Per la concòrdia 8482568590, 8483008017

Citation preview

Francesc Cambó

BibliotecaBàsjca de Catalunya

Francesc Cambó

Per la concòrdia

COLUMNA . 94“,

A la cabana, Fagment d’un retrat de Cambó per Zuloaga (Cal»leccíó Guardans-Cambó)

' Disseny de la col-leeció: Columna Comunicació G) Hereus de Francesc Cambó G) de les característiques d'aquesta edició Columna Edicions Viladomat 135 - 08015 Barcelona Edicions Proa

Diputació 250 - 08007 Barcelona

ISBN (Columna Edicions): 84»8300—801-7 ISBN (Edicions Proa): 84-8256-859-0

Dipòsit legal: B. 35.925-1999 Imprès per: EDIM, SCCL Badajoz 145-08018 Barcelona

La reproducció total o pareja! d'aquesta obra per qualsevol procediment. comprenent—hi la reprograña i el tractament informàtic, com també la disu-ibució d'exemplars mitjançant lloguer o préstec, resten rigorosament prohibides sense l'autorilzació escrita de l'edimri estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei

SUMARI

PREFACI

1. EL SILENCI DE CATALUNYA

II'

2. LA REALITAT CATALANA

17

3. LA REALITAT HISPÀNICA

27

4. LA POLÍTICA ASSIMILISTA

33

5. LA SOLUCIÓ SEPARATISTA

47

6. POSSIBILITAT D'UNA CONCÓRDIA: ACCIÓ DELS INTEL-LECTUALS CASTELLANS 1 CATALANS PER A FER-LA POSSIBLE I FÀCIL

7. AVANTATGES D'UNA CONCILIACIÓ

59 73

PREPACI

n el mes de gener de 1923 vaig donar a l’Associació E Catalanista de la Barceloneta una conferència que tingué tot el caràcter d'un testament polític. Ja havia arribat aleshores al convenciment que les resistències i les prevencions de Madrid i els neguits i les impaciències de Barcelona llevaven, per a molt de temps, tota eficacia a la

meva acció de tants anys, encaminada a cercar una solució

espanyola, d'efusiva-concòrdia, al problema de Catalunya. I com jo no he intervingut mai en política per afany de poder ni per neguit de notorietat, sinó per febre de creació, per desig d’eficàcia, m’havia ja fet la resolució de retirar-me’n per a tot el temps en què la missió que jo m’havia atribuït fos incompatible amb l’ambient congriat degà i della de l’Ebre. I em feia perfectament càrrec que aquest doble ambient podia durar tant com durés la meva vida. M’estimalava a no diferir l’efectivitat de la meva resolució l’aviliment a què havia arribat, en els darrers temps, la vida

política espanyola, tant en el govern com en el Parlament, el contacte amb el qual em causava ana repugnància cada dia més invencible.

I, abans de fer pública la meva retirada (la proximitat de dues eleccions m’obligava a ajornar-la} vaig voler proclamar, 9

10 FRANCESC CAMBÓ

a la cara de tothom, la meva infrangíble fe en els ideals de sempre i en la política amb què sempre havia volgut servir— los, així com la meva condemna de les dues intransigèncíes que la feien inefícaç: l’assimilisme castellà i el separatisme català. Els esdeveniments que s’han descabdellat de 1923 ençà no han modificat els meus ideals, i menys la convicció sobee el camíper on poden trobar satisfacció adequada: convicció que ha esdevingut més ferma cada dia, consagrada com ha estat per la ineficàcia palesa dels mètodes que aconsellaven les con— viccions contràries. I àdhuc tinc avui l'esperança que vindrà un dia, que jo encara podi'e' veure, en què la solució que sempre he predicat per al problema català trobarà, a Madrid i a Barcelona, un ambient més favorable que no tenia a començaments de 1923. Per contribuir que així sigui publico aquest llibre, que no és sinó una ratificació i una glossa de les doctrines que vaig exposar en la meva conferència de 1923, i que aleshores reco— lliren la felicitació xardorosa i efusiva de l’Excel-lentíssim Sr. Marquès d’Estella, Capità general de Catalunya.

Octubre de 1927.

EL SILENCI DE CATALUNYA

urant vínt—i—cinc anys l’anomenat problema català fou la D nota més viva de la política espanyola. De 1898 fins a 1923, el problema català fou la preocupació constant de tots els governants: el veritable punt central a l’entorn del qual girà tota la política d’Espanya. Ho fou encara

més que no es creu, i si un dia s’escriu la veritable història

política d’Espanya en aquell quart de segle, restarà ben establert com tots els esdeveniments d’alguna importància foren provocats () influïts pel problema català; àdhuc alguns, dels quals la gènesi n’apareix ben allunyada, tenen, com se sabrà algun dia, llur origen en intervencions catalanes, ignorades de gairebé tothom. Fou per l’acció del catalanisme que a Espanya, per primera vegada, es féu una aplicació, en gran escala, del sufragi univer— sal. Per l’acció catalanista es rompé el convendonalisme parla— mentari, i el Parlament, si no guanyà en eficàcia, prengué caires de cosa viva, recollint estats de vida i de passió que abans n’eren proscrits. L’acció catalanista —no nega això ningú, i fins a

l’adveniment del Directori era el càrrec que amb més verí se'ns feia— destruí el mecanisme dels dos partits de torn i somogué fortament les artificioses organitzacions que, amb el nom de partits de govern, usufructuaven el poder des de la Restauració. 11

12 FRANCESC CAMBÓ

Foren, finalment, les campanyes catalanistes contra els

governs parlamentaris, que crearen a Barcelona l’ambient necessari perquè hi pogués esclatar el cop d’Estat. Això apareixia tan evident aleshores —baldament ara sembli una paradoxa— que a Madrid homes de gran perspicàcia van creure que el cop d’Estat era una cosa concertada entre el general Primo de Rivera i la Lliga; i àdhuc molts, de bona fe, m’hi barrejaven

a mi, que feia quatre mesos era absent d’Espanya, totalment apartat de la política, i que m’assabentava del cop d’Estat a les

planures semidesertes del Meandre, en el Khonak de Sokia, on

havia anat a preparar una requisició de cavalleries per a la visita de les ruïnes de Priene. Aquell moviment formidable que omplí els debats del Parlament 'i les planes de la premsa durant un quart de segle, que aixecà grans multituds entusiastes i congrià oposicions irreductibles, que a tots els indrets d’Espanya desvetllà aquí recels, allà esperances, sempre i arreu expectació i comentaris apassionats, que féu sorgir institucions de cultura a Catalunya

i, adés per simpàtica emulació, adés per esperit de rivalitat,-

provocà la naixença de fundacions similars a Bilbao i a Madrid i en altres ciutats d’Espanya, aquell moviment, fa quatre anys que no dóna senyals externs de “vida, si no és en episòdics intents revolucionaris ofegats al moment de néiicer. Àdhuc les referències que s’hi feien en notes oficioses, donant-lo a la primeria per vençut, després per extingit, han deixat de figurar en les periòdiques declaracions del Dictador proclamant els èxits i les virtuts de la Dictadura. És possible que, en quatre anys, s’hagi suprimit un problema que tal esclat tingué durant un quart de segle i que, abans de 1898, portava ja una gestació de mitja centúria? Si així fos, hauríem de convenir en una d’aquestes dues coses: o que la Dictadura ha tingut una eficàcia que mai, en cap temps ni en cap país, no ha tingut cap règim de força, o que a Catalunya hi hagué, durant vint—i-cinc anys, un grup d’homes genials que

PER LA CONCÓRDIA

13

saberen inventar i sostenir la més gran i singular ficció que han vist els segles.

I com, àdhuc en els temps extraordinaris que vivim avui, no

és creïble que es produeixin fets tan inversemblants com aquells dos que acabo de conjecturar, és natural que alguns esperits desconfiats i perspicaços se sentin poc-disposats a acceptar com a realitat aquells miracles i no vulguin persuadirse ni que el problema català fos una ficció, ni que el silenci de què avui és cobert sigui el llençol que embolcalla un mort o la caixa que estoja unes cendres.

De tots els qui proclamen la mort del catalanisme i la definitiva liquidació del problema català, jo crec que qui n’està més sincerament convençut és el general Primo de Rivera. I quan la paraula expressa un convenciment sincer, té molt de guanyat per a ésser escoltada i creguda per la massa. I com de quatre anys ençà la veu del general Primo de Rivera és la que més se sent —gairebé és l’únicá que es deixa sentir—, no és

estrany que la massa immensa dels qui no tenen altres idees ni veuen altres realitats que les que els altres els subministren, comparteixin la seva opinió. Tots tenim una irreductible inclinació a creure que els nostres desigs són realitats, i si hi afegim la desgràcia que ningú no s'atreveixí a contradir—los, acabem creient que les nostres

paraules i els nostres pensaments són la mateixa veritat que ha pres vida en nosaltres. L’home isolat, voltat per la cleda del respecte o del temor, privat, per ella, del contacte amb les opinions d’altri, acaba atribuint—se una mena d'infalibilitat: fins

l’imposat silenci acaba essent als seus ulls una clara manifestació de conformisme. I si al cap d’un quant temps algú s’atre-

veix a contradir—lo, arriba de bona fe al convenciment que la

contradicció no és honrada _ni sincera, sinó expressió d’una perversió essencial o d’una rancúnia injustificada. Aquest estat d’esperit, a què indefectiblement fan cap els governants en els països on impera el règim del silenci, té

14 FRANCESC CAMBÓ

els seus avantatges i els seus inconvenients. El fet de creure’s sempre tenir raó dóna a un home una gran força per a adoptar resolucions i una gran decisió per a executar—les. El que porta

les vadl-lacions en el moment de decidir és el dubte, la des-

confiança en el propi encert; el que porta el titubeig en el moment d’executar és l’estimació de les resistències a vèncer. Creure's investit d’un do d’infal-libilitat i estar convençut que les disconformitats possibles no tenen cap força, dóna, a l’home posseït d'aquelles conviccions, una gran empenta d’acció que el duu als èxits màxims... com també als màxims cataclismes. Quan es poden expressar els estats de consciència d’un poble ——naturalment, dins aquelles limitacions que, en tots els països i en tots els règims, són imposades als qui tracten d’ensorrar allò que és constituït—, ni els governants, ni els qui de lluny guaiten el que s’esdevé en un país, no poden tenir grans sorpreses. Hom pressent el que un dia vindrà, i pot apre— ciar quan s’acosta i quan s'allunya. Amb el règim del silenci

vénen sempre les més grans sorpreses. gQui haviade creure que el règim tsarista. —el qual ningú no atacava a Rússia...

perquè no s’hauria tolerat— no comptés amb l’adhesió efusiva de la immensa majoria del país? Però un dia el règim tsarista fou atacat i no sortí ningú a la seva defensa: el tsar fou depof sat, pres, executat a la fi, sense que a Rússia s’emprengués cap moviment seriós per a una restauració. De segur que el tsar Nicolau estava tan sincerament persuadit com el general Primo de Rivera de la conformitat, de l’adhesió _efusiva de la

immensa majoria del poble al règim que ell presidia. He fet tota aquesta digressió per dir com no tinc cap esperança de convèncer el general Primo de Rivera que s’equivoca

fonamentalment en creure liquidat el problema català. Quan

ell diu que ja és cendra allò que era foc, i que n’hi ha prou amb resguardat de l’aire aquesta cendra durant Vint-i-cinc anys per a evitar que torni a saltar—ne alguna guspíra que pugui restar-

PER LA CONCÓRDIA

15

hi colgada, diu sincerament el que pensa, i no hi ha argument capaç de fer-li revisar aquesta convicció. _ Si pogués revisar—la, seria un cas tan excepcional, que jo no

en conec precedent en un home que hagi viscut uns anys en la seva situació: fóra el primer cas d’un poder absolut que un perllongat règim de silenci i d’adulació no hagués fet impermeable a les realitats molestes.

Però, com amb la reunió de l’Assemblea —Vulgui o no vul- .

gui el govern— s’inicia la fi del règim del silenci i comença el període en què els ciutadans tornaran a assabentar—se i a preocupar—se dels problemes d’interès públic, crec arribat el moment de dir als no catalans el que passa a Catalunya, el que cova i el que bull'sota el misteriós silenci de Catalunya. I quant als catalans, abans que el règim del silenci prengui fi, estimo també oportú invitar—los a meditar sobre el passat i sobre l’esdevenídor; sobre un passat molt recent i sobre un esdevenidor molt pròxim. Les hores actuals són les més adequades per a l’estudi i la meditació, car no torba la serenitat la febre d’una acció encara

no arribada, però aviva ja l’interès la imminència del moment en què l’acció haurà de produir-se.

2

LA REALITAT CATALANA

S ón molts els qui no han percebut del problema català mai res més que el soroll de la mera acció política. Per a aquests, el problema català eren les campanyes catalàm'stes, tant les d’un regionalisme atenuat, com les del més extremat nacionalisme.

Eren els discursos, les proclames, 'els mítings, els aplecs i «Els Segadors», les eleccions i les campanyes parlamentàries al Congrés i al Senat, la Mancomunitat i les Diputacions i els Ajuntaments catalanistes. Això era, per a molts, tot el problema català. I com tot això s’ha acabat —per ara—, la conclusió a què arriben molts esperits és que, del problema català, ja no se'n canta gall ni gallina: no fa soroll i no se’n parla; doncs, no existeix! Ah!, però és que això no era tot el problema català: no n'era ni tan solament la part principal. En un article de l’il'lustre escriptor Gaziel, aparegut en El Sol, es llegeixen aquestes admirables paraules que són la veritat mateixa: «gQué queda, pues, en Cataluña, a estas horas? Sencillamente, queda todo, queda la esencial. gAcaso podría creerse que con el hundimz'ento de aquella fachada y la volatilización de aquella retórica se había acabada Cataluña? [Qué ligereza! Desapareció la fachada famosa, que era una simple modalidad pasajem del catalanisme; pero ha permanecido lo indestructible, que es la 17

18 FRANCESC CAMBÓ

pum catalanidad. La retárica de un día fue aventada a los cuatro vientos, pero queda el silencio vivo de la conciencia interior. Os lo diré con una imagen tornada del dogma católica. De Cataluña ha quedado lo mismo que queda de la persona humana al caer en el purgatorio: la carne mortal, las cenizas del cuerpo, han desaparecido, y sólo se conserva la imperecedero, la llama viva del alma, purificándose y pronta a la futura ascensión. »Nunca, en ningún momento de mi vida, el alma de mi tierra, el alma de Cataluña, me había parecido tan bella y adorable

como en estos días. Ha ganado en profundidad y en elevación, en austera nobleza, todo lo que accidentalmente ha perdido en

extensión y apariencia. »

El problema català té per base, per única base, l’existència

d'un fet diferencial català, d’una personalitat catalana inconfusible i indestructible, la qual, per a qui no sigui orb d’esperit,

és tan forta i acusada, en el passat i en el present, en els fets

històrics que l’han creada i en les realitats actuals que la mantenen, com ho pugui ésser la de Polònia, la d’Irlanda i la de Bohèmia. En llibres i en discursos ha estat explicat tantes vegades el fet diferencial català, que no val la pena d’ínsistir— hi. D'aquest fet diferencial, allò que és més pregon i persistent, allò que és menys discutible, és l’existència de la llengua catalana i l’adhesió dels catalans a llur verb pairal. Mentre aquesta manifestació no desaparegui, voldrà dir que el fet diferencial català, amb tota la seva força i amb la potencialitat de totes les conseqüències que se’n deriven, subsisteix. I que aquest fet és definitiu, en tenim una prova insuperable en el llarg període que va des de les primeries del segle XVI fins a mitjan segle XIX. Durant aquest període de més de tres centúries, la llengua catalana resisteix un doble atac que, racionalment, havia de destruir—la. Actua contra la subsistència de la llengua catalana la força immensa de la monarquia espanyola en els segles de la seva esplendor màxima i en un temps en

PER LA CONCÓRDIA 19

què la institució monàrquica, a més de la força coactiva, tenia una força social més penetrant i més irreductible que la força

coactiva. El Rei i la seva Cort, parlant només en castellà, en un temps en què el fervor monàrquic era gairebé tan pregon a

Catalunya com el fervor religiós, exercien, per aquell sol fet, una formidable influència contra el manteniment de la llengua catalana. I contra aquesta acció assimiladora els catalans no oposaren la més petita resistència: al contrari, durant més de tres—cents anys van fer tots els possibles per desprendre’s de la llengua pròpia i lligar l'expressió de llur pensament amb la llengua castellana.

