable procurador general e a tots altres officials de la dita ciutat e a qualsevol altres persones a qui·s pertangue, que la preinserta lletra e totes y sengles coses en aquella contengudes tengats e observets, tenguen e observen, segons sa sèrie e tenor e en res no contrafaçats ni vingats ni contrafaçen ni vinguen ni contravenir permetats ni permeten per alguna causa o rahó. Dada en Barcelona, a vint-i-vuyt de març del any mil quatre-cents quaranta-nou. Ramon Çavall, conseller.

EL CONSULADO CATALÁN DE SEVILLA A INICIOS DEL SIGLO XIV: DISPUTAS POLÍTICAS Y REALIDAD MERCANTIL EN EL ATLÁNTICO1 José Vicente Cabezuelo Pliego Juan Leonardo Soler Milla

Universidad de Alicante

Introducción. Los consulados como instituciones políticas y económicas en la Corona de Aragón y el Mediterráneo bajomedieval

El estudio de las instituciones mercantiles puede deparar unos resultados extraordinarios si pretendemos entender su propia fisonomía, funcionamiento y realidad social, más allá de un enfoque meramente descriptivo y normativo de las atribuciones que posee cualquier estructura institucional, y si buscamos profundizar en cuestiones como prácticas y cotidianeidades comerciales durante los siglos medievales. La disputa entre Jaume Llopart, cónsul catalán en Sevilla, y los mercaderes de Mallorca, bajo la jurisdicción del consulado de la Corona de Aragón en la capital andaluza, por cantidades de numerario impagadas durante la segunda década del siglo xiv, nos arroja una batería de información relativa, por un lado, a la problemática políticoinstitucional y, por otro, a la realidad económica de la institución consular, así como de los hombres de negocios que operan lejos de sus tierras de origen insertos en sus quehaceres sociomercantiles. A lo que hay que añadir los vaivenes que cualquier institución conoce por tensiones de todo tipo que 1   Siglas utilizadas: ARV = Archivo del Reino de Valencia; JV = Justicia de Valencia; ACA = Archivo de la Corona de Aragón; ACM = Arxiu Capitular de la Catedral de Mallorca; PN = Protocolo notarial. Este trabajo se inscribe en el marco del proyecto de investigación financiado por el Ministerio de Economía y Competitividad «Redes sociales y proyección económica en una sociedad de frontera: el sur del reino de Valencia entre los siglos xiii y xv» (HAR2010-22090), José Vicente Cabezuelo (IP).

172

JOSÉ VICENTE CABEZUELO PLIEGO; JUAN LEONARDO SOLER MILLA

atañen a reconocimiento de autoridad, abusos fiscales y otros,2 quizá en mayor grado en aquella que tiene su desarrollo en territorios de soberanía de otros estados, como es el caso de la consular. Problemática que durante la primera mitad del Trescientos fue común en lugares donde la expansión mercantil catalanoaragonesa se consolidaba por vía de la constitución de consulados en territorios mediterráneos itálicos, en países musulmanes, como los sultanatos norteafricanos, y en la misma Corona de Castilla, amén de otros territorios europeos. En este ámbito de reflexión histórica, a los autores de este estudio nos parece oportuno dedicar nuestro análisis a uno de esos cónsules, el barcelonés Jaume Llopart, y al consulado catalán de Sevilla, de tanta relevancia en la obra de Josefina Mutgé i Vives.3 La Corona de Aragón estructuró una verdadera red consular al hilo de su expansión económica mediterránea y atlántica, al igual que hicieron otras potencias mercantiles, tales como marselleses, florentinos, ragusinos, castellanos y sobre todo genoveses y venecianos, al menos desde el siglo xiii.4 Los primeros consulados catalanes estuvieron en el norte de África y en Oriente, zona preferente del comercio catalanoaragonés en el Doscientos.5 Instituciones que se fueron desarrollando con el paso del tiempo, fruto de las 2  Mario Ascheri, Tribunali, giuristi e istituzioni dal Medioevo all’età Moderna, Bolonia, Il Mulino, 1989. 3   Josefina Mutgé i Vives, «Projecció de Barcelona en l’àmbit peninsular: notícies sobre el consolat de catalans a Sevilla, 1282-1327», en El municipi de Barcelona i els combats pel govern de la ciutat, Proa, Institut Municipal d’Història de Barcelona, 1997, pp. 29-38; Eadem, Política, urbanismo y vida ciudadana en la Barcelona dels siglo xiv, Barcelona, IMF-CSIC, 2004, p. 427; Eadem, «El poder dels consellers de Barcelona a través de consolats d’ultramar (final del segle xiii i primer terç del xiv)», en XI Congrés d’Història de Barcelona. La ciutat en xarxa, Barcelona, 2009 (edición on line). 4   Una visión aproximativa en David Abulafia, «Las redes consulares del Mediterráneo: función, orígenes y desarrollo», en J. Alemany et alii (coords.), Mediterraneum: l’esplendor de la Mediterrània medieval, s. xiii-xv, Barcelona, Institut Europeu de la Mediterrània, 2004, pp. 338-351. 5   A. B. Hibbert, «Catalan consulates in the Thirteenth Century», Cambridge Historical Journal 9 (1949), pp. 353-358; Joan F. Cabestany Fort, «Cònsols de mar y «cònsol d’ultramar» en Cataluña (siglos xiii-xv)», en R. Ragosta (ed.), La Genti del mare Mediterraneo. XVII Colloquio Internazionale di Storia Maritima, vol. I, Napoli, Lucio Pironti, 1981, pp. 397-425; Carls F. Rhone, The Origins and Development of the Catalan Consulados Ultramarinos from the thirteenth to the fifteenth centuries, Ann Arbor, University Microfilms International, 1983; Maria Teresa Ferrer Mallol, «El Consolat de Mar i els Consolats d’Ultramar, instrument i manifestació de l’expansió del comerç català», en M. Teresa Ferrer Mallol; Damien Coulon (eds.), L’expansió catalana a la Mediterrània a la Baixa Edat Mitjana. Actes del séminaire/seminari organitzat per la Casa de Velázquez (Madrid) i la Institució Milà i Fontanals (CSIC, Barcelona, 1998), Barcelona, IMF-CSIC, 1999, pp. 53-79; Philip Daileader, «The vanishing consulates of Catalonia», Speculum 74/1 (1999), pp. 65-94; Olivia Remie Constable, Housing the stranger in the Mediterranean World: Lodging, trade, and travel in late antiquity and the middles ages, New York, Cambridge University Press, 2003; Daniel Duran Duelt, «La xarxa consular catalana: origen i desenvolupament», en Mediterraneum: l’esplendor de la Mediterrània medieval, pp. 353-361; Idem, «El context institucional particular de mercaders i homes de mar», en D. Duran (coord.), Un mar de lleis: de Jaume I a Lepant, Barcelona, Institut Europeu de la Mediterrània, 2008, pp. 195-214.



EL CONSULADO CATALÁN DE SEVILLA A INICIOS DEL SIGLO XIV

173

campañas bélicas y de la incorporación de territorios mediterráneos por Jaime II, al tiempo que se reforzaban los canales de penetración y dominio en las redes comerciales internacionales.6 La historiografía refiere que quizá los primeros consulados fueran Bugía y Túnez (1252), donde hallamos la primera referencia a alhóndigas al año siguiente, seguidos de Alejandría (1262), Pisa (1279), Génova (1280), aunque desde 1233 consta una referencia a la existencia de acuerdos diplomáticos para establecer consulados en sus territorios (Sevilla, 1282; Palermo, 1286), con jurisdicción sobre toda la isla, si bien a posteriori surgirán otros en Siracusa, Mesina y Trápani, y Cagliari (1301).7 Los consulados tuvieron una función primordial en la primigenia expansión mercantil; sirvieron para canalizar acuerdos políticos y diplomáticos con otras potencias, fundamentales en momentos de tensiones diplomáticas. Además, representaban los espacios de jurisdicción de los mercaderes que operaban puntual y frecuentemente en tierras que no eran de la soberanía de sus países de origen, aglutinando a las comunidades mercantiles bajo la forma de barrios, donde existían espacios de sociabilidad y de trabajo similares a los que podían hallarse en sus lugares de origen. También estas mismas instituciones solían incluir pequeños espacios dedicados al almacenamiento de mercaderías para su peso y cotejo —alhóndigas—8, a dormitorios o incluso al culto religioso. Ámbitos de poder, de refugio y de amparo social en caso de problemas con las autoridades locales. La historiografía de las últimas décadas ha avanzado de manera notable en esta temática. Se han elaborado trabajos específicos que atienden a las cuestiones de nombramientos de cónsules y a su quehacer como tales, tanto municipios en relación con las autoridades de origen, bien monarquía o municipios, bien con los poderes donde se erigen estas instituciones, aludiendo en muchos casos a pleitos y juicios entre mercaderes. Así como arrojando información relativa al consulado en sus estructuras físicas, administrativas y económicas, aspectos no siempre abordados en todos los estudios dedicados a los consulados de la Corona de Aragón.9 6  Mario Del Treppo, Els mercaders catalans i l’expansió de la corona catalano-aragonesa al segle Barcelona, Curial, 1976; M. T. Ferrer Mallol, «La Mediterrània dels segles xiii al xv: l’expansió catalana», en Mediterraneum: l’esplendor de la Mediterrània medieval, pp. 143-159; David Abulafia, «Las redes consulares del Mediterráneo». 7   Una síntesis de la red consular catalana en M. T. Ferrer Mallol, «El Consolat de Mar», pp. 66-67. 8   Estudio exhaustivo sobre funduqs/alfóndecs/alhóndigas en Olivia Remie Constable, Housing the stranger in the Mediterranean world. 9   Sin ánimo de ser exhaustivos y sin olvidar los artículos citados de Josefina Mutgé, consúltense: Charles-Emmanuel Dufourcq, «Les consulats catalans de Tunis et de Bugie au temps de Jacques le Conquerant», Anuario de Estudios Medievales 3 (1966), pp. 469-479; Luisa d’Arienzo, «Una nota sui consolati catalani in Sardegna nel secolo xiv», Anuario de Estudios Medievales 10 (1980), pp. 593-609;

xv,

174

JOSÉ VICENTE CABEZUELO PLIEGO; JUAN LEONARDO SOLER MILLA

La red consular del reino privativo de Mallorca (1276-1343) sigue siendo desconocida hasta el momento, fruto tanto de la propia entidad histórica y política de este reino y su relación problemática con el territorio matriz, la Corona de Aragón en los principales mercados del Mediterráneo y Atlántico, como de las referencias y, asimismo, carencias historiográficas que salvo algún análisis específico, como el realizado por Daniel Duran,10 solo han recogido la mera existencia o nombramiento de cónsules.11 F. Sevillano documenta los consulados de Bugía (1302), Génova y Pisa (1303), Sevilla (1308), Costantina, Colo, Djidjelli y Túnez (1312), Árgel (1313), Nápoles (1320-1321), Puglia (1327-1328), Granada (1330), Bona (1331), Málaga (1338), Mostaganem (1339), Romania (1341), Honein (1343), Tenes (1344), siendo entendida tal geografía como una verdadera manifestación de soberanía.12 Desconocemos, sin embargo, su grado de desarrollo —organigrama, Joan F. Cabestany Fort, «Els consolats catalans d’ultramar a Sicília», en F. Giunta; M. de Riquer; J. M. Sans Travé (eds.), Els catalans a Sicília, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1992, pp. 81-88; Idem, «Els consolats catalans d’Ultramar a l’Orient (1262-1549)», en M. T. Ferrer Mallol (ed.), Els catalans a la Mediterrània oriental a l’Edat Mitjana. Jornades Científiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2003, pp. 309-323; Amada López de Meneses, «Los consulados catalanes de Alejandría y Damasco en el reinado de Pedro el Ceremonioso», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón VI (1956), pp. 83-183; Regina Sáinz de la Maza, «Il consolato dei catalani a Pisa durante il regno di Giacomo II d’Aragona. Notizie e documenti», Medioevo. Saggi e Rassegne 20 (1995), pp. 195-222; Josefina Mutgé Vives, «Il Consell di Barcelona nell’ambito della politica siciliana di Giacomo II d’Aragona», Medioevo. Saggi e Rassegne 20 (1995), pp. 223-250; Roser Salicrú Lluch, «Notes sobre el consolat de catalans de Siracusa (13191528)», en La Corona d’Aragona in Italia (secc. xiii-xviii). XIV Congresso di Storia della Corona d’Aragona, vol. 3, Sassari, Carlo Delfino, 1996, pp. 691-712; Daniel Duran Duelt, «Monarquía, consellers i mercaders. Conflictivitat en el consolat català de Constantinoble a la primera meitat del segle xv», en M. T. Ferrer Mallol; D. Coulon (eds.), L’expansió catalana a la Mediterrània a la baixa Edat Mitjana, pp. 27-51; M. Eugenia Cadeddu, «Neri Moxeriffo, console dei catalani a Castel di Castro nell’anno 1320», Anuario de Estudios Medievales 29 (1999), pp. 197-206; Pablo Desportes Bielsa, «El consulado catalán de Brujas (1330-1488)», Aragón en la Edad Media xiv-xv (Homenaje a la profesora Carmen Orcástegui, vol. I), 1999, pp. 375-390; Damien Coulon, «Los consulados catalanes en Siria (1187-1400): algunos datos de historia e historiografía», en XVIII Congrès Internacional d’història de la Corona d’Aragó, vol. I, València, Universitat de València, 2005, pp. 179-188; José María Ruiz Povedano, «El consulado catalán de Málaga en época de los Reyes Católicos», En la España Medieval. La ciudad hispánica durante los siglos xiii al xvi, III, 10 (1987), pp. 419-444; Ch. E Dufourcq, L’expansió catalana a la Mediterrània occidental, segles xiii i xiv, Barcelona, Vicens Vives, 1969; M. Dolores López Pérez, La Corona de Aragón y el Magreb en el siglo xiv (1331-1410), Barcelona, CSICIMF, 1995; Damien Coulon, Barcelone et le grand commerce d’Orient au Moyen Âge: un siècle de relations avec l’Égypte et la Syrie-Palestine (ca. 1330-ca. 1430), Madrid-Barcelona, Casa de VelázquezInstitut Europeu de la Mediterrània, 2004. 10  D. Duran Duelt, «La fi del sistema consular mallorquí i les seves repercussions en el català: el cas dels consolats de Pera i Constantinoble», Barcelona. Quaderns d’història 4 (2001), pp. 155-164. 11   Francisco Sevillano Colom, «Mercaderes y navegantes mallorquines (siglos xiii-xv)», en J. Mascaró Passarius (ed.), Historia de Mallorca, Palma de Mallorca, 1971, vol. IV, pp. 500-503; de forma parcial mencionada en Antonio Ortega Villoslada, «Presencia mallorquina en el golfo de Cádiz y Sevilla (1248-1349)», Historia. Instituciones. Documentos 34 (2007), p. 234. 12   Se recogen las primeras menciones cronológicas relativas a cónsules mallorquines, en algunas casos se constatan menciones y nombramientos durante diferentes años, como por ejemplo de Túnez y



EL CONSULADO CATALÁN DE SEVILLA A INICIOS DEL SIGLO XIV

175

funciones, acuerdos con otros espacios políticos— y si se generaron conflictos diplomáticos con la Corona de Aragón en los ámbitos atlánticos y mediterráneos; al parecer los casos de Pera y Constantinopla, Mesina y Sevilla, a los que posteriormente nos referiremos, podrían ser ejemplo de ello. Sin restar importancia al protagonismo económico mallorquín, se ha insertado dentro de esta problemática la existencia del cónsules y consulados insulares como propiamente de la Corona de la Aragón, aunque se desarrollara en el periodo privativo del reino de Mallorca, en el que este reino mantuvo un status que cabalga, según momentos, entre la dependencia y autonomía política.13 La figura del cónsul y sus atribuciones en la Corona de Aragón es relativamente bien conocida: se dedica a prestar asistencia a mercaderes, dirimir conflictos y abarca la faceta gubernativa y jurisdiccional, además de la administración de impuestos.14 La facultad de elección correspondía a la ciudad de Barcelona, que ejercía su poder sobre estas instituciones nombrando a sus ciudadanos y oponiéndose a designaciones de los distintos monarcas, cuyas injerencias en este terreno fueron constantes, u otras instituciones que no aceptaban su elección, tratando con ello de hacer valer sus intereses sobre los del resto de ciudades y villas de la Corona.15 La existencia de conflictos entre mercaderes ha contribuido en buena manera a conocer y perfilar la figura del cónsul, sus competencias y potestad, tal y como se manifiesta en algunos ejemplos donde se pormenorizan sus atribu­ ciones.16 En este trabajo nos vamos a detener en un momento muy específico, como es la segunda década del siglo xiv, tiempo en que se manifiesta una Bugía, aunque de la mayoría solo existe una mención; F. Sevillano Colom, «Mercaderes y navegantes mallorquines», pp. 500-502. 13   Citando solo títulos relevantes: Antoni Riera Melis, La Corona de Aragón y el reino de Mallorca en el primer cuarto del siglo xiv, Madrid-Barcelona, IMF-CSIC, 1986; David Abulafia, Un emporio mediterráneo. El reino catalán de Mallorca, Barcelona, Omega, 1996; M. T. Ferrer Mallol, «El Mediterráneo de los siglos xiii al xv: la expansión catalana». 14   De nuevo, una excelente síntesis a través de las prerrogativas documentadas de los cónsules en M. T. Ferrer Mallol, «El Consolat de Mar», pp. 72-76. 15   M. T. Ferrer Mallol, «El Consolat de Mar», pp. 67-72; D. Duran Duelt, «La xarxa consular catalana: origen i desenvolupament», pp. 355-360. 16   Véase para el caso de los consulados castellanos en el Mediterráneo los trabajos de Ferrer Mallol, quien alude a casi la inexistencia de restos documentales sobre pleitos entre mercaderes y resoluciones consulares: M. T. Ferrer Mallol, «De nuevo sobre el consulado de castellanos en Cataluña y Mallorca a fines del siglo xiv», en Carlos Manuel Reglero de la Fuente (coord.), Poder y sociedad en la Baja Edad Media hispánica. Estudios en homenaje al prof. Luis Vicente Díaz Martín, vol. II, Valladolid, Universidad de Valladolid, 2002, pp. 951-970. Véase también Pau Cateura Bennàsser, «Consolats estrangers a les Illes Balears (1347-1500)», Mayurqa 22 (1989), pp. 167-180; Elisa María Ferreira Priegue, «Cónsules de castellanos y cónsules de españoles en el Mediterráneo bajomedieval», en Hilario Casado Alonso (ed.), Castilla y Europa: comercio y mercaderes en los siglos xiv, xv y xvi, Burgos, Diputación Provincial, 1995, pp. 191-240.

176

JOSÉ VICENTE CABEZUELO PLIEGO; JUAN LEONARDO SOLER MILLA

clara coyuntura de enfrentamiento político y mercantil entre la Corona de Aragón y el reino de Mallorca que, en su deseo de establecer consulados para los mercaderes insulares en los distintos territorios mediterráneos y atlánticos, entra en disputa con su matriz ibérica. Uno de esos ámbitos es el que vamos a analizar: Sevilla. Unos hechos precedidos, asimismo, de disputas entre las autoridades consulares con las propias del lugar, las andaluzas, sacudidos por episodios de violencia, como la toma con graves daños del barrio de los catalanes en un momento impreciso de la primera década del siglo xiv. Una dinámica que produjo las consecuencias evidentes que se desprenden de los conflictos entre cónsules y mercaderes, en este caso, mallorquines, definidas por el no reconocimiento de soberanía, impago de tributos y contactos con autoridades locales no supervisados ni controlados por la institución consular. Unos enfrentamientos que nos dejan entrever los entresijos de la institución consular desde múltiples aspectos, tanto en las relaciones con autoridades externas —los poderes públicos sevillanos—, e internas —la matriz catalanoaragonesa en este caso—, que denotan la importancia de estas colonias mercantiles y las pautas sociales de estos grupos, así como la figura del cónsul en sus atribuciones. También nos permiten ahondar en uno de los múltiples aspectos de controversia jurídica y disensión económica que tuvieron lugar entre los espacios políticos catalanoaragonés y mallorquín, tanto en el Mediterráneo Occidental como, en este caso, en el Atlántico. Por otro lado, reflexionaremos sobre los diferentes procesos de penetración mercantil mallorquina y valenciana en los mercados atlánticos. El consulado catalán de Sevilla. Funcionamiento y conflictos políticos internos a inicios del siglo xiv

Josefina Mutgé ha estudiado con detenimiento el consulado catalán de Sevilla, datado en 1282, cuyo origen responde al interés comercial y presencia económica catalana en estas tierras, regulada y privilegiada por el rey castellano Alfonso X a través de derechos y franquezas que homologaban a los catalanes con los genoveses, primera colonia allí instalada. De forma inmediata, los monarcas castellanos establecían una serie de normativas comerciales encaminadas a gravar las mercancías que entraban por el puerto sevillano únicamente con un 5% del valor de las mismas, salvo por extracción de aceite, cuyo comercio sí sufría tasas adicionales, y a conceder exenciones y pago de derechos usuales, además de ofrecer seguridad. Estos privilegios se confirmaban y ampliaban, al tiempo que los mercaderes aumentaban en número, por lo que en el verano de 1284 se procedió a entregar casas y tiendas libres de pago, así como otros espacios de uso económico,



EL CONSULADO CATALÁN DE SEVILLA A INICIOS DEL SIGLO XIV

177

como lonja y hornos, con el fin de que los comerciantes pudieran instalarse y desarrollar sus actividades cotidianas. La concesión de garantías de seguridad y la no detención por cuestión de deudas y otras franquezas en el pago de almojarifazgo y alhóndiga, similar a las obtenidas por los ligures, completa el marco político-fiscal encaminado a la instalación y desarrollo pacífico de esta colonia mercantil.17 Pero la realidad legal sancionada no se cumpliría en todos los casos, la presencia catalana fue densa y su actividad mercantil extraordinaria, si bien estuvo jalonada de tensas relaciones y episodios de violencia abierta, puntual y también continuada con las autoridades municipales sevillanas. Las décadas finales del siglo xiii e iniciales del xiv constituyeron unos momentos difíciles en la consolidación del consulado catalán. Queda documentada la designación y gobierno de los cónsules Pere de Cardedeu (1281-1282 y 1291-1292), Pascasi Vivet (1283-1284), Berenguer Baster (1284), Arnau Cap (1306), Nicolau Arnau (1308), Jaume Sallent (1309) y Jaume Llopart (ca. 1306 o 1309-1322 y de forma probablemente ininterrumpida hasta los años 1328-1329).18 De alguno de ellos hasta el momento solo tenemos referencia nominal, lo que nos imposibilita conocer no solo el tiempo en que estuvieran al frente de la institución, si acaso lo estuvieron, sino también su gobierno. Las funciones del cónsul de Sevilla, comunes al resto de los oficiales consulares, quedan retratadas perfectamente en una misiva de Jaime II a Pascasi Vivet especificando sus obli­gaciones, referidas al establecimiento de fianzas, juicio a mercaderes por delitos y pleitos, detención, embargo de propiedades y castigo, nombramiento de procuradores y oficiales en la redacción de documentos públicos, cobro de rentas ordinarias pertenecientes a la institución consular y rendición de cuentas a la monarquía.19 Son bien conocidos los problemas comunes del consulado: mantenimiento de la integridad del barrio, seguridad y protección a mercaderes en derechos, privilegios y franquezas, episodios de disensión y discordia con las autoridades sevillanas por vulneración del marco normativo castellano a los catalanes, y disputas con mercaderes, fundamentalmente mallorquines, por impagos de derechos del consulado, así como desconfianza y desobediencia de estos al cónsul. Esto último obligaba al cónsul a mantener una constante actividad diplomática con la Corona y la municipalidad barcelonesa para que avalasen su jurisdicción y 17  J. Mutgé, «Projecció de Barcelona», pp. 30-31; Eadem, Política, urbanismo, pp. 4-7; Eadem, «El poder dels consellers», p. 8. 18   Véase, por lo esclarecedor, el cuadro realizado por Juan Manuel Bello a partir de trabajos e informaciones de Antoni de Campmany y, posteriormente, de Josefina Mutgé: Juan Manuel Bello León, «La presencia catalana en la Andalucía occidental a finales de la Edad Media», Anuario de Estudios Medievales 40/1 (2010), pp. 109-110. 19  J. Mutgé, Política, urbanismo, p. 8.

178

JOSÉ VICENTE CABEZUELO PLIEGO; JUAN LEONARDO SOLER MILLA

conminasen a los mercaderes díscolos y a las instituciones castellanas a respetar los derechos del consulado.20 En este contexto político y durante el gobierno de Jaume Llopart, creemos que desde 1306 y con toda evidencia documental desde 1309,21 se destapa una más de las disputas entre el cónsul catalán y los mercaderes de Mallorca, con el telón de fondo de la toma violenta del barrio de los catalanes por Enrique Enríquez y los herederos de Juan Marco en un año impreciso de la primera década del siglo xiv. El origen del conflicto estuvo en las cotidianas desavenencias fiscales, económicas y también, consideramos, políticas entre el cónsul y los hombres de negocios mallorquines. En este sentido, ya con el conflicto abierto entre Jaume Llopart, la ciudad de Barcelona y los mercaderes de Mallorca, el interés del cónsul por mostrar su criterio como el correcto después de la toma por parte de los sevillanos del barrio catalán y de sus quehaceres al frente de la administración del consulado, le hizo acudir a diferentes instancias gubernativas y judiciales para incoar un pleito entre él y los citados mercaderes insulares con la consiguiente recepción de testigos que pudieran demostrar los hechos que aducía. En este sentido, gracias a un proceso recibido por Ramon Guillem Catalá, justicia de Valencia, dirigido por el lugarteniente del reino de Mallorca, Berenguer de Sant Joan, en enero de 1316,22 en el que se recogen los capítulos a probar y la posible concurrencia de informantes, así como también a otra misiva con los testigos recogidos en Barcelona, podemos conocer la dinámica de conflicto.23 La nómina de capítulos a tratar y demostrar por parte de Jaume Llopart en este pleito judicial alcanza la cifra de veintiocho. El primero de ellos alude a su actitud en defensa de todos los mercaderes (omnium mercatorum Cathalonie et Maiorice qui erant in civitate Xibilie), para que tuvieran utili20   Hechos bien documentados en los distintos periodos de gobierno de estos cónsules: J. Mutgé, «Projecció de Barcelona», pp. 31-38; Eadem, Política, urbanismo, pp. 7-14. 21  J. Mutgé, «Projecció de Barcelona», p. 35, Máximo Diago documenta también a Jaume Llopart, como cónsul en 1310, a través de un viaje del mismo a Barcelona portando privilegios originales confirmados por los reyes castellanos, y por diferentes noticias en la restitución del barrio a los catalanes, bien una carta de Jaime II de agradecimiento a las autoridades sevillanas en su ayuda, bien en otra misiva del citado monarca al rey de Mallorca señalando la importancia de la recuperación del barrio y la necesidad de pagar los gastos por parte de los mercaderes mallorquines y catalanes con el propósito de cubrir las inversiones realizadas para la restitución del lugar; Máximo Diago Hernando, «Relaciones comerciales de la Corona de Aragón con la Andalucía atlántica durante el siglo xiv y la primera mitad del xv», Historia. Instituciones. Documentos 27 (2000), pp. 27-28. 22   ARV, JV, n.º 18, sin foliar (1316, enero, 28). 23   «In quodam causam que vertuntur inter Jacobum Leopardi, consulem mercatorum catalanorum in Xibilia, ex una parte, et aliquos mercatores Maiorice, ex altera, in nostri posse et in dicta causa dictus Jacobus allegaverit apud Barchinonam aliquos testes nomina quorum vobis mitimus presentibus interclusa. Et nos eidem Jacobo ad dictos testes pro ducendos prefixerimus terminum». ARV, JV, n.º 18, s. f. (1316, enero, 28).



EL CONSULADO CATALÁN DE SEVILLA A INICIOS DEL SIGLO XIV

179

dad mercantil en el barrio (quodam locha dicitur barrio), contra Enrique Enríquez y los herederos de Juan Marco, miembros de destacadas familias oligárquicas sevillanas24 que tiempo atrás habían asaltado este lugar. Jaume Llopart argumentaba que se dirigió al rey de Castilla y al infante Juan por vía de carta dando cuenta, siempre a instancias de sus representados —los mercaderes—, de todos esos hechos, se entiende, la ocupación del barrio y los desperfectos ocasionados, rogando recuperar la normalidad y utilidad del citado barrio y la restitución de todos los bienes (capítulo 2). El cónsul Llopart aducía que, para la recuperación del barrio, prestó una cantidad importante de dinero —4.000 maravedís— a Arnau de Comelles, mercader mallorquín instalado en Sevilla de tiempo atrás y en cierta manera —como posteriormente veremos— representante de la colonia insular, que aceptó un mutuum destinado a cubrir las reparaciones del espacio violentado por parte de los mercaderes de Mallorca, que se obligaban a pagar las reparaciones a través de la imposición de una talla entre ellos (capítulos 3 y 4). El cónsul argumentaba que tal práctica venía siendo habitual en el propio consulado sevillano (capítulo 5).25 Intentaba, asimismo, probar que Ramon de Graraio y otros mercaderes catalanes y mallorquines se obligaron en presencia de los alcaldes mayores de la ciudad de Sevilla ante él mismo y la jurisdicción de ese consulado, como allí era costumbre (capítulo 6). Señalaba que de los 4.000 maravedís prestados a Comelles solo había podido recuperar 1.500 sobre rentas y otros negocios realizados en el barrio, satisfechos durante los cinco primeros meses, y que Ramon de Graraio tenían 200 maravedíes en su poder del citado Jaume que no le había requerido (capítulos 7 y 8). Cifraba la cantidad adeudada por los mercaderes de Mallorca en 7.422 maravedís y 25 libras, moneda de Barcelona, más los 4.000 del mutuum, por los gastos realizados para la recuperación del barrio y también por otros derechos expresos del consulado que desde hacía más de seis años los insulares no habían pagado, y que tendrían que ser extraídos de las rentas del citado barrio (capítulos 9, 11 y 12). Esta cantidad adeudada fue reconocida por una sentencia (capítulo 10). Para ello se estableció que se diera medio maravedí durante dos años por parte de los mercaderes de Mallorca, que sería recaudada por Arnau de Comelles con el fin de saldar los primeros 4.000 maravedís adeudados (capítulos 13 y 14). Dentro de esas medidas le 24   Salvador de Moxó, «De la nobleza vieja a la nobleza nueva. La transformación política castellana en la Baja Edad Media», Cuadernos de Historia. Anexos Revista Hispania 3 (1969), Madrid, pp. 1-120; Rafael Sánchez Saus, Caballería y linaje en la Sevilla Medieval, Sevilla-Cádiz, Universidad de Cádiz, 1989. 25   «Omnium mercatorum cathalanorum qui erant in Xibilia, tam Maiorice quam Cathalonie, et ita est et fuit semper usitatum in Xibilia per omnes mercatores... habent contribuere in expensis que fiunt per consulem ipsorum super negociis que fiunt de voluntate ipsorum mercatorum». ARV, JV, n.º 18, s. f. (1316, enero, 28).

180

JOSÉ VICENTE CABEZUELO PLIEGO; JUAN LEONARDO SOLER MILLA

fue embargado a Arnau Ferrer y Pere de Cases el hospicio mayor del barrio para dárselo a Comelles y otros con el fin de obtener 1.000 maravedís de la explotación y renta de ese edificio (capítulo 15). Llopart se comprometía a no molestar a los mercaderes de Mallorca ni a protestar mientras estuviese vigente el mutuum, siempre que ellos no se negaran reconocer tal préstamo (capítulo 16). El barrio y el consulado, según era reconocido en Sevilla, tenían que ser mantenidos y asistidos económicamente por los mercaderes con unas obligaciones establecidas, como era costumbre, y con otras derivadas del mutuum (capítulos 17 y 18). Sin embargo, Llopart afirmaba que los mercaderes de Mallorca fueron a protestar ante los alcaldes mayores de Sevilla, cuando precisamente fue la autoridad andaluza quien lo había dañado (capítulo 19). Por último, aludía a los servicios realizados en su función como cónsul en beneficio de sus compatriotas. Siempre que había sido requerido por mercaderes mallorquines tras problemas y abusos surgidos entre ellos y las autoridades locales sevillanas, les había defendido en sus derechos, y cuando habían ido a la curia de la ciudad por conflictos con la vecindad, recurrían a él para que les procurase amparo (capítulos 20, 21 y 22).26 Deseaba probar que, en el tiempo que él presidió el consulado, la mayor parte de los mercaderes catalanes en la ciudad de Sevilla procedían de Mallorca (capítulo 23). Reiteraba otros servicios hechos a los mallorquines, como la puesta en libertad de muchos compatriotas cautivos que habían sido detenidos en Ceuta, tal y como se recogía en la misiva de Alfonso Pérez Guzmán (capítulo 23). Llopart se refería a otras cuestiones puramente institucionales que afectaban a concesiones regias, gracias y funcionamiento del consulado, recordando que desde siempre los mercaderes mallorquines que negociaban en la ciudad del Guadalquivir y su término habían gozado de las franquezas y libertades concedidas por los reyes de Castilla a los mercaderes de Cataluña (capítulo 24). En su calidad consular destacaba, no solo esa defensa de su compatriotas, sino la propia custodia del aparato gracioso otorgado a todos los catalanes, «recondita in quodam caxia que est in posse consuli dictorum mercatorum Cathalonie de qua tenent mercatores Maiorice unam clavem et mercatores Cathalonie aliam clavem et dictus consul tenet aliam».27 Finalmente, intentaba probar algunos datos relevantes en la relación de ese consulado con el reino de Mallorca, como que su antiguo monarca, Jaime II, a través del baile Guillem de Monzón, había reunido a todos los mer26   «Ad instanciam dictorum mercatorum multociens, et per multas vices comparuit coram alcaldibus et officialibus Xibilie tamquam consul dictorum mercatorum et omnium catalanorum tunc existencium in Xibilia defendendo». ARV, JV, n.º 18, s. f. (1316, enero, 28). 27   ARV, JV, n.º 18, s. f. (1316, enero, 28). En tierras sicilianas también se documenta la existencia de una caja para guardar el dinero recolectado entre mercaderes, con dos llaves, en poder del cónsul y asistente; cf. Mutgé, Política, urbanismo, p. 24.



EL CONSULADO CATALÁN DE SEVILLA A INICIOS DEL SIGLO XIV

181

caderes de su jurisdicción que mercadeaban en el distrito de Sevilla para satisfacer a Pere Cardedeu, también cónsul catalán de la ciudad durante los años ca. 1281-1282 y 1291-1292, cierta cantidad de dinero a él adeudado en su calidad consular (capítulo 27). Y, lo que es más importante, que antes de que el soberano balear crease un consulado en Sevilla, vigente en el momento en que Llopart declaraba, todos los mercaderes, tanto de Mallorca como de otras partes de Cataluña, estaban sometidos al cónsul catalán de Sevilla y pagaban el derecho del consulado sin objeción alguna (capítulo 28). Una vez abierto el proceso, el justicia de Valencia solo pudo recibir la testificación de dos vecinos de esa ciudad, Bernat Verniç y Arnau Bertran, ambos mercaderes, ya que Pere Borsser, que también había sido llamado, resultó imposible que acudiese al encontrarse cautivo en tierra de moros. Bernat Verniç, patrón de nave, testificaba que había estado en Sevilla hacía entre ocho y diez años (1306-1308). Afirmaba que, entre los mercaderes con los que coincidió, estaban los barceloneses Pere Desforn y Jaume Desnogueres, que habían acudido en la nave llamada «Sent Julià», junto a otros de origen mallorquín como Comelles, Gravall, Galent, Clapers y otros varios cuyo nombre no recordaba. Reconocía que Jaume Llopart fue a la corte del rey para denunciar los abusos sobre el barrio y el consulado, pero que no sabía si portó la carta referida por el cónsul, ya que él en ese tiempo tuvo que marcharse a Mallorca. Ratificaba que las tres veces que había estado con su nave en la plaza sevillana Llopart era el cónsul del «senyor rey d’Aragó» y del «senyor rey de Malorches», al que pagaba el derecho correspondiente por las mercancías que transportaba en su embarcación y que veía al resto de colegas hacer lo mismo. Aunque no recordaba la cantidad por él satisfecha, sí que se pagaba por centenar de maravedíes, siendo vox populi que estos derechos servían también para cubrir los gastos de reconstrucción del barrio consular. Conocía que los mercaderes acudían al consulado cuando por cualquier vía se les perjudicaba en la ciudad. Y que, si bien él nunca compareció por asunto alguno ante el cónsul, era de la creencia que su actuación con aquellos que le requerían había sido la correcta en cuanto a la defensa de sus intereses. Finalizaba refiriendo que la mayoría de mercaderes que estaban en la ciudad de Sevilla, que podían alcanzar la cifra de doscientos, procedían de Mallorca y que el único consul «per lo rey d’Aragó, ço es de que fets drets de mercaders catalans» era Llopart. Arnau Bertrán, el segundo testigo en este proceso, había estado en Sevilla hacía once o quizá más años, según refería, y ya entonces pudo observar como los mercaderes de Mallorca y de Cataluña acordaron con Jaume Llopart que, en su calidad de cónsul, acudiría a la corte del rey de Castilla a elevar la mencionada protesta. Era de la opinión que Llopart cumplió, aun-

182

JOSÉ VICENTE CABEZUELO PLIEGO; JUAN LEONARDO SOLER MILLA

que la información le había llegado por boca de otros mercaderes cuyo nombre no recordaba. Opinaba igualmente que las obras que se tenían que hacer en el barrio corrían siempre a cargo de los mercaderes. Y aludía a que el citado Llopart dejó Sevilla para marcharse a Cataluña. Aclaraba que los gastos «que es fan a utilitat del consolat a ab voluntat dels mercaders degen ésser pagades del comú». Confirmaba que un albergue del barrio había sido embargado y entregado para su explotación a quienes habían recibido el préstamo de 4.000 maravedíes. Certificaba que los mercaderes eran obligados a pagar el derecho del consulado, cifrado en medio maravedí por centenar. Esclarecía que después que «el barri fou tolt als catalans per n’Anrich», los mercaderes protestaron por estos hechos y se tuvo que pagar del comú entre ellos mismos, tanto por los catalanes como los mallorquines; tanto era así que él mismo contribuyó, aunque sin recordar con qué cantidad. Insistía en la preponderancia en número de los hombres de negocios de Mallorca, «axí que quasi en comparació no eren res los altres mercaders que aqui eren de Catalunya». Añadía que cuando estuvo en Sevilla alquiló a los mercaderes, prestando Llopart el dinero, la lonja y albergue a razón de treinta o cuarenta maravedíes al mes. Bertran reconocía que estando él en Sevilla, donde llevaba, según recordaba, entre cuatro y cinco meses, se produjo el asalto castellano al barrio, siendo él prestamista de 1.000 maravedíes al grupo de mallorquines encabezados por Comelles. Reconocía haber recuperado el préstamo realizado a los mallorquines por vía de Jaume de Vich y otros. Finalmente, pensaba que el cónsul mallorquín durante esos años era Arnau de Comelles. Los capítulos presentados por Jaume Llopart y los testimonios recibidos merecen una interpretación. El cónsul, fruto de sus atribuciones, tuvo que hacer un desembolso importante para la reparación del barrio. Pero, lejos de ir recuperando esa cantidad, tanto por sus emolumentos como por los derechos ordinarios del consulado y la talla que se estableció para financiar tales obras, los impagos se fueron dilatando durante años y la cantidad adeudada a Llopart fue incrementando. Y es que no todos contribuían en lo debido. Arnau Bertran declaraba que él y otros mercaderes pagaban tanto sus derechos como los extraordinarios, medio maravedí de cada cien por las obras, pero otros tantos no, fundamentalmente los de origen insular. De hecho, Llopart alude que al menos desde hacía seis o siete años los mallorquines no contribuían en aquello a que estaban obligados; si tenemos en cuenta que la carta del baile de Mallorca está fechada a fines de 1315 y el proceso se incoaba en Valencia en el invierno de 1316, dejarían de pagar entre 1309 y 1310. Por tanto, las fechas concuerdan con otros dos momentos importantes en todo este conflicto. El primero tiene que ser relacionado con el asalto al bar-



EL CONSULADO CATALÁN DE SEVILLA A INICIOS DEL SIGLO XIV

183

rio por parte de Enrique Enríquez y los herederos de Juan Marco, que según los testigos valencianos tuvo que acaecer en 1305 y 1306 siendo cónsul Llopart. A buen seguro no podemos aseverar esta fecha, los datos quizás sean contradictorios, pues en 1306 el cónsul catalán era Arnau Cap, si llegó a tomar posesión, en 1308 hay un nombramiento consular referido a Nicolau Arnau y en 1309 a Jaume Sallent. Quizás sean solo nombramientos que no se ejecutaron o lo hicieron de forma breve en cada uno de ellos, pues de los tres desconocemos su actividad, al menos hasta el momento. Y, en cuanto a Jaume Llopart, la misma J. Mutgé documenta ya en 1309 una petición de este a los cónsules del mar por una cantidad 7.422 maravedíes castellanos y 25 libras barcelonesas,28 monto que también se recoge en estos capítulos29 y que constituiría la primera petición por parte del cónsul al monarca e institución municipal barcelonesa.30 Concordaría también con los viajes que tuvo que hacer a Cataluña para entrevistarse con Jaime II y los consellers de Barcelona —el mismo Arnau Bertran hace alusión a un viaje de Llopart a territorio catalán, entre otros más tardíos—. Por tanto, la fecha del asalto al barrio y de las gestiones del consulado por parte de Llopart tienen que ir de la mano, siempre según las declaraciones de este y los testigos valencianos, que podríamos retrotraer a 1306 y llevarla a lo sumo a 1308. Siendo los datos confusos, ¿por qué el nombramiento de estos otros tres cónsules en esas fechas —Arnau Cap en 1306, designación regia no aceptada por los prohombres de Barcelona, Nicolau Arnau en 1308 y Jaume Sallent en 1309—?31 Encontramos varios motivos. El primero es que se produjeron designaciones reales desatendiendo el interés del Consell de Cent barcelonés, hecho que venía provocando enfrentamientos en materia consular entre rey y municipio. El segundo podría aludir a las ausencias temporales de Llopart por causa de sus viajes a Cataluña, aunque normalmente tales ausencias las cubrían los lugartenientes. Y un tercero que atendería a los nombramientos puntuales no ejecutados por las quejas de los mercaderes.32 En cualquier caso, Llopart fue cónsul antes de 1309 y al frente de esa responsabilidad conoce el momento de mayor tensión con las autoridades sevillanas, la toma del barrio y los posteriores años convulsos de 1310 a 1314 caracterizados por la defensa a ultranza de los privilegios recibidos tiempo atrás de los reyes castella28   Josefina Mutgé, «Projecció de Barcelona», p. 35; Eadem, Política, urbanismo, p. 13; Eadem, «El poder dels consellers», p.10 29   «Per dictum Jacobum in recuperando dicti barrii et in aliis expensis consulatus debent dicto Jacobo et etiam debuerunt eidem a VI annis citra et amplius VII mille CCCC XXII morabetinos ex una parte et viginti quinque libras monete barchinonensis ex altera». ARV, JV, n.º 18, s. f. (1316, enero, 28). 30   «Predicti septem mille CCCC XXII morabetinos et dicti quingentim solidos monete barchinonensis fuerunt iudicati dicto Jacobo per sentenciam»; ARV, JV, n.º 18, s. f. (1316, enero, 28). J. Mutgé, «Projecció de Barcelona», pp. 36-37; Eadem, Política, urbanismo, p. 15. 31  J. Mutgé, «Projecció de Barcelona», pp. 33-34; Eadem, Política, urbanismo, pp. 11-12. 32  J. Mutgé, «El poder dels consellers», pp. 3-7.

184

JOSÉ VICENTE CABEZUELO PLIEGO; JUAN LEONARDO SOLER MILLA

nos, pues hay que recordar que, a mediados de 1313, se ordenó de la ciudad condal a Sevilla un traslado de los dos textos en los que se recogían estas franquezas y privilegios por el temor a ser abolidos33 y que el mismo Llopart guardaba celosamente en una caja, como se ha visto. E incluso, un año más tarde, en agosto de 1314, los jurados de la ciudad de Valencia instaban a Jaime II para que se restableciera la situación en el barrio dados sus intereses comerciales.34 El segundo momento aludido fue, sin duda, la erección de un consulado mallorquín que, siempre siguiendo la noticia ofrecida por F. Sevillano y confirmada por A. Ortega, se fecharía en 1308.35 Llopart reconocía que Arnau Comelles pagó durante dos años parte del mutuum, si aceptamos como fecha de la toma del barrio 1306 y el nombramiento del cónsul en 1308, y dejaría de pagar en ese último año, cuando estaría ya activo el oficial mallorquín. Si aceptásemos la toma del barrio en 1308, la erección de un consulado mallorquín o de alguien haciendo funciones de cónsul para la comunidad insular tendría lugar aprovechando una coyuntura desfavorable al cónsul catalán y buscando una negociación con el rey castellano, y los pagos que le hacía Comelles a Llopart serían fruto del mutuum y del beneficio que el segundo había dado al primero para arrendar hospicios y lonjas del barrio de los catalanes con el objetivo de obtener líquido y, en consecuencia, pagar esta deuda. En cualquier caso, todos estos hechos evidenciaban otros, además de las tensiones entre cónsul y mercaderes, como es la presencia de un cónsul mallorquín. Por tanto, el reconocimiento de Llopart al nombramiento por parte del rey de Mallorca de su propio cónsul, aunque fuese al final de la declaración probatoria, iba encaminado a demostrar que antes de que existiera esta autoridad a él y a otros cónsules de los mercaderes catalanes de Sevilla, tanto mallorquines como de otros lugares, le habían pagado los derechos acostumbrados por tal institución. Por eso mismo citaba un episodio anterior, referido a los pagos de mercaderes insulares a su homólogo Pere Cardedeu ordenados por el propio monarca balear, en claro testimonio de legalidad y, por tanto, de la autoridad de un único cónsul. De esta afirmación, aludiendo a un tiempo anterior, y de la insistencia en los testimonios presentados durante su gobierno, se deduce el interés de Llopart en hacerse  J. Mutgé, Política, urbanismo, p. 12.   ACA, Cartas Reales, Jaime II, caja 2, n.º 4964 (1314, agosto, 28), cit. por J. Mutgé, Política, urbanismo, p. 13. 35   «Super facto creacionis Simonis Abennacer Quem fuit creatus in Consulem Xibilie pro Illustrissimo domino Rege Maiorice […] quod nos, de speciali mandato iamdicti domini Regis nobis facto, elegimus, creamus et constituimus in Consulem hominum Regni Maiorice et terrarum suarum in Ciuitate Xibilie Simonem abennacer, Ciuem Maiorice, ibidem quod tenendum, exercendum ac Regendum officium consulatus pro dicto domino Rege Maiorice prout in aliis locis est fieri consuetum» (transcripción reproducida y recogida en A. Ortega Villoslada, «Presencia mallorquina», p. 234, nota 27; cf. F. Sevillano Colom, «Mercaderes y navegantes mallorquines», p. 500). 33 34



EL CONSULADO CATALÁN DE SEVILLA A INICIOS DEL SIGLO XIV

185

valer como el único cónsul, negar la autoridad singular del mallorquín y, por ende, presentar la relación imposible entre ambos. Las palabras del cónsul reflejan algunas de las pautas y funciones de estas instituciones económicas tanto como de las comunidades mercantiles: préstamos realizados por el oficial, imposiciones ordinarias que los mercaderes tenían que efectuar por sus operaciones, fondos comunes del consulado para responder a necesidades, gastos cotidianos y un largo etcétera visible en el caso de Sevilla, como las quejas ante las autoridades de acogida por los sempiternos engaños y fraudes en cuentas comerciales y, sobre todo, el celo extremo en la defensa de los privilegios, franquezas y derechos que eran la auténtica razón de ser de estas colonias en suelo extranjero. Aun así, los incidentes estaban a la orden del día, con causas justificadas o no, sin llegar a romper un statu quo político por el interés de todas las partes ante los beneficios que generaba el entramado comercial. Este proceso también evidencia algunas de las rutinas socioeconómicas de los hombres de negocios, la ida y venida de mercaderes que alquilan casas, albergues y hospicios para pasar temporadas, como el mismo Arnau Bertran, que realizaba por un periodo de tres a cinco meses, las relaciones crediticias entre ellos, es decir, los préstamos entre colegas de una misma nación, o las alusiones a otras operaciones económicas, trayectos marítimos y suertes vitales dentro del mundo mercantil medieval. Las tensiones en el consulado catalán de Sevilla no se detuvieron tras los hechos narrados y sentenciados en favor de Llopart, con el más que difícil reintegro de las cantidades demandadas. De hecho, la inestabilidad en el barrio sería una dinámica habitual en estos años, las propias declaraciones de Arnau Bertran hablan de una posible vuelta de Enrique Enríquez y de más desperfectos en el barrio. El recelo de las autoridades sevillanas, evidente en momentos de tensión bélica con las potencias de estas colonias mercantiles —quizá un factor de inestabilidad hubiese sido la reciente guerra entre la Corona de Aragón y Castilla por el dominio del reino de Murcia—36 y sobre todo por problemas puntuales como ataque piráticos entre súbditos de estas naciones, fraudes fiscales, engaños judiciales —más perceptibles e importantes en la vida política y económica sevillana—, cristalizó en asaltos al barrio y otros problemas que venían desde fines del Doscientos. Habría que comparar la situación del consulado catalán de Sevilla con otros del Mediterráneo y Atlántico. Una primera reflexión nos llevaría a decir que estas tensiones serían casi cotidianas, aunque los reiterados asaltos al barrio en tan 36   Máximo Diago Hernando, «Relaciones comerciales de la Corona de Aragón con la Andalucía atlántica», p. 28. Véanse José Vicente Cabezuelo Pliego, «La proyección del tratado de Torrellas. Entre el revisionismo político y la negación mental», Medievalismo 20 (2011), pp. 203-237.

186

JOSÉ VICENTE CABEZUELO PLIEGO; JUAN LEONARDO SOLER MILLA

pocas décadas y la rehabilitación del lugar nos hablan de una latente beligerancia por parte de las autoridades sevillanas. Ello, a pesar de que a estas mismas autoridades les interesase la protección de las colonias mercantiles allí asentadas por cuestiones fiscales y cierta seguridad en los intercambios que se produjeran en la ciudad. Pero, a pesar de estas discrepancias, lo cierto es, como bien ha observado J. Mutgé, que los conflictos eran mayores entre los propios mercaderes, tanto mallorquines como del resto de la Corona, y los cónsules. Jaime II escribía a su homólogo de Mallorca, Sancho I, dos misivas reclamándole que sus súbditos satisficieran cuanto era debido al cónsul catalán en el verano de 1315, una actitud concreta que se tiene que enmarcar en una espiral mayor de quejas y reclamaciones entre ambos monarcas por colisiones político-fiscales en asuntos mediterráneos. También, la relación entre Llopart y el Consell de Cent, a quien el primero reclamaba cantidades adeudadas de modo reiterado, lo que probaría el incumplimiento de la primera sentencia y la insuficiencia de los gravámenes impuestos para la recuperación del barrio, además del impago o recelo de los mercaderes. Los problemas de ingresos de Llopart le llevaron a suplicar al rey una vez más su intervención, petición que el monarca trató de sancionar en forma de sentencia, en esta ocasión siguiendo las cuentas ofrecidas por el mismo Llopart a través de Guillem de Sitges y Pere Ferrer de Vic ante la presencia de dos jurisperitos de la ciudad de Barcelona, Guerau de Palou y Burguet de Sarrià, además de la connivencia de la institución municipal. Sanción dada por los notarios Comarmena y Pallarès, que ascendía a 8.070 maravedíes de Castilla, cantidad que conforme transcurrían los años aumentaba y que tenía que ser sufragada con medio maravedí por centenar de libras hasta su satisfacción total.37 La segunda etapa de este cónsul, ya desde 1320-1321, continuó siendo convulsa; su ausencia del consulado, la gestión de un lugarteniente, Guillem de Belsolell, mercader de Barcelona, y su vuelta enérgica reclamando por carta a mercaderes y marinos catalanes su sueldo en el tiempo que había estado fuera como si le perteneciera, valiéndose de la sentencia dada tiempo atrás, le granjearon una amonestación regia y el descrédito ante estos comerciantes, a quienes el rey les conminó a desatender la petición, lo que a buen seguro le perjudicaría para recaudar derechos con posterioridad. Hasta el punto de que los mercaderes volvieron a rebelarse contra Llopart, ultrajándolo y profanando las enseñas reales. Podemos pensar que la negativa de pago, la actitud rebelde y quizás la connivencia con las autoridades castellanas vendría de la mano de los mercaderes mallorquines, la mayoría en este consulado, con intereses político-económicos propios y con una 37  J. Mutgé, «Projecció de Barcelona», pp. 35-36; Eadem, Política, urbanismo, pp. 14-15; Eadem, «El poder dels consellers», pp. 10-11.



EL CONSULADO CATALÁN DE SEVILLA A INICIOS DEL SIGLO XIV

187

trayectoria de quejas en las imposiciones fiscales, impagos y desobediencia al cónsul de los catalanes de al menos tres décadas. Lo que produjo una vez más otra ocupación del barrio y usurpación de la lonja por los oficiales castellanos. Hechos que enfadaron al infante Alfonso, hijo de Jaime II, quien ordenó que se aclararan esas cuestiones, se determinara y castigara a los culpables, además de disponer nuevamente a todos los deudores de Llopart que saldaran sus deudas con el cónsul. Llopart seguía sin recibir las cantidades que se le adeudaban, habiendo transcurrido más de una década de su desembolso. De hecho, las peticiones reiteradas de los consellers de Barcelona a los mercaderes catalanes de Sevilla con el fin de que pagaran el montante de la sentencia, ahora ya referido tanto a gastos del mantenimiento del barrio como de su salario, aun durante su ausencia del consulado, indicarían que probablemente no recuperaría nada del débito.38 Su etapa de gobierno se extendería al verle presente años más tarde, 1327-1329, momento en el que se siguen recogiendo las peticiones por parte del monarca con el fin de que Llopart pudiera recobrar tales cantidades e instando a los mercaderes valencianos y barceloneses a pagar los derechos y tachas correspondientes, aludiendo a una discutida reelección del cónsul fechada en el invierno de 1327.39 La colonia catalana continuaría plenamente vigente durante el reinado de Alfonso el Benigno, documentadas aun la problemática figura y actividad del cónsul en la figura de Llopart en 132940 y también las cotidianas gestiones de la institución en 1332,41 que colaboró posteriormente en los asedios 38   Todos estos hechos se pueden seguir en J. Mutgé, «Projecció de Barcelona», pp. 36-37; Eadem, Política, urbanismo, pp. 15-16; Eadem, «El poder dels consellers», p. 11. 39   Se trata de un documento realmente interesante al recoger una carta a los mercaderes, negociadores y factores en la ciudad de Sevilla «vel eius partibus mercimonia fecerunt», en la que se recogía la información de una misiva anterior, que ratificaba la elección del cónsul, facultad que se concedía a los prohombres y ciudad de Barcelona, recayendo en Jaume Llopart (disposición fechada en Barcelona, 1327, febrero, 10). En la presente se solicitaba que los mercaderes satisficieran todas las cantidades tanto por sus mercancías como por lo que indican los libros de cuentas y de los escribanos y pilotos de las naves; porque al parecer seguían existiendo algunos rebeldes que contradecían pagar tales cantidades, de lo cual se ha informado a las instituciones municipales de Valencia y Barcelona (ACA, reg. 428, f. 134r-v). También sobre la elección de Jaume Llopart como cónsul en 1327: ACA, reg. 190, f. 78r (Valencia, 1327, abril, 8). 40   De hecho siguen existiendo las reclamaciones del monarca catalanoaragonés al rey mallorquín, a petición del mismo Jaume Llopart, todavía cónsul en 1329, para que conminara a sus súbditos a seguir pagando los derechos pertinentes al consulado, fruto de inversiones y gastos anteriores, como se hace en ese lugar, según privilegios del rey de Castilla (ACA, reg. 435, f. 7r). Disposición que no se puede fechar por estado del documento, dado en Valencia, y que se tiene que situar en el segundo semestre del citado año. 41   Una expedición comercial, fruto de varios fletes de la familia Suau, importantes mercaderes de Valencia en estas primeras décadas del siglo xiv, que fletaron a Djidejlli un leño cargado de aceite, vino, alheña e higos, fue atacada en plena tempestad cuando regresaba de Denia a Ibiza y de esta a Cartagena por dos leños de Tarifa, de jurisdicción castellana. Se requiere la intervención del cónsul catalán, cuyo nombre no se indica, para mediar ante las autoridades castellanas solicitando la requisición de los bienes

188

JOSÉ VICENTE CABEZUELO PLIEGO; JUAN LEONARDO SOLER MILLA

castellano y catalanoaragonés de la toma cristiana de Algeciras en 13421344. La presencia y actividad de mercaderes catalanes, valencianos y mallorquines en tierras andaluzas desde fines del siglo xiv42 y durante el Cuatrocientos43 tienen que relacionarse con otros sistemas de política económica por parte de la Corona de Aragón, así como de estrategias mercantiles por los hombres de negocios en las redes de transporte atlánticas que rebasan este estudio. Política y comercio catalanoaragonés en el mundo atlántico de la primera mitad del siglo xiv

La primera cuestión que tenemos que plantearnos es el papel de los mercaderes de Barcelona, Valencia y Mallorca en las redes mercantiles atlánticas más allá de esquemas interpretativos generales sujetos solo a los intercambios mediterráneos o ligados al empuje o enrolamiento de dichas iniciativas en los sistemas económicos genoveses y venecianos durante la baja Edad Media. Sin duda, la cuestión resulta difícil de examinar por la falta de estudios que traten la economía mercantil catalanoaragonesa desde fines del Doscientos hasta mediados del Trescientos, no solo en el ámbito mediterráneo, sino también en el mundo atlántico en el que se presentan más carencias historiográficas, y sobre todo por el énfasis puesto por la historiografía en general al atribuir el proceso de expansión atlántica por parte de la Corona a fines del siglo xiv y con un mayor auge en el Cuatrocientos. Cierto es que, efectivamente, en ese momento las redes mercantiles atlánticas cobran un protagonismo extraordinario desde el observatorio valenciano en relación con los trayectos de los mercaderes de este lugar y genoveses y principalmente a la mayor conexión entre los mercados del sur de la Corona de Aragón con Portugal y Flandes. Sin embargo, hay una fase inicial de establecimiento de una verdadera red económica —fijación de consulados, acuerdos, preferencias en importación y exportación de determinados productos, expediciones comerciales, desarrollo de sociedades mercantiles y un volumen de inversión de capital notable, entre otros— por parte de las instituciones y mercaderes barceloneses, valencianos y fundamentalmente mallorquines en los espacios castellanos —Sevilla, Cádiz—, Portugal, Inglaterra y Flandes, sobre la que no debemos dejar de poner nuestra atención. capturados; ACA, reg. 456, f. 141v (Valencia, 1332, febrero). Citado también por M. Diago Hernando, «Relaciones comerciales de la Corona de Aragón con la Andalucía atlántica», p. 28, nota 33. 42   Juan Manuel Bello León, «La presencia catalana en la Andalucía occidental», pp. 93-127, donde se recogen aportaciones de la historiografía catalana, valenciana y castellana sobre esta materia. 43   El análisis más completo en David Igual Luis, «Valencia y Sevilla en el sistema económico genovés de finales del siglo xv», Revista d’Història Medieval 3 (1992), pp. 79-116.



EL CONSULADO CATALÁN DE SEVILLA A INICIOS DEL SIGLO XIV

189

Durante los reinados de Jaime II (1291-1327) y Sancho I (1311-1324), se desarrollaron en Mallorca y Valencia dos procesos de expansión mercantil no asimétricos y una gran conexión política marcada por el acuerdo y la conflictividad. Las tres primeras décadas del siglo xiv suponen, en el caso balear, la consolidación de un crecimiento económico anterior,44 en el que llama la atención la importancia comercial de la ruta magrebí en el entramado comercial,45 la pronta inserción en los mercados atlánticos, como se ha puesto de manifiesto recientemente,46 y la aceleración en los contactos con las plazas italianas, a tenor de la fuerte presencia pisana, genovesa y florentina en Mallorca.47 Este mismo periodo, grosso modo 1300-1336, supone el primer desarrollo comercial valenciano, cuando la capital del reino monopoliza toda la inversión mercantil liderada por sus hombres de negocios y por los mercaderes occitanos que mantienen fuertes vínculos económicos con el Languedoc y Occitania, se vuelcan en los mercados norteafricanos y sículosardos, aprovechando e insertándose en la estructura mercantil mallorquina, y exploran los recursos productivos de las plazas interiores castellanas.48 En cualquier caso y sin entrar en los orígenes expansivos y en tendencias más específicas de cada espacio político, mejor explicado para el caso mallorquín, se trata de una época de intensificación comercial de ambos espacios, pero en diferentes estructuras políticas. El contexto político de la segunda y tercera década del siglo xiv para la Corona de Aragón en el Mediterráneo occidental está teñido por el enfrentamiento: disputas con poderes islámicos (cruzada de 1309 contra Almería, paz de 1323 con Granada tras numerosas fricciones), así como el conflicto silencioso con la república genovesa, que se intenta encauzar en 1323, aprovechando la coyuntura para apuntalar una tendencia política y económica anterior, consolidada con el reforzamiento catalanoaragonés en la ruta de la diagonal insular.49 En este sentido, mientras el reinado de Sancho I se puede 44  Pau Cateura Bennàsser, El regne esvaït: desenvolupament econòmic, subordinació política, expansió fiscal (Mallorca, 1300-1335), Mallorca, El Tall, 1998. 45   Ch. E. Dufourcq, L’expansió catalana a la Mediterrània occidental; M. D. López Pérez, La Corona de Aragón y el Magreb en el siglo xiv. 46  Antonio Ortega Villoslada, El reino de Mallorca y el mundo atlántico (1230-1349): evolución político-mercantil, La Coruña, Netbiblo, 2008. 47   Lluís Tudela Villalonga, Catalunya, Mallorca i Gènova (1336-1349): economia i politica. Palma de Mallorca, El Tall, 2005. 48   Juan Leonardo Soler Milla, Métodos comerciales y redes mercantiles marítimas en Valencia durante la primera mitad del siglo xiv, Alicante, 2005 (inédito); Idem, «Relaciones comerciales entre Valencia y el Norte de África durante la primera mitad del siglo xiv», Miscelánea Medieval Murciana XXVII-XXVIII (2003-2004), pp. 136-137. 49  Antoni Riera Melis, «El Mediterrani occidental al darrer quart del segle xiii: concurrència comercial i conflictivitat política», Anuario de Estudios Medievales 26/2 (1996), pp. 729-781; Idem, «El context mediterrani de la primera fase del regnat de Jaume II (1291-1311): conflictivitat i canvis», Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval 12 (1999), pp. 183-205; Idem, «Del Tractat d’Argelers al de

190

JOSÉ VICENTE CABEZUELO PLIEGO; JUAN LEONARDO SOLER MILLA

entender como de continuidad respecto de las medidas económicas de su antecesor, Jaime II de Mallorca, manteniéndose en lo político la debilidad interna, por una crisis de sucesión, y externa, por la presión de franceses y catalanoaragoneses que significa cierta inestabilidad y pequeñez internacional, el dominio del monarca catalanoaragonés, Jaime II, representa todo lo contrario: la expansión de sus dominios al sur, tras la guerra con Castilla (1296-1304) y en el horizonte itálico insular, y el mantenimiento de una activa política de acuerdos beneficiosos con los sultanatos norteafricanos, que le acabará enfrentando con Génova.50 Vocación expansionista que siempre miró de reojo al reino de Mallorca en un intento permanente y secular de integrarlo, lo que finalmente sucederá en 1343-1344.51 En este contexto económico mediterráneo y en el ámbito de las redes mercantiles internacionales de los espacios mallorquín y valenciano, se tienen que situar las relaciones entre instituciones políticas, bien entre las dos capitales, bien entre las políticas económicas tejidas por los monarcas de un lado y otro, además de las relaciones comerciales sujetas siempre a la complejidad del área económica del Mediterráneo Occidental.52 Espacio que comienza a ser disputado por Génova y la Corona de Aragón teniendo como puntos de fricción el dominio diplomático y económico del norte de África, la influencia y el control de rutas comerciales y de navegación de la diagonal insular por el canal del trigo, donde Mallorca guarda un papel esencial y, por supuesto, la primera apertura atlántica ya muy desarrollada en esta época. Detectamos una clara espiral de crecimiento del volumen mercantil e intensificación de los intercambios: mayor control y acaparamiento de los productos de consumo de masas, como vino, cereal, sal, productos alimenticios y materias primas necesarias para productos de transformación, una mayor presencia de grandes compañías mercantiles italianas y autóctonas con los mismos mecanismos y técnicas comerciales y una mayor circulación de capitales. Por tanto, las relaciones entre los dos espacios económicos se tienen que encuadrar en estos parámetros en los que las influencias y los contactos mercantiles fueron múltiples y diversos. Y, en buena medida para los hombres de negocios valencianos, la estructura económica y plataforma naval Poissy. El regne de Mallorca entre la corona catalanoaragonesa i França (1298-1313)», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 29 (2008), pp. 299-325. 50   Como ha puesto de manifiesto la historiografía catalana, desde estudios clásicos como el de Vicente Salavert Roca, Cerdeña y la expansión mediterránea de la Corona de Aragón (1297-1314), 2 vols., Madrid, CSIC, 1956, hasta más recientes como el de M. T. Ferrer Mallol, «El Mediterráneo de los siglos xiii al xv: la expansión catalana». 51  Gabriel Ensenyat Pujol, La reintegració de la corona de Mallorca a la corona d’Aragó (13431349), Mallorca, Moll, 1997. 52  David Igual Luis, «Itinerarios comerciales en el espacio meridional mediterráneo de la Baja Edad Media», en XXVII Semana de Estudios Medievales de Estella, Pamplona, Gobierno de Navarra, 2001, pp. 113-158.



EL CONSULADO CATALÁN DE SEVILLA A INICIOS DEL SIGLO XIV

191

mallorquina fue vital en su consolidación comercial en el Magreb y la diagonal insular y su inicio expansivo en los mercados atlánticos. Los trazos básicos del intercambio específico entre reinos en esa coyuntura ya han sido esbozados.53 La estructuración de un consulado mallorquín en Sevilla desde 1308, con desarrollo más o menos activo en años posteriores, responde a una clara estrategia por parte de los reyes privativos por acreditar y fortalecer su preeminencia en el nombramiento de cónsules, ya donde existían consulados anteriores, facultad que le pertenecía a la ciudad de Barcelona, así como también por establecer consulados independientes a los de los monarcas de la Corona de Aragón. Daniel Duran ha señalado la posibilidad por parte de los reyes mallorquines de explotar estos mecanismos, intentos de nombrar e imponer cónsules, en lugares de clara penetración comercial como es el caso de Romania, específicamente en Constantinopla y Pera.54 En este sentido, la intención de los gobernantes mallorquines de crear consulado en Sevilla obedecería a la magnitud de la comunidad de mercaderes de ese origen. La existencia de dos cónsules en 1308, Llopart del lado de la Corona de Aragón y Comelles del lado del reino de Mallorca, parece que tiene que ser aceptada, tal y como ocurre también en algunas plazas norteafricanas. Sin embargo, no conocemos bien la probable coexistencia conflictiva entre ambos ni las relaciones y actividades del mallorquín más allá de la mención de su existencia en el periodo de gobierno de Jaume Llopart (ca. 1306-1322). Hay algún hecho que nos hace pensar en la debilidad institucional y diplomática de la institución balear si damos crédito a las palabras de Llopart, cuando se hace valedor de gestiones y negociaciones en favor de los mallorquines en la corte judicial sevillana, y sobre todo por el rescate de diferentes negociantes insulares cautivos y apresados en Ceuta, seguramente en un acto de rapiña de piratas musulmanes.55 Se ha mencionado que una de 53   J. L. Soler Milla, «Intercambiar y vincularse económicamente en el Mediterráneo Occidental: un ejemplo a través del estudio de las relaciones comerciales entre Valencia y Mallorca durante la primera mitad del siglo xiv», en J. F. Jiménez; J. Ortuño; L. Soler (eds.), Actas del III Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas, Murcia, Universidad de Murcia-Ayuntamiento de Lorca, 2008, pp. 183-190. 54   Por problemas de espacio no describimos el caso y remitimos específicamente a un texto donde se radiografía todo el conflicto atendiendo a todos sus matices y especificidades: Daniel Duran Duelt, «Monarquía, consellers i mercaders. Conflictivitat en el consolat català de Constantinoble», pp. 27-51. 55  M. T. Ferrer Mallol, «Corso y piratería entre Mediterráneo y Atlántico en la Baja Edad Media», en Manuel González Jiménez et alii (eds.), La Península Ibérica entre el Mediterráneo y el Atlántico. Siglos xiii-xv, Cádiz, Diputación de Cádiz, 2006, pp. 255-322; y recientemente M. T. Ferrer Mallol, «La guerra en cors amb els països musulmans occidentals en els primers anys del regnat de Jaume II (1291-1309)», Anuario de Estudios Medievales 38/2 (2008), pp. 831-865; Juan Leonardo Soler Milla, «Frontera y transformaciones económico-mercantiles en el sur del reino de Valencia (ss. xiii-xvi)», en Socioeconomic and political transformations in a space frontier: the southeastern Iberian (xiii-xvi), International Medieval Meeting, Lleida, 2012.

192

JOSÉ VICENTE CABEZUELO PLIEGO; JUAN LEONARDO SOLER MILLA

las funciones de cónsul era ayudar a los mercaderes y mercaderías en caso de peligro, como el relatado, u otros fruto de piratería, como el ataque perpetrado por castellanos de Sevilla a dos cocas de súbditos catalanes que había partido de Trapani (Sicilia) y que desembocó en conflicto. Para solucionar estos casos se recurría a los cónsules como agentes de negociación con patrones y mercaderes que habían cometido robos y rapiñas y para notificar la existencia de naves armadas con el objetivo de alarmar y prevenir a las embarcaciones catalanoaragonesas.56 Entendemos tajantes las afirmaciones de A. Ortega al considerar en la elección del cónsul mallorquín en 1308, Simó Bennàsser, una estrategia del monarca insular, manifestando «la voluntad de diferenciarse del resto de la Corona con miras a soslayar la política del aragonés en el Estrecho, virtualmente lesiva para los intereses baleares en el mundo islámico»,57 e infiriendo de esto otra afirmación, referida a que «no resultaba baladí tal posición, pues suponía el reintegro de las pertinentes tasas al circuito balear, emancipándose del aragonés. Lo que subrayaba la autonomía de la Casa de Mallorca».58 Aunque la situación del consulado catalán en Sevilla en cierto modo fuera débil, producto de una pendular relación política entre Castilla y la Corona de Aragón, una realidad objetiva es que nunca dejó de existir, lo que dificultaría claramente la aparición de una institución consular privativa y estable de Mallorca en ese puerto atlántico. Dicho esto, no podemos obviar la posibilidad de la existencia de algún oficial del rey de Mallorca que actuara de forma puntual en la recaudación de derechos a los mercaderes de ese ámbito. El mismo F. Sevillano, a modo de hipótesis que necesitaría de mayor calado documental, refiere que la correspondencia balear girada a la capital del Guadalquivir era dirigida al cónsul, que era, a la misma vez, de catalanes y mallorquines, documentando en 1330 a Pedro Tarí como cónsul en Sevilla por domino nostro rege, es decir, del rey mallorquín; en 1338 a un portavoz del cónsul, Roger de Rovenach, también por el mismo monarca; y en 1341, a Guillem Llull, ya cónsul de catalanes, sin que se pueda constatar si los dos primeros representarían a todos los mercaderes o específicamente a los mallorquines.59 Creemos que la intención de la comunidad mallorquina de tener su cónsul respondió a una coyuntura específica y propicia, siempre basada e inserta en una estructura mayor, como el consulado originario, y ocasionó 56   J. Mutgé, «Alguns camins per a apaivagar els conflictes per incidents de pirateria en el Mediterrani occidental», Anuario de Estudios Medievales 38/2 (2008), pp. 904-905. 57  A. Ortega Villoslada, «Presencia mallorquina en el golfo de Cádiz y Sevilla», p. 230; F. Sevillano, «Mercaderes y navegantes mallorquines», pp. 500-502. 58  A. Ortega Villoslada, «Presencia mallorquina en el golfo de Cádiz y Sevilla», p. 230. 59   «Por la correspondencia dirigida desde Mallorca al consulado de Sevilla, se deduce que la misma persona era cónsul, a la vez, de catalanes y de mallorquines, aún durante el período de independencia de Mallorca (1276-1343)»; F. Sevillano, «Mercaderes y navegantes mallorquines», p. 502.



EL CONSULADO CATALÁN DE SEVILLA A INICIOS DEL SIGLO XIV

193

graves conflictos externos e internos, que pudo debilitar el estatus de toda la comunidad mercantil y perjudicó, sin lugar a dudas, la relación con las autoridades castellanas por sus continuas provocaciones y violencias, al parecer unilaterales. Sin embargo, el interés de los mercaderes y el poder de la Corona de Aragón pudieron mantener, no sin mucho empeño, la estructura física, política y económica del barrio de los catalanes en Sevilla.60 La complejidad de las relaciones económicas, la dependencia valenciana respecto de los grupos mercantiles que operan en la capital del reino privativo en algunos aspectos y la conflictividad entre los dos espacios políticos, representada por las disputas entre los dos monarcas, nos tienen que hacer reflexionar sobre otras cuestiones. Esto es, el trasiego socioeconómico entre Mallorca y Valencia provocará unas tensas relaciones políticas y obligará a desarrollar unas pautas de regulación de la política económica entre ambos espacios que descansa en cinco grandes puntos durante los reinados de Jaime II y Sancho I. Uno, el control del abastecimiento y productos prohibidos —madera, cereal y otros— que circulan entre ambos reinos y los gravámenes fiscales impuestos. Dos, los problemas derivados de las exenciones, privilegios y fraudes en el cobro de lezdas y otros impuestos a naves valencianas y mallorquinas en unas y otras riberas, que desembocan en conflictos específicos que se van intensificando.61 Tres, las consecuencias de los incidentes piráticos entre naves de una y otra jurisdicción, en colaboración con otros actores económicos, como genoveses, que tensan años puntuales en el Mediterráneo Occidental. Cuatro, los enfrentamientos por hacerse con el control del mercado de la diagonal insular. Y cinco, las disputas entre monarcas por la presencia y dominio en los consulados catalanes magrebíes y atlánticos, con surgimiento de conflictos internos y aceleración de la estructura consular balear, y las dinámicas políticas cambiantes en la diplomacia norteafricana.62 Evidentemente, una de las lecturas que se puede extraer del enfrentamiento acaecido durante el gobierno del cónsul Jaume Llopart con los mercaderes de Mallorca, tras los incidentes de la toma del barrio, es la importancia estratégica y comercial que tenía la plaza sevillana para los mercaderes catalanoaragoneses, dadas la concurrencia y actividad mercantil generadas en ella. En efecto, Sevilla, Cádiz y por extensión los puertos de la Andalucía 60   En este sentido, el conflicto acaecido en el consulado catalán de Sevilla puede ser comparado con las fricciones acaecidas en Mesina; véase J. Mutgé, «El poder dels consellers», pp. 6-7. 61  A. Riera Melis, «La lezda balear de 1302, un punto de fricción entre el Reino de Mallorca y las ciudades mercantiles de Cataluña y Valencia a principios del siglo xiv», Estudis Castellonencs 1 (1983), pp. 11-69; Idem, La Corona de Aragón y el reino de Mallorca. 62  Jorge Maíz Chacón; J. L. Soler Milla, «Expansión económica y conflicto político: Mallorca y Valencia en los reinados de Jaime II y Sancho IV», en Jaume II. Sanç I. Dues actituds, un mateix projecte. XXX Jornades d’Estudis Històrics Locals, 23-25 noviembre de 2011, Palma de Mallorca, en prensa.

194

JOSÉ VICENTE CABEZUELO PLIEGO; JUAN LEONARDO SOLER MILLA

atlántica fueron relevantes bien como horizontes mercantiles, bien como escalas técnicas y comerciales en la primigenias rutas de la Corona de Aragón hacia Flandes en un fecha tan temprana como inicios del Trescientos. Ya se ha comentado lo extraordinario del número de mercaderes, tanto mallorquines como catalanoaragoneses, que residían en el barrio de los catalanes, concurriendo a su mercado ciudadano a buen seguro para adquirir género que sería objeto de redistribución en mercados mediterráneos, además de necesidades diarias, como consta en las alusiones a pleitos y sanciones con las autoridades locales en el mercadeo urbano. También utilizarían el puerto y ciudad de Sevilla como emplazamientos para cerrar acuerdos económicos de mayor calado, como concertar fletes con patrones castellanos a otros mercados atlánticos, portugueses y flamencos. No se conoce bien el grado de penetración mercantil de la Corona de Aragón en el mundo atlántico ibérico antes de la apertura del Estrecho de Gibraltar. Para el caso de Barcelona se han sugerido algunas ideas sobre sus conexiones atlánticas.63 Los estudios realizados se centran principalmente en las conexiones entre suelo valenciano, andaluz y portugués desde fines del Trescientos y más densamente el Cuatrocientos.64 Por el contrario, los análisis, basados únicamente en datos aislados, para inicios de la centuria anterior, dificultan la realización de un balance acerca de la presencia y actividad de mercaderes barceloneses y valencianos en territorios andaluces. Sin embargo, las nuevas investigaciones de A. Ortega desde el observatorio balear, siguiendo conocidos estudios de A. Santamaría y sobre todo de David Abulafia, en paralelo a una extraordinaria aportación documental inédita,65 como 63  Dolors Pifarré Torres, «Noves dades sobre la navegació catalana cap a Flandes a la fi del segle xiv», en XIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, vol. 4, Palma de Mallorca, 1990, pp. 227-235; Eadem, El comerç internacional de Barcelona i el mar del Nord (Bruges) a finals del segle xiv, Barcelona, Abadia de Montserrat, 2002; Coral Cuadrada; M. Dolores López Pérez, «Comercio atlántico y

operadores económicos castellanos en el Mediterráneo: Mallorca en la Baja Edad Media», pp. 115-149; José Hinojosa Montalvo. «Las rutas del Atlántico y del Mar del Norte», en J. A. Sesma Muñoz (ed.), La Corona de Aragón en el centro de su historia, 1208-1458. Aspectos económicos y sociales, Zaragoza, Gobierno de Aragón, 2010, pp. 322-327 La síntesis bibliográfica más reciente sobre el comercio catalanoaragonés en sus diferentes áreas de expansión se puede consultar en M. Teresa Ferrer Mallol, «Catalan commerce in the late Middle Ages», The Catalan Historical Review 5 (2012), pp. 29-65. 64  José Hinojosa Montalvo, «Las relaciones comerciales entre Valencia y Andalucía durante la Baja Edad Media», en Hacienda y Comercio. Actas de II Coloquio de Historia Medieval Andaluza, Sevilla, Diputación Provincial de Sevilla, 1982, pp. 249-267; Idem, «De Valencia a Portugal y Flandes: Relaciones durante la Baja Edad Media», Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval 1 (1982), pp. 149-168; David Igual Luis, «Valencia y Sevilla en el sistema económico genovés»; Paulino Iradiel; David Igual, «Del Mediterráneo al Atlántico. Mercaderes, productos y empresas italianas entre Valencia y Portugal (1450-1520)», en L. A. da Fonseca; M. E. Cadeddu (eds.), Portogallo mediterraneo, Cagliari, Consiglio Nazionale della Ricercha, 2002, pp. 143-194. 65  D. Abulafia, «Les relacions comercials i polítiques entre el regne de Mallorca i Inglaterra», en XIIIè Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, vol. III, Palma de Mallorca, Institut d’Estudis Baleàrics, 1990, pp. 69-79.



EL CONSULADO CATALÁN DE SEVILLA A INICIOS DEL SIGLO XIV

195

algunas aproximaciones en curso desde el valenciano, plantean una inicial expansión mercantil al Atlántico que se puede retrotraer en tiempo, mucho antes de la conocida reapertura del Estrecho66 y con una importancia económica mayor de lo referido hasta el momento. Ortega ha trazado un detallado cuadro de las relaciones políticas de las Baleares con los poderes atlánticos cristianos (Corona de Castilla, Portugal, Flandes) e islámicos, como el sultanato mariní, abarcando desde fines del siglo xiii hasta mediados del siglo xiv,67 en el que se detallan todo tipo de inversiones económicas e intercambios de productos por parte de los mercaderes mallorquines, así como el papel de Sevilla, y por extensión de la costa andaluza como escala atlántica en redes internacionales de mayor calado.68 Las expediciones de 1296 y 1300 con destino a Londres o La Rochelle, la presencia mallorquina en Sevilla —nótese las palabras de los testigos del pleito estudiado anteriormente haciendo referencia a la gran cantidad de insulares en el barrio catalán— y la existencia de numerosas sociedades mercantiles con capitales bastante notables —de 1.500 a 3.000 libras—69 a inicios del Trescientos están marcando una clara estrategia de penetración comercial en los mercados atlánticos teniendo el eje SevillaSanlúcar de Barrameda y Cádiz como núcleo de las operaciones.70 Las compraventas que los mallorquines realizaban en estos lugares se insertan en tráficos o rutas internacionales mayores: portaban especias, azafrán, frutos secos, telas o paños, tintes, lacas, incienso, azúcar, higos, dátiles, atestiguando el papel de encrucijada y plaza de distribución de las Baleares71 y 66   Sin ánimo de ser exhaustivos véase Álvaro Santamaría, «La reconquista de las vías marítimas», Anuario de Estudios Medievales, 10 (1980), pp. 41-133; D. Igual, «Itinerarios comerciales en el espacio meridional mediterráneo»; A. Ortega Villoslada, «Del Mediterráneo al Atlántico: apertura/reapertura del estrecho de Gibraltar en la Edad Media. Estado de la cuestión», Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 67 (2011), pp. 101-103. 67  A. Ortega, El reino de Mallorca y el mundo atlántico, pp. 45-102. 68   A. Ortega, «Las relaciones marítimo-comerciales entre el Mediterráneo y el Atlántico. El papel de Mallorca en el comercio entre Oriente y Occidente. Siglos xiv y xv», en VIII Congreso de la Asociación Española de Historia Económica, Santiago de Compostela, Universidad de Santiago de Compostela, 2005 (en red); Idem, «Ciudadanos atlánticos en Mallorca, 1230-1349», en M. Barceló (coord.), «El Regne de Mallorca: cruïlla de gents i de cultures (segles, xiii-xv)», en XXVI Jornades d’Estudis Històrics Locals, Palma de Mallorca, Institut d’Estudis Baleàrics, 2007, pp. 347-359; Idem, «Mallorca y el comercio atlántico. Siglos xiii-xiv», Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics 20 (2010), pp. 61-80; Idem, «De Mallorca al Atlántico bajo la dinastía privativa», Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics 21 (2011), pp. 7-20; 124. 69   Véase en A. Ortega, El reino de Mallorca y el mundo atlántico, pp. 133-158, todo tipo de detalles sobre instrumentos mercantiles como comandas y fletes y sobre todo ejemplos de sociedades mercantiles (composición, capitales y recursos socioprofesionales). 70   Ibidem, pp. 159-286, donde se recogen las diferentes fases de penetración mercantil: orígenes, primeros trayectos y afianzamiento. 71   Aspecto bien tratado por la historiografía; el trabajo más detallado en este sentido es el de M. D. López Pérez, «Mallorca y el Magreb en la Baja Edad Media», en C. Trillo San José (ed.), Relaciones

196

JOSÉ VICENTE CABEZUELO PLIEGO; JUAN LEONARDO SOLER MILLA

adquieren artículos de redistribución flamenca o portuguesa como metales, vidrios, lana, telas flamencas, armaduras, cerámica, papel y estaño.72 Estos intercambios continuarán en el tiempo y adquirirán otros matices ya a fines siglo xiv, ligados al tráfico florentino, como revela la documentación datiniana.73 El cuadro político y económico que se puede dibujar desde la ciudad de Valencia es mucho menos prolijo. A falta de un estudio de mayor profundidad sobre la diplomacia catalanoaragonesa con los poderes políticos atlánticos, sobre todo, con el castellano, podemos considerar que en estas décadas iniciales del Trescientos se sientan las bases de la ruta mercantil hacia el Atlántico desde suelo valenciano con cierto grado de dependencia y aprovechamiento de los circuitos mercantiles tejidos por los mallorquines en la bahía gaditana, utilizando también estos de forma muy puntual para expediciones de mayor calado a Portugal y Flandes. Por las operaciones comerciales, es decir, por la alusión a viajes de patrones valencianos —como los referidos por los mismos testigos en el pleito del consulado examinado—, por restos informativos de ataques piráticos castellanos74 y por la existencia de numerosas inversiones en las que se acordaban trayectos de naves, sabemos que la madera, la pez, el vino, el arroz y los paños de calidad baja y media fueron los productos exportados, una tipología de artículos muy similar a la que se embarcaba en mercados mediterráneos, caso de Sicilia-Cerdeña, desde estos mismos lugares durante la primera mitad del siglo xiv.75 Por los designios políticos de los jurados de la capital, las ayudas otorgadas a mercaderes y los salvoconductos concedidos por los monarcas catalanoaragoneses, Jaime II y Alfonso IV, conocemos del interés valenciano en el grano andaluz, que se une al cereal anhelado e importado también de plazas mediterráneas. Las importaciones se completaban con el pescado y, de forma entre el Mediterráneo cristiano y el norte de África en época medieval y moderna, Granada, Grupo de Investigación Toponimia, Historia y Arqueología del reino de Granada, 2004, pp. 87-226. 72  A. Ortega, «Mallorca y el comercio atlántico. Siglos xiii-xiv», pp. 71-73. 73   C. Cuadrada; M. D. López Pérez, «A la Mediterrània medieval: les societats mercantils a la Corona d’Aragó (s. xiv)», Universitas Tarraconensis 10 (1992), pp. 67-92; Eadem, «Comercio atlántico y operadores económicos castellanos en el Mediterráneo: Mallorca en la Baja Edad Media»; C. Cuadrada; A. Orlandi, «Ports, tràfics, vaixells, productes: italians i catalans a la Mediterrània baixmedieval», Anuario de Estudios Medievales 24 (1994), Barcelona, pp. 3-48; A. Orlandi, Mercaderies i diners: la correspondència datiniana entre València i Mallorca (1395-1398), València, Universitat de València, 2008. 74   Máximo Diago Hernando, «Relaciones comerciales de la Corona de Aragón con la Andalucía atlántica», pp. 20-25 y 30-34. 75   J. L. Soler Milla, El comercio en el reino de Valencia durante una época de crisis (fines s. xiiimediados siglo xiv): estructuración política, rutas mercantiles y hombres de negocio, Alicante (en prensa); Idem, «Que ordi ne sia tret de la vila d’Oriola ni de son terme. Producción y comercialización de trigo en Orihuela en el primer tercio del siglo xiv», en XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, vol. I, València, Universitat de València, 2005, pp. 1061-1076.



EL CONSULADO CATALÁN DE SEVILLA A INICIOS DEL SIGLO XIV

197

ocasional, con productos a los que los mallorquines accedían en la costa andaluza. Las expediciones mercantiles marítimas llevadas a cabo desde Valencia a algunas ciudades de la Andalucía atlántica participan de estos hechos. De ello tenemos una información precisa, al disponer de variados ejemplos de comandas mercantiles y fletes a los puertos de Sevilla y ocasionalmente a Cádiz. En julio de 1326, Giovanni Bastini di Varigi, mercader de Saona, entraba en tratos con Pere Costa, patrón de barco de Valencia, para llevar a cabo una expedición a Sevilla. El patrón valenciano ponía a disposición del primero una coca suya y de su socio, para cargarla de 160 unidades de madera de pino; veinte unidades de carretales y tirantes y 140 de doblerías y maderos, que debía transportar desde el grao valenciano a Sevilla. A cambio, recibía la cantidad de dieciocho y nueve maravedíes respectivamente por los tipos de madera citados con anterioridad. Unos meses después, Ramon Moyo, mercader de Sevilla, fletaba una coca de Bernat Suau, patrón de Valencia, que contenía un cargamento bastante diverso: 304 doblerías de pino, diecisiete arquibancos, 105 panes de pega y una bala de paños de Perpiñán, que debía llevar al puerto de Cádiz. Una operación que reportaba al patrón valenciano la cantidad nada despreciable de 2.060 maravedíes castellanos. Por último, en lo que respecta a los fletes, destacamos dos expediciones más: a fines de 1326, Dalmau d’Anglesell y Berenguer Ferrer, ambos mercaderes de Mallorca, fletaban una coca de su compatriota Ferrer Mir para embarcar desde Valencia unas mercancías bien determinadas —arroz, vino, pez y alheña— que venderían en Sevilla. Y el viaje que realizó la coca de Juan de Lugo, patrón sevillano, a cargo de Guillermo Calm, mercader de la misma ciudad, para transportar desde Valencia una carga indefinida de madera, pez y alquitrán a mediados de 1332.76 El resto de noticias redundan en las mismas características en cuanto a los objetos exportados.77 No insistiremos más 76   Todas estas noticias en J. L. Soler Milla, El comercio en el reino de Valencia. Otras noticias de exportación de madera las proporciona M. Diago, al referir algunas confiscaciones realizadas a mercaderes de Valencia durante los años 1342-1343 cuyo destino era Algeciras: M. Diago Hernando, «Relaciones comerciales de la Corona de Aragón con la Andalucía atlántica durante el siglo xiv y la primera mitad del xv», pp. 34-35. 77   A modo de ejemplo, la comanda que portaba Jaume de Vallebriga, mercader de Valencia, de 76 libras, 15 sueldos y 14 dineros implicados en paños finos que le había dejado Guillem Mercer para vender en Sevilla en agosto de 1325. O la que portaba Joan Gil, patrón de Valencia, que a su vez Bernat Manrreosa, mercader del mismo lugar, le había depositado 22 libras y 6 dineros que se implicarían en la venta de pez en Sevilla para julio de 1339 (Soler Milla, El comercio en el reino de Valencia). Si bien, desde otros registros documentales y arqueológicos se recogen exportaciones de cerámica mudéjar desde la décadas centrales del Trescientos, por lo menos en Algeciras, y también, a juicio de A. Torremocha, trigo, arroz, vino, loza, especias, paños, cuchillos, tijeras y objetos de vidrio, algunas coincidentes con la aportadas en este trabajo y que serían fruto del tráfico catalán y valenciano en estos territorios durante el siglo xiv y principios del siglo xv, véase: A. Torremocha Silva, «Relaciones comerciales entre la Corona de Aragón y Algeciras a mediados del siglo xiv. Algunos apuntes desde las fuentes documentales

198

JOSÉ VICENTE CABEZUELO PLIEGO; JUAN LEONARDO SOLER MILLA

en estos aspectos de los intercambios y sí en el hecho de que como se ha analizado, además del papel de los patrones de Valencia, las naves capi­ taneadas por patrones de Mallorca tienen una actividad extraordinaria en esta ruta.78 Quizá la explicación de la actividad de los mallorquines en la ruta con la Andalucía atlántica y su relación con los mercaderes de Valencia, haya que buscarla en el hecho de que el tráfico mallorquín en esta área económica estaba bien establecido desde fines del siglo xiii y sobre todo la primera mitad del siglo xiv, así como también con Portugal, Inglaterra y Flandes.79 Valencia, como se viene observando, estaba comenzando a establecer contactos y profundizar en los mercados mediterráneos occidentales durante estos momentos, siendo su inserción plena en los tráficos mercantiles atlánticos mucho más tardía, por tanto es explicable que los mercaderes valencianos invirtieran en los viajes de sus homólogos mallorquines. Sin embargo, también es frecuente, conforme avanza el siglo, que tanto patrones como mercaderes valencianos continúen y vayan lentamente aumentando su presencia en estos puertos. Buena muestra de ello es la actividad de Bonanat Rodó y Pere Durà, ambos patrones de Valencia, que recibían hasta tres comandas con un capital que ascendía a casi 200 libras, que implicarían en la venta de diversas mercancías en un viaje a realizar con su coca bayonesa de dos cubiertas a Cádiz en mayo de 1340.80 Y asimismo la participación de los mercaderes valencianos en el número de fletes y sociedades que se negocian en el mercado mallorquín y que tienen como destino los puertos de la Andalucía atlántica, como por ejemplo las 102 libras que Bertomeu Portals dejó en comanda a Jaume Grau, patrón de Mallorca, para que negociara con ellas en el viaje que iba a realizar a Algeciras y Sevilla con su coca a fines de 1349.81 y el registro arqueológico», Espacio, Tiempo y Forma, Serie III, Historia Medieval 13 (2000), pp. 435458; e Idem, «La cerámica mudéjar valenciana hallada en Algeciras, San Fernando y Ceuta como testimonio de los intercambios comerciales entre la Corona de Aragón y la región del Estrecho en la segunda mitad del siglo xiv», en C. Trillo San José (ed.), Relaciones entre el Mediterráneo cristiano, pp. 287-360. 78   Tenemos constancia de otras dos cocas más que realizan sendos viajes a Sevilla. En el primer caso, el patrón mallorquín Bonanat de Fornell recibía dos comandas de algunos mercaderes valencianos que sumaban 150 libras para implicar comerciando en el mercado sevillano. O Galceran Soler y Ferrer ça Clota, patrones también de Mallorca, a quienes el mercader valenciano Bernat Gaçó había depositado 90 libras con el mismo fin (J. L. Soler Milla, El comercio en el reino de Valencia). 79   F. Sevillano, «Mercaderes y navegantes», pp. 490-491; D. Abulafia, Un emporio mediterráneo, passim y, sobre todo, los trabajos de A. Ortega Villoslada, citados más arriba. 80   Estas operaciones en ACM, PN Francesc Balle, n.º 14.564 (1340, abril, 8) y ACM, PN Francesc Balle, n.º 14-564 (1340, abril, 21). Los comanditarios fueron Guillem Correr, mercader de Gerona, y Francesc Vachar y Berenguer Palau, vecinos de Mallorca, que depositaron 90 libras, 12 libras, 11 sueldos y 3 dineros y 93 libras y 10 sueldos respectivamente. 81   ACM, PN Desconocido, n.º 14.781 (1349, noviembre, 3). Por otro lado, son frecuentes las sociedades mercantiles constituidas por mercaderes de Mallorca cuyo fin era comerciar con esta área; en este mismo año se documentan varias, como por ejemplo las que realizan tres mercaderes de las isla



EL CONSULADO CATALÁN DE SEVILLA A INICIOS DEL SIGLO XIV

199

Finalmente, todas estos datos nos indican una tendencia comercial entre Valencia y la Andalucía atlántica y por extensión Portugal, iniciada en las primeras décadas del Trescientos y que continuará durante toda la baja Edad Media, que se caracteriza por ser una ruta de ámbito interregional, como las desarrolladas en el Mediterráneo occidental durante esta época, y ceñida a un tipo de mercancías tales como madera, pez, alquitrán, paños, etc., artículos que irán progresivamente engrosando la lista de coses vedades, cuyas exportaciones se registrarán e irán aumentando desde 1350 en adelante, y con un interés creciente en la importación desde suelo atlántico, castellano y portugués, de grano, aceite, lana, cera y productos del mar —atunes y sardinas saladas— que ya se documenta en la primera mitad del siglo xiv,82 y de forma más certera durante la segunda mitad del xiv y el siglo xv.83 A modo de conclusión En este trabajo hemos puesto en relación aspectos propiamente institucionales y mercantiles a la hora de considerar el consulado catalán de Sevilla para analizar la presencia y actividades de mercaderes catalanoaragoneses en ese ámbito en paralelo a los canales de intercambio entre los espacios de origen de esos hombres de negocios con los mercados atlánticos. La institución consular referida conoció de un conflicto relevante y duradero con las autoridades locales, quienes tomaron por la fuerza el barrio de los catalanes ocasionando daños que posteriormente tendrían que ser satisfechos por los mismos mercaderes. Los episodios de violencia y hostigamiento de las autoridades andaluzas, con la aquiescencia, o no, de los mercaderes mallorquines, fue una realidad frecuente a lo largo de la segunda década del Trescientos; sin embargo, no acabaron con la tendencia de viajes, expediciones mercantiles y residencia de mercaderes catalanoaragoneses, ni provocaron aunando una cantidad —2.230 libras— para comerciar en Algeciras-Portugal; ACM, PN Desconocido, n.º 14.781 (1349, noviembre, 16). Las relaciones entre Valencia y la Andalucía atlántica a fines del siglo  xiv y en el xv han sido estudiadas por diversos autores, entre ellos, J. Hinojosa, «Las relaciones comerciales entre Valencia y Andalucía»; M. Diago Hernando, «Relaciones comerciales de la Corona de Aragón con la Andalucía atlántica»; P. Iradiel; D. Igual, «Del Mediterráneo al Atlántico». 82   Documentamos las primeras exportaciones valencianas a los espacios portugués y flamenco desde los inicios del siglo xiv; sin embargo, no podemos hacer un balance económico de los intercambios como el sugerido líneas más arriba entre Valencia y la Andalucía atlántica, tanto por la fragmentación de la documentación como por la debilidad del proceso de expansión mercantil valenciana hacia esos mercados hacia 1300, pero sí existen contactos comerciales en estos momentos y se irán enriqueciendo conforme avancen las décadas; la toma castellana de Algeciras a mediados del siglo xiv y la participación de mercaderes valencianos (abastecimiento de víveres, exportación de productos, instalación en este lugar y puertos andaluces) nos muestra otro jalón más en el interés de los operadores valencianos en expandirse a los espacios atlánticos (J. L. Soler Milla, El comercio en el reino de Valencia). 83  J. Hinojosa, «Las relaciones entre Valencia y la Andalucía»; Idem, «Algunos aspectos del comercio», pp. 233-234; A. Torremocha, «La cerámica mudéjar valenciana», pp. 329-331.

200

JOSÉ VICENTE CABEZUELO PLIEGO; JUAN LEONARDO SOLER MILLA

el fin de la colonia. La preeminencia de la instalación y actividades económicas, en esencia los parámetros de instalación, práctica comercial y regulación política de las comunidades mercantiles, respondieron a las diferentes formas de organización y a modelos económicos que tanto catalanes, como también genoveses, llevaron a cabo en la Baja Edad Media.84 El estudio de los consulados nos proporciona mucha luz sobre las comunidades mercantiles. Nos ofrece una imagen ciertamente poliédrica de los mercaderes de la Corona de Aragón en el Mediterráneo, que no siempre estuvieron bien avenidos ni coincidentes en interés en muchas plazas mercantiles; la inestabilidad y luchas entre catalanoaragoneses y mallorquines durante el periodo privativo del reino de Mallorca y los conflictos documentados y explicados para los casos de Mesina y con mayor profundidad para Sevilla y las tierras de la Romania son buen ejemplo de ello.85 Además de reflexionar sobre los intentos de articular una red consular mallorquina autónoma, de cuyo funcionamiento paralelo a la catalanoaragonesa tenemos pocos datos, tanto en Sevilla como en otros posibles ámbitos de enfrentamiento —caso del territorio norteafricano—, las disputas en las instituciones consulares nos muestran la diferente tonalidad y viveza de las mismas en relación con sus propias comunidades mercantiles, que si bien las conciben como lugares oficiales de protección, seguridad, legalidad fiscal, sociabilidad, negocio y beneficio, se convierten también en escenarios de tensiones de todo tipo, impagos, traiciones políticas, engaños económicos y violencias, tanto entre mercaderes y autoridades consulares como en el seno de los primeros. Imágenes más reales de las colonias comerciales que rebasan las visiones estáticas sobre el funcionamiento de estos organigramas institucionales. Es necesario reconsiderar los grados de penetración comercial de diferentes comunidades mercantiles de un mismo espacio político, como es el caso de la Corona de Aragón. Se ha explicado más arriba, gracias a los nuevos estudios planteados por la historiografía mallorquina, la prontitud del establecimiento de una red comercial entre las Baleares y el reino de Valencia con el mundo atlántico castellano, portugués y flamenco; una primera expansión muy anterior a la apertura del Estrecho como punto de partida de la puesta en marcha de la ruta de Flandes desde suelo valenciano ya en el Cuatrocientos86 y sobre todo al gran auge de la ruta de Poniente de genoveses 84  P. Iradiel, «Fernando III y el Mediterráneo», en Fernando III y su tiempo (1201-1252). VIII Congreso de Estudios Medievales, Ávila, Fundación Sánchez Albornoz, 2003, pp. 157-182. 85  D. Duran, «La fi del sistema consular mallorquí i les seves repercussions en el català». 86   Enrique Cruselles Gómez, «Jerarquización y especialización de los circuitos mercantiles valencianos (finales del xiv – primera mitad del siglo xv)», Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval 7 (1988-1989), pp. 83-109; J. Hinojosa, De Valencia a Flandes. La nave della frutta, Valencia, Fundació Jaume II El Just, 2007.



EL CONSULADO CATALÁN DE SEVILLA A INICIOS DEL SIGLO XIV

201

y venecianos también en el mismo siglo, que significa el origen y consolidación de la ruta atlántica desde el espacio mallorquín a inicios del Trescientos. Este replanteamiento sin duda es necesario para ver con más acierto la presencia valenciana en el Atlántico, que si bien ni es tan antigua ni importante como la mallorquina, sí se inicia de forma seria a través de expediciones comerciales, contactos políticos, estrategias y movimiento de mercaderes en esta época. El ejemplo de los mercados atlánticos, como observatorio en el que se destaca la importancia de los mismos para los mercaderes y ciudades mediterráneas y también a la inversa, con el desembarco de operadores de estos lugares en el Mediterráneo, constata la prontitud del origen de las relaciones entre estos dos espacios. Se ha de reconocer cierto avance historiográfico realizado en el ámbito atlántico, que ha de continuarse con más estudios y que se tendría que proyectar en otros análisis a la hora de investigar las secuencias de participación, inversiones, estructuración político-mercantil y consolidación de redes económicas catalanoaragonesesas. Al fin y al cabo, se trataría de replantear el viejo esquema interpretativo de Barcelona, Mallorca y Valencia en el conglomerado económico mediterráneo, atendiendo a enfoques más internos, no tan dependientes de los sistemas italianos, y ligados a las coyunturas de cambio y a los procesos de estructuración de los intercambios comerciales desde el origen de los mismos. Por último, la práctica del comercio y las finanzas tuvieron un calado extraordinario en el arranque de los tiempos críticos vividos en la Europa de principios del siglo xiv87 hasta el estallido de hambrunas, crisis de subsistencia, pestes, mortandades y guerras para el caso de la Corona de Aragón. Por encima del prisma metodológico y de la visión histórica que se otorgue a la crisis medieval, desde una posición neomalthusiana o sistémica,88 los observa­torios mallorquín y valenciano nos revelan el exitoso desarrollo de las ac­­ti­vidades mercantiles, alcanzando procesos de aceleración económica ca­rac­terizados por el crecimiento de los volúmenes de intercambios, la acumulación de capital mercantil en inversiones y sociedades de todo tipo, así 87  P. Iradiel, «La crisis bajomedieval, un tiempo de conflictos», en Conflictos sociales, políticos e intelectuales en la España de los siglos xiv y xv. XIV Semana de Estudios Medievales de Nájera, Logroño, Instituto de Estudios Riojanos, 2004, pp. 13-48; A. Furió, «La crisis de la baja Edad Media: una revisión», en A. Furió (coord.), La crisis a lo largo de la Historia, Valladolid, Universidad de Valladolid, 2010, pp. 13-46. 88   Las aportaciones más recientes al respecto son fruto de las reuniones científicas organizadas en torno a la coyuntura de 1300: Monique Bourin; John Drendel; François Menant (dirs.), Les disettes dans le cojuncture de 1300 en Méditerranée Occidentale, 27-28 février, 2004, Roma, École française de Rome, 2011. Lluís To Figueras; Pascual Martínez Sopena (dirs.), Dinámicas comerciales del mundo rural: actores, redes y productos, 17-20 octubre 2005, Madrid, Casa de Velázquez (en prensa); Monique Bourin; François Menant; Ll. To (dirs.), Échanges, prélèvements et consommation dans le monde rural (en prensa). Véase, para el caso valenciano, A. Furió, Disettes et famines en temps de croissance une révision de la «crise de 1300»: le royaume de Valence dans la première moitié du xivè siècle, trabajo incluido en el último volumen citado y cuya referencia agradecemos al autor.

202

JOSÉ VICENTE CABEZUELO PLIEGO; JUAN LEONARDO SOLER MILLA

como la consolidación e intensificación de diferentes rutas mercantiles en los mundos mediterráneos y atlánticos. Cuestiones que nos conducen, como se ha dicho más arriba, no solo a replantearnos el papel de cada uno de los espacios económicos de la Corona de Aragón —Barcelona, Mallorca y Valencia— en su primigenia expansión marítima mercantil, si se quiere en la conocida fórmula «expansión mercantil catalana» o «expansión de la Corona de Aragón en el Mediterráneo», sino fundamentalmente a repensar con nuevas visiones historiográficas no tan negativas respecto del fenómeno de las crisis para las sociedades mediterráneas bajomedievales, y aportar renovadas visiones89 con nuevos estudios documentales, al respecto del comercio en tiempos de crisis, esto es, en las primeras décadas del Trescientos en todas sus vertientes —complejidad de la organizaciones societarias, de los protagonistas humanos, técnicas mercantiles, sistemas de intercambio, impacto de las autoridades políticas en canales de producción, distribución y comercialización, importancia de las técnicas mercantiles—. Ideas que están comenzando a ser tratadas.90

89   Como por ejemplo A. Riera Melis, «El comerç internacional a la corona catalanoaragonesa durant el segon terç del segle xiii», en D. Duran (coord.), Un mar de lleis, pp. 41-62. 90  D. Igual, «¿Crisis? ¿Qué crisis? El comercio internacional en los reinos hispánicos de la Baja Edad Media», Edad Media. Revista de historia 8 (2007), pp. 203-223; J. L. Soler Milla, El comercio en el reino de Valencia.

EL BACÍ DELS POBRES VERGONYANTS DE LA PARRÒQUIA DEL PI DE BARCELONA COM ATENUANT DE LA CRISI CIUTADANA DEL SEGLE XV Salvador Claramunt

Universitat de Barcelona

He col·laborat en molts homenatges a companys i amics dins del món universitari i científic; però mai he estat tant content de participar-hi con en aquest volum dedicat a l’amiga i companya Josefina Mutgé. La seva discreció, el seu treball constant, eficaç i silenciós, lluny de tota vanitat intel·lectual i universitària, juntament amb la seva innata modèstia personal, sempre aliena a les ambicions i parafernàlies de noves utòpiques icàries històriques de comarca presidides per la desmesura. Tot això fa de Josefina Mutgé una persona entranyable, que he conegut sense variacions en el seu comportament des de fa quaranta sis anys. Tota una vida. Ella sap perfectament que, al final de la nostra vida, tots no serem més que pols i oblit. La seva desaparició per jubilació dels despatxos de la Institució Milà i Fontanals del CSIC, sense cap dubte, ens deixa una mica orfes del seu somriure i de la seva sempiterna compressió. Al segle xiv Barcelona estava dividida en quatre parts, de les quals el centre vital i cor era la plaça del Blat: el barris de Sant Pere, de la Mar, dels Framenors i del Pi formaven els quarters d’una ciutat en crisi quasi des del començament del mateix segle. L’època de prosperitat del món urbà en general i de Barcelona en particular entre 1200 i el 1350 s’havia acabat amb la Pesta Negra i les seves conseqüències. El Cronicó Barcinonense IV, o Crònica de Guillem Mascaró, registra que des de 1333 fins el mes de juny de 1334 es va produir una gran carestia a Catalunya amb una pujada dels preus dels aliments indispensables. El poble va denominar aquesta any «lo mal any primer» cosa que indica la clara consciència d’un tomb entre els temps considerats com a feliços o, al menys,

204

SALVADOR CLARAMUNT

suportables i el inici d’una sèrie d’anys dramàtics. Les coses es complicaren molt més a partir de 1349, quan va fer aparició la Pesta Negra. Però la realitat és que les desgràcies van continuar colpint la ciutat i les terres catalanes i d’Europa Occidental durant molts anys desprès de 1348. Com ara, tot es va complicar més del que s’esperava: ¿va ser per manca de visió o simplement perquè aquella societat no podia pensar tornar cap a darrera, com ara ens succeeix a nosaltres? Les successives onades de la pesta, les fams, els terratrèmols, la incidència de la crisi en el sistema fiscal, la davallada demogràfica i, en concret, episodis com la mortaldat dels infants (1262-63) i la dels mitjans (1371) van suposar greus problemes financers i una considerable decadència comercial, que amb prou feines les innovacions tècniques i dels mètodes comercials van poder dissimular, juntament amb els consolats de mar i el proteccionisme i creació el 1401 de la Taula de Canvi a Barcelona per intentar garantir el funcionament de la hisenda municipal. En aquesta delicada i confosa situació, la decadència econòmica i crisis social a la ciutat de Barcelona entre el 1350 i el 1500, les lluites pel poder i les agitacions socials no van mancar, i és que l’actitud de l’esser humà en front de les dificultats és sempre molt egoista i d’una visió que es redueix a un mateix, després, a la família i, en últim extrem, a les persones més afins i conegudes i sobretot fidels. Sempre en tota crisi les ambicions desmesurades dels protagonistes s’imposen a la crua realitat en el món de la política i del poder, no tenen cap més perspectiva que maquinar, enriquir-se i emmagatzemar fortunes que normalment ells no gaudiran i els seus descendents tampoc agrairan. Aquesta complexa i moltes vegades calamitosa situació va fer afluir de manera sobtada homes i famílies senceres camí de la ciutat, instal·lant-se en les àrees factibles de ser poblades en l’interior de la muralla. Pere el Cerimoniós ordenà la construcció d’unes noves muralles per protegir els nous ravals construïts més enllà de les que fins ara passaven per la Rambla. Aquest nou desplaçament de les muralles va atraure al mateix temps un corriment socioe­ conòmic en la mateix direcció. Els horts, els cultius i els nous pobladors s’instal·laren entre la Rambla i les muralles de Sant Antoni, tot allò dins de la demarcació de la parròquia del Pi i del seu quarter. Els carmelites, el nou hospital de la Santa Creu (1401), molts monestirs i convents donaran vida a aquest raval que molt aviat s’omplirà de gent necessitada de tota mena. A la segona meitat del segle x, es reflecteix en els documents la imatge d’una plaça o plana coneguda amb el qualificatiu de palma, situada prop de la muralla, que degué quedar limitada, per una banda, pel curs de la riera del Pi, per l’altra, per l’areny de la Rambla. Un document ens demostra de manera irrecusable l’existència d’un temple amb el nom de Sancta Maria de



EL BACÍ DELS POBRES VERGONYANTS DE LA PARRÒQUIA DEL PI DE BARCELONA 205

ipso Pino en l’any 965, un temple que presidia una certa plana als afores immediats de la muralla primitiva de Barcelona.1 Les notícies documentades que fan referència a l’església nova gòtica ens condueixen des de 1319 a través de tot el segle xiv, per a referir-nos que cal enderrocar algunes cases a fi de donar espai a la construcció de la nova església. Durant el segle xv es va cloure l’obra del temple amb la construcció de la sala capitular o capella de la Sang i l’acabament del campanar. Aquesta església del Pi, des del primer moment de la seva existència, acull dos altars que tenen gran devoció en la ciutat: el de sant Climent i el de sant Pancraç; aquest últim apareix freqüentment en documents del segle xi per la facultat de solemnitzar-hi els testaments sacramentals, ja que gaudia d’aquest privilegi, talment com l’altar de sant Feliu de l’església de Sant Just i Pastor, fins que la disposició Recognoverunt proceres (1283) deixà aquella condició com exclusiva de l’església de Sant Just.2 La parròquia del Pi gaudí des del primer moment d’institucions molts actives i quasi totes vinculades a la vida gremial i assistencial de la ciutat. En primer lloc, «la Junta de l’obra», braç executiu d’aquella, atès que administrava tot el referent al temple, cementiri, objectes de culte, embelliment, etc. Els seus fons econòmics provenien de la fixació dels drets que s’obtenien dels funerals, d’associacions pietoses vinculades a l’església i de les donacions fetes pel fidels. De 1414 data el primer dels seus reglaments. Aquesta Junta va néixer degut a les exigències de la construcció de la nova església gòtica. La parròquia del Pi va ser la seu de nombroses confraries o obres pietoses. Destaquen la confraria dels hortolans de sant Abdó i Senén (sant Nin y sant Non), que ja apareix vinculada al temple el 1328. De 1405 daten les constitucions atorgades pel rei Martí amb el títol de «Ordinacions per la bona marxa de la confraria de pagesos, traginers e hortolans sota l’advocació dels sants Abdón e Senén». Aquesta rica confraria va fer construir un reliquiari gòtic d’argent que encara es conserva. Un altra confraria important és la dels revenedors, que tenen per patró sant Miquel, però ja més moderna en el temps. En temps de crisi, d’incertesa i de por per l’avenir més immediat, una mica com avui, només les institucions caritatives i especialment de l’Església dels pobres, lluny de les intrigues de les corts episcopals, papals i de les lluites pel poder més terrenal que espiritual, han salvat la situació social més d’una vegada, com ja es va demostrar al congrés celebrat a Lisboa al inicis de la dècada dels anys setanta del segle xx.3 1  Agustí Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història. La formación d’una gran ciutat, vol. I, Barcelona, Curial, 1972, pp. 477-478. 2   A. Duran i Sanpere Barcelona i la seva història, p. 478. 3   A pobreza e a asistencia aos pobres na Península Ibérica durante a Idade Média, Actas das I jornadas luso-espanholas de História Medieval, 2 vols., Lisboa, Istituto de Alta Cultura, 1973.

206

SALVADOR CLARAMUNT

Sempre hi ha hagut persones e institucions dedicades a l’atenció dels malats, pobres i desvalguts. A Barcelona, cal recordar la Pia Almoina de la catedral, l’hospital d’en Colom, el del canonge Desvilar o la casa dels mesells o leprosos, i especialment els bacins del pobres vergonyants de totes les parròquies. Els arxius d’aquest plats vergonyants han desaparegut total o parcialment de les parròquies de Santa Maria del Mar, de Sant Just i de Sant Cugat de Rec; només el de Santa Maria del Pi, per una casualitat (l’ensorrament de l’escala d’accés a l’arxiu quan el temple va ser incendiat el 1936), s’ha conservat íntegre des de principi del s. xv fins avui mateix, ja que el Bací com a institució encara és viu. Centenars i centenars de barcelonins es van acollir a aquesta institució, eren persones de tota mena, des de nobles sense medis, professors universitaris, metges, notaris, orfes, vídues, gents d’oficis com cap de guaita, esmoladors d’ulleres, pregoners, etc. Cap grup social es va veure lliure de la inseguretat d’una situació que canviava generalment a pitjor dia darrera dia. Espero el dia de la meva jubilació per dedicar-me a la realització d’una publicació que mostri totes les persones beneficiades al llarg del segle xv, ja que les fonts de l’arxiu del Pi permeten saber la quantitat rebuda mensualment, la duració de l’ajut, la persona beneficiada i el seu lloc d’habitatge dins de la demarcació parroquial del Pi.4 Malgrat els dits i paràboles evangèlics, el Cancionero de Baena diu sobre els pobres: ... vive de Dios muy mucho apartado Así que su vida es siempre en dolor; Encima, la muerte le toma en pecado... ... siempre su vida fue una tribulación. E hubo cumplida de Dios maldición.5

Malgrat es més difícil que els rics es salvin per la vida eterna, segons la paràbola evangèlica, l’arxiprest de Hita va captar la fortuna terrena i sobrenatural del ric amb aquests versos: Si tovieres dinero habrás consolación Plazer e alegría, del papa ración, 4   Com s’ha demostrat en les publicacions de Joan F. Cabestany; Salvador Claramunt, «El “Plat dels pobres” de la parroquia de santa María del Pi de Barcelona (1401-1428)», dins A pobreza e a asistencia aos pobres na Península Ibérica, vol. I, pp. 157-217; Salvador Claramunt, «Una primera aproximación para establecer un plano de la pobreza vergonzante en el arrabal de la Rambla de Barcelona a lo largo del s. xv», en M. Riu (ed.), La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña medieval, vol. II, Barcelona, CSIC, 1981-1982, pp. 369-382. 5  Julio Valdeón, «Problemática para un estudio de los pobres y de la pobreza en Castilla a fines de la Edad Media», dins A pobreza e a asistencia aos pobres na Península Ibérica, vol. II, p. 909.