Aquesta doble acció destructora es produí en els temps en què l’ambient europeu era més favorable a la seva eficàcia: quan per natural reacció contra l’esmicolament feudal, el desig

de grans unitats, fonamentat de primer per l'esperit del Renaixement, i després pel de l’Enciclopèdia i de la Revolució, dominava a Europa tots els esperits cultivats, que són en definitiva els que acaben per imposar—se a les masses. I, malgrat tot això; l’intent fracassà; i n’hi hagué prou amb

l’acció d'alguns homes i l’ambient favorable del Romanticisme, perquè la llengua catalana iniciés la seva esplendorosa Renaixença i en pocs anys donés fruits més esplendorosos que no havia produït en els segles en què era llengua oficial i verb

únic de la primera potència mediterrània. iPot pensar ningú seriosament que cinc o deu o cinquanta

anys de la política del Directori respecte al fet diferencial

català, lluitant contra el corrent dels temps, en moments en

què tant ha minvat la força social de la monarquia, tenint en contra la voluntat de la immensa majoria de la massa i de la totalitat dels esperits cultes de Catalunya, pugui aconseguir el que no fou aconseguit aleshores? L’adhesió dels catalans al fet diferencial català i a la seva expressió cabdal, que és la llengua, no havia estat mai tan forta com en aquests quatre anys, la producció literària catalana és

20 FRANCESC CAMBÓ

superior, en qualitat i en quantitat, no sols a la d’altres quatre anys escollits entre els més fecunds, sinó a la dels tres quarts de segle que portava de durada el Renaixement català quan sobrevingué el cop d’Estat: n'hi haugia prou amb posar de cos— tat els llibres catalans publicats abans de l’any 1923 i els publicats després, per a comprovar la veritat d’aquesta afirmació. Però no és sols que l’esperit català sigui més fecund i que els intel-lecruals catalans produeixin més: tan important com això, iencara més simptomàtic, és el fet que els llibres catalans han assolit, en aquests quatre anys, una difusió que mai, ni de bon tros, no havien conegut. Les edicions són molt més copioses i s’exhaureixen. Una enquesta prop dels llibreters de Catalunya donaria al general Primo de Rivera una informació exacta de la immensa difusió aconseguida pel llibre català d’ençà que ell ocupa el poder. Abans de l’any 1923 no havien pogut subsistir mai a Catalunya sinó poquíssimes revistes, i encara amb vida artificial i precària. Avui se’n publiquen més de dues dotzenes, d’una qualitat mai igualada i amb una difusió mai obtinguda.

La premsa catalana, en els anys de Directori, ha millorat i s’ha

enfortit considerablement. I no és sols que es produeixi i es vengui més en català: ésque la bibliografia catalana ha arribat a una plenitud que mai no havia assolit: avui el llibre, la revista i el diari català són expressió d'una cultura integral; avui, llegint exclusivament en català, poden satisfer—se totes les necessitats de l’esperit. ”Més: el teatre català, que sols en curts períodes de transitò— ria esplendor havia florit en dos locals a Barcelona, que sovint no en tenia més que un, avui, malgrat la crisi universal del

teatre produïda per la competència del cinema, en català fun— cionen quatre o cinc teatres a Barcelona.

Una manifestació hi ha, d’un valor simptomàtic insuperable, en el nombre d’esqueles que es publiquen en llengua cata— lana en el diari La Vanguardia, un diari castellà ben poc afecte

PER LA CONCORDIA 21

a les reivindicacions catalanes. Publicar en català una esquela a La Vanguardia no tan solsvvol dir una afirmació de pregona adhesió a la llengua catalana, sinó que té alguna cosa de nota estrident; doncs bé, aquesta afirmació és molt més freqüent de

1923 ençà, quan no es parla de catalanisme, quan un acte d’afirmació catalanista no pot donar cap avantatge i pot procurar més d’un disgust.1 Han desaparegut en aquests quatre anys uns rètols que . abans eren escrits en català; han deixat de publicar—se, en català, documents oficials o semioficials. Aquest és terreny perdut per acció de poder, que per una acció contrària es recobrà en un dia; en canvi, l’avançament d’aquests quatre anys difícilment s’hauria fet en un decenni sense l’adveniment del Directori.

I al costat dels guanys d’extensió, la llengua ha fet un

immens camí, durant els quatre anys darrers, envers la seva 1. Les esqueles mortuòries catalanes de La Vanguardia. , Total

Anys

d’esqueles

Catalanes

%

2.563 2.720

604 621

23,56 22,83

2.828

640

22,62

mortuòries

1920 1921 1922

En aquest trienni la proporció d’esqueles mortuòries catalanes respecte del total sofreix una lleugera disminució. 1924 1925 1926

1927

3.078 2.952 2.805

4

2.555

899 863 825

780

29,20 29,23 29,41

30152

Des de 1923 la proporció d’esqueles catalanes augmenta considerablement i l'augment s’accentua d’any en any.

22 FRANCESC CAMBÓ

puresa. I depuració vol dir accentuadó del fet diferencial. I la depuració de la llengua catalana, del llibre i la revista, s’ha estès a la premsa diària i a l’ús vulgar de la llengua en la correspondència particular en la conversa. En el fet diferencial català, quan sobrevingué el cop d'Estat, el punt més feble era l’acció política. El catalanisme polític, V d’ençà del fracàs de la campanya de 1919 pro Autonomia Integral, passava una pregona crisi. Certs esclats de radicalisme no eren prova de fortitud, sinó de feblesa: s’aixeca més la veu, quan es té la sensació que és menys escoltada. En els temps de la Solidaritat i de l'Assemblea de Parlamentaris, en els moments de màxima força del catalanisme polític, no apareixien les notes vives i estridents del radicalisme. L’acció_ catalanista havia estat molt intensa durant vínt-i—cinc

anys de lluita constant, i, massa i directors, tots sentíem un cert

cansament i un viu desig de repòs. Si no hagués vingut el cop d’Estat, una crisi transitòria de l’acció política catalarústa era fatal: els esclats de radicalisme de darrera hora, simple manifestació

d’un descoratjamenti d’un neguit, n’eren el preludi evident.

El catalanisme polític, creixent ràpidament en extensió, no

s’havia desenvolupat igualment en profunditat. L’adhesió íntima dels catalans a llur catalanitat no s’havia intensificat en la mesura en què s’havíaestès l’acció política per a donar una solució als problemes que l’existència del fet diferencial impli— ca. Calia un període de treball intens, de catalanitat endins, per

a restablir l’equilibri. L’acció del Directori, imposant aquesta concentració i aquesta acció interior, ha fet al catalanisme un servei inapreciable. Deia el general Primo de Rivera, en un document escrit amb la seva habitual sinceritat, que després de l’acció del govern per a acabar amb el catalanisme n’hi hauria prou amb vint-i—cinc anys de silenci perquè el problema català restés definitivament liquidat: perquè no es parlés més del problema català.

PER LA CONCORDIA 23

]o us dic que el dia en què s’acabarà el règim actual, tant si és dins un any com si és dins un quartde segle, l’acció política catalanista, l'esforç dels catalans perquè sigui consagrat el fet diferencial català, serà més extens i més intens que mai, perquè serà expressió d’una consciència molt més forta del fet diferencial català. . Una de les manifestacions catalanistes més inexorablement perseguida ha estat l’exhibició de la bandera catalana. I si es considera que l’important és l’exhibició material de la bandera, l’èxit del Directori ha estat absolut: era un èxit, a part de tot,

ben fàcil d’assolir. Jo crec, però, que, en la qüestió de la bandera, el més important és l’adhesió sentimental dels catalans a aquest símbol de llur personalitat i el gran desig que tinguin els catalans d’exhibir—lo. I jo dic al general Primo de Rivera que, en aquest aspecte, que és el fonamental, la seva acció ha . estat en absolut contraproduent. Ell haurà pogut remarcar en' els seus viatges a Barcelona, amb motiu de grans festivitats, com el lloc que abans ocupava la bandera catalana —fora d'allí on la coacció oficial és inexorable— no ha estat omplert per cap altra: els llocs que ocupava han restat buits. Es va contar per Barcelona que el Rei, en ocasió d’un dels viatges que hi ha fet després de la prohibició de la bandera catalana, va dir aquestes paraules: «En tots els balcons tancats i sense cap bandera, em sembla que veig una bandera catalana». ]o no sé si el Rei va dir aqüestes paraules; però si les hagués dites, no hauria fet sinó mostrar una visió molt clara de la rea-

litat. Si el general Primo de Rivera volgués comprovar l’eficàcia de la seva acció encaminada a extirpar de la consciència dels catalans l’adhesió al fet diferencial català i a'tot allò que pugui simbolitzar—la, només li caldria fer una experiència senzillíssima: que autoritzi per a uns quants dies el lliure onejarnent de la bandera catalana. Aleshores veuria com s’ha estès l'adhesió dels catalans a aquest símbol de llur fet diferencial; aleshores veuria com tot Catalunya es cobreix de banderes catalanes,

24,FRANCESC CAMBÓ

com tornarien a sortir les que havien onejat un dia i com les

_ fàbriques de Catalunya haurien de treballar per a donar l’abast . a la demanadissa. Catalunya, d’ençà de primeries del segle “XIX, fins al cop d’Estat de 1923, havia estat sempre el que ara se'n diria el punt neuràlgic de la política espanyola. Totes les accions i totes les reaccions prenien origen o assolien la màxima força a Catalunya. gCom és possible, es pregunten molts, que el país de la Iamància i de les guerres civils, el que portà la República, el que després restaurà la dinastia borbònica, el del tancament .de caixes i de la Solidaritat i de l’Assemblea de Parlamentaris,

el país que amb el seu esperit de protesta contra els vells partits de' torn creà l’ambient d'on sorgí el cop d'Estat, com és possible, diuen, que assisteixí passiu i tranquil a la política del Directori, el qual, segons declaració del seu Cap, ha. exercit a Catalunya i enfront del problema català una de les seves accions més enèrgiques i decidides? I el fet és evident, indiscutible. En els primers temps, en venir les mesures relatives a l’ús de la llengua i a l’exhibició de la bandera catalana, hi hagué a Catalunya un període d’irritació que estigué a punt de provocar violents esclats de revolta. Io tinc la seguretat que tant ha contribuït a evitar—los l’acció coincident de tots els cabdills responsables del moviment català, predicant la serenitat i la calma, com la confiança que

tenien els impacients, els caps calents, en els anuncis repetits de pròximes accions bèl-liques preparades a l’altra banda de la frontera. ' Els qui, dins el moviment català, s’havien atribuït la missió

de «tremendos», feren aleshores, contra llur pròpia voluntat, aquest gran servei a Catalunya: evitar accions isolades, esporàdiques, a què s’haurien llançat nuclis especialment inflamables, i l’acció dels quals, a més de portar la desgràcia dels compromesos en l’aventura, haurien fet un dany positiu a Catalunya.

PER LA CONCÓRDIA 25

Amb el temps, la irritació s’anà calmant; primerament, perquè —cal reconèixer—ho— l’acció del Directori no ha estat cruel; i després, perquè tothom ha vist com era ineficaç.

Protestar? Revoltar—se?... Per a què? Ni s'escurçaria una

hora la durada, ni s'atenuaria l’acció del règim que governa avuí. Val més treballar Catalunya endins, per assegurar la victòria de demà. ' I ha contribuït a aquesta calma benefactora i aprofitada la circumstància —innegable— que, com hem dit més amunt, en' sobrevenir el cop d’Estat, a Catalunya tothom, directors i

massa, estava bon xic fatigat de vint-i-cínc anys d’acció políti-

ca ininterrompuda. Tothom necessitava un període de repòs

per a tornar després a la batalla amb més coratge, amb més decisió i amb més experiència.

Quan tornarà a venir el dia en què podrà actuar de nou el _

catalanisme polític, solament les baixes produïdes per la mort seran nombroses i enyorables als antics rengles. Les baixes per deserció seran ben escasses i ben poc de doldre. Tota col-lectivitat política, sobretot_ si ha governat, pateix de la integració d’elements poc desitjables, però que poques vegades donen motiu per a una expulsió. És tan difícil, per als partits que dirigeixen moviments d’opinió, de fer les seleccions o depuracions que de tant en tant convindrien! Durant aquest període, a Catalunya la selecció s’ha fet ella mateixa amb una perfecció insuperable: tot allò que havia d’ésser eliminat s’ha eliminat sol, i no ha estat comesa cap de les injustícies inevitables en una selecció disciplinària. I a canvi d’aquesta minva, quin esplèndid estol de nous reclutes omplirà els rengles de les velles... o de les noves orga. nitzacions polítiques! L’experiència d’aquests anys, en fi, haurà allíçonat els directors i haurà millorat els dirigits. Subsistiran, potser accentuades, les diferències d’abans. Però la injustícia que tan sovint

havia florit en les nostres divergències i que ens duia a llançar

26 FRANCESC CAMBÓ

l'acusació de feblesa en l’amor a Catalunya contra qui no coincidia amb nosaltres en la manera de servir—la, jo espero que restarà bandejada d’entre nosaltres, d’entre tots nosaltres, per a molts anys. Ningú no tindrà dret a cometre-la envers aquells que, durant aquest període de prova, s'han guanyat, per la dignitat de llur conducta, una indiscutible executòria de patríotisme.

3

LA REALITAT HISPÀNICA

erò si el fet diferencial català, si la personalitat catalana, és P una realitat i una realitat que ha de tenir, i tindrà, un dia o altre, una plena consagració, crec igualment que és un fet defi- _ nitiu l’existència d’una realitat hispànica, la qual, però, serà incompleta fins al moment en què el fet geogràfic peninsular arribi a tenir una expressió política. En aquest punt hi ha una pregona disconformitat entre el meu criteri i el d’un eminent tractadista, Rovira i Virgili, a; qui

el nacionalisme català deu una esplèndida i completíssima bibliografia. I la meva disconformitat en aquest punt té per

conseqüència un díssentiment, no sols en la determinació de la política que Catalunya ha de seguir avui, sinó en l'apreciació de la que hauria hagut de seguir en els temps més gloriosos de

la seva independència. Rovira i Virgili afirma que a Catalunya la influència romana ha estat molt més pregona que en les altres terres de la Península, en les quals, àdhuc en les que foren tan romanitzades com Catalunya (Andalusia, per exemple) les invasions posteriors neutralitzaren, parcialment o totalment, la influèn-

cia romana. Assenyala, després, el fet que Catalunya, la Catalunya gran, tota mira al Mediterrani, mentre que la resta d’Espanya mira a l’Estret i a l'Atlàntic: fet que el sistema flu-

i'7

28 FRANCESC CAMBÓ

vial peninsular accentua i confirma. D’aquests dos fets, indiscutibles, treu Rovira i Virgili la conclusió que Catalunya, si pot tenir, per raons de conveniència mútua, un lligam federal amb Espanya, fóra, aquest, un lligam que no imposa la natura; perquè aquesta ens diu que l’ideal de Catalunya hauria d’ésser. l’entrada, amb plena personalitat, en una gran confederació

llatina i mediterrània.

Reconec els fets que Rovira i Virgili assenyala, però no accepto les conseqüències que ell en deriva, perquè són basades en l'oblit d’un altre fet que jo estimo tan essencial com aquells

dos, i més.

És evident que a la Península hi ha avui, i probablement hi ha hagut sempre, diferències més pregones entre els seus qua— tre components, que no s'han produït mai a Itàlia, que és una península, ni a França, que és una semipenínsula, arnb delimi—

tació geogràfica ben marcada, ni a l’illa que s’anomena Gran _ Bretanyá. La realitat d’aquestes personalitats diferencials degué ja ésser constatada pels romans, que la consagraren amb la diví— sió per ells establerta a Espanya. Però, per damunt la Lusitània, la Bètica i la Tarraconense, ens parlarem sempre d’Espanya i reconegueren sempre una unitat peninsular, que s'accentuà

políticament durant la dominació dels gots i s’interrompé durant vuit segles, després de la invasió musulmana.