EL BACÍ DELS POBRES VERGONYANTS DE LA PARRÒQUIA DEL PI DE BARCELONA 207

Comprarás paraíso, ganarás salvación, Do son muchos dineros es mucha bendición.6

Tot això reflecteix que ningú vol ser pobre, un ho és per força, i és molt diferent ésser pobre vergonyant (quasi tothom ho és en un moment o altre de la seva vida en aquesta època), que marginat i miserable. En totes les revoltes populars de la baixa Edat Mitjana uns dels orígens més importants és el descontent pels impostos. Els Ciompi, segons Donato de Neri, eren sobretot gent de la més miserable; traïts pels seus caps, la seva sort va quedar sentenciada. Pràcticament no hi havia persona que visqués en la demarcació de la parròquia del Pi, que, en un moment o altre de la seva vida, no tingués necessitat de la ajuda del Bací del pobres vergonyants. I és que la demarcació del Pi era la més extensa de Barcelona, ja que comprenia des de la Rambla fins a la nova muralla de les actuals rondes de Sant Pau, Sant Antoni, carrer Pelai i arribava fins l’actual carrer Fontanella i l’actual via Laietana. Per altra part, fora de les muralles arribava fins a santa Maria de Sants que en formava part de la parròquia del Pi. Dins de l’antiga muralla de Jaume I, la seva demarcació comprenia bona part de la ciutat antiga, des del pla de la Seu fins els framenors i el portal de Trentaclaus, la plaça de Santa Anna i tots els carrers que anaven a parar a la Portaferrissa i al carrer Canuda. Així doncs, una demarcació compartida amb un barri —«el raval»— que s’estava formant i amb gran quantitat de pobres, i una part dins de l’antiga muralla molt dens de població, amb gent més acomodada, però que també havia de demanar ajuda al bací per sobreviure en certs moments de la seva vida. Hem de tenir sempre en compte que la idea de pobresa era molt diferent a la actual, ja que l’ajuda es demanava i es donava per tal que cadascú pogués sobreviure amb l’estatus que gaudia en època, diguem-ne, normal. Però, ¿com estava organitzar el Bací dels pobres vergonyants per a complir la seva missió social? Els bacins del pobres tenen una importància especial si considerem que és un dels primers intents racionals de distribució de béns a necessitats, amb unes reglamentacions cada vegada més perfeccionades, dotats a més a més de censals, cases, béns testamentaris, que els permetien autofinançar-se i una més eficaç distribució entre els més necessitats. El capbreu conservat en l’arxiu de la parròquia del Pi és molt detallat i especifica fins el més mínim detall tot el que es refereix al Bací, que disposa de tres bacins d’argent, tal com consta en les «Ordinacions del Bací», però consta també un quart bací que es només utilitzat en casos extraordinaris. En 6   Ensiemplo de la propiedat que el dinero hà, citat per J. Valdeón, «Problemática para un estudio de los pobres», p. 909.

208

SALVADOR CLARAMUNT

les primeres Ordinacions de 1401 es citen dos administradors, Guerau Julià i Francesc Lluch, al tractar-se del lloc en què es deu fer la recollida de diners, segons les festes de precepte i la estacionalitat. La plaça de Santa Anna (avui avinguda Portal de l’Àngel), la porta principal de la Seu i la porta de Pi són els llocs a on es recullen més diners, segons les festivitats. El 1413 les Ordinacions ja esmenten a quatre administradors, que es renovaran anualment dos; els altres dos que resten ensenyaran les pràctiques administratives del Bací als entrants. Les primeres «Ordinacions del plat dels pobres»7 de la parròquia organitzen i reglamenten l’administració de la caritat pública dins de la seva demarcació, com es pot veure a continuació. Ordinacions fetes sobre lo acaptiri del bací del pobres vergonyants de Madona Santa Maria del Pi e sobre la distribució d’aquell bací. 1)  Cla cosa és e assats a tuyt manifesta que les persones de món en les coses mundanals, qui són a servey dels cors trebalen e fan tot llur poder de metre e posar aquelles en bona ordinació, per çò que mils e pus proffitosament façen lo servey e exercici a que són ordonades. E donchs si les coses mundanals, qui són a servey dels cors qui són transitòries e de pocha efficàcia són e deven ésser posades en bona ordinació. Necessària cosa és que les persones del món ab major diligència e pus escalfadament degen e sien tenguts treballar a honor e a glòria de nostre senyor Déus e de la beneyta verge madona Santa Maria, mare sua, en posar e metre en bona ordinació les coses qui són a profit de les ànimes, qui són espirituals e de gran efficàcia, mitgençant les quals aconsegueix hom, si de bon cor les fa, la glòria de paradís. Per què, es ordonat, que cascun any en la festa de madona santa Maria de fabrer sien eletes per los prohòmens de la dita parròquia, qui en la esgléya seran presents, tres persones amans Déu e de bona condició e fama, les quals procuren e administren aquell any lo dit baçí dels pobres vergonyants, les quals tres persones façen e sien tenguts fer lo acaptiri del dir baçí e la distribució d’aquell en la forma e manera daval escrita. 2)  Primerament, que la una de les dites persones ab la I dels bacins d’argent cascun dicmenge per lo matí sie e degue ésser a la missa matinal de la dita esgléya. E com lo vicari ha dits los manaments, deu çercar acaptant tota la dita esgléya e de continent deu se’n anar al Carme e aquí deu atar alguna estona, per çó com aquí entrevenen molts ciutadans e mercaders a oyr missa, los quals volonters donen al dit baçí. E la dita persona deu acaptar en lo cor e per los banchs de fora e per los capelles. E, partint de la dita esgléya, deu anar a madona santa Anna e aquí deu acaptar per tota la dita esgléya e puys deu pujar en lo cor al frares e capellans, qui donen volonters. E, pertint de santa Anna, deu entrar en la esgléya del frares dels Sachs e que entre en lo cor lo prior hi dona volonters. E, partent de la dita esgléya, deu tornar a madona santa Maria del Pi e finit lo sermó deu sercar la una part de la dita esgléya, ço és, vers la trona e les capeles d’aquela banda e puys deu pujar al cor faent tota hora lo dit acaptiri. 7

  Arxiu parroquial del Pi. Plat dels pobres. Privilegis i ordenances, vol. I, ff. 10-19v i vol. II, ff. 1-3v.



EL BACÍ DELS POBRES VERGONYANTS DE LA PARRÒQUIA DEL PI DE BARCELONA 209

3)  Item, és ordonat que los altres dos pròmens cascun per lo matí sien al menys lo I ab sengles bacins d’argent a la plaça Nova e aquí stia captant e envers hora de tèrcia com se comença l’Offici a la Seu, que la I dels dits II pròmens entre en la Seu per acaptar en lo cor e per les capelles e l’altre que romanga a la plaça Nova e puys com conexeran que al Pi hauran preycat, almenys lo I vege al Pi per acaptar a l’altra banda de la dita esglésya. E l’altre pot romandre encara bona stona a la plaça Nova, l’altre al portal de la Boqueria appellat de santa Eulàlia. És vers que, segons en Garau Julià e Francesch Luch qui l’entrar de la Seu han començat e mes en stil han provat molt més val lo captiri de la Seu que no del dit portal. 4)  E puys, fet e acabat lo dit offici en la dita esgléya, les dites III persones deven-se ajustar a la caixa hon stan els diners e deven metre en la dita caixa tots els diners que acaptats hauran aturant-se totes les males en los bossichs dels dits baçins. Però si sabien algunes persones, qui per malaltia o per parteratge, ho haguessen necessari per socòrrer a aquelles persones, qui necessari lo ahuran a lur bona coneguda. 5)  E, si per ventura alguna de les dites III persones per faynes, cuytades o novia, o cors que no pogués fallir, o algun neccessari de sa persona no podie entendre algun dicmenge en fer lo dit acaptiri, deu procurar per el mateix o ab sos companyons qualque altra bona persona, qui aquell dia tenga son loch en lo dit acaptiri. 6)  Item, és ordonat per tal com en lo dijous e divendres sants les persones cristianes serquen les esgléyes e fan molt bé a pobres e donen volonters per amor de Deu, que los dits III baçins sien partits per aquesta forma. Ço és, que lo I estia a la plaça de santa Anna, ço és, al cantó d’en Francoy Terré per ço com en lo dit loch no sta altre bací, e l’altre en la esgléya de madona santa Maria del Pi e l’altre en la esgléya del Carme. E per açó les dites III persones procuren altres III bones persones, qui ab sengles taçes stíen lo I a Natzaret, l’altre a les Preycadores e l’altre a sen Pol, qui con acaptaran diguen a un loch pobre o a catius a reembre. 7)  Item, és ordonat que lo dia que·s dona lo pa dels morts los dits baciners dejen star lo I en la esgléya e fossar de santa Anna, cascun bací vage un fadrí ab I sach o saballa per metre lo dit pa. 8)  Les quals III persones qui seran procuradors e administradors del dit bací de II en II mesos o almenys de III en III e majorment a Nadal e a Carnesyoltes e a Pascha, se dejen ajustar per tuir los diners de la dita caxa. E deven fer la çercha per tota la dita parròquia distribuent aquells diners entre los pobres vergonyants e majorment malalts si n’i ha. E per tal com en la dita parròquia majorment en lo Raval en temps d’estiu, ço és, en juliol e en agost ha molts malats, que lo obris de la dita caxa e la distribució dels diners sia comanat a llur bona discreció segons que veuran la necessitat en la dita parròquia. Però que.s guarden de dar res a persona mendicant, qui vaja acaptant per les esgléyes, ne per les portes, ne persona qui puxa fer feyna e per peressa no vulla fer, ne a persona jugadora ne de als vicis. 9)  Item, que les III dites persones dejen tenir aprop com alguna persona assenyalada, o altre qualsevol morrà en la ciutat que vullen saber si haurà res lexat al dit bací. E, si res no y havia lexat, facen ab els marmessors que del residuu que serà a llur coneguda procuren e hagen alguna quantitat a ops del dit bací. 10)  I en aquesta manera havent les dites III persones bona diligència en lo dit fet lo acaptiri del dit bací valrà e serà molt més que no solia d’abans, per que.s seguirà que les persones vergonyants qui del dit bací han de haver algú socors seran molt mils preveydes e socorregudes que no podien ésser en temps passat.

210

SALVADOR CLARAMUNT

11)  Quant es de les festes anyals los dits bacins tant solament deuen acaptar en la dita esgléya de madona santa Maria del Pi e no·s deuen curar de exir aquell dia per acaptar fora la dita sgléya. 12)  E tenguen a memòria los dits administradors que tots morabatins, censals, o altres rendes o esdeveniments perpetuals qui per lexas de testaments o en altra manera pervendran en lur temps al dit baçí, que de continent continuen e facen continuar en lo present libre segons que ja són començades e ordonades per los altres administradors, qui son stats del dit bací.

Aquestes ordinacions mostren clarament un coneixement de la situació social de la ciutat i, en especial, de la demarcació parroquial del Pi. Són el reglament d’una veritable ONG d’aquella època, sota la protecció d’una institució parroquial, i portada i administrada per persones laiques fora de tota sospita quant a la seva fama i conducta personal. Malgrat tots aquest requisits, analitzant els comptes anuals dels baciners, es troben en més d’una ocasió zones obscures en la rendició de comptes, en el traspàs de l’administració del bací ja des del primer moment, i en certes desviacions d’ajuda a persones amigues i conegudes. Una situació completament contemporània, i és que l’ésser humà no canviarà mai, sempre serà esclau dels anomenats vicis o pecats capitals. Per això no és gens estrany que, en l’ampliació i modificacions de les Ordinacions fetes el 1413, s’afegeixin onze punts nous que insisteixen especialment en la bona administració i en allunyar tota sospita de malversació del baciners. Destaquem el següents punts: 7)  Item, que los dits administradors vullen a la dita distribució fer guardar tres condicions de persones velles, pobres, que no puguen res fer ne guanyar, no sien bones ne hàbils de star ab senyor, car moltes persones hi ha, que demanen al dit bací, que podien servir o star ab senyor, qui aquelles provehiria e non volen fer que ans amen mas fer la beça pus tropien qui·ls proveesca a no fer. E persones malaltes pobres que no haguen de què, e persones que hagen infants e per llur treballs no es puxen provehir. Emperò, si nengú dels infants era de edat de star ab senyor façen los dits administradors per llur poder que es meten ab senyor dient-los que si no u fan que d’aquí avant no hauran acorriment del dit bací. Car més val que siguen ab senyor e aprenen offici que no si eren dolents en poder de llurs pares e mares. E encara vullen los dits administradors saber e veure a ull les persones vicioses e que·n hagen necessari e no s’en reffien per negú ne vullen creure ne donar gayre e negú que ans hu vullen bé metre la ma, car moltes favors desordonades hi corren, per tals quant los uns ho dien e preguen per fer plaxebo, los altres per fer satisfacció de missatges e de plers que ahuran reebuts e en altres de doses maneres, ne guardant que·n hagen necessari e tolent-ho als que i han necessari pus ne puxen fer a llur voler. 8)  Item, que los administradors, que seran elegits cascun any ab dos bons homes elegits per los prohoms de la parròquia vagen oyr los comptes dels administradors del any passat e servirà dues coses, la una tolra murmuració de persones e l’altre que los administradors se hauran ab millor diligència en llur administració.



EL BACÍ DELS POBRES VERGONYANTS DE LA PARRÒQUIA DEL PI DE BARCELONA 211

9)  Item, que lo I dels administradors reeba e tenga los diners dels rendes e emoluments del dit bací e l’altre tenga los comptes de rebudes e dates axí que no ho tenga tot un per que no y puxa còrrer suspita. 10)  Item, que abans de la festa de Ninou, çò és en les festes de Nadal, fossen acordats alguns bons prohòmens de la parròquia, qui seran los administradors del any següent e ab delliberada pensa per tal de que lo jorn de Ninou fossen aquí publicats en la dita sgléya. Car quant se elegexen en la sacristia, axó com és acostumat, fos sens delliberació e puys negú, qui no vol publicar l’altre de vicis sin ha e tals coses se diran en secret que no faran en públich. 11)  Item, que I dels administradors del any passat aquell que elegiran e haver poran romanga en la dita administració l’any següent per informar los administradors novellament en lo dit any. Pregant los prohòmens de la dita parròquia, los qui seran administradors del dit bací que si en res hi poden millorar que u façen e y vullen haver diligència car bon guard ne hauran de Deu e recomanen les dites coses a llurs bones consciències.

La situació administrativa va millorar però, al poc temps, les parròquies es varen adonar que certes persones canviaven de parròquia i es convertien en administradors professionals del bacins corresponents, i és que, feta la llei, feta la trampa. El 1420, en una nova ampliació de les «Ordinacions del Pi», s’intentà posar remei a aquesta nova situació. Aquesta ampliació de 1420 només consta de dos apartats: 1)  Item, més avant ordonaren los prohòmens de la dita parròquia del Pi ensemps ab en Johan Alamany; Pere Soler, notari; Berenguer Colomer e Pere Vidal administradors l’any present 1420 del dit bací que tota persona de qualsevol condició sie qui serà elet d’ací avant per qualsevol parroquians de la dita parròquia en administrador del dit bací hage star e tenir son domicili durant lo temps de la sua administració dins la dita parròquia. E per si per qualsevol cas o raó lo dit administrador qualque fos mudare son domicili en altra parròquia fora d’aquesta l’any de la sua administració, que encontinent donada rahó per ell e compte als altres romanents administradors de totes les coses que ell hauria administrades dins lo temps de la sua administració, cessàs a ell totalment la administració dessús dita e aquella romangué en mans e poder dels altres romanents administradors d’aquell any. Com no sia rahonable que nengú habitant en altra parròquia capta ne entervenga en administració del dit bací. 2)  Item, més avant ordonaren que tota persona de la parròquia que sia stat en qualsevol temps administrador del dit bací no pusque ésser elegir per qualsevol parròquia en administrador d’aquell ni en cas que ho fos no gos ni pusca usar de la dita administració tro a tant que hage bé complidament rebut compte de tot lo temps passat, en lo qual hagués usat com administrador del dit bací a aquells, als quals se pertangue oyr los comptes del dir bací o administradors d’aquell.

L’agreujament de la situació econòmica, l’augment de peticions d’ajuda de pobres vergonyants, les ajudes per maridar joves, els ajuts per a enterraments, per a viudes, etc., fan vigilar molt els ingressos i les rendes de censals i llegats testamentaris en una època cada vegada més difícil. Cada vegada

212

SALVADOR CLARAMUNT

són més estrictes els controls sobre el administradors dels bacins. En el del Pi, les darreres Ordinacions de 1444 insisteixen novament en què els administradors cessants deuen donar comptes molt detallats al nous administrador entrants durant dos mesos. Quant als ingressos, a part de la recaptació feta pels baciners, hi ha gran quantitat de donacions feta en censals morts, com si hi hagués una voluntat de perpetuar-ne la donació una vegada mort el donant. Hi ha censals que tenen una llarga vida com el d’Arnau Serra (des de 1386 fins a 1456 com a mínim) però la majoria són de curta durada. En el Capbreu es recull com a màximes donacions la d’un traficant de cavalls que dóna 350 lliures, un carnisser, 3.000 sous i un altre del mateix gremi, 770 sous. Tenint en compte que l’ajuda més corrent era d’un sou i sis diners mensuals, les xifres són molt importants. Els bacins del pobres són una societat col·lectiva que recapta una almoina anònima, solidària, és una mostra de vitalitat popular, amb un ampli camp d’acció, serietat i rigor en la seva funció social, malgrat els llestos de sempre que intenten beneficiar-se i desviar els ajuts a amics i coneguts. Són institucions plenes de valors positius que, dins del seu àmbit d’acció, varen servir per mitigar les necessitats dels pobres, que no ho havien estat mai, excepte en certs moment de la seva vida i degut a unes circumstàncies no volgudes ni desitjades. Malgrat tot, hi ha persones que reben l’ajut de subsistència mensual durant 20 anys ininterromputs, un d’ells, un metge famós i professors universitari, Francesc de Granollachs. Esperem que no ens trobem en la situació d’aquets professor. Sic transit gloria mundi.

ENTRE ALMERIA ET GÊNES. BARCELONE ET LES RÉSEAUX DE GRAND COMMERCE AU XIIe SIÈCLE Damien Coulon

Université de Strasbourg

Décrire et analyser un courant de grand commerce et de relations lointaines en pleine activité amène à examiner des phénomènes parfois complexes, mais à la fin du Moyen Âge, ceux-ci engendrent tout de même habituellement une abondante documentation qui en facilite l’interprétation. En revanche, les débuts d’un trafic au long cours peuvent être nimbés de mystères propres à l’indétermination des commencements, surtout lorsque cette étape initiale s’inscrit au cours d’une époque antérieure moins riche en sources marchandes. Tel est bien le cas du grand commerce du Levant méditerranéen développé par les Barcelonais, essentiellement à partir du xiiie siècle. Comme on le sait désormais assez clairement, ils étaient parvenus à établir cet axe majeur d’échanges, qui leur permettait de s’approvisionner en précieuses épices redistribuées en Europe, malgré la rude concurrence d’autres puissances navales marchandes, celles de Gênes et de Venise notamment.1 Amené à en éclairer les débuts au cours du xiiie siècle à l’occasion du huitième centenaire de la naissance du roi Jacques Ier,2 j’ai pu mesurer que certains jalons remontaient en fait au siècle précédent, sans qu’ils aient fait l’objet d’une mise en perspective historique, ni de l’analyse attentive qu’ils méritent pourtant. Certaines étapes décisives paraissent en effet montrer que cette vocation navale s’est affirmée, parfois même avec éclat dès les débuts du xiie siècle. En 1   Voir Damien Coulon, Barcelone et le grand commerce d’Orient. Un siècle de relations avec l’Egypte et la Syrie-Palestine, Barcelone, Madrid, Institut Europeu de la Mediterrània-Casa de Velázquez, 2004. 2  D. Coulon, «El desarrollo del comercio catalán en el Mediterráneo oriental durante el reinado de Jaime I», dans Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixemement de Jaume I, vol. II, Barcelone, IEC, 2013, pp. 655-676.

214

DAMIEN COULON

témoigne notamment la fameuse expédition lancée par le comte RaymondBérenger III contre les Baléares musulmanes en 1113. Bien qu’elle nécessitât l’appui de la flotte de Pise et que les îles fussent reconquises dès 1115 par les Almoravides, elle n’en témoignait pas moins d’une réelle capacité navale et d’une vocation maritime amenée à s’épanouir ultérieurement. Au même moment d’ailleurs, une des rares sources barcelonaises disponibles indique qu’un groupe de six individus vraisemblablement Catalans, dont au moins un Barcelonais, se trouvait installé dans le port de Tripoli en Terre sainte, non pour des raisons commerciales, mais sans doute parce qu’ils avaient participé en tant que croisés à la conquête récente de cette place, après la prise de Jérusalem.3 Or, il ne paraît a priori pas incongru de penser que ce type de communauté pouvait permettre d’établir des liens de nature commerciale avec le principal port catalan, compte tenu de la position stratégique occupée par la Terre sainte, quasiment sur la route des épices.4 En outre, Vénitiens, Pisans et Génois disposaient bien de quartiers urbains qui leur avaient été concédés, précisément pour bénéficier de points d’appui commerciaux dans cette région. Cependant les exemples précédents de départs de catalans répondaient en fait à des objectifs plus stratégiques, politiques ou religieux, qu’économiques, et montrent ainsi qu’il importe de les analyser avec attention pour comprendre quelle en était la nature profonde - même si des retombées commerciales pouvaient en être tirées in fine. Parallèlement, on notera que les débuts du grand commerce avec l’Orient méditerranéen à Barcelone semblent coïncider avec la fin de l’entreprise de Reconquista menée par la couronne d’Aragon. Une analyse un peu hâtive pourrait en effet conduire à penser que cette expansion commerciale lointaine a pu vraiment s’affirmer au xiiie siècle, lorsque la «menace» musulmane s’était définitivement trouvée écartée de Catalogne et qu’en quelque sorte les forces vives de cette région, longtemps accaparées par la Reconquête, pouvaient dès lors se réorienter vers un espace outre-mer. Or en réalité, les recherches ont bien montré que les acteurs de ces deux phénomènes majeurs étaient radicalement différents: l’aristocratie catalano-aragonaise d’un côté, la bourgeoisie urbaine naissante de l’autre, en substance. Il n’en reste pas moins que ces deux phénomènes entretiennent malgré tout des relations indirectes et complexes auxquelles bien peu de recherches ont prêté attention, malgré leur 3  D. Coulon, «La Corona de Aragón y los mercados lejanos mediterráneos (siglos xii-xv)», dans Ángel Sesma Muñoz (éd.), La Corona de Aragón en el centro de su historia. Aspectos económicos y sociales (1208-1458), Saragosse, Gobierno de Aragón, 2010, p. 281 et Idem, El desarrollo del comercio catalán en el Mediterráneo oriental, p. 659. 4   Ces Catalans présents à Tripoli en 1111, comptant parmi eux un notaire, ont d’ailleurs initialement été présentés comme un groupe prêt à se livrer au commerce avec la capitale catalane; cf. Gaspar Feliu i Monfort, «Activitats econòmiques», dans Jaume Sobrequés i Callicó (éd.), Història de Barcelona, 8 vols., Barcelone, Enciclopèdia catalana, 1991-1997, t. II, La formació de la Barcelona medieval, p. 234.



ENTRE ALMERIA ET GÊNES. BARCELONE ET LES RÉSEAUX

215

coïncidence, sans doute en raison d’un certain cloisonnement conduisant à séparer un peu trop hermétiquement histoire politique et économique, ou encore à couper l’histoire de la Catalogne de celle de ses voisins ibériques —pour formuler ces constats de façon très schématique—. Il me paraît donc important de remonter aux origines du grand commerce de Barcelone au cours du xiie siècle et de reconsidérer en particulier les facteurs externes qui l’ont favorisé, mais n’ont guère fait l’objet d’attention, alors qu’ils jouent un rôle déterminant sur ces relations à longue distance. En revanche, le principal facteur interne, l’essor d’une bourgeoisie urbaine entreprenante a quant à lui suscité des travaux variés et approfondis de la part de plusieurs chercheurs, sur lesquels il ne sera guère utile de revenir ici.5 Cette investigation permettra en outre de reconsidérer le témoignage de certaines sources —plus rares au xiie siècle, comme on l’a vu—, connues, mais insuffisamment exploitées ou discutées pour certaines d’entre elles. L’importance initiale des réseaux musulmans Avant de chercher les premières traces d’un commerce barcelonais destiné à approvisionner la Catalogne en denrées orientales, il importe tout d’abord de souligner que la plupart d’entre elles —en particulier des tissus précieux— parvenaient en Catalogne par l’intermédiaire de musulmans. P. Bonnassie le déduit notamment pour les biens orientaux de plus en plus nombreux légués dans les testaments catalans de la fin du xie e siècle.6 A cette époque en effet, la Méditerranée restait dominée par les musulmans qui avaient développé un dense réseau de circuits commerciaux au sein du dar al-islam. Comme le montrent en particulier les lettres de la Geniza du Caire, des navires assuraient régulièrement des liaisons, en particulier entre Alexandrie et Almeria,7 le grand centre portuaire et manufacturier d’al-Andalus. De là, les biens orientaux gagnaient la Catalogne, mais aussi les royaumes du 5   Stephen Bensch, Barcelona and its Rulers, 1096-1291, Cambridge, Cambridge University Press, 1995, pp. 170-233; Josep M Salrach Marés, «Sistema social i formes de vida en el medi urbà», dans Jaume Sobrequés i Callicó (éd.), Història de Barcelona, II, pp. 73-206, en particulier, pp. 122-132 (Del creixement agrari al comercial) et pp. 164-175 (Grups socials urbans); José E. Ruiz Doménech, «Iluminaciones sobre el pasado de Barcelona», en D. Albulafia; B. Garí (eds.), En las costas del Mediterráneo occidental, Barcelone, Omega, 1997, pp. 71-78. 6   Pierre Bonnassie, La Catalogne du milieu du xe à la fin du xie siècle, 2 vols., Toulouse, Publications de l’Université de Toulouse-le-Mirail, 1975-1976, t. II pp. 839-840. Bien que la première Croisade date elle aussi de la fin du xie siècle, on rappellera que son parcours fut, de façon significative, essentiellement terrestre et non maritime. 7   Les lettres de la Geniza du Caire montrent bien que l’axe Alexandrie — Almeria était l’un des principaux structurant le grand commerce méditerranéen d’est en ouest à l’époque de la domination musulmane; voir les nombreux exemples de voyages dans Samuel D. Goitein, A Mediterranean Society, I. Economic Foudations, rééd. Berkeley, Los Angeles-Londres, University of California Press, 1999 (éd. orig. 1967), pp. 285, 288, 302, 305, 313, 325, 344, 477 n. 13.

216

DAMIEN COULON

nord de la Péninsule, par l’intermédiaire de musulmans, mais surtout par celui de marchands chrétiens ou juifs.8 A la fin du xiie siècle, des tarifs de péages catalans et aragonais fournissant de longues listes de marchandises, mentionnent des épices, des matières textiles et tinctoriales orientales, et indiquent bien qu’elles parvenaient encore dans les villes de la vallée de l’Ebre depuis les ports de Valence, Ceuta et Bougie, alors aux mains des musulmans.9 Cette importance des itinéraires animés par les marchands musulmans en Méditerranée invite également à se pencher sur les nombreux travaux des géographes arabes. Celui bien connu d’al-Idrîsî, achevé vers 1157,10 confirme la vitalité commerciale de ports d’al-Andalus tels que Valence, Denia et surtout Almeria, avant sa prise par les Castillans en 1147.11 Il indique explicitement qu’à Denia, «des bateaux partent pour l’Orient le plus lointain» et qu’«Almeria recevait des vaisseaux qui venaient d’Alexandrie et de toute la Syrie».12 En revanche, si Idrîsî indique à propos de Barcelone que le roi d’Aragon y «possède des navires destinés aux expéditions maritimes et militaires», sans doute en référence à l’expédition de 1113-1114 contre les Baléares, il n’évoque aucunement le trafic commercial du port catalan. Pis  8   Oliva R. Constable, Trade and Traders in Muslim Spain, Cambridge, Cambridge University Press, 1996, pp.  39, 44-47. Pierre Guichard, Al-Andalus 711-1492, Paris, Hachette, 2000, p. 160. P. Bonnassie précise que les patrons des premiers navires barcelonais qui se rendaient en Andalus au début du xiie siècle étaient sans doute juifs; La Catalogne, t. II, p. 842. Le voyageur juif Benjamin de Tudèle signale quant à lui la présence à Barcelone et à Montpellier de marchands venant d’Egypte et de «la terre d’Israël», soit de Palestine; José Ramon Magdalena Nom de Déu (éd.), Libro de viajes de Benjamín de Tudela, Barcelone, Riopiedras, 1989, pp. 56-57.  9   Voir la liste des leudes de Barcelone datée d’environ 1170 —qui mentionne du poivre et de la cannelle— et celle des péages dans la vallée de l’Ebre fixée par le roi Alphonse II, vraisemblablement vers 1180; c’est cette seconde liste qui indique que les marchandises citées, souvent d’origine orientale, proviennent de Ceuta, Bougie et Valence; voir respectivement Jaume Sobrequés; Sebastià Riera, «La lleuda de Barcelona del segle xii», Estudis Universitaris Catalans XXVI (1984), p. 341 et Miguel Gual Camarena, «El peaje fluvial del Ebro (siglo xii)», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón VIII (1967), pp. 170-172. Sur la présence d’épices dans ces documents, voir en outre Antoni Riera Melis, «‘Transmarina vel orientalis especies magno labore quaesita, multo precio empta’. Especias y sociedad en el Mediterráneo occidental en el siglo xii», Anuario de Estudios Medievales 30/2 (2000), pp. 10281029; article repris sous une forme plus concise et en catalan sous le titre «“Per trobar aromatitzants, per reunir condiments, s’explora l’univers sencer”. Les espècies orientals a Catalunya al segle xii», dans M. T. Ferrer i Mallol (ed.), Els catalans a la Mediterrània oriental a l’Edat Mitjana, Barcelone, IEC, 2003, pp. 362-363. De façon significative, Almeria n’est plus citée parmi les principaux ports musulmans pourvoyeurs de marchandises orientales dans la liste de péages de la vallée de l’Ebre, puisque la ville avait été prise et durablement ruinée par les Castillans en 1147. 10   Al-Idrîsî acheva en fait sa géographie sous le règne du souverain normand de Sicile Guillaume Ier et non sous celui de son père Roger II en 1154, bien qu’elle en porte le nom —Kitâb Rudjar— et que cette date ait longtemps été retenue; voir Henri Bresc; Annliese Nef (éd.), Idrîsî. La première géographie de l’Occident, Paris, Flammarion, 1999, pp. 17-18; et Annliese Nef, «Al-Idrîsî, un complément d’enquête biographique», dans Henri Bresc; Emmanuelle Tixier Du Mesnil (éd.), Géographes et voyageurs au Moyen Âge, Nanterre, Presses Universitaires de Paris Ouest, 2010, pp. 53 et 63. 11   Sur le rayonnement des ports andalous avant le milieu du xiie siècle, voir plus généralement O.R. Constable, Trade and Traders, pp. 18-20 et P. Guichard, Al-Andalus, pp. 158-160. 12   Henri Bresc; Annliese Nef (éd.), Idrîsî, pp. 275-282.



ENTRE ALMERIA ET GÊNES. BARCELONE ET LES RÉSEAUX

217

encore, il se trompe en situant clairement la ville au-delà de Port Vendres et des Pyrénées —par rapport au reste de la péninsule Ibérique— comme si elle se trouvait donc en Roussillon.13 Les erreurs des géographes arabo-musulmans relatives au monde chrétien ne sont certes pas rares; cependant, Idrîsî, qui travaille à la cour du roi normand Roger II de Sicile connaît mieux que ses prédécesseurs cet espace, du moins dans sa partie méditerranéenne. Il est en particulier en mesure de livrer des notices assez complètes sur Pise et Gênes, dont il peut lui-même observer les navires mouiller à Palerme ou dans les autres ports siciliens. Cette méconnaissance de Barcelone est en fait très significative: nul doute que si des bâtiments de la cité comtale se rendaient dès le milieu du xiie siècle en Méditerranée orientale ou même régulièrement en Sicile, l’observateur attentif qu’était al-Idrîsî en aurait connaissance et le consignerait dans son Kitâb Rudjar. Le géographe de Roger II prouve donc indirectement que le rayonnement de Barcelone était encore limité à l’échelle de l’ensemble de la Méditerranée au cours des années 1150. Les collaborations étroites avec les républiques italiennes de Pise et de Gênes Au milieu du xiie siècle, la récente flotte de navires privés barcelonais entretenait donc encore principalement des rapports avec les ports voisins du Languedoc et d’al-Andalus, mais aussi avec les grandes cités marchandes italiennes. L’expédition de 1113-1114 contre les Baléares, avec l’aide des Pisans avait tout d’abord abouti à la signature d’un traité qui les exonérait de tous les droits de tonlieux et d’aubaine sur les côtes catalanes, après quoi, Raymond Bérenger s’était lui-même rendu à Gênes, puis à Pise en 1116.14 Puis, en dépit de relations quelque peu mouvementées avec Gênes, un traité fut également signé en 1127, accordant une protection réciproque aux personnes transportées et aux marchandises échangées entre la République de Saint-Georges et la Catalogne, qui fut ensuite régulièrement reconduit, tandis que des marchands barcelonais sont signalés à Gênes dès l’année suivante.15 13   «Le passage de cette ville [Barcelone] en Espagne, et inversement, a lieu par un défilé dans les montagnes dit du Temple de Vénus (Port Vendres), ou en langage chrétien, de Pyrénées (al-Birîniû)»; H.  Bresc; A.  Nef (éd.), Idrîsî, p.  361. Sur cette erreur significative d’al-Idrîsî, qui tend à placer artificiellement une montagne dans une zone frontière entre chrétiens et musulmans, voir Thomas F. Glick, Islamic and Christian Spain in the Early Middle Ages, Princeton, University Press, 1979, pp. 58-59 et André Bazzana; Pierre Guichard; Philippe Sénac, «La frontière dans l’Espagne médiévale», dans Castrum IV. Frontière et peuplement dans le monde méditerranéen au Moyen Âge, Rome-Madrid, École Française de Rome-Casa de Velázquez, 1992, p. 47. 14   P. Bonnassie, La Catalogne, t. II, p. 843. 15   Ibidem et G. Feliu, «Activitats econòmiques», pp. 236-238.

218

DAMIEN COULON

A cette époque, les deux cités italiennes entretiennent déjà des relations suivies avec le califat fatimide du Caire —en fait, dès avant la première croisade—, puis avec les Etats latins de Terre sainte récemment fondés, qu’il s’agit désormais d’approvisionner, mais aussi de défendre en grande partie depuis l’Occident. En outre, Pise et surtout Gênes tirent aussi grand avantage de leur rôle de redistribution des produits d’Orient vers le reste de l’Europe, notamment vers la péninsule Ibérique.16 Jusqu’au milieu du xiie siècle, Barcelone se trouve donc en gros à mi distance de ces grands ports italiens et d’Almeria, sur une sorte de ligne de partage d’itinéraires transméditerranéens, pisan ou génois d’une part, arabo-musulman de l’autre, qui ne lui permet en fait pas encore de déployer ses propres contacts jusqu’au Levant méditerranéen. Revenir sur le témoignage de Benjamin de Tudèle Pourtant, au tournant des années 1160-1170 vraisemblablement, le juif Benjamin de Tudèle signale que des marchands viennent «d’Aragon», jusqu’à Alexandrie pour y faire du commerce.17 Ce témoignage est capital, puisqu’il s’agit de la première source à mentionner sans doute des Catalans dans le grand port égyptien. Mais bien qu’il soit très connu et abondamment cité, il pose toutefois de sérieux problèmes qui méritent d’être discutés, afin de savoir comment le comprendre et l’utiliser. On ignore en effet qui fut exactement Benjamin de Tudèle et par conséquent dans quel but il réalisa ce long parcours à travers la Méditerranée, l’Europe et le Proche Orient, qu’il consigna ensuite par écrit. Certains historiens voient en lui un pèlerin se rendant à Jérusalem et à Bagdad; d’autres le présentent comme un marchand faisant étape dans de nombreux ports et places de commerce; d’autres encore comme un «étudiant vagabond ou un collecteur de fonds pour les écoles talmudiques de Tudèle».18 Enfin certains chercheurs remettent en cause l’authenticité même de ses voyages, estimant que Benjamin a pu compiler de nombreuses informations sur les différentes 16   Sur le rôle commercial des Pisans et des Génois au Levant, voir en particulier Willhelm Heyd, Histoire du commerce du Levant, 2 vols., réimpr. anastatique, Amsterdam, A. M. Hakkert, 1967; Michel Balard, «Les républiques maritimes italiennes et le commerce en Syrie-Palestine (xie-xiiie siècles)», Anuario de Estudios Medievales 24 (1994), pp. 313-348; David Jacoby, «Les Italiens en Egypte aux xiie et xiiie siècles: du comptoir à la colonie?», dans Michel Balard; Alain Ducellier (éd.), Coloniser au Moyen Age, Paris, A. Colin, 1995, pp. 76-89. 17   J. R. Magdalena (éd.), Libro de viajes de Benjamín de Tudela, p. 121. 18   Juliette Sibon, «Benjamin de Tudèle, géographe ou voyageur? Pistes de relecture du Sefer mass’ot», dans H. Bresc; E. Tixier du Mesnil (éd.), Géographes et voyageurs au Moyen Âge, p. 211, renvoyant à Haïm Harboun, Benjamin de Tudèle, 1165-1166/1172-1173, Aix-en-Provence, Massoreth, 1998.



ENTRE ALMERIA ET GÊNES. BARCELONE ET LES RÉSEAUX

219

places et contrées décrites, qu’il aurait en fait habilement présentées sous la forme d’un itinéraire. Les indications fournies s’en trouveraient fragilisées, du fait de possibles déformations dues à la chaine de transmission des informations, ou pourraient être dépassées. Plus concrètement, au sujet des aspects précis qui nous préoccupent: que penser de la longue et déroutante énumération de contrées d’où viendraient les nombreux marchands fréquentant le port d’Alexandrie en cette fin de xiie siècle? L’Aragon et la Navarre n’apparaissent en effet qu’en trente-neuvième et dernière position d’une longue liste, plus ou moins ordonnée géographiquement, de royaumes et principautés chrétiens —parmi lesquels le lecteur a la surprise de trouver la Saxe, le Danemark, la Frise, le Pays de Galles ou encore la Maurienne dans les Alpes...19 Ce premier témoignage sur la présence de Catalans à Alexandrie serait-il en fait dû à un imposteur fantaisiste? Dans le cadre de cette brève étude, il ne peut être question de reprendre une à une toutes ces interrogations majeures, aussi m’en tiendrai-je aux conclusions convaincantes de Juliette Sibon qui a récemment réexaminé et discuté le récit de Benjamin de Tudèle. Bien qu’elle pense que ce récit repose en fait sur des éléments principalement compilés, sans doute rédigés en plusieurs phases, voire par plusieurs mains, elle n’en souligne pas moins la qualité et donc la fiabilité des informations rapportées par Benjamin de Tudèle, qui «doit continuer à être pris au sérieux».20 On pourrait ainsi tenir pour avérée la présence de Catalans à Alexandrie entre 1166 et 1172, date probable de la rédaction du Sefer massa’ot, considérant que son auteur disposait de sources sûres à ce sujet, pour l’avoir consigné par écrit. Même s’il n’était sans doute pas marchand,21 Benjamin a en effet pu tirer de coreligionnaires qui exerçaient cette fonction et que nous avons déjà rencontrés, les informations parfois assez précises qu’il fournit sur la fréquentation de certains ports par des commerçants étrangers. Toutefois, la présence de catalans à Alexandrie remet en cause le témoignage d’alIdrîsî qui accordait encore un rôle bien réduit à Barcelone, une dizaine d’années auparavant seulement. A ce stade, deux hypothèses permettent de résoudre la divergence entre les deux sources: ou bien les marchands catalans présents à Alexandrie voyageaient à bord de navires d’autres nations, ce qui expliquerait qu’al-Idrîsî n’ait rien su de leurs activités, mais ils seraient dans ce cas nécessairement peu nombreux; ou bien des conditions particu19   J. R. Magdalena (éd.), Libro de viajes de Benjamín de Tudela, p. 121. On notera bien sûr avec intérêt, que dans cette longue liste la Catalogne n’apparaît pas. A la fin du xiie siècle, il ne fait toutefois pas de doute que les sujets du roi d’Aragon présents à Alexandrie ne pouvaient guère être que des Catalans et vraisemblablement des Barcelonais. 20   J. Sibon, «Benjamin de Tudèle», pp. 218 et 221. 21   Ibidem, p. 222.

220

DAMIEN COULON

lières ont rendu possible leur départ de Barcelone sur leurs propres navires et cette situation serait tout à fait nouvelle au moment où Benjamin de Tudèle rédigeait son Sefer massa’ot, qui est en effet postérieur d’une dizaine d’années à la géographie d’al-Idrîsî. Les tournants de l’histoire du Sharq al-Andalus au milieu du xiie siècle

Or, de fait, le milieu du xiie siècle représente une césure importante dans l’histoire d’al-Andalus, puisqu’en 1147, la puissance almoravide s’effondrait sous les coups de la révolte almohade, permettant entre autres aux Castillans de s’emparer la même année du grand port d’Almeria. Peu de temps après, l’émir Ibn Mardânish profitait de la confusion pour se constituer un Etat indépendant dans le Levant ibérique, le Sharq al-Andalus, avec Valence pour capitale.22 Toutefois, comme il s’opposait à la nouvelle puissance montante des Almohades —qui étaient parvenus à reprendre Almeria en 1157—, il se coupait ainsi du reste d’al-Andalus et du Maghreb, et perturbait nécessairement les relations commerciales des ports qu’il contrôlait, en particulier vers les autres destinations musulmanes. Cette évolution accentuait ainsi localement le processus général de déclin du commerce musulman, que l’on constate à une plus vaste échelle dans l’ensemble de la Méditerranée à partir du xiie siècle. Quant aux Barcelonais, ils auraient donc décidé de se rendre à Alexandrie au cours de ces circonstances particulières de relatif isolement des ports de la zone levantine intégrés à l’émirat d’Ibn Mardânish, et de ruine d’Almeria, profitant ainsi de leur affaiblissement. Mais à terme, ce contexte devait en fait surtout profiter aux puissances maritimes italiennes, et plus spécialement aux Génois, qui poursuivaient avec succès leur expansion à travers l’ensemble de la Méditerranée et qui avaient directement participé à la prise d’Alméria. Au cours du xiie siècle, ils s’imposaient en effet de plus en plus clairement sur les itinéraires à longue distance, tant vers la péninsule Ibérique et le Maghreb, qu’à destination de l’Empire Byzantin et du Levant méditerranéen,23 comme l’illustre d’ailleurs de façon exemplaire le parcours du voyageur bien connu Ibn Djubayr en 1183-1184: parti pour le pèlerinage à La Mecque, il embarqua à Ceuta à destination d’Alexandrie, puis revint 22   Pierre Guichard, Les musulmans de Valence et la Reconquête (xie-xiiie siécles), 2 vols., Damas, Institut Français de Damas, 1990-1991, t. I, pp. 116-124. 23   Voir selon les destinations, W. Heyd, Histoire du commerce du Levant, t. I, pp. 133-160 et 198255; O.R.  Constable, Trade and Traders, pp.  42-43 et 98-111; Roser Salicrú; Blanca Garí, «Las ciudades del triángulo: Granada, Málaga, Almería y el comercio mediterráneo de la Edad Media», en D. Albulafia; B. Garí (eds.), En las costas del Mediterráneo, pp. 184-187; et Dominique Valérian, Bougie, port maghrébin 1067-1510, Rome, École Française de Rome, 2005, en particulier pp. 571-579.



ENTRE ALMERIA ET GÊNES. BARCELONE ET LES RÉSEAUX

221

par Saint-Jean d’Acre, pour finalement regagner Ceuta, à chaque fois sur un bâtiment génois. De fait, en Andalus, les Almohades avaient finalement consolidé leur puissance, en particulier après avoir soumis l’émirat d’Ibn Mardânish en 1172. Mais bien qu’ils aient pu reprendre durablement le contrôle des ports du Sharq al-Andalus et du Maghreb, le grand commerce animé par les marchands musulmans ne retrouva pas pour autant sa vigueur. Les Almohades avaient en effet intérêt à continuer à s’en remettre aux lointains Génois, qui faisaient preuve de leur efficacité, plutôt qu’aux Barcelonais appartenant à la couronne d’Aragon voisine, mais ennemie. En conséquence, l’affirmation de ces derniers dans les réseaux de grand commerce, spécialement celui du Levant méditerranéen, fut très lente et progressive. Les documents suivants qui en font foi restent rares, clairsemés et parfois délicats à interpréter, comme en témoigne la mise en place d’un consulat dans le port de Tyr, que les Barcelonais auraient partagé à partir de 1187 avec des Provençaux et des Languedociens, mais dont on ne trouve par la suite aucune trace d’activité au profit des Catalans.24 En 1227 encore, la décision de Jacques Ier d’interdire de charger à Barcelone des marchandises sur des navires étrangers à destination d’Alexandrie et de Ceuta, si des bâtiments catalans étaient prêts à s’y rendre, peut être diversement commentée: elle montre certes d’une part que quelques uns partaient bien de Barcelone vers ces directions lointaines, mais que d’autre part, ce trafic restait encore irrégulier et qu’il nécessitait des mesures de protection, visant sans doute spécialement les marines génoise et pisane. Ce n’est que lorsque Jacques Ier s’empara de Majorque (1229), puis de Valence (1238), élargissant ainsi considérablement la façade maritime de la couronne d’Aragon et affirmant résolument sa vocation de puissance navale, que se trouva consacré le rôle portuaire majeur de Barcelone. Désormais ses marchands étaient capables de nouer des relations régulières avec les principaux centres économiques de Méditerranée orientale et Barcelone constituait bien le premier port de toute la côte ibérique. Bien qu’indirecte, l’influence de la Reconquête levantine sur le rayonnement commercial initial de Barcelone en Méditerranée se révèle donc 24   Sur le consulat partagé de Tyr, voir D. Coulon, «Los consulados catalanes en Siria (1187-1400). Algunos datos de historia y de historiografía», dans XVIII Congrés Internacional d’Història de la Corona d’Aragó. La Mediterrània de la Corona d’Aragó, Valence, Universitat de València-Fundació Jaume II el Just, 2005, vol. I, pp. 180-181. Ce consulat très particulier avait été fondé dans l’urgence par Conrad de Montferrat, après la défaite chrétienne de Hattin et la reconquête de Jérusalem par Saladin la même année 1187. Au début des années 1190, une «géographie» sans doute rédigée par un clerc anglais, toujours dans le contexte de la troisième croisade, indiquait que si la ville de Barcelone pouvait être qualifiée de «grande», son port lui, «n’était pas bon» («sed non est ibi bonus portus»); Patrick Gautier Dalché (éd.), Du Yorkshire à l’Inde, une «géographie» urbaine et maritime de la fin du xiie siècle (Roger de Howden ?), Genève, Droz, 2005, p. 198.

222

DAMIEN COULON

indiscutable. Elle se manifeste plus généralement par un effet de basculement du centre de gravité du grand commerce maritime ibérique, qui du sud de la côte méditerranéenne de la Péninsule, sous influence musulmane, passe progressivement au nord chrétien, du milieu du xiie au milieu du xiiie siècle. Du côté catalan, la frontière longtemps perçue en tant qu’espace pionnier de reconquête terrestre, se convertit ainsi en horizon maritime. Mais il s’agit en fait d’une conséquence involontaire, d’un effet collatéral de la Reconquête, dont les objectifs n’étaient en rien commerciaux et dont les protagonistes n’avaient pas de liens directs avec la bourgeoisie marchande de Barcelone. En outre, ce processus de basculement au profit du grand port catalan s’est trouvé atténué car il s’est également opéré au profit de l’expansion génoise, et dans une moindre mesure pisane, dont les débuts cependant bien antérieurs ont aussi bénéficié d’un effet d’accélération dû au retrait musulman de Sicile dès les années 1060-1090. Ainsi se profilait dès le xiie siècle, à la faveur du retournement de situation au profit des chrétiens, l’âpre rivalité qui allait opposer durablement les puissances navales de Barcelone et de Gênes durant les siècles ultérieurs. Mais leur rayonnement respectif profitait bien d’un recul musulman qui offrait à leur dynamique bourgeoisie un espace méditerranéen élargi à la mesure d’ambitions nouvelles. Toutefois, les intérêts commerciaux des chrétiens se caractérisaient également par une ambiguïté certaine vis-à-vis des musulmans, comme le montre d’ailleurs le cas mieux connu et bien révélateur des liens entre croisade et négoce: si les marchands chrétiens profitaient indéniablement du recul des musulmans, ils s’efforçaient aussi de ne pas compromettre leurs relations avec eux —évitant en particulier de se mettre trop ostensiblement au service des intérêts politico-militaires des souverains chrétiens. Mais leur domination commerciale de plus en plus nette devait en fait leur permettre de jouer avec succès de ces objectifs pourtant contradictoires durant tout le bas Moyen Âge, consolidant ainsi leur emprise sur les pays musulmans, en grande partie réduits au rôle de théâtre d’affrontements entre puissances marchandes chrétiennes.

LA GENT RICA DE BARCELONA L’ANY 13631 Maria Teresa Ferrer i Mallol

Institut d’Estudis Catalans

La guerra amb Castella El regnat de Pere el Cerimoniós, un dels més llargs de la història de Catalunya, va ésser també un dels més bel·licosos. El rei es reconeixia com a home bregós, però cal tenir en compte que el seu regnat coincidí amb conflictes internacionals, com la guerra de Gènova amb Venècia, en els quals era difícil mantenir-se neutral. No tingué oportunitat d’evitar el gran conflicte amb Castella perquè el rei Pere el Cruel atacà els seus regnes i hagué de defensar-se. La guerra, en la seva fase final, quedà molt lligada al gran enfrontament de la Guerra dels Cent Anys, entre França i Anglaterra, el conflicte internacional més greu dels segles xiv i xv.2 1   Dedico aquest treball a la meva bona amiga i companya de tants anys al CSIC, Josefina Mutgé, amb afecte i amb agraïment pel suport que em donà sempre en totes les dificultats que varem haver d’afrontar. Ha estat realitzat dins del projecte de recerca finançat pel MICINN «La Corona d’Aragó a la Mediterrània tardomedieval. Interculturalitat, mediació, integració i transferències culturals» HAR2010-16361. Sigles i abreviatures usades: ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; ACB = Arxiu Capitular de Barcelona; AHPB = Arxiu Històric de Protocols de Barcelona; C = Cancelleria; MR = Mestre Racional; reg. = registre; RP = Reial Patrimoni; ll = lliures; s. = sous; d. = diners. 2   Sobre la vida i regnat de Pere el Cerimoniós cf. Rafael Tasis, La vida del rei en Pere III, Barcelona, Aedos, 1961; R. Tasis i Marca, Pere el Cerimoniós i els seus fills, Barcelona, Teide-Vicens Vives, 1962; Ramon d’Abadal i de Vinyals, Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1972; Pere el Cerimoniós i la seva època, Barcelona, IMF-CSIC. 1989; cf. també les històries generals: Ferran Soldevila, Història de Catalunya, Barcelona, Alpha, 1962, vol. I, pp. 449486; Josep M. Salrach, «Dels orígens a 1714», vol. 1, dins A. Balcells (coord.), Història dels Països Catalans, Barcelona, Edhasa, 1980, pp. 723-765; M. Teresa Ferrer i Mallol, «Reintegracionisme i dificultats polítiques: el regnat de Pere el Cerimoniós», dins Història de Catalu­nya, Barcelona, Salvat, 1978, vol. III, pp. 73-86 [http:­//hdl.ha­ndle.­net/10261/26561]; Mercè Costa, «Pere III, el Cerimoniós (1336-1387)», dins Els comtes sobirans de la Casa de Barcelona, Barcelona, Generalitat de CatalunyaEdicions 62, 2002, pp. 140-147.

224

MARIA TERESA FERRER I MALLOL

La Corona catalanoaragonesa, que no desitjava la guerra, va defensar únicament, en un primer moment, els propis territoris, bé que, davant la possibilitat de destronar Pere el Cruel i substituir-lo per l’infant Ferran o per Enric de Trastàmara, va fer, posteriorment, reivindicacions territorials a canvi del seu ajut als pretendents: el regne de Múrcia i algunes places frontereres.3 Ambdues parts van procurar d’atiar guerres civils en el camp contrari. La guerra s’havia iniciat l’any 1356 i, aparentment, havia conclòs amb la pau de Terrer del 14 de maig de 1361, però tal com havia succeït amb treves temporals anteriors, Pere el Cruel només interrompia la guerra quan li calia solucionar algun problema col·lateral. El mateix any 1361 Pere el Cruel trencà la pau i atacà per sorpresa la frontera aragonesa, on va prendre entre la fi d’aquest any i el següent Ariza, Ateca, Terrer, Moros, Cetina, Alhama i Calataiud.4 L’any següent 1363, Pere el Cruel prengué Tarassona, Borja, Mallén, Magallón i Carinyena i amenaçà Saragossa. Pere el Cerimoniós es va apressar a reunir l’exèrcit, però Pere el Cruel va refusar d’enfrontar-s’hi i es va dirigir cap el sud. S’apoderà de Terol i entrà seguidament al País Valencià, on prengué Sogorb, Xèrica, Morvedre (l’actual Sagunt), Almenara, el Puig, Llíria i Xiva i va assetjar València: en arribar el Cerimoniós, es va retirar a Morvedre.5 A causa de la gravetat de la situació a la frontera aragonesa el 1362, el rei convocà les Corts de tots els seus estats a Montsó, que s’iniciaren el 23 de novembre.6 Malgrat que les Corts de cada regne es trobaven reunides a la mateixa ciutat, funcionaren per separat. La Cort catalana atorgà al monarca 130.000 lliures anuals (65.000 els braços eclesiàstic i militar conjuntament i 65.000 el braç reial) per a dos anys i set mesos, que representava el 52% del total concedit per tots els estats de la Corona, que pujava a 250.000 lliures. Les Illes s’incorporaren al donatiu de Catalunya. El procediment per recaptar la quantitat promesa en el donatiu no fou establert, només el repartiment de l’esforç fiscal que s’havia de fer entre tots els nuclis habitats segons el fogatge de la Cort de Cervera, és a dir, que la contribució era ajustada a la població. Per tant, podem suposar que també en aquest cas els municipis, els 3   M. T. Ferrer, «La frontera meridional valenciana durant la guerra amb Castella dita dels dos Peres», dins Pere el Ceri­mo­niós i la seva època, pp. 245-357, 283-284 i 288. 4   M. T. Ferrer, «La frontera», pp. 277, 282-283; Eadem, «Les Corts de Catalunya i la creació de la Diputació del General o Generalitat en el marc de la guerra amb Castella (1359-1369)», Anuario de Estudios Medievales 34/2 (2004), pp. 875-938, concretament pp 891-892, 900-901 [http:­//hdl.ha­ndle.­ net/10261/23532]. 5   M. T. Ferrer, «La frontera», p. 284. 6   ACA, C, reg. 985, f. 138r (1362, octubre, 10). Actas de las Cortes Generales de la Corona de Aragón de 1362-1363, recopiladas y transcritas por J. M. Pons Guri, Madrid, Ministerio de Cultura, Subdirección General de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1982.



LA GENT RICA DE BARCELONA L’ANY 1363

225

nobles o els eclesiàstics podien escollir el procediment més convenient: mitjançant fogatge, imposicions, préstecs, vendes de censals etc.7 La Cort atorgà al monarca, a més, el producte d’un nou impost el de les «generalitats», que havia de tenir dues modalitats, un impost sobre la producció i venda de draps i un altre d’«entrades e eixides», sobre l’exportacióimportació. Foren fixades tarifes per a aquests impostos però no es pogué preveure el rendiment que proporcionarien per la novetat que suposaven.8 La talla de 1363 a Barcelona A Barcelona es decidí reunir la quantitat que li pertocava en les 65.000 lliures ofertes al rei pel braç de les ciutats i viles reials per mitjà d’una talla als barcelonins proporcionada a la riquesa de cadascú. A les ciutats i viles el patrimoni dels veïns s’avaluava de tant en tant precisament per a aquestes ocasions, mitjançant les anomenades estimes o «vàlues», que s’han conservat a alguns llocs, però no pas a Barcelona.9 Si no ens han pervingut les estimes de Barcelona, almenys s’ha conservat la contribució assignada a cadascú en algunes talles, com la de 1363, bé que limitada, malauradament només als quarters del Mar i del Pi; els que s’han conservat, però, ens donen una informació valuosa sobre la riquesa dels barcelonins. Aquesta talla ha estat editada en data recent, a vegades d’una manera no prou acurada perquè en alguna ocasió la columna de la taxa pagada no correspon a qui la pagà.10 Barcelona, a efectes fiscals, es dividia en quatre quarters: el quarter de Mar, el del Pi, el de Framenors i el de Sant Pere. El quarter de Mar i el de Framenors ocupaven la façana marítima de la ciutat; el primer prenia el nom tant de la situació a la ribera com de l’església de Santa Maria del Mar, que s’hi trobava ubicada, mentre que en el segon el prenia del convent de Framenors, situat entre la plaça actual del duc de Medinaceli i la Rambla. Els quarters del Pi i de Sant Pere corresponien a la part interior de la ciutat i devien el nom a les esglésies de Santa Maria del Pi i de Sant Pere de les Puel· les. Tots els quarters confluïen a la Plaça del Blat, considerada el centre  7   Pere Ortí, «Una primera aproximació als fogatges de la dècada de 1360», Anuario de Estudios Medievales 29 (1999), pp. 750-754.  8   Manuel Sánchez Martínez; Pere Ortí Gost, Corts, Parlaments i fiscalitat a Catalunya: els capítols del donatiu (1288-1384), Barcelona, Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia, 1997, doc. XIX, pp. 229-262.  9   Jordi Morelló i Baget, Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona: Reus i Valls, segles xiv-xv, Barcelona, IMF-CSIC, 2001, pp. 307-444. 10   Esperança Piquer Ferrer, Censos de población del territorio de Barcelona en la década de 1360, Tübingen, Niemeyer, 2005. Agraeixo a Teresa Huguet la comprovació a l’arxiu d’alguns folis de la talla del Pi (ff. 17v-19r) on era evident que la taxa que hi figurava no podia correspondre de cap manera a la persona que hi figurava. No he pogut comprovar tot el llibre, potser l’error és només en aquest punt.

226

MARIA TERESA FERRER I MALLOL

d’aquesta divisió en quarters. Els dos censos per cobrar la talla de 1363 seguien, dins de cada quarter, un ordre per illes de cases. Hem utilitzat, a més, un altre cens incomplet del quarter de Mar, segurament poc posterior a aquests dos, i una llista de contribuents més importants del quarter de Mar molt coincident amb el cens de 1363, però no tan completa. És una llàstima que s’hagi perdut la informació del quarter de Framenors perquè hi vivien famílies relacionades amb activitats marítimes i mercantils, com els Marquet i d’altres. Segons Manuel Guàrdia i Albert Garcia Espuche, el quarter de la Mar ocupava poc més del 13% de la superfície de la ciutat, però era densament poblat: més del 30% dels veïns de Barcelona hi vivien. El quarter de Framenors tenia més del 39% de la superfície de la ciutat i no gaire més del 24% de la població, mentre que el del Pi tenia una superfície superior al 34% de la ciutat i més del 30% de la població i el de Sant Pere tenia una superfície similar al quarter de la Mar, però amb una població molt més reduïda: el 16% del total. El quarter de la Mar era el lloc de residència de la major part de la gent dedicada a oficis marítims; segons els mateixos autors, hi vivia el 79% de la gent d’aquests oficis, segons el cens militar de 1389, però també s’hi ubicaven altres oficis artesanals, del tèxtil i confecció i de la pell, fins al 57% del total, i una bona representació de l’estament mercantil, amb un 44% del total. El quarter de Framenors també acollia gent d’aquestes dedicacions. El quarter del Pi albergava un gran nombre d’oficis artesanals, mentre que el quarter de Sant Pere acollia poca gent amb oficis.11 El mateix any de la publicació de la talla de 1363, el recordat Dr. Riu en publicà un estudi, limitant-se, però, només al quarter de Santa Maria del Mar. Hi analitzà l’origen del barri, es fixà en els veïns més rics, com farem ara bé que sumant-hi els del Pi, els oficis de les dones i els homes del barri, els noms, renoms i cognoms i comparà algunes dades amb les d’una visita pastoral a la parròquia del mateix any.12 A més de cobrir la part corresponent a Barcelona en el donatiu o proferta concedit pel braç de ciutats i viles reials al monarca a la Cort de Montsó, la talla de 1363 també havia de sufragar les despeses de la construcció de la muralla de la ciutat, que havia de protegir la façana marítima i altres punts. L’assignació del que cadascú havia de pagar fou fixada en quotes mensuals, malgrat que els contribuents més importants havien d’avançar el total de la talla immediatament i la resta l’havien de satisfer en quatre pagues anuals 11   Manuel Guàrdia; Albert Garcia Espuche, «Consolidació d’una estructura urbana: 1300-1516», a Jaume Sobrequés i Callicó (dir.), Història de Barcelona 3. La ciutat consolidada (segles xiv-xv), Barcelona, Enciclopèdia Catalana-Ajuntament de Barcelona, 1992, pp. 35-72, especialment pp. 47-48 i nota 12. 12   Manuel Riu, «El barri barceloní de Santa Maria del Mar l’any 1363», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 26 (2005), pp. 563-585.



LA GENT RICA DE BARCELONA L’ANY 1363

227

des del primer d’octubre de 1363 al mes de setembre de 1364. El límit entre els contribuents que havien d’avançar el total de la seva quota en la talla i els de pagament trimestral es trobava en la quota mensual de 6 sous i 8 diners, que corresponia a una quota anual de 4 lliures. Són les quotes superiors a 4 lliures les incloses en el quadre adjunt. Atès que tant el cens fragmentari del quarter de Mar, de data no coneguda, i la llista de grans contribuents del mateix quarter, igualment sense data, presenten quotes anuals, totes les contribucions que figuren al quadre han estat reduïdes al valor anual. La gent rica dels quarters de Mar i del Pi La persona més rica és Francesc de Conomines, taxat en 100 ll.; com veurem, és una fortuna sorgida del tràfic comercial en el segle xiv, malgrat que ell ja exercí de ciutadà honrat. L’acompanyen a una certa distància, taxats amb 70 ll., la vídua de Guillem Llacera, una fortuna iniciada en el segle xiii en diferents negocis i també en arrendament d’impostos i monopolis, i Pere Sacosta, oficial del rei, amb una fortuna feta a la cort. Taxats amb 60 ll. apareixen Ramonet Desplà i Ramon Dusai de famílies dedicades primer a la mercaderia, però que aviat passaren a ciutadans honrats i estigueren molt representades en el govern municipal. Bernat de Marimon i la seva mare, taxats en 50 ll., pertanyien a una família enriquida en el s. xiii i propietària d’un castell. Amb 45 ll. de taxa només hi trobem Jaume de Gualbes, un canviador, que és el primer de professió comercial o financera que apareix en el rànquing dels més rics. Al tram de les 40 ll. de taxa trobem dos ciutadans, Bonanat Sapera, amb fortuna originada a la cort reial, i Joan Salangla, potser en el comerç, mentre que a les 35 ll. de taxa també hi trobem ciutadans: la vídua i fills de Pere Bos, Bernardó Serra, fortuna d’origen comercial, i Joan Desvall, de família enriquida en el servei al rei. No ens podem ocupar detalladament dels contribuents amb taxes inferiors, només podem destacar, dins la taxa de 30 ll., Pere Ferriol, ciutadà, que tenia part del senyoriu de Sant Feliu de Llobregat, de Sant Just Desvern i de Santa Creu d’Olorda13 i també l’hereu de Pere Terré. Aquest P. Terré deu ésser el que apareix com a marmessor del testament de Pere Marc i que era dispenser de l’infant Pere el 1338; no sembla que aquest hereu pugui ésser Pere Terré, doctor en lleis, perquè en aquests anys ja era molt conegut i no hauria estat esmentat com un hereu innominat; potser aquest hereu era Joan 13   Esther Redondo García, El fogatjament general de Catalunya de 1378, Barcelona, IMF-CSIC, 2002, p. 169. Pere Ferriol es casà amb Joana, filla de Berenguer de Relat, mestre racional del rei, que heretà el seu nét Berengueró de Relat àlies Ferriol, amb el castell d’Olorda i del Turó: AHPB, 55/5, ff. 78 v-79 v.

228

MARIA TERESA FERRER I MALLOL

Terré, que fou sotsveguer de Barcelona el 1365 i ocupà càrrecs municipals, o Francesc Terré, que el 1373 fou jurat del Consell de Cent i el 1390 conseller quart.14 També apareix a la talla, però amb una taxa molt inferior, de 8 ll., madona de Gavà, que era la vídua de Pere Terré.15 Entre els que pagaren taxa de 27 a 25 ll. destaquen la vídua i hereu de Pere de Bertrellans, que havia estat batlle de Barcelona i posseïa un petit senyoriu a Sant Gervasi,16 Mateu Adrià, protonotari de Pere el Cerimoniós17 i Pere Desplà, ciutadà honrat i senyor d’Alella, que ocupà molts càrrecs de Barcelona, inclòs el de conseller en cap;18 també Maria, vídua del mercader Pere Mollet, que era filla de Bernat Serra.19 A partir d’aquest nivell de taxa abunden els mercaders i algun draper i des del nivell de 15 ll. cap avall també trobem cuirassers, taverners, blanquers, metges, notaris etc.; malauradament no tenim espai per comentar qui són, si en sabem quelcom. Seguidament presentem breus semblances dels contribuents que pagaren més de 35 lliures. Francesc de Conomines. És el primer contribuent amb 100 lliures anuals a pagar immediatament; apareix taxat amb la mateixa quantitat a la llista de grans contribuents del quarter de Santa Maria del Mar. Francesc de Conomines vivia a la illa de cases que donava als carrers de Montcada i dels Banys Vells.20 Era fill d’Arnau de Conomines, mercader de Barcelona, i de Caterina. Tenia almenys un germà anomenat Pere; l’any 1349 eren orfes de pare, quan encara eren menors d’edat; la data suggereix que el pare potser 14   Elena Cantarell; Mireia Comas; Carme Muntaner (eds.), El llibre de la Baronia d’Eram­ prunyà, Lleida, Pagès, 2011, doc. 1, pp. 31-49. Sobre el segon Pere Terré: M. T. Ferrer i Mallol, «Altres famílies i membres de l’oligarquia barcelonina», dins C. Batlle i Gallart et alii, El «Llibre del Consell» de la ciutat de Barcelona, segle xiv: les eleccions municipals, Barcelona, IMF-CSIC, 2007, pp. 269-346, concretament pp. 344-346. [http:­//hdl.ha­ndle.­net/10261/25426]. Sobre Joan i Francesc Terré: Ibidem, docs. 310, 323, 376 i 448. 15   J. Iglesies Fort, «El fogaje de 1365-1370. Contribución al conocimiento de la población de Cataluña en la segunda mitad del siglo xiv», Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona XXXIV/11 (1962), p. 318. El fogatge no és de 1365 sinó de 1359: Pere Ortí, «Una primera aproximació als fogatges catalans», pp. 747-773. 16   ACA, C, reg. 954, f. 183r-v (1344, desembre, 31). J. Iglesies, «El fogaje de 1365-1370», p. 72. Tenia una coca, patronejada per ell mateix i per Pere Desvall, que fou noliejada pels consellers de Barcelona per portar tropes a Sardenya el 1334 durant la guerra contra Gènova: J. Mutgé, Política, urbanismo y vida ciudadana en la Barcelona del siglo xiv, Barcelona, IMF-CSIC, 2004, doc. 45, p. 43 i Francesco Cesare Casula, Carte reali diplomatiche di Alfonso il Benigno, re d’Aragona, riguardanti l’Italia, Pàdua, Cedam, 1971, p. 258. 17   Francisco Sevillano Colom, «Mateu Adriá protonotario de Pedro IV el Ceremonioso», dins La Corona de Aragón en el siglo xiv. VIII Congreso de Historia de la Corona de Aragón, II, vol. 2, València, Sucesor de Vives Mora, 1970, pp. 103-118. 18   M. T. Ferrer, «Altres famílies», pp. 279-284. 19   M. Riu, «El barri barceloní», p. 583. 20   E. Piquer, Censos de población, p. 69 (TallaMarI 42v).



LA GENT RICA DE BARCELONA L’ANY 1363

229

havia mort a causa de la Pesta Negra.21 Fou jurat del Consell de Cent el 1365, el 1366, el 1367, anys en què el diminutiu usat, «Francescó», denota que encara era jove; en fou novament el 1374 i el 1375. L’any 1366 fou elegit per al consell de vint-i-cinc de Barcelona i novament el 1374 i el 1375 Fou, també, administrador del pont de Sant Boi el 1375.22 No arribà a ocupar el càrrec de conseller. El seu pare havia tingut una companyia mercantil important, primer amb Bernat Serra i els Civader i després amb Pere Ses-Arnaldes i comercià amb Bruges i amb Itàlia.23 No tenim constància d’activitat comercial per part del seu fill Francesc, que devia aspirar a ésser ciutadà honrat. Testà el 13 d’agost de 1377 i degué morir poc després, almenys abans del 9 de setembre de 1379; en foren marmessors Bonanat Sapera, Ramon Dusai, Marc Sa-Rovira i Joan Conomines.24 Així, doncs, ja era mort, quan el seu fill Francesc es casà amb Isabel, filla de Ramon Desplà i de Felipona, que li aportà un dot de 50.000 s., que foren dipositats a la taula de canvi de Joan i Francesc de Gualbes i en la de Guillem Colom, mentre que altres quantitats foren pagades directament pel sogre.25 Era un casament molt profitós per a totes dues bandes perquè els Desplà eren rics i Felipona, hereva de Jaume Cavaller, també era molt rica.26 La muller de Guillem de Llacera (Lacera). Malgrat que el document de la talla no ho diu, crec que es tracta de la vídua d’un Guillem de Llacera, que no sembla el pare del Guillem Llacera mercader que trobem des de 1349 fins a 137427 i que ocupà diversos càrrecs al govern de la ciutat.28 Segurament, el 21   J. M. Madurell i Marimon; A. García Sanz, Comandas comerciales barcelonesas de la Baja Edad Media, Barcelona, Colegio Notarial de Barcelona-CSIC. Departamento de Estudios Medievales, 1973, doc. 98, pp. 228 i M. Riu, amb la col·laboració de Mn. Joan Pintó, «Pergaminos de la segunda mitad del siglo xiv conservados en el archivo de la basílica de Santa María del Mar (Barcelona), serie I, años 1350-1380», dins M Riu (ed.), La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña medieval, vol. 2, Barcelona, CSIC, 1981-1982, pp. 95-151, concretament pp. 143-144. 22   El «Llibre del Consell», Jurat: docs. 324, 339, 358, 376, 403, 428, pp. 555-556, 565-567, 577-578, 588-590, 604-606, 621-622; membre del consell de vint-i-cinc: docs. 349, 404, 433, pp. 571, 606-607 i 625; administrador del pont: docs. 436 i 438, pp. 627 i 629. 23   A. García Sanz; J. M. Madurell i Marimon, Societats mercantils medievals a Barcelona, Barcelona, Fundació Noguera, 1986, vol. I, p. 291 i vol. II, docs. 35, 46, 47, pp. 49-50, 59-62. 24   J. M. Madurell, «Bernardo de Marimon (1345-1403)», a Estudios Genealógicos, heráldicos y nobiliarios en honor de Vicente de Cadenas y Vicent, Madrid, Hidalguía, 1978, pp. 279-488, concretament, p. 485. 25   Manuel Riu, «Inventario de los pergaminos de Santa María del Mar. 1380-1400 (Quinta y última entrega)», Miscel·lània de Textos Medievals 6 (1992), pp. 101-135, concretament p. 106 (1386, maig, 11). 26   Sobre aquests Desplà: M. T. Ferrer, «Altres famílies», pp. 287-288. 27   J. M. Madurell; A. García Sanz, Comandas, doc. 99, pp. 229-234 i doc. 139, p. 265. 28   Fou jurat del Consell de Cent els anys 1350, 1354, 1355, 1356, 1360, 1361 i 1362: El «Llibre del Consell», docs. 180, 192, 208, 225, 277, 294, 310; membre del consell de 25 els anys 1360 i 1361: docs. 285 i 303. Fou elegit conseller de Barcelona el 1358: docs. 253, 258, 259.

230

MARIA TERESA FERRER I MALLOL

seu marit era un Guillem de Llacera que el 1339 era menor d’edat, però d’una edat en què ja podia interessar-se pels seus afers a Sant Boi. Els Llacera eren senyors de Sant Boi almenys des de començament del segle xiv, quan l’avi de Guillem, anomenat també Guillem havia heretat el lloc d’Arnau de Sarrià i de Berenguer Durfort.29 Era una família que ja tenia un patrimoni important en el segle xiii; un Guillem de Llacera fou batlle de Barcelona el 1231 i novament el 1252 i fou un dels quatre paers de la ciutat en el primer govern municipal de Barcelona creat per Jaume I el 1249. Els Llacera s’interessaren per les finances, els vaixells, l’arrendament d’impostos i de molins. etc.30 La propietat de Sant Boi continuava encara en mans dels Llacera en el fogatge de 1359; llavors hi tenien 81 focs.31 Sant Boi devia ésser una de les propietats a les quals es refereix la talla de 1363, que taxa la vídua d’en Guillem de Llacera, amb totes les heretats; però el fogatge de 1378 ja reflecteix un canvi en la propietat: 55 focs ciutadans eren de Francesc Sabastida, Galceran de Rosanes en tenia 72 de nobles i l’Església n’hi tenia 58.32 La vídua de Guillem de Llacera vivia en la mateixa illa de cases limitada pels carrers Montcada i Banys Vells, com Francesc de Conomines; devia ésser una zona molt elegant.33 Pere Sacosta. El batlle general Pere Sacosta també vivia en aquesta illa de cases delimitada pels carrers Montcada i Banys Vells, on residien els altres potentats que hem vist fins ara. Pagà per tot l’any la considerable quantitat de 70 ll.34 En els inicis de la seva activitat, el 1343, Pere Sacosta s’havia dedicat al comerç, com tants altres barcelonins,35 però al cap de pocs anys, el 1347 fou nomenat pel rei batlle general de Catalunya, un càrrec important i profitós des del punt de vista econòmic que amb ell retornava al seu antic perfil després del fracàs de la reforma governativa de 1344-1346, en la qual havien estat nomenats procuradors de governacions de les diverses regions catalanes, amb competències que abans eren del batlle general. Tots els càrrecs de 29   ACA, C, reg. 866, ff. 128v-129r (1339, agost, 14. Barcelona). L’avi de Guillem fou batlle de Barcelona el 1316: Jesús Ernesto Martínez Ferrando, Jaime II de Aragón. Su vida familiar, Barcelona, CSIC, 1948, vol. II, p. 144. 30   Stephen Bensch. Barcelona i els seus dirigents 1096-1291, Seminari d’Història de Barcelona-Ed. Proa, Barcelona 2000, pp. 297, 307, 324-325. P. Ortí, Renda i fiscalitat en una ciutat medieval. Barcelona, segles xii-xiv, Barcelona, IMF-CSIC, 2000, pp. 90, 95, 119, 228, 290, 470, 479, 483, 523. 31   J. Iglesies, «El fogaje de 1365-1370», p. 72. 32   E. Redondo, El fogatjament, p. 169. 33   E. Piquer, Censos de población, TallaMarI 42v, p. 70. 34   E. Piquer, Censos de población, p. 69 (TallaMarI 42r) i Apèndix. 35   Tenim notícia de la seva activitat per l’atac piràtic sofert a Tossa per una barca que portava mercaderies i diners seus i de Guillem Verger, de Càller: L. D’Arienzo, Carte reali diplomatiche di Pietro IV il Cerimonioso, Pàdua, Cedam, 1970, doc. 175, p. 80.



LA GENT RICA DE BARCELONA L’ANY 1363

231

governadors i procuradors reials nomenats llavors foren cessats el 1347 a petició del General de Catalunya, és a dir, dels estaments representats a corts, i el rei restablí també, a petició llur, el càrrec de batlle general fins i tot amb més poders que abans perquè ell mateix podia passar comptes als batlles locals, en comptes de fer-ho el mestre racional. La seva remuneració era de 4 cavalcadures, el doble que un escrivà de ració, com veurem, que devia correspondre a 2.880 s., més complements com el destinat al vestir. El mateix dia li atorgà competències sobre les causes civils i criminals fiscals i li encomanà la procuració fiscal de Catalunya.36 Al cap de pocs mesos, li donà poders, juntament amb Jaume Desfar, per investigar sobre els feus de Catalunya, coses emfitèutiques i censals perquè els profits d’aquests béns, fadigues, terços, lluïsmes i serveis havien disminuït molt o desaparegut per causa d’alienacions i obligacions il·lícites. Volia que investiguessin les alienacions fetes pels seus predecessors, a vegades sense llur consentiment, i que fessin restituir les potestats dels feus, i exigissin els serveis.37 Després d’una llarga vida dedicada al seu càrrec, Pere Sacosta morí l’any 1389. En el seu testament nomenà marmessors la muller Caterina, el germà Tomàs Sacosta, el gendre, Bernat de Marimon, casat amb la seva filla Constança,38 el fill, Pericó Sacosta, i l’escrivà de la batllia general de Catalunya, Guillem Lledó. Deixà hereu universal Pericó, fill del primer matrimoni amb Francesca, i si aquest i els seus hereus faltessin els fills del segon matrimoni: Francesc, Constança, Isabel i Alamanda, a parts iguals. Si faltessin tots, seria hereu el germà Tomàs Sacosta o els seus fills.39 El seu fill Pere fou escrivà de ració del rei i morí jovençà, el 1396.40 Ramonet Desplà. Dins de la gran illa on hem trobat tots els grans contribuents fins ara, hi quedava compresa una altra illa menor, mencionada en els casos precedents com la de Ramon Desplà perquè hi devia viure en una casa de bella aparença, coneguda per tothom. Els límits d’aquesta illa eren els carrers Montcada i el d’en Jaume Ses Fonts, nom que ha desaparegut de la 36   ACA, C, reg. 955, ff. 127r-128r i 129r-v (1347, juliol, 12. Barcelona). Segurament per la queixa de Francesc Sa-Sala, nomenat batlle general de Catalunya, el 10 de desembre de 1340, Pere el Cerimoniós modificà les competències del procurador de la governació de Barcelona de manera que no substituís totalment les del batlle general, que quedava privat de la jurisdicció criminal que tenia abans: reg. 955, ff. 47v-48v. 37   ACA, C, reg. 1477, ff. 19v-20r (1347, juliol, 12). El 19 de juliol de 1350 el rei encomanà a Guillem de Torres, jurista de Barcelona, la tasca confiada abans a Jaume Desfar (juntament amb el batlle general) perquè Desfar havia renunciat a l’ofici: ibidem, ff. 43r-v. 38   J. M. Madurell, Bernardo de Marimon, p. 486. 39   M. Riu, «Inventario», p. 111 (1389, novembre, 24. Barcelona). 40   J. M. Madurell, «Bernardo de Marimon», p. 487, que remet a AADB, Lib. def. test. 1395-1397: 18 maig 1396. Fou marmessor seu Bernat de Marimon, que era el seu cunyat.

232

MARIA TERESA FERRER I MALLOL

llista de carrers. Suposem que ja vivia a la casa del seu sogre Jaume Cavaller, heretada per l’esposa, la que actualment porta el número 19 del carrer Montcada. Pagà per la talla la considerable quantitat de 60 ll., a les quals cal afegir les tres lliures que pertocaven a Ramon Solà, que vivia amb ell i que degué pagar trimestralment.41 Els Desplà, al començament del s. xiv es dedicaven al comerç amb Alexandria i un Desplà fou enviat amb Bernat Sa-Rovira com a ambaixador al sultà de Babilònia.42 Ramonet Desplà, en canvi, exercí de ciutadà honrat; era fill de Ramon Desplà i d’Alamanda de Gualbes i el pare havia ocupat molts càrrecs municipals, inclosa una conselleria en dues ocasions. També Ramonet seguí el mateix camí i fou conseller de la ciutat tres anys. Del 1397 al 1408, any en què morí, fou un dels tres diputats de la Generalitat de Catalunya. Estigué casat, des d’abans de 1377, amb Felipona, filla i hereva universal de Jaume Cavaller, ciutadà de Barcelona, un dels membres de l’oligarquia barcelonina, que també havia estat conseller i tingué almenys un fill, anomenat Ramon, i una filla, Isabel, que es casà amb Francesc Coromines, ciutadà de Barcelona. Després de la mort de la seva primera muller, Felipona, Ramon Desplà es casà en segones núpcies amb Eulàlia, que el sobrevisqué.43 Ramon Dusai i el seu fill. L’illa en la qual habitava Ramon Dusai es veu que era tan coneguda que no necessitava definició, era simplement l’illa on s’estava «en Ramon Duray» (per Dusay), que donava a mar. Com a Ramonet Desplà, li tocà pagar 60 lliures de talla.44 La família Dusai, que en el segle xiv ja tenia diverses branques, era una família notable des del segle xiii; s’havia dedicat al comerç i a la banca i havia ocupat càrrecs municipals.45 Ramon Dusai era fill d’Arnau Dusai i de Ramona Sunyer, nét d’un altre Arnau Dusai i de Caterina Porqueres i besnét de Guillem Pere (I) Dusai i Margarida Marquet, que s’havien dedicat al comerç.46 De Ramon Dusai, en canvi, no tenim cap notícia que el relacioni amb   E. Piquer, Censos de población, p. 77 (TallaMarI 53r.) i Apèndix.   Ángeles Masiá de Ros, La Corona de Aragón y los estados del Norte de África, Barcelona, Instituto de Estudios Mediterráneos, 1951, pp. 135 i 302-303. 43   Remeto al meu treball, on he estudiat aquest personatge amb detall: M. T. Ferrer, «Altres famílies», pp. 287-290. 44   E. Piquer, Censos de población, p. 52 (TallaMarI 12r) i Apèndix. 45   St. Bensch. Barcelona i els seus dirigents, p. 304. 46   Armand de Fluvià i Escorsa, «Els Dusai dels carrers de Montcada i de la Mercè de Barcelona», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 26 (2005), pp. 693-703. El 1307, una societat comercial unia Guillem Pere Dusai, Guillem de Porqueres, Francesc Dusai, Jaume Pellisser i Bonanat Mascaró: Ch. E. Dufourcq, L’Espagne catalane et le Maghrib, aux xiiie et xive siècles, Paris, PUF, 1966, p. 60. El 1323, Arnau Dusai, apareix com a mercader: ACB, notaris, Bernat de Vilarrúbia, vol. 19, f. 74r. El 1333, el Consell de Cent encarregà a Arnau Dusai, Bernat Serra i Francesc Eimeric que venguessin violaris per obtenir diners per a la guerra contra Gènova: J. Mutgé Vives, Política, urbanismo y vida ciudadana, pp. 70, 108, 350, 369. 41 42



LA GENT RICA DE BARCELONA L’ANY 1363

233

la mercaderia i tampoc amb la banca, de manera que suposem que era ciutadà honrat. Fou jurat del Consell de Cent i membre del Consell de 25 set anys (1350, 1354, 1355, 1358, 1360, 1361, 1362, 1365, 1366, 1371).47 Ocupà també càrrecs a la ciutat: el d’obrer el 1355, el de conseller cinquè el 1357 i guarda de la moneda el 1375.48 Tenia un germà, Arnau, que potser fou escrivà d’Alfons el Benigne;49 morí abans que el pare, el 1348 o abans; estava casat amb Blanca Terré i tingué un fill anomenat Jaume; les seves germanes foren Caterina, casada amb Arnau Conomines; Ferrerona, casada amb Bernat de Marimon; Francesca, casada amb Bonanat Sapera i Sança, monja de Santa Clara, a Barcelona. La xarxa familiar l’ajudà, sens dubte, en les seves activitats. Ramon Dusai es casà amb Margarida Bussot50 i tingué nou fills: Caterina, que es casà amb Ponç de Gualbes, Pericó, que fou cambrer del rei Joan I i hereu universal del seu pare i que és, segurament, el que vivia a la casa del pare el 1363;51 Serena, Elisenda, Antoni, que es dedicà a la mercaderia;52 Violant, que es casà amb Ferrer de Gualbes; Joan, que fou cavaller de Sant Joan;53 Angelina, que es casà amb Bonanat Almogàver; Elisabet, monja de Santa Clara, i Francesc, que es casà amb Elisabet.54 Francesc adoptà el nom del seu avi, Francesc d’Olivella, per raó d’herència i per tant no devia ésser fill de Margarida Bussot sinó d’una Olivella.55 Ramon Dusai ja figura com a difunt l’any 1388.56 47   El «Llibre del Consell», doc. 180 i 185, p. 474; doc. 192 i 202, pp. 480-481; doc. 225, i 234, pp. 499-500 i 505; doc. 257 i 272, pp. 517-518 i 524; doc. 277 i 285, pp. 527-528 i 531-532; doc. 294 i 303, pp. 536-537 i 541-542; doc. 310 i 317, pp. 546-547 i 550-551; doc. 324 i 332, pp. 555-556, 560-561; doc. 339 i 349, p. 572; doc. 428 i 433, pp. 625-626. 48   Ibidem, doc. 188, p. 479, doc. 198, pp. 485-486; doc. 237, pp. 506-507, doc. 242, p. 510, doc. 243, pp. 510-511; doc. 436, pp. 627-628. 49   J. Mutgé, Política, urbanismo y vida ciudadana, pp. 99, 100 i 101. 50   Sembla que es degué casar també amb una Olivella, com veurem. D’altra banda, hi ha constància que un Ramon Dusai, que no sé si és el mateix, s’havia casat amb Jaumeta Marimon. Cit. a M. T. Ferrer, «Altres famílies», p. 315. 51   Consta així en el rebut signat per Pere Oldomar a favor seu pel pagament de 10 ll., 14 s. i 4 d., que li havien d’haver estat pagats el 22 del mes anterior per la pensió d’un censal mort que el seu pare havia venut per causa de la fiança feta a favor de Francesc d’Olivella. AHPB, Joan Nadal, 54/2, f. 92r-v (1388, juny, 6). 52   El 1387 havia emprès viatge a Romania amb la nau de Ramon Guerau, portant una comanda de 100 ll. del seu oncle Bonanat Sapera, debitori que aquest cedí al mercader Jaume Despuig per pagar un deute. AHPB, Joan Nadal, manual 2, 54-2, f. 41r i full solt en el mateix foli i nota breu en el llibre 54/26, f. 145r (1388, març, 21). 53   El 1388, Joan Dusai era comanador del Villel, a Aragó i encomanà a un procurador, Francesc Ciutadella, de la casa del rei, el regiment i administració de la seva comanda. AHPB, Joan Nadal, 54/2, f. 34v i 54/26, ff. 122v-123v i minuta en un paper solt en el f. 123 (1388, març, 13). 54   A. de Fluvià, «Els Dusai», p. 694. 55   Pere Terré, amb el qual estaven emparentats, fou l’àrbitre per resoldre un plet entre Francesc d’Olivella i Pere de Font, mercader de Barcelona, a causa d’aquesta herència: AHPB, F. de Ladernosa, 23/20, ff. 38v-40r (1369, juliol, 12). Cit. a M. T. Ferrer, «Altres famílies», p. 344. 56   AHPB, Joan Nadal, 54/2, f. 92r-v (1388, juny, 6), citat abans.

234

MARIA TERESA FERRER I MALLOL

Bernat de Marimon i la seva mare. Vivien exactament a la mateixa illa que Ramonet Desplà, segurament al mateix carrer Montcada. El 1363 li correspongué pagar 60 ll. per la talla, xifra que apareix igual a la llista de grans contribuents, mentre que a la talla incompleta del quarter de Mar, segurament més tardana, fou taxat només en 20 ll.57 Els Marimon eren una família que ja havia destacat durant el segle xiii i que es trobaven situats a una banda social difusa entre el ciutadanatge de Barcelona i la baixa noblesa, com a senyors del castell de Sant Marçal. Es distingiren tant en càrrecs de confiança del rei com en diverses responsabilitats del govern de la ciutat de Barcelona. Bernat de Marimon era fill de Bernat de Marimon i de Ferrerona Dusai, germana de Ramon Dusai, que era la seva segona esposa i que, com veiem, continuava vivint amb el seu fill l’any 1363. El 1352 el seu pare ja era mort.58 Bernat de Marimon es casà amb Margarida i després amb Constança Sacosta, filla de Pere Sacosta, batlle general de Catalunya. Entre 1354 i 1357 fou cada any jurat del Consell de Cent; l’any 1358 fou escollit per a un càrrec més important, el d’obrer i a més també fou jurat del Consell de Cent i membre del consell de vint-i-cinc; fou jurat només els anys 1360, 1361, 1373 i encara el 1390, mentre que els anys 1362, 1365, 1367 acumulà a aquest càrrec el de membre del consell de vint-i-cinc; els anys 1365, 1367 i 1373 fou escollit per al càrrec de visitador dels hospitals de Barcelona.59 Bernat tingué un fill, Bernardí, que ja s’havia emancipat l’any 1388, i que es casà amb Serena, filla i hereva universal de Joan Salangla. Bernat de Marimon morí l’any 1403. Jaume de Gualbes. Vivia en una illa que donava al carrer de la Fusteria i que era coneguda, precisament, com la de Jaume de Gualbes i hagué de pagar una quantitat considerable, 45 ll.60 Era un canviador associat amb Eimeric Dusai i tingueren una de les banques més actives de Barcelona a mitjan segle xiv; és l’únic amb una professió lucrativa, juntament amb el batlle general Pere Sacosta, en aquest estrat de contribuents format majoritàriament per ciutadans honrats, que vivien de rendes. Era fill de Jaume de Gualbes, draper, mort el 1348, i de Serena SaRovira i es casà amb Marquesa de Santcliment. Tingué tres fills, Pere,   E. Piquer, Censos de población, p. 77 (TallaMarI 53v), p. 114 (TallaMarII 6r) i Apèndix.   J. M. Madurell, «Bernardo de Marimon», pp. 279-488 i també M. T. Ferrer, «Altres famílies», p. 315. 59   El «Llibre del Consell», docs. 192, 208, 225, 241, 254, 257, 277, 294, 310, 317, 324, 332, 333, 339, 349, 350 bis, 358, 367, 376, 387 i 451. 60   E. Piquer, Censos de población, p. 51 (TallaMarI 11r.) i Apèndix. 57 58



LA GENT RICA DE BARCELONA L’ANY 1363

235

Lluís i Marquesa, que es casà amb Pere de Sentmenat el 1376.61 Morí vers 1386.62 La seva banca serví el rei en els moments difícils de la guerra de Castella, segurament avançant diners de recaptació d’impostos o donatius, fins a tal punt que el rei exigí, l’any 1364, als electors dels consellers de la ciutat que no els elegissin, ni a l’un ni a l’altre, perquè els necessitava per als seus afers i els del país. No li feren cas i elegiren Eimeric Dusai, cosa que desfermà la ira del rei, que ordenà al veguer de Barcelona que no donés possessió a Eimeric Dusai i als electors dels consellers els ordenà, amb amenaces, que escollissin una altra persona.63 Ignorem com s’acabà l’afer però és interessant perquè ens mostra que l’autonomia municipal tenia uns límits. El 1368, la seva banca havia d’avançar 15.000 florins d’or d’Aragó al rei per lluitar contra la revolta del jutge d’Arborea, però la ciutat de Barelona hagué de sortir fiadora del rei i el monarca obligà els seus béns a la ciutat, bé que demanà a Barcelona que lliurés als banquers els residus que quedaven després de pagar les pensions dels censals de la ciutat i que normalment es destinaven a amortitzacions de censals. El rei els agraí aquests serveis amb la donació, l’any 1372, de 500 ll.64 Aquest any 1372 tots dos banquers recuperaven els diners deixats al rei cobrant el donatiu concedit per les corts aragoneses, que el rei els havia cedit, i la dècima triennal concedida pel papa.65 La banca també era usada per fer pagaments de la tresoreria reial.66 Fou jurat de Consell de Cent i membre del Consell de vint-i-cinc els anys 1350, 1354 1357, 1360-1362, 1365-1367, 1373-1374. A més, ocupà els càrrecs d’obrer el 1357, conseller cinquè el 1358, conseller tercer el 1368 i conseller segon el 1372.67 Durant molts anys de la seva vida, doncs, estigué present en els òrgans de govern de Barcelona.   C. Batlle i Gallart, «Evolució d’una família de la Barcelona medieval: els Gualbes del segle dins C. Batlle et alii, El «Llibre del Consell», pp. 57 i 82-83. 62   Aquest any, els seus hereus intentaven recuperar un deute del difunt Francesc Roma a la taula de Jaume de Gualbes i d’Eimeric Dusai. El rei intentà ajudar-los: ACA, C, reg. 848, f. 48v (1386, febrer, 27. Barcelona), reg. 851, f. 9r (1386, març, 6. Barcelona), i reg. 852, ff. 108v-109v (1386, agost, 16. Bar­ celona). 63   ACA, C, reg. 1076, f. 57r (1364, novembre, 15. Lleida), f. 63v (1364, desembre, 4. Lleida). 64   ACA, C, reg. 1080, ff. 37v i 38r-v (1368, juliol 28. Barcelona); reg. 1235, f. 28r (1372, juliol, 4. Barcelona). 65   AHPB, Francesc de Ladernosa, 23/3, f. 83v (1372, setembre, 2). 66   M. T. Ferrer i Mallol, «La redacció de l’instrument notarial a Catalunya. Cèdules, ma­nuals, llibres i cartes», Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Proto­colos, IV (l974), pp. 29-192, concretament docs. 7 i 8, pp. 120-123. [http://hdl.handle.net/10261/23373]. 67   El «Llibre del Consell», doc. 180 i 185, 192 i 202, 208 i 217, 225 i 234, 241 i 249, 277 i 285, 294 i 303, 310 i 317, 324 i 332, 339 i 349, 358 i 367, 376 i 403, 403 i 404. Per als càrrecs: doc. 238, 253 i p. 354. 61

xiv»,

236

MARIA TERESA FERRER I MALLOL

Bonanat Sapera. Bonanat Sapera vivia en la mateixa illa de cases que en Ramonet Desplà, que donava al C. Montcada i al de Jaume Ses-Fonts. Li correspongué pagar 40 ll.68 Era fill d’un altre Bonanat Sapera i de Francesca Dusai. El seu pare fou escrivà de Jaume II i després protonotari d’Alfons el Benigne i morí vers 1344.69 Fou ell qui formà el patrimoni de la família, per exemple, construí molins nous a Barcelona.70 Entre els béns reunits pel seu pare hi havia algunes possessions a Sardenya, com Pauli, ara Monserrato, que heretà el fill, Serrenti, a la curatoria de Nuraminis i també Siserra, a la curatoria de Dolia, que el pare havia venut ja. Bonanat Sapera figura entre els feudataris de 1355, però no ja el 1365, perquè el 1356 s’ho havia venut al rei; potser el rei, però, no pagà el preu acordat ja que els hereus de Bonanat II obtingueren aquests llocs novament en el segle xv. Mantenir les possessions a Sardenya resultava pesant per als que no hi residien; els propietaris hi havien d’acudir, si hi havia guerra —i n’hi havia constantment des de mitjan segle xiv— per tal de prestar servei, altrament els era confiscada la part de rendes corresponent al servei no prestat i això li esdevingué precisament el 1355.71 Aquest mateix any semblava decidit a anar a Sardenya i passar-hi una llarga temporada, motiu pel qual concedí una procuració al seu parent Ramon Dusai a fi que s’ocupés dels seus afers a Catalunya.72 Suposem que no arribà a anar-hi perquè l’any següent vengué al rei el que hi tenia, però mantingué un cert interès per l’illa i el 1369 deixà al rei 2.000 florins per a l’expedició de Pere de Luna.73 Bonanat Sapera no exercí cap professió; actuà com a ciutadà honrat i ocupà llocs de govern a la ciutat de Barcelona. Fou jurat del Consell de Cent de Barcelona els anys 1357, 1358, 1360 1361, 1362 i 1365 i aquests darrers tres anys fou, a més, membre del Consell de vint-i-cinc.74 El 1388 havia arribat a ésser cavaller i comptava amb un escuder al seu servei; mantingué el domicili a Barcelona i, malgrat que, ni com a ciutadà honrat ni com a cavaller no havia de dedicar-se al comerç, confià quantitats molt elevades de diners en comanda a mercaders, una de 300 ll. a Francesc Güell, i una altra de 100 per portar a Romania a Antoni Dusai, un dels fills de Ramon Dusai, que acabem de mencionar, sens dubte perquè confiar co  E. Piquer, Censos de población, p. 77 (TallaMarI 53r) i p. 114 (TallaMarII 3r) i Apèndix.   Francesco Cesare Casula, La Cancelleria di Alfonso il Benigno, re d’Aragona (1327-1336), Pàdua, Cedam, 1967, pp. 27-29. Cécile Crabot, Les feudataires catalans et la Sardaigne (1323-1420): noblesse et expansion de la Couronne d’Aragon, tesi doctoral llegida el 2 de desembre de 2000, a la Universitat de París-X Nanterre, sota la direcció del Prof. H. Bresc, vol. II, p. 291. 70   P. Ortí, Renda i fiscalitat, pp.264-269, 271-272 i 373-375. 71   C. Crabot, Les feudataires catalans, vol. II, pp. 3, 153, 166, 180, 181, 192. 72   AHPB, F. de Ladernosa, 23/5, ff. 78v-80v (1355, maig, 8). 73   P. Ortí, Renda i fiscalitat, p. 374. 74   El «Llibre del Consell», doc. 241, 257, 277, 294 i 303, 310 i 317, 324 i 332. 68 69



LA GENT RICA DE BARCELONA L’ANY 1363

237

mandes no era exactament comerciar sinó fer una inversió. El 1386 cedí totes dues comandes al mercader Jaume Despuig per tal de pagar-li 450 ll. que li devia75. Joan Salangla i mare. Vivien a l’illa delimitada pels carrers del Born, dels Flassaders i de les Mosques i pagaren 40 ll. Desconeixem qui era la mare de Joan Salangla i també ignorem quines havien estat les activitats del seu pare. Ell no exercí cap professió concreta, era un ciutadà. El 1363 devia ésser encara molt jove. Tenim notícia del casament, el 1390, d’un Joan Salangla amb Sança, filla de Pere de Grau, de Barcelona, difunt, i de Geraldona, també difunta, que li aportà un dot de 22.000 s.b., una part del qual era el capital d’un censal mort de la Generalitat. És una data molt tardana per al nostre Salangla i caldria pensar bé en un segon matrimoni o bé en el matrimoni d’un fill seu del mateix nom.76 Sabem que l’un o l’altre tingué una filla, Serena, que fou la seva hereva universal i que es casà amb Bernardí, fill de Bernat de Marimon.77 El 1383 fou designat pel rei Pere com a patró d’una de les tres galeres —una de Barcelona, una altra de Mallorca i una altra de València— que volia enviar a Sardenya per combatre la galiota i la galera armades que el jutge d’Arborea tenia al seu servei i que estaven causant perjudicis als catalans; devia tenir, doncs, alguna experiència marítima.78 El 1386 el rei Pere el Cerimoniós li concedí 500 florins per premiar aquests seus serveis a Sardenya, quantitat que sembla que anà cobrant en diferents terminis. Sembla també que Joan Salangla féu préstecs al rei a interès, algunes vegades amb fiança de terceres persones, i també a particulars en forma de comanda-dipòsit o de canvi.79 El seu interès pels afers públics de la ciutat no sembla haver estat gaire alt. Només fou jurat del Consell de Cent els anys 1367, 1373, 1375 i 1391.80 Vídua de Pere Bos, fills i mare. La vídua d’en Pere Bos vivia, amb els seus fills i la seva mare, una vídua Serra, a la mateixa illa delimitada pels carrers del Born, dels Flassaders i de les Mosques i pagaren 35 ll. A part, la mare havia de pagar 5 sous per mes. 75   Joan Nadal, manual 2, 54-2, f. 41r i full solt en el mateix foli (1388, març, 21) i nota breu en el llibre 26, f. 145r. 76   AHPB, Bernat Nadal, 58/6, ff. 87v-89r (1390, novembre, 21) i 58/7, f. 8r sobre la notificació a la Generalitat del traspàs del censal al marit (1391, gener, 2). 77   J. M. Madurell y Marimon, «Bernardo de Marimon», pp. 486-487. 78   ACA, C, reg. 1281, ff. 55v-56r i 56r-57r (1383, gener, 8. Tortosa). 79   AHPB, Joan Nadal, 54-2, ff. 12v, 19v, 20v, 23r, 40v, 72 v, 74r-v i 77r (1388, febrer, 8, 20 i 21, març 3 i 20, abril 1 i juliol, 3, 6 i 8). 80   El «Llibre del Consell», doc. 358, 376, 428 i 481.

238

MARIA TERESA FERRER I MALLOL

De Pere Bos sabem només que fou el primer clavari de la ciutat de Barcelona. Segons Boscà, ho fou de 1331 a 1356.81 Testà el 1357 i degué morir llavors.82 Ignorem com reuní la seva fortuna. Bernardó Serra. Vivia a la illa de cases delimitada pels carrers Montcada i Banys Vells, on hi havia l’illa de Ramon Savall; havia de pagar 35 ll. Era fill d’un altre Bernardó Serra que potser podem identificar amb un Bernat Serra, mercader, que tenia una societat amb Arnau de Conomines, com ja hem vist quan hem parlat de Francesc de Conomines; aquesta societat entre 1342 i 1344, com a mínim, es dedicava al comerç amb Marroc, Castella i Granada; era un comerç que es desenvolupava amb dificultats a causa de la guerra pel domini de l’Estret, però Bernat Serra aconseguia llicències per a comerciar-hi i treure mercaderies de Catalunya, València i Mallorca amb aquesta destinació; fins i tot aconseguí una remissió reial per les acusacions falses que, segons deia, feien contra ell, la remissió li costà 2.000 s., cosa que vol dir que era un comerç rendible.83 Segurament és el Bernat Serra casat amb Constança Manresa, néta de Miquel Marquet per banda de mare.84 El nostre Bernat Serra inicià el seu servei a la ciutat de Barcelona amb el càrrec de mostassaf, escollit pel rei d’una terna presentada per la ciutat el 1367; en el nomenament consta que vivia al C. Montcada.85 El 1373, 1374 i 1375 fou jurat del Consell de Cent i membre del consell de Vint-i-cinc i aquest darrer any fou designat també un dels dos obrers de la ciutat. Coronà aquesta carrera de càrrecs municipals amb el nomenament de conseller cinquè de Barcelona l’any 1377.86 Durant uns anys, fins al 1390, no en tenim cap notícia, cosa que pot indicar que havia mort i que el que fou batlle general era fill seu o bé també pot ésser que durant deu anys s’hagués dedicat a altres coses. Cal no confondre la seva activitat amb la d’un altre Bernat Serra, que devia ésser de la mateixa família, però que era fill de Joan Serra; per evitar confusions, era conegut com Bernat Serra dels Vigatans, pel domicili en aquest carrer.87 El 1390 esdevingué batlle general de Catalunya, un 81   Joan Francesc Boscà, Memorial històric, edició a cura de Jaume Sobrequés i Callicó, Barcelona, Associació de Bibliòfils de Barcelona, 1977, p. 111. Cf. un pagament fet per ell a Catàleg dels pergamins municipals de Barcelona. Anys 1336-1396, Maria Cinta Mañé (ed.), vol. II, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat, 2007, doc. 450, p. 80. 82   ACA, Generalitat, Pergamins, carpeta 3, n.º 70. 83   ACA, C, reg. 876, ff. 135v i 135v-136v (1344, juny, 10. Barcelona). 84   M. T. Ferrer, «Una família de navegants, els Marquet», dins El «Llibre del Consell», pp. 188189 [http:­//hdl.ha­ndle.­net/10261/25701]. 85   El «Llibre del Consell», doc. 368, pp. 582-583. 86   Ibidem, p. 355; docs. 376 i 377, 403 i 404, 428 i 433; el càrrec d’obrer: docs. 425 i 446. 87   Joseph M. Roca, «Johan I d’Aragó», Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona XI (1929), p. 168. Aquest Bernat Serra estava casat, l’any 1391, amb Beatriu, vídua de Pere de Tàrrega, protonotari del rei: AHPB, Bartomeu Eixemenis, 43/3, ff. 45r-v.



LA GENT RICA DE BARCELONA L’ANY 1363

239

càrrec molt important.88 Però certament la seva fortuna el 1363 es devia a l’herència del seu pare i, per tant, a l’exercici del comerç. Joan Desvall. Vivia a Barcelona en una illa de cases compresa entre el carrer Montcada i el dels Banys Vells i pagà de talla 35 ll.89 Suposem que pertanyia a la descendència de Bertran Desvall, que havia estat escrivà de Jaume II des de 1291 i batlle general de Catalunya, entre el 19 d’agost de 1305 i el 30 de maig de 1307.90 A la cancelleria, també acomplí tasques de gestió econòmica, per exemple, el 1312 era l’administrador dels béns del Temple després de la confiscació dels béns de l’orde.91 Posseí taules a l’alfòndec i algun molí reial arrendat,92 a més, un violari de 1000 sous barcelonins anuals a vida seva i del seu fill Bertran, que li havien venut els síndics de Tortosa.93 Generalment, els estudiosos han considerat que aquest Bertran Desvall és el mateix que més tard fou secretari i regent de la cancelleria de Pere el Cerimoniós, però sembla una vida activa massa llarga. Atès que es conserva un testament de Bertran Desvall del 13 de maig de 1319, sembla que caldria situar la seva mort al voltant d’aquesta data, mentre que en els anys posteriors seria el seu fill Bertran qui ocuparia els càrrecs ja esmentats. Tingué dos fills, Bertran, que fou l’hereu, i Ponç, que tenia menys de vint anys el 1319, i dues filles, Margarida, esposa de Romeu Llull, i Francesca.94 El que suposem que era el seu fill, obtingué el nomenament de notari per tota la terra el 1324.95 Ben aviat fou escrivà d’Alfons el Benigne i secretari i regent de la cancelleria de Pere el Cerimoniós.96 L’any 1336 havia portat a 88   Antonio de Capmany y de Monpalau, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, 2.ª ed. a cura d’E. Giralt i Raventós i C. Batlle i Gallart, Barcelona, Cámara Oficial de Comercio y Navegación, 1962, vol. II, p. 1054. 89   E. Piquer, Censos de población, p. 70 (TallaMarI 42v) 90   ACA, C, reg. 231, ff. 71r-v (1305, agost, 19). Segueix la notificació del nomenament als batlles de les ciutats més importants: f. 72r. Jesús Lalinde Abadia, La Jurisdicción real inferior en Cataluña («corts, veguers, batlles»), Barcelona, Museo de Historia de la Ciudad, 1966, p. 149 indica que Pere Bertran havia estat batlle general, però les notes estan corregudes i no coincideix amb la signatura correcta. 91   R. Sáinz de la Maza Lasoli, El monasterio de Sijena. Catálogo de documentos del Archivo de la Corona de Aragón. I (1208-1348), Barcelona, IMF-CSIC, 1994, p. 119, n.º 349. 92   J. Mutgé Vives, Política, urbanismo y vida ciudadana, pp. 325-326, i P. Ortí, Renda i fiscalitat, p. 379. 93   ACA, C, reg. 217, ff. 151 r-v (1319, abril, 18. Barcelona). 94   ACA, Diversos, Arxiu Monistrol, pergamins, n.º 356 (1319, maig, 13), còpia del 26 de febrer de 1368. La seva esposa es deia Margarida. Ponç rebé del seu pare una casa al burg de Barcelona prop de la portella de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, un censal de 300 morabatins sobre un alou a les voltes d’en Guayta, un altre de 5 morabatins d’or i un altre sobre un obrador del carrer de la Freneria de Barcelona. 95   ACA, C, reg. 224, f. 4v (1324, setembre, 17. Barcelona). 96   F. C. Casula, La Cancelleria, p. 43. Cf. també: J. Trenchs; A. M. Aragó, «Las Cancillerías de la Corona de Aragón y Mallorca desde Jaime I a la muerte de Juan II», a Folia Parisiensia, vol. 1, Zaragoza, Institución Fernando el Católico, 1983, p. 45.

240

MARIA TERESA FERRER I MALLOL

terme una ambaixada encapçalada per Bernat de Cabrera i Jofre Gilabert de Cruïlles, prop de Pere de Xèrica, que s’havia revoltat contra el rei, i que els empresonà i els tingué fins i tot amb els peus ferrats; Bertran Desvall hagué de rescatar-se; rescat i despeses pujaren a 22.502 sous.97 Per compensar-lo d’aquestes pèrdues, el rei li concedí, l’any 1338, els censos, agrers, rendes i esdeveniments dels castells de Tagamanent i de Tona, a Osona, així com els termes i pertinences dels dits castells. Més endavant, el 1340, el rei empenyorà el castell i lloc de Tona a Bertran Desvall per 170.702 sous barcelonins, bé que recuperà els drets cedits a Tagamanent.98 Havia mort abans del 18 d’abril de 1344.99 Els béns que pogueren acumular els dos Bertran Desvall no explica pas suficientment la fortuna de Joan Desvall, superior a la d’altres Desvall: dels fills de Bertran: Jaume, senyor de Montpaó, esmentat com l’hereu100 i Pere, que el 1360 era escrivà de la tresoreria reial, després regent i tresorer del rei des del 1373.101 Com podem veure al quadre, Pere pagà 18 ll., mentre que l’hereu, Jaume, en pagà només 4. La vídua de Ponç Desvall, el segon fill del primer Bertran Desvall, i les seves filles pagaren una mica més, 9 ll. i 12 s. No sembla pas que aquesta diferència es degui al càrrec d’escrivà de l’oficina del mestre racional que ocupà Joan, que suposava un salari de 1440 sous anuals, més 300 per a les despeses de vestir;102 és cert que, en aquests casos, el que era important no era el salari sinó la informació privilegiada que es tenia per aprofitar arrendaments d’impostos, d’encunyació de moneda, empenyoraments del patrimoni reial i acumulació de càrrecs, que es confiaven a substituts.  97   Primer el rei li havia donat el lloc d’Orés, terme de Luesia, que pertanyia a Pere de Xèrica, però hagué de canviar la indemnització quan es reconcilià amb P. de Xèrica: ACA, C, reg. 862, ff. 114v-115v (1338, gener, 9. València), reg. 863, ff. 133v-134v (1338, gener, 20). Més informació sobre l’empre­ sonament dels ambaixadors a Maria Mercè Costa i Paretas, La casa de Xèrica i la seva política en relació amb la monarquia de la Corona d’Aragó (segles xiii-xiv), Barcelona, Fundació Noguera, 1998, pp. 152-164.  98   Antoni Pladevall, Tona, mil cent anys d’història, Vic, Eumo, p. 70.  99   En aquesta data fou substituït a la batllia del castell de Montcada, que també ocupava: ACA, C, reg. 954, f. 154r. 100   Josep M. Pons i Guri, «Un fogatjament desconegut de l’any 1358», reeditat a Idem, Recull d’estudis d’història jurídica catalana, I, Barcelona, Fundació Noguera, 1989, p. 393. És esmentat primer com a Jaume Desvall i després com a hereu de Bertran Desvall, sempre com a senyor d’uns focs a Montpaó. 101   ACA, C, reg. 1071, f. 206v (1360, setembre, 21. Barcelona) i reg. 1267, f. 13v (1373, maig, 14. Barcelona), resum a: R. Sáinz de la Maza Lasoli, El monasterio de Sijena. Catálogo de documentos del Archivo de la Corona de Aragón. II (1348-1451), Barcelona, IMF-CSIC, 1998, pp. 198-199, n.º 243. Consta que era fill de Bertran a: AHPB, Francesc de Ladernosa, 23/27, ff. 1r-2r. El 1371 casà la seva filla Maria amb Pericó Desbosc, senyor del castell de Sant Vicenç de Vilassar: AHPB, F. de Ladernosa, 23/3, ff. 19r i 23/21, ff. 16 r-17r (1371, maig, 9). 102   ACA, RP, MR, 642, ff. 74v i 78r (1354, juliol, 1. València).



LA GENT RICA DE BARCELONA L’ANY 1363

241

El primer càrrec ocupat per Joan Desvall sembla haver estat el de cònsol a Tunis, que el rei li concedí el 22 de setembre de 1344 amb caràcter vitalici i llicència per exercir-lo a través d’un substitut, ja que el rei l’esmenta com a membre de la seva casa, només.103 El 1349 ja era escrivà del racional, quan rebé un regal del rei de 3.000 sous amb motiu del seu matrimoni.104 Es casà amb Francesca, filla de Simó d’Olzet o Salzet, i probablement fou aquest matrimoni el que millorà la seva fortuna. Heretà la part de la lleuda de Mediona que posseïa el seu sogre i possiblement altres béns. Sembla que morí el 1375 deixant dos fills, Bernardó i Joan.105 Podria ésser que aquest Joan fos el Joanet que el 1378 signava capítols matrimonials amb Isabel, filla de Pere de Conomines, bé que també podria ésser Joan, fill de Pere Desvall.106 Els Desvall no apareixen entre les famílies que monopolitzaren els càrrecs municipals perquè es dedicaven als càrrecs reials, però Joan, el fill del nostre Joan, trencà aquest costum i el 1392, 1396 i 1397 fou jurat del Consell de Cent de Barcelona i també figurà a la terna per l’elecció de conseller cinquè el 1396.107 Fou finalment conseller quart el 1401, conseller tercer el 1408, conseller en cap el 1410.108 Devia tenir aptituds militars perquè l’any 1397 fou designat capità de les tropes que la ciutat enviava, a petició del rei Martí, a ocupar el vescomtat de Castellbò109 i l’any 1409 li fou confiada la capitania de la flota enviada al Llevant mediterrani per la Diputació del General i per la ciutat de Barcelona per tal de capturar el pirata Pedro de Larraondo, que atacava els vaixells catalans que anaven a l’Orient.110

  ACA, C, reg. 954, f. 162r (1344, setembre, 22. Barcelona).   No cobrà la totalitat d’aquest regal fins al 7 de setembre de 1359: ACA, RP, MR, 643, ff. 132v-133r. 105   P. Ortí, Renda i fiscalitat, pp. 471, 474-475. Els Olzet o Salzet, amb els quals enllaçà, esdevingueren cavallers. Simó d’Olzet o Salzet ja ho era el 1386: M. Riu, «Inventario», p. 106 (1386, maig, 11). 106   AHPB, Francesc de Ladernosa, 23/4, f. 10r (1378, gener, 22). Es tracta només del títol del document, perquè l’heretament i la carta dotal eren en papers solts. 107   El «Llibre del Consell», docs. 509, 574, 612 i 572, pp. 681-682, pp. 728-730, 755-757 i 727 respectivament. 108   J. F. Boscà, Memorial Històric, pp. 75-77. 109   M. T. Ferrer i Mallol, «La sucesión de Juan I de Aragón por Martín I y la invasión del conde de Foix. La participación de Barcelona en la defensa de Cataluña (1396-1397)», a M. Isabel del Val; Pascual Martínez (dirs.), Castilla y el mundo feudal. Homenaje al profesor Julio Valdeón, Valladolid, Junta de Castilla y León-Universidad de Valladolid, 2009, vol. II, pp. 381-396, concretament p. 393 [http://hdl.handle.net/10261/24611]. Cf. també reg. 2239, f. 64v. 110   M. T. Ferrer Mallol, Corsarios castellanos y vascos en el Mediterráneo medieval, Barcelona, IMF-CSIC, 2000, pp. 268, 277-279, 280, 314, 316, 319. 103 104

242

MARIA TERESA FERRER I MALLOL

Conclusió La talla de 1363 és molt important per conèixer la gent més rica de Barcelona a mitjan segle xiv almenys a dos quarters de la ciutat, els més poblats. He intentat buscar l’origen de les fortunes dels més rics per mostrar que una part significativa de les fortunes s’havia format a la cort reial gràcies a concessions aconseguides pel tracte proper al rei, o, com ja hem dit, gràcies a la informació privilegiada que tenien els que ocupaven càrrecs importants per tal d’aprofitar arrendaments d’impostos, encunyació de moneda, empenyorament del patrimoni reial en moments de dificultats financeres del monarca, per exemple. Naturalment, d’altres fortunes tenen l’origen en l’exercici del comerç i de la banca i sovint moltes milloraren gràcies a una bona política matrimonial. De tota manera, no es pot fer més que una aproximació a aquests temes, de moment, perquè ens manquen estudis sobre les famílies barcelonines. Afortunadament, la publicació fa pocs anys de les eleccions municipals conservades al Llibre del Consell ens permet veure, almenys, com aquestes famílies gaudien de posicions de predomini o d’influència en el govern de la ciutat.

Quadre I Talles pagades per la gent rica de Barcelona en temps de la guerra amb Castella. Quarters del Mar i del Pi

Nom Francesc de Conomines vídua de Guillem Llacera

Ofici

Quarter

Talla 1363

Talla frag. S.A. Quarter de Mar

Llista S.A. Quarter de Mar

ciutadà

Mar

100 ll.

100 ll.

ciutadà

Mar

70 ll.

70 ll.

Pere Sacosta

batlle general

Mar

70 ll.

70 ll.

Ramonet Desplà

ciutadà

Mar

60 ll.

60 ll.

Ramon Dusay i fill

ciutadà

Mar

60 ll.

60 ll.

Bernat de Marimon i mare

ciutadà

Mar

50 ll.

20 ll.

50 ll.

Jaume de Gualbes

canviador

Mar

45 ll.

15 ll.

45 ll.

Bonanat Sapera

ciutadà

Mar

40 ll.

60 ll.

Joan Salangla i mare

ciutadà

Mar

40 ll.

40 ll.



243

LA GENT RICA DE BARCELONA L’ANY 1363

Nom

Ofici

Quarter

Talla 1363

Talla frag. S.A. Quarter de Mar

Llista S.A. Quarter de Mar

vídua de Pere Bos, fills i mare111

ciutadà

Mar

35 ll.

35 ll.

Bernardó Serra

ciutadà

Mar

35 ll.

35 ll.

Joan Desvall

escrivà del racional

Mar

35 ll.

35 ll.

Berenguer de Castellet

mercader

Mar

30 ll.

30 ll.

Pericó Ferriol

ciutadà

Pi

30 ll.

vídua i fills de Ramon Gerona

ciutadans

Mar

30 ll.

30 ll.

Gilabert Safàbrega

Mar

30 ll.

30 ll.

vídua Jaume Solà

Mar

30 ll.

30 ll.

hereu Pere Terré

Pi

30 ll.

30 ll.

vídua i hereu Pere de Bertrellans

Pi

27 ll.

Mateu Adrià

protonotari

Pi

25 ll.

Pere Desplà

ciutadà

Pi

25 ll.

Maria de Mollet

Mar

25 ll.

25 ll.

vídua Ramon Ros i filla

Mar

25 ll.

25 ll.

fill de Francesc Roure

Mar

25 ll.

25 ll.

Pere Safont de la Volta

Pi

25 ll.

Arnau Sabastida

mercader

Mar

25 ll.

Galceran de Camors

mercader

Mar

20 ll.

Galceran Carbó

Mar

20 ll.

vídua Jaume Cavaller

Mar

20 ll.

Joan Janer

casa rei

Pi

20 ll.

Guillem Lledó

escrivà Batllia general

Mar

20 ll.

Mar

20 ll.

Romeu Maresa i fill

10 ll.

25 ll. 20 ll.

20 ll. (amb Bernat Carbó)

20 ll. 20 ll.

20 ll. 15 ll. tributa amb en Lentes

20 ll. 6 ll. (Lentes)

111   La mare de l’esposa de Pere Bos era una vídua Serra i mare de Bernardó Serra. Havia de pagar 5 s. cada mes (3 ll. a l’any).

244

MARIA TERESA FERRER I MALLOL

Nom

Ofici

Quarter

Talla 1363

Talla frag. S.A. Quarter de Mar

Simó de Puigvert

mercader

Mar

20 ll.

Bartomeu Sabater

draper

Mar

20 ll.

20 ll.

Mar

20 ll.

20 ll.

filla Francesc de Busquets, muller Bernat Serra

10 ll.

Llista S.A. Quarter de Mar 20 ll.

Bertran de Pinós

escrivà rei

Pi

18 ll.

Guillem Carboners

mercader

Mar

18 ll.

18 ll.

Pere Desvall

casa rei

Mar

18 ll.

18 ll.

Bernat Vidal

mercader

Mar

16 ll.

16 ll.

Arnau Germà

metge

Pi

15 ll. 6 .

Pericó Vicenç

casa rei

Mar

15 ll.

Miquel Aguilar

mercader

Mar

15 ll.

Francesc Caixer

cuirasser

Pi

15 ll.

Mar

15 ll.

15 ll.

Mar

15 ll.

15 ll.

Mar

15 ll.

15 ll.

muller d’en Galceran Carbó Pere Descaus

canviador

vídua de Guillem Ferrer

15 ll.

Jaume Gibert

taverner

Mar

15 ll.

15 ll.

Bernat Lambart

mercader

Mar

15 ll.

15 ll.

Berenguer Llobet i mare

Mar

15 ll.

vídua de Jaume Llull

Mar

15 ll. amb Guillem Lledó (5s.)

Mar

15 ll.

15 ll.

blanquer

Mar

15 ll.

15 ll

cuirasser

Pi

15 ll.

Mar

14 ll.

Pi

14 ll.

Mar

14 ll.

Pi

13 ll. 4 s.

Clara, vídua Domingo Mateu Guillem de Muntells, lo prom Pere Palau Guillemó Ferrer Berenguer Massana

mercader

muller Berenguer Ferrer, néta i nora Pericó Desplà

casa rei

10 ll. mare i fill

15 ll. 15 ll.

14 ll.

13 ll. 14 s.

14 ll.



245

LA GENT RICA DE BARCELONA L’ANY 1363

Nom Berenguer Badorch

Ofici notari

Quarter

Talla 1363

Talla frag. S.A. Quarter de Mar

Llista S.A. Quarter de Mar

Pi

12 ll.

Hereus de Guillem Bo

Mar

12 ll.

7 ll. 10 s.

12 ll.

Arnau Branca

Mar

12 ll.

10 ll.

12 ll.

Ponç de Busquets

ara Framenors

Guillem de Cabanyelles mercader

Mar

12 ll.

10 ll.

12 ll.

Pere Correger

Mar trasllat a Framenors

12 ll.

10 ll.

12 ll.

12 ll.

Pere Maixella

mercader

Mar

12 ll.

10 ll.

12 ll.

Pere de Puigverd

canviador

Mar

12 ll.

10 ll.

12 ll.

Mar

12 ll.

Mar

12 ll.

Mar

12 ll.

12 ll.

vídua Bernat Serra

Mar

12 ll.

12 ll.

vídua Bernat Serra (del C. Vigatans)

Mar

12 ll.

12 ll.

Jaume Solzet o Salzet

Mar

12 ll.

12 ll.

Pi

12 ll.

Mar

12 ll.

12 ll.

Mar

12 ll.

12 ll.

Bonanat de Pocasang

Mar

10 ll. 16 s.

10 ll. 16 s.

fill Domingo Satina

Pi

10 ll. 16 s.

Sereneta, muller Pere Roure i fills

Guillem Pere Sabastida i mare Bertran Samuntada

Arnau Serra

casa rei

carnisser

muller d’en Ullastrell i fills Bernat Vivó

notari

12 ll. 15 ll. (ell 10 i mare 5)

12 ll.

Guerau Sespluga

casa reina

Mar

10 ll. 4 s.

10 ll. 4 s.

Bartomeu Sagarra

mercader

Mar

10 ll. 4 s.

10 ll. 4 s.

Mar

10 ll.

10 ll.

Na Aguilona i fills Jaume Bouló

mercader

Mar

10 ll.

10 ll.

Guillem Jalbert o Gilabert

5 ll. (viu amb la sogra)

mercader

Mar

10 ll.

5 ll.

10 ll.

246

MARIA TERESA FERRER I MALLOL

Nom Francesc Manlleu

Ofici mercader

Quarter

Talla 1363

Talla frag. S.A. Quarter de Mar

Llista S.A. Quarter de Mar

Mar

10 ll.

10 ll.

vídua Montcada

Mar

10 ll.

10 ll. (amb el nét)

Pericó Turell i mare

Pi

10 ll.

muller Guillem Quart i fill

Mar

10 ll.

10 ll. 10 ll.

Bartomeu de Riusec

mercader

Mar

10 ll.

Romeu Sacosta amb néts i la mare

taverner

Pi

10 ll.

Francesc Safàbrega

mercader

Mar

10 ll.

10 ll.

filla d’en Vilardell

argenter

Mar

10 ll.

10 ll.

Mar

10 ll.

10 ll.

Mar

10 ll.

10 ll.

Mar

10 ll.

10 ll.

Pi

9 ll. 12 s.

Jaume de Mitjavila

Mar

9 ll. 12 s.

9 ll. 12 s.

Bernardó Santcliment

Mar

9 ll. 12 s.

9 ll. 12 s.

Mar

9 ll. 12 s.

9 ll. 12 s.

Mar

9 ll.

Jaume Ricart Guillem de Bigues

blanquer

vídua Ponç Desvall i filles Pere de Citjar

Berenguer Pere i fill

jurista

argenter

Bernat Carbó

20 ll. amb Galceran Carbó (12 ll. 10 s.)

9 ll.

Francesc Cardona

mercader

Mar

9 ll.

9 ll.

Joan de Tutxo

mercader

Mar

9 ll.

9 ll.

Mar

9 ll.

9 ll.

Mar

9 ll.

9 ll.

Mar

9 ll.

9 ll.

Guillem Oliver i mare Arnau Parcella

formenter

Francescó Romeu i mare Jaume Sabater, dels Banys

assaonador

Mar

9 ll.

Bernat Ferrer

mercader

Mar

8 ll. 8 s.

8 ll. 8 s.

Mar

8 ll. 8 s.

8 ll. 8 s.

muller d’en Romeu Llull i fill



247

LA GENT RICA DE BARCELONA L’ANY 1363

Nom Boix

Ofici boter

Quarter

Talla 1363

Pi

8 ll.

Mar

8 ll.

Mar

8 ll.

Bernat de Casadellà

Mar

8 ll.

Guillem de Conomines

Mar

8 ll.

Vídua Pere Descolomer

Pi

8 ll.

madona de Gavà

Pi

8 ll.

na Carbonella i fill Berenguer Carreres

mariner

Talla frag. S.A. Quarter de Mar

Llista S.A. Quarter de Mar

8 ll. 6 ll. 5 . amb fills d’en Guàrdia

8 ll. 8 ll.

Guerau Julià

[pellisser?]

Pi

8 ll.

Berenguer Martí

mercader

Mar

8 ll.

8 ll.

Francesc Desgual

escrivà rei

Mar

8 ll.

8 ll.

Pere Rovira

notari

Pi

8 ll.

Bernat Satorra

notari

Mar

8 ll.

Pi

8 ll.

Bernardó de Súria

8 ll.

Francesc Serdà

especier

Pi

8 ll

Bernat Oliver

blanquer

Mar

8 ll.

8 ll.

Jaume Terrassa

blanquer

Mar

8 ll.

8 ll.

Jaume Ferrer

notari

Mar

7 ll. 16 s.

7 ll. 16 s.

Mar

7 ll. 4 s.

7 ll. 4 s.

muller d’en Bartomeu Agell i fill Miquel Bafarull

mercader

Mar

7 ll. 4 s.

7 ll. 4 s.

Francesc de Buscarons

mercader

Mar

7 ll. 4 s.

7 ll. 4 s.

Mar

7 ll. 4 s.

7 ll. 4 s.

Mateu Civader i mare Francesc Desmàs

barber

Pi

7 ll. 4 s.

Guillem Ferrer

mercader

Mar

7 ll. 4 s.

7 ll. 4 s.

Francesc Julià

llancer

Mar

7 ll. 4 s.

7 ll. 4 s.

Bonanat Comelles

forner

Pi

7 ll. 4 s.

248

MARIA TERESA FERRER I MALLOL

Nom Pere de Parets Bernardó Sabastida i germà muller d’en Berenguer Serra i fills

Ofici draper o mercader

Ponç Vives Ramon d’Argilaguers

paraire

muller de Pere Fiveller Jaume Palom

carnisser

muller d’en Bernat Sabastida

Quarter

Talla 1363

Talla frag. S.A. Quarter de Mar

Llista S.A. Quarter de Mar

Mar

7 ll. 4 s.

7 ll. 4 s.

Mar

7 ll. 4 s.

7 ll. 4 s.

Mar

7 ll. 4 s.

7 ll. 4 s.

Pi

7 ll. 4 s.

Mar

7 ll.

Mar

7 ll.

Mar

7 ll.

Mar

7 ll.

10 ll.

7 ll.

Andreu Verdera

flassader

Mar

7 ll.

Berenguer Barot

seller

Pi

6 ll. 12 s.

Pere Buygues

mercader

Mar

6 ll. 12 s.

6 ll. 12 s.

Mar

6 ll. 12 s.

6 ll. 12 s. 6 ll. 12 s.

Francesc Palau, germà i germana

6 ll. 5 s.

Bofill

patró

Mar

6 ll. 10 s.

Jaume d’Argilaguers

notari

Mar

6 ll.

Pere Desmunt

corredor

Mar

6 ll.

6 ll.

Bernat Bertran

mercader

Mar

6 ll.

6 ll.

Mar

6 ll.

Ramon Boscà Francesc Canes

especier

Pi

6 ll.

Francesc Colomer

seller

Pi

6 ll.

Ferrer de Conomines

notari

Pi

6 ll.

Mar

6 ll.

Mar

6 ll. 1 ll. 10 s.

Berenguer Costabella Bartomeu Tutxo i nebot

argenter

muller de Berenguer Ferrer i heretat muller Asbert Ferrer i hereus Ponç Ferrer

Mar, trasllat a Framenors

mercader

7 ll.

6 ll.

Mar

6 ll.

Mar

6 ll.

6 ll.

6 ll.



249

LA GENT RICA DE BARCELONA L’ANY 1363

Nom

Ofici

Quarter

Talla 1363

Talla frag. S.A. Quarter de Mar

Llista S.A. Quarter de Mar

muller d’en Ferrer Janer boter

Mar

6 ll.

vídua Maguerola

Pi

6 ll.

Mar

6 ll.

Pi

6 ll.

Mar

6 ll.

6 ll.

Pere Romeu

Mar

6 ll.

6 ll.

Francesc de Roset

Pi

6 ll.

Pere Pelegrí

taverner

Pericó Pallarès Simó Picanyes

peller o peier

Berenguer Rovira

argenter

Mar

6 ll.

6 ll.

Bernat Safont

draper

Mar

6 ll.

6 ll.

Francesc Safont

draper

Mar

6 ll.

Bertran Sala

mercader

Mar

6 ll.

Mar

6 ll.

Pi

6 ll.

Mar

6 ll.

Simó Salzet o Saltzet Salvadora

fornera

muller d’en Guillem Sanglada Bernat de Sarrià

mercader

Pi

6 ll.

Nicolau Sermona

mercader

Mar

6 ll.

Bernat Serra

canviador

Mar

6 ll.

Bernat Verdaguer

especier

Mar

6 ll.

Mar

6 ll.

muller Berenguer de Vic i fill Francesc Bardoy

draper

Mar

5 ll. 8 s.

Ferrer de Bellsoley

patró de coca

Mar

5 ll. 8 s.

Vicenç de Cascais

savi

Pi

5 ll. 8 s.

Pi

5 ll. 8 s.

muller de Llorenç Des-soler Jaume Leva

savi en dret

Pere de Llèmena

procurador de cort

5 ll. 8 s. Pi

5 ll. 8 s.

6 ll.

6 ll.

6 ll.

6 ll.

250

MARIA TERESA FERRER I MALLOL

Nom

Ofici

Quarter

Talla 1363

Pere Agulló

carnisser

Mar

5 ll.

Berenguer Batle

mercader

Mar

5 ll.

Francesc Burguès

mercader

Mar

5 ll.

Mar, trasllat a Framenors

5 ll.

muller de Bernat de Busquets i fills

Talla frag. S.A. Quarter de Mar

Pere Buygues

blanquer

Mar

5 ll.

5 ll.

Pere de Camprodon

blanquer

Mar

5 ll.

4 ll. 10 s.

Jaume Cortills

mercader

Mar

5 ll.

Pere de Santmartí

corredor de bèsties

Pi

5 ll.

Bernat Ermengol

assaonador

Mar

5 ll.

Pere Gras

tintorer

Mar

5 ll.

Ramon de Llacera

Mar

5 ll.

Bartomeu Mogoda

Mar

5 ll.

Pi

5 ll.

Mar

5 ll.

Pi

5 ll.

Pi

5 ll.

Jaume de Muntpadrós muller de Guillem Rossell i hereus Riera

draper

especier

Jaume Rossell Dalmau Rovira

cuirasser

Mar

5 ll.

Pere Rovira

fuster

Mar

5 ll.

Gabriel Sabater

mariner

Mar

5 ll.

Miquel Sabruguera

escapoloner

Pi

5 ll.

Pi

5 ll.

Francesc Salort Solsona

corredor

Mar

5 ll.

Pere Tarascó

mercader

Pi

5 ll.

Pere Sesdeus

formenter

Mar

5 ll.

Mar

4 ll. 19 s.

Esteve Cabanyils

Llista S.A. Quarter de Mar



LA GENT RICA DE BARCELONA L’ANY 1363

Nom

Ofici

muller de Pere Jalbert

Quarter Mar

Castell

candeler

Pi

Guillem Noguera

boter

Mar

Guerau Peres

llancer

Mar

madona d’en Bernat Sa-Rovira

Mar

Talla 1363 4 ll. 16 s. 4 ll. 10 s. 4 ll. 10 s. 4 ll. 10 s. 4 ll. 10 s. 4 ll. 10 s. 4 ll. 10 s.

Guillem Sescomes

mercader

Pi

Jaume de Vilaterçana

mercader

Mar

Bernat Salort

blanquer

Mar

4 ll. 4 s.

Berenguer Sescases

especier

Mar

4 ll. 4 s.

Pere Aigual

cotoner

Mar

4 ll. 1 s.

Berenguer Amenler

mercader

Mar

4 ll.

Pere Arenys

sabater

Mar

4 ll.

Mar

4 ll.

Pila, filla J. d’Argilaguers Bernat Ballester

assaonador

Mar

4 ll.

Francesc Ballester

assaonador

Mar

4 ll.

Pere Balló

cotoner

Mar

4 ll.

Bernat Barceló

mercader

Mar

4 ll.

Pere de Bell-lloc

fuster

Mar

4 ll.

Guillem Carbonell

mestre de cases

Pi

4 ll.

Mar

4 ll.

[mercader]

Mar

4 ll.

Guerau Costa

mestre d’aixa

Mar

4 ll.

Pere Desmàs

ballester

Pi

4 ll.

Berenguer Despont

mercader

Mar

4 ll.

Bernat Despuig

especier

Mar

4 ll.

muller d’Antoni Cardona Bernat de Casasaja i fill

Talla frag. S.A. Quarter de Mar

5 ll.

3 ll. 15 s.

4 ll. 10 s.

251

Llista S.A. Quarter de Mar

252

MARIA TERESA FERRER I MALLOL

Nom Bernat Des-Soler

Ofici flassader

Hereu de Bertran Desvall

Quarter

Talla 1363

Mar

4 ll.

Pi

4 ll.

Guillem Duran

sastre

Mar

4 ll.

Bernat Febrer

tintorer

Mar

4 ll.

Guillem Gibert

candeler

Mar

4 ll.

Mar

4 ll.

Mar

4 ll.

Mar

4 ll.

Antoni Girgós Granollers, Granoyés

tintorer

Arnau Guerau Pere Guimerà

patró de lleny

Mar

4 ll.

Guerau Janer

mercader

Mar

4 ll.

Jaume Juyol

Mar

4 ll.

Francesc Languart

Mar

4 ll.

Mateu Lauger

Mar

4 ll.

Tomàs Laupart i Andreu i Ferrer Ballaró

canviador

Mar

4 ll. 4 ll.

Francesc Lladó

notari

Mar

4 ll.

Arnau Massot

patró de lleny

Mar

4 ll.

Malla o Maya

mercader

Mar

4 ll.

Bernat Mercader

carnisser

Pi

4 ll.

Pericó Mestre

corretger

Pi

4 ll.

Jaume Moles

tintorer

Mar

4 ll.

Pere de Montblanc

metge

Pi

4 ll.

Pere Muner

mercader

Mar

4 ll.

Pere Oliba

mercader

Mar

4 ll.

Ramon Oliver

mercader

Mar

4 ll.

Arnau Romeu

carceller

Pi

4 ll.

Talla frag. S.A. Quarter de Mar 3 ll. 10 s.

5 ll. 2 ll. 18 s.

Llista S.A. Quarter de Mar



LA GENT RICA DE BARCELONA L’ANY 1363

Nom

Ofici

Quarter

Talla 1363

Pere Sacarrera

fuster

Mar

4 ll.

Guillem Sentsist

taverner

Mar

4 ll.

Bernat Serra

teixidor

Mar

4 ll.

Pere Serra

cotoner

Mar

4 ll.

Ramon Servige

assaonador

Mar

4 ll.

Mar

4 ll.

Ferrer Sunyer Bernat Tarragó

mercader

Mar

4 ll.

Arnau de Vallseca

mercader

Mar

4 ll.

Guillem Vidal

mercader

Pi

4 ll.

Vilardell

peller o peier

Mar

4 ll.

Talla frag. S.A. Quarter de Mar

253

Llista S.A. Quarter de Mar

DINS I FORA DE LA CIUTAT: ELS NOSTRES VEÏNS DE L’ANY 10001 Ana Gómez Rabal

IMF-CSIC, Barcelona

Pere J. Quetglas

Universitat de Barcelona

Quan hom llegeix i rellegeix la immensa i magnífica documentació medieval catalana sovint es deixa endur pels grans personatges o pel fet jurídic concret que recullen els documents i passa per alt els petits detalls que fan referència a les persones i al territori. Les possibilitats que brinden aquests documents són, però, immenses, i així ho posava en relleu M. Riu i Riu en una de les introduccions que precedeixen l’edició documental del diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona.2 El que nosaltres pretenem fer aquí és explotar una d’aquestes possibilitats, la de presentar i situar en l’espai i el temps, en la mesura que es pugui, algunes de les persones que habitaven la Barcelona dels voltants de l’any 1000. La documentació en què ens recolzarem és el ja esmentat diplomatari de la catedral de Barcelona. 1   Aquest treball ha estat elaborat en el si de l’equip del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae, beneficiari del projecte «Informatización del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (7)» (FFI201238077-C02-00), subprojectes «Ampliación y desarrollo de la base de datos Corpus Documentale Lati­ num Cataloniae (CODOLCAT)» (FFI2012-38077-C02-01) i «Redacción del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (GMLC)» (FFI2012-38077-C02-02), sufragats pel Ministeri d’Economia i Competitivitat, i beneficiari, així mateix, del reconeixement i el finançament com a Grup de Recerca Consolidat (2009SGR705) per la Generalitat de Catalunya. 2   Manuel Riu i Riu, «Algunes possibilitats de recerca amb la documentació del segle xi conservada a l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona», dins Josep Baucells i Reig; Àngel Fàbrega i Grau; Manuel Riu i Riu; Josep Hernando i Delgado; Carme Batlle i Gallart (eds.), Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle xi, vol. I, Barcelona, Fundació Noguera, 2006, pp. 111-130.

256

ANA GÓMEZ RABAL; PERE J. QUETGLAS

La Barcelona de finals del segle x, abans i després del devastador atac d’Al-Mansur de l’any 985, continuava reduïda als límits que marcaven les muralles de la ciutat romana, tot i que la pressió demogràfica i l’atractiu i protecció que la ciutat devia brindar propiciaren la creació al voltant de la ciutat, i especialment a prop de les seves portes dels anomenats burgos o su­ burbios.3 Així, per exemple, una dona, Aio de nom, venia a l’any 980 —abans de la famosa incursió d’Al-Mansur— un hort que tenia als voltants de Barcelona:4 980 DCBarcelona 129, p. 329: Ego Aio femina uinditrice sum tibi Bellus, emptore. Per hanc scriptura uindicionis me uindo tibi orto meo proprio, quod abeo in Barchinona, in ipso burgo.

I la situació no va canviar aparentment després si tenim en compte que el 989 se segueixen transmetent propietats en una ubicació similar. 989 DCBarcelona 182, p. 389: Ego Stephano uinditor sum tibi Orucia femina, emptrice. Per ac scriptura uindicionis mee uindoque tibi aliquid de casalem meum proprium, quod abeo foris muros ciuitatis Barchinona, in ipso burgo, ante portam ciuitatis Barchinona.

Vegem, doncs, si a partir d’aquests documents podem establir una mica l’entrellat de qui eren els nostres veïns, d’on vivien i de les possessions que tenien. Però a l’hora de fer això ens trobem dins d’un munt de problemes. D’una banda, la mancança, diguem-ho així, d’un número de DNI que individualitzi perfectament cada persona i permeti destriar entre tots els homònims. Així, per exemple, entre els veïns de la Barcelona d’aquell moment trobem la presència d’un personatge il·lustre, Ervigi Marc, jutge i assessor comtal que participa en la redacció de diferents do3   Sobre els burgs de les ciutats medievals vegeu Luis García de Valdeavellano y Arcimís, Sobre los burgos y los burgueses de la España medieval (Discurso leído el día 8 de mayo de 1960), Madrid, Real Academia de la Historia, 1960. Sobre els de la ciutat de Barcelona en concret, Francesc Carreras Candi, Geografia General de Catalunya, vol. II: La ciutat de Barcelona, Barcelona, s. d.; Gaspar Feliu i Monfort, «La toponímia de Barcelona al segle x», dins El Pla de Barcelona i la seva història. Actes del I Congrés d’Història del Pla de Barcelona (celebrat a l’Institut Municipal d’Història, els dies 12 i 13 de novembre de 1982), Barcelona, Institut Municipal d’Història - Edicions La Magrana, 1984, pp. 101-112; Salvador Sanpere i Miquel, «Una excursió pel Pla de Barcelona en lo segle x», Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (1893), pp. 9-26. 4   El exemples se citaran en l’ordre següent: any en què es data el document (en negreta), abreviatura de l’edició, número del document i pàgina o pàgines del passatge citat. Abreviatura de la publica­ ció documental emprada: DCBarcelona = Àngel Fàbrega i Grau, Diplomatari de la Catedral de Barcelona, vol. I: Documents dels anys 844-1000, Barcelona, Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona, 1995.



DINS I FORA DE LA CIUTAT: ELS NOSTRES VEÏNS DE L’ANY 1000

257

cuments i en molts de judicis.5 Ara bé, no és l’únic Ervigi (o Eroigius, Erovigius, Erovigus, Eruigius, Eruigus) que trobem documentat en el nostre corpus;6 al costat seu trobem també un Ervigi, fill de Gondobert i germà   Aquests són els documents en què sembla clara la presència d’Ervigi Marc; mantenim l’ortografia de l’edició: 975 DCBarcelona 112, p. 312: S+ Eroigius presbiter, quodnomento Marco. 986 DCBarcelona 154, p. 358: S+ Eroigius presbiter, quodnomento Marco. 986 DCBarcelona 155, p. 359: S+ num Eroigius, qui uocant Mascharone. 986 DCBarcelona 159, p. 363: S+ Eroigius presbiter, quodnomento Marco. 986 DCBarcelona 161, p. 366: S+ Eroigius presbiter, quodnomento Marcho. 988 DCBarcelona 173, p. 380: S+ Eroigius presbiter, quodnomento Marcho. 988 DCBarcelona 175, p. 382: S+ Eroigius presbiter, cognomento Marco. 988 DCBarcelona 181, pp. 388-389: Proptera uindo tibi in faciem de Marcho sacerdote uel iudice. [...] S+ Eroigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. 989 DCBarcelona 191, p. 399: S+ Eroigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. 989 DCBarcelona 192, p. 400: S+ Eroigiusp presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. En l’aparat crític: p Erogius. 989 DCBarcelona 193, p. 402: S+ Eroigius presbiter, cognomento Marcho. 989 DCBarcelona 194, pp. 402-403: uindo uobis in faciem de iudice Marcho et Gontario, Ennego, Gelmiro, Eroigio, Petrus et Recosindo et aliorum bonorum hominum [...]. S+ Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. A la primera cita d’aquest document Ervigi Marc és esmentat com a Marcho per distingir-lo d’un altre Eroigio. 989 DCBarcelona 199, p. 410: S+ Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex, qui hec scripsi. 990 DCBarcelona 201, pp. 412-413: in cuius gloriosissimo palatio, intus in ciuitate Barchinnona, residebant conspectui eius: domnus Viuas Barchinnone, gratia Dei pastor, et domnus Gondamarus Gerundensis chathedrae praesul, aliique nobiles palacii eius, id est, Gauthfredus, Seniuldus, Bonutius, Senderedus, Eruigius leuita. […] S+ Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. 990 DCBarcelona 203, p. 415: S+ Eroigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. 990 DCBarcelona 207, p. 420: Ego Richelde femina et sorori mee Filmera femina, nos simul uinditrices sumus tibi Erouigio, que uocant Marcho, preshiter atque iudice, emptor. 992 DCBarcelona 222, p. 440: Eruigius presbiter, cognomento Marchio, qui et iudex, has quigamas dotis exarauit. 992 DCBarcelona 224, p. 443: S+ Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. 922 DCBarcelona 225, p. 444: S+ Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. 992 DCBarcelona 229, p. 448-449: Eroigius, qui alium nomen nuncupant Marcho, presbiter et iudice […]. S+ Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. 992 DCBarcelona 231, p. 451: S+ Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex, qui hoc scripsi. 993 DCBarcelona 237, p. 560: Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. 993 DCBarcelona 238, p. 460: S+ Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. 993 DCBarcelona 243, p. 466: S+ Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. 994 DCBarcelona 253, p. 477: S+ Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex, qui hec scripsi et SSS die et anno quod supra. 994 DCBarcelona 257, p. 482: S+ Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. 995 DCBarcelona 265, pp. 492 i 495: Conditiones sacramentorum ad quarum exordinatione residebat Adulfus sacer, iudices Marcho et Aurutio et Bonushomo […]. S+ Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. 996 DCBarcelona 286, p. 518: S+ Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. 997 DCBarcelona 299, p. 532: S+ Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. 999 DCBarcelona 334, p. 572: S+ Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. 5

Respecte al document 201, és possible que l’Ervigi, levita, i l’Ervigi, prevere i jutge, siguin la matei-

258

ANA GÓMEZ RABAL; PERE J. QUETGLAS

de Gontard (en el document 96), un altre que és fill de Petroni (en el 115), un altre fill de Richeri (també en el 115), i també un fill d’Ibul (303), així com un altre que és pare d’un número indeterminat de filles (283); un altre que es diu Mascharone de mal nom i que potser sigui una deturpació de xa persona, però no és totalment segur atès que en un mateix document, el 339 apareixen dos Ervigis perfectament diferenciats, tot i que aquí tampoc no tenim l’absoluta seguretat que un d’ells sigui el nostre Ervigi Marc, cosa que sí succeeix en el cas del document 194. 6   (Ve de pàgina anterior) 924 DCBarcelona 14, p. 206: Et affrontat ipse domus simul cum curte: de circi, in domum episcopale, unde fecit [7] cartam donationis Eroigi[u]s ad domum Sancte Crucis. 970 DCBarcelona 96, pp. 293-204: Ego Eroigio, filium condam Gondeberto, uinditor sum tibi Eroigio uichario, emtore. Per hanc scriptura uindicionis me uindoque tibi [...] ipsa mea ereditatem [...] qui mihi aduenit per genitores meos et per fratri meo Gontardo. [...] Eruigio SSS, filium condam Gondeberto, qui ista uindicione feci et firmare rogaui. 970 DCBarcelona 97, p. 294: Ellegiso et filiis meis is nominubos: Gisclamundo et Ballofredo et Tresouario et Gondesalu[a] femina et Malu[ar]a, nos simul in unum uinditores sumus tibi Erouigio, emtori. 972 DCBarcelona 102, pp. 300-301: Testificant testes prolati, quas proferunt Ermemiro et Senderedo, in facie de supradictos sacerdotes uel iudices ad comprouandum causa helemosinaria de condam Erouigii, qui fuit in peregrinacione usque in ciuitate Iherusalem et ibi migrauit ab seculo. [...] Quia nos, suprascripti testes, scimus et bene in ueritate sapemus et de presentes eramus et oculos nostros uidimus et aures nostras audiuimus ad ea ora, quando condam Erouigio erat sana mente et plena memoria, quando uolebat pergere in peregrinacione usque ad Iherusalem, ubi dies suos compleuit. [...] Et pos[t h]ec uenientes socios qui cum eo fuer [...18/20...] de condam Erouigii, id est, Albaro, Uuisa[...7/8... pres]biter et Suniefredo, unde sumas nim[...10/12...]. 975 DCBarcelona 115, p. 315: Ego Bladino, que uocant Aurucio, filium condam Teudosio, et uxori mea Saborida uinditores sumus tibi Eroigio, filium condam Richario, emptore. [...] Et afrontat: de parte circi, in terram de Guitardo uicecommite et de Gondeberto (uel de te emptore); de aquilonis, in terram de Eldesindo uel suos eres; de meridie, in littore maris; de occiduo, in terra de Eroigio, filium condam Petroni. 975 DCBarcelona 116, p. 316: Ego Mascarello et uxori mea [C]ixil[o] uinditores sumus tibi Eroigio, emptore. 981 DCBarcelona 131, p. 332: Et afrontant ipsas kasas cum solos et superpositos et ipsa curte: de oriente, in ipsa uia; et de meridie, in kasa de Eroigio uel eres suos; de occiduo, in terra Eroigio. [...] Sig+um Eroigio. 982 DCBarcelona 139, p. 341: Erouigio presbiter SSS. 982 DCBarcelona 141, p. 344: S+ Seunado. S+ Eruigo. S+ Uuadamiro. 989 DCBarcelona 187, pp. 394-395: In nomine Domini. Ego Erouigo et Guistrolfo et Bonushomo donatrix sumus […]. Et affrontat ipsa modiata I de uinea: de parte circi, in uinea de me do istatorum (sic); de aquilonis, in uinea de Godomiro; de meridie et de occiduo, in terra de Eruigo. […] XP Erovigus, nos qui ista donatione fecimus et firmare rogauimus. 989 DCBarcelona 194, pp. 402-403: uindo uobis in faciem de iudice Marcho et Gontario, Ennego, Gelmiro, Eroigio, Petrus et Recosindo et aliorum bonorum hominum […]. S+ Eroigio. S+ Petrus. S+ Recosindo. S+ Eruigius presbiter, cognomento Marcho, qui et iudex. A la primera part d’aquest document, Marcho és citat així per distingir-lo de l’altre Eroigio. 989 DCBarcelona 195, p. 403: Afrontat: de circi, in terra de Eroigio. [989] DCBarcelona 199, p. 410: Et ad Eruigio fideli meo de ipso Laure, kaficios II, unum de ordeo et alium de frument, de ipsum quod ille tenet. 991 DCBarcelona 212, p. 426: S+ Erouigio. 996 DCBarcelona 283, p. 514: de occiduo, in uinea de filias Eroigi; de circi, similiter; et alia sorte afrontat: de parte aruentis, in uinea de filias Eroigii; de meridie, in ipso aquaductuo; de occiduo, in maliolo de Ulliguiso; de circi, in uinea de filias Eroigi. 997 DCBarcelona 299, p. 532: +Erouigio+. XP + Erouigius XP.



DINS I FORA DE LA CIUTAT: ELS NOSTRES VEÏNS DE L’ANY 1000

259

Marchone (155), un altre que té un germà dit Stephanus (320) i que en aquest mateix document apareix diferenciat d’un Eruigio Esteges, i un Ervigi, uicharius (en el 96 i en el 306). Encara hi ha lloc per a un Ervigi (102) que l’any 972 havia mort tot fent un pelegrinatge a Jerusalem i que entre moltes altres deixes en fa dues al seus germans Ermemir i Sendered, també a la mare i germanes, el nom de les quals s’ha perdut. I al seu costat tota una sèrie d’Ervigis dels quals la documentació no permet cap tipus d’individualització nominal. Aquest problema d’individualització nominal podria quedar resolt, al menys en part, a través de la identificació topogràfica, és dir per la complementació amb la possessió i ubicació dels béns mobles. Però de fet no acaba de ser així, ja que quan es tracta de fixar els llindars de les possessions no se solen donar les dades de filiació dels propietaris, de manera que tampoc no és gens fàcil establir creuaments amb el dos tipus de dades. Així, per exemple, no sabem si l’Ervigi propietari d’una vinya que apareix al document 331 (de l’any 999) es correspon amb algun dels Ervigis a què ens hem referit abans. Així doncs, cal cercar altres punts de referència que ens permetin una mínima seguretat a l’hora d’identificar i situar els personatges. Una de les línies d’actuació que es pot fer servir i que és la que hem seguit en aquest treball és la que té en compte el que en podríem dir «situadors absoluts» en front dels «situadors relatius», és a dir, punts de referència que sembla que no puguin canviar de forma ràpida i sobtada; ens estem referint als accidents geogràfics com els torrents, els llacs, la mar, o bé als elements d’ordenació territorial, com en diríem avui en dia, cas dels camins, dels aqüeductes, de 997 DCBarcelona 303, p. 536: Ego Ibul et filiis uel filias, id est, Gotmar et Godmara, Siniricus, Delgada et Guifredus, Aurucia et Ermesinda et Eroigio, uinditores sumus uobis Guilara et uxori tue Maria, emtores. [...] aduenit michi, ad me Ibul per comparacione, et ad nos infantes, per genitori nostro, et ad me Ermesinda et fratri tuo Eroigio, per parentum nostrorum [...]. S+m Ibul. S+m Gotmar. S+m Godmara. S+ Sinirico. S+m Delgada. S+m Guifredus. S+m Aurucia. S+m Ermesinda. S+m Eroigio, nos qui ista uindicione fecimus et firmare rogauimus. 997 DCBarcelona 306, p. 539: Ego Amaltrudes et filio meo Guifredus et Tudisclo et Godemar et Suniario, qui sumus tutores de condam Eroigio uicario, donatores sumus [...] terras et uineas; qui nobis aduenit de condam Eroigio [...] sic donamus per ista scriptura cum illorum affrontationes ab integrum, cum exio uel regressio earum, propter remedium anima de condam Eroigio. 997 DCBarcelona 311, p. 545: de meridie, in terra et in garriga de Erouigio condam uel de suos eres. 997 DCBarcelona 314, p. 548: et de meridie, in terra de Erouigio, qui est condam. 997 DCBarcelona 320, p. 554: Ego Gonter vinditor sum uobis Stephanus et Eroigio fratre tuo, emtores. Per hanc uindicionis mee uindo uobis gariga mea propia [...]; de occiduo, similiter in alia gari(ri) ga de Eruigio Esteges uel eres suos. 999 DCBarcelona 331, p. 569: de circi, in uinea de Eruigio; de aquilonis, in torrente; de meridie, in uinea Sancti Andree apostoli uel in uinea de Undisclo; de occiduo, in terra de Ansulfo uel de Erouigiol. En l’aparat crític es dóna la variant recollida als Libri Antiquitatum: l Eroigio. 1000 DCBarcelona 339, p. 577-578: Ad earum presencia res[...7/8...] sacerdote, Onorato, et Nefridio, Sacero, et Fructuso diacono et Ato diacono, et Ermemiro et Gaudemar et Adrouer e[t] Centurio et Oliba et Eruigio et alio Eruigio et Uidule et aliorum idoneorum, quorum plures dimitto paucosque nomino. [...] S+ Eroigio. S+ item alio Eruigio.

260

ANA GÓMEZ RABAL; PERE J. QUETGLAS

les muralles i de les portes de la ciutat. En front d’aquests, els «situadors relatius» serien les llindes amb altres possessions; per bé que aquests són més mutables i canviants, poden servir com a elements complementaris per fixar amb més exactitud els terrenys. Començarem per aquest mateix document de l’any 989: 989 DCBarcelona 182, p. 389: Ego Stephano uinditor sum tibi Orucia femina, emptrice. Per ac scriptura uindicionis mee uindoque tibi aliquid de casalem meum proprium, quod abeo foris muros ciuitatis Barchinona, in ipso burgo, ante portam ciuitatis Barchinona. Aduenit mihi per uoce fratri meo nomine Mocione, qui interiit in Barchinona ciuitate quando fuit depopulata a sarracenis, in mense iulii, anno XXXII regnante Leotharii regi. Afrontat: de circi, in casale de te Orucia Deo dicata, emptrice; de aquilonis, in casa de Marcucio, abet cubitos II legitimos; de meridie, in casales de me uinditore; de occiduo, in exio communo qui pergit propre ipso muro, usque ad portam de Rugomiro, abet cubitos II legitimos.

Ens trobem aquí amb el senyor Esteve, que és propietari d’un casal (un petit terreny o unes construccions agrícoles)7 fora les portes de Barcelona la possessió del qual era resultat de l’herència del seu germà Moció, que havia mort el mes de juliol del 985 com a resultat de la presa de la ciutat per AlMansur. En aquest acte de compra-venda, Esteve ven a una veïna seva, Orúcia o Aurúcia, aquest terreny, segurament per complementar amb un hortet la casa que ella tenia al costat. Els llindars, que gairebé sempre s’indiquen començant pel nord i seguint les agulles del rellotge, serien aquests: pel nord, amb un casal d’Orúcia, la compradora; per l’est, amb una casa de Marcús; pel sud, amb uns casals del venedor, Esteve, i, per l’oest, amb un camí que corria a tocar de la muralla al costat de la porta de Regomir, és a dir, la que estava oberta a la part de la ciutat que donava a la mar. Atesa aquesta descripció, l’esmentat burg s’hauria de situar en un lloc indeterminat a la dreta de la porta de Regomir, mirant des de la mar.

7  El terme casalis no significa sempre una mateixa realitat. El Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (s. v.) li atribueix fins a quatre significats diferents, però sempre relacionats amb algun tipus de construcció agrícola o rústica annexa a una casa o a un terreny. Vegeu M. Bassols; J. Bastardas (dirs.), Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae, voces latinas y romances documentadas en fuentes catalanas del año 800 al 1100, vol. I (A-D), Barcelona, CSIC - Universidad de Barcelona, 1960-1985; J. Bastardas, Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae, mots llatins i romànics documentats en fonts catalanes de l’any 800 al 1100, fasc. 11 (F), Barcelona, CSIC, 2001, i fasc. 12 (G), Barcelona, CSIC, 2006.



DINS I FORA DE LA CIUTAT: ELS NOSTRES VEÏNS DE L’ANY 1000

261

DIBUIX 1

Curiosament i per sort, un altre document, datat pocs anys abans de l’anterior, ens dóna unes dades que són compatibles amb els llindars de l’anterior document: 980 DCBarcelona 129, pp. 329-330: In nomine Domini. Ego Aio femina uinditrice sum tibi Bellus, emptore. Per hanc scriptura uindicionis me uindo tibi orto meo proprio, quod abeo in Barchinona, in ipso burgo; qui mihi aduenit per genetrice meam. Affrontat: de circi, in ipso orto de Marcucio uel de Durando, et abet dextros VI et palmo; de aquilonis, in ipso orto de Auricio uel in terra de Steges, et abet dextros XII et palmos V; de meridie, in orto de Galindo, et abet dextros VII; de occiduo, in orto de iam dicto Marcucio, et abet dextros XIIII et palmos II. Quantum in istas affrontaciones includunt sic uindo tibi ipso orto cum pomiferis qui ibidem sunt et ipso puteo ab integrum, in propter precium media pesa de argento mero placibile, et nichil exinde non remansit; est manifestum.

En aquest cas, Aio ven a Bellús un hortet d’arbres fruiters amb un pou, amb els llindars següents: pel nord amb l’hort de Marcús o de Durand; per l’est amb un hort d’Aurici i amb una terra, segurament erma, de Steges; pel sud amb una hort de Galindo i, per l’oest, amb el mateix hort de Marcús abans esmentat. Certament la casa de Marcús del document 182 (de l’any 989) no és ben bé el mateix que el seu hort, citat al document 129 (del 980),

262

ANA GÓMEZ RABAL; PERE J. QUETGLAS

però segurament no devien trobar-se enfora un de l’altre, i potser eren contigus, de manera que, de forma provisional, podem establir una agrupació de propietaris d’horts i de casals al voltant de la porta de Regomir. A més, aquesta agrupació presenta una singularitat bastant rellevant: la presència d’indicadors numèrics de l’extensió de les propietats, fet no massa freqüent i que fins i tot ens pot permetre establir la forma aproximada del conjunt.8 L’objecte de la venda tindria forma de trapezi irregular amb una base major d’uns 40 m, una base menor d’uns 34 m, i uns costats de 17 i 20 m aproximadament, cosa que es pot veure, si fa no fa, així:

DIBUIX 2

Sense allunyar-nos encara de la porta de Regomir trobem també altres dos il·lustres veïns que intervenen en una permuta de terrenys. Es tracta 8   Sobre el valor del destre i d’altres mesures medievals es pot consultar Philip J. Banks, «Mensuration in early medieval Barcelona», Medievalia 7 (1987), pp. 37-56. Vegeu també Claudi Alsina i Català; Gaspar Feliu i Montfort; Lluís Marquet i Ferigle, Pesos, mides i mesures del Països Catalans, Barcelona, Curial, 1990.



DINS I FORA DE LA CIUTAT: ELS NOSTRES VEÏNS DE L’ANY 1000

263

del bisbe Vives9 i de Sunifred Llobet, identificat sovint com el Lupitus Barchinonensis que es va relacionar amb Gerbert d’Orlhac, el Papa Silvestre II: 975 DCBarcelona 112, pp. 311-312: Ego Lobeto archidiaconus comutator sum tibi Uiuas, gratia Dei episcopus. Diuina lex uel precepta sanctorum patrum specialiter edocet ut comutacio uel uinditio seu donatio qui per uim et metu extorta non fuerit, plenam in omnibus habeat firmitatem. Idcirco ego predictus Lobeto comuto tibi Uiuas episcopus ac tue matris ecclesie Sancte Crucis et Sancte Eulalie ipsos meos casales quod habeo infra muros ciuitatis Barchinona, iuxta portam que dicitur Regumir, et ipsa mea terra quod habeo foris eiusdem porte; in propter ipsos tuos casales cum eorumdem curtilio qui est penes domum Sancte Crucis et Sancte Eulalie et prope domum de filiis condam Bonushomo. Qui affrontant ipsos meos casales qui iam supra dicti sunt, cum eorumdem curtilios et unus ex is: de parte circi, in mansione de Richidus, uel in uia; et de aquilonis, in casales de Oliba condam; de meridie, in ipso muro; de occiduo, in uia qui graditur per ipsam portam. Et ipse alius affrontat: de circi, in casales de Eldefredo et Crexenxio; et de aquilonis et de meridie, in ipso muro; de occiduo, in uia. Et ipsa terra affrontat: de circi, in uia; de aquilonis, in terra de condam Gontardo; de meridie, in littore maris; de occiduo, in uia.

Aquí l’ardiaca Llobet intercanvia amb el seu cap, el bisbe Vives, dues cases que tenia dins de la ciutat i un terreny a fora, però tot a prop de la porta de Regomir. La primera casa afrontava, al nord, amb la casa (potser fóra un palauet atès que el text l’esmenta com a mansionem) de Riquid i amb un carrer; per l’est, amb les cases d’un cert Oliba, ja desaparegut; pel sud, amb la muralla; i, per l’oest, amb un carrer que anava directe a la porta. D’altra part, la segona casa havia d’estar per força més a la dreta de la primera, com ve exigit per la part que llinda amb les muralles. Aquesta casa afrontava, al nord, amb uns cases propietat d’Eldefred i Croxenci; a l’est i al sud, amb la muralla; i, per l’oest, amb un carrer. Pel que fa al terreny situat a fora de la ciutat, ara contigu, al nord i a l’oest, amb un carrer, però no sabem si és el mateix; a l’est amb un altre terreny, propietat de Gotard; i al sud, amb la mar.

9   Sobre el bisbe Vives i la seva passió pels grans epítets vegeu Joan Bastardas, «Nota sobre la influència dels glossaris en el llatí medieval català (segles x-xi)», dins In memoriam Carles Riba (19591969), Barcelona, Institut d’Estudis Hel·lènics-Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, Ariel, 1973, pp. 67-74.

264

ANA GÓMEZ RABAL; PERE J. QUETGLAS

DIBUIX 3

Passem ara a una altra ubicació. Entre la ciutat i la muntanya de Montjuïc hi havia un indret citat sovint sota la denominació de Porto, que tenia la peculiaritat de comptar amb un estany (aqua de Porto) que per a nosaltres constitueix un punt segur de referència. Tenim dos documents que al· ludeixen a una transferència de possessions en aquest lloc: dos documents de l’any 975, el 115 i el 116. Comencem per aquest darrer: 975 DCBarcelona 116, p. 316: Ego Mascarello et uxori mea [C]ixil[o] uinditores sumus tibi Eroigio, emptore. Per hac scriptura uindicionis nostre uindimusque tibi terra [et] uinea [...9/10...] nostrum proprium, quod abemus in pago Barchinonense, in terminio de Porto; que nobis aduenit, ad me Mascarello, per genitori meo uel per quacumque uoces, et ad me Cixilo, per meum decimum. Et afrontat: de parte circi, in terra de Ofilo ebreo; de aquilonis, in ipsa aqua de Porto; de meridie, in litore maris; de occiduo, in ipsa arena que iniungit in ipso rocherolo.



DINS I FORA DE LA CIUTAT: ELS NOSTRES VEÏNS DE L’ANY 1000

265

Aquí són Mascarell i la seva dona Quixilo els qui venen a Ervigi, que no sembla que sigui Ervigi Marc, una terra i una vinya situades entre un terreny propietat d’un jueu, Ofilo, al nord, l’estany del Port a l’est, la mar al sud, i, a l’oest, un arenal que acaba en una zona de roques on devia començar la muntanya de Montjuïc. És a dir, uns llindars molt clars. Relacionat per força amb aquest document en tenim un altre del mateix any: 975 DCBarcelona 115, p. 315: Ego Bladino, que uocant Aurucio, filium condam Teudosio, et uxori mea Saborida uinditores sumus tibi Eroigio, filium condam Richario, emptore. Per hanc scriptura uindicionis nostre uindimusque tibi ipsa aqua nostra propria quod habemus in pago Barchinonense, in terminio ubi dicunt Porto; qui nobis aduenit: ad me Bladino, que uocant Aurucio, per genetri mea uel per cartam donacionis quod fecit sorori mea Badla femina ad filios meos, uel per quacumque uoce; et ad me Saborida, per meum decimum. Et afrontat: de parte circi, in terram de Guitardo uicecommite et de Gondeberto (uel de te emptore); de aquilonis, in terram de Eldesindo uel suos eres; de meridie, in littore maris; de occiduo, in terra de Eroigio, filium condam Petroni. Quantum istas afrontaciones includunt sic uindimus tibi in ipsa aqua ipsa nostra porcione, quantum ibidem abemus uel abere debemus, id est, ipsas duas partes, totum ab integre, in precium solidos xx.

Ara es tracta de Blandí (que presenta una filiació prou ampla: se’l coneix per l’àlies d’Aurici, era fill de Teudosi, estava casat amb Saborida i tenia una germana de nom Badla) el qui ven a Ervigi, fill de Ricari, no una terra sinó el mateix estany del Port (de fet, les dues terceres parts) que apareixia en el document anterior i que estava limitat al nord per uns terrenys del vescomte Guitard, uns altres de Gondebert i encara uns altres del propi comprador, Ervigi; per l’est, el límit els constituïa un terreny d’Eldesind o dels seus hereus; pel sud, hi tindríem la mar, i per l’oest la propietat d’Ervigi, fill de Petroni, que necessàriament ha de ser el terreny venut a Ervigi en el document anterior, cosa que ens permet, així mateix, individualitzar l’Ervigi comprador del document 116 amb l’Ervigi, fill de Petroni. Així doncs, la distribució dels terrenys i de l’estany quedaria així:

266

ANA GÓMEZ RABAL; PERE J. QUETGLAS

DIBUIX 4

Què en podem extreure de tot plegat? Per començar resulta sorprenent la vitalitat de les transaccions urbanístiques d’una ciutat, tant abans com després de la incursió d’Al-Mansur. I no menys sorprenent encara és la qualitat dels nostres veïns de fa mil anys. Certament els pocs exemples adduïts no ens permeten veure tot el panorama, però ja s’hi intueix alguna cosa. Evidentment que hi ha gent de tota mena; d’alguns no en sabrem mai més res, però n’hi ha d’altres la presència dels quals resulta a ulls d’ara més atípica. De bones a primeres hom no s’imagina que personatges com el bisbe Vives, o l’ardiaca Llobet, el jutge Ervigi Marc o el vescomte Guitard10 poguessin participar amb tanta claretat en operacions immobiliàries. Però de fet és així i no ho fan sols. Darrera els pocs documents que aportem aquí apareixen també altres personatges que per la quantitat o la qualitat de les seves participacions deixen entreveure un poc la seva importància. Així tenim el cas de la Deo vota Orúcia, que apareix com a compradora en el document 182 i que no s’estava de fer compatibles el servei a Déu i la possessió 10   Guitard exercia el vescomtat en substitució del seu germà, el vescomte Udalard, el qual, encarregat de defensar Barcelona davant d’Al-Mansur, fou pres i deportat a Còrdova, d’on, amb tot, va poder retornar i reprendre el seu càrrec. Al seu retorn, Udalard es casà amb Riquilda, filla del comte Borrell II i germana, per tant, del comte Ramon Borrell. Vegeu, al respecte, Martí Aurell, Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213), Barcelona, Omega, 1998, p. 63.



DINS I FORA DE LA CIUTAT: ELS NOSTRES VEÏNS DE L’ANY 1000

267

d’abundant béns, com es posa de manifest al seu testament (document 220 de l’any 992).11 I el mateix podem dir del jutge Auruci. Però, a més a més, al seu costat trobem una presència important de jueus que compren i venen cases dins i fora de Barcelona, i, sobre tot, resulta molt cridanera l’abundant presència de dones que intervenen com a compradores i venedores. És evident que al cap d’abaix queda molt per fer i hi ha coses que potser no les podrem fer mai. Així, per exemple, hom es queda amb moltes ganes de saber si l’Eldefred que surt com a propietari en el document 112 és el mateix Eldefred que en el document 181 (de l’any 988) li compra una casa i un corral a Susanna, o si més aviat la coincidència es dóna amb l’Eldefred, casat amb Sínnulo, i que és objecte de diverses deixes per part de la nostra Orúcia. Però, al capdavall, no cal capficar-s’hi massa; potser demà, demà passat, descobrirem un document que ens permetrà aclarir aquests o d’altres interrogants i seguir avançant així en l’establiment de la trama urbanística de Barcelona.

11   Sobre aquest personatge, que no era un cas únic, podeu veure: Montserrat Cabré, «Deodicatae y deovotae. La regulación de la religiosidad femenina en los condados catalanes, siglos ix-x», dins Las mujeres en el cristianismo medieval, Madrid, Laya, 1989, pp. 169-182. María-Milagros Rivera, «El monacato femenino (siglos viii-xii)», dins Els monestirs catalans a l’entorn de l’any mil. Catàleg d’exposició, Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 1999, pp. 106-119. Teresa Vinyoles, Història de les dones a la Catalunya medieval, Vic - Lleida, Pagès Editors - Eumo Editorial, 2005.

JAUME DESTORRENT I LA POLÍTICA DE BARCELONA. L’AFLORAMENT D’UN PERSONATGE EN LA HISTORIOGRAFIA, 1879-19311 Ramon Grau i Fernández

Barcelona

Jaume Destorrent va néixer en el si d’una família de l’estament de ciutadans de Barcelona, possiblement pels volts de 1430. El seu germà gran, Pere, participà en els governs municipals derivats de la intervenció irregular de Galceran de Requesens, delegat a Catalunya de l’absent Alfons el Magnànim, a favor dels estaments populars, el 1453, i fou executat el 1462 per conspirar en pro de Joan II a l’inici de la guerra civil. Posseïdor d’una formació jurídica completa, el germà menor va esdevenir conseller en cap tres vegades en els temps difícils dedicats a superar els efectes econòmics i so­ cials d’aquella gran crisi. Jaume Destorrent exercí primerament el càrrec suprem del govern barceloní el 1478-1479, coincidint amb els darrers dies del segon i poc resolutiu regnat de Joan II i els primers passos del de Ferran el Catòlic, de qui s’esperaven accions decidides en pro de la recuperació col· lectiva. El segon exercici fou el de 1484-1485, un any que arrencava dominat per la voluntat reial d’implantar a Barcelona una nova Inquisició i per la sublevació remença que, avançant des de terres gironines, amenaçava els territoris directament emparats per Barcelona al Vallès i el Maresme. A l’exercici de 1490-1491, Jaume Destorrent tornà a ocupar la conselleria en cap, aquest cop per nomenament reial directe, arran de la primera de les intervencions extraordinàries de Ferran II tendents a reformar el regiment de Barcelona. A partir del mateix 1491 i fins a la seva mort el 1499, Destorrent fou regent de la Cancelleria Reial de Catalunya. Des d’aquesta plataforma, intervingué el 1493 en el retoc de la composició social de les conselleries en 1   Sigles utilitzades: ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; AHCB = Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

270

RAMON GRAU I FERNÁNDEZ

detriment dels estaments d’artistes i menestrals, que havien aconseguit una millor representació gràcies al privilegi de 1455. Finalment, el 1498 fou un dels encarregats d’organitzar la insaculació com a mètode neutre per assignar els càrrecs del municipi entre els individus de cada grup social segons la proporció estipulada cinc anys abans. De les fonts narratives a les síntesis historicojurídiques Jaume Destorrent apareix en els dietaris del Consell de Cent i de la Diputació del General de la mateixa manera que ho fan molts altres personatges locals amb una projecció pública comparable.2 Ara bé, com la pràctica totalitat d’aquests agents, el seu nom no va traspassar la frontera que separa les fonts narratives i la historiografia pròpiament dita. Les entrades dels dietaris mencionats responen a la voluntat de deixar enregistrats actes o esdeveniments relacionats amb les institucions respectives. Es tracta de notícies acurades, sobretot en la identificació de persones i en la descripció dels aspectes cerimonials o de procediment, però mancades de contextualització i sovint opaques pel que fa al contingut i a la transcendència dels actes. Una simple confrontació de les dues fonts esmentades revela que no sempre hi són consignats els afers rellevants. El dietari municipal, per exemple, no inclou cap informació relativa a la primera conselleria de Jaume Destorrent, tot i que cap al final d’aquell exercici anual es produí un fet tan important per a la vida del municipi com és la formació de la matrícula de ciutadans honrats i de mercaders, que consolidava i delimitava aquests estaments amb vista a una participació política que es volia restringir. Enmig del silenci de sis anys que s’adverteix al Manual de Novells Ardits entre l’inici de la primera conselleria i el de la segona, el Dietari de la Diputació consigna almenys que Destorrent ocupà altres càrrecs gens negligibles des del punt de vista municipal el 1480-1481: a les primeres Corts convocades per Ferran II fou el síndic de la ciutat i un dels dos advocats del braç reial.3 Sols en alguns casos la freqüència d’anotacions sobre un tema determinat pot crear la il·lusió d’una narració contínua. És aquest el cas de les informacions sobre els preparatius militars i la campanya dirigida per Jaume Destorrent com a capità de la ciutat al Maresme, el Vallès i fins a Girona 2   Manual de Novells Ardits, vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní, Barcelona, Henrich, vol. III, 1894, pp. 4-162 (24 notícies, corresponents als anys 1478, 1484, 1485, 1487, 1490, 1491, 1493, 1498 i 1499). Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1994, vol. I, pp. 239-295 (19 notícies dels anys 1480, 1484, 1485, 1487, 1490, 1492, 1495, 1496 i 1499). 3   Dietaris de la Generalitat, I, pp. 239-240.



JAUME DESTORRENT I LA POLÍTICA DE BARCELONA

271

contra els pagesos revoltats amb Pere Joan Sala durant els primers mesos de l’any 1485.4 Dins aquest mateix any, el Manual informa també que Destorrent va ser nomenat a més a més advocat municipal, juntament amb Lluís Llull.5 Els dos dietaris informen sobre l’ambaixada enviada pel Consell de Cent a la cort del rei, que era a Saragossa, i constituïda per Joan Ros, Ramon Marquet i Jaume Destorrent, entre desembre de 1487 i febrer de 1488.6 En cap cas s’al·ludeix ni a les motivacions ni als resultats d’aquesta ambaixada. És de notar el laconisme de les anotacions del Manual en conjuntures tan inusuals en la vida de la institució municipal com la creada per les ordres reials de suspendre eleccions i empresonar els consellers cessants, traslladades al Consell pel lloctinent Enric d’Aragó el 29 de novembre de 1490 i seguides pel nomenament de nous càrrecs, en una sessió recollida d’aquesta manera: Dimarts xxx. Festa de Sant Andreu. Aquest dia lo senyor infant loctinent de la magestat del senyor rey fou personalment en la casa de XXXII, e assegut en lo bancal de la dita casa sens serimònia cridà lo dit Johan Fener. E dix semblants paraules: «lo senyor rey vol que per l’any sdevenidor sian consellers los anomenats en aquesta cèdula»; la qual liurà al dit Faner, e aquella legida foren los següents: Conseller en cap micer Jacme dez Torrent. Segon mossèn Gabriel Semsó. Terç mossèn Bernat Maull mercader. Quart mossèn Antich Mateu notari. Quint mossèn Anthoni Montils texidor.7

Les altres notícies relatives al nostre personatge en el període d’aquesta tercera conselleria, els dies 25 a 28 de gener de 1491, versen sobre el seu nomenament com a lloctinent de vicecanceller del rei.8 Una anotació de 24 d’octubre de 1493 informa sobre la presentació al Consell de Cent del privilegi municipal que implicava el retorn modificat al sistema electoral, feta per Gabriel Sánchez, tresorer general, Alfonso de la Cavallería, vicecanceller, Jaume Destorrent, ara anomenat regent de la Cancelleria, i Joan Coloma, secretari del rei.9 També tenen a veure amb les reformes del regiment les dues següents notícies del Manual que esmenten Jaume Destorrent. En funcions de regent 4   Manual de Novells Ardits, III, pp. 42-48 i 50. Aquestes anotacions, entre el 20 de gener i el 3 de maig de 1485, i una altra del 28 d’octubre del mateix any, constitueixen gairebé la meitat del conjunt de notícies del dietari municipal sobre Jaume Destorrent. No són tan nombroses ni tan detallades les notícies sobre la campanya militar contra els remences al dietari de la Diputació: Dietaris de la Generalitat, I, pp. 251-252. 5   Ibidem, p. 49. 6   Ibidem, pp. 65-66. Dietaris de la Generalitat, I, p. 258. 7   Manual de Novells Ardits, III, p. 88. 8   Ibidem, pp. 89-90. 9   Ibidem, p. 107.

272

RAMON GRAU I FERNÁNDEZ

de la Cancelleria intervingué en la suspensió d’eleccions de 29 de novembre de 1498 i en la implantació del procediment insaculatori el dia 21 de desembre següent, unes sessions descrites per excepció amb gran luxe de detalls.10 El 16 de novembre de 1499, dia de la mort de Jaume Destorrent, el Manual en recapitulava la trajectòria, en la darrera menció i única perspectiva global sobre el personatge que ens proporciona la font: Dissapte xvi. Aquest dia vers les quatre hores aprés migjorn passà de aquesta vida en l’altre lo magnífich micer Jachme dez Torrent, ciutedà de aquesta ciutat, doctor en quiscun dret e regent la Cancellaria del senyor rey, lo qual és stat conseller en cap de dita ciutat tres vegades e capità del exèrcit e gent d’armes feta per aquella contra los remenses en l’any mcccclxxxv.11

Però allò que els primers historiadors recolliren principalment d’aquesta segona guerra remença, allò que es constituí després en objecte persistent de glossa i d’avaluació, no va ser la peripècia bèl·lica capitanejada per Jaume Destorrent, sinó la resolució jurídica del llarg conflicte: la Sentència Arbitral de Guadalupe, signada per Ferran II el 1486. També, un cop apaivagades o reduïdes al silenci les tensions socials i econòmiques que havien motivat els diversos retocs del règim municipal al llarg del regnat, el nou equilibri entre els estaments i l’estabilització del mètode insaculatori eclipsaren el procés que hi havia conduït i els seus agents, llevat igualment del monarca que ho anava aprovant amb la seva firma. L’adopció d’una perspectiva històrica —que no va lligada forçosament a un gran allunyament de l’escriptor respecte als temps ressenyats— comporta, en efecte, un exercici de depuració de dades correlatiu a l’aflorament d’interpretacions i judicis sobre els fets passats. Aquest canvi de registre és ben palès a les Chròniques de Espanya fins ací no divulgades, obra escrita des de 1495 a 1513, on l’arxiver reial i cronista Pere Miquel Carbonell, contemporani de Ferran II i de Jaume Destorrent, fa una notabilíssima digressió a propòsit de les reformes municipals barcelonines que arrenca d’un punyent comentari sobre el procés democratitzador sancionat per Alfons IV el 1455: Començà en dit temps del any mcccclii per nostres peccats lo dit rey Alfonso de entendre y treballar discretament de supprimir e abaxar la molta senyoria e libertat que tenien los ciutadans honrats de aquesta ciutat […]. En tant que, a supplicació e instància dels estaments de mercaders, artistes e menestrals e de alguns hòmens del estament dels ciutadans honrats poch affavorits en aconseguir lo grau e honra d’ésser consellers […] lo dit rey Alfonso trobà […] lo modo, forma e pràtica com ho faera sens escàndol y tumult…   Ibidem, pp. 151 i 153.   Ibidem, p. 162.

10 11



JAUME DESTORRENT I LA POLÍTICA DE BARCELONA

273

Tot i la seva inhibició política personal en el moment d’escriure, Carbonell celebra, en canvi, el camí encetat per les reformes avalades pel Rei Catòlic fins a començament del segle xvi, que determinaven el reforçament oligàrquic de les institucions municipals de Barcelona amb l’admissió dels nobles en el Consell de Cent, en les comissions i a les conselleries: […] en fas gràcies a Nostre Senyor Déu com non he hagut ne he gana de entrevenirhi en res, pus bé no hi poria fer, e menys ara que és mudat lo dit regiment de la ciutat per lo senyor rey En Ferrando, buy beneventuradament regnant, car són ara consellers cavallers e gentils hòmens ensaculats ab los ciutadans honrats que no hi solian entrar ne regir, moderant los estaments dels mercaders, artistes e menestrals, […] e axí, si plaurà a Déu, a poch a poch lo dit regiment tornarà a son loch expel·lintne los dits tres estaments de mercaders, artistes e menestrals…12

El judici oposat que, des del seu punt de vista de ciutadà honrat, li mereixien les reformes signades per Alfons el Magnànim i per Ferran el Catòlic implicava, de fet, retrats molt contrastats dels dos reis, oncle i nebot, a causa del menysteniment dels factors externs que condicionaven les decisions dels monarques. L’exercici de l’autoritat superior i la retòrica que li és pròpia creaven la impressió que els actes dels reis responien a la seva voluntat lliure i que aquesta determinava, en conseqüència, la marxa del país durant els regnats respectius. Completada la síntesi històrica basada en el principi d’autoritat i en funció de la figura dels reis, al costat o en contra d’aquests restaven en peu els agents col·lectius com a elements secundaris, mentre que els altres protagonismes individuals quedaven molt més desdibuixats, camí de l’oblit. A continuació de les seves incursions o invencions a propòsit dels orígens pagans i la cristianització de Barcelona, cada vegada més prolixes, els escriptors dels segles xvi i xvii vinculats al municipi, com Esteve Gilabert Bruniquer o Joan Pau Xammar, en abordar el passat pròpiament històric de la ciutat, adoptaven punts de vista anàlegs a l’expressat per Carbonell sobre les elits barcelonines com a únic contrapès viable del poder monàrquic i feien sobretot la descripció i apologia de les institucions que fonamentaven una autonomia i un prestigi encara preservats, si més no en teoria. Els Anales de Cataluña de Narcís Feliu de la Penya, escrits i publicats durant la Guerra de Successió, foren la darrera expressió d’aquesta línia historiogràfica de defensa institucional enfront dels instints autoritaris de la monarquia. Un cop perdudes les institucions autònomes, reivindicar-les esdevingué el nucli dels discursos històrics de l’il·lustrat barceloní Antoni de Capmany i dels seus successors de l’època romàntica, tanmateix menys sensibles a la 12  Pere Miquel Carbonell, Chròniques de Espanya fins ací no divulgades, Barcelona, 1547, ff. ccxxviir- ccxxviiiv.

274

RAMON GRAU I FERNÁNDEZ

funció de les velles oligarquies que a la base socialment participativa del Consell de Cent. Davant les incertes expectatives de reforma o de superació del règim implantat el 1714 durant la segona meitat del segle xviii i de la florida del liberalisme al primer terç del xix, Capmany o Pi i Arimon en tingueren prou amb la síntesi falaguera del passat col·lectiu de Barcelona i Catalunya que havien elaborat els antics juristes del xvii, rectificada a la llum dels nous ideals polítics.13 Amb l’excepció de l’enfrontament entre Joan Fiveller i Ferran I, omnipresent a la prosa històrica barcelonina des de mitjan segle xvi gràcies a la profunditat analítica i la qualitat literària de la seva primera plasmació historiogràfica per obra de Lorenzo Valla un segle abans,14 la reintroducció de la dinàmica històrica concreta i de la contingència inseparable dels afers humans s’ajornà fins al darrer quart del segle xix. Aleshores, el repte que suposava per al catalanisme l’embranzida d’una història oficial al servei de l’Estat espanyol, l’influx de la historiografia que s’anava professionalitzant a l’altra banda dels Pirineus i la confiança positivista en la possibilitat de descobrir un sentit a la història impulsaren nous projectes d’aprofundiment en el passat català basats en documents originals. Orientacions vuit-centistes sobre el segle xv Des de la fundació de l’Acadèmia de Bones Lletres en ple segle xviii, la redacció d’una història de Catalunya de cap a cap, empresa plantejada i no finalitzada per Jeroni Pujades a l’inici de la centúria anterior i culminada per Feliu de la Penya en un registre políticament massa combatiu per a l’ambient borbònic, havia esdevingut una prioritat dels cercles erudits barcelonins. Els acadèmics setcentistes produïren avenços fonamentals per al futur de la historiografia, en particular en els àmbits tècnics de la depuració i el tractament de les fonts documentals i de la crítica dels antecedents bibliogràfics. Però no avançaren gaire cap a l’objectiu final, en part a causa de l’estatus incert de la història de Catalunya arran de la situació política derivada del cop de 1714, que deixava dividit el passat col·lectiu entre una gloriosa etapa nacional que no es podia reivindicar amb força i una fase provincial que no podia ser vista sinó com una decadència difícil d’assimilar.15 13  Ramon Grau, «La historiografia sobre el règim del Consell de Cent», dins Manuel Rovira i Sebastià Riera (coords.), El temps del Consell de Cent, II. La persistència institucional, segles xv-xvii, Barcelona. Quaderns d’Història 5 (2001), pp. 270-272. 14  Ramon Grau, «Joan Fiveller, Ferran I i les imposicions municipals de Barcelona. Repàs a un mite històric», Barcelona. Quaderns d’Història 2-3 (1996), pp. 53-99. 15  Ramon Grau, «Les batalles de la historiografia crítica», dins Pere Gabriel (dir.), Història de la cultura catalana. Volum III: El Set-cents, Barcelona, Edicions 62, 1996, pp. 163-188.



JAUME DESTORRENT I LA POLÍTICA DE BARCELONA

275

A partir del segon quart del segle xix, Pròsper de Bofarull, director alhora de l’Acadèmia i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, es mostrà menys preocupat per rellançar la recerca arxivística que per aportar projectils ideològics eficaços en el context del centralisme espanyol, en fase de renovació un cop consumat el cicle revolucionari liberal. Per fer-hi front, encetà una línia historiogràfica revisionista, centrada en el Compromís de Casp i la guerra civil del segle xv, que canalitzà a través dels volums de la cèlebre Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, fundada per ell mateix. Confiant paradoxalment en un conjunt de fonts narratives sectàries i moltes d’elles de dubtosa autenticitat però d’aprofitament molt més fàcil que no pas la documentació original, l’equip d’arxivers dirigit per Pròsper de Bofarull i després pel seu fill Manuel identificaren l’origen de la decadència moderna de Catalunya en el canvi dinàstic de 1412. L’explotació de diversos relats dramàtics sobre les maquinacions dels membres de la branca castellana de la reialesa contra els drets del príncep que apareixia cada cop més clarament com el candidat natural, Jaume d’Urgell, portà a un descrèdit progressiu del Compromís, abans exaltat com una solució excepcionalment civilitzada a un plet dinàstic que hauria pogut degenerar en una guerra destructiva. Tot subratllant les posteriors topades dels reis de la nova dinastia de Trastàmara amb les institucions pròpies de Catalunya, que culminaren en la guerra civil de 1462-1472, els historiadors urgellistes van aprofitar la fama d’astuts dels reis quatrecentistes, sobretot de Joan II, per dictaminar que les seves accions nocives per a Catalunya foren perfectament deliberades i fetes amb vista a afeblir-la i subordinar-la a Castella.16 Inspirada en part en aquesta línia interpretativa, la primera plasmació vuitcentista d’aquella desiderata acadèmica fou la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón de Víctor Balaguer (1860-1863), que tanmateix constituïa més aviat una actualització del discurs polític de Feliu de la Penya. Fou una obra mal acollida pels experts, a causa de la seva deliberada manca de discriminació entre materials històrics i elements llegendaris i de l’absència de qualsevol esforç de recerca o professionalització, tot i que també fou objecte de crítica feroç pel seu laïcisme.17 Antoni de Bofarull, nebot i col·laborador de Pròsper de Bofaull, es va encarregar de construir una ambiciosa rèplica, la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-1878), basada emfàticament en la consulta 16  Ramon Grau, «El pensament històric de la dinastia Bofarull», dins Josep M. Fradera (coord.), Societat, política i cultura a Catalunya, 1830-1880, Barcelona, Ajuntament de Barcelona (Barcelona. Quaderns d’Història, 6), 2002, pp. 121-138. 17  Ramon Grau, «La historiografia del romanticisme (de Pròsper de Bofarull a Víctor Balaguer)», dins Albert Balcells (ed.), Història de la historiografia catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2004, pp. 141-159.

276

RAMON GRAU I FERNÁNDEZ

directa de la documentació considerada més fidedigna. Ara bé, aquest intent monumental tampoc no fou gaire reeixit, per diverses raons, entre les quals la confiança excessiva en les fonts narratives, molt palesa en el tractament del segle xv, que, seguint les indagacions orientades per Pròsper de Bofarull, es constitueix en el llarg i dramàtic clímax de l’obra.18 Pel que fa als episodis que ens interessen aquí particularment, l’autor de la Historia crítica no sols munta el seu relat encadenant les notícies dels dietaris de les institucions públiques catalanes, sinó que subscriu els punts de vista dels seus redactors, persones estretament associades a les minories dominants. Com a conseqüència d’aquesta manca d’avaluació crítica d’uns testimonis ideològicament esbiaixats, Antoni de Bofarull oferia als seus lectors vuitcentistes un discurs que, en nom del valor transcendent de la perduda constitució històrica de Catalunya com a règim de llibertats, justifica la continuïtat dels abusos de les oligarquies feudals al final de l’Edat Mitjana i desqualifica les aspiracions dels estrats inferiors de la societat rural i de la societat urbana d’aquell temps perquè havien cercat el suport dels reis i havien coadjuvat, doncs, a les maquinacions d’aquests. Un gran pessimisme moral sobrevola tot el discurs d’Antoni de Bofarull que, obsessionat amb les malifetes dels Trastàmares triomfants, considerava la dissort de Catalunya d’ençà del 1412 com el fruit del pur atzar que posà la dignitat reial a les mans d’aquella nissaga castellana. Per extensió, la casualitat esdevenia per a ell l’única llei de la història humana. Arran mateix de la publicació dels volums de la Historia crítica consagrats a la Baixa Edat Mitjana el 1877, un historiador més jove, Salvador Sanpere i Miquel, emprengué la censura de les fonts que Antoni de Bofarull considerava indiscutibles i suficients per a la reconstrucció del joc polític català del segle xv. Segons Sanpere, els dietaris no contenen altra cosa que un feble rajolí de la veritat històrica, restringit tant per la discrecionalitat en la selecció de les notícies com per la parcialitat política de les anotacions. I afegeix que la veritat històrica completa cal extreure-la de manera preferent de la documentació primària, sobre la qual ofereix, a propòsit de l’estudi de les lluites entre la Biga i la Busca sota el regnat d’Alfons el Magnànim, unes indicacions que són vàlides encara: […] la font principal està, com ho indica clarament nostra relació, en los documents dels llibres d’actas del Concell de Cent y en las coleccions de cartas dels concellers y de sos missatjers, per sort conservadas en lo Arxiu Municipal de Barcelona, y en

18  Ramon Grau, «L’aportació dels historiadors romàntics», dins Pere Gabriel (dir.), Història de la cultura catalana. Volum IV: Romanticisme i Renaixença, 1800-1860, Barcelona, Edicions 62, 1995, pp. 221-248.



JAUME DESTORRENT I LA POLÍTICA DE BARCELONA

277

las cartas y diplomas reals conservadas aixís mateix en l’Arxiu Municipal com en lo General d’Aragó.19

De fet, no sols els treballs de Sanpere sobre la política barcelonina del segle xv, sinó també els posteriors d’Elies Serra i Ràfols i de Jaume Vicens i Vives, centrats en el regnat de Ferran el Catòlic, es basen precisament en aquestes fonts originals entrellaçades, objecte d’una consulta cada vegada més assídua i rigorosa.20 I justament, en el procés de llegir-les i de confrontar documents reials i documents municipals trets dels dos arxius principals de Barcelona, l’atenció de tots tres historiadors fou captada per la figura de Jaume Destorrent, oblidat des de feia segles i que emergia ara com una figura essencial en el combat entre la monarquia i les institucions catalanes. El desxiframent dels trets enigmàtics que presenta aquest polític barceloní del Quatrecents esdevingué per als tres historiadors la clau per arribar a una interpretació ajustada de l’acabament de l’Edat Mitjana a Catalunya. El pes de les teories històriques generals Com és paradigmàtic en els cientifistes del segle xix, i encara ha estat freqüent entre els de la centúria següent, els textos de Salvador Sanpere i Miquel (1840-1915), Elies Serra i Ràfols (1898-1972) i Jaume Vicens i Vives (1910-1960) abunden en unes enceses declaracions de fe incondicional en la recerca empírica —en el cas especial dels historiadors, factible a través dels documents autenticats— com a única font de coneixement positiu. Però de manera igualment típica d’aquell clima marcat per les consignes inductivistes, combinen aquestes afirmacions amb unes idees a priori bastant precises sobre els futurs resultats de la suma de les investigacions parcials. Sovint emmascarades com a hipòtesis a comprovar, aquestes idees són més aviat el fruit de la fe en la veracitat de determinades teories generals que frueixen de gran acceptació social per la seva capacitat d’orientar la vida. A l’hora de vincular-les a un exercici científic no sempre els investigadors han tingut prou consciència de la seva natura ni les han sotmès a control. En la historiografia dels darrers segles, la teoria del progrés ha estat amb tota seguretat la més influent d’aquestes idees generals. Els debats de la Il· lustració sobre la substància de la història de la Humanitat van situar-la com 19  Salvador Sanpere i Miquel, Barcelona. Son passat, present y porvenir. Memoria històrica, filosòfica y social, Barcelona, La Renaixensa, 1878, p. 62, nota. 20  Ramon Grau, «L’aportació de Vicens a la història municipal de Barcelona», dins Ramon Grau (coord.), Vicens i Barcelona. Imatges històriques, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2011, pp. 57122, especialment pp. 63-65 i 74-75.

278

RAMON GRAU I FERNÁNDEZ

un marc alternatiu al vell providencialisme a l’hora de fer intel·ligible —i més esperançadora encara— la peripècia humana sobre la Terra. Divulgador de l’evolucionisme spencerià en llengua castellana, Sanpere no podia subscriure les diatribes antidemocràtiques que Bofarull havia afegit als seus resums dels dietaris medievals. Li resultava impossible negar la legitimitat de les lluites dels oprimits del règim feudal per emancipar-se. Lluny de ser un element episòdic dins la trama d’aquells segles, com pretenia l’autor de la Historia crítica, Sanpere estava segur que en constituïen la substància positiva, tot i que les sèries documentals al seu abast no li permetien accedir directament als testimonis populars. Com a conseqüència d’aquest desfasament entre voluntat historiogràfica i possibilitats científiques, les manifestacions de Sanpere favorables a la causa dels remences, per exemple, resulten forçades. D’una banda, són genèriques i apareixen embolcallades per una retòrica destinada a ampliar el cercle dels receptors de la teoria del progrés entre el públic benpensant. De l’altra, es combinen amb una condemna dels actes dels pagesos que es desprèn de la lectura i assimilació del punt de vista d’unes fonts documentals al capdavall hostils: L’alsament merexia càstich per la crueltat que manifestà en sas correrias, per las víctimas que ocasionà. Mes los alsats no·s podian ni debian sometre. L’home no pot ni deu sometres a cap indignitat. L’home no pot ni deu considerar may com dolsos llassos las cadenas. Si aqueixas no s’afluixan progresiva y segurament, l’home, si no las pot desfer, las ha de rompre. És per això que Déu permet que·ls procediments sian castigats, si mals procediments s’han seguit per desfer o rompre l’injustícia humana; mes asegura la victòria y lo triumfo de la justícia, si és just, de lo que emperò ab mal fi y medi s’ha proseguit.21

El pes de la teoria del progrés es projecta de manera diferent en els treballs que Serra primer i després Vicens van dedicar a l’estudi del descabdellament de la lluita dels remences durant el regnat de Ferran el Catòlic. Seguint interpretacions que venien de lluny, ratificades per estudis recents, el veien a priori com un dels passos indubtables en la modernització de Catalunya, però assumien que valia la pena de recórrer a una nova recerca documental que n’establís la concreta historicitat i permetés la producció de judicis més acurats. Tot i compartir-ne les dades principals, el realisme historiogràfic de Serra es manifesta en una avaluació de l’aixecament remença iniciat a Mieres ben diferent de la que havia fet Sanpere: 21  Salvador Sanpere i Miquel, «L’alsament de Mieres», Jochs Florals de Barcelona XXI (1879), p. 152.



JAUME DESTORRENT I LA POLÍTICA DE BARCELONA

279

[…] es casi seguro que sin la sublevación de los payeses en 1484 y los graves daños que infligió a los señores, éstos no hubiesen llegado nunca a un terreno de avenencia, a lo que les obligó también la actitud posterior del rey, quien, en vez de ponerse resueltamente del lado del orden social hasta entonces existente, mantuvo durante la guerra (desde enero del 85) una actitud casi neutral...22

I amb el mateix esperit pragmàtic, Serra admet que les facilitats donades pel rei als pagesos el 1483 per reunir-se —amb la finalitat que poguessin recaptar els diners promesos a la Corona des de temps d’Alfons el Magnànim com a preu del seu rescat col·lectiu— havien contribuït molt possiblement a l’organització de la revolta. Però la constatació no el porta a compartir amb el seu predecessor la idea d’un càlcul maquiavèl·lic de Ferran II en la concessió d’aquell salconduit: […] creemos que este resultado no fué en ninguna manera preconcebido por el rey, sino que sus únicos móviles al dictar dicha salvaguardia fueron posiblemente el deseo de hacer justicia a los payeses y, con seguridad, el deseo de hacerse con dinero, de que siempre carecía la Corte.23

Arraconats (si més no temporalment) els principis morals com a font dels judicis històrics, tant Serra com Vicens prenen nota dels nombrosos estudis que han documentat l’evolució dispar de la servitud en els diferents països europeus, gens lineal ni ajustada a una cronologia precisa, perquè en molts casos no va quedar extingida fins als segles xviii o xix. Des d’aquesta talaia comparativa, tots dos —i Vicens amb menys reserves que el molt prudent Serra— remarquen la peculiaritat del fenomen remença català i de la seva evolució, el caràcter contingent de la solució que se li va donar al final del segle xv i, en conseqüència, el valor específic de les accions del rei Ferran II que determinaren aquell pas endavant: Sin don Fernando y sus fieles colaboradores la revolución social agraria habría podido terminar con el aplastamiento definitivo de los remensas; sin la acción de los síndicos, la aplicación de la Sentencia Arbitral de Guadalupe habría ofrecido obstáculos quizá insuperables. Gracias a la acertada política de aquéllos y al entusiasmo y prestigio de éstos, se pudo solucionar, en una atmósfera de positivo beneficio para todas las clases catalanas, una cuestión que durante tres reinados había amenazado la prosperidad del campo del Principado.24

22  Elies Serra i Ràfols, Fernando el Católico y los payeses de remensa. La solución del pleito agrario en Cataluña. Tesis doctoral, Lleida, Tipografía Mariana, 1925, p. 95. 23   Ibidem, p. 95. 24  Jaume Vicens i Vives, Historia de los remensas en el siglo xv, Barcelona, Vicens-Vives, 1978, p. 328. Edició original de 1945. També: E. Serra, Fernando el Católico, p. 6, seguint el criteri de Jerónimo Zurita, desenvolupat modernament per Eduardo de Hinojosa.

280

RAMON GRAU I FERNÁNDEZ

No en va el catedràtic universitari Antonio de la Torre, director de les tesis doctorals de Serra el 1925 i de Vicens el 1936, havia guiat els seus brillants deixebles cap a la investigació d’aquesta faceta dins la intensa i dilatada activitat política de Ferran II. Els principis liberals i, més en general, la sensibilitat moderna en rebutgen d’altres, com ara el seu entestament a implantar els nous tribunals inquisitorials. En canvi, la gestió del conflicte agrari facilita molt la desitjada teorització d’aquell regnat com una etapa crucial en la marxa cap al progrés col·lectiu, i no sols del conglomerat hispànic, sinó en particular de Catalunya.25 En aquest aspecte, el desacord dels dos deixebles de La Torre amb el seu predecessor barceloní Sanpere no pot ser més ampli, almenys en els treballs acadèmics controlats pel mestre. Com a historiador fonamentalment catalanista —és a dir, com a persona conscient de pertànyer a una col·lectivitat nacional desarborada, sense Estat propi—, Sanpere havia de coincidir amb Bofarull en el balanç comparatiu entre les antigues llibertats medievals assegurades per la constitució històrica i la dubtosa llibertat que oferien la via de la centralització monàrquica i, fins i tot, les constitucions escrites i sempre vulnerades del segle xix. En efecte, no podia veure amb els mateixos ulls que els historiadors oficials d’Espanya la trajectòria de la monarquia catalanoaragonesa, associada dinàsticament amb la castellana des del Compromís de Casp i finalment refosa amb ella gràcies al matrimoni entre Ferran i Isabel. El brillant mirall d’Anglaterra, que al capdavall era la potència dominant de l’Europa vuitcentista, reforçava l’actitud catalanista en favor de la constitució històrica com a via cap a la modernitat. Articular la imatge d’aquest model alternatiu de transició cap al progrés perceptible en el món modern amb els esdeveniments de la Baixa Edat Mitjana a Barcelona, que en determinaren la frustració, fou l’objectiu de les recerques arxivístiques de Sanpere. Aquestes foren per desgràcia discontínues i han quedat reflectides en escrits de caire provisional, amb terminologies imprecises i interpretacions artificioses que n’han dificultat l’aprofitament. És de lamentar sobretot la manca de debat a l’entorn de la seva visió del municipi barceloní entre els segles xiii i xv. Comparada amb les idealitzacions estàtiques dels autors abans indicats —Bruniquer, Xammar, Capmany i Pi i Arimon—, als quals es pot afegir el mateix Antoni de Bofarull, la reconstrucció que Sanpere fa dels orígens i evolució del cèlebre règim del Consell de Cent és un pas remarcable i sense continuïtat directa cap al realisme contemporani. La qualitat relativa de l’esbós destaca sobretot si tenim en compte que la pintura d’una edat d’or per25

 R. Grau, «L’aportació de Vicens», especialment pp. 57-63 i 90-96.



JAUME DESTORRENT I LA POLÍTICA DE BARCELONA

281

duda capaç d’enfosquir qualsevol present servirà encara, seixanta anys més tard, de teló de fons per fer ressaltar l’avaluació negativa del funcionament autònom del municipi barceloní a l’inici del regnat de Ferran II que Vicens anuncia d’aquesta manera: En el transcurs de l’obra veurem manejar-se i actuar aquesta oligarquia. Veurem homes com Jaume dez Torrent, ciutadà, doctor en lleis, advocat de la ciutat, que trafiquen amb la carn, el blat i el pa. Sentirem frases grandiloqüents i conceptes sonors exposats en nom de la Ciutat. L’oligarquia confondrà sovint —com en l’afer remença— els seus interessos propis i els municipals. És una generació que ja no comprèn els sentiments d’aquelles altres, geloses del bé municipal i amants de la col·lectivitat que representaven.26

A la vista dels documents, Sanpere es mostra escèptic davant les visions tradicionals sobre un origen remot i una primitiva forma de democràcia directa a Barcelona i vincula l’organització del municipi als successius privilegis atorgats per Jaume I a partir de 1249, sempre ad beneplacitum, és a dir sense garantir-ne la continuïtat al marge de la voluntat reial. Indica també el caràcter oligàrquic dels primers paers i el continuat control electoral a favor dels representants dels meliores tant en les primeres magistratures com en el Consell, fins al primer canvi substancial, que situa el 1386. Aquest intent de reforma democratitzadora impulsada per Pere el Cerimoniós poc abans de morir és presentada lleialment —en perjudici de l’argument urgellista sobre el contrast entre les dues dinasties successives— com a anàloga a les que promourien durant el segle xv els bescantats monarques de nissaga castellana: Lo talent, la energia y la fortuna feren que ·l rey En Pere se avansés en eixa obra molt més que ·ls altres soberans d’Europa y, a tenir successors dignes de sa política y de sa forsa, lo rey Joan II s’haguera escapat de la mala fama que té per haver continuat y rematat la obra de Pere IV.27

D’una banda, Sanpere presenta precipitadament la política dels reis a la llum de l’esquema liberal clàssic, sense destriar el seu suport a les ciutats, amb el creixement institucional com a resultat, i el suport donat als estaments populars contra les oligarquies urbanes: […] los reys se varen apoyar en las desheredades classes populars; per això las municipalitats cresqueren tant y tant en lo sigle xiv y primera meytat del xv, puig

26  Jaume Vicens i Vives, Ferran II i la Ciutat de Barcelona, 1479-1516, Barcelona, Universitat de Catalunya, 1936, vol. I, p. 158. 27  S. Sanpere, Barcelona. Son passat, pp. 50-59. La citació procedeix d’aquesta darrera pàgina.

282

RAMON GRAU I FERNÁNDEZ

los reys tingueren necessitat d’ellas pera resistir, reprimir y subjugar a la turbulenta noblesa.28

De l’altra, pel que fa al descabdellament d’aquesta política al llarg del segle xv, l’historiador vuitcentista remarca més afinadament el paral·lel entre la noblesa territorial i l’«aristocràcia popular» —és a dir urbana—, les dues pressionades pels estrats inferiors de la societat, que són afavorits pels reis en un combat que es va desplegant en els dos fronts, el camp i la ciutat, fins al moment en què l’avenç dels designis de poder permet a la Corona prescindir dels seus aliats conjunturals. A la vista dels efectes a llarg termini del privilegi de 1455, Sanpere en redueix els antecedents significatius a la voluntat règia, n’oblida les arrels socials genuïnes i fins i tot, com farà Vicens, recau en una evocació d’un passat harmònic on ressonen encara les apologies escrites pels servidors dels antics ciutadans honrats: Per aquells que·s contentan ab las apariències, difícilment veuran en la victòria dels buscaires la victòria del rey y no·l de la democràcia, com van propalant; nosaltres, a no anar errats, havem probat com la entrada dels menestrals en la conselleria no obeïa més que al plan de castigar, subjectar o rebaixar la alta autoritat dels ciutadans de Barcelona, guardadors de las llibertats barceloninas, no perquè constituïssen un partit, sinó perquè eran una forsa. Introduhida la divisió en lo poble de Barcelona, los ciutadans deixaren de ésser una forsa, pera venir a parar en una classe, classe privilegiada y superba, y, per lo tant, odiosa y odiada.29

En definitiva, l’esforç documental no aconsegueix desplaçar del tot les creences que Sanpere compartia amb els seus predecessors dins l’univers del catalanisme liberal. D’aquí en deriva una repetició d’alguns dels passos de Bofarull, evident en la seva aproximació global a la política catalana de Ferran II, quallada en ocasió del quart centenari del descobriment d’Amèrica i on la vella obsessió de l’autor de la Historia crítica per la figura de Joan II es transfereix fil per randa al seu fill i successor. Les oscil·lacions de criteri de Ferran el Catòlic respecte als diferents estaments catalans, que Serra sol atribuir al predomini de les necessitats recaptatòries del rei per damunt de qualsevol altra consideració, i que Vicens relaciona més aviat amb la llunyania física del monarca i amb la consegüent manca d’informació fresca, són interpretades sistemàticament per Sanpere com a accions deliberades en contra de Barcelona i de Catalunya i promotores d’un ambient de corrupció moral que escandalitza la seva sensibilitat victoriana.30   Ibidem, p. 59.   Ibidem, p. 113. 30  Salvador Sanpere i Miquel, «Barcelona en 1492», dins Estado de la cultura española y particularmente catalana en el siglo xv. Conferencias leídas en el Ateneo Barcelonés con ocasión del centenario del descubrimiento de América, Barcelona, Henrich, 1893, pp. 229-345. 28 29



JAUME DESTORRENT I LA POLÍTICA DE BARCELONA

283

És de notar que les crítiques dels dos deixebles de La Torre a la línia interpretativa urgellista en situen l’origen a les pàgines de la Historia crítica, tot i que Vicens es fixa especialment en el seu reflex ampliat a les obres de Sanpere, a qui respecta més per la seva condició d’historiador documental. Aparentment, tant Serra com Vicens ignoren els antecedents més pròxims a Sanpere i a Bofarull, que són els treballs desenvolupats per l’equip de l’Arxiu de la Corona d’Aragó durant els decennis anteriors.31 Però és que, més enllà, els postulats sostinguts per Sanpere, i en particular el seu diagnòstic sobre la democratització municipal, remunten, pel cap baix, fins al passatge esmentat de Pere Miquel Carbonell, escrit a la primeria del segle xvi, i potser fins i tot porten la marca dels moralistes polítics dels dos segles anteriors, com ara Francesc Eiximenis o Tomàs Mieres, que predicaven la compatibilitat de la constitució catalana amb la justícia social exigida pels profetes de l’Antic Testament. Sense tenir presents aquestes profundes arrels historicofilosòfiques, és difícil de comprendre perquè les fragmentàries i imperfectes aportacions de Sanpere van assolir tanta influència entre els historiadors i ideòlegs catalans del trànsit entre els segles xix i xx. D’aquesta influència, amplificada per l’acceptació de les seves tesis a les dues grans històries generals quallades en el decenni de 1930 —la Història nacional de Catalunya, d’Antoni Rovira i Virgili, i la Història de Catalunya de Ferran Soldevila—, en són testimoni també els estudis de Serra i Vicens sobre Jaume Destorrent. Inquietuds historiogràfiques a l’entorn de jaume destorrent Una de les estratègies dels historiadors positivistes que van irrompre en l’escenari català després de la revolució de 1868 va ser el conreu de la monografia d’abast temàtic i cronològic limitat, sovint resolta en el modest però àgil format d’un article de revista. Presentat i premiat als Jocs Florals de Barcelona de 1879, l’estudi del conflicte remença dels anys 1484-1486 titulat L’alsament de Mieres va permetre a Sanpere rescatar de l’oblit la figura de Jaume Destorrent. Sobre la base del Dietari de la Diputació i del Libre de algunes coses asanyalades, succehides en Barcelona y altres parts, derivat del Manual de Novells Ardits, Antoni de Bofarull havia produït una descripció lineal dels atacs de les partides pageses de Pere Joan Sala i el seu nebot Bartomeu i de la resposta militar encapçalada per Jaume Destorrent.32 La consulta de les actes municipals i de les cartes creuades entre els consellers i el monarca, que en aquell temps era a Sevilla, proporcionà a Sanpere, no sols una trama  E. Serra, Fernando el Católico, pp. 7-9. J. Vicens, Ferran II, vol. I, pp. 24-75.  Antoni de Bofarull i Brocà, Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña, Barcelona, Juan Aleu y Fugarull, 1877, vol. VI, pp. 344-345. 31 32

284

RAMON GRAU I FERNÁNDEZ

més contínua de notícies, sinó sobretot el coneixement d’un rerefons polític ignorat per Bofarull i que, tanmateix, podia servir per aprofundir les tesis antimonàrquiques. La decisió municipal de respondre amb les armes a l’agressió pagesa, adoptada el 20 de gener de 1485, i l’atac de Sala a Granollers, el dia 3 de febrer següent, que precipità la resposta que culminaria el 24 de març amb la victòria de l’exèrcit barceloní a la batalla de Llerona, són fets recordats per Bofarull. Entre els dos primers esdeveniments, Sanpere destaca una carta del monarca adreçada als consellers el dia 17 de gener, que arribà a Barcelona el dia 31 del mateix mes i que comminava a no emprendre l’acció militar projectada perquè els agents reials i el mateix Ferran II havien entrat en negociacions amb els pagesos i la pacificació era a tocar. Des de la darreria de l’any 1484, abans que Jaume Destorrent ocupés la conselleria en cap, els consellers eren pressionats pel lloctinent del rei, Enric d’Aragó, comte d’Empúries i senyor de remences, per a obtenir suport militar de Barcelona i els pobles vinculats a la ciutat i emprendre la repressió contra els pagesos gironins. Però aquests deien actuar amb el vistiplau del rei, i Barcelona reclamà repetidament instruccions clares al monarca. El dia 2 de gener, arran de l’entrada del grup armat de Bartomeu Sala al Vallès, els consellers, en una agosarada carta que Sanpere atribueix a Destorrent mateix, demanaven de nou al rei seguretats sobre la seva actitud en relació amb el conflicte. La resposta de 17 de gener esvaïa, segons Sanpere, que la transcriu íntegra, els darrers dubtes del Consell de Cent sobre la connivència de Ferran II amb els revoltats. A curt termini, la urgència de defensar el territori fou un argument més fort que el manament regi, i l’actitud del lloctinent reforçà la decisió municipal de treure la bandera.33 En aquest context d’enfrontament tàcit amb el monarca, les accions del conseller en cap i capità de les tropes municipals apareixen com a exemplars, decidides i envoltades d’una aura èpica.34 Ara bé, segons el criteri emfàticament expressat per l’historiador, la causa dels pagesos era justa a la llum dels valors humanistes, i aquest fet enterboleix l’actitud del govern municipal de Barcelona. En conseqüència, el conseller en cap, en qui Sanpere personifica les accions acordades pel Consell de Cent, comença a emergir com un polític amb clarobscurs no dissemblants als que s’associen al monarca celebrat per Maquiavel. Jaume Destorrent deixa de ser una figura plana, com ho és, en canvi, Joan Fiveller segons el relat codificat a la Barcelona del segle xvi i devotament adornat al llarg del xix.  S. Sanpere, «L’alsament de Mieres», pp. 122-128.   Ibidem, pp. 138-151.

33 34



JAUME DESTORRENT I LA POLÍTICA DE BARCELONA

285

Partint d’una imatge heretada, però mai sotmesa a comprovació, sobre la transparència de les institucions catalanes, que contrastaria amb la traïdoria sistemàtica dels reis, Sanpere, en un passatge ple de circumloquis que no cal ressenyar, es mostra inquiet per una de les actuacions personals de Destorrent en la gestió de la crisi remença. En síntesi, l’historiador ha arribat a la conclusió que el conseller en cap va enganyar deliberadament el Trentenari en relatar la reunió sostinguda amb els representants dels pobles de la rodalia el dia 7 de gener de 1485 sota la pressió de l’infant Enric; un relat recollit pel Registre de Deliberacions i que considera equívoc a la vista de documents municipals de caràcter reservat, del mateix any, que assenyalen la propensió de tots els camperols a rebelar-se contra l’ordre feudal. En efecte, Destorrent trasllada al Consell el suport dels pobles a les decisions que adopti la ciutat, però aquest missatge tranquil·litzador es pro­ dueix i es rep quan, a l’espera de la resposta del rei, la consigna barcelonina és no emprendre cap acció punitiva contra els pagesos: Los forans, en tant la ciutat fos partidària del statu quo, havian d’estar units ab ella, mes altre havia d’ésser sa conducta tan promte se parlés d’acció, puig, si bé los pagesos de Barcelona no eran de remensa, a la fi no deixaban d’estar subjectes a certas prestacions feudals de las que desitjaban veurensen llibres.35

A l’ocultació de la feblesa del lideratge barceloní podria contribuir, sempre segons Sanpere, el temor a la solidaritat natural dels estrats inferiors de la societat urbana amb els remences, que quedaria corroborada per la inhibició dels artesans a l’hora d’enrolar-se sota la bandera de Barcelona: A eixas simpatias populars se deu, aixís ho creyem, que la bandera sortís acompanyada de mercenaris y no de las honradas y valentas milícias dels gremis.36

En definitiva, Destorrent hauria tractat d’apuntalar la precària cohesió a l’entorn de l’oligarquia urbana en aquell moment crític d’acord amb un càlcul polític a propòsit dels efectes favorables que tindria sobre totes les forces implicades l’arribada de la decisió reial a favor de la repressió, reclamada tants cops. Aquesta resolució es retardaria unes quantes setmanes més i no es produiria precisament —com hem vist— en el sentit esperat de restauració pura i simple de les extorsions feudals, ratificades feia poc a les Corts de 1480-1481. A Barcelona en 1492, a més de la guerra remença, Sanpere va tractar també de la resistència contra la nova Inquisició, que a l’inici del mandat de Destorrent el 1484-1485 es traduí en una forta protesta contra els designis   Ibidem, p. 133.   Ibidem, p. 149.

35 36

286

RAMON GRAU I FERNÁNDEZ

reials. L’enfocament panoràmic de la publicació de 1893 fa que en relació amb aquesta qüestió no hi sigui invocat el nom del conseller en cap. I tampoc s’esmenta a propòsit de les reformes municipals engegades el 1490 i que tingueren en Destorrent el braç executor principal. L’historiador evita en aquest cas haver de fer-se ressò d’unes actuacions aparentment contradictòries amb el retrat anterior. En projectar llum exclusivament sobre la seva segona conselleria, les publicacions de Sanpere presenten Jaume Destorrent com un dirigent decidit en el camp de batalla i hàbil en la manipulació de l’opinió pública, fermament oposat a l’absolutisme emergent de Ferran el Catòlic, encara que representatiu d’una «aristocràcia popular» oposada també a la liquidació del feudalisme. Les publicacions específicament dedicades a Destorrent per Serra el 1926 i per Vicens el 1931 versen en canvi sobre la conselleria de 1490-1491. Comparteixen els judicis negatius de Sanpere sobre l’acció reformadora de Ferran II a les institucions catalanes i, per això mateix, desemboquen en una visió ben diferent del polític barceloní. És de remarcar també el contrast d’aquests articles monogràfics amb les tesis doctorals respectives. Signada no per ell mateix, sinó pel seu germà Josep de Calasanç (potser a conseqüència d’un error editorial), la breu nota de Serra fou publicada en la revista de Rovira i Virgili un any i mig després de la lectura de la seva tesi a Madrid i mig any després d’haver-se assegurat una càtedra universitària a La Laguna.37 En canvi, l’article de Vicens, concebut com a ampliació de les observacions de Serra i aparegut també en un òrgan del moviment catalanista, en fou la primera publicació erudita, cinc anys anterior a la presentació de la tesi.38 De les teories de Sanpere sobre la corrupció moral regnant a la política barcelonina de la darreria del segle xv, segons ell causada per l’acció de la monarquia, Serra en fa una lectura que no és agosarat relacionar amb l’ambient autocrític suscitat entre els catalanistes arran de l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera: La posició d’alguns historiadors com Sanpere i Miquel, que creuen en una premeditada animadversió del Rei Catòlic contra Catalunya en tots els afers, no pot ésser totalment acceptada, i no s’ha d’absoldre de tots els pecats els catalans de l’època; n’hi ha alguns, i ben greus, que el mateix Sanpere ha de reconèixer, la covardia, el servilisme davant del rei, ço que avui en diríem la mancança de ciutadania i patriotisme.39 37  Josep de C. Serra i Ràfols, «Jachme dez Torrent. Una figura interessant dels inicis de la decadencia», Revista de Catalunya 27 (1926), pp. 241-247. 38  Jaume Vicens i Vives, «Jachme dez Torrent, Ferran II i la modificació del règim municipal de Barcelona», Estudis Universitaris Catalans XVI (1931), pp. 137-154. Reeditat dins Jaume Vicens i Vives, Obra dispersa. Catalunya ahir i avui, Barcelona, Vicens-Vives, 1967, pp. 3-14. 39  [E.] Serra, «Jachme dez Torrent», p. 241.



JAUME DESTORRENT I LA POLÍTICA DE BARCELONA

287

Jaume Destorrent aflora ara com una persona en tot addicta al Rei Catòlic i encarregada d’executar la seva política a la ciutat. Esdevé, doncs, el símbol de la nefasta actitud catalana que havia de dur a una decadència de molts segles: La figura de Jachme dez Torrent és remarcable en un temps en el qual, com hem dit, no abunden els grans polítics; la seva intervenció en els negocis públics durant molts d’anys fou singularment intensa, encara que sempre posada al servei del rei i no molt favorable a la integritat dels privilegis la observància rigorosa i exacta dels quals, vigorosament defensada per tots, hauria pogut equivaler a una semi-independència envers els mateixos reis.40

Per a Serra, el protagonisme adquirit per Destorrent és paral·lel al d’Íñigo López de Mendoza en la resolució del plet agrari: els dos deriven de l’absentisme del rei. Però en el cas de les reformes municipals, descarta que l’acció del monarca hagi estat guiada per un desig de fer justícia com en el cas dels remences. En conseqüència, la col·laboració de Destorrent amb els designis absolutistes de Ferran II que arrenca visiblement en ser nomenat conseller en cap el 30 de novembre de 1490 apareix com a especialment lamentable: Fins aquí no hi ha cap notícia de relacions directes [de Destorrent] amb el rei, i no les tenim fins al 1490. Aquest any, per causes que encara cal escatir, però que tal vegada no foren altres que destruir l’ombra de resistència que hagués oposat la Ciutat i els seus consellers a la creixent intromissió reial en els negocis barcelonins, Ferran II donà un veritable cop d’Estat i, trepitjant els privilegis jurats per ell i els seus antecessors, suspèn l’elecció de consellers i els nomena de reial ordre...41

El nucli erudit del treball de Serra arrenca de la confrontació entre les cartes originals trameses per Ferran II als consellers amb vista a la reforma del consistori municipal i a la renovació de càrrecs corresponent a l’any 1491, conservades a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, i el conjunt de còpies de la correspondència vinculada a aquesta operació i adreçada no sols al Consell barceloní, sinó també a d’altres agents; còpies incloses en un dels registres de la Cancelleria Reial, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.42   Ibidem, p. 247.   Ibidem, pp. 242-243. 42  ACA, reg. 3569, 11 còpies de cartes: A) a Miquel Joan Gralla, mestresala del rei i diputat de Catalunya (f. 91r); B) a l’infant Enric, lloctinent al principat (f. 91v); C) sense destinatari, vint-i-cinc còpies d’una credencial a favor de mossèn Gralla (f. 91v); i dues cartes als consellers de Barcelona (D i E), totes elles datades el 18 d’octubre de 1491 (ff. 91v-92r i 92r-v); F) a l’infant Enric, primer datada com les anteriors i després esmenada com de 13 de novembre (f. 92v); G) als consellers, datada el 18 d’octubre (ff. 92v-93r); H) a l’infant Enric, datada el 13 de novembre (ff. 93r-v); I) als consellers, datada el 13 de novembre (ff. 93v-94r); J) a Jaume Destorrent com a regent de la Cancelleria, datada el 18 d’octubre 40 41

288

RAMON GRAU I FERNÁNDEZ

Serra observa que el rei, en el seu campament a les envistes de Granada, va signar diverses cartes amb destí a Barcelona el dia 18 d’octubre d’aquell any, i n’extracta tres de les adreçades als consellers. En una d’elles, el monarca aprova les mesures pensades pels magistrats municipals que ell havia nomenat en pro del redreç de la ciutat i n’indica la reducció del deute com a objectiu prioritari.43 Les altres dues, que tracten del trànsit cap a la següent conselleria, exclouen el retorn al sistema electoral, com havien demanat els consellers en exercici. A la primera d’aquestes dues missives, Ferran II manifesta el seu desacord amb la petició a causa del perill de reviure les dissensions internes del govern municipal que havien motivat la intervenció de l’any anterior i ajorna les seves decisions sobre una nova composició del consistori fins a una data més propera al 30 de novembre.44 A la segona, en canvi, invoca la seva condició de rei i senyor de la ciutat de Barcelona i exigeix que el Consell posi a les seves mans la reforma del sistema per arribar a una representació universal, equilibrada i estable de la societat urbana. L’original d’aquesta darrera carta, conservada a l’Arxiu Històric de la Ciutat, té la data de la signatura alterada, de manera que s’hi llegeix 28 d’octubre.45 Les dues anteriors es van rebre el dia 31 d’octubre —els correus trigaven uns dotze dies entre les ciutats andaluses i Barcelona— i foren presentades a la sessió municipal de 7 de novembre. Malgrat els suggeriments que contenien sobre la necessitat de millorar el sistema de govern de la ciutat per resoldre la crisi financera i lluitar contra la conjuntura econòmica adversa, el Consell reiterà el prec de retornar al sistema electoral ordinari encara pocs dies abans de la crítica diada de Sant Andreu. El 27 de novembre, el representant del rei, mossèn Gralla, va fer servir una de les credencials signades el mateix 18 d’octubre i que l’autoritzaven a parlar en nom del rei46 i a continuació llegí la carta manipulada, per aconseguir que els representants del municipi concedissin a Ferran II la capacitat de reformar el sistema. La raó de l’alteració de la data apareix clara als ulls de l’historiador, així com qui en fou la persona responsable, la que portà la veu cantant en aquella sessió decisiva: (f. 94r); i K) als consellers, del mateix dia (f. 94r). Els folis següents són ocupats per cartes datades encara el 18 d’octubre, sobre altres afers i amb altres destinataris. 43   Carta K de les enumerades en la nota anterior. Correspon a l’original següent: AHCB, 1B-IX, Lletres Reials Originals, A-1803, rebuda pel Consell a 31 d’octubre. 44   Carta E: AHCB, IB-IX, A-1802, rebuda pel Consell a 31 d’octubre. Publicada per J. Vicens, Ferran II, vol. III, apèndix II, document 150. 45  Carta D: AHCB, IB-IX, A-1804, presentada en Consell a 27 de novembre. Publicada per J. Vicens, Ferran II, vol. III, apèndix II, document 149. 46  Carta C. AHCB, IB-IX, A-1805, completada amb l’encapçalament Prohòmens i amb la data modificada de 28 d’octubre.



JAUME DESTORRENT I LA POLÍTICA DE BARCELONA

289

Era difícil fer creure que una carta de la mateixa data que les anteriors hagués arribat no en el mateix correu, sinó vint-i-set dies més tard, i que el rei en un sol dia escrivís dues lletres ben diferents. Misser Torrent, per a arreglar-ho, va esmenar senzillament la data de la carta [...]. El Concell de Cent, llegida aquesta carta i després d’un discurs de Jachme dez Torrent en el qual va proposar metre en mà del rei el regiment de la ciutat, així va acordar-ho en mig de lloances a Ferran.47

Els dies 29 i 30 de novembre, l’infant Enric procedí a suspendre els processos electorals i a nomenar els nous consellers, d’acord amb les instruc­ cions rebudes. Com també feia en una carta paral·lela tramesa al consistori municipal, el rei al·legava que de moment no podia resoldre definitivament el problema suscitat —de fet implicava venir a Catalunya— perquè estava retingut a Andalusia per una empresa que s’acostava al seu desenllaç.48 En efecte, Granada va caure en mans de Ferran II el 2 de gener de 1492. Mesos després els Reis Catòlics arribaven a Barcelona per fer-hi una estada espe­ cialment prolongada i productiva. Un joveníssim Jaume Vicens amb vint-i-un anys, que es declarava captivat per l’article de Serra, va ampliar la recerca a l’entorn d’aquestes cartes i —si deixem al marge algunes confusions puntuals que no val la pena de ressenyar aquí i que són degudes a una comprensible immaduresa tant a l’hora de treballar amb els fons arxivístics com a la de posar per escrit els resultats obtinguts— arribà a una conclusió general anàloga a la del seu antecessor, però expressada en termes més propers en esperit a Sanpere: Així Jachme dez Torrent lliurà a Ferran II l’esdevenidor de la ciutat. Un home, en realitat obscur, obtingué quelcom que els més poderosos reis de la casa de Barcelona mai no havien pogut assolir: que el Consell de Cent atorgués al rei el dret de resoldre la qüestió de la seva constitució, sense prendre cap mesura —massa àmplia l’expressió «salvar els furs i llibertats»— contra les ordenacions, que podien molt bé ésser arbitràries, que aquell havia de dictar.49

Val a dir que ni Jaume Destorrent era un home obscur ni aquella era la primera intervenció reial d’aquest gènere ni eren buides les garanties donades per Ferran II en la carta decisiva: E no volem ni entenem fer perjuy algú a vostres libertats e privilegis, usos, pràtiques e costums. El paral·lel amb les actuacions reials de 1453-1455, que ara es tractava precisament de corregir, s’imposa en primer terme, tant per la manifesta influència en els dos casos dels grups socials que en resultaren beneficiats —el 1453, els menestrals; el 1490, els ciutadans— com per la mecànica, que comença amb la interrupció   [E.] Serra, «Jachme dez Torrent», p. 245.   Cartes H i I, adreçades respectivament a l’infant Enric i als consellers i datades en origen el 13 de novembre. Foren utilitzades el dia 29 (AHCB, IB-IX, A-1806). 49  J. Vicens, «Jachme dez Torrent», p. 11. 47 48

290

RAMON GRAU I FERNÁNDEZ

de la seqüència electoral sota la invocació de la supremacia reial i culmina després de dos o tres anys de transició amb un privilegi que estabilitza el nou ordre. Però és que, com molt bé sabia Sanpere, l’actuació dels reis i senyors de Barcelona en l’organització del govern municipal remunta fins al moment fundacional i és consubstancial al sistema, com palesen els successius retocs avalats pel mateix Jaume I. Sols l’obsessió pel segle xv com el tombant tràgic de la història de Catalunya i les idees a priori sobre la significació a llarg termini del regnat de Ferran el Catòlic porten a menystenir aquestes dades. De l’esmentat conjunt de cartes, Serra i Vicens destaquen l’adreçada a mossèn Gralla, perquè revela que tota l’operació tendent a la reforma era en mans del conseller en cap i alhora regent de la Cancelleria, Jaume Destorrent, encarregat de donar instruccions als agents reials d’acord amb l’evolució dels debats en el Consell municipal.50 Serra aventura que el nostre personatge potser no era sols un executor dels projectes de Ferran II. Altre cop, Vicens li dóna a la hipòtesi un caire més ferm: [...] la intervenció de Jachme dez Torrent era tan considerable que fins podia donarse com a veritable ordenador del regiment de Barcelona, actuant el rei en el sentit, solament, de donar validesa a les seves propostes.51

Vicens complementa l’anàlisi dels fets de novembre de 1491 amb indagacions sobre els contactes entre el rei i Destorrent abans de 1490, ignorats per Serra. Els documenta amb una carta de 1487, on Ferran II dóna les gràcies a Destorrent per la seva contribució a la política en pro de la millora de la situació econòmica. Els vincles es fan més densos en ocasió de l’ambaixada barcelonina dels primers mesos de 1488 a Saragossa, on Destorrent hauria tractat amb el rei les futures intervencions en les eleccions de les institucions catalanes, primer a la Diputació del General i després al Consell de Cent. Juntament amb aquesta hipòtesi plausible, però no demostrada, que es mou en l’esfera dels afers públics, el jove Vicens s’esforça a recobrar la línia argumental de Barcelona en 1492 que vinculava la prossecució dels projectes polítics de Ferran el Catòlic amb l’ús sistemàtic de la corrupció. D’una banda, exhuma una intervenció del rei, aquell mateix any de 1488, on, malgrat les aparences de donar suport a la legalitat, emparava l’impagament d’un antic deute particular contret per Destorrent a Roma contra les justes demandes dels seus creditors italians, emparats al seu torn per la Santa Seu:   Carta A. Publicada per J. Vicens, Ferran II, vol. III, apèndix II, document 148.  J. Vicens, «Jachme dez Torrent», p. 3.