El trossejament polític total d'Espanya —amb la creació i persistència, durant segles, d’estats independents.— no pot estimar—se com a raó per a negar el fet d’una unitat peninsular, com no poden al-legar—se fets semblants, propis del trossejament europeu medieval, per negar el fonament natural de les grans unitats polítiques que han sorgit després a Europa. A la

Península Ibèrica, aquell trossejament es calcà’sobre fets diferencials preexistents, més acusats que els que hi havia a França

i a Itàlia i a Alemanya; i per això els fets diferencials de la Península Ibèrica són més vius i més pregons i més persistents

PER LA CONCÓRDIA 29

que aquests altres, esvaïts del tot o en camí d’esvair—se dins les unitats polítiques que, englobant-los, s’han format després. És innegable que entre Castella i Catalunya, i entre Portugal i Bascònia, hi ha diferències més profundes que les existents

entre Sicília i el Piemont, i entre Provença i Bretanya, i entre Anglaterra i Escòcia... i no diguem entre Prússia i Baviera i Àustria.

Però aquesta essencial diferència entre els nuclis racials no destrueix el fet d’una unitat geogràfica, la transcendència ' política del qual ha vingut accentuant uns segles d’història comuna, sinceramenti efusivament compartida, una unitat

econòmica, fortament articulada, i fins certes realitats demo-

gràfiques, com ara la magnitud i la complexitat de Barcelona, únicament compatibles amb la seva integració dins una gran unitat política. Cal no oblidar que, en el període dels Àustries, la política . religiosa de la monarquia espanyola fou cordialment sentida i aprovada per Catalunya, i que durant les invasions franceses Catalunya confongué la seva acció, ben espontàniament, amb

la resta d’Espanya. . Rovira i Virgili elogia el gran Rei En ]aume pel seu gest cedint al Rei de Castella el Regne de Múrcia. I expressa el seu pensament amb aquestes paraules: «L’Alt Rei tingué la intuïció que no era aquell el camí de Catalunya. El camí de Catalunya era i és el del mar, el d’Orient, el de la Grècia antiga». Io crec que el gest del Rei Jaume que inspirà a Rovira aquest càlid elogi —que és tot un programa!— fou l’erra més fonamental de la seva política, molt més encara que la funesta

divisió testamentària dels seus estats. Crec jo que en aquell moment fou donada a la política catalana una direcció que

havia de dur, fatalment, totes les males conseqüències que des— prés vingueren.

El Rei En Jaume desconegué la força política del fet peninsular i amb això la política catalana restà orientada cap a les aven-

30 FRANCESC CAMBÓ

\

turcs mediterrànies. Cregué el Rei En Jaume que la Península, més enllà dels seus dominis, era l’estranger, tan estranger i

menys atraient que les terres d’enllà de la mar. Així ho pensa-

ren els seus successors, i així Catalunya, en el període de la seva

màxima potència, oblidà Espanya, es girà d’esquena a Espanya. Castella se n’aprofita i, sense que li ho disputés qui podia, es féu el més gran poder peninsular. L’hegemonia castellana, i la unitat espanyola a base d’aquella hegemonia, foren les conseqüències inexorables de la política extrapeninsular que inicià Jaume I amb la seva renúncia al regne de Múrcia. Pere el Cerimoniós ——al meu entendre el més polític dels nostres reis— comprengué l’error de la política catalana en desínteressar—se de la realitat peninsular, i volgué esmenar—lo, però ja era massa tard. La fortuna no l’acompanyà; i el poble català, avesat a les esplendors precàries d’Itàlia i d’Orient, no

sentí la transcendència de la seva política peninsular. En els segles XIII i XIV Catalunya pogué ésser el més fort dels estats cristians de la Península. Amb una part de l’esforç esmerçat en les empreses mediterrànies, Catalunya hauria fet la reconquesta de la part, la més copiosa i més fèrtil de la Península, que restava encara en mans dels moros. I quan els corrents del Renaixement haurien portat la unitat peninsular, sota l’hegemonia catalana i a base federativa —com era el regne d’Aragó— s’hauria estructurat la unitat espanyola, d’acord amb les dues grans realitats peninsulars: una unitat i una diversificació. Abans de Muret, l’allunyament peninsular podia ésser una sàvia política per a Catalunya. Després de Muret i del tractat de Corbeil, que en fou la conseqüència, en haver desaparegut la possibilitat d’un Estat pirinenc i restar limitada l’expansió de Catalunya degà del Pirineu, l’única política assenyada que podia i devia seguir Catalunya era la d’estendre, tant com fos possible, la seva sobirania i la seva població i la seva llengua dintre la Península.

PER LA CONCÓRDIA 31

Què podia restar de les expansions mediterrànies? Encara que Catalunya no hagués perdut la seva independència i hagués pogut conservar —cosa ben poc probable— els seus dominis italians, els hauríem perduts, al més tard, al mateix

temps en què els perdé Espanya. I si l’economia catalana s’hagués articulat a base de les possessions mediterrànies, llur pèrdua hauria implicat per a Catalunya la ruïna, fent més definitiu el fracàs polític que la pèrdua en ella mateixa hauria significat._ Que el veí és sempre el possible enemic, almenys el més temible rival, és un principi elemental de bona política. Catalunya l’oblidà i Castella el tingué en compte, i d’aquí vel’existència d’una realitat que hem d’acceptar, reconeixent que, si ella existeix, dels nostres avantpassats únicament és la culpa. El fet que la més forta potència de la Península n'ha forjat ' la unitat política en profit seu, és una prova, a posteriori, de la gran erra històrica de Catalunya, en renunciar voluntàriament a ésser ella la primera potència peninsular. Llançar—se a empreses exteriors sense haver assegurat la màxima força metropolitana, ha estat sempre un error fatal que han pagat ben car els països que l’han Comes: és com aixecar molts pisos a una casa sense haver—se assegurat, prèviament, de la solidesa dels seus

fonaments. Si m’estenc sobre aquest punt no és pel gust de fer un comentari a fets passats: és per treure’n conseqüències de present i d’esdevenidor. L'oblit d’una realitat hispànica, a la qual està inexorable-

ment lligada Catalunya, condemnaria al fracàs l'acció política

del segle XX, com el mateix error ens fou funest a l'Edat Mitjana. Acceptem aquest fet i no ens entossudim temeràriament a

lluitar contra una realitat indestructible, a la qual portem ja fetes molt copioses i molt fecundes aportacions. Prou gran serà

32 FRANCESC CAIMBÓ

l’esforç que haurà de fer Catalunya per a esmenar, en el possible, i en interès de tots, les conseqüències revisables de l'error comès en la seva història.

4

LA POLÍTICA ASSIMILISTA

avant del doble fet estudiat abans —una realitat hispànica

Di una realitat catalana— caben tres solucions, dues de cla— res i definitives i una altra d’eixorca i transitòria: o considerar

aquests dos fets incompatibles, llançant-los l’un contra l'altre a veure quin és més fort i pot destruir el que li fa nosa; o consi— derar—los compatibles i harmonitzables, cercant una coordina— ció de la qual surtin afavorits tots dos; o finalment, la solució

present, la que fa tants anys que dura, de viure en un estat d'engrunyiment constant, sense pau definitiva ni guerra declarada. Aquesta tercera solució, a més de l’inconvenient d’afeblir els uns i els altres, té el de la seva esterilitat, perquè, fatalment, s’acabarà en una de les solucions“ primeres. La primera solució té, com a conseqüència, la política assi—

milista del part d'Espanya i la política separatista de part de Catalunya. Í tant van lligades aquestes dues polítiques, tant s’ajuden l’una a l’altra, que, entre els més desaforats partidaris de la política assimilista i els més extremats defensors de la solució separatista, hi ha hagut sempre una instintiva i natura— líssima simpatia. És evident que les virulències dels assimilis— tes contra totes les manifestacions del fet diferencial català fomenten i estimulen a Catalunya el sentiment separatista; com és cert també, d'altra banda, que les estridències separa33

34 FRANCESC CAMBÓ

tistes enforteixen la posició d’aquells i aporten concursos i simpaties a les campanyes francament i brutalment assimilistes. És per això que tota exacerbació de la política assimilista provoca una reacció separatista, com tota campanya separatista no atura, sinó que excijca i estimula el corrent assimilísta.

Io no tinc cap dubte que en la política assimilista iniciada pel Directori als pocs dies d’haver—se ensenyorít del poder, tingué bona part la sorollosa explosió de separatisme català que l’onze de setembre de 1923 ——dos dies abans del cop d’Estat— ' hi hagué al voltant de l’estàtua de Rafael de Casanova. És probable, és gairebé segur, que el Directori hauria acabat per seguir la mateixa política, però és de creure que no hauria vín— gut, com vingué, des del primer moment. Examinem primer la política assimilista, per a estudiar després la solució separatista. Passa amb l’esperit assimilista, com amb l’esperit militar i amb l’esperit mercantil i amb totes les altres qualitats dinàmiques d'un poble: el duen a la grandesa quan van guiades per la raó i_quan persegueixen finalitats possibles o proporcionades a la seva força; quan persegueixen finalitats totalment impossibles, o simplement excessives, duen els pobles als més grans desastres. La història ens en presenta mil exemples, i el record d’Alemanya de 1914 és prou recent perquè encara no s’hagi esvaït. Qui cregui que l’interès d’Espanya, l’esdevenidor i la grandesa d’Espanya, exigeixen que tothom hi parli una mateixa llengua ——naturalment, la llengua de la majorial—i que no subsisteixin diferències, causa i efecte de separacions passades, aquest ha de desitjar —és natural que desitgi— una política assimilista que destrueixi tot fet diferencial que pugui oposarse a la total unificació d’Espanya. I cal no fer—se il-lusions ni cloure els ulls a l’evidència: la majoria dels espanyols castellans té, davant del fet diferencial català, latent o en plena eclosió, un sentiment assimilista. En molts, aquest sentiment no és incompatible amb una sincera

PER LA CONCÓRDIA 35

simpatia per Catalunya. En altres, en la majoria, el sentiment assimilista pren, tan aviat com se li’n presenta l’ocasió, la forma d’una fòbia intensa contra Catalunya, que en uns l’educació pot encobrir, que en altres es presenta amb tota virulència. En alguns moments, la catalanofòbia ——expressíó agressiva del sentiment assimilista— ha semblat fer lloc a una viva símpatia per Catalunya. Això ha vingut en els moments de màxima força del catalanisme; en els moments en què, de veritat, el

catalanisme era tot Catalunya: Solidaritat, Assemblea de Parlamentaris. Cal remarcar, però, que en aquests moments el catalaniSme no oblidava Espanya ni li girava l’esquena, ans oferia solucions i proclamava ideals que podien interessar tot Espanya. Però, àdhuc en aquests moments, si de Catalunya han sor-

git veus —poc nombroses i menys autoritzades— que ferissin el sentiment espanyol, i si llavors fora de Catalunya hi ha hagut homes —baldament desqualificats, àdhuc a casa llur— que hagin volgut enverinar l’ànima del poble castellà,_la catalanofòbía ha reaparegut amb la màxima virulència. ÉS“ que el sentiment assimilista està fa segles arrelat dins l’ànima de Castella, fins a constituir una de les característiques

de la seva acció col-lectíva. La història de Castella —després, la història d’Espanya— és la història dels èxits i fracassos de la seva acció assimilista; èxits i fracassos en l’interior, on, si

l’acció assimilista li permeté de fondre en un bloc solidíssim

més de la meitat de la Península, fracassà en canvi davant de'

Portugal, que la política assímilista separà d’Espanya,_i ha fracassat davant de Catalunya, la personalitat de la qual ha resis—

tit victoriosament l’intent d'assimilació; i fracassos, arreu, en

la política extrapeninsular, fins al punt que la història exterior d’Espanya no és altra cosa que la demostració, monòtonament repetida, de com la política assimilista va separant d’Espanya tots els territoris que la Providència, amb una prodigalitat insuperable, ha anat posant sota la seva sobirania.

36 FRANCESC CAMBÓ

Fóra temps perdut el que esmercéssim a esbrinar si seria un bé que a la unitat geogràfica peninsular correspongués una unitat etnogràfica i social perfecta; que no hi hagués en tota la Península, del Pirineu a l'Estret i de la Mediterrània a l’Atlàntic, sinó un sol poble, amb la mateixa llengua i el

mateix temperament i el mateix origen i la mateixa història. . Castellans eminentíssims -—recordem Menéndez Pelayo— han proclamat la interna} fecunditat que dóna a Espanya el fet de tenir llengües,.esperits, arts, temperaments diversos. Tant se val! Deliberar sobre aquest punt fóra com discutir si seria millor que la Península estigués situada uns graus de meridià més ençà o més enllà. És un fet la diversitat i és un fet l’esperit assimilista de què està impregnat avui el poble més nombrós de la Península i que exerceix, de segles, l’hegemonia dins una Espanya que ell tingué la fortuna i l'encert de reforjar després del trossejament medieval de vuit centún'es.

La política assimiladora pot tenir diverses manifestacions: l’extirpació brutal, quirúrgica, del fet diferencial per l'acció de les armes; l’opressió política, encaminada a matar per asfíxía el fet diferencial, i que pot anar des de la prohibició absoluta de tota manifestació diferencial, fins a les prohibicions parcials o al simple marge de favor 3 les expressions del fet hegemònic; i finalment, l'assimilació per superació, que es produeix quan un poble de cultura superior domina i absorbeix un poble de cultura inferior. El primer procediment ha reeixit algunes vegades. El darrer ha reeixit gairebé sempre. El segon no ha reeixit mai. I és pre— cisament el segon procediment el que s'ha vingut aplicant a Catalunya! V El primer procediment, per reeixir, en rigor converteix l’assimilació en supressió del fet diferencial. En l’antiguitat aquestes supressions eren freqüents: un poble invasor anihila— va el poble vençut i s’instal-lava, definitivament, a les terres conquerides. Així es crearen grans imperis en l'antiguitat, i

PER LA CONCÓRDIA 37

aix1 s’han creat els actuals estats blancs a les dues Amèriques. Si el conqueridor no feia més que anihilar, restes escadusseres escapades a la destrucció repoblaven sovint les mateixes con.

trades, on, en el curs dels segles, reapareixia el mateix fet dife— rencial. On l'acció militar no arribava a la destrucció total, o

gairebé total, del "poble vençut, malgrat que el conqueridor s'instal-lés en el territori envaït, el fet diferencial, si no ha

estat absorbit per una superació de cultura, ha reaparegut amb el temps, acabant gairebé sempre per triomfar. Exemples en tenim en la restauració de les nacionalitats balcàniques després d'una invasió turca que aplicà parcialment, en produir—se, el procediment primer, i que seguí després, durant segles, el pro— ' cediment segon. Avui, en els pobles que han assolit un grau mitjà de civilització, són impossibles, i ja no s’estilen, aquestes assimilacions per supressió, si no és en alguns estats d’Amèrica, on col-lectivitats civilitzades no han acabat encara l'obra de supressió, per

anihilament o per expulsió, de les restes d’elements indígenes que, d’altra part, representen un grau molt inferior de cultura. En els nostres temps s’ha aplicat un nou sistema d’assimila-

ció, per supressió del fet diferencial, perfectament en harmo-

nia amb la civilització moderna: parlo del canvi de poblacions entre Turquia i Grècia sota el control de la Societat de Nacions. El tercer procediment, d'assimilació per superació de cultura, adés de bell antuvi, adés com a succedani d'un. període

d’assimilació per intent de supressió, ha triomfat gairebé sempre i ha constituït un factor importantíssim de progrés. Per aquest procediment es romanitzà l'Occident d’Europa. I remarqui's bé com el mateix Imperi, amb la mateixa força i els mateixos procediments, reeixí a Europa i fracassà a l'Àsia, precisament perquè la superioritat de cultura de Roma era una realitat notòria en les seves províncies d’Europa i era més que discutible en les seves províncies de l’Àsia. Aquest procediment, fins quan ve després d'un període d’acció violenta, acaba

38 FRANCESC CAMBÓ

per comptar amb la collaboració del poble dominat, les classes directores del qual adopten, efusivament, la llengua i els costums i el dret d’un poble que representa i encarna una civilització molt superior a la llur.