50 51



JAUME DESTORRENT I LA POLÍTICA DE BARCELONA

291

Podem interpretar això de dues maneres diverses: o bé Ferran II no vol donar lloc que la jurisdicció eclesiàstica se sobreposi a la reial, més tractant-se d’una persona tan important a Barcelona com dez Torrent [...], o [...] havent ja destinat a aquell pels designis futurs que mantenia, o sigui reorganització del Consell de Cent, volia que aparegués davant de tothom amb aquell aire de moralitat que li calia per encarregar-se’n; puix, precisament, els defectes més greus que el monarca assenyalava en els consellers populars eren la seva immoralitat i la seva disbauxa...52

De l’altra, crida l’atenció sobre les mercès reials concedides des de 1490 a favor de Destorrent mateix i del seu entorn, que és caracteritzat com un veritable partit del qual sorgiren els consellers de nomenament i un planter de polítics locals al servei de la Corona. També contribueixen a la impressió de sectarisme les incitacions infructuoses del conseller en cap per tal que els seus antecessors fossin processats malgrat que, de fet, l’honradesa d’aquests era oficialment reconeguda; una dada recalcada per Sanpere per palesar que la motivació al·legada pel monarca era un mer pretext. I finalment, explora les sospites d’irregularitats en l’administració de les imposicions sobre el pa, privatitzada arran de la intervenció reial de 1490 per estalviar despesa pública i que esquitxaven Destorrent mateix. Tot i que Vicens no disposa de l’instrumental adequat per analitzar la qüestió, sí que pot llegir als documents que el rei va decidir tirar terra damunt de les denúncies, senyal inequívoc de la complicitat culpable entre Ferran II i el conseller en cap: Tant era l’apreci que li mereixia que, en tot atac adreçat a la persona de Jachme dez Torrent, hi veia un greuge, un atac fet a la seva persona.53

Epíleg Des de les asèptiques anotacions coetànies del Manual de Novells Ardits, que amb prou feines recullen els reflexos purament externs de la presència pública de Jaume Destorrent, fins a l’article de 1931, que mira d’explorar la seva consistència moral, ha passat molt de temps, però, historiogràficament parlant, no s’ha recorregut un camí molt llarg. Com a personatge històric, Destorrent no emergeix veritablement fins el 1879, a l’estudi sobre la guerra remença de 1484-1485 degut a Salvador Sanpere i Miquel. Però la visió heroica del personatge que desprèn el seu lideratge d’aquell instant, quan no tem actuar al marge o en contra de les directrius del rei, no ha estat la part de l’obra de Sanpere més influent sobre   Ibidem, pp. 5-6.   Ibidem, p. 12.

52 53

292

RAMON GRAU I FERNÁNDEZ

els autors posteriors. L’article d’Elies Serra i Ràfols, de 1926, i el de Jaume Vicens i Vives, de 1931, són més tributaris de la visió negativa sobre l’acció política de Ferran II a Catalunya consolidada per Sanpere el 1893. Un cop Serra comprova —i Vicens corrobora— la seva col·laboració decisiva en l’alteració del règim del Consell de Cent, Destorrent esdevé un símbol de la lassitud col·lectiva davant el creixent poder d’una monarquia que serà adversa a Barcelona i a Catalunya. L’article de Serra que desenvolupa aquest criteri és potser una expressió més lliure que no pas la seva tesi doctoral, que havia presentat l’any anterior. El de Vicens, en canvi, és el primer pas cap a una futura tesi que, malgrat les variacions de marc polític produïdes en l’interval —des de febrer de 1925 fins a febrer de 1936—, s’havia de subjectar a tràmits similars i a una mateixa direcció. El doctorand justifica a la manera positivista, per la descoberta de més documents, un allunyament respecte a les tesis de Sanpere que tria expressar en condemnes tan emfàtiques com abans ho havien estat les adhesions.54 Ferran II i la Ciutat de Barcelona esdevé, explícitament, una obra simètrica de Barcelona en 1492. En substituir la desqualificació sistemàtica de tots els rengles de la política catalana de Ferran el Catòlic per una lloança igualment sistemàtica, Vicens comparteix amb Sanpere l’atribució de tot el protagonisme al cèlebre monarca.55 Però, com hem explicat en altre lloc, hi ha una dissociació molt notable entre els enunciats generals d’aquesta tesi doctoral i les seves conclusions parcials sobre els diversos passos de la reforma municipal barcelonina, ara reconstruïda amb gran luxe de detalls.56 De fet, aquestes reflexions o autocorreccions de Vicens abonen la idea d’un protagonisme de Jaume Destorrent ja entrevist el 1931 i que espera encara un historiador que en descrigui la seqüència completa —des de l’exercici de 1478-1479 i les Corts de 1480-1481 endavant— i en descobreixi un sentit polític que s’endevina prou consistent i autònom respecte als dictats reials.

 J. Vicens, Ferran II, vol. II, p. 82, nota 267, entre altres passatges.   Ibidem, vol. I, pp. 14-15. 56  R. Grau, «L’aportació de Vicens», especialment pp. 98-109. 54 55

LES ARTES LIBERALES, LES ESCOLES D’ARTS I LA FACULTAT D’ARTS DE LA CIUTAT DE BARCELONA, SEGLE XV. TRADICIÓ I RENOVACIÓ1 Josep Hernando Universitat de Barcelona

És un fet prou conegut i repetit que la cultura occidental medieval va ser hereva de la cultura de la Roma antiga.2 Aquesta herència, pel que fa a l’ideal formatiu, passa pel sentit pràctic dels romans (guerrers, polítics, administradors: conquerir, organitzar), deixa de banda les qüestions especulatives i conserva poc més que les disciplines anomenades artes liberales. I encara aquí varen predominar els gramàtics, els retòrics, els juristes. El resultat va ser el predomini de les disciplines dirigides al conreu de la paraula pública, és a dir, a la política, i també, per tant, a la regulació de les relacions d’uns amb els altres, és a dir, al Dret. Romangueren en segon pla les disciplines referides a les ciències físiques, a les matemàtiques. Es per això que a Roma trobem excel·lents gramàtics, oradors, literats, poetes, juristes. Però pocs filòsofs i poc esperit creador. L’interès, en aquest cas, es decantava més aviat per la moral pragmàtica. El tipus romà d’educació fou essencialment literari, gramatical, retòric.3 Dos eren els cicles de formació. El primer cicle, o escola dels gramàtics, tenia com objecte d’ensenyament la morfologia i la sintaxi. Es a dir, la seva 1   Sigles utilitzades: AHPB = Arxiu Històric de Protocols de Barcelona; AHCB = Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. 2   Vegeu AA. VV., Storia mondiale dell’educazione. I Dalle origini al 1515, Roma, Città Nova, 1986; P. Bowen, Historia de la educación occidental. II La civilización de Europa, siglos vi-xv, Barcelona, Herder, 1984; H. I. Marrou, Historia de la educación en la Antigüedad, Madrid, Akal, 1985. 3   Deixem de banda aquí l’exposició de l’herència de l’antiguitat prèvia a Ciceró pel que fa a les Arts Liberals: els hindús, Egipte, la Grècia clàssica amb Plutarc (c. 40/50-c. 120 a.C.) i Filó (s. ii a.C.). Ja a Roma, hom hauria també de citar Terenci Varró (116-27 a.C.), autor de Disciplinarum libri IX, obra avui perduda; vegeu R.-M. Martin, «Arts libéraux (sept)», dins el Dictionnaire d’histoire et de géographie ecclésiastique, t. IV, Paris, 1930, col. 827-843.

294

JOSEP HERNANDO

finalitat era ensenyar a parlar correctament (hom hi afegia nocions d’aritmètica, de geometria, d’astronomia o geografia i de música). En el segon cicle, o escoles dels retòrics, l’objecte de l’ensenyament era la retòrica, el bene dicendi, és a dir, com s’han d’exposar els coneixements adquirits.4 Calien també nocions de lògica i dialèctica. El caràcter, per tant, de l’ensenyament era bàsicament literari. La documentació, especialment notarial, dels arxius barcelonins, fan referència en especial, pel que fa als models de l’antiguitat, a Ciceró (10343  a.C.), Quintilià (30-95), sant Agustí (354-430), Marcià Capel·la (410-470), Boeci (c. 480-525), Cassiodor (477/481-570), Isidor de Sevilla (560-636). Per a Ciceró, l’ideal suprem és l’eloqüència, l’ideal de l’educació és l’orador. El llenguatge distingeix l’home. L’eloqüència, però, no es basa en la pura retòrica (verbum), perquè ideal humà és el doctus orator, la instrucció del qual prové de les artes libero dignae, les artes liberales: gramàtica, aritmètica, música, retòrica, filosofia, geometria. Totes elles subordinades a la retòrica. Aquest és l’ideal de De inventione rethorica i De oratore. Marc Flavi Quintilià, mestre de retòrica, protegit de Vespasià, seguí l’ideal de Ciceró. En la seva obra De oratoria institutione, l’ideal humà és el vir bonus dicendi peritus. La instrucció consisteix en l’aprenentatge de llegir i escriure, dels grammatica o les «arts liberals», la retòrica, és a dir, l’art de parlar bé, i la filosofia. L’època medieval heretà aquest ideal d’educació, predominantment literari, gramatical, retòric i llibresc, és a dir, la formació volguda per Ciceró i codificada per Quintilià, però amb un nou esperit degut a sant Agustí, que exposà en De doctrina Christiana.5 Escrita l’any 396, tot conservant la cultura, l’objecte final és formar el vir christianus dicendi peritus, l’home cristià que sap parlar bé. El text, però, que cal comprendre és la Sagrada Escriptura, font de la veritat, per a la qual cosa són necessaris tots els recursos de les artes liberales, és a dir, de tots els aspectes sensibles: història, geografia, botànica, zoologia, mineralogia, astronomia, medicina, agricultura, navegació, aritmètica. Per tant, cal el coneixement de les dades històriques, de les propietats físiques dels cossos, de les dades tècniques. Calen també la dialèctica o lògica: la ciència del raonament per tal de examinar i resoldre els problemes que apareixen en els llibres sagrats. Però no acaba aquí el procés: cal saber parlar de l’Escriptura. Per això, és necessària la retòrica. Un bon intèrpret és aquell que també és capaç d’expressar de la forma 4   Són prou conegudes les etapes d’ensenyament d’aquestes escoles: la lectio: llegir el text; la emendatio: corregir el text; la narratio: explicar el text; i el iudicium: criticar el text. Tot portava a l’ensinistrament per a la composició i la declamació, per a la qual cosa calia el coneixement de les “ciències” 5   Sant Agustí, De christiana doctrina, dins Obras de San Agustín, vol. XV, Madrid, Biblioteca de Autores Cristianos, 1959, pp. 49-285.

LES ARTES LIBERALES, LES ESCOLES D’ARTS I LA FACULTAT D’ARTS

295

més lluminosa i eficaç el fruit de la seva interpretació. Per tant, l’ideal del docte cristià és la intel·ligència de la Revelació, a través de l’exegesi bíblica, fent servir tots els instruments de comprensió i expressió. Aquest tractat en quatre llibres condicionarà, des del punt de vista del mètode, tot l’esdevenir intel·lectual d’Occident fins el segle xii: Arts Liberals i Sagrada Escriptura, que omple el buit deixat per la pèrdua de la Filosofia (grega). És el fonament d’una autèntica cultura cristiana, és a dir, d’aquella intel·ligència de la realitat en el seu conjunt que comença i pot cultivar-se a partir de la fe en la Revelació. Per tant cal buscar i trobar el seu significat fent ús de tots els instruments de la intel·ligència per a poder després comunicar-ho. El De doctrina christiana de sant Agustí va representar un veritable manifest programàtic de la nova cultura cristiana. Malgrat que el programa d’estudis profans proposat per sant Agustí ultrapassava amplament els límits de les set Arts Liberals, ell s’ajustà a ell. Tota l’organització escolar de l’alta Edat Mitjana s’inspira en el programa establert per sant Agustí. Aquesta organització està formada, com elements essencials, fins la fi del segle xii, per escoles d’Arts Liberals i escoles d’Escriptura Sagrada, sent concebudes les primeres com preparació per a les segones. És a dir, en els programes escolars, l’estudi de les ciències profanes és limita a les set Arts Liberals. Per tant, l’ordre del saber a l’època medieval, fins el segle xii, serà ensenyament bàsic (llegir escriure comptar), les Arts Liberals, l’estudi de la Sagrada Escriptura.6 N’és exemple Boeci (c. 480-525).7 Ell va ser el vehicle més important de transmissió de la cultura grecollatina a l’Occident, fins el segle xii, en Arts Liberals. En Aritmètica, Geometria i Música l’alta Edat Mitjana a penes va conèixer altra cosa que el que digué Boeci. El mateix podem dir pel que fa a la lògica: les traduccions i comentaris de Boeci de l’Isagoge de Porfiri, i de 6   Vegeu La scuola nell’Occidente latino dell’alto medioevo, XIX Settimane di Studio, Spoleto, Centro Italiano di Studi sull’Alto Medioevo, 1972; P. Riché, «L’enseignement et la culture des laics dans l’occident pré-carolingien», dins La scuola nell’Occidente latino, pp. 231-254; J. Bühler, La cultura en la Edad Media. El primer renacimiento de Occidente, Barcelona, Círculo Latino, 2005; M. Banniard, La genesi culturale dell’Europa, v-viii secolo, Bari, Laterza, 1994; P. Riché, Les écoles et l’enseignement de l’Occident chrétien de la fin du ve vers la moitié du xie siècle, Paris, Aubier, 1979; P. Riché, Éducation et culture dans l’Occident barbare (vie-viiie), Paris, Hachette, 1962; P. Riché, La educación en la Cristiandad antigua, Barcelona, Herder, 1983. 7   Hem dit que foren models de l’antiguitat, a més a més Ciceró, Quintilià i sant Agustí (354-430), Marcià Capel·la, Boeci, Cassiodor, Isidor de Sevilla, presents tots en els inventaris dels barcelonins del segle xv. Recordem que Marcià Capel·la, retòric, nascut, sembla, a Cartago, docent a Roma, escriví l’obra De nuptiis Philologiae et Mercurii et de septem artibus liberalibus libri IX. És una al·legoria pedagògica: presenta les noces entre Filologia, que simbolitza l’amor a la raó, i Mercuri, que simbolitza l’eloqüència i l’enginy. La presència de les set donzelles conduïdes per Apol·lus representen les Set Arts Liberals. Aquesta obra va ser una enciclopèdia per excel·lència, el manual que va consagrar el cànon de les Set Arts Liberals, format pel trivium (gramàtica, retòrica, dialèctica), i el que més endavant hom anomenarà quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia, música o harmonia).

296

JOSEP HERNANDO

les Categories i de Peri Hermeneies d’Aristòtil, és a dir, la Logica Vetus de l’època medieval. Si Boeci es proposava traduir, comentar, conciliar i transmetre, els autors posteriors, a més a més, pretendran resumir els grans tractats de la cultura clàssica. Cassiodor fou un d’ells. Cansat de guerres i turbulències, farà opció per la vida monacal, fundant a Calàbria el monestir dit Vivarium, els monjos del qual tindran com a objectiu l’oració, el treball manual i el conreu de les Arts Liberals al servei de la ciència sagrada de la vida cristiana inspirant-se en sant Agustí. La seva obra Institutiones divinarum et saecularium litterarum conté una primera part, dividida en 33 capítols, on cita els llibres que un monjo ha de llegir per a una formació adient per a després posar tota l’atenció en ciència sagrada.8 La segona part de les Institutiones, coneguda com De artibus et disciplinis liberalium litterarum, és un veritable manual de les Arts Liberals, que consagrà la divisió d’aquestes en trivium i quadrivium, dedicant el trivium a les artes sermociales i el quadrivium a les artes reales.9 A partir, doncs, de Boeci i de Cassiodor es donà una preponderància de les Arts Liberals, cosa que podem veure també en Isidor de Sevilla,10 Alcui de York i, fins i tot, malgrat alguns, en Joan Scot Eríugena.11 El programa d’estudis profans destinats a formar l’home lletrat roman intacte, en principi, fins a començaments del segle xiii. I les antigues escoles d’Arts Liberals esdevindran «facultats» d’Arts Liberals en les universitats del segle xiii. La facultas artium és, en els seus orígens, la secció de la universitat on hom ensenya les set Arts Liberals, el trivium (gramàtica, retòrica, dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia, música). Hom hi imparteix una formació literal i científica general que prepara els estudiants per als estudis superiors de Teologia, de Dret i de Medecina. Dit d’altra manera, hom subordina les set Arts Liberals a les tres disciplines su 8   Hom por veure l’interès i la importància d’aquesta primera part, on són citades les obres de diverses disciplines que contenen la formació desitjada del monjos, mitjançant els noms del autors: Ticonius, Augustinus, Hadrianus, Eucherius, Junilius, Flavius Josephus, Eusebius, Socrates Sozomenus, Theodoretus de Ciro, Marcellinus, Prosperus, Hieronimus, Gennadius Massiliensis, Julius Orator, Marcellinus, Dinax, Dionius, Dioscorides, Hipocrates, Galenus, Aurelius Coeli, Vellius Longus, Curtius, Valerianus Papyrianus, Adamantius, Euthiches, Cassiodorus, Diomedes, Theoctistus, etc.  9   El mateix podem dir també de la segona part, dita De artibus et disciplinis liberalium litterarum, on es recomana la lectura d’obres d’aquests autors: Virgili, Ciceró, Homer, Demóstenes, Donat (De arte gramatica), Philosophia secundum Aristotelem (Philosophia, Categoriae, Perihermeneias), Isagoge Porphirii (Introductio in Praedicamenta, comentari a les Categoriae d’Aristòtil, coneguda com Isagoge, traducció al llatí de Boeci). Com diu l’historiador de la ciència René Taton en la seva obra Historia general de las ciencias (Barcelona, Destino, 1971, vol. I, p. 454): «Sense Cassiodor, els seus monjos i tots els que durant segles sense treva van copiar textos... totes les obres científiques i literàries de l’Antiguitat haurien desaparegut en aquell naufragi i mai no s’hauria produït el Renaixement». 10   J. Fontaine, Isidoro de Sevilla. Génesis y originalidad de la cultura hispánica en tiempos de los visigodos, Madrid, Encuentro, 2002. 11   M. Cappuyns, Jean Scot Érigène, sa vie, son œuvre, sa pensée, Louvain, Mont César, 1933.

LES ARTES LIBERALES, LES ESCOLES D’ARTS I LA FACULTAT D’ARTS

297

periors (la «triple saviesa»). Aquesta subordinació, però, era d’ordre pedagògic, perquè elles preparaven l’esperit per a una comprensió de matèries més difícils. Tanmateix la introducció dels escrits d’Aristòtil i dels seus comentadors grecs i àrabs, a més a més d’altres obres de la ciència pagana, canviaren de manera inevitable aquesta situació hereva del pensament agustinià, és a dir, de la «saviesa cristiana» per ell formulada.12 Quin havia de ser el lloc de la física, la metafísica i l’ètica aristotèlica en l’organització del saber?13 La transformació de l’organització dels estudis es deu a la revolució cultural preparada des del segle xii. Hom ho pot veure en l’obra De divisione philosophiae de Dominicus Gundisalvi, escrita a Toledo vers 1150.14 El quadrivium és integrat dins la philosophia. El contingut del trivium variarà segons els autors. Un altre exemple el tenim en el ms. Ripoll 109 (ff. 134r-158v), que es troba a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona. Es tracta d’una guia d’estudiant per a la preparació dels exàmens, escrita entre 1230 i 1240 per un mestre de nom desconegut de la Facultat d’Arts de París. Segons aquest mestre, la filosofia racional coincideix amb el trivium i el quadrivium, és una divisió de la mathematica, coincidint en això amb el De divisione philosophiae de Dominicus Gundisalvi. Endemés, hom ha d’entendre philosophia com sinònim de scientia.15 Aquest document ens mostra un esforç per combinar la antiga classificació de les Arts Liberals amb les dues divisions clàssiques de la filosofia, per 12   Vegeu G. Paré; A. Brunet; P. Tremblay, La renaissance du xiie siècle. Les écoles et l’enseignement, Paris-Ottawa, J. Vrin, 1933. Vegeu també Ph. Delhaye, «L’organisation scolaire du xiie siècle», Traditio V (1947), pp. 213-266. I també J. de Ghellinck, Le mouvement théologique du xiie siècle, Bruges-Bruxelles-Paris, De Tempel, 1948. 13   F. van Steenberghen, «L’organisation des études au moyen âge et ses répercussions sur le mouvement philosophique», Revue Philosophique de Louvain, troisième série 52/36 (1954), pp. 572-592 (http://www.persee.fr/web/revues/home/prescript/article/phlou_0035-3841_1954_num_ 52_36_4516); F. van Steenberghen, «Réflexions sur l’organisation des études au moyen âge», Studia monographica et recensiones, edita a Maioricensi Schola Lullistica Studiorum Mediaevalium, vol. XI, Palma de Majorque, 1954, pp. 153-168. 14   Vegeu J. Mariétan, Problème de la clarification des science d’Aristote à S. Thomas, SaintMaurice (Suisse)-Paris, 1901, pp. 11-47; L. Baur, Dominicus Gundissalinus, De divisione philosophiae, Munster en W., Aschendorff, 1903, pp. 196-202; A. Mansion, Introduction à la Physique aristotélicienne, Louvain, Éditions Universitaires, 1945, pp. 39-43 i 122-143. 15   C. Lafleur; J. Carrier, Le «Guide de l’étudiant» d’un maître anonyme de la Faculté des arts de Paris au xiiie siècle. Édition critique provisoire du ms. Barcelona, Arxiu de la Corona d’Aragô, Ripoll 109, fol. 134ra-158va, Québec, Publications du Laboratoire de philosophie ancienne et médiévale de la Faculté de philosophie de l’Université Laval, 1992. Vegeu també C. Lafleur; J. Carrier (eds.), L’Enseignement de la philosophie au xiiie siècle. Autour du «Guide de l’étudiant» du ms. Ripoll 109, Actes du colloque international, Turnhout, Brepols, 1997. En aquesta guia de l’estudiant hom classifica el contingut dels estudis així: I Philosophia naturalis: 1. Metaphysica; 2. Mathematica (Astronomia, Geometria, Arithmetica, Musica); 3. Physica (= Scientia naturalis inferior); II Philosophia practica sive moralis: 1. Theologia supernaturalis; 2. Economica; 3. Politica; 4 Ethica; III. Philosophia rationalis: 1. Rhetorica; 2. Grammatica; 3. Logica.

298

JOSEP HERNANDO

la qual cosa ens trobem, en l’organització de saber, amb disciplines noves: metafísica, física i ètica. Com hem dit, des del principi del segle xiii els llibres naturals d’Aristòtil, junt amb comentaris d’Avicenna i Alfarabi, i també part de l’Ètica a Nicòmac, són objecte d’ensenyament en les aules de la Facultat d’Arts.16 La conseqüència d’aquest ensenyament, que semblava menystenir una concepció del món que reservava en exclusivitat a la Teologia l’explicació de los coses per llurs causes profundes, és prou coneguda: hom ho prohibeix en el concili de París de 1210 i en les recomanacions del llegat pontifici Robert de Courçon l’any 1215. L’any 1255, però, la Facultat d’Arts de París promulgà un nou estatut imposant l’estudi de totes les obres fins llavors conegudes, d’Aristòtil.17 A partir d’aquest moment les set Arts Liberals es convertiren en ciències auxiliars de la Filosofia. Hom pot veure que ha canviat l’estructura del saber i la jerarquia de les ciències. Per altra part, durant el segle xiii es produirà una renovació de certs manuals elementals: El Doctrinale d’Alexandre de Villedieu i el Graecismus d’Évrard de Béthune ocuparan el lloc de Donat i Priscià.18 Per altra banda a l’ Universitat de París l’ensenyament de les matemàtiques es farà de forma privada.19 És a dir, l’ensenyament de les ciències exactes, el quadrivium, romandrà fora dels programes escolars.20 En canvi, a la universitat d’Oxford, segons els seus estatuts, l’ensenyament de les matèries del quadrivium és un fet.21 Segon el pla d’estudis de la Facultat d’Arts de la Universitat de París de l’any 1255, hom començava pels Grammatica amb els textos Priscianus minor, Priscianus maior i el De accentu del mateix autor. Seguia l’ensenya16   A. Forest; F. van Steenberghen; M. de Gandillac, «Le mouvement doctrinal du ixe au xive siècle», dins A Fliche; V. Martin, Histoire de l’Église, vol. 13, Paris, Bloud et Gay, 1963, pp. 191-208 i 240-242. 17   Chartularium Universitatis Parisiensis, editat per H. Denifle et É. Châtelain, Paris, Delalain, 1889-1894 (reimpressió anastàtica: Bruxelles, Culture et Civilisation, 1964): Estatut de 1215 que conté la prohibició dels libri naturales formulada en 1210, p. 70; Estatut de 1252, pp. 230-232; C. Lafleur, «Transformations et permanences dans le programme des études à la Faculté des arts de l’Université de Paris au xiiie siècle: Le témoignage des “introductions à la philosophie” et des “guides de l’étudiant”», Laval théologique et philosophique 54/2 (1998), pp. 387-410 (http://id.erudit.org/iderudit/401164ar). 18   Ph. Delhaye, La place des arts libéraux dans les programmes scolaires du xiiie siècle , dans Arts libéraux et philosophie au Moyen Âge, Montréal, Institut d’études médiévales, Paris, Vrin, 1969, p. 168. 19   Cl. Lafleur, «Les “guides de l’étudiant” de la Faculté des arts de l’Université de Paris au xiiie siècle», dins M. J. F. M. Hoenen; J. H. J. Schneider; G. Wieland (eds.), Philosophy and Learning. Universities in the Middle Ages, Leiden-New York-Köln, Brill, 1995, pp. 137-199. 20   G. Beaujouan, «L’enseignement de l’arithmétique élémentaire à l’Université de Paris aux xiiie et xive siècles. De l’abaque à l’algorisme», dins Homenaje a Millás-Vallicrosa, Barcelona, CSIC, 1954, vol. I, pp. 98-99 i 93-124. 21   Vegeu Cl. Lafleur, «Les textes “didascaliques” (“introductions à la philosophie” et “guides de l’étudiant”) de la Faculté des arts de Paris au xiiie siècle: notabilia et status quaestionis», dins O. Weijers et L. Holtz (eds.), L’enseignement des disciplines à la Faculté des arts (Paris et Oxford, xiiie-xve siècles), Actes du colloque international, Turnhout, Brepols, 1997, pp. 351-352. Vegeu també S. Gibson, Statuta Antiqua Universitatis Oxoniensis, Oxford, Clarendon Press, 1931.

LES ARTES LIBERALES, LES ESCOLES D’ARTS I LA FACULTAT D’ARTS

299

ment de la Logica Vetus amb la lectura dels textos Liber Porphirii Predicamentorum, el Perihermeneias d’Aristòtil i el Liber Divisionum et Topicorum Boethii. I també la Logica nova: Topica et Elenchi, Analytica priora i Analytica posteriora d’Aristòtil. Tot seguit hom passava a la lectura dels llibres naturals d’Aristòtil: Physica, De animalibus, De anima, De generatione, De sensu et sensatu, De somno et vigilia, De plantis, De memoria et reminiscentia, De morte et vita, De differentia spiritus et animae.22 Ja en altre lloc hem exposat l’ideal en l’ensenyament de la Barcelona dels segles xiv i xv a partir de l’ideal de l’època clàssica, passant per la cristianització d’aquest ideal i els canvis provocats per la introducció dels textos d’Aristòtil a la baixa Edat Mitjana, tot tenint present en l’exposició la munió de dades que hom obté de documentació de tota mena que ens informa de les biblioteques dels barcelonins.23 També disposem de textos que ens assabenten de l’ensenyament concret contingut en programes acadèmics d’escoles d’arts o secundàries, i també superiors, com la Facultat d’Arts de Barcelona en el segle xv. Es tracta d’uns programes en els quals la gramàtica i la lògica té el paper principal i la literatura i les altres arts liberals romanen en un segon pla. Trobem aquí el resultat, com hem dit, dels canvis passats a Occident a principi del segle xiii amb la traducció i la popularització de les obres d’Aristòtil.24 La cultura es basa en el coneixement de la gramàtica i està constituïda per l’estudi de la lògica i de la filosofia d’Aristòtil, que coronarà, si escau, una teologia, la tècnica de la qual s’inspira en aquesta lògica i en aquesta filosofia, o bé coronarà les altres ciències superiors. Doncs bé, entre d’altres, com hem dit, disposem de dos textos que ens assabenten de l’ensenyament concret contingut en dos programes acadèmics d’escoles d’arts o secundàries 22   Vegeu Ph. Delhaye, La place des Arts Libéraux dans les programmes scolaires du xiiie siècle, pp. 169-170. 23   Vegeu J. Hernando, «Lectores y libros en los protocolos barceloneses en el siglo xv: la formación básica posible de un lector barcelonés», Napoli Nobilissima. Rivista di arti figurative, archeologia e urbanistica XXXIII (1994), pp. 147-155. J. Hernando, «L’ensenyament a Barcelona, segle xiv. Documents dels protocols notarials. Primera part: Instruments notarials de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, 1350-1400», Arxiu de Textos Catalans Antics 12 (1993), pp. 141-271. J. Hernando, «L’ensenyament a Barcelona, segle xiv. Documents dels protocols notarials. Segona part: Instruments notarials de l’Arxiu de la Catedral de Barcelona i de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 12941400», Arxiu de Textos Catalans Antics 16 (1997), pp. 131-298. Vegeu-hi la bibliografia existent sobre el tema de l’ensenyament a la Catalunya de la baixa Edat Mitjana: J. Hernando, Escoles, ensenyament de lletra i llibre de gramàtica a Barcelona (segles xiv-xv), Col. Quaderns del Seminari d’Història de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2001; A. de la Torre y del Cerro, Documentos para la historia de la Universidad de Barcelona. I. Preliminares (1289-1451), Introducción, notas y comentarios de J. Rubió Balaguer, Barcelona, Universidad de Barcelona, 1975. 24   Vegeu p. Chojnacki, «L’essor de la logique au xiiie siècle», dins Arts Liberaux et Philosophie au Moyen Âge, Actes du Quatrième Congrés International de Philosophie Médiévale, Montréal, Université de Montréal, 1967, pp. 887-894.

300

JOSEP HERNANDO

de Barcelona i també de la regulació dels estudis de la Facultat d’Arts de Barcelona.25 El dia 4 d’octubre de 1425, dos estudiants d’arts, Pere Gallissà, de 21 anys, oriünd de la vila d’Arbós i habitant de Barcelona, i Pere Rovira, de 19 anys, nadiu de Pallerols, prop de Cervera i també habitant de Barcelona, formaven una societat per a la docència. Ambdós estudiants tindrien una cambra a les Escoles Majors de Barcelona, els rectors de les quals eren el prevere Galceran Roca i el ciutadà de Barcelona Tomàs d’Horts, d’acord amb una pràctica habitual a les escoles de Barcelona. Es tractava, per tant, de les escoles de la catedral de Barcelona. En aquesta cambra de les escoles de la catedral ambdós ensenyarien la part gramatical i literària del pla d’estudis de l’escola d’arts als estudiants que els triessin o als estudiants que fossin designats a assistir a les seves classes per fruir del que diríem una beca o per altres raons. Doncs bé, Pere Gallissà ensenyaria la declinació, és a dir, allò que és el més bàsic de la llengua llatina, i faria ús d’una gramàtica, dos llibres de lectura i un llibre d’exercicis. És a dir, llegiria el Graecismus d’Everard de Béthune (s. xiii), és a dir, un manual de gramàtica en vers. Tot aprenent la gramàtica calia llegir uns textos, és a dir, la lectura. Pere Gallissà llegiria als seus alumnes dos textos de cultura moral: els Dístics del Pseudo-Cató, de l’època imperial, i el Contemptus mundi, atribuït a Bernat de Morval (s. xii) i, segons alguns, d’autor anònim i del segle xiii, que és també una dissertació moral en vers.26 Per als exercicis, Pere Gallissà disposaria del Proverbium minus, recull de màximes o sentències morals o didàctiques de diversa procedència per als exercicis especialment de “morfologia” llatina. L’altre soci, Pere Rovira, faria ús també d’una gramàtica, de dos textos o llibres de lectura i d’un llibre d’exercicis: la gramàtica seria el Doctrinale puerorum d’Alexandre de Villedieu (s. xiii), obra en vers; els llibres de lectura serien dues obres pseudo-clàssiques: el Thobias de Mateu de Vendôme (c. 1200), obra en vers sobre el Tobies de l’Antic Testament, i l’Alexandre o Alexandreis de Gautier de Chatillon (s. xii), poema sobre els fets d’Alexandre el Gran; el llibre d’exercicis seria el Proverbium maius, també una col·lecció de màximes i sentències de dificultat major que el Proverbi Menor, ja no centrats exclusivament en la morfologia. Donada la dificultat major de la “lectura” del Doctrinale, malgrat la divisió dels guanys pactada mig per mig, Pere Rovira havia de rebre, per any, 5 florins més que el seu soci. 25  Vegeu la nota 23. I també Ph. Delhaye, «La place des Arts Libéraux dans les programmes scolaires du xiiie siècle», dins Arts Liberaux et Philosophie au Moyen Âge, pp. 161-173. Sobre el tema més genèric d’educació i cultura vegeu, per exemple, D. Alexandre-Bidon; M.-Th. Lorcin, Système éducatif et cultures dans l’Occident médiéval (xiie-xve siècle), Paris, Ophrys, 1998. 26   R. Bulton, Grammatica, Ethica et Contemptus mundi aux xiie et xiiie siècles, dins Arts Liberaux et Philosophie au Moyen Âge, pp. 815-827.

LES ARTES LIBERALES, LES ESCOLES D’ARTS I LA FACULTAT D’ARTS

301

Die iovis, IIIIa octobris, anno a nativitate Domini Mo CCCCo XXVo. En nom de Déu. Sobre la companyia faedora entre en Pere Galliçà, studiant en arts, de la vila de Arbós, habitant en Barchinona, de una part, e en Pere Rovira, studiant en arts, nadiu de Payarols, prop Cervera, del bisbat de Vich, habitant en Barchinona, d’altra part, són concordats e avenguts los capítols següents: [1]  Primo, los dits Pere Galliçà e Pere Rovira prometen la un altre que ells bé e leyalment tindran una cambra en les Scoles Maiors de Barchinona, les quals vuy regexen los honorats mossens Galceran Rocha, prevere, e en Thomàs Orts, ciutadà de Barchinona, en la ciutat de Barchinona, e aquí legiran e mostraran als scolans lurs ço que millor poran. [2]  Item, és convengut que lo dit Pere Galliçà farà la declinació e legirà de Cató e de Contentus e de Ebraart e lo Proverbi menor. E lo dit Pere Rovira legirà de Tobies e de Doctrinal e de Alexandre e farà lo Proverbi Maior en la forma e hores acustumades. [3] Item, és convengut que tots los diners qui procehiran dels scolans qui apendran ab ells, vinguen en mans del discret mossèn Guillem Rovira, prevere de Barchinona, e aquells tenga e no puxa partir aquells sens voluntat de endosos, exceptats los nabots de mi Pere Galliçà e en Pere Sent Ilari, argenter. [4]  Item, és convengut que tots los diners damunt dits sa hagen a partir per eguals parts, mig a mig. Però, que lo dit Pere Rovira hage de aventatge, per ço com legirà de Doctrinal, sis florins dins un any. [5]  Item, és convengut que la present companyia dur de la prima festa de Sent Luch a un any primer vinent. E les dites parts convenen et prometen que.s hauran bé, legalment e profitosa la una a la altra, e que.s percassaran tot proffit e s’esquivaran tot dampnatge. E la un no puxa pendre diners dels scolans o per ells sens l’altre o sens sa licència. E que aquell qui contrafarà, sia caygut en pena de CX sous barchinonins, gonyadora les dues parts a aquell qui servarà la present carte, e la romanent terça part a la cort qui.n farà la execució. E per açò attendre e complir, cascun obliga e ells obliguen los béns mobles e inmobles e ho juren [..] de menor edat consentint el dit Pere Gallissà que és de adat [..] Rovira de edat de XVIIII anys. Testes: Petrus Sent Ilari, argenterius, et Christòfol Domènech, textor velorum, cives Barchinone.27

Disposem, però, d’un document tant o més interessant. El dia 8 de juliol de 1455, el ciutadà de Barcelona Jaume Serra, mestre en arts i batxiller en medecina, i Pere des Valls, estudiant d’arts, nadiu de Banyoles, formaven una societat per al regiment d’una escola d’arts, de la qual ambdós serien els docents. La divisió de matèries i de llibres ens mostra el que és un programa d’una escola d’arts basada en el programa d’una facultat universitària d’arts: Grammatica, Vetus logica, Nova Logica, Summulae Magistri Hispani. La tasca docent de l’estudiant d’arts Pere des Valls estaria centrada de manera exclusiva en els grammatica, és a dir, en el Trivium: la declinació i el Proverbium minus, la gramàtica en vers Graecismus, i diversos llibres de lectura: el Cató, el Contemptus mundi, el Thobias, el llibre d’Alexandre o   AHCB, Arxiu Notarial: IX. 3.

27

302

JOSEP HERNANDO

Alexandreis. Endemés havia de repetir o “repassar” part del que ensenyés l’altre docent Jaume Serra, és a dir, la gramàtica en vers Doctrinale puerorum d’Alexandre de Villedieu i les Summulae logicales de Pere Hispà. En les facultats d’arts la lògica apareixia al final del Trivium, és a dir, tot seguit de la gramàtica i la retòrica, i precedia les disciplines del Quadrivium, és a dir, l’aritmètica, la geometria, l’astronomia i la música. És per això que la tasca docent del mestre d’arts Jaume Serra es va centrar en aquestes disciplines, però no exclusivament. És a dir, Jaume Serra havia d’ensenyar part dels grammatica: llegiria el llibre de gramàtica Doctrinale puerorum d’Alexandre de Villedieu i faria ús del llibre d’exercicis Proverbium maius. La part més important, però, de la seva tasca docent havia d’estar centrada en l’ensenyament de la lògica. De la Logica Vetus llegiria l’Isagoge de Porfiri, és a dir, una introducció a les Categories o els Predicaments d’Aristòtil, l’element bàsic de la lògica, per la qual cosa ensenyaria el grup principal dels significats del ser o els gèneres del ser: substància o essència, qualitat, quantitat, relació, acció, passió, lloc, temps, tenir, estar. De la Logica Nova llegiria directament obres d’Aristòtil: els Analytica priora sobre els sil·logismes, els Analytica posteriora sobre la demostració sil·logística en quant porta a la ciència, i els Topica sobre la demostració sil·logística en quant porta a una conclusió probable. En definitiva, una part, al menys, de l’Organon, on Aristòtil va formular els principis i elements de la lògica formal: la teoria del sil·logisme, de la deducció, de la inducció. Una altra part de la tasca docent de Jaume Serra seria la lectura dels llibres naturals d’Aristòtil, és a dir, la filosofia natural, cosa que significava entrar en les matèries del Quadrivium: els Físics o Física, De coelo, De generatione et corruptione, Metereologika o Meteors. És a dir, Jaume Serra ensenyaria la part de la filosofia aristotèlica l’objectiu de la qual és la substància o realitat sensible: el moviment, l’espai, el temps, l’infinit, el canvi, el moviment circular etc. No oblidem que tot mestre d’arts estava obligat a dominar no tan sols la lògica sinó també tota la filosofia d’Aristòtil. Per últim, Jaume Serra llegiria també les molt populars Summulae logicales de Pere Hispà († 1277), papa amb el nom de Joan XXI (1276-1277), text clàssic de lògica o dialèctica durant segles, molt utilitzat a les universitats medievals, comentat sovint per representants de totes les escoles filosòfiques i teològiques. Cal concloure que l’estudiant d’arts que hagués seguit amb profit el programa acadèmic de Pere des Valls i Jaume Serra, havia entrat en els misteris de l’art de raonar. Es tracta, per tant, d’un programa en el qual la lògica té el paper principal i la gramàtica i la literatura i les altres Arts Liberals romanen en un segon pla, com les que formen el Quadrivium i no consten en el pla d’estu-

LES ARTES LIBERALES, LES ESCOLES D’ARTS I LA FACULTAT D’ARTS

303

dis.28 Trobem aquí el resultat dels canvis passats a Occident a principi del segle xiii amb la traducció i la popularització de les obres d’Aristòtil. La cultura es basa en un mínim de gramàtica i està constituïda per l’estudi de la lògica i de la filosofia d’Aristòtil, que coronarà, si s’escau, una teologia, la tècnica de la qual s’inspira en aquesta lògica i en aquesta filosofia. Si fins aleshores la gramàtica i la dialèctica anaven plegades, perquè eren dues disciplines de les arts liberals, en aquest programa, com en la resta a Occident, la lògica es va imposant fins a servir d’introducció filosòfica al seu estudi, el de la gramàtica, en lloc d’introduir a l’estudi literari de les obres dels autors clàssics, cosa que podem observar en els tractats De modis significandi, però sobretot en els programes escolars de les facultats d’arts de les universitats o studia ja des de quasi llur fundació. Die martis, VIIIa mensis iulii, anno a nativitate Domini Mo CCCCo LVo. In Dei nomine, amen. Capitula inhita, firmata et iurata inter venerabilem Iacobum Serra, magistrum in artibus, civem Barchinone, ex una, et Laurentiumb de Vallibus, studentem in artibus dicte civitatis, partibus ex altera, in modum qui sequitur: In nomine Domini nostri Ihesu Christi et beate Virginis, eius alme matris. Ego Iacobus Serra, in artibus magister et in medicina bacallarius, ex una parte, et Laurencius de Vallibus, ville Balneolarum nativus, ex alia parte, convenimus una ad scolarum gubernationem sive ad scolas artium regendas sub hiis conditionibus et pactibus sequentibus. Actus magistri Serra Primo, quod dictus Iacobus Serra, Porphirii et Aristotelis legere textus veteris et nove logices, si necessarium fuerit, eius ydoneis ad audiendum discipulis legere teneatur. Secundo, dictus Iacobus Serra teneatur Aristotelis in naturalibus legere textus discipulis eius aptis audire predicta naturalia, si locus affuerit necessarius. Tertio, dictus Iacobus Serra legere teneatur magistri Yspani Sumulas studentibus eius aptis dictas Sumulas audire. Quarto, dictus Iacobus Serra magistri Alexandri de Villa Dei librum legere teneatur discipulis ad audiendum ydoneis. Quinto, Iacobus Serra maius discipulorum proverbium facere teneatur aptis audiere discipulis. Actus Laurentii de Vallibus Primo, quod Laurentius de Vallibus discipulis declinationem agere teneatur cum proverbio pariter assueto. Secundo, dictus Laurentius de Vallibus legere teneatur Cathonis librum atque Mundi contemptus. Tertio, dictus Laurentius de Vallibus Thobie librum discipulis ydoneum legere teneatur. 28   Vegeu P. Kibre, «The Quadrivium in the thirteenth century universities (with special reference to Paris)», dins Arts Liberaux et Philosophie au Moyen Âge, pp. 175-191.

304

JOSEP HERNANDO

Quarto, dictus Laurentius de Vallibus Alexandri librum discipulis consuetum legere tenetaur, si casus contigerit necessarius. Quinto, dictus Laurentius de Vallibus repetitionem Sumularum magistri Petri Yspani et supradictorum librorum et precipue Doctrinalis agere teneatur. Sexto et ultimo, dictus Laurentius de Vallibus Abresardi lectionem et eius repetitionem hora consueta discipulis legere ydoneis teneatur, proverbio precedente minori, post prandium. [Pro duabus partibus] Septimo, omnia scolarum emolumenta, medio prestante iuramento super quatuor Evangelia, manibus corporaliter tacta, equis partibus sint inter nos divisa prefatos. Octavo, conductionis domus scolarum salarium equis paribus inter nos predictas sit divisum. Nono, emolumenta scolarum omnia et cuiusque discipuli salarium, medio prefato iuramento super quatuor Evangelia, eorum manibus corporaliter tacta, in certo reponantur tecacio duabus clavibus clauso et quisque nostri huius tecacii suam teneat clavem et ad nutum sive voluntatem nostram tempore annos determino peccuniarum fiat divisio. Decimo, de stipendiis discipulorum habendis sive cum didascalo Serra aut cum Laurentio de Vallibus moram protrahentium onus eque et unanimiter uterque habeat. Undecimo, quod tam in retentione quam emulsione ac quibuscumque agendis apud scolares ac scolam dominii equus sit ambitus utrique. Duodecimo, quod prefatorum unusquisque nostri assidue, per Evangelistarum quatuor manibus tactorum iuramentum, moram in scola ac residenciam peragere teneatur, cuiuscumque operis necessitatis relicta, atque in hyeme in eadem scola iacere artetur usque ad Pasce festum, veluti consuetum est. Terciodecimo, a festo beati Luce futuro usque ad reliqum beati Luce fusium disdachalus Serra Barchinone nec alibi nequaquam societatem gerere queat sub librarum XXV pena et eo pacto Laurentio de Vallibus mutuo clausula condita extet. Quartodecimo, prefata capitula sub scribe publico posse sive iuranda ast aserenda testibus predita, velut constat. Quintodecimo, constet quod si aliquis vernaculus cum didascalo Serre ast cum Laurentio de Vallibus suas edat proprias dapes, quod prefatus didascalus Serre ac Laurentius de Vallibus pro quolibet stipendium vernaculorum 4or florenos opprimatur impendere in tecacio iamque superius relicto. Que quidem partes insimul iurarunt, firmarunt, laudarunt et approbarunt dicta capitula et omnia et singula in ea contenta. Et promiserunt etiam ipse partes adinvicem et vicissim ac etiam sponte iurarunt per Dominum Deum et eius sancta quatuor Evangelia, manibus eorum corporaliter tacta, predicta omnia et singula attendere et complere et in aliquo non contrafacere vel venire sub pena in dictis capitulis adiecta, ad quam et cetera obligat pars parti ad invicem et vicissim omnia bona eorum et cetera. Renuntiant foro et cetera. Que fuerunt acta Barchinone, octava mensis iulii, anno a nativitate Domini Mo CCCCo LVo, presentibus Petro Prats, studente in artibus, benefficiato in ecclesia beate Marie de Mari, Martino Cosma, mercatore, ac Petro Solà, scriptore Barchinone.29 29   AHPB, Bartomeu Costa, Nonum manuale (1454, juny, 12-1455, 21); AHPB, Bartomeu Costa, Primus liber comunis (1455, abril, 21-1456, febrer, 22), s.n.

LES ARTES LIBERALES, LES ESCOLES D’ARTS I LA FACULTAT D’ARTS

305

Aquesta organització de matèries acadèmiques d’una escola d’arts, la trobem també en la Facultat d’Arts de la ciutat de Barcelona. A la fi del segle xv, els consellers de la ciutat de Barcelona publiquen unes ordenacions que afectaven l’organització la Facultat d’Arts i al pla d’estudis de la mateixa. L’element diferencial en relació a pla d’estudi de l’escola d’arts de 1455, o bé al pla d’estudis de la Facultat d’Arts de la Universitat de París de 1255, és la presència de la filosofia moral en els estudis, cosa que no feia altra cosa que reflectir el que ja es feia a la ciutat de Barcelona en el segle xv.30 Segons aquestes ordenacions els estudis de la Facultat d’Arts estaven dividits en quatre cadires o càtedres. En la Càtedra de gramàtica hom llegiria la Brixa, dita en els textos de l’època Gramàtica nova d’Antonio Nebrija.31 L’alternativa a la Brixa és la lectura del ja tradicional Doctrinale d’Alexandre de Villedieu, text del segle xiii. Hom llegiria també l’obra d’un poeta còmic (Juvenal, Lactanci, Ovidi, Terenci, etc) i faria el proverbi major. En la Càtedra de lògica, seguint la tradició ja iniciada en el segle xiii, es llegiria un text de la Lògica d’Aristòtil i alguna glossa sobre la mateixa. La Càtedra de philosofia natural se centraria també, seguint la tradició, en els textos d’Aristòtil. Per últim, la Càtedra de filosofia moral se centraria en l’Ètica, l’Econòmica i la Política d’Aristòtil, en el De officiis de Ciceró, en les Epístoles de Sèneca o en el De consolació de Boeci o bé en el Valeri Màxim, és a dir, el Factorum et dictorum memorabilium libri novem de Valeri Màxim, autor del segle I. Com per los nostres passats Consellers de aquesta tant insigne ciutat de Barchinona, mirant lo bé e utilitat de aquella, hagen suplicat al molt alt senyor de gloriosa memòria lo h. don Martí, rey nostre, e ab llurs suplicacions dit Senyor hage fundat Studi General de Medicina e de les Arts Liberals ab ses patents cartes e privilegis; e com nosaltres ich vehent dita fundació ésser stada cosa sancta, honorable e molt útil a la dita ciutat e als habitants en aquella; veyhent axí mateix que 30   Hom pot veure l’interès de la ciutat per la formació moral dels ciutadans en la següent decisió presa pel Consell. És a dir, el dia 24 d’abril de l’any 1449, els Consellers de la ciutat de Barcelona proposaren que es fixés un salari amb el qual pogués mantenir-se Joan Guerau, teòleg i filòsof moral, que havia començat de llegir les Ètiques d’Aristòtil a nois de la ciutat i de fora per a llur formació: «Concell tengut per los honorables consellers ensemps ab alguns notables prohòmens... sobre la lectura de les Ètiques per misser Johan Guerau a alguns fills de ciutadans e altres. [...] E així mateix fou proposat en lo dit concell com misser Johan Guerau, bon teòlech e philòsof moral, ha començat de legir les Ètiques a alguns fills de ciutadans e a altres de la dita ciutat, de què se’n seguirà gran bé. Però ell no ha de què puscha sustentar sa vida. E per ço era mogut per alguns que seria propri que la ciutat lo assalariàs, a fi que yc romangués e instruís en philosofia moral e en altra forma los fills de ciutadans e altres qui volran hoyr d’ell. [...] Del fet del dit mossèn Johan Guerau fon deliberat per lo dit concell que és ben necessari, que no·s faça iversosament, mas que·y sia ben deliberat. [...]» (AHCB, Registre de deliberacions, 1B. II-5 (1448, març, 28-1449, octubre, 30), ff. 126v-127r. 31   Vegeu l’interessant treball V. Calvo-Fernández; M. A. Esparza Torres, «Una interpretación de la Gramática castellana de Nebrija a la luz de la tradición gramatical escolar», Cuadernos de Filología Clásica. Estudios latinos 5 (1993), pp. 149-180.

306

JOSEP HERNANDO

les per les guerres e turbacions de tot aquest principat de Cathalunya e ciutat de Barchinona dit Studi haver presa diminució en tanta manera que li ha aportat dany e altres mals a dits principats e ciutat, per tant havem desliberat per redreç del Studi e regació de aquell donar cent ducats d’or, valents cent y vint lliures, les quals dites cent y vint lliures sian convertides en les coses devall mensionadores. Item, que seguint l’orde e voluntat del dit h. Rey en sos privilegis, ordenam e instituhim que en dit / Studi hage un canceller, qual de present és ho per anvant serà, lo qual done licèncias, graus e face totes e sengles altres coses a ell pertanyents e acustumades a fer. Axí mateix hi hage un rector, lo qual vege en l’orde del Studi e catredants e en llurs liçons e exercicis e altres coses a ell pertanyents e acustumades. Per lo semblant hi hage hun tresorer per pendre los diners de la dita Universitat e Studi pertanyents per qualsevoll rahó o causa o a la caxa pertanyer devent. Axí mateix hi hage hu o molts síndichs per mantenir e fer mantenir dit Studi e exercici de aquell portar plets, conteses en qualsevoll cort e contra qualsevoll persones e més face les altres coses acustumades. Axí mateix hi hage hun notari, qual és de present o per avant serà, per fer les actes de dita universitat. E més hu o dos bedells, qual o quals de present és o són o per avant serà o seran, per fer convocar los consells e altres coses de son offici. Item, statuim e ordenam que en dit Studi sia servat aquell orde diposat en los privilegis del dit senyor Rey axí en los consells, caxa, segell, campana e altres coses qualsevoll en dits privilegis mensionades. Item, statuhim e ordenam que totes les scoles de gramàtica e de arts liberals quals stan en diverses parts de la ciutat e en gran dany, deshonor de la ciutat e en gran dany dels hoynts dita gramàtica e arts liberals, que totes sien reduhides e unides en hun loc deputat, a ffi que complidament allí se face tot lo exercici de dita gramàtica e de les dites arts liberals. Item, statuhim e ordenam que sia observat lo privilegi a dita universitat atorgat per lo molt alt senyor lo senyor don Ferrando, rey nostre, vuy beneventuradament regnant, per lo qual és dispost de la unió de las scolas, en la qual unió sie servat l’orde acustumat en qualsevol Studi General, presidint en aquell lo cançeller e los altres officials, de manera que en dit Studi hage tant solament hun canceller, com vuy en dia ha, e hun rector, a ffi que en dit Studi se puguen conferir e atorgar e donar qualsevoll graus e licèncias e altres coses en qualsevoll facultat de arts e de medicina, axí com en qualsevol studi General se pot fer e és acustumat. Item, statuhim e ordenam que lo Studi, quant a la part de la gramàtica e de les altres arts liberals, per ésser ben ordenat e la present ciutat insignida e decorada e sia fet a la utilitat dels oynts studiants e altres, sie fundat ara de present ab les cadires següents, ço és, una cadira de gramàtica, una cadira de lògica, una cadira de philosophia natural e una cadira de philosophia moral. Item, statuhim e ordenam que la cadira de gramàtica e axí mateix quada huna de les altres hage a tenir e regir mestre en arts de la present Universitat o col·legiat en aquella per a que·s faça més la honor de dita ciutat e universitat e per més bé dels studiants. Entès, emperò, que si no·y havia mestre ni licenciat en arts, pogués ésser elegit hun batxaler, lo qual jurarà dins l’any ésser magistrat en dita universitat. Entès, emperò, que sia servat l’orde següent en la competència de les cadires que los batxallers en arts no puguen competir ab licenciats en arts ni los licenciats ab los mestres o doctors en arts, e açò per molta honor e utilitat dels studiants, com dit és. Item, statuhim e ordenam la cadira de gramàtica o catredant de aquella hage a legir en general la Brixa o Doctrinal o altre segons serà la major parts dels vots dels

LES ARTES LIBERALES, LES ESCOLES D’ARTS I LA FACULTAT D’ARTS

studiants hoynts de gramàtica. Axí mateix face les dos declinacions: la huna de matí, l’altre de vespre. Axí mateix legirà hun poeta còmic o saurico o altre segons serà lo vot dels studiants e hoynts e més farà lo Proverbi Major, que·s diu la Epístola, com és acustumat. Item, lo catredant de lògica, perquè en quatre anys acabe lo discurs de tota lògica, legirà una liçó de text de Lògica de Aristòtil, e més legirà una liçó de algun gloçador o qüestionari, segons lo vot de la major part del oynts. Item, que lo catredant de philosophia natural, perquè acabe tot lo dit curs de phisophia en quatre anys, volem que hage de legir una liçó de text de Philosophia de Aristòtil e altre liçó de algun glosador o qüestionari a vot dels oynts. Item, que lo catredant de philosophia moral haie a legir una liçó de moral philosophia, com és lo libre de Aristòtil apellat Ètiques e Yconòmica per un any, de lo libre de las Polítiques de dit Aristòtil per altre any, e lo Tulli De officiis per altre any, de les Epítolas de Sèneca o Boeci De consolació o Valerio Màximo per altre any, segons lo vot dels oynts. Item, statuhim e ordenam que quiscun catredant hage a tenir quiscun any acte públic per tot un die en les scoles de medicina e en asò pugue dispensar lo col·legi dels doctors. Item, statuhim e ordenam que quiscun catredant hage personalment legir e continuar les liçons a tot bé y utilitat dels oynts. E si no lo feya, que sia privat de dita cadira. E en loc seu li sia substituhit hun altre pres per nosaltres dels tres elegits per lo consell ordinari de la Universitat de dit Studi e presentats a nosaltres. Item, ordenam e statuhim que si per malaltia o per altre causa justa algun catredant dels demunt dits cessava la liçó de alguna cadira, que en aquell cars lo catredant done algun substituhit per alguns dies, bo e ydoneu a conexença de nosaltres e del consell ordinari de dit Studi. Item, statuhim e ordenam que nigú no pugue tenir cambre ni conduhir casa per a mostrar a studiants alguns si no és batxaller en arts de dita universitat o en ella col·legiat. E açò per honrar lo dit Studi de bons batxallers e per major profit e utilitat dels oynts studiants. Item, statuhim e ordenam que quiscum batxaller en arts hage de cursar dos anys comtadors aprés son grau. E seran dits cursos en general en loch assignat per lo canceller e rector. Axí mateix les liçons sian a coneguda dels hoynts ab consentiment dels dits canceller e rector a ffi que lo dit Studi sia fornit de moltes liçons a tota utilitat dels oynts. Item, statuhim e ordenam que quiscun batxaller hage a tenir al menys una sabatina quiscun any. Item, statuhim e ordenam que la liçó general de gramàtica, quae farà lo catredant de gramàtica, no sie en la hora de la liçó o liçons del catredant de lògica, ni en hora de la liçó del catredant de moral philosophia. En açó per quant molt sovint competiran als studiants gramàtichs hoyr gramàtica, lògica e philosphia moral. E perdrie·s aqueix bé, si aquestos catredants tenien concurrència en una matexa hora. E açò hagen veure e ordenar lo canceller e rector, als quals cové mirar e ordenar en açò. Item, statuhim e ordenam que lo catredant de la cadira de gramàtica sie lo mestre de l’accent de la present Seu de Barchinona, pus sie mestre en arts e persona bona, ydònea e suficient en la dita sua cadira o sie algun mestre en arts bo e sufficient elegit per dit mestre de l’accent. Item, statuhim e ordenam que los catredants per a les altres cadires sien elegits tres per cade cadira per lo consell ordinari de dita Universitat e Studi, los quals sien

307

308

JOSEP HERNANDO

presentats a nosaltres. De quiscuna terna prengam hu per aquella cadira. E açò sie fet de tres en tres anys. E cade any, si tal necessitat y occorria. Item, statuhim e ordenam que en la elecció dels catredants fahedora en lo consell de la Universitat e Studi hage de ésser e entrevenir hun conseller e o clavari de la present ciutat. Item statuhim e ordenam que, feta la elecció de quiscun catredant per nosaltres, sia dit catredant pres de jurament per lo conseller e rector de dita universitat que bé e degudament legirà e continuarà la liçò o liçons que per los oynts li serà votada per aquell any. E per lo notari del dit studi serà continuada la elecció e prestació de jurament de quescun catredant. Item, statuhim e ordenam que qualsevoll studiant, axí en gramàtica, lògica, philosophia natural com en moral, sia franc de totes les liçons generals que oyrà dels catredants. Axí mateix sie franc e no pac res de liçó o liçons que hoyrà de qualsevoll batxaller cursant. Item, statuhim e ordenam que qualsevoll studiant de la Carta fins a les Parts pagarà de special dos sous al batxeller ab qui apendrà en tot un any. Y de les Parts fins a la Brixa o Doctrina inclusive deu sòlidos per totes coses en tot hun any. E sia, si·s voll, vellant o no. Item, statuhim e ordenam que tot legista fins a les Parts pague de bancatge sis diners per any y tot pusca dotze diners. E tot gramàtic o sia doctrinalista o brixista pagarà dos sòlidos. E dita col·lecta sia posada en la caxa del Studi e cullida per thesorer migensant lo bedell. E de tota la present col·lecta o bancatge serà pagada la obra e adops e cadires e banchs, axí mateix lo thesorer, lo notari, lo síndich e síndichs de dita Universitat segons la tatxa devall continuada. Item, statuhim e ordenam que lo catredant de gramàtica, per tots los treballs liçons e exercici fet, haia de salari XXXX lliures. Item, statuhim e ordenam que lo catredant de lògica hage per les dos liçons, la una de text, l’altra de glosa o de qüestions, XXIII lliures. Item, statuhim e ordenam que lo catredant de philosophia natural hage XXIII lliures. Item, statuhim e ordenam que lo catredant de philosophia moral hage XVI lliures, lo qual hage legir en la casa de la ciutat. Item, statuhim e ordenam que paguen XXII lliures per la casa de la gramà­ tica. Item, statuhim e ordenam que dels emoluments del bancatge lo thesorer faça reparar cadires e banchs de quiscuna scola. E de la resta pagarà a ell mateix sis lliures, al notari de dita Universitat e Studi sis lliures e més, al sindic quatre lliures, e al bedell altres quatre lliures. Item, statuhim e ordenam que los demunt dits salaris dels catredants pac íntegrament lo clavari nostre de la present ciutat en dos pagues, ço és, la meytat a Nadal, l’altre meytat a Pascha Granada.32

Hem exposat textos que ens assabenten de l’ensenyament concret contingut en programes acadèmics d’escoles d’arts o secundàries, i també superiors de Barcelona. Com hom pot deduir d’ells, es tracta de programes en els quals la gramàtica i la lògica tenen el paper principal i la literatura i les altres   AHCB, Consell de Cent, Estudi General 1B. XVIII-9, plec 8, ff. 1r-12r.

32

LES ARTES LIBERALES, LES ESCOLES D’ARTS I LA FACULTAT D’ARTS

309

arts liberals romanen en un segon pla. La cultura es basa, com hem dit, en el coneixement de la gramàtica i està constituïda per l’estudi de la lògica i de la filosofia d’Aristòtil, que coronarà, si escau, una teologia, la tècnica de la qual s’inspira en aquesta lògica i en aquesta filosofia, o bé les altres ciències superiors. Trobem aquí el resultat dels canvis passats a Occident a principi del segle xiii amb la traducció i la popularització de les obres d’Aristòtil. Malgrat tot, les disciplines fora de programa, com la retòrica i la lectura dels clàssics, es feia sovint de forma privada o fora de les hores lectives fixades en els programes. N’és un el exemple el cas de Bartolomeo Guasco, nat a Gènova, originari d’Alessandria, i que en la seva adolescència havia viscut a Barcelona, s’oferia, en una lletra escrita en un llatí propi dels humanistes l’any 1446, com professor de gramàtica, poesia i retòrica als Consellers de la ciutat de Barcelona, en considerar la ciutat de Barcelona molt mancada d’aquests ensenyaments, que ell podria fer tant en públic com en escoles privades.33 Com ja hem dit, a la fi del segle xv els consellers de la ciutat de Barcelona publicaren unes ordenacions que afectaven l’organització la Facultat d’Arts i al pla d’estudis de la mateixa. L’element diferencial en relació a pla d’estudi de l’escola d’arts de 1455, o bé al pla d’estudis de la Facultat d’Arts de la Universitat de París de 1255, era la presència de la filosofia moral en els estudis, cosa que no feia altra cosa que reflectir el que ja es feia en el segle xv. Hom pot veure l’interès de la ciutat per la formació moral dels ciutadans en una decisió presa pel Consell. És a dir, el dia 24 d’abril de l’any 33   «Magnificentissimi iustissimique patres patrie, consiliarii et rectores illustris et prepotentis civitatis Barchinone: Ego infimus servitor vester et eiusdem civitatis amator, Bartholomeus Guaschus, nativitate ianuensis, origine et patria alexandrinus, humillime et mansuetissime me prefatis vestris magnificentissimis dominationibus recommendo. Alias dum apud vos adolescens viverem placerentque mihi mores patrie, iusticia precipue, quam omnibus egregie administrari cognovi, tum maxime apud vos arsi vivere. Verum artificio optimo carebam omni quo possem illi illustrissime civitati proficere. Unde aliorsum profectus sum, multaque studia prosecutus, ut litteris me ornarem muniremque. Quod in tribus facultatibus, Deo primo, satis ample consecutus sum gramatica, poesi, et rhetorica, quibus tum illam vestram clarissi­man urbem, pace vestra dictum sit, satis inopem cognovi nec multum inde puto subauctam suffultamque. Quare libuit duobus istis cordigeris honestis viris qui meas litteras gustaverunt, paulispero tamen tempore in commissis hoc speciale facere ut ad vestras amplissimas dominationes meo nomine non formidarent accedere meamque vobis et gloriosissime urbi vestre operam offer­rent quam, si amaretis, de precio cum illis loquentes, aliquid vel a vobis vel ab ipsis mihi rescriberent, hoc preponendo eisdem dominationibus quod ad populum libros publice legam omnes quotquot vel poesis habet vel auctoritas philosophorum moralium puta Senecam, Tullium et huiusmodi, quicquid istoriarum optimis litteris clauditur; demum in scolis privatis quicquid invenitur gramaticorum opti­morum et rethoricorum. Et sufficit animo meo ornare illam vestram prestantissimam civitatem pluribus ornamentis, modo paratos animos habeatis ad virtutes quas semper vobis carissimas esse pernovi. Ulterius puto et ita mihi confido, illa implebitur civitas vestra mea occasione multitudine scolastico­rum, que res honorem simul afferet et utilitatem. Venia vestra hec, vobis patres celeberrimi, dicta sunt, que si placent bene est, si displicent indulgeri meo optimo animo postulo. Datum Pinarolii, die XV iullii properantis­ sime. Vestrarum dominationum integer servitor et fide plenus Bartholomeus Guaschus.» (AHCB, Consell de Cent, Lletres Comunes Originals, 1B. X-16, 112r-v)

310

JOSEP HERNANDO

1449, els Consellers de la ciutat de Barcelona proposaren que es fixés un salari amb el qual pogués mantenir-se Joan Guerau, teòleg i filòsof moral, que havia començat de llegir les Ètiques d’Aristòtil a nois de la ciutat i de fora per a llur formació: Concell tengut per los honorables consellers ensemps ab alguns notables prohòmens [...] sobre la lectura de les Ètiques per misser Johan Guerau a alguns fills de ciutadans e altres. [...] E així mateix fou proposat en lo dit concell com misser Johan Guerau, bon teòlech e philòsof moral, ha començat de legir les Ètiques a alguns fills de ciutadans e a altres de la dita ciutat, de què se’n seguirà gran bé. Però ell no ha de què puscha sustentar sa vida. E per ço era mogut per alguns que seria propri que la ciutat lo assalariàs, a fi que yc romangués e instruís en philosofia moral e en altra forma los fills de ciutadans e altres qui volran hoyr d’ell. [...] Del fet del dit mossèn Johan Guerau fon deliberat per lo dit concell que és ben necessari, que no·s faça iversosament, mas que·y sia ben deliberat. [...]34

Hem vist també com les matèries del Quadrivium, en especial l’aritmètica i la geometria, semblen exclosos dels programes oficials de les escoles i les facultat d’arts liberals. Sabem, però, que aquestes matèries eren impartides, com en el casos ja exposats per la retòrica, la poesia i l’ètica, fora dels horaris oficials o de manera privada. Aquest és el cas de Cristòfol Grillo, mestre d’algorismes o mestre d’aritmètica, ciutadà de Barcelona i oriünd de Pisa, qui des de l’any 1450 fins l’any 1476 va impartir part del Quadrivium de la qual n’era mestre.35 No mancaven, endemés, en els inventaris dels barcelonins del segle xv llibres d’aritmètica i geometria, part del quadrivium, com el De figuris mathematicae de Rogerius Bacon, OFM (c. 1210/14-1292) i el Algorismus i De Sphera de Iohannes de Sacrobosco († c. 1256) i fins i tot el De elementis d’Euclides (c. 325-c. 265 a.C.).36 És un fet la forta influència dels humanistes italians en la docència de Barcelona del segle xv no tan sols mitjançant obres dels molt coneguts Lorenzo Valla (1406-1457), Antonio da Rho (c. 2398-1450/3), Gasparino Barzizza (1360-1431), Guarino da Verona (1374-1460), Leonardo Bruni, dit també Leonardo Aretino (c. 1370-1444), entre d’altres, sinó també, al marge de la docència, mitjançant les obres d’autors humanistes que consten en les biblioteques dels barcelonins segons la documentació, en especial la nota­ rial, del segle xv: Antonio Becadelli, dit Panormita (1394-1471), Antonio Pacini da Todi, dit també Tudertino († 1447), Buonacorso Pisano († 1485),   AHCB, Registre de deliberacions, 1B. II-5 (1448, març, 28-1449, octubre, 30), ff. 126v-127r.   AHPB, Gaspar Canyís, Liber comunis secundus (1452, juliol, 17-1453, desembre, 22, s.n.); AHPB, Antoni Vilanova, Tertius liber testamentorum et codicillorum (1450, juliol, 7-1469, juliol), 4, f. 475r-v. 36   AHPB, Simó Carner, Quartus liber inventariorum et encantuum (1438-1445), ff. 154r-156r. AHPB, Arxiu Notarial I.8: Inventari dels béns de Martí Sans (1477, gener, 21), ff. 2v-3r. 34 35

LES ARTES LIBERALES, LES ESCOLES D’ARTS I LA FACULTAT D’ARTS

311

Bene da Firenze († 1239), Bartolomeo Facio (1400-1457), Brunetto Latini (1220-1294), Buocompagno da Signa (c. 1165/75-c. 1240), Coluccio Salutati (1332-1406), Dante Alighieri (1265-1321), Francesco Barbaro (13901454), Francesco Petrarca (1304-1374), Francesco Aretino (c. 1416-1488), Geremia da Montagnone (1255-1321), Giovanni Boccaccio (1313-1375), Giovanni Sulpicio Verulano († 1490), Giovanni Tortelli (c. 1400-1466), Joan de Gal·les (s. xiii-1285), Lorenzo Valla (1406-1457), Maffeo Vegio (1407-1458), Marco Polo (1254-1324), Manfredus de Bellomonte (s. xiii), Niccolò Perotti (1429-1480), Pier Paolo Vergerio (1370-1444), Poggio Bracciolini (1380-1459), Rambaldi Benvenuto de Imola (c. 1320-1338).37 Els escolars, tant els de les escoles d’arts com els de les facultats d’arts, veien en la gramàtica no tan sols l’art d’expressar-se sinó també un camí vers la lectura i l’estudi dels clàssics en poder i ús d’escolars i mestres. Tot seguit apleguem les obres dels clàssics més significatives per a la lectura segons el documents notarials del segle xv que fa referència a mestres i escolars: Ciceró (106-43 a.C.), Donat (s. iv), Estaci (c. 45-c. 96), Flavi Josep (37-100), Isop (s. vi a.C.), Phaedrus Augustuus Libertus (15 a.C.-50 p.C.), Juvenal (c. 67-c. 127), Oraci (65-8 a.C.), Ovidi (43 a.C.-17 p.C.), Quintus Curcius Rufus (s. i), Salusti (86-34 a.C.), Sèneca (4 a.C.-65 p.C.), Terenci (c. 190-c.150 a.C.), Valeri Màxim (s. i), Virgili (70-19 a.C.). A més a més, la presencia dels autors clàssics, en especial els llatins, i les seves obres, en les biblioteques dels barcelonins del segle xv, que hem trobat sobretot en la documentació notarial, demostra l’interès, en l’escola i fora d’aquesta, a més dels autors que acabem de citar, per molts d’altres: Lucius Apuleius (c. 125c. 180), Aristòtil (384-322 a.C.), Decimus Magnus Ausonius (c. 130-395), Flavius Bellissarius (c. 500-565), Cató (s. iii-iv), Gaius Valerius Catullus (87-57 a.C.), Claudi Elià o Claudius Aelianus (c. 175-c. 235), Claudi Claudià (c. 370-404 p.C.), Donat o Aelius Donatus (s. iv), Estrabó o Strabo (64/63 a.C.-19/24 p.C.), Euclides de Megara (c. 325-c. 265 a.C.), Sext Pompeu Fest o Sextus Pompeius Festus (fi del s. iii), Filóstratus d’Atenes o Lucius Flavius Philostratus (160/170-c. 249), Florus o Lucius Annaeus Florus (s. i-s. ii), Frontó o Marcus Cornelius Fronto (100-170), Gel·li o Aulus Gellius (125-180), Hipòlit de Roma (c. 170-c. 236), Homer (s. viii a.C.), Horaci o Quintus Horatius Flaccus (65-8 a.C.), Juli César (100-44 a.C.), Justí o Biondus Flavius Iustinus (c. 100/114-162/168), Lactanci o Luci Cecili (o Celi) Firmià Lactanci (c. 245-c. 325), Diògenes Laerci (s. iii), Titus Livi (59 a.C.-17 p.C.), Lucà o Marcus Annaeus Lucanus (39-65), Macrobius (395-423), Nevi o Cneus Nevius (261-201 a.C.), Orossi o Paulus Orossius (c. 383-c. 420), Pal·ladi o Rutilius Taurus Emilianus Palladius (s. iv), Persi 37   J. Hernando, «El llibre escolar i la presència dels autors clàssics i dels humanistes en l’ensenyament del segle xv», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols 31 (2011), pp. 18-21.

312

JOSEP HERNANDO

o Aulus Persius Flaccus (34-62), Plató (428-347 a.C.), Plauto o Titus Maccius Plauto (254-184 a.C.), Plini el Jove o Caius Plinius Caecilius Secundus (61-c. 113), Plini el Vell o Gaius Plinius Secundus (23-79), Plutarc (c. 50/46c. 120). Pomponius Mela († 45), Porfiri o Porfirius (232-304), Probo Emili o Probus Aemilius (s. iv), Properci o Sextus Propercius (47-15 a.C.), Prudenci o Aurelius Prudentius Clemens (348-c. 410), Quintilià o Marcus Fabius Quintilianus (Calahorra, c. 39-c. 95), Curci Ruf o Quintus Curcius Rufus (s. i), Servi o Maurus Servius Honoratus (s. iv), Solinus o Caius Iulius Solinus (s. iii), Suetoni o Gaius Suetonius Tranquillus (70-c. 126), Tucídides (c. 460-c. 396 a.C.), Vegeci o Flavius Vegetius Renatus (s. iv), Xenofont (431-354 a.C.). Cal concloure del que s’ha dit, en examinar els programes docents en la Barcelona del segle xv, que les institucions escolars, tant les escoles gramaticals i les escoles d’arts com la facultat d’arts de la ciutat de Barcelona en el segle xv, seguiren el camí traçat per la Universitat de Paris, a partir del seu estatut de 1255, amb poques variacions. Era la tradició. Tanmateix, les matèries absents d’aquest programes, les del Quadrivium, en especial l’aritmètica i la geometria, com alguna del Trivium, com la retòrica, i també l’ètica aristotèlica, varen ser objecte d’atenció de mestres i escolars tant a l’escola com fora d’ella. No oblidem, endemés, la presència molt abundosa de les obres dels humanistes, conegudes i llegides per mestres i escolars, que havien d’influir, en el sentit de renovació, en la docència i l’aprenentatge d’uns i altres en la Barcelona del segle xv.

LA COMPAÑÍA TORRALBA Y LAS REDES DE DISTRIBUCIÓN DE LA LANA EN EL NORTE DE ITALIA (1433-1434)1 María Dolores López Pérez

Universidad de Barcelona

La base documental: el Llibre major de comerç de llana blanca amb Itàlia de Francesc Alvart i Joan Torralba «La millor plataforma d’observació de les estructures mercantils de Barcelona, des de dins, de què avui disposem, són els llibres de comptabilitat de la firma Joan de Torralba».2 Así expresaba Mario de Treppo en 1972 la importancia de los fondos de la compañía de Joan de Torralba, conservados en esos momentos en la residencia de los jesuitas en Sant Cugat del Vallés, en el Arxiu del Palau-Requesens, y actualmente depositados en el Arxiu Na­cional de Catalunya.3 El autor italiano consultó, durante su estancia en la década de 1970, además de una serie de escrituras sueltas, cuatro libros de cuentas, correspondientes al período 1430-14364 y un «manual intitulat Dotzè»5 y otros dos libros de cuentas que comprendían el período 1437-1457.6 El mismo Del Treppo reconocía que una reorganización del archivo probablemente haría salir a la luz nuevos libros. El Llibre major de comerç de llana blanca amb Itàlia de Francesc Alvart i Joan Torralba es uno de ellos.7 1   Este trabajo es uno de los resultados del Grup de Recerca consolidat «Arqueologia Medieval i Postmedieval» (GRAMP-UB) (Generalitat de Catalunya 2009 SGR 469). Siglas utilizadas: ANC=Arxiu Nacional de Catalunya; APR=Arxiu del Palau de Requesens. 2  Mario del Treppo, Els mercaders catalans i l’expansió de la corona catalano-aragonesa al se­ gle xv, Barcelona, Curial, 1976, p. 475. 3   La firma de un convenio el 15 de junio de 2011 por parte de la Provincia de Cataluña de la Compañía de Jesús permitió la cesión de los fondos de este archivo al Arxiu Nacional de Catalunya. 4   Con referencia 1, 14, 16 y 17 en el APR y actualmente catalogados en el ANC con las signaturas ANC1-960-T-690; T-703; T-705 y T-706, respectivamente. 5   APR, Ms. 2, en la actualidad ANC 1-960-T-691. 6   APR, Ms. 5 y Ms. 6, actualmente ANC 1-960-T-694 y 695. 7   APR, Ms. 19, actualmente ANC1-960-T-708.

314

MARÍA DOLORES LÓPEZ PÉREZ

Redactado en Venecia por el corresponsal de Joan de Torralba en esa plaza italiana, Francesc Aluart, sus objetivos aparecen claramente definidos en el folio inicial. Dejemos hablar a Aluart: Aquest libre s’apella libre major, lo qual es de mi, Francesch Aloart, en lo qual escriuré tots deutós e creadós, los quals trauré del manual e per semblant hich tindré comte de totes robes que rebren e de totes vendes que se’n faran, hi totes altres coses qui a la mercaderia se pertanyen, comensant aquest jorn VII d’octubre MCCCCXXXIII e fes senyat del honorable lo senyor en Johan de Torralba; e al comensament del libre lexaré espay de algunes cartes per tenir comte de las robas que rebrem de nostro senyor qui de tot nos do bon guany e bona andressa.

Como corresponsal de la compañía, Francesc Aluart asume la obligación de llevar el registro de todas las operaciones contables derivadas de la comercialización de los cargamentos. Desde el abono del flete correspondiente al patrón encargado de transportar las mercancías hasta las sumas sufragadas en la aduana, a los encargados de desembarcar las mercancías, de transportarlas a los almacenes, todo ello debe aparecer en los primeros folios del libro de cuentas; a continuación, las ventas pormenorizadas de cada una de las partidas, casi exclusivamente de lana, con asientos individualizados para cada uno de los compradores, indicando, además del lote vendido, los porcentajes de tara y los impuestos abonados. La última parte del libro registra las cuentas individuales de cada uno de los compradores, de mercancías y de caja, asentadas de forma contrapuesta, en la izquierda, en el verso del folio, el activo (deu) y en la derecha, en el recto, el pasivo (deu aver) con un balance final. Un sistema que recuerda la contabilidad empleada en los libros de mercaderes venecianos de principios del xv —«contabilidad de operaciones» o contabilidad «alla veneziana»— y que muestra la pérdida o ganancia de cada inversión o negocio de forma individualizada.8 Los pagos efectuados al contado, con movimientos reales de dinero, a través de letras de cambios o por órdenes bancarias, muestran los estrechos contactos de negocios mantenidos por la compañía con las principales bancas venecianas de la década de 1430, los Bernardi y Garzoni, los Soranzi y, muy especialmente, los Balbi. La complejidad del libro sobrepasa con mucho el análisis que podamos realizar en estas escasas páginas. Las informaciones contenidas en sus 71 folios lo convierten en un magnífico observatorio que nos posibilitará conocer las formas de actuación de una compañía mixta, integrada por socios catalanes y aragoneses, en una plaza italiana en la primera mitad del Cuatrocientos. Especializada en la comercialización de uno de los productos aragoneses de exportación preferente, la lana, este libro de cuentas permite 8   Juan Lanero Fernández, «Las relaciones causales recíprocas del binomio partida doble- desarrollo de Occidente: la teneduría de libros de los mercaderes medievales», Pecvunia 10 (2010), p. 270.



LA COMPAÑÍA TORRALBA Y LAS REDES DE DISTRIBUCIÓN DE LA LANA

315

reconstruir las redes de distribución de los cargamentos desde el momento en que son desembarcados en el puerto, no siempre Venecia, hasta llegar a los compradores finales, en ocasiones laners o tejedores venecianos, encargados de la transformación in situ de la materia prima, otras veces operadores procedentes de diversas localidades del norte italiano que se encargarán de aprovisionar un amplio abanico de centros textiles. Será, por tanto, en esas redes de distribución que se dibujan a partir de las cuentas de Aluart donde centraremos nuestro objetivo prioritario. La Compañía Torralba, Feixes & Manariel·lo. Los años de funcionamiento: 1425-1435 La Compañía Torralba, Feixes & Manriel·lo, más tarde Torralba & Manariel·lo, estuvo activa en Barcelona y Aragón, con conexiones en diferentes sectores de influencia del comercio barcelonés, desde 1425 hasta 1435.9 Los objetivos de esta compañía, cuyo centro director se sitúa en Barcelona, se vinculan al comercio de larga distancia con el establecimiento de unas redes que se extienden por el territorio aragonés y alcanzan diversas plazas italianas, entre ellas la que es objeto de nuestro libro de cuentas, Venecia. Gracias a los análisis realizados por M. del Treppo y J. A. Sesma10 sabemos que la compañía inicial estaba formada por tres socios: Joan de Torralba y Fortuny de Manariel·lo, ambos barceloneses, y Juan Feixas o Flexas, zaragozano.11 Constituida por un período de dos años —del 1 de diciembre de 1425 al 1 de diciembre de 1427—, el capital constitutivo es de 10.000 libras barcelonesas, aportado en un 40% por Flexas (4.000 libras), y un 30% por cada uno de los socios catalanes (3.000 libras cada uno).12 En 1428 se renueva la sociedad. En esta ocasión el capital social es aportado a partes iguales por los tres socios —Fortuny, muerto con anterioridad a 1426, ha sido sustituido por Juan de Manariel·lo— y asciende a un total de 12.000 libras (a razón de 4.000 libras cada uno de ellos). Tras un nuevo bienio, la sociedad fue renovada en septiembre de 1430, con una variación en cuanto al capital  9   Las investigaciones de Mario del Treppo datan el inicio de la compañía en 1428. Sin embargo, documentación localizada por José A. Sesma en el Archivo Histórico de Protocolos de Zaragoza permite retrotraer su formación al 1 de diciembre de 1425; véase José A. Sesma, «La participación aragonesa en la economía de la corona. Compañías de comercio con capital mixto en la Baja Edad Media», Anuario de Estudios Medievales 15 (1985), p. 337. 10   M. del Treppo, Els mercaders catalans, pp. 487-493: J. A. Sesma, «La participación aragonesa en la economía de la corona», p. 337. 11   A pesar de la prohibición expresada en los capítulos de fundación de la compañía a cualquiera de los socios de realizar actividades propias al margen de la razón social, se permite que Feixes prosiga su asociación con Antoni Cubells. Ambos habían creado una sociedad con sede en Zaragoza, dedicada al negocio del grano; cf. M. del Treppo, Els mercaders catalans, p. 488. 12   J. A. Sesma, «La participación aragonesa en la economía de la corona», p. 337.

316

MARÍA DOLORES LÓPEZ PÉREZ

y los socios. Feixes deja la compañía y el capital social pasará a ser de 10.000 libras de moneda barcelonesa aportadas a partes iguales por los dos socios restantes, Torralba y Juan de Manariel·lo. El resto permanece invariable en cuanto a las áreas de intervención mercantil —Aragón e Italia— y los productos objeto de comercio: grano y lana. El organigrama de la compañía tenía en la cúspide la sede central, situada en Barcelona, una segunda sede en Zaragoza y una factoría en Tortosa, desde donde tenía lugar la distribución de la lana y el grano, las dos mercancías en las que se basaba el negocio de la compañía y productos prioritarios dentro del abanico de producción aragonesa. Torralba era el director en jefe y el encargado del funcionamiento de la sede de Barcelona. En la primera acta de constitución de la sociedad se establece que Juan de Manariel·lo, en esos momentos no vinculado como socio a la compañía, sino como procurador de Fortuny de Manariel·lo,13 se encargaría de controlar los negocios en Zaragoza.14 Seguramente ligado, como señala Sesma, a Fortuny por lazos familiares, este segundo Manariel·lo, no identificado por Del Treppo, se encarga de la compra y el transporte hasta Tortosa del trigo y la lana.15 Destacan, en este sentido, dos cuestiones: la primera es la conformación de una compañía con capital mixto, catalán y aragonés, y la segunda es la dedicación prioritaria de esta sociedad a la exportación e inclusión en los circuitos internacionales de la lana y el trigo. Ambos productos aceleraron su proceso de introducción en las redes mediterráneas de distribución durante la segunda mitad del Trescientos. Sesma señala como punto de inflexión la Peste Negra. Tras la conmoción económica causada por la epidemia, Aragón consigue reconstruir su espacio agropecuario e impulsarlo hacia la producción de bienes exportables —azafrán, trigo, aceite y lana—, con lo que se constituía como un centro productor que podía entrar en los circuitos internacionales. A ello hay que unir el asentamiento de mercaderes catalanes en las principales plazas aragonesas; un establecimiento que se acelera tras la grave crisis financiera catalana de la década de 1370-1380, fortaleciendo con ello las relaciones con Barcelona y, por derivación, con las áreas mediterráneas donde los catalanes poseían una fuerte influencia.16 13   «Yo, Johan de Manariello, assi como procurador de don Fortunyo de Manariel.lo, atorgo tots las coses demon ditas éser veritat»; J. A. Sesma. «La participación aragonesa en la economía de la corona», p. 341. 14   Véase el documento de constitución de sociedad publicado por J. A. Sesma, «La participación aragonesa en la economía de la corona», pp. 340-343. 15   Sesma, al poseer mayores indicios gracias a la documentación aragonesa, ha podido diferenciar a estos dos Manariel·los: Fortuny, socio inicial, y Juan, quien a partir de 1430 queda, junto con Torralba, como únicos socios de la compañía; Sesma, «La participación aragonesa en la economía de la corona», p. 338. 16   J. A. Sesma, «La participación aragonesa en la economía de la corona», pp. 334-335.



LA COMPAÑÍA TORRALBA Y LAS REDES DE DISTRIBUCIÓN DE LA LANA

317

Esta vinculación propicia el desarrollo de unas comunicaciones en las que el Ebro juega un papel fundamental, como eje vertebrador de las zonas interiores con el Mediterráneo. La lana procedente de Aragón era embarcada en alguno de los puntos de concentración situados en el río —Zaragoza, Escatrón…— para ser transportada hasta Tortosa y desde aquí ser enviada a Italia: Venecia, Pisa, Génova, etc.17 El puerto de Tortosa se configura, en consecuencia, como lugar de convergencia de mercaderes catalanes, aragoneses, pero también italianos, interesados en la lana aragonesa. Se conforma así una extensa red que abasta desde las zonas de producción (Aragón, Maestrazgo) hasta las áreas de comercialización y distribución (Italia). Un largo recorrido: del espacio interior aragonés a la metrópoli veneciana

La primera parte de este proceso, la que se refiere al territorio aragonés, ha sido reconstruida por J. A. Sesma al establecer los mecanismos de contratación utilizados por los operadores aragoneses en su relación con los productores.18 Cereal y lana aparecen en esta red como mercancías cuyos ciclos de producción y transporte (fluvial y terrestre) se complementan, facilitando de esta manera la comercialización de ambos productos. Todo ello está dirigido desde Zaragoza, centro regulador de los territorios agrícolas y ganaderos del área media del Ebro. Aragón y la «plana de Lleida» constituyen las grandes zonas de aprovisionamiento de la industria textil catalana. Carrère destaca cómo, tanto en Aragón como en Castilla, las formas de actuación de los operadores catalanes pasan por el aprovisionamiento directo o el establecimiento de sucursales; unas sucursales atendidas por mercaderes independientes, representantes o asociados especializados en este tipo de comercio, generalmente hombres procedentes del interior y que tratan directamente con los ganaderos.19 Sesma ha mostrado precisamente cómo la intervención de agentes exteriores está en la base del espectacular crecimiento de la cabaña lanar a lo largo del xiii y especialmente del xiv. Son los propios agricultores los que protagonizan la transformación hacia una ganadería que deja de ser una actividad secundaria para convertirse en objetivo económico prioritario. El   M. del Treppo, Els mercaders catalans, p. 503.   José A. Sesma, «Ciudadanos de Zaragoza y comercio exterior del reino de Aragón», Studium. Revista de Humanidades 3 (1997), pp. 427-429; y «Producción para el mercado, comercio y desarrollo merantil en espacios interiores (1250-1350): el modelo del sur de Aragón», en Europa en los umbrales de la crisis 1250-1350, XXI Semana de Estudios Medievales (Estella, 1994), Pamplona, Departamento de Educación y Cultura, Gobierno de Navarra, 1995, pp. 205-246. 19  Claude Carrère, Barcelona 1380-1462. Un centre econòmic en época de crisi, Barcelona, Curial, 1978, vol. I, pp. 445-446. 17 18

318

MARÍA DOLORES LÓPEZ PÉREZ

aumento de las cabañas es la evidencia visible de un cambio que implica una organización diferente de unas explotaciones que pasan a estar dirigidas pensando en la comercialización de la producción de lana. Este paso fundamental precisa de una capitalización que los campesinos obtienen a través de diferentes mecanismos. Entre ellos, la asociación de propietarios de ganaderías y campesinos de la zona. El funcionamiento de este tipo de acuerdos implica que los primeros, los poseedores de cabezas de ganado, proporcionan los animales que deberán ser cuidados y explotados por los segundos. Durante un determinado número de años, estipulados en los contratos, ambos asociados se reparten la lana y el queso mientras las crías se dedican a mejorar la cabaña hasta que, pasado el tiempo acordado, la cabaña es dividida a medias entre los dos asociados, permitiendo de esta manera que campesinos sin recursos puedan pasar a ser propietarios.20 El proceso se inicia en los meses de septiembre y octubre con la contratación de lana antes del inicio de la trashumancia.21 En los meses siguientes, coincidiendo con el final de la cosecha de cereal, y siempre con anterioridad al mes de mayo, los operadores se ocupan de concentrar y controlar la salida de cargamentos de trigo por el Ebro, al tiempo que cierran los compromisos sobre la siguiente cosecha. A mediados de la primavera se inicia la campaña de esquilado de las ovejas y la preparación del transporte que mayoritariamente tendrá lugar entre junio y octubre, aunque en determinados lugares se prolonga hasta enero. Las compras suelen realizarse por adelantado, con el avance de importantes cantidades de numerario o bien ofertando excelentes condiciones. La complejidad del sistema precisa, por tanto, de agentes experimentados que conozcan el comportamiento de la demanda, que sean capaces de prever unos probables volúmenes de producción para el siguiente año y que, al mismo tiempo, tengan la capacidad económica suficiente para poder realizar los adelantos o conseguir los préstamos necesarios en el momento de cerrar los contratos. Se trata de idénticos mecanismos a los detectados en la zona del Maestrazgo al menos desde los años veinte del Trescientos en que la práctica de las compras anticipadas de lana por parte de mercaderes locales se configura como una práctica habitual.22 20   Ideas expuestas en diferentes trabajos de J. A. Sesma, especialmente en «Producción para el mercado, comercio y desarrollo», pp. 205-246. 21  Las zonas de producción más importantes son el área pirenaica, la zona de Zaragoza, y las comunidades de Calatayud, Teruel, Daroca y Albarracín, cuyo centro comercial es Escatrón; cf. José A. Sesma, «El comercio de exportación de trigo, aceite, y lana desde Zaragoza a mediados del siglo xv», Aragón en la Edad Media I (1977), p. 219. 22   Proceso documentado por Carles Rabassa a través del análisis de los protocolos notariales de Morella; cf. C. Rabassa, «Funcions econòmiques del port de Peñíscola durant la Baixa Edad Mitjana». XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó: La Mediterrània de la Corona d’Aragó, Valencia, Universitat, 2005, vol. II, p. 1274.



LA COMPAÑÍA TORRALBA Y LAS REDES DE DISTRIBUCIÓN DE LA LANA

319

Y junto a los operadores autóctonos se incorporan también italianos y alemanes cuya presencia empieza a ser notoria ya desde las últimas décadas del xiv. Genoveses, florentinos, sieneses y también alemanes, de Utrech, Colonia, Maguncia, Ravensburg... dirigen desde Zaragoza sus negocios,23 especialmente la contratación de la lana.24 El potencial económico de estas sociedades y la pronta disponibilidad de altas cantidades de numerario precisas para los pagos adelantados constituyeron una competencia desleal para las compañías autóctonas con escasos capitales, en un proceso paralelo al documentado en la zona del Maestrazgo25. Barcelona, Valencia y Zaragoza, sin olvidar Mallorca, se configuran, por tanto, como los puntos de referencia de los operadores extranjeros en el negocio de la lana. Recolectada la lana, el siguiente paso consiste en su traslado a los puntos de concentración —Zaragoza, Escatrón, Caspe y Mequinenza prioritariamente—, donde será embarcada en dirección a Tortosa,26 punto final del primer ciclo del circuito.27 Desde aquí, los corresponsales delegados realiza23   J. A. Sesma, «Centros de producción y redes de distribución en los espacios interiores de la Corona de Aragón: materias primas y productos básicos», en XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, vol. I, p. 924. 24  Germán Navarro; M. Teresa Sauco; Susana Lozano, «Italianos en Zaragoza (siglos xv-xvi)», Historia. Instituciones. Documentos 30 (2003), pp. 301-398. 25   La instalación de las compañías italianas en la segunda mitad del xiv en el norte valenciano se hace sobre la estructura del mercado regional y son las que introducen la lana en los flujos del comercio internacional. Esa fuerte y creciente presencia generó una fuerte demanda de lana que contribuyó a provocar un crecimiento constante de los rebaños y también, en algunas zonas, una especialización en productos agrícolas demandados por los italianos, como el azafrán, la grana, la cera o la miel, al igual que sucede en Aragón. Los factores de las compañías italianas fueron capaces de suplantar a los operadores locales en la contratación adelantada de la lana gracias a su mayor capacidad para hacer frente a los pagos adelantados requeridos por los ganaderos. Conocemos bien esta actividad gracias a los trabajos realizados por G. Nigro sobre uno de los agentes de la compañía Datini, Tuccio di Gennaio, quien dirigió desde Sant Mateu una agencia creada exclusivamente para la adquisición de lana; Giampiero Nigro, «Els operadors econòmics italians als Països Catalans entre els segles xi i xv», en A. Furió (ed.), València, un mercat medieval, Valencia, Diputació Provincial de València, 1985, pp. 55-57. Véase también Vicent Royo, «Elits rurals i xarxes mercantils al nord del País Valencià baixmedieval. El comerç i la manufactura de la llana a Vilafranca (1393-1412)», Recerques. Història, economía i cultura 60 (2010), p. 29. 26   Parece que el monopolio del transporte estaba en manos de familias mudéjares que transmitían esa actividad de padres a hijos, revelando una tradición familiar en el negocio; véase Fernando Zulaica, «Mercados y vías fluviales: el Ebro como eje organizador del territorio e integrador de la economía aragonesa en los circuitos europeos», Aragón en la Edad Media XIII (1997), pp. 68-70. 27   Si Tortosa es el gran punto de concentración y distribución de lana de Aragón, Peñíscola se configura como puerto de salida de la producción lanera del Maestrazgo, la denominada por los italianos «llana de Sant Mateu», el lugar donde se producen los intercambios entre los mercaderes locales de los pueblos del interior y los grandes operadores internacionales (C. Rabassa, «Funcions econòmiques del port de Peñíscola», p. 1277). Los genoveses son especialmente activos en la compra y posterior redistribución de la lana concentrada en Tortosa hacia los mercados no únicamente de Génova sino también de Venecia, Ragusa, Florencia o Niza, mientras que los toscanos operan en el área del Maestrazgo y utilizan la plaza valenciana como punto de apoyo de sus operaciones (M. Teresa Sauco; Susana Lozano, «El puerto de Tortosa: lugar de convergencia de mercaderes mediterráneos según los protocolos notariales tortosinos (siglo xv)», en XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, vol. II, p. 1260.

320

MARÍA DOLORES LÓPEZ PÉREZ

rán todos los trámites y la dirigirán hacia sus puntos de destino final, Barcelona u otra ciudad de la Corona, o alguna plaza italiana. El agente destacado de la compañía Torralba, más tarde socio, encargado de dirigir todas las operaciones hasta la llegada a Tortosa —la elección de los rebaños, la negociación con los productores, el transporte hasta el punto de concentración, el embarque en dirección a Tortosa—, es Juan de Ma­ nariel·lo. En Tortosa es Domingo Pandetrigo la persona delegada por la compañía.28 A partir de Tortosa, los datos contenidos en el libro de cuentas de Francesc Aluart permiten continuar el circuito y reconstruir la trayectoria de las lanas desde su llegada al puerto de Venecia y subsidiariamente al de Ragusa y Ancona, hasta los puntos de destino final, la propia Venecia y los centros textiles ubicados en el interior de la península. Los cargamentos de lana y las redes de distribución en los centros textiles del noreste italiano

En Venecia, Francesc Aluart es el delegado de la compañía desde 1433.29 Con anterioridad, durante el bienio 1430-1431, y seguramente hasta finales de 1433, la responsabilidad había recaído en Francesc Castelló.30 Con toda probabilidad, el inicio del libro de la lana que nos ocupa, el 7 de octubre de 1433, nos marca el comienzo de las actividades de Aluart como corresponsal. Según el libro de cuentas, durante el período comprendido entre septiembre de 1433 y abril de 1434, en que se datan los últimos asientos, arriban a los puertos adriáticos, procedentes de Tortosa, cuatro partidas con un total de 634 fardes de lana. Antonio y Nicolau Favar,31 quizás miembros de la misma familia, y Pere Mauri son los patrones de las tres embarcaciones convenidas para efectuar el transporte. La contratación, al menos en lo que se refiere a la nave de Antoni Favar, la que transporta un cargamento de mayores dimensiones, se realiza mediante la modalidad de fletamentos a escar,32 28   En el balance de la compañía correspondiente al bienio 1430-1431 aparece el siguiente asiento: «Item més a fet de missions comunes en Domingo Pandetrigo en Tortosa, de dos anys de primer de septembre de 1430 a primer de septembre de 1432, pagat son salari fins en aquella jornada, munta tot 139 ll. 9 s. 5 d.» (publicado por M. del Treppo, Els mercaders catalans, p. 494) y continúa en 1432-1433: «Item més que féu de messions per los damunt dits forments en Tortosa Domingo Pandetrigo segons … 140 ll. 5 s. 5 d.» (Ibidem, p. 497). 29   Francesc Aluart aparece por primera vez en el balance del ejercicio correspondiente al bienio 1432-1433: «Item més an proceyt de 4.788 roves de lana en 506 saques que anaren en Venècia, segons comte de Francesc Aluart, 5.838 duchats, que a diversos fos an valgut, segons…» (Ibidem, p. 498). 30   M. del Treppo, Els mercaders catalans, p. 494. 31   Nicolau Favar es originario de Sant Feliu de Guíxols. Cl. Carrère documenta un viaje en su nave, en 1429, a Senj, Croacia (Carrère, Barcelona 1380-1462, vol. I, p. 194). 32   Según se desprende de los datos contenidos en el libro de cuentas donde se consignan los gastos del flete o ‘nòlit: «Francesch Aloart deu que a XXIIII d’ochtubre promis per ell a·n Lorens Moliner, per



LA COMPAÑÍA TORRALBA Y LAS REDES DE DISTRIBUCIÓN DE LA LANA

321

un contrato caracterizado por el pago de un flete a precio alzado, del cual el Llibre del Consolat de Mar concreta dos modalidades: el fletamento para un viaje determinado y el fletamento por tiempo cierto. Este tipo de arrendamientos solía implicar la total disposición de la nave por parte del arren­dador/es —en este caso parece deducirse la intervención de varios arrenda­tarios— y se justifica en los hechos económicos y en los nuevos sistemas operativos del comercio mediterráneo que requerían nuevas y más adecuadas modalidades de transporte.33 Un primer cargamento llega a Venecia a finales de septiembre o a principios de octubre. De un total de 256 fardes o cargas transportadas en la nau de Antoni Favar, 196 arriban al puerto veneciano; 60 fardes habían sido previamente desembarcadas y vendidas en Ragusa. Tres únicos compradores acaparan la totalidad de la lana en este puerto, lo cual hace pensar en una contratación previa.

Cargamento I. Ventas de lana blanca Mercado de Ragusa

Compradores Giovanni di Bona, de Ragusa Vullacho Velixi, de Ragusa Luca di Caboga, de Ragusa

RAGUSA nau de Antoni Favar

Cantidad de lana blanca

20 fardes 4 fardes

26 fardes

Las restantes 196 fardes desembarcadas en Venecia son adquiridas por un nutrido grupo de operadores procedentes de diversas localidades del norte italiano, configurando una extensa red de distribución de la lana aragonesa entre diferentes centros textiles. La mitad de este cargamento pertenecía a Roberto Aldobrandi34 haciéndose por tanto partícipe del 50% de las gananla part del terz de la scarada de la nau d’en Anthoni Favar, que thocha en Guillem Florença, segons apar en comte del dit Lorens, en carta XXVIIII, XXXII ducats, XV sous, II» (f. 25 v). 33   M. Dolores López, «Para una historia de la navegación medieval. I. Los arrendamientos de navíos en la Mallorca de mediados del siglo xiv», XVII Congreso de Historia de la Corona de Aragón: El mundo urbano en la Corona de Aragón. De 1137 a los Decretos de Nueva Planta, Barcelona, Universidad, 2003, vol. I, pp. 419-433. 34   Así parece deducirse de la documentación al tener que hacerse cargo de la mitad de los gastos derivados de la comercialización de las lanas: «E per l’altre meytat que thoca a Roberto Alibrandi li toque MCCLXXXXVIII ducats X s. V dels quals lo fas creedor per quant seran cobrats los qui són deguts en son compte en carta XXXIIII, MCCLXXXXVIII ducats, X sous» (f. 12 v); «Roberto Alibrandi deu aver a VI de marts MCCCXXXIIII per la sua meytat que li tocha del proceit net de mesions de CCLVI saques

322

MARÍA DOLORES LÓPEZ PÉREZ

cias y de las pérdidas. Del Treppo lo identifica en 1437 como corresponsal veneciano de Torralba, junto con Giovanni Falcucci.35 Los datos conocidos sobre las actividades de Aldobrandi hacen pensar en una relación económica de otro tipo, al menos en 1433. Aldobrandi pertenecía a la comunidad florentina establecida en Barcelona. La reconstrucción realizada por E. Soldani36 sobre las actividades desarrolladas por este operador muestra su alto grado de integración y de colaboración con el sector mercantil autóctono, lo cual explicaría la estrecha relación mantenida con Torralba. Las primeras referencias sobre sus actividades en la plaza barcelonesa se remontan a principios del Cuatrocientos. Factor de la compañía de Piero y Tommaso Tecchini, de Perpiñán,37 en 1413 ya es ciudadano de Barcelona, según se desprende de su intervención como testigo en la petición de ciudadanía presentada por Domenico Mannelli. Las noticias que documentan su presencia en Barcelona se suceden como mínimo hasta 1448-1449 en que, tras el decreto de expulsión de los florentinos promulgado por Alfonso el Magnánimo, aparece en la lista que, según los consejeros barceloneses, incluía a aquellos florentinos que merecían ser excluidos de la pragmática. Los motivos: una larga permanencia en la ciudad, donde habitaba con su esposa, Aldonça, y la adquisición de la ciudadanía.38 Dada la trayectoria de Aldobrandi es dudoso pensar en su intervención como corresponsal en Venecia, donde se requería una estancia más o menos prolongada, además de la incoherencia de pensar en una doble corresponsalía junto con Aluart. Por otro lado, la coparticipación de Aldobrandi no se limita a las sacas arribadas a Venecia sino a la totalidad del cargamento, comprendida la lana desembarcada en Ragusa, si bien aparece excluido del resto de las partidas llegadas en la misma nave y en la de Pere Mauri. Parece más razonable pensar en una asociación temporal y concreta entre Torralba y Aldobrandi39 con el objetivo de rebajar costes y riesgos en operaciones económicas concretas, que no descarta, por otro lado, una presencia puntual del de lana del contrasenyall rebudes per la nau d’en Anthoni Favar MCCLXXXXVIII ducats, X sous, V a or per quant serán cobrats en comte de las lanas, en carta XIII, MCCLXXXXVIII ducats, X s. v» (f. 34r). 35   M. del Treppo, Els mercaders catalans, p. 504. 36  Elisa Soldani, Uomini d’affari e mercanti toscani nella Barcellona del Quattrocento, Barcelona, IMF-CSIC, 2010, pp. 341-343. 37   En junio de 1404 es nombrado procurador de los Tecchini en Barcelona y en agosto de ese mismo año era definido como «procurador y factor» de Tommaso (E. Soldani, Uomini d’affari, p. 461). 38   E. Soldani, Uomini d’affari, pp. 341-343. 39   Los datos contenidos en libros de la compañía analizados por M. del Treppo muestran la capacidad de toma de decisiones de Aldobrandi, respecto a los cargamentos embarcados en Tortosa. En 1432-1433 consta el pago de 55 libras realizado por Domingo Pandetrigo y correspondientes a un porcentaje de los gastos inherentes a 1.217 arrobas de lana y que fueron «consentidos» por Roberto Aldobrandi y Francesc Castelló, el predecesor de Aluart en la corresponsalía veneciana (M. del Treppo, Els mercaders catalans, p. 498).



LA COMPAÑÍA TORRALBA Y LAS REDES DE DISTRIBUCIÓN DE LA LANA

323

italiano en el mercado veneciano.40 Es probable que un vaciado de la documentación aún inédita conservada permita dilucidar el entramado de negocios entre ambos operadores y concretar el grado de colaboración acordada. Cargamento I. Ventas de lana blanca Mercado de Venecia VENECIA nau de Antoni Favar Compradores Bartolomeo Firenzuola, laner Niccolò di Messa, laner Antoni di Manfredi del Sabo, laner Girardo Guatzuni, laner Genino y Pietro Putxenti, laners Marco di Ventura Cristoforo d’Ambrogio Antonio del Bon Donato y Genino Seguoldi, laners Bon di Pietro Filippo di Prando Niccolò di Merendo Bartolomeo di Franco Bettin di Giovanni Alberto di Giovanni Comino di Martino di Bracche Gaspare di Marco Giacomo degli Orsi Giacomo Dentoli Giovanni della Coloma Rinaldo Lendolfo, laner Ambroggio di Giovanni di Villa, laner Giovanni y Bartolomeo d’Antonio Giacomo di Niccolò Clemente di Bartolomeo y Bartolomeo Firenzuolla Franco di Marco Giorgio di Tomaso

Procedencia Venecia Venecia Venecia Venecia Venecia Bérgamo Bérgamo Venecia Bérgamo Bérgamo Cesena Urbino Bérgamo Bérgamo Bérgamo Bolonía Mantua Venecia Venecia Carpi Noale / Venecia Faenza

Cantidad de lana blanca 8 sacas 4 sacas 4 sacas 8 sacas 8 sacas 4 sacas 1 saca 1 saca 4 sacas 2 sacas 8 sacos 8 sacas 4 sacas 2 sacas 2 sacas 2 sacas 8 sacas 35 sacas 1 saca 1 saca 2 sacas 6 sacas 6 sacas 8 sacas 9 sacas 4 sacas 12 sacas

40   El balance de 1434-1435 puede ofrecernos datos interesantes referentes a la relación AldobrandiTorralba. Según este libro de cuentas, Roberto Aldobrandi vendió 5.418 arrobas de lana, contenidas en 585 sacas, por la cantidad de 7.787 ducados, 8 sueldos, 3 dineros: «Item més se a proceyt de 5.418 roves de llana en 585 saques de llana que a venudes Robert Alibrandi a Venècia de què se a.gut 7.787 ducats 8 s. 3 d. que a diversos fos an valgut 5.382 ll. 8 s. 9 d.» (M. del Treppo, Els mercaders catalans, p. 501). ¿Aldobrandi está presente en Venecia o realiza la venta a través de una corresponsalía? Es difícil dilucidarlo en el estado actual de la investigación, pero nos inclinamos a pensar en la segunda opción.

324

MARÍA DOLORES LÓPEZ PÉREZ

En ese mismo viaje se transportaron otras 205 fardes de lana que, a juzgar por la omisión de datos referentes a Aldobrandi en el libro de cuentas, pertenecían únicamente a la compañía Torralba. Ello explicaría la distinción, a nivel contable, entre ambos cargamentos. Cargamento II. Ventas de lana blanca Mercado de Venecia VENECIA nau de Antoni Favar Compradores

Procedencia

Cantidad de lana blanca

Giovanni di Grisi y Cristoforo di Penaselli

Crema/Castel Leo (Castiglione?

16 sacas

Giovanni Zufato

Vicenza

4 sacas

Tedaldo di Pietro

Bérgamo

2 sacas

Cristoforo del Turc

Perugia

8 sacas

Baldassare d’Antonio del Biondo

Cesena

4 sacas

Giaocomo di Mestre Giovanni

Faenza

Matzuqui di Piero

Faenza

12 fardes

Martin di Meneito

Brescia

10 sacas

Bérgamo

1 saca

Bérgamo

1 saca

Venecia

2 sacas

Venecia

4 sacas

Venecia

4 sacas

Bérgamo

1 saca

Comino di Manfredi, dit San Marco Gerbin, dit Muto Faquin Daniel Pandolfo, laner

Giovanni di Bizago, laner

Alberto di Caponago, laner Vivian della Barba Giacomo di Niccolò

8 fardes, 6 sacas

2 sacas

Gaspare di Bartolomeo

Cesena

8 sacas

Janello di Giacomo

Cesena

8 sacas

Giovanni di Bello

Bérgamo

7 sacas

Ricardo di Giovanni

Bérgamo

2 sacas

Venecia

4 sacas

Venecia

7 sacas

Antonio Velenti

Brescia

4 sacas

Boneto di Rigoni

Brescia

10 sacas

Giovanni di Janbello

Bérgamo

2 sacas

Agostino di Niccolò

Fabriano

8 sacas

Tommaso di Bonsignori

Bolonia

12 sacas

Donato di Giovanni

Bérgamo

4 sacas

Giorgio di Tommaso

Rimeno?

Antonio di Manfredi, laner Maffio di Como, laner

Giovanni, dito Caffa

Marin di Golin, draper

4 sacas

4 sacas 16 sacas



LA COMPAÑÍA TORRALBA Y LAS REDES DE DISTRIBUCIÓN DE LA LANA

325

Cargamento II. Ventas de lana burella Mercado de Venecia VENECIA nau de Antoni Favar Compradores

Procedencia

Cantidad de lana burella

Giovanni Zufato

Vicenza

4 sacas

Polo di Rossi

Venecia

17 sacas

Morando de Bérgamo

Bérgamo

1 saca

A finales de noviembre, primeros días de diciembre41 llegaba a Venecia la nau de Pere Mauri con 110 fardes de lana. El flete del cargamento alcanza la suma de 136 ducados, 15 sueldos, a razón de 10 sueldos por cada quintal. No obstante, en el momento de registrar el pago se especifica que 71 sacas se mojaron durante el viaje y resultaron dañadas, de manera que se descuentan 68 ducados por las pérdidas, restando a pagar un total de 68 ducados, 15 sueldos, 4 dineros. Cargamento III. Venta de lana blanca Mercado de Venecia VENECIA nau de Pere Mauri Compradores

Procedencia

Cantidad de lana blanca

Giovanni, dito Caso

Bérgamo

3 sacas

Morando di Bérgamo

Bérgamo

1 saca

Giacomo degli Orsi

Bolonia

4 sacas

Giovanni Antonio

Vicenza

13 sacas

Lorenzo di Giovanni

Bérgamo

4 sacas

Giovanni Bon di Giovanni/Giovanni di Giovanni Bon

Bérgamo

2 sacas

Maffio di Giovanni

Bérgamo

7 sacas

Lorenzo di Beltrame

Bérgamo

1 saca

Girardo di Giovanni

Bérgamo

1 saca

Giorgio di Tommaso

Rimeno (¿Rímini?)

1 saca

Giovanni Luigi di Cavas Simon de Bérgamo

2 sacas Bérgamo

2 sacas

Bérgamo

5 sacas

Bonuomo de Bérgamo

Bérgamo

1 saca

Daniel Pandolfo

Venecia

2 sacas

Cristoforo Posqua

Milán?

5 sacas

Pietro, dito Musso

  Las primeras ventas se fechan el 5 de diciembre de 1433.

41

326

MARÍA DOLORES LÓPEZ PÉREZ

Compradores

Procedencia

Paxino y Antonio di Rogerio

Cantidad de lana blanca 2 sacas

Antonio di Tommaso

Bérgamo

2 sacas

Cristoforo del Turch

Perugia

4 sacas

Giovanni del Sutxo

Cesena

4 sacas

Giacomo di Niccolò

1 saca

Franco di Antonio

Bertinoro

8 sacas

Giovanni di Pietro

Urbino

6 sacas

Giovanni di Blase

Urbino

4 sacas

Cargamento III. Venta de lana burella Mercado de Venecia VENECIA nau de Pere Mauri Compradores

Procedencia

Cantidad de lana burella

Boneto di Rigoni

Brescia

1 saca

Giacomo della Pieve

Bolonia

3 sacas

Giovanni di Piero

Carpi

3 sacas

Una cuarta partida aparece referenciada en el libro de cuentas: 63 fardes de lana, 3 de ellas burella, que habían sido desembarcadas y consignadas a Antonio di Festa, en Ancona, suponemos el corresponsal de la Compañía Torralba en esa plaza. Los asientos específicos de esta venta no aparecen, por tanto, registrados en el libro de Francesc Aluart.42 Las procedencias de los compradores demuestran la diversificación y, sobre todo, la redistribución de la lana aragonesa en un amplio abanico de centros textiles situados mayoritariamente en la zona del noreste. Venecia, sin duda, pero también Bérgamo, Cesena, Urbino, Bolonia, Mantua, Carpi, Noale, Faenza, Crema, Bertinoro, Vicenza, Perugia, Brescia y Fabriano aparecen como receptores de lana.43 Según hace constar Aluart, las transacciones debían abonar determinados impuestos y entre ellos un porcentaje sobre el montante total del coste de las lanas, que oscilaba entre un 1% y un 2%. El menor porcentaje, el 1%, se aplicaba a los operadores venecianos y a aquellos originarios de ciudades 42   Las cuentas, según él mismo especifica, fueron enviadas a Barcelona vía Pisa, plaza donde la compañía contaba con corresponsales: «Tramís lo compte a VI de marts —las lanas fueron vendidas en febrero de 1434— per la via de Pisa» (ff. 15r-16v). 43   De los 81 mercaderes implicados en las operaciones de compra se han reconocido 71; el resto, o bien no hacen constar su lugar de procedencia o no se han podido identificar. Es probable que un posterior vaciado de la documentación conservada en el fondo Torralba permita subsanar estas lagunas.



LA COMPAÑÍA TORRALBA Y LAS REDES DE DISTRIBUCIÓN DE LA LANA

327

sujetas a la república de Venecia, quienes, de manera general, pagaban los mismos derechos que los venecianos.44 Durante la primera mitad del Cuatrocientos, Venecia emprende una política de expansión territorial que se traduce en la anexión de numerosas ciudades, entre ellas Brescia, Bérgamo, Vicenza, que gozan de esas situaciones fiscales privilegiadas. En el libro de cuentas de Francesc Aluart, los compradores originarios de estas ciudades abonan únicamente el 1%, frente al 2% que se ven obligados a satisfacer el resto de operadores. Procedencia de los operadores Venecia Bartolomeo Firenzuolla Niccolò di Messa Antoni di Manfredi del Sabo Girardo Guatzini Genino Putxenti Pietro Putxenti Donato Seguoldi Genino Seguoldi Rinaldo Lendolfo Ambroggio di Giovanni di Villa Daniel Pandolfo Giovanni di Bizago Alberto di Caponago Antonio di Manfredi Maffio di Como Polo di Rossi

Bérgamo Cristoforo d’Ambroggio Antonio del Bon Bon di Piero Filippo di Prando Bettin di Giovanni Alberto di Giovanni Gaspare di Marco Tedaldo di Pietro Vivian della Barba Giovanni di Bello Ricardo di Giovanni Giovanni di Janbello Donato di Giovanni Morando di Bérgamo Giovanni dito Caso Lorenzo di Giovanni Giovanni Bon di Giovanni Maffio di Giovanni Lorenzo di Beltrame Girardo di Giovanni Simon di Bérgamo Pietro ‘dito’ Musso Bonuomo di Bérgamo Antoni di Tommaso Comino di Manfredi, dito San Marco Gerbin, ‘dito’ Muto Faquin

Cesena Niccolò di Merendo Gaspare di Bartolomeo Janello di Giacomo Giovanni del Sutxo Baldassare Antonio del Biondo Urbino Bartolomeo di Franco Giovanni di Pietro Giovanni di Blase

Brescia Martin di Meneito Antoni Velenti Boneto di Rigoni Boneto Arigoni Bolonia Giacomo degli Orsi Tommaso di Bonsignori Giacomo della Pieve

  Frederic Lane, Venise, une république maritime, Paris, Flammarion, 1985, p. 104.

44

328

MARÍA DOLORES LÓPEZ PÉREZ Carpi

Faenza

Giovanni d’Antonio Bartolomeo d’Antonio Giovanni di Piero

Franco di Marzo Giacomo di Mestre Giovanni Matzuqui di Piero

Giovanni Zufato Giovanni Antonio

Giovanni della Coloma

Vicenza

Mantua

Noale

Bertinoro

Clemente di Bartolomeo

Franco di Antonio

Giovanni di Grisi

Cristofoto del Turch

Crema

Agostino di Niccolò

Fabriano

Perugia Indeterminado

Marco di Ventura Comino di Martino di Bracche Giacomo Dentoli Giacomo di Niccolò Giorgio di Tommaso Marin di Golin Giovanni Luigi di Canas Cristoforo Poscha Paxino di Roger Antonio di Roger

Las naves de Antonio Favar y de Pere Mauri desembarcaron en Venecia un montante global de 511 fardes de lana y 60 restaron en Ragusa. Las ventas, sin embargo, aparecen contabilizadas, salvo alguna excepción, en sacas dificultando con ello la conversión de las medidas, dada la indefinición de la palabra farda, referida simplemente a una carga, en este caso de lana.45 No obstante, una vez sumadas todas las cantidades vendidas, y descontadas las 71 que se mojaron durante el trayecto en la nave de Pere Mauri, los totales se acercan bastante. La práctica totalidad de los cargamentos estaba compuesta por lana blanca, si exceptuamos unas pocas sacas de lana burella o de burell, una lana negra, muy oscura, y 5 anecdóticas balas de piel vendidas en su totalidad a Niccolò di Clemente. El libro de cuentas registra la venta, por tanto, de 409 sacas, 20 fardes de lana blanca frente a las 29 de lana burella. Se contempla en todas las operaciones la rebaja de un 4% o un 5% en concepto de tara, es decir, de impurezas presentes en la lana.46 Es posible que la lana vendida en los mercados de Venecia y Ragusa fuese lana blanca sin lavar, si 45   El peso de una saca oscila entre 10 y 11 arrobas (J. A. Sesma, El comercio de exportación de trigo, aceite y lana, p. 222). De manera general, una arroba equivale a 10,4 kilos, es decir, a 26 libras, si bien en ciertas zonas el valor es diferente. Según las Costums de Tortosa la arroba podía ser de 30, 32, 33, 34, 35 o 36 libras, dependiendo de lo que se pesara (Diccionari català-valencià-balear, s. v. arrova). 46   En los contratos negociados con los productores directos, en Aragón, se fija el precio por arroba, según medida de Valencia, y se permite en el peso «una libra de tara» porque se vende sin lavar (J. A. Sesma, «Producción para el mercado», p. 242).



LA COMPAÑÍA TORRALBA Y LAS REDES DE DISTRIBUCIÓN DE LA LANA

329

nos atenemos a las informaciones contenidas en la correspondencia datiniana, donde se contempla cómo en el cercano mercado de Verona se prefiere la compra de las lanas de Sant Mateu y de Mallorca sucias para proceder posteriormente a su lavado.47 Es una buena lana que, bien trabajada, permite obtener tejidos de calidad, lejos aún de los paños flamencos. Las lanas aragonesas, de Sant Mateu o de Mallorca constituían un porcentaje, más o menos elevado, de los materiales que aprovisionaban los talleres venecianos a los que arribaban también lanas de Castilla, Alemania, Provenza, del mundo islámico, además de la producción propia (lana nostrana).48 Es probable que en las décadas 1430-1450 los stocks fueran escasos, al menos en lo que se refiere a lanas procedentes del Véneto. Resulta significativo que en 1433 —el año de nuestro libro— los productores textiles protestaran por la poca lana que había en la ciudad, al tiempo que aseguraban verse incapaces en esta coyuntura de poder proveer una producción de calidad.49 Probablemente, esta situación se haría extensible a los centros textiles situados en el interior, que también sufrirían un desabastecimiento de materia prima, y ayudaría a explicar, al menos en parte, la distribución de los cargamentos de Torralba, vendidos mayoritariamente a comerciantes foráneos. Del Treppo afirma que el éxito de la compañía Torralba durante los años veinte y treinta del Cuatrocientos se explica por la coyuntura internacional de la lana; su extraordinaria penetración en los mercados del norte y del centro de Italia aparece vinculada a la desaparición del sistema Datini, ya que Torralba viene a ocupar exactamente el lugar que Datini había dejado libre.50 Centros textiles de destino de las partidas de lana Centro textil de destino

Cantidad de lana blanca

Bérgamo

74 sacas

Venecia

71,5 sacas

Bolonia

51 sacas

Cesena

32 sacas

47   «Tutti comperano piutosto di queste sucide per farle lavare a loro medesimi»; Michele Lecce, «Il commercio della lana a Verona alla fine del xive secolo secondo lettere datiniane», Economia e Storia IV, 1 (gennaio-marzo) 1957, pp. 31-40, citado por Raoudha Guemara, Les Arts de la laine à Vérone aux xivè et xvè siècles, Tunis, Publications de l’Université de Tunis, 1987, p. 112. 48   A. Mozzato, «The Production of Woollens in Fifteenth- and Sixteenth- century Venice», en P. Lanaro (ed.), At the Centre of the Old World. Trade and Manufacturing in Venice and the Venetian Mainland 1400-1800, Toronto, University of Toronto, 2006, p. 76. 49   Ibidem, p. 77. 50   M. del Treppo, Els mercaders catalans, p. 533.

330

MARÍA DOLORES LÓPEZ PÉREZ Centro textil de destino

Cantidad de lana blanca

Brescia

24 sacas

Vicenza

17 sacas

Crema

16 sacas

Urbino

14 sacas

Perugia

12 sacas

Faenza

10 sacas, 20 fardes

Bertinoro

8 sacas

Fabriano

8 sacas

Carpi

6 sacas

Noale

4,5 sacas

Mantua

1 saca

Indeterminado

60 sacas

Total Total

349 sacas, 20 fardes 409 sacas, 20 fardes

Bérgamo y Venecia destacan como los centros textiles que absorben el mayor porcentaje de la lana aragonesa arribada al puerto veneciano. No obstante, si consideramos el total de las ventas, los comerciantes autóctonos adquieren un escaso 17,5% de los lotes, el resto se irradia, en mayores o menores porcentajes, hacia talleres del interior. Con veinticuatro operadores, Bérgamo sorprende como la plaza más activa en el sector de las compras de lana, al menos en lo que se refiere a la Compañía Torralba. Anexionada a Venecia en 1428 —cinco años antes de la redacción de nuestro libro de cuentas—, es posible que la equiparación fiscal con los ciudadanos venecianos, condición inherente a todas las ciudades sujetas a la república, jugara un papel decisivo en el incremento de las actividades comerciales y explicara la nutrida participación de mercaderes de Bérgamo en las adquisiciones de lana. Con niveles de participación similares, los dieciséis operadores venecianos, identificados en su mayoría como laners (laneros), se sitúan en un segundo orden en cuanto a volúmenes de compras. Bolonia reviste unas características particulares: de las 51 sacas, 39 las procura un único comerciante, Giacomo degli Orsi. El resto de comunidades presenta rasgos análogos: grupos de uno, dos, tres, cuatro representantes, y transacciones de un máximo de ocho sacas. Desde Venecia las lanas procedentes de la Corona de Aragón se redistribuían también hacia Verona. La correspondencia enviada por Antonio de Maffei a la sede del Datini especifica cómo las lanas de Sant Mateu y de Mallorca que arribaban a Verona lo hacían «per la via di Vinegia»51 y M. del 51   M. Lecce, «Il comercio delle lana a Verona», pp. 31-40, citado por R. Guemara, Les Arts de la laine à Vérone, 1987, p. 112.



LA COMPAÑÍA TORRALBA Y LAS REDES DE DISTRIBUCIÓN DE LA LANA

331

Treppo documenta la venta, en cargamentos posteriores, de lana a operadores veroneses.52 Una última reflexión La escasez de libros de contabilidad que hayan pervivido en los archivos catalanoaragoneses confiere una importancia innegable al fondo de la Compañía Torralba, cuya información se alarga desde la década de los veinte del siglo xv hasta los años cincuenta. Que no hayan subsistido no significa que no existieran. El mercader «necesitaba» estos registros, que eran la «memoria» de sus negocios. Pero esa necesidad se desvanece cuando la compañía se liquida y las cuentas quedan por fin canceladas. Se trata de escrituras perecederas por su propia finalidad y solo la casualidad, como en el caso de la Compañía Torralba, ha permitido su conservación.53 Compañía mixta, integrada por socios catalanes y aragoneses, su actividad principal se centra en la comercialización de los dos productos prioritarios de la economía aragonesa: el trigo y la lana. El libro de cuentas que hemos tomado como base documental registra las exportaciones de lana que, desde Tortosa, se dirigen a la zona adriática, a los mercados de Ancona, Ragusa y, sobre todo, Venecia. En Venecia, las partidas de lana se venden en lotes que son adquiridos por un abanico muy amplio de operadores procedentes de centros textiles del interior de la península. Es probable que la coyuntura de escasez en materia prima de calidad que parece haber caracterizado el mercado véneto en la década de los treinta asegurase la facilidad de venta de la lana aragonesa transportada por la compañía Torralba y su rápida absorción; una escasez que podría estar provocada, en parte, por la desaparición en las plazas del norte de la compañía de Francesco di Marco. La correspondencia de Antonio di Maffei, corresponsal del Datini en la cercana Verona, muestra cómo Venecia era la vía de entrada de la lana. La disolución de la compañía, tras la muerte de su fundador tendrá, por tanto, consecuencias en el abastecimiento de estos mercados que absorbían parte de la lana adquirida en el Maestrazgo, según apunta M. del Treppo. Por otro lado, resul­ta evidente que la disolución de la sociedad implicó cambios en la  M. del Treppo, Els mercaders catalans, p. 504.   En los archivos barceloneses se conservan algunos libros de contabilidad, especialmente en el Archivo de la Catedral y en el Archivo de la Corona de Aragón. Sin embargo, el fondo Torralba es único al contener no únicamente una seriación de los libros de cuentas de la compañía, sino también documentación paralela, necesaria para proceder a la reconstrucción del funcionamiento de la compañía. En el caso de Valencia, contamos con un trabajo reciente donde, además de realizar una síntesis valiosísima sobre los ejemplares existentes y conocidos hasta este momento, el autor publica la transcripción de varios libros contables; véase Enrique Cruselles, Los comerciantes valencianos del siglo xv y sus libros de cuentas, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, 2007. 52 53

332

MARÍA DOLORES LÓPEZ PÉREZ

economía del territorio valenciano. La Compañía Datini era la empresa más dinámica instalada en la zona del Maestrazgo y con su desaparición se marchan los factores que eran los que habían dinamizado la especialización ganadera y el comercio de lana en esta área. Según Royo, desde este momento se va a producir un paulatino abandono por parte de los italianos de los negocios en el norte valenciano, ayudado también por la apertura de nuevos mercados, cerrándose con ello las puertas del comercio internacional.54 Es pronto para adelantar conclusiones, pero los datos contemplados hasta el momento parecen apuntar hacia una sustitución de la lana del Maestrazgo por la lana aragonesa en aquellos mercados donde opera la compañía Torralba. El libro de cuentas de Aluart únicamente recoge el mercado veneciano, pero sabemos, a través de los balances publicados por Del Treppo, que la compañía tiene corresponsales en Pisa y Génova. Con toda probabilidad, será la documentación aún inédita conservada en el Arxiu Nacional de Catalunya la que nos permita dar respuesta a estas incógnitas.

54

  V. Royo, «Elits rurals i xarxes mercantils», p. 30.

LA GESTIÓ COMPTABLE DE LA CAMBRA APOSTÒLICA AL BISBAT DE BARCELONA DEVERS EL 1390 (EN TEMPS DEL COL·LECTOR GUILLEM DE BOUDREVILLE)1 Jordi Morelló Baget

IMF-CSIC, Barcelona

La prestació d’obediència que Joan I d’Aragó realitzà a favor del papa avinyonès (Climent VII) arran de l’acte formalitzat el 24 de febrer del 1387, tingué, més enllà de les conegudes repercussions d’ordre polític,2 una altra conseqüència, com fou el desmantellament de la Cambra Apostòlica Reial que havia estat operant durant els darrers anys del regnat de Pere el Cerimoniós. Com se sap, arran de la política d’interessada neutralitat adoptada per aquest monarca enfront de la qüestió del Cisma, el referit organisme quedà intervingut per la corona, amb la consegüent retenció, a favor d’aquesta, dels diversos drets fiscals que hom havia de percebre damunt el clero de la Corona d’Aragó.3 El pas subsegüent a la declaració d’obediència era la restitució al papat dels drets confiscats. D’aquesta manera, la màquina recaptatòria de la Cambra Apostòlica, o sigui, la col·lectoria d’Aragó, tornaria a estar a les 1   Aquest treball s’inscriu en el marc del projecte d’investigació titulat «Financieros al servicio del poder en la Corona de Aragón (ss. xiv-xv): métodos, agentes, redes» (ref. HAR2011-24839), que dirigeix Pere Verdés Pijuan, i del Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval» (2009SGR 1367). Sigles utilitzades: ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; C = Cancelleria; MR = Mestre Racional; RP =Reial Patrimoni; ADG = Arxiu Diocesà de Girona; AHAT = Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona; RN = Registra Negotiorum; ASV = Archivio Segreto Vaticano; C = Collectoria; BC = Biblioteca de Catalunya. 2   Com fou, posem per cas, la confirmació, per part de l’esmentat papa, de la investidura, a favor del monarca aragonès, de Còrsega i Sardenya; vegeu Ricardo García-Villoslada (dir.), Historia de la Iglesia en España, vol. II-2, Madrid, Biblioteca de Autores Cristianos, 1982, p. 482, text signat per J. Fernández Conde. 3   Sobre aquesta etapa, i sobretot pel que fa als primers anys de l’apropiació, vegeu Johannes Vincke, «Eine königliche Camera Apostolica», Römische Quartalchrift XLI (1933), pp. 306-310; Idem, «Der König von Aragon und die Camera Apostolica in den Anfängen des Grossen Schismas», Gesammelte Aufsätze zur Kulturgeschichte Spaniens 7 (1938), pp. 84-126.

334

JORDI MORELLÓ BAGET

mans d’agents designats pel papa: de fet, el 12 de març, quan encara no havia transcorregut ni un mes de l’esmentat acte d’obediència, la Cancelleria papal féu públic el nomenament d’un nou col·lector apostòlic en la persona de Guillem de Boudreville.4 Com de costum, juntament amb l’ofici de col· lector amb jurisdicció sobre les províncies eclesiàstiques de Tarragona i Saragossa (a més del regne de Mallorca), Boudreville també ostentà la dignitat de nunci apostòlic, a despit de l’existència, però, d’altres nuncis més directament ocupats en els afers diplomàtics.5 Al llarg dels mesos següents, el rei Joan procedí a anul·lar totes les competències que tenien reconegudes diversos oficials que havien estat al front de determinades comissions, per cedir-les a favor, doncs, del susdit nunci-col·lector.6 Una prova efectiva del retorn a la «normalitat» (o, si més no, a la mateixa dinàmica que havia presidit les anteriors relacions entre la monarquia i el papat en l’àmbit politicofiscal) fou la concessió de noves dècimes a favor de la monarquia, destinades —una vegada més— a enfortir el domini del Casal d’Aragó sobre els regnes insulars de Sardenya i Còrsega, considerats feus del papa. El sistema de repartiment del producte de l’impost tornà a ser el mateix: mitjançant la cessió de les 2/3 parts a favor del fisc reial i la reserva de la tercera part per a les arques pontifícies, justificat, en aquest cas, per les despeses que ocasionava el Cisma.7 No gaire després (1388), el rei d’Aragó 4   Com el mateix nom indica, aquest clergue era d’origen francès i titular d’una canongia a París; cf. Jean Favier, Les finances pontificales à l’époque du grand schisme d’Occident (1378-1409), Paris, De Boccard, 1966, p. 714. Segons el mateix autor, morí a la cúria cap a finals del 1393, quan probablement encara estava al capdavant de la col·lectoria d’Aragó. Anteriorment, exercí com a col·lector apostòlic a Castella, concretament, entre 1384 i 1387; vegeu José Manuel Nieto Soria, Iglesia y génesis del estado moderno en Castilla (1369-1480), Madrid, Editorial Complutense, pp. 70-71 i 427. 5   Climent VII envià diversos nuncis als regnes de la Península amb la missió de regularitzar els comptes de la Cambra Apostòlica i per exigir els drets fiscals pendents, almenys segons consta per al cas de Castella-Lleó; vegeu R. García-Villoslada (dir.), Historia de la Iglesia, p. 485. En el cas de la Corona d’Aragó, qui jugà un paper crucial com a defensor dels interessos del papa avinyonès, fou el cardenal Pedro de Luna (futur Benet XIII); hom considera que fou ell qui aconseguí restablir la percepció de les rendes pontifícies; cf. Luis Suárez Fernández, Benedicto XIII: ¿antipapa o papa? (1328-1423), Barcelona, Ariel, 2002, p. 112. 6   Del 22 d’abril de 1387 és una ordre donada a tots els oficials reials perquè respectessin l’ordinació tocant a la restitució dels drets de la Cambra Apostòlica a favor de Guillem de Boudreville; ACA, C, reg. 2019, ff. 29r-v. A finals de juny, Esperandéu Cardona i Joan de Muntrós, ambdós implicats en la gestió de les rendes de la Cambra Apostòlica (l’un com a jutge i l’altre com a administrador general), trameteren una carta a Guillem Huguet, en tant que comissari designat per l’àmbit del bisbat de Tarragona, perquè acatés la disposició reial; AHAT, RN, núm. 8, ff. 50v-52v (en primer terme figura un trasllat de la carta reial, que data del 25 de juny). Ens consta que el susdit Huguet, que era oficial de la tresoreria reial, havia estat nomenat subcol·lector de Tarragona des del començament del període d’apropiació; i no és l’únic cas de persona laica a qui se li confià la gestió tributària d’un bisbat; vegeu J. Vincke, «Der König von Aragon», pp. 88-89. 7   La primera concessió d’una dècima a favor de Joan I data del mateix any (11 de maig de 1387) i després d’aquesta, que era biennal (1387-1388), en seguiren altres gairebé sense solució de continuïtat; vegeu, pel que fa a un període un xic posterior, el meu treball: Jordi Morelló Baget, «La contribución de la Iglesia a las arcas del rey: a propósito de la recaudación de las décimas en la Corona de Aragón a



LA GESTIÓ COMPTABLE DE LA CAMBRA APOSTÒLICA

335

va obtenir una altra compensació econòmica (per la seva renúncia als drets de la Cambra Apostòlica?), com fou l’establiment d’un subsidi per un total de 12.000 florins, suma que quedà repartida proporcionalment entre ambdós dignataris de la següent manera: 9.000 florins el rei i 3.000 florins la Cambra Apostòlica (equivalent, respectivament, a ¾ parts i ¼ part). Aquest subsidi també l’havia de pagar el clero de la Corona d’Aragó, però, en tant que impost de repartició, va haver de ser collit per mitjà d’una talla; de la consegüent operació de repartició i recaptació se n’ocupà l’abat de Ripoll: Ramon Descallar.8 En el document que passaré a comentar tot seguit, l’esmentat abat apareix intitulat com a conseller del rei i alhora com a promotor dels negocis de la seva cort; com a tal, degué actuar en estreta col·laboració amb el col·lector Boudreville.9 Com de costum, el col·lector papal comptà amb l’ajut de diversos agents eclesiàstics per tenir cura de la percepció dels drets de la Cambra Apostòlica en l’àmbit de cada bisbat. Cada un d’aquest subcol·lectors havia de retre compte de la seva gestió al seu superior, i aquest al seu torn ho havia de fer davant el cambrer del papa. Tot plegat generava una comptabilitat a diferents nivells que no sempre tenim la sort de poder conèixer gaire al detall o en tota la seva integritat. En l’actual avinentesa, analitzaré una sèrie de comptabilitats referides a la gestió dels drets de la Cambra Apostòlica en l’àmbit —només— del bisbat de Barcelona durant els anys 1389, 1390 i 1391. L’estudi d’aquesta comptabilitat ens ha de permetre conèixer la forma de funcionament de l’administració de la col·lectoria d’Aragó, no sols pel que fa als diners que havien de ser transferits a la cort avinyonesa, sinó també pel que fa a altres finales del siglo xiv y principios del xv», dins D. Menjot; M. Sánchez Martínez (eds.), El dinero de Dios. Iglesia y fiscalidad en el Occidente Medieval (siglos xiii-xv), Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 2011, pp. 167-190. Com de costum, la recaptació d’aquest impost estigué encomanada, a cada bisbat, a diferents agents eclesiàstics, si bé al marge dels altres que tenien cura dels drets pertanyents a la Cambra Apostòlica. 8  Fou abat del susdit cenobi entre 1383 i 1408: cf. Ernest Zaragoza Pascual, Catàleg dels monestirs catalans, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997, p. 188. Aquest prelat forma part dels eclesiàstics rehabilitats i d’alguna manera afavorits per la nova conjuntura política, per tal com durant l’època de Pere el Cerimoniós es va haver d’exiliar a Grècia, segons sembla (entretant, el monestir ripollès fou regentat per un abat intrús). Així doncs, no va poder exercir com a tal abat sinó a partir de la mort del susdit monarca. Tot i així, no sembla que tingués gaire temps per ocupar-se del govern monacal a causa de les diferents comissions que tingué encomanades. El 1408 fou nomenat bisbe d’Elna, i no gaire després de Girona, seu de la que va prendre possessió efectiva a principis del 1409; cf. Antoni Llagostera i Fernández, «Notes sobre els Abaciologis del Monestir de Santa Maria de Ripoll (Nou abaciologi)», Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès 1995-1996, 1997, p. 34. 9   Si més no, en alguns documents figura com a adjunt del susdit col·lector. Ambdós eclesiàstics, l’un del país i l’altre forà, havien de vetllar, en un cas, per la defensa dels interessos del papa avinyonès i, en l’altre cas, pels interessos de la monarquia aragonesa, d’acord amb el nou marc de relacions establert entre els dos poders.

336

JORDI MORELLÓ BAGET

partides que haurien revertit a favor de la monarquia en virtut de cert conveni al qual m’hauré de referir més endavant. Els comptes del subcol·lector Ramon Gras Coneixem part de la gestió comptable d’aquest subcol·lector del bisbat de Barcelona a partir de dues fonts extretes de diferents arxius: per una banda, pel que fa a la rendició de comptes que se li va fer el 7 de març de 1391, segons un document localitzat al fons de pergamins de la Biblioteca de Catalunya;10 per una altra banda, tocant als comptes que apareixen recollits en el capbreu que el col·lector Boudreville presentà a Avinyó, en el marc del procés de verificació comptable de la seva gestió.11 Com veurem, Ramon Gras no fou el primer subcol·lector de Barcelona nomenat per Boudreville, perquè abans seu hi hagué un altre clergue exercint la mateixa funció: es tracta del prior del monestir barceloní de Sant Pau del Camp, Ramon de Guixà.12 El fet és que l’esmentat prior morí abans de poder retre compte a Boudreville, raó per la qual aquest anà a escorcollar la seva vivenda, on trobà un quadern amb comptes realitzats a partir del juny de 1388 i del qual ofereix un extracte en el seu capbreu.13 En substitució del difunt prior, nomenà subcol·lector Ramon Gras, llavors un simple prevere beneficiat a la Seu de Barcelona.14 Aquest altre pogué retre comptes a Boudreville de dues gestions corresponents si fa no fa al mateix període: d’una banda, referent a la rebuda dels drets pertanyents íntegrament al papa, comptant entre el 18 d’octubre de 1389 i el 8 de juliol de 1391; d’una altra banda, respecte d’altres drets considerats «comuns» (però únicament per la part 10  BC, Pergamins, núm. 498 (consultable a: http://mdc.cbuc.cat/cdm4/search.php?CISOROOT=/ pergamiBC). Aquest document està signat pel notari Francesc Pellicer. 11   Amb el títol (en portada) de breve compotum; ASV, Camera Apostolica, Col. 122, ff.194r-229v (pel que fa a la diòcesi de Barcelona: ff. 209r-212v). 12   No hi ha gaire informació coneguda d’aquest prior, fins ara documentat entre 1373 i 1388; vegeu Josefina Mutgé, El monestir benedictí de Sant Pau del Camp de Barcelona a través de la documentació de cancelleria reial de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1287-1510), Barcelona, Fundació Noguera, 2008, p. 88. En consideració a l’homenatge ofert a la Dra. Mutgé, aprofito l’avinentesa per treure a la llum alguns aspectes fins ara desconeguts d’aquest prior, baldament sigui per poder afegir un granet de sorra a tot el treball de recerca realitzat per aquesta investigadora sobre l’esmentat monestir barceloní. 13  Així és explicat pel mateix Boudreville en el seu capbreu (f. 210r): «Item, sciendum est quod quamvis supranominatus dominus Raymundus de Guixano, prior Sancti Pauli quondam, fuisset per me, ante dictum dominum Raymundum Gras, subcolector apostolicus, in dictis civitate et diocesi Barchinone institutus, tamen sicut in premisso magno compoto videri potest morte preventus nullum compotum reddidit, sed post ipsius mortem reperi in hospicio suo quendam quaternum papiri compotorum suorum per ipsum factorum et fermatorum sicut ibidem videri potest, et incepit recipere prout in dicto compoto continetur in mense junii anno Domini millesimo trecentesimo octuagesimo octavo etc.». 14   Abans de ser nomenat subcol·lector, exercí com a comissari de R. de Guixà, segons es fa explícit a ASV, Camera Apostolica, Col. 122, f. 210r. Posteriorment esdevingué vicari perpetu de Santa Maria del Mar, a més de ser distingit com a capellà del papa Benet XIII.



LA GESTIÓ COMPTABLE DE LA CAMBRA APOSTÒLICA

337

pertocant al papa), comptant a partir de l’11 d’octubre de 1389 i fins a una altra data que a la nostra font no apareix indicada. Aquest mateix clergue va haver de retre compte d’una altra gestió, en aquest cas davant d’un delegat de l’abat de Ripoll (Pere Despujol, canonge de Barcelona), de tot el que havia administrat entre l’11 d’octubre de 1389 (com es veu, coincideix amb una de les dates indicades abans) i el febrer de 1391 (hom computa exactament 1 any 4 mesos i 29 dies), en aquest cas en relació amb el que el rei i la reina havien de percebre sobre els drets de la Cambra Apostòlica. A priori, sembla que aquest darrer compte hauria de ser complementari d’aquell altre, però això no es fa evident a partir dels resultats comptables que en podem extreure. Un aspecte del procés de liquidació de la Cambra Apostòlica Reial (a propòsit d’algunes annates pendents de cobrament)

Climent VII i Joan I acordaren que tots els drets pendents de cobrament de l’època de la indiferència haurien de ser repartits meitat per meitat entre la Cambra Apostòlica i el rei. Pel que es veu, aquesta gestió fou encomanada al mateix Boudreville (per la part del papa) i a Joan de Muntrós (per la part del rei).15 La rendició de comptes del subcol·lector de Barcelona (Ramon Gras) davant el delegat de l’abat de Ripoll ens informa força al detall de quins eren els drets considerats comuns entre ambdós dignataris. Tot plegat concernia una sola font d’ingressos: les annates. Abans de continuar, cal recordar que l’annata (o anualitat) era un impost exigit en el moment de la col·lació d’un benefici eclesiàstic, i que era equivalent al muntant de les rendes percebudes durant un any, d’aquí també la denominació de fructus primi anni.16 Durant l’època de generalització d’aquest impost (primera meitat del segle xiv), s’establí que es podria percebre de dues maneres diferents: computant la renda neta (un cop descomptades les càrregues de cada benefici) o bé fent pagar en funció de la taxa decimal, o sigui, la mateixa que havia estat fixada molt de temps enrere de cara a la percepció de les dècimes. Corresponia al col·lector decidir quin dels 15   La comissió al citat Muntrós data del 16 d’abril de 1388; ACA, C, reg. 2019, ff. 61r-62v. Aquest funcionari tingué comeses moltes altres missions al servei de la monarquia. Posteriorment, fou designat, juntament amb Esperandéu Cardona, en tant que assessor jurídic, per administrar el producte de la recaptació de la darrera dècima atorgada. 16  Vegeu una breu síntesi a Jean Favier, «Annates», dins Ph. Levillain (dir.), Diccionnaire historique de la papauté, Paris, Fayard, 1994, p. 101, amb la corresponent selecció bibliogràfica. Vegeu també J.P. Kirsch, «Annates», dins A. Baudrillart (dir.), Dictionnaire d’histoire et de géographie ecclésiastiques, t. III, Paris, 1924, pp. 307-315; William Lunt, Papal revenues in the Middle Ages, vol. 1, New York, Octagon Books, 1965, pp. 93-99; Charles Samaran; Guillaume Mollat, La fiscalité pontificale en France au xiv siècle (période d’Avignon et Grand Schisme d’Occident), Paris, De Boccard, 1968, pp. 23-34.

338

JORDI MORELLÓ BAGET

dos criteris caldria aplicar en cada cas; per tant, se suposa que aquest tendiria a escollir aquell criteri que fos més beneficiós per als interessos de la Cambra Apostòlica. Sigui com sigui, al llarg del Tres-cents es tendí a afavorir l’opció per la taxa decimal, cosa que ens sembla bastant lògica, atesa la regularització que anà adquirint aquest altre impost (la dècima) i el seu sistema de percepció, que al seu torn havia de permetre agilitar el cobrament de les annates.17 A finals de segle, no hi havia gaires dubtes a l’hora de donar preferència a la taxa decimal com a criteri primordial de percepció de les annates, tal i com es fa constar de manera reiterada en el document que tenim entre mans.18 El pergamí en qüestió ofereix un llistat de fins a 57 contribuents. Sens dubte, aquest nombre és molt inferior al total de clergues titulars de beneficis que hi havia en aquella època a la diòcesi de Barcelona. En el corresponent llistat (vegeu a l’apèndix el Quadre 1), hi ha registrats religiosos de diversa condició, des d’algunes dignitats i canonges de la catedral19 fins a simples beneficiats de capellanies o d’altars ubicats a la Seu i en altres esglésies del bisbat, passant pels rectors de diverses parròquies i també per alguns representants del clergat regular.20 Certament, no hi figura el bisbe ni cap abat, els quals stricto sensu no eren considerats contribuents d’annates.21 Apart de la titularitat beneficial, no hi ha indicades gaires més dades; només puntualment es dóna constància del grau de formació d’alguns clergues.22 Naturalment, el component més nombrós d’aquest col·lectiu (ben bé una trentena) està constituït pels rectors de parròquies. De fet, qui té adjudicada la taxa més elevada és el rector de Piera (125 lliures), seguit del canonge Bartomeu Gener (93 ll.) i del cambrer de Sant Cugat del Vallès, fra Pere de Montornès (80 ll.). Alguns, com l’esmentat Bartomeu Gener, havien de con17   Per acabar de fer-ho entenedor: si la dècima es corresponia «només» a una desena part de la taxa adjudicada a cada benefici, l’annata equivalia al mateix muntant de la taxa. Però, mentre la dècima era exigida a tot el clero titular de beneficis d’una determinada circumscripció, l’annata sols podia ser percebuda sobre els beneficis que havien canviat de titular, afectant, en aquest sentit, un nombre menor de clergues, però sempre fluctuant en funció del nombre de beneficis que havien estat proveïts de bell nou o que encara estaven vacants (justament, l’annata sovint no es pot dissociar del dret que era exigit a títol de vacant). 18   «Pro annata dicte ecclesie, cuius taxa est qua elegistis», donant a entendre amb això que l’elecció de la taxa era una decisió que prenia el mateix contribuent. 19  Entre les dignitats mencionades: Francesc Castanyer, arxidiaca del Vallès; Francesc Pineda, succentor; Bartomeu Gener, sagristà (o precentor). Entre els pabordes: Jaume Devesa, Bernat de Tous i Ramon de Torrelles. Entre els simples canonges: Bernat de Santamanci, Guillem Vallès, Jaume Codonyà, Francesc Climent, Pere Bonet, Nicolau de Canyelles, Guillem Alamany i Guillem de Closelles. 20   És el cas de fra Joan Ermengol, sagristà major, i de fra Pere de Montornès, ambdós monjos del monestir de Sant Cugat del Vallès 21   Recordem que bisbes i abats, en tant que possessors de beneficis consistorials, havien de contribuir, a manera d’annata, pels anomenats serveis comuns. 22   El sagristà fra Joan Ermengol era doctor en decrets, i el rector de Pontons, Guillem Mascaró, batxiller en ambdós drets.



LA GESTIÓ COMPTABLE DE LA CAMBRA APOSTÒLICA

339

tribuir per diferents beneficis que encara posseïen e havien posseït amb anterioritat.23 Nogensmenys, trobem diversos clergues que eren gravats per beneficis dels quals ja no n’eren titulars.24 A l’hora d’exigir aquest impost, hom podia optar per recórrer a les persones que havien arrendat les rendes parroquials, potser perquè la declaració realitzada pel rector no era gaire creïble i calgué comprovar la veritable capacitat contributiva del benefici sotmès a annata.25 Ara bé, hi ha un aspecte fonamental a tenir en compte d’aquestes contribucions, i és que sembla tractar-se d’annates pendents de cobrament d’anys anteriors. Diversos indicis apunten en aquest sentit: per exemple, pel que fa al canonge Francesc Climent i al rector de Teià Guillem Vallès (ambdós casos es remeten al 1379: vegeu notes respectives a la taula de més avall). També apuntaria a favor d’aquesta presumpció el fet que, almenys en un cas (el rector de Molins de Rei), el contribuent de l’annata ja era mort i estava representat pel seu marmessor; per no referir-nos, altre cop, a tots aquells que havien de tributar per beneficis dels quals ja no n’eren titulars. Per si tot això no fos prou convincent, ens consta que es van fer indagacions sobre diversos registres de col·lacions per tal de recopilar informació del temps de la indiferència.26 Tot això suscita alguns interrogants respecte de l’etapa durant la qual tingué lloc l’apropiació reial de les rendes de la Cambra Apostòlica, ja que podria inferir-se que no havia existit un control molt exhaustiu sobre els impostos que podien ser exigits al clero. Si més no, sembla que alguns membres d’aquest col·lectiu haurien estat poc disposats a col·laborar amb els recaptadors de torn, a base, justament, d’intentar endarrerir al màxim la seva contribució a les annates, almenys mentre no es posà fi a la situació irregular de la col·lectoria d’Aragó. Sigui com sigui, es tracta d’una simple hipòtesi, parcialment induïda per les dades obtingudes d’un sol bisbat i sense saber què hauria succeït en altres diòcesis de la Corona d’Aragó. La situació per força tendí a normalitzar-se arran dels nous pactes establerts pel primogènit de Pere el Cerimoniós amb el papa avinyonès. 23   És el cas de Romeu Fangar, per les rectories de Sant Genís de Pacs (abans) i de Sant Marçal de Terrassola (després). 24   Com en el cas del prevere Bernat Rossell, que havia estat (però ja no ho era) rector de Sant Vicenç dels Horts, i alguns més que porten la indicació olim. 25  És el cas del prevere Bartomeu Pinyol, en relació amb les rendes de l’església de l’Arboç: «quamquidem ecclesiam recepi ad manus Camere eo quia rector juravit non habere de quo posset solvere annatam sive annatas inde debitas dicte Apostolice Camere». 26   Hom al·ludeix, concretament, al trasllat d’alguns llibres de col·lacions de beneficis vacants a la diòcesi tempore indiferencie, segons apareix comptabilitzat a l’apartat de les despeses. Així mateix, també es fa referència a un altre trasllat de col·lacions de beneficis, fet a instàncies de l’abat de Sant Cugat del Vallès, per tal de tenir en compte els canvis produïts en aquell monestir durant els darrers deu anys.

340

JORDI MORELLÓ BAGET

Seguint amb les dades que ens proporciona el mateix document (vegeu a l’apèndix el Quadre 1), podem col·legir situacions diverses: algunes quantitats ja havien estat rebudes pel prior de Sant Pau (així consta en 19 casos, que sumen un total de poc més de 184 lliures); la resta que faltava de cada paga fou rebuda per R. Gras. En altres casos (11), la paga percebuda per aquest es correspon ben bé amb el total que s’havia de cobrar. En els restants casos, que són la majoria (28), hi ha consignades pagues parcials, de manera que, un cop feta la quitança al subcol·lector Gras, encara quedaven pendents de cobrament diverses quantitats, que conformen un total, segons els meus càlculs, de poc més de 611 lliures. Totes les annates anotades al document (insistim: no es té en compte cap altre concepte tributari) reporten si fa no fa uns ingressos de 1.065 lliures, un total que hauria de ser dividit a la meitat entre la monarquia i la Cambra Apostòlica. El document anota no sols els ingressos, sinó també les despeses realitzades en la percepció de les annates i, en primer lloc, de les despeses considerades «comunes» entre la Cambra Apostòlica i els dos cònjuges reials. S’indiquen fins a 19 ítems concernents a desplaçaments que realitzà el mateix subcol·lector, afegint-hi el lloguer d’alguns animals així com retribu­ cions d’alguns acompanyants; o pel que fa, per altra banda, a la remuneració d’alguns correus (nuncis) que portaren lletres a diversos llocs del bisbat, a més del pagament d’escriptures de diversa índole i la compra de material d’escriptori (paper), entre altres coses.27 La majoria d’aquests ítems tenen a veure amb notificacions realitzades a alguns clergues perquè paguessin el que devien d’annata, ja fos fet per mitjà de literas citatorias o de literas monitorias. En algun cas, calgué ac­ tuar de forma més expeditiva: el propi R. Gras acudí a la vila de Molins de Rei per fer l’empara de vi (al document: «vina») i d’altres béns pertanyents a l’església de Santa Creu d’Olorda.28 Al final de tot, s’inclou el salari del mateix subcol·lector (53 ll. 5 s.), que es correspon amb el 5% del total brut dels ingressos. Tot plegat suma poc més de 72 lliures, que foren descomptades del total d’ingressos. El saldo resultant (993 ll. 2 s. 9 d.) quedà dividit en dues meitats, però la part comptabilitzada és la que tenia adjudicada el rei i la reina. Tot seguit s’indiquen altres despeses realitzades a compte únicament de la part reial.29 El total 27   S’inclou una paga realitzada a un jueu per cert llibre in quo compotum est descriptum. Pel que es veu, el notari que l’acompanyà en els desplaçaments era Vicenç Serra. 28  Hom presentà una lletra citatòria al prevere Francesc Rigolart i altres arrendataris d’aquesta parròquia. R. Gras també acudí a l’Arboç per arrendar l’església d’aquesta vila; un cop allà, s’adreçà al vicari perquè respongués a ell de tots els fruits que pogués collir en nom de la Cambra. Com s’ha vist abans, el pagador de l’annata de l’Arboç fou el prevere Bartomeu Pinyol, en tant que arrendatari d’aquesta església. 29   En total, 7 ítems. Es tracta de pagues realitzades a favor d’alguns escrivans, sobretot Pere Raedor, escrivà del rei i procurador de l’abat de Ripoll, i a favor de Berenguer de Cortilles, també actuant com a procurador del susdit abat.



LA GESTIÓ COMPTABLE DE LA CAMBRA APOSTÒLICA

341

d’aquestes despeses (430 ll. 15 s.) es descompta del muntant obtingut abans (496 ll. 11 s. 4 d. òbol), de la qual cosa en resulta, ja com a saldo final, una quantitat bastant mòdica (65 ll. 16 s. 4 d. òbol.), que el susdit subcol·lector havia de «retornar» al delegat de l’abat de Ripoll, com així va fer i li fou reconegut per aquest altre. Així doncs, el document analitzat mostra, fins a cert punt, de quina manera es posà a la pràctica el conveni subscrit entre la monarquia i el papat respecte de la repartició dels ingressos que encara estaven pendents de cobrament de l’època de la indiferència. Aquest fet, tal com es veurà en el següent apartat, no havia d’interferir en la recaptació dels drets ordinaris de la Cambra Apostòlica. Una Cambra esdevinguda de nou Apostòlica Com ja he indicat, la designació d’un col·lector apostòlic (en la persona de Guillem de Boudreville) per als territoris de la Corona d’Aragó, implicava el retorn a una situació de més o menys normalitat. A partir de la informació exposada en l’únic registre comptable que es conserva d’aquest col·lector a l’Arxiu Vaticà, podem mostrar resultats comptables corresponents a tres subcol·lectors del bisbat de Barcelona, és a dir, dels dos que ja coneixem (R. Guixà i R. Gras), així com del que s’ocupà de la recaptació de la dècima biennal, tots ells en relació amb diferents períodes de temps compresos entre el 1388 i el 1391. Tot seguit n’exposem les dades més globals:

Tipus de rebuda

Quantia bruta

Quantia neta (menys despeses de col·lecta i assignacions)

— subcol·lector: Ramon de Guixà, difunt (col·lecta dels drets de la Cambra Apostòlica): Rebudes (a partir del juny de 1388):

575 ll. 3 s. 5 d.

124 ll. 10 s. 10 d.

— subcol·lector Ramon Gras (col·lecta dels drets de la Cambra Apostòlica): Rebudes a favor del papa (18.X.1389 - 8.VII.1391):

1.076 ll. 15 s. 11 d. òbol  906 ll. 12 s. 2 d. òbol

Rebudes comunes (11.X.1389 - ? ):

658 ll. 9 s. 2 d.

630 ll. 3 s. 10 d. òbol

Mitges procuracions:

306 ll. 19 s. 11 d.

289 ll. 7 s. 10 d.

— subcol·lector Nicolau Morató (col·lecta de la dècima, per la 1/3 part pertanyent al papa): Dècima (1r bienni):

1.243 ll. 19 s. 4 d. òbol

1.198 ll. 7 s. 4 d. òbol

Dècima (2n bienni )

1.125 ll. 9 s.

[1.125 ll. 9 s.]

342

JORDI MORELLÓ BAGET

Tipus de rebuda

Quantia bruta

Quantia neta (menys despeses de col·lecta i assignacions)

Dècima (3r bienni: 1r termini del 1r any)

319 ll.

[319 ll.]

Totals

5.305 ll. 16 s. 10 d.30

4.593 ll. 11 s. 1 d. òbol

Dins els totals computats a R. de Guixà i R. Gras s’inclouen diverses entrades d’annates que podrien ascendir a més de 1.400 lliures (per sobre, doncs, dels ingressos comptabilitzats abans, concernents a deutes d’annates). Encara caldria afegir-hi una altra quantia que el mateix Boudreville havia collit directament, quan encara no havia nomenat cap subcol·lector: dins la quantitat indicada (382 ll. 7 s. 10 d.) s’inclouen algunes annates que encara serien de percepció comuna entre el pontífex i la monarquia aragonesa, per bé que tot apareix comptabilitzat conjuntament.31 Així mateix, en el compte del prior de Sant Pau també s’anota una entrada d’annates partides a la meitat entre el papa i ambdós sobirans (rei i reina), tocant al primer 272 ll. 6 s. 5 d. Així doncs, el total resultant d’aquest tipus d’ingrés (544 ll. 12 s. 10 d.), afegint-hi alguna part del que ja havia ingressat el mateix Boudreville, podria cobrir amb escreix les 611 lliures que estaven pendents de cobrament, segons el càlcul realitzat a partir de l’anterior font documental. A banda de les annates, els comptes de Boudreville anoten altres fonts d’ingressos, no sempre computades separadament, procedents de vacants (o fruits de mig temps), censos deguts a l’Església Romana, espolis de prelats i mitges procuracions.32 Encara que és impossible de calcular les sumes exactes corresponents a cada tipus d’ingrés, sembla fora de dubte que el principal recurs obtingut de la subcol·lectoria que ens ocupa estaria representat, precisament, per les annates, seguit, en segon lloc, per les procuracions. La dècima, impost que es gestionava al marge dels altres drets fiscals, constitueix un capítol apart. L’arquebisbe de Saragossa, en tant que principal col·lector, designà, per a cada diòcesi, diferents subcol·lectors, al marge, doncs, dels que treballaven per a la Cambra. Tocant a les successives entrades d’aquesta dècima, consta que el subcol·lector de Barcelona (ho era un canonge de Vic: Nicolau Morató) reté compte davant el mestre racional del rei (Pere 30   Com es veurà més endavant, aquest total és lleugerament superior al que apareix indicat al final del compte. 31   «De annatis aliquorum beneficiorum que premiscue ibidem ponuntur tam comunes quam pertinentes pape» (f. 211r). 32   La reserva papal d’aquest impost (en origen, el dret exigit pels bisbes quan visitaven la seva diòcesi) també esdevingué molt freqüent a finals del segle xiv. Solia comptabilitzar-se per biennis: en el cas que ens ocupa, es tracta d’una rebuda corresponent al primer any del bienni més recent.



LA GESTIÓ COMPTABLE DE LA CAMBRA APOSTÒLICA

343

d’Artés) del que en el capbreu de Boudreville es computa com a primer bienni;33 respecte del segon i tercer bienni d’aquesta dècima (és a dir, pel que fa a les subsegüents pròrrogues concedides pel papa), encara no n’havia pogut retre compte. Tot i així, hi ha consignades entrades per un total de 2.688 lliures i escaig. Com es veu, les sumes de la recaptació de la dècima estan bastant per sobre de les manejades pels altres subcol·lectors del bisbat. Sens dubte, la dècima constituïa la principal font d’ingressos que podia esperar rebre el papat, encara que només tingués reservada la tercera part del producte de la seva recaptació.34 Per altra banda, caldria veure què era més rendible per a la monarquia: tornar a ser beneficiari «únicament» de les 2/3 parts de les dècimes cedides pel papat o tenir confiscats tots els ingressos que havia de percebre la Cambra Apostòlica, amb exclusió, però, de la dècima?35 En funció dels resultats comptables exposats al quadre de més amunt, seria difícil de poder decantar-se per una o altra opció, ja que ambdós blocs de rebudes (la dècima per un costat i les annates i els restants drets apostòlics per l’altre) pràcticament s’equiparen.36 Sigui com sigui, també caldria conèixer quina seria la distribució dels ingressos obtinguts en els altres bisbats de la Corona d’Aragó. El total dels ingressos del bisbat de Barcelona se situa al voltant de les 5.000 lliures, un xic per damunt o un xic per sota, depenent de si optem per comptabilitzar ingressos bruts o nets, un cop descomptades les despeses.37 Podem comparar aquest total amb els indicats per a les altres circumscrip­ cions de la col·lectoria (com es veu al quadre intercalat tot seguit, només les diòcesis de Girona i Saragossa reporten ingressos superiors); la suma de tot el que administrà Boudreville ascendeix, almenys per la part dels comptes que coneixem, a prop de 40.000 lliures:38 33   Així, del total recaptat a la diòcesi (74.638 sous 1 d.b.), corresponien al papa, a compte de la 1/3 part, 24.879 s. 4 d. òbol. Tant el total com la part del rei (49.758 s. 8 d.) apareixen indicats a l’albarà testimonial del mestre racional, que data del 16 d’abril de 1390; ACA, RP, MR, reg. 655, ff. 11v-12v. Pel que fa a l’esmentat subcol·lector, es conserva el llibre de col·lecta: ACA, RP. MR, reg. 1842. 34   Vegeu, si més no, els resultats obtinguts prenent com a referent la col·lectoria administrada per Berenguer Ribalta uns anys més tard: Jordi Morelló i Baget, «La maquinaria fiscal del papado aviñonés en la Corona de Aragón: la colectoría de Berenguer Ribalta (1400-1402)», Anuario de Estudios Medievales 39/1 (2009), pp. 65-125. 35   Naturalment, mentre durà l’apropiació de la Cambra Apostòlica, la monarquia aragonesa no va poder disposar de cap altra dècima, més enllà de les restes de dècimes concedides amb anterioritat. 36   En funció de les quantitats brutes, la distribució entre un i altre bloc és del 50%. Tot plegat sembla concordar amb aquella suposició segons la qual la monarquia hauria pogut obtenir de la col·lectoria confiscada semblants rendiments als que solien reportar-li les dècimes cedides pel papat; vegeu J. Vincke, «Der König von Aragon», p. 111. En funció, però, de les quantitats netes, la balança percentual és menys igualada; la suma obtinguda de les dècimes (2.642 ll. 16 s. 4 d. òbol) representaria un 57% del total d’ingressos, però en aquesta suma s’inclouen dues partides sense descomptar-hi despeses. 37   A propòsit d’aquests descomptes, no és possible de conèixer el salari dels diferents subcol·lectors, per tal com tot apareix computat conjuntament. 38   Si més no, els comptes de Boudreville estan incomplets; a banda dels totals, que no tenim recollits, també s’havia d’haver computat l’ingressat del subsidi dels 12.000 florins, segons es fa explícit al

344

JORDI MORELLÓ BAGET

Diòcesi39

Suma de rebudes (en moneda barcelonesa)

Saragossa

[6.829 ll. 15 s.]

Girona

6.145 ll. 18 s. 9 d. òbol

Barcelona

5.302 ll. —

Tarragona

3.927 ll. 17 s. 10 d. òbol

Vic

3.825 ll. 13 s. 8 d. òbol

València

3.739 ll. 3 s.

6 d.

Urgell

3.686 ll. —

5 d. òbol

Tortosa

2.988 ll. —

6 d.

Lleida

[2.742 ll. 10 s. 1 d. òbol]41

Sogorb Total

40

427 ll.

8 d. òbol

6 s. 6 d. òbol

39.614 ll. 7 s. 2 d. òbol

Percentatge 17,2% 15,5% 13,4%

9,9% 9,7% 9,4% 9,3% 7,5% 6,9% 1,1%

Tocant als deutes que tenia pendents el prior de Sant Pau del Camp, quedà una resta de poc més de 124 lliures, que el mateix Boudreville confessà que no va poder cobrar, malgrat haver recorregut a la incautació i a la consegüent subhasta dels béns trobats al domicili del susdit prior. A propòsit d’aquests béns, es plantejà una disputa entre el col·lector papal i els oficials del rei, que potser hauria complicat el procés de liquidació d’aquesta gestió comptable.42 Però, al marge del zel mostrat pels diferents recaptadors, el fet és que la monarquia aragonesa seguí esforçant-se per aconseguir la màxima transferència de renda eclesiàstica a favor del seu erari.43

preàmbul del mateix capbreu. A títol comparatiu, la posterior col·lectoria de B. Ribalta registra un total de 31.390 lliures, per bé que només cobreix dos anys i el tipus de comptabilitat segueix unes altres pautes. 39   Com es veu, no s’inclou el bisbat d’Elna, que depenia de l’arquebisbat de Narbona i no formava part, doncs, de la col·lectoria d’Aragó. 40   En moneda jaquesa: 5.812 ll. 11 s. 1 d. (feta conversió a raó de 3 s. 4 d. òbol per lliura barcelonesa). 41   En moneda jaquesa: 2.334 ll. 11 d. òbol (aplicant la mateixa taxa de conversió). 42   «De quibus omnibus et singulis bonis premisse sic in incanto publico venditis ac omnibus aliis solutis, datis et assignatis ratione premissorum nichil quo ad presens reddo aut computo Camere predicte cum, prout in dicto compoto videri potest clare, omnia que fuerunt recepta et habita expense deffalcatis remaneant penes notarium qui fecit inventarium et incanta per gentes regis sequestrata propter discordiam que erat inter gentes regias et me, dictum collectorem, pro parte quam in dictis bonis pretendebant habere.» (f. 211r.). 43   Un bon exemple d’això el tenim el 1393, quan Joan I negocià amb Climent VII l’obtenció d’una dècima triennal, juntament amb primícies per 7 anys, causes pies incertes per 3 anys i usures (ingressos sobre els acusats de cometre tal delicte) per 5 anys; vegeu Manuel Sánchez Martínez, «El “fisc de les usures” en la Corona de Aragón a principios del siglo xv», dins D. Quaglioni; G. Todeschini; G. M. Varanini (eds.), Credito e usura fra teologia, diritto e amministrazione. Linguaggi a confronto (sec. XII-XVI), Roma, École Française de Rome, 2005, p. 199.

14 ll.48

Beneficiat de la Seu (tenint benefici de St. Joan Baptista i St. Joan Evangelista a l’església de Santa Maria del Mar)

Rector de Sant Martí de Riells

Domer menor de Cardedéu

Canonge

Bernat Sesvinyes

Berenguer Riera

Guillem de Fonts

Bernat de Santamanci

Taxa

Quantitats pendents

— —

—

—

—

29 ll.

18 ll. (pro complemento tatxe)

restants 9 ll.

Anteriors cobraments del prior de St. Pau del Camp

22 ll. 10 s.

15 ll. 10 s.

14 ll.

45 ll.

26 ll. (pro parte dicte tatxe)

Cobraments del subcol·lector R. Gras

44   Sempre que ha estat possible la identificació del clergue, he volgut comprovar si la taxa declarada es corresponia amb la que figura en el registre de la dècima de 1391, publicada per Prim Bertran Roigé, «La ‘dècima’ del bisbat de Barcelona (1391-1392)», Miscel·lània de Textos Medievals 7 (1994), pp. 371-498 [les sigles PB es remeten a aquest article]; vegeu també Idem, «La clerecia regular dels bisbats catalans, segons la dècima apostòlica de 1391», dins Actas del XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón: El poder real en la Corona de Aragón (siglos xiv-xvi), t. I, vol. 5, Zaragoza, Departamento de Educación y Cultura, 1996, pp. 523-534. Respecte dels resultats obtinguts d’aquesta comprovació (i de la manca de correspondència, en alguns casos, amb la taxa decimal), n’informem puntualment a les notes que figuren al mateix quadre. 45   Posteriorment fou abat del susdit monestir (1394-1398) i bisbe de Barcelona (1398-1408). Consta, per altra banda, que entre el gener de 1391 i el juny de 1394 exercí com a vicari general del bisbe de Girona; ADG, fons Notularum, D-170, f. 40v; U-80, ff.4v-5r (nomenament en el càrrec); D-172, ff.31v-32r (estipendi rebut al final de l’exercici), D-172, f.30v (benedicció del bisbe de Girona del nou abat de Sant Cugat). 46   La mateixa taxa decimal: PB, p. 428. 47   La mateixa taxa decimal: PB, p. 449. 48   La mateixa taxa decimal (en relació amb el primer beneficiat de Sant Joan): PB, p. 417. 49   La mateixa taxa decimal: PB, p. 463. 50   Dues domeries taxades per 45 ll. (per tant, una i altra a la meitat d’aquesta taxa): PB, p. 468. 51   Prebenda taxada per 30 ll.: PB, p. 387.

27 ll. 51

22 ll. 10 s.50

15 ll. 10 s.49

45 ll.47

Rector de Sant Miquel d’Olèrdola

Nicolau Esteve

55 ll.46

Sagristà del monestir de Sant Cugat del Vallès45

Càrrec / localització

Fra Joan Ermengol, doctor en decrets

Clergue

Annates satisfetes pel clero del bisbat de Barcelona (1389-1391)44

Apèndix: Quadre 1 LA GESTIÓ COMPTABLE DE LA CAMBRA APOSTÒLICA

345

50 ll.57 14 ll.58 18 ll.59 27 ll.61 42 ll. 10 s.62

Rector de Sant Pere de Vilademàger

Prevere, marmessor de Pere Guilló, rector de Molins de Rei

Beneficiat de l’altar de Sant Vicenç (Seu)

Canonge

Rector de Sant Sadurní de la Roca [Vallès]

Pere Cardona

Ramon Llobet

Pere Febrer

Francesc Climent 60

Antoni Torró

Restants 14 ll. 3 s. 4 d.

Restants 13 ll. 10 s.

13 ll. 10 s. (pro complemento tatxe) 28 ll. 6 s. 8 d. (pro complemento tatxe)

Restants 9 ll.

9 ll. (pro complemento tatxe)

14 ll.

25 ll. (pro parte dicte tatxe)

—

—

—

—

25 ll.

53

52

  La mateixa taxa decimal: PB, p. 461.   La mateixa taxa decimal: PB, p. 443. 54   Tot i la inclusió, a la dècima de 1391, d’alguns beneficiats del bisbat de Vic, no sabem de quina rectoria es tracta. 55   Prebenda taxada per 30 ll.: PB, p. 388. 56   Prebenda taxada per 30 ll.: PB, p. 389. 57   La mateixa taxa decimal: PB, p. 442. 58   A la dècima de 1391, surt registrada, no pas la rectoria de Molins de Rei, sinó una capella, taxada per 14 ll. i mitja: PB, p. 486. 59   La mateixa taxa decimal (en relació amb el primer beneficiat del susdit altar): PB, p. 399. 60   Es tracta del conegut Francesc Climent Sapera, que posteriorment fou tresorer de Benet XIII, pontificat durant el qual fou nomenat bisbe de diferents seus catalanes (Tortosa, Barcelona i Mallorca), a més d’arquebisbe de Saragossa. Aquesta canongia l’obtingué el 1379 per mort de Romeu Guerau, i en prengué possessió el 23 de setembre; vegeu-ne el posterior litigi sostingut a propòsit d’aquesta canongia a Sebastián Puig y Puig, Pedro de Luna, último papa de Aviñón (1387-1430), Barcelona, Políglota, 1920, pp. 21-22. 61   Prebenda taxada per 30 ll.: PB, p. 388. 62   La mateixa taxa decimal: PB, p. 470.

27 ll.56

—

Restants 13 ll. 10 s.

13 ll. 10 s. (pro complemento tatxe)

Canonge

Jaume Codonyà

—

Restants 13 ll. 10 s.

27 ll.55

13 ll. 10 s. (pro complemento tatxe)

Canonge

Guillem Vallès

20 ll.

40 ll.

Rector de Santa Maria de Vic

—

—

Quantitats pendents

20 ll. (pro parte dicte tatxe)

Joan Mulner 54

Anteriors cobraments del prior de St. Pau del Camp

15 ll.

60 ll.

Cobraments del subcol·lector R. Gras

15 ll.53

Rector de Sant Pere de Fontrubí

Jaume Borrell

60 ll.52

Taxa

Rector de Sant Pere de Premià

Càrrec / localització

Berenguer Roca

Clergue

346 JORDI MORELLÓ BAGET

35 ll.65 35 ll.66

Rector de Sant Joan de Pontons

Rector de Sant Esteve de Vilanova

Rector de Sant Antoni de Vilanova de Cubelles

Rector de Santa Maria de Cubelles

Arxidiaca de Vallès (Seu)

Domer major de Santa Maria de Cardedéu

Rector de Sant Julià del Fou

Cambrer de Sant Cugat del Vallès

Guillem Mascaró, batxiller en ambdós drets

Pere Fornells

Francesc Castellet

Berenguer Barata

Francesc Castanyer

Berenguer de Pulcro Solans

Francesc de Cella

Fra Pere de Montornès

Taxa

Restants 20 ll.

19 ll. (pro complemento tatxe)

11 ll. 10 s. 20 ll.

60 ll. (pro parte dicte tatxe)

64

63

8 ll. 10 s.

—

—

—

—

—

Quantitats pendents

11 ll. (pro parte dicte tatxe)

5 ll. 10 s.

Restants 5 ll. 10 s.

29 ll. 10 s. (pro complemento tatxe)

8 ll. 10 s. (pro parte dicte tatxe)

Restants 5 ll. 10 s.

Restants 5 ll.

30 ll. (pro complemento tatxe) 29 ll. 10 s. (pro complemento tatxe)

Restants 11 ll.

—

12 ll. 10 s. (pro complemento tatxe) 27 ll. (pro complemento tatxe)

— Restants 10 ll.

Anteriors cobraments del prior de St. Pau del Camp

8 ll.

Cobraments del subcol·lector R. Gras

  La mateixa taxa decimal: PB, p. 463.   La mateixa taxa decimal: PB, p. 444. 65   La mateixa taxa decimal: PB, p. 471. 66   La mateixa taxa decimal: PB, p. 446. 67   La mateixa taxa decimal: PB, p. 446. 68   Arxidiaca taxat per 35 ll. i mitja: PB, p. 384. 69   Dues domeries taxades per 45 ll. (per tant, una i altra a la meitat d’aquesta taxa): PB, p. 468. 70   La mateixa taxa decimal: PB, p. 468. 71   La mateixa taxa decimal: PB, p. 428.

80 ll.71

22 ll. 10 s.70

22 ll. 10 s.69

39 ll.68

35 ll.67

38 ll.64

22 ll. 10 s.63

Rector de Sant Joan de Campins

Bartomeu Framia

8 ll.

Rector de Santa Maria de Serra [parròquia no identificada]

Càrrec / localització

Andreu Pagès

Clergue

LA GESTIÓ COMPTABLE DE LA CAMBRA APOSTÒLICA

347

17 ll. 5 s.73

Rector de Santa Maria de Palautordera 35 ll.74 26 ll. 2 s.75 53 ll.76 93 ll.77

30 ll.79 8 ll.80

Rector de l’altar de la Sta. Trinitat (Seu)

Canonge (succentor)

Prevere, abans rector de Sant Vicenç dels Horts

Canonge (sacristà): prebenda, precentoria i benefici de Sant Pere

Rector de Vallromanes 78

Domer major de Vilamajor

Abans rector de Sant Martí de Provençals.

Canonge

Francesc Figuera

Bernat Xifré

Francesc Pineda

Bernat Rossell

Bartomeu Gener

Guillem Terrades

Arnau Desbacs

Pere Riera

Pere Bonet (o Bovet)

— 16 ll. 5 s.

13 ll. 15 s. (pro parte dicte tatxe)

73

72

10 ll.

8 ll.

20 ll. (pro parte dicte tatxe)

—

6 ll. 6 s. 8 d. (pro complemento tatxe)

Restants 3 ll. 3 s. 4 d.

47 ll.

22 ll. 14 s.

46 ll. (pro parte ipsarum)

30 ll. 6 s. (pro parte dicte tatxe)

—

Restants 13 ll. 1 s.

13 ll. 1 s. (pro complemento tatxe)

—

15 ll.

Quantitats pendents

20 ll.

Restants 5 ll. 10 s.

Anteriors cobraments del prior de St. Pau del Camp

15 ll. (pro parte dicte tatxe)

11 ll. 15 s. (pro complemento tatxe)

15 ll. (pro parte dicte tatxe)

Cobraments del subcol·lector R. Gras

  Aquest vicariat no surt registrat al llibre de la dècima de 1391, potser pel fet de dependre del monestir de Pedralbes.   La mateixa taxa decimal (en relació amb el primer beneficiat del susdit altar): PB, p. 399. 74   La mateixa taxa decimal: PB, p. 465. 75   La mateixa taxa decimal: PB, p. 384. 76   La mateixa taxa decimal: PB, p. 438. 77   La mateixa taxa decimal, comptant la precentoria a 50 ll., la prebenda a 30 ll. i el benefici a 13 ll.: PB, p. 384, 388 i 394. 78   A la dècima de 1391, aquesta rectoria no surt registrada. 79   La mateixa taxa decimal: PB, p. 467. 80   La mateixa taxa decimal: PB, p. 460. 81   La mateixa taxa decimal: PB, p. 387.

30 ll.81

9 ll. 10 s.

30 ll.

Taxa

Vicari perpetu de Sant Vicenç de Sarrià72

Càrrec / localització

Guillem Ferrer

Clergue

348 JORDI MORELLÓ BAGET

30 ll. 50 ll. 60 ll.86 45 ll.87 20 ll.88

Rector de Santa Creu d’Olorda

Prevere arrendatari de l’església de l’Arboç

Abans rector de Sant Genís de Pacs, ara de Sant Marçal de Terrassola

Canonge (paborde)

Domer de Sant Pere Octavia [Sant Cugat del Vallès]

Rector de Piera

Canonge (paborde)

Rector de l’altar de St. Marc (Seu)

Joan (...)

Bartomeu Pinyol

Romeu Fangar

Jaume Devesa

Guillem Ferrer

Berenguer de Tous

Bernat de Tous

Domènec Cerdà

Taxa

100 ll.

25 ll. (pro parte dicte tatxe)

10 ll. (pro parte dicte tatxe)  10 ll.

10 ll. (pro parte dicte tatxe)  20 ll.

9 ll. 15 s.

10 ll. 5 s. (pro parte dicte tatxe)

—

30 ll. (pro complemento tatxe) Restants 15 ll.

47 ll. 18 s.

12 ll. 2 s. (pro parte dicte tatxe)

27 ll. 1 s.

—

30 ll. 22 ll. 19 s. (pro parte dicte tatxe)

23 ll. 15 s.

8 ll. 5 s. (pro parte dicte tatxe)

Quantitats pendents 4 ll. 10 s.

Anteriors cobraments del prior de St. Pau del Camp

10 ll. 10 s. (pro parte dicte tatxe)

Cobraments del subcol·lector R. Gras

83

82

  La mateixa taxa decimal: PB, p. 439.   La mateixa taxa decimal: PB, p. 466. 84   La mateixa taxa decimal: PB, p. 486. 85   La mateixa taxa decimal: PB, p. 450. 86   La mateixa taxa decimal, comptant la rectoria de Sant Genís de Pacs a 15 ll. i la de Sant Marçal de Terrassola a 45 ll.; PB, pp. 453 i 458. 87   La pabordia de maig apareix taxada per 45 ll.; PB, p. 385. 88   Domeria major taxada per 21 ll. i mitja i la menor per 20 ll. i mitja; PB, p. 483. 89   La mateixa taxa decimal: PB, p. 440. 90   La mateixa taxa decimal: PB, p. 386. 91   La mateixa taxa decimal (en relació amb el primer beneficiat del susdit altar); PB, p. 399.

20 ll.91

30 ll.90

125 ll.89

85

84

32 ll. 10 s.83

Rector de Vallgorguina

Guillem Folc

15 ll.82

Rector d’Aigüestoses [Sant Andreu de la Barca]

Càrrec / localització

Pere Guerau

Clergue

LA GESTIÓ COMPTABLE DE LA CAMBRA APOSTÒLICA

349

35 ll.95 19 ll.97

18 ll. 20 ll.101 10 ll.102

Rector de Sant Jaume dels Domenys

Domer menor de Sant Esteve de Palautordera96

Canonge

Canonge

Abans rector de Santa Fe100

Canonge (paborde del mes de desembre)

Rector de Santa Maria de Bellvei [Penedès]

Arnau Messeguer

Arnau de Busquets

Guillem Alamany

Guillem de Closelles

Bernat Andaguer

Ramon de Torrelles

Guillem Nius (?)

—

12 ll. (pro complemento tatxe)

2 ll. 10 s. (pro parte dicte tatxe)

1 ll. 10 s.

10 ll.

12 ll.

18 ll. (pro parte dicte tatxe)

10 ll. (pro parte dicte tatxe)

16 ll. 10 s.

13 ll. 10 s. (pro parte dicte tatxe)

Restants 6 ll.

—

25 ll.

10 ll. (pro parte dicte tatxe) 19 ll.

15 ll.

25 ll. (pro parte dicte tatxe)

Quantitats pendents 13 ll. 18 s. 6 d.

Anteriors cobraments del prior de St. Pau del Camp

13 ll. 17 s. 6 d. (pro parte dicte tatxe)

Cobraments del subcol·lector R. Gras

 92   Guillem Vallès n’era rector com a mínim des del 1379; cf. Pere Benito i Monclús, Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana. Una aproximació des de les Visites Pastorals (1305-1447), Mataró, Caixa d’Estalvis Laietana, 1992, p. 135.  93   La mateixa taxa decimal: PB, p. 461.  94   Prebenda taxada en 35 ll.; PB, p. 389.  95   La mateixa taxa decimal: PB, p. 452.  96   Arnau de Busquets torna a ser citat a l’apartat de les despeses, però com a rector de Santa Maria de Palautordera.  97   La mateixa taxa decimal: PB, p. 464.  98   La mateixa taxa decimal: PB, p. 389 (cognom transcrit: Alanyà).  99   La mateixa taxa decimal: PB, p. 388. 100   Al llibre de la dècima de 1391 no surt registrada cap parròquia amb aquest nom. 101   La mateixa taxa decimal: PB, p. 385. 102   La mateixa taxa decimal: PB, p. 452.

30 ll.99

30 ll.98

40 ll.94

Abans canonge: prebenda i domeria

Nicolau de Canyelles

27 ll. 15 s.93

Taxa

Rector de Teià92

Càrrec / localització

Guillem Vallès

Clergue

350 JORDI MORELLÓ BAGET

Rector de Riells [de Montseny]

Rector de Santa Martí de Montnegre

Berenguer Riera

Bartomeu Castlar

104

103

  La mateixa taxa decimal: PB, p. 463.   La mateixa taxa decimal: PB, p. 462.

Càrrec / localització

Clergue

35 ll.104

15 ll. 10 s.103

Taxa restants 7 ll. 15 s.

7 ll. 15 s. (pro complemento tatxe) 5 ll. 10 s. (pro parte dicte tatxe)

Anteriors cobraments del prior de St. Pau del Camp

Cobraments del subcol·lector R. Gras

29 ll. 10 s.

—

Quantitats pendents

LA GESTIÓ COMPTABLE DE LA CAMBRA APOSTÒLICA

351

SOLO PARA LA REINA: LA EXCLUSIVA CELEBRACIÓN DE LA ENTRADA DE MARÍA DE LUNA EN BARCELONA (1400)1 Miguel Raufast Chico

Universitat de Barcelona

Introducción El clavario escribe y, a pesar de que su intención es esencialmente otra, las imágenes surgen nítidas y se elevan por encima del funcional y rutinario discurso. Libras, sueldos, dineros; libras, sueldos, dineros…, la secuencia podría hasta tener una melodía propia, implacable y cansina, si no fuera porque la necesidad de justificar, de precisar el motivo de cada gasto, salva momentáneamente al redactor de las garras de la monotonía y lo convierte en inesperado y particular cronista. El ritmo se altera, la tinta corre más libre y, como si se tratara de pequeñas improvisaciones que vienen a romper la conocida cadencia de un tema interpretado hasta la saciedad, emergen del papel personajes, escenas y escenarios que transforman la letanía contable en luminosa composición. Por esa ventana aparecen reyes y reinas, asoman autoridades y oficiales municipales y se vislumbra toda una ciudad. Por ese hueco se cuela una realidad de un dinamismo insospechado que los relaciona y les da voz. A través de un libro de cuentas, o de la mano de su entregado escribiente, llegan a cobrar vida celebraciones, eventos y ceremonias. Nace, casi desconocida, una entrada real.2 1  Siglas utilizadas: ACA = Archivo de la Corona de Aragón; AHCB = Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona; AHMT = Archivo Histórico Municipal de Tarragona; C = Cancillería; CC = Consell de Cent. 2   Ya hemos incidido en otras ocasiones en la capacidad de los registros de Clavaria de la ciudad de Barcelona para suministrar información sobre aspectos que trascienden la función meramente contable para la que dichos libros fueron concebidos. El clavario, como puede deducirse, era el oficial encargado de administrar las finanzas municipales y, mediante estas anotaciones, justificaba su actuación como tal. Véase, por ejemplo, Miguel Raufast Chico, «La entrada real de Martín el Joven, rey de Sicilia, en Barcelona (1405): solemnidad, economía y conflicto», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 27/28 (2006-2007), pp. 89-119.

354

MIGUEL RAUFAST CHICO

Así, el clavario escribe sobre una solemne recepción y, forzado por la exigencia de la cifras, o quizá llevado por la necesidad de las palabras, desvela su fisonomía, reconstruye sus detalles, confirma su desenlace. Él, que ha sido testigo privilegiado y hasta protagonista visible en alguno de los pasajes de la fiesta, la recrea ahora en un fragmentario mosaico cuyas piezas contienen la explicación de lo que el presenció y ahora fiscaliza. Tejidos, vestimentas, colores, emblemas, insignias, instrumentos, músicos, armas, caballos, joyas, espacios, nombres, decorados, una cascada de datos que, una vez ensamblados, nos permiten asistir, casi por primera vez, a la preparación, desarrollo y conclusión de la ceremonia de ingreso de una reina en Barcelona. Estamos en 1400, y María de Luna, esposa de Martín el Humano, ha entrado en la ciudad.3 Y sin embargo, el clavario no lo sabe todo. Parece dudar cuando, en su afán narrativo, intenta explicar la cualidad que inviste a la reina en su llegada, el motivo que la hace merecedora de esa celebración. Vacila, se equivoca o se contradice mientras esgrime distintas causas para un mismo efecto. El regreso de María de Luna a Barcelona tiene lugar tres años después del acceso de su marido, Martín el Humano, al trono de la Corona de Aragón en 1397, y viene precedido por la ceremonia de coronación de ambos en Zaragoza un año antes, en 1399. Esta situación origina una cierta confusión o ambigüedad protocolaria, a la que no es ajeno el clavario, y que obliga al consistorio barcelonés a determinar con milimétrica exactitud el sentido y significado de dicha solemnización. De esa forma, las circunstancias convierten la visita puntual de la reina María en un enunciado casi perfecto del código ceremonial que domina las prácticas celebrativas de la ciudad y que siempre tiende a imponerse —independientemente de que lo consiga o no— por encima de cualquier muestra indiscriminada de devoción monárquica. Escribe, entonces, el clavario sobre la reina. Solo sobre ella. Solo para la reina Entrar en Barcelona. El sonido de las trompetas, la conmoción en las calles, la ciudad que se ilumina y agita, el estallido de los colores, la espectacularidad de la fiesta, el cielo sobre su cabeza, en forma de palio, mientras el universo urbano parece transformarse exclusivamente en su honor. El rey 3   Obviamente, existen datos sobre entradas de reinas en Barcelona con anterioridad a 1400, pero —como tendremos ocasión de comprobar más adelante— en ningún caso la documentación conservada alcanza el detallismo y la variedad que presentan las anotaciones de Clavaria con motivo de la recepción ofrecida ese año por la ciudad a María de Luna. Dichos datos aparecen recogidos en AHCB, CC, Clavaria, IX-24, ff. 185v, 192r, 194v-197v, 199r-v, 201r, 202r, 204r, 205v y 209r-213r. Puede encontrarse igualmente una anotación posterior, correspondiente a un pago atrasado de dicha celebración, en AHCB, CC, Clavaria, IX-25, ff. 176v-177r.



SOLO PARA LA REINA: LA EXCLUSIVA CELEBRACIÓN

355

Martín se pregunta si todo aquello que ya tuvo ocasión de vivir en 1397 podrá repetirse de nuevo; si el recibimiento que se le tributó entonces, recién llegado desde Sicilia para asumir el trono de la Corona de Aragón, tendrá continuación ahora, en 1400, cuando se dispone a regresar a Barcelona tras una ausencia de más de dos años. Ha hecho correr la voz, mediante terceros, a través de miembros de la corte, de que le gustaría que así fuera. Esa corona que ahora adorna su cabeza, y que no pudo exhibir en aquella primera oportunidad, le hace sentirse íntimamente legitimado para plantear dicha opción. Desde Zaragoza, mientras toma forma el viaje inminente, mientras ya se anticipan los preparativos en las estancias reales de destino, el soberano imagina un día para ser recordado.4 Y sin embargo, esa fiesta dibujada en la memoria empieza a desvanecerse en el mismo instante en que el enviado de la ciudad de Barcelona se presenta ante el monarca. Le trae una carta y una explicación, un discurso aprendido y asumido que va desmontando toda pretensión, que niega en esencia, y que parece reducir sutilmente la aspiración del rey a la categoría de mero capricho. Por su boca habla el gobierno municipal barcelonés, que no se siente obligado a celebración alguna con motivo de la nueva visita de Martín el Humano, y que preferiría no tener que afrontar el coste de una ceremonia de ese calibre, a no ser que el propio rey lo forzase a ello con su explícito deseo. Tras dicha argumentación, si alguna vez existió un escenario ideal para la entrada imaginada, éste ha desaparecido por completo. Martín el Humano sabe, porque así se lo acaban de comunicar, que en está ocasión la fiesta no ha sido pensada para él.5 ¿Traducen las desconocidas palabras del mensajero el sentido exacto de lo que ha sido debatido en la sede consistorial barcelonesa antes de ser convertido en mensaje? ¿Puede la diplomacia suavizar el tono de rechazo que 4  Para todo lo relacionado con la entrada del rey Martín en Barcelona en 1397, véase Miguel Raufast Chico, «¿Un mismo ceremonial para dos dinastías? Las entradas reales de Martín el Humano (1397) y Fernando I (1412) en Barcelona», En la España Medieval 30 (2007), pp. 91-130. La coronación de Martín el Humano y de la reina María en Zaragoza tuvo lugar en abril de 1399, y las noticias acerca del desplazamiento de la corte real a Barcelona son detectables ya a partir de octubre de ese mismo año. El viaje, en cualquier caso, no se materializaría hasta inicios de abril de 1400. Utilizamos aquí, para determinar dicha cronología, las referencias archivísticas de Cancillería recopiladas en Daniel Girona Llagostera, «Itinerari del rey En Martí (1396-1402)», Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, 19111912, pp. 148, 149, 152 y 153. 5   Según recoge el dietario municipal de Barcelona, el enviado de la ciudad partió al encuentro del rey en Zaragoza el 31 de marzo de 1400: «Aquest dia parti lonrat en Johan Desvall, fill den P. Desvall qui per part de la ciutat ana al Senyor Rey a Saragosa per suplicar a dit Senyor que aquesta ciutat no li hagues a fer festa per ço com devia venir asi coronat» (Reproducimos aquí la transcripción que aparece en Manual de Novells Ardits, vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1892-1992, vol. I, p. 83). La decisión de enviar un mensajero ante el monarca para informarle de la posición adoptada por la ciudad había sido tomada el 22 de ese mismo mes, tras una ardua sesión consistorial en la que se había discutido a fondo el tema de la posible celebración de la nueva entrada de Martín el Humano en Barcelona (AHCB, CC, Llibre del Consell, I-28, f. 9r).

356

MIGUEL RAUFAST CHICO

impregna la decisión tomada por las autoridades de la ciudad? ¿Llegan a oídos del monarca las voces discrepantes que han marcado el debate antes de convertirse en resolución definitiva? La sesión celebrada en la Casa de la Ciutat de Barcelona el 22 de marzo de 1400 deja un enunciado para la posteridad —si es que, por casualidad, no hubiera sido expuesto nunca antes— respecto al código ceremonial imperante en la ciudad para la celebración de una entrada real; lo convierte en patrimonio del municipio frente a toda intromisión ajena; y mantiene un resquicio abierto para la negociación en el que, sin embargo, no tienen cabida ni la obligación ni el deber, y sí el interés particular de la ciudad o la especial consideración hacia el ilustre visitante. Entre esa «gran alteració e diversitat de oppinions» —tal como se encarga de señalar el acta de dicha reunión— asoman a la superficie los fundamentos de una tradición celebrativa que se remonta muy lejos en el tiempo. Según recuerdan esas voces a quien pretenda sugerir o proponer otra cosa, Barcelona tan sólo solemniza la primera visita de los reyes a la ciudad, y no considera vinculante el hecho de que éstos lleguen coronados o no. Es más —precisan algunos—, en el supuesto de que en esta primera entrada algún monarca pudiera exhibir dicha distinción, en ningún caso la corona debería figurar sobre su cabeza, sino la diadema o garlandeta que identificaba a los condes de Barcelona en el pasado, antes de la creación de la Corona de Aragón. Y dado que al rey Martín —reconocen todos— ya se le concedió ese honor en 1397, con un despliegue tan grande que el municipio sigue, a día de hoy, acarreando las consecuencias económicas de todo ello, ¿por qué motivo la ciudad debería ahora modificar una norma ceremonial que ha sido, durante tanto tiempo, garante de su honor y de sus privilegios? Para complacer al rey —contestan otras voces—, para no perder su favor, para conservar su aprecio hacia Barcelona. Un aprecio que —nadie lo niega— tiene un valor cuantificable en forma de concesión de prerrogativas reales, confirmación de libertades o resolución de conflictos. Y ese «capital simbólico», al cual ya hizo falta recurrir en el pasado —advierten los más favorables a la celebración de una nueva entrada para Martín el Humano—, ha de ser cuidado igualmente para el futuro. De ese intercambio, de esa viva discusión en la Sala del Consell barcelonés, por la que se entrecruzan inevitables los enfrentamientos entre facciones políticas y sobrevuelan los intereses particulares de sus miembros, en la que pesan las experiencias pretéritas con el propio monarca y hasta, quizá, los desencuentros que empañaron la entrada de 1397 (las anomalías en el juramento de Martín el Humano, o el impago de las imposiciones sobre el consumo por parte de la corte real), emerge una resolución final que es compendio de todo. El rey debe comprender —y esa es la misión del mensajero y de la carta que transporta— que, a pesar de la larga ausencia, y aunque



SOLO PARA LA REINA: LA EXCLUSIVA CELEBRACIÓN

357

ahora en el reencuentro una corona ensalce su real persona, no concurren en su llegada las condiciones que la ciudad de Barcelona ha respetado tradicionalmente a la hora de decidir festejar la entrada de sus soberanos. Para que Martín no interprete la postura del municipio como un deterioro en sus buenas relaciones, para que la emoción no sea enturbiada por el estricto pro­ tocolo, se le otorga la posibilidad final de transgredirlo y provocar un desenlace que, en cualquier caso, siempre será deseo del rey y complacencia —que nunca obligación— de la ciudad. Son precisamente esa tradición y ese protocolo los que conceden fácilmente a la reina lo que con él se negocia, y es a ella a quien Barcelona ha decidido ofrecer abiertamente todo su reconocimiento ceremonial con motivo de esa próxima entrada.6 ¿Entiende el rey lo que se le intenta explicar, o quizá ya conocía la respuesta desde un primer momento y tan sólo se ha limitado a probar el grado de resistencia de la ciudad ante sus insinuaciones? Sea por ese motivo, en lo que vendría a ser un juego inacabable de estrategia diplomática entre monarquía y ciudad destinado a obtener ventajas en cualquier negociación; sea por un repentino deterioro de su estado físico, Martín el Humano no va más allá y manifiesta su total conformidad con lo que finalmente decidan las autoridades barcelonesas. Así lo expresa en la carta que firma el 7 de abril de 1400, poco antes de abandonar Zaragoza. Los baños termales de La Garriga, a unos cuarenta kilómetros de Barcelona, serán ahora su destino prioritario.7 6   El documento en el que ha quedado recogido el debate consistorial del 22 de marzo de 1400 sobre la celebración de la entrada de Martín el Humano en Barcelona (AHCB, CC, Llibre del Consell, I-28, f. 9r) ya ha sido analizado brevemente y transcrito en su totalidad en Miguel Raufast Chico, «¿Recibir al primogénito? Política y ceremonia en las entradas del príncipe de Viana en Barcelona (1460 y 1461)», en Eloísa Ramírez Vaquero; Roser Salicrú i Lluch (coords.), Cataluña y Navarra en la Baja Edad Media, Pamplona, Universidad Pública de Navarra, 2010, pp. 284-286. En relación con la diadema condal, puede detectarse su presencia, por ejemplo, en la entrada del rey Pedro II en Barcelona, en 1283, tal como refiere la Crònica de Ramon Muntaner (Ferran Soldevila ed., Les quatre grans cròniques, Barcelona, Selecta, p. 750). El concepto de «capital simbólico» pertenece a Pierre Bourdieu, Esquisse d’une théorie de la pratique, París, Éditions du Seuil, 2000, pp. 348-376. Para una aproximación a la conflictividad urbana en Barcelona en tiempos de Martín el Humano, véase Maria Teresa Ferrer i Mallol, «Lluites de bàndols a Barcelona en temps del rei Martí l’Humà», Estudis d’Història Medieval 1 (1969), pp. 75-94. Por lo que respecta a la problemática con el juramento del rey Martín en su entrada en Barcelona en 1397, resulta revelador el trabajo de Maria Teresa Ferrer i Mallol, «Les relacions del rei Martí l’Humà amb la ciutat de Barcelona», en VII Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Barcelona, Imprenta Viuda de Rodríguez Ferrán, 1962, vol. III, pp. 161-170. Finalmente, el incum­ plimiento de Martín el Humano y su corte con el pago de las imposiciones municipales sobre el consumo durante su estancia en Barcelona en 1397 aparece reseñado en Francesc Carreras i Candi, La ciutat de Barcelona, Barcelona, Establiment Editorial de Albert Martín, 1913, p. 667. 7   El 2 de abril, Martín el Humano ya informaba por carta al abad de Poblet que, debido a diversos problemas, no iba a poder visitar dicho monasterio en su viaje de camino hacia Barcelona (ACA, C, reg. 2243, f. 85r). Posteriormente, el 6 de abril, otra carta al arzobispo de Tarragona confirmaba la precariedad física del monarca, así como su intención de dirigirse a los baños de La Garriga para aliviar su dolencia (ACA, C, reg. 2243, f. 90r). Tras la respuesta enviada a la ciudad de Barcelona, en la cual el rey daba su beneplácito a lo que allí se decidiera respecto de la celebración de su entrada (ACA, C, reg. 2243, f. 90r, y también AHCB, CC, Lletres reials originals, IXA-1, carta 165), la comitiva real salía de Zaragoza y el

358

MIGUEL RAUFAST CHICO

Enmudecen entonces las trompetas que nunca llegaron a sonar y se apagan los destellos de unas luces que jamás brillaron. Abandonan el sueño del monarca —si es que éste existió alguna vez en realidad— y pasan a ser propiedad exclusiva de la imaginación de la reina. La ciudad, tras retraerse desconfiada ante el rey, se abrirá ahora para su esposa con una intensidad tan efímera como impactante. ¿Entiende esta singularidad el clavario de Barcelona mientras repasa y anota los gastos de aquella celebración? ¿Por qué, entonces, parece dudar acerca del verdadero motivo por el cual María de Luna es agasajada por el municipio? ¿Por ser reina? ¿Por haber sido coronada? ¿Por no haber entrado nunca en la ciudad? La escritura del clavario, como si quisiera llegar a la certeza a través de la acumulación, abarca todas las opciones posibles antes de dar con la respuesta exacta. En la ciudad Salir de Barcelona. ¿Cómo, si no, poder aspirar a entrar alguna vez en ella? María de Luna atraviesa la ciudad en busca de su nuevo palacio. Su marido acaba de ser reconocido como sucesor en el trono del fallecido Juan I, y la hasta hace unos momentos duquesa es ahora reina, y su persona acompañada, guiada con solemnidad por las autoridades barcelonesas y otras personalidades políticas del principado hasta el alojamiento real que la distingue como tal. No ha hecho falta salir a esperar su llegada ni organizar su acceso al interior del recinto urbano; la nueva reina, a diferencia de Martín el Humano, lejano y ocupado en la convulsa Sicilia, tiene la inmediata proximidad de aquellos que, desde hace tiempo, ya residen en la ciudad y conviven en el interior de sus murallas.8 Recorrer las calles de Barcelona entre aclamaciones, como sucede ahora mismo en mayo de 1396, es algo que María de Luna ya conoce. Si se remonta en el tiempo, se encuentra a ella misma muchos años antes, en 1372, siendo conducida hasta la catedral para su boda con el entonces infante Martín. Un mar vegetal a sus pies, calles cuidadosamente preparadas para con11 de abril ya se encontraba en Mequinenza (ACA, C, reg. 2241, f. 51v). Después de ser recibido solemnemente en Tarragona el día 13 (ACA, C, reg. 2241, f. 53v) y entrar con discreción en Barcelona el día 26 (Manual de Novells Ardits, vol. I, p. 83), Martín el Humano llegaba a La Garriga el 28 de ese mismo mes (ACA, C, reg. 2243, f. 94r). Todos los documentos mencionados aparecen transcritos en D. Girona, «Itinerari del rey En Martí», pp. 153-154. 8   El traslado de María de Luna hasta el Palacio Menor de Barcelona, sede habitual de la reinas en la ciudad en esa época, aparece referido en Jerónimo Zurita, Anales de la Corona de Aragón, vol. 4, Zaragoza, Institución Fernando el Católico, 1975-1980, p. 795. El episodio también ha sido comentado por Áurea L. Javierre Mur, María de Luna, reina de Aragón, Madrid, Instituto Jerónimo Zurita, 1942, p. 52.



SOLO PARA LA REINA: LA EXCLUSIVA CELEBRACIÓN

359

templar su paso, un itinerario exclusivo —marcado y señalizado— para su caballo, los colores del ostentatorio cordón de seda con el que éste es llevado, la música de los juglares, la expectación, la algarabía, la emoción de la ceremonia, todo eso, quizá más, ya ha sido vivido antes. Conoce sus calles, sus palacios, sus templos, pero es como si aún ignorara el valor simbólico de los portales de la ciudad. En ese espacio provisional, porque pertenece a un reinado aún frágil, la proximidad física de la soberana adquiere rango de estrecha colaboración política para la consolidación en el trono del ausente nuevo monarca. Espera, promueve, acelera el regreso de Martín el Humano, mientras la reina Violante, viuda del fallecido Juan I, intenta detener el tiempo, el conde de Foix, aspirante al trono, ganarlo, y los reinos de Aragón y Valencia, reticentes, dejarlo pasar. Y desde ese mismo espacio, desde el interior de esa misma ciudad, contempla, un año más tarde, el 29 de mayo de 1397, la llegada final del rey y la fiesta exclusiva con la que se celebra su entrada. ¿Cómo aspirar a algo semejante si, en definitiva, ella sigue dentro de Barcelona?9 Esa proximidad y esa circunstancia son las que, en 1400, reconocen abiertamente los miembros del Consell de Cent barcelonés a la hora de decidir solemnizar el regreso de María de Luna a Barcelona. A diferencia de lo que sucede con el rey, no hay alteració ni debate alguno con respecto a la entrada de la reina. Se trata de una tremenda obviedad física que el protocolo ceremonial de la ciudad puede y quiere reparar. Puesto que al acceder al trono ya estaba en Barcelona —se recuerda en la misma reunión consistorial del 22 de marzo donde se discute la posible segunda entrada de Martín el Humano—, la reina nunca pudo realizar su ingreso solemne en la ciudad. Puesto que nunca hasta ahora ha tenido una fiesta por dicho motivo —se recalca cuidadosamente—, el municipio es consciente de su deuda con ella. Puesto que es tradición de Barcelona celebrar la primera entrada de sus reinas —igual que la de sus reyes o la de los primogénitos al trono— nada impide que María de Luna reciba dicho honor. Esa es la voluntad de la ciudad.10 9   El itinerario ceremonial seguido el 13 de junio de 1372 por María de Luna desde el palacio real hasta la catedral, con motivo de su enlace matrimonial con el infante Martín, ha quedado registrado en «Crònica del Racional de la Ciutat de Barcelona», Recull de Documents i Estudis 1 (1921), p. 146. Los detalles sobre la fiesta organizada por la ciudad de Barcelona para celebrar tal evento pueden extraerse de las anotaciones recogidas en AHCB, CC, Clavaria, XI-10, ff. 85v-88v, 90r, 92r, 95v, 96v-97r, 98v, 99v, 102r y 106r. Acerca de la inestabilidad política que caracterizó los primeros momentos del reinado de Martín el Humano (embarazo nunca confirmado de la reina Violante; reclamación del trono por parte del conde de Foix, en tanto que esposo de la hija del fallecido Juan I; dudas de los reinos de Valencia y Aragón para aceptar al nuevo rey), véanse Rafael Tasis i Marca, Pere el Cerimoniós i els seus fills, Barcelona, Vicens Vives, 1962, pp. 197-199 y Á. L. Javierre, Maria de Luna, pp. 52-84. 10   «… lo dit Consell acordà e deliberà que a la dita senyora reyna, a la qual jamés la ciutat no havia feta festa ne solemnitat alguna despuys que, per gràcia de Déu, és pujada a estament de reyal dignitat, e açò per tal car no·y havia haüt loch perquè com fo reyna per mort del señor rey en Johan era ja en Barcelona, e també per lo dol de la dita mort com perquè la dita senyora era ja en Barcelona no li poch

360

MIGUEL RAUFAST CHICO

Y sin embargo, a pesar de que se busca desligar la celebración concedida a la reina de toda servidumbre relacionada con la ceremonia de coronación que ha tenido lugar un año antes en Zaragoza —y esa misma intención es la que ha servido para negarle toda fiesta al rey—, los dietarios municipales de Barcelona no sabrán cómo expresarlo cuando dejen constancia de la entrada de María de Luna y, diciendo la verdad, contribuirán a desvirtuar la realidad. De su mano, escueta y concisa, esa nueva condición de coronada («noviter coronata», se lee en la «Crònica del Racional») con la que llega la reina («qui venia de Saragosa coronada», señala el Manual de Novells Ardits) parecerá desplazar a un plano no visible el verdadero motivo de la celebración. En el otro extremo, pero sufriendo una desorientación similar, el clavario intenta reconstruir los hechos con suma dificultad: se equivoca, primero, cuando escribe que la reina «no era stada dezpuys que era reyna» en la ciudad; tergiversa, después, el sentido de la fiesta cuando se corrige a sí mismo y redacta que María de Luna «no era estada despuys que era estada coronada»; incurre, más tarde, en la imprecisión al resaltar que la soberana «entrà en aquesta ciutat novella regina»; y da finalmente con la frase correcta, con el sentido exacto de todos los gastos que ahora anota y suma, cuando apunta que la reina «encara no era entrada dezpuys que era reyna».11 Entrar, ahora sí, en Barcelona. En 1400, María de Luna desciende el Ebro desde Zaragoza hasta Mora; luego, ya por tierra, se dirige hacia Tarragona. El rey, que la precede en el camino, ha entrado solemnemente en esta ciudad el 13 de abril, mientras que ella lo hace, de la misma forma, el día 20. Días después, tras una fugaz y discreta visita de Martín el Humano a Barcelona, ambos se instalan en los baños termales de La Garriga. Un mes más tarde, el 26 de mayo, la reina sale finalmente hacia Barcelona para formalizar una ceremonia casi perdida en el tiempo. Ha tardado cuatro años en completar un movimiento que Juan de Calabria, primogénito al trono en tiempos de Renato de Anjou, realizará en apenas un día en 1467. En definitiva, tan solo se trataba de salir de la ciudad por un portal para, a continuación, volver a entrar inmediatamente por el de al lado.12 ésser feta festa, en sa novella entrada, que farà vinent de Ceragoça, sia feta festa e solemnitat a la dita senyora reyna, com axí ho haja acustumat fer la ciutat a les reynes passades, e aquesta no meresca menys que les altres, com que més, per sa gran honestat e humilitat, e gran affecció que mostra a aquesta ciutat» (AHCB, CC, Llibre del Consell, I-28, f. 9r.). 11   «Crònica del Racional», p. 163; Manual de Novells Ardits, vol. I, p. 84; AHCB, CC, Clavaria, IX-24, ff. 185v, 194v, 204r y 213r. 12   El itinerario seguido por la corte real desde Zaragoza hasta Barcelona ha sido establecido con detalle por Á. L. Javierre, María de Luna, pp. 151-152. Pueden encontrarse más datos sobre este viaje —como, por ejemplo, la enfermedad del rey que condicionó dicho desplazamiento— y sobre la estancia de los monarcas en La Garriga en Josep Maurí Serra, Història de La Garriga, vol. I, Barcelona, Gràf. Marina, 1949-1953, pp. 165-193. El recibimiento de la ciudad de Tarragona a la pareja real en abril de 1400 ha quedado registrado en AHMT, Acords municipals, 15, f. 26r-v. La entrada no celebrada de



SOLO PARA LA REINA: LA EXCLUSIVA CELEBRACIÓN

361

Celeberrimus festus Han hecho falta catorce viajes para transportar todo el ramaje hasta Barcelona. Dos barcas se han encargado de ello y sus dueños han cobrado ocho sueldos por cada cargamento. Luego, ocho esclavos han ido trasladando el acopio de vegetal hasta los lugares indicados, y cada uno ha recibido dos sueldos por su trabajo. Finalmente, siete hombres, con la ayuda de los mencionados esclavos, se han encargado de que las calles y plazas por donde debía pasar la reina quedasen cubiertas por ese manto natural, y cada uno de ellos ha cobrado tres sueldos.13 Así va tejiendo el clavario el tapiz inmenso —y al mismo tiempo fragmentario e inconcluso— donde se dibuja la celebración de la entrada de la reina María en Barcelona en 1400. Sueldo a sueldo, reconstruye una ceremonia y revela su oculta gestación. Nacen, de sus mecánicas sumas, imágenes de una ciudad en movimiento que ninguna otra fuente es capaz de generar. Aflora, en sus anotaciones, un universo en proceso de formación nunca visitado por las crónicas y los dietarios de la época. Sirve su trabajo para, sin pretenderlo, convertir el celeberrimus festus con que Barcelona acogió a María de Luna en un viaje a las entrañas de la propia celebración. Permite, en última instancia, su minuciosa labor identificar el festejo a la luz de la tradición imperante en la ciudad para este tipo de eventos.14 Visten los consellers túnicas rojas, y 16 prohombres de la ciudad los secundan en la apuesta cromática, formando un grupo ceremonial que, en sí mismo, es tanto mensaje como espectáculo visual. El violeta y el púrpura distinguen a los dos maceros consistoriales; el verde hermana al pregonero y al correo del municipio; el azul y el rojo pertenece a los 20 juglares Martín el Humano en Barcelona tuvo lugar el 26 de abril de 1400, y así ha quedado recogido en el Dietari del Consell: «Aquest dia entra lo Senyor Rey en la ciutat qui venia de Saragosa lo qual Senyor sen anava als banys de la Garriga. E per ço vench asi abans que anas als dits banys que audiencia sich posques tenir» (Manual de Novells Ardits, vol. I, p. 83). Acerca de las particulares circunstancias que rodearon la entrada de Juan de Calabria en Barcelona el 2 de septiembre de 1467, véase Miguel Raufast Chico, «Ceremonia y conflicto: entradas reales en Barcelona en el contexto de la Guerra Civil Catalana (14601473)», Anuario de Estudios Medievales 38/2 (2008), pp. 1068-1074. 13   AHCB, CC, Clavaria, IX-24, f. 199v. 14   Aparte de señalar su celebración, poco más ofrecen los dietarios municipales de la ciudad acerca de la entrada de María de Luna en Barcelona. El Manual de Novell Ardits se muestra extremadamente parco al respecto: «E foli feta solempna festa per la dita ciutat lo dit dia e lo dilluns et lo dimarts apres seguents» (Manual de Novells Ardits, vol. I, p. 84), mientras que la «Crònica del Racional» apenas llega a esbozar algún mínimo apunte más: «factum fuit celeberrimum festum, cum tripudiis et diversis ludis; et intravit per portale Sancti Danielis dicte civitatis»(«Crònica del Racional», p. 163). La desaparición de los dos primeros volúmenes del Llibre de les Solemnitats —destinado a recoger todas aquellas ceremonias y actos solemnes de la ciudad que, por su importancia y trascendencia, merecían y aconsejaban una relación en extenso— impide saber si, en su momento, la entrada de la reina María llegó a ser descrita con detalle. Sobre este hecho, véase Agustí Duran i Sanpere; Josep Sanabre, Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. I, Barcelona, Institució Patxot, 1930, p. XV.

362

MIGUEL RAUFAST CHICO

que amenizan la fiesta. Se inunda literalmente de rojo la plaza del Born para las justas urbanas en honor de la reina, desde las instalaciones hasta los participantes, desde las monturas hasta los escudos y los yelmos. Rojo es también el palio que ha de cubrir a María de Luna en su entrada en Barcelona.15 Los trazos del clavario, dispersos y con un orden que no tiene que ver con el tiempo de la ceremonia, sino con el de su financiación, dan color a lo que, hasta ese momento, parecía carecer de él. El recibimiento a la reina María, en 1400, entronca con los que, en el pasado, la ciudad ha tributado, por ejemplo, a María de Navarra, en 1338, o a Leonor de Sicilia, en 1349 —ambas esposas de Pedro el Ceremonioso— y comparte con ellos elementos definitorios de este tipo de celebraciones (el engalanamiento de calles, el palio protector, la vestimenta del séquito municipal, los músicos, las justas urbanas, la vajilla de plata que recibe el visitante), pero lo que en esas ocasiones anteriores era un simple enunciado en la documentación conservada, ha adquirido aquí volumen y personalidad. Las piezas del mosaico, que sigue siendo imperfecto, son ahora mucho más numerosas, vívidas y convincentes.16 La actividad de sastres, tundidores, pintores y plateros se mezcla con la de obreros, carpinteros y músicos. Se repara el puente del portal por donde entrará la reina, se limpian las calles y se allana el terreno donde tendrán lugar las justas urbanas. Se compran telas a mercaderes, sederos y pañeros, que luego serán rebajadas, cosidas y hasta pintadas, y darán lugar a túnicas, cortinajes y otras piezas destinadas a la ceremonia. El propio clavario, junto al escribano del Consell y el del Racional, encarga su ropa a costa del erario municipal. Se contratan los juglares necesarios, se los usa también para anunciar por la ciudad el inminente acontecimiento. Van llegando los caba  AHCB, CC, Clavaria, IX-24, ff. 185v, 204r y 209r-210r.   Los escasos datos que poseemos acerca de la celebración en Barcelona de la entrada de María de Navarra están recogidos en AHCB, CC, Llibre del Consell, XIV, f. 71r, y en Rúbriques de Bruniquer. Ceremonial dels Magnífichs Consellers y Regiment de la Ciutat de Barcelona, vol. I, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1912-1916, p. 228. Lo mismo sucede con la acogida otorgada por esta ciudad a Leonor de Sicilia (AHCB, CC, Llibre del Consell, XVIII, f. 29r; Rúbriques de Bruniquer, p. 229). También es posible aproximarse a la fiesta que acompañó la entrada de la reina Juana, esposa de Enrique II de Castilla, en 1366, durante la guerra civil que tuvo lugar en dicho reino, a partir de la información que suministra la «Crònica del Racional», p. 139, y de las anotaciones contenidas en AHCB, CC, Clavaria, XI-7, ff. 133v, 135v-136r y 140r-140v. No se puede olvidar, tampoco, el recibimiento dado a Mata de Armañac en 1373, con motivo de su boda con el infante Juan, primogénito de Pedro el Ceremonioso, en una ceremonia que ha sido descrita ya con profusión de detalles, pero que carece aún del necesario estudio documental que permita verificar y contextualizar su peculiar escenificación. Véanse, en este sentido, Áurea. L. Javierre Mur, Matha de Armanyach, Madrid, Tipografía de Ar­ chivos Olózaga, 1930, p. 10; Josep Maria Madurell i Marimón, «Bodas principescas en 1373», Barcelona. Divulgación Histórica I (1945), pp. 201-202; Rafael Tasis i Marca, Joan I, Barcelona, Aedos, 1959, p. 64. 15 16



SOLO PARA LA REINA: LA EXCLUSIVA CELEBRACIÓN

363

llos que harán falta para el torneo y que el consistorio ha pedido prestados. Una lujosa —y muy costosa— vajilla de plata surge, con sus platos, fuentes, escudillas, copas, jarras y confiteras ornamentadas, de las manos de cinco orfebres diferentes. Y todo, o casi todo, ha de llevar incorporado el emblema de Barcelona, la señal de la ciudad. Esta fiesta es —y por ello la obligación de demostrarlo— patrimonio suyo.17 El tapiz queda, a pesar de todo, incompleto. No escribe el clavario para la posteridad, sino para esa inmediata realidad que es la justificación de los gastos realizados bajo su responsabilidad. No puede describirlo todo, porque sus anotaciones son ajenas a lo que no tiene coste para el municipio; está incapacitado para cohesionar la información que da, porque su mirada es obligatoriamente fragmentaria. Todo ese dinamismo, toda esa actividad, todos esos detalles que salen a la luz mientras el avanza en sus cuentas, dan vida a una ceremonia, pero no llegan nunca a materializarla como tal. En realidad, la entrada de la reina María, como tantas antes y muchas otras después, es en sí misma un imperfecto elemento más de ese mosaico intemporal que, condicionado por las limitaciones documentales, necesita de la suma de muchas piezas para dejar de ser tan solo emocionante y comenzar a resultar entendible.18 Así, el 13 de junio de 1400, María de Luna (que quizá haya sido recibida en el exterior del recinto urbano por una representación municipal) entrará en Barcelona por el portal de San Daniel. Autoridades y otras personalidades de la ciudad, vestidas para la ocasión, conducirán y guiarán su montura por el engalanado itinerario escogido mediante un largo cordón ceremonial de seda roja y amarilla. Al mismo tiempo, un palio será llevado sobre ella, custodiando y señalando en todo momento su presencia. Juglares y músicos animarán el recorrido (y quizá, en algún momento, la reina podrá contemplar el desfile de entremeses y representaciones con que los oficios barceloneses se significan en este tipo de celebraciones). En la plaza del 17   Remitimos de nuevo a las referencias ya señaladas en la nota 2. Las anotaciones del clavario relacionadas con la confección de la vajilla de plata que la ciudad de Barcelona ofreció a la reina María aparecen transcritas en Núria de Dalmases, Orfebreria catalana medieval: Barcelona 1300-1500, vol. II, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1992, pp. 224-225. 18   De hecho, hasta 1481, con motivo de la visita de Isabel I de Castilla, no disponemos de ninguna descripción completa de la entrada solemne de una reina en Barcelona (A. Duran, J. Sanabre, Llibre de les Solemnitats, pp. 328-342). Es la suma comparada de las diferentes celebraciones que el municipio escenificó, durante los siglos xiv y xv, en honor de reyes, reinas y primogénitos al trono, la que nos permite aproximarnos a una cierta reconstrucción del modelo ceremonial de la ciudad para este tipo de acontecimientos. Véanse, para algunos detalles sobre esta cuestión, Miguel Raufast Chico, «Imágenes para una ceremonia: la entrada real en la Barcelona bajomedieval», en Gemma Teresa Colesanti (ed.), Le usate leggiadrie. I cortei, le cerimonie, le feste e il costume nel Mediterraneo tra il xv e xvi secolo, Montella, Centro Francescano di Studi sul Mediterraneo, 2010, pp. 167-173; M. Raufast, «¿Recibir al primogénito?», pp. 284-293.

364

MIGUEL RAUFAST CHICO

Born, y para disfrute de todos, cuatro ciutadans honrats —miembros de la élite estamental urbana— se enfrentarán, en nombre de la ciudad, a todo aquel jinete que quiera justar con ellos. (Quizá, antes de ser conducida a su alojamiento, la reina tendrá oportunidad de visitar la catedral, ser recibida allí por el clero en procesión, y asistir a diversas ceremonias religiosas en el interior del templo.) Finalmente, una vajilla de plata le será presentada y entregada como reconocimiento del municipio a su persona. La fiesta, la música, los bailes, los combates ecuestres, se prolongarán aún dos días más.19 Todo ello es el resultado de lo que, justo dos meses antes, el 13 de abril de ese año, se ha decidido en el consistorio barcelonés. Ese día, tras ser leída la carta en la que el rey Martín acepta cualquier decisión que la ciudad tome respecto a la celebración o no de su entrada, las autoridades municipales han reiterado su postura de no conceder al monarca una segunda fiesta y han pasado a centrarse exclusivamente en preparar la de la reina. Una comisión integrada por los consellers y 15 prohombres de la ciudad ha asumido la organización del evento y la potestad para autorizar los gastos destinados a hacerlo posible. El clavario recibe sus órdenes y efectúa los pagos pertinentes. Luego, escribe sobre ello.20 Que nunca se sepa Un caballo herido en el torneo y que necesita ser curado para poder devolverlo a su dueño. Un heraldo del rey de Francia que se ha quedado sin gratificación y ha de ser compensado por ello. Los rescoldos de la fiesta desfilan ante el clavario, que ha de esperar a que todo encuentre de nuevo su lugar para dar por concluida por la ceremonia, a pesar de que, en realidad, ésta haya acabado hace semanas. Y escribe también, por si alguien se lo reclama en el futuro, que no lo ha escrito todo, que no puede escribirlo todo. 19   Señalamos aquí entre paréntesis todo lo que nos es imposible asegurar respecto al desarrollo de esta entrada, y que tomamos prestado de otras celebraciones similares, como la que solemnizó la llegada del propio Martín el Humano en 1397. En cualquier caso, Josep Maria Madurell sí señala, a partir de documentación de carácter notarial, la presencia de determinados entremeses, como la Vibra, en la ceremonia de 1400; Josep Maria Madurell i Marimón, «El pintor Lluís Borrassà», Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona VIII (1950), p. 130. Por otra parte, la documentación curial ha dejado algún pequeño rastro sobre la vestimenta que la reina planeó utilizar en dicha entrada (véanse D. Girona, «Itinerari del rey En Martí», p. 155, doc. 31; J. Maurí, Història de La Garriga, p. 192). 20   La lectura de la carta del rey Martín ante los miembros del Consell barcelonés y la decisión final de no celebrar su entrada ha quedado registrada en AHCB, CC, Llibre del Consell, XXVIII, ff. 13r-14r. La primera anotación del clavario sobre los gastos de la fiesta lleva fecha del 4 de mayo (AHCB, CC, Clavaria, IX-24, f. 185v).



SOLO PARA LA REINA: LA EXCLUSIVA CELEBRACIÓN

365

Se llena, entonces, la celebración de sombras y pliegues ocultos cuando el clavario admite que hay cosas que no le está permitido desvelar, puesto que las autoridades de Barcelona han decidido, sencillamente, que sean «secretes e callades».21 Y jamás sabremos, por tanto, si lo que sabemos es tan importante como lo que nunca llegaremos a saber.

21   AHCB, CC, Clavaria, IX-24, ff. 213r (para el caballo accidentado), 202r (para el heraldo francés) y 192r (para el silencio de los consellers).

SUCRE PER A DESPRÉS D’UNA PESTA: BARCELONA, 1349-13501 Antoni Riera i Melis

Universitat de Barcelona / Institut d’Estudis Catalans

Introducció El sucre, que no figura encara en els aranzels de la primera lleuda de Barcelona,2 penetrà a Catalunya a mitjan segle xii, amb un retard de més de dos segles respecte d’al-Àndalus, però quasi coetàniament que a les ciutats italianes i abans que a Portugal i Anglaterra. S’introduí com un producte exòtic, de luxe, que admetia diversos usos i solament era a l’abast de la cort i de les capes privilegiades. Conquistà la societat mitjançant un procés lent i complex. Descobert pels farmacòlegs com a simple o excipient, esdevingué un condiment per a l’alta cuina i acabà per convertir-se, gràcies a l’impuls que li donaren els «gastrònoms» neòfits, en l’edulcorant socialment més prestigiós, que confinaria la mel a les taules dels estaments populars. Els primers testimonis documentals de la circulació comercial del sucre pels estats cristians ibèrics data del tercer quart del segle xii; apareix al peatge de l’Ebre,3 instaurat, vers 1180, per Alfons el Trobador. Les al·lusions, després de l’any 1200, sovintegen i es fan més expressives; des d’aleshores ja es podia adquirir a les botigues dels especiers de totes les ciutats de la 1   Sigles i abreviatures utilitzades: ACB = Arxiu Capitular de Barcelona; AHPB = Arxiu Històric de Protocols de Barcelona; AHCB = Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; ed. = editat; regest = regestat. 2   Redactada poc abans de 1150 (AHCB, pergamins s.n.; ed. per Jaume Sobrequés i Sebastíà Riera, «La lleuda de Barcelona del segle xii», dins Miscel·lània Aramon i Serra. Estudis de llengua i literatura catalana oferts a R. Aramon i Serra en el seu setàntè aniversari, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1984, pp. 340-341; vegeu també Stephen P. Bensch, Barcelona i els seus dirigents. 1096-1291, Barcelona, Seminari d’Història de Barcelona, Proa, 2000, pp. 377-378). 3   Arxiu Municipal de Lleida, pergs. 31, 53 i 54. Miguel Gual Camarena (ed.), «Peaje fluvial del Ebro (siglo xii)», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón VIII (1967), pp. 169-173.

368

ANTONI RIERA I MELIS

Corona d’Aragó. Apareix als aranzels de les lleudes de Cotlliure,4 Mediona,5 Tortosa,6 València,7 Borriana, Sagunt, Xàtiva i Biar,8 i Alzira.9 El trobem també a les tarifes dels peatges de l’Ebre10 i de Saragossa11, de la reua de Perpinyà,12 i de les ordenances dels corredors de Barcelona.13 D’on devia procedir el sucre en aquesta etapa inicial? La migradesa i la poca qualitat de la informació disponible sobre el comerç exterior de la recent creada Corona d’Aragó fan molt difícil a l’historiador de transcendir l’àmbit de les hipòtesis. És probable que fins a la fi del segle xiii arribés directament, de la mateixa manera que ho feia a les ciutats de la Itàlia septentrional, dels centres productors de Llevant, tant dels enclavaments llatins de Síria i Palestina14 com d’Egipte, que s’havia convertit, durant el domini fatimí, en el principal productor de sucre de l’Orient Mitjà.15 La desaparició de la presència llatina de Síria i Palestina, després de la conquesta de Sant Joan d’Acre pels mamelucs l’any 1291, tingué profundes conseqüències en la circulació de les espècies orientals, però no provocà canvis importants de les rutes del sucre, que continuaren sortint dels ports siris i egipcis. Els subsegüents vets pontificis, pel fet de prohibir tot tipus de comerç amb els musulmans, obligaren, però, els emporis de la Mediterrània occidental a reestructurar les respectives xarxes comercials. La Petita Armènia, Creta i sobretot Xipre aprofitaren aquesta nova conjuntura per a convertir-se en grans factories de productes orientals. Els mercaders cristians carregaven en els seus ports les espècies i el sucre importats prèviament per negociadors armenis, xipriotes, cretencs i siríacs.16  4   M. Gual Camarena, Vocabulario del comercio medieval. Barcelona, El Albir, 1976, pp. 75, 104 i 162.  5   Ibidem, p. 62.  6   Ibidem, pp. 96, 137, 170.  7   Ibidem, pp. 71, 114, 117, 120.  8   Ibidem, p. 92.  9   Ibidem, p. 88. 10   Ibidem, p. 109. 11   Ibidem, pp. 153 i 155. 12   Ibidem, p. 145. 13   Ibidem, p. 126. 14   Charles Verlinden, «Dal Mediterraneo all’Atlantico», dins G. Devoto; Ch. Verlinden; A. Gieysztor, Contributi per la storia economica, Prato, Istituto Internazionale di Storia Economica Francesco Datini, 1973, p. 39; Claude Cahen, «Notes sur l’histoire des croisades et de l’Orient latin. II: Le régime rural syrien au temps de la domination franque», dins Turcobyzantina et Oriens christianus, London, Variorum Reprints, 1974, pp. 288-289; Mohamed Ouerfelli, Le Sucre. Production, commercialisation et usages dans la Mediterranée médiévale, Leiden/Boston, Brill, 2008, pp. 37-46. 15   M. Ouerfelli, Le Sucre, pp. 71-76. 16   Eliyahu Ashtor, Levant trade in the later Middles Ages, Princeton, Princeton University Press, 1983, pp. 38-41.