Fem sumàriament el procés de la política assimílista que l’Espanya castellana ha seguit amb Catalunya. Cal confessar que mai no ha estat aplicat, contra Catalunya, el primer procediment: ni després de 1640, ni després de 1714, l’Espanya vencedora no aplicà a la Catalunya vençuda la políti— ca d’assimilació per supressió. A ningú no es và acudir que es podia destruir el pçble català com a càstig a la seva rebel-liaz això ja no s’estilava a l’Europa dels segles XVII i XVIII. No hi ha ningú a Espanya, ni entre aquells en qui la catalanofòbia arriba al paroxisme, que pensi en aquest procediment. per a acabar amb el problema català en el Segle XX. Crec que ningú no creurà tampoc que avui sigui ja possible

l’assimilació per superació. No ho fou en els segles XVI i XVII, quan la cultura castellana arribà al seu punt més excels i la cultura catalana caigué en la màxima decadència, i quan la intel-lectualítat catalana féu tot el possible perquè l’assimilació reeixís. Ni així i tot la diferència cultural no era prou gran per— què l’absorció fos efectiva; en el segle XIX s'escurçà la diferèn— cia entre les dues cultures, i bastà aleshores la guspira romàn—

tica per a iniciar la Renaixença, que, produint un revifament

de la personalitat catalana, l’ha feta més forta i acurada que en els darrers temps de la seva independència política. Parlar avui de superacions culturals, ja no índignaria, sinó que faria riure... tant si ho deien els d’ací com els d’allà. No resta, doncs, al servei del sentiment assimilïsta castellà,

més que el procediment de l’assimilació per coacció.

L’intent de destruir el fet català per coacció fou lleu durant el període dels Àustries, llevat de l’intent del Comte-Duc

PER LA CONCORDIA 39

d’Olivares que provocà l'alçament de 1640. Fou en el període dels Àustries que, sense protesta i àdhuc amb la complaença catalana, la superior cultura castellana intentà absorbir i assi—

milar l’esperit català. La posició de Catalunya en la guerra de Successió fou determinada per preferències d’ordre dinàstic molt més que pel desig de defensar els "drets de la personalitat catalana. La desfeta de 1714 portà un període de brutal coacció assimilista que s'atenuà després, potser per la creença, davant la resigna-

ció i el conformisme català, que l’assimilació havia ja reeixit

totalment, i que uns anys de silenci la consolidarien per a sem— pre a plaer i satisfacció dels mateixos catalans. Però, des de les primeries del segle XIX, les disposicions del poder contra les manifestacions del fet diferencial català no cessen un moment. Primer és la supressió dels residus de sobirania que restaven a Catalunya; després, en venir la Renaixença i aparèixer fracassat l’intent d'assimilació per superació, els trets van més ben dirigits i apunten a les manifestacions més essencials de la perso— nalitat catalana: la llengua, el dret i l’ensenyament. _ Durant tot el segle XIX, la política d’assimilació per coacció, l'intent de suprimir per asfíxia les manifestacions més vives de la personalitat catalana, floreix sense interrupció sota tots els governs i àdhuc sota tots els règims. Fins quan en el poder hi ha catalans 0 amics sincers de Catalunya, els atacs contra la personalitat catalana no cessen del tot; la mateixa iniciativa d’una burocràcia fortament impregnada d’esperit assimilista fa que, en mesures adjectives o en detalls d’execució, la política assimilista no s’interrompi un sol moment.-

I malgrat aquesta coacció constant, adés franca i brutal, adés artera i refinada, la personalitat catalana va afermant-se i recobrant-se durant la segona meitat del segle XIX, en el procés esplendorós de la nostra Renaixença. Amb el segle XX comença l'acció del catalanisme polític i, en aquest període, segons quina sigui la força del moviment

40 FRANCESC CAMBÓ

català i l’actitud que davant d’ell prenguin els governs, segons que pesin més l’hostilitat que desperta o el respecte i el temor que l'acció catalanista, sobretot la parlamentària, inspira als governs, la política assimilista s’enVerina o s’atenua i de vega— des s’atura i àdhuc fa una passa enrere; en aquest període, un joc de pèndol porta una vegada la Llei de ]urisdiccions, i una altra vegada el Decret permetent de reconstruir la unitat catalana sota la Mancomunitat. Amb l'adveniment del Directori, la política assimilista no té

oscil-lacions ni ziga-zagues: és franca i constant en l’acompliment d’un designi clarament expressat pel govern dictatorial, que fa un càrrec cabdal als antics governs de llurs suposades complaences i proclama, com un dels postulats fonamentals de la seva política, com una de les raons essencials de la seva existència, la supressió del problema català. I el govern dictato— rial compta, per a l’èxit d'aquesta política, amb una decidida collaboració catalana. Ah!, però aquesta collaboració catalana

és cosa ben diferent de la que trobà la tasca assimiladora dels

segles XVI al XVIII, quan era allò millor i-més selecte de la

societat catalana que ajudava l'acció assimílista! Ara la col-labora'ció catalana és de tal mena que, en comptes d'ajudarlo, ha contribuït al fracàs total del darrer intent assimilista. Fem el balanç de la política assimilista seguida amb

Catalunya durant quatre centúries.

L’actiu és en blanc: no s’hi pot inscriure una sola partida. Si no hagués causat cap dany ——veurem després els seus estralls— la política'assimilista seguida amb Catalunya mereixeria ja la màxima condemnació per la seva ineficàcia. Unà política persegueix un resultat. L’únic que justifica una política és la seva eficàcia. Una política totalment, absolutament, ineficaç està, per això sol, definitivament judicada. Avuí, després de quatre segles de política assimilista, en la ' qual s’ha aplicat, des de l’acció brutal de les armes a l’acció suau

PER LA CONCÓRDIA 41 i penetrant de la cultura, en la qual l'assimilisme per coacció política ha tingut totes les modalitats imaginables, el fet diferencial català és més acusat que mai i l'adhesió dels catalans a

aquest _fet és cent vegades més intensa i més extensa que no ho era en el moment en què l'acció assimilista va iniciar—se.

I després de quatre segles d’ineficàcia, Eno us sembla que ja n’hi ha prou per a judican-definitivament, una política? La política assimilista sols anà en camí d’ésser eficaç en als ' llargs períodes en què actuà únicament en el sentit de conquerir i absorbir l’esperit de Catalunya per l’acció penetrant de la superior cultura castellana. Pou aquest un intent legítim, respectable, que ni causà cap estrall, ni deixà rastre de rancúnia. D’intents semblants, un

poble se’n defensa, però no _té dret a protestar—ne mentre no es produeixi la coacció que príví a la cultura pròpia d’igualar les excel-lències de la cultura invasora. A Catalunya, els únics moments en què la política assimilista estigué a punt de reeixir, foren aquells en què l’acció subjugadora de la cultura castellana no era ajudada per coaccions del poder, sinó per la collaboració dels mateixos envaïts, altrament eficaç que les

més brutals agressions de l'invasor. Catalunya se salvà d’aquella acció" per un pur miracle. D’aquell intent d’assimilació es pot dir que fou inefimç, però no se li pot carregar cap culpa. No tingué actiu; no deixà passiu. No és aquest el balanç que presenta l'intent, que encara dura, d'assimilar Catalunya per coacció. En el segle XVII, la incapacitat petulant del Comte-Duc d’Olivares féu que l’obra mansa i penetrant de la infiltració cultural castellana fos reforçada per una brutal intervenció coactiva del poder públic. El resultat fou la revolta de 1640, la qual interrompé l’acció eficaç de la infiltració cultural castellana que els catalans acceptaven sense protesta. I la revolta catalana de 1640 portà la separació de Portugal que, en rompre la unitat política ibèrica, llevà a Espanya la categoria internacional de gran potència.

42 FRANCESC CAMBÓ

Aquest fet ha estat, en el curs de la decadència espanyola, altrament decisiu que la pèrdua de Flandes i d'Itàlia i les colò— nies americanes. Mentre perdurarà Ia separacjó de Portugal ———que la política seguida contra Catalunya féu possible—, Espanya no tindrà categoria de gran potència, i no únicament 'per la minva que significa en l’extensió territorial de la seva sobirania, sinó perquè la protecció anglesa sobre la independència d'un tros de la Península sotmet la Península sencera a la forçada influència britànica. Tres quarts de segle després, la guerra de Successió, que no hauria estat possible davant de la unanimitat espanyola, pósà enfront, altra vegada, Castella i Catalunya, i si aquesta pagà amb la pèrdua de les seves llibertats la seva derrota, tota Espanya pagà el fet de la tràgica discòrdia amb Gibraltar, amb Bèlgica, Sicília, Sardenya, Nàpols i el Milanesat, és a dir, amb tot el seu patrimoni europeu i un bocí del seu territori penin-

sular, que encara continua avui dia en situació de potència

mediatitzada.

La dinastia borbònica, 'després de les bàrbares represàlies de

Felip V, abandonà el procediment coactíu contra el fet diferen— cial català. Els resultats d’aquesta treva foren, d’un cantó, un nou intensificament de la infiltració cultural castellana i, de l’altre, l’oblit, pels catalans, dels greuges passats, fent possible l’eficacíssima collaboració catalana enfront de les escomeses de la Revolució francesa i dels exèrcits napoleònics. Dins l’Espanya constitucional, la política assimilista contra Catalunya ha estatlun factor decisiu en el fet qúe el règim democràtic no passés d'ésser una ficció i vingués caracteritzat per una total eixorquia. L'esperit democràtic, base i essència del règim constitucio— nal, ha estat sempre molt més fort a Catalunya que a la resta d’Espanya. Era l’esperit català el que més havia de contribuir a l’efectivitat del règim constitucional. I els catalans, per la pre— venció assimilista, des de la instauració del règim constitucio-

.

PER LA CONCÓRDïA 43

nal, han estat exclosos, durant els períodes de normalitat, de tota acció directiva en la política espanyola. Perquè governessin un Prim i els seus amics catalans, fou

necessari que caigués la monarquia. Perquè vingués una sego-

na participació catalana en el govern, calgué que vingués la república. Per a la darrera, calgué la veritable revolució consti-

tucional que significà"l’Assemblea de Parlamentaris, amb la

ruptura del sistema de torn dels dos partits, base damunt la ' qual s'havia afermat la Restauració. Durant els períodes de normalitat, que és quan es pot governar amb més eficàcia, la política assimilista ha privat l'Espanya constitucional del concurs català. Fins fa poquíssims ' anys, els problemes econòmics no interessaven sinó els catalans: llur absència del govern s'ha traduït en una manca absoluta depolítica econòmica. L'esperit català, que fuig de les eluc-ubracions doctrinals i es complau en l'estudi de les realitats, que és més dotat per. a organitzar i executar que no pas per a

projectar, hauria estat en el govern el contrapès i el complement just de l'esperit castellà, atret per les idees generals, per les grans síntesis, i que és més seduït per l’elaboració de la fórmula que per la labor modesta de la seva realització pràctica. D’aquesta manca de collaboració, en el govern, de l’esperit castellà i l’esperit català, que, precisament perquè són tan diversos, es completen tan meravellosament, ha vingut en bona part la terrible eixorquia del règim constitucional a Espanya.”

De fa més d’ún quart de segle, bé es pot dir que l’acció del poder públic a Espanya s’ha limitat a combatre o resistir o desvirtuar el fet diferencial català, oblidant i posposant els grans problemes que la vida moderna planteja a Espanya, com a tots els pobles civilitzats. Per combatre el fet diferencial català molts governs —és just d’exceptuar—ne l'actual— fomentaren tota mena d’agitacions demagògiques a Catalunya. I com era natural, el virus

44 FRANCESC CAMBÓ

acuradament sembrat i conreat a Catalunya, no es limità al camp que li havia estat afitat i s’escampà després arreu d’Espanya. Si un dia es pogués arribar als orígens dels atemp—

tats que acabaren amb les vides de Cànovas, de Canalejas i de Dato, es trobaria certament com no foren estranys a la gènesi d’aquests crims els ferments anarquistes que, per combatre el fet diferencial català, governs conservadors i liberals fomentaren a Catalunya. L’assimilació per coacció és com aquells remeis que, quan ja són impotents per a guarir un mal, tenen la virtut d’enverinar— lo i agreujar—lo. És com totes les agressions que no arriben a destruir l’agredit i que ja Maquiavel condemnava com a insen— sates: l'agredit surt reforçat i enardit de l'agressió frustrada. Io reconec qüe, mentre Espanya no es vegi compromesa en

un conflicte exterior, res no ha de témer dels estats d'irritació que en la consciència dels catalans puguin produir les agressions d’una política assimilista coactiva. Àdhuc en el'cas que la irritació llancés els catalans a una convulsió revolucionària, el govern d’Espanya l’ofegaria fàcilment si, des del primer moment, obrava amb energia inexorable. Catalunya és un país

ric, és un país industrial, està creuat de carreteres, té grans centres urbans, ofereix, en fi, les millors condicions per a l’èxit

d’una política de repressió a mà armada. El predomini que la ' burgesia, amb el seu sentir conservador, té a Catalunya, impediria una llarga intel-ligència entre la protesta patriòtic'a i la revolta social... que el govern podria, fàcilment, girar contra la burgesia catalana; és un atot que s’ha jugat més d’un cop i sempre amb èxit decisiu. Però, el dia en què EspanYa es veiés compromesa en un con-

flicte exterior, la potència que lluités contra ella tindria cura de fomentar la revolta de Catalunya; i mentre duri l’enven'nament del problema català, ho aconseguiria amb poc esforç. gÉs que és impossible que Espanya es trobi un dia compromesa en un conflicte exterior? La seva situació geogràfica i

PER LA CONCÓRDIA 45

l’isolament internacional en què ha viscut, l’han allunyada,

d'ençà de les guerres napoleòniques, de tots els conflictes con— tinentals. Però si un dia la Mediterrània torna a ésser camp de lluita de grans potències europees, Espanya no podrà ésser neutral... com no hauria pogut mantenir la neutralitat procla-

mada en 1914 si Itàlia, en la guerra mundial, hagués pres les aí'mes al costat d’Alemanya i Àustria. Una guerra mediterrània, en què França lluités contra Anglaterra 0 contra Itàlia, i seria una guerra que es decidiria a la Mediterrània occidental, i en la qual la possessió de les Balears seria un atot de primer ordre. Però ni cal que vingui la guerra: bastaría que es repetís, accentuant-se, l'engrunyiment francoitalià, o que es reproduís la rivalitat francobritànica, perquè Espanya fos invitada a sor— tir del seu isolament tradicional; i en venir aquest cas, el govern d’Espanya veuria com l’amenaça de fomentar agita— cions a Catalunya en temps de pau i de provocar—hi un alçament separatista en temps de guerra, fóra una arma que s’esgrimiria per imposar-li una determinada política exterior. Tots els qui han governat a Espanya durant el que va de segle, saben com el temor, espontani o suggerit, que alguna potència pogués fomentar agitacions revolucionàries a Catalunya, ha dut els governs a vergonyoses capitulacions diplomàtiques i comercials.

Proclama avui l’actual govern que Espanya ha d'abandonar el seu isolament i tenir la decisió i gallardja de prendre una franca posició en la política internacional. I jo dic a l’actual govern i a qui està per damunt de l'actual govern i a tots els homes d’Estat que hi pugui haver a Espanya, que això serà una temeritat mentre continuï Viu i enverinat el problema català. Prendre una posició en política internacional significa augmentar les possibilitats que Espanya es vegi compromesa

en un conflicte exterior. I, un risc semblant, no és prudent que

el prengui un país que té un problema interior com el proble-

46 FRANCESC CAMHÓ

ma català, radicat en un territori que pel nord és veí de França i per l’est és veí de tota potència que tingui una marina pode-

rosa. La resistència a admetre i consagrar el fet diferencial català, i la decisió de suprimir—lo —base i essència de la política assimilista que estudiem en aquest capítol— porten en elles mateixes tots els danys, totes les febleses i tots els perills que

acabem d’examinar. Tenen, a més, la sanció definitiva de la ineficàcia. I en política, l’eficàcia, immediata 0 llunyana, és

cosa essencial. Una política indefectiblement ineficaç ja no és una política: és una absurditat.

5 LA SOLUCIÓ SEPARATISTA

El separatisme català és la contrapart de l'assimilismev castellà. Com s’esdevé sovint, també en aquest cas elá extrems es toquen. L'assimilisme vol destruir el fet diferencial català: el separatisme vol suprimir el fet de la unitat espanyola, de la manera més radical pel que esguarda a Catalunya: separantla d'Espanya. Com totes les solucions radicals, l?assimilista i la separatista són essencialment lògiques. He dit, però, fa molts anys, que la lògica, per fortuna, si governa el camp de l’especulació, no governa el camp de la vida.;Amb la lògica s’arriba ben aviat a la insolubilitat dels problemes humans, o

al que és igual, a solucionar-los per supressió. Una història de la humanitat presidida per la lògica fóra una cosa monòtona i terrible. Afortunadament la vida, amb els seus mil caires sempre renovats, amb la infinita varietat dels seus panorames, ofereix gairebé sempre solucions i sortides inesperades allà on la lògica col-locava un mur sense pas. Hem examinat la solució, lògica i radical, de l'assimilisme; estudiem ara la solució, lògica i radical, del separatisme. '

A Catalunya el separatisme és més un sentiment que una

convicció, i és, essencialment, un sentiment reflex.