SUCRE PER A DESPRÉS D’UNA PESTA: BARCELONA, 1349-1350

369

La concentració de les compres a Xipre El sucre, des de la fi del segle xiii, arribava a Catalunya quasi exclusivament des de Xipre i Creta.17 Tot i que es tractava d’un producte car, a causa dels preus en origen i d’uns costos de transport alts, el sucre s’estava convertint en un article de luxe amb una forta demanda, fàcil de col·locar, com a mínim en els principals centres distribuïdors. A les quatre primeres dècades de la centúria, el sucre figura en un 20%, aproximadament, dels viatges de tornada de les comandes barceloneses amb destinació a Llevant.18 Vers 1340, el sucre ja representava, quant a valor, una tercera part de les mercaderies que, procedents de Xipre, es desembarcaven a Barcelona;19 una fracció equiparable a la del pebre i superior a les de les altres espècies. Un succés imprevist, la Pesta Negra, tallaria sobtadament, emperò, aquestes importacions al 1348. El col·lapse de les importacions arran de la Pesta Negra La Pesta Negra arribà a Barcelona cap a finals d’abril de 1348, per mar, amb alguna embarcació procedent de Llevant; assolí el pic màxim de mortalitat al començament de juny, quan els notaris locals arribaren a redactar disset testaments per setmana, i continuà provocant víctimes fins a la primera setmana d’octubre.20 Per a mesurar-ne la incidència en la població, els experts han utilitzat la fórmula de Jacques Dupaquier, substituint, emperò les llistes de defuncions, aleshores encara inexistents, per les de testaments. El resultat ha estat, per a l’any 1348, un índex d’intensitat del 19,9, el més alt de la centúria i que correspon, en l’escala proposada pel demògraf francès —que va de l’1 fins al 32—, a una gran crisi demogràfica21. Malgrat els advertiments de Pere el Cerimoniós als consells de les grans ciutats de la Corona catalaoaragonesa a propòsit de la progressió de 17   José María Madurell Marimon; Arcadi García Sanz, Comandas comerciales barcelonesas de la Baja Edad Media, Barcelona, Colegio Notarial de Barcelona, CSIC, 1973, pp. 203-204. 18   Damien Coulon, «El comercio catalán del azúcar en el siglo xiv», Anuario de Estudios Medievales 31/2 (2001), p. 748, gràf. 4. 19   D. Coulon, «El comercio catalán del azúcar», p. 735. Idem, Barcelone et le grand commerce d’Orient au Moyen Âge. Un siècle de relations avec l’Egypte et la Syrie-Palestine (ca. 1330-ca. 1430), Madrid-Barcelona, Casa de Velázquez, Institut Europeu de la Mediterrània, 2004, pp. 430-431, gràfs. 10-12. 20   Jordi Günzberg, «Las crisis de mortalidad en la Barcelona del siglo xiv», Boletín de la Asociación de Demografía Histórica VII/2 (1989), pp. 9-35. Idem, Vida quotidiana a la ciutat de Barcelona durant la Pesta Negra (1348), Barcelona, Rafel Dalmau, 2002, pp. 9-18 i 76-78. 21   J. Günzberg, «Las crisis de mortalidad», pp. 9-35; Idem, «Testamentos del siglo xiv del Archivo Histórico de Protocolos de Barcelona (AHPB) y su aplicación a la demografía histórica. Estudio archivístico-metodológico», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 10 (1989), p. 97, notes 27-28.

370

ANTONI RIERA I MELIS

l’epidèmia,22 la seva arribada sorprengué tant les autoritats com la població de Barcelona.23 Al cap de pocs dies s’adonaren que no era una malaltia normal, passatgera, sinó un flagell d’una virulència inusitada, la gènesi del qual no havia estat detectada pels «experts», que s’estenia a un ritme superior a la capacitat de reacció dels afectats i que, a causa de l’alta mortalitat que provocava, alterava el curs de les coses i en transformava l’ordre regular. La primera conseqüència fou l’esclat d’un pànic fort i comú entre el veïnat, que desencadenà comportaments compulsius i descontrolats. Cada persona, obsessionada per la seva pròpia seguretat, es desentenia del pròxim. És probable que, com succeí a les ciutats de la Itàlia septentrional, el pare també deixés de visitar, per por al contagi, els fills, la mare les filles, el germà la germana i el fill els seus genitors.24 Molts clergues fugiren, deixant els malalts sense ningú que els administrés els últims ritus i els confortés espi­ ritualment, una deserció intel·lectualment explicable, però moralment inexcusable. La gent pobre, pel fet de no poder pagar serveis, moria sola, entre la indiferència dels veïns, en unes circumstàncies més pròpies d’un animal que d’una persona.25 També augmentaren els lladronicis, els assalts i les agressions; les cases de moltes víctimes foren saquejades,26 i algunes es convertiren en nius de lladres i prostitutes.27 En aquesta primera fase, els afectats es dedicaren també a buscar histèricament els culpables de la pandèmia, necessitaven identificar amb urgència els causants de la introducció de la malaltia a la ciutat i la seva ràpida propagació. Les acusacions s’orientaren vers els col·lectius marginals externs (els pelegrins i els mariners i mercaders estrangers)28 i interns (els jueus). L’agressivitat se centrà preferentment contra aquests darrers: a Barcelona, com en tantes altres ciutats europees, l’antisemitisme latent explotà durant la fase àlgida de l’epidèmia, provocant un pogrom; l’assalt al call es va saldar no sols amb ferits i saquejos, sinó també amb víctimes mortals.29 Tot i que la imputació popular dels jueus tingués el vistiplau d’alguns teòlegs i predicadors, la magnitud de les pèrdues humanes i econòmiques obli22   Amada López de Meneses, «Documentos acerca de la Peste Negra en los dominios de la Corona de Aragón», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón VI (1956), doc. 1. 23   J. Günzberg, Vida quotidiana, p. 34. 24   Segons un vívid testimoni coetani: Giovanni Boccaccio, Decameron, a cura di Vittore Branca, Torino, 1981, I, pp. 21-22. 25   «I lavoratori miseri e poverri e le loro famiglie, senza alcuna fatica di medico o aiuto di servitore, per le vie…, non come uomini ma quasi come bestie morieno» (G. Boccaccio, Decameron, p. 27). 26   A. López de Meneses, «Documentos acerca de la Peste», doc. 10. 27   Ibidem, doc. 152. 28   Ibidem, doc. 12. Jean Gautier-Dalché, «La peste noire dans les Etats de la Couronne d’Aragon», Bulletin Hispanique VII/2 (1962), p. 71. 29   Com demostrà A. López de Meneses, «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña. El pogrom de 1348», Sefarad XIX (1959), pp. 92-133 i 321-364.



SUCRE PER A DESPRÉS D’UNA PESTA: BARCELONA, 1349-1350

371

gà les autoritats religioses i civils a desautoritzar-ne els promotors i a adoptar mesures per a protegir les aljames. Climent VI, el 28 de juliol de 1348, publicà una butlla en la qual exonerava de tota culpa els jueus, adduint com a proves que ells també havien sofert els efectes de la glànola que aquesta també s’havia estès per àrees on aquells no vivien30. Pere el Cerimoniós, per raons tant humanitàries com fiscals, també condemnà els atacs als calls i establí sancions per als transgressors.31 El pànic, en aquest primer estadi, per comptes d’actuar com un factor de cohesió, suscità una tendència a la fugida, a la disgregació i a la insolidaritat entre els damnificats; els convertí en una «massa posada en fuita».32 Generà, en un sector majoritari de la societat, impulsos agressius,33 un viu afany de salvació individual, de supervivència a costa de les persones i dels béns de veïns i conciutadans. Desestructurà les pautes de comportament a tots els nivells i trencà els vincles de solidaritat familiar, veïnal i cívica. Les persones que tenien mitjans econòmics, seguint l’exemple dels components de la família reial, fugiren precipitadament del contagi i buscaren refugi terra endins, al camp, lluny de la costa. La major part del veïnat, però, hagué de quedar-se a la ciutat, perquè no tenien on anar-se’n o per a protegir els béns del saqueig. Malgrat tot, la persistència de les elevades taxes de mortalitat evidencià que el terror, el desordre i la insolidaritat no constituïen la via de sortida de la pandèmia i obligà els supervivents a dotar-la d’un relat, a elaborar una explicació. Per a sobreposar-se al pànic, havien d’entendre mínimament en què consistia la catàstrofe, per què i com s’havia produït. Solament després d’obtenir respostes convincents a aquestes qüestions es podria dissenyar un pla de lluita contra el flagell i reconquerir gradualment la serenitat. Els afectats, en aquesta segona fase, buscaren el sentit de la catàstrofe, intentaren seqüenciar-ne el desenvolupament. El clericat i les autoritats civils locals, encara sota l’impacte de la pèrdua d’alguns del seus membres, procuraren orientar el procés. Les calamitats sobrepassaven, però, el nivell d’anàlisi propi dels sectors més representatius de la societat medieval, els quals, incapaços de formular una explicació racional, lògica, recorrien a plantejaments mítics, simbòlics, que confonien les «causes» amb les «culpes». Tenien serioses dificultats per a acceptar que una pandèmia, un terratrèmol o una inundació eren adversi  J. Günzberg, Vida quotidiana a Barcelona, p. 37.   A. López de Meneses, «Una consecuencia de la Peste Negra», p. 99. 32   Expressió utilitzada per Silvia Grassi Fiorentino en l’anàlisi dels estralls socials del sisme de 1703 a Úmbria: «“Nela sera della Domenica...”. Il terremoto del 1703 in Umbria: trauma e reintegrazione», Quaderni Storici 55 (1984), p. 147. 33   Henri Pierre Jeudy, Panico e catastrofe. La cultura del disastro e l’estasi del rischio, Genova, Costa & Nolan , 1997, p. 13. 30 31

372

ANTONI RIERA I MELIS

tats externes, independents, generades heterogèniament respecte de les col· lectivitats que les patien. Les societats europees —d’acord amb una concepció providencialista de la història— tendiren a considerar, fins a la fi del segle xvii, les catàstrofes com incompliments puntuals del pacte que unia l’home amb el Creador, com manifestacions inequívoques d’una —sempre justificada— ira divina, com correctius dels pecats humans. Els desastres naturals, amb les seves costoses seqüeles, eren, de fet, sancions puntuals d’un Déu justicier i previsor. Aquesta concepció moral, teleològica, dels mals naturals fomentava un sentiment col·lectiu de culpabilitat entre els damnificats: cadascú era responsable, en la mesura de les pròpies faltes, de la tragèdia que afectava tothom.34 En el cas de la Pesta Negra, les autoritats catalanoaragoneses, amb el seu màxim representant, el monarca, al capdavant, no solament acceptaren aquesta explicació, sinó que participaren activament a la seva difusió social, la qual cosa queda reflectida en la documentació emanada de la Cancelleria reial, en què s’inclouen reiteradament expressions justificatives del tipus peccatis exigentibus, divino iuditio permitente o Altissimo permitente.35 Com que es concebia el cataclisme com un signe de ruptura de la relació dels homes amb Déu, com un senyal d’una reciprocitat malmesa, la solució de la crisi solament podia consistir en el restabliment, mitjançant pràctiques culturals específiques, del vincle entre les comunitats afectades i el Creador, l’únic rector efectiu de tota la naturalesa, el control del qual «s’estenia fins al fons de les fosses marines i per la potestat del qual s’han constituït totes les coses».36 Aquesta via de superació de la crisi conferia al clergat un gran protagonisme i relegava les autoritats seculars a segon terme. Per a recuperar la serenitat i l’ordre, s’havien de cohesionar les tensions particulars dels afectats i orientar-les vers objectius unitaris positius que facilitessin, pel fet provocar una forta concentració emocional, la catarsi. Calia assumir que l’única sortida possible havia de ser col·lectiva, no individual. A l’Edat Mitjana, les pràctiques expiatòries públiques funcionaven molt bé en aquest sentit, ja que conferien seguretat als qui hi participaven i alhora els integraven en una «massa» cohesionada per un terror comú i per l’afany d’exorcitzar-lo.37 Els clergues locals, en la tercera fase del procés, procuraven desencadenar una activitat penitencial i purificadora entre els damnifi  S. Grassi Fiorentino, «‘Nela sera della Domenica...’», p. 146.   A. López de Meneses, «Una consecuencia de la Peste Negra», p. 99. 36   «Qui conturbat profundum maris et in cuius postestate sunt omnia constituta», bella expressió, utilitzada amb motiu dels terratrèmols de 1373 per Pere Vidal, escrivà de l’Audiència de Barcelona, un jurista laic: ACA, Audiència, Conclusions Civils, I, f. 68v; ed. per Antoni Riera Melis, «La societat catalana baixmedieval davant els sismes. I: Els terratrèmols de 1373», Anuario de Estudios Medievales 16 (1986), p. 301. 37   S. Grassi Fiorentino, «“Nela sera della Domenica...”», p. 147. 34 35



SUCRE PER A DESPRÉS D’UNA PESTA: BARCELONA, 1349-1350

373

cats, orientada cap a la «reconciliació amb Déu». La gran tensió emocional generada per la calamitat, que havia amenaçat amb fer estremir «des de baix» els pilars de la societat era desactivada mitjançant aquesta hàbil actuació dels representants de la divinitat. En les conjuntures infaustes, els ritus expiatoris, el més paradigmàtic dels quals era la processó penitencial, podien actuar, doncs, com vàlvules d’escapament per a la pressió social. El 14 de maig de 1348, les jerarquies eclesiàstiques de Barcelona, per a neutralitzar el pànic que provocava el ràpid ascens de la mortalitat, organitzaren una processó expiatòria: Die mercuri, IIº idus madii, anno Domini .Mº.CCCº.XLº. octavo, fuit facta pulcherima et maxima processio Barchinone, cum qua pluribus clericis tam sedis quam eclessiarum parrochialium, quam monasteriorum, quam aliis, et pluribus gentibus, fuerunt de sede ad ecclesiam Sancta Marie de Mari, et post, per Buffurnum, ad portale Sancti Damiani, et post ad portale Novum, et post ad ecclesiam Sancti Petri Puellarum, et post ad caput superius platee Sancta Anne, et post ad ficulneam Cocorellam, et post ad furnum de Arcubus, et post ad sedem; eo quia erat maxima mortalitas Barcelone, que duravit per totum junium.38

De la descripció —procedent d’una font secular— es desprenen una sèrie de peculiaritats importants: el protagonisme manifest del clergat local, que convocà i presidí la desfilada expiatòria; l’absència de les autoritats civils, incloses les municipals; l’assistència massiva, malgrat l’alt risc de contagi, de feligresos, i el curós disseny tant de la ritualitat com de l’itinerari. Les jerarquies eclesiàstiques, que acudiren engalanades amb tots els distintius específics de poder, aprofitaren l’esdeveniment per a recuperar la seva missió, consolidar el seu prestigi39 i erigir-se en garants de la pròxima restauració de l’ordre vigent abans de la catàstrofe. La desfilada s’inicià a la Catedral, recorregué el barri de la Ribera, sortí del recinte urbà per la porta de Sant Damià, vorejà externament el sector oriental de la muralla, tornà a entrar a la ciutat pel Portal Nou, s’encaminà cap a l’església de Sant Pere de les Puelles, continuà vers la plaça de Santa Anna, enfilà tot seguit la Rambla i el carrer de la Portaferrissa, vers la plaça de la Figuera Cucurella, desembocà a la plaça Nova pel carrer dels Arcs i conclogué a la Catedral. Aquest trajecte, negociat probablement per les jerarquies eclesiàstiques i civils, tindria un sentit més o menys explícit per als participants. Sembla que tenia a veure amb l’afany de delimitar un espai, que en aquesta ocasió coincidí amb el segon recinte emmurallat de la ciutat. Es recorrien les àrees que es volien 38   «Crònica del Racional de la ciutat de Barcelona», Recull de documents i estudis I/2 (1921), pp. 119-120. 39   Malmès per la deserció en massa —ja esmentada— dels clergues, incapaços d’oferir assistència espiritual i moral als malalts i als moribunds.

374

ANTONI RIERA I MELIS

protegir de la catàstrofe. Durant tot el recorregut, els feligresos, dirigits pels eclesiàstics, suplicaren a Déu que aturés el flagell. En aquestes concorregudes cerimònies, cada estament es retrobava, recuperava el lloc que li corresponia dins la comunitat i es restablien els codis i els símbols socials. De la tragèdia col·lectiva generada per la pestilència emanaven nous vincles de solidaritat, com a conseqüència de la ràpida actuació dels eclesiàstics. Els penitents abandonaven les seves discòrdies i es reconciliaven públicament entre ells, en un context caracteritzat per una alta emotivitat i una certa desmesura en els gestos. Les mortificacions, les pregàries i les processons, malgrat la seva espectacularitat, foren insuficients per a aturar la pesta: la xifra diària de víctimes continuà augmentant després de la processó.40 La persistència de la malura induí les jerarquies eclesiàstiques a sostenir que els feligresos, per a aplacar la ira divina, havien d’adoptar a més a més una conducta, pública i privada, irreprotxable. Aquesta pressió ideològica exercida des de les trones explica que un ampli sector dels supervivents, durant la fase àlgida de l’epidèmia, associés l’atenuació del sofriment a l’excel·lència moral, la salut del cos a la de l’ànima; que busqués el consol en el misticisme, en el contacte directe amb la divinitat, i defensés que la rectitud de comportament i la caritat constituïen dues armes poderoses per a combatre aquest mal.41 En la consecució d’ambdós objectius la fe jugava un paper decisiu, però també eren imprescindibles les bones obres. Els partidaris d’aquesta via, que prosperà sobretot entre les capes mitjanes i baixes, redescobriren la caritat. Els testaments reflecteixen, des que es va iniciar la pesta, un fort increment de les deixes pietoses. Les grans beneficiàries d’aquesta tendència foren les institucions assistencials, els hospitals i las pies almoines. A Barcelona, els llegats testamentaris a la Pia Almoina de la Catedral experimentaren, el 1349, una pujada del 890,2%: van passar de 210 lliures a 2.079 lliures 12 diners.42 La persistència dels òbits i la inutilitat de les solucions tradicionals portaren, arreu d’Europa, les autoritats municipals a complementar la ritualitat expiatòria i les pràctiques caritatives amb noves mesures empíriques. Els edils organitzaren els enterraments, fixaren les quarantenes, salvaguardaren les reserves d’aliments, contractaren metges i intentaren de regular, amb el seu assessorament, la conducta, pública i privada, dels seus conciutadans durant la pandèmia.43 El consell de Barcelona degué assumir també aquestes 40   J. Günzberg, «Las crisis de mortalidad en la Barcelona del siglo xiv», pp. 9-35. Idem, Vida quotidiana a Barcelona, pp. 13-14 i 76-77. 41   William H. McNeill, Plagas y pueblos, Madrid, Siglo XXI, 1977, pp. 183-184. Robert S. Got­ tfried, La Muerte Negra. Desastres naturales y humanos en la Europa medieval, México, Fondo de Cultura Económica, 1989, pp. 176-177. 42   J. Günzberg, Vida quotidiana a Barcelona, p. 39, nota 116. 43   W. H. McNeill, Plagas y pueblos, 1977, p. 185.



SUCRE PER A DESPRÉS D’UNA PESTA: BARCELONA, 1349-1350

375

tasques, tot i que la pèrdua de part de la documentació coetània ens hagi privat de les referències corresponents. Amb l’inici, al setembre de 1348, de la remissió de la mortalitat, s’obrí una quarta fase en el procés de superació de la calamitat, que es va caracteritzar pel restabliment de l’ordre i les pautes de conducta vigents abans de la desgràcia, la reactivació de l’economia i l’intercanvi social, la consolidació de la incipient normalitat. Els poders locals, en un context de confiança creixent en el futur, continuaren adoptant mesures coherents per a superar els estralls de la pesta. Una de les primeres iniciatives consistí a cobrir provisionalment les seus vacants del consell per raó de defunció dels seus titulars.44 Es reforçà també la custòdia de la documentació administrativa, notarial i judicial, a fi de preservar la memòria històrica i els títols de propietat del més gran nombre possible de ciutadans. Amb la finalitat d’accelerar la recupe­ ració demogràfica i evitar unions de fet, els oficials reials i les autoritats municipals revocaren la clàusula temporal que impedia a un supervivent contraure noves núpcies fins a un any després de la mort del cònjuge.45 S’agilità la devolució als respectius propietaris dels béns immobles i mobles recuperats.46 Amb aquestes disposicions les autoritats locals retornaven el rang a cada veí i restauraven alhora les correlacions existents entre persones i béns abans de la catàstrofe. En la documentació de 1349, no solament continuaren preponderant els esponsalicis,47 els repartiments de béns,48 les tutories,49 sinó que reaparegueren a més a més les comandes mercantils, testimonis evidents de la recuperació del comerç interior i exterior, de la normalització de l’activitat econòmica. Un cop restablerta la normalitat a la ciutat, tots els supervivents, en una cinquena fase, procuraren oblidar el terror i les penalitats sofertes durant l’epidèmia. Segons la historiografia i la literatura satírica italianes,50 l’egoisme i l’avarícia reaparegueren des d’aleshores en un sector de la societat. 44   Joan Francesc Boscà, Memorial Històric, a cura de Jaume Sobrequés, Barcelona, Associació de Bibliòfil, 1977, p. 62. 45   A. López de Meneses, «Documentos acerca de la Peste», doc. 104. 46   El 18 de setembre, el jutge Berenguer de Gostemps concedí els béns de Jaume Lledó a Bernat i Berenguer Miquel, ciutadans de Girona (J. Günzberg, Vida quotidiana a la ciutat de Barcelona, p. 17). Per aquells mateixos dies, s’inventariaren els béns de Bernat Bertran, Bernat Ferrer i Guillem Galcerà; ACB, Diversorum C (e) 23-3287; ACB, Diversorum C (e) 37-4402; J. Günzberg, Vida quotidiana a la ciutat de Barcelona, p. 17. 47   Antigona, vídua del mercader Guillem Lledó, concertà un compromís matrimonial i de dot amb el draper Guillem Pere Llorenç: J. Günzberg, Vida quotidiana a la ciutat de Barcelona, p. 19. 48   Pere de Santcliment, albacea d’Arnau Ballester, distribuí les seves pertinences entre els seus hereus: Ibidem, pp. 19-20. 49   El veguer concedí la tutoria dels fills del draper Bartomeu Olivera a la seva àvia materna, Constança, vídua del mercader Bernat Isern, a causa de la renúncia de la mare a assumir aquesta responsabilitat: Ibidem, p. 20. 50   Analitzades suscintament per R. S. Gottfried, La Muerte Negra, pp. 165-167.

376

ANTONI RIERA I MELIS

Molts dels que s’havien enriquit amb l’acumulació d’herències adoptaren un comportament escandalós: organitzaven festes, freqüentaven tavernes,51 es vestien de forma extravagant. Tot i que la tàcita finalitat moralitzadora o crítica dels seus autors desaconsella una lectura literal d’aquestes obres, no es pot negar que reflecteixen, en part, la realitat que es va viure a mitjan segle xiv a les ciutats de la península i de moltes altres regions d’Europa, a les quals una historiografia més pobra i menys expressiva ha privat dels testimonis corresponents. Aquesta resposta epicúria tingué nombrosos seguidors entre els col·lectius més poderosos i influents de la societat, especialment entre l’aristocràcia, el patriciat urbà i la intel·lectualitat. El reforç dels vincles de solidaritat i l’auge de la distribució voluntària de la riquesa, tan evidents durant la fase àlgida de l’epidèmia, tingueren, doncs, escassa vigència. Un cop superades les fases del pànic inicial i de la ritualitat expiatòria, reaparegueren amb força l’egocentrisme, l’ambició, la cobdícia i la ingratitud. A Barcelona, els llegats testamentaris a la Pia Almoina de la Catedral experimentaren l’any 1349, tot just després del final de la pestilència, una forta caiguda: passaren de les 2.079 lliures 12 diners —ja esmentats— a solament 112 lliures 10 sous,52 el 53% de la suma recaptada el 1347, abans de l’inici de la crisi. En la dècada següent a la Pesta Negra, s’esquerdaren les institucions col·lectives i el vell esperit comunitari —rural i urbà— tan característic de l’etapa central de l’edat mitjana. Els antics vincles socials, religiosos i fins i tot familiars es relaxaren i triomfà un individualisme orientat a l’autoengrandiment i a la recerca de la riquesa,53 l’oci i els plaers Segons alguns autors, la crisi moral no fou, tot i això, una conseqüència de la Pesta Negra, s’havia iniciat molt abans, amb els canvis econòmics de mitjan segle xiii;54 després de la pandèmia de 1347-1348, solament esdevingué més crua. 51   «Altri… affermavano il bere assai e il godere e l’andar cantando a torno e sollezando e il sodisfare d’ogni cosa all’appetito che si potesse e di ciò che avveniva ridersi e beffarsi esser medicina certissima a tanto male: e cosí come il dicevano il metevano in opera a lor potere, il giorno e la notte ora a quella taverna ora a quella altra andando, bevendo senza modo senza misura» (G. Boccaccio, Decameron, I, p. 19). 52   J. Günzberg, Vida quotidiana a la ciutat de Barcelona, p. 39, nota 116. 53   Jacques Le Goff, «El tiempo del trabajo en la “crisis” del siglo xiv: del tiempo medieval al tiempo moderno», dins Idem, Tiempo, trabajo y cultura en el Occidente medieval, Madrid, Taurus, 1983, pp. 63-85; R. S. Gottfried, La Muerte Negra, p. 168; Giacomo Todeschini, I mercanti e il tempio. La società cristiana e il circolo virtuoso della richezza fra medioevo ed età moderna, Bologna, Il Mulino, 2002. 54   Ben analitzat per Lester K. Little, Pobreza voluntaria y economia del beneficio en la Edad Media, Madrid, Taurus, 1980, pp. 15-62; Jacques Le Goff, «Tiempo de la Iglesia y tiempo del mercader en la Edad Media», dins Idem, Tiempo, trabajo y cultura, pp. 45-62; y sobre tot per Giacomo Todeschini, Richezza frascescana. Dalla povertà volontaria a alla società di mercato, Bologna, Il Mulino, 2004; «La comptabilité à partie double et la “rationalité” économique occidentale: Max Weber et Jack Goody», dins N. Coquery; F. Menant; F. Weber (eds.), Ecrire, compter, mesurer. Vers une histoire des rationalités pratiques, Paris, Rue d’Ulm, 2006, pp. 67-76.



SUCRE PER A DESPRÉS D’UNA PESTA: BARCELONA, 1349-1350

377

La represa de les adquisicions a Llevant Les importacions de sucre, després del bloqueig comercial provocat per la Pesta Negra durant el segon semestre de 1348,55 s’enlairarien la primavera de l’any següent a conseqüència de la superació de la por a la mort i de la normalització de l’activitat econòmica després que finalitzés la pestilència. Solament durant la primera quinzena de maig de 1349, a l’inici de la recuperació del comerç exterior, el sucre apareix com a mercaderia de retorn en vint comandes per a viatges amb destinació o escala a Xipre: preceptivament, en setze,56 i opcional, en les sis restants.57 Entre els que feren les comandes figuren disset petits mercaders locals, que segurament no tenien agent o algú conegut als grans emporis de la Mediterrània oriental, una vídua de mercader, un ferrer, un canvista, un ciutadà i un jueu barcelonins. El valor dels carregaments d’anada, en els cassos en què el de retorn hagués de ser preceptivament en sucre, oscil·la entre les 102 lliures 14 sous i les 50 lliures 17 sous. El muntant de les inversions fluctua entre un mínim real de 322 lliures 3 sous 2 diners, si només hom computa les comandes amb carregament de tornada integrat preceptivament per sucre, i un màxim teòric de 765 lliures 3 sous 2 diners, si es considera que, en aquelles en que apareix com a mercaderia opcional, el comandatari va consignar tot el diner obtingut amb las venta del carregament d’anada en la compra de edulcorant vegetal. Les poques dates de liquidació dels contractes que ens ha arribat són posteriors al 15 de maig de 1450, hom pot suposar, doncs, que els comandants van rebre les partides de sucre oriental durant el primer semestre d’aquell any. Una consignació de recursos d’aquesta magnitud —sense paral·lel en les dècades següents— sembla respondre a un desabastament conjuntural del mercat local barceloní i interior de Catalunya.

55   Que ha quedat clarament reflectit als llibres de comptes de la companyia barcelonesa de Jaume de Mitjavila, que solament registren una compra de vi, per valor de 14.400 diners, i una altra de cereals, per valor de 590 diners, dos articles bàsics, especialment en època de pandèmia: Víctor Hurtado, Llibre de deutes, trameses i rebudes de Jaume de Mitjavila i companyia, 1345-1370. Edició, estudi comptable i econòmic, Barcelona, IMF-CSIC, 2005, p. 407. 56   Gloria Polonio, Exportación e importación en y desde el Mediterráeo en la Baja Edad Media, mercaderes, mercancías y rutas comerciales (1349-1450). Tesi doctoral inèdita, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2012, vol. II, pp. 11-21. 57   Ibidem, pp. 17-19.

378

ANTONI RIERA I MELIS les importacions de sucre a

Barcelona mitjançant (1349)58

comandes comercials Data de la comanda

Persona que fa la comanda

Valor de la càrrega d’anada

Viatge de tornada

Procedència

1349-05-05

Francesc Fàbrega i Pere 57 l. 7 s. 4 d. Galliners, mercaders58

Sucre «de senyor»

1349-05-05

Agnès, vídua de Guillem Camps, mercader59

50 l. 17s.

Sucre «de senyor» o Xipre-Rodes-Candia sucre en pols de Xipre

1349-05-11

Simó de Puigverd, mercader60

102 l. 14 s.

Pebre, «cassones» de Xipre-Beirut sucre o sucre de Xipre

81 l. 9 s. 7 d.

Sucre «damasquí» o «babilònic»

Xipre-Beirut-Síria

Guillem de Llacera i 1349-05-13 Joan Sesavasses, mercaders61

Xipre-Rodes-Candia

1349-05-13

Bernat de Llacera, ferrer62

201 l. 4 s. 9 d.

Clau, un caixó de sucre i pebre

Xipre-Beirut-Síria

1349-05-13

Tomàs de Vilafranca, mercader63

78 l. 2 s. 2 d.

1 càrrega de sucre candi, sucre «damasquí» i gingebre

Xipre-Beirut-Síria

1349-05-13

Bartomeu Rimoscet, mercader64

155 l. 8 s. 3 d.

1/3 pebre, 1/3 gingebre sarriol i 1/3 sucre «de senyor» o «babilònic»

Xipre-Beirut-Síria

1349-05-14

Ramon Marquès i Antoni Cardona, mercaders65

46 l. 12 s. 6 d.

Pebre o sucre

Xipre

1349-05-15

Guillem Vinyes, mercader66

25 l. 8 s. 5 d.

Pebre, sucre o encens Xipre

1349-05-15

Guillem Vinyes, mercader67

13 l. 3 s. 1 d.

Pebre, sucre o encens Xipre-Rodes-Candia

62 l. 4 s. 3 d.

1/2 boquines crues de Turquia i 1/2 màstic, o tot de sucre blanc de Xipre

Xipre-Rodes-Candia

82 l. 7 d.

Sucre o pebre

Xipre-Rodes-Candia

Francesc Fàbrega, 1349-05-15 Arnau Maians i Pere de Puigventós, mercaders68 1349-05-15

Romeu M[et]esa mercader69

58   AHPB, Jaume Ferrer, Liber, 1349, març-1349, maig, f. 97r; ed. J. M. Madurell; A. García, Comandas comerciales barcelonesas, p. 230. 59   Ibidem, f. 97v; ibidem, p. 230. 60   Ibidem, f. 100v; regest G. Polonio, Exportación e importación, vol. II, p. 12. 61   Ibidem, f. 83r; ibidem, p. 15. 62   Ibidem, f. 83r; ibidem, p. 15. 63   Ibidem, f. 83r; ibidem, p. 15. 64   Ibidem, f. 93v; ibidem, p. 17. 65   Ibidem, bossa; ibidem, p. 17. 66   Ibidem, f. 96r; ibidem, p. 18. 67   Ibidem, f. 96r; ibidem, p. 18. 68   Ibidem, f. 98r; ed. J. M. Madurell; A. Garcia, Comandas comerciales barcelonesas, p. 232. 69   Ibidem, f. 98r; ibidem, p. 232.



SUCRE PER A DESPRÉS D’UNA PESTA: BARCELONA, 1349-1350

379

Data de la comanda

Persona que fa la comanda

Valor de la càrrega d’anada

Viatge de tornada

1349-05-15

Ramon Riera, mercader70

69 l. 18 s. 3 d.

1/2 pebre i 1/2 sucre «de senyor»

Xipre-Rodes-Candia

1349-05-15

Ramon Riera i Jaume de 82 l. 3 s. 5 d. Rocaford, mercaders71

1 caixa de «cassona» de sucre, 1 caixa de pols de sucre i pebre

Xipre-Rodes-Candia

1349-05-15

Abraham Isaac Bonamà, jueu de Barcelona72

112 l. 1 s. 10 d.

2/3 pebre i 1/3 «cassona» de sucre «de senyor»

Xipre-Rodes-Candia

1349-05-15

Bernat de Llacera, ferrer73

102 l 8 s. 2 d.

Pulcris cassonibus sucris de senyor

120 l.

1/2 sucre «de senyor» o «babilònic» o «cafatim» o «cassoniXipre-Rodes-Candia bus sucaris de senyor, babilònnis o cafatins», i 1/2 pebre

Guillem de Llacera i 1349-05-15 Joan Sesavasses, mercaders74

Procedència

Xipre-Rodes-Candia

1349-05-16

Ramon Cases, canviador75

133 l. 10 s.

1/2 pebre i 1/2 sucre «babilònic», «damasquí» o «de senyor»

Xipre-Beirut

1349-05-16

Guillem Ros, ciutadà de Barcelona76

99 l. 10 s.

1/2 pebre i 1/2 sucre en pols de Xipre o sucre «moxach»

Xipre-Beirut

1349-05-17

Antoni Senyer, mercader77

104 l. 14 s. 6 d.

2 caixes de sucre i pebre

Xipre-Beirut

La comanda comercial era una modalitat de contracte mercantil que permetia tant als mercaders com als canvistes, menestrals, juristes i altres co­ l·lectius urbans solvents invertir els excedents econòmics en el comerç exterior i interior, amb la col·laboració d’un negociant professional, que es quedava amb una quarta part dels beneficis generats per l’operació. Constituïa un tipus de conveni senzill, ben adaptat als viatges rodons, que permetia canalitzar cap al comerç internacional els recursos generats per altres activitats econòmiques. Comandant i comandatari cercaven, doncs, més enllà de les fronteres regionals o estatals, uns diferencials de preus que els garantissin la rendibilitat de la inversió i el preu del treball, respectivament. Durant la crisi de subsistència i les calamitats, la comanda es convertia en una im  Ibidem, f. 98v; ibidem, p. 233.   Ibidem, f. 98v; ibidem, p. 233. 72   Ibidem, f. 99r; ibidem, p. 233. 73   Ibidem, f. 99r; ibidem, p. 234. 74   Ibidem, f. 99r; ibidem, p. 234. 75   Ibidem, f. 102r; ibidem, p. 236. 76   Ibidem, f. 102r; ibidem, p. 237. 77   Ibidem, f. 101r; regest: G. Polonio, Exportación e importación, vol. II, p. 21. 70 71

380

ANTONI RIERA I MELIS

portant via d’accés, per a les capes mitjanes urbanes, als productes bàsics que escassejaven al mercat local, com ara cereals, fruita seca, cansalada, oli, vi i conserves de peix;78 esdevenia un mecanisme de resistència eficaç per a trampejar les caresties. Les comandes comercials no permeten conèixer amb precisió la quantitat de sucre desembarcat a la ribera de Barcelona durant la primavera de 1349, atès que per a fer-ne la reconstrucció caldria disposar dels corresponents comptes de liquidació, que no s’han conservat. Aporten, en canvi, més informació a propòsit de la qualitat. Alguns tipus de sucre es denominen amb qualificatius d’arrel toponímica («damasquí», «babilònic» i «de Xipre»), altres són designats amb «neologismes» catalans («de senyor», «cassona», «cassonada», «candi», «cafatim» i «moixac»). Aquest lèxic —alguns dels components del qual són traduccions de vocables àrabs— denota una certa familiaritat amb el producte, un notable coneixement de la diversitat de formes. Amb els mots «damasquí» i «babilònic» es designaven sengles modalitats de sucre refinat en pans: de qualitat intermèdia i comercialitzat a Damasc,79 el primer, i d’alta qualitat i procedent del Caire,80 el segon. L’adjectiu «candi» s’aplicava a sucres fins cristal·litzats.81 Més difícil és treure l’entrellat semàntic de les denominacions «cafatim», «moixac», «cassona» o «cassonada» i «de senyor», que al·ludien a sucres en pans i de diferent grau de finor. Amb les dues primeres s’identificaven varietats de qualitat intermèdia, de dues coccions; la disparitat que justificava l’existència de dos termes raïa probablement en la textura, més compacta en el cas del «cafatim», que es solia comercialitzar a més en contenidors fets de fulles de palma, als quals podria deure el nom.82 «Cassona» i el seu derivat «cassonada» semblen provenir, en canvi, de la veu catalana «cassó», diminutiu de «cassa», amb què es designava aleshores tant un got petit amb ansa com un cullerot, ambdós de metall; al·ludirien, doncs, al recipient amb què s’omplien de xarop els motlles de cristal·lització. Tot i que ambdós termes s’aplicaven normalment a varietats populars, d’una cocció,83 l’expresió in cassonis succaris de senyor, o babilonnis o cafatins, inserida en una de les comandes,84 demostra que es podia atribuir també a sucres de qualitat intermèdia i fins i tot alta; en aquests casos evocaria probablement al tamany o a la forma dels pans. La denominació «de senyor», més genèrica, incloïa totes les varietats   J. M. Madurell; A. García, Comandas comerciales barcelonesas, pp. 53-54.   M. Ouerfelli, Le sucre, p. 726; Adela Fábregas, Producción y comercio de azúcar en el Mediterráneo medieval: el ejemplo del reino de Granada, Granada, Universidad, 2001, p. 196. 80   M. Ouerfelli, Le sucre, p. 726; A. Fábregas, Producción y comercio de azúcar, p. 196. 81   M. Ouerfelli, Le sucre, p. 726; A. Fábregas, Producción y comercio de azúcar, p. 196. 82   M. Ouerfelli, Le sucre, pp. 725-728; A. Fábregas, Producción y comercio de azúcar, p. 196. 83   M. Ouerfelli, Le sucre, p. 726; A. Fábregas, Producción y comercio de azúcar, p. 196. 84   Vegeu supra nota 74. 78 79



SUCRE PER A DESPRÉS D’UNA PESTA: BARCELONA, 1349-1350

381

de sucre refinat en pans provinents de Llevant.85 De les fonts notarials coetànies sembla deduir-se, doncs, que els mercaders catalans, a mitjan segle xiv, adquirien a Xipre i Beirut una gamma considerable de sucres orientals, de qualitat intermèdia i baixa; la producció insular, malgrat els avenços que havia experimentat durant les últimes dècades,86 encara només ocupava un lloc discret en el carregaments. A mitjan segle xiv, el sucre no arribava, tanmateix, a Barcelona exclusivament com a producte de retorn de comandes comercials; els grans mercaders i les companyies, que controlaven les rutes més rendibles i ja tenien factors en els principals emporis de Llevant, canalitzarien —com ja hem dit— contingents molt superiors. La contribució d’aquests professionals qualificats al proveïment sucrer de Catalunya ha deixat poques referències als protocols notarials, on han quedat pràcticament reduïdes als nolis, atès que la utilització de les pòlisses d’assegurances encara no s’havia generalitzat. La seva aportació només es pot analitzar quantitativament i qualitativa a partir dels llibres de comptes, una font escassa i encara poc estudiada. Aquest brusc increment del sucre en els viatges de tornada de les comandes comercials barceloneses de 1349, sense paral·lel en les dècades antecedents, sembla que s’adiu, en primera instància, amb una multiplicació dels banquets i refrigeris, a una conjuntural revalorització dels plaers de la bona taula entre uns col·lectius solvents que acabaven de superar una pandèmia. La ràpida redistribució de la riquesa hauria generat —tal com hem exposat— un fort consumisme entre els seus beneficiaris, els quals trobarien en la gola un rescabalament del terror i les penalitats immediates. Pel que sembla, els supervivents, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, cercaren en la gastronomia, en la bona taula, una compensació tant pels traumes provocats pel pànic com pels sacrificis expiatoris consegüents. Extragueren del realçament i la diversificació dels sabors forces per a reconstruir les estructures familiars i redreçar el patrimoni, per a reconquerir la normalitat. El sucre, un edulcorant exòtic, car i prestigiat, esdevindria un caprici especialment gratificant, un element imprescindible dels seus projectes hedonistes, una exigència per a la seva sensualitat excitada. Això no obstant, aquest fort ascens de la demanda tampoc no es pot dissociar d’un augment del consum de fàrmacs, molts dels quals incloïen el sucre com a principi actiu, excipient o conservant. La magnitud de les pèrdues humanes i la inutilitat de les solucions tradicionals portaren, arreu d’Europa, les autoritats municipals —com ja s’ha exposat— a contractar 85   M. Gual Camarena, El primer manual hispánico de mercadería (siglo xiv), Barcelona, CSIC, 1981, pp. 93 y 107. 86   Impulsada financerament per la casa reial i l’orde de l’Hospital. M. Ouerfelli, Le sucre, pp. 107108 i 112-113.

382

ANTONI RIERA I MELIS

metges per tal de regular, amb el seu assessorament, la conducta, pública i privada, dels seus conciutadans durant la pandèmia.87 Aquesta nova política sanitària urbana ha quedat reflectida en un conjunt de tractats de caràcter divulgatiu, que proposaven solucions profilàctiques i terapèutiques senzilles i barates, a l’abast de la majoria de la societat. A Catalunya, aquest tipus de literatura està representat pel Regiment de preservació de pestilència de Jaume d’Agramont,88 metge i lector de l’Estudi General de Lleida.89 Aquest qualificat professional de la medicina redactà el seu tractat durant la fase àlgida de la pandèmia mogut, no per l’afany de notorietat o de lucre sinó per un imperatiu cívic, per un deure social.90 La pesta bubònica constituïa per a la generació de metges universitaris de mitjan segle xiv un repte científic, atès que es tractava d’una malaltia que apareixia sobtadament i provocava una mort dolorosa en la major part dels infectats,91 de la qual hi havia poques referències a la literatura mèdica clàssica i islàmica, i que tenia una etiologia poc coneguda, la gestió de la qual no es podia inspirar, per tant, en experiències prèvies recents. Jaume d’Agramont, en el seu tractat, analitza les diverses causes adduïdes pels seus antecessors: els canvis de les qualitats i la composició de l’aire, la conjunció de planetes, la putrefacció de la terra, la contaminació de l’aigua i dels aliments, i els pecats dels homes.92 Com que no es decanta clarament per cap de les opcions, suggereix remeis genèrics i específics. Per evitar la glànola, fos quina fos la seva causa, convenia, segons el metge lleidatà, menjar i beure poc, integrar a la dieta fruites àcides (guindes i magranes) i bevendes agres (vinagre, agràs i suc de taronja o llimona), i renunciar tant a la carn d’aus aquàtiques (fotjes, oques i ànecs) com als peixos viscosos (morenes i anguiles) i bestinals (dofí, mussola i tonyina).93 Quan la pestilència era deguda a la corrupció de l’aire, distingia dues variants: per excés de calor i per demesia de fredor. Proposava com a remeis   W. H. McNeill, Plagas y pueblos, p. 185.   Joan Veny, «Regiment de preservació de pestilència» de Jacme d’Agramont (s. xiv), Tarragona, Diputació Provincial, 1971. 89   Que, des de la fi de la dècada dels anys trenta, tenia ja dues càtedres de medicina i a on havien començat a acudir mestres estrangers, com l’anglès Walter de Wrobruge: Luís García Ballester, «La medicina en el reinado de Pedro el Ceremonioso», dins Pere el Cerimoniós i la seva època, Barcelona, IMF-CSIC, 1989, p. 141. 90   «No m’a mogut zel d’envega ni d’eniquitat, ans verdadera amor e karitat, car lo tractat aquest es feyt principalment a profit del poble e no a instrucció dels metges [...] E de regiment de preservació pot tothom usar ab aquest present tractat sens de metge, sens tot periyll» (J. Veny, Regiment de preservació, p. 48). 91   «De totes les causes de morir, neguna més trista, més aguda, més cruel que aquesta epidèmia» (Lluís Alcanyís, Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència, València, Universitat i Ajuntament de València, 1999, p. 145). 92   J. Veny, Regiment de preservació, pp. 55-68. 93   Ibidem, p. 81 87 88



SUCRE PER A DESPRÉS D’UNA PESTA: BARCELONA, 1349-1350

383

específics el condicionament de l’atmosfera, la utilització de vestidures adients i el consum de dietes adaptades. Recomanava menjar viandes fredes (carabasses, melons, lletugues, verdolagues i cogombres) i beure vins de baixa graduació i bevendes refrescants (agràs, vinagre i suc de taronja o de llimona), en el primer cas,94 i viandes caldes (cols, xirivies, pastanagues, carn de moltó o de gallina) i beure vins d’alta graduació (grec, «vernaça» o «piment»), en el segon.95 Tot i això, conseqüent amb el seu propòsit de posar els seus coneixements al servei de la societat, Jaume d’Agramont prioritza la prevenció del contagi, la profilaxi, l’anàlisi de les condicions ambientals i la dietètica, i relega a un segon terme la curació dels que ja estan afectats, la terapèutica i la farmacologia. Hi inclou un reduït grup de medicaments, destinats exclusivament als estaments privilegiats, en la composició dels quals el sucre ocupa un lloc secundari. El derivat de la canya dolça apareix solament com a ingredient d’un vi dolç («piment»),96 i com a excipient de sengles xarops, l’un purgant97 i l’altre per a combatre els cucs intestinals.98 És probable que les capes socials altes, a Barcelona, no concedissin gaire atenció a aquestes recomanacions terapèutiques generals i, assessorades pels seus propis metges, fessin, durant la pandèmia, un ús molt més sovintejat i diversificat dels fàrmacs. El sucre, per altra part, no degué arribar a Barcelona abans de la primavera del 1350, uns divuit mesos després del final de la pandèmia, quan gairebé tots els supervivents ja haurien abandonat el tractament genèric o específic que els havien proposat els metges per a supera-la. Fins i tot en cas que les elits locals no en circumscrivissin el consum a taula, la incidència de la demanda farmacèutica de sucre en l’increment de les importacions degué ser, doncs, reduïda, molt inferior a la de la demanda alimentària. Conclusions Els catalans descobriren el sucre a mitjan segle xii, quasi al mateix temps que els lígurs, els venecians i els toscans, i abans que els portuguesos, els francesos i els anglesos. El derivat de la canya dolça va conquerir, per tot arreu, les societats mitjanant un procés lent i complex, que el transformà de simple per a medicaments només a l’abast dels col·lectius privilegiats en l’edulcorant més prestigiós, que confinaria la mel a les taules populars. Fins a la darreria del segle xii, arribava a Barcelona des dels centres productors   Ibidem, p. 76.   Ibidem, p. 77. 96   Ibidem, pp. 77-78. 97   Ibidem, p. 84. 98   Ibidem, p. 89. 94 95

384

ANTONI RIERA I MELIS

de Llevant, tant dels enclavaments llatins de Síria i Palestina com d’Egipte. Els vets comercials instaurats pel Pontífex el 1291, arran de la conquesta de Sant Joan d’Acre pels mamelucs, van obligar, emperò, els homes de negocis cristians a concentrar la seva activitat econòmica a Xipre, la Petita Armènia i Creta, que es convertiren ràpidament en grans factories de productes orientals. Durant la primera meitat del segle xiv, el sucre es va convertir en un producte exòtic, de luxe, que gaudia d’una acceptació creixent entre les elits socials. Vers 1340, ja representava, quant a valor, una tercera part de les mercaderies provinents de Xipre desembarcades a Barcelona. De les fonts notarials coetànies sembla deduir-se que els mercaders catalans, hi adquirien aleshores, una gamma considerable de sucres orientals, en la qual predominaven tanmateix les varietats «de senyor» i «cassona», de qualitat intermèdia i baixa. L’esclat de la Pesta Negra va col·lapsar l’activitat econòmica a Catalunya durant el segon semestre de 1348. La pestilència —amb unes seqüeles sense paral·lel— va provocar un pànic intens i generalitzat entre la població. Les jerarquies eclesiàstiques i civils, per tal de conservar el control de la situació, van bastir una resposta basada tant en mesures simbòliques i morals, en una ritualitat expiatòria, com mèdiques, en propostes profilàctiques i terapèutiques. L’extinció gradual de la glànola va permetre, durant el primer semestre de 1349, un redreç dels intercanvis exteriors, una represa de les importacions de sucre, que apareix com a mercaderia de retorn en vint comandes comercials amb destinació a Xipre i Beirut. Entre els comandants predominen clarament els petits mercaders locals. El muntant de les inversions fluctua entre un mínim real de 322 lliures 3 sous 2 diners, si només hom computa les comandes amb carregament de tornada integrat preceptivament per sucre, i un màxim teòric de 765 lliures 3 sous 2 diners, si es considera que, en aquelles en que apareix com a mercaderia opcional, el comandatari va consignar tot el diner obtingut amb las venta del carregament d’anada en la compra de edulcorant vegetal. Una consignació de recursos d’aquesta magnitud —sense paral·lel en les dècades antecedents i subsegüents— sembla respondre a un desabastament conjuntural dels mercats local barceloní i interior de Catalunya. La contribució de la demanda farmacèutica a aquesta fretura degué ser minsa, atès que el sucre només va acomplir, en els medicaments inclosos en els tractats de preservació de la pestilència, un paper secundari. Els carregaments, per altra part, degueren arribar a Barcelona, en el millor dels casos, divuit mesos després del final de la pandèmia, quan gairebé tots els supervivents ja haurien abandonat els tractaments genèric o específic que els havien proposat els metges per a supera-la.



SUCRE PER A DESPRÉS D’UNA PESTA: BARCELONA, 1349-1350

385

Aquest brusc increment de la demanda de sucre durant el bienni de 1349-1350 sembla que s’adiu millor amb una conjuntural revalorització dels plaers de la bona taula, amb una multiplicació dels banquets i refrigeris. El supervivents catalans de la glànola haurien buscat —com per tot arreu— en la gastronomia un rescabalament pels traumes provocats tant pel pànic com pels sacrificis expiatoris i dietètics que els havien imposat el eclesiàstics i el metges, respectivament. El sucre, un edulcorant exòtic, car i prestigiat, es degué convertir aleshores en un caprici especialment gratificant, en un element imprescindible dels seus projectes hedonistes, en una exigència per a la seva sensualitat excitada.

GABRIEL CANYELLES I EL REDREÇ DE L’ESCRIVANIA MAJOR DEL CONSELL DE BARCELONA DE 1433 Sebastià Riera Viader Manuel Rovira Solà

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

El notari Gabriel Canyelles és una figura ben coneguda de la cultura catalana del segle xv. Nascut a Barcelona, va adquirir fama com a orador, gramàtic i cal·lígraf, no solament a la ciutat natal sinó també a tot Catalunya. Bona prova d’això és que Pere Miquel Carbonell va incloure la seva biografia en l’obra De viris illustribus catalanis.1 Canyelles és autor d’un breu compendi de les tres parts en què es divideix l’art de la notaria, que ell va anomenar Vademecum.2 Segons Duran i Sanpere, el 1399 va ser creat notari reial públic de Barcelona, i poc després va ser nomenat escrivà de l’Arxiu del Capítol de Canonges de la Seu de Barcelona. En aquest càrrec va excel·lir com a reformador de l’organització de la documentació capitular, i hom li atribueix la creació de les sèries Capbreu, Comuns, Procures de Vendes, Negocis Extraordinaris, Àpoques, Testaments i Presentacions, i Lletres Apostòliques, així com del Libre dels Capbreus dels Aniversaris. El prestigi professional de Canyelles devia influir per tal que el Consell de Cent el nomenés escrivà del racional el 1423, després de la mort de l’escrivà Bernat sa Font, i exercí aquest càrrec fins al 1433. En aquesta etapa la seva actuació més destacada va ser la intervenció en la redacció del Llibre de les Solemnitats, obra que explicava el cerimonial emprat per la ciutat de 1   Pere Miquel Carbonell, «De viris illustribus catalanis», dins Opúsculos inéditos del cronista catalán Pedro Miguel Carbonell, Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, vol. XXVIII, Barcelona, 1865, pp. 247-248; Mariàngela Vilallonga, La literatura llatina a Catalunya al segle xv. Repertori bio-bibliogràfic, Barcelona, Curial Edicions Catalanes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993, pp. 60-62. 2   Vademecum, Dresden, Sächsische Landesbibliothek, ms. B, 156, ff. 65-130.

388

SEBASTIÀ RIERA VIADER; MANUEL ROVIRA SOLÀ

Barcelona en ocasió d’esdeveniments excepcionals, que per la seva complexitat no podien ser adequadament recollits en el Dietari de l’antic Consell Barceloní —com ara entrades de monarques i personatges destacats, cerimònies fúnebres, processons del Corpus, aniversaris, canonitzacions, sortida de la bandera de santa Eulàlia, etc.— i dels quals, a més, en calia tenir constància per justificar-ne el cost econòmic. Canyelles probablement va redactar part del volum tercer del Llibre de les Solemnitats, que és el més antic dels que s’han conservat. La seva aportació inclouria els folis 24 a 51 de la foliació primitiva, o de l’1 al 27 de la foliació moderna, corresponents a esdeveniments dels anys 1424-1430.3 Gabriel Canyelles, escrivà del Consell. El pla de redreç de 1433 El 21 de febrer de 1433 va morir Bernat d’Esplugues, el que era escrivà del Consell de la ciutat de Barcelona, i va ser enterrat el 23 de febrer en el convent dels Frares Menors de Barcelona.4 Per cobrir la vacant deixada per Esplugues, el Consell de Cent celebrat el dijous 26 de febrer següent va decidir per unanimitat, atesa la bona feina feta per Gabriel Canyelles en l’escrivania del racional, nomenar-lo escrivà major del Consell, amb el mateix salari i emoluments que el seu predecessor. Però no es va tractar d’una simple substitució, sinó que el Consell va decidir redreçar l’escrivania major, com la escrivania de la Casa del dit Consell no estigués en la orde que devia ne los affers de aquella s’i fossen continuats fins al dia de vuy en la forma e manera que devien. E de necessitat fos molt útil e expedient redressar aquells e posar-los en deguda orde segons se pertanyia e era molt necessari per benifet de la dita Ciutat e de la cosa pública d’aquella.5

És probable que aquest estat de descurança general dels afers de l’escrivania es degués a la poca dedicació de Bernat d’Esplugues, més inclinat a la bibliofília que al despatx dels afers del Consell.6 Això podria explicar la 3   AHCB (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona), Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. 1 (ms. 1G-86); edició d’A. Duran i Sanpere i Josep Sanabre, vol. I (1424-1546), Barcelona, Institució Patxot, 1930, pp. XVII-XIX; A. Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història. La formació d’una gran ciutat, vol. II, Barcelona, Curial Edicions Catalanes, pp. 149-150. 4  AHCB, Dietari de l’antic Consell Barceloní, vol. 7, f. 123r.; edició, vol. I, Barcelona, 1892, p. 285. Sobre la personalitat de Bernat d’Esplugues, vegeu Josep Antoni Iglésias Fonseca, «El bibliòfil Bernat d’Esplugues (†1433), notari i escrivà del Consell de la Ciutat», Barcelona. Quaderns d’Història 5 (2001), pp. 57-78. 5   Vegeu Apèndix documental, Document 1. 6   Bernat d’Esplugues tenia una de les biblioteques privades més importants del seu temps. En l’inventari dels béns relictes és relacionen 190 còdexs (J. A. Iglésias, «El bibliòfil Bernat d’Esplugues», pp. 63-64).



GABRIEL CANYELLES I EL REDREÇ DE L’ESCRIVANIA MAJOR

389

manca de documentació municipal que ens ha arribat dels anys en què Esplugues va ser escrivà (1410-1433). Malgrat la importància dels esdeveniments succeïts en aquests anys (Compromís de Casp, regnat de Ferran I, el primer monarca de la dinastia Trastàmara, primers anys del regnat d’Alfons el Magnànim, sovint resident a Itàlia), l’últim volum del Llibre del Consell, que recull la documentació municipal més important (actes de les deliberacions de les reunions del Consell de Cent, del Trentenari, correspondència, comptabilitat, ordinacions, etc.) té només 54 folis per als anys 1414-1433, i ni tan sols està relligat. Un cop nomenat Gabriel Canyelles, el Consell de Cent, a causa de la importància de l’afer, va delegar el tema del redreçament de l’escrivania major als consellers i a un «consell de pròmens» amb plens poders per decidir «tot ço e quant per ells ensemps ab lo dit concell de pròmens serà fet, instituït e ordonat sobra lo dit regiment de la dita escrivania e los affers d’aquella».7 L’11 de març següent, els consellers i el consell de prohoms, en com­ pliment de l’encàrrec rebut del Consell de Cent del 26 de febrer, van aprovar un redreçament de l’escrivania major.8 En primer lloc, s’ampliava la plantilla del personal de l’escrivania: als dos notaris que ajudaven a l’escrivà major pagats per la ciutat, s’hi afegien «dos jóvens scrivents e jurats», pagats, però, «a messió e despesa pròpries del dit Gabriel Canyelles e de sos suc[ces]sors en la dita scrivania», tots quatre a les ordres de l’escrivà major. A més, s’establia que els afers de la ciutat no s’escrivissin en cèdules i papers solts, sinó que es redactessin íntegrament els documents i contractes en llibres i capbreus perquè «en romangue perpetual memòria en lo esdevenidor». No obstant això, les cèdules fetes s’havien de conservar enfilades o disposades en bosses per si s’haguessin de consultar en alguna ocasió. Aquesta disposició és l’origen de l’actual sèrie Bosses de Deliberacions, que comença el 1435.9 Tot seguit s’establia que l’escrivà major portés un registre on escriure extensament les actes de les reunions, deliberacions i conclusions tant dels Consells de Cent Jurats com dels Consells de Trenta o dels Consells de qualsevol nombre de prohoms, i totes les eleccions de càrrecs municipals, les fetes en els dies de sant Andreu, santa Llúcia i sant Marc, i totes les altres que s’haguessin de fer, així com tots els altres temes tractats per ordre dels consellers. Aquest és l’inici de la sèrie Registre de Deliberacions, que comença precisament el 26 de febrer de 1433.   Vegeu Apèndix documental, Document 1.   Vegeu Apèndix documental, Document 2. 9   En la primera caixa d’aquesta sèrie hi ha uns pocs papers de finals del segle xiv i principis del xv, però la documentació contínua comença el 1435. 7 8

390

SEBASTIÀ RIERA VIADER; MANUEL ROVIRA SOLÀ

A continuació, el pla de redreç establia que s’havia de fer un registre amb còpies de tota la correspondència rebuda, ja fos del Papa, dels cardenals, dels reis o d’altres ciutats, segons el criteri dels consellers. A més, es conservarien les cartes originals per si s’havien d’examinar en el futur. De fet, no tenim constància de què es fes aquest registre; en canvi, sí que es van recollir les cartes rebudes en les sèries Lletres Reials Originals (amb cartes des del 1269) i Lletres Comunes Originals (sèrie que actualment comença l’any 1400). La següent disposició establia que s’havia de dur un registre de les anomenades lletres closes, és a dir, les fetes per iniciativa directa dels consellers o per deliberació del consell de prohoms, i trameses al Papa, als cardenals i altres prelats, als reis, als nobles, a altres ciutats, etc. Aquest registre és l’origen de la sèrie Lletres Closes, el tercer volum de la qual comença precisament l’11 de març de 1433. El primer volum d’aquesta sèrie, intitulat ja Lletres Closes, és dels anys 1381-1383, i és obra de l’escrivà Andreu Figuera; aquest volum es continua amb el segon dels anys 1383-1393. I després hi ha un buit de 40 anys fins que Canyelles reprèn la sèrie amb l’actual volum tercer. Aquest volum porta el següent encapçalament: Registre de les letres comunes atorgades per los honorables consellers de Barcelona, començat per mi Gabriel Canyelles, notari e scrivà del Honorable Conçell de la dita Ciutat aprés la elecció novellament de mi feta de scrivà del dit Conçell, lo qual registre se és fet per ordinació dels honorables consellers dejús scrits, los quals de açò foren principals inventors.10

En aquest volum, Canyelles, seguint les instruccions que havia rebut, va començar a fer-hi un índex, el qual, però, va quedar incomplet. En aquesta sèrie Canyelles també va ser el responsable dels volums 4 al 10 (del 8 de febrer de 1435 al 12 de març de 1445). Un altre punt del redreç ordenava que s’havia de fer un altre registre amb les lletres i provisions patents, contenint disposicions de gràcia i justícia, comissions, nomenaments de cònsols ultramarins i procuradors i altres oficials de la ciutat. Aquest és l’origen de la sèrie Lletres Patents, el primer volum de la qual comença precisament el 13 de març de 1433, i té l’encapçalament següent: Registre de letres patents missives a nostre Sanct Pare, cardinals, al senyor rey, prínceps, prelats, comunes, ciutats, viles e lochs de part dels honorables consellers de Barcelona, començat per mi Gabriel Canyelles, notari e scrivà del Honorable Conçell de la dita Ciutat.11  AHCB, Lletres Closes, vol. 3, f. 1r.  AHCB, Lletres Patents, vol. 1, primer foli escrit.

10 11



GABRIEL CANYELLES I EL REDREÇ DE L’ESCRIVANIA MAJOR

391

Aquest volum té un índex incomplet. Canyelles també va ser el responsable del volum 2 i de quasi tot el volum 3, els últims folis del qual corresponen ja a l’escrivania de Joan Franch. Cada un d’aquests registres havia de tenir taules o rúbriques dels documents copiats i el foli on eren registrats per facilitar-ne la consulta. També es va disposar que l’escrivania major no despatxés cap carta dels consellers sense que algun d’ells no l’hagués signada després de la data abans d’enviar-la. A més, els escrivans de l’escrivania major havien de certificar als racionals o a l’escrivà d’aquest ofici els casos en què algú devia quantitats de diners a la ciutat per tal que aquells es poguessin ocupar de cobrar-les. Finalment, el redreç insistia en què els dos escrivents ajudants jurats instaurats de nou no reclamessin cap mena de remuneració al Consell, sinó que llurs salaris havien d’anar a càrrec de l’escrivà major. El retorn de Gabriel Canyelles a l’escrivania del racional En ocupar Gabriel Canyelles el càrrec d’escrivà major el 26 de febrer de 1433 va deixar vacant l’escrivania del racional. Pocs dies després, el 6 de març, els consellers i el Consell de Trenta, en virtut de la comissió que tenien atorgada pel Consell de Cent el 26 de febrer,12 van elegir per al dit càrrec Pere Pellicer, notari de Barcelona i fins aquell dia síndic de la Ciutat.13 Pellicer va morir el 2 de setembre de 1435, i el 13 de setembre va ser elegit per a substituir-lo Joan Franch, notari de Barcelona,14 prestant jurament del càrrec el 29 d’octubre.15 Gabriel Canyelles va ser escrivà major fins al 1444. En el Consell de Cent del 17 de novembre el conseller Pere Oliver va exposar un pla dels consellers referent a ambdues escrivanies. La proposta consistia en què Gabriel Canyelles tornés a exercir el càrrec d’escrivà del racional, que ja havia ocupat, «lo qual era de més rapós, com lo dit Gabriell Canyelles fos ja avançat en dies e que·l trabal de la dita scrivania li era ja soberch». D’altra banda, Joan Franch, aleshores escrivà del racional, passaria a exercir el càrrec de responsable de l’escrivania del Consell en lloc de Gabriel Canyelles. Quant al salari, els consellers, satisfets amb Canyelles «per lo bon e continuat servey que havia fet en la dita casa», li compensarien la diferència de sou amb una assignació especial vitalícia per tal que Canyelles no perdés ingressos 12   El Consell de Cent del 26 de febrer de 1433 havia remès als consellers i al Consell de Trenta l’elecció del nou escrivà dels racionals (AHCB, Registre de Deliberacions, vol. 1, f. 4r). 13   Abans de l’elecció, es va deliberar sobre si l’escrivà del racional havia de ser notari, o bé mercader, o bé notari o mercader, i es va decidir que tant podia ser un notari com un mercader (AHCB, Registre de Deliberacions, vol. 1, ff. 4v-5r.). E. G. Bruniquer, Rúbriques, vol. 5, Barcelona, 1916, p. 294. 14   E. G. Bruniquer, Rúbriques, vol. 5, p. 294. 15  AHCB, Manual, vol. 16, f. 137r.

392

SEBASTIÀ RIERA VIADER; MANUEL ROVIRA SOLÀ

amb el canvi. Manifestat l’acord de Gabriel Canyelles i Joan Franch en els termes d’aquesta proposta, el Consell de Cent va remetre l’afer a un consell de dotze.16 El 20 de novembre de 1444, els consellers, per comissió del Consell de Cent, van elegir els dotze membres d’aquesta comissió.17 El 23 de novembre de 1444 els consellers amb la comissió de dotze prohoms van nomenar Joan Franch, notari, escrivà del Consell, i a Gabriel Canyelles escrivà del racional, entre altres motius, affí que lo dit en Gabriel Canyelles romangue en la Casa de la Ciutat e los honorables consellers en son cas e loch se puxen informar d’ell de moltes coses que sap per sa antiquitat e per tant com per gran temps ha continuat los affers e negocis de la dita Casa; e en altra manera no·l provehexen de la dita scrivania del racional sinó perquè haie star e aturar en la Casa dessús dita e per los esguards dessús dits, saul just impediment a conexença dels honorables consellers d’aquí avant esdevenidors de la persona del dit Gabriel Canyelles.

Quant al salari, de les 150 lliures corresponents a l’escrivania del Consell, en Gabriel Canyelles «per lo bon servey fet (...) e atteses los seus dies ja declinats a vallesa», rebria 100 lliures cada any de la seva vida, en dues pagues a partir del mes de febrer vinent, i les restants 50 lliures serien pagades a Joan Franch cada any a partir del dia present. Quan morís en Gabriel Canyelles, les primeres 100 lliures s’afegirien al salari de Joan Franch, quedant-li un salari total de 150 lliures pagades en tres terces. D’altra banda, les 41 lliures i 5 sous procedents de les seguretats dels forments, del salari de les àpoques i definicions dels censals, tant de la Ciutat com del comtat d’Empúries, i les 13 lliures i 15 sous dels realbarans serien suprimides com a emoluments extraordinaris de l’escrivania del Consell. Però Joan Franch rebria 11 lliures per pagar les despeses de pergamins, paper, tinta i cera de segellar. Malgrat la supressió d’aquests emoluments, Gabriel Canyelles en cobraria la prorrata fins al mes de febrer vinent. En aquest mateix període, en Joan Franch rebria la paga d’escrivà del racional, ofici que regia de present, fins al mes de març vinent «ultra les altres coses que li han estat assignades». A més, en vida de Gabriel Canyelles, en Joan Franch rebria 50 lliures de més cada any a partir del dia present, més els emoluments de l’escrivania del Consell, llevat de les 41 lliures i 5 sous, i les 13 lliures i 15 sous suprimits ja esmentats. En el cas que es convoquessin Corts Generals o Corts particulars de Catalunya, si l’escrivà del Consell hi enviava un substitut seu que fos notari de Barcelona, aquest rebria de la Ciutat 15 sous diaris, però si hi anava el mateix escrivà del Consell, en rebria 18; aquestes dietes cobririen totes les 16 17

 AHCB, Registre de Deliberacions, vol. 3, ff. 96r -98r.  AHCB, Registre de Deliberacions, vol. 3, f. 98r.



GABRIEL CANYELLES I EL REDREÇ DE L’ESCRIVANIA MAJOR

393

despeses llurs, inclosa la cavalcadura. Aquesta remuneració seria independent de la paga que el General de Catalunya assignava als escrivans dels braços de les Corts, atès que l’escrivà del Consell de Barcelona exercia normalment la funció d’escrivà del braç reial.18 El divendres 22 d’abril de 1446 un consell de consellers i alguns prohoms va tractar sobre el fet que Joan Oliver, notari i aleshores síndic de la Ciutat, passés a ocupar l’escrivania del racional, amb el consentiment de Gabriel Canyelles, però amb la condició que a en Gabriel Canyelles, encara que es retirés, li quedés una part del salari, però de manera que la Ciutat no hi hagués d’afegir diners. El motiu d’aquesta proposta era, d’una banda, l’avançada edat de Gabriel Canyelles i, de altra, atesa la seva experiència, la conveniència que pogués ensenyar a Oliver les pràctiques de l’ofici d’escrivà del racional. Per aprovar aquesta proposta, van remetre l’afer al Consell de Cent que s’havia de celebrar el dia de sant Marc.19 El 25 d’abril de 1446 el Consell de Cent va debatre una proposta consistent en què, atès que Gabriel Canyelles, escrivà del racional, «se declina en dies e ja bonament no pot servir lo dit offici e seria propri que algú fos elegit al dit offici, lo qual fos erudit per lo dit Gabriel Canyelles», i per seguir l’ordre acostumat, el notari Joan Oliver, síndic de la Ciutat, fos promogut al càrrec d’escrivà del racional, i Antoni Vinyes, notari, actual sotssíndic, fos promogut a síndic. En Gabriel Canyelles havia de cobrar una part del salari de l’ofici d’escrivà del racional «attès maiorment que encara farà algun servey en lo dit offici del racional e erudirà en aquell lo dit en Johan Oliver, e attès aximateix que lo dit en Gabriel Canyelles per gran temps ha ben servida la Ciutat en los officis de aquella». La forma com es farien aquests canvis s’havien de concordar amb els afectats, però en cap cas suposaria un augment de despesa per a la Ciutat. El Consell de Cent va decidir remetre tot allò que feia referència a la remuneració de Gabriel Canyelles als consellers, amb la condició que la fórmula escollida fos també a beneplàcit de l’esmentat Canyelles. D’altra banda, el Consell de Cent va elegir «ara per ladonchs» Joan Oliver per al càrrec d’escrivà del racional, i Antoni Vinyes per a síndic de la Ciutat. Quant al successor de Vinyes en el càrrec de sotssíndic, la seva elecció es remetia al Consell de Trenta, com era costum.20 El 16 d’agost de 1446 els consellers, en compliment de l’encàrrec que van rebre del Consell de Cent del 25 d’abril, prèvia resignació de Canyelles, van assignar-li la meitat del salari de l’escrivania del racional, que era de 75 18  AHCB, Registre de Deliberacions, vol. 3, ff. 98v-99v («Mutacions, transportacions e provisions fetes de la scrivania del honorable Conçell de la Ciutat»). 19  AHCB, Registre de Deliberacions, vol. 4, ff. 12v-13r. 20  AHCB, Registre de Deliberacions, vol. 4, ff. 13r -15r.

394

SEBASTIÀ RIERA VIADER; MANUEL ROVIRA SOLÀ

lliures, fins al proper 25 d’agost, i a partir de l’endemà, 26 d’agost, rebria 50 lliures del dit salari, en dues pagues, fins a la seva mort. Quant a Joan Oliver, rebria les restants 25 lliures més els emoluments propis del càrrec mentre visqués en Canyelles; un cop mort aquest, Oliver rebria el salari íntegre de 75 lliures més els emoluments corresponents. Aquesta remuneració Canyelles la rebria sense perjudici de les 100 lliures anuals que tenia assignades procedents del salari de l’escrivania major. Joan Oliver, prèvia resignació del seu càrrec de síndic, rebria 25 lliures anuals de les 50 que tenia de salari el síndic cada any, a partir del dia present, en forma d’una paga cada sis mesos de 12 lliures i 10 sous. Les altres 25 lliures més els emoluments de l’ofici de síndic correspondrien a Antoni Vinyes, que seria el nou síndic. Després de la mort de Gabriel Canyelles, tot el salari de 50 lliures més els emoluments correspondrien a Antoni Vinyes. A més, Antoni Vinyes rebria 10 lliures anuals del salari del sotssíndic que se sumarien a les 25 lliures anuals que rebria del salari de síndic fins a la mort de Gabriel Canyelles.21 El 2 de setembre de 1446 el Consell de Trenta va elegir el nou sotssíndic, que va ser Joan Brujó, notari.22 Tots aquests arranjaments retributius van durar fins al 15 de maig de 1449, data en què es va produir l’òbit de Gabriel Canyelles. El seu traspàs i enterrament van ser consignats en el Dietari de l’antic Consell Barceloní.23 La coincidència de l’elecció com a escrivà major del Consell d’una personalitat tan destacada com Gabriel Canyelles amb, d’una banda, l’elaboració pels consellers d’un pla de redreç de l’escrivania i, d’altra banda, amb el fet, no gaire freqüent, que el pla de redreç en bona part s’executés realment, van fer que els anys d’actuació de Gabriel Canyelles en aquest càrrec fossin un dels períodes més transcendents per a l’escrivania major i que les sèries documentals creades aleshores tinguessin continuïtat fins a la implantació del règim absolutista, a principis del segle xviii. Apèndix documental Document 1 1433, febrer, 26. Barcelona. Acta de la reunió del Consell de Cent Jurats en què els consellers, entre altres afers, proposen que el càrrec d’escrivà del Consell, vacant per la mort de Bernat  AHCB, Registre de Deliberacions, vol. 4, ff. 39v-40r.  AHCB, Registre de Deliberacions, vol. 4, ff. 44r-v. 23  AHCB, Dietari de l’antic Consell Barceloní, vol. 10, ff. 102r-102v; edició, vol. II, Barcelona, 1893, pp. 67-68. 21 22



GABRIEL CANYELLES I EL REDREÇ DE L’ESCRIVANIA MAJOR

395

d’Esplugues, sigui exercit per Gabriel Canyelles, fins aleshores escrivà del racional. També proposen que es redreci i s’ordeni el funcionament de l’escrivania major. El Consell de Cent elegeix nou escrivà del Consell l’esmentat Gabriel Canyelles, i remet el redreç de l’escrivania als consellers i a un consell de prohoms. AHCB, Registre de Deliberacions, vol. 1, ff. 1r-4r. Die jovis vicesima sexta mensis ffebruarii anno a Nativitate Domini millesimo quadringentesimo tricesimo tercio. Convocato et congregato Concilio Centum Juratorum civitatis Barchinone in aula sive domo Concilii dicte civitatis ubi pro similibus et aliis actibus dictam civitatem tangentibus est solitum convocari et congregari, in quo quidem Concilio intervenerunt et presentes fuerunt honorabiles Johannes Buçot, Baltesar de Gualbis, Guilelmus de Vallesicca, Michael de Monte Judayco et Ffranciscus Luppeti, consiliarii hoc anno dicte civitatis. Convenerunt eciam in dicto Concilio una cum dictis honorabilibus dominis consiliariis quamplures ex juratis et probis hominibus dicte civitatis de dicto Concilio et ipsum Consilium facientes et representantes. Et ibidem in dicto Consilio fuerunt exposita per dictum honorabilem Baltesarem de Gualbis acta sequencia. Primo, que com l’offici de la escrivania del Concell de la dita Ciutat vagàs per mort d’en Bernat Esplugues, notari, qui aquell havia tengut e regit per algun temps notablament e bé. E de necessitat fos molt expedient que del dit offici fos provehit algú qui aquell tengués e regís segons era necessari e expedient a utilitat e benavenir de la dita ciutat e de la cosa pública d’aquella, com hi anàs molt per esguard del interès de la dita ciutat. E jassia que en la Casa del dit Concell se trobàs lo discret en Gabriel Canyelles, notari, qui servia l’offici dels racionals de la dita ciutat, persona molt abte e ben sufficient a regir lo dit offici e tal que la dita Ciutat ne seria ben servida, emperò que·l dit Consell volgués deliberar sobra la elecció fahedora del dit offici. (...) Item, que com la escrivania de la Casa del dit Consell no estigués en la orde que devia ne los affers de aquella s’i fossen continuats fins al dia de vuy en la forma e manera que devien. E de necessitat fos molt útil e expedient redressar aquells e posar-los en deguda orde segons se pertanyia e era molt necessari per benifet de la dita Ciutat e de la cosa pública d’aquella, que plagués al dit Consell deliberar sobra açò. E hoydes lo dit Concell totes les dites coses en aquell proposades, lo dit Consell provehí en aquelles en la forma següent, ço és, primerament tant com toca la elecció fahedora del dit offici de escrivà del dit Concell, que certificat lo dit Concell de la promenia, leyaltat, abtesa e sufficiència del dit Gabriel Canyelles, elegí en escrivà del dit Concell, nemine discrepante, lo dit Gabriel Canyelles, lo qual offici vagava per mort del dit Bernat Esplugues, segons dit és. E en la forma e manera que·l dit Bernat Esplugues lo tenia e regia e ab aquells salaris e emoluments. (...) Sobra lo fet de la dita escrivania del dit Concell, en redressar aquella e metre-la en deguda orde e totes altres coses tocants bon regiment de aquella, lo dit Concell ho remès totalment als dits honorables consellers e a concell de pròmens per ells

396

SEBASTIÀ RIERA VIADER; MANUEL ROVIRA SOLÀ

elegidors, loant e aprovant lo dit Concell tot ço e quant per ells ensemps ab lo dit concell de pròmens serà fet, instituït e ordonat sobra lo dit regiment de la dita escrivania e los affers d’aquella. (...) Document 2 1433, març, 11. Barcelona. Els consellers i el consell de prohoms aproven el pla de redreçament de l’escrivania del Consell. L’escrivà disposarà de quatre ajudants: els dos notaris que ara ja té, a càrrec de la Ciutat, i dos nous joves escrivents jurats, a càrrec del seu propi salari. Són creats uns registres específics per copiar-hi íntegrament documents: Deliberacions, Lletres Rebudes, Lletres Closes i Lletres Patents. També s’ordena que l’escrivania no despatxi la correspondència sense la signatura d’algun dels consellers, i que trameti certificació als racionals de totes les quantitats degudes a la Ciutat. AHCB, Registre de Deliberacions, vol. 1, ff. 5r-6v. Redreçament de la scrivania del Consell. Los honorables consellers, volents degudament provehir a .I. dels caps posats en lo Consell de Cent Jurats celebrat a .XXVI. del mes de ffabrer prop passat e a la determinació d’aquèn feta, ço és, que la scrivania del dit Consell de la qual lo dit jorn fou provehit en Gabriel Canyelles, notari, sie redreçada axí en lo cap com en los membres, ab consell de prohòmens de cascun stament, dimecres a .XI. del mes de març any .M CCCC XXXIII., provehiren e ordonaren que·l dit Gabriel Canyelles e los seus successors en la dita scrivania, ultra los dos ajudants salariats per la dita ciutat qui són vuy en la dita scrivania, ço és, n’Anthoni Lorens e en Ffrancesch Martí, notari, e aquells altres dos qui d’aquí avant hi succehiran, haien e sien tenguts tenir en la dita scrivania, a messió e despesa pròpries del dit Gabriel Canyelles e de sos suc[ces]sors en la dita scrivania, dos jóvens scrivents e jurats, los quals ensemps ab los dits dos aiudants notaris haien entendre ab tota diligència en continuar e donar bon spatxament e degut acabament als negoçis occorrents a la dita scrivania, los quals quatre en nombre haien star a tota obediència e ordinació dels dits Gabriel Canyelles e successors seus, axí com a caps e maiors lurs en la dita scrivania, en continuar e spetxar los negoçis de aquella, los quals negocis distribuesquen los dits Gabriel Canyelles e sos successors a lur coneguda e arbitre entre los dits quatre, segons occorreran fahedors a la dita scrivania e a son scrivà. Item, que·ls dits Gabriel Canyelles e los successors seus en la dita scrivania cessen e·s abstenguen de continuar o fer continuar solament los negocis de aquella en cèdules e papers, ans ultra les dites cèdules haien e sien tenguts de tenir libres e capbreus, en los quals los contractes, actes e negocis de la dita scrivania sien largament e distincta e en bell continuats, e per ço que·n sie e·n romangue perpetual memòria en lo esdevenidor. E que ultra los dits libres e capbreus que faran e conti-



GABRIEL CANYELLES I EL REDREÇ DE L’ESCRIVANIA MAJOR

397

nuaran, haien enfilar les cèdules que fetes hauran o de aquelles fer boçes o reportoris deguts, per ço que en son cars e loch pogués ésser recorregut a aquelles. E més avant, haien e sien tenguts los dits Gabriel Canyelles e successors seus haver e tenir tants regestres com hi seran necessaris, en la .I. dels quals se hagen de neçessitat scriure e continuar estesament tots los Consells Generals o de Cent Jurats, los quals cascuns anys se celebraran. E totes les eleccions que en aquells se faran, axí en los dies o festes de sant Andreu, de sancta Lúcia, de sant March, com en altres dies, e totes altres eleccions, les quals en los dits Consells o per auctoritat de aquells se hauran a fer. E encara tots fets o actes, los quals per los honorables consellers s’i proposaran. E totes les delliberacions o conclusions les quals se’n faran. E no solament en los dits Consells de Cent Jurats, mas encare en los Consells ordinaris de .XXX. e de qualsevol nombre de prohòmens, e axí per remissions dels dits Consells de Cent Jurats com en altra manera, si però seran per los dits honorables consellers en los dits menors Consells appellats. E en altre regestre haien e sien tenguts los dits Gabriel Canyelles e successors seus en la dita scrivania registrar e continuar totes letres, les quals als dits honorables consellers seran trameses per Nostre Sant Pare, cardenals e altres grans prelats. E per lo senyor rey e per notables universitats, maiorment de actes ponderosos, e segons los dits honorables consellers aquelles volran ésser continuades. E ultra açò sien ben reservades les dites letres, affí que si lo cas o requerie puixen ésser vistes en lur prima figura. E en altre regestre se hagen a continuar e regestrar totes les letres closes, les quals los dits honorables consellers per lur propri motiu o ab acord e deliberació de consell de prohòmens per lo bon stament de la ciutat volran trametre a Nostre Sant Pare, cardenals e qualsevol prelats, als senyor rey, senyora reyna, prínceps, infants, duchs, comtes e barons, nobles hòmens, governadors, comunes, ciutats, viles e lochs. E en altre regestre se hagen a continuar e regestrar totes altres letres e provisions patents, axí de justícia com de gràcia, e comissions fahedores e atorgadores per los dits honorables consellers, a instància de part o en altra manera. E crehacions de cònsols ultramarins e de procuradors e altres qualsevol officials. E que en lo principi de cascun regestre hage haver taules o rúbriques dels actes regestrats e del nombre de les cartes en les quals seran regestrats, per ço que pus fàcilment se puxe dreçar e pervenir en trobar la letra, provisió o acte qui·s demenerà. Item, volgueren e ordonaren los dits honorables consellers e prohòmens que·l dit Gabriel Canyelles e los seus successors en la dita scrivania no gosen ne puxen spetxar, segellar ne liurar qualsevol letres per los dits honorables consellers d’açí avant manadores sens que abans no sien signades o sotscrites en la fi immediate aprés lo kalendari per qualsevol dels dits honorables consellers, exceptades aquelles les quals de certa sciència no volrien signar o no s’i volrien sotscriure. Item, volgueren e ordonaren que·ls dits Gabriel e successors seus hagen a certifficar los racionals de la dita ciutat o l’escrivà de lur offici de qualsevol obligacions a la ciutat fahedores de pagar qualsevol quantitats de moneda o fer e complir qualsevol coses, affí que·n puxen ésser fets deguts notaments e sia provehit ab maior cura e diligència a exacció de aquells.

398

SEBASTIÀ RIERA VIADER; MANUEL ROVIRA SOLÀ

E los càrrechs dessús dits imposaren los dits honorables consellers e prohòmens al dit Gabriel Canyelles e als seus successors en la dita scrivania affí que pus dignament e justa puxen rehebre los salaris e emoluments de la dita scrivania per los predecessors de aquella rehebre acustumats. Provehit que per neguna via los dits dos scrivents no puxen demenar remuneracions ne per aquelles supplicar ne lo scrivà del Consell pendre ne legir supplicació alguna, com aquells sien a càrrech del dit scrivà maior del dit Consell.

HOME DEL PAPA, HOME DEL REI. GUILLEM DE FONOLLET, UN MERCADER CATALÀ ENTRE POLÍTICA I COMERÇ, ENTRE MÓN CRISTIÀ I MÓN ISLÀMIC, A CAVALL DELS SEGLES XIV I XV1 Roser Salicrú i Lluch

IMF-CSIC, Barcelona

Guillem de Fonollet és un mercader barceloní l’àmplia i important ac­ tivitat del qual data de les darreres dècades del segle xiv i de les primeres del xv. Tanmateix, la seva notòria carrera mercantil i diplomàtica a redós de la monarquia catalanoaragonesa i a cavall de terres cristianes i de terres islàmiques havia passat pràcticament desapercebuda. Perquè, encara que estigués considerablement documentada, els indicis n’estaven dispersos, disseminats entre múltiples estudis que no havien detectat la magnitud del personatge i que s’hi havien anat referint de manera independent. En canvi, en l’escena internacional Fonollet era conegut des d’una altra perspectiva, la dels seus intensos contactes amb el papat i, en concret, amb 1  Aquesta recerca s’inscriu en el marc del projecte finançat pel MICINN «La Corona d’Aragó a la Mediterrània tardomedieval. Interculturalitat, mediació, integració i transferències culturals» (HAR2010-16361). La consulta dels fons de l’Archivio Segreto Vaticano que hi utilitzo fou possible gràcies a l’obtenció, el 2002, d’un ajut de la Generalitat de Catalunya per estades de recerca a l’estranger (2001BEAI400038). Una primera versió d’aquest treball ja va ser presentada a la 8th. Annual Conference de la Mediterranean Studies Association, celebrada a Messina el maig del 2005, amb el títol «Man of the Pope, Man of the King. Guillem de Fonollet, a Catalan Merchant in Mediterranean Politics and Trade at the end of the Fourteenth and the Beginning of the Fifteenth Centuries» i, posteriorment, també em vaig tornar a referir a la figura de Guillem de Fonollet en la intervenció titulada «Noves mirades als contactes amb l’Islam Occidental: els barcelonins com a agents mediadors», en el marc de la jornada Ciutat i comerç a la Barcelona baixmedieval: noves perspectives, Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, juny de 2010. Sigles utilitzades: ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; AHPB = Arxiu Històric de Protocols de Barcelona; ASP = Archivio di Stato di Prato; ASV = Archivio Segreto Vaticano.

400

ROSER SALICRÚ I LLUCH

Benet XIII i les seves finances, que ja havien fet que Jean Favier en parlés com a «home del papa» a la Corona d’Aragó.2 Fins fa ben poc, els dos vessants del personatge, clarament entrellaçats, no havien estat posats en comú.3 I tampoc s’havia posat de manifest que s’havia conservat la seva marmessoria.4 Aquest perfil de Guillem de Fonollet que dedico, ara, a la Dra. Josefina Mutgé i Vives arreplega les diverses peces del personatge que des que, ja fa pràcticament vint anys, vaig començar a documentar-lo com a artífex dels contactes de Ferran d’Antequera amb el regne de Tunis5, he pogut anar recollint. Tanmateix, estic convençuda que només puc oferir, encara, un esbós del dibuix complet de Guillem de Fonollet. Perquè és obvi que, tractant-se d’un personatge omnipresent a cavall de la catorzena i la quinzena centúries (de fet, gosaria dir que, per a qualsevol que treballi sobre la Corona d’Aragó en aquest període, és gairebé impossible no trobar-se’l), segurament ens en continuaran apareixent dades i, en un futur, estarem en condicions de presentar-lo amb traços encara més definits, polint els clarobscurs que encara arrossega. Home del papa Com ja he avançat, arran de l’important paper en l’administració de les finances del Papa Luna que va tenir Guillem de Fonollet, a la seva obra sobre 2   Jean Favier, Les finances pontificales à l’époque du Grand Schisme d’Occident, 1378-1409, París, E. de Boccard, 1966. 3   Després que jo mateixa relacionés, per primer cop, el Guillem de Fonollet mercader i el Guillem de Fonollet vinculat a Benet XIII (vegeu la nota 1), també s’han interessat pel personatge Jordi Morelló Baget, «Financieros catalanes al servicio del papa aviñonés Benedicto XIII (y sus vínculos con las colectorías de Aragón y Castilla)», dins Ángel Alloza Aparicio, Francisco Fernández Izquierdo, Elena García Guerra (eds.), Comercio, banca y sociedad en los reinos hispánicos (siglos xiv-xviii), Madrid, Polifemo, 2012, pp. 17-49, que incideix en el seu vessant de financer papal; i Damien Coulon, «La documentation pontificale et le commerce avec les musulmans», dins Annliese Nef, L’espace économique de la Méditerranée, Rennes, Presses Universitaires, en curs de publicació. Prèviament, a Damien Coulon, Barcelone et le grand commerce d’Orient au Moyen Âge. Un siècle de relations avec l’Égypte et la Syrie-Palestine (ca. 1330-ca. 1430), Madrid-Barcelona, Casa de Velázquez-Institut Europeu de la Mediterrània, 2004, pp. 527-528, el mateix Coulon ja l’havia documentat com el mercader de Barcelona que havia obtingut més llicències pontificals de navegació, però només l’havia posat en relació amb el seu vessant redemptor de captius en terres de Tunis detectat prèviament per María Dolores López Pérez, La Corona de Aragón y el Magreb en el siglo xiv (1331-1410), Barcelona, IMF-CSIC, 1995, pp. 806-811, i no havia advertit, encara, les altres projeccions d’aquest polifacètic personatge. 4   AHPB, Joan Nadal 54/85, 24 de setembre del 1425-5 de març del 1427, 42 folis. Josep Maria Madurell i Marimon, «El pintor Lluís Borrassà. Su vida, su tiempo, sus seguidores y sus obras», Anales y boletín de los museos de arte de Barcelona VII (1949), p. 241, doc. 705, en dóna, indirectament, la referència. 5  Roser Salicrú i Lluch, «Cartes de captius cristians a les presons de Tunis del regnat de Ferran d’Antequera», Miscel·lània de Textos Medievals 7 (1994), pp. 549-590.



HOME DEL PAPA, HOME DEL REI

401

Les finances pontificales à l’époque du Grand Schisme d’Occident, Jean Favier ja va dedicar-li atenció, fent-hi referència amb una versió provençal del seu nom (Guilherm de Fenolhet).6 Els comptes d’administració de la Cambra Apostòlica d’aquest pontífex conservats a l’arxiu vaticà7 contenen incomptables notícies sobre les activitats financeres de Fonollet. Fins al punt que Favier va arribar a afirmar que, durant diversos anys, fou Fonollet qui s’ocupà de les finances papals i que podia considerar-se l’homme du pape8 i l’homme d’affaires9 de Benet XIII a la Corona d’Aragó.10 L’aparició i auge de Fonollet a l’entorn papal resulta difícil de documentar, perquè els registres de la cambra apostòlica del Papa Luna conservats són discontinus i, per tant, la informació és fragmentària. Però, tanmateix, podem afirmar que, almenys des del 1398, és a dir, quatre anys després de l’elecció del pontífex, ja es trobava ben posicionat al seu costat. Essent, possiblement, amic personal de Pero de Luna, Fonollet va ocupar, des del 1398 i de nou en paraules de Favier, una posició bastant original a l’administració cameral. Sense detenir cap càrrec oficial, la seva posició era absolutament independent de la dels col·lectors. Tenia poders per recaptar i exigir qualsevol suma o objecte degut a la Cambra, i únicament havia de retre comptes al vicegerent de cambrer, que era l’únic que estava capacitat per donar-li ordres. Només va ser qualificat de «procurador del papa» de manera ocasional i, centralitzant en la seva persona els ingressos de nuncis i col·lectors, organitzant les transferències financeres, o garantint, fins i tot, els préstecs de la tresoreria, va jugar el paper de veritable receptor de la Cambra Apostòlica en terres ibèriques. Part dels ingressos els enviava, mitjançant lletres de canvi, al papa, a Avinyó, però una altra part la destinà a finançar ambaixades, noliejar galeres, retribuir homes d’armes... Desconeixem les quantitats que va gestionar entre 1398 i 1404, però sabem, en canvi, que, entre 1404 i 1408, va percebre una mica menys de cent trenta mil florins.11 No hi ha dubte que, per a tot això, Fonollet va treure partit dels seus contactes mercantils. Les seves lletres de canvi reflecteixen la seva àmplia  6   Jean Favier, Les finances pontificales à l’époque du Grand Schisme d’Occident, 1378-1409, París, E. de Boccard, 1966, pp. 501-505 i, igualment, pp. 89, 316, 357, 410, 496-497, 531, 658, 666, 678 i 714.  7   ASV, Reg. Aven. 321, 328, 331, 339, 344, 347, 348 y 349.  8   J. Favier, Les finances, p. 505.  9   Ibidem, p. 496. 10   Tot això es podrà complementar, en endavant, amb l’estudi de Jordi Morelló esmentat a la nota 3. 11   Ibidem, pp. 501-502.

402

ROSER SALICRÚ I LLUCH

xarxa de contactes amb algunes de les més importants o més conegudes societats mercantils italianes, com la Datini de Prato, o amb pròsperes societats bancàries com les dels Bardi i els Medici, en aquest cas a través del florentí Andrea de’Pazzi, o també amb banquers i prestamistes geno­vesos.12 I, per descomptat, Fonollet també es va beneficiar dels seus contactes mercantils per subministrar, en cas de necessitat, tota mena de béns i de productes a la cúria papal, com ara vi, oli, formatge, paper, cera, draps, etc.13 Home del rei Si Fonollet resulta un personatge particularment atractiu i interessant no és pas, però, per haver estat l’ «home del papa», sinó perquè també fou, a la vegada, «home del rei», una faceta de la qual, arran de les fonts que tenia al seu abast, Favier no va poder adonar-se. Perquè, tot i que va poder deduir que no era pas un mercader de Barcelona completament anònim,14 no va poder intuir, ni molt menys, el paper que va jugar al costat de Ferran d’Antequera i, fins i tot, probablement, abans, al costat de Martí l’Humà. Un paper que, per contra, Alberto Boscolo15 i Mario del Treppo,16 desconeixedors del Fonollet «home del papa», sí van documentar com a complementari del seu vessant mercantil. D’acord amb aquests dos autors, i gràcies als densos interessos comercials que Fonollet havia teixit a Nàpols, on es desplaçava sovint des de Barcelona, amb la seva galera, possiblement amb cartes de recomanació del rei Ladislau, a l’inici de la segona dècada del segle xv el mercader barcelonès informava regularment Ferran d’Antequera dels afers napolitans.17 En paraules de del Treppo, Fonollet fins i tot s’hauria convertit en l’«expert en 12   Ibidem, pp. 502-504. Pel que fa als contactes amb la companyia Datini de Prato, es poden sumar a les indicacions de Favier diverses lletres de canvi conservades a l’ASP. 13   Favier en recull alguns exemples ibidem, p. 410. 14   Així ho indicà ibidem, p. 501, remetent a una lletra de canvi per valor de 90 lliures de Barcelona emesa a Venècia l’11 de desembre de 1399, el beneficiari de la qual era Guillem de Fonollet, que havia estat publicada per André-E. Sayous, «Les méthodes commerciales de Barcelone au xve. siècle d’après des documents inédits de ses archives: La bourse, le prêt et l’assurance maritimes, les sociétés commerciales, la lettre de change, une banque d’état», extracte de la Revue historique du droit français et étranger 2 (1936), pp. 277-278. Sayous remet, al seu torn, al Catàleg de l’exposició retrospectiva de documents mercantils: organitzada per l’Associació de Comptables de Catalunya. Palau de la Llotja de Mar, Sala d’Actes de la Cambra de Comerç i Navegació, desembre 1932, [Barcelona], Quintilla i Cardona, [1932]; aquest catàleg transcriu el document (p. 32, doc. 269) i indica, únicament, que es conserva a l’arxiu municipal de Barcelona (p. 5). 15  Alberto Boscolo, La politica italiana di Ferdinando I d’Aragona, Cáller, Università degli Studi Istituto per gli Studi Sardi, 1954, pp. 74, 119, 121,133, 140-141, 156-158. 16   Mario del Treppo, Els mercaders catalans i l’expansió de la corona catalano-aragonesa, Barcelona, Curial, 1976, pp. 144, 162-164, 166, 239. 17  A. Boscolo, La politica, p. 119.



HOME DEL PAPA, HOME DEL REI

403

matèries italianes» de la cort catalanoaragonesa.18 I, de fet, quan el 1414 Ferran I planejava el matrimoni del seu secundogènit, l’infant Joan, amb la reina Joana de Nàpols, va trobar en ell un gran ajut, ja que el va informar puntualment i secreta de l’opinió pública i de les reaccions de l’aristocràcia napolitana, del papat i dels florentins.19 Ferran d’Antequera va confiar sempre, plenament, en Fonollet. I no hi ha cap dubte que la lleialtat del mercader envers el monarca també fou completa i incondicional. El juliol del 1413, per exemple, Guillem va noliejar una de les seves naus per transportar un carregament de blat que, segons Boscolo, Sicília havia regalat al monarca per a l’avituallament del seu exèrcit,20 que aleshores assetjava Jaume d’Urgell a Balaguer; i l’octubre del 1414 el mercader fins i tot va anticipar a la corona 1300 florins d’or per finançar les despeses d’una ambaixada a l’emperador Segimon relacionada amb el Cisma.21 Aquesta estreta relació forjada entre el mercader i el monarca Trastàmara degué ser de domini públic, ja que fins i tot el sobirà de Tunis en fou conscient i va intentar aprofitar-la. Com que Fonollet tenia interessos mercantils a Tunis i ell mateix també estava interessat, per tant, en la signatura d’un acord i convençut dels seus avantatges, Abu Faris va ser suficientment hàbil com per utilitzar-lo d’intermediari per intentar persuadir el rei Ferran de la utilitat que tindria el pacte.22 L’interès del sultà hàfsida per concloure un tractat amb el monarca catalanoaragonès és patent. El 1409, havent expirat un acord de cinc anys que s’havia signat el 1403 després d’anys de dures negociacions, Abu Faris ha18   M. del Treppo, Els mercaders, p. 163. Segons aquest autor, fou el propi monarca catalanoaragonès qui contribuí a facilitar la penetració dels mercaders catalans al regne de Nàpols, mentre que, recíprocament, a la Corona d’Aragó també es protegien els mercaders napolitans; pot constatar-se, per exemple, que precisament un amic napolità de Fonollet, Pertitillo Ferrillo, obtingué facilitats del monarca Trastàmara per comerciar en terres ibèriques (ibidem, pp. 162-163). 19  A. Boscolo, La politica, p. 121; M. del Treppo, Els mercaders, pp. 163-164. 20  A. Boscolo, La politica, p. 133 i doc. 3, pp. 156-158. 21   Ibidem, pp. 140-141; aquí, per tant, Fonollet no només exercia d’«home del rei» sinó també d’«home del papa», ja que l’ambaixada no pretenia sinó afavorir la perpetuació de Benet XIII al soli pontifici. 22   La utilització dels mercaders amb interessos in situ com a intermediaris i agents diplomàtics dels contactes entre els estats islàmics i els monarques catalanoaragonesos és una pràctica habitual i reiteradament documentada, sobretot a partir de la fi del segle xiv i al llarg del xv. Vegeu Roser Salicrú i Lluch, «Desde la otra orilla: las fuentes cristianas catalano-aragonesas y los círculos de poder del Islam occidental bajo-medieval», dins Biografías magrebíes. Identidades y grupos religiosos, sociales y políticos en el Magreb medieval [Estudios Onomástico-Biográficos de al-Andalus, XVII], M. Meouak (ed.), Madrid, CSIC, 2012, pp. 389-415; Eadem, «Torsimanys, mercaders o diplomàtics? Agents mediadors dels contactes entre la Corona d’Aragó i l’Islam occidental a la Baixa Edat Mitjana», dins L. Cifuentes i Comamala; R. Salicrú i Lluch; M. Viladrich i Grau, Els catalans a la Mediterrània medieval, Roma, IRCVM-Viella, 2013, en curs de publicació; Damien Coulon, «Négocier avec les sultans de Méditerranée orientale à la fin du Moyen Âge. Un domaine privilégié pour les hommes d’affaires?», dins Negociar en la Edad Media / Négocier au Moyen Âge, Barcelona, IMF-CSIC, 2005, pp. 503-526.

404

ROSER SALICRÚ I LLUCH

via arribat a un preacord de tractat amb la Corona d’Aragó de durada il· limitada. Però les morts de Martí el Jove, primer, i de Martí l’Humà, després, impediren que es fes efectiu. És comprensible, per tant, que, poc després de l’accés de Ferran d’Antequera al tron, Abu Faris intentés reprendre les negociacions amb la Corona d’Aragó. Fonollet hi estigué implicat, com a mínim, des de l’estiu del 1413.23 Tot i que, finalment, la signatura del tractat no prosperés, la principal qüestió que transcendeix a l’entorn de les seves negociacions —i, aparentment, per tant, la principal preocupació de totes dues parts— és la redempció de captius. Uns captius que, de fet, també foren el principal pol de gravitació de les relacions diplomàtiques entre la Corona d’Aragó i Tunis al llarg del regnat de Ferran d’Antequera, i les cartes dels quals, escrites des de la presó per reclamar un alliberament ràpid, arribaren insistentment al monarca catalanoaragonès, encara que no sabem si per inducció del sobirà tunisenc i del seu entorn, o dels mercaders que, com Fonollet, estaven més inte­ressats en una satisfactòria resolució de les negociacions del tractat, o bé de manera més espontània.24 La fluïdesa amb la qual Fonollet es relacionava amb la cort hàfsida25 no pot sinó ser simptomàtica del considerable abast que devien tenir els seus negocis en el sultanat, on tenia factors.26 Ferran d’Antequera va intentar treure partit d’aquests contactes privilegiats, buscant, bàsicament, la intercessió de Fonollet per a l’alliberament de captius concrets, com el navarrès Remiro de Tudela, els seus súbdits Lluís Flaquer i Joan Roger, un porter reial anomenat Joan Yanes... I, en realitat, encara que probablement perquè es tracta de notícies procedents de fonts de cancelleria i no pas de documentació notarial, almenys pel que fa a Tunis són moltes més les notícies que ens documenten Fonollet i els seus factors redimint captius que no pas atenent els seus negocis mercantils.27 És evident que la redempció de captius també s’ha d’entendre com a part integrant dels negocis del mercader. Però, en tot cas, aquesta activitat 23   Per més detalls sobre el marc de les relacions entre Tunis i la Corona d’Aragó en temps de Ferran d’Antequera i, particularment, sobre la implicació de Fonollet en la negociació del tractat, R. Salicrú, «Cartes de captius». 24  De fet, les «cartes de captius» semblen respondre a una mena de model tipològic que es va reiterant al llarg dels segles, per bé que a casa nostra no hi trobem mai la concentració que n’hi ha durant el brevíssim regnat de Ferran d’Antequera (analitzades i publicades ibidem). 25   Però que, tanmateix, era l’habitual en el cas dels mercaders que gaudien d’influència en els entorns cortesans islàmics i que, com ell, podien arribar a fer el paper d’ambaixadors dobles, és a dir, de representants del poder cristià davant del poder islàmic i del poder islàmic davant del cristià (vegeu la nota 22). 26   Bartomeu de Navel o Navell (M. D. López, La Corona de Aragón, p. 177 nota 19, 807, Maria Teresa Ferrer i Mallol, Corsarios castellanos y vascos en el Mediterráneo medieval, Barcelona, IMFCSIC, 2000, pp. 143 i 220, doc. 62) i Berenguer Rodera (M. D. López, La Corona de Aragón, p. 809). 27  R. Salicrú, «Cartes de captius».



HOME DEL PAPA, HOME DEL REI

405

redemptora de Guillem de Fonollet i dels seus factors fins i tot havia arribat a eclipsar-hi, a Tunis, la seva activitat mercantil pròpiament dita, i havia fet que hom l’hi visualitzés més com a redemptor de captius que no pas, pròpiament, com a mercader.28 Tal com s’esdevé en l’entorn papal, per ara tampoc no sabem gaire cosa de l’ascens de Fonollet a l’entorn reial. Però la seva estreta relació amb aquests dos personatges, el rei Ferran i el papa Luna, que, durant anys, es donaren mútuament suport, suggereix un ineludible vincle en el paper que el mercader va jugar al costat de tots dos. I permet entendre perquè el seu paper informador i/o diplomàtic depassa les fronteres de la Corona d’Aragó i es projecta, fins i tot, cap a Castella: el 5 de novembre del 1405 i seguint, segons sembla, instruccions del rei Martí, Guillem de Fonollet escriví, des de Barcelona, un llarg informe al Consell Reial de Castella explicant els darrers moviments papals a la Ligúria i a la Provença. No sorprèn pas, per tant, que des d’allà se l’arribi a titllar d’embajador aragonés.29 Això sembla demostrar que Fonollet no només estigué molt proper al rei Ferran I, sinó que ho estigué, igualment, al seu predecessor, Martí l’Humà, que també va donar suport decidit a Benet XIII.30 D’aquesta manera, l’ascens del mercader a l’entorn reial i a l’entorn papal hauria pogut ser paral·lel i podria entendre’s més fàcilment, encara que, per ara, no sapiguem ni on s’introduí primer ni quin fou l’entorn que el projectà cap a l’altre. En tot cas, el que està ben clar és que en temps del rei Martí Fonollet ja havia esdevingut, almenys, mediador dels contactes entre la ciutat de València i la de Barcelona, i que la seva opinió era respectada i presa en consideració a totes dues bandes. A l’inici d’octubre del 1400, els jurats de la capital valenciana asseguraven a un seu missatger, en el marc d’un intent de resolució d’un problema amb Barcelona arran d’un penyorament de mercaderies que el cònsol d’ultramar de la ciutat havia efectuat el 1396 al port de Beirut sobre béns de valencians, que Guillem de Fonollet, «qui cert voldria lo bé avenir de cascuna de les dites ciutats», els havia escrit sobre aquest afer.31 I és que Fonollet apareix com a valedor, i potser fins i tot com a representant diplomàtic oficiós —si no oficial—, dels interessos de la ciutat de València 28   Així a M. D. López, La Corona de Aragón, pp. 806-811; D. Coulon, Barcelone, p. 527. L’activitat redemptora de Fonollet també queda àmpliament testimoniada a R. Salicrú, «Cartes de captius». 29  Luis Suárez Fernández, Benedicto XIII, Barcelona, Ariel, 2002, p. 212. 30   D’altra banda, també sabem que el 1413 Fonollet era dipositari de 15.000 sous que el procurador de la reina Elionor de Xipre havia fet emparar, a instància d’ella, a Guillem de Casasaja, cosa que no fa sinó confirmar els vincles del mercader amb la casa reial. Maria Teresa Ferrer i Mallol, «La cort de la reina Elionor de Xipre a Catalunya», Acta Historica et Archaeologica Medievalia. [Homenatge a la Professora Dra. Maria Josepa Arnall i Juan] 25 (2003-2004), pp. 363-364. 31  Agustín Rubio Vela, Epistolari de la València medieval, València-Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana-Abadia de Montserrat, 2003, doc. 51, pp. 148-150 (doc. 39, pp. 148-152 de la primera edició, València, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 1985).

406

ROSER SALICRÚ I LLUCH

a la capital catalana. Almenys això és el que s’esdevé a la fi de desembre del 1401, quan, per qüestions relacionades amb la defensa i seguretat marítimes, els jurats de València enviaren diverses cartes a Barcelona, una de les quals anava adreçada a Guillem de Fonollet.32 El mercader Encara que sigui de manera indirecta, la presència i els interessos mercantils de Fonollet a Nàpols i a Tunis ja han anat aflorant reiteradament en aquestes pàgines,33 perquè estan ben documentats a través de la seva correspondència, com a informador de Ferran d’Antequera, o a través de la seva implicació en els contactes diplomàtics i en la redempció de captius en terres hàfsides.34 Però el radi d’acció de Fonollet no només fou molt més gran, sinó que, a més a més, la seva activitat mercantil pot ser documentada, sense esforç, durant més de trenta anys, entre el 1381 (encara, per tant, durant el regnat de Pere el Cerimoniós, quan sembla ja ben posicionat a Barcelona i potser, fins i tot, tenir contactes amb terres italianes)35 i el 1425, any de la seva mort. De fet, a mitjan segle xiv es pot documentar un mercader homònim, vinculat a Berenguer Benet, que importa pells, cuirs, gingebre i seda procedents de la Romania.36 Però, més enllà del seu nom, no disposem, per ara, de cap indici que ens permeti aventurar que fos el seu pare, i ni tan sols podem estar segurs que fossin parents. Més enllà de Nàpols, els interessos mercantils de Fonollet s’estenen també per tota la península itàlica, amb Pisa com a punt ben documentat.37 Però, segurament en relació amb els seus interessos en la ruta cap a l’Orient mediterrani, el podem testimoniar reiteradament, també, a Sardenya,38 32  Andrés Díaz Borrás, El ocaso cuatrocentista de Valencia en el tumultuoso Mediterráneo, 14001480, Barcelona, IMF-CSIC, 2002, p. 184. 33   Pel que fa a Nàpols encara podem afegir-hi, per exemple, el 1422, una comanda a Gabriel Toralles (segurament emparentat amb un dels gendres de Fonollet, Francesc Toralles) en draps de Barcelona per dur a la ciutat campana i invertir en canvis (José María Madurell Marimón; Arcadio García Sanz, Comandas comerciales barcelonesas de la Baja Edad Media, Barcelona, CSIC, 1973, p. 331, doc. 206). 34  R. Salicrú, «Cartes de captius»; M. D. López, La Corona de Aragón, pp. 806-811. 35   El 1381 fou ell qui forní més de 50 quintars de cànem llombard per a l’eixàrcia de les galeres Sant Ambròs i Santa Coloma, que s’armaven a Barcelona per conduir el vescomte de Rocabertí a Grècia (Maria Rita Lo Forte Scirpo, Dalla plaia di Barcellona all’Acropoli di Atene: il viaggio di Felip Dalmau de Rocabertí (1381-1382) in un rapporto d’epoca, Palermo, Università di Palermo-Facoltà di Lettere e Filosofia, 2005, pp. 42, 100, 101, 109, 195, 196, 223). 36  Daniel Duran i Duelt, Manual del viatge fet per Berenguer Benet a Romania. 1341-1342, Barcelona, IMF-CSIC, 2002, pp. 29, 97, 112, 113, 419, 420, 421 i 423. 37   El 1415 una seva nau surt de Tortosa en direcció a Pisa carregada de llana (M. del Treppo, Els mercaders, p. 239, nota 330). 38   El setembre del 1412 una seva nau es dirigeix a Càller (A. Boscolo, La politica, p. 74).



HOME DEL PAPA, HOME DEL REI

407

Sicília39 —illa amb la qual ja apareix relacionat el 140440—, Xipre, Malta, Rodes41 i el Llevant, és a dir, Beirut,42 Síria i Egipte. Trobem Guillem de Fonollet negociant amb productes barbarescos des de ben aviat,43 i el 1405 ja ens consta que el seu factor Bartomeu de Navel o Navell conduïa cap a Tunis una embarcació carregada de draps, alum, espígol, fruita (seca?) i regalèssia, a més a més de dos musulmans tunisencs.44 Pel que fa a Tunis, ja s’ha indicat que, el setembre de 1413, Fonollet tenia previst enviar al sultanat una seva nau.45 I, a la fi d’aquest mateix any o a l’inici del següent, també enviava cap allà, juntament amb un altre mercader de Barcelona, Jaume Bertran, a bord de la nau de Jaume Fàbregues, mercaderies per valor de 6000 lliures.46 En relació amb el Llevant mediterrani, les seves bones relacions amb l’entorn papal li permeteren obtenir llicències apostòliques per dur-hi a terme tràfic mercantil i, de fet, ja ho hem dit, fou el mercader de Barcelona que n’obtingué el major nombre en temps de Benet XIII, algunes justificades pel fet de conduir pelegrins a Terra Santa.47 Els negocis de Fonollet abastaven un ampli ventall de productes. Les seves exportacions eren fonamentalment tèxtils, incloent alguna vegada llana aragonesa, que intercanviava amb espècies d’Alexandria, sofre de Sicília i Nàpols, 39   El gener del 1421 Guillem i la seva esposa inverteixen en un comune de 196 draps valorats en 1151 lliures 11 sous 6 diners que Gabriel Cardona, de 20 anys, s’enduu a Sicília a la nau de Pere Doi, i li lliuren en comanda 951 lliures (C. Carrère, Barcelona 1380-1462. Un centre econòmic en època de crisi, Barcelona, Curial, 1978, vol. I, pp. 146-147, nota 17); també el gener del 1421 Gabriel Toralles (segurament emparentat, com ja hem dit amb un seu gendre) i Gabriel Cardona, de Morella, reben en comanda de Guillem de Fonollet diverses mercaderies per dur a Sicília i Nàpols i tornar-ne amb sofre, i 851 lliures en draps per dur a Sicília i invertir el seu import en canvis, respectivament (J. M. Madurell; A. García, Comandas, pp. 327-329, docs. 202 i 204); el març de 1423 Cardona rep una nova comanda en draps catalans per dur a Sicília i Nàpols i invertir el seu import en canvis terrestres (ibidem, pp. 333-334, doc. 209). Ho podeu trobar contextualitzat en el marc de la producció tèxtil local a Carles Rabassa Vaquer, «La manufactura tèxtil en l’àmbit rural dels Ports de Morella (segles xiv-xv)», Millars: espai i història 29 (2006), p. 168. 40   A la fi d’octubre del 1404 és soci stans d’una comanda de draps «de la terra» per invertir en cotó de Malta, sucre o canvis cap a Sicília per valor de 47 lliures, de la qual Jaume Roure és el soci procertans (M. del Treppo, Els mercaders, p. 144). 41   El 1421 Gabriel Toralles rep en comanda de Fonollet 50 lliures 11 sous 2 diners invertits en un comune per portar a Rodes i Alexandria i dur-ne, de retorn, espècies (J. M. Madurell, A. García, Comandas, pp. 330-331, doc. 205). 42   D’acord amb Arcadi Garcia i Sanz; Núria Coll i Julià, Galeres mercants catalanes dels segles xiv i xv, Barcelona, Fundació Noguera, 1994, pp 447 i 453, el 1394 ja participa en el nòlit d’una galera per fer un viatge comercial a Beirut. 43  L’abril del 1399 ven a tres assaonadors barcelonins una partida de cuirs de bou barbarescos valorats en més de 130 lliures (Claude Carrère, Barcelona 1380-1462, vol. I, p. 388, nota 44). 44   M. T. Ferrer, Corsarios castellanos, pp. 143 i 220 (doc. 62). 45   El 1406 Fonollet ja era, també, parçoner d’una coca patronejada per Bernat Oliva (Arcadi Garcia Sanz; Maria Teresa Ferrer i Mallol, Assegurances i canvis marítims a Barcelona, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1983, vol. II, pp. 467-470 (doc. 127). 46   R. Salicrú, «Cartes de captius». 47  D. Coulon, Barcelone, pp. 527-528, 860-871, així com Idem, «La documentation pontificale».

408

ROSER SALICRÚ I LLUCH

blat i sucre sicilians, cuirs nordafricans o cotó de Malta. En algunes ocasions, també va traficar amb safrà català. Fonollet se’ns representa, així, amb el perfil més habitual del mercader català que comercia a la Mediterrània de l’època. Cal destacar que, al costat del comerç amb la Mediterrània Central i Oriental, Fonollet no va pas negligir, tampoc, el comerç occidental europeu i atlàntic: Fonollet també tingué contactes amb Flandes48 i amb l’Atlàntic, de manera que el podem trobar relacionat amb tèxtils flamencs o amb cuirs irlandesos.49 I, de fet, tampoc no es poden menystenir els seus interessos de radi més local i regional. El 1400, per exemple, li foren retingudes mercaderies a Cartagena arran d’una marca castellana, tot i estar en possessió d’un guiatge que, en principi, l’en havia d’eximir. La reclamació partí dels jurats de València, cosa que reitera, un cop més, els estrets contactes que el mercader català mantingué amb la capital valenciana a l’inici de la quinzena centúria.50 És possible que, el 1413, Fonollet visqués a Montpeller (si més no, hi tenia casa).51 Amb tot i amb això, a l’inici del 1416 apareix, com a ciutadà honrat de Barcelona, com a testimoni de l’informe de ciutadania del també mercader Joan de Bellpuig.52 Casa, família i darreres voluntats Lamentablement, dels orígens familiars de Fonollet amb prou feines en sabem res,53 i tampoc dels de la seva dona, de la qual només coneixem el nom, Isabel, tant a través de la marmessoria del seu marit54 com d’altra do48   A la primeria de 1404 una nau que conduïa cap a Flandes mercaderies seves i d’Antoni Garriga, de València, fou víctima d’un atac piràtic a La Corunya. (M. T. Ferrer, Corsarios castellanos, p. 254). 49   Vegeu-ho, per exemple, a D. Coulon, Barcelone, p. 528, nota 95. 50  Andrés Díaz Borrás, El ocaso, p. 254; recordem que, a la fi del 1401, els jurats de València consideraven que Fonollet vetllava pels interessos de la ciutat a la capital catalana (vegeu el text corresponent a la nota 32). Amb tot i amb això, sembla que Fonollet també estava ben posicionat a Mallorca, ja que a la fi de febrer de 1407 ell i dos mallorquins foren nomenats procuradors per vendre censals morts a la ciutat de Barcelona i a altres llocs per redimir censals venuts per la universitat (inventari on-line de l’Arxiu del Castell de Vilassar, signatura 37-13-22 (A-4), http://www1.bnc.cat/vilassar/index.asp). 51  Elisa Soldani, Uomini d’affari e mercanti toscani nella Barcellona del Quattrocento, Barcelona, IMF-CSIC, 2010, pp. 73-74, nota 15, segons un esment del 15 de gener de 1413 que diu que un tal Berenguer de Roda vivia amb ell a Montpeller. 52   AHCB, 1C-V, 3. 1416, gener, 25. Barcelona. Dec i agraeixo aquesta referència a Carolina Obra­ dors Suazo. 53   Tot i que, com hem dit més amunt, a la fi de la primera meitat del segle xiv hi havia un mercader homònim, que podria ser parent seu, actiu a la Mediterrània oriental (vegeu el text corresponent a la nota 35). 54   Conservada, com he indicat a la nota 4, a AHPB, Joan Nadal 54/85, 24 de setembre del 1425–5 de març del 1427, 42 folis. A no ser que s’indiqui el contrari, la marmessoria és la base de la informació continguda en aquest apartat.