47

48 FRANCESC CAMBÓ

Quan l’acció assimilista esdevé més intensa, quan la catalanofòbia s'accentua, quan a Catalunya minva l'esperança en

una solució harmònica del plet català, aleshores la irritació, la

desesperança, fan néixer en l’esperit de molts catalans un sentiment separatista. Àdhuc quan el separatisme ha pres a Catalunya aparences de convicció i de doctrina, en el fons ha estat un sentiment que s’ha vestit d’aquestes robes. ”Recordeu com fou en moments d'irritació i de desesperança, que el separatisme—doctrina prengué naixença. Vaig a estudiar el separatisme català —sentiment o convic— ció, com vulgueu— en el mateix pla en què he fet la crítica de l’assimilisme: en l’ordre de l’acció, de la possibilitat, de l'eficàcia. Parlo, doncs, del separatisme polític, del que té la decisió que sigui una realitat allò que la convicció o el sentiment li fan desitjar per a Catalunya. Espero que no existeixi cap separatista prou candorós per a

creure en la possibilitat d’obtenir la separació de Catalunya per persuasió, alguna cosa així com el que s’esdevingué amb la separació de Noruega i Suècia. De la Península Escandinava a la Península Ibèrica hi van alguns paral-lels, i la diferència de latituds canvia els temperaments col-lectius com els individuals. Mai Espanya no adoptaria l’actitud de Suècia: tota una història en dóna fermança. Els qui prenen seriosament les «boutades» d’ABC quan, parlant de l'aranzel, amenaça amb separar Espanya de Catalunya, i es fan la il-lusió que Espanya pot pensar un dia com _ABC, s’equivoquen radicalment. L’esforç que Espanya féu per guardar les darreres colònies, el faria, centuplicat, per guardar Catalunya, si mai Catalunya tractava de fer efectiva la seva separació d’Espanya. Enmig de les màximes dificultats, en els moments de màxima feblesa, Espanya trauria forces insospitades per lluitar contra un intent separatista de Catalunya. Davant l’alçament català, cessarien les discòrdies de partit i de classe, restarien, en un

moment, resolts o posposats tots els altres problemes, i Espanya

PER LA CONCÓRDIA 49

s’alçaria contra Catalunya amb el mateix entusiasme i la mateixa decisió amb què França s'alçà contra Alemanya en 1914. Cal, doncs, que els separatistes catalans (els que ho són de debò i no per infantil fatxenderia, els que creuen que l’interès de Catalunya exigeix un esforç per a separar—la d'Espanya) mirin, fit a fit, aquesta realitat, i vulguin acceptar-la: res de separadó per persuasió; la separació hauria d’ésser guanyada heroicament, lluitant contra Espanya sencera, que s'alçaria, com un sol home, per ofegar la revolta separatista de Catalunya. Un alçament separatista català podria escollir, per produir— se, clos moments favorables: o un moment en què Espanya es debatés amb greus dificultats interiors, o un moment en què estigués compromesa en un conflicte exterior. Examinem les dues eventualitats de què es fíen els separatistes intel-ligents per a l'èxit de llur solució._ Per al cas que la revolta volgués aprofitar un moment en què Espanya estigués afeblida per greus dificultats interiors, ja he dit abans el meu convenciment que una revolta separatista de Catalunya les suprimiria, instantàniament, totes. I això és

tan cert que el perill d'una revolta catalana ha estat ja utilitzat

com a remei segur per a salvar situacions compromeses.

Recordeu De la Cierva en 1909. Doncs, jo us dic que a Catalunya no hi hauria, en favor del moviment separatista, la unanimitat que hi hauria a Espanya per a sufocar-lo. A Catalunya —ultra els anticatalanistes de professió i de conveniència— hi ha encara, al camp i a la ciutat, un nombre considerable de catalans entre els quals la preocupació catalanista no és, ni de molt, la primera. I entre els catalanistes, n’hi ha molts -—jo crec la gran majoria— que no són separatistes.

Perquè un alçament separatista català comptés amb el con—

curs, actiu o passiu, de la gran majoria del poble català, caldria

que un període previ de violències, de vexacions, molt més

50 FRANCESC CAMBÓ

' intenses que les que hem conegut fins ara, vingués a crear un estat d’irritació semblant al que provocà l'alçament de 1640. Àdhuc en aquest cas hi hauria nuclis catalans importants, uns per esmorteïment de l’esperit català, d'altres per llur propensió a posposar el fet català a interessos i apassionaments de classe,

que el govern tindria cura d’estimular, que s’avindrien fàcil— ment a posar—se al servei d'Espanya contra el moviment sepa— ratista de Catalunya. Que no es facin il-lusions recordant

l’adhesió de gran part de l’obrerisme català al moviment de l’Assemblea de Parlamentaris. Després han declarat els seus cabdills —recordo unes declaracions de Largo Caballero a un diari belga— que el propòsit que els guià aleshores fou, única— ment, de fomentar una revolució social. A Catalunya, un grau accentuat de benestar ha afeblit les qualitats heroiques de la raça. Que hi ha caps calents'1 homes arrauxats, és indubtable: els voluntaris de la guerra d’Àfrica han tingut llurs continuadors en els voluntaris catalans que lluitaren _a França en la Gran Guerra, i en els que, en gran nombre, s’han allistat en els rengles de la Legió Estrangera del Marroc. Són, doncs, una excepció. El gran nervi de la societat catalana és la burgesia. I la burgesia no té, en el segle XX, l’esperit arrauxat que tingué fins a mitjan segle XIX. Els con— flictes socials li han donat un pregon sentit de prudència i de governamentalisme, a Catalunya com pertot arreu. En una guerra regular, ben enquadrada i dirigida, quan comporta més perills la defecció que l’heroisme, la burgesia fa un exèrcit admirable. En una guerra irregular, una burgesia ben peixada té poques temptacions d’intervenir. Per a una revolta armada no comptaria Catalunya, si doncs no venia el cas que examinarem després, amb un provisionament d’armes i municions a l'abast. Però hi ha encara qui creu —ínfluït pel record de les guerres civils de fa més de mig segle, () de la insurrecció de Cuba i de les guerres del Rif— que unes partides sumàriament armades, comptant amb la simpa-

PER LA CONCÓRDIA 51

tia del país, podrien sostenir—se indefinidament, amb l’espe— rança que l'heroisme de llurs gestes i els greuges que, per despit o recel, fes l'enemic als simpatitzants o als indiferents, els

anirien aportant recursos i adeptes, preparant així un alçament general o una intervenció estrangera. Els qui això creuen, obliden que les partides de les guerres civils i de les guerres de Cuba i del Rif podien sostenir—se contra forces regulars molt més poderoses, en temps i en països en què els mitjans de comunicació eren gairebé inexistents o impracticables. Els ferrocarrils i les carreteres han fet impossi—

ble la guerra de partides. I avui, a Catalunya, sols els indrets més pobres i menys poblats permetrien que una partida pogués defensar—se d’un exèrcit regular durant setmanes. Les partides carlistes feien la guerra amb bales de plom que es fabricaven a totes les forges, i àdhuc a les cuines de les masies. Avui la guerra es fa amb municions que haurien d’obtenir—se de l’estranger... com les rebien els cubans i els rifenys. I les armes i les municions, si és fàcil de comprar—les, ja no ho és tant d'introduir—les, si no es compta amb marcades complaen— ces exteriors.

Però, en tots els casos citats, el país que sostenia la revolta era un país agrícola, on els estralls de la guerra signifiquen, màximament, la pèrdua d’una collita. A Catalunya els estralls d’una guerra civil serien tan considerables, que si les autoritats espanyoles tinguessin seny i prudència, el probable és que les simpaties amb què podria comptar en el primer temps el moviment revolucionari, es transformarien ben aviat en una

aversió general. L'exemple de la guerra dels sinn feiner és el que més tenen present alguns separatistes. Però cal tenir present que a Irlan— da l’opinió separatista era molt més general que a Catalunya: que Irlanda és un país essencialment agrícola i, sobretot, que 'la revolta Sinn feiner pogué sostenir—se després de la guerra, a’ base, en gran part, de les armes i municions rebudes durant la

52 FRANCESC CAMBÓ

guerra, i amb homes experimentats i bregats en la Gran Guerra. Que pensin, els separatistes, i això és el principal, que Irlanda triomfà perquè Anglaterra cedí, mentre que Espanya, en semblant cas, no cediria. Anglaterra pesà, serenament, els

avantatges i els inconvenients d’una resistència... i la raó li digué que la resistència era més cara que la transacció; que la transacció suprimia el problema, mentre que la victòria, com no suprimia el poble irlandès ni la seva consciència nacional,

no feia sinó ajornar—lo. Influí, també, en la decisió anglesa, el

pes de l'opinió internacional, que recordava com els aliats havien fet la gue'rra proclamant el dret dels pobles a governar— se ells mateixos. Ofegar amb sang el moviment del poble irlandès, que no demanava altra cosa que l’aplicació d’aquell

principi, era massa fort, l'endemà mateix de la victòria aliada.

A Espanya, si vingués el cas d'una revolta catalana, no poden tenir els separatistes la més lleu esperança d’arribar a — una transacció que posés fi als estralls de la guerra. Espanya s’hi jugaria el tot per tot, sense tenir en compte l’opinió internacional i sense preocupar-se de l’esdevenidor. I amb aquesta decisió, la victòria d'Espanya fóra segura, i els danys causats a Catalunya no diré jo que fossin irreparables —-els estralls d’una guerra són molt més aparatosos i transitoris que no sembla— però serien suficients per a continuar les energies de Catalunya, durant uns quants anys, en la tasca de reparar-

los. 21 quines conseqüències d’ordre moral tindria la derrota, que judico segura, de la revolta catalana? És difícil de fer presagis, però el record del que s’esdevingué després de 1640 i de 1714 ha dlésser molt present a tothom que estima Catalunya. Examinem ara la hipòtesi d’un conflicte exterior que posés França enfront d’Itàlia o d’Anglaterra, i en el qual Espanya fos aliada dels uns 0 dels altres. És aquesta la situació en què fien totes llurs esperances els més dels separatistes. Examinem—la a fons en tots els aspectes que podrien presentar—se.

PER LA CONCÓRDIA 53

Si Espanya lluités contra França, no és dubtós que ún exèrcit francès intentaria d'ocupar Catalunya, com no és dubtós que a Catalunya, si estigués aleshores enverinat el problema català, hi hauria un fort moviment per a ajudar l’invasor. La burgesia, sentint—se enquadrada i protegida per un exèrcit regular, donaria les mateixes proves d’heroisme que ha donat la burgesia en tots els països de la guerra mundial. No hi hauria temor que esclatés una revolta social, pel convenciment que seria fàcilment dominada. La sensació de la probabilitat de la Victòria aportaria el concurs de la massa dels «guanyòfils». Les molèsties que les autoritats militars i civils espanyoles causarien probablement a la massa expectant, portaria nous concursos en favor de l’alçament separatista. 81 Espanya era aliada de França, serien aleshores Itàlia 0 Anglaterra, o les dues a la vegada, que ajudarien el moviment separatista de Catalunya. Es produiria una situació semblant a la de la guerra de Successió. Admetem el cas que les potències enemigues d'Espanya, amb el concurs dels separatistes catalans, arribessin a ocupar Catalunya sencera. Ah! Però això no seria sinó un episodi i no seria tota la guerra. Fora de Catalunya la guerra podria decidirse en sentit favorable o contrari a Catalunya... com s'esdevingué en 1714.

I si la guerra es decidia en favor de les potències aliades d'Espanya, la sort de Catalunya no fóra dubtosa. Es repetiria, exactament, l’esdevingut llavors. Examinem, però, la hipòtesi més favorable per al separatisme: que la guerra es decidís en favor de les potències enemigues d’Espanya. Els separatistes hauran de reconèixer que els faig les màximes concessions! En aquest cas, gquina fóra la sort probable de Catalunya? Si Catalunya hagués vençut al costat de França, és probable que es constituís en Estat independent. Póra, però, possible que, passades les preocupacions de la guerra, durant les quals se sacrifiquen els interessos

54 FRANCESC CAMBAÓ

remots a l’immediat i ?eremptorí d’obtenir la victòria, que França, ja en aquell moment, pensés en el Rosselló i en el problema que dins la Catalunya francesa li crearia el veïnatge d’un Estat català independent. I si no ho pensava ja en el primer moment, hi pensaria molt aviat, de seguida que dins la Catalunya francesa aparegués el primer símptoma d’irredemptisme. I des d’aquell moment l’animositat de França coincidiria amb l’animositat d’Espanya,

contra la subsistència del novell Estat. 11 amb quin concurs eficaç podria comptar Catalunya per a lluitar contra una acció coincident d’Espanya i França, entre les quals Catalunya estaria inclosa? En el cas que Catalunya hagués obtingut la victòria al costat d’Anglaterra () d’Itàlia, la constitució de Catalunya en Estat independent fóra també el més probable, i àdhuc fóra possible que l’Estat català englobés la Catalunya francesa. En aquest cas, però, la situació de Catalunya fóra molt'pitjor que en la hipòtesi anterior. En aquest cas, Catalunya, des del primer moment, comptaria arnb l’animositat coincident i concertada d'Espanya i França, que plegades haurien lluitat contra ella. L’Estat català fóra la ferida, viva i sagnant, oberta

alhora a França i a Espanya. I Espanya i França aprofitarien la

primera conjuntura'internacional per a suprimir la inde-

pendència catalana. I les potències que l’haurien creada no és probable que estiguessin disposades constantment, per a soste-

nir—la, a tenir cara als perills d'una nova guerra. ' Catalunya hauria estat, per a elles, un atot, un episodi, mai

una finalitat principal que restés incorporada definitivament a llur política exterior. La pau d’Utrecht diu a Catalunya fins on pot comptar un poble petit amb les grans potències que, per atzar, han estat un dia els seus defensors. Una Catalunya independent no subsistiria gaire temps. Hauria d’acabar essent francesa o espanyola.

VPER LA CONCÓRDIA 55

I, entre aquestes dues eventualitats, l'interès de Catalunya estaria en favor d’una Catalunya espanyola. L'assimilisme francès és tan fort, tan arrelat a l'esperit de la raça, com l'assimilisme castellà. La política francesa a Alsàcia ens diu clarament quina fóra la sort d’una Catalunya incorpo— rada a França. I entre dues accions assimilistes, cal optar per aquella que s’ha pogut resistir, per la més feble. De l'acció assimilista cas-' tellana, Catalunya ha pogut sortir victoriosa. gH'i sortiria igualment d’una acció assimilista francesa? Tothom haurà de convenir amb mi que aquesta, almenys, fóra altrament perillosa. A l'acció política, s'afegiria l’acció cultural. I la cultura francesa té una força de penetració com no té ni ha tingut cap altra cultura moderna. La quasi-assimilació del Roselló n’és ' bona prova. Però, jo vull suposar que, per un doble miracle, Espanya i França respectessin la independència de Catalunya i que aquesta, amb plena tranquil-litat i amb llibertat completa, pogués consagrar—se a la seva organització com a Estat inde— pendent. gHeu pensat en els problemes que es plantegen per a un país en l'organització i administració de la seva independència? Io us crído l’atenció perquè us fixen com 5015 les nacions que han comptat amb una efusiva i constant protecció

exterior han pogut salvar les immenses dificultats que implica, per a un país, l’organització de la seva vida independent. Recordeu Grècia i Romania i Bulgària i Sèrbia, nades a la inde— pendència en el segle XIX. Recordeu els estats que han sorgit amb ocasió de la darrera guerra. Sempre un concurs exterior ha estat necessari per a salvar les terribles crisis interiors que han amenaçat llur subsistència. I quan un país és fortament

industrialitzat i té una vida econòmica i social més complexa, les dificultats augmenten en volum i en intensitat. A Catalunya, segles sencers de no governar—se ella mateixa

ni participar en el govern d’Espanyahan atrofiat, per manca

56 FRANCESC CAMBÓ

d’aplicació, les nostres aptituds de govern. A Catalunya,. difícilment apareix una forta personalitat política. N'apareixen de tant en tant amb aptituds eminents, però són una excepció. I és més per les mitjanies ponderades i nombroses que pels genis excepcionals, que un país arriba al bon govern. I àdhuc l’acció del geni fracassa, on no compta amb un estol d'auxiliars per a secundar—la. Per a governar un negoci individual, difícilment es troben homes més ben dotats que els catalans. Per a regir una empresa que aplegui interessos de molts, el director rarament es troba a Catalunya. És per això que a casa nostra han de portar vida migrada les Anònimes. I tot això vol dir manca d'homes de govern. I els homes de govern, amb temperament i vocació per a ocupar-se dels interessos col-lectius, són sempre necessaris en la direcció d’un gran país. Ho són molt més en el moment d'organitzar—hi una vida independent. Però jo vull suposar que Catalunya salvés encara, victoriosament, totes aquestes dificultats i totes aquestes mancances. Ens trobem, ja, en el moment d’organitzar la vida independent de Catalunya, i tenim homes eminents per a regir-la, amb un estat major per a ajudar—los, i un ambient de disciplina política o social ha substituït el nostre tradicional esperit de protestaAleshores els nostres homes directors es trobarien amb tots els problemes amb què es troben els estats que formaren un dia l'Imperi austríac, i que sovint els fan pensar si no ha estat . una erra la seva total destrucció. Ens trobaríem amb què els ferrocarrils són fets a base d’enllaçar—nos amb Espanya. Que la nostra economia troba el seu mercat, tant d’exportació corn d’importació, dins Espanya. Que la nostra deficiència demogràfica es cobreix amb la immi— gració de la resta d’Espanya. Que segles de convivència ens han portat, en la divisió de treball, una forta especialització d’activitats: d'on, en restar separats d'Espanya, en molts rams

mancaria gent especialitzada i en sobraria en molts d’altres.

PER LA CONCÓRDIA 57

Tot, tot, àdhuc el manteniment de la nostra independència, ens aconsellaria de seguir una política d’acostament a Espanya, d’unió econòmica amb Espanya, i, finalment, de federació polí— tica amb Espanya. I que no es retregui el cas de Portugal en parlar de Catalunya. Portugal, és Anglaterra qui li assegura una independència que no desvetlla a França ni recels ni gelosies com, per raó de veïnatge, li desvetllaria Catalunya. I Anglaterra, de' ' lluny, és prou forta per a contrapesar tot intent agressor de la part d’Espanya, única potència que podria sentir la temptació d’atacar la independència portuguesa. Però, ja que he esmentat Portugal, vegem quins fruits ha

tret de la seva independència. Portugal, amb una població i

una extensió com tres vegades Catalunya, amb una situació

geogràfica excepcionalment favorable, amb una capital situada admirablement, amb un imperi colonial extens i riquíssim, no pot ésser, ni en la seva riquesa, ni en la seva cultura, cap motiu d’enveja per a Catalunya. Catalunya, més petita,

amb un nombre inferior d’habitants, amb una deploïable

situació geogràfica, té un nivell de cultura i de benestar superiors a Portugal. Barcelona, amb una situació inferior a la de Lisboa, és altra cosa que Lisboa. Portugal, separat de Galícia que és carn de la seva carn, i desarticulat de la unitat peninsular que ha creat la geografia, sofreix d’aquesta. doble causa 'de feblesa. I la llibertat? Sí, la llibertat és per a un poble el do suprem, al qual, en darrer cas, ha de sacrificar—ho tot. Però la llibertat

no és 5015 un fi: és també un instrument, una arma per a aconseguir un fi. I aquest fi és la grandesa en el sentit més ample i més elevat d’aquest mot. I, per a Catalunya, la llibertat necessària per a expandir lliurement la seva personalitat no és un impossible dins Espanya. No s’ha demostrat prou, almenys, que sigui impossi—

ble.

58 FRANCESC CAMBÓ

I jo crec que hem de fer, encara, tots els esforços necessaris per a demostrar que no ho és, i que l’interès d’Espanya està en això: que no ho sigui.

6 POSSIBILITAT D’UNA CONCÓRDIA: ACCIÓ DELS lNTEL-LECTUALS CASTELLANS I CATALANS PER A PER—LA POSSIBLE I FÀCIL

onfiar ——encara avui!— la solució del problema català alsC efectes d’una política assimilísta, encaminada a la supres- _

sió del fet diferencial, significa una absoluta desconeixença del que és i ha estat sempre aquest problema, i una incapacitat de

percepció de realitats evidents'í palpables. Significa, també, una total ignorància de la història d’Espanya i de la història del _

món.

No escric per a aquells que així pensin encara. Fóra una pretensió ridícula de creure que les meves paraules han de tenir més força de convenciment que la visió de la realitat i que les lliçons de la història. Io emvdirigeixo als espanyols no catalans, capaços de veure la realitat tant si els és agradable com si els és molesta; als que no senten el desig que desaparegui el fet diferencial català i als

que, sentint—lo, comprenen que és una tasca impossible, un _ esforç ineficaç, tot el que es faci perquè aquell desig esdevingui una realitat. Em dirigeixo especialment als intel-lectuals castellans que, en llur gran majoria, fa temps segueixen amb simpàtic interès les més íntimes vibracions del sentir i del pensar de Catalunya. A aquests jo dic que un deure de patriotisme els obliga a col-laborar en l’obra de fer harmònicament compatibles la rea— 59

60 FRANCESC CAMBÓ

litat definitiva d’una personalitat catalana amb l’ideal d’una gran Espanya, sentida per tots amb igual efusió. Parlo als catalans en qui la passió és subordinada a la refle-

xió, i la Visió de l’interès essencial de Catalunya té més força

que el record de greuges i de ferides passats i presents. ' A aquests jo dic que tenen el deure, així que se n'oferirà una avinentesa, de cooperar en el que es pugui fer per trobar una solució espanyola del problema català. No és d’avui, sinó de sempre, que la incultura i la incomprensió són factors importantíssim's en l’enverinament del problema català. És corrent que la màxima aversió a la llengua catalana es manifesti en aquells castellans que parlen i escriuen barbàrament el propi idioma. Com és notori el fet que els catalans que millor escriuen la llengua castellana han estat sempre els escriptors catalanistes. Veiem alçar—se irats contra

tota afirmació de la personalitat catalana, motejant-la d’atemptatòría a la Vida i a la personalitat d’Espanya, els qui no, s’han pres mai la molèstia de capir els ensenyaments de la seva història ni li han portat altre concurs que el de llur inculta íntemperància. Entre els intel-lectuals castellans1 els catalans hi ha un comú denominador cultural que porta, gairebé sempre, a una recíproca estima o almenys a un mutu respecte. Per això la meva cridaes dirigida especialment als intel-lectuals castellans i catalans que són, jo crec, els qui han de preparar la solució del problema de Catalunya i, juntament amb ell, la dels altres greus problemes, polítics i morals, que té avui plantejats Espanya. Avui la tasca de cercar una solució de concòrdia al problema de Catalunya apareix voltada de dificultats que semblen invencibles. Per a l’èxit d’aquesta empresa cal un període de serenor en què el bon sentit s’imposi als apassionaments de l'un costat i de l’altre. I avui aquests apassionaments són més

vius que mai.

PER LA CONCÓRDIA 61

En els darrers temps, en efecte, la catalanofòbia ha pres una extensió i una virulència que hauria de preocupar tots els 4 homes de seny. Anys enrere era de moda el tòpic que la catalanofòbia era conseqüència de l’actuació del catalanisme polític: si aquest no existís, se’ns deia, desapareixeria la catalanofòbia, i Catalunya gaudiria d’una màxima simpatia de tota Espanya. Els fets han demostrat, com era natural, l’absurditat d'aquest

tópic. D’ençà que no es produeix la més lleu manifestació de catalanisme polític, la catalanofòbia s’ha intensificat cada dia

més, comprenent tots els aspectes de la vida catalana, així els

d’ordre espiritual com els d’ordre material: l’hostilitat que

avui es respira contra Catalunya —més densa que mai—, va no sols contra les manifestacions del fet diferencial català, sinó

contra l'existència i el nom mateix de Catalunya. No és el moment oportú per a assenyalar responsabilitats; però és necessari, per a la sinceritat del meu estudi, de consignar aquest fet. És innegable, per altra banda, que a Catalunya la sensació

de l’hostilitat viva i constant de què és voltada, provoca un

' sentiment semblant. Crec, però, que l’animositat de què avui Catalunya és objecte, és molt més pregona que aquell sentiment semblant amb què Catalunya hi respon, i crec que el dia en què el bon

sentit s'imposi i es vagi lleialment a una solució de concòrdia,

els qui hauran de vèncer les hostilitats contra Catalunya tindran la tasca més dura i difícil que els qui hauran de lluitar contra la natural repercussió produïda en l’esperit dels cata-

lans. En l’obra del desarmament sentimental, indispensable

per a arribar a una reconciliació política, la feina a fer a Catalunya estic segur que no serà tan penosa com la que s'haurà de fer a l’altre camp. la tinc una confiança absoluta que les rancúnies catalanes cedirien, ràpidament, a les prime-

res manifestacions de comprensió i d’afecte que vinguessin de la resta d'Espanya. A Catalunya, la rancúnia és' reflexa i, en el

62 FRANCESC CAMBÓ

fons, no és sinó l’expressió d’una recança, d’un descoratjarnent: un esclat de fe i d’esperança en suprimiria fins el rastre.

I és que, a Catalunya, l’adhesió al fet diferencial és essencialment un sentiment positiu, que sols transitòriament i acci-

dentalment esdevé negatiu. Al contrari, l'esperit assimílista és avui més d’aversió al fet diferencial que molesta, que no pas d'adhesió al fet hegemònic: és més una repugnància a l’afirmació catalana que un amor a la grandesa espanyola a base " exclusivament castellana. Io reconec el que ha de tenir d’ingrata i d’heroica la tasca a què invito els intel-leetuals castellans, de preparar l’ànima de llur poble a l’acceptació efusiva d’una solució harmònica del plet català; però per això mateix serà més excelsa i meritòria. No és digne d’un esperit elevat, de cercar un èxit fàcil estimulant els sentiments instinu'us de la raça. Quan es té la convic-

ció que són contraris al suprem interès de la mateixa col-lectivitat on germinen, la tasca més noble dels esperits superiors és exercir la funció rectora, oposar—s’hi i corregír-Ios. És així com se serveix el poble, i és així com es guanyen, en definitiva, els prestigis que perduren. gQui es recorda avui, si no és per menysprear—los, dels polítics i dels escriptors que es guanyaren una fàcil popularitat adulant la consciència espanyola en la seva desviació davant la revolta cubana i tirant llenya al foc? En canvi, tothom recorda amb respecte el gest de Pi i Margall, que tingué el coratge de contrariar—la. Però, àdhuc després; d’arribar al desarmament sentimental,

la tasca dels intel-lectuals castellans que vulguin col-laborar a la solució harmònica del problema català serà molt difícil, perquè aquesta solució implica la renúncia conscient i efusiva al sentiment i a la política assimilistes: implica, en suma, el reco-

neixement definitiu del fet diferencial que és Catalunya com una indestructíble realitat hispànica. I extirpar de l’ànima castellana el sentiment assimilista, per evident que sigui la impossibilitat actual del seu triomf, ha d’oferir dificultats

PER LA CONCORDIA 63

immenses. Virtuts de l’ànima castellana són la constància, la

persistència, la invariabilitat. I en els homes i en els pobles els sentiments acostumen a ésser més forts i arrelats que les conviccions. Gairebé sempre una convicció és la draperia externa que vesteix, per pudor instintiu, un sentiment.

Però, contra el que alguns suposen, el poble castellà és un poble de disciplina. Els homes i les classes directors, quan volen, . acaben per exercir una influència decisiva sobre les masses. I no s’ha provat encara què seria més fort, si el sentiment assimilista

de la raça, o l’acció que les grans autoritats morals de Castella emprenguessin per ofegar—hí aquest sentiment.

IO confio encara en els homes superiors, en els esperits cul— tes i selectes de la raça castellana, en aquells en qui el patriotis— me no enterboleix la Visió de les realitats. I que en ells existeix

la convicció del fracàs absolut i definitiu de la coacció assimi— lista, no pot oferir ni l’ombra d’un dubte. Tenim proves repetides que és així.

Entre els homes polítics de l'Espanya del segle XX hem vist tres fortes personalitats: Salmerón, Canalejas i Maura, repre— sentants de doctrines polítiques i de corrents d’opinió ben diversos. Els tres acabaren persuadint—se de l'absoluta ineficà— cia de la política assimilista. Els tres s'esforçaren per resoldre harmònicament el plet de Catalunya, sobre la reconeixença del fet diferencial català. Per desgràcia, no hi arribaren simultània— ment. Si Canalejas i Maura en 1907 haguessin compartit les conviccions i els sentiments de Salmerón, el problema català

s’hauria encarrilat definitivament cap a una solució de concòr— dia. N’hi hauria hagut prou amb que Canalejas hagués adoptat, aleshores, l’actitud que adoptà en 1912, per a iniciar la solució. Fou, aquell, un moment excepcionalment favorable. A

Catalunya s’haurien trobat les màximes facilitats i fora d’ella les mínimes resistències. I allò que en 1907 fou possible, gper què hem de desasperar que ho sigui una altra vegada?

64 FRANCESC CAMBÓ

Hi ha a Espanya una força que durant segles fou decisiva; que, encara avui, sobretot a l'Espanya castellana, és considerable: la Monarquia. Una acció del monarca hauria pogut contrarestar victoriosament l’esperit assímilísta de la raça castellana.

Pensem només en les resistències que haurien desaparegut, en

els abismes sobre els quals s’hauria tirat un pont, si hagués tingut compliment la promesa reial, feta en 1904, de tornar el monarca a Catalunya parlant en català. El punt més vidriós,

l’obstacle màxim, s’hauria esvaït.

En tots els estats on hi ha fets diferencials vigorosos, és l’acció i la influència del monarca que facilita l’harmònica con— vivència de pobles diferents dintre una mateixa unitat política. El rei no és d’uns: és de tots. No és l’instrument d’una hegemonia, sinó el llaç d'una concòrdia. Ell fa que la unitat política,

perdent la fredor i l'eixorquia d’un pacte bilateral, tingui una

base sentimental, que els anys i el lligam d’interessos i les

penes i les glòries passades en comú acaben per transformar en

unitat efusiva, i es crea, espontàniament, una fórmula de patriotisme comú.

gHauria pogut subsistir l’Imperi austríac sense l’acció delicadament coordinadora de la dinastia dels Habsburg? Si en l'Emperador s'hagués vist un instrument de política assimilista, no haurien hagut d’ésser les potències estrangeres, després de la més terrible de les guerres, les que desfessin l’Imperi austríac: s’hauria desfet tot sol molts segles abans. Si avui la dinastia que governa Bèlgica fos un instrúment de valons o de flamencs, si no parlés, igualment, les dues llengües i s’identifiqués, per un igual, amb les dues personalitats que a Bèlgica conviuen, Bèlgica no existiria fa molt temps: França hauria guanyat uns departaments i Holanda hauria eixamplat les seves fronteres. _ Un rei posant la força del seu prestigi tradicional enfront de l'esperit assimilista castellà, faria més aviat fàcil la solució del problema de Catalunya. La Monarquia, en canvi, fomentadora

PER- LA CONCÓRDIA 65

i estimuladora de la política assímilista, agreuja considerablement el problema fins a fer-lo pràcticament insoluble.

Fou per aquesta convicció que vaig creure que una

Monarquia podia ésser més eficaç que una República per a la solució harmònica del plet de Catalunya. Amb la República es renuncia a un factor que podria ésser decisiu per a fer acceptar

per l’ànima castellana una solució no assimilista. I em semblava més fàcil de persuadir un home que tot un poble. He de confessar avui que el meu intent d’associar la Monarquia a la gran obra de la solució harmònica del problema català no fou, precisament, acompanyat per la fortuna. Per un d’aquells jocs de pèndol que semblen fer anar endavant la història, un període, un règim, un govern, quan han tingut característiques molt acusades, són substituïts, gairebé

sempre, per una accentuada expressió de les característiques contràries. En finir la Gran Guerra hi hagué a tota Europa un fortíssim esclat de democràcia política i social. Uns anys des-

prés vingué, a tota Europa, un esclat en sentit contrari. On

aquell fenomen general fou més extremat en l'acció, ho fou després en la reacció. A Baviera i Hongria, que passaren pel terror comunista, s’instaurà, després, el terror conservador. Al

període de feblesa de poder que Itàlia patí durant anys, ha seguit la mà dura i implacable del feixisme. D'un parlament que ho era tot i d’un gabinet que era una ombra, s’ha passat a

França, sota el govern Poincaré, a la situació contfària. Avui ja

s’albiren els símptomes precursors de com a Anglaterra un

govern conservador serà succeït per un govern socialista. El Directori espanyol no podrà sostreure’s, en la seva subs— titució, a aquest ritme fatal de la història. Després d’ell vindrà un període que representarà, fins exageradament, el contrari d’allò que ell avui encarna. Serà en aquell moment que s’oferirà, per a la solució harmò— nica del problema de Catalunya, una avinentesa tan favorable com les que passaren, sense aprofitar—se, en 1907 i en 1918.