HOME DEL PAPA, HOME DEL REI

409

cumentació que fa referència a ella un cop vídua,55 però que tampoc en dóna l’origen familiar. Tenim coneixement, també, de la data del darrer testament del mercader, que morí el setembre de 1425, i de la identitat del notari que el va redactar, Joan Nadal. Però, malauradament, les seves actes d’aquest any no ens han pervingut. No tenim, per tant, detalls massa concrets de les seves propietats ni dels seus béns, ni de l’abast de les seves deixes testamentàries. No sabem tampoc com deixà arranjat el seu funeral ni com preveié la seva sepultura. De fet, no sabem ni on fou enterrat, per bé que és ben possible que ho fos a Santa Maria del Pi, perquè ens consta que, poc abans de morir, el desembre del 1424, era un dels obrers de la parròquia.56 En canvi, som una mica més afortunats pel que fa als seus hereus i descendents, perquè, tot i que el contingut no sigui tan interessant com podria semblar a priori, el fascicle notarial amb part de la marmessoria i execució del testament de Guillem que ens ha pervingut il·lumina una mica la seva família. Guillem i la seva dona, Isabel, tingueren almenys tres fills i dues filles que arribaren a la maduresa. Les dues dones es casaren, com pertocava, amb mercaders de Barcelona pertanyents a famílies força conegudes i importants: Tomàs de Rajadell i Francesc Toralles. Tots dos gendres foren nomenats marmessors del testament del seu sogre, i mentre ell era viu els trobem sovint associats i comerciant amb ell. El seu hereu universal fou, evidentment, un dels seus fills, Esteve Ponç de Fonollet, ciutadà de Barcelona, l’únic dels tres fills mascles que no esdevingué sacerdot. Com el pare, és designat mercader. I només en sabem, per ara, que morí aviat, segurament sense fills, perquè poc després l’herència paterna fou transferida als seus germans i nebots i, el 1435, la mare, Isabel, instituí hereu universal un altre del seus fills, Guillem.57 Als altres dos fills de Guillem de Fonollet els coneixem millor que a Esteve. Emprengueren una exitosa carrera eclesiàstica, inicialment —no podia pas ser d’altra manera— sota els auspicis de Benet XIII, que, pagant sens dubte els serveis i favors que li havia fet el pare, els concedí fructuosos beneficis eclesiàstics a l’església de Barcelona. Un d’ells, Guillem Ponç de Fonollet, fins i tot arribà a ser arquebisbe d’Osca a mitjan segle xv. 55  Biblioteca de Catalunya, pergamí 284, clàusula testamentària d’Isabel, vídua de Guillem de Fonollet, instituint hereu universal el fill Guillem Ponç de Fonollet (1435, juny, 8. Barcelona); i pergamí 496, venda feta per Isabel com a hereva de Clara, vídua de Francesc Careta, de la casa del rei, d’una casa amb hort i pou situada prop del convent del Carme (1436, novembre, 21. Barcelona) (consultats on-line http://mdc.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/pergamiBC/id/26746/rec/83 i http://www.bnc.cat/ pergamins/detall?id=22395). 56   Josep-Maria Madurell i Marimon, «Documents culturals medievals (1307-1485)», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona 38 (1979-1982), p. 357, doc. 82. 57   Vegeu la nota 55.

410

ROSER SALICRÚ I LLUCH

Si el pare, el nostre Guillem, apareix sempre, i sense vacil·lació, com a Guillem de Fonollet, tant els seus fills com el germà que li coneixem empren, sense excepció, Ponç de Fonollet com a nom de família. El germà de Guillem, Esteve Ponç de Fonollet, no vivia a Barcelona. Era cavaller i habitant de Xàtiva, i tenia com a mínim un fill, Joan de Morera, també ciutadà de Xàtiva. Com els seus gendres, el germà i el nebot del mercader també foren marmessors testamentaris seus. I ho sigué, igualment, el seu notari, Joan Nadal. Nadal, un dels notaris més ben coneguts i més importants per a l’estudi del tràfic mercantil de la Barcelona de la segona meitat del segle xiv, no sembla haver estat només, durant anys, el notari de Fonollet. Sinó també, com suggereixen els llegats del mercader a l’esposa i filles d’aquest, el seu amic. L’execució del testament també confirma que Fonollet acollia a casa seva joves aprenents, que ocasionalment apareixen designats a les fonts com a «jóvens de ma casa». Dos d’ells, com a mínim, l’ajudaren en els seus negocis.58 La llar de Fonollet es completava amb diversos esclaus. Sabem que, el 1424, un any abans de la seva mort, era propietari de quatre esclaus mascles, un dels quals era, amb seguretat, musulmà, i un altre sard.59 Desconeixem, per contra, quantes esclaves podia posseir aleshores. Però, amb anterioritat, tenim documentades les compres de dues: Antònia, tàrtara, el 1392, mentre alletava,60 i Caterina, negra, neòfita, el 1399.61 Després de la mort del mercader, el 1425, d’aquests quatre esclaus únicament tenim notícia del sard i d’un altre esclau masculí, probablement d’origen rus, en procés de manumissió, i descobrim que aleshores tenia també, almenys, dues esclaves. La fragmentària informació sobre l’enterrament i cerimònies funeràries de Fonollet l’assimila, de nou, amb el perfil habitual d’un pròsper mercader català del moment. De la processó funerària de capellans, dels pobres que transportaren les seves despulles, de les misses encarregades a diverses esglésies i convents de Barcelona, o dels llegats per a maridar donzelles, no sembla emergir-ne res especial.   Tal com es posa de manifest a R. Salicrú, «Cartes de captius».  Roser Salicrú i Lluch, Esclaus i propietaris d’esclaus a la Barcelona del segle xv. L’assegurança contra fugues, Barcelona, IMF-CSIC, 1998, p. 187; els seus noms eren Abrahim, Basili, Francesc Sarida i Gavino. 60   Josep Hernando Delgado, Els esclaus islàmics a Barcelona: blancs, negres, llors i turcs. De l’esclavitud a la llibertat (s. xiv), Barcelona, IMF-CSIC, 2003, p. 150, nota 61. És probable que en aquelles dates Guillem tingués fills en edat d’alletament, ja que el juliol del 1391 també havia contractat una dida, d’origen gallec, anomenada Maria de Triacastela [http://emigracion.xunta.es/files/ponenciala_galicia_exterior_del_siglo_xxi.pdf, X Pleno del Consello de Comunidades Galegas (Santiago de Compostela, 28 y 29 de junio de 2012), p. 19, remetent a una acta del notari Bernat Nadal]. 61   J. Hernando, Els esclaus, p. 634, doc. 889. 58

59



HOME DEL PAPA, HOME DEL REI

411

L’inventari dels seus béns tampoc no es conserva. Però, com a mínim, podem satisfer la curiositat pel que fa als interessos culturals del mercader, ja que a la seva biblioteca hi tenia almenys el Llibre dels àngels de Francesc Eiximenis, la Suma de col·lacions de Joan de Gal·les, un llibre d’hores i un altre dels títols més representatius de la literatura catalana medieval, la Crònica de Bernat Desclot.62 Cloenda Que un mercader tan ubic com Guillem de Fonollet hagués restat, fins ara, gairebé en l’anonimat és, com a mínim, sorprenent. Pot ser degut, fins a cert punt, a la dispersió de les seves empremtes. Però és possible que també es degui, en part, a les mancances historiogràfiques que envolten el període en el qual estigué majorment actiu, és a dir, el final del regnat de Martí l’Humà i el regnat de Ferran d’Antequera. L’encimbellament de Fonollet es correspon amb la fi de la dinastia catalanoaragonesa autòctona i amb els inicis de la castellana dels Trastàmara. Es tracta d’un període problemàtic entre el pròsper i llarg regnat de Pere el Cerimoniós, en el segle xiv, i el novament resplendent i durador d’Alfons el Magnànim, a la plenitud del segle xv. En conseqüència, aquest període de parèntesi a cavall de totes dues centúries ha estat considerablement desatès pels investigadors, almenys pel que fa a aproximacions monogràfiques i/o prosopogràfiques al comerç i als mercaders catalans. Centrar l’atenció sobre un personatge com Fonollet, per tant, ajuda a entendre com alguns operadors econòmics foren capaços de conservar i transferir la seva influència de l’entorn d’una dinastia a l’entorn de l’altra sense, necessàriament, haver de perdre poder. I, en conseqüència, pot ajudar també a completar el buit existent en el coneixement de la fi del tres-cents i de l’inici del quatre-cents pel que fa al comerç mediterrani català. L’interès de Fonollet rau, precisament, en el fet que pot ser pres com un bon exemple dels noms suposadament anònims que, a desgrat de la seva teòrica invisibilitat, foren omnipresents. En conseqüència, el seu exemple pot servir també per deixar palès fins a quin punt val la pena prestar atenció, identificar i emprendre l’estudi prosopogràfic d’aquesta mena de personatges aparentment secundaris que, altrament, passen tan fàcilment i injusta inadvertits per la història, però que, per contra, hi tenen reservat un pes específic i contribueixen fortament a conformar-la. 62   Extret de la marmessoria que estem comentant, el buidat de les obres de la biblioteca que Guillem de Fonollet llegà al seu fill i hereu universal, Esteve Ponç de Fonollet, queda recollit també a Josep Hernando i Delgado, «Obres de Francesc Eiximenis en biblioteques privades de la Barcelona del segle xv», Arxiu de Textos Catalans Antics 26 (2007), pp. 393, 419, 450-451.

BARCELONA, MERCADO DE LA DEUDA PÚBLICA EMITIDA POR LA DIPUTACIÓN DEL GENERAL DE CATALUÑA (1371-1374)1 Manuel Sánchez Martínez

IMF-CSIC, Barcelona

Introducción No hace falta insistir a estas alturas en la relevancia del endeudamiento público a largo plazo de los municipios de la Corona de Aragón, que, en el caso de Cataluña, se remonta a las décadas de 1330 y 1340.2 También es notorio que, con la finalidad de reunir con rapidez todo o parte de los donativos ofrecidos al rey, las Cortes —y, en su nombre, las respectivas Diputaciones del General— también recurrieron a aquella fórmula financiera, es decir, a la venta de rentas vitalicias (violarios) y perpetuas (censales). En otro trabajo he mostrado la cuidadosa regulación de la primera emisión de deuda pública ordenada por las Cortes catalanas reunidas en Tortosa y Barcelona en 1365. También observé en ese artículo las características (tipo de renta, capital, pensión, interés e identidad de los compradores) de casi una cincuentena de rentas vendidas en Barcelona en 1365-1366 y 1368-1369.3 En consonancia con lo que ordenaron las Cortes de Tortosa en la primavera de 1365, tuve la ocasión de comprobar en esa emisión el claro predominio de los censales muertos, vendidos al atractivo interés del 10%, y la aparición 1   Este trabajo se inscribe en el proyecto de investigación «Financieros al servicio del poder en la Corona de Aragón (ss. xiv-xv): métodos, agentes, redes» (ref. HAR2011-24839); y en el Grup de Recerca Consolidat «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval» (2009 SGR1367). Siglas y abreviaturas utilizadas: AHCB = Arxiu Històric de Protocols de Barcelona; ACA = Archivo de la Corona de Aragón; C = Cancillería; reg. = registro; l. = libras; s. = sueldos; d. = dineros; f. = florines. 2  Remito a la introducción de Manuel Sánchez Martínez, La deuda pública en la Cataluña medieval, Barcelona, IMF-CSIC, 2009, pp. 7-13, donde se dan las oportunas referencias bibliográficas; y a los trabajos de Pere Verdés, Pere Orti y Albert Martí contenidos en ese mismo volumen. 3   Véase M. Sánchez, «Las primeras emisiones de deuda pública por la Diputación del General de Cataluña (1365-1369)», en M. Sánchez (ed.), La deuda pública, pp. 219-258.

414

MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ

de los violarios a partir de diciembre de aquel año cuando, en una nueva reunión de las Cortes, se permitió la venta de este tipo de pensiones. Por otra parte, todos los compradores de aquellas rentas eran ciudadanos de Barcelona, en su inmensa mayoría miembros de la elite económica y política de la ciudad. Por fin, también aludía a la necesidad de continuar la investigación para conocer la naturaleza de las siguientes emisiones de deuda por orden de todas y cada una de las Cortes de la segunda mitad del siglo xiv. Es lo que pretendo hacer en las páginas que siguen, aunque, dadas las limitaciones de espacio inherentes a un libro-homenaje, reduciré el ámbito de observación a los años comprendidos entre 1371 y 1374. Es evidente que la Diputación de Cataluña continuó emitiendo deuda pública por los mismos motivos —disponer de liquidez inmediata— que los municipios lo hacían desde la década de 1340 y la propia Diputación desde 1365. A continuación, mostraré en primer lugar el contexto preciso de cada una de las nuevas emisiones, fruto de los acuerdos tomados en las Cortes de Tarragona-Tortosa (1371-1372) y de Barcelona (1373-1374); seguidamente, observaré la naturaleza de los poderes conferidos a Bernat Bussot, regente de la Diputación y encargado de vender las rentas; después, analizaré someramente las características de los ciento veinticinco censales y violarios vendidos en Barcelona que he logrado documentar; y, por fin, resumiré algunos datos referidos a la cualidad socioprofesional de los acreedores. La fuente básica de este estudio es la misma que utilicé en el trabajo citado más arriba: un protocolo del notario barcelonés Andreu Figuera, titulado Llibre de negocis de la Diputació del General de Catalunya, que abarca los años 1373-1378.4 Y, como ya decía entonces, este protocolo contiene las copias de las ápocas realizadas en el momento de redimir las rentas, generalmente entre 1373 y 1375.5 En muy pocos casos —concretamente seis—, los documentos utilizados son las copias de las propias cartas de venta.6 Es ne4   Andreu Figuera fue notario público de Barcelona desde abril de 1359; cf. Lluïsa Cases i Loscos, Inventari de l’Arxiu de Protocols de Barcelona. I. Segles xiii-xv, Barcelona, Fundació Noguera, 2001, p. 48. Aparece frecuentemente en los pergaminos emanados del municipio barcelonés y, entre 1391 y 1395, fue escribano del Consell de Cent; véanse las referencias contenidas en M.ª Cinta Mañé i Mas (ed.), Catàleg dels pergamins municipals de Barcelona, anys 1336-1396, v. II, Barcelona, Ajuntament, 2007. Por lo que se deduce del título de algunos de sus protocolos (empezando por el que aquí será objeto de estudio), los servicios de A. Figuera fueron utilizados también por la Diputación del General y la propia tesorería real. El protocolo de referencia es AHCB, Andreu Figuera, 26/12. 5   Aunque este tipo documental ilumina solo de forma indirecta la venta de las rentas, el contenido de cada ápoca proporciona los datos fundamentales para conocer lo esencial de cada una de ellas: la fecha de la venta, la identidad del comprador, el tipo de renta, su precio, la pensión, los plazos de pago y alguna que otra noticia sobre la trayectoria del censal o el violario desde su adquisición hasta su rescate pocos años después. Véase como ejemplo de la cantidad y cualidad de los datos contenidos en un ápoca de rescate la que aparece transcrita en el Apéndice documental. 6   Cinco documentos pertenecen a un protocolo del notario Antoni Bellver: Llibre de negocis de la Diputació del General de Catalunya (1371) (AHCB, A. Bellver, 36/20); y otro procede del único



BARCELONA, MERCADO DE LA DEUDA PÚBLICA

415

cesario insistir en las limitaciones de la fuente manejada para extraer conclusiones de alcance sobre las emisiones de deuda por la Diputación entre 1371 y 1374: en primer lugar, porque evidentemente sólo suministra datos sobre Barcelona, cuando tantas pensiones se debieron vender en todo el principado para reunir las cantidades votadas en las Cortes; y, en segundo lugar, porque, incluso dentro de Barcelona, solo he localizado el protocolo de un único notario, cuando es más que probable que durante aquellos años se vendiesen en la ciudad condal muchas más rentas que las registradas en esta fuente. El contexto parlamentario de las distintas emisiones de deuda Es sabido que, entre 1368 y 1375, los donativos otorgados por las Cortes de Cataluña fueron gestionados por los llamados «regentes de la Diputación del General», abandonando así el organigrama de esta institución diseñado en las Cortes de Monzón de 1362-1363. En efecto, finalizada la guerra de Castilla, los reunidos en la asamblea de Vilafranca-Barcelona (1367-1368) consideraron que aquella espesa estructura administrativa, excesivamente costosa, ya no respondía a la nueva situación del principado. En consecuencia, se suprimieron los diputados residentes en Barcelona y se potenció la figura del regent de comptes, después llamado regent la Diputació de Catalunya. El primer regente fue Pere Vicenç, administrador del donativo otorgado por las Cortes de Barcelona de 1368-1369.7 Las Cortes de Tarragona y Tortosa (1370-1371)

P. Vicenç murió en agosto de 1369.8 Dado que la Diputación necesitaba un nuevo regente que administrase la institución y, sobre todo, que gestionase su cada vez más voluminoso endeudamiento, el primero de septiembre de protocolo conservado del notario Berenguer Poal, también titulado Llibre de negocis de la Diputació del General de Catalunya (1399-1401) (AHCB, B. Poal, 81/1). 7  Véanse las competencias conferidas por estas Cortes a Pere Vicenç en M. Sánchez; P. Orti, Corts, Parlaments i fiscalitat a Catalunya: els capítols del donatiu (1288-1384), Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1997, doc. XXIII, caps. 6-16, 19, 23, 28-29, 31-32 y 36. En general, sobre el período en que la Diputación fue gestionada por regentes, véase Maria Teresa Ferrer i Mallol, «1367-1375. La Diputació de Catalunya governada per un regent», en J. M.ª Solé Sabaté (dir.), Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents, Barcelona, Generalitat de Catalunya-Enciclopèdia Catalana, 2003, vol. I (1359-1518), pp. 67-70. Véase un comentario a 25 rentas vendidas por Vicenç sobre el donativo de las Cortes de 1368-1369 en M. Sánchez, «Las primeras emisiones de deuda pública», pp. 235-237 y 248-253. 8   Había hecho testamento a finales de julio de aquel año (M. Sánchez, «Las primeras emisiones de deuda pública», p. 252, nota 60); el dato de su muerte en Maria Teresa Ferrer, «Les Corts de Catalunya i la creació de la Diputació del General o Generalitat en el marc de la guerra amb Castella (1359-1369)», Anuario de Estudios Medievales 34/2 (2004), p. 937.

416

MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ

1369 las Cortes transmitieron todos los poderes de que había gozado Vicenç a Bernat Bussot, ciudadano de Barcelona.9 En enero de 1370, Pedro el Ceremonioso convocó de nuevo a los brazos de Cataluña para celebrar Cortes; la asamblea se inauguró en Tarragona (marzo de 1370) y concluyó en Tortosa en abril de 1371. El motivo esencial aducido por el rey para reunir Cortes era atender a la defensa del principado ante las amenazas de invasión de compañías ultramontanas (gentes ex­ tranee).10 Según los capítulos del donativo, firmados a mediados de abril de 1371, la ayuda consistió en 332.000 florines, que tendrían un doble destino: por un lado, si se producía la temida entrada de las compañías y había que invocar el usatge «Princeps namque», se emplearían 100.000 l. en pagar las soldadas a los combatientes; por otro lado, 150.000 l. irían destinadas a la recuperación de los castillos perdidos en Cerdeña, siempre que la expedición a la isla se tradujese en realidades concretas y no en vagos proyectos.11 El donativo sería gestionado por B. Bussot, flamante regente de la Diputación, y otras seis personas (dos por brazo), tres de las cuales serían diputados y las otras tres oidores de cuentas.12 Puesto que los reunidos en la asamblea eran plenamente conscientes de que «en les coses damunt dites —el donativo— haurà mester moneda prestament necessària» (especialmente las 150.000 l. que se emplearían en socorrer Cerdeña), no había otro remedio que recurrir al crédito, tanto a largo como a corto plazo. En consecuencia, B. Bussot, con el consentimiento de los tres oidores, tendría potestad para vender censales al 7,14%, al 8,33% o al 10%, así como violarios y rentas mixtas (esto es, parte censal y parte violario) asignados sobre la ceca del florín que se acuñaba en Perpiñán y sobre las generalidades de Cataluña.13  9   M. T. Ferrer Mallol, «Les Corts de Catalunya», pp. 936-937. Bernat Bussot pertenecía a una familia bien integrada en la oligarquía barcelonesa desde las décadas de 1350 y 1360. En 1364, era lugarteniente del escribano de ración, cargo que abandonó en 1369, cuando fue nombrado regente de la Diputación, para volver a ocuparlo a principios de 1375; cf. M. T. Ferrer Mallol, «Altres famílies i membres de l’oligarquia barcelonina», en Carme Batlle Gallart et alii, El «Llibre del Consell» de la ciutat de Barcelona. Segle xiv: les eleccions municipals, Barcelona, IMF-CSIC, 2007, pp. 272-279. 10  Véanse sendos procesos de esta asamblea en Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y principado de Cataluña. Cortes de Cataluña, vol. III, Madrid, Real Academia de la Historia, 1900, pp. 39-157. 11   Sabemos que estas 150.000 l. fueron realmente empleadas en lo fet de Sardenya dado que sirvieron para financiar en parte la expedición del condottiero inglés Walter Benedict a la isla; véanse Antoni Udina Abelló, «Les Corts catalanes i la guerra de Sardenya. La distribució del donatiu de les Corts de Tortosa de 1371», en XIV Congresso di Storia della Corona d’Aragona, vol. II, tomo II, Sassari, 1995, pp. 893-914; y M. Sánchez, «Las Cortes de Cataluña en la financiación de la guerra de Arborea (segunda mitad del siglo xiv)», en M. T. Ferrer Mallol et alii, La Corona catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la baixa Edat Mitjana, Barcelona, IMF-CSIC, 2005, pp. 379-380 y nota 46. 12   Cf. M. Sánchez; P. Orti, Corts, Parlaments i fiscalitat a Catalunya, doc. XXIV, caps. 1 al 9 y 27, pp. 423-427 y 436. 13   Ibidem, cap. 7, p. 426.



BARCELONA, MERCADO DE LA DEUDA PÚBLICA

417

En el poder dado a Bussot el 17 de abril de 1371 —el mismo día que se firmaron los capítulos del donativo y se clausuraron las Cortes— aparecen ampliadas y detalladas las competencias del regente en la consecución de préstamos para el General, competencias que solo de forma muy resumida figuran en los capítulos del donativo. Veamos algunas de ellas. En primer lugar, aunque Bussot podría recurrir al crédito tradicional a corto plazo —«a mogubell, usura o altres guanys o interesses»—, se consideraba que el procedimiento menos gravoso era la venta de censales muertos y de violarios al precio que el regente considerase oportuno. En segundo lugar, y como era habitual, se ofrecían todo tipo de garantías a los eventuales compradores: ante todo, la realización en las cortes laicas y/o eclesiásticas de las correspondientes escrituras de tercio, que tendrían la consideración de «acte de Cort».14 Por ende, todo lo relativo a la emisión de las rentas (desde las propias cartas de venta hasta los capitales implicados) no podría ser impugnado, mientras las Cortes (con el consentimiento del rey) tampoco admitirían la menor reclamación sobre posibles defectos de forma, objeciones de cualquier tipo o peticiones de nulidad. Pero, sin duda alguna, la principal garantía para los censalistas era la solidez y la continuidad de las fuentes de ingresos de donde se pagarían los intereses —las pensiones— anuales. A tal fin, se daría a los compradores todo género de seguridades sobre la ceca del florín y las generalidades, con el asesoramiento de juristas —«a coneguda de savi o savis en dret»—, si así lo exigían aquellos. El producto de las generalidades y de la ceca sería depositado por los recaudadores o arrendatarios de estos ingresos en las taules de diversos cambistas, quienes pagarían con ese dinero las pensiones a los distintos acreedores de la Diputación. Por supuesto, se reiteraba que tanto los impuestos de las generalidades como las acuñaciones de la ceca de Perpiñán continuarían hasta que se hubiesen redimido las rentas vendidas por las Cortes de Tortosa y Barcelona (1365) y las que se emitirían a la sazón. Por otra parte, se conferían a Bussot los mismos poderes que habían tenido los diputados de las Cortes mencionadas así como el primer regente, Pere Vicenç, para ejercer todas las «forçes, destretes, compulsions e execucions» que fuesen necesarias a fin de lograr que el donativo otorgado por la asamblea fuese pagado íntegramente. A su vez, tanto los oficiales reales como los señores jurisdiccionales quedaban obligados a realizar idénticas acciones a petición de los recaudadores y arrendatarios de las generalidades o del mismo Bussot.15 También estaba prevista la venta de pensiones para reducir la deuda de la Diputación. Así, Bussot recibió poderes para vender censales muertos con la 14   De hecho, con escasísimas excepciones, cada una de las 125 ventas que he reunido fue registrada en la corte del veguer de Barcelona. 15   ACA, C, reg. 1507, ff. 127r-131v; Cortes de Cataluña, III, pp. 438-445.

418

MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ

finalidad de redimir algunos de los violarios o censales emitidos por las Cortes de Tortosa y Barcelona de 1365; si no era posible encontrar compradores de censales, se podrían vender rentas mixtas y violarios para rescatar otros vendidos a mayor interés o bien convertir violarios en censales.16 Las Cortes de Barcelona (1372-1373)

Hacia finales de mayo de 1372, Pedro el Ceremonioso convocaba de nuevo a los brazos de Cataluña; esta vez, las Cortes tuvieron como escenario la ciudad de Barcelona y se prolongaron hasta el último día de mayo de 1373. Aunque no conocemos el tenor de la proposición regia, a través del desarrollo de la asamblea parece evidente que el motivo esencial fue allegar recursos cuando parecía que, por fin, se preparaba una gran expedición a Cerdeña contra el juez de Arborea.17 Aunque los brazos consideraron que Cataluña iba por delante de los demás territorios de la Corona en el socorro de Cerdeña (cosa cierta, por lo demás) y pidieron, por tanto, la reunión de Cortes generales de todos los reinos para financiar la guerra de Arborea, se avinieron a otorgar 30.000 florines. Este préstamo, pues de eso se trataba, se asignó sobre la décima trienal concedida al rey por el pontífice, de la que eran receptores los banqueros barceloneses Eimeric Dusai y Jaume de Gualbes.18 Ahora bien, era evidente que, si se reunía aquella cantidad mediante créditos a corto plazo, sus elevados intereses acabarían por devorar el producto de la décima. Por tanto, no hubo otro camino que recurrir de nuevo a la deuda a largo plazo; y, a tal fin, Bussot fue otra vez apoderado por las Cortes para proceder a venta de censales y violarios.19 Unos días después, el rey pidió —y la asamblea otorgó— una adición de 10.000 florines al préstamo anterior para pagar, entre otros conceptos, a los combatientes extranjeros que habían participado en la última expedición a Cerdeña.20 Casi no es nece16   Cf. M. Sánchez; P. Orti, Corts, Parlaments i fiscalitat a Catalunya, doc. XXIV, cap. 28, p. 437. Lo mismo se dice en el poder dado a Bussot que acabamos de resumir. A pesar de estos buenos propósitos, ya veremos que ninguna de las veinte rentas vendidas a ciudadanos de Barcelona por las Cortes de 1365 fue redimida en 1371 sino en 1373 e incluso en 1374 y 1375; cf. M. Sánchez, «Las primeras emisiones de deuda pública», pp. 239-248. 17   Cortes de Cataluña, III, pp. 171-245. Véase un comentario a estas Cortes en M. Sánchez, «Las Cortes de Cataluña en la financiación de la guerra de Arborea», pp. 363-393, especialmente, pp. 380-384. 18   En efecto, en noviembre de 1371, el papa Gregorio XI concedía a Pedro el Ceremonioso una décima trienal para sufragar la guerra en Cerdeña, en tanto que feudo de la Santa Sede; la décima se pagaría en dos plazos anuales (Pascua y Todos los Santos) durante los años 1372, 1373 y 1374. Se conservan en el ACA algunas cuentas de su recaudación en ciertas diócesis de Cataluña. Debo y agradezco estos datos a Jordi Morelló Baget. 19   Véanse los interesante capítulos de este préstamo en Cortes de Cataluña, III, pp. 197-202. El poder a Bussot (finales de septiembre de 1372) en ibidem, pp. 245-249. 20   Sin duda alguna, la de Walter Benedict. Los 10.000 f. servirían también para pagar soldadas y estimaciones de caballos a algunos nobles catalanes, para abonar los fletes a los patrones de las



BARCELONA, MERCADO DE LA DEUDA PÚBLICA

419

sario decir que el nuevo crédito se obtendría también mediante la venta de rentas, por lo que Bussot recibió nuevamente la correspondiente procuración.21 Al margen de esos préstamos, a partir de febrero de 1373, las Cortes empezaron a discutir la cuantía y la forma del gran donativo final, que fue concedido a mediados de mayo: consistió en el préstamo inmediato de 70.000 l. para atender al sosteniment de Cerdeña, que se obtendría de las generalidades; y un préstamo futuro de 130.000 l. para financiar el passatge a la isla, concedido bajo muy severas condiciones.22 Un capítulo del donativo de esta asamblea regulaba también el cumplimiento del servicio militar implícito en el «Princeps namque»: si en el plazo de tres años y dos meses hubiese necesidad de invocar el usatge, se pagarían las cantidades necesarias para rescatar este servicio con el préstamo de las 130.000 l. ofrecido para el passatge a Cerdeña; en este caso, el regente Bussot podría vender censales y violarios y pedir préstamos sobre las generalidades hasta reunir aquella suma.23 De la venta de rentas a su rescate Tipos de rentas creadas24

Según acabo de mostrar, las ciento veinticinco rentas que he localizado entre abril de 1371 y diciembre de 1374 fueron en todos los casos vendidas a barceloneses por B. Bussot en virtud de los sucesivos poderes —abril de 1371, septiembre y octubre de 1372, y marzo/mayo de 1373— que le otorgaron las Cortes de Tarragona-Tortosa y de Barcelona. Ahora bien, como en el tipo documental que utilizo —el ápoca de rescate de cada renta— no se dice en ningún caso la causa precisa de la venta, es muy difícil adscribir la creación de cada censal y violario a uno u otro de los poderes recibidos por embarcaciones utilizadas en la expedición y para indemnizar a algunos comerciantes por las mercancías y vituallas confiscadas para el llamado sosteniment de la isla (Cortes de Cataluña, III, pp. 203-206). 21   Cortes de Cataluña, III, pp. 249-252. 22   Cf. M. Sánchez; P. Orti, Corts, Parlaments i fiscalitat a Catalunya, doc. XXV, caps. 3-7, pp. 440-443. 23   Ibidem, cap. 6, pp. 442-443; a tal fin, se otorgó un nuevo poder a Bussot (Cortes de Cataluña, III, pp. 258-264) para vender rentas sobre las generalidades, poder que mutatis mutandis es prácticamente idéntico al que hemos visto que le fue concedido en abril de 1371 en el marco de las Cortes de Tortosa. 24   He resumido en el Cuadro I los datos fundamentales de cada una de las pensiones vendidas entre 1371 y 1374: el tipo de renta, su precio, la pensión anual, el tipo de interés, el nombre y la condición social y/o profesional del comprador, la fecha del rescate de la renta y la referencia documental, siempre procedente de AHCB, Andreu Figuera, 26/12. Cuando en el texto se haga alusión a la particularidad de alguna renta, indicaré entre paréntesis el número de orden con que aparece en la primera columna de este Cuadro I.

420

MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ

Bussot en 1371 y 1372.25 Otro caso es la procuración otorgada en 1373, de la que me ocuparé un poco más adelante. La distribución cronológica de las ciento veinticinco rentas vendidas en Barcelona es muy desigual en cada una de las anualidades contempladas. Fueron ochenta y una las rentas creadas en 1371, lo que representa casi el 70% del total; la gran mayoría fueron adquiridas en la segunda parte del año, a partir de agosto, con puntas importantes en los meses de septiembre y octubre (30 y 27 ventas respectivamente). En los tres años siguientes, solo he conseguido reunir nueve ventas en 1372, catorce en 1373 y quince en 1374. En cuanto al tipo de pensiones, el predominio de la renta vitalicia es aplastante: noventa y nueve violarios (79%) frente a veinticuatro censales y sólo dos rentas mixtas. Por si algún día resultara significativo, apuntemos que el mayor número de censales aparecen en 1372 y, sobre todo, en los primeros meses de 1373. Por lo que respecta a los tipos de interés, la mayor parte de los violarios fueron colocados al tipo habitual del 14,28%. Por encima de él, se registran algunos vendidos al 14,31% (números 72 y 85 del Cuadro I), al 14,33% (62), al 14,72% (63), al 14,81% (9) y, por fin, dos vendidos al elevado interés del 16,6% (118 y 120). Por debajo del tipo habitual, aparecen dos violarios al 13,95% (76) y al 13,88% (113); siete al 13,3% (96, 106, 107, 108, 109, 110 y 116)); y finalmente uno al 12,5% (115). En resumen, los tipos de interés de las rentas vitalicias entre 1371 y 1374 oscilaron entre el 12,5% y el 16,6%, aunque en su inmensa mayoría fueron vendidos al interés corriente del 14,28%. Por lo que respecta a los veinticuatro censales, bastante más de la mitad fue vendida al 10%, siguiendo la tónica de 1365; otros cinco lo fueron al 8,33% (92, 104, 105, 112, 114) y solo uno al 7,5% (97), tipo que se aproxima al 7,14% habitual; por fin, únicamente he localizado dos rentas mixtas vendidas al 11,76% (37) y al 12,30% (47). En total, entre 1371 y 1374, la Diputación obtuvo de los censalistas barceloneses aquí considerados la suma de 621.730 s. (=31.086,5 l.) a cambio de pagar cada año unas pensiones que ascendían a 80.526 s. (=4.026,3 l.), lo que representa un interés medio de casi el 13% Si como cabe suponer y he aventurado un poco más arriba, las rentas vendidas en 1371-1372 (en total, noventa y seis) lo fueron para reunir las 150.000 l. necesarias para la guerra de Arborea, podemos decir que las 20.000 l. obtenidas de algunos ciudadanos de Barcelona durante aquel bienio supusieron una porción nada desdeñable de aquella suma, aun teniendo en cuenta las limitaciones de la muestra utilizada. 25   Como he apuntado más arriba, solo en media docena de casos, pertenecientes todos ellos a 1371, disponemos de la copia de las cartas de venta; a través de ellas podemos deducir que la gran mayoría de las rentas creadas en aquella anualidad lo fueron para reunir las 150.000 l. otorgadas para la defensa de Cerdeña; véanse en el Cuadro I los números 1, 40, 46, 47 y 53.



BARCELONA, MERCADO DE LA DEUDA PÚBLICA

421

El rescate de las pensiones

Como es de sobra sabido, tanto los censales como los violarios eran redimibles, salvo que se hubiesen vendido sin carta de gracia (o pacto de retroventa), como fue el caso de las llamadas rendes perpètues, divulgadas en Cataluña a partir del último tercio del siglo xiv.26 Ello quiere decir que, una vez devuelto el capital invertido en la adquisición de la renta, se extinguía el pago anual de la pensión. En los casos que estamos observando, la mayoría de los censales y violarios creados entre 1371 y 1374 fueron redimidos, salvo muy contadas excepciones, con relativa rapidez, a veces, antes de cumplirse los dos años de su compra. He mostrado que en el poder dado a Bussot en abril de 1371 para reunir el donativo mediante la emisión de deuda, se le autorizaba también a crear rentas para redimir las que habían sido vendidas por acuerdo de las Cortes de Tortosa y Barcelona de 1365.27 Al parecer, y a juicio de las Cortes, Bussot cumplió con creces su cometido pues incluso vendió censales y violarios para luir los emitidos en 1371. Satisfechos los brazos de la eficaz actuación del regente, el 29 de marzo de 1373 prometieron ratificar estas últimas ventas; y, sabedores de que en aquellos días podrían encontrarse rentas a un interés relativamente bajo, le dieron un nuevo poder para crear más censales y rescatar con ellos las pensiones vendidas en virtud de los acuerdos de cualquiera de las pasadas Cortes de Cataluña.28 Para proceder al rescate de la pensión se seguía una práctica que queda bien reflejada en el ápoca transcrita en el Apéndice documental. Ante todo, se devolvía al comprador, a su procurador o a sus herederos el precio pagado por la renta; se incluía en esta cantidad el valor de la prorrata, es decir, la proporción de la pensión anual correspondiente al período transcurrido entre la fecha del pago de dicha pensión y la del rescate.29 A continuación, 26   Sobre ello véanse Pere Orti Gost, «La deuda pública municipal en una pequeña ciudad del nordeste catalán: Sant Feliu de Guíxols durante la segunda mitad del siglo xiv», en M. Sánchez Martínez (ed.), La deuda pública, pp. 101-152 (en especial, pp. 111-112 y 142-144); y Albert Martí Arau, «Endeutament censal i crisi financera en una vila senyorial: Castelló d’Empúries (1381-1393)», en Ibidem, pp. 153-218 (en especial, pp. 157-161). 27  Véase supra nota 16. 28   Como en los casos anteriores, el resto del poder repite textualmente las garantías ofrecidas a los compradores (ACA, C, reg. 1508, ff. 90v-94r.; Cortes de Cataluña; III, pp. 252-258). Aunque la muestra sea poco representativa, hemos podido observar que algunos de los censales y violarios vendidos en 1373 (véase el Cuadro I) lo fueron, salvo algunas excepciones, a intereses relativamente más bajos que lo habitual, tal y como se apuntaba en la procuración; por tanto, es muy probable que alguna de aquellas pensiones sirviese para rescatar rentas anteriores. 29   En el caso del documento del Apéndice, en el segundo párrafo, la prorrata del violario se elevó a 4 l. 5 s. y 6 d.: pro interesse seu pensione debida desde el 3 de agosto de 1374 (data, en este caso, de la creación de la renta) y el 5 de enero de 1375, fecha de la luición. En este caso, el violario solo estuvo en vigor cinco meses.

422

MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ

se daba por extinguido el pago de la renta y se cancelaba la escritura de tercio hecha ante la corte del veguer de Barcelona. Finalmente, el titular de la renta extendía el correspondiente recibo o ápoca, cuyo tenor se copiaba en el protocolo del notario que había intervenido en la operación, material que constituye —lo repito de nuevo— la base fundamental del presente trabajo. A pesar de circunscribir mi atención al caso de Barcelona y de utilizar el protocolo de un solo notario, he podido comprobar que, en función de la mencionada potestad, Bussot rescató nada menos que ciento veinte pensiones, especialmente en la primera mitad del año 1373: catorce vendidas por orden de las Cortes de Tortosa y Barcelona (1365), veinticinco en 13681369 (Cortes de Barcelona) y ochenta y una en 1371-1372 (Cortes de Tortosa).30 Ello supuso el desembolso de 546.000 s. (=27.300 l.), cantidad a la que habría que sumar un mínimo de 33.512 s. (=1.675,6 l.) por las correspondientes prorratas, lo que arrojaría un total de 579.512 s. (=28.975,6 l.).31 Por tanto, a lo largo de los primeros meses de 1373, Bussot debió de vender un respetable número de pensiones para reunir por lo menos esa suma y luir con ella las ciento veinte rentas mencionadas.32 En resumen, entre 1371 y 1374, con escasas y poco significativas diferencias, el regente de la Diputación vendió en Barcelona un mínimo de ciento veinticinco pensiones, la mayoría de las cuales fueron rescatadas al cabo del año y medio o de los dos años de su creación. Además, las pensiones vendidas lo fueron a un tipo de interés bastante elevado (violarios en su mayoría y censales al 10%) y, por tanto, con alta rentabilidad para sus poseedores. Ha llegado el momento de conocer un poco a los ciudadanos de Barcelona que tuvieron la oportunidad de invertir en deuda de la Diputación a ese suculento interés.

30   Para los casos de 1365 y de 1368-1369, véase M. Sánchez, «Las primeras emisiones de deuda pública», pp. 238-253. 31   Se gastaron 77.500 s. en el rescate de las catorce rentas de 1365, 143.340 s. en el de las veinticinco de 1368-1369 y 325.160 s. en la luición de las ochenta y una pensiones vendidas en 1371-1372. La cifra de las prorratas no es absolutamente exacta: en unos pocos casos, la prorrata no aparece en el ápoca correspondiente y, en otros casos, el estado del documento no permite leer todas las cifras. Por eso he hablado de una cantidad mínima. 32   Lamentablemente, la naturaleza del material documental utilizado no nos permite descender a los detalles concretos de la operación de rescate como, por ejemplo, saber con qué renta nueva (o parte de ella) se redimió tal o cual censal y violario. De todas formas, puesto que esas operaciones tuvieron lugar en toda Cataluña, es decir, más allá de nuestro observatorio exclusivamente barcelonés, no cuesta mucho imaginar la potente maquinaria financiera que debió ponerse en marcha en aquel año para proceder a esa redención masiva de pensiones.



BARCELONA, MERCADO DE LA DEUDA PÚBLICA

423

Ciudadanos inversores Como puede comprenderse sin esfuerzo, no es posible entrar por el momento en el comentario detallado de la relación de censalistas que aparece en el Cuadro I. Además, ese comentario no sería fácil teniendo en cuenta el estado actual de la investigación, cuando tanto falta por conocer de las principales familias barcelonesas y cuando todavía carecemos de sólidos estudios de carácter prosopográfico.33 Por tanto, me limitaré a mostrar una rápida instantánea de los protagonistas barceloneses del mercado de la deuda emitida por la Diputación entre 1371 y 1374. Comencemos por las mujeres que compraron pensiones al regente Bussot. He contado treinta y tres, lo que supone una proporción no desdeñable en el conjunto de censalistas. Casi la mitad de ellas eran viudas y, como es habitual, aparece su nombre de pila seguido de la identificación completa del marido, frecuentemente un mercader. Diez mujeres eran religiosas. Una era la propia abadesa del convento de Sant Antoni y Santa Clara (2); otras dos eran monjas de Sant Pere de les Puelles (1, 46), pero la gran mayoría pertenecían a los exclusivos conventos de Jonqueres (17, 44, 110) y de Valdonzella (30, 63, 107 y 115). Basta una simple mirada a sus apellidos (Gualba, Sarrovira, Bussota, Sabastida, etc.) para ponerlos en relación con algunas de las familias más prominentes del patriciado barcelonés.34 Finalmente, cinco mujeres compraron las rentas estando casadas; citemos como ejemplo el caso de Francesca, esposa del conocido Bernat Roca, maestro mayor de la obra de la Seu (54).35 Es espectacularmente minoritaria la presencia de nobles y eclesiásti36 cos. Solo aparecen tres miembros de la pequeña nobleza del Vallès oriental, muy vinculados a Barcelona, que, como veremos, se sitúan además en la franja de los pequeños inversores: el donzell Peregrí de Corbera, señor del 33  A esta escasez de estudios alude también Maria Teresa Ferrer en su artículo «La gent rica de Barcelona l’any 1363», contenido en este mismo volumen. Palian parcialmente estas carencias los trabajos sobre ditintas familias (Gualbes, Marquet, Bussot, Marimon, Santcliment, etc.) reunidos en Carme Batlle Gallart et alii, El «Llibre del Consell» de la ciutat de Barcelona. El mencionado estudio de Ferrer sobre la talla de 1363 ha permitido identificar a algunos compradores de deuda entre la gent rica de Barcelona, aunque el hecho de que la talla estudiada por Ferrer se limite a los barrios del Mar y del Pi junto a la decena de años transcurridos entre 1363 y 1371-1374 restringen un tanto el alcance de las observaciones. 34   Véase, entre otros, el trabajo de Maria Mercè Costa Paretas, El món de les dames de Jonqueres, Lleida, Pagès, 2005. Aunque la media de las inversiones de las religiosas se sitúa entre los 1.400 s. y los 4.200 s., cabe destacar un violario adquirido por 8.340 s. por Constança Bussota, monja de Valldonzella (107). 35   Bernat Roca estuvo al frente de las obras de la catedral de Barcelona entre 1358 y 1388; cf. Josep Bracons; Maria Rosa Terés, «La catedral de Barcelona», en L’Art gòtic a Catalunya. Aquitectura, I, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2002, pp. 274-301 (especialmente, pp. 294-295). 36  Lo mismo observaba Y. Roustit respecto a las emisiones del municipio barcelonés entre las décadas de 1350 y 1360; Yvan Roustit, «La consolidation de la dette publique à Barcelone au milieu du xive siècle», Estudios de Historia Moderna IV (1954), pp. 128-129.

424

MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ

castillo del Far (9);37 Eulàlia, viuda del donzell Ramon de Sentmenat, señor de la casa de Campsentelles (50); y el donzell Guerau de Gualba, señor del castillo de Montnegre, y Sança de Gualba, monja de Jonqueres (44). De los siete eclesiásticos que figuran en el Cuadro I, dos de ellos eran beneficiados en la Seu (53 y 67), otro en Sant Just (49), otro pertenecía a la Orden de los Predicadores (74) y de tres de ellos no se indica más que su condición de preveres (57, 59 y 96). Pero, como era previsible, lo que se desprende al observar los nombres y profesiones de los censalistas no difiere mucho de la conclusión a que llegamos al examinar algunos inversores en la deuda de la Diputación en 1365 y en 1368-1369.38 Todos ellos eran ciutadans de Barcelona muy conocidos en el medio mercantil; además, gran parte de los mercaderes y cambistas (y algún «artista») que adquirieron pensiones de la Diputación partici­paron en el gobierno de Barcelona antes, durante o después del período aquí considerado.39 Teniendo en cuenta solo los casos en que aparece calificado como tal el propio comprador de la renta o el marido de la viuda que la adquirió, he contado treinta y dos mercaderes. Entre ellos hay nombres tan conocidos como Pere Boscà, Bernat Sapila, Ramon de Màrgens, Pere Urgell, Joan Sesavasses, Guillem de Cabanyelles, Galceran Sabastida o Galceran Carbó. También aparecen nueve cambistas, siete de los cuales formaron, como veremos, el grupo socioprofesional más activo en el mercado de la deuda entre 1371 y 1374, ya que todos ellos compraron más de una renta. También aquí encontramos a banqueros tan notorios como Pere y Simó de Puigvert, Bernat Tordera, Bernat Bertran, Pere Provençal, Pere Brunet y Pere de Rocacrespa. Entre el grupo profesional de los doce «artistas» que compraron pensiones destacan cinco notarios, entre ellos, el propio Andreu Figuera, autor del protocolo que estoy utilizando (105). Siguen dos médicos (60, 121), el candeler de cera Francesc Tortós (5),40 el apotecario Francesc Riera (66)41 y el 37   El castillo del Far o Castellvell de Llinàs pasó a la familia Corbera a principios del siglo xiii. Una vez adquirido, el violario fue fragmentado: la mitad quedó en poder de Peregrí y la otra mitad fue repartida entre sus hermanas Constança y Agnès de Corbera, monjas de Sant Pere. 38   Vale la pena apuntar que casi una decena de los censalistas de 1371 y 1373 (por ejemplo, Joan Sesavasses, Pere Conomines, Pere de Rocacrespa, Pere de Puigvert, Berenguer Corn o Ramon de Màrgens) ya habían adquirido pensiones en las emisiones de 1365-1366 y 1368-1369 (M. Sánchez, «Las primeras emisiones de deuda pública», pp. 239-253 y Cuadros I y II). 39   Remito a los excelentes índices del volumen de Carme Batlle Gallart et alii, El «Llibre del Consell» de la ciutat de Barcelona para obtener algunos datos sobre la elección de algunos censalistas como jurados del Consejo de Ciento o miembros del Consejo de los Veinticinco. También remito al citado estudio de María Teresa Ferrer sobre «La gent rica de Barcelona en 1363». 40  Véase Carles Vela i Aulesa, Especiers i candelers a Barcelona a la baixa Edat Mitjana, Barcelona, Fundació Noguera, 2007, vol. I, pp. 453 y 796. 41   Véase un amplio resumen del testamento (julio de 1392) de este importante especiero y apotecario barcelonés en C. Vela, Especiers i candelers, doc. 30, pp. 523-525.



BARCELONA, MERCADO DE LA DEUDA PÚBLICA

425

argenter Guillem Palomeres (56).42 Algunas otras profesiones representadas con un solo miembro son las de sastre, zapatero, barbero, perpuntero, corredor de Levante, peletero, vidriero, barquero, vainero o pintor. Por fin, en nuestra relación de censalistas aparecen ocho oficiales reales. Algunos son calificados simplemente como miembros de la casa real: son los casos de Joan Porta (difunto marido de Antigona, compradora de un violario, 41), de Bernat Carbó (112) y de Arnau Torrelles, de la cámara regia (75); por su parte, Miquel Palau (87) formaba parte de la oficina de la tesorería de la reina. De otros, en cambio, se expresa su función concreta: Ramon Mulner (esposo de Elisenda, compradora de un violario) era portero real (6), Guerau d’Espluga, escribano de ración del duque de Girona (81), Pere Desvall, tesorero real (122) y Jaspert de Campllonc, tesorero de la reina (123). Una vez conocido muy por encima el espectro socioprofesional de los censalistas de la Diputación, quizás convenga ordenarlos según el nivel de sus inversiones. He mostrado más arriba que el capital invertido en Barcelona en la adquisición de pensiones, según la muestra que utilizamos, ascendió a 621.730 s. (= 31.086,5 l.), lo que arroja una media de casi 5.000 s. por renta, mientras la media de las pensiones roza los 650 s. Son cifras muy próximas a las estimadas por Y. Roustit respecto a las rentas vendidas por el municipio barcelonés durante la década de 1350.43 Veamos quienes fueron los principales inversores y quienes, al adquirir más de una pensión, fueron los más activos en el mercado barcelonés de la deuda de la Diputación.44 A la cabeza figuran los cambistas Simó de Puigvert y Bernat Tordera (99), compradores en 1373 de un censal de 3.000 s. por 30.000 s., que es la renta más elevada de la muestra. Entre 20.000 s. y 30.000 s. invirtieron los mercaderes Jaume Oliver (24, 104), Macià Bocardi (83, 102), Jaume Roure (48, 116) y el cambista Bernat Bertran (25, 82) en la compra de dos rentas cada uno. Fregando los 20.000 s. encontramos al mercader Pere Boscà (20, 117, 119) que adquirió tres rentas por 19.600 s. y al cambista Pere de Puig­ vert (12, 15, 68, 72, 86) que compró cinco violarios por 19.500 s. Dos rentas cada uno adquirieron Joan Serra (103, 113), los mercaderes Bernat Sapila 42   La compra de un censal por este argenter en octubre de 1371 obliga a retrasar un tanto la fecha (1358-1368) en que lo documenta Núria de Dalmases, Orfebreria catalana medieval. Barcelona, 13001500, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1992, vol. II, pp. 117-118. 43   Según este autor, la media invertida en la compra de violarios —dejamos aparte a los censales, por escasamente representativos en nuestro caso— entre 1351 y 1361 oscilaba entre los 4.080 s. y los 5.900 s.; por otro lado, las pensiones fluctuaban entre los 600 s. y los 700 s. (Y. Roustit, «La consolidation de la dette publique à Barcelone», pp. 73-76). En nuestro ejemplo, la más variada muestra de las inversiones hace que la media de las 125 rentas de 1371-1373 (4.973 s.) sea inferior a la media (5.790 s.) correspondiente a los 45 censales y violarios vendidos en 1365-1366 y en 1368-1369. 44   En el Cuadro II aparece la lista de las 41 personas que invirtieron cantidades superiores a la media de 5.000 s.

426

MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ

(79, 90), Berenguer Corn (29, 89) y Ramon de Màrgens (13, 16), el cambista Pere de Rocacrespa (39, 52) y el escribano Bernat de Montpaó (91, 111) por cantidades que oscilaban entre los 11.000 s. y los 14.000 s.; otro escribano, Narcís Franc (108) compró una sola pensión por 12.000 s. Los mercaderes Pere Urgell (22), Joan Sesavasses (23), el apotecario Francesc Riera (66), la viuda del pañero Bartolomé Agell (101) y Bernat de Montjuic (98) adquirieron cada uno un censal de 1.000 s. por 10.000 s. Cerca de esta cantidad encontramos a los cambistas Pere Provençal y Pere Brunet (35, 85) así como al mercader Guillem de Cabanyelles (40, 61) que compraron dos rentas cada uno por 9.440 s. y 9.200 s. respectivamente. Rondando esta cifra siguen el mercader Bertran Nicolau (31), que invirtió 9.100 s. en la compra de un violario, y la viuda del también mercader Guillem Lacera (109) que adquirió otra pensión vitalicia por 9.000 s.45 Siguen después, con cantidades comprendidas entre los 7.000 s. y 8.400 s., las pensiones compradas, entre otros, por la viuda de Ponç Desvall (28, 80), por la monja Constança Bussota (107), por el presbítero Ramon Saguàrdia (96), por Simó de Gualbes (106) y por Galceran Carbó (114). Finalmente, en la horquilla comprendida entre los 5.000 y los 7.000 s., destacan ocho violarios adquiridos por 7.000 s. para recibir una pensión de 1.000 s. al interés habitual del 14,28%.46 Fueron comprados por mercaderes como Pere de Casasaja (84) o Guillem Desbosc (3), pero también por el tesorero real Pere Desvall (122), el tesorero de la reina Jaspert de Campllonc (123) y por la viuda de un miembro de la casa real (41). Como parece lógico, por debajo de la media de 5.000 s. y fuera ya del Cuadro II, el espectro social de los inversores es más variado. Así, en la franja comprendida entre los 2.500 s. y los 5.000 s., junto a la presencia de mercaderes, que no faltan en ningún tramo, aparecen un candeler (5), un argenter (56), cuatro notarios (27, 69, 97, 105), cuatro monjas (1, 46, 63, 115), tres oficiales reales (75, 81, 112), miembros de la pequeña nobleza (9, 44), un corredor de Levante (26), un médico (121) un vainero (70) y un sastre (8). Lo mismo cabe decir de quienes invirtieron por debajo de 2.500 s.: junto a cuatro monjas (2, 17, 30, 110), encontramos otro médico (60), un perpuntero (18), un vidriero (34), un barquero (43), un zapatero (118) y tres presbíteros (49, 57, 74). Precisamente los 60 s. de pensión de un violario adquirido por 420 s. por el prevere Pere Jordà (49), beneficiado en Sant Just, es la renta más baja de la muestra. 45   En 1363, la viuda de Lacera, domiciliada en el barrio del Mar, fue la segunda contribuyente (con 70 l.) en la talla que estudia M. T. Ferrer Mallol, «La gent rica de Barcelona». 46   Como recordaba Roustit, los acreedores eran antes compradores que suscriptores: «On achetait une rente de tant de livres plutôt qu’on ne souscrivait pour une somme de tant» (Y. Roustit, «La con­ solidation de la dette publique à Barcelone», p. 76).



BARCELONA, MERCADO DE LA DEUDA PÚBLICA

427

Final Tal y como he apuntado en el primer párrafo, el objetivo de estas breves páginas no ha sido otro que el de mostrar la continuidad, en los primeros años de la década de 1370, de una práctica —la venta de pensiones vitalicias y perpetuas por la Diputación del General de Cataluña— inaugurada en las Cortes de Tortosa de 1365. Así, hemos visto cómo, en la asamblea que comenzó en Tarragona en 1370 y concluyó en Tortosa un año después, el subsidio de 150.000 l. destinado a financiar una expedición a Cerdeña se pensaba obtener inmediatamente mediante la venta de rentas. Lo mismo cabe decir de los dos préstamos otorgados al rey en las Cortes de Barcelona (1372-1373) para sufragar la guerra de Arborea. Ahora bien, a diferencia de lo sucedido en 1365, la venta de las pensiones no fue realizada en estos casos por determinadas ciudades y villas del principado sino por la propia Diputación y su regente Bernat Bussot, cuyo protagonismo en las emisiones de 1371-1374 fue muy relevante. Por otro lado, puesto que en los años que estoy considerando el recurso a la creación de rentas por parte de la Diputación empezaba a ser ya una práctica habitual, no hubo necesidad de regular en las Cortes las modalidades de las nuevas ventas. Con todo, en las extensas cartas de procuración dadas a B. Bussot en 1371, 1372 y 1373 para emitir deuda en nombre de las Cortes se especificaban con detalle las normas que regían los contratos de venta, especialmente en todo lo referente a las amplias garantías dadas a los inversores. Como fácilmente puede deducirse, la principal era la solidez y la continuidad de las fuentes de ingresos de donde se pagaban las pensiones anuales. Puesto que estas fueron asignadas a las generalidades y a la ceca del florín de Perpiñán, las Cortes prometieron que ambos recursos fiscales se prolongarían hasta que se hubiesen pagado todos los intereses y se hubiese rescatado la última renta a ellos consignada. Se afianzaba así el proceso de perpetuación de las generalidades, en tanto que impuestos vinculados a una deuda que, lejos de disminuir, iría creciendo con el tiempo. Sin embargo, ya a principios de la década de 1370, se tomaron medidas para reducir el endeudamiento de la Diputación. Fue precisamente en marzo de 1373 cuando, quizás por primera vez de forma masiva, las Cortes dieron poder a B. Bussot para redimir no solo las pensiones vendidas en 1371 sino todas las que pagaba la Diputación desde 1365, es decir, desde que las Cortes empezaron a emitir deuda pública a largo plazo. Lamentablemente carecemos para esta época de documentación de carácter financiero emanada de la propia Diputación, la única que nos permitiría calibrar el peso del endeudamiento censal en la hacienda de la institución y entender cabalmente las medidas adoptadas en 1373 para proceder a su reducción.

428

MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ

Resumo muy brevemente las características de las ciento veinticinco pensiones vendidas en Barcelona entre 1371 y 1374, que he localizado en el protocolo del notario Andreu Figuera. Ante todo, se observa una clara y lógica continuidad con lo observado en 1368-1369:47 la inmensa mayoría de las rentas fueron violarios, vendidos generalmente al 14,28%. Pero, como también he mostrado, casi todos ellos fueron rescatados por la Diputación al cabo del año y medio o dos años de su creación. Sin duda alguna, estas emisiones —no especialmente baratas para la entidad emisora— debieron servir para lograr liquidez inmediata en una coyuntura de urgencia, pasada la cual, las Cortes y el regente de la Diputación se apresuraron a redimir parte de aquellas rentas vitalicias o a convertirlas en censales al 7,14%. Aunque todavía conocemos mal la evolución del endeudamiento a largo plazo de la Diputación, parece evidente que su comportamiento es un tanto diferente al de los municipios. De entrada, se observan claras dificultades de la Diputación para colocar la deuda en el mercado; de aquí la preferencia por depositar en determinadas ciudades y villas la tarea de vender censales y violarios en su nombre. Así ocurrió en 1365 y volvería a suceder a lo largo de la segunda mitad del siglo xiv. Otro recurso para atraer compradores era ofrecer un interés más elevado, sobre todo, violarios al 14,28%. Pere Orti considera este último dato como una característica estructural de la deuda de la Diputación, que siempre salía al mercado con unos tipos de interés netamente superiores a los usuales en la deuda municipal.48 Siguiendo a este mismo autor, podríamos decir que los municipios consiguieron hacerse con los capitales de clientes que buscaban seguridad y durabilidad antes que importantes rendimientos, mientras la clientela de la Diputación estaba formada en su mayoría por miembros de la elite económica y política de Barcelona, que buscaban sobre todo los máximos beneficios a corto y medio plazo.49 Acabamos de ver en nuestro caso cómo en 1371-1374 conspicuos miembros de la elite barcelonesa invirtieron sus capitales a un apetecible interés (en algunos casos, incluso superior al 14,28%), aunque su renta fue rescatada pasados apenas un año o dieciocho meses de su creación. De todas formas, todo esto todavía son hipótesis, a la espera de que el endeudamiento de la Diputación y su comparación con el de los municipios sean estudiados como se merecen.   Cf. M. Sánchez, «Las primeras emisiones de deuda pública», pp. 248-253.   En las décadas de 1380 y 1390, la Diputación vendía rentas al 8,33% y al 10% cuando, por los mismos años, el interés medio de la deuda censal de Barcelona y de villas como Castelló d’Empúries o Sant Feliu de Guíxols se situaba alrededor del 6% y del 5% respectivamente. Habrá que esperar a la década de 1440 para que el interés de la deuda de la Diputación estuviese por debajo del 5%; véase Pere Orti, «Les finances de la Diputació del General de 1380 a 1412», en M. T. Ferrer i Mallol (dir.), Història de la Generalitat de Catalunya. Dels orígens medievals a l’actualitat, 650 anys, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, 2011, p. 128. 49   Ibidem, p. 135. 47 48



BARCELONA, MERCADO DE LA DEUDA PÚBLICA

429

Digamos algo, para finalizar, sobre los datos adyacentes que pueden obtenerse de la documentación utilizada. A la luz de lo mostrado en las páginas anteriores y, sobre todo, de las noticias contenidas en los Cuadros I y II, parece claro que la documentación relacionada con el endeudamiento censal —ya lo advirtió Y. Roustit hace medio siglo— proporciona relevantes informaciones sobre la sociedad de la ciudad o territorio en cuestión. Y es que no sólo permite obtener, de entrada, una más o menos nutrida nómina de ciudadanos y de su perfil social y profesional sino que, dado el carácter del material documental que rodeaba la compra, transmisión y rescate final de una renta, también sería posible, tras un concienzudo análisis, obtener ricas noticias —difíciles de lograr por otras vías— sobre las relaciones familiares, sociales y profesionales que la participación en el mercado de la deuda pública pone de manifiesto. Aunque en este caso concreto el uso casi exclusivo de las ápocas de redención de las pensiones limita considerablemente estas potencialidades, daré a continuación algunos pocos ejemplos para observar la cantidad y la cualidad de los datos que ofrece esta fuente. En algunas ocasiones se observa la presencia de más de un comprador de la misma pensión. Así sucede en el caso de la asociación formada por los cambistas Pere Provençal y Pere Brunet (35, 85) o de Simó de Puigvert y Bernat Tordera (99). Otras veces, eran dos viudas quienes invertían en la compra de una renta, como hicieron Margarida, viuda del mercader Guillem Martí, o Sibil·la, viuda de Bartolomé Querol (71). No es raro encontrar también la asociación de una viuda y un eclesiástico: Francesca, viuda del mercader Pere Solà, y Berenguer Soler, beneficiado en la Seu, compraron conjuntamente un violario (67). Por fin, en un caso la asociación era triple: así sucede en la adquisición de un violario por el barbero Francesc Eimeric, el pintor Antoni Calaf y Bernat Santjust (76). En otras ocasiones, el ápoca explica con detalle el reparto de una pensión: así, el violario de 360 s. adquirido por Sibil·la de Montbrú, monja de Sant Pere, se repartía de manera que 160 s. correspondían a la compradora (a vida de ella y del donzell Eimeric de Bellveí) y 200 s. a Constança Olivera, también monja de Sant Pere, y a su hermana Sibil·la (100 s. a cada una), profesa en el convento barcelonés de las hermanas predicadoras (46). Naturalmente, no faltan ejemplos de la transmisión de la renta. Bien por herencia: en diciembre de 1374, Bussot vendió un violario a Joan Desvall, quien hizo testamento en julio de 1375 y debió morir poco después; según sus últimas voluntades, el violario fue heredado por sus hijos Joan, Andreu y Pericó, siendo sus tutores Francesca, viuda de Joan, y Pere Desvall, tesorero real, de quién se redimió la pensión en diciembre de 1375 (125). Por venta: el violario de 1.000 s. que recibía el mercader Guillem Desbosc fue vendido al notario Jaume Nicolau dos años después de su adquisición en

430

MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ

agosto de 1371 (3). O por cesión: una parte del violario de 300 s. adquirido por el mercader Pere d’Orrius correspondía a Sança Cervellona, monja en el convento femenino de las predicadoras, aunque más tarde cedió su parte a Constança, esposa del apotecario Pere Safont (14). Por fin, también hay alusiones en un ápoca a un suceso procedente de la «crónica negra» de la época. En 1373, Simó de Gualbes adquirió un violario de 1.000 s., la mitad del cual lo era a vida de Simó y de su esposa Angelina y la otra a vida del propio Simó y de su hermano Bernat de Gualbes.50 A raíz del asesinato del donzell Pedro Ruiz de Corella por Simó todos sus bienes fueron confiscados, aunque en 1374 se hizo un composición con la corte, a resultas de la cual dichos bienes (entre ellos, el violario) pasaron a su madre Isabel y a su hermano Bernat, de quienes fue redimido (106).

50   Simó era uno de los hijos de Ferrer de Gualbes (m. 1346) y de Isabel d’Olivera; además de Simó, el matrimonio tuvo otros dos hijos, Bernat y Francesc; según C. Batlle, los hijos de Ferrer de Gualbes, «semblen tenir poc protagonisme o moriren joves»; sin embargo, como muestra el ápoca de referencia, tanto Simó como su hermano Bernat y su madre Isabel todavía vivían en 1373 y 1374 (C. Batlle, «Evolució d’una família de la Barcelona medieval: els Gualbes del segle xiv», en Carme Batlle Gallart et alii, El «Llibre del Consell» de la ciutat de Barcelona, pp. 54 y 60.

v.

censal

1371.08.16

1371.08.16

1371.08.16

1371.08.21

1371.08.22

1371.09.1

1371.09.1

1371.09.2

1371.09.2

1371.09.3

1371.09.4

1371.09.4

1371.09.5

1371.09.6

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

v.

2.100

1.400

7.000

3.850

2.100

3.500

4.200

2.000

3.500

2.700

3.500

7.000

2.000

4.200

2.100

7.000

2.100

2.860

Capital (s.)

300

200

1.000

550

300

500

600

200

500

400

500

1.000

285,8

600

300

1.000

300

410

Pensión (s.)

14,28

14,28

14,28

14,28

14,28

14,28

14,28

10

14,28

14,81

14,28

14,28

14,29

14,28

14,28

14,28

14,28

14,28

Interés

Bernat Gombau, perpuntero

Beatriu d’Orta, monja de Jonqueres

Ramon de Màrgens, mercader

Pere de Puigvert, cambista

Pere d’Orrius, mercader

Ramon de Màrgens, mercader

Pere de Puigvert, cambista

Saura, viuda de Ramon Dalt

Constança, viuda de Francesc de Socarrats

Peregrí de Corbera, donzell, señor del castillo del Far

Pere Pellicer, sastre

Bernat Sacot, peletero

51

1373.03.11

1373.02.11

1373.03.30

1373.09.3

1372.12.3

1373.03.30

1373.03.9

1373.06.14

1373.06.1

1373.04.2

1373.02.18

1373.03.16

1373.03.15

1373.02.11

Francesc Tortós, candeler de cera Elisenda, esposa de Ramon Mulner, portero real

1373.03.25

1375.08.11

1373.04.4

Rescate

Bernat Tordera, cambista

Guillem Desbosc, mercader

Clemença, abadesa de Sant Antoni (clarisas)

Violant de Bellveí, monja de Sant Pere de les Puelles

Comprador/a

19v-20r

1v-2r

35r-v

17r-17v

95v-96v

36r-36v

18r-v

64v-65r

61r-62r

40r-41r

6v-7r

22v-23r

21v-22v

2v-3r

31r-v

72r-v

41v-42v

1r-5v51

Ref.

BARCELONA, MERCADO DE LA DEUDA PÚBLICA

  En este caso, la referencia corresponde a AHPB, Antoni Bellver, 36/20.

v.

v.

v.

v.

v.

v.

violario

v.

v.

v.

v.

v.

v.

1371.08.6

1371.08.14

v.

3

1371.07.8

2

violario

Tipo

4

1371

1

Fecha

según los acuerdos de las

Rentas vendidas en Barcelona por Bernat Bussot, regent de la Diputació, Cortes de Tortosa (1371) y de Barcelona (1373)

Cuadro I

431

1371.09.7

1371.09.9

1371.09.9

1371.09.9

1371.09.9

1371.09.11

1371.09.11

1371.09.12

1371.09.13

1371.09.13

1371.09.15

1371.09.16

1371.09.17

1371.09.17

1371.09.18

1371.09.20

1371.09.24

1371.09.25

1371.09.26

1371.09.29

1371.09.30

1371.10.1

19

20

21

22

23

24

25

26

27

28

29

30

31

32

33

34

35

36

37

38

39

40

Fecha

v.

v.

violario

mixta

v.

violario

censal

v.

v.

v.

v.

v.

v.

v.

violario

c.

c.

c.

censal

v.

v.

v.

Tipo

4.200

7.000

4.200

5.100

1.680

4.200

2.000

2.100

700

9.100

2.100

4.200

4.200

3.500

4.200

10.000

15.000

10.000

10.000

7.000

7.000

4.200

Capital (s.)

600

1.000

600

600

240

600

200

300

100

1.300

300

600

600

500

600

1.000

1.500

1.000

1.000

1.000

1.000

600

Pensión (s.)

14,28

14,28

14,28

11,76

14,28

14,28

10

14,28

14,28

14,28

14,28

14,28

14,28

14,28

14,28

10

10

10

10

14,28

14,28

14,28

Interés

Guillem de Cabanyelles, mercader

Pere de Rocacrespa, cambista

Constança. viuda de G. de Campdargila, patrón de coca

Bonanada, viuda de Pere Desmas, ballestero

Francesca, viuda de Arnau de Seyenchs, mercader

Pere Provençal y Pere Brunet, cambistas

Pere Martí, vidriero

Agnès, esposa de Guillem de Molins, mercader

Clara, viuda de Feliu Desvall, mercader

Bertran Nicolau, mercader

Beatriu Sarrovira. monja de Valldonzella

Berenguer Corn, mercader

Margarida, viuda de Ponç Desvall

Pere Rovira, notario

Ramón Boscà, corredor de Levante

Bernat Bertran, cambista

Jaume Oliver, patrón de nave

Joan Sesavasses, mercader

Pere Urgell, mercader

Guillem Desbacs, mercader

Pere Boscà, mercader

Pere de Conomines, mercader

Comprador/a

1373.02.21

1373.03.26

1373.03.10

1373.05.19

1373.03.23

1373.09.26

1373.06.25

1373.02.14

1373.10.10

1373.03.30

1373.06.28

1373.06.6

1373.03.28

1373.03.6

1373.04.13

1374.03.8

1373.06.30

1373.08.12

1373.07.15

1373.06.25

1373.04.19

1375.09.28

Rescate

6r-12 v52

29v-30r

21r-v

55v-56r

27v-28r

92v-93r

70r-v

4r

95r-v

36v-37r

74r-v

63r-v

30v-31r

16r

46r-v

104v-105r

75r-v

86r-v

79r-v

121r-v

50r-v

123v-124r

Ref.

432 MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ

1371.10.1

1371.10.5

1371.10.6

1371.10.7

1371.10.9

1371.10.13

1371.10.13

1371.10.14

1371.10.14

1371.10.16

1371.10.16

1371.10.17

1371.10.20

1371.10.22

1371.10.24

1371.10.25

1371.10.27

42

43

44

45

46

47

48

49

50

51

52

53

54

55

56

57

58

v.

v.

censal

v.

v.

v.

v.

v.

v.

v.

violario

mixta

v.

v.

v.

v.

v.

v.

Tipo

2.800

1.400

3.000

2.520

2.800

5.600

4.200

2.100

2.100

420

7.000

6.500

2.520

1.400

3.850

1.400

2.240

7.000

Capital (s.)

400

200

300

360

400

800

600

300

300

60

1.000

800

360

200

550

200

320

1.000

Pensión (s.)

14,28

14,28

10

14,28

14,28

14,28

14,28

14,28

14,28

14,28

14,28

12,30

14,28

14,28

14,28

14,28

14,28

14,28

Interés

1373.05.12 1373.05.12

Arnau Sabater y Pere de Guimerà, mercader 56

53

52

1373.04.2 1373.05.20

Pere Cabanyes, presbítero

Guillem Palomeres, argenter

Francesc Borna

52r-v

53v-54r

59v-60r

41r-v

20v-21r

1373.03.8

Francesca, esposa de Bernat Roca, maestro mayor de la obra de la catedral

38r-v

32v-33r 27r-32v55

1373.04.1

44r-v

43v-44r

130r-131r

20r-26v54

13r-18r53

6r-v

75v-76v

78v-79r

69v-70r

12r-v

Ref.

Bernat Aranyó, presbítero, beneficiado en la catedral

Pere de Rocacrespa, cambista

1373.03.28

1373.04.9

Eulàlia, viuda de Ramon de Sentmenat, donzell Galceran Sabastida

1373.04.9

1375.05.20?

1373.02.18

1373.07.6

1373.07.14

1373.06.23

1373.03.?

Rescate

Pere Jordà, presbítero, beneficiado en Sant Just

Jaume Roure

Guillem Jordà

Sibil·la de Montbrú, monja de Sant Pere de les Puelles

Dulcia, esposa de Bernat Ferrer, barquero

Guerau de Gualba, donzell, y Sança de Gualba, monja de Jonqueres

Ferrer Badal, barquero

Margarida, viuda de Jaume Desvilar, cambista

Antigona, viuda de Joan Porta, de la casa real

Comprador/a

  AHPB, Antoni Bellver, 36/20.   AHPB, Antoni Bellver, 36/20. 54   AHPB, Antoni Bellver, 36/20. 55   AHPB, Antoni Bellver, 36/20. 56   Arnau Sabater era de la parroquia de Santa Maria de Mataró y Pere de Guimerà era mercader y ciudadano de Barcelona.

1371.10.1

41

Fecha

BARCELONA, MERCADO DE LA DEUDA PÚBLICA

433

1371.11.14

1371.11.19

1371.11.19

1371.11.21

79

80

1371.11.11

71

78

1371.11.11

70

77

1371.11.9

69

1371.11.14

1371.11.6

68

76

1371.11.5

67

1371.11.12

1371.10.31

66

1371.11.12

1371.10.31

65

75

1371.10.31

64

74

1371.10.30

63

1371.11.11

1371.10.30

62

1371.11.12

1371.10.29

61

73

1371.10.29

60

72

1371.10.28

59

Fecha

v.

v.

v.

v.

v.

v.

v.

v.

v.

v.

v.

v.

v.

violario

censal

v.

v.

v.

violario

censal

v.

v.

Tipo

4.200

7.000

1.820

1.540

4.300

3.500

2.100

3.500

4.540

3.920

4.200

4.200

3.500

2.800

10.000

2.100

2.520

2.580

3.140

5.000

2.100

4.200

Capital (s.)

600

1.000

260

220

600

500

300

500

650

560

600

600

500

400

1.000

300

360

380

450

500

300

600

Pensión (s.)

14,28

14,28

14,28

14,28

13,95

14,28

14,28

14,28

14,31

14,28

14,28

14,28

14,28

14,28

10

14,28

14,28

14,72

14,33

10

14,28

14,28

Interés

Margarida, viuda de Ponç Desvall

Bernat Sapila, mercader

Jaume «Julii», mercader

1373.04.23

1373.08.2

1373.05.21

1373.05.14

1373.05.12

Francesc Eimeric, barbero y ciutadà; Antoni Calaf, pintor y ciutadà; y Bernat Santjust, habitador Clara, viuda de Pere d’Almenar

1373.06.23

1373.03.29

1373.02.21

1373.03.9

1373.03.2

1373.02.17

1373.07.22

1373.03.9

1373.02.21

1374.04.5

1373.05.23

1373.03.1

1373.03.30

1373.02.21

1374.07.8

1373.04.5

1373.07.12

Rescate

Arnau Torrelles, de la cámara del rey

Pere d’Arenys, presbítero, de la Orden de Predicadores

Jaume d’Altafulla, mercader

Pere de Puigvert, cambista

Margarida, viuda de Guillem Martí, mercader y Sibil·la, viuda de Bartolomé Querol, faber

Bernat Arnau, vainero

Joan Agustí, notario, y Pere Llobet, lambardus

Pere de Puigvert, cambista

Francesca, viuda de Pere de Solà, mercader; y Berenguer Soler, presbítero, beneficiado en la catedral

Francesc Riera, apotecario

Jaume Roca, mercader

Pere Descolls, escribano

Agnès Badia, monja de Valldonzella

Guillem de Prats, mercader

Guillem de Cabanyelles, mercader

Pere Mir (alias del maestro Pere Grenani?), físico

Eulàlia, esposa de Perrin d’Antony?, y Bernat Ponç, presbítero

Comprador/a

49v-50r

82v-83r

58v-59v

54r-v

51v-52r

67r-v

33r-34r

8v-9r

19r-v

12v-13v

9v-10r

79v-80v

18v-19r

8r-v

106r-107r

60v-61r

15r-v

37v-38r

7r-7v

110v-111v

42v-43r

77v-78r

Ref.

434 MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ

1373.01.5

1373.03.12

1373.03.13

1373.04.5

98

99

100

c.

c.

c.

censal

violario

censal

violario

c.

censal

v.

v.

violario

censal

v.

v.

v.

v.

violario

censal

v.

Tipo

30.000

10.000

4.000

7.500

5.000

3.600

6.000

3.600

3.500

7.000

7.000

1.400

3.500

5.240

7.000

7.000

10.000

2.800

Capital (s.)

58

57

500

3.000

1.000

300

1.000

500

514,3

600

300

500

1.000

1.000

500

200

500

750

1.000

1.000

1.000

400

Pensión (s.)

10

10

7,5

13,33

10

14,28

10

8,33

14,28

14,28

14,28

14,28

14,28

14,31

14,28

14,28

10

14,28

Interés

Guillem de Ferreres, mercader y patrón de nave

Simó de Puigvert y Bernat Tordera, cambistas

Bernat de Montjuic

Ramon de Massana, notario

Ramon Saguàrdia, presbítero

Constança, huérfana de Guillem Torroja, mercader

Arnau de Capellades

Ramon Bofill, mercader

Serena, viuda de Pere Roma

Bernat de Montpaó, escribano

Bernat Sapila, mercader

Berenguer Corn, mercader

Eimeric Dusai, cambista

Miquel Palau, de la tesorería de la reina

Pere de Puigvert, cambista

Pere Provençal y Pere Brunet, cambistas

Pere de Casasaja, mercader

Macià Bocardi, mercader

Bernat Bertran, cambista

Guerau d’Espluga, escribano de ración del duque de Girona

Comprador/a

1385.11.12

1374.06.29

1374.07.10

1400.01.3

1373.04.12

1374.07.12

1373.04.21

1373.09.22

1376.10.3

1373.03.2

1373.08.?

1373.09.20

1385.12.11

1373.12.09

1373.12.07

1373.06.26

1373.02.27

1373.02.18

1374.03.8

1373.03.30

Rescate

78r-84v59

107r-108r

112r-113r

23r-26v58

45v-46r

113r-114r

46v-47v

88v-89r

133r-v

14r-15r

83v-84r

88r-v

78r-84v57

98r-v

97v-98r

70v-71r

11v-12r

10v

103v-104r

39v-40r

Ref.

BARCELONA, MERCADO DE LA DEUDA PÚBLICA

  ACA, Generalitat, G 11, n.º 1.   AHPB, Bernat Poal, 81/1.

1372.12.22

1372.05.28

91

97

1372.05.15

90

96

1372.04.30

89

1372.12.4

1372.04.23

88

1372.09.4

1371.12.24

87

95

1371.12.24

86

94

1371.12.19

85

1372.06.9

1371.12.8

84

1372.08.16

1371.12.8

83

93

1371.12.2

82

92

1371.12.2

81

Fecha



435

v.

v.

v.

v.

v.

v.

v.

violario

censal

violario

censal

v.

v.

v.

v.

v.

violario

c.

censal

violario

c.

c.

Tipo

7.000

4.000

1.800

1.400

1.200

11.200

15.000

4.200

7.200

8.640

3.600

7.700

2.240

9.000

12.000

8.340

7.500

4.080

12.000

5.600

13.000

10.000

Capital (s.)

59

  ACA, Generalitat, G 11, n.º 1.

1374.10.14

122

119

1374.09.25

1374.09.16

118

1374.10.13?

1374.08.3

117

121

1374.07.24

116

120

1374.06.5

1374.06.22

115

1374.02.28

114

1373.09.26

109

1374.02.25

1373.09.24

108

1374.02.25

1373.09.20

107

113

1373.09.13

106

112

1373.07.27

105

1373.12.?

1373.07.1

104

1374.02.13

1373.06.1

103

111

1373.04.28

102

110

1373.04.28

101

Fecha

1.000

571

300

200

200

1.600

2.000

525

600

1.200

300

1.100

300

1.200

1.600

1.110

1.000

340

1.000

800

1.300

1.000

Pensión (s.)

14,28

14,28

16,66

14,28

16,66

14,28

13,33

12,5

8,33

13,88

8,33

14,28

13,33

13,33

13,33

13,31

13,33

8,33

8,33

14,28

10

10

Interés

Pere Desvall, tesorero real

Joan Fulgons, físico

Berenguer de Relat

Pere Boscà, mercader

Pere Sabater, zapatero

Pere Boscà, mercader

Jaume Roure

Caterina Sabastida, monja de Valdonzella

Galceran Carbó

Joan Serra

Bernat Carbó, de la casa real

Bernat de Montpaó, escribano

Violant Botella, monja de Jonqueres

Margarida, viuda de Guillem de Lacera, mercader

Narcís Franc, escribano

Constança Bussota, monja de Valldonzella

Simó de Gualbes

Andreu Figuera, notario

Jaume Oliver, mercader

Joan Serra

Macià Bocardi, mercader

Blanca, viuda de Bartomeu Agell, pañero

Comprador/a

1375.11.5

1377.03.8

1376.04.25

1377.04.6

1375.01.4

1377.04.6

1375.05.20?

1376.04.7

1377.4.25

1376.01.23

1375.04.1

1375.11.2

1374.11.29

1375.10.24

1376.01.10

1375.01.10

1374.11.29

1377.01.26

1374.06.20

1374.07.12

1374.07.10

Rescate

125v-126r

136v-137r

132r-133r

139r-140r

117v-118r

138v-139r

130r-131r

131v-132r

141r-v

129r-v

120r-v

124v-125r

117r-v

126v-127r

128v-129r

118v-119v

115v-116v

134v-135r

108v-109r

110r-v

114.-115r

111v-112r

Ref.

436 MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ

1374.11.2

1374.11.4

1374.12.19

123

124

125

Fecha

v.

v.

v.

Tipo

7.000

1.400

7.000

Capital (s.)

1.000

200

1.000

Pensión (s.)

14,28

14,28

14,28

Interés

Joan Desvall

Guillem Sunyer, mercader

Jaspert de Campllonc, tesorero de la reina

Comprador/a

1375.12.7

1376.03.7

1377.02.16 135v-136r

Rescate

127v-128r

129v-130r

Ref.

BARCELONA, MERCADO DE LA DEUDA PÚBLICA

437

Simó de Puigvert y Bernat Tordera, cambistas

Jaume Oliver, mercader

Jaume Roure

Maciá Bocardi, mercader

Bernat Bertran, cambista

Pere Boscà, mercader

Pere de Puigvert, cambista

Joan Serra

Bernat Sapila, mercader

Guillem Desbachs

Narcís Franc, escribano

Berenguer Corn, mercader

Bernat de Montpaó, escribano

Pere de Rocacrespa, cambista

Ramon de Màrgens, mercader

Pere Urgell, mercader

Joan Sesavasses, mercader

Francesc Riera, apotecario

Bernat de Montjuic

Blanca, viuda de Bartolomé Agell, pañero

24, 104

48, 116

83,102

25,82

20, 117, 119

12, 15, 68, 72, 86

103, 113

79, 90

3, 21

108

29, 89

91, 111

39, 52

13, 16

22

23

66

98

101

Comprador/a

99

Núm. de orden en el Cuadro 1

censal

censal

censal

censal

censal

violarios

violarios

violarios

violarios

violario

violarios

violarios

violarios

violarios

violarios

censales

violario y censal

violarios

censales

censal

Tipo

10.000

10.000

10.000

10.000

10.000

10.500

11.200

11.200

11.200

12.000

14.000

14.000

14.240

19.590

19.600

20.000

20.000

22.000

27.000

30.000

Capital

Los inversores más importantes (más de 5.000 s.) en la compra de pensiones (1371-1374)

Cuadro II

1.000

1.000

1.000

1.000

1.000

1.500

1.600

1.600

1.600

1.600

2.000

2.000

2.000

2.800

2.800

2.000

2.300

3.000

2.500

3.000

Pensión

438 MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ

Pere Provençal y Pere Brunet, cambistas

Guillem de Cabanyelles, mercader

Bertran Nicolau, mercader

Margarida, viuda de Guillem Lacera, mercader

Margarida, viuda de Ponç Desvall

Constança Bussota, monja de Valdonzella

Ramon Saguàrdia, presbítero

Simó de Gualbes

Galceran Carbó

Pere de Casasaja, mercader

Bernat Sacot, peletero

Antigona, viuda de Joan Porta, de la casa real

Pere Desvall, tesorero real

Jaspert de Campllonc, tesorero de la reina

Joan Desvall

Guillem Jordà

Ramon Bofill, mercader

Bernat Aranyó, presbítero

Bonanada, viuda de Pere Desmas, ballestero

Constança, huérfana de G. Torroja, mercader

40, 61

31

109

28, 80

107

96

106

114

84

7

41

122

123

125

47

93

53

37

95

Comprador/a

35, 85

Núm. de orden en el Cuadro 1

censal

mixta

violario

censal

mixta

violario

violario

violario

violario

violario

violario

censal

violario

violario

violario

violarios

violario

violario

violarios

violarios

Tipo

5.000

5.100

5.600

6.000

6.500

7.000

7.000

7.000

7.000

7.000

7.000

7.200

7.500

7.500

8.340

8.400

9.000

9.100

9.200

9.440

Capital

500

600

800

600

800

1.000

1.000

1.000

1.000

1.000

1.000

600

1.000

1.000

1.110

1.200

1.200

1.300

1.100

1.350

Pensión

BARCELONA, MERCADO DE LA DEUDA PÚBLICA

439

440

MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ

Apéndice documental 1375, enero, 4. Barcelona Ápoca del rescate en 1375 de un violario de 200 s. de pensión y 1.200 s. de capital, vendido por Bernat Bussot, regente de la Diputación, a Pere Sabater, zapatero y ciudadano de Barcelona, el 3 de agosto de 1374. Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, Andreu Figuera, 26/12, ff. 117v-118r. Ego, Guillelmus de Turri, sutor et civis Barchinone, procurator ad hec specialiter constitutum a Petro Sabaterii, sutore, cive dicte civitatis, prout de ipsa procuratione plene constat per instrumentum receptum per Raymundum de Maçana, notarium publicum Barchinone, tertia die ianerii anno a nativitate Domini Mº CCCº LXXº quinto, nomine predicto, confiteor et recognosco vobis, venerabili Bernardo Bussoti, regenti Deputationem Generalis Cathalonie, quod solvistis et restituistis michi, dicto nomine, sexaginta quatuor l., quatuor s. et sex d. b., videlicet, sexaginta l. quas dictus principalis meus dedit et exsolvit vobis et pro quibus vos, habens de hiis posse a generali Curia Cathalonie, dicto principali meo vendidistis ducentos s. b. de violario, habendos et recipiendos per ipsum Petrum et suos, quolibet anno ad vitam certarum personarum adhuc in humanis agentium, super generalitatibus Cathalonie solvendosque dicto principali meo et suos quolibet anno tertia die augusti, prout de ipsa venditione patet per instrumentum publicum inde factum in posse Iacobi de Claromonte, notarii, tertia die augusti anno a nativitate Domini Mº CCCº LXXº IIII, quodquidem violarium vos dicto Petro Sabaterii scripsit et solvere promisistis sub pena tertii in libro curie venerabilis vicarii Barchinone. Et residuas quatuor l., quinque s. et sex d. exsolvistis michi, dicto nomine, pro interesse seu pensione dicti violarii debita a tertia die mensis augusti proxime preteriti usque per totam quintam diem presentis mensis ianerii anni presentis, in quo tempore includuntur quinque menses et duos dies. Et ideo, renuntiando exceptioni non numerate et non solute peccunie et doli, facio vobis, nomine predicto, et dicto Cathalonie Generali nedum de predictis sexaginta quatuor l., quatuor s. et sex d. sed etiam de omnibus pensionibus seu solutionibus dicti violarii dicto principali meo debitis de tempore preterito usque nunc bonum et perpetuum finem et pactum de non petendo. Et nichilominus, nomine predicto, ex certa scientia absolvo, difinio et renuntio vobis et dicto Cathalonie Generali perpetuo totum ius quod dicto Petro Çabaterii aut suis sit aut fuerit adquisitum pretextu dicte venditionis, requirens, dicto nomine, cum hoc publico instrumento vicem quo ad hec epistule gerenti scriptorem curie dicti vicarii Barchinone, in cuius posse dictum violarium est scriptum sub pena tertii, quatenus, ad solam hostensionem presentis, cancellet, irritet et annullet dictam scripturam tertii, quem eamdem scripturam pro cancellata atque nulla penitus haberi volo, dicto nomine, cum presenti, necnon et dictum instrumentum venditionis cancellatum et nullum haberi volo et alias cautelas pro inde factas.



BARCELONA, MERCADO DE LA DEUDA PÚBLICA

441

Actum est hoc Barchinone quarta die ianerii anno a nativitate Domini M.CCC. Lxxº quinto. Sig+num Guillelmi de Turri predicti, qui hec, nomine predicti, laudo et firmo. Testes huius rei sunt Raymundus de Maçana, notarius, et Petro de Area, scriptor.

LLEGATS PIETOSOS I MISSES. L’EVOLUCIÓ DE LA RELIGIOSITAT ENFRONT DE LA MORT A BARCELONA A LA BAIXA EDAT MITJANA1 Carles Vela Aulesa

IMF-CSIC, Barcelona

En les tesis doctorals, fins i tot si s’editen, hi acostumen a quedar enterrades moltes notícies i informacions «secundàries» que, sovint, mereixerien que se’ls dediqués un treball específic per valoritzar-les i posar-les en relació amb debats que escapaven a l’objectiu principal de la tesi. Aquest és, sense anar més lluny, el cas que ens ocupa: arran d’aquesta monografia en homenatge a la Dra. Josefina Mutgé dedicada a la ciutat de Barcelona, em va semblar interessant donar a conèixer certes dades sobre la religiositat dels barcelonins davant de la mort que havien quedat amagades dins la meva tesi doctoral. Introducció Jacques Chiffoleau, en el seu clàssic treball sobre els testaments del Comtat Venaissí, a la Provença, va descriure i explicar l’evolució de la relació de l’home medieval amb la mort de forma tant detallada que encara ara, es reconegui o no, la immensa majoria de treballs sobre aquest tema beuen de les seves conclusions, fins al punt que alguns autors han donat els testaments pràcticament per esgotats per a la reconstrucció de la vivència de la mort a l’edat mitjana.2 No hi puc estar d’acord. Si bé és cert que el treball de 1   Aquest treball s’inscriu dins del projecte «La Corona de Aragón en el Mediterráneo Medieval : puente entre culturas, mediadora entre Cristiandad e Islam» (HAR2010-16361) i del Grup de Recerca Consolidat «La Corona catalano-aragonesa, l’Islam i el món mediterrani» (2009 SGR 1452), dirigits ambdós per Roser Salicrú i Lluch. Sigles emprades: ACB = Arxiu de la Catedral de Barcelona; ADB = Arxiu Diocesà de Barcelona; AHPB = Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. 2   Jacques Chiffoleau, La comptabilité de l’au-delà. Les hommes, la mort et la religion dans la région d’Avignon à la fin du Moyen Âge (vers 1320-vers 1480), Roma, École Française de Rome, 1980.

444

CARLES VELA AULESA

Chiffoleau és d’altíssima qualitat i que la seva anàlisi és, al meu entendre, en gran part encara vigent, també és cert que —com l’autor en cap moment amaga— es tracta d’un estudi regional que, per tant, il·lustra el que va ocórrer en una zona concreta. El mateix autor constata arreu del llibre, per exemple, les diferències entre el camp i la ciutat, així com els diferents ritmes que molts canvis presenten segons es produeixin en un o altre nucli de població estudiat. Crec que l’obra de Chiffoleau no tanca les possibilitats d’estudi a partir dels testaments, sinó que ens incita a reproduir, amb totes les adaptacions i actualitzacions pertinents, estudis amb el mateix aprofundiment de detall en altres regions europees, per tal de validar una explicació que, si bé sembla general, neix molt directament d’un estudi de cas. És cert que hi ha hagut estudis posteriors a partir dels testaments que han anat confirmant molts dels fenòmens que Chiffoleau detecta, però en molts casos es parteix d’un fons documental molt menor en nombre, d’un arc cronològic més curt o d’una anàlisi molt menys detallada, de forma que es constaten a grans trets els mateixos fenòmens que detecta Chiffoleau, però no es poden relacionar i articular aquests fenòmens de la mateixa manera que ho va fer ell.3 Per citar un exemple, la cèlebre acumulació de misses que caracteritzaria els testaments comtadins a partir dels anys 1340-1420 es pot intuir en molts altres testaments i, per tant, en altres zones, però pocs estudis han permès establir la cronologia del fenomen en aquests altres llocs.4 No n’hi ha prou amb documentar un, dos o una dotzena de casos al llarg dels segles xiv i xv, cal posar aquestes dades en relació amb l’estatus del testador, el seu lloc de residència, la seva situació familiar, etc. El que vull dir és que l’obra de ChifResulta també d’obligada consulta el seu article, Jacques Chiffoleau, «Sur l’usage obsessionnel de la messe pour les morts à la fin du Moyen Âge», dins Faire croire. Modalités de la diffusion et de la réception des messages religieux du xiie au xve siècle. Table ronde organisée par l’École Française de Rome, en collaboration avec l’Institut d’histoire médiévale de l’Université de Padoue (Rome, 22-23 juin 1979), Roma, École Française de Rome, 1981, pp. 235-256. Observacions sobre la necessitat de depassar els testaments es poden trobar en Jaume Aurell; Julia Pavón (ed.), Ante la muerte. Actitudes, espacios y formas en la España medieval, Pamplona, EUNSA, 2002, i en Julia Pavón Benito; Ángeles García de la Borbolla, Morir en la Edad Media. La muerte en la Navarra Medieval, València, Universitat de València, 2007, obres que, d’altra part, utilitzen a bastament el testament i segueixen les tesis de Chiffoleau. 3   Per a una bibliografia detallada del tema, així com un succint estat de la qüestió, remeto a la citada a l’obra de J. Pavón; Á. García de la Borbolla, Morir en la Edad Media, pp. 279-304 i 23-42. Caldria afegir-hi el treball de Samuel K. Cohn, Jr., Death and property in Siena, 1205-1800. Strategies for the Afterlife, Baltimore-Londres, John Hopkins University Press, 1988, un treball amb tanta o més ambició que el de Chiffoleau, amb acurat tractament estadístic i que, tanmateix, ha passat desapercebut per a la historiografia peninsular. 4   Documenten el fenomen, per exemple, el treball de María Isabel Falcón Pérez; María del Carmen García Herrero, «La muerte y los rituales funerarios según los testamentos bajomedievales aragoneses», dins Francesco Salvestrini; Gian Maria Varanini; Anna Zangarini (eds.), La morte e i suoi riti in Italia tra Medioevo e prima Età Moderna, Florència, Firenze University Press, 2007, pp. 323375, especialment pp. 351-360, per a Aragó, o el de J. Pavón; Á. García de la Borbolla, Morir en la Edad Media, pp. 251-253, per a Navarra, però cap dels dos mira d’establir-ne la cronologia.



LLEGATS PIETOSOS I MISSES

445

foleau, amb les seves intuïcions genials, amb les seves sòlides conclusions, demana, exigeix, que aquestes es confirmin —o no— o es matisin amb estudis igualment aprofundits en altres zones. No és la meva pretensió posar-me al nivell del savi francès en les línies que segueixen, però sí que intentaré veure, a partir de l’anàlisi dels testaments d’apotecaris i cerers barcelonins i de llurs familiars, si els fenòmens que ell va detectar al Comtat Venaissí es van repetir a Barcelona entre 1300 i 1525. Una comptabilitat del més enllà No és possible resumir tot el treball de Chiffoleau en aquestes pàgines, per la qual cosa aquí solament en destacarem aquells fenòmens que després analitzarem per al cas barceloní. Amb l’expansió de la creença en el Purgatori5 i la difusió del testament, es van produir dos fenòmens principals que arrencaven al segle xiii, però que es van consolidar a mitjan segle xiv. Per un costat, la multiplicació i parcel·lació dels llegats; per un altre, la cristal·lització de la idea que calia preveure un pressupost que assegurés una estada al Purgatori el més breu possible. A partir del segle xiii van desaparèixer les grans donacions que havien permès construir i embellir tants edificis religiosos —i que naixien de la magnanimitat feudal— i en el seu lloc els testaments recolliran una miríada de llegats força més petits de valor i distribuïts entre molts beneficiaris. És un canvi que es va accentuar a mitjan segle xiv i que sens dubte indicava un canvi en les creences tradicionals. Per altra banda, es va estendre el costum de destinar una part del propi patrimoni a pagar certes activitats l’objectiu principal de les quals era escurçar els sofriments i el temps d’estada de l’ànima al Purgatori. Si bé ja existia el costum de fer deixes caritatives, a partir del 1340 i fins al 1420 el costum no solament es va generalitzar sinó que a més els testaments es van tornar extremadament detallistes en la forma i el temps dels llegats. Els tres aspectes que més es contemplaven eren les pròpies exèquies, els sufragis per l’ànima —misses i pregàries— i els llegats pietosos —almoines—. Que les exèquies ja no es deixessin al costum, sinó que passessin a ser descrites amb tot luxe de detalls traslluïa, segons Chiffoleau, el sentiment d’orfandat que va imbuir els homes i dones medievals en l’època de les grans mortaldats, especialment a les ciutats. Desarrelats per la mort de tota la família o per l’èxode camperol a la ciutat, els ciutadans temi5   Tot i els sòlids treballs de J. Le Goff sobre el naixement del Purgatori, la cronologia de la seva «creació» i, sobretot, de la difusió i acceptació popular de la seva existència, segueixen sent motiu de controvèrsia. Si bé Chiffoleau data a mitjan segle xiv l’expansió de la creença en el Purgatori, molts autors endarrereixen aquest fenomen al segle xv, cf. Danièle Alexandre-Bidon, La mort au Moyen Âge. xiiie-xvie siècle, Paris, Hachette, 1998, pp. 280-281.

446

CARLES VELA AULESA

en que, al moment del seu enterrament, fossin sols i per això fixaven amb tot detall com volien ser soterrats. Amb la idea de l’eternitat de les ànimes com a rerefons, els sufragis també patiren una forta transformació al segle xiii: la tendència era establir misses i pregàries que es repetissin per sempre més —és a dir, capellanies i aniversaris. És el que Chiffoleau anomena la lògica de la repetició. Ara bé, entre 1340 i 1420, aquesta lògica fou substituïda —o completada— per una altra que implicava un canvi profund en la mentalitat: les misses tendiren a concentrar-se en un període determinat, d’un o diversos anys, segons les possibilitats del testador i, durant aquest breu període —comparat amb la perpetuïtat d’un aniversari—, es repetien tot de misses. Aquestes podien celebrar-se en un mateix espai o en diverses esglésies i sovint, quan s’encomanaven, l’encàrrec s’acompanyava de tot d’indicacions sobre com i quan s’havien de celebrar. És el que Chiffoleau anomena la lògica de l’acumulació.6 La raó del canvi seria la mateixa que havia transformat les exèquies: el vertigen provocat pel sentiment de soledat, molt més fort en ambients urbans que en rurals. Per què es triava l’acumulació de gran quantitat de misses en un període breu de temps? Chiffoleau hi veu una influència de la mentalitat mercantil.7 Els mercaders, habituats a comptar-ho tot, haurien traslladat aquesta mentalitat al pas al més enllà. Per això es pot dir que el testament va esdevenir, en certa manera, un pressupost per al pas al més enllà. Finalment, els llegats pietosos o almoines serien els «perdedors» en tot aquest procés, ja que, tot i que provocaven un doble benefici per a l’ànima —el mèrit mateix de la bona acció i, alhora, les pregàries d’agraïment del beneficiat per aquesta—, es detectava un retrocés en la quantitat i valor de les almoines recollides pels testaments.8 En l’anàlisi chiffoliana no queda clar què va passar després de la consolidació de la lògica acumulativa, als anys 1420. Tot i que comenta que dins de l’església es va detectar una oposició forta a l’acumulació, a la matemàtica de la salvació, considerada 6   Alguns autors endarrereixen la difusió dels grups de misses a mitjan segle xv, cf. D. AlexandreBidon, La mort au Moyen Âge, p. 60. 7   Chiffoleau no és l’únic autor que ha identificat aquest fenomen, ni la seva explicació és l’única que s’ha proposat. Abans d’ell, Francis Rapp, La Iglesia y la vida religiosa en Occidente a fines de la Edad Media, Barcelona, Labor, 1973, p. 109, apuntava que la substitució de la fundació de capellanies i aniversaris per la institució de trentenaris respondria principalment a motius econòmics: davant la depreciació de les rendes al segle xv els testadors haurien preferit «invertir» la seva herència en moltes misses immediates, més que no pas instituir un aniversari que, amb el pas del temps, potser es deixaria de poder celebrar, cf. en M. I. Falcón Pérez; M. C. García Herrero, «La muerte y los rituales funerarios», p. 351. Anna Maria Álvarez Fortes, tot estudiant testament il·licitans de la segona meitat del segle xv també detecta l’estreta relació entre desaparició d’aniversaris i aparició de trentenaris i que les misses deixin de finançar-se amb rendes, per ser pagades amb sumes de diners, cf. Anna M. Álvarez Fortes, El sentit de la mort en l’Elx medieval. Un llibre de clàusules testamentàries de l’esglèsia de Santa María (1294-1444), Alacant, Institut de Cultura Juan Gil Albert, 1997, pp. 83-95. 8   Chiffoleau descriu aquest fenomen, però no li dóna cap explicació. Al final d’aquest treball, mirarem de donar-ne una per al cas barceloní, que potser es podria exportar a la Provença.



LLEGATS PIETOSOS I MISSES

447

contrària al principi de simplicitat que havia de regir la vida —i la mort— del cristià, també s’afirma que el model de relació amb el més enllà gestat a la baixa edat mitjana es va mantenir fins al segle xviii, quan la Il·lustració transformà de nou la forma de relacionar-se amb la mort. D’això darrer i del fet que alguns dels exemples més significatius de la lògica acumulativa siguin posteriors als anys 1420 sembla deduir-se’n, però, que Chiffoleau defensa la teoria que aquesta lògica hauria seguit regint la forma com els homes de finals del segle xv i els d’època moderna —època que no estudia— s’enfrontaren a la pròpia mort. I a Barcelona? Aquests són, a grans trets, els processos que Chiffoleau descriu en el seu estudi de cas. Es reproduïren de manera idèntica i amb la mateixa cronologia a Barcelona? Aquesta és la pregunta que intentarem respondre mitjançant l’anàlisi de 203 documents, entre testaments i codicils, redactats per especiers i candelers de cera i les seves esposes i fills entre 1305 i 1521. Aquests documents formaren el gruix de la base documental de la meva tesi doctoral, on, a més d’estudiar-los diplomàticament i com a font per conèixer el dret de família, s’empraren per reconstruir les relacions socials, professionals i familiars d’aquests dos grups professionals.9 Entre els diversos aspectes analitzats també van ser estudiades les disposicions de caràcter pietós relacionades amb el traspàs dels testadors.10 És sobre aquestes clàusules dels testaments que centraré a partir d’ara el present treball. Prèviament, però, cal advertir que, si bé poc més de dos centenars de documents no representa una gran massa documental, el fet que tots ells estiguin relacionats amb dos col·lectius socioprofessionals molt concrets dóna una homogeneïtat i coherència interna al fons que permet, al meu entendre, suplir la migradesa numèrica.11 Consideracions prèvies

Una primera precisió que cal exposar és què cal entendre per un llegat pietós. Com és sabut, el testament era un instrument de doble ús, per un costat era un document que permetia disposar dels béns propis per a després de la mort, per un altre era també una eina per ajudar l’ànima del testador en el  9  Carles Vela Aulesa, Especiers i candelers a Barcelona a la baixa edat mitjana. Testaments, família i sociabilitat, Barcelona-Lleida, Fundació Noguera-Pagès, 2007. 10   Ibidem, vol. I, pp. 69-73 i 349-389. 11   Tot i que els testaments no hi són transcrits íntegrament, es pot veure el seu contingut buidat en diverses taules, especialment, per al tema d’aquest treball, a les taules núm. 15 i 34-44 de l’Apèndix 2, cf. ibidem, vol. II, pp. 647-837.

448

CARLES VELA AULESA

que l’esperava en el més enllà.12 Les dues raons es complementaven, ja que deixar clara la repartició del patrimoni entre els hereus, tot evitant possibles discòrdies i discussions, era una bona acció que no podia generar més que pregàries d’agraïment entre els receptors de l’herència, mentre que aclarir quina part dels béns propis es volia destinar a les despeses vinculades a la mort n’aclaria la repartició entre els hereus. Tot i així, es poden establir dos grans tipus de llegats en els testaments, els llegats patrimonials o d’herència i els llegats pietosos. En contra del que s’acostuma a creure, la distinció no es trobava en el destinatari dels llegats, sinó en la seva raó de ser.13 Els llegats patrimonials eren aquells que repartien el patrimoni: principalment l’elecció d’hereu i el reconeixement i assignació de llegítimes i altres drets dels familiars del testador, però també tot llegat que impliqués repartició del patrimoni. Els beneficiats acostumaven a ser familiars, però no necessàriament. En aquest sentit, no era estrany, sobretot durant el segle xiv, que l’hereu universal en primera o darrera instància fos una institució religiosa o benèfica.14 Per contra, els llegats pietosos eren aquells l’objectiu dels quals era aconseguir un benefici per a l’ànima del testador. Sovint s’identificaven amb l’expressió pro anima mea, tot i que no necessàriament.15 Els legataris podien ser institucions religioses o benèfiques, però també podien ser-ho persones. De tots ells s’esperava que, un cop rebut el llegat, realitzessin alguna bona acció que redundés en benefici de l’ànima del testador. En el cas de persones, la bona acció que s’esperava era, normalment, que, en agraïment, tinguessin el testador present a les seves oracions. De fet, la immensa majoria de llegats pietosos cercaven l’agraïment del receptor material del bé llegat: que l’afavorit recordés el benefactor a les seves oracions. Per al present treball, tanmateix, es tindran en compte preferentment els llegats a institucions religioses o pies, que solament són una part dels llegats pietosos, però que són els que centraren el treball de Chiffoleau.16 També cal dir que, al meu entendre, aquests llegats permeten no solament acostar-nos a com comprenien la mort els barcelonins de la baixa edat mitjana, sinó que il·lustren, tot i que amb limitacions, la seva religiositat en general, aspecte en el qual, tanmateix, no entrarem pels mateixos motius esmentats més amunt.17

  Ibidem, vol. I, pp. 102-104.   Ibidem, vol. I, pp. 125-133. 14   Ibidem, vol. I, pp. 169-177, i vol. II, pp. 722-723, taules 18 i 20. 15   L’expressió, que pot trobar-se també referida a parents, «pro anima X, filii (o patri o matri…) mei, quondam» o fins i tot, de forma genèrica —i desinteressada—, com «pro anima mea, parentum et benefactorum meorum et omnium fidelium defunctorum», no era necessària quan la forma del llegat ja duia implícita la idea que era una acció caritativa, per exemple una almoina a noies pobres per dotar-les. 16   Es poden veure resumits tots aquests llegats piadosos a ibidem, vol. II, pp. 741-776, taules 39-44. 17   Vegeu ibidem, vol. I, pp. 349-405. 12 13



LLEGATS PIETOSOS I MISSES

449

Els llegats pietosos a institucions religioses i pies

Per tal d’entendre el funcionament de la pietat testamentària, cal tenir present que la immensa majoria dels llegats pietosos, tant a institucions com també a persones, tenien un destí que normalment s’exposava amb claredat o que quedava clar de la idiosincràsia del legatari. Així, per exemple, quan Francesca, vídua del cerer Berenguer Oliver, va llegar 2.000 sous a Francesca, filla de Joan Montpar, un dels seus marmessors, volia que aquesta suma es destinés a dotar-la; per contra, l’especier Francesc Riera no va caldre que indiqués que els deu sous que destinava al bací dels captius de la Mercè es dediquessin a redimir captius, perquè aquest bací o acaptiri no tenia cap altra funció.18 De l’anàlisi de tots els llegats piadosos dels testaments s’aprecien dos fenòmens paral·lels i significatius. En primer lloc, destaca un descens generalitzat, llevat d’excepcions puntuals, del nombre i valor dels llegats a institucions pietoses i religioses;19 d’altra banda, es documenta una preferència cada cop més evident per les misses, especialment aquelles que se celebraven immediatament després de la defunció del testador, en detriment d’aquelles causes pies en què calia un intermediari —llegats a pobres, a noies pobres a maridar, a captius a redimir…20 El primer fenomen es detecta amb claredat en l’evolució de la lleixa pietosa. Per lleixa pietosa cal entendre un llegat que contenien molts testament pel qual el testador destinava una part del patrimoni a cobrir les despeses d’enterrament i a realitzar obres pies.21 Es tractava d’un llegat genèric que, en certa manera, establia el “preu” de l’ànima, ja que tota la suma destinada a la lleixa no tenia cap altre objectiu que assegurar-ne la salvació. En constituir una lleixa pietosa es podien detallar aspectes diversos del sepeli així com precisar algunes de les causas pias en forma de llegats, al mateix temps que es fixava que la resta del capital s’havia de distribuir a arbitri o 18   AHPB, 107/110, ff. 157v-159r, 1428, novembre, 24, i AHPB, 37/15, ff. 13r-18r i 18r, 1392, juliol, 13, cf. C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, pp. 685 i 767, respectivament. Sobre els bacins o acaptiris i el procés d’institucionalització de la majoria de causes pies durant els segles xiv i xv, vegeu ibidem, vol. I, pp. 371-373. 19   Samuel K. Cohn documenta un procés similar de disminució imparable del nombre i del valor dels llegats piadosos a Siena tot al llarg dels segles xiv i xv. En aquesta ciutat italiana, però, el punt d’inflexió seria, tanmateix, més primerenc, vinculat a la segona gran onada de la pesta en 1363, cf. S.K. Cohn, Death and property, pp. 37-50. 20   Samuel K. Cohn també detecta a Siena un procés similar pel qual la missa ocupa un percentatge cada cop més gran dels llegats dels sienesos a mesura que s’acosta el 1500, cf. S.K. Cohn, Death and property, pp. 62-71. 21   Sobre la lleixa pietosa, vegeu C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. I, pp. 125-131. Cal precisar que el nom de lleixa pietosa és de creació meva, per tal de poder distingir aquesta «llegítima de l’ànima» de la resta de llegats. En aquest sentit, tot i que els textos legals coneguts no en parlen, crec que cal considerar la lleixa pietosa com una institució testamentària singular, equiparable a altres institucions com ara la marmessoria, la llegítima o la institució d’hereu universal.

450

CARLES VELA AULESA

coneixença dels marmessors.22 De 193 testaments estudiats, en 122 apareix fixada una lleixa pietosa de major o menor valor.23 És a dir que en més de tres de cada cinc testaments el causant separava certa quantitat de diner que havia de servir exclusivament per a la seva sepultura i altres cerimònies fúnebres i per tal d’aconseguir benediccions i pregàries favorables de persones i institucions a les quals s’ajudava amb llegats més o menys valuosos.24 La lleixa pietosa, com a clàusula testamentària, es va anar consolidant amb el pas del temps. Si bé al segle xiv i la primera meitat del segle xv els testaments amb lleixa representaven entre un 50% i un 60% del total, a partir de 1450 la relació de testaments amb lleixa s’elevà a tres de cada quatre. Tanmateix, el més interessant fou l’evolució del valor de la lleixa: tot i que més nombroses proporcionalment, les lleixes de la segona meitat del segle xv i d’inicis del segle xvi eren més esquifides que les del segle xiv i les de la primera meitat del segle xv.25 El mateix fenomen de minva es detecta en relació amb el nombre de llegats pietosos.26 Així, per exemple, el 1349, Tomasa, l’esposa de l’apotecari Berenguer des Pujol, va llegar cinc sous a l’església de Sant Just en concepte de parroquianatge; a les obres de les esglésies del Pi i del Mar, del convent del Carme i dels monestirs de Sant Agustí, de Jonqueres i de Valldonzella, dos sous cadascuna; a l’obra de la Seu, cinc sous; al convent de Sant Francesc, 50 sous a repartir entre els frares a raó de quatre sous per frare; a pobres vergonyants de la seva família, 100 sous; a cada hospital de Barcelona i a la casa dels Mesells, dos sous a cadascun; a cada parròquia que assistís al seu 22   Donada la singularitat d’aquest llegat, en transcric fragmentàriament un exemple paradigmàtic: «Accipio autem de bonis meis pro anima mea et sepultura et pro quibusdam legatis que infra relinquo, trecentas libras monete Barchinone de terno, de quibus dimitto (…) Item dimitto (…) Item dimitto (…) Totum vero residuum dictarum trecentarum librarum, facta mea sepultura et completis legatis predictis, volo per dictos meos manumissores erogari pro anima mea in missis celebrandis, puellis pauperibus maritandis, captivis redimendis et in aliis piis causis ad noticiam dictorum manumissorum meorum. Volo tamen quod si dicte trecente libre non sufficerent ad omnia et singula per me superius ordinata quod fiat complementum de aliis bonis meis» (ACB, perg. 4-7-14, i AHPB, 20/12, ff. 118v-121r, 1381, febrer, 18, cf. C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. I, p. ). Cal destacar que la lleixa pietosa passa per sobre dels drets dels hereus. 23   Per a aquest càlcul no s’han tingut en compte ni els codicils ni els testaments coneguts parcialment dels quals no s’ha conservat aquesta clàusula. 24   Que 122 testadors realitzin aquesta lleixa no implica que els 71 que no ho fan no estableixin llegats pietosos. De fet, en alguns casos en fan tants o més que els testadors que han consignat una lleixa pietosa. Què distingeix uns testaments dels altres? Podria semblar que es tracta d’una diferència purament formal, ja que aparentment el resultat és el mateix, tanmateix la diferència es troba en la força de la lleixa pietosa, que, com s’ha indicat, obliga tota l’herència del testador, de la mateixa manera que la llegítima i altres drets limiten la llibertat de disposició del testador. 25   Vegeu C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, p. 652, taula 20. Respecte al valor global d’aquestes lleixes, les diferències d’un testament a un altre són abismals i llur vàlua oscil·la entre els 50 sous llegats per l’especier reusenc Jaume Julià (AHPB, 219/52, ff. 131v-132r, 1491, març, 9) i les 500 lliures de l’apotecari Pere de Berga (ACB, perg. 4-15-34, 1339, octubre, 13). 26   Vegeu les dades a C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, pp. 741-776, taules 39-44.