66 FRANCESC CAMBÓ

És en previsió d’aquesta avinentesa, i amb el desig de preparar—ne el patriòtic aprofitament, que torno a parlar de políti— ca després d’uns quans anys de voluntari silenci. Io no sé quins seran els homes que governaran Espanya en venir la substitució total i efectiva del règim actual. Quisvulla que siguin, seran influïts per l’ideari que, per a aquell moment, haurà forjat la intel-lectualitat espanyola. Els intel-lectuals no acostumen a governar; però, en els moments de trànsit, exerceixen una influència decisiva en les

orientacions polítiques d’un país. Les revolucions fecundes són aquelles en què el polític encarna i realitza un ideari que els intel-lectuals han elaborat i han propagat durant la vida del

règim precedent. El que sosté amb més eficàcia el règim actual és el buit immens que hi ha al seu entorn. I els pobles, com la Natura, tenen horror al buit. Al passat, no vol tornar-hi ningú. Quan sona una veu en la qual el bon instint popular sent el desig del retorn al passat, es produeix immediatament —allà on no hi ha circumstàncies

especials que ho impedeixin— un corrent d’adhesió a la Dictadura. ' Però, quant a un règim futur, no s’albira l’ideari col-lectiu que l’haurà d'informar, ni els homes que podran encarnar—lo i presidir-lo. I cal no oblidar que, si un ideal polític no és mai eficaç si no troba els homes adequats per a implantar—lo, és també una veritat que les grans promocions de personalitats polítiques vigoroses que ens presenta la història s’han produït sempre a l’entorn i al calor d’un ideal formulat per intel-lec— tuals purs. . Més que amb conspiracions i amb intrigues, es posarà fi al règim actual forjant i propagant l’ideari que pugui ésser ban— dera de qui hagi de succeir—lo. I si vingués, sense aquesta tasca prèvia, la substitució del règim actual, aquest fóra tot d’una enyorat i no trigaria a reinstaurar—se.

PER LA CONCÓRDIA 67

La solució harmònica del problema català, amb la total

renúncia a l'assimilisme coactiu del règim actual, ha d'ésser un dels punts fonamentals del nou programa que cal presentar a Espanya.

I si als intel-lectuals castellans correspon la iniciativa d’oferir una solució de generosa concòrdia al problema de Catalunya, als intel-lectuals catalans correspon la tasca de col-laborar amb ells en la fixació de tots els altres punts de l’ideari a encarnar pel . . règim futur. Quan es parla que l’Assemblea Nacional ha de forjar aquest

ideari, es proclama una vana il-lusió. Un règim de Dictadura ho pot fer tOt, llevat d'informar el règim que ha de substituir-

lo, perquè aquest ha de representar fatalment el contrari del que ell representava. Àdhuc posant-hi la més bona voluntat, una Assemblea creada per la Dictadura i governada per ella no pot crear res que no sigui dins l’esperit de la Dictadura. Tan sols podria fer-ho una Assemblea que es revoltés contra qui l’ha convocada. I ng és probable que l’Assemblea Nacional repeteixi l'exemple dels Estats generals reunits per Lluís XVI.

La tasca «Catalunya endins» que han vingut fent els

intel-lectuals catalans des de la instauració de la Dictadura, és

l’única que els esqueia. Han fet el que havien de fer: l’únic que podien fer... No tenien dret a distreure en altres preocupacions l’esforç que havien de consagrar a la vigorització de la personalitat amenaçada. Problemes ideològics de tota mena, fins els més immediats a llurs personals conviccions, tots eren, tots són encara, problemes de demà. El problema d’avui, l’únic

problema d’avui, era i és el que han vingut servint amb esforç admirable. En l’eficàcia de llur acció, tant com en la satisfacció

del deure complert, troben ja la recompensa.

Però en el moment en què apunti l’alba del nou dia, els

intel-lectuals catalans cometrien un greu error i farien un gran mancament, si no aportaven llur concurs als intel-lectuals

68 FRANCESC CAMBÓ

d’altres terres d’Espanya que treballessin per una solució d’efusiva concòrdia al problema secular de Catalunya.

Per a aquesta solució les dificultats d’ordre objectiu, com

hem dit, són insignificants. En canvi, són enormes les d’ordre

subjectiu que els anys i els desenganys, els recels i les rancú-

nies, han anat acumulant.

Però, si les dificultats objectives, quan són fonamentals, són

gairebé invencibles, les d'ordre subjectiu, amb bona voluntat

poden ésser salvades. Ara, la bona voluntat, per a ésser eficaç, ha d’ésser recíproca. He assenyalat abans la dificultat amb què havien de topar els intel-lectuals castellans per a desfer, primer, l’enverinament

actual de la catalanofòbia, per a vèncer, després, el sentiment

assimilista de gran part del poble castellà, al qual repugna, instintivament, tot allò que implica una diferenciació. Els catalans que vulguin treballar en aquesta tasca de concòrdia, també hauran de lluitar, primer, contra la irritació sentimental que han produït les repetides manifestacions de la catalanofòbia; després, contra l'obsessió, ben explicable, que tot intent conciliador és condemnat al fracàs, obsessió basada en el record que ni un sol problema diferencial ha tingut a Espanya solució harmònica. Proclamem la magnitud de la doble tasca, no per a inclinar— nos covardament a l’abstenció, sinó per a consagrar—hi tot l'esforç que aquesta mateixa magnitud exigeix. L’esforç d’una sola banda reeixiria difícilment. Si de l’altra banda era destorbat1 contrariat, el fracàs seria segur. Però la coordinació reduiria en proporcions sorprenents la suma

d’esforç a esmerçat.

L’acció dels intel-lectuals castellans fracassaria, segurament,

si a llur generositat correspongués Catalunya amb l’agressió

insolent o amb l’alçament d’espatlles desdenyós. Seria, en

canvi,.facilitada amb un esclat d’efusiva correspondència i,

\

PER LA CONCÓRDIA 69

encara més, amb l’expressió d’un interès sincer per tots els

problemes i totes les'inquietuds de l’Espanya no catalana. Perquè l’acció dels intel-lectuals catalans pogués produir—se amb eficàcia, n’hi hauria prou amb recollir i proclamar davant dels catalans les veus de justícia i d’afecte que s’alcessin en favor de Catalunya. Fins ara s’han recollit amb cura i s’han publicat amb fruïció tots els atacs, tots els menyspreus, tots els greuges contra Catalunya. Crec, però, que si vénen paraules d’afecte, ' han d’ésser recollides almenys com es recullen les paraules de greuge, desitjant que pugui venir el dia en què siguin sols les d’afecte les que es registrin i es propaguin a Catalunya. A Catalunya, malgrat tots els desenganys, la fe torna a florir amb immensa facilitat. I val més que sigui així, perquè l’optimisme, que té-els seus perills per als homes, no té sinó avantatges per als pobles. zQuè hi perdrà Catalunya, tenint, en la solució harmònica del seu plet secular, la fe que hi tingué en 1907 i en 1918? Amb la fe pot facilitar que el seu desig sigui una realitat, i aquesta esperança, per lleu que fos, valdria la pena de córrer el risc d’un nou desangany. El dia en què per una acció coincident d’intel-lectuals castellans i catalans fossin cremades i ventades les dificultats subjec— tives que dificulten una solució harmònica del plet català, tots restarien sorpresos de la senzillesa amb què podrien vèncer les dificultats objectives que una solució política pugui oferir.

;:Quina és, en definitiva, la solució política del problema

català? És la reconeixença sincera del dret que tenen els cata-

lans a conservar llur personalitat col-lectiva i a regir, arnb plenitud d'atribucíons i de responsabilitat, de drets i de càrregues,

llur- vidà interior. I això es pot assolir dins una Espanya unitària i dins una Espanya federal. Pot ésser Catalunya una excepció dins el règim general d’Espanya, 0 pot ésser una peça d'un sistema

aplicat a tot l’Estat Espanyol. No hem d’ésser els catalans que

70 FRANCESC CAMBÓ

fem l'opció: són els no catalans que han de dir la solució que els apareix més fàcil i més plaent. I quant a la determinació de les facultats que han d'ésser atribuïdes als poders catalans, Catalunya pot i deu oferir un marge amplíssim a la transacció. Un acord en aquesta matèria, essencialment quantitativa, de l’extensió de facultats, és sem-

pre revisable. I el pitjor que podria esdevenir a Catalunya seria que li fossin atribuïdes facultats superiors a la seva capacitat per a exercir—les. El fracàs en l’exercici de facultats que li fossin atribuïdes seria, altrament,'més perjudicial a Catalunya que la interdicció temporal de facultats que naturalment li havien d'ésser reconegudes. Les bases essencials d’una concòrdia són dues: la consagració de la unitat de Catalunya mitjançant la creació d’organismes centrals que englobin directament tot el territori català, i el reco— neixement definitiu que la llengua catalana és la llengua pròpia

dels catalans, a la qual tenen dret a atorgar les màximes consa—V

gracions i els màxims honors en la vida interior de Catalunya. I acceptades aquests dues bases, que cobreixen l’essència del fet diferencial català, tots els altres problemes són de bona solució, i els catalans tenen el deure de fer tots els sacrificis

necessaris per a accelerar—la. La política del tot o res, en el moment en què hi hagués ambient propici per a una concòrdia, hauria d’ésser radicalment proscrita a Catalunya. Molts dels contratemps que ha sofert Catalunya, a la política del tot o res han d’ésser impu— tats. Si en preparar l’ambient per a una concòrdia l’esforç seria més petit a Catalunya que fora d’ella, en el moment d’articular i d’aplicar la concòrdia l’esforç dels dirigents catalans hauria d'ésser considerable. l aleshores la feblesa, la vacil-lacíó dels

dirigents, podria ésser fatal. A Catalunya, com en tots els pobles educats en la protesta i privats de l’hàbit de govern, l’extremísme floreix amb gran ufana.

PER LA CONCÓRDIA

71

Seria possible que a Catalunya, en el moment de pactar—se una avinença, es produís la mateixa tragèdia d’Irlanda quan el govern britànic anà, lleialment, a la solució del problema irlandès. Si vingués, per desgràcia, aquest cas, cal desitjar que Catalunya, per defensar contra els extremistes catalans la concòrdia lleialment establerta, tingués patriotes de tremp i energia com els que han salvat Irlanda dels perills que li crea-

ren els extremistes irlandesos.

7

AVANTATGES D’UNA CONCILIACIÓ

En parlar de la fi del règim dictatorial a Espanya, salta sovint una frase que ja ha esdevingut un tòpic vulgar: el restabliment de la normalitat. gQuè entenen per normalitat aquells que, en pronunciar aquest mot, creuen haver formulat tot un programa? Per a molts, aquest mot no significa res: és un mot buit que vesteix la pròpia buidor de pensament. Per a alguns, vol dir retorn al sistema que regia a Espanya fins al setembte de 1923, amb els seus partits i els seus homes i els seus procediments;

per a d’altres, senzillament que torni a regir la Constitució de 1876, no revocada, sinó suspesa ——així s’ha dit sempre— pel règim actua, sense preocupar—se de qui govemarà a Espanya

amb la Constitució que Cànovas li donà, ni de com.

Jo no crec ni que la Constitució de 1876 tingués tota la culpa dels pecats de l’antic règim, ni que mereixi la intangibilitat amb què d’altres volen consagrar—la. Crec que Espanya, amb la Constitució del 1876, hauria pogut ésser governada bé, tal com ho fou pèssimament. .No cal, però, oblidar que a Espanya, com arreu del món, les institucions, com els homes

-—encara més que els homes—, ultra llur valor intrínsec, tenen un valor de representació, un valor—símbol, que comptai

pesa, sovint, més que aquell. I a Espanya, la Constitució de 73

74 FRANCESC CAMBÓ

1876 és el símbol de-l’antic règim amb totes les seves ficcions, amb totes les seves inèpcies i amb tota la seva eixorquia. Amb raó o sense raó, tothom creuria a Espanya, si s’anés a restablir la Constitució del 1876, que el que es restablia era l’antic règim. I n’hi hauria prou que l’opinió ho cregués, perquè es conegués el màxim perill que així fos. Avui l’antic règim —ai dels caiguts!— és objecte d’una execració tan general, que ni els mateixos que l’encarnaren no

s'atreveixen a defensar obertament el seu retorn, per bé que el

desitgin i àdhuc, alguns, íntimament l’esperin.

Jo vaig ésser un dels pocs, poquíssims, que va combatre

sense treva l’antic règim quan era omnipotent, sense deixar,

per això, de reconèixer les aptituds eminents i les virtuts

excelses d’alguns dels seus homes. I la meva negativa constant en enquadrar-me dins les seves organitzacions, i el meu constant i eficaç esforç per a somoure-les, em valgueren les més Vives animositats i els més violents dicteris, principalment l’acusació d’antipatriota, perquè aleshores —fa cinc anys!—— la pàtria era aquell règim que jo combatia. Doncs jo he de confessar avui, que la meva satisfacció de constatar com s'ha estès la convicció servida per mi en tan escassa companyia, és una

mica amargada en veure com, des del poder i des de la premsa,

des de Diputacions i Ajuntaments i Unions Patriòtiques, se

signifiquen especiàlment en llurs atacs i llurs escamis al règim caigut, no sols gent que n’havia captat i obtingut tota mena de favors, sinó homes que hi figuraven com a actors o com a comparses, com a empresaris () com a paràsits, molts dels quals es destacaven per llurs acusacions d’antipatriotisme contra els poquíssims que aleshores el combatíem. Fem un esforç per creure, piadosament, que un canvi tan

radical és fill d’un penediment pòstum, i que la violenta excreció d'avui no és sinó la pública confessió d’erres passades. _ Àdhuc vull creure, més piadosament encara, que llur penedi— ment és sincer, i que si el vell règim tornés ——amb els matei-

PER LA CONCORDIA 75

xos homes i els mateixos procediments i la mateixa força— no

serien almenys els primers a trucar a les seves portes i a

sol-lícitar de nou les seves gràcies.

Acceptem, com a cosa definitiva, la quasiunanimltat present

en l'execració del règim antic i proclamem -—per part meva ben sincerament— que la pitjor desgràcia fóra que tornés. Doncs, jo us dic que la derogació de la Constitució del 1876 és l’única manera tangible de donar a entendre que s’ha enterrat el vell règim. I perquè el vell règim no reneixi, és molt conve— nient que tots els espanyols estiguin persuadits que ha estat definitivament sepultat. Io he pensat sempre que el cop d’Estat de 1923 tenia una transcendència més gran que molts no creien, potser fins que no sospitava el mateix general Primo de Rivera. El cop d’Estat significa, almenys, l'absoluta condemna de tota l’obra política ’ de la Restauració. Io crec que significa encara més: la condemna de la immensa ficció que fou a Espanya el règim constitucional des de Ferran VII fins al setembre de 1923, llevat del curt i accidentat període que anà del destronament d’Isabel II a la Restauració d’Alfons XII. Espanya, en efecte, ha viscut un segle sota l’aparença d’un règim constitucional democràtic, sense que el poble hagi tingut, ni directament ni indirectament, cap participació en el govern. Els mateixos que li atorgaven els drets, tenien cura d’impedir—li'n l'exercici. «La culpa és del poble que no vol exercir els seus drets», deien i diuen encara els qui usurpaven _la seva representació. I el fet és que quan a Catalunya, en 1907, el més essencial dels drets polítics, el del sufragi, esdevingué una realitat, els governants de tots els partits no s’esforçaren a propagar l’exemple, sinó a ofegar-lo i corrom— pre'l allà on havia sorgit. gQui no recorda les eleccions en què els governadors feren servir la Guàrdia Civil per a robar actes,

i en què els certificats d’escrutini eren falsejats a les mateixes sales on s’administrava la justícia? "i Qui no recorda aquell vot

76 FRANCESC CAMBÓ

dels diputats electes proclamant la validesa d’una manifesta i grollera falsificació, pel qual veiérem una colla de persones decents acceptant com a col-lega en el Parlament un individu a qui no haurien permès l’entrada en llur domicili privat? En preparar la substitució del règim actual, no s’ha de pensar en el dia en què la Constitució fou suspesa, ni tan sols en aquell en què fou engendrada: cal pensar en aquell en què es declarà abolida, a Espanya, la monarquia absoluta del dret diví, i en què s’inicià, alhora, el falsejament del règim constitucional. No es planteja, per al moment de la substitució de la Dictadura, el problema de restaurar el règim constitucional: es planteja l’enorme problema d’iniciar a Espanya un lleial assaig d’efectiva implantació del règim constitucional, de donar a Espanya el règim que Vingui a substituir el poder absolut del

Rei. . La Dictadura, depassant el propòsit dels qui la instauraren, ha obert per a Espanya el més pregon í transcendental dels

períodes constituents. En 1923 han caigut totes les ficcions que ompliren la vida constitucional espanyola des del seu inici.

Què les succeirà? zQuè vindrà a substituir una Constitució

que era solament una fórmula, uns partits que eren un pur artifici, unes institucions democràtiques del funcionament de

les quals era absent el poble? iS’anirà a crear unes altres ficcions per a ocupar el lloc de les ficcions caigudes? Per a això no valia la pena de fer un cop d’Estat i de sotmetre el país a un llarg règim d’excepció. ' No convé, d’altra banda, desaprofitar l’avinentesa que la Dictadura ha preparat, de fer un intent decisiu perquè l’Estat Espanyol deixi d'ésser una ficció fonamentada sobre ficcions, per a esdevenir una realitat que enquadri les realitats socials i polítiques d’Espanya i s’afermi damunt d’elles. En aquella avinentesa, Espanya haurà d’escollir entre aprovar una Constitució-fórmula —com ho fou la del 1876 i les altres que l'havien precedida— o donar—se, finalment, la

PER LA CONCORDIA 77

«seva» Constitució, la que respongui a les seves tradicions i a la seva vida.

Un dels esperits més cultes i penetrants de l’Espanya contemporània, don Iosé Ortega i Gasset, publicà, ja fa uns anys, un llibre, La España invertebrada, que estudia el magne

problema de l'estructuració interna d’Espanya. Remarca Ortega i Gasset, amb clara Visió de la realitat' històrica espanyola, com Castella concebé i inicià l’obra de for-

jar una Espanya, i com aquesta obra restà interrompuda; com Espanya, en suma, restà invertebrada, per no haverCastella

pogut acabar la magna empresa a què s’havia llançat ben abans dels Reis Catòlics. Castella —diu Ortega i Gasset— tingué una gran força V integradora mentre proclamà grans ideals, en els quals podien convergir tots els pobles peninsulars perquè representaven una superació de tots ells. Quan aquests ideals fóren realitzats o abandonats o fallits, començà el procés de desintegració. I els governants castellans que pretengueren aturar aquest procés castellanitzant tota Espanya, no feren més que accentuar—lo: a l’acció d’aquest particularisme castellà respongueren els altres particularismes, i allí on no s’han manifestat, no és prova de conformitat i d’adhesió, sinó d’un veritable nihilisme.

Hi ha un gran fons de veritat en la tesi que, mestrívola— ment, exposa en el seu llibre Ortega i Gasset. El gran problema d'Espanya, en finir el règim de Dictadura, és el de verte-

brar, és el d’estructurar Espanya. I això no es fa amb una força

coactiva, sinó amb la força aglutinant d’un ideal col-lectiu. Una dictadura, com tot règim transitori, pot aturar un procés de

descomposició, no pot fer sorgir un ideal creador; pot ésser l’aparell ortopèdíc que atun' els progressos d’un mal, no pot ésser el remei que torni la plena salut. gQuin pot ésser el gran ideal col-lectiu que serveixi per a forjar una Espanya que està a mig fer?

78 FRANCESC CAMBÓ

Es parla, sovint, de l’híspanoamericanísme com a factor decisiu per a la futura grandesa d'Espanya. Aturem—nos un moment en aquest ideal, que compta amb un ambient de general simpatia, accentuat, a les regions d'emigració, per lligams de sang i d’interès. El que jo he fet perquè Espanya, en l'ordre economico— financier, ocupi una forta posició en algunes repúbliques sud— americanes, em dóna dret a asssenyalar el perill d’atribuir a l’ideal hispanoamericà un contingut i unes transcendències que no té ni pot tenir. gEs limitarà aquest ideal a proclamar el fet, indiscutible i consumat, de la unitat d’idioma?

Un ideal acomplert perd el noranta per cent de la seva eficà— cia: és com les carreteres i els ponts que, en el vell règim, servien de formidables armes alectorals quan eren una aspiració, però que, una vegada realitat, no reportaven un sol vot al qui els havia gestionats. La unitat d’idioma no impedí que les repúbliques americanes se separessin d’Espanya, com no ha impedit després que orientessin llur Vida prescindint. en absolut d’Espanya. Fa pocs anys, a la Societat de Nacions es produí un fet definitiu en aquest respecte: es disputaren els vots de les repúbliques americanes de llengua castellana el Brasil i Espanya, i aquelles repúbliques donaren llur vot al Brasil, que parla una altra llengua. gPodrà l'ideal hispanoamericà nodrír—se d’una realitat econòmica a base d’una opinió duanera o d’un dret diferencial en favor dels respectius productes? Parlar—ne tan sols, aixecaria una protesta unànime, tant a Espanya com a les repúbliques

americanes de llengua espanyola. Perquè es pugui judicar el pur verbalísme de moltes de les declamacions hispanoamericanistes, citaré dos records personals. Quan en els aranzels de 1922 jo vaig reduir els drets de les carns vives i congelades per donar satisfacció a l’Argentina i a

PER LA CONCÓRDIA 79

l’Uruguai i veure d’intensificar l’intercanvi amb les repúbli—

ques més riques de l'Amèrica del Sud, bastà una reclamació

d’alguns interessos perquè el senyor Bergamín restablís uns decrets prohibitius per a aquells productes. Trobant-me a Buenos Aires, en 1924, vaig assabentar—me de com anaven, _aquell any, les importacions espanyoles a l'Argentina. Sols en la importació de l’oli d’oliva Espanya

mantenia i àdhuc millorava les seves posicions; en tots els»

altres articles, la importació de procedència espanyola estava en decadència. Doncs bé, en un mateix exemplar d'un diari de Buenos Aires Vaig llegir, un dels primers dies del mes d’agost, dues informacions: l'una reportava un inflamat discurs del Marquès d’Estella proclamant que l’esdevenidor econòmic d’Espanya rau en els mercats sud-americans; l’altra donava _ compte de l’augment, de deu a vint pessetes, del dret d’exportació dels olis d’oliva, en aplicació d’un decret signat pel

Marquès d’Estella, la conseqüència del qual no fou altra que donar als olis italians un domini del mercat argentí que pertanyia als olis espanyols. És que l’ideal hispanoamericà podría concretar—se en un vincle polític, per lleu que fos, que consagrés una certa autoritat d'Espanya sobre les repúbliques que parlen la seva llengua oficial? Intentar—ho faria reviure el record de tots els greuges que provocaren llur alçament contra Espanya. No; ni econòmicament, ni políticament, les repúbliques americanes de llengua castellana no acceptaren mai un dret diferencial en favor d’Espanya. Estats joves, d’una extraordinària puixança i d’un esplèndid futur, senten amb intensitat superable l'orgull de llur total independència. Només que fos insinuar l’ombra d’una pretensió de drets diferencials basats en l’afinitat de raça o en la comunitat de llengua, revifaria

antics recels i pertorbaria l’obra d’acostament espiritual que d’alguns anys ençà ve fent-se amb la visita a algunes repúbli— ques americanes dels més sòlids valors de la cultura espanyola, \

80 FRANCESC CAMBÓ

acostament ja prou dificultat per la divergent direcció de les respectives polítiques, en punts cabdals com els relatius a la llibertat individual i a la llibertat col-lectiva. Espanya, en aquelles repúbliques, tindrà el prestigi que s’hi guanyi amb els seus mereixements, però no en rebrà l’impuls

per a assolir un major grau de grandesa: Espanya serà més estimada i més respectada a les repúbliques americanes, així

que sigui més gran la "seva força política, cultural i econòmica i més afins les directives essencials de llurs polítiques. I cal no oblidar que les repúbliques de llengua castellana són totes de règim democràtic i gairebé totes d'organització federativa.

No, no té substància creadora un ideal sud—americà que s'es— fuma i s’esvaeix quan se li vol donar un contingut substantiu.

Com ja ningú no creu avui que el Marroc, amb Tànger o sense Tànger, pugui ésser un ideal per a Espanya. Avuí gairebé

tothom acompanya el President del Directori en la convicció que el Marroc és una pesada càrrega posada sobre les espatlles d’Espanya per uns governants poc conscients.

L’ideal col-lectiu, l’únic ideal col-lectiu que pot foxjar una gran Espanya, és el que la geografia i la història ens assenyalen: l’iberisme. La geografia ens diu que Espanya, separadalde Portugal, és una unitat política mutilada. La història ens ensenya que la separació de Portugal marcà la fi d’Espanya com a primera potència.

El dia en què Espanya fos Ibèria, aquell dia Espanya reco- . braria, d’un cop, la categoria perduda en el segle XVII. No hauria de captar aleshores un lloc permanent a la Societat de Nacions: tothom s’avançaria a oferir—l’hi. Aleshores Espanya no tindria, com avui, una ombra d’independència, sinó una independència efectiva. Aleshores podria estar amb Anglaterra per un acte espontani de la seva lliure opció; avui hi ha d’estar perquè Anglaterra, a través de Portugal, ocupa una gran part de la Península Ibèrica. En el

PER LA CONCÓRDIA 81

concert de les potències llatines, diria de tu a Itàlia i a Françai podria assumir la magna missió d’intervenir entre les dues per suavitzar—ne els fregaments. Per la seva acció, podria ésser un fet la constitució d’un bloc llatí que salvés la raça que té una història més gloriosa i un més copiós patrimoni espiri-

tual, de la postergació en què pot deixar—la la força expansiva de la raça anglosaxona. I els estats americans d’arrel castella- _ na i portuguesa, que mai no voldran sumar—se a un bloc hispanoamericà, s’avindn'en a ingressar en un bloc llatí prou fort per a sa—lvar-los de les alarmants ingerències de la gran República Nord-americana. Refractaris avui a una cooperació directa amb Espanya, en un bloc llatí trobarien no solament les fonts més pures de llur tradició i de llur esperit, sinó costat per a llur defensa. Ah!, però, l’ideal ibèric, Espanya no pot proclamar-lo sense la renúncia definitiva a una política assimilista que va rompre el bloc peninsular i que, mentre duri, mantindrà la separació de Portugal. En el que Catalunya ha de sofrir de l'ideal d'una Espanya unitàn'a i uníformada, Portugal veu, com en un espill, l'esdevenidor que li reservaria una fórmula, qualsevol, d’unió amb Espanya. Quan Catalunya s’uní a Castella, tenia una personalitat

més acusada que Portugal. La seva llengua, més feta que la portuguesa, havia culminat en una producció literària molt superior. La seva història era aleshores molt més gloriosa que la de Portugal. El patrimoni que aportà a la unió era més copiós i més ric. gQuina fóra avui la sort de Portugal, si en el segle XVII no s’hagués separat d’Espanya? Per a endevinar—la no ha de fer sinó mirar el que passa a Catalunya. Avui els portuguesos

veurien interdit l'ús de llur bandera, prescrita de tots els

honors i de totes les consagracions oficials llur llengua, dividit el territori en províncies sense cap organisme que en consagrés

la unitat espiritual, estroncada l’evolució de llur dret, organit-

82 FRANCESC CAMBÓ

zada la Universitat i l’escola i la justícia i el notariat i l’exèrcit, no com requereix la major eficàcia de les funcions que els

estan atribuïdes, sinó com millor poguessin servir l’intent

d'ofegar llur personalitat nacional. gHi ha ningú que pugui creure que un sol portuguès estigui

mai disposat a resignar—se a aquesta situació, per grans i evi-

dents que fossin els avantatges d’ordre material que se li ofe-

rissin?

L'ideal, l’únic ideal que pot servir per a forjar una gran Espanya, és l’ideal ibèric, i l’ideal ibèric no pot ni tan sols esmen— tar—se mentre Espanya, en relació amb Catalunya, mantingui una política de coacció assimilista. Solament amb la garantia d’una organització federativa podría Portugal sentir—se temptat a ingressar en una gran comunitat de pobles peninsulars.

Si en venir el règim que ha de substituir la dictadura no es

va lleialment a la solució del problema català, la immensa tasca

d’iniciar a Espanya la instauració d'un règim democràtic serà pertorbada pel problema de Catalunya. Quan l’esforç conver— gent de tots seria amb prou feines capaç de dur a bon terme la gran empresa, el necessari concurs català serà convertit en una dificultat a sumar a totes les altres. ' Mantenir Viu i enverinar el problema català, ultra l’inconvenient que acabo d’assenyalar, i aquell perill que he examinat en el capítol IV, suprimeix tota possibilitat d’aprofitar l’idea] ibèric com a factor per a generar la. nova Espanya. I un ideal —no ho dubteu— serà aleshores indispensable. Sense l’impuls d’un gran ideal els pobles no arriben mai a prendre la volada que els duu a la grandesa. Amb bon govern, amb millores i progressos materials, un poble manté el lloc que una embranzida espiritual ha pogut donar-lí. Però, l'ascensió, sols d’un gran ideal col-lectiu pot venir—li.

gSomiaria ningú, encara, que aquest ideal sigui la prossecu— ció d’una política assimilista, fracassada després de quatre

PER LA CONCORDIA 83

segles d'actuació, i responsable de les grans etapes de la decadència espanyola? És que per a Espanya no compta el temps? [És que imagina ningú que Espanya pot perdre en lluites interiors una altra centúria?

Jo no puc creure que a Espanya la inconsciència pugui ésser

general i pugui ésser eterna.

Aquesta edició de

PER LA CONCÓRDIA de Francesc Cambó es va acabar d'imprimir als Obradors d’EDIM

la primera setmana

de setembre de l999

Francesc Cambó i Batlle (Verges, 1876 — Buenos Aires, 1947), polític, advocat i financer, ha estat una

de les personalitats polítiques més importants de la Catalunya contemporània. Participà en la fundació de la Lliga Regionalista i en fou dirigentfms a la seva desaparició (1936). aixi com en l’organització del moviment de Solidaritat Catalana. Fou ministre, amb Antonio Maura. de Foment (1918) i d'Hisenda (1921). Instaurada la dictadura (1923). s’allunyà de la politica pública, però continuà col-Iaborant a La Veu de Catalunya, des d'on atacà la posició independentista de Francesc Macià, i tornà a afirmar la seva visió

antiseparatista, intervencionista i iberista. Amb la proclamació de la Segona República espanyola (1931), es va desbaratar el seu intent de sostenir la

Francesc Cambó Per la concòrdia

monarquia amb la creació d’un partit general espanyol, el Centro Constitucional, on s’hauria d’integrar la Lliga. L’inici de la guerra civil el va sorprendre a l’estranger, on va continuar fins al final de la seva vida. La seva carrera política es va veure sempre entre la contradicció d'ésser dirigent d'un moviment nacionalista —i per tant, d’essència

revolucionària— i alhora capdavanter d'una classe

social conservadora. Com a mecenes, PTOÍGQÍ la cultura catalana patrocinant Ia FUHUGCÍÓ Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana, Ia Fundadó Cambó Í

«Jo havia arribat aleshores al convenciment que les resistències i les prevencions de ' Madrid i els neguits i les impacièncles de Barcelona llevaven, per a molt de temps. tota

la redacció d’algunes obres fonamentals, l'eficàcia a la meva acció de tants anys,

com la Història de Catalunya de Ferran encaminada a cercar una solúcià espanyola;

Soldevila i el Diccionari General de la d'efusiva concòrdia al problema de Llengua Catalana de Pompeu Fabra. En Catalunya; ,,

morir, "BQÉ la seva CO|'|GCCÍÓ de pintura, Per la concòrdia. com diu el mateix Cambó al

que va reunir per completar Ies coI-Ieccions públiques a les institucions catalanes i omplir llacunes del Museu del Prado.

prefaci, és la ratificació i la glossa de” les doctrines en què sempre va creure, i la

condemna de les dues intransigències que feien inefiçaç l'acció politica: l'assimilisrne castellà i el separatisme català. lSB N : 8478300—801-7

788483 0080 10