LLEGATS PIETOSOS I MISSES

451

enterrament amb creus, tres sous; a cada pobre que acudís a la porta de casa seva, el dia de l’enterrament, dos diners per cap fins a la quantitat de 50 sous —és a dir, tres-cents pobres—; a l’altar de Sant Martí del monestir de Sant Pere de les Puelles, mig morabatí per tal que s’hi instaurés un aniversari perpetu per l’ànima de Blanca de Casals —una germana?—, altre mig morabatí per tal que el rector de l’altar absolgués sobre la seva tomba l’endemà de Tots Sants i, encara, la meitat d’unes rendes, la destinació de les quals la mala conservació del testament no permet llegir; als pobres de Crist, l’altra meitat de les rendes llegades a l’altar de Sant Martí, al mateix temps que els va anomenar hereus universals, i, finalment, va llegar 6.000 sous a la Seu de Barcelona que s’havien d’assignar al presbiterat que volia fundar el seu marit per tal que s’hi celebrés missa diària per les ànimes de la testadora, dels seus pares, del seu germà Bernat de Casals i de tots els fidels difunts.27 Enfront d’aquesta «generositat», pròpia del segle xiv, una altra muller d’apotecari, Eulàlia, esposa de Pere Gomar, solament va llegar, el 1502, 33 sous al convent de Santa Maria de Jesús per a unes misses de sant Amador, la mateixa quantitat per idèntic concepte al monestir de Montalegre, deu sous a l’obra de Sant Just, altres deu sous a la mateixa parròquia per dret de parroquianatge i 24 sous a l’hospital de la Santa Creu.28 A nivell de les comunitats monàstiques i conventuals barcelonines, l’anàlisi dels testaments també mostra, en general, una progressiva disminució del nombre de llegats, així com la reducció del seu valor. A part d’aquesta dinàmica general, s’aprecien també algunes dinàmiques en la devoció envers certs centres. En primer lloc es constata com apotecaris, cerers i llurs familiars, com a oficis urbans, tenien una clara predilecció pels convents regits pels ordres mendicants, especialment franciscans i dominicans, tant en llur versió masculina com femenina, però també pels carmelitans, els mercedaris i els ermitans agustins o de sant Agustí.29 Els monestirs barcelonins d’ordes de monjos com cistercencs, benedictins o cartoixans, rarament eren receptors de llegats.30 Una altra constatació interessant és com l’interès dels testadors s’anava decantant sistemàticament cap a les cases que s’establien de nou a la ciutat. Ens interessa fixar-nos en el convent de Santa Maria de Jesús, fundat el 1427. El mateix any de la seva fundació l’especier Francesc Ortós hi llega el salari de tres mestres d’obra per un dia31 i, de fet, el convent de Jesús fou   ACB, perg. 4-19-5, 1349, setembre, 24.   AHPB, 246/21, f. 41r-v, 1502, setembre, 5. 29  C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, pp. 790-791, taules 54-55. Respecte als llegats a la Mercè, cal tenir present que hi eren destinats la majoria dels llegats per redimir captius, especialment aquells específicament destinats al bací dels captius de la Mercè. 30   Vegeu ibidem, vol. I, pp. 376-378. 31   ACB, Notaris, vol. 527, ff. 195v-196v, 1427, octubre, 16, cf. C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, p. 758. 27 28

452

CARLES VELA AULESA

la comunitat més beneficiada en nombre absolut de llegats.32 Tot i així, el valor econòmic de tots aquests llegats no s’acostà ni de poc al que varen rebre centres aparentment menys afavorits. Mentre la institució d’aniversaris perpetus —amb assignació de rendes— era relativament habitual al segle xiv, al convent de Jesús solament s’hi establiren, com a molt, trentenaris o misses de sant Amador.33 De fet, a partir de mitjan segle xv, la varietat en el motiu dels llegats va decaure: la majoria de llegats passen a ser per a la celebració de misses, especialment trentenaris i misses de sant Amador. El darrer llegat per a pitança fou de 1466, quan Eulàlia, esposa de l’apotecari Galceran Marquès, va llegar dos sous a la mesa del convent del Carme.34 En canvi, pel mateix concepte, a l’inici del segle xiv es va arribar a documentar un llegat de 1.000 sous al convent de Sant Francesc,35 evidentment extraordinari, però que il· lustra uns testaments en què els llegats a institucions monàstiques eren més freqüents i alhora per conceptes diversos. De la mateixa manera, al segle xiv no resultava estrany que un mateix monestir rebés dos o tres llegats per conceptes diferents: Pere Terrassa, especier, va llegar 500 sous a l’obra del monestir de les Repenedides i, al mateix temps, va manar que monges i prioressa llegissin psalteris per la seva ànima, pels quals rebrien 20 sous la prioressa —per deu psalteris— i sis sous les monges —per tres psalteris—.36 Simultàniament tampoc eren rars els testaments amb més d’un llegat a cases monàstiques: Sobirana, vídua de l’apotecari Llorenç des Soler, va llegar deu sous per pitança als convents i monestirs de Sant Francesc, de Santa Caterina, de Santa Magdalena i de Sant Agustí, cinc sous pel mateix concepte al de Santa Clara i al de Montalegre, cinc sous sense destinació específica a la Mercè i deu sous en iguals condicions al Carme.37 En canvi, entre 1430 i 1460 va desaparèixer tota aquesta varietat, amb comptades excepcions.38 Un procés similar i simultani es detecta envers les esglésies parroquials i la catedral. Mentre que fins a la dècada de 1440 era habitual l’establiment de més d’un llegat a les parròquies barcelonines, especialment un petit llegat a cadascuna de les obres de les esglésies parroquials barcelonines, d’aleshores ençà pràcticament van desaparèixer tota mena de llegats, fora del llegat per dret de parroquianatge.39 Aquest llegat, que es deixava en re C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, p. 790, taula 54.   Ibidem, vol. II, pp. 755-765, taules 41-42. 34   AHPB, 194/13, plec 33, 1466, juliol, 23, cf. C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, p. 762. 35   ADB, Registra Dotaliarum, vol. 2, ff. 723r-727v, 1340, febrer, 19: testament de Francesc Gener, mercader (i especier) i ciutadà de Barcelona, cf. C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, p. 755. 36   AHPB, 43/33, ff. 104r-107v, 1398, desembre, 24, cf. C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, p. 757. 37   AHPB, 20/12, ff. 117r-118r, 1375, abril, 28, cf. C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, p. 756. 38  C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, pp. 759-761 i 765. 39   Ibidem, vol. II, pp. 741-754, taules 39-40. Sobre el dret de parroquianatge, vegeu ibidem, vol. I, pp. 385-389. 32 33



LLEGATS PIETOSOS I MISSES

453

coneixement de la pertinença a la parròquia, era pràcticament obligatori i això el va salvar de la «desaparició» passat l’equador del segle xv. Les obres parroquials i catedralícia, durant tot el segle xiv importants benefi­ ciàries de la caritat testamentària, pràcticament van esfumar-se i solament les parròquies a les quals s’estava adscrit van mantenir, i no sempre, un llegat a l’obra. De la mateixa manera, un llegat molt comú als anys 1300, el llegat genèric a tota obra d’església parroquial, va esdevenir exòtic a partir de 1440. Un procés similar es va donar en els llegats a esglésies foranes, més freqüents en el segle xiv. Tot i que aquests llegats estaven estretament vinculats al fet que el testador o la seva família no fossin oriünds de Barcelona, els especiers i candelers de la catorzena centúria semblen tenir més fresca la memòria dels seus orígens i ho plasmen en un major número de llegats a institucions de les viles i comarques natals, més variats en conceptes i també en valor. Així, per exemple, Pere Quintana, la mare del qual estava enterrada a Sarrià, va llegar el 1399 a l’església de Sant Vicenç de Sarrià cinc sous per a l’obra i hi va encomanar unes misses de sant Amador i una caritat anual a la qual va assignar dos morabatins censals. En canvi, mig segle més tard, el 1452, els testaments de Guillem Vives, de Benassal, al Maestrat, i de la seva primera muller, Antònia, no recollien cap record pel lloc d’origen d’ell.40 Es constata un fenomen paral·lel per als altres llegats a causes pies —llegats a hospitals, a pobres, a noies a maridar, a captius a redimir…—.41 Enfront d’una notable diversitat tot al llarg del segle xiv, a partir dels anys 1420 solament van sobreviure dos tipus de llegats, comuns a gran part dels testaments: un llegat a l’hospital de la Santa Creu i un llegat, menys usual, al bací dels pobres de la parròquia o al bací dels captius de la Mercè. De nou, no fou solament quantitativament que es va produir una davallada dels llegats, sinó que qualitativament es va produir un gran canvi. Fins a la segona dècada del segle xv i, menys freqüentment, fins als anys 1440, les causes pies en general o alguna d’elles en concret eren anomenades hereves universals, bé en primera instància, bé, més freqüentment, en darrera instància.42 Aquest costum va desaparèixer definitivament l’any 1447 amb el testament de l’apotecari Nicolau Pellisser, que va nomenar les causes pies hereves universals en darrer terme.43 40   AHPB, 40/6, ff. 141r-144r, 1399, desembre, 6; AHPB, 163/18, ff. 139v-141r, 1452, maig, 23, i AHPB, 163/18, ff. 123r-124r, 1451, febrer, 17, respectivament, cf. C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, pp. 744 i 749. 41  C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, pp. 766-776, taules 43-44. 42   Ibidem, vol. II, pp. 722-723, taules 18 i 20. 43   AHPB, 133/8, testament n. 38, 14[4]7, abril, 11, cf. C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, pp. 579-580, doc. 106.

454

CARLES VELA AULESA

Entrant al detall, algunes causes pies concretes sembla que van perdre «interès» per als testadors, com les noies pobres a maridar.44 Si Francesc Gener, el 1340, els llegava 2.500 sous, a raó de 60 sous per noia, l’últim llegat per aquest concepte, establert per Brígida, esposa de l’especier Pau Planes, fou de cinc sous.45 En relació amb els pobres vergonyants es va produir un procés de «territorialització», paral·lel a la institucionalització i consolidació dels bacins parroquials: els llegats dels anys 1300 als pobres de Crist foren substituïts al llarg del mateix segle per llegats a l’Almoina dels Pobres de la Seu i, al tombant de la centúria següent, per llegats als bacins parroquials de pobres, que van arraconar totes les altres institucions benèfiques destinades a pobres vergonyants. A nivell dels hospitals, la unió hospitalària de 1401 en un únic hospital evidentment es va reflectir en els testaments. Tanmateix, en aquest cas solament es va produir una transformació formal i l’antic llegat a tot hospital de Barcelona, va esdevenir un llegat únic al nou hospital. De fet, l’hospital de la Santa Creu fou una de les institucions benèfiques que més bé «va suportar» el descens del nombre de llegats i de llur valor. Dels vint-i-cinc testaments estudiats per al primer quart del segle xvi, en deu s’hi establia un llegat a l’hospital. Destaca, curiosament, que tots eren testaments d’especiers o de llurs esposes, mentre els candelers no hi van destinar ni un diner. Potser l’existència de l’especieria de l’hospital feia que els especiers hi tinguessin més interès, més «devoció»46? Podria molt bé ser. El decandiment general de les causes pies a partir del segon quart del segle xv va coincidir amb el canvi detectat a nivell general dels llegats i especialment en l’àmbit dels llegats a institucions religioses i pietoses. Després d’una certa homogeneïtat tot al llarg del segle xiv i fins a la dècada dels 1420, als anys 1430 s’inicià un procés de “simplificació” dels testaments, especialment constatable en el nombre de llegats i en el valor de la lleixa pietosa.47 Fou un procés que es va cloure cap a 1460, quan ja s’havia consolidat un nou «model» de testament en què el nombre i la varietat de llegats, així com el seu valor, eren substancialment diferents. D’aquest «empobriment» de tipologies se’n va derivar que un nou tipus de llegat, fins aleshores poc habitual, prengués la preeminència: les misses, concentrades preferentment en els dies posteriors a la defunció en forma de trentenaris. Formal44   Samuel K. Cohn detecta un procés similar de pèrdua d’interès per certes causes pies que havien estat populars com la cura de presoners, els eremites, etc., cf. S.K. Cohn, Death and property, pp. 50-57. 45   ADB, Registra Dotaliarum, vol. 2, ff. 723r-727v, 1340, febrer, 19, i AHPB, 236/4, ff. 22v-23r, 1490, maig, 22, cf. C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, pp. 766 i 774. 46   Sobre l’especieria de l’hospital de la Santa Creu, vegeu Carles Vela Aulesa, «La primera especieria de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, 1401-1414», Butlletí de la Societat d’Amics de la Història i la Ciència Farmacèutica Catalana 27 (2001), pp. 51-60, i la bibliografia que s’hi esmenta. 47  C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, pp. 738 i 652, taules 34 i 12.



LLEGATS PIETOSOS I MISSES

455

ment els testaments eren idèntics, però en el contingut, especialment en els aspectes referents a l’ànima —causes pies—, els testaments s’havien simplificat i reduït. Conclusió Hom podria seguir analitzant altres tipologies de llegats, com els aniversaris perpetus, la dotació de beneficis o els llegats relacionats amb les exèquies,48 però tots apunten en la mateixa direcció. Si es posa en relació el que es detecta a Barcelona amb el que va ocórrer al Comtat Venaissí, es veu que els processos presenten punts comuns, però les cronologies divergeixen moltíssim. L’«exuberància» testamentària la documentem fins als anys 1430, però aquest esplendor dels llegats i de les normes relatives als sepelis, es corresponia amb el que Chiffoleau anomena la lògica de la repetició i no pas amb la de l’acumulació. L’acumulació de misses es va donar a Barcelona no a partir de 1340, com al Comtat Venaissí, sinó embrionàriament a partir dels anys 1390, per consolidar-se a partir de 1430, justament quan els testaments deixen de prestar atenció als detalls de l’enterrament i quan els testadors redueixen la seva caritat post mortem a la mínima expressió. El sentiment d’orfandat que hauria mogut els testadors comtadins a detallar les seves exèquies flamboyants —en afortunada expressió de Chiffoleau49— i a acumular tot de misses just després de la pròpia defunció, o no va existir a Barcelona o va donar uns resultats diferents. En tot cas, el que s’hi detecta és, en un primer moment, una recerca —desesperada?— per trobar tota mena d’ajuts, la qual cosa explicaria aquests testaments plens de llegats de tota mena, destinats a tot tipus d’institucions i a tota classe de causes pies, que donarien pas, després d’una etapa de transició entre els anys 1430 i 1460, a un segon moment en què es redueix tota aquesta hiperactivitat post mortem al mínim, per passar-se a confiar principalment en la missa en forma de trentenari. En certa manera sí que sembla com si els testadors volguessin escurçar els terminis, coincidint, en el fons, amb el que exposava Chiffoleau. L’almoina era, per definició, lenta: calia lliurar el bé llegat a la institució benefactora la qual el lliurava al beneficiari darrer, aquell que havia de dirigir les seves pregà­ries cap a l’ànima del difunt.50 Fins i tot l’aniversari perpetu tenia aquest ritme   Vegeu ibidem, vol. I, pp. 380-383 i 389-405.  J. Chiffoleau, La comptabilité de l’au-delà, p. 150; J. Chiffoleau, «L’usage obsessionnel», pp. 255-256. 50   Daniel Piñol, en estudiar testaments reusencs, va detectar ja al segle xiv un cert procés de simplificació dels llegats, certa pèrdua progressiva de la varietat i destacava que són els pobres els que comencen a desaparèixer com a receptors d’almoines, fenomen que sens dubte s’hauria de lligar amb l’evolució de la visió de la pobresa a la baixa edat mitjana, aspecte sobre el qual no podem aprofundir en 48 49

456

CARLES VELA AULESA

lent: una o diverses misses cada any. Per contra, les misses de sant Amador i els trentenaris tenien com a principal característica la immediatesa. Si certa lògica acumulativa s’imposà a Barcelona als anys 1460, no solament ens trobaríem davant una cronologia molt diferent a la provençal, sinó que les raons serien molt diverses. Les epidèmies, l’èxode rural i altres motius de desarrelament de mitjan segle xiv no haurien produït la lògica acumulativa, sinó la lògica de la repetició, duta fins al paroxisme, cercant totes les ajudes possibles, directes —misses— i indirectes —almoines—. Podria ser que el malestar social previ a la Guerra Civil Catalana actués de detonant de la transformació, però no es pot dir que a Barcelona, amb el predomini de les misses de sant Amador es donés el «deliri» o la «follia» multiplicadora de sufragis —també en encertades expressions de Chiffoleau51—; com a mínim entre els especiers i els candelers de cera.52 El preu pagat per la transformació fou, tanmateix, alt, ja que aparentment als anys 1460 s’havia desmuntat tot el sistema d’ajuda als necessitats que trobem clarament instituït a la centúria anterior —pobres vergonyants, noies pobres casadores, captius, orfes, malalts, etc.—, un sistema que es basava en gran part en la caritat dels que abandonaven aquest món.53 És realment així? En primer lloc cal dir que la caritat post mortem no era l’única que es podia fer i que, per tant, existia tota una altra caritat «possible» que, senzillament, els testaments no poden reflectir i que caldria estudiar per altres vies.54 A part d’això, també podria ser que els testaments ens «enganyessin». En aquest sentit, existeixen indicis que apunten que, paral· lelament al procés descrit més amunt, els testaments van perdent, amb el pas del temps, part del detall que tenien a l’inici del període estudiat, com si ja no fos necessari indicar alguns llegats i voluntats pel simple fet que, com que eren habituals, els marmessors, malgrat que no se’ls encarreguessin explícitament, els duien a terme. Aquest procés es percep amb força claredat aquest treball, però que no es pot oblidar com un factor més en l’evolució de les formes de la caritat post mortem baixmedieval, cf. Daniel Piñol Alabart, A les portes de la mort. Religiositat i ritual funerari al Reus del segle xiv, Reus, Centre de Lectura, 1998, pp. 46-50. 51  J. Chiffoleau, «L’usage obsessionnel», pp. 248-249. 52   Podria tractar-se, evidentment, d’un problema d’escala. Els exemples més paradigmàtics senyalats per Chiffoleau els donen nobles i riques vídues, personatges amb una fortuna molt superior a la dels apotecaris i cerers barcelonins coetanis. L’ampliació de l’estudi barceloní a altres grups socials pot donar noves claus per interpretar millor el que ocorria. María Luz Rodrigo Estevan, estudiant testaments d’arreu d’Aragó entre 1390 i 1525, en canvi, sí que detecta amb claredat la lògica acumulativa, cf. María Luz Rodrigo Estevan, Testamentos medievales aragoneses. Ritos y actitudes ante la muerte (siglo xv), La Muela (Saragossa), Ediciones 94, 2002, pp. 124-134, lògica acumulativa que M. I. Falcón Pérez; M. C. García Herrero, «La muerte y los rituales funerarios», p. 352, daten fins i tot al segle xiv. 53   Samuel K. Cohn arriba a parlar de «the Cinquecento collapse in piety and charity», cf. S. K. Cohn, Death and property, p. 127. 54   Manuel Riu (ed.), La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña medieval, Barcelona, CSIC, 1980-1982, 2 vols.



LLEGATS PIETOSOS I MISSES

457

en tot allò relatiu a l’enterrament del testador. Mentre que als testaments trescentistes i fins a la dècada dels anys 1420, s’especificava detalladament com es desitjava el sepeli —com havia de ser la mortalla, qui serien els portants, com havien de ser els ciris i brandons que cremessin, com s’havia de fer l’almoina als pobres que acudissin a la porta de la casa del testador o com s’havia de desenvolupar la vetlla—, a partir de 1430 desaparegueren moltes d’aquests indicacions, sense que d’això se’n pugui deduir que es va modificar la forma de celebrar els enterraments.55 De fet, l’elecció de sepultura normalment es cloïa amb la clàusula volendo et ordinando quod sepultura mea eiusque solemnia fiant bene et complete ad cognicionem dictorum meorum manumissorum

que delegava clarament en els marmessors la tasca de decidir sobre els aspectes que el testador no havia disposat explícitament. Com decidien els marmessors? No hi ha dubte que seguint la tradició i els costums locals. El testament del mercader Nicolau Burguera era clar en aquest aspecte quan, a l’hora d’estipular com volia que el soterressin, va especificar que desitjava algunes excepcions a la norma: demanava ser enterrat al vas del seu sogre, l’especier Macià Canyadell, a l’església de Sant Cugat del Rec, al qual volia que es posessin dues lloses amb el seu senyal i títol; per a la cerimònia va manar que «solament» hi assistissin un prevere i l’escolà amb la creu, als quals s’havien de donar dues unces de candeles, tot especificant que si venien més preveres i escolans que no els paguessin amb els seus béns; havien d’acompanyar el seu cos, cobert amb dues canes de drap blau de preu de 12 sous la cana, catorze pobres amb gramalles blaves, tot duent ciris de cinc lliures de pes; va manar que es donés un diner a cada pobre que anés a la porta de casa seva el dia de la sepultura, però a l’oferta solament hi volia tres sous de pa, la mateixa quantitat que hi havia d’haver a les misses de l’endemà.56 Les limitacions —un prevere i un escolà, solament tres sous de pa— palesen que l’habitual era diferent —més preveres i escolans, més pa—, raó per la qual Nicolau Burguera ho va fer constar explícitament al seu testament. Tanmateix, a la majoria de testaments no apareixia cap esment al nombre de preveres i escolans que es desitjaven o a la quantitat de pa a l’oferta ni a les misses i d’aquest fet no es pot deduir que als seus sepelis i misses no hi acudissin preveres i escolans i tampoc que no es repartís pa a les seves misses, ans al contrari, el silenci dels altres testaments ens confirma que existien alguns elements de la cerimònia sepulcral que, pel fet de ser consu  Sobre els enterraments, vegeu C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. I, pp. 389-405.   AHCB, AN, III.1, n. 144, plec 1, 1435, juliol, 30, cf. C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. I, p. 384. 55 56

458

CARLES VELA AULESA

etudinaris, no calia ni esmentar. En el seu testament, l’esposa de l’apotecari Pere Gomar, Eulàlia, va demanar ser soterrada amb l’hàbit de sant Domènec i va manar que es donés al convent de predicadors el que fos acostumat de donar per l’hàbit.57 L’any 1502 el costum d’enterrar-se duent l’hàbit d’una congregació religiosa estava tant consolidat que existia «un costum» sobre quant calia donar per l’hàbit. Cent cinquanta anys abans, el 1352, la vídua del moneder Jaume de Sala, Agnès, explicitava quant llegava al convent de Santa Caterina per tal que li deixessin ser enterrada amb el mateix hàbit: deu sous.58 Un fenomen similar es detecta en els testaments amb relació als llegats a centres religiosos i pietosos. L’existència de costums i tradicions locals plenament arrelades convertia en innecessària la seva concreció en un llegat específic. El «bon criteri» dels marmessors, sota els quals es posava explícitament la lleixa pietosa, així com s’hi posava el conjunt del testament, completava els buits del testament. Els marmessors, conscients de la seva responsabilitat envers l’ànima del testador, havien de saber quines donacions calia fer, malgrat que el testador no les hagués explicitat. En aquest sentit resulta poc creïble que els testadors no deixessin cap almoina a la institució en la qual demanaven ser soterrats. Seguint amb l’exemple d’Eulàlia, esposa de Pere Gomar, sorprèn que aquesta no llegués res al convent de santa Caterina, on volia ser enterrada. Tanmateix, no hi ha dubte que els marmessors hi degueren fer algun donatiu. Com a mínim hi devien pagar les misses i altres despeses de sepultura. Aquests llegats anaven implícits amb el fet mateix de morir —i amb la necessitat d’ajudar l’ànima del difunt—, de forma que podríem dir que es va produir una «institucionalització» i estandardització de les mesures a prendre. En aquest sentit, ja no calia esmentar algunes almoines i llegats, perquè aquestes eren comunes a tothom, havien esdevingut automàtiques. Tot i que Chiffoleau va detectar la «desaparició» de l’almoina entre les vies per afavorir el pas de l’ànima pel Purgatori,59 els processos que es detecten a Barcelona semblen força diferents. No es tracta solament d’una qüestió de cronologia —no és estrany que en aquesta època processos similars tinguin cronologies diverses segons el lloc on tenen lloc—, sinó que l’exemple de Barcelona apunta a un fenomen d’estandardització que no sembla que es donés al Comtat Venaissí o, com a mínim, que va passar de57   AHPB, 246/21, ff. 41r-v, 1502, setembre, 5, cf. C. Vela Aulesa, Especiers i candelers, vol. II, p. 789. 58   AHPB, 16/8, ff. 58v-62r i 62r, 1352, desembre, 10. 59  J. Chiffoleau, «L’usage obsessionnel», p. 246. És interessant l’exemple recollit per Chiffoleau: si Iacopo da Varazze recollia dins la Llegenda àuria, al segle xiii, que existien quatre sufragis especialment avantatjosos per als difunts: la pregària, l’almoina, la immolació de l’hòstia i el dejuni, al segle xiv solament la missa apareix com a sufragi als sermons i els reculls d’exempla.



LLEGATS PIETOSOS I MISSES

459

sapercebut a l’historiador francès. Potser en l’afirmació, un xic vaga, que al segle xv l’Església va prendre postura oberta en contra de la lògica de l’acumulació, defensant la simplicitat com a valor, podria trobar-se un indici que també a Provença tingué lloc un procés similar, tot i que amb una cronologia diversa, potser tant endarrerida respecte a la de Barcelona que cauria fora de l’època estudiada per Chiffoleau, i que per això no la va poder detectar. També hem de sospesar la hipòtesi que l’anàlisi del cas barceloní, basada exclusivament en testaments de dos grups professionals molt concrets i llurs famílies, hagi resultat esbiaixada per aquest fet. De fet, el present treball no pretén tancar cap porta ans al contrari obrir-ne moltes i reclamar la vigència de l’estudi sistemàtic, analític i detallat —estadístic, si es vol— dels testaments. L’immens fons de testaments que custodien els arxius barcelonins reclama ser estudiat al detall per tal de treure’n tot el profit per tal d’il·lustrar aquests i molts altres aspectes. Com passa sovint, és més la feina que resta per fer que la feta.

VIOLÈNCIES A L’ESPAI URBÀ. BARCELONA, SEGLE XV1 Teresa Vinyoles Vidal Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) Universitat de Barcelona

Ens aproparem a les violències que es produïen en els carrers i places de les ciutats als darrers segles medievals. Prendrem la ciutat de Barcelona com exemple i treballarem amb petits incidents que podem documentar en fonts diverses. L’entorn urbà, de carrers i carrerons atapeïts dins d’un recinte em­ murallat, propiciava uns contactes veïnals que podien afavorir amistats i solidaritats, però també enemistats i violències. Per altra banda, les classes populars eren empeses a la pobresa i a la marginalitat, especialment eren molt vulnerables en els moments de crisi alimentària. La crispació social es manifestava per mitjà d’ avalots, bandositats i violències gratuïtes. Les vio­ lències, abans i ara, les pateixen sobretot els més dèbils: pobres, marginats, infants i dones dels grups més desafavorits. D’altres vegades he tractat el tema de les violències que podem qualifi­ car de marginals o quotidianes;2 de tota manera ara, en el context de les bosses de pobresa i marginalitat que es fan visibles en el si de la nostra so­ cietat actual, crec que podríem fer-ne una nova reflexió. De manera que, quan se’m va proposar escriure unes pàgines sobre la Barcelona baixmedie­ val, en aquest merescut homenatge a Josefina Mutgé, vaig pensar que podria reprendre la recerca sobre les violències marginals i quotidianes en el con­ text de les crisis baixmedievals, en un marc temporal que iniciarem als anys 70 del segle xiv i acabarem a les portes de la Guerra Civil, deixant de banda 1   Sigles utilitzades: ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; ADB = Arxiu Diocesà de Barcelona; AHCB = Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; AHPB = Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. 2  Teresa Vinyoles Vidal, «La violència marginal a les ciutats medievals. Exemples de Barcelona als volts de 1400», dins Violència i marginació en la societat medieval. Revista d’Historia Medieval 1 (1990), pp. 155-177.

462

TERESA VINYOLES VIDAL

les grans crisis polítiques, ja que volia investigar sobre afers quotidians, al marge dels moments de crispació política o bèl·lica. En primer lloc, cal dir que he pensat llargament en el títol: voldria parlar de discriminació, de marginalitat, d’injustícies, de violències gratuïtes, so­ bretot contra, i entre, els més vulnerables. Finalment, he optat per resumir-ho en una sola paraula: «violències», ja que la discriminació per qüestió d’èt­ nia, de cultura o de sexe, és una violència; la marginalitat per motius de pobresa o de manca d’arrelament social, és també una violència. Les injus­ tícies són violències institucionalitzades. Crec que és interessant començar precisament per l’ambient de violència que generava la pròpia societat, je­ rarquitzada, repressiva, feudalitzada, tot i trobar-nos en una ciutat lliure de carregues feudals, regida per l’oligarquia burgesa. Ambient de violència A través de la documentació, tant la procedent de l’Arxiu del Veguer com del Municipal, es pot copsar un ambient de violència urbana creixent al llarg dels darrers segles medievals. Tot i les ordinacions, que ja des de prin­ cipis del segle xiv, prohibien que els homes portessin armes, exceptuat un ganivet que tots ells duïen a la cintura, documentem nombroses baralles en les que les espases i punyals hi eren presents.3 Continuem trobant, al llarg de tot el segle xiv i xv, ordinacions contra l’ús d’armes i contra els qui anaven armats pels carrers. Però també continuem trobant violències perpetrades amb arma blanca al llarg de tot aquest temps.4 Les ordinacions, així mateix, prohibien les baralles a pedrades.5 Els qui no tenien accés a les armes (els infants, els joves, membres del poble menut, i fins i tot alguna dona), acudien als cops de pedra. Una veïna narrava d’aquesta manera una baralla a pedrades que s’esdevingué pels volts del carrer Comtal l’any 1379: Ella testimoni estava a la sua porta e filava, tinent l’esquena girada envers la carre­ ra. E, així estant, oí brega prop casa d’ella testimoni, e de continent pres dos infants seus, e quatre d’altres, e mes-los dins casa sua per pahor que havia que no fossin damnificats ab les pedres que s’hi tiraven, les quals tirava na Ballida, amiga d’en Pere Ballid. E àls ella testimoni no hi vee car entrassen dins casa e tancà, per amor que els infants no prenessen mal.6 3   Una ordinació de 1326 prohibeix portar per la ciutat espasa i altres armes; E. G. Bruniquer, Rúbriques. Cerimonial dels Magnífichs Consellers y Regiment de la Ciutat de Barcelona, Barcelona, Henric i Cia, 1916, vol. II, p. 293. 4   El dia 20 de desembre de 1444 va ser ferit amb espasa el Cònsol de Llotja, anant al costat del propi Conseller en Cap; Bruniquer, Rúbriques, vol. II, p. 297. 5   Bruniquer, Rubriques, vol. II, p. 299. 6   ACA, procés 126/25, any 1379.



VIOLÈNCIES A L’ESPAI URBÀ. BARCELONA, SEGLE XV

463

És una escena quotidiana en la que contrasta la vida tranquil·la pels carrers amb les dones filant i els infants jugant, amb la baralla campal que s’esdevingué amb soroll de brega, armes i cops de pedra. Així mateix sovin­ tejaven els crits, els improperis i els insults entre veïns; els manaments del veguer i la documentació processal municipal ens mostren aquestes batusses, denunciades pels ofesos.7 Entre els nombrosos exemples que ens ofereixen els manaments del veguer en citarem un de concret: manament a Joan Cabi­ rol, tallador de peix i a la seva muller Elionor perquè no diguin paraules inju­ rioses contra Bernat Borra, pescador, i la seva muller Antònia, i viceversa; és a dir, que la dita Antònia o el seu marit no insultin a Joan Cabirol ni a la seva muller, sota ban de 10 lliures.8 L’exemple pot il·lustrar les baralles que es produïen a l’entorn del conflictiu mercat del peix per disputes professionals.9 Com dèiem abans, es prohibia portar per la ciutat espasa i altres armes, si bé tothom tenia l’obligació de tenir armes a casa i sortir amb elles si es sentia brega pels carrers; espases, llances i ballestes figuren als inventaris dels obradors i cases dels menestrals. Sabem que la societat feudal, i no no­ més la feudal, retia culte a les armes. Es feia palès per la ciutat el crit de guerra, com ara el 19 de juliol de 142910 quan, pels llocs acostumats, es llegí públicament l’usatge «Princeps namque», perquè el rei de Castella volia en­ trar a Aragó, mà armada; mentre es feia la crida, els saigs del veguer tenien en llurs mans sengles feixos de bruc encesos, corrent amunt i avall, cridant altes veus: Via Fora. Princeps namque.11 Podem imaginar l’impacte que pro­ duïa entre la població una corredissa com aquella, acompanyada de crits i foc. Sovint es plantava la bandera de la ciutat per defensar-ne els drets, en tenim nombroses referències. Per exemple, es va plantar el setembre de 1441 contra el batlle de Guimerà per protegir l’abastament de carn, ja que havia pres bes­tiar dels carnissers de la ciutat. Per aquesta raó, el batlle de Barcelo­ na, Jofre Sirvent, va fer portar la bandera des de la Casa de la Ciutat a la plaça del Blat: la portaren plegada i, quan fou a la plaça, la van desplegar mentre sonava el sometent.12 De manera semblant es plantava la senyera per  7   Sobre el tema hem publicat uns pocs documents municipals: Teresa Vinyoles Vidal, «Unes notes sobre les marginades a Barcelona als segles xiv i xv», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 2 (1991), pp. 107-132.  8   AHCB, Manaments del Veguer 11, 22 de maig de 1467.  9   Un gran avalot es va esdevenir a la Peixateria l’any 1365 entre venedores, compradores i autoritats: Josep Maria Madurell, «L’avalot del peix de 1365», Cuadernos de historia económica de Cataluña XII (1974), pp. 25-34. 10   Dietari de l’Antich Consell de Barcelona. Manual de Novells Ardits, vol. I, Barcelona, Henrich i Cia., 1892, p. 265. 11   Usatge 68: «Lo Príncep si per qualque cas será assetiat, ó ell tindrá sos inimichs assetiats, ó oirá algún Rey ó Príncep venir»; Francisco Luis Pacheco, «El usatge “Princeps namque”. Las Cortes y los juristas», Initium. Revista catalana d’història del dret 10 (2005), pp. 225-246. 12   Dietari de l’Antich Consell, vol. I, p. 425, 26 de setembre de 1441. Un altre exemple a la p. 436.

464

TERESA VINYOLES VIDAL

convocar la host urbana que anava contra els inculpats d’haver fet algun tort a la ciutat o als seus ciutadans; llavors quedava a la plaça del Blat fins que sortien els combatents, solemnement, a so de trompetes i amb la cavalcada de l’host.13 Es feia, doncs, crits públics de guerra i ostensió pública, i fins podem dir que quasi festiva, de gent d’armada, tant dels qui sortien en forma de cavalcada com dels qui embarcaven en els estols. El dia de Sant Jordi de 1423 es féu mostra solemne d’homes d’armes i pillards que pocs dies després partiren en deu galeres i vuit naus per ajudar el rei contra els genovesos.14 També es podien veure pels carrers les processons de flagel·lants, que convertien el patiment físic en un acte religiós de penitència pública. Fets inexplicables i que no es podien controlar, com ara un terratrèmol, es perce­ bien com un càstig de Déu pels pecats comesos. Es feia, i es fa, manifesta la impotència de la humanitat davant les catàstrofes naturals; llavors la societat medieval responia amb una manifestació pública de penitència. Així queda­ va consignat, per exemple, al Dietari del Consell del dia 9 de febrer de 1425: Aquell dia fou feta processó general de la Seu per raó del terratrèmol, molt devota et tan devota que no és memòria de hòmens que jamés anans tan devotament ne tan ordonada [...] anaren descalços e foren entre homes e dones 30.000 persones, ultra més de 2.000, entre homes, dones e infants los quals se bateren.15

Les rèpliques dels terratrèmols ens mostren processons semblants. Així, el 17 de març de 1427 es va fer una solemne processó, que si bé el Dietari del Consell ens diu que anava precedida per la creu, altres fonts ens mostren una escena colpidora, ja que davant de la creu hi anava una gran quantitat de «fadrins e fadrines a peu descalç, ab lums en les mans, cridants a grans crits: ‘Senyor, ver Déu, misericòrdia!’».16 Aquestes manifestacions públiques, que han arribat fossilitzades fins a les nostres processons de Setmana Santa, mostren de fet escenes de violèn­ cia i patiment físic; l’autoflagel·lació dels penitents ve a ser un reflex del turment que s’infringia als delinqüents, en un espai visible i concorregut. A la Barcelona d’aquell temps s’acostumava a batre als condemnats lligats a l’om de la plaça de Sant Jaume.17   Ibidem, p. 284.   Ibidem, p. 230. 15   Ibidem, p. 238. Es documenten terratrèmols els dia 2 de març i repetides rèpliques entre el 13 i el 22 de març del 1427. El 2 de febrer del 1428 un nou terratrèmol va malmetre cases i va fer caure una part de Santa Maria del Mar, matant a una vintena de persones. 16   Extret del Dietari de Jaume Safont, citat per Antoni Riera Melis, «Catàstrofe, pànic i ritualitat a la baixa Edat Mitjana. La resposta de la societat catalana als terratrèmols de 1427-1428», Afers 69 (2011), pp. 375-408. Em remeto a aquest article que comenta aquestes manifestacions penitencials. 17   Sobre la plaça de Sant Jaume, Teresa Vinyoles Vidal, «Els espais i la seva funció: la vida a la ciutat», Barcelona. Quaderns d’Història 8 (2003), pp. 125-140. 13 14



VIOLÈNCIES A L’ESPAI URBÀ. BARCELONA, SEGLE XV

465

Evidentment, entre les escenes que hem de considerar violentes, no po­ dem oblidar la violència institucionalitzada que es feia visible, i expressa­ ment ostensible, al carrer; ens hem de referir als càstigs públics i essencialment a les execucions sumàries. Eren condemnats a la forca els alcavots i alcavo­ tes reincidents, és a dir, els qui havien estat bandejats i tornaven a la ciutat o als seu territori. Queda descrita la pena pública a la que fou condemnat el valencià Guillem Lobech, que havia estat bandejat per alcavot amb la sen­ tència de què si tornava a la ciutat o als seus termes fos escobat i que, si encara hi tornava una altra vegada, fos penjat pel coll fins a la mort. De ma­ nera que fou trobat dins la ciutat i fou escobat;18 exiliat de nou, va ser pres pel veguer a Sant Boi i llavors fou penjat, sense cap mes judici, el 15 de març de 1442. El seu cos fou lliurat a metges i barbers perquè fessin anatomia. També podien ser condemnats a mort els lladres; així, en Pere Colom, paraire, fou penjat per certs furts que havia fet. Plantaren la forca a la Ram­ bla, en Pere fou confessat i pujà l’escala que el portava a la mort; els conse­ llers van considerar que la sentència s’havia dictat de forma incorrecta, feren aturar l’execució, que es va reprendre després, quan, per decret de la reina, es va dictar la sentència respectant els privilegis de la ciutat. El privilegi per aquest ciutadà barceloní va consistir en ajornar la terrible sentència a peu de forca a la Rambla, que podem imaginar plena de gent, esperant veure el ma­ cabre espectacle del conciutadà escanyat a la forca.19 Homes i dones dels estaments populars podien ser penjats a les forques, plantades a la via pública: a la Plaça del Blat, al Porxo de la Mar, a la Rambla o en el mateix lloc on s’havia produït el delicte. Els motius podien ser molt diversos: l’assassinat, el robatori, la falsificació de moneda, la fallida bancà­ ria, l’alcavoteria, la participació en bregues i bandositats... De vegades no en sabem la raó exacta. Per exemple, fou condemnada a la forca i executada a Barcelona, l’any 1380, una dona anomenada Felipa, muller de Bernat Roca, juponer ciutadà de Barcelona, que feu testament «pro allevatione meorum peccatorum et pro salute anime mee, cum sum condempnata ad mortem, justicie corporalis»;20 va obtenir el «privilegi» de poder testar abans de ser penjada, penedida dels seus pecats, que no especifica. Les bregues, bandositats i violències sovintejaven, tot i que podien ser durament reprimides. Només citarem algun exemple del que se’n feu ressò el Dietari del Consell. El dia de Tots Sants de l’any 1439, en Gabriel Miquel sortia d’oir missa a Framenors i tot just quan fou a la plaça de Sant Nicolau li van moure brega alguns de Girona i el van matar. Van ser processats i con­ 18   També fou trobat el mateix dia a Sant Boi un altre alcavot, biscaí, que havia estat bandejat i fou condemnat a ser escobat; Dietari de l’Antich Consell, vol. I, pp. 431-432. 19   Bruniquer, Rubriques, vol. II, p. 321. 20   AHPB Jaume Just, Testaments 40/6 ff. 18r-19r.

466

TERESA VINYOLES VIDAL

demnats; l’un era cavaller i per això va ser escapçat i altres dos foren pen­ jats.21 L’espectacle macabre de la pena de mort es realitzava de manera pública, els nobles eren escapçats, la gent del poble penjada a la forca, però també hi havia execucions encara més terribles com l’esquarterament.22 Un home jove, de vint-i-cinc anys, fou condemnat a mort per haver administrat metzines a un altre; l’execució fou itinerant: li tallaren un puny a la font de Sant Miquel, l’altre puny a la plaça del Blat i finalment el penjaren a la plaça on venien el carbó, propera al Born. No podem ni imaginar el terrible espec­ tacle pels carrers de la ciutat amb el noi espunyat, sagnant i finalment penjat sense mans.23 Les execucions gaudien de públic divers, homes i dones de la ciutat ho presenciaven, no sabem si complaguts o angoixats. Una jove de 16 anys, anomenada Antònia ho explicava en una carta al seu amant, on indirecta­ ment ens informa de l’execució d’una dona a la que penjaren i a més li talla­ ren la mà, potser condemnada per administrar algun beuratge o metzina; en la seva carta deia: «de mos dies no tremolé tant, sènyer meu, anà’m es cor en aquella que penjaren e tolgueren es puny».24 El quadre macabre s’allargava en el temps, ja que normalment els cossos dels condemnats a mort no eren soterrats. El rei Joan I, l’any 1393, va atorgar permís a sor Sança, de la ter­ cera regla de Sant Francesc, perquè pogués enterrar els cossos i els ossos que queien de les forques dins el terme de la ciutat de Barcelona, sense incórrer en cap pena. Era tot un privilegi, ja que estava prohibit soterrat als condem­ nats a mort.25 De nou podem veure els contrastos de la ciutat medieval, en aquest cas, el contrast entre la repressió i la solidaritat. Tant colpidores al nostre entendre l’una com l’altra. Si és dura la imatge de les forques amb els cossos penjant, se’ns encongeix el cor veient les beguines i terciàries reco­ llint els trossos i els ossos humans que queien de les forques. Deixem aquest ambient enrarit que ens ha de servir de marc general per poder arribar a comprendre com la violència penetra a les entranyes de la societat. Certament, la violència engendra violència en una espiral sense fi. Aixi, podem comprovar que els assumptes personals es resolien amb l’espa­ sa, encara que fos per torçar la voluntat d’una noia indefensa, i que, fins i tot entre el poble menut, es podien produir actes insòlits de violència gratuïta 21   El primer de novembre de 1439, a la plaça de Sant Nicolau, «eixint de missa de fra menors li fou moguda brega a Gabriel Miquel per alguns de Girona». Foren presos i el dia següent fou escapçat en Terrades, cavaller de Girona, i penjats dos homes de peu; Dietari de l’Antich Consell, vol. I, p. 398. 22   Ibidem, p. 74, 23 de desembre 1398. 23   Ibidem, p. 4. 24   ACA, procesos 123/1, f.7v, any 1374. Teresa Vinyoles, «L’amor i la mort al segle xiv. Cartes de dones», Miscel·lània de Textos Medievals 8 (1996), p. 177. 25   Elena Botinas; Júlia Cabaleiro; Maria-Àngels Duran, Les beguines, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, pp. 152-153.



VIOLÈNCIES A L’ESPAI URBÀ. BARCELONA, SEGLE XV

467

contra els més desvalguts. Treballarem amb dos exemples concrets: el rapte d’una noia, treta espasa en mà d’un monestir i les vexacions a les que foren sotmesos una mare dels estaments populars i el seu infant. Mirarem de re­ crear els fets i els espais urbans, socials i mentals en els que es produïren aquests fets. Es tracta de dos exemples de violències perpetrades contra per­ sones indefenses i vulnerables. Un drama en tres actes Ens referirem ara a un procés sobre el que ja hem escrit altres vegades;26 de tota manera, en el text actual s’amplia la informació, sobretot amb refe­ rències a la situació dels fets dins l’espai urbà i amb la descripció de l’inici i el final d’aquesta història, que podem dividir en tres parts o actes, dels quals els dos primers s’esdevenen al carrer. Començarem pel segon acte, que és just en el que es produeix l’escena de violència que comentarem i després reprendrem la història des de l’inici. L’escena l’hem de situar al carrer de Montsió, on estava ubicat llavors el convent de les dominiques o predicadoresses, un migdia d’estiu, concreta­ ment el dissabte 13 de juliol de 1426.27 Feia poc que la comunitat de monges s’havia traslladat a aquell indret urbà des de l’humil casa del carrer d’en Porta, al Raval. La casa conventual dels frares del sac i l’antiga capella de Santa Maria de Mont-Sió, foren deixades pels dits frares, que van passar a instal·lar-se a la propera església de Santa Anna, a la vegada que cedien a les monges dominiques el seu antic convent. La comunitat femenina havia pas­ sat a ocupar aquell espai, ubicat entre el carrer Montsió i Espolsasacs, just l’any 1423. Allà es bastí un bell edifici gòtic amb la seva capella i el seu claustre.28 La protagonista de la història que anem a narrar es deia Caterina, havia decidit entrar a la vida conventual per escapar d’un matrimoni no desitjat i per això havia demanat d’entrar al convent de les predicadoresses. Caterina era una noia de setze anys, òrfena del blanquer barceloní Pere Aleu i la seva mare, Joana, també era morta. L’avi matern, Pasqual Ponç, havia heretat i dotat a la noia, i l’havia promès amb Joan Olivet. Ja feia tres anys que s’ha­ 26   Vegeu T. Vinyoles, «La vida privada a l’epoca gòtica a partir de la documentació matrimonial», Estudis històrics i documents dels Arxius de Protocols XVII (1999), pp. 81-85; i Les veus de les malmaridades, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2011. 27   ADB, procés 534, f. 35r. El procés de l’arxiu diocessà està repartit en dos carpetes diferents, la 534 i la 520. El procés civil no l’hem trobat, però hi ha aquest fragment copiat en el procés 534 de la cúria episcopal. 28  Francesc Carreras Candi, Geografia General de Catalunya. Ciutat de Barcelona, Barcelona, Albert Martí, [1913-1919], pp. 475-476.

468

TERESA VINYOLES VIDAL

vien signat els capítols29 i pocs mesos després s’havia celebrat solemnement la cerimònia d’esposalles, davant d’unes seixanta persones i amb la presèn­ cia d’un capellà.30 Però finalment ella, arribat el moment de solemnitzar les noces a l’església i de conviure amb el seu jove marit, va decidir fer-se mon­ ja. Els interessos de l’avi, que era hostaler, i els del sogre, també hostaler procedent de Sant Celoni, coincidien. El casament de la néta del vell hosta­ ler barceloní amb el fill d’en Gabriel Olivet, que esdevenia soci seu, era francament adient als interessos d’ambdós homes. Quan els van prometre, Joan i Caterina eren molt joves: segons sembla, ell amb prou feines tenia dotze anys, és a dir, no tenia l’edat legal per casar-se, i ella encara no havia complert els tretze.31 La pròpia Caterina, quan li pregunten si al contraure les esposalles el nuvi ja tenien catorze anys, contesta que no creu que lo dit Johan Olivet tingués pus d’onze anys complits quan se sposaren, car ella no havia lavors sinó dotze anys complits hi ere intrada en lo tretzè, e és ver que ella, segons dix, ha més dies que lo dit Johan.32

Caterina s’estava al convent de les predicadoresses des de feia uns dies i havia demanat insistentment al seu germà, fra Nicolau Aleu, que la posés en el monestir, ja que no volia casar-se. Finalment, ell havia accedit a la seva petició; ella estava doncs al convent, però no vestia l’hàbit monacal. L’ avi, el sogre i una colla d’amics van ordir un pla per tal de treure-la del convent i obligar-la a casar-se. Ens situem, doncs, a les portes del convent de les dominiques del carrer de Montsió, que s’obrien davant una placeta, propera a la plaça de Santa Anna, aquell migdia de juliol de 1426, entre les onze i les dotze. Els fets es van produir de la manera següent, segons declara la matei­ xa Caterina. L’avi va enviar a la seva esclava amb un paquet perquè li fos lliurat a la noia; Clara, l’esclava, va cridar des del carrer a Caterina i ella es feu a la finestra del monestir; llavors li va dir que el seu avi li enviava drap perquè es fes una camisa. Podem constatar que el recinte monacal no queda­ va aïllat de les veus del carrer i que les finestres permetien comunicar-se amb l’exterior. Caterina es va estranyar d’aquell present; de què li venia llavors a l’avi de donar-li aquell drap? De tota manera, va demanar a la por­ tera que obrís la porta del convent per agafar la roba. Llavors va aparèixer Gabriel Olivet, el sogre, amb una colla d’homes armats; un d’ells va posar el 29   Consta que es van signar els capítols davant del notari Jaume Isern l’any 1423, però no queda a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona documentació d’aquest notari corresponent a aquell any. De tota manera, consta en el procés que es van consultar els citats capítols. 30   Les esposalles o matrimoni per paraules de present, eren una cerimònia civil, però al segle xv era normal que hi assistís un clergue que llegia les amonestacions, de cara a garantir l’exogàmia i la monogàmia. 31   L’edat legal que establia l’Església pel matrimoni era de 14 anys pels homes i 12 per les dones. 32   ADB, procés 534, f.11r.



VIOLÈNCIES A L’ESPAI URBÀ. BARCELONA, SEGLE XV

469

peu a la porta perquè no la poguessin tancar, va agafar a Caterina, dient un renec, i entre ell i en Gabriel Olivet la van estirar i, per la força, la van treure del convent, mentre ella cridava: «no vull marit, lexau-me estar, que monge vull ésser». Ells la feien callar dient que no tingués por. Certament, ella deu­ ria estar aterrada: era una ironia dir-li que no tingués por, ja que a la placeta del monestir hi havia una colla d’homes amb les espases tretes, mentre dos d’ells l’estiraven fora del recinte i la portaven amb violència per la plaça de Santa Anna avall, mentre ella continuava cridant. Era un rapte perpetrat a ple dia, públicament i en un indret prou cèntric. La plaça de Santa Anna era un dels espais més amplis de la ciutat. Al se­ gle  xiv, abans que arrangessin el Born, s’hi investien cavallers i s’hi feien tornejos, per la qual cosa se’n deia també plaça de les Justes.33 El capdamunt de la plaça donava al portal de la muralla anomenat portal de l’Àngel o dels Orbs i la plaça acabava just a l’arc d’aquest portal; l’altre cap arribava fins al carre dels Arcs. El capdavall de la plaça s’havia ampliat l’any 1355, en­ derrocant una casa que va contribuir a «l’eixamplament e embelliment» de la dita plaça.34 Formava un espai ampli, rectangular, allargassat de nord a sud. Per aquelles dates s’ havia construït la font i abeurador a la part baixa de la plaça, convertint-se en un dels punts de la ciutat on es podien portar a abeurar els animals; a més, algunes dones aprofitaven per rentar-hi la roba i objectes diversos, la qual cosa havia estat prohibida per les ordinacions.35 La illa que anava des del monestir de les dominiques a la plaça de Santa Anna, segons el fogatjament de 1448, estava ocupada per cases de menes­ trals, alguns mestres de cases, un pellisser, un cisteller, un ferrer, algunes vídues i hi havia també habitatges buits.36 Però a la plaça de Santa Anna hi havia cases senyorials: fins i tot hi tenien residència la reina vídua Violant de Bar,37 els Carròs, Sança Ximenis de Cabrera, Manuel de Corbera, la vídua de Berenguer Arnau de Cervelló, entre d’altres membres de la noblesa.38 També hi havia cases d’artesans, botigues i obradors, com el d’un barber on es tro­ baven, just en el moment del fet que estem estudiant, en Guillem de Santcli­ ment i en Jaume de Vallseca, que, sentint el brogit, van sortir a la plaça. En Santcliment va agafar la noia per la mà, dient als homes que la portaven que la deixessin anar, ella va demanar-li que la tornés al monestir. Guillem era 33   El 2 d’octubre de 1390, «fou armat cavaller el fill d’en Santapau i van tenir taula de junyir per ell, a la plaça de Santa Anna» (Dietari de l’Antic Consell, vol. I, p. 4). 34   A la clavaria de 1358 es fa constar que es pagà un albarà datat al maig de 1355 per compensar a la Seu d’un censal que es cobrava de la casa que s’havia enderrocat «al cap jussà de la plaça de Santa Anna» (AHCB, Clavaria, XI-1, ff. 294v-295r). 35   AHCB, Ordinacions, 5, f. 45r. 36   AHCB, Fogatge, XIX, 7, ff. 105v-106r. 37   Si bé la reina Violant va morir al palau de Bellesguard l’any 1431, tenia casa a aquesta plaça, on hi visqué durant la seva viduïtat. 38   AHCB, Fogatge, XIX, 7, ff. 90v-91v, Illa de la font de Santa Anna.

470

TERESA VINYOLES VIDAL

membre de la poderosa família Santcliment, que es documenta 142 vegades, al llarg del segle xiv, entre els consellers de Barcelona, com a representants de la mà major.39 A falta d’una genealogia d’aquesta destacada família de ciutadans honrats, podem especular que aquest Guillem podria ser fill de Guillem de Santcliment, mort el 1396, i de Constança Desplà, de la qual fou hereu.40 El pare havia estat conseller els anys 1385 i 1387 i ell mateix ho seria l’any 1399. Jaume de Vallseca, mort l’any 1430, era doctor en lleis, membre d’una prestigiosa família de juristes, i va ocupar diversos càrrecs a la ciutat.41 Caterina, amb la intervenció d’aquells rellevants ciutadans, es devia sentir alleugerida, però no pas menys espantada davant aquells prohomes que no feren cas a les seves peticions, de manera que, per molt que demana­ va que la tornessin al monestir d’on l’havien treta a la força, la portaren a la presó, juntament amb els homes que l’havien raptat. Es va poder veure la comitiva que anava des de la plaça de Santa Anna a la cort del Veguer, amb els homes i la noia presos, conduits per Jaume de Vallseca i pel propi batlle de Barcelona, que havia estat cridat degut a l’incident. Si bé ella no ho es­ menta a les seves declaracions, evidentment els saigs devien formar part del seguici que, pel carrer del Arcs i pels volts de la Seu, va anar fins a la Baixa­ da de la Presó. Caterina va estar-se a la presó del Veguer aquell cap de set­ mana, fins que la interrogaren allà el dilluns; va explicar llavors amb tot detall del rapte i fou retornada al convent de les dominiques.42 És una història violenta i trista, més encara perquè acaba malament, amb un casament. No sempre un casament és un final feliç, sobretot quan es fa contra la voluntat dels contraents. En aquest cas, començant per la força fí­ sica del rapte violent d’una noia treta del convent a traïció i per la força bruta, espases en mà, continuant pel seu pas per la presó comuna i seguint per un procés civil contra els raptors, especialment contra Gabriel Olivet, el sogre. Gabriel es defensà atacant, denunciant a Caterina davant els tribunal eclesiàstic perquè l’obligués a complir la paraula de matrimoni.43 S’obre un 39   Carme Batlle, «Estudi històric del ‘llibre del Consell’» dins C. Batlle et alii, El «Llibre del Consell» de la Ciutat de Barcelona, Barcelona, CSIC, 2007, p. 35. 40   Joan J. Busqueta, Una vila del territori de Barcelona: Sant Andreu de Palomar als segles xiii-xiv, Barcelona, Rafael Dalmau, 1991, p. 212; Maria Teresa Ferrer i Mallol, «Altres famílies i membres de l’oligarquia urbana», dins C. Batlle et alii, El «Llibre del Consell», p. 338. 41   Es conserva l’inventari dels seus béns, datat el 7 de febrer de 1430: AHCB, Notarials I, 6. Vegeu Carme Batlle «Las bibliotecas de los ciudadanos de Barcelona en el siglo xv», dins Livre et lecture en Espagne et en France sous l’Ancien Régime, Colloque de la Casa de Velázquez, Paris, Asociation pour la diffussion de la pensée française, 1981, p. 21; J. Antoni Iglesias, «Els llibres dels juristes: un record d’època universitària i una necessitat professio­nal», dins El món urbà a la Corona d’Aragó de 1137 al Decret de Nova Planta. XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2003, vol. 2, p. 730. 42   Vegeu el document 1 de l’apèndix. 43   Vegeu el document 2 de l’apèndix.



VIOLÈNCIES A L’ESPAI URBÀ. BARCELONA, SEGLE XV

471

nou procés que s’allargà durant gairebé un any, amb anades i vingudes dels notaris i els escrivents des de la cúria del palau de bisbe fins al convent de les dominiques. Aquets fets s’esdevenen a porta tancada, aliens els carrers de la ciutat al desenllaç del drama, els dos primers actes del qual havien tingut la via pública com a escenari. Ens remuntarem, doncs, a l’inici del conflicte i descriurem el primer acte, que s’havia esdevingut tres o quatre anys abans.44 Es tracta de l’esceni­ ficació de les esposalles d’un nen, que no tenia l’edat permesa, i d’una noie­ ta de gairebé tretze anys, que no el volia per marit. La cerimònia de les esposalles fou solemne, la comitiva de joves que acompanyaven el nuvi va sortir d’una casa de la Corribia, presumiblement on els Olivet vivien. La Corribia era un carrer situat al peu de les escales de la Seu, bastit sobre el que havia estat un tram del fossar de la muralla tardo-romana, entre la plaça Nova i el carrer Tapineria. Van anar en processó fins a la casa on es celebra­ ren les esposalles, al Portal Nou, domicili d’un oncle de la núvia. Passarien per carrers cèntrics plens d’obradors i botigues, potser per la plaça de l’Oli, el carrer Corders i Carders, per les basses de Sant Pere fins al Portal Nou. Però cal dir que tot sembla una mica fals: la comitiva estava formada per nois llogats, que ni tant sols coneixien el nuvi de vista45 i el capellà que hi fou present i llegí les amonestacions era desconegut de quasi tothom; només coneixia a Gabriel Olivet,46 que es confirma com el més interessat en el ca­ sament. Els testimonis de la defensa de Gabriel Olivet, durant el procés, procuren demostrar que tot era legal i que les esposalles s’havien fet públi­ cament i que tot estava lligat. La cerimònia pública, amb la cercavila pels carrers inclosa, i els tres anys de festeig clourien el primer acte. Però ella s’havia tancat al convent, afirmant la seva voluntat ferma de fer-se monja, i sobretot mostrant la seva negativa al matrimoni pactat. El rapte del monestir, que hem comentat abans, i el procés que s’inicia després, conformarien la segona part d’aquest drama. 44   Segons el testimoni de Joan Castellet, del 1 de juny de 1427: «Interrogat quan temps fa que les dites esposalles foren fetes. E dix que ha més de tres anys, però que ell ho remet a les cartes fetes del dit matrimoni en poder d’en Johan Ysern, notari, les quals foren fetes e fermades a vigares d’ell testimoni V o VI mesos abans e les esposalles» (ADB, procés 520, f. 6r). 45   Segons el testimoni de Guillem Bonet, argenter, ciutadà de Barcelona: «Entorn tres anys ha, que en Gual, fuster, emprà ell testimoni ab alguns altres jóvens que anassen a unes sposalles. E de fet ell testimoni hi anà, e partí lo novi de la Corrubia e anà ab ell testimoni e ab molts d’altres a casa de la núvia, prop lo Portal Nou, ne lo novi ne la nòvia no sap com s’an nom» (ADB, procés 520, ff. 15v-16r). 46   Segons Joan Castellet, que havia estat «tractador del dit matrimoni», ell fou testimoni dels capítols matrimonials, era present a les esposalles fetes davant un prevere «lo nom del qual ignora, públicament e davant molta gent» (ADB, procés 520, f. 2r). També havia vist que Joan i Caterina es besaven i menjaven junts i ballaven, però curiosament no sap qui era el sacerdot present a la cerimònia. Finalment el localitzen, es deia Pere Mora i segons aquest sacerdot, «ell tan solament conexia en les dites sposalles lo pare del dit Johan Olivet e alguns altres amichs, los noms dels quals no li recorde» (Ibidem, f. 18v).

472

TERESA VINYOLES VIDAL

El tercer acte, i final, s’esdevé a porta tancada, a cal notari. El que no havia aconseguit la violència física, ni el procés judicial, ho aconseguí la violència econòmica. L’avi desheretava la néta si no feia efectiu el casament amb Joan Olivet.47 Caterina, sense dot, no podia ni professar com a monja ni casar-se amb un altre home que no fos en Joan Olivet. La documentem casa­ da el juliol de 1428. És el triomf del violent i ambiciós Gabriel Olivet, que havia aconseguit el que volia, fer-se càrrec del negoci del vell Pasqual Ponç, que s’havia tornat cec; actuava com a procurador del seu fill Joan i de la seva nora Caterina, és a dir, tenia a les seves mans tots els afers econòmics de la família.48 Caterina va complir en silenci el paper que li havia tocat jugar a la vida: així, com esposa i mare de família, era present a les noces del seu fill Nicolau, barber, l’any 1458.49 La dona dels gínjols Treballem ara la denúncia sobre una violència gratuïta protagonitzada per persones del poble menut urbà i, a partir d’aquest fet concret, intentarem reflexionar de nou sobre la violència i la marginalitat. Ens situem a la plaça de la Trinitat, a començament d’octubre de l’any 1460. L’entorn de l’esglé­ sia de la Trinitat, situada a l’antic call del carrer d’en Sanahuja, estava majo­ ritàriament habitat per conversos. Fou construïda l’any 1395, per iniciativa d’un grup de cinc conversos, a l’indret on hi havia hagut una sinagoga. Des­ prés de l’avalot del Call de 1391, molts jueus optaren per una conversió forçada per la violència del moment i, foragitats de l’antic Call Major, es concentraren en aquell espai. La plaça s’havia eixamplat l’any 1422 i pro­ porcionava al veïnat l’únic espai públic de convivència. Els majorals de l’es­ glésia de la Trinitat, tres conversos, es comprometien a pagar als obrers de la ciutat 15 lliures, en nom de la confraria, per raó de les cases que s’havien enderrocat prop de l’església per embellir la plaça de la Trinitat.50 L’església de la Trinitat fou doncs la seu de la confraria dels conversos fundada el 1394,51 i que obtingué un privilegi del rei Joan II l’any 1478.52   AHPB, Jaume Isern, 105/6, sense foliar (28 desembre 1427).   AHPB, Jaume Isern, 105/ 6 (14 desembre 1428 i 3 de febrer de 1429). 49   AHPB, Bartomeu Costa, 175/84 (àpoca dotal del 18 juliol de 1458). 50   Bruniquer, Rúbriques, vol. V, pp. 163-164. Els tres conversos que signen el document són professionals ben considerats: un mercader, un llibreter i un lligador de llibres. Cal destacar que moltes de les persones que es dedicaven a la industria del llibre eren conversos. 51   Josep Maria Madurell, «La cofradía de la Santa Trinidad, de los conversos de Barcelona», Sefarad XVIII (1958), pp. 60-82. 52  F. Carreres Candi, Ciutat de Barcelona, p. 487. 47 48



VIOLÈNCIES A L’ESPAI URBÀ. BARCELONA, SEGLE XV

473

Aquell indret avui està completament canviat.53 Allà es va ubicar el con­ vent dels Trinitaris calçats l’any 1522; i al 1572 es va tancar pels dos caps, amb pedra i morter, el carreró que anava des del carrer de la Boqueria fins a la plaça de la Trinitat.54 Els trinitaris ampliaren el temple empetitint de nou la plaça, i amb les obres que es feren posteriorment va desaparèixer del tot.55 Després, amb l’obertura del carrer Ferran i el trasllat de la parròquia de Sant Jaume a l’antic convent dels Trinitaris, l’any 1836,56 l’antic call d’en Sana­ huja, dit també de na Àngela, va quedar del tot desfigurat. Sense poder reconstruir l’escenari dels fets, ens hem de situar en el temps, exactament a primers d’octubre. És el moment en que els ginjolers ofereixen els seus fruits madurs. El ginjoler és un arbre bonic amb les fulles d’un verd brillant, dóna uns fruits rodons, una mica mes grans que les olives, que, quan són madurs, tenen un color marronós i un gust semblant al de la poma. Aquest arbre creixia de manera natural als marges dels camins; avui no en queden massa en estat salvatge, però, en la memòria popular, els gín­ jols són uns fruits positius, símbol d’alegria. Es diu: més alegre, més trem­ pat, més eixerit, més rodó o més lleuger... que un gínjol. I queda també el refrany «val més un gínjol a la mà que una poma a l’arbre».57 El document que presentem ens ofereix una referència medieval de l’aprofitament dels fruits del ginjolers que creixien a l’entorn de la ciutat de Barcelona. La recol·lecció i la venda dels fruits salvatges podien proporcio­ nar alguns diners a les dones de les classes populars, de manera que anaven a collir els fruits i els venien pels carrers amb els seus cistells al cap. Així ho féu Joana, muller de Bartomeu Martorell, bracer. És a dir, que el marit de Joana només comptava amb la força dels seus braços per poder guanyar-se el pa de la família i ella mirava d’ajudar la pobra economia familiar amb la venda ambulant de fruits silvestres, en el context del procés que comentem, concretament la venda de gínjols. Aquell dia, el cinc d’octubre de 1460, un diumenge a la tarda, Joana «anant venent gínjols per la ciutat, axí com ha acostumat, ab un fillet al bras, e passant per la Trinitat, li isqueren alguns tacanys, dient-li si volia vendre gínjols». Aquestes paraules han estat extretes de la denúncia que el seu marit presentava l’endemà mateix davant de la cort del veguer.58 El qualificatiu de 53   En queda només el record a la toponímia en un carreró sense sortida que surt del carrer Avinyó. 54   Bruniquer, Rúbriques, vol. V, p. 182: «A 7 de noembre 1572 en lo registre de obreria apar que los obrers concediren llicència a Joan Coixí, doctor en drets, y Benet Folch, sucrer droguer, de poder tancar a dos caps ab pedra y morter un carreró qui va del carrer de la Bocaria a la plassa de la Trinitat». 55  F. Carreras Candi, Ciutat de Barcelona, p. 893. 56   Ibidem, pp. 834, 935. 57   Diccionari Català Valencià Balear, Palma de Mallorca, Moll, 1968, s. v. 58   Vegeu el document 3 de l’apèndix.

474

TERESA VINYOLES VIDAL

tacany es donava a persones de baixa moralitat, malèvols, tramposos i se’ls cita amb aquest nom al llarg del text. L’escena queda perfectament descrita i podem pensar que seria una escena habitual als carrers de la Barcelona de les darreries de l’Edat Mitjana: veure una dona amb l’infant al braç i el paner al cap. Joana, com diu el text, acostumava a fer-ho. Ella va baixar el paner del cap per vendre un diner de fruits a un client; el va tornar a pujar. Tot se­ guit va venir un altre tacany dient que li’n vengués un altre diner. I ella tornà a baixar el paner, llavors els tacanys li feren caure tots els gínjols per terra i ella els hi volia fer pagar. Els qui eren al carrer, aconsellats per uns homes conversos, li donaren una espenta i Joana caigué amb el fill que duia en bra­ ços i li trencaren una escudella que portava; no sabem quina utilitat tenia el recipient, potser portar-hi menjar per l’ìnfant. Remarquem que els incitadors venen definits com a «homes conver­ sos». Mai no es diu quina filiació tenien els anomenats tacanys, si bé podrí­ em pensar que serien conversos, potser joves; però aquests incitadors eren homes, o sigui del sexe masculí i és de creure que adults i conversos. Tot i el temps que feia de la conversió dels jueus, gairebé setanta anys, tant Joana, la dona agredida, com els seus agressors eren fills o nets dels contemporanis a l’avalot. Els descendents dels antics jueus eren designats com a conversos; si bé haurien estat batejats al néixer, no eren «cristians de natura» o sigui cristians vells, sinó cristians novells, és a dir conversos. Formaven part d’una minoria assenyalada com a diferent per la resta de la població i mar­ ginada degut al seu origen. El procés de persecució contra la minoria jueva, iniciat al segle xiv, s’incrementà al segle següent fins a la seva expulsió l’any 1492. Així mateix es manifestà en els descendents dels jueus conver­ tits al cristianisme, assenyalats com a tals a la documentació i evidentment també per la població. Ja s’ha fet notar la necessitat d’una recerca sobre aquesta minoria de la que certament s’han ocupat poc els nostres historia­ dors.59 Tornem a la plaça de la Trinitat de Barcelona aquell 5 d’octubre de 1460. El que hem narrat fins ara només era l’inici d’una escena trista i violenta: la dona indefensa és arrossegada per terra amb la criatureta, que podem pensar que estaria plorant, i des de les finestres els hi tiraren aigua, no sabem si neta o bruta, i els van deixar xops. El marit en la seva denúncia considera que ni a un «moro» se l’hagués tractat tan malament. Ella diu que «els adobaren tals que, si hagués mor Jhesucrist, no hagueren fet més». Dos símils que ens apro­ pen, per un costat, als maltractaments que rebrien els esclaus sarraïns, ja que 59   Josep Hernando, «Conversos i jueus: cohesió i solidaritat. Necessitat d’una recerca», Anuario de estudios Medievales 37/1 (2007), pp. 181-212. Vegeu el número monogràfic sobre Jueus, conversos i cristians: mons en contacte a la Revista d’Historia Medieval 4 (1993) i J. M. Madurell, «La cofradía de la Santa Trinidad», pp. 61-62.



VIOLÈNCIES A L’ESPAI URBÀ. BARCELONA, SEGLE XV

475

en aquells moments a la ciutat els únics «moros» que hi havia eren esclaus. Per altra banda, ens apropa a la cultura religiosa popular amb la imatge de la pas­ sió de Jesús, maltractat i vituperat pels carrers de Jerusalem camí del Calvari. Contrastant amb la violència gratuïta que mostra l’escena, trobem re­ flectida la compassió. La intervenció d’algunes persones que presenciaren l’escena féu que no s’allarguessin els vituperis i maltractament; consta que un tal Montmany, «lo moler», i la muller d’en Joan Martí, intervingueren a favor de Joana, i un home se la va emportar a una carnisseria de l’ovella e li comprà dos diners de carn i els hi donà per amor a Déu,«lo qual home vehé l’acte tot, que no era algú que no hagués pietat, tal la adobaren que quants ho vehien ne havien pietat», segons diu a les autoritats el marit de la Joana. Aquesta societat urbana plena de contrastos ens mostra també els contrastos de sentiments: entre la violència i la pietat, entre els maltractaments i la compassió, la marginalitat i la solidaritat. La denúncia va arribar, de forma oral, al tribunal reial, on es posà per escrit en un document curt que conté les paraules de Bartomeu Martorell i de la seva dona Joana, la víctima de l’afer. Hi havia la intenció d’iniciar un procés, ja que se’ls demana pels noms dels testimonis oculars, semblaria que per tal d’interrogar-los; però tot s’acaba en aquest full de paper, no es féu cap més pas per indagar els fets ni per trobar i castigar els culpables. La venedo­ ra de gínjols i el seu fillet, malalt per culpa de l’agressió, no eren prou relle­ vants, l’incident no era prou significatiu per una societat acostumada a la violència i empesa ja a la Guerra Civil.60 Apèndix documental Document 1 1426, juliol, 15. Barcelona. Còpia d’un fragment del procés incoat pel veguer de Barcelona contra Gabriel Olivet i altres homes, que tragueren per força del monestir de les dominiques a Caterina, filla del difunt Pere Aleu, blanquer. Està inclòs dins un procés de la cort del bisbe contra Caterina, denunciada per Gabriel Olivet per no haver complert la paraula de matrimoni amb el seu fill Joan. El fragment correspon a les declaracions de Caterina, que descriu com fou treta per força del monestir. Arxiu Diocesà de Barcelona, procés 534, ff. 35r-41v. 60   Comprovada la documentació conservada de la cort del veguer a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, de moment no hem trobat cap referència al procés.

476

TERESA VINYOLES VIDAL

Noverint universi quod, die lune qua computabatur XV mensis julii, anno a nativitate Domini millesimo CCCC vicesimo sexto, hanc inquisitionem receptis venerabilis Anthonius Bonell, licenciatus in decretis, de mandato et ex comisione sibi factis per honorabilem Guillelmum de Burdillis, militem, vicarium Barchinone, Aqualate et Vallensis, Modiliani et Modilianensi, ex eo et pro eo quia fama publica refferente etc. Caterina, domicella, filia Petri Aleu, blanquerii, et domine Johanne eius uxore, deffunctorum, civium Barchinone, deponuit in facto suo proprio sine juramento, et ut testes in alieno citata, jurata et interrogata dicere veritatem quam sciat super predictis curie preventis et aliis de quibus interrogabitur Et primo interrogata si ella deposant et testimoni ha stat en lo monastir de pre­ hicadoreses. E dix que hoc. Interrogada si ha molt que ella deposant e testimoni és fora del dit monestir de prehicadoreses. E dix que dissabte prop passsat ne isqué entre XI e XII hores abans de migjorn. Interrogada si ella deposant e testimoni és eixida voluntàriament o per forsa del dit monastir de prehicadoreses. E dix que per força la n’han treta. Interrogada qui ha treta ella deposant e testimoni per forsa del dit monastir de prehicadoreses. E dix que en Gabriel Olivet, hostaler, ab alguns altres homes, dels quals ella deposant no conech sinó solament en Johan, fill del dit Gabriel Olivet, e un jove barber apellat Nicholau Texoners, qui stà en la casa d’en Nofre, barber Inrerrogada quans eren tots los dits hòmens los quals tragueren ella deposant e testimoni del dit monastir. E dix que no·n podia dir que molts eren. Interrogada en quina forma ni manera los dits Gabriel Olivet e los altres tragueren ella deposant e testimoni del dit monastir. E dix ésser ver que dissabte prop passat, entre XI e XII hores de migjorn, stant ella deposant en lo dit monastir, vench na Cla­ ra, sclava d’en Pasqual Ponç, avi d’ella deposant e testimoni, e apelà-la. E ella depo­ sant e testimoni fiu-se a una finestra del dit monastir. E la dita sclava dix a ella deposant e testimoni que lo dit son avi li tramatia drap per una camisa. E ella deposant e testimoni dix: «com si venia ara que ell li trametés drap per camisa?». E la dita sclava dix: «veus-ho». E lavos ella deposant e testimoni dix a la portera que obrís la porta del dit monastir. E la dita portera obrí la dita porta. E en asó foren aquí los dits Gabriel Olivet, Nicholau Texoners e la un d’ells, a viares d’ella deposant e testimoni lo dit Nicholau Texoners, féu entrar ho mes la un peu dins lo dit monastir, e pres ella deposant e testimoni dient «per lo cap d’aytal ara us tinch». E lo dit Gabriel axí matex afermà a ella deposant e testimoni e tirans per forsa tragueren-la del dit monastir. E ella deposant tots temps cridava «no vull marit, lexau-me star que monge vull ésser». E alguns d’ells [de]hien a ella deposant e testimoni «callau, callau no haiau pahor». E los dits Gabriel Olivet e Nicholau Texoners, e altres molts armats, qui en la plasseta del dit monastir hagueren tretes les spases que portavan, tragueran a ella deposat e testimoni del dit monastir per forsa, e manaran-la per la plassa de Sancta Anna avall, per forsa. E ella deposant e testimoni tots temps cridava fins endret de l’obrador d’en Vaugué, barber. E aquí foren los honorables en Guillem de Santcliment e en Jacme de Vallseca e, hoynts lo brogit, acostant-si. E lo dit Guillem de Santcliment pres ella deposant e testimoni per la mà, dient als dits hòmens que la jaquissen, e tantost ells la



VIOLÈNCIES A L’ESPAI URBÀ. BARCELONA, SEGLE XV

477

jaquiren. E ella deposant e testimoni dix al dit Guillem de Santcliment que la tornàs al dit monastir d’on l’havien treta per forsa. E stants axí vench lo batle de Barchelona e pres lo dit Gabriel Olivet, e ella deposant e testimoni anà ab lo dit Jacme de Vallsec­ ha fins a la presó e meterent-los en la dita presó hon vuy són presos. Interrogada per quina rahó ella deposant e testimoni ere en lo dit monastir e perquè le n’han treta los dits Gabriel Olivet e altres. E dix ésser ver que ella depo­ sant e testimoni, per inducció d’en Pasqual Ponç, avi d’ella deposant e testimoni, e d’alguns amichs seus, fermà cartes nupcials ab en Johan Olivet, fill del dit Gabriel, les quals cartes fermà ella deposant e testimoni contra son voler, com no volgués lo dit Johan per marit. E asò pot haver entorn tres anys e mig. E aprés ella deposant e testimoni feu sposalles ab lo dit Johan Olivet. E abans ni aprés ella deposant e testi­ moni no volia per marit lo dit Johan Olivet. E qualsque dos anys pot haver passat que ella deposant e testimoni, per so com no volia ni li plahia lo dit matrimoni, dix a frare Nicholau Aleu, frare de prehicadors e germà d’ella deposant e testimoni, que ella deposant e testimoni no volia per marit lo dit Johan Olivet ni altre, ans volia ésser monge, per que pregava que la metés en algun monastir. E lo dit frare Aleu desconsellà a ella deposant e testimoni que no fahés. Ella deposant e testimoni dix-li que verament si faria, e que no volia marit. E lavós lo dit frare Aleu se n’anà en València que no ho volch consentir. E és so seguit que qualsque quatre mesos pot haver que lo dit frare Nicholau Aleu tornà en Barchelona. E ella deposant e testimo­ ni tota hora ha dit e pregat lo dit frare Aleu que la metés en monastir, car ella depo­ sant e testimoni volia esser monge. E lo dit frare Aleu, a la conclusió, un die de la setmana prop passada, a instància d’ella deposant e testimoni, en lo dit monastir de prehicadoreses en lo qual ella deposant e testimoni de son bon grat s’és mesa, e vol ésser monge, e no vol marit, ni lo dit Johan Olivet ni altre. Fuit sibi lectum et perseveravit etc. Document 2 1426, desembre, 11. Barcelona Denúncia presentada davant la cort episcopal per Guillem Olivet, en nom del seu fill Joan, contra Caterina, filla de Pere Aleu, per incompliment de la paraula de matrimoni, amb la que s’inicia el procés per tal d’obligar a Caterina a casar-se o a prendre immediatament l’hàbit. Arxiu Diocesà de Barcelona, procés, ff. 1r-4r. Noverint universi quod, die mercurii, intitulata undecima mensis decembris, anno a nativitate Domini millesimo quadringentesimo vicesimo sexto, coram vene­ rabili et discreto Johanne Juliani, licenciato in decretis, vicegerentis honorabilis et providi viri domini Petri dez Sorts, decretorum doctoris, canonici ecclesie et oficia­ lis Barchinonensis, intus curiam officialatus presencialiter constituto, Gabriel Oli­ vet, anaperius civis Barchinone, ut pater et procurator, ut asseruit, Johannis Olivet,

478

TERESA VINYOLES VIDAL

filii sui, pro una parte tamen, qui obtulit et produxit quandam papiri cedulam scrip­ tam petitionem et alia in se habentem, cuius tenor et forma sequitur sub hiis verbis: Coram vobis honorabili officiali reverendi domini episcopi Barchione agit, pro­ ponit et petit eius melioribus modis et for huius civitatis, dicens quod dictus Johan­ nes, de consensu et voluntatis parentum et propinquorum ipsius, et Caterine, domicelle, filie Petri Aleu, blanquerii, contraxit matrimonium per verba de presenti abta ad contrahendum dictum matrimonium, publice et palam, intervenientis pres­ bitero et solempnitatibus in predictis solitis adhiberi cum dicta Caterina. Dicit insu­ per quod, tempore dicti matrimonii, et iam ante, dicta Caterina excesserat etatem duodecim annorum et etiam tredecim annorum. Dicit isuper quod dicti Johannis et Caterina per spacium trium annorum stiterunt et se tractaverunt tanquam sponsos per verba de presenti, intervenientibus obsculis ambobus existentibus in etatis pu­ bertatis abta ad contrahendum matrimonium. Dicit isuper quod dicta Caterina, nunc sunt quinque mensis vel inde circa, tractantibus aliquibus malivolis personis, intra­ vit monasterium predicatricium huius civitatis et ibidem se inclusit, non tamen sus­ cepto habitu, immo stat in habitu laycali et assueto. Dicit insuper quod dicta Caterina ore predicat quod vult assumere habitum monachalem facto, aunt non fa­ cit, sic detinet in suspenso dictum Johannem, eius maritum, qui si ipsa fieret mo­ nacha et professa intendit contrahere matrimonium cum alia. Pro tanto, dictus Johannis supplicat et petit per vos honorabilem dominum officialem, dictam Cate­ rinam per censuram ecclesiasticam compellit et alias debitis jure remediis ad com­ plemdum et consumandum matrimonium in facie sante matris ecclesie, et iuxta laudabilem consuetudinem, et per copulam carnalem, vel habitum professionis mo­ nachalis eam assumere, ne teneant dictum virum eius in suspenso. Et super hiis et contentis in presenti cedula et libello informacionem recipi et ipsam Caterinam in loco ubi ipsa stet in sua libertatis medio juramento interrogari prout de jure fieri debet et est stilatum in vestri curia, super predictis vestrum benignum officium implorando. Et dictus venerabilis vicegerens, concessa copia de predictis dicte Caterine, eam confitendo vel negando et littem legittime contestando, necnon etiam ad prosse­ quendum omnes et singulos acta cause huiusmodi gradatum et successibe, usque ad sententiam deffinitivam inclusive, et alias utrique parti ad comparandum et proce­ dendum, ut jure fuerit, in causa diem sabbatti proxime assignatur, mandans intimari, que fuerunt intimata in domo sive monasterio predicto, dimitendo in scriptis cuidam moniali dicti monasterii vocata sor Clarina, per Rodericum Gonsalbo, huius curie nuncium juratum prout dictus nuncius retulit. Document 3 1460, octubre 6. Barcelona Denúncia presentada davant la cort reial per Bartomeu Martorell, bracer, i la seva dona Joana, pels maltractaments que aquesta ha rebut per part d’alguns conversos.



VIOLÈNCIES A L’ESPAI URBÀ. BARCELONA, SEGLE XV

479

Arxiu de la Corona d’Aragó, Processos en quart, 1460 Alguns conversos qui han maltractada la muller d’en Barthomeu Martorell Die lune VI octobris, anno millesimo CCCCLX Bartholomeus Martorell, brasserius, cives Barchinone, denunciantes et testes. Et dixit super curie presentis: que stà en veritat que anit passada, que era digmen­ ge e comptàvem V del present mes d’octubre, la muller d’ell denunciant e testimoni, anant venent gínjols per la ciutat, axí com ha acostumat, ab un fillet al bras, e passant —segons la dita sa muller li ha dit, e en Montmany, lo moler, e una muller d’en Johan Martí— per la Trinitat; li isqueren alguns tacanys, dient-li a la dita sa muller si volia vendre ginjols. E ella, dient que hoc, acalà lo paner, hon los adhuia, del cap, per mostrar-los los dits gínjols. Los dits tacanys prengueren lo paner e lansaren-li los gínjols per terra. E la dita muller d’ell denunciant e testimoni, vehent l’acte que li fehien, volie·ls fer pagar. Los dits tacanys, ab alguns altres homens conversos que hi havia qui·ls aconsellaven, prengueren la dita sa muller e lansaren-la per terra, e lo infant que tenia al bras, que els han molt malament desadobats, rossegant la dita sa muller per terra, tirant-li aygua per les finestres, e la maltractaren en tal manera que no s’era fet d’un moro. De què lo dit minyó està malalt per la dita occasió. E la ha­ gueren molt més desadobada si no fos los damunt dits, que los ho meteren en qüestió que la lexasen. E de fet un home se l’a·n menà a una carnesseria de la ovella e li comprà dos diners de carn d’en Portell, lo qual li donà per amor a Déu; lo qual home vehé l’acte tot, que no era algú que no hagués pietat, tal la adobaren. Johanna, uxor Bartholomei Martorell, brasserii, cives Barchinone, denunciantes et testes. Et dixit: que stà en veritat que ahir que era digmenge que comptavem sinch del present mes, anant venent gínjols per la present ciutat; e quan fonch a la Trinitat li vengueren gran ramat de tacanys, dient-la un d’ells si volia vendre gín­ gols, e ella denunciant, tenint-se per dit que no li fos fet enuig, acallant lo paner del cap en què adhuia los gínjols, vené a aquell un diner dels dits gínjolls; e aprés li vench un altre tacany dient a ella denunciant que li·n venés un altre diner. E ella denunciant tornant acallar lo dit paner, los dits tacanys li donaren una gran espenta e li derrocharen los dits gínjols, e li trencharen l’escudella, e la derrocharen per ter­ ra, fehent-li de grans vituperis, en tal guisa que ella perdé tots los dits gínjols. E noresmenys hi havia alguns hòmens qui·ls aconsellaven, e ells pus ho vehien li fa­ hien molt més enuig, e altres qui lensaven aygua per la finestra, e la banyaren a ella denunciant e lo seu infant que portava al bras, e els adobaren tals que si hagués mor Jhesucrist no hagueren fet més, que quants ho vehien ne havien pietat. Interrogada qui pot saber en los dits fets e dix que en Dalmau, lo moler, e molts d’altres.

REFLECTIONS ON THREE INTERACTING ASPECTS OF LATE MEDIEVAL BARCELONA: POVERTY, PIETY AND PROSTITUTION1 Jill R. Webster University of Toronto, Canada

Progress and prosperity were the hallmarks of life in Barcelona in the late thirteenth and early fourteenth centuries as the city enjoyed a period of economic and commercial expansion. This was subsequently threatened and, to some extent, undermined by the consequences of the devastating plague, which ravaged most of Western Europe in the years 1348-1349. Recurrent epidemics and periods of famine during the fourteenth and fifteenth centuries together with the economic crisis at the end of the fourteenth century, merely exacerbated the effects of the plague years. Although there were still those who lived well, they were mostly members of the aristocracy and the upper Middle Class. Notwithstanding the disparity between the lives of the newly impoverished and those who had not benefited by the early prosperity grew increasingly greater. The situation was not helped by the fact that Barcelona could no longer claim to be the centre for trade and progress 1   It is indeed an honour and a pleasure to be able to contribute to this volume dedicated to the retirement of Dr. Josefina Mutgé i Vives, and recognise publicly the valuable work she has done during her career, not only at the CSIC but with her publications on the medieval Crown of Aragon. This volume is even more significant as it probably marks the first occasion, in recent years at least, that she has not had to edit a collection of similar essays for the Anuario de Estudios Medievales, and can derive special enjoyment from the finished product. It is also an occasion for me to thank Josefina personally for all the help and encouragement she has given me during the many years that I have known her. Without her friendship and support many of my own projects would have encountered more problems and some of them might never have been completed successfully. I am extremely grateful to her and hope that she will now have the time and good health to continue her own research, publication and other interests. I also look forward to our continued friendship and hope to see her frequently in the coming years. Acronyms and abbreviations used: ACA = Archivo de la Corona de Aragón; C = Cancillería; reg.: registro.

482

JILL R. WEBSTER

as Valencia claimed this privilege once the trade routes to Africa caused a shift of the economic centre of the Crown of Aragon to the Levant. Although no member of society was entirely exempt from the continuing crises which marked the late Middle Ages, the present study focuses on three aspects which to some extent characterized life in late medieval Barcelona: poverty, piety and prostitution, and the effects they had on Barcelona at the end of the fourteenth and beginning of the fifteenth centuries. These three aspects and their consequences were inevitably, to some extent, interrelated and universal, the link between them being forged by the resulting hardship accruing from crop failures, famine, the high mortality rate, increasing unemployment, a series of climatic disasters, including the devastating earthquakes which affected much of Catalonia in the early fifteenth century and the general unrest which ensued. Not surprisingly, and a characteristic of periods of extreme poverty, there was also an increase in criminal activity and prostitution although to some extent the effects of these were offset by the continuing development of charitable organizations, including hospitals for the mentally disturbed and homes for the poor and marginated.2 It had always been the duty of Christians to give to the poor, and the majority of the wills drawn up throughout the Middle Ages included money for this purpose; nevertheless, these legacies were seldom motivated by a real concern for the destitute, nor was there any suggestion that poverty could be eliminated or that this section of society could in any way disappear. In fact, they were considered an integral part of the social structure since their presence enabled the pious to enact the charitable deeds which would ensure them of a place in Heaven. Nevertheless, the churches, convents and groups of pious Christians were responsible for establishing many of the organisations which attended to the needs of those who, for some reason, were unable to provide for themselves. There have been a number of studies of life in Barcelona in the fourteenth century, the most comprehensive for the present study perhaps, being that of Teresa Maria Vinyoles i Vidal who has looked at the lives of medieval women in Barcelona. Teresa Vinyoles discusses many of the subjects we will touch on here and goes into much more detail than is possible in a short article. Her conclusions are very valuable for an understanding of the problems which many women faced in the late medieval period.3 In the forthcoming pages we shall not restrict our comments to the main problems 2   Manuel Camps i Clemente; Manuel Camps i Surroca, La Pesta del segle xv a Catalunya, Lleida, Universitat de Lleida, 1998, gives a detailed account of the effects of the fifteenth century epidemics of the plague. 3  Teresa Vinyoles i Vidal, La vida quotidiana a Barcelona vers 1400, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1985; see also Carme Batlle i Gallart; Teresa Vinyoles i Vidal, Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques, Barcelona, Rafael Dalmau, 2002.



REFLECTIONS ON THREE INTERACTING ASPECTS OF LATE MEDIEVAL

483

encountered by both men and women at the turn of the fifteenth century, but also attempt to look at some of the ways in which they were addressed. These include the work done by charitable societies, religious orders and concerned individuals, that is, those Christians who tried against all odds to alleviate the situation. Their attempts were not always successful, although they did offer an alternative for some who would otherwise have been forced to live on the streets, engage in crime or swell the numbers of the marginated. It is appropriate here to note that Christians were not the only ones to suffer hardship or to engage in criminal activities. The Jews especially suffered discrimination and many were massacred at the end of the fourteenth century but we have elected to exclude them from this study as, in many ways, the treatment they received is a separate issue.4 James W. Brodman, basing his remarks on the situation in Valencia, suggests that society consistently isolated the undesirables regardless of gender and that it was only interested in reforming women.5 This may well have been the case, but in Barcelona there do not seem to have been as many institutions to cater to the needs of society at large as was the case in Valencia where the first hospital for the mentally ill was established at the beginning of the fifteenth century. Throughout the Middle Ages one of the solutions to poverty for women and, to a lesser extent for men, was that of a life spent in a monastery or convent, but not all of those who found themselves in difficult circumstances were suited to the religious life, nor had they a vocation for it. For the majority of women this would have meant living in a cloistered environment with little or no contact with family and society at large. There was also another problem: most convents required the women to have a dowry and for many this would have been impossible. Monasteries like that of the Poor Clares at Pedralbes (Barcelona) were largely populated by women from aristocratic families although some of those who undertook menial tasks probably had a more humble origin. Barcelona’s societal problems were indeed far from unique as is evident in the work of the French historian, Guy Bois, in which he refers to the effects of the great economic depression on the city of Paris during the great economic depression of the late fourteenth century mentioning, what he 4   See especially David Nirenberg, Communities of Violence: Persecution of Minorities in the Middle Ages, Princeton, Princeton University Press, 1996, and the more recent publication of Mark D. Meyerson on the Jews in Valencia in the late Middle Ages: M. D. Meyerson, «The Murder of Pau de Sant Martí: Jews, Conversos and the Feud in Fifteenth-Century Valence», in M. D. Meyerson et alii, A great effusion of blood?: interpreting medieval violence, Toronto, University of Toronto Press, 2004, pp. 57-78. 5  James W. Brodman, «Unequal in Charity? Women and Hospitals in Medieval Catalonia», Medieval Encounters 12, 1 (2006), p. 26.

484

JILL R. WEBSTER

calls, the decomposition of society and the increase of «new poverty». He estimates that those in need by the end of the century had reached 80,000.6 Furthermore, he contends that the «new» poor were those who had suffered from the periods of famine in the first decades of the fifteenth century and who had remained poor, largely because of the disintegration of traditional social groups and the weakening of aid from individuals and church organisations. A recent dissertation analizes the shortcomings of the food supply in fifteenth century Barcelona, one of the problems which added numerically to the group that had recently become impoverished.7 The «new poor» were not so numerous in the Catalan city as in Paris but Brodman estimates that the number of poor people living in Barcelona in both the thirteenth and fourteenth centuries was between 6,000 and 20,000.8 Of course, his studies focus on the period just before the disasters which rocked society in the late fourteenth century, when these figures would have increased substantially. In 1381 and 1383 the major private banks in Barcelona failed, causing an unprecedented financial crisis which affected most of the population in one way or another.9 As was the case in Paris, however, there is no indication that the situation improved in later years as evident in the records of the Almoina Reial of the court of Peter the Ceremonious which cover the period 13781385. These were the years at the height of the financial crisis and it is clear that food, clothes and money were distributed to a very diverse group which included among others, clerics, students, returning pilgrims, Jews and Moslems.10 In times of economic difficulties unlawful behaviour tends to become more widespread as more and more people see their way of life threatened and are unable to perceive a way out of the troubles they face. In the late medieval period throughout Europe there was an increase in assassinations, violence of all kinds including that against the minorities like the Jews, robberies and petty theft. Extant documentation for Barcelona at the end of the fourteenth century contains a number of instances of violent crimes. We can only mention two examples here and they are taken from the Chronicle of  6  Guy Bois, La gran depresión medieval: siglos xiv-xv: el precedente de una crisis sistémica, Valencia, Universitat de Valencia, 2001, especially p. 123.  7   Adam Joseph Franklin Lyons in his dissertation: «Famine- preparation and response in Catalonia after the Black Death», University of Yale dissertation, 2009.  8   James W. Brodman, Charity and Welfare: Hospitals and the Poor in Medieval Catalonia, Philadelphia, University of Pennsylvania Press, 1998, p. 14.  9  Angus MacKay, Spain in the Middle Ages from frontier to empire, London, The Macmillan Press Ltd., 1977, Chapter 8, pp. 165-166. MacKay remarks on the decline in the population of Barcelona which in 1359 was 20,000 down from 50,000 in 1340. 10   Agustí Altisent, L’Almoina reial a la cort de Pere el Ceremoniós. Estudi i edició dels manuscrits de l’almoiner fra Guillem Deudé, monjo de Poblet (1378-1385), Poblet, Abadia de Poblet, 1969.



REFLECTIONS ON THREE INTERACTING ASPECTS OF LATE MEDIEVAL

485

the Racional referring to public executions. The first instance refers to the hanging of Bernat de Torres and Pere d’Abella, both of whom were executed on the 25th of August of 1366, in the Plaza de l’Oli, Barcelona for having killed Jaume Vilella and his squire (escuder).11 The second document states that on the 2nd of August of 1375 two women, Maria, the wife of Bartolomeu Pera, a curator and Bonanata, the wife of the late Esteve Amargós, Maria’s daughter suffered the same punishment.12 No explanations are given as to the nature of the crimes for which they were put to death although it is quite likely that the cause of the assassinations was a family dispute, perhaps over an inheritance. Indeed, it was not unknown for members of religious orders to murder a confrere with whom they had had some disagreement. Executions too were frequent throughout medieval Europe, but assassination was not the only problem which faced the municipality of Barcelona; they had to find a way to attend to the needs of the newly impoverished, the incapacitated mentally or physically, the abandoned children and the large numbers who needed assistance of one kind or another. An interesting factor emerges, one which perhaps we could call the early signs of a social conscience, visible in the formation of hospitals for the sick like the Hospital of the Santa Creu, and homes for unwed mothers and for those who were rescued from lives of prostitution. There were also individuals who tried to alleviate the suffering of the poor and marginated, the names of most of whom have not been recorded. Clearly, the most obvious forms of piety existed among the various religious orders like the Franciscans, established in the late thirteenth century. The lives of St. Francis and St. Clare encouraged many to imitate their concern for the poor and disadvantaged, although the individual members of the Poor Clares had little contact with their lay contemporaries. More relevant in this context were the confraternities associated with one or other of the religious orders or saints venerated by them. Two queens of Aragon also stand out for their concern for their fellow men: Queen Constance in the early fourteenth century who left money to establish hospitals in Barcelona and Valencia and Queen María, the consort of King Martin, who was renowned for her piety. In fact, the Barcelona hospital was never built, but it is interesting to read the pertinent section of Queen Constance’s will where she mentions her desire that the hospital be built: it was destined to house the poor, to have 50 beds and to be built alongside the friary of the Friars Minor.13 It was up to the provincial minister 11   Crónica del Racional de la ciutat (1334-1417), Barcelona, Arxiu Històric Municipal, 1921, pp. 139-140. 12   Ibidem, p. 150. 13   J. R. Webster, «La reina doña Constanza y los hospitales de Barcelona y Valencia», Archivo Ibero-Americano LI (1991), especially pp. 380-381.

486

JILL R. WEBSTER

of the Friars Minor and the guardian of the Barcelona house to decide whether or not that was an appropriate place to establish it and it was always to be under their care. The Queen Constance left just over 1410 sous for its establishment and some 343 sous for the purchase of beds and furniture, considerably less than she left for the one to be built in Valencia. All the same, it was decided to build the one in Valencia first and the remaining money seemed to have been insufficient for the establishment of a hospital in Barcelona to be a viable proposition. It is somewhat strange that a document as important as a major legacy in Queen Constance’s will was not fulfilled but clearly neither the Franciscans nor the municipality of Barcelona wished, or were able, to add the necessary money to ensure the building of the hospital. Perhaps they realized that if they went ahead with the hospital it would encounter major financial difficulties which, in fact, was what happened in Valencia when it was under the direction of the friars.14 The city subsequently took over its administration and the Hospital de la Reina in Valencia exists to the present day. Piety or religiously-motivated social assistance, however, while difficult to measure, seems to have taken a number of different forms during the later Middle Ages. Among the general expressions of piety were the prayers which were offered up to the saints for deliverance from the plague, from relief in times of famine and climatic disasters such as the earthquakes which devastated much of Catalonia in the early fifteenth century. The Virgin Mary would probably have been the first to whom Christians addressed their prayers in times of trouble, and especially they would have sought her mercy and even forgiveness. Many regarded the plague and subsequent epidemics as punishment for their sins since they did not understand such disasters and could only conceive of their occurrence as a form of chastisement from God. Manuel Camps i Clemente and Manuel Camps i Surroca detail some of the saints who were especially associated with the prayers of the faithful during the fifteenth century epidemics. Among them was Saint Roc who himself had contracted the plague but apparently had recovered; in his prison cell in Montpelier when he was dying he is said to have cried out «Let him who is suffering from the plague and prays to Saint Roc, obtain relief from the sickness».15 Medical knowledge was frequently insufficient to deal with the recurrent epidemics and there were very few hospitals. Those which did exist were either founded for the care of lepers or places to provide shelter for the poor. Most members of society would not have expected to go to 14   See J. R. Webster, Els franciscans catalans a l’Edat Mitjana: els primers menorets i menoretes a la Corona d’Aragó, Lleida, Pagès, 2000, pp. 100-101. 15  Manuel Camps i Clemente; Manuel Camps i Surroca, La pesta al segle xv, p. 132.



REFLECTIONS ON THREE INTERACTING ASPECTS OF LATE MEDIEVAL

487

a hospital which was often ill equipped to deal with recurrent epidemics of a disease which they barely understood.16 During the thirteenth and fourteenth centuries a number of institutions had been established to provide specifically for the needs of the poor, the sick, abandoned children, the destitute, the mentally and physically handicapped, and those whom society had rejected for one reason or another. Abandoned children were often deposited at church or hospital doors, in the hope that someone would find them and care for them, although many were left to die on the streets; many were the offspring of unwed mothers or clerics, others suffered physical or mental disabilities and some were just unwanted children. Ximena Illanes Zubieta, in the research she carried out on the Hospital de la Santa Creu in Barcelona, confirms that this was indeed true for many foundlings. The records that she consulted revealed the fact that many of the 89 children who were consigned to the hospital’s care, had been abandoned by those who had no way of caring for them; many were the offspring of prostitutes, unmarried mothers, or slaves, and some were mentally disturbed.17 John Boswell’s is one of the most extensive studies on the subject of children abandoned throughout Western Europe from late antiquity to the Renaissance. In it he shows that it was a widespread problem throughout Christendom, and lamentably one which modern civilization has been unable to eradicate despite the many and increased efforts of charitable or­ ga­nizations.18 In medieval cities some of these children would have been included in the ranks of the vagrants, criminals and prostitutes. Jacques Rossiaud’s study of medieval prostitution in France emphasizes that those who engaged in the trade were neither vagrants nor foreigners, adding that very few women became prostitutes of their own free will.19 This may have been true too of Barcelona but, if so, it raises the question of the origin of those who engaged in prostitution: had they been abandoned by their families or were they exploited by them in order to solve financial problems such as that of providing a dowry to enable their daughter to marry or to enter a convent like that at Pedralbes? There are, no doubt, many explanations as to why women and girls resorted to prostitution, either on the streets or in the bro­ 16  Lluís García Ballester, La medicina a la València medieval, Valencia, Alfons el Magnànim, 1988, gives a brief summary of the medical situation in medieval Valencia, and on p. 109 indicates the purpose of the episcopal visits to the hospitals in Barcelona in 1306: «No es fixaren gens ni mica en el personal sanitari» as they were more interested in the administration of the hospital than the technical personnel who treated the patients. 17   María Ximena Illanes Zubieta, «Pequeños marginados: niñas y niños abandonados en el hospital de la Santa Creu (siglo xv)», Actas XI Jornadas medievales, Publicaciones de Medievalia, México, Universidad Nacional Autónoma de México, 2006. 18  John Boswell, The Kindness of Strangers, London, The Penguin Press, 1988. 19  Jacques Rossiaud, Medieval Prostitution, Oxford, Blackwell, 1995, p. 13.

488

JILL R. WEBSTER

thels run by unscrupulous pimps. Roger Benito Julià agrees with Rossiaud that those who engaged in prostitution in medieval Barcelona did so out of necessity, as no woman would have willingly prostituted her body. In contrast to Rossiaud, he adds one further reason, the need for slaves to pay for their freedom from bondage. Other reasons, he argues, would include the financial need experienced by strangers in the city, or of women who had no money to pay for their marriage dowries not excluding, of course, those who were victims of rape or assault.20 Benito Julià names three brothels in Barcelona during the fourteenth and fifteenth centuries: Viladalls, La Volta d’En Torre y El Canyet.21 To some extent it could be said that these brothels protected the women from the violence and abuse they might have suffered on the streets of Barcelona, except that those who ran them were far from being exempt themselves from such behaviour. The brothels were frequently owned by prominent Barcelona families such as the Gualbes in the 1430s and, at times, were known for their rowdiness, the presence of brawls and robberies, as documented for those which existed in Valencia. There, and no doubt in Barcelona too, it was not unusual for the women, who were poorly paid and harshly treated, to steal from the brothels or taverns where they worked. A case in point is that mentioned by Narbona: a Valencian prostitute named Mencia who could almost be considered a prototype for similar prostitutes in other cities like Barce­ lona.22 Not all women, of course, worked in brothels as among those soliciting trade on the streets of Barcelona could be found many newcomers to the city, more especially those who had lost their livelihood in the country areas due to climatic and natural disasters. These women would have sought work in the city but unemployment was high at the end of the fourteenth and beginning of the fifteenth centuries and many women would not have been able to find work. Their only recourse, they believed, would have been to resort to prostitution in order to survive. Anyone familiar with Castilian literature will remember Fernando Rojas’s La Celestina, the story of a famous Castilian prostitute and, more pertinently perhaps for the present study, the Regiment de la cosa pública of Francesc Eiximenis, in which he emphasizes that all members of society, men and women must be useful, but he has no mercy for those who engage in extramarital sex regardless of the reason behind their decision to do so.23  Roger Benito Julià, «La prostitución y la alcahueteria en la Barcelona bajomedieval (siglos xivMiscelánea Medieval Murciana XXXII (2008), p. 10. 21   Ibidem, pp. 12 et seqs. 22  Rafael Narbona Vizcaíno, Malhechores, violencia y justicia ciudadana en la Valencia bajomedieval, Valencia, Ayuntamiento de Valencia, 1987, Documento, pp. 219-222. 23  Francesc Eiximenis, Regiment de la Cosa Pública, Valencia, Bromera, 2009, p. 196. 20

xv)»,



REFLECTIONS ON THREE INTERACTING ASPECTS OF LATE MEDIEVAL

489

Extant documentation shows how the prostitutes were frequently referred to by members of the religious orders as «viles mulieres» or «malas mujeres», many of whom congregated outside convents or monasteries in search of customers. A document in the Archives of the Crown of Aragon for December, 1340 refers to «meretrices e viles mulieres in viis publicis» in this case next to the Portal dels Framenors, a gate close to the arsenal wall and the streets known as «dels Ollers» and «dels Còdols».24 The prime attraction for these women here would have been the proximity of the Friars Minor convent and the port, but prostitutes would also have been found near the other convents, such as those of the Carmelites and Mercedarians, both of which were situated in the old Gothic quarter of Barcelona. If we look at the important organizations that cared for the poor and needy we must not forget the confraternities associated with the religious orders and popular saints. There are a number of references to members of these groups or to individuals who devoted their lives to helping women who, in some way or another, had fallen on hard times (the shamed poor) or who lived on the margins of society. In 1385 Sor Magdalena of the Third Order of Saint Francis received 150 gold florins from Ramon de Boxols, a sum which the Infanta Violant wanted her to distribute among the shamed poor for their marriage dowries.25 Ten years earlier the Poor Clares in Barcelona had accepted Sor Bernardona as a member of their convent; up to that time she had been a «reclusa» or hermit living alone outside the convent.26 Her acceptance had been requested by Queen Elienor who had asked the monastery to treat her like the other nuns, giving her a sum of money each month and from time to time other provisions, to be paid both during the Queen’s lifetime and after her death. The nuns requested sufficient funds to fulfil this obligation and the Queen’s executors granted 100 Barcelona pounds in order to enable the abbess to buy a «violari» or annuity that would make provision for Sor Bernardona for the rest of her life. We do not know whether Sor Bernardona engaged in any charity work and unlike the professed nuns she herself would not been obliged to provide the convent with a dowry, or sum of money, which would help towards her upkeep. Although she might have lived within the convent walls, she did not participate in the normal routine of the monastery; her vocation appears to have been one of prayer and seclusion. On the other hand, the confraternities and guilds were formed primarily by lay members affiliated to many, if not all, of the mendicant orders. Some but not all would have belonged to the Third Order of Saint Francis, or   ACA, C, reg. 611, f. 10v (10 December 1340).   ACA, C, reg. 1823, f. 145r (5 October 1385). 26   ACA, C, reg. 2099, ff. 65v-66r (25 August 1375). 24 25

490

JILL R. WEBSTER

similar groups associated with the other religious orders. Their main purpose was to attend to the needs of the members of the different trades; they would help them when they were sick or in need, give assistance to their families and see to the wellbeing of widows and children. In some ways their function was similar to the modern Trades Unions albeit unlike them, they had a religious focus. In essence works of charity for many were an obligation connected with their religious faith rather than a deeply felt concern for the disadvantaged. Unfortunately extant documentation only refers to a few of the individual women who undertook charitable work, some of whom are mentioned in conjunction with a hospital or institution for the handicapped, a home for the destitute or for those who would otherwise have led a life of crime or prostitution. It is interesting here to mention a reference to the Confraternity of the Blind in Valencia which apparently attended to the needs of others who were not blind «altres pobres miserables», suggesting that although it was primarily concerned with the blind, its mission extended beyond that to any who required assistance.27 A similar confraternity might well have existed in Barcelona but Valencia, in some ways, seems to have been socially more advanced in its consideration of those who for medical reasons were unable to earn their living, or perhaps the records concerning this aspect of life in the city were more specific. It was precisely in Valencia that the Mercedarian friar, Jofré, founded the first mental hospital in the Western World.28 There is one group of needy people which seems to fall outside the general provisions for the poor, but which was probably closely connected with the prostitutes who frequented the port area in Barcelona, that is, the sailors, pirates and merchants who sailed the Mediterranean and disembarked in Barcelona. Many of them would have frequented the area around the port in search of prostitutes or assistance in deserting from their ship and abandoning the hard life on board. Some would have been survivors from shipwrecks or victims of piracy, robbery or violence, but it is impossible to know just how many of these would have swelled the ranks of the poor and needy. They should not be forgotten in any study of social problems in late medieval Barcelona although, like the foreigners who settled in the city, their number would have been unpredictable and their needs somewhat different from those of the inhabitants. The social environment and expectations in the Barcelona of the late fourteenth and early fifteenth centuries were very different from those of a   ACA, C, reg. 2205, ff. 17v-19r (5 July 1407).   Lorenzo Livianos Aldana, M. D., Ph. D., Pilar Sierra San Miguel, M. D., Ph. D., Luis Rojo Moreno, M. D., Ph. D., «The Foundation of the First Western Mental Asylum», American Journal of Psychiatry 167 (2010), p. 260. This gives a succinct account of the foundation and useful references. 27 28



REFLECTIONS ON THREE INTERACTING ASPECTS OF LATE MEDIEVAL

491

hundred years earlier. The confidence and optimism which had characterised the reign of James I and led to the development of many institutions, had been eroded by recurrent epidemics, financial crises, climatic disasters, poverty and an increase in crime.29 Although the city was confronted with many difficulties, precisely these very difficulties led to an improvement in the care of the poor and the marginated. Hospitals like that of Santa Creu were founded to care for «poor men and women, the crippled, paralytics, the mentally disturbed, the wounded and others suffering from diverse human miseries».30 Finally, it would not be inappropriate to conclude that adversity frequently leads to development and inspires concerned individuals to remedy the social ills they see around them. In this, Barcelona was no different from other medieval cities.

29   J. W. Brodman, Charity and Welfare is an excellent account of the hospitals in 13th century Catalonia, but most of the new institutions in late medieval Barcelona, like the Casa de Caritat (Guillermo Brugués, Historia de la Casa de la Caridad, Barcelona 1362-1957, Barcelona, 1996), deal with the period after 1450. 30   J. W. Brodman, Charity and Welfare, p. 67.

Editada bajo la supervisión de Editorial CSIC, esta obra se terminó de imprimir en Madrid en noviembre de 2013

Aquest volum recull vint-i-quatre treballs que volen ser un petit reconeixement a la doctora Josefina Mutgé i Vives (Investigadora Científica de la Institució Milà i Fontanals del CSIC a Barcelona) amb motiu de la seva recent jubilació. Tots els textos giren a l’entorn de la ciutat de Barcelona —el gran laboratori on la doctora Mutgé ha centrat els seus estudis— i aborden temes molt propers als que ella ha conreat al llarg de la seva dilatada trajectòria investigadora. Entre les diverses línies de recerca que ha cultivat, cal destacar un conjunt d’estudis sobre establiments religiosos radicats a Barcelona, sobretot el cenobi benedictí de Sant Pau del Camp, al qual ha dedicat dues monografies. La doctora Mutgé s’ha ocupat també de diversos aspectes de la vida barcelonina durant el regnat d’Alfons el Benigne (1327-1336), com la política del municipi en la guerra catalanogenovesa, les estratègies del consistori per aprovisionar la ciutat de blat, carn i peix, o algunes reformes urbanístiques dutes a terme pels consellers al llarg del segle xiv. Josefina Mutgé ha participat en projectes d’investigació relacionats amb l’estudi de les minories islàmiques en territori catalanoaragonès, amb les rela­ cions entre cristians i musulmans i, més en general, amb el paper de la Corona d’Aragó a la Mediterrània. Així mateix, en va dirigir un sobre El «Llibre del Consell» del municipi de Barcelona. Estudi i edició. Fruit d’aquest projecte va ser la publicació d’una voluminosa monografia d’extraordinari interès per a la història institucional del municipi barceloní, d’obligada consulta per als estudis biogràfics i prosopogràfics de la societat urbana durant el segle xiv.

ISBN 978-84-00-09734-9

9 788400 097349

ESTUDIS DEDICATS A LA DOCTORA JOSEFINA MUTGÉ I VIVES

50. M. Sánchez Martínez, Pagar al rey en la Corona de Aragón durante el siglo xiv, Barcelona, 2003. 51. P. Benito i Monclús, Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de Barcelona: segles xi-xiii, Barcelona, 2003. 52. J. Hernando Delgado, Els esclaus islàmics a Barcelona: blancs, negres, llors i turcs. De l’esclavitud a la llibertat (s. xiv), Barcelona, 2003. 53. C. Vela i Aulesa, L’obrador d’un apotecari medieval segons el llibre de comptes de Francesc ses Canes (Barcelona, 1378-1381), Barcelona, 2003. 54. J. Mutgé i Vives, Política, urbanismo y vida ciudadana en la Barcelona del siglo xiv, Barcelona, 2004. 55. P. Verdés Pijuan, «Per ço que la vila no vage a perdició». La gestió del deute públic en un municipi català (Cervera, 1387-1516), Barcelona, 2004. 56. J. Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. I, Barcelona, 2004. 57. J. Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. II, Barcelona, 2005. 58. M. T. Ferrer i Mallol et al., La Corona catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la Baixa Edat Mitjana, Barcelona, 2005. 59. M. T. Ferrer i Mallol, Entre la paz y la guerra. La Corona catalano-aragonesa y Castilla en la Baja Edad Media, Barcelona, 2005. 60. V. Hurtado, Llibre de deutes, trameses i rebudes de Jaume de Mitjavila i companyia 1345-1370, Barcelona, 2005. 61. M. T. Ferrer i Mallol et al., Négocier au Moyen Âge / Negociar en la Edad Media, Barcelona, 2005. 62. C. Batlle i Gallart et al., El «llibre del Consell» de la ciutat de Barcelona. Segle xiv: les eleccions municipals, Barcelona, 2007. 63. J. Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. III, Barcelona, 2007. 64. J. Baucells i Reig, Vivir en la Edad Media. Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), vol. IV, Barcelona, 2007. 65. G. T. Colesanti, Una mujer de negocios catalana en la Sicilia del siglo xv: Caterina Llull i Sabastida. Estudio y edición de su libro maestro 1472-1479, Barcelona, 2008. 66. F. J. Apellániz Ruiz de Galarreta, Pouvoir et finance en Méditerranée pré-moderne: le deuxième état mamelouk et le commerce des épices (1382-1517), Barcelona, 2009. 67. M. Turull i Rubinat, El gobierno de la ciudad medieval. Administración y finanzas en las ciudades medievales catalanas, Barcelona, 2009. 68. M. Sánchez Martínez, La deuda pública en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, 2009. 69. M. E. Soldani, Uomini d’affari e mercanti toscani nella Barcellona del Quattrocento, Barcelona, 2011. 70. L. Cifuentes i Comamala y R. Córdoba de la Llave, Tintorería y medicina en la Valencia del siglo xv. El manual de Joanot Valero, Barcelona, 2011. 71. J. Mutgé i Vives, R. Salicrú i Lluch y C. Vela i Aulesa, La Corona cataloaragonesa, l’Islam i el món mediterrani. Estudis d’història medieval en homenatge a la doctora Maria Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, 2013. 72. J. Morelló Baget, Financiar el reino terrenal. La contribución de la Iglesia a finales de la Edad Media (siglos xiv y xv), Barcelona, 2013.

MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ ANA GÓMEZ RABAL ROSER SALICRÚ I LLUCH PERE VERDÉS PIJUAN (eds.)

A L’ENTORN DE LA BARCELONA MEDIEVAL

ANEJOS DEL ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (últimos títulos publicados)

CSIC

MANUEL SÁNCHEZ MARTÍNEZ ANA GÓMEZ RABAL ROSER SALICRÚ I LLUCH PERE VERDÉS PIJUAN (eds.)

Els quatre compiladors i editors d’aquest volum han estat durant molts anys companys de la doctora Josefina Mutgé i Vives al Departament de Ciències Històriques-Estudis Medievals de la Institució Milà i Fontanals del CSIC a Barcelona. Hi han compartit projectes de recerca sobre Barcelona i la Mediterrània medievals i, entre altres tasques científiques, la re­dacció de la revista Anuario de Estudios Medievales i de la col·lecció de monografies Anejos del Anuario de Estudios Medievales. Tots ells són, o han estat, responsables de les línies de recerca que ac­ tualment acull, en l’àmbit dels estudis me­ dievals, la Institució Milà i Fontanals: «La Corona d’Aragó i la Mediterrània medieval: integració, aculturació i discriminació» (Roser Salicrú i Lluch), en el marc de la qual la doctora Mutgé ha desenvolupat part de la seva activitat investigadora; «Fiscalitat i finances públiques en la gènesi de l’Estat Modern: el cas de la Corona d’Aragó (se­gles xiii-xv)» (Manuel Sánchez Martínez i Pere Verdés Pijuan); i «Llatí i llengua romànica en el Mediterrani medieval: Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae» (Ana Gómez Rabal).

A L’ENTORN DE LA BARCELONA MEDIEVAL ESTUDIS DEDICATS A LA DOCTORA JOSEFINA MUTGÉ I VIVES CONSEJO SUPERIOR DE INVESTIGACIONES CIENTÍFICAS

Il·lustració de la coberta: sala capitular i claustre de Sant Pau del Camp (Barcelona) © foto Ramon Manent.